Falla Prado 2023 - #comamínim - Somiar i divertir-se

com a mínim somiar i divertir-se

LES AVENTURES DE TABAL I SARAGÜELLS!

Sara López Requena i David Ferre Belda

- Quina emoció! Quina il·lusió! Les falles han arribat! A més, quin bon temps que fa! Fa dia de falles! Ei! Primer que res, em presente, el meu nom és Tabal i soc músic de cap a peus, el meu germà es diu Saragüells, faller des que va nàixer! Portem un any esperant aquestes dates. Les dates més estimades i que amb més ànsia tenim perquè arriben!

- Així és! Jo soc Saragüells, valent, divertit i molt, molt rialler! Les festes de falles són molt especials, els monuments, la gent, la música... S’obri pas la primavera de la mà del dia de Sant Josep i la nit de la cremada.

Per a Tabal i Saragüells, el primer coet que es llença en temps de falles i l’olor que desprén és el tret d’inici de, segons ells, la millor festa de l’any.

- A veure! - diu Tabal - Repassem si ho tenim tot per a baixar al casal. La brusa, els pins, el tabal, el mocador... El

mocador? Saragüells, has vist el meu mocador?

Saragüells repassa tota la indumentària i lamenta donar-li la raó a Tabal:

- No els trobe! On seran? - El nerviosisme a casa comença a apoderarse dels dos, barrejat amb una miqueta de frustració. Els dos es posen a obrir calaixos, armaris... fins i tot els armaris de la cuina! De sobte, mediten si serà possible entrar al casal sense mocador.

- Jo pense que sí que podrem entrar al casal però... jo vull el meu mocador! És una part de qualsevol faller, fallera o músic digne de viure aquestes festes com nosaltres! - diu Saragüells.

Comencen a pensar què poden fer i, intentant calmar la situació, diu Tabal:

- I si baixem al casal sense mocador? O podríem portar un mocador de paper o dibuixar-ne un a veure si passa desapercebut.

- Quina idea més estúpida! Tots se n’adonaran! - diu Saragüells.

Entre els dos decideixen que un portarà un mocador de l’any anterior que ha trobat a una capsa que, com a màxim hi haurà uns deu o dotze mocadors d’altres anys, i l’altre, la mínima expressió, és a dir, no portarà cap mocador.

Què passarà? Creus que els deixaran entrar?

2.

Tabal i Saragüells després d’una ràpida resolució del problema del mocador han decidit baixar al casal un sense mocador i l’altre amb un mocador antic. Van molt contents, orgullosos d’anar cap a la seua segona casa, el casal. Pel carrer s’escolta música d’una xaranga que està tocant ben a prop i s’olora la pólvora cremada que prové d’una traca que han tirat al carrer del costat fa no res. Els dos respiren

màxima felicitat pel camí. Quan estan a punt d’entrar els diuen:

- No podeu entrar al casal sense el mocador d’enguany!

Tabal i Saragüells els expliquen que no els troben i demanen que facen una excepció però les paraules són ben clares: o es porta el mocador que toca o no es pot entrar a la Falla.

La motivació ha baixat dràsticament i ara se situa en mínims. Seuen a un costat de la porta del casal, entre tota la gent que per allí va, i apareix una dona alta amb un vestit llarg, mànigues amples i un pentinat que semblava que havia estat anys preparant-lo. Els pregunta de forma molt directa:

- Què vos passa? Puc ajudar-vos en alguna cosa?

Tabal i Saragüells, pràcticament al mateix temps, coincideixen dient:

- Sí, no trobem els nostres mocadors d’enguany! Sembla que se’ls ha engolit la Terra!

La dona continua:

- Soc la Tia Canya i us puc ajudar a

trobar el vostre mocador però necessite una cosa a canvi...

Els ulls de Tabal i Saragüells s’obren com a plats recuperant l’entusiasme que han perdut quan se’ls ha negat l’entrada al casal. La Tia Canya els continua explicant que ella sap molt bé on es troben els mocadors ja que ella té molta experiència a la Falla, té el bunyol d’or i brillants amb fulles de llorer. Mocadors perduts, mocadors grans, xicotets i amb mil brodats. A canvi de guiar-los cap als mocadors, han de prometre que s’han d’implicar intensament durant tot el procés i no abandonar-lo en cap moment, doncs, si no segueixen les indicacions de forma correcta i pas a pas, podrien trobar-se en seriosos problemes.

Tabal i Saragüells es miren l’un a l’altre i amb un cop d’ull de complicitat no tarden a resoldre aquesta qüestió que se’ls planteja d’una persona que, tot i ser bunyol d’or, no l’havien vist abans per la Falla cap altre any. La Tia Canya continua i els diu:

- Si confieu en mi màximament, aneu a la pàgina 191 (número 3). Si, per contra, confieu en mí mínimament, molt poc, aneu a la pàgina 195 ( número 4).

