Mirades by Falla Passeig

Mirades

Edita l’Associació Cultural Falla Passeig de Tavernes de la Valldigna Col·laboradors literaris

Pots trobar l’edició digital a www.issuu.com/fallapasseig

Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres.

El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià.

Impressió Set i set indústria gràfica Dipòsit legal: V-232-202 Tirada: 420 exemplars

Bea Gascón Llinares Mirada perduda Mirada brillant Mirada boja Mirada nostàlgica

Àlex Gómez Górriz Mirada caleidoscòpica

Carlos Savall Soria Mirada trista

Maria Ferrando San Antonio La mirada l’espill de l’ànima

Vicent Cabanes Mogort Mirades que parlen

Mª José Giner Escrihuela Mirada covard

Quique Bosch Sanchis Mirada insensible

Elsa Estruch Enguix Punt cec

Lucía Sancirilo Gómez Mirada innocent

Eva Palomares Ferrer Mirada crítica

Ana Llopis García Mirada literària

Edu Pérez Vercher Mirada daltònica

Juanjo Bordes Vidal Mirar i no veure

Llorenç Roca Palomares Mirada retrospectiva

Llorens Bustos Fernández Mirada cansada

Juan Antonio Román Mirada borrosa

Lucía Bo Magraner Mirada científica

Nuria Martí Talens Mirada clínica Mirades que ens han deixat

Josep Vicent Benavent Sant Cornelio (Molina) Mirada transparent

Esther Gascón Llinares i M. Ángel Benlloch Navarro Mirada artística

Celia Martí Ferrando Apartar la mirada Abaixar la mirada Mirada íntima Mirar-se i no veure’s Mirada sàvia Fer pampallugues els ulls

Clara Grau Escrivà Mirada feminista Mirada indiscreta

Maria Fons Ciscar Mirada comunicativa Mirada clau/clown

Carlos Gimeno Bosch El gegant de la Valldigna

Míriam Grau San Antonio Mirada lasciva

Miguel Ángel Navarro Riofrío Una mirada des d’una cadira de rodes Correcció Vicent Grau Martínez

Publicitat Hermi Piqueras Martínez Disseny i maquetació David Palomares Chofre

Crítica Celia Martí Ferrando

Hi ha mirades que estalvien converses. Mirades que irradien felicitat, que expressen aprovació, complicitat, saviesa. Mirades que saben posar-se silencioses sobre allò que les envolta i observar amb deteniment. Mirades que besen i acaronen l’ànima. Mirades que dissimulen amb velocitat, que agullonen, que protesten. Mirades que sovint diuen allò que la boca calla.

No hi ha una part del cos que tinga major càrrega emocional que els ulls. Ells delaten el nostre cansament o tristesa, descobreixen la nostra alegria i solen dir més del que les paraules poden fer-ho. Revelen indiscrets els nostres sentiments i opinions. I perquè hi ha moltes maneres de veure les coses, aquest any vos presentem

Trenta-cinc

mirades, tantes com anys duguem plantant la nostra falla al cor del nostre poble i del nostre passeig. Trenta-cinc punts de vista que tracten, entre altres, sobre alguns dels temes més actuals. Mai millor dit, no volem mirar cap a altre costat i abordem temes tals com la immigració, els refugiats, la transsexualitat, l’assetjament escolar o el feminisme.

Explicació del llibret

La mirada és, sense dubte, el llenguatge més universal que coneguem. Més del huitanta per cent de la informació que rebem és no verbal. Dóna igual el que diguen les nostres paraules si els nostres moviments, mirada o expressions facials diuen el contrari.

Estimats lectors i lectores, vos convidem a veure i viure les pàgines d’aquest llibret amb ulls curiosos i assaborir-lo a poc a poc. Un llibret inclusiu, respectuós i plural, propi d’una societat moderna que pretén transcendir i superar antigues faixes. Desitjant que vos agrade, l’equip del llibret de la Falla Passeig.

SUMARI

Falla Passeig p.8

Trenta-cinc mirades 35 textos en altres tantes mirades donaran cabuda a temes tan diversos com la transsexualitat, l’Alzheimer, el bullying, el feminisme, la immigració o la violència de gènere.

p.193 Homenatges

p.201 II edició del Premi Passeig

atre fallers i falleres, quatre persones que marcaran el record de la nostra falla i que ens han deixat en l’últim any faller.

Segona edició del premi literari on trobareu l’obra guanyadora i els dos accèssits.

SUMARI

Falla Passeig

p.121 Falla Passeig 2019 Presentació de les falleres majors i presidents de la Falla Passeig per a l’any 2019. p.172 Records del 2018

p.184 Inicis del 2019

p.153 Monuments i crítica

L’any 2018 ens ha deixat imatges per a la memòria i moments inoblidables que recordarem.

Les primeres imatges del nou any faller són una mostra del que ens espera a partir de març.

La falla gran i la falleta del Passeig venen engalanades amb la crítica més enginyosa sobre l’actualitat.

rad mi 8

MI RA DES QUE PARLEN TEXT VICENT CABANES

i les mirades parlaren, la tendresa estaria present cada dia, en cada racó dels carrers, i la il·lusió viatjaria de la mà de la ignorància, buscant ports on atracar. Cada gota de llum que els ulls transmeteren, es convertiria en un missatge sincer i pur per al receptor, que ja no hi hauria de desxifrar els sentiments que s’amaguen darrere de dues pupil·les.

L’amor ja no seria el mateix presoner que, moltes vegades, no deixem escapar. Les primeres mirades de dos púbers a l’eixir de classe travessarien passions i esperances i desembocarien en un sentiment amorós, transparent i clar, del que tindrien constància gràcies a les paraules de les seues mirades. La mirada d’un fill als seus pares, moltes vegades, pronunciaria, bramant a viva veu, el que sempre ens costa dir: “T’estime amb totes les meues forces!”. Situacions que presencien també els iaios, que dediquen tendres mirades als seus néts, mirades que volen escapar dels ulls i murmurejar-los a cau d’orella: “Llàstima no viure més vides per a passar més temps al teu costat”. L’idioma de les mirades, universal com és, faria a l’amor creuar fronteres i duanes i s’acabarien les serralades d’asfalt que ens divideixen, que ens castren en regions i ens priven i ens dominen. L’estima viatjaria d’aeroport a aeroport i seríem capaços de trencar barreres i de curar fent jugar només dos ulls. Tot i això, si les mirades parlaren, l’odi també presenciaria moltes hores de la nostra vida i li donaria certa facilitat a uns conflictes que ara disfressen les retines. Odiar seria un sentiment que guanyaria mutualitat entre dues persones que ja mai oblidarien les sinceres paraules d’una mirada. L’amor i l’odi estarien tan presents, i es contrastarien amb tanta força que viuríem una vida més intensa i exaltada, un èmfasi d’emocions que ens conduirien a conéixer la passió en primera persona, a poder palpar-la i polir-la fins a perdre-li el respecte.

Avui, les mirades, mudes

com la llunyania, camuﬂen

dels quals som testimonis una aglomeració de sentiments

cada dia. Només es tracta d’en-

que et dedica la mirada devinar la frase

que està travessant-te.

I tu ets capaç

de saber què

et vull dir

quan et mire? 9

MIRADA COMUNICATIVA Hola! Em dic… Bé, podria anomenar-me Maria, Miguel, tal volta Inés o qui sap si Vicent. Tria tu el meu nom. Si et dic la veritat, no estic ni escrivint jo este text. No puc teclejar. L’està transcrivint una amiga per mi. Estic postrat o postrada en un carro i no tinc gens d’autonomia. TEXT MARIA FONS

rad mi

n canvi, puc fer moltes coses. Puc percebre-ho tot. Com tu, puc riure, plorar, sentir ràbia o una alegria immensa. Puc gaudir veient l’art, en qualsevol de les seues representacions. També puc enamorar-me, i tinc molta estima a repartir. A banda de tot açò, tinc una paràlisi cerebral que explica

que l’únic moviment del cos que jo controle és la mirada, la direcció dels meus ulls. La mirada és la meua forma de comunicació. Per a mi les activitats quotidianes són un repte diari que afronte amb l’ajuda, suport i estima de la meua família, companys i companyes, mestres i fisioterapeutes. Amb molt de treball vaig aconseguir aprendre a llegir fa alguns anys. Em comunique ràpidament contestant sí o no a preguntes tancades, en funció del meu parpelleig. Si l’interlocutor té temps, puc seleccionar amb la mirada qualsevol tema de conversa que apareix al meu llibre de comunicació imprés. Un dels fulls simula un teclat. De fet, este text l’estic dictant mirant fixament cada lletra que trie, és a dir, cada lletra que m’agradaria vore escrita en este llibret. La mire i la meua interlocutora l’escriu a l’ordinador. Podria, des de fa temps, utilitzar sistemes que em permetrien comunicar-me molt més eficaçment mitjançant el control dels ulls. Seria suficient amb instal·lar feixos infra-

rojos i una càmera a un ordinador. Els feixos dirigits als ulls i la càmera seguint el punt de trobada d’eixos dos feixos i transformant-ho en moviments del ratolí de l’ordinador. Seria suﬁcient per a poder gaudir de tots els avantatges que suposa que jo puga utilitzar un ordinador. Per exemple, escriure correus electrònics, llegir autònomament llibres electrònics, compartir experiències amb persones que es troben en la meua mateixa situació… Tindria una veu digitalitzada que llegiria en veu alta tot allò que escric, simulant el més real possible una conversa amb els meus interlocutors. Podria, però no puc perquè encara que estos sistemes són fonamentals tenen un cost elevadíssim que m’impedeixen el seu ús. Per sort, la força que té cadascú no té a vore amb la capacitat física ni econòmica, sinó amb l’actitud i la voluntat, i ja que puc controlar la mirada, vaig a ﬁxar-la en allò que puc fer. Puc vore i això ja és molt. Una companya meua d’escola té ceguera total. La seua mirada, el seu

contacte amb el món, com no pot ser per mig de la vista, és amb els altres sentits. Per mig de l’oïda, l’olfacte i el tacte. Jo no puc regalar-te una conversa verbal, però puc donar-te en canvi, moltes oportunitats. Oportunitats per a descobrir la teua paciència, la teua empatia, i ﬁns i tot el teu compromís diari amb les persones amb diversitat funcional. Mai perdes l’esperança en una persona com jo. Benvinguts i benvingudes a la comunicació sense parla, però amb molta estima.

rad mi

’ull clínic és eixa capacitat del professional mèdic de vore immediatament els problemes dels pacients, intuir què està succeint i les possibles solucions. La mirada o ull clínic és deﬁnit per algunes persones com l’aptitud per a tindre intuïció i ha sigut una qualitat molt valorada pels facultatius des de temps antics. És una

TEXT NÚRIA MARTÍ

habilitat que un metge o una metgessa té en un moment determinat, una capacitat amagada que ix a la superfície quan cal, aconseguida amb esperit d’observació, enginy, agudesa d’enteniment, rapidesa intel·lectual, cultura mèdica i pràctica. No és alguna cosa que es puga ensenyar, però es pot aprendre, és a dir, es pot adquirir amb el temps, amb l’experiència… Assistir molts

pacients i haver aprés abans que els altres a vore les possibles solucions i evolucions del cas, entendre abans què pot ocórrer en una determinada situació, és el que s’anomena ull clínic. Ser metge o metgessa és un treball complicat que s’ha vist sotmés a molts canvis successius al llarg del temps. En l’actualitat, la medicina moderna està fonamentada en decisions mèdiques efectuades sobre dades obtingudes per estudis cientíﬁcs validats, veriﬁcats. És

l’anomenada medicina basada en l’evidència, fonamentada en la creença que la informació derivada de l’experiència clínica i la intuïció pot ser insuﬁcient per a establir decisions adequades si no es basa en la informació sòlida proporcionada per les observacions sistemàtiques. Així, alguns autors pensen que l’ull clínic està quedant-se desfasat a favor d’una racionalitat cientíﬁca més moderna. D’una banda, no tots els metges estan obligats 13

a dedicar-se als malalts, n’hi ha també investigadors, metges de laboratori, i altres tipus de professionals que no necessiten de l’ull clínic, sinó que es basen en altres qualitats. D’altra banda, com que les últimes dècades han estat molt influenciades per l’aparició de les noves tecnologies, han afavorit prescindir parcialment de l’ull clínic. És per este motiu que li donem més valor a una prova d’imatge o una analítica de sang que a qualsevol recomanació mèdica. És la sanitat del “tot i ara”, totes les exploracions complementàries i de manera immediata, que ens ha portat l’estat del benestar. No obstant això, a més d’una gran cultura mèdica científica i saber valorar les dades d’una manera crítica, és necessari afegir atenció i sensibilitat professional cap al malalt. És per això que en els últims anys estem tornant a una medicina més pròxima als pacients que anomenem salut basada en les emocions… És necessari comprendre el paper que juga la vida emocional en tota la nostra existència, també en la salut. Sabem que les emocions mal gestionades tenen efectes sobre el nostre organisme. L’estrés influïx en els nostres sistemes immunitari, endocrí i cardiovascular. La comprensió del paper que juga el món emocional sobre la nostra salut és alguna cosa que sempre hem sabut, encara que en molts casos no podem mesurar-ho amb els mateixos instruments de la medicina basada en l’evidència, entre altres raons perquè no comptem amb

rad mi 14

paràmetres que facen quantiﬁcable la vivència emocional de cada persona. Els pacients transmeten emocions als professionals i viceversa, tant negatives com positives que inﬂuixen en la salut d’ambdós. Per tant, cal dotar els professionals mèdics dels recursos necessaris basats en les competències pròpies de la intel·ligència emocional entre les què incloem l’ull clínic. És important que els professionals metges des dels primers anys de formació siguen orientats tenint en compte les característiques del o la jove, de manera que dispose d’un bon ull clínic per a donar el millor de si mateix. És important remarcar que l’ull clínic és allò que distingirà sempre, i a qualsevol nivell, les capacitats d’un bon professional de la salut.

L’ALTRE ULL CLÍNIC Com he comentat abans, l’ull clínic s’ha deﬁnit com la característica per la qual alguns professionals mèdics realitzen diagnòstics ràpids i certers. Però també s’utilitza en ambients no mèdics com una expressió referida a l’habilitat d’anticipar esdeveniments o de reconèixer a simple vista aspectes amagats de la naturalesa humana. Tindre una mirada o un ull clínic no és altra cosa que eixa capacitat d’intuïció encertada, normalment derivada de l’experiència, que adquirixen determinades persones. És per això que podria dir que a la nostra comissió hi ha uns quants membres amb “ull clínic faller” i explicaré per què. Estan contínuament “anticipant esdeveniments”. No hem acabat de cremar la falla i ja estan pensant en la plantà de l’any que ve, sempre per davant de la tronada, esperant que arribe el pròxim comboi. Encara no han muntat la carrossa per la cavalcada del ninot d’enguany i ja tenen la idea al cap per l’any següent.

També reconeixen a simple vista determinats aspectes “amagats” de les persones, com el que li abellix o no a cadascú en cada moment, sempre referit a preferències relacionades amb la festa fallera. Si este vol jugar al truc després de sopar o aquell arribarà a hora de la despertada després de la revetlla d’anit…. Fins i tot tenen la capacitat d’endevinar el que pensa o va a fer l’altre, i encertar-ho! I la intuïció fallera que dóna l’experiència? e si la paella eixirà més bona que mai, que si enguany tenim un primer en monument… Ai, i si no es complix, què li farem! Endevines qui són? Doncs, tu també tens ull clínic!

Mirada daltònica @petraltònica

Des de ben menuda Petra volia ser artista faller. Cada any només sabia la temàtica de la falla jugava a imaginarse el monument i el dibuixava, i durant els mesos d’espera anava millorant-lo. TEXT EDU PÉREZ

rad mi 16

Els seus pares s’enorgullien dels seus dibuixos, ja que des dels dos anys perﬁlava ﬁgures amb molta soltesa que després omplia amb tots els colors que tenia al seu abast. La seua forma d’entendre el món i expressar-se era mitjançant el dibuix, i les seus línies empaperaven el forn de son pare, que per a cada celebració li encomanava un cartell amb el producte típic, el nom i el preu. Enguany la falla va de Marcians, i ella imaginava el seu propi monument. Els marcians eren de color verd, això havia escoltat des de ben menuda, però quan va dibuixar el seu propi monument i el mostrà als seus pares estos es van endur una sorpresa. —Els marcians són verds, no són marrons! –exclamà son pare. —Has d’utilitzar este color –afegí sa mare. —Però si és el mateix! –exclamà la xiqueta amb un gest, ferm i dolç de resignació, o al menys és molt paregut. —Fes el que vulgues bonica. També hi ha marcians marrons —va sentenciar son pare. Petra insistia en pintar de “marró” els marcians de la seua falla, i no acabava d’entendre el problema que tenien els seus pares amb el color amb que ella pintava. Efectivament, arribà el dia de transportar la falla i comprovà, amb els ninots tombats, esbós en mà, que allò que havia imaginat no era tan diferent de la realitat. A poc a poc i amb exemples més clars que el dels marcians, els seus pares arribaren a la conclusió que la més artista de casa confonia els colors, i encara que allò que

Molts colors sols els coneixia per escrit i creava objectes de bellesa que no acabava d’entendre; el seu gust i món interior li demanaven expressar-se lliurement. dibuixava era impecable, i a més d’avantguarda, no encertava els colors. Tampoc pintava amb una gran gamma cromàtica, i deixava per estrenar algunes barres, dient que les tenia repetides. Els seus pares, decidiren portar-la a l’oalmòleg i l’especialista no tardà en tindre un diagnòstic, cinc minuts de proves ho deixaren clar: la seua ﬁlla és daltònica, i això la fa molt especial perquè el daltonisme, a causa dels distints cromosomes, que tenim homes i dones afecta molt menys a les dones que als homes. Però no es preocupen que això no li lleva ni un brot d’artista. Ara bé haurà de ser conscient de les limitacions que tindrà de major per a exercir certes professions i precaucions en aquelles activitats de la vida quotidiana on el codi de colors és important.

Els seus pares no saberen com reaccionar a la notícia, i la primera reacció va ser pensar que això li diﬁcultaria la futura carrera d’artista que visionaven per a Petra i buscaren la millor forma de comunicar-li-ho a la menuda de deu anys. Ella s’ho prengué amb tota naturalitat, i li paregué divertit vore el món de manera diferent a la resta. Pel temps va seguir desenvolupant la seua creativitat, i un dia se li va ocórrer signar els seus dibuixos amb el nom de Petraltònica. Passaren els anys veient el món amb els seus peculiars tons i seguint la senda de l’art va estudiar belles arts, on hagué de fer grans esforços per aconseguir recrear tots els colors mitjançant fórmules de mescla i utilitzant etiquetes a tots els olis i acrílics que emprava. No sense diﬁcultat, aconseguí un lloc d’ajudant a un taller de falles a València on de nou tornaren les fórmules i les etiquetes alhora de pintar. Els seus mestres al taller foren especialment pacients amb ella, però amb això sentia que pintava sempre buscant l’opinió i el judici de l’artista, i que anava a palp. Molts colors sols els coneixia per escrit i creava objectes de bellesa que no acabava d’entendre; el seu gust i món interior li demanaven expressar-se lliurement. La vintena foren anys de molt d’aprenentatge i creixement com a persona i artista i Petra es trobava cada vegada més reforçada per a donar el gran bot cap al seu somni. Amb només trenta anys decidí arrancar el seu propi taller a una xicoteta nau del seu poble, tenint per primer encàrrec la falleta infantil de la seua comissió.

rad mi 18

Hagué de treballar molt dur per trobar el seu estil, i que el públic acceptara la seua peculiar visió de la realitat. Al ﬁnal va aconseguir viure d’allò que més li agradava: l’art i les falles. Petraltònica, com acabaren coneixent-la, va crear uns monuments fàcilment reconeixibles, i pel fet de tindre una gamma cromàtica diferent a la resta de falles, els seus monuments eren únics i expressius també perquè degut a les carències amb el color aprofundia en altres matisos com les textures, el modelat, les llums i les ombres. Petra, es hui en dia el clar exemple de fer de l’adversitat una marca personal i el públic valora la seua obra per la seua singularitat. Treballa incansable des del seu taller per tal d’aconseguir primers premis, i dedica molt de temps a crear noves formes de fer falla i d’acollir a joves artistes, però sobretot, a espentar a tot aquell que la coneix a fer de la diferència una virtut i a convertir la diﬁcultat en oportunitat. I d’esta manera, amb la lliçó que Petra ens ha ense nyat, conte contat… ja s’ha acabat.

—Solet —que era com el cridava carinyosament— t’apetix quan acabes la partida anar a prendre una cerveseta? —Eh! Clara!… He quedat amb la quadrilla per anar a celebrar el ﬁnal del torneig. —Ah! D’acord, no passa res —va dir per llevar-li importància amb un to despreocupat—. Aproﬁtaré per a dinar amb ma mare que fa dies que no la veig. —Dóna-li records. —Fet. Reserve per a la nit al xinés que tant ens agrada? —Eh!… No sé si del dinar passarem als gintònics i a saber com acabem. Millor deixem-ho per a un altre dia.

rad mi 20

TEXT CELIA MARTÍ

penjar, Clara no va poder evitar que se li escaparen unes llàgrimes. Feia temps que tot havia canviat, bé, tot no, ella continuava igual com sempre. Joan era el que estava diferent. Intentava pensar si havia fet alguna cosa malament, o recordar l’última discussió… però res, no trobava el motiu que havia sigut el desencadenant d’aquella situació tan gelada. Joan no era el xic del qual s’havia enamorat. No quedava rastre d’aquell romàntic i atent jove, aquell que se la menjava a mirades i sempre estava a punt per a contar un acudit en el moment més inesperat. Ni tan sols la buscava en l’obscuritat de la nit, ni molt menys responia a l’apetit se-

xual d’ella, s’excusava amb un “estic molt cansat”. Era de nit i Joan no havia tornat a casa, ni tan sols li havia enviat un whatsapp per avisar-la que arribaria tard. L’espera es va fer molt llarga i mentre intentava adormir-se va arribar a la conclusió que l’endemà anava a parlar amb ell. Cara a cara. Sense romanços, excuses ni pretextos. No va voler pensar molt en què diria, ni en com. Estava decidida a fer front i aclarir aquella insuportable situació. Ja portàvem massa mesos fent com que no passava res i, pitjor encara, feia massa temps que s’enganyava a si mateixa. Joan va arribar a casa, en un estat lamentable, ben entrada la matinada. Clara va escoltar com la cridava, però es va fer la dormida. No tenia ànim per ajudar-lo, a més, s’ho havia guanyat a pols. Ell, després d’haverse tapolat amb tots els mobles de casa, es va deixar caure al llit i al minut estava ja roncant. Eren aproximadament les tres de la vesprada quan Joan va entrar al menjador amb una evident ressaca.

Clara ja hi havia netejat casa de dalt a baix —era el que més la relaxava— i estava asseguda intentant llegir Pàtria mentre el seu cap no parava de rumiar com començar la conversa. Volia fer-ho bé, sense alterar-se ni recriminar-li coses que no venien al cas. Volia donar-li l’oportunitat que parlara. Mentre deia bon dia, Joan es va espatarrar al sofà. —Bona vesprada voldràs dir, no? Anit em vaig preocupar. Hagueres pogut avisar que la festa s’allargava. Et vaig esperar ﬁns ben entrades les tres. —No ho vaig pensar, però tampoc era difícil imaginar que arribaria tard. Clara es va mossegar la llengua per no contestar-li de males maneres. Joan acabat d’alçar i amb ressaca era irritant. —Home, vivim junts i el normal, si és que queda alguna cosa normal en aquesta relació, és que m’enviares un simple whatsapp, tampoc demanava més! —No comences Clara… Hui no. —I quan, Joan? an li ve bé al senyoret que parlem? Perquè quan 21

rad mi

no tens ressaca estàs cansat i quan no m’ixes per peteneres! —Mira que t’agrada traure les coses de mare. No mareges ara… Em fa mal el cap. Aquella frase va ser la metxa que va encendre la mascletada. Tot va anar per l’aire. Tot. Les bones intencions es van quedar en intencions i Clara no va poder reprimir les ganes de dir, sense cap ﬁltre, que estava farta de tot. Després d’haver resumit els dos mesos a crits, recriminacions i preguntes, va mirar ﬁxament el seu home esperant que ell contestara. Per a la seua sorpresa, Joan romania callat i amb la mirada baixa. No parlava, sols escoltava. De sobte, és com si li hagueren sumat deu anys al damunt. Com si arrossegara una càr-rega que li pesava molt, moltíssim. —è passa? No tens res a dir? — Li va preguntar Clara totalment descol·locada. —No sé què dir. —Va pronunciar després d’un llarg i molest silenci. —Mira’m. Mira’m i dis-me que m’estimes.

Joan va fer l’intent de mirar-la, però no podia. El seu gest havia canviat per complet. De fet, Clara no recordava haver vist mai aquella expressió, i això que eren huit anys els que portaven junts. Notava un Joan avergonyit, humiliat. Va tragar saliva i finalment, amb els nervis més calmats, va poder preguntar-li: —è passa Joan? Dis-ho, tranquil, ara és el moment. Joan seguia sense mirar-la. La seua mirada vagabundejava observant el parquet com aquell que busca una ajuda, una eixida d’emergència per on escapar. Al final, després d’una llarga estona, va començar a dir, amb un fil de veu molt baix. —Jo. Jo Clara estic… estic… —Estàs què, Joan? —Clara estava desesperada, necessitava escoltar-lo, malgrat imaginar-se el que anava a dir, tenia l’esperança d’estar equivocada en el seu pressentiment. —No és fàcil. —Sense alçar el cap, va estirar un poc el braç per agarrarli la mà a la seua dona, i balbotejant va continuar— Jo t’estime molt, però no ho he demostrat… i… —altre silenci

etern es va instaurar a la casa—, amb el cap acatxat i fent-li un apretó a la mà va continuar: —Farà cosa d’uns mesos, va entrar una xica nova al treball i sense buscar-ho… —de nou un altre horrorós silenci impregnà la sala— va passar el que mai hi haguera hagut de passar —va dir molt ràpidament, al mateix temps que es posava les mans a la cara per tapar-se-la. Clara no es va quedar sorpresa, de fet, intuïa que hi havia una tercera persona, però volia escoltar com ho reconeixia ell. Després d’uns cinc o sis minuts en rigorós sigil, Joan, per ﬁ, es va atrevir a alçar la mirada i es va trobar cara a cara amb la seua dona. Va voler abraçar-la com a símbol de perdó, però Clara es va fer a un costat. —Si et sóc sincera, m’ho imaginava. Fa temps que estic intentant saber què et passa, preguntant-me què he fet mal perquè estigueres tan esquiu amb mi. No entenia per què fugies de les meues carícies, però ara ja ho tinc tot clar. —Va parar per agafar aire i no plorar—.

Va començar a parlar Joan, però Clara, amb una seguretat i fermesa envejable, va continuar. —Joan, crec que tinc dret a una explicació, i sobra dir que vull la veritat. Sigues per una vegada adult i afronta el que has fet. La conversa va ser tranquil·la, res del que Joan s’havia imaginat en pensar com reaccionaria Clara en una de les tantes vegades que va estar a punt de contar-li-ho. Després de totes les explicacions, va acabar dient, entre llàgrimes als ulls, que estava penedit. —Perdona’m. Tinc tanta vergonya del que he fet que no puc mirar-te. Necessitava contar-ho, però no és fàcil. —Clara el va interrompre per dir-li que era un covard—. Necessite que em dónes una altra oportunitat. Necessite mirar-te com abans, sense sentir-me humiliat. Ho necessite perquè eres el que més estime. Perdona’m Clara. Tot va ser una ximpleria, em vaig deixar portar per la curiositat i el morbo. Bé, em vaig deixar portar perquè sóc un imbècil. [Un imbècil amb totes les lletres].

Abaixar la mirada

Després de llàgrimes, moltes i amargues, es van fer una abraçada com poques vegades s’havien donat. Una abraçada que Joan va entendre com una segona oportunitat, mentre Clara, com un comiat, almenys per un temps. Els dos baixaren la mirada una llarga estona. Ara, era ella qui necessitava fugir i pensar. Necessitava que passaren unes setmanes per tornar-lo a mirar, i veure si es tornava a trobar amb aquella mirada baixa o amb aquella mirada que la va enamorar. 23

u a l s ev o l q m o c a ia er yar , aquell d o t n i acompan c a a J v , r a n e Per a ber ròquia de esprés de r D a . p a i a l d e e r d alt rta ho ns a la po fi a l l ntrar, no e fi r a e u l o v a la se e No v Apòstol. versaris d i e n r a e s P r t o i n r Sa nte cap dels a a al·legar n V . e a t s e o f p a s i hav ua e rs sita, la se e r e T e l s c a r re e p d a t d r a o j e m s a s l a pa ia fer un r e f e r ar. p e qu ra de sop o ’h l a s n fi del poble

Mirada cansada TEXT LLORENS BUSTOS

Tampoc havia canviat l’hora en el seu rellotge, mai s’havia fet a la idea, cosa que el mantenia despistat en veure que es feia de nit tan prompte i per això va anar direcció al pont del riu Vaca, eludint la mirada d’alguna veïna que el descobrira i fóra motiu de xafarderia entre les beates del poble.

rad mi

irant cap arrere, amb aquells ulls que denotaven cansament i desolació a dolls, es va sentir com un xiquet i va calcular la distància ﬁns al Clot de la Font —més o menys un quilòmetre i mig—, va intentar sentir-se invisible per a no ser descobert per ningú i es va endinsar pels camins que el portarien al paratge natural en el qual l’Ajuntament de Tavernes havia invertit especial dedicació per a mantenir-lo en perfecte estat, ja que era punt

d’interés on acudien en pasqua per a berenar la mona i en estiu per a banyar-se. Va arribar ajudant-se del seu bastó ﬁns a un terreny on antigament les dones penjaven la roba en cordes perquè s’eixugaren al sol. Va continuar pel centre ﬁns a baixar uns escalons de pedra que li portarien al brollador d’on borbollava l’aigua. El so encalmat, el va ajudar a enquistar-se en els seus records de la infantesa, adolescència i maduresa plena amb la seua família i amics.

Passejar per l’entorn no li va suposar dificultat perquè hi havia lluna plena i això li facilitava el pas per la sendera fins a la falda de la serra. Va passar per davall d’una garrofera molt més vella que ell i arribà a la zona plana. La canal provenia de les roques que conformaven el mur de pedra travada. Es va aturar i va observar l’aigua d’una canal construïda de teules invertides fins a deixar-la caure sobre una pila. Va recordar el dia de la col·locació, quan era xiquet i son pare va col·laborar en l’obra perquè l’aigua es canalitzara per a ser portada fins a una bassa àmplia. El blanc de la calç brillava. Hi havia una taula de fusta amb bancs encavalcats en els laterals. Es va acomodar en un d’ells i va traure un cigarret atalaiant el seu voltant. El va encendre i va quedar abstret amb l’únic so d’aquella canal que deixava caure l’aigua mansa. Encara que la figuera no tenia fruits, podia olorar la fragància agra dels que estaven per terra. Decidit, va pujar a la taula i es va gitar. Va mirar els clars de lluna que apareixien entre les fulles de palma ampla. L’olor persistia i el so afable li reconfortava fins el punt de tranquil·litzar-lo. Va apagar el cigarret i es va quedar amb els ulls tancats i coberts per la seua gorra de pana vella. Necessitava tornar al passat i ho va fer amb l’ajuda dels records que li portava el lloc. Allí va ser la primera vegada que besà a Teresita, un bes que en aquella època suposà l’acceptació matrimonial que va mantenir fins que ella va morir i que aquell mateix dia feia cinc anys en què la soledat havia augmentat les ganes de marxar junt amb ella. Això li va

produir un record tal que dels seus ulls tristos van brollar llàgrimes al compàs d’uns sospirs irascibles. Va recordar el mateix dia de les seues noces; era el lloc on van acudir tots a celebrar-ho. El motiu no era altre que les begudes s’aguantaven fresques amb l’aigua de la font. Jacinto va olorar amb solemnitat aquella frescor mesclada del mateix aroma que en temps passats. El so del canal semblava donar-li vida als seus records i per això es va apartar la gorra de la cara i va obrir els seus ulls entristits a perpetuïtat; dels clars de les verdes fulles de la figuera va cercar el rostre sensible de la seua esposa que li somreia trista com convidantlo a apropar-se, ho va fer sense a penes sentir esforç. Pressentia acostar-se a ella. Cada vegada estava més a prop i per això intentava pronunciar el seu nom. Les seues oïdes ja no escoltaven la canal del brollador d’aigua; ara era ella la que el cridava pel seu nom com a eixida d’un ressò de la veïna Cova del Bolomor. Confós per la incertesa, va rebre una resplendor de llum que va anul·lar tot l’univers on ell romania submís a l’antull de la destinació en aquella vesprada de preludi hivernal. Incapaç de moure’s, va quedar emparat del fil d’oxigen que a poc a poc deixà de rebre. Va col·locar les seues mans sobre el seu abdomen i va mostrar un somriure gelat, fins que la seua ànima es va esfumar en l’infinit amb Teresita. —Papà! —el crit de la seua filla va retrunyir per tot l’espai. La mirada cansada de Jacinto havia descansat en pau. 25

MIRADA

MIRADA MIRADA

MIRADA TRISTA

TRISTA

MIRADA

TRISTA TRISTA

“En deﬁnitiva una mirada trista no és més que una porta oberta a la sensibilitat, a la comprensió i a la superació dels obstacles que trobem al nostre camí”.

rad mi 26

TEXT CARLOS SAVALL

a unes setmanes em van proposar escriure al llibret d’enguany de la nostra falla, un llibret que tractaria sobre la mirada i els distints tipus de mirades. El ventall de possibilitats era immens, però de totes elles em vaig quedar amb una: “la mirada trista”. Des del principi la mirada trista em va atraure, perquè crec que és una de les més expressives i emotives que pot tenir una persona i per tant, un tema digne de reflexió i sobretot, pròxim a tots nosaltres, ja que tots alguna vegada al llarg de la nostra vida l’hem poguda experimentar en les nostres carns. El punt de partida de la meua reflexió ha sigut una coneguda frase que diu així “la mirada és l’espill de l’ànima”. No puc estar més d’acord en el fet que, la mirada és l’espill perfecte per a reflectir la tristor que sentim les persones. Però que és la tristor? La tristor pot definir-se com l’estat propi de qui està trist i açò pot deure’s a diversos motius, com puguen ser el dolor físic o emocional, el sofriment, el patiment, l’angoixa o la incertesa. Aquesta tristor l’expressem sobretot a través de la mirada, de vegades d’una forma clara i conscient i no podem evitar fer visible el nostre sentiment de tristor, una situació que va acompanyada de signes externs com, per exemple, tindre

els ulls plorosos, pensatius o de vegades el que anomenem ulls perduts. No obstant això, altres vegades la nostra mirada, sense adonar-nos-en i sense voler expressar sentiments o emocions, reﬂecteix tristor com a mostra del nostre malestar interior o d’aquells pensaments que ens preocupen. És aquest el cas de la típica pregunta que fan els que ens coneixen: —Et passa alguna cosa? És que et note trist—. I és ací quant ens adonem que no podem amagar la tristor, un sentiment que busca sempre una forma d’expressar-se encara que vulguem ocultar-la i que com se sol dir, la mirada ens delata. Amb una mirada trista, sense dir res, es poden dir moltes coses, no sols que alguna cosa no ens va bé, sinó que estem travessant un moment en què no som feliços, en què internament no ens trobem bé o estem sofrint. Açò dóna peu a que la gent que ens envolta ens pregunte per allò que ens passa, o que ens inquieta, per tal d’intentar ajudar-nos a superar les males situacions i fer-nos costat, o simplement que nosaltres mateix quan ens mirem a l’espill i vegem ulls plens de tristor, decidim posar remei o intentem superar, i és necessari demanar ajuda, ja que en deﬁnitiva una mirada trista no és més que una porta oberta a la sensibilitat, a la comprensió i a la superació dels obstacles que trobem al nostre camí. Una mirada que potser siga perpetua en nosaltres si la nostra existència no és feliç o que possiblement siga efímera i desapareixerà quan deixem darrere el que ens fa estar tristos i ho canviem pel més bonic que pot tenir una persona, el somriure.

Mirada ´ Cientifica TEXT LUCIA BO

uan m’han proposat la temàtica d’aquest any se m’han ocorregut un cúmul d’idees, o pot ser en realitat no cap. M’explique: he pensat de seguida en un munt de mirades que al seu moment em varen marcar. I de sobte, l’altra cosa que he pensat, es que no sé com mire jo mateix. No tinc imatges de les meues mirades! Si la mirada, o els ulls, és l’espill de l’ànima, la nostra ﬁnestra a l’ànima pròpia ens és més desconeguda a nosaltres mateix que a les persones que ens envolten. Cobra sentit la frase feta “et conec millor que tu mateix!”. L’acte de veure, la mirada, és un acte amb intenció. La percepció és selectiva i depén de la disposició de l’individu, del coneixement que té i del que pretén fer amb allò que veu. L’excursionista, el caçador, el pastor o el llenyataire

rad mi 28

no miren el mateix bosc. Lo que veiem en realitat és un conjunt de coneixements previs, intencions i descobriments. Sent així, intencionada, la mirada cientíﬁca ha estat tan canviant com la mateixa evolució del coneixement. La mirada selectiva fruit del coneixement previ és

Lluny de ser mirades asèptiques o mera recopilació de dades, la mirada cientíﬁca ha de ser humil i reconèixer que allò que ara mateix dóna com a segur, pot ser rebatut per la seua pròpia observació.

al mateix temps causa de la evolució d’aquest coneixement. En tot cas eixe coneixement científic, ha de ser compartit i contrastat o deixaria de ser ciència per a tornar a ser “ciència oculta”. I la millor manera de comunicar-nos, segueix sent el cara a cara, els moderns equips de científics treballen plegats al mateix laboratori, o potser no? La tecnologia també ens ho permet: el telèfon ens manté en contacte quan tenim a tota la nostra gent tan escampada pel món. Però el telèfon ens amagava la mirada. Amb una conversa de veu sols, no n’estàs segur que tot vaja bé a l’altre costat, fem un Face? Avui aquesta tecnologia està a l’abast de tots: compartir el coneixement està a un clic. La revolució científica ens va dur al temps un desenvolupament de tècniques d’observació: microscopi o telescopi amplien la capacitat visual avui fins a tal complexitat que la percepció sensible és substituïda pels registres de l’instrument. Ha quedat doncs la mirada científica reduïda a registres de dades asèptics? No ho crec. Al llarg de la nostra evolució com a humans, per posar en situació un missatge ens hem valgut de la mirada. Però la possibilitat de comunicació humana avança que és una barbaritat. Les llargues cartes amb tota mena d’explicacions que tardaven en aplegar al seu destinatari

han estat substituïdes per curts emails, whatsapp i tuïts que apleguen al mateix instant. I en missatges curts, els malentesos estan servits. La importància de la mirada per posar en context un missatge és tan gran que per compensar la seua absència ens hem inventat açò de les caretes. La mirada dóna molta més informació de la que de vegades voldríem donar. i no ha desitjat reprimir una mirada de decepció davant el regal de l’amic invisible o una de gelosia davant l’èxit aliè? I el pitjor és que aquestes mirades nostres, que no veiem, queden moltes vegades fotografiades (ací caldria ara una emoticona LOL, el de la rialla). La fotografia manté les mirades aturades en el temps, congelen l’ànima en un precís instant, la mantenen per a commoure’ns en qualsevol moment, en qualsevol lloc. La fotografia no sols ens mostra les mirades alienes, també ens ajuda a construir-ne de pròpies, ens acosta a realitats que, per distància, temps o por, no ens serien possibles d’altra manera. La mirada fotogràfica és un eina per moure consciències. I amb tres d’aquestes mirades em vaig trobar fa tan sols uns dies. 1 de desembre de 2018, al grup de whatsapp d’antics alumnes de l’institut, una companya penjava una fotografia de la secció de Sanitat del diari INFORMACIÓN d’Alacant. Sota el titular “las nuevas investigaciones, más

cerca de eliminar el virus del VIH”, una fotografia d’una dona i dos homes amb bata blanca dins d’un laboratori. Tres mirades científiques conservades per la fotografia. La notícia signada per la periodista Pino Alberola, ens apropava al quefer actual de l’Hospital General d’Alacant quant a investigació científica es refereix. L’hospital d’Alacant és candidat a assajar una vacuna preventiva de la malaltia. A la dreta de la imatge, assegut, Joaquín Portilla, que és responsable de medicina interna de l’Hospital General d’Alacant. El seu semblant és seriós, però la mirada… La fotografia ens mostra uns ulls molt oberts. Diria jo que aquesta responsabilitat de contribuir a la investigació li emociona. A l’altre costat de l’escena, Juan Carlos Rodríguez, sembla més seriós, potser la humilitat el fa sentir un punt incòmode davant la càmera i és allò que s’amaga darrere de les seues ulleres. Al centre just de la fotografia, dreta i amb les mans a les butxaques, està Adelina Gimeno. Adelina somriu obertament, té una mirada clara, una mirada i un somriure optimistes. M’agraden les mirades d’aquesta fotografia, les mirades de tres científics. Tres mirades científiques que reflecteixen allò que la mirada científica deu ser: humilitat, responsabilitat i una dosi d’optimisme. Lluny de ser mirades asèptiques o mera recopilació de dades, la mirada científica ha de ser humil i reconèixer que allò que ara mateix dóna com a segur, pot ser rebatut per la seua pròpia observació. Aquest fet comporta una gran responsabilitat en la tasca investigadora. El científic no és un aficionat, s’espera una

rad mi 30

mirada experta. I qui podria treballar amb aquestes premisses sense optimisme? No entenc la ciència sense aquest ingredient. S’ha de tindre una mirada optimista per a emprendre una tasca com la científica, en la que els avanços es realitzen qüestionant el mateix coneixement propi, el coneixement que ens porta a la mateixa observació. No conec ni a Joaquin ni a Juan Carlos, sols són per a mi dues mirades congelades en una fotografia. Però la mirada de Lina no m’és aliena. És una mirada que conec des de la nostra joventut a l’institut, una mirada que manté intacta i que sempre em transmès la seua frescor les poques vegades que ens trobem pel carrer la Barca. Aquesta fotografia en un periòdic contribueix a que el paper que els nostres investigadors exerceixen en la societat siga més visible, es pretén contribuir a millorar la visibilitat pública dels investigadors. Així que aquesta fotografia, les mirades que reflecteix, m’han alegrat per partida doble: per la bona perspectiva de la mateixa investigació, i per que Lina, una científica, una dona de Tavernes, aporta la seua mirada a aquesta tasca.

punt cec TEXT ELSA ESTRUCH

Podrien estar ocorrent infinitat de possibilitats davant nostre i no adonar-nos del mĂŠs mĂnim detall.

rad mi 32

’ésser humà és una espècie visual. I ho ha sigut des que tenim memòria: a la prehistòria ja pintaven dibuixos a les parets del que havien observat durant el dia. Hui en dia ha cobrat encara més protagonisme: xarxes socials, publicitat, entreteniment… En total, un 80% de la informació que rebem del món exterior prové del sentit de la vista. Però, com pots estar segur que eixe 80% és vertaderament ﬁable? A les teues retines, cada vegada que es projecta una imatge, es desencadena un mecanisme de xarxes i connexions neurològiques molt complex, el qual encara no coneixem totalment. Una vegada captada la imatge, ha de ser enviada al cervell, mitjançant un “cablejat” que queda molt lluny de classiﬁcar-se com a disseny intel·ligent. I és que, és comprensible, som humans i el nostre cos no és una màquina perfecta. El gran vestigi evolutiu que hem heretat en el procés de la visió és

Un extens paratge verd des del vagó del tren. Com brolla l’aigua de l’aixeta en dutxar-te pel matí. Eixa pel·lícula que amb tantes ganes has estat esperant. Fins on sabem que tot el que veiem es correspon amb la realitat?

eixe gran conegut i desconegut “punt cec”, que no és altra cosa que el punt on conﬂueixen totes les connexions nervioses i vasculars de la retina. Però, i per què no veiem un punt negre volador contínuament dansant amb nosaltres? Com es projecta açò al camp visual? Aquesta xicoteta classe d’anatomia ocular m’ha servit de precedent per arribar al punt que volíem trac-

tar: el teu cervell se l’inventa. Per complet. No vas a tenir mai la mínima idea del que hi ha en eixa zona de la teua visió, mai; però el subconscient s’encarrega de que no te n’adones. Com? Agafant informació de l’entorn i utilitzant-la per mimetitzar eixe punt sense visió. Però ací no queda tot: hi ha altres punts que tenen també una qualitat visual nefasta. Un exemple clar: la visió perifèrica. Estic segura que no sabies que, als punts perifèrics del camp visual, no pots veure el color, i tan sols posseeixes una visió del 10% (aprox.). No em creus? Agafa aquest article, ﬁxa la mirada en un punt, i sense perdre la ﬁxació, compta quantes paraules hi pots llegir. És sorprenent que tampoc ens adonem d’açò. Altra vegada, és el teu cervell imaginant la teua pròpia realitat. Aleshores, si tan roïna és la nostra visió del món, com podem estarne tant segurs de tot el que veiem? Se sol dir que una imatge val més que mil paraules.

Però realment: l’essencial és invisible als ulls. Podrien estar ocorrent infinitat de possibilitats davant nostre i no adonar-nos del més mínim detall. I realment, és el que estem vivint dia a dia: quantes vegades has passat per alt elements en els que havies d’estar centrat al 100%? antes vegades t’has abstret d’una situació feliç per estar mirant al passat? antes vegades t’ha paregut veure la realitat amagada darrere altra realitat? Bolquem tot el que entenem per “fiable” en una xarxa de sinapsis neurològiques que més bé no acaba de mostrar-nos el que tenim davant dels ulls. Hi ha una gran quantitat de fets al món que no hi arribem a veure perquè una tela grossa ens dificulta la percepció de la realitat. Per a alguns, aquesta capa és despreocupació. Per altres, és nostàlgia. Però per a la majoria, sol ser ignorància. Per suposat, la quantitat de camp visual que deixa a cadascú és diferent: pot variar des de nombroses i fines taques menudes, compostes

rad mi 34

per certs aspectes que desconeixes i no et molesten, fins a una acusada “visió en túnel”, que no et permet la visualització d’aspectes inherents a la teua persona. El curiós és que, igual que en el cas anterior, el teu cervell va a treballar perquè no te n’adones de la existència d’aquestes zones sense visió, amagant-te la teua pròpia ignorància, fent-te creure que la teua percepció és perfecta. Però ben bé sabem que no és així. Tal vegada el “punt cec” no siga tan sols fisiològic, al cap i a la fi. La gran diferència entre el punt cec retinià i la ceguera existencial és

que un no pot modificar-se, però l’altre sí. Hui en dia disposem de la suficient informació per prendre un punt de vista diferent sobre quasi qualsevol aspecte, descobrint-ne de nous, abandonant-ne de vells. Remodelant els límits del camp visual. Deixant a un costat la capa grossa de la comoditat. Però és un treball costós que no tot el món està disposat a realitzar. Les ments conservadores no entenen de modificar la realitat tangible que es presenta als sentits. No crec que hi haja una millor frase per descriure el que vivim: No hi ha més cec que qui no vol veure.

Experiment: Mirant a la ics amb l'ull dret i tapant-te l'esquerre pots comprovar com sembla que l'oliva desapareix i es veu únicament el furgadents buit.

TEXT ANA LLOPIS

el dia ha despertat plujós. Sent el colp de les gotes a la finestra. M’aprope al meu home i li done un bes, mentre m’arraulisc baix del seu braç. M’encanten els dies de pluja. M’hauré d’alçar. Mentre em prenc el café, mire anar i tornar dels meus veïns sota els paraigües. Imagine cap a on aniran. Imagine en què treballaran, si estaran casats, si tindran família, si seran heterosexuals o homosexuals. Sent la xiqueta plorar en l’habitació, és l’hora de començar a moure’s. Eixir de casa un dia de pluja i amb un nadó, de vegades és tota una aventura. Botes, guants, bufanda, el plàstic del carro, el meu paraigua, la bossa. Per fi al carrer, la pluja ens dóna el bon dia. Veig com cau per eixa bombolla sintètica i transparent que protegeix la meua filla i em naix un vers. Intente recordar-ho, però algú em saluda i quasi ni la veig: Hola, bon dia. Pensarà que sóc un poc antipàtica.

Mirada literària

rad mi 36

L’escoleta és tot rebombori. Xiquets i xiquetes que ploren, riuen, pares i mares preocupats, pares i mares estressats, i les monitores que cada maneta que agafen les carreguen de responsabilitats. —Adéu, carinyo, t’estime. En una estoneta vindrà papà. M’agrada creuar el parc de camí al treball, sentir l’olor de fang, el soroll dels pardals, els iaios matiners que descansen després de la seua passejada amb la qual pretenen omplir els minuts de desvetlla, omplir la seua soledat. Hui l’aigua ha deixat el parc mut i l’olor de terra banyada. Es nota que és divendres, hi ha més rialles a l’oﬁcina. Una treballa a gust quan els companys són com família. Toca concentrar-se, crear algunes paraules per vendre allò que més tard potser compre. És el que té treballar al món publicitari. De vegades acabe la jornada amb ganes d’anar-me’n de compres, malgrat que no sóc molt consumista. Teclege textos intentant imaginar que em dirigisc a la dona que he vist creuar el pas de zebra este matí des de la ﬁnestra de casa. Corria entre la pluja, semblava apurada. Imagine que potser algú de la seua família havia tingut un accident o potser ha anat a arrancar el cotxe i estava sense bateria, o potser arribava tard perquè s’havia quedat adormida. —Ana, disculpa. Canvia esta frase. —OK. Ara ho repasse.

Curiosament, de camí a casa, m’he trobat a la mateixa dona amb el seu paraigua mig trencat. Anava unes passes davant de mi, parlava per telèfon i li contava al seu interlocutor que este matí havia perdut la gossa, havia eixit corrent molt espantada després de caure un llamp. Per sort l’havia aturat un xic uns carrers més avant. Com que era això? Mira que se’ls agafa estima als animals. El meu ara quan entre de segur em saluda com si fera mil anys que haguera eixit de casa. Dalí ja estic ací. Ja arriba corrent, amb el seu monyo blanc, per botar-me damunt i xuplar-me la cara. En una horeta, tornarà el meu home amb la xiqueta i aproﬁtaré per escriure. Estic animada, la pluja sempre em regala la inspiració, que la rutina intenta furtar-me. Mire cap al carrer de nou, allí està, ja arriba.

TEXT LLORENÇ ROCA

MIRADA

RETROSPECTIVA A l’educació i a la música, desenes, milers i milions d’anys d’avanç, millora i perfecció. I, entre neandertals i els homes i les dones del 2019, mínima diferenciació.

rad mi 38

orna el xiquet de classes de música. És un plaer escoltar com toca aquest xiquet, com interpreta aquestes melodies tan boniques que ens proporcionen aquest estat d’ànims plens de serenitat i pau. l xiquet va agafar una pedra i la va llançar contra altra per jugar una altra de més gran. La seua sorpresa va ser majús-

cula en comprovar que aquell joc havia tingut com a resultat un fet que l’infant mai haguera previst: un so curt i sec. uin goig vore el xiquet com practica tot solet en la seua habitació i com va progressant en el perfeccionament de la tècnica gràcies al seu mestre. embla ser cosa de màgia vore com el grup de joves intenta imitar la manera de fer d’aquell vell que de jove va descobrir el so percudit.

Q S

l xiquet va entrar en l’aula de solfeig de l’escola de música del poble. Amb cinc anyets, Antoniet va seure a terra sobre l’estoreta junt a quinze xiquets i xiquetes més, tots ells temorosos per no saber el que anaven a trobar-se sense els pares una vegada es tancara la porta. Les pors i els plors van durar ben poc ja que de seguida el mestre, sense preguntar a ningú pel seu nom, es va posar a tocar el piano. El somriure dels infants va fer acte de 39

presència amb la mateixa celeritat que el mestre es va posar a continuar la melodia amb la seua dolça veu i incitava als joves a que imitaren les palmes i picades de dits que ell anava fent al compàs d’aquella primera cançoneta que l’escola de música els hi estava regalant. I és que d’això es tractava, que els xiquets gaudiren de la música alhora que n’aprengueren la manera d’interpretar els sons i ritmes tradicionals que els avantpassats van crear amb l’objectiu de portar millor els entrebancs de la vida. Observació, imitació, pràctica en solitari, correcció, improvisació, millora, pràctica amb el mestre, perfecció, audició en solitari, audició col·lectiva, escoltar, sentir, gaudir, fer gaudir, el mestre i l’alumne, i pares orgullosos de vore com el seu ﬁll entra a formar part de l’art i la cultura. l xiquet eixia de la cova per anar a jugar. No tenia cap nom assignat que l’identiﬁcara davant cap tipus d’administració pública o estatal, però amb cinc

rad mi 40

anys que tenia sí que sabia jugar amb les bestioles de l’entorn de la cova. I també protegir-se d’elles. Malgrat, encara es feia necessària la presència de la resta dels membres del grup, en especial la dels seua pares. n eixir de la cova, el xiquet va començar a jugar tot sol amb les fulles que havien caigut dels arbres del seu voltant ﬁns que va topar amb una pedra i va caure. Ple de ràbia, el xiquet va agarrar la pedra i la va llançar contra una altra pedra gran, amb la sort (bona o mala) que el xoc entre les dues roques va provocar un so curt, sec i intens que li va cridar l’atenció. El descobriment d’aquell so el va fer reﬂexionar. De sobte, va agarrar una altra pedra i va repetir l’acte que havia fet uns instants abans i, per a sorpresa d’ell, el so curt, sec i intens es va tornar a produir. I quantes més vegades tornava a llançar la pedra, més vegades es tornava a repetir el so. Amb gran velocitat va anar a la cova per buscar sa mare i poder ex-

plicar-li el descobriment que ell, només ell, havia fet. La va portar fins el lloc dels fets i, agarrant una menuda roca, la va llançar amb la màxima força que els seus braços li van permetre. El resultat va tornar a ser el mateix: el so curt, sec i intens d’abans. cció, repetició, sorpresa, descobriment, repetició, por, alegria, reflexió, repetició, millora, pràctica en solitari, explicació, repetició, imitació, pràctica en grup, perfeccionament i aprofitament. Aprofitament perquè aquell insignificant acte infantil va acabar significant un enorme avanç per a la humanitat: la caça i la música; la supervivència alimentària i la cohesió del grup; el descobriment individual i l’ensenyament a la resta. i fem una mirada retrospectiva a la humanitat, a l’educació i a la música, desenes, milers i milions d’anys d’avanç, millora i perfecció. I, entre neandertals i els homes i dones del 2019, mínima diferenciació.

BORROSA -Estàs veient el mateix que jo? -No ho sé, no porte les ulleres. (Diàleg entre dos amics davant un fet sorprenent). TEXT JUAN ANTONIO ROMÁN

rad mi

ia 17 de març, a la vesprada. El moment ha aplegat. És l’hora de saber quin és el resultat del veredicte del jurat. Tot l’any d’esforç i sacriﬁci per part de la comissió acaba en aquest moment. La tensió es palpa en l’ambient, el pols s’accelera, els nervis s’accentuen, la respiració es frena, inclús el temps pareix que s’haja detingut… I en aqueix precís moment, on la cosa més desitjada és que no siga

nomenada la nostra falla, va i resulta que ho és. La carabassa! Ens han donat la carabassa! —pensem al nostre interior. Hem obtingut un pitjor premi del qual pensem ens correspon. En aqueix moment, un depòsit d’aigua freda ens cau al damunt (sí, un depòsit perquè un poal no pot reﬂectir com ens hem quedat de gelats). Mentre la decepció s’apodera de nosaltres, anem passant pel que denominem les cinc etapes del dol i el punt de vista sobre el jurat de Kübler-Ross i Román. La pri-

mera d’elles és la negació. En aquesta etapa, no volem acceptar la realitat, confiem en l’impossibilitat que el jurat haja pres una decisió tan desencertada en valorar la nostra falla. Els pensaments que ronden el nostre cap són del següent estil: “estic quedant-me sord”, “no escolte bé”, “de segur que ha dit el nom d’altra comissió, nosaltres seguim en la carrera”. Aquests són denominats pensaments autoperceptius, la finalitat dels quals és la negació de l’evidència per culpa dels nostres sentits. Una volta comprovem que els nostres sentits funcionen correctament, vénen els pensaments sobre el jurat: “És impossible que un jurat ben qualificat i amb una bona visió ens puga donar aquest premi”. Una volta superem aquesta primera fase, entrem en la fase d’ira. En aquesta fase mostrem el nostre desacord amb el veredicte i ens sentim enfadats amb el jurat, amb qui va triar el jurat, amb el seu poble i amb tota la seua estirp. A més, dubtem de la seua capacitat perceptiva i mostrem dubtes sobre la seua agilitat visual.

Tots nosaltres en el nostre dia a dia vivim el món des del nostre punt de vista. I sense entrar a valorar cada visió particular, aquest fet és meravellós, sempre que ens respectem els uns als altres.

Així doncs, tenim pensaments com: “Em cague en els membres del jurat! è collons han vist?”; “Jo pense que aquest jurat és més que miop! No s’hi veuen!”; “Veuen més borrós que jo quan vaig bufat…”. Després de la ira, si la carabassa ens l’han donat en la falla infantil, entrem en la fase de negociació. En aquesta, tractem de negociar amb

un ésser superior que allò de la falleta siga una cosa puntual i en la falla gran tinguem un bon premi, per tal de mantindre les esperances. Al mateix temps, volem pensar que igual la visió del jurat no és tan roín, sinó que s’ha encegat en la pols, un fatídic raig solar que tot justet li ha pegat als ulls quan visitava la nostra falla, la boira o qualsevol altre element amb el qual puguem pensar. Així, pensaments típics d’aquesta fase són: “Déu meu, ja que en la menuda tenim l’últim premi, deixa’ns guanyar en la gran i compensem”; “Per favor estels del cel, ja que el jurat té problemes de visió, que allò de la infantil siga perquè a més s’ha encegat”. Però, per coses del destí, acabem comprenent que per molts problemes de visió que tinga el jurat, aqueix mateix jurat ha visitat i avaluat les altres falles. En aquest moment, entrem en la quarta fase, la depressió. Ací ens embarga la tristesa. Assumim que ens ha tocat perdre i que el jurat és el mateix per a tots, encara que seguim pensant que 43

els membres del jurat tenen problemes de visió. Pensaments típics d’aquesta fase són: “No podia vindre un altre jurat al poble els membres del qual tingueren una visió perfecta?”, “Bo... Un jurat de miops ens ha donat l’últim premi, què li hem de fer?”. Per sort, a les falles aquesta fase passa de pressa, no hi ha res que un parell de cassalles Cerveró, la millor cassalla valenciana (sí, sóc cullerot), no puga solucionar. Per últim, una volta superada la tristesa, entrem en la fase d’acceptació. Ací, respectem el veredicte del jurat, encara que no el compartim, i acceptem que tal volta la nostra falla no estava tan perfecta com pensàvem. En el que respecta al jurat, potser li atorguem superpoders per a la detecció d’errades d’execució en el monument. Són pensaments propis d’aquesta fase: “Si és que ho vaig dir! Aquella junta d’allà dalt no està ben tapada”, “Ja vaig dir jo que el jurat voria aquells peladets que li férem al transport i no arreglarem”, etc.

rad mi 44

Al cap i a la ﬁ, els components d’un jurat tenen el seu punt de vista subjectiu i, tinguen problemes de visió o no, tracten de puntuar de la millor manera possible allò que observen. I aquest fet, és extrapolable a tots aquells contextos on s’ha d’establir una puntuació per part de les persones amb absència de mètodes objectius. Però no només això, sinó tots nosaltres en el nostre

dia a dia vivim el món des del nostre punt de vista. I sense entrar a valorar cada visió particular, aquest fet és meravellós, sempre que ens respectem els uns als altres. Per a concloure, voldria dedicar aquest article a la gent que com jo som miops, i a la nostra manera de vore el món sense ulleres. És a dir, borrosa i distorsionada.

la mirada insensible TEXT QUIQUE BOSCH

“Els refugiats i els desplaçats enriqueixen les nostres vides. La tolerància cap a ells obrirà nous mons i farà que siguen benvinguts allà on vagen”. Kofi Annan (Exsecretari d’Estat dels EUA).

…

rad mi

“Els refugiats són terroristes perillosos, assassins, lladres i violadors. Vénen a aproﬁtar-se dels nostres serveis socials i a furtar-nos el treball. Ací no hi ha recursos per

a tots, ja estem prou malament els de casa. Millor que els acollisquen altres països”. Estos són exemples de sentències que emetem sense cap reﬂexió, amb una mirada insensible, implacable i severa, ﬁns i tot podríem dir que amb una mirada de superioritat, pensant ben endins de nosaltres, que quelcom deuen haver fet malament aquestes persones per a meréixer això que està ocorrent al seu país.

Ens hem creat aquest punt de vista després de rebre gigabytes i gigabytes d’informació a través de televisions, ràdios, articles, xarxes socials, vídeos i un gran etcètera de pseudomitjans de comunicació, la qual cosa ens fa pensar que som totalment experts en aquest tema. No

obstant això, igual com un excés de medicines pot provocar altres malalties, un excés d’informació pot fer-nos persones desinformades, sense interés real en cap causa i amb falta de pensament crític. Haver-nos vist assetjats de tal forma i des de tants punts de vista, ens ha saturat i ha provocat que finalment hàgem construït un mur al nostre voltant per bloquejar aquestes notícies, la qual cosa ha contribuït a la nostra insensibilitat i ha finalitzat inevitablement en rebuig cap a tot allò relacionat amb el tema dels refugiats, fins i tot, cap als mateixos refugiats, que, tot i que pareix que de vegades ho oblidem, segueixen sent persones com nosaltres.

sud-americans i d’altres, i els que rabiàvem en veure que, davant una crisi humanitària, no estàvem sent acollits, sinó que més bé, se’ns rebutjava. No ens equivoquem, no importava la bandera amb la qual se’ns etiquetara, tant a un front com a l’altre, gran quantitat de civils intentaven fugir dels horrors de la guerra.

