Arnau i Carla, la parelleta perfecta

dels Desemparats de Silla, i que l’assignatura que més li agrada és Educació Física, perquè coincideix amb el futbol que practica en l’equip femení del Sollana, la seua afició preferida convertida en extraescolar. No obstant això, reconeix que més avant li agradaria seguir el camí de l’ensenyament i ser mestra.

Com que és una xiqueta ocupada entre els estudis, entrenar i jugar al futbol i els dos germanets xicotets (amb els quals mai es pot avorrir i als quals vol moltíssim), en el temps lliure confessa que li agrada llegir o passar una estona amb la tauleta tàctil i gaudir de la seua sèrie favorita: Stranger Things.

li comente sobre el futur i a quina professió es voldria dedicar, em respon que si no pot arribar a jugador de bàsquet voldria ser cambrer. Malgrat que, ara per ara, prefereix jugar amb la seua Nintendo i amb els amics.

A més a més, em comenta que al principi sí que sentia un poc de vergonya, perquè som moltes persones en la comissió i causa respecte ser la màxima ambaixadora de la festa, si bé, cada vegada se sent més segura i disposta a passar-s’ho d’allò més bé.

Em van proposar fer l’entrevista dels dos xiquets que representaran la nostra comissió infantil durant tot l’any 2023. Ells són les personetes que m’acompanyaran durant el pròxim exercici faller que estem encetant, i així acabar de complir junts un somni que, a poc a poc, va adquirint forma. De manera que, aprofitant el clima estiuenc del mes de juliol, vaig decidir arreplegar-los i passar una vesprada divertida.

Carla és una xiqueta que abans de res et guanya amb la mirada tímida però plena de llum que reflecteixen eixos grans i encisadors ulls que té. Ella celebrarà el nové aniversari d’ací a poquet, i està molt il·lusionada perquè cau dos dies després de la proclamació. També em conta que estudia en el col·legi Verge

Per una altra banda, d’Arnau he d’explicar que el conec millor que ell mateix, i és que recorde cada moment que hem viscut, colze a colze, des que va nàixer. Què dir d’ell? És com un homenet que té la fortuna d’intentar conéixer tot el món, i és per això que podria dedicar-se a les relacions públiques, ja que pot conversar amb una pedra si cal. Ell farà deu anys a l’octubre, i el col·legi on estudia és el Patí, de Silla. Mentre fica la cullera dins del gelat, abans de res em diu que no li agrada gens l’anglés, quan li pregunte per l’assignatura amb què més gaudeix, ja que coincideix amb Carla en el fet que la classe en què millor s’ho passa és Educació Física. Encara que ell, per una altra banda, l’activitat extraescolar que practica és el bàsquet. Quan

Seguidament, i endinsant-me més en el terreny de les falles, els pregunte pel familiar que més il·lusió té perquè siguen fallera major infantil i president infantil de la nostra falla. Ràpidament, Carla em respon que sa tia Amparo, perquè va ser en qui va confiar per a convéncer els seus pares per a tirar avant aquest desig que a ella ja li rondava pel cap. En canvi, Arnau afirma que el papà, ja que és el membre de la família més faller i que constantment l’advertia sobre el fet que ja arribaria el moment de ser representant infantil. A continuació, em diu que l’activitat amb què més disfruta d’aquest món és vestir-se de fallera, i que l’acte que amb més ganes espera és la presentació, perquè serà quan puga lluir els vestits amb la corresponent banda acreditativa.

Ell afirma que gaudeix molt dels berenars al casal amb els cosins i amics, però que l’esdeveniment que el fa emocionar-se cada any és la cremà, ja que veu com el foc consumeix els ninots i els converteix en cendra, encara que li fa llàstima que acaben les festes. Carla fa un poc de cara rara, i apunta que a ella, el que més li abelleix d’aquest acte que tant agrada a Arnau és poder salvar algun que altre ninot de les flames. Els dos riuen i inicien un debat sobre el pròxim monument xicotet que plantarem a la pista, fet que em proporciona l’opció de poder preguntar-los sobre el tema que voldrien que tractara, cosa a la qual em contesten els dos: Stranger Things, recalcant-me així la importància que tenen les noves formes d’entreteniment en aquests xiquets.

