Volem. Llibret Falla Cambro 2022 by FALLA CAMBRO

Volem

Associació Cultural Falla Cambro

Segueix la Falla Cambro:

@ fallacambro@gmail.com

Volem

facebook.com/cambroeslafalla/ twitter.com/fallacambro

instagram.com/falla_cambro/

Pots llegir-nos digitalment en: issuu.com/fallacambro0 O escanejant el codi QR

Dipòsit legal:A-188-2011 Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres. El present llibre ha participat a la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.

Í NVolem DEX 05

INTRODUCCIÓ

SALUTACIONS

COMISSIÓ I CENS

VOLEM FALLES

.Volem que planteu la falla 2020 .Explicació de la falla

VOLEM SÀTIRA

LLETRES FALLERES

RACÓ INFANTIL

TEXTOS A PART

170

.Lletres Falleres .Conte de lletres

GUIA COMERCIAL

La Falla Cambro no es fa responsable de les opinions expressades pels autors i autores dels articles del llibret.

INTRO Volem DUCCIÓ

Volem

Volem naix de la idea de fer un joc amb el lector fidel del llibret de la Falla Cambro, ja que en obrir la primera pàgina i llegir el títol, la primera cosa que es pensa és que Volem deu ser la continuació d’Ales, que com a bons cambrers sabreu que és el títol del llibret de dos mil vint-i-un, aquell que tantes alegries ens va donar en Lletres Falleres. El millor llibret, no el que més pàgines té, ni tampoc el que més pesa, tampoc el més gran; ens referim al que tenia millor qualitat, millor poesia satírica, millor poesia lírica i millor contingut infantil. No ho diguem nosaltres, això seria pedanteria, ho van dir quatre jurats diferents que ni tan sols el van pesar en una bàscula, ni van comptar-ne les pàgines. Solament es van dignar a llegir-lo. Tal volta eixe siga el millor premi de tots. I és ací on destapem el joc que us proposem, ja que Volem no farà referència a la primera persona del plural del present d’indicatiu del verb volar, sinó a la del verb voler.

INTRODUCCIÓ

Així és, hem pensat convertir Volem en un al·legat al desig, ja que en els temps que estem passant desitjar no gasta llum, no costa diners ni té perill de contagi. Què és el que volen els fallers i les falleres? I els nostres infantils? I la societat valenciana, què és el que vol? Volem és un llibret de falla. Un llibret dels que pots subjectar a les mans, d’eixos que no cauen quan els obris. Un llibret amb crítica, amb ironia, amb poesia, amb narrativa i amb assaig. Un llibret fet i pensat per als adults i per als xiquets i les xiquetes. Perquè Volem en la part infantil tornarà a fer volar a la xicalla i els oferirà infinitats de jocs perquè també puguen gaudir-lo, ja que, segons la nostra opinió el llibret és falla i la falla som tots i totes, des dels més majors fins als més menuts. Per a donar pas al contingut del llibret solament expressaré el desig dels membres del grup de llibret de la Falla Cambro. Volem que gaudiu del nostre llibret i que la lectura us faça oblidar aquests moments tan dolents que estem passant. Volem poder celebrar amb vosaltres la setmana fallera i que ens trobem al casal. I, sobretot Volem que el pròxim any ens tornem a veure en aquest raconet de cultura i tradició en què s’ha convertit el llibret de la Falla Cambro. Volem... Associació Cultural Falla Cambro

SALUTA Volem CIONS

Vicent Almiñana Magraner President

La pólvora i la música són els protagonistes del meu somni i sempre, quan desperte, tinc l’angoixa de no poder fer-los realitat. Les ferides a poc a poc cicatritzen, i tots i totes sabem que hi ha un abans i un després. El temps passa sense que nosaltres puguem fer res i quasi sempre diem: “M’ha faltat temps per a gaudir”. I per aquest motiu hem de traure la part positiva de les coses. Rosa, Paula i Guillem, junts hem de continuar l’aventura que vam començar cap al 2020 i que el temps va detenir. Falleres i fallers, amigues i amics, ara més que mai hem de ressorgir de les cendres com ho hem fet any rere any per a poder continuar gaudint del que més ens agrada: LES FALLES! Penseu que la festa fallera i la germanor mouen les falles en general i, sobretot, mou la nostra benvolguda Falla Cambro en particular. Vicent Almiñana

SALUTACIONS

Rosa Romero Giner Fallera Major

Hi ha vegades que una simple pregunta pot fer-nos rememorar sensacions que últimament hem perdut. Així, quan els membres del grup de llibret em van fer preguntar què és el que volem, em va vindre a la ment solament una resposta: volem falles. Però al mateix temps em vaig plantejar que no podem tindre falles sense que s’acabe aquesta maleïda pandèmia i per aquest motiu em vaig posar a pensar que l’única solució racional per a poder tindre falles és que la pandèmia ens deixe celebrar-les. Per això el meu principal desig i el que més volem els fallers és que el covid s’extingisca i ens deixe tornar a la normalitat perquè volem retrobar-nos i gaudir junts. Volem sentir l’aroma dels coets en cada despertada. Volem reunir-nos cada migdia al pavelló i fer-nos una cervesa i una cassalla. Volem desfilar el dia de l’Ofrena. Volem matinar el dia de Sant Josep. Volem veure les nostres falles al carrer i plorar d’alegria quan les planten i de tristesa quan les cremen. Volem estar cansats el dia vint de març. Però ara més que mai volem aprofitar cada moment que tenim de la falla, dels amics i de la vida. Rosa Romero

SALUTACIONS

Rosa Romero Giner Fallera Major

Vicent Almiñana Magraner President

Guillem Cantus Ijarro President Infnatil

Soc Guillem, i voler, voler, si he de triar, vull que les falles siguen normals. Sí, unes falles com les de sempre, amb despertades; coets (a part del president, coets dels que exploten); el xocolate de la tia Vicen i companyia; jocs infantils per als xiquets, ja que quan vaig començar de president infantil em feien molta il·lusió, però com que ja han passat alguns anys, gaudisc més de veure els més menuts jugant que fent-ho jo mateix. Vull que torne la rutina fallera que teníem abans: els sopars al casal, els assajos, les reunions... Que el casal torne a tindre vida! Enguany vull que es facen tots els actes fallers que corresponen. Vull lluir al costat de la nostra Fallera Major Infantil, vull vestir els vestits de gal·la, però el que més desitge són unes sabates noves perquè les que tinc m’estrenyen per tots els costats. Fallerets i falleretes, vull veure-vos a tots per la falla, que hem de recuperar molt de temps. VISCA LA FALLA CAMBRO! Guillem Cantus

SALUTACIONS

Paula Vidal Gimeno Fallera Major Infantil

Soc fallera des que vaig nàixer, i com qualsevol xiqueta sempre he volgut representar a tots els fallerets i falleretes de la meua comissió. Des de novembre de 2019 tinc eixa sort, i encara que no hem pogut gaudir de molts actes i activitats, estic segura que enguany ho podrem fer com correspon. Com a representant de tots els infantils de la Falla Cambro intentaré que puguem gaudir de tot el que ens deixen fer i que cada xiquet gaudisca en tot moment. VOLEM menjar el millor xocolate que es fa en tot el poble (el que fan les dones de la meua falla). VOLEM agafar una cadira i veure com munten el monument en mig del carrer, eixe que tant de temps portem esperant (mentre els més menuts escampen l’arena pertot arreu). VOLEM gaudir de cada un dels ninotets de la falleta, enamorar-nos dels detallets, de la pintura, de la crítica i de les sorpreses que segur que trobarem. VOLEM fer despertades i tirar coets pels carrers del nostre barri (encara que això li ho deixe al meu amic, i President Infantil, Guillem, que a ell això li agrada molt més que a mi). VOLEM anar a la plaça per vore quin premi ens donen enguany (a vore si ho encerten més en la falla infantil, que ens el mereixem). VOLEM portar-li les flors més boniques a la Mare de Déu i demanar-li tota la salut que últimament tanta falta ens fa. VOLEM poder cremar les falles per a poder tancar el nostre cicle, que encara que ha sigut molt diferent, no deixa de ser el nostre, les nostres ansiejades i esperades FALLES. Però sobretot, VOLEM unes falles segures, amb tota la nostra gent, amb SALUT i amb ganes de passar-ho bé. Paula Vidal

SALUTACIONS

Paula VIdal Gimeno

Fallera Major Infantil

Guillem Cantus Ijarro President Infantil

Falla Cambro

COMI SSIÓ Volem I CENS 21

COMISSIÓ FALLA CAMBRO

PRESIDENT Vicent Almiñana VICEPRESIDÈNCIA Aurora Cantus - Jose Antonio Martinez - Joan Blasco - Joan Meló Antoni Moreno TRESORERIA I COMPTABILITAT Salvador Fons - Luis Ferrer - Ximo Mifsud - Jose Miguel Losa LOTERIA Ximo Mifsud - Enric Fons - Vicent Almiñana ACTIVITATS Rodolf Gómez - Merxe Armengol - Carolina Pérez - Rosa Mª Ripoll LLIBRET Empar Mayans - Enric Fons - Sonia Ijarro - Aaron Mota - Andrea Pachés Jose Antonio Martinez MONUMENT Rodolf Gómez - Bautista Martínez - Antoni Correoso PLAYBACKS Maria Ciscar - Aida Meló - Sergi Moreno - Raquel Mollà - Carla Cantus Aina Escrihuela

COMISSIÓ I CENS

INFANTILS Raquel Mollà - Elisa Gómez - Vicen Mifsud Joan Almiñana - Alba Castelló

ACTIVITATS DIVERSES Salvador Peris - Francesc Gimeno - Llorenç González Pepe Gómez

COMUNICACIÓ I XARXES Empar Mayans - Aaron Mota - Aurora Cantus

GESTIÓ D’INFRAESTRUCTURES Justo Fonseca - Joan Cantus - Toni Fons - Ivan Català M. Àngel Talens - Juamba Llopis - Vicent Ciscar

CAVALCADA DEL NINOT Genoveva Estornell - Sonia Sales - Elvira Cascales - Empar Palomares - Mª Carmen Brines - Mar Pérez Nerea Pozos - Carmen Sifres

CONTINGUT AUDIOVISUAL Toni Casanova DECORACIÓ MONUMENT Sergi Moreno - Nerea Pozos - Raquel Pons Carmen Sifres - Verónica Martínez - Belén Grau Mariola Cucarella

ESPORTS Pau Fuster - Adrià Carbó - Jordi Enguix ELECTRICITAT Gabriel Almiñana - Sergio Marrades - Jose Sala Victor Corso

RÈGIM INTERN Encar Talens - Ximo Mifsud

TEATRE Raquel Fons - Pilar Mafé

PROTOCOL Encar Talens - Sonia Ijarro - Belén Grau Gemma Benavent - Anna Sirerol

BTT Luis Ascó - Jose Sala - David Pineda - Victor Corso

BAR Rodolf Gómez - Enric Fons

PIROTÈCNIA Juan Enguix - Belén López - Joan Almiñana

CENS Falla Cambro FALLER

Vicent Almiñana Magraner • Joan Almiñana Planas • Vicent Lluís Almiñana Planas • Gabriel Almiñana Romero • Vicenta Almiñana Vidal • Pilar Altur Vercher • Antoni Álvarez Casanova • José Andrés Sanchis • Jose Alberto Arias Grau • Mercedes Armengol Fernández • Luis Ascó Escrihuela • Regina Teresa Ascó Fons • Susana Bellver Mayans • Gema Benavent Brines • Vicent Ignaci Benavent Llinares • Eugenia Blasco Ciscar • Francesc Blasco Juan • Joan Blasco Lara • Juan Francisco Blasco Llácer • Anna Blasco Llinares • Joan Blasco Llinares • Manuel Francisco Blázquez López • Àfrica Bono Palomares • María Bononad Brines • Mª Josep Bordes Felis • Laura Brines Brines • Maria Teresa Brines Hernandis • M. Carmen Brines Juan • Lorena Brotons Vidal • Sara Brotons Vidal • Joan Rafael Cantus Carbó • Aurora Cantus Enguix • Joan Cantus Enguix • Carla Cantus Marco • Adrià Carbó Péris • Aitana Carrió Bosch • Eider Carrió Bosch • Elvira Cascales Martínez • Alba Castelló Sánchez • Sandra Castelló Sánchez • Iván Catalá Camarena • Cristina Cazorla Granados • Maria Ciscar García • Vicent Ciscar García • Carles Climent Martínez • Dulce Company Vidal • Antonio Corralero Lorenzo • Josep Antoni Correoso Correoso • Ana Corso Martinez • Àngela Cremades Expósito • M. Dolors Cucarella Pérez • Mª Amparo Díaz San Pedro • Joan Enguix Altur • Joan Enguix Giner • Jordi Enguix Ijarro • Aina Escrihuela Cholvi • Juan Salvador Escrihuela Darás • Iris Escrihuela Martínez • Arantxa Cristina Escrihuela Soler • Nora Escrihuela Soler • José Esparza Serra • Anna Espí Bordes • Laura Espí Bordes • Genoveva Estornell Cremades • Ferran Félix Moreno • Eugenia Fernández Tur • Cristina Ferrando Garcia • Luis Ferrer Esparza • Lluís Ferrer Ijarro • Bea Ferreres Gil • Raquel Fons Brines • Joan Enric Fons Escrihuela • Antonio Fons Juan • Salvador Fons Palomares • Pau Fuster Bellver • Jordi Fuster Monzó • Alejandro Gálvez Román • Jordi Gálvez Román • M. Josep Garcia Peris • Josep Roc Garcia Soler • Pilar García Peris • Francesc Gimeno Estruch • Mercedes Gimeno Peris • Isabel Gimeno Sancho • Laura Gimeno Sancho • Vicenta Giner Cantus • Mar Giner Santos-Juanes • Josep Gómez Sala • Rodolf Gómez Arrabal • Elisa Gómez Correoso • José Gómez Talens • Marta Gonzalez Cremades • Llorenç González Mahiques • Juanfran Grau Benavent •

COMISSIÓ I CENS

Sara Grau Clar • Justo Grau Fonseca • Belén Grau Ribera • José Enrique Grau Sala • Pau Ibáñez Mafé • Rosa Ibáñez Moreno • Pilar Ijarro Altur • Ramon Ijarro Altur • Sonia Ijarro Altur • Xelo Juan Mollà • Cristina Lahosa Enguix • Lucia Lama Gómez • Carmen Llácer Escrihuela • Natalia Llinares González • Juan Bautista Llopis Moreno • Belén López Benavent • Josefa López Benavent • Josep Miquel Losa Charco • Pilar Mafé Talens • Maria Magraner Cucarella • Francisco Magraner Grau • Moisés Magraner Peiró • Sílvia Marco Bixquert • Celia Martí Manclús • Blas Martínez Cruzado • Mª Isabel Martínez Franco • Vicenta Martínez Franco • Josep Antoni Martínez Giner • Verónica Martínez Giner • Ángel Martínez Herrera • Baptista Martínez Herrera • M. Empar Mayans Palomares • Joan Meló Ferri • Aida Meló Ferri • Joaquín Mifsud Almiñana • Vicenta Mifsud Almiñana • Xelo Mifsud Almiñana • Miguel Mifsud Pons • Raquel Mollá Franco • Verónica Mollá Ausina • Sergio Monedero Gascó • Víctor Montero Sifres • Sergi Moreno Brines • Francesc Antoni Moreno Casas • Jordi Moreno Mazarrota • Aaron Mota Sabater • Yuriu Nevirkovets • Rosana Oltra Jaramillo • Andrea Pachés Roda • Paula Pachés Roda • M. Empar Palomares Gregori • Paula Pellicer Pons • Vera Pellicer Pons • Àngela Pérez Bosch • Carolina Pérez Bosch • Mar Pérez González • David Pérez Martí • Cristina Peris Cascales • Eva Peris Cascales • Salvador Peris Talens • David Pineda Vercher • Dolores Pons Bosch • Raquel Pons Bosch • Nerea Pozos Arrastia • Elisa Reig Gimeno • Rosa María Ripoll Vitoria • Maruja Román Guirau • Silvia Román Guirau • Lara Romero Giner • Rosa Mari Romero Giner • Vicent Rosa Nativitat • Joan Sala Català • Josè Antonio Sala Fajardo • Jèssica Sala Garcia • Vicent Sales Gómez • Sonia Sales Sánchez • Elena Salido Sánchez • Guillem Salom Meló • Iván Salom Soler • Lidia Sánchez Rodríguez • Mª Carmen Sancho Pulido • Neus Sansaloni Martínez • Adoración de los Reyes Santos Juanes Martí • Josep Santos Juanes Martí • Juan Emilio SantosJuanes Ibáñez • Carmen Sifres Vercher • Ariadna Simó Riera • Juan Antonio Sirerol Bordes • Anna Sirerol Talens • Joan Antoni Sirerol Talens • Roger Sirerol Talens • Maria Elena Soler Hernández • Vicent Talens Bea • Miguel Ángel Talens Bononad • Mª Genoveva Talens Estornell • Vicent Talens Estornell • Sergi Talens Marrades • Sergi Talens Ripoll • Encarna Talens Tur • Andrea Tarrasó Vercher • Irene Urosa Martínez • Isis Vecino Borrego • Antoni Vercher Manclús • Antoni Vidal Felix • Xavier Vidal Hernández

VOLEM Volem FALLES

VOLEM QUE PLANTEU LA FALLA 2020 Enguany serà l’any, ha de ser l’any i hem de fer tot el possible perquè siga l’any i els nostres artistes fallers, Juane Cortell en la falla gran i Miguel Ángel Royo i José María Baixauli en la falla infantil, puguen plantar per fi la falla que cadascú hauria d’haver plantat l’any 2020. La pandèmia que va paralitzar el món, i per descomptat les nostres falles, va impedir veure els resultats finals del seu treball. El mes de març, dos anys després d’haver sigut condemnats a romandre tancats en un magatzem esperem tindre la possibilitat de gaudir de les dues falles. Juane, Migue, Jose vos desitgem que tingueu molta sort i que la crema de la vostra falla servisca per a tancar el cicle i posar fi al malson de la pandèmia que va començar just abans d’aquella setmana fallera que mai oblidarem. Nosaltres farem memòria de les falles que plantareu enguany al nostre carreret mitjançant un fragment de l’explicació d’ambdues falles que vam publicar a Arrels l’any 2020, mitjançant les quals els fallers, les falleres i qualsevol lector del llibret de la Falla Cambro podrà gaudir d’una estona d’humor i rialles.

VOLEM FALLES

Falla 2022 Lema: A l’abordatge Artista: Juane Cortell i el seu equip

Entrarem ara en faena iniciant l’explicació que captarà l’atenció com el cant d’una sirena.

La xica és la seducció per un món de meravelles i històries d’amor novelles en forma de corrupció.

La proposta que ens proposa el xicot de Carcaixent tindrà un centre sorprenent que lluirà bona cosa.

El resultat evident quan esclata la passió de poder i corrupció és sempre un acte imprudent.

Sobre un vaixell enfonsat s’alçarà un gran pirata amb una ànima insensata i un cor ben depravat.

Amb tot aquest gran onatge de presumpta corruptela el pirata alça la vela i es llança a l’abordatge.

El pirata representa tots els valors negatius que el governant primitiu al seu caràcter ostenta.

I per això el seu vaixell amb pesar i desencís s’enfonsa com el país per tot el seu desgavell.

Falla infantil 2022 Lema: Pallassades Artistes: Miguel Ángel Royo i José María Baixauli

Pallassades és el lema que enguany té la nostra falla i segur que amb aquest tema traurà més d’una rialla.

Els pallassos faran riure de manera diferent: uns intenten sobreviure a un canó gran i potent.