I és que, si amb un ull castiguem amb la mirada insensible, amb l’altre ho fem amb una mirada amnèsica, desmemoriada. Com aﬁrma Nicolás de Maquiavelo, la història es desenvolupa de forma cíclica en algunes de les seues vessants, i en aquest cas, les imatges anteriors ho corroboren. L’existència de refugiats es repeteix allà on hi ha guerra, i fa 80 anys nosaltres vam viure una d’aquestes crisis. En aquell moment, érem nosaltres els necessitats, els que demanàvem ajuda a països europeus,

Nosaltres com a país, sabem ben bé que aquell que parteix de la seua terra cap a l’estranger ho fa quasi sempre per obligació, deixant les arrels, les seues terres i moltes vegades les seues famílies per tal de salvar la vida, i amb l’objectiu de tornar a casa algun dia. Ajudem doncs als que estan en aquest cas, ja que ningú els comprén millor que nosaltres, apaguem la mirada insensible i convertim-la en una mirada comprensiva, acollidora i afable. 47

M ir ada perduda

TEXT BEA GASCÃ&#x201C;N

rad mi 48

e d’anar a comprar. De hui no passa. Em fan falta la tira de coses i sempre em passa el mateix. Guarde les coses tal i com estan el dia 20 de març, pensant que tinc un any per davant per arreglar-ho, comprar el que s’ha trencat i deixar-ho ordenat ﬁns a les pròximes Falles i passen els mesos i no faig res! I, MIRA’T ARA! A una setmana de la presentació i no estàs segura que els ganxos del vestit no estiguen trencats. El mateix de tots els anys! Si no hi ha mans amb tu… Ara, a veure com fas malabarismes amb l’horari de la feina per poder baixar al poble provar-te el vestit i veure que tot estiga al seu lloc. Això si et ve tot bé de tot. e ja sap tothom que el vestit de fallera és infal·lible! Ni una bàscula cientíﬁca té eixa precisió! alsevol xicoteta variació en l’anatomia de seguida que la percep… quin desastre! anta raó té la mare quan em diu la seua frase estrela “Sempre ho deixes tot a última hora”. ina veritat més absoluta i com deteste escoltar-la! Si és que, ja m’ho deia la meua ‘ueli’ “an estàs pendent de tots i vius per als demés, vius les vides dels altres i no la pròpia… Cabet en la faena reina, cabet en la faena!”

Però res, no he aprés i pareix que em costa dependre… I mira que sempre m’han dit que era la llesta de casa i de l’escola… Paciència i una canya. A veure, llista mental a totes les coses que he de fer: repàs del vestit de fallera i altres complements, tema gomina i monyos, anar a per la “caramba”, ja que enguany ja no tenim banda, apuntar-me a la llista de la presentació al casal, recordar que jo preferisc que no utilitzen el meu nom sencer quan em criden el dia de la presentació, parlar amb les meues amigues sobre on i amb qui anem a dinar aquest dia… Ai! la llista no s’acaba mai! I el pitjor és que és el mateix que em passa tots els anys! De sobte un fort so em fa que isca repentinament dels meus pensaments. —Bea reina, què et passa? Feies cara d’estar a quilòmetres d’ací! in ensurt! M’has espantat molt! —M’he ﬁxat i et mirava als ulls i pareixia que no hi havia ningú dins. T’has quedat penjada! —Estava pensant en tot el que he de fer aquesta setmana. Ja saps, quan em pose a fer llistes mentals i a repassar tota la feina pendent em perd a Màtrix…

La Per vocació o per devoció, la crítica és la nota predominant dels nostres dies.

màquina La busquem. La compartim. La creem. La copiem. Ens implica.

que És imprescindible per evolucionar, per créixer, per millorar i canviar de rumb.

genera

canvis

la mirada crítica TEXT EVA PALOMARES

rad mi 50

ls mitjans de comunicació són fàbriques de mirades crítiques a través dels articles, de les tertúlies i dels debats. I les xarxes socials s’han convertit en una extensió, en un ampliﬁcador, tant de les mirades crítiques dels mitjans com dels seus usuaris. I davant d’este nou panorama, empreses, polítics i ciutadans consumim crítica, per vocació, per devoció o per inèrcia. La crítica ben construïda implica anàlisi, temps, escolta, repòs, aprofundiment, així com perspectiva i observació. Ben rebuda o entesa és motivadora i fortiﬁcadora. És una força que agita el canvi, que provoca una crisi, entesa com a ruptura, i que suma coneixement. És l’autora principal de la desaparició de determinats pensaments obsolets, anacrònics i absurds perquè han deixat de ser entesos, compartits o simplement perquè han deixat de tindre sentit en les societats. La mirada crítica és l’espill que retorna una i mil realitats. De totes, triem unes quantes. I quantes més

vegades ens sotmetem al reﬂex de l’espill de la crítica moltes més percepcions ens trobem amb, segurament, nous canvis a la vista. Algunes mirades crítiques coincideixen amb la que tenim preconcebuda, unes altres, no tant. I segons anem trobant-nos, construint o debatent amb les diferents formes de la realitat, creixem com a societat. La crítica i la confrontació de punts de vista en el debat són saludables sempre des del respecte, últimament un bé molt escàs. L’origen és fonamental per a descartar o acceptar una crítica. Per a mantenir-la o no. Pot sorgir de l’enveja, de qüestions molt personals. En estos casos solen diluir-se, oblidar-se i desaparéixer. No obstant això, quan tenen força, quan provoquen implicació, quan s’han construït amb l’escolta, les ganes d’a-

portar i d’entendre, romanen. En este punt és quan provoquen canvis, a través de l’intercanvi d’opinions, amb la vocació d’intentar arribar a l’enteniment. Esta mirada en el periodisme és la base del quart poder i és fonamental per a créixer com a societats. an pensem en el periodisme crític, el que construeix una de les principals mirades crítiques de la nostra societat, entren en joc els intangibles, la qual cosa agita i es converteix en carn de retuit, minimitzant i reduint la seua extensió i argument.

_____ Mirada íntima TEXT CELIA MARTÍ

Els carrers del poble, i segurament algun veí desvelat escodrinyant per la ﬁnestra del carrer a altes hores de El trajecte era curt, de fet, si no fora per les parades que la nit —perquè amb els qui ens vam travessar per l’avinbaix la fosca i jove nit vam haver de fer per tal de com- guda, dubte que recorden més enllà de l’últim anís que plaure les nostres llengües desinhibides, haguérem arri- els va esborrar la memòria—, van ser testimonis dels bat a casa en un tres i no res. nostres besos. Un darrere d’altre, com si estiguérem aco-

L’inici de DOS

rad mi 52

miadant-nos successivament, acompanyats de les seues mans impacients que es perdien pels meus llargs i embullats cabells, mentre les meues feien un reconeixement complet a la seua esquena amb tendència descendent. Entre les carícies, també es va escapar algun secret que, de no haver estat sota l’efecte del vi negre cabut del casal —rebaixat amb llimonada— i d’uns quants cubates, hagueren continuat sent secrets —no sé per quant de temps— i no ens hi hagueren produït aqueixos colors de cara en recordar-ho. Ja a casa, o millor dit, a l’ascensor, la temperatura havia augmentat considerablement, no hi havia qui poguera frenar aquelles ganes irresistibles de menjar-nos a mossos. Poc vam tardar a desfer-nos de la brusa i de tots els jerseis de llana de l’any de la picor que, com cada temporada, havíem recuperat del baül dels records per a fer front a les nits falleres, amb rosada inclosa de les revetles. Escrivint aquests detalls, em ve al cap la meua cosina (poc fallera, per dir-ho subtilment) quan diu, amb molt d’encert, que “molta brusa pintada, brodada o amb estampats preciosos per anar per baix més coent que dir-ho!”. La nit va continuar com podeu imaginar. Observant les peces de roba que hi havien tirades per tota casa s’intuïa que havia sigut moguda. Dels besos i carícies innocents, passarem a un desig sense mesura. Vam gaudir com poques vegades ho havíem fet. Fins i tot, sota l’efecte de l’alcohol, vam saber compassar el ritme

i arribar junts a eixe estat que no sabria descriure, millor viure’l. Aquella nit va ser diferent des d’un principi. Recorde que en veure’ns a la barra no vaig sentir els nervis de les darreres ocasions. És més, vaig notar una tranquil·litat encantadora lligada a les ganes de passar temps amb ell. Les cerveses, el sopar i el ball posterior va ﬂuir amb tanta naturalitat que no va fer falta haver de recórrer a l’enginy per tal de salvar els típics silencis que es produeixen en les primeres cites. Allí, entre un dels tants brindis, amb els ulls mirantnos ﬁxament i intensament, vaig notar com si alguna cosa es trencara al meu dintre. Trencar en el bon sentit de la paraula, com si l’estat d’alerta en el que havia

rad mi

estat les altres vegades desapareguera. Era una sensació semblant al descans que produeix haver aprovat un examen al qual has dedicat moltes hores. Una percepció que les coses van, com diria la meua tieta, pel bon camí. Era la nostra huitena o novena “cita”, ja havíem tingut altres encontres sexuals, però aquest era distint, i no perquè ja havíem descobert el que li agradava a l’altre, més aviat es devia a la complicitat que després d’un parell de mesos coneixent-nos havíem anat adquirint. Segurament, va ser la primera vegada que havíem fet l’amor, el de les altres vegades era sexe, sexe implacable. Aquell 18 de març, millor dit 19, va desaparéixer aquella tensió i semblava que era l’inici d’una cosa (no m’aventure a dir relació) bonica. Després d’arribar, com a mínim, a nirvana, ens adormirem profundament, tant, que no vam escoltar la despertada (i això que, pel meu carrer, passen totes les comissions falleres amb els coets i les seues respectives bandes de música). Un poc abans del migdia, els crits de la meua veïna i els rajos de sol que penetraven amb força pels badalls de la persiana em despertaren. Ell seguia en somni profund, els meus braços l’envoltaren i em vaig quedar allí, bocabadada, observant detingudament les seues perfectes faccions. Sense adonar-me’n, les meues mans començaren a jugar per davall del nòrdic, i com és sabut, els homes a eixe estímul responen ben prompte. Es despertà amb un somriure molt sexi.

Res del que seria l’esperat vam fer, simplement ens posarem de front i ens mirarem en silenci. Les nostres mans pararen de colp per agafar-se de la mà amb fermesa, les nostres mirades brillaven (almenys la d’ell i m’imagine que la meua també) i l’únic soroll que hi havia a l’habitació era el de la nostra respiració acompanyada dels batecs del cor, una mica agitats. Així ens quedarem una estona llarga, callats, mirantnos i donant-nos alguns besos irrefrenables. M’haguera quedat allí tota la vida, però era l’últim dia de falles i no podíem perdre’ns les poques hores que quedaven per tancar un altre, i en aquest cas, especial, any faller. El que acabe d’escriure va passar ja fa poc més d’un mes, i ací, i amb la companyia de la seua respiració

adormida i amb la poca llum del flexo, deixe (o millor dit, intente deixar), com ve sent costum, els meus sentiments en forma d’escrit, per a reviure, una i mil vegades, aquelles sensacions cada vegada que em llig. A aquella nit n’han seguit moltes (i espere que continuem sumant-ne), però cap altra ha sigut igual, i és que, no sé si va ser per la màgia afegida que porta març, per l’inici de la primavera o perquè els estels es van alinear, però aquella nit va ser com el començament d’una nova etapa de dos. Ell i jo. Jo i ell. Els dos. Nosaltres. Ningú més. Recorde aquell despertar i la pell se’m posa de gallina. Tanque els ulls per recrear aquella mirada i em recorre un calfred per tot el cos al mateix temps que note volar una papallona per l’estómac (i no és de fam, que ens hem fet ben sopats). Crec que mai m’han mirat igual. Crec que mai he mirat igual. No era una mirada que diguera més que qualsevol paraula, tampoc una mirada feliç, ni tranquil·la. No, aquella era una mirada nostra. Una mirada dels dos, que allí estàvem nuets de roba, però vestits de mil sentiments barrejats. Aquella és la nostra mirada. Una mirada íntima que, valga la redundància, no em canse de mirar. 55

MIRADA

BRILLANT El món està ple de bones persones, si no en trobes cap, comença tu per ser una d’elles.

TEXT BEA GASCÓN

rad mi 56

ella, a ella sols li fa falta una vareta màgica per ser completament una fada… sempre contenta i sempre intentant ajudar tot el món! Recorde aquella vesprada pels carrers de Madrid quan un home estava intentant pujar el carro del seu ﬁll i no podia i a la vegada no paraven de caure-li coses a terra, la gent passava pel seu voltant i no el veia. Tots menys ella que el va ajudar amb un somriure davant de la sorpresa d’aquest xic. Recorde les seues paraules quan van acabar aquella escala interminable tot carregats els dos: “Moltes gràcies. Al principi em pensava que anaves a furtarme alguna cosa, però després m’ha sorprès que simplement volgueres ajudar-me”. Recorde també la seua mirada de perplexitat davant del comentari, i el somriure i la naturalitat al dir “He pensat que necessitaves que et tiraren una mà. Crec que tota la gent hauria fet el mateix que jo”. Per desgràcia moltes vegades ací, la resposta és no. No tota la gent ajuda o és capaç d’atendre a un desconegut. Li ho dic, i ella em somriu, és jove i creu que pot canviar el món. Sé que no em creu, i la veritat és que m’encanta que no s’ho crega, m’agrada observarla quan comença a fer el bé pel món y també recorde la frase que em diu sempre que li in-

tente fer veure que no tots són bona gent i que sé per experiència pròpia que ella intenta aplicar sempre al seu dia a dia i que per això mateix ella és màgia: “El món està plenet de bones persones, si no en trobes cap, comença tu per ser una d’elles”. M’agrada quan la gent em parla d’ella i em diu que quina sort que tinc de tindre-la a la meua vida des de tant de temps enrere, des de sempre. I tenen tota la raó. M’agrada també quan l’escolte parlar de mil històries que li passen, cadascuna més exagerada i impossible que l’anterior, no puc evitar riure i pensar que segurament la realitat s’aproximaria un poc al que ella conta. Adore aleshores, veure com l’emoció la desborda i tota ella es torna un raig de llum als seus ulls. I què dir dels seus ulls, tan obscurs i per a un observador despistat uns ulls marrons com els de la major part de la població. I és cert, són marrons i a la vegada són brillants, els ulls més brillants que he vist en ma vida, i per a mi els ulls més preciosos que m’han mirat mai.

NOooo

apartar la mirada TEXT CELIA MARTÍ

rad mi 58

om cada matí, amb la portada forta i seca, tancava casa per anar-se’n al treball, no abans d’haver-se pintat minuciosament la cara. Maquillatge, il·luminador, colorets, rímel i als llavis un poc de carmí rosa. Ja arreglada, i amb un peu quasi fora de casa, es col·locava l’imprescin-

dible mocador de seda, ubicat estratègicament al coll, malgrat fer vint-i quatre calorosos graus amb l’excusa que patia de la gola i que l’aire condicionat li la ressecava molt. De camí al treball es posava música, en concret la de Beethoven, mentre observava el paisatge, o millor dit, els cotxes i els edificis de la ciutat, així com els xiquets que anaven de camí a l’escola, alguns amb cara de cansats i altres amb una energia envejable. El trajecte en autobús durava uns vint minuts si no hi havia molt de trànsit, i tot i que la majoria d’usuaris feien ús Tota la finca era coneixedora del que passava al quint d’ell per obligació, per a pis, porta vinc-i-cinc del carrer Baix, però ningú deia ella era el seu moment preferit del dia. El vaivé res. Un silenci molest s’instaurava quan es tapolava del bus acompanyat de amb algú a l’ascensor o al portal. Un mutisme total les obres musicals la reacompanyat de mirades que miraven cap a altre costat. laxaven i aprofitava per a deixar la ment en blanc. No sempre ho aconseguia. Tot depenia de com oberta a negociar les condicions i inclús a millorar-les. La contestació seguia sent un “no” ferm. Sabia que l’ashavia anat la nit anterior. L’oficina era sinònim d’oxigen. Oblidava els problemes cens suposava dedicar més hores i, per tant, arribar que arrossegava i treballava a destall. Estava a punt que més tard a casa seria, sense cap dubte, una font més de l’ascendiren de càrrec, Miquel —que era el seu superior— problemes. No podia. No podia permetre’s sumar un motiu més ja li havia comentat en més d’una ocasió que era la candidata perfecta per a encarregar-se de l’àrea de comerç de recriminació per part del seu marit. No podia, ni exterior. Sols faltava que ella acceptara el nomenament volia. Amb el que tenia ja era més que suficient. A més, de directora. No li faltaven ganes, de fet, sempre havia aquell ascens suposaria ingressar més diners que el seu home i això sí que seria un conflicte gros que derivaria tingut molta ambició de superar-se professionalment. Malgrat ser l’oferta irresistible, la seua resposta era un amb l’exigència de què deixara el treball i es quedarà a no, un no rotund i sense titubejar. L’empresa estava casa. Millor no nadar en aqueixes aigües. 59

Així que cada vegada que li ho proposaven declinava amablement l’oferta i s’excusava amb els seus pares, ho deia de carrereta i sense pensar-ho: —Estan els pobres majors i estic molt lligada cuidant-los i acompanyantlos als metges—. Mentides piadoses per encobrir l’amarga veritat. A mesura que s’acostava el ﬁ de la jornada, la pau interior que tenia anava esborrant-se i donava pas a una intranquil·litat que, a força de patir-la dia si dia també, sabia dissimular bé. No obstant això, els seus gestos eren forçats, fet que no havia passat desapercebut als seus companys que en més d’una ocasió li havien preguntat si li passava alguna cosa. La seua resposta era sempre la mateixa, estava cansada després d’un llarg dia de treball i tot seguit treia un tema per a escórrer el bulto. La tornada a casa era un calvari. Els nervis s’apoderaven d’ella en pensar de quin humor estaria Pere. Resava un Parenostre i s’encomanava a tots els sants haguts i per haver per a demanar-li que el seu home haguera tingut un bon dia. Tenia comprovat que de set dies a la setmana, almenys tres, eren “complicats”. an no era pel treball, era per sa mare, quan no la veïna o pel conductor que portava davant o veges a saber per què… La qüestió és que al ﬁnal la culpa era d’ella. D’ella, tota d’ella, i de ningú més. Pere actuava tot el dia amb normalitat i anava contenint les ganes de cagar-se en tot quan alguna cosa no li eixia bé. Era com si guardara en una motxilla totes

rad mi 60

les putades que li passaven per a després buidar-la a casa. Casa, i més en concret, la seua dona, que era com el contenidor de fem on tirava tota la seua frustració reprimida. La seua ràbia, covardia i mala llet la pagava amb qui en teoria més volia. Els insults ja no l’espantaven i que li diguera que era una burra o que no valia per a res ja ni l’importava. El que realment l’avergonyia era quan els insults eixien a crits, crits sense cap control i mesura que es podien escoltar a l’altra part de la ciutat. Crits acompanyats de mobles volant i de tant en tant d’alguna manotada. Crits que escoltaven els veïns als quals ella no podia mirar-los als ulls per vergonya. Vergonya de ser una burra i incompetent, mentre el seu home mostrava la millor cara i parlava amistosament en tots com si la cosa no anara amb ell. Tota la ﬁnca era coneixedora del que passava al quint pis, porta vinc-i-cinc del carrer Baix, però ningú deia res. Un silenci molest s’instaurava quan es tapolava amb algú a l’ascensor o al portal. Un mutisme total acompanyat de mirades que miraven cap a altre costat, com si l’assumpte no anara amb ells. Mirades que apartaven la mirada per no fer front a la realitat. Mirades que no ajudaven al fet que Maria denunciara. Maria sols necessitava un braç d’on agarrar-se i tirar endavant. Maria no pot escriure l’article, però ho faig jo per ella, en la seua memòria i en les de totes aquelles dones que han desaparegut davant de mirades que només sabien mirar.

Actualment hi ha moltes dones que com Maria pateixen violència de gènere. No mires cap a altre costat i denuncia. Denunciar és el primer pas per posar ﬁ a aquesta lacra. Ajuda a la víctima i assenyala l’agressor. Telefona al 016.

“Si pienso en ti siento que esta vida no es justa. Si pienso en ti y en la luz de esa mirada tuya”. (Amaral)

QUE ENS HAN DEIXAT TEXT NÚRIA MARTÍ

Mirades que ens han deixat amb un nuc en la gola. Mirades que busquem i no trobem. Mirades sense les quals res serà igual. Mirades que ens han cuidat. Mirades que no veiem, però que sentim al nostre costat. Mirades intrèpides. Mirades emocionades. Mirades d’una vida intensa, però massa curta. Mirades exhaurides de tants anys de fer punt de ganxet. Mirades de rialla forta i cor gran. Mirades que no permeten vore què hi ha dins i al mateix temps són transparents. Mirades llunyanes enamorades de la mar i de la festa fallera. Mirades lluitadores que se’n van a poc a poc. Mirades que se’n van de sobte. Mirades que s’omplin de llàgrimes i a poc a poc aniran eixugant-se… Mirades que ens han marcat. Mirades que recordem amb un somriure. Mirades que no oblidem. Mirades que ens han deixat.

MiRaDa aRTíSTiCa

iNTeRioR

Per a l’artista una obra no s’acaba ni existeix fins que és contemPlada. Per a l’artista la mirada de l’art és observar com una Peça de materials i de tècniques artístiques combinades són realçades davant el mundà Per a fer-ho esPecial entre tots els altres objectes.

rad mi 64

TEXT ESTHER GASCÓN MIGUEL ÁNGEL BENLLOCH

una sala Plena, una mirada interior en ella

ren les 17 hores i 17 minuts d’una sala no qualsevol, en un lloc menys rellevant. L’espai estava ple de gent curiosa i les parets plenes de llenços amb colors i formes diverses. Eren les 17 hores i 18 minuts quan davant un quadre tret d’un fris anomenat, Beethoven, trobàvem diferents mirades davant un gest tan sublim per a la humanitat i alhora tan etern com és un bes. Els besos són conciliació entre cultures, ètnies, generacions i sobretot en aquest quadre són la clau de la conciliació entre un home i una dona units per aquest gest representant en ell no solament un acte humà, sinó la mirada de l’artista davant el futur incert de l’ésser humà. El bes és el quadre i escena d’un fris que culmina amb la representació en ell de la Novena simfonia de Beethoven, l’Himne de l’alegria. El bes és alhora, per a les mirades dels espectadors, una mescla de colors, de formes geomètriques entrellaçades, d’elements col·locats en l’obra a l’atzar o tal vegada no. És, en deﬁnitiva, davant cada espectador, una obra d’art. Però què és una obra d’art? Per a la nostra mirada és moltes vegades l’acte de contemplar el quadre i el que es representa en

ell. És llançar teories a l’aire, sobre el perquè d’aquesta obra i el perquè de l’elecció d’un color o un altre, és viatjar amb la ment i amb els ulls oberts a una època diferent on la tecnologia i les tècniques artístiques eren les mateixes que les d’ara. És en deﬁnitiva, llançar conjectures sobre que és bellesa i que no, i actuar com a jutges selectes del procés artístic. Davant tots aquests detalls tenim la sort de no tindre l’artista enfront perquè seria ell mateix qui ens faria caure del pedestal en ensenyar-nos la seua mirada davant l’obra creada… sent la seua resposta… que l’obra d’art som cadascun de nosaltres, és a dir, cadascun dels éssers humans que contempla en aquest cas el quadre del Bes.

rad mi

Per a l’artista una obra no s’acaba ni existeix ﬁns que és contemplada. Per a l’artista la mirada de l’art és observar com una peça de materials i de tècniques artístiques combinades són realçades davant el mundà per a fer-ho especial entre tots els altres objectes. Per a l’artista i per al seu èxit artístic, la mirada del triomf és la mirada que engloba obra d’art i espectador, és a dir, que engloba aqueix llenç emmarcat junt aquell espectador perdut que es deté davant ell. Per a l’artista no hi ha obra d’art, sinó hi ha ulls que la miren, no hi ha colors, sinó hi ha sentiments que els revitalitzen, no hi ha línies ni contorns sense persones que puguen transmetre el missatge. En deﬁnitiva, no hi ha art ni hi ha mirada sense una memòria que es transmeta generació rere generació.

Aquell dia, en aquella sala ja eren les 17 hores i 20 minuts. El fred de l’hivern emmarcava l’edifici, la sala revitalitzava sons mesclats entre paraules i sorolls llunyans, la sala contenia l’obra del bes, en definitiva, traslladava a la humanitat, el motiu i objectiu de la seua creació, el ser record i mirada d’art, emoció i pau eternament entre la humanitat. En cap moment he citat l’autor del Bes, i en cap moment he especificat els espectadors allí presents, ja que una mirada és una cosa intangible i intangible ha de ser per a perpetuar etern el nostre sentiment i emoció davant Ella. En majúscules la nomene, perquè ella és femenina, és el motiu de la bellesa en el món. Ella és el sentit d’existència de les muses antigues, ella és la Bellesa que tots i totes tenim en la nostra mirada interior. Són les 17 hores i 22 minuts. Done per finalitzada la meua visualització d’aquesta obra, canvi de sala, però no de món. Signat: La meua mirada interior.

Mirar-se i no veure’s TEXT CELIA MARTÍ

Este matí en despertar-me, amb els ulls mig tancats i lleganyosos, he mirat des del llit el calendari que tinc damunt l’estanteria. Sabia que era dissabte i que havia arribat el dia, però volia comprovar-ho.

n corroborar que en efecte era hui la jornada de l’exaltació de la falla, un somriure s’ha dibuixat al meu rostre. Tot seguit, he anat directa a alçar la persiana de la xicoteta ﬁnestra de

rad mi 68

l’habitació per a veriﬁcar que l’aplicació del temps no s’havia equivocat i feia un dia digne de mitjan primavera. Mentre desdejunava amb ma mare, he acabat d’aclarir l’hora de la

perruqueria —a pesar de la insistència de la meua germana major de pentinar-me ella— i de la maquilladora, al mateix temps que repassava mentalment que ho tenia tot preparat i controlat. Mon pare, s’ha assegut a taula i s’ha fet un tallat per a acompanyar-nos. Ell, que tan bé em coneix, m’ha agafat de la mà, com qui no vol la cosa i fent-me un apretó dels seus, m’ha dit que “estiguera tranquil·la que tot aniria bé” i ho ha rematat amb un “seràs la que

No sé quina és la meua cara, però estic feliç, quasi tant com el dia que em vaig mirar per primera vegada a l’espill, sent jo, Carla, la que sempre s’havia amagat darrere de Carles.

més llueix de tot l’escenari”. No m’he pogut resistir les ganes d’abraçar-lo i donar-li, una vegada més, les gràcies. Ell, no ha pogut aguantar l’emoció i, a pesar d’haver intentat que no ho notarem, pels seus ulls s’han escapat unes llàgrimes —pocs saben els disgustos, plors i patiments que ens ha costat arribar ﬁns ací—. Mai m’ho haguera imaginat, mon pare, tan reticent al món faller… i hui està igual o més il·lusionat que jo. Divuit hores de la vesprada. Estic preparada per a marxar mentre escolte al carrer com sona la música, i tot seguit, el coet avisa que en menys d’un quart marxem a arreplegar les falleres majors. En baixar per les escales i tapolar-me amb l’espill de cos sencer de l’entrada de casa, m’he mirat, una altra vegada, de dalt a baix,

mentre em somreia a mi mateix. Sense adornar-me’n, m’he quedat mirant-me una bona estona. Observava al detall el vestit, el monyo, les arracades, el daurat davantal, els llavis, els ulls. Em mirava a mi, que lluïa tan guapa i feliç, sobretot feliç. La Casa de la Cultura està de gom a gom. Tots mostren cares relaxades i de felicitat. Sóc el centre d’atenció dels presents, tot i no buscar-ho. De fet, em sap mal ﬁns i tot per la fallera major, doncs no vull restar-li protagonisme, però tampoc està a les meues mans controlar-ho. Són molts, moltíssims, els que s’acosten per a dir-me boniques paraules, alguns ho diuen de cor, altres per quedar bé, però m’és igual. També me n’adone d’alguna mirada indiscreta i d’algun comentari fora de lloc, però res al que no estiga acostumada. Com diu el meu cosí “l’esquena és ampla” i la paciència inﬁnita —li falta afegir.