Després, intentant captar la seua atenció, els pregunte com va ser el moment que els digueren que serien els representants de la Falla Port de Silla per a l’any 2023. La xiqueta em diu que, primerament, va anar convencent sa mare abans que la junta directiva els preguntara sobre la possibilitat de ser-ho.

Quant a Arnau, diu que va ser son pare qui el va apuntar per a ser president des del dia que va vindre a aquest món, i que per aquest motiu ja s’havia fet una idea de com devia ser el moment que anaren els fallers a fer-los la gran pregunta. Pensa en els actes passats amb alegria, malgrat que acaba per confessar que de vegades li costa estar seriós quan ha de seguir el protocol (i és que no pot parar de menejar-se ni un minut).

Com a última opció els pregunte per l’opinió que tenen l’u sobre l’altre, i sobre Loren i jo mateixa. De bona manera coincideixen que s’entretenen moltíssim quan comparteixen temps junts, encara que Carla se sincera sobre el geni que, de vegades, Arnau trau de dins, però que mai no acaba en cap enfrontament important.

Sobre el nostre president Loren, destaquen el bon humor que mostra amb ells, ja que sempre està fent-los alguna que altra brometa, i també l’admiració com a figura major que porta avant tota la comissió.

Sobre mi, Arnau ho té fàcil; argumenta que m’ha de voler, perquè soc la seua germana i que no hi ha un altre remei, però també diu que està molt content perquè puguem compartir un any tan especial a casa per partida doble. Per una altra banda, Carla em fa enrogir, perquè diu que de mi li agrada tot, i jo no puc evitar menjar-me-la a besos i abraçades.

Després de no poder retenir-los més i mentre els veig allunyar-se en parella, corrent cap al parc, sols em queda donar les gràcies per la sort que he tingut de trobar-me amb aquests solets per a les Falles del 2023, i espere que cada lector d’aquesta entrevista arribe a enamorar-se un poquet d’ells igual que ho estic jo.

Origen

Origen és una falla que narra la història més interessant de totes: la de la creació de l’univers i de tots nosaltres. No esperes més i comença a descobrir-la en aquest viatge que et porta des del mateix big-bang passant per la creació de tot allò que coneixem, fins quan el primer ésser humà va prendre consciència d’ell mateix. Llança’t a l’aventura i no dubtes a investigar cadascun dels diferents esdeveniments. Cada racó de la nostra història amaga misteris increïbles.

“Som el producte d’un llinatge de milers de milions d’anys de pols d’estreles que erren. Tots nosaltres som el resultat d’una mescla primordial d’hidrogen i heli, que va evolucionar durant tant de temps que va començar a preguntar-se sobre els seus orígens”

Jill Tarter

. .. … Res, no-res, al principi no hi havia res. Tant era així que no hi havia ni paraules per a contar-ho.

. .. … Fosc, molt fosc, al principi tot era negre. Tan negre que no hi havia colors per a pintar-ho.

. .. … Quan? No se sap, al principi no hi havia temps. No hi havia ahir, ni demà, només hi havia ara... I de sobte… el gran esclafit, boom! El principi… el big-bang.

Enmig d’un immens oceà de negritud, dues petites unitats de matèria, aïllades, perdudes, es trobaren per primera vegada. Es miraren sense veure’s. S’enrondaren en silenci i s’aproparen agosarades, carregades d’energia. Deslliurades, es refregaren l’una contra l’altra. D’aquell palp innocent sorgiren inesperades guspires que les il·luminaren i es feren visibles, tangibles per primera vegada. Es reconegueren mútuament de seguida, com si foren família. Eren Heli i Hidrogen, dos àtoms hipersensibles que s’alteraren immediatament.

