El nostre himne. El nostre llibret.

A Tavernes, igual que a moltes altres ciutats de València i d’Espanya, molts carrers duen el seu nom. I és que el mestre Serrano, de nom complet Josep Serrano Simeón, és el compositor de l’Himne de la Comunitat Valenciana així com del pasdoble El Faller, considerat l’himne de la festa de les Falles de València.

Nascut a Sueca l’any 1873, va gaudir d’una gran popularitat a principi del segle XX per les seues sarsueles, de les que va deixar més de 50 títols, alguns dels quals formen part del repertori habitual del gènere.

Edita l’Associació Cultural Falla Passeig de Tavernes de la Valldigna Col·laboracions literàries

Josep Vicent Benavent Sant Cornelio (Molina) Eva Palomares Ferrer Lucia Bo Magraner Álex Gómez Górriz María Ferrando San Antonio Carlos Savall Soria Carlos Gimeno Bosch Xavier Gregori Espin Miguel Ángel Benlloch Navarro Álex Sifres Espí Llorenç Roca Palomares

Bea Gascón Llinares Elsa Estruch Enguix Juan Antonio Román Lucía Sancirilo Gómez Pilar Altur Talens Gema Mestre Boscà Lídia Villalba Caballero Carlos Grau Grau Clara Grau Escrivà David Palomares Chofre Núria Martí Talens Sergi González Frasquet

Visita la nostra biblioteca virtual: www.issuu.com/fallapasseig

Aquest llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres

El llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià.

Dipòsit legal: V-232-202 Tirada: 400 exemplars.

Secció infantil

Celia Martí Ferrando Lorena Martí Palomares

Crítica

Sergio Espinosa Bosch Clara Grau Escrivà Celia Martí Ferrando

Publicitat

Hermi Piqueras Martínez

Correcció

Vicent Grau Martínez

Disseny, maquetació i impressió Set i Set Industria Gráfica

introducció

Poques peces musicals expressen tanta força i energia i es donen tant a conéixer tan sols escoltant els seus primers compassos com ho fa l’Himne de la Comunitat Valenciana.

Enguany, des de les pàgines del nostre llibret, li volem rendir homenatge al nostre himne, a l’himne dels valencians. Testimoni primer que enceta i conclou tants esdeveniments importants del món faller i valencià.

Indiscutible obra d’art com a composició musical, ha sigut sovint empleat com arma política i font de controvèrsia. Nosaltres des d’ací l’interpretem únicament com un cant d’alegria i celebració, una declaració d’amor a la nostra terra i als nostres tresors. Un himne que en aquestes pàgines, per a nosaltres, no en sap d’ideologies ni de formacions polítiques, ni de colors.

Però de què parla el nostre himne? Com l’interpretem els valencians? Ens hem parat a pensar alguna vegada i analitzar bé que diu?

Nosaltres l’hem agafat i l’hem fet miquetes. L’hem fet a trossets i els hem preguntat als nostres col·laboradors i col·laboradores què els inspira cadascuna de les línies que componen la lletra del nostre himne.

El resultat? Fruites daurades que conviden a pensar en els tarongers dels nostres camps i bancals.

Un sol novell que ens recorda i afirma que la nostra Comunitat continua al capdavant de les energies renovables. La certesa de què som una regió que avança en marxa triomfal gràcies a valencians il·lustres que, cadascú en el seu camp, duen el nom de València i donen a conéixer arreu del món el nostre potencial.

Des de les arracades de les palmeres fins als acords d’una guitarra mora, tot sembla tractar d’explicar els nostres orígens i arrels i tractar d’il·lusionar-nos en la nostra terra fèrtil i agraïda que tants fruits i alegries ens ha donat i li queden per donar.

Falleres i fallers, amigues i amics de la Falla Passeig, passeu i sigueu benvinguts. Esperem que vos agrade i trobeu en aquest llibret una agradable lectura, l’equip del llibret

sumari p.6 - 73

p.74

Història i origen de l’Himne

p.76

p.80

p.82

p.94

Cantem l’himne!

Què diu la lletra de l’himne?

Com l’interpretem?

Els nostres fallers i falleres ens el canten.

Himne de Tavernes

Sí, ací a Tavernes també en tenim!

Secció infantil

Un conte, activitats i cançonetes per als més menuts!

Reflexió

Hem de polititzar-ho tot?

També el nostre himne?

Premi Passeig

Coneix els finalistes i les obres premiades de la 3a Edició del Concurs Literari Premi Passeig

sumari

Falla Passeig

p.112

p.114

p.140

p.151

p.164

p.176

Salutació Fallera Major de Tavernes

Els nostres representants de l’any faller 2019 s’acomiaden i recordem les imatges dels millors moments que ens ha deixat el passat any.

Vos presentem les falleres majors per al 2020 així com els nostres presidents. També llegirem les paraules que les seues famílies els han volgut dedicar.

Primers actes de l’any faller 2020 i presentació dels nous fallerets i falleretes.

Coneixerem el monument gran i l’infantil, que muntarem enguany al nostre passeig, amb la crítica més enginyosa.

El Passeig 2020: comissió, fallers i falleres, programa d’actes i entitats col·laboradores.

Per a ofrenar noves glòries a Espanya

Trellat, polítics, trellat.

De fa uns anys ençà, el món de la política s’ha polaritzat. La irrupció de noves forces a les dues voreres del centre no ha contribuït a un clima de pacifisme institucional, sinó més aviat al contrari. La política actual s’ha transformat en un camp de batalla, recordant aquella escena de la mítica pel·lícula “Braveheart”, la batalla de “Falkirk”, on abunden les traïcions, les col·laboracions inaudites i antinaturals, deixant rengleres de ferits, morts, dolguts i els millors parats es creuen victoriosos i victorioses (des de la seua perspectiva i subjectiva experiència), però sobretot deixen dolguts, malestar i angoixa en la ciutadania. Un ciutadà o una ciutadana que han de conviure amb el seu veïnat en un clima de màxima cordialitat i que a les disputes passades ara afegim recels polítics i tensió abans inexistent.

Trellat, polítics, trellat.

Ja fa milions d’anys la natura ens va donar una lliçó magistral de la qual haurien d’aprendre els nostres dirigents. Aquesta lliçó la va descriure la coneguda, i malauradament ja morta, biòloga estatunidenca Lynn Margulis amb la seua teoria endosimbiòtica. Lynn Margulis defineix “la vida és una unió simbiòtica i cooperativa que permet triomfar als que s’associen”, i açò és el que es troba a faltar en la nostra classe política actual. La unió per lluitar contra els problemes que afecten la ciutadania, és el futur si volem seguir vivint en aquesta societat. Per què no fem com aquella primitiva cèl·lula procariota, que contra tota natura s’associa amb una espiroqueta, donant com a resultat les cèl·lules eucariotes? (permeteu-me que ho simplifique tant). Per què no aprofitem les coses positives que ens poden oferir les altres forces polítiques, per què no teixim aquestes arrels com si fora un arbre neuronal? Aprofitem aquesta simbiosi per a fer POLÍTICA. Com sempre la natura ens passa per davant.

Trellat, polítics, trellat.

Cada cop la ciutadania està més desencantada de tots els partits polítics. Dona la sensació que estiguen lluitant per aconseguir les seues preades poltrones, per repartir-se un pastís que no és seu, per embutxacar-se diners, contactes dels quals

són mereixedors... Sembla que s’esforcen per donar-li la raó al gran Groucho Marx quan va dir allò de “la política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar els remeis equivocats”. I tot açò fa que ens allunyem més de la política, quan hauria de ser a l’inrevés; fer-la nostra, interessar-nos i ser partícips d’ella, cadascú des de la seua visió, creença i experiència pròpia, aportant el granet de sorra per crear entre tots la societat que volem i mereixem.

Trellat, polítics, trellat.

La política actual va de bàndols, lluny queda aquella que semblava una partida de pilota valenciana, blaus contra rojos.

Una partida que se celebrava cada quatre anys i sense fer molt de soroll, de sobte algú cridava “Val i partida a favor dels _____!” (cada lector que pose el que més li agrade), i els guanyadors s’emportaven la pilota de baqueta a casa i jugàvem amb les seues regles fins quatre anys després on es repetia la partida al trinquet del Congrés dels Diputats.

Seguint el símil establit, ara s’han incorporat nous pilotaris a la partida. Seguim tenint els clàssics blaus i rojos, però a més apareixen els morats, els taronja del somriure, els altres taronja, els verds i un llarg etcètera. Però ara resulta que tots volen ser feridors (i ho aconsegueixen, perquè la política actual va de ferir els adversaris polítics), que cadascú vol jugar amb la seua pilota de baqueta, tots volen estar dins la pista i com a molt estar asseguts a la llotgeta. I no cavallers, la política no està per a lluïment personal i sembla que ho oblideu. Però la presència de nous jugadors és inversament proporcional al públic que fa grans els trinquets, i el públic assistent, tot i ser en menor quantitat que en temps passat, fa molt més soroll, és més radical (perdoneu-me aquesta expressió) i menys prudent.

Traieu-vos les benes (acolorides) dels ulls i feu política per lluitar contra els problemes de la ciutadania i no feu que la ciutadania lluite pels vostres problemes.

Trellat, cavallers, TRELLAT.

Josep Vicent Benavent San Cornelio

{7}

Tots a una veu, germans, vingau

itat?

Com seria el nostre poble sense el comerç de proxim Comprar, vendre, canviar. Els comerços de proximitat han sigut tot per als pobles. Els comerciants coneixien els nostres gustos i les nostres necessitats. Van arribar a ser quasi part de la família, per tantes ocasions en les quals els visitàvem. Qualsevol producte, des de roba a menjar, es comprava en els establiments del poble. Per aquest motiu aquest vincle de confiança i proximitat es va crear a poc a poc entre client i amo del negoci.

En l’actualitat, veiem que aquests hàbits han canviat.

Ha canviat la vida, s’han modificat els usos i costums, tant de comerciants com de clients. La globalització, l’èxode de les zones rurals a les ciutats, l’era digital i les noves tecnologies, han fet que tot canvie. Tot és possible amb la tecnologia.

Una tecnologia que avança inexorablement, però que també està esborrant el rastre del contacte humà. Encara que som conscients d’aquesta realitat, resulta impossible pensar en un poble com Tavernes de la Valldigna sense les seues botigues, sense el seu mercat municipal, sense els seus venedors, i la vida que generen.

El xicotet comerç és una de les activitats econòmiques que dona vida al municipi, que genera llocs de treball i riquesa. Tal vegada no amb la proximitat d’abans, però sí amb la força d’una activitat que continua aproximant els veïns, els relaciona i els implica a la ciutat.

El comerç de proximitat ens trau de casa, ens permet trobar-nos amb amics, parlar amb ells, sentir-nos part d’una comunitat, que ens sentim a casa. El comerç de

proximitat és un nexe d’unió entre veïns, una excusa per eixir, per gaudir de les compres, per trobar-te amb veïns, per no oblidar allò que és important.

Els nostres comerciants saben on vivim, qui som

Aquest toc humà no existiria si tot ho compràrem a través d’internet. Com deia un vídeo de YouTube que vaig veure fa poc “ningú s’enamora en línia, ens agrada conéixer la persona amb la qual estem tractant”. A les compres passa el mateix. Les botigues en línia ofereixen totes aquestes sensacions? Per descomptat, no. Al contrari, fan que ens perdem moltes possibles històries. Les relacions entre persones es perden cada vegada més. I la tecnologia, encara que ens facilita la nostra vida, l’esborra d’experiències reals.

Els comerços de poble formen part d’aquestes experiències reals que no poden desaparéixer de les nostres vides. Són part de les olors, dels sabors, de les històries que omplin les nostres vides. Són els garants de la familiaritat i la proximitat, del contacte amb allò que és nostre. Només en els comerços de barri o de poble és possible arribar a la xarcuteria, a la carnisseria, a la pescateria i tindre esperant la bossa amb l’encàrrec preparat. Només ells fan possible el luxe de provarse tres vaquers a casa i triar-los amb tranquil·litat per retornar a l’endemà els que no ens queden bé.

{9}

Els clients se’n van satisfets perquè saben que el producte que s’emporten, passa abans pel filtre de qualitat que li ofereix el dependent de la botiga. Els clients paguen els productes establits en un ordre i equilibri de l’oferta i la demanda, sobre la base dels ingressos i la renda segons la zona.

Són garantia de qualitat. Sabem que ells no ens enganyen. Si la mel és de flor del taronger, ho és. No ho dubtem. Ens ajuden a cuidar el nostre mitjà emplenant els nostres envasos. Són capaços d’organitzar una passarel·la, un concert de la banda en la plaça o d’un grup de rock. El que siga per donar vida als nostres carrers.

oditat, de la rapidesa, estem la voràgine de la falta de temps, de la com de mig En Enmig de la voràgine de la falta de la, comoditat, la rapidesa, relació, de confiança, de un mitjàde de lt nosdetre motemps, or val un b am t ban aca estem acabant amb un valor molt nostre, un mitjà de el relació, de confiança, deotet comerç aporta? nostre xic el que tot dre per em vol nt lme Rea contacte… contacte…

Realment volem perdre tot el que el nostre xicotet comerç pro ximitat desapareix? de aporta? erçdesapareix? com el si ia sar pas què sar pen a at EnsEn hem parat a pensar què passaria si el comerç de proximitat par s hem Convé parar i reflexionar davant aquesta voràgine. Algú imagina el mercat tancat? O qualsevol comerç amb la persiana tirada? Per sempre? Quina sensació ens produiria? Coneixem la sensació quan han tancat negocis emblemàtics del nostre municipi com els cinemes… Ens agradaria que aquesta sensació de pèrdua es repetira amb altres negocis?

Segur que no. Tots tenim veïns, familiars i amics que creen ocupació prop de nosaltres. Sense agafar el cotxe, a pocs metres de casa, tenim una persona de confiança que puja la persiana del seu negoci perquè aprecia el seu poble, perquè vol oferir de manera professional un servei pròxim. A més, contracta persones que coneixem de tota la vida. Aporten el seu gra d’arena a l’economia local en una època plena de dificultats econòmiques.

El comerç de proximitat no ha tancat la persiana. Continua obrint cada dia.

Manté viu el nostre poble. L’oferta del xicotet negoci és més exclusiva i competitiva. En la majoria d’ocasions podem trobar tot el que busquem i sense moure’ns del nostre poble, del nostre entorn. La proximitat i la confiança són el senyal d’identitat dels comerços locals. No resulta estrany telefonar als clients pel seu nom per part dels amos o dependents.

Comprar a les botigues de proximitat repercuteix directament al nostre poble.

Genera il·lusió entre comerciants i empresaris locals, que gràcies a les nostres compres poden pagar els seus impostos i crear millores que repercuteixen

directament en el nostre municipi. Les llums dels xicotets comerços són les llums que il·luminen carrers i places. Els seus aparadors adornats són els que decoren l’entorn i fan que els carrers lluïsquen més brillants.

No per ser xicotets, són menys competents. Són negocis experts i professionals en el seu sector. D’ells rebem atenció personalitzada i un assessorament immillorable per a l’elecció de la nostra compra.

Però a més, els xicotets comerços són els que millor venen la nostra terra. Donen eixida als productes locals, fomenten la producció i distribució dels productes fabricats ací i, per tant, generen llocs de treball en el nostre entorn més pròxim.

El suport al comerç local té un altre valor afegit, produeix un efecte dominó. Com més suport donem al comerç local, més negocis arribaran al municipi. Es fomenta l’obertura de nous negocis i atrau més persones i riquesa per al poble, ja que suposen una important font d’emprenedoria. Donant-los suport, ajudem a complir un somni a tots els emprenedors que un dia van decidir apostar-ho tot per a crear el seu propi negoci.

L’efecte multiplicador és enorme. Les nostres vivendes es revaloren amb una zona plena de botigues amb compradors. La presència de botigues augmenta el valor immobiliari de les nostres vivendes al mateix temps que contribueix a humanitzar el nostre poble o ciutat.

Mentre la desaparició d’aquestes botigues produeixen tot el contrari, redueixen el seu valor.

Si no ens imaginem el nostre poble sense el xicotet comerç local, no contribuïm a fer que desaparega. Xicotets gestos de cadascun de nosaltres a favor del comerç local aconseguiran portar importants canvis amb constància i perseverança.

Dedicat a la meua amiga Anna ‘la pescatera’, a tots els venedors del mercat i a tots els comerciants de Tavernes que segueixen pujant la persiana cada dia.

Eva Palomares Ferrer

{11}

Ja en el taller i en el camp remoregen

Camp i taller, traduït al valencià: treball. No en un sentit de càrrega, no, treball com a prosperitat. Que no falte el treball. La gent de la terreta tenim aquesta característica. A l’economia valenciana sempre ha tingut un gran pes el camp. I no és que no hem tingut, i de segur que tornarem a tindre, un sector industrial fort, és que vivim al rovellet de l’ou! A la millor terreta del món!

La paraula “taller” em porta a la infància. Per a mi “taller” era el de mon tio Toni, un taller de fusteria al carrer Colon on encara estaven les travesses de les mortes vies del tren.

I aquest pensament de nostàlgia d’infantesa em fa viatjar en el temps i em porta a un solejat dia, pot ser de novembre, al camp, a la partida del Morerar, amb la meua germana Carmen i la meua cosina Pepa, jugant i corrent entre agrets que ens aplegaven a la cintura. Anàvem amb les nostres mares a pesar la taronja de l’hort de l’avi Joaquin.

El Morerar, un nom que ens parla d’antics cultius abans de la taronja. Com passa amb el nom del barri dels Sequers que ens porta a pensar en els treballs de l’arròs, la partida del morerar ens parla de la importància que la seda degué tindre al nostre poble.

El conreu de la morera per a alimentar el cuc de seda ens sembla molt llunyana en la nostra història, però potser no ho és tant, com ho mostra el fet que conservem encara hui el costum de criar cucs de seda en una caixa de cartó.

La demanda de seda degué ser notable, i l’abat del Monestir de la Valldigna va impulsar el conreu de la morera i la cria del cuc a les nostres terres i el va convertir finalment en un conreu especialitzat, no sols als marges dels camps, sinó ocupant-los tots com ara és el cas dels tarongers.

Si bé és cert que la màxima notorietat de la sederia valenciana és al segle XVIII, de fet el cultiu de la seda, o de la morera per criar cucs de seda, es desenvolupa a les nostres terres des del segle XV fins al segle XIX, quan l’epidèmia de pebrina acabà amb els cucs i va fer desaparéixer les moreres del paisatge agrícola valencià. Sempre pràctics, els valencians de les riberes del Xúquer, i posteriorment els de les comarques compreses entre Vila-real i Pego, iniciaren l’arrancada massiva de les moreres que més tard substituïren per tarongers.

A València tot ens costa esforç, i mai la gent valenciana se li ha conegut per defugir d’aquest. Cada dia a València anem al taller i a l’escola, i el cap de setmana al camp, a dur endavant la poca o molta terra que ens han deixat en herència o hem comprat amb esforç.

Aquesta ha estat la referència de vida de la majoria de la gent valenciana que conec. A Tavernes o Canals anem a la taronja, a Albaida i Bolbaite a l’oliva. Això sí, acabem amb un bon dinar de paella, fideuà o, en el millor dels casos, allipebre.

Tenim una terra fèrtil i un clima benèvol. Per molt que ens queixem que ací no sap ploure, en realitat és que volem que ploga al nostre gust. També acabem conreant on sabem que quan vinga la pluja, el veritable “amo de les terres ens traurà les escriptures”.

Taller i terra tenen en els carros i els cavalls una connexió especial a Tavernes. A Borderia rendim homenatge a aquest vehicle, tirat per un rosí i seguit d’un gosset menut, la missió del qual era de fer d’alarma si algun desconegut s’acostava al carro mentre l’amo estava treballant la terra.

Recorde bé la corretgeria del pare de ma tia Marilola, un taller al carrer Major. Jo recorde que treballava fent i reparant lones de camió. Jo ja no vaig conéixer al taller les lones dels carros, que de segur foren les primeres que treballà, no debades es coneixia a Tavernes com el poble dels carros.

I els carros remoregen més que res: mentre va el carro fa soroll. La remor dels carros era la remor de la feina al camp, la remor de la collita, la remor d’un poble actiu i treballador.

I també la remor de festa. El mateix carro, amb la capota ben arreglada pel tio corretger, enfilava cap a la platja carregada en tota mena d’eines i la família al complet, per a fer una barraca i passar allí uns dies d’estiu i suportar millor la calor de l’agost.

{13}

Tot i haver-hi tant de carro, no hi havia problemes per aparcar. El carro com a un bé molt preuat, es guardava dins de casa. I moltes són les cases al poble que encara conserven l’entrada de carro.

I que precioses són aquestes entrades! Imprescindible a la portalada d’aquestes cases, unes grans lloses de pedra treballada: a cada costat de l’entrada les grans peces arredonides protegien les vores de la portalada, sense cantells vius per a no fer malbé el carro si entropessava, i unes lloses rebaixades a nivell de terra, però sense passar-se, que la portalada havia d’impedir que entrara aigua a casa si plovia.

En un poble com Tavernes de segur hi havia bons artesans que al seu taller picaven pedra per traure aquestes peces fonamentals per a una casa com cal: amb entrada de carro.

Aquest sí que seria un taller amb remor.

L’economia valenciana ha basat la seua fortalesa intrínseca en la seua dualitat camp i taller o, traduït a llenguatge econòmic, en la diversitat de fonts de producció. Açò implica un sector industrial hegemònic i un sector primari fort. Les parelles de nóvios es casaven “l’any que ve, si la taronja s’ho val”.

De normal, les crisis econòmiques afecten de manera diferent els diferents sectors, i això significa que si una temporada la feina al taller fluixejava, ens quedava la taronja, o l’arròs o l’oliva, per anar aguantant i fer jornals anant a collir o al magatzem.

Fins i tot en temps durs, també hi havia qui tenia més feina. Recorde dos tallers menudets, situats a cases amb entrada menudeta. Un estava, si no recorde malament, al carrer Sant Agustí, i altre al carrer d’Ametla, just al costat d’on va estar l’acadèmia ALMI. Eren tallers de sabaters.

I és que les sabates ens duraven més d’una temporada i, amb tapetes als tacons o mitges soles, hi havia sabates que podien fins i tot heretar-se d’uns germans a altres. Les coses tenien més valor que allò que es gasta i es tira.

La fi de la producció de capell de seda autòcton fou el preàmbul del tancament de les filatures de seda valencianes, un exemple més de com l’economia valenciana no pot prescindir ni de terra ni de taller. Els valencians som pràctics i quan la terra no es valora, i el rendiment del treball no compensa l’esforç, la terra es deixa perdre.

No queda altra alternativa que canviar, reconvertir-se, reinventar-se, però, deixar perdre la terra... mai. Canya de sucre, raïm, arròs, olives, garrofes, taronges, o caquis, tant se val, haurem de fer valdre la terra.

Perquè camp i taller són treball, i el treball és el que els valencians necessiten per a fer festa. O no fem feina a la falla? I què hi ha més festa que una falla?

Lucia Bo Magraner

{15}

, r o m a ’ d Càntics u a p e d s e himn Les línies que ara venen tractaran de parlar-vos sobre himnes. Eh! No fugiu encara.

No serà sobre aquells que en ser cantats, taral·larejats o, simplement, nomenats, causen un seguit de polèmica i divisió, causant l’efecte contrari per al qual van ser, en principi, pensats i creats.

Vos parlaré d’aquelles cançons que, a parer meu, han quedat en l’imaginari col·lectiu com a himnes. Cants que vinculem, de forma més o menys generalitzada, diverses situacions, moments o dies. Així que vos recomane agafar YouTube, Spotify o el que siga per ambientar la lectura amb algunes cançons que ja són himnes de la humanitat.

Comencem amb uns dels majors creadors d’himnes que ens ha donat la música moderna, Queen. I és que, amb quina cançó se celebren pràcticament tots i cadascun dels triomfs esportius arreu del món? El “We are the Champions” sona i ressona en cada entrega de trofeus.

Des del mundial de futbol a un campionat de truc local, en l’entrega dels anells als campions de l’NBA i al concurs de xarangues local. La veu de Freddie Mercury sempre s’acompanya d’altres cordes vocals amateurs, normalment regades de begudes espirituoses i on el saber anglés no importa tant com saber quan arriba el clímax de la cançó de l’himne dels campions.

Uns anys abans, John Lennon gravava el que, quasi immediatament, es convertia en un dels majors cants a la pau i a la germanor que ha creat mai cap ésser humà. La serenor de les notes en la veu de Lennon, la senzillesa dels acords i una lletra fàcil d’aprendre i recordar fan d’Imagine la melodia de concentracions i proclames per la pau arreu del món i es fa

eterna en la nostra memòria la imatge d’ell junt amb Yoko Ono a les notes d’un piano blanc com la Paloma de la Pau.

En la mateixa dècada, Bob Marley compondria el que Amnistia Internacional adoptaria com a himne oficiós: “Get up stand up”. Es conta que en una gira per Haití, i veient la pobríssima qualitat de vida dels habitants d’aquest país caribeny, el líder dels Wailers es va decidir a animar-los a lluitar pels seus drets. A alçar-se. A fer-se escoltar. Naixia així un dels majors himnes reivindicatius pels drets humans.

No menys reivindicatiu és el “I will survive”. Compost per Dino Fekaris i immortalitzat en la veu de Gloria Gaynor, és un verdader himne per a tota aquella persona que s’ha vist en dificultats vitals, a més de ser una de les cançons utilitzades en la campanya contra l’ara president dels Estats Units, Donald Trump. En veu de la cantant americana, s’ha considerat sempre un himne, tant per l’empoderament de les dones com per la defensa dels drets del col·lectiu LGTB, del qual la diva americana és un autèntic referent, tant per la ja anomenada “I will survive” com també per “I am what I am” (Jo soc el que soc).

Sense abandonar les terres americanes ara que ja les hem xafades, i aprofitant que he anomenat la campanya contra Trump, cal recordar l’enorme nombre de cançons que es van compondre en contra de la guerra de Vietnam. A finals dels anys 60 i principis dels 70, el moviment hippie va dur amb ell un munt de cants a la pau, demanant el fi d’una guerra que va durar més del que tothom esperava i pareixia que no anava a tindre fi. Per no posar ací una llista que es faria eterna, em quedaré amb el “Fortunate Son”, del 1969, de la Creedence Clearwater Revival. En ella, John Fogerty, el vocalista i principal creador del grup, s’esgarrava la veu per a protestar que la gent del carrer, la

classe treballadora, era la que més estava patint amb aquella guerra, ja que no eren “fills afortunats” de senadors, milionaris o militars d’alt rang. A penes dos minuts d’un crit contra el poder americà d’aleshores.

El mateix any, en el Festival de Woodstock, Jimi Hendrix va interpretar l’himne dels Estats Units amb la seua sempre rabiosa guitarra elèctrica. En un moment donat, utilitzant el distorsionador de l’instrument, va començar a simular el so de les bombes que queien en aquell instant a Vietnam, en una actuació que quedarà en la ment de tot aquell que la contemple.

Apropant-nos més en temps i lloc, anomenaré un cantant i cançó que cada volta que l’escolte em posa la pell de

{17}

gallina. Si hi ha alguna lluita que és present i actual, és la causa feminista. Arreu del món se succeeixen les proclames, manifestacions i concentracions per aturar, d’una volta per totes, la violència masclista, i la veu de Rozalén cantant “La puerta violeta” ressona en el meu cap cada volta que llig o veig alguna notícia relacionada amb el tema. No sé si perdurarà en el temps com les altres que he anomenat. Tant de bo així siga, en la meua humil opinió. Per la veu suau, però potent de la manxega i per poder dir que el problema, l’alifac, contra el que canta, s’ha superat d’una vegada.

El que fa més o menys mig segle succeïa pràcticament cada any, va passar a donar-se tan sols sovint. Amb el temps, apareixia de tant en tant i, a mesura que ens desplacem sobre l’eix cronològic cap a les dates que avui vivim, es produeix amb menys i menys freqüència. I és que, si la música és sempre un reflex de la societat en la qual aquesta és composta, res no pot perdurar en el temps. Vivim temps frenètics, on allò que va passar setmana passada està passat de moda, el que es comentava ahir ja no és trending topic i únicament ens importa l’ara, la immediatesa. Com es pot avui dia consagrar una cançó com a himne si no recordem allò que sonava a principi d’any? O serà que ha disminuït la qualitat de les composicions? És possible que estiga, ja, tot compost? Difícil d’esbrinar, com difícil em sembla que una cançó d’aquests anys es mantinga en la ment col·lectiva de la mateixa manera que ho han fet les que he anomenat. Serà, com tot, qüestió de temps.

Alex Gómez Górriz

{19}

Pas a la Regió

n e a ç n a v a e qu FAL M MARXA TRIO

Triomfal: adjectiu relatiu o

pertanyent a un triomf.

Triomf: substantiu que

significa victòria, èxit.

Si penses en la terreta se’t poden vindre al cap més exemples de triomfs dels quals creus. No tot és crisi econòmica i corrupció. València C. F., Llevant U. E., València Basket, les Falles com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, l’escultura més alta d’Europa a Castelló, Sorolla i el pintor José Luis Corella Garcia, actors i actrius amb projecció nacional i internacional com Ana Duato i el castellonenc Miguel Ángel Silvestre, tenistes com l’alacantí David Ferrer.

Sabies que som un dels llocs amb més músics per metre quadrat? Xarangues, orquestres, unions musicals, grups de música amb gires internacionals, i cada vegada més i més festivals que van aflorant per tota la geografia valenciana amb diversos estils musicals. Tenim també investigadors i investigadores dins la prestigiosa llista «Highly Cited Researchers» (investigadors més citats) elaborada per Thomson Reuters.

De vegades el triomf és local, però, en molts casos, la nostra regió avança a passos gegantins i la nostra marxa triomfal se sent ben forta des d’altres llocs del planeta. Dediquem les pàgines següents a quatre referents valencians que tenen o han tingut una projecció internacional molt important, però els podríem dedicar un o diversos llibres si parlàrem de tots i totes. Medicina, cinema, música i esport.

PEDRO CAVADAS

“El doctor miracle”

Cavadas és un cirurgià plàstic valencià amb fama internacional pels seus trasplantaments i reconstruccions exitosos. En acabar els estudis (encara que continua formant-se per a estar sempre al dia), es va convertir en un cirurgià ric i ambiciós, però un viatge a Kenya va canviar del tot la seua vida. L’any 1996 va crear una Fundació, amb el seu nom, que es dedica, sense ànim de lucre, a la cirurgia reconstructiva a l’Àfrica. Des d’aquell moment ja s’han fet més d’11000 intervencions gratuïtes. Cada any, fa una mitjana de 1800 operacions i pocs casos se li resisteixen.

Si li diu a un pacient que no hi ha res a fer, aquest ja és conscient del fet que ningú al món podrà ajudar-lo si Cavadas no ho pot fer.

La seua vida professional està plena d’èxits, amb molts casos de trasplantaments d’extremitats: mans, avantbraços, cames, peus. Va ser el primer cirurgià en trasplantar dues mans i convertir un braç dret en esquerre, el primer a Espanya (i vuité al món) en fer un trasplantament de cara, i un llarguíssim etcètera de cirurgies, que s’han considerat vertaders miracles. Per això, moltíssima gent, tot i que a ell no li agrada massa, el divinitza en sentir el seu nom. El 9 d’octubre de 2009 va ser nomenat fill predilecte de la ciutat de València en agraïment i reconeixement a la seua labor.

Hi ha gent que creu en el destí, en què les coses passen per alguna raó. El cas és que Pedro Cavadas no va estudiar medicina per vocació, inicialment. Si hem de donar a algú les gràcies que hui en dia siga el gran professional que és, és al fet que a València no hi havia la possibilitat d’estudiar veterinària. Ara la seua vocació és ajudar a fer que les persones tinguen una millor qualitat de vida i la solidaritat mou les seues accions. Considera digne i necessari donar a la gent que no pot escollir el que la vida t’ha donat a tu i que, d’aquesta manera, es genere una espècie de roda en la qual ens ajudem sempre els uns als altres.

{21}

LUIS GARCÍA-BERLANGA

Humor i enginy.

Luis García Berlanga, fill predilecte de la ciutat de València des de 2009, va nàixer a València l’any 1921. Sempre va estar enamorat de València i de la costa d’Orpesa i va ser capaç de definir què és Espanya i com són els espanyols, així com el paisatge de la nostra regió i fer-lo arribar a persones per tot arreu.

