CONQUISTA'M. Falla Cambro 2024 by FALLA CAMBRO

FALLA CAMBRO Tavernes de la Valldigna

Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres. Aquest llibret participa en el PREMI PUNT VOLAT El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2024.

Edita Falla Cambro

Fotografies Fallera Major Alfredo Donet

Realització i muntatge Equip de llibret Falla Cambro

Fotografia President Alfredo Donet

Col·laboradors literaris Sònia Ijarro • Jose Colero • Vicent Benavent • Lara Romero • Carmen Sifres • Jaume Talens • Rafa Cantus • Aida Meló • Irene Urosa • Encar Talens • Roger Sirerol • Anna Tur • Maria Gimeno • Xelo Mifsud • Pilar Garcia • Maria Ciscar • Eladi Mainar • Rafa Cantus • Jose Miguel Losa • Empar Mayans

Fotografies Fallera Major Infantil Alfredo Donet

Portada Joan Meló Dibuixos Robert Català • Juan Carlos Meló Racó Infantil Cristina Lahosa • Empar Mayans • Alba Castelló Correcció lingüística Jose Colero Coordinador de publicitat Joan Enric Fons

Fotografies Fallera Major Infantil Alfredo Donet Fotografia President Infantil Alfredo Donet Fotografia Fallera Major de Tavernes Kefoto Fotografia Falleres Majors Ixents Kefoto Fotografies Conquista’m Empar Mayans • Aida Meló Disseny i maquetació Joan Meló Disseny publicitats Aurora Cantus Impressió Blauverd Impressors

... I si ens hem deixat a algú, perdoneu-nos, no ha sigut la nostra intenció. A tots els que heu format part d’aquest somni, gràcies per fer-lo realitat. 3

Segueix la Falla Cambro: fallacambro@gmail.com Facebook.com/cambroeslafalla Twitter: twitter.com/fallacambro instagram.com/falla_cambro tiktok.com/fallacambro Pots llegir-nos digitalment en: issuu.com/fallacambro0 O escanejant el codi QR. Dipòsit legal:A-188-2011 La Falla Cambro no es fa responsable de les opinions expressades pels autors i autores dels articles del llibret.

Conquista’m entre somnis i il·lusions, com conquista la dolçaina i les rialles, que els teus drets ningú se’ls passe pels collons i somia com sols somien les falles. Jose Colero

CONQUISTA’M

L’ESBÓS DE LA FALLA En aquest món dels llibrets és el moment d’innovar i CONQUISTAR els corets amb certes modernitats. L’aposta que us proposem té una enorme rellevància perquè així us demostrarem que el llibret té coherència. Per aquest mateix motiu us hem fet un desplegable amb l’esbós interactiu movible i acreditable. La intenció és que tingueu l’esbós sempre ben propet i en llegir comprovareu que tot lliga en el llibret. Els articles, la poesia, el text, la maquetació, el monument, la ironia, COHERÈNCIA i INNOVACIÓ. Després el podreu penjar a la vostra habitació, i això us farà recordar els pòsters del Súper Pop.

CONQUISTA’M

Conquista’m

Conquista’m el cor com un alé de fantasia, com ho vas fer aquell dia de les meravelles entre esclats d’albades i casals sense silencis. Enlaira’m per la immensitat d’una rialla que emana de l’ànima del color d’un ninot, d’un vers en rima consonant i un gessamí. Fes-me gaudir com el gregal enamorat que balla amb l’harmònica harmonia dels cants dels coets que amb impaciència xiuxiuegen els acords de l’eterna mascletada. I així, els dos junts, buscarem l’espurna il·lusòria que balloteja poemes fallers entre eternitats, entre desitjos, entre fogueres i entre sentiments que omplin la nit de màgia i perennitat. Llavors veuràs el desig de l’encanteri que s’albira a través de la mirada idíl·lica d’un instant que converteix el mes de març en esperança, l’esperança en sospir i el sospir en falles que renaixen cada any per conquistar l’univers. I naixeràs, i viuràs entre els batecs de l’encís, i moriràs entre les flames il·lusòries de l’instant, i romandràs amb la inquietud de lluna sense cel per tornar a viure, com sols viuen els somnis. Jose Colero 9

Índex 10

Som Cambro

Explicació de la falla

El Racó de la poesía

Textos a part

Racó Infantil

165

Guia Comercial

207

Introducció Xarxa de seda que t’envolta com un vel de boira etèria, en silenci. Atrapada en teranyina de cotó-en-pèl arrossegada per l’embruix. Mirades captivades per jovialitat engalanada de festa, rialles abillades amb garlandes de clavellines, poncells i gessamins entrellaçades per espirals d’or i seda dibuixem suaus moviments en danses i cercaviles. Espurnes d’encantament s’enlairen enjogassades entre vents amb flaire de tarongina que acomboien a xiuxiuejar ritmes de pasdobles i conviden a giravoltar fins a exhaurir l’alé. Fantasia despertada, enamorada per la visió de formes infinites i somnis impossibles que brollen als carrers, és l’equilibri de la desraó, la vida convertida en sàtira, l’essència. Esclats harmònics de fum i soroll embogeixen els carrers i anuncien l’arribada, estimats i maleïts encadenen hores de rebombori i algaravia. Cau la nit i esdevenen un paradís per als ulls, esquitxades de llum i pinzellades de color pareixen un hipnòtic mosaic d’energia convertida en màgia. Perfums de delicadeses valencianes alimenten l’aire i sanen cossos brandejats i arrossegats pel divertiment. Assaborir plaers que sedueixen el paladar fan renàixer el pecat de la gola. Captivada, encantada, despertada, enamorada, encisada, seduïda… Ofegada pel deliri, cegada pel fervor. Pertorbada per la seua bellesa i l’art que atresora. Felicitat, palpitacions, sentiments incomparables, emocions que intoxiquen l’ànima. Domina l’esperit, amera el cor, fascina la raó, desperta la passió i espenta la bogeria, no n’hi ha escapatòria. És la conquesta de les falles. Benvinguts.

“Sorprendre’s i meravellar-se és començar a entendre” (J. Ortega y Gasset) L’equip de llibret

C ONQUISTA

’M

01 14

Som Cambro

Fallera Major de Tavernes

Gemma Altur Alonso

ORIGEN Has nascut entre els colors de la setmana de rialles, desfilades i emocions; de sospirs en clau de brisa que demana galivança enmig de places i els racons. Has crescut entre l’espurna juganera que il·lumina en Sant Josep tot l’univers, desimbolta com l’essència matinera quan desperta entre l’aroma més dispers. Has somiat entre les lletres d’un desig un bell somni de llibrets sensacionals on les síl·labes emanen amb capritx com metàfores de versos al casal i les veus emocionades cada nit s’entrellacen com la vida en un portal. Jose Colero

Salutació del President

Vicent Almiñana Magraner

Falleres i fallers, amics i amigues. Un any més tinc el plaer de dirigir-me a tots i a totes vosaltres com a president de la nostra falla i us assegure que tinc la mateixa il·lusió com si fora aquell primer any. Si una cosa he aprés d’aquests quatre anys, és que ningú no pot ser un bon president sense tindre un bon equip. Per tant, he d’agrair-vos a totes i tots la tasca que desenvolupeu durant tot l’any i les hores que dediqueu en benefici de la falla, ja que cada dia la feu més gran. Des d’aquestes línies vull convidar-vos a participar en tots els actes de la Falla Cambro, teniu les portes del casal obertes de bat a bat, ja que la nostra falla és casa de tots i totes! I per últim desitge que Aurora, Maria i Guillem juntament amb les nostres famílies, gaudim d’un fantàstic i meravellós any faller 2024!

Falleres Majors Ixents

Paula Gómez Sales Alba Castelló Sánchez

Has conquistat l’ànima d’una falla que sospirava indicis d’eternitat, i amb cada gest en forma de rialla has construït un món de realitat. Somnis farcits d’il·lustres meravelles que han arrelat entre simples il·lusions; somnis daurats d’històries tan falleres que mai més s’oblidaran entre els racons. Són les mostres d’un etern ressorgiment, una vida que entre esclats has escollit; les memòries que ara tens al pensament i que sempre elevaràs a l’infinit. Jose Colero

’M

Fallera Major

Aurora Cantus Enguix

SILENCIS Els silencis que han buscat la immensitat entre el somni de ninots incandescents remoregen pregonant la claredat i acaronen les essències incipients. I apareixen entre esclats primaverals rebomboris de delícies que germinen, i assereixen les estrelles celestials que adormides dins les falles s’endevinen. Mentrestant la tela frisa amb el deler d’un brodat de bagatel·les i gladiols, i s’engronsa enjogassada en un carrer on la pólvora sospira el desconsol. I els batecs d’un cor escrit en poesia nodriran les esperances d’una falla que és pintada amb amalgama d’alegria de tendresa, ironia i borumballa. Jose Colero

Salutació President Infantil

’M

Guillem Vidal Gimeno

Quantes ganes tenia de poder dirigir-me a tots com a President Infantil de la Falla Cambro, i per fi puc fer-ho. En primer lloc, vull donar les gràcies a la comissió per haver dipositat en mi la seua confiança i espere estar a l’altura del que s’espera del meu càrrec. Amb tan sols sis dies de vida vaig desfilar per primera vegada per la passarel·la el dia de la presentació, al braç de mon pare i acompanyat de la meua germana Paula. Gran part dels meus millors records els tinc a la falla, i és per això que sempre havia desitjat ser-ne el màxim representant dels xiquets. I no hauria pogut ser un any millor que aquest, ja que ho seré juntament amb la meua cosina Maria. Quina sort més gran poder gaudir-ho els dos junts! Estic segur que al costat d’Aurora i Coet gaudirem de cada instant; de les desfilades; passacarrers; xocolatades; revetlles; tirarem tots els coets que puguem, acompanyats de tots els xiquets i xiquetes; participarem de totes les activitats que ens prepararan les delegades infantils i gaudirem veient com munten al carrer la nostra falleta. Sols espere gaudir d’aquest any amb tota la gent que m’envolta: fallers, falleres, familiars, amics i veïnat de la Falla; que l’oratge ens respecte i que puguem gaudir de la millor festa del món.

Fallera Major Infantil

Maria Santos Juanes Gimeno

SONS S’endevinen sons de festa i claredat, les remors de primaveres s’aproximen, les històries de falleta han començat entre nervis, il·lusions i algaravies. La xicalla s’aproxima amb impaciència i proclama que el món s’ompli de colors, de ninots, de cercaviles, innocència i enramades de coets ensordidors. Remoregen els repics del tabalet, la dolçor de la dolçaina pregonera, les aromes de confit al carreret on la vida explota en forma de palmera. Són els sons els que recorren el camí cap al cor d’aquells que els saben apreciar, els que fan de cada vers un nou destí on els creuen fantasia i realitat. Jose Colero 26

Junta Presidència Vicent Almiñana Vicepresidència Raquel Pons Sonia Ijarro Víctor Montero Joan Meló Marcos Campos José A. Martínez Secretària Aida Meló FDF Carolina Pérez Salvador Talens Tresoreria i Comptabilitat Salvador Fons Luis Ferrer Jose Miguel Losa Joan Blasco Cuina Enric Fons Juan Enguix Vicente Almiñana Llibret Cristina Lahosa Empar Mayans 28

Protocol Encar Talens Belén Grau Anna Sirerol Gema Benavent Toni Álvarez Jordi Moreno Decoració monument, carrossa i playbacks Vero Martínez Mariola Cucarella Joan Cantus Isa Gimeno Sonia Ferri Merce Almiñana Playbacks Carla Cantus Eugenia Fernández Sergi Moreno Delegació Infantil Raquel Mollà Alba Castelló Xelo Juan Pepa López Mª Amparo Díaz Elisa Gómez Sara Alonso María Filomena Buitrago Sara García Celia Martí Isabel Giménez

Executiva Xarxes i comunicació i disseny Paula Pellicer Maria Ciscar Esports Jordi Enguix Sergi Talens Organització i gestió infraestructures Toni Català Antonio Moreno Sergio Marrades Ivan Català Paco Blasco Paco Gimeno Justo Grau Juan Bautista Llopis Miguel Mifsud Teatre Raquel Fons Pili Mafé Rafa Cantus Pirotècnia Belén López Joan Almiñana Loteria Mª Isabel Martínez

Disfresses Sonia Sales Vicenta Giner Geno Estornell Pilar García Mar Pérez Mª Carmen Sancho Mari Carmen Brines Elvira Cascales Ana Corso Carmen Sifres BTT Gabriel Almiñana Juanda Gimeno Vicent Talens Miguel Ángel Talens Gestió administrativa Ximo Mifsud Festes Merxe Armengol Rosa Ripoll Àngela Cremades Monument Fofi Gómez Bautista Martínez José Antonio Correoso

Cens Mari Carmen Airós Correoso • Maria José Airós Correoso • Ramón Alberola Escrihuela • Aina Alberola Palomares • Vicent Almiñana Bernat •Juan Almiñana Bernat • Vicent Almiñana Magraner • Mercè Almiñana Magraner • Vicent Lluis Almiñana Planas • Joan Almiñana Planas • Gabriel Almiñana Romero • Vicenta Almiñana Vidal • Pilar Altur Vercher • Pablo Andrés Arribas • José Andrés Sanchis • Jose Alberto Arias Grau • Mercedes Armengol Fernández • Lourdes Armona Quiñónez • Luis Ascó Escrihuela • Victoria Ascó Fons • Regina Teresa Ascó Fons • Fede Balaguer Torres • Susana Bellver Mayans • Vicent Beltrán Sancho • Gema Benavent Brines • Vicent Ignaci Benavent Llinares • Celeste Berbel Iglesias • Eugenia Blasco Ciscar • Francesc Blasco Juan • Joan Blasco Lara • Juan Francisco Blasco Llacer • Anna Blasco Llinares • Joan Blasco Llinares • Adriana Blay Cascales • Àfrica Bono Palomares • María Bononad Brines • Mª Josep Bordes Felis • Laura Brines Brines • Maria Teresa Brines Hernandis • M. Carmen Brines Juan • Sara Brotons Vidal • Lorena Brotons Vidal • María Filomena Buitrago Baeza • Marcos Campos Recio • Joan Rafael Cantus Carbó • Aurora Cantus Enguix • Joan Cantus Enguix • Guillem Cantus Ijarro • Carla Cantus Marco • Adría Carbó Péris • Eider Carrió Bosch • Aitana Carrió Bosch • Elvira Cascales Martínez • Sandra Castelló Sánchez • Alba Castelló Sánchez • Iván Catalá Camarena • Luis Chofre Armengol • Sebastián Vicente Ciscar Breitzler • Maria Ciscar García • Vicent Ciscar García • Carles Climent Martínez • Sandra Company Enríquez • Teresa Corella Talens • Aitana Corralero Felis • Antonio Corralero Lorenzo • Raquel Correoso Bosch • Josep Antoni Correoso Correoso • Ana Corso Martínez • Àngela Cremades Expósito • Noemi Crespo Pellicer • M. Dolors Cucarella Pérez • Pepe De Lama Viñas • Mª Amparo Diaz San Pedro • Joan Enguix Altur • Joan Enguix Giner • Jordi Enguix Ijarro • Nàdia Enguix Martínez • Gerard Enguix Romero • Aina Escrihuela Cholvi • Juan Salvador Escrihuela Darás • Vera Escrihuela Escrihuela • Andrea Escrihuela Mollà • Nora Escrihuela Soler • Arantxa Cristina Escrihuela Soler • Jose Esparza Serra • Anna Espí Bordes • Laura Espí Bordes • Espe Estornell Canet • Genoveva Estornell Cremades • Cristian Estruch Company • Maria Isabel Felis Almiñana • Sandra Felis Grau • Vicent Félix Grau • Ferran Félix Moreno • Eugenia Fernández Tur • Miriam Ferrando Serra • Luis Ferrer Esparza • Lluís Ferrer Ijarro • Bea Ferreres Gil • Sonia Ferri Fons • Raquel Fons Brines • Joan Enric Fons Escrihuela • Antonio Fons Juan • Elena Fons Ordiñana • Salvador Fons Palomares • Carla Franco Estruch • Pau Fuster Bellver • Jorge Gálvez Román • Antoni García Brines • Sara García Navarro • M. Josep Garcia Peris • Pilar García Peris • Esther García Raja • Josep Roc Garcia Soler • Vicenta Gascon Felis • Eduard Gimenez García • Delia Gimeno Ejido • Francesc Gimeno Estruch Maria Gimeno Franco • Juanda Gimeno Guaita • Mercedes Gimeno Peris • Laura Gimeno Sancho • Isabel Gimeno Sancho • Vicenta Giner Cantus • Joel Giner Santos-Juanes • Mar Giner Santos-Juanes • Rodolf Gómez Arrabal • Elisa Gómez Correoso • Josep Gomez Sala • José Gómez Talens • Llorenç González Mahiques • Juan Bautista González Montero • Juan Francisco Grau Benavent • Sara Grau Clar 30

Faller Justo Grau Fonseca • Guillem Grau Gimeno • Elena Grau Peris • Belén Grau Ribera • Jose Enrique Grau Sala • María Hernández Varón • Mireia Ibáñez Armengol • Jose Juan Ibañez Escrihuela • Pau Ibañez Mafé • Noelia Ibáñez Moreno • Rosa Ibáñez Moreno • Sonia Ijarro Altur • Pilar Ijarro Altur • Ramon Ijarro Altur • Juan Jacinto Carpio • Xelo Juan Mollà • Cristina Lahosa Enguix • Jose Lafarga Palomares • Lucia Lama Gómez • Cesar Ramón Ledesma García • Carmen Llácer Escrihuela • Jesús Llàcer Manclús • Natalia Llinares González • Juan Bautista Llopis Moreno • Mar Lloret Mascarell • Josefa López Benavent • Belén López Benavent • Josep Miquel Losa Charco • Ana Belén Losa Charco • Sara Lozano Enguix • Pilar Mafé Talens • María Amparo Magraner Altur • Moisés Magraner Cucarella • María Dolores Magraner Cucarella • Francisco Magraner Grau • Moisés Magraner Peiró • Carla Magraner Talens • Silvia Marco Bixquert • Celia Marti Manclús • Àngel Martínez Corella • Blas Martínez Cruzado • Vicenta Martínez Franco • Mª Isabel Martínez Franco • Josep Antoni Martínez Giner • Verónica Martínez Giner • Baptista Martínez Herrera • Ángel Martínez Herrera • Jose Manuel Martínez Taroncher • M. Empar Mayans Palomares • Joan Melo Ferri • Aida Melo Ferri • Joaquín Mifsud Almiñana • Vicenta Mifsud Almiñana • Xelo Mifsud Almiñana • Miguel Mifsud Pons • Verónica Mollá Ausina • Raquel Molla Franco • Sergio Monedero Gascó • Idaira Monedero Salido • Victor Montero Sifres • Sergi Moreno Brines • Marisa Moreno Brinez • Francesc Antoni Moreno Casas • Jordi Moreno Mazarrota • Aaron Mota Sabater • Yuriy Nevirkovets • Roberto Antonio Ojeda García • Rosana Oltra Jaramillo • Andrea Pachés Roda • Paula Palomares Galán • Vera Pellicer Pons • Paula Pellicer Pons • Carolina Pérez Bosch • Àngela Pérez Bosch • Mar Pérez González • David Pérez Martí • Sara María Pérez Otero • Cristina Peris Cascales • Eva Peris Cascales • Salvador Peris Talens • David Pineda Vercher • Maria Amor Planas Gimeno • Raquel Pons Bosch • Miguel Pons Lara • Elisa Reig Gimeno • Rosa María Ripoll Vitoria • Andreu Roda Villar • Rafael Rodríguez Belenguer • Antonio Rodríguez Buitragao • Ferran Rodríguez Buitrago • Silvia Román Guirau • Maruja Román Guirau • Rosa Mari Romero Giner • Lara Romero Giner • Joan Sala Catalá • Jessica Sala Garcia • Vicent Sales Gómez • Sonia Sales Sánchez • Elena Salido Sánchez • Antonio Sánchez Muñoz • Lidia Sánchez Rodríguez • Mª Carmen Sancho Pulido • José Santos Juanes Ibáñez • Josep Santos-Juanes Martí • Reyes Santos-Juanes Martí • Juan Emilio Santosjuanes Ibañez • Carmen Sifres Vercher • Ariadna Simó Riera • Juan Antonio Sirerol Bordes • Roger Sirerol Talens • Anna Sirerol Talens • Joan Antoni Sirerol Talens • Josep Soler Burguet • Maria Elena Soler Hernández • Vicent Talens Bea • Miguel Ángel Talens Bononad • Salvador Talens Correoso • Mª Genoveva Talens Estornell • Vicent Talens Estornell • Sergi Talens Marrades • Vicenta Talens Meló • Sergi Talens Ripoll • Encarna Talens Tur • Andrea Tarrasó Vercher • Tiberiu Traian Trifescu • Ana Belén Tur Gálvez • Marta Tur Rodríguez • Irene Urosa Martínez • Esther Vercher Altur • Antoni Vercher Manclús • Antoni Vidal Felix • Paula Vidal Gimeno • Xavier Vidal Hernández 31

100 anys d’Estellés

100 anys d’Estellés Si hi ha un poeta recent que ha conquistat el cor a milers de valencians ha sigut Vicent Andrés Estellés. El motiu, la lluita conta la injustícia, la reivindicació pel poble valencià; el seu poble. I la seua conquesta no va ser fàcil, però va ser constant i ha perdurat i perdurarà al llarg del temps. Perquè el poeta del poble el 4 de setembre de 2024 hauria complit cent anys. Perquè Estellés és considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània i un dels millors poetes valencians de la història, d’ell s’ha dit que és el millor poeta valencià des de l’època d’Ausiàs March i Joan Roís de Corella. Va nàixer en 1924 en una família de forners de Burjassot, on va transcórrer la seua infància que va estar marcada per diversos episodis tràgics, com la guerra i la mort de familiars, que tingueren una forta influència en la seua obra posterior. Cap als anys 1935-1936 va començar a escriure poesia i abans d’esclatar la Guerra Civil Espanyola ja havia compost algunes peces teatrals. La guerra va esclatar quan ell tenia dotze anys i marcaria la seua obra amb la mort com un tema recurrent. Va haver de deixar els seus estudis durant el conflicte bèl·lic, però va continuar llegint llibres, entre altres de García Lorca, Teodor Llorente i Antonio Machado. En acabar la guerra va començar a treballar de forner, com son pare, i més tard va treballar d’orfebre, mecanògraf i ordenança. Més tard, va passar la joventut a la ciutat de València, on s’aficionà a la literatura de manera autodidacta: els autors que més l’influïren en aquesta etapa van ser Baudelaire, Neruda, Verdaguer, Carner, Riba, Rusiñol, Ausiàs March, SalvatPapasseit...

