FPSR23

falles 2023

Edita: A.C. Falla Parc Sant Roc

Adreça: Ausiàs March, 15 -b

Redacció: Delegació de llibret

Disseny i maquetació: Gráficas Vapa, s.l.

Portada: Nacho Valls Pérez

Artista Faller Gran: Arturo Vallés

Artista Fallera Infantil: Manolo Rubio

Banda de Música: Xaranga El Marejat

Pirotècnic: Pirotecnia Zarzoso

Imprimix: Gráficas Vapa, s.l.

Depòsit legal: V-1037-2011

Col·laboradors:

Andrés Valero

Dani Miquel

Inma Micó

José Ureña

Jazzwoman

Daniela González

Juan Salvador Celda

Vicente Lucena

Víctor Primo

Carlos Campillo

Shamira Rubert

Jose A. Soria

Mónica Grau

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.

L’AC Falla Parc Sant Roc de Silla no es fa responsable ni comparteix necessàriament les opinions dels seus col·laboradors.

Parla la portada

Oficialment ens referim a la música com a l’art de combinar els sons d’acord amb les lleis de la melodia, l’harmonia i el ritme. Però, parlar de música al nostre territori és parlar de cultura popular, de defensa per la llengua, de divulgació, de festes, d’un concepte que està lligat al caràcter valencià d’una manera molt especial i fins i tot d’una manera de viure. No es pot separar la música de la nostra societat ni del nostre dia a dia.

Fem música per a celebrar, per a ballar, per mantindre vives les nostres tradicions, per a ensenyar a la resta que la nostra és una llengua única i per a sentir-nos unides i units a una terra que ha escrit la seua història en partitures interpretades per diverses civilitzacions. Una terra que utilitza la música com a punt d’unió entre pobles, entre generacions i sobretot que sap que sense ella el nostre present haguera sigut diferent. Emocionar, despertar inquietuds, crear un sentiment d’arrel, vertebrar un poble a tota una societat. Aquestes són algunes de les característiques que podem afirmar que desperta la música entre les valencianes i els valencians.

Als carrers, als conservatoris, a les cases, als centres educatius o fins i tot als hospitals s’utilitza la música per a despertar unes emocions que sense ella seria impossible que aparegueren. Unes emocions que es desperten amb les primeres notes d’una melodia que ens transporta a situacions que no es podrien viure d’una altra manera. Situacions que només es poden crear gràcies a la música.

Utilitzar la música per a educar, per a fer vore a les futures generacions el que volem ser, el que poden ser. Fer que la generació actual no oblide el passat, que sàpiga preservar instruments propis i un cant del que només es pot gaudir dins de les nostres fronteres, a les nostres places. Cant que ens canta, i conta, una manera de fer les coses que ens queden lluny però que no podem oblidar, que no deguem oblidar. Un tabal, una veu que ix al cel, una banda que plena el carrer d’alegria, una lletra que no guarda silenci, una dolçaina que ensenya, unes classes de música que creen amistats. Una música que defèn, que conquereix i que lluita. Una música que ens emociona.

Ser músic no és tindre un títol, un paper signat, és transmetre emocions, crear emocions. Saber que eres part fonamental d’una societat que no sap, ni vol, viure sense música. Dormir al braç de ta mare amb una cançó de bressol, les primeres notes en dies de festa gran, desfilar amb ritme faller, ballar per celebrar, cantar a ple pulmó. Música de carrer, de conservatori, reglada, improvisada. Música que ens alegra els dies, músics que ho fan possible. Músics que fan més ric el nostre poble, que afegeixen valor a la nostra cultura.

Música que sona al vent, com les cares, com les mans. Cançons que mai s’acaben, que són espurnes que encenen la flama. Música que parla d’amor, d’amistat, de futur. Música i cançons que han col·laborat a crear una identitat pròpia, diferent. Perquè com diu la cançó: la música és la nostra sang, la nostra festa i la nostra tradició.

Benvolguda lectora, benvolgut lector, esperem que aquesta partitura en forma de llibret et servisca per a apropar-te, més si cap, a la nostra música.

“A les nits de l’alqueria, hi ha llaüts i guitarrons, pintant les penes d’alegria, amb cançons de mil colors”

Harmonia

8 Salutació del president

10 Junta Directiva

12 Comissió Masculina

14 Fallera Major 2023

16 Entrevista Fallera Major

22 Cort d’Honor

24 Explicació Falla Gran

38 Guardons JCF

39 Recompenses internes

40 Fallers d’Honor

Intensitat

44 Salutació del president infantil

46 Comissió Infantil

48 Fallera Major Infantil 2023

50 Entrevista Dafne i Ares

56 Explicació Falla Infantil

70 Guardons JCF

71 Recompenses Internes

72 La masereta se’n va al mercat

74 Sopa de lletres. Memory musical

75 La rondalla de les 4 estacions

Melodía

78 Història de la nostra música

100 Una terra de música

102 La música a SIlla. La Lírica i la Carxofa

120 Educació musical: un ventall per a les emocions

124 “La dolçaina em va ensenyar la cultura del poble valencià”

126 La música és un altaveu per a poder expresar-se

130 Els moros i cristians a Ontinyent i la seua música

136 Cant d’estil: la música d’un poble.

Estrofa

144 Rafael Gustavino: L’arquitecte faller

148 Les últimes falles de la república

152 Les falles: l’espill d’una comissió

154 Dimarts 10 de març

158 #Desplantà20

162 Només feia falta temps

166 Tot un any faller

Partitura

184∫ Programa de Festejos 2023

Harmonia

“Jo vinc d’un silenci

Que no és resignat, D’on comença l’horta

I acaba el secà, D’esforç i blafèmia

Perquè tot va mal: Qui perd els orígens

Perd identitat”

Jo vinc d’un silenci, Raimon

,

Un any més, i mitjançant el nostre llibret tinc l’oportunitat de dirigir-me a veïnes i veïns, amigues i amics, falleres i fallers, i a la resta de la gent, que d’una o altra forma tenen l’ocasió de llegir aquestes pàgines. Les pàgines d’un llibret des del qual aprofite, en primer lloc, per a donar l’enhorabona a l’equip que un any més torna a oferir-nos un gran treball en nom de la Falla Parc Sant Roc. Darrere d’aquest llibret hi han moltes hores de feina, el que ens porta a que el puguem disfrutar i sentir-nos orgullosos del treball realitzat.

A l’exercici 2000-2001 em vaig presentar per primera vegada com a President de la meua comissió, amb molta il·lusió, però sobretot amb la responsabilitat i l’obligació personal d’aportar el millor de mi en aquest càrrec, i així poder omplir de motivació a les falleres i fallers. La falla som cadascun dels fallers i falleres que la composem, i junts hem d’anar creixent.

Al 2007 vaig donar per finalitzada aquella etapa com a President amb la satisfacció de que vaig posar el màxim de mi al càrrec, i vaig poder comprovar que tot el que a l’inici ens vam proposar, ho vam aconseguir, i així transmetre a les noves generacions la passió per les falles.

L’any 2019 vaig assumir de nou la responsabilitat i el gran repte personal de tornar a ser el President de la Falla Parc Sant Roc, amb la mateixa il·lusió i responsabilitat, però amb un grapat d’experiència més a l’esquena.

I a les portes de les Falles del 2020, amb tot a punt per a disfrutar-les, l’arribada de la COVID ens va fer frenar en sec, impedint que poguérem dur a terme tot allò que tant de treball i esforç ens havia costat. Tots sabem pel que hem passat en aquests dos últims anys fins cremar aquelles Falles el Març passat.

Vull aprofitar aquestes línies per a donar les gràcies a Isabel, Sofia i Ximo, representants de les Falles 20202022, per estar al peu del canó. Vore les seues cares de satisfacció mentre miraven les falles ja plantades, serà algo que sempre guardaré al meu cor.

I ara, aquest 2023 es presenta sent sense cap dubte,

l’any faller per excel·lència per a la meua família. Compartir presidència amb la meua filla Marta, vore com s’ha convertit en la nostra Fallera Major i per fi, culminar el desig que els dos teníem, i així complir la promesa que li vaig fer quan era menuda: “L’any que sigues Fallera Major, el pare serà el teu President”. Promesa que he pogut complir gràcies a la confiança que la meua comissió m’ha depositat.

Vull agrair a les falleres i els fallers d’aquesta gran comissió tot l’esforç, treball i dedicació que han aportat a la falla per a no deixar-la caure en els moments més durs d’aquests últims anys, i així poder celebrar unes falles que de segur són inoblidables. Em sent molt orgullós de pertànyer a aquesta comissió.

Aquest exercici posaré punt i final a la meua presidència a la Falla Parc Sant Roc. M’agradaria que sabéreu que igual que a l’etapa anterior, en aquesta també he posat tot el que tenia al meu cor faller, i que he intentat sempre fer-ho com millor he sabut.

Als president de les distintes comissions del poble que durant aquests tres exercicis he pogut conèixer: Gràcies companys per haver pogut viure i compartir amb vosaltres aquesta aventura anomenada Falles.

Agrair, tant al nostre alcalde Vicent, com a Joséfina, la Regidora de Festes, i tots els membres que composen l’Ajuntament, tot el suport mostrat a la festa de les Falles.

Als representants d’aquest 2023, Marta, Dafne i Ares dir-vos que la vostra comissió ha treballat des del primer dia d’aquest exercici per a que tingau unes falles plenes d’emocions i alegries, i per a que les disfruteu com vos mereixeu junt als fallers i falleres de la Falla Parc Sant Roc.

Per últim m’agradaria animar a les veïnes i veïns del nostre poble a apropar-se al nostre barri, on la falla sempre vos rebrà amb les portes del seu casal obertes per a que pugueu conèixer-nos de prop.

Espere que totes i tots gaudim d’una setmana fallera plena de moments que tant majors com menuts sempre guardarem a la nostra memòria.

Junta Directiva

PRESIDENT: José Hernández i Prades

VICEPRESIDENT: Vicente Lucena i Alba

VICEPRESIDENT: Félix Clemente i Sanz

VICEPRESIDENT: Víctor Primo i Centeno

VICEPRESIDENT: José Lucena i Rodríguez

VICEPRESIDENTA: Mª José Alba i Alvarez

VICEPRESIDENTA: Clara Buges i Vicente

SECRETARIA: Patricia Puche i Buges

VICESECRETARIA : Laura Puchalt i Molero

TRESORERA : Ambrosia Montesinos i Cuadros

DELEGADA DE QUOTES : Sonia Puchalt i Molero

SUBDELEGADA DE QUOTES: Arantxa Villacampa i Riera

DELEGADA DE LOTERIA: Mónica Grau i Melero

DELEGADA D`INFANTILS : Demelsa Rodríguez i Romaguera

DELEGADA D’INFANTILS: Sonia Servando i Lucena

SUBDELEGADA D’INFANTILS: Carmen Rodríguez i Riera

SUBDELEGADA D’INFANTILS: Sonia Rodríguez i Riera

DELEGAT DE LLIBRET: Carlos Campillo i Cuartero

DELEGADA DE LLIBRET: Shamira Rubert i Mas

DELEGAT DE FESTEJOS: Manuel Moreno i Lora

SUBDELEGADA DE FESTEJOS: Sandra Grau i Melero

SUBDELEGADA DE FESTEJOS: Carla Folch i Zaragozá

SUBDELEGAT DE FESTEJOS: José Vicente Montiel i Cordellat

SUBDELEGAT DE FESTEJOS: Juan Manuel Lucena i Alba

SUBDELEGADA DE FESTEJOS: Nerea Navarro i Grau

SUBDELEGAT DE FESTEJOS: Juan José López i Mateos

SUBDELEGADA DE FESTEJOS: Raquel Pérez i Bou

SUBDELEGAT DE FESTEJOS: Rodrigo Tera i García

SUBDELEGAT DE FESTEJOS: Víctor Albert i Soriano

DELEGADA I PRESIDENTA DE JUNTA LOCAL FALLERA : Raquel Gradolí i Guillem

DELEGADA DE JUNTA LOCAL FALLERA: Carmen García i Puche

DELEGADA DE JUNTA LOCAL FALLERA: Mª del Mar Navarro i Mollá

DELEGADA D`ACTIVITATS ARTÍSTIQUES: Lidia Soler i Mejías

DELEGAT DE XARXES SOCIALS: Oscar Mejías i Rodríguez

DELEGAT DE SO: Tomás Magraner i Moreno

Comissió Masculina

President : JOSÉ HERNÁNDEZ I PRADES

Amadeo Castellote i Mas

Andrés Grau i Zaya

Benito Villacampa i Navarrete

Borja García i Bargues

Carles Fernández i Alcaide

Carlos Campillo i Cuartero

Carlos Tomás i Ridaura

Daniel Vinuesa i Rodríguez

David Caballano i Gallardo

David Villalba i López

Félix Clemente i Sanz

Francisco Curado i García

Francisco Meliá i Salvador

Francisco Travé i Cuartero

Guillermo Fernández i Ruiz

Iñaki Navarro i Fernández

Iván Gálvez i Caballero

Jaume Valero i García

Jesús Santamans i Forner

Jesús Collado i Álvarez

Joaquín Sáez i Talens

José Lucena i Rodríguez

José Antonio Soria i Domínguez

José Luis Costilla i Ferrer

José Vicente Montiel i Cordellat

Juan Bautista Villalba i Peralta

Juan Carlos Romeu i Zaragozá

Juan José López i Mateos

Juan Manuel Lucena i Alba

Leo Blasco i Chovi

Manuel Moreno i Lora

Michel Navarro i Grau

Miguel Martínez i Poveda

Oscar Mejías i Elvias

Oscar Mejías i Rodríguez

Pablo Andreu i Simeón

Paco Martínez i Marco

Pau Ortiz i Navarro

Ricardo Bataller i Granero

Ricardo Calvo i Moreno

Rodrigo Tera i García

Tomás Magraner i Moreno

Vicente Lucena i Alba

Víctor Albert i Soriano

Víctor Primo i Centeno

Tres estreles

per José A. Soria

Alguna nit de meitat de març, quan la llum dels focus il·luminant la falla s’apaguen, alça la mirada i observa les estreles, que segur començaran a brillar amb més força que els mesos anteriors. En aquests dies en què els fallers iniciem i acabem l’any, el dia dura el mateix que la nit, 12 hores, per això el reflex del sol es fa més intens en elles.

D’entre totes les estreles que pugues vore, segur que hi ha tres que brillaran més que mai. Amb una intensitat per damunt de la resta. Amb una llum alegre, d’orgull. Estreles que segur han esperat que arribara aquest any tant com tu. Un any que s’ha fet esperar i que les circumstàncies van fer que es retardara. Estic segur que aquests mesos d’espera han servit per a omplir-te, més si cap, d’il·lusió. Seran molts els actes i moments que la teua comissió t’acompanyarà com també estic segur que en tots ells, aquestes tres estreles estaran amb tu, aplaudint amb orgull i emoció. I si, entre tot el soroll, aconsegueixes posar una mica d’atenció, podràs escoltar com alguna d’elles diu cridant: “aquesta és la meua neta”.

Quan hi haja algun moment de cansament recorda que les tres estreles estaran amb tu, al teu costat, atentes a qualsevol necessitat, sempre de la teua mà.

,

Contentes, com ho estarem tots els que et vegem gaudir d’aquest any. Feliços de vore com vius aquest mes de març, on la primavera comença amb una traca que crema una falla i les estreles comencen a brillar amb més força.

Marta Hernández Soria

Coneixent a Marta, Fallera Major 2023

A l’any 2000, una recent nascuda Marta passava a formar part de la nostra comissió. Tot i que va ser la mascota de les següents falles, en aquell moment ningú imaginava que ser Fallera Major de la Falla Parc Sant Roc, es convertiria en el seu gran somni.

Marta va nàixer un 28 d’Agost, i tant sols uns mesos després, creuava per primera vegada la passarel·la el dia de la presentació als braços de son tio Ivan.

La nostra Fallera Major, treballa com a tele-assistent ajudant a les persones majors, i en el seu temps lliure, li agrada aprofitar per a anar al cine, però sens dubte, la seua major afició són les Falles.

“Les Falles són la meua forma de vida, ho he viscut a casa des de menuda”.

De família fallera, la seua mare va representar a la nostra comissió com a Fallera Major a l’any 2003, quan Marta només tenia tres anys. Junt a ella, son pare, que va ser el cap visible de la Falla Parc Sant Roc en un primer període des de 2001 fins a 2007, i es va embarcar de nou en l’aventura al 2020 per tant d’estar al costat de la seua filla Marta, sent junts els màxims representants.

Marta va ocupar els càrrecs de vicesecretària als anys 2020 i 2021, i de secretària al 2022, però no serà fins a enguany quan visca les Falles tal i com esperava des de feia molts anys. “Vaig voler ser Fallera Major Infantil, però les circumstàncies no m’ho varen permetre. Això va fer que el meu somni de menuda, passara a ser el d’ara d’adulta. Pareixia que mai anava a arribar”. I per fi arribava, després de que una pandèmia fera que es tornara a posposar. “El moment de major emoció va ser quan vaig sentir per primera vegada el meu nom com a Fallera Major 2023 en l’acte de la proclamació. Guarde un gran record d’aquell moment.” És per això que aquest acte s’ha convertit en el seu preferit.

En preguntar-li com li agradaria recordar en un futur aquest any com a Fallera Major, Marta ho té clar: “Vuic contar dins d’uns anys que aquestes falles han sigut úniques, i sentir que tant l’esforç com l’espera han merescut la pena”.

En aquest any tant esperat, Marta compta amb l’acompanyament de persones molt especials, com és la seua parella Óscar, a qui va conèixer gràcies a la falla. Sap que va a estar junt a ella en tot moment,

pendent del que necessite i que està ben content d’estar compartint-ho tot amb ella “encara que vaja d’ací cap allà sense parar”, ens diu entre rialles.

Altres persones molt importants per a Marta són les seues amigues. A algunes les coneix des de menudes ja que com ella són falleres de bressol, i altres han anat sorgint al cap dels anys, però el que

totes elles tenen en comú és que van a estar junt a ella incondicionalment en cada acte, per tal de vore a la seua gran amiga feliç.

Un dels actes claus per a les falleres i fallers de Silla arriba el dia de la presentació, on junt a un gran espectacle, s’imposa la banda que t’acredita com a Fallera Major. “ El millor record que tinc d’eixe dia va ser a l’eixir de ma casa. Vore a tota la gent esperant-me va fer que m’emocionara molt”. I és que totes i tots els allí presents vam sentir eixa emoció quan només eixir de sa casa, Marta, amb llàgrimes als ulls, es va fondre en una calorosa abraçada amb la seua iaia Pepi, pilar fonamental per a la nostra Fallera Major.

Els que coneguem a Marta sabem que és una xica extravertida, a la que no li costa gens fer amigues i amics, i així ens ho està mostrant amb la seua relació amb les representants de la resta de comissions falleres de Silla. “Hem començat una relació boníssima, des del primer dia hem fet pinya i la nostra amistat va agafant força per moments. Estic segura de que compartir-ho amb elles farà que aquestes falles siguen encara millors”.

Com ja hem dit abans, Marta anirà agafada del braç de son pare aquest mes de març, de qui diu entre rialles que “durant els actes continuem tenint la típica relació pare-filla”. El 2023 el compartiran junt a Dafne i Ares, una parella de germans que defineix com “un no parar, són molt nerviosos però es porten molt bé, es nota que els agraden les Falles. Amb Dafne porte des de 2021 planejant com seria el nostre any”.

Per últim demanem a Marta que dedique unes paraules a la seua volguda comissió.

“Després de tant de temps sense unes falles amb un poc de normalitat, m’agradaria que totes i tots disfrutarem d’aquestes sense pensar en res més que això, en viure-les”.

Per finalitzar, des d’aquestes pàgines i en nom de tota la comissió, ens agradaria desitjar-li a Marta les millors falles que haja viscut mai, gaudint de cada moment, de cada acte i de cada passacarrer, perquè

Cort d’Honor

FALLERA MAJOR 2023: MARTA HERNÁNDEZ I SORIA

FALLERA MAJOR 2022: ISABEL CORDELLAT I VILLALBA

Ainoa García i Pardo

Aitana Navarro i Gómez

Alba Rocafull i Morales

Alba Romera i Martínez

Ambrosia Montesinos i Cuadros

Amparo Melero i Peris

Andrea González i Suñer

Ángela Martínez i Estornell

Antonia Navarro i Hernández

Arantxa Villacampa i Riera

Ariadna Díaz i Rodríguez

Carla Folch i Zaragozá

Carmen García i Puche

Carmen Rodríguez i Riera

Carmen Zaragozá i Marraes

Clara Buges i Vicente

Consolación Cuartero i Carretero

Cristina Condrache

Cynthia Domenech i Navarro

Demelsa Rodríguez i Romaguera

Dona Atanasova i Uzunova

Eva García i Puche

Eva Mireia Rocamir i Cegoñino

Helena Meliá i Montesinos

Helena Travé i Cuartero

Imma Micó i Ferrando

Laura Puchalt i Molero

Laura Rosaleny i Cuartero

Leticia Villalba i Navarro

Lidia Soler i Mejías

Loli Calvo i Moreno

Mª del Mar Navarro i Mollá

Mª Jesús Fort i Puche

Mª José Alba i Álvarez

Mª José Riera i Gutiérrez

Mª Nieves Navarro i Mollá

Mª Víctoria García i Puche

María Arévalo i Primo

María Fernández i Roca

María García i Cortelles

María Molina i Fort

Mariola Mejías i Rodríguez

Mónica Grau i Melero

Nadia Brull i Pons

Nadia Lorente i García

Naiara Soler i Mejías

Naomi Aparisi i Martínez

Nerea Navarro i Grau

Nerea Soria i Navarro

Neus Moreno i Navarro

Noemi Luz i Torres

Núria López i Cuartero

Palmira Soria i Domínguez

Patricia Costa i Blasco

Patricia Puche i Buges

Pilar Rodríguez i Granell

Raquel Gradolí i Guillem

Raquel Pérez i Bou

Rocío Consuelo Novaro i Guzmán

Rocío López i Simarro

Sandra Grau i Melero

Sandra López i Rua

Sandra Villacampa i Riera

Saray Mejías i Rodríguez

Shamira Rubert i Mas

Sonia Puchalt i Molero

Sonia Rodríguez i Riera

Sonia Servando i Lucena

Tamara Moya i Navarro

Tamara Simeón i Catalán

Tsenka Georgieva i Papuchanova

Verónica Martínez i Tronchoni

Víctoria Simeón i García

Yarisa García i Lorente

Shamira Rubert i Mas

Tamara Moya i Navarro

Tsenka Georgieva

Víctoria Simeón i García

Visitación Navarro i Hernández

Virginia Galán i González

Yarisa Lorente i García

Explicació Falla Gran

Víctor Primo I Centeno

Podria començar intens, Però no ho faré pel lector, El primer que vull que lliges, És la meua salutació.

Soc l’encarregat d’enguany, I vull demanar-te perdó, Per si no estic a l’altura, En aquesta explicació.

Parlaré primer del remat, Que estarà al mig de la falla, I acabaré explicant l’indultat, Perquè aquesta és la meua tasca.

Les falles són de fusta i cartó, Aquesta ha de ser la bandera d’un faller, Tindre el monument al centre de la festa, I saber que sense ell no hi ha res a fer.

Els ninots al mig del carrer, El remat trencant el cel de primavera, Els fallers patint per si bufa el vent, Però gaudint de la falla com si fora la primera.

Al taller de l’artista la falla ha crescut, Passant del paper a la realitat, Molta fusteria i capes de pintura, Per al 19 de març alguna cosa cremar.

Ara passaré a contar-vos la falla, Que és el meu encàrrec d’enguany, Quan arribes al final espere, Que no s’haja fet molt pesat.

Gaudiu d’aquesta explicació, Que per això l’he feta amb devoció, Per a poder imaginar-vos, El que plantarem a la nostra comissió.

Falla Gran

LEMA: Salvatge

ARTISTE: Arturo Vallés

REMAT I COS CENTRAL

El monument va de la selva, I dels animals que en ella conviuen, Tota classe de varietats, Com fallers a la nostra societat.

En general a l’actual societat, I en la nostra comissió en particular, És en la qual em centraré, A l’hora de començar a criticar.

“Salvatge” té com a lema, El monument del qual estic parlant I algun faller salvatge, Pel nostre casal va deambulant.

Salvatges i per civilitzar, La majoria d’ells estan, Amb molta ironia cal exagerar, Perquè la crítica divertida puga quedar.

Encetarem amb el remat central, La part de davall per a començar, Una gran màscara si et fixes veuràs, Quan prop de la plaça comences a estar.

Els llavis de roig pintats, “Pírcings” per tots els costats, I el cap amb flors de tons rosats. De segur que un filtre s’ha posat.

Filtre que la majoria gasta, A l’hora de penjar moments, Tenim unes quantes falleres, Que pugen fotos en un no res.

Parca, polar i brusa, Polseres i bufandes a joc, El mocador lligat a la cama, Preparat per a passar a l’acció.

Tota classe de complements, És el que se sol porta ara, barrets i ulleres has d’agafar, Per a poder eixir de casa.

Sobre la gran màscara moderna, Un nadó famolenc descansa, I és que aquests pobres xiquets, No tenen aliment per portar-se dents.

Sembla la màscara d’alguna tribu indígena, No desconnectada del món actual, Perquè podem dir que va menys pintada, que la fallera major del cap i casal.

És una trista situació, Que es podria posar solució, No com en els nostres casals, On els xiquets devoren com a animals.

Quan comença el mes de març, Totes les vesprades berenars, I si algun té extraescolars, Sa mare li guarda l’entrepà.

Quatre sàndwitxs, quatre entrepans, De Nocilla i de tota varietat, Bunyols i xocolate, Perquè el xiquet es quede ben fart.

Una paella farem per a menjar, “Tira-li arròs!”- Se sent des del carrer, La comissió major som molt pitjor, Volem repetir i no tenim per a un segon.

Quin exemple els donem, No ens conscienciem, Tot el contrari fem, I uns quants “tuppers” ens emportem.

Al costat del xiquet, Ens trobem una xiqueta, Amb un tambor a la mà, Que a la tribu anima la festa.

Li encanta l’instrument tocar, I alguna cançó cantar, Així ensenyem tradicions, Que perduren generacions.

És igual que amb el nostre himne, O les nostres cançons populars, Que hem d’intentar inculcar, Perquè no es puguen oblidar.

En la nostra falla l’himne han canviat, Perquè en una reunió l’han votat, Preferisc mil vegades el d’abans cantar, El que quan era xicotet em van ensenyar.

També tenim cançons, Copiades d’altres sectors, Els hem canviat la lletra, Ara són les nostres pròpies versions.

Després estan els salvatges, Que se senten en un dels racons, Utilitzen les botelles com a tambors, Colpejant les taules i molestant a tots.

Però ells són els que canten, I els que posen lletra a les cançons, Si no fora per aquests moments. En el casal no hi hauria animació.

Fins ací el cos central, La resta del monument ens toca ressaltar, Escenes que són totes d’animals, I que amb falleres i fallers comencem a comparar.

MOSCA

La mosca collonera, Sembla voler destorbar, Agafem-nos a les cadires, Perquè caps prompte rodaran.

Aquesta mosca és un malson, No te la lleves ni amb aigua calenta, Si et molesta mentre dorms, No faràs ni una becadeta.

Tenim aquest tipus de fallers, Que són pesats per naturalesa, Que només pensen en ells, I en gaudir de la borratxera.

Després es queixen per no fer activitats, I que sobren diners en acabar l’any, No t’esperes al 15 de març per a pagar, I amb la teua quota ho farem més “guay”.

A les presentacions de novembre, Baixen el divendres d’abans, Venen a furonejar, no a ajudar, I gintònics i pastissos gorrejar.

Això de gorrejar ho fan genial, Saben fer-ho amb molt d’art, Com quan fem la penjada de banderes, I l’escala no toquen per si els toca pujar.

Per a portar el monument quedem a les 8.00, Sempre som els mateixos, uns set o huit, Després el casal ple, com pot ser? És l’hora de menjar, són ja les tres.

Són els que s’acosten amb el cubata a la mà, Mentre posem gespa la nit de la plantà, Es burlen damunt, en comptes d’ajudar, Segur que si proven els agradarà posar.

Totes les nits a l’hora de sopar, Entre pocs les taules cal preparar, Ells arriben a taula parada, I si no t’espaviles el lloc perdràs.

Després de La Cremà el carrer toca agranar, Tanques i pedres al casal s’han de posar, Necessites ajuda i ja no estan, Els altres monuments han anat a veure cremar.

En la setmana fallera és quan es fan notar, Aquest són exemples del que ens sol passar, Imagine que passarà en totes les comissions, Perquè els fallers mosques desperten passions.

FLAMENC

El flamenc sempre atent, Sembla una mica preocupat, El riu va poc acabalat, Ja que no plou tan de constant. Des de l’alt del pont es prostra, Una forta tempesta s’acosta, És que és arribar el mes de març, I arribar la “Dana” amenaçant.

Que mala sort per al flamenc, Que aigua anava mendicant, Si haguera sabut el desenllaç, Ni gota hauria demanat.

Dos anys sense celebrar falles, Dos anys sense poder ofrenar, I quan a la fi arriba la setmana gran, Amb ella arriba la tempestat.

A la nit d’albaes plou una mica, Els premis, cada comissió al seu casal, Arriba el dia de l’ofrena, I a la presidenta li dona un mal de cap .

Igual que el nostre benvolgut flamenc, Raquel té un bon problema entre mans, Si se suspén o no, toca decidir, No cal veure la indumentària patir.

Uns en contra, uns altres a favor, De retardar una setmana l’ofrena de flors, Junta Local decideix el futur, No plourà a gust de tots, segur!

El cel està negre, al final se suspén, Decisió molt valenta de la presidenta Raquel, Acatant la majoria i el Consell de Vicent, Per un comunicat climàtic d’allò més decent.

Els representants fotuts, la resta també, Després de 2 anys no podrem anar d’ofrena, Damunt el comunicat climàtic no ho encerta, No cau ni gota i la gent es cabreja.

Les xarxes tiren fum, busquen al culpable, Demanen el seu cap, li agredeixen verbalment, Però no et preocupes, porta-la ben alta, Feres el que feres et criticarien igualment.

Aquests dos micos que tenim, Semblen no tindre gens de perill, Amb compte si te’ls trobes de nit, Perquè de cubates van ben servits.

A les nits s’assemblen molt, Pel dia totalment diferents, Un no és capaç doblar el llom, I l’altre peca de massa faener.

Ja no estem parlant de micos, Més bé de tipus de fallers, Estan d’una banda els afanyosos, I d’altra banda els manifessers.

El primer prompte el reconeixeràs, Sempre amunt i avall sense parar, És un superheroi... en estat d’hiperactivitat constant.

Per feines i treball no serà, Perquè feina a la falla no falta. Vol ser ninot, músic en banda, Dur l’estendard i parar taula.

És un mestre de la dedicació, Si és per a la seua comissió, Hauria de ser-ho a la seua relació, I en Falles no tindré el mode avió.

Després està el manifesser, Sap de tot i alhora de res. Quina gossera aquest faller, Porta fregit fins al president. Si d’algun problema vols solució, I penses demanar-li opinió, Mai en diu una de bones, però a bou passat se les sap totes.

Al casal te’l trobaràs Si alguna cosa malament va, I de segur et sorprendràs, Quan diga que ho ha arreglat.

En tot han d’estar clavats, Cadascú a la seua manera, L’un com cagalló per séquia I l’altre sempre ficant merda.

Si soles els dos se’n van, De segur que van a fer mal, Amb les ulleres i el got a la mà, No vull saber què tramaran.

En el fons són bons fallers, I a peu de canó els tindràs, Preparats per a anar a la falla, I fins i tot per a fer-se cassalla.

TIGRE

Del gran felí de la salvatge selva, Si no vols acabar sent la presa. Ves amb compte i no te’l trobes, A aquest tigre i les seues urpes.

Destaca pels seus colors, Conegut per la seua forta olor, És per això que existeix l’expressió, “Fas olor de tigre”, campió.

No parlarem de cap faller, Ni criticarem la seua forta olor, Sinó que denunciarem algun client foraster, Que tenim en bous al mes d’agost.

Perdoneu per sortir-me del paper, I criticar a un que no és faller, Que fins a un servidor ha denunciat, I per la seua culpa quasi acabe tancat.

Som una comissió que munta barra, Una barra dins d’un gran contenidor, Que la munta en les festes d’Agost, I donem servei a la gent que va als bous.

Gent que només ve per a festes, Clients que d’altres anys coneixem, La majoria són bona gent, I els que fan olor de tigre no són poquets.

