Quatre poemes*

Quina herència deixem als qui vindran?

Per Francesc Joan López Sánchez Il·lustracions i fotografies de Gracia Gil

Dana

De bona matinada, quan es trenca el silenci, lacònica i benèvola, la pluja rebentava contra els vidres gelats.

Dos dies remullada, la terra s’amerava. Com sagetes de foc, lliscaven fosques llàgrimes tan negres com el temps.

Un xiuxiueig constant colpejava els timpans amb grans terrabastalls carregats de temors més propers i més grans.

Llum de llamps, so de trons i el ruixat que no para. Mentre, el gris torna blanc i les cases tremolen vora un riu a vessar.

Aigües roges de fang, estris dins del barranc, la por com una mossa en les vides tocades a càrrec de l’aiguat. Al meu petit país la pluja no sap ploure; li cal tornar a escola.

També als voltors del sòl que fan la terra eixorca.

El Cel Per C Stig

Amb la rella i amb l’aixada el iaio escrivia solcs. Hi plantava l’esperança.

Una taula per a casa amb la verdura del temps; altra d’herba i bon farratge.

Arròs, cebes i tomates, figues, melons i albercocs.

“Si pedrega, un gran trasbals!”

Carxofes, faves, taronges, per a l’hivern va plantar; vora al marge, arbres fruitals.

Ben compromès amb la terra, en silenci mira els horts.

“Que no gele per Nadal!”

Més, al cel, hi manen déus! Llamps porta la tempestat i els núvols carreguen aigua.

El banquer es torna gras, el llaurador passa fam, d’espart els déus corda fan.

Simfonia de colors

Quan l’aigua dolça recorre la pell convertida en llenç sobre la terra llaurada d’una marjal anegada, el cel lluïx blau intens mentre el bon dia transcorre.

El paisatge dels mil blaus canvia del verd a l’or i del groc torna a la terra que sembla la de la serra, fruit de l’esforç i suor d’alguns llauradors ben braus.

Des del maig fins a l’agost el gris terròs els verds forma fins que madura l’arròs i un intens color melós tiges i espigues transforma quan el raïm torna en most.

A poc a poc s’ha anat fent. Dins del cor hi va l’estima per la terra i la cultura d’aquest rodal de natura que, en veure’l, el cor anima als dels pobles de ponent.

RETORNAR a la terra.

Reviure l’essència que ens dóna vida, reviure l’instant que dóna sentit a la llavor reviure la gemma que esgarra la terra amb guant de seda, reviure el brot que creix i es fa arbre.

Retornar a la terra com sumen temps les manetes d’un rellotge, com actua pacient el forcat, com sagna la font, com insisteix la rella, com se suporta l’oratge, com la collita esperada obre un futur de cullera.