Els pallassos són persones de respectable llavor i ens alegren les estones amb alegria i color.

A la nostra societat la gent és molt negativa, i ser pallasso és usat de manera despectiva.

Fer riure és la professió que solament podrà fer aquell que té vocació i un humor clar i sincer.

Nosaltres els proposem fer d’aquestes pallassades un mot que relacionem amb actituds agraciades.

Amb elegància especial ens demostra el seu amor per un art sensacional com la rialla i l’humor.

Intentem ser més feliços i la vida ens somriurà sense excuses ni matisos i aquest món millorarà.

Ens donen la benvinguda amb el seu cor a la mà i amb aquesta gran rebuda l’espectacle ens sorprendrà.

Perquè traure les rialles a l’actual societat sols ho poden fer les falles i els pallassos agrupats.

La pintura dels pallassos és d’allò més especial, fins i tot es posen nassos de mida descomunal.

VOLEM FALLES

Si voleu recordar les explicacions completes de les falles que tindrem al carrer, en aquest codi QR podeu accedir al llibret de la Falla Cambro 2020, Arrels. 31

EXPLICACIÓ DE LA FALLA

VOLEM FALLES

VOLEM Per Jose Colero

Senyores i cavallers, els done la benvinguda a aquest raconet faller d’opinió entretinguda.

Direm fallers i falleres, falles i fallos1 també, tindrem ninots i ninotes2, perquè tot ha d’estar bé.

Ens trobem ací reunits amb enorme expectació per a donar bon sentit a la nostra explicació.

Direm artistes i artistos3, encara que últimament, estiguen tristes i tristos, per tot el que està ocorrent.

Estigueu tots ben atents, no us estresseu ni patiu, veureu com ho fem amé i amb un llenguatge inclusiu.

Posem-nos ara en acció que tota la humanitat espera l’explicació entre clams desesperats.

Ací direm xics i xiques, també, és clar, homes i dones, no volem ser ploramiques: totes i tots som persones.

1,2,3 Aquesta és una nota per al jurat del premi a l’ús del valencià: “Senyores i senyors membres del jurat, per favor, no tingueu en compte aquestes parides lingüístiques, ja que solament són invencions d’una ment desficiosa per culta de la pandèmia. L’autor promet que intentarà no tornar a caure en deliris lingüístics novament mentre vaga per l’univers de les explicacions falleres”.

VOLEM PIRATES Enguany hem volgut obviar el dibuix del nostre esbós, perquè ja el vam ensenyar en els llibrets anteriors.

VOLEM ACABAR

És lògic que el món faller desitge plantar la falla, ja que enguany és el tercer que inventem esta contalla.

Sols volem que aquesta volta siga la definitiva i que enguany cap poca-solta diga que ell no cremaria.

Per això hem demanat a l’amic Juane Cortell, que siga fotografiat per un fotògraf de nivell.

Juane i tot el seu equip encara no han plantat uns ninots ben atrevits que fa anys que estan guardats.

Perquè sembla que a Tavernes quan algú diu destrellats, té conseqüències internes en sabuts il·luminats.

I com és el més pirata, Juane ens ha fet el favor per una tasca tan grata que es convertirà en clamor.

No és que ells no hagen volgut perquè són molt responsables, és que encara no han pogut pel covid indesitjable.

Després s’anul·len falles, i algunes activitats, mentre et demanen que calles perquè tot està acordat.

Perquè enguany volem cremar una falla i uns pirates que ens havien de donar alegries immediates.

I per tercera vegada jo he de fer l’explicació que resulta tan pesada com un còlic de renyó.

Ens adonem que a València2 i a Gandia s’han cremat, i no era cap imprudència com ací ens han alarmat.

Però aquesta immediatesa s’ha fet una eternitat, per això amb gran sensatesa volem ninots i remats.

Tres anys inventant pirates que siguen mereixedors de les paraules innates d’un poeta rimador.

I és que tots volem cremar les falles de dos mil vint, perquè volem acabar el malson que estem patint.

Pels artistes que pateixen, pels fallers que estem sofrint esperances que decreixen i pels que ho estant patint. Volem plantar els pirates i cremar A l’abordatge, prendre decisions sensates i fer resum del bagatge.

2 A banda de València i Gandia, també hi ha hagut altres pobles com Alzira, Paterna, Benicarló, Borriana... on han plantat les falles als mes de setembre i octubre i les han cremades sense que s’haja notat cap increment de la incidència del covid. Aquesta és una dada objectiva, sense cap interés especial de fotre a ningú.

VOLEM FALLES

VOLEM PIRATS Mirant la morfologia que conforma els derivats, trobem certa analogia entre pirata i pirat.

Amb tan gran patologia no és estrany que al parlament bufen vents de porqueria per la boca i per la ment.

I entre tant de desgavell la gent del país es mor, sense trobar el vaixell que els porte fins a bon port.

Tampoc mostren llunyania pel semantisme temàtic, perquè el pirata seria un pirat asimptomàtic.

Els pirates s’escaroten i provoquen gran revol, mentre els habitants exploten perquè el poble està de dol.

No estic parlant per parlar, pose els punts sobre la i, no em puc permetre amagar el que ara sent dins de mi.

Amb tanta pirateria per l’excés de vanitat, en política estaria el paradís del pirat.

Allò que és més aberrant és que en els temps de pandèmies els únics rumbs concordants siguen insults i blasfèmies.

Jo que tant he navegat per oceans de burrera he de dir que m’he cansat de beure tanta bromera³.

I per altra equivalència que hi ha entre boig i pirat, un polític en potència és el rei del poc trellat.

S’emboliquen cada dia en absurdes discussions, usant la pirateria tan sols per robar escons.

I un polític té burrera per a donar i repartir, però jo d’eixa fartera em resistisc a morir.

3 Salvador Bolufer, trobador pegolí, en un dels seus poemes feia una descripció del burro (o millor dir de la persona que fa de la burrera un mitjà de vida), llepaculs per antonomàsia: Si és burro el que passa pels camins de la burrera, més burro és el que l’acaça tragant-se la polseguera.

VOLEM SABER Les antigues oratòries conten que en un llogaret es relataven històries de les gestes meritòries que mai ningú havia fet.

Però ell sempre buscava una solució eficaç i cada estiu ens portava un festival que bramava com un orgasme fugaç.

El poble volia saber què feien els governants, per si hi ha algun bandoler que intentava contrafer el bé d’aquells habitants.

Els veïns el denunciaven perquè no podien dormir, i els regidors exclamaven que això era perquè becaven i es desvetlaven de nit.

El lloc se situaria enmig d’una bella vall en la qual governaria i ostentava l’alcaldia amb Compromís un brivall.

L’alcalde va confiar en un amic regidor, que un dia va contractar una empresa per a portar internet a tots els racons.

Aquell jove governava amb gran astúcia i recel i al poble demostrava que en el càrrec que portava ningú li prenia el pèl.

L’empresa va foradar propet de la séquia Mare un clot espectacular per poder subministrar internet en aquell paratge.

L’alcalde sempre es mirava amb molta expectació, ja que ningú l’esperava fa tres anys quan presentava Jordi Juan la dimissió.

Els diaris d’aquell dia conten ben clar aquell fet: però ell diu que no sabia que l’empresa excavaria un clot bonic i grandet.

Des de llavors ha tingut una única espineta: cada temporal s’endú amb enorme promptitud l’arena de la Goleta.

El regidor ho negava perquè no volia eixir d’un partit que el presentava com l’oxigen que alenava el votant de Compromís. 36

VOLEM FALLES

Amb sorpresa encisadora i amb enorme educació, va haver-hi una regidora que amb sensatesa electora presentà la dimissió.

El PP es va adonar amb enorme jubileu que podrien acusar l’alcalde per no acabar un antic projecte seu.

Hi ha qui diu que està ballant al ritme de Compromís, i altres que està aprofitant el temps que està governant per a traure el seu profit.

Al final de les tensions i guerres a l’interior, van haver dues dimissions: la xica d’educació, i aquest mateix regidor.

I es queixaven als plenaris per no acabar la piscina, feta amb préstecs milionaris i que va ser un calvari quan manava la gavina.

Ara sense oposició l’alcalde i la regidora segellen la seua unió amb gran compenetració i força demolidora.

Mentrestant els habitants que habitaven la Marina es van quedar indignats sense provar els encants d’internet de fibra fina.

Les tensions se succeïen per tanta pirateria, i per Youtube s’oferien plenaris on discutien amb enorme antipatia.

Però els ha eixit un mussol amb careta angelical, un Ciutadà que amb control ha fet més d’un patracol a les xarxes socials.

Un altre dia van arribar uns habitants per la dreta que intentaven demostrar la vàlua popular per a evitar la desfeta.

Fins que un dia va arribar un esclat de salvació, el PSOE es va adonar que podia governar formant una coalició.

El Ciutadà en qüestió i altre membre del partit, tenen una gran visió i tot el que passa al món ells ja ho havien dit.

Atacaven amb constància i gran força el consistori, i posaven rellevància en alguna extravagància d’aspecte contradictori.

La roseta socialista va hissar banderes de pau; una xica amb molta vista i caràcter idealista, que ara és una peça clau.

I continua la història que un dia s’acabarà, i amb una clara oratòria de manera meritòria per la Vall es contarà.

VOLEM RENÀIXER Fins ací hem arribat enmig de noves pandèmies que ens porten martiritzats, amb milers de contagiats, barbaritats i blasfèmies.

L’OMS aconsella posar restriccions i quarantena, i el govern vol ignorar els consells per apostar per l’ús de la mascareta.

Entre dosis de vacunes, i objectors negacionistes, han aparegut llacunes en les tesis analistes dels científics optimistes.

Mentrestant al parlament segueixen la discussió de manera permanent, patètica i depriment, sense trobar solució.

Sembla que hi ha una variant que està tocant els collons, i diuen que està escapant a l’efecte dialogant que té la vacunació.

Entre tanta discussió ens trobem desesperats, mentre augmenta la infecció en tota la població fins a límits insospitats.

Amb opinions diferents entre alguns governs i l’OMS, no trobem els referents que donen consells adients a la variant d’Omicron.

I els experts com són experts, ens anuncien amb fortuna, que ací solament és cert que protegir-se amb encert és posar-se la vacuna.

VOLEM FALLES

Encara que alguns sabuts creuen que hi ha un microxip tan espavilat i astut que controla l’actitud d’aquells que ho ha consentit.

Nosaltres l’esperarem a la porta del casal, perquè solament volem renàixer, com sempre fem, de la falla que hem plantat.

El que té la immunitat, i això ja no és cap primícia, és l’emèrit abdicat que fins i tot ha esquivat la covid i la justícia.

I arriba el moment de dir que la història s’ha acabat, m’ha costat molt decidir els versos que han de servir per a fer un gran comiat.

Ara diu que vol tornar, i l’espera l’amnistia, cal dir que quan se’n va anar el regal que ens va deixar és una greu malaltia.

Per això desitjaré que tingueu força i salut, perquè és el que volem en aquests temps tan dolents, tan dramàtics i morruts.

VOLEM Volem SÀTIRA

Jose Colero

VOLEM SÀTIRA Un llibret sense sàtira és com una paella sense sal o un pastís sense sucre, ningú diu que no es puguen menjar, però quan ho fem sentim que falta alguna cosa. Eixa és la sensació que sentim quan obrim alguns del llibres immensos i treballats que fan les falles de tota la Comunitat i ens adonem que tenen molt de condiment, però a alguns els falta sabor. És per aquest motiu que realitzem aquest apartat cada any dins del nostre llibret, perquè no concebem un llibret de qualitat sense poesia satírica, la sal que els valencians i valencianes aportem a les falles. No hem d’oblidar que des de temps de Bernat i Baldoví els llibrets de falla naixen per a fer explicar la falla, per a fer pensar i per a posar el dit al forat. I encara que últimament les falles hagen apostat per la monumentalitat i no per l’enginy i la gràcia, hem de tindre present que una falla ha de fer riure, ha de dir sense abusar i ha d’insinuar sense sobrepassar el límit de l’ofensa, perquè les falles són crítica, són sàtira i són humor. Solament recordar a aquells que per un motiu o un altre tenen alguna menció en aquest recull de poemes, que qui no vulga pols, que no vaja a l’era, i que s’han de sentir orgullosos d’aparéixer a les parides dels fallers i de les falleres, perquè això significa que els recorden i estem pendents de la seua tasca; i si la intenció és bona, comprendrem els errors. Desitgem també que ells siguen capaços de comprendre els nostres. Esperem, doncs, acomplir les expectatives i fer-los passar una bona estona de lectura de poesia satírica, encara que per als que no els agrada l’humor i la ironia sempre poden llegir altres llibrets més grans i més doctes que el nostre, i fets per gent més il·lustre i més seriosa que nosaltres. En totes les falles de València, i dic totes sense excepció, hi ha el buscador de peladets del dia de la plantà. Segons el meu amic Juane Cortell els que busquen peladets són aquells que donen pel sac a l’artista durant les hores que dura la plantà. Li he posat el nom de Quimeretes, ja que és aquesta qualitat, la de ser un quimerós, la que el fa fer i contrafer per tal de fer, en alguns moments, la vida impossible a l’artista i a tota la comissió. Això sí, de faena... ben poc. 42

VOLEM SÀTIRA

Quimeretes. El dia de la plantà d’una falla com déu mana, sempre apareixerà el que el món coneixerà com al faller almorrana.

Després canvia de grupet i posa més llenya al foc: “Quan jo siga president, canviaré a eixe albercoc!” Però arriba la faena, i com no vol treballar, diu que li fa mal l’esquena i no es pot agenollar.

Només arriba l’artista, descarrega els atifells i una caixa surrealista plena de claus i pinzells.

Mentre tots posen la gespa, Quimeretes portarà en una mà una cervesa i en l’altra un bon entrepà.

Primer puja el cadafal, els ninots i figuretes, i quan creu que és el final sempre apareix Quimeretes:

I si el premi el fa feliç, cridarà rotundament: “Mira que jo us ho vaig dir, és un artista excel·lent!”

“Allà dalt hi ha un peladet, que no el penses retocar?” mentre afirma satisfet que no ho diu per a incordiar.

Quimeretes sol estar en totes les comissions; és molt fàcil de trobar, ja que sols vol destorbar i tocar sempre els co...

En eixe mateix moment Quimeretes se’n ve amunt, s’acosta a un grupet de gent perquè vol fer-se el sabut. “Enguany li falten ninots, tampoc arriba a la mida, este artista és de calbot...” posa el dit a la ferida. Passa de nou a l’acció continuant el discurs: “Amb eixa composició no li guanyem a ningú”.

Aquest poema li’l dedique a Juane Cortell. Tal volta Quimeretes l’ajude a trobar la falla perfecta. 43

Les xarxes socials s’han convertit en el mitjà imprescindible per sentir-te part del món. Últimament s’ha vist, sentit i llegit per qualsevol xarxa, i fins i tot a altres mitjans com la televisió, els periòdics i la ràdio, que ha aparegut una nova figura dins del món de les falles. Aquesta nova aparició demostra que les falles s’estan modernitzant i comencen a ajustar-se a la realitat que demana el segle XXI: igualtat de gènere en tots els aspectes de la vida. Tot i això, tant el món en general com en les falles en particular, hi ha coses i personatges que no canviaran mai.

He llegit en internet. He llegit en internet que al món faller fa furor una moda que em té abstret, i m’ha posat de manifest que ara hi ha fallers majors. De seguida m’he apuntat de forma reglamentària en un paper que he presentat a l’actual secretària. El problema ha arribat, només ho he dit a ma casa: ma mare s’ha desmaiat i ha tirat una carcassa. És que la seua il·lusió era tindre una xiqueta, fer-la fallera major, i manar una miqueta. I envaïda d’emoció, ja comença a incordiar que enguany la presentació ha de ser espectacular.

VOLEM SÀTIRA

No vol ja més desgavells, vol un mantenidor digne, i entre roses i clavells que Francisco cante l’himne. I eixos que fan el llibret, comenta que són babaus, sempre el fan ben xicotet per no gastar-se els cacaus. També ha dit al president que parle enguany amb l’artista i que faça un monument que li enlluerne la vista. Per no parlar de les bledes eixes que fan les disfresses, que sempre li posen pegues quan diu les seues idees. Diu ma mare que al casal enguany no hi haurà cassalla, perquè no troba normal que es bufe tota la falla. I al final, és evident, el president cabrejat ha anunciat ben contundent que el meu regnat s’ha acabat. Tant s’hi val faller major o que hi haja una fallera, qui sempre sembra el terror i provoca el malhumor és la mare punyetera.

Arriba el mes de març i una espècie en perill d’extinció ix als carrers. Es tracta dels jurats de falla. Es tracta d’una espècie que s’alimenta d’il·lusions falleres. És amiga d’alguns artistes fallers i enemiga d’altres, i el major depredador que pot trobar-se és el de l’espècie fallera després de la lectura dels premis. Actualment en l’espècie dels jurats de falles solen fer-se una pregunta: què és millor una falla gran i mal acabada o una falla menuda i ben acabada? Al final segons la humil opinió de qui escriu és que el jurat, a l’hora de valorar, fa el que li dona la gana: uns valoren el volum, altres l’acabat, altres donen el premi a l’amic artista. Tal volta tot siga qüestió de la quantitat de cassalla que hagen begut esmorzant.

Per a ser jurat de falla. Per a ser jurat de falla oblida’t de cap curset, la lliçó que ací es detalla és la regla de batalla on radica el gran secret. Recorda que el verb jutjar és emetre una opinió, dictaminar o arbitrar; que és sinònim d’opinar el que t’isca dels collons. La primera condició d’un jurat intransigent es basa en l’aplicació d’una pròpia puntuació sense cap remordiment. No valores la pintura, eixa moda està passada, ni el guió, ni cap figura, ni el tamany, ni l’escultura... ni si està ben acabada.

VOLEM SÀTIRA

Pega la volta a la falla perquè et vegen els fallers i fes com si t’importara el que diu eixa morralla que han escrit als cartellets. La segona és fer favors a l’hora de puntuar, així te’ls han de tornar... el refrany diu que l’amor, amb amor s’ha de pagar. Deixa’t d’imparcialitats de justícies i favades; si tens alguna amistat, demostra-li lleialtat amb premis a cabassades. Seràs l’amo del carrer, de les places i els casals, no hi haurà artista faller que no et porte al seu taller per convidar-te a esmorzar. Acabarem la lliçó per a ser jurat de falla amb la recomanació d’acabar la puntuació fent-te una enorme cassalla. Serà l’única manera que estalviaràs sentir com la València fallera crida amb cridòria sincera: “La mare que l’ha parit!”

Des de temps de la prehistòria està demostrat que la major causa de separacions matrimonials és l’aparició d’un tercer personatge que provoca un canvi en l’estabilitat de la parella. Els indicis que alguna cosa està funcionant malament sempre són els mateixos: primer la desconfiança, posteriorment la falta d’apetit sexual i finalment l’acceptació que el matrimoni ha arribat a la seua fi. Per aquest motiu, la prevenció és fonamental, per tant cal detectar qui serà el tercer en discòrdia des del primer moment.

Tres, som multitud. Vas arribar a ma casa, com un regal de Nadal, envoltat en paperassa i un aspecte angelical. La meua dona plorava quan et va tindre a les mans, al mateix temps que brindava amb el més car dels xampanys. Jo, mentrestant, et mirava amb fraterna admiració, i encara no sospitava la teua doble intenció. No sé bé què va passar; ara la dona em comenta que ha trobat amb qui jugar i fa cara de contenta. I estic un poc preocupat perquè en arribar la nit quan encara no ha sopat ja se’n vol anar al llit.

