UN COLLAGE D’IGUALTAT, DIVERSITAT I INCLUSIÓ

Marina Puche

Emma Guillen i Fuentes

Enguany, des del llibret hem tingut l’oportunitat d’entrevistar la primera dona que plantarà una falla a la plaça de l’Ajuntament: Marina Puche. Ella és filla i neta d’artistes fallers, al seu moment estudiant de Belles Arts i hui en dia una persona que disfruta i ama la seua professió plena de colors. Actualment es dedica a fer falles, carrosses florals, murals, quadres, etc. En definitiva, al món de l’art.

Una de les primeres preguntes que li hem pogut fer no és altra que com afronta el repte de ser la primera dona que dissenya una falla municipal...

La veritat és que tinc molta il·lusió, i no m’havia adonat que era la primera dona que plantava la falla municipal, que és una cosa que em fa una il·lusió afegida. És un gran repte, perquè és una falla que és molt mirada per tot el món i que de segur rebrà crítiques de tot tipus.

Tenint en compte que un estudi realitzat al 2021 va concloure que sols el 5 per 100 del gremi d’artesans fallers eren dones, ens agradaria saber per què penses que té tan poc de pes la figura de la dona en el món dels artistes fallers...

Hi ha poques dones en este món, les dones sempre han fet treball de taller. Preparant els tallers, la meua iaia, per exemple, n’era una. El títol del gremi és prou costós de traure, ja que has de firmar un nombre específic de falles, però hui en dia sé de primera mà que hi ha més dones en el mòdul d’Artista Faller, i que per tant ocorrerà un canvi prou gran, ja que el futur dels tallers està ple de dones.

Quin consell donaries a les noves generacions d’artistes falleres que ara estan estudiant aquest mòdul?

A les noves generacions els diria que es dediquen a allò que els agrade, i que no es posen cap barrera. Que s’ha de tindre clar que este treball és molt sacrificat, però que és com tots, i si el treball els agrada, endavant

Què significa per a tu, com a dona i com a artista, trencar esta barrera?

Jo sempre he tingut les falles en vena, i sempre m’he sentit part del món dels artistes fallers; jo, personalment, em sent igual que els meus companys. I tenint en compte la quantitat de dones del sector, crec que és un pas per a les següents dones i per a les xiquetes, i que estes vegen que poden fer falles de tot tipus, i generalment les que elles vulguen.

Tots sabem que plantar a la plaça de l’Ajuntament és un gran repte per a qualsevol artista, i també una responsabilitat. Tens por de les crítiques que puguen vindre?

A pesar de les crítiques, que sempre n’hi ha, hem de tindre clar que les falles no estan fetes al gust de tots. En el cas d’este projecte, tant Manolo García, que és qui firma la falla, i jo, que la dissenye, sabem que és arriscat i sabem a què ens enfrontem.

Les falles expressen moltes coses, fins i tot poden arribar a ser un bon element per a transmetre valors com la igualtat, la tolerància i la no-discriminació per motius de gènere, ètnia o religió. Creus que estem utilitzant bé esta eina o que encara podríem traure-li més suc?

Les falles per a mi és contar el que jo sent, les meues situacions ¡ el meu caràcter, la meua manera personal de veure-les. Per a mi, les falles tenen un premi a l’ingeni i gràcia, perquè és un art fet perquè la gent el visca i el disfrute a la seua manera. Jo, en les meues falles no hem considere molt crítica, però sí que m’han dit que tinc una mirada molt femenina. Com quan vaig fer la falla de la Torre Sans, que anava sobre els monyos de fallera, encara que al final parlava un poc de tot. A mi m’agrada anar per eixe costat, però és cert que no tots tenim el mateix tipus d’humor, al cap i a la fi les falles estan fetes per a dir coses i que cada artista expresse la seua personalitat. A mi, el que m’agrada expressar, entre altres coses, és l’humor i les situacions quotidianes de la vida.

Vens de família d’artesans fallers: el teu avi, ton pare... Com es porta el fet de pertànyer a una de les famílies més importants del món dels artistes fallers?

Ho porte amb orgull, i per a mi és una sort increïble vindre de família d’artesans, ja que tenim moltes anècdotes de les falles, perquè les vivim molt intensament. I és el que em fa sentir admiració cap a mon pare i la meua iaia.

Últimament has estat involucrada en molts projectes, com ser l’encarregada de fer el retrat de Carmen Martín, FMV 2022, el qual s’exposarà al Museu Faller. Com ha sigut l’experiència de rebre este encàrrec?

Em va encantar fer el retrat de Carmen, va ser una oportunitat de pintar a la meua manera una fallera que transmetia una felicitat i un respecte cap a les falles molt gran, però al mateix temps era un retrat que transmetia la felicitat de tornar a viure les falles...

Els que et coneixen diuen que eres una artista polifacètica (artista fallera, dissenyadora, pintora de retrats...). Què és el que més t’agrada fer?

A mi m’agrada tot, per això em dedique un poc a tot. I m’agrada que al final cada projecte tinga les seues coses, i he disfrutat un muntó amb el retrat de Carmen. També estar al taller ideant les falles, i estar al taller tant de temps també és molt bonic. Supose que em dedique a tot perquè m’agrada tot, si no, deixaria algunes coses sense fer.

