A.C. Falla El Raconet - Llibret de falles de l'any 2020 - Cullera by A.C. Falla el Raconet

SUMARI 03 06 08 11 20 25 28 32 40 46 50 53

Salutació del president

Esbós monument gran

Junta directiva Comissió major Esbós monument infantil Comissió infantil Programació fallera Qué volem els valencians? Sempre cap avant Ximo Bosch Qué volem els valencians? Un concurs per a fer falla Respecte, cavallers, respecte! Prediccions d’un home major Qué volem les valencianes? Perquè desitgem una llarga vida ... La conservació del patrimoni... Que fas al camp? Qué volem els valencians? Morireu... Els parotets d’Anna Som i serem Gràcies Pep per tant Recomanacions musicals Guia comercial

04 07 10 12 23 26 31 34 42 48 52 56

El llibret també en format digital.

RIXARD PRATS I CORRAL

President de la falla

Hola falleres i fallers de l’A.C. Falla El Raconet de Cullera: Són ja 17 anys de faller en la nostra falla i durant aquest temps he pogut dur a terme diferents responsabilitats; ja tocava però la màxima: l’honor de ser President. Espere poder complir amb les responsabilitats que se’n deriven i representar la nostra falla com s’ho mereix. Vull aprofitar l’ocasió per donar les gràcies a tota la Directiva que m’acompanya ja que, amb la seua ajuda, moltes vegades poc reconeguda, és possible que totes les activitats del dia a dia puguen eixir endavant. També agrair a aquelles persones que davant una activitat, una festa, una tasca… fan un pas endavant per tirar una maneta. GRÀCIES. Com ja sabeu, tenim un nou i gran repte per davant. Un repte que precisa de l’ajuda de tots, de totes. En aquest sentit m’agradaria recordar l’esperit que l’any 92 va portar un grup de jóvens cullerencs a fundar una nova falla, “la nostra”. Hui tenim una requesta de batalla, canviar de casa en el sentit de parets, no de llar, i voldria recordar com he dit abans, aquell esperit del 92 perquè ens permeta i anime a renovar totes aquelles il·lusions i poder afrontar sense por tot el que ens espera. De segur que amb l’ajuda de totes i de tots seguirem endavant més forts que mai. Gràcies i amunt. Visca la Falla El Raconet!

TEMPTACIONS ARTISTA FALLER: JOAN SIMÓ I ARLANDIS

De vegades el que més ens tempta és oblidar-nos de tot. No fer res. Però ai! La fama i el diner! Massa per a alguna carabassa que pensa que tot ho pot fer. Ni la més gran de les amenaces, ni l’exemple més corprenent fan miracles quan es tracta d’agafar-se al tren del poder. Gran errada, gran error tota una trampa de la vida perquè al capdavall tot és fum. Ni la bellesa, ni la fortuna, ni la fama ni els diners, ni els contactes, poden lliurar-nos del malany que nosaltres ens hem fet. Una vegada tot aclarit, cadascú al seu llit i qui vinga que s’apanye: jo ja no hi seré! Ni el mateix dimoni amb una poma d’or podria traure’ns del semfotisme, d’allò de qui a li pique que es rasque... Tot i això que no ens toquen els pebrots, que no ens diguen qui hem de ser, que no vulguen canviar-nos el nostre cau ni com ens diuen, ni marcar com hem de viure. Que no ens enganyen amb malsons ni tampoc amb mentides. La vida és un tren cap a la mort però el llegat sempre hi roman, a l’ADN, al Planeta, i a l’ànima del que ens fa humanitat. De vegades però les temptacions ens fan ser bestioles i animals.

ESBOS FALLA

JUNTA DIRECTIVA President

Rixard Prats i Corral

Vicepresident 1r

Delegada Loteries

Vicent Castelló i Fos

Clara Mollar i Abad

Vicepresidenta 2a

Delegada Infantils

Neus Font i Costa

Encarna Vicedo i Ferrer

Vicepresidenta 3a

Del.act.diverses

Maria Peris i Manguillot

Israel Falcó i Pedrós

Vicepresident 4t

Delegada Xarxes Socials

Christian Ferrando i Fèlix

Aina Manuel i Benito

Secretària

Delegat J.l.f

Ana Zahonero i Carreres

Jordi Navarro i Cabezas

Vice-Secretària

Delegat Monument

Laia Font i Costa

Javier Bayona i García

Tresorer

Bibliotecari-Arxiver

Vicent Sanchis i Arlandis

Maria Pellicer i Sala

Comptador

Delegat Cultura

Joan Carles Font i Cerveró

Carles Prats i Vallés

Vicecomptador

Delegat Esports

Betlem Manuel i Aragó

Lester Borja i Costa

Delegada Festejos

Representant

Mireia Font i Costa

Àngela Cerveró i Sanfèlix

LA COMISSIÓ Borja Alberola i Renart

Anna Font i Colom

Cristina Pellicer i Escrivà

Alfred Aliaga i Ferrer

Carla Font i Colom

Maria Pérez i Naya

Mireia Aragó i Chofre

Leopold Font i Hernández

Alfred Peris i Manguillot

Lluís Aragó i Chamorro

Jordi Font i Hernández

Núria Peris i Manzanares

Ximo Arlandis i Navarro

Arnau Font i Fenollar

Antoni Peris i Monerri

Héctor Arlandis iNavarro

Maria Font i Peris

Lluís Pino i Calvo

Olga Baranova

Albert Font i Peris

Caludia Pino i Mollar

Jordi Bastante i Borrull

Lilian Giménez i Marset

Àlvaro Pino i Mollar

Cristina Benavent i Alcañiz

Carla González i Torrijo

Carles Piris i Perales

Pablo Borja i Colubi

Raquel Gordero i Moreno

Esther Redondo i Campillo

Antoni Borja i García

Fernanda Grau i Melià

Inmaculada Requena i Hernández

Alba Borja i Costa

Orasí Herman i Alapont

Miquel Ronda i Molina

Maite Borrás i Camilleri

Alba Jover i Pellicer

Anna Rúbio i Martínez

Monica Cebrian i Herrreros

Neus López i Canet

Empar Rúbio i Navarro

Sergi Cerveró i Colom

Núria López i Canet

Edurd Rúbio i Ródenas

Neus Cerveró i Sanfèlix

Mireia Lorente i Arnau

Inmaculada Ruiz i Llàcer

Clara Chulio i Ruano

Mª Angels Manzanares i Miguel

Emilià Sànchez i Soñés

Helena Colubi i Martínez

Joan Marí i Falcó

Mar Sanchis i Manuel

Marta Colubi i Martínez

Joan Marí i Jardon

Núria Sanchis i Manuel

Esther Costa i Benavent

Francesc Martínez i Bodí

Encarna Sanfèliz i Martínez

Ignasi Costa i Escribano

Lita Martínez i Gonzàlez

Marcos Sanz i Pellicer

Elvira Costa i Rojas

Cecília Martínez i Pérez

Gabriel Sapinya i Bertomeu

Vicent Crespo i Vallet

Rafa Mas i Font

Àngela Sapinya i Borrás

Fani Criado i Ripoll

Verònica Miralles i Gómez

Alfons Sapiña i Jover

Marc De Diego i Adam

Jordi Montoro i Sanjuan

Helena Sapiña i Roca

Maria Elson i Eugenio

Alícia Morales i Criado

Pau Simón i Peinado

Paula Escolà i Ferrer

Beatriu Muñoz i Lorente

Leonardo Silvestre i Diago

Silvia Fabra i Moyano

Sergi Oliver i Baldoví

Emilio Tane i Fernandez

Ruth Falcó i Pedrós

Sergi Oliver i Rubio

Josep Tolosa I Herreros

Sara Fernandez i Casad

Jaume Oliver i Rubio

Manel Vallet I Blasco

Isabel Fernandez i Casad

Anna Palomares i Martínez

Marc Vallet I Criado

Tere Ferrer i Colom

Ximo Palomares i Martínez

Neu Vallet I Criado

Leire Font i Casado

Ruth Palomero i Jiménez

Diego Font i Casado

Paula Pellicer i Cordero

MA CASA

ARTISTA FALLER: JOAN SIMÓ I ARLANDIS

PODRIES JOANA RASPALL Si haguessis nascut en una altra terra podries ser blanc, podries ser negre... Un altre país fora casa teva, i diries “si” en una altra llengua. T’hauries criat d’una altra manera més bona, potser; potser més dolenta. Tindries més sort o potser més pega... Tindires amics i jocs d’altra mena; duries vestits de sac o de seda, sabates de pell o de tosca espardenya o aniries nu perdut per la selva. Podries llegir contes i poemes, o no tenir llibres ni saber la lletra. Podries menjar coses llamineres o només crostons eixuts de pa negre. Podries..., podries... Per tot això pensa que importa tenir LES MANS BEN OBERTES i ajudar qui ve fugint de la guerra, fugint del dolor i de la pobresa. Si tu fossis nat a la seva terra la tristesa d’ell podria ser teva.

La delegació de Cultura de l’Associació Cultural Falla El Raconet ha decidit fer ús d’aquest poema per explicar la falleta 2020. La intencionalitat no és altra que difondre i promocionar en la Comissió Infantil la poesia i, alhora, consienciar-los dels prejudicis i perjuicis que tenim encara al segle XX entre nosaltres la humanitat. Vivim a la voreta de la Mediterrània i què hi està passant?!

COMISSIÓ INFANTIL

Aitana Arlandis i Palomero

Mireia Grau i Giménez

Sabina Arlandis i Palomero

Laura Ibáñez i Escriva

Biel Arlandis i Vicedo

Vanessa Marco i Romeu

Arnau Arlandis i Vicedo

Aitana Martínez i Benavent

Iker Borja i Costa

Alvaro Martínez i Rúbio

Meritxell Canet i Morant

Àlex Morales i Garcia

Pau Canet i Morant

Mario Navarro i Colubi

Júlia Català i Requena

Berta Navarro i Colubi

Yolanda Costa i Albero

Oriol Navarro i Pellicer

Marta Costa i Grau

Pau Peñalosa i Enculescu

Anna Crespo i Pellicer

Natalia Peris i Baranova

Laura Crespo i Pellicer

Carla Prats i Zahonero

Isabel Cuenca i Borràs

Jordi Prats i Zahonero

Marc Falcó i Fabra

Sara Piris i Redondo

Guillem Font i Fenollar

Laia Rico i Borràs

Arnau Font i Artés

Carla Ronda i Cebrian

Ona Font i Artés

Arnau Sapiña i Colubi

Sara Garcia i Snzajner

Josep Sapiña i Colubi

Àsia Gil i López

Lluís Sapinya i Borràs

Dante Gil i López

Paula Silvestre i Chulio

Álvaro González i Torrijo

Diego Silvestre i Chulio

PROGRAMACIÓ FALLERA GENER 10 Gener 2020: Sopar amb karaoke de grups valencians. 18 Gener 2020:Endimoniades. 19 Gener 2020: Concurs fallera calavera de JLFC. 25 Gener 2020: Presentació: Homenatge a Ximo Bosch i Grau.

FEBRER 1 Febrer 2020: Arreplegada. 2 Febrer 2020: Taller de paelles. 8 Febrer 2020: Paelles JLFC. 9 Febrer 2020: Taller d’arròs al forn. Gala esports JLFC. 10 Febrer 2020: Teatre falla El Raconet amb l’obra:”ENTÉNMETUAMI” 15 Febrer 2020: Crida JLFC. 16 Febrer 2020: Taller de fideuada. Presentació del Llibret. 22 Febrer 2020: Paelles i vespradeta de jocs al casal. Gala Fallera JLFC. 23 Febrer 2020: Taller d’all i pebre. Gala infantil JLFC. 29 Febrer 2020: Rockonet.

MARÇ 1 Març 2020: Taller d’arròs a banda. Exposició ninot JLF. 6 Març 2020: Gala de la cultura JLFC. Crida Falla El Raconet. 7 Març 2020: Tren faller. 8 Març 2020: Dinar al casal. 13 Març 2020: La teua cara em sona. 14 Març 2020: Festa interna. 15 Març 2020: Dinar al casal. 16 Març 2020: Plantada.

QUÈ VOLEM ELS VALENCIANS? L’A.C. Falla El Raconet a l’Escola Municipal de Tabal, Dolçaina i Danses.

La mar és immensa, la platja que l’abraça senzilla però, un granet d’arena al costat d’un altre i d’un altre i d’un altre i d’un altre... De vegades ens perdem en buscar noves línies a l’horitzó quan el que tenim a la voreta és el que ens cal. Arazola Fuster

l llibret que teniu a les mans, a banda de ser l’anuari de dos exercicis fallers, ha estat elaborat amb uns inestimables col·laboradors de manera que puga servir per a la reflexió, si més no, al voltant de la pregunta: Què volem els valencians? Se’ns han quedat en l’aire alguns temes, tot i això, esperem entretindre-vos amb una miqueta de trellat i si és possible provocar alguna que altra pessigolla a tots aquells que es conformen amb existir en compte de viure, dormir en compte de somiar, descansar en compte d’estimar, mirar en compte de sentir, i a tots aquells que dubten del que deia un gran homenot: que tot està per fer i que tot és possible. HOMENATGE A L’ESCOLA MUNICIPAL DE TABAL, DOLÇAINA I DANSES, PERQUÈ VOLEM TABALS, DOLÇAINES I LES NOSTRES DANSES, ELS NOSTRES BALLS. PRESENTACIÓ 2018-2019 Diu el diccionari, un dels llibres que més s’ignora i del que n’hauríem de fer un ús quotidià (el DNV té una app increïble i comodíssima per als mòbils!), que la idiosincràsia és el que resulta de les característiques, temperament o caràcter distintiu i propi d’un individu, d’un poble o d’un grup. Així doncs, en el cas de la nostra Falla, l’acte de la Presentació, ara per ara, és un dels que més ens defineix: Som una comissió democràtica on no es distingeix ningú com a més important, ni major ni menut, ni per sexe, ni per càrrec, ni per anys de pertinença. A tots ens criden de la mateixa manera i tots pugem per igual a l’escenari. Enguany hem avançat més encara en aquesta línia i hem caminat tots plegats, dones i homes, des del casal fins el Mercat. Una altra cosa és, com a totes les cases bones, que puga haver veus disconformes, però la democràcia s’ha respectat i així hem defugit dels papers masclistes de l’arreplegada de falleres. A banda del que ens ha servit per encetar aquest article central del llibret de les falles 2018-2019, la Nit de la Presentació és per a la comissió una declaració d’ntencionalitat i de coherència amb els estatus de l’Associació Cultural Falla El Raconet. Per això, una vegada més hem mirat de reconéixer el valor de persones que treballen per i per a la cultura valenciana i enguany no ens ha calgut anar lluny, ens

hem quedat al poble perquè ja tocava un homenatge a l’Escola Municipal de Tabal, Dolçaina i Danses de Cullera. Com es podeu imaginar, no ens va costar gens contactar amb ells. Actualment, el president de l’associació cultural que conforma l’escola és Antoni Borja i Garcia a qui no sé si coneixeu. A ell, li vam enviar aquest saluda: Cullera, 18 de novembre2018 L’Associació Cultural Falla El Raconet saluda el president de l’Escola Municipal de Tabal, Dolçaina i Danses de Cullera per comunicar que presentarà la seua comissió de l’any faller en curs, dissabte 1 de desembre i, en el nom de tots els meus companys, tinc l’honor de demanar-li que faça saber a tots i cadascun dels components de l’EMTDS que esperem tingueu a bé ser els rebedors de l’homenatge que es durà a terme la mateixa nit de la presentació al Saló Multiusos del Mercat de Cullera. Som una falla més de fets que de protocols, no seguim les estructures generalitzades, no tenim falleres majors ni cap jerarquia distintiva pel que fa a la valoració de les persones que conformen la nostra comissió fallera. Nosaltres El Raconet dediquem cadascun dels exercicis fallers a entitats, associacions o persones representants del món de la cultura valenciana. En són alguns exemples dels nostres homenatjats: ACPV, Paco Muñoz, Obrint Pas, Escola Valenciana, Pep Gimeno El Botifarra, Carmina Andrés en el nom de son pare V.A. Estellés, Joan Fuster, etc. El 2017 va ser la persona de Joan Baldoví com a veu incansable i reivindicadora de la llengua i cultura valencianes, enguany, vosaltres. Pensem que ha arribat el moment de fer un reconeixement públic que possiblement des de la nostra humil convocatòria manque del ressò que hauria de tindre. Us el farem però des del cor i amb la solidesa de la nostra convicció que argumentarem a l’homenatge. Per això esperem que ens pengeu el corbatí de les falles 2019 amb el lema: Gràcies EMTDS perquè mentre més toqueu i més balleu, nosaltres, més vivim i més ens volem. Us esperem doncs dissabte 1 de desembre 2018 a les 21h al Saló Multiusos del Mercat de Cullera. Delegació de Cultura de l’A. C. Falla El Raconet