VOLEM SÀTIRA

Sembla que les malalties que la tenien feta un drap, han sofrit grans millories i amb tu no té mal de cap. Els dissabtes a la nit em prepara un entrepà i m’envia amb els amics: i això em té desconcertat. Ella es queda a casa a soles, i t’agafa entre els seus dits, perquè diu que la consoles fins que us quedeu adormits. Mentre en afers de parella té desgana transitòria: ja no em vol donar morella, ni tastar la safanòria. Diu que no li trobe el punt, que no la sé acontentar, que tu eres molt més profund i a més la saps escoltar. Ara veig que un matrimoni quan hi ha en mig un tercer, rebenta com si el dimoni es ficara a coeter. I em quede ben compungit gitadet al mig dels dos, blasfemant pel maleït Satisfyer dels collons.

LLE TRES Volem FA LLERES 51

LLETRES FALLERES Arriben temps de llibrets anunciant dates festeres; dissenys, textos i versets. Això són Lletres Falleres. Són les nits sense dormir, d’enllestir i rematar, començar a corregir i acabar de maquetar. El moment en què el destapes després de llargues esperes i li acarones les tapes. Això són Lletres Falleres. Són les sàtires punxants, assajos enriquidors, narracions exuberants i dissenys innovadors. Els sentiments dels xiquets, les emocions més sinceres, les crítiques dels fallers. Això són Lletres Falleres.

LLETRES FALLERES

Són la llengua que els teus pares t’ensenyaren a estimar, eixa llengua que tu parles i que sempre vols parlar. Mentre exclames amb anhel i llàgrimes vertaderes que és més dolça que la mel. Això són Lletres Falleres. Són els desitjos ardents de lloar nostra cultura entre icones evidents d’eterna literatura. La dolçor dels dolçainers en solfa de meravelles guiats pels tabaleters. Això són Lletres Falleres. Són la llàgrima que emana i impregna de sentiment la cultura valenciana que vol reconeixement. I són falla, i són remats, són ninots, masclets, palmeres, són somnis fets realitat. Això són Lletres Falleres. Jose Colero

Conte de lletres.

VOLEM VOLAR Eren les huit de la vesprada del dia u d’octubre. La gala de les Lletres falleres estava a punt de començar i els nervis demanaven ballar a les paraules que cada vegada eixien amb més dificultat. Les mans tremolaven i les mirades penetraven en els ulls de la resta de falleres i fallers que havien vingut a gaudir d’una gala que cada any resulta més emocionant i entranyable. I allà, sobre una taula, ajagut entre carícies i mirades, estava Ales, i tal volta ell era l´únic que sabia que un conte de fades estava a punt de convertir-se en realitat. Després de la setmana del mes d’agost que havíem passat en la qual havíem tingut notícies diàries en forma de nominacions, arribàvem a Alzira amb una carta de presentació inesperada i immillorable conformada per cinc nominacions.

LLETRES FALLERES

Havia sigut un any difícil per als fallers i les falleres de la Falla Cambro, un any en què tampoc plantaríem falla, i això comportava algunes crítiques per part de gent d’altres falles que sí que cremarien la falla i que eren contraris al fet que el nostre llibret poguera competir en Lletres Falleres o en Conselleria. Hi havia qui presumia de l’esforç que havia fet la seua falla per tal de cremar i poder ajudar tots els col·lectius fallers com pirotècnia, artistes o indumentaristes. Però eixos fallers obviaven l’esforç que havien fet els membres del llibret de la Falla Cambro per haver pogut tirar endavant un projecte que naixia de les butxaques dels fallers i falleres, un projecte que regalaria la publicitat a les cases col·laboradores d’anys anteriors, perquè pensàvem que la situació tan complicada que estaven patint les empreses després del confinament, mereixia que els tornàrem la confiança que havien dipositat en nosaltres. No sé quin és el tipus d’esforç que aquestes falles havien realitzat per tal d’ajudar els altres, però nosaltres havíem donat tot el que podíem per abraçar i animar a aquestes empreses a seguir endavant. Tal vegada la intenció és el que compta i la nostra humil intenció podria ser més valuosa que la de totes eixes falles que tenen els diners per solucionar tots els problemes que se’ls posen al davant.

Ens reuníem per videoconferència perquè era impossible fer-ho al casal, i cada vegada que engegàvem l’ordinador per parlar amb l’equip, el cor ens feia un tomb per recordar-nos que eixe dia tampoc ens trobaríem al casal amb un entrepà i un muntó d’històries per contar-nos. La nit va començar, curiosament, amb el lliurament dels premis en els quals no estàvem nominats, però al nostre interior el pols s’accelerava de manera inversament proporcional al temps en què s’aproximaven les primeres nominacions. I aquestes no van tardar a arribar. Aleshores com un conte de fades i follets, tot va esdevenir com per l’art de la màgia. El primer a arribar va ser el premi Falla Portal al millor poema líric amb el poema Ales de Jose Colero. Seguidament va ser el torn del premi Malva a la millor poesia satírica amb el poema Epístola poètica del mateix Colero. A continuació va arribar una de les sorpreses més grans de la nit: el premi COMFET al millor contingut infantil d’un llibret de falla.

LLETRES FALLERES

I, a poc a poc, arribàvem al final de la gala mentre ens adonàvem que cada any en aquell mateix moment de la gala, ens disposàvem a gaudir de manera relaxada d’un final en el qual mai havíem estat convidats; el final amb què es nomena el millor llibret de Lletres Falleres, eixe premi que valora la qualitat d’un llibret sense mesurar-ne el pes en una balança i sense comptar-ne les pàgines, simplement com s’han de valorar les bones obres: analitzant cadascuna de les parts per separat. I Ales, que continuava descansant sobre una taula de l’entrada del saló, feia una estona que havia començat a somiar que sí que hi ha contes que es converteixen en realitat, i es preguntava per primera vegada per què ell no podia ser-ne el protagonista. Hi va arribar l’hora. Després de fer lectura dels nominats, la jove presentadora va obrir un sobre i el temps se’ns va tornar a parar, igual com ho va fer aquella nit de Mascarada. Llavors va traure un paper i va emetre un lleu somriure. Tal volta perquè estava a punt de contribuir a la nostra història o perquè s’havia adonat que David havia guanyat molts Goliats. Només va pronunciar la primera síl·laba de la nostra Falla Cambro, Ales va començar a volar com volen els esperits feliços, alhora que els crits en forma de ramells d’alegries arribaven fins al nostre casal on els amics i amigues que no van poder anar a Alzira seguien la gala a través de les xarxes socials. I sense saber com, les llàgrimes van acudir a Alzira perquè no es volien perdre que Ales era el millor llibret de Lletres Falleres de 2021.

I va ser en aquell moment quan es va despertar del seu somni entre les mans de tota aquella gentada que volia acaronar-lo i abraçar-lo, de tots aquells fallers i falleres de tota la Comunitat Valenciana que li feien reverències i llançaven floretes que arribaven al cor d’Ales, de tots els que estàvem acompanyant-lo i dels que estaven al casal esperant-lo amb els braços oberts. Perquè com aquell conte de la ventafocs, Ales havia sigut creat per unes fades que prenien forma de falleres i fallers que van perdre un poquet del seu temps per escriure i donar-li la vida, per fer-lo mereixedor d’un premi que li donaria vida eterna. Eixos fallers i falleres que mai han fet fitxatges galàctics, com aquells equips de futbol en els quals participen jugadors de la terra, per donar prestigi a un llibret que creen per guanyar. I a causa del cansament del dia i les emocions de la nit, Ales es va adormir entre les cançons de bressol que aquella nit li van cantar cadascun dels fallers i falleres de la Falla Cambro a qui havia guanyat el cor, i tal volta va somiar que un dia un llibret fet per falleres i fallers de la Falla Cambro, com en el conte més gran de fades i falles, guanyava el Premi Lletres Falleres i passava a la història. I mentre ho feia, tots aquells que l’havien llegit, s’adonaren que Ales seguiria volant eternament. L’equip del llibret de la Falla Cambro

LLETRES FALLERES

RACÓ INFANTIL Tots els xiquets i xiquetes volen ser, en algun moment de la seua vida, astronautes. Doncs, ací et donem l’oportunitat de ser-ho! Si superes tots els reptes que et proposem al Racó Infantil podràs obtindre un diploma de... ASTRONAUTA DEL CAMBRO!

EXPLICACIÓ INFANTIL LEMA: DEIXA VOLAR LA IMAGINACIÓ ARTISTA: QUI HO DESITGE

Enguany volem proposar amb una noble intenció que els menuts deixeu volar la vostra imaginació.

I com ja la coneixeu si llegiu l’explicació, vosaltres dibuixareu una falla en condicions.

La pandèmia ens ha obligat a fer el joc divertit perquè com no hem cremat tot sembla que és repetit.

Pareu atenció al que diu el vers i cada apartat, i segur que decidiu el dibuix més adequat.

Per tercer any seguidet tenim el mateix esbós, i si apareix al llibret, serà un poquet enfadós.

Prepareu retoladors, i els llapis més especials, jugueu a ser inventors i artistes professionals.

EL CENTRE I ELS REMATS (Comencem a dibuixar la part central de la nostra falleta imaginària. Tin en compte que hauràs de seguir les instruccions que et diuen els versos i fer un centre i sobre el centre un o diversos remats). EL CIRC Al circ de l’alegria trobem gent particular: pallassos amb simpatia que ens intenten alegrar.

Hi ha pallassos que fan gràcia tocant uns grans instruments, altres fan una acrobàcia amb objectes sorprenents.

Al circ també es pot trobar un simpàtic tocador on es poden maquillar i retocar-se el color.

Al circ hi ha ballarines que fan uns balls elegants amb figures tan divines que encisaran els infants.

El canó llança als pallassos amb força descomunal i ells han de ser capaços de sobreviure al ritual.

PART DRETA (Una vegada hem triat el nostre centre, podrem omplir de ninotets la part dreta de la nostra falleta. Ací tens una sèrie de desitjos d’uns xiquets i xiquetes perquè pugues convertir-los en ninots de falla). ELS DESITJOS De major voldria ser astronauta de l’espai d’aquells que els agrada fer viatges sense desmai.

Desitge ser una bruixa d’un conte fet realitat, amb un encant que no afluixa per mostrar la gran bondat.

Desitge ser el cuiner d’un magnífic restaurant, d’aquells que els agrada fer un dolç gran en un instant.

Desitge ser aviador per volar per tot el cel amb un enorme reactor i un copilot molt fidel.

Sols desitge que ma mare siga una fada animada, i que el seu poder empare la gent més necessitada.

Desitge ser mariner, que és un ofici molt vell, i navegar el mar sencer amb un xicotet vaixell.

Desitge ser un follet per fer moltes malifetes, faré riure els fallerets i també les falleretes.

Desitge tindre un regal d’un enorme os de peluix, que siga suau i especial i que tinga molt d’embruix.

Desitge tindre un gosset per ensenyar-lo a jugar, serà el millor amiguet que mai s’ha pogut trobar.

Desitge ser la princesa d’un conte fet realitat, i viure amb rapidesa batalles de veritat.

PART esquerra (Finalment, hauràs de dibuixar la part esquerra de la nostra fallera imaginària amb la confecció d’un jardí molt especial. Es tracta d’un jardí de les arts mitjançant el qual tindrem dibuixades totes les escenes de la nostra falleta i t’hauràs convertit amb artista faller o fallera; això sí, deixant volar la imaginació). EL jardí El pintor amb molta cura pinta molt emocionat, una bonica pintura que amb cura ha elaborat.

També hi ha una ballarina que enlluerna el món sencer amb un ball que il·lumina pel seu bonic moviment.

També hi ha un grafiter que amb pots d’esprai decorava i acabava de fer una obra que impressionava.

Un mim amb tota l’estima va oferir una bella flor a aquella ballarina a qui va lliurar el cor.

També hi havia al jardí una excel·lent escultura, es tractava d’un David d’una enorme envergadura.

Aquell amor tan sincer que va nàixer aquell dia el coneixerà el món sencer amb enorme simpatia.

I ara... dibuixa la teua falla a partir de cada explicació! centre i remats

part dreta PART esquerra

Si has arribat fins ací, i has dibuixat tots els ninots que compondran la teua falleta et donem l’enhorabona. Ara sols has de pintar-la i que els teus pares t’ajuden a penjar-la a les nostres xarxes socials. 67

Cens infantil

Gabriela Almiñana Sifres • Martín Almiñana Sifres • Dàlia Àlvarez Benavent • Dario Àlvarez Benavent • Emma Andrés Ferreres • Roser Andrés Ferreres • Victoria Ascó Fons • Vicent Beltrán Sancho • Asier Benavent Grau • Ferran Benedito Gimeno • Josep Blasco Juan • Gema Campos Garcia • Guillem Cantus Ijarro • Estrella Cantus Pérez • Manel Cantus Pérez • Alba Chaveli Bono • José Vicente Chaveli Garcia • Luis Chofre Armengol • Carla Climent Boscà • Aitana Corralero Felis • Asier Correoso Falquet • Jose Emilio Correoso Falquet • Unai Correoso Falquet • Lucia Cors Espí • Marc Egea Cazorla • Gerard Enguix Romero • Jaume Enguix Romero • Julia Escrihuela Gascón • Andrea Escrihuela Mollà • Manel Escrihuela Mollà • Adriana Fernández Tur • Adriana Fons Cogollos • Valeria Fuster Bellver • Maria Gallardo Magraner • Vera Garcia Castelló • Sara Giner Garcia • Joel Giner Santos-Juanes • Paula Gómez Sales • Alba Gómez Tur • Marcos González Cremades • Guillem Grau Gimeno • Cristina Grau Peris • Martina Grau Peris • Eric Haba Ibáñez • Iker Haba Ibáñez • Ian Ibáñez Mafé • Ángel Ibáñez Tavira • Ivan Ibáñez Tavira

Quim Iborra Català • Aitana Ijarro Martí • Ramon Ijarro Martí • Diana Jiménez Talens • Maria Jiménez Talens • Erika Lis Soler • Lucia Llinares Vargas • Iker Llopis Pérez • Alma Losa Martínez • Josep Losa Martínez • Moises Magraner Cucarella • Carla Magraner Talens • Iris Martí Camarasa • Nico Martínez Blasco • Àngel Martínez Corella • Guillem Martínez Pérez • Izan Martínez Pérez • Emma Mifsud Brotons • Idaira Monedero Salido • Irene Monedero Salido • Daniela Montero Corso • Víctor Montero Corso • Daniel Ochoa Román • Neus Pelegrí Castelló • Mireia Pérez Mifsud • Conxa Ribis Mollá • Rosa Ribis Mollá • Clara Ribis Mollá • Mireia Roca Castelló • Andreu Roda Villar • Emma Rodríguez Giménez • Roma Sala Palomares • Jordi San Juan Català • Biel San Martín Hernández • Maria Santosjuanes Gimeno • Adrián Savall Martí • Alejandra Savall Martí • Josep Soler Bono • Paula Sorlí López • Lia Talens Cremades • Inés Talens Fuentes • Izan Talens Ibáñez • Sergi Talens Ibáñez • Mario Talens López • Joan Talens Mifsud • Ximo Talens Mifsud • Carles Talens Ripoll • Ivan Tormos Calzada • Salvador Tur Juan • Manel Valero Díaz • Guillem Vidal Gimeno • Paula Vidal Gimeno • Emma Yébenes Gómez • Mireia Yébenes Gómez

Laberint Aquest astronauta s’ha perdut en el camí a la lluna. Ajuda’l marcant-li el camí perquè arribe a la seua destinació:

sopa de lletres L’agudesa visual és una qualitat molt ben valorada pels astronautes. Eres capaç de demostrar la teua trobant totes les paraules ocultes a la sopa de lletres?

A I

O E

O L

A Q H

M F

M S

O G

M U

O P

V S

A H

K J

M Z

A I

O H

A P

O M E

W U

A L

W B

O N

V E

ASTRONAUTA COMETA JÚPITER METEORIT TERRA COET EXPEDICIÓ LLUNA SOL UNIVERS

sudoku Aquests planetes i la nau s’han mogut de la seua òrbita. Dibuixa o completa amb els números corresponents el següent “sudoku” per a tornar-los al seu lloc.

encreuat Completa aquest encreuat a partir de les següents definicions:

VERTICALS

horitzontals

1. Sigles de l’agència espacial del Estats Units. 2. El planeta roig. 3. Planeta en què vivim. 4. Satèl·lit del planeta Terra. 5. Estrella situada al centre del sistema solar, que ens aporta llum i calor.

6. Persona que viatja a l’espai. 7. Fenomen en què un astre s’interposa davant d’un altre.

diploma D’ASTRONAUTA Pots comprovar el resultat dels diferents reptes anteriors escanejant el següent codi QR:

Si has superat totes les proves amb èxit, ja pots obtindre el teu diploma d’Astronauta del Cambro.

diploma D’ASTRONAUTA EL MEU NOM ÉS:

I HE superat TOTES LES PROVES PER A ser...

ASTRONAUTA del CAMBRO.

inserta la teua foto ací

LA FUTURA EXPEDICIÓ DE LA FALLA CAMBRO

20-07-2021

LÍA TALENS CREMADES

04-03-2021

HÉCTOR GRAU CORDERO

17-01-2021

ROSER ANDRÉS FERRERES

TEXTOS Volem A PART

VOLEM Volem per un cel d’esclats asserenats ajupits entre hiverns amb remors de perennitat esperant les albes de dolces confitures. Mentre els espolins, brodats amb penjarelles de roses han romàs adelerats en un receret ombriu esperant l’arribada de temps de pintes animades. Llavors la timidesa dels pasdobles somorts es rebel·la per preludiar rosades d’esperança que s’entrellacen amb coets de frescor de despertà. I la ciutat, ensopida en letargies de pandèmia, esperona entre abraçades de cridòria i alegries que alimenten els somnis de primaveres. I volem per les cercaviles agosarades per a escodrinyar les arracades dansadores que flamegen pampallugues de felicitat i giravolten amb les notes desenfrenades que auguren dies de sabates amb mal de peus i somnis de setmanes de versos utòpics. De sobte les nits d’enfosquiment etern esdevenen clarors en meravelles i ninots atrafegats, i els colors, com el so de l’ocellada enjogassada, curullen els carrers, i els casals, i les falles, i entre les flames de màgia i delectances, volem riure totes les felicitats perdudes. Jose Colero

VOLEM ser com tu I wanna be like you, same as you No better no worse, same as you I wanna be like you, same as you I need to cross your sea by swimming until where you are (I don’t want to get hurt, Roxette 1996) Tic, tic-tic, tic-tic, tic, tic... M’estic ficant nerviosa. Tic, tic-tic, tic-tic, tic, tic… Molt nerviosa, més aviat histèrica. Respira tranquil·lament, Carme, ara de seguida acabarà aquest martiri. Tic, tic-tic, tic-tic, tic... O no! Ja n’hi ha prou! —Es pot saber què fas, sol de la meua vida? —pregunte dolçament intentant controlar la mala llet que bull al meu interior. Maleïda l’hora que vaig llegir aquell llibre de la Montessori aquesta per tal de no crear cap trauma als meus fills. “Ja veuràs que interessant i quant aprens”, em digueren, i no dic que no, però, tampoc ha de ser massa bo per a la salut tant d’autocontrol, no? Fotre! I damunt m’ignora, la criatura! —Amor meu, què és eixa continuada dringadissa que em té fascinada? —l’interrogue fent-me la interessada. Cap resposta. —Rei meu, que no escoltes ta mare? —rei?, malament, la monarquia i jo no hem congeniat mai i ell ho sap, a vore si així se n’adona. Bravo! Em mira amb cara de pocs amics, faig com que m’importa poc haver-lo molestat i amorosament repetisc. —Estic emocionada d’escoltar eixe tritlleig que m’ompli de ganes de ballar, però podries silenciar-ho? Intente llegir una estona i estar relaxada —un gran somriure m’ompli la cara mentre les ungles intenten travessar-me les palmes de les mans. —Gràcies, vida meua. —Ah, bé! Eres un poc exagerada, no? —respon amb mofa i mirant-me fixament als ulls diu —Perepunyetes.

