MIMÈTICS. Falla Cambro 2019 by FALLA CAMBRO

Falla Cambro TAVERNES DE LA VALLDIGNA 2019

Associació Cultural

Falla Cambro TAVERNES DE LA VALLDIGNA 2019

- Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres - El present llibre ha participat a la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.

EDITA / Associació Cultural Falla Cambro

Edita Associació Cultural Falla Cambro Realització i Muntatge Equip de llibret Falla Cambro COL·LABORADORS LITERARIS Sònia Ijarro , Josep Antoni Martínez , Vicent Benavent , José Miguel Losa , Empar Mayans , Lara Romero , Merxe Armengol , Aurora Cantus , Carmen Sifres , Vicent Lluís Almiñana , Aaron Mota , Saray Fajardo , Jaume Talens , Rafa Cantus , Yuriy Nevirkovets , Joan Almiñana , Cristina Lahosa , Andrea Pachés , Racó Infantil Lara Romero CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA José Antonio Martínez COORDINADOR DE PUBLICITAT Joan Enric fons FOTOGRAFIES MIMÈTICS Xesku Fotografia MIMS PORTADA Sergi Moreno, Paula Pachés, Vicent Lluís Almiñana Disseny i Maquetació Eikon Disseny i Comunicació I si ens hem deixat a algú, perdoneu-nos, no ha sigut la nostra intenció. A tots els que heu format part d’aquest somni,

gràcies per fer-lo realitat

Seguix la Falla Cambro

fallacambro@gmail.com Facebook.com/cambroeslafalla/ Twitter: twitter.com/FallaCambro Instagram: falla_cambro Pots llegir-nos digitalment en: issuu.com/fallacambro0 Dipòsit legal:A-188-2011

ÍNDEX - Falla Cambro Salutació del President - Falleres Majors Ixents - Poesia Fallera Major - Fallera Major: Raquel - Comissió Falla Cambro – Cens - Esbós de la Falla Gran - Crítica de la Falla – Raquel, un somni fet realitat - Diari de bord - Parlem de falles - Mims - Vint-i-un passos - La falla - El Racó Infantil - Salutació del President - Fallera Major Infantil: Victoria - Cens infantil - Esbós falla infantil - Crítica de la falla infantil - Victoria – Joan - 40 anys fent falla. - Textos a part - Mimètics - Alimentació i vida saludable - Colors - Complements mimètics - Córrer és de covards - Espill Badat - Ídols - Influencers - Les tendències de la moda del segle XX - L’humà, el major enemic del gos - Llàgrimes de tinta - Macrofestivals - Mimètics LGTB - Mimetització de mimetismes mimèticament parlant - No hi ha volta enrere - Nosaltres no es mimetitzem - Què és això de la política - Un concurs de pes -Guia comercial La Falla Cambro no es fa responsable de les opinions expressades pels autors dels articles del llibret.

INTRODUCCIร Associaciรณ Cultural Falla Cambro

Mimètic és un títol d’un llibret que naix de la manera d’actuar que tenim les persones i la tendència a fer-ho per imitació. Perquè mimètic significa igual o imitatiu, i aquest aspecte és el que tractem al nostre llibret. Les persones, totes en general, vivim en una societat en la qual ens veiem arrastrats pel corrent del consumisme, de les modes i fins i tot de la tecnologia. Què imitem? Per què imitem? Aquestes qüestions són tractades al llarg del present llibret de manera extensa i clara. Mimètic també és un llibre visual, que torna a unir literatura i fotografia. Per aquest motiu, un mim és l’encarregat d’acompanyar-nos per tot el llibret. Perquè no existeix res més imitador i mimètic que un mim. D’aquesta manera cada fotografia ens convida, a manera de presentació d’apartat o del text, a gaudir de l’experiència visual i literària que ens trobem al davant. De qualsevol manera, cal que recordem que estem llegint un llibret de falla, i és cert que el títol de Mimètic naix de la tendència monotemàtica del llibrets “de falles” presentats l’any dos mil dihuit, entre els quals s’observava un únic i imitatiu tema. Casualitat? Tendència? Oportunisme? Convicció? Però nosaltres parlarem de falles, i ho farem de la manera que més ens agrada, imitant-nos a nosaltres mateixos i continuant amb la tendència dels llibrets anteriors. Crítica, ironia, humor, falles... s’aglutinaran fent un compendi que pretén atraure la vostra curiositat i convidar a la lectura. La xicalla de la falla també té el seu Racó Infantil que a manera de desig d’aniversari ens fa viatjar pel món dels jocs i les rialles d’una manera educativa o participativa i, fins i tot, ens ajuda a recordar com eren les falles d’aquells que ara són adults però en aquella època eren infants. I els fallers i les falleres, com a mimètics que som, hem de disposar-nos a agafar el llibret i a llegir-lo com faran tots i casdascun de la resta de components de la Falla Cambro. Solament pensa en la frase que diu: fer el que fan no és pecat, o sí? Associació Cultural Falla Cambro

Falla Cambro

2019

SALUTACIÓ DEL PRESIDENT JOAQUIM MIFSUD ALMIÑANA

Benvolgudes i benvolguts falleres i fallers. En aquestes línies que m’ofereix el llibret faller per a dirigir-me a tots vosaltres, m’agradaria, primerament, donar les gràcies a tots els qui feu que dia a dia el nostre col·lectiu faller vaja creixent i fent-se cada vegada més fort. Un dels motius que m’enorgulleix de ser el vostre president és la quantitat de treball que esteu disposats a fer. Som una gran família que té el millor material que desitjaria posseir qualsevol dels col·lectius del món, voluntat i ganes de fer coses. El sentiment pel Cambro és una qualitat que et marca la vida. En aquest quaranta aniversari us demanaria que torneu a casa, torneu al vostre casal faller, torneu a baixar i impregneu-vos de l’esperit faller que tant us ha marcat la vida. Baixeu a dinar, veniu a sopar, veniu a fer el que vulgueu, que jo us esperaré amb els braços oberts. La Falla es construeix entre tots, es casa de tots i cosa de tots. A les falleres i fallers, gràcies per la vostra ajuda, perquè la unió és la força i hui més que mai em sent orgullós de tots i cadascun de vosaltres, perquè amb germanor i alegria, amb dedicació i treball, va nàixer la Falla Cambro en un poble de la Vall. Els que la vau fundar sols heu tingut una obligació, tindre com a missió a tot Tavernes agradar. La falla Cambro, la vostra falla, cuideu-la i estimeu-la com un membre més de la vostra casa.

FALLERES MAJORS IXENTS VICEN MIFSUD ALMIÑANA MARIA MAGRANER CUCARELLA Un regnat de somnis i felicitat ha arribat fins al final ràpidament i els anhels s’han enlairat i han despertat per la màgia d’unes falles excel·lents. Fas memòria en moments de solitud d’aquell temps que saps que mai més tornarà mentre exhales un sospir de gratitud a una falla que mai més t’oblidarà.

R 10

RAQUEL

PONS BOSCH FALLERA MAJOR FÈNIX Com un Fènix fas renàixer il·lusions que esdevenen cadafals i monuments, entre rialles, desfilades i cançons que s’enlairen més enllà del firmament. El rellotge està marcant l’eternitat i les hores engalanen els carrers, els minuts broden vestits amb fil daurat i els segons volen detindre el pas del temps. Apareixen entre somnis de rialles els desitjos que una nit vas desitjar mentre esclaten mil colors que anuncien falles. I el coet vol transportar-te al casal per omplir de festa immensa la memòria d’una vida que mai més tindrà final. José Antonio Martínez

FALLA GRAN CAMBRO 2019

CRÍTICA DE LA FALLA LEMA: MASCARADA ARTISTA: JUANE CORTELL

Senyores i cavallers benvinguts altra vegada a aquest designes festers que donen per iniciada la setmana de les falles dels ninots i els cadafals paradís de les rialles i infern d’edil actual. La tasca que enguany pertoca és fer crítica i humor de la falla que ens retoca un tal Tamanyicolor. En visites concertades al taller del nostre artista hem vist certes pinzellades del que es veurà a simple vista. Segons la seua opinió que ací hem corroborat en monument en qüestió tindrà gran notorietat, per això ara els vull contar embastat amb la poesia el que Juane ens vol muntar al carrer de l’alegria. Comencem l’explicació de manera detallada del monument en qüestió anomenat Mascarada. Segons el que hem decidit entre poeta i artista la falla tindrà sentit de forma constructivista. El primer dels elements que gaudirem al carrer serà una centre contundent que ens voldrà satisfer. Continuarem pel remat que amb equilibris extrems que ens deixarà captivats

MIMÈTICS cada volta que el mirem. I baixem fins als ninots que seran d’antologia, amb detalls per tots els llocs com joies d’orfebreria. Estic preguntant-me jo, ací què hem vingut a fer, una bona explicació o em pose a parlar del temps? Comencem a criticar els comportaments patètics dels que ens han de governar amb alguns ninots mimètics. MASCARADA Mascarada és el lema de la falla en qüestió que serà tot un emblema de la nostra comissió. És el reflex evident d’una nació falsejada en la qual tota la gent sembla que va disfressada. Les màscares que portem en el nostre dia a dia, són el senyal més potent d’un món que està en rebel·lia. Darrere d’una carassa mostrem l’aspecte real però ens llevem la mordassa sense estar en carnaval. Per això hi ha qui ens mostra un aspecte imponent quan realment es demostra que és un malvat ben dolent.

/ Crítica de la Falla

DARRERE DE LA CARASSA Darrere de la carassa s’amaga el violador, i el violent que traspassa la línia del maltractador. Darrere de la carassa hi ha un polític corrupte, amb una moral escassa i un caràcter molt abrupte. Darrere de la carassa hi ha tota la societat que ha consentit un poc massa l’abús de molta autoritat. Darrere de la carassa ens sentim ben elegants per això obviem el que passa amb els que són immigrants. LA DAMA DE L’AJUNTAMENT Un ninot extravagant de notables dimensions ens mostrarà el seu encant i unes dignes conviccions. La xicona està vestida amb vestit de carnaval i s’ha mostrat penedida d’aquest govern actual. Ha decidit escoltar els nous càntics de sirena i perquè es vol enamorar d’aquell que valga la pena. Es deixarà influir per tots aquells pretendents que lluiten per seduir la dama de l’ajuntament. Els candidats han vingut per la dreta i per l’esquerra en góndoles que han volgut armar un muntó de guerra. Una góndola navega amb enorme “Compromís”, amb un motor que s’ofega 16

per un projecte imprecís. “Ciutadans” ha arribat amb grans focs artificials i al govern ha disparat per les xarxes socials. S’ha enfonsat per desenganys la góndola “Socialista”, ningú no ha vist en quatre anys el que és el seu cap de llista. La góndola “Popular” busca un altre salvavides que el puga fer reflotar d’altres èpoques prohibides. I el poble amb aquest cresol busca llum en la foscor, es troba perdut i sol sense saber qui és pitjor. LA PROMESA... ELECTORAL Pel centre d’un vell canal passeja una gran parella amb una aspecte genial... guapo ell i guapa ella. Acompanya el gondoler una promesa imponent que portarà el bandoler, al mateix ajuntament. La promesa i gondoler passegen el seu amor i tot el poble sencer els rep amb un fort clamor. Perquè arriben eleccions i la mentida serviria per guanyar moltes opcions d’arribar a l’alcaldia. La promesa mentrestant mostra al poble molt coqueta tota la força i encant per comprar la papereta. Al final passarà el temps i el polític governant clamarà als quatre vents que no era per a tant. I llavors incomplirà la promesa principal que amb fermesa ha defensat en campanya electoral.

/ Crítica de la Falla DISFRESSA MUNICIPAL

BALL DE DISFRESSES

Com l’orquestra que amenitza el dia del carnaval la crítica analitza el govern municipal. Encapçala el consistori l’alcalde, amb núvols i sol, i com a suplent notori sempre té algun regidor. La disfressa li permet absentar-se cada dia i des de València emet la direcció i l’alcaldia. Repeteix cada vegada que té projectes en ment, però la il·lusió somniada s’esvaeix eternament. Ara diu que acabarà la piscina començada en temps antic i llunyà i en breu serà inaugurada. No sabem si hem de nadar en una bella piscina o en una bassa de regar de les que hi ha a la Marina. Mentrestant arreglarà de manera habitual la vorera que hi ha prop del Prado Comarcal. Diuen que fent i refent si ho fas de bona manera s’acaba ensenyant la gent, sobretot la gent vallera. Altre aspecte que emmascara darrere d’una rialla és el parc que ens prepara perquè jugue la xicalla. Ara han posat bastiments per pintar una façana però els xiquets més atents l’han confós amb una liana.

Comença el ball de disfresses de les festes patronals, i apareixen sense presses colorits molt especials. S’ha organitzat un concurs de forma molt indolent, i s’espera que aquest curs hi haja gent de valent. Apareixen a la plaça disfresses sense esplendor que s’han fet amb poca traça i ninguna lluïssor. Dolenta organització, i desgana per complet fan que el concurs en qüestió siga un ball que està obsolet. Altra cosa diferent ocorre amb la cavalcada en la qual el món faller porta disfressa acurada. Les falles han decidit competir amb dos collons i per això han invertit els esforços a muntons. Volen la millor disfressa, un tema ben treballat, la carrossa d’una deessa i un premi en cada apartat. Però enguany s’ha eliminat la crítica, que ha sigut, des de fa una eternitat part d’aquest recorregut. En aquella reunió el motiu que es va donar és que es tardava un muntó per poder-la preparar. Jo em pregunte el que passa amb molt mala intenció: la crítica costa massa o no hi ha imaginació? I aquell que va filtrar les notícies a la premsa ara també pot anar i dir-li el que Colero pensa.

/ Crítica de la Falla DISFRESSES DE POR Darrere del monument trobem la cara dolenta que presenta últimament nostra societat violenta. Mostra la realitat quan la condició humana alimenta falsedat i una conducta mundana. Són uns monstres depravats de natura molt guerrera els que es veuen retractats de manera molt sincera. MENYS MAL QUE NO SÓC RACISTA Este matí quan m’he alçat he vist a la televisió que vint negres han saltat la tanca de separació. Ai, mare de déu, senyor, quina gràcia de país, és que és tan acollidor que tots paren per ací. No vindran per a robar-nos i furtar-nos els diners? Ací no estem per cuidar-los, els espanyols som primers! Menys mal que no sóc racista, però ara què hi farem?, açò és molt surrealista... si a Espanya ja no cabem! L’altre dia ja van vindre en l’Aquarius quatre-cents, si seguim a este ritme ens ompliran de negrets! Tan bé que estaven allà que fa sempre bon solet, no ho passarien tan mal... jo els veig a tots guaxadets. Segur que ara demanen que els donem un bon treball 18

i que després ens reclamen la seguretat social. Menys mal que no sóc racista, Espanya és dels espanyols, ja ho diu el cap de llista d’eixe partit que es diu Vox. La culpa de tot la tenen eixos rojos comunistes que als emigrants entretenen, amb tantes lleis idealistes. Ara solament faltaven els moros i els catalans, ara veuràs com s’enfaden i encara ens envairan. Vaig a canviar de canal a vore què diu Maruenda, eixe sí que és neutral i no té pèls a la llengua. Menys mal que no sóc racista perquè de fora vindran i amb afany imperialista de casa nostra ens trauran. SOLUCIONARI Per buscar solució al problema que he establert he pres una decisió que considere un encert. La conclusió concloent que ha causat tant d’escarot, és el desconeixement de la semàntica del mot. Per això jo m’he comprat un enorme diccionari que fins ara m’ha ajudat a saber l’abecedari.

/ Crítica de la Falla

M’HE COMPRAT UN DICCIONARI M’he comprat un diccionari, que és més pesat que el plom, per saber vocabulari de semantisme ordinari i té escrit VOX en el llom, El problema ha arribat quan l’he tret de l’embolcall, perquè amb cura l’he observat, i després he començat a analitzar-lo en detall. El diccionari en qüestió té errades en les entrades a les quals fa remissió mostrant equivocació i actituds inadequades. Segons diu el diccionari, Espanya és una nació que no té cap divisió de tipus estatutari i això és una aberració. Després he vist democràcia a la qual ha definit com una enorme fal·làcia de qui confon, per desgràcia, llibertat amb prohibit.

Cultura és un altre mot que no mostra exactitud; la situa sols als bous, perquè li ha eixit dels ous obviar tots els estatuts.

Seguisc llegint estranyat i comence a tremolar, en el moment que he observat que el mot racisme és tractat com a un model a imitar. Expulsa el terme immigrant com a entrada pertinent del diccionari vigent per una fòbia flagrant contra la diversitat de gent. En parlar de la igualtat i protecció de les dones la violència s’ha obviat i de la llei s’ha burlat per afavorir els homes. Finalment he decidit que a aquest nou diccionari li trauré més bon profit falcant la taula de nit que llegint-lo a diari. Jose Colero

Raquel

Un somni fet realitat

Quina sorpresa, la nostra mare fallera major! De veritat que no esperaves que enguany anaves a ser tu la màxima representant de la Falla Cambro? Encara no sé qui estava més contenta tu quan et van dir que oficialment havies sigut l’elegida o nosaltres de veure la teua cara de felicitat en provar-te per primera vegada els vestits de fallera que lluiràs enguany, en creuar la passarel·la, en el moment en què Vicen et va ficar la banda o l’instant que vas dir el discurs de la presentació d’aquell 17 de novembre.

T’encanten les falles, de fet eres fallera des de menuda. A la falla tens un gran grups d’amics i d’amigues la confiança i la complicitat del qual fan que siga indestructible. Tots els que et coneixem sabem que eres una persona forta, valenta, lluitadora, de vegades un poc despistada, gran amiga, gran mare i, sobretot, que aconsegueix tot allò que es proposa. T’agrada moltíssim baixar a la falla, has estat sempre per al que t’han necessitat i enguany has patit un poquet. Això de no poder baixar a la falla ni tan sols a sopar un divendres et va costar d’entendre, però al cap i a la fi sabies que era per una bona causa. Vius les falles amb una intensitat inexplicable, sobretot les vas viure dos anys, el 2010 i el 2016. Aquells anys ens vas fer Falleres Majors Infantils, però la teua forma de viure-les era diferent, estaves contenta i emocionada de veure’ns fer realitat el somni que tant havíem desitjat. Ara ja ha arribat el teu torn, sabem de segur que enguany ho viuràs d’una manera única, amb un somriure que mai havies mostrat, ja que per fi lluirà en cada cercavila l’estendard que portarà el teu nom junt al de Victòria. Podem estar ben contentes de dir que la nostra mare per fi ha acomplit un dels somnis que amb tanta força desitjava i mai arribava, i per fi podem exclamar: Mamà, ja eres la Fallera Major de la Falla Cambro. Ara ja sols ens queda dir-te que gaudisques cada segon, que nosaltres dos i els teus familiars i amics estarem per veure’t feliç cada moment del teu regnat. T’estimem moltíssim.

Les teues filles, Paula i Vera.

DIARI DE BORD Les falles de 2018 ja són història, és per això que volem recordar a manera de diari el que ha sigut una setmana fallera diferent, divertida, única i amb molta festa. DIMARTS 6 DE MARÇ Després de ser finalistes en tres categories diferents dins les lletres falleres, rebem un correu amb un meravellós assumpte: Notificació premi llibret de falla. Les velles arts, el llibret de la Falla Cambro 2018, ha obtingut el 24é premi a la convocatòria de l’ús del valencià de la Generalitat! Hem passat la veu als nostres representants, a l’equip del llibret i a tots els nostres fallers, per compartir aquesta immensa alegria. L’alegria i la satisfacció d’hores de reunions i dedicació de temps a un projecte que hem vist nàixer i créixer, la satisfacció del treball ben fet han tingut recompensa. DISSABTE 10 MARÇ Bon dia. Ens alcem de bon matí, hui és un dia molt llarg i un dels preferits dels fallers. Primerament cal omplir la panxa amb un bon esmorzar. Comença a baixar la gent i el pavelló el tenim ple de gom a gom. Ganes de falles? Sí, i moltes. El joc del truc i la fallera són el preludi del concurs de paelles diürnes, i després de l’èxit de l’any anterior, repetim amb una festa de disfresses. Arriba el migdia i l’ambient és immillorable. Quanta gent! Ha eixit un dia esplèndid. Que calor fa! Recollida de carn i condiments, muntatge del calder i, com no, la cervesa i cassalla no poden faltar. Hem ampliat el pavelló, més taules, més cadires i, així i tot, no cabem. Estem impactats! El jurat comença a degustar les paelles a mesura que van acabant de cuinar-les els participants. Que bones estan! Després dóna el veredicte... Per a gustos; els colors, i un bon pernil és el premi del grup guanyador. Que bo! En uns segons el temps comença a canviar. Ai senyor. Quins núvols. I les primeres gotes d’aigua comencen a caure. Però ni el mal temps ens para. Que continue la festa. Apareixen els primers disfressats. Majors, xiquets, joves, quanta gent disfressada! Quin és el grup més nombrós? Quin és el més original? Comença la festa de disfresses amb la desfilada dels participants. Quin mal de panxa, quina manera de riure. Sona la música de nou amb els nostres amics del Grupo Ñ que ens han fet tornar arrere en el temps i gaudir d’un ampli repertori dels millors grups espanyols de tots els temps! I tenim veredicte, les abelles han guanyat. Era d’esperar. Continua la festa. Quina vesprada més divertida! El temps ens ha respectat, però el fred comença a notar-se per tot el cos. Ja és hora de sopar i les forces comencen a fluixejar. No podem més, però ha valgut la pena, que bé ho hem passat. Insuperable. DIUMENGE 11 El diumenge ens alcem de bon matí, un diumenge de “mal de cap” o serà l’aigua amb gas? Sí, definitivament és l’aigua amb gas d’anit. Per segon any repetim la despertà del camell amb xiulets, cassoles i trompetes que tan gran èxit va tindre les falles anteriors. Quin escàndol! Quanta gent, quants xiquets. Ell s’ho mereix! I allí està el camell, el més volgut de la falla, eixida del casal com un déu amb forts aplaudiments. Que divertit! Quantes rialles, quin comboi. I ara a recollir les Falleres Majors. Entre sorolls i crits, fem una meravellosa despertà que segur que es repetirà i acabarà sent una tradició més. És hora del xocolate i un bon esmorzar i després fem una partida de truc i una cervesa per a refrescar i passar el temps fins l’hora de dinar. A la taula i al llit... Dinar, cafè i un bon gelat.