Ni amb aigua calenta se’n van, Van tan borratxos que no ens deixen tancar, I una vegada que ofereixen la seua ajuda, Una finestra caient li va colpejar.

En veritat a un faller la finestra li va donar, Quin morat a l’instant li va eixir, I al borratxo un amic li va aconsellar, Que fingira ser ell el ferit.

Gentola que només busca cobrar, De qualsevol situació poder-se aprofitar, No pegar ni xapa en tota la vida, I molt menys treballar i cotitzar.

Al president i a la comissió, A l’Alcalde i a l’ajuntament, Barreres i penyes taurines, Tots denunciats pel mentider.

És el més espavilat de tot el bar, I als denunciants vol ajuntar, En un jutjat del cap i casal, Per uns diners poder-se embutxacar.

Encara sort que l’havien calat, Tots els membres del jurat, Damunt el seu testimoni va i es mor, I ni un euro ha cobrat el fastigós.

EL REI

En aquesta selva fallera

Molts animals hem trobat

Alguns treballen més que altres

Però tots són igual d’importants

Fallers de tota classe tenim

Que amb la seua quota anem tirant

Només pensen en festa i alcohol

És el que ells voldrien pagar.

Algun es pensa que és fonamental

Que sense ell la falla no tira avant

Encara que ell no ho crega

Sols hi ha una cosa que no pot faltar.

Música, pólvora i flors

Sopars, paelles i berenars

Són gastos que tota falla té

El més important, alguna per cremar.

Com vos he explicat abans

En aquesta selva molts animals hi ha Igual que passa en la sabana

També tenim un rei per a reinar.

Al centre de la festa fallera

Tenim un rei que ningú ha votat

Això em sona familiar

Però no és un tema que cal parlar.

De fusta, cartó i pintura

Es feien les falles abans

Hui estan fetes de suro

I tenim una negra cremà.

En aquesta falla salvatge

Tots els animals són importants

Encara que aquest rei els recorde

Que el més important és plantar.

La falla és el pilar fonamental

De la festa fallera, el rei principal

Això volem representar en aquest ninot

Encara que algú no ho tinga molt clar.

Els fallers del cel estan pendents

De la pluja no volen sentir parlar

Esperen que isca la Lluna clara

I al matí el Sol per a desfilar.

Esperem que tots entenguen

Que el nostre rei és la falla

No parlarem de monument

Per si algun maniàtic s’enfada

Monuments tenim molts a València, El que plantem en març són Falles, Falles que omplin els nostres carrers, Per al dia de Sant Josep ser cremades.

Rei és el que tenim plantat, Amb el centre del tot un remat, Al voltant ninots amb una missió, Criticar-ho tot i que faça ressò.

Rei amb cort de fallers

Que fan possible la festa

Fallers que saben que la falla És el més important d’aquesta.

GASTAR L’ESTALVIAT

Perdoneu per repetir-nos, S’ha convertit en tradició, No és culpa nostra dir-vos, Que aquest alcalde és un filó.

S’acosten eleccions a Silla ciutat, Vicent l’alcaldia no vol deixar, Li ha agafat el gust a això de manar, També a ser “president” de Junta Local.

L’alcalde Vicent molt segur està, Fa 4 anys a les urnes va arrasar, Però no vol donar cap opció al rival, I per això vol gastar tot l’estalviat.

Obres i reformes a Sant Roc i al Mercat, Veure algun carrer tallat és l’habitual, Els veïns cansats de tantes voltes pegar, I no trobar cap lloc on poder aparcar.

Buscant la triomfal reelecció, Un dels parcs l’han convertit en galió El poble de Silla renovant estan. No podem dir que li falta un tobogan.

L’altre dia es va perdre un xiquet, Va pujar per l’escala del vaixell, Veient que a la mitja hora no eixia, Anaren a buscar-lo a Beniparrell.

Més de 2 mesos de remodelació, Per al parc de la rodona fer un bastió. Aquest és l’enveja del mateix Camelot!

Però ara els veïns no veuen sortir el Sol.

I que em dieu de la cavalcada de reis, Han sigut 3 anys sense poder-la realitzar, Molt de temps per a bones carrosses triar, I al final les majestats en cotxe van arribar!

En un descapotable va desfilar Baltasar, Davant portava un alegre joglar, Alguns xiquets es quedaren despagats, Com quan Carmena disfressà als de la capital!

Els altres dos, Melcior i Gaspar, Darrere cap d’ells es va voler quedar, Un portava un clàssic engalanat, I l’altre un Mercedes acabat d’estrenar.

Vicent Zaragozà quin nom més siller, En el pregó va parlar a tots en castellà, Sort que estava sa majestat Baltasar, Que a Orient va aprendre a parlar valencià.

Amb la pujada del combustible, Pitjor no podien haver-ho triat, Es nota que venen eleccions, I toca gastar tot l’estalviat.

Aquests són només uns exemples d’allò que el govern s’ha gastat, Els que a les urnes van eixir votats, I en majoria absoluta han governat.

De segur que alguna cosa ens hem deixat, Perquè sols en el barri ens hem centrat.

Si ens fixem en els canvis de la localitat, Trobarem més obres sense seny ni trellat.

Ambulatori nou tindrem al poble

Tot el que siga gastar és important

Per a seguir sent alcalde de Silla

I penjar foto nova en Instagram.

Té igual que no tinguem metges

Primera plana tots els dies és crucial

Siga per un dispensari nou

O per una capeta de pintura al Mercat.

No critiquem un nou servei al poble

Tot el que siga per als veïns ve bé

Està clar que l’alcalde no perd temps

I 4 publicacions a Facebook noves té.

És un polític molt espavilat, I per a poder tornar a governar, A la fosca màgia s’ha d’agafar, Per això a la bruixa ha contractat.

Màgia negra, conjurs i encanteris, Tot el que tinga al seu abast, Per a les eleccions no patir cap esglai, I de l’ajuntament no anar-se’n mai.

Pp, Vox, Compromís i Ciutadans, Són l’objectiu que ell ha marcat, La bruixa al moment ha actuat, I als edils en tòtems ha transformat.

El camí se li ha aplanat, Gràcies a la bruixa i els seus encants, A Vicent ja no el derrota, Ni el borinot d’Abascal a cavall.

Amb els rivals derrotats abans de començar, Les eleccions un passeig per al PSOE seran, A nosaltres sols ens queda esperar, Per a veure a Vicent a les xarxes actuar.

Tot pel triomf del seu partit, Però ja veurem si aquest vol seguir, Perquè diuen alguns erudits, Que al cap i casal desitja exercir.

CLOENDA

Quan arribe el mes de març, I vingueu a veure el monument, Volem que recordeu aquesta explicació, Encara que siga un moment.

Quant estiga al carrer la falla, Vos convidem a visitar-la, Desitjant que vos agrade, I si voleu criticar-la. Està feta amb alegria, Aquesta gran explicació, Que ens conta el que conté, El nostre gran monument.

Abans d’acabar aquesta explicació, Hem de fer un xicotet reconeixement, Als fallers d’aquesta comissió, Que fan possible tindre aquest fet.

Fan que estem orgullosos, i portem la cara ben alta, Els qui han fet de la comissió el que és, Especialment als que tirem en falta, Benvolgut lector, ací acaba la meua tasca, No sé si ha sigut com esperava, Només puc dir-li que el 15 de Març, Vinga a veure-la plantada.

Vos convidem a visitar, La falla que plantem enguany, Encara que no vos agrade, Nosaltres vos ho agrairem igual.

Fins ací l’explicació del monument Esperem que vos haja agradat, I si no ho ha fet, de segur, Que quan veieu la falla, ho farà.

Guardons de Junta Central Fallera

BUNYOL D’ARGENT

Leo Blasco i Chovi

Carla Folch i Zaragozá

Tsenka Georgieva i Papuchanova

Sandra López i Rua

Juan Manuel Lucena i Alba

Tomás Magraner i Moreno

Óscar Mejías i Rodríguez

Iñaki Navarro i Fernández

Raquel Pérez i Bou

María Palmira Soria i Domínguez

Benito Villacampa i Navarrete

BUNYOL D’OR

Dona Uzunova i Atasanova

Nadia Lorente i Garcia

Víctoria Simeon i Garcia

Rodrigo Tera i Garcia

BUNYOL D’OR AMB FULLES DE LLORER

Patricia Costa i Blasco

BUNYOL D’OR AMB FULLES DE LLORER I BRILLANTS

José Hernández i Prades

BUNYOL D’OR AMB FULLES DE LLORER COL·LECTIU

Recompenses Internes

GRUPA D’ARGENT

Carla Folch i Zaragozá

Demelsa Rodríguez i Romaguera

Helena Meliá i Montesinos

Lídia Soler i Mejías

María Molina i Fort

Marta Hernández i Soria

Pilar Rodríguez i Granell

Raquel Gradolí i Guillem

Rocío López i Simarro

Sonia Servando i Lucena

Tsenka Georgieva i Papuchanova

Tamara Simeón i Catalán

Sandra López i Rua

Alba Romera i Martínez

Manuel Moreno i Lora

Oscar Mejías i Elvias

Oscar Mejías i Rodríguez

Rodrigo Tera i García

Tomas Magraner i Moreno

GRUPA D’OR

Arantxa Villacampa i Riera

Nadia Lorente i Garcia

Víctoria Simeón i Garcia

GRUPA D’OR

AMB FULLES DE LLORER

Carmen Rodríguez i Riera

Sonia Rodríguez i Riera

Joan Carles Romeu i Zaragozá

GRUPA D’OR AMB FULLES DE LLORER I BRILLANTS

Sandra Grau i Melero

Mar Navarro i Moya

Fallers d’Honor

Cati Catalán

Mª Carmen Sánchez

Encarna Gómez

Petri Escribano

Elvira Catalán

Lumi Catalán

Julio Sánchez

Iván Gálvez

Ana López

Amelia Doménech

Carlos Llácer

Rosana Muñoz

Alicia López

Jessica Francés

Carlos Torrijos

Jessica Torrijos

Ana Torrijos

Mª del Mar Catalán

Agustín Villalba

Pura Villalba

Carlos Torrijos

Espira Villalba

Jacinto López

Tania Belmonte

Eduardo Bosch

Palmira Más

José Bosch

Isabel Cordellat

Vivi Cordellat

María Cordellat

José Vicente Montiel

Toñi Navarro

Ximo Sáez

Carmen Picó

Fernando López

José Antonio Garcia Picó

Loli Ballester

Marta Hernández

Carmen Villalba

José Bosch

José Valero

Partit polític PP de Silla

Partit polític Els Verds de Silla

Partit polític PSOE de Silla

Regidora de Benestar Social

i Salut Pública:Trini Martínez Jiménez

Junta Local Fallera de Silla.

Delegades :

Patricia Puche i Clara Buges

Tamara Simeón:

Fallera Major 2019

Víctor Primo:

President anys : 2017, 2018 i 2019

Intensitat

“Al país de la infantesa Hi ha il·lusions a les palpentes Somnis dibuixats a l’aire Promeses a les orelles”

Al país de l’olivera. Obrint Pas

Ares Moreno i Grau

Salutació del President Infantil

Hola a tots, el meu nom és Ares i és per a mi és un orgull el poder dirigir-me a totes i tots vosaltres com a President Infantil de la meua Comissió.

Encara que sóc menut, vull agrair a la meua comissió la confiança que han tingut en mi per a que puga gaudir d’este càrrec, i espere estar a l’altura.

Desitje que estes Falles siguen inoblidables i segur que ho passem molt bé, junt a les falleretes i fallerets, i com no amb la meua família fallera.

A més, tinc l’orgull d’estar acompanyat per la meua germana Dafne, la nostra Fallera Major Infantil.

Comencen les Falles del 2023, i amb el cor encès en flama des d’ací aprofite per a convidar-vos a totes i a tots a viure la millor festa del món, les falles.

Comissió Infantil

FALLERA MAJOR INFANTIL 2023: DAFNE MORENO I GRAU

PRESIDENT INFANTIL 2023: ARES MORENO I GRAU

FALLERA MAJOR INFANTIL 2022: SOFIA LÓPEZ I PICÓ

PRESIDENT INFANTIL 2022: XIMO SÁEZ I NAVARRO

Ainara Calvo i Puchalt

Ainara Díaz i Rodríguez

Alexia Rubert i Torrijos

Alma Primo i Simeón

Almudena Soto i García

Andrea Caballero i Cordellat

Antonela De Dios Novaro i Guzmán

Bruno Clemente i Puchalt

Carla Grau i Torrijos

Carles Campillo i Costa

Catalina Cordellat i Castellano

Chloe Cascos i Rubert

Claudia Risiueño i Perpiñá

Dylan Rubert i Torrijos

Eidan Navarro i Servando

Emma Soto i García

Eva Ainhoa Ruano i Montero

Héctor Bataller i Miralles

Héctor Grau i Torrijos

Hugo Caballano i Gallardo

Iker Villar i Fernández

Inés Núñez i Gómez

Jon Soler i Rubert

Jordi Burguera i Fernández

Leyre Queija i Pérez

Lucas Clemente i Puchalt

Lucas Hernández i Collado

Lucia Pertínez i Mejías

María Bataller i Calvo

Mia Costilla i Rodríguez

Miriam Bataller i Pérez

Naiara Martínez i Brull

Noa Navarro i Servando

Olga Soto i García

Pablo Hernández i Collado

Paco Martínez i Brull

Paula Galindo i Chinchilla

Rocío Caballero i Cordellat

Ruth Costilla i Rodríguez

Víctoria Rodríguez i Patrascu

Bressol femenina: Alma Primo i Simeón

A Dafne, Fallera Major Infantil 2023

JUNT A TU

Per Mónica Grau i Melero

En els primers anys de vida és quan es forja la personalitat de les persones i créixer en un ambient familiar fa que estimes a qui t’envolta. Si a més, afiges que en eixa família existisca un sentiment per una festa i per unes tradicions, fa impossible que no acabes compartint aquest sentiment. Espere que en aquests 11 anys de vida entre tots i totes t’hagem ajudat a despertar l’amor per les falles. Amor que compartim totes i cadascuna de les persones que estem al teu costat. Jo, almenys, ho he intentat.

Aquest amor ha anat creixent des dels 5 mesos, quan et vas vestir de fallera per primera vegada, fins hui, que t’has convertit en la màxima representant de la teua, de la nostra comissió. En tots aquests anys has viscut infinitat de moments en els quals has pogut demostrar el sentiment del qual et parlava. Moments de casal, de carrer, de brusa o de fallera. Moments en els quals he intentat estar al teu costat mostrant-te el que significa ser part d’aquesta festa. Com et vaig ensenyar, quan només tenies 2 anys, a tirar petards.

Enguany, en el que lluiràs la banda que tant has somiat, serà especial per a totes i tots i en el qual espere que disfrutes de cadascun dels moments

que estan per vindre. De cada passacarrer i de cada estona de casal però sobretot de l’acte més especial. Desitge que la vesprada del 18 de març la recordes sempre, la visques amb màxima intensitat i que t’emociones, com estic segura que ho farem nosaltres quan deixes el teu ram als peus de la Verge.

Dafne, aprofita cada moment, assaboreix tot el que viuràs i encara que tingues algun moment de cansament guarda en els teus ulls cada imatge, cada sentiment. Sentiment que, a més, podràs viure amb el teu germà al costat, i estic segura que en tots ells li transmetràs l’amor que sents per les Falles, un amor que t’hem intentat despertar des del dia que vas nàixer i esperem haver-ho aconseguit.

el que viuràs i encara que tingues algun moment de cansament guarda en els teus ulls cada imatge, cada sentiment. Sentiment que, a més, podràs viure amb el teu germà al costat, i estic segura que en tots ells li transmetràs l’amor que sents per les Falles, un amor que t’hem intentat despertar des del dia que vas nàixer i esperem haver-ho aconseguit.

Dafne Moreno i Grau

Dafne i Ares. Dos germans units per una mateixa passió: les falles

Hi ha gent que sent passió per les falles sense cap explicació, però en el cas d’aquests dos germans si la té: les seues arrels.

Dafne i Ares venen d’una gran família fallera, des del seu iaio Andrés fins a ells, han passat dos generacions falleres, que a més de portar la festa a les venes, han representat a la nostra comissió en nombroses ocasions.

Dafne té 11 anys i estudia sisè de primària. És fallera des de que va nàixer i va ser la mascota de la nostra comissió en el seu primer any com a component d’aquesta. Li agrada jugar a futbol, i encara que en aquests moments no el practica ens assegura que “l’any que ve m’apuntaré, m’agrada molt”.

Ares és el menut, té 7 anys, i com la seua germana, va ser mascota l’exercici faller

del seu naixement. A ell també li agrada el futbol, tant que juga de porter en un equip de la població.

Pareix que als dos els apassiona l’ofici de son pare, perquè diuen que de majors es volen dedicar al mateix que ell, Guardia Civil.

Sandra i Manuel, son els pares dels nostres màxims representants. Ella fallera

des de menuda, i ell encara que d’arrels andaluses, esta totalment involucrat a la nostra festa. Entre els consells que els han donat, ens diuen que “disfrutem que l’any passa volant, i que l’oportunitat de poder gaudir-ho junts, és única”.

Són dos xiquets nerviosos, però que han donat el millor d’ells en l’entrevista que esperaven amb tantes ganes per al llibret de la seua volguda comissió.

Ares: M’encanta estar a la falla, totes i tots els que la formen, són per a mi amics i família.

-Que són les Falles per a vosaltres:

Dafne: És molt difícil de respondre perquè les falles són un sentiment que portes dins del cor, però per a mi, les falles són pura màgia, quan arribe al casal de la falla, al sentir el soroll de la música fallera i l´ambient faller és impossible no somriure.

-Que vos ha impulsat per a ser els màxims representants de la nostra comissió?

Dafne: A la meua família ja és tradició ser Fallera Major, ma mare, ma tia i la meua cosina ho van ser, i jo volia representar

a la meua falla per seguir complint la tradició.

Ares: Perquè m’agraden les Falles i volia acompanyar a la meua germana en cada acte.

-Quin és l’acte que més vos agrada? I el que menys?

Dafne: L’acte que més m´agrada és la presentació. Es passen un poc de nervis però eixe moment es únic i molt especial. El que menys m´agrada es la cremà perquè s´acaben les falles i em dona molta llàstima.

Ares: El que més m’agraden són els berenars al casal, per a jugar amb els amics i tirar petards. I el que menys m’agrada és l’espera abans de cada acte faller.

-Com és la vostra relació amb els representants de les altres falles?

Dafne: Tinc una relació molt especial amb la Fallera Major Infantil de Silla, Iris. També conec a dos mes, la primera és

Sole, la Fallera Major Infantil de la Falla

La Marjal, es companya meua de classe i també conec a Josep, el President Infantil de la Falla El Molí, del col·legi. A la resta els he conegut enguany a les presentacions, i em duc genial amb totes i tots.

Ares: Ja coneixia a Raúl, un dels presidents, però després de conèixer a la resta, hem fet una gran pinya.

-I la relació amb els representants de la nostra comissió?

Dafne: Són els millor companys que podria tindre per a un any tan meravellós.

José juga amb mi tot el temps possible, Marta és molt amable i alegre; i Ares és el meu germà, és molt nerviós però el vull molt.

Ares: José m’encanta com em tracta i que em rasque el cap després de llevarme el mocador. De Marta m’agrada que és molt afectuosa amb mi. I a la meua germana la vuic molt!

-Quin va ser el millor moment viscut a la proclamació?

Dafne: Vaig estar molt però que molt nerviosa. El millor moment va ser quan em van nomenar per a pujar.

Ares: Estava molt nerviós, però m’agradà molt el moment de saludar a totes i tots els que en acompanyaven aquell dia.

-Com vares viure el moment més clau de l’any, el de la presentació?

Dafne: Encara que resulte estrany, estava menys nerviosa que el dia de la proclamació. El moment que mai oblidaré va ser quan em van girar al tron per a presentar-me a tots.

Ares: Em va encantar dirigir unes paraules a la gent, i vore com la meua germana eixia d’aquell cor encès en flama.

-Per últim, que vos agradaria dir a totes i tots els membres de la comissió?

Dafne: Que van a ser unes grans Falles i que espere que disfruten junt a mi tant com ho pense fer jo.

Ares: A tots els fallerets i falleretes vuic dir-los que no es perden res, i que ens acompanyen a la meua germana i a mi per a fer d’aquestes falles, unes falles inoblidables.

Explicació Falla Infantil

Aquesta explicació

Està pensada per als infantils

Que són el futur de la festa

Perquè mai arribe el seu fi.

Espere que vos agrade, La següent explicació, És una tasca difícil, Que vos contaré amb il·lusió.

Són necessaris per a la comissió, per a poder tirar-la endavant, Ja que són el futur de la falla, Perquè la volen i estan integrats.

Anem a parlar-vos primer, De la falla que enguany plantem, Una falleta feta amb estima, I treballada per l’artista faller.

Vicente Lucena i Alba

Falla Infantil

LEMA: Les quatre estacions

ARTISTE: Manolo Rubio

Un monument que desprén il·lusió, Que tots esperem veure plantat, Esperem que arribe el mes de març, I que els xiquets el puguen contemplar.

Abans de començar amb elles, Volem que estigueu assabentats, Gaudiu de les meravelles, De cadascuna al llarg de l’any.

Enguany el central remat, Està dividit en quatre parts. Una per una s’explicaran, I en un conte final confluiran.

Parlarem de les estacions, Les 4 que Vivaldi va deïficar, En un meravellós conjunt de sons, Que a tots ens va enamorar.

Quan arriba l’hivern, Carxofa i taronger, A les Falles i primavera, Plàtan, creïlla i cirera.

Cadascuna amb peculiaritats, Però amb moltes coses de qualitat, Perquè el millor de l’horta valenciana, És la seua collita de temporada.

A l’estiu el Sol pega de valent, Doncs bresquilla i meló d’alger.

I ja quan arriba la tardor, Espinacs, remolatxa i fesols.

A continuació vos deixarem, Poemaris i refranyers, I a la fi tindrem un conte, Per a xiquetes i xiquets.

Hivern

Als arbres del carrer la tardor els despulla. Quan arriba l’hivern no tenen ni una fulla.

La neu a les teulades fa el paisatge bonic.

Finestres entelades, arbres portant abric.

Ja arriba l’hivern!

Tot ell va vestit: De neu i de gel, De boira i de nit.

Asseca les flors

I el fred fa venir:

El nas m’ha pintat, Del color del vi.

Al vint-i-u de desembre

És quan comença l’hivern.

Vénen pluges i nevades:

Abriguem-nos que fa fred!

Encenem el foc a terra

I posem la manta al llit

Ara s’acurten els dies

I són més llargues les nits.

Jo em pose l’abric

I vaig ben tapat: No vull esternuts, No vull refredats!

Bon dia senyor Hivern, A la fi heu arribat

Doncs feia molts dies

Que l’estàvem esperant.

És vosté qui porta el fred, La neu i també el gel, No voldria que aquest any, De la gelor em caigues el pel.

També porta el Nadal, Que és una festa genial, Les Falles i Carnestoltes, Que són festes d’animals.

I en acabar el dia de la cremà, Amb ella d’un plec marxarà, Deixant pas a la primavera, Que un gran somriure ens traurà.

Quan arriba gener, Tanca la Porta i encén el braser.

Ja ve l’hivern, Temps de nevar, D’asseure’ns al foc

I els peus escalfar.

Ja ve l’hivern, M’he d’abrigar, Em pose l’abric

I men vaig a jugar.

S’acosten les festes, Cantem les cançons, Regalem somriures

I un sac de petons!

Primavera

Bon dia primavera, Què ens has portat?

He portat els colors

Que les flors han pintat.

Bon dia primavera, Què ens has portat?

He portat els ocells, Que pel cel han volat.

Bon dia primavera, Què ens has portat?

He portat les cançons, Que tots els nens han cantat.

Bon dia primavera, Què ens has portat?

He portat els ventet, Que a tu t’ha despentinat.

Aquest matí, d’amagada, Ha arribat la primavera, La duia penjada al bec, Tot xisclant, una oreneta.

L’oreneta ha alçat el vol

I amb un cop d’ala lleugera

Ha segat un raig de sol

I ha florit tota la costera.

Aigua de primavera, si no és torrencial, omple la panera.

Et diré un secret molt fi, La primavera està ací, Ha cantat un cançó

I ha florit el teu balcó.

Fuig hivern ves a dormir

La primavera està ací

Ves al teu gelat castell

Que març és el mes faller.

És el sol el teu coixí, la manta l’herba verda i les flors al teu destí.

Bon dia Primavera,

Vens amb els núvols de pluja, amb el cel de llum farcit, perfum d’estels cada nit i dies llargs per gaudir.

Oreneta arribada, primavera començada.

Pra, pre, pri

La primavera, la primavera

Pra pre pri

La primavera ja està ací

Pra pre pri

Naixen les flors, canten les aus

Pra pre pri

Hi ha papallones al meu jardí.

Mai no havia fet Calor com enguany!

Dins d’un forn així, Qui pot respirar?

Estiu

L’estiu ens arriba

Amb dies més llargs. Treiem l’equipatge, Anem de viatge

I mengem gelats.

Si inclús avui es pot

Fregir en l’asfalt

Un bou senceret

Sense oli ni sal.

Mira que eres pallissa, Quin exagerat!

Sempre se t’oblida

La calor de l’any passat!

Anem a la platja

Que ja fa calor, Fem castells d’arena, Posem-nos la gorra I també el banyador.

Arriba l’estiu, la calor es condensa, les fulles dels arbres es tornen verd festa.

Arriba l’estiu, la calor es condensa, les fulles dels arbres es tornen verd festa.

Dafne juga al Sol, Amb la closca d’un caragol, S’ha volgut tombar d’esquena

I troba un cranc a l’arena.

El cranc és petit, Li puja pel dit, Li baixa pel pit

I li pessiga el melic.

Al bosc creixen llucs, flors i noves herbes, volen cap al rusc abelles novelles.

Papallones liben pol·len de les flors, marietes tresquen, lluents de colors.

Amb un xal de flors, amb un vel de llum.

Amb estels sobre el mar, amb les brises del camp.

Amb el sol vertical

i la nit més fugaç el solstici d’estiu

ens atrapa i somriu.

Gentils joguinegen al mar les onades, fan besos suaus a la rossa platja.

Tothom a la ciutat va a parcs i terrasses, es prepara el temps per a les vacances.

Et somriu, ens somriu, ens atrapa l’estiu...

Tardor

Ja ha arribat la tardor vestida de groc i marró, cauen branques, cauen fulles que després trepitgem tots.

Ja ha marxat la calor, vent i pluja se l’han endut, nits més llargues, més silenci, flaires que recordem tots.

La natura ens durà pomes i raïm del bo, molts bolets, també castanyes que ens agraden molt a tots.

Ja ha arribat la tardor vestida de groc i marró, ara anem a passejar que això agrada a tothom.

Els arbres es muden de roig i de groc, les fulles tremolen sota un sol de foc. El vent les fa caure, les duu fins al port. Quan surtis de casa, trepitja-les fort!

Les mosques s’amaguen, l’hivern és a prop. Les flors, espantades, es tanquen de cop.

Ens atrapa la tardor

Amb la pluja i la frescor, Un cistell de rovellons, La magrana i la dolçor.

Has sentit el vent com bufa?, has vist avui el gris al cel?.

És ja temps d’encendre l’estufa

o animar amb llenya seca el foc, de torrar moniatos i castanyes

i explicar velles històries de por...

Bufa el vent despullant els arbres

Una catifa de fulles seques ens recorda que ha arribat

Canvien els colors

Canvien els sons

Canvia la claror

Tot d’una ens adonem que és temps de tardor

Patina per l’aire, rellisca, ja és vent, arriba i és lladre del sol estiuenc. Carrega magranes, bolets i castanyes, s’amaga pels núvols, escurça els dies i estira les ombres. Es vesteix de pluja, pinta al cel la tristor quan dicta als seus mots el poema de tardor.

Conte de les 4 estacions

Víctor Primo i Centeno

En el Regne de l’Arc de Sant Martí existeixen quatre fantàstiques fades falleres que són conegudes en tot el lloc pels seus meravellosos poders. Tots pensen que són germanes, perquè passen molt de temps juntes, però la realitat és que estan obligades a estar unides en la mateixa comissió per sempre.

La primera representa a la tardor, i és coneguda perquè li agrada molt anar a l’ofrena i a la missa de Sant Josep. El seu vestit està compost de fulles que canvien de color i van des del taronja fins al marró.

Aquesta fada està molt unida a la fada de l’hivern, a qui li agrada molt la pólvora, no es perd mai una mascletà i sempre matina per a anar a la despertà. El seu vestit és enorme i està compost per diferents capes fins a arribar a la principal que està feta de neu.

Després està la fada de la primavera. Aquesta és l’ànima de la festa, li encanta la música, ballar a les discomòbils i en les cercaviles sempre te la trobes pegada a la banda de música. El seu vestit està compost per multitud de flors de colors agafades per xicotetes papallones que voletegen sempre al voltant.

Finalment es troba la fada de l’estiu, que s’encarrega sempre d’organitzar esmorzars, li encanta fer paelles i all i pebres, i per descomptat, és l’única que sap fer bunyols per als berenars. Per això és la preferida de tots els infantils. El seu vestit està fet dels raigs del sol i contínuament genera llum i fa calor als altres.

El que succeeix en el casal, és que tots els xiquets volen relacionar-se amb la fada de l’estiu, perquè quan ella apareix tothom s’assega més content per la

calor i per les seues ganes d’organitzar berenars i fer-los xocolate i bunyols. Per això la resta de fades tenen enveja a la fada de l’estiu, perquè creuen que està massa valorada i no entenen per què a la comissió infantil no desitgen que apareguen les altres per igual.

Un bon dia van decidir fer una festa per a tots els fallers i no convidar a la fada de l’estiu. Van organitzar-ho tot amb tres parts diferents:

- L’estació de la tardor, tot ple de flors i de vestits de fallera que es podien provar.

- L’estació de l’hivern, amb un sensacional castell de focs artificials.

- L’estació de la primavera, amb actuacions de les millors xarangues de música del regne.

Les falleres i fallers van acudir i semblaven molt animats i contents per veure a les tres fades i tot el que havien orga-

nitzat. Però prompte elles van entendre per què l’estiu era important, sobretot perquè portava el sol. Sense la llum del sol les flors es van marcir, la gent tenia fred, es va posar a ploure i les xarangues no van poder actuar i el castell no es va poder disparar. Damunt, com que no estava la fada de l’estiu, cap de les 3 sabia preparar un bon berenar, i els més petits i petites no estaven gaudint.

Finalment es van donar per vençudes. El millor seria estar juntes i no pensar que només desitjaven a una d’elles, sinó que volien gaudir de les quatre, així que cridaren a la fada de l’estiu. Aquesta ni tan sols es va enfadar per no haver sigut convidada. Quan va arribar, els raigs del sol van inundar tota la festa i la gent es va alçar somrient en veure-la. Es van reprendre tots els actes programats per a aquell dia i tots els xiquets i xiquetes estaven alegres, perquè xocolate amb bunyols van poder berenar.

Guardons de Junta Central Fallera

DISTINTIU D’ARGENT

Chloe Cascos i Rubert

Lucas Hernández i Collado

Alexia Rubert i Torrijos

Dylan Rubert i Torrijos

Almudena Soto i Garcia

DISTINTIU D’OR

Inés Núñez i Gómez

Andreu Tomás i Valero

Recompenses Internes

GRUPA D’ARGENT

Mia Costilla i Rodríguez

Paula Galindo i Chinchilla

Hugo Caballano i Gallardo

Lucas Clemente i Puchalt

GRUPA D’OR

Inés Núñez i Gómez

La masereta se’n va al mercat

Punxa a l’enllaç QR per a escoltar la cançó “LA MASERETA” de Dani Miquel. Després completa la lletra pegant la imatge que corresponga.

La masereta se’n va al mercat

La masereta se’n va al mercat

I el dilluns ens compra

Oh lai la, la masereta, la masereta,

Oh lai la, la masereta se’n va al mercat.

Oh lai la, la masereta, la masereta,

Oh lai la, la masereta se’n va al mercat.

La masereta se’n va al mercat

La masereta se’n va al mercat

I el dimarts ens compra

Oh lai la, la masereta, la masereta,

Oh lai la, la masereta se’n va al mercat.

Oh lai la, la masereta, la masereta,

Oh lai la, la masereta se’n va al mercat.

La masereta se’n va al mercat

La masereta se’n va al mercat

I el dimecres compra

Oh lai la, la masereta, la masereta,

Oh lai la, la masereta se’n va al mercat.