La Importancia De Les Dones En Un C Rrec De Poder

Layla Garcia i Lorente

Científiques, aviadores, polítiques o pintores, entre moltes més professions.

Al llarg del temps, son moltes les dones que han canviat i han exercit un paper fonamental en el transcurs de la història. Grans revolucionàries que han trencat amb allò que s’ha establit en cada un dels seus camps, en la societat i en la cultura. Totes aquestes dones valentes en els seus temps, donaren pas a moltes altres que les prengueren d’exemple i hui dia, són defensores de la igualtat.

Entre aquestes dones que canviaren la societat en què vivien, podem destacar a la científica Marie Curie, l’aviadora Amelia Earhart, la pintora Frida Kahlo, la científica espanyola Margarita Salas i la disenyadora Coco Chanel entre moltes altres.

Però, este temps en què les dones han treballat per a complir els seus somnis i han lluitat per a fer-se un lloc en la societat en què vivim, ha aconseguit que totes nosaltres continuem amb eixe llegat.

Dones com la futbolista espanyola Alèxia Putellas que ha aconseguit el seu segon Baló d’Or jugant en el Futbol Club Barcelona, és un referent per al món de l’esport i per a moltes xiquetes que vulguen obrir-se pas en esta professió. I no sols a aconseguir fer-se un lloc en el camp, si no a lluitar pels somnis que una té des de xiqueta.

Seguint en el món de l’espectacle, la indústria musical està plena de dones reconegudes mundialment com Beyoncé, Rihanna, Lady Gaga, nosaltres, a Espanya tenim grans artistes que han arribat a ser reconegudes fora del nostre país, com la cantant Rosalía. A més, les actrius no es queden arrere, Elsa Pataky i Penélope Cruz són conegudes en aquesta professió per ser molt bones intèrprets.

Marie Curie va rebre el premi nobel en física i en química, actualment l’última dona a rebre un premi nobel en física ha sigut l’estatunidenca Andrea Ghez en 2020, gràcies al seu descobriment d’un objecte compacte supermasiu en el centre de la nostra galàxia.

Les xarxes socials són un mitjà d’informació molt important actualment, aplicacions com instagram ens ofereixen diàriament molta propaganda sobre el que més ens interessa de cada compte. La professió de influencer és nova però molt cotitzada hui dia, per això no moltes persones arriben a aconseguir el seu propòsit. Propòsit que si han aconseguit les influencers valencianes Marta Lozano i Teresa Andrés Gonzalvo.

Elles en les seues xarxes socials ensenyen al món el que són les falles, tant participant en elles, vestint-se, ensenyat la seua indumentària, com explicant-li a la gent de què es tracten. És un exemple de com les falles poden arribar a través de persones amb un milió de seguidors gràcies a aquesta professió que està a l’abast de tots.

Les falles també tenen la seua figura que ens representa, i aquesta és la de la fallera major i fallera major infantil de València. Aquesta és volguda i acollida per tots els valencians i, amb elles la seua cort d’honor. És així com en la nostra festa també brindem honor a la figura que representa la dona.

I no queden arrere les indumentaristes com Amparo Fabra, la pirotècnica Reyes Martí i l’artista fallera, que es converteix en la primera dona a dissenyar una falla municipal, Marina Puche, elles demostren que nosaltres també tenim un paper fonamental posant el nostre granet per ajudar a aconseguir els somnis de tots els fallers.

El món està ple de dones amb un gran potencial, les nomenades anteriorment són un xicotet exemple del que han arribat a aconseguir moltes d’elles. En el segle XXI, la importància de la dona en un càrrec de poder creix, i amb elles, les possibilitats d’aconseguir tot el que ens proposem.

QUÈ SÓN ELS MICROMASCLISMES?

Casa de la Dona

Els micromasclismes són situacions que veiem cada dia, però que la majoria de la gent ha normalitzat i als quals no donen molta importància, i això va calant en el dia a dia, en la quotidianitat de la societat.

El referent d’aquesta qüestió és Luis Bonino, que ja en 2004 en va fer la definició: “Un micromasclisme és una conducta quotidiana i subtil que realment constitueix una estratègia de control que atempta contra l’autonomia personal d’una o diverses dones. No obstant això, poden arribar a ser imperceptibles i fins i tot estar legitimats per la societat”. Així, per a molts homes és la reafirmació del seu domini, especialment davant de dones que consideren rebels. D’aquesta manera busquen guanyar poder enfront d’una dona amb la qual mantenen algun tipus de relació, o almenys situar-se en una determinada posició d’avantatge.

I és per això que volem plasmar en aquestes pàgines algunes d’aquestes actituds (en el text i en les il·lustracions), de manera que entre tota la ciutadania siguem conscients d’allò que veiem cada dia i així posem el nostre granet d’arena per a canviar-ho.

Micromasclisme laboral:

• Pregunta: Com has arribat a ser directiva, amb criatures i casa?

• Resposta: respon-li que igual que ell. Per què se li pregunta a una dona si les tasques de la casa i la cura dels fills i filles és una tasca compartida?

Micromasclisme espai:

• Els canviadors de bolquers sempre estan en els lavabos de dones.

Els pares també canvien els bolquers dels seus fills, per tant haurien d’estar en els dos lavabos.

