Arrels. Llibret Falla Cambro 2020 by FALLA CAMBRO

arrels 1

Associació Cultural Falla Cambro

arrels Segueix la Falla Cambro:

Dipòsit legal:A-188-2011

@ fallacambro@gmail.com

Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres.

Facebook.com/cambroeslafalla/ Twitter: twitter.com/fallacambro instagram.com/falla_cambro/ Pots llegir-nos digitalment en: issuu.com/fallacambro0

El present llibre ha participat a la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.

ÍNDEX FALLA CAMBRO

Fallera Major de Tavernes de la Valldigna

Salutació del President - Falleres Majors Ixents - Poesia Fallera Major - Fallera Major: Rosa - Comissió Falla Cambro - Cens -

Esbós de la Falla Gran - Explicació de la falla

Fallera Major Infantil: Paula - Salutació del President Infantil - Cens infantil - Esbós de la falla infantil - Explicació de la falla

infantil

Arrels falleres de Vicent - Arrels falleres de Rosa - Arrels falleres de Guillem - Arrels falleres de Paula

EL RACÓ INFANTIL

Introducció - Proves - Material didàctic - Ronda d’acudits - El futur del nostre circ TEXTOS A PART

Introducció textos a part: Arrels Nous inicis

20 de març

Venus d’argent

Les arrels de les falles a Tavernes

Artistes en fallida

Volem més festa

La nit de la cremà

Arrels

Arrels quotidianes

Arrels vitals

Aprenguem de les arrels de la terra

Crit de vida

Camp obert

Qui de casa fuig...

Les nostres arrels

Futur escrit

Arrels socials: de Myspace a Snapchat

Arrels: la gramàtica vital

Orígens

GUIA COMERCIAL

La Falla Cambro no es fa responsable de les opinions expressades pels autors i autores dels articles del llibret.

Qui perd els orĂgens, perd la identitat.

Introducció

ARRELS D’orient a occident s’obri un horitzó que resulta inabastable, un espai natural fruit de desacords i testimoni de lluites: la Mediterrània, la mar nostra. En una espiral de metamorfosi, perles cristallines ploren del cel i en abastar terra esdevenen un fèrtil llit per estendre vida. Mentrestant, milers d’espores s’enlairen enjogassades entre vents de Mestral i Xaloc, Gregal i Llebeig fins que exhaustes d’alè, cessen les seues danses per descendir en un etern repòs vessant de vida sobre aquestes terres, per beure d’elles i parir existència. I nàixer. I créixer. De desitjos de vida es nodreix aquest tronc fort i orgullós amb fermes branques que enlairades sobre el blau cel, balandregen les tiges i fulles al ritme de la brisa mediterrània. Terres del Mare Nostrum: oasis i paradís de llum, verger i bressol de diverses cultures, arrel de múltiples identitats que abraçades en una sola veu forgen la força del caràcter d’un poble, el poble valencià. Petjades d’ibers, de romans, de musulmans, de cristians, encaixades en un mateix ésser, segle darrere de segle, per conformar un trencadís de passió i energia, d’entusiasme i creativitat, de bellesa i emocions. Nosaltres, els valencians, som creadors d’art, de poesia i de música, de dansa i literatura; un ventall de sentiments que brollen del cor i es mantenen arrelats al poble. Nosaltres, els valencians, som forjadors de la festa, niu de cultura i llar de tradicions. Batega el cor embogit per l’emoció, sacseja l’ànima embriagada per la passió Arrels valencianes i falleres: les nostres arrels. Associació Cultural Falla Cambro

FALLERA MAJOR DE TAVERNES DE LA VALLDIGNA

CRISTINA MARTÍ MARTÍNEZ

Els anhels de fantasia i realitat es proclamen entre ombres de roser i desperten una Vall que ha desitjat la fallera del casal i del carrer. És moment de contagiar algaravia i esclatar cada migdia amb els coets, d’oblidar en quin moment comença el dia perquè el dia són poemes incomplets. I els estels estan ballant mil melodies entre espurnes que un ninot els va enviar, i aclaparen sensacions i algaravies en un cel a qui tu ensenyes a somiar. Jose Colero

SALUTACIÓ DEL PRESIDENT

VICENT ALMIÑANA MAGRANER Falleres i fallers, amigues i amics de la Falla Cambro. És la primera vegada que em dirigisc a tots vosaltres com a president de la nostra falla, per això el primer que m’agradaria fer és donar les gràcies a la comissió, a les falleres i als fallers per haver-me donat l’oportunitat de formar part d’aquest projecte, i ho faig il·lusionat i orgullós de poder heretar el somni d’aquelles persones que un dia van plantar la llavor de la nostra falla en la font de la bola, una llavor que germina i creix més forta cada vegada. L’any passat vam guanyar un primer premi en la falla gran molt necessari per a majors i jóvens, i aquest premi s’ha convertit en l’esperança del present i del futur del Cambro que ens permetrà continuar treballant amb més germanor i equip, si això encara és possible. Veïns de Tavernes, vos convide a gaudir de les falles al nostre casal que estarà obert tot el mes de març perquè pugueu conéixer els més de quaranta anys d’història de la nostra comissió. Perquè som cultura, tradició i música. No m’agradaria acomiadar-me sense dir a Rosa, Paula i Guillem que en mi tindran el suport necessari per a fer de la setmana fallera que s’acosta la més meravellosa de les nostres vides i que estic segur que totes les falleres i tots els fallers estaran orgullosos dels representants de la Falla Cambro aquest dos mil vint. Sols em queda desitjar a totes les persones que conformen el col·lectiu de la Falla Cambro unes falles plenes de felicitat, harmonia i germanor. Una cordial salutació. El President

FALLERES MAJORS IXENTS

RAQUEL PONS BOSCH VICTORIA ASCÓ FONS Les espurnes de la nit dels monuments han viatjat per totes les constel·lacions envaint cada racó del firmament tot un any de fantasia i emocions. I els desitjos que han quedat sense complir revoltegen pels cantons de l’univers entre uns astres que un dia vas descobrir i rialles que s’han transformat en vers. Jose Colero

FALLERA MAJOR

ROSA ROMERO GINER Somni Esta nit t’he vist somiar eternitats envoltades de coets i algaravia i la lluna t’ha enviat besos comptats perquè tu pugues donar-li’ls al teu dia. El vestit que t’acarona entre rialles et demana harmonies per ballar mentre sent el bombolleig de simples falles i històries que no es poden acabar. I entre aromes de colors i monuments el carrer ple d’emoció et vol conéixer per omplir-se d’esperances somrients i il·lusions que al teu voltant et veuran créixer. Ara és hora de les hores detingudes i missatges que et proclamen amb anhel amb teixits de rimes amb mil floritures i una rosa que t’arriba des del cel. Jose Colero

COMISSIÓ FALLA CAMBRO PRESIDENT VICEPRESIDENTS SECRETÀRIA

Vicent Almiñana Jordi Moreno - Jose Antonio Martinez - José Miguel Losa - Joan Meló - Antoni Moreno Aurora Cantus

COMPTABILITAT

Salvador Fons - Luis Ferrer - Ximo Mifsud - Joan Blasco

EXECUTIVA FDF

Alba Castelló

LOTERIA ACTIVITATS LLIBRET CASAL MONUMENT PLAYBACKS

CENS I RECOMPESES INFANTILS FESTES

Ximo Mifsud - Enric Fons Rodolf Gómez - Merxe Armengol - Carolina Pérez - Rosa Mª Ripoll Àngela Cremades Empar Mayans - Enric Fons - Lara Romero - V.Lluis Almiñana - Aaron Mota Xelo Mifsud Jordi Enguix - Aaron Mota - Paco Blasco Rodolf Gómez - Bautista Martínez - Antoni Correoso Empar Mayans - Maria Ciscar - Aida Meló - Sergi Moreno - Andrea Pachés Isabel Gimeno - Raquel Mollà - Paula Pellicer - Vera Pellicer - Mar Giner Carla Cantus - Aina Escrihuela Vicent Benavent - Pepa López Raquel Mollà - Elisa Gómez - Vicen Mifsud - Joan Almiñana - Alba Castelló José Esparza - Vicent Sales - Nora Escrihuela

COMUNICACIÓ I XARXES CAVALCADA DEL NINOT ESPORTS ELECTRICITAT TEATRE BTT PIROTÈCNIA ACTIVITATS DIVERSES GESTIÓ D’INFRAESTRUCTURES CONTINGUT AUDIOVISUAL DECORACIÓ MONUMENT RÈGIM INTERN PROTOCOL BAR

Empar Mayans Genoveva Estornell - Sonia Sales - Elvira Cascales - Empar Palomares Mª Carmen Brines - Mar Pérez - Nerea Pozos - Carmen Sifres Pau Fuster - Adrià Carbó Gabriel Almiñana - Sergio Marrades - Jose Sala - Victor Corso Raquel Fons - Pilar Mafé Luis Ascó - Jose Sala - David Pineda - Jordi Fuster - Victor Corso Juan Enguix - Belén López - Joan Almiñana Ramon Ijarro - Salvador Peris - Francesc Gimeno - Llorenç González - Pepe Gómez Justo Fonseca - Joan Cantus - Toni Fons - Ivan Català - M. Àngel Talens - Juamba Llopis - Sebastian Ciscar - Vicent Ciscar Toni Casanova Sergi Moreno - Nerea Pozos Vicent Benavent - Rafael Cantus - Encar Talens - Ximo Mifsud - Aurora Cantus Encar Talens - Sonia Ijarro - Belén Grau - Gemma Benavent - Anna Sirerol Rodolf Gómez - Enric Fons

CENS FALLER

María José Airós Correoso • Gabriel Almiñana Romero • Joan Almiñana Planas • Vicent Almiñana Magraner • Vicent Lluís Almiñana Planas • Vicenta Almiñana Vidal • Pilar Altur Vercher • Antoni Álvarez Casanova • Jose Alberto Arias Grau • Mercedes Armengol Fernández • Luis Ascó Escrihuela • Regina Teresa Ascó Fons • Susana Bellver Mayans • Vicent Ignaci Benavent Llinares • Gema Benavent Brines • Francesc Blasco Juan • Joan Blasco Llinares • Joan Blasco Lara • Juan Francisco Blasco Llàcer • Anna Blasco Llinares • Eugenia Blasco Ciscar • Manuel Francisco Blázquez López • Àfrica Bono Palomares • María Bononad Brines • Mª Josep Bordes Felis • Laura Brines Brines • M. Carmen Brines Juan • María Teresa Brines Hernandis • Lorena Brotons Vidal • Sara Brotons Vidal • Joan Cantus Enguix • Joan Rafael Cantus Carbó • Aurora Cantus Enguix • Carla Cantus Marco • Adrià Carbó Peris • Aitana Carrió Bosch • Eider Carrió Bosch • Elvira Cascales Martínez • Alba Castelló Sánchez • Sandra Castelló Sánchez • Iván Catalá Camarena • Cristina Cazorla Granados • Sebastián Vicente Ciscar Breitzler • Vicent Ciscar García • Maria Ciscar García • Carles Climent Martínez • Dulce Company Vidal • Antonio Corralero Lorenzo • Josep Antoni Correoso Correoso • Ana Corso Martinez • Àngela Cremades Expósito • M. Dolors Cucarella Pérez • Mª Amparo Díaz San Pedro • Joan Enguix Altur • Joan Enguix Giner • Jordi Enguix Ijarro • Juan Salvador Escrihuela Darás • Aina Escrihuela Cholvi • Arantxa Cristina Escrihuela Soler • Iris Escrihuela Martínez • Nora Escrihuela Soler • Jose Esparza Serra • Anna Espí Bordes • Laura Espí Bordes • Genoveva Estornell Cremades • Ferran Félix Moreno • Eugenia Fernández Tur • Cristina Ferrando García • Lluís Ferrer Ijarro • Luis Ferrer Esparza • Antonio Fons Juan • Joan Enric Fons Escrihuela • Salvador Fons Palomares • Raquel Fons Brines • Jordi Fuster Monzó • Pau Fuster Bellver • Alejandro Gálvez Román • Jordi Gálvez Román • Josep Roc García Soler • M. Josep Garcia Peris • Pilar García Peris • Joan Gascón Palop • Monica Gascón Mora • Francesc Gimeno Estruch • Isabel Gimeno Sancho • Laura Gimeno Sancho • Mercedes Gimeno Peris • Mar Giner Santos-Juanes • Vicenta Giner Cantus • Josep Gómez Sala • Rodolf Gómez Arrabal • Elisa Gómez Correoso • Marta González Cremades • Llorenç González Mahiques • Jose Enrique Grau Sala • Justo Grau Fonseca • Belen Grau Ribera • Sara Grau Clar • Andrés Gutiérrez Grau • Pau Ibáñez Mafé • Rosa Ibáñez Moreno

Ramon Ijarro Altur • Ramon Ijarro Bono • Pilar Ijarro Altur • Sonia Ijarro Altur • Xelo Juan Mollà • Cristina Lahosa Enguix • Lucía Lama Gómez • Carmen Llácer Escrihuela • Natalia Llinares González • Juan Bautista Llopis Moreno • Belén López Benavent • Pepa López Benavent • Josep Miquel Losa Charco • Pilar Mafé Talens • Francisco Magraner Grau • Moises Magraner Peiró • Maria Dolores Magraner Ausina • Silvia Marco Bixquert • Celia Martí Manclús • Baptista Martínez Herrera • Blas Martínez Cruzado • Mª Isabel Martínez Franco • Josep Antoni Martínez Giner • Verónica Martínez Giner • Vicenta Martínez Franco • M. Empar Mayans Palomares • Joan Meló Ferri • Aida Meló Ferri • Joaquín Mifsud Almiñana • Miguel Mifsud Pons • Vicenta Mifsud Almiñana • Xelo Mifsud Almiñana • Raquel Mollà Franco • Verónica Mollá Ausina • Sergio Monedero Gascó • Victor Montero Sifres • Francesc Antoni Moreno Casas • Jordi Moreno Mazarrota • Sergi Moreno Brines • Aaron Mota Sabater • Yuriy Nevirkovets • Rosana Oltra Jaramillo • Andrea Pachés Roda • Paula Pachés Roda • M. Empar Palomares Gregori • Paula Pellicer Pons • Vera Pellicer Pons • David Pérez Martí • Àngela Pérez Bosch • Carolina Pérez Bosch • Mar Pérez González • Salvador Peris Talens • Cristina Peris Cascales • Eva Peris Cascales • David Pineda Vercher • Juan Ponce Martín • Dolores Pons Bosch • Raquel Pons Bosch • Nerea Pozos Arrastia • Elisa Reig Gimeno • Rosa María Ripoll Vitoria • Maruja Román Guirau • Silvia Román Guirau • Lara Romero Giner • Rosa Mari Romero Giner • Jose Antonio Sala Fajardo • Ángela Sala Hernández • Jessica Sala Garcia • Vicent Sales Gómez • Sonia Sales Sánchez • Elena Salido Sanchez • Guillem Salom Meló • Iván Salom Soler • Lidia Sanchez Rodríguez • Mª Carmen Sancho Pulido • Neus Sansaloni Martinez • Josep Santos Juanes Martí • Adoración de los Reyes Santos Juanes Martí • Juan Emilio SantosJuanes Ibañez • Carmen Sifres Vercher • Ariadna Simó Riera • Joan Antoni Sirerol Talens • Juan Antonio Sirerol Bordes • Roger Sirerol Talens • Anna Sirerol Talens • Marcos Solanes Mifsud • Maria Elena Soler Hernández • Miguel Angel Talens Bononad • Sergi Talens Ripoll • Sergi Talens Marrades • Vicent Talens Estornell • Vicent Talens Bea • Encarna Talens Tur • Mª Genoveva Talens Estornell • Andrea Tarrasó Vercher • Irene Urosa Martínez • Isis Vecino Borrego • Antoni Vercher Manclús • Antoni Vidal Felix • Xavier Vidal Hernández

FALLA GRAN CAMBRO 2020

A L’ABORDATGE

Artista Juane Cortell Lema A l’abordatge Explicació de la falla Jose Colero

A L’ABORDATGE Entrarem ara en faena iniciant l’explicació que captarà l’atenció com el cant d’una sirena. Senyores i cavallers; benvinguts i benvingudes. Comencem altre any faller les rimes entretingudes.