El 1942, amb díhuit anys, va publicar el seu primer article al diari Jornada i, a partir de llavors, se n’anà a estudiar periodisme a l’Escola Oficial de Periodisme a Madrid, on cursà la carrera com a becari; tres anys després feu el servei militar a Navarra. El 1948, amb vint-i-quatre anys, tornà a València per treballar com a periodista al diari Las Provincias. Allí es feu amic de Joan Fuster i de Manuel Sanchis i Guarner i establí una relació amb la seua futura muller, Isabel, que també marcaria la seua obra literària. El 1955 es casà amb Isabel, amb la qual va tindre una filla que va morir al cap de quatre mesos: així s’ancorava per sempre el tema de la mort en la seua obra. Poc després, va tindre dos fills més, Carme i Vicent. El 1958, arribà a redactor en cap del periòdic, càrrec que va ocupar fins a l’any 1978. La jubilació anticipada quan tenia cinquantaquatre anys, li permeté dedicar-se íntegrament a la seua obra i participar en mostres i altres activitats culturals: de fet, el mateix 1978 rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i, el 1984, el Premi de les Lletres Valencianes. Durant uns anys es traslladà a viure a Benimodo (la Ribera Alta), convidat oficialment per les autoritats, i combinà la poesia amb la prosa. Vicent Andrés Estellés té una obra diversa i molt extensa. Encara que n’és més coneguda la poesia, també escrigué novel·les, obres de teatre, guions de cinema i unes memòries. Els temes centrals de la seua obra són la mort, el sexe i la pàtria, sempre des d’un prisma popular, quotidià, senzill, directe i, fins i tot, vulgar. A partir dels anys setanta, publica amb més freqüència i rep nombrosos premis. El 1971, publicà dues obres molt importants: La clau que obri tots els panys i el Llibre de meravelles, potser la seua obra més coneguda. A partir d’aquell moment comença a ser reconegut i es publica la seua obra completa.

100 anys d’Estellés

LA NIT DE SANT JOSEP

Absurdament el cel s'omplia de jardins. Esclataven les altes carcasses de les falles. Tota València era una foguera alegre: ens donava la festa i la fàcil metàfora. Jo cenyia la teua cintura en la penombra... Músiques populars pujaven per les cuixes. S'obrien damunt nostre els jardins instantanis Recolzats en el ferro de la barana, veiem la ciutat com un bosc. Vacil·laven els llums dels castells en els teus ulls... No cenyia la teua adorable cintura. L'un al costat de l'altre, contemplàvem València. Vaig sentir el teu braç que buscava el meu braç. Fa deu anys, fa vint anys, fa trenta anys, jo no ho sé. Era en una terrassa humil en els afores. Tots els veïns pujaren i miraven València. Els agradava molt la nit de Sant Josep Vicent Andrés Estellés

02 38

Explicació de la falla Artista: Juane Cortell

Autor: Jose Colero

Obra de set escenes en vers. els noms dels personatges han sigut camuflats perquè qualsevol paregut amb la coincidència siga una realitat

Primera escena

L’acció transcorre en un castell medieval situat en una vall anomenada MELABUFA. En aquella vall existeixen quatre poblacions. La primera és PESOELÀNDIA, és la més bonica i la més gran. Allà viu la reina Aral, una reina justa i elegant, que té dos consellers: Solrac, el conseller reial més fester, i Acesnof, que aconsella la reina en qüestions de turisme i seguretat ciutadana del seu poble. Al costat d’aquell poble hi ha altres dues poblacions amigues que tenen molt bona relació amb PESOELÀNDIA; es tracta d’ALCOMPROMÍS i BENIESQUERRA. Els Reis governants d’aquestes dues poblacions han jurat lleialtat a Aral per ser la reina amb els exèrcits més poderosos. Però a MELABUFA també existeix un altre poble que té uns governants que sempre estan més reticents a complir les ordres que arribaven des de PESOELÀNDIA: ens referim a POPULÀRPOLIS.

’M

(L’acció transcorre en la cambra d’Aral que es pentina els cabells amb una pinta. Entren sobtadament Solrac i Acesnof: amb inseguretat, com si hagueren de donar la notícia de l’anul·lació del concert de Camela per segona vegada.)

Acesnof: Disculpeu-me majestat per tornar-la a molestar, però han arribat notícies que han vingut a la ciutat per tal de dialogar, dos vassalls sense avarícies. Aral: D’on venen, si es pot saber? Solrac: Clar que sí, sa majestat: d’Alcompromís ve el primer, i això és una novetat. Acesnof: El segon dels dos vassalls ha vingut de Beniesquerra, i arriba sense cavalls ni ganes d’armar cap guerra. Aral: No em fie d’Alcompromís, després de les eleccions van voler fer-me sofrir amb les seues pretensions. Solrac: Però ara som tots aliats! Acesnof: I ens han donat el suport per aguantar els atacs d’eixos enemics tan forts que arriben des de la dreta! Aral: Llavors, a què hauran vingut, si no és per cap malifeta? Solrac: Este assumpte és collonut! Si no estic equivocat l’emissari que ha vingut per la seua voluntat és Recall!

Aral: I què hi pretén? Acesnof: Conquistar sa majestat amb propostes ben potents! Aral: No sé si tindrà l’encís per conquistar el poder? Acesnof: Diuen que el d’Alcompromís en esports és ben potent! Aral: Doncs que acabe la piscina, que crec que ja és el moment, portem nadant en la tina des de l’any mil quatre-cents. Acesnof: Majestat, eixa promesa la vam fer en eleccions... Solrac: I una promesa ben feta, ha de tindre solucions. Aral: L’acabarem, no patiu, tinc l’assumpte ben present, deixeu que passe l’estiu, i el reprendré novament. Solrac: I què podem dir a Suez que ha vingut de Beniesquerra? Acesnof: Sembla que este xic és amant de la nostra terra. Aral: Este té molta visió, predisposat i valent, que vinga a la reunió, fes un ban i un manifest! Solrac: Llàstima que esta opció no es puga pujar a internet. Acesnof: És que en l’edat mitjana encara no s’ha inventat, perquè tot el que em demana podríem pujar-ho a Instagram 41

Segona escena

(Apareix Recall fent una reverència a Aral que el mira sense fiar-se de les seues intencions mentre pensa que si l’oli d’oliva segueix pujant de preu, acabara organitzant festes i amanint l’ensalada amb orxata.)

’M Recall:

Bon dia, sa majestat! li mostre tots els respectes. He vingut, en realitat, per comentar alguns aspectes! Aral: Parla, no tingues por, i expressa tot el que sents si vols conquistar-me el cor, no has de perdre gens de temps. Recall: Els savis del meu poblat tenen una gran cotorra que parla amb molt de trellat, però que a vosté l’adora. Solrac: Arrea, quanta mentida! Aral: Però si em posa a parir! Recall: La cotorra és divertida, i no vol fer-la patir. Acesnof: Estic fart d’eixa cotorra, malparlada i xafardera! Aral: Ja et dic que no m’enamora eixa vella punyetera! Recall: Tinga en consideració, que este humil servidor, prega col·laboració, i un càrrec de regidor. Puc fer de tot un poquet, sé de números i lletres, també toque el clarinet... tinc les idees claretes! Aral: Tindràs l’oportunitat de lluitar amb valentia per l’honor del teu poblat. Recall: Ostres tu, quina alegria, i em deixarà l’alcaldia, encara que siga un any? Acesnof: L’alcaldia? Aral: Sí, ta tia!

Recall: Aral:

Li posaré molt d’afany. Seràs regidor d’esports, i hauràs de repartir els diners del pressupost entre els clubs per competir! Recall: Li’l donaré al futbol que allà fan falta diners! Això és el que el poble vol! Solrac: I la resta, als femers? Recall: La resta són quatre rates, no ho deuen necessitar, el futbol ha de fer fixatges i necessiten pagar. Aral: Para el carro, secretari, si vols ser bon regidor, deixa de ser tan sectari i reparteix-ho millor. Que els habitants de Tavernes, per desgràcia o per sort, tenen situacions alternes en la pràctica d’esport. 43

Tercera escena

(Entra a escena Suez mentre el miren Acesnof i Solrac, Aral es troba escoltant asseguda al tron amb cara de pomes tan agres que sembla que Pedro Sánchez haja promés l’amnistia a Puigdemont i que aquest l’haja rebutjada perquè desitja seguir sent pròfug.)

’M Acesnof: Mira, tu, el que faltava. Suez: Tingueu, bon dia, senyors! Solrac: Bon dia! Suez: Em preguntava si us fan falta regidors? Ave: Ja en tinc un altre! Avant, que tu ja eres de la zona i sembles interessant, a més de bona persona! Acesnof: Nosaltres sols podem dir que si arribeu per l’esquerra, ací uns haurem d’acollir perquè qui encerta no erra. Suez: I què significa això? Solrac: Que mentre no dones guerra qualsevol treball és bo! Suez: El meu poble és Beniesquerra, és un indret xicotet situat sota la serra, en un paratge molt net. Fa algun temps va aparéixer una gent que va pensar que el poble podria créixer i ens volia destronar. Beniesquerra es va partir com si fora un margalló, els vots es van dividir i només vam sumar un escó.

Solrac: Vol dir que a Beniesquerra va haver-hi guerra civil? Suez: Bon home, vosté no erra, la resposta és molt humil... Acesnof: O siga que us vau quedar... Suez: Amb el justet per a viure Acesnof: I ara hi voleu aportar ajuda en tots els possibles? Suez: Parleu amb sa majestat, i comenteu si és factible que jo hi puga aportar als ciutadans admirables ajuda per col·laborar de manera formidable en salut i benestar i en la vida saludable. Solrac: Amb eixa dedicació tu hauràs de ser regidor: tindràs la delegació de Règim Interior. Ave: Així siga, cavallers, el govern de Melabufa ara sí que està complet sense fer cap mangarrufa. 45

Quarta escena

(Un soldat acaba d’informar Acesnof i Solrac que Ave acaba d’atacar PESOELÀNDIA. Aral, amb posat nerviós, s’alça del tron com qui necessita un telèfon mòbil que encara no s’ha inventat. Ave entra a l’escena com si Ayuso preparara l’estocada definitiva a Feijóo, la qual cosa no tardarà a arribar.)

’M

Acesnof: Majestat, males notícies! Aral: Ximo Puig s’ha Jubilat? Acesnof: Les discrepàncies propícies han creat un altercat. Solrac: Ens informen els soldats que Populàrpolis envia un enorme drac alat que des del cel ens vigila. Aral: I eixe monstre què hi pretén? Solrac: Vigilar les intencions de les accions que farem! Aral: Això sí que té collons! Acesnof: Segons conta una llegenda, Melabufa la va votar i la coalició tremenda no la hi vam deixar governar! Aral: I parles en femení? Acesnof: Ha resultat ser femella! Aral: Digueu-li que entre ací! Solrac: És una dragona bella! Acesnof: Escolteu, que vol parlar!

Ave: Bon dia! Solrac: Almenys saluda! Ave: L’educació és important, per molt que hi haja disputa no hem de prendre el nostre encant! Aral: Es pot saber què estàs fent? Acesnof: Açò és una aberració! Ave: Sembla bastant evident, soc la vostra oposició. Les decisions que preneu estan en les vostres mans, però si us equivoqueu, jo hi esperaré expectant. Aral: I en eixe cas què hi faràs? Ave: Us menjaré amb estes dents! Aral: A mi no em fas gens de por, el meu govern és valent i més valuós que tot l’or! Ave: No patisques que ens veurem en qualsevol dels plenaris, que fem a l’Ajuntament! Aral: Ja n’hi ha prou de comentaris! 47

Cinquena escena

(Mentre se’n va Ave entren a escena Recall i Suez. Aral ens convida a seure a taula que està preparada per a sopar. Acesnof i Solrac serveixen els plats. Està tan preocupada perquè el seu poble ha perdut tots els festivals que s’hi celebraven a excepció del Festivern que el Rei emèrit i Froilán al seu costat semblen Heidi i el seu avi en una discoteca d’Abu Dabi.)

’M Aral: Suez: Recall:

Aral: Recall: Suez: Aral: Suez: Recall: Aral: Recall: Suez: Aral:

Suez: Aral: Recall: Suez:

Bons amics, seieu amb mi, que la taula està parada... Serà un plaer, seure ací, amb una flor tan preada! Jo tampoc em puc negar! Aleshores, a sopar! I què és això tan important que no podia esperar? Majestat, ens ha amoïnat, amb tanta celeritat! Ens aguaita un perill, d’elevades dimensions! Em pots passar el setrill? Calla i escolta, collons! Hem de pensar solucions per millorar el passat i així evitarem pressions d’eixe gran drac malcarat! I, aleshores, què hem de fer? Hi farem els millors projectes que hi haurà en el món sencer... Per això hem sigut elegits! Hem de fer de Melabufa un poble espectacular, i si la gent no s’hi involucra?

Doncs, haurem d’espavilar! Començarem pels fallers... Si apugem la subvenció segur que són els primers a ajudar la coalició. Suez: Podríem portar Bon Jovi Quevedo i Rosalia... Aral: Ara ja m’has deixat grogui! Recall: Imagineu com seria! Aral: Vosaltres esteu fatal, com hem de portar-hi artistes de fama internacional? Suez: Posem-hi tassa als turistes, que paguen un dineral! Aral: Si ací no ve ni un gat! No hi tenim ni un sol hotel, i la platja s’ha quedat sense arena i sense res! Recall: Doncs, crec que la solució, és asfaltar-hi els carrers, que sempre ha sigut l’opció des que manava el PP. Aral: Hi asfaltarem els carrers, i augmentarem el conveni d’associacions de festers... Recall: Serà el millor del mil·lenni! Suez: El que seria especial és arreglar la desfeta que, de forma general, tenim sempre a la Goleta. Aral: Ha de ser el govern central, qui arregle eixe embolic! Recall: Doncs, la cosa està fatal, sols es miren el melic i de solucions ni un gra! Suez: Més aviat són enemics! Aral: No digueu barbaritats que ja tinc la solució ací! Recall: I ens la podries contar, que el cor em batega a mil! 49

Sisena escena

(Entren a escena Acesnof i Solrac amb una sèrie de documents que descarreguen damunt de la taula que ja ha sigut netejada després d’haver acabat de sopar. Aral, Recall i Suez continuen asseguts i sembla que ha descobert una vegada que prendrà fama molts segles després; tants segles, que tal vegada aparega un partit situat tan a la dreta, que reclame una Espanya tan espanyola, que no tinguen cabuda ni altres maneres de pensar, ni altres maneres d’estimar, ni altres maneres de parlar, ni altres persones que ho siguen espanyoles d’Espanya. Encara sort que sols són imaginacions, perquè seria impensable que un homosexual, un estranger i un valencianoparlant votaren aquest partit. O no?)

’M Recall:

I com diu que s’anomena este elixir calentet? Suez: Jo ja en porte una vintena! Aral: L’anomenem cremaet! Acesnof: Bé, podem anar al gra? Ací estan els documents. Solrac: D’acord! Aral: Haurem de començar, que l’assumpte està calent! Suez: Quina és la solució que ens havia promés? Aral: Crec que tinc un inversor que té un muntó de diners! Arreglarà la Goleta, i tornaran els festivals! Recall: Déu meu, quina noticieta! Suez: Això és sensacional, i es pot saber qui es presenta amb tan bones credencials? Aral: Es tracta d’un rei emèrit que fa temps va emigrar amb un grandíssim mèrit a un país molt, molt llunyà! Solrac: Una cosa vull saber, per què torna ara el Rei? Aral: Segons diu, ha de refer, amb el respecte a la llei, tota aquella malifeta que va fer quan va regnar el país que l’admirava fins que es va deixar temptar pels diners als quals amava. Acesnof: Llavors es va apoderar de tot el que no era seu... I tot allò va acabar amb un exili evident. Suez: I ara vol invertir en una platja desfeta? Aral: Diu que vol aconseguir conquistar la seua neta.

Solrac: Es tracta d’una princesa de fama internacional, té valentia i fermesa i una cara angelical. Tot i la seua bellesa el que demostra amb els fets és que la nostra princesa és de les que es tiren pets! Aral: I el seu avi ara intenta que quan comence el regnat el perdone! Suez: I fonamenta, el perdó amb un destrellat? Aral: No home, li oferirà un lloc per passar l’estiu i així tot acabarà feliç com una perdiu. Solrac: Construirà un palau, com si fora Marivent, i hi vindrà amb ell Froilán... Acesnof: Hi haurà festa eternament. Recall: I el Rei actual què en diu? Aral: No crec que sàpia res... Jo crec que està un poc babau, i ja no puc dir res més. Suez: Se li fan els cabells blaus, quan pensa en l’avi i el net. 51

Setena escena

(Se’n van Recall i Suez i a l’escena es queden Acesnof, Solrac i Aral que seuen en una cadira i conversen amb preocupació com si els pactes entre els partits polítics es feren amb interessos personals i dels partits en els quals no importara mai el benefici dels ciutadans.)

’M Aral:

Quines ganes que tenia que se n’anaren els dos! Solrac: Majestat, jo no entenia per què feia cara de gos! Aral: Perquè acabe de saber per una xafarderia que hi ha un tema molt calent que ens afecta hui en dia. El nostre gran president que governa la nació ha armat un enrenou de dos parells de raons, i està torejant els bous de la manera que pot, amb valentia torera i sense ningun capot. Acesnof: Què ha fet? Si es pot saber... Aral: Ha promés una amnistia a un pròfug president que es passava nit i dia volent ser independent! Solrac: I tot això la preocupa? Aral: Este assumpte tan punxant que en este moment m’ocupa és un tema important pel que fa al nostre futur, si no va amb compte serà un problema nu i cru i Pesoelàndia perdrà tanta credibilitat que el nostre sentiment es veurà molt afectat en el coret de la gent.