Seguint la tradició comencem l’acte dels Fallers d’Honor. Les Falleres Majors i Presidents vestits amb les millors gales sorprenen molts dels assistents. Quants fallers hem fet! Seguidament fem l’entrega de les distincions de la Junta Central als fallers i falleres que els correspon. DILLUNS 12 MARÇ Hui de bon matí i sense poder recupar-se de l’intens cap de setmana, els representats infantils s’han desplaçat fins a València per recollir el banderí acreditatiu atorgat per la Diputació de València Falles 2018 el lema del qual enguany ha sigut “Som Igualtat” #FallesDipu18 DIMARTS 13 Arriba un dia molt especial per a les falles de Tavernes. Per setena vegada les falles del poble tornen a València a recollir el premi que la Generalitat ha atorgat als respectius llibrets. Els representats, acompanyants i les autoritats locals que els acompanyen han decidit aprofitar el dia tan assolellat que fa i fer ruta turística, visitar algunes falles de secció especial i, com no, gaudir de la mascletà. Després omplim la panxa i a continuar. Ha sigut un acte molt bonic i emotiu, l’ocasió ho mereixia: Ciutat de les Arts, música en directe i en valencià, un poble unit i emocionat. Alegria i crits en escoltar el nom de cada falla. Estem tan orgullosos i emocionats, TAVERNES DE NOU TRIOMFA A LA CIUTAT DE LES ARTS, ja que 4 de les 6 falles han obtingut premi a l’ús del valencià. Un èxit! Mentrestant, a la nostra falla, seguim treballant i l’activitat no para. Hui és el dia de traure els monuments al carrer i deixar-los preparats per a la plantà de demà. DIMECRES 15 Afortunats els qui no treballen! Hui és el gran dia: la plantà de les falles. De bon matí comença la plantà del monument gran. Cal posar sacs d’arena i llevar plàstics dels ninots. Quanta gent! Mans en l’obra. És meravellós veure com cada any hi ha més gent jove gaudint i ajudant en la tasca. Hi ha molta expectació i la plantà cada any és més activa. Alguna cosa està canviant. Ens espera un dia llarg i intens. Hi ha molt de nerviosisme en la plantà del monument ‘El que els maies van preveure, ningú s’ho podia creure”. Però tenim molta satisfacció quan alcem la vista cap amunt i el remat ens saluda des de les altures. Que alta és! Estem desvanits. Portàvem molts anys esperant. Ja és de nit. i arriba el moment de la plantà infantil. De sobte apareixen de tots els llocs fallers amb ganes d’ajudar a descarregar. Quin orgull de falla. Hui fa fred, però estem tots al peu del canó. També apareixen els nervis a la plantà de la falla infantil que té com a lema “El jardí de les Arts”. Quanta escena bonica i quines caretes més gracioses. Quin colorit, quina preciositat…i que gran! El nostre artista, Mario, ens ha deixat bocabadats. Creuem els dits i esperem tindre un poc més de sort enguany. Ens sentim esgotats, omplim la panxa i rematem el que falta: gespa, crítiques, remats, pintura... la nit serà llarga. Són les 4 de la matinada i ací estem. Per fi hem acabat i ja no podem més. Però la sensació no és l’esperada. L’aire ha aparegut fa unes hores i el moviment del monument gran no ens agrada. Mirem cap amunt i comença la por. Bona nit o no tan bona… DIVENDRES 16 Bon dia. Segueix la inquietud. La ment i la vista segueix posada al mateix lloc…en el monument gran. L’aire no es deté i va a més. Són les 18:30h i les delegades un any més han preparat la globotada, amb més de 500 globus. Quin comboi. Els xiquets es tornen bojos. Senyor pirotècnic, pot començar la globotà! Pim, pam, pum! Mascletà de globus. Després continua la festa amb una discoteca infantil per trobar el millor duet amb un jurat format per les Falleres Majors. Que artistes, quantes rialles i quant d’ingeni. Vestuaris molt treballats, coreografies espectaculars i, fins i tot, posades en escena molt originals. Tenim una gran “cantera” a la falla. I com no, tots els xiquets han sigut premiats.

A poc a poc es fa de nit i finalitzen el taller de cuina infantil, en el qual cada falleret elabora una pizza per sopar. El cansament ja comença a notar-se. Els muntadors estan rebentats, són quasi 24 hores sense parar, i el cos els està passant factura. Sona el coet i finalitza la plantà. Però ocorre el que mai vols. De sobte es veu moviment, alguns corren, no sabem què passa. Déu meu, eixe soroll tan singular no podia ser una altra cosa, o no volíem que ho fóra. Les cames de la maia del remat de la falla gran no han pogut més i han cruixit. El vent ens ha guanyat i li ha fet una escletxa a la cama. Bona nit. DISSABTE 17 Primera i genuïna despertà amb coets i masclets! Que sone la música! Molts fallers s’han alçat de bon matí per ajudar a donar els últims retocs de les activitats del premi a l’ús del valencià. Volem intentar de nou aconseguir un bon premi a Tavernes. Una paradeta i a esmorzar. Matí de parc infantil i jocs tradicionals. Els menuts no han parat d’un costat a l’altre, quant de xiquet i quin guirigall! Aquest any hem posat inventat la festa als migdies de falles i és per això que l’envelat comença a ambientar-se amb la música en directe del grup valler Pep Galleta amb ‘RNR’ Ha arribat la policia i ens obliga a desmuntar la falla. Els bombers en un principi han dit que no es necessari però la policia ha insistit i finalment procedim a avisar l’artista faller que no dubta ni un segon a vindre des de Xàtiva. Tot està a punt i és el moment de decidir i reaccionar, el premi del jurat ja ens dóna igual. Alfredo també s’ha emocionat, igual que tots nosaltres. La decisió està presa i actuem de manera justa i correcta per a la seguretat de tothom. Comencem la “desplantà”. Llàgrimes, tristesa i ràbia s’acumulen en cadascú de nosaltres. És un moment dur per a Vicen, la Fallera Major i per a tots els fallers del Cambro. I ací tornem a estar, junts, units i recolzant-nos els uns als altres. És tant injust! No ens ho mereixem. Hui no hi ha ganes de res. Hem tingut mala sort però no permetrem que ens lleve la il·lusió de passar-ho bé. Dinem i a casa a arreglar-se. Quanta gent ens hem vestit, és emocionant. Vicen s’ho mereix. És l›hora, lliurament de premis, concentració al nostre envelat, i eixim de passacarrer a recollir les màximes representants. Amb la música de fons, tots a la plaça. Quanta gent que hi ha concentrada a la Plaça Major. Satisfacció per haver obtingut el tercer premi a l’ús del valencià a Tavernes i millor cavalcada del ninot. Arriba el moment de les falles infantils. No esperàvem el 4t premi, però el rebem amb la millor rialla i la satisfacció del treball ben realitzat, la resta és qüestió del jurat. Arriba el moment, paraules emotives per consolar-nos. La plaça aplaudeix. La gent del Cambro plora. Últim premi, cosa que teníem bastant clara. Realitzem la cercavila per les falles guanyadores, felicitacions i després a sopar. Comença el sopar i sona la cançó de les falles, el nostre “Despacito”. Tots pugem damunt de les cadires i... a ballar. Quina festa, ni un premi dolent ens lleva les ganes de passar-ho bé. Hem passat dies durs i molt complicats i tots ens ho mereixem. Rematem la nit amb l’orquestra LA VIVA. Que bé ho hem passat. Ens ha sorprés amb el millor sentit de la paraula. Hem cantant i ballat fins que el cos no ha pogut més. Hui tots ho necessitàvem i els fallers ens hem unit altra vegada per gaudir de la festa. Fins demà. DISSABTE 18 Les parpelles pesen i els peus ens subjecten d’aquella manera i encara estem a l’equador de les falles. Quin mal de peus. Despertà. Que sone la música! En tornar prenem un bon xocolate, una ensaïmada i, aquells que ho desitgen, renoven les forces amb un bon esmorzar: carn, creïlles fregides, embotit, verdura i bacó. Quina fam. Està espectacular. Que bé ens cuiden als fallers! Els xiquets comencen a jugar amb els jocs tradicionals i els parcs infantils, i els més majorets a jugar al truc. Entre

envits i trucs passem el matí... A migdia, abans de dinar, sona la música. Dj Sala comença a ambientar l’envelat. Entre música i les dinaores, el pavelló de nou és tot una festa. El migdia cada vegada ens agrada més: rialles, balls, somriures i amistats. Les xiquetes i dones ja tenen els monyos fets i les flors encomanades. Quina activitat. Amb el dinar a la gola cal vestirse de gal·la ràpidament. Comença l’Ofrena i sembla que no s’acaba mai. Ha sigut una espera desesperant i un descontrol amb els horaris. Però gràcies a Lara i Nerea que ens han obert les portes de sa casa, el fred i l’espera ha sigut més curta. La xaranga toca, un poc de cervesa, cassalla i un bon aperitiu ens ha alegrat la vesprada. I per fi arriba la desfilada. Estem gelats i cansats, i després de quasi dos hores (i ja de nit) oferim les flors i el millor somriure a la nostra Geperudeta. Hui és l’última nit i tenim el pavelló a rebentar. No cabem. Haurem de fer dos torns per sopar? Enguany ens hem tornat bojos per la festa. comença l’orquestra i estem expectants… i deu minuts després comencen les rialles. És el so de l’orquestra, les nostres oïdes o el nivell de beguda que arrastrem? Així i tot hem cantat dalt l’escenari, hem ballat i hem fet coreografies. Com deia un conegut de la falla: “mai hi ha una orquestra roïna, simplement és que portes un whisky menys”. El cos a poc a poc comença a fallar, deu ser el cansament! De nit som tots molt valents però demà de matí ja veurem! DIUMENGE 19 Menys mal que hui és l’últim dia. No sé si arribem a la nit, agafem forces d’on no en tenim. Última despertà. Quines caretes de son, el cos comença a fluixejar. Esmorzem a la falla i sense temps a res anem tots a vestir-nos. Cal acudir a la cercavila per acompanyar la imatge de Sant Josep a l’església. No tots arriben a temps. Quin estrés! Ha eixit un dia estrany, passa d’estar assolellat a ennuvolat. Fins i tot el cel ho sap. S’acaba. Desfilem totes les falles cap a l’església de Sant Josep, alguns passen de llarg directament. És que no caben tots, i se’n van a refrescar un poc la gola. Que no falten les tradicions! Després de la missa acudim a l’última mascletada. Quanta gent! Just en acabar tornem tots al casal ràpidament a fer-nos la tradicional foto davant del monument. En acabant repetim amb un menjar de servei d’àpats. Que bona pinta! O és la fam que tenim? L’èxit és total. Desprès posem un poc de música i tots a ballar. Ens sorprén com encara tenim forces suficients per fer festa. Sembla que estiguem carregats amb piles alcalines. De vesprada, hem hagut d’anular l’última cercavila perquè ha començat a ploure. Això sí, rematem la vesprada amb una bona xocolata amb ensaïmades per a escalfar el cos. Tot seguit els Presidents i Falleres Majors lliuren els Fallers d’Honor pendents i els divertits Premis taronja i llima als fallers que ho han merescut per simpàtics o per agres. Fantàstica mostra d’enginy i gràcia. Això que no falte mai. I ara sí que és moment de dir el primer adéu... és hora de la cremà de la falla infantil. Pocs somriures, moltes llàgrimes, moltes fotografies per al record i fortes abraçades. Quan se sent el primer coet del castell comencen les llàgrimes. És l’hora, esclata la traca i el final... Els xiquets canten l’himne de la falla mentre l’envolten. Li donen l’últim adéu i segueixen les llàgrimes. Fins a l’any que ve! Arriba la Federació de Falles amb la Fallera Major i la Cort d’Honor. No tenim pràcticament temps per a res, unes quantes fotos per al record i poc més. És el que ocorre quan obtens l’últim premi, no podem ni sopar tranquils. Tro d’avís... Han arribat els bombers, som els primers a cremar. Sonen les dolçaines i els tabalets i és el moment de dir adéu. Últimes fotos amb familiars, amics, falleres i fallers. Comença el castell i els xiulets de rigor i finalment la traca que encén la falla i crema els últims alés de les festes. Plors a les cares de tots NO HI HA VOLTA ENRERE entre recorden unes falles en les quals hem passat moments complicats. Els temps no ens ha fallat. Tot acaba en cendres i il·lusions renovades per al pròxim any, han sigut unes falles intenses i dures, però sempre il·lusionants. Anem a casa satisfets i amb nous reptes i somnis que aconseguir. Adéu falles 2018!

MIMS

LARA ROMERO GINER

Mentre la Fallera Major aclaparava totes les mirades, el monument estava enllestit perquè les espurnes anunciarien la fi de les festes josefines. El monument era, sense cap dubte, una obra d’art però fugissera i caduca. Cada ninot i cada escena havien estat estudiats fins al mínim detall. La poesia, la sàtira i la crítica quedaven reflectides en l’astorament de les mirades entretingudes d’uns espectadors curiosos. I allí hi eren els mims. Les seues mirades acaronaven l’admiració, el goig i l’amor. Tots dos plegats davant del poema d’Estellés. Demanaven atenció, com ignorar la parella d’enamorats? El carrer estava de gom a gom. La Fallera Major, rodejada de quaranta telèfons mòbils que retransmetien en directe l’esperada cremà, amb la traca a la mà es va aturar de cap i volta en sentir els crits, tot eren cares de sorpresa. —Quin espant! —Quin destarifo! —Deixeu pas al President! Per l’amor de Déu! —Que els tanquen, home! Però estem bojos o què?

La gent no donava crèdit. Aquella escena era la més surrealista que mai no s’hauria pogut presenciar. I, qui està preparat per a reaccionar davant d’aquella bogeria? Ningú. —Però com ha pogut ocórrer? Xe, i això no ho podem denunciar? —Com no s’han adonat que havien fet el canvi!!? Mare meua, els dos desvergonyits, poca vergonya! Es deien els uns als altres. —Xe, però semblaven de veritat! I, de sobte, eixiren els dos mims de dins del monument, sense articular paraula, amb un full que posava “Centre de maquillatge i caracterització Amparo. Ara posaran els ninots”.

VINT-I-UN PASSOS SONIA IJARRO ALTUR

Clareja la nit, la suau tebiesa dels primers rajos de llum sorgeixen del més llunyà horitzó, arrelats al seu origen amb la fermesa del nadó que abraça la mare. D’orient a occident s’eleva l’astre rei i milers d’espurnes daurades esdevenen perles cristallines que enllaçades al seu ritme, en abastar terra cantussegen tristes melodies. De cop, l’arc de Sant Martí estén la seua estoreta i torna l’alegria als colors: roig robí és foc, essència pura de la festa, passió, l’adéu a l’algaravia; verd maragda és terra, tapís de murta, camí de flors, tradició i devoció tot d’una; violeta topazi, llenç nocturn per a la nit del foc, enramades de llums i bellesa efímera, explosió dels sentits, força d’un caràcter; groc àgata, és llum, és vida, és música, la veu d’un poble; taronja citrí, color de fruites daurades nascudes de la tarongina, aroma de primavera, perfum etern de poesia, expressió de llibertat; blau topazi, del turquesa fins a l’aiguamarina, és la Mediterrània, bressol de cultures, arrel d’identitats. Esquitxades de l’arc de Sant Martí componen un mosaic hipnòtic, un paradís per als ulls, que amb lleugeres petjades de pinzell esdevenen formes, un ventall de dibuixos, fulles, volutes i símbols sobre volums, que esperen ser encastats com les pedres precioses al metall i convertir-se en admirada joia. Ell descendeix lentament de l’escala pinzell en mà, seguint un ritual, compta vint-i-un passos enrere amb la mirada perduda sobre l’empedrat banyat, assossegat i impertorbable eleva la seua mirada progressivament, fins a l’infinit, admirant una arquitectura impossible, l’equilibri de la desraó. Sospira profundament, aquest és el fruit d’un noble treball. Cansat i desvanit, somriu. En eixe moment es trenca el silenci, fallers i artistes s’abracen amb entusiasme, criden d’alegria, embriagats de satisfacció contemplen esbalaïts el seu monument. Per fi ha deixat de ploure. 34

LA FALLA

MARIAM MAGRANER

La falla no és sols un monument, ni la remor de música, pólvora i festa que es barregen a València en el mes de març. És l’escola de vida on conviuen activament la tolerància, el respecte i el treball en equip. Al llarg de l’any, les veïnes i veïns baixen als casals per continuar amb la tradició dels nostres pares. D’eixes festes, quedades i sopars, eixiran parelles que continuaran amb el cercle de la vida. A poc a poc, les nostres filles continuaran la tasca què feien els seus progenitors a la falla fins al dia que ells mateixos brillaran amb llum pròpia, els pares farem un pas enrere per veure’ls brillar. Sols un pas enrere, ja que sempre estarem a vigilant per si defalleixen estar al costat per donar suport. Quan apleguen falles els nostres casals s’omplin de vida. En la barra estan les més joves, sense cap mena de preocupació, gaudint del sabor de l’elixir màgic de la nostra terra: la cassalla. Els altres joves, convertits en pares novells, també gaudeixen amb el got a la mà, però amb la mirada fixada de reüll en els més menuts, que gaudeixen d’aquesta festa fent sonar els coets pertot arreu de la plaça. Però si mirem bé, al fons, baix del nostre envelat trobarem a les àvies i avis, mirant als seus fills, pensant quines feines queden per fer i en què poden ajudar. En eixos moments recordem l’essència de la vida i com el cercle del temps ens ha portat al lloc on estaven els nostres pares, com hem anat a poc a poc ocupant els seus llocs en la falla i com els nostres fills ens han rellevat. Sense adonar-nos hem passat de deixar a les nostres filles a casa dels pares per baixar a treballar a la falla, per ser ara nosaltres els qui gaudim de les més menudes de la casa mentre que els nostres fills treballen de valent per la festa, recordant els temps que ja hem viscut, enyorant aquells que ens han deixat pel camí. Aquelles famílies que van fer, fan i faran falla, aquelles famílies que encara que no esteu entre nosaltres portareu sempre escrit en el cor el nom de la falla Cambro. 35

