Silla mobilitzada contra els pirates

En parlar de pirates, la ment ens transporta al segle XVIII, a la literatura d’evasió i les pel·lícules de vaixells amb bandera negra que navegaven per les rutes del mar Carib, amb aquells personatges violents i descamisats que sempre robaven allà on desembarcaven.

Però mai no ens haguérem imaginat que al nostre poble també intentaren arribar durant un altre temps i un altre context històric.

Sobre aquest punt tenim un text local molt curiós, 1 datat en 1574, quan la Corona d’Aragó formava part del vast imperi de Felip II, amb un exèrcit omnipotent desplegat arreu del món que malbarataven les divises indianes mentre intentaven propagar el catolicisme i combatre la “heretgia” protestant a Flandes, Alemanya, Anglaterra i sobretot contra els infidels otomans de Turquia i el nord d’Àfrica. l al País Valencià, el servei de les torres al segle XVI era organitzat i sostingut per la Generalitat. En les Corts de 1547, després de reiterats atacs, s’aconseguí la construcció de diverses talaies per a la defensa del territori, localitzades principalment a la zona de Cullera, la Marina i Alacant, que era la zona valenciana més sensible als atacs pirates. En 1554, el virrei de València ordenà actualitzar tota la xarxa defensiva de la costa del Regne amb la construcció de 68 torres; a la província d’Alacant n’hi havia 77, a la de València 13 i a

Però malgrat el poder dissuasiu dels terços reials, sembla que no podien protegir tota la rereguarda peninsular, per la qual cosa eren freqüents els actes de pirateria dels berbers a les costes valencianes, els quals, utilitzant vaixells molt ràpids i una estratègia suïcida, es passejaven pel sud de la Mediterrània mentre esperaven el millor moment per a llançar les ràtzies depredadores.

A més de capturar vaixells i apropiar-se de les mercaderies, l’altra faceta lucrativa era capturar els pobladors cristians que després eren venuts com a esclaus en els mercats d’Algèria i el Marroc. L’exemple més colpidor el tenim a Cullera, al maig del 1550, quan el pirata Dragut va desembarcar al riu i va sembrar el pànic amb el segrest de dones i xiquets, a més de provocar la fugida massiva de la població.

Foren nombrosos els atacs al Grau de València, arrabassant les collites de l’horta mitjançant ràpides expedicions de saqueig que burlaven les poderoses galeres del virrei. Aquesta situació resultava incòmoda, més pel desprestigi internacional que pels danys materials que pogueren infringir els sarraïns, motiu pel qual havia arribat l’hora de posar fi a tanta provocació. Amb aquest fi es prengueren un seguit de decisions per a reforçar la vigilància mitjançant una xarxa de cabotatge lleuger, la construcció de les anomenades «torrasses d’aguait».

Castelló 18.2 Encara es pot contemplar la de Cullera (reconstruïda) i la de Puçol, a més de les dues del Saler, que es mantingueren dretes fins al començament del segle XX.

Al nostre terme queda per demostrar amb exactitud els orígens del nom de la partida “la Torreta” i la ubicació d’un possible mirador a l’Albufera que feia les funcions de vigilància. Potser és la referència a la defensa d’un dels ràfols islàmics que hi havia en aquesta zona del terme immediat al Port, o una de les tantes torres d’aguait esmentades. Quan veien perill encenien dalt una foguera activada amb fullaraca i brossa verda perquè el fum fora més visible. Aquest senyal s’anomenava «l’alimara».

Una altra mesura efectiva fou la creació de patrulles locals armades per a facilitar-hi una ràpida intervenció. Silla es va veure afectada especialment, ja que obligaren a reclutar una milícia entre els homes majors de setze anys que pogueren usar armes. Però aquesta mobilització tenia un doble efecte, ja que també s’aprofitava per a controlar els efectius humans disponibles al Regne (encara estaven obertes les velles ferides de la Germania), i d’altra banda, també pensaven utilitzar-los per a reprimir una possible sublevació de les moreries del secà més proper, com era Bunyol, Montroi, els Alcalans, Aledua, etc, on foren constants els rumors d’una sublevació amb el suport otomà. Dues causes que justificaven tota la consegüent maniobra que comença amb una carta de Felip II al mestre de Montesa, en la qual li demana el control d’armes i persones de totes les viles sotmeses del seu domini.