Acesnof: I què podem fer nosaltres, en un tema tan calent? Solrac: Esperar que tots els astres s’alineen correctament. Aral: No canteu victòria encara que encara no s’ha acabat... Populàrpolis plantarà cara i hi haurà rivalitat! Acesnof: Quanta raó, majestat, nosaltres estarem atents, i esperarem encantats eixos atacs violents. Aral: Bé, ara estic ja cansada, i no tinc gana de patir, la partida està jugada i me’n vull anar a dormir. En breu es decidirà el futur de la nació i la falla ho contarà amb rialla i diversió. Si l’obreta us ha agradat i teniu el cor content, agrairem de bon grat un enorme aplaudiment. 53

100 anys d’Estellés

PROPIETATS DE LA PENA Assumiràs la veu d’un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre, poble, i patiràs, i esperaràs, i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una polseguera. I tindràs fam i tindràs set, no podràs escriure els poemes i callaràs tota la nit mentre dormen les teues gents, i tu sols estaràs despert, i tu estaràs despert per tots. No t’han parit per a dormir: et pariren per a vetllar en la llarga nit del teu poble. Tu seràs la paraula viva, la paraula viva i amarga. Ja no existiran les paraules, sinó l’home assumint la pena del seu poble, i és un silenci. Deixaràs de comptar les síl.labes, de fer-te el nus de la corbata: seràs un poble, caminant entre una amarga polseguera, vida amunt i nacions amunt, una enaltida condició. No tot serà, però, silenci. Car diràs la paraula justa, la diràs en el moment just. No diràs la teua paraula amb voluntat d’antologia, car la diràs honestament, iradament, sense pensar en ninguna posteritat, com no siga la del teu poble. Potser et maten o potser se’n riguen, potser et delaten; tot això son banalitats. Allò que val és la consciència de no ser res sino s’és poble. I tu, greument, has escollit. Després del teu silenci estricte, camines decididament. Vicent Andés Estellés 55

Aurora Aurora té nom de princesa Disney, fins i tot alguns trets físics són molt semblants, és una jove de cabell ros, blanc rostre i ulls blaus. La nostra Aurora igual que la Bella Dorment, és una xica amable, enjogassada, i li encanten els animals, cal dir que Nana i Menta han tingut molta sort. Altrament, i és el més poderós i encisador, Aurora té una fada protectora, una Estrella que malgrat la dolorosa distància, l’estima i la cuida des del bressol i mai permetrà que se senta sola o trista perquè sempre l’acompanya dins del cor. Ara bé, salvades estes característiques, Aurora s’identifica poc amb esta princesa, sobretot, perquè “fins ara” no ha mostrat la seua passió per l’amor ni la reconeguem com una romàntica empedreïda, a més, i no menys important, la nostra fallera tampoc té el do del cant, diguem suaument que no té la veu dolça i celestial de la princesa animada. En qualsevol cas, podem escriure molt sobre Aurora, de coses bones i de roïnes, ningú és perfecte, i això farem tot seguit, però ens permetrem una llicència i ens atrevirem a acarar la seua personalitat amb els atributs d’altres personatges amb els quals, de segur, ella encaixa extraordinàriament millor. I és que, si alguna història animada pot ser la seua preferida, sens dubte és “El Rei lleó”. Us contarem el perquè i entendreu el motiu d’un dels seus tatuatges. I és que tan sols tenia dos anyets Aurora va ser la protagonista d’esta història que escenificaren en la presentació de la fallera major infantil d’aquell any 1995, Aurora va ser disfressada com un cadell de lleó i presentada als seus súbdits com el nou príncep del regne Terra de Lleons; i sense que ella tinguera consciència esta efímera actuació l’ha marcada tota la seua vida.

’M

Però no narrarem una història de sobra coneguda, seguim contant d’Aurora. Banzai, Ed i Shenzi, són les hienes, qui no recorda haver rigut amb elles? El consemblant és evident quan l’excés de begudes espirituoses fa acte de presència, ja que desvirtua el rostre, solta la llengua i ens espenta a fer alguna bufonada. Qui estiga lliure de pecat que tire la primera pedra!! Aurora és divertida, enginyosa i amb ella pots abastar molta complicitat, cruixir de riure i gaudir de moments memorables, i és que és molt desimbolta i eixerida. Ara bé, quan alça la cella, entretanca un ull i et mira fixament inclinant un poc el cap... ves-hi amb compte! L’esclat de rialles està assegurat. Per fortuna, direm que és treballadora, lleial i eficaç com el fidel Zazú, graciosa i estimable, encara que lleugerament paranoica. Res que no tinga cura!! Aurora és sensible i creativa, intensa, emotiva i, massa sincera? No importa, ella és enormement amigable i confiada, en el fons una romàntica (ella ho negarà, de segur), trets de Sarabi, de qui també copia l’instint maternal i la paciència que mostra amb la xicalla i els més menuts. Sàvia i llesta, ressemblant a Rafiki, el xaman babuí però, massa reflexiva i conseqüentment, quan està preocupada, excessivament reservada i aïllada. Però, per què?

la cadella de lleó

Igual que Simba, Aurora és curiosa, plena de vida i, despreocupada, sense grans responsabilitats. Afortunada, eh? Tot i això, té tendència a pensar que ningú no l’entén i, encara que sembla que no, sí que li importa l’opinió que tenim d’ella; per això, de vegades, busca l’estima lluny del seu cercle, sobretot quan no està interessada a rebre consells i es bolca en noves amistats. Potser és per pànic al fracàs, sentiments que d’una manera o altra tots hem d’experimentar, així és la vida, pinzellades de maduresa. Per sort, Aurora és entusiasta, extravertida, divertida i acollidora, de tant en tant un poc dispersa, ella diu que perquè és “rossa”, quina excusa! Ens recorda Timón, el simpàtic suticata, qui juntament amb l’airós Pumba feien una parella perfecta. Amb Aurora serien una terna explosiva. Qui no ha cantat alguna vegada la cançó d’Hakuna Matata? Doncs això, “Viu i sigues feliç, cap problema ha de fer-te sofrir”. Eixa és una bona màxima en la vida i Aurora la segueix. Evita el conflicte, sempre conciliadora, viu hui i ara, en pau i harmonia, llevant importància a les ximpleries. Enhorabona Aurora! I és que, com Nala, Aurora és afectuosa i sentida, per això quan no se sent apreciada o es troba amb gent poc agraïda esdevé eixuta i esquiva. Aleshores es transforma en Scar, el maligne de la història, ja que enfront de la vulnerabilitat reacciona amb quimera, malcarada i aspra. Clarament, bastant antipàtica. Sort que passa poques vegades! Aurora és serena, responsable i prudent, obedient i disciplinada. Perfecta? No, que va, però s’apropa. I és que ha sigut educada amb uns valors i principis que l’han ajudada a ser la persona que coneixem amb qualitats envejables i actituds dignes. Excepte quan s’equivoca, per descomptat. Que pot ser pudenta? I tant! Moltíssim. També Mufasa tenia els seus defectets. Però, tot i això, no sé què té esta xiqueta que ens fa estimar-la tant. De tot cor. Tots els que t’estimem

03 60

El Racó de la Poesia

Jose Colero

estrellats poètics Per Jose Colero

El diccionari diu que un destrellat és una feta o dita pròpia de qui no té trellat. I és inqüestionable que la poesia satírica ho és. Perquè la poesia satírica no és més que un compendi de parides sense trellat que al poeta li passen pel cap en un temps i un lloc determinat. Però cal tindre present que un llibret sense sàtira és com una paella sense sal o un pastís sense sucre, ningú diu que no es puguen menjar, però quan ho fem sentim que falta alguna cosa. Eixa és la sensació que sentim quan obrim alguns dels llibres immensos i treballats que fan les falles de tota la Comunitat i ens adonem que tenen molt de condiment, però a alguns els falta sabor. És per aquest motiu que realitzem aquest apartat cada any dins del nostre llibret, perquè no concebem un llibret de qualitat sense poesia satírica, la sal que els valencians i valencianes aportem a les Falles. No hem d’oblidar que des de temps de Bernat i Baldoví, els llibrets de falla naixen per a fer explicar la falla, per a fer pensar i per a posar el dit al forat. I encara que últimament les Falles hagen apostat per la monumentalitat i no per l’enginy i la gràcia, hem de tindre present que una falla ha de fer riure, ha de dir sense abusar i ha d’insinuar sense sobrepassar el límit de l’ofensa, perquè les falles són crítica, són sàtira i són humor.

ecret matrimonial En el món faller hi ha un buit legal que ningú s’ha atrevit encara a omplir: la conciliació entre la vida matrimonial i la falla. Nosaltres per primera vegada hem escrit un decret, que a partir de la publicació del present llibret tindrà efectes legals, en el qual donem les instruccions perquè la convivència matrimonial no es veja condicionada per una tasca tan important com la pertinença a la falla. Solament esperem que siga respectada per les dues parts de la parella i mai en benefici propi.

Si busques conciliació entre matrimoni i falla has de prestar atenció a aquesta explicació que evitarà la baralla. El principi racional del decret estatutari de posat matrimonial, el signa Junta Central en consell extraordinari. El primer i gran secret és negociar i elegir qui es quedarà amb els xiquets, i se’ls endurà a dormir.

Els divendres al sopar menja el cacau amb prudència perquè quan sols abusar et provoca flatulència.

Encara que l’endemà aquell que haja vetlat més ha d’anar de despertà amb fills, ressaca i coets.

Després quan estàs gitat ajupit i dormidet, comença allò a fermentar i ve el festival de pets.

Quan l’altra part de la parella és d’una falla rival el decret sols té una regla de compliment oficial.

Segons mana l’estatut si tornes de matinada perquè s’ha allargat el truc, inventa’t una coartada.

Provoqueu les discussions pels premis i banderins, i així tindreu les raons per a fer les paus al llit.

Recorda tot el que passa, i tot el que pot passar, si quan arribes a casa t’han tancat amb forrellat. I si al casal de la falla t’has oblidat el xiquet entre cervesa i cassalla és que portes un bon pet. Ací ja no hi ha solució, les Falles s’han acabat, i tens totes les accions per a dormir al sofà. Jose Colero 65

EL JUDICI FINAL

Fa uns mesos, un regidor de l’Ajuntament de València el nom del qual ni vull, ni em dona la gana recordar, en un acte que el descriu a la perfecció, va tapar l’accent de la e de València perquè segons la seua dilatada experiència filològica la paraula s’ha d’escriure sense accent. No serem nosaltres els que dubtem de la seua professionalitat en aquest tema, ni en qualsevol altre, pel que fa a la llengua que porta dins del cor, eixa llengua amb la qual s’expressa cada dia amb tanta naturalitat, la llengua amb què somia, estima i diu algunes blasfèmies... Per la qual cosa s’ha celebrat un judici la sentència del qual els redactem a continuació.

Amb la vènia, senyoria, en el judici jutjat pel delicte de rebel·lia presente el meu al·legat. Amb el poder provinent del càrrec de regidor que em dona l’ajuntament obriré aquesta sessió. La è oberta és la culpable de tots els mals de València, un fet que és imperdonable i una falta de prudència.

Jo proteste senyories, proteste per la blasfèmia d’eixos rojos comunistes que manen de l’Acadèmia,

La ciutat mai ha tingut una e que porte accent i jo que soc collonut el tape sempre que el veig.

És la e d’independència, culpable de l’amnistia del govern de la imprudència, falsedat i hipocresia.

Els que parlem en cristià i fugim d’eixa ignorància no la volem pronunciar perquè no té rellevància.

Però jo soc més sabut que tots eixos borinots i em passe el seu estatut pel penjoll dels meus pebrots.

La e oberta és radical i sols provoca enrenou, per què teniu set vocals, que amb cinc no en teníeu prou?

Si d’ací ix innocent la pròxima que faran és pactar el casament del valencià i català. La condemna que demane encara que semble fort és que un botxí li prepare la pitjor pena de mort. El judici de la è, queda vist per a sentència, i eliminarà l’accent de la ciutat de València. Jose Colero

ls bous des de la burrera... perdó, des de la barrera.

És moment de retre homenatge a una persona que s’ho mereix. Una persona que s’ha deixat les banyes treballant per la cultura valenciana. Una persona que té al·lèrgia a la paraula país, però que té tatuat al cor el mot comunitat. Ara ha fet realitat el somni de ser conseller; però no un conseller normal i corrent, no. És l’Honorable conseller de Cultura i Esport. Una persona que no té por d’agafar el bou per les banyes i subvencionar aquelles institucions que s’ho mereixen i d’enviar a fer la mà als covards que odien els bous perquè no s’atreveixen a posar-se’n davant per por. Covards.

Burrera era un torero, un torero celestial, dels que repiquen pandero, i retraten els boleros amb sonata angelical.

I tocat pel do diví d’una musa castellana, Burrera treia per fi el talent de paladí d’un polític com déu mana.

Si algun bou se li plantava amb bravura imperialista, amb la capa el capejava, i Burrera imaginava que era un bou catalanista.

Tenia tanta cultura que com a bon bandoler li la posava ben dura viure una investidura convertit en conseller.

Però va passar el temps i la fama es va esfumar quan els polítics vigents van prohibir els intents de matar cap animal.

El nom de comunitat s’estimava amb frenesí, i exclamava cabrejat: “Li cortaré tot el cap, al que la llame País”.

Aquells somnis d’il·lusió i de contínua lloança es van tornar depressió dins d’un cor en rebel·lió pel gran desig de venjança.

I com era un matador, matador de veritat, el seu somni encisador era matar l’esplendor de l’idioma valencià.

I ell que era més espanyol que els colors de la bandera, pensava amb gran desconsol que no miraria sols els bous des de la barrera.

Ara sonen els clarins subvencionats per Burrera, que en tots els actes taurins aplaudix, plora i gaudix els bous des de la barrera. Jose Colero

a faula de les bèsties

Conten les faules antigues que va existir una època en la qual els animals governaven la nostra terra. En aquella època, les gavines i els rats penats tenien el poder i l’usaven d’una manera equànime i igualitària per als seus interessos. Nosaltres hem preguntat la gent que recorda aquelles velles faules i les hem transcrit per fer-les arribar a posteriors generacions que les podran contar a la vora de la llar. Segons les velles llengües qualsevol paregut amb la realitat és una pura putada.

Entre aromes de perfum d’un indret del món mundial es va sentir el rum-rum d’un govern ple d’animals.

I aquell país tan bestial mai més seria país, per ordre consistorial que ho havia prohibit.

Els animals governants feien molta animalada amb semblances molt semblants als d’una època passada.

I els animals bravejaven com sols fan els animals a tots els que anomenaven al País, Comunitat.

Entre els animals alats, destacava la gavina i un enorme rat penat amb genètica taurina.

“I compte amb la prepotència que amb la gavina és evidència, que el gènere no té violència ni té accent obert València”.

La gavina que volava pensant com fer l’empastrada cada volta que cagava feia alguna retallada.

Mentre els pardals que piulaven com piulen els catalans amb malícia els desplomaven per piular piulets estranys.

I va cagar per collons, educació i sanitat, i els avanços anteriors van anar a fer la mà.

La gavina amb crueltat exclamava en to de guerra: “Tant m’imposa el rat penat que soc un zero a l’esquerra”.

Mentrestant el rat penat que de llengua era sabut es burlava menyspreant tot aquell vell estatut.

I un burro que per sorpresa va observar la discussió, va exclamar amb estranyesa: “Però el burro no soc jo?” Jose Colero 71

100 anys d’Estellés

ELS AMANTS No hi havia a València dos amants com nosaltres. Feroçment ens amàvem del matí a la nit. Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses. De sobte encara em pren aquell vent o l’amor i rodolem per terra entre abraços i besos. No comprenem l’amor com un costum amable, com un costum pacífic de compliment i teles (i que ens perdone el cast senyor López-Picó). Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. Jo desitjava, a voltes, un amor educat i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, ara un muscle i després el peço d’una orella. El nostre amor es un amor brusc i salvatge i tenim l’enyorança amarga de la terra, d’anar a rebolcons entre besos i arraps. Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. Després, tombats en terra de qualsevol manera, comprenem que som bàrbars, i que aixòno deu ser, que no estem en l’edat, i tot això i allò. No hi havia a València dos amants com nosaltres, car d’amants com nosaltres en son parits ben pocs. Vicent Andés Estellés

04 74

Textos a part

A la conquesta de la felicitat Per Encar Talens Escoltava l’altre dia en el noticiari de la primera cadena pública espanyola, que Espanya, estadísticament, ocupava el lloc trenta-dos en el rànquing mundial dels països més feliços del món. La felicitat és un dels desitjos més universals i anhelats dels éssers humans. Però en realitat, què és la felicitat? Com es pot conquerir? Existeix una fórmula, recepta o secret per a aconseguir ser feliç? La ciència ha tractat de respondre a aquestes preguntes i ha descobert que la conquesta de la felicitat depén de molts factors, tant externs com interns, que influeixen en el nostre estat d’ànim i benestar. Un d’aquests factors interns és la química del nostre cervell que produeix les anomenades hormones de la felicitat com la serotonina, la dopamina o les endorfines. Aquestes, s’alliberen quan experimentem emocions positives com l’amor, el plaer, la satisfacció o el propòsit. També quan tenim salut, suport familiar i social o el fet de guanyar-nos bé la vida. Si és ben cert que les coses que ens fan feliços generalment són diferents, úniques i característiques de cadascú, també ho és el fet que trobem grans coincidències entre moltes d’aquestes. Tot i que és difícil contestar la pregunta: Què és per a nosaltres la felicitat o la qualitat de vida? Entre les respostes descobrim que algunes com viatjar, enriquir la nostra ànima, etc. es repeteixen. Però sabeu una cosa, estimats lectors? N’estem equivocats.

La primera estratègia per a aconseguir la felicitat seria aprendre a prioritzar. El dia no té suficient temps per a fer tot allò que ens agradaria fer; per tant és millor començar per allò que és més important o prioritari per a nosaltres. La segona seria dedicar-nos una sèrie d’estones, més llargues o més breus, per a recuperar-nos i renovar-nos després d’una activitat mental extensa o intensa. El nostre cervell es mereix descansar. La tercera seria aprendre a estar ací i ara, entrenant la ment per estar en el present i evitant divagar perquè la divagació ens farà infeliços. Per últim, i no menys important, és imprescindible per tal de ser feliç, relativitzar. Tal vegada semble molt difícil, però us assegure que una vegada posat en pràctica és un clic que marcarà un abans i un després. Significa donar la importància justa i necessària a les coses o als fets de manera que tinguen un impacte i un efecte en la nostra vida de forma proporcional i no ens afecten més del que és oportú. No tenim la fórmula perfecta, tal vegada siga un secret com la recepta de la famosa beguda obscura, qui ho sap? Però, per a triomfar en la conquesta de la felicitat us aconsellem: Somriure. Tindre una visió positiva de la vida. Ser agraït i agraïda. Gaudir de les xicotetes coses i estones. Tindre resiliència. Ser empàtic Molta sort en la conquesta de la felicitat.

Aquelles velles falles

Aquest article ha participat al Concurs Lletra d’Or de la FDF Junta Local Fallera.

L’ofrena estava a punt de començar i son pare li agafava la mà. Feia ja tres anys que havien deixat d’usar de manera obligatòria les mascaretes, però, així i tot, encara podia veure que alguna fallera la portava enganxada dels monyos perquè les autoritats de tant en tant les tornaven a recomanar que hi havia un augment desmesurat de contagis. El pare seguia trobant-ho estrany tot i haver passat tant de temps fent-la servir. Ja feia massa temps que havia arribat aquell virus. Els havien dit que duraria quinze dies, però es va allargar tant de temps que la seua joventut li impedia recordar quan havia començat. Van començar a moure’s, lentament, mentre els carrers continuaven en silenci perquè feia temps que València sencera havia callat. I a mesura que caminaven el pare recorria amb la mirada cada cantó, cada plaça, cada carrer on antigament es plantava alguna falla. Recordava que se les recorria totes. I recordava els vells temps abans que les Falles desaparegueren. –En aquell carrer d’allà es plantava la Falla Sant Vicent. És la que solíem veure quan anàvem a la mascletà– comentava el pare amb veu entretallada. El xiquet se’l va tornar a mirar, com ho havia fet tantes vegades quan son pare li parlava d’aquelles velles Falles. Un temps en què a la plaça de l’Ajuntament cada dia del mes de març a les dues de la vesprada disparaven una mascletà. I mentre caminaven, tornava a recordar la sensació que sentia quan son pare li contava la quantitat de gent que s’aglutinava al voltant d’aquella simfonia de trons harmònics, i com vibrava el sòl quan el terratrémol prenia vida. Podia sentir el batec accelerat del cor quan revivia com al final milers de carcasses i coets esclataven al cel de València anunciant al món sencer l’alegria de la festa. Ara les Falles ja no eren Falles, perquè la festa fallera havia quedat reduïda a l’Ofrena i poca cosa més. Aquells mateixos carrers per on passaven els fallers de camí a la plaça de la Mare de Déu estaven muts i aquella alegria que emanava antigament, es va convertir en tristesa, perquè ara en aquells carrers ja no s’escoltaven els esclats dels coets, ni la disbauxa de les cercaviles, ni es veien vianants, ni curiosos, ni turistes. I el que era més important, en aquells carrers ja no hi havia falles. Ja no es podien emocionar amb la plantà, ja no podien riure amb la crítica i la sàtira de les escenes, ja no es podien il·lusionar amb els versos escrits en valencià. Perquè les Falles havien mort, i les imatges d’aquelles velles Falles prenent vida als carrers solament es podien veure en fotografies.