Aquest cineasta és tot un referent de la cultura valenciana al cine europeu. És considerat un dels millors dins la professió del segle XX, per la seua manera de mostrar el món a través de la pantalla. El seu cinema es caracteritza per la ironia i la sàtira sobre les diferents situacions polítiques i socials. Durant el franquisme va poder burlar la censura, de manera molt intel·ligent, introduint escenes i diàlegs de doble interpretació i presentant projectes atrevits.

La tasca de Berlanga ha sigut valorada de diverses maneres al llarg dels anys, per part de la Generalitat Valenciana.

En 1993 va rebre l’Alta Distinció de la Generalitat, en 2008 la Gran Creu de Jaume I el Conqueridor i hi ha un carrer dedicat a ell a València. A la XXX edició de la Mostra de València Cinema del Mediterrani, l’any 2009, li van retre homenatge amb un documental (Por la gracia de Luis) on participaren una vintena d’actors que havien treballat amb ell i l’admiraven. Aquests companys del món del cine han parlat sempre meravelles del cineasta: un punt de referència per a tots, el millor director del cine espanyol, un mestre, inimitable, una persona admirable, un talent excepcional... Aquestes són sols algunes de les opinions d’aquests companys de professió que podem trobar a diferents entrevistes i mitjans de comunicació.

Però, no només ha estat sempre valorat a la nostra regió, es tracta d’un bon exemple d’avanç internacional pels innombrables premis i guardons, tant nacionals com als festivals internacionals de cine més importants: Cannes, Venècia, Montreal, Berlín i Karlovy Vary. Algunes de les seues pel·lícules més conegudes són: ¡Bienvenido, Mister Marshall! (1953), Plácido (1961) o El verdugo (1963).

Hi ha hagut fins i tot un gran moviment reivindicatiu perquè la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola accepte el terme “berlanguiano” per a fer referència a l’univers real camuflat a la ficció de García Berlanga, a tot allò que ocorre en un ambient de sainets, sense massa sentit però totalment possible. Finalment, siga un terme oficial o no, per a la gent, per al poble, tot allò berlanguiano és part del patrimoni nacional i valencià.

CONCHA PIQUER La reina de la copla.

Concha Piquer fou una cantant i actriu valenciana; una de les figures més rellevants de la copla espanyola. La seua perfecció vocal i el seu estil la caracteritzaven, juntament amb la seua expressivitat i emotivitat a l’hora d’interpretar les cançons. El seu estil particular ha influït en les següents generacions d’intèrprets. Des de ben menuda va recórrer els teatres de la Comunitat Valenciana i prompte va començar l’aventura americana.

PATRICIA CAMPOS Als Estats Units va passar cinc anys cantant a Broadway i a diferents teatres. Allí es va formar professionalment i va conéixer la importància de la disciplina i el sentit de l’ordre. Sembla que va aprendre bé això de la mà dura, perquè a la seua companyia d’espectacles tenia fama de ser ben severa i tindre unes normes estrictes respecte a la puntualitat i la manera de vestir. També als Estats Units va fer la seua primera aparició al cinema, carrera que després va continuar a Espanya, amb pel·lícules com: La bodega (1930), La Dolores (1940) o Filigrana (1949). Les seues cançons més recordades són: Ojos verdes, Tatuaje, Y sin embargo te quiero i Yo soy esa.

A més de recordar-la als seus papers de diva i femme fatale, de manera anecdòtica, s’ha guanyat el paper “d’inventora” del cinema sonor. I és que, es va trobar una cinta que demostra que va protagonitzar la primera pel·lícula sonora en espanyol, allà per l’any 1923, i que aquesta era anterior a la qual, fins fa uns anys, s’havia considerat històricament i oficialment com la primera.

La banda sonora de la vida de la Piquer era una marxa triomfal en forma de copla, i a aquesta l’acompanyaven els seus famosos baguls. Concha Piquer portava sempre la casa a sobre i això va calar tant en la societat que fins i tot es va crear una expressió (molt utilitzada als anys quaranta) relacionada amb la idea: “viatjar més que el bagul de la Piquer”.

La importància d’aquesta figura a la nostra regió s’ha vist reflectida al món faller en algunes ocasions, com l’any 2008, quan un ninot dedicat a l’artista va ser indultat. Com anàvem a cremar a la reina de la copla?

Coneguda com la dona sense límits:esport, solidaritat, drets humans.

Patricia Campos fou la primera dona espanyola amb les titulacions de pilot d’helicòpter i reactor, i també la primera entrenadora europea d’un equip professional americà. Però, per a arribar on ha arribat, abans ha hagut de passar per moltes coses. Per a aquesta castellonenca, criada a Onda, el futbol ha sigut sempre una part important de la seua vida.

Malgrat les crítiques de la seua pròpia àvia per “jugar a coses de xics”, el seu somni era dedicar-se al futbol de manera professional. A aquest somni prompte se’n va afegir un nou: volar. Després d’estudiar Comunicació Audiovisual, i preparar-se les oposicions per a les Forces Armades, va aconseguir les titulacions de pilot ja esmentades.

Ara participa en nombrosos projectes mitjançant els quals tracta d’eliminar la discriminació sexista, d’ajudar en la integració a les víctimes de violència de gènere i d’acabar amb els obstacles als quals han de fer front les joves en l’actualitat. I això és així, precisament, perquè la seua vida està fortament marcada per la discriminació sexista. Sí, és la primera dona pilot de reactor de l’Exèrcit Espanyol.

Però, va haver de deixar aquesta feina per la seua orientació sexual, havent patit judicis, crítiques i actituds tant sexistes com homòfobes.

És tot un exemple de superació i dedicació. Ha anat esquivant cada obstacle que apareixia en el seu camí. Com que el món de l’exèrcit no la va voler, va volar als Estats Units per centrar-se en l’esport, primer allí i després a Hawaii. És una dona polifacètica i, a banda d’haver treballat com a entrenadora, col·labora amb diverses ONG, és columnista d’un diari esportiu i ha publicat el llibre Tierra, mar y aire, on podem trobar una gran reflexió sobre el masclisme que encara existeix a la societat i sobre el valor que les dones han aconseguit pel que fa als drets humans.

Com hem dit, hem parlat només de quatre referents valencians amb una gran projecció internacional, però n’hi ha molts més que també la tenen i mereixen un gran reconeixement. No tenim cap dubte que la nostra regió avança (i continuarà avançant) en marxa triomfal.

Maria Ferrando San Antonio

{23}

Per a Tú la vega envia la riquesa que atresora

Amb aquesta frase de l’himne regional es vol destacar la gran riquesa de les terres valencianes, ja que si per alguna cosa es caracteritza la nostra Comunitat, és per ser una terra enormement productiva.

Quan pensem en la Comunitat Valenciana productivament, el primer que ens ve al cap és l’agricultura, i és que el camp valencià de nord a sud, ens ofereix infinitat de productes com les taronges, l’arròs, les hortalisses, o el vi. Tampoc podem oblidar el seu caràcter industrial, amb els seus productes com el tèxtil, la ceràmica, el joguet i el torró.

La taronja és, per excel·lència, el fruit estrela, amb totes les seues varietats que inunden el paisatge amb el seu color i el seu aroma a atzar. La taronja ha marcat des de sempre la vida de molts valencians i s’ha convertit en l’eix productiu de comarques com la Safor o la Ribera on ha sigut el suport de moltes famílies durant dècades, malgrat que no passa per un dels seus millors moments a causa dels baixos preus, importació i poques polítiques de protecció, continua sent un dels principals motors econòmics de la Comunitat.

Un altre producte potencial és l’arròs, molt cuidat i protegit en els nostres dies, amb la seua pròpia denominació, “Arròs de València”, un segell distintiu que el distingeix de la resta d’arrossos, gràcies a les propietats i a la seua forma de conreu. Es cultiva principalment a les terres properes

a l’Albufera, a la zona de Sueca i Sollana o a llocs de marjal com la de Pego-Oliva. L’arròs és per als valencians un tresor, ja que és un dels ingredients bàsics de la nostra gastronomia.

No m’agradaria deixar a banda altres productes típics, tots ells cultivats a les distintes parts del territori i que han sabut buscar-se un lloc als mercats tant nacionals com internacionals, ja que s’ha lluitat per a protegir-los i donar-los un nom, amb les seues denominacions d’origen, les quals donen prestigi a la Comunitat. Estic referint-me a productes com el caqui, amb la seua denominació “Ribera del Xúquer”, la carxofa de Benicarló, la tomaca del Perelló o els vins i caves que es produeixen a les nostres terres, també amb la seua denominació d’origen d’Utiel-Requena o la mistela de Xaló.

També cal destacar que la Comunitat és pionera en l’àmbit industrial, sobretot amb quatre grans productes. El primer d’ells, la ceràmica. Moltes són les fàbriques que la produeixen, ubicades la majoria d’elles a Castelló Aquesta ceràmica és ben coneguda a tot el món, ja que la seua producció no sols abasteix el mercat nacional, sinó que la majoria del taulell que es produeix és per a l’exportació. Igualment cal fer referència a la coneguda com “ceràmica de Manises” o valenciana, una ceràmica més tradicional que s’utilitza sobretot en la decoració.

Un altre sector és el tèxtil ubicat a la zona d’Alcoi, amb la seua coneguda “panyeria”, un sector on es va despuntar en temps passats, i és ara un dels màxims exponents, però que ha sofrit una certa decadència, per l’aparició de nova maquinària i per l’aparició de nous competidors en l’actualitat, sobretot la competència xinesa, però malgrat tot açò ha sabut mantenir el seu lloc al mercat i ser un referent per la seua excel·lent qualitat.

Per últim, destacar dos productes que van lligats de la mà pel seu consum a Nadal, com són el joguet i el torró. Molt conegudes són les fàbriques valencianes de joguet de la zona d’Ibi que produeixen quasi la totalitat de joguets d’Espanya i també del món, un joguet de gran qualitat i molt apreciat, que ha hagut de fer front al seu principal competidor, Xina, i que ha donat lloc a infinitats de productes com ara les tan conegudes ”muñecas” de Famosa. I si alguna cosa junt amb el joguet caracteritza el Nadal, és el torró, producte imprescindible en les taules durant les festes nadalenques o els confits o “peladilles”, amb denominació d’origen que es produeixen sobretot a la zona de Xixona i de Casinos, i que també han sabut protegirse i fer gala de la seua enorme qualitat. Tot açò fa que puguem dir, que el Nadal és eminentment valencià.

Per acabar, la frase diu que “la vega envia”, ja que, com he anat fent referència, els productes valencians no sols els produïm i consumim a la Comunitat, sinó que som un dels principals exportadors nacionals i com diu l’himne, els enviem a la resta d’Espanya i ara també a l’estranger, i això fa possible que tots coneguen i gaudisquen dels tresors valencians.

Carlos Savall Soria

{25}

I és la veu de c i t n à c a l’aigu d’alegria

iat els dofins, an v les te c rena pels plàstic a m ’ l l e l s. i i H nes

Pertoca ací parlar de la mar, el reciclatge i lògicament de la necessitat de reduir el consum plàstic. No oblidem que la presència d’aquest material als mars i oceans és un greu problema, especialment pel que fa als microplàstics.

Considere que seria adequat fer una perspectiva dels últims vuitanta anys, però no des d’una vessant científica que ens podria resultar una miqueta complicada, sinó simplement donant una ullada a com ha canviat la nostra mar, la que tenim a casa.

El meu iaio, Vicent “Ganxa”, va nàixer el 1916. De xicotet em contava que quan ell era jove –entenc que seria sobre el 1940– tenia un amic, Escandell, que era molt nadador.

El seu amic solia entrar a nadar mar endins i allí nadava entre dofins.

Jo m’imaginava a aquest amic seu flotant a molts metres de la voreta, mentre el rodejaven els dofins de forma amigable.

Si això passava fa vuitanta anys, he de dir que jo mai he vist dofins des de la voreta de la mar. Un canvi molt radical en molt pocs anys i tremendament complicat de revertir. Què hauria de passar perquè els nostres fills i filles tornaren a veure dofins des de la voreta de la nostra mar?

Seríem capaços de fer-ho possible? Sens dubte que seria un repte exquisit, però tremendament difícil d’aconseguir.

Imagine el meu iaio des de l’arenal de la platja veient el seu amic, mar endins, jugant amb els dofins. I el meu iaio rodejat per desenes de metres d’arena. Una situació que hui en dia, a simple vista, també ha canviat moltíssim.

Tenim el greu problema de l’erosió de l’arena. En els últims anys, les transformacions del litoral del nostre entorn han fet que l’arenal haja minvat de forma alarmant. Hi ha projectes de regeneració, però la data de solució ningú la sap. En aquest cas no és necessari remuntar-se tan enrere, perquè estem parlant dels últims trenta anys.

Una altra retrospectiva recent ens mostra un canvi a la nostra costa. Jo tinc quaranta-dos anys, i recorde perfectament veure de bon matí a molta gent fent tellines amb el rastell.

Era habitual jugar a fer petxinetes i si t’aplicaves, feies un poal sencer. Hui en dia això no succeeix. Les prohibicions arribaren, però la presència de tellines segueix sent molt reduïda. A mans resulta molt difícil trobar tan sols alguns pocs exemplars de petxines, encara que estigues tot el matí posant els punys en el fons marí.

Crec que els vallers i les valleres necessitem la mar. De tant en tant hem de passar a veure-la i carregar les piles.

Ens aporta energia i ens relaxa. Forma part del nostre tarannà.

Tot i això pense que el nostre poble, encara que és costaner, sempre ha viscut d’esquena a la mar. No tenim gent de mar com si n’hi ha a Cullera o Gandia. Tenim el costum de tirar el rall, fer tellines o pescar des de la vora, però poc més. Li hem donat poca importància a la mar. Lògicament el turisme és un motor del nostre poble, però la mar en si (entenent la massa d’aigua), sempre ha sigut secundària i una gran desconeguda per a la gran majoria de gent.

En aquesta passió de veure la mar, que segur compartisc amb milers de vallers, m’atrau anar a la platja de tant en tant. Intentar conéixer els corrents marins, entendre l’estat de la mar i els seus colors… Per això solc anar i observarla quan el dia a dia m’ho permet.

En un dels últims temporals, vaig aprofitar per a anar a veure com estava la platja, l’arena, les passarel·les i altres i em vaig fixar amb allò que la mar escopia fora, amb tot el que tirava a la voreta després del temporal.

Canyes, algues i molts, però que molts plàstics. De totes les mides i colors. És evident el problema que tenim amb els plàstics que acaben en la mar si no són gestionats els seus residus adequadament.

Aquests plàstics tarden moltíssim a descompondre’s. Segons el tipus de plàstic podem parlar d’entre 150 i fins a mil anys. En aquesta descomposició el plàstic es trenca i acaba fent-se en trossos molt menuts que són ingerits pels peixos. A més, com més xicotet és el plàstic, més difícil és retirar-lo.

Reciclar és tornar a posar en cicle. Tornar a fer-lo útil. Reutilitzar és tornar a fer-ne un ús. Veient aquestes mostres de com ha canviat la nostra mar, aquesta en la que cada estiu nadem, ja es pot prendre consciència de la necessitat de dur a terme mesures urgents pel medi ambient.

Dofins, tellines, arena i plàstics. Què podem fer perquè els tres primers tornen i l’últim desaparega?

Clar està que hem d’exigir als dirigents polítics actuacions clares, efectives i urgents. Però per a exigir, nosaltres també haurem de fer allò que estiga al nostre abast. Això implica reciclar, cuidar el medi i oferir educació als nostres. La millor manera d’educar és amb l’exemple.

M’agradaria tindre una platja en la qual, d’ací a molts anys, portara jo els meus nets i els ensenyara de nou els dofins que el meu iaio veia. Jugar amb ells a trobar tellines i algun cranc. Veure’ls córrer incansables per l’arena. I mirar la mar neta de plàstics. En les nostres mans queda.

Ens hem quedat sense dofins, sense tellines i sense arena, però tenim plàstics. I ara què?

Carlos Gimeno Bosch

{27}

Ningú em negarà que, parlar de la terra valenciana i parlar de les falles és, irremeiablement, parlar de música. I, més en concret, de les bandes de música, aquestes agrupacions formades principalment per instruments de vent (fusta o metall) i percussió que ens fan sentir, fins i tot quan les escoltem de ben lluny, que estem immersos en la festa i les celebracions de tota classe, reivindicant el caràcter joiós, festívol i de germanor dels valencians.

Ací, al món de les falles, en sabeu prou d’això; de música i de festa, de bandes de música arribades de qualsevol poble de les nostres terres que, tan prompte ara fan una despertà anunciant a tothom que cal alçar-se i sortir al carrer a gaudir la jornada amb bona companyia, com després fan una passejada fallera amb impecable elegància, sense oblidar la solemnitat d’una emocionada ofrena. Música i músics no en falten i no en faltaran per a tota classe d’esdeveniments i d’actes.

I, si de música i músics parlem, podem dir que ací en tenim a cabassades, amb més de 500 societats musicals federades que representen 40000 dones i homes, xics i xiques, xiquetes i xiquets... Tots units pel mateix vincle, tots amb el seu instrument combinant el so amb el temps, fent, en essència, música.

La música valenciana ha destacat al llarg de la història amb notoris exponents a diferents especialitats arreu del món des de ben antic. Però si en alguna cosa hem destacat i destaquem és, sens dubte, en la música per a banda i en les mateixes bandes de música, algunes d’elles conegudes internacionalment. Tenim certàmens internacionals de gran prestigi i reconeixement com el de la ciutat de València on, per descomptat, la banda de música d’aquest poble, Tavernes de la Valldigna, ha participat en les seccions de major categoria obtenint en alguna ocasió el reconeixement més gran. Una banda de música que, fins i tot, ha fet motiu d’orgull el nom del seu poble amb actuacions més enllà de les nostres fronteres, a l’estranger.

I, què seria de les bandes de música sense el gènere més interpretat per excel·lència, el pasdoble. I què seria del pasdoble sense les bandes de música. Relació simbiòtica com poques altres, que ha donat resultats extraordinaris i ens ha regalat una llista quasi infinita de repertori musical per a banda, sense oblidar, però, l’altre gènere ben propi i autòcton com són les marxes mores, aquestes que en escoltar els seus característics acords amb intervals de segones augmentades i melodies

e m t i r l a t a d r a o r c o A ra m r a t i u g de

orientals, ens fan ficar a tots els pèls de punta i ens mouen a agafar-nos del braç i desfilar amb un pas pausat i solemne, compassats tots al seu ritme de timbals.

Fins i tot a l’himne regional valencià s’al·ludeix a la música, res més propi de la nostra cultura. Aquella marxa que primerament fou concebuda com a himne per a l’exposició de 1909, després adoptat com a himne regional valencià l’any 1925 i més recentment, amb el nou marc polític, declarat oficialment himne de la Comunitat Valenciana l’any 1984. Si furguem una miqueta més enrere, trobem que a la seua partitura recull de manera integradora les notes de l’antic himne de la ciutat de València, una marxa d’allà pel s. XVI, amb el seu popular tema introductori amb clarins i timbals. D’altra banda, a la seua lletra ens trobem amb la curiosa estrofa que parla de “càntics acordats al ritme de guitarra mora”.

Corts, van cobrar destacada importància la música i la poesia, els seus creadors i els seus intèrprets. Abu l-Salt ibn Umayya al-Dani (Dénia, c. 1067) dona bon exemple d’aquesta importància de les arts a l’època andalusina, amb la seua concepció científica de la música i, no debades, és considerat com un gran poeta, músic i compositor, a més de savi en moltes altres arts i ciències, autor d’un tractat musical considerat una obra fonamental entre les ciències en general i un clàssic entre els tractats orientals.

Ara, navegant imaginàriament per Xarq-Al-Àndalus, podem imaginar-nos un dels seus instruments més representatius, el llaüt àrab (al-úd, introduït en Europa pels àrabs allà pel s. VII), evocant les melodies orientals amb intèrprets de renom a l’època com la llaütista i poetessa Hind (s. XII) amb els seus versos que dedicava a Abū ‘Āmir Muḥammad b. Yannaq, metge de Xàtiva I també, per descomptat, amb aquelles orquestres (Sitarats) situades al darrere de les gelosies als palaus i de les que se’n diu que Xàtiva en posseïa una de les més destacades, amb més de cent llaüts. Potser estem davant de la “guitarra mora” que llegim a la lletra de l’himne del mestre Serrano i que ens evoquen justament això, aquest passat, eixa història que tenim en esta terra, sempre ben unida a l’art de la música, amb melodies i ritmes que, vinguts d’ací i d’allà, tots han deixat la seua empremta en la nostra cultura musical.

Xavier Gregori Espin

Recordeu que un poc més amunt d’aquestes línies parlàvem de pasdobles i marxes mores? Quines coses, eh?

Doncs, supose jo, que alguna cosa tindrà a veure la nostra pròpia història i l’empremta que deixaren els quasi cinc segles en què aquestes terres eren conegudes com a Xarq Al-Ándalus (a l’orient d’Al-Àndalus). Un territori considerat a l’època com un dels focus culturals més destacats durant el regnat dels amiríes valencians (descendents d’Al-Mansur), enquadrats en els Regnes de Taifes, precedits pels governs Almoràvit i Almohade on, a les seues

{29}

Paladins de l’art t’ofrenen

Era el 26 de novembre de 1911, concretament les 10:00 hores del matí, quan un contrariat Joaquim Sorolla eixia de la reunió amb Archer Milton Huntington. Acabava de signar el seu encàrrec internacional més rellevant: Regions d’Espanya, anomenat per ell Visió d’Espanya, per allunyar-se de les representacions romàntiques dels pintors que només recreaven Astúries o Castella.

Joaquim Sorolla plasma dins de les seues Regions d’Espanya una obra realista, com ara la gropa fallera valenciana, junt amb una altra de pinzellada impressionista que representa el Palmerar d’Elx en l’instant de la recollida dels dàtils.

Joaquim Sorolla va ser un home que va viure per a València i aquesta li va donar la vida. Recordar com va començar pintant escenes a la platja de la Malva-rosa. Recordar l’obra Trista Herència on pinta no a reis ni senyors burgesos, sinó lesionats i gent malalta entrant en la mar, d’ací el nom de l’obra, d’ací el seu trist llegat per a una València que no somiava, per a una València que no reconeixia com a tal al seu geni i aquest degué anar cap a Nova York on va realitzar una obra ja comentada i signada aquest 26 de novembre, que va ser la que li va permetre comprar la seua casa de Madrid.

València, bressol d’artistes i bressol d’art, va ser tal com recorda Joan de Joanes i la seua Verge del Venerable Agnesio del Sant Pius V o el seu Últim sopar, un refugi idíl·lic i bell de l’art renaixentista en l’oest d’Europa. Joan de Joanes plasma de manera bella sants i madones sense sang ni sensació hieràtica de dolor. Ho realitza de manera bella i idealitzada per arribar al seu espectador de la mateixa forma que Joaquim Sorolla juga amb la llum i amb pinzellades curtes, impressionistes i tènues plasma la València que existeix i existia i que molts sols volien que perdurara darrere d’una trista herència per al futur que no reconeixia l’art en veure’l.

Joan de Ribera, patriarca de València i sevillà d’origen, va ser la figura clau de la contrareforma a finals i principis del segle XVI. Amb la seua pinzellada tenebrista i caravaggiana es converteix en un director de la llum alhora que Joaquim Sorolla; els dos dirigiran amb els seus traços els jocs de dinamismes i clar foscos entre les figures, mentre que decidien il·luminar una part de l’obra, obscurien l’altra, però tot intencionat per dirigir la mirada d’aquest espectador innocent que no s’adonava que tant ells dos, com a pintors claus de l’art valencià, com Joan de Joanes, ens enganyen amb el seu art, ens enlluernen, però sobretot ens fan partícips d’aquest.

Per tant, l’expressió “València, paladins de l’art t’ofrenen” es refereix a tot el poble valencià reflectit en l’art d’aquests pintors, sense nom quan triomfaven, però ovacionats i reconeguts hui. Van ser els tres artistes, homes que en molts casos van haver de realitzar un art de tall religiós, o burgés, depenent de la seua clientela per sobreviure. A més, triant el seu estil, la seua pinzellada, la seua manera de treballar la llum valenciana i la composició de les seues figures, claus en la història de l’art valencià, fan que puguem ser una població rica, excel·lent pel seu llegat històric i sobretot lluitadora pel seu carisma, plasmat des de sempre per pintors que interioritzen la llum del Mediterrani en les seues obres i la fan eterna de generació en generació.

Trista herència va titular a un dels seus quadres Joaquim Sorolla, “trista herència”, repetia amb ironia. Ho va escriure, perquè sabia que era capaç el poble valencià i per això com a crítica plasmava obres que només buscaven remoure rancors igual que Joan de Joanes dins del seu art de tall religiós, amb les seues pinzellades i excel·lència idíl·lica. Respecte al seu art renaixentista, buscava que se’l reconeguera a ell i a tots els tallers i artesans valencians que treballaven perquè les seues obres foren possibles. De la mateixa manera, Joan de Ribera va promoure en els seus escrits de la contrareforma catòlica espanyola contra Luter, però sobretot, va remoure la consciència del poble valencià, perquè aquest poble sempre ha sigut partícip amb el seu art i intel·ligència inclosa en ell, com a part del motor d’una societat que, respectant els seus artistes i la seua història prèvia, només li queda que, com diu aquest, tornar a repetir-la per fer la seua cultura més gran i infinita.

València, huit lletres i un accent et componen a nivell escrit, València, repetida infinites vegades en pintures, escultures, arquitectures, danses, música, cultura, tradicions, València, huit lletres i accent obert, són les seues lletres. Un accent que remarca una lletra, la “E” d’esperança, sí, aquesta “E” d’estètica que Joaquim Sorolla, Joan de Joanes i Joan de Ribera, celebren hui junts, per poder unir les seues obres i els seus noms al voltant de les altres lletres que formen la paraula art, però, sobretot, la paraula València, paladins de l’art t’ofrenen.

Miguel Ángel Benlloch Navarro

{31}

s e i r ò t Ses vic S E N I T N A G E G

La societat valenciana té una idiosincràsia molt particular, tenim fama de ser molt actius socialment, festers o, resumint en una paraula molt valenciana, “comboiantes”. Jo a aquesta idiosincràsia tan particular, sumaria un caràcter treballador i una cultura de l’esforç que ens fa millorar dia a dia com a societat. Aquestes dues vessants de la nostra societat s’uneixen quan es parla d’esport. L’objectiu de l’escrit és fer valdre alguns dels millors esportistes valencians que tant ens han fet disfrutar de les seues victòries.

És necessari començar pel nostre esport autòcton, la pilota valenciana. El considerem el millor reflex d’aquesta unió entre comboi (amb tot el que envolta una partida de pilota valenciana) i la cultura de l’esforç, reflectida en els jugadors donant-ho tot al trinquet. I és que, en general, els valencians som un públic que sempre hem valorat més els esportistes de coratge i punt d’honor que els que tenen una tècnica exquisida.

Per a destacar alguns dels millors esportistes de la pilota valenciana ens centrarem en la modalitat de l’escala i corda i per això, hem de destacar els cinc que presideixen la galeria de la catedral del nostre esport, el trinquet de Pelayo. El primer és Nel de Murla, considerat el primer dels genis del nostre esport. El segon és Quart, pilotari amb unes qualitats físiques sobrehumanes que va dominar el nostre esport als anys 30. El tercer és Juliet, que a diferència de l’anterior, va ser un jugador que utilitzava més la intel·ligència per a atacar les debilitats del seu contrincant. Cronològicament després situem a Rovellet de qui encara es recorden les seues emocionants partides al trinquet de Pelayo contra Juliet. L’últim que està situat a la galeria de Pelayo és Genovés qui curiosament la seua època d’esplendor començà quan acabà la de Rovellet. D’entre els títols més importants estan els huit títols nacionals d’escala i corda i els sis títols individuals en la mateixa modalitat. Finalment, i amb l’aparició d’un esport una mica més professionalitzat, trobem la figura més contemporània del nostre esport. Ell és Álvaro, campió quatre vegades del circuit Bancaixa i del campionat individual és dominador absolut, amb onze títols, encara que sempre es recordarà la final del 1995 que va disputar i va perdre contra Genovés per 60 a 55 en una partida memorable.

{33}

També és important destacar els nostres esportistes que simplement amb el fet de superar les seues dificultats i aconseguir competir ja han guanyat la seua competició particular, parlem dels esportistes amb altres capacitats.

D’entre tots els esportistes paralímpics valencians, cal fer menció especial a dos il·lustres. El primer és David Casinos, atleta cec que va aconseguir la medalla d’or en quatre jocs paralímpics consecutius entre 2000 i 2012 i la medalla de bronze en els últims jocs paralímpics disputats a Rio de Janeiro, sempre competint en llançament, tant en les modalitats de disc com de pes. En segon lloc cal anomenar a Ricardo Ten, nadador amputat de dos braços i una cama, que va aconseguir un total de huit medalles entre 1996 i 2012 en diferents estils de natació.

Si parlem del món del motor, els valencians sempre hem tingut representació, sobretot en motociclisme, on tenim alguns campions mundials. En primer lloc hem d’anomenar al pilot que porta el nom en la seua memòria el circuit de la Comunitat Valenciana situat a Xest, Ricardo Tormo.

El de Canals va ser campió del món el 1978 i 1981 en la categoria de 50 cc. Jorge Martínez Aspar, d’Alzira, va aconseguir quatre títols mundials entre 1985 i 1988 en les categories de 80 i 125 cc (el 1988 va ser campió en les dues categories). El Torrentí Champi Herreros campió de la categoria de 80 cc en 1989 i vigent campió, ja que va ser l’última vegada que es va disputar aquesta categoria. Finalment i el més actual, Nico Terol campió del món en 2011 en la també desapareguda categoria de 125 cc.

En bàsquet podem destacar alguns esportistes com Víctor Luengo, Jugador del Pamesa entre el 1992 i 2007. Entre els seus grans èxits està la copa del rei de 1998 i la copa ULEB de 2003. En segon lloc trobem Ana Montañana jugadora valenciana més destacada del bàsquet femení.

Pel que fa als clubs, destaca l’Eurolliga que va aconseguir el 2010-2011 amb el Perfumerías Avenida i en la selecció va aconseguir dos bronzes i un argent en l’àmbit continental i un bronze a escala mundial. Per últim i més destacat, trobem a Víctor Claver, actualment jugador del Barça Lassa que s’inicià al Pamesa Valencia i és el jugador de bàsquet valencià més llorejat de la història, el nostre primer jugador en jugar la lliga més competitiva del món, l’NBA, i a més a més pel que fa a la selecció té un palmarés més que envejable, ja que ha aconseguit un argent i un bronze olímpic, tres títols de campió d’Europa i una vegada campió del món amb una gran participació.

En tenis també hem tingut certa representació. Els esportistes que destacarem no són més que la punta de l’iceberg del bon treball que es fa als nostres clubs. Entre ells destaquem: El recentment campió de la copa Davis Roberto Bautista, també campió d’alguns tornejos ATP. La tenista especialitzada en dobles Anabel Medina que va aconseguir dos Roland Garros en aquesta modalitat i una medalla

d’argent als jocs olímpics de 2008. El tenista format en els seus inicis en el Club de Tenis de la nostra localitat, David Ferrer, jugador que va haver de fer-se un espai entre els tres tenistes més grans de la història i tot i la dificultat, no ho va fer gens malament aconseguint una gran quantitat de títols ATP, finalista en alguns tornejos de Gran Slam i campió de tres copes Davis amb Espanya. Per últim, destaquem a Juan Carlos Ferrero, únic tenista valencià en arribar a la primera posició del rànquing mundial de l’ATP i conservar-la durant huit setmanes, a més a més entre els títols més destacats estan la Copa Davis del 2000 i el Roland Garros de 2003.

El futbol és l’esport amb més llicències federatives, i per tant, són molts els futbolistes valencians que arreu del món el practiquen i demostren tot allò que han aprés iniciant-se als nostres terrenys de joc. Entre tots ells, destaquem a tres: el primer és Antonio Puchades. El de Sueca va disputar el mundial de 1950 amb Espanya amb la millor classificació històrica fins a 2010 i en clubs va desenvolupar tota la seua trajectòria al València Club de futbol, on va aconseguir alguns títols, així com rebutjar ofertes importants per tal de jugar al club de la seua vida.