La proposta que ens proposa el xicot de Carcaixent tindrà un centre sorprenent que lluirà bona cosa.

M’encomana novament la comissió de la falla una crítica potent amb gran sàtira i metralla.

Sobre un vaixell enfonsat s’alçarà un gran pirata amb una ànima insensata i un cor ben depravat.

Les síl·labes tractaran d’explicar al món sencer la falla que plantaran Juane i tot el seu taller.

El pirata representa tots els valors negatius que el governant primitiu al seu caràcter ostenta.

Però abans de començar la relació pertinent és el moment de mostrar un sincer agraïment.

La xica és la seducció per un món de meravelles i històries d’amor novelles en forma de corrupció.

Gràcies a Juane Cortell, Rafa, Jandro i a Robert per aquell premi tan bell increïble però cert.

El resultat evident quan esclata la passió de poder i corrupció és sempre un acte imprudent. Amb tot aquest gran onatge de presumpta corruptela el pirata alça la vela i es llança a l’abordatge. I per això el seu vaixell amb pesar i desencís s’enfonsa com el país per tot el seu desgavell. 22

Explicació falla gran

LA CORRUPTA Surant pel blau de la mar, guiats pel vent de ponent ha partit a navegar un vaixell ben imponent.

És pirata qui alimenta tot el món de falsedat a mesura que incrementa l’odi i la mediocritat.

Amb la bandera pirata onejant al pal major, no hi ha pel món cap fragata que no li tinguera paor.

O s’enlaira fent proclames amb missatges radicals pel fet d’encendre les flames per interessos banals.

Coneguts pels oceans, per rius i pels puticlubs, els pirates tripulants són descarats i cabuts.

És pirata aquell que abusa del pobre treballador amb el poder com a excusa d’un sistema opressor.

Hi ha una gran amalgama de diversa procedència com manaments que proclama la divina providència.

I els polítics governants que el país han arruïnat amb egos exuberants i un discurs de poc trellat.

L’única condició per formar part del vaixell és tindre la corrupció tatuada per la pell.

Amb la gran tripulació que conformen el vaixell qualsevol navegació passa a ser un desgavell.

Perquè segons el rum-rum que flaira pel firmament ser pirata és un costum de caràcter indecent.

Hi ha ministres, regidors, llepaculs i borumballa, alcaldes consentidors i algun president de falla.

Per això diem pirata a qui per mereixement ha fet alguna acció ingrata en la societat vigent.

I per tanta distinció de manera molt abrupta bategem el galió amb el nom de La corrupta.

PIRATES LOCALS Un dia del mes de juny a l’Ajuntament de Tavernes de la Valldigna va tindre lloc la investidura de l’alcalde en Jordi Juan que havia resultat guanyador de les eleccions municipals celebrades al mes d’abril. Però, com a bon pirata, l’alcalde hi va presentar la dimissió sis dies més tard del nomenament fent referència a la dita pirata “que se salve qui puga”. Sembla que ell ja estava salvat perquè passaria a ser tripulant d’un vaixell més gran de València. Passades les eleccions del mes d’abril a Tavernes es prenien possessions entre flaixos i lluernes.

Va buscar un gran vaixell en què poder navegar, mentrestant el vaixell vell el deixava naufragar.

Regidors i regidores, més mudats que un margalló, amb forces renovadores juraven la condició.

Conten savis molt sabuts, d’un apartat molt sectari, que des que era ben menut volia ser secretari.

Però en un lloc del saló l’alcalde amb molt mala espina aguantava l’emoció amb mirada sibil·lina.

Però per altres indrets de roses i de gavines clamaven insatisfets per actituds viperines.

I un dia del mes de juny va prometre al món sencer ser alcalde des de lluny de valleres i vallers.

I afirmaven provocats pel cant de les paperetes que els vots van ser atorgats a qui va fer les maletes.

Van anar passant els dies, jo en vaig comptar fins a sis, i entre cants i avemaries trencava aquell compromís.

Hi ha qui diu que el vell pirata sabia abans d’eleccions que un gran càrrec escarlata l’esperava en uns racons.

Tant que havia fet campanya augurant-nos un futur redó com una castanya amb un cor honest i pur.

Per haver-nos fet dubtar a La corrupta el pugem, perquè així hi podrà purgar els pecats que li atorguem.

Llavors Jordi va llançar per la borda tots els vots perquè als vallers va tractar com a autèntics borinots.

Sergi ara és el propietari del govern consistorial i haurà de fer inventari dels problemes més locals. 24

Explicació falla gran

El nou alcalde ha trobat instal·lacions esportives en un deficient estat per negligències massives. Aquestes instal·lacions són aberracions pirates de deficients condicions i propagandes barates. La piscina precintada, el pàdel ni s’ha entrenat, la pista de skate tancada i el camp de futbol torrat. Malbaraten els diners amb total impunitat, i construeixen merders sense sentit ni trellat. Ningú fa la reflexió que seria convenient: fer una sola inversió de manera conscient. Un altre tema d’importància és el que hi ha a la Goleta,

es dona la circumstància que està sempre molt desfeta. Quan arriba un temporal, siga gran o molt menut, com a norma general el desastre és absolut. L’aigua s’emporta l’arena i arriba al mig del carrer, després s’arregla i s’emplena però es torna a desfer. La Goleta sembla ser la cançó de l’enfadós, amb tant de fer i desfer al final ni és gat, ni és gos. Tal volta les decisions s’haurien d’haver pres abans quan totes les construccions se’n van anar de les mans. Van construir edificis a la vora de la mar i per culpa d’aquests vicis ara tots hem de pagar.

ELS PIRATES VALENCIANS Va haver-hi un temps en què els pirates van envair València i la van omplir de riqueses i monuments. Les tribus pirates arribaven per mar (America’s Cup), per terra (Fórmula 1) i per aire (Aeroport de Castelló). Eren temps de benaurança i molta sort en els sortejos de la loteria que desgraciadament ja s’han acabat. Llàstima, no saben com gaudíem els poetes satírics...

COM RECORDE AQUELL INDRET Recorde amb gran enyorança que existia un bell indret amb aires de benaurança i riqueses per decret.

Com gaudien els xiquets entre aquells grans barracons, i estudiaven satisfets en castellà les lliçons.

En aquell indret volaven amb llibertat les gavines i les roses es mustiaven per històries sibil·lines.

Trobe a faltar els polítics que es venien per vestits, tan honrats i autocrítics que eren l’orgull del País.

Com estime la Ciutat que va crear Calatrava, un arquitecte “barat” que a tots ens clavà la fava!

Vull que torne Canal Nou, vull que amague corrupcions encara que ens coste un ou i hàgem de vendre els renyons.

Anhele esdeveniments d’importància mundial que buscaven lluïments amb un cost descomunal!

Com ha canviat tot hui en dia, ni Fabra té ja la sort del temps quan la loteria finançà l’aeroport.

Quin goig la Fórmula 1, que gran l’Amèrica’s Cup, Terra Mítica ha sigut un somni infravalorat!

Per no parlar de les falles que han perdut el “caloret”, i han entrat en mil baralles pel tamany del monument.

Recorde amb malenconia unes èpoques passades quan feien valenciania regalant-nos retallades.

La València enlluernadora, ara ja no té emoció, però encara és guanyadora en corruptes a presó. 26

Explicació falla gran

PIRATES ESPANYOLS Actualment s’anomena pirateria a la còpia il·lícita d’un producte. Per tant els polítics espanyols podrien tindre molta relació amb aquesta pràctica pirata, perquè són còpies barates dels bons polítics d’altres països o èpoques. L’any passat es van encabotar a fer-nos votar i a hores de tancar l’edició del present llibret no tenim clar sí enguany tornarem a fer-ho. Actualment la gent no vol veure a aquests polítics pirates ni en pintura i en conseqüència el món faller, en una decisió sense precedents, ha decidit que aquests polítics pirates no serveixen ni per a ser ninots de falla.

NINOTS Des de temps d’antiguitat l’humà té la condició d’acceptar ser governat per polítics del muntó.

I un president ha anunciat als polítics del moment que cap ninot indultat serà enguany un dirigent.

I aquest amb impunitat se les dona de sabut, encara que ja no sap ni fer la o amb un canut.

Perquè ninots tan ninots són difícils de trobar i per fer el borinot tots s’haurien de cremar.

I el poble lliura el seu vot a qui ha traspassat la ratlla per no valdre ni tan sols per a ser ninot de falla.

També diu el tresorer que ell es negarà a pagar el ninot d’un malfaener que no intenta ni pactar.

Perquè en passar el jurat diria ben contundent:

un ninot mal acabat no és digne d’un monument.

L’artista diu que vol fer una falla tan divina que respecte el medi ambient... i el polític contamina.

Ja no saben ni raonar sense insults ni impertinències i ens tornen a fer votar mostrant grans incompetències.

Mentre afirma el guionista que no té imaginació perquè el guió realista supera el de la ficció.

Amb aquesta situació tampoc hi pot ser remat: el pes de la corrupció l’acabaria enfonsant.

Per això s’ha decidit entre tot el món faller que enguany s’ha de prescindir del polític al carrer. 27

ELS PIRATES EUROPEUS El romanticisme europeu va propugnar la figura del pirata com a màxim referent del moviment. La idea de llibertat i de l’amor desmesurat omplin poemaris i narracions de l’època. I en una d’aquestes històries apareix un pirata valencià, anomenat Esteban González Pons que va viatjar a Brussel·les on va conéixer la bella Europa de qui es va enamorar bojament fins al punt que els dos units tindre fills i filles i van formar la Unió Europea. Aquesta és la seua història.

UN ROMANÇ A L’EUROPEA Europa era una donzella de temps de Matusalem amb una estampa tan bella com la flor del crisantem.

Llavors es van oblidar d’ajudar els immigrants que van arribar per mar a l’Europa exuberant.

Esteban, un pretendent, amb ànima de pirata lliure com el mar i el vent i una mirada que mata.

La parella es cegava de manera tan estranya que constantment proposava apujar costos a Espanya.

El xicon passava el temps fugint de tant d’imputat per la corrupció existent a la seua Comunitat.

I és que era tan gran l’amor que la parella sentia, que a València el llaurador ni sofria, ni patia.

I la xica va encisar amb popular verborrea convertint-se en el pilar de tota la Unió Europea.

I van deixar que arribaren les taronges forasteres i les d’ací es quedaren a l’arbre totes senceres.

Europa, i love you, t’estime, yo te quiero, mon amour, el dia que a tu m’arrime se’m posa el pebre molt dur.

Fins que Europa va somniar que una filla buscant èxit es volia emancipar i va iniciar un gran brèxit.

Era tan gran eixe amor que els dos van abandonar el treball i la llavor que havien de realitzar.

Oblida’t d’eixa imprudència digué Esteban boig d’amor; quan jo governe València et faig fallera major! 28

Explicació falla gran

L’ÚLTIM PIRATA El dia 9 d’octubre de 2019 un pirata anomenat Jose Colero intentava envair l’Ajuntament de Tavernes de la Valldigna per llegir el manifest del 9 d’Octubre. Eixe dia posseït per l’esperit de Jaume I el poeta va lloar al seu discurs totes les meravelles que posseeix la nostra terra i criticava aquells que, siguen del partit polític que siguen, havien instaurat com a model de vida la corrupció. Alguna ment privilegiada va entendre aquesta crítica als corruptes com una ofensa a certs partits polítics i ho va manifestar amb insults a les xarxes socials. Mentre, José Colero, aquesta vegada posseït pel dimoni, pensava per a ell: “qui és més pirata, aquell que públicament critica als que han abusat dels valencians, siguen del partit que siguen o els que pretenen oblidar aquest fet per fanatisme polític?”

LA BALADA DEL DIMONI XARRADOR Caminaven un bufó i un trobador un matí d’un 9 d’Octubre entre ramats quan de sobte amb gran sobresalt i estupor una imatge els va deixar bocabadats.

El dimoni ple de ràbia i vanitat veient l’odi provocat pel lleu matís s’indignava perquè el mot Comunitat equival al que s’entén com a País.

Amb sorpresa de qui es caga als pantalons un dimoni va aparéixer entre uns fums mentre els dos desesperats per les visions afilaven ganivets entre rum-rums.

Tot seguit va condemnar la corrupció enviant al purgatori i a l’infern els polítics de qualsevol condició que han robat als valencians formant govern.

El dimoni amb cua llarga i cornamenta s’enlairava amb aire de grandiloqüència esperant la concurrència ben atenta per llançar quatre floretes a València.

I el bufó amb amargures partidàries inspirat en conjectures de gavines va observar conspiracions estrafolàries en paraules que semblaven ser divines.

I en signe de saviesa sense mida es va traure dels collons un manifest i després amb veu potent i decidida va iniciar-ne la lectura amb gest honest.

És llavors quan va esclatar violentament insultant aquell dimoni maleït acusant-lo de fer adoctrinament i ser un pocavergonya empedreït.

El bufó i el trobador desconcertats escoltaven les paraules del dimoni cabrejats, bocabadats, petrificats com un ric a qui han furtat el patrimoni.

I el dimoni que al discurs havia obviat retallades i foments de la incultura no ha trobat en la infinita antiguitat despropòsits de tan magna envergadura.

I de sobte el trobador es va indignar en sentir que en el discurs es repetia quatre voltes el mot País Valencià i feria la seua valenciania.

I es pregunta entre tanta aberració: si el dimoni fuig del simple partidisme, per què l’home sempre té per condició ser dimoni per un absurd fanatisme? 29

ROM, ROM, ROM, LA BOTELLA DE ROM... Entre tanta gent pirata s’acaba l’explicació d’una manera molt grata, amb sentiment i passió. Sols em queda encetar una botella de rom i beure per a oblidar la bogeria del món. Com és de correcta norma solucione els malentesos pel contingut o la forma... demanant perdó als ofesos. Amb modesta sensació de ser pirata i torero, s’acomiada amb discreció el sonat Jose Colero. Jose Colero

Explicaciรณ falla gran

El vent no pot vĂŠncer un arbre amb fortes arrels.