Oh lai la, la masereta, la masereta,

Oh lai la, la masereta se’n va al mercat.

La masereta se’n va al mercat

La masereta se’n va al mercat

I el dijous ens compra

Oh lai la, la masereta, la masereta,

Oh lai la, la masereta se’n va al mercat.

Oh lai la, la masereta, la masereta,

Oh lai la, la masereta se’n va al mercat.

La masereta se’n va al mercat

La masereta se’n va al mercat

I el divendres

Oh lai la, la masereta, la masereta,

Oh lai la, la masereta se’n va al mercat.

Oh lai la, la masereta, la masereta,

Oh lai la, la masereta se’n va al mercat.

La masereta se’n va al mercat

La masereta se’n va al mercat

I el dissabte tot m’ho gaste

Oh lai la, la masereta, la masereta,

Oh lai la, la masereta se’n va al mercat.

Oh lai la, la masereta, la masereta,

Oh lai la, la masereta se’n va al mercat.

La masereta se’n va al mercat

La masereta se’n va al mercat

I el diumenge tot m’ho menge

Oh lai la, la masereta, la masereta,

Oh lai la, la masereta se’n va al mercat.

Oh lai la, la masereta, la masereta,

Oh lai la, la masereta se’n va al mercat.

Sopa de lletres

Albaes Falles

La rondalla de les 4 estacions

Víctor Primo i Centeno

Conten que una vegada, un home molt ancià, cansat d’escoltar les queixes dels seus quatre fills, i de veure com jutjaven a altres persones constantment, va decidir donar-los una lliçó. Va manar a cadascun d’ells a visitar un taronger que estava lluny, molt lluny. Però va manar a cadascun dels seus fills en diferents estacions de l’any.

Quan van acabar de visitar tots el taronger, l’home va reunir els seus fills i els va preguntar:

– I bé, expliqueu-me com és l’arbre que heu vist.

Va començar a parlar el fill major:

– Un arbre horrible, nu, amb branques retorçades. Sens dubte, un esperpent d’arbre.

Què dius?- va dir llavors el segon fill- L’arbre estava replet de brots disposats a nàixer! Tot un arbre ple de promeses…

– No sé què heu vist vosaltres, germans, però no és el que jo vaig veure- va dir el tercer germà- El meu taronger estava ple de flors. És un arbre ple de vida i vitalitat. De dolçor, plenitud i molta bellesa.

– Per què jo no ho vaig veure com tu dius, germà?- va dir el més xicotet- El meu arbre tenia fruits, estava ple de taronges sucoses i llistes per a menjar. Però el pes de la fruita encorbava les branques i les fulles estaven a punt de marcir-se. Se li veia cansat i les seues fulles estaven a punt de caure.

– Tots teniu raó- va dir llavors el pare- Cadascun de vosaltres heu vist l’arbre en una estació diferent i aquest ha canviat. Per això, no podeu jutjar a l’arbre per com és en una sola estació, sinó en totes elles. Igual ocorre amb les persones. Tampoc podeu jutjar-les per com són en un moment donat. I com aquest arbre, només podreu recollir els fruits de la vida al final del trajecte, quan ja hàgeu passat per totes les estacions de la vida…

Moralitat: “no jutges a ningú per com és en un moment donat ni intentes recollir els fruits de la vida abans d’hora”.

Melodía

“Enguany la orquesta està enfront de casa Música i festa, la dansa, el bastó A estes altures, i faça el que faça Ja va per dins tota la processó”

Carrer de l’amargura. Zoo

Història de la nostra música

Carlos Campillo Cuartero

Parlar de la història de la música al nostre territori és parlar evidentment de la mateixa història de l’ésser humà. No hi ha dubte, malgrat el complicat de l’estudi, que des de les èpoques més primerenques, com els cromanyons, hi ha evidències de certes relacions músic-vocals. És gràcies a les excavacions i els estudis d’aquestes que podem confirmar l’aparició de diversos “instrument” que els nostres avantpassats utilitzaven per a reproduir alguna cosa pareguda a allò que podem denominar música. Ens referim per exemple a les bramaderes que podem descriure com plaquetes romboidals d’os, que segons els estudis, es feien voltejar

enganxades d’una corda produint un brunzit. També es coneix l’existència d’ossos percudits, bastons o peces dentades que al ser fregades produïen algun tipus de sorolls.

Però no és fins a èpoques posteriors quan podem trobar evidències clares de la relació de la societat amb la música. A partir de l’aparició de l’agricultura i la ramaderia, podem trobarnos amb representacions de les activitats humanes pintades en coves. Amb tots els dubtes que les investigacions mostren podem dir que en algunes pintures a la Cova Saltadora, a la província de Castelló, es pot suposar unes dones realitzant una dansa. Aquestes pintures

estan datades a l’Edat de Coure (entre 3000 i 1500 anys aC).

Des del final de l’Edat de Coure i l’eclosió de la cultura ibera passen alguns segles que són complicats d’estudiar antropològicament parlant. Però és en aquesta època on podem situar alguns descobriments que deixen més que en evidència la importància de la música en la vida diària dels habitants de la nostra terra. En molts gots trobats al poblat iber del Cerro de Sant Miquel a Llíria, es poden apreciar una gran representació de motius musicals. En alguns d’ells no només es poden observar certes danses sinó que podem trobar fins i tot alguns instruments com la doble flauta o banyes amb boques molt amples que fan sonar. En altres zones com és el jaciment a La Serreta entre Alcoi i Cocentaina també es van trobar representacions d’aquests instruments en les peces rescatades. Però és a final d’aquest període i principi de l’època romana quan es daten les primeres aparicions físiques d’instruments, com són unes campanetes metàl·liques que hui en dia encara es poden veure i fer sonar a alguns museus.

Amb l’arribada de la civilització romana les peculiaritats dels ibers van anar desapareixent i es va imposar aquesta nova manera de viure. Però la música també va ser part important dins de les nostres terres en aquesta nova etapa històrica. És en aquest punt on alguns historiadors com Isidor d’Híspalis daten el

naixement de tres tipus de música: l’harmònica, la rítmica i la mètrica. Com també destaca una gran quantitat d’instruments que podem datar en aquesta època. Cítares, timpans, campanetes anteriorment citades o les lires. Aquests instruments van ser utilitzats per a les celebracions cristianes que acabaren imposantse en tot l’imperi romà, però hi ha constància que en molts ritus anteriors de caràcter pagà també es feien servir per a celebrar esdeveniments o plorar la mort. Però va ser amb l’explosió del cristianisme quan la música comença a quedar escrita per a ser reproduïda posteriorment. Va ser gràcies també a la figura dels trobadors com la música va anar expandint-se pel nostre territori.

Però la primera gran explosió cultural i, per tant, de la música va ser durant els cinc segles que va durar el període àrab. Va ser Abd Allâh conegut com Al-Balansi (el valencià), governador d’aquesta regió, un dels impulsors de la cultura musical a l’època gràcies a la seua afició pel cant i la música. Els musulmans també deixaren un gran legat musical a través d’escrits que han perdurat fins als nostres dies. Fins i tot després d’abandonar la terra després de la conquesta en 1238. Així a Xàtiva, bressol de destacats cantors i músics que van propagar les seues habilitats per diferents punts de la geografia andalusina, i on destacava una de les orquestres (sitara) més reconegudes d’alÀndalus integrada per més de cent llaüts, va tindre gran rellevància la cultura musical mora. El rei Pere IV d’Aragó (1319-1387) es feia servir al

seu palau de joglars moros de Xàtiva, on encara perdurava una famosa escola morisca.

Així arribem fins a l’època del Regne de València i és en aquest període on l’historiador i cronista de la ciutat de València, Vicent Baydal, ubica el naixement de la identitat valenciana. Concretament amb la lluita contra els aragonesos, durant el conflicte pels furs de València contra els nobles d’Aragó entre 1261 i 1330. És per això que des d’aquest moment podem començar a parlar amb propietat de música valenciana.

En l’antic Regne de València els motius propagandístics tenien un pes específic considerable a l’hora de fomentar les representacions “lírico-sacres”. Ja en temps del bisbe Hugo Fenollet s’impartia ensenyament musical en una escola adscrita a la seu episcopal valenciana. La labor docent d’aquest pedagog va ser continuada, a partir de 1380, per Bartolomé Agustin, sent ja bisbe Jaume d’Aragó, net de Jaume I el Conqueridor.

La documentació de mitjan segle XIV, conservada en la Catedral de València, mostra una activitat musical important. Els escolars i el clergat que prestava els seus serveis en la catedral rebien una formació musical notable. Els mestres que regentaven l’escola tenien molt de prestigi. Entre ells van destacar: Jaume

Vidal, Bertomeu Agustí, Simón d’Amor, Ginés Martorell i Pascasio Martí. El fet que Simón d’Amor estiguera durant algun temps al servei

de la capella musical de Martín l’Humà avala la categoria d’aquest músic. Els llibres de música que per aquelles dates posseïa la Catedral de València mostren també l’elevat nivell musical del qual gaudia.

D’altra banda, cal tindre en compte que el desenvolupament cultural de la cort a València va afectar particularment la música. Tot això, unit al caràcter i als costums de la població valenciana des de l’època de la dominació musulmana, va fer que la música adquirira cada vegada major importància en les manifestacions civils, religioses i populars.

D’aquella època són dues de les representacions musicals més antigues en el nostre territori: La Palometa i el Cant de la Sibil·la:

L’escenificació del Cant de la Sibil·la va estar des de l’antiguitat arrelada entre els cristians de la península Ibèrica. A València es va representar el Cant de la Sibil·la habitualment el segle XV, però potser la seua existència és anterior.

La major part de les versions melòdiques del Cant de la Sibil·la deriven d’un tronc comú, que mostra cert parentiu intervàl·lic amb algunes Cantigues de Santa María del rei Alfons X el Savi. Aquestes variants són bàsicament degudes a l’ornamentació pròpia del cant monòdic de transmissió oral, especialment el medieval.

Però si hi ha una referència musical per excel·lència que ha arribat fins als nostres dies

des de l’antic Regne de València són alguns aspectes dels Misteris del Corpus.

Alguns estudis afirmen que va començar a realitzar-se la processó del Corpus Christi el 4 de juny de l’any 1355.

Alguns dels misteris que es van interpretar en aquells llunyans anys contenen alguns fragments amb música i tots ells ens han arribat gràcies a la còpia manuscrita, que amb data 14 de març de l’any 1672 va realitzar Josep Gomar. Tot sembla indicar que el text literari i musical dels tres misteris conservats no va romandre intacte a través del temps, sinó que va anar adaptant-se i evolucionant segons les circumstàncies socials, culturals, econòmiques o tècniques. Va ser tan gran la popularitat d’aquests misteris que el Corpus Christi va sol·licitar la seua reposició anual.

A més el paper dels joglars va ser fonamental en tot el Regne de València per a difondre la cultura musical. Al marge de la cançó i la dansa, van complir un paper destacat en el camp informatiu com a comptadors de fets reals, exposats amb major o menor imaginació cantades a vegades per aquests joglars. Alguns d’ells van estar al servei directe de diversos reis per a donar després notícia de primera mà, de llarg a llarg del país… Alguns dels nostres antics historiadors assenyalen la presència de joglars per les nostres terres, abans fins i tot de la Conquesta per Jaume I. Tant és així que el Conqueridor en les seues ordenances de

Corts hi havia algunes reglamentacions per als joglars i gent amb instruments. Seria molt llarga l’enumeració completa de noms de joglars valencians i de les ciutats on habitaven i que servien com a centre de les seues activitats: València, Castelló, Alzira, Gandia, Xàtiva, Mislata, etc., són algunes de les nombroses poblacions valencianes amb una activitat joglaresca continuada. Per qualsevol motiu o circumstància, aquests es deixaven veure per tota la nostra geografia, exhibint els seus dots com a joglars, les seues habilitats en alguns instruments de corda, vent i percussió i en general, com que no, tenien cap especialitat determinada fent una mica de tot. I com sempre, sent portadors de novetats i motiu d’atracció.

A més de la importància de la transmissió oral, la força que anaven agafant uns certs instruments va fer que l’expansió musical fora major. La fabricació d’instruments a València tenia bastant apogeu, sobretot al final de l’edat mitjana, quan trobarem artesans com Francisco Jorba, maestre de fer instruments.

Els mestres orgueners també van tindre una activitat important, sent diversos d’ells estrangers establits a València, després de residir algun temps en altres estats de la Corona. Va destacar entre tots la saga dels Alemany, grup de germànics que van construir rellevants orgues per a la catedral de València, parròquies de Sant Tomàs, dels Sants Joans o Sant Agustí.

L’intercanvi d’instruments entre les diferents corts peninsulars serà un fet bastant corrent. Així, Alfons el Magnànim requereix la presència a Nàpols de l’orguener Jaume Gil, qui no va poder abandonar València i complaure el rei, atés que va morir abans d’iniciar el viatge.

Entrat ja el segle XVI, la Cort dels ducs de Calàbria es va convertir en el vertader centre musical i literari de l’aristocràcia i alta burgesia valencianes, reflectint allí els gustos i apetències festives d’aquells grups selectes de la societat valenciana de principis del Renaixement. Un dels personatges clau d’aquesta cort serà Úrsula Germana de Foix, nascuda en 1488.

Cal esmentar especialment entre els músics vinculats en certa manera a aquesta cort, als mestres Fletxa, Pastrana, de Milà, Chacón, Cep, així com a l’organista Cristóbal Vázquez.

Però la vida musical d’aquesta cort quedarà reflectida per les obres de diversos compositors, com els citats, i millor encara per grups d’ells: ací, algunes obres dels Fletxa, Cárceres o Chacón, i sobretot les nadales de diversos autors, a dos, i a tres, i a quatre, i cinc veus, que formen l’anomenat Cançoner del duc de Calàbria o Cançoner d’Upsala.

Un altre focus important és la ciutat de Gandia, concretament en les activitats musicals de la Col·legiata i cort ducal de Gandia, i més concretament encara en el contingut del

Cançoner que porta el nom d’aquella ciutat. Aquest és el cas més singular entre la noblesa valenciana renaixentista, musicalment parlant. La documentació estudiada per Ferran GarcíaOliver mostra molt clarament que, al marge de la vida musical en la cort ducal de Gandia, s’ha de considerar el fet que l’Ajuntament d’aquella ciutat ja tenia en nòmina, almenys des de principis del segle XV, una sèrie de músics, joglars i ministrers. Entrat ja el segle XVI, el duc col·laborarà en aquests dispendis en més d’una ocasió.

Però Gandia no va ser l’única ciutat on la música va tindre rellevància, tant és així que en quasi totes les parròquies es posseïa un orgue. Orgues que requerien les habilitats d’un professional. L’afortunada decisió de conjuminar normalment el càrrec d’organista i mestre de primeres lletres en tot l’antic Regne de València, va suposar el que els nostres avantpassats comptaren des dels seus primers anys amb una educació musical impartida per un professional. D’aquesta manera, van rebre la influència benèfica que tradicionalment atribueix la música en la formació del caràcter, tots els filòsofs, erudits, pedagogs a través de la història. Aquest professional, a vegades dit mestre de cant, ténia les seues funcions específiques ben assenyalades.

Tal és el cas, per exemple, de Nicasi Corita, qui va estar a Sueca com a organista i mestre de cant en 1570. D’aquest compositor, que apareix

entre 1578-85 com a mestre de capella de la catedral de Tarragona, es conserven diverses obres en arxius valencians i forans, una col·lecció de motets publicada en 1584 a Barcelona.

Però la música estava vinculada als valencians de l’època més enllà de l’àmbit eclesiàstic. Pràcticament tots desenvolupaven una sèrie d’activitats musicals extra litúrgiques d’una certa importància, sobretot entorn del teatre i a l’espectacle en general. En altres ocasions més simples, i aprofitant qualsevol acte social, com per exemple una cacera, la circumstància propiciava el que els cavallers entregaren el producte d’aquella a la seua dama, mitjançant alguna floreta de dos o tres versos. Aquesta, al seu torn, contestava també improvisadament amb alguna breu invenció poètica. Altres cavallers, dotats de major vena poètica, anaven més lluny, com ens compta Lluís de Milà en el seu Cortesà. Allí narra el gran violista, com en Francisco de Fenollet ofereix a la seua dona. Un romanç que canta Olivarte, solista del cor del Duc de Calàbria.

Mitologia i teologia, espectacle i música, cultura i expansió, confluïen a l’una, a fi d’assaciar apetències i gustos d’una societat com la valenciana, extravertida i molt donada per temperament a l’espectacle i a la diversió.

Així arribem a l’època barroca concretament entre els segles XVI, XVII i XVIII amb les seues característiques musicals tan àmplies. La forma composicional més estesa en tota Espanya

durant el segle XVII i conservada fins al segle XIX, és la Nadala. València és portaestendard en la creació i modificació d’aquesta manera musical. Els nostres temes seran, fins i tot, empleats després, per les grans figures del món de la música universal. És per això que són diversos els compositors valencians que van arribar a tindre un prestigi en la resta d’Espanya.

El primer compositor valencià del segle XVII, que té a Espanya un lloc rellevant, és un humil i pobre sacerdot, enamorat de la seua família i de la seua terra natal, que solament va aconseguir de l’església, a la qual va servir, les distincions que li atorgara Sant Joan de Ribera.

Comes va nàixer a València i degué nàixer al carrer de la Tapineria, ja que aquest era l’ofici del seu pare. L’obra de Comes degué quedar oblidada en algun racó de la catedral, sent redescoberta més tard per Juan Bautista Guzmán, qui la va donar a conéixer primer a València, en Lo Rat Penat, i, posteriorment, en 1888, a tothom. Va aconseguir adquirir renom entre els seus coetanis, cosa que prova el fet d’haver sigut convidat per diverses catedrals perquè servira en elles; alguna, com la de Conca, amb l’advertiment que tindria el sou que ell mateix volguera fixar-se. Malgrat que les composicions multicorals dels antecessors de Comes, es pot afirmar que ell va ser l’introductor a València del gènere multicoral amb la col·locació, perfectament indicada en les seues obres, dels diferents cors en llocs molt

allunyats els uns dels altres, des de l’orgue gran fins a l’altar major.

Un altre músic de l’època, que va portar la seua música més enllà de les fronteres valencianes és Joan Baptista Cabanilles. Nascut en 1644 a Algemesí. Aquest gran compositor de música de tecla, durant anys organista de les Descalces Reals de Madrid, va deixar constància en algun escrit seu, la gran valia de Cabanilles, encara que va provocar una certa confusió respecte a algunes dades biogràfiques referents al nostre gran organista.

A principi del segle XVIII, concretament en 1750, mor Johan Sebastian Bach i podem dir que d’alguna manera mor també el període barroc i naix el classicisme. L’exaltació de l’individualisme impulsa als músics a posar en

relleu als solistes. En la nostra música, fins i tot dins del policoralisme, només serà un element a prendre en gran consideració. Gaudirà de plena autonomia; arribarà a dialogar fins amb les veus del conjunt policoral. La seua expressió perfecta i acabada tindrà lloc en les àries i els recitats.

També els instruments de corda passaran a tindre un lloc important, i aniran reemplaçant als antics ministrers. Els violins seran presents en la major part de les composicions.

Els solistes, amb les seues formes pròpies apareixen a València en 1714, amb l’arribada de Pere Rabassa, qui a més incorpora en les seues obres amb alguna freqüència els violins, la gralla, i el violoncel. Igual que succeïra a Madrid, ja des del segle anterior, i a Barcelona per aquestes mateixes dates, a València existia ja una tradició de teatre musical representat bastant estretament emparentat amb l’òpera italiana, ja que de la seua imitació havia nascut: la sarsuela. Sorgida treballosament en la cort de Felip IV com a consolació al fet que no era viable (almenys econòmicament) l’arribada de companyies italianes a Madrid, s’havia suplit el desig de veure aquell espectacle que commovia a tota Europa amb les Festes de Sarsuela, celebrades en el pavelló de caça que el monarca tenia en aquesta població.

Va ser Salvador Carreres el primer que va descriure la que sembla haver sigut la primera representació d’òpera de la xicoteta cort del

príncep de Campofiorito (governador després de la desaparició dels furs). El fet és que va ser anomenada Carda Real i es representava amb motiu de la festa de l’aniversari de Felip V (festa oficial en tot el regne). L’espectacle, així titulat segurament, venia a ser el que els italians denominaven en aquesta època Serenata, representació operística de dimensions relativament reduïdes, amb pocs personatges i longitud mitjana, generalment de tema mitològic o pastoral, que es posava en escena habilitant els salons d’un palau amb motiu d’alguna festa oficial.

No sabem si el príncep de Campofiorito va considerar excessiu la despesa que ocasionaven les representacions operístiques per al seu exclusiu gaudi, o si va decidir difondre, com a bon italià que era, l’art de la seua antiga pàtria a València, però la veritat és que la companyia d’italians que actuava en el Palau Reial va començar a oferir representacions d’òpera en el Corral de l’Olivera.

Ara bé, el gener de 1729, ja no es tractava de peces sense títol denominades carda real i que possiblement eren sarsueles, sinó d’òperes pròpiament dites, com la que registra, en primer lloc, Arturo Zabala: “L’amor més fi i constant, cantada per la companyia de Francesco Corradini i probablement composta per ell mateix” El que no queda clar és si aquestes òperes es donaven en traducció castellana o si havien estat compostes per Corradini directament

sobre versos en castellà. Això últim resulta més que probable. Aquestes representacions van alternar amb unes altres que el registre de l’Hospital de València va qualificar, com exposa Zabala, Carda real cantada, d’Italians.

En la temporada 1729-1730 també es va registrar una abundant activitat operística, amb representacions vàries, entre les quals figuren les d’una òpera titulada Estimat i Avorrit.

La prosperitat de la vida operística valenciana va patir un rude colp quan el 12 de novembre de 1778 es va produir el terrible incendi del teatre de Saragossa, va haver-hi diversos morts. Es va tornar a insistir sobre el caràcter nefand del teatre i es va intentar que la ciutat de Saragossa renunciara per sempre a la reconstrucció del coliseu. Giuseppe Croce va continuar treballant a València en la temporada següent, però a principis de 1779, i a conseqüència de l’incendi esmentat, i atés el perill de les estructures de fusta que configuraven la sala de la Botiga de la Baldà valenciana, la prohibició de representar va ser aprofitada pels qui continuaven conservant en el seu si, el desig de suprimir tota manifestació teatral i València va passar a mancar de teatre. Giuseppe Croce va intentar sobreviure amb l’organització “Acadèmies de Música”, com es denominava llavors als concerts, i en això ho trobem ocupat encara en 1780. Uns anys més tard, a partir de 1783, es va permetre que es representaren comèdies en El

Grau, però el local era més inadequat encara que la Botiga de la Baldà.

Al llarg del XVIII no sols és l’Òpera l’aspecte més destacat de la cultura musical sinó que comparteix protagonisme amb la música instrumental. L’Església és, durant el XVIII, un dels centres principals de producció musical. El gènere vocal continua sent el preferit dels centres religiosos, que ho utilitzen com a vehicle de missatge cristià. Però la pràctica instrumental es fa cada vegada més freqüent, tant en funcions litúrgiques com en actes extralitúrgics. A les esglésies del segle XVIII existia un grup d’instrumentistes perfectament establit, per al qual es componien obres específicament instrumentals. Els instruments més emprats eren les cornetes, trompes, sacabutxos, els de la família de l’oboé, i els d’arc, que s’introdueixen a principis de segle. Però el major protagonista, dins del marc religiós, era l’orgue, que apareix sovint com el gran solista, encara que també intervé formant part de les peces escrites per a un grup instrumental.

També la música instrumental era un element imprescindible als carrers i places durant les celebracions civils i populars. Les danses populars eren acompanyades pels instruments típics: dolçaina, tamborí, guitarres i bandúrries. En les grans festes, com en la celebrada en 1738 per a commemorar el cinqué centenari de la conquesta de València pel Rei En Jaume, s’organitzaven enlluernadores cavalcades, en

les quals els diferents gremis participaven amb la seua pròpia agrupació musical. La ciutat de València tenia els seus propis clarinets i timbalers, que actuaven en les ocasions solemnes.

En realitat, els músics més qualificats i millor preparats eren els pertanyents als centres eclesiàstics, però la creixent demanda de música per part de la societat civil va portar al músic de capella a treballar en terrenys profans. Els instrumentistes i organistes, a causa del baix salari que percebien, solien dur a terme altres activitats musicals o de diversa índole per a obtindre un sou complementari.

Durant la primera meitat del segle XVIII destaca el nom de Vicente Rodríguez Monllor (1690-1760), organista de la Catedral de València des de 1713 fins a 1760. És el compositor valencià més prolífic de música per a teclat d’aquest segle, i constitueix una referència fonamental en la història de la música valenciana. Fa

evolucionar les formes barroques cap a una concepció més clàssica; això s’observa en el seu Llibre de Tocates per a címbal, primer llibre publicat a València per a aquest instrument.

El període que s’ha denominat romanticisme musical espanyol, i que va des de 1800 fins a 1860, va tindre a la Comunitat Valenciana diverses facetes. D’una banda, la influència dels esdeveniments polítics d’inicis de segle sobre el món musical va ser clara: des del funcionament de l’espectacle musical fins a l’aspecte creatiu. Amb el fiançament polític i econòmic de la burgesia a partir dels anys 30 assistirem a València al fenomen contrari: la música influiria fortament en la societat.

Diversos factors van fer que l’ambient músic-teatral cresquera molt ràpidament i a ells caldrà afegir l’aparició d’un local apropiat per a representar òpera italiana: el Teatre Principal. El caràcter burgés d’aquest local ja venia donat des de la seua construcció fins a la seua distribució interior. No deixa de ser simptomàtic que en la funció d’inauguració (24 de juliol de 1832) es representara el segon acte de La Cenerentola de Rossini. L’altre local on es va representar òpera italiana a València va ser el Teatre Princesa (inaugurat el 20 de desembre de 1853). Alternant les funcions operístiques amb la sarsuela, el Princesa va suposar en els seus primers anys una positiva competència a l’hora de contractar millors cantants o muntar escenografies més brillants.

El desig de tractar arguments i temes espanyols va fer que apareguera una nova línia musical. Entorn de 1849-50 la sarsuela moderna va començar a estendre’s i a obtindre un ràpid èxit. El febrer de 1850 trobem la primera representació en el Principal valencià amb l’estrena del Follet.

Quant al repertori cal indicar que, malgrat no ser la primera ni la més representada, la sarsuela que més popularitat va tindre a principis de la dècada va ser El Tio Caniyitas, que va introduir als valencians en la sarsuela moderna. A partir de 1852 van ser Joaquín Gaztambide i Francisco Asenjo els autors que van aparéixer en major nombre d’ocasions els teatres valencians.

Dins de la música instrumental valenciana, un apartat tan important com el món de les bandes va tindre el seu origen en el segle XIX. La seua progressiva extensió a tots els pobles i comarques va donar lloc a una difusió del repertori de l’època (per descomptat, arreglat per a banda) i a un augment de la pràctica instrumental. Aquest creixement va estar en relació amb la popularitat de les bandes militars: els seus concerts i activitats en festes populars van fer veure a les diferents comunitats la necessitat de crear agrupacions similars.

A la ciutat de València, la música de banda militar es va fer familiar entre els seus habitants: des de les seues ubicacions a l’aire lliure fins a la seua participació en actes de divers caràcter. El seu repertori era molt variat: peces compostes

pels seus directors, la música d’èxit de l’època i música popular de ball. Les bandes civils van tindre un progressiu desenvolupament; a principis de segle ja trobem una formació anomenada música de l’oli (dita així perquè assajava en la desapareguda Llotja de l’Oli), que va rebre autorització de l’Ajuntament valencià per a anunciar-se com a música o banda municipal (en realitat, creada com a tal en 1903). Tant aquesta última com altres formacions (fundades sobretot a partir de 1840) van oferir al públic de la capital un repertori basat en òpera i sarsuela. Després de 1850 trobem nombroses notícies referents a l’augment (en quantitat i qualitat) de les obres interpretades per les bandes de diversos municipis.

A més de les recentment creades bandes de música, les entitats culturals van ser un gran altaveu musical dins del territori. Creada en 1776, la Reial Societat Econòmica d’Amics del País de València va ser una de les societats que més i millor va divulgar la música durant el XIX. Les seues activitats musicals van ser molt variades: utilització dels seus locals per a concerts, presència musical en els seus actes públics, recompenses a la construcció d’instruments, dictàmens crítics sobre temes musicals, etcètera.

Altres societats valencianes van tindre una secció de música en els anys 40 i 50: l’Institut Líric-Dramàtic Edetano, el Cercle de Comerç

(amb uns concerts sacres similars als del Liceu) o el Museu Valencià.

Però si cal destacar una és al Liceu Valencià (creat en 1836). Des dels seus primers anys de vida va comptar amb una «assemblea filharmònica», en la qual els socis preparaven les obres de les sessions públiques. En moltes ocasions apareixien intèrprets professionals que alternaven amb els aficionats. El repertori d’aquestes actuacions es basava en les obres de moda en els 1840-1850.

Amb el final del segle XIX apareix una figura imprescindible en la història de la nostra música: José Serrano. Serrano va nàixer a Sueca en 1873 i era fill de director de banda. Als setze anys va estudiar a València amb Salvador Giner. Tot sembla somriure-li ja instal·lat a Madrid quan circumstàncies nacionals difícils fan que se suprimisca tota classe de pensions i perda Serrano la seua. El Cercle Valencià li brinda la seua ajuda; és llavors quan la ceguesa progressiva del mestre Cavaller impulsa al famós músic a proporcionar treball de col·laboració a Serrano que ajuda a l’estrena de Gegants i Capgrossos. Però si hi ha dues obres que estan per damunt de totes les que va escriure i va interpretar són: l’Himne commemoratiu de la coronació de la

Verge dels Desemparats en 1923 i sobretot l’Himne a València, escrit en 1909 i acceptat en 1925 com a himne regional.

És en aquesta mateixa època, la de finals de 1800 i principis del nou segle quan apareix la Renaixença. Musicalment, la Renaixença adquireix el significat de revaloració de l’expressió de la tradició popular i apareix com una necessitat de formació d’una consciència musical valenciana.

Els punts principals sobre els quals s’afirma la «Renaixença» musical són l’estímul derivat dels estudis de musicologia i la utilització del folklore com a llenguatge. De manera paral·lela, altres dos fets musicals adquireixen primordial importància: la transformació tècnica i l’avaluació del llenguatge de la guitarra i la secularització de l’ensenyança musical. Conseqüència directa de la Renaixença serà la lluita dels compositors per allunyar-se de l’italianisme que predominava en la música.

Tres grans noms sustenten musicalment els pilars d’aquest important moviment cultural:

Joan Baptista Guzmán, nascut a Aldaia en 1846;

José María Úbeda, nascut a Ontinyent en 1839;

Salvador Giner, nascut a València en 1832.

La música era part integrant de la vida social de finals del segle. Les grans mansions rebien als seus convidats un dia concret. També la classe burgesa es reuneix en tertúlies i vetlades, sense que falte un assistent que li done vida al

piano o faça vibrar la seua veu amb una bella melodia.

D’altra banda, les societats fomenten el gust per aquest art, facilitant generalment un dia per setmana, a la secció de música, en les reunions de la qual els mateixos socis són els intèrprets, amb un programa previ. La Societat Econòmica d’Amics del País, La Societat Recreativa L’Iris, l’Ateneu Científic i Literio... són alguns exemples.

A més de les societats va haver-hi noms il·lustres que van ajudar l’evolució de la música valenciana durant la Renaixença. El cas més destacat és el de Salvador Giner i Vidal.

La gran importància del mestre Giner radica en el fet de no a haver compost en el llenguatge de la Renaixença. Dues de les seues obres cims, Nit d’Albades i Es xopà... fins a la moma, van ser acollides amb igual entusiasme a València, a París i a Filadèlfia, on van arribar a través de les societats de concerts. Giner viu entre Massarrojos i València i viu la seua cultura, els seus costums, els seus cants.

Es xopà... fins a la moma es basa en la festa del Corpus valencià. Encara que tradicional, ja que se celebra a València des de l’any 1355, Giner descriu la processó com li arriba a ell, en el seu temps: les gents vestides de festa, el perfum dels carrers, encatifades amb fulles de murta i de taronger, les banderes i els nans que, precedint la processó, ballen acompanyats per

la dolçaina i el tabal, els xiquets dels hospicis i... la tempesta que interromp la festa. Intensifica la por, i obscurint-se per moments... Els llampecs i la pluja es converteixen en protagonistes. La processó s’interromp, i a la fi la pluja cedeix. Ningú vol perdre’s l’entrada de la Custòdia en la Catedral. La marxa real, els dolçainers i les campanes repiquen al vol i Giner produeix un gran clímax, seguint el text: “Toqueu, toqueu. Que està ja entrant en sa casa El Santíssim Sagrament!”. Aquesta obra és un vertader monument orquestral i caracteritza l’expressió mateixa de l’ànima popular.

