4 minute read

Materies primeres

Miguel Prim

Però, sempre que es parla de problemes, cal tindre una bateria de propostes de solucions, o pot aprofitar per a soterrar models que funcionaven per inèrcia, mereixedors d’una profunda revisió. I això són les falles, una realitat amb capacitat de millora, frenada per la immobilitat i la por a millorar models de gestió i models socials.

Advertisement

I abans de parlar del que ens ocupa, plantejarem què passa quan ens preguntem per la necessitat de trobar solucions, ja que que mai arribem a conclusions, no sabem com arribar-hi, quan sabem que per a començar un camí hem de pensar en les conclusions i les conseqüències. És veritat, i cal reconéixer-ho, que els fallers parlem de tot, però poques vegades amb esperit de fer passos endavant.

Però clar, ens costa pensar en gran i en volums, no ens considerem mereixedors, ni amb la capacitat de fer aquestes coses.

Deixant de banda la idea que gràcies a nosaltres es beneficie la falla rival, els diners no ho són tot, la manera de gestionar-ho sí, això sí que marca un eix diferencial, el com, eixa pregunta...

Les falles estan fetes de suro i de fusta, però sobretot estan fetes de persones; per tant, la matèria primera de les falles són els fallers, i per sort, aquests no apugen de preu, perquè se’l rebaixarien per tal de plantar.

Encara que allà fora hi ha un món que ens afecta (guerres, pandèmies, governs desgovernats i ingovernables… ), les falles romanen al marge, mirant-se el melic, com si ningú més tinguera aquests problemes, els quals provenen d’una conjuntura global.

I sense tindre en compte que som al voltant de mil comissions falleres al llarg de la Comunitat, i que una “cooperativització” de totes generaria millores en les condicions d’obtenció d’un producte i directament dels costos. Entrem en matèria. Amb què es construeixen les falles? Amb suro, lògicament, però també estan fetes de pedra blanca, de gespa, de beguda, de carpes, de llums, de bandes de música, d’arròs i d’un llarg etcètera de matèries primeres. Per tant, caldria pensar per què no tenim la capacitat d’arribar a acords que esdevinguen en millores.

Perquè costa! Costa temps! Falta voluntat i hi ha por a perdre l’estatus; per recurrent que parega, és més important el color del corbatí que posarà la fallera major a l’estendard que el llegat que pugues deixar en forma d’un acord amb moltes falles de la teua localitat, de la comarca, de la província o de tota la Comunitat, és a dir, la generació de mecanismes que romanguen amb el temps i que de ben segur sapiguem que estem generant un camí de millores substancials, de beneficis festius per a totes les comissions.

I com no cal que siga culpa del faller, canviem de direcció. Per a assenyalar les institucions i que amollen pasta? No! Però si poden facilitar acords, models de fiscalitat més favorables, si som capaços de gestionar tots a l’una, perquè no tot en aquesta festa són subvencions, obri paraigües, millor seria que ens ensenyen i ens mostren els canals de gestió i els camins. I cal també entendre que hi ha unes falles interessades amb allò que fan, que es creuen aquesta festa i que pensarien les vint-i-quatre hores en clau fallera, i d’altres...

Aquestos que es prenen interés i que haurien de ser referència han de marcar el temps, explicar els canvis, que en pocs mesos ja n’hem tingut prou, fent impossible saber el preu de cada cosa el dia d’abans. Així arriben les sorpreses financeres, per no haver fet els deures.

Però, parlant dels que es prenen les coses amb calma i de forma seriosa, tenen un horitzó de millora, fins i tot que puga dur la sorpresa, i sempre estan oberts a noves maneres de fer i a materials que milloren la producció, a banda de les idees que poc estalvien quant a mate- rials i que són més una “palla” mental que una realitat. Sí, parlem de la palla de l’arròs, material utilitzat per fallers d’avantguarda per a justificar la involució del col·lectiu, mentre que els productors de suro en contacte amb empreses «mecanitzadores» ja estan a la “joca” de traure materials poc contaminants i que milloren els costos sagnants dels materials utilitzats per a fer falla. Ací es pot veure la distància que hi ha entre classes neointel·lectuals amb aquells que estan dia rere dia en el fang; és clara la diferència entre progressia i progrés.

I parlant de tot i de res: per a quan i per què no una trobada per a parlar d’aquestes coses i poder proposar terceres vies de gestió, producció i millora de totes aquestes coses? Per què no parem? Però, és possible? Sí, definitivament sí, a pesar que ara el desànim domina el panorama faller. Però si ens deixàrem de “llantines” obriríem la porta de la utilitat de ser patrimoni immaterial de la humanitat i descobriríem com les institucions es podrien vore pressionades pel perill de la desaparició d’un ofici ferit de mort com és el d’artista faller, el qual figura sota el paraigua de la salvaguarda de la declaració de la Unesco.

És clar que les falles han sigut molestes per als dirigents, però algú es carregaria a l’esquena la culpa de la desaparició de tants llocs de treball? La mort d’un ofici autòcton? Pense que no.

Per això, qui açò escriu, pensa que encara no hi ha hagut solució, perquè el problema no s’ha abordat. Per què no una taula de vertebració de les falles per a proposar nous models de gestió que garantisquen una millora en els preus i les despeses? Que cal explorar camins de gestió de materials i residus actuals? També! Que no tarde a arribar, i que per causa dels preus dels materials no desaparega una festa que és patrimoni immaterial.

This article is from: