Les

societats humanes han creat estructures cooperatives entre els seus individus des de temps immemorials. Amb finalitats comercials, militars, recreatives, socials, familiars, esportives, i al voltant de tants altres motius. L’associacionisme destaca especialment a partir de l’era moderna, quan les estructures polítiques més centralitzades i organitzades impulsaren la creació d’associacions al marge o com a complement del poder oficial. Aquesta cooperació entre individus ha protagonitzat moments històrics, arribant a provocar des de canvis socials a revolucions polítiques de transcendència. Com explica el filòsof alemany Jürguen Habermas, fou a les associacions on es prenia el té arribat a les capitals europees des de les índies occidentals durant el segle XVIII on nasqué l’opinió pública moderna per criticar els excessos de les monarquies absolutistes. Antonio Gramsci el revolucionari nascut a l’illa de Sardenya incorporà des de la dècada del 1930 el concepte de societat civil al debat sobre el paper que havien de jugar les incipients classes mitjanes europees. La idea s’aplica avui d’una forma un tant indiscriminada, però resulta evident que l’associacionisme actual és, en part, hereu de la fórmula gramsciana. A l’espai associatiu valencià és digne també de caracteritzar el paper socialitzador que ha tingut i té encara per a la societat i cultura valencianes, d’Oriola a Vinaròs. Les festes tradicionals, les falles o moros i cristians, les bandes de música,...configuren el percentatge més significatiu de l’espai associatiu de la majoria de ciutats xicotetes i mitjanes del país. La vida social sense elles seria, encara avui, impensable. A les grans ciutats com València, Elx o Castelló continuen tenint un paper clau per a la configuració social aquest tipus d’associacions. I un darrer exemple que posem per destacar els diferents papers de l’associacionisme al llarg de la història té com a protagonista a les associacions de veïns. Elles van liderar la reactivació de la societat civil i política durant la transició, complementant i fiscalitzant el treball que feien els sindicats i partits legalitzats i aportant un teixit de suport social i cultural fonamental. L’associacionisme s’enfronta avui dia als reptes de mantenir les seues funcions dins d’una societat en continus canvis on la digitalització massiva, també de les relacions socials, imposa nous reptes i deures. Tot seguit s'exposen algunes de les principals conclusions a les quals ha arribat un estudi sobre el teixit associatiu valencià realitzat entre els anys 2021 i 2022 per un equip format per la Universitat d'Alacant i el grup d'investigació CRITERI (amb la col·laboració de la direcció general de Participació Ciutadana de la Generalitat Valenciana).

En ells es poden observar algunes de les complexitats i reptes als quals s'enfronta el món associatiu valencià en l'actualitat.

En primer lloc, en cap cas cal parlar d'un sector associatiu com a realitat homogènia. Ens trobem davant un paisatge que reflecteix profundes distincions entre les entitats en funció de la seua naturalesa jurídica, el seu àmbit d'actuació i el seu abast territorial. La relativa antiguitat mitjana dels col·lectius (un 75% es va crear fa més de deu anys i la mitjana d'anys de funcionament de les entitats és de 26 anys) llança un resultat que podríem definir com a ambivalent. D'una banda, expressa l'estabilitat temporal dels projectes associatius i la seua capacitat de pervivència al llarg del temps. Però, d'altra banda, apunta cap a la idea que les formes recents d'organització ciutadana pot ser que estiguen trobant espais d'articulació al marge de la figura associativa. Moviments ciutadans temporals que s'activen i desactiven, plataformes digitals de col·laboració, agrupacions no formals, etc. constitueixen noves realitats que desafien al model associatiu tradicional. I obren la porta al fet que des de l'àmbit institucional s'haja de començar a contemplar la concurrència d'una altra mena de col·lectius ciutadans de nova encuny a l'hora de concertar polítiques o desenvolupar planificacions participatives. En segon lloc, en termes de cooperació interassociativa, els resultats de l'estudi constitueixen un crit d'atenció per a reduir les lògiques atomitzades en el funcionament del sector. És cert que les grans organitzacions mostren una trajectòria d'experiència col·laborativa entre col·lectius, però les de grandària més reduïda, que són la majoria, semblen bolcar la seua activitat en el mateix projecte associatiu, la qual cosa, a més de dificultar en certa manera el desenvolupament de capital social comunitari, assente lògiques més pròximes a la competitivitat que a la cooperació entre col·lectius. Com a tercera línia d'implicacions per a l'acció, relacionada en aquest cas amb el lloc que ocupen les associacions dins de l'espai públic, els resultats revelen que pràcticament el 60% de les entitats ciutadanes recollides en la mostra s'alineen en una dimensió ludicocultural com a principal activitat associativa. La dada reflecteix l'abandó, o almenys la pèrdua de centralitat, del paper de les associacions com a espais de reivindicació o de concertació de l'acció pública. Ens trobem davant una realitat associativa més refugiada en la vida comunitària i menys procliu a ocupar llocs de privilegi en la representació de preferèn- cies o necessitats ciutadanes. Això explica que el disseny d'experiències o mecanismes d'innovació democràtica recents estiga girant el punt de mira cap a la inclusió de la ciutadania a títol individual i no de la ciutadania en les seues formes organitzades. Aquestes noves lògiques indueixen a repensar el lloc que el sector associatiu ocupa en l'esfera pública. El quart repte operatiu a abordar de l'estudi és la dependència econòmica i financera del sector associatiu, la qual cosa li col·loca en un lloc relativament incòmode. Alhora que busca exercir una funció preferent de canalització i defensa d'interessos de la ciutadania enfront de l'acció de l'Administració, existeix un reconeixement explícit de la dependència gairebé absoluta respecte a ajudes i subvencions per a la supervivència dels col·lectius. La situació no és nova, però les dades venen a confirmar la cronificació de la qual és una de les febleses tradicionals del sector. I sens dubte suposa un crit d'atenció per a la cerca d'alternatives. La creació de nous partenariats en els projectes associatius, les aliances que poden implementar-se amb agents de l'economia privada (a partir d'una anàlisi crítica dels passos que es donen en aquest sentit), o la mateixa creació d'activitats econòmiques des dels mateixos col·lectius, constitueixen sendes que es necessita explorar si es persegueix reduir la dependència econòmica en la vida associativa respecte a les ajudes institucionals. Finalment, una cinquena línia a desenvolupar està vinculada a les necessitats en la vida quotidiana de les organitzacions. De nou ens trobem amb un problema que ja posseeix un llarg recorregut històric, però que s'ha vist aguditzat per la creixent complexitat social. Entre les associacions existeix un ampli consens a plantejar la necessitat de millorar aspectes formatius, de gestió, o de comunicació per a assegurar el futur del projecte associatiu. L'interessant en aquesta qüestió, en termes d'implicacions per a l'acció, és que no projecten en les institucions la responsabilitat de satisfer aquestes necessitats, sinó que s'aposta per abordar-ho des de les capacitats i potencialitats del mateix sector associatiu, això sí, amb el suport institucional. Aquesta perspectiva posseeix un potencial rellevant, ja que podria permetre augmentar les cotes d'apoderament associatiu en relació amb l'adquisició d'habilitats i d'un major control sobre la seua pròpia activitat.

Pau Caparrós (grup d’investigació CRITERI-Universitat d’Alacant)