FALLERA MAJOR INFANTIL

PAULA VIDAL GIMENO Joc Entre els jocs que han envaït el món sencer i el ponent que bufa flors de cotó-en-pèl les falletes apareixen al carrer per esclats de colors de sabor de mel. És llavors quan les rialles i cançons adquireixen un sentit d’eternitat amagades entre olors de sensacions i ninots que omplin de vida la ciutat. La xiqueta entre ramells d’algaravies s’ha enlairat amb moviment de gira-sol, i ha canviat els deures per mil llepolies i ha viscut les falles de temps de bressol. I els joguets i els somnis de felicitat anuncien alegries evidents perquè la més gran fallereta ha arribat entre esclats de cercaviles imminents. Jose Colero

SALUTACIÓ DEL PRESIDENT INFATIL

GUILLEM CANTUS IJARRO Ja puc dir que és un honor representar la nostra falla com a President Infantil, que és una gran il·lusió i, per descomptat, done les gràcies a la comissió per la confiança que ha dipositat en mi. Ara sí, ja ha arribat l’hora, les falles comencen a envair el nostre poble i el cor de tots nosaltres, els xiquets, comença a bategar d’una manera diferent. Per davant tenim uns llargs dies en què podrem gaudir dels coets, les cercaviles, les revetles i, sobretot, d’un incomptable nombre d’activitats preparades per a nosaltres. M’agradaria saber descriure un poc millor el que són les falles per als xiquets, però l’única cosa que puc dir és que quan aquestes hi arriben sols podem pensar a estar al carrer i no anar-nos-en a dormir fins que els ulls se’ns tanquen. Si algú de vosaltres sent el mateix que jo, significa que és faller de veritat, però si hi ha algú que encara no coneix aquesta meravellosa sensació, el convide a gaudir de les falles amb nosaltres, de segur que gaudirà d’una experiència meravellosa. I per descomptat que a peu de festa estarem la Fallera Major Infantil, Paula, i jo per a donar-vos la benvinguda en aquest món. Ara que he anomenat Paula, quina dolçor de xiqueta, veritat? Voldria dir-li que ja ha arribat el moment que tant de temps havíem somiat. Enguany és el nostre any, espere que els dos junts el gaudim com mai ho hem fet i que no oblidem que l’any 2020 vam ser els màxims representants infantils de la nostra falla. Per finalitzar, voldria convidar a tots vosaltres, xiquets i majors, a eixir al carrer i viure les falles, perquè si hi ha una festa en la qual regna la germanor i l’amistat, és la nostra. Quina sort tenim els valencians! Sols heu de deixar-vos portar per la música, les rialles i l’olor de la pólvora. Us esperem amb els braços oberts! El President Ifantil

CENS FALLER INFANTIL Martín Almiñana Sifres • Dario Álvarez Benavent • Emma Andrés Ferreres • Victoria Ascó Fons • Vicent Beltrán Sancho • Asier Benavent Grau • Ferran Benedito Gimeno • Josep Blasco Juan • David Bosch López • Helena Bosch López • Josep Vicent Calvo Oltra • Gema Campos García • Guillem Cantus Ijarro • Manel Cantus Pérez • Estrella Cantus Pérez • José Vicente Chaveli García • Alba Chaveli Bono • Luís Chofre Armengol • Carla Climent Boscá • Aitana Corralero Felis • Jose Emilio Correoso Falquet • Asier Correoso Falquet • Unai Correoso Falquet • Lucía Cors Espí • Álex Cremades Gutierrez • Miquel Cremades Gutierrez • Marc Egea Cazorla • Gerard Enguix Romero • Jaume Enguix Romero • Manel Escrihuela Mollá • Andrea Escrihuela Mollá • Julia Escrihuela Gascón • Adriana Fernández Tur • Adriana Fons Cogollos • Valeria Fuster Bellver • Maria Gallardo Magraner • Vera García Castelló • Julia Gascón Palop • Joel Giner Santos-Juanes • Sara Giner Garcia • Alba Gómez Tur • Paula Gómez Sales • Marcos González Cremades • David Grau Jorge • Eric Grau Jorge · Guillem Grau Gimeno • Ainhoa Grau Lomas • Cristina Grau Peris • Martina Grau Peris • Adrián Gutiérrez Cordero

Eric Haba Ibáñez · Iker Haba Ibáñez • Angel Ibáñez Tavira · Ian Ibáñez Mafé • Ivan ibañez Tavira • Quim Iborra Català • Ramon Ijarro Martí • Aitana Ijarro Martí • Erika Lis Soler • Lucia Llinares Vargas • Iker Llopis Pérez • Josep Losa Martínez • Alma Losa Martínez • Moises Magraner Cucarella • Carla Magraner Talens • Àngel Martínez Corella • Izan Martínez Pérez • Guillem Martínez Pérez • Emma Mifsud Brotons • Idaira Monedero Salido • Irene Monedero Salido • Victor Montero Corso • Daniela Montero Corso • Joan Montoya Muñoz • Alexia Montoya Muñoz • Daniel Ochoa Román • Júlia Pelegrí Castelló • Neus Pelegrí Castelló • Mireia Pérez Mifsud • Clara Ribis Mollá • Conxa Ribis Molla • Rosa Ribis Molla • Mireia Roca Castelló • Andreu Roda Villar • Emma Rodríguez Gimenez • Jordi San Juan Català • Maria Santosjuanes Gimeno • Adrián Savall Martí • Alejandra Savall Martí • Josep Soler Bono • Paula Sorlí López • Carles Talens Ripoll • Izan Talens Ibañez • Joan Talens Mifsud • Mario Talens López • Sergi Talens Ibañez • Ximo Talens Mifsud • Ivan Tormos Calzada • Manel Valero Diaz • Guillem Vidal Gimeno · Paula Vidal Gimeno • Mireia Yébenes Gómez • Emma Yébenes Gómez

FALLA INFANTIL CAMBRO 2020

PALLASSADES

Artistes Miguel Ángel Royo i José María Baixauli Lema Pallassades Explicació de la falla Jose Colero

Pallassades és el lema que enguany té la nostra falla i segur que amb aquest tema traurà més d’una rialla.

Fer riure és la professió que solament podrà fer aquell que té vocació i un humor clar i sincer.

En el circ de l’alegria trobem gent particular: pallassos amb simpatia que ens intenten alegrar.

Amb elegància especial ens demostra el seu amor per un art sensacional com la rialla i l’humor.

Els pallassos són persones de respectable llavor i ens alegren les estones amb alegria i color.

Ens donen la benvinguda amb el seu cor a la mà i amb aquesta gran rebuda l’espectacle ens sorprendrà.

Explicació falla infantil

La pintura dels pallassos és d’allò més especial, fins i tot es posen nassos de mida descomunal.

El canó llança als pallassos amb força descomunal i ells han de ser capaços de sobreviure al ritual.

Al circ també es pot trobar un simpàtic tocador on es poden maquillar i retocar-se el color.

Hi ha pallassos que fan gràcia tocant uns grans instruments, altres fan una acrobàcia amb objectes sorprenents.

Els pallassos faran riure de manera diferent: uns intenten sobreviure a un canó gran i potent.

Un fa sonar platerets altre un bonic tambor, també hi ha qui satisfet toca el més gran saxofon.

Al circ hi ha ballarines que fan uns balls elegants amb figures tan divines que encisaran els infants.

Nosaltres els proposem fer d’aquestes pallassades un mot que relacionem amb actituds agraciades.

La màgia d’alguns pallassos ix de l’ànima i el cor i fins i tot són capaços de fer créixer unes flors.

Intentem ser més feliços i la vida ens somriurà sense excuses ni matisos i aquest món millorarà.

A la nostra societat la gent és molt negativa, i ser pallasso és usat de manera despectiva.

Perquè traure les rialles a l’actual societat sols ho poden fer les falles i els pallassos agrupats.

Lâ&#x20AC;&#x2122;art de viure ĂŠs canviar les fulles sense perdre les arrels.

ARRELS FALLERES

ARRELS FALLERES DE VICENT Quan era xicotet el temps transcorria molt lentament i sempre recordava com de bé m’ho passava en falles i esperava durant tot l’any amb ganes que vinguera la setmana fallera. Recorde com gaudia a les despertades, sempre acompanyat de mon pare, i no em cansava mai de tirar coets. I a la nit quan els meus pares sopaven els meus amics i jo continuàvem explotant els castells de coets de colors i trons que trencaven el silenci de la nit. En aquells temps, gràcies a l'escola vaig conéixer el que era la falla, ja que la meua germana va ser Fallera Major Infantil de la Falla Patronat en companyia de Xelo la Llimera i aquell any van nàixer uns lligams molts forts. A poc a poc em vaig fer major i vaig conéixer la nit fallera, les primeres festes sense els pares en les quals la música i les ganes de passar-ho bé ens conduïen fins que eixia el sol. He de reconéixer que mai m’he volgut vestir de gala, i ningú havia pogut fer-me canviar d’opinió, ni per a fer una sorpresa a la meua cosina. Bé, en realitat sí que va haver-hi una excepció, el dia que el meu germanet, Ximo, va debutar com a president vaig tindre el detall de vestir-me de faller, i esperava que fora l’última vegada... Però no, enguany estic en una situació que m’he de vestir de gala per obligació a tots els actes. I ací estic, qui m’havia de dir que acabaria convertit en president i que la Falla Cambro es convertiria en la meua segona casa. Vicent Almiñana President de la Falla Cambro

ARRELS FALLERES DE ROSA En aquesta xicoteta família fallera que és la Falla Cambro gaudim de bons moments amb amics, família i tota la gent que hem conegut durant tots els anys i que en formem part. Per aquest motiu, un dels aspectes que destacaria de la meua vida fallera és que he pogut fer molts amics durant tot aquest temps, ja que si bé és cert que per la falla passa molta gent, també ho és que amb molta d’aquesta establim una amistat que dura al llarg del temps. Quan em pregunten per les meues arrels a la falla, fixe la vista enrere i m’adone del temps que porte formant part del Cambro. Era menuda quan els meus pares em van apuntar a la falla de la mà dels meus oncles Colero i Vicen. Allà, al costat de la meua germana Lara i els meus cosins vaig començar a formar la meua família fallera. Recorde l’època de joveneta, les meues arrels a la Falla Cambro estaven ben assolides i la colla d’amics que tenia aleshores era molt divertida, és per això que totes les anècdotes i els bons moments que vam passar en aquella època les recordaré sempre. Baixàvem els divendres a sopar, preparàvem els playbacks, algun viatge i un fum d’actes als quals acudíem i gaudíem amb molt bona harmonia. Tant és així que un temps després la falla em va portar a conéixer Juan, la persona amb qui em vaig casar. Ara, juntament amb els nostres fills Gerard i Jaume, hem format la nostra pròpia família i hem ampliat la de la Falla Cambro, ja que, com no podia ser d’altra forma, també són fallers. De manera que quan pense en les meues arrels falleres, recorde totes les vivències, les sensacions i els sentiments que he viscut a la Falla Cambro al llarg de tot aquest temps i pense que aquestes arrels que han crescut tan fortes i vives han fomentat que la meua vida a la meua falla estiga plena d’emocions i estima. Rosa Romero Giner Fallera Major de la Falla Cambro

ARRELS FALLERES DE GUILLEM Faller de bressols és la primera paraula que em ve al cap en pensar en les meues arrels falleres. Fill, net, germà, nebot i cosí de fallers, eixes són les meues arrels falleres; mire per on mire al meu voltant tot són fallers i falleres, encara que sempre hi ha xicotetes excepcions. Els meus pares es van conéixer a la falla i uniren dues famílies ben arrelades en aquesta que han donat un gran nombre de presidents i falleres majors, i jo sóc el nexe que les uneix. Van saber que venia de camí en plenes festes Josefines, quan la falla ja estava plantada al carrer, i no hi havia cap dia millor per a comunicar la meua propera arribada als amics i familiars que el dia de l’ofrena a la Verge. Eixe any ja vaig gaudir de les falles en un lloc càlid i acollidor com és el ventre d’una mare. Vaig nàixer el 27 d’octubre de fa tretze anys, en un any molt especial, ja que feia pocs mesos que mon pare havia sigut anomenat president de la falla. Sóc xarrador com no ningú, no deixe mai de sorprendre tant aquells que hi són al meu voltant com els que acabe de conéixer. Amb mi sempre pots parlar de qualsevol tema perquè sempre et donaré la raó, això sí, l’última paraula des de ben menut és la meua i sempre he de caure dempeus. Mon pare i ma mre diuen que sóc dolç com l’arrop i afectuós com el que més, sobretot amb els més menuts a qui sempre duc al meu voltant, però també tinc eixe puntet de geni curt que tant caracteritza i que tan arrelat tenen alguns membres de la meua gran família. Amic dels meus amics he fet colla a la falla on vaig nàixer i que veu com he anat creixent. Enguany seré el President Infantil de la Falla Cambro i això comporta la responsabilitat de no oblidar les meues arrels, perquè aquell que les oblida mai és feliç. Guillem Cantus Ijarro President Infantil de la Falla Cambro

ARRELS FALLERES DE PAULA Vaig nàixer un 5 de setembre de 2007 però les meues arrels falleres comencen molts anys abans. Allà pels anys 80, els meus avis Paco i Mari Carmen decidiren apuntar-se a una falla que tenien a prop de casa en la qual estaven els seus amics de tota la vida, la Falla Cambro. Allí van créixer ma mare Laura i ma tia Isa. Segons em conten van passar moments inoblidables: feien excursions, es disfressaven, anaven totes les setmanes a dinar i a sopar, feien concursos de Playback, rebien la visita dels Reis Mags... Més que una falla sempre ha sigut per a tots com una segona família on tots es coneixen i s’aprecien. Pel que es veu a la meua família han ostentat diversos càrrecs dins de la comissió: delegats de loteria, de bar, delegades de playback de majors i dels infantils... Anys després, i casualitats de la vida, mon pare Toni quan era jovenet va decidir apuntar-se a la falla juntament amb els amics, i mira per on, va ser el meu avi el que el va apuntar. I allí, a la falla es van conéixer els meus pares. Ells sempre m’han dit que gràcies a la Falla Cambro estic hui ací! Així que jo, personalment, li dec molt a la meua benvolguda falla. Quan es van assabentar que anava a nàixer em van apuntar a la falla però tan sols amb els cognoms, ja que encara no tenien clar si seria xiqueta o xiquet. I al casal, he crescut, envoltada d’amics i amigues. Allí m’han ensenyat a voler, a apreciar i admirar el món de les falles, i a viure-les de la millor forma. Sols espere poder seguir la tradició familiar, i quan tinga fills o filles portar-los també a la falla i que puguen viure-la igual que ho hem fet jo, el meu germà Guillem i la meua cosina Maria de la mà dels meus pares, dels meus oncles i dels meus avis que hui en dia continuen formant part de la gran família de la Falla Cambro. Paula Vidal Gimeno Fallera Major Infantil del la Falla Cambro

AQUELLA NIT Aquella nit el vent sospirava diferent. Aquella nit les estrelles ballaven dances d’esperança i il·lusions desmesurades. Aquella nit era l’última i per això havia de ser aquella nit. A mesura que ens acostàvem a la plaça el cor s’accelerava de manera directament proporcional a les ganes que teníem que començara el lliurament de premis. La gentada s’aglutinava als laterals del carrer i en passar pel mig podíem observar la diversitat de bruses i escuts que es donaven cita una vegada més a la Plaça Major. Però aquella nit era diferent, fins i tot els fanals de color taronja auguraven bones sensacions, si bé és cert que mai havíem sigut supersticiosos, aquella nit necessitàvem buscar aliats que ens donaren indicis d’esperança. I el taronja havia de ser el color d’aquella nit. El lliurament de premis havia començat, i no estàvem tenint cap sort, més aviat al contrari. La frescor d’aquella nit s’enterbolia per la tremolor dels cossos per culpa del nerviosisme. Fins que va començar la lectura dels premis de les falles grans: el sisé, el cinqué, el quart, el tercer... Llavors aquella nit es va detindre. I és en eixe moment quan penses com de bonic deu ser guanyar el primer premi, ser la millor falla de Tavernes, deixar de perdre sempre per guanyar una vegada. Havien sigut tants anys de camí pel desert i aquella nit s’acabava tot. O no.

I en aquella nit es va fer el silenci que va durant segons, però que es va convertir en minuts, hores, eternitats. És aleshores quan penses que els fallers de les falles que no guanyen diuen que no els importa guanyar el primer premi, però obtenir el primer premi és tan bonic que eixa sensació seria capaç de ressuscitar una falla que semblava en estat depressiu des de fa algun temps. Finalment s’anuncia la falla que queda en segon lloc, i la plaça s’ompli de taronja. La llum dels fanals es fa més intensa si això pot ser i la cridòria de la Falla Cambro anuncia en aquella nit a tota la Vall que acabem de tornar, que les arrels d’una falla, si són fortes, no moren mai, que Mascarada ha guanyat el primer premi i que tal volta no el tornem a guanyar mai però aquella nit mai no ens la podrà furtar ningú. Aquest text és fill de cada abraçada de complicitat, de cada llàgrima d’alegria, de cada sospir mirant el cel, de cada sentiment d’aquells que no els importa no guanyar però que els agrada tant fer-ho, d’aquell castell que cada any desmuntàvem el dia dèsset perquè no havíem guanyat, d’aquella cançó eterna que canten els campions i els que no ho són, d’aquells quinze anys de llarga espera, d’aquell taller de falles i somnis que ens va lliurar la seua amistat, d’aquella gent que ja no està però que sempre ha estat i d’aquells que van estar i que sempre estaran. Aquest text és fill de la Falla Cambro.

Hi ha dos regals que hem de fer als infants: un són les arrels i l’altre són les ales.

RACÃ&#x201C; INFANTIL 64

INTRODUCCIÓ Hola a tots els xiquets i xiquetes. En aquest llibret tenim un problema, i és que el nom del nostre Racó Infantil s’ha ocultat i no el trobem. Ens ajudes a buscar-lo? Sí? Fantàstic! Per descobrir-lo, hauràs de passar diverses proves. En cadascuna trobaràs unes lletres ocultes. Si superes totes les proves, tan sols serà necessari ordenar-les totes per a formar el desitjat nom del racó infantil. Vinga, t’atreveixes? Doncs, anem a tot i a totes!