/ Comissió Falla Cambro 2019

CENS FALLER • 2019

María José Airós Correoso • Gabriel Almiñana Romero • Joan Almiñana Planas • Vicent Almiñana Magraner • Vicent Lluis Almiñana Planas • Vicenta Almiñana Vidal • Pilar Altur Vercher • Antoni Álvarez Casanova • Jose Alberto Arias Grau • Mercedes Armengol Fernández • Luis Ascó Escrihuela • Susana Bellver Mayans • Vicent Ignaci Benavent Llinares • Gema Benavent Brines • Francesc Blasco Juan • Joan Blasco Lara • Juan Francisco Blasco Llacer • Anna Blasco Llinares • Eugenia Blasco Ciscar • Àfrica Bono Palomares • María Bononad Brines • Mª Josep Bordes Felis • Gemma Bravo Bosch • Laura Brines Brines • M. Car • en Brines Juan • Maria Teresa Brines Hernandis • Lorena Brotons Vidal • Sara Brotons Vidal • Joan Cantus Enguix • Joan Rafael Cantus Carbó • Aurora Cantus Enguix • Carla Cantus Marco • Adría Carbó Péris • Antoni Carreras Garcia • Aitana Carrió Bosch • Eider Carrió Bosch • Elvira Cascales Martínez • Alba Castelló Sánchez • Sandra Castelló Sánchez • Iván Catalá Camarena • Cristina Cazorla Granados • Sebastián Vicente Ciscar Breitzler • Vicent Ciscar García • Maria Ciscar García • Carles Climent Martínez • Dulce Company Vidal • Antonio Corralero Lorenzo • Josep Antoni Correoso Correoso • Ana Corso Martinez • Àngela Cremades Expósito • M. Dolors Cucarella Pérez • Mª Amparo Diaz San Pedro • Joan Enguix Altur • Joan Enguix Giner • Jordi Enguix Ijarro • Juan Salvador Escrihuela Darás • Aina Escrihuela Cholvi • Arantxa Cristina Escrihuela Soler • Nora Escrihuela Soler • Jose Esparza Serra • Anna Espí Bordes • Laura Espí Bordes • Genoveva Estornell Cremades • Saray Fajardo Saines • Ferran Félix Moreno • Luis Ferrer Esparza • Antonio Fons Juan • Joan Enric Fons Escrihuela • Salvador Fons Palomares • Raquel Fons Brines • Pau Fuster Bellver • Alejandro Gálvez Román • Jordi Gálvez Román • Josep Roc Garcia Soler • M. Josep Garcia Peris • Pilar García Peris • Joan Gascón Palop • Monica Gascón Mora • Francesc Gimeno Estruch • Isabel Gimeno Sancho • Laura Gimeno Sancho • Mar Giner Santos-Juanes • Vicenta Giner Cantus • Josep Gomez Sala • Rodolf Gómez Arrabal • Elisa Gómez Correoso • Llorenç González Mahiques • Jose Enrique Grau Sala • Juan Francisco Grau Benavent • Justo Grau Fonseca • Belen Grau Ribera • Sara Grau Clar • Pau Ibañez Mafé • Rosa Ibáñez Moreno • Ramon Ijarro Bono • Ramon Ijarro Altur • Pilar Ijarro Altur • Sonia Ijarro Altur • Sara Jareño Garcoa • Xelo Juan Mollà • Cristina Lahosa Enguix • Lucia Lama Gómez • Carmen Llácer Escrihuela • Natalia Llinares Gonzalez • Juan Bautista Llopis Moreno • Belen López Benavent • Josefa López Benavent • Josep Miquel Losa Charco • Pilar Mafé Talens • Francisco Magraner Grau • Moises Magraner Peiró • Maria Dolores Magraner Ausina • Silvia Marco Bixquert • Rubén Mares Esparza • Celia Marti Manclus • Baptista Martínez Herrera • Josep Antoni Martínez Giner • Mª Isabel Martínez Franco • Verónica Martínez Giner • Vicenta Martínez Franco • M. Empar Mayans Palomares • Joan Melo Ferri • Aida Meló Ferri • Joaquín Mifsud Almiñana • Miguel Mifsud Pons • Vicenta Mifsud Almiñana • Xelo Mifsud Almiñana • Raquel Molla Franco • Verónica Mollá Ausina • Sergio Monedero Gascó • Victor Montero Sifres • Francesc Antoni Moreno Casas • Jordi Moreno Mazarrota • Sergi Moreno Brines • Paula Moreno Mazarrota • Aaron Mota Sabater • Yuriy Nevirkovets • Rosana Oltra Jaramillo • Andrea Pachés Roda • Paula Pachés Roda • M. Empar Palomares Gregori • Paula Pellicer Pons • Vera Pellicer Pons • David Pérez Martí • Àngela Pérez Bosch • Carolina Pérez Bosch • Mar Pérez González • Salvador Peris Talens • Cristina Peris Cascales • Eva Peris Cascales • David Pineda Vercher • Carmen Pineda Chover • Raquel Pons Bosch • Nerea Pozos Arrastia • Elisa Reig Gimeno • Rosa María Ripoll Vitoria • Maruja Román Guirau • Silvia Román Guirau • Lara Romero Giner • Rosa Mari Romero Giner • Jose Antonio Sala Fajardo • Jessica Sala Garcia • Vicent Sales Gómez • Sonia Sales Sánchez • Elena Salido Sanchez • Guillem Salom Meló • Lidia Sanchez Rodríguez • Mª Carmen Sancho Pulido • Josep Santos Juanes Martí • Adoración de los Reyes Santos-Juanes Martí • Juan Emilio SantosJuanes Ibañez • Carmen Sifres Vercher • Ariadna Simó Riera • Juan Antonio Sirerol Bordes • Roger Sirerol Talens • Anna Sirerol Talens • Maria Elena Soler Hernández • Juan José Talens Galiana • Miguel Angel Talens Bononad • Sergi Talens Marrades • Vicent Talens Bea • Vicent Talens Estornell • Encarna Talens Tur • Mª Genoveva Talens Estornell • Andrea Tarrasó Vercher • Antoni Vercher Manclús • Antoni Vidal Felix • Xavier Vidal Hernández

Falla Cambro

2019

SALUTACIÓ DEL PRESIDENT INFANTIL JOAN BLASCO LLINARES Amics, fallerets i falleretes Aquest any és especial per a mi i per a la meua família, perquè és un plaer poder dirigir-me a tots vosaltres com a President Infantil de la Falla Cambro en un any tan especial per a nosaltres. Des d’ací vull fer-vos arribar que les falles estan pròximes i que el nostre casal està obert per a rebre-vos i poder gaudir junts de totes les activitats que amb tanta estima i dedicació ens preparen les delegades infantils. Voldria felicitar Maria per aquest meravellós any que ha passat amb Lluís. Ha sigut un plaer estar al vostre costat tot aquest temps. A Victoria, la nostra Fallera Major Infantil, vull dir-li que espere gaudir d’aquest any en la seua companyia i amb la de Raquel i Ximo. Si ser Fallera Major o President és un honor, enguany per a nosaltres serà encara més, perquè estem de celebració d’aniversari ja que fem 40 anys de falla. Espere que passem unes bones falles amb germanor i alegria. Una salutació. El president infantil Joan Blasco Llinares

/ Comissió Infantil Falla Cambro 2019

CENS FALLER INFANTIL • 2019 Martín Almiñana Sifres • Dario Alvarez Benavent • Emma Andrés Ferreres • Julia Maria Ascó Blasco • Regina Teresa Ascó Fons • Vicent Ascó Blasco • Victoria Ascó Fons • Vicent Beltrán Sancho • Asier Benavent Grau • Ferrán Benedito Gimeno • Joan Blasco Llinares • Josep Blasco Juan • David Bosch López • Helena Bosch López • Josep Vicent Calvo Oltra • Gema Campos Garcia • Estrella Cantus Pérez • Guillem Cantus Ijarro • Manel Cantus Pérez • Marc Català Jareño • Alba Chaveli Bono • José Vicente Chaveli Garcia • Luis Chofre Armengol • Carla Climent Boscá • Aitana Corralero Felis • Asier Correoso Falquet • Jose Emilio Correoso Falquet • Lucia Cors Espí • Alex Cremades Gutierrez • Miquel Cremades Gutierrez • Marc Egea Cazorla • Gerard Enguix Romero • Jaume Enguix Romero • Andrea Escrihuela Molla • Iris Escrihuela Martínez • Julia Escrihuela Gascón • Manel Escrihuela Molla • Lluís Ferrer Ijarro • Adriana Fons Cogollos • Valeria Fuster Bellver • Maria Gallardo Magraner • Rodrigo Gálvez Lama • Vera Garcia Castello • Julia Gascón Palop • Joel Giner Santos-Juanes • Sara Giner Garcia • Alba Gómez Tur • Paula Gómez Sales • Marta Gonzalez Cremades • Marcos González Cremades • Ainhoa Grau Lomas • Cristina Grau Peris • David Grau Jorge • Eric Grau Jorge • Guillem Grau Gimeno • Martina Grau Peris • Andrés Gutierrez Grau • Adrián Gutiérrez Cordero • Eric Haba Ibàñez • Iker Haba Ibàñez • Quim Iborra Català • Aitana Ijarro Marti • Erika Lis Soler • Lucia Llinares Vargas • Sara Llinares Vargas • Iker Llopis Pérez • Alma Losa Martínez • Josep Losa Martínez • Carla Magraner Talens • Maria Magraner Cucarella • Maria Magraner Talens • Moises Magraner Cucarella • Angel Martínez Corella • Guillem Martínez Pérez • Izan Martínez Pérez • Emma Mifsud Brotons • Idaira Monedero Salido • Irene Monedero Salido • Daniela Montero Corso • Victor Montero Corso • Anabel Naharro Soler • Daniel Ochoa Román • Júlia Pelegrí Castelló • Neus Pelegrí Castelló • Mireia Pérez Mifsud • Clara Ribis Mollá • Conxa Ribis Molla • Rosa Ribis Molla • Mireia Roca Castelló • Emma Rodriguez Gimenez • Victor Sala Bravo • Jordi San Juan Català • Neus Sansaloni Martinez • Maria Santosjuanes Gimeno • Adrián Savall Martí • Alejandra Savall Martí • Marcos Solanes Mifsud • Josep Soler Bono • Paula Sorlí López • Carles Talens Ripoll • Gemma Talens Bononad • Izan Talens Ibañez • Joan Talens Mifsud • Mario Talens López • Sergi Talens Ibañez • Sergi Talens Ripoll • Ximo Talens Mifsud • Ivan Tormos Calzada • Vicent Tormos Calzada • Manel Valero Diaz • Guillem Vidal Gimeno • Emma Yébenes Gómez • Mireia Yébenes Gómez

VICTORIA ASCÓ FONS

FALLERA MAJOR INFANTIL DESIG

El matí ha despertat ben somrient amb un sol que enlluerna tot el cel i observa il·lusionat i impacient el carrer engalanat de coto-en-pèl.

I comença la setmana dels infants, de la màgia, dels desitjos i il·lusions d’unes falles que conserven els encants de les velles i eternes tradicions. És moment de cridar crits d’algaravia i que el món puga observar-te admirat jugant jocs de cercaviles i alegria.

I llavors la teua infància esdevindrà una història de falletes desitjades que el teu àlbum de records no oblidarà. José Antonio Martínez

JOAN

Joan, enhorabona per ser el president de la teua falla, la Falla Cambro, tota la teua família i tots els teus amics esperem que gaudisques aquest any amb nosaltres. Sabem la il·lusió que et feia i enguany has aconseguit que el teu somni es fera realitat. Et volem i t’acompanyarem durant tot el teu recorregut de president del 2019. Gaudix!!

Victoria

Hola a totes i tots. En aquesta secció volem presentar-vos VICTORIA ASCÓ FONS, una xiqueta d’11 anys, veïna de Tavernes de la Valldigna i amant de la Falla Cambro. Victoria estudia 6é d’Educació Primària al Col·legi Sant Josep HHDC, on comparteix part del dia a dia amb els companys i companyes de classe, tots ells i elles una colla d’infants especials amb qui la nostra protagonista viu experiències que l’omplin de felicitat. La veritat és que li encanta “anar al cole”.

A banda dels estudis, li agrada jugar a tota hora, riure, i sobretot, estar en companyia de la seua gent. Practica els esports de kugfu i atletisme, estudia violí i participa del moviment Juniors de la parròquia de Sant Pere Apòstol. Li agrada cantar, ballar, dibuixar i fer tot tipus de manualitats. És una persona que gaudeix del que fa i s’entusiasma per les coses més senzilles que puga encetar.

És generosa, amable, simpàtica, bromista, sentimental, responsable, observadora, detallista, atenta, amorosa, humil, creativa, alegre, activa, afectuosa, col·laboradora, servicial... i molt més Aquest any, té la sort de ser la representant dels xiquets i xiquetes del la Falla Cambro, any que celebrem 40 anys, la qual cosa emplena d’orgull a tota la família. Néta i neboda de presidents, filla i germana de falleres majors, no podríem estar més contents i contentes que la nostra xiqueta siga FALLERA MAJOR INFANTIL DEL 40é ANIVERSARI DE LA FALLA CAMBRO. 46

Amb la personalitat que la caracteritza, Victoria té una VIDA SOCIAL PRÒPIA. A la Falla té la seua amiga NORA, que va cantar en la celebració de la seua Primera Comunió i ha sigut la mantenidora en el dia de l’exaltació. A més, ella té les seues amistats amb el veïnat del carrer. La tia Amparo, que era mestra i li deixa llibres en anglès; el tio Antonio, que sempre li fa “la punyeta” , però que l’estima de debò; fins i tot el darrer estiu Andrés i Mar, veïns de la platja li deixaren que tinguera cura una setmana de la seua estimada gosseta Noa. Així va ser com la nostra protagonista va encetar una cordial, però ja antiga amistat amb un personatge de la història de la Falla Cambro: En Mario Artigues Breitzler. Mario, el seu gos Max i Victoria es conegueren al carrer on viuen. Mario sempre tenia unes paraules de salutació per a Victoria i ella, amant dels animals, no podia deixar d’aturar-se per acariciar Max i escoltar a “eixe home que parla amb el seu gos” (així ho contava a casa). Els anys han anat passant i en una de les seues converses, en saber Mario que Victoria era la Fallera Major Infantil del Cambro li va fer saber que ell va dibuixar l’escut de la nostra falla. Sí, amics i amigues, fallers i falleres, La falla, ja havia cremat el primer monument l’any 1978. El faller Gregorio Paredes, treballava a la fàbrica dels pares de Mario i era coneixedor de les seues destreses en l’art del dibuix. Per la qual cosa li va proposar que dissenyara l’emblema de la nostra falla. Així fou, com l’esbós final va ser reproduït (ens conta Mario) sobre un paper de patró de modista, i sobre eixe paper es va brodar l’any 1979 el primer estendard de la Falla Cambro. Mario va pensar en la barraca i les taronges per ser molt representatives dels costums valencians, i afegí el foc com a l’element principal de la festa fallera. Doncs bé, amigues i amics de la falla, ara ja sabem un poc més de la nostra història i de la nostra Fallera Major Infantil Victoria Ascó Fons.

FALLA INFANTIL CAMBRO 2019

CRÍTICA DE LA FALLA INFANTIL LEMA: IMAGINÀRIUM ARTISTA: BORJA LORENTE El nostre artista ens convida a una festa imaginària que ens alegrarà la vida de manera estrafolària.

Hem convidat els amics que vindran de tots els llocs, i hem posat els cinc sentits a fer els últims retocs.

Aquesta celebració té un motiu extraordinari ja que nostra comissió enguany té l’aniversari.

Ha rebut invitació tota la gent de la falla que ha sentit gran emoció i ha mostrat una rialla.

Per això hem comentat als avis més pastissers que tenim necessitat de rebre els seus bons consells.

LA FESTA

Els avis són molt amables, i és clar que s’han oferit a tirar-nos un bon cable i preparar el convit. Han començat a cuinar un pastís amb molt d’afany, i així podrem celebrar que el Cambro fa quaranta anys. La recepta és molt antiga i els ingredients especials, no fa falta que els diga que els quedarà genial. Una vegada tinguem el pastís més excel·lent sols caldrà que convidem a un gran muntó de gent.

És moment de celebrar la festa d’aniversari en la qual ho hem de passar com si fórem milionaris. Han començat a arribar els convidats de la festa als quals volem saludar de manera manifesta. Ja es nota el bon ambient, la festa és immillorable, cal agrair a la gent que ha fet un esforç lloable. Ara ha arribat el moment de traure el nostre pastís que té un aspecte imponent i és el millor del país.

ELS PREPARATIUS

Joan, que és el President, i Victoria, la Fallera, fan un brindis amb la gent que és d’allò més riallera.

És hora de preparar la millor festa del món, cal posar-se a treballar i no perdre ni un segon.

Els ciris ja estan encesos i la flama està cremant, els convidats compromesos se situen al voltant.

El primer que haurem de fer és buscar els convidats als quals hem de fer saber que ho tenim tot preparat.

Joan i Victoria han bufat els ciris d’aniversari, i tothom ha demanat un desig extraordinari.

Hem fet les invitacions que hem repartit una a una i en solament uns segons no ens en quedava ninguna.

L’HORA DELS DESITJOS Instants abans de bufar cadascú dels assistents un desig van demanar amb il·lusions diferents.

/ Crítica de la Falla

Hem fet un recordatori dels desitjos demanats i amb un esforç meritori ací estan representats.

Pintaré molts ninotets de manera especial i els deixaré acabaets amb un aspecte genial.

DESITGE SER ASTRONAUTA

DESITGE SER UNA BRUIXA

De major voldria ser astronauta de l’espai d’aquells que els agrada fer viatges sense desmai.

Desitge ser una bruixa d’un conte fet realitat, amb un encant que no afluixa per mostrar la gran bondat.

Vull viatjar a la lluna conéixer ésser estranys, i tindre molta fortuna als planetes més llunyans.

Volaré amb una granera, cosa que és un gran misteri, i passaré la primavera buscant algun encanteri.

DESITGE UNA CUCANYA D’UNICORN

DESITGE SER AVIADOR

El desig que he demanat és un ésser d’un sol corn, és un tresor molt preat: la cucanya d’unicorn.

Desitge un gran avió per recórrer tot el cel amb un motor de reacció i un copilot molt fidel.

Quan l’òbriga s’omplirà tot el sòl de caramels, que tothom agafarà amb gran gratitud i anhel.

Portaré els meus amiguets a països sorprenents, i visitarem juntets un muntó de monuments.

DESITGE SER CUINER

DESITGE SER CUPIDO

Desitge ser el cuiner d’un magnífic restaurant, d’aquells que els agrada fer un dolç gran en un instant.

Desitge portar l’amor a un infinit de parelles, Cupido és el creador de les històries més belles.

M’ensenyaré a cuinar els plats més extravagants que un infant es pot trobar en infinits restaurants.

Les parelles parlaran del seu enamorament i el meu nom el portaran sempre a la seua ment.

DESITGE QUE MA MARE SIGA UNA FADA

DESITGE SER MARINER

Desitge que la meua mare siga una fada animada, i que el seu poder empare la gent més necessitada.

Desitge ser mariner, que és un ofici molt vell, i navegar el mar sencer amb un xicotet vaixell.

Vull que tinga el gran poder d’acabar en un segon amb la fam i el patiment que hui en dia hi ha al món.

Els corrents em guiaran per zones extraordinàries i els vents em parlaran de cultures mil·lenàries.

DESITGE SER ARTISTA FALLER

DESITGE L’AMOR

Vull ser artista fallers i així fer la nostra falla, que omplirà tot el carrer d’una infinita rialla.

Desitge trobar l’amor sense dir ni una paraula, com un mim encantador que ha sigut tret d’una faula.

Serà un amor vertader del que naix de dins del cor, tan poderós i sincer que en la eternitat no mor.

/ Crítica de la Falla DESITGE QUE EM REGALEN UN PELUIX

DESITGE SER UN FOLLET

Desitge tindre un regal d’un enorme ós de peluix, que siga suau i especial i que tinga molt d’embruix.

Desitge ser un follet per fer moltes malifetes, faré riure els fallerets i també les falleretes.

Em gitaré cada nit del meu ós abraçadet, i acaronaré amb el dit el pèl suau del peluixet.

Portaré un barret estrany amb materials tan antics que em protegirà tot l’any de tots els meus enemics.

VULL QUE EM FACEN MOLTS REGALS

DESITGE ELS DOLÇOS DE LA IAIA

Vull que em facen molts regals enrotllats amb grans papers que seran els més genials que mai ningú ha pogut fer.

Desitge poder menjar dolços que la iaia em fa i que m’ensenye a cuinar amb tot el que tinc a mà.

Els obriré esta nit en la meua habitació i li trauré molt de profit quan jugue amb satisfacció.

Mai ningú podrà tastar uns dolços més bons que els seus, per molt que intenteu buscar en la vida els trobareu.

LA FESTA COMPLETA

DESITGE QUE EL TEMPS NO PASSE

La festa que els hem contat ens ha omplit d’emocions, i es farà realitat al carrer de les il·lusions.

Desitge que el temps no passe i ser sempre un infant, que el meu avis m’abracen amb molta gràcia i encant.

No hi ha cap forma millor de complir quaranta-anys que celebrar-ho amb amor en la falleta d’enguany.

Vull tindre’ls al meu costat i estimar-los cada dia perquè en ells m’he recolzat quan la vida em deprimia.

Si voleu participar espereu que arriben falles, i al casal podreu trobar que vos ompli de rialles.

DESITGE TINDRE UN GOSSET

De moment ací us deixem, ens anem a preparar el gran pastís que farem per poder-ho celebrar.

Desitge tindre un gosset per ensenyar-lo a jugar, serà el millor amiguet que mai s’ha pogut trobar. El trauré a passejar cada dia de matí, i ell m’ensenyarà a estimar tot el que tinc prop de mi.

Aneu pensant el desig que voldríeu demanar, el dia que ací al mig Borja comence a plantar. José Antonio Martínez

Cristina Peris

molta alegria que Recorde les falles de xicoteta, com si fóra ara. Amb

per fi arribaven! Al casal, al carrer de la falla es respirava pólvora, i

la gent amunt, avall, montant escenari, quiosquet, llums, música... Però el que més m'agradava era quan portaven la falleta infantil per plantar-la. Estàvem tots els xiquets i xiquetes de la falla al voltant mirant els ninots perquè no faltara cap detall. I satisfets amb la nostra falleta, ja podíem començar les falles. Anava tot al vol. En el futbet faller ens deixàvem la veu, i teníem els dits plens de bombolles, de pegar-li amb força al bombo per animar els nostres fallers. El dia dels premis, estàvem nerviosos, però el premi tampoc importava molt, després al passacarrer ens passava tot. L’endemà anàvem a l'Ofrena, amb la mantellina ben posada, a portar les flors a la Verge. Finalment ens féiem la foto, que quedava d’allò més graciosa, amb la falleta d’eixe any al costat. L’últim dia calia cremar la falleta. Llavors els plors esclataven quan algun ninot no volia cremar-se i Colero pare el tirava cap a dins. I tots cridàvem, no! Gaudíem molt al carrer, i per a mi continua sent la millor festa del món!