A continuació destaquem a David Albelda, capità i referent de la millor època del València Club de futbol. I per últim trobem a Raül Albiol, destacat per ser un dels únics onze jugadors que han aconseguit la triple corona històrica amb la selecció espanyola amb un mundial i dues eurocopes.

També cal destacar altres esportistes com el golfista de Borriol Sergio García, que ha aconseguit guanyar molts títols a escala mundial aconseguint situar-se durant moltes setmanes entre els tres millors jugadors del món i la judoka alacantina Isabel Fernández guanyadora d’una medalla de bronze als JJOO de 1996 i d’or als JJOO de 2000.

Com hem dit abans, els esportistes que hem esmentat són solament la part visible i de ben segur, ens hem deixat molts, que probablement han fet mèrits per a aparéixer al text.

Per finalitzar, volem posar l’accent en la bona salut que té el nostre esport i que hem de seguir estimulant. Per aquest motiu, des d’ací, convidem als monitors, entrenadors, directius, etc. que tan bona tasca realitzen en els clubs esportius que la continuen. A les empreses patrocinadores i entitats que seguisquen col·laborant. I als pares i familiars de joves que s’inicien amb l’esport, que fomenten la pràctica ja que invertir temps i diners en l’esport és invertir en salut i riquesa personal. Álex Sifres Espí

{35}

s u e t s l a I , a n a t l u S peus, ot s jardins estenen

La tradició oral valenciana explica la relació entre la cultura valenciana i la cultura islàmica. No obstant això, hi ha una relació entre els dos pobles encara més influent sobre la manera de ser dels valencians que sovint passa desapercebuda: la distribució geogràfica dels nostres pobles al llarg del territori valencià.

Per entendre aquest fenomen es fa necessari, en primer lloc, la comprensió d’un concepte: el Xarq al-Àndalus. Si bé alÀndalus és el nom amb el qual es coneix l’Estat islàmic que els musulmans van conformar en la península Ibèrica, el Xarq al-Àndalus és la zona est d’al-Àndalus. Es tracta d’una regió no definida per cap mena de frontera i que s’estenia al llarg de la costa mediterrània entre Tortosa i Almeria, però que tenia en les terres valencianes el seu epicentre.

En l’actualitat, el territori valencià es vertebra entorn de la línia de costa, seguint el traçat de l’autopista AP7 de la mateixa manera que les ciutats romanes seguien la Via Augusta. Així, s’observen, de nord a sud, un seguit de ciutats de major o menor pes demogràfic i econòmic, a les quals se sumen centres urbans aïllats en les terres d’interior. En aquesta distribució es fa notòria la poca distància que es dona entre les localitats, la qual crea una xarxa de multitud de xicotets poblets, apegats els uns als altres. Aquest fet contrasta amb les grans distàncies que es donen en altres punts de la península Ibèrica com són els altiplans.

La pregunta que ens hem de fer és: per què el territori valencià té aquesta distribució poblacional en la qual els pobles queden molts junts? On trobem l’origen d’aquesta distribució? Potser la resposta la trobem en el període islàmic de la nostra història.

El 714, quan els musulmans arriben al territori valencià es troben un món rural en el qual la població viu en poblats d’altura en les zones de muntanya, mentre queden quasi buides de demografia les zones costaneres. Així, serà en les zones de costa on els musulmans s’assentaran a través de la fundació, de manera dispersa, de multitud d’alqueries.

Entre els segles VIII i IX es produeix un progressiu abandonament dels poblats d’altura per part d’una població hispanovisigòtica que ha anat deixant el catolicisme per tal de convertir-se a la fe islàmica (principalment per qüestions de pagaments d’impostos). I aquest fet serà aprofitat pels musulmans per a ocupar les zones muntanyoses d’interior. El fet de trobar-se poblats abandonats els permet canviar la toponímia hispanovisigoda per una altra d’àrab. En els poblats d’altura on es manté la població autòctona, es manté també la toponímia original.

Les cròniques cristianes del segle XIII (època de la conquesta cristiana) corroboren aquesta islamització toponímica del Xarq al-Àndalus en parlar d’una amplíssima majoria islàmica de pobles i llocs conquerits amb un nom islàmic o islamitzat. Prova d’això és que en document històric com el Llibre del Repartiment de l’època de Jaume I menciona que dues terceres parts de la toponímia valenciana començava per beni- i per al. A més, s’especifica que una immensa majoria de les alqueries conquerides estaven situades en la plana costanera (sobretot en les zones de les hortes de Castelló, de València, de Xàtiva, de Gandia i de la Marina Alta) i no en les muntanyes.

El cas més significatiu d’aquesta herència toponímica és el prefix beni- que inicia el nom de moltes poblacions. Tot i que el significat d’aquest prefix és el de “la família de...”, això no vol dir que estiga referint-se al nom del clan que viu allí, sinó el del propietari de l’alqueria; un propietari que viu a la ciutat i no en el lloc. Així doncs, estem davant un prefix que suposa la nominalització de moltes d’aquestes alqueries fundades pels berbers per tot el Xarq al-Àndalus; un nom que molts habitants d’aquests assentaments prendran com a cognom.

El prefix beni- sembla tindre un origen berber, un poble procedent del Magreb i que va ser islamitzat molt poques dècades abans de la conquesta musulmana de la península Ibèrica. Que la població que s’assenta en el Xarq al-Àndalus siga berber, i no àrab, influeix molt en la distribució territorial de la població musulmana; i per consegüent, en el futur del territori valencià. L’element berber és important perquè, com que es tracta d’un poble poc islamitzat que destaca per una tradició rural i poc urbanitzada, no entén el concepte d’organització estatal centralitzat. Aquestes característiques suposen que la població berber que arriba a les terres valencianes, dominadora sobre la població hispanovisigoda que ja hi vivia ací, mantinga la tradició rural en el Xarq al-Àndalus i facilite la dispersió de la població al llarg del territori.

El fet de buscar l’element rural i agrari en lloc de crear un Estat centralitzat en el Xarq al-Àndalus serà la causa de la degradació de la vida urbana i de la progressiva desaparició de les relacions entre la població rural i les elits urbanes.

{37}

Aquest tipus d’assentaments del Xarq al-Àndalus, rural i dispers, reforça el seu caràcter barbaresc pel fet que les mateixes característiques també es donen (amb les mateixes proporcions) en les regions del Magreb d’on són originaris els berbers, però no en altres zones d’al-Àndalus o en llocs com Egipte o Síria (amb una tradició islàmica molt més urbana i centralista). Mostra d’aquesta relació entre els berbers magrebins i els berbers valencians la trobem en les genealogies nobiliàries escrites en alÀndalus, les quals situen a la família berber dels Zanata en Atzeneta i als Huwwara en Favara.

La població mora medieval valenciana no es concentra en pobles grans sinó que es distribueix en xicotetes alqueries de 15-30 cases. Es tracta de xicotetes explotacions agrícoles i ramaderes amb un cap jeràrquic clar al capdavant que no viu allí sinó en la ciutat, la qual sovint se situa a molts quilòmetres de distància. Aquest model es relaciona amb el sistema de poblats d’altura anterior a l’arribada dels musulmans, ja que reprodueix el sistema demogràfic visigòtic de societat rural de baixa densitat de població; un model que també seguien els pobles berbers de les muntanyes magrebines de l’Atles.

Amb la desaparició del califat (entitat estatal unitària que englobava tot al-Àndalus) apareixen diferents regnes de

taifa en el Xarq al-Àndalus, els quals s’articularan de manera dual sobre el binomi ciutat-mercat i la perifèria rural que abasteix la capital. Malgrat aquesta articulació, la falta d’una xarxa de ciutats (només destaquen dos nuclis urbans d’importància: València i Dénia) impossibilita parlar d’una vertebració territorial entre les 6 taifes existents: Tortosa, València, Dénia (que inclourà les illes Balears), Múrcia, Almeria, Alpont-Albarrassí. La fortificació d’aquestes taifes valencianes, tant l’emmurallament de les ciutats com la construcció de castells en les valls i planes rurals, es donarà a mitjan segle XII, moment en què la força militar de la Corona d’Aragó amenaçarà la pau en territori musulmà. Un segle de pors i temors, el XII, que serà, a la vega de i de manera paradoxal, el període de màxima esplendor econòmica i cultural del Xarq al-Àndalus.

La relació que s’estableix entre cada capital de taifa i l’horta que l’envolta, junt amb el fet de no haver de cedir els impostos a Còrdova (capital estatal d’al-Àndalus), és el que explica aquest període daurat del Xarq al-Àndalus.

Així, el desenvolupament econòmic (i urbà) està lligat al desenvolupament agrícola gràcies a la creació d’un enorme sistema d’irrigació, el qual és el que vertebra el territori en xicotetes àrees urbanes (de menor importància si les comparem amb la resta del món islàmic, i també del món cristià del moment). Així, la construcció de séquies, sénies, assuts... que es fa en les zones planes costaneres contribueix al desenvolupament de les ciutats de València, Alzira, Xàtiva i Dénia; i d’altres de menor pes demogràfic i econòmic com Sogorb, Borriana i Onda.

La millor manera d’entendre l’estructura demogràfica i la vertebració geogràfica de les ciutats i alqueries del Xarq al-Àndalus ens la proporcionen les mateixes cròniques de l’època de la conquesta cristiana. El Llibre del Repartiment parla de què en el moment de la conquesta per part de Jaume I, el Xarq al-Àndalus tenia uns 200.000 habitants, dels quals només 15.000 es concentraven en el principal nucli urbà: la ciutat de València. Amb tot, cal destacar que aquestes xifres urbanes són enganyoses

perquè la majoria d’aquests 15.000 habitants del Cap i Casal vivien en les alqueries que hi havia fora de les muralles. Es corrobora així el caràcter rural de dispersió demogràfica del territori valencià en època musulmana.

I ara ens ve la pregunta: com era, de veritat, la realitat visual del territori?

El territori rural del Xarq al-Àndalus s’estructurava en unitats de poblament definides per districtes castrals (de castells) que solien coincidir amb xicotetes valls.

Cadascuna d’aquestes entitats estava administrada per un castell (hisn), entorn del qual s’articulaven les distintes alqueries que englobava. Aquest castell no es caracteritza per ser una residència per al senyor del lloc, sinó més aviat per ser un recinte emmurallat amb unes poques construccions (albacars) que servien de refugi per a la població i el ramat de les alqueries properes en temps de guerra. Per això, en lloc de grans i sumptuosos palaus, en aquests castells hi destacaran importants cisternes que recullen i emmagatzemen aigua (aljubs); un model que segueix les normes urbanístiques dels pobles berbers del nord d’Àfrica i que també regia els antics poblats d’altura visigòtics.

La població de cada districte castral estava repartida en xicotetes alqueries que solien ocupar, preferentment, les parts sud de les valls. La raó està en el fet que eren zones d’ombria on brollaven nombres fonts naturals d’aigua, recurs essencial per poder crear tot el sistema de reg de l’horta islàmica que era el fonament de la riquesa del Xarq al-Àndalus.

Respecte a les alqueries, la tradició berber suposava l’agrupament de 15-20 famílies en un mateix indret, entorn d’una font natural d’aigua per tal de conrear un hort i alimentar un xicotet ramat. Però aquesta mateixa tradició estableix que, quan creixien els grups familiars, no s’ampliava l’alqueria sinó que les noves generacions se separaven del nucli familiar i creaven una nova alqueria que ocupava noves zones d’horta entorn d’una altra font natural d’aigua. Ací tenim la vertadera raó de la dispersió poblacional de les terres valencianes en època musulmana, un model que ha perdurat fins a l’actualitat.

En conclusió, entre els segles VIII i XII es vertebra el nostre territori al voltant de les valls baixes dels rius i les planes costaneres de les comarques centrals. I es vertebra entorn de la construcció d’un complex sistema hidràulic de regadiu en el qual, el pes de la població rural en forma d’alqueries disperses és molt més gran el de la població urbana, a excepció de la ciutat de València. I aquesta vertebració és la que troben els cristians quan conquestes les nostres terres i la consoliden.

Arribats a aquest punt, només queda per assenyalar que la Vall d’Alfàndec en serà un clar model d’aquesta distribució poblacional. Un exemple que ha arribat fins a hui a través de les empremtes històriques, arqueològiques i lingüístiques que el passat islàmic ens ha deixat: Alfàndec, Alfulell, Massalalí, Xara, Benifairó, Alcudiola, Ràfol, Gebalcobra...

Llorenç Roca Palomares

Bibliografia:

Furió, A. Història del País Valencià. Ed. Alfons el Magnànim. València, 1995 Torró, J. Poblament i espai rural, IVEI, València, 1991

{39}

e d s í p a t Un e d i a t r u m s e n i f s e s ro

Comença a crear-se el camí amb una puntada de fil que va de costat a costat. És la primera i encara no es pot distingir el color. Comença el seu recorregut i amb el pas del fil i de les seues puntades s’inicia el que comence a veure com un mapa.

A poc a poc va configurant-se en cada puntada al telar, un tapís de color verd i amb marques d’aigua, que són com xicotets relleus, com si d’un mapa de muntanyes es tractara. El verd va prenent forma i tonalitats diferents, subtilment i quasi sense adonar-se, com un bosc de color obscur, a moments a línies més marcades, a moments a línies imperceptibles.

Fixe la mirada en una d’aquestes línies d’aigua i comence a imaginar-me caminant per ella, bordejant-la i sostenint l’equilibri com si es tractara d’una funambulista. Al principi tot és verd al meu voltant, un verd que em recorda la murta, la murta d’Alzira i els matolls que en aquesta trobes i t’envolten.

En un moment, de sobte i mentre continue el meu camí, per damunt d’aquesta línia comence a veure a tort i a dret rebrotar colors; “açò sembla la primavera”, pense. I és que em venen al cap imatges de vídeos accelerats de com naixen les flors a partir del mes de març: el roig de les roses, el taronja dels fruits, el blanc del gessamí i el morat de les móres. Aquestes comencen a brotar del verd com a xicotetes flors i com a xicotets fruits que a poc a poc van prenent espai i esplendor. El paisatge, que en un principi veia com monòton i monocromàtic, ha versat en altre més alegre i càlid, més ple de vida, més vistós i amb més llum.

I aleshores, pense en la murta i en el taronger, en el color verd obscur de la meua terra, en la vida que aquest color atrapa i envolta; i en els brots i tonalitats més clares que es troben envoltant els fruits i les flors com si de ramells de floristeria es tractaren. Pense en les móres, fruits de la murta, i en la flor de la tarongina, en com es configuren de manera perfecta de la mà de la natura, la florista més experta i més elegant que existeix. I pense també, en com, aquest verd color gespa, més suau es presenta com un pressentiment d’un nou futur i del naixement de la vida, com si es tractara d’un presagi de la primavera.

Torne enrere i isc d’aquesta visió i de la meua imaginació, mire el mapa que es presenta brillant al telar: verd, roig, taronja, verd més clar i daurat, que apareix quan el sol es reflecteix a la tela. Em fixe als relleus del color verd que es configura com un tapís; en el relleu de les flors, en el dels fruits i dels ramells i veig al telar el mapa de la meua terra, la configuració perfecta entre paisatge i fruits. Entre murta i taronger, un mapa que destil·la vida i llum quan reflecteix el sol. Una imatge de la terra, de la meua terra observada amb vista d’ocell; i confeccionada a manera de tela.

La torne a mirar i torne a endinsar-me al telar. Camine amb la ment entre els fils; verd a la dreta i verd a l’esquerre.

Torne a peregrinar pel seu relleu, alternant la línia d’aigua amb l’orografia dels fils de colors de les flors i dels fruits. El camí que m’envolta és la viva imatge de la murta valenciana: el verd de les fulles i els colors dels seus fruits, rojos, taronges, blancs i morats. I els ramells de flors daurades que s’alternen amb els arbres.

Si ho mire de prop, des de dins, veig la natura de la meua terra, i en canvi si m’allunye i ho veig amb perspectiva trobe que aquest camí que he recorregut no deixa de ser la meua terra convertida en tela de valenciana.

Beatriz Gascón Llinares

Aquest article ha participat al Concurs Lletra d’Or de la FdF Junta Local Fallera.

{41}

L’avió està aterrant, i jo, ja estic a casa. Bé, sols em queda esperar i desesperar que aparega la meua maleta a la cinta, que sol ser sempre l’última; i ja per fi eixir de la zona de passatgers i trobar-me amb el meu pare. Ell sempre troba el moment per a poder vindre a recollir-me a l’aeroport, siga el dia que siga, i l’hora també. Igual que als acomiadaments sempre ve tota la família a dir-me adéu a l’aeroport i es queden fins que em veuen desaparéixer pel control de passatgers. Per rebre’m sols està mon pare, ell, sempre ell.

Una vegada amb la maleta a la mà i després d’eixir d’entre els seus braços, anem al cotxe i marxem camí al poble. Ell em somriu i em diu: “vinga xiqueta, que encara no m’ho has demanat”. Em coneix massa i sap molt bé què li demanaré, perquè sempre li ho demane: “anem per Alzira”. Torna a somriure i agafa l’eixida de l’esquerra.

Pel camí, la conversa de sempre “aquests tarongers són d’aquesta varietat”, “l’altra varietat enguany no porta bon preu” i com no “la pluja i la pedra enguany ens ha fet molt de mal”. M’encanta escoltar-lo quan parla amb aquesta passió del món de la taronja i tot el que pot arribar a saber.

Li pregunte per enèsima vegada la forma de reg i sobretot per quan és el millor temps per a arruixar els tarongers, per a la mosca, per a l’aranya i per a qualsevol mena de plaga; cabuda com soc intente torna a comprendre-ho. I ell torna a somriure i aquesta vegada ho fa de bona gana: “doncs depén de la pluja, depén de l’oratge, depén de moltes coses. Enguany com no ha plogut a penes en agost ens haurem d’esperar un poc”. Em fan molta gràcia aquestes respostes tan inexactes i aleatòries; em recorden molt la meua àvia quan utilitza “el que admeta” com a forma universal de mesurar a la cuina. Li torne a preguntar, i intente utilitzar la meua lògica matemàtica i científica en el món de la taronja. I ell sospira i

n e d n i r B fruites ls e s e d a r d a u s os d e paradi eres les rib

em torna a dir “en aquest món no hi ha res exacte, no pots mesurar ni pots saber exactament l’època per a res, simplement has d’estar pendent”. El mire com si em parlara en xinés i observe per la finestra: camps i camps de tarongers, alguns en flor i altres ja amb la fruita; i altres plens de males herbes i abandonats... com està canviant el paisatge. Tot i que encara predomina el verd fosc que tant m’agrada, aquest s’alterna, cada vegada més sovint amb el verd suau i el groc apagat, de lluny es podria pensar que són camps de blat si no fora perquè en mirar de més a prop es poden veure arbres que en altre moment foren l’orgull d’algun llaurador. D’això cada vegada en queda menys... Em lleve les ulleres i l’astigmatisme fa que el paisatge es torne difuminat, em recorda les pintures que elaborava Van Gogh, amb matisos i canvis de color, poc exacte: un paisatge salpicat de diverses tonalitats, on el verd de sempre està deixant pas al groc d’ara, a la vegada que l’agricultura deixa pas a altres formes de vida, més allunyades de la terra, més allunyades de la nostra essència. Torne a posar-me les ulleres i el paisatge torna a ser verd motejat amb colors més clars, el passat i el present conflueixen en un mateix moment.

Tot i el canvi que veig més evident per estar tant de temps fora de casa, pense en el que m’agrada anar per Alzira, i m’agrada perquè em veig envoltada de tarongers, dels meus tarongers des del principi, és com estar sempre a casa; en canvi, ja sabeu, per la part de la costa és tot arròs, i bé, jo soc vallera, amb l’arròs no em sent tan identificada.

Ja fa un temps que hem passat la Barraca d’Aigües Vives, ja arribem al tram final, el meu preferit, la raó per la qual sempre que estic un temps lluny de la Vall demane anar per aquest camí.

Comencem a pujar el pendent que hi ha al final de la carretera, una xicoteta corba a la dreta i jo ja comence a somriure, note que el meu pare em mira i també somriu. I de sobte, tal com ho he pensat tantes vegades durant aquests mesos, i sobretot, tal com ho porte pensant durant tot el camí de tornada a casa, apareix davant meua la Vall. La Vall verda i preciosa, amb els dos primers pobles ací davant. La Vall de tarongers que s’estén completament davant meua i em diu “ja estàs a casa xiqueta”.

Beatriz Gascón Llinares

I és que, sempre que em trobe lluny de la Vall trobe a faltar els tarongers, el tapís de color verd que s’estén de la muntanya fins a la mar i l’olor de la fruita i a la flor de taronger que tant trobe a faltar i tant m’encisa des d’octubre fins a l’últim sospir de la primavera.

{43}

s e l n e Peng des a c a r r a

quest matí em desperte com qualsevol dia normal. Però ara, plena d’emoció i alegria. Tot està preparat des del dia anterior, perfectament arreglat. Les trenes ben pentinades, els complements ben polits, el vestit ben net. Segueix sorprenent-me la bellesa de tot el conjunt hui en dia. Com el primer dia. Em quede mirant-ho, un poc absorta. Contemplant cada color, cada brodat, cada brillantor... No tinc temps a perdre, em queda molta feina per fer. M’agafe tot el necessari per a començar.

A

El pentinat és possiblement la part que més feina em donarà. Però també la més satisfactòria, no tot el món està dispost a aguantar el sacrifici. Comence a embrutar el pèl perquè es quede fixa on ha de quedar-se. Agafant d’un lloc, arrapant de l’altre, fent les particions... i tot el corresponent. Mentre estic afaenada, no deixe de pensar en les antigues dels segles passats. Com podien aguantar la pressió de fer el mateix dia rere dia? No es cansaven de dur sempre el pèl tan ben arreplegat?

Ja tinc les malles grans ben agarrades. Només l’últim ganxet... Ai! M’he fet mal. Em col·loque la pinta alineada, ben centrada, prement-la ben fort, no siga que s’escape.

I els homes? Tampoc han de passar per aquest procés?

Les agulles se’m claven ara pels laterals del cap, em fan mal, però no em molesta. Les pintes menudes donen el toc final. Em mire a l’espill. Semble una persona nova. M’agrada el que veig.

Seguisc amb la part més interior del vestit, i passe les cames pels calcetins de seda, brodats en fil d’or, fins als genolls. Sense dubte, aquest xicotet complement, encara que poc visible, és un dels imprescindibles en tot vestit regional. Després em toca la camisa, junt amb els pololos, confeccionats ambdós de manera conjunta. De color cru, amb el mateix motiu de puntes i frunzits, completen l’adorn que donen els calcetins.

Aquestes són potser, de les peces que menys modificacions han patit des dels seus orígens al segle XVI. Cosa curiosa, considerant la seua poca visibilitat.

Ara ja comença la festa. Alce les cames i les introduïsc pel forat del cancan, el que m’ajudarà a mantenir el vestit estovat. Aguantant l’aire, passe el botó del darrere, que m’estreny la cintura i l’assegura al seu lloc. Per a amagar un poc l’aspecte de tan pompós artefacte, col·loque les sinagües al damunt. També de color cru, confeccionades amb tela de batista, amb brodats i volants en la part inferior de fil de cotó. Però, per contra, és sabut que de vegades les saies també poden ser acolorides, decorades amb patrons diversos i deixades al descobert, sense res al damunt. Com es feia “a l’antiga”. Aquest és el tipus de falda que es lluu en les dansades populars, tan plenes d’alegria, música i festa. La indumentària utilitzada per a aquestes ocasions tampoc no deixa res a desitjar al vestit al qual estem acostumats a veure els valencians; de fet, vestir-se de dona que llaura el camp, opine, reprodueix de manera més fidedigna la realitat d’aquella època.

Continuem. Per a aquesta ocasió, el vestit que duré és un vestit de gala del segle XIX. Si optara pel de “coteta”, més típic del segle XVIII, hauria de seguir l’ordre contrari, i començar per la falda per acabar amb el corset. Trac la perxa amb la qual està penjada la part superior del vestit, i amb molt de compte, passe els braços nus per les mànegues de farolet. M’acomode els muscles perquè quede perfectament acoblat. Minuciosament, i mentre passe els ganxos de la part davantera, em fixe en el color i la llum que desprenen els patrons dels brodats, fets amb fil de seda. La manteleta, que naix de la cinta del coll color roig fosc, cau perfectament arreglada i en forma de pic per l’esquena. M’estreny un poc, però no em molesta.

{45}

Per a la següent part necessitaré ajuda. La falda completa, que deu pesar al voltant de set quilos, està confeccionada per quatre caigudes de tela de manera conjunta, unides amb una sèrie de plecs que envolten la cintura que cauen fins a formar la figura bombada i característica del vestit de valenciana. Des d’aquests últims anys s’ha exagerat molt el volum de les faldes, fins al punt d’utilitzar com a mesura de qualitat el seu propi pes: com més caigudes de tela hi ha, major pes i millor és la qualitat. Dubte molt que el vestit de cortesana tradicional es volguera paréixer al tan carregat i incòmode al que estem acostumades en l’actualitat. Agafe aire i estreny la cintura al màxim per poder cabre... Ai! Ja està.

Només em queden els tocs finals. La cinta del davantal, que va nugada a la cintura i acaba en un gran llaç, fa joc amb la cinta de l’escot, d’un profund color roig fort. El davantal cau estenent-se per la part davantera de la falda. Al seu fons, més aviat translúcid, es distingeixen patrons florals brodats amb fil d’or, que segons la llum que els incideix, crea xicotetes lluernes. Tot s’ha de dir, que les manteletes fetes amb un color blanc opac, són igual o més boniques encara, si cap. Ens recorden, almenys a mi, com ha sigut sempre el vestit tradicional de la nostra terra.

Em calce les espardenyes, altra vegada amb un poc d’ajuda, comprimint els peus al màxim i nugant les cintes ben atapeïdes per assegurar que no se’n vagen del lloc. Han d’aguantar llargues hores de passes lentes, bots i balls. La sola d’espart confereix rigidesa a les sabates, i també amortiment. Els tacons els vaig desterrar fa temps, tot i que són reglamentaris per a actes importants i essencials per al vestit de cortesana. Però no em compensa el sofriment.

Agafe la caixa on guarde l’adreç, i veig tot desorganitzat i desastre. Desenllace el collar de la resta per depositar-lo a l’escot. Està gelat, però no em molesta. L’assegure de la part posterior, i contemple les perles blanques que ressalten sobre la pell, juntament amb el color d’or lluent i brillant. La joia que va sobre el pit, formada per tres peces encadenades i decreixents en grandària, està dissenyada per fer joc amb el collar. Aquesta queda més mesclada amb els colors del corset, més amagada, però no per això passa desapercebuda. El raïm de perles que penja de la seua part més inferior, junt amb les xicotetes pedres precioses presents al llarg de tota la peça, li donen la bellesa necessària per a ser digna d’admirar.

Ja només em queda una peça de l’adreç per col·locar. Dissenyades d’igual manera que la resta. Així que, per acabar, em penge les arracades.

Ja estic preparada.

Elsa Estruch Enguix

s e l x i a B e d s e d a arc eres el s palm

EL PALMERAR D’ELX uan viatgem cap al sud de la Comunitat Valenciana, trobem paisatges meravellosos, la marjal de Pego-Oliva, les platges de Dénia, Xàbia i Moraira, els fantàstics paisatges de la Vall de Laguar, Alacant i el seu meravellós patrimoni històric… Però si hi ha una ciutat que cal visitar, aquesta és Elx. Situada a terres alacantines, a la comarca del Baix Vinalopó, aquesta té la particularitat de ser seu de dos patrimonis de la Humanitat de la UNESCO: El misteri d’Elx (Patrimoni Immaterial de la Humanitat des de l’any 2008) i el seu palmerar històric.

Q

Les palmeres i la ciutat d’Elx estan íntimament unides des de fa centenars d’anys. Aquesta unió es troba simbolitzada en el seu impressionant palmerar, en la llista de Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO de l’any 2000. El més gran d’Europa i un dels més grans del món. Per adonar-nos de la seua immensitat i de la formidable extensió que assoleix, no hi ha res millor com pujar al campanar de l’Arxiprestal Basílica de Santa Maria (on se celebra la Festa o Misteri d’Elx el 14 i 15 d’agost de cada any) i gaudir de les espectaculars vistes que des d’allí se’t brinden. És impossible no quedar-te meravellat per aquest verger enmig de les terres àrides i desèrtiques que envolten la ciutat d’Elx.

{47}

Però aquesta relació no és només pel palmerar, sinó, també per tota la indústria relacionada amb les palmeres que es produeix en la ciutat. Des del comerç de dàtils fins a la producció d’espectaculars palmes per a les processons del diumenge de rams, sense oblidar la seua utilització com a reclam turístic. A més, el palmerar s’ha convertit en un signe identitari molt arrelat a la ciutat i un nexe de patrimoni cultural únic, transmés de generació a generació fins a aplegar als nostres dies. Exemples d’aquests trobem les tècniques de cultiu i reg de la palmera datilera, hereues de la cultura àrab; el treball artesà de la palma blanca que continua realitzant-se de la mateixa manera que es feia fa segles; o ferramentes desenvolupades específicament per a aquest cultiu i que hui en dia encara s’utilitzen.

Però, d’on ve aquesta relació entre Elx i les palmeres? Quina funcionalitat tenia?

En primer lloc, hem d’assenyalar que, originalment era un extens conjunt d’horts dedicats al cultiu de la palmera datilera i els seus productes associats. Malgrat que en l’actualitat, aquesta ha perdut força i part del palmerar històric ha sigut engolit per la mateixa ciutat i part d’aquest ha passat a perdre la seua funcionalitat i a ser absorbit com a jardí o a un ximple valor paisatgístic, encara hi ha horts que segueixen en funcionament.

d’agricultura? us tip st ue aq ar up ol nv se de va es Però, com en un clima tan àrid m de fer un viatge al passat i tractar de saber Per resoldre aquesta pregunta heElx i la palmera datilera. l’origen d’aquesta relació entre

Encara que està comunament acceptat pels historiadors que la seua configuració actual és d’origen àrab, sembla que el lligam de la ciutat d’Elx i les palmeres ve encara de més antic.

Hi ha diverses hipòtesis, alguna d’elles recolzada per les troballes arqueològiques realitzades a la propera localitat de l’Alcúdia, que assenyalen el seu possible origen fenici o iber. Encara que el possible origen fenici és una hipòtesi recent no suficientment fonamentada, sembla que l’existència de palmeres a la població ibera d’Helike sí està més constatada. Entre les troballes arqueològiques esmentades anteriorment, es troben una sèrie de restes de vaixelles ceràmiques on la palmera datilera típica d’Elx és tractada com a motiu ornamental d’aquestes.

Avançant al llarg dels segles, amb l’assentament dels romans en terres valencianes, trobem un fet que seria essencial per al futur palmerar d’Elx i el seu conreu. Els romans van millorar el conreu de regadiu de la localitat amb un primitiu sistema de reg que utilitzava les aigües del riu Vinalopó. Aquest seria la base sobre la qual posteriorment els

musulmans construirien el seu complex sistema de reg. Malauradament, del sistema romà només queden els noms d’alguna de les partides. Puix una volta va caure l’imperi, en els següents segles el sistema de canalitzacions per al reg romà i els seus cultius foren progressivament abandonats, i es deterioraren fins al punt de desaparéixer pràcticament.

No va ser fins al domini àrab del nostre territori durant el segle VIII quan el palmerar va començar a adquirir la seua configuració actual i l’agricultura de la zona tornà a tindre un període d’esplendor. Els coneixements tècnics i d’infraestructures que portaren amb ells foren claus per al desenvolupament del palmerar, paral·lelament a la construcció de la ciutat musulmana d’Elx.

cultius en la magnífica extensió que tingueren?

Com bé ens il·lustra Gregorio Alemañ García en la seua extraordinària tesi doctoral El palmeral histórico de Elche y su acequia mayor: Análisis patrimonial y afecciones urbanísticas generadas, el secret es troba en el sofisticat sistema de séquies i canalitzacions que van construir i que proveïa d’aigua a aquests particulars horts. Introduint la tècnica de cultiu en oasi i altres sistemes d’aprofitament d’aigua importats d’Egipte i Mesopotàmia aconseguiren millorar tant en tècnica, com en complexitat i eficiència el sistema heretat de l’antic regadiu romà.