PROVES

1. ENCREUAT Un encreuat per a començar, fàcil, no? Fixa’t en les definicions que et mostrem a continuació i emplena les caselles buides de l’encreuat. I una vegada les tingues totes, les caselles ressaltades seran les lletres que busquem. Guarda-les per a després!

VERTICALS 1. Cabellera postissa que porten alguns pallassos . 2. Fer espectable amb dos o més objectes a les mans. 3. Història curta amb la intenció de fer riure.

HORITZONTALS 4. Artista de circ especialitzat en l’art de l’acrobàcia. 5. Lloc on s’executen números còmics i exercicis acrobàtics amb la finalitat d’entretenir al públic 6. Artista que realitza jocs i exercicis d’equilibri . 66

1. 3.

6. 2.

Anota acĂ les lletres ocultes:

PROVES 2. SOPA DE LLETRES Moltes són les lletres que veiem a la sopa, però tan sols tres són les que busquem. Les lletres desitjades no estan a la vista, sols quan trobes les paraules que t’indiquem sabràs quines són, ja que el conjunt d’aquestes paraules dins de la sopa, formen les tres lletres. Seràs capaç de trobar-les? Acudit Broma Circ Diversió

Espectacle Humor Pallasso Rialla

Anota acĂ les lletres ocultes:

PROVES 3. PINTA EL DIBUIX Que trist és veure un pallasso sense color. Per què no el pintes? Això sí, has de pintar-lo seguint les instruccions que et donem: 1-

3Quan tingues tot el dibuix pintat, hi descobriràs dues lletres més!

5 5

1 1

1 3 1 5 5

3 4

2 3

4 4

Anota acĂ les lletres ocultes:

PROVES 4. DISFRESSA’T! Com has vist, ens agraden molt els pallassos. I quina millor forma d’acabar les proves que disfressant-nos d’un pallasso! Al següent vídeo hi trobaràs unes pautes senzilles per tal de disfressar-te. Hauràs d’escanejar el codi QR que tens a continuació per tal de veure’l.

Si tens un telèfon amb sistema iOS, només has d’enfocar el codi amb la càmera i t’apareixerà l’enllaç al vídeo.

Si tens un telèfon amb sistema Android, hauràs de descarregar-te una aplicació de lectors de codis QR (exemples: QR code, FastQR) i escanejar-hi el codi.

Al final del vídeo trobaràs les lletres que falten. Vinga, a què esperes? A per elles! Anota ací les lletres ocultes:

FINAL DEL JOC Si has arribat ací, significa que has superat totes les proves i has descobert totes les lletres ocultes! Ara tan sols has d’ordenar estes lletres i sabràs el nom del racó infantil. Per a ajudar-te, et posem en ordre algunes de les lletres que ja has trobat a les proves anteriors.

_ _ ___ _ _

ENHORABONA! Has descobert el nom del racó infantil! Solucions:

MATERIAL DIDÀCTIC I ara que ja has descobert de què tracta el nostre racó infantil, has de saber com hem arribat a fer tantes “pallassades”. Per a això, ens hem de remuntar a l’edat mitjana, ja que les primeres persones encarregades de fer riure van ser els bufons.

QUÈ ÉS UN BUFÓ? El bufó era una persona que feia riure els reis i la seua cort. Se’ls permetia parlar i fer sàtira de temes prohibits, com que molts d’ells patien anomalies físiques. També solien anar vestits com els pallassos. L’estètica i el seu humor prohibit feien del bufó un personatge d’allò més graciós en aquella època.

Més tard, a l’època medieval, apareixen els primers i les primeres monologuistes. Podien ser mims que feien “monòlegs muts” o allò que coneixem actualment, persones que reuneixen una multitud de gent a una sala per fer-los riure.

QUÈ ÉS UN MONÒLEG? El monòleg és una obra en la qual un personatge parla de manera prolongada tot sol, fent servir acudits o històries gracioses.

Tant els bufons com els monologuistes feien servir acudits per a fer riure el públic. Podem dir que l’acudit és un dels pilars fonamentals de l’humor, i la forma més fàcil de traure una rialla a qualsevol persona. 74

QUÈ ÉS UN ACUDIT? Un acudit és una narració curta fruit de la imaginació, amb la intenció de fer riure l’oient o el lector.

Amb l’arribada i la consolidació d’internet, apareixen els mems, una evolució dels tradicionals acudits. La principal diferència és que aquests es poden tornar en fenòmens virals. Amb l’arribada i la consolidació d’internet, apareixen els mems, una evolució dels tradicionals acudits. La principal diferència és que aquests es poden tornar en fenòmens virals.

QUÈ ÉS UN MEM? Un mem és una imatge, un vídeo curt, un GIF, un enllaç o qualsevol frase amb to humorístic que arribe a fer-se viral. Es transmeten mitjançant les xarxes socials, aplicacions de missatgeria instantània o plataformes de vídeos o blogs.

I amb la barreja dels monòlegs, acudits i mems, tard o prompte havien d’arribar els “youtubers”. I és que aquestes persones no necessiten omplir sales de gent per fer riure, ja que amb un sistema de gravació adequat i la màgia d’internet, es pot arribar a milions de persones.

QUÈ ÉS UN O UNA YOUTUBER? Un o una “youtuber” és una persona que comparteix vídeos a la xarxa social “YouTube”. Aquesta és una plataforma digital que permet compartir vídeos a través del seu lloc web o aplicació. Hi ha gran varietat de “youtubers”, publiquen vídeos de moda, videojocs, cuina o música. 75

RONDA D’ACUDITS Per a acabar amb el racó infantil, anem a divertir-nos com ho fan els pallassos: FENT RIURE. És per això que hem preparat aquesta ronda d’acudits:

-Mare, em poses un altre terròs de sucre?

-Què li diu un ull a l’altre?

-Però Pau, si ja te n’he posat quatre!

-Estem separats per nassos!

-Però mare… es desfan!

- El meu fill va amb bicicleta des dels quatre anys.

Com s’anomenen els habitants de Betlem?

- Ah, aleshores ja deu estar lluny!

... Figuretes!

Dos amics van per la muntanya i un d’ells rellisca i cau per un barranc. L’amic li pregunta cridant:

-Pare, els macarrons estan boníssims.

-Vols repetir?

-Pare, els macarrons estan boníssims.

-Jaume, t’has fet mal? -Què li diu una pedra a l’altra?

-Encara nooooooo...

-La vida és dura!

Un home li diu a un altre:

Un home entra a una botiga i pregunta:

-Quan parle, la gent m’escolta amb la boca oberta.

-Tenen pantalons de camuflatge?

-Vosté deu parlar molt bé, no? -No, soc dentista.

Una professora li pregunta a un alumne: -Hui també t’han fet els deures els teus pares? -

- No, esta vegada m’he equivocat jo tot sol. 77

-Sí, però mai els trobem.

EL FUTUR DEL NOSTRE CIRC

Liam Llopis Pérez 20/06/2019

María Montero Corso 13/12/2018

Unai Correoso Falquet 10/01/2019

Neus Roca Castelló 17/08/2019

Dàlia Álvarez Benavent 02/11/2019 79

TE XT OS A PART

ARRELS Has assumit la veu del poble entre les síl·labes d’aquell vell poema que crema, que espurneja i guspireja per la remor de les falles i els monuments, mentre els desitjos auguren tristeses innòcues i les paraules esperen llibertats exacerbades. T’has convertit en l’arrel que xiuxiueja benaurances de sentiments i tradicions, i has esclatat al cel convertida en carcassa per enramar al vent, sempre al vent, les recances dels temps de penes i misèries que romanien somortes i enterbolides. S’ha sentit el gemec d’un nadó, que s’ha apoderat de l’instant i les il·lusions com un glop d’aigua i una enramada de pa mentre l’aroma de borumballa supèrflua impregna d’emocions els colors dels ninots com un bri d’esperança i ironia estupefacta. I apareixes amb sorpresa de lluna sense nit arrelada entre paraules i costums a una festa que demana primaveres incipients i proclama sentiments de pertinença a un poble que et parla, que t’escriu, que t’estima i t’acarona per ser l’arrel essencial, per ser la seua llengua. Jose Colero

Introducciรณ textos a part

Textos a part

NOUS INICIS Ja han passat tres anys des d’aquell dia. Els records d’aquells temps s’amuntonen a la seua ment: els dinars amb els avis i les eixides amb els amics; els carrers que l’havien vist créixer i el barri on va passar la infantesa. Tot allò que considerava la seua llar i que li havia sigut arramblat. Li havien furtat la vida i sabia que mai li la tornarien. Moments que no li agradaven com anar a treballar al camp amb la seua àvia ara els enyorava. Realment l’enyorava a ella, a la dona que l’havia criat amb tant d’esforç. La situació econòmica l’obligava a fer més hores per tal de tirar endavant la família. Ella, que no havia pogut anar a l’escola, i encara que no sabia llegir ni escriure, sabia ben bé la importància de l’educació, sobretot en una edat tan precoç. Recordar totes aquelles batalletes que li contava després del sopar per a agafar son li van fer traure un xicotet somriure, que poc després es va tornar en angoixa, i aquesta en ràbia. Tot això li ho havien llevat, i no podia fer res per recuperar-ho. Ara no queda res d’aquella terra agrícola on tantes famílies havien establit les arrels i on tanta suor van vessar per donar un futur als fills i nets. No va ser gens fàcil això d’emigrar, i més si t’obliguen a fer-ho a la força. Una nova ciutat, amb llengua i cultura pròpies, així com uns nous costums que res tenien a veure amb els que havien deixat enrere. Ja ha passat un temps de tot això, i a poc a poc segueix intentant

fer-se lloc en el nou món. Ho ha de fer per ell i per l’única persona que li queda: la seua filla. Aquells que l’envolten no confien suficient en ell, ja que moltes de les relacions que ha iniciat no acaben de connectar. Tal vegada perquè encara no s’ha adaptat del tot, o tal vegada perquè no acaba de ser acceptat. Laboralment ha hagut d’anar d’un treball precari a altre que intentava compaginar amb la criança d’Aglaé. “Quantes dificultats va haver de passar l’àvia quan em va criar”, pensava. Ara ell ha de llaurar la terra i contar batalletes abans de dormir al mateix temps que paga les factures. Passat un temps va començar a aconseguir l’estabilitat que necessitava. Una nova feina, relacions que semblaven inconnexes finalment trobaven certa connexió, el que ajudava tot i que les arrels començaven a fer-se fortes amb paciència i treball. Tot va tan bé que fins i tot es podia il·lusionar amb una possible relació que, curiosament, va tindre gràcies a aquesta nova vida a la qual l’havien llançat. El seu cor comença a tancar ferides realment profundes. Aquella millora de confiança ajudaven a convertir-les en cicatrius que sempre tindrà, però que algun dia espera que passen desapercebudes. L’Aglaé riu, ignorant en aquest moment de tot el que ha hagut de passar. S’adonarà en el futur, amb la maduresa, com ell s’havia adonat del que havia fet la seua àvia.

Aina Escrihuela 85

Textos a part

LES ARRELS DE LES FALLES A TAVERNES

Fa quaranta anys que em vaig vestir de valenciana i mai hauria imaginat que seria la mare d’un president de falla amb molta alegria i orgull. Tanque els ulls i comence a recordar aquell silenci que envoltava el nostre poble sense cap falla. Per als joves és inimaginable, però els que teniu la meua edat, o sou més majors, sí que recordareu que solament coneixíem les falles pels pobles dels voltants: Alzira, Gandia, Carcaixent, Cullera i, per descomptat, València. I a finals dels anys setanta aquella fórmula d’il·lusió, treball i voluntat va ser adquirida pels vallers, i per aquest motiu actualment podem gaudir de falles a Tavernes. Hi ha rutes del colesterol, dels monestirs, de la tapa, i nosaltres hem de fer a falles la ruta dels casals, ja que quan arriba la setmana de Sant Josep en cadascun d’aquests hi ha algun conegut nostre per a poder canviar impressions, rialles i records. Les nostres falles estan situades en punts emblemàtics de la ciutat i als escuts acaparen les arrels valleres i valencianes. El Portal, llindar del nostre poble, té la Torre de Guaita. El Cambro amb les taronges i aquella font de la Bola on tantes vegades hem omplit les botiges. La Via dibuixa el cordó umbilical de trens que ens unia amb Xàtiva i València. La Dula representa el recorregut amb els animals que hi pasturaven per la zona i portaven l’arròs als sequers. El Passeig està situat a la zona que més vida i oci té Tavernes. I per últim el Prado, el lloc en el qual els nostres avis venien la fruita i hortalissa. El temps passa i nosaltres l’acompanyem, sense adonar-nos canviem de pensament i idees. Està clar que el negre mai serà blanc, però sí que s’hi podrà tornar gris. Torne a tancar els ulls i recorde aquells presidents del faixí roig que causaven tant de respecte i autoritat, de la mateixa manera que els membres de la comissió el portaven blau i la resta de fallers morat. Hui tot ha canviat, els fallers transmeten glamur i elegància en tots els actes fallers. A nosaltres, les dones, ens ha costat molt, però hem pogut accedir a càrrecs reservats als hòmens, és a dir, la presidència o direcció de la falla, ja que actualment al món faller no solament representem la bellesa i el color sinó que la nostra paraula hi pesa molt. Recordem les coses positives del passat, millorem-ne les negatives i treballem ara aquest present, ja que el futur no està escrit perquè el temps passa i nosaltres també ho fem fins que un dia el rellotge que portem dins s’aturarà per sempre.

Mariam Magraner 87

LA NIT DE LA CREMÀ El cel de València respirava l’alé dels últims coets del castell i el somriure d’una brisa suau li acaronava la cara. El vell cremador de falles es va acostar cap a la falla amb la botella de gasolina mesclada amb la de gasoil. Quan va arribar als peus del cadafal es va detindre per observar-la per última vegada i es va tornar a posar de mala llet perquè era la primera vegada que a la seua falla apareixien els polítics del govern i els de l’oposició, tots ells dividits en escenes satíriques que feien traure les rialles als visitants. Però ell era dels que no li feien gràcia els polítics. Més aviat els odiava. “Gentola”, pensava, “Esta quadrilla de ninots ha arruïnat el país”. No comprenia on radicava l’enginy i la gràcia d’haver d’aguantar aquells personatges plantats durant quatre dies. A continuació, va escampar la traca i li va lligar a un extrem un tros de cotó que va banyar amb la mescla de combustible per fer d’accelerant en la incineració. Havia seguit com déu mana el manual d’expert cremador de falles i ara sols quedava botar-li foc. Seguidament va encendre amb molta parsimònia un cigarret, va fer-li dues calades i el va acostar a la metxa de la traca. El foc va començar a rosegar l’ànima de la falla i la gentada observava inquieta les condicions extraordinàries que les flames estaven abastint.

La Fallera Major plorava silenciosament amb la mirada perduda en l’infinit faller, al seu costat el president pronunciava paraules inintel·ligibles amb la vista fixa en el que quedava del cadafal que cremava les il·lusions i els esforços de tota la comissió. El cremador no se n’havia adonat, però darrere seu les llums de les sirenes dels bombers i de la policia es reflectien en les façanes més pròximes a l’incendi. De sobte va sentir que la gent el mirava i, fins i tot, hi havia qui l’assenyalava amb el dit mentre un agent de l’autoritat local li posava la mà violentament al muscle i li cridava: - Està vosté boig o què? Per què ho ha fet? Es va girar amb cara de satisfacció i va ser en eixe moment quan va comprendre que havia passat de ser un expert cremador de falles a convertir-se en un piròman. Perquè les falles, per molt que algú odie els polítics, no es cremen el díhuit de març. Aleshores amb veu tranquil·la va respondre: - Estava fart de tant de ninot!

