Llibret Falla Marqués de Montortal - Berní i Català 2020 by Falla La Berni

Esta comissió ha rebut subvenciones de la Regidoria de Cultura Festiva per a les activitats de les Falles del 2020 Llibret de la A.C. Falla Marqués de Montortal Berní i Català

El present llibret participa en els PREMIS DE LES LLETRES FALLERES 2020 El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció i ús del Valencià per als llibrets de la ciutat de València.

Fem * Fum Aquest llibret participa al #premilamarina @fallalamarina a la consciència ecològica en un article d’un llibret de falla

Edita: A.C. Falla Marqués de Montortal Berní i Català D.L: V-331-2011 Adreça: Carrer Berní i Catalá 9 - 46019 València - Tel.96 326 45 59 Email: laberni@laberni.es Coordina: Xavi Bea / MªJosé Mosser Col.laboració especial: José Tena Publicitat: José Muñoz Disseny i maquetació: www.panalfallero.com Portada: Panal Fallero Instagram: @fallalaberni Youtube: Fallalaberni Facebook: fallalaberni43 (comunitat) soydelaberni (grup) Versió digital: Issuu.com/fallalaberni/docs/llibret_la_berni_incombustible_2020

Fem*Fum

Sumari

1 Edita 2 Sumari 3 Sumari temàtic 4 Col·laboradores i col·laboradors 5 FEM FUM 126 Els nostres representants 2020

132 Salutació Fallera Major 2020

30 Fem “d’animals” Salvador Granchel i Climent

136 Salutació President Infantil 2020 138 Parlem amb els nostres representants

F em * F um

140 Els nostres directius 143 Fallera Major 2020 145 Fallera Major Infantil 2020

Explicació Falla Infantil

170

Comissió Infantil de La Berni 2020

171

Nouvingudes i nouvinguts

172

Recompenses i Gent Amiga de la Berni 2020

155 Sorprenem a la Secre/Rimoser

176

2019, unes falles diFferents

156 Comissió Major de La Berni 2020

183

Preselecció 2019

159 Falla Gran: FEM

184

Premis Berni XIX edició

160 Explicació Falla Gran

186

Programa de festejos

165 Falla Infantil: FUM

188

Anunciants

154 Premis aconseguts al 2019

32 Del FEM televisiu al fem cinematogràfic Ahmed Haderbache i Bernárdez 36 Literatura FEM Sebastià Fontana i Soler 38 Vides entre FEM Jesús González i Moreno.

166

152 Sorprenem a Daniel/Dani

14 FEM, FUM. Com pots ajudar-nos? Manuel Toharia i Cortés

22 Fem, arrels i cosmopaletisme Carles García i Soler

134 Salutació Fallera Major Infantil

150 Sorprenem a Saray/Sary

12 Un món de FEM

20 Què fem amb el FEM? Kike Fuster i Sánchez

121 Sorprenem a Xavi/Javi

148 Sorprenem a Ángela/Angeleta

10 Introducció. L’Incombustible 2020

18 FEM Reciclà Ecovidrio

128 Salutació President 2020

147 President Infantil

6 FEM FUM José Tena i Tejado

40 Illes de persones Javier Vilalta i Ibáñez 42 Deixem rastre! Treball extret “del FEM” Toni Rodríguez i Estudillo

68 FEM Gran Fira. El retorn de la Gran Fira de València - Gil-Manuel Hernàndez i Martí

74 FEM un fum de cançons Fermín Pardo i Pardo 78 Salvat del FEM i del fum Javier Marco i Casero

Fem*Falla

84 Tacades Laura Bellver i Carsí 86 Anem fent FEMinisme María Company i Martínez 90 Esperit FEMení Pedro Muelas i Navarrete 92 Què FEM amb les dones? Eva Ma Marco i Raro

, Un mon de *Fum

72 FEM Teatre(R) Pepa Gómez i Valle

Fem*inisme

Fem*Cultura

66 Fem llibret Mª José Mosser i Ubeda

96 FUM amb molta història, història amb molt de fum - Xavi Bea i Carrillo 98 Anar-se’n en FUM Joan Ramón Giménez i Lloret 100 Fums negres, grocs,vermells, verts, blaus i blancs - Manolo Sanchís I Ambrós 102 FUM per tot arreu Rafael Tena i Tejado 104 FUM de sabatilles Paco Borao i Martín 106 Un FUM de solidaritat per als xiquets i xiquetes refugiats sahrauís Associació Al-Adala de València 108 Fem FUM i fugirem Miguel Ángel Gascón i Rocha

46 FEM o desfem Falla? Iván Esbrí i Andrés

110 Ni Fa ni FUM: Fun, Fun, Fun Cristina Doménech i Hernández

48 FEM i refem Tomàs Palomares i López

112 Senyals de FUM, senyals que parlen Cristian Salomoni

52 En què FEM la falla? Juanjo Medina i Bonilla

114 Treball extret “del FUM” Koopera

56 I si FEM de les Falles una festa model en sostenibilitat? Sergi Campillo i Fernández

116 2019, Un fum d’actes - FMIV i Cort d’Honor Infantil de València 2019 - L’Incombustible 2020

58 FEM les Falles més baixetes, fum, fum, fum Carles-Andreu Fernández i Piñero 62 FEM (la nostra) falla Manuel López i Sanz

122 FUM i FEM Teresa Broseta I Fandos / Raül Navarro I Vizcaíno / Santi Carbonell @Uday1973 124 Ens ix FUM del cap. Conclusió

laboradores i col laboradors

Ahmed Haderbache i Bernárdez

Koopera

Alejandro López i Polanco

Laura Bellver i Carsí

Associació Al-Adala de València

Mª José Mosser i Ubeda

Carles García i Soler

Manolo Sanchís i Ambrós

Carles-Andreu Fernández i Piñero

Manuel López i Sanz

Cort d’Honor Infantil de València 2019

Manuel Toharia i Cortés

Cristian Salomoni

María Company i Martínez

Cristina Doménech i Hernández

Miguel Ángel Gascón i Rocha

Ecovidrio

Paco Borao i Martín

Eva Mª Marco i Raro

Pedro Muelas i Navarrete

Fermín Pardo i Pardo

Pepa Gómez i Valle

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Rafael Tena i Tejado

Iván Esbrí i Andrés

Raül Navarro i Vizcaíno

Javier Marco i Casero

Salvador Granchel i Climent

Javier Vilalta i Ibáñez

Santi Carbonell @Uday1973

Col

Jesús González i Moreno.

Sebastià Fontana i Soler

Joan Ramón Giménez i Lloret

Sergi Campillo i Fernández

José Tena i Tejado

Teresa Broseta i Fandos

Juanjo Medina i Bonilla

Tomàs Palomares i López

Julia Ochando i Capapé

Toni Rodríguez i Estudillo

Kike Fuster i Sánchez

Xavi Bea i Carrillo

Fem Fum

Fem Fum José Tena i Tejado, Codirector de Panal Fallero i 3design.es. Premi

es brases encara continuen candents, però ja ningú es manté a prop. Una altra nit més de Sant Josep, una altra cremà a deshores, i enguany el fred se’t fica dins. És una rutina que sabries fer-la amb els ulls embenats. Eixir de casa la nit del 19, destrossat, cansat i atordit, però traient forces d’on creus no tindre-les, i enfilar el carrer tot recte, per a introduir-te de ple en les entranyes de la ciutat, travessar el Carme, i arribar, com a la deriva d’un onatge de gent, fins a la riba de la Plaça de l’Ajuntament. Et detens en un punt qualsevol i mires el rellotge. Almenys saps que falta mitja hora exacta perquè comence el final d’enguany. Els fallers i falleres del teu carrer seguiran en el casal brindant pel renàixer d’un projecte, per la setmana viscuda i els records gravats. O potser continuen esperant el fulgor d’una combustió que no acaba d’arribar. A vegades costa pensar com aixó que el teu cos i la teua ment necessiten que arribe, per contra, intentes allargar-ho una mica més...tan sols una mica més... Ha sigut una setmana eterna, però fugaç com flamerada. Eixa mitja hora transcorre amb el lent caminar dels dies d’estiu. Però lluny queden encara, de fet aquesta vesprada han caigut quatre gotes

Santa Anna 2019.

i la nit amenaça amb calar-nos. Vint-i-huit minuts. Mires al teu voltant i veus un panorama desolador: ulls enrogits, esquenes encorbades i peus que criden descalçar-se. Alguns canten, uns altres comenten la mascletà de migdia, però un silenci envaeix, en general, la plaça de punta a punta. Vint-i-cinc minuts. Sospires. No encertes a expressar amb paraules el perquè sempre acabes Falles veient cremar la falla municipal. És una rutina que mantens des de xicotet, quan t’anaves de la mà dels

teus pares, sumit en la por dels xavals i xavales que explotaven els últims masclets que els quedaven, perquè ja s’acaba tot, perquè a l’any següent en compraran altres nous, potser més potents. Recordes l’olor de pólvora en l’asfalt, les oïdes atordides... el braç del teu pare, assenyalant que van a prendre la metxa. I mentre els records de la infància juguen a l’amagatall amb la memòria encara latent dels dies passats, sense adonar-te, el tercer avís. I després d’ell, el foc devastador.

A.C.

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

Mentre et cremen les galtes, veus elevarse una gegantesca xemeneia de fum i flames que il·luminen els rostres dels atents espectadors. Són moments en els quals no respires. Després de tant d’esforç, una falla es mereix ser consumida de baix a dalt, a poc a poc, extraient les capes que emboliquen la fèrria estructura de fusta. I encara que la calor incendia les teues pestanyes i la lluentor afebleix els ulls ja cansats després de nits de no dormir, esperes, olores l’essència de la festa, esperes, rendit i desfet, però esperes. El

fum tot l’embolica. El fum tot conté, el suro, el treball, els dibuixos i l’hivern. Cau l’estructura. Amb ella, l’últim hàlit. I rugeix la primavera. Les brases encara continuen candents, però ja ningú es manté a prop, i t’acomiades sense dir adeu, tornant pel camí pel qual vas vindre. El fred empitjora, la gent desapareix. Al compàs d’uns quants terratrèmols i fogonades llunyanes i a destemps, entres al Carmen i la teua figura també s’evadeix. Perquè els carrers són fum, una boira espessa i grisa que t’aïlla del poc que queda de la Festa. Després de la cremà, València mor en la seua desídia. La gent reflexiona i recorda. I el record se’t fica dins sense adonar-te, com el perfum melós d’algú que camina al teu costat. La poca pluja caiguda, que va empitjorar just quan va prendre la metxa de la falla, com si el cel volguera apagar-la, forma un almesc de fum i vapor que condensa el núvol gris. Els carrers del Carme assemblen els de Londres, foscos, tortuosos, plens de boira... boira i fem. És la cara mes trista que València pot donar. Això pense, no he sabut mai si per la brutícia, per l’atmosfera intoxicada o per la soledat dels teus passos, acostumats ja al tumult. Potser, i només potser, per l’acerb gust d’una meta aconseguida, i del tornar a començar.

La boira acaricia el fem en la seua lenta marxa. Sargida en ella, passen davant meu els fantasmes dels ninots ja consumits, els del passat i els recentment morts, com un gran cementeri mòbil d’ànimes de suro i cartró. Em fascinaven. No hi haurà mai suficients fotos per a recordar eixes falles per complet, ni ningú les descriurà per senceres llevat que les haja viscudes. La gran memòria de les falles està feta de fum, el qual es torna més opac conforme els anys passen i les arrugues clevillen la pell. El camí es corba una vegada i una altra. Els fanals anhelen el teu pas per a poder, sense que ningú els veja, anar-se’n al llit. El caminar és pausat, però no cessa. Ja queda menys per al descans desitjat. En cada vorera, en cada cantonada i racó, una botella trencada, un parell de llandes trepitjades... La sola de les teues sabates s’adhereix a la calçada enganxosa i pudenta. València està bruta i deixada, com abandonada després d’un holocaust. El fem desborda els contenidors i l’olor a pixum no es dissiparà en dies. I una altra vegada plou, amb poques ganes. Sí, a València quan plou, ho fa de manera suficient, menys quan vols que s’ho emporte tot. Emportar-se allò dolent de l’any, les angoixes, la incertesa, l’ansietat i el desànim, els quilos de fem acumulat, que

portes sobre l’esquena, que pesen, que fan olor, que frenen, que afonen. Tot fora, emporta-t’ho fora, que ploga fins que córrega tot carrer avall, cap al riu, cap a la mar, que l’oblide, que respire, lluny, molt lluny, o que es creme, que es consumisca, que em torre la pell i es reconstruïsca, o que vole entre el fum i puge fins que el perdem de vista, cap a l’infinit, allà on el fum perd el seu nom. En el camí de tornada només escoltes la teua veu interior, demanant la resurrecció i el beneplàcit d’un nou any. El dibuixant retrata les teues gestes i vergonyes sobre les llambordes encara mullades del carrer. L’artista recull el fem que vas deixant i modela amb ella ninots de faccions semblants a les teues. El reciclatge ja ha començat. Ja treballen, encara que ara ploren. Travesse les Torres de Serrans, impàvides davant la seua ciutat arrasada i fumejant, i arribe fins el pont que em porta a l’altra riba, al meu barri, a la meua casa. Em detinc i mire enrrere. Amb els crits llunyans de la xicalla que encara es resisteix a dormir, i el cantar dels fallers i falleres entonant nous lemes i promeses, passen davant els meus ulls els últims esquinçalls de records de l’anuari.

No ha sigut un bon any, però ja no dol tant, va sanant. Serà per l’humit baptisme de fem i fum, serà per la cremor de les quatre gotes caigudes, o per la vaporosa i voraç mossegada de la flama. Serà per ser aquesta nit, serà perquè és el meu sant, o simplement és perquè vull que així siga. Però ja em sent un altre, una mica més capaç de tornar a la meua marxa, un xicotet ser afortunat de poder tornar a nàixer cada 19 de març.

A.C.

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

Fem Fum

qualsevol residu inservible, a tot material no desitjat i del qual es té intenció de rebutjar.

una suspensió en l’aire de xicotetes partícules sòlides que resulten de la combustió incompleta d’un combustible. Tota acció té la seua repercussió, i a València, en arribar les Falles, amunteguem el que volem reivindicar, els nostres desitjos i desencantaments, allò bo i allò dolent de la nostra societat, i ho consumim amb el foc devastador fins que només queda cendra. Però aquesta combustió, aquestes ganes d’oblidar i començar, generen un pòsit, un enderroc, en terra en forma de cendra, en l’aire en forma de fum. La Festa de les Falles, eixe tifó incontrolable d’una setmana, genera al llarg de la nostra regió, FEM i FUM, uns sediments, els quals han de ser analitzats i reciclats, re aprofitats. Enguany analitzarem el fem que fem en falles, el fum, a vegades més negre i altres més clar, que generem, el qual aspirem, reciclant-ho en els nostres pulmons. Perquè som els fallers i falleres els que generem, a partir del no-res, una festa per a tota la ciutat, FEM actes, fem falla, fem tradició, fem evolució, fem FUM, fem crítica, fem FEMinisme, fem tolerància... fem cultura. I si, també fem fem, cendres i fum, brutícia als carrers, enderroc i oblit. Però tot això serà estudiat i recollit, i utilitzat per a tornar a començar, per a tornar a generar, a fer i desfer, una festa a la qual a ningú deixa indiferent, perquè el pòsit se’ns queda dins. Benvingut/da al llibret de la Falla Marqués de Montortal – Berní i Català,

' de Fem Un mon La terra es regira davant la brutícia que li tirem damunt. FEM pertot arreu, en els nostres boscos, en la mar, en l’aire intoxicat que respirem. L’ésser humà és brut per naturalesa, i ens passem la vida netejant el nostre entorn més pròxim, sense adonar-nos que, lluny de netejar el món, tan sols allunyem el fem de nosaltres, per a col·locar-lo en un altre costat i oblidar-lo. Hi ha illes de plàstics (y de persones, com ens conta Javier Vilalta), però continuem comprant en supermercats, on tots els productes van en embolcalls inservibles. Ens queixem del canvi climàtic i les seues conseqüències, com els temporals que han assotat la Comunitat Valenciana, però després tornem a conduir el cotxe per a anar, cada dia, als nostres treballs, encara que podríem usar la bicicleta o anar caminant. Passem un dia a la platja, i l’omplim de brutícia, com indica l’article de Salvador Granchel. En aquesta societat del consumisme, del no aprofitament, de la no re-utilització de les coses, és inevitable parlar de fem, i dels xicotets gestos que tenim tots i totes per a, si bé no solucionar-ho, aconseguir frenar l’avanç d’aquesta catàstrofe mediambiental. De tot això, ens parlarà Manuel Toharia. També de l’ocupació que pot sorgir del re aprofitament de les nostres coses, a l’entrevista amb Toni Rodríguez. Les Falles són una festivitat que mou a moltíssima gent, fallers, falleres, turistes... València crida d’alegria durant una setmana, per acabar plena de fem i deteriori pertot arreu. Però podem remeiar-ho, podem tindre més consciència que la nostra diversió no és independent a la sostenibilitat. Són bàsicament això, xicotets gestos, part dels quals ens comptaran Kike Fuster i Ecovidrio. I parlarem també d’aquesta societat i del gust que té per embrutar-lo tot. Com a l’article de Carles García, on parla del fem que tirem sobre les nostres arrels, o el de Jesús González, que ens defineix la síndrome de Diògenes i els seus llaços amb la soledat. També analitzarem l’aparició i l’auge de la literatura fem (Sebastià Fontana) i del cinema fem que naix de les productores de televisió (Ahmed Haderbache).

FEM

Fum , C OM P O T S A J U DA R-N O S ?

del llibre “La Sociedad Del Desperdicio” Manuel Toharia i Cortés, Assessor Científic de l’Oceanogràfic. Autor

l desenvolupament industrial ens ha dotat –sobretot als països més rics però també, en molta menor mesura, als menys afavorits– de tota una sèrie d’avantatges enfront d’un entorn generalment hostil que es resumeixen en un notable increment de la qualitat i de la quantitat de vida de la nostra espècie. Però és igualment cert que moltes d’eixos avantatges les obtenim a base d’altres recursos, vius o inerts, que pateixen precisament per això l’impacte de la nostra presència en el planeta. No és nou a la Biosfera: no sols el peix gran es menja al xicotet, sinó que aquest, com tots els éssers vius, també necessita elements químics –d’origen orgànic o mineral, això no ve al cas– que només pot obtindre del seu entorn, empobrint-lo i fins i tot esgotant-ho en la mateixa mesura. Però sí, alguns d’eixos recursos són “renovables”. És a dir, poden ser reconstruïts amb el pas del temps a base d’altres elements minerals o orgànics que estan disponibles en l’entorn. El que, en suma, significa que en un sistema tancat com el planeta Terra, la vida només ha sigut, és i serà possible si existeix un permanent reciclatge més o menys circular de la matèria bàsica que la compon. I gràcies a que l’energia que manté en constant funcionament eixe sistema és la que

prové, directa o indirectament, del Sol. I a la nostra estrela particular encara li queden almenys 5.000 milions d’anys de vida… Però… El nostre món desenvolupat ha inventat un nou element que s’ix d’eixa ecologia circular planetària, com bé podríem cridar-la. Ens estem referint al terme “residu”. Què entenem exactament per residu? En simple d’enunciar, i alhora complicat de resoldre; els residus són elements que podrien ser reciclats pels processos circulars globals de la Biosfera però que no ho són per la nostra pròpia culpa, però també poden ser elements peribles que una vegada utilitzats desapareixen. El problema global sorgeix quan l’activitat industrial humana ha aconseguit tal desenvolupament que en aquests moments és ja molt més econòmica que biològica. O siga, economia molt més que ecologia; dos termes que en absolut signifiquen el mateix encara que la seua etimologia siga pràcticament idèntica. I vist així, un residu és tot allò que, siga reciclable o no, renovable o no, deixa de tindre valor econòmic en un determinat

moment i lloc. I això encara que poguera tindre algun tipus de valor ecològic. I a la llarga el que ocorre és realment paradoxal: rebutgem el que no té valor econòmic, però la gestió d’eixes deixalles ens costa diners… per raons ecològiques, és a dir, per a evitar l’impacte negatiu sobre l’entorn.

A.C.

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

Sí, és paradoxal… I així és com, quasi sense adonar-nos, els actuals països rics hem acabat per convertir eixe desitjable desenvolupament industrial amb altes cotes de qualitat i quantitat de vida en una autèntica… civilització del desaprofitament!

Urgeix esmenar l’errada. Però no és fàcil. Haurem d’aprendre a produir millor tota classe de béns i serveis, reduint les deixalles, internalitzant els costos ambientals abans de començar a planificar noves activitats de qualsevol tipus... És fàcil dir-ho, però no ho és tant posar en marxa sistemes així. I no ja només al món desenvolupat sinó, a més, al món en desenvolupament, i no diguem en el món pobre. Fa ja temps que alguns experts van parlar d’aquest problema. Un lúcid sociòleg, ja desaparegut, anomenat Juan Ignacio Sáenz Díes, va escriure un llibre emblemàtic titulat així: “La civilitzación del desperdicio”. I ja parlava allí de com el consumisme ens portava a tirar coses pràcticament noves, a utilitzar envasos i embalatges que costen, pesen o engruixen més que el seu contingut, a dissenyar edificis totalment a esquena dels cicles lluminosos del dia i la nit, a malgastar menjar, beguda, aigua, electricitat, gasolina... En suma, a gastar cegament quanta més i millor energia i recursos naturals, com si tot això fora inesgotable. L’ésser humà, als països rics de manera real, als països pobres de manera virtual, s’ha convertit en un tendre xaiet inerme davant els rugits, disfressats

de suau música, del llop del consumisme. El màrqueting i la publicitat constitueixen les fases suavitzadores d’eixe procés de l’economia de mercat, com un guant de vellut que embolica a la mà de ferro que ens obliga, sense que ens adonem, a seguir a cegues el nostre diari i permanent destí com a consumidors. Resultaria pretensiós, potser impossible, analitzar amb detall els molt diversos aspectes que hauríem d’anar imposant-nos per a racionalitzar els nostres consums. Sobretot quan en els últims anys hem assistit a l’eclosió de la cultura del “usar i tirar”, com eixos mocadors de paper que han reemplaçat als tradicionals de tela que es llavaven i es tornaven a usar. La comoditat del “no retornable”, pròpia d’uns nou-rics miops i desinformats, explota alguns dels nostres més baixos, i inconfesats, instints; per exemple, la peresa -gran avantatge per al nostre tràfec diari això de no anar carregats amb botelles buides al supermercat o al celler!... Això sí, ningú es molesta després a recordar-nos que sí que haurem de carregar a la volta amb les botelles plenes, que pesen bastant més. I que tot això contribuirà a l’increment d’unes deixalles que coneixem bé tots els ciutadans: el fem domèstic.Gens fàcil de reciclar, malgrat

els ingents esforços d’algunes autoritats municipals amb els seus contenidors de reciclatge.

“la vida només ha sigut, és i serà possible si existeix un permanent reciclatge més o menys circular de la matèria bàsica que la compon” La qüestió, després de tot, sembla poca cosa, podria fins i tot convidar al somriure menyspreador. Al cap i a la fi, què importen uns envasos retornables de més o de menys? Però estem en realitat davant el símbol d’una de les pitjors tragèdies ambientals d’aquest inici de segle XXI: la cultura del desaprofitament, de la no reutilització d’elements de la nostra vida diària que solem rebutjar pràcticament nous. Per citar un altre exemple, una simple botella de plàstic que conté aigua de brollador –i no un producte exòtic o difícil d’elaborar– ens costa en mitjana entre un i tres euros el litre (fins i tot més en l’AVE o en els aeroports). L’aigua de l’aixeta de les nostres cases ens costa entorn d’un euro cada metre cúbic, és a dir cada mil litres. L’aigua embotellada ens

costa, doncs, milers de vegades més cara. Què paguem en ella? L’envàs, el transport… i la generació d’un benefici immens per a la companyia que la produeix, l’envasa, i la distribueix. La veritat és que el preu final d’aquesta aigua de brollador envasada no és només atribuïble a la botella sinó a molts altres factors (alguns reals, com per exemple la seua manipulació en origen en condicions higièniques adequades i el transport i posterior repartiment, i uns altres molt menys reals, com les marques i la seua publicitat, les propietats meravelloses que se li atribueixen, etc.). En tot cas, l’aigua embotellada des d’un llunyà brollador fins a les nostres taules constitueix tot un transvasament d’aigua potable… a lloms de camions de transport. I damunt, la botella de plàstic, perfectament nova, acaba tal qual en el fem, i acaba surant en els rius i mars, o emmetzinant el camp. En la meitat dels casos arribarà a un abocador incontrolat, on cremarà a baixa temperatura provocant fums i productes tòxics en quantia no menyspreable i en llocs sempre pròxims a les poblacions. No, no hi ha cap avantatge en els envasos no retornables. Pateix a la llarga la nostra butxaca, però pateix sobretot el nostre entorn natural. Si els quasi 8.000 milions d’éssers humans que ara poblem la Terra visqueren tots igual que els

nord-americans, els europeus o els japonesos, el món seria ja hui una autèntica catàstrofe a causa del consum desaforat d’aigua, energia, minerals i sòl per a cultius o habitatges. Consums en la seua majoria no reciclables, no renovables. I llàstima que això no impedeix que els països pobres pensen que no hi ha res pitjor que el que ells pateixen: “la pitjor contaminació és la fam”, com va dir Indira Gandhi en la Conferència de l’ONU sobre medi ambient i desenvolupament d’Estocolm, en 1972. Els països rics podem permetre’ns el luxe de dir ara que el nostre desenvolupament és insostenible i, per tant, rebutjable. I li ho diem als països pobres, nosaltres que hem creat problemes globals com el canvi climàtic per culpa dels residus de les nostres combustions (gasos tòxics o gasos innocus però d’efecte d’hivernacle) que ens van ajudar en el passat a ser… rics. Per això urgeix demostrar la possibilitat que existeix un altre tipus de desenvolupament amb similars avantatges però sense els inconvenients de l’actual. I, sobretot, urgeix adoptar-ho com més prompte millor; si no, com convéncer als que no tenen quasi res, que la seua manera de progressar ha de ser una altra que la nostra que, després de tot, ha donat tan bons resultats?

En el fons, es tracta d’adoptar una nova filosofia industrial d’internalització dels costos ambientals, i no sols dels purament econòmics, en l’estructura productiva. No es tracta ja de costejar la correcció ambiental de les atzagaiades a posteriori, sinó d’incloure eixos costos a priori. Que no és, òbviament, el mateix. Quan la indústria ha de pagar, i molt, per gestionar els seus residus, haurà de preocupar-se per reduir-los; senzillament, perquè tots eixiran guanyant amb això. Però no podem continuar produint deixalles de tota mena. No podem continuar extraient del subsol o del sòl elements que mai més tornarem a tindre a la nostra disposició. No podem adquirir riquesa hui a força d’impedir la riquesa del futur. Urgeix caminar cap a una forma obtindre aigua, energia i tot tipus de recursos naturals per l’alimentació i altres processos vitals de forma cada vegada més sostenible, més circular. No és fàcil dir com; però el primer pas és convéncer-nos d’això. Tots, no sols els ciutadans sinó, sobretot, els governs i les empreses, que són els qui en realitat tenen el poder.

Fem R E C I C L À ge dels residus d’envasos de vidre a tota Espanya. Ecovidrio, Entitat sense ànim de lucre encarregada del tractament del reciclat

egurament, si li preguntàrem a una persona de fora què són les Falles de València, ens respondria que una gran festa que es viu al carrer on el foc, la música, les flors i sobretot, els monuments, són els principals protagonistes. I no podríem llevar-li la raó. Però les Falles representen un concepte més gran, les Falles són tot això i molt, molt més. Són esforç, treball, dedicació, compromís, solidaritat i també són responsabilitat, com la que han assumit les comissions falleres amb el reciclatge de vidre. I és que, gràcies a la campanya La Reciclà, posada en marxa per la Generalitat Valenciana, l’Ajuntament de València, Junta Central Fallera i l’entitat sense ànim de lucre Ecovidrio, les Falles han demostrat que són capaces d’aconseguir tots els reptes que es proposen, fins i tot el de reciclar tot tipus d’envasos de vidre durant els dies grans de la nostra festa. Després de l’enorme implicació que van demostrar les comissions en 2018, on es van aconseguir superar les 100 tones de vidre durant la setmana de Falles, Ecovidrio va apostar de nou per aquesta gran iniciativa, reptant-les, un any més, al fet que participaren en aquesta competició del reciclatge, una

iniciativa que, sens dubte, s’ha consolidat ja entre el col·lectiu faller. Contenidors verds vinilats per a cada falla Els monuments fallers no són els únics que s’han plantat als carrers de la ciutat. Totes les comissions han comptat, al costat del seu casal o barraca, amb un contenidor tipus iglú totalment personalitzat, vinilat amb la imatge de la campanya i amb el nom de la falla. D’aquesta manera, s’ha aconseguit facilitar als fallers el bolcat dels envasos de vidre en aquests contenidors, donada la proximitat als seus respectius casals, al mateix temps ha permés a l’empresa encarregada del pesatge dels envasos portar un control del que reciclava cada comissió. A més de l’iglú, Ecovidrio ha posat a la disposició de cada falla un contenidor xicotet de rodes per a ajudar els fallers i falleres a traslladar els seus envasos de vidre fins al contenidor situat en cada demarcació.

A.C.

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

Premis a les Falles que més reciclen Tot esforç mereix una recompensa, per això, La Reciclà va premiar a les comissions que més quilos de vidre van reciclar durant la setmana fallera. El mesurament es va fer mitjançant el pesat dels contenidors una vegada concloses les Falles. Entre totes les comissions que van arribar a l’objectiu de reciclar almenys 400kg de vidre, es va fer un sorteig, resultant guanyadora la Falla Pintor Goya – Brasil. La comissió gaudirà d’una paella gegant per a 500 persones. A més, enguany com a novetat, es va posar en marxa un segon concurs basat en un sistema de punts. En aquest nou format es va guardonar a aquelles falles que més van promocionar la campanya a través de diferents suports, des de la inclusió d’escenes de reciclatge en els seus monuments, la publicació de la Reciclà en els llibrets i la seua difusió a través de les Xarxes Socials i els portals web.

Les cares més conegudes de les Falles també se sumen a la Reciclà Nombroses cares conegudes del món faller han volgut sumar-se a la Reciclà, donant suport a la campanya. Personatges com l’humorista i presentador, Eugeny Alemany; els periodistes Ana Cuesta, Raquel García Tamarit i Vicent Marco; la Fallera Major de València 2015, Estefanía López i la Fallera Major de València 2018, Rocío Gil, entre altres, s’han fet eco d’aquesta acció, publicant imatges i vídeos en les seues respectives xarxes socials. Gràcies a aquestes col·laboracions, aconseguim maximitzar i amplificar el missatge del reciclatge i el seu abast, contribuint a la conscienciació social sobre la importància i necessitat de reciclar i, sobretot, de reciclar de manera correcta.

Per què hem de reciclar vidre? Separar el vidre i depositar-lo al contenidor verd és fàcil i comporta grans beneficis per al medi ambient, repercutint positivament en el manteniment del planeta i la lluita contra el canvi climàtic. Gràcies a la Reciclà, hem tingut l’oportunitat de demostrar que els fallers i les falleres es preocupen pel medi ambient, que són solidaris/ es. En la passada edició, van aconseguir recollir a València tants envasos de vidre com per a cobrir quatre vegades la superfície total de la ciutat de les Arts i les Ciències. Es va minimitzar l’emissió de més de 55.000 tones de CO2, l’equivalent a viatjar 100 vegades des de València a Nova York amb avió. Es va evitar l’extracció de més de 98.300 tones de matèries primeres que ocuparien un volum suficient per a omplir 100 vegades l’aigua dels aquaris de l’Oceanogràfic i es va estalviar 182.200 MWh d’energia, equivalent al consum elèctric domèstic de la ciutat de València durant dos mesos. I és que, només reciclant tres botelles de vidre evitem que un kg de fem vaja a un abocador i estalviem l’energia suficient per a carregar la bateria d’un telèfon intel·ligent durant un any o posar una llavadora tres vegades. Continuem fent de les Falles una festa més sostenible i cuidem el planeta entre tots i totes. Fem Reciclà! Aquestes Falles, recicla vidre!

QUÈ FEM AMB EL

Fem

Kike Fuster i Sánchez, Periodista i Llicenciat en Turisme. Secreta

ria d’organització de Gent de Compromís València.

s indiscutible que cada dia generem més fem, fet que fa que els residus es convertisquen en un gran problema per al qual haguérem de tindre un vertader compromís social. Es pot afirmar que des que el “món és món”, els éssers humans hem sigut generadors constants de residus, però és en l’actualitat, amb l’avanç incessant de la societat del consum, quan el creixement de fem ha crescut de manera desorbitada. Vivim immersos en la cultura del “usar i tirar”, on les reserves naturals de matèries primeres i les fonts energètiques disminueixen, creant greus impactes en el medi ambient i aprofundint encara més si cap la bretxa de desigualtat social. Només a Espanya, s’afirma que cada persona de mitjana genera 1 kg de fem diari pel que, en termes generals, podríem afirmar que sols a l’Estat es produeixen al voltant de 47.000 tones de fems cada dia, en un Estat que, quant al pes poblacional, representa en el món un 2,8% del conjunt de persones que l’habiten. Si se sorprenen amb les xifres d’aquest article, se sorprendran en llegir que només des de la

Ciutat de València es destinen cada any prop de 75 milions d’euros per a la neteja dels carrers i el tractament dels residus sòlids urbans (RSU) el que comunament coneixem com a fem. Sabent que el pressupost amb el qual anualment compta el “Cap i Casal” és d’aproximadament 850 milions d’euros, la conclusió és que prop del 9% dels diners de l’administració municipal va destinat a reduir el fem que generem.

I davant, el descontrolat creixement de residus, la limitació cada vegada major de recursos, l’abús desmesurat del medi ambient, l’incessant increment de desequilibri social i els cada vegada més sobrecostos per a gestionar el nostre propi fem, què fem amb el fem? Segurament hages sentit parlar de la regla de les 3 erres: Reduir, Reutilitzar i Reciclar.

“Cadascun/a de nosaltres podem fer canvis en la forma en la qual vivim i ser part activa de la solució al canvi climàtic” Al Gore, Ex-Vicepresident dels EUA.

A.C.

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

Reduir És una manera de consumir d’acord amb la necessitat, tractant d’evitar la compra de productes superflus que responen més a l’impuls d’un capritx que a l’impuls d’una necessitat real. A més dels productes materials, també reduïm “fem mediambiental” disminuint la despesa energètica innecessària: graduant la temperatura de l’aire condicionat i la calefacció fins a nivells raonables, prestant una especial atenció a les etiquetes energètiques dels electrodomèstics que adquirim o maximitzar les càrregues de llavadores, assecadores, rentavaixelles.

Reutilitzar La reutilització implica allargar la vida dels productes abans de ser rebutjats. Moltes persones, conscients o no, de la importància dels greus impactes dels residus sobre el medi ambient, han practicat d’una forma o una altra la tècnica de la reutilització. Quants de vosaltres heu congelat caldo a través d’un envàs de cristall del supermercat? Quants de vosaltres heu creat a través d’una botella un element decoratiu a la vostra casa? Aquesta simple acció, es diu reutilització. Aquesta tècnica és fascinant, ja que, en tindre com a objecte donar una segona vida als productes, la infinita creativitat humana s’aplica per a satisfer una necessitat nova.

Reciclar El reciclatge és vital per a oferir un tractament diferencial als residus. El vidre que depositem en els contenidors verds es pot reciclar fins a quaranta vegades, el plàstic que rebutgem en el contenidor groc es pot fondre per a generar nous objectes i el paper i cartó poden ser reconvertits de nou. Menció a banda mereix el reciclatge de residus orgànics. Fins fa relativament ben poc la ciutadania rebutjava les restes orgàniques amb la resta del fem però ara, cada vegada més, els municipis han instal·lats contenidors específics per a residus orgànics, a la Ciutat de València els reconeixem com a contenidors marrons. Els residus orgànics es poden transformar en compostos. Amb això, pot adobar la terra per a generar recursos naturals i pot ser una forma de substitució parcial o total de fertilitzants químics.

Fem

, A R R E L S I C O S M O PA L E T I S M E

i Gestió del Patrimoni Carles García i Soler, Diplomat en Turisme. Expert en Interpretació

ls meus amics sempre m’han tirat en cara un defecte que jo he considerat una virtut. Una sort que he anat desenvolupant al llarg dels anys fins al punt de desaparèixer 43 minuts, (rècord documentat fins al moment). I aquest defecte-virtut no es altre que la capacitat d’abstracció, una mena de pseudo Viatges Astrals que deixen el meu cos, aparent-ment atent i interessat en el que esta passant al meu voltant, però la meua ment està a milers de kilòmetres, en un altre lloc, un altre plànol, una fantasia i realitat diferent. De vegades, aquesta “virtut” meua m’ha jugat males passades, com quan vaig suspendre un examen a la universitat per “viatjar” just quan estava sent examinat de manera oral. Però quasi sempre es una fortuna poder deixar-ho tot i fugir. Com quan anem a comprar al Pryca, (Si ja se que ara es diu Carrefour, però... tinc 40 i m’agrada més Pryca), que em fa “moooolt” de fastig. I mentre el meu cos deambula pels corredors de l’establiment la meua ment es feliç fora de la llum artificial i les ofertes del dia. Ara mateix estic a un soterrament al meu poble. Just al mig d’una filera d’homes que volteja la plaça de l’església. No deixe de pensar, aliè al meu entorn, en els titulars dels

diaris d’aquest matí: la platja del Postiguet convertida en un femer després de la nit de Sant Joan. Alacant, o mes bé els alacantins s’han proposat tornar a guanyar el títol de la ciutat més bruta de l’Estat? Estan aprofitantse de la festa grossa de la ciutat per fer punts per a rebre novament aquesta “distinció”? Jo soc i visc al Campello, però Alacant es la meua ciutat i quan passeje o deambule pels seus carrers no els trobe més bruts que els de València, Murcia, Albacete o Madrid. I he gaudit molts anys de la Magdalena, les falles no sols al Cap i Casal, i he begut molta mentireta a Alcoi i nardos a La Vila per festes, i la gent ha sigut igual d’incívica a tots llocs. El gots acumulant-se a les voreres del carrers, els contenidors rebosant bosses de fem i ells i elles pixant pels carrers amb la poca vergonya amb la que les festes doten al ésser humà en qualsevol raconet del món. Qui atorga eixes “condecoracions”? Som els alacantins un poble brut? Els valencians tendim a la porquera? La cua avança relativament lleugera. Al meu poble, durant un soterrament, les dones del familiar mort, entren directament, ràpides i discretes a l’església i seuen als primers bancs a la dreta, segons la perspectiva dels fidels respecte a l’altar major. Deixant les primeres

bancades de l’esquerra, la dreta des de la perspectiva del retor cap als fidels, lliures per als familiars del difunt home. El fèretre, abans d’entrar al temple, i mentre els familiars dona i la resta de dones en general, quasi invisibles, han agafat seient dintre del temple, els familiars homes es situen d’esquenes a la façana de l’església, mentre que la resta dels homes formen una filera per a donar el condol just en el moment que les campanes comencen a tocar a mort.

A.C.