Les falleres comencen a desfilar. Estic nerviosa, emocionada i feliç a parts iguals i no m’amague —ja ho he ocultat prou anys—. Mentre van desfilant, la meua ment fa un recorregut pel temps, trenta-dos anys, ni un més ni un menys, i molta lluita pel mig, han hagut de passar per arribar ací. Està desfilant Empar, darrere vaig jo, i per a un dia tan especial m’acompanya Pau. No podia ser altre, el meu Pau, el meu amic de batalles, maldats, risses i plors. Mentre Pau revisa que tinc tots els ganxos —com diu ell— al lloc i acaba d’arreglar-me el llaç de la falda, observe la imponent passarel·la com demanant-li que “estiga quieta”. A punt d’escoltar pel micròfon el meu nom, mon pare, per sorpresa meua, apareix vestit de faller, amb el que havia sigut fins a eixe mateix dia el meu trage, per a acompanyar-me. No sé quina és la meua cara, però estic feliç, quasi tant com el dia que em vaig mirar per primera vegada a l’espill, sent jo, Carla, la que sempre s’havia amagat darrere de Carles. Els meus ulls no

paren de plorar i mentre la presentadora pronuncia per primera vegada el meu nom: “Fallera Carla… Acompanyada de son pare”, comence a caminar més segura que mai. aranta-quatre passes he necessitat per arribar a l’escenari. aranta-quatre passes que per a mi han sabut a glòria. L’última fallera acaba de pujar. El silenci s’instaura a la sala, la música adquireix protagonisme i un preciós joc de llums dóna pas a l’obertura de l’escenari. Totes les falleres estem allí assegudes i una dolça veu presenta la fallera major. Després d’haver desﬁlat per la passarel·la amb una elegància envejable i d’havernos dirigit amb molt de sentiment les seues primeres paraules com a regina de la falla, és el torn de les sorpreses. Sense adonar-me’n, i duta per la commoció del moment, la meua ment s’evadeix recordant la primera vegada que, amagada a la cambra de casa, em vaig posar el vestit de fallera de la meua germana. Tindria

rad mi 70

uns huit anys i ja somniava en vestir-me de valenciana. En aquell moment no entenia el que em passava, però sabia que era diferent. No m’agradava jugar al futbol, tampoc vestir-me amb xandall, ni fer les típiques coses de xiquet. Jo preferia ser com les meues companyes, posar-me preciosos vestits, tindre els cabells llargs, fer-me trenes, jugar al sambori, en deﬁnitiva, volia ser com elles, o millor dit, volia ser una d’elles. Observava la forma que tenien de comportar-se, d’asseure’s, de parlar… I en la intimitat, quan no podia ser descobert per ningú, jugava com elles, imitant els seus gestos que m’eixien amb una naturalitat innata. La infància va ser bonica, no obstant haver rebut alguna burla i insult d’algun xiquet de la classe, no vaig tindre problemes greus. A més, era feliç jugant i fantasiejant en allò que em deia Carla. Disfrutava quan la meua germana estava a la biblioteca estudiant i jo aproﬁtava per a

tancar-me a la seua habitació provant-me la seua roba i els seus tacons. Allí era feliç. Aquells quatre metres quadrats eren testimonis de moltes històries protagonitzades per mi i les meues amigues invisibles amb els quals m’ho passava bomba. Entre aquelles parets no hi havien pudors a amagar, la llibertat i la imaginació eren les protagonistes indiscutibles d’aquelles entretingudes vesprades. L’adolescència va ser un altre cantar. Aquells anys van ser especialment complicats. No sols vaig haver de lidiar amb “companys” que em van fer la vida impossible, a més, havia de lluitar contra mi mateix. Contra mi. Contra el Carles que en alçar-se cada matí volia tornar al llit per evadir-se del món. Contra el Carles que, per més que ho intentava, no es reconeixia a l’espill cada vegada que es mirava. Contra el Carles que es feia el fort per a suportar els insults de la gent. Contra el Carles que es castigava a

si mateix per la ràbia reprimida que guardava. Contra el Carles que ﬁngia davant els altres. M’odiava, m’odiava molt, moltíssim. Em cabrejava no ser “normal”. No podia suportar que no m’agradara comportar-me com la resta de xics, i em castigava durament per no esforçar-me el suﬁcient per a ser com ells. Bé, sí que m’obligava a eixir i fer les coses que feia la resta, però després em castigava per fer-ho. Sí, per fer-ho i no ser valent de ser lliure i pregonar als quatre vents, pesara a qui li pesara, que em sentia una dona. Era un mar de contradiccions. De dubtes, de preguntes, de pors, d’odi, d’inseguretats. Era un jove perdut sense cap direcció, aspiració i somni. Bé, tenia un somni, però pensava que era impossible. En complir vint-i-sis anys va arribar la calma, gràcies a la maduresa i fortalesa que sempre he tingut, i també pel fet de mudar-me a la ciutat i deixar darrere el poble i les seues males i brutes llengües. A València vaig trobar pau. Supose que els nous aires em donaren

I TANT QUE HA VALGUT LA PENA! HO TORNARIA A FER UNA I MIL VEGADES. HO TORNARIA A FER SENSE PENSAR-HO, PERQUè NO HI HA RES MILLOR QUE MIRAR-ME A L’ESPILL I VEURE’M, VEURE’M COM JO EM SENTIA I NO COM ERA. forces per a deixar de recriminarme i fer-me mal a mi mateix. Vaig decidir intentar ser feliç sent Carles, però sent lliure. Molt a poc a poc vaig anar deixant la vergonya de comportar-me i mostrar-me com era. Pas a pas intentava acceptar-me i aquell fet em feia sentir bé. Ser jo mateix va fer recuperar part de l’alegria que em caracteritzava de xicotet. La mateixa alegria que tan oblidada i castigada havia tingut durant massa anys.

rad mi 72

Aquella tranquil·litat va ser un descans necessari per a mi, però també per als meus, d’haver seguit pel camí d’autodestrucció —acompanyat i agreujat pels prejudicis i la maldat de la mateixa societat— haguera acabat en mi. Aquella pausa va ser oxigen per als meus pares. Ells, els pobres, que tantes vegades havien patit els meus insults, canvis d’humor, la meua indignació. Ells, que sofrien igual o més que jo. Ells que, en tantes, tantíssimes ocasions havien intentat per tots els mitjans parlar amb mi. Ells, a qui jo culpava de la meua existència. Ells, que estaven igual o més perduts que jo, però amb l’ànima inesgotable i incansable d’ajudar-me. Com marcava la tradició, als aniversaris de ma mare, ens reuníem a la caseta de la mar i mon pare feia, per a l’ocasió, una paella de llenya boníssima. Estàvem els de sempre — els meus pares, les meues germanes i el meu cunyat—. Havíem acabat de dinar i teníem posat À Punt, encara que no estàvem prenent atenció, ja que havíem de posar-nos al dia. En

realitat, el que més havia de contar era jo. Feia poc que m’havia mudat a la capital del Túria per la nova feina i volien saber com me les apanyava. Mentre uns prenien el café i altres, amb l’excusa de baixar el dinar, ens féiem un gintònic, vam escoltar una notícia que va captar la nostra atenció “l’hospital de Gandia opera amb èxit per primera vegada a un transsexual”. El silenci es va fer i tots, a excepció del meu cunyat, em van mirar a mi. La meua reacció va ser la d’acatxar el cap, intentant passar desapercebuda com si la cosa no anara amb mi. La meua germana menuda, amb la qual alguna vegada havia parlat sobre el tema molt superﬁcialment, em va abraçar i va dir amb molta seguretat “tu pots ser la següent”. Era la primera vegada que algú es dirigia a mi en femení i no ho era per a burlar-se. En sentir aquelles paraules, no vaig poder resistir les ganes de plorar, i un riu de llàgrimes acumulades durant vint-i-set anys van eixir a borbollons. Els meus plors es van fer extensius a tots els membres de la família, ﬁns el meu

cunyat —l’home fort de casa— se li van escapar unes quantes. Després de moltes llàgrimes i alguna lamentació ens férem en una forta abraçada. Aquell dos de desembre, i sense esperar-ho, va ser l’inici d’un ﬁ. El ﬁ de Carles i l’inici de Carla. Els quatre anys següents foren molt complicats. Moltíssimes visites als metges, psicòlegs. Molta medicació i teràpies. Però era tanta la il·lusió que tenia que no deixava pas a que apareguera la por. Els meus familiars em feren costat i no obstant els dubtes que els sorgien i les nits d’insomni pel temor que alguna cosa es complicara, sempre mostraven la millor cara i ànim. Sempre. Des que vaig prendre la decisió de canviar de sexe, no van posar ni un però, ni una excusa, ni una lamentació. Em va sorprendre molt, moltíssim, que ho acceptaren tan bé i que, no sols respectaren la meua decisió, sinó que a més m’animaren a portar-la endavant. Supose que els meus pares ho tenien més que assumit i parlat entre ells i l’únic que desitjaven era veurem feliç.

Ara, ja passat tot, és relativament fàcil contar-ho, però el camí ha sigut molt llarg i dur. Sí. Duríssim. Però ha valgut la pena. I tant que ha valgut la pena! Ho tornaria a fer una i mil vegades. Ho tornaria a fer sense pensar-ho, perquè no hi ha res millor que mirar-me a l’espill i veure’m, veure’m com jo em sentia i no com era. Veure’m i agradar-me. Veure’m i riure. Veure’m i ser feliç.

Veure’m com a Carla. Una Carla feliç i orgullosa. —Carla! Posa’t en peu que està sonant l’himne! Empar m’ha tornat a la realitat, a la d’ara i no la que estava recordant. Estava tan sumida en tot el recorregut que he fet per arribar ací que ni m’he adonat que l’himne està ressonant per posar ﬁ a l’acte de l’exaltació.

Aquest article ha participat al Concurs Lletra d’Or de la FdF Junta Local Fallera 73

MIRADA

................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ Se’ls mirava amb ................................................................................ ................................................................................ una mirada tan ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ transparent que la ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ saba que alimen................................................................................ ................................................................................ tava els seus taron................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ gers supurava per ................................................................................ ................................................................................ les seua escorça ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ trèmula. ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ TEXT ................................................................................ ................................................................................ JOSEP VICENT BENAVENT ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................

TRANSPARENT

rad mi 74

................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................ ................................................................................

a nit aclaparadora emboscava càlidament els carrers del poble i mentre el quotidià brunzit trencava el silenci ensordidor de la nit, els seus ulls, encara enteranyinats, lluitaven per obrir-se camí cap un nou dia. La llum del sol a dures penes esgarrapava la foscor, quan la seva càlida mirada s’enfrontava a una fesomia ja cansada al mirall de casa, reﬂectia uns

solcs profunds a la pell, fruit de dures jornades sota la intempèrie, però les seues pupil·les encara ben vives recorrien la tendresa de la vida passada. La seua mirada transparent, honesta no reconeixia aquell rostre vell que apareixia i evocava aquell tendre nen que jugava a pilota en la portada de la veïna. Ja al bar, mentre remenava automàticament el cigaló de rom ben carregadet, pensava en els seus nadons ben arrelats a la Vall que l’ha vist créixer. Els havia vist nàixer, els havia vist com desenvolupaven les seus inﬂexibles extremitats i com any rere any li donaven l’alegria més immensa que pot esperar qualsevol home. Bevia, glop a glop, mentre bufava l’ardent beuratge que el mateix cambrer de tota la vida li preparava amb la desídia que dona la matinada. Esperava a l’home de la mirada feréstega, sabedor que intentaria enganyar-lo, aquell que li voldria comprar el fruit de les seves criatures sense compassió. Però ja no li importava i amb la seua mirada transparent sense malícia, raonava amb els llauradors que poblaven el bar del poble. El rum-rum de la màquina de cafè, li portava a la memòria aquelles vesprades on el vent acaronava els cossos despullats de dos amants que s’entremesclaven amb una voràgine salvatge, esfereïdora sota la protecció dels seus amants secrets. La seva mirada transparent li recorria el cos de dalt a baix, però a ella no li importava. No hi havia pudor entre ells, la mirada era tan neta que qualsevol brasada d’impuresa era cremada i desapareixia en l’horitzó. 75

Aturava la seua mobilee a la Marina, arribava al seu amagatall de felicitat. Al lloc on tot mal desapareixia, allà on el seu esperit cavalcava desbocat mentre llaurava la terra. Allà on la seva mirada es feia més transparent, si cal. Allà on la mirada tan pura li surava per sobre de les llàgrimes. La seua terra era el seu fortí, el lloc on s’amagava de la nostàlgia, de la mala sort que li tocava viure. A ell sols li quedava el seu tros de terra, l’amor de tota una vida, la nineta dels seus ulls, els tarongers que havia plantat junt amb el seu pare. Se’ls mirava amb una mirada tan transparent que la saba que alimentava els seus tarongers supurava per les seua escorça trèmula. Una mirada tan transparent, com sols un llaurador pot veure el seu negre futur. Una mirada transparent i trista al mateix temps. Una mirada que crida al cel demanat justícia. Els tarongers eren la seua vida i l’hort el seu cor. Valldigna ara és ciment

rad mi 76

mIrAr i No VeuRe Això són coses de xiquets, no? Si pensem així, serà perquè no ho hem patit personalment. L’assetjament és la forma més primitiva de maltractament. Aquest fenomen no entén d’edats, però on més pot arribar a afectar el caràcter d’una persona, és quan es pateix en la infantesa i l’adolescència, on la personalitat de l’individu s’està construint.

TEXT JUANJO BORDES

rad mi

vui en dia existeixen lleis específiques per defendre els drets dels menors, ja però... els menors que pateixen assetjament se senten protegits per aquestes? El que passa realment és que la llei defensa tant a la víctima com a l’agressor, doncs el dos són menors, per tant és molt complicat que es faça justícia en aquestos casos. I en el cas de que es faça justícia, creus que el càstig és la solució? Quan s’aplega a aquest punt, ja és massa tard. El mal ja està fet i a més, tots els esforços se centren en

l’agressor, mirant les mesures a prendre, la manera de que aquest empatitze amb la víctima, etc. La víctima ja no pinta res en el procés penal i se’l deixa de costat, com he dit abans amb el mal ja fet. Per poder arribar a entendre un poc el dolor que senten aquestos xiquets i xiquetes, et propose fer un viatge en el temps. Imagina’t tindre onze anys. i els tinguera de nou, veritat? Pensa que a aqueixes edats tot el nostre món gira entorn l’escola i la família. Són els únics agents de socialització que coneguem, a no ser que entrem en

temes de xarxes socials, però d’això parlarem després. Continuem. Com saps passes molt de temps a l’escola i es allí on vas a formar-te per ser una persona de bé. Ara posa un poc més d’imaginació a l’assumpte i traslladat dins l’aula, on tots els dies has d’anar, sí o sí. Un aula no molt gran, amb un grup d’una vintena de xiquets i xiquetes que, suposadament, són gairebé els únics amics i amigues que tens de la teua edat. Sembla divertit, no? Doncs dota d’un grau més la teua imaginació, veient com un grup de tres companys de classe, es riu tots els sants dies de tu, sols de tu, i de tant en tant et solta algun que altre carxot, res més lluny de la realitat. Estàs canviant la cara, veritat? Bé, doncs torna a donar-li una volta més al cervell i mirat allí, sent la diana de totes les burles d’aqueixos tres personatges, i a més tooootaaaaaa la resta de la classe, en compte d’a-

judar-te, es callen o inclús fan costat a aquestos energúmens per por de patir la mateixa sort que tu. Resumint un poc el panorama, en el lloc on et tens que formar com a persona, eres diàriament víctima de rialles, burles i agressions per part d’un grup de companys, i la resta passa d’ajudar-te, es a dir, estàs rodejat de gent, però realment estàs tot sol. Com veus la vida? De color de rosa? Veritat que creus que és un ambient òptim per a formar-te com a persona? Doncs açò no acaba ací, si tens la sort de créixer dins d’una família més o menys normal, tal vegada se n’adonen que alguna cosa et passa i intenten ajudar-te, ja que per tu mateix no vas a dir res, degut a que t’avergonyeixes del que t’està passant i creus ser el culpable de tot. Però si no tens eixa sort, i en compte d’això, dintre de l’entorn familiar estàs passant una mala època, o els pares passen completament de tu, o encara pitjor, no tens pares per circumstàncies de la vida.. Com et sents ara? Per no parlar-ne de les xarxes socials, que si abans sols paties assetjament a l’escola, ara se suma que estàs les vint-i-quatre hores del dia, els tres cents seixantacinc dies de l’any, en qualsevol lloc del planeta, sent insultat, tot davant d’un innumerable nombre d’usuaris. Per tant, la pregunta és, són coses de xiquets? La resposta és clara, NO, ací estem implicats tots, pares, personal educatiu, polítics i la societat en conjunt. La solució no està en endurir les lleis, està en la prevenció i en pal·liar els danys causats a les víctimes i sobretot, en evitar mirar i no veure el problema. 79

Vull ser optimista en pensar que, per sort, avui en dia les coses estan canviant, que s’està treballant, encara que de manera embrionària, en iniciatives encaminades a erradicar aquest fenomen i les seues conseqüències, amb mesures tals com la mediació, l’educació en valors, la socialització preventiva, la igualtat en totes les esferes, la inclusió a tots els nivells, l’educació emocional, les tutories entre iguals, i un llarg etcètera. Però, encara que són les institucions públiques les que ho estan impulsant, si la resta de la societat no posem de la nostra part, açò mai donarà el fruit esperat.

rad mi 80

Hem de defensar el que és just, per damunt de tot, ser un exemple per als menuts, i ensenyar als nostres ﬁlls els valors que faran que la nostra societat gaudisca d’un futur pròsper, on no es perda mai la imaginació, el somriure i la il·lusió.

TEXT LUCÍA SANCIRILO

mirada

rad mi 82

innocent

—Mira, mira iaia! Avui les ﬂors del jardí estan més grans que ahir, crec que estan més boniques encara —va dir Júlia. —Boniqueta meua, això és perquè estan molt ben cuidades… —Clar que sí, tu les regues cada dia, mentre cantes, jo vinc a veure-les i jugue al seu costat, el Sol els pega al matí… —Així és, però hi ha una cosa molt més especial que la iaia mai t’ha contat. És la raó per la qual aquestes ﬂors són més especials que cap altres —explicà la iaia a la seua néta. —Sí? Aleshores, per favor, per favor, conta’m el secret, sempre dius que sóc l’ama del jardí, ho he de saber.

La iaia va riure, va agafar la seua cadira de vímet, va seure al costat de la xiqueta i carinyosament li feu una carícia al cap mentre començava a contar-li el relat. —Veuràs Julieta meua, en aquest jardí hi ha uns habitants molt especials. Ells arribaren quan tu vares nàixer i des d’aquell dia fa ja 7 anys, van decidir quedar-se per a viure sempre ací. Sabien que una xiqueta dolça i bonica jugaria, riuria, ballaria… molt a prop seu cada dia, i això els donava alegria i ganes de fer la seua feina feliçment. —i són ells? Va iaia, conta-ho més ràpid, com són? On estan? —Tranquil·la filla meua, no sigues tan impacient. Bé, doncs són uns donyets màgics, una família molt gran, en són moltíssims: el pare, la mare, els fillets i les filletes, els iaios, els oncles… almenys una dotzena d’ells. Són tan menuts que no es poden veure, a més tenen un color molt paregut al de les fulles de les flors, per a protegir-se dels insectes i de qualsevol cosa que els puga fer mal. Cuiden del jardí i s’encarreguen que les flors lluïsquen ben boniques sempre, que els arbres es facen alts i frondosos i que els capolls no es facen malbé abans d’obrir-se. —Vaja! Ara entenc que el teu jardí siga el més bonic del món? Però iaia, si no es poden veure, com saps tu que estan ací i que fan totes eixes coses? —Sols algunes poques vegades es deixen veure, jo sols ho vaig poder fer un dia fa molt de temps. Va ser quan m’ho van explicar tot, i em van dir que t’ho contara, que els agradava molt veure’t al jardí, que encara eren més

mirada innocent

feliços quan tu estaves per ací, i que mai se n’anirien si et podien seguir veient. Però ells són molt vergonyosos, necessiten molt de temps per a decidir mostrar-se. Em van prometre que un dia, abans que et faces major, també et deixarien veure’ls i et contaran tots els seus secrets, tot el que vulgues saber sobre ells, i ﬁns eixe dia continuaran cuidant del teu jardí per a fer-te feliç cada vegada que vingues. —Saps què iaia? Jo crec que ja els puc veure, són molt bonics, menudets i graciosos, i m’estan saludant, des d'aqueixa fulla que hi ha ací al costat del meu peu. Tu també els veus? —No, la iaia ara no els pot veure, no tinc eixa mirada tan preciosa que tu tens, però la iaia ja sap com són, s’enrecorda molt bé d’ells. No perdes mai eixa mirada innocent, i sempre els podràs veure. I cada vegada que vingues al jardí, i les ﬂors estiguen tan acolorides, i tan grans, i els arbres tan alts i tan frondosos, i tu et rigues, i jugues i balles, ells estaran per mirar-te també.

TEXT CLARA GRAU

Mirada feminista

rad mi 84

He eixit un moment de l’oﬁcina enﬁlant cap a la cuina per a servir-me un café. A penes un parell de minuts més tard he tornat cap a la meua cadira buida, amb la tassa de café entre les dues mans intentant conservar la temperatura, i m’he trobat amb la conversació ja començada.

tés que m’havia perdut el principi del debat, sols amb les frases soltes que havia aconseguit escoltar mentre passava el llindar de la porta, m’ha costat un poc saber exactament de què estaven parlant: —Jo unes sis en una hora— ha dit u amb somriure de satisfacció. —Jo més o menys igual, però si vull fer-ho bé m’ixen a dotze minuts— li ha respost el que s’assenta just davant meua. El tercer dels companys amb qui compartisc oﬁcina els escoltava de peu sense dir res mentre buscava alguna cosa amb el seu mòbil. Uns segons després s’ha dirigit als altres dos mostrant-los la pantalla del telèfon: —L’he trobat, és aquest! Pel rabet de l’ull he arribat a veure que els mostrava una imatge. Immediatament el del mòbil ha afegit: —Aquest detergent facilita moltíssim el planxat i després les camises queden molt millor! Els altres dos, cada un des de la seua respectiva taula, han agafat paper i bolígraf i han apuntat el nom futurista del detergent miraculós.

Sí, estaven parlant de quina mitja de temps necessitaven per a planxar una camisa i deixar-la impecable, amb els seus punys i coll i plecs perfectament marcats. Ara continuaven amb el debat sobre quin programa de la llavadora era millor i quins dies de la setmana dedicaven a fer la bugada i planxar. Jo he donat un altre glop al café i mirant novament la pantalla del meu ordinador he pensat que m’anava a quedar callada. “Coses d’hòmens”, m’he dit somrient i m’he concentrat novament en la meua feina. En acabar de dinar, quan la concentració ja de vegades em falla,

m’he posat a analitzar novament la conversació i he arribat a la conclusió que tan sols un parell de dècades arrere aqueix simple debat entre hòmens hauria sigut, si bé no impossible, sí molt improbable. Tampoc era la primera conversació que jo presenciava o en la que formava part junt amb els meus companys hòmens sobre productes de neteja, labors de casa o receptes de cuina. I no ho negaré, m’alegrava que aquelles converses sobre coses quotidianes implicaren tant a hòmens com a dones. És un senyal que les coses han canviat i estan canviant. Tal volta més lentament del que caldria o desitjaríem, però hi ha progrés i aquestes xicotetes coses del dia a dia ens ho indiquen. Sóc dona en un món tradicionalment d’hòmens. Ja en la universitat, en la meua carrera, les dones érem minoria i després en la meua vida laboral aquest percentatge minoritari ha descendit ﬁns a una quota que deu rondar el 10%. Treballar rodejada d’hòmens mai m’ha suposat cap problema ni inconvenient. No he hagut de patir, 85

per sort, cap classe de discriminació o de comentari sexista. Els meus companys més majors em veuen i em tracten amb el respecte i l’estima amb què tractarien les seues ﬁlles. Els companys més joves em consideren com una igual. I en temes de treball, les idees i opinions es valoren sense importar de qui vénen. Sóc conscient però que totes no corren la mateixa sort. Sé d’amigues que han hagut de suportar episodis masclistes als seus llocs de treballs, però són ben pocs els casos que conec directament. Sé que queda

rad mi 86

moltíssim pel que fa a polítiques de conciliació familiar per a millorar tant les condicions de les mares com dels pares per tal que les dones no hagen d’escollir entre ser mares o desenvolupar-se i perseguir metes professionals. També lluitar contra les limitacions amb què ens trobem les dones en accedir a càrrecs de més responsabilitat, sense oblidar l’encara existent diferència de sous. De sobra està dir que s’ha d’invertir més en educació, que és la base essencial perquè els xiquets i les xiquetes de hui siguen hòmens i

dones demà capaços de rebutjar qualsevol tipus de violència contra les dones. eda molt per fer, sí, però a la mirada feminista cal afegir-li la visió positiva que les coses poden i estan canviant i cal pensar optimistes que la igualtat en tots els àmbits serà prompte una realitat sense oblidar que la contribució individual també és necessària per al canvi. Les coses no s’arreglen pel fet que un home es planxe amb dedicació una camisa, però gestos com aquests ens indiquen que la societat vol canviar.

la mirada

Els ja pone sos d most iuen rem a que t l món més p enim . La s roper tres c e gona es, i l ares. últim sols l a dar La pr a és e a mo rera, imer l reﬂ s sols l trem a és l ex m a pot a que a aqu és rea veure elles l del perso u ma que s nes teix. om, d Aque e la n sta ostra ànim a.

l’espill

TEXT MARIA FERRANDO

rad mi

d e l ’à

nima

la vida no tot és el que veiem a primera vista. No ens hi podem quedar amb les primeres impressions. No seria just, perquè sempre hi ha més. Més amagat o més visible, més clar o més confús, però sempre hi ha més. Arribar a entendre el que amaga cadascú dins de si no sempre és cosa fàcil; hi ha gent molt transparent, però també hi ha gent que sembla una cosa i n’és una altra. Això té una cosa positiva: el factor sorpresa. Tanmateix, una sorpresa no sempre és bona per deﬁnició. an descobreixes eixa cosa que hi ha “de més”, pot agradar-te o no… Aquesta és la història d’un xic que no era com tots creien, però no va ser ﬁns que va arribar una persona especial que ell se’n va adonar de la importància de trobar-se a u mateix. I és que, de vegades, cal perdre’s per aconseguir trobar-se.

Xavi era un destacat empresari valencià de vint-i-nou anys. A tan curta edat ja havia guanyat molts milions. Era un dels millors advocats del país i no li faltava mai la feina. Treballava al seu propi despatx d’advocats a Madrid. Tota la novena planta d’un ediﬁci d’oﬁcines formava el seu equip: secretaris, gerents, administratius, advocats, traductors, assessors lingüístics. Estava sempre rodejat d’homes i dones que l’admiraven, tant companys com clients. Tots els matins, encara no havien tocat les huit i ell ja estava al seu despatx, amb el cabet al treball. Al migdia feien un paronet per esmorzar. Encara que a Madrid, mantenia sempre el costum valencià d’un bon esmorzar amb els com-

panys. Desconnectar, relacionar-se amb els treballadors i recarregar piles per a un dia llarg. I és que, el dia sempre començava de bon matí, però mai no se sabia quan acabava. En arribar a casa, dedicava tot el temps possible a fer esport, llegir, veure series i cuinar. Tenia una vida ocupada pel dia i tranquil·la a casa. El que qualsevol desitjaria. O potser no… Era l’enveja de tots aquells que el coneixien, però ningú, ni ell mateix, era conscient de la seua soledat. Un dia, en principi un dia com qualsevol altre, va aparéixer una persona: Ella. Era una jove de divuit anys que li va canviar la vida, o almenys la manera que ell tenia de veure-la i viure-la. A aquesta història no trobareu detalls sobre Ella: qui era, d’on va vindre o com es van conéixer. Parlar d’aquests detalls li restaria importància al que va aconseguir. Poc importa com es van conéixer, quan la vertadera meravella fou el fet de conéixer-lo tan bé. Completament. Tots pensaven que ell era possiblement el xic més feliç del món. Era veritablement el que

rad mi

semblava. Un xic que ho tenia tot i, aparentment, desbordava felicitat. Gaudia de la seua feina com el que més i els diners no l’havien canviat. Era humil, sociable, graciós i bona persona. No sols era un bon amic i company, tots deien que era el millor superior que havien tingut mai. Però quan Ella va començar a treballar allí, no el veia de la mateixa manera que la resta. Passaven moltes hores junts i feren bona lliga des del principi. Si un es reia, també ho feia l’altre. Sense saber per què. Es passaven hores i hores parlant quan acabaven la feina, sense mirar el rellotge per moltes ganes d’aplegar a casa que tingueren els dos. Parlaven de tot i de res. Amb els dies, la connexió va anar augmentant i sense dir-se res ho entenien tot. Sense cap esforç, i fent sols setmanes que el coneixia, Ella va aprendre a llegir-li la mirada. an estava bé, quan estava malament i quan simplement no hi estava. an els records o els somnis se l’enduien lluny i aconseguia, quasi sense adonar-se’n, reprimir les llàgrimes que lluitaven amb totes les seues forces per eixir. Però, encara

que aquestes llàgrimes no brollaven dels seus ulls, ella les podia veure amb claredat: totes i cadascuna. Les pors, les incomprensions, les diﬁcultats, les impossibilitats, les falses esperances, les desil·lusions… El passat, el present i el futur. Els japonesos diuen que tenim tres cares. La primera és la que mostrem al món. La segona sols la mostrem a aquelles persones més properes, i la darrera, sols la pot veure u mateix. Aquesta última és el

reﬂex més real del que som, de la nostra ànima. En aquest cas, la relació amb Ella era tan intensa que ﬁns i tot trencaven aquestes “normes” japoneses. Ella podia aplegar a la tercera cara amb tan sols mirar-lo als ulls. Tenien una connexió tan especial que no feia falta tocar-se perquè se’ls eriçara la pell i eixiren espurnes. Ella feia trampa i s’endinsava en el seu món interior. Aquell món invisible per a la resta, però que Ella aconseguia veure. Perquè amb Ella,

Arribar a entendre el que amaga cadascú dins de si no sempre és cosa fàcil; hi ha gent molt transparent, però també hi ha gent que sembla una cosa i n’és una altra.

la seua mirada era l’espill de la seua ànima. No hi havia filtres, ni fre de mà, ni mentides, ni falsedats. Era ell. I a més, de vegades no sols era capaç de veure la seua ànima en mirar-lo als ulls, sinó que, en ocasions puntuals, aconseguia endinsar-se del tot i fins i tot, formar-ne part d’ella. Eren confidents, companys, amics, còmplices. Era intens. Era real. Però, sobretot, era sincer. Tot i això, no tot era trist ni depressiu. Aquells ulls i aquella mirada també reflectien una part de la seua ànima que era ben bonica. Inaccessible per a tothom, però sí per a ella que podia veure la seua essència i les coses bones que ell representava: puresa, innocència i també infantilisme. Darrere aquell xic treballador i responsable, entregat al cent per cent a la seua feina, s’amagava un xiquet alegre, espontani i divertit, que gaudia rient i evadintse del món amb la lectura, imaginant-se partícip de les històries que més li agradaven. I com aquells llibres que a ell tant li delectaven llegir, Ella el llegia a ell. Com si es tractara d’un llibre obert.

Ella era la seua guardiana infranquejable. Havia arribat per curar-lo i aportar a la seua vida un nou sentit. Perquè les persones que pareixen fortes i felices, de vegades són les que més pateixen i lluiten constantment per tal de trobar un motiu pel qual alçar-se cada matí. Aquestes persones, de vegades, necessiten que algú estiga amb elles: una espècie d’àngel que les ensenye a estar bé amb si mateix, a estimar-se per poder estimar els altres. Sols la seua

presència va ajudar molt perquè sabia preguntar, escoltar i quan callar. Fada, àngel de la guarda, miracle… Aquesta història no li posa etiqueta a Ella, deixem que el lector arribe a les seues pròpies conclusions. Com hem dit, el protagonista d’aquesta història és Xavi i el que importa és que ell va entendre que havia de trobar el que li faltava a la seua vida perquè tinguera sentit i poder eixir de la depressió oculta en què vivia. I buscant, buscant, va descobrir que el secret no estava en la quantitat, sinó en la qualitat. La felicitat havien sigut tots els instants que havia viscut amb aquella jove xica anomenada Ella. Però, no era per ella, sinó gràcies a ella. Gràcies al fet que Ella fou capaç de veure la seua ànima a través de la seua mirada, i en reconéixer els seus sentiments i pensaments, va fer que ell ho poguera fer també. Xavi va saber que havia de voler-se a ell mateix i conéixer-se bé per poder ser feliç amb la persona que fóra i ﬁns i tot, per ser-ho realment amb ell mateix i la soledat que l’acompanyava. 91

boja

mirada estem bojos o què?

