CONTES DEL FOC 2000 by fallarepublicaargentina

Contes del Foc Recull d’històries de Falles

Edita: Falla República Argentina • Xàtiva Març de 2000

Joan R. Alcocer i Pla, Vicent T. Aldeguer, Elies Barbera i Bolinches, Josep Bolinches, Maria Borredà i Cuenca, Salvador Canet, Francesc Collado, Joaquim Corts, Toni Cucarella, Antoni Espí i Cardona, Tomàs Llopis, Antoni Martínez Revert, Joan Ramos, Lluís Rosselló, Jesús Sanchis Calabuig, Jesús Fèlix Soler,

Coordina: Equip de redacció, Llibre Argentina 2000 Selecció d’obres: Ernest Orquín Emili Navalón Disseny i Maquetació: Vicent Tormo Il·lustració portada: Juan Francés Imprimeix: Gràfiques Tormo, S.L.

Contes del foc és una selecció de contes publicats al llibre Argentina en les seues edicions de 1988, 1989, 1993, 1994, 1996, 1997 i 1998. Les il·lustracions són detalls de les portades del mateix llibre, obra de Vicent Martínez (1983) i Rubén Colomer (1986, 1987, 1988, 1990, 1991, 1992, 1994, 1995 i 1996).

La reproducció total o parcial d’aquesta publicació per qualsevol procediment, comprenent-hi la reprografia i el tractament informàtic, no es troba autoritzada sense el consentiment dels autors.

Després de tant d’any Quan l’amor és foc Natàlia Jo, Vicent Samsa L’home ansiós o el foc que crema un altre foc El ninot El turista occidental El malentés Claramunt i companyia Una mascletà reial Passeig de festa Toca-la una altra vegada, Sam Músic pagat no fa bon so Va per tu Dénou de març

***

Beceroles falleres Beceroles falleres (nova edició) 3

– Mare, ha vist vosté un llibret de contes que hi havia ací damunt la tauleta? – Un llibret de contes? – Sí, un llibret molt apanyadet, molt elegant, que es titulava Contes del foc. – Ai, doncs, ara que ho dius, crec que sí... Era un llibre xicotet, d’esta grandària més o menys? –Sí. – Un llibret negre... – Sí, sí! Amb una il·lustració de Juan Francés. – Un llibret que regalaven els de República Argentina amb el llibre de la falla? – Sí, sí! Eixe! – L’acabe de gastar per encendre la llar.

Després de tant d’any & Antoni Martínez Revert ESCRIPTOR •1993•

El iaio mira des del balcó, mig amagat per la cortina, la desfilada de la comissió. S’escolten esmorteïts els compassos vius i lleugers del passacarrer, bruscament destorbat, ara i adés, pels trons dels masclets i els esclafits de les boles. Cap al final de la comitiva la seua neta llueix, eixerida com és, enmig dels fallers que l’acompanyen pegant botets i amb el posat postís que se’ls ha quedat de beure massa la passada nit. Després de tant d’any se li humitegen els ulls, com quan de jove s’emocionava en sentir una música, o en llegir un passatge concret... El primer any de la victòria, ell, amic dels amics de la festa, faller de soca-rel perquè se sentia poble i el desitjava sempre millor, va haver de renunciar a moltes coses... Uns havien mort, altres eren a la presó, i uns altres, ell entre tants, semblaven en llibertat condicional i sota una vigilància permanent. Calia començar a viure de nou, que la vida, com diu el poeta mereix sempre ser viscuda, a ser possible amablement. S’acabaren les reunions al casino, les activitats culturals de l’Ateneu, aquelles lectures poètiques, la colla dels amics, el casal i les falles, i de poc va anar que no s’acabara de pura vergonya, passejar per la fira, sota els arcs de triomf i a prop de tant d’uniforme que omplien els cadafals del Reial. Però res el va ferir tant com perdre alguns amics, arrossegats per la nova situació política, veure-se’ls ara venuts, pactant qualsevol cosa per un plat de lentilles, per un dubtós honor. El seu millor amic, amb qui havia treballat tant d’any colze a colze, va ser el primer president de la renovada comissió fallera. No és que el iaio haguera estat molt significat políticament, però tothom sabia qui era i com pensava, perquè havia publicat alguns poemes que en donaven fe i era un home de compte i raó.

També escriure s’havia acabat. On escriure ara? Per a qui? Després de tant d’any, ningú no recorda el que ja sols són records seus, ni l’afició que el iaio tenia per les lletres la recorden en sa casa. Enmig de la seua vida hi ha un tall que separa els anys de joventut i la vellesa, sense festes, sense respecte pel poble, per la seua llengua, pels seus costums, sense llibres, sense llibertat... Cada any tornaven les falles per a confirmar-li que les coses, a parer d’algú, estaven però que molt bé com estaven i ell s’allunyava cada vegada més de l’ambient faller, i amb ell la seua família, els seus fills. Tot es reduïa a complir amb les aportacions que el barri demanava, però lluny d’ell les celebracions i «cabalgates de ninots». Després de tant d’any, qui li ho havia de dir, la seua néta ha estat nomenada la fallera major de la comissió del barri. Les coses, sense que ell se n’adonara, han canviat molt. L’esperit generalment reaccionari de les falles s’ha bescanviat per una actitud progressista, crítica i oberta, les comissions i les eleccions funcionen democràticament, es fan tenint en compte alguna cosa més que les possibilitats econòmiques de la gent, va surant l’enginy per damunt de certes actituds prepotents i barreres a què ens tenien acostumats, comencen a veure’s actituds respectuoses amb la pròpia llengua, van apareixent any sí any no i falla sí falla no, noms i plomes disposats a bregar amb els versets explicatius i amb els redolins enverinats reeixint amb dignitat... Tanmateix, la xiqueta no trobava ni de cor ni d’ofici qui li escriguera els versos per al llibret. D’això es queixava dinant a taula tot desobeint les ordres paternals de no esmentar res que tinguera a veure amb les falles davant el iaio, que prou havia fet en acceptar en silenci, primer, que la xiqueta s’hi apuntara, després les reunions i finalment l’inesperat nomenament. Sols la xiqueta, vostés i jo sabem de qui són els versos anònims que precedeixen la fotografia de la fallera major en el llibret de la falla... Vés a poc a poc. No ho penses ara que al bell mig de març et trobes amb la joia

de tenir al davant el privilegi del somni, brandant la joventut que feliç t’espera. Vés a poc a poc. No ho penses ara, que la primavera canta alhora amb el teu cant, i floreix l’ametler que deixa l’hivern trist com una llarga nit que la claror delera. Vés a poc a poc. No ho penses ara, passeja’t del bracet entre els trons de la pólvora i permet que et cabdelle l’avalot i la cridòria, la música vehement que pertot t’acompanya. Vés a poc a poc. No ho penses ara, demà vindrà el record i de la festa l’enyor: ara ets el foc que il·lumina cada casa, ara ets la reina que du pau a cada llar. Després de tant d’any el iaio mira des del balcó, ara al descobert, el borinot del seu amic, carregat de bunyols i de fulles de llorer, que tanca, patètic, la comitiva acompanyant les autoritats. Pocs encertaran a entendre què vol dir el somriure que li dedica amb els mateixos ulls humits que han mirat emocionats, uns segons abans, la seua néta, però l’invicte president no pot aguantarli la mirada.