Rosa Mª Romero

Jo recorde de ben menudeta anar darrere de la “tía Vicen” a la falla. Féiem playbacks, carreres de cambrers i moltes activitats. Faig un bot en el temps i veig amb molta emoció quan el meu cosí tocava la dolçaina i jo també hi volia aprendre però no tenia vestit de fallera. Recorde la primera vegada que em vaig vestir de valenciana, va ser quan la meua cosina Vero va ser fallera major infantil. Els millors moments van ser els de Bonanza, ja que venía a gaudir molta gent; les guàrdies al quiosquet i les estones fins a la despertà al casal vell.

Raquel Fons: hi ha coses que no canvien, afortunadament. En pensar quan era menuda i anava a la falla, el que més recorde és el sopar del divendres. Anàvem més prompte que els pares, al voltant de les huit i mitja, i Fofi ens obria el casal. Ell era el “delegat de joves” (que érem les xiquetes i xiquets). Mentre ens paraven taula, ens havien organitzat jocs: el mort, pollet anglés, seure tots a la vorera i eixir d’un en un a contar acudits, l’amagatall, la botifarra i un muntó més. Sabeu qui era una de les delegades infantils? Belén Grau! Ella i Fofi semblen com Jordi Hurtado... no han canviat! Els jocs eren al carrer; donava igual si era de nit i feia fred. Aleshores no hi havia tant d’automòbil, ni tant de trànsit. Després del sopar infantil, els majors ens deixaven tranquilȉlament jugar pels carrers del voltant. I, per què no dir-ho, alguna malifeta féiem: que si una trucadeta de timbre al veïnat, que si un petardet en un portal, alguna bombolleta d’aigua en arribar el bon temps... en fi, coses de xiquets! En apropar-se la presentació, el dissabte hi havia assaig al casal de playback infantil. I en arribar falles, alguna vesprada tornàvem a fer les actuacions. Però això sí que no era com ara; ballàvem dalt l’escenari tal qual, sense decorat ni res, i la música d’un radiocasset i un parell d’altaveus... amb poca cosa ens apanyàvem!! Altra cosa que recorde moltíssim són les “arreplegades”. Eren en diumenge de matí, i les xiquetes i xiquets anàvem amb la indumentària hortolana. Recorde molt al tio Paco el loter i a Felipe Correoso, que anaven dirigint-nos pels carrers del barri del Cambro: Papa Jan XXIII Sant Roc, Sant Josep, Barranc, Sant Benet, San Joan Baptista, Buenos Aires... Anàvem per parelles trucant a les cases per vendre paperetes de loteria, el llibret de falles o simplement “la voluntat per a la falla”. M’emocione en recordar-ho tot i acompanyats per la banda de cornetes i tambors pròpia de la falla, formada per fallers i alguna fallera. Altra activitat infantil emblemàtica és la Xocolatada del dia Sant Josep. De matí, després de la missa de Sant Josep, la meua família dinàva a casa els meus avis perquè era el sant del meu avi José i, com que tenien un forn, eixe dia de celebració treballaven fins migdia. En acabar de dinar, anàvem al casal i ja estàvem tots els xiquets i xiquetes esperant la xocolatada, i a meitat vesprada... la cremà infantil.

Empar Mayans La falla ja era la meua segona casa. I això que jo vivia a l'altre costat del poble. Allí havia conegut unes amigues que a dia de huí som com a germanes. He ballat, he gaudit i he plorat com mai a la falla. I és el que té ser fallera i viure les falles. Eixe sentiment és únic i no l'entens sinó el vius des de dins. He viscut tantes ofrenes, cavalcades, orquestres, monuments, exaltacions, playbacks, plantades i premis que cada vegada el sentiment ha sigut diferent. I això és el millor de les falles, que mai és igual ni ho serà, però sí que segueix l'estima, l'amistat i els moments viscuts amb la teua gent. Això no es canvia per res del món.

Vero Martínez Podria contar moltes coses de la meua Falla Cambro perquè he sigut criada pels meus pares al casal vell. Crec que començaré contant que els meus pares són fundadors i bona colla de persones, moltes de les quals ja no recorde una estan entre nosaltres, però si algú em ve a la ment és Llorens, una persona que ha viscut dia i nit al casal. Em vénen a la ment les meues primeres sabates de fallera i ma mare damunt d’una cadira xicoteta fent-me el pentinat i perquè no en molestara portava les orelles a l’aire, un vestit que no duia cancan i les sabates amb borles. També recorde anar de despertà i tirar coets de bac, que tant trobem a faltar actualment, i que després passàvem una setmana amb mal el braç, i al tio Xèrif, sempre repartint els coets que passàvem tot el matí explotant. Pense molt en els passacarrers d’aquella època pel barri del Cambro i quan acabàvem teníem la quadrilla de les xocolateres fent el xocolate i els bunyols. Recorde també moltes falles passades per aigua i com Bonanza va haver d’actuar dins de la Llar del jubilats, per aquest motiu van haver de fer l’envelat. Durant molt anys aquesta orquestra va formar part de la nostra falla. Però si alguna imatge tinc en el meu record és mon pare amb el cigarret a la boca per botar foc a la traca de la cremà de la falla. No hi havia xiquet que no tinguera mania a Colero. I després de 40 anys diu que ha passat el relleu per preparar la cremà, però sempre està molt prop per controlar que tot vaja perfecte la nit de Sant Josep.

Isa Gimero La meua infància sempre ha estat lligada a la nostra falla Cambro. Des de l’any 1985, quan jo tenia 5 anys. Els meus pares entraren a formar part d’aquesta gran família en la qual jo he trobat els que hui són els meus amics. Recorde eixos divendres de sopars al casal que estava situat al carrer Hospital, que féiem concursos de playback amb actuacions de Pimpinela, Alasca, Bananarama.... entre altres. I els diumenges a dinar i berenar perquè les paelles i xocolatades no faltaven. Durant l’any féiem excursions, en recorde moltes però algunes especials com la del Parc de Benicalap, al Gulliver, a l’illa de Tabarca, on més d’un volia agafar pollets que hi havia a l’illa. També viatges com el d’Andorra o un típic de la gent jove, d aquell moment, al Racó d’Ademús. El que hui és el nostre casal, abans era una casa vella, on guardàvem tots els trastos de la falla i un any vam comprar un bou; bé, per a mi era un bou però en realitat era una vaqueta que no feia res, i tots els dies anàvem a donar-li menjar i la tréiem a passejar perquè xiquets i jóvens ho passaren d’allò més bé. Estiguérem uns quants anys fent desfilades de models a la sala del Raconet. Les tendes les poble ens facilitaven la roba i nosaltres érem les models (que important ens sentíem) A les festes de Tavernes muntàvem un quiosquet i uns quants anys vam llogar la plaça de bous. El nostres pares van treballar molt, però que bé ho vam passar! A falles venia l’orquestra Bonanza, que es van convertir en uns més de la nostra falla, la cantant n’era Vicky, i fins i tot la vestíem de fallera el dia de l’Ofrena. Un any que va ploure tant que la revetla la vam fer fer dins la llar dels jubilats. Recorde que les cavalcades del ninot eren molt diferent a les d’ara, no es donaven premis i no importava quina era el millor disfressa, sols ens importava el passar-ho bé. Podria escriure tants records que em vénen a la ment; però un dels que més present tinc és veure el grup de gent que formava la falla, que feia tantes coses perquè menuts i grans gaudírem. Molts d’ells hui ja no estan però la feina que feren sempre ens quedarà en els records.

Maria Montero Corso

ǁǁǁ͘ƋƵŝǀĞƌǀŝƐŝŽŶ͘ĐŽŵ 67

TEXTOS A PART - Mimètics - Alimentació i vida saludable - Colors - Complements mimètics - Córrer és de covards - Espill Badat - Ídols - Influencers - Les tendències de la moda del segle XX - L’humà, el major enemic del gos - Llàgrimes de tinta - Macrofestivals - Mimètics LGTB - Mimetització de mimetismes mimèticament parlant - No hi ha volta enrere - Nosaltres no es mimetitzem - Què és això de la política - Un concurs de pes 68

MIMÈTICS T’he observat reflectida en un espill i amb plàcida simplicitat he contemplat el bamboleig de les teues arracades. T’has deixat acaronar pel vestit de somnis i fantasia i he sentit els batecs harmònics del teu cor. Llavors el temps ha demanat permís per aturar-se mentre les falles han exigit l’existència; sense prejudicis, sense disculpes, sense comptar ninguna de les hòsties a la cara que la vida t’ha donat com els esclats de les carcasses. I has sentit el soroll dels clavells i els gessamins, i has assaborit l’aroma dels petards. De sobte t’has adonat de la meua mirada convertida en pasdoble d’eterna cercavila, i has xiuxiuejat ànimes de ninot de color de fantasia. T’he observat mentre tu m’observaves i has vessat una llàgrima mimètica perquè revoltege amb les espurnes juganeres que ompliran la nit de desitjos i cremades. Llavors les falles han esdevingut simples anècdotes i la vida ha passat mentre t’observava. 69

ALIMENTACIÓ I VIDA SALUDABLE: ELS FOODIES SALUDABLES SARAY FAJARDO SAINES

Qui ha dit que menjar una amanida amb encisam, tomaca, dacsa, tonyina, espàrrecs i, tal vegada, unes quantes olives no està de moda? I si l’acompanyem amb algunes peces de fruita de la temporada? Cada vegada són més les persones i, especialment, els joves que se sumen a una alimentació saludable, que ha traspassat fronteres i ha arribat fins a les xarxes socials, a través de diferents recursos, amb el nom de foodies. Les fotografies inunden el nostre dia a dia i, per això, no és gens estrany que hagen entrat també dins del món de la gastronomia. Sols cal pegar una ullada als perfils d’Instagram, Facebook o Twitter per observar desenes d’imatges de plats perfectament col·locats damunt d’una taula i replets de diferents colors i sabors. Després de sentir el click de la càmera i haver obtingut centenars de m’agrada i comentaris de diferents seguidors, a qualsevol de nosaltres ens agradaria pegar-li un mosset a eixes delícies que, segurament els ha costat hores preparar i sols uns minuts engolir, però que quedaran marcades a la retina i podran veure’s en qualsevol moment si tenim a la nostra mà un telèfon mòbil amb connexió a internet.

L’alimentació no sols ha tingut efecte en estos llocs on interactuen milers de persones, ja que els youtubers de diferents edats i parts del món han utilitzat esta eina per omplir els seus canals amb centenars de vídeos on mostren com cuinar qualsevol plat de manera ràpida, econòmica i senzilla i reben a canvi puntuacions d’altres companys i subscriptors després d’haver-lo provat o simplement mirant la manera en què s’elabora. Tal vegada coste de creure a tot el que podem accedir amb un aparell tan menut si no ens hem endinsat en l’època millenial, però podeu comprovar-ho vosaltres mateixa escrivint a Youtube el terme cuina. Una vegada polsat el cercador, podreu conéixer des de diferents perspectives com es preparen unes albergínies farcides de carn en menys de cinc minuts o unes llentilles repletes de ferro per afrontar el dia a dia. Eixos plats que abans ens cuinaven les nostres àvies i que sempre deixàvem sense tastar, ara s’han convertit en un producte digne de l’alta cuina al qual tots volem accedir. Per això els mitjans de comunicació tradicionals també s’han sumat a esta moda, que cada vegada inunda més sectors, i, per això, si recorrem qualsevol dels diferents canals que hi apareixen a la nostra televisió, escoltem diverses emissores de ràdio o llegim algunes de les revistes que podem adquirir en qualsevol quiosc, ens adonem que existeixen molts programes, concursos i receptes que, millor o pitjor, ens pretenen apropar a un món que, fins fa poc, era un gran desconegut no sols per als homes, sinó també per a les dones, que tradicionalment s’han encarregat de les feines de la llar. Ara ja no cal ser un cuiner que ha treballat durant tota la vida en este ofici per protagonitzar estos espectacles que, majoritàriament, busquen l’entreteniment i, indirectament, aprendre, encara que siga, a preparar un ou caigut. Per això esta gran quantitat d’eines gastronòmiques que tenim al nostre abast han suposat que cada vegada estem més familiaritzats amb els diferents conceptes gastronòmics i intentem cuinar plats que podrien ser dignes d’una Estrella Michelin. Però, realment la societat es preocupa per mantenir una vida i alimentació saludables o sols són aparences? Cal tenir en compte que vivim en un món que es caracteritza per la manca de temps i sols tenim poc més d’una hora per preparar-nos el menjar i tornar a la nostra rutina diària. No és estrany que les empreses de menjar ràpid hagen proliferat durant estos últims anys i atrapen gran quantitat de gent de totes les edats. No obstant això, encara hi ha persones que es preocupen per mantenir una dieta i un estil de vida saludables, ja que el 75% del nostre cos depén dels aliments que ingerim. A més, moltes vegades, estos hàbits són producte d’una obsessió per tindre un cos perfecte que s’adeqüe als estereotips marcats per la societat. D’esta manera, cada cop és més usual que gent amb tan sols catorze anys, sobretot xiquetes, es responsabilitzen d’allò que mengen fins al punt d’indicar-li a sa mare quins són els millors productes que podria adquirir. Per fortuna, ací al Mediterrani posseïm una gran varietat d’aliments que ens enriqueixen no sols físicament, sinó també anímicament. A qui no li agrada menjar una paella amb pollastre i verdura o una fideuà amb peix al temps que s’envolta dels seus amics i familiars durant un diumenge de sol en alguna de les terrasses característiques del territori? En altres llocs demanarien una pizza o es decantarien pel menjar xinés, però els valencians preferim apostar pels productes de la nostra terra al temps que acompanyem aquest àpat amb una cassalla o una cervesa fresqueta mentre ens regalem alguns somriures amb les persones del nostre voltant, perquè això sí que no passa de moda. Però en una societat tan globalitzada com la nostra és difícil mantenir les nostres arrels culinàries i l’arròs, eixe producte tan valencià, ja no sols és típic de les paelles, els brous o l’arròs a banda. Ara també podem trobar-lo al zongzi, el biryani o el sushi. Això ens demostra que l’alimentació també està sotmesa a modes passatgeres que van i vénen. El que no canvia mai és el refrany perquè a la taula i al llit sempre anem al primer crit.

COLORS

CARMEN SIFRES

La idea dáquest text naix de la meua recent estrenada maternitat. Quan començàrem a confeccionar aquest llibret per al 2019, estava a punt de donar a llum per primer vegada en una societat demòcrata on la democràcia està més bé absent. Aquest text naix de la lluita actual a acceptar que blau no equival a masculí i rosa no ha d’estar relacionat amb les xiquetes. Acceptar que lófici de bomber no és sols per a hòmens i la dansa no és una activitat femenina. Un exemple més que hem construït un estil de vida mimètic contra el qual ara estem lluitant amb la intenció de desmuntar-lo. UN LLENÇ I MIL COLORS Vam conéixer la noticia que venies de camí en una trista vesprada gris del mes de gener. Aquell dia van començar les nostres preocupacions. Quin en serà el sexe? Si és xiqueta, la durem a ballar. En canvi, si és xiquet ha dágradar-li el futbol. Així és com sol començar línici de la viuda humana, un inici ple de dubtes, ple de prejudicis. Uns pares, preocupats des del minut zero en el fet que el seu nadó siga acceptat en una societat plena de judicis. Una societat que es desperta cada dia intentant lluitar perquè mestressa de casa no siga un ofici de dones i ajudar als pares al camp no sols siga responsabilitat dels fills, lluitant contra el que s’ha considerat com a normal des de sempre. I què és normal ara per ara? Per què ens preocupem? Si ens parem a pensar una estona, qualsevol inici hauria de ser un inici buit, com un llenç en blanc, sense ninguna por a pintar de qualsevol color, sense por a créixer. Doncs, aquell nadó va resultar ser un xic, els seus pares decidiren que seria ell qui elegiria en tot moment què seria de major, que seria ell qui començara a pintar el llenç de la seua vida. Van passar els anys lluitant perquè aquell xiquet fóra acceptat per la societat tal i com els pares accepten els fills. Els anys són anys, però cada vegada es fan més curts i passen més de pressa. - Mare, pare, ja sé quin és el meu camí: vull ser artista! - Fill, tu ja ets un artista. T´has llaurat el teu camí. Has pintat el teu llenç de mil colors. Tan sols has de continuar fent-ho i, sobretot, creure en tu mateix!

COMPLEMENTS MIMÈTICS AURORA CANTUS ENGUIX

Hui quina brusa cal posar-se? Què us poseu, el polar o la parca? De segur que heu fet o heu respost aquesta pregunta en un dels tantíssims grups de WhatsApp de la falla que tenim tots. Recorde el dia que a la Falla Cambro van proposar fer-nos un polar igual per a tots. El primer que vaig pensar va ser que jo me’l posaria sota la brusa que és el distintiu que més m’agrada de les falles (quan no anem vestits de gala, és clar). No tenia massa clar que la nostra comissió fóra com aquelles de València que acudeixen amb el polar del mateix color veiem a la Crida i converteixen les Torres de Serrans en un mar de colors. És molt simpàtic. A poc a poc a Tavernes va començar a veure’s algun polar: primer algun grupet d’amics, després una colla més gran i, finalment, tota la falla. Quan estem de volta pel poble i veiem un polar taronja, tots hem dit alguna vegada: “Mira, allà hi ha algú del Cambro!” Amb el pas del temps el polar s’ha convertit en un distintiu més entre els fallers, i tot siga dit, que és ben calentet per a les gelades nits de falles. Però com tot, les coses canvien, i al polar li ha eixit un fort competidor: la parca, una peça d’abric, amb caputxa o sense que són un poc menys vistoses que els polars però més calentetes, ja que són impermeables. (Eh! per molt que pareix un anunci de venda de roba d’abric no és així!) Ara ja no “és tan fàcil” distingir la gent de cada falla, però sí que és veritat que són un poc més modernes (i discretes). La moda de les parques ha anat guanyant terreny a la dels polars, i són el complement perfecte per usar-la com si fóra una jaqueta, i si tens calor te la pots llevar deixant al descobert la brusa de la falla. Recorde de menudeta, quan portàvem la brusa negra feta d’una tela molt fineta amb l’escut de la falla serigrafiat de color blanc. M’atreviria a dir (basant-me en els meus records) que tots la portàvem igual, majors i menuts. Però van anar evolucionant, grises, grises amb ratlles, però sempre de colors obscurs. La serigrafia començava a variar, del blanc va passar a qualsevol color i els escuts brodats a color o monocromàtics es veien cada vegada més. Posteriorment els tipus de teixits de les bruses van començar a canviar, així com també els colors, i vam començar a aparéixer els estampats subtils o més cridaners, o els d’un sol color; qualsevol color que agradara era ideal, així com els escuts i qualsevol floritura que adornara la brusa pintada a mà, tot això amb molta, molta purpurina. Finalment van arribar les bruses decorades amb tècniques modernes com els aerògrafs, amb tota mena de dibuixos, esbossos de les falles, o alguna característica de la persona que porta la brusa. Mire enrere i m’adone d’aquesta evolució, de com s’han incorporat colors, estampats, tècniques noves... i tot perquè lluïsquen al màxim els complements, perquè siga el més original, el més comentat o el més vistós. Pot ser que t’agrade més un model o color que altre, però et sona allò de “la meua la millor”? Doncs així és, cadascú porta el que li agrada, se sent bé i s’identifica. Les xapes que tots portem als polars segurament són detalls de gent que ens aprecia; alguna que has vist, t’ha agradat i l’has comprada per a la teua colla d’amics o alguna feta a mà que vols lluir. El problema és que no en portem una, ni dues... Comencem per posar-nos-les perquè ens agraden, perquè ens abelleix, 74

perquè ens l’han regalat... i al final no sé quantes en portem, i totes i cadascuna igual de necessària que l’anterior, veritat que us passa? Però açò també és una evolució dels complements que portem els fallers, si aquells els porten, nosaltres per què no? Amb el tema dels vestits de gala, passa igual. Cadascú se’l fa a la seua manera, com més li agrada, però si es pot intentar innovar o posar-li algun detall que no estiga vist: millor. Així podrà ser un referent en tot el poble. A poc a poc aquests detalls nous es convertixen en canvis acceptats que acaben agradant a tots, perquè ja s’han normalitzat. I pel que fa als vestits de gala dels hòmens, no recordeu el gran canvi que va haver quan van començar a aparéixer uns “atrevits” que van començar a vestir-se de torrentí, amb un jupetí de colors i brodats i flors, i es va abandonar el vestit negre panderola? A partir d’aquell moment cada vegada hi havia més colors i estampats i menys negre entre els hòmens. Quants vestits de panderola veiem actualment el dia de l’Ofrena? Estic segura que els contaria amb els dits de les dos mans i me’n sobrarien. Pot ser que estigues d’acord o no amb aquest escrit, és una perspectiva que es basa en l’observació dels complements que a poc a poc hem adequat per a falles, sense ànim d’ofendre a ningú. Però d’alguna manera tots som mimètics i imitem els comportaments dels altres en molts aspecte de la vida, i al món de les falles també, per què no ho admetem? 75

CÓRRER ÉS DE COVARDS

MERXE ARMENGOL

Alguna vegada heu sentit la necessitat, siga l’ hora que siga, de vestir-vos amb unes malles ben estretes? Una gana irracional de col·locar-se una samarreta ben vistosa, tal vegada groga, tal vegada fúcsia? Una irrefrenable gana de lluir unes esportives cridaneres però, és clar, amb càmera d’aire? Aquesta necessitat de matinar en cap de setmana i de gitar-se tard o, fins i tot, anar al gimnàs sense dinar? No heu conegut eixa fantàstica sensació que es produeix quan les gotes de suor desfilen pel front, fins a entrar als ulls i deixar-te mig cec. Eixa sensació de fatiga tortuosa, quan notes que el cor va eixir-se’n del pit i que estàs a punt de morir d’un infart. Eixa meravellosa sensació que ens envaeix després d’una intensa classe de zumba, crossfight, cyclo, HDX, o qualsevol altra modalitat esportiva que ens proporciona benestar. Amb l’excusa de mantenir-se sa o de millorar la qualitat de la nostra vida ens apuntem en massa a practicar esport. Quan compleixes els trenta et mou la curiositat de fer running (expressió anglesa a la qual hem anomenat tota la vida “anar a córrer”), te n’oblides de les vegades que vas fer fugina quan anaves a l’institut a l’hora d’educació física perquè el professor et feia córrer i no li fas cas a la broma que usaves temps enrere que deia que “córrer és de covards”. Perquè quan fas els trenta deixes de banda qualsevol comentari i et poses les malles negres de marca amb la samarreta cridanera i les esportives conjuntades. Comentes a totes les xarxes socials, els quilòmetres recorreguts i les rutes seguides i, fins i tot, et fas selfies on llueixes les galtes roges com dues tomaques i una cara de satisfacció per la fita aconseguida (o és cara de desesperació). Més endavant, al voltant dels quaranta decideixes practicar esports més forts o hight (que és la nomenclatura moderna), eixos esports que amb poc temps prometen resultats extraordinaris, tals com TRX o crossfight que et fan plantejar-te la necessitat que hi ha de penjar-te com de la paret a la manera que ho feia Spiderman, o d’alçar una roda de camió. Bé, seguint la moda dels teus companys de gimnàs t’apuntes al repte dels esquats, les flexions, els abdominals i un milió més de vocables. Això sí, amb el vestuari de moda i les samarretes de publicitat del gimnàs pertinent. I de sobte, te n’ adones que han passat els anys i continues fent allò que tota la vida has fet: imitar els altres, mimetitzar-te amb la gent que t’envolta, vestint i actuant igual que ells. Tu, sí tu, que tantes vegades t’havies proposat ser diferent.

