HISTÒRIES D’UNA VIDA FALLERA

Des del moment en què ens vam plantejar portar endavant aquesta secció del llibret on parlem d’algunes de les taules que formen aquest gran collage de la Falla Port, teníem clar que un escrit sobre la taula dels majors no podia faltar.

Ells, són història viva de la nostra comissió, ja que l’han vist néixer i créixer fins a convertir-se en el que hui a dia coneguem tots com la Falla Port. Ens conten que durant els primers anys de la falla, sols s’apuntaven els homes i les dones anaven quant volien amb els xiquets, i que sempre hi havia alguna feina per a fer, donava igual el dia que anares tant si era dilluns com si era dijous, el casal mai es parava.

l casal sols era un corral que van acondicionar amb planxes de ferro i encara que no ho puguem creure, pocs anys després del naixement de la comissió ja existien problemes d’espai, de fet, durant diversos exercicis amb Paco Ruà de president, es van haver d’organitzar dos torns diferents per poder sopar.

Però si d’alguna cosa es senten especialment orgullosos els nostres majors, és de veure com el que comença com a un grup de gent del barri amb ganes de festa ha anat creixent fins a convertir-se en una de les millors i més grans falles de tota l’horta.

Ens conten que abans, quan la falla era més menuda, tot era més familiar... Als inicis, el casal, rebia el nom del casal del veïnat, era un lloc obert, on a diferència d’ara els veïns i veïnes estimaven la falla i eren partícips de les seues activitats.

47 anys després, recorden amb nostàlgia i estima quan es reunien per a assajar la murga, o totes les vegades que es quedaven tota la nit dins d’un cotxe vigilant la falla perquè no furtaren cap ninot... Són moltes coses les que han canviat, però són moltes altres les que perduren en el temps, com per exemple, la tradicional guerra de cacau, després de sopar, una cosa que comença el tio Vicent i que continua transmetent-se de generació en generació.

Per a ells, la falla ho ha sigut tot. Han viscut els moments més bonics d’ella, però també han estat al costat d’ella en els moments més difícils. Per aquest motiu, m’agradaria des d’aquestes pàgines del llibret, retre el meu més sentit homenatge d’admiració a tots i cada u que formen o han format part de la taula dels majors. Sou un exemple faller, la vostra estima per la festa i el vostre compromís fa que sigueu un mirall on totes i tots volguérem veure’ns reflectits.

Que com es va formar el nostre grup? Bé, realment ha sigut el destí. Tots ens coneixíem des de ben xicotets. Però després de molts anys forjaríem aquesta gran amistat dins del casal de la falla Port.

Tots ens apuntàrem a la falla quan érem molt menuts, i en la setmana fallera no ens perdíem cap berenar, hi acudíem directes després dels entrenaments de futbol. Recorde que, quan acabàvem d’entrenar, ens canviàvem tan ràpid com podíem, sense oblidar-nos de la brusa i el mocador, i com no, cadascun tenia la seua bandolera per a poder portar els petards, tot preparat per anar al berenar! Pujàvem als unflables, tiràvem petards, però realment el que més ens agradava era agafar unes quantes pedres per a simular dos porteries i així poder jugar un partit de futbol fins que es fera de nit.

L’acte que més ens agradava, era el dia dels premis, quan eixien els nostres representants al balcó amb l’estendard, i tota la comissió, baix, cantant la “nostra cançoneta”, i una vegada que finalitzava l’acte ens acostàvem tots junts als vicepresidents per a demanar-los que per favor ens deixaren portar el banderí del premi fins que arribàvem a la falla.

Amb el pas del temps anàrem ampliant la taula, i per molt que passaren els anys continuàvem reunint-nos enfront del casal amb el jupetí roig per a entrar tots junts a la falla, tot i que sempre arribàvem tard, perquè no tots eren puntuals. En entrar al casal, Baldoví ens mirava i ens deia: “Ja estan ací els red devils”, perquè segons ell sempre anàvem tots junts amb el jupetí roig de la falla, confabulant com a dimonis, i així era, no li faltava raó, perquè algú sempre tramava alguna idea, i no de les bones.

Cada nit ens quedàvem gaudint de la festa al casal, aguantant fins al final de la nit. Quan s’acabava la música solíem seure al voltant dels banquets que tenim a la porta, desitjant que arribara el moment que Vihent ens contara una de les tantes historietes amb què tant réiem; era una bona manera de fer temps fins que arribara la despertà, moment en què cap de nosaltres oblidava les ulleres de sol, ja que era un complement imprescindible per a començar un nou dia de Falles.

Una anècdota que sempre recordem és quan vam anar a penjar les banderes i pintar els escuts dels representants; nosaltres érem els encarregats de portar el carro amb les pintures i l’escala, i va ser en aquell mateix moment quan se’ns va ocórrer una de les nostres meravelloses idees: vam agafar Borja Lillo, un dels membres del grup, i l’alçàrem amb l’escala, com si fora el Crist de Silla i estiguérem en la processó del 6 d’agost, recorrent els carrers del poble fins a arribar a la casa de la fallera major. Quan ens van veure aparéixer tots van quedar sorpresos i van començar a riure, i clar, no podia ser d’una altra manera: Lillo s’havia convertit en el nou Crist de Silla!

El 2018 va ser un gran any per a nosaltres, ja que la fallera major era la nóvia d’un dels nostres amics, i com no, tots estàvem molt contents perquè Imma havia complit el seu somni, però com calia esperar, en un dels sopars se’ns va ocórrer una cançó que deia:

“Ahí va Conrado amb Imma i els seus pares, i en la taula central s’assentaran, d’ací a un anys Conrado serà el presi...”

I així va ser, dos anys després Conrado va ser el president de la comissió. Hui en dia continuem igual d’units, amb ganes que arribe la setmana fallera o qualsevol acte per a ajuntar-nos tots, riure i recordar anècdotes. Ens hem convertit en grans amics, tant dins com fora de la falla.

ON M’ASSENTE HUI?

Mar Navarro i Herráiz

En la nostra falla també hi ha gent que no pertanyem a cap grup de taula. Jo els anomenaria «els amics de tots». Aquestes persones som tan versàtils que podem seure en qualsevol dels grups de taula que hi ha a la falla. Però vos preguntareu què tenim en particular. Doncs bé, no som ni influencers ni super res, som persones amb una filosofia de falla diferent. Som els que anem a la falla i ens relacionem amb tots els grups, en qualsevol moment pots seure amb un grup i conversar amb ells, pots estar amb els majors o amb els més jovenets, i tots t’accepten igual. No tenim cap interés de pertànyer a un grup tancat, és més, no ens agraden els grups tancats.

Aquesta filosofia no és més que la de fer falla, sentir-se en família i pertànyer a un gran grup, amb el qual comparteixes la mateixa passió: les falles.

Cap membre de la comissió et mira amb recel, i si t’acostes a un grup et reben amb simpatia; això sí, tampoc es qüestió d’acoblar-se i quedar-te més del que cal, abans que passe això ja estàs assegut amb una altra gent.

Ser d’aquestes persones comodí també està bé. Quan en un grup falta algú per a completar alguna cosa, acoblar-se és molt ben rebut, això sí, interpretem la parau-