Quan l’amor és foc & Elies Barberà i Bolinches •1993•

Estàtic com El Pensador de Rodin s’ha quedat Eleuteri mentre ella li llança mirades de vergonya des d’un punt fosc de la sala engalanada de pols. Es diria que es miren de reüll esperant el moviment decidit de l’altre. Immòbil com els maniquins en una festa privada s’autocontempla Eleuteri preguntant-se quina classe de joc adolescent és aquell en què es troba embolicat. Mut com un innocent acabadet de nàixer roman Eleuteri pensant que el remei es troba en un progressiu apropament recíproc. Però, com? Si sembla que li han cosit els peus al terra amb claus i tatxes! Blanc com el colom de la llibertat té el cervell Eleuteri quan ella se’l fita de cap a peus, esborrant-li qualsevol pensament que li passe entre les orelles. Blanc té el cos. Ha de reconéixer que no ha sigut mai un home decidit en aquestes tasques. Sempre ha preferit esperar, ser ell qui rep el primer somriure, que li facen a ell l’ullet, fer-se el despistat i xiular mentre alça la mirada a un sostre d’estalactites de cartó de totes les mides: sempre l’ha traït aquest estereotipat gest de dissimular. Ara però és ell qui pren la iniciativa. —Si no fóra per tota aquesta distància— pensa. I no dissimularà. La mirarà i no li llevarà els ulls de damunt —ja els llevara ella si vol— diu per a si. —Ara per ara és l’únic que podem fer. Si estiguérem més a prop tal vegada ens coneixeríem, però ja se sap: les tatxes, les fustes, la cola... Estàtic, immòbil, mut, continua Eleuteri en aquesta la seua efímera existència. Ara però llueix una perruca clàssica blanca amb llaç a la cueta que li penja entre les espatles; una casaca napoleònica d’un color roig vivíssim imitació de vellut, botonada en daurat; calçons que semblen de seda blava brodats en fil d’argent; calces calades i sabates negres amb sivelles. Eleuteri és un noble del segle XVIII. I ella una princeseta del mateix segle: el pèl negre pentinat rococó. La pell blanca amb una piga graciosa adornant-li el pòmul dret; vestit de volants amples

i cosset estret, escot generós; tocada amb un collaret de falses perles i entalonades sabatetes. Quines gal·les! Segur que els altres estan morint-se d’enveja. Des d’ací veig els pobres pallassos, els pobres banquers, els pobres pobres,... I nosaltres tanmateix, vestits de nobles. Quina sort! —pensa Eleuteri. Quina sort perquè a més, ara es troben més junts a causa dels moviments involuntaris de la casualitat que els ha apropat un considerable nombre de metres. La distància entre ambdós s’ha aprimat i les mirades es creuen sense cap entrebanc. Ja no dissimula Eleuteri el fet ben evident de la seua estima i ella, estàtica, immòbil, muda, respon de la mateixa manera les mirades complaents que ell li envia. No calen paraules per a qui no pot dir res. Estem a principis de març i queden pocs dies per a eixir al carrer, veure la llum del sol i gaudir de l’aire renovat de la primavera que va acostant-se a passos de gegant. Queden pocs dies per a eixir de la nau on es treballa sense descans amb la fusta, els motles, el panet, els colors; per a eixir de la sala on ha nascut Eleuteri i on ha nascut ella. Estàtic, immòbil, roman Eleuteri mentre espera amb paciència d’estàtua desfer-se prompte del seu cos de cartró. Ara però pot parlarli en vers a tot aquell que beneplàcitament se li acosta perquè té un cartellet vora els peus que tothom que vol pot llegir. Unes tanques verdes i metàl·liques el separen dels vianants que visiten el monument: —deu ser una mesura de seguretat— pensa Eleuteri. Els vianants van contínuament girant voltes i mirant escena per escena tot el conjunt, quan arriben a ell es paren i se’l veuen tot mudat i somriuen i l’assenyalen amb el dit i comenten vés tu a saber quines coses. Ell, humilment s’alegra. S’alegra també perquè ella està en la mateixa plataforma, estan junts en la mateixa part del monument, a tan sols dos metres de distància infinita, l’un front al altre: no podia ser d’altra manera. Sembla que s’esforcen inútilment per tocar-se però ells millor que ningú saben què és l’estàtica i la immobilitat. I també saben que quan els cremaran seran foc i seran lliures i podran per fi estar junts. Es lliuraran del cos i s’agafaran de la mà per a seguir sempre junts, i tot gràcies a les flames que purifiquen com un ritu religiós antiguíssim. Pensant en aquesta unió passen els minuts i les hores i el temps d’aquesta festa de tot un any que mor en quatre dies per tornar a nàixer.

Pensa i somriu. Ell i ella. Quatre dies. Tres. Menys encara. Menys. Quanta gent, veritat estimada? —Diu Eleuteri mentre observa com han anat omplint-se els carrers adjacents a la falla. A poc a poc, com formiguetes que van acudint al niu a l’hora de dormir, les persones s’apropen al monument que en breus minuts serà foc. Nit tancada. Els companys d’Eleuteri estan nerviosos i ell també perquè sap que el foc és l’element alliberador que els permetrà començar un nou temps tots dos junts. Es veuen al fons uns llamps neòtics ataronjats: ja vénen els bombers, els enemics del foc. Els fallers han penjat del monument serpentins de pólvora i masclets que al contacte amb una metxa fan traca-traca-trac-tracatac-traca-tracaboouuummm! Foc. Ah! Per fi. Foc que beu de la benzina i que pren la palla i el paper i que corre com la pesta. Que prompte puja pel centre del ninot gran, com li xucla les entranyes de fusta. I ara bota als companys d’Eleuteri i ara els abraça de roig i els llepa el cos de cartró. Bufa la pintura i alça màgicament les ànimes a l’aire. Moren el cartró i la fusta i viuen lliures Eleuteri i ella, lliures i junts. Si ha valgut la pena esperar ho saben ells ben bé. Mor la immobilitat i l’estàtica, ara pugen al cel a ser companys dels estels eterns i infinits. El foc que ha devorat la fusta com un llop al borreguet indefens, els ha donat tanmateix allò que ells més estimen: la possibilitat d’estar junts, lluny de les seues presons. —Serem feliços— diuen. Cendres.