El nucli d’Heli s’escalfà perillosament i el d’Hidrogen, tan gelat, tremolà al seu epicentre. Quedaren enganxats l’un a l’altre, fit a fit, sense capacitat de reacció, sense possibilitat de tornar enrere. Un estremiment còsmic va recórrer les seues òrbites i s’enllaçaren sòlidament, eternament, amb un lligam impenetrable del qual no podrien deslliurar-se. Així va nàixer l’amor, nasqué la vida i es donava el primer pas en la història de la humanitat, en la crònica de tots nosaltres.

Xe, i tot això per a descriure una falla infantil? És necessari? Amb tan sols que digues un parell de ninots damunt d’una ploma, sobre una làmina d’aigua negra, n’hi ha prou. Veges tu, quina ocurrència!

Encara no existia i ja era vell. No havia fet un pas i venia de l’infinit.

No tenia història i el seu relat abastava el pretèrit amb una saviesa incommensurable. És el temps, un encorbat vellet que orienta la vida, l’existència. Mai no té pressa, però mai s’atura. Continua endavant sense girar el cap, sense mirar enrere. Això ho deixa a la memòria, al record. I encara que faça ullets de cansat, carrega sense queixa amb les forces de l’univers.

Quatre dames enfaristolades, tipes de sobergueria per la seua singularitat i els seus poders. Nuclebil, la més jove de les quatre, es vanagloria del seu poder per a disgregar i separar en proximitat. Nucleta, en canvi, estreny sense contemplacions allò que els seus braços abasten, empresonant les quimèriques esperances de llibertat de les particularitats contràries. La tercera d’elles estén la seua influència fins a l’infinit, sense deixar resquícies al lliure albir de les voluntats positives i negatives, que es veuen obligades a confrontar-se en un conflicte permanent. Per últim Na Gravetat, sempre impertorbable,deixa entreveure un sardònic somriure que palesa el seu autèntic poder.

Poder absolut que obliga a caure quan es creu guanyat el firmament. Una mena d’atracció inversemblant que ens obliga i ens dicta.

Al remat, totes quatre dominen l’univers conegut, totes quatre poderoses fèmines... per damunt de tothom... i a muscles del temps.

Sí, sí, sí... molt ensucrat, molta poesia i molta coentor literària, però al cap i a la fi quatre xiques guapes ben decorades al coronament i un vellet ple de tendresa al centre. Que no és poc.

N’eren molt més que molts. N’eren una plèiade. N’eren nucli i constel·lació.

Envolten i volen. Volen i estimen. Estimen i valoren. Valoren i calculen. Calculen i combinen. Combinen i componen. Componen i rimen. Rimen i assonen. Assonen i consonen. Consonen i concorden. Concorden i harmonitzen.

Harmonitzen compassats en perfecta sintonia. Menudes, grans i grandots, ínfimes i diminuts. Llargues i curts, amples i estrets, grassos i primes. Els que corren i les que aguaiten. Les que pengen i els que sostenen. El que s’esglaia i la que fa equilibris. El que modela i la que creix.

Parlen d’estreles, de família nombrosa, de matèria que és mare i és filla. Conten receptes per a crear la vida i presenten la bondat dels elements. Mostren el modelatge de l’ésser, l’especialització de les cèl·lules i s’ameren de gotes de vida. Desvelen el sòlid, i esbrinen el passat qüestionant-se l’origen, el principi que ressona a l’espai. Al·lucinen amb l’herència, genètica i material, d’allò que roman i d’allò que va desaparéixer.

I miren. I riuen. I s’estranyen. I aprenen. I ensenyen. I estan. I són.

Conjunt de peces. Engranatge estètic suspés de filaments d’art. Trencaclosques d’idees subtilment presentades en estudiat aparador.

Homenatge a la intel·ligència i a la formació que han portat a la civilització de l’ésser humà. Un poema de formes, imatges, idees i colors.

Açò ja és massa! Quines ganes de complicar-se la vida, i tot per dir que es tracta d’una falla infantil extraordinària que no tracta els infants com a babaus. Hora és de gaudir-ne, de viure-la i de cremar-la.