La premissa bàsica que tenien els àrabs era la següent: aprofitar eficientment les escasses aigües disponibles.

I aquest és l’eix central des del qual es configura el sistema de reg del palmerar. Per a aquesta finalitat d’eficiència utilitzaren dos sistemes íntimament relacionats. Per una banda, el sistema de captació d’aigua i subministrament per al reg, i per altra banda, la mateixa configuració dels horts.

En el referent, al subministrament d’aigua consistia en una captació de part d’aigua del riu a través d’un xicotet assut amb una mínima pendent, que mitjançant séquies, de diferents grandàries i amb forma d’arbre va

Tal va ser el desenvolupament de la ciutat i del cultiu del dàtil que trobem constància de la seua popularitat, ja en el segle XIII. Així Ibn al Yasa en l’Al Mugrib fi hula l-magri, va deixar constància del seu pas per la ciutat i com no del seu producte estrela: “No hi ha en Al-Andalús dàtils tan bons com els d’Elx.”. Però aquest no va ser l’únic a parlar d’aquesta ciutat.

Un coetani seu, Ibn Said, també va deixar constància del seu pas per la ciutat i del seu característic paisatge: “Jo he passat per aquesta ciutat… i deien que ella es pareix a la ciutat del Profeta, sobre ella siga la pau”.

Però quin va ser el seu secret? Com aconseguiren fer productius aquests

{49}

portant l’aigua als diferents horts. Si fem una analogia amb el cos humà, la séquia major seria l’artèria aorta del sistema de regs, és a dir, la més gran i a través de la qual aniria ramificant-se en artèries cada volta més menudes (en aquest cas séquies de menor tamany) per a aplegar a totes les parts del cos (en el cas del sistema de reg, a tots els horts). Per a aquesta distribució utilitzaven parades i comportes per tal de moure l’aigua cap a la séquia requerida.

Per l’altra banda, la configuració dels mateixos camps, formava part d’aquest meravellós sistema. Així estaven configurats en forma de cercles concèntrics, on els més propers a la ciutat tenien els horts més concentrats i requerien una major quantitat d’aigua i a mesura que s’allunyaven de la ciutat aquests horts eren més dispersos i requerien menor quantitat de reg. És a dir, prenent com a base la pròpia localitat, era un sistema progressiu de regadiu (els més propers a la mateixa) a cultiu de secà quan més lluny es trobava d’aquesta. Sent la base de la seua canalització de séquies de manera octogonal. Alhora els mateixos horts, estaven distribuïts i configurats a la manera àrab, però, amb

una particularitat única en tot el territori valencià, doncs només cultivaven palmera datilera en compte de diferents tipus d’arbres fruitals com era costum.

Al voltant dels darrers segles el palmerar ha sofrit nombrosos reptes, i des de principis del segle XX un col·lectiu d’il·licitans han lluitat i han fet un esforç titànic per a mantenir-lo i conservar-lo que ha culminat amb la declaració de patrimoni mundial de la humanitat. Alguns dels reptes als quals ha hagut de fer front per a la seua conservació han sigut l’especulació urbanística i l’ampliació de la ciutat al seu voltant, plagues com la recent del morrut roig, incendis o la mort dels exemplars.

Per finalitzar, assenyalar que cal fer una parada al Palmerar si visitem Elx. Gaudir d’aquest trosset de patrimoni, siga fent esport, passejant o simplement perdent-nos per dins d’aquest magnífic paisatge de tan gran valor cultural i patrimonial que ens transporta a parts del món més exòtiques.

Juan Antonio Román Muñoz

Quan pensem en “música valenciana”, molt probablement la ment se’ns dirigirà, abans que res, a les bandes de música. Aquestes agrupacions que no falten en cap municipi, per menut que siga i que, tard o prompte, acaben passejant-se per la gespa del Mestalla quan el València C.F. juga de local, per a joia i goig tant dels músics com dels aficionats valencianistes.

Si modifiquem l’adjectiu de l’expressió i aquesta queda en “música fallera”, ens vindran al cap les xarangues. Acompanyen les comissions falleres en els actes més importants, envoltant-les tant dels pasdobles més tradicionals com d’adaptacions de les cançons de moda.

Sona la veu amada

{51}

Per altra banda, si el que canviem és el substantiu “música” per “veu”, començaran, probablement, a sonar dins nostra potents i virils veus masculines entonant algunes cançons que duen al voltant de mig segle i més de tres generacions junt amb nosaltres.

Xàtiva, Bruno Lomas, qui es va iniciar en el rock “ye-yé” de l’època, per a acabar convertint-se en referent de la cançó melòdica.

El mateix poble d’Alcoi va veure nàixer uns anys abans al que, confese sense cap mena de rubor, és una debilitat personal. Probablement, el major i més polifacètic artista musical que ha donat la terra valenciana. I és que Camilo Sesto va prendre part en tots els estrats que formen el conjunt del mercat musical. Com a cantant està fora de tot dubte. El mateix Camilo s’iniciava en la música idolatrant a un altre cantant valencià, en aquest cas de

No obstant això, és en la conjunció entre la producció i la interpretació on trobem, a parer meu, la seua cima. En 1975, decideix arriscar el seu patrimoni personal i artístic per a costejar l’adaptació espanyola de l’òpera-rock “Jesucristo Superstar”. Junt amb la nomenada Ángela Carrasco en el paper de Maria Magdalena, van fer prolongar les actuacions als teatres durant mesos i mesos, a causa de la unànime acceptació de crítica i públic.

Versant el llibret faller, del qual aquest article forma part, sobre l’himne regional valencià, és quasi obligat anomenar, abans que a ningú, a Francisco, un autèntic tenor alcoià.

Amb una potència de veu descomunal, la seua interpretació del “Per a ofrenar…” l’ha convertit per a moltíssims valencians i valencianes en la verdadera veu de l’himne.

Camilo Sesto posseïa no solament una potentíssima veu capaç d’assolir registres extraordinaris, sinó també una capacitat interpretativa que semblava que s’esgarrara l’ànima amb una navalla en cada actuació. El seu èxit, si va ser gran en Espanya, va adquirir magnes dimensions en tota Amèrica llatina. Va produir i compondre àlbums per a gent com Miguel Bosé (“Linda”) o Ángela Carrasco (“Unidos”).

Cal destacar d’entre les peces que formen aquesta òperarock “Getsemaní”, on Camilo Sesto feia a tothom alçar-se del seu seient i aplaudir fins que els dits sagnaren. I és que aquesta peça és un autèntic torrent d’emocions. Una muntanya que el cantant escala amb calma en les primeres notes, fa posar la pell de gallina a l’audiència a mesura que la mateixa avança, i transmet l’angoixa, la ràbia i la desesperació de Jesucrist en aquell hort d’olivars. La nota aguda a la qual arriba l’alcoià en aquesta cançó (te la firmarien els mateixos Led Zeppelin) pot considerar-se el pic d’aquesta muntanya sonora, que torna a abaixar en intensitat i volum cap al final de la cançó, on el personatge encarnat per Camilo Sesto assumeix el seu destí entre l’ovació dels assistents.

Abans de tancar, cal fer una menció especial i d’honor a Dona Concha Piquer. A l’alçada de la millor cantant de copla que haja pogut existir, va dur al més alt les obres dels mestres Quintero, León y Quiroga. “Ojos verdes”, “Tatuaje” o “Y sin embargo, te quiero” són alguns dels seus majors èxits. Aquesta última segueix sonant en tots i cadascun dels

concerts de Joaquín Sabina, en veu de Mara Barros, que fa una gran versió. Com a anècdota, es creu que va aparéixer en un curtmetratge sonor quatre anys abans de la que és considerada per molts la primera pel·lícula sonora, “El cantor de jazz”. Una veu valenciana en el primer film amb so de la història del cine.

Però crec que tots tenim clar que al sentir l’expressió “veu valenciana”, ens ve al cap una grenya curta rodejant una cara redona que mira fixament a la càmera, i davant la qual hi ha un petit micròfon que fa ressonar en el plató cançons com “Un beso y una flor”, “Noelia” o “Libre”. Clar està, parle de Nino Bravo, d’Aielo de Malferit. Un dels torrents de veu més fàcilment reconeixibles i més voltes, moltes d’elles infructuoses, imitat. Un accident de trànsit ens va deixar massa prompte sense una de les icones més grans de la música melòdica i dels inicis de la televisió en aquest país. Una veu que romandrà per sempre en les oïdes de tots nosaltres. Una veu d’un valencià. Una veu de València per al món. Álex Gómez Górriz

{53}

m i s s í t n e t o p I en s e t o n , ò s s e r t n vibra a d a b l a a r t s de n o

Hola a todos, bienvenidos a mi blog un día más, vuestra londinense favorita está de vuelta con algunas cosillas más para entreteneros un rato. A demás os traigo una sorpresa, os escribiré en valenciano durante toda la entrada de hoy en honor al tema del que os voy a hablar…

C

om ja vos he relatat en entrades anteriors, estic d’Erasmus a València, Espanya. Porte ací quasi dos mesos i cada dia estic més contenta del que la seua gent em va mostrant i tot el que vaig descobrint, mai haguera imaginat que la seua cultura m’arribara a enamorar d’aquesta manera.

Bé, els valencians ja ho sabreu, però si no sou de per ací, he de dir-vos que estem acostant-nos a la millor setmana de l’any per als naturals d’aquesta preciosa comunitat, ja venen les FALLES! Com que tan sols falten un parell de setmanes, les famoses mascletades i alguns dels esdeveniments tradicionals comencen a inundar els carrers de la ciutat. Tot és música, soroll, alegria i menjar riquíssim.

Per a posar-vos en situació sobre el tema de què vos vull parlar hui, he de mencionar a Amparo. Ella és la meua millor amiga des que vaig arribar a la ciutat, i és una fallera del cap als peus, és més, enguany és la fallera major de la seua falla, i em porta a tots i cada un dels actes que ja se celebren en ella. Fa un parell de nits que vam estar sopant en el seu casal, en acabar el café una música molt rítmica i animada va començar a sonar a la llunyania, fins que van entrar en l’estada un grup de músics acompanyats de tres senyors que no portaven cap instrument. La meua amiga molt il·lusionada em va dir que venien a cantar albades, i es va posar dreta per a dirigir-se fins a ells i saludar-los.

Després d’una pausa per a salutacions i presentacions, la comissió va quedar en peu i els músics van començar a tocar. Tan sols hi havia dos tipus d’instruments, la dolçaina i el tabalet, com em van explicar allí.

Després d’una breu introducció musical, un dels senyors va iniciar una bonica cançó. Era una lletra preciosa, descrivien la meua amiga, era personal, feta a mesura. Una cosa que va cridar moltíssim la meua atenció va ser que mentre un cantava un altre anava murmurant coses a la seua oïda, feien com a xicotets intervals musicals en què els murmuris es feien més llargs i precipitats. A més a més, també em va sorprendre un dels versos que li dedicaren, parlaven del seu esperit faller, ella portava la flama de la nit de Sant Josep al seu cor. Va ser una música tan bonica i impactant per a mi, que en arribar a casa no vaig poder reprimir la meua curiositat i em vaig posar a investigar què era exactament allò de les albades.

Doncs ací comença la meua xicoteta exposició sobre aquest tipus de composició. Allà anem:

Les albades junt amb el cant d’estil són les dues modalitats de cant valencià, i avui en dia es continua fent ús de totes dos. Tenen nombrosos elements comuns, com l’expressivitat vocal virtuosística, l’ús de melismes, l’afinació temperada i la funcionalitat de rondar (oferir la música com a obsequi). Les principals diferències són que les albades requereixen una tessitura de les veus més exigent i un suport instrumental molt reduït de dolçaina i tabal únicament. Aquestes s’interpreten en les nits d’albades i els cantadors han de reunir no sols una gran qualitat vocal pel volum al qual canten sinó que també han d’abastar una gran

{55}

tessitura, com ja hem dit, ja que apleguen fins a notes molt elevades.

El fet que s’anomenen cant d’albades és més que res per l’horari d’interpretació, pròxim a l’alba, cap a les tres de la matinada tradicionalment. Açò es devia al contingut de les lletres que versaven, eren crítiques als polítics i figures institucionals o rellevants de la població. Així feien ús de les avançades hores de la nit i de la festa, per a poder realitzar una crítica, en major o menor grau de severitat.

La lletra creada al moment, és improvisada per un versador que, a cau d’orella, va dictant cada vers a la cantadora o cantador, de manera que, en resum hi ha 5 persones fent art a la vegada: la dolçaina i el tabal executen una introducció musical que dona pas al cant, que s’interpreta sense cap acompanyament. El versador comença dictant els dos primers versos que improvisa al primer cantador, que els canta (primer vers, segon vers i repetició del segon). Mentrestant, el versador continua dictant la conclusió de l’estrofa (tercer, quart i cinquè versos) a l’altra cantadora o cantador, que els canta tot seguit. Una vegada acabada l’estrofa, tornen a intervenir la dolçaina i el tabal.

Les albades tenen 4 o 5 versos heptasíl·labs (de 7 síl·labes). Amb rima ABABA o ABAB. Encara que hi ha diferents combinacions i variacions. Respecte a la forma poètica (cinc versos ABABA), no es demana rigor quant a la rima, tot i que es valora molt la consonància, però sí correcció mètrica i, sobretot, bellesa formal i claredat conceptual. A continuació podeu veure un exemple:

L’any comence molt content perquè l’afició no es perda i l’acabe atentament saludant hui a la corda i a la música de vent.

Una mà molt generosa deixa lliure al rossinyol; lleva la porta a la gàbia i lliga al pardal pel coll.

Els orígens de les albades tiren enrere uns quants segles, aproximadament fins al segle XVI, on ja era típica la pràctica musical al carrer. Encara que el cant valencià d’estil, tal com es coneix avui, va anar agafant forma els segles XVIII i XIX, adoptant expressions primigènies de cant, i cap al 1870 ja va quedar força establit i documentat.

S’estenen des de la Plana fins a l’Horta de Gandia, però en concret, un dels pobles que podem considerar bressol d’aquesta tradició és el Puig de Santa Maria, de l’Horta Nord, d’on provenen cantadors coneguts com Josep Bahilo o Emilio Luis i una de les colles d’albades més coneguda actualment coneguda com el “Cant valencià del Puig de Santa Maria”.

Fins ací arriba la meua xicoteta investigació, espere que vos haja resultat interessant. És una xicoteta part de la meravellosa cultura i tradició d’aquesta comunitat, saber un poquet més d’ella arran de la curiositat que va despertar en mi em fa sentir molt contenta. Recordeu que cada dimecres em teniu ací preparada per a narrar-vos més coses i com sempre vos dic... see you soon! Fins prompte!

En l’actualitat les albades es troben especialment vives en les festes de la majoria de pobles de la Costera, i especialment en falles són protagonistes.

P. D.: vull agrair a la meua benvolguda Amparito per haver-me ajudat amb la traducció del text, sense ella m’haguera sigut ben complicat... No en tinc prou amb les classes de valencià que rep a la facultat... Doncs bé, ara sí que sí, no feu maldats xiquets. Fins a la setmana que ve!

Lucía Sancirilo Gómez

{57}

Canten les glòries DE LA REGIÓ

Qui canta ! a t n a p s e l a m u el se La música sempre ha estat una “arma” per reivindicar llibertats, drets, igualtats i expressar la visió de la societat.

En la nostra regió molts grups i cantants de música canten les glòries de la Regió en les lletres de les seues cançons.

Malauradament les glòries que canten no són moltes ja que en les seues lletres s’imposen els aspectes més adversos que trobem al nostre voltat.

La música dels grups valencians és molt variada, tant en estils musicals, llengües com missatges que volen llançar.

Al llarg de la història molts han estat els grups i cantants que han triomfat a escala nacional i internacional.

Actualment a la regió, des dels Ports al Baix Segura, la música sona per cada comarca. Són nombrosos els cantautors i grups que hi podem trobar. Aquests grups estan majoritàriament formats per joves músics que utilitzen la música com a eina per transmetre missatges a la societat valenciana, amb la intenció de fer visible les mancances, desigualtats i posicions polítiques que tenen; és la seua forma de fer obrir els ulls als valencians i valencianes.

La Valldigna no es queda enrere, la música està present en cada esdeveniment i ací tenim també grups que canten les seues pròpies lletres i deixen la seua empremta en els missatges que volen transmetre.

Un dels grups històrics valencians és “Al Tall”, entre les glòries que anomenen les seues cançons ens parla de la

llengua. Tots haureu sentit la història del “Tio Canya” que va a València i li parlen en llengua estrangera. La nostra regió és gran, amb moltes riqueses culturals que cal valorar.

De segur que heu escoltat els noms d’Obrim Pas i La Gossa Sorda, els dos grups més rellevants de la música en valencià, que fa uns anys ens van dir adéu, deixant un gran ventall de cançons, missatges i reivindicacions en les seues lletres. Em ve al cap la cançó “Senyor pirotècnic” que a la seua primera estrofa anomena el món de les falles quan diu:

millor terreta del món. Que som gent hospitalària, oberta i amb un gran cor, que fa que glòries en tinguem moltes, tot i que de vegades pensem que no. Mai deixant de banda el fet que també cantem per demanar el que ens mereixem i que volem seguir mirant endavant i millorar com a societat.

Pilar Altur Talens

“I què vos passa valencianes? Valencianes!

Femelles, falleres parlant castellà.”

Si férem un llistat de grups i cantants valencians i valencianes, necessitaríem algunes fulles d’aquest llibret, ja que són nombrosos i de gran qualitat.

Actualment trobem grups com Zoo, on en una de les seues cançons ens diu “Imperfeccions, són reals i són nostres”.

El cantautor Pau Alabajos ens canta “D’acord, sabem que no som perfectes, tenim els nostres punts febles, però aprenem dels errors”. Amb les seues lletres ens fan reflexionar. Cal saber qui som, d’on venim i què volem i és important acceptar les nostres imperfeccions per tal de ser capaços d’evolucionar com a societat.

La Fumiga, grup de la Ribera, li dedica i li canta les glòries a la gent de la Mediterrània. El Diluvi, grup de folk modern de la comarca de l’Alcoià, parla del seu treball i diu:

“La música és una eina transformadora. La música és art, i l’art i la cultura són eines que té la societat per tirar endavant i evolucionar a més de criticar allò que no està bé. A través de la música podem fer despertar al públic perquè pense i que no es quede només en la cançó, sinó que vaja a la reflexió.”

“[...] canten les glòries de la regió”, és un vers del nostre himne, un vers amb molta força, que ens ha de fer veure les fortaleses dels valencians i valencianes, fer valdre el que tenim, alçar el cap ben alt i cantar que vivim en la

u e x i e d o n e u q í Aix mai de cantar! {59}

Valencians, en peu alcem-se

ll “L’interés és el principal mòbil, aque que ens du lluny i amb seguretat”,

va dir Rousseau. I és que quan els valencians “ens alcem en peu” col·laborem en la recerca d’un bé comú.

Ara bé, cal fer distinció entre les associacions amb fins lucratius i aquelles que no en tenen.

Nombrosos són els motius pels quals sorgeixen les associacions: algunes són producte d’interessos professionals (com ara metges, psicòlegs i educadors), altres brollen de motivacions polítiques o familiars. D’altres apareixen per fer pressió davant situacions de sotmetiment de les persones, per exemple les antigues condemnes al camp de treball o les actuals prohibicions de residir a un indret determinat.

Al llarg del temps la gran majoria d’agrupacions no sols han modificat la seua denominació, gràcies a l’evolució del llenguatge, sinó que també han millorat en termes jurídics, siga pels drets o bé pels deures de les persones que la conformen. Siguen exemples d’aquest desenvolupament “Plena Inclusió” la qual va sorgir amb el nom de “Federació Espanyola d’Associacions Pro Subnormals”, o el col·lectiu “LGTBI” que va nàixer amb el nom de “Front d’Alliberament Homosexual del País Valencià”.

Per què la necessitat d’associar-se? Quines són les fites que s’han aconseguit a través de les associacions de col·lectius que busquen un bé comú? Doncs de primeres, cal recordar l’augment de la inversió en investigació de determinades malalties, major consciència social i l’ajuda econòmica a famílies amb xiquets amb càncer que han de passar llargues temporades hospitalitzats. També s’ha afavorit la inserció social i laboral de les persones amb diversitat funcional, fet que implica avançar en la independència d’aquestes persones amb emplaçaments tutelats. Les associacions han millorat en l’atenció a les persones en situació de dependència o risc extrem d’exclusió, han propiciat el sorgiment de figures com els agents socials, assistents personals, mediadors i educadors. És a dir, professionals que lluiten per a eliminar les barreres que impedeixen l’accés a una vida més independent i autònoma.

qualitat de vida. S’atén a l’àmbit laboral i social de les persones afavorint l’adquisició d’habilitats que els permeten desenvolupar-se en el context real de la vida comunitària, de la llar, del treball, en la prevenció i cura de la salut i vetla per la seua seguretat, protecció i defensa.

També cal remarcar la tasca de l’associació de la “Creu Roja” que ofereix intervenció social i assessorament jurídic a persones amb extrema vulnerabilitat. Per últim, s’ha d’esmentar la tasca perseguida per “ACUDE”, l’associació de cuidadors i persones dependents.

La tasca voluntària i desinteressada de moltes persones, així com la dedicació i professionalitat dels especialistes que les conformen, fan que els projectes es puguen dur endavant. Si hi ha alguna cosa més poderosa que tots els exèrcits del món, és una idea que li ha arribat el seu moment, com deia Víctor Hugo.

Gema Mestre Boscà

Tot açò és un llarg camí que avança cap a la inclusió educativa o més ben dit, cap a la inclusió social. Amb l’objectiu d’eliminar les barreres que impedeixen l’accés, participació i aprenentatge en els diversos contextos de la societat i reivindiquen el ple exercici dels drets de les persones.

Diverses són les associacions que podem trobar al nostre voltant, però m’agradaria remarcar la tasca de la fundació “Integra Valldigna”. Aquesta és una entitat sense ànim de lucre que té com a objectiu promoure la integració de les persones amb diversitat funcional mitjançant una sèrie de projectes i programes que tendisquen a millorar la seua

{61}

Que nostra veu

Una fulleta i a fer la mà

A la llengua valenciana, aquella que estimem i ens fa ser tan expressius i tan nostres.

I hui què? Ens pegarem una bona fartada? La nit de Nadal és per fer el sangonereta! Si et deixen, clar, perquè ara ve la xiqueta aquesta i em diu que he d’escriure un article per al llibret de la falla! Quina falla, xe? Que jo ara estic de vacances! Que no té articles...

La mare que va! No hi ha fallers en aquesta falla o què? Ho he de fer jo tot? Si no es publica el llibret, a mi “meninfot”. Hi ha més dies que llonganisses i ha de ser ara en Nadal? Sí, Lídia, que me’n vaig de viatge i he de tindre-ho tot enllestit per a quan torne! Això m’ha dit! Tu el que passa és que no tens vergonya ni la coneixes. Va, “nemon” a fer-nos-en una i deixa’t estar d’articles, que em portes com cagalló per séquia!

Lídia, els valencians tenim milers de frases fetes! No et costarà gens escriure una fulleta! Calla collons, m’ho dius o m’ho contes, cap de suro? Això em va amollar, el que li passa a aquesta xiqueta és que va a la mar i no troba aigua i es pensa que tots som igual!

Mira que té poca espenta! No vol publicar un llibret?

Per què no l’escriu ella? Bé, coneixement Lídia, coneixement i no digues o millor dit no escrigues cap animalada i tinguem la festa en pau...

Xe que bo, ací estic jo fent la seua feina i ella fent-se la maleta! La mare que la va parir! Sempre ploricant-me perquè li escriga alguna cosa amb el que m’agrada a mi fer el gos! Quina “figamolla” està feta! I mentrestant el passeig que pega un esclafit! Fuig del mig, que jo me’n vaig a donar-ho tot! No patiu que això ho pague jo! Què collons? Fer com fan no és pecat, i açò és bufar en caldo gelat, ja sabeu no? Com si cagares, però “pa ca dins”, vosaltres m’enteneu...

Au, cacau. Fins ací hem aplegat. Esborra això i no deixes tant de marge a veure si encara se’n passa de pàgina i ja l’hem cagat!

Va, xe, que ara sí que hem d’anar acabant! Ja sols queden quatre línies, així que podem començar a dir coses sense trellat... Serà precís? Lídia, ves i gitat, corre, que ja estàs desvariant. Calla, calla, animal de séquia que ara li envie la fulleta i que se’n vaja a fer la mà.

Lídia Villalba Caballero

{63}

La llum salude d’un sol novell

Cada vegada està més clar que s’està produint un canvi climàtic a escala mundial. A poc a poc s’ha anat prenent consciència, i una de les formes de fer-li front és modificant el patró energètic actual, passant d’un sistema contaminant, que deriva d’energies no renovables, a un altre que es base en energies netes i renovables.

Espanya és un dels líders mundials en el sector de les energies renovables, tant en allò relacionat amb la fabricació de productes, com en la inversió i la implantació d’aquest tipus de sistemes. Pel que respecta a la Comunitat Valenciana, quasi la quarta part de l’energia té el seu origen en la central nuclear de Cofrents.

Aquest tipus d’energia, encara que no ho semble, no genera cap mena de contaminació a l’atmosfera durant el seu procés de generació. El fum que es pot observar a les típiques torres de refrigeració, aquelles que apareixen en “Els Simpson”, és simplement vapor d’aigua. Però, com en totes les coses, sempre hem de saber que posa en la lletra menuda, ja que durant el procés d’obtenció d’energia a partir d’aquestes centrals, es crea un gran volum de residus radioactius que cal gestionar i emmagatzemar adequadament durant centenars d’anys, per no parlar-ne del que suposaria qualsevol classe d’error en el procés. En el mateix complex energètic on està englobada la central nuclear disposem d’una “pila hidràulica” en el que es denomina central reversible, situada en l’embassament de Cortes de Pallás. Aquesta “pila” fa la funció de conservar l’energia d’una forma molt intel·ligent. Quan hi ha un excés de producció elèctrica, l’aprofita per a bombar aigua des d’un embassament fins a una bassa situada a certa altura. D’aquesta manera, quan es produeix la situació inversa en la qual no s’està produint suficient electricitat i es necessita un extra, l’aigua situada en la bassa es torna a enviar a l’embassament inferior passant prèviament per les mateixes bombes que ara funcionen com a turbines i d’aquesta forma es torna a disposar de l’energia emmagatzemada i es genera electricitat.

Està previst que en 2030 la central nuclear de Cofrents quede desmantellada, però per a això cal trobar alternatives per a carregar aquesta “pila”, que en l’actualitat es carrega

principalment per mitjà d’energia nuclear. Què passa si desconnectem el carregador? Doncs bé, per sort vivim en una terra amb gran potencial per a les energies renovables i és perfectament viable canviar el carregador per un millor.

De fet, la Generalitat contempla la implantació de projectes eòlics i fotovoltaics equivalents quasi a dues vegades la potència dels quatre reactors nuclears de Txernòbil.

En un segon pla, però no menys important, trobem les centrals tèrmiques, com la situada al Port de Sagunt. Són centrals que funcionen per combustió de combustibles no renovables, com el gas natural o similars. Aquestes centrals solen funcionar per a cobrir un excés en la demanda energètica quan no es pot produir suficient energia per altres mètodes. No obstant això, si s’aconsegueix una producció contínua a través d’energies renovables complementada amb sistemes d’emmagatzematge que siguen capaços de suplir la falta d’electricitat en determinats moments, la Comunitat Valenciana pot ser pionera amb una generació d’energia completament renovable.

Cal no oblidar que no sols hem de pensar en l’àmbit autonòmic, ja que si la Comunitat Valenciana aconsegueix un model energètic sostenible i es genera un excés d’electricitat, aquest excedent es podrà utilitzar per a altres regions i es contribuirà així a un model energètic integrat en tot el territori nacional. I com podem col·laborar en l’àmbit internacional? Per sort, hi ha en la nostra comunitat implantada una indústria en creixement i existeixen grans plantes productives i empreses tècniques que es dediquen al disseny, construcció i manteniment d’instal·lacions eòliques i fotovoltaiques que s’exporten i s’instal·len per tot arreu del nostre planeta.

Carlos Grau Grau

{65}

e g e m Fla e r i a ’ en l a r t s o n a r e y n Se

Lluny estaven les banderes, en els seus inicis, de ser la font de polèmica que són hui en dia.

El concepte de bandera com a tal tenia, inicialment, la funció d’identificar objectes i col·lectius amb el rei, per tal de, per exemple, diferenciar l’embarcació del monarca.

El seu origen es remunta a molts segles enrere. En els exèrcits grecs no es fa referència a cap bandera, tampoc per part dels troians. En canvi sí que sabem que els perses n’utilitzaven, sobretot per a identificar al rei. En el cas de les legions romanes, les banderes tenien com a funció facilitar els moviments de tropes en el camp de batalla.

Amb el temps les banderes han acabat sent un element d’identificació fonamental i és en aquest moment, quan la bandera passa a identificar un col·lectiu, quan comença a tindre una càrrega simbòlica més forta i més emocional.

Moltíssims anys, molts conflictes i moltes guerres després les banderes continuen tenint un paper important en la societat, de vegades per incloure, moltes altres, desgraciadament, per dividir, excloure i construir barreres.

Vivim una època convulsa on els uns i els altres es passen els dies agitant la seua bandera. Sembla que es tracte de veure qui la fa ondejar més fort i qui la té més gran, la bandera.

Pel fet de viure en societat necessitem identificar-nos amb un grup i sentir que formem part d’aquest i la bandera és, per a tal finalitat, un símbol enorme. Però, per què de vegades fem ús d’aquesta no tant per a identificar-nos amb el nostre col·lectiu, sinó per a identificar a aquells que no pertanyen a ell?

Mai he arribat a entendre bé del tot la necessitat de rendir-li culte i honors a una bandera. És important sentir-nos part d’un col·lectiu, però no devem oblidar que una bandera a la fi no és més que un tros de tela amb colors. És una forma massa senzilla d’expressar idees complexes com la identitat, creences o ideologies.

No obstant això, també hi ha banderes necessàries que acompanyen causes importants, com ara la de la Creu Roja, que identifica projectes i labors humanitàries o la bandera de l’arc iris, símbol indiscutible d’avanç social, de diversitat i d’inclusió.

Jo personalment, no necessite banderes que allunyen i que únicament destaquen allò que em diferencia d’un veí o d’un amic i que s’utilitzen com a motiu de conflicte i disputa.

Vull veure ondejar banderes si aquestes són vistes i enteses com un símbol d’unió i de germanor amb aquells amb els qui compartisc alguna cosa, ja siga la terra on he nascut, el sentiment per un equip de futbol, la falla que m’ha vist créixer o la lluita pels drets humans. Banderes que destaquen allò que tenim en comú i no pretenen ser més que altres.

Banderes acollidores, que aproximen i acosten.

Aquestes són les banderes que vull veure en l’aire flamejar amb força.

Clara Grau Escrivà

{67}

Glòria a la pàtria o glòria a la nostra terra.

a a i r ò l G a i r t à p la

Potser són diverses les maneres d’entendre el nacionalisme, també pot ser que la força mediàtica dels mitjans de comunicació pose més èmfasi en aquest significat: El nacionalisme intenta apoderar-se de l’estat, d’Espanya, com si l’única forma de defendre’l fora la seua, com si defensar les diverses autonomies significara anar en contra de l’Estat, en contra d’Espanya.

Alguns partits polítics proposen llevar les competències a les autonomies que són les que salvaguarden les nostres arrels valencianes, balears, catalans, gallecs, bascos... Aquests s’omplin la boca utilitzant la paraula anticonstitucional, sense adonar-se ben bé del seu significat, ja que la Constitució reconeix i defensa les diverses llengües i realitats nacionals dins l’Estat Espanyol; de fet defineix Espanya com una nació de nacions.

la nostra llengua, la El nacionalisme ben entés és aquell que defensa intenta imposar-se cultura i les tradicions, com fa la festa fallera, que no l’envolten. ni sublevar les altres realitats nacionals i culturals que A més a més, és comú que se’n parle de l’adoctrinament a les escoles pel fet de fer foment de l’ús de la llengua valenciana a través del pla de normalització lingüística, l’organització de les trobades d’escoles en valencià, etc. Fins ara queda ben patent que pot coexistir amb la llengua estatal i enriqueix el domini lingüístic del nostre alumnat.