Natàlia & Salvador Canet •1988•

Torní a Xativa just el dia en què les falles ploraven ja, en veu baixa, la seua imminent i necessària purificació. Recordava la ciutat molts, moltíssims anys darrers en aquestes mateixes dates, com un continuat trontolleig de cohets, de desfilades de brunyida gràcia, de carreres de xiquets entremaliats acaçant amb el seus petards xiquetes de curtes faldes. El meu record més nítid de la festa era, malgrat que poguera paréixer paradoxal, el fum de la pólvora, blanquinós i d’agradable aroma, el qual moltes voltes, en plena mascletà, no deixava de veure més enllà d’uns pocs centímetres. Eixe mateix fum que, després del tro de les dues de la vesprada, es dissipava segons el capritx de la brisa que precisament un 19 de Març emmarcà per a mi, només per al meus ulls, el rostre de Natàlia. I resultà que els seus es clavaren com a agulles còmplices de la meua mirada, com si volgueren dir-me: «Em buscaves! Doncs ací estic.» La meua vida amb Natàlia, des d’eixe instant màgic, fou un delirant somni d’amor. Junts sempre, acabàrem de ser xiquets; diguèrem adéu a l’adolescència en una ràpida successió de divines bogeries. M’agradava mirar-me-la, de nit, quan la lluna intentava de competir amb la llum del seu rostre marfil moreno. Hi havia dies que només obria la boca per dir-li que la volia, que la desitjava, que volia morir fos amb ella... Anys després compartírem les nostres vides potser més que els nostres cossos. Però algú, vingut de molt lluny, es conformà primer amb compartir les nostres paraules, el nostre silenci i per damunt de tot la seua alegria. I arribà el moment en què volgué quedar-se-la definitivament. Natàlia se’n va anar de mi tal i com havia vingut, en un fugaç instant, més sobtat encara que el brollar de les meues llàgrimes quan vaig saber com d’irreversible era el seu mal. Tenia vint-i-dos anys i era més xiqueta en l’últim sospir. Aleshores em va dir una cosa que no oblidaré mentre visca: «Tornaràs a veure’m, vida meua».

I tancà els ulls. Feia més de trenta anys, no sé quants, que no tornava a la meua ciutat. Quan Natàlia desaparegué, jo també volguí fer-ho i vaig fugir del seu record, de la seua memòria, dels llocs on la seua alegre rialla poguera ser percebuda. Ara, quasi vell, un vell esquerp i en absolut penedit de no haver volgut compartir-me amb ningú. Pero Xàtiva era la mateixa, musulmana, humida, estreta i empinada, sols que amb alguns edificis més alts, carrers encatifats amb succedani d’asfalt i lluminosos neons comercials. Mentres passejava sumit en els meus records, observant sense massa atenció una falla darrere d’una altra, vingué a la meua memòria la foguera de trastos que féiem al barri, rematades sempre per un espantaocells robat en qualsevol hort i vestit amb roba més decent. No m’agradava el fum espés que emanava de la fusta banyada i la palla verda que utilitzaven per cremar-la. Encara m’agradava menys que la festa s’acabara. Després el rogle al voltant de les encara incandescents brases cantava l’estoreta, el mateix que ara escoltava a través d’alguns altaveus estratègicament situats a la plaça. Les notes d’eixa cançó em tornaren a la realitat, i a ella va contribuir una colla de xiquets i de xiquetes que saltaven i que quasi em feren acabar amb els meus pobres ossos a terra. Vaig recuperar a males penes la verticalitat i instintivament, tal com havia estat la meua tornada, doní mitja volta. Vaig notar que algú em cridava pel meu nom. Aleshores la vaig veure. Sols tu, Déu meu, saberes el que vaig pensar en l’instant irreversible en què vaig clavar els meus ulls en aquella nina que, des de la falla, amb l’esguard, sols amb el seu esguard, pareixia com si em diguera, a penes amb un lleuger rumor: «Em buscaves! Doncs ací estic.» Natàlia, amor de la meua vida. No sé qui pogué concebre els teus trets, ni imaginar-los, per plasmar-los en una figura de cartó envernissat i immòbil. No m’importa. El que és ben cert és que els teus ulls tenien vida pròpia. Dels teus llavis creia escoltar paraules mussitades a cau d’orella. Percebí la teua flaire com la rosada. Em vaig acostar encara més i se’m gelà l’ànima quan —potser enfollí de sobte— sentí que em deies, quasi imperceptiblement: «T’espere, vida meua, tin paciència». Una altra veu, una veu més forta em va despertar

en la nit de Sant Josep: «Em permet, senyor?» La Seu donà dotze campanades mentre coronaven de traques el momument de colors. Doní uns pocs passos enrere, d’esquena, mirantla i encara vaig creure sentir Natàlia, amb la seua jove veu, sense cap besllum de por. La música ofegà la seua «fins prompte, estimat», i sols el calor de les flames em va fer retrocedir fins confundir-me amb la gent. Pareixia tot en silenci, aïllat dins d’una massa que cantava i reia com si poguera haver-hi festa de nou el dia següent. Una cosa invisible em va parar quan immenses llengües de foc voltaren la seua figura. Em mirava mentre a poc a poc se n’anava diluint en milers d’espurnes que eixien disparades fins al cel roig i càlid, indicant-me el camí que hauria de seguir per trobar-la. Em quedava el seu somriure de lluna minvant, el seu negre cabell pentinat a un costat, la seua pell suau que encara ho era més quan l’estimava. Eixa pell que fou la primera en desprendre’s del seu cos irreal i ennegrit per moments. En l’instant que les seues cendres volaren del tot, esclatà el plor. Vaig voler ser fort, pensar que tot havia estat un somni meravellós. Vaig veure el meu voltant. Em trobava a soles, com sempre. O això creia. La seua veu, vellut i seda com una alegre cançó que ja mai més no escoltaria, tornà a sospirar lluny, molt lluny: «Tornaràs a veure’m, vida meua». Aleshores ja no vaig dubtar. Ara sabia, Natàlia, on podia trobar-te...