Micromasclisme al bar:

• Servir el batut de fresa a la dona i la canya a l’home.

La xica diu, al canviar «la canya és meua». Sense preguntar, sempre donen per fet que la cervesa és per a l’home.

Micromasclisme roba:

• Uniforme (falda i pantaló)

La xiqueta es queixa que vol utilitzar pantalons.

Micromasclisme en la infància:

• Per què regalem rosa i blau si el món es multicolor?

Micromasclisme entre dones:

• Eixa no treballa, està tot el dia en casa

Micromasclisme a pares de família:

• Fill, hui estàs de cuidador?

• No mare, sóc son pare. També és cosa meua.

Micromasclisme en casa d’amistats:

• Maria, que bona que t’ha eixit la salsa!

• L’ha feta Andreu.

Ells també cuinen, sempre es dona per fet que cuina la dona

Micromasclisme a la llar:

• Dona:Jose, has torcat la pols?

• Home: Ai, no m’ho havies dit...

Las faenes de casa són responsabilitat de tota la família.

Micromasclisme en el transport públic:

• En un seient, l’home ocupa tot l’espai, espatarrat, mentre que la dona ocupa sols el lloc necessari, o menys.

En el seient del bus o el tren, l’home viatja espatarrat, ocupant molt d’espai. No és una qüestió de grandària, és de domini de l’espai.

MOLT PER FER. MOLT PER TREBALLAR

Ivan Serrador i Ferrer

Molt s’ha parlat sobre la figura de la dona en les falles però, encara que s’han produït certs avanços, el ben cert és que, dades a la mà, encara ens trobem lluny d’unes falles feministes i en igualtat.

Només hem de visitar un parell de falles per comprovar que el disseny i la confecció dels ninots continua estant ple d’estereotips de gènere. Encara que en els últims anys l’art faller ha evolucionat molt i, gràcies a la conscienciació i el treball de les organitzacions i entitats feministes s’han eliminat certs micromasclismes i ja no es realitzen escenes degradants per a les dones, la figura de la dona en els monuments continua mostrant uns rols propis sota una visió masculinitzada quan no masclista. Les dones no són representades com a executives, professionals o treballadores, sinó que apareixen en molts casos amb rols de gènere molt estigmatitzats com a mares, àvies, princeses o reines fruit d’una visió molt tradicional.

A més, una altra de les característiques d’aquest art efímer que es repeteix des del segle xix fins hui és que les dones són representades intensament sexualitzades, és a dir, les mostren com a cossos, ignorant les seues qualitats i habilitats intel·lectuals i personals, reduint-les a mers instruments de plaer d’altres persones, fruit d’aquesta visió masculina i patriarcal que encara predomina en les falles. En canvi, pel que fa al cos central de la falla, les figures principals són masculines i sempre es presenta l’home com el personatge més rellevant i en un estatus de poder enfront de la dona.

Aquesta és una de les principals conclusions que es recull a l’«Anàlisi de les Falles de la ciutat de València des d’una perspectiva de gènere», que va encarregar la Regidoria d’Igualtat i Polítiques Inclusives de l’Ajuntament de València al Departament de Sociologia i Antropologia de la Universitat de València, i que va dur a terme Verònica Gisbert Gracia, professora associada del Departament de Sociologia i Antropologia Social; Joaquim Rius Ulldemolins, Dr. en Sociologia i professor titular del Departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València; Laura Martínez Junquero, professora associada del Departament de Sociologia i Antropologia de la Universitat de València, i Helena Olcina i Amigo, enginyera informàtica de la Universitat Politècnica de València, amb l’objectiu d’analitzar els continguts simbòlics de les Falles i la seua relació amb la propagació i reproducció dels models sexistes, identificar els rols desenvolupats per cada sexe dins d’aquest àmbit i veure quins factors afavoreixen l’evolució de les festes i que permeten una participació igualitària de les dones.

La festa de les Falles és un reflex de la realitat social, per aquest motiu, el sexisme estructural del sistema social queda també patent al món de les Falles. Els estereotips de gènere estan tan arrelats que passen desapercebuts. Com a botó de mostra, en l’estudi de camp que s’inclou l’anàlisi sobre 207 falles de la ciutat de València, es va concloure que el 71 per cent dels ninots eren figures masculines, mentre que les femenines representaven només el 9 per cent. En un 14 per cent de les falles hi havia paritat en les figures, mentre que en un 6 per cent no apareixia cap representació femenina. Així, el 63 per cent de la figures que mostraven una dona en les falles ho feien de manera hipersexualizada.

A més, en l’estudi es tracten diferents temes com el paper de les dones en les estructures de decisió i de responsabilitat en les falles, la seua participació en l’organització o la violència sexista a la festa, entre d’altres. Conclou que, malgrat els avanços dels últims anys en el sentit d’una major igualtat de gènere en les Falles, existeix encara hui en dia una gran diferència en la participació i en els rols dels homes i dones. Açò queda patent no sols per les significatives diferències quantitatives que trobem dins dels casals, en la pirotècnia o en el context dels i les artistes fallers, entre d’altres, sinó també en els rols i les representacions de les dones tant en les estructures de gestió i decisió de la festa josefina com en els actes del ritual o als cadafals. La dificultat d’accés a les estructures organitzatives de la festa fa que la dona tinga una presència minoritària en els espais de decisió, cosa que també dificulta la pressió per a canviar les actuals condicions de participació.