EL MOVIMENT D’IGUALTAT. UN ESPILL BADAT. SONIA IJARRO Per què un globus perd l’aire? Quina cosa provoca que es desunfle? La pregunta és senzilla, potser fins i tot babaua, però la resposta serveix molt bé per a descriure el que ha passat en aquest últim any. Si ens cenyim a l’explicació empírica, al·ludim a l’esperit de Galileu i direm que tot és causa d’una diferència de pressió entre l’exterior i l’interior, és a dir, la pressió atmosfèrica és major que la pressió de l’aire que hem introduït dins amb la força dels nostres pulmons. Si per contra volem ajustar-nos al significat del verb “desunflar”, res millor que cercar al Diccionari Normatiu Valencià en el qual l’Acadèmia de la Llengua Valenciana ha resolt i defineix de la següent manera: desunflar [dezumflár] 1. v. tr. i pron. Fer que (algú o alguna cosa) deixe d’estar unflat. 2. v. pron. Desanimar-se o perdre les ganes, la il·lusió o la força que es tenia.

I així ha sigut, certament s’ha perdut la il·lusió? O és només la força del moment que s’ha dissolt amb el temps i ens deixa la sensació d’una batalla que ja pareixia perduda des del primer instant? El 15 d’octubre de 2017, la frase Me too (Jo també) va ser proposta per l’actriu Alyssa Milano que animava a utilitzarla en el marc d’una campanya de conscienciació per denunciar l’assetjament i les agressions sexuals i d’aquesta manera fer veure l’extensió i magnitud del problema. Però aquesta frase no era nova, ja l’any 2006, Tarana Burke, activista social, havia fet ús d’aquestes paraules en la xarxa social Myspace formant part d’una altra campanya espontània iniciada per promoure l’apoderament mitjançant l’empatia entre les dones de color en comunitats desfavorides que havien sofert també l’abús sexual, es tractava d’aconseguir enfortir l’esperit d’aquestes dones per mitjà de la capacitat de la resta per identificar-se amb les agredides i compartir el seus sentiments, la seua por i la seua frustració. El hashtag #MeToo va ser utilitzat en poques hores per més de 4 milions de persones en tot el món. Va ser Hollywood qui primer es va rebel·lar encapçalant el moviment, les acusacions d’abús sexual contra el productor de cine nord-americà Harvey Weinstein van fer esclatar una onada de denúncies generalitzades al món del cinema però tanmateix va provocar el debat a altres àmbits com la indústria de la música, la publicitat, la moda, l’esport, les ciències, la sanitat i fins i tot la política. Al voltant de tot el món va arrelar el moviment adoptant altres frases significatives des del simple #YoTambien en Espanya a altres com #BalanceTonPorc en França, #MiraComoNosPonemos en Argentina o #QuellaVoltaChe en Itàlia. Diferent és el cas en altres països de l’Àfrica i Àsia on a causa de la por i la incertesa a futurs canvis, el pes del tabú i el pànic a l’escarni públic, o senzillament per la bretxa digital, aquest moviment ha estat més contingut. El #MeToo és un repte, un desafiament, perquè conta fets fins ara invisibles, fets que sempre hi han estat però que ni tan sols les mateixes víctimes podien veure o reconéixer, ni molt menys contar o denunciar. Hem passat del jo a nosaltres, dels fets aïllats, íntims i vergonyosos al nosaltres col·lectiu, solidari i reivindicatiu. Contar-ho ens ha alliberat, i encara que des de l’angoixa i el dolor, exposar-ho ens ha donat força i ens ha fet conscients que juntes podem.

El contrapunt ha sigut el #YoTeCreo, ja que les dimensions i la magnitud de la visibilitat de les agressions ha qüestionat la seua veritat, i aquesta ha sigut i és una nova lluita. No cal anar molt lluny, en Espanya tenim el cas de La Manada que ha fet vessar rius de tinta, ha cobert centenars d’hores de televisió, ha provocat multitudinàries manifestacions al carrer i molta, però molta indignació i, fins i tot, abundants però subtils compromisos polítics que ja veurem on queden. Així i tot, l’impacte polític i social és innegable, el moviment iniciat ara fa un any ha tingut implicacions més que notables en la societat, la legislació i la vida. A poc a poc, els detalls escabrosos han donat pas a la reflexió, no ens importa com ni per què, ara estem capacitats per a conversar sobre el tema i encapçalar un gran canvi cultural i social que mereixem i desitgem. Però, veritablement estem preparats? FEMINISME O IGUALTAT Feminisme i igualtat són termes ben diferents i hem de ser responsables dels valors que volem transmetre a les noves generacions. Sempre hem sentit dir a les dones “si tornera a nàixer voldria ser home”, però per què?

És evident que vivim en un món patriarcal, una societat on encara els barons dominen les dones, d’una manera

pacífica i consentida exerceixen una força i opressió d’arrels ancestrals basada en les tradicions i l’educació rebuda. La lluita igualitària no és feminisme, aplegarà el dia que aconseguirem les mateixes oportunitats sense discriminació de tracte, ens adaptarem a l’actual jerarquia laboral i assolirem responsabilitats fins ara impensables, trencarem la bretxa salarial, podrem opinar, decidir i, fins i tot, encapçalar projectes hui impossibles, però serem realment lliures? Qui ho sap. No hi ha dubte que serà un primer gran pas. Viure en un món democràtic serà una ajuda, però no serà un camí fàcil mentre no ens deixen decidir sobre temes que impliquen només les dones com ara l’avortament o la violència masclista, principals reivindicacions d’aquelles que es consideren feministes pures i defenen la seua argumentació sobre la base d’una guerra de sexes. No cal entrar en detalls ni opinions personals al respecte. Això sí, oblidem-nos dels excessos i els extrems com ara el llenguatge inclusiu tan de moda, que encara que políticament correcte ens fa caure en situacions ridícules i el pitjor, en incorreccions gramaticals esperpèntiques, no cal perdre l’elegància de la llengua pel desig d’igualtat, mantinguem la lògica i un poquet de seny, hui en dia tan infravalorat. L’equitat de gènere no és la igualtat de sexe, quan la societat siga igualitària els hàbits gramaticals canviaran, no comencem la casa pel sostre. I què puc dir de les situacions del dia a dia? Una paraula afalagadora adreçada a una dona abans podia causar rubor,

provocar pertorbació, per contra, ara per ara, genera cabreig i fins i tot fàstic cap al valent agosarat que ha llançat una floreta. També pel que fa a un acudit que ridiculitza les dones o les presenta com a éssers incultes, ignorants o amb manca de destresa, ara ja no ens trau un somriure, sinó que són considerats un insult, un atac al col·lectiu. Relaxem-nos, no cal posar-se a la

defensiva, l’enginy és un bon recurs. Així que per una banda, sobreactuació hi ha més de la que es requereix, i per altra banda falta humor enfront d’aquestes

situacions tan “comuns” (potser estiga ací la mostra de l’acceptació submisa a fets totalment normalitzats). Ara bé, cal dir,

que hui en dia, a les dones se’ns permet fer, dir i escriure coses sobre nosaltres i sobre ells que no són consentides a cap home. Algunes feministes fan broma al respecte reivindicant el dret a cinc minuts de revenja històrica després de mil·lennis d’opressió patriarcal. Beneïdes. EL MÓN FALLER, ÉS IGUALITARI? Senzillament i rotundament, no. Malgrat que el col·lectiu faller es va bolcar el passat any i l’anterior amb campanyes de conscienciació baix el lema “Som igualtat“ i “No a la violència de gènere” respectivament, no deixa de ser una moda passatgera que aprofita el potencial d’un col·lectiu tan nombrós i visible a escala global com és el món faller, per estendre importants valors socials i sensibilitzar la gent en aquests temes. Encara que es va vendre primerament com a un requisit per percebre les ajudes de la Diputació de València a les comissions falleres, crec sincerament que la proposta va calar en els valencians i en els milers de visitants a les Falles de València. A més, moltes comissions es van adherir al tema de la igualtat fent-ne ressò als seus llibrets fallers, i aquest fet va resultar per a molts excessivament monotemàtics per quantitat i avorrit per falta d’idees que ens despertaren noves inquietuds, ja que 80

tot era una mostra del que ja s’ha aconseguit, un innegable i merescut homenatge a aquelles dones que han lluitat per fer-se un lloc en un món majorment masculí, però tot i això semblava un bombardeig continu d’allò que s’esperava, del políticament correcte, d’allò que per altres circumstàncies estava de moda. De veritat tothom estava compromés en allò que va escriure o representar? Tal vegada sí, potser no, en conseqüència ens permetem concedir-nos el benefici del dubte. Atés que la representació del col·lectiu faller gira al voltant de la fallera major i que aquest càrrec ara per ara és exclusiu de les dones, poc es pot dir en favor de l’equitat. A més cal recordar que la figura de fallera major data de 1929, quan Pepita Samper Bono fou elegida Miss España i va ser rebuda i homenatjada com a una reina en València,(cal remarcar que la banda

distintiva de les falleres majors té el seu origen en la banda que s’imposava a les Miss), el nom de Reina Fallera va passar a dirse Bellesa Fallera durant els anys de la II República per motius ideològics evidents, fins que en 1933, es va fer ús per primera vegada del terme Fallera Major utilitzat fins avui. Tot i que frases com “morena mediterrània, els llavis tens de coral” i altres perles semblants mai cauran en l’oblit, l’exaltació de les falleres ha deixat de ser una lloança al físic (malgrat que a vegades era aquestes paraules no eren més que una mentida piadosa) per donar pas a enaltiment de la persona per la seu validesa humana i les seues qualitats personals principalment relacionades amb l’àmbit faller. Aleshores, on queda la figura de l’home en la festa fallera? No s’hi atabaleu, no anem a restar valor als homes, més aviat tot el contrari, ja que bona part del treball de les falles naix quasi exclusivament de les seues mans: artistes, fusters, orfebres, coeters, pintors... Però, si veritablement volem unes falles igualitàries, moltes i, tal vegada, massa coses en origen han de canviar i este gest sembla quasi impossible. Així que deixem les modes a banda i involucrem-nos des del cor per aconseguir fins on siga possible l’equitat entre ambdós sexes, sense rivalitats, amb mesura i respecte. Pel que fa a la festa fallera intentem que no es contagie de modes (fora de lloc) que li facen perdre l’essència, perquè nosaltres som valencians i som fallers i volem art, poesia, música i festa. Volem monuments amb gràcia i enginy, replets de crítica i sàtira representades i escrites lliures, sense sentir-nos coaccionats. Simplement parlem de falles. Perquè si tanquem els ulls i somniem potser que els nostres pensaments ens enfronten a un espill, un mirall màgic de conte o llegenda. Un espill badat que reafirma el nostre desig de trencar amb una antiga tradició, un espill on no ens reconeixem perquè hem perdut la raó i el nostre inconscient ens domina i està convertint-nos en allò que no som, un espill que ens reflectix deformats perquè que ens mostra superficials i allunyats de la realitat, o un espill d’imatge nítida que representa la unió i la possibilitat d’abastar el que desitgem. Mira’t, tu què hi veus?

ÍDOLS

JOSÉ MIGUEL LOSA

Se sol citar ben sovint una coneguda frase: “Per a educar un xiquet es necessita tota una tribu”. Açò vol dir que per a formar-se bé no és suficient amb el que eixe xiquet senta dir o recomanar als seus pares i professors, per exemple, perquè els infants són com a esponges que aprenen i imiten tot el que veuen al seu voltant. Encara que si els seus pares els oferixen uns valors i els viuen amb coherència – que no és tan fàcil- des de molt xicotets, observaran si aquests coincideixen amb els que viuen els seus amics, companys, educadors, la gent que parla i ix en els mitjans, etc. i triaran el que més els agrade o atraga. Doncs bé, si el que acabem de comentar és així, de seguida sorgeix la pregunta: Quins models ofereix hui la nostra societat als jóvens? Quins són els exemples que els donen per imitar? D’entrada, desitjaríem que foren referents que encarnen les millors qualitats humanes: honestedat, sinceritat, valentia, esforç, amor a la bellesa, altruisme… No obstant això, els mitjans de comunicació que arriben als jóvens (televisió, música, ràdio, “blogs” i espais personals d’Internet…) els ofereixen altres models, que es converteixen en els seus preferits, i que finalment són els que ells absorbeixen i tendeixen a imitar. Són esportistes d’elit multimilionaris, actors i actrius, cantants, models… tots enlluernadors. En alguns casos, s’ajunten en el mateix personatge dos o més d’eixos trets. Així, els esportistes famosos són els nous ídols socials, en principi perquè representen valors com l’esforç i la vida sana; però, sobretot, perquè són jóvens, guapos, famosos i molt rics. La seua estètica és imitada per masses d’aficionats i les empreses de moda se’ls disputen amb contractes milionaris. 82

Altres vegades admiren personatges que aconsegueixen cinc minuts de fama presentant-se a l’últim xou televisiu d’eixos programes de grans germans o cosins en què es perverteix una vegada i una altra el famós lema del circ que deia “més difícil encara” que es canvia finalment per “més patètic encara!”. També tendeixen a imitar el fanfarró del barri, el més perdonavides de la colla, qui sap jugar amb els sentiments i emocions dels altres i ell mai –aparentment- s’implica perquè va de dur. Segurament el primer i major malentés radica en el fet de considerar modèlics els diversos “exemplars” esmentats. Més aïna són ídols que, si bé no exigeixen sacrificis humans com els antics, sí que reclamen l’ofrena de l’admiració embadalida, i sobretot alienant, dels seus seguidors. Els nostres manifestos i lleis educatives, abundants en bons desitjos, declaren que cal buscar per a les noves generacions l’excel·lència personal, però després els ídols envejats i emulats per tots, pels jóvens en primer lloc perquè tenen menys models verdaders de referència, són aquests ídols amb peus de fang, amb molta aparença externa i quasi gens d’autenticitat i profunditat per dins. No és veritat que els jóvens no necessiten models. Els necessiten i els busquen. Per això no hauríem de ser hipòcrites a proposar uns de paraula i altres amb els fets, i menys fer negoci a costa d’això. Hui, com ahir, hi ha també models de persones exemplars. Tal volta hàgem de descobrir-los, prestar-los atenció i saber presentar-los com a exemple.

INFLUENCERS? MÉS BÉ INFLUENCIABLES… NO SABEM EL QUE VOLEM, PERÒ HO VOLEM JA

JOAN ALMIÑANA

Dulceida, El Rubius, Paula Echevarría, Cristiano Ronaldo, Messi, Belén Esteban, Robert Downey Jr... Seríem capaços d’escriure una llista infinita amb noms “d’influencers” però, què són els “influencers”? Doncs bé un “inflencer”, per descripció, és una persona que té certa credibilitat sobre un tema en concret i que per la seua presència i influència a les xarxes socials pot arribar a convertir-se en ambaixador d’una marca. Però no sols les persones poden ser “influencers”. Una sèrie de televisió també pot influir en la societat, sols cal veure els exemples, quan “House M.D.” la sèrie de Hugh Laurie estava de moda, tots els estudiants volien

ser metges o infermers, ja que a la televisió es veia tot molt interessant. Després va arribar l’aparició de “The big bang theory”, la famosa “sitcom” estatunidenca en la qual els principals protagonistes són físics, la qual cosa va provocar que la nota de tall per cursar el grau de física passara d’un cinc a ser la cinquena nota de tall més alta, sobrepassant els onze punts; i tot d’un any a un altre. Està clar que una sèrie ens pot agradar més o menys, fins i tot podem deixar que ens faça veure les coses d’altra manera, però i si ara parlàrem del calendari? Encara que no ho parega les dates del calendari també ens influeixen a tots en les nostres maneres d’actuar i en els nostres gustos, i altra volta anem a fixar-nos en els exemples. Quan s’acosta Nadal tot el món es dedica a comprar loteria, dóna igual que cregues o no en la sort, que durant l’any jugues algun número o que tan sols ho faces per tradició, la qüestió és que tot el món té almenys una papereta a casa.

Quan passa Nadal arriba Cap d’any, de sobte comença a eixir per tots els costats gent amant de la música en valencià, gent que sols escolta esta música la setmana d’abans del Festivern, i a qui dies després d’eixa d’agradar-li eixe estil. Però açò no sols passa a l’hivern, quan s’apropa l’estiu, si et fixes, podràs veure molta gent que a les seues xarxes socials comença a publicar imatges al gimnàs i prenent el sol, i és que clar no hi ha res millor que un poc de postureig, perquè si no ho publique, com sap la gent que ho estic fent? Una vegada ha arribat l’estiu tots es tornen fans del “reggaetón” i la “bachata” i és que clar, no pots anar al quiosquet i no saber-te aquests temes, cap a la meitat de juliol passem d’escoltar el “reggae” de l’Iboga al “tecno” i la música electrònica del Medusa, per acabar l’estiu amb la música “indie” del Mediterrània festival. Cal dir que no és necessari ser famós per ser “influencer”. Com heu llegit abans aquest és un entès en un tema, aleshores també és “influencer” en el nostre dia a dia l’amic que ens recomana un mòbil o un altre, ja que li agrada molt estar al dia en aquest tema i sap les millors relacions qualitat preu; el forner que diu que agafes un pa o un altre perquè està més bo o el dependent d’una tenda de roba que ens diu que agafem una camisa o altra, perquè segons ell ens quedarà millor. Qualsevol persona pot ser un “influencer” per a nosaltres. Però la pregunta seria per què fem més cas a un famós que a qui ens pot conèixer millor? Déu ser que tenim el nostre amor propi tan baixet que pensem que si fem el que fan els famosos, o si comprem els productes que ens venen, o si imitem el caràcter que ells ens mostren en les xarxes tindrem una millor vida? Una millor relació amb els nostres amics? Una millor imatge? No sabem el que volem i és per això que somiem a tindre tot el que ens mostren els anomenats “influencers”? Hauríem de deixar de permetre que ens manipulen d’aquesta manera, nosaltres hem de saber el que volem i el que necessitem. Si no escoltem més les persones properes que ens coneixen i saben com som i menys les de darrere de la pantalla que recomanen el mateix a milers i milers de persones, acabarem sent tots diferents però iguals davant de l’espill, i una de les característiques de l’ésser humà radica en el fet que ningú és una copia d’un altre. Al cap i a la fi tot són paraules buides en un paper. Caldria que ens paràrem a pensar què és el que realment volem per a nosaltres i quines influències són les que haurien de deixar que ens afecten; però com sempre seguim sent humans, fem i farem tots els papers de l’auca, som i serem influenciables.