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

El Campanar del meu poble, que per cert es propietat del poble mentre que la resta del immoble del qual forma part es propietat de la Diòcesi, cosa que em fascina per cert, encara volteja conjurs per a previndre els temporals i la pedra, toca a foc, volteja alegria de festa i com és el cas ara mateix, toca a mort. A mort home, a mort dona, a mort infant. Segons convinga a cada moment. Tampoc crec que siga un esforç grandíssim ficar a una bossa la resta d’ampolles i gots amb la que has brindat i festejat la nit mes curta de l’any mentre botaves foc una cadira vella i saltaves les primeres ones la matinada bruixa de Sant Joan. No, no costa rés, i així el Postiguet no hauria de ser un femer mai, si no un paratge natural d’espargiment per a tots. -T’acompanye en el sentiment!Acabe de donar el condol i em fique dins de l’església. I com a mariquita de poble que ha patit, (en realitat no, perquè jo m’he passat els insults i els intents d’ofensa per el, com diuen els argentins, “Orto”), i solidaritzant-me amb la dona en general, sec voluntàriament i conscient a les bancades de les dones. Protestant silenciosament, amb un gest que pense sols jo percibisc, la meua disconformitat amb que les dones seguen a la banda contraria a la paraula. Perquè si la paraula es Deu, les dones, solament per ser dones, seuen al costat contrari de Deu. I les tradicions i els costums que ofenen, menyspreen, no inclouen o insulten deliberadament o

de forma involuntària a la gent haurien de desterrar-se per a sempre. Com pintar de negre i mal homes blancs per a representar a Baltasar...Però aquest, el de les “Black Faces” es altre tema i pareix que amb els anys estic “Digievolucionant” el meu poder amb “viatges” múltiples. El senyor Retor, des de el seu púlpit, front als homes dirigeix el servici, però jo no l’escolte. El meu cos s’alça, seu, persigna i parpadeja direcció a l’Altar Major, però la meua ment està més pendent dels colors clars dels àngels que sostenen les aranyes de vidre, i els xicotets arcs de Sant Martí que projecten els penjolls de cristall d’eixes llums en les columnes quan son travessades pel sol. A la meua dreta, amb un hàbit daurat i plena de joies, amb la mirada baixa La Mare de Deu dels Desemparats ocupa l’espai privilegiat del seu altar a la capella més important després de l’Altar Major. Patrona del nostre poble. I tot i no ser una advocació vinculada a la mar, algunes de les seues joies tenen figures relacionades amb les arts mariners. El meu iaio era patró “de barco”, i al llarg de la seua trajectòria professional va patir 3 naufragis. A casa no es parlava de la mar, supose que els majors no volien que cap de nosaltres, jo, el meu germà o els meus cosins, despertarem gust per la mar. I es curiós com sent tots fills d’homes de la mar, cap em acabat guanyant-nos el jornal enrolats a cap embarcació. Però de tant en tant, i tot i ser quasi un tema tabú a casa, el nostre iaio ens contava batalletes de la mar i dels seus viatges faenant en aigües del Marroc. I com

les festes del poble van passar de celebrar-se el primer cap de Setmana de Maig a les dates en les que jo les he conegut tota la vida, a Octubre per Santa Teresa. Doncs durant les festes, els homes de la mar no podien gaudir amb el veïnat de les festes per estar faenant. I com per Santa Teresa paraven les barques uns dies, es va decidir traslladar la festa gran. Desemparats no és una advocació marinera, però al meu poble si hi esta vinculada a les xarxes, i sempre em recorda al meu iaio i el seu impecablement planxat traje, els seus cabells blancs pentinats cap enrrere i el carinyo amb el que s’adreçava als seus nets. Una miqueta mes endavant, quasi amagat pel contrafort, un Crist mort jeu a un fèretre de cristall. I novament els meus iaios es vinculen a una estació i uns costums. El Divendres Sant, abans de la processó del silenci que es celebrava de matinada, la gent del poble s’ajuntava, i crec que encara alguns ho fan, en l’església per tal vetlar aquella imatge de Jesús mort. Es resava el rosari i es feia companyia al cos mort del fill de Maria. Jo anava amb la meua iaia. Els meus cosins i germà s’avorrien i no volien anar. Jo acompanyava a la meua iaia. I la resta de güeles em deien lo guapo que era, m’encantava. I mentre el incessant murmuri de lletanies, Ave Maries i Pare Nostres no cessava generant un espai místic, jo viatjava a dos dies endavant, al matí de Pasqua. Quan el meu iaio em despertaria a poqueta llum trencant els pitxer badats i plats vells com a senyal d’alegria perquè el senyor havia tornat a la vida. Un escàndol de ceràmica llançada

des del terrat que anunciava el renàixer del bon temps, dels bancals verds, de la senda de l’estiu. I com estrenaríem espardenyes de colors que ens haurien comprat ma mare o les meues ties, i el cabàs amb les mones, la sang amb ceba, el magre amb tomaca, les olives trencades, el salat, les faves ... Ací em pica, ací em cou, per ací em menge la mona i ací t’esclate l’ou. Un sospir que precedeix un plor em trau del meu estat i em retorna a aquesta incòmoda i trista realitat. Però un vaixell de fusta al peus de Sant Vicent, (mai sé ben bé si Màrtir o Ferrer), capta la meua atenció. L’església de Sant Joan d’Alacant, durant la guerra, eixa asquerosa guerra que encara esguita de rancor i tristesa el nostre present, fou assaltada. I la temor va escampar pel Camp d’Alacant com la pólvora. I Sant Vicent, (Ferrer o Màrtir), fou a parar a un pou del barri de pescadors, al Carrer la Mar. I allí, amagat, a fosques, va passar els dies de guerra a la casa d’uns mariners. Per això, i com a testimoni mut de les pors del passat, un vaixellet de fusta representa als veïns de la mar i la casa on va estar amagat. A ran d’aquesta anècdota em ve a la ment una veïna meua que ja ha faltat, del Carrer la Mar també, Maria la Mariana. Em portava de xicotet a banyar-me en estiu, tots el dies, a la platja enfront de casa. Una platja natural que ja no existeix, doncs el turisme mal entès va portar amb els turistes una platja artificial, nova, destrossant els arenals de mig de la mar per cobrir de sorra les pedres de la voreta que

tant els molestaven als nouvinguts. I amb la sorra es va perdre eixa característica remor de Mediterrani arrossegant les pedres a vora mar. De vegades, encara somie amb aquella veu de Mediterrani que la sorra va emmudir per sempre. Maria sempre portava fruita per a esmorçar i mentre em feia amb una bresquilla, cireres o una tallada de meló, xarràvem de qualsevol cosa. Esteníem la tovallola junt a altres veïns del carrer i sempre tenien alguna cosa interessant que contar. Al mig dels majors escoltava (que no parlava, perquè fa unes dècades quan parlaven els majors, els xiquets callàvem), atent el que deien. De vegades m’avorria i demanava anar a l’aigua. Però altres em feia molta risa el que contaven. Como quan durant la guerra, quan el vaixells militars fondejaven davant del poble o creuaven el cel els avions, algunes persones, aprofitant la posidònia acumulada, es refugiaven soterrantse amb ella. Jo no podia parar de riure. Avui en dia encara trobe super tendre aquesta imatge, com si foren estruços amagant el cap, es cobrien amb la posidònia. Com si la planta fora màgica i super forta i puguera frenar els efectes d’una bomba (jejeje). M’eixirà una llaga per mossegar-me el llavi amb força per tal de no esclatar a riure al mig de servici. Presidint l’Altar Major una dona davantera al seu temps. Una il·lustrada, una feminista, una moderna castellana del XVI, Santa Teresa de Jesús. Quin parell d’ovaris més ben plantats tenia aquesta dona que es va enfrontar fins i

tot a la Inquisició. I front als sermons de por, culpa, vergonya, estigma que es predicaven al seu temps i que encara retronen en algunes catedrals de la mà de “Drag-arquebisbes” amb vestits de cua de seda vermella, (no cal dir els seus noms, tots sabem qui son i com se les gasten i quines perletes amollen), ella va aportar amor, seny, cordura, igualtat, inclusió. Buffff! Tot i estar en les antípodes de la seua fe no puc ser més fan d’aquesta dona. I per si amb el seu currículum no fora prou, els carrers del meu poble, el 15 d’Octubre fan olor de putxero i tarongetes. Mmmm, que bo! El meu poble esta dividit per un barranc que delimita les vies del “trenet”. De les vies cap a baix el Carrer la Mar. De les vies cap a munt “El Poble”. I tot i ser el mateix poble, conviuen dos personalitats diferents i de vegades enfrontades. Una característica que no sols es dona al Campello. Gandia per exemple, i molts pobles amb Grao, comparteixen aquesta particularitat. I aquesta divisió ha donat peu a pedregades i baralles de xiquets, però també a reforçat els lligams familiars. Santa Teresa fa olor de putxero i tarongetes perquè, com el dia de Nadal, és festa grossa. I les famílies “del poble” paren la taula com els dies de festa gran i reben als “carramalers”. I es beu, es menja, es riu. I al Juliol, pel Carme, s’intercanvien els papers. I “els del poble” baixen a la mar per a beure, menjar i riure amb la família del Carrer la Mar. Hi ha una dita al Camp d’Alacant que diu que la llampuga és un art de dones, perquè la Mare

de Deu la banya i Santa Teresa la eixuga. Fent clara referencia als períodes de pesca tradicionals i que dona tot el sentit a que les famílies del poble paren les taules de festa al Juliol i a l’Octubre. A l’Octubre amb la feina feta i al Juliol, tot i que cada vegada són menys els homes que faenen la mar, amb la mirada de reüll a Mediterrani. Doncs el 16 de Juliol, el nostre subconscient col·lectiu ens connecta amb eixe Carpe Diem que ens caracteritza a tots els pobles d’aquest Mare Nostrum. I brindem i riem perquè estem a casa, feliços, junts. I a l’endemà les xarxes es tornaran a banyar i viurem tots en un “ay”, però hui seiem tots a taula, en família, junts. Brille para ti la luz eterna! (Si, el servici el fan en Castellà) Busque desesperadament, en les capelles de l’esquerra, l’advocació del Carme. I en venen a la ment els taulells de parquet de casa de ma tia Susi. I sentisc de nou el vertigen amb el que hem viscut molts i amb el que conviuen encara unes quantes famílies. Mon pare ens va abandonar quan a penes tenia 4-5 anys, per a mi no és un home, es un redesgraciat. I no recorde la sensació de tindre a ton pare en la mar. Tampoc he conegut al meu iaio embarcat, però si a mon tio Boronat. I he comprat amb ma mare i ma tia “el bolic” de torró a les paraetes que posaven en les festes d’Octubre perquè mon tio no passaria els nadals amb nosaltres. I a un sofà immensíssim al menjador de ma tia barallant-nos els seus fills, i la resta de cosins, i ma mare, i les meues ties, i els

meus iaios per parlar amb ell. Jo he viscut un temps sense mòbils, on els mariners havien de cridar a casa, per torn i molt cronometrat, via radio. I de vegades es tallava la trucada. I en eixe instant el silenci, sense voler, es feia l’amo del menjador. I les mirades baixaven buscant refugi en els dibuixos del parquet. Segurament la mar estiguera calma, no hi havia vent, ni tronades, ni ones gegants. Ni tampoc haurien, segons la ment d’un infant, calamars ni polps gegants menjant-se el vaixell. Però eixe “Ay” amb el que hem convivit molts, t’ofegava. I intentant dissimular la pena, l’angoixa, la ràbia, fèiem com que no passava rés i seguíem amb el sopar o el que estiguérem fent. I sempre en la boca un Mare de Deu del Carme, o com diuen al meu poble “Moa del Carme”, (no se d’on s’han tret eixa contracció tan rara). I la conversa tornava tímida i ja menys animada entre “faç Divina, Misericordia” i “Moa del Carme”. Fins que una altra família del poble, amb un altre home a la mar, al qui no se li havia tallat la telefonada en el seu torn assignat per comandància, ens enviava recat mitjançant la família del company mariner. -Toni diu que estigueu tranquils, que estan bé, que estan sopant tots junts i que estan menjant-se les taronges confitades que li has posat al bolic. Que vos vol molt. Que passeu bona nit. “Besitos” per a tots!- I el meu iaio apretava el punys quasi sense adonar-se. I ma mare, que és tan plorona com jo, moltes vegades se’n anava a “pixar”. I tornava de sobte el soroll i per les finestres fugia la tensió. Els ulls d’un xiquet veuen els gestos i els emmagatzema per al record. Ara, amb

40, sense ser creient, l’advocació vinculada a la mar em remou tots aquestos records, que deixen de ser ximples gestos i cobren un significat especial, més madur, més conscient. El Carme deixa de ser un dels tantíssims noms de la Mare de Deu, per ser ma mare, les meues ties, la meua iaia, les meues veïnes, Mediterrani. Les dones de dol continuen segudes als seus bancs, i els homes es posen d’esquenes a l’altar major i de nou, una cua es forma dins de l’església per tal de donar el “pésame” per ultima vegada. Ara homes i dones conformen la filera. I de nou em veig fent cua. Just després d’haver vist a Mediterrani. Amb el cor accelerat i molt més vulnerable. Una “güela” em pega una besada. -Xico! Que templat estàs! Ay Moa del Carme! Que majors que ens fem! Fa no res eres un mico i ara tan gran i tan polit. Que alegria que em fa voret! -(A mi també en fa alegria). -Vos acompanye en el sentiment! Ja sabeu que a casa estem per a el que necessiteu.Deixe l’altar major a la meua esquena i enfile cap a les portes de fusta i metall de l’entrada. El sol reflecteix sobre les pedres de mabre de la plaça cremant qualsevol imatge de l’exterior. Deixe la foscor del temple, els plors, la pena, i enfile cap a la llum, arrossegant el meu present i al meu jo del passat. I torne a recaure amb els titulars dels diaris de hui. La festa genera un fum de despeses i converteix el Postiguet en

un femer. I no eren els Alacantins i el milers de visitants que omplin la ciutat durant els dies de les Fogueres els únics “porquets”, també parlen de “Ses Illes”, de platges de Tarragona i Barcelona, de Màlaga, Cadis o Les Canàries. És incompatible la festa amb el civisme? Estar de festa es excusa suficient per tal de deixarho tot com un femer? Per llançar el got de la beguda al terra, just enfront del contenidor de la brossa o la paperera un arriba al clímax fester abans? Es necessari pixar-ho tot, com fan els animals per tal de deixar la seua marca,

per tindre la sensació d’estar en festes? Jo crec que no. Estic convençut que no. Està clar que la festa genera un major volum de deixalles i brossa, però no ha d’estar escampada per tot arreu i no són necessàries les riuades de pixum baixant descontrolades per qualsevol carreró. I no, no i no es responsabilitat única del consistori arreplegar la merda que deixem tots. També és la nostra responsabilitat intentar pal·liar els efectes de brutícia que genera la festa. I si les ferramentes que posen les institucions públiques no són suficients,

reclamar-ne més. Però no arreplegar la nostra brossa ens converteix en persones incíviques, indignes de conviure amb la resta. I tots eixos colps de pit que ens peguem per a demostrar “lo muy y mucho valensssianos” que som, queden en un no rés quan pixem un cantó, o el que és pitjor, les muralles històriques de la ciutat o el patrimoni en general. Ja podem portar el vestit de seda valenciana més tradicional del mercat, cosit a mà, seguint el patronatge antic i amb colors propis de l’època, que si llancem el nostre got de la beguda, o el paperet dels bunyols en terra, la nostra valencianitat se’n va per les clavegueres junt a la resta de les misèries de la nostra societat actual. Una societat plena de Cosmopalets. On els valors tradicionals de convivència, de respecte pel veïnat, de tolerància cada vegada són més pobres. Supose que estic fent-me major i cada dia que passa vaig camí de convertir-me en el típic güelo queixant-se per tot. Però tot i que tinc clar que qualsevol temps passat no es millor, no puc deixar de tirar en falta certes normes morals, i cíviques amb les que vaig créixer. I tal vegada la brossa deixada al Postiguet, o la que genera qualsevol festa és simplement el reflex del verdader femer, la nostra societat. Una societat que per sort ha evolucionat positivament en molts aspectes com ara la consciència ecològica, la protecció dels animals, el respecte cap a altres creences i filosofies de vida. El feminisme i la condemna absoluta de la no igualtat. La assumpció de que estimar a qui volgués és un dret i no una malaltia. L’empatia per els demés també és

un tret molt característic de la nostra societat. Tret, aquest últim, del que podem estar ben orgullosos els valencians i valencianes, doncs junt amb la resta de l’estat encapçalem el ranking mundial de donació de sang i òrgans. O també prova d’aquesta empatia que ens converteix en un poble generós és la demostració de valentia i honor amb la que vam obrir els nostres ports mentre la resta de l’estat i la resta d’Europa els tancava a cal i cantó. I no sols les institucions ho feren, doncs les persones comuns i anònimes també han donat prova d’aquesta valentia i honor fent front a les injustícies de la vida, com els tripulants de l’embarcació Mare de Deu del Loreto de Santa Pola, per posar un exemple, que no una, si no dos vegades s’enfrontaren fins i tot a la justícia per tal de salvar vides. Però amb la consolidació d’aquestes virtuts de les que podem sentirnos plenament orgullosos, progressivament han anat decaient certs costums que la nostra societat també necessita. Xicotets detalls que han anant desapareixent de les nostres vides o que estan condemnats a desaparèixer per sempre. Gestos aparentment insignificants que suposen una millora de la nostra qualitat de vida. Com el agranar i baldejar el nostre trosset de voreta. O com ha estat el meu cas hui, el de posar-me en una cua per tal de demostrar-li als meus veïns que m’importen i que fins i tot en els moments tristos estic al seu costat. Perquè hui, de 40 com jo érem tan sols un grapat, i de menys edat pràcticament cap. Quasi tots eren gent gran. Quedant aquest tipus de manifestacions populars i costums

autòctons com algo residual de la nostra societat condemnats a desaparèixer en una dècada. I aquestos xicotets gestos del nostre dia a dia contribueixen a enfortir els lligams de comunitat, de pertinença a un lloc, de formar part d’un col·lectiu. La globalització ens ha portat milers de coses ben boniques, com la reducció del planeta i la capacitat de conèixer no sols el teu entorn immediat si no tot el món, aprenent de les diferents cultures i obrint de par en par la nostra ment. Però també ens ha dut la ridiculització de certes cultures en front d’altres de més prestigi. Les ciutats s’han omplit de “persones extraordinàries” que no dubten en anomenar palet i menysprear a persones com jo que vivim al poble, continuem fent vida en valencià, fem coses de agüelo i el màxim de la nostra dieta es putxero i tarongetes en compte de una hamburguesa de kobe, amb una xeringa plena de salsa de formatge estacada al damunt, per tal de farcir la carn a taula i xorrar grassa al temps que pujes una foto al teu instagram amb el coixinet #aquipadeciendo. El que se’ls oblida a eixes “persones extraordinàries” que omplin les ciutats es que la globalització, entre altres coses positives, també ens ha inclòs als palets en l’era tecnològica. I a les nostres llars també tenim una finestreta que ens comunica amb el món anomenada internet. I que desprès d’haver posat a assecar unes tomaquetes salades al terrat de casa també tenim accés a les tendències d’aquest món globalitzat. I que per tant coneixem el món igual que aquell que viu a una ciutat. I fins i tot podem arribar a ser “Trendy Topic” amb una piluada des del

nostre perfil. La informació i les tendències estan tan a l’abast meu com als del Cap i Casal o la Capital del Regne. I just aquest fet em converteix, precisament, en l’antítesi del concepte Palet. Per contra, la presumpció de què pel ximple fet de viure a una ciutat ets modern, et converteix en el verdader palet. Això si, un Palet Cosmopolita. I tal vegada, jo, pel ximple fet de viure a un poble, i agranarme el meu trosset de voreta, seure amb els meus veïns a la fresca, involucrar- me amb el creixement dels mes menuts del poble siguen o no nebots meus, participar en el dia a dia del meu poble no com una persona anònima, si no com el fill de Mari Pau, net del Pepe el Coixo, seria incapaç, perquè estime el meu poble per damunt de tot, de deixar-me la meua merda al Postiguet. I no vullguera generar una idea de santitat al voltant de la meua persona, perquè jo, ho confesse públicament, també he pixat al carrer algun dia de festes, (no anem a amagar el nostre incivisme fester que també el tenim). Però mai ho he fet contra les façanes dels meus veïns, ni contra el mobiliari urbà, ni molt menys contra el patrimoni. Cosa, que per exemple si he vist fer a València, pixant les muralles i les portes de la ciutat, la basílica i la catedral o tantíssims altres monuments. I hauríem de reflexionar al voltant d’aquest incivisme generalitzat que s’escampa per tot arreu i què dota d’una personalitat fastigosa les nostres festes. Hem de responsabilitzar-nos dels nostres actes i predicar amb l’exemple. Hem de posar el nostre granet de sorra per tal d’arribar a ser eixa societat inclusiva, diversa, igualitària, respectuosa i empàtica que

hem aconseguit ser i de la que parlava unes línies més amunt, però també una societat que estima allò que és i que li confereix una personalitat única i diferenciadora front a la resta. Una societat conscient del valuosíssim patrimoni material, natural i immaterial que posseeix i de la responsabilitat que deriva d’aquesta possessió. Responsabilitat que no té cap altra finalitat que la de preservar aquest patrimoni per a generacions futures. Es molt hipòcrita per la nostra part deixar-ho tot en mans de les institucions, doncs es el nostre deure com a veïns col·laborar en la neteja, el manteniment i la preservació del nostre patrimoni, dels nostres carrers, del mobiliari urbà que hem costejat amb esforç entre tots i totes, i protegir i preservar la natura i els paratges naturals per tal de no convertir-los mai més en femers.

Fem

‘‘D’ANIMALS’’

Salvador Granchel i Climent, Llicenciat en Veterinària

n arribar l’estiu, en el que primer pensem els valencians i valencianes és a la platja. Bé, excepte els dies que la calor és tan asfixiant que t’encantaria viure prop dels Pirineus. La platja és una via de eixida ràpida, gratuïta, pública, on poder realitzar tot tipus d’activitats: l’atracció perfecta per a un llarg dia de xafogor estival. El problema ve per a totes les persones que tenim mascotes. Continua existint en la nostra societat el repudi al fet que els gossos siguen a les platges, corrent lliures, i gaudint tant o més que nosaltres. És que el gos es caga... pixa on vol... i be, es banya en la mar, on estem tots i totes... quin fàstic! Actualment a València hi ha dues platges habilitades per a gossos, la Platja de la Torreta (El Puig), la qual va començar a ser canina en 2016 i disposa d’uns 100 metres de longitud; i la de Pinedo, la denominada com a platja canina de València, però només disponible en època estival. Si ens allunyem una mica més del Cap i Casal, trobarem “PlayaCan” (la més coneguda, que compta fins amb socorrista) de Gandia i el Brosquill a Cullera. A Castelló i Alacant hi ha alguna cala més, però perquè solen tindre més muntanya o zona rocosa que arena.

Acceptar gossos o no a la platja està regulat tant per les ordenances municipals de cada ajuntament com per la Llei de Costes (Llei 22/1988, de 28 de juliol). Els animals, com a animals que són, no tenen consciència que estan fent les seues necessitats en un lloc públic, però els que si que tenen consciència són els amos que els eduquen, els vigilen i els cuiden. No obstant això, quan arriba l’estiu, la calor referma i ens entren les ganes d’anar a la platja, és quan som les persones les que les deixem fetes un abocador, com per exemple en la nit de Sant Joan (a Barcelona, només en eixa nit es van acumular 20 tones de fem), i no precisament pels excrements dels nostres animals, si no per la la nostra falta de civisme. Dit d’una altra manera, o mirant-ho amb una perspectiva més any 2320, si hi ha animals que no haurien de tindre permés acostar-se a les platges pel seu nivell de contaminació i brutícia, aquests seríem nosaltres, els humans, mentre que les mascotes podrien estar campant per tot arreu. Tot això em porta a reflexionar quina visió té la societat dels nostres animals, i la definició real que li donem a la paraula fem.

A.C.

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

Fem no és només els excrements de les nostres mascotes (tant excrements com orines), les quals, si no es recullen immediatament, i es netegen amb aigua, comporten multes directes als amos i propietàries (aproximadament, 50€). Fem també és l’estat dels nostres animals, l’abandó dels mateixos i la necessitat urgent d’establir un pla per als més de 138.000 animals que es van recollir en les protectores espanyoles en l’últim any. València veu com un problema els 90.000 gossos censats existents. Altres localitats, com Zamora, han creat un impost per a tota aquella persona que té gos, la dotació del qual és de 9€ anuals. De moment, aquest tipus de “solucions” no es planteja dins de l’Ajuntament de València, ja que argumenta que seria més costosa la tramitació de l’impost que els nou euros recaptats, sobretot per la necessitat d’entrar en la via executiva i els recàrrecs per als amos de les mascotes que no paguen.

és superior als 14.000 anuals, estant a més el de despeses sempre per damunt dels 33.000). El principal motiu de l’abandó són les ventrades indesitjades, amb el 15,3% dels casos, seguit de la fi de temporada de caça, amb el 12,6%. En tots dos casos, i en altres casos més residuals com l’abandó de l’animal per ser període vacacional (1,2%), la culpa la té el propietari i la propietària, o bé per veure a la seua mascota com un simple joguet el qual ara el necessite, ara m’avorreix, o bé per no esterilitzar-la. Abans de ficar a un animal en les nostres famílies, hem de ser conscients de la responsabilitat que això provoca, educar-ho, esterilitzar-ho si existeix la possibilitat que no puguem fer front a una futura ventrada, cuidarho i identificar-ho. Dels animals abandonats, a penes el 34,5% dels gossos i el 4,5% dels gats que van arribar a les protectores, es trobaven degudament identificats, i costa pensar que el 45,5% (una xifra increïblement dura), dels

gossos i gats identificats amb xip, no van ser recuperats pels seus amos. Dins dels animals abandonats, són més nombrosos els gossos grans i mitjans que els xicotets, i en el cas dels gats, l’estació de més abandó sol ser la de cria, mentre que en el cas dels gossos no hi ha una estació clara. A més de les nostres mascotes, abandonem també a les protectores. De fet, quasi el 80% de les catalanes no rep cap subvenció, i la immensa majoria depén dels seus associats i associades. Per tot això, què es fem? Què estem fent realment amb els nostres animals? Hem de començar a comprendre que, independentment de la brutícia que puga provocar un animal als nostres carrers, places, parcs o platges, sense entrar en una altra mena de debats com el fet que eixa matèria és biodegradable, som nosaltres els que generem fem, no els nostres animals.

El vertader problema, el qual després es ramifica en un altre múltiples problemes com el de la brutícia i olor als carrers derivats dels excrements d’animals, és la falta de consciència de l’ésser humà enfront d’ells. La Fundació Affinitty, en el seu estudi 2018, adverteix que el problema naix en la quantitat d’abandons de mascotes a Espanya. Des de fa deu anys, el número ha anat descendint però, des de 2015 s’ha estancat (de 2015 a 2018, el número de gos abandones sempre

DEL F T E L EV I S I U A L F E M C I N E M AT O G R À F I C Ahmed Haderbache i Bernárdez, Professor titular del sistema educat

n arribar de París per a acabar la carrera d’humanitats a València, m’agradava a les nits mirar sèries per a millorar l’idioma castellà, i també per passar el temps. Record que em sorprenia gratament sempre veure la felicitat dels membres de la tribu de Médico de familia gaudir, en cada episodi, d’obrir la nevera i traient una botella de llet o un tetrabrik de suc de la marca Pascual. No entenia molt bé a què venia eixa escena en cada capítol. Però el més cridaner per a un jove estudiant com jo, era veure a eixa família gaudint cada matí d’un desdejuni amb totes les novetats de l’empresa Pascual. Després, el meu goig en un pou, en veure que jo no me’ls podia permetre quan anava a comprar a Mercadona. En vindre d’un país que defensa tant la indústria del cinema i impedeix la publicitat en les sèries, aquests capítols de Telecinco o d’Antena 3, em semblaven surrealistes. Cada setmana, m’encantava veure quin nou producte anaven a anunciar entre diàleg i diàleg i observar la botella de llet desnatada anar de mà en mà, o a vegades fins i tot quedar-se en una sola mà alçada en l’aire perquè vérem tots la marca assenyalada. Quan uns anys després es va estrenar El show de Truman, em vaig preguntar si els guionistes no havien passat una temporada a Espanya

De la llet Pascual a les mil vides de El Recio

iu francés a la Universitat Internacional de València. Crític de cinema

veient sèries per a desenvolupar aquesta fantàstica història. El que era vàlid en els noranta, continua sent-ho en les dues primeres dècades del segle XXI. L’arribada de les noves plataformes com Netflix, HBO o Amazon Prime, no han modificat molt les sèries de la televisió espanyola. Excepte excepcions com La casa de papel, molts capítols de programes d’entreteniment segueixen amb la publicitat dins del fil conductor narratiu. La que se avecina és un clar exemple d’això. Ja no desdejunen amb llet Pascual, ni parlen tampoc de temes transcendent com els personatges d’Un paso adelante, recolzats en la màquina de refrescos en la qual es podia llegir en gran la mateixa marca que es publicitada en Médico de Familia. Ara els protagonistes de la sèrie líder en audiència de Telecinco es passegen davant de la urbanització i es detenen enfront d’una òptica francesa per a contar-se les s eues aventures. D’altra banda, les productores de les cadenes de televisió es van adonar que podien donar una segona vida als protagonistes d’aquestes sèries com se sol fer amb els concursants de Gran Hermano, que tenen un renàixer comptant les seues misèries de plató

en plató. Així van nàixer productes casposos cinematogràfics com a Señor dame paciencia, amb Jordi Sánchez més conegut com “El Recio” en la sèrie La que se avecina.

A.C.

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

En acabar la temporada de la sèrie La que se avecina, Antena 3, per mitjà de la seua productora, va estrenar aquest bodrio que conta la història de Gregorio (Jordi Sánchez) un banquer molt conservador que ha de complir l’última voluntat de la seua dona morta: escampar les seues cendres en el riu Guadalquivir. Per a dur a terme la seua tasca, Gregorio haurà de passar un cap de setmana en Sanlúcar de Barrameda amb els seus fills, dues xiques i un xic. El problema és que els tres aniran acompanyats de les seues parelles, als quals Gregorio no pot ni veure. La parella de la seua filla Sandra (Megan Mortaner) és un català molt culé, que pretén portar al seu futur net a un col·legi bilingüe catalàanglés. Per part seua, la seua filla Alicia (Silvia Alonso) ix amb un hippy anti-sistema, i el seu fill Carlos (Eduardo Casanova), amb el qual porta mesos sense parlar-se després d’haver “eixit de l’armari”, es presenta amb Eneko, un basc d’origen senegalés. Durant dos dies, Gregorio posarà a prova la seua tolerància i la seua capacitat de perdonar, i aquesta família disfuncional haurà d’aprendre a acceptar-se, amb les seues virtuts i els seus defectes. Una pel·lícula que s’inspira molt de la francesa Qué he hecho yo, Señor que narra la frustració d’una parella burgesa de província en veure que les seues filles es casen amb homes d’altres religions. La versió espanyola represa el personatge de El Recio, però en el seu vessant burgés. D’aquesta manera, l’espectador que vaja a veure aquesta pel·lícula no anirà a veure la

nova pel·lícula de Jordi Sánchez, sinó la nova de El Recio, perquè veurà al mateix actor interpretant el mateix personatge. Abatuda per la crítica en el seu moment i per El País: “Davant tal panorama, potser el raonable és preguntar-se on està el centre moral d’aquesta comèdia. La reposada es manifesta prompte: en la figura d’aquest guàrdia civil (Antonio Dechent) que exclama un inequívoc “Gibraltar espanyol!”, reflex de l’espectador tipus per a aquest producte”, la pel·lícula va congregar a 950.000 espectadors i va recaptar 8 milions d’euros, per un pressupost de 4,5 milions. El periodista Jordi Costa defineix perfectament aquest producte destinat a una mena d’espectador que riu de les grolleries bastes de El Recio. Antena 3, productora de la pel·lícula, busca una rendibilitat comercial i no apostar per una obra amb un mínim de qualitat. L’aposta de la cadena no és nova dins del panorama cinematogràfic espanyol. Si tirem la vista arrere i observem la implicació de les cadenes privades al cinema espanyol, veurem que, aquestes van entendre el rendiment que podien traure amb famosells de programes de televisió. En 2001 s’estrena El Gran Marciano, amb els qatorze concursants de la primera edició de Gran Hermano. Pel·lícula produïda per Telecinco i que narra les aventures dels concursants en un hotel rural posseït per fenòmens paranormals. Aquesta obra, que va passar sense pena ni glòria per les sales espanyoles, és considerada com una de les pitjors pel·lícules espanyoles del segle XX.

La cadena italiana va ser una de les primeres a entendre que es pot donar una segona vida a concursants o programes pel prisma del cinema. En cap moment, es pretén tampoc emular a Fellini o a Godard però simplement traure un rendiment econòmic a un producte. D’aquesta forma, el respecte al cinema i a una professió desapareixen per deixar passar a una obra que la podem qualificar amb tots els noms que vulguem, menys el d’obra d’art. El segon element que entenen perfectament les cadenes de televisió que produeixen algunes pel·lícules, és la qüestió del ritme cinematogràfic. Per a atraure al públic, és necessari que la cinta per a la pantalla gran estiga dividisca en sainets com en la sèrie que el públic està acostumat a veure. Si observem detingudament La que se avecina o Gym Tonic, un s’adonarà que el capítol està compost d’historietes desvinculades les unes amb les altres. Cada sketch dura uns 4 a 5 minuts per a donar pas a un altre escenari amb una altra història, format que ve també de moltes novel·les pensades per a la pantalla gran. Es pot citar com a exemple la novel·la de Dan Brown El código Da Vinci, els capítols de la qual no excedeixen les 15 pàgines, i que presenten situacions i escenaris diferents en cadascun d’ells. Fet que no transcorre habitualment en el discurs cinematogràfic que es basa en un altre ritme. Un s’adona, llavors, que les sèries de televisió que hui copen la majoria dels espais nocturns han modificat el ritme del

discurs cinematogràfic. En la pel·lícula Señor dame paciencia, es pot veure clarament aquest ritme de sèrie. El llargmetratge d’una hora i mitja es divideix en xicotetes escenes de 5 minuts que cadascuna d’ella donen pas a una altra acció. El teleespectador que entra en una sala de cinema i es converteix en espectador en veure aquest tipus de producte cultural, té la sensació de veure un capítol d’una sèrie. D’aquesta forma, un ja no va veure la nova pel·lícula de Jordi Martínez, sinó un episodi més de les aventures de El Recio. Ens adonem, doncs, que les sèries de televisió despullen a l’actor del seu nom d’escena per a batejar-lo amb el seu nom de pila de la sèrie que protagonitza. Tots aquests elements fan que les pel·lícules produïdes per les cadenes de televisió, busquen guions semblants als emesos a les nits per a no defraudar als teleespectadors, convertits en espectadors de les sales fosques. Un altre exemple d’aquest fenomen va ser l’intent malmés de portar L’alqueria blanca a la pantalla gran després d’haver gaudit de les mels de l’èxit, tant en la pantalla petita, com per la seua gira teatral que va reunir a més de 45000 per la Comunitat Valenciana. Aquesta sèrie produïda per Canal 9 va aconseguir els millors índexs d’audiència de la cadena en 2012-2013. Pese al tancament de la cadena autonòmica, es va pensar portar a la pantalla gran l’elenc actoral per a intentar aconseguir un èxit de taquilla. Es va obtindre tot el contrari. Amb un pressupost de 1,5 milions d’euros, Benidorm mon amour, va recaptar un

total de 74.852 euros i 32000 espectadors van anar a veure-la. La pel·lícula intenta la mateixa vena còmica amb els mateixos actors sense aconseguir-ho, a causa d’una interpretació dubtosa i un guió inexistent. Per això, un èxit televisiu no implica un “taquillazo” a les sales fosques, i més en aquest país la política d’ajudes del qual al seté art deixa molt a desitjar. Si prenem l’exemple gal, les cadenes públiques o privades (no de pagament) no poden emetre pel·lícules rodades per al cinema ni els dimecres (dia de les estrenes a França), els divendres, dissabte i ni els diumenges per a protegir la indústria cinematogràfica. Òbviament, els caps de setmana a la vesprada tampoc, el públic francés no pot quedar-se en el sofà per a gaudir de la pel·lícula de la sobretaula. Aquesta política de protecció permet a França de ser el primer país a Europa a realitzar pel·lícules. També, les pel·lícules de Netflix no es poden projectar en sales o competir en el festival de Cannes i seriosa impensable que dues pel·lícules de Netflix estiguen projectades en un cinema que suposadament protegeix el 7 art com és el cas dels cinemes Babel, que projecten Irishman i Historia de un matrimonio. Tots aquests elements permeten a França ser el país d’Europa amb més sales de cinema. A més, en ser considerat el 7é Art com un bé cultural, les pel·lícules es projecten des de les 9 del matí fins a les onze de la nit. No vull dir que, amb tots aquests elements, el cinema francés siga de millor qualitat que el cinema espanyol, però sense una política que protegisca la indústria cinematogràfica podem

caure en el que observem ara: pel·lícules tronades produïdes per les televisions. El pitjor d’aquests productes, l’única meta dels quals és intentar no fer pensar molt al teleespectador, és el racisme que vinculen sense saber-lo. En La que se avecina tenim durant unes temporades a l’immigrant ajudant de El Recio o al “Negro” que alegra la vida sexual de Berta. Els dos personatges no participen en res en les aventures d’aquesta comunitat. La seua única és meta és provocar el riure pel que són: un sudaca i un negre polló i ningú veu els elements racistes en cada episodi. Però al seu torn, els mateixos que veuen aquests capítols s’ofusquen quan en Missión Imposible 2, es confonien les Falles i La Setmana Santa, en mostrar una fallera en la processó del Divendres Sant i un Crist cremat en una foguera. Aquesta escena va ser comentada en totes les tertúlies televisives, telenotícies i va suscitar una indignació en veure la ignorància dels americans cap a la nostra cultura. No obstant això, que ens puguem riure de la procedència de la gent o del seu color “no es fa amb maldat” com es sol escoltar. Ens sembla normal que Penélope Cruz interprete a una cubana en l’última pel·lícula d’Olivier Assayas o que Antonio Banderas faça de mexicà, però que un cubà puga fer de català o de valencià, això seria un altre cantar. En 2018, un col·lectiu d’actrius negres franceses va publicar Negro no es un oficio, un assaig en el qual denunciaven el racisme que vivien al cinema gal. Fartes d’actuar al cinema i en les sèries d’africanes

o d’immigrants, quan moltes d’elles van nàixer a França o procedeixen dels territoris d’Ultra Mar. Tant el cinema com les sèries espanyoles són de color blanc, i les minories no estan representades i, si ho estan, tenen una funció determinada: afermar els clixés que tenim respecte a la minoria invisible. A ningú el va molestar que Alba Flores faça de jove marroquí en la sèrie El tiempo entre costuras. En Paella today, els guionistes van optar per mostrar a un personatge amb trets asiàtic com el millor cuiner de paella de València, sense deixar de costat la seua incapacitat per a pronunciar la “R”.

Cal preguntar-se si, a la llarga, aquest afany de les productores de televisió per guanyar diners creant productes fems, no tindrà una divisió cultural: Els que puguem permetre’ns el luxe de pagar cada mes plataformes per a buscar qualitat-cultura, i els que no tinguen els mitjans i tinguen, per tant, que acceptar les regles d’aquest nou neoliberalisme cultural.

L I T E R AT U R A

Fem

O com es pot fer passar per literatura i fer caixa llibres sense trellat ni forrellat

Sebastià Fontana i Soler, Advocat i col·laborador a la revista Abrete

libro.com

loggers, influencers, famosets i famosos, artistes, esportistes, gent varia sense cap talent literari, venen, any rere any, milions de llibres que lectors àvids de conèixer més d’estes persones o amb curiositat sobre saber qué hauran escrit, ja que si els agraden tant a la tele o al camp de futbol, o els seus blogs o les seues cançons, deu ser que tot ho fan bé i per tant els seus llibres seran igual de meravellosos com pensen que són els famosos.

que la gent segueix, i es indiferent la qualitat literaria o si ho ha escrit realment o no, la qüestió és que porte la seua foto a la portada, que isquen tots ben guapots, i el seu nom en grans lletres que atraguen, un disseny vistós, i ja tens el gran regal de Nadal per a la mare, el pare, el marit o la dona, segons el que li agrade a cadascú. Són llibres moltes vegades fets per encàrrec per una editorial que vol fer caixa, i tots eixen guanyant.

¿Quin talent literari pot amagar “la princesa del pueblo”? No ens enganyem: cap. Però ni de lluny, ni per casualitat. Per ficar un exemple. Tanmateix, la notícia surgia a l’abril del 2016, el llibre de Belén Esteban, “Ambiciones y reflexiones”, atenció al títol, havia venut ja més de 60.000 exemplars del “seu” llibre, escrit amb la col.laboració de Boris Izaguirre, que al menys sap com s’escriu, però el que atreu és la Belen Esteban. Per la mateixa època tot un senyor Premi Nobel, don Mario Vargas Llosa portava venuts una tercera part d’exemplars, en comparació amb l’Esteban, del seu darrer llibre “Cinco esquinas”.

De llibres escrits per “negres” sempre hi ha hagut (al món literari es diu “negre” aquell que està darrere del llibre que signa un famós, a dia de hui de vegades es fica com a col.laborador/a, d’altres vegades ni això), recordem que el gran Alexandre Dumas, autor de obres mestres com “Els tres mosqueters” o “El Comte de Montecristo”, arribà a tindre seixanta tres “negres” o “col.laboradors literaris”, si no haguera estat aixina hauria segut impossible escriure tots els llibres que estan signats per ell, els quals sumen quasi unes 100.000 fulles.

I eixa és la tàctica. Famosos sense cap talent literari venen com a propis llibres que les editoriales saben que la gent comprarà per què suposadamente ho ha escrit un famós al

Ara, una cosa es tindre gent que treballe per a tú per a agilitzar treball, i que es dedique al que diriem el “treball brut” de la literatura, i un altra es el que passa en la actualitat. Prenguem per cas a la famosísima periodista

Ana Rosa Quintana, també coneguda per AR. Esta va ser objecte d’un greu escàndol a l’any 2000 relacionat amb la publicació a l’editorial Planeta d’una novel.la, “Sabor a hiel”, que va vendre més de 100.000 exemplars i va donar com a resultat molts milions de pessetes de beneficis (l’euro encara no existia). El llibre es un bon exemple d’aquest tipus de “literatura fem”, sense valor literari però amb una marca totalmente reconeixible, suposadament escrit per una periodista famosa. A AR se li acusà de plagi, i amb raó, perque s’havien copiat paràgrafs sencers del llibre de la coneguda escritora de novel.les romàntiques Danielle Steel. AR primer va intentar eixir del pas diguent que havia estat una “errada informàtica”, que ja dona risa de sentir-ho, me ho imagine aixina. ¿Què ha passat AR? Què l’ordinador s’ha tornat boig i de repent ell sol s’ha ficat a copiar paràgrafs i pàgines d’altres llibres i jo sense voler no m’he adonat... Posteriorment, quan allò ja no es sostenia, va admetre que en realitat un “col.laborador” havia traicionat la seua confiança, en concret el seu cunyat, admitint que la major part dels textos eren d’ell. És a dir, que ella d’autora tenia ben poc. Ara, allò de tornar els diners als qui hagueren comprat els llibres creguent que era ella l’autora no es va parlar, es va demanar perdó, que és com s’arreglen en este país les coses, i au. Un altre tipus de “literatura fem”, que s’ha estés prou en els darrers temps, és la que està relacionada amb famosos que són bloggers, influencers, youtubers, cantants...,

A.C.

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

seguits a les xarxes socials per milers o milions de persones, i que directament les editorials contacten per que els números són molt fàcils de fer. Si una d’estes “celebrities” té mig milió de seguidors diaris, i els agrada tot el que escriuen i diuen, és lògic publicar un llibre. És indiferent el contingut, però el més fàcil en estos casos és la poesia, que darrerament és ven molt bé, acaparant espais i aparadors a les grans llibreries. I el normal és que siga un gran èxit per què al menys està garantit que un gran número de seguidors comporta un gran número de vendes, independentment de la seua qualitat literaria, és clar. Fiquem algún exemple: El triomfet Alfred Garcia, conegut participant de l’Academia d’OT i d’Eurovisió, famós també pel seu idili, i després per la seua ruptura, amb la guanyadora del concurs, Amaia. Alfred Garcia va publicar un llibre de poesia aprofitant la seua popularitat, el qual va ser “trending topic” a Twitter de seguida. La qualitat dels poemes es tan penosa que sembla que t’estiguen prenent el pèl, sols i ha que llegir “El sexo y las promesas fugaces” o un en concret que diu “¿Sabes qué? ¿Qué? No lo sé”. La gran poetessa polonesa, i Premi Nobel de Literatura, Wyslawa Szymborska tenia en una revista literaria un consultori d’aspirants a poetes, li enviaven els poemes i ella, amb molt d’humor, els donava consells, i en moltes ocasions els ficava de volta i mitja. No m’imagine que haguera dit de poemes com els d’Alfred Garcia... Si algú vol llegir com contestava la Szymborska hi ha edició en

castellà, “Correo literario” editat per Nórdica, al menys podràs saber com no es té que escriure poesia. El mateix cas va ocòrrer amb una de les altres triomfetes, Aitana, a la qual l’editorial Alfaguara va publicar un altre llibre de poemes, “La tinta de tus ojos”. Una bomba comercial, d’escàs contingut creatiu i artístic, que aprofità la publicitat gratuïta i el tiró comercial de la cantant. Ella ja va comentar que no sap expresarse massa bé, que comet moltes errades ortogràfiques, i clar al final va dir que els havia escrit amb l’ajuda d’una “coach” escritora. Qué Deu ens pille confesats!. El curiós del cas es que la “negra” literaria tampoc s’ha calfat molt el cap sabent a quin tipus de públic va dirigit el llibre, així que pren quatre tòpics i frases del tipus “Los sueños, sueños son- escuchó decir la soñadora. Y ella se echó a dormir para poder vivir soñando.” Prens a Calderón de la Barca y li afegeixes una frase tòpica darrere sobre els somnis i treball acabat, a més de prendre prestada alguna frase de “El principito” de Antoine de Saint-Exupéry, adobades amb moltes il.lustracions per a que el llibre tinga un mínim de presentació i siga al menys una miqueta gruixot. És a dir, en aquestos casos estem davant de literatura fem que es converteix en part del merchandising del famós, no importa el contingut, ni qui ho ha escrit, ni la qualitat literaria, és com comprar un record, una samarreta amb el seu nom, o un clauer. Una

especie de literatura fast food, digerible i oblidable fàcilment. Es podria seguir parlant de “literatura fem”, perque sempre l’ha habuda i sempre l’haurà, i mentres la gent siga deixant-se enganyar per la publicitat, noms coneguts, i no mire més enllà ni pense que és el que li estan tractant de vendre, continuarà existint. Això sí, després a les llibreries de vell trobes que una vegada han passat de moda els suposats autors ningú vol tindre a casa ja morralla d’este tipus i acaba donant-los o venent-los per una misèria, això si els accepten, per què és el que passa amb el fem, que no el volen ni regalat.

VIDES ENTRE

Fem

Emmalaltir per acumular en la vellesa

Jesús González i Moreno, Psicòleg. Professor a la Universitat Interna

mb el pas dels anys comencem a acumular records, experiències, relacions, possessions, assoliments, metes, saviesa…En la majoria dels casos acumular exerceix un efecte positiu entre nosaltres, especialment per la capacitat que ens atorga de poder ficar la vista enrrere i veure tot el que hem superat o aconseguit. És normal que, durant la vellesa, les persones s’aferren molt més a tot el viscut, a tot l’obtingut i a tot el que es té. Senzillament, això ocorre perquè existeix major perspectiva sobre el passat i l’esforç que va suposar arribar fins al moment actual, i també per la perspectiva que ens ofereix del nostre futur, el final del qual s’acosta irremeiablement. Per això la vellesa es considera una etapa de consolidació, de gaudir de tot l’acumulat; vellesa diví tresor. També durant la vellesa, pot aparéixer un vertader problema quan s’acumula massa. Potser per eixa por de perdre’l tot, potser per la soledat, per la desesperança o la insatisfacció. Siga com siga, la vellesa és una etapa on major nombre de síndromes patològiques d’acumulació es produeixen. Sí, estem parlant del conegut com a Síndrome de Diògenes.

cional de València.