TEXT BEA GASCÓN

DILLUNS Toc-toc. Silenci. Clip. S’obri l’espiell i em trobe enfront de dos ulls blaus que em miren amb ninetes ﬁxes. Un ensurt i un xicotet crit per la meua part. Els ulls del pacient 104 s’acovardeixen i fugen de mi. Deixe la safa amb el desdejuni i les pastilles. Clap. Tanque l’espiell i els perd de vista. Continue amb la meua feina, però no me’ls puc traure de damunt. DIMARTS Toc-toc. Silenci. Clip. Òbric l’espiell. Els mateixos ulls i avui no sent cap ensurt. Ells tampoc em fugen, m’observen d’una forma estranya, em miren i ja sols per això em sorprèn.

rad mi 92

A aquest lloc deixat de la mà de Déu, de la medicina i de qualsevol persona amb capacitat d’estimar és difícil trobar algú que mire amb aquesta intensitat. Deixe la safa amb el menjar i les pastilles. Clap. Tan-

que l’espiell i continue amb la meua jornada laboral. Durant avui m’he esforçat a trobar altre parell d’ulls amb la mateixa capacitat de mirar que aquests que no em puc traure del cap. No els trobe enlloc. Ni a la resta de pacients, ni als professionals mèdics. He de dir que si haguera identificat aquesta forma de veure el món en la mirada d’algú del personal mèdic haguera eixit corrent, en pla “cames ajudeu-me”. DIMECRES Toc-toc. Silenci. Clip. Òbric l’espiell i allí estan, de nou, com sempre, com cada dia. Hui em prenc la feina amb tranquil·litat. Vull saber què trobe darrere d’ells, vull adonar-me perquè em criden tant l’atenció. No són com els de la resta de pacients. Deixe la safa com faig sempre i en la que hi ha el mateix que sempre. Vaig a tancar l’espiell de nou, però aquesta vegada abans dic “bon profit”. Clap. El tanque. “Gràcies”, escolte en un fil de veu des de l’altra part de la porta de seguretat. Enfile

el corredor camí de la següent habitació i pense en que el que més m’atrau dels ulls de l’habitació 104. No sé trobar la resposta. Em ﬁxe en els ulls de la resta de pacients i veig alguns desorbitats, altres agressius i la majoria són absents, com si no estigueren i a la vegada com si mai hagueren estat, com si no hi haguera res darrere de les seues mirades per

explorar. No trobe cap parell d’ulls com els de la 104. DIJOUS Toc-toc. Toc-toc, una resposta suau des de l’interior de l’habitació. Clip. Òbric l’espiell, allí estan de nou i com sempre. Em ﬁxe i em quede centrada en ells sense cap excusa i ho veig per ﬁ. En aquests ulls no

trobe la bogeria que sóc capaç de veure en els ulls dels pacients amb esquizofrènia. No veig tampoc absència dels malalts de depressió, ni tampoc l’orgull que caracteritza determinats trastorns de la personalitat. Aquests ulls blaus em transmeten por, molta por. La mateixa por que identiﬁque en els ulls d’un nen menut quan no troba la 93

DIVENDRES Toc-toc. Toc-toc. Clip i òbric l’espiell. La por continua ací. Pense en quina malaltia pot haver-hi darrere. Eixa por no m’encaixa i intente buscar-la als ulls d’altres malalts per saber el mal que l’aﬂigeix. “Bon proﬁt”. Avui torna a moure els llavis com si anara a dir unes gràcies que mai arriben. Clap. Tanque l’espiell i continue decidida a buscar una relació d’aquesta por en alguna malaltia. Note una sensació estranya endins meu, que intente passar per alt. Obric el següent espiell, habitació 105 i em prepare per veure els ulls absents de l’home amb depressió recurrent. Clip. Em trobe amb un parell de ninetes amb aire solitari i trist. Em sorprenc, no veig ni absèn-

rad mi 94

cia ni depressió. Clap. Tanque i continue cap a la següent habitació una mica marejada. Clip. Òbric a l’espera dels ulls orgullosos d’aquest pacient que es creu el creador de Màtrix, idea que li varen robar des de Hollywood. No estan. Em trobe amb uns ulls esgotats, cansats de lluitar. Clap. No em quadra res. Clip. Òbric amb ímpetu l’espiell de l’última habitació del corredor. Desesperada per trobar els ulls de la bogeria, els del jòquer de Batman, tampoc són ací presents als ulls del pacient amb esquizofrènia. En el seu lloc hi ha uns ulls febrils i brillants, il·lusionats. Clap. Tanque l’espiell i comence a pensar que la mirada del boig, aquella que tots tant temem i que quasi ningú s’atreveix a mirar de front, no existeix. Existeix la por i el patiment a què ens és desconegut, tant per la part dels que sofreixen la malaltia, com per aquells que els acompanyem. De vegades deixem que el nom de la malaltia esborre la persona que tenim davant. No coneixem, per tant, Antònia, la pacient de l’habitació 104, sinó que coneixem la tras-

torn bipolar, i així, amb la resta de pacients d’aquest sanatori que no sana gens ni miqueta. Res de res. DILLUNS DE NOU Clip. Òbric l’espiell. “Bon dia, et porte el desdejuni”, mire els ulls i pense que em somriuen. Antònia em somriu. Vull pensar que la por que tant em va ensenyar el dia d’ahir a poc a poc va desfent-se. Clap. Tanque i continue amb la meua feina pensant que si ens esforcem, podem ajudar a fer sentir un món millor a la gent que ens envolta. Siga qui siga i siguen quines siguen les seues circumstàncies.

Sols fa falta. Clip. Obrir la ment. Res més.

seua mare. Veig patiment i solitud, i molt de dolor. Deixe la safa al seu lloc, li desitge un bon proﬁt i, per primera vegada, li somric. Ella em torna el somriure i la veig pronunciar unes gràcies que no arriba a tindre veu. Clap. Tanque l’espiell i continue la meua feina amb una sensació diferent.

TEXT CELIA MARTÍ

Este article va dedicat a ma tia Rosa. Però segurament, tu lector, reconeixes la teua tia, àvia, veïna o aquella persona especial que sempre ha tingut una

MIRADA SàVIA. Aquella que no

rad mi 96

sols tenia solució per a qualsevol problema, sinó que a més, amb un simple cop de vista i sense preguntar, sabia que alguna cosa no anava bé.

ls tenia negres, menuts i molt arrupits. De fet, de no conéixer-la, diria que anava curta de vista. Res més lluny de la realitat, ja que no li feia falta preguntar que em passava. Ella, amb la seua especial intuïció, sabia que alguna cosa em preocupava. M’agarrava la mà i com si la cosa no anara amb ella, em donava la solució o el millor consell. Tenia una gràcia innata perquè ho feia sense jo adonar-me’n i fent-me creure que la solució havia sigut cosa meua. La tia Rosa, la meua tieta, aquella que sense tindre ﬁlls va fer de mare, iaia i tia de tots els seus nebots i no nebots. Escriure’t és recordar el passat i més en concret, la infància, la meua, la dels meus cosins i amics amb els quals he crescut al jardí. Al teu jardí, aquell on jo somniava en construirme una caseta per a viure al teu costat. Tu sempre em deies que quan em fera major no voldria viure a Benifairó i que sols aniria de visita i a festes majors. Jo et deia que no i t’ho deia convençuda, però el temps, una vegada més, t’ha donat la raó.

No he pogut tindre més sort de tindre’t com a tia. La tia de tot el poble, a la que molts acudien quan tenien algun problema si no havies acudit tu abans. Tu, amb el teu saber estar i saviesa, donaves solució a qualsevol problema. On molts ho veien negre, tu ho veies blanc. I quan l’assumpte estava negre carbó, tu t’encarregaves de rebaixar-lo a gris. Sempre optimista. Sempre.

No tenies més estudis que haver cuidat dels teus i treballat des dels huit anys de valent al magatzem de taronges, ni tenies més patrimoni que una caseta menudeta heretada dels teus pares i una mísera pensió, però ho tenies tot. Mai t’he vist queixar-te per res. Mai. Al contrari, sempre disposta a ajudar, a donar-nos vint duros els diumenges, a prepararnos el xocolate per a desdejunar, o els "sarvatxos" i la mona per a pasqua. Tu feies les coses fàcils i tindre’t prop era una garantia que tot aniria bé. Recorde perfectament com ens contaves contes i sempre quan acabaves ens feies preguntes per vore si havíem estat atents, però sobretot per comprovar si havíem entés el signiﬁcat. A base d’històries ens inculcaves valors. Valors necessaris per a la vida, valors com respecte, tolerància, gratitud, prudència, paciència, saber estar i com tu deies saber escoltar i mirar. Sempre em deies que moltes vegades l’únic problema que tenen les persones és la necessitat de què l’escolten, de què empatitzen en ell i els seus proble97

mes, de buidar-se i tornar a començar. I ara pense jo, i a tu qui t’escoltava? Sempre estaves per a tots. No sé si t’ho vaig arribar a dir o no, però sempre t’he admirat. Sí, admirava la teua manera de ser, de voler, d’ajudar. T’he admirat molt, i és ara quan me n’adone que persones com tu hi ha poques, així com de la importància de tindre-les prop. Persones sàvies, però sobretot humils i sense més aspiració que la de fer la vida fàcil als seus, donar consells i arrimar el muscle quan l’ocasió ho requereix. Tinc gravat els teus últims mesos, i és que, a pesar d’estar maleta treies força per mostrar la teua millor cara per a no donar faena, i, ﬁns i tot, seguies ajudant a la teua manera. A mi, en particular em vas agarrar de la mà i amb una serenitat exemplar i amb el to de veu baixet em vas dir que "era una xica que ho tenia tot, però em faltava el més important, la fe". En aquell moment no ho vaig entendre, més tard va ser quan em vaig adonar del signiﬁcat de les teues paraules, paraules que porte gravades

rad mi 98

mirada sàvia

a la ment. És cert que tenies una fe cega i que en nombroses ocasions has intentat transmetre i ensenyar als teus. No vas decaure en l’intent i això que t’ho vam posar difícil. Jo, per contra, no tinc eixa fe ni tampoc l’he tinguda mai, en canvi sí que tinc fe de trobar-me amb persones com tu. Amb persones on sobren les paraules, ja que tenen el do de llegir l’ànima.

TEXT CELIA MARTÍ

Fer pampallugues els ulls

ui volia anar al mercat. Deia que era dijous i que havia quedat amb Lluïsa. Ho deia tan convençuda que haguera pagat perquè fora dijous i el Passeig es trobara ple de paradetes. e estiguera Lluïsa esperant-la al bar és impossible. Fa sis anys que va faltar

rad mi 100

Fa mesos que ma mare està despistada i oblida les coses, i el que recorda és de fa més de cinquanta anys. L’edat no perdona. Diuen que

el millor que hi ha és complir anys, i és cert, però complir-los amb el cabet ben centrat. Igual riu com plora, s’enfada com canta. També veu gats a la terrassa o xiquets corrent pel menjador. Hi ha dies que no té gana, i altres que sopa dos vegades perquè no recorda que ja ha sopat i no ho fa una tercera perquè la controlem. Necessita uns ulls darrere d’ella sempre, a tota hora. Té moments lúcids, però cada vegada són més escassos. Ahir no va reconéixer la meua ﬁlla, la seua néta preferida. Em preguntava qui era eixa xiqueta de cabells rulls i rogencs, tan guapeta que estava a sa casa. Em vaig posar trista. Ella, que tant la vol, que tant l’ha cuidada. Recorde els seus ulls replets de llàgrimes de felicitat el dia que Anna va nàixer. Vivències que la seua memòria esborra com si l’hagueren formatat.

En un mateix matí pot passar des d’una mirada trista a una mirada feliç, innocent, despistada, perduda, ﬁxa, il·lusionada. Els seus ulls són l’espill de l’ànima, i quina ànima més bonica té! —a pesar de no recorda-ho.

La seua mirada, diferent segons el moment, és el millor indicador per a saber com es troba. Té una mirada tan transparent que evidència el seu estat. En un mateix matí pot passar des d’una mirada trista a una mirada feliç, innocent, despistada, perduda, fixa, il·lusionada. Els seus ulls són l’espill de l’ànima, i quina ànima més bonica té! —a pesar de no recorda-ho. L’Alzheimer i les demències són malalties molt dures i pesades per als que la pateixen, però també per als familiars que hem de lidiar amb elles dia sí, dia també. Malgrat el desgast que suposa cuidar un malalt i la decepció que comporta comprovar que cada dia que passa és un pas enrere, he de reconéixer que hi ha moments que, no obstant produir molta llàstima, són d’una tendresa enorme. A ma mare sempre li ha agradat cuinar, passió que ja heretà de la seua, i que amb molt bona mà ha continuat fins no recordar si la paella portava arròs, fideus o cigrons. Era l’ama dels fogons, no hi havia plat que no fera, ni cap que no li isquera bo.

Han sigut molts anys transmetent-me i ensenyant-me les seues habilitats culinàries. Ho va intentar tot. e no m’agradava cuinar plats de cullera, provava amb coques salades, postres o el que fera falta. Però no. No donava per a més que per fer bullit, amanides i carn o peix torrat. Poc i fàcil, el necessari per a eixir del pas. Últimament m’ha pegat per cuinar, o millor dit, per tancar-me a la cuina i anar provant les receptes que ma mare ha anat recopilant al llarg de la vida. Tot va començar a mitjans de des-

embre. A ma casa sempre ha sigut tradició que es reuniren les meues ties per fer pastissets de moniato per a Nadal. Poques vegades he participat en aquelles vesprades que impregnaven la casa d’olor nadalenc, era més de les que em passava a última hora de la nit, quan els pastissets acabaven d’eixir del forn, per arreplegar-ne uns quants per a casa. Enguany, ma mare ja no estava per a fer-ne, així que vaig pensar ferne jo amb la seua “ajuda”. Per a la meua sorpresa, aquella vesprada vaig notar a ma mare més feliç, es-

101

tava en la seua realitat paral·lela, però pareixia més contenta. Poca era l’ajuda que em brindava, però la notava relaxada, com si en el seu interior sabera que estava on sempre havia sigut feliç. Per cert, els pastissets, per a ser la primera vegada que els feia, podem dir que tenien un aprovat. Aprovat i punt. Eixa vesprada va marcar un abans i un després en les vesprades que em tocava cuidar-la. Vaig habilitar la cuina amb una butaca, i totes les vesprades ens tancàvem allí entre fogons, vapors i olors. Vaig recuperar la llibreta on ma mare tenia apuntades, amb molt bona lletra i pas a pas, les receptes que durant tants anys havia fet. La llibreta estava en perfecte estat, poques vegades ha fet ús d’ella, ja que s’ho sabia de memòria, però ho apuntava més que res perquè jo i els meus germans tinguérem guardats tots els menjars per si algun dia ens animàvem. I mira per on, sense pensar-ho ni imaginar-ho, allí estava fent realitat el que ma mare sempre havia volgut i m’havia inculcat. Llàstima que no se n’adonara.

rad mi 102

A penes parla, i el poc que diu no s’entén, però manté el gust i la gana intactes. És, sense saber-ho, la que em diu com m’ha eixit el menjar. Les seues expressions i gestos són el reﬂex de si me n’he passat de sal o si li falta vida —que és com ella deia quan li s’oblidava posar sal o en posava molt poca—. És inconscientment un jurat exigent, però és que té moltes hores fetes. L’altre dia vaig fer un guisat de lluç amb creïlles i ametlles, el plat preferit del meu germà menut i de mon pare. Sempre ha sigut el plat es-

trella de ma mare i a pesar de no agradar-me molt quan era menuda —supose que per la favada que era peix—, he de reconéixer que estava ben bo, de fet, si tanque els ulls, puc recordar l’olor i el gust que feia. Només de pensar-ho se’m fa la boca aigua. El vaig fer seguint pas a pas el que posava a la recepta, però alguna cosa no vaig fer bé, perquè en compte de guisat semblava una sopa clareta de peix. De sabor no estava mal, però no es podia, ni visualment ni de paladar, semblar al de ma

mare. Li ho vaig servir per a sopar i s’ho va menjar, però la seua cara ja deixava vore que allí havia molt a millorar. Molt vaig haver de practicar perquè fora un plat digne de fer per al dinar de Nadal. Enguany em toca preparar-lo a mi i volia sorprendre els meus germans. El dinar de Nadal va ser tot un èxit, no sols pel menjar que estava boníssim, sinó també per la companyia. Ens vam reunir tota la família i

em vaig encarregar de fer el dinar. Vaig preparar els plats més típics que feia ma mare. Va ser un dia màgic i molt bonic. Ma mare va estar en la seua línia, present de cos i lluny de ment, però almenys es veia tranquil·la. Supose que al seu món i a la seua manera sabia que estava rodejada de tots els que més l’estimem. A més, el que més em va agradar va ser que en escudellar-li el guisat i provar-lo la seua expressió,

i més en concret els seus ulls, em van recordar la meua ﬁlla quan li faig el seu plat preferit, llonganisses i creïlles fregides. Els seus ulls es posaren “xiribita” com dient que estava boníssim. No sé si provar-lo de nou l’ha va fer tornar per un instant a la realitat o si li va recordar les vegades que ens el feia. Però el que és cert és que per uns segons va mostrar una felicitat i tendresa que em va acabar d’alegrar el dia.

103

QUE INCOMODA

QUE NO hAS DE fER

INApROpIADA

MIRADA TEXT MIRIAM GRAU

rad mi 104

eixa de fer ganyotes. No puc evitar moure’m al seient mentre mire per la ﬁnestra de l’autobús en el que ens trobem. No vull vore’t directament i tot i voler evitar-te, note la teua mirada a la meua esquena, als meus cabells, a les meues cames… Es queda ﬁxada a les meues cames. M’estire la faldeta, me la torne a estirar. No vull que veges res més. Acabe posant-me la motxilla damunt. Note com et rius i no puc evitar sentir vergonya. Vergonya. ina emoció més estranya en aquest moment, no tinc la sensació d’estar fent res roín i tot i així quan em mires, sent vergonya i no puc evitar voler tapar-me contínuament.

LASCIVA

NO EM MIRES AIXÍ QUE M’INCOMODA

Tu saps que sé que m’estàs mirant i saps que no em fa gràcia, però no creus que em moleste tant. Per a tu no és gens important i en canvi per a mi, aquesta sensació obri la por a dins del meu pit.

“Deixa’t de romanços”, em repetisc. “De segur que és tot una casualitat i tu una exagerada”. No em crec que m’estigues mirant tant, tot i que note que la teua mirada em crema la pell. Torne a escoltar la teua veu, no atenc el que em dius perquè sols el to ja em posa els pèls de punta. He d’assegurar-me que no és una paranoia. Alce el cap i tornes a riure quan em creue amb els teus ulls grogs. La sang em bull.

No em mires així que m’incomoda.

El mig somriure que tens a la cara no crec que reflectisca el que estàs pensant. No veig que ningú més estiga rient ací. El fet de que t’ho prengues a broma i per damunt de tot, el fet que gaudisques amb aquesta incomoditat meua em posa els pèls de punta… Mire al meu voltant i veig molta gent, i a la vegada em veig sola i desprotegida davant dels teus ulls inquisitius. Baixe del bus i tu baixes darrere. Escolte que dius alguna cosa i gire subtilment el cap, veig la teua mirada front a front i el somriure despreocupat i superior cap a mi. No arribe a sentir res del que em dius. Pegue la volta i enfile el carrer pel meu camí. Em vas darrere. Es de nit. No em mires tant que em gastaràs. Estava bé en aquest lloc i em faràs córrer. Estàs mirant-me tant que la ment em va sola. La nit es fosca i t’escolte darrere, et sent darrere. Aprete el mòbil suat a la butxaca i no deixe de pensar que no tinc bateria. Estàs mirant-me tant que tinc por que la teua mirada m’acompanye a la porta de casa. Tinc por fins i tot d’aplegar a la porta de casa.

Gire el carrer i amb les claus òbric casa, pegue una portada que fa tremolar tots els ciments. Respire i intente tornar a la normalitat. Note que la teua forma de mirarme i de fer-me notar que res t’importa s’ha quedat dins de mi… A dia d’avui la teua mirada encara m’acompanya. I de vegades i per desgràcia, et veig als ulls d’altra gent.

105

Mirada

rad mi 106

nos tàl gi ca

TEXT BEA GASCÓN

a havia vist aquella mirada moltes vegades abans d’aquella vesprada d’hivern, i tot i això, en tornar a veure-la no vaig poder evitar sorprendrem. Els anys havien passat, però els seus ulls verds continuaven il·luminant tot allò que miraven com quan era menuda. ina abraçada més gran va sorgir un instant després! Recorde enfonsar la meua cara i

sobretot el meu nas al seu muscle… Feia olor a casa, a llar. Ella sempre m’ha fet olor a casa, una mescla entre menjar casolà, laca Nelly, pintura a l’oli i a espígol. Em va rebre en el seu somriure i després d’aquella abraçada de la qual vos acabe de parlar em va pegar un bon pessic: “Fa massa que no vens a casa bandolera!”. Els seus pessics sempre m’han fet mal, els dóna amb ganes i a la vegada amb estima. Resulta difícil que no em faça gràcia quan ho fa amb aquella cara xiqueta menuda que fa trastades per casa. Ens assentàrem i tot va ser com quan era menuda i encara vivia al poble; vàrem xarrar i xarrar, en un to de veu elevat, ja que els anys no passen debades i ella cada vegada escolta menys. I tot i que la mare va entrar vàries vegades per si estàvem enfadades, nosaltres no fèiem res més que riure’ns parlant de llibres, d’aventures i de fotograﬁes de tots els llocs que havia visitat durant aquest temps fora de casa. Per a mi sa casa sempre serà casa meua, més inclús que la dels meus

pares, no debades ha sigut el lloc on més temps he passat durant la meua infantesa. Vaig eixir d’allí després d’haver passat la vesprada amb ella i d’haver berenat un bon tassó de xocolata perquè “cada vegada estàs més ﬂaca xiqueta”. I vaig eixir de sa casa amb un pensament al cap, una frase d’Albert Méndez al seu llibre Els gira-sols cecs:

Continue preguntant-me com eren els arbres quan els van plantar o com era la meva mare sent jove o quin aspecte tenia jo quan era nen. Tot el que ha sobreviscut ha alterat a poc a poc el seu record perquè la seva presència real és incompatible amb la memòria, però el que hem perdut en el camí segueix congelat en l’instant de la seva desaparició ocupant el seu lloc en el passat. I pense en la meua àvia i en com passa el temps. Intente recordar-la quan era jove i encara treballava a destall en la seua llibreria del carrer la Barca, aquell negoci que la va fer coneguda al poble i que jo sempre he utilitzat com a referència quan havia d’explicar-li a algú de qui era. Intente fer memòria de com era ella amb les ulleres velles o inclús fa uns

anys, quan era més jove i feia moltes activitats al llarg de la setmana, quan era més fàcil trobar-la al carrer que a casa. Ho intente i no puc. Com diu Méndez a la frase que no em puc llevar del cap, la presència real és incompatible amb la memòria, ara sols puc veure a ma ueli com està. Sí, únicament com està, ja que d’altra banda, ella continua sent la mateixa. 107

El pas del temps fa incidència en el físic i ﬁns i tot en les activitats, però ara per ara encara no ha arribat al seu ser. Ella és la mateixa dona valenta que ens va criar a mi i a la meua germana, la mateixa dona que va enviudar ben jove i va fer endavant a tres ﬁlls i dos negocis tota sola. Ella, la meua ueli que per fora s’ha fet major derrepent i a la vegada per dins continua amb la ma-

rad mi 108

teixa energia i ganes de viure que sempre. Enfile el carrer la Barca amb aquest fil de pensaments al cap. Pare en sec i em pegue la volta. És de nit, tot i que no passen de les set de la vesprada d’un dia de finals de decembre, i tot i la foscor veig una figura a l'umbral de sa casa. És ella que em saluda des de la portalà com feia quan era menuda, en realitat com ha fet sempre. La salude amb la mà i li envie una besada mentre veig com torna a entrar dins de casa. Torne a girar per a continuar el meu camí mentre pense en la sort de poder referir-me a ma ueli en present i en la por que tinc que aquestes dolces vivències algun dia es transformen en nostàlgia.

mirada covard TEXT MARIA JOSÉ GINER

Jo a tu et mire com aquell dia que ens coneguérem quan t’insinuaves al caminar i jo vaig decidir que no en volia altra. Havies de ser meua i sabia que ho series. Jo a tu et desitge com quan anava a buscar-te a casa quan t'omplia de regals i llepolies i et prometia amor etern. Havies de ser meua i sabia que ho series.

rad mi 110

Jo a tu et controle perquè ara ja eres meua perquè eres la llum del migdia i jo la foscor del capvespre i no vull que isques de nit i no vull que isques de dia perquè sols a mi pots il·luminar-me. Jo a tu et posseeïsc perquè no vull compartir-te. Has d’entendre que no puc deixar-te anar. No digues res, deixa de riure, no t’arregles, deixa de pentinar-te. On creus que vas a aquestes hores?

Jo a tu et pegue perquè no aprens, perquè estàs provocant-me. No volia fer-te mal, no volia fer-ho tan fort. No veus el que em fas fer?

Jo a tu et mire una última vegada. I et mate. Ni una més.

Jo a tu t’estime com ningú mai t’ha estimat. e no te n'adones? i vols que et mire? Si no jo. i vols que et desitge? Si no jo. i vols que et posseïsca? Si no jo. Tal volta m’ho meresc per triar la més bonica, perquè està bonica ﬁns quan plora. Tal volta ella s’ho mereix per triar al que més la vol, perquè sóc gelós per culpa seua. Jo a tu et mire, jo a tu et desitge, jo a tu et controle, jo a tu et posseïsc, jo a tu et pegue, jo a tu t’estime, jo a tu et mate.

111

TEXT NS IA FO MAR

a d a m ir

clau

mirada clown

rad mi

Pujant per l’ascensor se’ls veia nerviosos. No sabien com anaven a respondre les xiquetes i els xiquets que visitarien eixa vesprada. ien ho viv , s e i d ze mb el a quin A d . a a c r e n t. ave rim tot jun ra la p que an , o a a f r x i i a s o c ng En om al teixa a gada c a e v m Ni per a . a t l d i n ca e e im sm al sofr ntusia a. r e e x p i e a t envolt ar s p ma e n r e p i qu ens r al de e Ningú p i n V E DE propi SOBT E .

112

n arribar a la segona planta, s’obriren les portes. Estaven en la torre G d’aquell immens hospital. Hi havia un mostrador, on un infermer i una metge els estaven esperant. Els van indicar quines habitacions visitarien i els van ex-

plicar de forma breu però concisa la història dels nous xiquets que no coneixien, l’evolució de qui ja coneixien i també els van donar dues notícies. Una molt bona per la recuperació d’un xiquet al qui acabaven de donar d’alta i una altra molt roina, la mort d’una xiqueta que també coneixien. A mode d’acomiadament, la metge i l’infermer els agraïren haver vingut una vegada més i van quedar en retrobar-se allí mateix en acabar totes les visites. L’infermer es va quedar pensatiu. ina capacitat d’adaptació havien de tenir aquells dos! Es referia a Piruleta i Calcetins. Eixos són els seus noms de clown. Es van conèixer fent la formació per poder realitzar esta tasca i aquella vesprada eren un equip, parella artística. Estaven allí per intentar que les xiquetes i els xiquets que visitaven s’oblidaren per uns instants de la seua realitat. Tot seguit es van posar els seus nassos rojos. an entraren a la primera habitació, en vore que la

xiqueta estava dormida, van saludar breument els familiars i van eixir. Ja tornarien en un altre moment. La menuda havia decorat tota l’habitació amb dibuixos, com si fora sa casa. Es van dirigir a la següent habitació i amb l’aprovació del xiquet, varen fer una actuació adaptada a ell, en la qual, per mig del joc amb bombolles de sabó, aconseguiren que estiguera relaxat i distret perquè li pogueren posar una via. A la xiqueta de la tercera habitació ja la coneixien i com li agradava molt la pel·lícula de Nemo, van entrar a l’habitació simulant ser peixos. Ella, en vore’ls, els va imitar i començaren un joc improvisat i es

divertiren molt. Per uns instants tots havien aconseguit oblidar on es trobaven! En la quarta habitació els esperava un fan de les guitarres i com sempre en duien una, li van dedicar una cançoneta d’una recent pel·lícula de dibuixos. Mentre cantava divertit, al llarg dels tres minuts que durava la cançó, Calcetins el va mirar als ulls, just a aquell xiquet que ningú mirava als ulls, perquè només es fixaven en la seua visible malaltia. Eixa mirada el va travessar, recordantli que ell era molt més que l’aspecte físic que presentava en aquell moment. Una mirada... que va ser com un rescat. 113

` Mirada caleidoscopica TEXT ÁLEX GÓMEZ

rad mi 114

olors. Formes. Magnituds. Realitat. Tot ho veig canviat. Alterat. Millorat. Com quan faig una ullada a un calidoscopi. Allò que m’entra per la mirada varia cada segon, cada moviment que faig. M’és impossible ﬁxar la

mirada en un sol punt, doncs la paleta de colors que observe és preciosa. Inﬁnita. Inabastable. No recorde com era tot fa un minut. Em trobe en un estat d’èxtasi que sols em permet valorar les coses en el present. No existeix el passat i tot canvia tan ràpid que no sóc capaç de pensar en com serà en una estona. No em preocupa en absolut, doncs allò que veig és bell, brillant, esplèndid. He alimentat la ment. El cap. Com m’animava Grace Slick al ﬁnal de “White Rabbit”1. Per arribar a noves i més acolorides realitats és necessari fer-ho. Tal com Alícia havia de fer per a veure conills blancs i erugues fumadores en aquell singular “País de les Meravelles”. En la seua justa mesura ajuda tant a visualitzar com a comprendre aquests nous elements que arriben a uns ulls més oberts que de normal. Més desperts. Capaços de veure més enllà i plasmar en un full, un pentagrama o un llenç aquesta realitat invisible a uns ulls nus qualsevol. I per ells i amb ells com a connexió de la

ment al cos puc sentir com m’eleve. Levite i vaig per damunt de tot allò que m’envolta, sense preocupació alguna per la posterior caiguda. La justa mesura. Difícil d’esbrinar en una realitat on les magnituds varien i els nombres no prenen mai ple sentit. No es veuen límits temporals ni físics. Com témer aleshores allò

que no veus? Com creure que realment allò tindrà un ﬁ? Sols quan desapareixen els colors i tot es veu negre, es pot saber que aquesta frontera s’ha superat. e he alimentat la ment més del que aquesta pot suportar. I la mai temuda caiguda arriba, causant dolor

i horror en ment i cos. Castigant uns ulls que ja no puc mantenir oberts. e, per tant, ja no veuen aquesta acolorida i variable realitat. e no gosen amb el calidoscopi ni admiren cap conill blanc ni eruga alguna. e no veuen a aquella xica que cridava i a qui li contestaves lentament. I aquella xica, anomenada Lucy2, que estava fa res en el cel i rodejada de diamants, radiant, ha desaparegut i no sé si aquests ulls seran capaços de tornar-la a veure altre cop.

Jeﬀerson Airplane “White rabbit”. (Vore epíleg musical pàgina 120)

e Beatles “Lucy in the sky with diamonds”. (Vore epíleg musical pàgina 120)

115

Mirada indiscreta

TEXT CLARA GRAU

Diuen que els programes de tertúlies, de crítics i comentaristes de la premsa rosa van començar amb el Tómbola de Canal 9 per allà l’any 97. Però no, si d’alguna cosa n'estic segura és que aquest format d’entreteniment es va inspirar en elles.

rad mi 116

n apagar-se el dia, a poqueta nit, comença el ritual diari de traure les cadires i catrets al carrer. Alguna ix de casa encara amb el davantal posat. Un parell se l’ha canviat per una rebequeta de punt perquè escolta, que de calor res, encara fa geloreta.

Vetlades que no fan mal a ningú i que, plenes de mirades que dissimulen i d’altres un poc menys discretes, a elles les omplin de vida.