Si atenem als càrrecs festers, aquests són també un terreny encara vedat per a les dones. Al cap i casal, el 88% dels presidents són homes i el 74% dels vicepresidents també. En estaments com la Interagrupació o les agrupacions per sectors el poder també és masculí. Els jurats que valoren els monuments en totes les seccions són majoritàriament homes. Per tant, amb aquests ingredients, és molt difícil que l’absència d’una perspectiva de gènere continue sent un mal endèmic de les falles.

Al febrer del 2022, l’Assemblea de Presidents de Falles va rebutjar que les comissions que han de preparar el pròxim Congrés Faller tinguen una composició paritària home-dona. Aquesta va ser una proposta de Carlos Galiana, en la seua condició de president de la Junta Central Fallera, que van rebutjar els presidents i directius del col·lectiu faller. A més, a Galiana se li va retraure que la seua junta directiva siga majoritàriament de dones.

Crida l’atenció que una part del col·lectiu faller assumisca l’ordre social de gènere i no perceba les desigualtats per una manca de models de gènere festius diferents. Açò té dues conseqüències: la primera és l’absència de reivindicacions públiques o conflictes sociofestius per raó de gènere; la segona és que, per al col·lectiu faller, el sexisme no és una problemàtica prioritària, i no veuen que combatre’l siga cap necessitat.

Un món profundament masculinitzat i patriarcal

Malgrat que les dones sempre han estat presents en l’art faller, no se’ls ha donat el reconeixement que mereixien. Sempre hi ha hagut dones treballant a l’ofici i, encara que han estat invisibles, han sigut l’ànima del taller.

En uns inicis, la dona havia sigut l’encarregada de repuntar i ajustar les peces de roba vella amb les quals es vestien els ninots de cera i arpillera farcida de palla o borumballes. Després, quan aquests materials van començar a ser substituïts pel paper i cartró, va aparèixer la figura de la cartonera que s’encarregava d’humitejar el cartró per fer-lo més dúctil, impregnar-lo de cola i tirar-lo al motle per traure les peces de cartropedra que conformarien la falla.

Actualment, i encara que hem avançat, les dades continuen sent prou desencoratja- dores. Dels 180 agremiats i agremiades del Gremi d’Artistes Fallers, només un 6,66% dels artistes fallers són dones. En termes absoluts, 12 sobre 180.

Elles són Lola Climent, Elena Esteban, Marisa Falcó, Eva Gimeno, Carmen Guaita, Inmaculada Ibáñez, les germanes María José Luna i María Pilar Luna, María Teresa Melià, Marina Puche i Georgina Torres.

Moltes d’elles s’han endinsat en aquest món tant masculinitzat perquè hi ha familiars que han estat artistes fallers, com pot ser el cas de Marina Puche o les germanes María José Luna i María Pilar Luna. Afortunadament açò està canviant ja que moltes dones, durant els últims anys, han decidit cursar el cicle formatiu d’Artista Faller i Construcció d’Escenografies on els homes ja hi són una minoria.

A més, les dones, no solen ser llorejades pel seu treball. Com a dada per a la reflexió, sols diré que només una artista fallera, María Valero, ha aconseguit indultar dos ninots a València. La resta d’artistes premiats amb aquest mèrit són homes. Igualment, només 4 dones han aconseguit el primer premi del concurs de cartells de falles en tota la seua història: María José Tornero (1976); Carolina Bartesaghi (1986); Marisa Llongo Calabuig (1995) i Mónica Guallart Faus (2005). Dones pioneres

L’absència de la dona en espais de decisió, lideratge o de protagonisme en les falles, més enllà de la figura de la Fallera Major i de les seues Corts d’Honor, fa que les pioneres que han trencat motles siguen encara més celebrades. Per exemple, a l’abril de 1979, María Vanacloy es va convertir en la primera dona presidenta d’una falla creada al Perellonet, concretament, la comissió de la falla Grup de Pescadors, integrada gairebé completament per dones, excepte un home, i va accedir al càrrec per ser la major d’un grup d’entre 16 i 19 anys.

Vam haver d’esperar fins al 2009 perquè una dona, Laura Cano Zamorano, es convertira en la primera dona a accedir a la presidència d’una comissió de la Secció Especial i, per tant, també de la Federació de Falles d’Especial, de la qual forma part Almirall Cadarso-Conde d’Altea.

No menys precursora va ser María Caridad Pinto Ferrer, que fou la primera dona que va obtindre el carnet del Gremi d’Artistes Fallers i la primera que va plantar en la Secció Especial, en aquest cas en la infantil. Al 2016, l’Ajuntament de València, amb motiu del Dia de la Dona Treballadora, li va fer el lliurament dels premi Dones de la Festa, un reconeixement a les dones que han treballat en diferents àmbits del món de les Falles.

Una altra pionera va ser Paqui Romero Lozano, que va ser la primera dona que va formar part de la Junta Central Fallera i, a més, com a càrrec electe; ho va fer en els anys 1984, 1985 i 1986 representant el sector de Campanar. O les pirotècniques Vicenta Peñarroja Fas, més coneguda com la coetera de la Vall, que fou la primera dona que va disparar a la plaça de l’Ajuntament de València, i Reyes Martí, la cinquena generació d’una família de pirotècnics, que des de 2004 fins l’any 2016 ha estat l’encarregada de disparar la mascletà a la plaça de l’Ajuntament de València del Dia de la Dona.