3. Confiança màxima.

Heu escollit confiar màximament en la Tia Canya! Ben pensat! Ella amb un ràpid gir de direcció diu:

- Ràpid, per ací, cal que ens afanyem!

De sobte, en el moment en que es disposen a seguir-la, la perden de vista però troben una porta de caràcter antic allà, amb una clau posada al pany. Els dos, amb molta cautela, obrin la porta i es decideixen a entrar. La porta fa soroll de vell, com si fes temps que no s’obria.

- Vinga Tabal, els dos a la vegada – diu Saragüells.

- D’acord! Una, dos i...

Tabal i Saragüells queden totalment il·luminats pel que hi ha a dins d’aquella habitació. Una resplendor totalment blanca els ha encegat i no els deixa veure què hi ha més enllà. Quan poden obrir els ulls, comencen a veure de què es tracta aquella habitació, on els ha portat la Tia Canya.

- És un taller de modistes! - diu Tabal

– Potser ací ens poden ajudar a trobar el que necessitem!

- Sí! - continua Saragüells – Fins i tot podríem preguntar si ens poden fer uns mocadors nous!

En el taller està tot replet de teles. N’hi ha de tot tipus: teles per a cosir indumentària valenciana, teles per a fer vestits de festa, teles per a fer uniformes, teles per a fer mocadors... Fins i tot es veu allà al final un aparador tot ple d’orfebreria valenciana, amb arracades, joies, pintetes... Veuen tantes coses que no saben on mirar.

Una vegada ja mig acostumats, escolten una màquina de cosir al fons del taller. Comencen a córrer. Quan arriben allà, veuen una dona. Deu ser la modista que ha organitzat aquest taller i es decideixen a preguntar-li si els pot ajudar.

- Disculpe senyora, ens podria ajudar?

- diu Tabal.

- Qui sou vosaltres? I què voleu entrant ací sense permís? - diu la modista.

Tabal i Saragüells li expliquen tot el que els ha passat i li demanen a la modista que els ajude.

- Mireu, m’encantaria ajudar-vos però això dels mocadors de cada falla és una

cosa molt complicada de crear, ja que cada falla fa el seu i és impossible tornar a crear-lo. Però espereu, tinc una idea, potser és una mica arriscat però crec que fent un poc de màgia podríem anar a un lloc on vos poden ajudar, estic segura! Això sí, heu d’escollir una màgia màxima o una màgia mínima.

La màgia màxima consisteix a fer una màgia molt potent on de segur ens porta al lloc on volem, però hi ha un problema i és que si creem aquesta màgia, podria ser que, quan ho fem, acabem molt exhausts i no puguem fer més màgia si alguna cosa ix malament.

I la màgia mínima consisteix a fer una màgia molt menys potent, que podria portar-nos a un lloc que no volem. Com que la màgia és menys potent, no quedaríem tan esgotats i podríem fer un segon conjur.

Ara és el vostre torn, si escolliu la màgia màxima, heu d’anar a la pàgina 196 (número 5) i si escolliu la màgia mínima, heu d’anar a la pàgina 197 (número 6)

4. Confiança mínima.

Heu escollit confiar mínimament amb la Tia Canya! Ben decidit! Ella amb un ràpid gir de direcció diu:

- Ràpid, per ací, cal que ens afanyem!

La Tia Canya camina ràpid, sembla que estiga entrenada a córrer ràpid. Afortunadament el poble és pla i no cal pujar ni baixar carrers, potser si arriben a saber que el dia aniria així s’haurien posat esportives per afrontar aquest gir inesperat del dia. La Tia Canya gira un parell de cantonades i arriben a una porta metàl·lica de color marró entreoberta, acaben d’accedir al magatzem de la Falla.

La llum que arriba a la part més fosca del magatzem passa per una xicoteta finestra situada prop del sostre i projecta un raig de llum amb pols a sobre d’un conjunt de caixes de cartó brutes, ben tancades...

- Quina por! No apareixerà per ací alguna rata o ratolí i ens mossegarà no?diu Tabal.

- Rata i por? Aquestes dos paraules no poden anar en la mateixa frase! Les rates no mosseguen i, a més, són uns animalets molt amables que si no els fas mal, ni et miren. Respecta-les igual que et respecten a tu! - diu la Tia Canya. - Vinga, continuem buscant! Espereu! És aquesta caixa! Sabia que estava per ací a prop!

La Tia Canya retira el parell de teranyines que hi ha per sobre de la caixa, l’obri i dins troben moltíssimes moltíssimes teles.

Rebuscant per la caixa troba un paper groc, arrugat i doblegat pels cantons amb uns textos manuscrits amb un retolador.

El magatzem, amb poca il·luminació, és un lloc molt enigmàtic, ple d’objectes que formen part de la història de la nostra falla: moltes taules i cadires plegades, eines per a treballar, algun ninot de falla...

