L’albufera: la mesopotàmia valenciana

Després dels aterraments successius, de la separació artificial del llac i la mar -que ha fet que l’aigua passara de ser salada a ser dolça-, després de perdre nou parts de les deu que ocupava i després de patir la contaminació que matava i mata el material d’asprella, barrella i coleta, es troba ara davant la crisi climàtica, en primera línia de platja, mentre en quede de platja. L’aqüífer d’aigua dolça de la Plana de València, que es troba en l’espai que genera la meitat del PIB valencià, primer es va contaminar de nitrats i ara s’està salant mentre ni tan sols es vol reconéixer el problema.

Els flamencs, animals que acampen si hi ha suficient sal, crien en la mata de Sant Roc des de fa cinc anys, com fa tres-cents anys feien. I també vora horta pesquem un carranc blau d’aigua salada, però no és un tema que aparega en l’agenda pública, a pesar que són uns bioindicadors que ens han de fer reflexionar.

mapa, però creu-me quan et dic que la carto grafia és només el badall en la finestra, només una invitació a l’expansió de la mirada.

Com saps, les filles i els fills de Silla no anem a l’Albufera, sinó que anem avall, a cinc minuts del poble, allà on dormen les barques, en el port o en qualsevol sequiol a la vora del llac. Quan arribes avall et trobaràs també amb les misèries que es respiren quan vas amunt, però hi ha una porta amagada, que només descobrix la mirada insatisfeta, una porta que no trobaràs entre les aglomeracions humanes.

És el portell aquàtic des d’on esclata un horitzó, cru i atàvic, engendrat amb garantia de veritat, que et permet passar de la contemplació de la Natura a ser un amb ella. És el de les teues entreteles, un àmbit que s’es campa per l’espai, projectat contra el blau del cel i clavat amb la violència d’un míssil entre el tarquim de les séquies, un esperit invisible i poderós, com el vent d’hivern sobre els canyars. No sé si m’explique, però açò és l’Albufera per a mi: l’experiència de ser un amb la Natura.

L’Albufera és la nostra particular Mesopotàmia, que com saps vol dir “terra entre dos rius”. En el nostre cas, el Túria pel nord i el Xúquer pel sud. El gel i la neu de la darrera glaciació, a més de les pluges dels darrers sis mil anys, han construït el territori albuferenc, erosionant un cinturó de muntanyes, de Dos Aigües a Xiva, rosegant la pedra calcària d’un circ majestuós, que abasta prop de mil quilòmetres quadrats, que comença a més de mil metres sobre el nivell de la mar i que pots reconéixer amb claredat quan navegues per lluent, és a dir, enmig del llac.

Els sediments de la nostra Mesopotàmia valenciana, en arribar a la mar, eren i són arrossegats per un corrent que ve des del nord, llepant les platges, vestint-les i despullant-les d’arenes, tot a un temps.

Els romans anomenaven el llac Nacararum Stagnum o Palus Nacararum -estany del nacre o de la nacra- perquè entre l’aigua salada del llac, que en puritat era encara el Golf de València, potser era tot un petxinar, fet de tellines i berberetxos, o potser perquè hi habitava la nacra, una especie de clòtxina gegant, que es clava al fons, que fa més d’un metre de llarg i que està en perill d’extinció.

Totes estes forces de la Natura tancaren un espai immens del Golf de València, de València a Cullera, però mantenint una comunicació, natural i permanent, entre el llac i la mar, al Perelló, acotant un canal que cada vegada era més estret. El llac, que en origen és un estuari natural, ha perdut molts dels seus valors, de manera definitiva.

Que si té solució?… Saps? Una vegada vaig vore un jove molt violent, un fill que habitualment pegava a sa mare. En esta ocasió la insultava i amenaçava, totalment alienat per causa de les drogues. Recorde la cara del xicot, com eixida de l’infern, quan la crisma li va tornar de sobte, i t’assegure que és la cara que se’ns quedarà a tots quan recuperem el trellat i la cobdícia no siga la mesura de totes les coses. Sí, solució en pot haver, quan entrem en consciència que vivim en un sistema d’agressió a la Terra. Però no hi haurà justa reparació, ni entre l’entorn humà ni en el medi natural, fins que arribe una generació conscient, renovellada.

L’Albufera? Una meravella natural, sí, que ens entestem a agredir cada dia, amb l’argument, o l’excusa, de la millora econòmica. De la millora econòmica de qui?, és la pregunta primera i més pertinent, pense jo. Perquè pel que fa a la runa de l’entorn natural sembla que ens la traguem, degudament socialitzada, entre tots els que l’habitem, animals, plantes i éssers humans.