Toni que va començar amb el tabal, ara és un dels dolçainers i va rebre amb il·lusió i calidesa la notícia. Ens va contar que mai hauria imaginat que s’arribara a l’alt nivell que té ara l’escola ni que anaren a tants llocs i tan lluny. A ell personalment el que més li agrada és tocar en les festes del poble, en Falles i en les Festes Patronals. Pel que fa al suport de l’Ajuntament, està molt agraït i, a dia de hui, el que li demanaria és un espai prou gran on s’hi pogueren encabir tots per assajar, músics i balladores. Hem de pensar que són més d’una centena si comptem amb les més xiquetes. De tota manera, i hi estem d’acord amb ell quan diu que, mane qui mane, les agrupacions que defenen la nostra cultura sempre s’han de tindre en compte i sempre és possible una mica més d’ajuda. Ens vam quedar amb gana de saber a quins llocs es referia i com de lluny i li demanarem al mestre de Tabal, Carles Prats, el currículum de l’EMTDS i de seguida vam rebre una síntesi del mateix perquè us assegure que si s’especifica, necessitaríem uns quants fulls: CURRÍCULUM DE L’ESCOLA MUNICIPAL DE DOLÇAINA, TABAL I DANSES DE CULLERA. Tot va començar quan al nostre poble teníem la necessitat de crear una escola per formar a la gent en els instruments tradicionals per poder donar servici a les diferents actuacions que des de l’ajuntament, es demanaven. En un primer lloc eren les regidories de falles i festes qui es feien càrrec de les despeses del professorat però calia normalitzar aquesta situació i per això un grup d’amics entusiastes de la música tradicional i de la nostra cultura, decidírem inscriure’ns al registre d’Associacions com a Associació de Tabaleters, Dolçainers i Danses de Cullera. Aquesta Associació és l’encarregada de portar endavant l’Escola Municipal de Tabal, Dolçaina i Danses, fent a canvi d’una subvenció municipal una quantitat d’actes acordats. A més a més d’aquests actes, l’Associació duu a terme d’altres concerts, balls i espectacles durant tot l’any col·laborant amb distintes associacions i organitzacions no lucratives. L’Escola Municipal de Dolçaina, Tabal i Danses porta una trajectòria de 20 anys amb la seua música i balls. Es va crear, com bé indica el seu nom, per fomentar i difondre a la nostra ciutat, els nostres instruments tradicionals i els balls que formen part de la nostra cultura. En tots aquests temps, ens hem encarregat de l’organització dels balls i de les festes on aquests instruments formen part. Així doncs, a les festes majors, recuperàrem aquesta tradició d’acompanyar a la Mare de Déu per tots els carrers de la vila amb balls com: els arquets, cavallets ,Ball de les

Vetes, Bastonets, Caps i gegants, boleros, jotes i danses i menció especial a la recuperació del Ball de Cullera a més d’una nova incorporació, la composició per part del nostre company Israel Falcó de la partitura d’un bolero nou anomenat Bolero de Cullera al que també la nostra professora de danses Sílvia Fabra, va muntar les passades per al mencionat Bolero. Hem eixit a ballar per tot arreu del País Valencià (Favara, Polinyà, La Pobla Llarga, València ciutat, Sueca, Algemesí, Gandia, El Saler, Corbera, Llaurí, etc; per citar-ne dels de més a prop nostre) . A més a més, hem col·laborat amb els nostres instruments en correfocs, espectacles teatrals, entrades de moros i cristians, bandes de música (Ateneu Musical de Cullera, Santa Cecília de Cullera, Societat Musical Polinyanense, la dels Sants Joans de València al mateix Palau de la Música). Actualment, acompanyem a La Muixeranga de Cullera en tots els seus actes. A l’Escola som més de 100 persones comptant amb dolçainers, tabaleters i balladors/res on des de ja fa uns anys hi ha una colleta de xiquetes i xiquets de 4 a 8 anys que fan escola i de segur que seran el nostre futur. Ara per ara ja són la nostra il·lusió. Coneixent-los una miqueta més, arribà l’1 de desembre i quasi es podria dir que l’homenatge ens el van fer des de l’Escola amb l’alegre jota de Vinaròs i, per primera vegada a Cullera, el Bolero “loco” de València i la Dansada d’Algemesí. No caldrà recordar-vos com va sonar aquella nit la Muixeranga que tanca l’acte de la presentació de la Falla. Una vegada passat, encara tinc la sensació d’haverme quedat curta amb les paraules que els dedicàrem: Una nit com la de hui, el costum de la nostra Falla és reivindicar persones, entitats o associacions de les quals la finalitat, és o ha estat, preservar, promocionar i mantindre actives, i amb la dignitat que els correspon, la cultura i la llengua valencianes. Enguany, a més, ho fem sense eixir de casa. Ens quedem al poble. Retem homenatge a l’Escola Municipal de Tabal, Dolçaina i Danses de Cullera.

Recuperar per a tots els cullerans la part de la festa, perduda no casualment sinó per ser el lligam amb la memòria i la voluntat històrica de celebrar com ens identifiquem, quin és el llegat heretat i com ens agrada ser, no era fàcil. Per això, el dia que uns amics decidiren inscriure’s al registre d’Associacions de Tabaleters i Dolçainers, va ser un dia memorable per a tota la nostra població. No es va fer precipitadament, sinò amb seny, constància, perseverança i i il·lusió; així ho ha demostrat el suport de totes les regidories de falles i de festes que al llarg de 23 anys hem tingut, i com ho demostra també, l’actual govern municipal. Hem de donar les gràcies a totes les persones que han passat per les seues aules i als mestres que, a més de compartir el que saben, també s’instrueixen i en formen part activa en cadascuna de les actuacions i esdeveniments que duen a terme. D’una colleta, han passat a ser més de cent persones a més d’una bona colla de balladoretes que conformen una cantera insuperable per al futur. Tots, estudien, interpreten, assagen, ballen i quasi sense adonar-se’n, ens actualitzen el contacte amb un art universal que a la vegada defineix de manera singular totes les cultures: la música i el ball. Ens han representat com a poble en festes de moros i cristians, en correfocs, en dansades de festes majors, en processons d’arreu de les comarques veïnes, amb concerts de música clàssica com la barroca o contemporània amb el piano en auditoris, al mateix Palau de la Música de València. I, a casa, a Cullera, no ens falten les despertades en Festes Majors, els cercaviles, les jotes, els fandanguets, les seguidilles, els balls de plaça, els gegants i els nanos, els arquets, les betes, i tots els balls de processons de l’inventari valencià que han eixit als nostres carrers. La dansada de Cullera obri les Festes del poble i, senyores i senyors, Cullera també té un bolero. Només cal dir que per a ells, tot és família, amistat, caliu, compromís del que es porta al cor, una part important de la seua vida quotidiana , plenitud... a mi, el conéixerlos una miqueta més per poder parlar d’ells hui, m’ha

ballen, com i quan ens regalen la seua creativitat, el seu talent, una part important del seu dia a dia dedicada a fer cultura, a fer país. IMMACULADA RUIZ I LLÀCER

recordat les paraules d’un reconegut il.lustrat: Qui d’alguna manera no viu per als altres, no viu per a sí mateix. Ells, ens omplin de vida cultural i d’entranyable festa popular, els carrers de la vila. Per a nosaltres El Raconet, era ineludible fer un reconeixement públic i així ho diu el nostre corbatí per a les Falles 2019: Gràcies, Escola Municipal de Tabal, Dolçaina i Danses perquè mentre més toqueu i més balleu, nosaltres, més vivim i més ens volem. Demanem la presència a l’escenari per a la penjada del corbatí d’Antoni Borja i Garcia i de Josep Fernández i Roig, president i vicepresident de l’Associació Cultural que conforma l’Escola Municipal de Tabal, Dolçaina i Danses de Cullera. Ens van penjar el corbatí, els donàrem un cremat en record de l’homenatge, tocaren i ballaren, i la nit va ser una festa. ELS VALENCIANS VOLEM APRENDRE I ENSENYAR PERQUÈ ELS MESTRES FAN ALUMNES I ELS ALUMNES FAN MESTRES No es pot estimar, ni preservar, ni llegar a generacions futures el que no es coneix, el que no se sap. Per això, escodrinyem l’escola en el sentit positiu, no pretenem dotorejar ni tafanejar. A través dels mestres intentarem indagar minuciosament tots els detalls possibles per assabentar-nos de com i quan fan música, com i quan

Comencem amb la tendresa i la paciència de la mestra de les xiquetes que en són un fum! Imma Ruiz i Llàcer diu que sempre va de la mà amb el ball des que ella, xiqueta també, començà a ensenyar-se amb Sílvia. Quan diu Sílvia somriu i la seua mirada es fa assertiva com el que diu de la seua mestra: com ella, no n’hi ha. Jo dins de mi, em quede amb les ganes de dir-li que com ella tampoc, però vaig prenent anotacions i rellegint el que tinc d’Imma i ho deixe ací perquè de segur que ho llegirà. Són molts els anys ballant i aprenent i ara ensenyant també. Li se nota un agraïment profund a l’Escola per confiar-li el projecte del nivell infantil, i se sent orgullosa i feliç quan recorda el primer 15 de març de la dansada de Falles: N’eren poques, unes huit, i ara en som moltes! Aquell dia començaren a preguntar-nos per l’escola, per com ensenyar-se a ballar i jo anava informant, em deien que divendres vindrien i s’apuntarien i era com el conte del flautista d’Hamelí, cada vegada venien més a preguntar i anaven quedantse per veure’ns ballar i desp rés ens seguien fins l’altra localització de la dansada. Somriu sobretot amb les ninetes dels ulls que mig tanca perquè la timidesa pareix que la frene, és una persona discreta, podríem dir fins i tot reservada si no té un ambient familiar, però quan alça els braços amb les postisses i comença a ballar, canvia. Se sent segura i se li nota, ballar és la seua passió i ho fa d’una manera elegant, harmoniosa. Diu que li agraden les jotes perquè són mogudetes però prefereix els

boleros perquè causen respecte, són elegants i la música transmet sentiment. El dia més bonic per a ella és quan entren a ballar a la plaça de l’ajuntament abans l’eixida de bandes: és una sensació indescriptible, els nervis, el somriure ample de totes les balladores, se sent com una plenitud a l’interior. No demana res tret de continuar amb les seues xiquetes i xiquet (ens ha dit Toni Borja que té dos grups que sumen vora 60 alumnes), i continuar com alumna amb les companyes i ballar, seguir ballant. Tot açò és el que d’una manera o altra, conscientment o no, llegarà a les alumnes a més d’ensenyar-los les passades dels diferents balls i danses. De les xiquetes i de Pau, l’únic xiquet, ella s’amara de riures contagiosos, d’il·lusió, d’alegria, de vida. I tot per i per a l’Escola. Gràcies Imma per la teua dedicació i el teu amor pel que fas. SÍLVIA FABRA I MOYANO

de més de vint anys ja. No és fàcil traure-li les paraules per a explicar què, com i per què balla. Després de unes quantes converses que hem tingut dedicades al tema en exclusiva, ja sé per què. La disciplina amb què estudia i ho prepara tot per a les classes i actuacions, és com una amalgama de creativitat artística sota els paràmetres de la matemàtica pura. Això és ben difícil d’explicar només amb mots i posat per escrit com ho he intentat jo, tampoc és gens fàcil d’aconseguir però ho provarem. Seria quasi imprescindible acompanyar les meues paraules amb un viatge a través del seu quadern de seguiment de les classes i actes que prepara. Anagrames, definicions, anotacions, llistats, recordatoris, plànols, dibuixos, mapes conceptuals, ... tota una faena admirable digna d’estudi, mereixedora de posar en valor per al costumari dels valencians. Molta faena increïblement feta per al nostre gaudi i que hauríem de procurar conservar, d’altra manera seríem imbècils de debò. El que fa la Sílvia és documentar la composició i l’estructura d’un ball o dansa, la manera com s’han d’encaixar els diferents moviments de les diferents parts del cos, els uns amb els altres i amb, i entre, les diferents persones que ho interpreten i tot al compàs i ritme de la música. És com una arquitectura de l’estètica de les danses i balls. I tot això és el que ella ensenya després d’aprendre-ho, diu ella, com si foren matemàtiques, perquè hi ha balls de plaça, de carrer, que són més plans i permeten o poden permetre’s l’espontaneïtat; però d’altres, no. Un bolero per exemple de cap manera. L’estètica és diferent i això no vol dir ni millor ni pitjor. A l’escola sóc detallista, minuciosa, exigisc a cada persona el màxim, sempre en la seua mida. El resultat, donem fe, és excel.lent. Per a la mestra de danses de l’Escola, el principi i el final són molt importants i han d’estar clavats. Aquesta afirmació seua ens duu a preguntar-li quan i per què començà a ballar. Cal dir que li agraden tots, fins i tot una bona sevillana però és el bolero el que més l’encisa -com a Imma!- No li ve de família l’amor pel ball però ens assegura que ho porta dins: la música i el ball. Tot i que en ballar sempre mira la parella amb què ho fa, així els ho diu a les alumnes que s’ha de fer, ens conta que també veu com la gent la mira o no. Ella nota si l’espectador s’emociona o no, si està absent o se n’adona del missatge de l’acte comunicatiu que s’està duent a terme, nota quan algú s’emociona i això no té preu, la fa feliç. En aquest moment hem d’agrair-li, jo almenys ho faig sincerament i emocionada i n’estic ben segura que puc parlar en nom de una gran majoria de la Comissió, que ens tinga en compte quan balla, que com a receptors del missatge, el rebem, l’entenem i el compartim. És una de les raons del nostre homenatge, no?

Amb la Sílvia Fabra i Moyano s’hi pot aprendre de valent i així ho han fet i ho fan els homes, poquets es queixa ella, i les dones que han passat per les seues classes al llarg

El missatge queda palés quan li preguntem pel dia que més li agrada eixir a ballar. Després de dir sempre, llueix

l’ample somriure que la caracteritza i alça fins i tot una miqueta la veu: La dansà de Cullera. És el que obri les Festes Majors i se sent orgullosa, amb merescuda raó, d’haver-la recuperat, de tot l’esforç que es va dur a terme en aquells anys quan començàvem a recuperar part de la nostra cultura que s’havia perdut: tornaven les dolçaines, els tabals i les danses a les processons, tornàvem a tindre la part laica de la processó de Sant Vicent, el dia gros de les festes. Els gegants ja no passejaven sols pels carrers de la vila. Per a la Sílvia és important que les tradicions culturals es recuperen, la identitat i la cultura valencianes tenen un pes important en la seua vida i el seu desig és veure, abans ella deixe de ballar quan ja no puga, que tot continua, que no es perd i, forma part del desig, que ballen també homes a Cullera. Ho fan que es poden comptar amb els dits i jo tampoc acabe d’entendre el perquè. Mentre, continua a l’Escola on a més de conéixer noves persones i fer amistats, es manté en forma perquè per a ballar com ho fan elles, s’ha de fer molt d’exercici físic i tirar-li hores. Hores que no li pesen perquè és la seua passió. Per a ella és tot, és la faena ideal. A l’Escola qui arriba s’hi queda. Pel que ens conta, és com un gimnàs transversal per al cos i per a la ment: fas esport, fas cultura, desconnectes de la rutina i de les obligacions, és per a elles, per a mi; la resta queda fora i jo intente impregnar-los de la importància que té perquè demà tot puga seguir sense mi. Uns sentiments molt profunds i honorables que de ben segur contribueixen a fer realitat el seu somni, fer història recuperant-la, no en penseu el mateix? Li demanem una mena de radiografia de l’Escola i ens explica que, pel que fa les danses que és el seu terreny, tot comença amb els moviments bàsics. El primer que s’aprén són les diferents dansades i poc a poc van incorporant-se les jotes que són també molt populars i més permisives a l’espontaneïtat com ja hem dit, i finalment els balls d’escola com els boleros per exemple. Quan diu els boleros, canvia fins i tot la postura en què està asseguda i li se suavitza la veu. Què sents quan balles un bolero? Li pregunte i obri els grans ulls que té, incrèdula, com si jo ja tinguera la resposta. Em fa riure perquè en part té raó, no és la primera vegada que xarrem del tema doncs a mi també és el ball que més m’agrada admirar i sentir, no ballar perquè no ho he provat mai però seria com un pato fora de l’aigua si ho intentara, i, sobretot ho vam fer, xarrar vull dir, arrel de la coreografia del Bolero de Cullera de la qual n’és l’artífex i que ara és el meu preferit (i no ho dic per ballar-li l’aigua!). Insistesc i m’explica que ella nota que la música és més precisa per a fer simbiosi amb el ball, s’acobla més amb els moviments, o aquests amb la música, és clar. És un ball amb més detalls ( i ella n’es molt de detallista), més elaborat. Acabarem la conversa preguntant-li quin dia a banda

dels de les festes del poble és el que més l’ompli i es va quedar amb el de l’actuació que fan a l’estiu al Castell: és espectacular i la ubicació ho fa ideal. Eixe dia ho veus tot perfecte perquè des d’hi veus tot el poble mentre puges i pareix que el representes més des del teu interior davant dels forasters que hi van i seuen a veure’ns. Li agrada ballar també per als estrangers perquè nota que ho viuen amb més inquietud, amb més interés. De fet, arrel d’aquestes actuacions va tindre una conversa amb l’alcalde i li va proposar que en anar a algun dels actes que es fan d’agermanament de Cullera amb d’altres ciutats com Jever, podrien també acompanyar-los per representar el poble. A mi em pareix una idea fantàstica, molt bona. El temps dirà. CARLES PRATS I VALLÉS