- Això què és? - pregunta Saragüells.

- No et preocupes és el camí per a trobar els mocadors. Ací va escrit un encanteri, un conjur que hem de llegir.

Si decideixes dir el conjur amb la màxima potència de veu possible, amb la màxima intensitat, ves a la pàgina 196 (número 8) i si, per contra, decideixes dir el conjur amb la mínima intensitat possible, ben baixet, ves a la pàgina 197 (número 7).

trau un calder molt gran i gros, llença tots els ingredients a dins i tira una espècie de líquid verd que portava al damunt. Encén el foc i comença a remoure el que hi ha al calder, tot dient unes paraules que ni Tabal ni Saragüells entenien, ja que semblaven molt estranyes, com si no foren d’aquests temps...

La modista, comença a explicar:

- Heu escollit la màgia màxima. Això consisteix a fer un beuratge que ens transporte al lloc exacte on estan els vostres mocadors.

- I què necessitem per a fer aquesta poció? - diu Tabal.

- No necessitem coses massa complicades, tinc ací una llista i tot ho podrem trobar ací al taller. Ens repartim els ingredients i els busquem, així serà més ràpid.

- D’acord! - diuen els dos germans alhora.

Es reparteixen tots els ingredients per buscar-los i, tan bon punt els tenen tots, es disposen a crear la poció. La modista

- D’acord, ja ho tenim – diu la modista – Ara toca fer un glop i esperar que ens porte al lloc on volem ja que he invertit tota la meua màgia en aquest beuratge. Creuem els dits.

Tots en beuen un glop i comencen a sentir una sensació rara a totes les parts del cos. De sobte comencen a flotar pujant ben amunt. Agafen una miqueta de carrereta i es llancen molt i molt ràpid. Sembla que han entrat a una altra dimensió, com si anaren per l’espai veient passar estrelles a una velocitat molt alta.

- Tabal, tinc un poc de por, no t’ho negaré – diu Saragüells.

- Jo també germà, agafa’m la mà, junts estarem més segurs! - diu Tabal.

Arribats a aquest punt, on heu escollit màgia màxima, heu d’anar obligatòriament a la pàgina 198 (Número 9).

5. Màgia màxima

6. Màgia mínima

La modista els explica que la màgia mínima podria portar-los al lloc que no volen, però com que és una màgia menys potent, podrien tornar a fer un conjur i tractar de revertir-lo.

La modista els diu que han de fer un encanteri:

- Mireu, hem de fer un encanteri però necessitem trobar un objecte en forma de gerro que a dins té una margarida que no mor mai.

- D’acord! Ens posem a buscar-lo –diuen els dos germans.

Estan una estona buscant el gerro i, de sobte, Saragüells alça el cap i veu que està a dalt del tot d’una pila immensa de teles. Mira d’assegurar-se bé els peus i comença a pujar tot decidit per agafar aquell objecte que no sabia ben bé per a què el necessitava la modista.

- Saragüells, ves amb compte per favor!

- diu Tabal.

En un moment, descansa el peu en una tela que no estava ben equilibrada i el peu li rellisca. Es queda penjant dels braços i amb els peus completament a l’aire.

- Saragüells! Agafa’t fort! Tu pots! - li diu Tabal.

Aquest li fa cas al germà, s’agafa fort i torna a posar els peus en equilibri per a continuar pujant. Per fi, arriba al cim i agafa el gerro amb la margarida que no mor mai a dins. Baixa i li porta el gerro a la modista. Aquesta llança un líquid verd que portava en un flascó a sobre i recita paraules en una llengua que ells mai havien escoltat. De sobte, desapareixen!

Si vols saber on van, has d’anar obligatòriament i amb màxima rapidesa a la pàgina 200 (número 10).

7. Conjur mínima intensitat

Al magatzem han trobat un paper groc, ben arrugat on la Tia Canya assegura que hi ha un conjur. Heu decidit dir el conjur amb la mínima intensitat possible. Així que a veure si els portarà al lloc que volen o al lloc que necessiten. Allà anem!

Al paper diu: XOCOLATA I FARTONS, PORTA’NS ALS NOSTRES MOCADORS!

Ei! No! Ho heu dit massa fort, ha de ser molt més fluixet! Si no, no s’aplica la màgia al conjur amb mínima intensitat!

Vinga una altra vegada. Ara molt més fluixet:

XOCOLATA I FARTONS, PORTA’NS ALS NOSTRES MOCADORS!

amb la màxima intensitat possible. Així que a veure si els portarà al lloc que volen o al lloc que necessiten. Allà anem!

Al paper diu: XOCOLATA I FARTONS, PORTA’NS ALS NOSTRES MOCADORS!

Ei! No! Ho heu dit massa fluixet, ha de ser molt més fort! Si no, no s’aplica la màgia al conjur amb màxima intensitat!