Jose Colero

Textos a part

ARRELS VITALS El nostre camí de la vida es pot explicar amb arrels. Al començament del camí de la vida tindràs les arrels més importants, ja que aquestes seran la família. La relació amb els pares, mares, germans i germanes ens converteix en allò que som. Tots i cadascun d’ells i elles influeixen en la nostra personalitat per formar-la a poc a poc, sense adonar-nos que, a part de la semblança física, el nostre caràcter i la manera de ser adquirirà uns valors que seran transmesos per la nostra família. Seran les arrels més importants de la nostra vida, les que romandran en nosaltres per sempre. Però la llavor que ha fet créixer aquestes arrels tard o prompte desapareixerà i hauràs de tindre molta força per continuar avant. I hi continuaràs, perquè si les arrels són fortes, no hi haurà manera de fer-les desaparéixer.

És clar que, com en qualsevol planta, alguna arrel de les que han aparegut les hauràs d’arrancar perquè no et faran cap benefici i algunes altres sortiran a la teua vida com un broll d’aigua després d’una ploguda i, de sobte, sense adonarte’n, tal volta siguen importants en el teu creixement com a arrel central. Amb el temps, apareixeran els amics i amigues amb els quals unirem valors i actituds que enfortiran els nostres fonaments. Amb ells i elles ens arrelarem al medi i conformarem una quadrilla que ens marcarà per a tota la vida. Encara que, per descomptat, no sempre seran arrels sanes i robustes perquè, tal vegada, algunes amistats hagen de ser podades i deixades de banda pel seu caràcter nociu. Al cap i a la fi, el nostre objectiu principal serà que al llarg de la nostra vida les nostres arrels es mantinguen robustes i fortes per moltes

tempestats que puguen arribar-hi. I a poc a poc anirem creixent, i les arrels produiran una tija forta per tota la llavor que haurem anat acumulant i, finalment, aquella planta que va començar sent una llavor i una arrel, donarà fruits. I el cicle tornarà a començar, però aquesta vegada ens correspondrà a nosaltres convertirnos en el fertilitzant que enfortisca les arrels d’aquelles vides que hauran nascut al nostre voltant i que creixeran i donaran lloc a un nou cicle vital.

Joan Meló 91

CAMP OBERT

Quan parlem de l’agricultura valenciana, sempre ens venen a la ment aquells homes de tota la vida que passen el temps lliure cuidant la seua terra, que esperen cada matí el moment de calçar-se les sabates i la roba de fer feina per anar al camp a treballar la terra i després marxar al bar a esmorzar amb els amics i fer la xarradeta. Aquesta realitat és fruit d’un temps en què les dones érem relegades a fer les feines de casa, cuidar els xiquets i preparar el menjar, un tòpic que poc té a veure amb la realitat, ja que el paper de la dona valenciana en l’agricultura és una situació poc estudiada i on s’han hagut de superar molts murs per a fer visible aquesta problemàtica. L’any 2001, per primera vegada, després de set-cents cinquanta anys d’existència de la Confraria de pescadors del Palmar de València, Elena Marco va aconseguir entrar a formar-ne part, situació que sols es permetia als homes fills del Palmar però en cap cas a les dones, tot i que no va aconseguir la plena inclusió en drets fins a l’any 2008. Elena i altres veïnes del Palmar van haver de passar un calvari per a poder fer efectiva la seua reivindicació perquè, per ser dona, va perdre els drets que va tenir son pare pel que fa a la pesca a l'Albufera. Però, a més a més, els seus fills, al contrari que els nebots, quedaven totalment exclosos perquè ella

s'havia casat amb un home que no era del Palmar. No va ser feina fàcil, i la lluita jurídica i social iniciada per Elena i altres quatre veïnes del Palmar el juny de 1997 semblava que no arribaria mai a la fi. Tot i que el Jutjat de Primera Instància de València i l'Audiència de València van reconéixer el seu dret a pescar en el llac, Teresa Chardí, Teresa Bru, Felicidad Dasí, Elena Marco i Vicenta Dasí no van ser inscrites com a membres de la pedania de València que poden pescar a l'Albufera d’acord amb la tradició de la comunitat, ja que segons aquests estatuts sols podien accedir a la Confraria els fills de sexe masculí de pescadors que presentaren la sol·licitud i que foren acceptats pels socis de l'entitat. Per fi, l’any 2008 per primera vegada en els set-cents cinquantahuit anys d'història de la Comunitat de Pescadors del Palmar, dues dones van disposar, per dret, d'un punt de pesca a l'Albufera, La inclusió dels noms d'Amparo i Elena Marco en el bombo de candidats a obtindre un lloc per a pescar, va trencar la tradició de més de set segles per la qual només els descendents de sexe masculí de pescadors podien optar a un espai per a exercir la pesca.

Aquesta lluita també s’ha viscut durant molts anys al camp valencià i, per descomptat, en les nostres famílies. Recorde amb molta estima com la meua iaia anava de bon matí amb el meu iaio al camp a realitzar infinitats de feines: regar els camps en els mesos d’estiu, entrar el fem a la terra, etc. sota l’atenta mirada del meu avi.

Però les feines com fumigar, collir, rascar plantons o aclarir tarongeta estaven destinades expressament als homes i no es veia amb bons ulls que les dones realitzaren aquesta tasca. La feina de la dona al camp valencià era majoritàriament la de treballar en els magatzems de taronges i, si de cas, en les feines més lleugeres del camp, amb autorització expressa dels seus marits, encara que la propietat de la terra fora seua. Amb el fenomen de les migracions del segle XXI, juntament amb els canvis en la mentalitat en el món rural, no és estrany veure cada vegada més treballadores al camp valencià. Així doncs, en les feines que eren destinades únicament al sexe masculí cada vegada és més comú la presència femenina i, fins i tot, n’hi ha d’altres en la qual la presència del gènere masculí és quasi insignificant. Feines com aclarir tarongeta, són realitzades per dones, quan fa relativament poc de temps sols hi havia homes realitzant-les. Cal combatre les desigualtats, la falta d’oportunitats i la despoblació dels municipis rurals, així com donar visibilitat a les tasques agrícoles i de gestió que tantes dones, no titulars d’explotacions, duen a terme. Hem de fer valdre la feina que les nostres mares i les nostres àvies van fer en els segles passats, reivindicar el paper de les dones en l’agricultura valenciana i continuar combatent perquè cap de nosaltres quede exclosa de cap cooperativa ni confraria de treball per raons de sexe.

Joaquim Mifsud 93

FUTUR ESCRIT Són les huit del matí d’un dos de desembre del 1998. És dissabte i plou, però ha arribat el meu moment. Després de nou mesos dins del ventre de la meua mare és hora que familiars, amics i coneguts em coneguen per primera vegada. Tinc els cabells obscurs però la pell molt rosa i soc molt gran. Passen els dies, les setmanes i els mesos i cresc a passos de gegant. Ja puc mantenir-me recta i amb cada gracieta que em fan em ric més que amb l’anterior. Em crida l’atenció cada moviment que ocorre al meu voltant, sobretot els de la meua germana quan juga i canvia de joc ràpidament. Els anys passen i passen. Hui fa sol, i tot i que és setembre encara fa calor, molta calor. Em posen el meu vestit blau preferit, les sandàlies blanques, m’arrepleguen els cabells amb dues coletes i agafe el saquet amb l’esmorzar. Em fa especial il·lusió dur aquest saquet, ja que me’l va fer la meua àvia abans de partir cap a una millor vida. Tinc tres anys i ha arribat el primer dia d’escola. Hi ha molts xiquets com jo. Uns ploren i altres riuen, però gràcies a la mestra tots ens mantenim en calma i socialitzem junts. La mestra ens toca el xilòfon cada matí, i sense saber-ho, l’estima cap a la música cada vegada és major. I així ocorre amb cada activitat que hi fem. Treballem les lletres, els números, els animals i les estacions, entre altres coses. Manipulen tot allò amb què treballem. És realment divertit.

Continuen passant els anys i no ens adonem que som xiquets i xiquetes cada dia més adults, amb més sabers i coneixements. És hora de seguir creixent, però aquesta vegada pugem un escaló més: ja som alumnes de Primària. Durant aquesta etapa passen per les nostres vides diferents mestres. Cadascú amb les seues peculiaritats ens aporten coneixements i ens ajuden a créixer, però sempre respectant els ritmes. Els companys no canvien i cada vegada estem més units. I sí, així tot és més fàcil. En un tancar i obrir d’ulls estem a les portes de l’institut. Som xicotetes formigues davant d’una gran muntanya. Ara ens correspon escalar fins a arribar al cim més alt. Avancem, retrocedim i ens estanquem, però mai perdem les ganes. Durant aquests anys hi ha persones que apareixen a les nostres vides per a quedar-se. D’altres apareixen però se’n van. Diuen que les amistats vertaderes sols es poden comptar amb els dits d’una sola mà, i a poc a poc m’adone que és cert. Cada curs és una etapa diferent. De vegades m’agrada compararho amb una muntanya russa. Pots estar al més alt del cim, però les circumstàncies poder fer que caigues en picat. Així i tot, continuem avant i amb un somriure.

Textos a part

Després de quatre anys la gran majoria de companys ens graduem en ESO. Uns decideixen continuar en Batxillerat mentre altres prefereixen fer un cicle o, simplement, deixar els estudis per a treballar. Però jo tinc clar que vull continuar. M’esperen dos anys durs per davant. Decidisc fer el Batxillerat Humanístic. Sempre m’han agradat les lletres i, si tot va bé, per al grau que vull fer no necessitaré els números. Pas a pas formem la nostra persona. Sempre he pensat que som com un trencaclosques, i que cada coneixement és una peça de nosaltres mateixa. Any 2016. El saló d’actes està de gom a gom. Familiars, amics i coneguts han vingut a veure com aquella xiqueta de pell rosa i cabells obscurs obté el títol de Batxillerat. Després de l’emotiu acte isc al carrer, agafe aire i tanque els ulls. És en aquest mateix instant quan m’adone que soc una persona feta, i que tot va començar abans del que imaginava. Aquell dia de setembre en què vestia un vestit blau i unes sandàlies blanques començava a formar-se el meu trencaclosques, i sense aquella base jo no podria haver arribat on em trobe avui. Les meues arrels havien sigut formades, en gran part, gràcies a aquella segona mare que cada dia ens acompanyava dins de l’aula. Els coneixements i els valors que ens va aportar van fer que hui siguem qui som. I tant de bo algun dia puga arribar a ser com ella. Ara, quatre anys més tard aconseguisc un dels meus grans somnis: ja puc dir que soc graduada en Magisteri Infantil.

Cristina Lahosa

ARRELS: LA GRAMÀTICA VITAL Arribem al món. Som un rostre nou envoltat d’altres rostres als quals encara ni mirem. Solen revisar-nos tot el cos. Sempre hi comencen pels dits, per veure si els tenim tots. Aprenem a olorar on està el menjar, xuplar i agafar objectes amb les mans. Aquesta podria ser la primera forma d’arrelar-nos, de fixar-nos al pèl de la mare en nàixer. I ens arrelem a un medi mitjançant la vista; un medi que no tria, un medi que apareix davant de nosaltres i ens farà com els altres que tenim davant. Pel temps aquest medi ens donarà una corporalitat, un cos al qual caldrà ensenyar moltes coses. Aquest ensenyament natural sense intenció educativa és el que Joan Carles Mèlich anomena La gramàtica inicial, dins la qual s’emmarca el sentit moral, legal, estètic, religiós, científic, econòmic, tecnològic... No és una gramàtica del llenguatge encara que ho podria ser, perquè és molt més que tot això.

L’arrelament al medi és el que ens farà pertànyer al grup humà que ens ha correspost, que ningú no escull. Eixe grup humà té uns marcs d’actuació que, com diu Aristòtil, entraran pels sentits i acabaran formulant idees i abstraccions. Aquests grups humans, segons Sloterdijk, són els cercles de la vida en què ens trobarem: els pares, els familiars, el veïnat, l’escola, el barri... fins que es formarà una corporalitat total, un cos com un altre; en definitiva, tot allò que hi serem. Fins ací, tot el que és identificable amb la resta del grup, amb les persones dels diferents cercles, amb les ajudes de pares, familiars, veïns, i educadors adquirim el que denominem arrels. Reconsiderem què és l’arrel a la vida, com es constitueix l’arrelament al medi. El contacte amb altres rostres coneguts estimularà els sentits del nadó: primer, l’olfacte ens guia cap al menjar; el gust, està bo; després el tacte, per a fer presa,

per a menjar i agafar-nos del pèl de la mare per si es mareja en el part. Després l’oïda, la veu de la mare i el pare; per acabar amb la vista i conéixer els rostres diversos dels altres, aquells rostres que ens faran humans com ells, i que pel temps seran rostres com nosaltres. Eixa gramàtica inicial que comença amb el somriure i les cançons de bressol que solem cantar (en el nostre cas, eixe Tita, tita pon un coco; Palmes, palmes que ve el pare; Pegat al cap moneta; El meu xic que guapo és; Serra, serra Sant Miquel; i acabant en el nostre cas faller: Hi ha una estoreta velleta per a la falla... del Cambro, és clar), juntament amb el xiulit de melodies molt personals que identifiquen l’emissor.

Textos a part

Aquest fet també demostra que als cercles o ambients hi ha unes regles que són la moral del grup i que aquesta hi canvia d’uns a altres. Per això prendre alcohol està ben vist a Gibraltar i mal vist a Tànger, ambdues ciutats separades per dotze quilòmetres. El mateix passa amb la marihuana però a l’inrevés. Això són morals. Però és eixa moral la que fa que ens identifiquem. És la nostra part individual, la que ens fa ser diferents, fins i tot arribant a renunciar a les arrels, adaptar-ne d’altres, o continuarhi amb les mostres tot sabent que en són tan vàlides com altres. Aquesta educació fa la persona lliure d’elegir, és la part periscòpica de la vida. Des d’un cos, la nostra corporalitat tindrà metes, objectius, conhorts, noves maneres de viure. I aquestes metes ens acostaran al trajecte de creuar l’oceà de la vida. I al final, com una falla quan la cremem, el cos defalleix, aquest és el moment en què tenim present el compendi que han fet el nostre cos i les nostres voluntats periscòpiques. Però sempre quedaran les nostres arrels, com les cendres a març després de la crema d’una gran falla valenciana. Umberto Eco assenyala les unitats universals en el debat amb Carlo Maria Martini, gran humanista i cardenal de Milà, que la primera diferència amb la resta d’animals és que nosaltres som de postura erta. Recordem com el jove salvatge de Rousseau caminava a quatre potes i posteriorment va aprendre a distingir dalt i baix, a separar dreta i esquerra, a estar quiet o en moviment, dret o gitat, gatejar o reptar...

Fins i tot aprenem com hem de mirar, escoltar, menjar, beure, engolir, i saber estar amb els altres. Aprenem també les sensacions del que significa percebre, recordar, experimentar un moment de por, de tristesa, de record, de plaer, de dolor, i dels primers sons que ens transmeten sentiments. Finalment aprenen a parlar. Segons diuen, Einstein estava parlant en arameu, la llengua antiga que parlava Jesucrist; ningú no entenia com una persona com ell el parlara, fins que van arribar a comprendre que la senyora que el cuidava de menut era aramea i li havia fet tota una gramàtica inicial en aquesta llengua. Jaume Talens

Textos a part

20 DE MARÇ

Dia 20 de març, una última cita a la perruqueria hem de demanar. És hora de sanejar el cabell. Si és una bona perruquera, en lloc de tallar un poquet, sanejant, sanejant retallarà fins a l’arrel. No cal preocupar-se, ni tampoc t’has d’esglaiar. No te’n penediràs si el teu cabell a “mechones solidarios” fas arribar.