TEXTOS A PART

Això em faltava! Ara sí que l’ha dit bona, estic a punt de replicar emprenyada però, no sé com recorde la “pèrfida” Montessori. Sí, sí, eixa que no ens permet als pares esplaiar-nos com ens agradaria i pense: “Carme, deixa la novel·la a un costat i aprofita aquest bon moment per a interactuar amb aquest sac de testosterona i ximpleria a parts iguals”. —Si no et suposa una gran pèrdua de temps i estic segura que no, perquè perdre el temps és el que fas contínuament, m’agradaria que m’explicares què estàs fent amb tanta passió. Tal vegada així podria entendre tan venerable devoció pel mòbil i podria acceptar concedir-te un poc més de temps, si el dia tinguera més hores, per distraure’t amb tan productiu i beneficiós dispositiu. Què et sembla? —Crec que no ha entés res, però sembla proactiu. Mare de Déu, quina joventut! —Mare, estic mirant Instagram i Tik-tok, i per si vols assabentar-te, és molt entretingut. —No dubte que ho siga, fill, però profitós i saludable, tampoc. Explica’m per què sona eixe tic-tic que em martelleja el cap? Què fas realment? Què mires i per què és tan divertit? —Són plataformes de xarxes socials, saps què és una xarxa social, no? —una mirada meua ha sigut suficient perquè continue parlant —un espai virtual on qualsevol es registra obrint un compte o perfil i pot pujar fotografies i vídeos per publicar-los i on els followers —em mira i jo assentisc amb el cap, no soc tan antiga com vol fer-me creure —li donen likes —em mirà de reüll i jo alce la cella, no cal dir més, continua parlant atemorit—i tot això. Mira —. Tot seguit, comença a lliscar el dit gros per sobre la pantalla del mòbil passant les fotografies a una velocitat impossible per a retindre cap imatge a la retina, alhora que sona el maleït tic-tic: amics, esportistes, firmes comercials, cantants, models, un poc de tot. Aclaparador.

—Para, fill, para! —No puc suportar una altra vegada el tediós so, el tinc avorrit. Déu em done paciència per continuar amb aquesta croada en què m’he clavat i eixir victoriosa. Prove de mostrar-me fins i tot interessada —Crec que fins a eixe punt ho tinc bastant clar, entenc que cada tic és una nova imatge i quan sona dues vegades i sorgeix un cor és el “m’agrada”, no és així? —Molt bé, mare, ja eres tota una experta, au me’n vaig que he quedat amb els amics. —Un moment fill. He vist que a vegades fiques que t’agrada i ni tan sols has vist la imatge, per què ho fas? — interpel·le el meu fill que em mira estranyat. —No sé, la veritat —contesta amb un somriure, alça els muscles i em fa un bes —Adeu mare, fins després. Agafe novament el llibre i intente llegir, però no puc traure’m del cap el que ha dit el meu fill, no sap per què ho fa, atabaladora resposta. Connecte l’ordinador i m’assec a la cadira decidida a fer un màster accelerat en xarxes socials. Després d’una llarga estona de navegació virtual estic esgotada i el pitjor de tot preocupada, no soc capaç d’entendre eixe menfotisme i negligència. La gent utilitza les xarxes socials per mostrar-se com si fora l’aparador d’una tenda i espera l’acceptació de la resta del món. Entenc que una firma comercial empre les xarxes per estendre la seua marca, fins i tot que contracte models, esportistes i artistes (com diria la meua iaia en referència a actors i actrius), per arribar al nombre més gran de persones, encara que hui en dia podem incloure qualsevol famós siga per mèrits propis o grimpadors oportunistes i paràsits socials, que cada vegada en coneguem més, i que nosaltres com a societat i amb ferramentes com les xarxes socials i els programes televisius de més baix interés cultural i màxima vulgaritat fomentem (i no val a dir: “Jo no n’he vist mai cap”. Perdona, ni dos minuts? Vinga va, a qui volem enganyar?).

TEXTOS A PART

Però, què aconseguim amb tot açò? Quines conseqüències estem provocant en els nostres fills? (Anotació personal molt important: “Recorda Carme, no eres psicòloga”. “És cert, però m’esplaiaré, m’abelleix”, respon l’altra Carme). Doncs adolescents imperibles que no saben el que volen, que no tenen una personalitat clarament definida, que no coneixen l’esforç per aconseguir moltes coses que els venen ja donades i que es limiten a bambolejar cap on els porta l’onada. Diguem-los Baby Boomers (1946–1964), generació X (1965–1980), mil·lennals (1981–1995), generació Z (1996–2010) o generació Alpha (2011–2025), i les que vindran després, tant s’hi val (potser m’he extralimitat allargant l’adolescència però, hi ha tant de Peter Pan solt/solta pel món i la gent està tan susceptible amb el fet de complir anys que no vull caure en el pecat d’excloure ningú). Tinc la sensació que hem passat del “Mamá, quiero ser artista” (comèdia musical de 1986), a través de “Bend it like Beckham” (pel·lícula de l’any 2002), a vull ser com tu, i tu, i tu, i també tu, i per què no, també tu, sense cap criteri ni sentit. Perquè tu m’agrades, i l’altra/l’altre m’encanta, i aquell/aquella m’encisa (denotes un desgraciat intent de llenguatge inclusiu) i tot això en qualsevol àmbit, en qualsevol lloc, a qualsevol hora, fins a l’infinit i més enllà. I mentrestant l’autoestima desapareix, la creativitat i l’originalitat ja no tenen cabuda i s’impulsa i premia la simple i regalada còpia atés a l’ordinariesa i la mediocritat imperant. No és fantàstic? (Anotació personal: Estic desvanida, crec que no m’ha quedat malament aquesta reflexió, potser fins i tot acabe compartint-la).

No sé si riure o plorar, com hem aplegat a ser tan ignorants i tan manipulables? No seré jo qui s’atrevisca a trepitjar terreny polític, digueu-me agosarada, però em permetré ressenyar que després de la Llei General de l’Educació de 1970, hem patit i patirem una sèrie de despropòsits anomenats: LOECE, LODE, LOGSE, LOCE, LOE, LOMCE, (i no estic jugant a travallengües) que considere que no han ajudat molt a promoure la tan nomenada cultura de l’esforç. Llàstima! Això sí, com que sempre anem a remolc de la resta de països més avançats i la globalització és el que és, podem consolar-nos, no som els únics. Bravo! Mentrestant gaudirem de fotografies excepcionals, imatges curioses, vídeos còmics, reflexions poètiques, cartes emotives i tot allò que una ment cultivada o una altra de perversa estime compartir, i la nostra resposta, si escau, tant de bo es limitarà a regalar-li un cor o relliscar el nostre dit per sobre com un subtil gest de menyspreança. I pregarem en silenci perquè els nostres descendents no es deixen arrossegar per cap de les ximpleries i bogeries que podem vore a les xarxes que tant ens fan riure o aquelles altres modes, més aviat perilloses, i que s’exposen sense cap mena de filtre amb tota classe de conseqüències. Vull ser com tu, igual que tu. Ni millor ni pitjor, igual que tu. Quanta admiració i alhora perill contenen aquestes paraules. Si t’ha agradat, polsa “like”. Podeu seguir-me en xarxes socials en #vullsercomtu (Anotació personal: —Carme, ni pensament de compartir aquest escrit, encara ens queda un poc de seny, sigues seriosa. —Clar, no cal dir-ho, com vaig jo a entrar en eixe joc? —respon l’altra Carme. PD: Ha, ha, ha. Sònia Ijarro

TEXTOS A PART

VOLEM ser patrimoni A qui no li agrada l’art, la bellesa, la cultura la festa, la literatura, etc.? A tot el món! D’acord, tal vegada no a tot el món li agrada tot a açò a la vegada. Pot ser que a una persona li agrade l’art plàstic, la música i la festa, però no la literatura. Doncs bé, no “estem ací” per a debatre els gustos de cadascú, perquè com diu la famosa dita popular “per a gustos, els colors”. En el que sí que estem tots d’acord és amb l’afirmació que les falles són art, bellesa, cultura, festa, literatura, música, creativitat, bon ambient, la tradició i moltes coses més. Per tot açò: Volem Ser Patrimoni! I des de fa uns anys ho som, ja que el 2016 les falles (i tot el que les envolta) van ser declarades Patrimoni Immaterial de la Humanitat per a UNESCO (Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura). Volem continuar sent patrimoni per sempre, sí, però aquest somni aconseguit fa cinc anys sols ens va donar alegria i satisfacció, perquè el fet d’obtindre la condició de Patrimoni Immaterial de la Humanitat té un significat simbòlic únicament (encara que no és poca cosa). No et donen res, ni una placa, ni un trofeu, ni un premi econòmic. Però us imagineu el disgust que haguérem sentit tots els fallers i falleres si aquell 30 de novembre de 2016 la nostra candidatura no haguera sigut acceptada? No vull ni pensar-ho.

TEXTOS A PART

El fet d’haver rebut aquesta distinció ens ha fet “mirar-nos un poc el melic” o, si voleu, mirar-nos a l’espill per a buscar eixa excel·lència que es mereix la festa fallera. Perquè les falles les fem les falleres i els fallers, però no són per a nosaltres sols, no. Són per a tothom que desitge gaudir-les. És important ser Patrimoni, ja que d’aquesta manera tenim moltes més oportunitats de promocionar la nostra festa, inclosos actes musicals, pirotècnia, entres altres. Però el més important és, tal vegada, promocionar les falles fora del mes de març, doncs falles són tot l’any, i l’any faller comença immediatament l’endemà de la “cremà”. Així que, perquè les falles són de tots i per a tots, hem de participar i gaudir tots del nostre patrimoni valencià, hem de gaudir tots de LES FALLES! Toni Sirerol i Encar Talens

VOLEM volem,volem... 31/12/2021 (19 h) Abans déntrar a l´última dutxa de lány, m’acomiade de tu i passe a contar-te els meus propòsits dány nou. 1. 2. 3. 4.

Resistir més enllà del mes de gener acudint al gimnàs. És una hora bona per a “L’OPERACIÓ COSSET”! Després d´aquesta nit... Bé, va, després de la nit de Reis, començaré el nou estil de vida per restar eixos quilets de més que el confinament, i el que no és confinament, ens ha deixat. Després de dos exercicis fallers de vacances, vull viure les pròximes festes josefines al màxim. Vull aprofitar cada segon al casal, des de la despertà fins al final de la revetla. Ja descansarem el dia 20. Últim propòsit i més important! Dur a terme tots els propòsits d´any nou.

Sense res més a dir… A pel 2022! He anat un instant a casa per dutxar-me. Aprofite per a escriure´t les últimes paraules abans de la tan esperada plantà. Aquesta serà una nit llarga, amb molta feina, però molt emotiva. L´afrontem amb molta il·lusió i energia després de dos anys sense viure una nit com aquesta. Ens veien la setmana que ve per contar-te cada detall de les falles del 22. Esperem que el temps es comporte bé i ens respecte.

TEXTOS A PART

16/03/2022 (02.32 h) COMUNICAT OFICIAL AEMET VALÈNCIA. Davant la previsió meteorològica de les últimes hores, ens veiem en l´obligació de suspendre els actes fallers fins a nou avís a causa de la DANA Josepa que arribarà a la nostra comunitat passada la mitjanit. El malson continua. Aquesta vegada per culpa del mal oratge. Li hem donat temps al temps i ell ha sigut qui, una vegada més, ens ha arravatat, en l’últim segon, allò que més anhelàvem. Carmen Sifres

VOLEM volar Sempre que sentim la paraula volem, és molt fàcil relacionar-la amb el verb voler, ja que és evident que a la vida les persones desitgem sempre allò que ens agrada o ens agradaria tindre o ser. Però per causes de l’homonímia, dues paraules poden escriure’s de la mateixa manera sense que tinguen res a veure, i és aleshores quan jo, sempre relacione la paraula volem, amb un altre verb que no té res a veure amb l’anterior: volar. I és que si escoltem la paraula volar, ens venen a la ment moltes accions, però sobretot pensem en el sinònim de llibertat. Des de sempre l’ésser humà ha desitjat tindre llibertat per a dominar el món, però mai ha pogut igualar-se amb els animals aeris, ells ocells, ja que aquests sols amb un moviment d’ales, aprofitant tots els corrents d’aire, poden enlairar-se i solcar el cel. Després de molts intents, i alguns fracassos, les persones aconseguiren volar i transportar persones, amb els primers avions anomenats “flyer”. Amb el pas del temps milloraren la maquinària però canviaren l’objectiu, en compte de ser un mitjà de transport passà a ser una arma bèl·lica que sembrava el terror tant al cel com a la terra i feia prevaldre el mal sobre el bé, i amb aquesta acció eliminaren la il·lusió de fer volar la nostra imaginació per la pau i un món millor.

TEXTOS A PART

De menuts, abans de dormir la mare ens conta històries on els protagonistes volen i cobren vida i de jovenets llegim còmics amb els quals també fem volar la imaginació amb els personatges. Amb el pas del temps hem sabut que en qualsevol cultura o època de la història sempre han estat presents éssers alats (siguen veritat o mentida). De fet en la religió cristiana els àngels estan presents tant de paraula com en fets, fent-nos recordar que volar és acció de la divinitat i que està molt lluny de les nostres possibilitats. Mariam Magraner

VOLEM volar lliures I penses que la vida és com un castell de naips. Vas construint-la a poc a poc, amb calma, amb molta paciència, a vegades s’enfonsa i tornes a començar, amb molta més cura, si això és possible. Reserves l’última carta per a coronar el castell, el Rei. I en aquest viuran, com sempre ocorria en els contes, eixos que acaben en “i van ser feliços…” el Rei i la Reina. Perquè sempre ha sigut així, o això deien. I de sobte, quan estàs a punt de col·locar l’última carta un moviment inesperat fa que el teu castell s’enfonse sense poder-ne fer res. I eixa última carta, sense saber com ni per què, no és el Rei que tant esperaves. La Reina? I és que quan gires la carta i la veus, un tremolor recorre el teu cos provocant la seua ensulsiada. La Reina? Per més que t’ho preguntes no trobes resposta. I vols construir de nou el teu castell, però el tremolor no et deixa, no pots llevar-te del cap eixa carta. Una carta bella però no la que havies triat, tu vas decidir triar la carta del Rei. O és la que havies de triar perquè sempre ha sigut així? O això deien. I de sobte apareixen elles. Milers de papallones que recorren el teu cos cridant “volem volar lliures, volem volar lliures…” No vols sentir-les, por? No saps com enfrontar-te a elles, com fer-les callar. I et veus de nou alçant eixe castell, de pressa, amb nervis, però no ho aconsegueixes, s’enfonsa una vegada i una altra. I quan creus que ja ho tens, t’adones que el que intentes fer no és un castell, és una gàbia en la qual vols retindre les papallones.

TEXTOS A PART

Però el pessigolleig que et provoquen volent escapar cada vegada és més agradable. El trobes a faltar quan elles es calmen, i et relaxes. I encara que continues intentant alçar el teu castell, quan cau ja no et fa tant de mal. Perquè en cada caiguda eixes papallones s’escapen i deixem al seu vol un estel de colors. I una d’elles, la més bella, vestida dels colors de l’arc de Sant Martí, es posa en la carta que havies deixat en un racó de la taula. I l’agafes i la gires: la Reina. I com més la mires més bella et sembla. I mires de nou el teu castell. Només falta col·locar l’última carta. La Reina, per què no? Amb por te l’acostes al castell. Les mans no et responen. Tremolen. De sobte totes les papallones que havien escapat de la gàbia es posen en elles. “Volem volar lliures, volem volar lliures…” repeteixen mentre col·loques la carta. I succeeix el que no volies, el castell torna a caure de la forma més estrepitosa. Damunt de la taula es forma un embull de cartes, però a la teua mà, continua estant la carta que amb tanta dolçor volies col·locar, la teua Reina. I de sobte, d’entre les cartes, milers i milers de papallones alcen el vol dibuixant el més bell arc de Sant Martí. I al final d’aquest, com diu la llegenda, trobes el millor dels tresors. LLIBERTAT I AMOR. “Volem volar lliures, volem volar lliures…”. Moltes vegades som nosaltres els que construïm murs i no castells que ens impedeixen veure que n’hi ha darrere. Escolta les teues papallones i afona’ls, només volen volar en llibertat. Nerea Pozos

VOLEM tornar a creure en... Feia decennis que l’hort dels iaios havia deixat de ser hort i va ser la meua dona la que va decidir rehabilitar-ho. No com a lloc de cultiu —ho havíem intentat a vegades, sense obtindre res—, sinó com un terrenyet amb gespa en el qual els xiquets pogueren córrer i passar la vesprada. Gens pretensiós: a penes un arenal amb pales i poals de platja per als xicotets i una caseta en la qual guardar unes cadires per a nosaltres. I unes rametes de taronger que, si tot anava bé i la naturalesa feia el seu treball, en uns anys ens regalarien alguna navelina. La veritat és que els xiquets van acceptar bé aquell nou lloc de jocs i nosaltres vam començar a portar-los berenar per a allargar aquelles estones. Els majors feien castells o jugaven a la pilota, la xicoteta tenia converses llarguíssimes en un racó amb els seus amics imaginaris i nosaltres xarràvem i gaudíem veient-los a ells. En caure el sol, mentre berenàvem, jo solia contar-los històries. Els parlava de tots els éssers del bosc en els quals jo creia a ulls clucs sent xiquet, com elfs, follets, fades i gnoms, i ells es quedaven mirant-me bocabadats, amb el pastisset de tomaca a mig mastegar.

TEXTOS A PART

Potser va ser tot això el que ens va animar a llaurar una zona xicoteta i plantar algunes hortalisses. No tant amb l’esperança de recollir collita, sinó perquè els xiquets veieren el creixement dels diferents tipus de plantes. Un dia, en el racó allunyat al qual la meua filla menor solia retirar-se a parlar amb els seus imaginaris amics, vaig descobrir una boira vaga, una xicoteta columna de fum que, a poc, embolicava tota la zona i s’esfumava. El primer dia vaig córrer cap allí convençut de l’inici d’un foc, però va resultar un vapor difús, com dic, d’olor agradable. —És el fum de l’humus —em van dir diversos veïns—. Bona terra. Tens bon material ací a baix. Si la cuides, veuràs quina collita. N’hi va haver. En contra del que jo havia intuït, totes les plantes creixien fortes i sanes. Les albergínies, les tomaques, els cogombres, les carabassetes… Però sobretot els pimentons. Mai s’havien vist pimentons com aquells al poble. Prompte es va córrer la veu i els veïns van començar a visitar-nos. Admiraven els pimentons i ens preguntaven el secret: potser un adobament especial, tal vegada una planta tractada… —És l’humus, home —deien alguns, en rogle—. No veieu que el xic no sap d’això? També jo estava incrèdul, ja que en l’hort féiem res d’especial: els majors jugaven, la xicoteta li parlava a l’aire en el seu racó i nosaltres xarràvem i regàvem les plantes, sense saber si més no si era molt o poc.

Però va ser aquell racó el que va començar a preocupar-me. Ens va començar a preocupar els dos. La nostra filla xicoteta ja no volia fer res que no fora romandre en aquell racó apartat, parlant-li a aquell fum vague que, a vegades arribava a embolicar-la. Alguna vegada ens acostàvem per a tractar d’escoltar-la, però abans que arribàrem es donava la volta i ens torçava el gest. —No vull que vingueu —deia—. Sempre que veniu se’n va! No negue que, sense reconéixer-ho, a Iolanda i a mi va començar a incomodar-nos l’assumpte. Vam tornar a preguntar-li una vesprada d’agost, més seriosament. —Diana, amb qui parles tant de temps en el racó? —Amb un xiquet. —De la teua imaginació? Va negar amb el cap i va somriure de nou en mirar cap al racó buit. Aquell vapor eteri havia aparegut de nou. —Amb Jonàs —va dir, va alçar la mà, i va saludar al no-res. Entretant, els veïns continuaven admirant les hortalisses. —Però tu has vist eixos pimentons? —deia un—. En la vida els he vistos jo així. —És que és impossible! —deia un altre—. Si és la primera vegada que agafa una aixadella! —Ha de ser l’humus, és clar. El xic no té ni idea. Sense importar-los que jo els haguera escoltats, es tornaven cap a mi. —Quan maduren ens has de donar a provar d’aquests pimentons, xaval. Promés? —Promés.

TEXTOS A PART

Prompte se’ns va afegir una nova preocupació. Algú estava entrant en el nostre hort, sense consentiment. Ho vam saber perquè trobem alguna planta trencada. Al principi pensem que havia sigut Diana, i vam tornar a parlar amb ella. —Has de tindre més cura, filla —li vam dir, ensenyant-li la planta. —Jo no he sigut! —va protestar. —Ah! No? Llavors hauré sigut jo? —em vaig burlar. Va tornar a negar, amb energia. —Tu tampoc, papà. Ha sigut Jonàs. El cas és que els veïns tenien raó. Res sabíem de cultiu. Obviant l’explicació paranormal de la nostra filla, la meua dona i jo arribem a la conclusió que, per alguna raó que no compreníem, algú estava entrant a l’hort d’amagat i ens estava ajudant amb les hortalisses. Algú que de veritat sabia com fer-ho. Però no vam dir res, potser pensant a descobrir alguna vegada al misteriós personatge, o potser perquè, en el fons, ens agradava que els nostres pimentons foren l’enveja del poble. La veritat és que el costum normalitza fins a les situacions més incomprensibles, i durant la resta de l’estiu continuem acudint quasi cada vesprada a l’hort: Iolanda i jo xarràvem, els dos majors jugaven a l’arenal, Diana passava les hores al seu racó, embolicada de tant en tant per aquell fum fantasmal i algú ens cuidava amb cura l’hortalissa quan no estàvem. Així va ser fins al primer dissabte de setembre. Acabàvem de berenar sobre la gespa i els llegia un conte holandés que conservava des de la meua infància. Els xiquets estaven asseguts enfront de mi, amb les cames plegades. Hi havia una il·lustració en la tercera pàgina i vaig voltejar el llibre perquè la veieren. Clàudia i Diego la van mirar amb l’interés habitual, però Diana no; Diana es va alçar de colp, em va arrancar el llibre de les mans i va començar a córrer cap al seu racó, amb un somriure immens. —Jonàs! Jonàs! Apareixes en un llibre del papà!

No vam saber reaccionar immediatament. Ens vam quedar asseguts mentre la nostra filla s’agenollava a la llunyania i voltejava al seu torn el llibre ensenyant-li el dibuix a qualsevol que estiguera allí. La meua dona va fer la intenció d’alçar-se, però la vaig retindre i vaig agusar la vista. Jure que enfront de la meua filla vaig veure eixir alguna cosa de la terra. Alguna cosa que hauria apostat que era el cap d’un conill de no ser perquè la meua filla xicoteta li estava ensenyant el dibuix de la pàgina tres del meu llibre preferit de menut: La crida dels gnoms, de Will Huygen. La meua filla somreia quan va tornar amb el llibre. A mi em va trobar plorant, no obstant això, i el seu gest es va preocupar. —És d’alegria, filla —vaig voler tranquil·litzar-la. No em va entendre, però la vaig abraçar fort; no com el seu pare aquesta vegada, sinó com qui abraça de nou la seua infantesa i torna a creure en totes aquelles coses en les quals creia llavors.

100

TEXTOS A PART

Aquell estiu no vaig voler recollir la collita i Iolanda va estar d’acord. Una vesprada vam veure que ja no estaven les hortalisses, però l’hort estava inundat d’una deliciosa olor de pimentons rostits. Una columneta de fum eixia del racó de la meua filla. No vam poder donar a cap veí la mostra de pimentons promesa. Tampoc vam voler dir que s’havien fet malbé. Alguns ens van mirar seriosos. —Es veu que algú els va robar a la nit —vaig inventar. —Sí, clar —es va burlar algun—. Per això fa tot el dia olor de pimentons rostits. —En el nostre hort? —vaig tractar de dissimular. —No et faces el ximple. Es veu el fum de rostir-los des de la platja. Vaig somriure perquè feia mesos que esperava aquest moment. —Fum? Jo no sé res d’això, però serà l’humus —em vaig encongir de muscles—. Es veu que hi ha bon material ací a baix. Vaig mirar la meua filla xicoteta. Els dos sabíem que això últim era rotundament cert. David Fernández

101

VOLEM ser Hui dia, youtubers, futbolistes i cantants volen ser els nostres infants, amb molt poca probabilitat de fer el somni realitat. I la vertadera actualitat és que per molt que ho intentaran, metges, mestres o policies seran, però fins i tot molts a l’atur estaran. En un futur incert s’hauran de trobar i dubtes professionals eixiran. En l’adolescència poc voldran estudiar i a classes particulars hauran d’anar. Els pares i mares hauran d’ajudar i animar a escollir la professió del seu fill, perquè un millor futur puga passar però també els peus a la terra hauran de ficar i la butxaca s’hauran de rascar. Una vegada amb la professió escollida, amb nostàlgia i uns somriures recordaran que a la infància volien ser youtubers o futbolistes. Joan Meló

102

TEXTOS A PART

103

VOLEM ser lliures Gener de 2020, començava un any ple d’emocions, començava el viatge… Ningú no s’hauria pogut imaginar mai el que estava a punt d’arribar, un trajecte sense fi que canviaria la vida i els esquemes de la nostra societat. Un virus nou entrava a casa dels ciutadans, el SARS-CoV-2, també anomenat covid-19. Va aparéixer a Wuhan i la resta de la població mundial pensava que al seu país no arribaria perquè ho controlarien abans que isquera de la Xina. Però poc de temps després arribava a Itàlia i la gent va començar a espantar-se i a angoixar-se. De sobte, ja estava entre nosaltres, era incontrolable, el malson començava… L’ús de mascareta i el llavat de mans reiterat entraven

en la vida quotidiana dels valencians i de la resta dels habitants del món. Però inevitablement les conseqüències no es van fer esperar: hospitals col·lapsats, milions de contagiats i una alta letalitat. Del dia a la nit els sanitaris van començar a estar saturats, treballant de valent en equip i sense parar. Qualsevol esforç era insuficient per a lluitar contra un virus que acabava d’arribar i arrasava fronteres mentre es multiplicava en uns nivells que mai no ens podríem haver imaginat. Aquests sanitaris passaven hores i hores dins d’un EPI cuidant els malalts, esperant un alé d’esperança que els traguera d’eixa realitat. Però la tempesta continuava i a cada minut empitjorava. Sabien que havien d’estar al cent per cent perquè era qüestió de salvar vides, era qüestió de guanyar-li la batalla. El més important era ajudar a qui ho necessitava perquè aquests professionals que es desvivien per cuidar i ajudar la gent donaven cada dia el millor d’ells.

104

TEXTOS A PART

Una dedicació totalment humana per a la qual es necessita ser bona persona, ja que la prioritat sempre és i serà el benestar dels altres. En poc de temps va arribar la primera onada de contagis i els sanitaris no coneixien el nou microbi, no sabien fins on podia arribar, no hi havia recursos sanitaris perquè estava tot esgotat… I va ser al mes de març de dos mil vint quan va començar la quarantena, el malson ja era una realitat. I en aquells moments la naturalesa es va convertir en l’única que estava contenta. Poc de temps després, quan ens estàvem recuperant de la primera onada va arribar la segona. El pic de contagis no va ser tan alt però els sanitaris continuaven endavant. I va arribar la tercera onada, existien més recursos disponibles, però els malalts no cabien, no hi havia bastants llits als hospitals, no hi havia suficient oxigen…

105

En aquells temps ningú podia rebre mostres d’estima per part d’amics i familiars perquè el virus assetjava i hi havia por al contagi, era dur però s’havia de ser fort i anar amb precaució. Molt a poc a poc pareixia que la situació començava a minvar i al cel apareixia un raig de sol: arribava la vacuna, l’esperança que, després de tres onades plenes de moments crítics, era tan necessària. Quan va arribar la quarta onada, pareixia que almenys no es disparava. Continuava la vacunació, però els hospitals seguien saturats a causa de la sobrecàrrega. A aquesta quarta onada la va seguir una cinquena. Molta gent no respectava les distàncies, ni utilitzava la mascareta. Gran part de la població pensava que era immune pel fet d’estar vacunada, però les morts continuaven i els sanitaris seguien lluitant.

Al mes d’octubre de 2021, ens vam adonar que la vacuna no era suficient per a parar el virus. El covid presentava mutacions contínuament, i així i tot part de la societat no volia vacunar-se ni tampoc hi havia restriccions. Mentrestant el trajecte continuava. Ara comença la sisena onada. Continua la tempesta. Continuem navegant… Però, sabeu què és el més important d’aquesta pandèmia? Hem de quedar-nos amb la reflexió que ha fet la gran majoria de la població sobre els valors i la prioritat del que realment importa a la vida. La pandèmia ens ha canviat, però ara més que mai la salut i els moments compartits amb els nostres pugen al primer pla.

106

TEXTOS A PART

I mentrestant els sanitaris segueixen lluitant junts, sempre en equip, com sols ells saben fer, confiant que en algun moment ens deslliurarem d’aquesta tempesta. És trist recordar que abans de la covid-19, pensàvem que era impossible que arribara una pandèmia, i actualment pensem que tant de bo, algun dia, puguem viure lliures del virus, lliures del col·lapse sanitari, de les mascaretes, de les restriccions... sense perdre l’esperança que algun dia el cel serà clar i podrem tornar a abraçar-nos. La sanitat ha quedat destruïda i és evident que se n’ha d’invertir en la recuperació així com en la millora de la gestió sanitària. Esperem que algun dia aquest col·lectiu siga valorat com realment es mereix. Tothom vol ser lliure, lliure de la covid-19. Tots junts ho aconseguirem. Aida Meló

107

TEXTOS A PART

VOLEM ser ar tistes —Mare, jo vull ser artista! —Filla, artista? Artista de tot el que isca! —Mare, sempre estàs igual i em dius el mateix. —Calla, calla, calla… Conversa encetada i acabada quasi al mateix temps. Sense dret a rèplica, amb perill que córrega l’espardenya i em pose el cul roig. Uf! Quina mala fama han tingut sempre els artistes, com si el fet de ser-ho implicara ser un malfeiner, quasi un delinqüent o una persona amb “moral distreta”. Ser artista és meravellós, perquè eres capaç de crear i transformar la matèria en obra d’art (encara que siga efímera i amb les hores comptades). Alguns pensen que ser artista és una qualitat innata, altres creuen que amb una bona formació poden arribar al mateix objectiu. Però el que està clar és que nosaltres, els fallers i falleres, volem i som artistes i tenim clar que per això necessitem tindre (i la tenim) alguna habilitat o talent (no és el mateix, no confonem), creativitat (que no és un do genètic) i finalment la humilitat que ens permet aprendre dels altres per a poder crear.

110

TEXTOS A PART

Encara volem ser artistes? Molta gent diu que ser artista implica morir-se de fam. Cal ser valent, aleshores, per a ser-ho, però si és realment el que desitges no hauries de detindre’t per a aconseguir-ho, hauries de buscar eixa empenteta o motivació que t’ajudara a arribar a ser allò que desitges. Realment ser artista i viure de l’art implica tindre una professió molt bonica al mateix temps que flexible, la més flexible de totes, ja que crees bellesa i tots sabem que aquesta està “als ulls dels qui miren”. És una qualitat molt subjectiva. Si eres artista, donaràs a conéixer sempre la millor versió de tu mateix a tothom. Compartiràs les teues creacions, milloraràs quan t’equivoques i t’esforçaràs sempre buscant el que per a tu és el millor (encara que no ho siga per a la resta del món; per a gustos, els colors). Amb això et convertiràs en un ésser generós, encara que no vulgues o no ho busques, perquè aportaràs bellesa a aquest món on vivim. Ai! Que boniques són aquestes reflexions, veritat? Però, i quan entra en joc el tema monetari? Tot a fer punyetes! Moltes manifestacions artístiques es fan elitistes i inassolibles per a la gent “normal i corrent”. Parlem ara de falles, no podem pagar una bona falla, no podem muntar un bon playback, hem de fer una presentació senzilleta, no ens podem posar un bonic vestit de valenciana ni lluir unes precioses joies, així com tampoc fer una revetlla amb un grup famós i omplir de gom a gom la carpa.

111

De veritat volem ser artistes? Doncs clar que sí! Si ho portem a la sang. Si està al nostre tarannà. Som valencians i fallers i som artistes perquè sí, perquè volem ser artistes, i a més gaudim més que ningú sent-ho. Convertim en art tot allò que toquem. Que la falla no està ben acabada? Agafem un cabreig monumental però la convertim en obra d’art. Que tenim fam? Fem uns àpats amb no res que ni el millor xef del MasterChef de la televisió. I de la xocolatada, què ens digueu? Una delicatessen! Que no tenim diners per a una orquestra de moda? Tant s’hi fa, nosaltres ens muntem una festa digna d’eixir a les cròniques de societat de l’HOLA! Al món faller, concretament a la Falla Cambro, tots i totes no és que volem ser (que també) és que ho som, som artistes. Començant pel creador de la falla, el creador del monument: l’artista faller; passant pels músics “xaranguers” i acabant pels cambrers que s’encarreguen de la nostra hidratació (diguem-ho així) què faríem sense ells i elles? No enumeraré tots els i les artistes que formen part de la meua falla, no vull deixar-me a ningú, seria un pecat (i en tornar al casal, no vull ni pensar les represàlies que tindrien contra una servidora). Ja he dit que les falleres i els fallers en general som uns artistes? Tant és així que per a saludar-nos sovint gastem l’expressió “Eh artista! Com va tot?” Qualsevol foraster que ens visite a falles i s’endinse un poc dins de la festa pensarà: -

Encara diuen els valencians que volen ser artistes? No és que vulguen, és que ho són de bona veritat.

Perquè, hi ha art més gran que el món de les falles? Encar Talens

112

TEXTOS A PART

113

VOLEM respecte Hem perdut els orígens, i estem perdent la identitat. LINGÜICIDI Conten les històries que el poble valencià tenia una capacitat innata per a crear i cremar, i que el màxim exponent cultural d’aquesta valenciania eren els fallers. Els habitants d’aquell temps tan sols havien de fer una passejada per València durant el mes de març per a quedar-se abstrets amb uns monuments efímers anomenats falles, que eren la mostra de l’habilitat enginyosa d’aquell poble. És ací, davall el sol d’un migdia del mes de març, en el moment en què la gentada es trobava encisada pel so eixordador de la mascletà, quan podien llegir als cartells de qualsevol falla uns versos camuflats davall la ignorància de les faltes d’ortografia. I a aquest fet li afegien que la majoria de les paraules eren barbarismes creats per a evitar usar la paraula normativa, perquè segons l’autor, que devia ser un afamat lingüista autodidacta, les paraules normatives eren catalanes, una llengua rival que era filla del dimoni. I els contes d’aquells dies conten que el poble valencià es convertia en còmplice d’aquell lingüicidi pel meninfotisme d’admetre que cap castellà hauria consentit que es burlaren d’aquella forma del seu idioma. I entre tots van ser capaços de cremar una llengua: el valencià. Una llengua amb què alguns havien crescut i que identificava els orígens i la identitat del seu poble, però al mateix temps, una llengua menyspreada i rebutjada pels falsos profetes autodidactes que sols l’havien parlada i estimada en somnis; eixos mateixos somnis eròtics, en els quals escrivien els cartellets de les falles en castellà. I era en aquest moment quan arribaven a l’orgasme. Jose Colero

114

TEXTOS A PART

115

VOLEM ninots Serà per ninots? És una frase que tenim la sort de poder usar els qui parlem valencià en molts àmbits, tant per a aspectes positius com per a negatius. Hem crescut envoltats de ninots que han marcat la nostra infantesa, o adolescència. Depenent de l’època hem aprés conceptes elementals amb els ninots de Barrio Sésamo com els conceptes del que és dins i fora, per què no s’han de menjar moltes galetes i fins i tot a comptar. Ho hem fet amb Epi i Blas, el Compte Draco, Coco i altres monstres. Guardem tan bons records d’aquells ninots que ens acompanyaven cada vesprada en eixir de l’escola, que

ara de vegades apareixen en alguna conversa com a comentari o com a símil: “té el monyo com Espinete”, “eres més teatrer que la granota Gustavo”. Aquella generació va créixer i els ninots van passar de moda, i encara que són un referent entre la gent “més” major, naixien altres ninots més moderns. Els Teletubbies deixaven bocabadats els xiquets de bolquers i amb edat de preescolar amb la seua senzillesa, colors vibrants i formes redones; i posteriorment Los Lunnis es van encarregar de continuar la tasca d’entretindre i ensenyar els més menuts de casa mentre es divertien.

116

TEXTOS A PART

Però no tots els ninots van estar encarats per al públic infantil, també n’hi havia que protagonitzaven un informatiu d’humor polític. Quantes rialles i cabrejos han polemitzat Els guinyols. I actualment també són famosos dos ninots amb forma de formigues que cada nit fan entrevistes a tota classe de persones cèlebres i els proposen jocs tan divertits i desbaratats: Trancas i Barrancas se les saben totes. Altres ninots aclamats per la crítica han provocat tendresa, admiració, diversió i, fins i tot, por. Qui no ha vist mai una pel·lícula de Saw i s’ha imaginat com actuaria si de sobte vera aparéixer per la porta o per una pantalla un ninotet amb els ulls rojos com la sang i unes

117

espirals roges pintades a la cara anunciant qualsevol mena d’horrors? O tindre un ninot i que per casualitat acabe posseït per màgia vudú per un assassí en sèrie? Han sigut molt més els ninots que ens han furtat un trosset del nostre cor, que ens han ensenyat i que ens han fet, i encara ens fan, gaudir com a xiquets. Ho podem comprovar en tornar a veure les pel·lícules en què apareixen: Fújur el drac de “La història interminable”, que encara que sembla un gos, ens l’han venut així; E.T, aquell xicotet extraterrestre que volia tornar a casa; els Gremlins; Joda, el gran mestre de l’Ordre Jedi... però segurament us vindran molts més al cap.

Així mateix, com la realitat sempre supera la ficció, també hi ha un grapat de ninots de carn i ossos. Ninots amb tot el pes del sentit despectiu que una paraula tan curta comporta. El significat intrínsec correspondria a aquelles persones que s’acomoden a tot, que es deixen portar molt fàcilment, de segur que llegint aquestes paraules us ve a la ment algú. Però els ninots que més ens agraden a la majoria dels que llegiu aquest text són aquells que prenen vida als tallers dels artistes fallers, aquells que juntament amb altres conformen escenes tan precioses que són indultades i, fins i tot, poden evitar ser devorades per les flames. Aquells ninots que molts tenim a casa, que cada dia ens recorden els meravellós moments de falles passades en què tant vam riure, ballar, plorar i gaudir. Aquells ninots que en plantar-se formen falles monumentals que llueixen amb força uns dies i són admirades per tantíssima gent. Són aquests ninots, els que estan quiets al lloc, mentre observen com la gent els estudia detingudament per a no perdre’s cap detall. Aquests, aquests són els que volem. Volem falles i volem ninots! Aurora Cantus

TEXTOS A PART

119

VOLEM poesia La poesia és una composició literària que concep l’expressió artística de la bellesa per mitjà de la subjectivitat. Aleshores, allò que volem, preferim o el que ens agradaria, esdevé síl·labes i versos, i arriba a convertir-se en poema. Aquesta subjectivitat ens porta a conéixer els sentiments del poeta a través de les paraules que tot seguit podem observar en els poemes que ens mostra Encarna Sant-Celoni Verger. M’agradaria saber si la gata escolta la teua veu dessota el so de la guitarra; si reconeix els colors de la roba que t’hi deixares oblidada. M’agradaria saber, també, si els plats i els gots es baden per no identificar-me amb el teu tacte. Voldria no haver de cercar-te en un estany ni haver d’auscultar les teues petjades amb subtilíssims radars encara no inventats. Encarna Sant-Celoni Verger (Sènia de petits vicis, 1989)

120

TEXTOS A PART

M’estime més una caseta en què per tot la vida batega, que un palau ampul·lós. M’estime més una capa senzilla de tela que els meus ulls alegra, que una de lli o de seda. M’estime més menjar-me un negre rosegó en un racó, que menjar-me un pa blanc redó. M’estime més en cada frau el xiulit dels vents, que el ressò de pics i repicons d’aldufs festers. M’estime més un gos que lladre als qui de nit m’importunen, que un gat mansuet i tocadís. M’estime més un camellet rere els palanquins fent tentines, que un mul perseverant i eixerit. M’estime més un cosí patern malgastador i més que prim, que un foraster gras com un teixó. Maissun bint Bahdal Alkalbia, Síria, primera meitat del s. VII. (Traducció de l’àrab: Margarida Castells i Encarna Sant-Celoni) [Maissun, de la tribu àrab dels Banu Kalb, llavors de religió majoritàriament cristiana, fou esposa del primer califa de la dinastia omeia. L’únic poema que es conserva d’ella mostra el rebuig que li provocava la ‘gàbia d’or’ on l‘havien enclaustrada a Damasc i l’enyor per la vida que duia abans del matrimoni concertat.]

121

122

TEXTOS A PART

VOLEM música... en valencià? Vamos a hacerlo, aprovecha el clima. Tu estás bien diva, y ese cuerpo que motiva, baby. Vamos a hacerlo, que está rico el clima. Qui més t’estima, no et farà plorar. Et durà a una festa, et traurà a ballar, obrirà les ales, i et farà volar! Aquestes dues lletres anteriors són de diferents cançons de música. Una, del gènere de moda entre els joves, el reggaeton. L’altra, d’un grup valencià. Quina de les dues cançons creieu que sonarà més en les pròximes falles? Els darrers anys, el col·lectiu faller s’ha caracteritzat, en la gran majoria, per dur endavant iniciatives per la promoció i ús del valencià (com els llibrets, les crítiques de les falles, etc.) així com iniciatives enfocades en promoure la igualtat al món faller. No obstant, la música que sona a les carpes falleres sol estar marcada per lletres com la primera cançó que mencionava anteriorment. Encara que hi ha una tendència de canvi en el reggaeton, amb artistes que ja aposten per lletres que no denigren les dones, i fins i tot algunes artistes que s’animen a traure cançons en altres llengües, la realitat és que aquest gènere està marcat, en gran part, pel fet de tractar-se d’una música sexualitzada i poc respectuosa amb la dona. Així i tot, escoltar aquest tipus de música està normalitzat mentre que, si alguna persona escolta, per exemple, música en la nostra llengua, se l’etiqueta com a perroflauta.

124

TEXTOS A PART

És veritat que sempre hi ha hagut pocs grups que cantaven en valencià, a causa de la persecució i poca difusió que ha tingut la música en la nostra llengua. A causa d’açò, les lletres d’aquests grups sempre han sigut d’un estil roquer, crític i més transgressor que altres estils de música. Alguns exemples d’aquests grups són La Gossa Sorda, Obrint Pas, Orxata o Aspencat, entre altres. Aquests van ser els primers abanderats de la música en valencià. Grups que van haver de deixar de fer cançons per no poder viure d’aquestes. Així doncs, després d’aquests grups, i amb un panorama en el qual la música en valencià aplega a més gent, han aflorat grups que han agafat el testimoni dels anteriors i fins i tot, s’han atrevit amb altres estils. Alguns dels exemples són: el reggae d’Auxili; el ritme electrònic de Zoo; el pop d’Oques Grasses o StayHomas; el pop-rock d’Smoking Souls o Pupil·les; o la varietat musical de La Fúmiga. Fins i tot, aquests últims s’han atrevit amb el reggaeton, amb la seua recent cançó Mami, una cançó dedicada a les mares, on reivindiquen la sexualització que se li ha donat a la paraula mami en aquest estil de música.

125

Tenim una situació ben diferent del que tenia la música en valencià fa molts anys. Gràcies a l’esforç, la lluita i les dificultats de tirar endavant dels primers grups valencians, ara podem gaudir de diferents estils musicals en la nostra llengua que perfectament es poden traslladar a l’àmbit festiu de les falles. No obstant això, la música en valencià pareix que no existisca a la gran majoria de comissions falleres. De fet, que algun d’aquests grups siga contractat per alguna comissió fallera sembla una utopia. A la fi, els fallers i falleres volem preservar la nostra llengua a través de la utilització d’aquesta en diferents àmbits de la festa. Volem llibrets en valencià, volem crítiques falleres en valencià... Volem i estimem la nostra llengua. Però, volem música: en valencià? Aaron Mota

126

TEXTOS A PART

127

VOLEM la felicitat Volem la felicitat. A on està? Prompte els déus feren una mala passada a “la persona”. Jugant, jugant, volgueren amagar la felicitat. Que no la trobara. Uns pensaren a posar-la molt amunt. Altres digueren: “Construiran escales i la trobaran”. Altres déus comentaren: “Posem-la ben a dins de la Terra perquè no tenen mans per escarbar”. Però uns altres apuntaren que “les persones són curioses is segur que inventen aparells per a baixar”. Un dels déus que havia estat callat tot pensatiu va dir: “Amaguem-la dintre d’ells, estaran tan ocupats cercant-la fora que allí dins no miraran”. Tot el món des d’aleshores felicita i felicita en cada moment per èxits, per natalicis, per festejar anys, etc. És una feina que ens han encomanat, trobar la felicitat i ser feliços per moments. Però que no ens emborratxe la seua recerca perquè no ens passe com deia Voltaire: “Cerquem la felicitat, però sense saber on, com els bufats que cerquen la seua casa sabent que en tenen una”. Per a un faller la felicitat és passar-ho bé a la seua falla. I com sabem es posen les condicions: un monument per justificar la festa, amics al carrer a tota hora, desdejuni després de la “despertà”, esmorzar, partida del truc, dinar, la becadeta, fer-se’n una al bar, sopar i ballar a la revetlla. Això ho sabem i sabem on ho hem de trobar. Però els déus no diuen que la felicitat sols siga d’uns, que estiga dintre d’un mateix. No hi ha falla sense falleres ni fallers, per això la felicitat és com una bona partida de truc, no està en el fet que tu sàpies jugar, volem que els altres juguen d’igual manera.

128

TEXTOS A PART

Doncs això. La felicitat està en nosaltres i sobretot, en els que tenim al costat. Tot i ser la felicitat un concepte subjectiu, té molt a veure amb l’altruisme, en què els altres la tinguen també. Què fa que no la trobem si tothom la volem? Els animals són feliços de beure i menjar. Ho tenim a la falla, a cost especial. Però si tu ets feliç mira els rostres dels amics, de les amistats, i mira si ells també ho són. Llevem, austeritats, excés de concentració en altres temes, malestar, falta d’interés per on estem, problemes quotidians en la família, no trobar el moment per a divertir-se, falta de consideració envers els altres, si estem per a divertir-nos, no amarguem (això sobretot, no al mal humor. Ni els de mal geni ho fan). Però si tothom volem la felicitat, com la trobem? Primer no fem cas als filòsofs de l’angoixa, ni Heidegger ni Sartre. Oblidem els pensaments no útils que ens puguen fotre. Tot i que no hi ha receptes, no ens hem de desanimar mai. Si volem la felicitat: la trobarem, no és cap il·lusió. Primer cal envoltar-nos de gent desenfadada i amb ells ser el més humil del rogle, ja que els fatxendes acaben per no agradar perquè com diu Bertraut Russell, “les persones amargades com les que dormen mal, sempre es troben orgulloses de ser així”. Per voler ser interessants ens amargaran. Cal ser humil i un més dels fallers. Sentir-te un privilegiat per estar a taula llarga i parada en una falla que per estalviador tens tres dies per a sentir-te un supervivent de la diversió, de dormir quan es pot i de satisfer al món faller, i en especial a la teua parella en tot moment. Que ho siga, que sigues un privilegiat que comparteix privilegis: “la primera cassalla (per si me’n vaig) la pague jo”.

129

Quan passen falles, també volem la felicitat? Clar que sí. -

En la lectura, si sou feliços, la tindreu constantment. Hi ha més llibres que partits de futbol. En l’avorriment diu Josep Pla que la trobareu. Una persona que no sap què fer és una persona feliç i que no molesta a ningú. En l’engronsadora després de dinar, engronsant-se al solet i sentint la vida respirar, però sense adormir-te, diu William Reich. Tindre la sort que el teu govern tinga un Ministeri de la Felicitat com el president dels Estats Units, “sa majestat el xeic” Mohammed Rasshid al MAKTOUM, que a més ha escrit un llibre al voltant de “reflexions sobre la felicitat”.

Bé, recorda que si vols la felicitat, la tens amb tu i a l’interior de la gent propera. Jaume Talens

130

TEXTOS A PART

VOLEM juntes - Volem juntes filla, i vola tu per mi... I amb un petit sospir, la mare va deixar de respirar. La intensitat de la llum que entrava a l’habitació es va convertir en nit. La seua mà començava a estar gelada, la seua mirada reflectia tranquil·litat, tenia un petit somriure dibuixat al rostre i els aparells que li controlaven les constants vitals deixaven de sonar. L’energia de la llum i el soroll dels coets envaïen l’habitació i les llàgrimes començaven a brollar. Era 16 de març, un dia que jo i la mare hauríem d’estar vivint la plantà a la falla i, després d’un any de pandèmia, els carrers de València tornaven a bategar amb més força que mai. El meu germà em va abraçar i em va agafar tan fort que els seus braços m’oferien protecció i tranquil·litat. En aquest moment vaig tornar enrere i vaig recordar tot el que havíem sofrit els últims mesos. En segons un xicotet deliri va recórrer el meu cos, estava esgotada i durant uns segons no podia ni respirar. “Per què tu mare? Em fas tanta falta ací baix, ja et trobe a faltar.” No sé si seré capaç de no cabrejar-me cada 16 de març. Ara mateix odie aquesta festa, la passió que sent per les falles és indescriptible i m’ha donat vivències úniques i meravelloses, però març s’ha endut la persona que més vull en la meua vida i ara no sé si li ho podré perdonar. “Gràcies mamà per estimar-me, cuidar-me i ensenyar-me tant. Que les teues màgiques ales donen llum i alegria a totes les heroïnes i herois que t’acompanyen en aquest injust viatge”. Les campanes del rellotge van tornar a sonar al carrer, eren les dues en punt, es van tornar a sentir crits i aplaudiments. “Senyor pirotècnic, pot començar la mascletà!”. Empar Mayans

“Aquest article ha participat en el Concurs Lletra d’Or de la FdF Junta Local Fallera” 132

VOLEM jugar “La bateria està a punt d’esgotar-se” seguit d’un GAME OVER assenyalen el final del joc. Són les 18 h i cada dia es fa més prompte fosc. La mare em diu que isca al carrer a córrer i a divertir-me perquè cada dia estic més hores amb els ulls a la pantalla. Al col·legi la gran majoria de les classes són digitalitzades, així que l’ús de les noves tecnologies cada vegada és major. Ara bé, se m’oblida destacar que mentre la mare critica el meu vici, la seua mirada no s’aparta de la pantalla del seu telèfon mòbil. Diu que hi ha un joc molt divertit de capturar objectes, però que no n’està enganxada. En fi, ahir a la una de la matinada, quan em vaig despertar per a beure una mica d’aigua, continuava viciada a la pantalla. Em pose la jaqueta i isc al carrer. Tinc catorze anys i la meua família ja em deixa sortir sola, sempre amb el mòbil a la butxaca i amb la bateria carregada. Diuen que

sempre estic pendent d’aquest, però si en algun moment no els agafe la trucada, critiquen que no n’estic atenta. Em porten boja! Dos carrers paral·lels al meu viu Tània, la meua amiga de la infantesa. Em diu que està desesperada perquè la seua mare li ha llevat el telèfon mòbil per haver suspés dues assignatures. Agafa les claus de casa i en tanca la porta. Just a la vorera d’enfront es troba Encarna, una àvia que totes les vesprades quan s’amaga el sol, surt al carrer amb la cadira de vímet i observa qui va i qui torna. Ens fa un gest amb la mà, es col·loca bé la mascareta, ens mirem i amb curiositat ens apropem a ella. Ens trau dues cadires i ens fa seure. Tània s’hi troba a la seua dreta i jo al costat contrari.

134

TEXTOS A PART

—Em recordeu quan jo era jove.— Diu mirant la Tània mentre aquesta li respon amb un somriure. — Per què?— Li pregunta Marina. — Jo era com vosaltres: un cul inquiet. Tots els dies anava amunt i avall, no estava mai a casa, excepte per a dinar o per a sopar. Encara que de vegades agafava l’entrepà o la carmanyola i sortia amb les meues amigues a menjar per qualsevol lloc del poble. Hi havia vegades que sortíem cap a la séquia o el sequer, mentre que d’altres ens quedaven per l’hort del tio Feliu. Quins temps! Ara tot ha canviat. —Sí? Tant han canviat les coses?— Respon Tània amb cara de circumstàncies. —Uf, moltíssim! Si tu saberes i jo et contara... —Conte’ns, conte’ns! No tenim res a fer.— Diu Marina amb un to deixat. —Jo vaig nàixer l’any 1938. En aquell temps vivíem molt diferent de com vivim ara. O bé, millor dit, a com viviu vosaltres ara. Abans els ordinadors, els mòbils i eixes modernors que porteu a les vostres mans no existien. Jugàvem moltíssim i gaudíem de l’entorn. A mi m’encantava jugar a corda, a les boletes o a amagarnos, i si anaves a la plaça del poble, estava repleta de xiquetes i xiquets jugant cadascun a un joc diferent. A les meues amigues i a mi ens agradava anar a buscar nispros, encara que sempre corríem perquè el guarda ens descobria— relata amb una forta rialla. —Quedàvem amb els nostres amics i cantàvem al compàs d’un acordió fent autèntics concerts de galls desafinats als carrers!

135

Les dues joves riuen i seguidament tornen a mirar Encarna amb entusiasme. —I no teníeu por d’estar tant de temps soles pel carrer?— Pregunta Marina. —Abans tot era diferent. Molt diferent. Abans als carrers no hi havia quasi cotxes. Les persones usaven motets o bicicletes, i els pocs cotxes que s’hi veien eren de persones riques i adinerades. Jo tenia una bicicleta que em van regalar els meus pares, i cada migdia hi sortia des de Corbera fins a Algemesí. Allí treballava el meu germà i jo li portava el dinar amb un cabasset de vímet que la meua àvia havia fet amb molta estima. Els carrers no eren tan perillosos com ara, perquè ara la violència, sobretot cap a les dones, ha augmentat moltíssim. Quina barbaritat! Tània i Marina afirmen amb el cap. —La vida passa molt ràpidament. Sembla ahir quan jo era com vosaltres, i mira’m ara... mirant qui passa i qui torna. És trist veure cada dia més infants amb les maquinetes a les mans, sense adonar-se de què passa al seu voltant. Gaudiu, gaudiu de la vostra vida i de l’espai que us rodeja. Jugueu i correu tot el que pugueu i més, perquè aquests anys d’infantesa ningú us els llevarà. —És cert, Encarna. Jo hui estic enfadada perquè ma mare m’ha llevat el telèfon mòbil, però perquè no era conscient del que tenim al nostre voltant. Tant de bo algun dia tot tornara a ser així, com la infància de quan vosté era jove. Volem jugar com abans, al carrer, sense que ens prohibisquen usar el baló al parc, sense tindre por d’eixir soles al carrer i sense preocupar-nos per si ens quedem sense bateria. —Gràcies per fer-nos obrir una mica els ulls i per fer-nos veure la realitat. Espere que algun dia continue contant-nos històries de les de vosté. Són molt divertides! T’ajudem a guardar les cadires? Cristina Lahosa

136

TEXTOS A PART

137

VOLEM jugar al truc Un de tants dies entre onada i onada de pandèmia (dit siga de passada, esta maleïda pandèmia costa més d’anar-se’n que les taques de magrana) vam poder tornar al casal a fer activitats habituals en temps prepandèmia. El costum d’estar tots junts i amuntegats davant de la barra el vam canviar per estar més o menys a distància a la vorera del carrer i al mig dels cotxes estacionats; això sí, la cervesa i les cassalles que no faltaren (som molt conscients que els fabricants del sector han passat una crisi molt greu i la nostra solidaritat cap envers ells no es podia posar en dubte). La nostra intenció solament era sopar amb bona companyia i assabentar-nos de les novetats bones i dolentes del nostre entorn. I en acabant, el café (i dic café per no fer-ho tan llarg; perquè entre descafeïnats, cafè verd, timonets, infusions diverses i altres placebos, crec que cafés se’n van prendre tres o quatre), va ser rentar la tassa i vore una desbandada general i un seguit de desafiaments per a fer les partides de truc. Tots els divendres es munta un draft que riu-te del de l’NBA. No diré com es juga al truc per dues raons molt importants: la primera, que no sé jugar; i la segona, que en cada poble es juga amb unes normes diferents, podríem dir normes un poc modificades. I com els costums són lleis, encara que el joc en el fons és el mateix i les cartes principals són les mateixes, canvia molt de jugar a Tavernes, a Gandia o a Simat (per posar uns llocs propers). Imagina’t com deu ser jugar al truc a les comarques dels Serrans, els Ports o de la Vega baixa del Segura. En un món hiperconnectat per la www, xarxes socials, tauletes, ordinadors, mòbils..., amb les quals t’assabentes a l’instant què passa a l’altra part del planeta o que entre un streamer i un futbolista-empresari en poc de temps van organitzar un campionat mundial de globus guanyat pel Perú (el primer títol mundial que guanya des que es va crear el calendari Maia). En un món 5G, 3.0 o superior: quant de temps costaria fer unes regles de truc unificades per a tota la nostra terra?

138

TEXTOS A PART

Els jugadors de truc estan dividits en diverses categories. - L’acabacases. No és aconsellable per a la teua salut cardíaca jugar al seu equip. No saps mai per on eixirà, igual vol una falta amb vint-i-tres que li retruca al contrari que ha jugat l’as de bastos. - L’amarrador. És l’antítesi de l’acabacases. No obri mai la boca si no té cartes guanyadores. Pots arribar a acabar la partida sense sentir la seua veu. - El xarrador. No calla ni davall de l’aigua. La seua tàctica és marejar els contraris i que no sàpien ni les cartes que tenen a la mà cadascú d’ells. Arriben a estar tan desorientats com el que va donar color als fums d’un avió de la patrulla Àguila, que més que rojos pareixien morats amb la qual cosa van ferir més d’una susceptibilitat. - El que sempre té. Totes les mans agafa bones cartes. Sempre té més lligat que els altres i bones cartes per al truc. El dia que té les cartes de cara val més no jugar amb ell, excepte si el tens de parella, evidentment. - El pintadoret. Element que sempre que ha d’agafar pedres es confon, s’enganya i n’agafa més de les que correspon. - Les òbiles. Són la representació autòctona dels tertulians de la tele o de la ràdio: saben de tot més que tots. No els pareix mai bé el que han fet els jugadors. Si guanyen dues pedres, creuen que ells amb eixes cartes n’haurien guanyat sis o set. Analitzen la jugada una vegada estan totes les cartes damunt la taula i la majoria de les vegades (segons la seua experta opinió) exclamen que cap jugador ha fet el que calia. La millor manera d’acabar amb les seues lliçons magistrals és dir allò de “les òbiles callen i donen tabac”. Efectivitat garantida al cent per cent.

139

Una de les coses que més m’agraden del truc és que guanyes o perdes tens la consumició assegurada. Qualsevol partida que es pree portarà en joc les consumicions dels jugadors: si perds, pagues dos gots; i si guanyes, beus debades. Si el truc haguera estat la meitat de publicitat per part de Hollywood que el pòquer, seria conegut mundialment i hauria aportat el seu gra de sorra contra la ludopatia. M’explique. Amb un envit de pòquer pots perdre molts diners; amb el del truc, en tota la vesprada no pots perdre més de quatre o cinc cubates, pel temps que dura cada partida i com de borrosa se’t fera la visió. Parlant de Hollywood, els guionistes de les pel·lícules de l’oest van utilitzar moltes vegades l’escena del saloon on entrava el cowboy i els pistolers el convidaven a jugar al pòquer per a desplomar-lo. I com era el protagonista,

aconseguia guanyar tots els diners que deixava a la taula davant d’ell abans que una baralla destrossara el local. No em negareu que l’escena de la partida de pòquer es podia millorar molt quan els pistolers estan en mode tremendets apostant i John Wayne, Clint Eastwood o algú d’esta mena deia: “Veo esos treinta y veinte más”, eixe és el moment en què tothom pegava una passa enrere (excepte el pianista i així li anava, pobret). Imagineu els pistolers en la partida del truc dient de manera enfervorida i en sornegueria: —Truque! Que este no té res! I el xic de la pel·lícula li contesta la dita tan famosa: —Retruque i t’esgarre la bossa

140

TEXTOS A PART

Estareu d’acord amb mi que l’escena del saloon és molt més atraient i més plena de força cinematogràficament parlant... Això s’han perdut els guionistes de Hollywood. Normalment jugues per parelles o tres per a tres, i això comporta el problema de saber les cartes que té el teu company o companys. Els nostres avantpassats ho van solucionar mitjançant les senyes que poden ser tan variades com tarongers hi ha a la nostra terra. Des d’alçar les celles, tancar un ull, tancar els dos, alçar els muscles, mirar les pedres, obrir la boca, que serien les més clàssiques; fins a les sofisticacions que també he vist, com agafar les cartes amb un determinat nombre de dits o beure i deixar el got en un lloc diferent d’on estava abans. Hi ha moltes i totes són eficients, mentre el teu company les veja i els contraris no. I com que el truc és un joc de mentiders, també es fa més d’una senya falsa perquè la vegen els contraris en cada mà. Jo he arribat a vore al campionat de truc faller una parella amb un component que no havia jugat mai al truc, passar tres eliminatòries... Amb les senyes personalitzades i un poc de sort amb les cartes: tot solucionat. Abans hem vist les classes de trucadors que hi ha però, tot i les diferències a l’hora de jugar, tots tenen un aspecte en comú: quan guanyen ho fan perquè saben jugar més que els altres, tot i que les cartes dels contraris eren millors; però quan perden és perquè els contraris “ho han agafat tot totes les mans”. I per acabar, com els grans fabulistes antics, faig meua una dita de Bajoqueta Rock: JUGAR AL TRUC ÉS COLLONUT. Rafa Cantus 141

VOLEM igualtat Últimament els mitjans de comunicació ens estan bombardejant amb infinitat d’informació en referència a la igualtat efectiva entre homes i dones, debatent envers si aquesta igualtat és real o pel contrari, no ho és. Aquesta temàtica pot resultar difícil d’afrontar. El que fins fa ben poc era conegut i acceptat per tots, per culpa de noves corrents ideològiques, està fent replantejar-se els esquemes ja establits i acceptats. De vegades la línia de la història és tan breu que ens fa relativitzar les coses, però quan les posen en context, ens adonem del que hem aconseguit i la quantitat de coses que ens queden per fer. El passat mes d’octubre a classe, férem un debat analitzant la igualtat efectiva entre els homes i les dones, en aquest va eixir a debat la reserva de places en les oposicions al Cos de Policia Nacional. Molts dels alumnes no entenien per què s’havia de destinar un nombre determinat de places a un gènere en pro d’un altre. Per poder analitzar aquesta situació, ens hem de remuntar a l’aprovació del nostre text constitucional en el 1978, on es tornaria a consagrar el principi d’igualtat de gènere que havia estat derogat des de l’abolició de la constitució de la Segona República el 1939. A la fi, es consagrava en el nostre ordenament jurídic la igualtat efectiva entre els homes i les dones. Fins aquest moment cap dona havia tingut l’oportunitat de poder accedir al cos policial, i per fi, en la publicació del Butlletí Oficial de l’Estat de 14 de març d’eixe mateix any, s’obria la porta a la incorporació del gènere femení a aquesta institució, però sols en llocs especialitzats. Hauríem d’esperar a l’any 1985 per a poder obrir la porta a l’escala bàsica del cos policial i a 1988 perquè ho poguera fer al cos policial de la Guàrdia Civil.

142

TEXTOS A PART

Des del 13 de gener de 1813, que es va fundar el cos policial i durant cent seixanta-sis anys, sols el gènere masculí podia accedir a la institució, i per poder arribar a una igualtat efectiva, calia trencar moltes barreres. La primera la numèrica, ja que en una institució formada per 55.000 persones sols 42 eren dones. El segon obstacle a superar era el social, ja que les primeres valentes a afrontar aquest repte foren estigmatitzades socialment. Foren tractades com a bastaix, invertides, desviades o, fins i tot, com a destrossa famílies. Estaven ocupant un rol que fins al dia d’avui estava destinat als homes, i com

no, l’enfrontament social entre el conservadorisme desmesurat de l’Espanya dels setanta es feia palés en aquesta situació. Agafant les dades de l’última enquesta publicada en referència als cossos i forces de seguretat de l’estat, la xifra continua estant molt lluny de poder arribar a la igualtat efectiva. Comencem directament amb les últimes dades que ens ofereixen la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. D’un total de 64.448 agents de la Policia Nacional, 55.731 són homes i 8.757 dones, la qual cosa suposa un 12% del percentatge de dones Policia Nacional.

143

En la Guàrdia Civil les dades queden molt més lluny de la paritat desitjada: de 74.395 efectius de la Benemèrita, 69.334 són homes i 5.061 dones, la qual cosa representa al voltant d’un 7% de dones en la Guàrdia Civil. A més, aquest percentatge baixa a mesura que augmenta la responsabilitat en la Benemèrita, així tenim una representació femenina que representa un 2,77% de l’escala d’oficials, un 2,00% de l’escala de sotsoficiales i un 7,60% de l’escala de caps i guàrdies.

Aquest exemple ve molt bé per tal de manifestar la tan criticada expressió sostre de vidre. Pel que fa a aquest terme cal dir que és una barrera invisible, molt difícil de sobrepassar, que dificulta que les dones, malgrat tindre la mateixa qualificació i mèrits que els seus companys, accedisquen als alts llocs de poder de les organitzacions, la política i les empreses. L’origen d’aquesta expressió es remunta a 1978 quan la consultora laboral estatunidenca, Marilyn Loden va argumentar en una taula redona que les dones no ascendien en el món laboral a causa d’una cultura que obstrueix les seues aspiracions i no fomenta una equitat en oportunitats. Anys més tard, un article publicat en The Wall Street Journal l’any 1986 definia com glass ceiling barriers (barreres de sostre de cristall) els impediments que troben les dones per a ascendir en el món dels negocis. Les barreres socials, com ja hem analitzat anteriorment les coneixem, però què passa amb la situació del funcionariat públic? Com pot ser que no hi haja en tot el cos de la Benemèrita un 30% de dones qualificades per ocupar càrrecs d’oficials o suboficials? O fins i tot un 20%, ja que la xifra és escandalosament baixa, un 2,77%. Si aquestes xifres les extrapolem a l’empresa privada, els resultats no milloren molt més. L’any 2020, el percentatge de dones en el conjunt de Consells d’Administració de les empreses que formen part de l’Ibex-35 ha sigut del 27,7%, percentatge 3 punts superior al de l’any anterior i que ha fet un llarg recorregut des de l’11,2% de 2012, però que, sens dubte, és encara insuficient.

144

TEXTOS A PART

Analitzant altres camps on també la controvèrsia apareix manifestada és en el de la violència exercida cap a les dones, l’anomenada violència de gènere. Són molts els qui critiquen que existisca aquest tipus penal agreujat, al·legant entre altres coses que la violència no té gènere. Si fem una ullada a les dades que apareixen a l’institut nacional d’estadística, en el 2020 es van inscriure com a víctimes de violència de gènere i violència domèstica, 39.757 persones, un 2,2% més que en 2019. D’aquestes, 36.745 van ser dones i 3.012 homes. És a dir, sols un 8,19% de la violència exercida fou de dones cap a homes front un 91,81% que fou violència exercida del gènere masculí cap al femení. Analitzant aquestes dades, podem posar de manifest que sí que existeix

un gènere més vulnerable a patir violència, que sí que existeix una situació de vulnerabilitat real on cal protegir les víctimes d’un gènere per tal d’evitar que les xifres augmenten més. En els últims anys, s’ha avançat molt en matèria d’igualtat efectiva, no obstant això ens queda molt de camí a recórrer. Hi ha moltes situacions en les quals la discriminació es manifesta i aquesta és acceptada per la societat. Si ho dubtes, podem repassar aquestes qüestions i ho analitzem. Per què s’aplica el tipus gravat d’IVA als productes de primera necessitat d’higiene íntima femenina? Per què hem de pagar el mateix tipus d’IVA quan adquirim compreses que per adquirir una entrada a un espectacle

145

esportiu? Per què continua posant-se als fills i filles el cognom de l’home abans que el de la dona en cas de no haver-hi acord entre ambdues parts? La roba, per què rosa per a les xiquetes i blava per als xiquets? Quina sort, el teu marit t’ajuda a casa, que la casa no és dels dos? Al restaurant, el compte és per a ell, que ho pague ell que és l’home. Que jo no tinc diners per a fer el que vulga? La dona invisible en el taller o el concessionari, en cotxes, millor que ho supervise un home! La mare i el superpare. Xiquet, fes el que et diga la mare! Escollir entre ser mare o la carrera professional, encara que soc mare, també treballe com tu! Corres com una xiqueta! Què passa, que sols els xiquets saben córrer?

Quantes vegades hem explicat alguna cosa a una dona, sense que ella m’ho demanara, pel fet de ser dona, Hem comentat a un amic que es quedava a cura dels seus fills: “Hui t’han deixat de mainadera”. En el llit avantposem el nostre plaer sexual al de la nostra companya i no es pregunta per les seues preferències i necessitats. Ens sentim incòmodes o perdedors en alguna ocasió perquè el sou de la nostra núvia o dona és més alt que el nostre. Quan el xiquet va al metge o a comprar, l’acompanya la seua mare. Quan el xiquet va al futbol, l’acompanyem nosaltres. Hem preguntat a les nostres nebodes si ja li agrada algun xic, o al meu nebot si li agrada una xica assumint directament la seua heterosexualitat. Hem preguntat a alguna dona quan tindrà fills però mai li ho he preguntat a un home. Parlant amb algun amic hem descrit a una dona com “poc femenina”. Utilitzem la paraula “provocativa” per a descriure la vestimenta d’una dona. Hem comentat que eixes no són maneres de parlar “per a una senyoreta”. Hem negat vehementment a acceptar paraules noves (acceptades per l’AVL, com “jutgessa” o “presidenta”) sense pensar que, tal vegada, donen un sentiment de comoditat i pertinença a la meua interlocutora. Si tenim fills, només nàixer faig soci del meu equip de futbol al meu fill i no a la meua filla. Deixem el nostre fill adolescent eixir fins a les tres de la matinada, però a les nostres filles les obliguem a vindre abans de mitjanit. Si ens han convidat a menjar a la casa d’uns amics, hem felicitat la dona pel menjar sense preguntar abans qui havia cuinat, o ens hem dirigit a l’home per fer preguntes sobre automòbils, diners o esports perquè hem deduït que a elles no els interessaran aquests temes. Si has arribat fins aquest punt de la lectura, t’hauràs adonat que encara ens queda moltes fites per assolir, i més encara, que hi ha moltes situacions que sense adonar-te realitzes i fan que realment estigues oposant un obstacle més per tal que la igualtat entre les dones i els homes siga real i efectiva. Vosaltres, dones lluitadores i reivindicatives, no decaigueu mai en la vostra lluita, rescatem de l’oblit el sofriment de milers de dones perseguides, torturades i assassinades al llarg de la història, per rebel·lar-se davant les imposicions de la religió, el poder i el sistema patriarcal capitalista. Recordeu: “Som les netes de totes les bruixes que mai van poder cremar”, som les dones que juntes podrem assolir les fites que les nostres iaies van haver de pagar amb la seua sang. Ximo Mifsud

146

TEXTOS A PART

147

VOLEM guanyar Esta nit el vent sospira de cara. No és necessari cap lliurament de premis. De segur que guanyem el primer premi de la falla gran. A més, sense cap dubte. Som la falla que més pressupost ha invertit i és la falla més gran, exuberant i impressionant de totes. No se’ns escapa. Fa molts anys que hem aconseguint primers premis de manera consecutiva, i este any no serà diferent. Enrere queden aquells anys on déiem que “el més important és participar”. Bajanades per a perdedors. Jo el que vull és guanyar. I de segur que esta nit brindarem amb xampany al casal. Arriba l’hora del lliurament de premis. No estem tenint sort pel que fa als premis menors: llibret, valencià, futbet... Però eixos no ens importen. “Que acaben de dir ja tots estos premis, vinga, que volem celebrar el bo”, s’escolta entre el remoreig de la gent de la nostra falla a la plaça. Per fi anuncien els premis de les falles grans. Van passant el sisé, cinqué, quart, tercer... Com és d’esperar, encara no han dit el premi de la nostra falla. Està clar que serà l’últim a dir-se. Silenci a la plaça. Segon premi. És el nostre. Com ha pogut passar? Tota la plaça celebra l’èxit de la falla guanyadora mentre nosaltres dissimulem que estem feliços pel segon premi. L’alegria inunda els carrers, però no el de nostra falla. A la fi, tots i totes volem guanyar. Però el camí fins a la victòria ja és una altra història. Aaron Mota

148

TEXTOS A PART

VOLEM germanor (sinònims) Volem afecció. Inclinació afectuosa. Afecció de la directiva cap al faller o viceversa. Volem comprensió. Actitud comprensiva o tolerant cap als actes, els comportaments o els sentiments d’un altre. Trobava a faltar la comprensió de la resta de falles. Volem confraternitat. Relació d’amistat i de solidaritat, sobretot entre comissions. Volem entesa. Fet d’entendre’s amb algú. (La FDF ha aconseguit que totes les parts arribaren a una entesa). Volem estima. Bona opinió que té un faller o comissió d’alguna cosa per la seua qualitat, la seua bondat o el seu mèrit. Volem fidelitat. Qualitat de fidel. La fidelitat d’un jurat. La fidelitat d’un amic faller. La fidelitat a una idea. La fidelitat a una falla.

150

TEXTOS A PART

Volem lleialtat. Que guarda escrupolosament la fidelitat deguda, incapaç d’enganyar, de fer traïció. Un amic lleial. Volem predilecció. Preferència especial cap a una persona o una cosa. Tenia predilecció per un artista faller. Volem solidaritat. Relació de fraternitat, de sosteniment recíproc, que lliga els diversos membres d’una col·lectivitat en el sentiment de pertinença a un mateix grup i en la consciència d’uns interessos comuns. Volem unió. Unió de persones, entitats, associacions, etc. que tenen interessos, problemes i fins comuns. PD L’autor dels fets retratats en aquest article, assegura, garanteix, certifica i assevera que són completament (al 100%) ficticis. Qualsevol semblança, rèplica, similitud, analogia, aparença, aproximació, paral·lelisme, afinitat, connexió o comparabilitat amb persones vertaderes, o amb fets reals és pura coincidència i casualitat (al 100%). Jose Miguel Losa

151

TEXTOS A PART

VOLEM fondre’ns L’aire està impregnat de l’aroma de les flors, de l’herba i dels troncs en descomposició. Els ocells canten i el vent bressola les fulles que colpegen suaument la finestra mentre la llum del sol travessa les branques dels arbres per acariciar la pell de la dona. L’única cosa que se sent és la seua respiració entretallada. Ell tanca els ulls i sospira. Ella inclina el cap deixant-li exposat el coll; eixe coll prim i elegant que ell ànsia besar i rosegar, eixa pell que intueix que serà suau i sedosa sota els seus dits. Mentre l’acaricia, es tiba, ella és suau com la seda, càlida i delicada. Ànsia assaborir-la, assaborir tot el seu cos sense deixar cap racó en el qual els dits i els llavis es posen. Ella el mira entre les llargues pestanyes que li cobreixen els ulls verds amb brins daurats enfosquits pel desig, i ja no pot apartar les mans de la pell, mentrestant, una subtil carícia li fon la pell i li roba l’aire dels pulmons. Ell tanca els ulls, sospira i torna a mirar-la, els rojos llavis d’ella romanen entreoberts i palpitants i sent com la sang que li recorre el cos està encesa en flames i sembla que ambdós cossos volgueren fondre’s en un sol ésser.

154

TEXTOS A PART

Amb les mans recorre el seu cos encenent flames allí on es posen, ella respira entre pantaixos i s’enfonsa en noves sensacions que, a poc a poc, va descobrint. Les mans li acaronen les cames i es dirigeixen lentament cap a l’abdomen, des d’allí suaument fins als pits per a cobrir de carícies i mossegar-li lleugerament els mugrons amb la llengua juganera. Ella continua amb els ulls tancats el que li permet percebre tota classe d’increïbles sensacions. És tan suau i tan delicat que sembla acaronada per una papallona. És una necessitat, les mans, el cos, pell contra pell, cos amb cos, ànima amb ànima. Ell gemega ple de luxúria contra la pell de la dona que alena pel plaer que la travessa, una sensació de calidesa que li traspassa tot el cos, una sensació de luxúria. La respiració de tots dos s’accelera, els cossos es tiben per a, finalment, relaxar-se amb un sospir de satisfacció. Volen fondre’s, fondre’s en un sol ésser. Pilar Ijarro

155

VOLEM recuperar l’harmonia Començarem aquesta breu història imaginant un sender molt verd. Tu ets al principi i començaràs a recórrer-lo. A través dels arbres sents com la natura s’obri pas davant teu. Segueix endavant i respira a fons: tens oxigen de sobra. Avança més i escolta com els grills anuncien la seua presència. Fa calor, però no ho notes. Els arbres fan el favor de tapar els rajos més intensos. De cop i volta, una petita abella es posa sobre la teua espatlla. De què tens por? Ella confia en tu. La musicalitat d’aquest trajecte és espectacular: els ocells es reclamen els uns als altres i la natura segueix el seu cicle. Avança una poc més, olores això? El mar és a prop. El vent s’entremescla als teus cabells i aquests queden amb una olor de salnitre intensa. Ara tanca els ulls i visualitza aquest paisatge tan meravellós que hem recorregut. Obri’ls quan vulgues i segueix amb aquesta lectura. Alguna cosa ha canviat. Aquest sender que has travessat s’ha anat transformant a cada pas teu. Però no te n’has adonat perquè no has mirat enrere en cap moment.