Vinga una altra vegada. Ara molt més fort:

XOCOLATA I FARTONS, PORTA’NS ALS NOSTRES MOCADORS!

De sobte, tots tres desapareixen del magatzem! Ara sí que ha funcionat! Si voleu saber on han anat, heu d’anar a la pàgina 200 (número 10)

De sobte, tots tres desapareixen del magatzem! Ara sí que ha funcionat! Si voleu saber on han anat, heu d’anar a la pàgina 202 (número 11)

8. Conjur màxima intensitat

Al magatzem han trobat un paper groc, ben arrugat on la Tia Canya assegura que hi ha un conjur. Heu decidit dir el conjur

9.

La possibilitat de viatjar al passat a un punt inexacte on podríem trobar el mocador és una aposta realment arriscada però necessària per a poder trobar aquesta part tan important de la indumentària tan apreciada en aquests dies de falles. La màgia màxima no sempre és bona, de fet, moltes vegades

s’utilitza amb finalitats malvades.

Després d’un breu mareig i una rebolica d’olors diverses, els ulls de Tabal i Saragüells comencen a veure una miqueta de claror. Han arribat a algun lloc, però no saben on exactament. No troben tampoc la modista, sembla que ha marxat. No l’han tornat a veure des que han eixit del seu taller, però assumeixen que és moment de caminar sols, que ja els ha ajudat prou.

Es pot observar que estan en un lloc gran, replet d’objectes grans i xicotets, amb textures delicades i d’altres dures com la pedra, muntanyes desordenades de llibres, teles enfilades pel sostre, tot el que arriben a veure els seus ulls està ple d’objectes amb formes variades, algun que altre espill i molts mobles.

Aquests mobles semblen antics, de fusta dura i ben obscura. No abunda la llum als passadissos que van esbossantse a mesura que van caminant entre l’obscuritat.

- Mai he estat en un lloc com aquest – diu Tabal - és infinitament gran i desconegut.

- Tot i això, no tinc la sensació de tenir

por, és estrany, pot ser com que tenim tantes ganes de trobar el mocador, m’està donant forces per a continuar en aquesta màgica i arriscada recerca – diu Saragüells.

Van passant per un passadís rere l’altre i, en un moment, troba un banc de color vermell entapissat amb una tela que dona molt de gust tocar-la. Seuen al banc i, mentre descansen, veuen, al fons a la dreta un passadís que comença amb una vella bicicleta. S’entreveuen uns colors cridaners: blau, verd, roig i tornen a començar intercalant-se entre ells.

- Anem cap allà! - diuen tots dos a la vegada.

Comencen a córrer, el passadís sembla no tenir fi, però de sobte, sembla que es van acostant a uns llums i estan cada vegada més a prop. Se situen davant dels llums i just allà hi ha una caixa de cartó blanca, molt fina i, pel que sembla, molt lleugera. Obrin la caixa amb molt de compte i... a dins troben un paper de seda blanc.

Només el retiren, no poden creure el que veuen:

- Ostres! Per fi! - diu Tabal.

- Sí! Per fi hem trobat el nostre mocador d’enguany! - continua Saragüells.

Celebren la seva victòria saltant i rient, fent-se abraçades i cridant. La felicitat els inunda per complet però l’alegria s’esvaeix quan recorden que no tenen ni idea d’on estan ni com poden eixir d’allà.

nos el mocador al coll per no tornar-lo a perdre i pensem en una eixida.

Què passarà ara? Com ho faran per a tornar al poble? Ves a la pàgina 203 (número 12) per a esbrinar-ho!

10.

Benvinguts al Bancal Màgic! Tabal i Saragüells han aparegut ací! Ara mateix han arribat a un bancal ple d’arbres de colors verds i tonalitats típiques de la primavera a Tavernes, que desprenen una olor de flor de taronger realment encisadora, la terra on tenen els peus està eixuta i hi ha pedres d’un color roig.

- Crec que estem en un bancal de tarongers! - diu Saragüells.

- Potser hem arriscat massa arribant fins ací tan sols per un mocador. Quina bogeria! - diu Tabal una mica espantat.

- Tabal, tu saps alguna manera d’eixir d’ací? - diu Saragüells. - Hem creuat molts passadissos, hem fet màgia... però, i ara?

- No tinc ni idea Saragüells, no sé què podem fer perquè ací no hi ha ni una ànima! - diu Tabal. - de moment, lliguem-

- A veure Tabal, relaxa’t, que ens hem de concentrar. El bancal és immens i, clarament es veu que estem prop de Tavernes, fixa’t en la muntanya de les Tres Creus. Hem d’agilitzar al màxim trobar els mocadors, perquè si no tornem prompte a la Falla, ens passaran les

Falles, Setmana Santa i Sant Joan abans de tornar!

Hi ha un moment de silenci però tots dos saben que han de fer-ho, han arribat fins ací i ara no poden tornar enrere. Tots dos es concentren màximament i comencen a percebre una altra olor, una olor que sembla més humida... Arròs! Ja ho reconeixen! És arròs!