Tinc una idea sobre el particular, que si vols et conte altre dia, en un altre format.

Però no podia no dir res; m’entens? Saps? La toponímia és la mestra més callada que conec. Una de les accepcions de la paraula «perelló» deriva d’una paraula llatina que en la seua evolució darrera volia dir “canal de desguàs a la mar”. Com ocorre al Delta de l’Ebre, on tenim un altre Perelló, repoblat per moros de l’Albufera, perquè els cristians no sabien viure entre els mosquits i, per causa de les febres, no duraven un telediari. Almenara, per la seua part, és un poble de la Plana Baixa, a Castelló, amb marjals i estanys, on s’ubica un canal que transporta l’aigua a la mar. És la versió en àrab del mateix significat, ja que menara, en una de les seues accepcions, vol dir perelló, a més de ser sinònim de marjal i d’estany.

Ja en són molts, els topònims que m’han fet llum sobre les vides dels habitants dels aiguamolls, tan ocultes en el relat públic, pel simple fet de ser humils. Alcatí, Recatí, Antina, Clapissar, l’Alcúdia de Silla… Espigolant, a poc a poc n’he fet un cabàs. Perquè el cas és que coneixem d’alguna manera la vida dels sioux, els xeiennes o els comanxes, però des- coneixem el procés d’expulsió dels pescadors de l’Albufera, dels habitants aborígens del territori. Des de Blasco Ibáñez se n’ha escrit poc i les universitats valencianes han estat en altra cosa, així que tinc alguna cosa escrita, no sé si per vanitat o per militància, perquè no es desdibuixe un relat adobat de monarques corruptes, indians especuladors, nous cacics que ara són de sexta generació, màquines de vapor i culates de la Guàrdia Civil. Una història que també està adobada de pobresa, clar: és el subproducte que generen a tot el món els patriotes de la butxaca.

L’Albufera era el “mar xicotet” dels àrabs en el temps d’Ibn Khafaja, d’Alzira, un valencià que ara fa mil anys, entre glop i glop de vi, cantava als jardins i les flors i vivia l’amor a tota virolla, sense misèries. En totes les facultats d’àrab l’estudien, amb el sobrenom de poeta de la nit, el del raig argentí, el de la lluna que acarona el Xúquer i l’Albufera. Mentre escrivien, cantaven i bevien, Ibn Khafaja i poc després ar-Russafi al Balansí, veí de Russafa, es construïa la torre mora de Silla, aprofitant els materials antics d’una de les cinc viles romanes que tenim identificades a Silla, si no m’he descomptat. I sí, era el temps de descompte per a la presència àrab a València, el seu cant del cigne.

En una ocasió vaig portar un grup en la meua barca, Balansiya, i vaig clavar la perxa a la part de Sollana de la mata de Sant Roc.

Hi havia algun poeta, però la nit va ser guanyada per tot un exèrcit de poetesses. Llegírem els nostres poetes, els valencians en àrab. Pel meu costat, jo llegia els poemes d’Omar Khayyam, el savi persa, i les metàfores dels autors es mesclaven com els rabos de cirera, indestriables en el mateix cabàs. En la Pèrsia de Khayyam -actual Iran, Uzbekistan i alguna part més- es cultivaven la poesia, les magranes i l’arròs que nosaltres devorem. Per això, quan a la ciutat de Samarcanda, a l’Uzbekistan, em van servir un plat, similar al nostre arròs al forn, no em va sorprendre el relat local: el plat nacional és l’arròs, conegut com a pilaf, que va ser servit com a plat principal quan es casaren Alexandre el Gran i Roxana, la princesa de Samarcanda, fa ara uns dos mil tres-cents anys. L’arròs, efectivament, ens el portaren els àrabs, mil anys després, però com moltes altres grans aportacions a la nostra cultura, són un préstec de la cultura persa, un riu de coneixements, discret i subterrani, que rega cada dia el venerable hort valencià. Així que me n’he fet un cabasset, de préstecs culturals i paraules perses a l’Albufera, per a compartir els dies de germanor. manda, perquè tot vaja bé, una taxa anual exponencial mínima del 3% per que fa al PIB. “Exponencial”? Se’ns oblida que vivim en un planeta que té els recursos limitats i que caldrà consumir amb trellat i pensar en les persones que venen darrere?