Arribem ja als mestres d’instruments i comencem pel de tabal. Ens coneixem prou per omplir molts fulls però, precisament per això, em limitaré al que és el Carles músic i mestre de l’Escola que és el que toca. El primer que ens diu és que a nivell personal està molt content del que ha fet, de tot el que ha fet, dels llocs on ha anat com a músic i de les coses que ha pogut tocar. Si el coneixem bé i pense que sí, sabem que no es pot quedar així de simple, i efectivament, el Carles detallista i exigent amb ell el primer, afegeix: crec que ens caldria millorar l’aspecte teòric, llenguatge musical i teoria de la música. També considere que de vegades no ens prenem les coses amb la seriositat que cal ja que no només fem actuacions de carrer, se’ns demana més implicació. I, no ho dubteu, ell mateix és el primer que se la demana. Com a mestre de l’Escola continua formant-se tot el que pot i li agradaria fer més coses de percussió a banda del tabal. Des d’un principi era el que pretenia però troba que estan molt limitats per les circumstàncies. Considera molt important el que es fa a les escoles de tabal, dolçaina i danses i, per a ell, són claus les trobades i aplecs de colles de tabaleters i dolçainers que es fan i on participen sempre que poden. L’última va ser a Gandia farà un parell de mesos, a finals

del 2018. L’ambient d’aqueixes diades, segons ens el descriu, aprofita per compartir coneixements, curiositats i experiències. Deduïm del que ens conta que són molt positives perquè s’hi fa companyonia i s’oxigenen les inquietuds, les sensacions d’estar fent bé les coses. Se n’adonen del que els fa especials i és que comparteixen l’estima, l’estudi i la posada en valor d’un dels trets més identitaris de la cultura valenciana: el tabal i la dolçaina. Ens diu Carles que la dolçaina hauria de poder estudiarse a tots els conservatoris del País i, a més, fer coneixença en la percussió de les particulars característiques del tabalet: fabricació, història, etc. Hi estem d’acord amb ell, no caldria dir-ho, però seria la manera de garantir una bona salut per a la nostra cultura. La música és el llenguatge més universal que existeix, és clar, però arreu del món conegut sempre s’hi troba una lectura diferent dels mateixos signes que encara el fan més essencial per a la existència, per al ser: són les diferents maneres de viure l’Art, d’expressar la creativitat que ens humanitza i quantes més, més gran és l’Univers i no al contrari. Pel que fa al suport institucional ens afirma que podríem dir que al nostre poble estem prou bé, en paraules seues: amb una relació cordial amb les diferents regidories. Li demanem com veu l’escola i què demanaria més: Com a músic, El futur el veig fabulós per a les danses ja que hi ha molta gent i de moltes edats, tal vegada també de vegades falta un poc més d’implicació en actuacions que no són de l’escola. En quant a la dolçaina trobe que va millor que a la percussió, igual ens caldria tindre gent més jove amb ganes i força d’aprendre. Esperem de debò que aquesta nova gent jove s’acoste i arribe a les seues classes perquè la faena que duu a terme com a mestre, s’ho val. Personalment la resposta que més m’encuriosia de tots quatre mestres és la del dia que més els agrada, en el cas de Carles, tocar, i què és el que més els agrada interpretar. En el seu cas mentre l’espere el recorde un dia concret. Ell sol amb el tabal, de saragüells, plovia bona cosa un dissabte de Baixada, i marcava el ritme del que es coneix com la processó de Callosa, acompanyava els mariners que portaven l’anda de la Moreneta, era ell, el meu amic Carles, el tabaleter, i com tantes altres vegades em va corprendre. La seua resposta, com la de Sílvia, ja me la imaginava per no dir que la sabia: Si haguera de buscar una peça per poder-la tocar, agafaria La Muixeranga, és una de les primeres que vaig tocar i en la què més sentiment pose. Nosaltres donem fe i esperem escoltar-lo milions de vegades més. ISRAEL FALCÓ I PEDRÓS Al mestre de dolçaina de l’Escola, la música li ve de família i als 8 anys començava la seua formació en l’Acadèmia de la Banda Ateneu Musical i al Conservatori. Va ser músic de banda fins que en arribar l’adolescència, les circumstàncies el van dur a pensar que ja en tenia

prou perquè volia fer altres coses que també l’omplien i no li quedava temps lliure, a més de voler compartir-lo amb els amics que no eren músics. No va ser així però i el que nosaltres hem de considerar la fortuna, per a ell una casualitat, va fer que reprenguera la seua formació musical no massa anys després, aleshores però amb la dolçaina. Era l’únic amb bastants coneixements musicals i mentre es recuperaven les danses al poble amb la Falla que amb els seus amics que no eren músics havia fundat, va fer el propòsit de ser el dolçainer que les acompanyava i no haver de llogar-ne. Podríem dir que es va doctorar cum laude perquè ara és un dolçainer reconegut que a més també composa i que no s’imagina la seua vida sense la música, si no tocara la dolçaina, seria un altre l’instrument. Com a mestre de dolçaina, ens diu que pel que fa a l’Escola de Cullera no pensava en el futur. S’ho plantejava, i encara ho fa, any rere any. Pensava als inicis que tot s’aguantava en un filet i abans, a l’igual que ara, el que vol es que s’hi quede cada any un alumne, almenys un a l’any. No es fàcil conéixer-lo però pensem que una miqueta sí sabem com és i no ens estranya la seua actitud. L’ansietat que ens imaginem darrere aqueixa mena de carpe diem mentre els resultats els hem pogut documentar, és a dir, mentre ha fet pàgines de la nostra història, ens arriba al moll. El veiem com la metàfora d’una bona bastida en el seu sentit històric, un nucli emmurallat construït de nova planta, sovint en zones frontereres i amb caràcter defensiu; bastida que ha evolucionat a una ferma actual però de caràcter provisional, per on s’hi pot ascendir amb seguretat i construir allò que es desitge. Per què? Perquè quan començava a tocar la dolçaina era una època on era ben difícil escoltar-la, i més al carrer. Perquè ser dolçainer aleshores, i alguns cercles pensen que ara també, tenia unes connotacions de militància per la identitat cultural del País Valencià i no s’entenia molt bé per la manipulació política d’alguns partits i els seus seguidors. Perquè Israel és severament introvertit però amb una creativitat i una gana de viure que el trauen

a l’escenari on necessita sentir-se estimat per a véncer la quimera de resultar pretensiós ( ell diu que s’esforça moltíssim per no fer el ridícul), qualitats que l’han fet l’excel·lent solista que hui és. Perquè és el mestre però en eixir de l’aula, és sempre un més dels músics, un més de l’Escola i fa seu el missatge d’uns versos de l’Ausiàs: Però no serà ningú expert en tocar/ si en algun temps no toca instrument,/ perquè, volent tocar, no es guanya nom de músic,/sinó tocant l’instrument, fer que sone bé. Perquè si als alumnes els cal per a una de les actuacions, composa una obra segons les particularitats dels que van a tocar, processons per a setmana santa, cercaviles per a cavalcades... I, composar per a dolçaina ens han dit que no és gens fàcil, harmònicament és molt complicat perquè és un instrument d’una octava i mitja. Li preguntem per una de les partitures que més li ha agradat fer i ens diu el pasdoble El Raconet. La resposta ens sorprén però no massa perquè després d’escoltar-la recordem que ell sempre necessita examinar-se, mostrar el nivell, i de ben segur que aqueix pasdoble el va fer com si jugara a casa i guanyara la lliga, agust i perquè li s’encengué el llum amb la força de ser també rebedor del fet. S’imagineu l’Israel en alguna altra comissió? Jo no. Això d’examinar-se ens ho ha dit ell. Ho fa per comprovar i assabentar-se del nivell que té com a instrumentista, com a mestre i amb l’escola només pot tocar el que toquen tots. Per això, els concerts amb bandes: He tocat amb, si no les 2 millors, 2 de les millors bandes que hi ha indiscutiblement, l’Ateneu i Santa Cecília de Cullera, amb altres dolçainers dels millors i més reconeguts com Xavier Richart, A. Blai, Pep Mama, Pasqual Salort,... (Salort és el catedràtic del Conservatori de València on, i ja era hora!-dic jo-, es pot cursar el Superior de Dolçaina). Té un currículum de superior en amunt i una bona mostra és per exemple que ha tocat en el Museu de la Festa d’Algemesí com a intèrpret de les obres guanyadores dels Premis de Composició Ciutat d’Algemesí. Tot i això, continua estudiant música, sempre es pot millorar, estimant la música i formant-se perquè viu amb la música, perquè Israel és Músic. Què demanaries per a l’Escola? Més alumnes, més quantitat. Ens explica que de la quantitat és d’on es trau la qualitat i es pregunta que per què no hi ha més casos com el seu en un poble de tanta tradició musical. Hi ha molts xiquets i adolescents que acaben deixant-se les bandes o l’estudi al conservatori i que podrien rebotar a l’escola de tabal i dolçaina que no suposa tantes hores com el conservatori l la quantitat d’assignatures i continuarien tocant. Pel que fa a l’ajuda de les institucions, com els seus companys, ens afirma que els han ajudat sempre des de l’ajuntament. Més enllà del que és el poble i encarant-nos a l’educació quan li pregunte pel flabiol, em reafirma en el que jo creia: no té cap sentit ensenyar la flauta dolça quan el flabiol seria una bona manera d’introduir la dolçaina i la nostra música. Li comente que si no recorde malament a l’IES Llopis Marí així es feia, no sé si continuen però. Aquest dolçainer, mestre de l’EMTDS de Cullera,

començà la seua trajectòria en mode reivindicatiu de la cultura valenciana, i pensa que el nostre instrument s’ha de cuidar. Ell se sent músic i vol que tots toquen i que toquen la dolçaina per damunt i a pesar de les ideologies, perquè el més important és la música i tocar bé és imprescindible. Aquest músic és l’autor d’entre altres obres d’un bolero, el de Cullera, i ha tocat amb bones i grans bandes i acompanyat de piano- que déu ser molt complicat pense jo-, música tradicional i clàssica, en auditoris i al carrer, i quan li preguntem per un dia dels que li agrada eixir a tocar ens diu: el dia de la Presentació de la Falla, sempre ho he fet, i les despertades de festes del poble per l’ambient amb els companys, pel poble i perquè són el primer acte de les festes. Del resultat de les nostres converses i amb el mestres i el que en saben de molts dels membres de l’Escola, deduïm que els hem d’estar agraïts a tots. Hui l’Escola és un indret físic on es fa música i danses; però a més a més representen aquella part de la cultura popular que per ser la nostra i identificar-nos va estar perseguida i prohibida com és el cas també el cas de l’ús i l’ensenyament de la llengua. Si encara hi ha algú que no s’ho crega només ha de buscar a les hemeroteques o a les xarxes el Decret de Nova Planta de l’anterior Felip el Borbó, el Vé (Curiosament per a nosaltres, en cas d’acceptar bonament aquest de l’actualitat, seria en realitat el Vé, i si es reconeix la línia de monarques que en realitat s’hauria de seguir ací, aquell seria el IVt). No cal anar-se’n tan lluny si no es vol i es pot comprovar que també es perseguien per esborrar els nostres costums culturals, i quan no podien els manipulaven, en temps de la dictadura franquista i com i quant ens ha costat als valencians l’anomenada transició i com ens està costant encara aconseguir una situació de respecte i normalitat amb la nostra música, la nostra llengua, la nostra història, la nostra cultura, la nostra vida. Agraïts estem doncs i admirem el caliu que amara l’Escola, la companyonia, la festa, l’esforç per agradar-nos, l’energia amb què ens representen, l’alegria amb què ballen, els somriures encarats al futur de les més xiquetes, el temps i dedicació que ens brinden al poble de Cullera. Per això el cremat que van arreplegar Andrea Gascón i Vicent Pérez en nom de tota l’Escola deia: Des del moll de l’os, gràcies per viure, per fer cultura, per fer País. L’A.C. Falla El Raconet a l’Escola Municipal de Tabal, Dolçaina i Danses.

SEMPRE CAP AVANT CARLES PRATS i VALLÉS

s ben sabut que en aquests temps en els que estem, la salut dels nostres instruments tradicionals als qui em vaig a referir en aquest article, la dolçaina i el tabalet, és molt forta. Ja en quasi tots els pobles hi ha una escola ferma que s’ocupa de ensenyar i transmetre als alumnes totes les característiques, tècniques d’estudi i demés d’aquests dos instruments. Però podem demanar més? Què més volem fer o on volem arribar? Un bon principi seria que a les escoles es poguera estudiar el flabiol valencià en compte de la flauta dolça i així els menuts i les menudes podrien anar iniciant-se a la dolçaina. Recordem que el flabiol és un instrument autòcton nostre on els primers es varen fer amb canyes que hi havien a les marjals i així els llauradors passaven les llargues hores tocant melodies. El flabiol, com la dolçaina estan en la tonalitat de sol major i tenen la mateixa posició de mans. En quant al tabalet, el problema que hi ha és que aquest està fet de fusta i de manera artesanal i per això podria resultar un poc més car per als centres docents encara que seria bo tindre’n algun i explicar-los als menuts/es la seua fabricació artesanal així com també el seu sistema de tensors, origen i ús de l’instrument. Per altra banda, ja n’hi ha escoles com la d’ Algemesí, una de les més antigues del País Valencià, on ja s’impartixen les ensenyances de grau elemental on a més a més de conéixer aquests instruments es donen també les matèries de cor, dictats musicals, teoria i pràctica del llenguatge musical, conjunt instrumental, etc. Ara bé, han de ser escoles molt ben estructurades i amb una llarga experiència on també compta tindre les aules i l’espai adequats per a cadascuna de les necessitats i com no, amb un professorat que complisca tots els requisits exigits.

Després tenim altres escoles, on per manca d’ajudes, falta d’espais adequats, no pot impartir tantes matèries. Ens trobem (que no se’ns oblide que els nostres instruments començaren sent de carrer, per a qualsevol festa eixien per animar la festa i anunciar el que anava a fer-se: despertades, cercaviles, danses, correfocs, etc) però que ara, parle de la dolçaina, ja no és el cas; ara és un instrument present a concerts, a grups de música folk, ska, rock... per tant requereix no només un coneixement de l’instrument, tècnicament i musicalment, si no també d’una gran soltesa o desimboltura en el solfeig i l’afinació. Aquesta última molt important en qualsevol de les variants que anem a tocar, ja siga al carrer com davant d’una orquestra, això ens demostra la perícia i el treball del dolçainer a més de la dedicació i estudi de l’instrument. Per suposat, i parle de la dolçaina perquè com ja he dit abans el tabalet és un instrument de percussió i com a tal, als conservatoris ja s’estudia amb la caixa, el que seria fantàstic és que als conservatoris de música del nostre País, a tots, s’impartiren classes de dolçaina i que una vegada acabats els cursos, es donaren els certificats corresponents per a cadascun dels graus: elemental, professional i superior i així tindre molta més gent qualificada. El que vull dir és que una vegada hem estabilitzat i fonamentat les escoles amb un gran treball ja què a qualsevol poble i en qualsevol festa es troba una dolçaina i un tabalet com a mínim, és hora de que ens esforcem un poc més i dignifiquem molt més que fins ara els nostres instruments i així estar orgullosos del treball i esforç que hem fet, primer per recuperar-los i després dignificar-los. Adéu i ens vegem tocant... la dolçaina i el tabalet! Per suposat.

QUÈ VOLEM ELS VALENCIANS? NEUS CERVERÓ I SANFÈLIX

Les estudiantes valencianes volem acceptació i respecte, diversitat, els nostres grups i cantants, els nostres estudis en la nostra llengua, el futur en la nostra llengua.

ona pregunta, què és el que volem? Hi haurà milers de formes per poder contestar-la, però jo, com a dona, jove, estudiant i a més a més valenciana diré des del meu punt de vista què és el que vull.

Com a valenciana i dona, vull respecte. En tots els àmbits. Que no haja de ser menyspreada pel meu gènere i per ser d’on soc. Que no haja de veure’m en cap situació de perill ni sentir por en cap moment de la meua vida, perquè un no, és un no, i malauradament, en ple segle XXI, el concepte no queda massa clar. Com bé deia Maria-Mercè Marçal al seu poema ‘8 de març’: “Deixarem les escombres per pastura del foc, els pots i les cassoles, el blauet i el sabó. I la cendra que resti no la canviarem ni per l’or ni pel ferro, per ceptres ni punyals. Sorgida de la flama sols tindrem ja la vida per arma i per escut totes dues mans.” Com a valenciana i jove, vull diversitat, vull veure que s’escolte a alguns dels nostres cantants en tots els festivals actuals, que puga anar a qualsevol lloc de festa i que estiga acceptat el fet d’escoltar música en la nostra llengua. I per finalitzar, com a valenciana i estudiant vull acceptació, vull que cada vegada la nostra llengua siga l’oficial i pròpia en més llocs. Vull que en el col·lectiu d’estudiants cada vegada se centre més en transmetre i atorgar més coneixements sobre el valencià, al igual que més facilitats per aprendre’l. Que com sempre m’han dit, “estudiar en valencià t’obrirà portes”, i tant de bo facen que siga així amb treball i constància davant d’una societat que no accepta aquesta idea. I tu? Què és el que vols?

XIMO BOSCH un valencià com cal, sense complexes.