Comencen a córrer en direcció d’on senten l’olor. Van corrents fins que troben una pedra ben gran.

- Això és el molló! Una pedra que separa un terme d’un altre, ens ho va explicar el pare, recordes? D’ací cap allà ja son tot camps d’arròs.- diu Tabal.

- Exacte! Anava a dir-ho! - diu Saragüells. - Però... què li passa a aquesta pedra? Està partida no?

La gran pedra tenia una fractura pel mig. Seria un senyal? Haurien d’intentar mourela per veure si hi ha alguna cosa al mig? Un mínim senyal esperançador seria la pedra, però no ho tenen clar, sols és una pedra!

Quasi al mateix temps, un ocell es posa sobre la pedra, els mira fixament i, amb completa serenitat, indica amb el bec cap

avall, assenyalant la part trencada de la pedra. Definitivament és el senyal que els fa falta.

- Quina sort que hem tingut! - diuen els dos al mateix temps.

Amb enginy, una mica de força i màximament esperançats, comencen a moure la pedra cap a un costat. La calor comença a fer presència, però no poden defallir ara! Amb l’ajuda d’una branca aconsegueixen fer la mitja pedra a un costat. Els seus ulls comencen a lluir com dos fanals a màxima potència!

- Per fi! Ací estan, els nostres mocadors! Com han pogut arribar fins ací? - diu Saragüells.

- No ho sé. Però no hi ha temps a perdre, posem-nos els mocadors lligats al coll per a no perdre’ls i anem a buscar la forma de tornar cap a casa! - diu Tabal.

Què passarà ara? Com ho faran per a tornar al poble? Ves a la pàgina 203 (número 12) per a esbrinar-ho!

11.

L’encanteri ens ha portat a la Casa de la Cultura. Quina sorpresa! Pensàvem que no arribaríem ni a la cantonada. Però, Tabal i Saragüells no saben ben bé el que s’espera que facen. On estaran els mocadors que els havien promès?

Comencen a buscar-los pertot arreu: per la biblioteca, pel parc dels gronxadors, però no els veuen enlloc.

- On poden estar? Ja estic cansat de buscar i buscar... - diu Tabal.

- Sí, jo també estic cansat. Què et sembla si li preguntem a aquell home? Potser ell sap on es poden trobar. - diu Saragüells.

- Ben pensat! - contesta Tabal.

S’acosten a un home major, d’uns 70 i pocs anys que s’asseu a un banc de la plaça amb les cames obertes i el bastó per ajudar-se a caminar entre les cames, les mans damunt del bastó i, per a rematar porta una boina al cap.

- En què vos puc ajudar jóvens? -

- Mire, estem buscant dos mocadors. Hem anat a llocs que no es podria ni imaginar i tot el camí que hem recorregut ens ha portat ací a la plaça de la Casa de la Cultura. No sabem ja què fer ni per on buscar. - Expliquen els germans

- Ah, ja, entenc què necessiteu. No se si serà el cas, però alguna vegada que se’ns ha perdut alguna cosa a la falla, com si de

Pregunta l’home del bastó.

màgia es tractara, ha aparegut a la Font dels Brolladors o pels voltants. Si camineu tot recte en direcció al camp de futbol, arribareu allà. Espere que trobeu el que busqueu!

Encara no havia acabat de parlar i els dos germans van començar a córrer cap a la font que els havia indicat aquell bon home.

Només arribar, comencen a mirar per fora de la font, per sota dels bancs, al seu voltant i, quan miren a l’interior, veuen que dos trossos de tela, que podrien ser els seus mocadors, suren a l’aigua de la font! Són els seus mocadors! I estan banyats!

- Ostres Tabal, quina ràbia que estiguen banyats! Ara què? - diu Saragüells.

- Mira germà, després de tot el que hem passat, ara no ens posarem exigents! El més important és que els hem trobats!

- diu Tabal

- És veritat! Posem-nos els mocadors per a no tornar-los a perdre i anem a buscar la forma de tornar a casa – diu Saragüells.

Si vols saber què passarà ara, continua llegint al punt 12 per a esbrinar-ho!

Només posar-se els mocadors al coll, apareixen a la Plaça del Prado. Veuen que estan dins de la falla que ja està plantada de fa uns dies. La gent passa i els mira atentament. Ells estan paralitzats, ja han pogut entrar al recinte de la falla però, què els passa? No es poden moure ni un pèl. S’han quedat petrificats! Com demanaran ajuda per a què els traguen d’allà abans que cremen la falla? En quina situació s’han clavat!

No poden parlar entre ells ni moure la boca. Sols poden moure els ulls i les parpelles. Comencen a sentir nervis ja que no poden avisar a ningú mentre estan allà. Tothom passa, els observa però ningú es fixa.