Saps on hi ha una altra Silla, situada a la vora d’una altra Albufera? O quin sentit té que et diga com naveguen al llac Tana, a Etiòpia, entre hipopòtams i santuaris ortodoxes? O per què és incorrecte dir que l’arròs de la nostra paella és redó? Si saps que els pescadors de Silla, entre d’altres de l’Albufera, anaren a Niça amb el Rei i el Papa a resoldre el futur de la Cristiandat? O quina festa més moderna i de solatge més antic es podria muntar a Silla. Tenim les dues coses: història i ganes de festa. Tinc una idea, però potser és destrellatada.

Espere que hages llegit ací coses del teu interés, però sobretot espere haver-te deixat amb ganes de més. Davant d’un modest entrepà i un got de vi de qualitat raonable podem continuar el relat, si t’abellix. Si potser xarrant dalt la barca, en un dels dies contats de l’any en què es posa el sol a ponent i, en un ballet còsmic que talla la respiració, ix la lluna per llevant, es desperesa i s’alça gloriosa del seu bany en la mar, lluenta com una espasa argentina contra un negre abstracte de tinta xina.

Han passat anys i les crisis s’han succeït de manera cíclica; el “canvi climàtic” i les seues conseqüències també s’ha fet més evidents. A la llarga haurem de tornar a la terra; encara estem a temps de traspassar els coneixements que passaven de generació en generació per a produir bones collites. En canviar els models agraris casolans pels de transformació industrial hem perdut part del coneixement compartit imprescindible i hem donat joc a la tecnologia, “el progrés!”, que mecanitza treballs rutinaris i durs.

El problema se’ns presenta quan comença a fer-se evident l’esgotament dels recursos del planeta pel que fa als combustibles sòlids i també a determinats materials emprats en les tecnologies de la comunicació que permeten, per exemple, l’ús de mòbils d’últimes generacions o d’ordinadors portàtils potents. Si recordem l’atur generat durant les darreres crisis, l’avançament de la tecnologia serà només cosa dels rics?

“Si ens controlen la ment, el cor i les mans també seran seus”

Gramsci

Ja fa molts anys, a Silla i els pobles del voltant de València, s’esdevingué un fenomen particular: la multiplicació dels polígons industrials i la millora de les comunicacions (carreteres i ferrocarril) ens deixava sense part de la terra més productiva. Els llauradors venien els camps. Els dacsars i tarongerars donaven pas a les fàbriques i el frontal de les cases es cobria de taulells ceràmics que no requerien de l’ús de la calç per lluir la neteja. Allò es veié com un avanç: “el progrés!”. No hi hagué gran oposició a aquell soterrament de la terra sota l’asfalt; es venia un discurs atractiu que calava fàcilment: no faltaria el treball per a les famílies i els llauradors traurien bons beneficis de la venda dels solars. Però les crisis successives què ens han dit? Es medità prou aquell canvi o es pensà només a curt termini?

La vida de les famílies llauradores no ha estat mai fàcil, sempre pendents de l’oratge (v. ‘DANA’) i dels preus de les collites que depenien de la “llei de l’oferta i la demanda”. Aquest concepte, en una societat capitalista com la nostra, estava i està en “mans del mercat”, un ens que controla la pujada i baixada de preus en funció d’una economia que de-

Ens esperàvem la paralització total del planeta i la pandèmia global del covid-19? Fèiem compte de l’augment de preus dels darrers mesos en electricitat, gas o productes bàsics? Què passarà si els combustibles sòlids escassegen i no podem traslladar les mercaderies al ritme i distàncies que es fa hui en dia?

L’alimentació passa per tornar a treballar el camp de forma intel·ligent i generar consums de proximitat. Per tant, reconeguem l’esforç dels llauradors i cooperativistes que tenen un tros de terra i el fan fructificar cada any (v. ‘Simfonia de colors’).

Amb la idea de revisar “el progrés!”, el 1994 vaig compartir amb alumnat de l’institut Manuel Sanchis Guarner les meues preocupacions sobre el tema mitjançant uns poemes que formen part de Terra de fang (v. ‘El cel per càstig’). Amb els escrits poètics plantejava, a un grup reduït d’alumnes, que calia generar consciència de les dificultats a superar, cada dia, per qui treballava el camp com a únic mitjà de subsistència. Mirar el treball i la terra en positiu i en negatiu, parlar de les inclemències de l’oratge i de la bellesa canviant en el paisatge de marjal.

La idea no era presentar-los un futur apocalíptic, el futur distòpic que es representa en pel·lícules com Mad Max i la cúpula del tro; tot al contrari, només calia centrar l’atenció en el consum excessiu, en els models de producció i de distribució que s’havien generat amb la globalització.