S’acostaven a l’entrada de la plaça i son pare li va agafar la mà amb més tendresa, mentre ell, en alçar la vista, es va adonar que una llàgrima de nostàlgia recorria la galta de l’home. Llavors li van vindre a la ment aquelles històries que li contava de les plantades de Pepet, de la pintura de Lafarga, de les línies de Monterrubio, de les brutalitats de Santaeulalia. Però sobretot recordava que aquells artistes van ser traïts pel món al qual havien donat vida. Al fons de la plaça ja es podia albirar la figura de la Mare de Déu dels Desemparats que presidia l’arribada dels pocs fallers i falleres que encara formaven part d’alguna comissió. El pare va alçar la vista entre llàgrimes de nostàlgia i va mirar la Geperudeta mentre maleïa la desaparició d’aquelles subvencions dels ajuntaments, a totes les comissions que van decidir reduir els pressupostos dels monuments, als fallers que es van negar a pagar les quotes i el dia en què l´últim dels artistes va tancar les portes del seu taller. Perquè amb la desaparició dels artistes va morir la festa, i amb la festa va morir la cultura valenciana, i amb la cultura va morir la llengua i van oblidar els nostres orígens, i van perdre la seua identitat. La tornada a casa es va impregnar de la tristor d’un mes de març que s’havia despistat d’anunciar primaveres per compartir records d’aquells temps en els quals les pandèmies no tenien raons d’existir i els esclats de les palmeres enllumenaven la nit josefina, mentre l’infant preguntava: –Papà, com eren aquelles velles Falles? El pare el va mirar amb la tendresa d’un dia solejat i li va sospirar lentament. –Les velles Falles eren festa, eren màgia i eren tradició. Recorde quan les van declarar patrimoni immaterial de la humanitat. Aquell dia pareixia que la UNESCO arribava per cuidar-les, per immortalitzar-les, per protegir-les de qualsevol perill; però res més lluny de la realitat, els fallers i les falleres vam perdre la perspectiva de l’essència fallera, vam oblidar-nos que la festa ha de girar al voltant de la falla i que aquesta no es podia deixar oblidada en un racó mentre omplíem els carrers de discomòbils i revetlles, d’alcohol i botellons, d’ignorància i menyspreu per tot allò que havíem conquistat durant tant de temps i que s’havia convertit en essència valenciana. No va, tindre en compte que si els tallers seguien tancant, desapareixerien les falles dels carrers, i si es perdia eixa essència, la festa no tindria cap sentit. I els tallers de Falles ja no eren tallers de Falles, ara eren fusteries, tallers de mobles o magatzems.

Aquelles velles falles

Les velles Falles semblaven eternes, però van cometre l’error d’oblidar d’allò on venien i van perdre l’essència. I des d’aquell moment València ja no era València perquè la ironia va deixar pas a la serietat i la crítica va perdre el sentit d’existir, les quartetes van deixar de ser poesia perquè no els faltaven els ninots per a completarles. En aquell moment l’infant va buscar en la butxaca un coet i va acostar la metxa per encendre’l. I el pare es va quedar mirant-lo amb l’enyorança d’aquells anys en què cada coet impregnava d’aroma de festa i algaravia la vida dels valencians. Va ser llavors quan va recordar que a la bossa que duia penjada del coll encara conservava un vell cartell que va guardar de l’última falla que va plantar la seua comissió, Després, amb la delicadesa de qui ha trobat el tresor més preat, el va traure, i una llàgrima li va aparéixer a la galta. Aleshores va demanar al seu fill que s’acostara i que encenguera la mistera que usava per a encendre els coets, va acostar el paper i li va botar foc. A mesura que cremava, comentava al xiquet que aquells versos eren l’últim record d’aquelles velles Falles, al mateix temps que li va pregar que demanara un desig. El paper es va consumir lentament, però entre les primeres cendres encara es podien endevinar les últimes paraules: Mira la falla, xiqueta, que la festa mai no mor; hi ha una estoreta velleta que sempre durem al cor. O.reloc

Bevent a la conquesta de la setmana Per Roger Sirerol

Dilluns ve la clientela i sempre demana mistela. Tots expectants amb la mirada la cambrera tapa quelcom sota la falda El dimarts s’emprén amb licor d’arròs, això és el que diuen a Vinaròs. I és que hui és el dia del mercat a l’engròs on tots busquen comprar el peix més gros. Dimecres és dia d’anar al bar, perquè un valencià sempre ha d’esmorzar. I és que després del “cremaet” està garantit un bon barret Dijous queden les dones d’Alboraia on sempre prenen la seua orxata. I és que entre cada rialla flaquegen les penes com flors a l’ala. Els divendres són forts a la capital, els amics celebren que la setmana arriba al final, mentre gaudeixen de l’aigua de València, no paren de ballar sense paciència.

Dissabte va pel carrer la xicalla, tots de cara a la barra, els gots plens de cassalla, i més si és dia de falla. Diumenge de vesprada al balcó fruïm d’un bon café licor. Una xicona de somriure dolç dansa com la setmana que s’acaba en un segon. Que bonic és sentir-se valencià o valenciana perquè tenim una beguda per a cada dia de la setmana.

La conquesta de l’homosexualitat Per Maria Gimeno

La comprensió i acceptació de la diversitat sexual ha evolucionat amb el pas del temps. En molts llocs, les persones LGTBI han patit discriminació, persecució i estigmatització al llarg de la història. No obstant això, en els últims temps, han sorgit moviments i activistes que han lluitat per l’acceptació i la igualtat:

–

El moviment d’alliberació gai en la dècada de 1960 després dels disturbis d’Stonewall.

–

Les marxes de l’Orgull, com a una declaració visible de la presència i els drets d’aquesta comunitat LGTBI.

–

El matrimoni igualitari. Hem necessitat fer molts esforços per a aconseguir la legalització del matrimoni entre persones del mateix sexe.

–

L’activisme transgènere.

–

La despatologització de l’homosexualitat, treballant per a eliminar la classificació de l’homosexualitat com a una malaltia mental.

La conquesta de l’homosexualitat

Malgrat les lluites i els prejudicis històrics, la conquesta de l’homosexualitat no és una batalla única, sinó un procés continu de reconeixement dels drets i la dignitat de les persones LGTBI. Al món faller, també hem vist avanços. Ja podem veure en moltes comissions (algunes del nostre poble) gent vestida amb el vestit que li apeteix independentment de ser xic o xica, i fuig del clixé que marcava que les dones havien de vestir d’una manera i els homes d’altra. Fa uns anys, el bes de dues dones vestides de falleres va ser la figura central d’una falla de Torrent, i cada any són més les comissions que mostren, als seus monuments escenes en favor de la diversitat. Tot i això, encara hi ha reptes i desafiaments que hem d’abastir per a assegurar una plena igualtat i respecte per a totes les persones, independentment de la seua orientació sexual.

La conquesta del paladar Per Carmen Sifres

Diuen que les conquestes d’amor comencen per la panxa, i d’aquest tema els valencians podríem estar parlant-ne eternament. I tu, què cuines? Arrossos, carn, coques i pastissets salats, coques i pastissets dolços, olles, peix, verdures, postres. Entre els arrossos, encara que no ho parega, el plat preferit (segons un web de cuina valenciana) és el putxero. Quants records em venen a la ment en entrar a casa i olorar el seu aroma. Que bé entra un plat de putxero en dies de fred. Abans es reservava un bon putxero per al dia de Nadal. La nostra versió d’aquest plat presenta diverses particularitats com és la bajoca i el napicol, o les famoses pilotes que tan bones són. I l’ordre en el qual se serveix el plat també és un costum de cada família. No podem parlar d’arrossos i no fer incidència del plat per excel·lència: la paella. Paella o arròs amb coses? Pocs plats han suscitat tanta mística, exegesi i debat sobre la manera com es cuina la vertadera paella. L’any 1857 es data la primera recepta escrita de paella. Van ser els cuiners M. Garcianera i Mariano Muñoz en el receptari “Sartén a la valenciana (paella)”. Del plat valencià més famós podríem estar parlant-ne llibres sencers i no ho contaríem tot, però sols estarem d’acord en una cosa sobre la paella: com la que fem a ma casa, cap!

Fem un parèntesi dins dels arrossos per parlar d’un plat que genera igual o més mística que la paella. Ens referim a la fideuà. Els gandiencs se l’han atribuït, encara que és típica en tota la Comunitat. Era l’any 1930, quan el cuiner del vaixell Santa Isabel, Gabriel Rodríguez Pastor, navegant per la costa de llevant, va decidir sorprendre la tripulació amb aquest plat de fideus de pasta en compte d’arròs, caldo de morralla de peix, rap, sépia i gambots en lloc de carn i pilotes. Tampoc no podem obviar el següent arròs. Es tracta d’una herència àrab molt típica i arrelada a la terreta. Si us dic arròs passejat, la majoria no sabreu de què estem parlant. I és que abans, quan no hi havia forns a les cases, les dones passejaven la cassola de fang pels carrers per anar a coure-la al forn de la cantonada de casa. Veritat que ara ja sabeu de què parlem? Efectivament, l’arròs al forn és un plat típic valencià amb moltes variants. La cassola de Sant Antoni; la de Sant Blai; la d’estiu, que elimina els elements que contenen greixos com el porc, i els substitueix per la creïlla i la tomaca; o la de vigília que fem el Dijous Sant, en la qual substituïm la carn per les mandonguilles d’abadejo. Els cuiners de Tavernes el va presentar a FITUR els darrers anys amb èxit total. Una altra recepta típica de Tavernes és la coca de mestall. Encara que aquesta recepta és més típica d’Ontinyent on li diuen coca de fira, els dijous i diumenges sol elaborar-se al nostre poble. Se sol cuinar des del mes d’octubre fins al mes de març, i hi destaca per la gran varietat d’ingredients que es poden utilitzar: llonganisses, cansalada, xoriç i, fins i tot, sardina. Continuem parlant de coques. Ara és el torn de les de dacsa. Són molt típiques d’alguns pobles de la Safor. Se solen cuinar durant les festes patronals amb tonyina, tomaca, ou dur i anxova o amb bledes i gambeta de riu.

La conquesta del paladar

Les coques i pastissets són sinònim de comboi. Qui no s’ha ajuntat mai amb els amics per a compartir coques? Quatre amics i dues coques: comboi! No podem deixar de costat els pastissets o coquetes com diguem a Tavernes. Estan fets amb massa de cervesa o aigua. Escaldats o no. Qui no recorda els pastissets de tomaca, bleda, pésols o col de l’àvia? Qualsevol verdura, qualsevol època de l’any i qualsevol hora és bona per a menjar coquetes. Per cert, qui no ha tastat mai els “pepitos”, tan típics del dia Pasqua, de carn amb samfaina o de tonyina? Tanmateix, en la nostra gastronomia també hi ha coques i pastissets dolços. Des del riu Sénia de Vinaròs fins a Pilar de la Foradada, de nord a sud, endolcim el paladar. A Castelló fan el flaó, els rotllets dolços, balons de frare (una meravella farcida de crema), encara que estan molt arrelats a les tres províncies, els pastissets de moniato són més típics a Castelló. A la província d’Alacant trobem les coques molletes, la torta “boba”, el pa benet, l’estrella, les coques de glòria. Així com el torró i els gelats de la ciutat de Xixona. I per acabar de recórrer els 840 km de territori valencià, ens centrem a la nostra província, on ens endolcim amb rotllets d’anís i taronja, el pastís Fabiola, l’arnadí o l’arrop i talladetes. Però no podem parlar de dolços i no incloure les delícies de la terreta i tan típiques i presents a les falles: els bunyols! A qui no encisa l’oloreta de xocolate calentet en arribar al casal després de la despertà? Com ens agrada acaronar el got amb les mans per tornar a entrar en calor. Un bon glop, dos bunyolets i ja tenim energia per a començar les aventures d’un altre dia faller.

Coure carn o peix amb verdures és un procés de transformació d’aliments molt antic, en el qual els sabors d’unes i altres es mesclen ben bé. Aquells dies en els quals no saps què cuinar, sempre pots recórrer a una olla i fer un bon guisat. De carn, de peix, de fesols, cigrons, amb varietat de verdures o sols amb ceba i espinac. Les olles més recurrents són de fesols i naps, potatge de cigrons i espinacs i olleta de carabassa. No podem acabar aquest recorregut culinari sense parlar dels concursos de menjar. Tant els de les festes patronals, com els de les falles. Els valencians i, sobretot, els vallers sempre estem posant a prova els nostres dots culinaris. De concursos n’hi ha diversos, ja siga de paella, que se celebren pocs dies abans de la setmana josefina, com el concurs d’arròs al forn o d’allioli fet a l’antiga a mà amb el morter que tenen lloc la mateixa setmana fallera. De nit o de dia, cada comissió els celebra. Al llarg dels anys hem anat afegint variants a aquests concursos, com són la decoració i presentació del plat, concursos de davantals o, fins i tot, posada en escena.

La conquesta del paladar

Per finalitzar, m’agradaria parlar d’un concurs que ja ha celebrat la segona edició a la nostra localitat: Sangonereta. El van idear els mercaders municipals i premia amb bons per a comprar al mateix mercat els tres primers participants que acaben de devorar un entrepà de dos quilograms de productes locals. En definitiva, una estona peculiar que el darrer any va donar principi a les festes patronals de la localitat. Al llarg dels anys, la Confederació d’Hostaleria i Turisme de la Comunitat Valenciana (CONHOSTUR) no ha deixat de créixer en temes de gastronomia. Al seu calendari anual han afegit els “Gastroesmorzars” per continuar conquistant paladars. A les xarxes socials també podem seguir alguns perfils com @larutadelsesmorszars que, fins i tot, ha donat protagonisme a algun bar i cuiner local. Debatent i contant esperem haver estat a l’altura dels paladars més exquisits i haver emplenat de nostàlgia les vostres ments. I és que, amb la panxa buida i amb la ment plena diem que la dieta mediterrània és l’art d’unir, amb germanor, gent al voltant de la taula. I si hi ha una dita que sols els valencians podem clamar que és nostra: A la taula i a la falla al primer tro d’avis! I tu, eres de cuinar o de bon menjar?

Conquistant somnis Per Lara Romero

En les voreres empedrades d’un carrer d’allà dalt, sorgí la llavor d’un somni d’una dona jove. El nom de la jove es convertí en un batec constant de superació i determinació. Ella era d’una família senzilla, dels Palillos; els seus pares havien treballat sense descans per veure créixer les ales de les seues filles. Amb les mans tacades per l’esforç, els seus pares, amb ulls plens d’il·lusió i rictus de cansament, li donaren l’únic tresor que podien oferir-li: l’oportunitat de l’estudi. Els llibres, abraçats amb cura, foren els seus amics fidels. La seua xicoteta habitació es va convertir en el seu santuari, un refugi on les paraules cobraven vida i la seua imaginació volava sense límits. Els anys passaren i la Valldigna, que tant estimava, esdevingué el marc de la seua metamorfosi. Els bancs de l’escola Magraner foren la nau cap als horitzons desconeguts de la universitat. La seua ànsia de coneixement no coneixia fronteres, i cada obstacle es convertí en un trampolí de força interior. Es va convertir en professora, donant a altres les eines per a créixer i superar-se, com ella havia fet. No obstant això, el camí cap a la seua aspiració més gran no fou senzill. Les mirades escèptiques, les paraules que suggerien que era un somni inabastable... mentre ella pensava que tot era possible. La seua determinació era un huracà que no podia ser aturat, i va lluitar amb cada fibra de l’ésser per superar els prejudicis i les expectatives limitades que la societat havia dipositat sobre ella.

Amb el temps, els seus esforços van donar fruits. Va trencar sostres de cristall, un a un, fent-se camí en un món predominantment masculí. Va guanyar l’estima i el respecte dels seus col·legues, demostrant que la capacitat no tenia gènere. El seu compromís amb la llengua i el poble era indestructible, i a mesura que els anys passaven, les seues arrels esdevingueren una part inseparable del teixit d’on havia nascut. I finalment, com una pàgina que es gira en un llibre apassionant, el somni de Lara es feu realitat. Amb els vots i el suport de la seua estimada comunitat, va aconseguir un càrrec que una dona del poble mai no havia assolit: se’n convertí en alcaldessa. Les seues mans, que havien tocat llibres des dels seus primers dies, ara sostenien la clau per a fer canvis reals i duradors. La conquesta d’aquesta dona en la societat, la seua ascensió des de les arrels més modestes fins a la cima del poder local, no només era un triomf personal, sinó també un testimoni de la voluntat humana d’elevar-se malgrat les adversitats. La història de la jove vallera continuaria sent llegida com una oda a la perseverança, l’esforç i la superació, que recordaria a tothom que els somnis són pedres precioses que es troben en el cor mateix de la determinació. I eixa ha estat la gran conquesta, la meua, com a dona i fallera del Cambro. Que ningú mai us desanime ni us apague els somnis, perquè amb esforç i determinació qualsevol conquesta és possible.

Conquista eterna Per Jose Colero

Aquelles mans la van tornar a acaronar. Com ho feien cada dia. Amb la suavitat d’un núvol de cotó-en-pèl. Amb la tendresa de qui estima sense condicions, però amb la fermesa de qui sap que li estan conquistant el cor. Perquè, a poc a poc, s’adonava que aquelles carícies li donaven la vida. I ella se’n va adonar. Li agradava sentir com l’acaronava cada dia. Semblava un ritual. Primer la despullava, com només es despulla per amor. Després la mirava, amb la tendresa d’una promesa per complir. I finalment sentia com els dits la tocaven amb tanta complicitat que el món es detenia esperant que arribara el mes de març. Primer començava amb els preliminars: la pensava, la creava, l’esculpia amb suavitat i cura, en acabant l’empaperava i, finalment, la pintava. Era la sensació de notar el pinzell esvarant per la seua pell el que li donava raó d’existir. La seua relació era difícil, com ho són totes les relacions quasi prohibides. I el seu amor impossible. La seua família sempre s’havia oposat des del primer moment. Com una dona podia estimar tant les falles? I més en els moments que corren per als artistes. Perquè les dones no poden ser artistes. Perquè això és faena d’hòmens. Perquè les falles no donen diners. Perquè... Sempre hi havia un perquè. Mentrestant, ella, la seua falla, l’esperava cada matí al vell taller. Allí tornaria a sentir les seues mans amb la mateixa il·lusió que aquell primer dia. El dia que va decidir que l’art de les falles no entén de gènere. El dia que li va xiuxiuejar a cau d’orella que mai l’abandonaria i que sempre l’estimaria fins al dia de la cremà.

Conquista Per Mariam Magraner Aquest article ha participat al Concurs Lletra d’Or de la FDF Junta Local Fallera.

—Hola! Com et diuen? —Conquista! —Però, em pots dir qui eres? —Alguns em diuen que soc la cara i la creu, altres la satisfacció o la desil·lusió... També soc coneguda com l’alegria del guanyador i el dolor del perdedor. —Però, de tota la vida? —De tota la vida! Des que tinc ús de raó estic lligada amb la humanitat. El poder i els diners sempre m’acompanyen. —Ui! Pareix interessant, em pots contar la teua història? —Deixa que pense. La meua història enalteix el que està bé i les coses roïnes, les intente maquillar, però els éssers humans no aprenen dels seus errors. —Però tu has aconseguit alguna cosa a la teua vida? Seràs una guanyadora! De segur que mai has perdut, veritat que tinc raó? —T’equivoques! Els desitjos que anhelen les persones dins del seu cor no sempre es poden fer realitat. —Ara ja sé qui eres, però crec que t’equivoques. Tu, Conquista, eres sinònim d’ambició! —Ben mirat sí, perquè si et parlara del món faller, tal vegada et deixaria bocabadat! —Ho sabia! Eres ambiciosa! Però en els temes de falles? Aleshores, contesta’m: què suposa que una falla guanye el primer premi? —Representa l’esforç de tot un col·lectiu. I, en especial, la setmana fallera és un desafiament constant a situacions adverses: la gravetat, l’oratge... —I no tens més sentiments? Segur que n’hi ha més! —Sí! Silenciosament, el dia de l’entrega de premis, espere el veredicte perquè m’enlairen i puga tocar el cel sempre acompanyant, entre llàgrimes, els fallers i les falleres! —M’encantes Conquista!

Conquista’m Per Rafa Cantus Com cada matí, fera sol o ploguera, hi haguera vent o boira, a poc a poc s’hi deixava caure aquell grup d’hòmens majors que no tenien cap altre treball que deixar passar el temps fins a l’hora d’anar a casa a pel plat de calent. N’eren al voltant de deu o dotze, encara que mai coincidien tots junts, per coses dels metges que els donaven citacions a diferents hores i dies, i com entre tots, a banda d’un grapat d’anys, tenien una bona varietat de malalties lleus, era estrany el dia que algun d’ells no tinguera visita al metge. La gent els anomenava “El congrés” perquè entenien de tot, i cadascú en sabia més que l’altre, la qual cosa provocava que agafaren tantes disputes que, de vegades estaven a no res d’una angina de pit o una pujada de sucre. I per alguna d’estes discussions, més d’un dia en tornar a casa s’havien menjat el plat d’arròs caldós tot empastra’t i havien aguantat les remugades de la dona o dels fills.

100

Encara que es coneixien de tota la vida i se sabien el nom de tots i, fins i tot algun cognom, entre ells sempre usaven el malnom que els havien posat o havien heretat de la família. Un dia, ja havia passat el Corpus, començava a fer caloreta i entre conversa i conversa va deixar caure el tio Cordell: –Ara mateixa em faria una bona cassalla amb aigua ben fresqueta. –Eixa és la beguda valenciana per excel·lència, a mi m’agrada la cassalla en sec i després un poquet d’aigua freda per rentar-me la boca– va contestar Pebrero. –Que ignorant eres Pebrero– va replicar París– com es nota que no tens escola. La cassalla és molt típica a les comarques valencianes, si la prenem barrejada amb aigua l’anomenem palometa, si a la cassalla li afegim llimona i xarop de llima s’anomena canari i si mesclem la cassalla amb mistela direm que bevem un barrejat. Però la cassalla ve d’un poble de la província de Sevilla que es diu Cazalla de la Sierra, encara que me la jugue que la cassalla que fan allà no li arriba a la sola de la sabata a la de Cerveró o Ferri. –Tu sempre tan sabut– li va contestar Pebrero– sempre vas per dalt com l’oli. Tu saps de tot més que tots, total per deu anys que vas treballar a París, ja no vols que et diguen el malnom de la teua família i et fas dir París, doncs per a mi sempre seràs Buidanius.

101

Conquista’m

–Xe, tranquil·litat i bons aliments!– com sempre el tio Pintor posava calma–. I ja posats a la beguda, jo em faria una misteleta sense mesclar-la amb cassalla, ben fresqueta i cap a dins. Eixa és beguda de déus. –Ja està clar!– va exclamar Verdolaga–. Molta gent l’anomena vinet de retor i com tu de menut vas ser escolanet... Van riure tots i el tio Pintor va comentar: –Redeu verdolaga per a una volta que obris la boca l’has encertat. I tu, què et faries ara? –Home jo no dic que eixa mescla de raïm i alcohol que és la mistela no m’agrade, però ja sabeu que la meua dona té família a les comarques d’Alacant i allà es beu molt l’herber, que es fa mesclant al cinquanta per cent anissos dolços i secs, i li afigen herbes de la serra de Mariola: el resultat és un licor que m’encanta. –Jo també tinc família per Alacant– va prendre la paraula el tio Manobre– un cosí meu va muntar un forn a Cocentaina i jo hi anava prou a sovint i el que més bevíem era burret o café licor. Si el mesclaves amb coca-cola diuen que era plis-plas i si li posaves granitzat de llima l’anomenaven mentideta. El meu cosí i jo el preníem sense mesclar. –No vull dir que totes eixes begudes siguen roïnes– va saltar Sabater– però la beguda que sempre m’ha agradat a mi ha estat l’absenta. Eixa absenta que bevies a la taverna de bon matí, et matava el cuc i t’encoratjava per anar cap a la feina. Era glòria beneïda. Això quan era jove, ara entre la tensió i el sucre fa molts anys que no l’he tastada. –A mi també m’agradava molt l’absenta– va intervindre París– mira si m’agradava que en anar-me’n a París a treballar, dins de la maleta en vaig posar dues botelles, per allò del fred i altres cosetes, i un dia amb els companys del treball vaig traure una botella per celebrar una paga extra i tot seriosos em van dir que l’amagara de seguida, que eixa beguda estava prohibida a França des de principis del segle vint, i si ens descobrien, amb una denúncia ens volava tota la paga extra de tots. Jo no m’ho acabava de creure i li vaig preguntar a un mestre jubilat que vivia al mateix edifici que nosaltres.

102

Em va contar que l’absenta era invenció d’un metge francés als voltats de l’any 1800 i que s’utilitzava per curar paràsits intestinals i, de vegades, també com a afrodisíac, va ser molt popular en tota la república i molt especialment entre els artistes i els bohemis. Picasso, Oscar Wilde i Van Gogh n’eren habituals consumidors. Hi havia una llegenda que contava que quan Van Gogh es va tallar l’orella per a donar-li-la a una dona, ho havia fet bufat d’absenta. També es deia que tenia efectes al·lucinògens i cap al 1914 les autoritats franceses la van prohibir a tot el país. –I si no t’ho creus vas i ho busques!– va exclamar Pebrero entre rialles que es van contagiar als altres–. Que a vore qui diu que t’ho has inventat. –Ja està el burro en l’herba!– va exclamar el tio Pintor perquè els ànims no s’exaltaren. –Doncs jo sé de cosa certa com va nàixer l’aigua de València– va intervindre el tio Regaor que obria la boca per primera vegada–. Resulta ser que un home tenia un bar a València i prop d’allí, en una fonda, solien parar uns comerciants bascos que anaven a sopar al bar, i després del sopar i del café, demanaven el millor cava que tenien al bar, tot dient entre bromes i rialles, que allò era aigua de Bilbao. La situació es va repetir algunes vegades, fins que una vegada li van demanar alguna cosa especial. El barista va mesclar en una gerra: cava, taronja, sucre, ginebra i vodka. I en veure l’èxit que va tindre entre els bascos, els va amollar que era molt millor que l’aigua de Bilbao i que era aigua de València. –Això deu ser de veres?– va confirmar París.

103

Conquista’m

I Pebrero li va contestar: –Jo m’ho crec més que el tema de l’absenta, i per anar a buscar-ho sempre queda més a prop. Perquè no s’enredara el tema va parlar el tio Pintor: –Va, anem alçant-nos que hui tinc dinar de família i ve el meu gendre que té el costum de fer cremaets quan acabem de dinar. S’ha de veure la gràcia que hi té. Sense pressa calfa el rom o el conyac i els bota foc, llavors afig uns granets de café, unes corfetes de llima, algun trosset de canella en rama i sucre. I després li posa el café de la Nespresso, només de pensar-ho se’m fa la boca aigua. –Deixeu-vos estar de tanta beguda i anem cap a casa a dinar– va sentenciar el tio Regaor– i no li pegueu més voltes a la beguda, la millor beguda valenciana per a nosaltres és l’orxata, i més ara que ve l’estiu; et refresca i no és incompatible amb les pastilletes que ens prenem, i si mulles uns fartons, rosquilles o coca morena, tens un berenar de categoria que em té conquistat. Anant cap a casa, un d’ells va exclamar: –Esta vesprada aniré a l’orxateria de la Farta, demanaré fartons i el got d’orxata més gran que tinguen i, mentre mulle els fartons a cada mos repetiré: CONQUISTA’M!

104

Eternes Per Jose Colero

L’alba esclata com un bes a l’aire per perfumar el dia de desig i monument. I el casal respira entre la rosada que li ix al davant, mentre s’ompli de complicitats eixordadores. Les multituds sospiren mascletades exacerbades entre les places que xiuxiuegen simfonies de coets encoratjades per pentagrames de ritmes enjogassats i rebomboris de terratrémols bucòlics. El cor de cada carrer batega aromes d’emocions a mesura que s’aproxima a la mare de Déu, i ofrena un ramell de llàgrimes de furtiva devoció, i s’embriaga d’esperança, i desitja salut, i emmudeix, i reclama infinitat per a les vesprades il·lusòries. Finalment arriba la nit vestida de cansament, entre aromes de letargia caduca, i l’incendi recorre les mirades idíl·liques de melangia fredolina i enyor expectant entre les palmeres del cel de color de lluna plena. Aleshores les espurnes guspiregen lentament la magnitud de les falles eternes, i el vent les escampa per l’univers evanescent convertit en màgia de nit de Sant Josep. I en aquest moment tot torna a començar.

106

107

Furs Per Jose Miguel Losa

La batalla de la guerra de Successió que va enfrontar les tropes de Felip d’Anjou amb les de Carles d’Àustria, va suposar la instauració de la monarquia borbònica a Espanya. El 25 d’abril de 1707, prop del territori valencià, s’enfrontaren en la Batalla d’Almansa les tropes dels dos aspirants: els partidaris de Felip V (botiflers) i els de l’arxiduc Carles (maulets). Per als valencians va significar la pèrdua dels furs del Regne de València amb els Decrets de Nova Planta, sols uns mesos després d’aquella batalla, que van acabar definitivament amb l’autogovern que gaudíem els valencians. El dret històric de posseir un marc jurídic propi, el dret civil valencià, i que reivindica el País Valencià, però que no reconeix l’Estat, és un cas clar de la manca de veu valenciana i la poca voluntat que hi ha a l’Estat centralista espanyol a reconéixer-ho. Hui en dia es nega a reconéixer aquests drets, de la mateixa manera que el Tribunal Constitucional, apel·lant a la Constitució, ens el denega; però, en canvi, la Constitució no es compleix en altres casos, per exemple, en l’aspecte del finançament. La Constitució sí que diu que tots els espanyols som iguals, però els valencians som una de les comunitats amb menys finançament de l’Estat. Aquesta reivindicació ha d’aconseguir unir les forces polítiques valencianes, de conservadors i progressistes, un fet positiu per a la societat valenciana. Una unió que no es té en consideració per part del govern espanyol; cada vegada que els valencians intentem alçar la veu i la unió, intenten dividir-nos des del govern central. Actualment, encara arrosseguem els efectes de l’abolició dels furs. Un cas clar és la desfeta de tot l’entramat polític i jurídic; però, sobretot, des del punt de vista identitari. La gent va deixar de sentir-se arrelada al territori. A més, en el dia a dia també canviaren coses que semblava que no tenien importància, com és el fet que des d’aquell moment la gent ja no es podia casar amb separació de béns. Què resta ja de l’antic règim foral del Regne? El tribunal de les Aigües, alguns costums populars, restes de vestits dels nostres llauradors, i poca cosa més. Tot ha anat desapareixent des que Felip V va abolir despòticament la llibertat de València i dels valencians: lleis, costums, tradicions, dignitat, independència; tot ha desaparegut en el fons per culpa d’eixa llacuna, anomenada centralització.

108

109

Conquista’m: En Jaume I i Na Violant d’Hongria Per Xelo Mifsud

Esta és la història entre Na Violant d’Hongria i En Jaume I, la història d’amor que mai ens han contat, ja que no era susceptible de lloances en una època en què les dones no podien prendre decisions importants més enllà de la cura dels fills o la neteja de la llar. Esta és la mostra que no totes les conquestes de Jaume I van ser bèl·liques i guerreres.

110

Conta la història escrita a les cròniques, que cap al 1215, nasqué Violant, una bella jove filla d’Andreu II i Violant de Constantinoble. Era una dona acomodada, acostumada a la vida de palau i a tota mena de luxes permesos en l’època medieval. Però tot aquell bany de luxe no feia feliç la jove desimbolta que volia veure món, conéixer noves cultures i sentir-se realitzada en alguna tasca. Violant sabia que no se li permetria cap d’aquells anells que ella desitjava, però el destí volgué que la sort pegarà un gir. Jaume era un jove de caràcter fort, aventurer i lluitador. Fill de Pere el Catòlic i Maria de Montpeller. Fou obligat a casar-se amb una dona a qui no va voler mai: Leonor, cosina seua. No l’odiava, ja que era sabedor que Leonor no va voler mai formar part d’aquella relació, però ningú no la deixava opinar, perquè a l’edat mitjana les dones no tenien veu ni vot. Jaume aconseguí desfer aquell matrimoni de conveniència al·legant arrels parentals, Leonor fou lliure i el jove somiador seguia cercant una parella que el fera sentir ple, que lluitara per uns ideals justos i pareguts als seus. Una dona que el complementara, que el fera sentir viu. Però, no seria una tasca fàcil per a Jaume, ja que el papa Gregori li consentí la dissolució del matrimoni a canvi que en menys d’un any trobara una dona que li donara un descendent. Jaume no se sentia còmode amb la idea de trobar una esposa amb els ideals que hi perseguia. El Papa se sentia confós, no sabia bé què li passava pel cap a aquell jove utopista, fins que va parlar amb el bisbe de la ciutat de Pécs (Hongria). Aquest li afirmà que tenia la candidata perfecta: una gran jove educada amb cultura francesa i amb valors procedents de l’orde monàstic del Cister. Jaume no tenia clar el que estava succeint i sentia molta por per si aquella dona no era la que ell esperava. Seria dolenta? Tal vegada voldria dedicar temps a l’oració, com ho feien la majoria de dones de l’edat mitjana? Seria capaç d’estimar per primera vegada en la seua vida?

111

Conquista’m: En Jaume I i Na Violant d’Hongria

Violant estava a la seua habitació quan tocaren a la porta, venia de recollir flors del jardí i estava preparant un ramell per a decorar el menjador. Eren els seus pares que li comunicaven la notícia: viatjaria a Aragó amb el propòsit de conéixer Jaume. Si tot anava bé, la seua unió matrimonial seria la unió entre dos regnes: el d’Hongria i el d’Aragó: una proposta eficient de comunicació intercultural de l’època. Violant no s’ho podia creure, podria viatjar i conéixer noves cultures, posar en pràctica tot allò que s’havia ensenyat en els estudis. Però seria capaç de fer-la feliç aquell jove? De respectar-la com a dona? De ser un cap de família respectable? O més bé el contrari, l’obligaria a dur una vida tranquil·la, amb l’única missió de cuidar i criar els seus descendents? Se sentiria sola? Finalment cap dels seus pensaments negatius ocorrerien. Jaume i Violant es conegueren a principis d’un mes d’agost, la connexió fou quasi immediata, no disposaven de molt de temps per expressar el que volien els dos. Violant exposà que se sentia viva i volia prendre decisions al costat d’un home afectuós. Volia ser una dona empoderada capaç de fer qualsevol cosa per la seua família i pel bé comú. El jove no va poder deixar de somriure en cada paraula que eixia de la boca d’aquella criatura, i no era per a menys. Violant era la companya perfecta de vida, la persona que havia somiat, una dona valenta de caps a peus. L’amor sorgí a primera vista i així ho comunicaren a les seues famílies. El 8 de setembre de 1235 els dos joves enamorats contragueren matrimoni a la catedral de Barcelona.

112

La parella gaudí de dotze anys de feliç matrimoni i nou fills en comú. Violant donà a la corona un digne hereu que la història batejaria com a Pere el Gran. Però al llarg d’aquests anys, la jove no sols va ser mare, sinó que aconseguí un lloc privilegiat com a consellera més propera del seu marit, la veu que el monarca necessitava escoltar en els moments claus de la presa de grans decisions. Violant fou una gran dona i Jaume no tenia dubte de la sort que tenia de tindre-la ben a prop. Va arribar a implicar-se en els assumptes polítics de tal manera que, fins i tot, acompanyava al seu marit a la guerra. Era molt habitual veure-la entrar a cavall al camp de batalla per animar els seus soldats o brindar ajuda a aquells que estaven ferits, tot un exemple de valentia i honestedat. Per aquest motiu molts dels seus fills nasqueren en tendes de campanya en mig de conflictes bèl·lics, perquè Violant va canviar la comoditat del Palau per les obligacions que realment la feien feliç: ser reina i lluitar pel seu poble al costat del seu marit. Les cròniques diuen que era una dona molt intel·ligent, talentosa i amb molt de caràcter. La relació entre el rei i la reina fou molt estreta, ja que Violant tenia una gran capacitat d’oratòria i moltes vegades actuava de mediadora en grans conflictes de rellevància. El Rei tenia molt present la seua tasca i necessitava la seua opinió en els moments de tractes importants. Un exemple d’aquestes negociacions ocorregué el mes de setembre de 1251, quan Violant, amb permís Jaume, atorgà el privilegi de trasllat de la vila inicial de Castelló des del castell de la muntanya fins al traçat de la séquia Major, per aprofitar els sistemes de regadiu i horta que ja havien creat els avantpassats musulmans, perquè el poble poguera menjar i viure. És per això que la figura de Violant és tan estimada en aquesta ciutat, i es recorda la seua figura a les festes de Castelló.

113

Conquista’m: En Jaume I i Na Violant d’Hongria

Un altre gran exemple d’aquestes mediacions foren els acords de rendició dels musulmans en la conquesta de la ciutat de València el 9 d’octubre de 1238, ja que Violant fou clau en aquest procés, perquè fou l’única persona sabedora de totes les negociacions que es mantingueren amb el rei musulmà Zayyan Ibn Mardanix. Per petició expressa de Jaume I, Na Violant entrà triomfant al costat del seu marit a la ciutat, exemple de valor cap a la tasca que hi havia realitzat. És una llàstima que al quadre de Fernando Richart Montesinos, famós per plasmar en un llenç el 1884 l’entrada triomfal del nostre Rei, no plasmara la figura de Na Violant al costat, com bé conten les cròniques de l’època. Aquell 9 d’octubre canvià la història de la nostra ciutat, València començà a ser cristiana, els reis Jaume I i Violant d’Hongria lluitaren units per a aconseguir-ho, entraren triomfant per les portes de la ciutat de València com dos enamorats, o demostraren així a tots els valencians la forta unió que tenien. I és també per això, i en senyal de l’amor que demostraven els monarques, que este dia celebrem Sant Donís, el dia dels enamorats valencians. La història diu que en senyal d’agraïment cap al monarca, els valencians i les valencianes regalaren al rei fruites i hortalisses envoltades amb un mocador, i ell en senyal de l’estima i respecte cap a la seua dona, i fent honor al seu amor, les donava a Violant. Esta bonica tradició ha quedat arrelada fins a l’actualitat, ja que els enamorats valencians regalen a les estimades aquestes fruites i hortalisses en forma de massapà, un dolç típic valencià, envoltades per un mocador que les dones valencianes lluïm orgulloses per diverses raons: la primera per reivindicar la importància del paper que demostrà Violant; la segona per seguir les nostres tradicions que ens reivindiquen com a poble i la tercera per demostrar l’amor que sentim cap a les nostres parelles.

114

A manera de conclusió m’agradaria assenyalar un fet que per a molta gent ja és conegut: la història no ha tractat les dones com es mereixen, als llibres d’història són anomenades de passada per indicar que foren esposes de reis importants, però res més. Que Na Violant fou una figura destacada de l’època, no en tenim dubte i així queda demostrar a la història de la nostra terra. Tampoc tenim massa constància de la història d’amor que els dos joves evidenciaren. Jaume i Violant foren un exemple d’unió i estima, lluitaren junts fins als últims dies de la seua vida. Na Violant va morir per febre molt jove, tan sols tenia trenta-cinc anys. Diu la història que la comitiva fúnebre anava encapçalada pel seu marit, que no va deixar sola a la seua muller fins que li va donar sepultura al Monestir cistercenc de Santa Maria de Vallbona a Lleida. Tot un exemple d’admiració i respecte.

115

L’altra joventut d’en Jaume Per Vicent Benavent

Fa més de huit-cents anys, al regne d’Aragó, els jovençans reis Pere II i Maria de Montpeller vivien en un atractiu castell. Eren joves, bondadosos i molt volguts per tothom. Tenien un fill, Jaumet de sis mesos, que era l’alegria del castell. Doncs bé, la reina sols tenia un xicotet problema i era que tenia pànic als ratolins, de manera que totes les nits, la seua institutriu havia de revisar tots els racons de l’habitació per tal d’assegurar-se que no hi haguera cap animalet. Tots els matins, el rei i la reina eixien a passejar a cavall pels voltants del castell per tal de comprovar que tots els seus súbdits estigueren contents. Un bon dia, en arribar a les portes de la ciutat, van veure asseguda i plorant una jove musulmana que duia una xiqueta de pocs mesos al braç. –Bon dia, jove. Què et passa?– li va preguntar la reina. –Que els meus pares em volien obligar a casar-me amb un vell a qui jo no estimava perquè estic enamorada d’Alí Benifat. En assabentar-se que estava embarassada del meu enamorat, em van tirar de casa. A més, en nàixer la meua filla volgueren lapidar-me i no vaig tindre més remei que fugir per salvar la nostra vida. No em trobe bé i no tinc a on anar. Tampoc em queda llet per alletar la criatura– va contestar la jove amb molta pena. Aquelles paraules li van trencar el cor a la reina. –Per què no li donem llit al castell i quan estiga bona que s’hi quede a treballar?– va preguntar la reina al seu marit. –Això està fet. Els teus desitjos són ordres per a mi, amor meu!– respongué el rei en Pere volent complaure la reina. –Com et diuen, jove?– li va preguntar la reina. –Jo soc Salema i la meua filla es diu Nahid. Dit i fet, els acompanyants dels reis pujaren la jove i la criatura al carruatge i la dugueren al castell on els metges li dedicaren totes les millors atencions, encara que sense massa èxit.

116

Isabel, tia de Jaumet, era la seua ama seca i era qui l’alletava i com que tenia molta llet, pogué alimentar també Nahid. Salema no pogué superar la malaltia i els reis decidiren adoptar Nahid, a qui batejaren amb el nom de Priscil·la. Priscil·la i Jaumet anaren creixent i ho compartien tot com a dos bons germans, encara que Priscil·la envejava Jaumet per allò que era i per tot el que tenia. El caràcter alegre i familiar de Jaumet també era motiu d’enveja per part de Priscil·la, perquè ella volia ser sempre la millor. Quan compliren setze anys Jaume s’havia convertit en un jove ben fet, prim, bru, amb faccions agradables i uns ulls grans i bells, plens de sinceritat i de candor. Havien deixat de ser xiquets i començaven a pensar com a majors, principalment Priscil·la que començava a comprendre que, encara que els dos eren germans, Jaume seria el futur rei. Així que va començar a rondinar-lo intentant que s’enamorara d’ella. En comprovar que Jaume no li proposava matrimoni, quan compliren díhuit anys ella li ho va oferir: –Jaume, estic enamorada de tu. Ens podríem casar i així jo seria reina al teu costat– va demanar Priscil·la sense vergonya a Jaume–. Què em contestes? –Però què dius germana? Tu i jo som germans i no ens podem casar!– li digué sorprés Jaume. –Estàs equivocat, Jaume. Som germans de llet solament i, per tant, sí que ho podem fer– replicà Priscil·la. –Mira Priscil·la, jo et vull molt com a germana però no per a casar-me amb tu. L’amor és una cosa ben diferent i jo no puc casar-me sense estar enamorat– argumentà Jaume intentant convéncer-la. –El que passa és que eres un egoista i vols tot el regne per a tu, i a mi vols deixar-me al carrer– li replicà Priscil·la. La xica va fer mitja volta i, sense dir paraula, va eixir d’aquelles dependències molt encoratjada. Des d’aleshores, i encara que Jaume ho intentà de totes les maneres possibles, Priscil·la no tornaria a dirigir-li la paraula.

117

L’altra joventut d’en Jaume

Així i tot, Priscil·la no havia abandonat la idea de ser reina, o siga, de casar-se amb Jaume. Un dia es va assabentar que en una cova no massa llunyana del castell vivia una velleta que preparava beuratges de tota mena que feien encanteris. Sense pensar-s’ho dues vegades anà a buscar la velleta per tal que li donara solució al seu problema. En explicar-li el cas li demanà un beuratge que li permetera enamorar Jaume. La velleta li explicà que en el sentiment de l’amor no podia intervindre encara que hi havia una possibilitat: –Mira, l’única cosa que puc fer és donar-te aquesta agulla que li clavaràs al cap del teu enamorat mentre està despert i es convertirà en ratolí. Quan li la lleves passades vint-i-quatre hores, i no abans de vint-i-quatre hores– remarcà la velleta en to d’advertència– s’enamorarà de la primera dona que veja, que seràs tu. Atenció! Has de tindre molta cura en aquest detall! Priscil·la baixà de la muntanya amb l’agulla a les mans en direcció al castell. En arribar esperà que el príncep estiguera distret per clavar-li l’agulla. Tenia preparada una gabieta per a retindre el ratolinet. Aquell dia se n’havia anat de cacera i no sabia quan en tornaria. Estava impacient i nerviosa. Quan va arribar el príncep, mentre guardava l’arc i les fletxes, anà per darrere i li clavà l’agulla al cap, amb tan mala sort que va perdre l’equilibri i caigué a terra. Jaume s’havia convertit en ratolí en un tres i no res mentre Priscil·la intentava posar-lo dins de la gabieta. El ratolí finalment pogué fugir pel clevill que hi havia davall de la porta. Pobre príncep, no sabia què li havia passat. Es va mirar a l’espill i es va adonar que s’havia convertit en ratolí. No s’ho podia creure i no sabia què fer! Va córrer buscant sa mare perquè l’ajudara, però aquesta, en veure el ratolí, començà a cridar i a demanar auxili, ja que sols tenia un “xicotet” problema: tenia pànic als ratolins. El beneït príncep va eixir corrents de les dependències de la reina i anà a buscar son pare. Este, en veure el ratolinet, l’agafà amb la mà: –Pobre animalet. Que simpàtic és!– deia amb un to llastimós–. Hauré de traure’l del castell perquè si el veu la meua dona, de segur que el mata.

118

El ratolí intentava dir-li que era el seu fill, però sols li eixia la veu de ratolí. El va donar al seu vassall perquè el portara fora del castell amb molta cura. Este, en veure un matrimoni de còmics ambulants, no dubtà a oferir-los l’animalet. Els comediants Andreu i Rosella decidiren anomenar-lo Peret, perquè era el nom que Rosella sempre havia volgut posar al fill que mai havia pogut tindre. Eren feliços anant de poble en poble en companya del ratolinet. Un dia canviaren de localitat com era costum en ells, però en creuar un riuet, la roda del carruatge es va fer malbé i va ferir la pota del cavall. Pobres! No tenien forces per traure el carruatge de l’aigua i estaven desesperats. Peret, el ratolinet, fent un bot va arribar a la vora del riu i mamprengué carrera. En un tres i no res va desaparéixer de la vista del matrimoni. A prop d’allí, el ratolinet veié passejant i envoltada d’animalets, una jove molt bonica, alta i prima, d’ulls blaus i cabells llargs i rossos. El ratolinet, que s’havia quedat de pedra davant d’aquella bella jove, va començar a fer volantins i acrobàcies per cridar la seua atenció. Quan la jove es va adonar de la seua presència, Peret començà a córrer cap endavant i cap enrere, a anar i tornar, de manera que va aconseguir portar-la a la vora del riu on es trobaven Andreu i Rosella: La jove, en observar la situació, anà a la masia per demanar ajuda als seus vassalls que, no sense esforç, aconseguiren traure’ls del riu. Al castell es respirava un ambient de tristor davant la desaparició de Jaume, ja que pensaven que havia caigut presoner en mans dels musulmans. Mentrestant, Priscil·la havia passat a ser el suport moral del castell. En poc de temps, la maleïda jove havia buscat un príncep amb qui es casaria en un futur no llunyà i així seria l’hereva al tron. A la masia, la jove es presentà amb el nom de Violant i els explicà que era princesa d’Hongria i, per problemes de salut, son pare l’havia deixada allí per recuperar-se. Peret i Violant eixien tots els matins a jugar amb els animalets del bosc, ja que eren la seua debilitat. Tots s’alegraven d’allò més i revolaven i corrien al seu voltant amb alegria. Quan tots els animalets ja se n’anaven cap al bosc, Violant va acariciar el ratolinet amb el ditet quan s’adonà que tenia un xicotet embalum al cap. En escarbar davall del pèl va veure que era el cap d’una agulla que tenia clavada.

119

L’altra joventut d’en Jaume –Tens una agulla clavada al cap! –exclamà Violant amb sorpresa–. Pobre, quan estaràs patint. A veure si te la puc traure i t’estalvie el sofriment. En traure l’agulla, el ratolinet es va tornar a convertir en Jaume. Violant es va quedar petrificada, sense saber si començar a córrer o amagar-se davall les pedres. –M’has donat la vida, Violant!– exclamà Jaume amb alegria. –Però..., però..., què ha passat? Tu qui ets? I el ratolinet?– preguntà Violant sense quasi no poder articular paraula. –No t’esglaies, Violant–. Deia Jaume intentat tranquil·litzar-la. Violant es va quedar de pedra quan Jaume li va contar que era el príncep del regne d’Aragó a qui tots buscaven. En contar tot allò que li havia passat amb la seua germana Priscil·la, la indignació es va apoderar dels presents i prometeren ajudar-lo a tornar al castell. Jaume va declarar a Violant el seu amor i ella no va poder resistirse als seus encants. Al castell, a pesar de la tristor de tota la cort per la pèrdua del rei, com que el temps anava passant i no tenien notícies seues, decidiren fer els preparatius per a la boda de Priscil·la amb el príncep de Navarra, a qui havia conegut no feia massa. La cerimònia se celebraria en la Catedral del Regne. Priscil·la estava radiant i desvanida en veure que anava a convertir-se en princesa i reina. Jaume volgué que tots l’acompanyaren al castell, ja que estava molt agraït pel seu suport. En arribar s’adonaren que les campanes estaven repicant a festa. Jaume estava assegut al costat d’Andreu que va preguntar a un transeünt: –Què passa que hi ha tant de rebombori al castell, bon home? –Eres foraster que no saps la notícia?– contestà el transeünt– La princesa Priscil·la es casa amb el príncep del regne de Navarra!

120

Seguiren el camí cap al castell. En Jaume s’havia vestit amb una toga i una caputxa al damunt per passar desapercebut. En arribar al castell, els guàrdies els van aturar: –On aneu? No podeu passar al castell!– digué el soldat amb autoritat. –És que voldríem tindre una audiència amb el rei–. Demanà Andreu amb cortesia. –Heu vingut en un mal dia. Hui no us podrà atendre perquè es casa la princesa Priscil·la– explicà l’altre soldat. Aleshores, tots plegats dirigiren el carruatge cap a la catedral. La cerimònia ja havia començat i en intentar entrar, una altra vegada els guàrdies els van aturar. –Ací no podeu entrar si no sou de la reialesa–. Digué el guàrdia. Al moment, Jaume es llevà la caputxa i digué: –Aquesta bona gent ve amb mi i és part de la meua família. Teniu alguna cosa a dir? Els soldats, en reconéixer el príncep, li feren una reverència i els deixaren passar. En sentir entrar els nouvinguts, tots es giraren per veure qui s’atrevia a interrompre aquell acte tan solemne. En veure el príncep, la cerimònia s’aturà. –És el príncep, és el príncep!–. Deien tots els presents a la vegada. El rei i la reina isqueren a correcuita pel corredor de la catedral per abraçar el seu benvolgut fill, a qui ja havien perdut tota esperança de tornar a veure. –Fill meu! On estaves? Per què no sabíem res de tu? Qui és aquesta gent que t’acompanya?– La reina feu un seguit de preguntes que no esperaven contestació. Mentrestant Priscil·la no sabia què fer. Mirava el seu nuvi pensant que per minuts no havia pogut ser la reina de Navarra. Volia eixir corrents, però els presents li ho impedien. I tampoc volia semblar sospitosa davant el seu futur marit.

121

L’altra joventut d’en Jaume

Els reis, el príncep i els seus acompanyants es dirigiren al castell. En arribar, Jaume contà totes les desventures que havia hagut de passar. La primera reacció del rei fou manar que detingueren Priscil·la, però Jaume es va penedir d’ella i va demanar a son pare que l’enviara lluny del regne com a castic. El rei, seguint els desitjos del seu fill, la va desterrar a una illa llunyana. El rei En Pere donà les gràcies als acompanyants per tot el que havien fet pel seu fill i els permeté viure per sempre al castell. Les notícies arribaren al rei d’Hongria, que no tardà a presentar-se al castell dels reis d’Aragó. Aleshores, Jaume li va parlar: –Majestats, Violant i jo volem demanar-vos el consentiment per poder-nos casar. –Fills meus, si eixe és el vostre desig, teniu la nostra benedicció. La boda del príncep Jaume i Na Violant va ser molt sonada, per la gran festa que van fer al regne i de la qual participaren tots els habitants. Tanmateix, va constituir una forta aliança entre els regnes d’Aragó i d’Hongria. Els comediants continuaren actuant pels poblats i llogarets del regne, encara que totes les setmanes tornaven al castell on tenien la residència. En Jaume es convertí en rei i conquerí els regnes de Mallorca i València per a la seua amada. Si Jaume haguera sigut un personatge de conte com Gulliver, Blancaneu, la Ventafocs o altres, aquesta haguera pogut ser la història de la seua joventut, amb un pare i una mare que s’estimaven i l’estimaven; però la realitat sempre supera la ficció.

122

123

La conquesta de les dones Per Aida Meló Per començar, faré una reflexió: hui en dia no s’hauria de qüestionar aquest tema, però malauradament, seguim preguntant-nos el perquè de la diferència tan evident entre les dones i els homes en la nostra societat. Què és essencial per tal d’abordar aquest repte de la humanitat? Clarament, les paraules claus són: el progrés i la tolerància. La falta d’igualtat d’oportunitats sempre perseguirà les dones, tant en l’àmbit laboral, com en l’econòmic, el social, el polític o el cultural. La perseverança i la lluita contínua de les nostres avantpassades ens ha inspirat per tal de perseguir els nostres somnis sense restriccions de gènere, i així, fer que les dones se senten més incloses en la societat. Tot i això, encara hi ha molts aspectes a millorar. La lluita constant per la igualtat de gènere no és una tasca fàcil i com bé veiem any rere any en totes les manifestacions realitzades, requereix un compromís continu de totes i tots a escala global, perquè per molt que alguns polítics vulguen dir-nos el contrari, la diversitat enforteix i enriqueix la nostra societat en tots els sentits. És per això, que hem de treballar de valent per tal de construir un futur millor en què les dones tinguem el lloc que mereixem. D’aquesta manera, farem força tots junts per a crear un món més just i equitatiu. Algunes dones ja van aconseguir el dret al vot; la inclusió en algunes professions; les manifestacions contra la violència de gènere; la creació de l’Institut de la Dona en 1983, que amb els plans d’igualtat, entre altres, va aconseguir alguns grans avanços en qüestió d’una política institucional encaminada a eliminar les diferències per raó de sexe i per tal d’afavorir que les dones no foren discriminades en la societat. Aleshores, malgrat que ara alguns “il·luminats” vulguen carregar-s’ho tot només arribar, ho tenen ben complicat, perquè la presència de les dones en tots els sectors de la societat cada vegada és major. I hem de tindre una cosa molt present tots i totes, i és que, els agrade a alguns o no, cada dia que passa, gràcies al progrés, som un món millor, un món en què ens volem i ens respectem totes i tots tal com som.

124

125

La conquesta de les falles Per Pilar Garcia Aquest article ha participat al Concurs Lletra d’Or de la FDF Junta Local Fallera.

Joan i Carla són amics de la universitat i són uns enamorats dels costums de la nostra terra. És per això que en les xarrades interminables que mantenen al llarg de tots els anys que han passat des que eren uns monyicots, moltes de les seus converses parlen de les nostres tradicions, de la gastronomia que gaudim i sobretot de les festes populars de la seua benvolguda terra. Joan, com a bon alcoià, defensa la seua festa contra tot aquell que se li posa davant, i no és per a menys, a Alcoi la festa de moros i cristians és una tradició des del segle XVI, en record de la batalla de 1276, en la qual els alcoians es van defensar dels atacs musulmans. Ara com ara, la festa de Moros i Cristians d’Alcoi és la més famosa de tot Espanya, la qual cosa ompli d’orgull Joan. D’altra banda està Carla, que quan li pregunten l’opinió sobre les festes del seu poble, només contesta: “Al meu poble les falles ho són tot”. Aquesta és la frase més escoltada en molts pobles de la nostra comunitat, i sobretot al poble de Carla, Tavernes de la Valldigna. Carla argumenta que aquesta frase és comuna per a molts vallers, perquè al seu poble la festa de les falles recull a quasi tota la població, no és necessari ser faller per a poder gaudir de tota la festa que mouen les falles, i que va més enllà de la setmana Josefina.

126

Per això Carla s’emociona quan es posa a contar a Joan tot el que les falles fan al seu poble al llarg de l’any. Nomenament i proclamació de les falleres majors i presidents; mig any faller; presentació d’esbossos de les falles; exaltació de les falleres majors, amb tot el que comporta aquest acte; preparació durant mesos dels playbacks i del vestuari; cavalcada del ninot amb disfresses que cada vegada són més elaborades en totes les falles del poble; la crida; a més de tots els actes oficials de la setmana fallera. I, per descomptat, tots els combois que organitzen les falles durant tots els mesos de l’any. Qui els haguera dit a aquells fusters d’abans del segle XIX, que aquells “trastos” vells que deixaven a la porta dels tallers per a cremar-los i celebrar el final de l’hivern, actes que estaven emmarcats en la festivitat de Sant Josep, es convertirien en la gran festa que és hui? Carla, com a bona estudiant d’Història i gran fallera, d’arrels ben fortes a la seua falla, sempre ha viscut de prop l’evolució de la festa, i ha comprovat de primera mà, com al llarg dels anys les falles han anat conquistant reptes, i no sols pel que fa als monuments, que al final són l’origen de la festa, i que van passar, amb els anys, de ser monuments dedicats a la sàtira i a la crítica, a convertir-se en monuments que fomentaven l’artístic per damunt de la crítica. És per tot això, que allà per l’any 1901, l’Ajuntament de València ja va atorgar el primer premi a un monument faller. Les falles van aconseguir una gran conquesta: que molts fusters, pintors, escultors, pogueren dedicar-se exclusivament al món de les falles. Passats uns anys es nomenaria la primera fallera major de València, també amb el temps, allà per l’any 1932, va començar a organitzar-se la primera setmana fallera, i dos anys després vindria el primer ninot indultat. Un repte darrere d’un altre, el fenomen de les falles creixia, tant en importància econòmica i cultural, com en influència en les vides de molts valencians i valencianes.

127

La conquesta de les falles

Joan li pregunta a Carla com ha viscut ella les falles al llarg de la seua vida, ella que només ha conegut la festa ja en tota la seua esplendor. Carla, amb serenitat, pensa en tot allò que ha viscut des que era xicoteta, des que els seus pares la van fer fallera quan solament existia una falla al seu poble, de com la seua mare li feia els monyos i quan arribava a la cercavila ja s’ho havia desfet tot, de com portava unes sabates de taló blanques amb unes borles de colors, i sobretot d’aquell vestit que pesava quatre o cinc vegades menys que hui. Recorda com anava passant el temps, i als barris del poble anaven ajuntant-se colles d’amics o companys de treball per a fundar una altra falla, fins a arribar a les sis falles que té hui en dia el poble, de com anaven fent-se grans gràcies a aquella gent que treballava i treballa de valent per la seua falla, imprescindibles per a poder dur a terme un projecte tan meravellós. Recorda una de les últimes conquestes de la festa de les falles: aconseguir ser Patrimoni Immaterial de la Humanitat, que es diu molt fàcil, però que és importantíssim de cara a la imatge de la festa i de València a la resta del món. Carla li conta a Joan amb molt d’entusiasme que els darrers anys també s’ha viscut al seu poble una revolució en els llibrets de falles, i Joan li pregunta en què consisteix això que ella diu llibret. La xica va contestar amb els ulls il·luminats que això que ella deia llibret era un pamflet allà per la segona meitat del segle XIX, que explicava com era la falla, i que els xiquets venien al carrer, però, no es podia imaginar hui en dia el que suposa per a una falla el seu llibret. I és que eixe pamflet que simplement explicava una falla es va convertir amb el temps en una joia literària, on apareixia la poesia, l’assaig, el conte... i no solament lligat a la nostra festa, sinó també com a un mitjà de reivindicació en temps del colp d’estat del 36 o dels anys de la dictadura franquista.

