LES OPORTUNITATS PERDUDES

Hernán Mir

Vivim temps convulsos. Després d’una pandèmia mundial que ens va paralitzar, literalment, ens cau al damunt una guerra. Algú podria dir que sempre estem en guerra, i no li faltaria raó. Però aquesta guerra és diferent, perquè ens afecta de prop i no sols en la distància, sinó pel que significa en el sistema econòmic mundial el país víctima de l’agressió militar. Tant és així que la guerra ha desbaratat el subtil equilibri econòmic capitalista. I ja se sap què passa quan aquest equilibri trontolla per qualsevol causa: els preus apugen d’una manera descompassada i tornem a incloure en el vocabulari el mot «inflació». La inflació no és una altra cosa que la gran oportunitat perquè els capitalistes guanyen diners a cabassades, els més pobres ho siguen cada dia més i més, i els que quedem ens calfem el cap a fi de poder continuar amb la nostra vida. Açò no és, ni de bon tros, nou, passa sovint. Però no ens acostumem, ni aprenem.

El cas és que aquesta situació inflacionària afecta en general tota activitat econòmica, i com a tal, l’activitat de les falles. Ho ha fet sempre i continua fentho. I com ens afectarà l’actual inflació? Doncs, chi lo sa?

Perquè tot depén de la capacitat d’adaptació, és a dir de la «intel·ligència» dels artistes. Sí, dels artistes, perquè de nosaltres, dels fallers en general, poc es pot esperar. El càlcul dels fallers, en general, mai passa per si em bec cent quintos i quaranta cassalles al llarg de l’exercici faller; ara que costen un pico més, em bec noranta quintos i trenta-cinc cassalles i així equilibre el pressupost. Res d’això, continue bevent-ne cent i quaranta (i si ningú mira cent deu i quaranta-quatre) i la falla paga la diferència, i si no hi ha d’on traure la diferència, la llevem de la falla i ens refugiem en el «fins ací arribem… no en tenim més… ho sentim».

En altres crisis econòmiques, la capacitat d’adaptació dels artistes fallers ha sigut admirable i exemplar. Els artistes, molts d’ells a espentes i redolons, adaptaren el seu treball a les circumstàncies, amb canvis «estructurals» i materials. De tots és coneguda la transformació estructural duta a terme a finals dels huitanta del segle XX, amb la desaparició de les bases i la construcció de ninots per a plantar-los directament en terra, així com la pràctica desaparició dels ornaments modelats.

Després, a darreries del segle passat i principis de l’actual, la substitució del cartó pel suro blanc acabà amb els sobrecostos en preparació, passant d’un procés que incloïa modelatge, motle, emplenament de cartó, buidatge, raspat, estructura, ajuntament, raspat, empaperat, preparació, escat, massilla, escat i pintura, al procés actual de modelatge, estructuració, empaperat, preparació, escat i pintura. Més endavant es va anar substituint el panet pel gotelé. Aparegueren els ferrers en els obradors per a fer estructures més «lleugeres» amb soldador. Els dissenyadors transportaren les seues línies «netes» als grans volums, transformant aquests en grans superfícies planes, sense arestes ni arrugues, de més fàcil preparació i acabament. Després s’introduïren les decoracions amb pasteta i «xurre», i les plantilles. La pintura a pistola amb guardes i retalls, i les decoracions a mà alçada. I encara que tot açò semble un progrés perquè sí, no és una altra cosa que l’adaptació necessària del treball de l’artista a les circumstàncies econòmiques.

Hui en dia sembla que les «solucions» passen, almenys això és el que es transmet públicament, per la reducció de volums, fer les falles més xicotetes, amb menys ninots, sense centre, sense alçària. És com si no hi haguera ningú entre els professionals capaç de trobar altres idees, altres procediments, altres acabats, altres formes de treball que s’adapten a la situació actual. Com si no hi haguera «intel·ligència» per a trobar solucions.

El temps de crisis han de ser aprofitats per a cavil·lar i millorar, reflexionar i buscar, experimentar i trobar. Aquest és, almenys, l’exemple que ens ensenyaren els mestres avantpassats. La resta són oportunitats perdudes.