ANTICS MEMBRES DE A.C. JONAC

’homenatge d’enguany de la Falla El Raconet va dedicat a Joaquim Bosch Grau, més conegut com a Ximo Bosch, del qual molts, o quasi tots, n’haureu sentit parlar. Els més joves, segurament, l’associareu a una figura mediàtica, que apareix moltes vegades en televisions per tot arreu com a jutge, sempre amb un tot didàctic, crític, progressista i de denúncia justificada de la corrupció política. Ximo Bosch va accedir a la judicatura en 2002 i ha exercit de portaveu de Jutges per la Democràcia davant els mitjans de comunicació des de 2012, primer a nivell estatal i després en l’àmbit del País Valencià. Per això, la seua presència i entrevistes diverses en pantalles i altres mitjans. Fins i tot estigué recentment a Cullera, amb motiu del llibre escrit, juntament amb Ignacio Escolar (director del digital eldiario.es), titulat El secreto de la justicia. Virtudes y problemas del sistema judicial, que ja porta nombroses presentacions des de maig de 2018 en què es va editar. Nascut el 1965, i amb entrada pròpia a la Viquipèdia, hi ha, però, un abans del Ximo Bosch jutge o magistrat, especialista en Dret Civil Valencià i Català, amb una trajectòria compartida en fets i vivències per bona part dels més veterans de la falla i, alhora per la població local, ja que va ser regidor i també Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Cullera reeixit durant un bon grapat d’anys. Abans d’entrar en política, recordem el Ximo Bosch líder estudiantil i reivindicatiu, amb protestes per a millores dels estudiants, com una vaga per falta de calefacció o la dels vestuaris per a les xiques (si no ens falla la memòria) en l’IES Blasco Ibáñez, aleshores l’únic centre de Secundària de Cullera, en una època on encara no estaven regulats els sindicats per als alumnes. Estem parlant de si fa no fa mitjans dels anys vuitanta del segle passat També la participació de Ximo en l’Associació Cultural JONAC (Joves Nacionalistes de Cullera), de la qual va ser una de les seues ànimes, i que va ser fundada en 1987 per tal de donar resposta a les necessitats dels joves de Cullera. Llavors les ànsies de les persones amb inquietuds es vehiculaven a través d’entitats o grups

organitzats legalment constituïts. Ara és tot un poc diferent, ja que les falles han arreplegat el relleu en certa manera i s’han convertit en associacions culturals amb un munt d’activitats al darrere. La JONAC, nom amb el qual era popularment coneguda, va suposar un glop d’aire ben fresc a Cullera i resultà ser una associació avançada en idees i projectes. Els seus objectius més destacats eren la promoció de la llengua i cultura dels valencians, alhora que l’organització d’activitats juvenils. Va arribar a comptar amb més de 100 socis, una xifra molt elevada mire com es mire, la majoria joves de 16 a 25 anys. L’activitat de JONAC es prolongà fins a 1991. Esmentarem la publicació editada pel col·lectiu amb el nom de Cullera Jove, des de l’any 1988 i amb periodicitat mensual o bimensual. A la revista de la JONAC col·laboraven il·lustres de Cullera com Salvador Borràs, també amic de la Falla El Raconet, i es tractaven temes d’actualitat, ecologia, esports, cultura o fins i tot sexualitat, sempre des d’una òptica de defensa de la llengua pròpia. També JONAC feia un programa a Radio Costa, Del Mareny al Brosquil, i disposava de Grup de Teatre. Recordem la posada en escena de la primera obra: Quan la ràdio parlava de Franco o Vides de Plexiglàs de Josep Maria Benet i Jornet al Multiusos del Mercat i una altra, amb què fins i tot van actuar a la Facultat de Filologia de la Universitat de València: Jacques o la submissió de Ionesco. Si subratllem tot això, és per la implicació molt directa de Ximo Bosch en totes aquestes iniciatives. Per als més curiosos, val a dir que dugueren a terme actes commemoratius del 750 aniversari del naixement del País Valencià, amb festa a la discoteca Number One, van eixir com a Associació a la cavalcada de disfresses de festes, organització d’una partida de pilota valenciana, premis de fotografia, poesia en valencià i cartells, així teatre i campionat de truc. Com veieu, un programa bastant complet. La trajectòria de Ximo Bosch continua l’any 1991 a la Universitat de València, on va ser nomenat vicerector d’Estudiants, després de ser bastants anys claustral, a causa de ser el líder i màxim represen-

tant del Bloc d’Estudiants Agermanats, el sindicat d’estudiants dominant i guanyador llavors. Va ser el primer vicerector d’aquesta classe, vicerector d’estudiants es deia, a tot l’estat espanyol. Amb eixe motiu, aparegué com a tertulià en el mític programa de La Clave, dirigit per José Luis Balbín en la segona cadena de RTVE. Hem consultat qui és l’actual vicerector d’Estudiants, i sembla que ja no existeix aquesta figura. D’aquesta època caldria remarcar la seua presència en el món esportiu local, ja que formà part del Club d’Atletisme Cullera i del Club d’Escacs Cullera. En aquest últim va competir de manera federada. El salt a la política el donà Ximo Bosch el juny de 1991, quan entrà a formar part del consistori municipal com a regidor en representació d’Alternativa Progressista de Cullera (APC). Va romandre de regidor fins a octubre de 2002, moment en què va haver de deixar els seus càrrecs per incompatibilitats amb la judicatura, on havia acabat d’accedir. Els primers anys de Ximo Bosch en l’Ajuntament de Cullera, de juny de 1991 fins a juny de 1995, va restar en l’oposició, on va excel·lir per la seua oratòria, marca de la casa, i per exercir la seua tasca de manera crítica i preparada. És en eixa legislatura, concretament l’any 1994, quan es funda El Raconet, en la qual sempre Ximo comptarà amb bons amics ja des de l’institut. Per algunes coincidències, o pel que fora, s’arribà a dir que la Falla El Raconet era la falla de Ximo Bosch, quan la nostra comissió sempre ha acollit a qui ha volgut sumar-se. El naixement de la nostra falla i els primers anys de El Raconet, coincidiran quasi amb el moment de màxima intensitat política de Ximo Bosch en el poble, quan va ser Tinent d’Alcalde Regidor Delegat de Cultura i Patrimoni Històric, de 1995 a 1999, i va possibilitar grans canvis, conquestes i guanys durant la seua gestió que encara es recorden. També El Raconet va ser una revolució en el món faller en els seus inicis, ja que recuperà la indumentària tradicional valenciana, l’interés i defensa per la llengua nostra i el territori, les danses a través del Grup de Danses Bassa-rasa o les fogueres de Sant Joan, sense anar més lluny aquestes últimes pràcticament desconegudes a Cullera tal com sempre les hem viscut i plantejat. En paral·lel, l’etapa política de Ximo Bosch en la legisla-

tura 1995-1999 tindrà com a conseqüència la recuperació de l’estima i ús de la llengua; valga com a exemple l’aparició dels premis de promoció del valencià i de llibrets per a les falles de Cullera; la cultura i el folklore vernacles amb actuacions de la Muixeranga d’Algemesí, celebracions del 9 d’Octubre, l’aparició de l’Escola Municipal de Tabal, Dolçaina i Danses, els balls populars en les festes, etc. O la potenciació de grups fonamentals de l’escena musical local, com els Gramoxone Ska Band (deprés Malajunça), que també actuaren a El Raconet una nit de Sant Joan. Parlem d’una època amb poques inversiones estatals i autonòmiques en l’esfera municipal, però amb una tasca colossal de Ximo Bosch i altres regidors del seu grup, així com d’altres persones implicades, en què la falta de diners se suplia amb molta imaginació i una dedicació horària àmplia i sense límits. Va existir, per damunt de tot, una àmplia i variada programació cultural. A més, ens interessa reconéixer la recuperació de l’estima com a poble, que es veurà reflectida també amb l’aparició de Tele Cullera, en l’inici d’associacions com La Penyeta o l’Associació Fotogràfica Xúquer, el Col·lectiu La Becerola o el ressorgiment del Centre Cullerenc de Cultura. I un fort impuls de conscienciació de la importància del patrimoni històric i artístic de Cullera, amb la Cova de Dragut tornada a obrir i una campanya per salvar el Castell, que es trobava pràcticament en runes, com a exemples més significatius a més de recuperar la romeria a l’ermita dels Sants de la Pedra. La legislatura de 1999-2003 Ximo Bosch va aconseguir passar de tres a set regidors, un autèntic rècord per a una formació política de caràcter local. Els dos primers anys els passà a l’oposició, fins a meitat de legislatura en què tornà a l’equip de govern. L’any 2002 suposa el final de la seua estada a l’Ajuntament de Cullera. Serà precisament en 2002 quan va guanyar la plaça de jutge i quan començarà una exitosa carrera professional fins al dia de hui. Ximo però, per a nosaltres, és un company en la promoció i defensa de la nostra llengua i cultura; és un amic solidari amb tota causa humanitària; un home amb les idees clares; un valencià sense complexes; una persona compromesa amb la humanitat i que s’estima el seu poble, el nostre.

UN CONCURS PER A FER FALLA SALVA ANDRÉS MARTÍN Filòleg i faller de l’AC Falla Rei en Jaume I

Enguany el Concurs de JLFC per a la Promoció del Valencià fa 25 anys. Ací tenim una reflexió d’un amic i company que pertany a la Comissió guanyadora les Falles passades.

es comissions falleres de Cullera estem d’aniversari. Aquest any se celebra la XXV edició del concurs de Promoció de l’ús del valencià, i crec que puc dir, sense cap mena de dubte, que aquest concurs gaudeix del seu millor moment. Potser és per l’augment dels guardons o bé perquè la majoria de comissions falleres (per fi) ens hem adonat de la importància d’aquesta tasca (vull pensar açò) però cada vegada s’organitzen i es duen a terme més actes que tenen com a objectiu la promoció i la defensa de la nostra llengua i cultura. D’entrada, els símptomes d’aquesta tesi són evidents: no passa cap mes sense que alguna comissió presente un llibre, celebre un recital de poesia, o organitze algun espectacle teatral (per citar alguns exemples). Una sana competició en la qual, tot i que se’n donen cinc premis, sols hi ha una guanyadora: la nostra llengua. A més, crec que és convenient que pose èmfasi en el fet de dir (amb orgull) que poques associacions o estaments, a banda de les comissions falleres, realitzen aquesta tasca en favor del valencià. Em demaneu que us parle sobre quin significat té aquest concurs per a la meua comissió i us ho podria resumir en la següent frase: és una manera de fer falla. Certament, no sempre li hem atorgat la importància que estem donant-li d’aquests últims anys, però també us mentiria si us diguera que per a nosaltres aquest concurs, o el que és el mateix, la defensa de la nostra llengua, ens ha estat indiferent. Dintre de l’AC Falla Rei en Jaume I sempre hi ha hagut persones que han lluitat perquè la nostra comissió no siga encasellada com a la típica falla que només vol festa i prou, tanmateix, ara som un grup més nombrós de gent els qui tenim aquestes inquietuds, entre les quals destaca la defensa a ultrança de l’ús de la nostra llengua o millorar el llibret any rere any. Les falles hem rebut el cognom (o prenom, segons es mire) d’associacions culturals, i aquest fet no ha de ser debades. Si tant ens agrada ser reconeguts com a associacions culturals (i açò ja ho dic per totes les comissions) amb els beneficis que això comporta, doncs aquesta tasca passa de ser una

responsabilitat a una obligació. Comencem a actuar com el que som. Abans comentava que per a nosaltres aquest concurs significa fer falla, però en realitat, que és fer falla? Us respondre amb alguns exemples: Fer falla és emocionar-se sentint els versos de Vicent Andrés Estellés acompanyats pel so d’un violoncel. Fer falla és riure sense parar amb el concurs de monòlegs i acudits que celebrem després de dinar el dia de l’arreplegada. Fer falla és fotre’t una bona ració del nostre plat més tradicional, al voltant d’una taula, mentre esperem que arribe el nostre torn de beure el vi de l’ampolla. Fer falla és intercanviar lectures, impressions i valoracions d’un bon llibre per tal de commemorar Sant Jordi. Fer falla és escoltar els terrorífics i divertidíssims microrelats que els més xicotets de la falla preparen per a la celebració de la nit de les ànimes. Fer falla és anar a les representacions teatrals d’altres comissions, per tal de gaudir dels excel·lents grups de teatre que hi tenen. Fer falla és saber que Per Sant Joan bacores... dites i refranys! amb la tradicional mostra paremiològica que preparem. Fer falla és escriure els versos de les crítiques en un correcte valencià normatiu amb una bona dosi de sàtira. Com heu pogut observar, tots aquests exemples sobre

el que és fer falla tenen un nexe comú, la defensa i la promoció de la nostra cultura, llengua, arrels i tradicions. Tot açò és fer falla, i sentir-se faller hauria d’anar lligat a aquesta tasca. No hem de tenir prejudicis per ser el que som, ni tampoc per tenir una identitat ni una llengua pròpia, tot el contrari, ens hem de sentir orgullosos, li pese a qui li pese. Aquest és el raonament que ens mou als membres de la delegació de cultura de la meua comissió a treballar per defensar la nostra llengua. Tanmateix, seria injust no anomenar-vos en aquest article, ja que la Falla El Raconet, des dels seus inicis, heu estat els grans impulsors d’aquest concurs, i, de llarg, la comissió que més vegades l’ha guanyat. És la vostra idiosincràsia la que ha fet que hui en dia les comissions de Cullera organitzen concerts de música en valencià, nits de microteatre en la nostra llengua o concursos de poemes satírics. Realment, heu sigut una veritable inspiració per a tots, i això ja no us ho pot llevar ningú. Ara son 25 les edicions d’aquest concurs que cada any és més rellevant per a les comissions falleres cullerenques. Però no hem d’aturar-nos en aquest punt, hem de continuar amb aquesta tasca, continuem “competint” (i ho pose entre cometes) per tal que les Falles continuem sent el motor cultural que volem ser i aconseguir així dues coses, la primera d’elles que se’ns respecte com a associacions culturals, i la segona, mantenir viva la flama de la nostra llengua, una flama que volen apagar però que amb accions com les que portem a terme en aquesta “competició” està més viva que mai. Fem falla fent cultura.

Respecte, cavallers, respecte! TONI PICAZO

Enguany el Concurs de JLFC per a la Promoció del Valencià fa 25 anys. Ací tenim una reflexió d’un amic i company que pertany a la Comissió guanyadora les Falles passades.

árriba un ws dels amics del Raconet proposant-me de col·laborar aquest exercici faller en el seu llibret. I si és possible que parle sobre “què volem els valencians?”, lema genèric de la falla. Moments després, em tope al FB amb un parell de comentaris indignats –vivim uns temps en què la gent síndigna molt fàcilment, vinga o no a compte-, que acompanyen el vídeo fet pel nostre Ajuntament amb motiu del Nadal. Un vídeo en què apareix el pare Noel enviant un missatge a la ciutadania del nostre poble. I quin és el motiu de la indignació déixa parella de feisbukeres, es preguntareu vosaltres. En una època, a més, com la del Nadal, que sembla predisposar a la pau i a la concòrdia . Doncs, que el Pare Noel empra –oh, Jesús!- el valencià en la seua al·locució. Fins i tot, una délles afirma que aquest fet, l´ús de la llengua pròpia dels valencians, li provoca ràbia!?I en llegir aquesta parauleta, la de ràbia, un calfred em recorre, de dalt a baix, tota léspinada. Perquè, encara que resulte dúna obvietat aclaparadora, estem parlant dúna cosa tan natural com la de l´ús de la llengua pròpia de la nostra terra. Que no es tracta dúna llengua aliena, sinó de la llengua amb la qual ens hem comunicat els ciutadans dáquest poble des de fa més de huit segles. I que, a més, en láctualitat té la consideració legal de llengua cooficial. I aleshores, méntren ganes de liquidar la pregunta plantejada al principi, la de “què volem els valencians?”, amb un simple “que ens respecten”. Que tal com està el panorama, no és poc. A ben segur que en estos moments estareu pensant que, dún fet com eixe, no se n´ha de fer massa, de cas. Que per les xarxes socials pul·lula una fauna ben variada.Ben sovint, amb el trellat justetet. O ni això. I que el fet no deixa de ser una simple anècdota, encara que lamentable. I potser, tingueu raó. Almenys, en part. Però, per desgràcia, tinc la impressió que, dún temps cap ací, hi ha un

augment preocupant de conductes de menyspreu i dátac envers la nostra llengua. Quan no, el que és pitjor,de casos directament de discriminació lingüística. I això, després de 35 anys de Llei d´ús i ensenyament del valencià i de 40 de democràcia, ja cansa. I avorreix. Ara, a més, a cavall dels interessos partidistes dálgunes formacions polítiques, sembla haver-se obert de nou la veda de lássetjament dáquelles llengües, i cultures, que no són la majoritària de lÉstat. Fins i tot, de vegades, sota un argument tan inversemblant com la suposada situació de desavantatgedel castellà en determinats territoris bilingües. Una milonga que és un autèntic insult a la intel·ligència. I una ofensa evident per als parlants de la resta de llengües. Dúnes llengües, que eixes sí, han patit, i continuen patint,una discriminació flagrant. Dáixò, com se sol dir, els valencianoparlantsen podríem parlar, i no parar. En aquest sentit, fa una mica de mandra haver de recordar que el futur del món camina cap a un escenari multilingüe. De llengües en permanent contacte, de llengües que entropessen, i entropessaran, ben sovint les unes amb les altres. També els seus respectius parlants. Caldrà saber gestionar, doncs, aquest escenari tan plural i divers. Apostant per una convivència el més harmònica possible entre eixes llengües. En comptes dátiar un conflicte lingüístic que desemboque en la fagocitació dúnes llengües per altres. En benefici, és clar, dáquelles que tenen tots els ressorts del poder al darrere. Sense perdre de vista, a més, quegarantir la diversitat lingüística és garantir els drets lingüístics dels parlants. No es tracta dúna qüestió déssències, per tant, sinó de democràcia. Per ser més precisos, de qualitat i dáprofundiment de la democràcia. De respecte, als drets individuals i col·lectius. Perquè, a més a més, una llengua no és sols una eina de comunicació, sinó també expressió dúna cultura, de la qual no es pot deslligar.La nostra llengua és, sense cap mena de dubte, lélement que més ens singularitza –i ens enriqueix- com a valencians. La seua preservació,

per tant, és la millor garantia de continuar existint i projectant-nos cap al futur com a poble. Com a poble diferent i amb identitat pròpia. És cert que els darrers temps, amb motiu del canvi polític a les institucions valencianes, i després dúna llarga etapa de tenebres, els nous responsables polítics han engegat tot un seguit de mesures de revitalització i potenciació de la llengua pròpia. Déxemples, en tenim en diferents àmbits, com el de lénsenyament –nou model de plurilingüisme- o el dels mitjans de comunicació –per fi, hem deixat de ser l´única Comunitat autònoma sense Tv pròpia-. Si bé, de moment, mesures imprescindibles com la del requisit lingüístic, encara no s´han posat en pràctica, ni se sap ben bé com quedaran finalment. Sense requisit lingüístic, tal com plantejàvem abans, no es garanteixen els drets lingüístics del ciutadà davant de lÁdministració, cosa que constitueix un dèficit democràtic important. El funcionari ha déstar al servei del ciutadà, i no a línrevés. Com massa sovint sembla. Aleshores, caldrà esperar, i vore com queda la redacció final de la llei de la funció pública de la Generalitat valenciana. I estar atents a la concreció, des del punt de vista reglamentari, dállò tan vague com que les exigències de coneixements de valencià siguen proporcionals a les característiques de cada lloc de treball. Ens juguem continuar sent víctimes, en la nostra realitat quotidiana, dépisodis de vulneració dels nostres drets lingüístics.Per tal que això no ocórrega, cal una Llei dígualtat lingüística. I cal també establir la competència lingüística del funcionariat. Sense excepcions, ni exempcions. En cas contrari, estarem perdent la batalla pel dret a la diferència, pel dret a la nostra singularitat. De totes maneres, i si ens posem en mode pesimista, el panorama acabat de descriure, amb les seues llums i ombres, pot empitjorar, i molt, dácí a no-res. En el supòsit que hi haguera, de nou però en sentit contrari, un canvi polític i de govern a les properes eleccions autonòmiques. A la secular animadversió

de bona part de la dreta política a la nostra llengua, s´ha dáfegir ara láparició de noves forces polítiques que fan bandera de la seua beligerància contra qualsevol avanç, per petit que siga, en la promoció de valencià. Plantejant i impulsant, si es feren amb el poder, una autèntica contrareforma pel que fa a la nostra feble normalització lingüística. Hem déstar preparats, doncs, per a començar a escoltar discursos incendiaris en aquest sentit. Fins i tot, ja n´hi ha qui parla, sense embuts, de léliminació mateixa de les Autonomies. Un programa de màxims, gairebé impossible dácomplir des del punt de vista legal, però que pot servir de detonant dún procés de recentralització de lÉstat. Letal per a les llengües minoritzades com la nostra. De confirmarse –esperem que no- aquestos presagis nefastos, caldrà reactivar de nou eixa lluita sorda i constant, de resistència, del teixit cívic valencià.Per tal de preservar la nostra dignitat. Per tal de guanyar-nos, com déiem al començament, eixe respece com a poble, que alguns ens volen negar, un dia sí, i láltre, també. De totes maneres, aquest panorama, amb llums i ombres, pot empitjorar de manera notable si hi haguera de nou un canvi polític, i de govern, a la nostra terra a les properes eleccions. A la secular animadversió de bona part de la dreta política a la nostra llengua, s´ha dáfegir láparició de noves forces polítiques que fan bandera a tot lÉstat de la seua beligerància cap a tota llengua i cultura que no siga la castellana. Fins i tot, hi ha qui ja parla, sense embuts, de léliminació de les mateixes Autonomies. Jo crec que, si pogueren, i els deixaren, el que farien seria eliminar la pròpia democràcia. Assegurar aquests drets és millorar la convivència i el benestar social dels parlants i del conjunt de la societat… i, a més, aprofundir en la democràcia, l´única garant dels drets humans de totes lescoumnitats lingüístiques.// Herm de tenir clar que per tal de defensar, enfortir i projectar allò que ens singularitza, és essencial diferenciar garantir els drets lingüístics dels valencianoparlants amb una llei dígualtat lingüística i establir la competència lingüística en la futura llei de la funció pública valenciana sense excepcionalitat ni exempcions. Si no és així, perdrem el dret a ser diferents i, en conseqüència, a ser lliures.