Per a una fallera, una fallera de soca-rel, els cabells són molt importants. Com sabem, el pentinat de valenciana forma part de la indumentària de la dona. Per això moltes de nosaltres passem tres cents seixanta-cinc dies a l’any cuidant els nostres cabells. Per tal de poder lluir-hi les millors gales tal i com la tradició i la indumentària valenciana es mereixen. Actualment el fet d’haver perdut el cabell temporal o definitivament no és un obstacle per poder continuar amb el ritual anual faller i anar vestida de cap a peus, ja que gràcies a les diferents clíniques que confeccionen perruques amb cabells naturals i pentinades de valenciana i a les milers de persones, falleres o no, que donen el cabell, hi ha gent que pot gaudir de la seua afició a les falles i vestir-se per a actes tan importants com l’Ofrena. “Mechones solidarios” n’és una. Es tracta d’una organització que naix amb la finalitat de fer accessible a tothom pròtesis capil·lars de qualitat amb el pretext d’ajudar a suportar la malaltia que ha produït aquesta caiguda del cabell amb major autoestima i força. Treballen mitjançant una cadena de suport i ajuda amb col·laboració amb distintes perruqueries solidàries. Però cal dir que aquesta organització no ven pròtesis capil·lars sinó que aquestes es destinen a gent sense recursos. I a més a més s’encarreguen de proporcionar a la gent necessitada ajuda i assessorament gratuït durant tot el procediment. Aquest text va dedicat a totes les persones que han donat el seu cabell per fer feliços els altres i a totes les perruqueres que, tot i el cansament de la setmana fallera, trauen hores d’on no en tenen i demostren l’estima per les arrels falleres perquè totes les falleres estiguem perfectes de cap a peus.

Carmen Sifres 99

ARTISTES EN FALLIDA

Tristesa. Aquest és el sentiment que desprenia aquell taller. Sota les restes de pintura descansaven els vells records de qui va veure eixir per aquella majestuosa porta els millors monuments fallers de tot València. Era el taller d’un dels grans artistes de la nostra terra, i com ell, molts i moltes hauran de tancar les portes en un futur. I és que la situació dels artistes fallers és ben delicada. Alguns han de buscar feines paral·leles per tal de sobreviure econòmicament. Altres, han de realitzar jornades interminables de deu o dotze hores per tal d’acabar les obres mestres que estan creant, a causa de la impossibilitat de contractar cap ajudant. Tot això suposa tindre un nivell de vida molt baix. A més, han de fer front, entre altres, a despeses de lloguer de local o d’autònom. D’aquesta manera hi resulten uns ingressos que no fa gens apetible dedicar-se a l’ofici d’artista faller. Fins i tot han hagut d’arribar al punt de plantar falles a Madrid, quin desficaci!

Fa poc més de tres anys, la UNESCO declarava les Falles “Patrimoni Immaterial de la Humanitat”. És clar que gran part d’aquest reconeixement s’ha d’agrair als bellíssims monuments que any rere any omplin els carrers i les places del territori valencià. Però, qui hi ha darrere d’això? Efectivament, tots i cadascun dels artistes fallers que treballen dia rere dia per portar aquesta festa endavant. No obstant, sembla que són també la part fosca d’aquest patrimoni que són les Falles. Es tracta d’un ofici tradicional valencià en el qual generalment la gent treballa per vocació, però la vocació ha d’anar acompanyada d’una mínima dignitat. Aleshores, cada vegada hi ha menys persones que s’hi volen dedicar. El gremi d’artistes fallers està pràcticament tocant a mort.

100

I des del punt de vista dels fallers i falleres, es valora realment el seu treball?, o el que és el mateix, estimem les falles? O tan sols la festa? Cada vegada hi ha més fallers i falleres que pregunten abans per l’orquestra que per la falla que es plantarà al carrer. Tant de bo posàrem el mateix èmfasi i il·lusió a valorar el treball dels artistes fallers que a cantar la nostra cançó preferida a les cinc de la matinada. Però així no s’arreglaria la situació del sector. Dignificar l’ofici és un primer pas. Per una part, s’hauria d’acabar amb l’intrusisme. I és que, abans d’arribar a aquesta situació, molts i moltes artistes han vist com qualsevol persona era capaç de fer una falla. Per què no crear una formació específica perquè les persones realment capacitades puguen acreditar un títol? Si s’ha creat fins un cicle formatiu de tauromàquia…

Textos a part

D’altra banda, per descomptat, la gestió econòmica. Per part de les comissions, l’exigència és cada vegada major però, es veu reflectida aquesta exigència al pressupost de la falla? Cal pensar que el pressupost no està íntegrament destinat al monument. Els artistes han de pagar un lloguer, maquinària, material, etc. Per l’altra part afectada, els artistes i les artistes, una vegada definit el pressupost, han de saber quins diners corresponen a cada cosa, i gestionar correctament cada partida. A més, des de les institucions i altres associacions del gremi, pareix que s’estan prenent mesures en aquest aspecte. Per exemple, s’estan augmentant les subvencions al sector i s’ha limitat el volum de les falles en cada categoria o s’han establit uns preus mínims de les falles per a poder concursar. Ningú sap com acabarà aquesta situació, però el que no hem d’oblidar és que les Falles continuen i continuaran girant al voltant d’un element central, el component plenament artístic de la festa: la falla. I a la fi, es tracta de cuidar els nostres i les nostres artistes que l’elaboren. Si l’ofici desapareix, possiblement també ho faran els monuments fallers. I tal volta haurem de tornar a traure els mobles vells al carrer. Seria com tornar a les nostres arrels.

Aaron Mota 101

ARRELS Estava en estat de sopor, viatjava entre la vigília i el son. Al seu cap, com una gota que cau incessant allà lluny es repetia una i altra vegada la paraula arrels. Arrels… Asseguda al seu costat, angoixada, quantes vegades li havia dit que no pujara a les golfes, quantes vegades li va repetir que aquell lloc estava a punt de ser enderrocat, que feia por caminar-hi perquè en qualsevol moment es podia enfonsar. Com sempre ell no l’escoltava, ell feia el que volia. Quan va desaparèixer aquell nen obedient i va aparéixer aquell adolescent petulant i groller? En l’estat somnolent que s’hi trobava, passava les fulles d’un llibre una a una, un fum de paraules, però sempre hi destacava ARRELS. Què volia dir això? Les infermeres entraven i eixien a deshora en silenci a aquella habitació glaçada; ella sola, al costat del llit no es llevava la por de damunt. Aquella telefonada de la tieta Joana l’havia fet témer el pitjor. “Corre xiqueta, vine, el nen, el nen, el sostre…” no va sentir res més. No recorda com va arribar-hi, solament recordava el soroll cridaner de la sirena i la veu greu d’aquell metge que li explicava “traumatisme cranioencefàlic; cal esperar evolució”. Joan feia dies que estava queferós, parlava d’un llibre que havia guardat l’avi a les golfes de la casa.

El llibre s’anomenava Arrels, i segons ell parlava de diferents plantes i arbres que tenien arrels medicinals. Volia buscar-lo per fer un treball. Ella no recordava que aquell llibre tractara d’això. El llibre que Joan buscava parlava de l’esclavitud, de tot el que havien patit els homes i les dones de raça negra per a arribar a ser lliures. Li va explicar que el va llegir quan ella era jove perquè a la televisió havien fet una pel·lícula. Que no tractava del que ell deia que no s'encabotara a buscar allò que no existia. La porta es va obrir, Maria va tornar a la realitat, l’habitació de l’hospital. El metge va entrar de nou. “No es preocupe, està estable, baixarem la medicació. Ja veurà com desperta. La inflamació està abaixant” ella l’escoltava com en una pel·lícula, com qui ho veu tot a través d’altres ulls. Joan sentia veus però no hi podia fer res per respondre-les, era la mare i un home, semblava l’hospital però era incapaç d’articular cap paraula, no s’hi podia moure. “Mare, mare, tranquil·la”. La tieta va tocar a l’hora de dinar. Li va explicar que Joan buscava un llibre de plantes. La vella va contar que el llibre que ell anomenava Arrels era un àlbum fotogràfic, on hi havia retalls de diari, fotos familiars, records de tota la família. Que ella el tenia guardat al calaix. Li havia dit al nen que no pujara a les golfes i que ella li’l mostraria sense cap problema, però ell no li va fer cas.

102

Júlia va vindre a visitar-lo. Eren tres quarts de sis. Venia de pegar un tomb amb les amigues. No li agradava l’olor de l’hospital però era el seu cosí i se sentia en l’obligació de visitar-lo. Va comentar que Joan estava encabotat en el llibre Arrels. Ella deia que no era un llibre, que el que ell buscava era un tríptic d’una casa rural del Baix Maestrat, es deia Arrels perquè el gerent havia emprat materials autòctons i naturals per construir-la i les arrels d’una gran olivera decoraven la façana. Però ell roda i volta que això no era cert. Joan va obrir els ulls. La mare li va agafar la mà. Tenia la boca pastosa, no li eixia la veu. Li va costar tragar. Va mirar al seu voltant, la mare feia cara d’espantada i no parava de parlar. Ella tenia raó, no era un bon lloc per pujar. La tieta es va distraure, ell tenia curiositat. Perquè amb el nom d’Arrels cadascú recordava una cosa diferent. La més graciosa l’ocurrència de Tomeu. “Segur que aquest llibre que dius parla de tints, de com llevar el blanc de les arrels a les dones del barri. No era perruquera una cosina de ta mare?” Fóra com fóra Arrels.

Merxe Armengol 103

APRENGUEM DE LES ARRELS DE LA TERRA

Constitueixen una irrellevant part de la població mundial, no obstant això els pobles indígenes són els guardians del medi ambient. Els territoris indígenes tradicionals abasten poca superfície terrestre del món, però la majoria de la biodiversitat del planeta. Un terç dels boscos del món, crucials per a reduir les emissions de carboni, són gestionats principalment per pobles indígenes, famílies, comunitats i agricultors. Els aliments cultivats pels indígenes són particularment nutritius. A més, són resilients al clima i s'adapten molt bé a l'ambient. Les seues formes i mitjans de vida poden ensenyar-nos molt sobre la conservació dels recursos naturals, el cultiu sostenible d'aliments i la vida en harmonia amb la naturalesa. Reavivar aquests coneixements que tenen el seu origen en un patrimoni i llegat històric és essencial per a fer front als reptes als quals s'enfronten l'alimentació i l'agricultura hui dia i en el futur.

104

Textos a part

Les seues pràctiques agrícoles són resilients al canvi climàtic. Al llarg dels segles, els pobles indígenes han desenvolupat tècniques agrícoles que s’adapten a entorns extrems, com les grans altures dels Andes, les prades seques de Kenya o el fred extrem del nord del Canadà. Aquestes tècniques que daten de temps immemorials, com la creació de terrasses, que deté l’erosió del sòl, o els jardins flotants, que fan ús de camps inundats, significa que els pobles indígenes han construït sistemes que són apropiats per als cada vegada més intensos fenòmens meteorològics i canvis de temperatura que comporta el canvi climàtic. Conserven i restauren els boscos i els recursos naturals. Els pobles indígenes se senten connectats amb la naturalesa i se senten part del sistema en el qual viuen. Els recursos naturals són considerats com una propietat compartida i són respectats com a tal. A més a més, mitjançant la protecció dels recursos naturals, com els boscos i rius, moltes comunitats indígenes ajuden a mitigar els efectes del canvi climàtic.

Els aliments autòctons augmenten i diversifiquen les dietes. Actualment, el món depén en gran manera d’un xicotet conjunt de cultius bàsics. El blat, l’arròs, les creïlles i la dacsa representen el 50 per cent de les calories que consumim diàriament. Amb cultius natius amb alt contingut de nutrients els sistemes alimentaris dels pobles indígenes poden ajudar la resta de la humanitat a ampliar la seua limitada base alimentària. Els aliments nadius són resistents al canvi climàtic. Molts pobles indígenes viuen en entorns extrems i per això han optat per cultius que s’adapten a aquestes condicions. Els pobles indígenes sovint cultiven espècies natives que s’adeqüen millor als contextos locals i són més resistents a les sequeres, a l’altitud, a les inundacions o a altres condicions extremes. Més àmpliament estesos en l’agricultura, aquests cultius poden contribuir a augmentar la resiliència de les produccions agrícoles, fent front a un clima cada vegada més canviant en aquests temps. La conservació de la biodiversitat és essencial per a la seguretat alimentària i la nutrició. El patrimoni fitogenètic i d’espècies animals es troba en boscos, rius, llacs i pastures.

En viure una vida natural sostenible, els pobles indígenes preserven aquests ambients, la qual cosa ajuda a mantindre la biodiversitat de les plantes i els animals a la natura. Els estils de vida dels pobles indígenes s’adapten als espais que habiten i són respectuosos amb els recursos naturals Els pobles indígenes han adaptat les seues formes de vida per a adaptar-se i respectar el seu medi ambient. A les muntanyes, els sistemes creats pels pobles indígenes conserven el sòl, redueixen l’erosió, conserven l’aigua i aconsegueixen reduir el risc de desastres. Les comunitats de pastors indígenes gestionen el pasturatge de bestiar i el cultiu de forma sostenible perquè les prades preserven la seua biodiversitat. A l’Amazònia, els ecosistemes milloren quan els indígenes els habiten. Mai aconseguirem solucions a llarg termini per al canvi climàtic ni aconseguirem la seguretat alimentària i una millor nutrició sense la seua ajuda; tampoc l’aconseguirem si no els garantim com a pobles. No hem de tornar a la selva, com diuen que volem alguns negacionistes del canvi climàtic, però haurem d’aprendre a viure en harmonia amb l’entorn, fent les ciutat i pobles sostenibles amb el medi ambient que n’envolta a cadascuna, en cas contrari si que podríem acabar a les cavernes, si és que queda algú en aquest planeta anomenat Terra. Jose Miguel Losa

105

QUI DE CASA FUIG... Era l’estiu de 1919. Espanya travessava una crisi econòmica molt forta i falta de recursos per a alimentar la població. A Tavernes, Miquel, xic de vint anys, alt, bru i ben paregut, fill de família més que humil, vivia amb els seus pares i la seua germaneta de dotze anys, Toneta, en un habitatge de fang, palla i canyes als afores del poble. Havia conegut Rosa, xica bonica, rossa, d’ulls blaus, que cridava l'atenció allà per on passava. Rosa acabava de complir dèsset anys i era filla de família acomodada. Tenia un caràcter fort i imposant, a més de ser ama dels seus desitjos. Miquel, com la majoria de la gent, era un llaurador sense treball. Per a guanyar-se el sustent, feia diverses activitats: de bon matí anava pels carrers recollint els excrements dels cavalls i egües que tiraven dels respectius carros, i així poder emmagatzemar un femer que posteriorment vendria. Després anava pels marges dels camins buscant llicsons, cama-roges, pastanagues i altres herbes comestibles perquè sa mare les bullira i poder vendre-les. També anava per les basses calant hams que li donarien bones anguiles, que es pagaven molt bé.

106

Textos a part

Rosa i Miquel estaven molt enamorats i, encara que als pares de Rosa no els apanyava el xic com a gendre, esperaven que aquest nuviatge fora un altre dels capritxos de Rosa. Tot al contrari. Els joves cada vegada estaven més enamorats fins al punt que decidiren casar-se. Els pares de Rosa s’oposaren a aquest matrimoni de manera que arribaren a amenaçar a desheretar-la. Rosa, ferma en les seues decisions com era, reptà els seus pares i es casà. El matrimoni va construir un dormitori al costat de l’habitatge dels pares de Miquel, que es convertí en el seu niu d’amor. Passà el temps i la feina no millorà. Del matrimoni va nàixer un xiquet, Dario, que era el goig de la família. Davant l’escassesa de treball s’assabentaren mitjançant Andreu, el seu cosí emigrat a l’Argentina, que la gent que se n’havia anat amb Blasco Ibáñez a aquell país s’havia fet rica i que encara hi havia moltes terres per conrear a l’altra part de l’oceà. Allà, deien, els tarongers fan taronges de quilo. Sols calia comprar el viatge i embarcar-se en l’aventura. Els joves van vendre totes les possessions i amb els estalvis que havien aconseguit, pagaren els bitllets del viatge. L’acomiadament fou molt trist i efusiu, prometent estar sempre en contacte per carta.

Mentre feien la travessia per l’oceà, els aventurers sortejaren les parcel·les que els havien promés. En arribar a Buenos Aires, el seu cosí els va rebre i allí passaren uns dies. Després anaren a un poble anomenat la Nova València, on prengueren possessió dels seus béns. Era un raconet de València trasplantat a l’Argentina, on calia conservar la identitat i les arrels: «cal mantenir la llengua; mentre no perdem la llengua no estarem perduts». Eixe era el seu lema. Construïren un xicotet habitatge que més endavant eixamplarien. Allí tots parlaven valencià i hi continuaven amb els costums de la terreta: paella i arròs amb fesols i naps inclòs. Miquel, treballador com era, no perdia el temps i començà a sembrar les llavors que hi portava: melonar, hortalisses, blat… per a posteriorment vendre-les i dels guanys poder plantar tarongers. Dario acabava de complir tres anys quan va nàixer la seua germana Dàlia. El treball al camp no era tan productiu com pensaven en un principi i, a més, els productes valencians tenien molt poca acceptació entre els argentins. De tota manera, el naixement de Dàlia els donà noves forces per a seguir lluitant contra natura.