Però, si enguany hem de parlar d’alguna pionera, ella és Marina Puche. A Marina, l’amor i la passió per les falles li corre per les venes. Una tradició familiar que va començar amb el seu avi, l’artista faller Julián Puche, i que va continuar el seu pare, el també escultor Pepe Puche. Al costat d’ell, aquesta jove il·lustradora valenciana llicenciada en Belles Arts va començar a fer els seus primers dissenys de monuments fallers. Des de llavors, ha centrat el seu treball principalment en falles infantils, encara que ja ha realitzat dues falles grans.

Amb aquesta experiència a la motxilla, a Marina ara li ha arribat l’encàrrec més important de la seua vida, dissenyar la falla municipal de la plaça de l’Ajuntament. Un repte per a qualsevol artista, però que, en el seu cas, a més, suposa una fita, ja que serà la primera dona a fer-ho.

L’indult del masclisme

El Museu Faller de València dona refugi als ninots que s’han salvat del foc des de la dècada dels anys trenta. Les sales de l’edifici resguarden a personatges que els valencians i valencianes indulten cada any des que va tindre lloc la primera Exposició del Ninot en 1934.

I cada espai, impregnat de crítica política, costumisme i humor, reflecteix l’esperit de la societat en diferents moments de la història recent. Però hi ha un patró que es repeteix al llarg del recorregut: la figura de la dona apareix representada en totes les etapes com a nena o jove fallera, la icona d’aquestes festes, o com a senyora d’edat avançada vestida amb la indumentària tradicional valenciana.

Més enllà de la famosa «Cacahuera estraperlista» de l’artesà faller Modesto González Latorre, que venia cigarrets d’amagat després de la Guerra Civil (1936-1939) i que va ser indultada del foc per votació popular l’any 1943, «La soguera» que elaborava cordes o «La venedora d’alls» de José Colomer (al museu hi ha una rèplica d’aquesta última, no l’original realitzada per l’escultor José Azpeitia) de mans castigades i pobres espardenyes amb una postura servil que corria molt d’acord amb el lema espanyolista de la seua falla en aquell dur any: «València generosa ofereix els seus fruits a la mare pàtria», no hi ha rastre entre els ninots indultats del paper de la dona treballadora ni de la seua incorporació al món laboral al final de la dictadura franquista. La resta d’imatges d’oficis valencians estan protagonitzades per perfils masculins.

A més, d’entre totes les figures exposades al museu, tan sols dos ninots indultats infantils estan signats per una dona artista fallera, María Valero, les creacions de la qual són ja del segle xxi i es caracteritzen per tindre una vocació educativa.

Fins als setanta, en les Falles, elles només es dedicaven a tasques com parar taula i agranar el casal, i açò es reflecteix clarament als ninots indultats. Un bon exemple del que parlem és el primer ninot indultat de manera oficial que es va triar en plena Segona República. Elaborada amb cera, fusta i tela, la figura de «Iaia i neta» de Vicente Benedito va donar principi a una successió de figures guanyadores que han representat les diferents versions de la dona tradicional valenciana.

Una altra de les obres que parla per si sola és «Les bromes de Cupido» de l’artesà Juan Huerta que recrea el matrimoni sota una visió irònica i masclista on un home cavernícola arrossega una dona dels cabells.

En aquest context, un altre dels guanyadors va ser la representació d’una parella indígena, els dos amb plomes al cap i amb poca roba, obra també de Juan Huerta i que fa referència als turistes, als qui en aquella època es veien com una amenaça per a les festes. A més, la dona porta un bebé amb un capell de marí que indica que el fill és d’un altre home.

Ja en els anys seixanta i setanta, les peces mostren tonalitats més acolorides. Escenes com la caricaturització d’un matrimoni envoltat de bebés o la d’una cistella plena de nounats manifesten els efectes que va tindre el baby boom en la societat valenciana.

També hi ha referències al moviment hippie i apareix el primer ninot després de la dictadura, en el 1975, «El ressorgir de l’erotisme», en el qual un home major recull una revista eròtica del terra, sota la mirada de retret de la seua companya.

En la dècada de 1980 va guanyar el primer ninot indultat sobre un acte faller, en què una mare, amb la vestimenta típica, porta al carro els seus dos fills a l’ofrena.

Però, si hi ha un ninot sexualitzat que destaca per damunt de tots, aquest és el que homenatja la saga «Boja acadèmia de Policia» de Miguel Santaeulalia per a la Falla Na Jordana en el 1995, on es representa un grup de sis policies de caricatura pronunciada i fisonòmicament deformats rodejant una dona especialment sexualitzada.

Un dels pocs rostres femenins reconeguts entre els ninots indultats recentment és el de l’actriu Concha Piquer. La composició, que compta amb el modelatge de Toni Ramos (escultor de la signatura Lladró i artista faller ocasional) i l’acabat de l’artista Paco López Albert, fou l’aposta guanyadora de la Falla Convento Jerusalén l’any 2008.