INFLUENCERS? MÉS BÉ INFLUENCIABLES… NO SABEM EL QUE VOLEM, PERÒ HO VOLEM JA

L’HUMÀ, EL MAJOR ENEMIC DEL GOS Andrea Pachés

“Un gos catalogat com a PPP ha ferit un xiquet”. Notícies amb titulars com aquests, o molt similars, apareixen molt sovint al periòdic o a qualsevol mitjà de comunicació. Jo, tal volta, suggeriria aquest titular: “Un gos amb uns amos potencialment perillosos ha ferit un xiquet”. Bé, pot ser que aquest titular siga massa llarg i no siga gens atractiu. No obstant, no podria ser més veritat. I és que no sempre hauríem de deixar-nos portar pel titular i hauríem d’anar un poc més enllà. Hui en dia, quan veiem un gos de certes races, pensem que és perillós pel simple fet de ser d’eixa raça. Doncs, jo crec que no és així, i hauríem de catalogar els gossos com a perillosos o no, depenent dels seus amos. Sí, és veritat que, certes races tenen unes característiques físiques més peculiars que altres. Però, això no lleva que un ca que mai haja rebut cap educació pels seus propietaris i, més enllà, haja sigut maltractat o vés tu a saber què, puga ferir qualsevol altre animal o persona, siga de la raça que siga. Tanmateix, existeix una llei en què aquests animals de quatre potes pel fet de ser un Rottweiler, Pitbull, American Staffordshire, o molts més, és automàticament catalogat com a potencialment perillós. A més a més, cada article que pots llegir de qualsevol periòdic, en el qual un gos siga el protagonista, sempre estarà recalcat que és de raça perillosa. No obstant, pense que és més potencialment perillós aquella persona que té un gos d’estes característiques sense saber com cuidar-lo, educar-lo i atendre les seues necessitats. I, per descomptat, hauria d’estar bé psicològicament com per a tindre, ja no un animal d’estes races, sinó qualsevol animal. Ja que, per a parlar d’aquests casos, abans s’hauria de conèixer la situació per la qual han passat aquests animals, i si ha de recaure alguna responsabilitat, que siga contra el propietari que no ha sabut com educar la mascota, si així la podem considerar en aquests casos. A més a més, moltes vegades els animals es comporten així i tenen aquest instint perquè abans han sigut maltractats per la gent, aleshores desconfien de les races humanes i, per conseqüent, aquest animal pot fer el mateix i actuar d’una manera violenta quan es veu amenaçat. Un clar exemple de que la educació que rep el gos per part dels seus amos és important, seria un gos és educat per a la caça. L’animal és ensenyat des que naix a ser violent amb altres animals. A la fi, en molts casos, qui hauria de ser sacrificat són els propietaris, ja que, de vegades, poden ser més humans els animals que els propis humans. Pot ser ha sonat un poc radical, però m’explique. Una mascota és una extensió de la pròpia actitud de l’amo, ja que si aquest és violent, l’animal serà violent. Pel contrari, si s’educa un gos des del respecte i l’afecte, coneixent cadascuna de les característiques de l’animal, aquest pot arribar a ser el teu millor amic i company. I estic ben segura que, mai farà mal ni a tu ni a la gent que t’envolta. Per tant, un gos no pot ser un capritx de nadal, un regal que deixes de gastar pocs mesos després d’haver-lo comprat. Si alguna persona pren la decisió de tindre un gos, ha de saber la responsabilitat que comporta, i conéixer ben bé el que comporta. I el problema és que molts no ho prenen així, i després passen aquestes coses, on es culpabilitza sempre al més feble: l’animal. Sí, crec que ja heu agafat la idea que la teua mascota serà igual com tu l’eduques i, segurament, tal com sigues tu. Però, pel que fa als animals, hi ha una única cosa que els diferencia dels humans, i és que ells mai et

deixaran de voler, mai t’abandonaran, sense importar com sigues. No obstant, aquest regal de nadal, tant xicotet i boniquet, es converteix per a moltes persones en un destorb a l’estiu. Quantes vegades hem vist, nosaltres els valencians, gossos deambulant a les nostres costes una vegada s’acaba l’estiu. Protectores amb els seus refugis col·lapsats, sense recursos per tal de recollir i donar un servei mínim a aquests cans, tristament abandonats per qui ells més estimaven. Això és un fet molt trist, els animals també tenen sentiments, pateixen igual que tu. Ells mai faran res malament al seu benvolgut amo. Aleshores, si no estàs preparat a cuidar d’un gos pel que resta de la seua vida, fes un favor a tots i compra’t un peluix. Però, si realment eres una persona apta per a tindre eixa responsabilitat i realment decideixes tindre una mascota, pensa que abans de comprar un gos hi ha moltes protectores d’animals que necessiten de la teua ajuda. Abans de comprar, adopta. Per concloure, i donar la meua opinió, si no ha quedat ja clara, crec que abans que un periòdic o qualsevol mitjà de comunicació parle sobre un gos catalogat com a PPP, s’hauria d’analitzar la situació del can, és a dir, conéixer en quines condicions ha estat vivint aquest o l’educació que ha rebut del seu propi amo. O fins i tot, l’actitud del mateix propietari. I, a l’igual què fem amb les persones quan cometen alguna il·legalitat, els animals poden ser reeducats per a poder conviure sense problemes a la societat. Però recorda, el gos sempre serà el millor amic de l’humà!

EL MAJOR ENEMIC DEL GOS

LES TENDÉNCIES DE LA MODA AL SEGLE XX VICENT BENAVENT

Al segle XX la moda està marcada pel consumisme, de manera que la gent, principalment a partir de la segona meitat de segle, busca imitar la vestimenta dels personatges famosos: actors i actrius, cantants, polítics... Al segle XX es produïren una sèrie de descobriments com la ràdio, la televisió, la impremta, el cotxe..., que accelerarien l’aparició de les noves tendències en la moda, de manera que aquesta ja no canviaria cada cinquanta anys si més no, caminaria a passes agegantades, canviant molt més ràpidament que en els segles anteriors. El consum també va influir sobre manera en les noves tendències ja que la producció dels vestits creixeria de manera accelerada perquè augmentara el consumisme en la societat. A la primeria del segle es van produir molts canvis: la dona va començar a tindre més vida social fora de casa, a la vegada que aparegueren una sèrie de personatges que influenciarien per a que tothom desitjara anar a la moda, imitant les tendències que anaven apareixent. Això era “anar a la moda”. D’aquesta manera, en la primera dècada de segle va sorgir la figura del dissenyador francès Paul Poiret que va alliberar la dona del corset però inventà la falda travada, llarga fins als peus però molt estreta que feia que les dones caminaren amb passes molt curtes. Poiret va ser el primer dissenyador que se n’adonà que la millor publicitat que podia tindre la vestimenta era una actriu famosa, ja que tot la gent voldria vestir com ella. Així, utilitzà l’actriu Réjane i el vestit “La Vague”, entallat en el pit i recte fins als peus, que donava sensació d’alçada i elegància. També va impulsar les calces transparents que revolucionarien la moral de l’època. Ara París era el centre on es generava tot allò relacionat amb la moguda de la moda i la tendència. En 1909 una companyia russa de ballet va actuar a París i el colorit dels seus vestits, així com la vestimenta van inspirar els dissenyadors de manera que encaminaren la tendència en una nova direcció: colors vistosos i formes noves: quimonos, formes orientals, etc. Al voltant de 1913 la dissenyadora Coco Chanel s’inspirà en la vida esportiva i saludable, alleugerant la vestimenta de la dona, fent-la més còmoda a utilitzar teixits més simples. També simplificà el tema dels barrets eliminant les plomes i les flors. El 1914 començà la Primera Guerra Mundial, que marcaria una pausa en la moda, ja que ho canviaria tot, sorgint l’estil militar, allò que es coneix com la tendència “Army”. Al mateix temps va aparèixer la falda-pantaló que, encara que no estava ben vista, era utilitzada per la seua comoditat. Acabada la guerra, la vestimenta de la dona va sofrir un gran canvi, ja que els vestits li donarien més llibertat de moviments: les faldes es van acurtar, va augmentar la comoditat, el vestuari es va simplificar..., tot pel fet que la dona s’incorporava a la vida en societat i al treball, cosa que li donaria una certa independència. Coco Chanel va incorporar la tela de punt, utilitzada fins aquells moments en la confecció de la roba esportiva i la roba de treball, per ser la tela base del vestit femení, que ara estaria inspirat en el guarda-roba masculí. A més, la falda començà a pujar fins als genolls, predominant la forma rectangular en els vestits: era el vestit “xarleston”, un vestit que donava la sensació de moviment degut als brodats, flocs i retalls que portava. La tendència en aquesta època va donar predominança al cabell curtíssim en les dones, “cabell al garçon”. 91

Pel que respecta a la moda masculina, hi havia dos arquetipus ben diferenciats: per un costat estava el “dandi”, superelegant, impecable, molt detallista, que tenia un vestit per a cada hora. I en contrapunt, per altre costat, estava la vestimenta que utilitzava Charles Chaplin en les pel·lícules, vestimenta del vagabund inspirada en el jazz, amb pantalons molt amples i vestit molt gran, que donava la sensació de descuidat i d’inconformitat. En la dècada dels 30 les actrius de cinema eren dives que marcaven tendència entre les dones. Era l’època del surrealisme, que s’incorporà també al vestit de la dona, amb dibuixos i pintures d’aquest estil. En aquesta època va destacar la dissenyadora Shiaparelli, que li va donar nom al color rosa característic que utilitzava. Per altre costat, la revolució industrial va portar l’elaboració de fibra més barata que va fer possible accedir a vestits que anteriorment eren prohibitius per a la població amb pocs recursos i que va permetre començar a democratitzarse l’abast dels dissenys. Aquestes noves fibres van fer possible peces més elàstiques i per tant, més còmodes, especialment en roba interior. L’elegància també la marcava el barret, que era un complement imprescindible en aquella època. Des d’aleshores ja s’havien inventat tots els estils de moda relacionats amb la vestimenta i, els estilistes, per canviar de línia en el vestit, ara es dedicaran a tornar a modes anteriors de manera cíclica, afegint de vegades xicotetes variacions, que faran que el consumisme augmente i el mercat tèxtil puga subsistir. Com va passar en la dècada dels anys 20, la segona guerra mundial tornà a complicar la moda, fent reaparèixer l’estil militar i la moda esportiva. París, que era el centre mundial de la moda, quedà aïllada del món i començaren a sorgir propostes de dissenyadors americans, amb una moda més pràctica utilitzant teles menys delicades de cuidar. A Anglaterra es va demanar als dissenyadors que feren una moda més austera i més pràctica, apareixent llibres de costura on s’ensenyava les dones a arreglar la roba, reciclar i fer calça. Als Estats Units i a Anglaterra la dona s’incorporà a l’exèrcit i d’acord amb el seu poder adquisitiu algunes es feien els vestits amb modistes o sastres, mentre que les altres reciclaven els seus vestits. Com que la dona s’incorporà definitivament al treball, es va fer indispensable el pantaló femení, molt més còmode que la falda per a treballar. En la postguerra va sorgir un gran dilema per saber si París tornaria a ser el centre de la moda del món o continuarien portant-la Estats Units i Anglaterra. Aquest dilema es resolgué amb l’aparició del dissenyador Cristian Dior, que va proposar el “New look”, basat en recuperar la feminitat perduda en la vestimenta durant la guerra: cintura molt marcada, falda llarga a mitjan cama o fins el sòl i muscles naturals. Va tornar al vestit de la dona del S. XIX, per esborrar l’angúnia, la misèria, la fam i tot el que va passar amb la guerra i tornar així a una imatge molt més sotil, suau i femenina. La dècada dels 50 va ser una de les dècades més significatives en la moda ja que el boom del cinema i els seus actors i actrius més famosos marcarien la tendència en la moda. Així, Dior, amb els seu “new look”, canvià totalment la silueta i el rol de la dona, molt cansada de la guerra. Ara la dona tornà al seu rol d’ama de casa i a la feminitat innata i, fora com fora, seguirien la tendència marcada per Cristian Dior; va tornar el bon vestir. L’any 1951 aparegué per primera vegada el bikini, que no va ser acceptat pels problemes de moral que comportava. També sorgí per primera vegada la moda juvenil, inexistent fins ara, diferent a la moda dels pares i que consistia en uns pantalons vaquers, camiseta blanca i jaqueta de cuir negra, que representava un cert tipus de rebel·lia contra la societat estereotipada. Aquesta vestimenta estava directament relacionada amb el rock, música contraposada a la música existent fins aleshores. En les xiques tornaren les faldes amples, més còmodes, per tindre llibertat de moviments i poder ballar el rock. A partir dels anys 60 la moda evolucionava més ràpidament. El cinema augmentaria la influència entre

la població, de manera que els artistes de moda, Marilyn Monroe, Jhon Wayne, Greta Garbo, Alan Lad..., crearien tendència. Aquesta va ser una dècada icona de la moda per tot el que va aportar. En contrapunt a la dècada dels 50, va ser com un crit a la llibertat en la moda: ara valia tot per a vestir-se. Ara la falda es convertiria en minifalda i també canviaria la línia del vestit per a la dona, que passaria a un “vestit trapezi” on ja no es marcaven les corbes de la figura, passant a tenir una silueta alineada. En esta dècada va sorgir un moviment molt fort, el moviment hippy, que defensava la idea d’amor i de pau en contraposició a la guerra. Aquest moviment no diferenciava tant el sexe en la moda de manera que la vestimenta era pareguda entre homes i dones: peces amples, camisoles, túniques, pantalons amples..., ornamentat tot amb molta flor, brodats i colorit cridaner per captar l’atenció. Als 70 continuà la tendència del moviment hippy, encara que seguiria valorant-se allò fet a casa i relacionat amb la natura. La tendència era ara una camisa molt acolorida, oberta de dalt i amb coll ample, cridaner i brillant, pantalons estrets que acabaven amb campanes exageradament grans. També era la moda portar tots els amics i amigues una camisa igual, reivindicant eixa amistat forta que els unia. Va prendre especial rellevància la roba vaquera, amb els jeans i les caçadores característics. A partir d’aquesta dècada, la tendència en la moda estaria marcada any rere any per la “catifa roja”, catifa per la qual desfilen els artistes principals de Holywood quan van a l’entrega dels Òscars. També sorgeix un nou moviment, el “moviment punky”, que serà absorbit per la indústria de la moda. El seu contingut, en principi revolucionari, prompte es convertirà en “fashion”. En esta època també s’aconsegueix acceptar el vestit amb jaqueta en la dona, arribant a proposar-se l’esmòquing. En la dècada dels 80 parlaríem de la xica material. Sorgeix una sex simbol que acapararia la tendència en la moda d’aquesta dècada, Madona, que seria la icona d’estil d’aquesta època. Va començar amb una estètica quasi punk i, a poc a poc, va anar canviant cap a un estil més glamurós. La tendència ara buscaria realçar els muscles amb muscleres. En els 80, el culte al cos, l’esport i l’aeròbic comporten una revalorització de les peces esportives, els teixits amb molt de color i les peces de licra molt adherides al cos. En aquesta època la imatge de la dona, que ingressà en el mercat laboral, portaria al fet que els vestits foren més estructurats, amb jaquetes de grans muscleres acompanyades per faldes estretes o pantalons pinçats, més amples i més còmodes. En aquestes últimes dècades la moda anirà canviant molt ràpidament, buscant que la roba dels armaris de la joventut quede antiquada de manera que les empreses tèxtils puguen seguir elaborant nous vestits, principalment per als més joves, que sempre volen anar a la moda. Com hem dit abans, la moda està tota inventada i el que fan els dissenyadors és repetir cíclicament les modes d’èpoques anteriors. Així, en les dones, canvien les faldes llargues fins als peus a faldes pels genolls i posteriorment, la minifalda. Pel que respecta als pantalons, passen de ser amples i bombatxos a ser estrets, de tenir el camal acampanat a ser un camal recte o estret i de portar la cintura alta a portar-la molt baixeta, ensenyant el melic.

LA MODA

LLÀGRIMES DE TINTA CRISTINA LAHOSA

Ja no sé què fer. De fet, no sé què he fet per a merèixer açò. Em desperte cada matí pensant què em diran i què faran de mi. Em diran que sóc grassa i lletja o que li done fàstic a quelcom que em veu? Em robaran l’esmorzar o em posaran la cameta perquè caiga i faça el ridícul davant dels alumnes de l’institut? Tots els matins em desdejune desitjant que el temps passe lentament per a no haver de creuar la porta de casa i acabar, un dia més, a l’institut. Encara que, més que institut, m’atreviria a dirli infern perquè cada dia surt un poc menys viva. Desitge despertar-me un dia i adonar-me que tots aquests anys de tortura sols han sigut un malson que no li desitge a ningú. Desitge que s’acabe prompte.

Tanque el ulls i a la ment sols em vénen mals moments que he viscut des de fa tres anys. Des que vaig arribar a l’institut per primera vegada, m’han insultat a mi i a la meua família; m’han tirat els llibres al terra; m’han fet entropessar perquè caiguera; m’han trencat la motxilla amb navalles... Podria continuar, però si recopile cada instant en què m’han assetjat, no aconseguiria acabar sense abans llevar-me la vida. Sé que no sóc l’única. Sé que al voltant del 10% dels adolescents ha sofrit o sofreig assetjament escolar. Sé que puc contar-ho als meus pares. Sé que puc acudir a una psicòloga. Sé que el número per a sol·licitar ajuda és el 900 018 018. Sé moltes coses, però també sé que tinc molta por pel que puga passar. Al llarg d’aquests anys he rebut assetjament físic, en què m’han pegat; assetjament psicològic, en què m’han intimidat, amenaçat o insultat; assetjament verbal, en què m’han discriminat; i assetjament social, en què m’ha aïllat de la resta del grup. No obstant això, sóc conscient que hi ha d’altres com el sexual o el cibernètic. Igual que ocorre a molts instituts arreu del país, al meu institut la comunitat educativa no fa res al respecte. Consideren que són coses de xiquets i que no tenen importància. Però, estic segura que si des de ben menuts estigueren conscienciats de les greus conseqüències que pot ocasionar l’assetjament, el percentatge seria inferior. I tant de bo, aquests fets desaparegueren. A pesar que qualsevol persona pot ser-ne víctima, aquesta vegada m’ha tocat a mi. No sé si és perquè sóc grassa, perquè tinc el pèl rull, perquè sóc morena o simplement perquè saben que tinc poca autoestima i que sóc incapaç de defensar-me. Tampoc sé perquè la gent que assetja ho fa. Pot ser perquè a casa tenen problemes familiars o simplement per guanyar fama a l’institut on estudien. Hui el meu dia ha sigut diferent. Me n’he adonat que mentre els companys m’escopien l’esmorzar, una noia em mirava fixament des de l’altra punta del corredor. Seguidament, ha vingut a parlar amb mi. Tot allò que m’ha dit m’ha recordat a un article que vaig llegir aproximadament fa sis mesos. En aquest article vaig trobar algunes recomanacions per saber com reaccionar quan veus situacions d’assetjament. Aquesta noia ha reaccionat en calma i ha optat per proporcionar-me confiança i parlar amb mi perquè m’adone que em poden ajudar. No obstant això, sé que hi ha d’altres, com fer-nos veure que no tenim la culpa o animar-nos a dur a terme alguna activitat que ens agrade. La noia m’ha contat que la seua germana també va ser víctima d’assetjament escolar i que gràcies a l’ajuda de psicòlegs i familiars ho va poder superar. Durant aquest temps, he pogut observar que l’assetjament escolar és un problema que sembla que cada vegada està més visible però que, malgrat tot, continua produint-se tant dins com fora de les aules. Tant de bo s’aplicaren les mesures concretes a fi d’evitar aquest problema o minimitzar les conseqüències. És hora de sopar, la mare em crida i he d’acabar d’escriure. Hui comence un diari en què contaré cada dia de tortura. Espere deixar d’escriure’l algun dia, encara que no sé si acabaré el diari o seran ells qui acabaran en mi. Bona nit. 95

IMITAR ELS MACROFESTIVALS 96

JAUME TALENS

La música sempre ha existit, nasqué a l’Àfrica i molt de temps després va arribar a Tavernes de dues maneres molt diferents. El primer estil musical que va aparéixer a la ciutat era més bé clàssic i barroc en el qual destaca la tasca que ha realitzat la Societat Instructiva Unió Musical. El segon dels estils que ha guanyat rellevància és més nou pel que fa al temps i té forma de macroconcerts. És clar que la mar, el clima i les comunicacions ajuden a posar Tavernes de la Valldigna en un lloc de privilegi per a la realització d’aquests imitatius festivals ja que al llarg de l’any se n’hi solen celebrar quatre. Tots dos estils musicals han tingut molta rellevància i han canviat la ciutat. L’Origen del macrofestivals Ningú dubta de quina manera va nàixer la música, va ser a l’Àfrica pel ritme i el ball, tot unit holísticament amb un ambient de comparsa o companyonia. Ja existien concerts de música clàssica campestres, fins i tot en barca pel Tàmesi, però van trobar fortuna al Carib. Eixa fusió d’africans i llatins per la seua sensualitat i ritme a les festes i les sales de música i ball. Des de Nova York, a llocs com el Toreador fins a Europa en plena Depressió amb el danzón i l’habanera es va modernitzar el ball barroc antic i, fins i tot, balls més moderns com els nostres balls populars i el cant d’estil van passar de moda.