Una altra obra mestra de la Renaixença valenciana és la Nit d’albades. El mestre Giner la va compondre en Massarrojos i va extraure el text literari d’un fet real que ell havia presenciat. Musicalment, aquesta obra està basada principalment en un tema popular valencià com són les albades. En octubre de l’any 1900 va ser estrenada com a sarsuela, amb text de Guzmán Guallar, en el Teatre Principal.

En els primers anys del nou segle, concretament en 1903 es va fundar la Banda Municipal de València, per iniciativa del regidor Vicente Ávalos, com a fusió de la Banda pertanyent al cos de Bombers i la Banda dels Veterans de la Llibertat. La direcció honorària li va ser oferida a Giner, i aquest va compondre per a la primera actuació de la banda, en l’Ateneu Musical i dirigida pel mestre Santiago Lope, el pasdoble L’entrà de la murta. Giner

també va tindre gran rellevància en els primers anys de vida del Conservatori de Música de València, com a director tècnic del mateix i com a professor de composició.

Durant aquella època foren moltes les societats culturals que es van crear i tenien la música com a pilar fonamental, com és el cas de la Societat Coral el Micalet. La Societat Coral El Micalet va sorgir en 1885 quan un grup d’artesans, encoratjats pel mateix Giner, van posar la figura del Micalet sobre un estendard i van fundar l’Orfeó El Micalet, dirigits pels mestres Timor i Penella.

També és d’aquella època la Societat Artístic Musical. Fundada pel mestre José Valls, amb Pascual Rodríguez i José Guallar, va fer el seu primer concert el 12 de maig de 1878, en el Skating Ring. Aquesta societat va ser la que més va contribuir al desenvolupament de la música de concert a València.

A més, es crea el Conservatori de València. La Societat Econòmica d’Amics del País, amb l’experiència adquirida a través de les seues escoles de música, i desitjant donar una major projecció social a la música per mitjà de l’ensenyament, va estudiar la creació d’una acadèmia de música, que acabe sent el Conservatori de Música de València. L’abril de 1874 a proposta d’Enrique Aguilar, es va nomenar una comissió per a estudiar i proposar els mitjans per a la creació d’una acadèmia de música. La comissió estava formada per

Facundo Cortadella, José Úbeda, José Sa, Enrique Aguilar, José Franquet, Ricardo Andrés, Eduardo Serrano i José Espí.

Si la «Renaixença», musicalment parlant, va intentar destruir l’hegemonia de la música italiana i crear unes bases sobre les quals el compositor fixara una nova estètica, basada en aquell cas en l’esperit valencià, el nacionalisme en la música valenciana partirà de la convulsió produïda per la irrupció d’una nova estètica estrangera: en aquest cas, la música de Wagner.

Igual que succeeix en totes les èpoques, existeix una persona rellevant dins del nostre territori i un d’aquests noms és el d’Eduardo López-Chavarri. Una activitat important de López-Chavarri va ser la de divulgador de la música simfònica i de cambra. En 1903 va fundar l’Orquestra Valenciana de Cambra, amb la qual va realitzar gires per Saragossa, Bilbao, Oviedo, Avilés, Madrid, Alacant i València, actuant en totes les seues societats filharmòniques. En 1906 va dirigir l’Orquestra Simfònica del Teatre Principal, i entre 1907 i 1908 va ser professor de cors a les Escoles d’Artesans de València.

L’activitat de López-Chavarri li va portar fora de les nostres fronteres acompanyat per la seua esposa, Carmen Andújar.

A la fi del XIX i principis del XX van coincidir també dos concertistes valencians que caldria destacar. José Manuel Izquierdo Romeu, nascut

a Catarroja en 1890 i deixeble de Salvador Giner, i, sobretot, José Iturbi.

José Iturbi Báguena, nascut a València el 28 de novembre de 1895 i mort en Los Angeles el 28 de juny de 1980, és un dels noms capdavanters del pianisme en les dècades centrals del nostre segle. Fill d’un afinador de pianos, enlluernava ja als set anys per la seua facilitat sobre el teclat i la seua innata musicalitat. Va treballar com a pianista i molt jove encara (1918) va començar a exercir com a professor de piano en el prestigiós Conservatori de Ginebra, on va

estar fins a 1923. Immediatament, arrancaria la seua carrera internacional, projectada a tothom des dels seus triomfs als Estats Units, país en el qual es va establir cap a 1928. No tardaria a manifestar-se també com a director d’orquestra, amb un triomfal debut a Mèxic (1933) que immediatament s’estendria davant orquestres nord-americanes: Nova York, Filadèlfia, Los Angeles, Rochester...

Però si parlem de noms importants dins dels primers anys del XX, hem de detindre’ns de manera especial en Joaquín Rodrigo Vidre. El 22 de novembre de 1901 va nàixer, a Sagunt, Joaquin Rodrigo, cec quan encara no havia complit els quatre anys. Als setze va començar a formalitzar els seus estudis musicals a València, estudiant amb Antich i rebent consells dels mestres López-Chavarri i Gomá. En 1923 va començar a manifestar-se com a compositor amb una obra pianística -Suite-, que estrenaria el mestre Esquerre a l’any següent. En 1927, seguint l’arrelat hàbit dels compositors espanyols, va acudir a París, on seria deixeble de Paul Dukas. Si hi ha una obra que porte al músic valencià a l’èxit més rotund és “El Concert d’Aranjuez”.

Des de Madrid, després de l’impacte del Concert d’Aranjuez, Joaquin Rodrigo s’erigeix al capdavant d’una manera de fer música alhora inequívocament espanyolista i moderna: El músic d’aquest temps, com li titulava Sopeña en els anys cinquanta. En 1944 es va donar

a València per primera vegada el Concert d’Aranjuez.

Compartint rellevància amb el mestre Rodrigo en la primera meitat del XX cal destacar la gran activitat simfònica a València. No va faltar el mestre Iturbi a la crida quan els seus paisans el van necessitar, i així, li veiem dirigint a l’Orquestra Municipal amb aires d’expansió per als quals la seua prestigiada figura de concertista ho facilitava tot. El 17 d’abril de 1949 l’Orquestra Municipal, dirigida per José Iturbi, es presentava a Madrid i, animada per l’èxit, començava a preparar poc després la seua primera gira per l’estranger, sent la nostra Municipal la primera orquestra espanyola que actuava a Londres. Va succeir això al gener i febrer de 1950. En 1956, José Iturbi va assumir a la fi la direcció titular de l’orquestra, càrrec en el qual es va mantindre fins a 1963.

Després d’Iturbi, va irrompre en el podi de la Municipal la saba juvenil del valencià Enrique García Asensio (1937), qui va ocupar la plaça fins a 1965. Altres directors valencians s’han succeït: Luis Antonio García Navarro (1941), José María Cervera Collado (1946) i Manuel Galduf (1940). Dos noms molt vinculats a l’orquestra han sigut els d’Eduardo Cifre Gallego (Vilanova de Castelló, 1933) i José Ferriz (Algemesí, 1913), els qui en diferents etapes van cobrir la funció de subdirector de l’agrupació.

Si bé el període entre guerres no va ser molt propici per a desenvolupar grans fites en l’àmbit

musical, i menys a Espanya amb una Guerra Civil entremig, cal destacar l’evolució musical que va tindre lloc en la Comunitat. En gran part va ser gràcies als grans compositors de l’època. Clar exemple d’això són la quantitat de concursos que es van dur a terme. Un dels pioners va ser el denominat Premis Musicals del País Valencià, convocat per primera vegada en plena Guerra Civil (1937) per la Conselleria de Cultura, i que va guanyar una joveníssima compositora castellonenca anomenada Matilde Salvador. Diem que aquell va ser un dels pioners, sense per això oblidar la llarguíssima trajectòria dels certàmens de bandes, convocats cada any en ocasió de la Fira de Juliol per l’Ajuntament de València, a partir d’una data tan llunyana com és 1886. És materialment impossible ressenyar tots els certàmens que, de manera més o menys permanent, han proliferat de llarg a llarg de la nostra geografia. Tasca igualment àrdua seria esmentar, si més no, la multitud de cursos musicals que en els últims anys han nascut en la nostra Comunitat Valenciana.

La influència que en tots els ordres adquireix l’Església catòlica i el nou populisme nacionalsindicalista que propicia la dictadura de Franco marcaran el naixement de nous cors o la reorganització dels ja existents. Així doncs, els cors passaran a dependre principalment d’institucions com l’Obra Sindical Educació i Descans o bé de la Secció Femenina. Mentrestant, l’Església organitzarà

cors parroquials, en un intent de popularitzar musicalment la litúrgia llatina.

Durant aquests anys va sorgir dins del panorama musical valencià la Coral Polifònica Valentina (1942), a conseqüència de l’interés manifestat per un grup de cantors (cor d’homes Juan Bautista Comes) del Centre Escolar i Mercantil. Serà aquesta coral la que primerament consolidarà programes simfòniccorals, al costat de l’Orquestra Municipal de València. Un dels objectius primordials de la constitució de la Coral Polifònica va ser el de donar a conéixer la música dels compositors valencians antics i moderns. En el seu historial consten les estrenes d’obres com Vesprejar de Palau; La destrucció de Sagunt de Rodrigo; Verbum Crucis de Martinez Báguena; El Redemptor, de Cervera; La filla del Rei Barbut de Salvador. D’altra banda, la Coral Polifònica va fer traduir al valencià totes aquelles obres el text de les quals no era llatí, com la Novena Simfonia de Beethoven, Daphnis et Chloe de Ravel; El Messies de Händel, fragments de Parsifal i Tannhäuser de Wagner.

El moviment coral enlaira definitivament durant els anys setanta, a conseqüència de la confluència de factors com són la incorporació de la joventut al cant coral, el desenvolupament d’escoles corals, els intercanvis entre cors de diverses comarques, l’arribada de nous directors que compten amb l’experiència adquirida en els cors i la formació acadèmica rebuda des de

la recentment creada Càtedra de Direcció de Cors en el Conservatori Superior de Música de València, el titular de la qual serà Eduardo Cifre.

Els moviments corals es produeixen, principalment, dins de l’àmbit comarcal (Baix Maestrat, L’Horta, Marina Alta, Vinalopó).

Aproximadament es considera que el nombre

de noves corals sorgides durant aquests anys és de més de cinquanta, distribuïdes per tota la geografia valenciana.

A l’una de les societats corals i dins d’un àmbit molt diferent podem situar en la mateixa època el que es va conéixer com a Nova Cançó. Segles de tradició lingüística no desapareixen

de la cultura natural dels pobles de manera automàtica, la llengua valenciana no anava a ser una excepció. No sols el vessant lingüístic, sinó la cultural de manera global, determina l’aparició d’un nou estil de difusió d’idees, basat en el més ancestral dels mètodes; el cant. Aquest nou estil determina el concepte que després s’anomenarà Nova Cançó.

Com molts dels moviments socials de l’època, la música va tindre en la universitat una llar on desenvolupar-se. Un dels exemples més clars és el de Ramón Peleguero Sanchís, Raimon. Va ser en aquest claustre de la Facultat de Filosofia i Lletres de València on va començar a fer els seus primers passos musicals. Les tavernes universitàries serien el seu primer escenari. Joan Fuster era un assidu d’aquests locals, especialment d’un pròxim a l’Ajuntament, Casa Pedro. Ací va escoltar Ramón Peleguero, encara que molts ja li cridaven pel seu nom de pila, però en valencià, Raimon.

Fuster i altres membres de la cultura valenciana veuen en aquest jove la veu que esperaven, la veu que connecte amb el poble, la veu violenta de les masses, la veu de la Cançó. El primer contacte entre tots dos es produeix el 21 d’octubre de 1962, durant la celebració del Ill Aplec de la Joventut del País Valencià, a Castelló. Per mediació de Fuster, Eliseu Climent, Josep María Macip i Enric Gispert, entre altres, Raimon és presentat als cinc membres que conformaven Els Setze Jutges en aquell any;

Miquel Porter, Remei i Margarit, Josep María Espinàs, Delfi Abella i Francesc Pi de la Serra. Va ser un contacte decisiu.

Immediatament, Raimon assumeix la responsabilitat de ser la locomotora del tren de la Cançó. El 15 de desembre d’aquest mateix any és convidat a actuar a Barcelona, en el Fòrum Vergés. En aquell moment ja funcionava la primera discogràfica dedicada a produir vinils en llengua pròpia. El setembre de 1963 Raimon s’havia adjudicat el primer premi del V Festival de la Cançó Mediterrània.

La repercussió del fenomen Raimon es tradueix en un estil imitat fins a l’avorriment per multitud d’universitaris. Sense cap dubte, Raimon dona el tret d’eixida de la Cançó a la Comunitat Valenciana. Una de les primeres a seguir els passos de Raimon en aquesta aventura és Mari Carmen Girau. El públic valencià, com el de la resta de l’Estat, accepta amb curiositat aquest nou fet artístic. Raimon arriba a tocar per a la jet set, que al principi li acull amb simpatia. Des de la mítica Concha Piquer ningú havia cantat en valencià. Fins a l’any 1968, la Cançó no troba més obstacles que alguns rebrots de l’exercici censor del règim.

En aquella època un altre fenomen es va desenvolupar en terres valencianes i és que a més de la cançó purament ideològica van aparéixer un gran nombre de grups i solistes.

Bruno Lomas es trobava en 1963 a França acompanyat pels Rockers. Aquest mateix any, Raimon va guanyar el primer premi del Festival de la Cançó Mediterrània amb Se’n va anar. Michel actuava per tercera vegada en TVE, on la seua veu imponent va sorprendre el públic. Aquests intèrprets valencians representen tres maneres d’entendre la música popular que es projecten al llarg de tres dècades. D’una banda,

el rock; per un altre, les grans veus. Finalment, la cançó compromesa.

Entre els més matiners del rock&roll espanyol estan Els Milos, un grup valencià que al principi interpretava cançons de d’estil italià, però que prompte va assumir el paper de filtrar la música que excitava a la joventut nordamericana. Els Milos van gravar quatre discos amb l’inconvenient que hi havia en l’època per a tot grup que volia gravar un disc de rock. Grup

que després de diverses escissions van acabar convertint-se en Els Rockers, i amb ells, Bruno Lomas va emprendre una aventura francesa i es revelava com un intèrpret fora del comú. Van actuar per tota la península i fins i tot en el nord d’Àfrica. En 1963, Bruno Lomas va aparéixer nou vegades en TVE. L’any estel·lar del xativí, ja sense Els Rockers.

Entre 1967-1973, Bruno Lomas va gravar tres LP. Els recopilatoris del seu treball en solitari o en grup sumen un total de deu, l’últim dels quals es va publicar en 1991, després de la mort del cantant el 17 d’agost en un accident de cotxe. Malgrat la seua feblesa per la cançó melòdica, va anar durant molts anys el prototip de rocker a l’espanyola i un dels pocs que ha tingut una certa repercussió internacional.

Van ser nombrosos els grups formats en els 60 que van gaudir de reconeixement popular. És el cas dels Diapasons o Els Pepes. Sense oblidar altres formacions de vida efímera, però amb petjada discogràfica, com Els Protons, Suco i Els Escorpins, Adam Grup o Colonel Pipo.

En tota aquesta època daurada del pop valencià va ser important el paper exercit per la ràdio, i sobretot per Enrique Ginés, que des de 1961, primer en Ràdio Castellar i La Veu de Llevant, i finalment en Ràdio Popular, va oferir als músics valencians una plataforma des de la qual donar-se a conéixer, a través de programes com el popular “Discomoder”.

Però si cal destacar un nom valencià per damunt de la resta en aquells anys 70 del passat segle, no és un altre que el de Nino Bravo. En 1970, la cançó més taral·larejada de l’estiu espanyol era Et vull, et vull. El seu intèrpret sorprenia amb una veu carismàtica i potent als amants de la cançó melòdica. Les vendes dels seus discos es multiplicaven i a l’any següent l’intèrpret d’Aquesta serà la meua casa, Noèlia o Un bes i una flor recorria triomfalment Sudamèrica. El novembre de 1971 va representar a Espanya en el Festival de Rio de Janeiro, enmig d’un xicotet escàndol que desenganyaria al cantant de la neteja dels festivals, malgrat quedar segon. No obstant això, la seua cançó La meua terra va ser un èxit, igual que Lliure, editat al novembre del 72.

L’èxit de Nino Bravo, que s’havia dedicat a la música des dels 16 anys, va ser tan intens com fulgurant. El 16 de febrer de 1973, va morir en un accident d’automòbil camí de Madrid. Tres mesos més tard, la seua cançó Amèrica, romania al cap de les llistes d’èxits.

Altres noms van vindre després de Nino Bravo, com Francisco, igual que molts grups Seguretat Social) van seguir els passos d’aquells primogènits dels anys 60. I per descomptat un gran grapat de formacions van recollir la llavor que en plena dictadura van plantar gent com Raimon o Ovidi. Noms com Obrint Pas són el clar exemple de la continuïtat de la qual parlem.

Com hem desenvolupat en aquestes pàgines, la música és un clar exemple del desenvolupament social en el nostre territori i sobretot un altaveu fonamental per a la nostra cultura, per això volem destacar abans d’acabar, el gran impacte que està tenint la música en valencià en els últims anys. En 1991 es van publicar 17 treballs en el nostre idioma, en canvi, en 2014 la xifra ascendia a 108.

Podríem continuar amb aquest estudi sobre influència de la música en tots els aspectes de la nostra societat, però creiem que per a això hem de deixar passar uns anys i poder analitzarho de manera correcta i major claredat, alguna cosa que només el pas del temps ens pot permetre.

Una terra de música

Daniela González Almansa

Benvolguts amics i amigues de la Falla Parc Sant Roc de Silla:

És per a mi un plaer participar d’aquest llibret de les Falles 2023 en nom propi i en representació de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana, ja que em permet compartir amb tots vosaltres aquestes dates tan importants per a totes les persones que componen aquesta comissió.

Em referisc a les persones en general perquè en parlar de Falles no sols parlem de fallers i falleres, sinó també, dels milers de voluntaris, d’artistes fallers, indumentaristes, pirotècnics, floristes, i com no, dels milers de músics que formen part tan activament d’aquestes festes, omplint d’alegria i emoció aquesta manifestació cultural nostra tan pròpia, convertida en Patrimoni de tota la Humanitat.

Una festa en la qual música i falla van agafats de la mà, com dos ingredients essencials que és impossible separar. De fet, si hi ha un element imprescindible en tota festa, aquest és sense dubte, la música. I entorn d’aquest àmbit festiu és precisament on trobem una de les essències del moviment de les societats musicals de la Comunitat Valenciana, reconegut com a

Bé d’Interés Cultural immaterial i Manifestació representativa del Patrimoni Cultural Immaterial a Espanya. Un total de 550 societats musicals, amb més de mil bandes de música, més de 600 centres educatius, 47.000 músics, 60.000 alumnes i 200.000 socis conformen aquest moviment de les societats musicals de la Comunitat Valenciana, un moviment immens que vertebra de punta a punta el nostre territori i ens converteix en una autèntica “Terra de Música”.

I en aquest context de les nostres festes, siguen grans o xicotetes, d’àmbit local o internacional, és on la música, i en concret, la música de banda, exerceix un rol fonamental. Potser per això, la música és un dels elements culturals

Presidenta de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana

de major transversalitat, que vertebra i recorre el nostre territori, de poble en poble, de festa en festa, creant una realitat cultural única que hem de promocionar i protegir.

Entre altres motius, perquè les festes com ara les Falles, són les que defineixen la nostra tradició cultural pròpia, les que imprimeixen una manera de ser i de viure en les seues gents, les que ens fan ser com som, gaudir de l’olor de pólvora o emocionar-nos quan escoltem la banda pel carrer. Aquest sentiment que moltes vegades és difícil d’explicar, però que ens uneix, des de la nostra diversitat, i ens imprimeix un ADN propi a tots els valencians i valencianes.

I si la música és part indissoluble de la festa fallera, també m’agradaria posar de manifest la importància de les Falles per a les mateixes societats musicals. Tocar en Falles és una de les cites grans en el calendari per a una societat musical, aquests esdeveniments que els músics esperen amb il·lusió i alegria, aquests esdeveniments que creen comunitat, que estableixen llaços de col·laboració, d’unió, d’històries pròpies i compartides. Per als músics, viure aquesta experiència, submergir-se dins d’una comissió fallera durant uns dies, formar part d’aquesta família fallera, suposa un gran estímul i una oportunitat per a gaudir d’aquesta festa tan nostra, que és única en el món.

Música i Falles conformem un binomi impossible de dissociar. Una unió que no s’ha dissolt

ni en els moments més durs de la pandèmia, on la música i la festa han seguit inseparables. Una pandèmia que ha suposat un greu colp per a les nostres societats musicals, entitats sense ànim de lucre, que han sigut un dels sectors culturals més durament colpejats. Hem patit una de les pitjors crisis de la nostra història, però tot i en els pitjors moments, hem demostrat per què les nostres societats musicals són un patrimoni de tots els valencians i per què la cultura no sols és necessària, sinó que resulta imprescindible per a l’ésser humà.

No hi ha dubte que aquestes Falles, les de 2023, suposaran un punt d’inflexió, la tornada a aquesta completa normalitat que tant estàvem desitjant, tant les comissions falleres com les bandes que les acompanyen.

Per això, tots esperem amb il·lusió tornar a viure aquestes Falles en tota la seua plenitud, on la música continue repartint alegria i impregnant d’aquest ambient festiu que només les Falles i les bandes, juntes, poden oferir.

Amb l’alegria de tornar a celebrar la nostra festa més universal, en nom de la Federació de Societats Musicals vull desitjar-vos a tots els integrants de la Falla Parc Sant Roc de Silla, el millor per a aquestes Falles 2023.

La Música a Silla, La Lírica i La Carxofa

Juan Salvador Llàcer Celda

Porrot d’Honor 2014 per l’Ajuntament de Silla

Aspectes històrics

Origen de la banda musical a Silla.

Al voltant de 1867 està l’origen documentat més acceptat de la formació d’una agrupació de músics a Silla sota la batuta de mestres com Balanzà i Faubel.

Des de 1880 a 1890 és el mestre de Silla, Federico Burguet, el que dona un nou impuls a les activitats musicals i el qual consolida les actuacions tradicionals del poble i els populars balls tan freqüentats a l’època.

A partir de 1891 l’activitat de la banda està molt limitada pels problemes de manteniment econòmic i el seu propi finançament.

L’Ajuntament de Silla consigna unes partides per als directors i per als diferents actes que encomana a l’agrupació musical.

Destaca en aquesta etapa el músic siller, Segundo Antich Carbonell, director en 1892, i la influència del seu germà Francisco Antich, organista i compositor.

En 1901 la banda participa en el Festival de juliol de bandes organitzat a València, altra de les activitats fonamentals en la vida de les bandes valencianes. Els festivals i certàmens suposen una competència i un enfrontament musical semblant als partits esportius i les bandes de la Comunitat es preparen per a aquestes competicions amb il·lusió i mestria.

L’any 1916 la banda fou inscrita com a nova associació amb la denominació de Sociedad Protectora de la Música de Silla.

Un exemple de contractació amb l’Ajuntament, era el conveni que la banda tenia amb el consistori als anys 20 i en el qual figuraven els següents actes:

- Processó de Sant Sebastià, Divendres Sant i el dia de Pasqua.

- Combregar de malalts.

- Concerts molts diumenges.

- Actes de la festivitat del Crist.

- Algunes serenates a les nits.

- Xaranga de bous.

- Actes oficials de l’Ajuntament.

- Soterraments oficials de membres de la corporació.

Un contracte molt exigent i d’alt nivell artístic. Convenis que s’han prologat fins hui en dia i

que suposen un suport fonamental a l’activitat musical del poble.

Un altre aspecte molt important a destacar és la part formativa que totes les bandes des del seu origen han implementat. Formar músics amb escoles elementals per tal de nodrir la manca de músics o incrementar el nombre amb l’objectiu de formar agrupacions cada vegada més nombroses i equilibrades.

Del 1929 al 1939 esdevé un canvi fonamentat en les idees polítiques de la societat de l’època. Partidaris d’unes i d’altres postures ideològiques fan impossible la convivència i el resultat fins al final de la Guerra Civil va ser l’aparició de dues

agrupacions musicals al poble: “L’Aranya” i “El Calcetí”. La guerra va suposar el cessament quasi per complet de les activitats musicals i culturals al poble.

Passada la guerra, un grup entusiasta de músics, aparten les diferències polítiques que pogueren tindre i reorganitzen les activitats

musicals al voltant d’una nova agrupació que, amb el temps, rebrà la denominació de “La Lírica” (1955), posant al capdavant de l’agrupació al mestre Fernando Penella fins al 1946.

Des dels anys 50 fins a l’actualitat, la banda de La Lírica ha dut a terme una immensa activitat musical, recollint premis als certàmens

de música més importants de la Comunitat

Valenciana i afegint al seu historial de més de 150 anys de trajectòria grans directors i músics, parts dels quals reguen actualment el territori nacional amb la seua qualitat artística. Uns anys d’inflexió rellevants en la vida de la banda de música van ser 1995, 1996 i 1997. En aquests anys la banda de música crea noves seccions: l’Orquestra i la Coral Polifònica; i organitza per primera vegada la interpretació de La Carxofa. Al si de la directiva de la Societat musical, amb l’impuls innegable del seu president i amb el director Vicent Soler Solano, es fa un pas que condicionarà la Societat Musical en els anys futurs. La creació de noves seccions que completen l’oferta musical del poble i que donen resposta a tots els actes populars, els quals eren representats per músics d’altres localitats, com eren les misses majors del Crist i Sant Sebastià, i la nostra benvolguda Carxofa de Silla.

Aquest mateix impuls creador s’escampa per tota la Comunitat Valenciana i, hui en dia, pràcticament la totalitat de les agrupacions musicals compten amb cors i orquestres en les seues societats.

La Lírica en l’actualitat

La Lírica compta actualment amb les següents seccions:

• Banda: de 60 a 80 músics. (1867)

• Orquestra: de 30 a 50 músics. (1995)

• Coral Polifònica: de 30 a 50 músics. (1996)

• Coral infantil: de 20 a 40 xiquetes i xiquets músics. (2009)

• Big Band: de 20 a 30 músics. (2017)

També compta amb una Escola de Música (2015) amb professorat principalment triat entre els músics de l’Agrupació on es formen xiquets i xiquetes, i també amb una secció d’adults; amb l’objectiu que tots els alumnes puguen arribar a formar part algun dia de les diferents seccions de la Societat Musical.

Coral Polifònica de L’agrupació Musical

“La Lírica” de Silla

La Coral Polifònica de l’Agrupació Musical

“La Lírica” de Silla va ser fundada l’any 1996, per contribuir a difondre la música coral a la nostra ciutat. La seua primera directora va ser Núria Martínez Ribes.

En 1998, tan sols 2 anys darrere de la seua creació, vaig assumir la direcció (director des de 1998 a 2015) amb una plantilla d’unes quaranta veus, treballant amb entusiasme i esforç per portar endavant els reptes que es plantejaven any rere any. Una plantilla formada per alguns músics de la banda i per persones majors sense cap formació musical. La decisió era clara, o treballàvem sense lectura musical o començàvem una formació musical que formara a les persones que no tenien coneixements musicals. Optarem de forma encertada per l’opció de la formació musical, la Lírica va invertir recursos humans llogant mestres de música que iniciaren la formació i ràpidament el progrés dels cantaires va ser notable.

La Coral, a poc a poc, va madurar, ampliant el seu repertori i adquirint un alt nivell d’interpretació, sorgint grans veus al seu si. Veus que han triomfat en l’àmbit nacional i mundial.

Entre els objectius principals que es programaren en aquells moments destaque el de difondre les tradicions corals valencianes, tan populars com les dels nostres compositors més

importants, ja foren clàssics o novells, així com respondre també a les inquietuds vocals dels mateixos músics que la integraven.

En aquests anys la Coral va adquirir un ampli repertori de polifonia, tant religiosa com profana, obres de diferents èpoques i estils fins a la música pop actual, interpretant autors clàssics com també destacats autors valencians: Francisco Llàcer Plà, Matilde Salvador, Rafael Talens, López Chavarri, Eduardo Cifre, Más Quiles o Francisco Antich.

Entre les seues actuacions, cal destacar l’organització dels Festivals Corals de Silla, i la participació en els celebrats a Barcelona, Llíria, Massanassa, Catarroja, Burjassot, Xelva, Meliana, Xàbia, Xàtiva, Cullera, Sueca, Almansa i València, entre d’altres. Especialment significativa va ser la seua participació en el certamen d’havaneres de Finestrat, en les representacions litúrgiques del 750 Aniversari del Carmel al Monestir de les Carmelites al Desert de les Palmes a Benicàssim,

en la celebració del Crist dels Afligits a l’església de Sant Joan del Mercat de València.

Pel que fa al nostre poble, és tradicional la seua participació en la festivitat de Sant Sebastià, en la de la Mare de Déu dels Àngels i en els actes del dia del Crist, especialment en la representació de la Carxofa, acte de gran valor cultural i patrimonial.

En el seu repertori figuren misses, motets i obres de cèlebres compositors, com l’Al·leluia de Händel, la missa de la Coronació i el Rèquiem de Mozart -incorporant sota la mateixa batuta cor i orquestra.

L’any 2003 va enregistrar el seu primer disc junt amb la Jove Orquestra, incloent-hi peces inèdites en la discografia, en un intent de conservar i promocionar la música dels nostres autors, com ara la Salve Regina, del gran músic Francisco Antich (1860-1926), insigne organista, pedagog i compositor nascut a Silla. El disc també incloïa tres temes interpretats conjuntament per

la Coral i l’Orquestra: el motet “La Carxofa de Silla”, de Rigobert Cortina, “L’havanera a Silla” –una composició de la qual n’és autor Vicent Soler Solano, amb lletra de Carles Subiela, i “L’Himne a Silla” dels germans Valero.

L’any 2005, dins del marc de les Festes del Crist, la Coral Polifònica i la Jove Orquestra van oferir un espectacular concert de bandes sonores de pel·lícules, amb un gran muntatge audiovisual.

L’any 2007 destaca la realització de l’Auto Sacramental “Els deixebles d’Emaús i l’exaltació de l’Eucaristia”, amb ocasió de la celebració del Centenari de les Sagrades Formes Incorruptes de Silla, actuació de la qual també es va editar un DVD.

En desembre de 2010 participa en el XIII Encontre Coral de Badajoz i posterior concert extraordinari oferit junt amb la Banda Municipal d’aquesta ciutat i del seu director Vicent Soler, de gran èxit i reconeixement per part del públic assistent i de la premsa local.

El 2014 realitza junt amb la Banda Simfònica de l’Agrupació Musical “La Lírica” de Silla i el seu director Andrés Valero, un concert homenatge a la figura del cantautor Raimon.

En 2015 la interpretació completa del Rèquiem de Mozart a Silla, primera vegada en la història del nostre poble, sota la batuta de Juan Salvador Llàcer Celda i amb la col·laboració de diferents grups Corals i músics de l’orquestra de

Sogorb i altres poblacions. Interpretació que fou un gran èxit artístic i solidari amb la recaptació íntegra dedicada a obra social.

Durant tots aquests anys, el treball rigorós i la disciplina dels integrants de la Coral i del Director ha fet possible la seua consolidació, al mateix temps que ha incrementat de manera notable les seues actuacions, sempre en favor de la difusió de la cultura musical.

La Carxofa de Silla

El meu primer contacte amb la Carxofa va ser l’any 1978. En aquesta època havia ingressat a l’Escolania de la Verge a València per les meues aptituds vocals i musicals. Una visita inesperada ens va sorprendre a mi i a la meua família; el músic local Vicente Lluesa i el seu amic i

catedràtic del conservatori de València Santiago

Sansaloni vingueren a visitar-me i fer-me una prova de veu. La decisió fou immediata: “aquest xiquet cantarà enguany la Carxofa”. I això passà: aquell 6 d’agost de 1978 i els tres anys posteriors (1979-1980-1981) vaig cantar sota la batuta de V. Lluesa i el goig d’un poble que tenia un angelet nascut a Silla.