De sobte, una xiqueta es queda mirant-los fixament una estona. Ella, molt observadora, li diu a sa mare:

- Mare! Aquests ninots no estaven ahir. Com és que els han posat hui si ja van a cremar la falla?

- Ostres! Tens raó, aquests ninots... NO SÓN DE LA FALLA! - exclama la mare.

Mare i filla comencen a córrer buscant

algú que vaja a veure què passa i resoldre aquell misteri. Aconsegueixen que vinga la delegació encarregada del monument faller i descobreixen que la xiqueta tenia raó. Resulta que aquells ninots no són de la falla!

Quan s’acosten a ells i els agafen, escolten un soroll. Fixant-se bé veuen que mouen els ulls i les parpelles.

- Que passa ací? Sembla que siga un encanteri – diu un dels encarregats.

- És veritat! A sobre, no vos resulten familiars les cares d’aquests ninots? - diu un altre.

- Sí, Sí! Jo els conec! Són els germans Tabal i Saragüells! Com poden haver arribat fins ací? - diuen entre ells.

- Crec que sols dos persones poden ajudar-nos en una situació com aquesta. Les falleres majors de la falla! Anem a buscar-les!

Si vols saber que passa a continuació, ves al punt 13.

13.

Les Falleres majors de la falla Cristina i Leire arriben al lloc on es troben tots

esperant per poder resoldre aquest gran problema que se’ls ha presentat. Els de la delegació de monument faller els expliquen tot el que ha passat i el que han descobert. Una vegada rebuda tota la informació, les dues falleres es posen a pensar en un pla per a traure els dos xiquets d’allà.

- Mira, una cosa que podem fer segur és indultar els dos ninots per a què no els cremen a la falla – diu Cris.

- És veritat! - diu Leire – ens els emportem!

Quan agafen els dos ninots, Leire pensa que potser, si es tracta d’un encanteri, han de dir unes paraules màgiques. Ho sap perquè ha llegit molts contes i també eixia als que li explicaven son pare i sa mare quan era més xicoteta. Potser així els poden ajudar. Li explica la idea que ha tingut a Cris i a ella li sembla genial! Ho han de provar! Totes dues comencen a pensar en unes paraules que rimen i que puguen ser el que els dos germans necessiten.

- D’acord, ja ho tenim! - diu Cris – a la d’una, a la de dos i a la de TRES!

- Paella i fideuà, traca i coets, porteu de tornada els dos germanets!

Només dir aquestes paraules, s’ompli de fum la plaça, com si acabàrem de veure una mascletada i... quan el fum comença a aclarir-se, es deixen entreveure enmig de la plaça dues siluetes abraçades com si no hi haguera demà.

- Tabal! Ja pensava que no sobreviuríem! Després de tot el que hem passat, sols ens faltava això! - diu Saragüells.

- Ai sí Saragüells! Quina alegria poder-nos tornar a abraçar! - diu Tabal.

Tota la gent que hi havia al voltant, junt amb les falleres majors, s’acosten a abraçarlos i celebrar que els dos germans han aconseguit salvar-se de les flames i també han aconseguit trobar els seus mocadors que tant desitjaven. Tot el món s’ha posat a saltar d’alegria i estan molt emocionats de tornar a estar tots junts.

Quan s’acaba la celebració, van tots a sopar i preparar-se per a la nit de la cremà. Tots estan molt contents, Tabal i Saragüells han pogut arribar a temps a la que, per a ells, és la nit més especial de l’any.

una vetllada molt divertida

Aquesta història comença una nit al casal, on hi havia dos xiquets que no sabien a què jugar. Estos infants eren molt coneguts en la seua falla, ja que ostentaven uns càrrecs molt importants, fallera major infantil i president infantil. Leire i Àlex, passaven llargues estones junts, però quan no tenien mòbils al seu abast, moltes vegades ja no sabien per on tirar. Aquella nit de divendres al casal, la bateria dels mòbils es va acabar i ja no van saber què fer. Òscar i Cristina, els nostres representants majors, es van adonar de la situació i, per a entretindre’ls, van començar a proposar-los algunes endevinalles:

ENDEVINALLES

És un cas!

Si dic mentida, em creix el nas de seguida.

Qui soc?

Els contes i les llegendes, em deixen molt malament, dient que menge princeses, i tota mena de gent.

A les 12 de la nit, perd la sabata de cristall.

Ai, que cau per l’escala del palau!

Qui és?

Quin animal de conte és, que llegit a l’inrevés, un altre animal és?

Però amb la manca d’imaginació que tenien, Leire i Àlex, no van encertar cap endevinalla i, evidentment, l’avorriment seguia amb ells. Cristina i Òscar, sorpresos amb la situació, van voler fer el que millor se’ls dona, fer riure qui els envolta, per tant, van començar a contar acudits:

ACUDITS

Era un home tan xicotet, que es va trobar una boleta i va dir: EL MÓN ÉS MEU!