No ho trobarem en manuals de diagnòstic, ni es considera una malaltia per si sola; no obstant això, us sonarà d’haver llegit en el periòdic alguna notícia del tipus “ancià mort fa dos mesos en la seua pròpia casa entre fem, gats famèlics i brutícia”.

Les persones que pateixen aquest síndrome tenen tendència a acumular; a acumular coses sense cap sentit, ni utilitat; viuen entre gran brutícia acumulant grans quantitats de fem a casa, i en molts casos convivint amb multitud d’animals de companyia en nefastes condicions. A més, tenen un perillós descuit de la higiene, l’alimentació o la salut, amb tendència a aïllar-se i abandonar la societat. Les causes poden ser múltiples, des de trastorns mentals passant per demències, o la més preocupant; la soledat. És curiós, que aquesta síndrome es done especialment en persones vídues que viuen soles. Potser en aquesta etapa de consolidació, quan la soledat ens envaeix, apareix una imperiosa necessitat d’acumular; encara que siguen coses sense sentit pel mer fet de tindre alguna cosa; sent això el que a més acabe provocant l’aïllament total. La pregunta seria: Què fa la societat no valorant allò “acumulat” per la saviesa dels anys, condemnant als nostres majors a l’ostracisme “acumulant” sense sentit pel sentiment de soledat?

A.C.

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

Segons el Col·legi d’Administradors/res de Finques de Madrid, el 60% de les consultes de les comunitats veïnals són sobre casos de Diògenes. Cada any, en la capital s’obrin uns 300 expedients municipals per denúncies sobre persones que acumulen milers de quilos de residus fins a envair totes les habitacions. En ciutats més xicotetes, en un any es poden arribar a tractar més de 30 casos. José Manuel Menchón, cap de Psiquiatria de l’Hospital de Bellvitge (Barcelona), explica que una persona amb la síndrome pot sentir o buscar “desinhibició” en internet. Però mentrestant, tots rebutgen l’ajuda directa del proïsme. La pròpia naturalesa de la síndrome fa que tantes vegades acaben els seus dies en els seus particulars refugis de fem en comptes de recórrer a un hospital. “El propi abandó de si mateixos” escriu aquest final. El de Diògenes “no és un diagnòstic”, no és considerat com una malaltia en si, i encara que es va descriure en 1975, està molt menys estudiat que la Síndrome d’Acumulació Compulsiva. No hi ha càlculs actualitzats sobre la seua incidència en la població, recorda Menchón, encara que existeix una estimació “de fa temps” que diu que “apareix un cas a l’any per cada 2.000 habitants”. Les persones que acumulen fem no són conscients del seu trastorn i no van al psiquiatre, i a vegades molt comptades poden arribar a arrossegar a la seua parella o a un altre membre de la família cap a la mateixa compulsió. En general, el símptoma no es presenta de forma aïllada, sinó associat “a un alcoholisme, una demència, una esquizofrènia”, i es considera que té a veure amb alguna alteració del lòbul frontal.

I L L E S D E P E R S ON E S

at Fundació Maides. Mantenidor FMI València 2019.

Javier Vilalta i Ibáñez, Director Associació Àmbit. Membre Patron

i ha un concepte que hem oblidat, el de les persones, els col·lectius com les falles estan formats per individus que procedeixen de diferents llocs de naixement. En un determinat moment és quan comencem a prendre consciència del seu origen, en el cas del col·lectiu faller és la quota, sí, la quota d’eixa persona que ha pagat per a ser membre d’una comissió fallera, en la nostra societat existeixen moltes quotes, vindrien a ser les quotes d’entrada que, a diferència del que pensem, no és l’altura, la professió, gènere… és la capacitat econòmica per a poder pagar un tiquet al cinema, una hamburguesa, un cap de setmana a la Font de la Figuera o un bitllet d’avió, això ens permetrà accedir a un món ple de plaers i poder, adquirír quant accedisquen les nostres butxaques, és una societat en la qual les persones semblants tenen cabuda…

ha destrossades, ràpidament hem procedit a reparar perquè en uns mesos estiguen llestes per a procedir a bronzejar-nos i fartar-nos d’aigua de València o “sangría”, però no reparem en altres illes que ens arriben de diverses formes, com són les vides humanes que s’han perdut al Mediterrani. Hi ha qui parla de més de 30.000 que han perdut la vida intentant aconseguir un futur millor, fugint de la misèria, la persecució, les conseqüències del canvi climàtic o la guerra.

Tot això varia quan manquem d’allò que anomenen parné, diners comptants, aquest sedàs està dissenyat per a protegir-nos d’allò que ens fa por les persones pobres, últimament estem començant a prendre consciència de conceptes com a sostenibilitat, medi ambient, ús excessiu de plàstics, veiem contínuament illes de plàstics en els nostres oceans, mars, recentment glòria ens ha retornat deixalles de fa 30 anys a les nostres platges i fins i tot les

Hem esborrat que vam ser una societat migrant apenes 40 anys, considerem que fa un parell d’anys vam acollir a l’Aquarius (no em referisc a la famosa marca de beguda, sinó a una altra marca que rebutgem), aquell vaixell que vam acollir amb alegria i entusiasme per part de la nostra societat, amb l’objectiu de donar atenció i acollida, com van fer amb nosaltres altres països sud-americans, nordafricans o europeus, amb el propòsit de que

aquestes persones siguen acollides al seu dret humà i constitucional, a poder refer la seua vida, però res més lluny de la realitat, a la gran majoria se’ls ha rebutjat la seua petició d’asil i esperen ser deportats als seus països d’origen, si, aquells dels quals fugien per diverses raons, com les botelletes d´Aquarius (ara si, la famosa beguda) una volta satisfeta la nostra sed… No som una societat d’acolliment, ho creiem però no som una societat solidària, som unes persones que a primer colp acollim però ràpidament ens desentenem, i al final, com ha passat amb Glòria, la botelleta de Plàstic torna. Però aquest no deixa de ser un llibret faller que pretén enaltir valors que aquesta trista història no representa, però si que cal ressaltar que les festes josefines, que en breu celebrarem, recullen valors que s’han perdut en el dia a dia com el compartir l’espai públic, persones que paguen quota i veïns que no, gents vingudes d’altres llocs, amb parné o sense ell, de València, Turís, d’Herbés, Madrid, xinesos ( amb el seu coronavirus), anglesos… ens reunirem per a celebrar el solstici de primavera i cremar allò que ens vam avergonyir, allò dolent. Esperem que en 2020 cremem la falta de solidaritat, les postures poc democràtiques i recuperem els nostres valors com a societat oberta, alegre, que acull les illes de persones.

D E I X E M R A ST R E !

'' Fem''

Treball extret del

Toni Rodríguez i Estudillo , Gerent “El Rastrell”

València, des de fa més de 30 anys, hi ha un grup de persones associades que recull, reutilitza i dona una segona vida a objectes quotidians, estris de casa i roba sense ús, posant-los a la venda a preus molt assequibles. “El Rastrell” és una associació sense ànim de lucre, fundada a principis de l’any 1982 a la ciutat de València, promoguda en els seus començaments per un grup de comunitats de base cristiana. La nostra activitat principal es recolza en dues bases fonamentals: Acció Social i Treball de Recollida, Recuperació i Reciclatge.

Recuperem, reutilitzem i reciclem tot el que està al nostre abast, no rebutgem sense més. Amb el nostre treball contribuïm en la cura del medi ambient, pal·liant la pèrdua dels ja escassos recursos naturals, contribuint a l’estalvi energètic i extraient del que es pot considerar deixalla una riquesa econòmica. Contribuïm a possibilitar la creació d’un mercat de segona mà, que respon tant a una gran demanda social, com a clients conscients d’una altra forma de consum més racional. La nostra missió des del punt de vista social, cerca a través de la recuperació d’estris i tèxtil, oferir a persones amb dificultats socials l’oportunitat d’integrar-se en el mercat laboral dotant-les de les eines necessàries. Per a això, en 2016 creem l’empresa d’inserció “Rastrell Reciclatge S.L.O.” sent l’Associació, l’empresa promotora.

Des del punt de vista ambiental, la nostra activitat tracta d’afavorir el desenvolupament sostenible del territori fonamentalment a través de la conscienciació, el treball en xarxa i l’aplicació de les tres R’s (Reduir, Reutilitzar i Reciclar), sent aquesta una proposta sobre hàbits de consum que busca desenvolupar entre altres el consum responsable. Aquest concepte fa referència a estratègies per al maneig de residus que busquen ser més sustentables amb el medi ambient i específicament donar prioritat a la reducció en el volum de residus generats.

A.C.

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

Realitzem la nostra labor des del respecte per l’entorn i les persones, i la conscienciació sobre la necessitat d’un desenvolupament sostenible que integre la part social. “El Rastrell” som xarxa: AVEI, REES pv i AERESS, són les principals xarxes on col·laborem activament i que ens permeten estar en contacte amb altres entitats com la nostra per a treballar en comú. Actualment, l’associació, es compon d’una àmplia plantilla en situació laboral fixa i estable, a les quals se suma un grup de col·laboradors que fan possible la seua continuïtat i desenvolupament, sent un dels nostres objectius principals la creació de nous llocs de treball per a persones amb problemes d’inserció soci-laboral a través de l’empresa d’inserció (E.I.). Comptem amb algunes subvencions oficials, primordials per a dur a terme la nostra finalitat fonamental. Ajudem a persones que en gran part han sigut excloses del mercat tradicional de treball, a través de productes exclosos per la nostra societat, creant un doble vincle solidari. Contribuïm amb l’eixida laboral de persones en risc d’exclusió, a les quals formem soci-laboralment, realitzant contractacions

mitjançant derivacions directes dels serveis socials dels ajuntaments amb els quals col·laborem. D’aquesta forma, complim amb el principi d’equitat, treball digne, integració, esforç, solidaritat, diversitat, transparència i cooperació. Per últim, voldria dir-te que tu també pots col·laborar amb nosaltres a través dels teus donatius d’estris i tèxtils o a través de l’adquisició de productes de segona mà a les nostres botigues. O de les dues maneres! Realitzem recollides a domicili de mobles, electrodomèstics o altres estris que encara resulten útils. També realitzem buidatge de pisos, locals, magatzems, etc. D’altra banda, tenim més de 200 contenidors entre València i poblacions pròximes. Pots consultar la seua localització en la nostra pàgina web. Segur que tens algun prop de casa! Acosta’t a les nostres dues botigues, una més enfocada a la venda de tèxtils i una altra a la venda de mobles, electrodomèstics i articles variats. El Rastrell Botiga tèxtil: Carrer Tornat del Rossinyol 1, València. Botiga de Mobles: Carrer Flora 10, València. Tlf.: 96 362 35 09. Web: https://rastrell.org/

Fem Falla Però en Falles no sols generem fem, de fet cada dia estem més conscienciats i conscienciades del reciclatge i de l’ús de vies sostenibles per a gaudir de la festa, una festa model, com ens indica l’article de Sergi Campillo. En Falles, per damunt de tot, FEM Falla (fins i tot fem la nostra falla, com ens compta Manuel López). El cadafal, el centre mateix de la festa, porta anys patint una manca, cada vegada més latent, de crítica i sàtira, del seu sentit primitiu, deixant-se arrossegar per altres aspectes secundaris com el volum i l’estètica, la coentor, el “verbeneo” o el “falleramajorisme”, com ens narra Iván Esbrí en el seu article. Tot això és part del problema pel qual la professió d’artista faller està tan injuriada, en situació precària, on en cada exercici escoltem el tancament de diverses persianes o les queixes constants que “fent falles, no es pot viure”. Per a sufocar aquesta difícil lluita (i també per altres motius de les pròpies comissions), els i les artistes recorren a mètodes com la replicació dels seus monuments, el “fem i tornem a fer”, o limitar l’altura. Tomàs Palomares i Carles-Andreu Fernández ens ho expliquen amb uns xicotets exemples. Mentre vivim aquests moments, la pròpia falla es reinventa en materials, diferents, més ecològics i naturals, menys contaminants. D’ells ens parla Juanjo Bonilla. No sols queden els nostres carrers plens de fem quan passen Falles. És una festa inigualable, però on encara queden molts aspectes que han de ser analitzats i netejats. Fem Falla però sí, també fem fem i màgia. Llums i ombres.

Fem

O D E S F E M FA L L A ?

Iván Esbrí i Andrés, Associació d’Estudis Fallers (ADEF).

es de fa dos dècades s’assisteix a un desequilibri total del sentit primigeni de les Falles. Temps en els quals el potencial de la Festa està orbitant en excés alvoltant d’altres pols per a res tan imprecindibles com a la pròpia falla (monument, cadafal). Dies de bombolla fallera -en anys paral·lela a la immobiliària- on es practica fins la nàusea “el falleramajorisme”, el postureo pre i post Patrimoni de la Humanitat, “el verbeneo” i l’enfrontament polític. La setmana gran de Falles darrerament és sinònim fins i tot de fem, en eixe sentit de deixalla, brutícia, massificació i zero sostenibilitat. I mentre tot succeix, la falla i un ofici, el d’artista faller, es desfà. Amb l’esclafit de la cita bombolla immobiliària, s’acabava el fenòmen Nou Campanar i, doncs, aquelles falles extraordinàriament descomunals també. S’iniciava un període al qual s’havia d’assumir que els pressupostos de les falles de Secció Especial a Octava C del Cap i Casal, les infantils i les de les demés capitals falleres, anaven a baixar. Si bé allò que ni es podia intuir, era que la baixada anava a ser tan forta i la situació d’estancament tan perllongada, fins al punt que el treball d’artista faller s’ha convertit

en una autèntica carrera de fons per la supervivència, on mantindre un taller suposa signar una mitjana de cinc falles, si no vols acabar desfet al fem com a un joguet trencat.

les xarxes socials -Facebook i Instagram- i la premsa. Eixe “Volem falla” també cal entendre’l com un “Fem falla”. No és casualitat que la inicitiva fora empresa pels artistes més jovens, aquells que encara els resta una llarga carrera que, sense dubte, volen dedicar de ple a fer falla, resistint-se rotundament a tancar el taller, com malauradament molts companys han fet de forma exponencial darrerament.

L’artista faller, joguet trencat de la Festa, Carlos Carsí,

Falla l’Antiga de Campanar, 2019. Foto Iván Esbrí.

El 2018 tot just quan es complia un mes del desembarc de les primeres peces i volums de les falles als carrers, els dies onze/dotze d’abril, en plena esfervescència del tancament de contractes de les Falles 2019, membres del Gremi d’Artistes Fallers de València van promoure el moviment “Volem falla” a

El moviment naix primer de tot per confirmar allò en el que els artistes creuen: la falla, fem falla. Açò que pot semblar una raó de Perogrullo, no està demés recordar-ho davant la desfeta anímica que cala especialment entre les generacions més veteranes, aquelles que van viure la falla com un ofici que feia indústria

A.C.

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

que generava treball (fusters, escultors, rotulistes, cartoners, etc.) i es transmitia de pares a fills. Els artistes, hui, més units que mai -agremiats i no, ojo- revindiquen la pervivència del seua treball: fer falla, no desfer la professió. Aquesta és una premisa a assumir també per les comissions, com també les instititucions de govern. Les comissions falleres ho són de facte perquè es regeixen com a associacions culturals i per tant s’escau que justifiquen activitats en eixe sentit al llarg de l’any. Així estan els llibrets, el teatre, les bandes de música o la pirotècnia. Però cal tenir sempre present que la principal activitat i valor cultural de la Festa és eixe element imprescindible i raó de ser de tots: la falla, fem falla. Resulta molt decebedor veure any arre any quan aplegats els dies de Falles, les carpes són l’epicentre de celebracions desmesurades basades en copiosos sopars, molta barra i verbenes que superen rècords de decibels i que conten amb pressupostos majors -fins i tot el doble- que els destinats a les falles gran i infantil juntes. D’altra banda, les institucions, les mateixes que portaren les Falles a ser Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat en base a l’espectre cultural, social i industrial que cobreix, com a manifestació identitària i folklòrica de primer ordre, el llarg i ample de la Comunitat Valenciana, igualment han de fer-se veure que la falla és l’engranatge que genera eixe espectre.

Cal una conciència col·lectiva on prime el “Fem falla”: recoltzar, promoure i donar visibilitat als artistes fallers ja que en la seua obra està tot el sentit d’aquesta Festa. La presència dels efímers monuments als carrers, és innegociable.

Del conjunt de cinquanta tallers establerts a la Ciutat, tan sols dotze fan falles, entre elles -i encara sort- la Falla Municipal de València i una de Secció Especial. Les demés naus tenen usos diversos tals com tallers mecànics, gimnàs, esglèsia, garatges, etc. Dades molt roïns, inverosímils de les quals els Mestres, els promotors de la Ciutat de l’Artista Faller com Regino Mas, José Soriano Izquierdo o Vicent Tortosa Biosca, ni imaginarien. Pensament aquest que promogué l’agost de 2018 altra altra iniciativa: @elpatas1924 -Instagram- per mig d’una pegada mural revindicativa.

Taller de Ximo Esteve, 2012. Foto Iván Esbrí.

Simptomàtic de la situació de crisi del sector, és el colapse i desfeta absoluta de la Ciutat de l’Artista Faller València, la primera ciutat temàtica d’Espanya, que va nàixer com a projecte quasi a la par que el mateix Gremi, i que fou inaugurada a finals de la dècada dels 1960 a les proximitats de la barriada de Benicalap.

Ciutat de l’Artista Faller, 2017. Foto Iván Esbrí.

Pegada mural revindicativa a la Ciutat de l’Artista Faller.

El decembre 2015 tots els grups municipals de l’Ajuntament de València van signar un Pla de Revitalització de la Ciutat de l’Artista Faller. Des d’aleshores, sols s’han realitzat actuacions puntuals com una ruta cultural i el mural dels graffiters Pichiavo. Però ninguna actuació en pro del veterà complex: calendari de reunions de treball, llei d’usos, incentius econòmics, promoció, etc. No pot ser descuidat el principal patrimoni de la Festa: la falla. Fem falla doncs. En eixa estima va implícita la posada en valor de l’ofici i la Ciutat de l’Artista Faller també.

Fem

I REFEM

Tomàs Palomares i López , Diplomat en Empresarials i Tècnic Inform

àtic. Coordinador del llibret Reis Catòlics de Silla.

‘‘Fer i refer, faena d’artista faller’’

i ha un refrany que diu “Fer i desfer faena de matalafer” i podríem fer una adaptació per al món faller: “Fer i refer, faena d’artista faller”, perquè de segur que s’haveu adonat que la repetició de peces, remats i escenes s’ha convertit en pràctica habitual al món de les falles. Una peça que forma part d’una composició d’una falla d’especial, es converteix a l’any següent en el remat d’una falla més modesta en una falla d’una secció baixa en Valencia, o en una falla de qualsevol població de la Comunitat Valenciana. I a l’any següent, torna a estar en altres tres poblacions més. Inclús pot ser que la mateixa falla, guanye el primer premi en diferents poblacions.

Foto: Cendra Digital

A.C.

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

Aquesta pràctica habitual no és nova, des dels temps dels motles de cartó es reutilitzaven peces per a traure-li rendiment a la inversió feta en aquest, i ara es trau rendiment a la inversió feta en el disseny i modelatge 3D de les peces. Aquest aprofitament el pot fer el mateix artista faller que reutilitza les peces en anys diferents, o per un altre artista, que abans comprava els motles, i ara compra el disseny i el dret d’ús de les falles.

Així que totes les circumstàncies fan que s’afavorisca aquesta situació, la qual cosa fa que cada vegada hi haja menys falles originals cada any. En València les primeres seccions, Especial, primera i segona, segur que són totes originals i a partir de tercera, igual comencem a veure peces i remats d’altres anys, i segurament de quarta per avall quasi totes les falles tinguen peces repetides.

Foto: Cendra Digital

Foto: www.lasprovincias.com

L’esperit d’aquest article no és criticar aquesta pràctica, que pot agradar més o menys, sinó fer una xicoteta reflexió per parar-nos a pensar si entre tots, artistes i comissions, es podrien fer les coses d’altra manera. Cal reconèixer que aquesta pràctica segurament beneficia a les dues parts interessades. Per una banda l’artista que pot reaprofitar els dissenys que ja ha pagat.

Avui en dia, molts artistes compten amb dissenyadors que plasmen les seues idees, ja que en fer-se tot el disseny de les falles per ordinador, no tots els artistes tenen la facilitat de fer els seus dissenys directament, i els toca pagar per ells. Per tant, quantes més vegades facen una pesa, més rendiment li trauen. I és més econòmic fer una falla de peces ja dissenyades, que haver de pagar 2000 - 3000€ o inclús més diners per un disseny nou. A més a més, quan has fet un remat anteriorment, ja saps els problemes que pot donar-te a l’hora de fer-lo o en la plantà. Una peça nova sempre té més incertesa en aquest aspecte. Per altra banda, les comissions poden comptar amb artistes reconeguts que els poden oferir una falla o un remat que ja l’han vista plantada en altres llocs i han pogut veure abans de tindre la falla plantada, com quedarà el producte que han comprat.

Foto: comarcalcv.com

Evidentment, açò no és una fórmula matemàtica i sempre hi ha excepcions, però la veritat és que l’originalitat cada vegada és més complicada de veure. I si parlem de fora de València, en els pobles, la situació no pinta millor, inclús pot ser que siga encara més greu. Aquests fets poden ser més atendibles en falles amb un pressupost més limitat, ja que si disposes de pocs diners, és més complicat trobar un artista que puga oferir-te una falla original, si ha de dissenyar-la des de zero. Encara que si es busca bé, sempre es poden trobar alternatives, hi ha uns pocs artistes que modelen directament en el suro.

Foto: Cendra Digital

En la meua falla tinguérem l’oportunitat de comptar amb un d’ells i durant tres anys plantarem 3 falles xicotetes (de fet plantàvem al tombe), perquè no tenim molt de pressupost, totalment originals i pensades i dissenyades per nosaltres, a les quals l’artista va donar forma. Varen ser uns anys intensos en què calia pensar, i pegar-li voltes a la temàtica, de quina manera representar-la i definir les diferents escenes. La veritat és quan estàs immers en un projecte així, és quan te’n adones com de complicat és dissenyar i pensar una falla, i això que eren falles xicotetes amb quatre escenes. Però quan la veus plantada, t’identifiques amb ella i veus que hi ha al carrer allò que hi havia a la teua imaginació. És més fàcil i més tranquil contractar una falla i que l’artista plante el que tinga ja fet, però vos puc assegurar que és molt més gratificant participar en la mesura que pugem en el procés de creació de la falla.

Allò que no entenc de cap manera, és aquelles falles que manegen pressupostos grans de més de 50.000 € en falles grans i de més de 20.000 € en falles infantils, i el que fan és cada any en falles, anar a València a veure les falles de Secció Especial, com qui va a “El Corte Inglés”, a veure quina és la que més agrada, per a comprar-la a l’any vinent. De manera que a l’any següent pots veure la Falla Convent Jerusalem, Pilar, Exposició, L’Antiga, o qualsevol altra d’especial, o de les punteres de primera, plantada exactament igual, o amb una versió més reduïda, a poblacions amb història i tradició fallera, com Alzira, Gandia, Carcaixent, Silla, Sagunt, etc.

oferir són còpies del que hi havia a València? Ningú discuteix que no siguen bones falles, perquè les fan en la majoria de casos els mateixos artistes que planten a València, treballen molt bé i sempre és un goig veure eixes falles, però... Qui va a anar a veure les falles d’una població quan ja les vares veure l’any passat a València? Crec que tractar de plantar falles originals de grans artistes a aquestes poblacions, li donaria encara més categoria i més atractiu a les falles d’aquestes poblacions.

Foto: www.silla.es

De segur que aquestes falles sí que poden pagar un disseny nou, ja que manegen un pressupost alt, el tema és: per què no volen fer falles noves? O és l’artista qui fica els impedients per a fer una falla nova en una població? No mereixen aquestes poblacions destacades per la seua estima a la falla tindre falles noves cada any? El millor que poden

Foto: Cendra Digital

Foto: www.silla.es

Foto: www.lasprovincias.com

Foto: Cendra Digital

EN QUÈ

Fem

L A FA L L A ?

Juanjo Medina i Bonilla, Revista CENDRA - Coordinador del llibret

Fusta, cartó, suro...i molt més

AC Falla Plaça de Jesús.

gafant com a bones les romàntiques teories que parlen de l’ús de mobles vells i dels restos de neteja dels obradors de fusteria al acabar l’hivern, com a primers materials per a fer falles, rematades en un ninot de drap i palla reaprofitats, no estem molt lluny de la corrent de reutilització que està començant a promoure’s per aprofitar certs materials orgànics i l’entronca en l’esperit reciclador primigeni, que agafava paper per als vestits, cartó per a les carassetes que donaven expressió a les figueres i fusta per als esquelets de figures i base, trastos vells i borumballa i per a la pira que, amagada baix del cadafal decorat, servia com a combustible la nit de la cremà1. Reminiscència de falla antiga fon la plantada en la Plaça de la Pilota en 1903, Antigor i modernisme, d’Eduardo Alemany, que reproduïa la forma de fer les falles acceptada com a origen de la Festa. En el temps anaren incorporant-se nous materials com la cera —al voltant de 1860— per a cares i mans, que substituint les caretes de cartó, oferien major expressivitat als ninots. Per a vestir-los s’aprofitaven velles peces que es reutilitzaven, però que en el temps acabaren per fer-se ex-professo per a les figures2, fins que l’ús del cartó comença a generalitzar-se per a tots els acabats d’una falla. Un cartó de

i en falles senceres en els anys noranta. El porexpan va permetre un augment, desmesurat, dels volums de les falles i la creació de figueres més estilitzades que en materials per el seu, suposat, menor pes.

molt baixa qualitat resultat de barrejar residus molt variats, com draps de tallers d’automòbils, molt contaminats, sobrants de l’industria paperera i inclús, billets triturats quan es va canviar la pesseta per l’euro.

Bé, estos son els materials més habituals que trobem a les falles, però des de sempre les falles han acollit atres materials que han servit als artistes per oferir distints acabats, texturitzacions o una imatge distinta a l’habitual per a reforçar el seu discurs. Un dels primer en aprofitar la versatilitat dels materials va ser Ricardo Rubert que en serradura o pàgines de diaris estrangers acabava figueres de falles com Gepes acabades d’eixir de l’ou i Abre genealògic de la por, plantades en Pl. del Mercat Central en 1961 i 1962. En 2006 José Luís García Nadal recuperava els ninots acabats en paper de diari i pasta cel·lulòsica en falles com Recuperem la memòria, per a Pl. d’Espanya- G. V. Ramón i Cajal. 1

Aixina per exemple s’arreplega en els primers escrits que

documenten la Festa datats a principis del segle XIX com podeu consultar al text de Ricard Català Gorgues Català Visions sobre les falles del XIX en les cròniques viatgeres, publicat a la Revista

Finalment arribà la revolució que va suposar el suro blanc. Ja utilitzat des de els anys setanta del segle XX en detalls i escenografies

d’Estudis Fallers, nº 20. 2

Açò permetia donar treball a tallers de costura en la temporada

baixa de faena, lo que cobria pressupostos de molts obradors.

A.C.

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

de març i més contratemps encara a l’hora de cremar-la, de fet la falla tingué que ser desmuntada per els bombers el dia 20 de març d’aquell any. La fusta, primordial a les falles des de el seu origen, ha vist recuperat el protagonisme davant atres materials convertint-se en els últims anys en el material principal d’algunes falles. Els artistes han buscat texturizar els acabats, per exemple al aprofitar bobines de fusta pensades per al transport cables, com varen fer en la falla Uróboros, de Jaume Chornet per a Av. dels TarongersUniversitat Politècnica. O bé en les planxes de fusta premsada que van conformar la falla 100iments SOS-tenibles, plantada per La Comissió en Borrull- Socors l’any 2016.

Llevant estes excepcions, les falles es feien de cartó, fins que, com he apuntat, s’introduixen nous materials i comencen a vores falles que incorporen materials, alguns d’ells molt curiosos. En 1992, a Alzira, la comissió Abastos- Polígon Industrial, plantà una reproducció de la Torre de Pisa feta en 1500 cadires de boga3. Juanito Maraca va ser l’artista encarregat d’alçar esta falla de 27 metres, això si en molts problemes en la plantà, que acabà quasi el dia díhuit

Esta comissió s’han convertit en l’abanderada de les falles fetes en materials reciclats en resultats interesants com esta de 2016 o la proposta de 2018, #A100ir #A100art , també obra de La Comissió i feta en trescentes cadires recuperades del fem, o no tant positivament estètics com la plantada en 2019, en el lema Ab100s, pre100s, inNO100s, on l’element principal eren portes velles, que a més es combinaven en atres elements recuperats, que acabaren per conforma una cúpula-casa de discutible impacte visual.

A la plataforma Youtube podeu trobar dos vídeos en el nom

«Torre de Pisa de Sillas», parts ú i dos. Si els busqueu podeu fer-vos una idea de la construcció, plantà i cremà d’esta falla.

Més comissions que han plantat falles fetes d’objectes de fusta reutilitzats son Plaça de Jesús en l’any 2002, Equilibri faller, La Comissió, una piràmide de palets que criticava la dificultat per a tirar endavant de la pròpia comissió i que va patir prou problemes en la cremà, per la carrega calorífica que produir. Anys més tard, en 2016 la comissió Alemanya- El Batxiller plantava Alé con el palé també en presència de palets, com en 2011, la comissió Castellfabib– Marquès de Sant Joan, de la mà de Miguel Arraiz, gastà el mateix element, encara que esta vegada no eren palets reciclats, per a plantar No prestes atención al hombre detrás de la cortina, en al que també s’inserien ninots de cartó sense acabar i pires de fusta de taronger, donant a estos materials un segon ús. En esta falla la comissió de Campanar va iniciar una sèrie de cadafals en que han estat presents diferents materials, com peces de fusta, en 2012 Tinc nostàlgia de futur, també de Miguel Arraiz, on es recuperava la cera per a fer uns cucs de seda que omplien la falla; contraxapat de fusta premsada en 2017 en la falla Postnatura projectada per Arae Patrimonio y Restauración; o el cartó corrugat en propostes com la de 2016, Cap buit, de Nituniyo i la de 2013, Es lliura una batalla encara, de Miguel Arraiz i David Moreno. Encara que l’ús més impactant a este cartó corrugat el va donar Anna Ruiz en Repetixes o qüestiones, Plaça de Jesús 2014, on va plantar un cap de quatre metes d’alçària modelat completament en este material.

plantada per La Comissió en col·laboració en alumnes de l’Escola de BBAA de la Universitat Politècnica de Valencia, en que els ninots anaven vestits en roba tractada i pintada de blanc. I la combinació d’acabat habitual i patchwork que Joan Blanch va gastar en la fallera que demanava silenci en la falla Disculpen les molèsties, plantada per a Mossén Sorell-Corona en 2004.

Un material que també s’ha recuperat en algunes ocasions ha segut la tela, inclús la falla Na Jordana va crear un premi al millor ninots vestit de curt recorregut en el temps. En quant a falles podem parlar de les plantades en 1986, 1987 i 1988 en la Plaça del País Valencià, per Manolo Martín, en dissenys de Sento Llobell i Ortifus, i que els dos primers anys tenien els ninots vestits per el dissenyador Francis Montesinos. O propostes més innovadores com Blanqueries 1995, Indumentarísticamente, que repassava en clau humorística la indumentària fallera, i dos cadafals de Vall de Laguar- Pare Ferris, un en 2002, de la mà de Pepe Puche, Diccionari Faller, en la que algunes de les figures anaven vestides en roba i en 2006, Un mon perfecte,

Una manera original de “vestir” un ninot la va utilitzar Alberto Ferrer per a decorar una simbòlica Dulcinea en envoltoris de caramels, per a la seua falla per a Pl. de Rojas Clemente 401 anys en Don Quixot, en un particular exercici de reciclatge, com el que es plantà en la falla Sant Vicent de Paul- Dip. Clara Campoamor en 2019, en la que Ricardo Alcaide combinava la fusta de la figura central, una cua de peix, en marraixes i botelles de

plàstic, reutilitzades i disposades al voltant de la peça central, simulant la contaminació per plàstics que patixen els mars del planeta, baix el lema 500, que son els anys que tarden en desfer-se estos residus en el mar. El que està reutilitzant-se últimament per a fer ninots, i alguna falla quasi sencera, son diferents tipus de palla, algunes directament usades en bales formant una piràmide, com en la falla de Jaume Chornet, Curves de nivell, plantada en 2014 en Av. dels TarongerUniversitat Politècnica. Esta comissió ja tenia experiència en utilitzar materials naturals al haver plantat en 2000 una falla el cos principal de qual eren canyes, que formaven una espècie de flama, que donava nom al conjunt, Ola de fuego, dels artistes Gerardo Sigler, Professor del departament d’Escultura de la UPV, la també professora d’Escultura Elisa Lozano i Elena Fernández, tos en formació de BBAA a la pròpia UPV.

Seguint esta línia s’està investigant per diferents grups l’ús dels residus de la palla resultant de la collita de l’arròs, per a donarli una eixida que evite la seua crema en els terrenys del Parc Natural de l’Albufera, per evitar l’expulsió de gasos resultants de cremar els restos de pesticides que es gasten en este cultiu. A més de la palla, algunes investigacions l’incorporen la corfa de l’arròs o bé serradura, per facilitar l’aglutinació de la palla molguda. També se li afegixen aglutinats químics i la pasta resultant es pot treballar des de planxes, de manera semblant al poliestirè, o bé encara en estat fluid, es fa una impressió en 3D de la peça a modelar. En els últims anys ja s’han fet algunes ninots en estes tècniques i, per exemple, l0’any 2018 la comissió Menorca- Luis Bolinches presentà a l’Exposició del Ninot Infantil una figura de palla d’arròs, però en la tècnica antiga, es dir partir d’un model en plastilina del que es va traure un motle en una primera capa de silicona i varies d’escaiola, per a en dos parts, reproduir el ninot modelat per l’artista Iván Martínez. O bé, en la cremà de la falla infantil de la Plaça de l’Ajuntament de 2019, el foc arribà a la falla per mig d’un dragó4 fet en palla i corfa d’arròs que va suposar la principal novetat en este any i que podria donar eixida a este excedent del cultiu de l’arròs. Com també es pot aprofitar el carris o senill, una gramínia semblant a la canya, que la falla Sant Joan d’Alzira va recollir al poble de Carrícola, i que l’artista pegolí Dani Bertó

va utilitzar per tal de, una vegada triturat varies vegades i aglutinat, donar forma a un borreguet fet en planxes d’este material.

I encara es poden reutilitzar més materials per a fer falles, com els llibres. Com farem en Plaça de Jesús en este 2020. No, no els cremarem. Els alliberarem del foc produït per una bèstia, la de la incultura i la ignorància que aparta els llibres del poble, per a que este no puga contradir-li res. El públic que visite la falla —vos convide des de ja a fer-ho— entrarà en el cos de la bèstia i podrà emportar-se un o dos o tants llibres com vullga, i aquells que no siguen rescatats els donarem a l’ONG Aída Books&More, per a que els donen una nova vida i puguen finançar els seus projectes per varies zones del mon. Hem d’intentar trobar entre tots nous materials per a que les Falles i el ritu, no sempre sembla ser, purificador del foc no contribuïsca a contaminar més el planeta, no serà un canvi senzill ni ràpid, entre atres coses perquè s’han de trobar i adaptar o crear maquines, productes i tècniques que faciliten els materials en condicions de ser treballats fàcilment pels artistes fallers, aixina com que la seua producció s’estandartize per poder abaratar els costos i ser rentables com a material per a fer falles. El camí pot ser llarg, però ja estan donant-se els primer passos. No els frenem.

Podeu vore imagens d’este dragó en esta direcció web: https://

dibujo.webs.upv.es/ninot-de-paja-y-cascara-de-arroz/

I SI F D E L E S FA L L E S U NA F E S TA M O D E L E N S O ST E N I B I L I TAT ? Sergi Campillo i Fernández, Vicealcalde i regidor d’Ecologia Urbana

de l’Ajuntament de València

Les Falles podeu esdevindre en un gran exemple d’aplicació de polítiques sostenibles. Des de l’Ajuntament vos volem ajudar a fer-ho.

es Nacions Unides van acordar els objectius de desenvolupament sostenible al 2005. Quasi 200 països de tot el món identificaren 17 objectius per al 2030 per eradicar la pobresa, acabar amb les desigualtats, assolir la sostenibilitat del desenvolupament econòmic mundial i lluitar contra el canvi climàtic. Estem al 2020, per tant, només ens queden 10 anys per aconseguir la fita. Moltes persones pensen que les comunitats locals no tenim cap paper en la consecució d’estos Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) però res més lluny de la realitat. Alguns d’estos ODS estan directament relacionats amb la sostenibilitat local i fins i tot un en concret, l’11, parla de comunitats i ciutats sostenibles. Menció destacada podem fer de l’objectiu 12 “Producció i consum sostenibles”, on es parla de la necessitat de repensar el nostre sistema voraç de consum i també del reciclatge dels residus que produïm. Cada any batem els records de pujada de temperatures. El canvi climàtic ja està ací, no és una cosa del futur, no ho veuran les generacions futures, és un fenomen que podem sentir ja a la nostra pell any rere any. Cada volta els estius es fan més llargs, patim més nits tropicals (és a dir, aquelles amb més de 20 °C) i podem comprovar com els hiverns

A.C.

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

són molt més suaus o tenen canvis abruptes de temperatura. Fins i tot podem observar gent en màniga curta en ple desembre. Per això, molt encertadament s’ha popularitzat l’expressió emergència climàtica per definir este moment. Una de les accions més importants i també més factibles per avançar cap a la sostenibilitat i per a lluitar contra el canvi climàtic és repensar el nostre model de consum, de producció de residus i de minimització del nostre impacte sobre l’entorn. Vos heu plantejat alguna vegada què passa amb la bossa de fem una volta la depositeu en el contenidor gris? Esta bossa és recollida pel servici municipal de gestió sostenible de residus urbans i neteja de l’espai públic a través dels camions del fem que molt a sovint sentim per la nit. Esta bossa arriba a les plantes de tractament de Manises o Quart, on l’Entitat Metropolitana de Tractament de Residus (EMTRE) gestiona les deixalles de tota l’àrea metropolitana. Estos residus malgrat no haver sigut depositats en el contenidor de reciclatge adequat poden recuperar-se (plàstics, restes de paper, restes de menjar i altres bioresidus) a partir del contenidor gris però malauradament no són igual de reciclables que si s’hagueren depositat en el contenidor adequat de reciclatge, ja que una volta han sigut mesclats amb altres residus en el contenidor gris perden en gran mesura la seua capacitat de recuperació. I què passa amb tot allò que no és reciclable? Que acaba a l’abocador de Dos Aigües. Per això és molt

important separar bé els residus en cada tipus de contenidor: el plàstic al groc, el paper i cartó al blau, el vidre al verd, l’orgànic al marró i tot allò no reciclable, al contenidor gris. A banda, cal depositar per separat en contenidors especials els olis domèstics i les piles, molt contaminants. I per a tirar mobles i altres estris? Molt fàcil! Telefona al 010 i des de l’Ajuntament et direm quan anem a recollirlo a la porta del teu pati. Les Falles, com a primer moviment associatiu de la ciutat, tenen un paper fonamental per aconseguir que València siga cada vegada més sostenible. I per això des de l ‘Ajuntament volem ajudar-vos a aconseguirho. Per primera volta hem anunciat un pla específic de neteja i gestió de residus durant les festes falleres. Repartirem per exemple 90.000 gots reutilitzables per a evitar el plàstic d’un sol ús durant les festes i evitar eixes imatges que malauradament veiem tots els anys de carrers plens de gots per terra. A més a més, vos proporcionarem contenidors de reciclatge per a fomentar-lo dins i fora dels casals. L’experiència de la campanya La Gran Reciclà que fem de la mà d’Ecovidrio ha sigut enormement positiva, engrescant a moltes comissions en la necessitat de reciclar el vidre no només al casal, sinó a tot el barri. Perquè d’això es tracta, de que sigueu vector en el foment de la sostenibilitat no només entre els fallers i falleres, sinó també de tot el barri. De fet, creiem tant en el gran potencial de les falles com a factor estratègic per fomentar

la sostenibilitat que editarem una guia anomenada “Falleres i fallers per salvar el món”, amb consells pràctics per aconseguir unes festes i uns barris els més sostenibles possibles. Perquè tota pedra fa paret, i moltes pedres construiran el camí de la sostenibilitat de València. I en això comptem amb vosaltres. Que visquen les Falles (sostenibles)!

Fem

L E S FA L L E S M É S B A I X E T E S , F U M , F U M , F U M

Carles-Andreu Fernández i Piñero, Distrito Fallas.

n l’època de les vaques grosses, allà per principi del segle XXI, quan tot el món podia comprar-se pisos de luxe i un albanyil guanyava més que un economista, les comissions falleres de les seccions més altes van sentir-se com el tío Gilito i van dir: “Fem la falla més gran”. Uns clars exponents d’esta tendència van ser les comissions de la secció especial de València, en concret Convent Jerusalem-Matemàtic Marzal i, sobretot, Pediatra Jorge Comín-Serra Calderona (Nou Campanar), que va plantar la falla més gran de la història en 2009. Però tot el que puja ha de baixar, i les falles no van ser menys: la crisi econòmica també va afectar la festa i els pressupostos anaren minvant any rere any, i fins i tot aquella comissió que va fer història en este sentit, l’esmentada Nou Campanar, va desaparéixer per la seua insostenibilitat econòmica.

Comparativa de les falles El Pilar i Nou Campanar 2009

A.C.

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

El cas és que aquella escalada de pressupostos va marcar una tendència, els efectes de la qual encara continuen hui en dia. Les comissions de les seccions primera A i especial, fonamentalment, continuen amb les ganes de “tenir-la més gran” i així guanyar el primer premi. Tones de ninots es planten en algunes places, encara que alguns no diguen res (és a dir, no porten gaire missatge ni contingut) i per tant només estiguen per a fer bult. El públic local, i el que és pitjor, els turistes, s’acostumen a vore falles amb una presència impecable però amb un argument poc atrevit, sacrificant-se així la sàtira pel volum. Naturalment sempre hi ha alguna excepció, però la tònica general és eixa.

emocional i vocacional, i per tant ho donen tot per realitzar una bona falla, fins i tot els beneficis amb què viuen.

Comparativa de les falles Convent de Jerusalem i Nou Campanar 2010

¿I com es paga tot eixe volum? Amb el finançament de les comissions, però no tot: moltes vegades, l’artista per voluntat pròpia o per “suggeriment” dels fallers i falleres, i per tal de donar un millor resultat, fa afegits en el projecte no previstos en el pressupost que fan que els seus beneficis per construir la falla disminueixen. És una pràctica que es realitza des de fa molt, ja siga per augmentar el prestigi del propi artista o per tenir més possibilitats de tenir premi; en qualsevol cas, l’últim efecte que es vol aconseguir és que el contracten en els pròxims anys, és a dir, tenir el treball futur assegurat. En una tertúlia celebrada al casal del Cercle d’Opinió Bunyol d’Or i Brillants amb Fulles i Llorer i organitzada per esta associació i el Casal Bernat i Baldoví, també es va donar la raó de fer-ho que la professió d’artista és molt

Contablement parlant, ens trobem amb un sector industrial, el dels artistes fallers, que té molts casos en què treballa per a no obtenir pràcticament beneficis o fins i tot acabar amb pèrdues. Això significa que viuen en una situació financerament insostenible, i que a la llarga pot obligar-los a tancar el taller. De fet, cada any hi ha artistes fallers que deixen la seua activitat i es dediquen a altres coses per a viure, de vegades relacionades amb la construcció de decorats i escultures com la realització de carrosses o, bé treballen per a altres artistes fallers com a pintors, fusters o altres professions, reduint així el risc de la seua activitat. La crisi no és nova, però ha arribat un moment en què el sector ha mogut fitxa i ha plantejat acabar amb el gegantisme i limitar l’altura de les falles, dient que fem les falles més xicotetes.