Jo, Vicent Samsa & Jesús Sanchis Calabuig •1996•

Tot el món sap que els escarabats som uns dels animals amb menys intel·ligència. Però entre tots els escarabats del món jo dec ser el més inepte. Ja m’ho deia ma mare quan jo era un jovenet i vagava pels carrers de Praga: «Vés amb compte. Els camins són plens de perills i, el que és pitjor: sorpreses». En aquests temps Praga era una ciutat molt immobilista: cada escarabat vivia en el seu amagatall, que a bon segur havia heretat dels seus avantpassats i que algun dia hauria de deixar als seus descendents. Per a un esperit innovador com el meu això era completament insuportable. Però encara hi havia una cosa que m’aclaparava més: ser cosí germà de Gregori Samsa, l’escarabat més famós de Praga. La presència de Gregori en la família ens eclipsava a tots. Com es sol dir, ens deixava a l’altura d’una puça. Vaig passar els primers mesos de la meua vida a l’ombra d’aquest il·lustre personatge, suportant miserablement les comparacions, les rialles. Fins que un dia vaig dir «prou», i me’n vaig anar. Ma mare no va plorar, perquè els insectes no ploren, però una intensa tremolor de la segona pota esquerra delatava la seua tristesa. Jo no sabria explicar els meus sentiments d’aleshores. El ben cert és que vaig fugir amb pressa, pensant que la vida d’un escarabat és ben curta i val la pena intentar fer alguna cosa important abans de morir. Durant setmanes vaig anar d’un lloc a l’altre, deixant-me seduir per tota mena de perills i idioteses. Moltes vegades m’ho havien explicat: «No et deixes atraure pels colors vius o les formes inusuals: sempre amaguen un perill.» Jo associava aquests consells a l’esperit conservador dels escarabats de Praga, ciutat obscura i avorrida. Es per això que vaig decidir oposar-m’hi, és a dir, fer exactament el contrari. «Darrere d’una flor roja hi ha una aranya», diu el vell refrany. Jo, portat pel destrellat i la desídia, acudia a cada flor roja, a cada bolet verinós, a cada llum nocturn. Fou així com després d’unes setmanes

vaig venir a parar ací, atret per aquesta descomunal massa de cartró multicolor. L’olor a pintura és un fort reclam per als escarabats, sobretot per als escarabats que hem nascut a Praga, on la pluja esvaeix la superfície de les parets i fa que tots els colors es reduïsquen a una mena de gris. Ja m’ho contava el meu amic Robert. «Hi ha cases», em deia, «on de sobte et trobes dins d’un mar de pintura, amb tots els colors imaginables. A vegades m’he emborratxat amb els aromes. Aquestes coses les anomenen ‘quadres’, i els pengen de les parets. Per a un humil escarabat com jo són com un somni». El cas és que aquesta natural atracció pel color m’ha portat la ruïna, com ara explicaré. Fa dos dies que he arribat a aquest estrany lloc. Com deia, em vaig veure atret per la varietat dels colors i per la immensa grandària d’aquesta construcció humana. Poc després vaig descobrir la trampa. Jo pensava per a mi: «Passaré una bona estona rebolcant-me per les assolellades extensions de cartró, em deixaré envair per les fragàncies dels pigments». El que no sabia és que mai no podria fugir-me’n. Al voltant d’aquesta massa de cartró i fusta circulen els humans més estranys. Alguns visten de negre, i porten una espècie de banda roja en la cintura. Altres humans porten complexos adornaments al cap. Però el problema no és la roba que duen: el més perillós és el que fan: corren d’un costat a l’altre, donen bots, canten; alguns fan esclatar uns misteriosos paquetets que produeixen un horrible soroll. La primera vegada que en vaig sentir un, vaig córrer amb tota la força de les meues sis potes i em vaig amagar aterrit en el primer forat que vaig trobar. Des d’eixe moment encara no he eixit d’aquest forat. Amb els meus ulls d’insecte observe dia i nit aquestos humans bojos (¡Que lluny queden els tranquils burgesos de Praga, amb el periòdic en la mà i les corbates negres!). A poc a poc he aprés a odiar-los. Per la nit vénen de tres en tres, o de quatre en quatre. De vegades zigzaguegen, escupen, cauen a terra. Hi ha moments en què crec que puc fugir, però quan ho intente sempre trobe el mateix problema: algun d’aquests idiotes encén un paquetet explosiu, i això em du una vegada més a la retirada. Hi ha una cosa que em preocupa per damunt de tot, i és el que ha passat fa uns minuts (podran pensar que això és un esdeveniment molt recent, però en la curta vida d’un escarabat

un minut representa un llarg espai de temps). Com deia, fa uns minuts he vist com aquests salvatges cremaven un xicotet monument de cartró que es trobava a escassos metres del que jo habite. Semblava que s’havien vestit per a l’ocasió: portaven unes peces de roba molt més elaborades, més lluentes. Als seus ulls he pogut observar una tremolor d’emoció, d’entusiasme. Al mateix temps sonava una horripilant música barrejada amb un ensordidor soroll de trons i fusta cremada. La meua oïda percebia, a més, delicats sons que a ben segur quedaven muts per a aquests sinistres humans: eren els crits desesperats de milers d’insectes que morien abrasits per les flames. Mai no havia sentit res igual. En particular l’agut crit de les formigues roges. Tot sembla indicar que d’ací ben poc faran el mateix amb l’estructura on jo habite. Han començat fa poc a ficar per tot arreu carregues explosives, a més de regar amb gasolina alguns indrets. Al voltant s’han congregat centenars d’humans; alguns d’ells ballen al ritme d’una música que em tomba el cos. No tots els escarabats saben el que és la música. Jo ho sé perquè m’he criat en els millors ambients de Praga, on la música forma part de la vida quotidiana. En qualsevol cas, no sabria dir si el que ara sent és música o simplement soroll. El meu cosí Gregori ho sabria dir. Ell ha estat triat per a tasques exquisides. Jo, al contrari, estic en aquest infern, rodejat de sers inconcebibles, inimaginables. Si em deixara dur per la desesperació eixiria corrents d’aquesta tomba i intentaria fugir entre els peus d’aquestes feres, fins a trobar un lloc segur i reprendre la meua vida. Però no ho faré. Per això dic que sóc l’escarabat més destrellatat de la història. Preferisc quedarme ací, deixar que aquests idiotes em cremen, em facen esclatar en mil trossos. No importa. Em queden uns minuts per a deixar caure el meu cos sobre el cartró, per a olorar una vegada més els matisats aromes que naixen dels pigments i de la fusta.

L’home ansiós o el foc que crema un altre foc & Antoni Espí i Cardona •1998•

A gemma i adrià. A elies, el runa, remigi, apa,... A l’Almodí. A certes coses, als músics, Al pub el sur...

La casa era molt gran i tenia moltes cuines. Ell tenia moltíssima faena i la dona i els fills havien marxat uns dies fora per deixarlo treballar tranquil. Decidí aprofitar els avantatges de la casa: cuinaria uns quants àpats ací i allà i així tindria provisions per a la setmana. A fora començaven les falles i tot era rebombori de trons i músiques. Encengué la llar del pati i preparà una mica de carn a la brasa que es cruspí quasi mentre la feia. Abocà al foc unes creïlles i unes cebes perquè s’atabollaren i posà a bullir una cassola d’aigua en el foguer del guisador del costat de la llar del pati: hi deixà caure unes verdures i quatre ossos per fer un bon brou. Begué un parell de volldams i prengué un cafè rebollidet tocat amb torres5. Comprovà satisfet que la cassola alçava el bull i que les creïlles i les cebes anaven torrant-se a bon ritme i, animós perquè havia avançat molta faena, s’arriscà a prendre una copa al pub de la cantonada. Allà trobà el bo i millor de la població i s’hi estigué amablement més estona de la prevista. Tornà cap a casa que vesprejava. El foc de la llar on s’escalfaven cebes i creïlles s’havia apagat. Enretirà les peces comestibles i amaní la ceba amb oli i sal en la cuina del costat, on comprovà l’avançat estat del bull de l’olla. Ho tastà de sal, n’afegí una poca i posà colorant Morita. L’alcohol li havia fet forat a l’estómac. Es preparà, doncs, un bon sopar