La composició de la partitura de la Carxofa, com tantes vegades s’ha dit, és de Rigoberto Cortina en l’any 1854. Músic amb arrels familiars a Silla que compon el motet i l’estrena al nostre poble i que després exporta la producció a altres pobles com a forma de guanyar-se la vida. Aquest és el motiu que, ara per ara, la Carxofa s’interprete a diversos pobles i tinga unes arrels tan esteses per la nostra Comunitat. Cada localitat on s’interpreta el motet ha adaptat la música, la lletra, l’artefacte que representa la carxofa i la representació iconogràfica i teatral segons el seu criteri. Però si per alguna raó

destaca la interpretació a Silla és pel seu estil purista i cuidat i per la seua gran qualitat en la interpretació musical. Tant a les primeres representacions realitzades per la família Lluesa, com les representades per la Lírica de Silla, sempre s’ha posat per davant la protecció del patrimoni original i no afegir-hi elements innovadors que l’alteraren. Sols en 1981, i baix

el criteri del gran músic Santiago Sansaloni, es va traduir la lletra al valencià, lletra materna del poble, i vaig tindre l’honor de fer l’estrena en l’idioma que fins al dia de hui s’interpreta.

Anys després, en 1997, la Lírica es fa càrrec de l’organització de l’acte, rellevant a la família Lluesa la qual havia sigut responsable de l’acte durant dècades, amb molt d’encert pel que fa a la seua cuidada escenografia i musicalitat.

El repte era molt gran: la Lírica hauria de conservar el patrimoni heretat i al mateix temps hauria de proporcionar les veus que cantaren durant els actes del 6 d’agost. I amb aquesta tasca em vaig posar a treballar. El meu objectiu va ser que cada any cantara un xiquet o xiqueta del poble. Fins a aquests anys sols cinc veus de xiquets ho havien fet: tres veus de la família Lluesa, la meua veu durant 4 anys i el músic Paco Valero. Molt poques veus en tants anys de representació. Jo volia canviar aquesta dinàmica i encaminar el treball a incorporar a les xiquetes que, fins ara, no havien sigut protagonistes de res, i aconseguir que tots els anys fora un xiquet o xiqueta del poble qui cantara. A més a més, la qualitat artística també seria el propòsit principal.

Així, des del 1997 fins a l’actualitat (els primers 15 anys jo vaig ser l’encarregat de la preparació dels angelets de la Carxofa), xiquets i xiquetes del poble han cantat el 6 d’agost, excepte l’any de la pandèmia, en la plaça del poble al Crist de Silla.

La incorporació de les xiquetes va ser un gran encert i elles són actualment les principals protagonistes. L’edat de cantar la Carxofa, habitualment entre els 9 i els 16 anys, està afavorida per la seua biologia, no estan afectades pel canvi de veu dels xics (al voltant dels 14 anys) i mantenen un color i qualitat de veu molt estable.

Moltes han sigut les xiquetes que han cantat la Carxofa, però destaca l’angelet Verònica Llàcer Heredia, qui ostenta el rècord de representacions el 6 d’agost a la plaça del Poble amb 4 magnífiques interpretacions entre els anys 2010 i 2013. La seua dedicació, la forma

d’interpretar el motet, la qualitat de la veu i l’entrega a la nostra tradició destacaren de forma notable. Vaja per a ella, i per a totes les “angelets” que vaig preparar, la meua admiració i gratitud.

La forma de preparar els angelets era complexa i, al contrari del que es puga pensar, molt constant i professional. Classes de cant per professorat especialitzat, incorporació a la Coral Polifònica on donar-li la responsabilitat de fer actuacions com a solista i veure la seua valia personal en aquestes situacions d’estrés. Constància i preparació específica amb mi del motet de la Carxofa i, com oblidar, la part psicològica que tot entrenador sap que és necessària per a pensar que és possible ferho i fer-ho de manera artísticament adequada. Després de xicotets sacrificis com: cuidar-se la veu, no cridar i no agafar fred en aquests dies abans de l’actuació; assistíem amb emoció a la interpretació de tots els anys i al seu resultat que solia ser sempre magnífic.

Però la història funciona per fases i també arribà l’etapa de dirigir. Vaig ser el director des de 2009 a 2013.

A la responsabilitat de preparar a l’angelet havia de sumar la coordinació de l’orquestra i la coral. Els seus assajos particulars i generals, la gestió de totes ixes persones que amb tanta il·lusió preparen l’actuació any rere any. Un treball intens i ple de reptes personals, amb la finalitat d’imprimir la meua empremta personal

en les interpretacions d’aquests anys, i amb el desig que el poble reconeguera l’esforç i la vàlua personal de tots els integrants de les representacions. Per primera vegada la Carxofa de Silla era totalment de Silla, tots els participants, inclòs el director, eren de Silla.

Interpretació del 6 d’agost de 2013 amb l’angelet Verònica Llàcer Heredia i la direcció de Juan Salvador Llàcer Celda.

El 6 d’agost per a l’angelet de la Carxofa

Cada 6 d’agost mostrem al món la nostra cultura ancestral, danses, litúrgies, música i la Carxofa de Silla. La sentim nostra i la gaudim any rere any.

El màxim representant d’aquesta festa és l’angelet. Aquest dia s’alça del llit amb ganes de donar el màxim. Iniciant les activitats al voltant de les 11 hores en la missa major, cantant amb la coral i l’orquestra, i fent un solo musical facilet per trencar els nervis després de tants dies d’assajos i preparacions. Després a dinar amb la família per arreplegar ànims de tots. A les 17 hores últim assaig amb l’orquestra en el musical de La Lírica. Aquest assaig és molt important i la

funció del director és infondre il·lusió i confiança en l’angelet i en tot el grup, aconseguir que tots creguen amb fermesa que tot eixirà perfecte. Treballar l’autoestima i les ganes de superació de l’angelet i oferir-li la recompensa de l’èxit que prompte li arribarà. A més a més, quan jo era el director, a les 18,30 hores feia una prova de micròfon a la plaça, per entrenar a l’angelet en el so real que trobarà en la seua interpretació i als tècnics de so en els volums i d’altres detalls de la reproducció sonora.

Després a casa a descansar, berenar-sopar i relaxar-se per a la part final del dia. Encara que a ma casa sempre hem sopat després de la Carxofa.

A les 22 hores, i darrere de l’eixida del Crist de l’església en processó, entràvem a vestir a l’angelet i a assajar per última vegada amb la Coral. En la capella del Crist, amb un silenci sols trencat per la música, es fa un dels assajos més desitjats per tots.

Sota la direcció del mestre l’angelet canta a cappella la carxofa i la coral respon amb les seues frases ben conegudes.

El final és místic i ens transporta a tots ràpidament al cadafal on ens situem, esperem l’arribada del Crist al voltant de les 23 hores, posem a l’angelet dins de la Carxofa, obrim la Carxofa, iniciem la música amb l’orquestra i somien amb cada interpretació i amb les notes finals agudes que consagren altre Angelet de la Carxofa.

La música és una passió

Com a colofó vull confessar-vos que, per a mi, la música sempre ha sigut la meua passió. Tant de director, com de cantant o com de pianista, he buscat l’expressió artística que tots necessitem en la nostra vida.

Aquest talent diferent que tots tenim i que ens transporta a la felicitat, a fer que la resta ens vegen diferents i que ens admiren per allò que fem. La música és un art, igual que d’altres molts, i ens permet transmetre sentiments i oferir-los a tots els que ens escolten. No crec en una vida sense música i no pense renunciar a ella, la música per a mi és una passió.

Juan Salvador Llàcer Celda

Director de la Carxofa (2009-2013)

Angelet (1978-1981)

Director de la Coral de Silla (1998-2015)

Mestre-director dels angelets (1997-2013)

Actualment:

Director Musical del Grup Musical Universitari

Universitat Catòlica de València

Director de l’Institut d’Educació Secundària d’Alcàsser

Del somni, passió. De la passió, vida

Vicente Lucena Alba

Andrés Valero Castells: Músic, catedràtic, director, professor, compositor, acadèmic, pianista... Amb totes aquestes paraules podríem definir al nostre protagonista. Un home que viu per i per a la música, i que a més, va fer del seu somni, la seua passió, i de la seua passió, la seua vida.

Abans de començar amb l’entrevista, volem preguntar-li a Andrés si seria capaç de definir-se a ell mateix i com seria aquesta definició.

- Soc una persona normal i corrent, que té la sort de guanyar-se la vida amb allò que l’apassiona. Potser podria definir-me amb alguns adjectius, com a creatiu, eclèctic, compromés, sensible, perfeccionista, inconformista... No ho sé, una vegada algú va dir que era una mena d’home del Renaixement, i em va paréixer graciós. En tot cas diria que aspire a viure i exercir la meua professió amb la major autenticitat possible.

Començant pel principi, la seua formació. Podríem dir que tot allò que ha pogut aconseguir a la seua vida ha sigut gràcies a aquesta formació musical? Una formació que, si estem en el que és cert, no es limita als anys d’aprenentatge, sinó també als anys de perfecció.

- Pense que la vida ha de ser un aprenentatge continu, a més per a les meues activitats cal estar atent, sempre en reciclatge. En el meu cas concret, encara que als 19 anys ja havia acabat la meua primera carrera (trompeta), i ja exercia com a professor, vaig continuar estudiant al conservatori superior de València fins als 30 anys; vaig acabar la meua huitena especialització (direcció d’orquestra) l’any 2003, i al curs següent ja ocupava una càtedra al mateix centre on sempre vaig ser alumne. Paral·lelament vaig assistir a nombrosos cursos de perfeccionament. Després van vindre els estudis de tercer grau a la universitat. A la teua pregunta diria que sí, tot el que he aconseguit ha estat fruit de la meua preparació. Tothom té talent per a alguna cosa, si t’hi bolques, amb un poc de sort i molt d’esforç arriben els resultats.

Com van ser les teues primeres experiències amb la música? Quan decideixes apostar per aquesta branca artística per a dedicar-te professionalment a ella?

- Vaig tindre la sort de nàixer en una família amb tradició musical (el meu avi i el meu pare van ser músics aficionats tota la vida). Els meus

pares es van sacrificar molt perquè els seus tres fills ens poguérem dedicar professionalment a la música. De ben menut veia el meu pare tocar el seu fiscorn i el meu germà major l’oboé i el piano, així que començar va ser una cosa molt natural per a mi. Primer amb la trompeta, després també amb el piano, més tard, a l’adolescència vaig descobrir la màgia de la composició, i més tard la direcció. Sempre vaig tindre clar que em volia guanyar la vida amb la música, encara que en acabar el COU i el selectiu vaig tindre dubtes de si dedicar-me íntegrament a la música, de fet vaig ser alumne de 1r de Dret a la UNED, però ho vaig abandonar per submergir-me de forma total a les diferents possibilitats que m’oferia la música.

Quina ha sigut la teua principal motivació al llarg dels anys? Aquesta s’ha mantingut o ha anat canviat amb l’experiència?

- Els èxits professionals no han estat una motivació en si mateixa, sinó la conseqüència de disfrutar fent el que feia a cada moment. El temps és limitat, i no pot ser fer-ho tot, ni tot alhora. La motivació concreta a cada etapa ha respost als interessos de cada moment. La composició sempre va ser la meua principal activitat, no obstant per exemple, el temps que vaig viure a Corunya per ser Director Titular de la Banda Municipal em vaig bolcar especialment en aquesta activitat. Al tinter han quedat altres coses per falta de temps, de fet vaig començar a estudiar percussió, també guitarra elèctrica de

forma lúdica, però com et deia tot no pot ser, si vols fer les coses bé. Per ampliar estudis em vaig titular en musicologia, he publicat alguna cosa en aquesta branca, però encara que també m’agrade, no exercisc perquè preferisc centrarme en allò que més m’omple (composició i direcció). La trompeta ja fa molts anys que no la toque, encara que el piano sí, és molt útil per compondre i dirigir, i em plau moltíssim seure a tocar quan tinc alguna estoneta lliure.

Parlant ara dels seus treballs i les seues composicions i encàrrecs, quina seria per dir-ho així, la seua creació mestra, aquella li produeix més orgull i satisfacció? Recorda quina va ser la seua “òpera prima”?

- No sé si és la meua millor obra, però sens dubte, la més especial i personal és la meua tercera simfonia “Epidèmia Silenciosa”, per a gran orquestra. D’entre tot el meu catàleg d’obres, que ja supera el centenar, crec que destaquen les meues set simfonies. Són les obres més ambicioses, per a conjunts simfònics de grans dimensions (orquestra o banda), de durada considerable, i en les quals depure l’aspecte conceptual de manera més sofisticada. Pel que fa a la meua primera obra, va ser un nocturn per a piano, d’estil neoromàntic, però en tractar-se d’una obra diguem-ne juvenil, la vaig descatalogar juntament amb altres treballs d’aquella primera època.

L’any 2020, vam dedicar el nostre llibret a una malaltia que, directament o indirectament, afecta una gran quantitat de persones del nostre país, l’Alzheimer. Sabem que vosté també ha tingut experiències amb aquesta malaltia, i també sabem que de les llàgrimes més dures en els moments més complicats, va ser capaç de traure la motivació i la força suficients per a convertir aquestes llàgrimes en notes musicals.

Què ens pot contar a la seua simfonia nº3, Epidèmia Silenciosa?

- La meua mare tenia 49 anys (l’edat que tinc jo ara) quan li van diagnosticar aquesta malaltia terrible. Van passar onze anys duríssims fins que va poder descansar definitivament. Poc després també el meu professor, amic, i company Ramón Ramos va morir de la mateixa malaltia als 54 anys. Com et deia en la resposta anterior, la meua tercera simfonia és una obra autobiogràfica, és la meua música més sincera, esquinçada i profunda. La vaig compondre el 2006, sent compositor resident de la Jove Orquestra de la Generalitat Valenciana, que sota la direcció del mestre Manuel Galduf la van estrenar i gravar magníficament en disc. Va ser una experiència brutal, als assajos hi va haver molta química entre els músics i el contingut de l’obra, l’estrena va ser un dia d’aquells que mai no s’oblida. Precisament d’ací a poc, el pròxim 12 de febrer, la Banda Municipal de Barcelona, dirigida pel mestre José Rafael Pascual-Vilaplana

m’estrena la versió per a banda simfònica, que vaig fer per encàrrec de L’Harmònica de Bunyol; el 2021 em van convidar per dirigir un concert i ja vam poder mostrar en públic la tercera de les quatre parts que té la simfonia.

Vull pensar que des que la vaig compondre fins ara seguisc evolucionant i millorant en el meu ofici, però no crec que torne a escriure una obra d’aquest calat tret que la vida em tornara a colpejar amb una cosa tan dura. L’obra s’estructura en quatre parts: Estat de la qüestió, Metàfora científica, Com eren les coses, i El final. Són una sèrie de reflexions al voltant de la vida i la mort, l’eutanàsia, la tendresa materna, i la ràbia continguda per una vivència d’aquesta magnitud. Puc dir-te que escriure aquesta obra va ser una cosa molt terapèutica, compartint el meu dolor amb tothom que la vulga escoltar.

Al llarg de la seua extensa carrera artística, molts han sigut els premis i reconeixements que ha anat rebent, tant com a compositor, com també fent les funcions de director, però... Si haguera de destacar-ne un parell d’ells, quins serien?

- Al seu dia, ser el Premi Mestre Villa de Madrid més jove (2001) em va donar una bona empenta, així com els premis internacionals obtinguts a l’estranger, que sempre sembla que valen més, encara que això siga una ximpleria. En realitat el millor premi és que la música que escric siga capaç d’arribar i emocionar els oients, i fer disfrutar als intèrprets. I em satisfà particularment que algunes de les obres que vaig escriure fa més de 20 anys (a finals del segle passat!), segueixen als faristols. Transcendir el pas del temps és per a una creació artística el millor que li pot passar.

Ha treballat en nombrosos països, ha dirigit multitud d’orquestres i les seues obres s’han interpretat més enllà de l’Atlàntic. Per això hem de preguntar-li, fent la vista enrere, quina valoració pot fer de la seua carrera?

S’ho podia imaginar quan va començar?

- La meua definició de la felicitat és l’equilibri entre els teus somnis i la teua realitat. Mire la meua vida enrere i he aconseguit més èxits dels que alguna vegada vaig somiar, per tant soc plenament feliç amb el que faig, tinc la sort d’estar on sempre vaig voler estar, i de fer el que sempre he volgut fer.

I per descomptat, no podem oblidar donar una ullada cap al futur. Està treballant en algun projecte nou?

Què espera o què li agradaria assolir en els pròxims anys?

- Prompte s’estrena la meua Simfonia núm.

7 “Mediterraneum”, per a orquestra. Serà el pròxim dia 28 de gener amb l’Orquestra ADDA d’Alacant dirigida pel mestre Josep Vicent. És un encàrrec de la Casa Mediterrània d’Alacant, per ser estrenada en el context de la constitució del Consell Diplomàtic Mediterrani. Em fa moltíssima il·lusió per tot el temps que he dedicat a escriure aquesta obra, i per l’important esdeveniment on es mostrarà per primera vegada. Al llarg del present any m’esperen diverses estrenes més, i l’activitat més o menys habitual, conferències, classes magistrals, concerts, enregistrament de discos, edició de partitures, etc. Pel que fa a la perspectiva dels anys vinents no em preocupa gens, simplement

vull seguir gaudint de la meua vida fent el que m’agrada.

Centrant-nos ara en la música dins la nostra societat. Com podria explicar la repercussió que té la música al llarg del nostre territori? És a dir, com la música ens envolta i està present a la gran majoria de festivitats, tradicions i celebracions de la nostra terra.

Per a tu, quin és el paper que juguen les agrupacions musicals, orquestres i bandes dins del poble valencià? I si parlem de xarangues?

- Comence pel final, de jove vaig tocar la trompeta puntualment en alguna xaranga (en falles), però encara que siga una cosa divertida, no m’interessa en absolut. La tradició musical valenciana, especialment a la música de banda, ha creat una pedrera impressionant de la qual han sorgit quantitat de músics excepcionals que avui estan repartits per tota la geografia nacional i internacional. Precisament Silla n’és un bon exemple, ja que del nostre municipi han sorgit un munt de músics de primer nivell. A la Comunitat Valenciana la música és quelcom distintiu i de gran valor, artístic, cultural, educatiu, i també festiu. Ara bé, m’agradaria que la política cultural i el sistema educatiu fomentaren que els milers i milers de músics que hi ha a casa nostra foren a més melòmans, que això no sempre passa. Estiga on siga jo sempre m’he sentit molt orgullós de la meua valenciania, especialment per ser terra de música i músics.

Per a continuar l’entrevista hem de tornar a les arrels, perquè a les paraules amb què hem començat aquest article podríem afegir la paraula siller. Vosté és una de les persones més il·lustres i conegudes de la nostra localitat, no sols al panorama nacional sinó també internacional.

És el principal responsable del fet que Silla puga ser coneguda en diferents continents, i l’agraïment per part del poble li va arribar l’any 2012 en forma de reconeixement quan va rebre el porrot d’honor a l’activitat cultural.

L’agrupació musical La Lírica de Silla va ser el lloc on va començar la seua formació, i on anys més tard també va ocupar el càrrec de director.

Què ens pot dir d’ella? Quin paper creu que ha tingut a la seua carrera? I ara bé, quin paper creu que ocupa en la formació musical de les noves generacions?

- Com t’he dit hi ha un bon grapat de músics sillers pel món, no sigues exagerat en allò que respecta a mi. En qualsevol cas, és molt bonic i emotiu que al teu poble et reconeguen la teua trajectòria, no sols pel Porrot d’Honor, també per haver escrit junt amb el meu germà Francisco José l’Himne oficial de Silla (amb text de Vicent Vedreño), i també haver sigut pregoner de les festes, o dirigir en una ocasió La Carxofa.

En honor a la veritat, he de dir que els meus primers anys tocant la trompeta en una banda no

van ser a Silla, sinó a la Santa Cecília d’Alcàsser. I encara que guarde molt bons records i amics dels meus inicis a la banda d’Alcàsser, puc dirte que passats uns anys, incorporar-me amb el meu pare i germans a La Lírica va ser una cosa molt bonica.

Vaig passar més d’una dècada tocant la trompeta a La Lírica i fins i tot vaig ser professor de piano de la seua escola, anys més tard la vaig estar dirigint durant 3 anys, abans d’anarme’n a Corunya. Desgraciadament, les meues obligacions professionals, i el fet de no tocar ja la trompeta fan que avui dia estiga més desvinculat, però la meua opinió és que Silla es mereix una societat musical com La lírica, entitat que dinamitza pràcticament tota la vida musical local. Tenim la sort de comptar amb un Conservatori Municipal que s’ha de complementar perfectament amb l’escola d’educands de La Lírica, per oferir la possibilitat a les noves generacions d’adobar-se a la música sense tindre l’obligació d’assistir a classes i assajos fora del municipi, en una primera etapa.

Podria donar-se el cas que la qüestió siga molt difícil o, per contra, molt fàcil de respondre, però per a finalitzar aquesta entrevista ens agradaria fer-li una pregunta. Què és la música per a una persona com vosté? - Tot.

Educació musical: un ventall per a les emocions

Imma Micó Ferrando

Professora a l’Agrupació Musical La Lírica de Silla

Professora de Pedagogia Terapèutica

La música és un art que commou la sensibilitat dels éssers humans mitjançant la combinació de sons de la veu humana o dels instruments.

Està demostrat per diferents estudis que l’educació musical té grans beneficis en l’educació dels més menuts i menudes. La música millora la capacitat intel·lectual i la memòria; estimula el desenvolupament lògic-matemàtic i certes funcions cerebrals cognitives; fomenta la imaginació i la creativitat; estimula l’expressió corporal i la motricitat; millora el vocabulari, el llenguatge i la comunicació; afavoreix la concentració, controla l’ansietat i l’estat d’ànim; millora l’autoestima i l’establiment de relacions socials; ajuda al desenvolupament de la intel·ligència emocional, etc. Per tant, es tracta d’una ferramenta ben completa que podem utilitzar, tant els mestres com els pares i mares, per a proporcionar una educació integral i de qualitat als xiquets i xiquetes.

L’educació no es basa solament en la transmissió de continguts curriculars o acadèmics. Per a educar també s’ha de contemplar la transmissió de valors personals i

socials, així com el desenvolupament emocional dels infants. Així doncs, hem d’entendre l’educació emocional com a aspecte fonamental per a aconseguir un desenvolupament personal integral.

I, en què consisteix l’educació emocional? Aquesta té com a finalitat el desenvolupament emocional com a complement essencial del desenvolupament cognitiu, sent tots dos els elements centrals del desenvolupament de la personalitat. Per això, és crucial adquirir coneixements i habilitats sobre les emocions que ens permeten fer front satisfactòriament als reptes que poden sorgir en el nostre dia a dia.

Per consegüent, treballar les emocions amb els xiquets i xiquetes és bàsic perquè sàpiguen comprendre-les i gestionar-les adequadament. Un bon control emocional és necessari per a assolir un desenvolupament positiu en els més menuts i menudes. I com podem treballarho d’una manera lúdica i motivadora? Doncs, podem utilitzar la música.

L’experiència musical és al mateix temps intel·lectual i emotiva. La música és un art

que, gràcies a la seua capacitat expressiva, té el poder de promoure en nosaltres tota mena d’emocions, imatges o pensaments que tenen una estreta relació amb el món intern de cada persona. Per tant, la podem fer servir com a ferramenta per a remoure els nostres sentiments

i emocions, així com per afavorir l’establiment de relacions interpersonals i intrapersonals més positives.

A més, la música constitueix un canal d’experimentació i coneixement del món que els envolta, de les persones del seu

entorn, de la comunicació expressiva i un resguard on troben pau, alegria i satisfacció. És un mitjà per a expressar-se i una font de plaer i diversió. Per tot això, l’educació musical permet un desenvolupament integral de l’alumnat i serveix com a eina perquè, des de les edats més primerenques, siguen capaços de comprendre les seues emocions i sàpiguen com controlar-les, aspecte imprescindible per conviure en societat.

Aquestes característiques fan que la música ens servisca per a conèixer millor el món, desenvolupar la sensibilitat i millorar la nostra intel·ligència emocional.

A les aules, hi ha un gran ventall de possibilitats per poder treballar la intel·ligència emocional a través de l’educació musical. A mi, per exemple, m’agrada molt treballar en els meus alumnes la unitat didàctica de la música i les emocions (contextualitzada en la famosa pel·lícula Inside Out). Aquesta unitat

didàctica consta de diferents sessions on en cadascuna treballem una emoció diferent, mitjançant múltiples jocs combinats amb gèneres musicals variats (des de la música clàssica fins a les cançons més actuals, adequades per a cada emoció). Els i les alumnes tenen la possibilitat de conèixer-se millor, entendre les emocions, donar-los nom, identificar-les en situacions de la vida familiar, social i escolar i adquirir estratègies d’autocontrol.

En definitiva, l’educació musical pot ser de gran utilitat per a potenciar un desenvolupament més positiu en totes les dimensions de la persona i, també, per aconseguir l’adquisició de competències emocionals, socials, cognitives i conductuals fonamentals per aconseguir una adequada conducta adaptativa per part dels

Destacant la seua important tasca de recuperaciò de cançons infantils tradicionals valencianes. Aquest va ser el motiu pel qual la Generalitat Valenciana li va atorgar, el 9 d’octubre de 2021, a Dani Miquel i Antich la Distinció al Mèrit Cultural. Aquest “Cantacançons”, com el va batejar Llorenç Giménez, va nàixer a l’Alcúdia el 20 d’octubre de 1967 “després de Crist” i en aquests 55 anys ha tingut l’oportunitat de treballar en més de 10 projectes, teatrals, literaris i, per descomptat, musicals. Tota una trajectòria professional que ell resumeix amb un “més o menys podem dir que cante a la nostra vida”.

Dani va començar els seus estudis al Conservatori encara que “va ser més est que udis, però això és la vida i és divertit”. Com molts músics valencians va ser la dolçaina el primer instrument en què es va especialitzar i és per això que li guarda una gran estima

“Vaig anar tocant i fent escoles d’aquell instrument en perill d’extinció.”

Amb el pas del temps va trobar la companya perfecta per al seu benvolgut instrument, perquè com ell ens explica: “quan la dolçaina va ser reglada, em vaig comprar una viola de roda; un instrument de joglar, de trobador, de cec. Ella em va ensenyar l’arrel de la nostra cultura i anava fent”. En aquells anys d’aprenentatge i de divulgació per molts llocs del nostre territori va descobrir alguna cosa que li va canviar la seua relació amb la música. “En aquest camí trobe que els infants no coneixen les cançons de sempre com la Masereta, el Micalet de la Seu, el Tio Pep o la Xata Merenguera entre d’altres i amb l’experiència carregada en l’esquena em vaig posar a cantar-les.”

A poc a poc va anar fent camí amb un dels instruments més representatius del nostre territori el qual gràcies a persones com Dani ha arribat a tindre a hores d’ara la importància i la visibilitat que té.

Es va posar a cantar-les i a fer que els xiquets i les xiquetes pogueren conéixer de primera mà cançons i instruments que van estar a punt de caure en l’oblit. Però no només els xiquets o les mares i pares aprenen en cada espectacle de

“Comencí tocant la dolçaina i ella em va ensenyar la cultura del poble valencià.”

“La dolçaina em va ensenyar la cultura del poble valencià”

DANI MIQUEL. “El Cantacançons”

Dani, ell també ho fa. “Els xiquets i les xiquetes són els meus mestres, em diuen com les he de cantar, són el meu públic i sempre els he cuidat i apreciat. En el camí de treballar per als infants m’adone de l’enorme sensibilitat i exigència que comporta tot allò que fem. Són esponges, són bombes d’energia i estan construint-se la vida.”

Si ens remuntem als seus inicis dins de la música familiar, com ell ha denominat la seua música en alguna ocasió, no podem deixar a banda dos noms que són de rellevant importància per a ell. “Ací és on entra Llorenç Giménez i Paco Múñoz (el meu Paco) a ajudar-me des de les seues experiències”. I des d’aquest moment la música infantil de Dani Miquel ha recorregut centenars de carrers, de places, de pobles. Ha fet caminar a María per la Mare Terra, acompanyada de la Princesa Ratolina fins a arribar al Micalet de la Seu. En aquests anys ha conegut a un Sabater de Picanya i ha rescatat a Joan Petit perquè ballara la Xata Merenguera i sobretot mai s’ha oblidat que la Vida és una Festa encara que alguna vegada puga aparéixer la Quarantamaula. I el més important ho ha fet parlant en valencià.

Tots sabem que la música està molt arrelada a la nostra societat i és per això que la tasca que porta endavant gent com Dani té una gran importància perquè els més xicotets coneguen certes tradicions o costums que no fa tant estaven en el nostre dia a dia. Que utilitzen la nostra llengua i donen valor a les nostres arrels i així ho explica ell mateix: “Jo vull que xuplen de la nostra cultura, del que som, de l’arrel,

aquestes coses que ens identifiquen com a poble, com a país, i amb aquesta llavor, que vagen creixent com les carabasseres, a tota virola, amb l’alegria que ens identifica, sense parar de jugar perquè el joc és la vida, i amb aquest joc arriben els caquis i les taronges i presumim de ser un país on està el millor oli d’oliva del món. I a febrer cantem Catalinetes, i a carnestoltes, i a març ho cremem tot i ens preparem per a fer mandonguilles d’abadejo, i cantar Ai Xumbala en Pasqua, i jugant jugant, acaba l’escola just quan ve l’estiu i les fogueres de Sant Joan i així anem passant l’any, aprofitant cada dia i cada moment, vivint plenament”.

Nosaltres també volem que els xiquets i les xiquetes visquen plenament, coneixent les nostres tradicions i les nostres cançons més tradicionals i si són amb un toc de rock eixint d’una dolçaina segur que serà obra de Dani Miquel. Qui ha utilitzat la música per a apropar la cultura valenciana i sobretot la nostra llengua a les famílies i esperem que continue fent-ho molt de temps, “i en aquest pas del temps a ell li pica el bigot perquè li estan eixint pels i a ella li ix saó. I tot és més alegre”.

Famílies que tenen en la figura d’aquest alquimista musical, que va haver de deixar el conservatori als 14 anys pel seu amor a la dolçaina, un gran divulgador de cultura i història amb l’altaveu més potent que tenim que no és un altre que la música. I amb aquest pensament volem agrair a Dani Miquel el seu temps: “parlant de pensaments… que faré hui dijous per a dinar?”

La música és un altaveu per a poder expresar-se

Carles Campillo Cuartero

Jazzwoman, nascuda a Aldaia en 1996, és actualment una de les veus més reconegudes dins de l’àmbit musical al nostre territori. Amb un estil propi i complicat de definir ha fet que la seua música arribe a molts pobles i siga una convidada fixa en tots els festivals, més enllà de la nostra terra. Amb només 27 anys ja compta amb tres treballs en solitari i moltes col·laboracions amb altres grups com Tesa, Zoo o Auxili. Des del seu primer disc Bagheera fins al seu últim, treball Atlantis, les lletres de les seues cançons han sigut una ferramenta fonamental per a fer possible el seu èxit. No podem oblidar-nos de Malèfica, el seu segon treball on tracta temes tant importants com el bullying escolar. És aquesta una de les característiques que ens va fer ficar-nos en contacte amb ella, ja poca gent utilitza la música per a parlar i denunciar temes com els que ella tracta a les seues cançons.

Com definiries el teu estil i per què vares decidir-te per ell?

Realment no m’agraden les etiquetes. Faig el que sent i aprofite la música per a parlar de la meua vida, sense filtres ni pels en la llengua. No vaig decidir-me pel rap d’una manera concreta, es més, diria que va ser aquest estil el que va vindre a la meua vida per a canviar-me-la dràsticament.

El teu estil és clarament de carrer, de ba- rris, de places... Com creus que és eixa relació de música i carrer al nostre territori?

La música sempre està present, sobretot en les festes. Vos parle des de la meua experiència com a integrant de xaranga, en cada acte, en cada cercavila o en cada moment en el que la música està present, veus a la gent gaudir de la festa, de les cançons i del moment. Sobretot la germanor que apareix en eixos moments. És el nostre segell d’identitat.

Començares la teua carrera dins d’un grup i al temps decidires continuar-la en solitari. Com va ser eixe pas i com es va produir el canvi?

Va ser una decisió que en un principi no vaig prendre de manera planificada, va ser prou natural. Des de sempre he volgut treballar de la música perquè considere que és el meu estil de vida. Poder tindre treball gràcies a la teua passió és un autèntic plaer i un regal enorme.

Per tots i totes és sabuda la gran quantitat d’escoles musicals que tenim als nostres pobles, podríem dir que la cultura musical és tan elevada com el nombre de músics?