128

Conquesta darrere de conquesta, sobretot quan es va crear allò que es deia “els concursos del llibret” de la Generalitat Valenciana, o el premi a la Promoció de l’Ús del Valencià en els llibrets de les Falles, allà per l’any 1993, i que hui en dia atorga huitanta premis entra les comissions falleres de fora de la ciutat de València i altres tantes a la mateixa ciutat. Carla li conta a Joan que quasi tots els anys els llibrets de les falles del seu poble són premiats dins d’eixos huitanta premis, la qual cosa l’enorgulleix. Que un poble tan xicotet puga tindre una representació tan important entre totes les comissions falleres de la resta de la província, és un orgull per a tots els fallers de Tavernes. Però aquests darrers mesos Carla té una gran preocupació, allà per l’any 2016 la normativa respecte als textos del llibret va canviar, estos havien d’estar escrits seguint els criteris de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Això va suposar un gran avanç cap a la normalització lingüística, perquè ens permetria a tots escriure en la nostra llengua de manera correcta. A hores d’ara a Carla li preocupa molt aquesta qüestió i no li agradaria que la política canviara tots aquells avanços que s’han aconseguit en la nostra estimada llengua. Corren temps complicats per al valencià, i Carla pensa que cuidar-lo, i sobretot respectar-lo, hauria de ser una consigna per a tots els que l’estimem, i també per a aquells que pareix que no l’estimen, però es diuen valencians.

129

La conquesta de les falles

Quan ens diuen que hem d’adaptar-nos al valencià que es parla al carrer, que ens volen dir?, aquell que es parla a Tavernes, el que es parla a Castelló, el que es parla a Ontinyent?, la nostra llengua té unes peculiaritats diferents en cada població, igual que passa amb altres llengües, en cada poble es parla d’una manera diferent, això és el que fa que la nostra llengua tinga tan gran riquesa. Per aquest motiu hem de guiar-nos per unes normes gramaticals iguals per a tots, que no discriminen. És així com aconseguirem fer d’eixa riquesa un gran tresor. Seria un vertader desastre que tots aquells avanços conquistats per la nostra llengua des de finals dels anys 80 fins a l’actualitat, acabaren en una reculada per voler polititzar-la i menysprear-la com si fora una joguina. És per això que Carla trasllada a Joan que està expectant pels canvis que puguen haver-hi respecte d’aquest tema, i Joan, que també comparteix la seua preocupació, li fa a Carla la següent reflexió: “Ningú hauria de menysprear la llengua valenciana per qüestions polítiques, perquè aquelles conquestes que hem aconseguit amb molts anys de lluita i perseverança, haurien de mantindre’s intactes als nostres escrits”. Carla i Joan han començat parlant de les festes dels seus respectius pobles, i s’han adonat de com poden acabar sent d’enriquidores les seues converses, de la importància de les tradicions, de la importància de les festes dels territoris, de com les falles de Carla han anat conquistant terreny en l’àmbit cultural i econòmic, en l’àmbit de l’ús del valencià en els llibrets i en les falles, i han arribat a ser Patrimoni Immaterial de la Humanitat, i tantes i tantes altres coses que s’han conquistat els darrers anys. Però al final, i no menys important, Carla fa una profunda reflexió sobre la seua festa que l’emociona molt: –Joan– diu Carla–, no sé què és més important per a mi, tot allò que han anat conquistant les falles al llarg dels anys, o que les falles hagen conquistat el meu cor i el de tanta i tanta gent d’esta manera.

130

La llengua dels valencians Per Jaume Talens Notes prèvies: les llengües a València. Notes des de la ciència: llengua, dialecte i idiolecte. Des de l’estructuralisme de Ferdinand de Saussure, hem d’assenyalar que tota ciència té dues vessants a estudiar: una generalista, cercant regles comunes, i una part analítica, cercant diferències pròpies de la part comuna. El tot i la part. D’aquesta manera naix el que és una llengua o idioma com un sistema de comunicació propi d’una comunitat humana. Un dialecte és una varietat d’una llengua que es parla dins d’uns límits territorials determinats, amb uns trets distintius propis, li solem dir parla. I l’idiolecte és la variant més petita d’una llengua, o la variant característica de l’individu. La manera com parla una persona. Què en diu Saussure: “La llengua és feta servir tot el temps per tots els integrants d’una comunitat lingüística. La massa social tendeix a conservar les lleis de la tradició (diguem taula i cadira, perquè abans s’ha dit taula i cadira). En aquest sentit, és impossible canviar la llengua totalment. Això ho diferència d’altres institucions socials on és possible una revolució”. Podem parlar en argot, introduir paraules noves, però per a ser comprensibles cal que arriben pel temps a tota la comunitat lingüística i que siguen assimilades per la llengua o seran dialectalismes, gremialismes o, fins i tot, purs idiolectes. Mirem per exemple la paraula “cuna”, bressol, la portem al nostre idioma i diguem cuneta, en diminutiu, no “cunita” (Vicent Pitarch 1978). Però qui coneix i estudia la llegua sap dir bressol: Carcaixent, bressol de la taronja. En aquest cas si ho estudiem, trobarem les fronteres lingüístiques, seguint quan un poble s’entén amb els del costat amb la llengua comuna. I trobarem quan dos pobles veïns deixen de tindre llengua comuna. Deia el nostre estimat Salvador Marti, camioner de Tavernes que amb la paraula huit arribava fins a Bèlgica. I fins a Almansa que ja deien “ocho”. A La Font de la Figuera, huit. de Jaume. En canvi, no hi apareix cap bisbe o senyor de l’església.

132

Hem de parlar que cap a 1094 quan el Cid pren València (per cert, sols va estar cinc anys, i durant els quaranta anys de franquisme ja l’anomenaven, en contra de la nostra història, “Valencia del Cid”), també es parlava l’algarabia. En una nota de Tomás Gutier en el seu llibre “En defensa de la lengua andaluza” ens diu que el castellà prové de la llengua que aprengueren els hostes de Rodrigo Díaz de Vivar en relacionar-se tants anys amb els regnes taifes àrabs als quals va servir. En quina llengua s’expressava el rei Alfons VI de Lleó, Galicia i Castella quan es reconciliava de nou amb el Cid l’any 1089 al mateix Tajo? No aconseguiren entendre’s, ja que diuen que parlaven idiomes diferents. Es pregunten que tal vegada el naixement del castellà siga eixe bell poema de “Mio Cid”. Res té a veure amb la realitat de Rodrigo Diaz de Vivar, diuen, però, al cap i a la fi, un bell poema èpic. Lluís el Sifoner també es pregunta en quina llengua parlava Jaume I? Si va nàixer a Montpellier, la reina era sa mare i hi va viure fins als cinc anys, quina en devia ser? Per això s’expressa d’aquesta forma al llibre del “Feyts” en veure el llençol blanc que posaren a la torre d’Alibufat en rendir la ciutat el 9 d’octubre: “E descavalcàrem, e’ns digueren: hoc, senyor”. La contestació que demana Lluís és el llemosí (també Contastí Llombart anomenava així a la nostra llengua) o occit Però podem inventar noms i històries com fa l’escriptor de València, Postiguillo, escrivint ara sobre Sila, Pompeio, Sartorius, amb les guerres que arribaren al nostre país des de Roma en el segon triunvirat de Sila, Pompeio i Cèsar. O alguns altres que trobaren pedres mil·lenàries escrites en valencià antic, veure “Las Provincias”, provincius, els vençuts. Així, podíem arribar a dir que la llengua diferent que parlaven els valencians ve de Cartago i la portaren els Barca, Annibal. O quan va arribar Jaume I ja parlàvem valencià. Diu Vicent Baydal, historiador, i quan arribaren a Toledo, també el parlaven? à.

133

La llengua dels valencians

Notes des de la ciència: llengua, dialecte i idiolecte. Des de l’estructuralisme de Ferdinand de Saussure, hem d’assenyalar que tota ciència té dues vessants a estudiar: una generalista, cercant regles comunes, i una part analítica, cercant diferències pròpies de la part comuna. El tot i la part. D’aquesta manera naix el que és una llengua o idioma com un sistema de comunicació propi d’una comunitat humana. Un dialecte és una varietat d’una llengua que es parla dins d’uns límits territorials determinats, amb uns trets distintius propis, li solem dir parla. I l’idiolecte és la variant més petita d’una llengua, o la variant característica de l’individu. La manera com parla una persona. Què en diu Saussure: “La llengua és feta servir tot el temps per tots els integrants d’una comunitat lingüística. La massa social tendeix a conservar les lleis de la tradició (diguem taula i cadira, perquè abans s’ha dit taula i cadira). En aquest sentit, és impossible canviar la llengua totalment. Això ho diferència d’altres institucions socials on és possible una revolució”. Podem parlar en argot, introduir paraules noves, però per a ser comprensibles cal que arriben pel temps a tota la comunitat lingüística i que siguen assimilades per la llengua o seran dialectalismes, gremialismes o, fins i tot, purs idiolectes. Mirem per exemple la paraula “cuna”, bressol, la portem al nostre idioma i diguem cuneta, en diminutiu, no “cunita” (Vicent Pitarch 1978). Però qui coneix i estudia la llegua sap dir bressol: Carcaixent, bressol de la taronja. En aquest cas si ho estudiem, trobarem les fronteres lingüístiques, seguint quan un poble s’entén amb els del costat amb la llengua comuna. I trobarem quan dos pobles veïns deixen de tindre llengua comuna. Deia el nostre estimat Salvador Marti, camioner de Tavernes que amb la paraula huit arribava fins a Bèlgica. I fins a Almansa que ja deien “ocho”. A La Font de la Figuera, huit.

134

Molts són els noms i moltes les formes de parlar, tants que no hi ha una forma de parlar única valenciana, per això diem que hi ha parlars valencians i tenen la seua extensió geogràfica. El dialectalisme a la Valldigna, l’ha estudiat Joan Giner, natural de Tavernes, filòleg reconegut. La seua tesi “Els parlars de la Safor”. Ens ensenya que en quatre pobles diuen de quatre formes diferents a les bombes, roses, monges i bufes, al seu llibre “El valencià de la Valldigna”. Com l’aportació genovesa de: “Aquiriqüec “ Joan Giner, filòleg del nostre poble, ha fet un estudi científic dialectològic de la Valldigna amb un llibre polièdric per comparar la forma tradicional i l’actual, així com el parlar de la gent major i els joves. (Per cert, el 1966 passa Joan Coromines, amb Francesc Giner del poble, i la gent no va voler parlar amb ell, digueren que era de la CIA. Ho tenim en un llibre de festes del poble de l’època, article escrit per Francesc Giner, cronista de Cullera). Tornem a Saussure: “Un subjecte lingüístic afegeix els significants que la llengua ofereix, és a dir, quins fer servir, però, atenció, no pot fer-ho lliurement”. Per tant, hem de tenir regulat l’idioma com qualsevol llengua que té estat i el defensa. Qüestió d’experts en definitiva.

135

La llengua dels valencians

Notes dels experts: Manuel Sanchis Guarner. La Llengua dels valencians és una obra del filòleg Manuel Sanchis Guarner sobre la història i el paper de la llengua catalana al País Valencià. El llibre va ser escrit el 1933, després de les Normes de Castelló de 1932, i parlava de la unitat a la llengua. Va tindre dues noves edicions el 1960 i el 1972. El primer llibre d’un expert en filologia romànica, comptava amb una trajectòria impressionant treballant amb Menéndez Pidal i Tomàs Navarro Tomà. Recorregué els territoris de parla catalana fent enquestes. Després de la guerra civil el desterraren a Mallorca on col·laborà amb Borja Moll en el diccionari DCVB. Estudià el valencià que es parla al Carxe, comarca murciana. Però el més important és que era nebot del canonge i historiador Josep Sanchis Civera: altre expert amb una inigualable biblioteca al seu poble. Aquest expert marca la reticència dels valencians a posar el nom català a la nostra llengua: “... per no acceptar la unitat lingüística de València, Catalunya i Mallorca, comunitat d’idioma evident que cap valencià no ha negat mai”. Un dels capítols parla del fracàs de l’intent secessionista a l’àmbit científic (a l’àmbit polític hui poden dir un nom i demà un altre) sempre és un intent de desconsiderar la llengua. El llibre de Sanchis va tindre repercussió a Menorca amb “La llengua dels menorquins”, i a Mallorca, “Els mallorquins i la llengua autòctona”, de Josep Salord i de Josep Marsot respectivament. Defensem bé la llengua, illencs i valencians, ja els agradaria fer el mateix a altres.

136

Trobem contestació a Sanchis Guarner en el professor de la Universitat de València, Abelard Saragossà Alba, de Silla, amb el llibre “El valencianisme de Sanchis Guarner”. Des del reconeixement al professor Sanchis com un gran gramàtic, amb una voluntat sempre de diàleg, de concòrdia i arribar a acords, manté un desacord amb Carles Salvador com a pedagog seguidor de Sanchis. En el seu llibre citat anteriorment porta una reelaboració en estudiar la gramàtica de Carles Salvador (Saragossà 2016). Entraríem en el que ara denominem tercera via: en un intent de diatelitzar la llengua dels valencians. Comença així el llibre de Saragossà: “La causa del treball és que la visió (de Sanchis Guarner) a més de ser positiva, també és aplicable a l’actualitat”. Hi ha altres experts que expliquen com adaptaren Fabra a Catalunya, Moll a les Illes, i Sanchis al País Valencià, però recorden les condicions polítiques de cada moment en aplicar-se. Fabra va veure adaptades les seues diferències al seu territori des del 1914 al 1925, manant la Mancomunitat de Catalunya, i després de 1932 al 1939 amb la Generalitat al poder del seu territori. Tot al contrari, Moll i Sanchis hagueren de vehicular les seues propostes amb la difícil condició del franquisme. I, ara, les seues restes hi continuen.

137

La llengua dels valencians

138

139

La llengua dels valencians

Un dels experts que continuen és el filòleg de València ciutat Carles Fenollosa, amb el llibre “Irreductibles”, un assaig que posa de nou l’accent valencià ben posat en tornar a parlar dels avanços de hui sobre la història de la llengua dels valencians, així com la literatura que fem des d’ací, tan rica en novel·la i assaig. Torna aquella col·lectivitat del passat i del present com a poble des de fa huit segles, des de l’edat mitjana fins a la contemporaneïtat, l’evolució de la qual hauríem de conéixer. Amb permís dels de la València del Cid que sols estigué cinc anys, però segles amargant-nos amb la llengua sense estat ni història. Diu Fenollosa: “Fins ara hem aguantat el que va proposar les normes de Castelló del 1932, però continuarem irreductibles després de tants atacs?” Hem aguantat el valor d’una llengua en la seua extensió geogràfica màxima, sense estat per a normalitzar-la, hem estat irreductibles, és cert... Haurien aguantat altres en les nostres condicions? Acabem amb les paraules d’una experta per la Universitat d’Alacant, Verònica Cantó Domènech, presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua des del 2022: “Debilitar el valencià ens condemna a ser un poble subaltern” Nota final: Llegiu Ninyoles per a no tornar a la diglòssia.

140

La meua llengua Per Maria Gimeno

La meua llengua, la llengua valenciana, la que vaig escoltar als meus pares i iaios en el moment de nàixer, la que vaig començar a parlar, la llengua del meu carrer, la del meu col·legi, la del meu poble. La identitat de la Comunitat Valenciana, la que reflecteix la diversitat, la que esdevé una part fonamental de l’expressió cultural durant les FALLES, la nostra gran festa. Parlar en valencià no és només comunicar-se, sinó també preservar una herència dels nostres avantpassats. Mitjançant cada frase es crea un llaç amb la gent i s’afirma la mateixa pertinença a aquesta cultura tan única i fascinant. Així que totes i tots junts, les falleres i els fallers, reivindiquem la riquesa que tenim en cada diàleg, valorem la importància de la nostra llengua, la llengua valenciana, la veu de la tradició, i protegim-la com a part de la nostra vida.

142

Marinyén Per Anna Tur Al bell mig de dos barrancs, damunt d’un turó escarpat, s’alcen els últims vestigis d’un vell castell musulmà. Una esplendorosa vall al capdavall hi perviu, Alfàndec era apellada, Valldigna, com ara es diu. Travesse la porta d’arc que guaita com passa el temps. Les torres i la muralla resten minves de portent. Acaricie les pedres, el fang, la calç i el morter, els barandats de la vila d’aquest ruïnós castell. Ens volen contar la història que durant anys succeí, barreja de les cultures de cristians i sarraïns. A l’abast de la mirada, bé a ponent com a llevant, s’agrupen les nou alqueries dels pobladors musulmans.

144

“Qui diuen Conqueridor Cullera ha desvalisat, i sense gaires fatigues a Gandia arribarà. Als vilatans del castell res ens queda ja per fer, sols lliurar aquestes terres i el castell de Marinyén.” Les tropes van aplegant, volen la rendició, que entreguen la fortalesa al nou rei conqueridor. A la Torre de l’homenatge un cos vetla pel balcó, esguarda la llunyania, als seus braços, un nadó. Plora llàgrimes de sang per tot allò que han perdut. Sent el cor tremolejant per haver sigut vençuts. Pren la túnica brodada i els rostres d’ambdós amaga. Des de l’eminent talaia pel fons abisme s’esbalça. Els cristians per fi prenen el castell en possessió. Venen amb diferent llengua, cultura i religió.

145

Marinyén

Marinyén envigoreix, enforteix els fonaments, nodrit de maó i morter pels de l’orde cistercenc. Esdevé casc i armadura, bressol de protecció d’assalts i lluites contínues, atacs i rebel·lions. Deixe enrere les ruïnes, indret de l’antiguitat, d’èpoques de la conquesta de cristians i musulmans. Observe la nostra vall, i tot el que hem preservat, tresors d’allò que vam ser, empremtes d’espais passats. I allà roman el castell, veient el temps com l’engul, vetlant les nostres arrels, esperant un bri de llum.

146

147

Moros i cristians Per Irene Urosa

En els temps antics de la València medieval, on el sol bategava damunt les muralles, es va desplegar una crònica que encara ressona pels carrers empedrats. Era una època on les dues cultures: morisca i cristiana, compartien un mosaic de convivència. Un jove cristianet, Guillem, va mirar més enllà de les diferències i va fer amistat amb la filla xicoteta del líder morisc, Maria. Però, les ombres de la guerra es van apropar. La conquesta s’acostava amb els tambors dels cristians i els càntics moriscos. Guillem i Maria, conscients del seu destí, van intentar construir un pont entre les dues comunitats. La nit anterior a la de la gran batalla, Guillem i Maria van pujar a la torre d’observació per mirar l’horitzó plens d’incertesa. Van decidir que, malgrat la guerra, la seua amistat seria una llum enmig de les tenebres. Amb el sol eixint entre les muntanyes, la batalla va començar. Les espases van ballar i els crits de guerra van omplir l’aire carregat. Guillem i Maria es van veure obligats a prendre part en bàndols oposats. Quan els tambors van callar, les dues comunitats van contemplar els seus fills caiguts. En el silenci de l’endemà, els dos amics decidiren plantar una olivera al mig del camp de batalla com a símbol de pau i reconciliació. Així va ser, com en aquell moment, la història va teixir una llegenda de dos amics que volien posar fi a la divisió. I l’olivera va créixer, testimoniant que fins i tot en els temps de conflicte, l’esperança pot brotar.

148

Música en valencià Per Empar Mayans

Com va dir el gran Pep Gimeno Botifarra: “La música no té fronteres i la llengua que tu parles tampoc. Escoltar música en valencià és recordar d’on venim. Com parlaven els nostres avis, què cantaven, què feien... Això no és bonic? Açò és història, és cultura, són les nostres arrels!”. El meu nou és Empar, vinc de família treballadora i de llauradors, visc en un poble de la Safor, concretament a Tavernes de la Valldigna, poble envoltat de muntanyes i tarongers, poble de tradicions i cultura valenciana, on es parla valencià per tots els racons i on pots sentir l’embriagador aroma de la flor del taronger. He crescut escoltant música en valencià, primer amb els meus avis i, fins i tot, amb els meus pares. Eren cançons que no s’escoltaven al carrer, sinó a les cases i eren una manera de conservar-les i una forma de conservar el nostre llegat cultural i musical en el temps. Escoltar tres minuts d’una cançó en valencià són més que suficients per a resumir com d’afortunada em sent, com és de bonica la nostra llengua, com l’estime i com la visc. És inevitable recordar grans poetes valencians com Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés, autors de meravelloses poesies que han convertit en música els millors grups valencians. Som afortunats per viure on vivim i per vindre d’on venim. És difícil no emocionar-nos escoltant poemes de Fuster envoltats de música, dolçaina i tabalet, perquè cal recordar que el fenomen de la música en valencià no és casualitat, perquè fa temps ja va viure la seua època d’or.