Analitzant este “fem les falles més xicotetes” podem deduir que es un “fum” darrere del qual hi ha altres objectius. Un, ja reconegut pels artistes, és fer més visible el problema del seu sector, del qual molts parlen però pocs fan res per ajudar a solucionarlo. En efecte, de la seua crisi se sap fa dècades i ara, quan la situació és més greu, necessitaven un colp d’efecte per tant de sensibilitzar als agents de la festa. I realment ho han aconseguit, ja que han tocat les seccions més visibles de València tan dins com a fora de la ciutat, les més altes.

La mesura de moment ha afectat,amb el consens de comissions i artistes (llevat de Paco Torres, artista de la Falla Plaça del Pilar, que va argumentar que ja la tenia avançada quan va sorgir la idea de limitar altures), a les seccions especial i primera A. És a dir, el volum es limita allà on és més gran, i també on més diners s’inverteix en la falla. De tota manera, estos son dos conceptes que res tenen a vore entre ells, ja que es pot seguir pagant el mateix per una falla amb 20 metres d’altura que per una de 14, amb la diferència que la primera tindria més volum i la segona, o millor acabat o més beneficis per a l’artista (o ambdues coses a la vegada, perquè un millor detall implica més hores de treball).

Comparativa de les falles Cuba Literat i Convent de Jerusalem, 2016

No obstant, no és l’única conseqüència d’haver limitat les altures. Amb esta decisió, la secció especial redueix la diferència entre les falles que la formen, amb la qual cosa el pòdium ja no queda, en principi, entre les més grans (d’altura almenys, ya que poden afegir volum escampant ninots per tota la plaça). Això suposa un alivi per a les comissions que no gasten quantitats exagerades en la falla però que es preocupen de plantar-ne dignes. Així que a priori, la mesura presa també pot influir en els premis, i fins i tot donar sorpreses en estos, i més si guanya el primer una falla acogida a la limitació d’altura i no la de Plaça del Pilar, que és l’única en 2020 que se n’ix deixe acord. Si això passara, seria un senyal per als fallers i falleres dient que no és necessari fer falles com més gegants millor per a guanyar en la secció especial. De fet, algun any ha passat que les tradicionalment més grans (Convent i El Pilar, per exemple) s’han vist superades per altres falles més menudes però amb millors acabats o guió. I és que els jurats dels premis ja fa temps, i no poc sinó dècades, que s’ha contagiat pel gegantisme en la secció especial. La tendència a grans volums ha fet que la guanyadora del primer premi fóra una de les falles més voluminoses, encara que n’hi haguera alguna amb millor qualitat artística (o crítica, que és el que ha de tenir fonamentalment una falla) en la competència. La situació va eixir-se’n de mare en l’època daurada de Nou Campanar, quan va plantar-

se la falla més gran (28 metres d’altura i base de 30 x 35 metres) i cara de la història (900.000 euros), la de 2009 de l’artista Julio Monterrubio. El gegantisme va obligar fins i tot a ampliar el període de fabricació, normalment inferior a l’any en qualsevol falla, a dos anys. Com era previssible va emportarse el primer premi de la secció especial, però va suposar també un punt d’inflexió en les dimensions de les falles: l’any següent tornaren a plantar una falla gegant, encara que no tant, que va quedar en segon lloc superada per Convent. No tot estava en el volum, aleshores. Tornant a l’actualitat, caldrà vore si eixa influència història del “qui-la-tinga-més-gran” va desapareixent dels jurats de falla amb la limitació d’altura, i comencen a fixar-se més en la bona sàtira. Si és així, potser estem en camí de fer que les seccions altes siguen tan “blanques” en la crítica per por a no aconseguir premi, i així es torna a allò que era una falla en els seus orígens.

Comparativa de les falles Antiga de Campanar i Na Jordana, 2019

Fem

( L A N O ST R A ) FA L L A

ia Manuel López i Sanz, Faller de la Falla Noscarmientas de Valènc

“No recorde el dia en què vaig veure una anònima pissarra, en la plaça de la nostra demarcació, que anunciava junta en un bar del carrer Retor Femenia per a formar una comissió de falla. Si que recorde que va ser a principis de 1.982 (...) Eixa primera plantà, sense saber-ho, estava gestant una manera d’entendre la falla, quelcom que anys desprès, es donaria moltes satisfaccions i el reconeixement del mon faller.”

mb aquestes frases començava un article l’amic Sergio Sánchez en el llibret de l’any 2008, any en què es complien 25 anys de “NOSCARMIENTAS”, 25 anys de fer nostra propia falla. Durant més de 25 anys Sergio en companyia de José López van ser els màxims responsables de la confecció de les falles de NOSCARMIENTAS, sempre donats suport i ajudats, per la llavors, una molt curta comissió. Ells són, en gran part, els responsables que en l’actualitat continuem construint les nostres pròpies falles. Així va començar tot, per falta de diners, però a poc a poc es va anar convertint en un signe d’identitat de la nostra comissió, en una manera d’entendre la falla de la qual hui dia ens seria impossible prescindir. El nostre casal és meitat casal meitat taller. Perquè en l’esperit de la nostra comissió habita eixe sentiment de construir la nostra pròpia falla, i en l’aquest esperit crític tan peculiar, eixe sarcasme tan incisiu que ha fet de “NOSCARMIENTAS” una visita obligada per a tots aquells que encara continuen buscant en la falla eixe enginy i gràcia tan nostre. Perquè nosaltres no ens posem limites, les

nostres crítiques no saben el que és o no és políticament correcte, només ens limitem a traure punta a cadascun dels fets que relatem.

Tots els dènou de març, en eixes vesprades tranquil·les i fins i tot a vegades avorrides en “NOSCARMIENTAS” ens asseiem al voltant d’una taula i amb una autèntica “brainstorming” anem traient idees i més idees per a les quals seran les nostres falles del pròxim any. I arriba el dia de l’apuntà, ja han quedat només uns pocs dels projectes del dia 19 i de ells es realitzen alguns esbossos veient com pot adaptar-se millor a la nostra manera de treballar. I treballem les escenes i veiem que critica és més mordaç o al fet que projecte li podem traure més partit i així a poc a poc va naixent la nova falla de “NOSCARMIENTAS”. Encara que sempre deixem buit per a eixa notícia d’última hora per a eixe esdeveniment que ens sorprèn.

A.C.

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

A arribat el moment de treballar, i això si treballar en “NOSCARMIENTAS” se’ns dóna bé, uns construeixen fusteria, uns altres modelen, la resta empaperen, escaten i tots posem el nostre granet d’arena en el toc final de pintura, adorns i critica, sempre crítica i que no falte. I així fem de “NOSCARMIENTAS” una comissió molt peculiar amb unes falles molt personals i per descomptat amb tot el nostre enginy i gràcia. Perquè a “NOSCARMIENTAS” FEM FALLA.

Fem Cultura El llibret és l’exemple més adequat de que, en Falles, a més de Falla, FEM cultura. És una tasca àrdua, de molts mesos, de pensar, redactar i col·laborar, amb l’objectiu d’expandir la nostra cultura i la nostra llengua, i guardar-la com en un quadern de bitàcola, el qual se salva de les flames. En la nostra comissió ho sabem bé, i ens ho explica Mª José Mosser. Ho diu la UNESCO: Som Patrimoni Immaterial de la Humanitat, i part d’aquest premi és gràcies a la gestió i protecció cultural de la festa. Fem balls tradicionals i música, de la qual és expert l’investigador Fermín Marró, fem literatura, fem teatre, com ens diu Pepa Gómez al seu article, i cada dia es valora més la protecció de la tradició, com per exemple en la indumentària (Javier Marco). Els elements culturals de les festes valencianes, especialment els agafats a la tradició, han patit anys d’oblit i desídia, però estem recuperant-los, donant-los el seu espai, la seua importància, com en el cas que ens compta Gil-Manuel Hernàndez de la Gran Fira de València. De l’oblidat en el fem, es trauen vertaderes joies, que hem de protegir de l’influx del temps.

Fem

LLIBRET

Mª José Mosser i Ubeda, Coordinadora del llibret l’Incombustibl

mb un segon Premi per la Promoció de l’ús del valencià en els Llibrets de Falles 2019 ens mereixem fer un poc d’autobombo, de fernos gala, un poc de lluir de nosaltres mateixos i un molt de sentir-nos importants i de centrar la nostra atenció en el que passa quan, any rere any, no et permets baixar el llistó. I això passa perquè tenim l’absoluta confiança que el llibret és un element fonamental de les Falles i ha de tindre la seua dignitat, el seu lloc. Cal tindre en compte que, juntament amb la pròpia falla, és l’element que està des dels seus orígens, ja que des del principi hi havia una falla i un llibret, de major o menor envergadura, que explicava la falla. No pot haver-hi falla sense llibret ni text, o siga, L’explicació de la falla de tota la vida, els seus representants, els actes de la setmana fallera, i al fi a la cap és dels pocs records fisics que ens queda de l’any. Cada any batem els records de pujada de temperatures. El canvi climàtic ja està ací, no és una cosa del futur, no ho veuran les generacions futures, és un fenomen que podem sentir ja a la nostra pell any rere any. Cada volta els estius es fan més llargs, patimmés nits tropicals (és a dir, aquelles amb més de 20 °C) i podem comprovar com els hiverns.

e 2019 i 2020

de falles; són un percentatge molt important dels llibres que s’editen a l’any.També hi ha una altra cosa: en moltes cases, encara que no abunden els llibres, algun llibret si que hi ha. Fins i tot és el primer contacte amb un llibre que tenen molts xiquets, (sense contar els llibres ecolars), és el de la seua falla, en ell apareix el seu nom, ixen fotografiats la fallera major infantil i el president de la falla infantil… Així que això demostra la importància de fer-ho bé, perquè pot ser la primera referència per a molta gent.

Portada llibret 2019

A més cal tindre en compte que gran part de la producció editorial de València són llibrets

2n Premi de Conselleria per la Promoció de l’Us del Valencià. Foto: Fallas.com

A.C.

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

Un llibret comença a pensar-se, a crear-se, al mateix temps o abans que es trien els esbossos de les falles i fins que el tens a les teues mans, recentment imprés, la tasca és àrdua. Relacionar lemes, pensar articles (d’opinió o de investigació), aconseguir articulistes, crear una portada, afegir contingut de la comissió, innovar amb els dissenys, formats, textures i colors, fer-ho amb rigor, cuidant de la tipografia, del contingut, de la qualitat de la producció. Implicar i fer còmplices als representants i les seues families. Cuidant de tot. Fer un llibret és treball de moltes i molts, és un trencaclosques en el que les peces han d’encaixar i a d’haver-hi, en primer lloc, una idea, un cap pensant que ho faça possible. Tenim sort de tindre un llibreter treballador i que s’esforça a superar-se, que no cedeix ni es conforma i que al llarg d’aquests anys només ha pensat a fer un llibret del qual sentir-se orgullós, original i amb temàtica. Un llibreter que creu en el que fa i que sempre vol fer-ho millor. També tenim sort amb els nostres articulistes, els col·laboradores i col·laboradores que es deixen embolicar i accepten els temes que els proposem i col·laboren de manera desinteressada, i amb els grup d’anunciants, amics i amigues i per descomptat comissió que s’adapta als canvis i s’enorgulleix del seu llibret.

la nostra comissió. Orgullosa del seu humil llibret que, a base d’esforç, dedicació i temps, ha arribat al més alt i es tracta amb els de l’altre costat del pont. Sembla una bogeria arribar fins ací, es una meravellosa il·lusió la que ens fa crear aquests llibrets, i és enorme l’esforç, la tenacitat i el treball que ens han fet aconseguir aquest fantàstic segon premi. Som grans, som Berni i som, sou meravellosos llibrets, incombustibles.

Premi Santa Anna 2019 al millor contingut infantil per l’article Anna

Hem de ser conscients que és molt gran guanyar un premi per darrere només de Na Jordana. És per a sentir-se orgullós i així està Premi millor portada de llibret de l’Agrupació Rascanya. Foto: Las Provincias

Fem

GRAN FIRA

El retorn de la Gran Fira de València

Gil-Manuel Hernàndez i Martí, Director dels Museus de Cultura

n 2015 la Gran Fira de València, popularment coneguda com a Fira de Juliol, feia dècades que es trobava en decadència. Fins el punt que després de molts anys de govern conservador apareixia com un esdeveniment festiu sense personalitat, desvalencianitzat, mal planificat i desestructurat, sense un enfocament clar, una mena de barreja impossible d’elements dispars i sense massa connexió. En eixe moment la Gran Fira de València llanguia, aliena al seu gloriós passat, i es malbaratava un enorme potencial que no tenia cabuda en la política cultural municipal. A més a més, la Gran Fira de València es debatia en una interessant dialèctica entre les restes patrimonialitzades del món de la tradició huitcentista, d’on procedia, i les exigències de la modernitat tardana. Amb l’entrada en la modernitat avançada, les festes urbanes han experimentat profundes transformacions, que les han dut a convertirse en grans esdeveniments contemporanis, dissenyats clarament amb l’objectiu de generar espectacle, atraure turistes, seduir la ciutadania i situar les ciutats en un entramat global d’oci i entreteniment. Este fet ha col·locat clarament les festes dins de l’òrbita de les polítiques culturals de les institucions,

Festiva de València

la qual cosa ha implicat tant la seua creixent consideració com béns patrimonials, com la seua posada en escena des de pressupostos lligats a les necessitats del mercat de la cultura i la participació ciutadana. Conseqüència d’esta perspectiva són la descentralització, diversificació i gestió administrativa de la cultura festiva, al qual ha d’afegir-se, en el cas de les grans festes urbanes estivals, la progressiva convergència d’estes amb els moderns festivals, actes i esdeveniments creats per a la promoció cultural de les ciutats en un entorn global. Els trets exposats s’han evidenciat també en el cas de la Gran Fira de València. Sota el govern del Partit Popular, especialment entre 2005 i 2015, la descentralització es va iniciar, però de manera insuficient i no planificada. També es va produir la incorporació de nous actes al programa firal, però sense coherència interna ni fil conductor. Es potenciaren els concerts dels Vivers, amb diversos gèneres musicals, però sense espai per a la música contemporània en valencià. S’ha afermaren les projeccions de cinema a l’aire lliure, i s’incorporaren activitats més orientades cap a un públic de la tercera edat o més tradicional, mercats medievals, festes de Moros i Cristians o el Festival de Jazz del Palau de la Música,

A.C.

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

sols que amb una lògica que sumava actes improvisadament per a poder omplir la programació. Dins la mateixa lògica d’omplir per omplir s’incloïen classes d’activitat física, animació infantil al Parc Gulliver, així com mostres d’artesania, cultura, gastronomia i recreacions històriques. En 2008, i a imitació d’altres grans ciutats europees, es va introduir la Gran Nit de Juliol, que seguia el model de les “nits en blanc”, amb els museus oberts a la nit, però amb el desenvolupament d’espectacles d‘escassa qualitat i atractiu en diversos punts de la ciutat. L’activitat fallera completava el programa, amb la presència, ja molt consolidada, de les preseleccions de les candidates a fallera major de València, que se celebren en diversos parcs de la ciutat. També es va agefir la Nit de la Punxà, la vespra de la Batalla de Flors, però a costa d’estar sotmesa a l‘imperatiu faller, en lloc de donar el protagonisme als artistes carrossers.

Tot i els canvis, en mancar d’una concepció prèviament planificada i d’uns eixos clars que la vertebraren, la Gran Fira, que va perdre fins i tot esta denominació primigènia, es va anar convertint en una sort d’un deslluït Festival d’Estiu. I és que en un context de política cultural marcada pels grans esdeveniments, la Gran Fira, com la resta de festes de la ciutat, sempre fou contemplada com un patrimoni cultural de segona categoria. Tot això situava a la Fira de Juliol en unes circumstàncies crucials, perquè en un context de crisi econòmica es veia obligada a conjugar, d’una manera molt més imaginativa, la seua herència cultural i el seu brillant passat amb les noves projeccions de la política cultural contemporània.

la conservació amb l’experimentació.

En maig de 2015, amb l’arribada del Govern de la Nau a l’Ajuntament de València, d’orientació progressista, les coses canviaren. La renovada Regidoria de Cultura Festiva, en mans de Compromís, i amb Pere Fuset al capdavant, va començar a canviar el rumb de la Gran Fira, adoptant un política cultural vehiculada per un sèrie d’eixos que després de ser implementats al llarg de la legislatura, han aconseguit un important renaixement de la Fira de Juliol. El plantejament de partida era que la Gran Fira havia de convertir-se en un esdeveniment cultural integrador, participatiu, divers, innovador i amb ganes d’arriscar, que combinara alhora la valencianitat amb el cosmopolitisme, la modernitat amb la tradició,

Este nou model requeria unes línies d’actuació clares que han sigut implementades al llarg de la legislatura 2015-2019, i plasmades en un programa d’actes específic, poc a poc consolidat. La primera d’eixes línies passava per la revalencianització del programa firal, anant més enllà dels caducs models folkloritzadors i donant entrada a grups musicals en valencià i possibilitant diverses mostres pròpies de la cultura tradicional i moderna valenciana. La segona incidia en la necessitat de pluralitat artística i d’aposta decidida per la contemporaneïtat i l’avantguarda de la imatge gràfica de la Fira. La tercera defensava la patrimonització de l’herència festiva de la Fira, tant rica

i present en la memòria històrica de la ciutadania. La quarta propugnava una forta participació ciutadana i descentralització, fent que les activitats firals arribaren a tots els barris, especialment els més oblidats, i a tots els segments de públic. En cinqué lloc es valorava una adequada promoció de la Fira, presentada com a esdeveniment cultural singular de caràcter mediterrani i vocació europea, que fora alhora festiu, cultural, d’oci i entreteniment. I per últim se subratllava la necessitat de la revitalització de la memòria històrica de la Fira, per tal de reivindicar la Fira de Juliol com a un tret identitari de la ciutat.

Finalment, i després de quatre edicions de la renovada Gran Fira de València, ben bé es pot dir que està experimentat un renaixement, visible no sols en la fantàstica acollida del públic, que sol omplir les activitats preparades, sinó en una programació on la coherència, la diversificació i la renovació són trets destacats. Així, apareixen blocs temàtics renovats com La Menuda Fira, per als xiquets i xiquetes, una Gran Nit de Juliol on destaquen els concerts de la Ruta del Carme, Plaça del Patriarca i Plaça de l’Ajuntament, amb gran presència de la música en valencià, l’Estiu a la Marina de València i la Gran Nit a la Mar, el Correfira que du espectacles als barris, desfilades com la Cercavila inaugural i el Cercafira, els Focs de la Fira (pirotècnia), les Nits de Folk (dansaes, saraus, muixerangues, cant al ras, serenates), a més d’aixoplugar esdeveniments com la Filmoteca d’Estiu o activitats del MUVIM, IVAM, Palau de la Música La Nau, entre d’altres). També s’han recuperat símbols de la Fira antiga, com Nelet i Quiqueta, i s’ha revitalitzat la Batalla de Flors, arran del seu 125 aniversari celebrat en 2016, amb un sistema de gestió electrònica d’entrades, una millora en la qualitat de les carrosses i una promoció que ha fet que el festeig haja augmentat el seu ressò. A més a més, la col·laboració amb altres institucions culturals públiques i privades ha fet de la Fira una festa més coordinada, diversa, plural i inclusiva.

Evidentment, en quatre anys no es poden revertir totes les dinàmiques decadents que estaven inserides en el funcionament de la Gran Fira de València, i de segur que s’han comés errades fruit de la ingent tasca a fer. Però tot i que resta molt per fer, la Fira de Juliol ha tornar a renàixer, aprofitant els seus valors singulars, però també obrint-se als nous temps i reivindicant orgullosament el seu patrimoni. En 2021 la Gran Fira de València complirà el seu 150 aniversari, una efemèride importantíssima que de segur va a suposar tot un repte per a continuar treballant en la línia iniciada, que és la d’una festa en plural oberta al món.

Fem

T E AT R E ( R )

sidenta de Cultura de JCF. Presentadora de Al Remat (Levante TV). Pepa Gómez i Valle @PepaPepae, Periodista y politóloga. Vicepre

uè paraula més gran la de ‘cultura’. Tindre a les mans esta responsabilitat al capdavant de làrea de Junta Central Fallera és tot un repte i també un privilegi. Envolar-te de gent apassionada per l’art en totes les seues vessants folkòriques que englova la delegació, apredre, proposar, mantindre i innovar, i en extenció sentir-se part de la ‘Cultura’ valenciana, la de la majúscula. Com tota societat, hi ha infinitat de coses que fem i no fem dignes de fem. Amb eixa fam de fum que ens paralitza i ens acomoda, que no ens deixa i a l’hora ens permet no millorar. De soroll. Perquè enfrontar-se a les debilitats, els pors, mirar cara a cara a les circumstàncies reals suposa un compromís per la millora i implica un esforç de saber-se limitat i incomplet. Però a les Falles sabem de lluitar contra gegants, un fum de “sempres” i de “mais” que tan mal fan… Fem teatre i és un dels nostres estendards i orgulls. Ens complim el pit explicant-nos i dient-nos -principalment entre nosaltes que el practiquem - que és el millor i més gran concurs amateur de teatre del país, del món, de l’univers. Però de tant en tant no ens agraden els congnoms ‘d’aficionats’ ni ‘faller’. Ens volem llevar la pols però potser abans caldria agranar-la i recollirla amb cura

perquè no acabe escampant-se amb el vent, els bufits, els xiulits i els plors. Hem de creure’ns que el que fem es teatre i llançar al fem els complexos, però també l’arrogàcia. Perquè la veritat és que tenim l’oportunitat màgica de pujar-nos a unes taules a les que no arriben moltes companyies professionals i oferim gratuitament durant tres mesos una cartelera de propostes de tots els nivells, gustos i talents en llengua valenciana. Però, quàntes obres anem a vore els propis participants del concurs? Com promocionem els nostres companys i les nostres companyes d’altres falles que participen en la nostra o altres categories a la competició? Quantes obres som capaços realment de valorar perquè tenim coneixement directe de la seua qualitat i la consideració al detall dels jurats? O quànta gent de les nostres pròpies falles teatreres som capaços de moure per a vore’ns la nit d’estrena? Quants volem se’ns mire com experts en un concurs amateur? Quants vistes les nominacions i donats els premis parlem del que ha guanyat o de la que deuria, de la que ha repetit o del que deuria, qui torna a al jurat o mai ho ha sigut…? Quants fem del parlar més una prioritat que el disfrutar? Quants ens deixem anar pel guanyar que l’oportunitat de gaudir i representar?

A.C.

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

Ens omplim el pit, sí. I és merescut fer-ho, és just i necessàri fer-ho. Però som coherents i justos amb els com i el quan? Tinc la sensació, cada vegada més forta, que tot el que es fa o s’aconesegueix gratutament no es valora. Que unes normes renovades any rere any perls propis participants és a més de peculiar un avans i un retorcés constant. Que no analitzem les circumstàncies globals sinó les particulars massa sovint i confonem la comoditat particular amb el benefici global. Ens enorgullim i així ha de ser d’un concurs que fam entre tots i totes, des de la base, que ens fa créixer a poc a poc o de sobte, a molt! Però practiquem molt fàcil la crítica de la diferenciació, de la distància, de la vàlua dels talents com element discordant i no de germanor.

I rescatem l’essència, els perquè primigenis, els reconeixements d’un camí que no ha sigut fàcil, la vàlua de tantes i tantes persones. Llevent-nos la pols, obriguem les finestres, sigam sinceros mirant-nos als ulls i, sobretot, al pati de butaques. Només consumint cultura tindrà sentit continuar fent-la.

‘‘oferim gratuitament durant tres mesos una cartelera de propostes de tots els nivells, gustos i talents en llengua valenciana’’

Hem de llançar al fem moltes coses, entre altres les febles línies en què caminem i que ens fan confondre exigència amb intransigència, talent amb prepotència, competitivitat amb concurs. Hem de deixar de tirar al fem entrades i seients lliures en el pati de butaques. Hem de fer un esforç conjunt per defensar gèneres propis com sainets i apropòsits sense vergonya i reivindicar com a tan bo com qualsevol el teatre que es presenta i representa.

Fem

UN FUM DE CANÇONS

nal. Premi B de Berni 2019.

Fermín Pardo i Pardo, Investigador i recopilador de música tradicio

í, sí, mes de mil i alguna mes. La meua condició innata de cantador fou reforçada els primers anys de la meua infantesa per ma mare i per mon pare. Per ma mare que, de principi, em cantava les cançons pròpies de bressol, emprant una tonadeta de jota, a la qual li adaptava una lletra inventada per ella. Esta cançoneta es coneix que m’agradava tant de xiquet, que jo mateix li la demanava a ma mare fins als tres i quatre anys, al moment de gitar-me. Esta senzilla cançó fou per a mi com els contes que altres xiquets demanaven o demanen abans d’anar-se’n a dormir.

A mes a mes, ma mare tenia una veu entonada, bonica y brillant, i en tot moment cantava fent les faenes domèstiques. A mon pare, que també era molt entonat, tenia ocasió de sentirlo cantar quan treballava al camp.

Sí, sí, mes de mil i alguna mes. La meua condició innata de cantador fou reforçada els primers anys de la meua infantesa per ma mare i per mon pare. Per ma mare que, de principi, em cantava les cançons pròpies de bressol, emprant una tonadeta de jota, a la qual li adaptava una lletra inventada per ella. Esta cançoneta es coneix que m’agradava tant de xiquet, que jo mateix li la demanava a ma mare fins als tres i quatre anys, al moment de gitar-me. Esta senzilla cançó fou per a mi com els contes que altres xiquets demanaven o demanen abans d’anar-se’n a dormir.

A l’ambient escolar, a la meua aldea, també tinguí el privilegi de poder cantar a sovint les cançonetes tradicionals que la nostra benvolguda mestra, Dª. Carmen Tarancón, ens ensenyava. Igualment entonàvem les pròpies del mes de Maria, en el mes de maig, i les del cicle nadalenc. Amb el repertori de les caçons nadalenques i amb recitacions que parlaven del naixement del Nostre Senyor, féiem recitals que oferíem als pares i veïns de l’aldea.

‘‘Si em pose a cantar cançons en cantaré mes de mil que les porte a la butxaca lligadetes amb un fil’’.

A.C.

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

el nom de “Coros i Danzas”. Els participants podien ser membres de corals o de grups de balls tradicionals. Agrupacions semblants eren els anomenats de “Educación i Descanso”.

Com a continuadors dels anomenats Quadres de Balls Populars, que ja existien amb anterioritat al franquisme, pervivien també agrupacions d’ este tipus. Als seus repertoris, a mes dels balls de mestre o d’escola, també incloïen cantadors que interpretaven el cant d’estil valencià.

El dia de la nit de nadal, abans de sopar, organitzaven els xiquets la demanada de l’arguilando infantil. Visitàvem totes les cases de l’aldea i cantàvem, a mes de la tonada pròpia de l’arguilando de l’aldea, algunes nadalenques de les que ens ensenyava la mestra. Des de la pubertat comencí a interessarme per la cançó tradicional, precisament en aquells anys seixanta del segle XX en que era tant rebutjada. En aquell temps, a la ciutat de València, on haguí de traslladar-me per a realitzar els meus estudis de magisteri i després els universitaris, la cançó tradicional valenciana es mantenia en agrupacions de la “Sección Femenina” i era aprofitada per als concursos que esta institució organitzava i que rebien

En aquella època també funcionava, de manera molt ben organitzada, un quadre de ball i de cant al “Centro Aragonés de Valencia”, naturalment reinterpretant música tradicional aragonesa, sobre tot en relació amb el ball de la jota escolaritzada i les jotes de lluïment d’estil.

Amb el meu contacte amb el grup del “Centro Aragonés” i els grups de la “Sección Femenina” de la ciutat, tinguí l’ocasió de conèixer i de poder interpretar les cançons dels seus repertoris al entrar a formar part, com a component, d’algunes d’estes agrupacions de cants i balls tradicionals. Per exemple arribí a cantar mes de cent versions de jotes aragoneses d’ estil i algunes de les ballables. De cançons valencianes podia cantar totes les que oferien els repertoris de les agrupacions de la “Sección Femenina”. Al finals dels anys seixanta del segle XX, sent component del Grup Universitari de Danses de Secció Femenina, comencí a arreplegar cançons i enregistrar-les de forma sonora. Els transmissors foren familiars d’Hortunas, La Portera i Los Pedrones o de persones conegudes de Requena, Cofrentes i Villargordo del Cabriel. Però fou a partir de 1975 quan la tasca recopiladora començà a ser continuada, a l’ entrar a formar part d’un equip de recopiladors baix la direcció de Salvador Seguí. Els components d’aquell equip érem Maria Teresa Oller, Ricardo Pitarch, Sebastià Garrido i jo mateix, a mes del nostre director. El territori de la recopilació foren les comarques de les províncies de València i de Castelló, perquè de la província d’Alacant ja havia fet un treball d’arreplega Salvador Seguí. L’ajuda econòmica per a realitzar estos treballs ens fou proporcionada per la Fundació March.

Paralel.lament a la iniciació del treball de recopilació prenguí part en la fundació de dos agrupacions folklòriques ja deslligades de les de la “Sección Femenina del Moviment”. Acabàvem d’entrar en el període anomenat de la transició, la institució franquista estava a punt de desaparèixer i calgué adaptar-se a la nova situació. A l’aldea de La Portera, al terme de Requena, es fundà el “Grupo de Estudios Folklóricos Jaraiz”, que després es transformaria en la “Asociación Cantares Viejos” de Requena. A la ciutat de València, i dins de la Societat Coral El Micalet, fundàrem el Grup Alimara. Part dels materials que anaven traient en les recopilacions els aportàrem a estes dos agrupacions, per tal d’enriquir els seus repertoris destinats a les actuacions d’escenari i per a reproduir en les publicacions sonores que començaren a ferse per part d’estes agrupacions folklòriques. El primer disc d’Alimara aparegué publicat en 1978, encara que s’havia gravat a l’octubre de 1977. La publicació del primer disc de Jaraiz tingué lloc en 1980. Després de complir amb el compromís que establirem amb la fundació March, i a partir de 1980, la faena recopiladora, per la meua part, l’he mantinguda fins al present, arreplegant materials de totes les comarques valencianes. El fruit de les meues recopilacions ha segut un arxiu sonor i audiovisual de mes d’onze mil peces, entre cançons i melodies tradicionals, i que es conserva, de forma digitalitzada i es pot consultar, a l’ Arxiu Municipal de Requena i al

Museu d’Etnologia de la Diputació de València. De bona part d’estos materials hem fet reproducció per a publicacions sonores en diferents suports. En els enregistraments d’estes publicacions han intervingut components de diverses agrupacions a mes de les esmentades. De les mes de trenta publicacions realitzades la major part, i com es natural, han estat fetes per components de l’ Associació “Cantares Viejos” de Requena, de la qual soc el director. En la meua agrupació, a mes d’estes publicacions, reproduïm peces de tot tipus en actuacions de balls o de danses, en recitals de cants religiosos, de nadalenques o de romanços, en xarrades i conferències sobre música tradicional, en reunions d’amics, en romeries i festes etc. Podem dir tranquil·lament, i sense ànim de fer exageracions, que en la nostra agrupació de Requena i dins de la nostra continua activitat Fem un Fum de Cançons.

SA LVAT D E L

Fem

I DEL FUM

Identitat valenciana entre costures

como un cuadro’’ Javier Marco i Casero, Investigador. Coautor del llibret ‘‘Vestirse

a manera de vestir en el passat va ser un indicatiu de pertinença a una determinada classe social a més d’un territori concret. Encara que és cert que la moda imperant en les clases altes era seguida, en les mesures de les seues possibilitats, per la classe popular, sempre van existir xicotets localismes que enriquien la nostra indumentària tradicional. Estudiar la manera de vestir dels nostres avantpassats és un treball necessari que ens ajuda trobar la pròpia identitat. Aquest treball de recerca pot, i deu, fer-se per diversos mitjans, d’una banda a través del treball d’arxiu. En aquest sentit destaquen fonamentalment els protocols notarials (hijuelas de partició, cartes matrimonials etc.) on es relacionen tots els béns que posseïa una persona, inclosa les peces de la seua indumentària. D’aquesta manera podem veure en quins moments s’utilitzen un tipus de peces o unes altres, els materials en els quals es confeccionaven i el valor econòmic que ens ajuda a comparar i a identificar quines eren les peces més valuoses de l’armari d’aquells que ens van precedir. Un altre mig important d’estudi són les imatges, en aquest sentit destaquen els exvots pintats, ofrenes realitzades per algun

fidel devot a una divinitat amb cert arrelament local o comarcal en agraïment d’un favor rebut. Són molts els santuaris a la província de València que contenen alguna d’aquestes ofrenes, com l’Església del Carme de Requena o la Parròquia de Sant Bernabé Apóstol de Corcolilla (Alpuente), però destaquen fonamentalment alguns santuaris que posseeixen una important col·lecció d’exvots com els panells ceràmics del Santuari de la Verge del Castell de Cullera o les pintures del Santuari de la Verge del Remei d’Utiel. A partir del tercer quart del segle XIX, la fotografia també resulta un mitjà de documentació útil per a l’estudi de la forma de vestir dels nostres avantpassats. Ja siguen fotografies de la vida quotidiana, o relativa a alguna festa, ens ajuden a entendre dins el seu context les peces utilitzades i les formes de col·locació. Una altra línia de treball igual d’important és l’estudi de les peces testimoni que s’han conservat per les famílies valencianes. En aquest sentit és cert que no en totes les poblacions s´ha conservat amb tanta estima les peces tradicionals, i en molts casos han acabat en el fem o en la ximenera per desconeixement dels seus propietaris. En

A.C.

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

aquest punt és on entra el treball de camp que localitza i documenta eixes peces “salvades del fem i el fum”, perquè també existeixen llocs a la nostra província on s’ha conservat durant anys aquest patrimoni i s’ha anat transmetent de generació en generació. En aquest sentit, una de les poblacions que destaquen és el xicotet municipi Les Alcubles, a la comarca dels Serrans. Que ha sabut preservar amb gran estima i afecte les peces tradicionals heretades dels seus avantpassats. Durant més de dos anys he dirigit junt amb Sergio Civera, l’equip de treball de “María jubón rayado”. Un projecte que naix del treball conjunt de l’Associació La Vihuela de València i l’Associació Cultural Aires Serranos de Alcublas, que ha documentat prop de 1.500 peces d’indumentària històrica conservades en aquesta població, i encara que possiblement no són totes les que es conserven, el nombre de peces analitzades permeten, de manera suficient, conéixer la manera de vestir en el passat d’aquesta població. En l’actualitat una mostra de les peces localitzades en el treball de camp poden contemplar-se en una exposició en el Museu Valencià d´Etnologia i les conclusions es

recullen en un catàleg on a més s’ha volgut mostrar el major nombre de peces testimoni que es van salvar del fem i el fum. Possiblement un dels motius pel qual Les Alcubles compta amb aquest ric patrimoni, siga que les peces tradicionals s’han anat transmetent de generació en generació, com a peces valuoses que s’havien de conservar. Mentre en altres llocs van deixar de tindre valor i es desfeien d’elles, com diu un vell refrany valencià “Al vell, foc en ell”, en aquesta població mai van perdre la seua vàlua. D’aquesta manera relaten els informants com en les herències, el repartiment d’aquestes peces suposava un moment important. En primer lloc se separaven les peces de més valor, com són les joies i els mocadors de seda. En les famílies on hi havia diverses filles i poques peces de valor, va ser corrent partir-les en els sortejos donant per exemple una arracada a cada filla o tallant per la meitat un mocador de seda. Una vegada s’havien separat les peces de major valor, es procedia al repartiment de la resta de la indumentària de manera equitativa entre tots els hereus. S’anaven separant les peces en els diferents munts, tractant que tots tingueren el mateix

valor. Si era possible es tractava de posar les que formaven conjunt en el mateix lot, però si això no podia ser per quedar descompensat se separaven sense donar-li major importància. Pel que ha sigut molt habitual en el treball de camp trobar, per exemple, la falda d’un vestit en una casa i el gipó en una altra, bé per casualitat o bé perquè els propietaris eren conscients i indicaven que després de l’herència dels avis era la seua cosina la que tenia l’altra part del conjunt. El marit i la dona formaven així la seua pròpia arca amb la indumentària que tots dos havien

rebut de les herències dels seus respectius pares i la conservaven en el seu nucli familiar. En arribar certs esdeveniments aquesta indumentaria tradicional eixia del lloc on reposava i es lluïa pels carrers de Les Alcubles per unes hores, perquè aquesta indumentària també ha format part del calendari festiu de la població.

En defintiva aquest tipus de treball de recerca destaca pel seu caràcter local. En general, són més habituals les publicacions i estudis realitzats de la indumentària tradicional pròpia

de les comarques, que ens ajuden a tindre una visió del conjunt de poblacions que constitueixen un territori més o menys extens. Però escassegen els estudis monogràfics de poblacions concretes. Aquests treballs locals realitzats amb una metodologia sistemàtica són necessaris per a arribar a comprendre les maneres de vestir locals i veure les peces i faiçons localitzades en el treball de camp i comparar-les amb les localitzades en altres comarques i altres territoris, limítrofs o no.

La nostra intenció no és una altra que llegar als descendents de la localitat un catàleg de peces del vestir popular, ja siga en publicacions sobre el seu ric patrimoni tèxtil o en la realització d’un espai expositiu permanent en el qual la població puga posar en valor el seu ric patrimoni material i immaterial relacionat amb el vestir popular.

Arsenio Civera i Amparo Domingo (Alcublas, 1955)

Feminisme Si hi ha un aspecte minvat, tacat i embrutat en la nostra societat, aquest és el que embolica a la figura de la dona. Hem de continuar lluitant per la igualtat, que segueix sense haver-hi quasi en cap aspecte del nostre món, entre homes i dones. Portem anys parlant en el nostre llibret de Feminisme, perquè és necessari, és vital. Potser, el lector o la lectora que haja arribat fins ací pense que la relació entre FEM i FEMINISME resulta tan simple com un joc de paraules. Però res més lluny d’això. S’ha llançat massa FEM sobre les dones, al llarg de la història, des de titllades de maleïdes pel simple fet de poder crear vida, com ens compta Laura Bellver al seu article “Tacades”, a ser considerada un objecte que desfila, passeja i assenteix. Hem d’anar eliminant tots els masclismes i micromasclismes que ens envolten, com el mansplaining (article de María Company), contrarestar i denunciar qualsevol acció violenta o denigrant contra les dones, erradicar la por, que siguen lliures, per a dir el que vulguen, per a ser com vulguen ser, perquè no es senten com dins d’un fosc bosc, com diu Eva Marco, com a autèntiques “caputxetes roges”, preses d’un terrible llop a l’aguait. Les Falles tenen essència de dona, tal com diu el títol de l’article de Pedro Muelas. Les Falles no podrien ser les mateixes sense les dones, i també ací hem de netejar el fem abocat, no fent sexisme en els ninots, obrint els càrrecs a qualsevol persona sense distinció de gènere, eliminant el concepte de fallera major com la cara bonica que només serveix per a la foto, etc. I què millor que deixar gravat tot aquest manual de canvis al llibret.

TA C A D E S

Laura Bellver i Carsí, Periodista. Encarregada de continguts de

Per què brutícia i no puresa? Per què rebuig i no acceptació? Malgrat que es tracta com això, la menstruació no és FEM, sinó VIDA. Potser un relat individual, el qual recull una experiència compartida, servisca com explicació i solució alhora:

“Una habitació pròpia” (à Punt).

abia que arribaria, però no quan. En fer-ho, el canvi va ser més que físic. Així se’m va fer saber: ara hi havia majors conseqüències a tenir en compte. En lloc de sentir-me com una heroïna que custodia un superpoder, em va embargar una sort de por cap a aquest nou procés en el meu cos.

Sí, parle de roig. Perquè absurdament ens han intentat enganyar, però no: tenim una hemorràgia i la nostra sang no és un fluid blau com un detergent tal com representa la publicitat. Ah! I tampoc ens ve de gust fer tombarelles eixos dies com apareix en alguns anuncis.

La notícia va ser celebrada entre les dones del meu entorn més pròxim. Això sí: en petit comité. I aquesta altra sensació, la d’un secret a veus, em va acompanyar durant molts anys des de llavors. Amigues i conegudes parlàvem sobre sincronies i retards entre murmuris quan ens trobàvem en un espai mínimament públic. Al cap de poc temps vaig concloure que les dones érem unes excel·lents traficants en potència, perquè havia vist a la porta del meu col·legi passar droga amb menys discreció de la que nosaltres teníem per a prestar-nos un tampó o una compresa en classe.

Diguem que no ens inhabilita, però reconeguem que fa mal. De fet, a vegades fa molt de mal. Hi ha mesos que ho fa tant com per a no voler més que recollir-te sobre tu mateixa en posició fetal i deixar passar els dies abraçada a una caixa d’antiinflamatoris.

Totes, sense excepció, sofríem agonia persecutora. “M’he tacat?”, ens solíem preguntar en confiança i en veu baixa. En cas de resposta afirmativa, la nostra cara es posava tan acolorida com el líquid que en eixe moment marcava la faldeta o els pantalons que portàssem.

Estaria bé que ens explicaren des del principi què succeeix perquè siga així. I què podem fer per a alleujar-ho més enllà de medicar-nos. Si no ens instrueixen sobre això, ni què dir té del silenci sobre el sexe durant la menstruació. En eixe desconcert general ens trobem quan, de sobte, una veu masculina l’esmenta. No obstant això, no és per a llançar llum, ni de bon tros; sinó per a dir-nos alguna cosa així com “A tu què et passa? Tens la regla o què?”. Això fa tanta ràbia com veure el preu de les caixes de tampons o compreses, que fins no fa molt tenien el 10% d’IVA. Ara ha passat

A.C.

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

a un 4%, però res d’eliminar-ho perquè no s’entenen com a béns de primera necessitat. Segons per a qui, clar. Crec que ens queixem poc perquè l’angoixa que ens han inculcat arriba fins al punt de tenir vergonya quan despertes al costat de la teua parella i comproves que els llençols estan tacats. De sang roja. Perquè no perdem altres líquids d’altres colors, insistisc. Ho cridem als quatre vents? Doncs no. Però deixem d’obviar el que és evident, per favor. Resulta absurd i esgotador. Només hem d’abordar-ho amb naturalitat i informar sobre açò. És només una qüestió de xiques? Diria que és una qüestió humana. Complexa i meravellosa, com tants altres fenòmens en els nostres cossos. Quan finalment ho sents així, t’alliberes. Entens que no és millor ni pitjor, senzillament que eres i que no passa res.