Fa uns dies vaig anar a veure la pel·lícula de Carla Simón, Alcarràs, que ha sigut reconeguda com la millor dels festivals de Berlín o de Málaga i que opta a representar a Espanya en els propers Òscar. Mentre la veia em vaig recordar d’algunes sessions de treball en aquell taller de poesia on els proposava exemples per a la reflexió i l’escriptura. En Alcarràs estan presents les dificultats que representen els canvis i l’estima per la terra; el problema dels models de producció en un món globalitzat. També em va passar fa uns mesos, mentre llegia el llibre de Jordi Marín Educar per al col·lapse (dos productes molt interessants que us aconselle). Per això, quan els amics de la Falla Port de Silla m’han demanat una col·laboració, he tornat a aquelles reflexions sobre la pèrdua de la mirada de la terra i sobre el consum excessiu si no volem esgotar els recursos que el planeta ens proporciona. Caldrà pensar què i quant consumim; tornar al cultiu de la terra abandonada per falta de beneficis (v. ‘RETORNAR’). Però quin serà el model a seguir?

Acave ací l’escrit; la reflexió sobre la possible resposta l’hem de fer ada persona abans de prendre decisions. Potser també els versets de la pàgina 110 i següents, que s’acompanyen amb les fotografies i la il·lustració de Gracia Gil, ens ajuden també a pensar el món que voem deixar als que venen darere.

Antonio Fuster en el record

Enguany, vull recordar Antonio Fuster i Ruà, qui ens va deixar jove. Toni era conegut sobradament per tots, ja que era el fill xicotet de Pepe Fuster i Teresa Ruá, propietaris del comerç Gruas Fuster, a Silla.

La vida no és mai com la imaginem i, desgraciadament, la de Toni ha sigut massa curta. Mire ara la seua nombrosa família i no puc evitar que em caiguen unes llagrimetes. Haguera disfrutat tant amb una família tan nombrosa que no puc evitar imaginar-me’l gaudint amb ells! Les seues filles, Amparo i Maria, mares de tres xics i dues xiques; la neta major, Carla, enguany fallera major infantil del Port. Me l’imagine jugant i rient a carcallades, embotinant-los, corrent darrere d’ells i consentint el que no està escrit, per tal de vore’ls feliços.

“La mort no és cap segador que dorma la sesta, perquè a tothora sega i tant talla la palla seca com la verda herba... Però no oblides que les amistats no desapareixen amb la mort, sinó amb l’oblit”.

Miguel de Cervantes. El ingenioso hidalgo don Quijote II

No recordaré les vivències ni anècdotes d’aquells anys de faller perquè no venen al cas. Eixes les xerrarem tranquil·lament al casal quan ens posem a recordar moments meravellosos. Que n’hi ha un bon grapat! Recordar es tornar a viure, no ho oblideu! Tan sols recordaré els “solos” de tamboret que ens dedicava totes les nits de Falles. No es cansava mai. Com un rellotge quan li dones corda. No parava! En el moment que es despistava, tambor amagat. Per a fer això teníem el permís de la dona i del president de la comissió. Això sí, tots recordem la cara de felicitat quan el trobava.

Toni era un faller vocacional, enamorat de la nostra terra i de la nostra festa. En ell trobaves sempre un home pròxim, accessible en tot moment, disposat a prestar ajuda a tot aquell que li la sol·licitara. Era una persona senzilla, no s’ha considerat mai ni superior ni inferior a ningú. Des de la igualtat, des de la dignitat, procurava practicar sempre el consell de viure i deixar viure. Recorde la seua manera de ser, clara i plana. M’agradava que fora valent i decidit, però sobretot honrat i lleial. Sempre mirava cap al futur amb confiança i optimisme.

Els qui coneixíeu Toni coincidireu amb mi que la seua jovialitat, el seu somriure contagiós, la seua simpatia, l’alegria, la il·lusió per les coses en què creia com l’entusiasme per la falla, per les motos, per la seua família... van ser el nervi que el va acompanyar sempre en qualsevol lloc i circumstància.

Enguany trobaré a faltar la presència de Toni en un bon repertori d’actes fallers. El record, ara, ompli la seua absència. Ara toca que la roda de les falles, com la de la vida, no pare. Les falles són vida, i enguany les viurem com totes; seran unes Falles úniques.

Toni, amic, amb el teu somriure etern, no deixes de repicar el tambor en els nostres cors. Com deia Cervantes, les amistats persistim en el record, no oblidem.