Presentaren als senyors Melchior Carbonell, justicia, Lluis Saragosa y Jaume Agosti, jurats en lo present any del dit lloch de Silla, los quals aixi vista y entesa la dita lletra fan creu que lobeyran aquella, e estan per complet fer les coses ab aquella requerida, e de la qual lletra mana lo dit Manuel Suares que es faça crida pel senyor missatger del dit lloch (el nunci o corneta) que en lo dia de huy estiguen tots los habitants del dit lloch de Silla juntats qualment en la plaça per preconisar y publicar la crida seguent:

El mestre li ho transmet al comanador usufructuari de les rendes de Silla, aleshores Felip de Borja, qui, mitjançant la seua germana i procuradora ho notifica als jurats i justícia locals. Per a organitzar la milícia nomenaren un militar de carrera, un alferes a càrrec de deu esquadres de deu persones (anomenada «la deua»), el qual va formar dues “esquadres cinquantenes” i va nomenar un veí de prestigi com a cap, amb l’obligació de reclutar la crida i passar revista. Açò suposava mobilitzar a Silla un centenar de persones adultes, que per reial decret assumien la condició de soldats disponibles «... a punt i modo de guerra, seguint al alferis alla on mes convinga...» (sic)

Com que aleshores Silla tenia cap a 700 habitants (155 focs), descomptant dones, xiquets, vells i malalts, ens adonarem de la proporció de mà d’obra activa i productiva que a toc de campana havia de deixar el treball i acudir a la plaça amb l’armament i la munició. I si algú no utilitzava armes perquè no podia comprar-les o no les necessitava, obligatòriament les havia d’adquirir per a la propera crida, sota pena de seixanta sous o trenta dies de presó.

Com sempre, en llegir el text aconsellem que a més de la major o menor transcendència històrica dels fets, analitzem també altres detalls curiosos, com l’antic vocabulari, l’ortografia, el tipus d’armes que hi a les cases, els noms dels veïns, els llinatges predominants, la identitat dels càrrecs públics del moment, etc. Vegem-ne la transcripció literal:

A die quatro mensis setembris anno MDLXXIIII, en lo lloch de Silla, de la religio de Montesa, diumenge, cumplit cinc del mes de setembre de lany de la nativitat del senyior, mil cinchcents setanta quatre:

“A los senores justicia y jurados de la villa de Silla, el mestre misor tiene carta de su magestat en que le manda se aga alarde y se reconoscan las armas en todas las villas, y conforme su mandato, dio el mestre orden que en todas sus villas se aga resenya de las armas, y es lo señalado Manuel Xuares que os hara estar asi para el dia que lo señalare le aveis de aser resenya de las armas por el orden que os diere, y poniendo penas a los que no obedesieren, y os encargo que se aga de manera que paresca bien, y sea el maestre misor de forma que desto lo sera el señor don Felipe, mi hermano”.

Anomenem caps desquadres a: Joan Pradell, Joan Conill, Gieronim Romaguera, Loiç Saragosa, fill de Joan, Jayme Carbonell, Visent Romaguera, Joan Serves, Josep Pradell y Jaume Agosti, que tinguen obligacio de tres a tres mesos visitar sis demes tenen les seues armes apunt a modo de guerra y ab tots els aparells. Y qualsevol persona que no estara apunt de la manera que queda dit, los hajen de executar y executen en cinch sous a cascu per cascuna vegada partides, ço es, la mitat per a la senyoria y laltra mitat per al referit alferis... Si aquelles tals persones estaran apercebits ab ses armes e tots aparells a modo de guerra segons es dit, y si no ou estaran com dites, lo haja dexecutar y execute als caps desquadra de les demes a cascu de aquells deu sous partidors, manant no ser menys de alteris qui aço es qui tinga custodia de la bandera del dit lloch... I quan sentiran tocar la campana o lo tambor del dit lloch com a crida o mandato de la senyoria, tinguen obligacio de acodir y asistir personalment cascun daquells en ses armes a la casa del cap desquadra de la deua de qui seran soldats, y los tals caps desquadra ab ses rehens hajen de asistir i asistesquen a la casa dels caps desquadra de la sinquantena.

Manant no resmenys al justicia y jurats, qui presents son e per temps seran, que a despeses del lloch de Cilla haja de tenir y tinguen un barril de polvora de quatre arrobes y un quintal de metja, sots les penes arbitre de la senyoria posadores. El lloctinent, lo dit Manuel Xuares, en lo dit nom mana als designats caps desquadres que a la vesprada vinguen a la plaça, e sis deveres fer mostra y resenya a quals persones puga veure les armes que cascu entregue propies y ab lo alferis y bandera presentaren, sots pena de trenta dies en la preso y altres penes reservades a la Senoria. ço es:

Joan Pradell, cap desquadra, una ballesta.