ANEM FENT

Fem I N I S M E

María Company i Martínez, Llicenciada en Química per la Univer

ot ser que el cap vos estiga fent FUM pel títol d’aquest article. A molts, la paraula feminisme els ataca per dins i neguen qualsevol acte de discriminació cap a un col·lectiu que comença a veure coses de les quals fins ara no s’havia adonat: la desigualtat. El feminisme és encunyat per la RAE com el principi d’igualtat dels drets de l’home i de la dona, tot i que jo crec que pot tindre un significat més profund: una persona feminista és aquella que creu en la igualtat de gènere, social, política i econòmica. Encara que, imagine, lectors i lectores d’aquest llibret, que l’any passat ja parlava de ser diferents, que el feminisme no vos vindrà de nou, vos parlaré un poc del mansplaining o terme que jo he traduït al valencià com «mascleexplicar». La paraula mansplaining és un neologisme anglòfon basat en la composició de les paraules man (home) i explaining (explicar). Aleshores, la definició la consideraríem com “explicar alguna cosa a algú, especialment un home a una dona, d’una manera considerada com condescendent o paternalista”. Jo, com a dona, enginyera i fallera, m’he trobat moltes vegades amb aquest tema. Haver

sitat de València. Fallera de la Falla Poble de Silla.

d’aguantar una explicació de manera petulant, que jo no havia demanat prèviament. Però entraré un poc amb el tema faller, ja que si comence a parlar de les desigualtats que patim les dones en una empresa, on més del 80% de treballadors són homes, podria estar parlant de mansplaining durant tot el llibret. Soc fallera de poble, vaig ser fallera major amb vint-i-dos anys, i durant aquell any tot va ser molt bonic. Però temps després, quan ja tens una perspectiva feminista, t’adones que no va ser així. Fa huit anys el feminisme era considerat una cosa de dones dolentes, bruixes o lesbianes. Mai podries pensar que una fallera major podria queixar-se per comentaris al voltant de la seua vestimenta, impertinències d’homes o ximpleries jocoses relacionades amb la forma d’actuar. Però d’uns anys cap ací alguna cosa ha canviat. L’exemple el tenim que al 2018, la cort d’honor de la FMV va denunciar un delegat de sector per comentaris masclistes, comentaris que al·ludien, segons diverses fonts consultades, a la vestimenta i al físic. Hui en dia, les dones ja no són falleres majors que simplement saluden o somriuen; les dones són presidentes, tenen càrrecs de responsabilitat dins de la festa i fins i tot estan en directives d’agrupacions importants. No obstant això, han d’aguantar comportaments, comentaris o

menyspreus per part dels homes. Després de ser fallera major, vaig decidir fer un pas endavant: entrar a formar part de la Junta Local Fallera del meu poble, amb la intenció de canviar la visió rància i masclista que aleshores jo ja anava tenint de les falles. Vaig ser durant tres anys secretària de la JLF, amb dos dones presidentes, que volgueren posar en valor el seu paper lluitant contra tots els prejudicis. A més, en un dels anys tinguérem el rècord de presència femenina, cosa que no va ser fàcil. Recorde una vesprada, en una delegació ràndom de JCF, en què un home d’avançada edat ens explicava, al meu equip i a mi, com es presentaven diversos formularis o com calia emplenar una sol·licitud. “Mire, li agraïsc la seua dedicació, però és que jo ho sé fer”, va ser la meua resposta amable. El comentari posterior per part d’aquesta persona va ser que «la JLF de Silla era com un mercat, tot ple de dones». Això començava a tocar-me els ovaris, i molt! En posteriors reunions amb presidents, haguí d’escoltar comentaris del tipus «però esta ni s’haurà llegit el reglament» (tal vegada era jo l’única, llevat de dos o tres persones més, que l’havia llegit sencer, ja que vaig ser

A.C.

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

l’encarregada de la modificació dels estatuts que férem durant l’època en què vaig ser secretària), «esta està ací per ser filla d’aquell que va ser president ja fa anys…» No, perdona, jo no estic ací per ser filla de, estic ací per mi mateixa, per ser qui soc i perquè ho valc.

al capdavant, on tenim plena llibertat per a fer i desfer a voluntat, on podem escriure i opinar sobre allò que ens done la gana. Però ens ha costat molt, i sempre hi ha comentaris, així que encara queda molt per fer.

En aquestes situacions és com si les dones tinguérem una tara, com si ens volgueren explicar com hem de fer les coses des del seu punt de vista. I clar, això suposa un doble esforç per a nosaltres, per a poder equipar-nos a ells. Hem de demostrar permanentment la capacitat de fer les coses bé. Compte! Que si t’equivoques en qualsevol punt, coma, falta, punt del protocol, ja et crucifiquen per sempre. O si en una reunió alces més del que cal el to de veu o et trauen de polleguera comentaris com «ai, de segur que està en els seus dies». Així que feu una prova, lectors i lectores d’aquest llibret. Aneu al casal i comenceu a parlar d’una persona brillant, que té un càrrec important, sense dir si és home o dona, i després pregunteu. Quasi tots vos contestaran que és un home; fins i tot les dones ho pensen! Aquests estereotips ens fan pensar que les dones sempre anem un pas per darrere. Per últim, sols diré que com a dona que ha ostentat un càrrec important dins del món de les falles, no hi ha més remei que fer-se el desentés, organitzar-te de la millor manera possible, rodejar-te d’un bon equip i treballar igual que tots i totes. Ara estic treballant en la delegació de llibret, en la qual som dos dones

a la prostitució o el matrimoni, com a éssers sentimentals per a tindre cura i com a éssers reproductius per a la maternitat. El rol de la dona feta ninot, fins als anys 60-70 del segle passat, era de perill per als homes. Quan es feia crítica de les dones es parlava d’alliberament del seu cos, d’igualtat, que es tractaven com a “modes modernes”, que posaven en perill els costums dels homes, la societat patriarcal. La dona pecadora ha sigut temàtica d’innombrables cadafals de l’època postfranquista. També es podien trobar escenes que mostraven explícitament la violència física, com és el cas del ninot indultat de 1957, Matrimoni prehistòric, on podem vore un home arrossegant una dona pel monyo. Hui en dia, aquesta escena seria impossible de trobar en una falla.

Ninot de la Falla Garcia Lorca Oltà 2019. BDfallas.com

Sens dubte, el gran repte a què ens enfrontem hui en dia en la nostra societat global és l’educació en el feminisme, buscar la vertadera igualtat amb els mateixos drets. Si ens parem a pensar, en la sàtira fallera la figura de les dones sempre ha tingut un fort component sexual. Aquest fet ha sigut “normal” en les societats patriarcals que es construïen a partir de la definició de les dones com a éssers sexuals per

(Lema: Matrimoni Preshistòric. Artista: Juan Huerta Gasset Comissió: José Antonio - Duc de Calàbria Foto de: Arxiu de fallas.com)

També trobem escenes de violència de gènere, referides sobretot al maltracte psicològic o la concepció de la dona com a objecte sexual. Fins i tot hi hagué una època de psicosi, en la qual ells pareixien els roïns i nosaltres les víctimes que han de ser rescatades pel príncep blau. Però a partir del nou segle trobem ninots i escenes amb valors nous, de respecte, d’igualtat, del foment dels valors igualitaris i de condemna de postures masclistes. A poc a poc cal anar desaprenent tot tot el que s’ha aprés, però com tots i totes sabeu, desaprendre és molt més difícil que aprendre. També està la qüestió del llenguatge inclusiu, llenguatge que evita parlar del sexe o d’un gènere social determinat. En els premis de la Promoció i Ús del Valencià que atorga la Generalitat Valenciana, hi ha una distinció a l’ús d’aquest llenguatge en els llibrets de falla, i jo crec que el feminisme també s’ha d’ocupar del llenguatge inclusiu, perquè els que manen són molt conscients del poder del llenguatge. Si no es diu, no existeix. La llengua pot ser una arma que molts temen, com per exemple els mitjans de comunicació o els polítics. Però més important, si cap, és que la llengua és una eina de transformació social i cultural. Moltes falles ja usen el terme neutre o la distinció de fallers i falleres en els actes, guions i textos, però no deixa de ser una cosa banal, a la qual molts pocs donen importància. Jo pense que el feminisme és un viatge que les dones fem cap a la llibertat. Mai es deixa

d’aprendre a ser feminista. Cada persona que es declara feminista està en una part del seu camí i encara ens queda molt per recórrer. A mi personalment m’agradaria mirar cap al futur, cap a una societat fallera en la qual la dona tinga la visibilitat que es mereix, on tots i totes siguem iguals, on poguera haver un home representant de la festa, un faller major amb el seu trage de torrentí i emocionat per representar la seua falla o, per què no, a València sencera. I no vull acabar sense parlar del reglament ranci i masclista que tenim hui en dia, que ens obliga a les falleres a distingirnos amb la susdita banda… Em pregunte si quan es produïsca el congres faller (espere que prompte, Senyor!), patirem el congresexplaining. O de la formació de jurats de falles en les seccions d’Especial i 1A, de segur que no hi ha dones perquè de segur pensaran que ens han d’explicar des de zero com s’ha de jutjar una falla, el juratexplaining… Si és que… no tenim ni idea de res!

‘‘El futur de les falles serà feminista o no serà’’.

Marina Civera Moreno, FMV 2019, al balcó de l’Ajuntament de València durant la reivindicació de la mascletà de Reyes Martí el passat 8 de març. FOTO: Juan Carlos Cárdenas / EFE.

ESPERIT

Fem E N Í

Pedro Muelas i Navarrete, Responsable de Comunicació de l’Ocea

nogràfic de València

s un tòpic. La gent que ve a visitar les Falles de València i veuen cremar els monuments el dia de Sant Josep es pregunta per què es cremen eixes meravelles, per què es redueixen a cendres i no es conserven. Li ho pregunten des de l’admiració i, la majoria, des de la ignorància. Des de la ignorància perquè no saben, ni tenen per què saber, que quan cremen eixos “ninots” i els rostres, les escultures colossals, els cavalls alats, els gegants, els polítics… cauen entre flames -i, ara, entre lleig fum- estan ensorrantse moltes hores de treball, d’esforç, de despesa econòmica, de disgustos, d’il·lusions, de grans moments, de moments amargs, d’alegries, de mals rotllos, d’enfrontaments, d’insídies, d’abraçades, plors, besos …

És una obra complexíssima, tan complicada i de múltiples factors. És com una orquestra simfònica amb multitud de músics o un piano amb moltes tecles, a vegades massa, massa sensibles, però que componen una magna representació a partir d’una idea, d’un esbós. És des d’aquest moment quan tot un sistema operatiu – m’atreviria a dir que un ecosistemaes posa en marxa. Un sistema social, econòmic, burocràtic, associatiu, publicitari o festiu que espenta un grup de persones en cada falla i que comporta nombroses facetes, conseqüències i danys col·laterals.

Només així s’entén el plor de les falleres.

És, en suma, una empresa dificilíssima de portar avant. En els màster d’executius hauria d’estudiar-se com a cas d’èxit. Els qui les dirigeixen, cadascú a la seua manera, haurien d’ensenyar el seu magisteri.

Alçar una falla – i ara m’ho crec més que abansés tot una gran obstinació col·lectiva, que implica no sols els fallers de nòmina, ni només als d’honor, ni als artistes -pintors, escultors, etc. També arriba fins a la gent més allunyada de l’encreuament de carrers on s’erigeix el monument de cada any. Gent llunyana no sols físicament sinó també vitalment.

Per això jo no em pregunte per què es cremen les falles, si no, més aviat, per què els fallers i, sobretot, els que espenten de debò tornen un any darrere l’altre a enfrontar-se a aquest projecte ardu, moltes vegades incomprés, fins i tot des de dins dels integrants de la comissió fallera, a la recerca del millor per a la falla, sabent enfrontar-se al desfavor i el desagraïment i, a vegades, amb un escàs reconeixement.

Eixa labor d’encaix, eixa labor de formiguetes, d’obstinació tenaç, d’organització complexa, d’acoble d’energies i fluxos dins i de fora de la comissió, d’harmonització d’egos, de suspicàcies, de fantasies si s’ha de jutjar per la meua experiència, és una labor de dona… més ben dit, té un esperit de dona. Una primera lectura o visió de l’exaltació de les falleres, amb la seua màxima expressió en la fallera major de València o de qualsevol altra ciutat o poble amb aquesta tradició, només es focalitza en el fet que la fallera major respon a aquells rancis anys en què s’exaltava la bellesa, la gràcia, finor, etc, etc, de la dona que representava a les Falles.

A.C.

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

Quan es diu que la fallera major és la figura que simbolitza a la dona valenciana, potser es devia llavors a la seua bellesa o a aquell arquetip que es va esculpir al llarg dels anys, fins al punt que alguns podrien definir el rostre de fallera major amb antelació i anticipar l’elecció amb bastant encert. Encara que allò fora veritat, encara que allò continue sent veritat. Mirar a la fallera major com una figura decorativa, que emplena els espais, els escenaris i les fotos és hui dia una mirada tan simple, carrinclona i ignorant com veure cremar una falla i preguntar-se per què es crema. És no conéixer l’autèntica rellevància de la fallera major, senzillament perquè les falles tenen esperit de dona i és en ella on millor troba la seua encarnació. Les falleres, fins fa pocs anys, no eixien en els periòdics res més que com a falleres majors. No tenien un paper orgànic, ni decisiu. Allò era un món d’homes, almenys a nivell jeràrquic. La figura del president era el reconeixement protocol·lari a un esforç, cert i just, dels homes que treballaven per les falles, però no era complet… perquè la dona estava en el sistema, però no li la veia. Els presidents de falla eren, i segueixen en majoria, els que manejaven i manegen el “cotarro”, els que feien i fan les declaracions, els que posen per als periòdics i bolquen la balança. Totes les conspiracions de palau,

les línies estratègiques, els enfrontaments amb el poder municipal eixien i ixen per boca d’home. Per alguna raó semblava que pesara sobre les falleres la prohibició de manifestar-se més enllà de les frases fetes per a glòria de la festa, eixe era un sostre de cristall real, no una invenció ideològica. Era una llei no escrita. Rastrejar l’hemeroteca a la recerca d’unes declaracions “polítiques”, no dic d’una fallera major sinó d’una ex fallera major, per exemple, pot resultar una labor intricada. Una fallera que parlara d’una altra cosa que no fora de les falles i no ho fera políticament correcta estava traient els peus del test i rebia la mirada torta, quan no la condemna, no sols del que anomenen el món faller, sinó de tot el món.

labors domèstiques, de mare de família, de filla…. La rèmora que fa que moltes dones no puguen elevar el vol o fer millor aquest món. Per això no és fàcil aquest canvi, per falta de ganes ni d’habilitat. Tot el contrari. Encara així espere més, molt més de la seua contribució i que les seues idees, habilitats i intel·ligència social arriben a marcar la manera i l’estil de la festa, i que resulte encara més visible eixe esperit, acabant, d’una vegada per sempre, amb el tòpic de la fallera major, perquè la seua figura respondrà, amb més raons, a l’esperit de dona de les Falles.

Possiblement trobaran un buit en les pàgines del periòdic de paper per raons alienes a la festa, en alguns casos amb tints morbosos, socials o empresarials, però poc més. Ara comença a ser visible el treball de la dona. Ho estan donant tot, com es sol dir en vulgar expressió esportiva, però no sols en el físic, sinó també en l’anímic. Però sempre amb el extra d’esforç que en aquesta societat ha d’emprar qualsevol dona per a portar avant el seu treball, les seues metes i les seues il·lusions, compaginant les

QUÈ

Fem

A M B L E S D ON E S ?

Eva Mª Marco i Raro, Poetessa i Fallera de AC Falla Santa Anna

L´

article 14 de la Constitució Espanyola diu que tots som iguals davant la llei, però som iguals en la societat? Som iguals les dones i els homes? La resposta és evident: No, no som iguals les dones en la societat. Tenim sous pitjors, tenim més dificultats per a aconseguir un treball i per a conciliar i desenvolupar la nostra carrera professional, encara que actualment les polítiques d’Igualtat intenten en la mesura dels possibles minvar aquestes diferències i que queda camí per recórrer. Al llarg dels segles, les dones hem avançat guanyant drets i llibertats. Ja els grans filòsofs parlaven de la llibertat i la igualtat de sexes: Plató, en la seua obra La República (llibre 5é) sosté la igualtat dels dos sexes; Saint Simon i Fourier defensaven amb valor la llibertat de la dona; Pierre Leroux presenta a l’Assemblea de 1851 una proposició demanant l’exercici del sufragi femení, que a Espanya no es va aconseguir fins a la República. Però llibertat significa desaparició de l’opressió, de l’estat de subjugació. L’èxit d’aquesta forma de llibertat depén de l’individu i de l’adaptació al seu entorn. Hui les dones tenim llibertat, llibertat política, llibertat cívica per a actuar de manera natural. Hem

de Sagunt

aconseguit una total autonomia, però ¿ens sentim segures quan caminem o fem running per qualsevol ciutat? Des de menudes ens han condicionat d’alguna manera a tindre precaucions quan tornem a casa de nit o si anem soles per carrers poc transitats de la ciutat. Els pares, i especialment les mares, sempre ens han insistit que anàrem acompanyades a casa. En la meua adolescència, el Cas Alcàsser i tot el tractament mediàtic del cas va afavorir la creació del que la investigadora Nerea Barjola anomena “relat del terror”, el conte de la Caputxeta Roja. Cada generació té la seua pròpia recreació del conte de la Caputxeta i es va repetint de generació en generació. Recorde perfectament la sensació que vam viure a l’institut, els comentaris que teníem totes les companyes... Si eren tres adolescents, tres..., no estava una sola sinó tres. A partir d’eixe moment, fer autostop – cosa prou habitual en l’època, quan part de la comarca ens desplaçàvem a la platja de Canet on estaven els pubs de moda– es va convertir en “pecat mortal”. Tot el seguiment del Cas Alcàsser –des de la desaparició el 13 de novembre de 1992– per

les diferents televisions va implicar un incentiu per a crear sensació d’INSEGURETAT, va donar vida al conte de la Caputxeta i es llançà un missatge amagat erroni a les dones que en eixe moment estàvem en plena adolescència: «si fas autostop et poden segrestar, violar i matar». I el que és més greu és que totes les televisions d’alguna manera estaven donant una gran publicitat al cas i culpabilitzaven les víctimes d’alguna manera.

A.C.

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

Actualment, els diferents casos que han succeït últimament han afavorit que les dones tinguen sensació de “caputxetes roges” que estan sempre caminant amb atenció i por per si algun llop ataca de camí a casa. Part d’aquesta sensació està incentivada per les televisions i la societat en si mateixa, que d’alguna manera culpabilitza les víctimes. Cas Diana Quer: la xicona anava a soles cap a casa per una zona poc transitada. Què importa si anava per una zona poc transitada i sola? Que no som lliures d’anar per on volem a l’hora que ens vinga en gana? Doncs les televisions repetien constantment la qüestió que anava sola per un camí poc transitat. Em pregunte que si haguera sigut un home qui caminava per un lloc poc transitat les televisions repetirien constantment el mateix... Crec que no. Aleshores, s’esta enviant un missatge de preocupació, de por... i crec que estan aconseguint-ho. S’han creat diferents APP per al mòbil en què les dones queden a fer running i no anar soles.

ser conéixer un monstre sense escrúpols que li ha llevat la vida. Però aquesta societat encara té prejudicis i no utilitza la mateixa vara d’amidar per a les dones que per als homes. Si un d’ells haguera estat assassinat en qualsevol d’aquestes condicions, ningú s’hauria qüestionat que aquesta actitud era perillosa o les televisions no haurien fet un cas mediàtic . En conclusió, la societat haurà de sensibilitzarse més en aquests casos i no culpabilitzar les víctimes, i molt menys mediatitzar els casos engreixant el relat del terror. Cal canviar de mentalitat i que aquests homes monstres depredadors paguen la pena completa i no tornen mai més a fer aquestes salvatjades. Per sort, en són una minoria i el nostre país és un dels més segurs.

L’últim cas que hem patit és el de Marta Calvo, veïna d’Estivella, poble de la meua comarca. Ha estat assassinada per un home que havia conegut en una xarxa de contactes. En aquest cas, els comentaris i la reiteració de la culpabilització de la víctima ha estat encara més evident, però MARTA ÉS LA VÍCTIMA i pareix que cal recordar-ho. Ella era una xica com moltes de la seua edat que feia les mateixes coses que les xiques de la seua edat, amb els seus projectes, i el seu únic erro va

, Un mon de Fum Acabem el nostre llibret com acaben, precisament, les Falles: embolicades en FUM. Un fum gris, a vegades negre, que no ens deixa veure mes allà. Però en Falles, la fi, el fum, significa l’inici, les idees, els projectes... el tornar a començar. La nostra ciutat, després de la cremà, s’ompli encara més de fum, el qual descriu Rafael Tena. Les Falles, eixes grans xemeneies (com les retratades en l’article de Xavi Bea) són fum, en molts aspectes, i en eixe fum queden gravats tots els moments viscuts. Però al seu torn quedem gravats nosaltres en el fum, o dit d’una altra manera, les nostres vides s’omplin d’eixa espessa boira. Parlarem de les cortines de fum que generen els polítics, mitjançant el relat de Manolo Sanchís, de les fake news i les ànsies que tenen alguns i algunes de vendre’ns fum i gargotejar la nostra llengua (en l’article de Joan Ramón Giménez). També coneixerem els aspectes més positiu, com el fum generat per un corredor, en una ciutat com València, que s’ha convertit en ciutat del running, o què fer amb el fum de roba que desaprofitem (Koopera), els refranys amb fum i tradició, dictats per Miguel Ángel Cascón, i els senyals que fem al parlar, descripts per Cristian Salomoni. Hi ha una expressió molt valenciana, “un fum de”, que ve a dir d’alguna cosa que hi ha gran quantitat. En Falles, hi ha “un fum” d’actes, els quals ens comptaran les xiquetes components de la Cort Infantil de València 2019, perquè elles, adultes i infantils, tenen veu i tot el dret a expressar-se. Un fum de nervis i de fer pinya (Cristina Doménech), i molta solidaritat, com l’exemple que ens descriu la fundació Al-Adala. Les falles són foc, fusta, flors, música, festa, fem i fum, i tot això queda bellament reflectit en els poemes de Teresa Broseta, Raúl Navarro i Santi Carbonell.

Fum

A M B M O LTA H I ST Ò R I A , H I ST Ò R I A A M B M O LT D E F U M

nt de la Falla Marqués de Montortal Berní i Català. Xavi Bea i Carrillo, Coodirector de Panal Fallero i 3design. Preside

obreeixint del skyline de València, elles són les últimes supervivents de les albors de la industrialització valenciana al començament del segle XX, formen part de la història que continua mirant al cel i esguita en vertical paisatges urbans, jardins i places de la nostra ciutat. Un rescat a temps ha pogut salvar-les de l’extinció en alguns casos, unes altres, en canvi, han perdut la batalla del temps i les hem perdudes per sempre.

En els últims 20 anys s’han intervingut ximeneres en la avingudade França, protegides com l’existent al parc públic de Marxalenes, una existent al carrer Eivissa, prop de l’avinguda del Port, una altra de l’antiga fàbrica Franco Tormo, una situada al carrer Guàrdia Civil, al costat del barri de Benimaclet , una en el barri Campanar al costat de l’hospital 9 d’Octubre i una situada en el Camí Vell de Montcada.

A la nostra ciutat més de la meitat d’aquestes estructures ja han desaparegut. No obstant això es troben catalogades i classificades més de trenta. A la fi del XIX i principis del XX, les foses de ferro i els rajolars tiraven fum en la capital del Túria i en moltes poblacions de la província de València. Les fàbriques de fosa de coure o ferro portaven totes ximenera de sèrie. Però també funcionaven alcoholeres, farineres i fàbriques metal·lúrgiques. Les necessitats d’aigua situen la majoria en llocs pròxims a rius i séquies. Les ximeneres van començar a construir-se com a sistema d’evacuació de fums davant les queixes dels veïns per les males olors i gasos que generaven les indústries. L’augment de l’altura de la ximenera afavoria a més el tir de la mateixa i per tant beneficiava la combustió, reduint la quantitat de combustible necessari per a generar vapor.

Al rescat d’aquests últims testimonis de l’arqueologia industrial ja es va postular el Col·legi Oficial d’Enginyers Industrials de la Comunitat Valenciana amb la posada en marxa d’un projecte de catalogació de ximeneres industrials de València, en col·laboració amb l’Institut Tecnològic de la Construcció (*Aidico). L’objectiu va ser identificar quin tipus d’activitat es va desenvolupar al costat de cadascuna d’elles, «recopilar les dades més representatives». La Llei de Patrimoni Valencià protegeix les ximeneres anteriors a 1940 com de Bé de Rellevància Local (BRL). El problema és que «moltes desapareixen abans, especialment durant els anys seixanta quan es refan fàbriques i els solars en els quals s’assentaven es van urbanitzant.

A.C.

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

Malgrat la increïble resistència de moltes de les ximeneres que han sobreviscut a les seues fàbriques, pels excel·lents mètodes constructius emprats en aquell temps, el desenvolupament urbanístic ha acabat sentenciant nombrosos exemples, i és gràcies a aquesta protecció per la qual hui dia continuem conservant aquests característics elements arquitectócnics fruit del passat d’una València industrial. Fent una extrapolació, de la importància de defensar i protegir el nostre passat més recent, i estant més orgullosos per la proximitat a la nostra demarcació, i pel simple fet que molts dels nostres fallers i falleres s’han format i estan formant acadèmicament en aquest col·legi i han crescut, viscut i participat d’aquesta tradició, volem aplaudir la proposta de defensar un bé immaterial. La festa de sant Antoni Abat del Carrer Sagunt de València s’ha celebrat enguany sent declarada el mes de juliol passat, festa d’Interés Turístic Provincial de la Comunitat Valenciana, aquesta fita es va realitzar després de la moció va ser presentada per Lourdes Bernal del Grup Popular sobre la declaració de Bé d’Interés Cultural, i l’acceptació de la majoria del ple. Una petició que plena d’alegria al barri de Sant Antoni i que ajuda a continuar amb aquest treball que va començar l’any 1952 <<data en què es funda la Germanor sant Antoni Abat» per a mantindre aquesta tradició que cada 17 de gener converteix el carrer de Sagunt en una explosió festiva per a tots els que venen

a beneir i desfilar amb els seus animals. L’acte es realitza gràcies a la col·laboració col·legi Salesià “sant Antoni Abat, conjuntament amb simpatitzants i col·laboradors.

L’Ajuntament després de la declaració, impulsa la coneguda festa coneguda popularment amb Sant Antoni del Porquet, que incideix en el benestar animal i es reinventa amb una vocació de festa de la ciutat.

Del 10 al 12 de gener se celebren les Festes de sant Antoni Abat 2020 amb un mercat solidari, aliments tradicionals, artesania valenciana, tallers per a xiquets, circuits “Agility”, festa “pet-friendly”, dansà tradicional i la cremà de la foguera de Sant Antoni. Aquest últim acte té lloc en la confluència dels carrers Maximiliano Thous i Ministre Luis Mayans i traslladada al dissabte 11 de gener es va realitzar, el dissabte més pròxim al dia de la celebració del Sant, per a preveure una major afluència. La tradicional festivitat de Sant Antoni Abat del carrer de Sagunt, ha comptat enguany amb un mercat solidari d’hivern del 10 al 12 de gener en el qual a més de diferents activitats per als animals han hagut posats d’associacions relacionades amb el benestar animal i punts de venda d’articles, menjar i “food trucks”, al carrer Sagunt de València i enfront de l’Església del citat col·legi. El dia gran de la festa va ser el divendres 17 de gener, patró de sant Antoni Abat, en el qual a més del conegut desfile i benedicció d’animals que organitza l’Ajuntament de València i la Germanor de sant Antoni Abat, es van dur a terme altres activitats populars com, per exemple, una revetla al carrer «amigable amb els gossos».

A NA R- S E ’ N E N

Fum

Joan Ramón Giménez i Lloret, Professor de valencià secundària.

18 de gener del 2019, Oriola. “ Milers de persones, 15000 segons la policia municipal, es van sumar ahir per la vesprada a la manifestació convocada per les associacions de pares i mares de centres privats i concertats pel dret a elegir la llengua vehicular a les aules. Els convocants de la protesta van defensar el dret dels seus fills a estudiar en la llengua elegida, en especial el valencià, ja que és la llengua materna d’uns alumnes que ara són discriminats i marginats per la llei 4/2018 de plurilingüisme de la Comunitat Valenciana”. 23 de novembre de 1983, s’aprova i s’impulsa la Llei d’Ús i Ensenyament del valencià, vigent fins el present: els alumnes de les comarques valencionaparlants estaran exempts de l’assignatura de castellà, la qual serà optativa i triada per voluntat pròpia en primària, secundària i batxillerat. Milers d’alumnes s’acolliran a aquesta exempció i no estudiaran ni tindran cap contacte amb el castellà en tot l’ensenyament secundari. 9 d’octubre de 1990, inauguració d’un nou canal “Canal nueve, televisión valenciana ”. Únic canal de televisió al nostre territori en llengua castellana. La resta de televisions estatals i d’àmbit valencià tant públiques com privades són en valencià. El 2013 l’únic

canal de televisió en castellà del territori serà clausurat durant anys. Desembre del 2019, es produeix el tancament del diari La Voz del País Valenciano, les causes són econòmiques: pèrdua de subvencions per part de l’administració i dificultat de supervivència d’un dels pocs mitjans en castellà en un entorn i una societat on la presència del valencià és aclaparadora. Etapa educativa valenciana 2005-2015. Milers de famílies valencianes no poden escolaritzar els seus fills en castellà per manca d’oferta pública. L’administració pública condiciona la llibertat dels pares per poder elegir el castellà com a llengua d’ensenyament...

enseu que tots aquestes afirmacions són certes? Penseu que podríem enumerar dotzenes de casos en què el castellà és discriminat i no normalitzat en un gran nombre de situacions i àmbits d’ús, tant públics com privats en aquesta terreta nostra? Evidentment, aquell lector atent que seguisca l’actualitat d’aquest xicotet tros del món en què vivim, sap que ens trobem davant un seguit de dades i notícies transgiversades. Fake

news, com solen anomenar-se darrerament. En realitat el que he pretés és simular un joc, un trencaclosques on canviem les peces, les quals reconstruïdes a mode d’espill ens fan veure una realitat deformada a través d’alguns mitjans de comunicació. Com ja sabem, ni el castellà està perseguit en aquesta terra, ni a cap persona se li impedeix fer ús d’aquesta llengua, ni molt menys cap xiquet és abduït per unes forces valencianistes

A.C.

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

que pretenen eliminar el castellà de la seua vida. A l’inrevés, però, i si ens molestem a contrastar algunes de les notícies, lleis o titulars adés esmentats, veurem com és el valencià i els valencianoparlats els que són discriminats en moltes ocasions per raó de llengua. Les dades sobre les queixes per raons lingüístiques al Síndic de Greuges així ho testimonien. El cas és que, quasi 40 anys després de l’aprovació de la Llei d´’Us i Ensenyament del valencià, més de trenta anys després que els alumnes , ja adults, valencians i valencianes començaren a poder estudiar aquesta llengua, encara ara, el valencià s’utilitza com una arma Emolt perillosa per part d’alguns sectors per atiar el foc en certs moments i de manera

reiterativa. El tema recurrent, el de les velles passions, allò que ix de les entranyes de la gent: la llengua, la pàtria, la bandera, tot allò que es trau a a passejar quan es pretén que no es parle de cap altre tema com l’educació, la precarietat laboral, la sanitat, el medi ambient.. Tot un clàssic. No vaig a escriure ací un pamflet a favor del valencià, ni un tractat clàssic de sociolingüística (ni és el mitjà ni La motivació d’aquest text). Amb aquest article tan sols m’agradaria defensar des de la meua condició de filòleg i professor una idea ben clara: les llengües uneixen i enriqueixen, però alguns sectors socials i polítics les utilitzen per separar i crear cortines de fum.

Us parlaré de la meua experiència amb les llengües. Com he dit adés, sóc professor de valencià de secundària, actualment treballe en un IES de Mislata amb un entorn sociolingüístic on predomina absolutament el castellà com a llengua familiar dels meus alumnes. Nets la majoria d’aquelles primeres onades de treballadors castellans que buscaven una vida millor, la seua llengua familiar és el castellà; una segona fornada d’alumnes nouvinguts des de fa uns anys està enriquint-nos amb accents i orígens ben diversos: Xina, Equador, Veneçuela, Ucraïna, Armènia, entre molts altres. Després de tres anys encara no he escoltat cap queixa sobre l’ús d’una o altre idioma en les diferents classes, les seues ments no condicionades s’obrin en la gran majoria de casos a eixa llengua que segurament només escoltaran a l’escola i que, si no fora per això, difícilment farien seua. Hi ha una frase feta feta valenciana que s’adapta perfectament a la conclusió a la qual vull arribar: Anar-se’n en fum (perdre’s una cosa sense resultat), no ens perdem en el fum dels xarraires que pretenen intoxicar-nos amb polèmiques estèrils sobre temes que només interessen uns pocs per tal que la resta no puguem veure la veritat. No parlem tant de llengües sinó d’allò que fem amb aquestes, la llengua és només el mitjà per parlar d’una societat més justa i més equilibrada. Hem d’intentar mirar més enllà del fum imposat i trobar la claredat en el nostre dia a dia.

Fums

N E G R E S , G RO C S , V E R M E L L S , V E RT S , B L AU S I B L A N C S

Manolo Sanchís i Ambrós, Codirector revista CENDRA

apità. El meu capità, veig que s’acosta la boira, capità. Per on mariner?. A babord o per estribord mariner?. Ens està envoltant, i s’estén molt ràpid, capità. No passa gens mariner, la nau va…. Capità, tant de fum no és bon senyal capità, perquè darrere del fum sempre ve el foc. Anem mariner no et preocupes. Un vaixell com el nostre, que porta tants anys navegant per mars embravides, penyasegats, esculleres, i que ha suportat huracans tempestes no s’afonarà, mariner. A més, som patrimoni de la humanitat. Que ens pot passar mariner?. Els fums que s’acosten són de molts colors, negres, blancs, grocs, rojos i blaus, i ara a més verds, ja que els de taronja estan desapareixent capità. No passa gens mariner. Tots els fums necessiten del nostre vaixell, els nostres homes i dones des del grumet fins al capità, mariner. Necessiten deixar-se veure mariner, fer-se fotos amb nosaltres, i fins i tot alguns s’alimenten i s’enriqueixen a la nostra costa mariner. Capità, el meu capità. Vam tindre fa anys una llarga travessia, amb el fum verd i

100

aguantem com vam poder, encara que en la travessia, vam perdre part dels nostres orígens, i el nostre esperit crític, a canvi de fer la nau cada vegada més gran, més grossa i més difícil de mantindre. Tot ho vam fer perquè vingueren visites i gaudiran del nostre vaixell, del nostre menjar i la nostra història i la nostra manera de ser mariner. A canvi que el meu capità?. D’una travessia plena de brutícia, de plàstics i fem i de tumults i fums negres, en què el veïnatge del vaixell pensa que som un càstig. El fum verd torna i quan s’alinee amb el fum blau, i el poc o molt que s’alinee amb l’hun taronja,que passara amb nosaltres?. Perquè el que mana, és sempre l’almirall, capità. En què quedaren els drets de la marineria?, que quedarà, de la igualtat de gènere?. Que quedarà de vosté i del meu?. Que els deixarem als grumets? , si perdem el poc que ens queda. Mals fums s’acosten mariner. Han tret als seus morts de les tombes i amb ells trauen la seua oferta única, la seua croada, ofrenar noves glòries, el seu llevant feliç, mariner. Ens adaptarem, com hem fet altres vegades, i la nau continuarà, mentre aquests

mals fums vulguen guiar la nau. Ho hem fet altres vegades, i aquesta vegada farem el mateix. Aguantarem fins que el fum canvie de color, mariner. Capità, el meu capità, no seria millor que aquesta vegada el fum no ens controle? , i que des del nostre vaixell férem el que hauríem d’haver fet en altres ocasions, i no sempre anar a l’aire que ens marquen els fums dominants, i ser lliures com la nostra nau, i defensar als que ens ajuden per a navegar, i no deixar-los sols enfront d’aquests mals fums; perquè els seus drets són els nostres, capità. Sempre hem llepat la mà del qual ens ha donat menjar, i com vosté sap, ningú mossega la mà del qual t’alimenta, mariner. Podrem canviar la història, i que la nostra nau siga lliure i no depenga dels fums dominants. Només el temps el dirà mariner, perquè la nostra nau ha de recuperar molt del temps perdut, i normalment els fums dominants no ens deixen recuperar-lo.

A.C.

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

Fum

PER TOT ARREU

Rafael Tena i Tejado, Encarregat del blog/twitter de meteorologia

@Tiempo_Valencia.

es Falles no poden ser alienes a la problemàtica del Canvi Climàtic ni a la contaminació. Unes festes més sostenibles són possibles, amb l’esforç de tots els agents implicats. És possible contaminar menys? És possible generar menys residus? És possible que tots els agents implicats en la festa puguen prendre un punt de vista comú sobre aquest problema? No és fàcil abordar conjuntament aquesta problemàtica, però cada any anem avançant en unes Falles més sostenibles. De fet, des de les universitats es fan contínuament investigacions, per exemple, per al material dels monuments. Un d’aquests últims avanços es tracta d’usar la corfa i palla de l’arròs com a matèries primeres (entre altres) per a crear el monument faller i, de fet, ja en 2019 es va utilitzar per a la Falla infantil municipal. Tot aquest assumpte no està exempt d’una mescla entre polèmica i conscienciació. L’ésser humà per naturalesa és sempre poc inclinat als grans canvis, però en aquesta ocasió cal apostar per voler continuar amb les nostres tradicions, però millorant-les en sentit ambiental. Cada vegada més Falles es pugen a un procés continu per ser molt més sostenibles i, en aquest cas, també el ciutadà ha de contribuir a eixe canvi.

102

xifra de nits “tropicals”

S’estima que, a la província de València, la temperatura l’any 2100 pujarà entre 2° (pronòstic més favorable) i 5° (pronòstic més desfavorable). Aquests mateixos escenaris són aplicables també a les nits, en les quals podríem també tindre ascensos de temperatura entre 2 i 5°. Dades que són preocupants, ja que, en mitjana, les nits que no es baixa de 20é a la ciutat de València són 74, encara que molts d’aquests últims anys la

ha rondat les 80 a 90, xifres que probablement es queden tales les pròximes dècades, ja que la tendència és a pujar entre un 20 i un 50% les nits càlides. Desafortunadament, un dels països més importants del món, els Estats Units, es van retirar de l’Acord de París. Una decisió molt polèmica del president Donald Trump, clarament en contra del Canvi Climàtic i

A.C.

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

probablement més conscienciat per l’economia del seu país que pel medi ambient i les conseqüències que puga implicar la negativa a combatre aquest fet. La Unió Europea, en canvi, està decidida a complir els objectius marcats en les pròximes dècades, per exemple, en quant a la reducció de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle procedents de la indústria, del sector energètic, del transport, etc. així com impulsar l’eficiència energètica, les energies renovables i també aportar I+D per a mitigar els efectes del Canvi Climàtic. En els primers dies de desembre de 2019, se celebra a Madrid el Cim del Clima, en la qual 198 països de l’ONU participaran i en la qual es pretén complir els objectius de la Cimera de París de 2015 i fins i tot ser encara mes ambiciosos. els EUA no serà l’únic absent, també potencies com Rússia, la Xina o el Brasil tampoc acudiran a la cita. Des dels principals estaments de la ciutat de València, s’està fent un esforç notable en els últims anys per millorar la qualitat de vida dels ciutadans, especialment, quant al tema de la mobilitat sostenible, que això redunda en una millor salut de les persones. En l’actualitat, comptar amb un sistema que ens permeta desplaçar-nos sense necessitat d’utilitzar el cotxe particular, sa i lleuger, permet cobrir els nostres desplaçaments diaris de manera més econòmica, més saludable i menys nociva per al medi ambient. És important que, a més, tots i totes, comencem a adonar-nos no sols del Canvi Climàtic que ja hui ens afecta,

sinó que també tenim responsabilitat en això i, començant per xicotets gestos, podrem revertir una situació que, segons els estudis, podria ser especialment negativa en les pròximes dècades. Segons dades de l’Informe de Qualitat de l’Aire d’Ecologistes en Acció, el 87% del territori valencià va estar exposat a nivells de contaminació que excedien del legalment permés per a protegir els cultius agrícoles i els ecosistemes naturals, l’any 2018. Quant a la ciutat de València, l’any 2017 es van baixar els nivells de diòxid de nitrogen, un dels principals i més perillosos contaminants, situant-se per davall dels límits permesos, situació que havia ocorregut en anys anteriors. Esperem que els pròxims anys continue la conscienciació sobre aquest problema que ens afecta a tots i a totes i que gaudim d’una festa com les Falles molt més sostenibles i saludables. El que aconseguim ara serà un bon pas per a un futur millor. No fa falta voler canviar les coses d’un dia per a un altre, sinó anar canviant-les a poc a poc, sense pressa però sense pausa, implicant els diferents col·lectius i ciutadans en les quals puguen col·laborar i participar amb xicotets gestos, perquè les festes siguen mediambientalment molt més saludables. Que siga així.

Fum

D E SA B AT I L L E S s al mèrit esportiu Ciutat de València

Paco Borao i Martín, President SD Correcaminos. Premi Amoró

es de fa anys, no sabria dir quants, no em ve a la ment una millor definició del que hui dia hem quedat a dir “fenomen running”.

pantalons curts i una

Efectivament, existeix una certa unanimitat, tant entre els aficionats i les aficionades a aquest esport com en aquells que solament el contemplen des de la distància, en el fet que en major o menor quantia, l’activitat física, siga com siga el tipus d’esport que es practique, és positiva per a mantindre el to físic en un bon nivell; en aquest sentit, córrer és senzillament un d’eixos esports, probablement el més senzill de tots ells. Dins per tant de les ofertes esportives, n’hi ha amb major o menor estirada, i no em referisc en aquest cas a la bellesa estètica d’una pràctica esportiva especialment ja que en aquest cas estaríem parlant de les percepcions de l’espectador, sinó de la bellesa que comporta el descobriment de les nostres pròpies capacitats, l’orgull de sentir-nos amb ganes i forces per a arribar a límits que pensàvem inassolibles, i arribat el cas acostar-nos a realitzar-los en recòndits paradisos naturals gaudint de l’entorn que ens envolta… en resum, veure’ns en arribar a casa reflectits en l’espill del bany, amb una expressió de cansament generalitzat, unes

104

ulleres concordes a eixe cansament, però amb una lluentor en els ulls que nosaltres sols, sí, només nosaltres, en eixa soledat que en general brinda un bany veiem amb la resplendor de l’objectiu aconseguit gràcies al nostre esforç personal.

samarreta, abillament aquest que permet eixir a córrer, lent o ràpid, al matí, al migdia, a la vesprada o a la nit, només o amb amics, inclusivament mantenint eixe mateix aixovar per més d’un any si s’escau pel fet que les coses ens vengen mal donades.

I finalment, ací no val disposar ni d’una cartera inflada ni d’un compte corrent curull… Això sí, existeix un mínim que consisteix a disposar d’unes sabatilles, uns

Algú dona més per menys? Sens dubte, difícil ho té aquell que pense a respondre afirmativament a aquesta pregunta.