La figura mostra Concha Piquer, amb el seu xicotet bagul inclòs, al costat de dos xiquets xicotets vestits amb el vestit regional. Un d’ells porta una imatge menuda de la Maredeueta, un homenatge a la cançó emblema de la cantant, símbol, a més, de diverses generacions de valencians i so de la festa fallera. El títol oficial de l’escena és «Lliçó de cant» i rendeix tribut a la cantant valenciana seguint un retrat seu realitzat l’any 1978, amb vestit curt i tocada amb un mantó de Manila.

La figura de la dona a les Falles de Silla

Al nostre poble, entre les dones que han trencat barreres al món de les falles, destaquen Isabel Redondo, que fou la primera presidenta d’una falla de Silla, concretament de la comissió de Falla Reis Catòlics de Silla, i Mari Carmen Ribera, Silvia Mas i Raquel Gradolí, que han ocupat la presidència de la Junta Local Fallera de Silla.

Enguany destaca també la figura d’Elena Tomás, que farà història per ser la primera dona que presideix la seua falla, la comissió de Falla Mercat de Silla.

Pel que fa a altres temes relacionats amb la igualtat de gènere, l’única falla del municipi que destaca per la seua implicació en la lluita feminista és la Falla Port de Silla.

La comissió del Port fou la primera a obtindre una menció especial per l’ús del llenguatge inclusiu en el seu llibret de falla als premis que atorga anualment la Generalitat Valenciana en el 2017.

A més, des d’aquest mateix any, el llibret inclou un apartat dedicat exclusivament a la igualtat de gènere i contra la violència masclista i una escena a la falla.

La Falla Port de Silla va ser la primera falla de l’Horta a sumar-se al Pacte Valencia contra la Violència de Gènere i Masclista i durant les falles del 2022 fou guardonada per la Casa de la Dona de Silla amb la menció especial pel seu treball per la igualtat.

Bibliografia

Domínguez, M. (2016) «Homenaje a las pioneras de la cultura festiva». Levante EMV

Fajardo, S. (2021) «Las mujeres solo representan el 5% del Gremio de Artistas Falleros». Levante EMV

Pla, C. (2022) «Marina Puche, la primera mujer que diseña la falla municipal de Valencia: Queda mucho camino por recórrer». Nius diario

Mateu, B. (2022) «Así representan a la mujer los ‘ninots indultats’ de las Fallas de Valencia». La Vanguardia

Esbrí, I. (2016). «La dona al taller de falles: El testimoni gràfic de les cartoneres del taller de Julian Puche». El Verí del Foc núm. 10 (pp. 64-75). Falla Juan Ramón Jiménez de Xativa.

Gisbert, V i Rius, J. (2018). Informe d’anàlisi de les falles de la ciutat de valència des d’una perspectiva de gènere. Bayarri Llobat, Vicente J. Álbum de ninots indultats.

VOLS SABER SI LA TEUA FALLA ÉS MASCLISTA O FEMINISTA?

@Les Beatrius

1= Masclista / 10= Feminista

Puntúa del´1 al 10

1. Utilitza llenguatge inclusiu i no sexista als texts?

2. La figura o figures protagonistas, són dones?

3. La figura principal, representa valors i rols sexistes?

4. En el conjunt del monument la representació de dones i homes es paritaria?

5. El rol que representen les figures de dones, correspon a rols masclistes (estatus de subordinació, complementarietat, inferioritat)?

6. Hi ha figures de dones que corresponen a imatges hipersexualitzades i cosificades?

7. Les figures de les dones representen estereotips masclistes (en comportament, aspecte, valor).

8. La temática de la falla i el tractament que es fa, en general, contempla la perspectiva de gènere o és androcèntric?

9. Hi ha dones entre les autores del disseny o artistas de la falla?

10. La caracterització de les dones i xiquetes d´altres ètnies i cultures és sexista?

11. Está representada la diversitat de gènere, sexual, familiar, cultural, discapacitats..?

12. Trobem representades altres masculinitats o feministats més enllà de les hegemòniques, intersexualitat, transsexualitat, cossos en transició?

13. Visibilitza i recolza reivindicacions o denúncies feministes?

Les Beatrius és la xarxa de dones feministes profesionals del periodisme i fotoperiodisme al País Valencià.

El test de Bechdel s’utilitza per avaluar l’escletxa de gènere en obres literàries i audiovisuals, del qual s’adaptat al test de #BechdelFaller.

COM AFECTA EL DISCURS D’ODI A LA GENT DEL COL·LECTIU LGTBIQ+

Carla Estará i Molina

Vivim en l’era de la “cancel·lació”, del rebuig a qualsevol persona que, des de la perspectiva de l’usuari, no li satisfà el desig. Aquests comportaments els podem observar sobretot en l’àmbit de les xarxes socials, en les quals, pràcticament cada setmana un “personatge públic” rep missatges d’odi per un comentari o comportament de vegades incorrecte i de vegades malinterpretat.

Podríem pensar que hui en dia ja no existeix l’homofòbia, el masclisme o el racisme, ja que tenim dies o mesos commemoratius per tal de reivindicar i expressar-se cada u com és, com per exemple el 8 de març o el mes de juny.