150

Si peguem una mirada enrere en el temps, apareixen els noms d’Al Tall, Lluís Miquel i Raimon, uns de tants culpables que van aconseguir que la seua música entrara a formar part de les nostres vides en un moment complicat i revulsiu en aquells temps en què la societat estava dominada pel franquisme. Ells van ser i són grans referents de la nostra terreta, en la lluita i defensa de la nostra llengua i una manera que la nostra identitat seguisca viva en el temps. La música en valencià no és una “moda” ni un gènere musical més, és música que ha vingut per quedar-se i ser escoltada per molta més gent, ja que està vivint un dels seus millors moments. Cada vegada sonen més grups en valencià a tot Espanya i, fins i tot, fora de les nostres fronteres, l’acceptació que està rebent és el sacrifici, el treball, la reivindicació, l’esperança i l’èxit de molts anys de lluita amb el silenci, l’obstrucció i la negació de polítics que tants anys ens van governar. A partir d’aquests fets va nàixer l’any 2005 l’esdeveniment que ho va canviar radicalment tot: el col·lectiu artístic i sindical Ovidi Montllor, en homenatge al músic i actor d’Alcoi, per fer visible i potenciar a tots els grups i músics del País Valencià. Si hi ha una cosa que ens agermana a tots els amants de la música en valencià, és el que hem guanyat entre totes i tots. Han sigut, són i seran tants grups diferents i diversos entre si, que han aconseguit un objectiu únic i comú: unir diferents generacions que escolten, canten i ballen música en la nostra llengua, la de tots i per a tots. Són tants els grups i cantautors que ens han enamorat amb les seues cançons, que es mereixen aquest bonic i humil homenatge.

151

Música en valencià La música en valencià és essencial per a les nostres vides i està present a les escoles, als festivals, a les falles en forma de xarangues i orquestres, i, per descomptat, a les nostres vides com a via d’escapament del dia a dia. Som nosaltres els que hem de defendre el que és nostre de soca-rel, el caràcter que tenim la gent de poble es reflecteix en la música i en tot el que aquesta genera. Gràcies a cadascú de vosaltres per contagiar-nos de bona música i poder presumir-ne amb orgull: Al Tall, Lluís Miquel, Pep Gimeno Botifarra, Ovidi Motllor, Pupil·les, Raimon, Obrint Pas, Eva Dénia, Pau Alabajos, Txarango, Bajoqueta Rock, Feliu Ventura, La Gossa Sorda, Dani Miquel, Sva-ters, Andreu Valor, Orxata Sound System, ZOO, La fúmiga, Germans Penalba, Maluks, Aspencat i Tardor, Auxili, El diluvi o Smoking Souls. Vosaltres en sou una mostra, però n’hi ha de molts més.

152

Aquests són alguns dels molts grups que segueixen i seguiran al peu del canó cantant pels drets, la llibertat d’expressió, la llengua i cultura i contra el feixisme. Escoltar cançons en llengües diferents de la nostra és cada vegada menys estrany i més usual i s’han trencat barreres inexplicables. No oblidem mai que som nosaltres els que l’hem de parlar, si no la parlem nosaltres, la llengua i la música en valencià s’acabarà perdent. I per acabar, ho faré amb un fragment de la cançó Llavors de La fúmiga i Jonathan Penalba. Com no te vaig a estimar? Com no te vaig a estimar? I és que això és així. Formes part de mi. He crescut al teu costat. Gràcies per tant. La vostra lluita serà la nostra. Perquè qui perd els orígens, perd la identitat.

153

Sanitat i educació Per Maria Ciscar

Marta, sempre havia somiat en ser una gran metgessa per a poder salvar vides i ajudar les persones, i el seu germà Pau somiava a dedicar-se a la docència per poder ensenyar els xiquets i xiquetes i aprendre també d’ells i elles. Cada vegada, quan la seua àvia els preguntava què volien ser quan foren grans, sempre deien el mateix. Marta, que volia ser metgessa i Pau que el seu somni era ser mestre. Llavors un dia, la seua àvia els va contar la sort que tenien de poder tindre accés a una sanitat i una educació de qualitat. Els xiquets no entenien molt bé per què s’havien de sentir afortunats, ja que això se suposava que eren drets fonamentals, no? Quina bogeria. Però l’àvia Marieta, els va explicar que encara que semblara obvi, aquests privilegis als quals tenien accés, havien sigut el resultat d’un llarg camí de conquestes històriques, i que ella mateixa no va poder accedir-hi ni tenir els privilegis que ells podien gaudir. Tots dos, interessats, van dir a Marieta que volien saber més sobre el que els estava dient i ella va començar a contar-los sobre la lluita per la sanitat i l’educació pública, que va ser i continuava sent una constant en la història, des dels moviments obrers del segle XIX quan es reclamaven unes millores en les condicions de treball i l’accés a servicis sanitaris. Però, els explicava que no va ser fins a la promulgació de la Llei General de Sanitat en 1986 a mitjan segle XX, quan la sanitat es va convertir en un dret universal per a tots i totes.

154

Marta, que estava encantada, volia saber-ne més i més. Llavors, l’àvia va continuar explicant-li que gràcies a aquelles persones que van lluitar, es va garantir que tots i totes tingueren accés de manera equitativa a serveis de salut de qualitat, promovent-se la salut i el benestar comú, reduint les desigualtats en salut, prevenint malalties, protegint la població i donant respostes a les emergències sanitàries. De sobte Pau, li va preguntar sorprés si tampoc totes les persones al llarg de tota la història havien pogut anar a l’escola. L’àvia, emocionada, li va contestar que s’havia hagut de passar per moltes etapes per a arribar a tindre l’educació que ells gaudien. Els va explicar, que a mitjans del segle XX es van produir grans avanços i reformes, però que no va ser fins a la Llei d’educació del 1970 i la Constitució del 1978, quan es va acabar d’establir l’educació pública obligatòria, gratuïta i universal. Emocionada, els explicava que gràcies a això els xiquets i xiquetes com ells i els joves tenen l’oportunitat d’accedir a una educació completa i de qualitat, amb igualtat d’oportunitats, que treballa per construir una societat més informada i millor.

155

Sanitat i educació

Van anar passant els anys i Marta va aconseguir el seu objectiu i el seu somni, ser cirurgiana cardiovascular. I, no fa massa, va viure moments molt durs, ja que va haver de fer front a la pandèmia de la COVID-19, que per cert, va evidenciar la importància i els reptes a què encara hui s’exposa la sanitat pública i per això sempre predica, igual que Marieta, sobre la importància de cuidar-la i reconéixer-la com cal. D’altra banda, Pau, ha perseguit el somni de ser mestre en una escola per ajudar als infants en el seu desenvolupament i creixement personal, i és molt feliç. Tots dos són plenament conscients que es dediquen al que volen, gràcies a la formació que han pogut obtindre, que ha sigut el resultat de la lluita i mobilitzacions socials de les generacions anteriors. I se n’adonen que tot i que al llarg dels anys s’han promogut lleis i polítiques encaminades a millorar i a garantir l’accés universal a aquests servicis fonamentals, aquests drets encara hui en dia hi ha vegades que es veuen amenaçats i són fràgils i, per això, s’ha de seguir treballant, defenent i enfortint la sanitat i l’educació públiques i de qualitat com a drets universals i irrenunciables, ja que això és sinònim de defendre la igualtat d’oportunitats i la justícia social. Marta i Pau, sempre tenen l’àvia Marieta molt present, i recorden assíduament, orgullosos i amb un somriure, les xarrades que tenien amb ella cada dia, gràcies a les quals, ells han aprés tant.

156

157

Sentència Per Eladi Mainar, Historiador. De vegades pensem que tot el que rodeja els monestirs i en part a l’església, és un món idíl·lic, però de vegades, no és així, les imperfeccions humanes existeixen a tot arreu. En tenim casos a les nostres terres, a la Valldigna. És el cas de l’assassinat d’un monjo del monestir de Santa Maria de Valldigna ja fa alguns segles. Però primerament ens preguntem com ens ha arribat aquest fet? Doncs, gràcies a un insigne historiador valldignenc, hui en dia desconegut per a la majoria de la població, però que durant un munt d’anys, com una formiga, va anar recuperant, copiant i publicant part de la història al voltant de la Valldigna i del seu monestir. Fa uns anys, la Mancomunitat de la Valldigna, en la qual estaven els quatre pobles, ara ja no, va publicar la majoria de les seues obres. Aquest home era Josep Toledo Girau. Doncs bé, gràcies a Toledo Girau, que va publicar una comunicació al Primer Congrés d’Història del País Valencià l’any 1976, nosaltres podem resseguir un esdeveniment (assassinat) que va trasbalsar les vides de la majoria dels musulmans que vivien al nostre territori. Era l’any 1510, estiu, i a la Xara, un petit llogaret de musulmans amb vora seixanta cases ben a prop del monestir i de Simat, es va trobar davall del pont que hi havia al costat de la Font Gran de Simat el cos d’un monjo llec1, Perutxo, cosit a ganivetades i ple de sang. El monjo Perutxo era originari del País Basc. Havia acudit a la Valldigna com a picapedrer anys enrere, ja que estaven bastint la Sala Capitular. Després de dos anys al monestir, va decidir professar els hàbits del Cister, però com hem dit abans, com a monjo llec. Quan l’ordenaren va passar al monestir de Benifassà de la mateixa orde del Cister, i va tornar a Santa Maria de Valldigna uns anys després.

¹Els llecs són religiosos que només s'ocupen de les tasques manuals i dels assumptes seculars d'un monestir o un convent. En diversos llocs i èpoques se'ls ha conegut com a fratres conversi, laici barbati, illiterati o idiotæ, i, encara que són membres de les seues ordes respectives, són completament diferents dels monjos o germans del cor, que es dediquen principalment a l'opus Dei i a estudiar.

158

Hem de dir que els llecs tenien més llibertat que els altres monjos, en el sentit que tenien més contacte amb la població dels voltants. S’encarregaven que el monestir funcionara, compraven queviures, cobraven els impostos, estaven a la cura de les terres del monestir, etc. Per tant, era factible que Perutxo tinguera una relació més estreta amb els habitants dels pobles de la Valldigna, la majoria moros, els cristians sols habitaven a Simat i al llogaret del Ràfol. En aquella època, l’abat del monestir era Luis de Borja, i ho era com abat comendatari. Pere Lluís era de la família Borja, besnet del papa Calixt III, nebot del papa Alexandre VI, qui el va nomenar cardenal l’any 1500, però mai va visitar la seua arxidiòcesi. Els abats comendataris eren personatges de l’alta noblesa, als qui el rei, com a gràcia, els donava el càrrec d’abat a la Valldigna, encara que no apareixien mai pel recinte monacal. Sols s’encarregaven de cobrar les grans rendes que tenia aquest cenobi. Així, i tornant al nostre tema, es va trobar el cadàver de Perutxo, i suposem que després d’algunes perquisicions, foren detinguts els culpables. El 7 d’agost de 1510, Fàtima Cabanet havia declarat, jurant segons la tradició musulmana, que el seu cosí Azmet Cabanet abraçava al monjo Perutxo, i en presència de Çahat Cabanet, li pegava moltes ganivetades. Sembla que els detinguts eren tots membres del mateix clan familiar. Així, davant un noble, i altres prohoms de la Valldigna, juntament amb un moro de Vilallonga, començaren els interrogatoris dels encausats dintre del monestir. Primer interrogaren Juçef Cabanet, que va implorar l’enviat del cardenal Borja i abat comendatari de Valldigna que si li perdonava la vida, diria la veritat. El noble no hi va accedir i li va contestar que diguera la veritat. Com que no volia dir res, des de les cambres abacials el van dur a la sala de turments del monestir, on en presència del regent de justícia de la Valldigna, li van lligar les mans al darrere i amb una pedra blanca als peus, va ser alçat quatre pams en l’aire. No va poder resistir el turment i va pregar que el baixaren i diria la veritat. Qui no ho hauria fet?

159

Sentència

Aleshores Juçef, assegut en un banc amb les mans lligades, va confessar que el dia de la mort de fra Perutxo, quan tornava de segar herba de vesprada, va trobar al seu corral el seu germà Çahat i el seu cosí Azmet Cabanet, i en veure el cadàver del frare, els va preguntar tot astorat què havien fet. Les autoritats de la Valldigna ja havien detingut els altres moros delatats per Fàtima. I continuaren els turments, ara li pertocava a un altre dels inculpats, Çahat Cabanet. També fou interrogat de la mateixa manera. El van dur a la sala de turments i després de fer-li el mateix, ho va confessar tot. Segons les seues paraules, un dimarts de matí, concretament el 16 de juliol de 1510, el monjo Perutxo va demanar a Alí Gibir els diners que li havia prestat. Quedaren de veure’s, i com Çahat i Azmet no portaven la quantitat deguda, començaren a discutir amb el monjo. Davant el caire de la discussió el tiraren a terra i li pegaren punyalades i ganivetades fins que el deixaren mort. Aconsellats per Alí Peddo, un altre moro de la Xara, van tirar el cadàver davall del pont de la font de Simat. En acabar amb Çahat, i seguint el mateix sistema, interrogaren Azmet Cabanet que va dir el mateix que Çahat. Va confessar, a més, que li llevaren la roba a Perutxo, i aconsellats per l’alfaquí, la tiraren i amagaren a la muntanya.

160

Pocs dies després de la declaració dels Azmet, el 20 d’agost, Miguel Bru, regent de justícia de la vall d’Alfàndec, es va reunir amb Salvador de Loazes, doctor en lleis, i tots dos hi pronunciaren la sentència definitiva i la manera en què havien de morir: Çahat Cabanet i Azmet Cabanet serien lligats a uns cavalls i arrossegats pel camí fins a la Xara, els serien tallats els punys de la mà dreta, i després serien cremats vius i esquarterats, “de manera que les seues ànimes siguen separades dels seus cossos”, i els pocs béns que tenien serien confiscats. Els seus familiars pagarien cent morabatins als familiars més pròxims de Perutxo. Tenim la sort que l’historiador valldignenc Toledo Girau, va copiar la sentència en el seu petit article que ja hem citat. Nosaltres l’hem transcrita parcialment al nostre llenguatge actual. A hores d’ara, ens sembla esgarrifós la manera de castigar alguns delictes, sobretot els assassinats, i en especial quan es referia a persones pertanyents al món eclesiàstic. Els van dur arrossegant-los per terra, després de lligar-los les mans a unes cavalleries, fins al pont on havien deixat el cadàver. Allí, el regent de justícia Miquel Bru, va manar al botxí, Luis Bisbal, que amb una destral, anomenada marrassà, utilitzada per tallar la canyamel, li tallara el puny a Azmet damunt un piló de fusta en presència de vora tres-centes persones, moros i cristians. Van estar presents en l’execució com a testimonis Anthoni Ferraz, llaurador de Llutxent, alguns altres cristians, i alguns moros del lloc de Simat.

161

Sentència

En acabant foren duts arrossegats a la Xara, hi havia molta gent, nobles, cristians, moros, i Roderic de Borja, i el regent de justícia Miquel Bru, li va manar altra vegada a Luis Bisbal, li tallara el puny dret a Çahat Cabanet. Fet açò, el regent de justícia, li torna a manar a Luis Bisbal, que cremara els sentenciats. Nugats a dos garrots, primer va cremar Çahat Cabanet i després Azmet Cabanet, «i separades les ànimes, estigueren a terra morts per espai de mitja hora ». Després, la comunitat musulmana del lloc de la Xara i altres moros van prometre a Roderic de Borja, que li donarien 100 ducats perquè no esquarteraren Çahat i Azmet, a la qual cosa es va negar el senyor Roderic, i va dir que continuara la sentència. El regent de Justícia, va ordenar altra vegada a Luis Bisbal que esquarterara els dos moros i que penjara els trossos en unes forques.

162

Després el regent de Justícia va fer una crida en la qual deia que els trossos, col·locats en unes forques a l’entrada de la Xara a la porta de les cases dels Cabanet, on havien perpetrat el crim, no podien ser despenjats, so pena de mort i confiscació dels seus béns. Es va fer la crida a so de trompeta per tot el poble. Aquest esdeveniment es va produir durant una època en què hi existia un ambient difícil per als musulmans del regne de València. Anys després de l’assassinat, en 1532, tots els habitants de la Xara fugiren al nord d’Àfrica abandonant les seues propietats, que foren cedides a l’abat del monestir i a alguns cristians vells dels voltants i es va convertir la petita mesquita en una església.

163

05 164

Racó Infantil

165

166

167

169

170

171

172

173

174

175

176

178

179

180

181

182

183

184

185

186

187

188

189

190

191

192

193

194

195

196

197

198

199

200

201

202

203

204

205

06 206

Guia Comercial

207

Falla Cambro 2024

Agraïm la col·laboració de totes estes firmes comercials sense les quals “CONQUISTA’M” no seria possible. Gràcies a totes per reconèixer la diferència entre col·laboació i publicitat.

Falla Cambro 2024

Reportatge social Fotografia corporativa Fotografia d’esdeveniments Fotografia de falles Fotografia de mascotes Fotografia amb Dron

Falla Cambro 2024

Vos desitja bones Festes Falleres

Falla Cambro 2024

La Costera, 18 • Cambro, 3 • Tel. 962 820 969 info@cmbosch.es 46760 TAVERNES DE LA VALLDIGNA

Falla Cambro 2024

ASSESORIA COMPTABLE FISCAL I LABORAL ASSEGURANCES GENERALS

Falla Cambro 2024

Av. Germanies, 77 46760 Tavernes de la Valldigna (València) Telf. 96 282 35 93 www.florsiris.com florsiris@florsiris.com

Falla Cambro 2024

CURSOS DE CAP · CURSOS DE LABORA SUBVENCIONATS DES DE 2011 · TOTS ELS CARNETS

Tavernes de la Valldigna Gran Via Germaníes, 62-baix Tel. 96 283 66 99 www.grauase.com

València

C/Barcelona, 11 1º Tel. 96 392 50 12

Economistes Advocats Graduats Socials Gestors Administratius

Falla Cambro 2024

FUNERARIA JUANI MARTÍNEZ Serveis funeraris i tanatori

Tarifes Mòbils

Proveïdors d’Internet Veu IP

Falla Cambro 2024

COMPRA - VENDA I LLOGUER D’IMMOBLES ADMINISTRACIÓ DE FINQUES VALORACIÓ D’IMMOBLES SEGURS MEDIACIÓ IMMOBILIÀRIA

Falla Cambro 2024

OLIVES ANTONI CEBOLLA C/ LA CANTANT VENDRELL,19 • 96 170 27 72 - 619 41 11 96 46410 - SUECA - VALÈNCIA

Falla Cambro 2024

C/ Costera, nº 8 Tavernes de la Valldigna Tlf. 960 457 710 HORARIO de Lunes a Viernes de 8:30 a 20:00 Sábados de 8:30 a 14:00 Click & Collect 669 774 889

Falla Cambro 2024

Nou saló per a batejos, comunions i celebracions familiars

Falla Cambro 2024

96 282 31 57

Camí la Dula s/n

compras@dumat.es

Avda Gran Via Germanies, 92 46760 Tavernes de la Valldigna 96 282 09 51 visita: www.eurovall.com

Falla Cambro 2024

MULTI

LLEONS, S.C.

LIMPIEZA PINTURA FONTANERÍA REFORMAS

MANTENIMIENTO DE FINCAS

Tel. 626 519 238 C/ Cervantes, 48-1º-1ª 46760 Tavernes de la Valldigna (Valencia)

Falla Cambro 2024

c o l e r a

Falla Cambro 2024

TREBALLS AGRÍCOLES I TRACTAMENTS FITOSANITARIS SEGUIMENT I ASSESSORAMENT DE CULTIUS Poda Instal·lacions de goteig Crema Triturat Desbrossat Contacte 699942550 Francesc 699849094 Raül 605327587 Carlos

agrommcsl@gmail.com