De ben menuts ja imitem els balls dels majors i ens animen a seguir. Normalment comencem al nostre terrat a fer actuacions, convidem alguns amics, trenquem la vergonyeta i actuem a les cotxeres dels pares. Per això els Beatles es van acomiadar dalt d’un terrat, per imitar el joc d’infants quan van començar. L’originalitat... ho tenien tot per actuar on desitjaren. Sabeu que per fer eixa actuació sense permís els van multar? Però qui va inventar els macrofestivals? Per què van nàixer? Van vindre d’Àfrica, com tot el que hem dit. Bon clima, millor calor, molt de ritme i cant, i molta gent. Però va ser el rock, eixa fusió entre la paxanga i carib, que va deixar fora per un temps la salsa, que va retornar temps després, perquè tot és cíclic, tot és imitatiu, (si a una persona li va bé, prove jo). Però hem de tindre clar que el rock millorava la forma física, intentava arribar a un satisfactori equilibri espiritual, escoltant en moviment fins aconseguir un cansament físic, o el que sempre volíem, tindre relacions personals, i era la forma de comunicar-se amb gent que en altres casos no arribarien ni a parlarse. El ball permetia el contacte, quan més gent ballava més possibilitats hi tenien. Com un joc de mascarades de Carnestoltes, però ara amb vestits més moderns sense massa roba, i un pentinat ben alt i engominat. Tots els macrofestivals van començar, doncs, amb el rock, però més amb el jazz i el folk al voltant dels anys 60. El primer va nàixer el 1959, el Newpoert Folk Festival. Es va fer a l’estiu amb un cartell immillorable, Joan Baez, Pete Seeger i Earl Scruggs. Però va ser anys després quan va actuar Bob Dylan, el darrer premi Nobel de literatura, en moment en què el festival va tindre un èxit total, era molt jovenet. L’any 1961, va aparéixer un festival en una pista d’atletisme, que copiava l’americà a Reading, però en deu anys el jazz va desaparèixer en favor del blues i el rock. Van urbanitzar la zona i van passar a Leeds, i actualment reuneix més de 160.000 persones, quasi totes angleses. Mentre l’any 1970, naix el macroconcert per excel·lència, més de sis-centes mil persones acampen a l’Illa de Wight, en una granja de Somerset, Jimi Hendrix va tocar per darrera vegada, moriria després, igual que ho faria el festival atacat per la llei per culpa de falta de seguretat, drogues, nudisme... En fi, els assistents van pagar una lliura, i els promotors diuen que van perdre molts diners. Dins del recinte la llet era gratuïta, el menjar molt barat, i els grups van actuar molt tard per a l’època (alguns cap a les quatre de la matinada). Va ser el festival a IMITAR , amb ell va començar tot. El descobriment o la imitació a l’estat espanyol va ser a 1975 al Canet Rock a Canet de Mar a Barcelona. Amb una durada de dos dies, inspirat pel Woodsstock de 1969 A Nova York, i l’anterior de l’Illa de Wight. Encara durant la dictadura de Franco, La Trinca va a portar la infraestructura, com després faria als programes actuals de la televisió. Van actuar L’Elèctrica Dharma; l’Orquestra Plateria, resultat del Carib, com comentaven al principi; Sisa, que ha cantat molt a Tavernes i, fins i tot, té un disc que porta fotos seues a la discoteca Tràfic que estava situada al Prado; Maria del Mar Bonet, quin concert temps després a Benifairó encara amb el seu majestuós pi i Pau Riba, que encara ha actuat enguany a Tavernes de la Valldigna. Aquest cantant era la imitació del cantant dels Rollings, de segur que posava també els llavis a l’aigua calenta. El seu disc Ditropia, era molt avançat per a ser de l’any 1970. Un geni). L’any 1976, a Canet, ja van actuar els Pavesos, la banda de Joan Monleón. S’han tornat a rellançar el 2014, amb Txarango i grups semblants. Però hem d’aterrar a Tavernes. Els nostres festivals vénen de Canet. Els primers a l’aire lliure que van copiar es van anomenar Aplecs, que no eren més que reunions en honor de l’Aplec del Puig, reunió política dels anys vint al Puig de Santa Maria. El primer va ser el de la Muntanyeta dels Sants a Sueca. L’entrada era lliure i la policia volia impedir l’arribada. Va ser una nit d’estiu, sense fang, molt d’amor, primers canuts i festa nova. (Bellreguard ja havia ensenyat festivals al camp de futbol, però no els considerem macrofestivals, sinó grans actuacions a la Safor). 98

El primer Aplec a la Valldigna, amb entrada gratuïta, va ser al camp d’esports, amb Raimon com a figura principal, i molts grups. Es van fer dos festivals. Però el festival que va trencar amb el fang, amb el fet d’assegurar el clima, calor, i la mar mediterrània al costat va ser el Festival Internacionals de Benicàssim. El FIBER. Actualment porta vint-i-tres edicions. I gràcies a la reducció del preu del passatge en avió va ser un èxit a tot Europa. Amb figures europees i bandes de primer nivell. El FIB, és el resultat de platja i de benestar organitzatiu a vora mar. L’Eivissa idíl·lica dels hippies, amb una fusió d’estils eclèctics, increïble, canviant a juliol on hi ha més avantatges per als visitants, indi rock i pop electrònica. Els germans Morán i el gran promotor anglès Vince Power, han deixat un dels festival més importants d’Europa, amb el Sound, Villarobledos etc. L’any dos mil cinc va nàixer el Festivern a Ontinyent, agrupant folk, amb Freixas i Pau Alabajos; ska, amb bandes mítiques, ja desaparegudes com Obrint Pas, La Gossa Sorda... tres dies d’hivern, i centrat, darrerament a Tavernes de la Valldigna, on tretze mil persones pernocten i frueixen del canvi d’any. Una imitació a la valenciana. Un gran festival al nostre poble. També a l’estiu tenim l’Iboga, en el qual omplin tres dies de febre balcànica. Que va començar a Cullera i va continuar a Tavernes, porta set temporades amb ritmes gypsyn, swing, ska jazz,reggae, amb més de quaranta mil entrades cada any. I enguany tenim un festival més i nou: Mediterrànea Festival amb música indie rock, dirigit a un públic de Madrid i València ciutat, que ompli l’oferta de música en una ciutat tan fallera com la nostra que sap viure al carrer la festa. Tot ha estat una imitació per a donar servei, seguretat i bona música amb uns preus molt bàsics, copiant el que els festivals de música a l’època del barroc, 1700, feien per a la classe mitjana de la població que no podia sentir bones bandes. Per això es va traure al camp on l’espai era ample i cabia gent. A les nostres places valencianes ho van copiar i imitar muntant una zona a cobert per a la banda i al ras el públic. I a falles una de les partides més importants són els concerts. Sempre la música serà fallera, i la falla lligarà a imitació la festa barroca; la banda toca de dia i els macroconjunts ho fa després d’haver sopat. Això sí, el bon menjar que no falte.

MIMÈTICS LGTB

LARA ROMERO

La Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Trans i Bisexuals (FELGTB), va celebrar el passat 26 de desembre el 40 aniversari de la retirada de la referència a la homosexualitat de la Llei sobre Perillositat i Rehabilitació Social. Un aniversari on celebrem un avanç cap un món més tolerant, just i ple d’igualtats. Lesbianes, gais, transgèneres, bisexuals i intersexuals en una societat heteropatriarcal.

100

Eixa és l’etiqueta que persones com jo, els LGTBI, duem penjada al coll cada matí. Encara que tu no vulgues, tu ja estàs dins del col·lectiu, i així és com et miren. La nostra vida no ha estat una elecció a la babalà. He de reconèixer que no ha estat una decisió fàcil el fet d’escriure sobre este tema però pense que hem de defensar els nostres ideals, la nostra moral i els nostres drets sempre que en tinguem l’oportunitat. Ens movem dins d’una societat que tendeix a posar etiquetes a allò que no és mimètic, perquè la paraula normal, o que segueix allò establert per se, sona molt desfasada si en parlem de persones; cadascú és i ha de ser considerat especial i únic pel simple fet de ser-ho, amb gustos, emocions, qualitats i sentiments, entre altres, molt diferents.

101

Per a entendre’ns, tu no t’alces un dia de bon matí i decideixes estimar una persona o prefereixes que t’agraden els xics o les xiques. Mira no, això no funciona així, malauradament. Una persona no decideix estar en un cos que no li correspon, ni tindre unes preferències o altres sense saber-ne les conseqüències. Per sort, vivim en un país on l’evolució i el canvi social va donar passos d’elefant en qüestions d’IGUALTAT, un terme que ens ha obert finestres i portes, una igualtat real que ens ha situat al mateix lloc, sí, ni més ni menys. Us imagineu que només per tindre els cabells negres no us deixaren casar-vos? Bé, una bogeria, veritat? Doncs així hem sigut tractats i discriminats al llarg de la nostra història. Afortunadament, ja hem passat pàgina a l’època on més de 120.000 persones van desaparèixer i Federico García Lorca va ser afusellat, crims que tenen com a títol l’homofòbia de la dictadura. La memòria històrica ens deixa persones com Silvia Reyes, qui va néixer com Manolo Reyes, qui va desafiar la moral de les lleis del règim vestint-se de dona i actuant tal i com el seu cos li ho demanava. Va estar empresonada més de cinquanta vegades patint tot tipus de maltractes, fins i tot va haver d’abandonar la seua ciutat suportant que la família la deixés de costat, tal i com ella afirmava “els meus pares preferien tindre un fill drogoaddicte o assassí que acceptar-me a mi.” Un altre cas va tindre lloc el 8 de juny de 1901. Marcela i Elisa era una parella de mestres d’escola. Elles van protagonitzar el primer intent de matrimoni. Una d’elles es va fer passar per home però van ser descobertes i van haver de fugir del país, atesa la impossibilitat de trobar feina dins d’un sistema judicial que volia jutjar-les. Hi van crear una llei que no parlava només de l’escàndol públic als carrers, sinó en la pròpia intimitat de la llar. Este cas és el d’Antoni Ruiz que tenia dèsset anys quan va sortir de l’armari. Sa mare, que “provenia d’una família pobra, sense educació i sense cultura”, va buscar consell en la seua germana, que al seu parer va buscar consell en una monja, que al seu torn ho va denunciar davant de la Brigada Criminal per ser un perill tant per a la societat com per a si mateix. Encara menor d’edat, se’l van endur de sa casa i el van enviar a la presó Model de València. D’allí a Carabanchel, la gran presó emblema del franquisme, construïda el 1944 per presos polítics i tancada el 2008. Antoni va ser una de les víctimes de les teràpies d’aversió a l’estil Àlex DeLarge perquè acabés avorrint l’homosexualitat i pogués ‘curar-se’. Són molts i diversos els casos que s’han donat al llarg de la nostra història, per sort nosaltres tenim l’oportunitat dia rere dia de marcar una igualtat real als carrers, a les nostres famílies, a les escoles, etc. perquè cap xiquet o adolescent se senta discriminat. Sabeu com se sent una persona quan la miren, la tornen a mirar i miren, després, la persona que porta al costat? No, no ho sabeu. Jo sí. La hipocresia a la nostra societat és l’esport de moda. I m’agradaria acabar deixant alguns dels comentaris que he hagut de suportar després d’eixir de l’armari. —Tu et dutxes al gimnàs? <<Per a gent que arriba a preguntar-se açò, realment té un problema d’homofòbia prou intens. Fins on jo sé, no hi ha un gimnàs on pose: homes-dones-gays-lesbianes.>> —Quina de les dues fa d’home?

102

Bé, esta sí que va ser igual de curiosa com real. Si som dues dones, i es veu que som dues dones, creus que vaig a tallar-me els cabells i a canviar la meua manera de ser? —Encara que estigues amb una xica, jo t’estime igual. <<Perdona? A estes altures de la meua vida no necessite cap aprovació i molt menys que em soltes esta xapa. Que tu no hages eixit de l’ou no significa que la societat no avance.>> I a tots els que en algun moment m’han assenyalat, els mire i els dic, la meua felicitat no té cap preu. Ara sóc forta, tan forta com per a escriure açò lliurement perquè no m’he negat en cap moment l’oportunitat de ser feliç. He donat els passos ferms tal i com he cregut oportú, des del respecte. Em vénen al cap casos d’assetjament, de maltractament i, fins i tot, de violacions i ja és moment de dir PROU. No voldria entrar a parlar d’estadístiques però abans d’escriure aquest article vaig fer una recerca i les dades de suïcidi en adolescents són aterradores i alarmants. Com podem permetre que un xiquet siga humiliat, maltractat o apartat d’una societat que encara marca uns patrons contraris a l’evolució social que vivim? De segur que entre totes i tots farem d’esta vida un lloc respectuós on viure amb dignitat.

103

MIMETITZACIÓ DE MIMETISMES MIMETICAMENT PARLANT RAFA CANTUS

Deia una antiga dita que “no hi ha res de nou davall del sol”. Com totes les dites antigues, i escrites per persones més sabudes que nosaltres, deu tindre part de raó, però en les noves tecnologies i la progressió geomètrica en què estan immersos tots els ramals de la ciència, cada dia perd pes eixa afirmació en la qual obríem este escrit. Encara que els mimetismes han estat presents des de la nit dels temps, ara intentarem trobar-ne en aspectes de la vida que veiem a diari i tot això des d’un punt de vista exclusivament “científic”. Els drons, un invent de fa quatre dies, les aplicacions d’aquest que coneixem fins ara sols són la punta de l’iceberg de tot el que poden arribar a fer, tant en benefici nostre com en perjudici (depèn de les mans que el moguen).

104

No em negareu que té cert mimetisme amb el bumerang que feien utilitzar els aborígens australians per caçar, un aparell que si no trobava el blanc desitjat tornava a prop de tu i no l’havies d’anar a buscar lluny, el que propiciava que tingueres més opcions de llançament en menys temps. En bàsquet equivaldria a agafar el rebot i tindre una segona o tercera possessió... mimetisme a la vista. El pas intermedi entre els aborígens i l’ACB el podríem trobar a les mares de fa uns quants anys (malauradament ja moltes d’elles han passat a millor vida, i les que queden ja estan en edat molt avançada), que tenien l’habilitat innata de llençar l’espardenya i fer blanc en el lloc desitjat el 110% de les vegades, ja podies córrer, amagar-te davall del llit, botar o ajupir-te, que si estaves fent qualsevol malifeta i et veia ta mare, havies passat a ser el blanc de l’espardenya i la col·lisió era imminent (en Astúries i Galícia que les mares portaven el típics socs de fusta, el tema passava a ser bastant més seriós). Els grups de whatsapp de les amigues és una molt bona manera de no perdre el contacte amb gent que estimes, i és que la nostra forma de dur la vida darrerament i molt especialment la manca de temps fan que no ens retrobem i tinguem converses cara a cara i ens assabentem de les alegries i les tristeses. Per això el whatsapp és una perfecta opció per ajuntar persones i que no perden el contacte ni vaja gelant-se l’amistat. Mimèticament en ve a la memòria un grup de dones assegudes en cadires de bova a la porta de casa d’alguna d’elles (a l’hivern al sol i a l’estiu a l’ombra), fent calça, punt de ganxo, solsint qualsevol peça de roba (les mans no paraven mai), escoltant en un transistor la novel·la o la senyora Francis, parlant entre elles i contant cadascuna les penes i alegries i les novetats del veïnat o dels altres roglets de dones que es veien al llarg del carrer, esta confraternització feia que entre elles hi hagués un grau de SORITAT molt elevat, fins i tot la seua relació molt sovint era més propera que la que es tenia amb molta part de la família de sang, exemples de parts en casa on les ajudantes del metge i la comare eren les veïnes hi han hagut moltíssims, igual que quan passava qualsevol desgràcia en una casa, els primers consols i les primeres ajudes eren les del veïnat, així no és d’estranyar que els xiquets/es anomenaren tios o ties als veïns o veïnes. A hores d’ara la majoria vivim en finques i moltes vegades sols coneixes la gent de la teua planta, i si no fóra pels grups de whatsapp passarien setmanes i setmanes sense saber res de familiars directes que viuen a escassos centenars de metres de tu. Que lluny ha quedat eixe sentiment de família tan arrelat a les nostres terres, família de prop, família de lluny, família política (també anomenada família postissa), família de llet... encara que esta darrera ja fa uns quants anys que va a mal borràs per les ingerències de Milupa, Mipapa, Bledine i altres tipus de llet i farinetes. Si cert és que la família ara és un cercle més menut que abans, no és menys cert que un nou element ha passat a formar-ne part: el gos o gossa. Aquest animal ha passat de viure al corral a tindre el seu lloc al saló de casa; de menjar els ossos i sobres del menjar, a tindre una dieta equilibrada en proteïnes, fibra, contingut moderat de grassa, matèria inorgànica, multivitamines A-D-E-B i tot fet amb matèries primeres naturals (segons escriu el fabricant al paquet de pinso); a tindre xip d’identificació (un mimetisme del nostre NIF); a anar periòdicament al veterinari i a la perruqueria; a passejar sempre acompanyat d’algú de la família que té l’obligació d’arreplegar en una borsa de plàstic les necessitats del gosset o gosseta i dipositar-les al contenidor de l’orgànic; han passat a tindre el seu propi vestuari d’hivern, d’estiu, d’entretemps, amb brusa i mocador faller també n’he vist i de pare nadal, superman... Encara que al poble ja no ens ve de nou, farà uns quaranta anys mentre els altres integrants de la raça canina anaven lligats davall de la sorra del carro, el gosset de D. Amado Vila ja lluïa pel passeig (aleshores de Calvo Sotelo) les darreres novetats del prêt-à-porter caní. Molt ha canviat el punt de vista de les persones cap als gossos, en canvi el dels gossos cap a les persones no ha canviat gens, per a ells són primer les necessitats dels amos que la seua pròpia vida i això és una realitat que s’ha vist moltíssimes vegades, ja siga mimèticament parlant o bé utilitzant una mimetització de mimetismes.

105

NO HI HA VOLTA ENRERE

YURIY NEVIRKOVETS

El segle XXI ens ha regalat certa evolució i avanços tecnològics. Amb la comoditat per davant, la societat ha caigut en un egocentrisme sever, perpetuant hàbits que distorsionen la realitat i envolten cada individu en una zona de “lliure contacte”. Físic, almenys. La nostra capacitat de comunicació s’ha vist minvada per la tecnologia esmentada anteriorment. És graciós com un telèfon mòbil, que aparentment serveix per comunicar-nos, haja absorbit la capacitat d’atenció de tot el que ens envolta diàriament. S’han acabat els sopars sense un missatge entrant. Que trist, veritat? Tenint el do de les emocions presencials, preferim la connexió per WiFi. Tornant al tema de l’egocentrisme i seguint amb el de les noves tecnologies, parlem de les xarxes socials. Primer, anem a definir-les: es tracta de ferramentes que faciliten la immersió en un grup social, així que suposen un avantatge per establir connexions amb persones afins (Tenint en compte que prioritzem les converses a distància, evitant qualsevol apropament que puga ser determinant. Irònic, no?) El problema ve quan són les xarxes socials les que ens controlen, i no al contrari. En el moment que una persona canvia els hàbits de vida, opinions i accions, hem de preocupar-nos. I lamentablement, això ocorre des de fa alguns anys. Internet s’imposa a les nostres decisions, impedeix que tinguem personalitat i ens obliga a seguir a un ramat. No hem d’oblidar que darrere de les xarxes socials hi ha grans corporacions que aplaudeixen 106

mentre observen com l’ús de cada aplicació augmenta proporcionalment. Així mateix, el que abans es considerava “seguir a” (grups de musica, moviments socials, lluita i defensa d’un determinat tema), ara ha fet un gir de cent huitanta graus i s’ha convertit en “influencia a” (desgraciadament, a un grup de persones massa jove). Sí, hola influencers, parle de vosaltres. Això no és necessàriament roí. Relativament. Però sí que és preocupant. Posem l’exemple d’un denominat “Instagramer” o “YouTuber” amb més d’un milió de seguidors. Els seus fans, que l’aclamen en cada pas, acabaran vestint com ell, pensant com ell i volent el seu treball. S’ha acabat “de major vull ser metge”, ara les metes són distintes.