- Xiqueeeeeeet! Què fas botant i fent colps de mà al carrer?

- Espante els rinoceronts.

- Ací no hi ha rinoceronts!

- Veus com funciona!

Un home entra a una botiga i pregunta:

- Tenen pantalons de camuflatge?

- Si, però no els trobem mai.

- Iaio, per què tanques els ulls davant l’ordinador?

- Perquè Windows em diu que tanque les pestanyes.

- Em vas dir que sabies cuinar i no en tens ni idea!

- Si t’has de posar així d’exigent, el següent iogurt te’l fregeixes tu!

- Què li diu una pedra a l’altra?

- Que la vida és dura.

El xiquet i la xiqueta no paraven de riure. Semblava que començaven a oblidar l’avorriment i, sobretot, el que més interessava, la pantalla del seu dispositiu mòbil.

Aprofitant aquest moment, els nostres dos representants majors van elaborar un joc de tres en ratlla casolà, on només amb un full, boli i tisores podien passar una bona estona. Van dibuixar una plantilla com la següent i van poder començar a jugar.

Semblava que els infants s’interessaven pels jocs de taula més tradicionals, per tant, Cristina va aprofitar el moment i, mentre jugaven al tres en ratlla, va muntar una sopa de lletres d’eixes que fan entrar la ganeta, on els xiquets havien de buscar paraules relacionades amb la nostra gastronomia tradicional.

Les paraules a buscar: paella – fideuà – coca de mestall – arnadí – all-i-pebre – all-i-oli – orxata torró – pastissets – fartons – putxero – bunyol – suc de taronja pepitos – mona de pasqua – espencat

Aprofitant que ja tenien paper i llapis a la mà els quatre aprofitaren per crear i solucionar un encreuat d’allò més faller:

La nit estava resultant d’allò més entretinguda. En aquell moment, els representants infantils van pensar un curiós joc que va fer riure Òscar i Cris, on els protagonistes eren ells mateixos. Quina idea més bona van tindre aquests xiquets! Serien capaços de trobar les diferències entre aquestes imatges?

En vore la nit tan divertida que estaven passant, altres xiquets i xiquetes que es trobaven al casal van voler unir-se a la diversió que allí estava tenint lloc. Començaren a parlar d’altres jocs que coneixien com el sambori, conillets a amagar, boletes, jocs de corda... entreteniments que els permetien passar temps junts, moure’s, fer volar la seua imaginació... anar més enllà de les pantalles.

Aquella vetllada donà per a molt, cosa que va permetre donar temàtica a la cavalcada del ninot d’aquell any, ja que ixirien de passatemps. Alguns xiquets van proposar jugar a un joc molt televisiu com és el «Passaparaula», aleshores, començaren a jugar a la part més divertida del programa, el «Rosco final». Així van poder passar una estona divertida, solucionant aquest passatemps, i descobrint paraules relacionades amb el món faller.

Amb la A: joc complet de joies.

Amb la B: peça per a vestir en actes fallers informals

Amb la C: objecte fet amb pólvora que explota.

Amb la D: cercavila per a despertar el poble.

Amb la E: peça de tela amb l’escut de la falla.

Amb la F: monument que es planta al carrer.

Amb la G: es diu de la bona relació que existeix entre persones, grups, associacions,...

Conté la H: persona que rep un detall com a recompensa per la seua implicació en la falla.

Amb la I: ninot de la falla que s’escapa de ser cremat.

Amb la J: peça de roba d’home i, en ocasions, de dona, que cobreix el cos, no duu mànigues, duu botons davant i es posa a sobre la camisa i sota de la jaqueta.

Amb la L: cinta per a assegurar a la cama les calces o els calcetins i que no caiguen.

Amb la M: corda utilitzada per a encendre els coets.

Amb la N: peça que compon el monument.

Amb la O: acte on es porten flors a la Verge.

Amb la P: joia d’or o plata que es posa al monyo.

Amb la Q: vara cilíndrica, generalment de fusta, amb que es toquen certs instruments de percussió com el tabalet o el tambor.

Amb la R: flors fent ramell per a servir d’ofrena a la Verge.

Amb la S: bandera valenciana.

Amb la T: consecució de coets que exploten.

Conté la U: pantaló de dos camals amples, que no passen dels genolls.

Amb la V: rimes satíriques i burlesques que fan referència a les escenes de la falla i que es plasmen en cartells.

Amb la X: conjunt musical per a les cercaviles.

Conté la Y: insígnia que es rep com a recompensa a una persona pel temps dedicat a una comissió fallera.

Conté la Z: hora en què comença la cremà dels monuments grans.