Darrere d’elles les portes de casa entreobertes a penes un parell de centímetres atenuen el so dels televisors, que en aquells precisos instants emeten el telenotícies o el partit de la Champions. Es conten el seu dia, el que han fet i a qui han vist. I comenten el que han sentit o allò que els han contat quan han baixat al mercat, quan es-

pròpies hipòtesi de per què sí o per què no. En eixe mateix instant la néta de la fornera travessa el carrer i elles dissimuladament detenen la seua conversa. La xica, mòbil a l’orella, raona animadament i s’allunya d’elles a poc a poc sense tan sols sospitar que cinc parells d’ulls indiscrets la segueixen:

taven fent cua a la pescateria o quan han anat al forn a per la coca de mestall. I s’entretenen curioses mirant qui passa i qui torna i la nit queda així encetada amb les seues

—Du la falda un poc curta, no? —Si jo tinguera ara eixes cames tan atractives, la duria més curta encara! Totes esclaten en rialles i des de dins d’una de les cases se sent una 117

rad mi 118

oblida si el vestit és menut o gran. En veure Maria, la ﬁlla major de la carnissera, les cinc coincideixen a dir que no hi ha en tot el poble una mantellina com la que ella du i que aquella mantellina ja l’havia heretat sa mare d’una tia seua molt ﬁna i elegant que vivia a València. De la veïna del carrer de dalt diuen que el vestit, que deu ser nou, és ben bonic i que segur que li l’ha cosit sa mare que té mans d’or. La seua àvia ja havia sigut una de les millors brodadores de tota la província i venien

a fer-li encàrrecs des d’altres pobles de ben lluny. De la veïna del carrer de baix comenten que ha augmentat un parell de quilets, però que bé que li queden, llueix més bonica si cap. De Rosa, la ﬁlla major de la casa que fa cantonet, comenten, com cada any, que a ninguna li queda el vestit de valenciana com li queda a ella. Aquella vesprada, de les últimes de l’hivern, és la primera de totes aquelles vesprades-nits que aniran tornant-se més freqüents i més llargues amb l’arribada de la calor i que, sempre que el temps o permeta, s’allargaran ﬁns setembre. Vetlades que no fan mal a ningú i que plenes de mirades amb dissimulació i d’altres un poc menys discretes a elles les omplin de vida. I potser no són comentaristes ni guanyen bona cosa de dines sent les princeses del poble a un programa de televisió però, no cal ni dubtar-ho, cadascuna és la reina de sa casa i les ames del seu carrer.

Aquest article ha participat al Concurs Lletra d’Or de la FdF Junta Local Fallera

veu d’home que crida “no esteu deixant-me sentir el futbol!”. L’inici d’aquestes vetlades a poqueta nit té data i hora en el calendari. En concret el 18 de març quan, ja després de dinar, trauen les seues cadires al carrer. Però aquell dia, i no per ser el primer, no visten davantals ni rebequetes, sinó que llueixen les seues gales més elegants i pentinats de perruqueria. És el dia de l’ofrena a la Verge, quan les falleres travessen el carrer en cercavila amb els seus ramells de ﬂors per dirigir-se a la plaça. I elles, allí assegudes amb les mirades atentes, no es volen perdre cap detall. En passar Mireia, la néta d’Àngela, aquesta comenta que ha pegat tan gran estirament que els dos dits que li ha tret de la manegueta del cos no han sigut suﬁcients, que encara se li ha quedat un poc curt. Però és tan gran també el somriure amb el qual la xiqueta saluda la seua iaia des de l’altre costat del carrer que a totes se’ls

Epíleg musical Ací us presentem la banda sonora de cadascuna de les trenta-cinc mirades que us hem oferit en la primera part del llibret 2019.

1. Si les mirades parlaren Miradas (Francisco Céspedes)

6. Mirada cansada Tired eyes (Neil Young)

11. Mirada retrospectiva El baúl de los recuerdos (Karina)

2. Mirada comunicativa Tres voltes rebel (El Diluvi)

7. Mirada trista Balada triste de trompeta (Raphael)

12. Mirada borrosa Según el color (Willie Colón&Rubén Blades)

3. Mirada clínica e logical song (Supertramp)

8. Mirada cientíﬁca El bosón de Higgs (Iván Ferreiro)

13. Mirada insensible Duele demasiado (David Bisbal)

4. Mirada daltónica De mil colores (Rosario)

9. Punt cec When a blind man cries (Deep Purple)

14. Mirada perduda Mirada perdida (Leiva)

5. Abaixar la mirada El Jardín prohibido (Sergio Dalma)

10. Mirada literària No puedo vivir sin ti (Coque Malla)

15. Mirada crítica Get up, stand up (Bob Marley) 119

Epíleg musical 23. Mirar i no veure Se buscan valientes (El langui)

30. Mirada lasciva Let’s get it on (Marvin Gaye)

17. Mirada brillant Always look on the bright side of life (Monty Python)

24. Mirada innocent Return to Innocence (Enigma)

31. Mirada nostàlgica Yesterday (e Beatles)

18. Apartar la mirada Salir corriendo (Amaral)

25. Mirada feminista La puerta violeta (Rozalén)

32. Mirada covard Malo (Bebe)

19. Mirades que ens han deixat Tears in heaven (Eric Clapton)

26. Mirada, l’espill de l’ànima Heart full of soul (e yardbirds)

33. Mirada clau (clown) Mi héroe (Antonio Orozco)

20. Mirada artística Mona Lisa (Nat King Cole)

27. Mirada boja Where is my mind (e Pixies)

34. Mirada caleidoscòpica 34.1. White Rabbit (Jeﬀerson Airplane)

21. Mirar-se i no veure’s For e Lost And Brave (Ray Toro)

28. Mirada sàvia You're my best friend (een)

34.2. Lucy in the sky with diamonds (e Beatles)

22. Mirada transparent See me, feel me (e who)

29. Fer pampallugues els ulls Estoy Contigo (La Oreja de Van Gogh)

35. Mirada indiscreta Every breath you take (e Police)

rad mi

16. Mirada íntima Emborracharme (Lori Meyers)

120

President 2019

Sergio Espinosa Bosch

124

___Salutació

alleres i fallers de la Falla Passeig:

Enguany torne a dirigir-me a totes i a tots vosaltres com a president d’esta falla. És un honor tornar a presidir esta comissió catorze anys després i vos agraïsc la confiança dipositada en mi i en el meu fill Gerard, com a president infantil. Junts intentarem representar esta falla tal i com es mereixeu totes i tots vosaltres. En uns dies la festa fallera envairà tots i cadascun dels racons de la nostra benvolguda ciutat de Tavernes de la Valldigna. Sis comissions falleres posarem al carrer l’esforç de tot un any, i no parle de monuments solament, parle d’un munt d’activitats que ens fan traure el millor de nosaltres i que demostren a tot el veïnat quina és la grandesa d’esta festa, la millor del món, les falles. Fins aplegar a estes dates han estat moltes les hores de totes les persones que conformen la Falla Passeig per a fer saber que, trenta-cinc anys després que el Sr. Pepe Martí presidira la primera comissió d’esta falla, els que els hem seguit hem avivat la flama de la festa fallera al cor de la nostra ciutat, donant testimoni que esta falla està més viva que mai i, si cap, amb molta més joventut, i no ens hem de rendir en fer d’esta una gran falla! Agrair a totes i a tots els que formeu esta falla per la gran tasca que feu. Un president no seria ningú sense l’ajuda de totes i tots vosaltres. Vos encoratge a seguir fent falla, cadascú a la seua manera, acudint a la falla cada divendres, apegant papers, organitzant els actes, ballant playbacks, fent paelles, muntant carrossa o fent disfresses i treballant durant la setmana fallera. Totes i tots els que formeu esta falla sou imprescindibles per a dur a terme cada any el meravellós somni de plantar i cremar una falla junt a les activitats que l’envolten. Sols em resta felicitar Encar i Alba, i a les seues famílies, perquè gaudisquen d’este any. Agrair a totes les empreses que col·laboren en la falla en tot alló que els demanem i, com no, felicitar l’equip responsable d’este magnífic llibret que teniu a les mans i que cada any se supera. El nostre Passeig està obert per als que vullgueu compartir amb nosaltres els dies de la setmana fallera. Preparem-nos per a gaudir d’una festa que hem estat esperant tot un any. El vostre president, Sergio Espinosa Bosch 125

Sergio Espinosa Bosch

L’amor d’un president per la seua falla

Àngela

om puc descriure un gran faller i un millor home? Jo el vaig conèixer quan ell era president de la seua estimada falla Passeig, allà pel 2005. En aquells moments vaig viure el principi de la seua presidència, sent la seua millor amiga i després com a nóvia. Hui estic vivint-ho des d’altres punts de vista: com a dona i mare de presidents. Sent gran admiració per ell, ja que estima la falla com si fóra part de la seua vida o inclús més. Deixa en un racó el que està fent per estar en altre lloc quan se li demana. Quan parla de la falla, se li ompli la boca d’admiració i orgull. El coneixeu? És el faller que sempre, com una formigueta, el troben fent coses i treballant perquè tots, durant

126

la setmana fallera, igual que ell vegen com de gran i d’espectacular pot ser la seua comissió. Mira que gaudeix portant al damunt tot l’instrumental per a resoldre qualsevol imprevist del so i allò. Jo, com a fallera que sóc des que vaig nàixer, no he conegut persona que tinguera tanta admiració per tot el que envolta el món faller. Parlant-vos d’aquestes coses ja sabeu clarament a qui em referisc: al vostre president, un gran faller que es desviu per tota la falla, el meu estimat Sergio. Enhorabona, gaudeix del teu any en companyia del nostre fill.

127

Sergio Espinosa Bosch

Quan de fer falla es tracta

Inma i Francisco

i fer feina i ajudar és fer falla, tots els fallers del Passeig sabem que “Sergio” és sinònim de “fer falla”. No sols de “so i allò”, com bé indica el teu polar a falles. Des d’aquell estiu de 2004 en què buscaves una xiqueta per ser la representant de la falla el teu any de president, hem estat junts; a la falla i fora d’ella. Aquell any no podia ser, però Francisco i jo prometérem que Maria seria fallera major infantil l’any 2006. El que no esperàvem, ni tan sols imaginàvem, era que l’any següent, el 2007, jo seria fallera major. I aquell any, així com als actes als quals la meua salut em va permetre assistir com a fallera major eixint, allí estaves tu, acompanyant-me sempre com a vicepresident. Probablement, ningú tampoc no esperava, ni imaginava, que més de 10 anys després, repetiries l’experiència de ser president de la teua estimada falla. Però, així ha sigut. Enguany et torna a tocar representar la teua falla, acompanyant al teu fill, a la perleta de casa. I ningú millor

128

que tu. Els valors fallers personificats: feina, esforç, sacrifici i dedicació. Sense oblidar la festa, que d’això també en saps prou. I nosaltres anem de la maneta... Si ja sols passar hores i hores al cassal (i a la carpa a falles), enguany aquestes hores es veuen multiplicades i la falla per a tu és com ta casa. Passes més hores allí que en casa. Segur. Des que la falla ens va unir, les dues famílies ens hem fet costat. Hem passat mil moments junts, tenim mil anècdotes. Des d’improvisar una mascletada amb els amics dins d’un bar de Simat fins a acabar trobant-nos, per casualitat, en finalitzar la mascletada de València i improvisar una escapada junts: dinar, passeig per veure falles i un bon berenar abans de tornar al poble. No cal que et diguem que gaudisques, que visques cada moment intensament, ja que això ja ho saps i ja ho fas. I per si no ho recordes, sàpigues que comptes amb nosaltres, així com amb les xiquetes, per al que faça falta.

129

Fallera major 2019

Encar Guijarro DÃaz

130

Salutació de la fallera major

alleres i fallers:

És un honor poder aprofitar les pàgines d’este llibret per a poder saludar-vos i donar-vos la benvinguda a les falles del 2019 de la Falla Passeig. Un any especial i meravellós que tinc l’honor de compartir amb el meu president Sergio i amb els representants infantils Alba i Gerard. De segur que este serà un any que quedarà marcat en les nostres vides. Agrair a la meua gent i al meu home Loren i a la meua família l’esforç que han fet perquè este somni siga una realitat. I si d'una cosa estic segura és de la feina que tota la Falla Passeig ha fet perquè en uns dies el nostre benvolgut Passeig brille com mereix, amb dos falles i amb el més important, les falleres i fallers d’esta falla que de segur omplireu el cor de la nostra ciutat de festa i música per a dir que el Passeig continua fent falla 35 anys després. Queden els dies més importants del regnat d’una fallera major que se sent orgullosa de poder representar-vos i espere fer-ho com esta falla ho mereix. Vull aprofitar este escrit per a saludar i felicitar les meues companyes de les altres falles i dir-les que al Passeig tenen les portes obertes de bat a bat per gaudir d’este any, el nostre. Anem a viure i a no deixar escapar cap dels moments meravellosos que la festa fallera ens oferisca. Falleres i Fallers, la festa és al carrer, gaudim-la com sabem i demostrem cada any i quan les cendres de la falla siguen al terra, podrem dir que hem viscut unes falles inenarrables. Gràcies a tots i que visca la festa fallera. Encar Guijarro Díaz, fallera major 2019 132

133

Encar Guijarro Díaz

Les xatis

ola, Encar! A la fi han arribat les nostres falles, les del 2019! I diem nostres perquè les “Xatis” enguany tenim l’agenda plena d’actes fallers amb Sergi de president infantil de la Dula i la tia Encar de fallera major del Passeig! Per als més menuts de la quadrilla, eres la tia comboianta, la que es queda amb ells quan no volen gitar-se i fan visites nocturnes per dins de la casa, la que sempre està a punt per jugar, ballar, riure o el que faça falta! I és que a festera pocs et guanyen. Tant si són falles com festes del poble, eres la primera en apuntar-te (encara que estos últims anys has perdut facultats perquè has d’estar al ‘xiringuito de la Enqui’). I, com no podia ser d’altra manera, en una festa d’aniversari d’una de nosaltres va començar tot un poc en

134

broma. Encara que al principi no va ser com havies desitjat i vas haver d’esperar un any, les teues ganes i la il·lusió ja ningú la va poder parar perquè quan et proposes alguna cosa l’aconsegueixes. Insistent eres una estona... Que ens ho diguen a nosaltres! Bé, Encar, passa-t’ho molt bé, gaudeix de cada minut, viu intensament cada acte perquè el temps passa volant i no et preocupes que estaràs a l’altura d’una gran fallera major, això no ho dubtes ni un moment! Les “Xatis” estarem al teu costat en tot allò que puguem i, especialment, per donar-te la nostra estima com tu has fet sempre que t’hem necessitat. Enhorabona, Encar. El teu somni ja s’ha fet realitat, eres la fallera major de la Falla Passeig! T’estimem!

135

Encar Guijarro Díaz

La tata

Amanda

uè dir de la meua tata? És el pilar de la meua vida i ara de la vida del meu fill. És la que ha estat en els bons i en els mals moments de la meua vida, quan m’ha fet falta, fóra l’hora que fóra, allí estava ella per a deixarho tot i acompanyar-me. No et canvie per res del món, encara que som totalment diferents, tu sempre a punt per a la festa i jo per estar en casa en pijama. Per fi s’ha complit el teu somni, un somni que s’ha fet realitat. Allò que és bo, es fa esperar. Ha costat, però ja està ací. Tata eres la fallera major 2019 de la Falla Passeig. Sé que no els defraudaràs, que deixaràs el teu regnat ben alt i que ho donaràs tot perquè siga així. Ja saps tata que amb tu estarem la teua família per a recolzar-te en tot i acompanyar-te amb el teu president, Sergio Espinosa, company de les malifetes a la falla. També sé que serà un regnat especial en companyia de la teua fallereta Alba, que com tu dius, sou família. Bé tata, gaudix del teu any. Sempre estaré al teu costat i tu al meu i ara més que mai amb el teu regnat. T’estime tata Encar. 136

137

President infantil 2019

Gerard Espinosa Torres

138

___Salutació

alleres i fallers de la Falla Passeig:

És un enorme orgull poder dirigir-me a tots vosaltres a través de les pàgines d’este llibret com a President infantil de la Falla Passeig. Este és un any especial per a mi ja que compartisc presidència amb mon pare, Sergio, que ha sigut el que des de fa anys m’ha ensenyat a voler i respectar la festa fallera en general i la Falla Passeig en particular. Mai li estaré prou agraït junt amb ma mare Àngela l’oportunitat de gaudir d’este somni. Un record especial al meu avi Andrés que allà on siga no deixarà de mirar com el seu nét gaudix d’una festa que em va inculcar i aprendre a estimar. Quants coets tiràrem junts! Este és un somni que compartisc amb Alba, la meua Fallera Major infantil, a la que vull felicitar, tant a ella com a la seua família. Felicitar també Encar i la seua família, de segur que este serà el nostre any i el recordarem sempre. Arriben els dies més esperats per als menuts, dies de fer molt de soroll, tirar coets i gaudir d’una festa que sols ve una vegada a l’any. En pocs dies tindrem la falleta plantada gràcies al treball de Juan Carlos, un magnífic artista que de segur ha posat tot el seu empeny i feina per plantar una autèntica obra d’art. Gràcies! És el moment de nosaltres, els més menuts, el futur de la falla. Hem de fer honor a això que diuen que sense menuts no hi ha falla i al Passeig ho demostrarem cada dia d’estes falles, no vos càpiga dubte. Finalment vull convidar totes les xiquetes i xiquets de Tavernes de la Valldigna perquè baixen al Passeig a gaudir de la millor festa del món, les falles. Vull donar l’enhorabona també a tots els presidents i falleres majors infantils de les altres falles i dir-los que al Passeig tenen la seua casa. Que començe la festa que els infantils del Passeig fa 362 dies que estem esperant-la. El vostre president, Gerard Espinosa Torres 139

Gerard Espinosa Torres

La família és família Maria i Rosalia

ata. Si busques al Diccionari Normatiu Valencià, aquesta paraula no té cap misteri. Germana. Això és el que apareix com a significat. Amb una marca d’ús que indica que és infantil. Però, de vegades, les paraules prenen una càrrega significativa diferent d’aquella que apareix al diccionari, segons a qui vaja dirigida i inclús segons qui siga la persona que la diu. Per a nosaltres, aquesta definició no és prou. No és comparable a la sensació que se sent o, almenys, que nosaltres sentim, cada vegada que Gerard ens crida d’aquesta manera. Creguem que la definició de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola és un poc més precisa: “Voz de cariño con que se designa a una hermana”. Carinyo, això és el que sentim entre nosaltres. 13 de juny. Ja ens mig coneixíem, des de la panxa de ta mare. Però, aquell dia et veiérem de veritat. I va ser un moment emotiu que sempre recordem amb molta estima. El destí va voler que formàrem part de la teua vida des de ben prompte, ja que casualment estàvem a l’hospital per visitar a la tia Inma, acabada d’operar, i en una altra planta, pràcticament al mateix temps, tu estaves venint al món, per veure què et tenia preparat. Moviment, molt de moviment, això era el que se’ls venia damunt als teus pares: un no parar. Perquè això és el que més et caracte140

ritza, la teua energia constant. Des de ben menut has sigut energètic, esportista i actiu, però també ben afectuós i educat. Una vertadera joia. Dóna igual el que estigues fent: amb el patinet pel carrer, amb els amics, esperant a la tenda amb la mamà, tirant coets a falles, ajudant al papà, corrents cap ací i cap allà... en el moment en què ens veus a les tates, a la tia Inma o al tio Francisco, sempre se t’il·luminen els ulls i dibuixes un gran somriure. El mateix que ens passa a nosaltres quan sentim la ja esmentada paraula “tata”. I és que l’estima és mútua. Gaudeix d’aquest any com tu saps: amb tota eixa energia que desprens, amb intensitat, amb la passió i l’amor que sents per les falles i la seua festa. Però, fes-ho amb calma i tranquil·litat també. Absorbint cada moment i guardant-lo a la teua retina, perquè el temps corre quasi tan ràpid com ho fas tu i, quan te n’adones, ja haurà passat aquest any i sols quedaran els records. Nosaltres estarem ací per a acompanyar-vos en el vostre any i formar part d’aquests records, de la mateixa manera que vosaltres formeu part dels records dels nostres anys com a falleres majors. Perquè som família. La falla és família. Amb molta estima, les tates.

141

Gerard Espinosa Torres

President Ricard, Erik i Lluna

oldria dedicar-te unes línies ja que em donen l’oportunitat d’escriure en aquest llibret. En primer lloc, vull donar-te l’enhorabona per ser el president infantil de la Falla Passeig, càrrec que estic segur que portaràs amb la naturalitat que et caracteritza i a més, amb la solemnitat que el lloc requereix, però també has de gaudir d’aquest any, un any intens, un any de festa, un any d’actes, un any d’emocions... al cap i a la fi, un any de falla! També voldria dir-te que eres un nebot fantàstic, que et mereixes totes les coses bones que et van passant, que els teus cosins Erik i Lluna et tenen com a un model a seguir i per això també has de ser conscient de la teua responsabilitat. Per la meua banda, t’he d’agrair el teu suport al llarg d’aquest any, que eres una persona molt alegre que em recorda a ta mare de menuda, brillant i mogut (de vegades massa). Gaudeix de la falla, dels companys, del càrrec i de les coses que et van passant. Moltes felicitats i endavant! President! President! President!

142

143

Fallera major infantil 2019

Alba Almiñana Peiró

144

Salutació de la fallera major infantil

ola amics i amigues de la Falla Passeig! Sóc Alba.

Aquest any em dirigeix a vosaltres com a FMI de la vostra falla. Com a xiqueta estic contenta i com a fallera orgullosa de representar-vos aquest 2019 junt a Gerard. Tenim per davant molts moments i rialles per a viure, actes, cercaviles, jocs, despertades, xocolatades… i tot voldria que ho compartireu amb mi. Som una gran falla i hem de celebrar que fem 35 anys i que seguim donant colorit i alegria al cor de Tavernes, al Passeig. Així que vos espere al casal per a seguir fent falla i per a gaudir de tota la festa fallera! Un beset i vos espere aquestes festes falleres! Alba Almiñana Peiró, fallera major infantil 2019 146

147

Alba Almiñana Peiró

Alba, la llum blanca de l’aurora Inma Peiró

lba, saps que eres la xiqueta dels meus ulls i escrius amb mi la meua història. Eres un dels dos millors regals que m’ha fet la vida. I encara que eres eixa nervioseta que sempre em crida quan més ocupada estic per simplement sentir la meua veu, eres un dels motors que posa en marxa el meu dia a dia. Tu eres el meu present i el meu futur, eixe rellotge que no para ni un segon, eixa música continuada i harmoniosa que marca el ritme i el compàs de cada una de les meues empremtes. Eixe aire fresc i huracanat que bufa amb valentia... Tu, Alba, eres la llum blanca que dóna pas al sol cada dia! He de reconèixer que ens omplis de vida i que sense tu res seria el mateix. Que transformes cada moment en màgia 148

amb el teu somriure i, fins i tot dormida desprens una fragància atorrolladora que a tots ens enamora. Una vegada més, ho has fet! Has enamorat esta falla! Has aconseguit el que moltes xiquetes desitgen... ser la princesa que avui més brilla! Saps que la nostra finalitat és veure’t feliç, i avui tots els que et volem ens sentim contents de veure’t brillar com a FMI de la Falla Passeig. Diverteix-te, canta, balla i no pares de riure. Sigues feliç i mira sempre avant, que ton pare i jo vetlarem per tu i intentaren fer realitat els teus somnis. Si la vida ens ho permet i la sort segueix de la nostra part, gaudirem de tu cada moment, cada aurora... doncs sempre seràs l’alba que ens done la benvinguda a un nou dia. Felicitats bonica!

149

Alba Almiñana Peiró

Filleta meua Álvaro Almiñana Andrés

ersoneta desinquieta, volguda, innocent i màgica. Saps que el papà no ha sigut mai molt faller, però hem caigut a una família on aquesta festa es viu molt endins. Tu has eixit per eixa vessant fallera, i des de ben menuda ja vas apuntar maneres de voler ser fallereta fins la medul·la. Per això, saps que el teu germà, la mamà i jo estem i estarem amb tu, perquè aquest any siga un dels millors de la teua i de la nostra vida. Estigues preparada, perquè ja ha començat el somni que tantes ganes tenies de complir. Felicitats filleta.

150

151

Alba Almiñana Peiró

152

Monument gran 2019

154

MONUMENT GRAN FALLA PASSEIG 2019 Artista faller: José Vicente Sanchis Izquierdo

Lema:

Animalades falleres

a falla és treballar de valent i és també festa i gent que es reuneix per a passar-ho bé. Enguany a la Falla Passeig estem acompanyats d’uns animals que representen escenes festeres que són vertaderes animalades falleres!

A la falla trobem pardals, elefants, cocodrils i goril·les, tots mesclats i mimetitzats en el món faller. Prompte s’han acostumat a les falles i a les nostres tradicions, els ha agradat la paella, la cassalleta i la festa. Això sí, fugen de pressa de la feina!

Estos animals pensen que les falles són sols festa i diversió i no sabem que darrere s’amaguen moltes hores de treball i dedicació, voluntat, sacrifici i il·lusió! Si volem un èxit més a sumar, darrere hi ha disputes que solucionar, els nervis, el temps, les preses i el voler que tot isca bé ens fan perdre els papers i dir coses que ni sentim ni volem! El pardal amb el mocador ben col·locat, està a punt per a anar a la despertada i tirar els coets per a despertar el veïnat. 155

Monument gran 2019

A banda dels petards, bona cosa xiularà per a venjar-se de tots els que han vetlat i no l’han deixat descansar com li sol agradar. El cocodril s’ha quedat dormint, ell prefereix vetlar a la nit, apareixerà al casal a l’hora de dinar per fer-se l’arrencadora i rascar el socarrat de la paella que les cuineres han preparat. A este li agrada la marxa i no ho amaga, aprofita que han vingut de festa per a tancar l’orquestra! Este goril·la ens ha eixit ben presumit. Fa cua fins i tot a la perruqueria per a l’ofrena estar ben afavorit, no pot amargar que està desvanit! Està expectant pel passacarrer que els fallers fan després, ha sentit per ahí que és molt divertit. L’elefant mira la gent com va d’ací cap allà, està espantat del comboi que hi ha... És un no parar al que no està acostumat i pensa perquè s’ha deixat portar amb el tranquil que està al seu hàbitat.

156

Amb la visita tan inesperada i peculiar quasi oblidem les coses del dia a dia. Tot no és riure i ballar, també cal avançar aprofitant l’ocasió per a criticar les coses que es fan mal i assenyalar les que és podem millorar. Enguany ens faran més cas, prompte anirem a votar i veuen el jornal perillar, amb això no es pot jugar! El tabaleter i el dolçainer acompanyen l’alcalde i companyia per la Valldigna. L’Instagram de l’alcalde és un no parar, el seu mandat està a punt d’acabar i està en campanya electoral, ens vol engalipar i que el tornem a votar! No sabem si tindrà tanta sort molt de parlar, fotos i festivals, però poc de l’important ha executat després de tants anys al govern. Menys xarxes socials i més treballar que no sols els joves van a votar.

Preteneu com estos ninots fer que esteu sorpresos quan les promeses no compliu tirant sempre la culpa al veí. A qui preteneu enganyar ara que teniu d’amic al govern i tot continua igual? En un "no hi ha recursos" vos excuseu quan alguna cosa no féu. Però sí que teniu diners per a recórrer judicis perduts per no complir la llei i fer costat a qui no degueu. No sols són les costes judicials, també hem de pagar la multa per la bandera que vau penjar a l’ajuntament coneixent la prohibició, però tot siga per crear confrontació! A vore si d’una volta s’assabenteu que governeu per a tots i deixeu de finançar webs que a nosaltres ni ens va ni ens ve. Si els diners isqueren de la vostra butxaca, canviaria molt la cosa!

Esteu malgastant un dineral que hauria d’estar destinat a coses de trellat i necessitat. Que la piscina funcionara, apanyàreu voreres que tenen falta, donar vida a la platja, crear llocs de treball... I així ens tindríeu de cara. Este caçador tot ho vol caçar, no es conforma amb poca cosa, l’avarícia li pot i al final es queda amb les ganes i sense caça. No vos recorda a algú que la Moncloa va ocupar prometent eleccions convocar i ara diu que aguanta la legislatura i el que faça falta? Sánchez té el temps contat i sabedor de la situació aprofita ben bé l’ocasió anant a on siga en avió. Al PSOE diuen que ha dividit se sabrà a les eleccions i comprovarem si el CIS diu la veritat o ha mentit. 157

Monument gran 2019

Deixa ja la propaganda i d’enganyar-nos prometent que passa el temps i els problemes estan patents. Amb l’Aquarius muntares un circ, la foto volies i en primera plana va eixir, però després del flaix vas oblidar que necessiten ajuda real. Càritas es va encarregar, la situació va saber controlar gràcies a la seua professionalitat. I endevina què? En cap foto van estar posant. Vaja any que hem tingut! De Rajoy ni ens recordem ni tampoc ho pretenem, "fin de la cita" no siga cosa que aparega altra volta! Susana li fa companyia, el PSOE en Andalusia ha deixat de governar després de tota la vida.

158

Llarga vida desitgem a les trituradores de paper que faena tenen desfent el que no s’ajuste a la llei. Sabem del que parlem que en València també ho vam patir amb el PP. Ací trobem una parella, a més d’un li cridarà l’atenció que siga ell qui porta el davantal i ella el pantaló! Segur que a Abascal no li acaba d’encaixar amb el clàssic pensament per dir-ho finament que té a la ment. VOX ha sigut la sorpresa, a molts no ha fet il·lusió esta nova i potent irrupció. La dreta de Casado i Rivera té un fort competidor... Vorem si s’entenen o no, vaja quina situació!

D’Units Podem queda el nom i Pablo Iglesias. Errejón i Carmena han fet bona jugada mal li ha sabut a Iglesias. Però no patiu per ell que amb el casopló tot senta molt millor. Esta estampa tan tendra del pare i la filla amb el gatet de companyia no sembla tant idíl·lica com a simple vista pareix, darrere s’amaguen les pressions de la filla per tal d’aconseguir tot el que desitja. Em recorda a Catalunya en concret a Puigdemont i Torra i la seua forma d’actuar tan insistent per a aconseguir l’ansiada república que no es creuen ni ells, i el pitjor, és que són conscients! No serà la forma que tenen de desviar l’atenció de tota la corrupció?

Estem farts de la independència i dels diners malgastats en compte d’aplicar-los a vertaderes necessitats. Rajoy no es va atrevir a aplicar realment el 155. Sánchez els regala els oïts i els rega de milions. Vaja forma més clara de donar-los motivació perquè continuen fent tant de mal a la població creant confrontació. Sort que la justícia, encara que lentament, està posant a cadascú en el lloc on es mereix. Qui diria que Urdangarin entraria en la presó? A ell l’acompanyen altre tant de desvergonyits que es creien amb impunitat de dur-se’ls calentets burlant-se de tots els presents.

continuarà... 159

Monument infantil 2019

160

MONUMENT INFANTIL FALLA PASSEIG 2019 Artista faller: Juan Carlos Díaz Morato

Lema:

nguany dediquem la falleta a moltes de les professions que són i seran tradició, però que hui estan en perill d’extinció. Fet a mà és el lema i un miler d’oficis trobarem representats amb cura i detall ací al mig del Passeig. De segur que l’avi, rememora els seus temps quan li dóna la volta de la mà del seu nét.