Realment deurien estar agraïdes perquè en cada poble tenim una entitat musical, bé siga un conservatori o una unió musical i això no és pot vore a altres comunitats. Tinc molts amics i amigues que m’han dit que han de fer moltíssims kilòmetres per a poder estudiar música. Quan parles en gent que et diuen que tenen certa enveja de la facilitat que tenim ací per a poder estudiar et dones compte de què el que tenim ací és or.

A les darreres Falles vas ficar veu i música a la programació d’Apunt. Quina és la teua relació amb la festa?

La meua relació amb les falles és molt gran. Vaig nàixer un 19 de març, el dia de Sant Josep. A més a mi m’ha criat ma tia i ella sempre ha participat en totes les activitats que hi havien al casal, i jo darrere seua. Però si hi ha algo que identifique amb la festa són els bunyols que ella mateixa preparava en falles. Mel de romer. A més com vos he dit he sigut música xaranguera, encara que ara estic molt centrada amb el meu projecte i no puc viure-les com abans però les disfrute d’una manera diferent, igualment amb molt d’estima perquè per a mi les falles no són només una festa, ho són tot.

Des del primer moment has utilitzat la teua música com altaveu social. Tenies clar de del principi que hauria de ser així?

Jo utilitze la música per a descarregar-me en tots els nivells, és com si anara al psicòleg. Per això a les meues cançons sempre vaig a parlar de la meua vida, les injustícies o de com veig les coses. La música és un altaveu per a poder expressar-se de qualsevol manera.

“M’estime la llengua, no volen parlar, la gent ja s’oblida, no volen cantar” cantes en Nano, una de les teues cançons. Com d’important creus que és la música per a mantenir viva la nostra llengua?

Si ens fixem en el que diu aquesta cançó faig referencia a que cadascun parle el valencià com vulga, siga d’escola o de carrer. Ningú ha de dir-te com t’has d’expressar i parlar-ho. Moltes vegades per aquestes coses la gent deixa de parlar

el valencià, li dona vergonya per por a que algú o alguna li corregisca i li diga com ho te que dir. Deixem que tinguen la seua forma de parlar i el seu accent, això també és riquesa. Com també ho són les espardenyades. Al final cada poble marca la seua identitat amb expressions pròpies.

En una altra cançó, en aquest cas en “Tu i el teu melic” tractes el problema del bullying escolar d’una manera molt directa. Creus que fa falta més gent que parle d’aquests problemes en les seues lletres pensant sobretot en els joves?

Realment crec que si que falta gent que parle d’aquests problemes. Crec que la música pot ajudar a que els joves parlen de qualsevol tema i fer-los reflexionar d’una manera en que no els generes incomoditat, que ho facen de forma que puguen empatitzar a tots els nivells. Que no siguen espectadores davant aquests tipus d’actes, que sapiguen com han de reaccionar i que sapiguen ajudar a qui està patint-ho, així com frenar a la persona que està agredint i fer-li vore que està fent-ho mal i que té un problema greu.

Però si hi ha un tema que està per damunt de la resta des dels teus primers treballs és el feminisme. Totes les plataformes i altaveus són necessaries per a sumar, però com

d’important creus que és la música en aquest moviment i com pot ajudar?

Com he dit abans, als meus treballs parle del meu dia a dia, sent fidel a la meua personalitat i utilitze la meua música per a fer visible els problemes i les injustícies que he viscut i no m’agraden. Faig música en primer lloc per alliberar-me i en segon lloc per acompanyar a les persones que s’identifiquen amb les meues lletres i fer-los vore que no estan a soles i poder passar eixa mala estona juntes.

Has actuat a Galícia, Euskadi, Madrid… creus que amb un altre tracte, la nostra música tindrà el reconeixement que deuria tindre dins de les nostres comarques?

El més bonic de tot açò és que m’han tractat en tots els llocs com si estaguera a casa. A més quan fas rap en valencià fora de casa t’adones de la força que verdaderament té. És una barbaritat que la gent de fins i tot Alemanya cante les teues cançons en valencià i s’arrimen a tu després del concert per a dir-te que volen aprendre l’idioma. A mi, em plena el cor.

Volem donar-li les gràcies i aprofitar per a demanar-li, des d’aquestes pàgines, que continue utilitzant la seua música com altaveu davant tantes injustícies. Esperem que ella haja gaudit tant d’aquesta entrevista com nosaltres.

Els moros i cristians d’Ontinyent i la seua música

José Ureña Eiras Director de Banda

La festa de moros i cristians d’Ontinyent és sens dubte la festa més multitudinària i que més turistes comporta a la localitat. Es celebra la tercera setmana del mes d’agost, i es distribueix en una sèrie d’actes que es desenvolupen al llarg d’aproximadament una setmana.

L’origen de la festa el trobem a l’any 1860. La presa de Tetuan per les tropes espanyoles i la gratitud mostrada a la imatge del Santíssim Crist de l’Agonia, va fer que, nasquera oficialment en eixe any la festa de Moros i Cristians, a pesar d’haver existit ja indicis en temps passats.

És una festa que en essència representa la conquesta que va portar a terme el Rei Jaume I front al domini musulmà que existia a la Comunitat Valenciana al segle XIII. Per això, per al desenvolupament de la mateixa, els participants actius, és a dir, les festeres i els festers, s’agrupen en diferents bàndols, el bàndol dels moros, i el bàndol dels cristians. Així mateix, cada bàndol te diferents grups, que s’anomenen comparses. En altres poblacions on també es celebra aquest tipus de festa, les comparses poden anomenar-se penyes o filaes.

A l’actualitat als moros i cristians d’Ontinyent hi ha un total de 24 comparses. Dotze que pertanyen al bàndol cristià i dotze que pertanyen al moro. Cada una amb les seues pròpies característiques, sobretot en quant a vestimenta.

Ara bé, sens dubte, l’element que més colorit, més lluïdesa, i més gran fa aquesta festa, és la música. Aquesta festa, com tantes altres, no es podria dur a terme si no fora per la música, ja que pràcticament tots el actes es basen en desfilar al compàs d’alguna peça musical.

Cal dir, que aquesta festa es fa en honor al copatró de la ciutat, el Santíssim Crist de l’Agonia, i per tant també té actes religiosos, com processons, misses, etc. Per això, per a poder dur a terme com cal tots els actes, pel que musicalment respecta, trobem diferents gèneres musicals, dins del que s’anomena música festera. Aquest gèneres son bàsicament el pasdoble, la marxa cristiana, la marxa mora i la marxa de processó. Segons l’acte en el que

ens trobem, s’interpretarà un gènere o un altre, i també segons a quin bàndol es pertanya, si al moro o al cristià. Ja que les comparses dels moros, desfilen en marxes mores, i les comparses dels cristians desfilen en marxes cristianes.

Per a fer-se una idea de la magnitud d’aquesta festa, hi ha que dir que cada comparsa te la seua banda de música oficial, així com la Societat de Festers (en altres poblacions s’anomena junta central de festes). Per tant, estem parlant que per al desenvolupament de la festa, a Ontinyent

participen 25 bandes de música. 24 per a les comparses i una per a la Societat de Festers.

Concretament a Ontinyent, la festa de moros i cristians és una privilegiada, ja que sempre ha comptat amb il·lustres compositors que han composat marxes mores, cristianes i pasdobles dedicades a les comparses o als festers d’Ontinyent. Molts són els compositors que podria nomenar, però des del màxim respecte a tots ells, mereixedors sens dubte d’una menció especial quan de música festera d’Ontinyent es parla, sols nomenaré al que

indiscutiblement més ha transcendit i més ha revolucionat la música festera tant a Ontinyent com a totes les poblacions que celebren festes de moros i cristians. Aquest compositor és el mestre José María Ferrero Pastor.

El mestre Ferrero naix l’any 1926, i durant la segona meitat del passat segle, desenvolupa la seua tasca com a compositor nodrint a la festa de peces fonamentals que han fet que la festa de moros i cristians d’Ontinyent siga el que hui és, tant a Ontinyent com a altres poblacions. És sens dubte el compositor més conegut i més interpretat per tot arreu on es celebren festes de moros i cristians. El seu catàleg de composicions inclou marxes mores, marxes cristianes, pasdobles i una marxa de processó, en quant a música festera es refereix.

Cal dir que el mestre Ferrero va ser també un pioner, ja que gràcies a ell, el gènere de la marxa cristiana va tindre èxit i va crear una nova forma dins d’aquest estil.

Com he nomenat abans, les comparses cristianes desfilen amb marxes cristianes. Però això no ha sigut sempre així, ja que fins la segona meitat del segle XX les comparses cristianes desfilaven amb pasdobles, ja que no existia el gènere de la marxa cristiana. La primera marxa cristiana fou composada pel compositor alcoià

Amando Blanquer Ponsoda l’any 1958, i duia per títol Aleluya. Es tracta d’una composició molt innovadora per a l’època i que va tractar

d’obrir un nou horitzó dins de la festa de moros i cristians, però no va tindre l’èxit esperat i no va aconseguir consolidar un nou gènere dins de la música festera.

No va ser fins l’any 1966 quan el mestre Ferrero composa la seua primera marxa cristiana nomenada Bonus Christianus. A partir de la qual, després de l’èxit obtingut pel mon fester, naix el gènere de marxa cristiana que altres compositors han copiat o s´han basat, consolidant per fi aquest nou gènere, que a partir d’aquell any s’estén per totes les poblacions que celebren moros i cristians.

Però sens dubte la peça més coneguda del mestre Ferrero i més interpretada per tot arreu, és la marxa mora Chimo, que el mestre va composar l’any 1964, constituint una verdadera revolució dins del món de la música festera.

Per tot allò la música de moros i cristians a Ontinyent és tan important i tan respectada dins i fora de la localitat donant-li una identitat pròpia i un estil únic dins del món de les festes de moros i cristians.

Tornant al que és la festa de moros i cristians d’Ontinyent en sí, nomenaré els actes més significatius i multitudinaris que es porten a terme.

Com ja he comentat, aquestes festes es celebren la tercera setmana del mes d’agost.

Concretament, els dies més grans de la festa, son des del dijous fins al dilluns. En eixos 5 dies

es condensa el que és més important de la festa.

El dijous per la vesprada es porta a terme l’acte anomenat Entrada de Bandes. L’entrada de bandes és una desfilada, on participen les 25 bandes que acompanyaran a les comparses i a la Societat de festeres i festers durant els dies següents. En aquest acte, el protagonisme està precisament en les bandes de música i en la música. Ja que és una desfilada on les bandes mostren el millor del seu saber fer musical interpretant un pasdoble durant la desfilada, que a més a més és un concurs on després es dona un premi a la banda que millor interpretació ha fet i millor ha sabut desfilar. El colofó d’aquest acte és sens dubte el final del mateix, ja que al final s’ajunten totes les bandes que han participat i interpreten conjuntament la marxa mora Chimo en homenatge al mestre Ferrero. De manera que al final més de 1000 musics interpreten aquesta peça ficant els pels de punta a tota la gent assistent que es congrega a la plaça de l’Ajuntament.

El mateix dijous, però ja per la nit, te lloc la desfilada anomenada “els alardos”. Es tracta d’una desfilada on les 24 comparses ixen disfressades i on la música que predomina son els pasdobles alegres i festius, fent una desfilada molt festiva i divertida.

Al dia següent, divendres, pel matí te lloc el que s’anomena l’entrada infantil. Aquest acte

consisteix en una desfilada on els més menuts i menudes de les 24 comparses fan presència mostrant ja un interès per la festa que preludia sens dubte la continuïtat de la mateixa. Com no pot ser d’altra manera la música i les bandes es fan sentir interpretant marxes cristianes per els xiquets i xiquetes del bàndol cristià, i marxes mores per als del bàndol moro.

Ja per la vesprada, te lloc l’acte que sens dubte és el més impressionant, i multitudinari de tota la festa. Es tracta de l’entrada de moros i cristians. Aquest acte consisteix com el seu nom indica, en fer una representació de l’entrada d’ambdós bàndols a la ciutat. Primer entra a la ciutat el bàndol cristià. Les dotze comparses cristianes fan presència a la desfilada, lluint els seus millors vestits i desfilant al pas de marxes cristianes.

Cal dir que la marxa cristiana es diferència de la mora en distints elements. El primer és sens dubte el tempo. Les marxes cristianes tenen un tempo més ràpid que les mores, y el seu desfilar es per tant a un pas més lleuger que les mores. Son de caràcter èpic, guerrer, i amb molta força. En canvi les marxes mores tenen un tempo més pausat, i el seu pas és més tranquil. La seua música és d’una elegància exquisida, moltes vegades amb traces àrabs i també amb molta força.

Cal explicar, que cada any hi ha dos funcions per a cada bàndol que van rodant contínuament. Aquestes funcions son la capitania i l’ambaixada. És a dir, de les dotzes comparses cristianes, una tindrà la funció d’ostentar la capitania del bàndol, i altra d’ostentar la funció de l’ambaixada. I al bàndol moro exactament igual. A més a més, cada comparsa té el seu propi representant, que cada any va rodant, que s’anomena primer tro.

Com he nomenat, tant al bàndol cristià com al moro tenim la capitania i l’ambaixada. La capitania és la funció més important i a la comparsa que li toca ha d’elegir al fester que farà el càrrec de capità. Al bàndol cristià serà el capità cristià i al bàndol moro serà el capità moro. Els capitans són els més importants de la festa i representen a cada bàndol. Per altra banda està l’ambaixada. Cada bàndol té una comparsa que representa l’ambaixada, i per tant a la comparsa que li corresponga la funció de l’ambaixada eixe any, ha de nomenar un ambaixador. Per al bàndol cristià serà l’ambaixador cristià i per al moro, l’ambaixador moro. Aquests càrrecs són els que arribat l’últim dia de la festa, hauran de declamar uns diàlegs on es repten a la lluita i s’enfronten per tal de dur a terme la conquesta. Durant l’entrada, la comparsa que ostenta el càrrec de capitania, organitza el que es diu el “boato”, que és la desfilada de la seua comparsa corresponent. Sol comptar amb ballets, carrosses, animals salvatges i elements especials degut al càrrec que s’ostenta. Entre ells, sol haver música composada especialment per a l’ocasió, i a l’actualitat, quasi tots els capitans dels bàndols ixen a l’entrada acompanyats per una marxa que els hauran compost ex professo. A més a més la banda de música que acompanya al capità sol ser molt nombrosa. Moltes vegades passa dels 100 musics.

En definitiva es tracta d’una impressionant desfilada que acompanyada d’una espectacular música i d’un colorit a les vestimentes, els maquillatges, els ballets, les carrosses, etc. creen un ambient que deixa bocabadat a qualsevol espectador.

Com ja he comentat l’entrada comença el divendres per la vesprada, i comença amb el bàndol cristià, i s’allarga fins la nit, i a la nit continua l’entrada però ja del bàndol moro, fins la matinada.

Al dia següent, dissabte te lloc la diana, on les festeres i els festers ixen desfilant al pas de pasdobles. Ja per la vesprada toca un acte molt emotiu i religiós; la baixada del Crist. En aquest acte es trasllada al Santíssim Crist de l’Agonia des de l’ermita on està tot l’any, fins a l’església de Sant Carles d’Ontinyent. Ací totes les comparses acompanyen al Crist al pas de marxes de processó.

El diumenge comença amb altra diana, però esta vegada es tracta de la diana de gala. Les comparses ixen al pas de pasdobles però vestits amb la seua vestimenta de gala. És una diana molt elegant i lluïdera.

Al mig dia del diumenge te lloc la missa major, on els càrrecs importants de la festa fan presència a la mateixa en honor al Santíssim Crist de l’Agonia que ja està present a l’església.

El diumenge per la vesprada te lloc la processó del Crist. Una processó molt solemne on totes les comparses ixen al pas de marxes de processó.

Arribem a l’últim dia, el dilluns, anomenat el dia de les ambaixades. On entre molts trabucs i pólvora els ambaixadors dels respectius bàndols declamen un text en forma de diàleg, escrit pel magistrat Joaquín José Cervíno Ferrero a l’any 1860 i que consisteix en reptar a l’adversari a la lluita, per tal de conquerir la ciutat. El diàleg acaba amb una lluita entre els capitans d’ambdós bàndols, atorgant-li la victòria al capità cristià i per tant al bàndol cristià, i consagrant d’eixa manera el domini cristià a la ciutat d’Ontinyent. L’acte acaba amb una desfilada de totes les comparses amb un aire molt jovial i festiu i donant per acabada la setmana gran de les festes.

Com es pot veure, he fet una síntesis del que són els actes més important i significatius de les festes de moros i cristians d’Ontinyent. Evidentment hi ha més i amb molts matisos. Però com es pot comprovar, fent-se una idea del desenvolupament de la festa, és que la pedra angular de la mateixa és la música. Sense ella no es podria desfilar i per tant no es podria dur a terme. Per últim cal ressaltar que gràcies a aquesta festa, han nascut molts compositors i compositores que fan peces per a la mateixa i que acaben sent vertaderament obres d’art que enriqueixen el món de la música no sols a Ontinyent si no al tot panorama musical nacional. Dignificant com no pot ser d’altra manera la música de banda, i fent que en binomi festa i música estiguen més units que mai.

Cant d’estil: la música d’un poble

Shamira Rubert Mas

“És sorollós i festiu

El caràcter valencià

Tindrà raó aquell que diu:

Que poble que sap cantar

És poble que sempre viu”

Amb aquest fragment d’una de les milers d’albaes que recorren la nostra terra volem començar aquest apartat. A partir d’ara vos anem a parlar de tradició, de cultura, d´arrels amb la nostra terra, d´identitat i fins i tot d´història. Resumint, vos anem a parlar de música. No vos parlarem de pentagrames, ni de notes musicals, ni molts menys vos parlarem amb tecnicismes. El que volem fer a partir d’ara és fer un xicotet homenatge a la música popular valenciana. Si, ens estem referint al “Cant valencià d´estil” amb tot el que això engloba. Des del cant d´estil pròpiament dit fins, per descomptat a les albaes.

La música, històricament, ha dotat d’una certa estructura a les comunitats, i ho ha fet per mitjà de tres eixos simbòlics: el social, l’espiritual i el territorial. D’altra banda, la música actua com

element de fusió comunitària, que marca una determinada identitat local. Això quedà reflectit d´una manera més exagerada a la música popular –el cant del poble- que no és una altra cosa que l´expressió d’un sentiment arrelat al territori. La música tradicional ha sigut un instrument cultural mogut per la saviesa, el coneixement transmès de generació en generació que finalment es converteix en instrument de defensa de la terra i ferramenta fonamental per a mantindre viva la nostra llengua. Això és el que volem fer en les següents pàgines, intentar donar la importància que creiem que es mereix la nostra música popular. Canta el poble i del seu cant naix l´expressió més noble d´unes alegries, o el gemec melancòlic dels seus pesars. O en altres paraules, un tros de la vida pròpia. Cantar

és la més agradable comunicació que l´home ha tingut mai. D´aquesta manera singular van nàixer les primitives cançons valencianes.

València, des de la seua fundació com a poble,va nàixer llauradora per la faena primera que la sustentà: va dedicar-se principalment al treball de la terra, a la llaurança. I això, evidentment, queda reflectit en la nostra música popular. En el seu fons, el cant valencià és tendre com la xafada del cavall en la terra Mollá. Les nostres cançons de l’horta tenen més de sentiment que de despotisme, quan en la nit estiuenca trenca el silenci de la barraca o l’alqueria la veu d’un home que ha estat treballant de sol a sol i no pot parlar més que de sentiment. Així és el nostre cant.

Aquelles cançons que els llauradors cantaven i els servien d’acompanyament en les feines del camp, entraren per mitjà de la cristianització a ser cants de festa, festejant als patrons, a les clavariesses i altres personalitats representatives. Aquell cant del poble interpretat per homes rústics va ser des d’aleshores admirat i reconegut. Aquells cants es convertiren en el cant popular de l’horta valenciana.

D´aquesta manera tan representativa descriu el cantador Àngel Pla (Pollastret) la importància dels arrels hortolans a la nostra música popular: “Havies d´anar botant sèquies entre camps d´horta, per arribar de matinada a una alqueria... que et plantaves allí davall de la parra i els vents

mamprenien a tocar... és que se t´esborronava la pell! Allí no respirava ni el Nostre Senyor! Així és que, amb eixe silenci i eixe respecte, inclòs cansat i sense ganes cantaves com un rossinyol”.

El cant valencià és el resultat de l’evolució sofrida pel repertori de cançons que es feien servir a les rondes i, possiblement, als balls, evolució que fixà definitivament les varietats (valencianes i les albaes) i va definir les formes d’interpretar-les. La improvisació està subjecta a les pautes invariants que ha establert la tradició pel que fa a la llibertat rítmica, afinació i ornamentació. Es tracta d´un cant lliure, amb algunes restriccions, que alguns el comparen amb el flamenc, encara que hi ha una diferència substancial: el flamenc es canta cap endins, amb el cantador fent un exercici d’introspecció emocional mentre que el cant valencià es canta cap a fora, exhibint ostentosament el virtuosisme vocal i tractant d’electritzar l’audiència amb la seua força i expressivitat.

En primer lloc anem a intentar ubicar històricament els dos estils més representatius de la música popular. La gran diferència entre ells dos (cant d´estil o valencianes i albaes) és bàsicament els acompanyaments instrumentals. Aquestos dos tipus de cants sembla que procedeixen de la dansa i estan emparentats amb les jotes de ronda, les de quintos i les serenates. En quant al primer cant, el d´estil, es prou complicat saber d´on prové el seu nom. Varies son les teories però cap d´elles

contrarestades al cent per cent. En canvi per al terme albaes la cosa és molt diferent i si que es prou clar el seu origen: els joglar de les terres valencianes, que van ser qui les van popularitzar cantant-les quan el dia començava a brotar, d’ahi el seu nom.

El cant valencià d´estil és una manifestació central dins de la cultura valenciana de tradició oral. Al seu voltant s´estructura tot un mon de valors, personatges, vivències i coneixements musicals i corèutics que sorprèn per la seua magnitud i la seua transcendència cultural. I és per això que volem apropar-vos un poc més les seues peculiaritats. Dins de la tradició musical valenciana de transmissió oral s’anomena cant valencià o cant del valencià, un repertori de cants semi-adornats interpretats usant una concreta expressivitat vocal virtuositat, denominada estil, els quals es feien i es fan servir principalment en rondes amoroses, festives o de quintos conegudes com cantaes i com albaes i que van ser utilitzades fins el primer terç del segle XX en balls públics i familiars.

Difós al llarg de les terres valencianes centrals, des de la Plana de Castelló fins a la Marina, està compost per l´anomenat cant d´estil i albaes. La primera expressió engloba alguns cants molt usats i estesos, com les valencianes de l´u, de l´u i el dos, i les de l’u i el dotze, acompanyats fonamentalment per instruments de corda i interpretats a l´aire, es a dir amb certa llibertat rítmica. La segona denominació, les albaes, correspon a un cant

acompanyat amb instruments de percussió i vent –el tabalet i la dolçaina- i interpretat alternant-se dos cantadors en la mateixa cobla.

En aquestos cants predomina la improvisació, bé a càrrec dels mateixos cantadors, o bé per compte d´una persona especialitzada en tal menester, el versador, el qual, a mesura que va versant les cançons, les suggereix a l´oït del cantador. Les paraules s´han de pronunciar en el cant de la forma més clara possible.

Com hem comentat anteriorment el cant valencià té històricament una ampla base social constituïda sobretot per la població d’àmbit rural que l´han cultivat tradicionalment en llarga mesura, però sempre s´ha vist focalitzada en uns intèrprets d´ofici que han detingut el seu conreu de forma emblemàtica al llarg de generacions: els anomenats en el llenguatge popular cantadors d´estil, hui encara protagonistes principals en les cantaes i albaes que es celebren en diverses poblacions valencianes. Estos intèrprets tradicionals iniciaren una activitat semi-professional del cant a partir del darrer terç del segle XIX i han configurat des d´aleshores un total de cinc generacions artístiques.

Tot i que el cant valencià es practica en una extensa àrea geogràfica, té el seu punt bàsic de referència en l´Horta i la Ciutat de València, les quals han servit com a llocs de formació i projecció de la major part dels cantadors d´estil semi-professionals en els darrers anys. Al mateix temps, han constituït els punts de

irradiació des d´on s´han difós a tota l´àrea alguns dels principals cants. La importància, històricament, ha sigut tant elevada que encara que el seu origen van ser les comarques del centre finalment es va estendre per la major part del nostre territori.

El cant valencià té o ha tingut vigència al llarg d´una ampla franja costanera de terres valencianes que inclou nombroses comarques, des de la plana de Castelló, al nord, fins a la Marina, al sud. Entre mig es troben el Camp de Morvedre, el Camp de Llíria a la Serrania del Túria, la Foia de Bunyol, l´Horta de València, les Riberes del Xúquer, la Canal de Navarrés, la Costera de Ranes, l´Horta de Xàtiva, la

Valldigna, la Vall d´Albaida, l´Horta de Gandia, el Marquesat de Dénia, les Muntanyes d´Alcoi i el Comtat de Cocentaina. Els primers estudis donaven per fet que el cant valencià d´estil estava circumscrit a la Ciutat de València i els pobles del seu voltant, però les investigacions posteriors han ficat de manifest que aquest tradicional cant es pot escoltar per la major part del territori valencià.

Però encara que la música tradicional estiga repartida per tot el nostre territori té unes característiques pròpies en quant a la temàtica de les cançons. Aquestos textos principalment poden ser amorosos, laudatoris –amb sinceritat o adulació-, d´exaltació patriòtica i religioses,

o de crítica als costums i les persones, sempre d´acord amb les motivacions i intencionalitat de cada ronda, de cada ball i de cada moment. Molts sovint expressen pensament tòpic, celebren l’excel·lència del mateix cant i al·ludeixen als cantadors, als músics i al públic present. Entre la varietat de texts no falten els satírics, la cançó verda o picant, l´escarni més o menys educat i fins i tot les eixides de to i els desficacis. En bona part de les cantaes actuals es versen cançons o albaes per a afalagar els clavaris o festers i per a celebrar les excel·lències de les persones a les que va dedicades.

Com hem comentat al principi la nostra música prové de les veus ancestrals dels nostres llauradors però ara intentarem parlarvos, basant-nos en textos i dades recopilades al llarg dels anys, sobre les primeres referències a les nostres típiques cançons. En primer lloc analitzarem les principals espècies del cant d´estil començant per l´anteriorment nomenada ja com l´u i el dos també coneguda popularment com a la terra de l´horta, perquè es considera cançó no sols característica sinó també originària de l´horta de València i després estesa per tot el territori on es practica el cant valencià d´estil. La menció més antiga que per ara s´ha trobat de les valencianes de l’ u i del dos data de les darreries del 1862. En certes festes que es celebraven aquell any a Russafa, aleshores poble més enllà de les muralles, es cantaven aquestes típiques cançons i així ho reflecteix alguns dels programes musicals de

l´època: “La música del poble, entre altres tocarà estes peces, l´u i dos y ¡Ay, mamá...! en acompanyament de sítares, guitarres y panderos” (text escrit en el valencià de l´època).

Per la classe d´acompanyament instrumental, no hi ha cap dubte que ens trobem davant del cant de l´horta i no d´una composició reelaborada per a banda de música.

Un altre tipus de cançons pròpia del cant d´estil son les de l´u i dotze i ens tenim que anar fins al 1859 per trobar la primera citació explícita de dit cant. “Los días festivos por la noche, y siempre que hay alguna fiesta en el partido, la valenciana es obsequiada como puede serlo la más alta princesa. El novio reúne dos o tres de sus amigos más adictos, se dirigen a la barraca de nuestra heroína a la altas horas de la noche. Comienza por fin uno de ellos a rascar las mugrientas cuerdas de los instrumentos, entonando la rondeña denominada entre los aficinados del uno y el doce; los demás cantan alternativamente cuartetas alusivas al obgeto, que improvisan allí, ensalzando las bellezas y encantos de la joven”. Text recollit al llibre de José Zapater i Ugeda denominat “Los valencianos pintados por si mismos”

L´últim cant que engloba el cant d´estil es el nomenat simplement com de l´u. Aquest és

l´estil menys extens per la part central del nostre territori, però també podem trobar referències en alguns textos teatrals, com aquest de mitjan segle XIX que es va celebrar a Sueca, en la Ribera Baixa allà per l´any 1865.

“I mos tocareu la cola, El fandango revolcat, La del u, la granadia Viva, viva la borina!

L´altra part fonamental dins del cant valencià son les albaes. A aquestes cançons es va referir ja al 1859 Vicente Boix i Ricarte, cronista de València, com a cosa tradicional en el seu temps: “En los pueblos es donde el dulzainer es mejor tratado, porque es más simpático a aquellos oidos. Pero se le hace trabjar desesperadamente en las alboradas (albaes), en los pasa-calles, en

la plaza por la noche y en los entreactos dels coloquis y cantades”

Per finalitzar aquest xicotet homenatge que hem volgut realitzar al cant valencià i en el qual hem intentant aproximar un poc més la seua història i la seua rellevància dins de la cultura valenciana, farem una reproducció textual d´un dels escrits que un dels més importants cantadors com va ser Manuel Marzal Barberà el Xiquet de Mislata ens va deixar:

“Estes fulles impreses, amb permís dels erudits, van dirigides a la bona gent del poble pla, creador i mantenidor de les nostres tradicions, i en especial del cant valencià: les maneres expressives dels propis sentiments en la dansa i els cants més genuïns de la terra valenciana, joier de les glòries d´uns temps passats, presents i esdevenidors que poden parlar de la cultura autòctona d´un poble que ha fet història.

Estrofa

“I allibera el teu crit! He refet moltes vegades el meu camí He inventat noves paraules I he escalat els cims”

El teu crit. Aspencat

Rafael Gustavino: L’arquitecte faller

Carlos Campillo Cuartero

El 2 de febrer de 1908, un dia després de la seua mort a Asheville (Carolina del Nord), el diari The New York Times, va nomenar a Rafael Gustavino com l’arquitecte de Nova York. L’1 de març de 66 anys abans havia nascut a València, molt prop de la Llotja de la Seda. Durant els primers anys de vida va observar de prop les singularitats de l’edifici que marcava la vida comercial en el cap i casal de l’època. Això i una forta tradició familiar va fer, segurament, que li despertara l’interés per l’arquitectura i la construcció.

En 1861 es trasllada a Barcelona per a continuar la seua formació a l’Escola de Mestres d’Obres. Allí va començar de manera oficial els seus estudis com arquitecte i quan encara era un estudiant va portar endavant les seues primeres obres: la fàbrica tèxtil de Batlló i el Teatre La Massa. En aquestes dos primeres construccions ja va utilitzar la que seria la seua principal aportació tècnica, la volta paredada. Una tècnica que era emprada en gran part del Mediterrani i que consistia a cobrir el sostre amb rajoles de manera que podien formar una volta. Gràcies a la fama que havia crescut darrere de

la seua figura, va desenvolupar una estructura piramidal que va resultar ser una estafa que li va permetre fer fortuna i poder pagar-se un viatge als EUA.

Va arribar a Nova York en 1881, quan tenia 39 anys i el va fer acompanyat d’un fill de nou anys, una amant, les dues filles d’aquesta, uns 40.000 dòlars procedents de l’estafa i sense saber anglés. En aquell moment la ciutat es trobava en plena esplendor constructiva, encara que s’havia instal·lat certa por entre els constructors a causa dels grans incendis en diversos edificis ocorreguts en 1871 a Chicago i en 1872 a Boston. En ambdós van ser assolats enormes àrees de la ciutat. Aquella por per continuar utilitzant fusta per fer les estructures dels edificis va fer que la tècnica de la volta de rajoles importada per Gustavino li donara una primera oportunitat: la Biblioteca Pública de Boston. Aquesta primera obra el va catapultar a la fama dins dels EUA. El bon fer del constructor li va permetre participar en vora 1000 obres repartides per tot el territori americà, però va ser principalment a Nova York on va desenvolupar el seu treball amb 360 projectes a la ciutat. Símbols com l’estació Gran Central o el Museu d’Història Natural estan signats pel valencià. Com també el pont de Queensboro, també a Nova York i el qual té unes columnes pràcticament iguals que les que podem observar a la Llotja de València. Amb el pas dels anys va aconseguir una gran fortuna i va fundar la seua pròpia empresa on fabricava directament els materials que posteriorment utilitzaria als seus edificis, Gustavino Fireproof Construction Company, la qual va tancar l’any 1962.