156

TEXTOS A PART

La temperatura ha pujat, ara ja no hi ha arbres. No tingues por, cap abella et molestarà. El silenci és tan intens que atordeix; el camí ja no és verd. No hi ha aigua i l’olor no és la de la sal. Cada dia deixem petjades negatives a l’entorn. I cada gest de consciència és una volta cap a aquest sender verd, on et senties com a casa. Perquè la natura ens ha brindat tot el que necessitem, i estem en una enrabiada constant contra ella. Sigues conscient del rastre que generes. Si aconsegueixes que en mirar enrere els teus ulls reflectisquen l’harmonia, seràs l’heroi de la teua història. Hem d’aconseguir que l’última abella que et va envoltar amb el seu brunzit puga seguir volant; que l’arbre que et va donar ombra de xiquet continue facilitant la vida; que el peix que et va sorprendre un dia d’estiu nade sense grillons. I que pugues respirar. I ser conscient de la teua llar. Obri el cor al planeta, perquè és un lloc meravellós. Mireia Raga i Yuriy Nevirkovets

157

VOLEM falles —Volem falles, volem falles!— cridava tot el món faller a la porta de l’ajuntament. Eren les 22 hores 22 minuts del dia 22 de febrer del 2022. A l’ajuntament de València estaven reunits els regidors i els presidents de les diferents falles de la localitat per decidir si aquest any podrien celebrar la festa fallera. La pandèmia del coronavirus estava controlada però sanitat tenia por que el covid-19 rebrotara amb noves mutacions i tornàrem al principi. Per evitar aquesta situació calia buscar diferents mesures que pogueren dur-se a terme les properes falles, això era el que estava debatent-se en aquells moments. Els fallers i les falleres, com establien les normes, estaven situats a la Plaça de l’Ajuntament formant com un tauler d’escacs, agrupats per famílies i esguardant una distància de metre i mig els uns dels altres. La reunió s’allargava i les famílies anaven abandonant a poc a poc la manifestació perquè l’endemà era laborable i els més menuts havien d’anar a l’escola. El rellotge de l’ajuntament acabava de tocar les dues de la matinada i en l’assemblea no havien arribat encara a un acord. Jordi, que representava la seua falla com a president no va poder més, va donar un colp de puny damunt la taula, es va aixecar i cridant va dir: —Ja està bé! És massa tard i estem garbellant aigua. Demà hem de treballar! Els presents s’adonaren que Jordi tenia raó i els flexos que faltaven per decidir els tancaren ràpidament. Eixe any hi hauria falles però amb algunes restriccions que evitaren l’aglomeració de fallers i falleres. Jordi tenia 41 anys. Era una persona afable i molt activa, que es desvivia per les falles i per la seua falla, encara que de vegades els nervis el traïen.

158

TEXTOS A PART

Dimecres 23 de febrer, les 8 del matí. El despertador sonava amb insistència per tercera vegada i ara sí, Jordi, fent un gran esforç, allargava el braç per fer-lo callar, disposat a aixecar-se del llit. En veure l’hora va exclamar un crit: —Ostres, que tard és! Arribaré tard a la reunió que tinc amb l’artista faller per veure la falla que plantarem enguany! I encara he de passar a recollir Jaume!— No era difícil que Jordi s’adormira perquè ho feia algunes vegades, ja que li agradava dormir molt encara que després era molt ràpid en eixir de casa. Es va vestir en un tres i no res mentre pensava: “Em menjaré unes galetes pel camí i intentaré afaitar-me mentre espere que algun semàfor es fique verd”. Dit i fet, agafà un grapat de galetes, la màquina d’afaitar, la bossa dels documents de la falla i les claus del cotxe i s’endreçà cap al garatge. A la porta estava Jaume esperant-lo: —Bon dia, Jordi. Què? T’has adormit?— li preguntava amb to burleta. —Calla Jaume, que anit acabàrem la reunió a les dues de la matinada— contestà Jordi amb cara de pomes agres. Jaume acabava de complir els cinquanta-cinc anys i era el vicepresident encarregat del monument de la falla. El seu caràcter era extravertit i, al contrari que Jordi, era tranquil i pausat: sempre pensava el que feia i el que deia abans d’actuar. —Este any crec que tindrem sort en el monument, ja que este artista és molt amic del coeter i li ha dit que el seu millor monument ens el reserva per a nosaltres. Segons tinc entés, és un monument per a guanyar- contava Jordi a Jaume amb certa emoció. —A veure si és de veres, que fa massa temps que del tercer premi no baixem— deia Jaume amb els peus a terra. S’acabaven d’aturar en un semàfor alhora que engegava la maquineta d’afaitar. El semàfor es va posar verd però Jordi no se n’adonà. Els cotxes van començar a xiular i Jordi es va posar més nerviós. —No tenen paciència!— digué a Jaume enfadat.

159

—Tenen raó, Jordi. Ací no és el lloc adequat per a afaitar-te!— Jordi no li contestà i continuà conduint. Anava de pressa perquè sabia que arribaven tard. Bé, tan sols arribarien quinze minuts tard. Però en arribar a la Plaça de l’Ajuntament es van trobar amb un embós de cotxes. Deu minuts després digué a Jaume: —Arribarem molt tard! I tot per culpa dels regidors d’urbanisme, que saben que ací sempre es fan embossos i no fiquen mai solució! Tants impostos que paguem i no saben solucionar aquest trànsit de merda!— renegava Jordi tot indignat. —Tranquil·litza’t Jordi, que és preferible arribar tard que no arribar—. Jaume intentava calmar-lo, encara que sense massa èxit. Jordi solia ser educat però eixe matí estava posant-se molt nerviós. La tensió li pujava per moments i notava que la temperatura del seu cos anava augmentant a la vegada que començava a suar. Com que el trànsit era lent, en veure un carril buit va accelerar per col·locar-se allí i avançar, a la vegada que un altre conductor va fer el mateix per situar-se en el mateix carril. Va ser un miracle que els dos cotxes no es tocaren. Jordi va abaixar la finestra i va cridar a l’altre conductor: —Ase, mira per a on vas! Compra’t unes ulleres i veuràs millor! —Ves-te’n a la porra, cap de meló, maleducat!— li va contestar l’altre conductor a la vegada que desapareixia xafant a fons l’accelerador. —Has vist, Jaume quins salvatges hi ha conduint per les ciutats?— protestava Jordi encés. —No havies de botar tan prompte Jordi, que heu coincidit els dos al mateix temps!— Intentava tranquil·litzar-lo Jaume. —Però no veus que ho ha fet volent el gripau eixe?— deia cridant i amb la cara roja d’inflamació. Jordi s’ho feia creus en veure que en lloc de disculpar-se, aquell individu l’havia insultat. 160

TEXTOS A PART

—Quina poca educació! A on anirem a parar! La gent ja no té maneres! Quin fàstic! Açò no passa en altres països!— continuava dient Jordi mentre conduïa. Pensant en tot açò, a Jordi li havia pujat la tensió. I encara eren les nou i mitja del matí! Estava suant i a l’estómac tenia un nuc que no el deixava respirar. Per fi, a les deu arribaren al casal. Mitja hora tard però ja estaven allí. Ara calia aparcar! Feia vint minuts que estaven fent voltes pels voltants i era impossible trobar un lloc! A tot açò, al seu cap continuaven fent-li voltes les paraules que havia sentit als fallers i les falleres: “Volem falles, volem falles”. I les dels components de la seua falla: “Volem falla, volem falla”. Jordi sabia que estes paraules volien dir que aquest any volien plantar una falla que guanyara. —Açò és inadmissible Jaume!— cridava Jordi desesperat— Amb els impostos que pague i no hi ha un mal pàrquing per poder deixar el cotxe! El regidor d’urbanisme em sentirà! Començava a fer-li mal el cap i el cor li anava a mil per hora. Estava que se’n pujava per les parets. Per fi va veure un lloc per aparcar. Era de temps limitat però hi van deixar el cotxe. —Encara sort que hem pogut aparcar. Anem de pressa al casal, que l’artista faller i el coeter estaran despacientats esperant-nos— deia Jaume preocupat per si s’havien cansat d’esperar-los. En entrar, hi estaven el coeter i... l’artista faller! Vaja com són les coses: era el conductor que havia tingut l’incident amb Jordi! —Este cap de meló és el president d’esta falla?— Exclamà l’artista faller indignat, al mateix temps que es posava dret— Si és l’individu amb qui he tingut l’incident que t’acabe de contar! Ho lamente però el meu monument no es plantarà en esta falla!— dient açò va eixir del casal sense escoltar raons. Jordi, Jaume i el coeter estigueren fins a les dues del migdia intentant comunicar-se amb l’artista faller però va ser inútil. —Mireu, com que jo soc el culpable que no ens plante la falla, des d’este moment dimitisc el meu càrrec!— exclamà Jordi amb una ira descontrolada— Jaume, sigues tu el president i mira si encara ho pots arreglar! Jo me’n vaig a casa!— digué Jordi mentre eixia del casal a correcuita. Jaume va pegar darrere tot preocupat perquè Jordi estava fora de si.

161

Quin dia portava Jordi! Primer es va adormir; després, l’incident mentre circulava; l’aparcament, l’artista faller, les paraules que seguien fent-li voltes al cap: “Volem falla, volem falla”. I a més, va dir al treball que estava indisposat i que no aniria. Però açò no era tot. Jordi tindria més sorpreses. S’havien fet les tres de la vesprada i, en arribar al lloc on havia aparcat es va endur una nova sorpresa: el cotxe no estava! Allí hi havia un adhesiu triangular al sòl. Se l’havia endut la grua! Encara com Jaume havia eixit darrere d’ell perquè no sabem com haguera pogut reaccionar. Com si li haguera caigut una llosa damunt, va seguir renegant com un possés. Jaume el va agafar pel coll i pararen un taxi per anar al dipòsit de cotxes. En arribar sols volia plorar. Jaume volia acompanyar-lo a casa però Jordi no el va deixar. En entrar a casa la dona li va preguntar: —Estimat, què t’ha passat que arribes tan tard? —Calla Manela, no saps el dia que he tingut! — exclamà indignat Jordi. Va explicar-li amb pèls i senyals tot el que havia succeït. En acabar, Manela li va dir: —Jordi, has de tindre més cura amb tot el que fas. És la tercera vegada que la grua se t’endú el cotxe. No guanyem prou per a grues! Va passar la vesprada més mal que bé. Devien ser les huit quan va sonar el mòbil. Era el seu amic el coeter. —Hola Jordi, com estàs? Et telefone per a dir-te que he pogut convéncer l’artista faller i definitivament sí que ens plantarà la falla que havia promés. —Bé, amic. Gràcies per dir-m’ho. A veure si em passa tot prompte i demà estic millor— digué Jordi per llevar preocupació al seu amic. A la nit, el nostre amic es va gitar i va apagar la llum de la tauleta de nit procurant que aquell dia tan horrorós s’acabara. No podia dormir perquè el cap seguia fent-li voltes: “La meua dona té raó. Tota la culpa és meua, soc un desastre!” L’últim pensament abans d’adormir-se va ser: “Que difícil és la vida, Déu meu!

162

TEXTOS A PART

Eixe any Jordi no va voler tindre cap càrrec en la comissió de la falla. Es va adonar que en la vida les diferents situacions no són exigències que s’han de complir, perquè no siguen fracassos han de ser desitjos que ens faran trobar mal si no s’aconsegueixen, però no han de passar d’això, «DESITJOS». Les paraules “Volem falles, volem falles” també havien deixat de fer-li rum-rum al cap. La falla que plantaren s’endugué el primer premi de la secció especial de València i Jordi va gaudir del premi juntament amb la seua família com un faller més, però sense preocupacions perquè no ostentava cap càrrec. Vicent Benavent

163

VOLEM cremar #VOLEMCREMAR Dues paraules, 11 lletres que es van convertir en un popular hashtag allà per març del 2020. Ningú no s’imaginava que aquestes 11 lletres es convertirien en el desig més preat per als fallers. Per a fallers i no fallers. Ningú no s’imaginava que aquestes 11 lletres es convertirien en tema de tants debats i disputes virtuals, telefòniques i, més tard, presencials. Des del 15 de març del 2020 i fins a hores d´ara, tots els valencians clamem a una mateixa veu, un sentiment comú: fer cendra les nostres falles. És moment de reprendre un poc el fil del text que vaig redactar en el passat llibret en el qual parlava sobre l’au Fènix i feia una comparativa d’aquest pardal amb les falles. Ambdues coses, agafades de la mà, amb una mateixa finalitat. Mentre el Fènix mor en un espectacle de flames i combustió per renàixer de les seues cendres, les flames són les que posen punt final a un any faller, a un any de treball, a un any de somnis i il·lusions per deixar pas a un nou exercici faller. Des d’aquell 15 de Març, dia rere dia, hem estat adaptant-nos a allò que anomenàrem “nova normalitat” per a maquillar un poc la realitat. Paraules que mai imaginaríem que han passat a formar part del nostre vocabulari quotidià: contagis, incidència, onades i més onades d’infectats i algunes quantes fatalitats més en les quals tindríem per a escriure uns quants llibrets de falla.

164

TEXTOS A PART

Des d’aquell 15 de Març hem estat lluitant contra el destí per una mateixa finalitat: #volemcremar. Després de quasi dos anys, veiem un poc de llum. Els passats mesos hem vist que tant a la capital del Túria com en alguns pobles, encara que fora de la data del mes de març, han pogut viure la setmana fallera. No va ser l’època més desitjada, ni la més típica, però si la més ansiada. Tant els valents que han celebrat les festes josefines, com aquells que no ho hem celebrat des de les xarxes socials i la televisió autonòmica (per evitar les massificacions de gent) hem demostrat estar més que a l’altura de les circumstàncies i ens hem sacrificat, una vegada més, perquè el virus no continue avançant. Un fum de sentiments trobats han passat a formar part del nostre dia a dia des d’aquell 15 de Març. Opinions totes respectables. Els valencians sabem respectar. Així ho hem demostrat. Les portes dels casals que aquell dia van tancar, van poder obrir amb restriccions, i van tancar altra vegada davant l’enèsima onada. No sabem demà què passarà. Sabem que la vida ens ha canviat, ha colpejat, i ben fort, les nostres tradicions. És moment de reinventar-nos. Demostrar al món sencer que podem reconduir eixos sentiments en una mateixa direcció. És moment de cremar aquest malson. Prompte aquelles 11 lletres, aquelles dues paraules seran realitat. El Fènix morirà, les falles es cremaran i la història haurà quedat escrita en lletres daurades als llibres d’història fallera.

165

El poder purificador del foc ens ajudarà a posar punt final a un capítol, el d’aquest malson que han anomenat la COVID 19. Podrà paréixer que sols volem cremar, però no és així. El que desitgem estem molt lluny d’aconseguir-ho. Aquest virus ha vingut per a quedar-se i no li podem permetre que ens robe ni un exercici faller més. Les falles han de quedar reduïdes a cendra. Sols així ens podrem reinventar en les nostres tradicions, amb mascareta o sense, amb més o menys mesures sanitàries, però sempre continuant endavant amb orgull i valentia, eixes dues qualitats que tant ens caracteritzen als fallers. A per les #fallesvintitants. Carmen Sifres

“Aquest article ha participat en el Concurs Lletra d’Or de la FdF Junta Local Fallera” 166

TEXTOS A PART

EDITA Assosiació Cultural Falla Cambro REALITZACIÓ I MUNTATGE Equip de llibret Falla Cambro COL·LABORACIONS LITERÀRIES Sònia Ijarro - Pilar Ijarro - Jose Colero - Vicent Benavent Jose Miguel Losa - Aurora Cantus - Carmen Sifres - Aaron MotaRafa Cantus - Cristina Lahosa - Encar Talens - Toni Sirerol Ximo Mifsud - Mariam Magraner - Nerea Pozos - Aida Meló Joan Meló - David Fernández - Jaume Talens - Mireia Raga Yuriy Nevirkovets - Empar Mayans COL·LABORACIONS ARTÍSTIQUES Mireia Raga - Joan Meló - Juan Carlos Meló PORTADA Roberto Català RACÓ INFANTIL Aaron Mota - Cristina Lahosa

168

CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA Jose Colero COORDINACIÓ DE PUBLICITAT Joan Enric Fons - Aurora Cantus FOTOGRAFIES VOLEM Pepa López Fotografia - Nerea Pozos Juanfran Grau DISSENY I MAQUETACIÓ Andrea Pachés IMPRESSIÓ Blauverd Impressors

... I si ens hem deixat a algú, perdoneu-nos, no ha sigut la nostra intenció. A tots i totes els que heu format part d’aquest somni, gràcies per fer-lo realitat.

169

Guia comercial Agraïm la col·laboració de totes estes firmes comercials sense les quals “Volem” no seria possible. Gràcies a totes per reconèixer la diferència entre col·laboració i publicitat.

170

FALLA CAMBRO 2022

La Costera, 18 • Cambro, 3 • Tel. 962 820 969 info@cmbosch.es 46760 TAVERNES DE LA VALLDIGNA

FALLA CAMBRO 2022

M.G.M. Asistencia S.L.

Servicio de gruas y remolcadores de pequeño y gran tonelaje Asistencia en carretera de motocicletas, turismos, furgones, camiones de pequeño y gran tonelaje y autocares Transportes en góndola Alquiler de maquinaria Ctra.Nac. 332, Km. 239 • 46760 Tavernes de la Valldigna - Valencia Tels: 962836777 / 962820420 www.gruasmgm.com

FALLA CAMBRO 2022

ASSESORIA COMPTABLE FISCAL I LABORAL ASSEGURANCES GENERALS

181

FALLA CAMBRO 2022

184

FALLA CAMBRO 2022

185

FALLA CAMBRO 2022

CAP

Tavernes de la Valldigna Gran Vía Germaníes, 62-bajo Tel. 96 283 66 99 www.grauase.com

Valencia C/Barcelona, 11 1º Tel. 96 392 50 12

Economistas Abogados Graduados Sociales Gestores Administrativos

FALLA CAMBRO 2022

FUNERARIA JUANI MARTÍNEZ Serveis funeraris i tanatori

Tarifes Mòbils des de 4’90¤ Proveïdors d’Internet Veu IP

FALLA CAMBRO 2022

Dissabte nit

FALLA CAMBRO 2022

OLIVES ANTONI CEBOLLA C/ LA CANTANT VENDRELL,19 • 96 170 27 72 - 619 41 11 96 194 46410 - SUECA - VALÈNCIA

FALLA CAMBRO 2022

45 baix

FALLA CAMBRO 2022

196

FALLA CAMBRO 2022

Cocina nómada Comuniones Bodas Cumpleaños Despedidas ... Cuéntanos qué quieres celebrar y Grupo Casablanca lo hará relalidad

649 890 933 www.casablancagrupo.com administracion@casablancagrupo.com

FALLA CAMBRO 2022

FAAES 2022

UN ANY MÉS, ALPESA VOS DESITJA UNES BONES FAAES

FALLA CAMBRO 2022

Oscar Egea Altabert

Tècnic d’instruments de vent Pintor Sorolla, 2, baix • 46760 • Tavernes de la Valldigna Tel. (+34) 655 57 17 33 • oscar@alvent.es • www.alvent.es

FALLA CAMBRO 2022