107

Aquell any s’havien gastat tots els guanys obtinguts comprant llavors, una vaca que els proporcionaria llet, una parella de conills i sis pollets. Miquel sempre tenia present les seues arrels a Tavernes. A les nits d’hivern tota la família s’asseia al voltant de la llar per escalfar-se i Miquel es dedicava a contar les històries del seu poble: com era, el nom dels carrers, la plaça de l’ajuntament, els pobles dels voltants on anaven a comprar o intercanviar menjar, l’església amb les escalinates i el campanar, la tendeta de la tia Sola i la barberia del tio Cebeta, el Calvari on penjaven a Jesucrist en la creu... Una nit d’hivern, una forta tempesta va fer malbé tota la plantació, a la vegada que un raig encenia l’estable amb els animals dins. La desolació va ser molt gran però no s’enfonsaren moralment. Tot al contrari, lluitaren amb més força si calia per a tirar endavant. Rosa va aconseguir un treball de donzella en una casa acomodada a la ciutat de Corrientes, que era la ciutat més propera a la Nova València, encara que estava a dos dies de distància en diligència. Rosa acumulava cada mes sis dies de permís, que aprofitava per a estar amb la família.

Mentrestant, Miquel es feia càrrec de l’educació de Dario i Dàlia que ja estaven escolaritzats. Gràcies als guanys de Rosa pogueren comprar llavors de dacsa i tornaren a sembrar el camp. Aquell any la collita es va defensar millor i pogueren obtindre beneficis. Pocs anys després eixamplaren la casa. Tot semblava anar millor. Miquel escrivia cartes als seus pares i als de Rosa contant el que era i no era: que estaven molt bé i que guanyaven molts diners. Dels pares de Rosa no obtingueren mai resposta i acabaren per no escriure'ls mai més. El xiquet i la xiqueta anaven a escola i eren bons estudiants, sempre davall de la mirada càlida i atenta de son pare, que no els deixava ni a sol ni a ombra. Quan Dario va complir huit anys va prendre la comunió. Sa mare Rosa va agafar un mes de permís per tal de fer els preparatius de l’esdeveniment del seu benvolgut fill. Després de la celebració de la festa, Rosa s’acomiadà efusivament dels seus fills i tornà a Corrientes a treballar. Eixa fou l’última vegada que la veieren: Miquel es quedà esperant-la mes rere mes, però no tornà mai. Després de diferents indagacions descobriren que se n’havia

108

anat amb un senyor adinerat que havia conegut en una sala de ball. Miquel, a pesar de l'adversitat, continuà lluitant per aconseguir que els seus fills foren algú el dia de demà. Encara que els anys anaven passant inexorablement, Miquel esperava en el seu subconscient que Rosa tornara algun dia. A Espanya tardaren molts anys a assabentar-se d’aquest succés. Passà el temps i Miquel, amb molt d’esforç, aconseguí que, primer Dario i després Dàlia, anaren a estudiar a l’escola de magisteri de Buenos Aires. Quan acabaren la carrera i pogueren treballar, el seu nivell de vida canvià ostensiblement. Aconseguiren portar son pare a viure a la capital. Dàlia es va casar amb un fill d’emigrants i van tindre un xiquet i una xiqueta, mentre que Dario es casà amb una metgessa argentina. D’aquest matrimoni van nàixer dues xiquetes. El goig de Miquel era immens amb l’augment de la família. Ell vivia en un pis relativament pròxim al dels seus fills i tots els dies anava a veure’ls.

Textos a part

Miquel, sempre que podia, contava als nets i netes les històries de Tavernes, que tots i totes havien sentit tantes vegades. Ells, encara que no sabien parlar, l’escoltaven bocabadats com si comprengueren tot allò que el seu avi els contava des de dins del seu cor. Cada vegada que es reunia la família en alguna celebració Miquel, mirant els nets, deia: soc el més ric del món sense diners, perquè els de la meua sang són meus, encara que si estiguera a Tavernes, no me’n cabria més. A mesura que Miquel entrava en edat, augmentava la malenconia que sentia pel seu poble. Havia complit setanta-cinc anys quan s’assabentà que els seus pares havien faltat tots dos en poc de temps. De tota manera, la seua germana Toneta encara vivia i tenia dos fills. El temps continuà passant inexorablement i Miquel havia complit huitanta anys. Havia perdut qualsevol contacte amb Tavernes i amb Toneta, i s’havia fet a la idea que mai més tornaria a les seues arrels, la seua benvolguda Tavernes. Estant en aquestes, un dia va rebre la visita del seu net Asier que feia poc havia acabat l’especialitat de cardiòleg. Li va donar un sobre tancat perquè el iaio l’obrira. Miquel intrigat, obrí el sobre que contenia dos bitllets d'avió amb destinació a Espanya. –Iaio, he guanyat una beca per anar a Espanya, més concretament

a València, per fer un simposi i he aconseguit dos passatges d’avió. Anem a la teua terra!– Exclamà Asier molt emocionat. Era l’any 1979. La sorpresa i l’alegria de Miquel eren indescriptibles: tornava a Tavernes! A Tavernes es va revolucionar tota la població, principalment la seua germana Toneta i els seus nebots Andreu i Marga. En arribar, la recepció va ser apoteòsica per part de les autoritats. Per fi Miquel, a qui tothom havia perdut la pista a l’Argentina, havia aconseguit tornar a les seues arrels de Tavernes acompanyat del seu net Asier. El portaren a visitar les zones més emblemàtiques de la ciutat, però Miquel va quedar decebut: no reconeixia el seu poble! Deia que aquella no era Tavernes, encara que l'església i l’ajuntament eren iguals, però sa casa, que estava als afores, ja no hi era. Ara hi havia molts edificis i la barberia del tio Cebeta tampoc estava. Aquella nit es van quedar a casa de la seua germana Toneta i en gitar-se es va acomiadar dels familiars com si no els haguera de tornar a veure, convençut que no tornaria a veure mai més el seu poble. En fer-se de dia, Miquel no va despertar. De tota manera havia aconseguit tornar a les seues arrels, on descansaria per sempre. V. Benavent

109

ARRELS SOCIALS: DE MYSPACE A SNAPCHAT Una de les bases de la comunicació actual (sobretot entre la gent més jove) és la de les xarxes socials. Si mire cap endarrere, m'adone que fa molts anys que les utilitze. Allà pel 2003 (que jo recorde) els ordinadors es van convertir en una peça fonamental de la decoració de la casa. Tots començàvem a tindre’n amb internet, encara poc explorat, però aviat arribava el moment de crear un correu electrònic, amb el qual es podia entrar a Myspace, una espècie de blog on compartir el contingut que es volia. Sí, feia molt de temps que els blogs estaven a la xarxa, però no tots en coneixien l’existència fins que no es va començar a controlar la navegació per internet. Era el moment d’allò que anomenàvem vulgarment espais; si en soc sincera, la majoria eren gifs animats amb frases absurdes, l'únic contingut que es creava era el text i alguna foto dedicada a algun conegut en una publicació. Quan aquest contingut es compartia tenies la curiositat de veure els comentaris que t’havien deixat els teus amics i si per casualitat n’hi havia algun que provenia d’algú que no coneixies significava que s’havia convertit

en tot un èxit. La creació d’una entrada cada dia o cada dos dies es va convertir en una necessitat i l’expectació dels comentaris en una obligació, però també s’havia d'anar a visitar altres espais i deixar l’empremta en forma de comentari. Poc després va aparéixer Messenger, de Microsoft, i es passaven les hores de cara a l'ordinador intentant comunicar-se a través d’un xat privat amb les persones que es tenien agregades. Com les modes varien, després van començar a sentir-se els Fotologs, la creativitat es desbordava en el moment de pensar el nom: foto i blog. Una altra versió de blog, però amb la peculiaritat que sols s’hi podia fer una publicació amb una sola foto per dia. La dinàmica que se seguia era la mateixa: cada amic visitava el fotoblog de l’altre i li deixava un comentari desitjant ser correspost posteriorment. Però aquesta vegada es va posar de moda que algú t'escriguera la publicació del dia, i te la dedicara. Es llegia tant d’amor. Quins records més bonics, i quines fotos!

110

Com tot, aquesta moda dels blogs s’hi va acabar, i hi va aparéixer el xat en directe. I el 2006 va arribar el canvi quan va arribar Tuenti a les nostres vides. Una xarxa social on es compartien fotos i es podia mencionar la gent que en formava part, fins i tot hi havia un apartat per a escriure publicacions com si es tractara d’un blog. Tot i això apareixia un nou incentiu, ja que ara es podien crear esdeveniments, i, fins i tot, es podia fer comentaris en un xat privat amb les persones que volgueres. Totes aquestes novetats que va aportar Tuenti van provocar que el xat directe del Messenger desapareguera. Mentre utilitzàvem el Tuenti, començava a sentir-se el nom d’una altra xarxa social: Facebook, però ningú de la meua edat en tenia, i no era massa fàcil d’utilitzar. La degradació de Tuenti va ser progressiva i lenta, al mateix temps que descobríem altres plataformes com Youtube en la qual podíem veure vídeos divertits, fragments de pel·lícules o capítols d’alguna sèrie, fins i tot hi havia gent que s’atrevia a crear contingut audiovisual que enganxava. Les piulades de Twitter també es van convertir en una moda. Es creava un compte, s’encetava el perfil com si es volguera menjar el món i s’acabava eixint perquè no s’entenia. Però poc de temps després s’hi tornava i s’hi agafava el truc d’escriure allò que abellia en només 140 caràcters. Twitter i Youtube tenien una cosa en comú: es podia compartir el contingut amb altres xarxes socials. Era l'hora de Facebook. Havia nascut el germà major millorat de Tuenti, i aquesta vegada el rang d'edat no tenia límits, ni d'idioma. Manejant Facebook des de fa no sé quants anys, l'hem compaginat amb altres xarxes socials, com WhatsApp, Instagram i Snapchat, el funcionament de les quals no fa falta que us explique com és, veritat? A qui no li han passat imatges gracioses i caricaturesques per WhatsApp, mencions i vídeos d'Instagram o s'ha fet una foto amb algun filtre graciós de Snapchat? Les noves tecnologies pràcticament estan a l'abast de qualsevol, i com no podia ser d’altra manera, les xarxes socials s'han convertit en eines de treball en les quals els negocis, les associacions, els particulars, els grans esdeveniments, etc. obtenen més repercussió, ja que la tecnologia i la comunicació són les arrels d'aquesta societat d'excessos en què vivim. Seguiran desenvolupant-se les arrels de les xarxes socials, o aquestes ja no s'estiraran més?

Aurora Cantus 111

112

Textos a part

ORÍGENS

Arrels, profundes arrels que són empremtes d’identitat, que donen sentit als teus orígens. Arrels que t’obliguen.

Visten de records i melangia aquella infantesa, aquell temps compartit que et feia bategar el cor, que et feia bategar l’ànima.

Arrels plenes de sentiments i emocions que t’impedeixen oblidar qui eres. Estels soterrats de vida que desaparegudes com estan,

Ventall d’experiències i vides viscudes. Ventall de vides per viure. Anhels per complir, desitjos complits. Arrels, esclats compartits.

pinten de llum i enlluernen el negre firmament quan l’ocàs fa acte de presència. Espurnes enceses de sentiment

Bressol d’abraçades de petons guanyats i furtats. Records, arrels, sentiments embogits muntanya de sensacions, arrels.

acaronen sense pausa el teu ésser fins a l’infinit. Arrels, vessants d’estima de sentir per la teua terra.

Tornar a la terra. Tornar als orígens. Tornar a la vida. Tornar a les arrels…

Encar Talens 113

VENUS D’ARGENT

La nit serena, el cel embellit d’estels com diamants, l’aigua enllumenada per la lluna sembla un llenç d’argent que oneja suaument al compàs del vent, aquesta lleugera brisa que bamboleja la folgada seda del seu camisó mentre abocada al balcó la seua mirada es perd a l’horitzó. Trenca el silenci la remor de les ones en colpejar les roques del penya-segat que envolta l’ancorada, i de sobte un sospir arrossegat pel vent desperta la seua atenció: sospirs i gemecs continguts, fruits de la passió. Als peus de la seua balconada on descansen les barques, sobre l’arena albiren unes ombres en moviment, en aquest moment, els raigs de la lluna enlluernen lleugerament dos cossos nus envoltats de misteri. Una mà s’estén per acaronar un rostre curullat per dolces besades, els llavis recorren lentament la pell descendint cap als suaus i escarxats pits, mentre sospirs de plaer es perden en la nit i són arrossegats fins a l’infinit. Amb les mans s’acaronen i es perden entre centellejos d’argent que són els seus cossos: els turgents pits, els muscles femenins, un ventre tens s’encorba a la recerca del plaer i unes insaciables mans gosen decidides entre les fermes cuixes de la Venus jacent sobre la fina sorra de platja. Els llavis ardents exploren la muntanya de Venus i s’endinsen a la recerca d’una sucosa fruita, mentre sospirs ofegats de plaer acompanyen moviments desinhibits, és ara quan la lluna descarada enlluerna plenament l’acte apassionat descobrint dos cossos quin d’ells més femení i voluptuós. Entretant un nou sospir trenca la nit, però aquest té lloc a la balconada on ell li xiuxiueja a l’oïda suaus i excitants paraules que la cridem a arrelar-se amb força al cos del seu marit mentre les mans d’ell l’acaronen baix el teixit de seda. Aquella va ser una nit estranya, els seus pensaments s’escapolien cap a la platja, no podia alliberar-se d’aquelles imatges i un desassossec entorpia el seu descans. Va somniar amb atreviment, sense pudor, amb total desvergonyiment desitjant ser ella la protagonista d’aquell encontre a la platja. Però no va ser solament aquella nit, una barreja de sentiments torbaren la seua serenitat, alteraren la seua quietud i sacsejaren la seua ànima al llarg dels dies.

114

Textos a part

Ella, persona de gran lucidesa, de sobte tenia pertorbada la seua pau interior, però, què li estava passant? Ella, educada en un estricte entorn religiós, criada en una família de ranci patriarcat, sempre a l’ombra dels seus germans, consentida i malcriada com a la xiqueta menuda que era, incapaç de rebel·lar-se contra els valors masclistes que envoltaren la seua criança, sotmesa a la forta opressió d’arrels ancestrals i tradicions, se sentia perduda. El lligam a les seues arrels, a l’educació rebuda, aquells pensaments trencaven el seu equilibri, estava desconcertada, i jutjava sense massa determinació: “serà només curiositat, o no?”.