de bacallà salat, espencat amb la ceba escalivada i una truita de pernil. Tastussejà un solatget de vi i eixí de bell nou al carrer per traure el fem. El xivarri faller l’amoïnava. Tornat a casa, pujà al pis de dalt amb la intenció de mamprendre el treball. Però abans de posar-s’hi encengué la tele: casualitat que feien un programa del Buenafuente, home. S’hi quedà embadocat mentre la mala consciència començava a rosegar-lo. Per esbandir-la es féu un puret i, durant els intermedis de publicitat, netejà i preparà uns espinacs que el sogre li havia collit de l’horta. Quan els posà a bullir —a dalt també hi havia una cuina— li vingué al cap que no havia apagat el foc del foguer de la cuina de vora la llar del pati. Baixà les escales corrent, eixí al pati, obrí la porta i apagà el foc. Destapà el perol i el baf li entelà les ulleres. Quan pogué va veure que encara quedava una miquiua de brou: «salat a més no poder», pensà sense tastar-lo. L’endemà ho arranjaria. Tornà a dalt i compartí el puret i la tele amb el bull dels espinacs. Acabats els tres processos, s’encarà finalment a la comesa, però al quart d’hora de palpar les tecles de l’ordinador li entrà una soneguera que no el deixava avançar. Mig endormiscat encara es féu un got de llet amb el darrer cigarret. Pensà que l’endemà ja li rendiria més la cosa. Al cap i a la fi tenia menjar cuinat per a un parell de dies. S’adormí complagut. *** El despertà el soroll de la banda de música de Beniotos, que tocava en la falla veïna, i els esclafits dels masclets prohibits. Tenia un buc en l’estómac. Es va beure dos gots de llet mentre preparava el cafè i menjava un parell de rosques de pa torrat en la cuina de dalt, on havia fet bullir els espinacs la nit anterior. Li vingué a la memòria la faena mentre es fumava el primer cigarret del dia, el que li feia venir mala hòstia. Acabava d’encendre l’ordinador que sonà el timbre: era el carter que li portava una carta certificada. Baixà, arreplegà la carta i signà amb traça on li assenyalà el carter. Es quedà a la porta de casa mirant el carrer i la gent que anava cap al mercat — a pesar de ser la festa de les falles— i optà per anar a comprar el pa al forn, l’oloreta del qual li obrí la imaginació culinària:

se li passà pel cap una combinació de brou espès, creïlles fumejants, espinacs sofregidets i bacallà dessalat ben fetet a la romana. De tots els components només faltava el darrer. S’encaminà, doncs, animós cap al mercat. En tornar a casa posà l’abadejo a dessalar i mamprengué novament el quefer de cara a la maquinota. Portava un quart d’hora i pensava que aquell dia sí que li aniria bé la cosa. Llavors sonà el telèfon: era la dona ... que a on se n’havia anat, que estava tot el matí cridant, que si ella havia de passar-se els dies al càrrec dels menuts, que si tanta faena que tenia ja voríem què faria i que se’n recordara de regar les plantes, que cridava des d’una cabina i no li quedava més solt i pit-pit-pit... Efectivament dinà de mala veta. Havia baixat al patí a regar les plantes i aprofità per fer-se uns fideus del brou —espès i salat— que havia preparat el dia abans. Les creïlles de la vespra s’havien endurit i no volgué menjar-ne. Mossegà d’esma un tros de pera surenca i eixí a fer un rebentat al pub de la cantonada. Les festes del foc començaven a cremar la resistència de la parròquia habitual del local, que estava quasi desert. Compartí conversa de monosíl·labs amb el cambrer, un tal Llorenç Aparisi, que els dies que no estava per a orgues només solia dir que «tot estava molt mal». Tornà a casa i s’arrupí al sofà, davant la tele. Tenia una cremor de mil dimonis i provà d’apagar-la amb una bona cullerada de bicarbonat... Quan es despertà —tot suat i amb la boca eixuta— eren més de les set. Fora retumbava el rebombori faller. S’encarà a l’ordinador una estona llarga, però no estava gens fi i no li eixia res de bo, així que prengué el determini de plegar i ferse el sopar. Canvià l’aigua d’arremullar l’abadejo i es preparà un grapat d’espinacs bullits, amanits amb oli i sal, que li retornaren una miqueta l’alegria. Pensà que aquella nit havia d’avançar la tasca que s’havia marcat fóra com fóra i es posa de nou de cara a l’ordinador... Però quan les coses no volen eixir bé és de bades que t’encabotes: quan havia escrit tres o quatre pàgines sobre el tema divulgatiu que tenia encarregat, s’enterbolí, maniobrà erròniament l’aparell i perdé tot el que havia fet aquella nit. Traspassà el portal de casa que treia espurnes pels ulls de la mala llet: estava escrit que aquella nit no tenia més remei que emborratxar-se. I aüsades que l’agarrà bona! Quan tragué

el cap al carrer —havia passat les últimes hores en un casal faller— començava a clarejar. Ell però estava ben tèrbol i hagué d’apuntalar-se ací i allà per arribar a casa entremig de bandes de música i masclets de despertà. *** Es despertà —vora les cinc de la vesprada— amb una ressaca reblida a més no poder de categoria. Una de les millors —o pitjors, segons es mire— ressaques de la seua vida: una ressaca subcampiona, o siga. No obstant això, amb les minses capacitats reflexives que li quedaven, reflexionà i es digué a ell mateix que o feia la tasca que s’havia marcat per a aquells quatre dies o ni era home ni era res. Concentrà totes les seues forces de voluntat i es dirigí a l’estudi. Mirà l’ordinador cara a cara i l’engegà... a pastar fang. Ja n’hi havia prou! S’havia acabat! Escriuria a mà! Ja buscaria després algú que li ho passara a suport informàtic. Comboiat per la decisió presa féu mitja horeta bona de treball profitós i s’alçà a retirar el bacallà de l’escorredora, d’on l’havia deixat no recordava bé quan. Tornà a la faena i gaudí una breu estona d’una meravellosa sensació de benestar, d’íntim retrobament amb l’ego més pur, d’embriaguesa autocomplaent. Però els efectes de l’altra embriaguesa, la de la nit anterior, no havien desaparegut encara del tot i hagué de baixar les escales cametes ajudeu-me per fer de cos a la tassa. Justament quan acabava l’afer, tocà el timbre de l’intèrfon: eren Zequiel i l’Home Fibra, que anaven a fer-se’n una, que si venia... Els va haver de dir que no, que la faena se’l menjava, que ja li sabia mal, ja... Però que si més tard volien passar a sopar... Acceptaren. Tornarien en dues hores. Esplèndid: li’n quedava una per al treball i una per a fer el sopar. Però quan sonà de nou l’intèrfon, s’adonà que s’havia quedat adormit damunt dels papers. Prepararen el sopar entre els tres, de pressa i corrent: la barreja d’espinacs, creïlles dures i bacallà massa dessalat no agradà gran cosa, però s’ho empassaren tot ben remulladet amb cervesa mahou i vi rené barbier. Uns gintònics de beefeter i les tres de la matinada. Xivarri de festa i xerinol·la, per un costat, i l’obligació per l’altre... Però s’havia dit a ell