Marqués Marqués Berní Berní A . CA. Falla . C . Falla de Montortal de Montortal i Català i Català

Dit tot l’anterior, el corredor o la corredora no oblida que també és un ciutadà(na) i que com a tal ha d’obrar en eixa faceta mitjançant la seua contribució activa al desenvolupament material, social, i esportiu de la ciutat en la qual resideix, en aquest cas València. En aquest cas existeixen exemples en diferents àrees, ja siguen com a organitzadors, col·laboradors, o senzillament voluntaris en els esdeveniments esportius relatius a la carrera a peu dels quals precisament València s’ha fet experta en els últims anys. Quan parlem de la comunitat “runner” és pràcticament impossible obviar el nom de Correcaminos, el club que va donar naixement a la Marató de València la primera edició de la qual es va celebrar el 29 de març de 1981, i que a base de fèrria voluntat ha pogut conduir-ho, amb l’indispensable suport d’entitats públiques i privades, a les cotes d’èxit en les quals es troba hui dia. Més encara, eixe èxit esportiu de participació ha sigut abraçat per l’econòmic gràcies a la fama que la celebració dels esdeveniments esportius estan generant en el món. No ve malament en aquest cas parlar de com valorar la bonança generada per aquestes carreres anuals, i res millor per a això que l’impacte econòmic resultant de la celebració de la Marató, en aquest cas de l’edició 2018. L’estudi realitzat per l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques IVIE conclou que la despesa feta a València per aquells i

aquelles que ens visiten per a participar en aquesta prova és quatre vegades major que la inversió realitzada per l’organització. Des d’un altre punt de vista, per cada euro invertit a organitzar la Marató els nostres i les nostres visitants gasten eixe cap de setmana quatre en comerços, hotels, restaurants, transport, etc… Millor, difícil. Tot l’anterior ens hauria de portar a sentir-nos orgullosos del nostre esport en aquesta hui dia ben anomenada Ciutat del Running; a tot allò positiu que els corredors i corredores guanyem mitjançant la pràctica esportiva cal sumar-li en el cas de València el valor afegit econòmic que el propi espectacle fruit del nostre exercici produeix al col·lectiu ciutadà. Tornant a la pregunta bàsica ja esmentada: Algú dona més per menys?

105

UN F D E S O L I DA R I TAT P E R A L S X I Q U E T S I X I Q U E T E S R E F U G I AT S SA H R AU Í S Associació Al-Adala de València

l passat 2019, en la seua ja tradicional Setmana Cultural i Solidària, la falla Marqués de Montortal Berni i Català va decidir col·laborar amb l’Associació Al-Adala de València. L’Associació Al-Adala de València, naix a l’abril de 2018 gràcies al compromís d’un gran grup de persones residents a València preocupats amb la situació del Poble Sahrauí que des de fa més de quatre dècades està condemnat a sobreviure tant en l’exili en un dels deserts més inhòspits del planeta situat en el nord d’Àfrica, com en les zones ocupades pel Marroc on pateixen diàriament persecucions, condemnes o assassinats sol pel fet de ser sahrauís. El nostre objectiu és denunciar i fer pública la crítica situació d’eixos xiquets i xiquetes víctimes en les zones ocupades, (Sàhara espanyol fins a l’any 1975), i col·laborar amb els més de 200.000 refugiats que sobreviuen en els campaments proveintse d’ajuda humanitària, (la qual s’ha reduït considerablement en els últims anys), i que, sense recursos sanitaris, les possibilitats de vida d’un malalt són mínimes. Per a pal·liar aquestes manques i fer possible una vida més humana, un dels projectes que Al-Adala posa en marxa cada any

106

és “Vacances en Pau” -VEP-. Així mateix, integrants de l’associació es desplacen anualment als Camps de Refugiats per a coordinar i valorar de manera directa el treball que es duu a terme des d’Espanya. VEP es tracta del projecte més complex i humà que la nostra associació s’esforça per dur a terme cada any. El seu objectiu és permetre que el major nombre de menors refugiats d’entre 8 i 13 anys passen els mesos de juliol i agost al nostre país en situació d’acolliment temporal amb famílies valencianes.

Aquests xiquets i xiquetes, que de vegades arriben amb problemes de salut o malnutrició, tenen l’oportunitat de ser tractats durant la seua estada a més de poder gaudir, per primera vegada, d’experiències tan simples com obrir una aixeta, menjar un gelat, anar amb bici, mirar la mar, jugar amb una nina o dormir en un llit. A més d’evitar-los passar dos mesos a més de 50º i permetre’ls conéixer una altra realitat completament diferent a l’única que han viscut als Camps de Refugiats on van nàixer. A la gran faena burocràtica que suposa portar als menors, cal sumar-li, la cada vegada més difícil tasca, de trobar famílies d’acolliment, així com aconseguir fons econòmics de finançament per al trasllat dels xiquets i xiquetes. Per a sufragar això, l’associació treballa durant tot l’any demanant col·laboracions, amb rifes, mercats ambulants solidaris, sol·licitat subvencions o amb esdeveniments com el de la Falla La Berni ja que d’això depén el nombre de xiquets i xiquetes que podran passar unes Vacances en Pau. D’una manera o un altra, tots i totes podem ajudar. Posa’t en contacte amb nosaltres a través de l’email al.adalavalencia@ mail.com i trobarem la millor forma! Conscienciar, sensibilitzar i, sobretot, aconseguir el suport del major nombre de persones i institucions sobre la situació de milers de sahrauís, és la nostra principal prioritat per la qual mai deixarem de lluitar i que, en aquesta ocasió, gràcies a l’admirable implicació de la Falla La Berni hem aconseguit, junts fem solidaritat.

FEM

Fum

I FUGIREM

da de Torrent. Miguel Ángel Gascón i Rocha, Escriptor i faller de la Falla Avingu

ls adagis i refranys populars són menudetes lliçons de sabiduría popular com, en bona part, són enguany les nostres falles que parlen del fem i del fum, i per això eixa llicència presa de l’adagi “¿Fem foc o fugim?” transformat en “Fem fum i fugirem” que encapçala estes llínees. Alguns dels refranys tenen un sentit profètic, anuncien, per eixemple, cóm serà l’orage, com aquell de “Quan la Candelària plora, l’hivern és fora… i si riu, ve l’estiu”. Encara que clar, caldria revisar-ho en cóm afecta el canvi climàtic a este i atres adagis de l’estil. Atres són sentències elaborades des de l’experiència de la vida com la de “A la taula i al llit, al primer crit.” Com dient, les coses bones no les demores i més tenint en conte les poques coses bones que tenim els pobrets. Alguns refranys són clarificadors de les situacions. “En diners, torrons.” És a dir, no li pegues més voltes, que hi ha coses que són possibles perque els diners van per davant, per això, encara que no es tinguen massa, hi ha moments que mereixen gastar-se’ls i per això diem allò de “Els diners i els collons, per a les ocasions.” perque la realitat és que tots

108

sabem que “Com més sucre, més dolç” i com realment “D’ací a cent anys, tots calb” doncs, escolta, es pot fer un esforç perque “Lo que va davant, va davant.” o “I avant”, com diuen en Castelló. En tot cas, cal anar espai en els diners, gastar-se’ls pot ser una decisió correcta, pero deixar-los, és una atra història, perque “Deixa diners als amics, si vols tindre enemics” pareix que siguen com els llibres, que tenen orgull, i si els deixes, no tornen. Parlant d’anar espai, hi ha refranys que són avisos a navegants com el de “Més val un mal acort que un bon juí” o “Gos que lladra, no mossega”. Refranys que tenen la seua

versió 2.0 plena d’ironia perque, qué seriem els valencians sense ironia… Doncs realment com“Una ovella que bela i pert el bocí.”. De manera que el del mal acort és més clar i contundent quan diem “Pardal que vola, a la cassola” i i el del gos “On no hi ha sanc, no es fan botifarres.” Al meu entendre, estes dos característiques unides són les que caractericen el refranyer valencià, és a dir, el caràcter d’avisadors des d’una òptica irònica. Com aquell que et diu que no rigues de l’atre quan pot ser tu estàs pijor “Li diu el mort al degollat, ¿Qui t’ha fet eixe forat?” Perque la realitat és que els valencians sabem molt del mal, l’hem patit des de fa temps com a poble, casi el duguem

inscrit en l’ADN, doncs tots sabem que “Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança.” I no vos feu els sabuts de que esteu per damunt d’estes històries de l’història perque “Hi ha més metges que malalts.” Avisats esteu. En algunes ocasions l’ironia dels valencians, pot ser per l’influència de Bernat i Baldoví o, senzillament, perque és innat al poble, deriva en el brofeguisme més escatològic. Així per a parlar d’injusticies socials que en castellà, una llengua més fina i cultivada es diria “El pez grande se come el pequeño” ací sentenciem “Més caga un bou, que cent colometes.” o, seguint en les comparances, el casi poètic “Ojos que no ven corazón que no siente”

castellà, es transforma en un contundent “Ulls que no veuen, caguerà que xafes.” en valencià. Si vos fixeu, els valencians som, i disculpeu que no use eufemismes, molt de merda: “Això és com menjar peres i cagarles sanceres.”, “Menja molt, caga fort i no li tingues por a la mort.” o el més clar encara de “Trons del cul, tempestat de merda.” Ausades ma vida, pero qué es pot esperar d’un poble que en el segle XVII i per obra i mà d’un flare domínic predicador, Francesc Mulet, tenia un “Tractat del pet” en 60 estrofes dedicades a l’art de “rotar per lo traser”…

escolta, també vos dic que “Quin no vullga pols, que no vaja a l’era.” perque “De metge, foll i poeta, tots tenim una miqueta.” De manera que, si voleu “Fem fòc i fugim” del refranyer pero, espai i en trellat perque com sabeu “No deixes les sendes velles per les novelles.” i com “Tota pedra fa paret”, ací queda escrit per a fer més fem i fum per al llibret.

Com en el refranyer hi ha per a tots, ell mateixa vos avisa d’escrits com este quan diu “Home refranyer, gos i malfaener.” Pero

109

N I FA N I

Fum

:FUN, FUN, FUN

icació de JCF. Cristina Doménech Hernández, Periodista. Delegació de Comun

stan els dies que ni fa ni fum. Dies en els quals el cel s’alça tan gris que ennuvola els pensaments i deixa els ànims pel terra. To feel blue, diuen els anglesos. Dies que embruten el calendari, però que són necessaris per apreciar un altre tipus de dies, els daurats: eixes jornades en què juraries que el teu cos no pot contenir tanta felicitat i en el quals, tot i que pot haver-hi un parell de núvols, sents que el seu cotó abraça la teua pell amb tendresa. Tot n’ix tan rodat que, de vegades, sols de vegades, t’impedeix entreveure el precipici. Són els dies en què una barreja de rosa i morat s’imposa al fermament amb un avís clar: els intrèpids bufits del vent poden fer trontollar els fonaments del castell de sorra. L’estabilitat, en perill d’extinció.

110

Cap d’estos tipus de dies eludeix la seua presència a la setmana gran dels fallers. Es tracta d’intenses jornades en què els nervis avancen sense permís demanant que s’obri pas per deixar-los aflorar sobre la pell. Dies en què fem pinya, fem falla, fem molta germanor i, en conseqüència, fem que també els desencontres treuen tímidament el cap per clamar el seu protagonisme. Anem acumulant més d’una “estoreta velleta” a les quals sembla, sovint, que anem a prendre foc abans del crepuscle de les Falles. És el que

comporta allò de la convivència. No obstant això, mai no cal oblidar que en el moment menys esperat, l’arc de Sant Martí s’imposa creant un esplendorós decorat que anuncia el retorn de la calma. I és que resulta que, tot i que els fallers en sabem molt de flames, som un col·lectiu incombustible. Juguem amb el foc amb la mateixa perícia que un equilibrista es llisca per la corda fluixa; sempre a la vora del precipici però amb la tranquil·litat que tot està sota control. Quan ens ens creuen els cables –especialment, els d’alta tensió-, enviem a porgar fum a més d’un, tot i que després només cal mitja horeta sota l’influx de l’orquestra per refer els llaços que ens uneixen. És curiós com la flama fallera, la flama de l’amistat, està sempre ben viva, fent-nos recordar que, al cap i a la fi, en Falles ni fa, ni fum: sempre fun, fun, fun.

‘‘Les Falles mai no deixen ningú indiferent. La perillosa conjunció de molt a fer i molt de fum de vegades trenca l’estabilitat de la rutina diària, posant en escac un desig compartit: gaudir de la festa’’

S E N YA L S D E

Fum

, S E N YA L S Q U E PA R L E N

Professor en universitats. Cristian Salomoni, Criminalista expert en comportament no verbal.

omunicar és un art, comunicar és una necessitat, comunicar és enginy humà, comunicar és universal. Des dels temps que van ser, l’ésser humà va intentar buscar una manera per comunicar-se per poder entendre, sortir d’aquesta solitud i transmetre informacions valuoses sobre si mateix i els altres. Una tècnica ancestral eren els senyals de fum. El procés era molt senzill. Es tractava d’anar buscant un turó prou elevat i encendre una foguera en la qual s’anava cremant herbes, branques i un mixt entre fulles seques i humides, el que feia que segons el que es tirés el fum tingués diferents colors (blanc, negre i una àmplia varietat de tonalitats gris). Era un treball d’equip, uns havien de agitar una manta tibant-i altres tenien avivar el foc i anar tirant les diferents herbes per tal de crear els diferents missatges codificats en forma de núvols de fum. Els missatges eren per comunicar un atac o imminent perill, l’inici d’una batalla, una victòria o derrota i donar a conèixer la mort o naixement d’algun destacat membre de la tribu.

112

Després amb el passar de la història l’enginy humà va seguir inventant artefactes per allargar distàncies i arribar fins a comunicar amb l’espai: el telègraf, telèfon, el mòbil, la ràdio, els satèl·lits i un llarg etcètera. Però hi ha una comunicació pròpia de l’ésser humà que ens fa molt especials com a espècie: la comunicació no verbal. Encara que estiguem quiets nostre cos comunica contínuament. Pensa-ho! Els nostres gestos, postures, aparença, expressió facial, o tots aquests missatges que transmetem amb la veu, amb el tacte i amb l’ús de l’espai que ens envolta són comunicació no verbal.

alegria

SORPRESA

no sabem entendre el perquè una persona només a primera vista no ens cau bé. Això no és cap sisè sentit o intuïció. Això es deu als senyals no verbals que transmetem.

Molta gent dona per fet que hi ha una comunicació no verbal, però pocs s’adonen de la quantitat d’informació que transmetem amb aquest: la nostra personalitat, els nostres gustos, el nostre estat d’ànim, les nostres intencions i inclòs el grau de sintonia amb la persona que està parlant amb nosaltres.

La comunicació no verbal és aquest llenguatge silenciós però que mai calla per entendre’ns més enllà de les paraules.

Quantes vegades hem dit “no m’enfado pel que has dit sinó pel com ho has dit”, potser hem parlat en veu alta, o amb un gest apuntant amb el dit a la persona, o amb un rostre massa enfadat. O quantes vegades

La comunicació no verbal comparteix moltes finalitats amb els senyals de fum. El nostre cos emet senyals quan sent por davant un perill, prova tristesa davant la pèrdua d’un ésser estimat, o és alegre per haver guanyat un partit.

Parlar és molt més que reunir paraules de forma més o menys afortunada; escoltar és molt més que sentir.

TRISTESA

POR

Porte anys estudiant aquesta comunicació perquè aquesta en tot i és de tots. Pensar en un mestre o fins i tot professor que necessita saber transmetre bé el contingut de la seva matèria als seus alumnes, a un metge que necessita transmetre confiança al seu pacient i entendre si aquesta simulat una malaltia, a un criminòleg o policia que necessita saber durant un interrogatori si la persona està mentint o saber qui és el veritable sospitós que amaga alguna informació rellevant per al cas, un coach esportiu per controlar el rendiment dels seus atletes, un polític per poder construir una bona campanya electoral, transmetre els valors del partit i així guanyar vots, els pares que volen entendre millor als seus fills adolescents ... no hi ha professió o persona en la qual la comunicació no verbal este present.

IRA

FÀSTIC

MENySPREU

Per això m’encanta formar tots aquests professionals que volen entendre a l’ésser humà en la seua comunicació, entendre quan són sincers o menteixen, quan necessiten descobrir les incongruències emocionals, els detalls ocults, els veritables sentiments de les persones, millorar la seva manera d’explicarse. Cada detall i indici no verbal és just com un núvol d’aquestes senyals de fum que unien àrees vastes i despoblades, així la comunicació no verbal ens acosta, ens allunya d’aquesta solitud, ens fa persones millors.

113

TREBALL ESTRET DEL

Fum

Koopera

óc una apassionada de la moda. Ho confesse i no m’oculte. Per a mi, anar de botigues és el meu moment zen (Sí. Sé que per a molts és un suplici i un estat d’estrés). Solc anar sola. No m’agrada fer esperar ni a la meua mare, ni al meu nuvi. Conec eixes cares d’impaciència per tardar uns minutets més (beneït dia en què els sofàs van formar part del decorat de les botigues). Així és que si aquesta filosofia de vida encaixa amb la vostra i si, a més, rebuscau fins a l’infinit per trobar bones peces a preus de riure, amb les quals alimenteu l’esperit “Working girl (o boy)” o ”Sophisticated”, sou dels meus. Sí. Les meues amigues a vegades em veuen amb peces i em diuen: ‘Eixe *blazer de Massimo Dutti t’haurà costat 100 euros’ (però la meua veu en “off”, amb rialleta de fons diu ‘*jaja’, val 10). Homes i dones del món, us estareu preguntant: com ho fa? Continueu llegint. Un dia, fa uns mesos, en un dels meus passejos vespertins per València (vaig amb assiduïtat per a desconnectar), em disposava a mirar (només mirar) botigues de roba. I llavors em trobe al Carrer dels Serrans, 29

114

un aparador amb peces ‘del meu estil’, ben disposades, senzilles però molt boniques. Jo ja em veia posada amb eixe look de divendres a la vesprada i llavors em vaig fixar en els preus. ‘Jersei’ 5 euros, ‘Falda’ 2 euros, ‘Mitjanes’ 0.50 euros. Però què és això? No pot ser. Vaig entrar.

Atenien dues xiques, molt amables. Mentrestant, la majoria dels quals érem allí observàvem concentrats la gran selecció de roba. No sé què pensarien ells, però malgrat el meu silenci, la meua ment era una explosió de crits al so de ‘Oh!’ ‘Mira!’ ‘Increïble!’ O aquell ‘Sí *home!’ tan peculiar dels valencians.

Era una botiga Koopera Store. Tenen roba per a tots dos sexes i també per a xiquetes i xiquets, a més de complements. Molt ben organitzada, amb música relaxant, amb molts dels seus articles de marques importants i tot baratíssim! Però, on havia sentit abans parlar d’ells? Clar! Els contenidors de roba usada de Càritas que veus en tantíssimes ciutats i pobles. Llavors, aquest és el resultat? Ací arriba eixa roba? La veritat és que vaig eixir, sorpresa amb el que havia pogut comprar amb 25 euros, tot roba de qualitat, de marques conegudes i jo tan feliç. Però, sabeu el que vaig pensar? El més important de tot? El meu esperit conscienciat amb el medi ambient estava en calma. Això és el començament d’un futur més sostenible. No fa falta que us diga de la nostra cultura i costum de comprar-tirar (en temps rècord) però això és un pas més per contra-restar aquest efecte i aconseguir l’anhelat ‘residu zero’. I d’això en Koopera Store saben. I molt. Som una organització sense ànim de lucre, la missió del qual és la inclusió de les persones més vulnerables. Creguem llocs de treball i preparem per al món laboral ordinari a col·lectius en risc d’exclusió mitjançant activitats relacionades amb la cura del medi ambient (reutilització i reciclatge, serveis ambientals, consum

sostenible, …), principalment el reciclatge tèxtil, a més de formació i cura de persones, fent de la innovació i el treball en equip, les eines fonamentals per al creixement de les persones. Aquestes persones compleixen cicles de fins a 3 anys amb contracte, durant els quals es formen en el pla personal i en el professional, sempre acompanyades de personal tècnic especialitzat. Una vegada es compleix el cicle de 3 anys, se’ls ajuda a buscar treball aconseguint així que el 60% isquen amb un contracte normalitzat.

Què no fem amb eixa roba? Permetre que eixa roba acabe en el fem. Evitem que la roba acabe en el fem: reutilitzant-la, preparant-la per al reciclatge en la seua majoria, o convertint-la en electricitat (El 8,8% del total gestionat es transforma en energia verda) - Núm. Total tones gestionades: 17.560,45tn - Reducció de 407.520 TN de CO2 emeses a la atmòsfera - Estalvi de 31.590.000 m³ d’aigua consumits

La resta segueixen durant un període acompanyades, fins a aconseguir l’objectiu: un treball digne per a poder trencar el cercle de la pobresa Què fem amb la roba que deposites en els nostres contenidors? Fem una labor social i mediambiental. Fem donacions als més necessitats. Més de 55.000 peces donades cada any als qui més el necessiten, en un entorn normalitzat com és una botiga de moda sostenible. Fem que pugues vestir sostenible a baix preu. 32 botigues Koopera Store en tot l’estat. Fem que persones en risc d’exclusió tinguen una segona oportunitat amb un treball digne. Més de 200 persones han trobat treball després de finalitzar el seu contracte d’inserció i/o procés de formació en 2019.

Les teues compres en Koopera Store col·laboren amb aquest projecte. Tens 4 molt prop de tu. Benimaclet - Avinguda del Primat Reig, 18 T.: +34 637 583 137 Benimaclet - Carrer d’Emili Baró, 15 T.: +34 688 619 279 El Carmen - Serrans, 2 T.:: +34 960 623 038 Russafa - Pere III. El Gran, 3 T.: +34 688 612 914

115

2019: UN

Fum

D ’ AC T E S

FMIV i Cort d’Honor de València 2019

L’Incombustible 2020

er component de la Cort d’Honor de la Fallera Major Infantil de València, és des del mateix moment en que l’alcalde despenja el teléfon de l’hemicile de l’Ajuntament i encara més si eres l’aforfunada de rebre la telefonada i poder ser Fallera Major Infantil de València, hui en dia, comporta l’assisténcia a una gran quantitat d’actes, a vegades sense quasi moment per al descans. Suposa, conèixer a un bon grapat de noves persones, representants i autoritats al llarg de l’intens any que els espera, anar a llocs i actes en la nostra mateixa ciutat o inclús en poblacions veïnes, que abans molts d’ells, les nostres protagonistes i el seu entorn més proper desconeixien de la seua existència. De tots és sabut, més o menys, els actes oficials de les màximes representants de la festa, durant l’any invitacions a exaltacions, presentacions, inauguracions de casal, jornades culturals, berenars, entrega de premis, preseleccions, etc, un fum d’actes en jornades infinites, e inclús algunes vegades maratonianes. En febrer i març i en la setmana fallera, a més dels coneguts per tots, és un no parar, mascletaes, recepcions, repartiment de premis, l’ofrena, cabalcades, visita als tallers de l’artista faller, entrevistes, homenatges, plantà, cremà...etc.

116

Des de l’equip del nostre llibret hem volgut preguntar de primera mà, a les més recents representants infantils, unes xiquetes ben conegudes per mi, i que entre elles s’han convertit en amigues per a sempre, a les CHFMIV de l’any passat 2019, Adriana, Aroa, Carla, Celia, Daniela G., Daniela S., Laura, Lucía, Mimpa, Marta, Raquel, Zaira i com no també a Sara, la nostra FMIV 2019, quin de tots els actes els va sorprendre més ja siga pel lloc on es feia, per l’acte en si, pels assistents, per qualsevol xicoteta anècdota que haja ocorregut..., o simplement pel record que hui, i per sempre serà vostre en la memòria? Adriana: Una traca va anunciar la nostra arribada. Era el 15 de març, pel matí, i els xiquets i xiquetes de la meua comissió, Rosari - Plaça Calabuig, van parar de dibuixar la nostra falleta per a córrer al voltant dels cotxes oficials. De seguida vaig vore als meus cosins, a la meua amiga Sandra, als meus tios, als iaios. Tots i totes aplaudien i jo estava molt contenta. En aquell acte, el qual mai no oblidaré, vam riure i ens vam emocionar. Ens van regalar flors i paraules d’estima. Aroa: El 2019 ha sigut un any màgic i inigualable. Hem viscut moments únics que mai haguérem imaginat i no sabria amb qual

dels actes quedar-me ja que tots han sigut molt especials i els guarde amb molt d’afecte en el meu cor. Si pense en alguna cosa que m’ha sorprès i sempre ens cap a somriure, són les carreres d’un costat per a un altre per a aconseguir arribar a temps i complir amb l’atapeïda agenda. Per exemple, un dia de Març estant en l’acte del cant de L’estoreta ens van dir que possiblement no arribaríem a la mascletà. Us podreu imaginar les nostres caretes de tristesa només d’imaginar-ho. El temps era molt just ja que l’acte anava a acabar quasi a l’hora de la mascletà, però a pocs minuts de començar i saltant-nos una miqueta el protocol, com si d’una carrera de fórmula 1 es tractara, eixim literalment corrent cap als cotxes, entrant sense ordre algun conforme anàvem arribant i com si de sobte li hagueren eixit ales als cotxes i amb els nostres súper xofers al volant, volem cap a la plaça de l’Ajuntament per a intentar arribar a temps i no perdernosla. Per a nosaltres tota una aventura plena de riures i nervis per a aconseguir el nostre objectiu. Els nostres angelets de la guarda, els nostres acompanyants, vices i xofers van fer l’impossible perquè les Infas 2019 no es perderen mai cap acte i aquest dia no anava a ser menys. Van aconseguir a tan sols 3 minuts situar-nos en el nostre lloc privilegiat per a gaudir d’una altra magnífica mascletà.

Carla: Durant aquest any 2019, hem tingut moltíssims actes i experiències que mai oblidaré, com destacar el moment més emocionant seria quan em van nomenar de la Cort a la Fonteta, vaig ser la sofridora al ser nomenada l’última a la Fonteta. Anècdotes divertides en els viatges, experiències inoblidables i moltes vivències amb els acompanyants i xofers. Moments també emotius en l’Exaltació al Palau de la Musica, els immensos aplaudiments del pati butaques quan puges a l’escenari i Pere Fuset molt afectuós ens posa la banda, també la vesprada de la Crida en baixar dels cotxes i veure les Torres de Serrans amb tota la seua esplendor de llums i so. Arribar a la Plaça de la Verge en l’Ofrena. L’experiéncia més extraordinària va ser escoltar el Primer Premi de Falles Infantils de Secció Especial en els cotxes i que siga la meua Falla Maestro Gozalbo el primer premi i tindre que anar a donar l’enhorabona a tota la meua comissió com a colofó a l’endemà donar l’estendard en la recollida de premis, sense paraules, immensa felicitat.

Celia: El 2019 ha sigut un dels millors anys de la meua vida. Ha sigut molt intens i divertit, sense oblidar-me de la gran família que hem format les 13. Entre els moments més bonics viscuts enguany, destacaria l’Exaltació, la Crida, l’Ofrena, les mascletas al balcó...i també va ser molt emocionant el comiat a la Fonteta i sentir l’afecte de tot el món faller. Daniela S: En el 2019, vaig tindre la sort d’acudir a un fum d’actes, uns més divertits, uns altres més solemnes, i molts que no sabia ni que existien. D’entre totes les visites que vam fer com a representants del món faller, em costa molt decidir-me per una, ja que de totes guarde bons records, ja siga per l’acte en si o per alguna anècdota que hàgem viscut, que han sigut moltes. Recorde

amb especial afecte la visita a la fàbrica de Coca-Cola, va ser molt curiós veure com es fabriquen els nostres refrescos favorits, vam poder brindar i a més ens van regalar un muntóe coses. També la visita a la Fundació Ronald Mcdonalds, allí em vaig adonar del privilegiades que érem i vaig gaudir moltíssim veient com a xiquets i xiquetes que estan malalts i amb algun tipus de tractament hospitari, van passar una estona divertidaamb nosaltres, cantant, ballant i jugant, aconseguint així traure’ls un somriure i que s’oblidaren per uns moments de la seua malaltia. El que realment més m’ha sorprés d’enguany, ha sigut l’afecte de la gent, ja siguen fallers o no, com ens reconeixien, ens feien fotos i ens aplaudien allà on anàvem. Així que aprofite aquesta oportunitat per a donar les gràcies.

Daniela G: Si que és veritat que vam tindre moltíssims actes, més dels que hauria imaginat però no llevaria cap, i clar darrere de cada acte sempre alguna anècdota. Sabeu que? En falles va fer molta calor i un dels dies abans d’eixir al balcó estàvem en l’hemicicle i com el sòl és de marbre estava fred i ens tombem totes en el sòl perquè així teníem menys calor.

117

Laura: Com explicar en solo unes línies que significa enguany com a Cort d’Honor de la FMIV. El més fàcil és a dir que ha sigut un somni fet realitat. He viscut en primera persona des dels llocs més emblemàtics de nostra ciutat tots aquells actes que sempre havia seguit. Cada presentació, cercavila, processó o fins i tot matinar ha sigut especial i és immensa la quantitat de coses que aprenem de la nostra festa, de la nostra passió, les falles. No canviària, absolutament cap moment d’enguany, que he pogut gaudir gràcies a 7 persones que formaven el jurat, ells van confiar en mi .....i a un d’ells crec que li coneixeu bé. Gràcies i mil vegades gràcies Xavi, per fer-nos viure aquelles setmanes d’aquella forma tan meravellosa i per ensenyarnos tant. El més màgic de tot és haver conegut i compartit aquest somni al costat de 12 xiquetes que fa un any eren completes desconegudes i ara són part del meu

118

dia a dia, de la meua vida. I a més hem estat acompanyades de nostra infamilia que no s’han perdut res i que s’han fet tan inseparables com nosaltres. Un exemple per a nosaltres d’amor incondicional i il·lusió multiplicat per 13. Un gran any, un any inigualable. L’any més màgic de la meua vida. Lucía: Per a Lucía Guijarro, destaca com a acte preciós i emotiu, la missa d’Infants el dia de la Verge dels Desamparats, s’ha compromés a anar amb la seua “pareji” Laura tots els anys a vore’l, i sino es possible assistir quedar per a vore-la per televisió. Reconeix també, que va plorar com una desconsolada el dia de la Crida, no es va poder aguantar l’impressió de veure a tots el fallers i falleres, a la seua falla i falles amigues, als seus familiars i a tot el món faller donant-lis suport. Una emoció màxima e indescriptible, ens conta en un audio.

Mimpa: Si em demanen triar un acte , seria impossible triar , tots els tinc en el meu cor i tots han sigut especials i emocionants, jo diria a em quede amb tots i amb cap alhora. Em quede amb les mirades d’admiració de tants infantils, i amb tot l’afecte que ens han regalat, em quede amb les carreres de tants majors perquè tot estiga llest quan estem arribant als casals per a fer una visita, a un acte o simplement per a acompanyar-los en un moment especial, o amb les cares d’alegria i complicitat després d’una foto ràpida en qualsevol lloc per on hem estat. Tot això m’ha fet sentir feliç de representar a les falles i que el cansament mai apareguera i això ha sigut mèrit dels fallers. Eixe és l’”acte” amb el qual em quede i amb l’orgull i satisfacció de poder haverhi representar al món faller infantil durant tot el 2019. Un bes i gràcies per tot. Marta: Vaig poder assistir a un munt d’actes, vaig poder viure moltes experiències i anècdotes. Si haguera de destacar alguns podria dir que l’Exaltació en el Palau va ser molt especial, quan Pere Fuset, et posa la teua banda. La crida va ser molt emocionant, sentir la calor de tots els fallers des d’ací a dalt; L’ofrena, quan baixes les escales de hemicicle amb el teu ram i després li ho ofrenes a la Verge; i les Mascletás des del balcó de l’Ajuntament, que bé se senten i es veuen des d’ací a dalt. Però com dic ha sigut tot un privilegi poder assistir a tots i sempre guardaré en la meua memòria algun record de cada uns d’ells. Gràcies per permetre’m poder viure’ls.

Raquel: Aquest any 2019, gràcies als jurats he tingut el privilegi d’haver acudit a un munt d’actes i poder conéixer les nostres festes d’una altra manera. Si tinc de destacar algun dels actes serien la Crida, i la Exaltació. La Crida per la impressió que dóna quan traus el cap al balcó i veus totes les comissions de València. Sempre havia somiat ser ací.

És la primera vegada que estàs davant de tot el món faller. Un altre acte a destacar és l’Exaltació, recórrer el corredor del Palau de la Música i veure a Pere en l’escenari per a posarte la banda com CHFMIV 2019, una banda, que mai vaig pensar que tindria la sort de portar-la. Anècdotes divertides d’enguany tinc mil i una o més, perquè abans i després

de tots els actes, en els cotxes, ningú es pot imaginar el bé que ho passem , però el primer que ens ensenyen és que <<el que passa en el Infa, es queda en el Infa>> Ha sigut un any preciós, ple de records, alegries i il·lusions, però el que em porte per sempre a més d’això és, com diu la nostra cançó de comiat, a 12 amigues per sempre i les seues famílies.

119

Zaira: Moltes vegades ens demanen que expressem el nostre any en una paraula, i jo sempre dic màgic, perquè ho ha sigut en tots els aspectes, ha sigut màgica la pinya que hem format totes juntes, quant hem gaudit, des que eixim triades en la fonteta totes ens abracem i ens preguntem: “és veritat?, no m’ho puc creure” i des d’aquell moment ens convertim en una família molt unida, ha sigut un any que no hem parat però el cansament no ha pogut amb nosaltres. He gaudit moltíssim en tots els actes però diria que el més emotiu va ser l’Exaltació, emocions incontralades i el sentiment a flor de pell. Sara: Enguany, he tingut la sort de complir un somni sent triada com FMIV 2019. Ha sigut una experiència meravellosa que he pogut gaudir al costat de les meues 12 meravelloses companyes i amigues de la Cort d’Honor, al costat de la meua FMV2019 Marina i la seua fantàstica Cort d’Honor. En aquest any, hem tingut multitud d’actes, molts coneguts per tots vosaltres com la proclamació, la crida, l’exaltació, la plantà, les mascletàs, la cremà..., però he de confessar-vos que el ritme d’una FMIV és molt intens. He recorregut quasi 9.000 kms en el cotxe oficial i assistit a uns 730 actes, però he de confessar-vos que en veure l’afecte que tots els fallers i falleres i els no ho son ens demostren, el regnat es passa molt ràpid i quasi no notes el cansament. La sensació de rebre la trucada de l’excel·lentíssim alcalde per a dir-te que eres tu la xiqueta afortunada, és el moment en el qual

120

et canvia la vida, però quan puges les escales de l’Ajuntament per a la teua proclamació o ja quan t’imposen la banda i la joia que t’acrediten com FMIV 2019, és quan actives el teu sentiment faller per a entregar-te al màxim al teu càrrec i transmetre-li a totes i tots, la teua passió per les Falles. Poder-te dirigir a tothom en la crida per a anunciar que ja estem en falles, és un moment únic en el qual intentes expressar el que sents i sempre reforçant al món faller infantil que per a les falles és molt important, perquè som el futur, però sobretot som el present de la nostra festa, aquell dia vaig

ser molt molt feliç. Sense dubte un dels mes feliços va ser la plantá, on vam veure plantar nostra “Paradeta 14”, la que ha sigut la nostra falla infantil i sempre ens acompanyarà en el record del nostre any. Altre moment inoblidable es quan pots dirigir-te al senyor o senyora pirotècnica per a que comence la mascletà i com no, les ofrenes a la nostra Geperudeta i fins i tot, el moment de poder pujar amb l’escala a donar-li un beset, sempre el portaré en el meu cor. Quan hem visitat els casals i les juntes ocals veïnes, ha sigut tan gran l’estima i el respecte rebut, que amb el màxim somriure i

cordialitat, intentes retornar-los tot la dedicació i afecte que ells t’han oferit. Us contaré una anècdota que em va marcar molt i va ocòrrer en el viatge a Grècia amb el periòdic “Levante EMV”, al costat de Marina i l’equip que ens acompanyava. Estàvem a Atenes, al Partenó, quan va començar a diluviar i amb les nostres faldes, les dues vam haver de protegir-nos com si d’una capa es tractara i acabàrem als banys assecant-nos tota la indumentària amb els assecadors de mans...va ser tota una aventura. Un altre acte que recorde amb molt d’afecte, va ser quan visitàrem la casa Ronald Mcdonald de València, que és una fundació que es dedica a donar una llar a famílies desplaçades amb fills hospitalitzats a l’hospital La Fe de València, sempre recordaré la cara de felicitat de totes i tots els xiquets, jugant i ballant al nostre costat, va ser molt molt especial. El moment de màxima tristesa va ser la cremà, però com bona fallera, vaig entendre que eixa és l’essència de la nostra festa, que de les cendres de la nostra falleta, ressorgeix el nou monument per a les falles següents. Com a colofó un altre acte va ser poder dirigir-te al mon faller en l’acomiadament en la Fonteta de San Lluís amb gran satisfacció de veure que tot ha eixit molt bé, que ha sigut un gran exercici i que el que desitges amb mes força, és donar les gràcies a totes i tots que han format part del nostre meravellós any 2019.

complicitat, els vostres somriures, el bé que ens heu representat. Dir-vos que ha sigut un plaer veure com heu anant creixent com a persones, totes juntes, amb les vostre families i els companys de JCF que han dedicat el seu temps per i para vosaltres. Jo em quede amb aquells moments en el que hem coincidit en algun acte amb la meua comissió, en eses mirades de carinyo, amb els besos, picades d’ull i abraçades que vos he furtat. Gràcies al món de les falles, per aquesta oportunitat que m’ha donat, i deixar-me ser partícep d’aquest magnífic 2019.

#unfumdactes #unfumdamicsiamigues #unfumdanècdotes #unfumderialles #unfumdevida #unfumdecoses #som73+7 #persempre2019

Tan sols em queda dir, qué tant per a mi, com a la resta dels meus companys de jurat, ha ha sigut un inmens orgull el vostre any, la vostra

121

Fum

I FEM

nell @Uday1973

#FemFum

Teresa Broseta i Fandos, Raül Navarro i Vizcaíno, Santi Carbo

122

València en flames, Nit de Sant Josep, S’acaben les falles La festa del Carrer, Art efímer sense límits, De ninots i crítica social, Foc que crema, purifica..., En esta nit de la cremà. Fum al barri, Fum per tota la Ciutat, I la cendra generada, Fem que guia, El futur que ens arribarà. València en flames, Altre any per acomiadar, De Falleres Majors que ploren, La fi del seu regnat, De records que mai s’obliden, D’infinitat d’activitats, Cercaviles i desfiles amb bandes de música sense parar, L’ofrena de flors a la Verge, La Verge dels Desemparats, L’orgull de tota Fallera Major, Regina de la Festa, La Festa gran de les Falles. València en flames, FEM FUM per tota la Ciutat!!!

Santi Carbonell @Uday1973 Artista i escriptor.

Què falta a la falla? Falleres, fallers, de fusta i de ferro, amb força i amb fe, amb febre de festa, de foc famolencs, folls de fantasia, fecunds, faeners, forjats en facècies de filibusters.

Quim fum fa la falla? Fum feroç, fugaç, amb flaire de fruites i de flors fragants, fum de fira i faula, de felicitat, de fibra de fènix fúlgid, flamejant. Fràgil fum de festa, fum que és fus i falç.

Teresa Broseta i Fandos Filòloga i escriptora. Guionista de Falles.

T’enfiles pel secret del verd: El rastre clement d’un caragol al revers del tapís.

Fem tacte...

Fum de Falles

Quan falla la falla? Quan no fa forat en la farsa frívola de fem i de fam, ni furga amb fatiga al fons del fangar, ni fa filigranes per foragitar les fosques falòries que ens fan fracassar.

Jo t’hi espere trencada a les roques. Bressol de grisos taral·larege el teu nom.

Les galtes dues magranes esclaten la proximitat. Quan t’arrimes al nucli per sota els malucs.

L’atreviment humit distreu el decurs. Regalimen les ganes carrer avall.

Foc i aigua som fit a fit. I fem fum de l’entesa.

Raül Navarro i Vizcaíno Periodista i escriptor.

123

ix Fum del cap

Acaba ací nostra temàtica d’enguany. Arribats a aquest punt, estem exhaustos, ens ix fum del cap. I mentre ix, un altre entra, ple d’idees, de temàtiques, d’il·lusions.

Ens

Cada vegada que ens enfrontem a la creació d’un llibret, comença com una xicoteta aventura, fins que es desborda, per a treballar durant mesos en el que ara tens a les teues mans. I quan creus que dirigeixes el llibret cap a un punt, aquest es ramifica, arriben noves idees, camins que s’obrin. Igual que la falla, fins que no està acabada, no saps la quantitat de missatges que pot concentrar-se en ella. La tempesta d’idees, aquella que apareix cada vegada que presenciem la cremà de la falla, és el que hem volgut representar en la portada. Mentre tot és FEM, no parem de provocar FUM, fins potser provocar-nos un mal de cap de dimensions considerables, però amb la gran recompensa de la sensació d’haver-ho donat tot. Si has arribat a llegir fins ací, gràcies, perquè això fa que tot l’esforç i la dedicació que li prestem al llibret, valga la pena.

125

.....................................

el nostre

*Equip de Representants... la

Berni

quests són els representants de la nostra falla per a l’any 2020, ells han sigut i seran els encarregats de ser la cara de la nostra falla en qualsevol lloc on se’ls ha sol·licitat la seua presència. Amb els seus companys i companyes de les falles de la nostra Agrupació Rascanya, i també el federació d’Enginy i Gràcia a la qual també pertanyem, han fet pinya i han fomentat la germanor fallera entre tots i totes. Durant l’any, els hem triat, proclamat i exaltat. Estan preparats per a, en la setmana fallera, ser els encarregats de presidir les cercaviles, arreplegar els premis i iniciar les mascletaes, els focs d’artifici i donar pas a la cremà de les nostres falles 2020.

126

Un d’ells és faller de tota la vida des de l’any que va nàixer, el 2013, a l’any 2000 trobem la data de alta de un altre dels quatre, component de la

la nostra comissió i ciutadà o ciutadana del món des de de l’any 2010 és el tercer integrant del quadre honorífica, l’últim es part de la falla des del 2012.

Sabries dir-nos qui és cadascun d’ells segons les dades que us hem donat? Fem * Fum

Saray

Xavi

Angela Daniel

127

.....................................

A.C.

Xavi BEA I CARRILLO ..................................... salutació

2020

*President...

stimats fallers i falleres de la Berni, gent veïna i grup de col·laboradors. Per segon any consecutiu, tinc la gran satisfacció de poder dirgir-me a tots vosaltres, dins d’aquest espai, que any rere any brinda el llibret com a mitjà vincular i difusor de la cultura al president d’aquesta magnífica comissió. Un llibret amb nom propi, “L’incombustible”, que tan bon sabor de boca ens va deixar l’any passat, amb la proposta “Be diFferent”, i la seua històrica segona posició en els premis d’ús i promoció del valencià entre les falles de la ciutat de València, i que ens ha ajudat a fer l’exercici més esplaiats. Aquest any m’han dit que torna amb forces renovades, i com no amb ganes d’ estar a l’altura de les circumstàncies.

128

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

Seguim apostant pel llibret: “Fem Fum”, és el seu fil Fem * Fum

conductor, que parteix de la unió del nostres dos lemes per a les falles 2020. “Fem”, i “Fum” són els cadafals, plantejats pels nostres debutants artistes en la nostra demarcació, Dani Barea i Jose Fuster respectivament, que de segur vos sorprendran al carrer, tant per la seua proposta artística com pel seu enginy i gràcia. L’any quasi sense adonar-nos ha passat ràpid, un any amb canvi d’artistes, un any en els que Premis Berni han tornat al casal i al qual, com no, ho vam acondicionar com tocava per a l’ocasió, un any el que les activitats de la Federació d’Ingeni i Gràcia han crescut i han afegit una nova activitat i en la qual participem amb una proposta de “ninots al carrer” i que estes falles veurem plantat al costat de les nostres falles, un any on també hem participat amb part de la comissió infantil, en el Cant

de l’Estoreta del Marítim, i un any on hem seguit participant activament en les activitats organitzades per la nostra Agrupació Sector Rascanya. Tinc l’enorme plaer de compartir aquest 2020 amb Saray, Ángela i Daniel. Tots tres han arribat carregats d’il·lusió per a gaudir al màxim de tot l’any i especialment de la setmana fallera. Vull desitjarles que òmpliguen de records alegres i divertits i com no d’un fum d’anècdotes increïbles junts, el seu cor faller dos mil vint. No oblideu contagiar aquests sentiments a la tota la vostra família fallera.