PREDICCIONS D’UN HOME MAJOR CARLES FONT I CERVERÓ

es de la perspectiva de l’edat, els anys com a faller, i una professió que per sort en permet estar amb contacte cada any amb noves generacions de joves, voldria analitzar la situació actual de la falla El Raconet i les perspectives de futur.

Perdoneu-me si peque de sinceritat i de falta de diplomàcia. Però la realitat es que m’alegre molt més quan m’envien whatsapps indicant-me que s’apunta un jove. En aquests últims anys hi ha hagut un augment de fallers joves i a parer meu, el que hi haja grups grans, d’edats semblants (actualment en destacaria un al voltant de 16 anys i altre al voltant dels 20 anys), amb l’energia de gaudir la falla, treballar per ella, sentir-la com teua i viure-la com l’hem viscut nosaltres de joves, és el pilar que suportarà la falla en els pròxims anys. En veure equips de futbet, d’enigma, les festes al casal, les cercaviles, els xiquets, m’omplic de goig perquè auguren un futur brillant per a la falla. Els de la meua edat, els que són un poc més joves i supose que també els altres que ja som prou anys fallers, no ens veuríem mai en altra falla. Per a nosaltres les falles són el que és El Raconet. Els anys d’agrair a la falla les amistats, la festa, les paelles, descobrir grups musicals, la música dels nostres fallers, les dansades... generen un sentiment de fidelitat a la falla i als teus companys fallers fàcil d’entendre per a nosaltres. Per a acabar un consell. Treballeu el que pugueu per la falla, (sense excessos, per no cremar-vos ), rebreu més del que donareu. La sentireu com a vostra, vinculareu part del vostre oci i diversió a la falla i com resulta que sou gent sana, preparada, i amb inquietuds culturals, ella us donarà festa, cultura i amistats que valdran la pena. També tingueu paciència en els majorets, molts d’ells rabuts i amb mal caràcter, (per sort no és el meu cas), de vegades ens oblidem que ja fa temps, érem com vosaltres. Amb responsabilitat i el respecte, tan escassos en la societat actual, seguirem gaudint molts anys junts.

QUÈ VOLEM LES VALENCIANES? ÀNGELA CERVERÓ I NEUS CERVERÓ

l meu país la pluja no sap ploure, la dolça taronja penja dels arbres que tant han lluitat per la tristesa, representants nostres són increprats a la capital espanyola per parlar valencià, s’escampa com una pesta allò de que ve el llop per tornar a devorar-nos, i jo recorde un cartell en homenatge a Bausset que teníem al cau faller l’any del seu decés quan li vam retre homenatge: Si parlar valencià és ser maleducat, jo vull ser maleducat. Sóc dona, sóc valenciana,em considere demòcrata, progressista, tolerant i feminista. Sóc optimista, de les que veuen el got mig ple a pesar de les nafres que porte dins. Sóc heterosexual, tinc amistat amb homosexuals, amb bisexuals, amb transsexuals, amb beates d’anar a missa, amb algunes que malden per dur la banda que ofrena noves glòries a Espanya, amb persones que fan ús del mot fallera com un insult però que no aconsegueixen ofendre’m, amb incrèdules que ho deixen passar tot perquè res canviarà després de tants anys de patriarcat, amb homes que s’engronsen en la comoditat del masclisme a recer de l’ immobilisme ingenu i de vegades fins i tot simple i poregós, amiga de moltes companyes en l’estret camí des d’on hem de d’obrir-nos un futur respectuós i igualitari pel bé de la humanitat sencera: dels homes i de les dones que rebran el nostre llegat, dels nostres fills, de les nostres filles o dels fills i de les filles dels altri si no en tenim o no en volem tindre . Sóc una maleducada? Per a alguns és possible i de ben segur que em diuen coses més feridores i més lletges. Ara recorde els versos de la Marçal i em reafirme, sóc tres voltes rebel i, per això, no tinc por d’alçar la veu i dir: sóc FALLERA. Per què vull alçar la veu? Per què n’estic farta, cansada de fer com si no m’importara el que fem o el que no fem. M’importa sí, m’afecta. Les institucions, els partits polítics, tret dels semfotistes o d’aquells que passe el que passe nadaran en milions d’euros, la població sencera fa, suposadament, els deures de cara a les eleccions. Es mira de fer com que es vol treballar per la igualtat, pel respecte i la inclusió de tots i de totes,

pel bé comú... I, no sol ser així de la mateixa manera que els polítics no són tots iguals benauradament. I, que conste, no és el mateix ser igual que ser igualitari. No penseu que la diversitat suma en compte de restar? Algunes diferències marquen riquesa, humanitzen, culturitzen, engrandeixen. Quines? Ben fàcil, les diferents llengües al món, les diferents cultures, les diferents mirades de la creativitat, les diferents maneres d’estimar, les diferents maneres de viure. Totes les diferències que no fan malbé ningú, que representen el trencament de les injustícies, de les etiquetes de menyspreu pels orfes de patrimoni, les diferències que esborren els uniformes de la submissió, els de la manipulació i la mentida ancestral de que hi ha qui naix ja amb privilegis o que aquests es poden prendre per les armes, en nom d’un déu o por derecho de conquista . Recorde ara els que diuen això és de tota la vida. Perquè no hi ha res que siga “de tota la vida” doncs per a ser un tot ha d’haver un principi i un final, i que jo sàpiga el món no s’ha acabat i, si té fi, en té un de personal i intransferible per a cadascun de nosaltres, de tots els éssers vius. Què hi té a veure tot açò amb les Falles? Molt, moltíssim. Les Falles, les comissions i la seua estructura repetida amb pros i contres, són una mena d’espill de la societat i aquesta és encara patriarcal, masclista, ancorada en uns anys de suposada transició que a les dones no ens va reportar profit i, endinsant-nos en el món de les Falles, menys encara. Només fa uns pocs anys que la revolta per la inclusió de les dones a les juntes directives i als càrrecs amb poder de decisió ha començat i, fins que no es conten les dones presidentes com a excepcions no s’haurà normalitzat, no serem falles igualitàries. Fins i tot m’he fixat en què en les juntes amb presidenta, la majoria solen ser hòmens... i fent barret amb alguna, m’ha contat que no li ho posen gens fàcil. Mentre els papers de les dones siguen els de lluir la indumentària, (cosa que ells també fan ja i me n’alegre moltíssim de que un 95% (?) o més haja optat pels camalets, els saragüells o l’anar de torrentí, per exemple, i això ens fa més iguals), mentre les dones s’enganyen dient-se que fallera major i representant és el mateix, no haurem avançat. Si així fora, el paper de representant també el

podria fer un home, no? I, què em dieu de les bandes, no us semblen arcaiques, obsoletes al 2020? Tanta faena per enaltir la recuperació de la indumentària i nyas! La banda ben gran damunt! Per què porten bandes les dones? Perquè se sàpiga de quina falla són? No ho saben elles? És precís dur-la a tots els actes? I quan no van de falleres i se la posen!, no és coent?Són sabedores d’on ve la banda i la seua contextualització? No els val una caramba amb la insígnia, una joia,o només la insígnia si ho volen fer visible a tothom? Afortunadament al poble el 2020 ja serem dues es comissions on les dones no porten banda. Si, com diuen des del cap i casal, hem de ser falles igualitàries, saludables i inclusives per a ser patrimoni de la modernitat, hi ha molta faena a fer i molt de patriarcat a esborrar. Supose que el terme modernitat, a més de rimar amb el d’humanitat i fer un bon eslògan, és emprat com a ser de l’època present (això almenys diu el diccionari). I, valencians i valencianes, no ens enganyem, ara les falles continuen sent molt masclistes ( que perdonen les comissions que porten ja anys treballant per evitarho però ja se sap: generalitzar de vegades és injust). Què volem les falleres? Què volem les dones valencianes? Que les Falles siguen patrimoni d’una modernitat igualitària, saludable i inclusiva. Que siga més que un eslògan un propòsit arrelat en la força que ens dugué a ser nomenades patrimoni de la humanitat i que no és altra que ser i fer cultura (o es va fer veure que la fem?) No oblidem que hem de ser i fer en valencià perquè d’altra manera, no seríem cultura valenciana. Recorde ara quan estudiava allò de bilingüisme i diglòssia, i la diglòssia no és igualitària. El bilingüisme és un concepte molt profitós socialment i política però molt teòric en la pràctica. Per a ser iguals que les altres cultures dignes i respectades i que se’ns considere així com cal i mereixem: hem de fer la nostra cultura en la nostra llengua. Les Falles van nàixer de la cultura popular valenciana, el que vingué després tots ho sabem i el present, l’ara, depén de nosaltres. Què volem? <<Aquest article ha participat en el IXé concurs d’articles de llibret Falles 2020 organitzat per la JLFC sota el patrocini del Molt Il·lustre Ajuntament de Cullera>>

PERQUÈ DESITGEM UNA LLARGA VIDA A LES FALLES, PERQUÈ VOLEM FUTUR LEONARDO GÓMEZ HARO Artista faller, investigador, i professor del Departament d’Escultura de la Facultat de Belles Arts en la Universitat Politècnica de València, encara que no necessàriament en aquest ordre.

l present text vol plantejar una breu reflexió sobre el tipus de falles que a la fi del segle XX van començar a denominarse experimentals i després van passar a dir-se innovadores. No podia ser d’una altra manera, atés que Alfred Peris em va proposar escriure sobre aquest mateix tema, per al llibret de la seua comissió, just després que m’haguera posat jo en contacte amb Javier Mozas, documentalista, bibliotecari i arxiver que ho va ser de la Junta Central Fallera, a més de membre de l’Associació d’Estudis Fallers i una de les persones que millor coneixen la història de les falles de València, al qual vaig acudir a la recerca d’informació per a un projecte del grup d’investigació de la UPV del qual sóc investigador principal sobre, precisament, els premis convocats per l’Ajuntament de València sota aquesta mateixa modalitat. Si explique això és perquè les dades que Javier Mozas em va facilitar, molt generosament per cert, anaven acompanyades d’un comentari que em va semblar molt encertat en referència al que entendràn per “innovació” cadascun dels organismes, institucions o empreses que al llarg dels últims trenta anys han patrocinat els diversos concursos que s’han convocat per a premiar a les falles més innovadores. Així doncs, i per a aclarir-me a mi mateix abans que per tractar de convéncer a ningú de res, el present text vol reflexionar, deia, sobre quins seran aquelles qualitats distintives d’una tipologia de falla als artífexs de la qual cal suposar, com als protagonistes de les novel·les d’aventures de la nostra infantesa, endinsant-se mes enllà de qualsevol dels territoris ja explorats pels seus coetanis en el món de les falles.

Servint-nos d’aquesta metàfora aventurera, un primer motiu de reflexió podria ser el de parar-nos a pensar si aquestes sendes inèdites haurien de ser considerades, retrospectivament, com a camins aplanats als seus possibles epígons per alguns visionaris avançats al seu temps. Perquè si alguna cosa ens ensenya la història de qualsevol de les arts a la qual parem atenció, és que l’aventurar-se per terrenys inèdits no sempre ha garantit una valoració positiva en totes les èpoques. Més aviat al contrari, ja siga per prejudicis, o per tractar-se d’alguna transgressió massa radical, la majoria d’obres d’art que en altres èpoques van destacar per la seua originalitat a penes van rebre en el seu moment una altra cosa que el rebuig més absolut. Aquest va ser el cas de no pocs pintors menyspreats durant décades i reivindicats segles després pel seu singular talent, de els quals El Greco o Vermeer de Delft serien dos coneguts exemples, igual que ho són, per altres motius, tantes dones artistes oblidades fins fa ben poc per la història de l’art. Aquests eren els costos als quals s’exposaven els qui, aventurant-se per sendes desconegudes fins llavors, acabaven per apartar-se de la ruta traçada per la força dels costums, per l’acord tàcit de la tradició, per la normativa o el cànon, o fins i tot per la pròpia llei. I sembla lògic pensar que aquestos costos van anar disminuint conforme augmentava la llibertat de pensament en la societat que els havia de valorar. En una societat com la nostra, per exemple, tenim assumit que, almenys en teoria, l’originalitat és una qualitat intrínseca de les obres d’art contemporani, i amb la mateixa lògica donem per fet que la llibertat creativa de la qual gaudeix hui qualsevol artista faller és infinita, almenys en comparació amb la que poguera permetre’s un artesà faller dels quals van haver d’aprendre el seu ofici en l’ambient gremial d’una societat marcadament conservadora. A aquest respecte, un segon motiu de reflexió sobre les falles innovadores ens el donaria el ser una mica més conscients de les dificultats que travessa el gremi faller, malgrat la suposada llibertat que en l’actualitat li atribuïm, en permanent equilibri entre la tradició a preservar i la renovació que els temps exigeixen, en comparació també amb els artistes plàstics,

-Giovanni Nardín. Falla Ripalda-Beneficència-Sant Ramón (1er Premi Falles Experimentals 2016). Foto Leo Gómez

dissenyadors gràfics, il·lustradors, o arquitectes que, cadascú des del seu particular àmbit creatiu, ens hem anat animant a plantejar la nostra particular visió alternativa de com haguera de ser una falla. Però com tant els uns com els altres treballem per encàrrec, i per a rebre encàrrecs hem de fer-nos amb un nom, al final ens trobem amb què hi ha qui signa la seua obra com qui signa una falla d’autor, la qual cosa potser pot emparentar-se amb l’antiga idea del geni artístic, hereua del Romanticisme, a la qual feia al·lusió l’artista Bruce Nauman en una peça seua de 1968, consistent en un rètol de neó on estava escrit que el vertader artista és com un médium que transmet veritats místiques des del seu inesgotable món interior. Només que, i d’ací en realitat nostre segon motiu de reflexió, la ironia que destil·la la frase de Nauman a penes és perceptible en les propostes innovadores de hui dia. D’altra banda, i dit siga amb la deguda perspectiva, pel que fa a la història de les falles, com ocorre amb tot coneixement humà, les condicions de possibilitat de l’aventura innovadora solen vindre determinades algunes vegades pel grau de llibertat d’una societat, com deiem, o pels canvis en la manera de mirar les imàgens, per exemple, però altres vegades les innovacions vénen determinades per avanços d’ordre tecnològic. De manera que, a part del molt o poc innovador que resulte el que cada any hi haja premis dedicats a la falles innovadores, un tercer motiu de reflexió ens el donaria l’ocupar-nos a diferenciar, quant