A pesar del gran èxit que va tindre als EUA mai no va tornar a València i fins fa pocs anys era pràcticament un desconegut a la nostra terra. Però si ens aturem a conéixer un poc millor la història de Gustavino, podem veure com la seua relació amb València va ser molt forta fins als seus últims anys de vida. A Asheville, en Carolina del Nord, eren famoses les seues festes dins de sa casa, coneguda com The Spanish Castle on produïa el seu propi vi. Segons conta Javier Moro al llibre “A prueba de fuego”, dedicat a l’arquitecte, els diumenges era costum que el retor, el metge i el xèrif dinarem acompanyant a la seua família un arròs fet amb pollastre i verdures. Tal va ser la fama que una veïna va escriure els següents versos:

“Els poetes canten les orgies de Lúculo, però donam un plat de paella de Gustavino i una o dues botelles del seu propi i ric vi”

Però la seua relació amb València no només va ser gastronòmica. Gràcies a unes cartes de la seua pròpia família podem descobrir que Gustavino era un enamorat de les Falles des dels seus remots dies al cap i casal. Gràcies a l’estudi de Javier Moro sobre la figura del gran arquitecte podem conéixer com va convéncer a les autoritats i constructors locals que la seua famosa volta era la millor solució per als edificis futurs. I d’aquell fet va sorgir l’anècdota següent:

Com hem dit abans en una època en la qual els incendis assolaven ciutats senceres (Chicago i Boston van ser arrasades per les flames), va pensar que aquell reclam li obriria les portes del negoci de la construcció. No li va anar fàcil. Els grans arquitectes estatunidencs no es creien les virtuts d’aquelles cúpules finíssimes que semblaven sostindre’s soles, ni que resistirien la prova del foc. Ell els mostrava imatges de la fàbrica Batlló de Barcelona, que havia dissenyat i construït amb tot just 24 anys, i de molts altres edificis. Al final, els va reunir un dia en un descampat on va construir una volta amb un pes afegit de 200 quilos per peu quadrat (0,0929 metres quadrats)

“Mira”, li va dir al seu fill, “veuràs alguna cosa semblant al dia de la cremà”.

Li va explicar com els fusters de València, com el seu propi pare, feien neteja dels tallers en vespra de Sant Josep cremant en una foguera les restes velles, i que així va ser com van començar les Falles. Ho comptava amb una torxa a la mà, davant una multitud de curiosos, funcionaris de l’Ajuntament, arquitectes, constructors i constructores, i periodistes. Després va calar foc a la llenya sota la cúpula. “Ens quedem tots i totes com hipnotitzats davant l’espectacle de les flames”, comptaria el seu fill, “temorosos que la cúpula col·lapsara, excepte el meu pare, que semblava un xiquet de l’excitat que estava. Eren les seues falles”. Quan les flamerades van anar disminuint, va sorgir d’entre el

fum l’estructura de la volta, incòlume. “Allò ens va donar molta publicitat”, escriuria el seu fill, “i ens va portar més encàrrecs. Prompte abastem clubs socials i auditoris, més edificis d’apartaments i d’oficines, més fàbriques, més col·legis i biblioteques, més esglésies i bancs, més edificis públics i residències privades. Havíem desenvolupat tant el sistema de la volta paredada que ja no es coneixia per aquest nom, sinó simplement pel sistema Guastavino. Havíem creat marca”.

Així, gràcies al seu amor per les Falles, va ser com Rafael Gustavino va demostrar com era de fiable el seu sistema davant possibles incendis. Un sistema que va canviar per a sempre moltes ciutats als Estats Units. Un país que té vertaders exèrcits de devots i devotes de l’arquitecte valencià, qui fins fa poc era un vertader desconegut. I dic fins fa poc perquè en els últims anys la seua figura cada vegada té més importància dins del nostre territori fins al punt que l’any 2018 la Falla Reina-Pau-Sant Vicent li va dedicar el seu monument gran i el llibret. A més, fa poc mesos el mateix ajuntament de la capital ha col·locat una escultura de Rafael Gustavino en la remodelada plaça de la Reina, com a reconeixement del conegut mundialment com “l’arquitecte de Nova York”. Un arquitecte que mai va oblidar el seu amor per les Falles.

Les últimes Falles de la república

Vicente Lucena Alba

Ara fa quasi dos anys, vaig rebre una notícia que posaria potes amunt la meua vida, canvià el meu present però sobretot el meu futur.

Tot i que ja sabia que a la borsa docent els primers anys són un poc caòtics, almenys fins que puges posicions i pots escollir places a prop de casa, aquell matí passejant a la gossa tot va passar molt ràpidament i em va agafar per sorpresa. Acabaven de comunicar-me que m’havien adjudicat una vacant per al present curs escolar. Era la meua primera vacant.

L’alegria d’aquell moment va ser tan gran com efímera, perquè quan vaig veure el destí adjudicat la sorpresa va ser majúscula. Dehesa de Campoamor. No sé si vos sonara, jo fins aquell moment mai havia sentit parlar d’aquesta xicoteta localitat que pertany al terme municipal d’Oriola, de fet vaig haver de buscar-la al Google per saber on es trobava.

200 km i quasi dues hores de camí, però en aquell moment sols em va passar una cosa pel cap i era, naturalment, les Falles. Després de dos anys sense poder celebrar aquesta festa per la maleïda pandèmia, l’any que per fi tocava, jo havia de treballar perquè en Oriola no hi havia festa i el 19 era dissabte. Tot meravellós.

No obstant he de dir, que em considere prou afortunat per poder treballar d’allò que m’apassiona, la docència, tot i fer-ho lluny de casa. Tant és així que enguany torne a repetir al mateix centre malgrat que les Falles s’hagen de viure d’una manera diferent, menys dies, menys temps, però amb la mateixa intensitat.

Tornant al tema en qüestió, una de les sorpreses més especials que m’he emportat durant aquest temps a “la Vega Baja”, va ser un titular que vaig llegir al diari i deia així: “Las Fallas vuelven al Colegio Manuel Riquelme de Hurchillo”. Bocabadat com em vaig quedar, vaig seguir llegint la notícia on feien al·lusió a aquest centre i aquella festivitat tan poc popular en aquella comarca, i que el mateix col·legi venia realitzant des de feia 12 anys. Obligatòriament havia d’indagar més sobre aquest fet així que no vaig dubtar en posar-me en contacte amb el director del centre, Joaquín Marzà.

Parlar amb Joaquín, un enamorat de la seua professió, em va permetre conéixer la verdadera història d’aquell projecte boig que va sorgir quan va trobar un llibre d’Antonio Luis Galiano Pérez a la impremta, titulat Historia de las Fallas en Orihuela.

Aquest llibre ens desvela com als anys 30 del segle passat, les Falles eren la festa més important de la ciutat d’Oriola (destacar que en tot moment parlem Falles i no de Fogueres, tot i trobar-nos a la província d’Alacant). Aquestes Falles, a diferència de les de València, se celebraven el 18 de juliol, amb motiu de la festa de la Reconquesta, però tenien la intenció de plantar monument i celebrar la festa d’una manera semblant a com es feia al cap i casal.

A la publicació també es comenta que durant aquella època a la ciutat d’Oriola arribaren a plantar-se uns 20 monuments, monuments que com marca la tradició fallera, anaven car-

regats de la corresponent crítica i sàtira socials. Fins i tot, la ciutat comptava amb el seu propi gremi d’artistes fallers.

Descobrir aquell llibret va ser tota una revelació, tal com em comenta el senyor Marzà, una revelació que va fer servir de motivació per a retornar la festa fallera a la ciutat d’Oriola quasi un segle després que l’esclat de la Guerra Civil posara fi a aquesta tradició.

D’aquest fet ja ha passat més d’una dècada, 13 anys amb aquest concretament, en què el col·legi Manuel Riquelme de Hurchillo ha transmés la festa fallera als més i les més menudes, així com a les seues famílies.

Entre els actes que celebren, ara sí, en dates d’acord amb la celebració de Sant Josep, destaquen l’exaltació, la plantà, la mascletà i la cremà. La cremà d’un monument fet pel claustre docent i les famílies, que recupera una antiga falla de la població, concretament l’escollida per a protagonitzar el cartell de les Falles de cada any. Per exemple, el cartell d’enguany (tal com podeu observar) representa el monument de la Falla Plaza de San Agustín, que es va plantar l’any 1933. També cal destacar que a l’explicació del monument s’uneix la crítica original amb aspectes actuals.

L’objectiu d’aquest any per al centre, és arribar a vestir entre 30 i 40 xiquets i xiquetes, tant de la comissió infantil (5 anys) com de la comissió major (2n de primària). Uns xiquets i xiquetes que desfilaran pels carrers d’Hurchillo amb la indumentària valenciana per celebrar una festa que segons el seu propi director, no té res a envejar a les Falles de València. El més curiós de tot açò és que des de l’inici de la Guerra Civil Espanyola, en plena celebració de les festes de la Reconquesta d’Oriola, cap associació o organització ha plantat ininterrompudament falles tantes vegades com ho ha

fet el col·legi d’Hurchillo (llevat els anys de la pandèmia). Perquè si s’ha donat algun cas concret que algun any s’han plantat excepcionalment alguna falla. Ni molt menys s’han plantejat la idea de tornar a formar cap comissió. Així que la meua pregunta estava clara – No podria ser que d’aquesta bogeria tornara a sorgir una comissió fallera a la localitat per a així recuperar la gran tradició que hi havia antigament?La resposta de Joaquín va ser més un anhel que altra cosa, perquè per descomptat que li encisaria que el seu treball de recuperació i transmissió de la festa tinguera el seu clímax en la creació d’una comissió, però sap que aquesta possibilitat és molt difícil, més encara si tenim en compte que a les dates de l’antiga festa de la Reconquesta, ara se celebren els Moros i Cristians. Però somiar és debades així que mentrestant continuarem veient cada vegada més xiquets i xiquetes d’aquest col·legi gaudir de la festa fallera tal com feien molts dels seus besavis i besàvies.

I així és com per casualitats del destí, una vacant lluny, molt lluny de la meua terra i la meua comissió, m’ha portat a descobrir a Oriola, les últimes Falles de la república.

Les falles, l’espill d’una comissió

Shamira Rubert Mas

Al meu cap gira una pregunta. Que volem les falleres i els fallers? O més bé, que deuríem voler? Potser mai t’ho has plantejat. Probablement, segons l’edat que tingues, et vindrà al cap un pensament, tindràs preferència per unes coses o per altres. I probablement eixes preferències arriben a ser preocupants si eres faller o fallera des de menuda o si passes de certa edat. El més normal és que eixes preferències arriben a canviar amb el pas dels anys. Però la llàstima és que no sempre és així.

Vaig ser fallera de menuda, de les que només van als berenars i les despertades, i en una segona etapa ho sóc des de fa quasi 20 anys. He vist plantar a la porta del meu casal tota classe de falles. He vist invertir més a la falla infantil perquè tal volta així ens emportàvem un bon premi. He vist com artistes fallers ens deixaven tirats. He tingut els dits engarrotats per estar tallant trossos de cartró per a intentar que una falla lluïra un poc més del que l’artista havia considerat. Aquell any, jo en tindria uns 17. A aquella edat està clar que volia festa, però recordar-ho em fa vore, que aleshores, també volia falla.

Pertany a una comissió que ha anat creixent en tots els sentits, però no és de les més nombroses de la localitat. Els pressupostos que es

manegen són totalment diferents d’unes comissions a altres. Com s’inverteixen eixos pressupostos i l’elecció de l’artista i la falla depenen quasi al 100% de la seua junta directiva. A la meua comissió coneixes els esbossos de les falles quasi des de principi d’exercici. Hi ha moltes altres en les que les seues falleres i fallers no saben el que van a plantar fins que no s’acosta el mes de març.

Totes i tots tenim clar, o així deuria ser, que la falla com a tal és l’eix principal de la festa. Tot deu girar entorn a ella, i a partir d’ací fer la resta.

No per més menuda que siga la falla, ha de ser menys decent.

He vist com comissions amb recursos han plantat als seus carrers verdaderes vergonyes, i per altra banda, també n’he vist de les que amb pocs diners s’han preocupat per plantar una falla “aseà”.

La gespa, pedres decoratives, carpa, una bona il·luminació, la forma en la que has collocat la critica... Són coses que no totes i tots sabem apreciar, però que si li dones un poc de importància a la falla sabràs si eixa comissió ha preferit gastar-ho tot en festa, o invertir part del seu pressupost en valorar aquest eix principal de la festa. Que no pugues competir per un millor premi, no vol dir que hages de plantar quatre ninots que tenen més de 40 anys.

Fa uns anys es va iniciar a València un moviment anomenat VOLEM FALLA. Aquest moviment va nàixer per a conscienciar, defensar i potenciar la Falla com l’element diferenciador de les festes. El Volem Falla va fer al 2018, junt a la nova classificació de Falles de Junta Central Fallera, que s’afavorira el major increment de pressupostos en una dècada.

Les xarxes socials durant un temps es van omplir d’aquell volem falla. Però en quan passeges pels carrers els dies de març, es fàcil preguntar-se: De veritat volem falla?

A sovint pots conversar amb gent a la que se li ompli la boca dient que li agraden les Falles. T’agraden les Falles o la festa(sense més) de les Falles? Pot agradar-te la festa i també les Falles? És clar que si. Però demostra-ho. Valora-les.

Com ja he dit abans, no fan falta grans pressupostos per tindre una falla decent. Clar està que a més sucre més dolç, i que si pots invertir cada any un poc més en Falla, benvingut siga.

No es tracta de quedar-se sense festa la setmana del 15 al 19. Ni tampoc d’acabar l’any ofegats perquè s’ha decidit invertir diners dels que no es disposen en falla. Es tracta de fer un repartiment just dels pressupostos. La falla infantil i la gran deuen anar en consonància. No et fa millor que una siga un espectacle, si a l’altra no li has donat el valor que mereix.

Perquè ací està la qüestió, en donar-li el valor que verdaderament mereix, al que verdaderament li deuria d’importar a una comissió que es fa nomenar associació cultural.

I tu que penses? Som el que plantem?

Dimarts 10 de març.

Vicent Lucena Alba

Quantes vegades heu pensat allò de si ho sé, no m’alce del llit? Doncs això és el que vaig pensar la nit que feia la tradicional ronda nocturna per veure com portaven les respectives plantaes els artistes de secció especial. Aquell dimarts 10 de març de 2020, anava a ser el preludi de la setmana per excel·lència del calendari faller, de les Falles del 2020. La setmana més intensa per a qui viu, sent i forma part de les Falles. Una setmana molt esperada, curta però llarga, on les emocions i els sentiments estan sempre a flor de pell. Una setmana que es convertiria en una de les més dures dins del món faller. Una setmana que acabava sense ni tan sols haver començat.

Però anem des del principi. De segur que conegueu aquesta sensació d’estar pegant voltes al llit, sabent que has de dormir perquè l’endemà treballes però no pots. Algunes persones diuen que són nervis, emoció o il·lusió, d’altres diuen que preocupacions i fins i tot he sentit gent dir que són males vibracions. Aquella nit estic segur que va ser una barreja de totes aquestes coses, perquè eren les 6.30 del matí quan vaig sentir a mon pare preparar-se per a anar a traure a la gossa abans d’anar al treball. Havia estat tota la nit amunt i avall pel llit, pensant i repensant en la publicació que faria l’endemà la Conselleria d’Educació, Cultura

i Esport sobre els premis a la Promoció i Ús del Valencià als llibrets de les Falles, o equivalent, em quedava una hora perquè sonara el meu despertador per a arreglar-me i anar a treballar sense haver dormit gairebé gens. Ara puc dir que es tractava de l’anunci d’una mort anunciada.

En obrir els ulls després de la becadeta, vaig veure el missatge d’un amic que em deia: “Hui sí, eh?” El dia anterior havíem estat tot el matí, i no exagere, pendent de la publicació d’aquest anunci, un anunci que no es va produir i que les autoritats anunciaren que es faria el dimarts 10 març. Potser aquest estrés d’actualitzar els perfils oficials de la Generalitat cada 5 minuts amb els grups de WhatsApp tirant fum, fora determinant per al meu insomni, però ara no hi havia res més a fer que preparar la millor de les meues cares per anar a l’escola on em tocava treballar aquell dia.

Una vegada dins l’aula no era moment d’estar pendent del mòbil, perquè amb el que havia descansat, ja en tenia prou amb realitzar el taller de coeducació amb l’alumnat de primer de primària a qui acabava de trencar la rutina de tots els dies, així que ja s’imaginen...

Però de cop i volta, al voltant de les 10.35 del matí el mòbil començà a tremolar a la meua

butxaca -No pot ser- vaig pensar. Els últims anys la Conselleria havia publicat els premis a partir de les 12 del migdia. Els nervis s’apoderaren de mi.

Vaig continuar amb la meua tasca mentre el mòbil continuava amb la seua. Telefonades?

Missatges? Correus? Estava clar que un missatge de Vodafone no era. Així que aprofitant que havia de posar un vídeo a l’alumnat per a la següent activitat, vaig donar una ullada al mòbil i potser fora una de les pitjors decisions del dia, si no la pitjor. Tenia telefonades, correus, missatges i notificacions de Twitter, però un sol WhatsApp d’un amic i company de tasca

em va ser més que suficient, i no era ni tan sols un missatge sinó un caràcter “0”. No vaig llegir res més, incrèdul i en estat de xoc, vaig intentar reposar-me i acabar el taller, perquè òbviament els xiquets i xiquetes no havien de pagar la meua desil·lusió.

Una vegada finalitzat el taller a aquell centre, i mentre em dirigia a la següent escola on havia de fer dos tallers més, vaig poder llegir tots els missatges que havia rebut, familiars, amics, amigues, persones de la meua falla i també d’altres comissions, totes elles donant-me ànims, valorant i defenent el treball realitzat, llàstima que no tinguera forces ni ganes de contestar. Sols vaig poder escriure un missatge per a dos amics: La major il·lusió que tenia per a aquestes Falles del 2020 s’acaba d’esfumar...

Vaig acabar els tallers de manera autònoma perquè el meu cap estava a altres coses, i de fet intente recordar i no sabria dir res del que va passar durant aquelles dues sessions que quedaven, semblava una màquina programada per reproduir el taller tal com l’havia fet altres vegades. Tocava arreplegar trastos i tornar cap a casa per a enfrontar-me a la realitat.

Tornant al poble en cotxe vaig tindre temps per a pensar mentre escoltava de fons la llista més trista del Spotify. Pensava en tots els missatges que havia rebut, en totes les hores que li havia dedicat al llibret, en la il·lusió i satisfacció que vaig sentir el dia de la seua presentació, les felicitacions de la gent que l’havia pogut fullejar i les ganes que tenien de fer-ho aquells que

no havien pogut. També vaig pensar en totes les persones que havien col·laborat per poder fer del llibret una realitat, les diferents aportacions literàries que havien aconseguit donar llum i visibilitat a una malaltia com és l’Alzheimer, en l’homenatge que li havia pogut brindar a la meua àvia després de tants anys de lluita. I sobretot, en el NO premi. Però sabeu què? Vaig arribar a la conclusió que el major dels premis ja l’havia rebut, perquè estava orgullós del meu treball, del seu resultat i dels sentiments que havia despertat en la gent, perquè havia aconseguit apropar l’Alzheimer a la gent sensibilitzant-la sobre aquesta malaltia, i això no tenia preu.

Òbviament, va ser una hòstia molt gran, però, com em va dir un amic, també va fer que em convertira en adult aquell mateix matí. Així que no anava a deixar que aquest fet tirara per terra i embrutara tot el treball que havia realitzat. Eren les tres de vesprada, i mort de son, em disposava a fer una becadeta per intentar assimilar-ho tot. Malauradament, les males notícies no havien fet més que començar...

Optimista de mi, en despertar vaig enfundar-me la camiseta del València i amb el mocador i el polar vaig baixar al casal al berenar dels infantils. Aquella nit havíem d’anar a Mestalla a intentar viure altra nit màgica de “reamuntada”, aquesta vegada front l’Atalanta, però no vam poder per culpa d’un virus que sense saber-ho canviaria les nostres vides durant els mesos vinents.

Del partit poc s’ha de dir. Tenia l’esperança que almenys el meu equip em donara una alegria aquell dimarts 10 de març, però al minut dos ja en portaven un contra així que centrarem la nostra atenció en una nova faula que començava a menejar-se pels grups de WhatsApp, i que en aquell moment ens pareixia impensable. La cancel·lació de les Falles.

Tot eren informacions, comentaris i rialles, fins que al voltant de les 22.00 hores la notícia es feia oficial. La plana major del govern de la Comunitat estava emetent una roda de premsa on comunicava l’ajornament de les Falles i la Magdalena. Automàticament ens alçarem de la taula i ens dirigirem al casal, on un bon grapat de fallers i falleres amb cara d’incredulitat ens esperava a la porta. La commoció era generalitzada, no podíem evitar prendre’ns-ho de conya, perquè encara no ens ho acabàvem de creure. Per primera vegada ens anàvem a quedar sense poder celebrar la setmana gran de la festa fallera. De segur que a algú li va fer més mal que a altre, sobretot a aquelles persones que recentment acabaven de pagar la quota, però no vull fer més sang que prou fotuts estem ja.

Les notícies anaven succeint-se, reunions d’artistes, de presidents, propostes de noves dates... tot era fum, volíem, o teníem l’esperança, que aquella nit ens donaren una resposta sobre que i com fer les Falles de 2020. Una solució que a hores d’ara (mesos després des del confinament) encara no està gens clara perquè la situació ens va superar, però en aquell mo-

ment, ignorants de nosaltres, sols pensàvem en què ens havien llevat les Falles.

Passaven els minuts i cada vegada érem menys gent al casal, començàvem a assimilar-ho i ens negàvem a moure a casa sabent que aquells eren els últims moments d’unes Falles que encara no havien començat. Finalment vam decidir complir amb la cita que teníem aquella nit, perquè les Falles de secció especial es trobaven a mig plantar, així que agafarem trastos i ens dirigirem al cap i casal. Teníem ganes de Falles, i ens les havíem de llevar.

Sincerament, si haguera de definir amb dues paraules el que va ser aquella ruta, aquestes serien silenci i pesar. Semblava que estàvem al tanatori, cadascú observava els ninots amb un monòleg intern perquè cap de nosaltres sabia que dir, i aquell silenci ho deia tot. En el meu cas, recorde trobar-me enfront del monument de Na Jordana, contemplant-lo amb el riu de fons i alguna cosa es va moure dins de mi. - Així acaben les Falles? De veritat?- Em repetia una

vegada darrere l’altra al meu cap. Potser fora perquè era el primer monument que veia en molt de temps, no ho sé, però aquell moment va ser un colp de realitat que em va deixar destrossat, així que en creuar-me amb un amic que acaba de deixar el seu nounat dormint a casa sols vaig poder dir una cosa: Si ho arribe a saber, hui no m’alce del llit. Silenci i cap al següent destí.

Podria contar-vos una anècdota de cadascuna de Falles que vam visitar aquell dimarts 10 de març, però els sentiments que en mi afloraven eren similars als ja mencionats. Veure l’entrevista d’un dels alts càrrecs de Junta Central Fallera sota l’atenta mirada del dodo de Paco Torres, creuar-nos amb Fuset en Literato Azorín, contemplar el treball de Vicente Martínez pràcticament acabat, sentir com una Italo-franc-castellana ens menyspreava per no lluitar per la nostra festa... Històries mil, com han de ser en Falles! Però és en aquest moment quan m’adone que les històries que amb més estima guarde, les produïdes de portes endins del nostre casal, no s’anaven a produir. I sí, les Falles del 2020 seran història, però seran altra història.

Ja quan tornàvem per la pista de Silla cap a casa, no deixava de donar-li voltes. Què no haurà sigut tot un malson? I si demà desperte al meu llit i ha passat com al final de Los Serrano? Era més un desig que un fet. Vaig arribar al meu llit, el vaig desfer, i una vegada ja dins quan deixava Twitter vora les quatre de la matinada, inconscientment vaig tornar a pensar, si ho sé, no m’alce del llit.

#Desplantà20

Carlos Campillo Cuartero

“Si hui m’haguera quedat en el llit, haguera eixit guanyant” em va dir Vicent res més arribar a la plaça del Portal Nou. Al matí ell s’havia convertit en adult. A la nit les Falles 2020 s’havien convertit en història.

Ximo Puig acabava d’anunciar que tot quedava ajornat. La incertesa, els dubtes, el desconeixement i la por s’amuntegaven com el feien els pésols en el plat que tenia davant per a sopar. Només una cosa tenia clara, el que anava a començar a sentir, a viure, anava a ser una cosa que mai més tornaria a passar. Per això mentre el president de la Generalitat acabava el seu comunicat la certesa que havia d’anar fins a València per a ser al carrer, prop de les falles, era més intensa.

Vaig baixar del cotxe i abans d’arribar a pujar-me’n la cremallera de la jaqueta blava que em posava (després vaig saber que seria última) per primera vegada enguany, estava enfront de l’escena que tenia marcada com obligada de visitar. Em va rebre mirant al riu com en el seu moment ho va fer Da Vinci. No va defraudar. Els colors, el significat i la neteja era tal com me l’havia imaginada després de veure tantes fotos d’ella. La sensació era diferent d’altres anys. La plaça pràcticament buida, sense sorolls de grues, sense fallers. Encara hi havia peces, moltes,

per pujar, omplint la part de baix del cos central esperant que en algun moment Mario Gual donara l’ordre de començar la maniobra. Això mai passarà, almenys ara, el març del 2020 que és quan estic escrivint açò.

Xavi Serra (Malalt de Falles) gravava amb el mòbil dins de les tanques, tal com l’havia vist fer tantes vegades. Només vam poder saludar-nos, dubtant si donar-nos la mà, sense saber molt bé que dir, com si ens haguérem de donar ànims l’u a l’altre. Únicament comentarem que el seu anunciat descans s’hauria de posposar. Realment tot s’hauria de posposar. Li vaig donar la volta, ja al costat del grup, sense comentar coses que qualsevol altre any haguera analitzat al detall. No era una visita com a tal, més aviat era un comiat, potser un fins ara.

Puge al cotxe i abans d’arrancar vaig haver de telefonar a la persona que més trobava a faltar des que s’havia fet oficial que les Falles 2020 quedaven ajornades. Ell en una habitació d’hotel a Madrid, jo anant cap al Pilar. “Fran, realment no tinc idea de com ho faran, però això és una bogeria” li vaig dir sense poder donar-li més explicacions. Ell sabia millor que jo que desplantar una falla és pràcticament impossible.

Mai havia passat pel carrer on deixem, malament, aparcat el cotxe i recórrer els 200 metres que ens separaven de la plaça en silenci, una altra vegada, es va fer difícil. Entrem pel carrer del Forn i en arribar a l’altura de Roger de Flor em va vindre a la ment aquella foto que tant em va costar fer en 2016. No era fàcil evitar a la gent, alhora que enquadrava un fanal i aquella cara soviètica made in Baenas. “Ens quedem sense

veure els “gamusinos” plantats”, em va dir Víctor quan ens quedarem quiets al costat de la tanca que ens separava de totes les peces cobertes de plàstics. Vaig recordar que en aquella mateixa plaça va tornar Estela a Especial. Cosa que vaig ser dels primers a saber, segurament amb Víctor al costat també. A la fi de març de l’any anterior ens havia dit que no podia continuar fent la nostra falla perquè tornava a Especial. Els records d’aquella plaça, que eren molts, van desaparéixer per a mirar en silenci cadascuna de les peces que estaven repartides pel sòl i entre les quals es podia veure l’única totalment descoberta. No sé el total, però vaig haver de fer-li unes 8-10 fotos a aquell “gamusino” entre plàstics i escales de fusta que, des de feia un parell d’hores, només anaven a necessitar escalons per a baixar i no per a pujar com havia de ser. Vam moure cap a la part on va plantar un any abans Villada la seua particular fruiteria i continuàvem veient peces preparades per a ser pujades per la grua l’endemà. Tot apuntava a una altra plantà espectacular, com només Paco Torres s’havia atrevit a fer en aquella mateixa plaça 12 mesos abans. No seria l’endemà, potser més endavant.

Vam tornar a moure el cotxe i aparquem en la paral·lela de Pelayo i per la porta del bar els Tanques ja podíem veure que en l’encreuament Convent-Matemàtic el (poc) trànsit estava obert. Ens va rebre un lloc de menjar ràpid tancant i el silenci. Només quedaven peces tapades, sacs d’arena fent de contrapés i l’asfalt cre-

mat d’anys anteriors enmig de l’encreuament. Tranquil·litat absoluta, res a veure amb qualsevol altre 11 de març en aquell mateix lloc. La infantil de Gallego que no veurem, els vestits que s’intuïen després dels plàstics, i aquell lleó que Baenas anava a pujar (oficialment) a 14 metres. Tot això és el que em vaig imaginar en aquella volta ràpida a les 4 cantonades que tant m’han costat recórrer altres anys. Impossible oblidar les sirenes de López o aquell vaixell sobre el cap del barbut de Santaeulalia.

Travessar el carrer Xàtiva, sense gent, sense cotxes, sense bicis, té el seu punt, la qual cosa ja no va agradar tant va ser veure la plaça de l’ajuntament amb els focus totalment apagats, deixant sentir el soroll dels semàfors en canviar de color. Una porta que es va obrir perquè poguera eixir un cotxe de dins de l’ajuntament al mateix temps que passàvem per davant feia imaginar el difícil que havien sigut les últimes hores per a qui va prendre la decisió de dir-li a tot un poble que, de moment, se suspenien les Falles. Ara, que ja estàvem des de feia 10 dies en Falles. Vaig creuar just per davant de la porta principal de l’ajuntament, en perpendicular, sense voler mirar aquelles tanques que l’endemà no anaven a vibrar a les 14 h. Aquell rectangle metàl·lic s’havia quedat sord de sobte. L’os polar em va rebre quan em vaig parar quasi a l’altura on tantes vegades havia plantat Estela (una altra vegada) i Anna Ruiz havia redescobert al costat de Giovanni la fusta i cartó. Sense focus i d’esquena ens va rebre la cara que ho-

res després es convertiria en símbol de les falles 2020. Una vegada enfront d’ella, sense màscara, això vindria l’endemà, la lluna va aparéixer. Es va posar sobre ella, a l’altura de l’edifici de Correus, alineada quasi a la perfecció per a poder traure infinitat de fotos. I ara que ho pense només el fet que ja no estiguérem en Falles va fer possible aquest moment, aquesta foto. De seguir tot el seu curs els focus no haurien deixat veure la lluna brillar sobre la cabellera de fusta, que Martín i Espuig havien donat forma en la intimitat de la ciutat fallera. A la volta al cotxe vaig tindre temps d’explicar-li a Jaume i Lucas la història de les marques de metralla que encara es poden veure en la façana principal de l’ajuntament i d’ací fins al cotxe la conversa va virar cap a refugis antiaeris al nostre poble i en capitals de la República en 1937, un altre any que tampoc va haver-hi Falles al març.

S’havia fet tard, però calia anar a Russafa sí o sí. Baixar el túnel, girar a la dreta i aparcar enfront del Mercat de Sant Valero. Ara que ho pense no sé si les llums estaven enceses o no. El que sí que recorde és que aquell últim passeig des del cotxe fins a les últimes falles que veuria al març el vaig fer acompanyat. El fet d’aparcar lluny ens va permetre comentar el que havia passat al matí i és que per a alguns tot venia creuat des de l’hora de l’esmorzar. De sobte els dos callem just abans de girar cap a Literat Azorín, algú que ens va costar reconéixer, però sabíem qui era abans fins i tot de reconéixer-lo, venia en direcció contrària amb la cara il·lumi-

nada amb la llum del mòbil, quasi arrossegant els peus. Deixem a Pere Fuset a la nostra esquerra i ens vam posar direcció al carrer Sueca. Allí a aquella hora hauria d’estar Llacer plantant amb el seu equip. Treballant perquè les juntes estigueren ben llises com havien deixat veure en la tele la vesprada del dia anterior. En canvi, ens va rebre un ninot femení, gest seriós, quasi a punt del plor com si Llacer mesos abans sabera el que anava a passar. Vaig recordar que la primera vegada que vaig entrar al seu taller el globus on després Michael Jackson s’asseuria per a posar, una vegada més, a Na Jordana en boca de tots, era encara un esquelet de fusta. I coneixent com cuida els detalls vaig arribar a dubtar si l’expressió del ninot que ens acabava de rebre l’havia modificada en qüestió d’hores per a adaptar-la a la nova situació.