mateix allò de «que si no feia... ni era home ni era res» i es resolgué per l’obligació. Tanmateix, es passà la nit de la taula de l’estudi a la finestra, guaitant des de dalt la gent que vagarejava festívola. Quan a la fi plegà per anar a jaure l’enrenou del carrer s’apaivagava quasi del tot i estava massa cansat per a sospesar què tenia d’home i què tenia de res. *** Aquell migdia —el quart d’ençà que havia marxat la família— el despertaren els trons eixelebrats de la mascletà. Detestava les mascletades. Enllestí un dinar ràpid de les restes dels dies anteriors i es posà de seguida a faenejar. Si treballava tot el dia a destall encara faria la meitat de la tasca marcada. Treballà i fumà intensament fins que a les cinc de la tarda se li acabà el tabac i baixà a buscar-ne al pub de la cantonada que aquella vesprada bullia de veritat: tot de jovenalla i alguns fallers equipats amb el vestit oficial i les ulleres de sol reglamentàries prenien botelletes d’aigua mineral i sucs vitaminats. Alguns eren de la colla d’amics. S’aconhortà un poc de les seues desgràcies veient les expressions derrotades del personal. La ressaca —es digué— no entén de diferències de classe, de sexe, d’ideologia... Matà —o si més no malferí— el cuc de la mala consciència amb dos gintònics ben carregadets que li serví el seu amic Ferran Salomó, de malnom Milio, l’amo del pub. Eufòric, mamprengué una visita ràpida als monuments fallers més reeixits. L’eufòria, però, descendí a mida que avançava el dia i el cuc que el rosegava per dins demanava companatge: faena o alcohol. Sense voler es decantà pel segon: transità quatre o cinc tuguris solitaris on es foté sengles gotades de beuratge. Retornà de nou a casa —ja s’havien acabat les desfilades— i li vingué justetet per arribar al wàter i perbocar a dolls mentre repetia exhaust: «res, res, no som res». *** Quan a mitjanit retornaren la dona i els xiquets i pujaren al menjador el trobaren abocat el sofà i brut de vòmits. La tele engegada oferia una pel·lícula codificada en el canal més canal de tots. Fora cremaven les falles.

El Ninot & Toni Cucarella ESCRIPTOR •1993•

Estimada Esperança: Aquesta és una carta que mai rebràs perquè mai no la podré escriure. La redacte i l’emmagatzeme en el meu pensament, ara que ja sóc conscient de totes, totes que la meua fi és inapel·lable... Voldria fer-te culpable de la meua desgràcia, però seria injust. La culpa és meua i només meua. Ja m’ho advertiren quan et vaig conèixer, que ets persona que oblida fàcilment les cites. M’aconsellaren que si quedava amb tu no t’esperara més allà dels cinc minuts fora de l’hora convinguda. I jo sempre t’he esperat, ho saps, passada mitja i fins i tot una hora. Però en totes aquelles ocasions havies acabat per presentar-t’hi, riallera, disculpant-te amb tot de besades i carantoines que m’estovaven i em subornaven per a perdonar-te la tardança. Hauria d’haverte posat l’estallador a les primeres de tot. No ho vaig fer i ara en pagaré les conseqüències amb la vida. La nostra última cita havia d’haver sigut ahir dihuit de març, a les sis de la vesprada, vora la falla de la República Argentina. No vaig a ser tan ingenu de demanar-te si te’n recordes, perquè no ho recordaràs, o no voldràs recordar-te’n. Jo hi vaig arribar faltava un quart per a les sis, Vaig tenir temps de mirar-me i remirar-me la falla fins saber-me-la tota de memòria. No sé què va ser que em va impel·lir a continuar esperant-te quan ja passava una hora de les sis. Tot el que se’m va ocórrer de fer va ser entrar a ca Moscardó i comprar un parell de bossetes de pipes. Me les vaig acabar i tu que no aplegaves. Així que vaig prendre posició, tot plantat, cabdellat a no tornar-me’n a casa, convençut que tu hi apareixeries al capdavall, i dir-te aleshores l’ensomni del porc. I pensava dir-te’l, de veres. A prop de la mitjanit, dret encara com un estaquirot, vaig provar de fer una passa i no vaig poder: estava clavat a terra! Encara podia

moure els braços, però la parla m’havia desaparegut; els agitava davant la gent que contemplava la falla i tot el que vaig aconseguir va ser que em tiraren unes poques monedes. Els carrers quedaren deserts, la falla silenciosa. Només de tant en tant algun faller vagarejava pels entorns i se’m quedava mirant estranyat. A l’alba, el meu cos ha començat a deformarse. La roba se m’ha enforfoguit fins fer-me traure una panxa redona i voluminosa que mai no he tingut, amb un melic ixent, berrugat. La cara se m’ha unflat, i les orelles m’han crescut, igual que les dents, que m’han saltat de la boca en una bancada més pròpia d’un ase bramador. En el decurs de les hores que han seguit a aquesta horrorosa transformació, he comprés amb evident esferiment l’abast de la meua singular desgràcia: m’he convertit en un ninot de falla... Sóc víctima d’una maledicció? El contaminat devenir del món m’ha escollit com a pioner d’una nova malaltia? Visc un malson?... Encara fora del monument, m’he esforçat a fer-me atendre pels qui hi passaven, acostant-s’hi prou o travessant de rasquinyada, maldant desesperadament a llançar-los un angoixat crit d’ajuda. La força de la veu se m’ha perdut en la consciència... Ja veus, Esperança, jo convertit en un ninot: a mi, que mai no m’han agradat les falles... I comdemnat, dins de no res, a una crema inexorable. A mitjan matí, un grup de falleros, acompanyats de l’artista de la falla, s’han reunit al meu voltant, tot preguntant-se que feia jo, allà, d’on he sorgit. Al final, després de molt discutirho entre ells, han decidit posar-me en un racó del monument, discretament ocult per a no trencar-ne l’estructura establida. Per un instant, he albergat la vana il·lusió que potser m’indultarien. No. En tocar les dotze, moriré encés en flames; seré reduït a un grapat de cendra anònima, que l’endemà s’endurà el camió del fem. I tu, Esperança, qui sap per on pararàs. Potser te n’hauràs anat de viatge amb alguna amiga o Déu sap que... No sabràs de la meua tragèdia. Tal volta un dia et tornaré al pensament. Recordaràs —potser— que teníem una cita el dihuit de març, a les sis de la vesprada, vora la falla de la República Argentina... Adéu, i bones falles, allà on estigues, Esperança... T’estima Cristòfol