Jaume Chornet i Leo Gómez. Exterior i muntatge de l’interior. Falla UPV 2014. Fotos Leo Gómez

a aquestos premis, els avanços purament formals d’aquells que siguen d’ordre conceptual. Entre les innovacions derivades dels avanços tecnològics va estar, per exemple, la incorporació de productes industrials com la fibra de vidre i la resina de polièster als processos constructius fallers, per a reforçar zones de tensió i evitar possible fractura en els monuments més grans, i molt particularment del poliestiré expandit, un material que s’ha fet indispensable en quasi tots els tallers fallers des que Vicent Almela i Miguel Santaeulalia van començar a utilitzar-lo a la fi dels huitanta. Des de llavors, i malgrat la seua extrema toxicitat en cremarse, s’ha tornat el material principal en la construcció de falles, pel fet que permet concebre grans volúmens amb poc pes, i al fet que amb les degudes eines es podia en aquells dies tallar, esculpir i escatar manualment amb relativa rapidesa, i en l’actualitat mecanitzar automàticament amb l’ajuda d’algun programari de modelatge en 3-D, i màquines de tall i fresat amb control numèric automatitzat. Quant a les innovacions conceptuals derivades dels canvis culturals i les noves maneres de mirar les imatges, estaría el dret de cada nova generació a (per no dir l’obligació de) qüestionar els estàndards previs que mancant un millor nom denominem convencionals, entenent aquests com la suma de tot el que hagen sigut les falles del passat, en el seu fons i en la seua forma, durant els últims cent cinquanta anys. Només que entendre les falles convencionals d’aquesta manera no deixa de ser problemàtic, ja que, com bé sabem, en segle i mig no hi ha hagut un únic tipus de falla hegemònica. Ni tan sols durant els quaranta anys de la dictadura franquista. O, si n’hi va haver, sempre va haver-hi també qui va saber eixirse per la tangent i presentar alguna cosa diferent al que oficialment s’incentivara. Recordem, si no, la falla

plantada en la llavors dita Plaza del Caudillo per Josep Barea, en l’any 1967, i titulada Els que és posen els botes, consistens en una caixa de sabates amb una enorme bota gastada damunt. O pensem en el Cavall de Troia de 25 metres d’altura plantat en el mateix lloc, quatre anys abans, per Ricardo Rubert. O, per no esmentar el cas més obvi, que seria la falla dissenyada per Salvador Dalí en 1954, i realitzada per l’artista faller Octavio Vicent, recordem-nos d’algunes de les propostes del mestre Vicente Luna a mitjan setanta. Res que veure, per descomptat, amb les últimes falles que, ja en democràcia, va plantar Alfredo Ruiz Ferrer abans del seu retir, com aquella que va idear per a la comissió Mossén Sorell-Corona, en l’any 2008, i a la qual el crític d’art Rafael Prats Rivelles va arribar a comparar amb les obres de l’artista Claes Oldenburg, en tractar-se d’un tascó roig en forma de paralelepípet de 14 metres de llarg, monocroma, i en la qual es podíen llegir tres paraules: concepte, percepte, i afecte. Només que Alfredo Ruiz era un corredor en solitari, i ara els runners han aprés a organitzar-se a poc a poc i són ja legió. En qualsevol cas, la comparació entre falles convencionals i innovadores el que permet és constatar que, hui dia, fins als artistes fallers mes reticents a les novetats han acabat per assumir riscos estilístics cada vegada majors amb l’ajuda d’especialistes en l’ús de les eines que està portant amb si la revolució digital. Gràcies a això s’està donant, per fi, la desitjada sinergia entre els qui posseeixen ple domini sobre l’art de fer falles, deguts a l’experiència dels anys d’ofici acumulats a la seua esquena, i els qui posseeixen els coneixements necessaris per a alçar estructures arquitectòniques complexes, o per a economitzar els processos de translació de mesures en els canvis d’escala. Només que parlar ací d’innovació, encara que n’hi haja, tampoc sabem si estaria justificat plenament,

Jaume Chornet i Leo Gómez. Falla Infantil UPV 2017. 1er Premi Falles Experimentals Secció Infantil. Foto Mª Jesús Parada

atés que l’ús de la mecanització informatitzada ja no és una excepció en la indústria fallera, sinó la regla. Per contra, i paradoxalment, entre les falles que es reivindiquen a si mateixes com a innovadores, solen trobar-se monuments realitzats amb materials i processos de treball més tradicionals, de els quals l’ús de la fusta i del cartó, rígid o corrugat, gaudeixen d’especial preferència per la seua versa tilitat i calidesa. Pel mateix motiu que, en definitiva, s’ha estés l’ús de la vareta, deixant-la a la vista, a la manera que Manolo García fera l’any 2002, amb evident èxit, en una Foguera d’Alacant. I siga perquè el cartó i la fusta es venen en taulers, perfils i tubs, siga perquè els qui els usen tampoc és que tinguen especials destreses a l’hora de modelar, o com a comprensible reacció a l’excés de barroquisme ornamental de les falles convencionals, en els resultats de les falles innovadores sol observarse un predomini de la línia recta sobre la corba, i de la forma geomètrica sobre l’orgànica. El que ens porta a un nou motiu de reflexió, si es vol, i aquesta vegada sobre el propi significat del que és una falla.

Jaume Chornet, Leo Gómez i Pedro Cabezos. Exterior i interior Falla UPV 2016. Fotos Leo Gómez

Perquè, ni la cerca de formes estèticament interessants com una fi en si mateix, ni l’ajuda que ens brinda la tecnología per a fer-les, haurien de portar-nos a oblidar que, a part d’una sèrie de volums de grandària més o menys monumental de caràcter efímer, una falla sempre va ser, o almenys aquesta era la seua raó de ser en origen, la sàtira de l’actualitat. I no hauríem d’oblidar-ho perquè, pensem, entendre les falles com una forma d’expressió de la sàtira, abans que qualsevol altra cosa, és el mateix que pensar en qui s’encarregue de fer-les com en una persona atenta a l’ací i l’ara en què li ha tocat viure, i en contínua alerta a l’hora de captar d’un traç el que de ridículs tinguem, com a societat, tots nosaltres. És a dir, que entendre una falla com a monument satíric pressuposa considerar a l’artista faller com un testimoni del seu temps, i a la falla com un document d’època. I encara que sabem que hui vivim una hipertròfia d’imatges que ens arriben des d’infinitat de dispositius en xarxa, i també sabem de l’anacrònic que resulta jutjar formes de pensar del passat des del punt de vista del present, les imàgens que perviuen

Jaume Chornet, Leo Gómez i Pedro Cabezos. Falla UPV 2016. Foto MAO

d’altres époques són indicis de maneres de fer i pensar tan diferents en moltes coses, i tan similars en altres al que nosaltres som, que bé poden servir-nos de lliçó i de guía d’allò al que volguém, o no, aspirar com a societat. Des d’aquest punt de vista, potser no fora del tot innovador, encara que sí més que interessant sociològicament, replicar alguna falla antiga, emulant als inefables ninots caricaturescos del gran Juan Huerta, o del mateix Alfredo Ruiz, si és que algú decidira aventurar-se en el que d’aprofitable tingueren les falles del passat, i fora a més capaç d’aconseguir semblant soltesa i gràcia en el disseny i el modelatge dels personatges. I una mica d’aqueixa hibridació entre un aprenentatge del passat ben aprofitat i una visió personal i sense prejudicis del que haurien de ser les falles en el present el trobem, per exemple, en les propostes d’Anna Ruiz i Giovanni Nardín. Malgrat que no consideren imprescindible l’humor en les falles. El problema és que molts altres artistes que s’identifiquen amb el concepte de falles innovadores manegen uns referents que, més que dialogar o confrontar amb la pròpia tradició fallera, recreen mons provinents de la il·lustració, del disseny gràfic, de l’arquitectura, o semblen treballar sota la influència de l’art de les avantguardes de principis del segle XX. Així, l’assumpció dels ensenyaments del constructivisme rus i de la Bauhaus, en el millor dels casos, i la tirada pel postulat minimalista del “menys és mes” i la depuració formal extrema, porta a una síntesi dels volums en la qual l’eliminació del anecdòtic ha fet que el referent figuratiu quasi haja desaparegut per complet. I juntament amb el referent figuratiu, també els ninots caricaturescos, i amb ells la sàtira, i

tota referència a aquest germà pobre de les categories estètiques que és el grotesc, sempre a un pas del ridícul i, com bé va saber veure John Ruskin fa més d’un segle, mesclant el lleig, el temible i el risible en una mescla com menys inquietant. No deixa de ser curiós, no obstant això, que a penes es prenguen hui com a referents altres pràctiques avantguardistes tan subversives com, per exemple, el ready-made o el collage, dues formes més que adequades d’introduir fragments de realitat en l’espai de la representació. En el nostre cas, Jaume Chornet i jo, durant els anys en què ens hem ocupat d’idear i coordinar la realització de la falla de la Universitat Politècnica, mai menyspreem la possibilitat de carregar de significat alguns racons dels nostres monuments efímers amb les connotacions que portaven amb si quants objectes oposats ens cridaren l’atenció en el Rastre, al carrer, o dins del got d’aigua al costat de la tauleta de nit d’alguna amable anciana. També hem posat en pràctica sovint, no sempre de forma conscient, diferents tècniques que ja els surrealistes assajaven com a part d’un joc destinat a véncer la por a enfrontar-se amb la fulla en blanc, a més de procurar donar cabuda, quan féiem, a l’humor negre i a l’absurd. Pel mateix, i potser a causa de la nostra particular formació acadèmica, hem tingut molt presents les conseqüències derivades de la deconstrucció de la figura humana com a referent figuratiu en l’art modern, o de la pèrdua del pedestal en l’escultura del segle XX. D’ací el nostre desig per que les nostres falles foren, més que una acumulació de volums que s’envolten, una estructura tridimensional transitable de la qual l’espectador formara part, i que poguera experimentar interactuant en ella amb tot el seu cos.

Encara que falles transitables o que busquen la interactivitat de l’espectador hi ha unes altres, és clar. I un bon exemple de com fer participar a l’espectador d’un espai “relacional” comú, i que el senta com a seu, el tenim en la proposta que va fer Fermín Jiménez Landa per a la falla Mossén Sorell-Corona en 2018, en aconseguir involucrar a tota la comissió per a mantindre entre tots encesos, durant un any sencer, els calius de la flama última de la falla de l’any anterior. El monument en si, construït amb la complicitat habitual pel Taller de Manolo Martín, era com un edifici a escala reduïda en l’interior del qual només hi havia una habitació amb un llit i una estufa, si no recorde malament. El parc del mobiliari contrastava amb la potència conceptual de la idea. Perquè a ningú se li pot escapar el sentit poètic d’una proposta el lema de la qual era “Salvar el foc”, tal com diuen que va dir Jean Cocteau als periodistes quan li van preguntar pel que salvaria del Museu del Prado si s’incendiara. Heus ací un últim motiu de reflexió, i amb ell acabe. En una societat amb llibertat de pensament sempre hi haurà qui ens faça dubtar de les imatges del museu, del discurs del poder, i de les idees preconcebudes.

Fermín Jiménez Landa. Salvem el foc, 2017. Maqueta de la falla Mossén Sorell-Corona 2017

I com a tots ens agraden els jocs de construcció i els desmuntables de fusta o cartó, benvingudes siguen les falles innovadores, en aquest sentit. Al fi i a la cap, es tracta de donar un bufe d’aire fresc a una festa en la qual les falles convencionals, en la seua translació del paper (o de la maqueta de fang) al bloc de poliespàn semblen estar perdent, en el seu canvi d’escala, una mica d’ànima, de cor i de vida. Per no parlar de la seua mordent satírica, ara que la llibertat d’expressió està a la mercè dels qui s’ofenen per tot. La qual cosa ens sembla una pena. Més encara hui, quan el triomf de la posveritat sembla confirmar que a ningú li importa ja si el vertader artista és capaç de dir, o no, veritats místiques o de qualsevol altre tipus. I és que, al marge ja del que cadascun entenga per innovació, caldria preguntar-se sense cap ironia: hi haurà algú ací fora capaç de programar un robot amb la inspiració suficient com per a explicar-nos amb un mínim de gràcia la veritat de tanta impostura?

Visita el enlace para el artículo en castellano.

LA CONSERVACIÓ DEL PATRIMONI NATURAL VICENT CRESPO I VALLET

’agost 2018 vam patir un gran incendi forestal a les comarques de La Safor i La Vall d’Albaida, afectant els termes municipals de Gandia, Llutxent, Barx, Pinet, Ador i Quatretonda. El 2019 els incendis continuaren i no només al nostre País.

Aquest incendi va tindre gran repercussió mediàtica per l’extensió, més de 3000 Ha cremades, però sobretot per l’afecció d’urbanitzacions i vivendes disseminades que en molts casos queden embegudes dintre de les pinades. Aquesta circumstància provocà l’evacuar al voltant de 2500 persones. Per què aquest incendi es desenvolupà amb tanta virulència? Perquè hi van haver tantes vivendes potencialment afectades? Si s’hagueren destinat més mitjans des de l’inici de l’incendi s’haguera controlat abans? No és aquest cas una excepció la forma de comportarse el foc. Recentment tenim els exemples dels incendis de Galícia i Portugal i també a l’altra banda del planeta els d’Estats Units i d’Austràlia. Indubtablement la mà de l’home està darrere d’aquests desenvolupaments tan agressius i poc es pot fer quan un incendi no s’extingix als seus inicis. Tornant a l’incendi de Llutxent, es produïx en un dia amb temperatures al voltant de 40ºC, fortes ratxes de vent i una humitat relativa baixa, que són circumstàncies comunes a tots els grans incendis forestals, i a més a més amb inestabilitat atmosfèrica que provoca canvis erràtics en la direcció del vent a banda de l’aparell elèctric, que és la causa de l’inici de l’incendi i de nombrosos focus secundaris. Per si fora poc l’incendi es produïx després d’un llarg període de sequera, per tant el combustible es trobava totalment disponible. A més a més es produiren 11 incendis simultanis a la província de València.

I perquè afirme que la mà de l’home té a vore amb el desenvolupament tan destructiu dels incendis? D’una banda la falta de planificació urbanística d’anys enrere fa que hi trobem urbanitzacions amb dubtosa seguretat davant d’un incendi forestal, moltes d’elles amb una sola via d’accés que es pot vore compromesa en cas d’incendi i cases disseminades pel bosc que poden passar desapercebudes. Aquesta circumstància fa que en molts casos s’hagen de destinar recursos a la seua defensa en cas d’incendi i en alguns casos siga inviable la defensa d’aquestes cases. Tot açò implica canvis en l’estratègia de lluita contra l’incendi. D’altra banda les espècies que configuren els nostres boscos, principalment matolls com romaní i coscoll i coníferes com els pins, són molt pirofòriques. Aquestes espècies apareixen de repoblacions naturals o en alguns casos dutes a terme per alguna administració després de grans incendis. I no és que estiga mal fet, ja que el pi és un arbre que es desenvolupa molt apressa, però aquesta actuació caldria que anara acompanyada d’altra posterior d’aclarit quan el bosc és adult i de substitució de pins per altres espècies frondoses com la carrasca o la surera que tarden més a desenvoluparse però tenen un comportament millor davant d’un incendi. Aquesta darrera actuació mai arriba. I per últim, a dia de hui, supose que tot el món llevat de Trump, Rajoy i el seu cosí, sap que aquest comportament extrem del clima, que evidentment afecta al comportament dels incendis forestals, és conseqüència del canvi climàtic. Què es podria fer per millorar les condicions que provoquen aquest tipus d’incendis tan devastadors? Les solucions passen per la prevenció, però el problema és com en molts altres casos que calen inversions molt grans i els resultats no són visibles a curt termini. És cert que es destinen molts recursos a l’extinció d’incendis i a la vigilància, però a banda caldrien altres actuacions,com poden ser:

-Canvis en la legislació que obliguen a les urbanitzacions i vivendes situades en zones forestals a mantenir franges de terreny netes de vegetació i almenys dues vies d’accés. -Un disseny adequat dels nostres boscos i el corresponent manteniment. -Un canvi en la mentalitat de la població en general, però sobretot dels polítics, perquè impulsen polítiques de lluita decidida contra el canvi climàtic que obliguen a tots els països i no es queden en una declaració de voluntats en una cimera. Evidentment tot açò suposa unes grans inversions inicials, però també es gasten molts diners per a combatre els incendis i posteriorment en la recuperació de boscos, infraestructures, indemnitzacions, subvencions... Si comptem tot potser la inversió no siga tant gran com sembla, sobre tot si tenim en compte el benefici ecològic a la societat. Personalment pense que hem rebut un patrimoni natural que tenim l’obligació de conservar perquè les generacions futures també puguen gaudir-lo, però no estem fent-ho gens bé.

QUÈ FAS AL CAMP? LEO FONT I HERNÁNDEZ FANI CRIADO I RIPOLL

Perquè els valencians volem els nostres productes del camp, volem horta, volem natura.

om sabeu el santjoan de l’any passat va ser un posicionament pels productes de proximitat, ecosostenibles i en la línia del que se’n diu quilòmetre zero. Sense la ferma actitud i el compromís del nostre company Sergi Oliver no hauria estat possible i vam aconseguir un excel·lent torrada de verdures totes del poble i comprades directament als llauradors, i uns embotits elaborats per una carnisseria també de Cullera. El Sergi és llaurador per plaer, té un tros de terra al Brosquil i quan en parla del que hi fa, el gris blavenc dels seus ulls es fa més blau que no gris i el seu somriure més ample i contagiós. A més a més és un patidor pel seu amic el Xúquer i sempre ens està recordant com necessita del compromís de tots nosaltres, la societat sencera i les institucions, per curar-se del mal que pateix: el Xúquer que apareix a tants poemes des dels poetes àrabs com una font de paradís terrenal, des de fa ja massa anys, és maltractat i venut com mercaderia capitalista suposadament per ajudar l’horta d’indrets on el conreu hauria de ser de secà. Aquest és un altre tema del que en Sergi ens ha parlat en anteriors llibrets i tornem al que ara ens duu a parlar amb un altre company, Leo Font, del qual llegireu una mena d’entrevista ací mateix i que té molta molla per a reflexionar. Què fas al Camp? Sóc llaurador a temps parcial des de que jo recorde. Tant els meus germans com jo seguim la tradició familiar heretada de mon pare que ens va ensenyar des de ben menuts l’ofici que aleshores ja l’anàvem compaginant amb els estudis. Quin tipus de conreu? En l’actualitat he diversificat el conreu i ara en aquests moments tinc taronges de mitja temporada, taronges més tardanes, magranes primerenques i pomelos, també he sigut arrosser fa ja uns anys.Fins ara ho

havia fet amb la modalitat de cultiu tradicional i lluita integrada, i en 2018 he començat la conversió a cultiu ecològic de dues parcel·les amb l’objectiu de passar-ho tot a ecològic el més aviat possible. El passar-ho tot a ecològic es una fita que m’he marcat i que suposa un procés adaptació que implica un canvi de mentalitat i de tècniques de conreu respectuoses amb el medi ambient,amb la finalitat d’obtenir uns productes del camp de màxima qualitat i saludables per al consumidor. Tot aquest procés està supervisat pel Comité d’Agricultura Ecològica (CAECV) que és l’Autoritat de Control encarregada de certificar els productes agroalimentaris ecològics d’origen vegetal o animal, transformats o no. Ho fas per tradició? Per necessitat econòmica? Per llegat familiar? Per motius personals que et fan la vida més plena? El ser llaurador per a mi suposa una barreja de sentiments per una banda la tradició familiar, allò que has mamat a casa i què fa què et mantinga connectat a la terra. Una cosa porta l’altra i això feu que acabara estudiant enginyeria agrícola. Açò també m’ha suposat un compromís en intentar fer les coses millor, la recerca de noves tècniques i la millora dels resultats. Evidentment, si tot això va acompanyat d’un rendiment econòmic i et suposa un complement fa que la flama es mantinga encesa. No cal dir que quan has nascut en una família agrícola que a banda de transmetre’t l’estima per la terra et transmeten unes explotacions agrícoles amb mes o menys infraestructures, unes eines i maquinaria per a portar-les endavant fan que tot sigauna miqueta més fàcil. Perquè t’hauria agradat viure d’això? Porte des de sempre sent llaurador a temps parcial, primer pels estudis i després per la meua feina però sempre he tingut al cap que acabaré sent llaurador de ple, fins ara per circumstancies diverses no ho he pogut aconseguir, però sempre ho tinc present... pot ser ho tinguem en l’ADN o ens va picar algun insecte de menuts.