Respecte a les falles, també han tractat de polititzar-les com una arma de crispació. Tot i que aquestes són “cultura, motor social i econòmic” –Pere Fuset–. Les falles són una de les més pregones manifestacions de la identitat valenciana. Conformen que la societat civil festiva autoorganitzada siga sobirana i lliure per a prendre decisions i autogestionar-se, sense que el govern municipal exercisca cap dirigisme i intervencionisme en termes polítics i/o ideològics.

La senyera és la figura d’identitat de cada falla i no la bandera estatal. L’himne oficial de la Comunitat Valenciana es canta en cada acte solemne de les falles: presentació de les falleres majors, en finalitzar el lliurament de premis o l’ofrena de flors, etc.

Les falles com a tradició valenciana són declarades Patrimoni Immaterial de la Humanitat el 2016. Aquestes també apareixen lligades a valuoses manifestacions contemporànies, innovadores, interculturals i cosmopolites. Són capaces també de propagar i impulsar noves activitats i generar

processos innovadors en participació social, creativitat artística i sostenibilitat mediambiental.

Davant aquestes maneres de pensar que pertanyen a una època rància, retrògrada i que ja créiem superada, una solució seria convidar a tothom a gaudir de la festa fallera com cal. Perquè sí que poden conviure diferents maneres de pensar, sentir i estimar les diverses cultures i tradicions.

Que ningú intente imposar la seua cultura sinó enriquir i enriquir-se del contacte entre cultures. Qui defén les falles no intenta imposar cap ideologia, sinó que s’enriqueix d’aquesta manifestació cultural.

Gema Mestre Boscà

{69}

Visca ! a i c n è l a V Visca!

Visca!

Visca!

Munic, 14 de gener de 1971 Estimada mare, ja feia dies que buscava una estoneta per a escriure-li, i ara, després d’uns dies acumulant moments, tenia ganes de vindre a contar-li. Han passat dues setmanes des de l’última carta que vaig enviar, on vos contava com havia sigut el meu primer Nadal ací, lluny de vosaltres, lluny de la meua terra i la meua gent. Ara que la nostàlgia de no haver compartit aquests dies amb vosaltres comença a poc a poc a minvar, volia contar-vos com han transcorregut els primers dies del nou any. Si li dic la veritat, mai haguera imaginat començar l’any tan lluny, amb un paisatge tan diferent, i amb tantíssim fred. Ara que veig tota aquesta neu al voltant done gràcies que m’insistira a emportar-me aquell jersei de llana que em va fer la tia.

Tot el que té de calentet ho té de lleig, però vaja si abriga!

I és que fins i tot el fred és diferent ací, mare. I amb açò no vull dir que no faça fred allí en el poble, que quan un s’alça de bon matí un dia de gener i se’n va al camp a collir, bé sap com cau la rosada a plom. Però clar, en agafar després una taronja de l’arbre i oldre-la un entra en calor més ràpidament. Ai, no sap com enyore aquesta olor, mare!

M’haguera agradat haver pogut guardar l’aroma d’una taronja acabada de collir o el de la seua flor germinant en una capseta i haver-me-la dut ací amb mi, per als moments en què trobe massa a faltar tot.

L’altre dia vaig tindre una escena molt divertida quan després del treball ens estàvem canviant per a tornar a casa. Jo, mig desvestit, vaig notar com un dels meus companys alemanys se’m quedava mirant els braços i les cames. “Amb tant de pèl en els braços no necessites roba d’abrigar”, em va dir tot sorprés. Resulta que aquests alemanys, tan llargs, tan blancs i tan ben plantats, no tenen a penes pèl. Jo, de la manera que vaig poder, li vaig explicar que al meu poble “home pelut, home volgut” i encara està rient-se.

El passat diumenge, el nostre dia lliure, ens vam comboiar els companys de feina per a dinar tots junts. La majoria estem lluny de la família i aquests moments s’agraeixen i se celebren.

Va haver-hi diferents iniciatives culinàries. El grec va proposar un plat de nom impronunciable. L’italià es va oferir a fer unes postres típiques de la seua ciutat que segons contava duien café… I quan allò començava a sonar realment apetitós, va botar el cordovés dient que ell ens podia fer una paella, que n’havia vist fer una vegada una a un tio llunyà seu.

Clar mare, imagine, la resta d’estrangers va celebrar de seguida la fantàstica proposta, mentre que l’asturià i jo ens mirarem amb els ulls com a plats i ens aguantàvem les rialles.

Va arribar diumenge, i com era d’imaginar, els ingredients que es poden trobar per aquestes latituds per a fer una paella no eren ni iguals ni tan sols es semblaven. Vaja mare, que ací no han vist ni bajoqueta ni garrofó en la vida! Per tant, el cordovés havia comprat un intent de verdura i unes faves a la fruiteria d’uns turcs. Segons ell, això no era rellevant. No era rellevant, mare? Com tampoc ho devia ser posar cansalada i un poc de ceba per donar-li més sabor, ja que, segons deia, son tio la feia així. Quin despropòsit i quina barbaritat! Si vosté ho haguera vist! Jo a uns metres de distància li deixava fer, perquè ja sap vosté mare, que

{71}

al mestre paeller quan cuina ni se li molesta ni se li destorba, ni molt menys se li diu com ha de fer la paella. Com a molt se li ofereix una copeta de vi i se n’està pendent de reomplir-la quan calga. Jo ho sé bé mare, que de la paella, si no tant cuiner, bon tastador sí que soc i els ingredients i el ritual me’ls conec ben bé.

Com haurà pogut endevinar, paella no vam dinar. En pocs minuts es va quedar sense caldo i allò va resultar una muntanya d’arròs cremat. Acabàrem menjant salsitxa, ensalada de creïlla i xucrut, que és pràcticament el que mengem tots els dies, només que el dia de la paella, pensant que al final no dinaríem, ens va resultar fins i tot deliciós!

Després el cordovés va agafar una guitarra i ens va delectar amb un breu concert. De paelles no en sap mare, però toca la guitarra com els déus. Va tocar un parell de cançons típiques andaluses que encara tinc la pell de gallina i tot. Per a sorpresa meua, quan li vaig preguntar si coneixia alguna cançó de Nino Bravo, em va dir que clar que sí. Jo el vaig acompanyar cantant mentre s’apoderava de mi, de nou, una certa enyorança.

I entre acords de guitarra i rialles, sap què vaig descobrir, mare? Que quan hi ha bona voluntat i hi ha ganes, dos s’entenen a la perfecció. Perquè allí, un bon grapat d’estranys convertits ara en amics, sense cap idioma en comú però recorrent a les mans i a l’enginy, compartíem espai, històries i confidències.

Com serà la memòria que aquest encontre em va fer recordar les nits de falles, quan cansats de tot el dia encara traem forces per a cantar i ballar mentre fem guàrdia i vigilem ben de prop la falla.

Recorda quan una nit ja fa uns anys la falla del carrer de dalt ens va canviar un ninot per un altre molt semblant però molt més xicotet? L’endemà ningú s’ho explicava i segons la teoria del meu amic Tonet, havia sigut la humitat. Quina manera de riure! Des d’aquella nit l’intercanvi de ninots entre les falles veïnes es va convertir en tradició amb les estrategues més insòlites per a resguardar la nostra falla i segrestar algun ninot del remat de les altres. Quins bons records!

Mare, serà que enguany plantaré jo ací una falla? Ganes no me’n faltaran! Serà possible retenir l’olor de pólvora també dins d’una capseta?

Aquest matí, mentre sostinguts per la plataforma, netejàvem l’enorme finestral del seté pis d’un centre comercial, el meu company alemany m’ha demanat que li descriguera el lloc d’on vinc. Jo, des d’allà dalt, m’he quedat mirant la ciutat, que ara més gris i més gelada que mai, es dibuixava unes desenes de metres més avall. “València és una ciutat viva” ha sigut el primer que he pogut pronunciar. “Viva?” m’ha preguntat ell curiós. “Sí, València viu, es mou. Allí hi ha vida en la ciutat, en els pobles, en el mar, en els camps fèrtils. La seua gent, el seu sol, els seus tarongers, les seues platges, les seues muntanyes, tot desprén i és senyal de vida”. S’ha quedat mirant-me i amb un somriure ha afegit un “dann, es lebe Valencia”, que traduït ha de voler dir alguna cosa així com “visca València”. Li he promés que algun dia el duré a conéixer València i que aquesta vegada sí que menjarà paella de veritat. Ha quedat encantat amb la idea i uns segons després ha continuat ensabonant el finestral.

Mare, no sap com vos trobe a faltar, a tu, al pare, a la meua germana...

Amb molta estima, el teu fill, Pep. Dedicat a totes aquelles Pepes i a aquells Peps que des de les seues Alemanyes viuen, senten i enyoren la seua terra.

Clara Grau Escrivà

Aquest article ha participat al Concurs Lletra d’Or de la FdF Junta Local Fallera.

{73}

e n m i Un h s per al s n a i c n vale en rig o i a i r Histò ne m i H ’ l de

Moltes vegades quan et trobes davant un full en blanc i la primera paraula tarda a aparéixer, no pots evitar pensar en el destinatari del text que pretens crear per tal de buscar aquesta inspiració que et faça començar a escriure.

Quan et toca un text faller t’imagines com el llegirà el faller veterà, qui ha llegit incomptables llibrets de la seua falla, o el faller més jove a qui costa atraure només amb la lectura o el faller que rep el llibret per primera vegada i el devora amb curiositat.

Pensar en la persona a qui va destinat el teu escrit sol ser un bon punt de partida perquè el llapis comence a fer els primers esbossos.

Estic segur que en el tema que ens ocupa en aquests línies, l’Himne de la Comunitat Valenciana, la cosa no degué ser molt diferent.

Imaginem per un moment aquell any 1909. Tomàs Trénor, president de l’Ateneu Mercantil de València, va ser l’encarregat d’organitzar l’Exposició Regional de València de 1909. Una de les seues inquietuds va ser que l’esdeveniment comptara amb un himne, com ja havia ocorregut en edicions anteriors, però Trénor va voler donar-li una magnitud especial a l’encàrrec i va apostar per dos il·lustres valencians de l’època, el mestre José Serrano, qui donaria cos a la música de l’himne i per altre costat Teodoro Llorente, qui s’encarregaria de la lletra.

La idea inicial semblava un encert, però la química i sobretot la distància entre els dos autors, Serrano vivia a Madrid i Llorente a València, no va ser l’esperada i el músic va buscar la implicació d’un altre valencià i amic seu, Maximiliano Thous.

Una vesprada, Serrano i Thous, comentaven l’encàrrec rebut pel primer i en una frase perduda de la conversa, Serrano deia que l’Exposició Regional era un motiu per a mostrar les virtuts valencianes “per a ofrenar noves glòries a Espanya”.

Aquella frase innocent i sense cap tipus d’importància, desencadenà la inspiració musical de Serrano i, assegut al piano, interpretava els primers acords del que finalment esdevindria l’himne regional.

El treball conjunt de Serrano i Thous no va deixar insatisfet a ningú, fins i tot Llorente va haver d’admetre que aquella obra era un “model de bellesa poètica i d’amor a València”.

El 22 de maig, Alfonso XIII visitava la ciutat de València per inaugurar l’Exposició Regional i davant un públic impacient i expectant, sonaven per primera vegada els compassos i estrofes del que avui coneguem com a Himne de la Comunitat Valenciana, en aquella ocasió amb la veu del tenor de Godella, Lamberto Alonso.

Un himne però que no sonaria en valencià fins 25 anys després, l’any 1934, quan el mateix Thous adaptava els versos originals en castellà a la llengua valenciana.

Però tornem a les línies inicials del nostre text i posem-nos en el cap de Maximiliano Thous, nerviós i emocionat aquest dia 22 de maig davant d’Alfonso XIII, orgullós d’una feina ben feta i desitjós que els valencians allí presents escoltaren la lletra d’un himne feta i pensada per a ells.

I si poguérem retrocedir des d’aquest moment fins a unes setmanes o inclús uns mesos abans? Ens trobaríem amb un Maximiliano Thous davant un paper en blanc, un full ple d’idees sense plasmar i un llapis a la mà amb ganes de començar a escriure.

I ací és on pren significat el que hem escrit al principi, segur que Thous també s’imaginaria el destinatari d’aquest himne encara per escriure: el valencià llaurador, el que viu les tradicions valencianes, el treballador, el valencià orgullós de ser de la seua terreta, el músic, l’anònim i el que ha sabut fer-se un nom, els qui uneixen i s’agermanen, el valencià enamorat de la seua història, aquell que viu del camp i coneix com ningú la taronja, el valencià que sent la Senyera com un motiu per a sentir-se valencià i sense més significats que aquest, el valencià de Castelló, de València i d’Alacant…

Valencians amb una idiosincràsia definida, amb una lluita en comú pel fet de formar part d’un mateix sentiment, uns mateixos colors i un càntic que ens ha unit des de fa més de cent anys.

Tot un ventall de destinataris i de valors que Thous va saber agrupar i reflectir en la lletra de l’himne regional, de València i ara de la Comunitat Valenciana, de l’himne dels valencians que molts canten de memòria i que no es paren a valorar la riquesa que atresora la nostra terra.

David Palomares Chofre

{75}

Tots a n u a veu?

. m e n o i Reflex e Hem d t? o t o h r a polititz

Si els himnes tenen com a propòsit identificar i agermanar una col·lectivitat, per què el nostre himne està dividint als valencians? Per què part de la població no se sent identificada amb ell? Per què des del Govern i les institucions està fomentant-se la discrepància i no el consens? Intentarem analitzar-ho des de diferents vessants.

Què diu la Llei?

En el nostre Estatut d’Autonomia aprovat en 1982 s’establia que una llei de les Corts determinaria la simbologia heràldica pròpia de la Comunitat Valenciana. Per a complir aquest mandat, dos anys després s’aprovava la Llei 8/1984, de 4 de desembre, per la qual es regulen els símbols de la Comunitat Valenciana i la seua utilització: la bandera, l’escut i l’himne. L’objectiu inicial d’aquesta llei seria recuperar els símbols que s’utilitzaven en l’època de Jaume I, acostar-los a la ciutadania i integrar-los en la vida quotidiana, però sembla que no s’ha aconseguit totalment.

Així, l’esmentada Llei determina en l’article 3r del Títol II que:

“L’Himne Oficial de la Comunitat Valenciana és l’Himne de l’Exposició Regional de 1909, aprovat pels Alcaldes dels Molt Il·lustres Ajuntaments d’Alacant, Castelló i València en maig de 1925.

L’Himne Oficial de la Comunitat Valenciana està constituït per la música, obra d’En Josep Serrano Simeon, i per la lletra composta per En Maximilià Thous Orts, el contingut de la qual és adjunt en la partitura que figura com a annex I de la present Llei.

L’Himne Oficial de la Comunitat Valenciana podrà ser interpretat indistintament en castellà o en valencià. El text de la versió en valencià, obra també de Maximilià Thous, s’adjunta com a annex II de la present Llei.”

Signat pel President de la Generalitat Joan Lerma i Blasco, en València, 4 de desembre de 1984.

Com és possible que un himne planificat per a un acte concret, acabara convertint-se en l’Himne Oficial d’una Comunitat Autònoma? Haurem de girar la vista enrere per a conéixer un poc de la seua història.

El president de l’Ateneu Mercantil de València, En Tomàs Trénor, per tal de promocionar l’Exposició Regional Valenciana en 1909 organitzada per aquesta societat, decideix encomanar la composició d’un himne al Mestre Serrano que s’encarregaria de la part musical i al poeta Teodoro Llorente, que es faria càrrec de la lletra (en castellà).

La demora de Llorente en la creació de la lletra o la seua ideologia que encaminava l’escrit a temes més idíl·lics i menys patriòtics, en contra del desig dels organitzadors, va determinar que finalment fora Maximilià Thous l’autor d’un esborrany de text que Llorente hauria de revisar i que finalment no va modificar. En la seua composició es van incloure passatges d’una antiga marxa de la ciutat de València del segle XVI interpretada per clarins i timbals. Cal destacar que els compositors van renunciar als honoraris cedint els drets a associacions benèfiques, ja que es tractava de promocionar València i el sentiment valencià a la resta d’Espanya.

Tal com reflecteixen les cròniques de l’època, aquest certamen comercial i industrial volia promocionar les innovacions del segle XX dels camps de la cultura, la indústria, l’economia, l’art, el turisme i l’oci en l’Espanya governada pel conservador Maura i regida per Alfons XIII. Pels esdeveniments polítics de la guerra del Rif i la Setmana Tràgica de Barcelona, va ser prorrogada fins a l’any següent donant-li caràcter nacional i potenciant la projecció de la ciutat de València a l’exterior, i amb ella, l’himne, malgrat la inestabilitat política del moment.

En 1925, els alcaldes dels municipis d’Alacant, Castelló de la Plana i València el confirmen com Himne Regional, nom pel qual seria conegut fins a l’entrada en vigor de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana en 1982. Cal destacar que no va ser fins a 1930, quan l’Ajuntament de València, en sessió plenària, va aprovar la lletra de l’Himne en valencià.

{77}

Però mai ha existit unanimitat en l’acceptació de l’Himne, ni tan sols des dels inicis. La ideologia política sempre ha deixat la seua empremta en ella. Ja en 1905, alguns valencianistes proposaven substituir-lo pel Cant Regionaliste que reclamava la descentralització i la defensa dels costums i tradicions valencianes.

Abans que el govern de Primo de Rivera oficialitzara l’himne regional, els nacionalistes valencians del moment plantejaven altres alternatives com l’Himne Valencianiste popularitzat com Vent de Ponent, de 1917, que atribuïa a Espanya les desgràcies econòmiques valencianes, o bé la Cançó de lluita, de 1922, que reclamava defensar la terra valenciana i lluitar per la llibertat. Però cap d’aquestes opcions va tindre reconeixement oficial malgrat descriure les necessitats i reivindicacions valencianes durant dues dècades. Ni tan sols amb la proclamació de la Segona República, els nacionalistes valencians van aconseguir els seus objectius: ni l’autonomia ni la cooficialitat de la llengua, molt menys canviar l’himne.

No hi havia interés polític, o realment els valencians som meninfots?

Acabada la Guerra Civil i amb l’arribada de la dictadura franquista, es va intentar esborrar tota senya d’identitat valenciana. Això va fer que, ja pels anys 60, les noves generacions nacionalistes no tingueren cap referència d’himne reivindicatiu i utilitzaren com himnes alternatius cançons diverses de Raimon o Al Tall, com Al vent o Darrer diumenge d’octubre, Tio Canya... O de vegades, qualsevol cançó popular valenciana.

És durant aquests anys, quan La Muixeranga, una peça musical popular valenciana, senzilla i solemne, habitualment interpretada amb dolçaina i tabalet, s’imposà com himne no oficial per als valencians que ideològicament s’oposaven a allò que representava l’himne regional.

La transició a la democràcia i el posterior Estatut d’Autonomia no aconsegueixen unificar criteris i s’arriba a un aparent consens. La Llei 8/1984 va oficialitzar l’Himne de la Comunitat Valenciana fa trenta-cinc anys, però hui en dia encara hi ha part de la ciutadania valenciana que no se sent identificada amb ell.

Conviu així la societat valenciana separada ideològicament per l’himne, la bandera, el nom del territori... I sembla que la classe política continua fomentant aquesta distància. Cada 9 d’octubre,

continuen provocant-se enfrontaments entre partidaris de diferents pensaments polítics i els nostres representants no fan res per tal d’evitar-ho. No s’adonen que governen per a tot el col·lectiu valencià i no sols per als seus votants fent que la ciutadania reflectisca al carrer les discrepàncies que els polítics mostren als mitjans de comunicació i a les xarxes socials.

La polèmica amb l’himne torna a estar d’actualitat quan en 2015, un representant institucional fa cantar una versió de l’himne amb la primera estrofa canviada “Tots baix els plecs de la nostra Senyera” en lloc de l’original “Per ofrenar noves glòries a Espanya” (ja utilitzada en ambients nacionalistes en 1955) sembla que amb la intenció d’anar imposant-la de forma subliminar... Si hi ha una llei vigent sobre els símbols, caldrà respectar-la, i si és desig de la societat actual canviar-la, s’hauria de fer des de la legalitat.

I arribem a l’any 2020. Més de cent anys d’un himne que continua sense complir el seu objectiu: identificar a TOTS els valencians i valencianes.

Els polítics dels diferents partits en democràcia han utilitzat l’himne per dividir i no per unir: els qui estan a favor i els qui estan en contra, els conservadors i els progressistes, els blaus i els rojos... Ja n’hi ha prou!

La necessitat de polititzar-ho tot, fins als nostres símbols, fa mantindre una lluita a dues bandes que hui en dia hauria d’estar obsoleta en I una terra on la representativitat política abasta tots els colors de mentre que els l’Arc de Sant Martí. La necessitat de polititzar-ho tot, ha fet impossible arribar a un consens real amb un himne que ens polítics no es posen agermane a tots i totes en una terra on la tradició musical és un tret distintiu de la col·lectivitat valenciana. d’acord, molts valencians Nuria Martí Talens

poden cantar l’Himne en peu i amb sentiment i al mateix temps aborronar-se d’emoció en escoltar La Muixeranga... Potser perquè en realitat, no siga necessari polititzar-ho tot.

{79}

Himne de Tavernes

El nostre himne, l’Himne de Tavernes de la Valldigna, compost l’any 1927, amb lletra de Francisco Valiente i música de Ladislau Marí, és un càntic que, igual que els vallers i les valleres, té alegria, força i transmet molta energia a la gent que l’escolta.

La lletra tracta, fonamentalment, sobre la nostra terra, única en el món, i de la defensa d’aquesta com a clau per a ser un poble que prospera i segueix creixent amb tota la força.

La música és una melodia alegre, que enganxa, que motiva, i sobretot, que convida a l’acció, al treball de millora i a fer de Tavernes una ciutat cada vegada més gran.

No podria trobar millor manera de descriure’ns que com el mestre Valiente ja aleshores ho va fer, de sang calenta i nervi valent. Usem tota aquesta energia per a ajudar-nos entre nosaltres i sobretot, per a ajudar a Tavernes a ser millor com a poble; posem el focus en l’interés general i totes i tots eixirem beneficiats!

Per concloure, des d’aquestes línies convidaria tot el poble de Tavernes a què aprenga almenys la seua melodia i l’escolte de tant en tant. És molt bonic i ens identifica com a gent que vol i defensa la seua terra sempre, sense condicionants i en totes les circumstàncies.

Defensem la nostra terra i serem grans!

Sergi González Frasquet

Ciutadans!

Defensem la nostra terra i serem grans, ciutadans!

Ciutadans!

Tavernes desperta i aixeca’t valenta d’un cop; no t’atures ni un sol moment.

Que sàpien enfora que tens sang ardent i cor ple de vida i el nervi valent.

Tavernes desperta, desperta del somni que la llum d’una alba nova està apuntant.

Puix que la mare que acarona sos fills amb tant d’amor ha de ser amadobada com el més preuat tresor.

Que l’opressora incultura muira sota les nostres mans!

Lluitem, lluitem, lluitem, per fer un poble, un poble gran.

Ciutadans!

Defensem la nostra terra i serem grans, ciutandans!

Ciutadans!

Els teus fills s’apressen contents a la lluita per veure’t de gales i honors adornada.

Llancem el crit a la ciutat!

L’hora de la reinaxenca ha aplegat.

Lletra: Francisco Valiente

Música: Ladislau Marí

Racรณ

IN FAN TIL

Cantant l’himne des de la distància Això era una vegada, una xiqueta anomenada Maggie. Maggie era de mare francesa i pare valencià i com a la seua àvia Lola li agradava dir “ton pare és de la millor terreta del món, i tu també”. Ella ho remarcava sempre amb un to molt contundent que no deixava peu a rèplica.

Maggie, que sols té 8 anys i viu a un poble menut de França, ja sap el que és València i què significava ser valencià.

Per a Maggie i per a la seua germaneta menuda Juliette, anar a casa dels avis és motiu de festa. València, i més en concret una xicoteta ciutat enmig d’una digna Vall, és el destí de dates importants. Nadal, falles, Pasqua i estiu els passen a Tavernes rodejats dels cosinets i cosinetes que, per a elles, parlen un valencià molt estrany i ràpid. Allí, disfruten de la mar, del bon temps, del sol, de les paelles que prepara l’avi i els pebres farcits de l’àvia, o de l’arròs al forn de la tia Conxeta.

De totes les festes, la que més disfruta Maggie són les falles, i espera impacient que arribe març. El mateix dia que va nàixer, la seua àvia Lola l’havia apuntat a la falla

Passeig, una falla que, com sempre li recorda el seu avi Pep. Es planta enmig del poble i té una història molt bonica que hui els seus fallers i falleres continuen escrivint amb molt de goig.

Des que era menudeta, Maggie, es vist de fallera amb un vestit blau clar amb brodats d’or que la seua àvia li va cosir minuciosament per a ella. Li encanta la indumentària valenciana, i també que la seua cosina major li faça els monyos. En canvi, a Juliette les falles no li agraden tant, i ni vol provar-se el vestit ni molt menys fer-se els monyos. Només de veure com el fan ja li fa mal el cap! Juliette és de brusa, encara que sols per a no desentonar de la resta de xiquets. Juliette no porta la sang fallera, però tampoc es queixa de les falles perquè suposa vindre a València de vacances i no anar a l’escola, ni haver de fer els deures.

Maggie i Juliette es pensaven que falles sols eren en març, i els costava entendre que la seua àvia els contara que estaven al casal preparant l’exaltació de les falleres majors, o fent disfresses per a la cavalcada del ninot, o escrivint articles per al llibret, o simplement dinant i passant una bona estona amb els amics. L’avi Pep, gran aficionat a la fotografia, fa fotos de tots els actes que se celebren i els envia per carta a les seues netes, ell no és de Whatsapp ni vol ser-ho; prefereix mantenir la tradició d’enviar i rebre cartes. Cartes que a Maggie i Juliette els fa molta il·lusió rebre, i també contestar-les.

Amb el temps, i amb l’ajuda incansable dels seus avis, han anat entenent que les falles són una festa que es viu tot l’any i que també es treballa de valent durant tots els mesos per poder disfrutar de la setmana fallera com l’ocasió ho mereix. Han entés que hi ha molta faena i preparació darrere dels dies forts. I que, perquè es puguen plantar els dos monuments i que es puguen celebrar tots els actes, abans s’han de fer moltes activitats a fi de recol·lectar diners i, com sempre diu la seua cosina, “fer falla”.

Enguany Maggie ha rebut un regal molt especial del Pare Nadal que ni en els seus millors somnis podia imaginar. El regal era un senzill sobre, que en veure’l no li ha fet molta gràcia, però en obrir-lo s’ha emportat una sorpresa molt gran.

El Pare Nadal ha encertat, ja que li ha portat uns bitllets d’avió per a la setmana de l’exaltació de les falleres majors! Mai havia

{85}

pogut estar aqueix cap de setmana perquè suposava botar-se classes, i ja se les bota la setmana fallera. Però enguany, la seua cosineta Paula és la fallera major infantil, i el Pare Nadal ha pensat que el millor regal seria poder compartir i viure aqueixa setmana en primera persona.

Maggie, sols ha anat a una exaltació i era quan la seua tia la va traure per primera vegada. Tan sols tenia vint dies i per tant no recorda res de res. Sols coneix l’exaltació per les fotos que té i també pel que ha sentit parlar als seus amiguets fallers i pels vídeos que li passen els seus avis. I cada vegada que els veu, a Maggie li entra nostàlgia de no poder viure-ho en primera persona, però ara ja pot dir que enguany sí que participarà en l’exaltació i, fins i tot, eixirà als playbacks. Vaja, quin comboi més gran!

Enguany per primera vegada passarà la passarel·la acompanyada del seu amic Hugo. Ja està impacient perquè arribe el dia. Són moltes les vegades que li ha demanat permís als seus pares perquè la deixaren anar i també moltes altres vegades les que ha assajat al corredor de sa casa com la presentadora pronunciava el seu nom i ella, tota contenta, però amb un poc de vergonya, passava molt lentament per la passarel·la lluint vestit i acompanyant.

Des que Maggie ha rebut el regal, no para de posar a sa casa l’himne de València.

I és que, la seua àvia li ha dit que ara és l’ocasió perfecta per ensenyar-se’l bé, i no cantar-lo a mitges i a trompicons, ja que l’acte acaba amb tots els presents de peu i cantant-lo tots a una veu. El seu veí no ha tardat a preguntar-li quina cançó és la que escolta totes les vesprades, ja que no li sona ni el cantant, ni arriba a entendre el que diu, però té clar que és una música molt melòdica i que li ha produït emoció i curiositat a parts iguals. Maggie no ha tardat ni un minut en explicar-li en un francés perfecte que es tracta de l’himne de la Comunitat Valenciana, i que és molt bonic. També li ha explicat el que diu, que no és altra cosa que el reflex dels valors dels valencians i fins i tot, s’ha animat a cantar una estrofa, per a ella la més emocionant i bonica de totes que és quan diu:

Brinden fruites daurades els paradisos de les riberes ; pengen les arracades baix les arcades de les palm eres.

Sona la veu amada i en potentíssim, vibrant re ssò, notes de nostra albada canten les glòries de la Regió .

Valencians en peu alcem-se.

Que nostra veu la llum salude d’un sol novell.

Per a ofrenar noves glòries a Espanya tots a una veu, germans, vin gau.

Després, se n’ha anat a sa casa molt contenta per haver-li contat un poc sobre el seu segon poble, al qual li té molta estima. A més, se n’ha adonat que mentre li ho contava al seu simpàtic veí, ella també es referia a València com “la millor terreta del món” i que quan parlava de les falles, es referia a elles, com “la millor festa del món”.

El francés se n’ha anat desvanit a casa, i no sap Maggie si era perquè no ha entés res o perquè realment li ha agradat molt allò que ha escoltat. Així que, falleretes i fallerets, estigueu atents aquestes falles per si vegeu el Passeig a un despistat francés que viu la festa com el que més. Convideu-lo a passar al casal, que és bona gent, parauleta de Maggie.

{87}

1. Contesta les següents preguntes sobre el conte: a. D’on eren els pares de Maggie? b. Quants anys té Maggie? c. Com s’anomena la germana de Maggie? d. Per què anar a casa dels avis és motiu de festa? e. Com és el vestit de fallera de Maggie?

f. Què vol dir “fer falla”? g. Quin és el regal que ha rebut Maggie del Pare Nadal?

h. Què està aprenent Maggie des que ha rebut el regal?

2. Busca a la sopa de lletres 8 paraules sobre les falles.

3. Llig les definicions i escriu les paraules a les quals corresponen.

• Peça de vestir exterior femenina i masculina, en forma de camisa ampla i baldera, de llargària variable i amb mànegues:_ _ U_ _

• Peça de roba en forma d’esclavina gran, generalment amb dos puntes llargues per davant, que usen les dones com a abric o adorn: M_ _ T_ _ _ _A

• Tabal xicotet amb què s'acompanya la dolçaina: _A_ _ L_T

• Massa de farina, aigua i rent, que pot dur altres ingredients, en forma de rosca o de massa compacta, i que es frig amb oli: B_ _ Y _ _

• Pantalons amples i curts fins al genoll que duien antigament els hòmens: S _ _ A_ Ü _ _ _ _

{89}

4. Torna a llegir l’himne de la Comunitat Valenciana al conte i després intenta esbrinar les paraules que falten: Brinden fruites ________________ els paradisos de les riberes;

pengen les __________________ baix les arcades de les palmeres.

Sona la veu _______________ i en potentíssim, vibrant ressò, notes de nostra albada

canten les glòries de la ______________. ___________________ en peu alcem-se.

Que nostra veu

la llum _________________ d’un sol novell.

Per a _______________ noves glòries a Espanya tots a una veu, germans, vingau.

5. Dibuixa a Maggie de fallera tenint en compte la seua descripció al conte. Després descriu al costat on l’has dibuixada i per què.

{91}

Quan la cosa va de música la nostra falla en sap molt! A tota Tavernes és ben conegut que als fallers i falleres de la Falla Passeig ens agrada moltíssim omplir, en les nostres cercaviles, els carrers del poble de música i festa.