El turista Occidental & Vicent T. Aldeguer •1996•

De vegades la vida ens ofereix situacions que solem qualificar de successos, anècdotes, vivències que ens serveixen d’exemples... però altres vegades vertaderament no les podem anomenar de cap manera perquè simplement se’n fugen del nostre comportament quotidià i que després d’ocorregut li vas donant voltes i revoltes sense trobar la raó del perquè et passen eixes coses, sabent que en moltes ocasions el culpable d’eixa situació has sigut tu mateix, fins i tot sense adonar-te del que està passant. Miquel, xic valencià de naixement, va haver de traslladarse a un poblet de muntanya del nord, quan encara era molt menut, deuria tindre set anys quan fou adoptat per una família de criadors d’ovelles d’eixes terres, criant-se en un ambient rural i allunyat de l’evolució social que sofria el món, encara que sense estar allunyat de dita evolució tampoc no haguera tret molt de trellat perquè amb el transcórrer dels anys s’havia oblidat d’un parell d’ells i es quedava un poc... prou curt. Farà uns tres anys quan ell bufava dinou ciris, començà a sentir cert desfici amb el seu cos, un malestar que no anem a descobrir ara, era una sensació que on ell es trobava tenia difícil solució, així i tot Niebla havia sigut bona companya de jocs de Miquel, però mantenia una millor relació amb boniques i esveltes models que treballaven en certes publicacions de moral distreta, encara que entretinguda, i que òbviament eixa relació es limitava a la simple contemplació per part d’ell de paper couché i que al llarg del temps, encara que semble increïble li produí un problema de salut, per a ser més exactes una lesió de desgast al colze. Amb eixes circumstàncies i el seu caràcter prou introvertit, afegint també les poques qualitats físiques de què havia estat dotat, feien que eixe desassossec s’anara convertint en moltes

ocasions en una obsessió a més a més de certes desviacions del comportament natural, sobretot a causa de malgastar la seua imaginació, per la qual cosa era famós. Els seus pensaments, quasi sempre perdien l’ordre i anaven allunyant-se de la realitat, creant en la majoria de les vegades el seu desconcert i el dels seus pròxims. Tot aquest maremàgnum mental que patia el nostre personatge, va fer que els seus pares adoptius, que no arribaven a comprendre eixe quixotà comportament li proposaren de fer un viatge a València, on Miquel havia deixat alguns familiars encara que llunyans i amb els quals de tant en tant parlava o s’enviaven correspondència, la qual cosa li venia molt bé per a no oblidarse de la seua llengua nativa, encara que això fóra l’únic que coneixia de la seua terra. A esta proposta Miquel no li va fer mala cara, així i tot no estava convençut, convenciment que arribà quan el seu pare li explicà que així coneixeria més món i tal vegada alguna xica bona per a ell, idea que va fer que l’endemà telefonara immediatament el seu cosí Tomàs, amb qui mantenia una millor relació. —Tomàs, ets Tomàs? —Sí, qui ets? —Sóc Miquel, el teu cosí. Hi ha un moment de pausa, Tomàs esta decidint si dir-li que s’ha enganyat de telèfon o contestar-li, la darrera vegada que parla amb ell desvarià tant que encara no ha pogut desxifrar el que li contà. Després d’uns instants de dubte contestà. —Hola Miquel! Com estàs? Ja fa temps que no parlàvem. —Molt bé. Escolta, que havia pensat que ara que no tinc molta feina podria acostar-me cap aquí a passar uns dies. A tu què et sembla? A Tomàs li recorre una tremolor pel cos que quasi el fa caure, seu a la cadira, pensa, es lamenta de no haver pres l’altra alternativa i assumeix la responsabilitat de no haver actuat seguint la seua primera intuïció, sabent així i tot que eixa decisió li ocasionaria algun desastre. —Home... —dubta encara—, no sé... El cas és que... — pensa, no sap per on eixir, fins que se li ocorre una idea per a canviar les intencions de Miquel, que a la fi seria la

pitjor de les idees tal i com es desenvoluparen els posteriors esdeveniments— Miquel, jo em pense que no hauries de vindre ara, no és per res, és que d’ací a poc comencen les falles... —Les falles? —pregunta Miquel sorprés— Això què és? —Ja estem embolicats —exclama Tomàs per a ell. Les falles són una festa que organitzem per ací —sense voler donar-li més explicacions, per no fer una altra ficada de peus. A Miquel que la festa sempre li semblava el mateix no dubta un minut a fer-li la pregunta del milió de dòlars. —I en eixa festa hi han xicones? —Sí, s’anomenen falleres. Ai, collons! Eixa contestació és la que canvia el transcórrer dels successos, perquè Miquel encara que coneixia la llengua valenciana, confonia algunes paraules, i quan Tomàs li anomenà falleres, Déu sap el que va entendre, relacionant-ho amb certa paraula castellana de tema sexual que no te res a veure amb la realitat, el que li produí un zumzejar a les cames i alguna tensió que altra en certs músculs, i és que Miquel era molt sentit. —I en eixa festa poden participar tots? —Pregunta Miquel, un tant nerviós. —No, per a participar has d’apuntar-te primer —Tomàs insistia a posar-li-ho difícil. Així i tot no ho aconseguia. —Escolta, fem una cosa, tu apunta’m que jo demà mateix ix cap aquí, i busca’m una bona fallera —tot decidit Miquel penja el telèfon sense deixar altra opció al cosí. L’endemà, quan el nostre protagonista es disposava per a fer el viatge, Tomàs havia de menejar-se ràpidament per amainar la tempesta que sense dubte se li venia al damunt i que faria que les falles d’eixe any no se li oblidaren. No va tardar a trobar una solució. —Empar, necessite que m’ajudes amb un compromís que tinc, un cosí meu vol vindre a passar les falles ací i vol que l’apunte a una comissió i que li busque fallera. —I què vols que faça jo? —Pregunta Empar, amiga fidel de Tomàs. Ara estic molt embolicada, enguany em toca preparar el llibret de la falla i ens queden quatre dies només. —Ja, m’ho imagine, però saps que em deus un favor, només vull que li busques un vestit de faller i que li digues el que