Penses que val la pena? Fins ara sempre he tingut clar que les coses s’han de fer ben fetes, que com en qualsevol faceta de la vida ja siga laboral o d’oci s’han de fer amb passió i has de tindre il·lusió per fer-les, en el moment que aquestes es perden no paga la pena seguir i jo fins ara no les he perdut. Es molt el que el camp m’aporta i no parlem només en termes econòmics. T’imagines Cullera sense Camp? No me l’imagine o no me la vull imaginar, no seria el meu poble, el poble que jo he conegut, els indrets que jo he conegut, sense la gent del camp que jo he conegut, amb les seues virtuts i els seus defectes, el seu parlar, el seu llenguatge... es perdria una gran part de la nostra historia com a poble. No m’imagine no sentir l’olor a flor de taronger des del poble les nits de primavera, ni la dels arrossars en estiu... Cullera, malgrat el que ara coneixem, ha sigut un poble eminentment agrícola i pescador, el sector agrícola ha tingut un pes molt important en l’economia del poble al llarg de la seua història. Moltes famílies del poble han tingutterra i han viscut d’elles fent que molts pogueren viure més o menys bé i pagar el estudis dels seus fills. L’agricultura directament o indirecta ha donat feina a molta gent des de jornalers, esporgadors, collidors, treballadors-es de magatzem, transportistes, etc. Encara hui molta gent segueix vivint de l’agricultura, o almenys parcialment. No puc/vull imaginar-me el meu poble sense camp. Com veus el futur? En estos moments estem vivint un dels moment més crítics que hem viscut mai el llauradors, especialment en el sector dels cítrics. A les ja temudes adversitats climatològiques i plagues a les que estem exposats de forma habitual avui ens amenaça la competència de les importacions de fruita de tercers països de fora de la Unió Europea. És evident que el sector citrícola valencià té unes característiques pròpies molt especials, amb un minifundisme molt acusat que fa què no es puga desenvolupar com ho poden fer les grans explotacions en mans de empreses i multinacionals amb molta capacitat econòmica per

a invertir i transformar-les adaptant-les a les noves tecnologies i a les noves demandes dels mercats. Però tot i això, fins ara,podíem ser competitius dins de la UE. Ara el panorama ha canviat dràsticament per culpa de l’acord de comerç i cooperació entre la UE y Sudàfrica, Egipte i Turquia. Un acord aprovat a Brussel·les amb els vots a favor del PP, UPyD i l’abstenció del PSOE que feu possible la seua aplicació. Què ha suposat aquets acord per a la nostra citricultura? En primer lloc, com sempre, ser moneda de canvi per a que les empreses europees puguen vendre el seus productes a Sudàfrica especialment les Alemanyes (cotxes, maquinària, etc) o espanyoles com per exemple Iberdrola que darrerament ha presenta un projecte d’instal·lació de plaques fotovoltaiques a Sudàfrica. (pot ser ara s’entén millor perquè el polítics espanyols votaren a favor de l’acord especialment si veiem on solen acabar molts d’ells d’assessors, o bé d’on tenen accions). En segon lloc, fer que les grans explotacions sudafricanes en mans d’empreses i empresaris europeus (holandesos, alemanys, ...) plantades de cítrics puguen vendre el seu producte a Europa solapant-se amb les nostres taronges. Evidentment no cal parlar de les condicions laborals dels treballadors sud-africans i de la normativa fitosanitària que apliquen (res a veure amb les que ens exigeixen al llauradors europeus). Això ha suposat una forta davallada de preus degut al col·lapse produït per la gran entrada de taronges a Europa procedents Sudàfrica pel port de Rotterdam, a més de les procedents de Turquia, Egipte i el Marroc. Després de molts anys les taronges valencianes primerenques i de mitja estació s’han quedat a l’arbre per la falta de eixida, pels preus tan baixos que no compensa la seua collida, i per a rematar-ho les fortes pluges que varen llençar a perdre molta de la producció. Ara el futur és una incògnita, si no s’actua ràpid i s’aconsegueixen aplicar les clàusules de salvaguarda per a l’agricultura mediterrània en pocs anys s’alliberaran les importacions i serà la mort definitiva de la citricultura tal i com l’hem conegut fins ara, i amb ella tot el sector i la cadena implicada que viu de la taronja. Caldrà lluitar fins a les darreres conseqüències per salvar el nostre camp. També cal fer autocrítica i pensar que no podem mantenir sistemes productius de sempre per a poder competir en l’època actual, és molt important la renovació continua del camp valencià si volem ser competitius i per això calen polítiques que ho afavoresquen.

Què li diries a una persona jove que no té experiència? En primer lloc li diria que es forme i quan més millor, els estudis i la formació son fonamentals per a poder fer una agricultura competitiva que puga sobreviure en els temps que corren, ja siga amb l’agricultura convencional o be l’ecològica cal estar el més format possible. En segon lloc li diria que per a mipot ser siga l’ofici més bonic del mon, però com tot, cal dedicació i intentar fer les coses ben fetes per a obtenir uns bons productes. Aquest ofici comporta una llibertat com pocs, pots organitzar-te com vulgues amb llibertat d’horaris, ara no pots dormir-te perquè el temps no perdona. Què demanaries als polítics? Als polítics que ens representen els demanaria l’obligació i compromís de defensa dels nostres interessos. És vergonyós veure com polítics valenciansvotaren a favor de l’acord amb Sudàfrica, conscientment o inconscientment, i després tots(PP, PSOE, PODEMOS) el ratificaren votant en contra d’una proposta de Compromís de no ratificació de l’acord al senat espanyol aquest mateix any, quan alertava que l’acord seria letal per a la citricultura valenciana. Ara el problema ja el tenim ací, i una vegada fet el mal demanaria que actuen amb urgència per a poder aplicar les clàusules de salvaguarda com a intent de salvar un sistema productiu que en pocs anys pot desaparèixer tal i com el coneixem, amb les nefastes conseqüències econòmiques que tindrà sobre les nostres comarques. I a la societat en general? La societat deu ser conscient del que suposa el consum de productes saludables i de qualitat, a més és important a l’hora de consumir productes tindre en compte la seu petjada de carboni. Moltes vegades no som conscients del que suposa portar un producte fresc des de l’altra part del món que per a poder arribar ací ha hagut de fer milers de kilòmetres, ha sigut collit abans d’hora sense el grau de maduresa que caldria,ha hagut de ser tractat amb productes químics per a la seua conservació,... Tot això independentment del preu a que puga ser pagat té un cost mediambiental elevadíssim, un cost que el nostre planeta no es pot permetre per molt de temps.

Cal canviar els hàbits de consum,és important el consums de productes sans i de proximitat. La meua aposta va per l’Agricultura Ecològica, denominada també biològica, que és un sistema de producció i elaboració que té com a objectiul’obtenció d’aliments d’òptima qualitat, organolèptica i lliures de residus, de manera que minimitza l’impacte humà en el medi ambient. Utilitza els recursos naturals de manera òptima i contribueix, així, a preservar la biodiversitat vegetal i animal. Aposta també per impulsar el desenvolupament local sostenible de la zona. Tot això suposa recórrer a la naturalesa sense haver de trencar el seu cicle biològic, és a dir, extraure de la terra el que la terra és capaç de donar sense sobre explotar-la amb l’ús de substàncies contaminants. Quina mena de sentiment o de sensació t’abasta quan hi treballes? Si tot va bé, què et reporta personalment ?(no en l’aspecte econòmic vull dir) No seria capaç de descriure la sensació que suposa quan treballes la terra i ella etretorna els seus fruits. Estar en un entorn natural, envoltat de vegetació, flora i fauna autòctona que coneixem i d’altra que se’n incorpora de nova, estar a l’aire lliure, al sol, sentir el vent, la calor, el fred, la pluja, els olors, veure com va canviant el paisatge i evolucionant en qüestió de dies, mesos, estacions... A banda de l’aspecte econòmic és tot un grapat de sensacions que fan que quan no estàs al camp trobes la necessitat de anar-hi, encara que no hi vages a fer res, només a pegar una ullada i observar com va evolucionant tot. Feia mesos que havia intentat xarrar amb llauradors de Cullera que s’hi dediquen al camp com a ofici, que en viuen o ho intenten del que fan a les terres que tenen. No m’ho van posar gens fàcil. Supose que pels delicats temps que està passant la taronja i que fa de tro final que ha acabat amb la paciència de molts. Em van dir que no m’agradaria el que escoltaria, que no tenien temps. Només cal afegir el resultat del destrellat i menyspreu que els polítics han fet de l’agricultura valenciana des que amb el turisme i la construcció se’ls aparegueren a meitat del segle passat com una gallina d’ous d’or, i se’ls entén. No tinc res en contra d’un turisme respectuós i de qualitat ni de la

construcció amb seny per afavorir-lo però no ha estat aquest el resultat al nostre terme. La majoria de les nostres platges es queden sense sol només comença la vesprada i quan encara en quedarien moltes hores si no ho impedira la barrera lletjona de primera línia i no cal ni dir de moltíssimes de les terres d’horta del terme així com de tarongerars. No trobeu a faltar les tomaqueres de l’estiu? Volem un terme de terra fèrtil soterrada pel ciment per a xalets dels qui no entenen que dinem entre les dues i les tres de la vesprada i que l’esmorzar de cap de setmana amb amics o en vacances és sagrat? Volem més torres d’apartaments en un poble on només hi ha vida tres mesos a l’any? Volem taronges de Sudàfrica perquè es facen rics Iberdrola i els amics sense que aqueix país millore el benestar dels qui hi són nadius? Volem verdures d’hivernacles transportades des de mils i mils de quilòmetres? Volem que el jovent abandone el poble i que no tinga l’oportunitat de triar el continuar amb l’ofici dels avis? No seria també una bona manera d’invertir en la nostra qualitat de vida i de donar faena i beneficis al poble, el fer que es recuperara l’agricultura per les nostres contrades amb el RESPECTE i la DIGNITAT que es mereixen les persones que ens ofereixen, a més de la faena ben feta, l’amor amb què produeixen el que ens alimenta? I si a més a més fora agricultura ecològica? De segur que també seria un atractiu per a turisme de qualitat, no? A més clar d’afavorir-nos nosaltres mateix. Volem els valencians ser només rebedors de qui busca el bon clima (que no sabem quant de temps més durarà si no parem el que produeix el canvi climàtic)? Volem perdre l’autosuficiència del que posem a taula? Volem fer paelles amb bajoquetes de textura de plàstic? Volem renunciar a l’aroma d’una bona tomaca que en obrir-la amb la faqueta ja alimenta? Volem oblidar-nos del perfum de la tarongina?

QUÈ VOLEU ELS VALENCIANS? MORIREU O NO MORIREU? GABRIEL SAPIÑA I BERTOMEU

osé Luis, el «Chino», fou mestre d’escola meu allà pel començament dels anys 80, prim, madrileny i comunista. Els nous temps democràtics es trobaven en la seua infantesa i tot feia olor a nou i semblava apassionant. Al col·legi ens impartien una nova assignatura: «Història del País València», un avorriment de matèria. Com que no en teníem prou amb la història i la geografia de «Una, grande y libre», ara, ens afegien altre cudol per aprendre amb uns fets i uns llocs del quals mai havia escoltat parlar-ne fins aleshores. El «Chino» s’encarregava d’explicar-nos qui era Tirant Lo Blanc i que el nostre territori tenia molta diversitat geomorfològica i per conèixer-la agrupàvem les terres en comarques, i tot allò ens ho explicava en castellà. Era un bon mestre. Realment, a l’assignatura no se li donava molta importància, però de tant en tant el «Chino» ens volia controlar i ens avaluava amb exàmens senzills. En un d’ells, ens manà desenvolupar la següent qüestió «Què voleu els valencians?» Quina ximpleria! Aquest castellanet volia burlar-se? De tota manera pensava esplaiar-me en la resposta. Agafí llapis i comencí a escriure... «Els valencians som més festers que ningú, volem anar de festa, volem ser fallers, volem anar de paella, beure cassalla i jugar al truc, volem taronges i tomaques del «terreno» i que els madrilenys no ens les furtem. I també volem parlar valencià» Pensava que la resposta era encertada i resumia perfectament el que ens agradava als valencians. La sorpresa vingué quan al corregir l’examen comproví que tenia un zero redó com una pilota en eixa pregunta. Com podia ser? Tocava aixecar la mà i queixar-se.

- José Luis, ¿por qué me ha puesto un cero en esta pregunta? L’home es girà cap a mi amb els ulls com a plats i encesos en flama. - ¿Por qué te he puesto un cero? -inquirí de manera pausada i en un to de veu elevat-. Por ser un falso y un mentiroso. ¿Qué mierda me has contado? ¿Desde cuándo habéis querido hablar en valenciano? Todavía no he encontrado a nadie que me hable en su lengua habitual. - Es que mis padres siempre me han dicho que tengo que ser educado. Y si me hablan en castellano es de buena educación contestar en castellano. - ¿Buena educación? -la seva cara estava cada vegada més crispada i els crits ja es podien escoltar des del carrer-. Eso no es una buena educación, eso es una mierda de educación, eso es la regla número uno de la sumisión, de la aceptación de la dominación y la obediencia sin plantearse el porqué. Vivo aquí hace diez años, vine porque aquí se vive de cojones, buen clima, buen ambiente, no hay miseria... Y en diez años todavía no digo ni «bon dia» y no pasa nada de nada, me cago en vuestras costumbres y no pasa nada, soís todos unos orgullosos pusilánimes, cobardes. I si escucho a alguien hablar en valenciano y se lo recrimino, se caga encima y no vuelve a repetir. ¿Crees que merezco que seas educado conmigo? Yo sí que soy un maleducado, engreído y descortés y merezco ser castigado, quemado cual hereje. Comencí a tenir por d’aquell personatge, no entenia què em recriminava aquell home. La tensió provocà que als meus ulls començaren a acudir les primeres llàgrimes. La veu em tremolava. - Es que mis padres dicen que el castellano es más útil. Mi abuelo apenas sabía hablarlo y sólo pudo ser labrador. - ¿Sólo pudo ser labrador? -pegà dos cops de puny a la taula i s’aixecà escridassant com un possés- ¿Cómo se puede ser tan cazurro? Tú abuelo era el bueno, él estaba en posesión de la verdad, tú abuelo sería una de esas grandres personas que han hecho de este territorio un lugar fantástico para vivir, y sin saber otro idioma que el suyo. Por eso todos venimos hacia aquí, maestros, fontaneros, pintores, conserjes, guardias civiles...

Todos a València! Allá nos tratarán como reyes y nos comportaremos como nos de la gana... El castellano os empobrece y os divide como pueblo, deberíais olvidarlo, poneos una vacuna contra él, que os saliera un grano de sebo cada vez que lo habláis. Tú no serás labrador valenciano, tú, con suerte, serás camarero castellano. Un refrán popular vuestro dice «De fora vindrà qui de casa ens traurà». ¿Lo entiendes? Como a los negros, cualquier advenedizo palurdo os deslumbra y lo adoráis como al becerro dorado, os despoja de todas vuestras riquezas étnicas, os impone las suyas y vosotros permanecéis mansos impertérritos. Arribat aquest punt, l’angoixa i el plor descarnat s’havien apoderat de tot el meu cos, només volia anar a casa amb ma mare. Però no sé si me’n sortiria, el cabró del «Chino» continuava bramant encès en còlera, ara fins i tot m’apuntava amb el dit metrallant sense pietat el meu dèbil ser. - I por si no lo sabes, los madrileños no os robamos las naranjas y los tomates. Por la mierda de precio que cobráis por ellos, nos sale más a cuenta comprarlos que perder tiempo en robarlos. Te digo que en 20 o 30 años seréis la risa de España, os meteréis las naranjas por el culo. Traerán productos de todo el mundo y los veréis pasar por delante de vuestras narices sin mover un dedo. Jajajaja! -començà a riure com un boig posseït-... Lo único que sí que conservaréis es eso que llamáis «anar de festa», en eso reconozco que soís bastante cabezotas y duros. Jajajajajaja... M’havia pixat damunt, vaig eixir corrent de classe mentre el mestre no parava de riure. No parí fins arribar a casa. Contí els fets a ma mare, notí en ella una certa mirada dubitativa. - Com pot tenir tan poc trellat un mestre? Eixe xurret no sap res de nosaltres -sentencià mentre agafava una jaqueta i una bossa de mà. Espavila que anem a dinar a la falla. - És que és comunista anarquista sindicalista. Sembla prou intel·ligent, n’estàs segura que no sap el que diu?... La veritat és que per ser just, el «Chino» m’hauria d’haver posat al menys mig punt en la pregunta, potser estem perdent la llengua i les taronges, però reconegué que som uns festers.