En canvi, quan es presenten aquests linxaments podem llegir coses com “maricón de mierda” i altres barbaritats. Insults propis dels anys quaranta i cinquanta, quan era delicte expressar una sexualitat diferent de la de la parella heterosexual, monogàmia i per descomptat cis. Ens creiem que som una societat molt avançada i lliure de prejudicis, però no podem estar més equivocats.

Hui en dia encara són 69 els països on l’homosexualitat està criminalitzada, i onze d’aquests tenen la pena de mort. Segons l’Agència Europea de Drets Fonamentals, set de cada deu persones LGTBIQ+ a Europa oculten la seua orientació sexual o la seua identitat de gènere durant l’etapa escolar. També podem trobar dades aterridores entre gener del 2008 i setembre del 2020, ja que almenys 3.664 persones trans han sigut assassinades en tot el món. ¿Com ens deixa com a societat saber totes aquestes dades? ¿Encara podem pensar que som una societat lliure de prejudicis i avançada? ¿Són els discursos d’odi els que continuen perpetuant aquesta violència sobre el col·lectiu?

El moviment d’alliberació LGTBIQ+ es remunta a l’any 1969, a Nova York, on es va organitzar una marxa que acabà amb els famosos disturbis de Stonewall. La matinada del 28 de juny es va fer una batuda policial al pub Stonewall, on gent transsexual, transgènere i homosexuals i bisexuals podien expressar la seua llibertat sexual i d’identitat sense cap problema.

Durant els anys cinquanta i seixanta, el col·lectiu s’enfrontava a un sistema legal hostil, i sobretot a una societat que els rebutjava profundament; recordem que fins al 1990, l’OMS catalogava l’homosexualitat com una patologia psiquiàtrica, i la transsexualitat ho va ser fins a l’any 2018. Els disturbis van marcar un abans i un després als Estats Units i a la resta de països. A continuació d’aquest moment, el moviment d’alliberació va ser molt més latent, i a finals del segle passat va ser quan s’organitzà formalment la comunitat LGTBI. Així, tots els anys, el 28 de juny se celebra el Dia Internacional de l’Orgull LGTB. Molta gent insisteix que aquest dia actualment és inútil, però res més lluny de la realitat.

Més enllà del perill que suposa l’estat moltes vegades, a més a més, el col·lectiu també rep nombrosos crims d’odi. Les persones transgènere són les víctimes més concurrents, i segons Transgender Europa, entre 2008 i 2020 van morir assassinades 3.664 persones trans, simplement per prejudicis discriminatoris. A Espanya, entre 2009 i 2021 han assassinat dotze persones per aquestes mateixes causes.

El 2 de juliol de 2021, un jove de vinti-quatre anys decideix quedar amb uns amics per anar al pub El Andén, situat al passeig marítim de la platja de Riazor, A Coruña. Nascut a Brasil en 1997, amb tan sols un any va arribar a Espanya amb els seus pares. Als díhuit anys va cursar un grau de tècnic auxiliar d’infermeria, i dos anys després ja estava treballant en una residència; a més, era voluntari de la Creu Roja. En el moment dels fets estava cursant un grau per a ser tècnic dental. Era un xic amb amics, familiars, somnis, plans de futur... Però la matinada del 3 de juliol, un grup de persones van decidir que la seua vida no valia, i al crit de “MARICÓN DE MIERDA” li van propinar tal pallissa que va morir a l’Hospital Universitari d’A Coruña.

Aquest fet no és cossa del passat, d’un passat que ens agrada denominar “antic i retrògrad”, i pensem que la nostra societat i les nostres lleis són més llibertàries i justes, excepte si tens una identitat sexual diferent de l’homosexual i decideixes viure la teua vida sense amagar-te. Però ja podem comprovar que açò no és així. Gràcies a certs discursos polítics de determinats partits polítics, aquest odi i violència han augmentat de manera exponencial en aquests últims anys.

Les víctimes tenen nom, cognoms i vides que ningú no pot decidir si viuen o moren per ser qui són i per viure com volen. És important que no oblidem aquestes fets i aquestes dades, perquè el col·lectiu no pensa fer un pas arrere, al contrari, continuarà lluitant i cada volta més alt i amb més força. No podem permetre tornar a amagar-se per por, a no viure per por, a no ser per por. Contra l’odi i la violència, més fort lluitaran, més fort lluitarem.

CASALS DE FALLA LLIURES DE LGTBIfòbia

Emma Guillen i Fuentes

Persones que per ser lesbianes o gais han tingut amics que han plantejat la pregunta de: «No t’hauràs enamorat de mi?» És una experiència quasi universal vore com amics de tota la vida dubten de la teua amistat o ensenyen com són en veritat.

També es troben amb el fet de no ser acceptats en tots els ambients. Per exemple, en l’ambient educatiu escoltar, comentaris del tipus «les persones homosexuals no són dignes de reproduir-se», com si per a tindre fills hagueres de tindre una qualificació específica. De la mateixa manera, hi ha casos d’assetjament en l’entorn escolar i en l’entorn professional pel fet de ser part d’aquest col·lectiu.

Com tots sabem, la gent que pertany al col·lectiu LGBTQ+ sofreix diverses experiències que arriben a marcar-los de per vida, fet que provoca diversos problemes psicològics, com poden ser l’ansietat o la depressió.