Tot això significa que els avanços no necessàriament porten l’evolució pròpiament dita. No hauríem d’estar pendents de quants likes tenim en una foto que probablement hem invertit massa temps a fer, ni establir comparatives per ser la persona més popular. No ens enganyem, això últim sempre ha existit, però ara el cercle del propòsit ha augmentat de tal manera que als adolescents, als que majoritàriament afecta aquesta situació, ja no els val ser els líders del pati: ara volen ser famosos, dels de veritat. I això porta a una exposició tremenda de la persona que pot passar factura en el present i en el futur. Existeix solució? Sí, això sempre. Però no es fàcil implantar-la. Perquè, encara que parega una broma, cal adonar-se’n prompte. Existeixen vídeos que ens recorden la importància de la vida, l’essència de la família i per què hauríem de destinar més temps a viure amb la bateria apagada. I el que he dit, existeixen vídeos. Normalment els anuncis d’empreses que necessiten vendre creant emocions. I eixos vídeos ens arriben a través de les protagonistes: les xarxes socials, que continuen furtant-nos moments, encara que siguen per recordar-nos que hauríem de desconnectar. Però... like i scroll. Resumint, si l’ésser humà es caracteritza per entropessar dues voltes amb la mateixa pedra, ara ho fa simplement perquè no ha alçat el cap del mòbil per veure-la. És hora de deixar de mirar cap avall i mirar més endavant. 107

NOSALTRES NO ENS MIMETITZEM XELO MIFSUD

Les modes, els influencers, els blogs, les xarxes socials, els selfies, els smartphones i un muntó més de paraules d’origen anglés relacionades amb les noves tecnologies ens han fet canviar els nostres hàbits de vida. Lluny queden els llargs cafés amb els amics el dissabte de vesprada, les eternes converses telefòniques mitjançant el telèfon fix de casa o les insaciables xerrades a la porta de casa després d’un dia d’estudi o treball. Ara tot ens ho comuniquem per whatsapp , tot ho publiquem al facebook i totes les fotografies que fem són penjades a instagram. Les modes ens han conquerit i amb aquestes s’han acabat les relacions humanes. Com no podia ser d’altra manera al món de les falles ens ha passat el mateix. Les cartes informatives dels actes han sigut substituïdes pels correus electrònics, ens transmeten els punts del dia de les assemblees per whatsapp, publiquem qualsevol acte per facebook i totes, totes les fotos que ens fem les pugem a les xarxes socials. Les noves tecnologies han vingut per condicionar les nostres tradicions. Tot allò que està relacionat amb la tecnologia és moda i si és moda tendim a copiar el que fa la resta de gent, mimetitzem els nostres actes. I és que la tecnologia ha canviat la nostra manera de relacionar-nos i de comportar-nos. Tant és així que sense adonar-nos imitem el que fa la resta de la gent i perdem d’una manera quasi inexplicable els gustos, la forma d’interactuar, els valors, les virtuts que ens caracteritzen, les idees o creences. A ma casa m’han ensenyat a estimar tot allò que per tradició o per cultura sempre hem fet, no hem entès de moda perquè per sort la nova tecnologia no ha estat present a la vida dels meus pares. Ens han ensenyat a abraçar un amic quan ho ha necessitat, a escoltar quan ha fet falta, a ajudar quan així ens ho han demanat, a voler tot allò que hem aconseguit amb suor i a no deixar-nos influenciar per les opinions de terceres persones, comportament quasi impossible hui en dia. Una de les coses que ens han ensenyat a estimar amb molta força ha sigut la falla, no entenem la nostra vida si no hi és el Cambro. Ens han ensenyat a cuidar les relacions que hem fet allí, les persones que dia a dia compartim casal, independentment del premi que aconseguim pel que fa al monument. La Falla Cambro va tenir una gran etapa en la qual va guanyar grans premis al llarg dels anys huitanta i noranta però amb l’arribada de la compra del casal vam haver de retallar el pressupost del monument per fer front al préstec de la nova casa. Sempre hem tingut monuments dignes però el nivell a la ciutat ha augmentat i nosaltres ens hem mantingut de la manera que hem pogut, i hem intentat invertir en premis que no suposaren tant esforç econòmic, encara que això costara treball als fallers. D’aquesta manera començàrem a interessar-nos per premis com la crítica local, la lletra d’or, el valencià a nivell local i a nivell provincial, la cavalcada del ninot... la qual cosa va suposar que la nostra falla es convertira en una de les pioneres a apostar per aquests premis ja que la resta en un principi no li donaven importància.

108

109

110

Les teles de les disfresses de la cavalcada del ninot han passat a la història amb la introducció de paper, cartró, cartolines, gomets i molta, moltíssima purpurina! Les carrosses s’han convertit en autèntics monuments amb rodes fetes amb molt d’esforç d’un gran nombre de fallers. L’equip de valencià treballa dur per enriquir més si cap una elaborada crítica local o una crítica satírica de la falla; treballa a contrarellotge per tindre un magnífic llibret faller o una temàtica elaborada per al premi de l’ús del valencià local. I, a més, podem lluir d’un gran capità al nostre equip! D’altra banda pel que fa al tema dels monuments, no hem aconseguit grans premis i bona part de la gent jove ha perdut la confiança en la nostra comissió, s’han deixat mimetitzar. Però nosaltres seguim esforçant-nos dia rere dia fent insistència en el fet que la Falla Cambro és casa de tots i cosa de tots. La gent del Cambro hem intentat defendre la nostra cultura més enllà de la tradició de cremar una falla, ens sentim compromesos amb la nostra població i, com no, amb la nostra llengua. Hem intentat transmetre que hi ha més vida al casal si participem junts de certàmens amb treballs elaborats per nosaltres mateixos. Ens sentim orgullosos quan companys nostres recullen premis literaris de gran envergadura d’altres localitats o de la nostra pròpia i cridem ben fort quan després de mesos i mesos de feina l’equip de disfresses s’enduu el guardó de la millor temàtica. Diria una gran mentida si no reconeguera que a tots ens agrada tindre el millor monument plantat al carrer, és més, fins i tot ho trobem a faltar, però he de reconèixer que hem sabut valorar molt l’esforç que hem fet al llarg d’aquests anys i que hem treballat de valent per pagar religiosament tots els mesos el deute. Enguany, l’any que la meua comissió en fa quaranta, l’any que deixem enrere el patiment de poder arribar a final de mes, l’any que hem dit adéu als nostres deutes... qui sap si el destí ens prepara una sorpresa, qui ho sap? Si és així ho celebrarem de debò; i si no, ho celebrarem igual, perquè tots els dies no es compleixen quaranta anys! Mentrestant seguirem fent allò que tant ens agrada: gaudir del món de les falles sense cap complex. Així hem sigut, som i serem: autèntics, sense entendre de modes.

111

QUÈ ÉS AIXÒ DE POLÍTICA? VICENT LLUIS ALMIÑANA PLANAS

Des que era ben menut, sempre he sentit parlar de política, que tot és política em deien, que la política és molt important i com aquesta, la democràcia i el fet que tinguem un representant reial. Però jo mai he comprés tot el que m’han dit sobre aquest tema i tampoc he entès per què un partit és dolent i l’altre no. Hui em pare a pensar en tot el que sé de política i tot ho he aprés perquè ho he sentit o perquè m’ho han dit, aleshores, què és el que en realitat sé jo de política? Segons el que la meua moral em permet vos diré tot el que està bé o malament, però, el que he dit, segons la meua moral; la teua, segurament siga altra i, de segur, que moltes coses que diré seran uns despropòsits, però bé, anem allà. Fa uns anys sentia dir al meu poble que necessitàvem un canvi en la política, que és que els components del partit que ens representava ens estava furtant diners i ningú feia res. Per això es va instaurar un tripartit amb una coalició per poder fer front al partit que havia eixit elegit en les eleccions municipals. Que què va fer aquest tripartit? Que jo recorde, res important.

112

113

Després entra el partit de Compromís, amb moltes promeses per davant però amb més del mateix, primer una votació que no va portar a cap lloc, instauren un poble sense maltractament animal i després fan bous; que si la piscina coberta s’obriria i encara està paralitzada; i per últim, decideixen eixamplar les voreres i llevar llocs d’aparcament. Em sembla molt bé que fem una millora de voreres ja que algunes estaven intransitables però hi havia obres que no eren necessàries i aquests diners s’hagueren pogut utilitzar per a altres finalitats, com per exemple una bona canalització del riu que passa per la nostra ciutat o tan sols a fer-hi una bona neteja. No és necessari que els diners s’invertisquen sols per la zona que transita per dins del poble sinó també per la zona agrícola, pot ser amb una bona neteja ens podríem haver estalviat aquest any tanta pèrdua de fruit o camins inundats i totalment tallats a causa que el riu Vaca es desbordara per algunes zones. Però torne a parar a pensar i és que no m’estranya gens ja que poc abans que ocorrerà tot ja es parlava de les retallades: que si no hi havia bastants diners per a tot, que si estàvem en crisi, i en compte que aquells que incidien a criticar les retallades disminuïren un poc el seu sou mensual, retallen en entitats tan necessàries com la sanitat o l’escolarització. Recorde anar per una urgència a l’hospital i fer cues d’hores per poder ser atès. Després entre proves i proves podies estar tot un matí o que fins i tot podies entrar per a ser ingressat i haver de donar-te l’alta perquè no hi havia llocs ni llits buits per poder fer l’ingrés. Posteriorment senties totes les persones fer queixes com que no eren atesos o que hi havia pocs recursos, que no hi havia personal, però et paraves a fer una simple pregunta com: perdone, em podria dir a qui li ha donat el seu vot? La seua resposta era immediata i amb un to de superioritat: “al Partit Popular, a qui si no? A uns polítics que ens furten i no saben on tenen la mà esquerra?”. Després d’aquesta resposta, sols quedava fer el comentari estrella: “ací tenen el que han votat, les retallades ens afecten a tots” però després si volies descobrir un poc més era tan simple com preguntar: i per què al PP i no un altre? I et donaven altra resposta excel·lent: “perquè així no em toquen la pensió que tinc” doncs ací teniu, una pensió “digna” i una sanitat insuficient! Comencem l’institut i el fet d’anar d’un corredor fins a l’altre és missió impossible, gent i més gent intentant canviar de classe i sense poder arribar a cap lloc. Després pretenem tindre un sistema d’educació semblant al nòrdic on tot va perfecte i l’escolarització és un dels punts forts i poden eixir xiquets amb un nivell més alt que en altres països, però no passa res, podem seguir fent retallades i que la nostra escolarització continue sent molt baixa i tindre xiquets amb assistència escolar nul·la i fracàs escolar. I ara ja és hora de dir tot el que pense sobre el meu “país”. Visc en un país amb molta història però amb un sentiment amb caràcter molt antic i tradicional on els nostres avis no paren de recordar que la Guerra Civil va fer molt de mal i el jovent de hui en dia segueixen enaltint una persona (si així es pot dir) que va crear repressió, una persona que va causar que germans s’enfrontaren entre ells, una persona a qui volen traure de la tomba per traslladar-la a altre lloc i que torne a ser venerat i aclamat com a llibertador i com a una gran persona que. En altres països estaria prohibit parlar d’ell o de qualsevol símbol que pertanyera a la seua dura dictadura. Ja que ens volem parèixer tant a eixos països europeus, per què no comencem a complir les lleis de memòria històrica i imposem el compliment de tota aquella normativa que afavorisca la igualtat i deixem de permetre res que vaja en contra d’aquesta o que represente una repressió? És que no és gens normal que a Alemanya estiga totalment prohibit enaltir el nazisme i ací la gent puga anar tant tranquil·lament amb una bandera que representa el franquisme, i no passa res. No, aquestes coses no

114

s’han de permetre si volem un país millor, perquè amb aquestes accions no faran que el país millore, ens queda molt per recórrer per poder ser un país europeu, integrador i lliberal, però de moment seguirem sent un país tradicional i antic. Fins ací tot el que puc dir. Espere que reflexiones internament i pròximament no penses sols amb la teua pensió o que amb Franco es viva millor, desitge que encara que siga un poc, comences a pensar amb ment adulta i busques el millor futur per als teus fills, néts o tota aquella persona que arribe a aquest món. “Que les coses siguen d’una manera no signifiquen que no es puguen canviar” Merlí Bergeron.

115

UN CONCURS DE PES

AARON MOTA SABATER

Si existeix major satisfacció que escriure un llibre, és que aquest siga premiat a qualsevol concurs literari. Però no parle de qualsevol concurs literari, parle sobre l’esdeveniment que reuneix els millor filòlegs de tota València, escriptors avantguardistes reconeguts arreu del territori i uns grans jurats qualificats i qualificadors que disposen d’un gran criteri. Però, sobretot, posseeixen la millor eina per tal d’avaluar els candidats i ser el més justos possibles... una bàscula! Us heu assabentat ja, no? Parle del concurs de llibrets fallers de la Generalitat Valenciana. Bé, ho reconec, tal volta he sigut un poc irònic. A la fi, els escriptors i filòlegs que deia tan sols són fallers i falleres que preparen durant molts mesos un llibret del qual estan ben orgullosos. El que sí que és cert és que, any rere any, pareix que es valore més la quantitat de fulls que té un llibret que el seu contingut. Però, no heu sentit allò que els millors perfums vénen en recipients menuts? Les bases del concurs i els criteris de valoració estan clars, però, algú pot creure que, en poc més de dues setmanes, el jurat és capaç d’aplicar els criteris correctament llibret a llibret? Per exemple, si hi ha al voltant de cent comissions que han presentat el llibret amb una mitjana de cent cinquanta fulls per exemplar, implicaria la lectura, revisió i aplicació dels criteris del concurs de... quinze mil fulls! És per això que han de tindre un primer filtre per tal d’anar descartant candidats, i aquest, per descomptat, és el pes del llibre.

116

117

Però ací n’hi ha per a tots. Les comissions falleres no es xuplen el dit. A la fi, és un tema de fer comptes, fer un llibret el més gros possible suposa, amb quasi total seguretat, l’obtenció d’un premi. Per tant, el que fan moltes és desenvolupar un llibre d’allò més senzill, en l’interior del qual podria aparèixer la signatura de la mateixa Viquipèdia en tots i cadascun dels textos. Ara, amb una tirada mínima de tres-centes pàgines. I amb més motiu si en cada edició del concurs la Generalitat augmenten els diners dels premis... aleshores, genial! També és possible que el problema siga dels suposats lectors. Bé, si podem anomenar-los lectors, ja que vivim en una societat en què llegir un llibre pareix un suplici, com fer una gimcana d’allò més complicada. I és que el concurs del que parlem exigeix una tirada mínima d’exemplars que s’espera que siguen llegits pels fallers i falleres. Però, tal volta, el destí més probable siga el calaix de l’habitació de cadascun d’ells, sense haver-los fullejat ni tan sols. Això sí, ‘el llibret de la meua falla és el millor de tots i es mereix el millor dels premis’ diran tots els fallers i falleres mentre intenten recordar-ne el títol. Per tant, no cal calfar-se el cap intentant elaborar un bon contingut ja que no el llegirà quasi ningú. I, per descomptat, hem d’anomenar els escriptors. Deixant de costat un poc el llibret faller, cal dir que, hui en dia, qualsevol persona escriu un llibre. Sí, qualsevol persona, fins i tot Belén Esteban! Bé, l’escriu o li l’escriuen, i tots aquests tipus de llibres comparteixen aparadors de les millors llibreries amb altres que realment sí que mereixen estar-hi exposats. Açò fa que es lleve importància al món de l’escriptura i tot el que comporta, o que, almenys, no es prenga seriosament el fet d’escriure un llibre. Per tant, sembla que l’esforç i la dedicació que hi fiquen les comissions falleres en elaborar any rere any un llibret de qualitat, siga en va. Total, si la mateixa Belén Esteban ho pot fer... Doncs, oblidem l’artista de Telecirc, el nom de la qual no vull tornar a repetir cap altra volta, perquè de tant d’anomenar-la estic restant punts de qualitat a aquest llibret. Imaginem, per un moment, que grans artistes de la literatura valenciana posaren el seu art a disposició d’un llibret faller. Per exemple, aquells versos del gran mestre valencià Vicent Andrés Estellés ‘No hi havia a València dos amants com nosaltres...’. Doncs, quedarien en l’oblit junt a milers de paraules d’índole fallera. I és que estic ben segur que hi ha grans artistes escrivint en molts llibrets i, com deia, probablement mai es llegirà ni es valorarà la seua obra. Arribats a aquest punt, em ve una pregunta al cap: s’està perdent el sentit del llibret faller? El llibret faller naix de la necessitat de fer una caricatura de la societat valenciana tenint com a base la crítica i la sàtira, és a dir, reflectir les tradicions valencianes de la mà dels mateixos fallers i falleres. I ara, ni això, hi ha qui contracta professionals per tal que escriguen al seu llibre. Quin desficaci! Doncs, que queda del vertader sentit del llibret en l’actualitat? Està clar que poc, molt poc. És per això que apareixen amb força nous concursos literaris diferents al que organitza la Generalitat Valenciana. Concursos en què, en compte de valorar un llibre en general i donar un premi únic, desglossen aquest per diferents premis o seccions, donant-li, així, la importància que li correspon al contingut. Però, a la fi, quan parle de contingut, parle de molts atributs del llibret. Es tracta de portades que parlen per si mateixes, imatges i fotografies inspiradores que ambienten la lectura del text per fer-nos gaudir d’una experiència vertaderament enriquidora. També hi podem trobar les emocions i els sentiments fallers, reflectits en paraules, dels màxims representants de cada exercici. Pàgines on hi tenen cabuda tots, fins i tot, els més menuts, amb el meravellós Racó Infantil. Poesia i prosa barrejades amb molta cura als magnífics textos literaris que escriuen els fallers i falleres. És a dir, obres que, encara que no pesen molt, tenen tanta qualitat que no importa gens el que diga cap concurs, per molt que pese.

118

Ací s’acaba Mimètics, un llibre que ha nascut i ha crescut de la ment i les il·lusions del grup de gent que participa en aquest llibre. No estem tots els que som, però sí que som tots els que estem. Gràcies per compartir somnis, falles, llibrets i Cambro. Fins l’any que ve.

119

C/ Sant Josep, 127 • Tel. 659 520 202 46760 Tavernes de la Valldigna • (València)

BAR CAMPOS

Esmorzars populars C/ Pintor Sorolla, 8 46760 • TAVERNES DE LA VALLDIGNA Tel. 638 661 3777

La Costera, 18 • Cambro, 3 • Tel. 962 820 969 info@cmbosch.es 46760 TAVERNES DE LA VALLDIGNA

C/ Nou, 10 - Tel. 96 282 00 90 â&#x20AC;˘ 46760 - Tavernes de la Valldigna

La Costera, 16 • Pol. Ind. El Pla Tavernes de la Valldigna - Tel. 96 282 21 46 / 96 282 20 66 Fax: 96 282 28 96 • Talleresauta@redfordcyv.es

M.G.M. Asistencia S.L.

Servicio de gruas y remolcadores de pequeño y gran tonelaje Asistencia en carretera de motocicletas, turismos, furgones, camiones de pequeño y gran tonelaje y autocares Transportes en góndola Alquiler de maquinaria Ctra.Nac. 332, Km. 239 • 46760 Tavernes de la Valldigna - Valencia

Tels: 962836777 / 962820420 www.gruasmgm.com

C/ Levante, nยบ 1 - Entl. โ ข Tel. 722 718 678 46760 - TAVERNES DE LA VALLDIGNA

PINTURES PLÀSTIQUES REVESTIMENTS MANUALITATS BELLES ARTS COLORS A L’INSTANT EINES PER PINTAR TOT AIXÒ I MÉS A:

Avda. Germanies, 91 Tel: 962 821 561 https://www.facebook.com/PinturasVerpinSL

O R DITR A N S

C/ GABRIEL HERNÁNDEZ, 2 BAJO 46760 TAVERNES DE LA VALLDIGNA TEL. 96282 14 07 info@transvercher.com

COL·LABORACIONS

ADMINISTRACIÓ DE LOTERIES • TAVERNES DE LA VALLDIGNA

REAL BAZAR WENLE LEVANTE SL

Gran Vía Germanias, 18, bajo • 46760 TAVERNES DE LA VALLDIGNA - VALENCIA TEL: 96 0117935

OLIVES ANTONI CEBOLLA C/ LA CANTANT VENDRELL,19 • 96 170 27 72 - 619 41 11 96 46410 - SUECA - VALÈNCIA

Oscar Egea Altabert

Tècnic d’instruments de vent Pintor Sorolla, 2, baix • 46760 • Tavernes de la Valldigna Tel. (+34) 655 57 17 33 • oscar@alvent.es • www.alvent.es

DOS EMPRESAS MISMA PROFESIONALIDAD

“Cristalleria Parra” Es una empresa multiser vicios que te ofrece la solución adecuada a los problemas cotidianos de tu hogar. Para cada problema tenemos la solución. Somos especialistas en: Cristal, electricidad, fontanería, obra, etc...

“LUMIÈRE LED” Su función es ofrecer la mejor publicidad a través de nuestra pantalla digital, que cuenta con una: “Ubicación y visibilidad exclusiva, + de 200.000 impactos semanales, gran formato digital de 4 m 2 en alta definición y máxima luminosidad P6”.

.. i. t n e s a t is l ia c e p s e s o m o s e u q r Po

LLÁMANOS: 622 21 40 51