Jugant, jugant, van passar gran part de la nit, però aquests xiquets i xiquetes, es van adonar, que una estona per relaxar-se, també venia bé. Van pensar, com podien fer-ho de forma divertida però que fora, a la vegada, tranquil·la. A Òscar i Cristina, no se’ls ocorria res, però, com que els infants ens sorprenen de forma gratificant, Leire digué:

- Llegir un bon conte o llibre, també és molt divertit, ja que hi passen històries molt boniques, interessants i fantàstiques!

Àlex va dir que li semblava molt bona idea i va proposar llegir una rondalla d’Enric Valor, ja que, a l’institut havia estudiat que va ser un gran escriptor valencià i que contà històries molt fascinants. Les rondalles són una mena de contes breus i tradicionals que aquest autor va arreplegar pel voltant de tota la geografia valenciana. En aquest cas, contaren la rondalla de La crida de la rabosa.

LA CRIDA DE LA RABOSA

Això va anar i era un gat, molt sabut, que cada nit passejava per la vora d’un mas.

-Quina nit més bona! –es deia el gat mentre s’afilava les ungles en una soca, just un vespre fred i amenaçador que presagiava l’hivern.

I tenia raó: s’acostava el millor temps, negre i misteriós, per a les seues aventures secretes. Però, tot i així no les hi tenia totes segures... perquè de front del mas, s’alça el puig d’on solia descendir a mitja nit, a pas de llop, la salvatge rabosa, la seua enemiga de tota la vida, la que menja tant de gat com ell menjava rates.

Així, que passejava vora el mas tot complagut, però amb l’orella tesa i... de sobte entre la suau remoreta del fullatge de la carrasca, va sentir no gaire lluny el soroll d’unes petjades cauteloses i ràpides. Entre la fosca va veure relluir dos estels arran de terra que avançaven cap a ell: la rabosa se li’n venia al damunt!

Calia córrer!

El gat començà, doncs, a fugir cap a un gran ametler que hi havia a la punta de l’era: les seues potetes xiulaven de tan  lleugeres com anaven.

-Espera’t, gat, espera’t!-va sentir que li cridava la maleïda rabosa.

Però el gat, corrent molt ràpid, encara va gosar dir:

-Tinc pressa, amiga rabosa, molta pressa!

-Espera’t, home- prosseguia ella mentre que li guanyava terra-. No vages amb tanta por, que t’he de dir una gran cosa.

Quan el gat va arribar a la part baixa del tronc de l’ametler, s’hi va enfilar a la part més alta d’aquest arbre en un tancar i obrir d’ulls.

La rabosa, de forta que anava, no va poder aturar-se a temps i entropessà de nassos contra la soca i d’allí no va passar, perquè ja és sabut que les raboses no poden pujar en els arbres.

-Escolta, amic gat –digué ella aleshores amb una veueta ben molla.

-Ja t’escolte, ja. Què vols dir-me? –feia el gat, sentint-se ben segur allà dalt.

-Volia que saberes que no vinc a fer-te cap mal, sinó a contar-te una cosa molt important per a tots nosaltres els animals del regne. Baixa i xarrarem, home!

-No, no baixe –es negava tot astut el mixonot-, que ací estic més còmode.

-Doncs veuràs –continuà pacientment l’astuta rabosa aposentant-se en terra-: com que fa tan mal oratge i per tal que no patim i que tinguem una vida més agradable les bèsties que vivim a la muntanya, les autoritats han fet crida dient que d’avui en avant no ens hem de menjar els uns als altres. I això és una bona orde, ¿no?

La seua veu cada vegada era més dolça i persuasiva. Més encara quan va afegir:

-Creu-me, pots baixar ben tranquil de l’ametler i xarrar tranquil·lament de tot allò que voldràs amb mi, que soc la teua amiga.

-Ah, sí? –va respondre el gat, que era un espavilat de repica’m el colze i no es deixava enganyar tan fàcilment com tot això-. Està molt bé açò que em contes, raboseta, i estic però que molt content i satisfet de sentir-ho… Ara mateix baixaré… quan vindrà el meu cosí gos, que m’ha promès de fer-me una visita justament aquesta nit per contar-me coses de la seua joventut... No sé com no ha arribat encara, tan fort i decidit com és! La rabosa va pegar un bot, com si hagés sentit una forta cremada.

-I quan arribarà el teu cosí gos?

-Ara mateix, ara mateix, està a punt d’arribar!

-Doncs jo me’n vaig. Mira… me’n vaig i ja xarrarem una altra vegada… No siga cosa que el teu cosí no haja sentit la crida!

Els infants van quedar fascinats, de la gran vetlada que estaven passant al casal, però... era hora de tornar a casa a descansar! S’havia fet molt tard i ni s’havien adonat. Aquella nit, tots van tornar a casa amb la satisfacció de saber que ens podem divertir de moltes formes diferents sense fer falta tindre un dispositiu mòbil a les mans. Podem aprofitar el temps junts i gaudir mirant-nos als ulls.

Com que volem promoure un bon ús de les tecnologies, vos presentem les solucions als nostres passatemps en forma de codi QR