Pilar Ijarro 115

VOLEM MÉS FESTA! Com anem disfressats per celebrar Halloween, la nit més terrorífica de l'any? Què regalem enguany per al Pare Nadal? I quin text pose a Facebook o Instagram per demostrar el meu amor durant el dia de Sant Valentí? Per què no esperes al Black Friday per comprar-te aquell mòbil? De segur que tots ens hem fet aquestes preguntes alguna vegada -i si no és així, no esteu a la moda-. Però, ens hem qüestionat en algun moment d'on provenen aquestes noves festivitats? Són una tradició o, al contrari, un producte del capitalisme? Els meus avis sempre han tingut present la data de l'1 de novembre, dia en què recordem les persones que ens han deixat però que continuen presents a les nostres vides. Com és tradició, tots els anys, per molt de temps que passe, els porten flors al cementeri. Durant aquests dies, deixa de ser un lloc trist i obscur per omplirse de color i diferents aromes per tots els racons. No obstant això, des de fa uns anys, aquesta festivitat, que havia estat tan arrelada a les nostres ciutats i municipis, s'ha convertit en un dia de descans després d'haver gaudit d'una nit de festa i rebombori. Pocs són els joves que s'acosten pel cementeri, però, si donem una ullada a les seues habitacions, de segur que encara estan dormint. La festa de Halloween ha inundat el nostre país i durant eixa nit, majors i menuts es disfressen imitant personatges terrorífics per atemorir la gent del seu voltant i, durant unes hores, recorren els diferents carrers mentre toquen els timbres per demanar dolços als veïns que es decideixen a obrir-los les portes. Però aquesta no és l’única festa que ha sigut substituïda per una altra provinent d'un altre país i que n’ha viscut l’auge gràcies als

mitjans de comunicació o al cinema. Sols hem de traslladar-nos un temps més tard, és a dir, als mesos de desembre i gener per comprovar el canvi que ha patit el Nadal. La tradició marca que la nit del 5 de gener els xiquets han de gitarse aviat i deixar davall de l’arbre de Nadal un got de llet i diverses galetes als Reis Mags d’Orient perquè recarreguen forces i puguen repartir els joguets a tots els xiquets i xiquetes que s’han portat bé al llarg de l’any. No obstant això, eixa màgia s’ha transformat, ja que un home major amb el pèl i la barba blanca i uns quants quilos de més (aquest individu no viu gens malament, per què ens hem d’enganyar) ha substituït ses majestats els Reis i ara és ell l’encarregat de portar els joguets durant la nit de Nadal, festivitat que sempre ha estat marcada pel naixement de Jesús. La diferència és que, en aquest cas, els xiquets sí que poden veure’l i passar l’estona amb ell mentre els seus pares els fan algunes fotografies. Si continuem avançant pel calendari, podem trobar més exemples. A la Comunitat Valenciana, el 9 d’Octubre sempre havia estat marcat en roig, ja que se celebra el dia dels enamorats i les enamorades valencianes. Com a tradició, les parelles es regalen la tradicional mocadorada per expressar-se estima. Però, actualment la gent prefereix mostrar-se amor el 14 de febrer, dia de Sant Valentí, data que commemora la figura d’un sacerdot sentenciat en el segle III a Roma per celebrar en secret casaments de joves enamorats.

116

Textos a part

D’aquesta manera, la història sembla més romàntica, però també més comercial, ja que l’amor s’expressa amb grans regals i a través de les xarxes socials, però després els dos estan dinant en una taula amb el mòbil a la mà i sense dirigir-se cap paraula mentre estudien quants likes han obtingut. Un telèfon, o millor dit un smartphone, que segurament s’hauran comprat al Black Friday, dia en què se suposa que s’inaugura la temporada de compres nadalenques amb preus que ens marquen com a baratíssims però que, si els comparem amb els de la resta de l’any, no n’hi ha massa diferència.

I, en acabar el Nadal, tornen altra vegada les rebaixes de gener per si encara ens queda algun estalvi al banc després de les festes. I, quan aquestes festes s’acaben, tornem a sumar-nos-en a alguna altra, siga nostra o importada, perquè tot el món sap que aquest fet ens encanta i, tot això ja és nostre! Saray Fajardo 117

ARRELS QUOTIDIANES

L’arrel és el primer òrgan embrionari que es desenvolupa durant la germinació de la llavor; es distingeix primer amb una porció poc diferenciada que constitueix la radícula, aquesta en desenvolupar-se arriba a constituir l’arrel primària amb el seu teixit de protecció en la punta denominat còfia o caliptra NYAS COCA! Tant de posar pels núvols les noves tecnologies i la primera vegada que li demane ajuda al meu ordinador per a escriure sobre un tema que no tinc massa clar, em dona una definició digna d’un Màster (dels bons, eh?, no d’eixos que algú “presumptament” compra per un grapat d’euros) i si ja tenia bastant confús el tema de l’arrel de les coses, afegint la radícula, la caliptra i l’òrgan embrionari ja tenim la festa completa. Anem a veure com eixim d’aquesta. Creient els meus majors que sempre m’havien dit “no et deixes les sendes velles per les novelles” i “per a resoldre qualsevol problema, tu sempre ves a l’arrel”, i això he fet tota la meua vida, en la qual calcule que hauré xuplat més d’un quilòmetre de regalíssia de bastó i això, en paraules de persones més sabudes

que nosaltres, era molt bo per a la salut, doncs tenia moltes propietats contra diverses malalties. Una altra arrel, de no tan bon record per a mi, és l’arrel dels queixals de l’enteniment, ací hem pegat en os, des que em van eixir sempre he estat patint, quan no n’era un, n’era un altre i de vegades dos o tres alhora i la resposta del dentista era sempre la mateixa: és l’arrel dels queixals de l’enteniment que està tocant una o l’altra cosa. Hui ja tinc solucionat aquest problema i done gràcies a Déu o a les forces que mantenen l’equilibri de l’Univers que l’especialitat de la medicina que més ha evolucionat en el tracte als pacients siga l’odontologia, res té a veure les sales d’espera d’ara amb televisió, jocs infantils, brollador d’aigua mineral, wifi i una decoració acollidora, amb les de fa alguns anys: totalment impersonals, cadires de seient dur, una tauleta amb revistes del col·legi de metges o tan velles que parlaven de la mort de Kennedy o la comunió de Sarita Montiel, això sense tindre en compte que estava apegada a la sala “d’operacions” i se sentien tots els crits que feia el pacient, amb el reforçament moral que allò suposava per als altres que hi esperaven.

118

Textos a part

Arrels que em van dur de cap algun temps van ser les quadrades, de les cúbiques ni parlar-ne, i de tot allò de fer grups de dos, posa el número ací, ara el doble allà... el fet és que ho vaig solucionar en poc de temps; el que vaig tardar a acabar l’escola. Si aquest escrit acaba a les xarxes socials, tindria quatre o cinc m’agrada (tots tenim algú que ens estima i bons amics que són capaços de perdonar-nos qualsevol cosa) i molts comentaris de gent que no li agrada o que se li’n fot el que se li està dient, però ha de donar el seu punt de vista de tot el que passa pel seu voltant. Ho tinc comprovat, els primers set o huit comentaris tenen a veure amb l’assumpte que portem entre mans, bé és cert que alguns més que altres, però els de després, entre rèpliques, insults, desqualificacions, contrarèpliques, gifs animats i alguna altra cosa més, en acabar de llegir els comentaris ja no tens clar quin era el tema que havia originat la discussió. Això sense tindre en compte els anti que trobes a tot arreu de les xarxes sempre buscant el punt negatiu de totes les coses... excepte la veritat absoluta i universal que és la seua opinió.

119

Fa uns anys el poble (tots els pobles) tenia tendes de barri, on trobaves de tot prop de ta casa, des de carnisseria, estanc, botiga de fils i llanes, forn, queviures, barberies, perruqueries, drogueries, fruiteries i altres; com que cada família anava sempre a la tenda més propera a comprar s’establia una relació entre comerciant i parroquianes (normalment eren les dones les que anaven a comprar) que feia molt difícil canviar de botiga on comprar, açò portà a una relació comercial en què els amos de les tendes venien els productes i no els cobraves a l’acte, els més majors haureu sentit dir o haureu dit: “done’m tal cosa i ja passarà ma mare” o “només cobre el meu home el jornal aquesta nit vinc a pagar-te”. Fins i tot hi havia botigues que venien la roba i totes les setmanes passaven per casa del comprador per anar liquidant el deute a poc a poc.

120

Textos a part

Ara amb la globalització que estem vivint, els carrers són buits de botigues, s’han anat convertint en grans superfícies, en cadenes de tendes o en centres comercials que fins i tot s’ofereixen moltes opcions d’oci, el “ja passarà ma mare” ha evolucionat en una targeta de plàstic que remet el comerç al banc (per descomptat que has d’haver ingressat diners al banc, eh!) i per a mantindre els “parroquians”, cada cadena de tendes té la seua pròpia targeta de crèdit de plàstic, que és el punt on volia arribar: quin és el lloc del món on hi ha més plàstic per metre quadrat? És evident, la cartera de cadascú. Un avantatge per a l’ecologia que tenien les tendes d’anys enrere era el reciclatge, les botelles de líquids eren de vidre retornable, ja que en deixar-les a la tenda o donar-li-les al venedor ambulant que te les portava a casa et retornaven els diners que n’havies pagat, el mateix passava amb els iogurts i altres. Després va aparéixer el plexiglàs i el plàstic i va ser la fi dels retornables i aquest fet ha dut a fer que els mars estiguen plens de plàstic i ens hàgem posar les piles per cuidar un poc l’entorn. La solució: hem de tornar al vidre i als envasos retornables. I del plàstic que reciclem què farem? Targetes de crèdit de les noves cadenes de tendes!

Rafa Cantus

121

122

Textos a part

CRIT DE VIDA

Un estel esclata sobre el negre tapís i il·lumina tan estimada creació obrint pas a una explosió de sentiments, un ventall de sensacions, lluny de la realitat.

Els rostres romanen esbalaïts, el fum sacseja els cossos, el soroll embriaga la sang. Foc que crema les entranyes, batega el cor amb desconsol.

Brollen llàgrimes enlluernades, semblen de cristall, i lleneguen amb silenci sense mar on arribar. Les galtes enceses, banyades de sal, aflamades i vibrants, estèrils per cercar el recer de la calor.

Llengües de foc enllaçades i abraçades dansen al ritme del vent envoltant de llum les ombres, i s’estenen fins a l’infinit on la mirada no pot abastar.

La nit brodada d’espurnes, flames enlairades, cascades daurades pinzellades de foc. Un meravellós espectacle visual.

I en ella desperta una angoixa, una veu tremolosa, un desig llançat al vent, l’anhel per reprendre la vida, un crit ofegat sense destinatari a qui adreçar-se: Les arrels, no! El seu paradís de colors, el seu oasi de vida, la seua llar en l’aire convertida en pols efímera i fugaç, la seua benvolguda terra envoltada en flames sense control. Maleït siga qui ha provocat tanta desolació.

Sonia Ijarro 123

LES NOSTRES ARRELS M’agradaria començar el meu escrit partint d’un fragment d’una cançó popular que diu “qui perd les arrels perd la identitat”. Amb Raimon són molts els pensaments que em venen al cap si anomenem la paraula arrels. Des del moment del naixement heretem unes arrels pròpies que formen la nostra identitat, som d’on venim. La mateixa identitat ens ajuda a vertebrarnos com a persones, és d’on venim i serà on anem. La identitat i les arrels van lligades a les tradicions, les nostres tradicions. Ja que la identitat individual floreix amb l’ajuda del context social amb el qual creixem, un poble té tradicions i història amb la qual ens vertebrem i cohesionem com a individus que compartim la vida del barri i del poble. Eixa identitat és la que et fa sentir orgullós quan passes temps fora de casa. L’enyorança parla i descriu els sentiments que conformen els records del poble, de les vivències, de la tradició.

El teixit associatiu de Tavernes funciona com a eix vertebrador de la nostra societat. Sense eixe associacionisme, el sentit d’identitat tradicional es difumina. Com a experiència pròpia, i que fa servir d’exemple, cal dir que soc i estic arrelada a la tradició fallera i vinc de família fundadora, eixa arrel ha fet que assumim com a part intrínseca la necessitat que mai no acaben les falles, són i som falles, són i som part d’aquest poble. Un poble ric en associacions, en cultura i que no pot parar de créixer. El meu escrit és un homenatge a totes les famílies falleres, a la diversitat dins de les distintes famílies falleres: els arbres genealògics fallers que estan drets i orgullosos, gaudeixen de bellesa natural, mai no obliden les arrels i mantenen les rames unides. A pesar de les estacions i les fulles que cauen, l’arbre continua al mateix lloc de sempre, al mateix carrer de sempre perquè les arrels els mantenen ferms encara que passen els anys.

124

El sentiment faller mou generacions i generacions, de pares i mares a fills i filles, a nets i netes, tots treballen per la falla. Tot el sentiment és el que ha convertit el casal en una segona casa, en una llar. Les arrels de tots nosaltres estan interferint en l’evolució de les nostres identitats, la diversitat dins del món faller crea vincles de riquesa i evolució personal, tots i totes aprenem de tots i totes. A les falles la diversitat és riquesa. Enguany la meua família està de celebració. La meua germana Rosa és la Fallera Major. Per ella, qui deixarà una empremta memorable, tota la família de la Falla Cambro estem disposats a viure un any intens que sabem que sempre recordarem. El 2020 serà un gran any! Enhorabona Marieta.

Lara Romero 125

EDITA / Associació Cultural Falla Cambro

Realització i Muntatge Equip de llibret Falla Cambro Col·laboradors Literaris Sònia Ijarro • Josep Antoni Martínez • Vicent Benavent • José Miguel Losa • Lara Romero • Merxe Armengol • Aurora Cantus • Carmen Sifres • Aaron Mota • Saray Fajardo • Jaume Talens • Rafa Cantus • Cristina Lahosa • Joan Meló • Aina Escrihuela • Encar Talens • Ximo Mifsud • Mariam Magraner Racó Infantil Aaron Mota • Cristina Lahosa • Empar Mayans Correcció Lingüística José Antonio Martínez Coordinador de publicitat Joan Enric Fons Fotografies Falleres Majors Ke Foto Fotografia Falleres Majors Ixents Mestre Fotografies Arrels Xesku Fotografia Disseny i Maquetació Andrea Pachés Impressió Blauverd Impressors ... I si ens hem deixat a algú, perdoneu-nos, no ha sigut la nostra intenció. A tots i totes els que heu format part d’aquest somni, gràcies per fer-lo realitat.

126

La bellesa dâ&#x20AC;&#x2122;una flor provĂŠ de les arrels.

GUIA COMERCIAL Agraïm la col·laboració de totes estes firmes comercials sense les quals “Arrels” no seria possible. Gràcies a totes per reconèixer la diferència entre col·laboració i publicitat.

128

Falla Cambro 2020

BAR CAMPOS

Esmorzars populars C/ Pintor Sorolla, 8

46760 • TAVERNES DE LA VALLDIGNA Tel. 638 661 3777

La Costera, 18 • Cambro, 3 • Tel. 962 820 969 info@cmbosch.es 46760 TAVERNES DE LA VALLDIGNA

Falla Cambro 2020

M.G.M. Asistencia S.L. Servicio de gruas y remolcadores de pequeño y gran tonelaje Asistencia en carretera de motocicletas, turismos, furgones, camiones de pequeño y gran tonelaje y autocares Transportes en góndola Alquiler de maquinaria Ctra.Nac. 332, Km. 239 • 46760 Tavernes de la Valldigna - Valencia Tels: 962836777 / 962820420 www.gruasmgm.com

Falla Cambro 2020

Agent exclusiu

ASSESORIA COMPTABLE FISCAL I LABORAL ASSEGURANCES GENERALS

138

Falla Cambro 2020

C/ GABRIEL HERNÁNDEZ, 2 BAJO 46760 TAVERNES DE LA VALLDIGNA TEL. 962821407 info@transvercher.com

Falla Cambro 2020

CAP

Tavernes de la Valldigna Valencia Economistas Gran Vía Germaníes, 62-bajo C/Barcelona, 11 1º Abogados Tel. 96 283 66 99 Tel. 96 392 50 12 Graduados Sociales www.grauase.com Gestores Administrativos

Falla Cambro 2020

FUNERARIA JUANI MARTĂ?NEZ Serveis funeraris i tanatori

Falla Cambro 2020

Dissabte nit

Falla Cambro 2020

OLIVES ANTONI CEBOLLA C/ LA CANTANT VENDRELL,19 • 96 170 27 72 - 619 41 11 96 46410 - SUECA - VALÈNCIA

Falla Cambro 2020

153

Falla Cambro 2020

Oscar Egea Altabert

Tècnic d’instruments de vent Pintor Sorolla, 2, baix • 46760 • Tavernes de la Valldigna Tel. (+34) 655 57 17 33 • oscar@alvent.es • www.alvent.es

Falla Cambro 2020

FALLES 2020

Un any mĂŠs,

158

vos desitJA unes bones falles

Falla Cambro 2020

Cocina nómada Comuniones Bodas Cumpleaños Despedidas ... Cuéntanos qué quieres celebrar y Grupo Casablanca lo hará relalidad

649 890 933 www.casablancagrupo.com administracion@casablancagrupo.com

Falla Cambro 2020

160

161