<< Gaudir al màxim, cada acte com si fóra l’últim, ja no hi ha temps ni per al parpelleig >> A la meua directiva, aquest any més que mai, vull agrair i donar-li les gràcies pel seu esforç i treball. Un any complicat per a tots i totes per raons personals i de salut,

Per a la resta de la comissió vull demanar-vos, que en aquestes falles, acordar-vos d’assaborir plenament de tots els actes que hem preparat, la festa és vostra, pareu atenció perquè per qüestions de data, les falles cauen a principis de setmana, i alguns actes han canviat de dia. Recordar-vos que la falla existeix durant tot l’any, que tots i cadascun de vosaltres teniu la porta oberta per a qualsevol suggeriment, critica, o simplement opinió, per a seguir creixent com a col·lectiu faller.

<<Al cap i a la fi, la falla és la família que triem, i som ací per a passar-ho bé>>

No oblideu que tots i totes, sou el que feu possible que la nostra falla continue endavant tots els anys plantant falla. #Junts Fem Berni.

#Fem INTEGRACIÓ ##Fem FAMILIA ##Fem VIDA

però que espere i desitje es quede tot en coses puntuals, les adversitats ens fan créixer. Gràcies, per la vostra habilitat camaleònica d’improvisar i trobar solucions per a tot, i sobretot per sacrificar el vostre temps personal i familiar per a un ben comú, la nostra falla.

Finalment, pedir disculpes pels errors comesos, a la gent del barri no fallera, per les molèsties que en alguna ocasió hàgem pogut ocasionar, donar les gràcies als col·laboradors i col·laboradores per les grans i xicotetes aportacions, que d’una forma o una altra ens féu arribar i sobretot desitjar, de tot cor, unes bones falles en general, i espere que per igual les puguem gaudir al màxim.

Salut per a tots i totes

129

sorprenem a...

a Som l

FAMILY l

PRESIDE FALLES 2019

xavi/javi/ ..................................... ...o no..!? ;-)

vas i ho tornes a fer. Alces la mà dissimuladament, com qui no vol la cosa, com si no fóra amb tu. Deuríem haver-te tancat amb Lauri a la cambra del plàstic i no haver-te deixat eixir fins al mes de maig mínim. Deixar-te completament inconscient, ni més ni menys. Donar-te de baixa i apuntar-te al 33. Tancar-te a la teua casa i no obrir-te fins a juny. Posar-te en una barca a la meitat de la mar. Portar-te a Romania sense bitllet de tornada. No ho sé. Idees tinc, però parles amb Noelia Ramírez i li expose i em diu “és que ell vol...“. Perquè unes blanes és el que som, unes blanes... i a tu consentit et tenim, això ho veig. Ara perquè ja està, no queda més que tancar els ulls i estar al teu costat. Afegirem un 2020 a la nostra samarreta (i els que sorgisquen, que diu Laura), t’acompanyarem en el viatge, tornarem a ser les xiquetes de Xavi, xafardejarem fins als 200 wassap per minut, parlarem amb el teu germà perquè faça una nova cançoneta, intentarem no matar-te, farem com que les teues bogeries ens semblen normals i encreuarem els dits perquè que tot et vaja bé i pugues gaudir de tot l’exercici sense esglais ni contratemps de cap mena. De cap.

A.C.

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

, Alla on hi ha foc, hi ha Fum

La teua il·lusió torna a ser la nostra, i, encara que jo continuaré construint murs al teu voltant perquè no t’arriben, ara sé que pots amb tot i amb més. Eres fort Xavi Bea. Molt. Allà on hi ha foc, hi ha fum. Has encés la flama del 2020, i nosaltres com el fum, al teu costat.

.....................................

I de sobte, una nit qualsevol de falles, abans de sopar, al local, començeu a mirar-vos i quasi al estil “Full Monty”, començeu a despullar-vos. Una samarreta, feta expresament per a l’ocasió era la forma en la que volieu sorprenerme, per que volieu estar al meu costat en aquest any, i era la millor forma de demostrar-lo. Jo reconeix que no estava en el meu millor moment, perquè algú que no estava convidat va fer acte de presesència. Crec que no em vaig donar compte del que estava passant. fins molt més tard, i inclús després de falles. Gràcies a “ricardo, muñoz, alejandro, pili, secre, raúl , cristian, paula , diego, noelia, m.ángeles, eva, toni, susi, m.carmen, jessi, sara, julia, fina, conchín, laura, irene, julia, m.luz.” Van ser unes falles molt, molt diferents, gràcies, per estar pendents de mi, d’ acompanyarme a la crida posant literalment el muscle, a la Gala Fallera, de matinar per anar a la Macro, d’ eixos plats d’ arrós al forn, de preguntar una i mil vegades com estava o si em feia falta alguna cosa o una altra. Enguany ja sabeu... tipex en mà i a posar-se de nou la samarreta, que millor forma que pasar les falles del 2020 al vostre costat. Gràcies també a la resta de la comissió per preocupar-se i per ajudar, a que en la setmana fallera isquera tot perfecte. i gràcies com no a Raquel, Sabina, i Nachete i a les seues familes.

131

.....................................

2020

*Fallera .....................................

A.C.

Major*

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

Saray ORTEGA I MAÑEZ ..................................... salutació

envolgudes amigues i amics, veïnat i membres de la comissió. Enguany tinc l’honor de representar a la nostra comissió com a Fallera Major de l’any 2020, un any que per a mi està sent i serà inoblidable.

<< Ser Fallera Major de la Berni és un somni >> Ja fa deu anys que vaig arribar a aquesta falla, i des d’aleshores, somiava amb aquest moment. Per a mi ser Fallera Major de la Berni és un somni que durant aquest any està fent-se realitat. M’agradaria donar les gràcies a totes les persones que han fet possible aquest somni. En primer lloc agrair la meua família pel seu suport incondicional, els meus amics per gaudir d’aquesta festa sempre al meu costat, i per últim, però no menys important, a tota la meua

132 Fem * Fum

comissió per acompanyar-me durant tot l’exercici 2020. Vull mencionar especialment els altres tres representants, sense els quals aquest any no seria el mateix. Xavi, el meu president, sempre disposat a deixar-se la pell per la nostra falla, Daniel, un terratrémol de simpatia, sempre fent-nos riure, i Àngela, una xiqueta que és tota dolçor i il·lusió.

Convidar-vos a tots i totes a gaudir al màxim d’aquestes falles>>

Per últim, m’agradaria convidar-vos a tots i totes a gaudir al màxim d’aquestes falles, que de segur mai oblidarem. Visca València, visquen les Falles i Visca La Berni.

Saray Ortega i Mañez

133

#Fem Falla ##Fem BERNI ##TOTSFem ISUMEM

2020

infantil

*Fallera Major.. .....................................

.....................................

A.C.

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

Angela PARICIO I RAMIRO ..................................... salutació

envolguda família fallera, aquest any complisc una de les més grans de les meues il·lusions, representar com a Fallera Major Infantil a la xicalla de la meua comissió, La Berni, en una de les festes més importants del món: Les falles, patrimoni de la humanitat, des de l’any 2016 que hem fet possible entre totes les comissions.

<< Animar-vos a participar

Estic molt contenta de compartir aquest regnat amb Saray, Xavi i Daniel, hem fet una bona colla i segur que va a més!

<< Féu que cada dia siga inoblidable>> Gràcies a la meua família, als que quasi ho sou i a les amigues i amics que féu que cada dia siga inoblidable des del mateix dia de l’elecció.

en totes les activitats organitzades durant tot Un bes molt gran de la vostra l’any per la falla>>

Tinc l’oportunitat, des del nostre llibret, d’animar-vos a participar en totes les activitats organitzades durant tot l’any per la falla, així gaudirem d’unes falles meravelloses.

134 Fem * Fum

Fallera Major Infantil i a per les falles 2020!!!

Visca València! Visquen les falles i Visca la Berni!

Ángela Paricio i Ramiro

135

#Fem Falla ##Fem BERNI ##Fem FESTA

.....................................

2020

*President...

A.C.

infantil

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

Daniel FALCÓ I GARCÍA ..................................... salutació

stimada família fallera, per primera vegada i després d’una curta vida entre vosaltres, tinc el plaer de dirigir-me a tots i totes com el vostre President Infantil i això m’ompli d’orgull i alegria. Si, una alegria que espere ser capaç de poder-vos contagiar a tots perquè aquest any siga inoblidable.

I per suposat els meus companys de viatge, Ángela, Saray i Xavi, peces indispensables d’aquest any, junts farem que aquestes falles siguen les més especials de la nostra vida.

Eixir al carrer, a compartir l’alegria, la << No podria entendre llum, el color, la música, les falles sense la meua i l’olor de la millor festa comissió >> del món >> No podria entendre les falles sense la meua comissió. Sou el verdader esperit d’aquesta festa, l’essència de les falles, uns fallers i falleres que donen tota la seua força, i tot el seu sentir a aquesta la nostra festa. És un any molt especial per a mi, ja que el meu somni s’ha fet realitat i açò no haguera sigut possible sense el suport de la meua família. Gràcies per recolzar-me, ajudar-me, i cuidar-me sempre.

136 Fem * Fum

Per acabar, convide a veïns i veïnes a eixir al carrer, a compartir l’alegria, la llum, el color, la música, i l’olor de la millor festa del món. Espere que aquests dies de falles tots puguem gaudir d’un gran ambient de felicitat i germanor. Visca València. Visca les Falles Visca la Berni.

Daniel Falcó i García

137

à¸&#x20AC;#Fem BERNI #Fem Falla

# ##Fem PINYA

.....................................

parlem amb

el nostre .....................................

LaBerni

equip de representants

video saludes al nostre canal de youtube @fallalaberni

Fem

Què és el que es pot trobar en el fem del nostre/la nostra representant? SARAY: En el meu fem de l’habitació podem trobar molts papers i algun embolcall de llepolies i galetes. Mai poden faltar coses dolces en la meua vida. XAVI: En quin de tots els contenidors?... ÁNGELA: En el fem d’Ángela segur que és fàcil trobar l’embolcall d’alguna llepolia. DANIEL: Embolcalls de llepolies. I... què és el que mai podrem trobaràs en el teu fem?

138

S: Mai trobaríem productes nocius per al medi ambient. X: Burilles de tabac, o cendrers amb cendra.

D: L’acte més important per a mi, és la presentació. Tinc moltes ganes que arribe. Però també l’ofrena, va ser un dia molt emocionant, passar a portar-li les flors com a president de la Berni.

Á: El que mai trobarem serà el fem mesclat, tot separat, plàstic, paper… D: Piles perquè contaminen molt. Què tiraries al fem de les festa de les falles? SARAY: No tiraria res de les falles, pense que cadascuna de les coses que componen les falles és el que les fa tan especials. X: La típica frase que sols escoltar a un casal, tota la vida... Á: Tiraria els mals rotllos. D: Les caixes dels petards.

Fum

I què recuperaries del fem?

S: Un dels actes que espere amb més ganes és el dia de la presentació, ja que per fi tindré la meua banda de Fallera Major i també la crida, ja que dóna principi oficial a aquestes falles 2020.

S: Del fem de les falles recuperaria la solidaritat, la germanor entre falles i fallers . X: El premis d’Activitat Fallera, qué es podrien fer amb puntuacions a la falla més activa. Á: Recuperaria més la germanor però no sols fora de la falla sinó dins. D: Els petards que em cauen sense voler. Fem * Fum

Ja sabem que l’any de representants està carregat d’actes, quin és el que esperes amb més ganes?

Á: El de la presentació, perquè és molt bonic i sempre ho he viscut des de fora. X: La plantà de les nostres dos falles 2020.

Quin de tots és el que més t’ha sorprés perquè no t’ho esperaves així? S: Un dels actes que m’han sorprés va ser entrants i sortints, mai vaig pensar que gaudiria tant i m’ho passaria tan bé. X: L’exaltació, veure tan de prop l’emoció dels meus companys i les seues families, l’any passat i aquest també. Á: El que més m’ha sorprés és la proclamació i per descomptat l’elecció i que la boleta fora la meua. D: L’ acte que més m’ha sorprés ara com ara, presentació esbosso de Rascanya, era la primera vegada que entrava a Sant Miquel dels Reis, estava ple de gent, va vindre la Cort i les FMV em va encantar!

139

.....................................

el nostre *Equip Directiu... , economica:

ÀREA TRESORERA Mª Carmen Navarro i Cases COMPTADOR Vicente Machancoses i Gimeno VICECOMPTADORA Verónica Navío i Tabasco DELEGAT DE LOTERIA Manolo Gil i Climent SUBDELEGADA DE LOTERIA Mila Blasco i Edo DELEGAT PUBLICITAT I RRPP José Muñoz i Arcos COBRADORA D’ABONATS Pepita Machancoses i Vázquez

...president * Xavi Bea i Carrillo

* * *

VICEPRESIDENTA 1era ÀREA CULTURA Julia Ochando i Capapé VICEPRESIDENTA 2ona ÀREA FESTEJOS Laura Mosser i Ubeda VICEPRESIDENTA 3era ÀREA INFANTILS Noelia Ramírez i Gómez SECRETÀRIA Mª José Mosser i Ubeda VICESECRETÀRIA Blanca Navarro i Jiménez

festejos

* *

ÀREA DE VICEPRESIDENTA 2r ÀREA FESTEJOS Laura Mosser i Ubeda DELEGAT DE FESTEJOS Enrique Pertusa i Cortés VICEDELEGATS DE FESTEJOS Jorge Pertusa Inserte, Kike Fuster Sánchez, Fernando López i Mir ÀREA DE VICEPRESIDENTA 1era Julia Ochando i Capapé VICEDELEGADES CULTURA Amparo Gil i Barberà, Clarisa Simona i Cosma DELEGADA DE PRESENTACIÓ Marta García i Navarro DELEGAT PREMIS BERNI Julio Gil i Barberà DELEGAT LLIBRET Xavi Bea i Carrillo DELEGAT INGENI I GRÀCIA Mario A. Palomo i Martínez DELEGADES FALLA INFANTIL Blanca Navarro i Jiménez i Mónica Palomo i Martínez DELEGADA I DELEGAT FALLA GRAN Eva Estela i Comos i Joaquín Checa i Valero

cultura:

140 Fem * Fum

A.C.

mirem per tu

.....................................

ÀREA D’

infantils

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

VICEPRESIDENTA 3ª ÀREA INFANTILS Noelia Ramírez i Gómez DELEGAT INFANTILS Luis Pérez i Prieto VICEDELEGADES D’ INFANTILS Mª Ángeles Machancoses i Gimeno / Susi Tomas i Checa DELEGACIÓ JUVENILS Mª Carmen Betoret i Catalá / Eva Ochando i Capapé DELEGADA PLAYBACKS INFANTILS Patricia Machuca i Brazales DELEGADA CANT DE L’ESTORETA Raquel Ramiro i Pizarroso

activitats diverses

ÀREA D’ DELEGADA MITJANS COMUNICACIÓ Cristina Cuñat i Montañés DELEGACIÓ VECINAL, PARTICIPACIÓ CIUTADANA, IGUALTAT I SOLIDARITAT DELEGATS DE MITJANS AUDIOVISUALS Ricardo Belda i Ubeda DELEGADA DE CASAL Eva Duarte i Peligro

*José Vte García i García 141

142 Fem * Fum

..................................... Falla Marqués de Montortal Berní i Català

2020

Major*

..................................... FM2020

A.C.

*Fallera .....................................

Saray

ORTEGA i MAÑEZ

143

144 Fem * Fum

2020

*Fallera .....................................

infantil

Major*

..................................... FMI2020

A.C.

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

.....................................

Angela

PARICIO i RAMIRO

145

146 Fem * Fum

2020

*P resident .....................................

infantil

..................................... PI2020

A.C.

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

.....................................

Daniel

FALCÓ i GARCÍA

147

sorprenem a...

ángela/angeleta ..................................... fallera d’aquesta comissió des de sempre, has nascut i crescut entre activitats de la falla, play-backs (al primer que vas participar tenies tres mesos!), balls regionals, teatre, i enguany cant d l’estoreta… fem falla. I això des de xicoteta, sempre afectuosa i amb un somriure que il·lumina a totes les persones que t’estimem.

om si fóra un espectacle de màgia va sonar el teu nom, esta vegada si, era el teu moment somiat, havies esperat que arribara molt de temps i ara, et tocava a tu

148

To t a la falla e t coneix,

Enguany eres la protagonista d’aquest conte. Tens la possibilitat de representar tot allò que t’agrada, la teua Berni, que a qualsevol lloc portes, inclòs a les competicions de gimnàstica! Gaudeix del teu any,”pilleta”, ets la Fallera Major infantil 2020 amb els teus companys de viatge, Xavi, Saray i Daniel, amb els quals ja has format la teua família fallera, que nosaltres estarem al teu costat sempre, impulsant els teus somnis. Tens el recolze de totes les persones que t´estimem que som moltes. La teua germana que et dóna consells i el teu germà que sempre que et veu vestida de fallera et diu “Ángela guapa”, i com no d’ Adrián i de mi que sempre farem tot el que estiga a la nostra mà perquè sigues feliç. T’estimem molt filla!

eres Fem * Fum

Andrea, Alejandro, Adrián i jo, la mare

A.C.

Kike: Independent, alegre i enèrgica són els trets que et caracteritzen Ángela i amb els quals aconseguiràs deixar un inoblidable record del teu regnat com a Fallera Major Infantil, tal com ja va fer la teua germana Andrea en el 2015. Belda, Ana, Marc i Lucia: Ángela et guanya amb la seua dolçor i aquest any segur que tota la seua comissió ho compartirà amb ella. Esperem que ho gaudisca perquè ja ha arribat el moment que somiava, ser fallera major infantil de la Berni. Cristina, Rebeca, Alejandra i Blanca: A la meua “mals pèls, pentinada” increïble el ràpid que creixes i passa el temps, t’has convertit en una senyoreta lluitadora i brillant. Gaudeix molt d’aquest somni que comparteixes amb nosaltres. Lorena i Juan Carlos: Ángela és una xiqueta afectuosa riallera esportista un sense fi de coses bones per això eres nostra rateta et volem moltíssim “Els Pérez”: Ángela té una llum especial que il·lumina al seu voltant. Ens encanta compartir amb ella moments divertits. Laia, Toni, Mario i Eva: Ángela, és amable i carinyosa i sempre amb un somriure a la cara per a oferir als amics. No canvies mai! Aitana: No s’entenen els falles sense la pólvora igual que la Berni sense la meua amiga Ángela. Ella està sempre “In love” amb aquesta falla. Paula: Té un gran cor ple d’alegria i amor per a donar als seus amics i a la seua família. Estaré al teu costat per sempre, no em separara del teu costat mai. Et vull molt Juanjo Sílvia i David: Ángela eres bonica. intel·ligent, bona xiqueta.el millor de tu és

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

que encara que estigues malalta sempre tens un somriure els teus ulls enlluerna felicitat. Mai tens una mala paraula i la teua veu sempre és molt dolça, enguany gaudeix-ho. Guille, tete Noah i tia Elena: Sens dubte aquestes falles tindran més llum i color que mai sent tu una de les seues reines. Et Volem!!! Tere, Javi, Sílvia i Xavi: Ángela et coneixem des d’abans del teu naixement, eres molt molt especial per a nosaltres. Et volem moltíssim, desitgem que el teu any de Fallera Major infantil siga més que espectacular. Els del Parc: Ets el nostre Angelet particular. Amb la teua tendressa i alegria ens desborde. Gaudeix al màxim del teu regnat Tita Ana, tito Ricardo, tete Álvaro i iaia Cami: Ángela eres el viu retrat de l’afecte,sempre pendent dels teus amics i sobretot de la teua família, no canvies mai, perquè així, eres perfecta.et volem moltíssim i desitgem que enguany siga inoblidable. Xavi BC: Ets una xiqueta molt forta, (els segons de la familia sempre ho son), i és un autèntic plaer poder compartir aquest any amb tu, i conéixer-te més de prop encara. Segueix així i arribaràs molt lluny. Secre: La meua preciosa despentinada, que ara ja no ho és tant entre la seua afició per la gimnàstica i el seu somni complit de ser fallera major infantil. Eres molt gran xicoteta Angela, amb aqueixa cara de pilla i tan responsable i afectuosa. Gaudeix del teu any, et volem. Marco i Amparo: Com definir a Ángela? El seu nom ho diu tot, ella és així, amb un somriure i una mirada , que enamoren.

149

FM’s 2020 rascanya

dir sempre “Sí a tot”. Et volem un muntó! Et volem¡

es teues xiques “Sí a tot 2020”: Gaudir i deixar-se portar és tot el que necessites per a poder dir sempre: sí a tot. Ser Fallera d’una Comissió és divertit. T’impliques en el que et demana el cos, com més millor. Gaudeixes amb cada acte i cada festeig. Però ser Fallera Major de La teua falla és ..... un sentiment, una efervescència que dura tot un any, una alegria contínua i una emoció indescriptible que ningú pot expressar si no ha sigut Fallera Major. El teu, eres de les privilegiades que pot narrar aquesta meravellosa aventura.

P.D.: no et crees res,tot és per quedar bé... ;-)

Yeray i Alejandro: nostra tia és bonica i agradable, però una mica reganyosa.

ELS MÍTICS

I al costat de nosaltres poder viure i compartir eixos moments d’il·lusió i somnis tan desitjats. Gràcies per ser com eres i ser ací, gràcies per

150

Davinia: La sort que tinc jo de tindre’t en la meua vida és la mateixa que té la falla que sigues la seua Fallera Major. et vull molt ratolí. em * um F

Dani: Saray és una persona estupenda.Tan de bo en el món hi haguera més persones que se semblaren a ella. Seria bellísim! Com ella.

quest és el teu any… així ho va decidir la sort aqueix 31 de maig que sempre quedarà en la teua ment. I en les nostres. Com oblidar aquell moment en el qual, amb els nervis a flor de pell, va sonar el teu nom i no vam poder contindre l’alegria. Va ser el dolç inici d’un regnat en el qual viuràs una experiència única, amb tots nosaltres al teu costat. Saray, fa quasi deu anys que vas arribar a la Berni, amb un gran somriure i carregada d’il·lusió. A poc a poc, entre tots vam posar els fonaments d’aquest xicotet gran grup de gent, del qual eres membre indispensable. Tots amb personalitats molt diferents, però sempre units per l’amor a les Falles. En tot aquest temps hem crescut i madurat junts i hem omplit les nostres vides de moments màgics, gaudint en cada festa i cada disfressa -per tronada que fóra- i emocionant-nos en cada ofrena. També hem obert el forn de la cantonada després de l’orquestra, quan no hi havia cansalada viada per a fer-nos un entrepà a les sis del matí. I en totes aquestes aventures tu sempre has sigut ací, vestida de fallera de dia i tancant la festa de nit, disposada a tot per a passar-ho bé. No hi ha dubte que anècdotes ens sobren, però esperem construir moltes més al costat de tu en aquest any tan especial. D’això ens encarreguem nosaltres. Tu relaxa’t, gaudeix i concentra’t a obrir bé els ulls per a no perdre’t ni un de tots els moments meravellosos que el 2020 et regalarà. Els teus amics “Els mítics” que et volen. Visca la Fallera Major!

sorprenem a...

A.C.

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

saray/sary .....................................

ola Saray, ja estem una altra vegada en falles encara que enguany és molt especial per a tota la família, i com no, especialment per a tu, ja que ets la Fallera Major de la Berni, que no és qualsevol falla. Tota la família esperem, que la gaudisques de la millor forma possible i que el teu somni es convertixca en un any inoblidable i el portes sempre en el record, i especialement en el teu cor.

Fes que tota la comissió gaudisca d’aquest any, com ho estàs gaudint tu. Així viuràs les falles del 2020 doblement, com les dues famílies que tens, la teua família i la família fallera. Així que a gaudir i molts besos carinyet.

Pascual, Mayte i familía.

MAAmparo: Perquè m’alegra veure la teua cara de felicitat a cada moment que gaudeixes del teu regnat com Zaira: La meua germana és una persona a Fallera Major amb un gran cor... una mica seriosa però segueix així per amb l’habilitat de traure’t sempre un gran sempre molts somriure. besos. Els teus avis que t’estan veient des del cel, estaran molt orgullosos de tindre una néta com tu, i damunt Fallera Major. Contagia’ns a tots de la teua alegria, espontaneïtat, i saber estar que sempre ens demostres.

151

olgut Daniel (titi) per a la família:

Des de xicotet ja apuntaves maneres, divertit, rialler, bestiola… mai se m’oblidara una nit amb la teua mare a la teua casa, les vegades que eixies del bressol escalant i anant al menjador sense parar de riure, d’ omplir-te la banyera a la meua casa com si fora una piscina per a tu, els esglais que ens donàrves a totes hores. Ara, estas fet un homenet representant a la falla, i a la nostra comissió infantil amb Ángela allí on vas. Esprem, gaudix, capta amb els teus ulls tot detalls de tots els moments que estàs vivint, és una experiència inoblidable i bonica, única i irrepetible. Saps que em tens a mi, i ala meua familia per al que necessites, només dir-te que a continues divertint-te presi, un bes molt gran.

Raqui

Tia Alin: Daniel és un xiquet molt intel.ligent que sempre ens sorprén amb les seues habilitats cada dia que ho veiem i sempre té històries que comptarnos. Et desitgem molta felicitat en les teues aventures!

Tania: Daniel ets com un Tete per a mí, et vull.

Tio Enric: El meu nebot és un xiquet molt actiu i emprenedor, replet de energía, estem molt orgullosos d’ell.

“Ester: El que em sorprén i em gratifica profundament de Daniel, son les increïbles preguntes transcendentals que em fa i la seua curiositat insaciable. Això fa i farà que tinga grans capacitats. Em sent molt orgullosa de la seua existència” Iaia Lola : el meu nét és increïble, és molt afectuós i de gran simpatia, a més de la seua creativitat, a mi sempre em sorprén. continua així no canvies mai. M’ encanta disfrutar de la teua companyia. Et vull moltíssim.

152

Sabina: Daniel és un xiquet molt especial per a mi, sempre està content, és afectuós, graciós, bon amic, sempre preocupant-se pels altres. Et veig molt feliç, representant a la teua falla com a President Infantil. Gaudeix al màxim. Fem * Fum

Patricia

l meu xicotet. Només em fa falta veure l’expressió de la teua mirada, per a adonarme de l’important que és per a tu aquesta nova etapa. Des del dia que vas nàixer, brilles amb llum pròpia, fas que la vida al teu costat siga diferent del que esperes, més divertida i sobretot natural, perquè si alguna cosa et caracteritza, xicotet meu és, eixa naturalitat amb la qual parles i fas que tot parega tan senzill, tens una personalitat tan particular i especial que estic segura que tot el món que et conega enguany mai t’oblidara, i deixaràs una xicoteta gran empremta marcada en ells. Continua brillant i ara mes que mai, sent goig com només tu saps de cada moment, riu tot el que pugues i esprem cada acte com si fóra l’últim, i perquè no plora si ho necessites felicitat . Jo com sempre continuaré al teu costat veient-te créixer. Et desitge un any espectacular i milions d’experiències apassionants, et vol la teua tia Patry (Machuca)

sorprenem a...

A.C.

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

daniel/dani ..................................... ,,

el amor de la meua vida”

Per fi va arribar eixe anhelat moment en què el teu nom va sonar enlaire i el teu son es va complir... Que dir de tu amor. No hi ha cor més tendre que el teu, apassionat i replet de vida. Només tu dónes eixos abraços que reconforten l’ànima, plens d’amor i bondat. Només tu em fas esclatar a carcallades amb eixa simpatia i l’alegria que transmets. Intel·ligent, rialler, dolç i un poc pillet també, esta és la teua fórmula secreta. No canvies mai rateta, vull que mantingues per sempre eixa essència que et fa únic. Enguany m’has transmés com mai abans, la il·lusió per la nostra festa, les falles. Continua disfrutant i esprem els moments únics que visques enguany, repten-los per sempre en la teua memoria I al teu cor. Continua lluitant pels teus sons i no et rendisques mai, mamà caminara al teu costat i mai soltara la mà el meu príncep.”

Ta mare

153

.....................................

premis

<< >>

*Aconseguits al... 2019

DiFferent

PREMIS FALLES -Premi Falla Gran 13 premi secció Tercera A -Premi Falla Infantil 3 premi secció 6a

LLIBRET -2n Premi per a la promoció de l’Ús del Valencià en els llibrets de les Falles. Ciutat de València -Premi Santa Anna al millor article infantil en un Llibret de Falla (Autor: J. Tena), (Títol: Anna) J.C.F. -Campió de Sector Parxís 2019 -8o Accèsit Josep Bea Secció Novell (INF) -Reciclà AGRUPACIÓ RASCANYA -2n Premi Dominó Sector-Agrupació Rascanya -Premi a la millor portada de llibret 2019

154 Fem * Fum

sorprenem a...

A.C.

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

la secre/rimoser .....................................

Amb la seua actitud de carinyo constant - sempre edulcorat amb humor del bó i un assetjament deliciós - un es debat sempre entre accedir a les seues peticions públiques de matrimoni o demanar escorta i fugir... En endavant, vaig tindre nombroses persones que em demanaven fotos per a ensenyar-li-les a “la Secre”, vaig veure la meua cara retratada en un cartell de la falla gran de la comissió i per si això fóra poc, em vaig veure per primera vegada com a fons de pantalla d’un ordinador, que si us sóc sincer pensava que ja ningú gastava eixa funció de l’ordinador. En veure que el temps passava i la qüestió no millorava, vaig decidir felicitar-la pel seu

Si alguna cosa he pogut comprovar des d’este privilegiat lloc es què un dels pilars bàsics de tota comissió fallera és la persona que exercix de secretària. Que ningún president s’enfade però si les falles tiren avant és sempre en molt bona part gràcies al treball d’estes figures que viuen l’ombra dels nostres casals fallers sempre amb la seu electrònica com a pàgina d’inici dels seus ordinadors personals. Així que ja vos dic que si la “secre” li posa un quart del seu amor a vetlar per la Berni com ho fa pel seu Pere només teniu dos opcions. O llançar-li pètals de flor com si d’una Fallera Major perpètua es tractara, o d’ajustar-li la parla de tal manera que puga fer la funció una camissa de força. Jo per la meua banda ho tinc ben clar, i encara que per qüestions d’orientació diverses no puga correspondre carnalment el seu amor, no puc més que aprofitar este espai per cridar visca la secre! I visca les falles sense pisto!. Notes de l’autor: a Mª José Mosser carregats de sàtira, teues publicacions.

Un agraïment sense fi per eixos tocs d’humor ironia i bon rotllo a les “Ens dones la vida”.

Pere...

n estos anys com regidor i president de la Junta Central Fallera m’he trobat amb gent de tota condició i la immensa majoria gent molt amable i cordial. A les xarxes, que és com un casal però en plan bèstia m’he trobat també gent que et fa arribar el seu suport, el seu carinyo, les seues felicitacions... i per descomptat també gent que planteja dubtes, et trasllada crítiques i et fa propostes o et dedica algun destarifo. Però ressumint com es fa a Twitter i exagerant com només des de les fallers sabem fer, podríem dir que en esta plural festa de les falles m’he trobat haters i fans... i després està... Rimoser, (en veure el seu perfil, he de reconéixer que vaig pensar: “Déu meu, molt bé això que m’envies a la terra un àngel de la guarda, però era necessari que estiguera tan boja?)

Sempre teu...,

aniversari. Com que creuar el pont era complicat per aqueixes dates, (qui compleix anys a València un 15 de març?) vaig optar per felicitarla per telèfon i ja el 19 de març (que és quan un té l’agenda una mica més lliure) vaig decidir que era el millor moment per a segellar una de les històries d’amor i amistat més estranyes que hauràs pogut llegir en la vida.Això sí, sempre amb l’atenta mirada del seu legítim espòs i supervivent vital.

155

Raquel

comissió *de..

156

Berni

Raúl Acebedo i Gil José Salvador Adelantado i Torres Carlos Enrique Alapont i Sanz Teresa Alfaro i González Julián Álvarez i Nager Ana Maria Álvaro i Climent Carmen Amargós i Estela Julián Amo i Rodríguez Raquel Amo i Segovia Tania Amo i Segovia Mª Feli Andreu i Alcobenda Mª Jose Andreu i Castillo Sergio Aparicio i Millán Rosa Arbona i Garrigues Patricia Asunción Rodríguez Sandra Azorín i Noverges Amanda Azorín i Noverges Salvador Azorín i Poblet Laura Barber i Garcia Gloria Barberá i Villarroya Mª Jose Barberá i Villarroya Rosana Barberá i Villarroya Laura Bargues i Balanzá Alejandro Belda i Luna Raúl Belda i Luna Jessica Belda i Luna Mª José Belenguer i González Daniel William Bell Natividad Beldar i Sánchez Alberto Benlloch i Boix Marian Berzosa i García Amparo Borredá i Lluch Auxi Borredá i Monrabal Javier Bueno i Vacas Francisco Calero Pedregosa

*Fallera

BORDES Major............................. Ixent i CASTILLO

Mª Carmen Campos i Ramos Lola Campos i Ramos Jose Vicente Capilla i Villarroya Héctor Carrasco i Moyano Sara Carrasco i Moyano Jorge Castaño i Martín-Pozuelo Judith Castellano Pérez Rosa Castillo i Cabrera Cesar Celda i López Reyes Checa i Carretero Isabel Chunai Checa i Ortiz Rebeca Chiachio i López Ana Belén Clemente i Hernández Ana Maria Climent i Borrás Carla Climent i Villanueva Victor Manuel Climent i Villanueva Delia Collado i Perea Manuel Comesaña i Folgar Amparo Cortés i López Mª Angeles Cortes i López Vanessa Cuadros i Córdoba Carlos Cuello i Rodrigo Oscar De Luca i Mateu Laura Del Cerro i Carpintero Carmen Delgado i Roca Ana Díaz i Rubio Fernando Díaz i Aparicio Laura Dols i Albalat Ricardo Doménech i Del Ramo Cristina Doménech i Hernández Alicia Duarte i Peligro Esther Eritja i Salas Francisca Esclapés i Chiralt Laura Esclapés i Chiralt Jorge Estellés i Ferrando Fem * Fum

Jose Enrique Estellés i Royo Sergio Estellés i Royo Silvia Falcó i Márquez Mara Falcó i Miñana Manuel Falcó i Roig Nieves Felipe i Guerrero Ana Belen Fernández i Gómez Antonio Fernández i Martínez Elena Fernández i Martínez Alberto Ferreres i Agulleiro Alba Ferreres i Palomo Mª Jose Franch i Rojas Sonia Gámez i Torres Baltasar Gámez i Yera Cristian García i Belmonte Miguel Ángel García i Carcel Raquel García i Martínez Laura García i Navarro Teresa García i Reig Ricardo García i Centelles Sonia García i Lopezosa María García i Lozano Mª Ángeles García i Olivares Bernabé Garí i Ferez Mª Dolores Garrido i Cuadros Enrique Gaspar i Aparisi Alberto Gaspar i Villalba Hugo Gaspar Villalba Manuel Gil i Álvaro Begoña Gil i Domingo Julio Gil i Mañez Susana Gil i Martínez Maria Giménez i Asensio Mª Amparo Gimeno i Sanz Cristina Giner i Moragon

.....................................

Jesús Gómez i Sánchez Mari Luz Gómez i Vedriel Pepa González i Frías Jose Miguel González i García Sara González i Ochando Jesús González i Fernández Esperanza Hernández i Martínez Amparo Hernández i Noverges Cristina Isabel Hernández i Marti Amparo Hernández i Soria Celia Herraiz i Adillo Jaime Ibañez i Gil Rosa Isabel Ibañez i Muñoz Sofía Ibañez i Muñoz Mª Amparo Inserte i Clusa Graciela Iraola i Esteso Juan Izquierdo i Erena Iván Izquierdo i García Antonio Jiménez i Consuegra Esther Jiménez i Rodríguez Carmen Pilar Labari i Gari Carlos Laosa i Luque Daniel Lazar Marta Linuesa i Hernández Mª Concepción Lleonart i Sinisterra Eduard Llistó i Estela Eduardo Llistó San Godofredo Maribel Llopis i Triana Angeles López i Giménez Mónica López i Lopezosa Víctor López i Molina Ruth López i Molina Francisco López i Moya Begoña López i García Pascual López i Serrano

Alejandra Plá i Maria Ana Bélen Plaza i Aibar Agustín Pomar i Arranz Carlos Pomar i Franch Carlos Alberto Ponce i García Guillermo José Ponce i García Juan Fco Alberto Ponce i García Hugo Ponce i Giner Juan José Ponce i Hernández Javier Puentes i Orta Julia Ramírez i Luján Ana Monserrat Ramiro i Pizarroso María Pilar Ramos i Serna Nicolás Ramos i Serna Antonio Rodríguez i Pons Mario Rodríguez i Soriano Juani Rodríguez i Tavira Eva Romero i Gil Pilar Romero i Marí Mª Jose Royo i Martínez Monserrat Royo i Martínez Mai Rozalén i Gil Amparo Rubio i Collado Carmelo Rubio i Galán Mª Dolores Rueda i Navarro Fernando Rufián i Bataller Jose Victor Rufián i Borredá Sandra Rufián i Borredá Jose Rufián i Carballo Sofia Ruipérez i López Javier Ruiz i Aliaga Adrián Salvador i Andreu Andrés Salvador i Granero Natalia Salvador i Andreu Nuria Sánchez i Calvete Paloma Sánchez i Campos Chema Sánchez i Fernández Paula Sánchez i Garrido Elena Sánchez i Taboada José Luís Sánchez i Torres Lucía Sánchez i Valero Aida Sanchís i Bea Eva Sanchís i Martín Mª Ángeles Sanz i Pavia Cristina Sebastián i Falcón

Mª Angeles Segovia i Segovia Pilar Serna i Zarate David Serrano i Murcia Angel Serrano i Sebastián Concepción Sinisterra i Torres Patricia Sola i García Oscar Soler i Bermúdez Lucía Soliva i Herraiz Francisco Manuel Soliva i Herraiz Roberto Soria i Collado Fernando Ángel Soria i Navarro Silvia Soriano i Mazario Jessica Suay i Priego Elvira Tabasco i Moreno Salvador Tarazona i Ballestín Celia Tarazona i Sánchez Mario Tardío i Royo María Tardío i Royo Mario Tardío i Vaquero Pedro Tarraga i Roche David Tárraga i Pérez Celia Tena i Vázquez de Agredos Fernando Tornero i López Daniel Torres i Gómez Daniel José Torres i Tur Cristina Torres i Villodre Luís Alberto Torres i Villodre Alejandro Torres i Zahinos Anabel Torres i Zahinos Josefa Ubeda i Puchol Mª Esther Vázquez i Moreno Elena Vicent i Belenguer Vicente Vicent i Pradillas Vicente Vicent i Rodríguez Antonia Villalba i García Ana Villanueva i Barberá Fco. José Villanueva Machancoses Noemí Villanueva i Pérez

194 - *dones, formen la comissio femenina 155 - *homes composen la comissio masculina 349 - *dones i homes en total

Alfonso Mora i Felipe Nieves Mora i Felipe Reme Moragón i Moragón Soledad Moreno i Gómez Carlos Morrió i Martínez Luis Mota i Ferrer Rosa Isabel Muñoz i Ruiz Sandra Navarro i Gil Manuel Navarro i Navarro Isidro Navío i García Carlos Navío i Tabasco Nicanor Novalvos i Navarro Diego Olaya i Martín Carlos Olaya i Pérez Francisco Oliva i López Francisco Oliva i Monzó Natalia Ordoñez i Lladró Fco. De Borja Ortiz De La Orden Mª Isabel Ortiz i González Manuel Ortiz i Rodríguez Yuliya Palamar Juan Manuel Palmer i Veiga Pablo Palomo i Martínez Mª Isabel Palomo i Miralles Eugenio Palomo i Vilalta Josefa Palomo i Vilalta Pascual Palomo i Vilalta Federico Pardo i Lucas Luís Pardo i Romero Andrea Paricio i Ramiro Vicente Pau i Montesinos Esther Pau i Ramos Sergio Pedrajas i Rodríguez Noelia Pérez i Arco M José Pérez i Mateo Desirée Pertusa i Cortés David Pertusa i Inserte Marta Pertusa i Navarro Vicente Pertusa i Saez Jose Pertusa i Saez Enrique Pertusa i Saiz Leonardo Antonio Piccin Rosaura Pineda i Castro Cami Pizarroso i Flores Mª Teresa Plá i Cortes

Roman Lull i Villar Pilar Luna i Benavente Carla Machancoses i López Mireia Machancoses i López Raquel Machancoses i López Lorena Machancoses i Plá Mª Amparo Machancoses i Plá Rafael Machancoses i Plá Rafael Machancoses i Vázquez Vicente Machancoses i Vázquez Alberto Macián i Álvarez Elena Macián i Campos Guillermo Macián i Campos Vicente Macián i Faubel Mayte Mañez i García Elena Marín i Sarasua Mª Carmen Martín i García José Martínez i Álvaro Juan José Martínez i Belmar Natividad Martínez i Belmar Hector Martínez i Cortés Jose Enrique Martínez i Cortés Sheila Martínez i Cortés Paula Martínez i Gutiérrez Nereida Martínez i Marco Amparo Martínez i Martínez Ramiro Martínez i Martínez José Martínez i Quesada Leticia Martínez i Gil Julián Membrilla i Méndez Carlos Méndez i Andreu Maria Méndez i Andreu Estefanía Méndez i Capel Silvia Merino i Alfaro Javier Merino i Luján Vicente Mestre i Pérez Carlos Miguel i Reig Mª Dolores Miñana i Castellano Isabel Miralles i Olmo Raúl Mondaray i Fernández Fco. Javier Montejano i Castañeda David Monterde i Igual Mª José Monzó i Ayala Mª Dolores Monzó i Ayala Alfonso Mora i Arenas

157

158 Fem * Fum

Daniel

BAREA i ORTÍZ

............................................ artista

#ninotexpoberni20

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

*Falla Gran* .....................................

2020

Fem

............................ lema

A.C.

..................................... FEMORDRE

159

FEM FEM I TORNEM A FER

En tot cas, com és del grat un briu de fem en la rima, no deixarem al jurat sense sa porció de blat perquè li puge el clima.

I EL TRAGUEM TOT AL CARRER Fem el primer vers del fem, des de raó polisèmica. Fem és brossa, com sabem, i també que comencem cosa oportuna o polisèmica.

“Fem i fam en Tofolet” deien en “Ama! Hi ha fem?” al que duia el cabasset, personatge del sainet del gran Peris, com sabem.

El fem el tenim a manta, ja que fem fem prou sovint. Quan mengem com a carpanta i també quan gent farsanta actua segons l’instint.

D’aquell fem damunt l’escena Tofolet m’han batejat. En honor d’aquella estrena desitge ara no fer pena a l’autor en mon versat.

Per si açò no fóra poc, en fem m’ampren feminisme, per a donar-li més joc al versador aladroc, i no caure en vulgarisme.

CARNESTOLTES PER L’ALBUFERA TOTA DE MERDA SENCERA

............................ lema

............................................ artista

3 /A

secció

Ell fem vindrà en la brossa, mes no cal fer brofegada en cada vers de la glossa, esperant dir la més grossa en ploma maleducada.

BAREA 160 i ORTÍZ

El galduf de Sangonera, per molt que fora farter, allí no s’ofegaria, entre el fenc i les recialles, envasos, fem i ferralles, ausades que peu faria. Mentre que molta gent calla, els polítics de baralla no aporten cap solució, i l’Albufera s’ajoca, morint-se des de la soca, per patir tant d’abandó.

Fem el vers per al llibret seguint de la falla el lema, i ho fem posat el cabet, la punteta en el bidet, per a llevar-li la flema.

Daniel

Solquen els albuferencs envoltats de cels rogencs per damunt d’aigües pudentes, brutes pels abocaments d’empreses i residents en els seus costums tan dolentes. L’all i pebre ja no és mel, a l’anguila li ha eixit pèl per patir la pol·lució. I Tonet se’n va perxant entre brutea abundant per la contaminació.