Acompanyats de la nostra xaranga no ens deixem res per ballar ni cantar: des de marxes mores fins als èxits més moderns i actuals!

Però sabies que a la falla tenim també el nostre propi himne? Aquesta és la cançó que cantem ben fort quan volem animar la nostra falla, com ara en l’entrega de premis, campionats de futbet, etc. No coneixem exactament el seu origen, ni qui la va compondre, ni tampoc quan. Potser és una adaptació d’alguna altra cançó, però ho desconeixem. El que sabem ben segur és que l’hem cantada a la nostra falla pràcticament des dels seus inicis.

Te la saps? Segur que sí! Si no és així, demana a algun amic o amiga o als teus pares que te la canten i aprén-la per a la pròxima ocasió!

Som els fallers de la Falla Passeig, mai ens rendim i sempre ho passem molt bé.

Som els millors fallers que hi ha a tota Tavernes.

Som els millors fallers, la Falla del Passeig!

Moltes cançons tenen el seu moment concret per a ser cantades: quan animem el nostre equip, a les festes d’aniversari, quan botem a la corda... Fins i tot hi ha cançons que tenen la seua època de l’any com ara les nadales o aquelles que cantem quan arriba Pasqua.

A Tavernes, els xiquets i les xiquetes tenim una tonadeta típica que solem cantar quan anem d’excursió, la coneixes?

Hui, hui, hui, els de Tavernes, els de Tavernes, hui, hui, hui, els de Tavernes estan ací.

Venim de passar un dia divertit, venim de passar un dia sense estudiar!

I tu? Quant saps de música? T’atreveixes a comprovar-ho?

1. Què vol dir l’expressió italiana “a cappella”?

a. Una salsa de tomaca i carn que acompanya als espaguetis b. Cantar sense acompanyament instrumental c. Un gelat de nata i xocolate

2. La dolçaina és...

a. Un instrument musical de vent, del grup de la fusta, que es caracteritza per un so viu, de gran presència en la música popular valenciana b. Un instrument musical d’origen asiàtic, semblant a un violí

c. Unes postres típiques valencianes que es mengen en la setmana fallera

3. Quan cantem una cançó per a adormir un xiquet menut estem cantant… a. Una nadala

b. Un refrany

c. Una cançó de bressol

4. Com s’anomena la xaranga que amb el seu repertori mogut ens acompanya i anima en els actes al carrer? a. Ai mare quin cacau

b. Xe, quin empastre c. Tot per l’aire

5. En quin moment del dia se sol interpretar una albada? a. Al matí en acabar el desdejuni

b. Després de dinar, just abans del migjorn

c. A la nit o a la matinada davant de la casa d’algú Solucions: 1-b; 2-a; 3-c; 4-b; 5-c

{93}

III Edició Premi Passeig Un any més ens sentim molt contents de presentar-vos al guanyador i finalistes de la 3a Edició del Premi Passeig, concurs literari que la Falla Passeig organitza amb el patrocini d’Adobs Salinas.

Nascut ara fa un parell d’anys, el Premi Passeig té com a objectiu promoure i incentivar la creació literària en la nostra llengua. Amb una única modalitat que abasteix qualsevol gènere literari, el concurs està obert a tot aquell i aquella que hi vulga participar.

Enhorabona als guanyadors i moltíssimes gràcies a tots els participants! Esperem la vostra participació en futures edicions.

Primer Premi “Palmira”

Juan Antonio Román Muñoz (Cullera)

Primer Accèssit “Gràcies”

Beatriz Palomares Sanchis (Tavernes de la Valldigna)

Segon Accèssit “_i arribar a casa”

Xavier Palomares Chofre (Tavernes de la Valldigna)

Palmira

PRIMER PREMI

Autor: Juan Antonio Román Muñoz Mai oblidaré el moment en què vaig conéixer Palmira ni les seues primeres paraules i com va aplegar a canviar la meua visió de la vida. Després de treballar amb ella, he comprés el poder de la música i fins a quin punt marca la nostra vida.

Sóc en Jofré, treballe com a auxiliar d’infermeria a domicili i m’he especialitzat en la cura de gent gran. Moltes persones m’han preguntat com és que em dedique a això. Sempre he tingut debilitat per la gent gran, i pense que la soledat i l’abandó al qual es veuen abocats a la fi de la seua vida és un problema per a la nostra societat. Com a tal, vaig voler dedicar-me a aquesta ocupació i fer que els últims anys o moments de la vida d’aquests foren els més dignes possibles.

Però, certament sé que la pregunta no va per aquests camins, sinó per l’estranyesa que provoca encara que homes ens dediquem a treballs com aquests. Però la igualtat no és només que les dones s’integren en professions tècniques, sinó que els homes treballem també en ocupacions majoritàriament fetes encara per dones. Bé, aquest no és el tema pel qual escric, estic ací per a parlar de na Palmira.

—Així que tu seràs el meu cangur? Mai havia pensat que fora un home, però bé. Xicon, dis-me, quina és la banda sonora de la teua vida?

Aquestes foren les primeres paraules que aquella doneta raquítica, però amb una mirada captivant i plena d’energia em va dedicar. Jo no vaig comprendre el sentit d’aquella pregunta fins molt de temps després.

—La meua ja està quasi conclosa, queden les notes finals però espere que inclús aquestes siguen alegres, i pareix que tu seràs un dels seus intèrprets —va continuar.

Quant ha plogut des d’aquell calorós dia de maig fins hui… Fa una estona ens trobàvem al cementeri per a despedir-la, millor dit, celebrant la seua vida com ella havia volgut. No sonava el rèquiem, la marxa fúnebre o qualsevol cançó semblant. No, res d’això! Mentre es dirigia cap al lloc del seu descans etern l’acompanyava la música d’“Stairway to heaven”, de Led Zeppelin. Així era ella, única i diferent fins al final, eclèctica, moderna i amb un esperit sempre jove.

{97}

III Edició Premi Passeig Els primers mesos de faena, la meua tasca només consistia a anar a estar amb ella i assistir-la en tot el que necessitava fins que Estela, la seua filla que vivia a prop d’ella, anava a fer-li la visita vespertina habitual. La meua jornada laboral sempre començava de la mateixa manera. Ella m’obria la porta i després de l’educat “bon dia”, em deia: —Xiquet, encén el tocadiscs que jo no m’aclarisc. Ja saps que en aquesta casa no es pot estar sense música” —i d’aquesta manera iniciàvem la jornada, amb música i ballant, perquè ella es negava a començar a fer els seus quefers diaris si no féiem un ball junts. Aquella doneta que no feia més de metre i mig d’alçada i amb un aspecte tan cadavèric que pareixia que anava a trencar-se en qualsevol moment posseïa una energia extraordinària. Aconseguia que un xic parat com jo ballara i a més ho fera amb sentit!

—El meu Enric, en glòria estiga, sí que sabia ballar. Ai que bonic i bo va ser fins que va faltar! Com el trobe a faltar! Saps a qui em recorda? La meua filla Estela. Té la cara del seu difunt pare, ha tret els seus bonics ulls verds…

—em contava mentre ballaven.

Així dia rere dia, anàvem coneixent-nos. Un dia, mentre ens trobàvem realitzant el que es va establir com el nostre ritual de posada en marxa, al tocadiscs va començar a sonar el “Fandango rodat”, dels Pavesos.

—Xiquet hui estàs més espés que altres dies! Val que siga jo qui t’he de dur, val que t’hi haja d’anar dient els moviments que anem a fer, però fica atenció i aprén, que ballar t’ajudarà a conquerir les dones. —em va dir.

La veritat és que jo mai havia sigut destre ballant, i a pesar dels meus esforços sempre havia semblat un ànec marejat.

Encara que he de reconéixer que des que vaig començar a treballar amb Palmira, la meua habilitat havia millorat.

Els següents mesos de treball foren rutinaris. Palmira i jo havíem establit un sistema mitjançant el qual aconseguíem realitzar eficientment totes aquelles tasques diàries a fer. Visites al metge, la compra, tasques de la casa, menjars, la neteja personal... Érem tan eficients que abans de l’hora de dinar podíem pegar un xicotet passeig i fer una partideta al parxís.

Això sí, sempre que estaven a casa la música no podia faltar. El meu treball no podia ser més gratificant! No requeria grans esforços, Palmira estava animada i contenta i a més, ho passàvem d’allò més bé. També, em va servir per a conéixer un poc més sobre la seua història de vida.

—Xiquet, no saps l’estranyesa que segueix provocant-me tindre un auxiliar home, però em pareix d’allò més bé.

Quan jo era jove, açò seria impensable! Bo, que les dones treballarem fora de casa també ho era. I que una persona aliena a la família tinguera cura de la gent gran! De seguida t’haurien clavat la llengua damunt! El teu deure com a filla era cuidar de la casa, la família i dels teus pares, quasi res! Jo vaig tindre la sort que el meu marit era un modern. Sempre m’ha fet costat i m’ha animat a fer els meus somnis realitat. Així, ja casada i amb la xiqueta vaig traure la meua carrera de dret. Ningú entenia quina necessitat tenia jo d’estudiar amb una família ja formada, però sempre

havia volgut ser universitària. A més, sempre he sigut un poc d’anar a contracorrent, saps? D’aquella manera, amb constància vaig acabar els meus estudis i vaig ser la primera advocada del poble. Quan vaig acabar d’exposar la meua tesi, saps què vaig fer? Ficar al tocadiscs la cançó “Libre”, de Nino Bravo i beurem un gotet de cassalla a la meua pròpia salut... Els inicis al món laboral foren durs. —va continuar.

—Pintades, insults i sobretot la incomprensió dels veïns de la localitat eren diàries, però a poc a poc vaig anar vencent les reticències i prosperant. A més, sé que vaig servir d’exemple a moltes joves del poble per perseguir els seus somnis. La igualtat aquells anys era una quimera, per ser dona els meus honoraris eren més baixos que els d’altres companys i açò és només un exemple! Per sort, pareix que ara, per fi, hem aconseguit alguns avanços, però encara queda molt per fer. Estic contenta de tindre’t ací i tindre algú a qui contar-li les meues batalletes.

A mi em resultava fascinant aquesta senyora i com més la coneixia, més encisat em sentia per la seua figura.

Amb el pas del temps, tant els familiars com jo, ens adonarem d’alguns canvis molt subtils en ella. A més, sospite que ella també s’adonava que alguna cosa li ocorria. Tan freqüents començaren a ser aquests episodis que els familiars decidiren dur-la al neuròleg per tal que li fera una revisió. Encara que habitualment jo m’encarregava d’acompanyar-la a aquestes visites, en aquesta ocasió va ser la seua filla qui va anar amb ella. D’aquesta primera visita, se’n va concertar una altra, una vegada passaren tres mesos. Imagine que en aquell moment el neuròleg no volgué xafar-se els dits amb un diagnòstic i va preferir fer-li més proves per tal de confirmar les seues sospites. Recorde quan vaig anar a sa casa, després de la primera visita, es trobava sola. Quan li vaig preguntar, amb veu ferma em va dir:

—El metge aquest, com es diu? Xe sí, el de les coses del cap. Serà possible açò! Tinc el nom a la punta de la llengua i ara no m’ix. Això, el neuròleg! —va repetir una volta jo li vaig dir el nom—. Puix que estic del més bé. Simplement el que em passa és que estic un poc més dispersa de l’habitual. Res preocupant.

Posteriorment, la filla em va dir que l’havien diagnosticat d’Alzheimer, però ella pensava que era un fals positiu.

Una volta confirmat el diagnòstic, tant Estela com la resta de la família passaren per una fase d’incredulitat. No podia creure que sa mare patira aquesta insidiosa malaltia. Negava el diagnòstic. Li restava importància i deia que allò que li passava a sa mare eren coses típiques de l’edat, que ja era molt major i se n’anava del cap de tant en tant. Això sí, les paraules Alzheimer o malaltia eren tabú. Mai les nomenava! Va començar Estela, però amb el temps la família sencera pareixia tindre una competició d’eufemismes! Per a mi, la confirmació del diagnòstic em va servir per a obrir els ulls, aquelles situacions que no entenia i que jo atribuïa a distraccions i coses de l’edat, ara es presentaven com una evidència cada volta més palpable del deteriorament que estava patint Palmira. Aquest era lent, però progressiu. Ella era conscient que alguna cosa li ocorria, però no sabia el què. D’aquesta manera, va començar a sospitar, tant de mi com de la seua filla i de tot aquell que per algun motiu passava per sa casa. Ella deia que li féiem desaparéixer les coses, que ens divertia

{99}

III Edició Premi Passeig fer-la tornar boja buscant i agarrava uns grans cabrejos. Podria contar mil situacions on açò era evident, però els majors enutjos se’ls agarrava quan algun dels seus discs no apareixia…

Un matí plujós, en aplegar a sa casa, em va inquirir:

—On l’heu deixat? Què heu fet amb ell? Em teniu farta! No em feu gens de gràcia.

Jo que no sabia de què anava la cosa, li vaig preguntar: —Què ocorre? De quina cosa estem parlant?

—El que fiquem a la màquina d’escoltar música! Me l’heu perdut! O tal volta, l’heu furtat. Bé sabeu l’especial que és per a mi i ni així heu tingut mirament! —va dir a punt de caure en llàgrimes.

—Es refereix a un disc? —li vaig preguntar jo.

—Si, això! Que no m’eixia la paraula! Però, tant se val, me l’heu fet desaparéixer! —va dir, ara sí plorant.

Amb tota la calma i comprensió dels quals vaig poder fer apilament li vaig dir:

—Mire Palmira, els discos estan ací a l’estant, al costat del tocadiscs. El que busca estarà ací.

—Et penses que soc babaua? —va respondre—. Ja he mirat i aquell que busque no està! Un dels meus discos més estimats i no està!

Jo, vaig tractar de ser proactiu i, en primer lloc, vaig tractar d’esbrinar de quin disc es tractava, però ella no sabia de quina manera dir-me qui era el cantant o les cançons que el componien. Tenia ben clar a quin es referia, però no era capaç d’expressar-ho amb les paraules exactes. Aquest fet li causava una gran frustració. Després d’un temps, va ser capaç de fer-se entendre recorrent a una narració: —Aquest disc té una cançó que sonava quan em vaig ficar de part de la meua filla, sempre li he dit a ella que en altra vida va ser àrab, perquè va ser sonar els compassos d’aquesta marxa mora i voler nàixer.

Jo com aquesta història ja la coneixia, ràpidament vaig caure que era un disc editat per la banda de música del poble on s’incloïa la marxa mora anomenada “Ximo”, la qual era a la que feia referència Palmira. Em vaig ficar mans a l’obra buscant-lo, fins que va aparéixer a un calaix de l’armari de la seua habitació. Mai vaig aplegar a entendre perquè l’havia ficat allí, però els seus motius tindria. Conviure laboralment amb una malaltia com aquesta va suposar un repte molt gran. Era la primera vegada que treballava amb algú que la patia i vaig haver d’armar-me de tota la meua capacitat d’adaptació. Certament, vaig aprendre molt i m’ha servit per a créixer professionalment.

Amb el temps, Estela va augmentar la freqüència de les seues visites a Palmira. No per la seua assimilació de la malaltia, sinó perquè es va adonar que ja estava major i com se n’anava del cap, volia estar present al dia a dia de sa mare, abans del fatídic desenllaç, el qual ella preveia pròxim. Per descomptat, les paraules Alzheimer i malaltia seguien excloses del vocabulari familiar. És més, en alguna ocasió, Estela m’havia donat a entendre que Palmira estava fingint i l’únic que buscava era atenció. Segons ella, era capaç de recordar fets actuals o passats i persones a les quals, habitualment, quan se li preguntava, la resposta habitual de Palmira era ficar cara de pòquer. Així, va sorgir el que jo vaig batejar com “el saber i guanyar de la memòria”. Quan Estela estava a casa i rebien alguna visita, per tal de demostrar que sa mare estava bé, li feia les més diverses preguntes. Si per algun motiu, donava la resposta correcta, Estela ficava cara de satisfacció i es reafirmava en la seua creença. Aquest fet, per a mi era molt curiós. Com una persona amb un clar deteriorament de la memòria, que no aconseguia en moltes ocasions ni recordar en quin any estava, era capaç en altres moments de recordar aquestes coses?

Pel meu compte, vaig decidir parlar amb un amic meu neuròleg i preguntar-li. Resulta que aquesta malaltia té moments de lucidesa. No se sap quan, ni el temps de la seua durada, simplement ocorren. Segons em va dir el meu amic, encara es desconeixia el perquè d’aquest fenomen, però sabien que açò era devastador per als familiars, puix s’agarraven a aquest fet com un clau ardent per a pensar que la malaltia no hi era. De fet, amb l’avanç de la malaltia, Palmira va deixar de ser conscient que alguna cosa li succeïa i va començar a viure d’una manera més despreocupada.

Però si hi hagué un moment clau, perquè la seua filla assumira la malaltia, va ser durant el mes de març, més d’un any després del diagnòstic. L’olor de pólvora, el colorit dels monuments i aquesta llum especial que desprén el mes de març quan estem en falles s’havia apropiat dels carrers. Aquella era la nit de la plantà, el ritme frenètic d’artistes i fallers per a enllestir els monuments es palpava a l’ambient i el temps pareixia passar en un tres i no res. Aquest estressant compte enrere cap al primer matí faller tenia una pausa. Un moment en el qual tot es detenia i solemnement s’apoderava de l’escena el so de la dolçaina i el tabalet i l’improvisat cant en llengua valenciana. Era la nit de les albades, aquell tradicional cant murmurat a l’orella dels cantants. Segons em contaren, Palmira, com els ratolins al so del flautista d’Hamelin, en escoltar la melodia del tabal i a dolçaina, es va alçar del llit i seguint el so va anar al lloc on s’estava produint el cant.

Aquell espectacle li provocava un gran entusiasme, i d’aquesta manera, va decidir unir-se a la comitiva que anava visitant les distintes comissions de la localitat, entre aplaudiments i xerinola. En acabar el recorregut, la comitiva es va dispersar i Palmira es va trobar en mig d’un carrer que no li sonava de res i des del qual no sabia tornar a casa. En aquell moment, es va esglaiar i va decidir vagar per a veure si era capaç reconéixer alguna cosa que li indicara el camí de tornada. I d’aquesta manera va passar tota la nit. L’endemà, recorde la telefonada d’Estela a les 8 i mitja:

—Ma mare no està. Se n’ha anat! —em va dir amb un to que reflectia una considerable angúnia. Immediatament vaig decidir acudir al seu domicili per a saber de primera mà què havia passat i què podia fer per a ajudar. Segons vaig saber,

{101}

III Edició Premi Passeig quan Estela havia anat a desdejunar amb sa mare com de costum, aquesta no hi era a casa i s’havia endut un esglai de por. Així, després d’avisar a la policia i amb l’ajuda de familiars i amics, es va fer una batuda pel poble per tal de cercar-la. Així, passarem unes hores angunioses fins que Estela va telefonar dient que l’havia trobada a l’altra punta de la localitat. Segons ens va narrar després, la va vore tranquil·la però amb una cara que reflectia com estava d’espantada.

En veure-la, va córrer per a abraçar-la i ella li va dir: —Filla meua, què fas tu per ací?

Ens va contar la conversa de tornada a casa que tingueren mare i filla. Palmira li va narrar de quina manera va conéixer son pare.

—Anit vaig estar escoltant les albades. Que boniques són filla meua! I quins records em porten! Tal dia com ahir fa més de cinquanta anys vaig conéixer ton pare. Com ja saps, jo era fallera de jove i no em perdia cap acte dels que feia la meua falla. Puix estant en plena plantà de la falla, aplegaren les albades, i entre els cantants es trobava ton pare. Encara que em pareixia un xic guapot, no li vaig prestar massa atenció. Això si, segons em va dir ton pare, ell si es va quedar corprés de mi des del moment en què em va veure. Així, després de cantar i amb l’excusa de mirar el monument, vingué prop meua i em va dir: “Llàstima no fores tu la fallera major, perquè t’haguera cantat uns versos eixits directament de la meua ànima. Em diuen Enric”. Jo vaig riure i em vaig presentar, reptant-lo perquè me’ls cantara en aquell moment. Ell, sorprés per la meua resposta, es va quedar mut. Tota la valentia que havia tingut per parlar-me en un primer moment es va transformar en vergonya. Així, ràpidament va tornar a la comitiva i jo divertida em vaig unir a aquesta. En acabar la nit de l’albada, vaig ser jo qui es va arrimar a ell i li vaig murmurar que em devia uns versos. Els següents dies, amb diverses excuses, ell acudia a la falla i a poc a poc anàrem coneixent-nos fins que va sorgir l’amor entre nosaltres.

Estela estava fascinada pel relat i la quantitat de detalls de la història que contava, perquè en aquell moment ja eren evidents i notoris els problemes en el llenguatge de Palmira al seu dia a dia. Encara que la situació la mantenia confosa, en aquest instant va ser quan realment va assumir que sa mare patia d’Alzheimer i que no podien córrer el risc que es tornara a perdre. Així, va decidir diverses mesures. Palmira no podia quedar-se sola en cap moment. A més, contractaria una altra persona perquè l’estimulara cognitivament algunes hores a la setmana i en el que a mi respecta, la meua jornada laboral passava a ser de quaranta hores setmanals amb el consegüent augment de salari.

Els canvis no tardaren a fer-se realitat. Al cap de pocs dies l’entrenadora cognitiva va ser contractada. Helena era una xica de cabells bruns i un somriure encisador. A mi m’agradava estar present quan treballava amb Palmira. Jo era com un moble més de l’habitació. Així, observava la manera en què es comunicava amb aquesta, els exercicis que realitzaven i els aspectes que treballaven. De tant en tant, Helena tenia a bé ensenyar-me algun exercici perquè jo també poguera

estimular a Palmira. El més sorprenent per a mi, era la manera en què Helena utilitzava la música per a provocar els records de Palmira. En una d’aquestes sessions, em vaig quedar molt sorprés. De la mateixa manera que tothom recordem que féiem i on estàvem el dia dels atemptats de l’11 de març, ella recordava com si acabara de succeir on estava el dia de la mort del poeta Vicent Andrés Estellés i la tristor que la va envair aquell dia. Aquest record va eixir a la llum mentre sonava a la sessió d’estimulació la cançó d’Ovidi Montllor, “M’aclame a tu”. En escoltar els primers compassos, es va ficar a cantar-la. En ser preguntada per Helena sobre què estava cantant, Palmira va respondre: —Un dels poemes dedicats a la nostra terra escrit per Vicent Estellés.

Arran d’aquesta resposta, Helena va seguir preguntant per tal d’explorar la reminiscència de la velleta. Així, després de preguntar-li si recordava alguna situació passada on sonara aquesta cançó, Palmira va dir: —Jo hi vaig estar a Castalia al concert d’Ovidi. En mig del concert, li van comunicar que havia mort el seu amic, el poeta, i l’emoció va inundar tota la sala. Per a mi, va ser un impacte molt fort —va prosseguir— encara que teníem idees diferents políticament, el respectava pel que ens unia, l’amor a aquesta terreta. Ovidi amb el cor a la mà, va cantar aquesta cançó que encara sona. En acabar de cantar, va girar el faristol amb la seua llibreta de lletres musicals i tot l’auditori va oferir un sentit homenatge al difunt. Ho recorde perfectament perquè de l’emoció no vaig poder evitar que em caiguera alguna llagrimeta.

I mentre feia aquest relat, l’emoció l’embargava. Veure les sessions d’estimulació per a mi era una cosa màgica. Em fascinava la tasca que duia a terme Helena. Amb l’ajuda de l’estimulació cognitiva, pareixia que el deteriorament havia amainat una marxa i es mantenia més o menys estable dins del seu implacable avanç.

Als següents mesos, aquella doneta va anar retraient-se. Les quedades amb les amigues s’espaiaren en el temps amb excuses diverses. Eixia de casa només l’imprescindible i es va anar aïllant. Era sorprenent el canvi que havia experimentat. Palmira sempre tan hiperactiva i que s’apuntava a un bombardeig, ara l’únic que volia era estar tranquil·la a casa. Passat un temps, em va dir que no li abellia jugar més al parxís. Era evident que li costava mantindre’s concentrada.

Llegir, fer encreuats, cosir… A poc a poc va anar deixant tota mena d’activitat. L’únic que la motivava era ballar i durant un breu temps. Jo tenia clar des de feia temps que la música era un pilar a la seua vida, qualsevol esdeveniment que em contava tenia una cançó associada. Així vaig entendre a quina cosa es referia amb la pregunta que em va fer el dia que ens coneguérem. Però, no només era la música. La cultura valenciana en general era altre dels fonaments que ocupaven la seua vida. Així, a banda de la gran quantitat de discos de cantants valencians, sobretot d’aquells que ho feien en llengua valenciana, les prestatgeries estaven plenes de llibre sobre temàtiques valencianes i clàssics de la nostra literatura.

I amb aquests aspectes tractava jo de mantindre-la motivada i activa. Segons vaig descobrir, sempre va ser una ferma defensora de la nostra cultura. D’aquesta manera, vaig saber del seu activisme polític i com aquest la va portar a córrer

{103}

III Edició Premi Passeig davant dels grisos reivindicant l’estatut d’autonomia en primer lloc i la necessitat d’una llei que protegira la nostra llengua posteriorment. Per a ella, la cançó del “Tio canya” era més que una cançó. Ho havia viscut en les seues pròpies carns a la seua més tendra infància. Considerava aquesta cançó un himne i alguna volta sense motiu aparent, es ficava a cantar algun vers de la cançó. Abans de la malaltia, m’havia relatat diversos fets que havia experimentat a la seua joventut. Com a la gran ciutat parlar valencià comportava que la miraren malament i la tractaren com a algú inferior.

Veure’s obligada a utilitzar una llengua aliena quan havia de fer papers, etc. Tots aquests fets l’influïren en la seua decisió de fer-se activista per la llengua i per l’autonomia del nostre territori una volta acabada la dictadura.

Malauradament, la cursa de la malaltia va seguir minvant les facultats de Palmira fins a aplegar un punt on el treball d’Helena mancava ja de sentit. Així, va aplegar un moment on va començar a necessitar ajuda per menjar o fer les seues tasques diàries d’autocura. En aquest punt, la meua faena cobrava major sentit, puix tractava de conservar la mínima autonomia que li quedava. Tant per la meua part com per part de la seua filla, volíem que se sentira volguda i destra.

Encara que sabíem que aplegaria un moment on requeriria assistència per a qualsevol activitat. L’apatia s’havia apoderat d’ella i la memòria ja era una mera quimera. No aplegava a recordar ni les activitats que acabava de fer. Les històries que tant li havia agradat contar, ara eren un cúmul d’idees inconnexes sense sentit. No és que no recordara qui era jo o la filla, sinó que va aplegar un punt on ella mateixa no es reconeixia a l’espill! Recorde el dia que la vaig trobar enfadada i discutint amb el seu reflex a l’espill de l’entrada. L’únic que em va dir és “eixa uela bruixa”, sense poder-me dir què havia passat. Cada volta resultava més palpable que no duraria molt. En altra ocasió, açò va passar a ser una constant, a la pregunta de la filla de qui era ella li va respondre que sa mare i així la va considerar fins a l’últim dia de la seua vida. La filla, per tal que dormira i es tranquil·litzara, en moltes ocasions li cantava una cançó de bressol que havia passat de generació en generació a la família. Encara la recorde i quan tinga fills jo li la cantaré a ells: “no-ni-no la meua xiqueta; que pareix que tinga son; li faré una cançoneta; per veure si ja s’adorm…”. Cada volta que li la cantava, Palmira cantava amb ella fins a quedar-se adormida o la taral·larejava. Era clar que en algun raconet del seu cervell hi havia un llum de memòria, el qual li feia tornar a la seua infància més llunyana. Aquests mesos foren molt durs per a la seua filla. Per tal de passar el màxim temps possible amb sa mare i no deixar-la sola en cap moment, havia deixat a banda les seues aficions i les seues amistats per a dedicar-se en exclusiva a treballar i tindre cura de Palmira.

Els últims mesos foren terribles, sobretot per als familiars. Aquella doneta que sempre havia desbordat energia, s’havia anat apagant com una espelma. Una espelma tan dèbil que en qualsevol moment tots esperàvem que finalment s’extingira.

En els últims moments, Palmira havia perdut progressivament tant l’habilitat de parlar, com tota la poca autonomia que li quedava. Estava enllitada. No podia fer cap moviment sense assistència, ni menjar ni anar al servici a soles. Per a mi, foren moments durs, però estava decidit a acompanyar-la fins al final del seu viatge i donar-li el meu millor servici per tal que ella mantinguera la dignitat fins a l’últim moment. En aquella casa que tanta alegria havia emanat sempre, a poc a poc s’havia anat transformant en un lloc cada vegada més fosc. Les visites de familiars i amics no deixaven d’aplegar

presagiant un pròxim i fatal desenllaç. Tal com ella havia manifestat sempre, la música no podia faltar a sa casa en cap instant. En aquests tristos moments, era un fil musical que rebaixava la tensió. Per a mi, encara que tractava d’aïllar-me d’aquesta situació i fer la meua faena, en algunes ocasions em sentia embriagat per l’emoció i sé que ella ho notava. Era molt expressiva amb la mirada, tota comunicació amb ella era a través d’aquesta. En els últims temps, aquella mirada grisa tan enèrgica ara era apagada i a dures penes reaccionava a qualsevol estimulació. Conforme els últims dies s’aproximaven, la família em va demanar que la música cessara i així ho vaig fer. L’últim dia que vaig estar treballant per a Palmira abans del fatal desenllaç, va ser molt trist. En la meua opinió, pense que per fi descansaren tots, tant ella com els familiars. Aquest últim dia, en un moment que vaig tindre amb ella a soles, vaig decidir fer un gest que sé que ella estiga on estiga m’haurà agraït. Sense fer soroll, vaig introduir els auriculars que m’havia deixat en la motxilla. Els vaig connectar al meu telèfon mòbil, amb molta cura, li vaig ficar els auriculars a les orelles a Palmira i vaig deixar que la música es filtrara cap a les seues orelles. La cançó que vaig triar va ser la seua preferida: “Al vent”, de Raimon. A mesura que els acords de la melodia anaven sonant, les seues pupil·les anaven dilatant-se i la seua mirada, sense força i apagada, va tornar a cobrar vida; emanava una energia com feia mesos que no veia. Estic segur que era conscient del que estava sonant, i que en aquell moment, inclús era capaç de recuperar amb imatges, a la seua memòria, algun dels passatges de la seua vida on aquesta cançó era la banda sonora d’aquest moment. El seu rictus tan inexpressiu s’havia transformat en una ganyota que expressava un lleuger somriure. A mesura que la música avançava aquesta emocionalitat va anar augmentant. En aquest moment em va clavar la mirada amb els seus enormes ulls, on dues llàgrimes se li esvaraven per la galta de la cara. Aquestes llàgrimes no expressaven pena, ni patiment, sinó alegria i gratitud pel que acabava de fer. A mesura que va acabar la cançó, li vaig fer un bes al front i contenint les llàgrimes i amb un nus a la gola li vaig dir: —Ha sigut un plaer treballar per a tu, gràcies per tot el que m’has ensenyat sobre la vida. Ací tens les notes finals de la teua banda sonora. Emprén el teu viatge per a descansar en pau.

Vaig eixir de l’habitació i vaig trencar a plorar. En aquest moment, vaig passar a un segon pla i la família va ser la que va omplir la seua habitació esperant el seu fatídic desenllaç. Al cap de poques hores vaig ser informat que s’havia adormit i que tenia un rictus d’estar en pau, calmada i molt relaxada. D’aquell somni ja no va despertar.

I així finalitza la història de Palmira, aquella doneta que va deixar de ser una faena més per a ser la meua mestra sobre l’afrontament de la vida i tant va capgirar la meua cosmovisió. Allà on estigues, gràcies per tot, sempre et tindré al meu cor.

{105}

III Edició Premi Passeig

Gràcies

PRIMER ACCÈSSIT

Autora: Beatriz Palomares Sanchis Fa dies que estic lluny de casa, passant fred i preocupat. Mai havia estat tant de temps sense veure claredat. No sé on estic ni qui m’ha acompanyat. Sorolls estranys m’arriben des de fora, alguns que no havia sentit mai. On m’hauran portat? Espere tenir resposta d’ací a poc temps, perquè no puc parar de calfar-me el cap.