Martin Garcia, com a pobra persona no tenia mes que espasa.

Jaume de la calç, un alcabus.

Balthasar Serrador, alcabus.

Melchior Conill, alcabus.

Joan Marti e Joan Conill, caps desquadra, alcabus.

Batiste Pradell, ballesta.

Jaume Romaguera, ballesta.

Antoni Serves manantli compre una ballesta i tinga ab tres mesos son escopeta.

Simo Primo, Antoni de Beniparrel e Miquel Ferrer, alcabus.

Melchior Agosti, ballesta.

Jaume Menant, alcabus.

Jaume Carbonell, pedrenyal.

Geroni Romaguera, cap desquadra, alcabus.

Jaume Fort, alcabus.

Jaume Agosti, ballesta.

Joan Saragosa, alcabus.

Joan Pradell menor, alcabus.

Gieronim Carbonell, scopeta.

Melchior Serrador e Llois Carbonell menor, ballesta.

Lloiç Saragosa, alcabus.

Antoni Joan Yvorra, ballesta.

Llois Saragosa fill de Joan, cap desquadra, alcabus.

Jaume Pradell, alcabus.

Joan de Belmont, spasa.... manantli que dins de tres mesos compre altres armes.

Jaume Menant menor e Guillem Defau, alcabus.

Batiste Agosti, ballesta.

Jaume Fort, alcabus i ballesta.

Joan Saragosa fill de Llorenç, escopeta.

Jaume Carbonell, cap desquadra, scopeta.

Geroni Mayans, alcabus i espasa.

Gaspar Pradell e Lloiç Reyner, alcabus.

Mestre Antoni Sentis, sastre, alcabus.

Mestre Marti de la calç, alcabus.

Miquel Yvorra, Vicent Romaguera e Melchior Ramos, arcabus.

Joan Carbonell, ballesta.

Melchior Batea, alcabus.

Jaume Bonet, Bernat Saragosa e Joan Llopis, alcabus.

Agosti Garsia, alcabus.

Joan Saragosa, sigalvany, Joan Saragosa fill, e

Joan Servera, caps desquadra, alcabus.

Geronim Carbonell, alcabus y ballesta ell y son fill.

Guillem Ferrer, Stefan Alalarda e Melchior Cervera, alcabus.

Batiste Menant, alcabus.

Geronim Batea, alcabus.

Marti de la calç fill, Joan Sola e Pere Pradell, cap desquadres, alcabus.

Miquel Ballester, ballesta.

Francesc Perales, ballesta.

Seperales (contracció de Josep i el cognom), escopeta.

Adam Perales, alcabus.

Seagosti, ballesta.

Geroni de la calç al qual fonch manat que dins tres mesos compre y tinga armes

Lluch Baixauli al qual fonch manat que tinga ballesta ho escopeta dins lo termini.

Jaume Cervera, Jaume Saragosa e Jaume Agosti, cap desquadra, alcabus.

Melchior Llopis e Jaume Llopis, ballesta.

Joan Pradell e Jaume Serrador, ballesta.

Joan Steve, ballesta.

Diego Mendes, alcabus.

Joan Saragosa, ballesta.

Lois Caragosa fill de Melchior, alcabus.

Melchior Saragosa, alcabus.

Llorens Saragosa, alcabus.

Jaume Aleixandre, alcabus.

Tost los quals descrits son los que comparegueren en ses armes, e juraren a nostre senyor Jesucrist e als sants quatre evangelis ab la seua ma dreta, corporalment tocats (significa amb la mà al cor), que totes les susdites armes manifestades son de aquells... y fonch manat tinguen y cumplen y advinguen tot lo que sels y he manat a cascu, e totes les susdites penes.

Presents testimonis de les dites coses, los magnifichs Vilafranca, ciutada atrobat en dit lloch, e Damia Pedrarta, donzell, habitant en Catarroja.

Arcabús

Hi apareixen huitanta-quatre homes armats amb cinquanta arcabussos, vint-i-dos ballestes, cinc escopetes, dues espases, un pedrenyal i tres que no tenien armes. Tot un arsenal que ens fa suposar el predomini de la cacera i l’autorització legal per a posseir armes de defensa.