Fet a mà

Nostàlgia tindrà i també pesar, en adonar-se’n com tot ha canviat! Segur que li explica als més menuts com va ser sa joventut, tan bonica i diferent de la que viuen els seus néts. Hui jugueu amb les “maquinetes” nosaltres treballàvem de valent, intenta explicar-li el vell al xiquet que està distret mirant la tablet i internet. 161

Monument infantil 2019

162

Trobem l’artista faller que està feliç i content en veure el monument acabat per al dia de la plantà.

La faena s’amuntona cap a finals de febrer, té moltes bruses per brodar quan s’apropa el mes de març.

Moltes hores ha dedicat durant un dur i llarg any el resultat no pot ser altre, ha quedat espectacular!

Escuts i noms és el més normal, però hi ha qui vol ser més original i li demana dibuixos fets a mà cada cop més complicats.

Se’l mira i no se’l veu, sols resa perquè vinga un jurat que sàpiga valorar el treball tan ben detallat.

Moltes nits cal dedicar i la vista s’ha de deixar, però no hi ha altra manera si tot ho vol acabar!

També tenim la brodadora posant els cinc sentits per a fer teixits preciosos amb els seus especials dits.

Al costat està el sastre apuntant mides i més. Ha de fer una jaqueta que el nét és casa a febrer.

Està ja molt acostumada a cosir mil i un vestit, però té el teler envellit de tanta agulla i tant de fil.

Ja la té mig embastada només falten el remats i que s’ho prove un cop més per si ha guanyat algun quilet.

Trobem també al decorador com observa l’interior de la seua habitació per donar-li més color.

Ell encara ho fa com abans no vol sentir ni parlar que la Thermomix t’ho fa sense haver d’estar vigilant.

Acaba de començar este jove emprenedor i per tal de practicar ho canvia tot de dalt a baix.

Segons ell, el sabor no es pot ni comparar!

Li agrada mesclar estils, coses noves ha comprat, però altres les ha emprat a familiars i veïns. La casa que ha imaginat segur que serà espectacular! El xocolater ens obri gana amb l’olor que desprén el gran perol on s’està fent el xocolate per combatre el fred. Amb delicadesa el remena per fer-lo ben espés que és com li va ensenyar la seua mare ja fa temps.

De l’hivern passem a l’estiu per sufocar el calor res millor que prendre una orxata de l’orxatera, que bona! Que fresqueta —diu Alba— mentre pega un glopet, però alguna cosa li falta no és un berenar complet. Buscaré el pastisser perquè em done algun dolcet. Moltes coses té, però per a mullar res millor que un bon paquet de fartons. Posa-me’n uns quants que l’orxata és ben gran i m’està entrant molta fam.

163

Monument infantil 2019

Al seu amic Gerad no li agrada l’orxata ni líquida ni granissada, ell és més de gelat de nata. Al gelater van, ja té pensat quin agarrar, xocolate, fresa i nata i d’allí a jugar a la plaça. Ja no és veuen xiquets jugant com abans què ha sigut del sambori, de l’amagatall o la pilota? No queda rastre d’això! Els xiquets ja no fan les maldats d’anar d’arbre en arbre escalant, ni baixar a buscar minerals encara que siga al barranc. Ara ho fan tot per whatsapp ben estirats al sofà que és com més còmode s’està.

164

Faena tenen en el mòbil els xiquets de hui en dia si als pokemons volen caçar molt atents hauran d’estar. El nét li ho explica al seu avi que l’escolta sense perdre detall, però ell no pot entendre que estan caçant si no hi ha res al davant. Fins a la falla ha vingut un vellet amb sacrifici per mostrar l’antic ofici de qui treballa el vellut. Així, el vellet velluter veu que, segons li pareix l’ofici desapareix. I això no hauria de ser! Vaja disgust que té este simpàtic velluter en adonar-se’n que poc pot fer per mantenir el treball que porta tota la vida fent.

Trobem també l’artesà que amb molta habilitat està acabant una escultura que ha esculpit amb gran finura. Ha perdut el compte ja de les que ha fet en sa vida. Mal li sap que en la família ningú vullga seguir la tradició i fer art on abans hi havia un tros de marbre o de fang. Al costat tenim al vell fuster treballant de valent per poder tindre preparat l’encomanda que li han fet. Té els lloms desfets de tallar i carregar la llenya que calfarà les cases de tot el veïnat que ja s’apropa l’hivern. Quanta faena fa, i que poc valorat està!

Per acabar trobem a la joiera com amb meticulositat i amb molta paciència crea precioses joies. Són autèntiques obres d’art que engalanen a qualsevol que puga tindre la sort de lluir-les a la plaça I amb la joiera, acabem aquest enrevessat versat, esperem que els haja agradat i valoren les professions que són pura tradició.

continuarà... Crítica gran i infantil: Celia Martí Ferrando

165

Relat infantil

la mirada d’una xiqueta permet trobar un gegant a la valldigna L’Estat no ha dit res de forma oficial, però les investigacions segueixen en marxa Carlos Gimeno Bosch. LoCAL

Un succés ha commocionat la localitat de Tavernes de la Valldigna, situada en la zona costanera del sud de la província de València. La troballa de les restes fossilitzades d’un gegant ha obert grans incògnites sobre el passat de la comarca de la Valldigna i de la humanitat en general. El més estrany és que les restes es podien vore a simple vista. Els ulls innocents d’una infant han permés descobrir l’antic gegant que habitava a la Valldigna. Carmen Escrihuela Grau, de només 10 anys, és la descobridora d’estos fets. Ella i la seua família tenien costum d’anar a caminar al paratge del Clot de la Font. Però un dia la xiqueta es negava a tornar a anar. Afirmava que tenia por del “Gegant del Clot”. Els pares no li donaren més importància i li renyiren, fins que la xiqueta es va explicar. “No vull anar, tinc por que el Gegant del Clot es desperte i ens faça mal. L’he vist arropit a la muntanya que hi ha abans d’arribar al Clot de la Font i no vull tornar 166

Imatge del gegant de la muntanya.

a anar per allí”. Estes eren les recriminacions de la xiqueta als seus pares. La família pensava que era un conte de cries, fins que el fill major, Vicent de 13 anys, s’explicava millor i se sumava a la por d’anar pel Clot de la Font. Pocs dies després que apareguera la quimera de la seua germana, Vicent tampoc volia

anar de passeig. “Jo no vull anar, ni vull que aneu vosaltres. He vist el gegant. M’ha costat de vore, però al final l’he vist. Està encorbat just abans d’arribar al clot. Sembla una muntanya”, comentava el germà major. La insistència dels dos germans va fer que els pares comentaren els fets en

un grups d’amics. Quasi tots foren escèptics, menys un d’ells, Armando, un vell amic de la família, enamorat de contar històries i recopilar llegendes de les poblacions més pròximes. Armando pensava que la imaginació de la xiqueta donaria peu a pensar una rondalla. Li va demanar a Carmen que fera un dibuix del gegant. La xiqueta va accedir i li va dir “només arribes a la font del polígon ja voràs el gegant”. Armando va eixir cap al Clot de la Font i en arribar al polígon va traure el dibuix fet per la xiqueta. La sang se li va gelar. Era cert, el Gegant del Clot estava allí dormint. “Com era possible que una cosa tan gran sols s’haguera manifestat als ulls dels més menuts?”, va pensar i va posar el crit en el cel avisant la premsa local. Va posar un vídeo a les xarxes socials que es va fer viral arreu del món. A Tavernes dormia fossilitzat un gegant, el Gegant del Clot. Fins ara, la zona ha sigut acordonada pels cossos de seguretat. No es pot passar i una sèrie d’equips, enviats pel govern, analitzen pam a pam la zona. Porten radars amb la capacitat d’analitzar el subsol. Res més ha transcendit, però no es descarta que efectivament podria tractar-se de l’esquelet d’un antic gegant que ha quedat fossilitzat i al seu voltant s’ha format una muntanya. Especulacions gens clares A partir d’estos fets, s’han llançat moltes especulacions extraoficials. La que més força pren és la que parla d’uns fets ocorreguts entre el temps en el qual no hi havia escriptura, però l’home ja habitava la terra.

No hi ha cap escrit, ni cap llegenda oral que parle d’un gegant a la Valldigna abans d’esta troballa. Però la veritat és que les restes del gegant estan i formen una muntanya d’una trentena de metres. De forma no oficial es comenta que hi hauria un gegant, alt com un edifici de sis pisos, que va morir arropit prop del Clot de la Font. Primer hi haurà que intentar datar les restes per a pensar en factors climatològics i geològics de la Valldigna molts segles enrere. Carmen, la descobridora de les restes, està ja més tranquil·la. Li han dit que el gegant no pot reviure i que és un esquelet. Ella conta allò que pensa a qui li pregunta: “Segur que era un gegant que vivia entre les persones que abans estaven en la Vall. Conviurien en pau i s’ajudarien, però una forta tempesta d’arena arribaria a la Valldigna de forma inesperada. Els homes, més menuts, s’amagarien en coves com la del Bolomor, la Cova Fresca, la dels Pilarets... però ell no podria amagar-se. Aniria a buscar el fons del clot i allí es quedaria arropit esperant a que passara la tempesta. Però

no va sobreviure i al seu voltant es va fer una muntanya, fins que jo vaig vore la seua cara que quedava al descobert i mig amagada per la vegetació”. Sembla un conte, però hui per hui, la hipòtesi de la xiqueta descobridora, és la que dóna més llum a uns fets que poden canviar la nostra idea de la vida de l’home entre la seua aparició i l’escriptura. Sols els ulls d’una xiqueta han sigut capaços de vore allò que durant segles no han vist els grans homes. A falta de saber què diuen els investigadors, queda clar que hauríem de mirar en els ulls dels xiquets per trobar el vertader sentit a moltes coses que ens rodegen.

LA LLEGENDA DEL GEGANT DEL CLOT Allà pel temps quan l’home vivia, però no escrivia... el Gegant del Clot habitava en la zona de la Valldigna. Ningú sap d’on va nàixer, però un dia va aparèixer un xiquet, que tot i vore’s menut en edat, era alt en alçada. Era estirat com un xop, i va seguir creixent, doblant el seu tamany. Vivia entre els homes, no hi havia conflicte entre ells. Però un dia, una tempesta de sorra va arribar sobtadament a la Valldigna. Els nostres avantpassat s’amagaren a les coves, però el gegant no va trobar refugi. Es va posar en la zona de l’Ombria, arropit, però no va poder sobreviure al cataclisme i va quedar cobert de sediments. Sols el cap li va aguaitar. La vegetació va anar cobrint-lo parcialment i els homes anaren oblidant aquell que va ser el seu amic misteriós i ancestral.

167

Jocs infantils Acaba de completar les següents frases amb el pictograma corresponent. El 17 de març, en la Plaça Major, ens reunim totes les comissions falleres per conéixer els ____. Als nostres fallerets els encanta ____ i _____ les cançons que toquen els nostres músics. El 18 de març els carrers de la Valldigna s'engalanen per anar a ____. Al matí anem a la despertada a tirar ____ i després ens prenem un bon ____ calentet. A l’hora de dinar ens mengem una ____ per agarrar forces per aguantar fins a la ____. El sopar típic del casal és un ____ d’embotit. Les ____ són una festa típica de ____. El 19 de març és el dia de Sant Josep i per celebrar-ho es fa una ____ en el seu honor. Amb la ____ posem fi a un any i donem l’inici a un altre, això sí, després d’haver recuperat les hores de ____. 1

Sabies que...? Els pictogrames són imatges comunicatives molt específiques que expressen algun missatge que es desitja transmetre. Són recursos que s’usen per a la comunicació visual, adopten moltes idees o objectius amb propòsits educatius i comunicatius. Els trobem en la nostra rutina diària i ens aporten informació important i del dia a dia. El canal sensorial que s’utilitza per a processar un pictograma és la vista, que finalment comprendrà i conservarà el missatge que es desitja transmetre. 168

Eres tolerant? Si el teu germanet et trenca un joguet: □ Li pegues ● El perdones perquè no ho ha fet a propòsit

Una companya de classe està mal vestida □ Et burles d’ella ● No té importància

Si t’has barallat amb la teua germana: □ Li poses mala cara i et venges ● Tractes d’explicar-te

Si una anciana camina lentament □ L’espentes per tal de passar davant ● L’ajudes i li subjectes la porta

Si sents parlar malament d'algú ● Tractes d’esbrinar si és cert □ Et poses a contar-ho a altres sense pensar

Si no estàs d'acord amb algú ● L’escoltes de totes maneres □ No el deixes parlar

Veus que estan pegant a algú ● Tractes de defendre’l □ Fas com si no ho veres

Si el teu equip va perdent □ Et poses furiós ● L’animes fins al final

Un xiquet minusvàlid s'acosta ● Li parles amb naturalitat □ Te’n vas perquè no saps que dir-li

Si en una competició perds ● Felicites al guanyador □ No vols donar-li la mà

Tria les teues respostes i suma els punts que has obtingut. Si només tens cercles: molt ben fet, eres molt tolerant! Tens confiança en tu i eres molt comprensiu. Comprens que la teua llibertat acaba on comença la dels altres. Seguix així! Si tens entre tres i nou cercles: no eres molt tolerant! No estàs segur com per a compartir i exterioritzar-te, però tens moltes coses positives i amb un poc d’esforç pots arribar a ser tolerant. Si tens menys de tres cercles: ai, ai, ai, necessites esforçar-te! Però tranquil, tot es pot millorar. Tracta de conéixer-te millor i ajudar als altres. Seràs més feliç i faràs més feliç a aquells que t’envolten. 169

Jocs infantils Resseguix els punts amb els teus colors preferits

Educació inclusiva Coneix i juga amb l’alfabet i els números en braille SOPA DE LLETRES Descobreix estos missatges: 1.- Bones festes 2.- Falla Passeig 3.- Falles 2019

Solució: 1. bones festes 2. Falla Passeig 3. Falles 2019

Sabies que...? El braille és un sistema universal tàctil de lectura i escriptura per a persones amb greus deficiències visuals, basat en un alfabet que tradueix cada caràcter i cada signe de puntuació en un conjunt de sis punts marcats en relleu sobre paper, segons una distribució fixada. 170

Progrés Capacitat Superació Llibertat Respecte

Recursos Inclusió Educació Igualtat Integració

Una mirada des d’una cadira de rodes per Miguel Ángel Navarro Riofrío, 14 anys. Sóc faller en cadira de rodes des de xicotet i també, sens dubte, un dels qui més disfruta d’estes festes. Les falles són sentiment, olor a pólvora, despertades, bunyols, mascletades, cercaviles, ofrena i moltes més coses en les que mai he sentit que fóra un problema la meua cadira de rodes. De vegades, algun rastell fa que haja de desviar-me, però sempre els meus amics i companys fallers estan pendents per a ajudar-me a pujar la vorera. Xicotets detalls insignificants per a altres, com l’escalonet per a entrar al casal, és una gran dificultat per a mi que ha sigut esmenada per companys fallers espontàniament, els quals han fet una rampa de fusta que col·loquen quan cal i que anomenen “la rampa de Miguel”. Unes festes Patrimoni de la Humanitat són també en la meua falla, unes festes que recolzen la integració. Estic molt orgullós de formar part d’esta gran família que és la Falla Passeig.

171

173

174

175

176

177

178

179

180

181

Acomiadament de l’any faller 2018

osaltres els fallers entenem la vida com un cicle que no es correspon a un any natural i fem de l’any nou els bons propòsits d’un 20 de març. Tancat el nostre 2018 és moment de fer un pas enrere i deixar pas a altres emocions, celebrar que comença un altre exercici faller i donar gràcies per aquestos 10 mesos. Sí, en sols 10 mesos ens hem amarat del més pur sentir faller: 44 intenses setmanes plenes d’actes, 308 dies de bons moments i rialles, 7.392 hores de germanor i tota una vida per recordar-ho. Inclús les coses més boniques també tenen un final i ara es produeix la metamorfosi per la qual els quatre passem a formar part de la història de les falles i de la nostra benvolguda Falla Passeig. Podem sentir-nos orgullosos de la nostra comissió que ha treballat moltíssim perquè cada acte estiguera a punt i poguérem gaudir de la festa fallera. Crec que hem donat un gran exemple de germanor junt a la resta de falleres majors i presidents amb qui hem compartit any, amb els casals oberts de bat a bat per a la nostra particular revolució. Ens acomiadem de tots i totes amb la satisfacció del deure i dels somnis complits. Estic totalment convençuda que, tant Amor comPau, Óscar i jo recordarem aquest any faller amb especial estima. Per sempre 2018

182

183

185

186

187

188

189

continuarĂ ...

190

Nous fallerets i falleretes

Iris García Bosch

Nuria Martínez Brines

Almudena Ferrando Grau

Salva García Bosch

Julià González Laparra

Diana Peiró Plancha 191

Nous fallerets i falleretes

192

Matías Aguzzi Corella

Dídac García Gómez

Emma Palomares Company

Víctor Palomares Martí

Guillermo Cabrero Corella

Aleix Pintado Guijarro

Yago Pellicer Altur

Incondicional

Germans Ortega Savall

ui podria haver dit, que després de l’alba d’aquell dia, sense poder-nos haver despedit, la teua presència ens deixaria. En l’aire es va quedar, la tristesa i el dolor; que per estar en un mal lloc, ho vas pagar amb la mort. Quan els nostres cors es van adonar, un immens buit en ells va quedar; després d’uns dies de durs pesars, ho vam haver d’assimilar. Ara que vegem els dies passar, per sempre, et trobarem a faltar; mentre que amb l’aigua de plorar et donarem vida al recordar. Ara ja és molt personal: els pistatxets en el mar i les vesprades d’escalar. Per sempre Yago, incondicional.

194

195

Santiago Martí Martí

Papi... Les teues filles

scrivint aquest recordatori ens trobem amb sentiments contraposats. Per una part l’orgull de plasmar en lletra el que ha sigut el nostre pare i per una altra, la tristesa per escriure aquestes paraules tan prompte. Diuen que el temps ho cura tot, que cal posar distància, que cal tindre paciència per veure les coses d’una altra manera o simplement per a buscar-li sentit al moment més dolorós de les nostres vides. Després d’uns mesos sense tu encara ens costa buscar-li un sentit. Ens has deixat un gran buit, tant a nosaltres com a la mamà, a la família i amics i a la teua benvolguda falla.

196

Els nostres primers passos en aquesta família fallera els prenguérem de la teua mà. Tu fores el primer que ens va acompanyar per la passarel·la de la presentació quan acabàvem de complir tan sols un anyet de vida. Per a tu la falla era anar a fer paelles amb les teues companyes de cuina a les que tant volies i amb les que tant et reies. Era jugar la partideta de truc després de dinar i punxar a ton tio Pepe dient-li alguna que altra mentideta perquè caiguera en la trampa. Era baixar a muntar sempre que la teua feina t’ho permetia. Per a tu la falla era com estar en casa. A les dos ens has inculcat eixa estima, tant és així que les dos hem representat la nostra comissió. La teua mirada d’orgull quan ens veies vestides amb la banda sempre la tindrem gravada als nostres cors, no et molestava res. Si et demanàvem que ens acompanyares a provar-nos el vestit de fallera, allí estaves tu; si et dèiem que vingueres a fer paelles, allí estaves tu; si et demanàvem que ens acompanyares a les despertades, allí estaves tu. Allí estaves tu. Allí estàs. Sempre. A la falla has sabut deixar empremta, has format una família i l’any passat els fallers i les falleres et van demostrar la gran estima que et tenen quan tots, amb banda de música inclosa, et van sorprendre davall de casa per a donar-te suport i ànim i per a demostrar-te com de valent que estaves sent. Les llàgrimes d’emoció que van recórrer les teues galtes van posar de manifest l’orgull tan gran que tenies per la falla. La falla Passeig. Papi, mai res serà igual, però pots i podem estar ben orgullosos del que has fet. De segur que el teu nét, el qual tant desitjaves, seguirà els passos del seu benvolgut iaio. T’hem estimat, t’estimem i t’estimarem tota la nostra vida. 197

Resu i Pepa Galiana Bononad

u s e R a p e P

Nuria Martí

os recorde a les dos des de ben menuda. Potser perquè vosaltres s’encarregàreu de recordar-m’ho. Em portàreu darrere per tot arreu. De segur que era fàcil convèncer eixa dòcil xiqueta perquè vos acompanyara a fervos la cerveseta amb les amigues o a donar classe de gimnàstica a les xiquetes en les escoles. Després, tot eren rialles quan contàveu als meus pares i a la resta de la família que m’havíeu mullat el xupló en la cervesa i les cares que jo feia. O com, ja més fadrineta, marmolava les xiquetes perquè no vos feien cas amb un “No feu enfadar les meues ties!”. Tant és així, que a l’àlbum de fotos de la boda de Pepa no hi ha cap que no estiga jo agarrada al teu vestit. I tu, Pepa, amb un somriure, sempre comentant que semblaves mare fadrina. Com sempre hem estat de veïnat, tant al poble com a la platja, i hem compartit moltes estones juntes. Recorde els comboiets familiars a la platja, la “raó” del vostre pare, els vermuts del diumenge, les nits de Sant Joan, el dia de Sant Jaume, la barca que sempre estava amb el motor reparant-se, i molts anys després, les hores arremullades en la “piscina” de la terrassa, Resu i Jorge anant a “traure raca”, baixant a la platja

198

amb els néts de Pepa, i les tongades de mandonguilles d’abadejo que Resu feia per repartir a tots nosaltres. Que bones! Sovint em vénen a la memòria els viatges allà on estava vivint Pepa amb els seus: Galícia, Canàries, Madrid, Aiora... només ens va faltar anar a Bilbao, vosaltres dos sabeu perquè. I les labors de punt de ganxet que Resu ens ha fet a tota la família, fins que la vista no li va permetre més, sempre traient els dibuixos d’aquelles revistes de punt de ganxo, quin més complicat, per fer una cortina o un tapet, o un bosset que li demanàvem quan érem joves per eixir el dissabte i que encara guarde per si de cas es tornen a estilar… Ana i jo sempre tindrem present les bromes que et fèiem, Resu, amb l’últim gotet d’aigua... Al final no sabem qui te’l va donar! I com de contentes estàveu el temps que Pepa i els seus fills van viure a Tavernes, la vostra alegria de vore Marta i Jose com a fallera major i president infantil de la nostra falla, la vostra Falla Passeig. En la falla tots recordem Resu en el plànol de les entrades de l’exaltació per tal de vendre les entrades any rere any. I com Pepa venia des de Madrid a passar la setmana fallera, que per a vosaltres era una quinzena perquè l’estirava prou! No vos perdíeu cap despertada i després a desdejunar el xocolate i alguna cosa per mullar... una volteta pel poble, a la cerveseta de migdia i a dinar, tot el dia sense moure’s del Passeig fins passada la mitjanit que se n’anàveu a descansar “perquè demà anirem a la despertada”. Sempre juntes, les dos germanes. Estiuar ja no és el mateix perquè falteu vosaltres en eixes llargues nits d’estiu, assegudes a l’escalonet mirant la mar i xarrant fins la matinada. Vos trobarem a faltar cada setmana fallera, cada estiu, i en moltes més ocasions… 199

ns ompli d’alegria poder presentar-vos per segon any consecutiu al guanyador i finalistes del Premi Passeig. Amb l’objectiu de promoure i incentivar la creació literària en valencià, creàrem l’any 2018 el Premi Passeig. Ni limitat al món faller ni amb requisit de temàtica, aquest és un concurs obert a tots aquells i aquelles que vulguen participar. De nou, en aquesta segona edició, el Premi Passeig ha tingut una gran acceptació i una molt bona acollida. Esperem que continue així durant molts més anys. Volem fer arribar el nostre més sincer agraïment al patrocinador d’aquesta segona edició “Adobs Salinas” així com a tots els participants i donar l’enhorabona als guanyadors! Vos animem a participar i intentarho novament en pròximes edicions. No cal dir que ens ha agradat moltíssim llegir-vos a tots i totes! II edició Premi Passeig PRIMER PREMI Vall digna ~ Angid llav Josep Vicent Benavent Sant Cornelio, Molina (Tavernes de la Valldigna) PRIMER ACCÈSSIT El vertigen que desperten els canvis Mariam Talens Artigues (Tavernes de la Valldigna) SEGON ACCÈSSIT Infidelitat fallera? Maria Ferrando San Antonio (Tavernes de la Valldigna)

202

II edició Premi Passeig

Primer premi Títol: Vall digna ~ Angid llav Autor: Josep Vicent Benavent Sant Cornelio (Molina)

Allà on el verd acarona al blau, allà on la mirada abasta l’infinit, allà on el mar embolcalla un cel, de vegades gris. Allà, on la màgia ha fet cau. Terra per centenars de cultures regada, que han fet pròpia la seua història, que l’han sumit en la més alegre cabòria, que per ella la sang ha sigut vessada. Però el temps passa, tic tac, tic tac... defuig curós de la presència humana, sotsobra en la mà equivocada i es perd titil·lant en la muntanya. S’esmuny el dur i inacabable Pliocè, modelant amb feresa el nou paisatge, donant pas a l’homínid Pleistocè a una vall, abans salvatge. Ací va començar la teua fulgurant prehistòria, el domini d’un foc incontrolable que donarà llum, enfosquint qualsevol fòbia, d’aquesta llar, ombrívola i lloable.

Ibers, romans i musulmans, poblaven la teua fèrtil terra Assuts, nòries, aljubs, marjals... Castellets, teularets i alguna gerra testifiquen la vostra presència. a la vall que treballareu amb les mans. De sobte queda mutilada, despullada. Nous hereus fan niu a la vora del vaca, monestir majestuós ara s’alça donant la reconquesta per acabada. Has sofert infinites invasions, de gent que no t’estimava. Barbarescos, turcs... agressions, qualsevol pirata o corsari t’atacava, però victoriosa sempre amb orgull has restat Expectant, vall afortunada. Hui en dia impressionants muntanyes t’envolten, estripen, com navalles afilades, el cel per daurar-te. Com guerrers de pedra t’escolten i al bell mig llueixes presta a qualsevol setge. 203

Primer premi Títol: Vall digna ~ Angid llav Autor: Josep Vicent Benavent Sant Cornelio (Molina)

Queixalades als estels que t’admiren, banyant amb la seua llum la vall daurada. Mentre entremaliats vents amb tu hi juguen nodrint-te de vida, passió. Vall estimada. Suaus catifes verdes et poblen, regades amb la suor d’artesans de la terra, mestres de l’esquiva aixada, recollidors de la fruita mal pagada. Arrelen amb força a l’interior del teu cor, ensopint la llavor endormiscada, amb cada batec espanten la foscor d’un futur incert, confós. D’una mort sobtada. Renunciaren al teu taronja tresor, oblidaren la dolça flaire de la flor del taronger, enrunaren els teus formosos paratges. Dessecaren la vida, la font del cirer. Et mataren... On niarà el sumptuós puput? on l’agró albirarà de nou els estels? On nedarà gràcilment el samaruc? Ara, ara Valldigna és ciment. Reviscola amb força, amb energia. Rememora el teu passat. Desperta d’este malson amb valentia I lluita per desfermar el joc mortal. Valldigna... Capgira el teu final. Dóna-li la volta a la tristesa. Dóna la cara com la dones al mar. 204

II edició Premi Passeig

Primer accèssit Títol: El vertigen que desperten els canvis Autora: Mariam Talens Artigues

ufava vent de ponent. La mar calmada i cristal·lina i les altes temperatures pròpies del mes de juny, convidaven els banyistes a submergir-se en la mar. Sempre que hi volia desconnectar contemplava des de la barana del balcó aquell privilegiat paisatge que afalagava els sentits. No obstant, aquell dia era diferent. Estava tan capficat en les meues cabòries que no semblava que hi estiguera present. Havia arribat el moment de comunicar als meus pares la meua decisió d’estudiar Belles Arts, però sabia que no els vindria de gust. Volien que optara per una branca d’econòmiques, com ho havien fet ells i, com que eren bastant estrictes qualsevol argument que els exposara seria com sentir ploure. Tal vegada em vinguera bé, per reflexionar una mica sobre el tema, passar uns dies en ca els meus avis amb qui, malgrat la diferència d’edat, feia bona avinença. Empar i Pep, que així s’anomenaven, em reberen de bon grat. M’esperaven, a precs meus, al seu habitatge d’estiu, una barraca situada a l’Albufera on havia habitat el meu avi Pep mentre fou arrossaire. Sempre que hi podia visitava aquell indret que tenia un encant especial. Res hi havia canviat. La façana presentava una capa de blanc de calç que manifestava a primer cop d’ull l’atenció que rebia l’estança. A l’interior es distingia a una banda, la cuina que comunicava amb el rebost i, a l’altra, un modest i acollidor saló que donava lloc a un llarg corredor. D’una paret lateral penjava un gran nombre de fotografies tenyides d’un color sépia que evidenciaven el pas del temps i mostraven persones, paisatges del voltant i curiositats. Una d’aquestes imatges despertà especialment el meu interès. Per què un munt de fustes mereixia ésser immortalitzat junt aquells vestigis? -Què estàs mirant, Josep? Aquesta falla?- em preguntà l’avi Pep en veure'm abstret profundament. I sense deixar-me pronunciar cap paraula continuà- Veig que no en saps massa. Vine, anem fora al rafal on corre aire fresquet i seiem als balancins. Et contaré una història molt interessant que em relatà també a mi el meu besavi Regino Mas sobre la influència dels nostres avantpassats en l'evolució de les falles. I, una vegada més, com tantes en la meua infància, caigué ràpidament captivat per la seua eloqüència. «Contaven els entesos que les falles provenien d’un costum llatí de fer fogueres per a donar la benvinguda a la primavera. Prompte l'església va convertir aquesta festa al cristianisme i Sant Josep esdevingué el patró dels 205

Primer accèssit Títol: El vertigen que desperten els canvis Autora: Mariam Talens Artigues fusters els quals, per celebrar la fi de l’hivern, treien tots els trastos vells a la porta dels seus tallers i els cremaven la vespra de la festa. Primer començà com una rutina que els servia per buidar els locals i desfer-se d’aquelles fustes que ja no aprofitaven, però, a poc a poc, adquirí un caràcter competitiu entre l’ofici per veure qui aconseguia una pila més gran de deixalles. El primer avantpassat nostre relacionat amb el món de les falles fou Pere. Tenia una gran facilitat per col·locar minuciosament els mobles vells i totes les vares que hi trobava i alçar cada any la falla més elevada de les set que n’hi havia al segle divuit a València, així que prompte esdevingué un fuster de renom que sorprenia cada març el seu fidel públic. Un any dissenyà una estructura de fusta en forma de torre que deixà tothom bocabadat. Com calia esperar els companys del gremi no tardaren a imitar aquella bastida que anomenaren cadafal i que seguiren utilitzant molts anys per constuir els monuments fallers. Però el nostre Pere feu una aportació més rellevant encara a la història de les falles. Un any farcí de borumballa un sac menut al qual li introduí un pal que cobrí amb una bata vella. De les mànigues sobreeixien dues cordes, una d’elles nugada a un martell, que es trobava recolzat sobre un bressol. De segur que has endevinat de què es tracta. Evidentment, havia volgut representar un fuster construint el llit d’un infant, però el que ell no sabia és que havia inventat el primer ninot de falla, un «parot» com ells anomenaren. No cal que et conte que l’any següent totes les falles en lluïen un dalt de tot. Els fills de Pere també seguiren l’ofici del pare i la tradició de plantar cadafals. Ara giraven al voltant d’una temàtica i s’escenificaven aspectes de la vida quotidina que es volien criticar d’una manera satírica i irònica. Les falles de trastos vells anaren desapareixent i donaren pas a grans monuments amb els quals aparegueren també els primers artistes fallers. El meu besavi Regino Mas fou un d’aquests artistes pioners. Cada vesprada, en sortir de l’escola visitava el seu taller i passava una estona amb ell. M’agradava examinar la xicoteta exposició de ninots que anava esculpint i escoltar històries com aquesta que t’estic contant. M’explicava que el seu començament en l’ofici fou molt difícil perquè no tenia ni un duro i havia de pagar tot el material a la bestreta. Sort que heretà el taller del seu avi Enric, que encara que era menut, estava deteriorat i feia un fred punyent no li suposava cap despesa més. —Has escoltat el ban? —em preguntà exaltat un capvespre—Sembla que l’Ajuntament vol atorgar premis municipals als millors monuments el proper any! Hauré d'escollir algun tema actual. Què et sembla enfocar-ho cap a la literatura? Podria confeccionar personatges de la Generació del 98! I la crítica...Ja ho sé! Podria contrastar 206