Veig llum per primera vegada i intente esbrinar-ho tot. Els ulls reflecteixen colors que mai havia pogut arribar a imaginar.

Aquest passeig em gela una miqueta i de poc em fa tremolar, però alguna cosa em fa sentir com calidesa, com si de casa no hagués marxat. És aquell somriure, i aquell... Aquestes miradetes de reüll em donen una calor familiar que encara no havia experimentat. Em tracten amb tanta cura, que mai ho hauria imaginat. Ens miren i remiren, com si fórem el tresor més preat.

A la fi torne a reconéixer cares. Algunes les conec de fa tant de temps que no puc recordar quan. D’altres fa poc que les conec, d’aquell dia que ens vingueren a visitar? Potser, encara no ho tinc massa clar. Sí que recorde el somriure d’aquella xiqueta: és impossible d’oblidar. El seu somriure, i els seus ulls brillants. I aquell xiquet? Com oblidar-se’n d’ell. No va parar d’admirar tot el que tenia al seu voltant.

Sorolls envaeixen el passeig. Trons menuts, i d’altres molts més grans. Música que surt d’altaveus que estan penjant.

Però ningú canta. Tots tenen un semblant preocupat. Miren el cel i callen. Algun monstre sembla estar planejant la seua llar.

Tornen els trons i la música, però ara puc veure músics i gent ballant. I la xiqueta i el xiquet? Van amb roba molt estranya que no havia vist abans. Però sembla que els ve lleugera, tot i el volum d’aquella falda tan gran. Més bé, és com si fora una segona pell a la qual s’han aconseguit adaptar.

Torna el silenci. Tornen les mirades. Però alguna cosa canvia. Note nervis a l’ambient. Alguna cosa està a punt de passar.

Aquella xiqueta, la dolçor personificada, agafa fort el braç del xiquet i un somriure nerviós apareix a la seua cara. Dos besos. Dos més. I fins a un tercer li atorga tan immillorable regal. Què fan? Aquestes tres persones estan envaint el nostre espai! Però ho fan amb cura. Amb delicadesa. Sembla que ens estan admirant. Fan fotos, moltes fotos. Ara ja estic acostumat. En dos dies al carrer... crec que mai a la meua vida m’havien fotografiat tant!

Passa el temps i per fi torne a veure aquells somriures, somriures de complicitat. Però ara a més de somriures hi ha llàgrimes, què haurà passat? Ens engalanen amb un tros de tela, a mi i als meus companys. Açò no és nostre, per què ens ho hauran regalat?

Només veig que passar xiquets i xiquetes, i molts, moltíssims visitants. Serem una exposició? O formarem part d’una obra d’art? No ho entenc encara. I no serà que no ho he preguntat, però sembla que ningú m’escolta, o no m’he sabut fer escoltar.

Tornen els trons hui, però ja no sonen tant. Sembla que o van perdent forces, o soc jo que ja m’he acostumat. El matí passa de pressa, entre música i jocs al carrer. I l’oloreta de menjar, que no em deixa pensar en res més.

A la vesprada van tots amb els vestits estranys, però més guapos que mai, he de reconéixer. Els pares i mares porten els seus fills i filles en carros, a braços o agafats de la mà. Als ulls de pares i mares brilla una llum diferent, sembla que aquestes flors tenen destinatària especial.

Ara a la foscor, em pare a reflexionar. Hi ha uns ullets dels quals no puc deixar de pensar. És el seu somriure angelical, la calor que els seus ulls emanen, que em fan sentir tan segur, que crec que ací per sempre em podria quedar.

És la xiqueta dolça, la que cada vegada que ve fa els seus ulls més grans. Si poguera parlar amb ella, i preguntar-li què ha passat...

I el xiquet, que no ens deixa mai de mirar? Fins i tot en braços dels seus pares, o agafat de les seues mans. Sempre fa una volta al cap, com qui no es vol acomiadar mai. Ens mira, ens remira i ens torna a voltar. No sé el que li passa, però el trobe un poc preocupat. Pareix com si es tractara d’un pare i a un fill hagués de salvar.

De nou torna el soroll, tot i que a la fi m’he acostumat. Alguna cosa em diu que avui és diferent: els trons no deixen mai de sonar. Sembla que volen acabar-los tots, i que ja no els en quede cap.

El matí passa tranquil. Quasi no hi ha ningú per ací, i això sí que és vertaderament estrany! En aquests darrers 4 dies, aquest passeig mai ha estat tan callat. Veig passar els meus nous amics i amigues a la llunyania. On aneu? Que estic ací!

Porteu-me amb vosaltres, que jo també vull anar!

{107}

III Edició Premi Passeig A la fi tornen, alguns i algunes amb una verdadera cara de cansats. Crec que tenen ànima de jóvens, i un cos que no els deixa gaudir del que tant han esperat.

Trobe a faltar un home, que tots els matins es passava a visitar. Bon dia, bonica! Li podia escoltar. A les 14 h tirava un coet que al cel volia agafar, i com que no podia arribar, esclatava en pols, desesperat. Com si el seu missatge sols fora: és hora de tornar a casa a dinar. I hui no torna, i són les 14 h. Ara sé que ja no tornarà mai.

Què passa amb aquest xic? Què fas ací dins? Ajuda, aquell home un company meu ha segrestat! Només un “aquest serà el subhastat” hem pogut escoltar. Perquè no pregunten abans d’actuar? Ens sentim ara orfes, d’un amic o amiga que ens han llevat, peça fonamental a la nostra família i que sembla s’ha mudat.

La nit arriba, i sembla més gèlida que mai. Que ho farà que ara tots ens estan mirant? Ens miren amb cura, amb calma, com si ho feren per a no oblidar. Veig tants ulls i ullets parpellejar com si es tractara d’una “Polaroid”. No porten càmera a les mans, però ho fan amb l’ànima, aquest carret que mai es podrà revelar.

Quins coets més bonics, la llum ens inunda ja. Els focus de llum que durant 3 nits ens transportaven al dia, ara s’han apagat. Una distància prudencial ens separa dels qui ara considere amigues i amics. Són tantes hores les que hem passat junts! I les coses que ens han confessat? Fins i tot una xiqueta ahir em deia: algun dia, jo seré qui us puga salvar. Salvar?

De què? Però què és aquesta fragància amb la qual a tots ens han perfumat?

Altra volta el soroll, ara més a prop que mai. M’envolta i em rodeja fins a fer-me cremar. Busque el somriure celestial, els ulls amb calidesa i el xiquet preocupat. Els demane auxili, ajuda perquè de les flames em puguen salvar. Però les seues llàgrimes ho diuen tot: aquest ninot a la falla s’ha de cremar.

Si amb les seues llàgrimes pogueren apagar el foc, de segur que ho hagueren intentat. No deixen de plorar, en veure aquest monument cremar. I no puc sinó somriure, perquè la missió ja ha acabat. Una vegada més, la tradició s’ha completat. És 19 de març, i el monument, junt amb les coses dolentes, a les flames ha d’acabar. L’equinocci portarà noves esperances i il·lusions, que una altra xiqueta i xiquet protagonitzaran. Ens han mirat amb els ulls, però al seu cor ens han guardat.

Gràcies falleres i fallers per haver-nos deixat participar en aquesta màgia tan gran de les Falles, ens veiem un altre any.

Noves formes, colors i materials estan demanant pas ja.

Us estimen i sempre admiren, els ninots que ja s’han cremat.

_ i arribar a casa SEGON ACCÈSSIT

Autor: Xavier Palomares Chofre

com el vers que no he escrit però que vull escriure Vicent Andrés Estellés

I arribar a casa més prompte que mai.

I posar la clau al pany.

I girar la clau.

I obrir la porta.

I entrar a casa.

I tancar la porta rere meu.

I posar la clau al pany.

I girar la clau.

Sol. A casa.

Sol. A casa. Sol a casa.

I posar-me el pijama quan encara no és fosc.

I estirar-me al sofà perquè sí.

Perquè no!

Perquè no vull fer res.

Perquè vull no fer res.

Perquè vull fer no-res.

Perquè estic molt cansat de no descansar.

Perquè no vull seguir avançant.

Perquè sí!

Perquè ja estic bé ací.

I mirar com el dia s’apaga.

I no posar-hi remei.

I somriure – i amb malícia, si cal – quan arriba la nit.

Perquè avui m’hi he avançat.

I riure. I riure ben fort…

Què passa? No em puc riure, si em dona la gana?

Riure, sí… riure per no plorar.

Parlar per no callar.

Viure per no morir.

Morir, sí.

Per no morir.

Per no callar.

Per no plorar.

Morir de fred.

Del fred de viure sol.

Del fred de viure.

Que n’és de freda, la vida!

Que n’és de freda!

{109}

g i e s s a P Falla 2020

Fallera Major de Tavernes de la Valldigna

Cristina Martí Martínez

Falleres i fallers de la Falla Passeig, és un honor poder dirigir-me a tots vosaltres com a Fallera Major de Tavernes.

Per a mi és un orgull representar aquest gran col·lectiu que simbolitza l’art, la música, la festa, la sàtira i el foc.

Desitge que tots i totes gaudim d’una gran setmana fallera i sobretot, que regne la germanor entre tots nosaltres.

Vostra Fallera Major de Tavernes, Cristina

112

falleres majors i presidents

falla passeig 2020

Salutació President 2020

President Falla Passeig 2020

Andrés Gómez Enguix Estimats fallers, falleres, amics i amigues de la nostra falla, és per a mi un honor dirigir-me a tots vostés com a president de la Falla Passeig de Tavernes de la Valldigna, vint-i-un anys després.

En primer lloc, voldria donar l’enhorabona a les nostres falleres majors que representaran la nostra falla, Alba i Paula, i a les seues famílies. Desitjar-vos que gaudiu d’un gran any faller.

Hugo i jo estarem al vostre costat en tot moment.

La Comissió, com cada any, ha treballat i treballa en l’organització d’un any i una setmana fallera per a tots els fallers i falleres, per això vos anime i vos demane participar i gaudir de tots els actes i festes que ens esperen enguany; vos necessitem per fer la festa fallera més gran.

Vull donar les gràcies a tots els fallers i falleres que col·laboren amb la falla de forma desinteressada, a les empreses col·laboradores i als artistes, Jose i Juan Carlos, que un any més plantaran els dos monuments que lluiran al nostre passeig.

Dir-vos que esteu convidats a tots els actes que organitza la nostra falla i que les portes de la Falla Passeig sempre estaran obertes de bat a bat.

Bones falles a tots i a totes.

116

Salutació Fallera Major 2020

Fallera Major Falla Passeig 2020

Alba Barres Gimeno

Falleres i fallers, amics i amigues de la Falla Passeig,

M’emociona molt poder dirigir-me a vosaltres a través d’aquest llibret, ja que, des de ben menuda, tenia molta il·lusió de poder representar la meua falla com a fallera major. Més que un orgull, el fet d’escriure aquestes línies, és un somni fet realitat. És per això que, en primer lloc, voldria donar les gràcies a totes i a tots aquells que han comptat amb mi per a poder ser la màxima representant d’aquesta gran falla. I com no, vull aprofitar l’ocasió per a agrair a tots els membres de la comissió, i a totes aquelles persones que durant tot l’any treballen per a mantenir viva la nostra falla, el seu suport incondicional i el seu esforç incansable per fer que sempre estiga tot a punt i que cada acte siga tot un èxit.

En unes poques setmanes, Tavernes començarà la seua particular transformació: els 12 monuments fallers envairan el poble, l’olor de pólvora se sentirà per tots els racons i la gent començarà a omplir els carrers de la ciutat. I nosaltres, els fallers i les falleres del Passeig, tornarem a mostrar la nostra millor carta de presentació, obrint, com sempre, el nostre casal a tot el veïnat i a qualsevol visitant. Al Passeig podran gaudir de multitud d’actes i activitats, perquè les falles són això: la unió de moltíssimes persones que celebren d’una manera especial la setmana fallera.

118

Salutació President Infantil 2020

President Infantil Falla Passeig 2020

Hugo González Gimeno

Hola!! Fallers i falleres de la Falla Passeig,

És un honor per a mi dirigir-me a tots vosaltres des d’aquestes línies com a President Infantil.

Soc faller d’aquesta falla des que vaig nàixer i porte amb molt d’orgull el càrrec que m’heu atorgat.

Enguany, com de sobra sabeu, compartisc amb les meues cosines aquesta aventura, per tant és més intens i bonic si cap.

Ens espera un gran any a la nostra falla i per això m´agradaria convidar-vos a tots a cadascun dels actes que des de la comissió estan organitzant, perquè no hi ha res més gran que vore el passeig ple de gent, amb l’alegria que ens caracteritza.

Aquest casal ple de gom a gom, les cercaviles eternes, les despertades, xocolatades, nits de festa, xaranga... En fi, res de tot açò no tindria sentit si no ens acompanyàreu.

Així que aneu agarrant forces que ja no podem parar.

Espere que gaudiu d’un any màgic com ho serà per a Andrés, Alba, Paula i per a mi.

Visquen les falles i visca la Falla Passeig!

120

Salutació Fallera Major Infantil 2020

Fallera Major Infantil Falla Passeig 2020

Paula Padilla Gimeno

Hola, sóc Paula,

Em presente davant de tots vostés com a Fallera Major Infantil de la Falla Passeig.

Sóc fallera des que vaig nàixer i sempre he tingut la il·lusió de ser la màxima representant infantil de la meua falla.

Aquest any és molt especial per a mi la meua família, ja que compartiré regnat amb el meu cosí Hugo com a President Infantil i amb la meua cosina Alba com a Fallera Major. De segur que serà un gran any i junt amb Andrés passarem un temps inoblidable.

És per això, que m’agradaria que ens acompanyàreu a tots els actes fallers com són: les despertades, xocolatades, cercaviles, etc. i que gaudim tots junts de la millor festa del món, les Falles.

Dir-los que en la Falla Passeig tenen les portes del casal obertes, així que vos espere a tots per a gaudir de la festa fallera!!!

Molts besets.

122

Andrés Gómez Enguix

Paraules al President de la Falla Passeig

De xicotet ja apuntaves maneres, de fet, quan vas ser President Infantil, ho feres d’allò més bé. I des de fa uns anys pel teu cap sols rondava una cosa, i no era altra, que ser algun dia el President de la Falla que t’ha vist créixer.

Aquest dia ha arribat, ja que els fallers i falleres t’han elegit com a President de la Falla Passeig, potser, perquè eres una gran persona, responsable, amic dels seus amics, extravertit, simpàtic i sobretot, amb una gran estima cap a la Falla.

Saps que el càrrec de President, comporta un gran esforç i dedicació, per això, volem dir-te, els teus pares i germans, que estem i estarem per al que necessites, i sobretot ton pare, ho saps de sobra.

Sols has de gaudir d’aquest any faller, junt amb Hugo, Paula i Alba, i no perdre detall de tots els actes que queden per vindre.

Enhorabona fill.

124

125

Andrés Gómez Enguix

Era un 30 de novembre de 1987 quan va nàixer ANDRÉS. La veritat és que Juanba i jo, esperàvem una germaneta, ja que germà ja en teníem un, però no va ser així, i vàrem haver de canviar el nom que teníem pensat d’ANDREA per ANDRÉS, i així és com va començar tot.

Des que va nàixer, ANDRÉS és faller del Passeig, ja que ser de la nostra família porta inclòs ser de la Falla Passeig. Dels tres germans que som a casa, Andrés és el que més intensament viu les falles. Bé, això diu ell, ja que ell sempre és en tot el que més! Però com és el menut de casa, li ho deixarem passar.

Què podem dir d’ell? Que és una persona amable, simpàtica, aventurera, honesta, carinyosa i treballadora, molt

126

treballadora. Enguany que ha agafat el càrrec, s’ha adonat del que treballa realment un president per la seua falla.

I això que ell ja ho du de sèrie, ja que va ser president infantil, però en aquest cas l’únic que va fer va ser disfrutar.

Andrés sap que tota la família estarem per a recolzar-lo en tot el que li faça falta, el que ha de fer és el mateix que quan va ser president infantil, disfrutar, ja que els dies de falles passen volant i ha estat tot l’any treballant de valent per poder viure’ls intensament.

Segur que aquestes falles 2020 seran per a recordar.

La teua família t’estima moltíssim.

127

Alba Barres Gimeno Alba, per fi ha arribat l’any que tant esperaves, l’any en què eres Fallera Major de la teua falla, la Falla Passeig.

Recorde quanta il·lusió tenies de poder representar la teua falla.

Tots els anys volies presentar-te com a Fallera Major Infantil, i els plors que agarraves quan et diem “Alba, més endavant serà”.

Quan encara no sabies quasi llegir, jo el posava d’excusa que no podies ser perquè el discurs l’hauries de dir de memòria. Quantes hores passaves memoritzant qualsevol conte per a després dir-me, “Mira mamà, ja me’l sé!”. Me’l contaves de memòria i ben satisfeta em deies: “Veus mamà, ja puc ser fallera major!”.

L’any que vas prendre la comunió volies ser fallera major infantil. Ton pare et va fer donar a triar entre això o anar de viatge a Disney i, per descomptat vas escollir el que més il·lusió et feia en aquest món: les falles. Però al final et vam convéncer i a Disney anàrem. Menut cabreig vas agafar. Recorde clarament les teues paraules. “Bé, però sàpies que seré fallera major”. I ja ha arribat, ja eres la nostra Fallera Major.

Sé que portaràs aquest càrrec amb la responsabilitat que et caracteritza i ho viuràs intensament com tot el que fas, així que gaudeix tot el que pugues que aquest any és el teu, i ací estarem els teus pares i el teu germà per a viure-ho amb tu.

A més, tens uns acompanyants especials, els teus cosins Paula i Hugo, que junt amb Andrés comenceu a viure el que serà un dels anys més bonics per a tota la família.

Encara que saps que ton pare i jo no som massa fallers, no saps com estàvem d’orgullosos el dia de la teua presentació en veure’t tan feliç, perquè si tu eres feliç, nosaltres ho som amb tu, no ho oblides, i ací estarem per a tot el que necessites i més.

T’estimen molt Alba! Enhorabona.

La mamà.

128

129

Alba Barres Gimeno

El teu somni fet realitat

Alba, no sé si imaginaves que et dedicaria unes línies. Vull pensar que sí i que no t’he defraudat.

Volia dir-te alguna cosa, felicitar-te i què millor lloc que al llibret de la nostra falla.

Quantes vegades has dit que volies ser Fallera Major, i jo sempre et deia “sigues jove, no t’esperes que no ho viuràs de la mateixa manera...” i per experiència t’ho deia, perquè si d’alguna cosa puc presumir, és que em sembles a mi quasi més que a ta mare.

Nosaltres hem inventat allò de tia-amiga, perquè hem eixit de festa juntes, ens hem contat mil coses i has cuidat d’Hugo com si fora germà teu, i per açò i per més coses em sent orgullosa de ser ta tia.

Eres una persona simpàtica, agradosa, riallera, però la teua millor qualitat és eixe cor que no et cap al pit, sempre disposada a tot i per a tots.

Des de menuda t’he portat de la mà a la falla, cavalcades, ofrenes, despertades... Sempre que baixava a la falla et portava darrere, i mira on has arribat, quasi m’has passat al davant. Ara sóc jo la que aniré darrere de tu perquè no et falte de res.

La nit de la teua presentació, només vore’t creuar la passarel·la no vaig poder contenir les llàgrimes. La meua xiqueta que ja és una dona, era la Fallera Major, i veure’t tan emocionada i feliç em va emocionar a mi més encara i és que cada cosa bona que et passe a tu, és com si em passara a mi.

Tinc una espineta clavada i sé que tu també, perquè havíem parlat moltes vegades que si eixies elegida Fallera Major, jo em vestiria per tal de pujar-te la banda i no ho he fet. Quan penges el trage de fallera, almenys a mi m’ha passat, costa molt tornar-te’l a posar, però no patisques que l’any encara no ha 130

acabat i igual encara et sorprenc... Però per si al final és que no, la meua millor actuació te la vaig dedicar el dia de la presentació, que això saps que em va costar quasi més que si m’haguera posat el vestit de valenciana, però et mereixies que férem alguna cosa per tu.

Anem a viure unes falles diferents, boniques i molt emotives, que jo sóc molt plorona, i el millor de tot és que anem a viure-les juntes com tot el que fem.

No recorde res bo ni roí de la meua vida i no estar tu per allí, i així vull que siga tota la vida.

T’estime molt i estic ací per al que necessites, així que comencem a viure tot allò bo que ens espera, que ja ens toca una d’arena, que de cal ja n’hem tingut massa.

Enhorabona Alba i gaudeix cada minut de felicitat que la vida et regale perquè el mereixes el millor del món.

T’estime!

131

Hugo González Gimeno

El nostre fill, president infantil

Hugo, no pots ni imaginar com de complicat és escriure’t unes paraules i que no se’m posen els ulls plorosos.

Mai haguera imaginat que series president de la teua falla, de la meua falla, la que portem tan dins.

Sempre he pensat que, si eres faller, era perquè a mi m’agrada tant, que no tenies altre remei que seguir-me. Però estàs demostrant-me que també portes sang fallera, i no saps com m’ompli d’orgull.

Recorde el dia que Sergio Espinosa com a president d’aquell any em feia una telefonada i em preguntava si voldries ser vicepresident acompanyant el seu fill Gerard, Amor i Alba que començava el seu regnat. Recorde que de primeres vaig pensar, uf!, ni pensar-ho! Tu que em feies patir per posar-te el trage de faller, ton pare que saps que tot açò no ho viu com nosaltres, m’ho veia complicat, però per no prendre jo la decisió t’ho vaig preguntar.

Recorde perfectament la teua pregunta: “I què he de fer?”

La meua resposta va ser sincera, et vaig dir tot el que havies de fer, vestir-te de faller moltes vegades, acudir a molts actes i el més important... ser President Infantil l’any següent. Et vaig dir, pensa-t’ho tot el cap de setmana i dilluns m’ho dius. No vas arribar al dilluns, el diumenge a la vesprada em vas dir: Mamà, crida a Sergio i dis-li que sí que vull.

No saps l’alegria que em vas donar fill. Ací va començar tot, i encara que les circumstàncies no van voler que estiguera al teu costat al cent per cent, ton pare va fer que no em perdera aquestes falles en les quals eres vicepresident.

132

Però el millor de tot va ser quan les teues cosines Alba i Paula es presentaren i també foren elegides. L’alegria era triple. I com no amb el nostre president Andrés feu un quartet impressionant.

El papà i jo estem molt orgullosos de tu, per la teua forma de ser, per ser tant menut i tan responsable a la vegada, per l’alegria que ens transmets cada dia, i per tantes coses que no acabaria mai.

Sempre has sigut un xiquet molt espavilat, dolç, afectuós i encara que un poquet pudentet no podia haver-me tocat un fill millor i qui et coneix sap que tot el que dic és verídic. Eres únic fillet, no canvies mai que m’encantes.

Ara et toca gaudir d’aquest somni i saps que ton pare i jo estarem allí i t’acompanyarem en tot moment i viurem el teu somni com a nostre.

T’estimem molt Hugo.

Enhorabona President!

133

Hugo González Gimeno Que ràpid passa el temps! Però el 2020 serà un any que de segur tota la família mai oblidarà. Quina il·lusió més gran per a tots viure aquestes falles d’una manera tan especial, ja que a la nostra família les falles es viuen molt intensament i no coneixem la vida sense les falles, perquè formem part d’aquesta comissió des que vam nàixer, es pot dir que al nostre ADN portem això de ser del Passeig.

Soc jo, la teua cosina major, la tata Alba, l’encarregada d’escriure’t unes paraules en nom de tota la família. Hugo, eres el menut de casa i des del primer moment ens vas omplir d’aquesta alegria que tant et caracteritza. Estem tots molt contents de veure com vas creixent i et converteixes en tot un homenet, cada dia més asserenat i gracioset, amb aquestes frases úniques que sempre saps expressar, amb aqueix saber estar tan elegant, patidor i afectuós com tu a soles. Continua sent com eres, tan autèntic.

Saps que per a mi és tot un orgull compartir aquest any juntament amb tu i amb Paula, perquè tenim una relació única. Hem viscut tants moments i tantes coses, que puc dir que he estat en cadascun dels moments més importants de les vostres vides i aquest no podia ser menys perquè com sempre els tres, amb aquesta confiança i complicitat que ens tenim, al costat d’Andrés formarem un gran equip per viure intensament aquest any faller.

Ser amic dels nostres cosins és una elecció. De vegades es té molt en comú i l’amistat es desenvolupa sense problemes, com en aquest cas passa. Tenim una relació molt forta i lleial i res em fa més feliç que seguir agafats de la mà i desfilar junts per tots els llocs com a falleres majors i president infantil aquest 2020.

Gaudeix intensament aquest any, viu cada moment com si fora l’últim, tira mil i un coets, crema’t totes les bruses que facen falta, beu tot el xocolate que vulgues, balla i diverteix-te com el que més, canta més fort que ningú perquè enguany eres tu, el nostre president infantil, i tota la teua família estarem al teu costat perquè sigues el xiquet més feliç de tots!

Enhorabona tete! T’estimem molt.

134

135

Paula Padilla Gimeno

La meua xiqueta és fallera major infantil Paula, no hi ha paraules per a descriure tot el que sentim per tu.

Arribares a les nostres vides ara fa 10 anys, omplint els nostres cors de felicitat. La teua alegria contagia a tots els que estem al teu voltant i és que eres una xiqueta alegre, oberta i divertida.

Des de ben menuda, desitjaves ser Fallera Major Infantil de la teua benvolguda Falla Passeig. Inclús, arribares a fer-te una vidriola perquè no tinguérem excuses i poder complir el teu somni. Aquest any, el somni s’ha fet realitat i junt amb els teus cosins Alba i Hugo fareu que siga un any molt especial per a tota la família i sobretot per a vosaltres tres.

Sé que seràs una xicoteta gran fallera perquè ho portes en la sang i sé que la Falla Passeig mai se’n penedirà d’haver-te nomenat la seua Fallera Major Infantil. La teua falla, la nostra, té la representant que es mereix.

Paula, disfruta al límit! Recorda que coses com aquestes són precioses precisament perquè no duren per sempre.

Eres intel·ligent, carinyosa, decidida i tens uns valors i unes conviccions que sé que t’ajudaran a trobar tot el que busques en esta vida.

Eres la xiqueta dels nostres ulls i la que estimem bojament. El papà, Jose i jo, sempre estarem al teu costat per a tot el que necessites. Com també sé que la resta de la família estarà sempre pendent de tu.

Sols em queda desitjar-te que disfrutes al màxim d’aquest any faller.

Que siga màgic per a tu, per als tres, per la nostra família i per a tota la falla.

Gaudeix de cada acte, comparteix cada moment i sobretot, que l’alegria que et caracteritza arribe a tots els que estan al teu voltant.

T’estime.

136

137

Paula Padilla Gimeno Hi havia una vegada una xiqueta anomenada Paula.

Des de ben xicoteta es va fer una vidriola per a complir el seu somni… Sabeu quin era? Ser Fallera Major Infantil de la seua falla, la Falla Passeig.

Quantes vegades jugava al seu joc preferit, repetia una vegada i una altra el discurs, sempre incloent el seu cosí Hugo com a President Infantil i la seua tata Alba com a Fallera Major i van arribar els tres a fer un pacte per a representar la seua falla el 2020.

Aquest conte que començava com una il·lusió s’ha fet realitat i els tres cosins representen enguany la Falla Passeig. De segur que serà un any molt especial per a tota la família i sabem que seràs una fallereta excepcional perquè eres una personeta autèntica, carinyosa, guapa, simpàtica i la princesa de les ties.

No canvies mai que ens tens enamorades amb la teua personalitat.

T’estimem molt, Paula. Enhorabona Fallera Major!

Les teues ties, Mari i Anabel

138

139

Monument Gran

140

MONUMENT GRAN FALLA PASSEIG 2020 Artista faller: José Vte.

Sanchis Lema: “Àsia on anem”

Benvinguts al nostre monument que un any més hem plantat.

Tots els fallers hem treballat per lluir el que Sanchis ha creat.

Enguany el nostre monument es trasllada a un continent on cada escena ens parlarà d’un tema d’actualitat.

És el continent asiàtic un lloc ple de misteris on modernitat i tradicions creen un paradís fantàstic.

A aquest paradís han arribat dos viatgers, són Pep i Vicent, que fugint dels sorolls i marejats han decidit canviar d’aires.

Pep –Per fi hem arribat, quin viatge més cansat.

Vicent –A vore si et pensaves que anaves a Simat!

Pep (fent un gest d’angoixa) –No home no, si sabia que havia de creuar el portitxol.

Vicent –Doncs haver eixit per la muntanya del Bou!

Pep –La muntanya del Bou? Si hui està i demà se l’han carregada! I altra volta a muntar!

Vicent –No hem decidit deixar enrere tot l’estrés i gaudir d’uns dies en aquest magnífic emplaçament?

Doncs, no perdes patada que el de la recepció diu que en una hora la ruta per aquest paradís començarà.

Pep –Ostres! No perdem el temps i preparem-nos. Vicent, fes-me el favor de canviar-te les sabates d’espart i posar-te les xiruques, que aquesta ruta guiada sembla que serà llarga.

Vicent –Hauràs dut la cassalla?

Pep –En l’aeroport me l’han confiscada!

Vicent –Doncs ja em diràs com fem la “dinaora”.

Pep –Deixa’t de romanços, que aquest viatge ja comença.

Vicent –Però, “Àsia” on anem?

Només arribar al paradís, troben tres escultures; semblen deesses que alguna cosa volen dir i que cadascuna ens vol advertir.

Monument Gran

La del mig representa la virtut que és la que més saviesa té, ella ens parla de la solitud i del qui més tranquil·litat té.

En aquests temps que corren, paga la pena pensar i reflexionar abans d’obrir la boca i començar a criticar.

No tot en aquesta vida està a aparentar, a voler ser més.

Qui de duro vol ser, quatre pessetes sempre valdrà.

La del costat parla de la reflexió del que hem de parar a pensar abans de muntar el “mogolló” i el nostre veí jutjar.

Aquest elefant representa una mena d’animal important, la seua grandesa ens espanta i en veure’l, fuges apressat.

Pep –No sé què està passant-me.

Vicent –Què em vols dir?

Pep –Que com més avance més records hem de contar.

(Arriben a un lloc on troben dues dones vestides de seda.)

142

Pep –Xe, si aquestes són dues falleres, com les de Tavernes.

Vicent –Doncs la tela sembla venir d’aquest paradís.

Pep –Sembla que tot va començar amb la ruta de les Índies…

Vicent –Coses tan boniques com aquesta tela d’ací van venir!

La seda és tela important que trobàrem ja fa anys i que a València hem treballat per a vestir les nostres falleres amb gust i identitat.

(Al costat de les dues dones, els nostres excursionistes troben dos xarlatans.)

Des que el món és món, la veritat, la bona xarrada ha sigut important i el que s’ho ha cregut, tot bocabadat, al remat sempre ha acabat més que enganyat.

Vicent –Anem-nos-en d’aquest lloc, que acabarem encisats i veuràs que a casa no tornem com hem arribat.

Pep –Veig que ens tancaran.

Vicent –Al final, amb un parell de canyes, a una gàbia ens trobaran.

(De sobte passa un xic amb una burra.)

“Vegeu si sou ignorants, que aquest paradís vos ha encisat.

Jo porte molts anys a la gent enganyant i volent-los la burra baratar.”

Vicent –Ens hagueres pogut avisar que aquesta història així ha d’acabar.

Pep –Ens trobem al canyís empresonats, per amb el de la burra confiar...

Continuem amb el nostre passeig particular, al de la burra ja l’hem deixat de costat.

Al nostre voltant, flors i aromes ens comencen a embriagar.

I com que no tinc més temps acabe aquesta explicació i versets perquè el de la impremta vol tindre la crítica completa.

Pep –A veure si algú ens trau d’aquest somni.

Vicent –O és de veres que estem en un idil·li?

Pep –Serà que el que ha de passar…

Vicent –…al Passeig ho hem de comprovar!

Sergio Espinosa Bosch

Pep –Quina meravella de lloc!

Vicent –Quina passada de colors!

Pep –Quina llàstima que ens n’anem!

Vicent –Quina enyorança sentirem!

Pep –Tranquil home, que aquest monument continua al Passeig…

Vicent –…i podrem gaudir del continuet asiàtic mentre ens fem un vermudet!