ELS PAROTETS D’ANNA FRANCESCA CRIADO I RIPOLL

es de ben xiqueta, jugava amb tot tipus de material que li mostrara alguna possibilitat de jugar a donar forma a les seues inquietuds, papers trencats, trossets de fusta, pedretes amb forma, caixetes, els tovallons al calaix, les piràmides de gots al banc de la cuina quan els escurava... tot li valia. L’Anna venia d’una família nombrosa, tradicional i de gent treballadora, la majoria homes. Ara, ja mare de dos fills que amb el marit feien majoria de mascles també, continuava amb una vida senzilla: treballava de dependenta i portava casa. La seua vida interior però continuava amb la quimera de contradir la imatge de qui no la coneixia, de qui no sabia trobar-li a les ninetes com provocar que el seu parlar s’arrodonira i que la seua creativitat florira més que no el rutinari barret de poble; poble que, sense cap mena de dubte, s’estimava moltíssim. Tenia una mena d’equilibri entre la fresca innocència que rajava picaresca de quan en quan, i el profund malson de qui, en trobar les profundes carències de la humanitat, s’indigna, insulta i brama com una serval bèstia pels menystinguts, pels desafortunats, per les injustícies mundials i, no caldria ni dir-ho, per totes les dones de la història maltractades, ignorades o ensinistrades pel patriarcat. Perquè ella, abans que res, era dona. Tot això sempre sense pudor, convençuda de que si ho fas com saps i no pots més, això és el que val. Si ho fas bonament i amb gana, això és el que compta. Així era l’Anna. La vaig conéixer a la Falla. Ella ja hi portava anys quan jo comencí. Mai no l’havia vista i en un principi no coincidíem massa. Però com diu la saviesa popular: les ones van i vénen però la mar sempre és la mateixa i, totes dues, trobàrem un espai on nadar en la mateixa direcció. Em va sorprendre un dia d’arreplegada amb un regal que enlluerna l’escala de ca meua per les seues pinzellades i em vaig emocionar cercant en ella com treia la creativitat d’una manera natural amb “cosetes” que la relaxaven: m’agraden les manualitats em digué, em relaxen. Així és que quan necessitava alguna andròmina per estranya que pareguera o algun

objecte com roses de paper, rètols per a espais del cau faller, caps de ninots per a una obreta dels xiquets... sempre li ho demanava i l’Anna, ho feia. Sempre excel·lent. El cas és que en vindre la famosa recessió econòmica de primeries del segle XXI, la falla va tindre prou baixes i es notava als pressupostos, els monuments es ressentien i sobretot el de la comissió infantil de vegades patia massa retallada. Jo mateix vaig veure reduïda la meua jornada laboral al 50% i ella estigué sense faena una temporada. El temps passava i amb d’altres dones de la falla que les dues coneixíem, amb les casualitats i les aventures comunes, acabarem conformant una inefable barreja que resultà ser un bon cau de sentiments, ja sabeu com se la juguen de vegades aquestos però sempre trobàvem el camí redó. Aquell grup feia la maleta cada dos anys per anar on fora amb el propòsit de no perdre’s les unes a les altres i ara encara ho fem amb il·lusió a pesar de les tecles de l’edat. No és aquest el propòsit que m’ha dut a parlar de l’Anna, sí però la Falla. Un any, vam tindre la sort d’escoltar per a nosaltres, en acústic la nit de la Presentació, El país de l’olivera pel mateix Xavi Sarrià. Mesos abans, l’Anna m’havia ajudat una mica prou a preparar per als infantils un quadre plàstic amb la lletra de la cançó que llegien unes xiquetes, com a poesia que és, mentre d’altres anaven omplint amb dibuixos, fotos i objectes diversos a més de rètols, el mapa del nostre país, el País Valencià. Recorde que em va preguntar què volia dir “parotets a dins del cor” i, mentre em mirava i escoltava amb sana curiositat li ho vaig explicar com vaig saber. Què bonico! Em va dir. Un any després, en un dinar, on parlarem de la poca possibilitat de fer un bon monument per a la Comissió infantil, l’Anna portava dos parotets de plata amb les ales roges com a arracades, li vaig recordar el trosset de la cançó i un somriure ample m’acaronava mentre ella reia. Al final del dia, els nostres dinars duraven fins el sopar, quan plegàvem per anar a casa ja, me’ls va posar a les orelles. No vaig saber reaccionar com calia perquè només recorde un silenci profund de la meua part i a ella dient: els tinc molts anys i no sabia ni que eren parotets, et queden molt bé a tu. No va

ser l’única cosa que em deixà bocabadada aquell any. L’Anna sempre proposava per què no fer nosaltres mateix el monument dels xiquets i ningú no li feia cas, malauradament! perquè avui és una reconeguda artista de falles infantils, ja no ven peix des de fa molts anys, i la primera la va plantar per a nosaltres. L’any de la davallada més pronunciada als pressupostos de les falles de la comarca, la nostra comissió, que a més tenia problemes amb la ubicació del casal i volia estalviar el més possible, va tindre la més entranyable falleta que mai hauríem imaginat: Uns parotets color argent i d’ales roges s’alçaven cap amunt i quasi pareixia que volarien d’un moment a altre si no fora perquè la creativitat de l’Anna acabava d’encetar una nova manera de pintar els monuments de cartró, i, evidentment, eren de cartró i fusta. Començava una trajectòria de formes realistes amb acolorit fantàstic, una innovadora tècnica que ara imiten altres artistes i sempre procurant els materials ecosostenibles. I tot va començar per uns parotets, diu ella encara 20 anys després. Amb els parotets ens trobàrem uns caragols liles que metaforitzaven les dones que, segons deia el cartellet, encara que poquet a poquet, tenien ja accés al poder i no pararien fins democratitzar-lo de debò i cap vox ni senyoret ho impediria. Una mena de girafa amb la pell com l’arc de Sant Martí reclamava la llibertat sexual, un ruc xicotet, roig amb topets blancs a la manera dels vestits de volants ja s’imaginareu què representava, una granota blavenca, uns ànecs de color rosa, un bouet verdet que plorava sang groga... colors increïbles per a formes amb el més mínim detall realista i crítiques de l’actualitat sociopolítica i cultural que jo mai hauria aconseguit fer amb tanta gràcia, amb el sarcasme propi de les falles quan cal. “Lo que toca ara” era el lema del monument i, em va explicar, els parotets eren el que toca sempre, ser lliure de pensament sense deixar mai enrere el que fa moure el cor, però no el múscul, el de veres de cadascú, el que ens fa ser a més d’existir: amb sentiments, amb sensacions, amb desigs, amb somnis, amb amistats que puga recordar la pell... Això eren els parotets d’Anna que van indultar del foc aquell exercici faller, dos parotets que eren amics (però amics de veres, eh!).

SOM I SEREM SALVA ANDRÉS I MARTÍN

e segur que tots coneixeu la cançó Som de la mítica banda valenciana Obrint Pas. Doncs bé, si la coneixeu, sabreu que aquesta cançó és una crida contra tot allò que durant segles ens ha intentat oprimir com a poble, una reafirmació contra tot allò que sempre ens ha perseguit, però sobretot, una demostració del fet que els valencians estem més vius que mai. Si el dia de hui els valencians estem més vius que mai és gràcies a tota aquesta lluita que fem diàriament, als nostres actes i a les reivindicacions que fem en favor de la nostra llengua, la nostra cultura, i la nostra identitat. No hem d’oblidar que cada acció que emprenem en el present, marcarà amb rellevància el nostre futur, i això és, en certa manera, el que vull plasmar en aquest article, que un any més, tinc el plaer d’escriure. Al món de les Falles passa el mateix, si no ens reivindiquem i lluitem pels nostres interessos, el nostre futur serà tan negre comsi aquell partit de les tres lletres, que (malauradament) tan de moda esta posant-se, governara el nostre país. I realment no faig aquesta reflexió sense fonaments, puix que el caràcter meninfot dels valencians està apoderant-se, i cada vegada més, de les nostres benvolgudes falles. Els fallers i falleres som els primers que ens quedem de braços plegats quan les institucions públiques comencen a clavarnos mà de qualsevol de les maneres. Aquestes institucions comencen a veure’ns com un producte turístic al qual se’ns pot esprémer, sense cap mirament, per tal d’abastir els seus interessos. Per posar alguns exemples d’institucions que realitzen aquest exercici d’assetjament durant els últims anys: Hisenda (d’aquesta m’estalvie el comentari, no siga cosa que me’l cobren), la SGAE (ja no podem fer ni una xaranga amb tranquil·litat!), i fins i tot les polítiques, amb les lleis d’ocupació

de la via pública (endevina endevinalla, quines falles han canviat de cau faller per no poder fer front a la renovació dels seus barracons, o perquè aquests ocupen un lloc que creuen inapropiat al carrer?). Aquests sols són uns xicotets exemples d’algunes de les institucions que han trobat un filó a les comissions falleres. Però no és aquest el tema pel qual va orientat l’article, sinó a la passivitat en la qual les Falles actuem davant totes aquestes situacions. A la nostra localitat, moltes vegades (per no dir sempre) cada comissió fallera actua pensant sols en els seus interessos, sense parar-se a pensar (valga la redundància) que la unió fa la força, i que sols amb la col·laboració de totes i cadascuna d’aquestes es poden aconseguir les coses. Passem de tot, mentre siga al veí i no a mi a qui li toquen els nassos, i això no hauria de ser així. Que bonic és demanar ajuda quan abans l’has negada, o simplement, has mirat cap a altre costat. Però bé, no sols la lluita contra l’abús de les institucions públiques ha de fer que ens aglutinem. Les comissions hem de tenir clar el que som, associacions culturals, i per tant hem de començar a actuar com a tals. Sembla que algunes se’n recorden d’aquest sobrenom (associació cultural) quan els convé, o sols quan hi ha algun premi pel mig. No podem deixar que se’ns encaselle com un producte turístic que arriba pel mes de març, i que ompli els carrers de talls i soroll, de gent amb quatre copes de més, i de brutícia. Les Falles som molt més que això, i tot i que hi ha aspectes de la festa que són difícils de controlar, com els esmentats abans, també som cultura, tradició i germanor, trets que cal potenciar per a evitar caure en el tòpic de festa d’alcohol i drogues.Difícilment podem trobar altre tipus d’associacions culturals que es puguen comparar a les Falles (compte, amb les comissions que sí que aposten per la cultura), ja que som un moviment imparable de

defensa de les nostres tradicions més arrelades, la nostra literatura, i la nostra llengua. I sembla que aquest fet està començant a molestar a certs sectors polítics, a qui li pique, que es rasque. Jo no m’imagine les Falles sense el valencià, sense el so del tabal i la dolçaina, sense els nostres vestits i adreços o els preuats bunyols de carabassa. I bé, dic tot açò perquè al món faller ens falta eixa cohesió que ens impulse a assolir un futur pròsper. Un futur en el qual la cultura estiga al capdavant. Un futur que ens permeta desenvolupar la nostra tasca sense impediments. Diuen que en la varietat està la gràcia, però dins d’aquesta heterogeneïtat del món faller hem de col·laborar tots junts per tal que, i amb tots els respectes, açò no se’n vaja a fer la mà. No ens hem de conformar a ser aquell producte turístic primaveral que tant desitgen, demostrem que som molt més, la cultura és l’eina clau, comencem a actuar com el que som: Som l’espurna que encén la flama, som la lluita que hem compartit, som la pedra en la barricada, som el poble per construir. Per tant, alcem la veu tots units, posem-nos d’acord, reivindiquem els nostres interessos comuns, deixem de banda les nostres diferències i lluitem pel que verdaderament estimem: Les Falles. Sols nosaltres serem responsables del nostre futur, un futur que ara més que mai ha de venir marcat pels nostres pensaments, conviccions, objectius i actuacions. Recordeu que som tot allò pel que volem lluitar, i serem tot allò pel que hem lluitat. Llarga vida a les Falles alegres i combatives!

GRÀCIES PEP PER TANT. VA PER TU, BOLINXES

“L

GRAMOXONE SKA BAND

a vida és una roda, que no para de rodar; a voltes dalt, a voltes baix; mai no saps on s’aturarà” i aquesta vegada s’aturà per sempre. Pep ja no la cantarà més, ja no pujarà a l’escenari a posar-se al capdavant de la banda, però cada vegada que algú prove a fer música en la nostra llengua, li estarà fent un homenatge. Ara és moment d’això, d’homenatges i reconeixements. Pep hauria d’haver recollit amb nosaltres el Premi Ovidi d’Honor que ens va atorgar el Col·lectiu Ovidi Montllor de Músics en Valencià. Els estem molt agraïts als companys i companyes que han volgut reconéixer la nostra aportació a l’escena musical. Els reconeixements que importen, però, són els que ens lliguen a les coses més properes. Quanenstrobem en elsllocscomunsambelsvellscompanys de batalla i parlem de Pep, i de Gramoxone, i de com de bé ho vam passar en aquell concert, i d’aquelldia que... Tots tenim un que... i Pep estava en quasi tots. Els llocs on vam tocar són els nostres llocs comuns; la gent que ens va escoltar i va ballar amb nosaltres és la nostra gent. La Falla el Raconet, va voler sumar-se a la llista dels nostres llocs i la nostra gent, i ens van muntar un escenari per ferallò que ens agrada fer, ska. Eixe home flac i desgarbat, de cabells arrissats i amb elsulls per fora de les ulleres, al capdavant de GramoxoneSka Band, ens va fer botar, ballar i riure. Mai ens va fer plorar, i tampoc ho farà ara que “la vida són dos dies, i és massa curta per agafar-la en serio”. Mordaç i directe, com els que són, o haurien de ser, les falles. Arrelat a la terra, al lloc, malgrat que no parava en torreta. Un tradicional tan atípic... Què voleu que vos diga? si era un Skin head (dels bons, sempre dels bons, els SHARP) amb rínxols. Mentre en una falla recorden a Pep, mentre uns amics de paella recorden aquell concert, mentre algú taral·lege una cançó de Gramoxone; mentre hi haja música, ens trobarem. Amb Pep i amb tota la Banda.

RECOMANACIONS MUSICALS

CARLES PRATS I VALLÉS

SIS VEUS: els dies i les dones

Sis Veus, format per la cantant i guitarrista Eva Dénia, la violoncel·lista Merxe Martínez, la multiinstrumentista Maribel Crespo (membre del mític grup Al Tall) i les cantaores Lola Ledesma, Maria Amparo Hurtado i Patxi Ferrer, llança el seu segon projecte, titulat «Els dies i els dones». En este segon treball, Sis Veus tornen a indagar en l’enorme patrimoni musical d’arrel popular: batre, seguidilla, jota, bressol, havanera, malaguenya, bolero... Cada gènere al servei d’un moment diferent del cicle de la vida, on la dona és protagonista. Peces tradicionals amb lletres i arranjaments nous, però també composicions pròpies d’inspiració tradicional. Uns poemes compostos per a l’ocasió per Lola Andrés, una de les veus més originals de la lírica valenciana actual (amb diversos llibres i premis prestigiosos), entrellacen les cançons en forma de recitatiu i estructuren el conjunt.

RAMONETS: ser major és un ful

ELS JÓVENS : els jóvens

Els Jóvens és un grup de folk (o folklore pop) valencià. RAMONETS- diuen ells- som una banda de rock orientada al públic infantil. Volem apropar este estil de música als més menuts, que els xiquets i xiquetes disfruten sentint-nos, i que a més a més aprenguen, al llarg de l’actuació, aspectes relacionats amb el rock, com per exemple quins són els instruments que composen una banda, per què es fan cors, com saludem els rockers, o inclús que toquen la guitarra amb nosaltres en alguna cançó. L’objectiu és que tothom participe en els nostres concerts, ballant, botant, cantant, i cridant tot el que es puga. Els Ramonets és un projecte musical didàctic infantil on fem un tribut als Ramones amb adaptacions del text en valencià i destinades a un públic infantil, sense perdre l’essència del R’n’R, amb música en directe i un espectacle que conjuga el R’n’R, la didàctica i l’animació.

L’origen del grup el trobem a dos músics de Sant Vicent del Raspeig (L›Alacantí), Pep i René, i un altre de Bocairent, Blai. Ben prompte, entren altres components procedents d’altres llocs del País Valencià, que aporten a la banda instruments tan variats com el guitarró, la bandúrria o el llaüt. Els seus principals referents són, per una banda, Al Tall, dels que reben sobretot una influència semàntica. D’altra banda, grups que han intentat portar el folklore a la seua manera de vore el pop, i en este aspecte destaquen el pes de Pep Laguarda. Segons diuen ells mateixos, intenten incorporar la música i la cultura popular valenciana a la seua visió de veure el món.

ANDREU VALOR: poemiza’t

Nou disc amb quinze cançons noves basades en quinze poemes, d’autores i autors diversos, d’arreu del territori de parla compartida, des de l’Alguer a la Catalunya Nord, passant pel País Valencià, Catalunya, Andorra, Fraga, Menorca, Mallorca, Formentera..., de poetes i poetesses més clàssics/ques i d’altres més contemporanis/es. El desig de l’autor és seguir vinculant-se cap a les reflexions sobre la vida i la societat que habita, amb la fragilitat del llenguatge a través de la poesia, tractant de comunicar millor l’essència de la llibertat en la convivència i el dret a la dignitat individual i col·lectiva. Defensar una moralitat que no es desvincule de la humanitat, de la culturalitat que és la nostra ànima en la seua arrel i diversitat, d’una justícia social. Tot a través de l’art.

JONATAN PENALBA: de soca-rel

Joanatan Penalba, és un cantaor d’origen valencià. Nascut a l’Alcúdia, entrà a formar part del Grup de Balls Populars Les Folies de Carcaixent abans de complir els 18 anys. Amb aquesta formació ha actuat en diversos festivals a Segòvia, Salamanca, Ciudad Real, Albacete, Mallorca, infinitat de viles i ciutats valencianes (destacar-ne, per exemple, actuacions al Gran Teatre de Xàtiva i al Gran Teatre d’Alzira), i a la ciutat de València, a llocs com les Drassanes, el Teatre Principal, el Palau de la Música, el Museu d’Etnologia o la plaça de l’Ajuntament. La seua veu (algú ha dit “canta com els vells”) ha estat educada pels seus estimats mestres: Pep Moreno (en el cas de les albaes) i la gran Victoria Sousa “Victorieta” (pel que fa al cant d’estil). A poc a poc Jonatan Penalba ha anat introduint-se també en el món del folk (el folk i el món dels grups de danses fa dècades que són vasos comunicants) i són recordades les seues participacions en el “Cant al ras” (trobada de cant rural que esdevé a Massalfassar el tercer dissabte de maig de l’any 1997 ençà) i les seues aparicions en concerts de Pep Gimeno “Botifarra”, que ha esdevingut una mena de padrí artístic.

GUIA COMERCIAL