II edició Premi Passeig

les dues cares de la moneda. Mentre la literatura està en auge gràcies a la qualitat d’un grup d’escriptors, la gent popular, que ha de treballar molt a causa de la desastrosa situació que atravessa el país és analfabet!—exposà sorneguer—.No diràs, Josep que no és una idea innovadora! Deixem de banda la política i l’erotisme... no fóra cosa que no ens permeteren muntar el monument. De vegades li recriminava que jo tan sols era un xiquet i que les meues opinions no devien influenciar-lo, però ell insistia: «Has d’aprendre l’ofici de menut que per les teues venes corre sang artística, ho sé. Et vull prompte ací per tirar-me una maneta que «qui de jove no treballa, de vell dorm a la palla». Crec que estaria molt decebut si haguera viscut per veure que a la fi vaig decidir ser arrossaire. Motivat pel lliurament de premis i la possibilitat d’enlairar-se, el meu besavi Regino treballava de calent per què el seu monument sobresortira de la resta. «Estic remenant la idea de col·locar diferents ninots al voltant del central. Com ho veus?». Passaven els mesos i el projecte estava tot embastat. «Mira, avui he estat absort tot el dia en el disseny d’aquesta figura. Fes un cop d’ull i dóna’m la teua opinió». Què havia de dir-li jo si em semblaven tots magnífics? Tenia una creativitat i un art desbordant. Qualsevol ninot que passava per les seues mans superava amb escreix totes les qualitats que havia volgut reflexar al paper. Semblava que cobraven vida! Una nit el vaig trobar abatut, amb els ulls enaiguats. Les fortes pluges havien provocat una gotera per la qual entrava l’aigua a borbollons i, per sort o per desgràcia, havia desfet part del ninot central. —Què hi faré ara? Sent una pesantor tan gran que m’oprimeix i no em deixa respirar —em deia amb una veu esgarrada—. Per fortuna, el temps amainà prompte i a l’endemà isqué un sol que ho eixugà tot en uns dies. Finalment arribà el dia de la plantada. S’havia creat una enorme expectació al voltant de les diferents falles doncs era evident que la dotació de premis faria pujar la qualitat dels monuments. El meu besavi no sols havia aconseguit plantar la seua falla malgrat les adversitats, sinó que fou molt superior a la resta i, com ja hauràs endevinat va guanyar el primer premi; el primer de molts altres més. Prompte li plogueren moltes ofertes de treball i pogué adquirir un local millor. La seua obstinació per superar-se i la passió amb la qual treballava no sols l’ajudaren a aconseguir el somni de ser artista faller, sinó que avui en dia és considerat el pare del monument faller modern. —Mare meua, avi! No sabia que havíem tingut tants artistes a la família! I com és que tu no vas voler seguir la tradició? Sembla que també ho entenies. —No cregues que no ho vaig pensar. Tenia aptituds per aquesta professió, però el meu instint em deia que seria més feliç treballant en la natura. I és que... el paisatge de l’Albufera a trenc d’alba fetilla a qualsevol. No obs207

Primer accèssit Títol: El vertigen que desperten els canvis Autora: Mariam Talens Artigues tant, mai m’he desvinculat del món de les falles i n’he col·laborat al meu temps lliure. D’una banda, perquè el meu millor amic, Emili Camps, fou membre fundador de la Junta Central Fallera i d’altra, per saldar d’alguna manera el meu deute amb la tradició familiar. Malauradament, amb l’arribada de Franco la situació es capgirà i la censura no ens permeté expressar tot allò que pensàvem. Ens ho llevaren tot! Per contra, els articles fallers foren de les poques publicacions que ens autoritzaren produir en valencià. T’he contat què ocorregué aquella vegada que anàrem a penjar les senyeres pels carrers de València? Doncs, el governador en assabentar-se, cridà molt irat el meu amic Emili i l’amenaçà que, si no llevàvem les senyeres, per cadascuna que trobara l’endemà, ens cauria un any de presó. Ens passàrem tota la nit recorrent els carrers i llevant-les. Retiràrem fins la del balcó de l’Ajuntament! I ara xiquet que ja t’he contat la història de la meua vida, què hi penses fer amb la teua? És hora de prendre una decisió, mira en el teu interior i deixa’t portar per allò que t’agradaria ser. No et deixes influenciar mai per ningú més o no hi seràs feliç la resta de la teua vida». Sense adonar-me’n m’havia fet adult. Havia atravessat una xicoteta crisi provocada pel vertigen que desperten els canivs. Però a la fi podia respirar alleugerit. Acabava de determinar el meu camí i tot gràcies al meu avi que m’havia fet obrir els ulls. Quanta raó tenen els refranys «Si has de prendre consell, pren-lo sempre d’un vell». Potser, si explicava als meus pares que els meus estudis estarien vinculats a la tradició familiar em comprendrien; potser, els defraudaria. -Sí avi Pepe, seré Josep Mas, un artista faller de renom com el teu besavi.

208

II edició Premi Passeig

Segon accèssit Títol: Infidelitat fallera? Autora: Maria Ferrando San Antonio TOXICITAT Maria és la meua xica. La meua vida sense ella no té cap sentit. Seria una vida solitària i avorrida, sense cap activitat ni emoció. Sé que estàs jutjant-me ja, per haver afirmat aquestes coses. «Quina relació més tòxica!», estàs pensant. No. No, no i no. Tu no ho entens. La meua vida gira sobre tot allò que fa Maria i no hi ha res que jo puga fer per remeiar-ho. Portem ja 15 anys junts. Tota una vida. Matins d’alçar-se tard, altres de fer-ho matí, sestes, nits, dies de pluja i dies calorosos. Potser ella tinga altres coses a dir, una visió de mi diferent de la que jo tinc d’ella, però el narrador sóc jo, aquesta és la meua història... Així que no tens altre remei que llegir-me i saber la meua opinió. Si tens interés, clar. Si no és així, tanca el llibre o dispositiu on estigues llegint-me ja. Vés a fer alguna altra cosa més interessant que jutjar tot el que dic. I si el que vols saber és la visió de Maria, ací no la trobaràs. VIGILÀNCIA Maria és una persona alegre, espontània i divertida. Una de les seues qualitats és que és una persona amb humor. De vegades, es riu fins i tot quan està sola. Bé, quan pensa que està sola, però jo solc estar observant-la. No obstant això, el que més la caracteritza és que és molt sociable i bona amiga dels seus amics. Cada nit, abans de dormir, veig com parla amb uns i altres per Xap-xap. He presenciat moltes cridades d’aquestes de vídeo en les quals està sempre disposta a donar suport als seus quan calga. Siga l’hora que siga. Li agrada molt eixir a sopar amb les amigues, ballar al pub del poble. Li agrada qualsevol mena de comboi. Tanmateix, tot això no va gens amb mi, amb la meua personalitat i les meues possibilitats socials. Però jo l’espere calentet baix la manta en hivern i prenent la fresca en estiu. I no hi ha cap problema. Deixe que vinga quan vulga. Tot i això, he de dir que de vegades se’n passa... GELOSIA «Eres un gelós!». De segur que has pensat això i et reafirmes en la idea que la nostra és una relació massa tòxica. No. No, no i no. Tu no ho entens. Tinc motius per pensar que ella oculta alguna cosa. Hi ha dies (molts dimarts i divendres a la nit) que torna més tard a casa i sé que no ha estat amb les amigues de festa. Ho sé segur perquè no fa la mateixa olor que els dissabtes quan ve del pub. Seré insegur, però tonto no estic. No sé amb qui està ni el 209

Segon accèssit Títol: Infidelitat fallera? Autora: Maria Ferrando San Antonio lloc on va, però això no ho feia abans. A més, hi ha moments específics a l’any que està pràcticament desapareguda. Hi ha any que és a gener i altres, com aquest, a novembre. DESCONFIANÇA «Assaig de playbacks» i «reunions amb l’equip de presentació» la sent dir a ella... ja, clar, cada dia de la setmana té alguna cosa a fer, no? I a febrer la famosa «cavalcada». Segur que la disfressa no requereix tantes hores de feina i recaos com ella fa semblar. I pretén que m’ho crega. Doncs serà ella sola. Serà que la meua xica és «la més fallera del poble», perquè, sincerament, dubte molt que altres fallers estiguen tan bojos de passar mitja vida a la falla com se suposa que fa ella. Però, bé. No vull ni pensar-ho. M’ho creuré i prou. Desapareix, no em fa quasi companyia, dorm poc: tot per «raons falleres». ESTIMA Passant a un to més alegre, vull deixar clar que l’estime molt. M’encanta vore-la estudiar o treballar al seu escriptori. Quan està a la cadira i veig la seua cara reflectida al cristall de la finestra. No coneixeré a moltes dones però estic segur que ella és la més bonica de totes. I la més intel·ligent. Em relaxa contemplar-la, quan està concentrada en silenci, quan s’estressa i ompli l’habitació de bufits, quan canvia i canvia de postura i no troba com posar-se. I quan finalment, cansada d’estar a l’escriptori, passa al sofà i continua traduint, llegint, o escrivint allí. Ella també escriu... i ho fa molt millor que jo. M’encanta vore com gaudeix traduint i escrivint. Quan ella és feliç, jo ho sóc més encara. Això deu ser l’amor, no? I m’encanta el seu gust musical, la música que balla a l’habitació mentre s’arregla, i, de nou, es pensa que ningú la veu; la més relaxada que es posa quan necessita concentrar-se i la que canta com si fóra una cantant de revetlla. CONTROL Ara feia una temporada que estàvem molt bé, després de la suposada presentació, ha estat passant moltes hores a la nostra habitació: estudiant molt, llegint, escrivint i mirant sèries i pel·lícules. Hem tingut més contacte que els mesos anteriors, hem dormit més que de normal. Però pareix que aquesta bona temporada va acabar fa uns dies. Com cada any, arriba el mes de març i ja puc oblidar-me de vore-la. Pareix que siga un poc gradual, comença els caps de setmana, cada cap de setmana va a més i a partir del 15 de març: PUM! El pitjor de tot és no saber a quina hora tornarà. No sóc ni son pare ni sa mare, no vull controlar-la, però ja que dormim junts podria donar-me alguna explicació o, almenys, avisar-me de les hores a les quals pretén tornar a casa. Després, arriba, em desperta i s’adorm sense dir-me res. 210

II edició Premi Passeig

DUBTES A més, per si no fóra poc, dorm una estoneta i sona l’alarma. I això ja són dues vegades de despertar-me. I ahir, ahir ja va ser el súmmum. No va vindre a dormir fins després de dinar, va fer sesta i se’n va tornar a anar. I jo... jo ja no sé què creure. Igual arriba fent olor de pólvora com de xocolata com de tabac i alcohol. Ella no és així, però jo ja no sé si creurem que això és tot el que impliquen les falles. Em sembla tot una vertadera bogeria. I si és tot una gran mentida i de fallera no té res? Tindrà un amant? Tindrà una doble vida com passa a algunes pel·lícules que hem vist junts? POSSESSIÓ Ara mateix és dia 20 de març. Són quasi les 15:00 hores. Va arribar a les 3:00 i em va sorprendre que ho fera tan prompte després d’aquests dies de tanta marxa. I més m’ha sorprés que encara no haja sonat cap alarma. Estic esperant i esperant, però res... ella dorm i dorm. Res, ni ningú, la desperta. Jo fa hores que estic despert i m’he alegrat moltíssim de pensar que torna a ser meua. No comences a dir que sóc possessiu. No. No, no i no. Tu no ho entens. Ja anava sent hora de poder gaudir d’ella un poc, que em tenia abandonat. Però, no vull fer-me cap il·lusió. Potser després en despertar-se torne a desaparéixer uns dies. PAU Fa hores que estic contemplant-la, sentint la calor del seu cos sobre mi, sentint la seua càlida respiració, veient com de relaxada està, tan a gust, tan tranquil·la, tan angelical. És un moment molt pacífic. Sempre m’ha agradat vore-la dormir, acariciar el seu cabell suaument, vore com somriu quan somnia, com mou els seus ulls i com, de vegades, el seu cos fa espasmes quan més a gust està. Aquests són els moments que ho compensen tot. Els moments amb els quals em quedaré sempre. Els moments en els quals més l’estime. «JOISME» Però estic cansant-me ja. I jo? Qui mira com jo dorm? Qui em dóna a mi mostres d’afecte? Qui em fa companyia quan ella no està? Qui es preocupa per mi? Qui m’estima com meresc? Em sent utilitzat. Com si ningú tinguera en compte els meus sentiments. Ja no puc més! Que se’n busque un altre que jo me’n vaig d’ací. Vull algú que em valore més! Que dura és la vida d’un matalàs en casa d’un faller. No. No, no i no. Tu ni ho entens ni ho entendràs mai.

211

PRESIDENT D’HONOR José Martí Galiana PRESIDENT sergio espinosa Bosch VICEPRESIDENT 1R Óscar ciscar Arlandis VICEPRESIDENT 2N Andrés Gómez enguix VICEPRESIDENT 3R Francisco Ferrando Bononad VICEPRESIDENT 4T Juamba Gómez enguix VICEPRESIDENT 5É Jose Frontera Fernández VICEPRESIDENT 6É Paco Fonseca Pastor SECRETÀRIA nuria Martí talens VICESECRETÀRIA eva Femenia Arlandis TRESORER Vicent Peiró climent (Pana) COMPTADOR Víctor Palomares Pérez VICECOMPTADOR Óscar sansaloni Martí DELEGADES DE LOTERIES I RIFES lourdes Vercher escrihuela i rosa Mª Grau san Antonio DELEGATS D’INSTAL·LACIONS Juan luis Grau Manclús, Paco Galera taberner i Aitor Antón castillo DELEGADES DE PLAYBACKS MAJORS reyes Bononad Pastor, rosalia Ferrando san Antonio, Maria Martí lobo i Julia Palomares Perelló DELEGADES DE PLAYBACKS INFANTILS chelo sansaloni Martí, susana Plancha Blasco i carmen Pérez salinas DELEGATS DE CASAL Batiste Gómez Bononad, Gloria Palomares Ascó i dolo García Gimeno DELEGATS DE PIROTÈCNIA Jose luis Frontera Fernández i Javier Martí Martí DELEGADES DE LA CAVALCADA DEL NINOT Alba Barres Gimeno, nuria Gimeno Brines i Anabel Gimeno Brines DELEGADES DE CARROSSES Maribel Felis Felis i encar Fenollar Vercher DELEGAT I DELEGADES DE LLIBRET hermi Piqueras Martínez, Bea Gascón llinares, clara Grau escrivà, àlex Gómez Górriz i celia Martí Ferrando DELEGADA DE PROTOCOL estefania Gascón Peiró DELEGAT D’ESPORT Agustí Magraner reyes DELEGADES DE PROMOCIÓ DEL VALENCIÀ I IGUALTAT Maria Ferrando san Antonio, Maria ciscar Arlandis DELEGAT DE MONUMENTS emilio Fonseca Martí DELEGAT I DELEGADA DE LA JUNTA LOCAL FALLERA carla Ferrando cordo i Andreu company Palomares DELEGADES DE CENS I RECOMPENSES lola Bataller Poves i Maria salut Martí Magraner DELEGADES INFANTILS esther Álvarez Martí i inma Peiró Gascón DELEGAT DE FESTEJOS toni Gómez enguix DELEGAT D’EXALTACIONS Julián González Bellver 213

raquel Ábalos Planells Maximiliano Aguzzi Marta Alberola Fonseca llorenç Alberola Vidal Maria Almiñana Brines Ana Almiñana Gimeno estefania Altur Altur sonia Altur Guinart neus Altur san Antonio Pilar Altur talens esther Álvarez Martí Francisco Álvarez Mora Blanca Andrés Gómez Aitor Antón castillo Vicent Armengol sierra Facundo Artigues climent Patricia Artigues Giner rocío Artigues Giner salva Ausina tortosa Alba Barres Gimeno Vicent Barres Gimeno lola Bataller Poves Vicente Bel·lan Giner Antonio Bertomeu colomar Amador Biendicho Mateu Fátima Biendicho Mifsud Pepa Biendicho Mifsud Mª carmen Bo enguix Mª José Bo sansaloni Vte. Mario Bo sansaloni Jorge Bononad enguix Juan Bautista Bononad Ferreres reyes Bononad Pastor encarna Bononad roca Mª Jesús Bononad Vercher roseta Bononat Pellicer Marina Bosch Mogort enric Bosch sanchis Audrey Patricia Bravo cobo Vicent Brines Bernia carolina Brines camarena salvador Brines Grau daniel Brines hernández salvador Brines hernández sergio calatayud Montagud Ana candel talens carlos Javier candel talens nacho caravaca Giner clara cerdà Franco Jennyfer chesa Alemany helena chover llácer Victoria chover llácer carolina ciscar Arlandis María ciscar Arlandis oscar ciscar Arlandis Mayte ciscar delamo Jorge clar Bononad Víctor clar Bononad Pilar clar Gascón Víctor clar Gascón raúl company Grau Anabel company Palomares Andreu company Palomares Maria company Palomares Ana cordo Bono Aida corella Gascón Júlia enguix cerdà àngela enguix Magraner elsa enguix Manclús Paula enguix tormo xavi escrivà Alberola celia esparza serra Mª José espí Bolinches sergio espinosa Bosch elsa estruch enguix Ángeles estruch salom inés Fayos Montagud Maribel Felis Felis eva María Femenía Arlandis encar Fenollar Vercher Abel Fernández García luis Ferrandis Almiñana Francisco Ferrando Bononad carla Ferrando cordo elena Ferrando Magraner Marta Ferrando Magraner Amor Ferrando Peiró Vicent Ferrando Peiró María Ferrando san Antonio rosalía Ferrando san Antonio celia Ferrando serra laura Ferrer cogollos Armando Fito Garriga Maria Fons ciscar emilio Fonseca Martí Francisco Fonseca Pastor José luis Frontera Fernández nerea Galera cortés carmina Galera sancho Paco Galera taberner david Gambín carrasco dolo García Gimeno José Antonio García Palomares Ana García tortosa Gemma Gascón casanova desirée Gascón Fuentes Mª Amparo Gascón Gascón inmaculada Gascón Gregori Beatriz Gascón llinares Mª estefanía Gascón Peiró Julio Gascón talens Marita Gascón Vengut Anabel Gimeno Brines nuria Gimeno Brines sandra Gimeno soler Mª José Giner escrihuela Miguel Giner Magraner Juan Bta. Gómez Bononad Andrés Gómez enguix Juan Bta. Gómez enguix toni Gómez enguix àlex Gómez Górriz Fernando Gómez Górriz dulce María Gómez Grau Julián González Bellver Jessica Górriz Grau Ángeles Grau escrivà clara Grau escrivà Juanvi Grau Fons Alejandra Grau García Victoria Grau García Vicen Grau Gómez Zulema Grau hernández Montserrat Grau Magraner Juan luis Grau Manclús Jesús Grau Miret elvira Grau Planells Paula Grau Planells Miriam Grau san Antonio rosa María Grau san Antonio encar Guijarro díaz Mª encarna hernández hernández Gemma hernández Jurado Mª isabel hernández Jurado Júlia huertas lledó José Juan ibáñez escrihuela Joan ibáñez Martín esther Juan escrihuela Amparo laparra Galera 214

Benjamín laparra Galera Pepe laparra García dulce María llinares Franco Manuel llobell García Mª carmen Magraner Grau dolores Magraner Mahiques salvador Magraner Mahiques Agustí Magraner reyes Juan José Martí Altur celia Martí Ferrando José Martí Galiana consuelo Martí Gimeno Juan salvador Martí Gimeno María Martí lobo Ana María Martí Magraner Mª salud Martí Magraner Juan Martí Mansanet Ana Martí Martí Javier Martí Martí Ana Martí Palomares lorena Martí Palomares Belén Martí talens Mari Pepa Martí talens nuria Martí talens encar Melo company Gema Mestre Boscà Pepa Mifsud Manclús Mª carmen Miñana Grau Javier Motilla Ferrandis cayetana Motilla Galiana Miguel Ángel navarro riofrío cristina navarro Vercher salvador olaso Plana Ginés ortega ruiz Alba ortega savall Borja ortega savall Ginés ortega savall nati ortiz Borràs Fátima Pablo Gimeno José Padilla Gimeno susi Padilla Grau Jorge Palero dual Jordi Palero Gascón Julia Pallàs Martínez Marina Palomares Alberola Gloria Palomares Asco Ainhoa Palomares camarena Aleixandra Palomares camarena desirée Palomares císcar eva Palomares Ferrer Júlia Palomares Perelló sergio Palomares Perelló Víctor Palomares Pérez Marta Palomares ripoll José Vte. Palomares sifres david Pastor Pla José Peiró chaveli Vicent Peiró climent carlos Peiró Gascón inma Peiró Gascón emma Peiró iglesias José luis Pellicer Grau Benjamín Pellicer talens nuria Pérez chover Mª Ángeles Pérez García carmen Pérez salinas clara Pérez salinas eugenia Pérez salinas eduardo Pérez Vercher Aina Piera tur herminia Piqueras Martínez susana Plancha Blasco laura Pons Palomares sara Pons Palomares Mª Amparo rocher clemente Pepa rocher Planells sandra rodríguez Giner kevin daniel roger laura ruiz Jareño Mª carmen ruiz Juan Felisa sala Ábalos diego sala clar Maria sala clar estela sala escrihuela ximo sala Grau Antonio salinas Ferrando Batiste salinas Martí Mila salinas Martí inmaculada san Antonio Morant lucía sancirilo Gómez Beatriz sansaloni Blasco Jordi sansaloni hernández Antonio sansaloni Martí chelo sansaloni Martí oscar sansaloni Martí Antonio sansaloni sala Francisco savall climent rosana savall ortiz carlos savall soria Jordi serra sansaloni Maria serra sansaloni María serrano Martínez Alex sifres espí Anna soler Bono natxo soler ortells santiago talens escrihuela Julia tormo Giner Pau tormo Giner Ángela torres Vidal Joaquim ricardo ureña Palop Marita Vengut llobell lourdes Vercher escrihuela Pilar Vercher Gimeno carla Vercher talens claudia Vidal Gascón.

INFANTIL Matías Aguzzi corella Alba Almiñana Peiró Jorge Álvarez Martí elba Antón llinares Anna Antón llinares Ana Armengol Martí Vicent Benavent Martínez Mar Benavent Martínez Amor Bononad Ferrando Joan Brines Ferrer Álex Brines Ferrer desirée Brines Palomares Ariadna Brines Palomares Guillermo cabrero corella Paula cabrero corella carla caravaca calero Joan castelló Grau Marc castello sala Ángel chover cañamás Aina chover cañamás sofía díaz Brines Martín domínguez Pérez xavi escrivà Bononad laura escrivà Bononad Gerard espinosa torres david estruch Magraner carme estruch Magraner david Ferrandis García Adriana Ferrandis García Almudena Ferrando Grau Guillem Ferrando sansaloni àngels Ferrando sansaloni celia Fons sifres Ana Frontera Femenia Pau Frontera Femenia Mario Galera Biendicho claudia Galera Biendicho celia García Biendicho Aitana García Biendicho iris García Bosch salva García Bosch dídac García Gómez Álvaro Gómez Gimeno hugo González Gimeno Ferrán González laparra Julià González laparra irene huet ripoll triana ibáñez Muñoz laia Juan ruiz laura Just sampayo sergi Mafé Magraner Martina Mafé Magraner salva Magraner císcar carla Magraner císcar Pau Martí Guijarro elena Martí oreschko carla Martín ruiz Andrea Martín ruiz nuria Martínez Brines María Morant Padilla eva Morant Padilla oriol olaso Altur Joana olaso Altur Guadalupe ortiz Meireles Paula Padilla Gimeno román Palero Gascón lola Palomares Bataller emma Palomares company Víctor Palomares Martí Ariel Palomares tello Pepe Paula Vercher Valeria Peiró Pachés Marc Peiró Pachés àlex Peiró Plancha diana Peiró Plancha Marc Pellicer Palomares carmen Pellicer Palomares àlex Pintado Guijarro Andreu Pla Vidal María sansaloni Almiñana emma sansaloni Almiñana oscar sansaloni Fenollar Jordi sansaloni Fenollar isabel soler sala olga soler sala. 215

Programa d’actes 2019

DIUMENGE, 10 DE FEBRER “LA CRIDA” DISSABTE, 9 DE MARÇ “ CONCURS D’ARRÒS AL FORN I ARNADÍ” 10:45 h: Tots al casal per anar de cercavila fins a arribar a la 09.00 h: Muntatge al passeig i esmorzar a l’envelat. plaça de l’Ajuntament on tindrà lloc la CRIDA 2019 a les 13.00 h. 14.00 h: Concurs d’arròs al forn i d’arnadí patrocinat per 13.30 Mascletada al passeig. “ADOBS SALINAS” i “BOLLO INTERNATIONAL FRUITS”. A continuació dinar al casal. 16.00 h: Entrega de premis del concurs d’arròs al forn i arnadí. DISSABTE, 16 DE FEBRER “CAVALCADA DEL NINOT” 17.00 h: Actuació del grup ZAMBRA FUSION RUMBERA. 13.30 h: Dinar al casal. 22.00 h: Sopar de pa i porta i després DISCOMÒBIL a l’envelat. DIUMENGE, 10 DE MARÇ “DIA DEL FALLER INFANTIL” 17.00 h: Cavalcada del ninot. DIVENDRES, 22 DE FEBRER “NIT D’ALBADES” 11.00 h: Jocs tradicionals al passeig fins a les 14.00 h. 20.45 h: Nit d’albades, inici des de l’Ajuntament. 14.00 h: Dinar MACARRONS per als fallerets i falleretes i 22.00 h: Sopar al casal. FIDEUÀ per a la resta a l’envelat. DIUMENGE, 24 DE FEBRER “PRESENTACIÓ DEL LLIBRET” 17.30 h: Actuació de MÀGIA i després XOCOLATADA a l’enve12.00 h: Al nostre casal tindrà lloc la presentació del LLIBRET lat per a tots els xiquets. En acabar, es farà entrega dels diFalla Passeig 2019. plomes de participació del dia del faller infantil 2019. DIVENDRES, 15 DE MARÇ “DIA DE LA PLANTÀ” Després dinar al casal DIJOUS, 28 DE FEBRER A partir de les 08.00h. transport de la falla al passeig. 15.00 h: Muntatge de l’envelat al passeig. 14.00 h: Dinar a l’envelat FIDEUÀ DE CARN. DIUMENGE, 3 DE MARÇ: “A VALÈNCIA" 20.30 h: Classe de BACHATA i SALSA a l’envelat per a tot el públic. 22.00 h: sopar de pa i porta a l’envelat. DISCOMÒBIL amb 11.00 h: Tot aquell que vulga podrà anar a València per veure DJ ÓSCAR NÁCHER. la mascletada i Exposició del Ninot de les falles de València. DISSABTE, 16 DE MARÇ “DIA DE LA PLANTÀ INFANTIL” Cal apuntar-se amb antelació. DIMARTS, 5 DE MARÇ “EXPOSICIÓ DEL NINOT” 08.00 h: Plantà de la falla infantil. 14.00 h: Dinar a l’envelat CALDERETA. 20.00 h: Inauguració de l’Exposició del Ninot i mostra de lli16.30 h: Entrega als fallers de les RECOMPENSES que atorga brets de falles a la Casa de la Cultura. DIJOUS, 7 DE MARÇ la Junta Central Fallera de València. 18.00 h: Campionat de TRUC. Primera fase. 15.00 h: Acabar el muntatge de l’envelat i quiosquet al passeig. DIVENDRES, 8 DE MARÇ 22.00 h: Sopar d’entrepà a l’envelat. 24.00 h: FESTA REMEMBER amb DJ JOHNY, DJ ÓSCAR NÁCHER Per la nit celebració del “DIA DE LA DONA”. I “GEMELOS DE PUZZLE”. 21.00 h: Sopar de la DONA al nostre casal. Després SORPRESES. (cal apuntar-se amb antelació als grups de Whatsapp) 216

DIUMENGE, 17 DE MARÇ “ENTREGA DE PREMIS” 08.30 h: despertada per a tots, xiquets i majorets. 09.00 h: xocolatada a l’envelat. A partir de les 9.30 h esmorzar i campionat de truc.segona fase. 10.00 h: Visita dels jurats de falles, ús del valencià local i crítica local. 11.00 h: Jocs infantils. 14.00 h: dinar a l’envelat PAellA. 17,00 h: tots vestits de gala junt amb les nostres falleres majors i anirem a la plaça Major per assistir a l’acte d’entrega de premis de les falles de 2019 a les 19.00 h. 19.30 h: cercavila pels carrers de tavernes. 22.00 h: sopar d’entrepà a l’envelat i actuació de la xaranga. 24.00 h: Actuació musical de l’orQuestrA Wonder. DILLUNS, 18 DE MARÇ “OFRENA” 08.30 h: despertada. 09.00 h: xocolatada. 11.00 h: Parc infantil. 14.00 h: dinar a l’envelat Fideuà. 16.30 h: concentració al passeig per anar a l’ofrena de ﬂors a la Mare de déu dels desemparats que començarà a les 18.00 h. 19.00 h: cercavila pels carrers de tavernes. Agafeu força que es pot allargar!!!! 22.00 h: sopar d’entrepà a l’envelat. 24.00 h: Última nit al Passeig de les falles de 2019 amb l’actuació de cABos sueltos a l’envelat. després discoMÒBil. DIMARTS, 19 DE MARÇ “SANT JOSEP” 08.00 h: despertada. 09.00 h: xocolatada. 10.30 h: concentració al passeig per assistir a la Missa en honor a sant Josep a les 12.00 h. 13.30 h: Mascletada a l’avinguda república de Malta. 14.30 h: dinar a l’envelat PAellA. 19.00 h: cercavila per recollir als presidents i esgotar el que queda de les falles 2019. 20.30 h: “cremà” falla infantil. 22.00 h: sopar d’entrepà a l’envelat. 24.00 h: inici “cremà” monuments grans.

AQuestA ProGrAMAciÓ Pot PAtir ModiFicAcions, en eixe cAs s’inForMArà Als FAllers AMB AntelAciÓ 217

220

221

222

223

224

225

226

227

228

229

230

232

233

234

235

236

237

238

239

240

242