Moltes d’aquestes agressions solen estar invisibilitzades i es donen en un ambient festiu com poden ser les falles, per aquest motiu, des de La Falla Port de Silla volem fer costat a aquest col·lectiu i sobretot demanar-li al col·lectiu faller el més absolut respecte i acceptació.

En aquest espai que m’ha sigut proporcionat, m’agradaria donar visibilitat a algunes de les experiències de primera mà que m’han contat persones del col·lectiu.

Quan es tracta d’eixir de l’armari o de fer saber als familiars més propers la seua orientació sexual, hi ha moltes complicacions per a ells i elles; tots sabem que cada família és un món, i lamentablement no podem predir què ocorrerà quan contem alguna cosa a algú.

Tot i això, aquestes persones arrepleguen el valor i el coratge suficient per a fer-ho i enfrontar les possibles conseqüències. A tot el món ens agradaria que els nostres familiars ens donaren suport en tot moment, però lamentablement no es pot evitar que hi haja famílies que no s’ho prenen de la millor manera.

Moltes vegades s’han donat casos que, una vegada expressats els seus gustos, els han fet fora de casa, casos de famílies religioses en les quals han plorat i orat perquè el fill, filla, net o neta canviara d’orientació sexual.

També s’han donat casos de persones que s’identifiquen com a bisexuals, i que una vegada ho han contat, se’ls ha contestat que a ells els agraden més els xics que les xiques.

O que pel fet de ser bisexual s’han enfrontat a comentaris com: «És que a tu t’agrada tot el món», «Eres molt promiscu», o fins i tot se’ls ha arribat a plantejar la possibilitat de fer un trio. I no sols això, també se’ls denega la seua sexualitat per motius tan arbitraris com la seua parella actual.

Però després de tot açò, hauríem de preguntar-nos com podem solucionar-ho, o d’alguna manera millorar la situació d’aquestes persones com a part externa. I des de la meua perspectiva, crec que al final el que es pot fer és deixar que les persones siguen com són, entendre que cada u té el seu procés.

Al cap i a la fi, les persones no estan per a complir les nostres expectatives, i no han de ser com esperem. Cadascú és un món únic i no hi ha una norma que ens construïsca a tots igual.

Per aquest motiu, m’agradaria aprofitar aquesta oportunitat per a reivindicar les falles com una festa segura per a tothom, i que ningú dins d’aquest àmbit puga ser discriminat per la seua identitat de gènere o per la seua orientació sexual. Volem que les falles siguen llocs on, en cas de produir-se alguna agressió, la víctima puga sentir-se secundada.

LAURA MENGÓ, LA FALLERA MAJOR DE VALÈNCIA QUE TRENCA BARRERES

Carla Gil i Blesa

cions, la natació, el pàdel i passar temps amb els seus amics i familiars.

València celebrarà en 2023 l’edició més inclusiva de les Falles. El passat mes d’octubre, després d’un ardu procés d’elecció, Laura Mengó va rebre la crida de l’alcalde de València Joan Ribó, convertint-se en la màxima representant de la festa valenciana.

La seva elecció suposa, a més, un abans i un després en el tradicional món de les Falles. Per primera vegada, una dona amb una discapacitat física és la màxima representant de les festes de València.

La nova Fallera Major de València, Laura Mengó, té 25 anys, i va néixer amb agenesia en una cama, per la qual cosa no té tíbia i peroné, una condició que li fa portar pròtesi en una de les seues cames, però que no li ha frenat en el seu afany de superació i la seua ambició per assolir noves metes i complir els seus somnis.

És fallera de la comissió L’Antiga de Campanar. Només arribar al món, els seus pa- res la van inscriure en aquesta comissió històrica de València, de la qual des de fa uns anys els seus progenitors són dos dels tres presidents.

En 2006 fou fallera major infantil i l’any 2022 en acabar els seus estudis d’infermeria Fallera Major.

Laura, és autèntica fallera de llei. Fins i tot té el Bunyol d’Or, la insígnia que la Junta Central Fallera atorga als fallers i falleres en reconeixement als mèrits acreditats al servei i enaltiment de les falles durant deu anys com a fallera.

La seua pròtesi no li ha privat de gaudir en primera línia de la seua gran passió, les Falles. El seu amor per la festa li corre per les venes i sempre ha participat activament en totes les activitats organitzades per la seua comissió.

Els actes que més li agraden són l’Ofrena i la nit de la Plantà i té com a afi-

I és que a aquesta jove valenciana, la seua discapacitat no li ha impedit aprofitar al màxim el seu quart de segle de vida. Laura és infermera en la unitat de maternitat de l’Hospital La Fe de València i, a més, és nedadora d’elit dins de la modalitat adaptada, on ha guanyat diverses medalles en natació amb el club on competeix, el Centre Esportiu Aquàtic Campanar i ha competit amb mites d’aquesta disciplina, com Teresa Perales.

L’elecció de Laura Mengó com a Fallera Major és una picada d’ullet de la festa a la inclusivitat, perquè es tracta de la primera Fallera Major de València amb discapacitat, condició que ella mateixa ha normalitzat amb la seua dedicació a la natació d’elit.

Una oportunitat única que trenca barreres i que ha rebut els aplaudiments de la societat valenciana i que ajudarà a visibilitzar la diversitat, i contribuir a la normalització de les persones amb diversitat funcional per a construir les falles obertes i inclusives que volem.