Quant a l’ortografia, malgrat la continuada introducció d’alguns castellanismes que ja feien servir els escrivans, encara és notòria la pervivència d’alguns mots que demostren l’origen comú de la llengua parlada i escrita a València, Catalunya i les Illes: ses, tenir, així, resmenys, sots, cascú, veure, davall... També apreciem la utilització d’arcaismes, com el pronom ço i les preposicions ab i e. Així s’escrivia i es vivia a Silla al segle XVI, amb els veïns mobilitzats.

Finalment, cal dir que els pirates no han desaparegut, ja no porten espases ni van en vaixells per la mar. Ara els tenim en els negocis fraudulents, en la política corrupta i en l’ambició desmesurada d’aquells que controlen les matèries primeres i l’energia. Eixos són els pirates més perillosos.

En 1911, l’Ajuntament de València començà les gestions per a la compra a la Corona d’Espanya del llac de l’Albufera i la Devesa del Saler per poc més d’un milió de pessetes. La compra total no es faria efectiva fins al 1927. Mentrestant, seguien els aterraments en el llac per cultivar l’arròs. Aquest fet ocasionà que es reduïra la superfície del llac i s’ampliara el de la marjal.

Els aterraments venien de lluny; Felip IV (1656) autoritzà l’expansió dels arrossars a Sueca i, posteriorment, Carles III (1761) permeté un nou amollonament de la llacuna i donà el control de la gola als arrossers. La prolongació de la séquia reial del Xúquer també permetria l’expansió de l’arrossar per l’oest i pel nord de la llacuna al llarg del segle XIX i principis del s. XX, fet que prolongà l’enfrontament consegüent entre pescadors i llauradors com ens fa saber Blasco Ibáñez en la seua novel·la Cañas y barro.

Durant la primera meitat del segle XX encara continuarien els aterraments fins arribar a les 14.000 hectàrees inundables que es treballen en l’actualitat.

Cal dir que les zones humides són necessàries; han contribuït tradicionalment a evitar inundacions, han frenat l’avançament de la mar sobre l’Albufera, són dipòsit de recàrrega d’aqüífers veïns i un pulmó natural amb gran varietat i riquesa de flora i de fauna, per tant de vida, que genera la biodiversitat existent al Parc Natural.

Per altra banda, també cal dir que el conreu ordenat de l’arròs va fer que es guanyara en salubritat en els pobles del voltant del llac perquè s’evitaren infeccions com la malària endèmica en la zona anteriorment. A més a més, els arrossars donaren estacionalitat a tot el sistema amb l’alternança d’inundacions/dessecació dels camps i permeteren un augment de l’aportació d’aigua dolça al llac. Amb la perellonada, terme amb què es coneix la inundació dels arrossars propers a l’Albufera de València que es produïx des del final de la tardor i part de l’hivern (de 2 de novembre a 2 de febrer aproximadament) a causa del tancament de les comportes de les goles i l’eliminació dels desaigües, la marjal queda coberta d’aigua i els camps tornen a formar part del llac que un dia fou. Aquest procés donarà pas a la dessecació, de cara a la primavera, moment en què, abans de criar l’arròs al llarg de tot l’estiu, es podran treballar els camps de nou.

Acabada la perellonada, és el moment de preparar la terra i adobar-la perquè un nou cicle permeta el conreu que acabarà pel setembre/octubre amb la sega i la trilla. I ací és on volíem arribar per entendre el context de les fotografies que us adjuntem. Per a la preparació de la terra és primordial la fanguejada.

Els llauradors barregen la terra amb aigua, removent-la i desfent els terrossos, actualment amb un tractor que porta darrere una gàbia de ferros que la mou i l’aireja. Si ho mireu bé, aquest procés és d’una gran bellesa perquè és el moment en què moltes aus aprofiten l’aparició d’invertebrats, crancs especialment, per alimentar-se de forma opípara. Grans colònies de gavines segueixen els tractors com si foren vaixells carregats de pesquera. Altres aus s’ho miren i esperen que el camp estiga anivellat i treballat per escarbar entre la terra remoguda. Però, unes i altres (gavines, garcetes, esplugabous, agrons, martinets, fotges, polles, sirlots, galls de canyar...) troben aliment i tranquil·litat i ens alegren la vista, tant o més, com ho fan les flors silvestres que la primavera ens regala.