Fem

De la idíl·lica Albufera en barraques i arrossera de canals i zona verda, només queden les contalles, està plena de deixalles, tota escampada de merda. Eixa estampa costumista com la va deixar escrita Blasco en les seues novel·les, en la brossa s’ha estampat, quedant tot contaminat fins de les barques les veles. Fem * Fum

Despertem del carnestoltes, d’anar de visita, a voltes, fent-nos fotos i paella. Perdem la màixquera prompte que ja estem en el descompte. Salvem nostra meravella.

Fem

Consisteix esta artimanya a fer-te fàcil pecar però et veu fornicar, a lo manco, mitja Espanya. Així que en esta demanda tot és inventar programes per a crear noves fames a les quals fer la comanda.

(En eixa illa tropical la calfor és el normal.)

FEM EN LA TELEVISIÓ LI FAREM LA REVISIÓ

(I tindre oferta abundosa de famós i de famosa.)

L’actual televisió és contenidor de fem poca cosa salvarem si li fem la revisió.

De manera que tenim, sense eixir de nostra casa, la tele donant la brasa en programes sense ordim.

(Això sí que és dotoreig, encara que sone lleig.)

(Es meneja la freqüència per el que mana l´audiència.)

(Ausades que no és caviar, però fes parlar.)

I l’audiència vol castanyes de “realitys” en vena on dotorejar la pena i desbudellar entranyes.

Tens per a primeres cites de gent que busca parella, siga jove o siga vella, no nós posem sibarites.

Programant els dotorejos necessites més substància, encara que siga rància, més baralles i astralejos.

Una casa en la muntanya en un conviure boirós, a on el que és més peresós resulta que és el que guanya.

(Més que una tele trivial pareix açò un hospital.)

(Alguns dels emparellats estan prou saborejats.)

(Hui en dia, qui més brama, és qui conseguix la fama.)

(Passen el dia en els llits dins de l’edredó ajupits.)

En tanta necessitat adolixen de més tela per a voraç clientela que desitja més porrat.

També està la pobra gent que envien de cap a una illa a on la major part es grilla per ser el supervivent.

(Mostrar este rovell va pujant molt de nivell.)

En previsió de fiança necessiten fomentar més famosos que mostrar fins a on la vista m’alcança.

(Com en tot, ací, al remat, el que mana és el mercat.)

A mi estes informacions no m’arriben en directe sinó d’escoltar, abjecte, en el bus, conversacions.

(Això sí, fan una dieta que et deixa ben estreta.)

Encara que, de moment, l’illa que està ara de moda és aquella que a la boda, vol posar-li impediment.

(Sense eufemismes cagons: l´illa de les temptacions.)

Habitatges de mil altures s’estenen per l’horitzó, afillades criatures de fonda especulació. Mes eixa collita estranya tampoc trobà comprador, afonant a tota Espanya en un deute ofegador. Eixe deute hipotecari en el banc depositat, al sistema fiduciari li va fotre un gran forat. El govern nós soluciona el problema en un moment, i la banca la fusiona i el deute el paga la gent.

OBLIDEM EL FEM CALENT DEL BANC QUE SIGA PUDENT

(El sainet de l´empestat) En un país peninsular, un llaurador molt plorava, per més que anara a llaurar, no creixia ni una fava.

Mes les moltes retallades que li fan al pressupost, no nós isqueren debades i el deute està en el rebost. Arriba la situació a ofegar a molta gent, tingueren una invenció la de fer un banc pudent

Així que per un quinzet va vendre el camp a uns senyors, que el deixaren en guaret, esperant uns temps millors.

El govern pot alenar com a bon manifecer, perquè així pogué salvar al sistema financer.

Després d’una curta espera l’alcalde dictaminà, que si abans, rústic era, es transformara en urbà.

Ací s’acaba el sainet en què se salven els bancs i el poble, per calladet, cap arrere com carrancs.

De manera que on brollava algun que altre fesolar, el plé requalificava en un extens rajolar.

Silenci que no volguera en este públic present, sinó que alce polseguera el seu fort aplaudiment.

161

TENIM TAMBÉ EL FEM DEL POLÍTIC QUE AUSADES ÉS EL MÉS CRÍTIC. (Sense fem, que és invenció) Era un jove solidari, d’ajudar molt partidari, en la seua societat. Com cridava l’atenció, molt la seua bona acció, per un partit fon fitxat.

Per esta contribució, i sa dignificació, a la vida del polític li alçaren un monument, en tot el seu sentiment, com si fóra un heroi mític.

(Ara en el fem verdader) Com volia fer-se ric sense haver de treballar no li calia pensar al nostre jovenet xic. A on pegar el seu pessic? Dedicar-se a ser polític dins d’un partit monolític, perquè és la millor manera de, sens vendre una granera, fer-se un conte megalític.

En totes les reunions congressos i convencions nostre xic participava, aportant algun projecte, seguint sempre el camí recte, com la consciència dictava. Per sa sensibilitat agarrà popularitat entre els correligionaris, apujant en gradació per la seua condició i valor extraordinaris.

S’afilià a les joventuts per a quan fora el moment de tocar el condiment ser dels reconeguts. En posar els continguts dels diners a repartir (això no se ha de dir), contant en les comissions, i en les participacions, d’empreses a presidir.

Arribaren les votades i en les llistes presentades anava ben col·locat, gràcies als seus grans valors als seus gens treballadors acabà sent diputat.

162

Va estar dos legislatures sense patir mal d’altures treballant en el Congrés. Quan acabà la segona va tornar a la lligona no es tornà a presentar més

Si s’arriba a governar tot dictamen és correcte per ser el camí més recte per a aconseguir cobrar. El sobre vol replegar inclús si en abnegació toca ser l’oposició. És un millor escenari, només cal dir el contrari, Estar en governació.

Sempre pensava en el poble, i de manera molt noble, es posava a legislar. Votava sempre a favor d’aquella norma millor per a la gent ajudar. Fem * Fum

Mes per a cobrar el sou no cal mai un astraleig, això queda molt lleig i anar de la mà no els cou. Per a traure aigua del pou, que en açò no n’hi ha contraris, tampoc parèixer sectaris, arriben prompte a l’acord, per a repartir la sort, sense fer més comentaris. Resulta que en este tema el concert és molt extens. És molt fàcil el consens, no troben mai cap problema. Tot per mantindre el sistema, i ficar la mà en la caixa i posar-los en la faixa, deu de ser comportament que tenen tots en la ment donat que a tots els encaixa. I mentre fan les furgades als diners de nostra gent, al poble li estan fotent un grapat de retallades. Són com sonores galtades, i al mateix temps van pujant els imposts que estan cobrant. Per a mantindre el nivell, del seu propi desgavell, a la gent estan sagnant. Com per a dur esta vida en el dimoni han pactat, tot açò serà cobrat en arribar la solsida. Quan aplegue la partida a les flames de l’infern, cremant-se en el foc entern, pagaran les rescolades i ses indecents fartades l’opositor i el govern.

IGUALTAT I FEMINISME A VOLTES HI HA UN ABISME L’igualtat és objectiu que totes i tots volem i sinó tirem al fem al qual no vulga igualtat. No hi ha sexe diferent a l’hora de fer treball en açò d’anar al tall és precís la paritat.

En tot cas, fora de bromes a on no caben discussions és en eixes ocasions que apareix la violència. No puc tindre tolerància en el que no arrima el colze o no meneja ni el polze contra esta trista indecència.

O allò de canviar paraules per a fotre-li al poeta quan està tirant de veta per a trobar una rima. Tot per eixe greu masclisme que diuen que tant ofega i que els posa tanta pega per a arribar a la cima. Ara serà reu el riu, per tant el piu serà peu, així que per tot arreu el peu estarà amagat, no siga que es pose en ús eixe piu que ara és un peu i per caminar el seu l’acusen de patriarcat.

Entre tots podem fer saó en salvar la naturalea. Podem fer-ho des de la unió lluitant junts contra la brutea. D’eixe fem que no és este fer podem emparar la seua bellea.

............................. Des dels nostres casals oberts, podem junts fer festa i fer falla.

Altre tema ben distint és quan lo del feminisme es gira en un extremisme sense trellat ni raó. Perseguint fer una colla que demana destrellats deixant-nos prou espasmats per la seua petició. Com allò de les gallines i els galls mascles violadors que es presenten seductors tots en la cresta de punta. Però no poden tastar ni una ploma de femella perquè volen ser donzella fins a arribar a difunta.

.............................

Treballant en les comissions no alcem cap mur ni cap muralla. Per la cultura dins les falles, fem faena, plantem batalla.

............................. Fem tot per la nostra València. Fem-ho tot en ample somriure.

TAMBÉ DE FER ÉS FEM I HO FEM PERQUÈ SABEM

.............................

Salvem el nostre patrimoni, que de desfetes quede lliure. Fem-ho tot per la nostra terra. Fem d’açò una forma de viure.

Fem de fer és un temps verbal. També este fem es va a plantar. És més que un verb, també és consigna, és veu que s’alça en animar. Una veu en crit colectiu. Un crit que es diu per a alenar.

............................. Aixina tots fem societat, si entre totes prenem consciència. Fem entre tots la milloria d’acabar tota violència. Entre totes fem per créixer si tots protegim l’inocència.

Daniel Barea Ortiz: natural de Port de Sagunt, amb més de 20 anys de treball a les seues esquenes com a artista faller, ha treballat des de la localitat de Sagunt, i Port de Sagunt. És conegut tant per les seues falles infantils, com en les grans, a on cada any el taller, està acostumat a fer un bon grapat de ambdues amb bons resultats tant a València ciutat com a la Junta Central Fallera de Sagunt. Ha anat evolucionant en l’acabat de les seues falles, en les quals actualment destaquen per la seua estètica moderna i elegant. Li encanta estudiar la pintura al detall, perquè les peces lluïsquen en el carrer una vegada plantades. Fa set anys, donà el salt, amb gran èxit també a les fogueres d’Alacant, amb primers premis i premis de millors ninots de secció.

163

164 Fem * Fum

.....................................

2020in-

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

Fum

*Falla fantil ..................................... #ninoinfexpobernini20

A.C.

PER

............................. lema

Fum

Jose FUSTER artista ........................... i GARCÍA

165

EL Fum ÉS PER A LA FALLA El que AL DEPORT, LA MEDALLA

Abans del suro, eren cartó i es pintaven de gaidó en pinzells artesanals. Per contra ajuda als artistes a fer falles estilistes més modernes i actuals.

Després del foc abrasit, vola el fum en un bufit mentre es gela la cendra. Eixe fum és el senyal que s’espera en el casal per a obrir la nova agenda.

Com diuen que contamina este fum, que és cosa fina, s’alça molta polseguera. Alguns volen fer la falla ajuntant garbells de palla de l’arròs de l’Albufera.

I en Sant Josep el fum es barreja en el perfum de València en primavera, marcant que arriba el final i, al mateix temps, és l’ullal, de nova tanda festera,

Però si en el camp es crema, també genera problema quan arriba el temps de sega, la foscor de la seua estampa, per tot arreu també escampa, i tota l’Horta empudega.

Este fum que a la fallera li provoca la plorera, perquè s’acaba el seu any, senyala a la comissió que ha de passar a l’acció anhelant un nou afany.

De manera que així estem. Marejats pel fum duguem, d’ençà que vérem l’esbós. Esperem que el vers escrit quede ben arredonit i el fum no el faça boirós.

FUSTER 166 i GARCÍA

EL Fum DE LA MASCLETÀ I MÉS Fum DE DESPERTÀ Em dona por el soroll que es forma en la mascletà, així com també l’embroll d’anar a la despertà.

............................ lema

Jose

............................................ artista

secció

El fum ara s’ha ennegrit, fa pudor a refregit quan el foc ho crema tot, perquè ja no s’usa el fang sinó el mollet suro blanc, per a fer cada ninot.

Mes com era obligació per ser fallera major, abans de la devoció cal que complira en valor. De matí jo m’amagava dels brunyits de l’esclafit, i quan la nit arribava jo fugia del bollit.

Fum

Fem * Fum

Tot era tirar masclets xinos i fonts de llum, llançar un munt de coets que omplia tot de fum. Els nervis se’m posaven crispats per damunt del cap. pels esglais que em donaven I que ningú com jo sap. Però a força de costum, o per el intens de l’olor, em va agradant el perfum que acabà guanyant-me el cor. No és que tots estos esclats em passaren a agradar, és que a base d’envolats vaig poder-me acostumar. Ara vaig en la mistera, i en la metxa en la butxaca encenc alguna foguera, petardets a la carrera, sense que faça molt l’haca. Mentre va la despertà, com que no m’agrada massa, prepare ben amagà una gran xocolatà, i els bunyols de carabassa,

QUATRE RAONS PER A SALVAR LA TERRA I LLEVAR-NOS EIXE Fum DE LA GUERRA Quatre potes té una taula també el gat que maula que monte tanta guerra, i quatre potes tenim, per a salvar del tarquim, a la nostra volguda terra. Quatre idees per a salvar, per a posar-se a treballar per nostre estimat planeta, que ausades necessita, gent que faça collita, per a salvar la terreta. La primera pota a posar serà no malbaratar els recursos que tenim, ja s’esgoten al remat, si no està be utilitzat el producte que obtenim. Altra pota a ficar és el no embrutar per una mala educació, sempre resulta molt lleig tindre tot com un torneig de major contaminació. La tercera pota a contar és posar-se a reciclar tots els materials que usem. Açò hem de pegar-li canya per a no fer una muntanya massa gran en el fem. I la pota que fa el remat és amar la diversitat de la nostra naturalea, per a poder preservar, i al mateix temps admirar, la seua enorme bellea.

1ª

.............................

PRIMERA RAÓ: NO MALBARATAR Els recursos són escassos en el món en què vivim, per això gastar a cabassos són uns grans romanços que en raó no permitim. El petroli no és etern, t’ho has de ficar en el cap, i escriure’t en el quadern, que resulta més modern per a la gent que sap. L’aigua va i s’evapora cada volta que la usem i gastant en la llavadora o dins de l’arruixadora tota feta un fum, perdem. Per a poder fer paper molts arbres s’han de tallar. Per això pensa primer, abans d’escriure llauger, les fulles que has de gastar. També de l’arbre traem la fusta per a fer mobles. Més de la que necessitem. Si els arbres balafiem no nós fa ser més nobles, Tots els recursos naturals tenen una limitació, no són simplement regals que nós deixen en Nadals per a la seua fundició. Hem de saber conrear els recursos que tenim per a no malbaratar. Els fruits que pot lliurar la terra que posseïm. És la millor herència que podem conservar mostra de tindre ciència i una bona consciència que tenim per a actu

167

2ª.............................

SEGONA RAÓ: NO EMBRUTAR Embrutar no està de moda si ho fas quede molt mal de veres que està fatal tirar papers pel carrer. Papers o altres coses. Perquè siga el que siga no és per a res cosa amiga ni queda gens falaguer

Encara que siga un treball cal que tinguem conscienciació i posar-nos tots al tall en una bona organització Així d’esta manera el fem es pot reciclar, i sense gastar a la lleugera el tornem a utilitzar.

3ª .............................

TERCERA RAÓ: RECICLAR Reciclar no està de més al contrari, és principal, per a posar la terra al revés perque així se troba mal. És la manera més bona de curar el nostre planeta, i podem cada persona tirar tots una maneta.

Per això és important tot açò del reciclatge no és un capritx volant ni només per l’imatge. Sinó per a viure millor, nostra terra sostindre, i en un poquet d’amor el medi ambient mantindre. I com la falla major parla tota d’este fem cal que açò els expliquem, de la manera millor.

Podem usar els contenidors que pel carrer trobem, per a fer de classificadors segons siga la classe de fem.

168

4ª .............................

QUARTA RAÓ: AMAR LA DIVERSITAT La naturalea és diversa i molt prompte això es versa en este o altre llibret. Més difícil és saber, com açò hem de poder, que ho sàpia cada xiquet. Escampar la realitat en esta diversitat és una tasca de tots. I estimar els animals en ses races naturals (fins i tot els borinots) També voler a les plantes, que de mirar-les t’encantes, és un deure dels éssers humans. Hem de fer junts esta ofrena. Posar-nos en la faena i fer-ho sense descans.

Tirem el vidre per un costat el plàstic en altre diferent. El paper posem per separat i el cartó al mateix moment. El fem orgànic en el seu quedant d’esta manera dividit, perquè així, per el que es veu, li poden traure profit. Fem * Fum

DE PER QUE EL LLIBRET S’EXPLICA USANT UN VERS QUE REPICA En un principi és la falla un conjunt de trastos vells que demana la xicalla fent pel barri la rondalla per a cremar-los tots ells Però algú que era graciós en un moment va pensar que seria molt curiós posar un ninot ociós per a algú criticar. Molt va agradar la invenció. Resultant que l’any següent va contar en l’adhesió de més d’una comissió, que va plantar monument. Com els ninots que plantaren donaren tant de content, alguns també s’inventaren uns versos que redactaren per a rialla de la gent.

Jose Fuster García, nascut en el si d’una família fallera és Graduat en Comunicació Audiovisual i ha realitzat un Màster en Animació. Ha crescut visitant els seus ídols, visitant tallers d’artistes fallers, fins a convertir-se en un d’ells. Després de més de 10 anys fent guions de falles, i realitzant maquetes de falles per a la seua comissió fallera Sant Vicent Ampar Iturbi, aconseguint nombrosos primers premis en el concurs de Junta Central Fallera ha col·laborat activament en el taller de Pepo Jarauta. L’any 2018, donà el salt en solitari i va fer el seu debut en les falles infantils de València, amb 5 falles i una foguera a Alacant. Amb un estil simpàtic i dinàmic, en el qual destaca un aire fresc, l’enginy i gràcia i el risc són característiques de les seues obres.

Els pegaven en la falla per a poder-los llegir, i donaven molta tralla a majors i jovenalla. Ningú es podia avorrir. Un home xamarrusquejar que era versador molt fi d’estos versos del tinter, el primer llibret va fer. Va ser Bernat i Baldoví. Varen fer un bon grapat de llibrets d’explicació, mes fins que algun penjat va premiar-los en jurat, no agarraren tradició. D’això fa més de cent anys que concursen els llibrets. Sempre hi ha alguns desenganys que donen pas a alguns planys per no premiar els versets. Però el més important és que gràcies al concurs llibrets s’estan imprentant. En valencià redactant com es varen fer els Furs

Esta és l’explicació de fer en vers el llibret i segons la inspiració tindre més acceptació per a fer-se en un palet. Però a banda d’algun premi el llibret és un resum de tot un any, en apremi, i com diu el vers bohemi: El restant després del fum.

169

.....................................

comissió ...president *

*de.. infantil

Berni

*Fallera

170

RECIO i HERNÁNDEZ .............................

inMajor fantil Ixent

Daniel Falcó i García

TRESORERA: Noelia Botella i Tomás COMPTADORA: Adrián Álvarez i Gimeno DELEGAT 1er: José Vte Sánchez i Rozalén DELEGADA 2ona: Paz Ndong i Fernández

VICEPRESIDENTA 1era: Elena Machancoses i Sánchez VICEPRESIDENTA 2ona: Rebeca Mascarós i Sebastián SECRETÀRIA: Itziar Carrasco i Via

Nayara Acebedo i Jiménez Leo Acebedo i Jiménez Adrián Álvarez i Gimeno Amparo Álvarez i Navío Laura Álvarez i Álvarez Jaime Antón i López Celia Aparicio i Dols Paula Aparicio i Dols Tania Aucejo i Bordes Esther Barberán i Ureña Sofía Bauset Ii Álvarez Marc Belda i Cardaba Lucas Bell i Villanueva Noelia Botella i Tomás Blanca Bravo i Vázquez Josep Bruixola i Álvarez Laia Bruixola i Álvarez Érika Bueno i Cuadros Francisco Calero i Vázquez Dani Campos i López Marc Campos i López Nora Carné i Sanchís Marc Carrasco i Palamar Itziar Carrasco i Via Hugo Carretero i Machancoses Carla Carrion i Bea Cento Carrion i Bea

infantil

Sabina

Héctor Castaño i Rufián Lucía Climent i Villanueva Nacho Comesaña i García Paula de la Fuente i Rubio Sara de la Fuente i Rubio Sofía De Luca i Romero Ainoa Díaz i Clemente Daniel Díaz i Clemente Daniela Estellés i Plaza Sergio Estellés i Plaza Álvaro Ferrandis i García Paula Ferreres i Palomo Irene García i Ramirez Daniel García i Esclapés Claudia García i Moreno Álvaro García i Ramiro Carol Garrigós i Barberá Lucia Gastón i Pardo Maya Iona Ghimici Layla Gomera i Guijarro Eva Guerola i Torrubiano Adrián Hernández i Soria Jana Jiménez i Delgado Marc Jiménez i Delgado Noa Lozano i Linuesa Alejandra Lull i Mendoza Elena Machancoses i Sánchez

Rafael Machancoses i Sánchez Darío Macián i Hernández Diego Macián i Hernández Mateo Macián i Hernández Aitana Maroto i Machancoses David Martínez i Falcó Alejandra Mascarós i Sebastián Blanca Mascarós i Sebastián Rebeca Mascarós i Sebastián Naia Membrilla i Martínez Xavi Merino i Alfaro Unai Montejano i Torres Adrián Monterde i Chiachio Gabriel Monterde i Chiachio Nerea Monterde i Chiachio Carla Morrió i Fernández Nacho Morrió i Fernández Carlos Mota i Climent Noelia Mota i Climent Alejandro Muñoz i Asunción Bárbara Muñoz i Asunción Paz Ndong i Fernández Alejandro Muñoz i Asunción Adrián Novalvos i Sanz Nerea Novalvos i Sanz Arantxa Olaya i Martínez Didac Olaya i Martínez Fem * Fum

Enzo Olaya i Martínez Ari Ortiz i Díaz Coral Perez i Cosma Leyre Pérez i Pertusa Nicolás Pertusa i Caballero Olga Pertusa i Caballero Noah Ponce i Fernández Erica Recio i Hernández Laia Rodríguez i Ochando Aitana Rufián i Pla Daniela Rufián i Pla Alejandro Salvador i Ramiro José Vicente Sánchez i Rozalén Jairo Serrano i Berzosa Alba Serrano i Duarte Ángel Serrano i Duarte Guille Soler i Araujo Olga Tena i Aparicio Clara Tornero i Andreu Lucía Tornero i Andreu Aroa Torres i Iraola Daniela Torres i Méndez Lucía Vicent i Belenguer Paula Vicent i Belenguer Jorge Santiago Villamón i Esclapés Mar Villanueva i Barberá

A.C.

Carla

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

Ari

MORRIÓ i FERNÁNDEZ .............................

ORTIZ i DÍAZ .............................

27 / 8 / 2019

10 / 9 / 2019

.....................................

nouvingudes

noubinguts exercici 2019/2020

APARICIO i DOLS .............................

.....................................

Celia

14 / 3 / 2019

Arantxa

OLAYA i MARTÍNEZ .............................

28 / 9 / 2019

............................. Naia

MEMBRILLA i MARTÍNEZ

18 / 12 / 2019 63 - *xiquetes, formen la comissio femenina ifantil

46 - *homes composen la comissio masculin infantil 109 - *xiquetes i xiquets en total

171

.....................................

recompenses BUNYOL D’OR

amb fulles de llorer

Nati Belmar i Sánchez Raquel Bordes i Castillo Teresa García i Reig Manuel Gil i Álvaro María Giménez i Asensio Pepa González i Frías Carlos Olaya i Pérez Mónica Palomo i Martínez Sandra Rufián i Borredá

BUNYOL D’OR Reyes Checa i Carretero Ana Mª Climent i Borrás Silvia Falcó i Marquez Sara González i Ochando Paula Martínez i Gutiérrez Luis Mota i Ferrer Enrique V. Pertusa i Cortés Nuria Sánchez i Calvete BUNYOL D’ARGENT Alberto Gaspar i Villalba Rebeca Chiachio i López Víctor Climent i Villanueva Clarisa Cosma Fernando Díaz i Aparicio Mara Falco i Miñana Mari Luz Gómez i Vendriel Jesús González iFernández Elena Macián i Campos Elena Marín i Sarasua Mª Carmen Martín i García José Martínez i Álvaro

172

Berni

infantils

DISTINTIU D’OR Lucía Gastón i Pardo Marc Jiménez i Delgado Diego Macián i Hernández Carlos Mota i Climent Aitana Rufián i Plá Mar Villanueva i Barberá

Héctor Martínez i Cortés Carlos Méndez i Andreu David Monterde i Igual Esther Pau i Ramos Luis Pérez i Prieto Marta Pertusa i Navarro Patricia Sola i García Jessica Suay i Priego

Nous Components

COMISSIÓ MAJOR 2020 Rosa Arbona i Garrigues Patricia Asunción i Rodríguez Laura Barber i García I. Chunai Checa i Ortiz Manuel Falcó i Roig Alba Ferreres i Palomo María García i Lozano Amparo Hernández i Soria Iván Izquierdo i García Pascual López i Serrano Mayte Mañez i García Sheila Martínez i Cortés Carlos Miguel i Reig Julián Membrilla i Méndez Mª Dolores Miñana i Castellano Raúl Mondaray i Fernández Andrea Paricio i Ramiro David Pertusa i Inserte Juan Francisco Ponce i García Pilar Romero i Marí Amparo Rubio i Collado Chema Sánchez i Fernández Lucía Sánchez i Valero Silvia Soriano i Mazarío Celia Tena i Vázquez de Agredos

DISTINTIU D’ARGENT Paula Aparicio i Dols Encarni Bancalero i Fas Sergio Estellés i Plaza Eva Guerola i Torrubiano Mateo Macián i Hernández Alejandra Mascarós i Sebastián Blanca Mascarós i Sebastián Noah Ponce i Fernández Daniela Rufián i Plá

infantils

*de..

Fem * Fum

gent amiga laBerni *de..

Penya Valencianista La Berni Grup de danses “La Berni” Gloria Bellver i González Antonio Argudo i González Amadeo Capilla i Pradas Mercedes Capilla i Pradas Armando Carrasco i Ruiz Antonieta Garcés i de García Vicente Gregori i Aznar José Miguel Machancoses i Vázquez Catalina Moyano i Valiente María Villarroya i Costa BUNYOL D’OR AMB FULLES DE LLORER I BRILLANTS

Nous Components

COMISSIÓ INF. 2020

Laura Álvarez i Álvarez Celia Aparicio i Dols Paula de la Fuente Rubio Sara de la Fuente Rubio Maya Iona Ghimici Layla Gomera i Guijarro Noa Lozano i Linuesa Alejandra Lull i Mendoza Naia Membrilla i Martínez Carla Morrió i Fernández Alejandro Muñoz i Asunción Bárbara Muñoz i Asunción Arantxa Olaya i Martínez Ari Ortiz i Díaz Nicolás Pertusa i Caballero Olga Pertusa i Caballero Olga Tena i Aparicio

............................. Amparo

CORTÉS i LÓPEZ 1. Dona lluitadora, sacrificadora pels seus i una súper mamà. 2. Fallera de tota la vida, amant de la seua festa i devota de la seua mareta 3. Dona, filla, germana, tia i mare que protegix, defén i motiva amb molta força, com el seu caràcter la identifica.

A.C.

............................. a

M Isabel

PALOMO i MIRALLES

Fallera des de xicoteta, participant en “play backs”. Has sabut inculcar a les teues filles i a un “vila-realenc” l’amor per aquestes festes.

............................. a

M Carmen

BETORET i CATALÀ

L’hem vista créixer, aquella xiqueta inquieta i molt vivaç, que no es perdia cap acte faller. De les quals cridava “Ximo volem chiclets”. Gran fallera, gran amiga i gran persona, és avui dia una figura molt volguda en la nostra família fallera. La nostra Beto!. Bunyol d’Or amb fulles de llorer i brillants per a Mari Carmen Betoret.

............................. Sergio

ESTELLÉS i ROYO

Des de molt xicotet mostrava els seus dots artístics fent “play-backs” en la falla amb els seus mítics assajos en la perruqueria amb les seues ties Pili i Montse. Seguit dels grans partits de futbol amb l’equip de la Berni (grans anècdotes). Gran faller, amic, fill i ara com a pare inculcant els valors fallers a “Sergiete” i a Daniela. En fi, un gran tipus!

............................. Noelia

RAMÍREZ i GÓMEZ

Fallera des de la infància, sempre ha viscut la setmana fallera al límit. Va disfrutar com la que més, el any en el que la sea neboda va ser Fallera Major Infantil al 2014. Sempre disposta a ajudar en el que se li demane. A la falla també té una altra familia fallera, enguany es troba de nou lligada a la Infantils i acompanya al nostre President en la vicepresidència d’Infantils.

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

............................. , M. Jose

ROYO i CATALÀ

María José és la major d’una gran família fallera,que des de fa anys pertanyen a aquesta comissió. Durant aquests anys ha sabut transmetre l’amor per les falles a la seua família i especialment als seus fills, José i Sergio. Rep aquesta recompensa amb molta il·lusió.

............................. Rosa

CASTILLO i CABRERA

Coneix la falla des dels seus inicis ja que la va veure nàixer, l’única fundadora que seguix en actiu. Fallera a més no poder, participativa en tot el que se li sol·licita. Ha sigut la primera per als moments de diversió i per a vestir-se de fallera. Ha ensenyat als seus el món faller i la gran devoció que té per ell. És un immens plaer, per a tots nosaltres, poder continuar comptant amb tu com en la nostra comissió.

173

.....................................

2019 unes falles...

*DiFferents...

R 174

esumeix les falles del 2019”, així és el mandat per a la fulla de les fotos. I en intentar-ho supose que el record d’unes falles és una cosa personal, perquè cadascun i una tenim les nostres vivències, coses que no oblidarem. Però com sóc jo l’encarregada, haureu d’afegir als que us compte els vostres propis

A.C.

records per a completar la història. Segur seran bons records. Per a mi és obligatori el primer dir que les falles del 2019 van ser les de Raquel, Xavi, Nacho i Sabina. Quatre representants que ho van donar tot, que van viure i van gaudir del seu any, que ens van contagiar la seua il·lusió, i que ens van fer sentir orgull de com van portar el nom de La Berni pertot arreu i de com de entregats i feliços van passar la seua setmana fallera. Van ser les falles en les que guanyàrem un històric segon premi de llibret a la promoció i ús del valencià (que mereix capítol a part) i vam fer una nit de la plantà diferent, perquè quan ens posem ens agrada fer les coses en gran, així que van treballar dur perquè la falla estiguera “plantada” a l’hora prevista faltant un parell de ninots que van posar Xavi i Raquel. Vam tindre veus en off, xicotet castell i fins i després per a celebrar-ho, tots I totes ens posàrem a ballar. Començàrem les falles com es mereixen. També, com ens agrada embolicarnos i superar-nos creàrem un meravellós trencadís circular, amb l’inclinació perfecta, amb llumenetes de colors, per a la falla infantil perquè, si no tenim treball, ens agrada inventar-ho. Un gran equip el que el va crear i ho va fer realitat. Fem * Fum

Vam rebre la visita d’alts càrrecs com el President de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, Sandra Gómez o l’alcalde de la ciutat, Joan Ribó i un bon grapat de concejals. Però clar, sent jo qui escriu aquesta història cap visita tan especial com veure aparéixer el dia de la cremá a #peremipere pel carrer. Esta visita sí que va ser un impacte, una sorpresa i una prova d’amor vertader. No afegiré res més perquè ja coneixeu la història. Mil milions de gràcies a Pere pel súper detall. Vam fer el que millor sabem, gaudir-les. Anàrem de cercavila, vam recollir premis, gaudírem de mascletaes i de la nostra despertá de tró de baci, com no, portàrem el nostre ram a la Verge. Vam creuar tantes vegades el pont que vam perdre el compte. I, com no, ens disfressarem, vam menjar i vam beure, ballàrem tot el que vam poder, compartírem bons moments, vam fer pinya, ens vam enfadar i ens vam cansar, vam riure i ploràrem, vam fregir els nostres tiquets i vam ser feliços amb el nostre caloret, “cervecita i navajuelas” en mà. Les dues coses (la tradició i la festa) no són incompatibles i cal pensar que ser faller/a és gaudir d’una revetla amb la teua gent, però encara més vestirte per a la cercavila. És preguntar quants sopars o tiquets de cubatas et donaran, però també en què pots ajudar. És conservar tradicions

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

i també acceptar innovacions. És donar la volteta a la falla gran i a la infantil, (amb el got reutilitzablei el llibret i també anar disfressat a la discomóvil. Son menjars, berenars i sopars i tambè el treball. És compartir, ser solidari, la germanor i el respecte. No oblidem mai el que som en realitat, una falla. Una comissió fallera que conjuminant i equilibrant tradició, cultura i festa, TOTS JUNTS FEM FALLA. I això és l’important. (enguany molt promte os adonareu que lo del Fem és més important que altres anys. I com no, recordar que molta gent va treballar perquè durant aqueixes falles 336 persones tingueren de tot. O almenys per a intentar-ho. Gràcies al grup d’infantils (Luis al capdavant) i a la gent de festejos (en aquest cas Laura) que van estar al peu de canó i gràcies especials a Mario i Tito que es van multiplicar, que van aguantar mil i una pregunta, que no van tindre temps lliure ni descans, pendents de tot i que van acabar esgotats. Les ganes de cremar-la es van multiplicar en ells segur. Gràcies a qui, durant tot l’any o en eixes falles van treballar, gràcies a qui va tirar una mà o a qui va preguntar en què podia ajudar

175

Berni

176 Fem * Fum

.....................................

A.C.

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

2020 unes

falles a on...

er descomptat acabarem amb FEM i FUM, i com mana la tradició, cremant el que durant un any va ser el nostre projecte i objectiu. I obrim les portes a les falles del 2020, esperant atresorar més bons records i tornar a sentir la mateixa emoció. Viure-les a fons, no us perdeu res i fer per a arribar a tot, encara que us semble impossible. Passen en un sospir i després només queda la galeria fotogràfica. Anem amb totes les ganes del món a viure les falles 2020!

177

Berni

178 Fem * Fum

A.C.

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

179

Berni

180 Fem * Fum

A.C.

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

181

182 Fem * Fum

A.C.

preselecció .....................................

la preciosa Sabina va tirar a caminar per l’estora gris de la Font de Sant Lluís. Una il·lusió, un somni, el teu i el de tota una comissió que et va acompanyar en el camí, allà vam estar amb tu amb pancartes, llumenetes i crits d’ànim, perquè et sentires abrigada, tota la comissió estava amb el número dotze. Darrere deixaves unes experiència per a tota la vida, a on has pogut conviure amb la actual Fallera Majora Infantil de València, i que sempre estarà en el teu record.

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

*2019...

SABINA

Sabina, la nostra Fallera Major Infantil 2019 desfilava, elegant, bonica, amb la seua dolçor natural, el seu punt de timidesa i el seu somriure permanent. Pots estar tranquil·la perquè, estem segurs, ho vas donar tot per a aconseguir-ho i, encara que el somni al final no es va complir, pots sentir-te orgullosa del bé que ho vas fer, de les ganes i il·lusió que li vas posar. Queda’t amb l’experiència, amb el moments divertits, amb les noves amigues i amb el viscut. I queda’t que la teua comissió està orgullosa de com la vas representar fins a l’últim moment. Enhorabona dolça Sabina!

183

.....................................

premis berni XiX Edicio

Els premiat d’aquesta edició han sigut: Flor d’Aigua, per la seua trajectòria en el món de l’argenteria i la joieria, coincidint amb la celebració del seu centenari. Marina Puche i Faubel, per la seua gran aportació al món de l’art, i en concret al de la il·lustració i els monuments fallers. Fermin Pardo i Pardo, per la seua extensa trajectòria d’estudis de la cultura tradicional i el seu treball de recopilació de folklore per tot el territori valencià.

l passat dissabte 5 d’octubre la comissió Marqués de Montortal Berní i Català es va vestir de gala.

184

L’ocasió ho mereixia, un any més es va celebrar la gala d’entrega dels Premis Berni que des de 2001 otorga la nostra comissió amb l’objectiu de rendir homenatge a aquelles persones o institucions que per la seua vocació, professió o afició ressalten, mantenen o difonen la cultura o les tradicions valencianes en aquesta dinovena edició.

Falla Na Jordana, per la gran labor cultural que realitzen, i especialment per l’organització del Tirant de lletra. Marina Civera i Moreno, FMV2019 per la dedicació durant tot un any a representar als valencians i fallers. Cada paraula d’agraïment que ens van dedicar des de la Falla Na Jordana, Fermín Pardo, Flor d’Aigua i Marina Puche, va aconseguir emocionar tots els allí presents, ens varen recordar el motiu principal pel qual la Berni atorga aquest reconeixement i posant en valor el treball de tota la comissió a l’hora de dur un acte així Fem * Fum

endavant, convertint-se d’aquesta forma en un mutu agraïment. També cal nomenar a la última guardonada Marina Civera i Moreno Fallera Major de València 2019 que no va poder assistir a l’acte, però ens va visitar a la Setmana Cultural per tal de replegar el seu guardó. Com a particularitat cal destacar que aquest any la nostra comissió s’ha tornat a reunir al lloc on van naixer, el nostre casal, després del lliurament dels guardons vam tenir un sopar de còctel al amb tots els premiats, mitjans i fallers que van voler acompanyar-nos. L’acte el va presentar Nuria Llopis Borrego. Des de la delegació encarregada dels Premis Berni només podem agrair a tots els que d’una manera o altra vàreu formar part d’un acte així,i sobretot gràcies als col·laboradors que any rere any ens ajuden perquè puguem portar avant aquests premis. Vos esperem a la XX edició!

PREMIS BERNI X

Edicio

185

.....................................

programa *de.. festejos

Berni

Febrer ............................. dissabte 22F

dilluns a divendres 2M-6M

20:00h Fem Festa... “La Crida Party”, tardeig, sopar i sorpreses.

20:00h Ja podem arreplegar els tickets per a la Setmana Fallera, el llibret, gots, i les banderes. Llistats per a les paelles, per als llocs en falles i per al grup de treball per a Falles.

diumenge 23F

dissabte 29F

.............................

11:00h Fem Gimcana 4.0. dels nostres bernians i bernianes, aquest any per equips. 14:00h Arrós en fesols i naps per als majors, per als infantils paella. 17:00h Presentació del nostre llibret 2020. Fem * Fu m

10:30h Fem Replegà pels comerços de la nostra demarció i cant de l´estoreta de la Berni. 21:30h Fem Sopar amb la “Gent Amiga de la Berni” 23:30h Fi de fiesta amb DJ.

Marc, ............................. diumenge 1M 14:00h Menjar a escot, cal apuntar-se per una millor organització de les cadires. 17:30h Concentració per anar a la Crida a les Torres de Serrans. (anirem a peu amb xaranga). 20:00h Crida a les meravelloses Torres de Serrans.

dissabte 7M 10:00h Esmorçar i parc infantil. 18:00h Berenar infantil Oferit per Ángela i Daniel. 18:30h Entrega de recompenses infantils. 19:30h Junta General Infantil. 21:30h Sopar d’aixelleta. 23:00h Entrega de recompenses majors.

diumenge 8M 14:00h Paelles al carrer, (patrocinat per Dacsa), apunta’t al casal.

186 Fem * Fum

divendres 13M 21:30h Sopar de cabasset.

dissabte 14M 18:00h Berenar per als xiquets i xiquetes oferit per la nostra falla. 18:30h Replegà del Nostre Ninot Infantil en Sant Miquel dels Reis, (anirem a peu amb xaranga). 21:30h Sopar de la plantà infantil oferida per Daniel i Ángela. 22:30h Sopar d’aixelleta per a la Comissió Major. 23:30h Espectacle pirotècnic, a càrrec de la pirotència V. Zarzoso previ al acte de la plantà infantil, i oferit pels nostres representants infantils Ángela i Daniel. 23:35h Orquestra SCREAM, comencem les falles amb molta forta, tos a cridar amb ells.

A.C.

08:00h Plantà falla infantil. 09:00h Desdejuni oferit per Daniel, Ángela i Saray. 11:00h Dibuixa la teua falla i visita de les falles veïnes. 18:30h Replegà del Nostre Ninot Major en Sant Miquel dels Reis, (anirem a peu amb xaranga). 21:30h Gran Sopar de la plantà (llonganises per als infantils i torrà per als majors) 00:00h Mascletà nocturna, pirotència caballer fx /albà de les falles / plantà de la nostra Falla Gran i espectacle de la plantà amb l’entrega dels nostres premis ”Verni amb V” d’enguany.

dilluns 16M 10:00h Esmorzar a escot, agarra forçes per a donar la volteta a la falla, el dia 20 ja no podràs. 12:00h Cercavila per la nostra demarcació. 13:00h Recepció dels col·laboradors i col·laboradores 2020. 16:00h Replegà del premi Infantil a l’Ajuntament de València, en su defecte cervavila per la nostra demarcació.

21:30h Sopar Infantil de la plantà “hot-dogs” per als infantils i pollastre amb conill i alls per a la comissió major). 00:00h Festa de disfresses per a la gent adulta, amenitzada per la Discomòbil Zafari Party composta animadors que interactuen amb el públic.

dimarts 17M 10:00h Replegà del premi Major a l’Ajuntament de València, en su defecte cercavila per la nostra demarcació. 18:00h Berenar Infantil oferit per la Farmàcia Esperanza Serna Montero (carrer d’Alcanyís, 33). 18:30h Cercavila de disfresses infantils amb carrossa, cada infantil pot invitar a un amic o amiga no faller. 21:30h Sopar Infantil (McDonald’s per als infantils i llom amb samfaina per als majors). 00:00h Orquestra La Pasarela, no pots faltar a l’ultima orquestra de falles.

dimecres 18M 10:00h Esmorzar a escot. 12:00h Cercavila per la nostra demarcació. 14:00h Mascletà, a càrrec de la pirotència caballer fx. 19:30h Concentració per anar a l’ofrena (està previst desfilar pel carrer de la Pau a partir de les 21:30h). 00:00h Torrà Fest amb DJ en directe.

19:00h Animació infantil per amenitzar els moments previs a la cremà al nostre grup infantil. 21:30h Sopar de la cremà infantil (pizzes). 22:00h Cremà de nostra falla infantil, direm adéu al nostre venedor de fum. 22:30h Sopar de germanor per als majors. 00:00h Cremà de nostra falla gran, quan els bombers vinguem donàrem pas a la cremà de...Fem. En el moment que les falles es convertisquen “realment” en fem i comencen a ser part del nostre record, brindarem pel bé que ho hem passat i com no per les falles de La Berni del 2021.

divendres 20M

dijous 19M 07:30h Despertà amb tró de bac. 08:00h Desdejuni oferit per Saray, Ángela i Daniel. 11:00h Cercavila i misa en honor a Sant Josep en l’esglesia Sant Donís. 12:00h Ofrena a Maria Auxiliadora amb les falles veïnes del barri. 14:30h Mascletà, a càrrec de la pirotència caballer fx. 18:00h Xocolatà oferida per Ángela. Daniel i Saray.

.............................

diumenge 15M

Falla Marqués de Montortal Berní i Català

21:30h Sopar de cabasset.

Abril .............................

divendres 3A 21:30h Sopar de cabasset. 23:30h Junta tancament d’exercici.

187

188 Fem * Fum

190 Fem * Fum

191

192 Fem * Fum

193

194 Fem * Fum

195

196 Fem * Fum

197

198 Fem * Fum

199

200 Fem * Fum

201

202 Fem * Fum

203

204 Fem * Fum

205

206 Fem * Fum

207

208 Fem * Fum

209

210 Fem * Fum

211

212 Fem * Fum

213

214 Fem * Fum

215

216 Fem * Fum

217

218 Fem * Fum

219

220 Fem * Fum