Si vols de veres saber el que ha de passar, no dubtes en la nostra falla visitar que “Àsia on anem” hem de contar per qui el monument vulga visitar.

143

Noves no-glòries…

De quines glòries parlem?

A qui li hem de rendir ofrena si els que han de mirar pel poble, s’ho tiren tot a l’esquena?

Tots a una veu sí, però per a traure’ls els colors, i per a dir-los d’una volta “Pugeu-vos els camals i arrimeu el muscle que ens teniu fins als co*****.”

I amb els nostres majors què farem?

Pinta mal el panorama, en veure la seua pensió a fi de mes, se’ls dispara el cardiograma!

Si ens pregunten als espanyols, quina és la nostra afició diürna, et diran que “ens ha eixit un bunyol, però ens agrada passar per l’urna”.

…de València

…d’Espanya

I és que anar a votar s’ha convertit en la nostra major distracció.

Sobretot quan l’escrutini, afona les prediccions.

Quantes voltes? Quatre!

Una mitjana d’una a l’any!

I els polítics, erre que erre, sense posar-li cap afany.

144

Quan començàvem a pensar que érem ingovernables, els enemics s’han fet amics, amb aliances impensables.

Tal volta siga aquesta l’estratègia de les mesures centralistes, ai trista elegia, desfer-se així dels pensionistes!

Amb quinze anys de retard a la fi, adéu a concessionàries i peatges!

Ara descobrim d’Alacant el seu confí, comarques del sud i nous paisatges.

Per la ja lliure autopista, ix més barat menjar coca de dacsa.

Podem anar a Dénia i admirar la vista sense que ens toque la butxaca.

L’AP-7 sembla ara la M-30 en hora punta.

Ja ningú es queda a casa i no volem cap altra ruta.

…de Tavernes

Per contra els nostres bancals no tenen la mateixa popularitat.

Haurem de dur les taronges a Sud-àfrica per vore-les als nostres supermercats?

“Plaça peatonal has dit?

Ja no se’n parle més!

Torna i te’n farem una per a quan vingues a l’Ajuntament”.

Misteris de la vida, com el del nostre exalcalde, que una volta elegit va voler canviar d’aires.

No discutiu per bovades i al nostre himne feu honor ofrenant glòries al poble a una veu i en germanor.

No es dona cap solució i la situació és insostenible.

Com pot ser que transportar des d’un país llunyà els resulte més rendible?

I mentrestant l’oposició, que per tal d’oposar-se, s’oposa no els sembla bé la restricció de per a anar a casa fer gran volta.

“Jo ací no vull quedar-me” —va dir— “Jo és que soc més de ciutat, de grans edificis, parcs i avingudes, i places peatonals.”

Fem que la nostra regió avance amb marxa triomfal.

Feu-nos sentir que no hi ha dubte que no hi ha terreta igual!

Clara Grau Escrivà

145

Monument Infantil

146

MONUMENT INFANTIL FALLA PASSEIG 2020 Artista faller: Juan

Carlos Díaz Morato Lema: “Dia a dia”

Dalt del cadafal està el déu principal.

El déu del temps encapçala aquesta bonica falla, que intentem explicar amb rima i gràcia.

Cronos és el seu nom, i amb el rellotge a la mà ens recorda que ell mana de l’ahir i del demà.

Que el temps passa ja ens hem assabentat, encara no ho hem pensat i l’esdeveniment ja ha passat!

El déu Cronos és llest i organitza amb advertiment tot allò que al firmament existeix des de fa temps.

Des de l’Olimp el déu recorda que la màquina del temps gira sense deteniment marcant el rumb que hem de fer.

Així, segon a segon, com del camp a les taronges, es crea el ritme de les coses, el tic-tac que mou el món, sense perdre ni un segon.

Si observem detingudament, podem veure com tot canvia: des de l’evolució d’una planta, el ritme incansable de les ones o els cicles de les persones.

Perquè les etapes van passant, tots venim al món plorant, després anem creixent, amb penes i alegries, anem complint anys amb vivències viscudes.

Sense adonar-nos-en, si Déu vol, arribem a la vellesa, ningú pot escapar de complir anys.

Malgrat voler-ho evitar, tots acabem igual.

147

Monument Infantil

El temps va passant, arriba la primavera i amb ella la sang s’altera.

Un nou any comença per als amants de la festa fallera!

El canvi al bon temps i el fet d’allargar el dia a tots ens ompli d’energia.

L’optimisme renaix i tenim molt de vitalisme per a començar de nou.

Però com som de tradicions, primer hem de complir aquell dit que diu: “ací em pica, ací em cou, ací em menge la mona i ací em trenque l’ou”.

Les flors van florint, el cel és més blau i arriba el 2 d’abril Dia del Llibre Infantil.

I com tots sabem a l’abril, aigües mil.

148

Sense adonar-nos-en arriba l’estiu, i per tots és sabut que: a l’estiu tot el món viu!

La primera festa a celebrar és la nit de Sant Joan, una foguera a l’arena, un bon entrepà amb amics i a les dotze de la nit a seguir la tradició de banyar-se els peus i botar el foc, vaja diversió!

La platja s’ompli de gent, la calor s’apodera de tots, i no hi ha res millor que fer una bona sesta, després de la paella.

L’estiu és sinònim de vacances, però tots no les poden gaudir, per sort tenim els caps de setmana per a poder desconnectar i perdre’s a la vora del mar.

Dies hi ha bona cosa: el dia de l’amistat, o el dia de l’alegria són una bona excusa per ajuntar-se amb els amics i que se’ns faça de nit.

Entre la cervesa i la llimonà també apeteix una bona orxata per refrescar el cos i no perdre la gana.

Aprofitem ara que no tenim la bàscula!

Entre el xiringuito i les festes patronals arriba la tardor i amb ella la foscor.

La frescoreta reclama la rebequeta, però ací no hi ha qui s’aclarisca perquè ni fa fred ni calor, i així estem de bojos tots!

Els dies van passant, el 25 de novembre ha arribat. És el dia de la violència de gènere, dia molt important per a protestar i donar veu a les que no estan.

Esperem que més prompte que tard no hi haja res per a reivindicar, i les dones visquem en pau.

Tornem als bons hàbits, i amb ells els propòsits d’enguany no passa perdre cinc quilets però després de la nit de Halloween.

A Tots Sants tots tenim dinar, aprofitem per a menjar coca de mestall!

Intentant fer règim arribem al Dia la Constitució, que enganxem amb el Dia de la Immaculada Concepció!

Tot són esdeveniments per no complir el promés.

Vaja desesperació!

Entre festeig i festeig, arriba l’hivern, ja ho sabem, que el fred no és, que és la maligna humitat, que ens té entravessats.

Per a eixir al carrer, ens abriguem amb tantes capes que no podem ni caminar, i en entrar al supermercat comença la suà com si no hi haguera demà!

149

Monument Infantil

A les cinc ja és de nit.

Tots a casa a covar, els carrers estan callats, no hi ha ni una ànima amb qui raonar.

Arriba el Dia de la Segura Navegació a Internet, és, per al gran i per al xiquet, una informació molt necessària per no ser enganyats en la xarxa pels maldats.

Tenim el Dia de la Docència, així com el Dia de la Pau, i altre dia crucial és la celebració moderna de tota llengua materna.

S’han de defensar amb ganes les llengües que hem heretat, que són patrimoni de la humanitat.

Entre dia i dia a celebrar, arriba el Nadal.

A fer la carta al Pare Noel, i els pares a fer malabars, per tal de poder arribar a que tot estiga a punt, en aquestes dates tan especials.

150

La qüestió és no parar, d’això es tracta la vida, d’arribar al final sabent que no has deixat res pendent per viure.

Que ha valgut la pena el recorregut, i a pesar de les penes, sempre recordem les alegries.

Després de fer una volta per la falleta i per l’any, vull destacar el tamany de la fantasia solta.

Estació a estació, l’artista ha volgut remarcar els dies que hem de celebrar i allò que podem millorar.

Tots no els hem pogut tractar, però no se’ns han oblidat, al calendari els tenim marcats per a celebrar com sabem: en menjar, amics i familiars, res millor que desitjar!

Celia Martí Ferrando

S D R O REC 2019

Records 2019

152

Records 2019

153

Records 2019

154

Records 2019

155

Records 2019

156

Records 2019

157

Records 2019

158

Records 2019

159

Records 2019

160

Records 2019

161

Acomiadament 2019

2019, un gran any Tot allò que comença amb il·lusió, sempre acaba amb records meravellosos. El 2019 ha sigut un any intens per a Alba, Gerard, Sergio i per a mi. Ha estat un any faller ple de moments irrepetibles que ara passen del nostre cor al nostre cap en forma de records per a viure sempre amb nosaltres i tindre tota una vida per a rememorar-los. Tots quatre ens sentim orgullosos de la gent de la nostra falla, ja que ens han fet sentir volguts en tot moment. Volem agrair-vos la dedicació, la paciència i l’estima amb la qual ens heu tractat. Nosaltres ens sentim orgullosos de la nostra comissió i hem intentat representar-vos de la millor manera possible. Amb vosaltres hem gaudit de cada moment i ara ens volem acomiadar amb un somriure. Vosaltres heu fet realitat el nostre somni, i encara que s’ha acabat, ens sentim contents de passar a ser part de la història d’aquesta gran falla.

El 2019 ha sigut un gran any. Gràcies de tot cor.

Fins sempre!

162

Acomiadament 2019

163

164

Falla Passeig INICIS 2020

165

Inicis 2020

166

Inicis 2020

167

Inicis 2020

168

Inicis 2020

169

Inicis 2020

170

Inicis 2020

Nous fallerets i falleretes

Alejandra Ripoll Giner

Enzo Sifres Rocher 172

Andreu Magraner Palomares

Genís Alario Rocher

Àngela Grau Vercher

Athacayte Laguna Hernández

Joaquim Ripoll Giner

Laia Gascón Vercher

Laura Llobell Enguix

Lluna Company Foerster

Mónica Martín Gascón

Paola Ábalos Pons

Rafa Alberola Brines

Valentina Grau Grau 173

Homenatge

Fins sempre, amic

Trobarem a faltar el teu somriure, dius que ens deixes te’n vas lluny d’ací, però el record de la vall on vas viure no l’esborra la pols del camí.

El teu front duu la llum de l’albada, ja no el solquen dolors ni treballs, i el vestit amarat de rosada és vermell com el riu de la vall.

Quan arribes a dalt la carena mira el riu i la vall que has deixat, i aquest cor que ara guarda la pena tan amarga del teu comiat.

“La vall del riu vermell“ Adaptació de la cançó Red River Valley Lletra: Joan Soler Amigó

174

Homenatge

175

comissiรณ cens programaciรณ

Comissió JUNTA DIRECTIVA I DELEGACIONS PRESIDENT D’HONOR Jose Martí Galiana • PRESIDENT Andrés Gómez Enguix • VICEPRESIDENT 1R Álex Gómez Górriz • VICEPRESIDENT 2N Carlos Savall Soria • VICEPRESIDENT 3R Víctor Palomares Pérez • VICEPRESIDENT 4T Juamba Gómez Enguix • SECRETÀRIA Nuria Martí Talens • VICESECRETÀRIA Eva Femenía Arlandis • TRESORER Vicent Peiró Climent (Pana) • COMPTADOR Óscar Sansaloni Martí • DELEGADA DE PROTOCOL Àngela Grau Escrivà • DELEGATS D’EXALTACIONS Julián González Bellver, Paco Galera Taberner • DELEGAT DE CASAL Batiste Gómez Bononad • DELEGADES DE CENSO I RECOMPENSES Lola Bataller Poves, Maria Salud Martí Magraner • DELEGADES DE LOTERIES Lourdes Vercher Escrihuela, Rosamari Grau San Antonio • DELEGATS DE LLIBRET Hermi Piqueras Martinez, Bea Gascón Llinares, Clara Grau Escrivà, Álex Gómez Górriz • DELEGAT DE XARXES SOCIALS Óscar Ciscar Arlandis • DELEGATS DE LA JUNTA LOCAL FALLERA Carla Ferrando Cordó, Andreu Company Palomares • DELEGADES DE PROMOCIÓ ÚS DEL VALENCIÀ I IGUALTAT María Ferrando San Antonio, Esther Álvarez Martí, Maria Ciscar Arlandis • DELEGADA INFANTIL María Pons Grau • DELEGAT D’ACTIVITATS DIVERSES Toni Gómez Enguix, Agustí Magraner Reyes • DELEGATS D’ESPORTS Ximo Ureña Palop • DELEGADES DE PLAYBACKS MAJORS Reyes Bononad Pastor, Rosalía Ferrando San Antonio, Maria Martí Lobo, Julia Palomares Perelló • DELEGADES DE PLAYBACKS INFANTILS Chelo Sansaloni Martí, Susana Plancha Blasco, Carmen Pérez Salinas, Ángeles Estruch Salom • DELEGADES DE LA CAVALCADA DEL NINOT Alba Barres Gimeno, Nuria Gimeno Brines, Anabel Gimeno Brines • DELEGADES DE CARROSSES Maribel Felis Felis, Encar Fenollar Vercher • DELEGADA DE LA CAVALCADA REIS Estefanía Peiró Gascón • DELEGATS DE PIROTÈCNIA Javier Martí Martí, Jose Frontera Fernández • DELEGADES DE LA SETMANA FALLERA Dolo García Gimeno, Gloria Palomares Ascó • DELEGAT DE MONUMENT Emilio Fonseca Martí • DELEGATS IL·LUMINACIÓ Sergio Espinosa Bosch, Aitor Antón Castillo

177

Cens Raquel Ábalos Planells • Marta Alberola Fonseca • Llorenç Alberola Vidal • Àlvaro Almiñana Andrés • Ana Almiñana Gimeno • Estefania Altur Altur • Neus Altur San Antonio • Pilar Altur Talens • Esther Álvarez Martí • Jorge Álvarez Martí • Francisco Álvarez Mora • Blanca Andrés Gómez • Aitor Antón Castillo • Vicent Armengol Sierra • Carme Arnal Salinas • Patricia Artigues Giner • Rocío Artigues Giner • Salva Ausina Tortosa • Alba Barres Gimeno • Vicent Barres Gimeno • Lola Bataller Poves • Vicente Bel·lan Giner • Antonio Bertomeu Colomar • Amador Biendicho Mateu • Fatima Biendicho Mifsud • Pepa Biendicho Mifsud • Mª Carmen Bo Enguix • Mª José Bo Sansaloni • Vte. Mario Bo Sansaloni • Jorge Bononad Enguix • Juan Bautista Bononad Ferreres • Reyes Bononad Pastor • Encarna Bononad Roca • Mª Jesús Bononad Vercher • Roseta Bononat Pellicer • Marina Bosch Mogort • Enric Bosch Sanchis • Vicent Brines Bernia • Carolina Brines Camarena • Rosana Brines Gimeno • Salvador Brines Grau • Daniel Brines Hernández • Salvador Brines Hernández • Sergio Calatayud Montagud • Clara Calp Galbis • Ana Candel Talens • Carlos Javier Candel Talens • Nacho Caravaca Giner • Jennyfer Chesa Alemany • Helena Chover Llácer • Victoria Chover Llácer • Carolina Císcar Arlandis • María Císcar Arlandis • Oscar Císcar Arlandis • Mayte Císcar Delamo • Jorge Clar Bononad • Víctor Clar Bononad • Pilar Clar Gascón • Víctor Clar Gascón • Raúl Company Grau • Anabel Company Palomares • Andreu Company Palomares • María Company Palomares • Jose Enrique Company Vidal • Ana Cordo Bono • Paola Doallo Cebrian • Júlia Enguix Cerdà • Àngela Enguix Magraner • Elsa Enguix Manclús • Paula Enguix Tormo • Xavi Escrivà Alberola • Joaquim Escrivà Gascón • Celia Esparza Serra • Mª José Espí Bolinches • Sergio Espinosa Bosch • Elsa Estruch Enguix • Ángeles Estruch Salom • Inés Fayos Montagud • Maribel Felis Felis • Eva María Femenía Arlandis • Encar Fenollar Vercher • Abel Fernández García • Luis Ferrandis Almiñana • Francisco Ferrando Bononad • Carla Ferrando Cordo • Elena Ferrando Magraner • Marta Ferrando Magraner • Amor Ferrando Peiró • Vicent Ferrando Peiró • María Ferrando San Antonio • Rosalia Ferrando San Antonio • Celia Ferrando Serra • Ferrer Cogollos • Armando Fito Garriga • Emilio Fonseca Martí • Francisco Fonseca Pastor • Pau Frontera Femenía • Jose Luis Frontera Fernández • Nerea Galera Cortés • Carmina Galera Sancho • Paco Galera Taberner • David Gambín Carrasco • Vicente García Arlandis • Dolo García Gimeno • Jose Antonio García Palomares • Ana García Tortosa • Gemma Gascón Casanova • Mónica Gascón Espi • Desirée Gascón Fuentes • Mª Amparo Gascón Gascón • Inmaculada Gascón Gregori • Beatriz Gascón Llinares • Mª Estefanía Gascón Peiró • Julio Gascón Talens • Marita Gascón Vengut • Anabel Gimeno Brines • Nuria Gimeno Brines • Mª José Giner Escrihuela • Reyes Giner Escrihuela • Miguel Giner Magraner • Juan Bta Gómez Bononad • Paco Gómez Císcar • Andrés Gómez Enguix • Juan Bta Gómez Enguix • Toni Gómez Enguix • Álvaro Gómez Gimeno • Álex Gómez Górriz • Fernando Gómez Górriz • Dulce Gómez Grau • Julián González Bellver • Jéssica Górriz Grau • Àngela Grau Escrivà • Clara Grau Escrivà • Juanvi Grau Fons • Alejandra Grau García • Victoria Grau García • Vicen Grau Gómez • Zulema Grau Hernández • Montserrat Grau Magraner • Juan Luis Grau Manclús •

178

Jesús Grau Miret • Elvira Grau Planells • Paula Grau Planells • Miriam Grau San Antonio • Rosa María Grau San Antonio • Encar Guijarro Díaz • Verónica Hernández Alemany • Mª Encarna Hernández Hernández • Gemma Hernández Jurado • Mª Isabel Hernández Jurado • Júlia Huertas Lledó • Jose Juan Ibáñez Escrihuela • Joan Ibáñez Martín • Esther Juan Escrihuela • Amparo Laparra Galera • Benjamín Laparra Galera • Dulce María Llinares Franco • Manuel Llobell García • Mª Carmen Magraner Grau • Dolores Magraner Mahiques • Salvador Magraner Mahiques • Mar Magraner Reig • Agustí Magraner Reyes • Juan José Martí Altur • Celia Martí Ferrando • Jose Martí Galiana • Consuelo Martí Gimeno • Juan Salvador Martí Gimeno • María Martí Lobo • Ana María Martí Magraner • Mª Salud Martí Magraner • Juan Martí Mansanet • Ana Martí Martí • Javier Martí Martí • Ana Martí Palomares • Lorena Martí Palomares • Belén Martí Talens • Mari Pepa Martí Talens • Nuria Martí Talens • Jorge Martín Climent • Encar Meló Company • Gema Mestre Boscà • Pepa Mifsud Manclús • Mª Carmen Miñana Grau • María Morant Padilla • Javier Motilla Ferrandis • Cayetana Motilla Galiana • Miguel Ángel Navarro Riofrío • Cristina Navarro Vercher • Salvador Olaso Plana • Ginés Ortega Ruiz • Alba Ortega Savall • Borja Ortega Savall • Ginés Ortega Savall • Nati Ortiz Borrás • Fátima Pablo Gimeno • Jose Padilla Gimeno • Susi Padilla Grau • Jorge Palero Dual • Jordi Palero Gascón • Julia Pallàs Martínez • Marina Palomares Alberola • Gloria Palomares Asco • Ainhoa Palomares Camarena • Aleixandra Palomares Camarena • Desirée Palomares Císcar • Eva Palomares Ferrer • Júlia Palomares Perelló • Sergio Palomares Perelló • Víctor Palomares Perez • Marta Palomares Ripoll • Jose Vte.Palomares Sifres • David Pastor Plà • Jose Peiró Chaveli • Vicent Peiró Climent • Carlos Peiró Gascón • Inma Peiró Gascón • Emma Peiró Iglesias • Irene Peiró Talens • José Luis Pellicer Grau • Benjamín Pellicer Talens • Núria Pérez Chover • Mª Ángeles Pérez García • Carmen Pérez Salinas • Clara Pérez Salinas • Eugenia Pérez Salinas • Eduardo Pérez Vercher • Aina Piera Tur • Hermi Piqueras Martínez • Susana Plancha Blasco • María Pons Grau • Laura Pons Palomares • Sara Pons Palomares • Juan Ripoll Palomares • Mª Amparo Rocher Clemente • Pepa Rocher Planells • Sandra Rodríguez Giner • Kevin Daniel Roger • Laura Ruiz Jareño • Carmen Ruiz Juan • Felisa Sala Ábalos • Diego Sala Clar • María Sala Clar • Estela Sala Escrihuela • Ximo Sala Grau • Antonio Salinas Ferrando • Batiste Salinas Martí • Mila Salinas Martí • Inmaculada San Antonio Morant • Lucía Sancirilo Gómez • Beatriz Sansaloni Blasco • Antonio Sansaloni Martí • Chelo Sansaloni Martí • Oscar Sansaloni Martí • Antonio Sansaloni Sala • Francisco Savall Climent • Rosana Savall Ortiz • Carlos Savall Soria • Jordi Serra Sansaloni • María Serra Sansaloni • María Serrano Martínez • Álex Sifres Espí • Anna Soler Bono • Natxo Soler Ortells • Santiago Talens Escrihuela • Julia Tormo Giner • Pau Tormo Giner • Joaquim Ricardo Ureña Palop • Marita Vengut Llobell • Lourdes Vercher Escrihuela • Pilar Vercher Gimeno • Carla Vercher Talens • Claudia Vidal Gascón INFANTILPaola Ábalos Pons • Genis Alario Rocher • Rafa Alberola Brines • Alba Almiñana Peiró • Anna Antón Llinares • Elba Antón Llinares • Ana Armengol Martí • Mar Benavent Martínez • Vicent Benavent Martínez • Amor Bononad Ferrando • Álex Brines Ferrer • Joan Brines Ferrer • Ariadna Brines Palomares • Desirée Brines Palomares • Guillermo Cabrero Corella • Paula Cabrero Corella • Sofia Camarena Paredes • Carla Caravaca Calero • Vera Caravaca Calero • Joan Castelló Grau • Marc Castelló Sala • Aina Chover Cañamás • Ángel Chover Cañamás • Lluna Company Foerster • Sofia Díaz Brines • Martín Dominguez Pérez • Laura Escrivà Bononad • Xavi Escrivà Bononad • Gerard Espinosa Torres • David Estruch Magraner • Adriana Ferrandis García • David Ferrandis García • Almudena Ferrando Grau • Àngels Ferrando Sansaloni • Guillem Ferrando Sansaloni • Celia Fons Sifres • Ana Frontera Femenía • Claudia Galera Biendicho • Mario Galera Biendicho • Aitana García Biendicho • Celia García Biendicho • Iris García Bosch • Salva García Bosch • Dídac García Gómez • Laia Gascón Vercher • Hugo González Gimeno • Ferran González Laparra • Julià González Laparra • Valentina Grau Grau • Àngela Grau Vercher • Jose Grau Vercher • Luis Grau Vercher • Irene Huet Ripoll • Triana Ibáñez Muñoz • Laia Juan Ruiz • Laura Just Sampayo • Athacayte Laguna Hernández • Laura Llobell Enguix • Martina Mafé Magraner • Sergi Mafé Magraner • Carla Magraner Císcar • Salva Magraner Císcar • Andreu Magraner Palomares • Pau Martí Guijarro • Elena Martí Oreschko • Mónica Martín Gascón • Andrea Martín Ruiz • Carla Martín Ruiz • Nuria Martínez Brines • Eva Morant Padilla • Joana Olaso Altur • Oriol Olaso Altur • Guadalupe Ortiz Meireles • Paula Padilla Gimeno • Román Palero Gascón • Lola Palomares Bataller • Emma Palomares Company • Víctor Palomares Martí • Ariel Palomares Tello • Pepe Paula Vercher • Marc Peiró Pachés • Valeria Peiró Pachés • Álex Peiró Plancha • Diana Peiró Plancha • Carmen Pellicer Palomares • Marc Pellicer Palomares • Álex Pintado Guijarro • Andreu Plà Vidal • Alejandra Ripoll Giner • Joaquim Ripoll Giner • Jordi Sansaloni Fenollar • Óscar Sansaloni Fenollar • Enzo Sifres Rocher • Isabel Soler Sala • Olga Soler Sala

179

ió PROGRAMAc FALLES 2020 Dissabte, 8 de febrer “CRIDA” 8.00 h: Despertada i esmorzar.

17.00 h: Ens reunirem al casal per anar de cercavila fins a arribar la plaça de l’Ajuntament on tindrà lloc la CRIDA 2020 a les 19.00 h.

En acabar l’acte, castell de focs d’artifici al Passeig.

22.00 h: Sopar al Casal.

Dissabte, 15 de febrer “CAVALCADA DEL NINOT” 13.00 h: Dinar al casal.

16.00 h: Cavalcada del ninot.

Diumenge, 16 de febrer “PRESENTACIÓ LLIBRET” 12.00 h: Al nostre casal tindrà lloc la presentació del LLIBRET de la Falla Passeig 2020.

Després dinar al casal FIDEUÀ.

Divendres, 21 de febrer “NIT D’ALBADES” 20.45 h: Nit d’albades, inici des de l’Ajuntament.

21.30 h: Sopar al casal.

Dissabte, 22 de febrer “SOPAR DE GERMANOR” 22.00 h: Sopar de germanor i fi de festa amb actuació musical.

Dijous, 27 de febrer “MUNTATGE INICIAL” 15.00 h: Iniciarem el muntatge de l’envelat al Passeig.

180

Diumenge, 1 de març “A VALÈNCIA” 10.00 h: Anirem a València a vore la mascletà i Exposició del Ninot de les falles de València. Cal apuntar-se amb antelació.

Dimarts, 3 de març “EXPOSICIÓ DEL NINOT” 20.00 h: Inauguració de l’Exposició del Ninot i mostra de llibrets de falles a la Casa de la Cultura.

Dijous, 5 de març “MUNTATGE FINAL” 15.00 h: Acabar el muntatge de l’envelat i quiosquet al Passeig.

Divendres, 6 de març A la nit celebració del “DIA DE LA DONA”.

21.00 h: Sopar de la DONA. Després SORPRESES (cal apuntar-se amb antelació als grups de Whatsapp).

Dissabte, 7 de març “CONCURS D’ARRÒS AL FORN I ARNADÍ” 9.00 h: Muntatge al Passeig i a l’envelat.

12.00 h: Vermut musical amb DJ SIMONET al Passeig.

14.00 h: Concurs d’arròs al forn i d’arnadí patrocinat per “ADOBS SALINAS” i “BOLLO

International Fruits”.

16.00 h: Entrega de premis del concurs d’arròs al forn i arnadí.

17.00 h: Actuació del grup ZAMBRA FUSION RUMBERA.

Diumenge, 8 de març “DIA DE LA COMISSIÓ INFANTIL” 11.00 h: Jocs tradicionals al Passeig fins a les 14 hores.

14.00 h: Dinar MACARRONS per als fallerets i falleretes i FIDEUÀ per a la resta a l’envelat.

16.30 h: Entrega als fallers de les RECOMPENSES que atorga la Junta Central Fallera de València 17.30 h: Actuació de MÀGIA, després XOCOLATADA a l’envelat per a tots els xiquets i xiquetes. En acabar, es farà entrega dels diplomes de participació del dia de la Comissió Infantil 2020.

181

Dissabte, 14 març “TARDEIG” 12.00 h: Vermut musical amb DJ SIMONET al Passeig.

14.00 h: Dinar a l’envelat PAELLA. 16.30 h: Novetats al Passeig, música en directe de vesprada, el nostre “TARDEIG”

amb l’ORQUESTRA “LA HORNET COVERS”.

Diumenge, 15 de març “DIA DE LA PLANTÀ” A partir de les 8.00 h transport de la falla al Passeig.

14.00 h: Dinar al pavelló FIDEUÀ DE CARN. 22.00 h: Sopar a l’envelat.

Dilluns, 16 de març “DIA DE LA PLANTÀ INFANTIL” 8.00 h: Plantà de la Falla Infantil.

14.00 h: Dinar al pavelló.

18.00 h: Campionat de TRUC, primera fase.

20.30 h: Classe de SALSA I BACHATA (per a tot el públic).

22.00 h: Sopar d’entrepà a l’envelat.

24.00 h: Actuació musical amb KARAOKE.

Dimarts, 17 de març “ENTREGA DE PREMIS” 8.30 h: Despertada per a totes i tots.

9.00 h: Xocolatada a l’envelat.

A partir de les 9.30 h esmorzar i Campionat de TRUC, segona fase.

10.00 h: Visita dels jurats de falles, ús del valencià local i crítica local.

11.00 h: Jocs infantils.

12.00 h: Vermut musical amb DJ SIMONET al Passeig.

14.00 h: Dinar al pavelló PAELLA. 17.00 h: Amb indumentària fallera juntament amb les nostres falleres majors anirem a la plaça Major per assistir a l’acte d’entrega de premis de les falles de 2020 a les 19.00 h.

19.30 h: Cercavila pels carrers de Tavernes.

182

Dimecres, 18 de març “OFRENA” 8.30 h: Despertada.

9.00 h: Xocolatada.

11.00 h: Parc infantil fins a l’hora de dinar.

12.00 h: Vermut musical amb DJ SIMONET al Passeig.

14.00 h: Dinar a l’envelat FIDEUÀ.

16.30 h: Concentració al Passeig per anar a l’ofrena de flors a la Mare de Déu dels Desemparats que començarà a les 18.00 h.

19.00 h: Cercavila pels carrers de Tavernes. Agafeu força que es pot allargar!!

22.00 h: Sopar d’entrepà a l’envelat.

24.00 h: Última nit al Passeig de les falles 2020 amb l’actuació de CABOS SUELTOS a l’envelat, després DISCOMÒBIL. Dijous, 19 de març “SANT JOSEP” 8.00 h: Despertada, mitja horeta abans perquè done temps a tot.

8.30 h: Xocolatada.

10.30 h: Concentració al Passeig per assistir a la Missa en honor a Sant Josep a les 11.30 h.

13.30 h: Mascletà a l’Av. República de Malta.

Després Vermut musical amb DJ SIMONET al Passeig.

14.30 h: Dinar a l’envelat PAELLA. 19.00 h: Cercavila per recollir als PRESIDENTS i esgotar el que queda de les falles 2020.

20.30 h: “Cremà” de la falla infantil.

22.00 h: Sopar d’entrepà a l’envelat.

24.00 h: Inici “Cremà” monuments grans.

A gaudir de LES FALLES 2020!

AQUESTA PROGRAMACIÓ POT sofrir canvis. si és el cas, s’informarà els fallers i falleres amb antelació

22.00 h: Sopar d’entrepà a l’envelat.

23.00 h: Gran actuació de la XARANGA XE KIN AMPASTRE. 24.00 h: DISCOMÒBIL.

183

PR

EM ES ES

CO

L· LA BO

RA DO

RE S

Per a ofrenar noves glòries a Espanya, tots a una veu, germans, vingau.

Ja en el taller i en el camp remoregen càntics d’amor, himnes de pau!

Sona la veu amada i en potentíssim vibrant ressò, notes de nostra albada canten les glòries de la regió.

Pas a la Regió que avança en marxa triomfal!

Valencians, en peu alcem-se.

Per a tu la Vega envia la riquesa que atresora, i és la veu de l’aigua càntic d’alegria acordat al ritme de guitarra mora.

Paladins de l’art t’ofrenen ses victòries gegantines; i als teus peus, Sultana, tos jardins estenen un tapís de murta i de roses fines.

Brinden fruites daurades els paradisos de les riberes; pengen les arracades baix les arcades de les palmeres.

Que nostra veu la llum salude d’un sol novell.

Per a ofrenar noves glòries a Espanya, tots a una veu, germans, vingau.

Ja en el taller i en el camp remoregen càntics d’amor, himnes de pau!

Flamege en l’aire nostra Senyera!

Glòria a la pàtria!

Visca València!

Visca!

Visca!

Visca!

Falla Passeig 2020