De Sueca a Cuba més foods trucks abaixant la persiana al nostre pas. Més silenci. Menys fallers encara al carrer. La mirada es va anar directament a la cara de Dalí qui mirava fixament a través de l’espill al seguretat que tenia assegut a uns 10 metres. “Desolació empírica” va batejar algú en el meu whatsapp l’endemà d’aquella imatge. Explosió de color com tot el que fa Vicente Martínez. Impossible més neteja en cada peça, en cada escena. Com aquella copa de vi que lluitava contra la gravetat en l’Antiga o com l’arlequí que donava l’esquena al Starbucks de Sant Vicent. Aquella falla, pràcticament ja plantada, seria l’última que veuria fins a (amb sort) dins de diversos mesos. Per això em vaig recrear més que en la resta, per això i perquè em negava a assimilar que tot havia acabat, quan

tan sols acabava de començar. Era una sensació tan estranya, tan nova que no sabia si estava enfadat, rabiós, sorprés, la qual cosa si tenia clar, és que tot el que acabava de viure era història de les Falles per això em resistia a deixar de viure-la. I quan pensava que havia fet l’última foto a aquella aviadora que un dia després va cremar en total clandestinitat, vaig haver de tornar a parar-me i fer una més. Una mà al costat de la tanca estava posada estratègicament perquè l’última ullada em deixara bon sabor de boca.

De camí al cotxe, ja sol, no vaig plorar, però em faltà poc. Molt poc. Sense saber molt bé perquè la tristesa va eixir de colp després d’estar 4 hores contenint-se. Vaig mirar en el mòbil les moltes fotos que havia fet, vaig seleccionar l’última i vaig pujar una història a Instagram amb l’etiqueta #Desplantà20. El que va passar dies després ja ho vaig viure des de casa.

Només donar-li a compartir vaig pensar que en algun moment, no vaig saber quan, tornaria a fer la mateixa ruta que acabava de fer però el silenci desapareixeria i el xiulet de les grues inundarien les mateixes places que havia trepitjat aquella nit. Els artistes donarien ordres i la gent no deixaria acostar-me tant com ho havia fet. Tornaria a esmorzar en el Mercat Central abans de la mascletà. Menjaria en un vegetarià abans de donar-li la volta a Na Jordana i berenaria assegut en un banc entre Sueca i Cuba. A més ho faria amb Patri i Carles, qui estrenarà el seu segon tratge de saragüell abans de posar-se el primer, i per primera vegada en tot el dia, vaig somriure just abans de pujar al cotxe i anar-me’n cap a casa.

Només feia falta temps

Shamira Rubert Mas

“Li agradaran les Falles? Esta és una de les preguntes, que durant les 39 setmanes d’embaràs més m’he repetit. Com no, m’he preguntat milers de voltes com seria, quin color de pèl o d’ulls tindria, com seria la seua personalitat, si seria tranquil·la o revoltosa, però també m’he preguntat moltes vegades si li agradaran tant les falles com a mi. El pare (al que no li entusiasmen massa) diu que li agradaran a la força.”

“Plantar falla, fer-li fotos. Cridar cada vegada que treien un ninot al carrer. Sentir-la seua.

Fer nous amics, compartir moments amb els que ja tenia. Sentir-se com a casa.

Tirar bombetes, gastar la metxa. Alegrar-se al sentir la banda de música. Superar les pors.

Ballar fins acabar esgotada. Jugar amb gent de qualsevol edat. Preferir dormir al carro que al llit.

Riure molt, cada dia. I plorar amb la cremà.

Va viure les seues primeres falles amb 4 mesos, i 3 anys després no tenia gens clar quin seria el resultat. A la vista està. És fallera.”

El primer paràgraf el vaig escriure al llibret de les falles 2019. Ella tenia a penes un mes de vida. El segon el vaig escriure en acabar les falles del 2022. Tres anys i una pandèmia pel mig després.

He vist créixer moltes xiquetes i xiquets a la comissió. Alguns d’ells de menuts pareixien vertaders apassionats de les Falles, dels que no es perdien res. I d’entre totes elles i ells, hi ha qui de major ha continuat amb aquesta “afició” i ara treballa de forma directa per les falles, i hi ha d’altres que ni s’arrimen al casal. Al final és cada persona, en cada etapa de la seua vida, la que decideix.

En aquell llibret descrivia el que m’agradaria i el que no. “M’agradaria que veja l’atractiu d’estar ficant gespa a la falla la nit del 15 en lloc d’estar ballant el “hit” del moment dins del casal”. Òbviament açò no pretenia que ho fera en 3 anys, però la seua forma de viure-ho em va sorprendre. Era la nit del 15 de març de 2022 i era la primera falla que veia plantar, va agafar la seua càmera i va fotografiar cada ninot que van traure al carrer. Feia un fred de por i no volia anar-se’n a casa. Estava disfrutant-ho. Però per a que anem a enganyar-nos, jo encara més per vore aquella estampa.

No obstant, no va voler vestir-se de fallera. L’última vegada que s’havia plantat el vestit encara ni caminava. Si algo tenia clar, és que no l’anava a obligar a fer-ho només que per satisfacció pròpia. L’ofrena es va ajornar per la pluja, i es va celebrar una setmana després d’acabar les falles del 2022. Va ser en aquell moment, quan va vore a les falleres i amigues vestides, quan em va dir que per al pròxim any, ells si volia vestir-se de fallera. Només feia falta temps.

Encara així, fins a la presentació i abans de fer-li un nou vestit, li ho he preguntat unes quantes voltes, només per assegurar-me que no era un capritx per haver vist a les demés. De tota manera, quanta fermesa se li pot demanar a la decisió d’una xiqueta de només tres anys i mig, si de vegades ni els adults som capaços de prendre decisions de la vida quotidiana?

Els primers dies de les passades falles, tenia por als petards. Li vaig comprar bombetes quan ella m’ho va demanar i es va aventurar a agafar la metxa per a encendre fonts, boletes de colors i demés artefactes pirotècnics. Al principi no baixava del meu braç quan teníem una xaranga prop de nosaltres i va acabar tocant el bombo i ballant amb els músics. Només feia falta temps.

Per contra, la cremà no li va agradar gens, va plorar (no era d’emoció), deia que li donava pena, però ningú sap que passaria per aquell cabet. Enguany veurem com la viu, tal volta directament no vuiga baixar eixa nit, i així serà. Potser no tinga un record clar del que és i decidisca viure-ho, i podrà agradar-li o no.

Ara al passar pel casal es fixa si està el cadenat posat o no. És ella la que em diu que fa temps que no va a la falla. I m’acompanya a les reunions encara que per a ella siguen un avorriment. Per voluntat pròpia.

Com ho viurà d’ací un anys és tota una incògnita, mentre ella vuiga, jo l’acompanyaré, intentaré mostrar-li la genialitat d’aquesta festa, però ho faré amb tranquil·litat, al seu ritme, perquè les coses s’estimen quan no les forces. L’any passat veia complicat que li agradara i em va sorprendre. Només feia falta temps.

Ritme

A les nostres festes seguirem cantant amb la resiliència que vam heretar

Balansiya. Xavier Sarrià

Tot Un any Faller

2022 GENER

Feliç any nou!!!

Acabem l’any de les últimes falles marcades per la pandèmia però la nostra història continua any rere any. Retrobar-se després de la nit dels nadals i comentar, que en escassos tres mesos viurem unes noves falles, unes falles especials, ja que seran les primeres amb part de normalitat després de que la COVID en les arrabassara durant 2 anys.

Arribava el temps de treball dur per tal que al mes de Març tinguérem una setmana fallera d’altura.

I amb el nou any arriben nous actes que vivim des de prop. Unes falles que començarien on les vam deixar al 2020.

FEBRER

Aquest mes i com a preàmbul del mes per excel·lència per als fallers i falleres, l’activitat a la nostra comissió va començar a despertar.

Entre diversos actes, vam fer el primer sopar de les Falles del 2022, on vam fer una xicoteta re-inauguració del nostre casal, després d’un bon llavat de cara.

L’endemà va tindre lloc la primera festa de la setmana fallera. Per un moment el casal es va omplir de gom a gom, ja que totes i tots estàvem amb ganes de molta festa.

I sense quasi temps per a descansar el diumenge dia 27 ens vam dirigir al cap i casal per tal d’assistir a la tradicional Crida. Un acte al qual alguns fallers i falleres de la nostra comissió porten assistint durant anys. En aquest es crida al món sencer perquè vinguen a conèixer i a participar de les Falles, a veure els grandiosos monuments, a escoltar una

“mascletà”, a ballar als passacarrers, emocionar-se amb l’Ofrena i a quedar-se bocabadats mirant el foc de la nit de la cremà.

MARÇ

El divendres 4 vam fer la penjà de banderes. Després de sopar al casal vam anar fins a les cases dels nostres màxims representant per a omplir els seus carrers del nostre color i com no, del nostre escut. De nou, José, Isabel, Sofia i Ximo, tenien les banderes adornant els carrers on viuen, per a, esta vegada si, disfrutar de les seues Falles.

El dia 5 va tindre lloc la tradicional festa temàtica al casal. Aquesta vegada ens tocava convertir-nos en xiques i xics dels anys 80. El casal es va convertir en una discoteca típica d’aquella època i vam poder gaudir de la música que s’escoltava en aquell moment.

L’endemà va tindre lloc la inauguració de l’Exposició d’esbossos al Centre Cultural Carmen Valero. Allí es donaren a conèixer les falles, tant infantils com grans, que cadascuna de les set comissions va plantar dies més tard. En acabar es va fer l’entrega de recompenses que atorga la Junta Central Fallera a les falleres i fallers per la seua tasca al servei de les Falles.

El dia 8, i com ja és costum a la nostra comissió, totes les xiques que la composen van fer un esmorzar per celebrar el tant necessari Dia de la Dona.

A partir del dia 11 van començar els berenars i sopars al casal, vesprades i nits interminables on no es veien les ganes de tornar a casa, sinó d’estar durant hores a la nostra segona casa, el casal. I a partir d’ací no van parar les activitats a la nostra comissió. Vam tindre concurs de paelles,

entrega de recompenses internes, mascletà, disc-mòbils (passades per aigua), passacarrers, una gran quantitat de propostes per fer que les Falles del 2022, foren inoblidables.

Cal destacar d’entre totes les activitats que es van realitzar, la nit del dia 11 que va estar marcada per l’actuació del inigualable José Coll. Tot un èxit a una nit en què vam riure i ballar moltíssim, i on vam rebre amb els braços oberts a tots aquells veïns i veïnes del poble que ens van voler acompanyar.

Activitats que hi va haver que compaginar amb els actes oficials. La plantà del monument gran de la mà de Josuè Beitia, i la del monument infantil, obra de Manolo Rubio, que van tindre lloc durant els dies 11 i 15 de març.

La nit d’albaes que organitza Junta Local Fallera, en la que els cantors dedicaren unes boniques paraules a la comissió i als màxims representants. L’entrega de premis el dia 17, que per primera vegada, i per culpa de l’oratge va tindre que ser al casal i no a la Plaça del Poble com és costum. En temps rècord va haver que col·locar una pantalla gegant per a que tots els fallers i falleres poguérem vore

els premis que els jurats ens havien donat. Un grapat d’actes que van culminar la nit de la Cremà. A l’hora que va marcar la Junta Local Fallera, Sofia Lopez i Picó, Fallera Major Infantil, amb el seu president, Ximo Saez i Navarro, li van prendre foc a la falleta que durant una setmana va estar plantada a la porta del casal.

En acabar vam sopar al casal i vam brindar una vegada més per les Falles del 2022, per tot seguit fer-nos tots junts la tradicional foto abans de la Cremà.

Així, Isabel Cordellat i Villalba, Fallera

Major junt amb el seu president, José Hernández i Prades, van encendre la metxa que minuts després convertiria la falla en cendres.

Mentre aixecàvem les llàgrimes dels ulls perquè acabaven les Falles del 2022, ja no fèiem altra cosa que pensar en les

pròximes, ja que començava un nou any faller, el de les Falles del 2023.

I abans d’acabar el mes, i tancar l’exercici faller, es celebrava de forma extraordinària un dels actes més esperats de cada any i que va tindre que ser ajornat per la pluja. El dia 27 va tindre lloc l’Ofrena de flors a la Mare de Déu dels Desemparats, on amb moltes ganes, les falleres de la nostra comissió li oferien el seu ram a la Geperudeta.

Després d’un xicotet descans i recuperats de la setmana de Falles tocava posar-nos en marxa per al següent exercici faller, i com cada any, vam tindre l’elecció de president. El dia 1, reunits al casal, va tindre lloc la reunió, potser més important de tot l’any, on es tanca un exercici per poder començar un nou. D’eixa manera,

es va fer l’elecció del nou president per a les Falles 2023, eixint escollit novament José Hernández i Prades. En acabar vam brindar tots junts per donar-li l’enhorabona a José i desitjar-li el millor en aquesta aventura.

I a l’endema era el torn de les Falles de Torís, on cada any participem a la seua Ofrena gràcies a la comissió Avda. de les Corts Valencianes. Un acte al que ens agrada assistir per tal de gaudir junt a ells d’un dia inoblidable.

El dia 9 era moment de què totes i tots tornarem a ser falleres i fallers amb una gran festa de l’apuntà. Com ja és tradició a la nostra comissió des de bon matí ens vam ajuntar al casal per tal de gaudir durant tot el dia de les activitats que, tant la delegació d’infantils com festejos, havien organitzat per començar al nou exercici faller.

El dia 22 va tindre lloc un altre dels moments claus per a aquestes Falles, ja que aquest dia vam escollir als que serien els nostres màxims representants. Van ser elegits Ares Moreno i Grau com a President Infantil, Dafne Moreno i Grau, com Fallera Major Infantil; i Marta

Hernández i Soria, com a Fallera Major de les Falles del 2023. Tot seguit vam

alçar les nostres copes per brindar pels màxims representants i desitjar-los que visquen el millor any de les seues vides junt amb la resta de comissió.

L’últim dia d’aquest mes vam sopar amb uns convidats d’excepció, ja que va tindre lloc la firma de contractes. En primer lloc

va ser Manolo Rubio, el qui un any més va signar el contracte per a fer la falleta infantil de les pròximes falles. Tot seguit va ser Arturo Vallés, artista de la falla gran qui va signar el seu contracte. I per últim va ser la xaranga “El Marejat” la que va signar amb la nostra comissió per animar les Falles del 2023.

En acabar es van presentar davant tota la comissió els esbossos de les dos falles que ocuparan el carrer les pròximes festes falleres.

Després i aprofitant que ja eren més de les 12 i que ja estàvem al mes de maig vam plantar, com cada any, la creu a l’església del Parc Sant Roc.

MAIG

El dia 7 va tindre lloc la primera festa oficial del nou exercici. Una festa amb aire flamenc, que vam poder gaudir acompanyats d’un quadre de ball que ens va delectar amb les seues sevillanes.

Tornàrem a vore per unes hores el carrer del casal de gom a gom com si d’un dia de falles es tractara.

El tercer dissabte d’aquest mes un gran grup de fallers i fallers feia camí fins als tallers on estaven creant-se els monuments de les pròximes Falles. De la mà de l’artista, Manolo Rubio, i després d’un bon esmorzar, vam poder conèixer a la perfecció el procés de creació d’una falla infantil, per endinsar-se un poc més tard en el taller d’ Arturo Vallés per veure com li donava forma a la falla gran de les pròximes festes falleres.

JUNY

El dia 10, la Junta Directiva, va anar fins a casa de la que seria nostra Fallera Major de les Falles del 2023, Marta Hernández i Soria, per tal de fer oficial el seu nomenament.

El dia 12 d’aquest mes els nostres màxims representants feien acte de presència al Besamans a la Verge dels Desemparats que organitza Junta Central Fallera. José,

Isabel, Sofia i Ximo van poder conèixer la història de la “Geperudeta” i participar en aquest acte amb tant de sentiment.

A la setmana següent, va ser el torn del nomenament oficial dels que serien els nostres representants infantils. Per això la Junta Directiva de la comissió es va traslladar a casa d’aquesta parella de germans, Dafne i Ares Moreno i Grau, per desitjar-los unes fantàstiques falles 2023.

Aquest mes es va celebrar una festa especial per a nosaltres, ja que és la festa de la província germana, Sant Joan. Com cada any la nostra comissió organitza un gran dia en honor a aquesta significant festa. Després de sopar a la platja, a les dotze en punt tots junts vam botar les ones com marca la tradició.

tots els convidats, els que serien els protagonistes de la Falla Parc Sant Roc durant l’any 2023.

L’acte es va celebrar a un lloc especial per a la comissió, al parc que porta el nostre mateix nom, al centre del nostre barri. En ell vam conèixer a Marta, Dafne i Ares qui amb il·lusió i nervis, van gaudir dels seus primers moments sobre l’escenari.

En acabar, tots junt vam gaudir al carrer del casal d’un gran piscolabis en el qual aprofitarem per a brindar per elles i ells i per les Falles del 2023.

El dia 30 va tindre lloc la gran nit de Falles a la plaça del poble. Com cada any la Junta Local Fallera va organitzar aquesta magnifica vetllada on vam sopar a la

JULIOL

El dia 16 va arribar el moment per fi tan esperat per als que serien en pocs mesos els màxims representants.

Aquest dissabte va tindre lloc l’acte de Proclamació, on es van donar a conèixer a la resta de comissions i a totes i

plaça, per tal de veure com cada comissió presentava els seus grups de playbacks. Grups infantils i majors donaven pas a la diversió de tot el poble amb les seues grans actuacions. La nostra comissió infantil va ballar la cançó de la coneguda pel·lícula musical High School Musical. I la comissió major va rendir homenatge al grandíssim Freddie Mercury.

AGOST

El dia 6, com a motiu del dia gran de Silla, els nostres representants, José,

Isabel, Sofia i Ximo, van participar en la processó en honor al Santíssim Crist, que acaba, amb la tradicional Carxofa a la plaça del poble.

En acabar, la nostra comissió va organitzar, al mateix emplaçament que anys anteriors, l’Avinguda de Gandia, una festa perquè les veïnes i veïns del poble acabaren el dia tan esperat per a la gent del nostre poble, amb l’actuació de José Coll.

Al cap de pocs dies va començar la setmana taurina i amb ella el treball per als nostres fallers i falleres. Com des de ja

fa molts anys, vam estar al bar de la plaça de bous. Dies en què matins, vesprades i nits, la comissió de la Falla Parc Sant Roc treballaren de valent per fer que tingam l’oportunitat de créixer cada any més. Després d’una setmana de treball frenètic ens agafarem unes més que merescudes vacances.

SETEMBRE

El cap de setmana del 16 vam celebrar que quedaven 6 mesos per a les següents falles, celebrant la festa del Mig Any Faller. Aquell dia al nostre casal tornàvem a sentir-nos com si es tractara de la setmana fallera. Esmorzar, dinar, berenar, sopar i... festa. Un dia al complet en companyia de totes les falleres i fallers que van omplir el carrer des de bon matí fent una gran quantitat de paelles. Tant la comissió major com la infantil van poder gaudir d’aquest gran dia, on la passió per la nostra festa va fer que passàrem un dia de casal en tota regla, desitjant que els 6 mesos que quedaven per a les següents Falles passaren volant.

A més, aquest cap de setmana vam participar en la processó de Sant Roc, patró del nostre barri i que dona nom a la nostra comissió. Els nostres màxims representants van acompanyar a les autoritats i membres de l’església en aquest emotiu acte.

OCTUBRE

El dia 1 es va celebrar el torneig de Truc i Parxís organitzat per Junta Local Fallera, en el que participen membres de les 7 comissions falleres de Silla. Un dia en el que gaudir de la germanor entre totes i tots

El dissabte 15 va tindre lloc l’acte de la Nit del Món Faller, de nou organitzat per la Junta Local Fallera on totes les comissions de Silla es van reunir a la Nau Jove per a gaudir d’una agradable nit fallera.

Es van entregar els trofeus de truc i parxís celebrat dies abans. Els representants de les set comissions falleres van replegar els trofeus pel joc i el treball realitzat pels fallers i falleres durant el campionat.

NOVEMBRE

Comença el mes de l’inici de les falles per excel·lència i és que les presentacions són per a molts el principi de tot el que està per vindre. El primer cap de setmana comencem amb moltes ganes d’assistir com a públic i poder veure eixos espectacles que només les falles som capaces de muntar.

La nostra comissió començà a donarho tot. Últimes mans de pintura, últims retocs amb purpurina, últimes passades amb la màquina de cosir i, sobretot, assajos, assajos i més assajos. Llevem hores a la son i les fiquem al treball.

I arriba el gran moment, després de tota una setmana ficant a punt la Nau on tenia lloc la presentació, el dissabte 19 de vesprada començava el passacarrer des del qual vam anar fins a casa de Isabel, Fallera Major 2020-2022 per a qui començava el seu final. Tot seguit continuarem fins a arribar a casa de Marta, Fallera Major 2023, a qui els nervis a flor de pell se li podien apreciar a primera vista.

Arribem a la Nau Jove i de la mà de Carla Folch i Neus Moreno, conductores de l’acte, vam conèixer a tots els fallers i falleres de la comissió. I per fi va arribar el moment més esperat, en el que nomenaren a Marta, qui de mans de

Isabel, rebia la banda que l’acreditava com a Fallera Major 2023 de la Falla Parc Sant Roc.

Una vegada tinguérem a la Fallera Major del 2023 acompanyada del seu president José Hernández i Prades, un teatre feia la introducció de l’espectacle que estava a punt de començar, en el que finalment Marta es convertia en la nostra regina.

En acabar, totes i tots els assistents, vam anar fins al casal per celebrar que ja teníem una nova Fallera Major: Marta Hernández i Soria.

L’endemà, diumenge 20, era el torn dels infantils. Al voltant de les 16:30 hores vam començar el passacarrer que ens portaria fins a les cases dels màxims representants.

Acompanyats de la xaranga, les menudes i els menuts de la comissió arribaven a casa de Sofia, Fallera Major Infantil del 2020-2022, que amb un gran somriure va eixir de sa casa en el dia del seu acomiadament. Tot seguit, arribà el torn de la xiqueta que hores després seria la Fallera Major Infantil, Dafne, qui amb nervis va rebre a la seua comissió. Acompanyades dels seus presidents, Ximo i Ares, van acabar el passacarrer dirigint-se al lloc on se celebrava l’acte.

En arribar, les nostres presentadores, María Bataller i Almudena Soto, amb gràcia ens van donar a conèixer als fallerets i falleretes que són el futur de la nostra comissió. Després de vore desfilar als més menuts, arribava el moment de conèixer a Ares Moreno i Grau, qui seria el nostre President Infantil. Minuts després es va presentar a Dafne Moreno i Grau, com a Fallera Major Infantil 2023, qui va rebre la banda entre llàgrimes d’emoció de mans de Sofia, Fallera Major Infantil 2020-2022, que es va acomiadar de la seua comissió.

I així entre balls i un gran espectacle, vam vore eixir a Dafne com a Fallera Major Infantil 2023, qui al costat del seu

president Ares, van rebre a les comissions i entitats convidades.

En acabar, vam anar cap al casal per celebrar que havien començat unes noves il·lusions, les de la nostra Fallera Major Infantil i el President Infantil.

DESEMBRE

Entrem en el mes de final d’any, amb la vista posada en els actes vinents, i en la publicació, és clar, d’aquest llibret.

El dia 2, i encara amb els pèls de punta pels moments viscuts a la presentació, tenia lloc la presentació interna on totes les falleres i fallers que no es van poder vestir per diversos motius a l’acte oficial, van desfilar pel nostre casal i es van presentar a la resta de la comissió.

Després de vore de nou en una gran pantalla, el resultat de l’espectacle d’aquell cap de setmana, es va procedir a fer la imposició de quadres per part dels que ja són els nostres màxims representats.

Celebrem el Nadal, amb un taller molt especial per als més menuts i menudes.

La delegació d’infantils va organitzar una gran vesprada en la que les xiquetes i xiquets de la nostra comissió van elaborar un adornament per als seus arbres de nadal. Dies després teniem el privilegi de rebre la visita al nostre casal del Pare

Noel, qui va agafar les cartes de totes les falleretes i fallerets.

Per a acabar, celebrem el cap d’any pensant en els nostres amics i amigues falleres, i amb el desig que arriben les Falles del 2023, que ara sí que si, estan més prop que mai.

partitura

“Fa fred, ací pel carrer fa fred, en falles també fa fred, que!, diga’m vosté la manta al coll i el cabasset”

Amor i amistat. Jazzwoman

Programa Festejos 2023

DISSABTE 4 DE FEBRER

A les 22:00 hores, sopar homenatge als Fallers d’Honor al saló San Patricio (Alginet).

DISSABTE 11 DE FEBRER

A les 22:00 hores sopar al casal i festa de Sant Valentí, organitzada per la delegació de festejos.

DIUMENGE 12 DE FEBRER

A les 12:00 hores “quint i tapa”.

A les 14:00 hores dinar. En acabar festa al casal organitzada per la delegació de festejos.

DIVENDRES 17 DE FEBRER

A les 22:00 hores sopar.

En acabar karaoke organitzat per la delegació de festejos.

DISSABTE 18 DE FEBRER

A les 22:00 hores sopar.

En acabar, tindrem l’actuació de DJ Jhony.

DIUMENGE 19 DE FEBRER

A les 14:00 hores dinar.

En acabar, festa al casal i jocs de taula organitzats per la delegació de festejos.

DIVENDRES 24 DE FEBRER

A les 20:00 hores tindrà lloc l’entrega de premis atorgats per l’associació Llibret

Viu. Lloc: Teatre de la Plaça.

A les 22:00 hores sopar al casal per a infantils i majors. En acabar, penjà de banderes en casa dels màxims

representants: José, Marta, Dafne i Ares.

DISSABTE 25 DE FEBRER

A les 19:00 hores espectacle del monologuista Toni el fruiter. Lloc: Teatre de la plaça.

A les 22:30 hores sopar al casal.

DIVENDRES 3 DE MARÇ

A les 19:30 hores presentació del llibret de les Falles del 2023 al Teatre de la Plaça.

A les 22:30 hores sopar al casal.

DISSABTE 4 DE MARÇ

A les 18:00 hores començarà la Cavalcada de Falles, organitzada per Junta Local Fallera. La concentració serà dos hores abans al casal.

A la nit, sopar per a infantils i majors.

DIUMENGE 5 DE MARÇ

A les 11:00 hores concentració a la plaça del poble i passacarrer.

A les 11:30 hores inauguració de l’exposició d’esbossos de les Falles 2023. Lloc: Centre Cultural Carmen Valero.

A les 12:00 hores entrega de recompenses infantils de Junta Local Fallera i Junta

Central Fallera. Lloc: Centre Cultural

Carmen Valero

En acabar, dinar al casal.

A les 17:00 hores tindrà lloc la Crida de les Falles 2023. Lloc: Plaça del Poble

A les 18:00 hores, inauguració de l’exposició del ninot. Lloc: Centre

Cultural Carmen Valero.

A les 18:30 hores entrega de recompenses majors de Junta Local Fallera i Junta

Central Fallera. Lloc: Centre Cultural

Carmen Valero.

DILLUNS 6 DE MARÇ

A les 18:00 hores berenar per als infantils.

En acabar, tallers organitzats per la delegació d’infantils.

A la nit, sopar al casal.

DIMARTS 7 DE MARÇ

A les 18:00 hores berenar per als infantils.

En acabar, activitats organitzades per la delegació d’infantils.

A la nit, sopar al casal.

DIMECRES 8 DE MARÇ

A les 18:00 hores berenar per als infantils.

En acabar, tallers organitzats per la delegació d’infantils.

A la nit, sopar al casal.

DIJOUS 9 DE MARÇ

A les 18:00 hores berenar per als infantils.

En acabar, jocs organitzats per la delegació d’infantils.

A la nit, sopar al casal.

DIVENDRES 10 DE MARÇ

A les 18:00 hores berenar per als infantils.

En acabar, taller Masterchef organitzat per la delegació d’infantils.

A la nit, sopar al casal i karaoke organitzat per la delegació de festejos.

DISSABTE 11 DE MARÇ

A les 10:00 hores esmorzar Dia de la Dóna.

A les 18:00 hores berenar per als infantils. Durant tota la vesprada hi hauran inflables.

A les 21:30 hores sopar per als infantils.

A les 22:00 hores sopar per als majors.

En acabar, festa de LA RUTA organitzada per la delegació de festejos.

DIUMENGE 12 DE MARÇ

A les 14:00 hores, paelles organitzades per la delegació de festejos.

A les 18:00 hores berenar per als infantils.

En acabar, gymkana organitzada per la delegació d’infantils.

A les 18:30 hores masterclass llatina organitzada per la delegació de festejos.

DILLUNS 13 DE MARÇ

A les 18:00 hores berenar per als infantils oferit per la Faller Major Infantil 20192022: Sofia López i Picó.

En acabar, Tik Tok Party organitzada per la delegació d’infantils.

DIMARTS 14 DE MARÇ

Durant tot el dia, plantà de la falla infantil.

A les 18:00 hores berenar per als infantils oferit pel President Infantil 2020-2022: Ximo Saez i Navarro.

En acabar, taller del Dia del Pare organitzat per la delegació d’infantils.

DIMECRES 15 DE MARÇ

A les 9:00 hores, plantà de la falla gran.

A les 14:00 hores, dinar de la plantà.

A les 17:30 hores berenar oferit per Dafne

Moreno i Grau, Fallera Major Infantil, i Ares Moreno i Grau, President Infantil.

En acabar, cinema organitzat per la delegació d’infantils.

A partir de les 19:00 hores, rebrem a la Junta Local Fallera junt als cantors de les albaes al casal.

A les 21:30 hores, sopar per als infantils

A Les 22:00 hores sopar per als majors.

A les 23:30 hores eixida cap a la Plaça del Mercat Vell, on tindran lloc les albaes organitzades per Junta Local Fallera, que tindran començament a les 00:00 hores.

Durant la nit de plantà tindrem xocolata i bunyols oferits pels representants infantils: Dafne Moreno i Grau i Ares Moreno i Grau.

DIJOUS 16 DE MARÇ

A l’hora que marque Junta Local Fallera rebrem la visita dels jurats de les falles infantils i grans.

A les 14:00 hores dinar al casal.

A les 18:00 hores berenar oferit per la mascota: Alma Primo i Simeón. Durant

tota la vesprada tindrem inflables organitzats per la delegació d’infantils.

A les 21:30 hores, sopar per als infantils.

A les 22:00 hores, sopar per als majors oferit per la Fallera Major: Marta Hernández i Soria.

En acabar, festa NEÓ organitzada per la delegació de festejos.

DIVENDRES 17 DE MARÇ

A les 11:00 hores passacarrer per a recollir als màxims representats.

A les 12:00 hores, concentració amb la resta de Falles. Lloc: Plaça dels Germans Iborra.

A les 13:00 hores tindrà lloc l’entrega de premis. Lloc: Plaça del poble.

En acabar l’entrega de premis, anirem fins a la casa de la Fallera Major Infantil i el President Infantil, Dafne i Ares, que ens oferiran una convidà.

En arribar al casal, dinar.

A les 18:30 hores, passacarrer dels premis, on anirem fins a casa de nostra Fallera Major, Marta Hernández i Soria, que ens tindrà preparada una convidà.

A les 21:30 hores sopar per als infantils

oferit per la Fallera Major Infantil: Dafne Moreno i Grau; i el President Infantil: Ares Moreno i Grau.

A les 22:30 hores, sopar per als majors. Després de sopar, Dafne i Ares, representants infantils oferiran dolços i xampany a la comissió major.

A continuació tindrà lloc l’entrega de recompenses internes.

En acabar, festa temàtica amb DJ Jhony, organitzada per la delegació de festejos.

DISSABTE 18 DE MARÇ

A les 17:00 hores, passacarrer cap a l’Ofrena que donarà començament a les 17:30 hores. La concentració al casal serà a les 16:00 hores.

A les 22:00 hores sopar per als infantils.

A les 22:30 hores sopar per als majors.

En acabar, disc-mòbil amb David Romero, organitza

DIUMENGE 19 DE MARÇ

A les 11:00 hores, concentració al casal per a arribar a la Plaça de la Senyoria, des d’on s’iniciarà a les 11:45 hores, junt a Junta Local Fallera i la resta de comissions, el passacarrer fins a l’església de Sant Josep Obrer, on tindrà lloc la missa en honor a Sant Josep.

A les 14:00 hores mascletà disparada per la pirotècnia Zarzoso.

En acabar, dinar al casal.

A les 18:00 hores, passacarrer boig.

Cremà de la falla infantil. A l’hora que marque Junta Local Fallera i segons el premi obtingut, Dafne, Fallera Major Infantil, i Ares, President Infantil li prendran foc a la falla infantil.

En acabar la cremà, sopar al casal per a infantils i majors.

Cremà de la falla gran. A l’hora que marque Junta Local Fallera i segons el premi obtingut, Marta, Fallera Major, i José, President, li prendran foc a la falla gran.

*Tots els horaris ací establits