ha de fer i com funcionen estes festes. —Esta bé, crida’m quan arribe i ja veurem què passa. L’endemà, quan arribà Miquel, al cosí li faltaren cames per a cridar a Empar i resoldre prompte aquest problema amb poca delicadesa per part d’ell, llevant-se les puces de damunt. —Empar, sóc Tomàs. El meu cosí ja està ací. Vols parlar amb ell? —Val, ens veiem al bar de Ramonet, hi dure el que cal. Poc després els dos acudien al bar per a trobar-se amb Empar. Miquel estava distint, notava una metamorfosi en ell, eren unes sensacions noves i anava imaginant-se els dies que li esperaven amb la seua fallera. Després de les presentacions de rigor, Tomàs els deixà sols per motius de feina i Empar es disposà a explicarli a Miquel tot el que havia de saber. —Agafa açò, Miquel —li diu Empar, traient una bossa de plàstic on duia els complements de faller. Açò és per a tu i has de fer el que jo et diga. Miquel, a qui el seu cosí li havia dit que Empar era una gran i molt bona fallera, assentia amb el cap sense mitjançar paraula. —Aquesta festa – continua Empar – es realitza de la següent manera: primer comencem per la Plantà —comentari que va fer que a Miquel li brollaren els colors a la cara i li correguera un calfred pel tot el cos. —La plantà? —Pregunta Miquel. —Sí, la plantà del monument. —Bo... Monument, monument... Val —pensa en veu baixa Miquel. Continua, de moment m’agrada. —Després es donen premis. —Al monument? —S’estranya Miquel... —Sí. —Val. —Per al proper acte —continua explicant Empar sense adonarse de la confusió que estava passant pel cap de Miquel— has de vestir-te amb la roba d’aquesta bossa i com jo et diga. És un vestit negre lluent que ja el veuràs, te’l poses de manera que al final quan et col·loques un faixí blau que hi ha, les borles es queden per fora i a l’esquerra. —Un moment, per favor, has dit les borles per fora i a l’esquerra?

—Sí. —Val, faré el que puga. —Quan estigues vestit jo passaré a per tu i anirem a fer l’acte que més m’agrada: la Correguda. Se sent un soroll estrepitós de sobte. Miquel havia caigut de la cadira, tenia els pèls com agulles i els ulls desorbitats. —Què et passa Miquel? —Alçant-se Empar de la seua cadira per anar a replegar-lo de terra. —No res, m’he marejat, però sembla que ja em passa. —Però estàs bé? Et trobe pàl·lid. —Sí, estic bé, ha sigut el que m’has contat, això del vestit negre lluent, les borles per fora i la correguda, m’ha alterat una mica i ha remenat el meu sistema nerviós —li aclaria Miquel, que havia confós aquesta vestidura amb una que apareixia en un catàleg de roba sado-masoquista que tenia en les seues revistes a casa. —Home, no és per a tant —intenta calmar-lo Empar—, la primera vegada que ho fas sol passar això, però és el primer dia. Quan passen els quatre dies de festa ja estaràs acostumat i jo t’ajudaré. Aquest últim aclariment d’Empar acaba de rematar Miquel que es queda estés en terra sense poder menejar-se. L’endemà, inexplicablement i abans que començaren les falles, Miquel decidí de tornar-se’n al nord amb les seus cabres, pensant que les falles eren unes festes maleïdes pel dimoni i això no era per a ell, i que al llarg del temps la lesió al colze li duria algun problema, però sempre estaria Niebla per a ajudar-lo a suportar algun desfici temporal. El que tinc clar jo, el qui escriu, que enguany que he de vestir-me de faller mesuraré molt a consciència les paraules que em diguen els fallers, no siga que aparega algun malentés o sense voler em pose les borles a la dreta o l’últim botó de la ‘gorguera’ vaja a enganxar-se’m en...

El malentés & Joaquim Corts •1996•

I L’altra nit, al casalet, fullejant un exemplar d’El Món, vaig topar amb el següent titular: «Despengen un retrat de Felipe». Encuriosit, no vaig poder estar-me de seguir llegint: «El nou alcalde de Xàtiva despenja un retrat de Felipe. El quadre romania exposat a la galeria d’homes il·lustres del museu local». Alcí la vista perplex. Filibert acabava d’entrar i s’acostava al taulell: —Bona nit! Què lliges amb tanta atenció? —em féu. —La premsa! Hi ha cada romanço! Escolta: «Segons notícies arribades a la nostra redacció, entre les primeres mesures preses pel nou alcalde de Xàtiva figura una de ben curiosa: ha manat despenjar el retrat de Felipe que romania exposat a la galeria d’homes il·lustres del museu local. En opinió de les fonts consultades, es tracta d’un resquit contra l’anterior equip governant. El nou batle i el seu predecessor havien estat units per una íntima amistat, però la dècada i mitja de permanència d’aquell en l’oposició i la rancúnia del segon pel triomf aclaparador del primer en les passades eleccions han acabat per enverinar una relació que, des de feia temps, venia deteriorant-se a poc a poc. Els nous edils titllen l’anterior equip de corrupte i l’acusen de practicar una mala administració. L’afer del quadre posa, de moment, punt i final a una relació, personal i política, molt turbulenta». —Havies sentit parlar d’açò? —Jo no, però si ho diu el diari... —deixà caure Filibert, mentre es servia un café i una copa de Torres. En aquell moment, un nou feligrés entrava a la parròquia. —Mira, ara arriba Felicià. Sol estar molt ben informat —vaig apuntar. Preguntem-li si sap alguna cosa...

I L’altre dia, el president i el tresorer de la falla, els dos molt sabuts, deien que l’alcalde s’havia encimbellat a les parets del museu amb el filaberquí al rest. Feliça i jo escoltàvem la conversa. L’endemà, a casa, li vaig preguntar al meu germà —li diuen Fabià i treballa a l’Ajuntament— què era això del filaberquí. Un aparell, m’explicà fentme l’ullet, que serveix per a fer forats. Quina classe de forat voldria fer l’alcalde amb el filaberquí? El meu germà pressentí les meues cavil·lacions i em posà al corrent: el Príncep és molt alt i, per tant, s’ha de penjar més amunt que Felipe. Com que no entenia res, vaig preguntar quins motius tenia el Príncep per a penjar-se —els de Felipe ja els sabia. No sigues ruca, l’alcalde només volia penjar el retrat del Príncep, féu Fabià. Aleshores jo que dic, m’estranya que tot un alcalde vaja foradant parets amb un filaberquí ni que siga per a penjar quadres del mateix Rei. La setmana passada, em va aclarir Fabià, l’alcalde visitava el museu municipal. Durant la passejada per les seues sales, topà amb un funcionari de la brigada que maldava per clavar una escàrpia. En observar com era de maldestre aquell funcionari, el batle prengué el filaberquí i s’encimbellà a l’escala de tisora amb ànim de fer una demostració pràctica. I jo, somrient, mira que si arriba a caure de l’escala. El meu germà esclatà a riure tan fort, que de poc si li dóna un batistot. Quan es va calmar, m’explicà que l’escala havia trontollat i la màxima autoritat municipal havia caigut damunt el director del museu. Doncs... Encara no sabeu el millor, intervingué Feliu, un amic de Fabià que des de feia estona escoltava la conversa. Al director del museu li vingueren inclinacions antimonàrquiques i, pel que es veu, quan l’alcalde pegà mitja volta, en una rampellada de republicanisme militant, posà el retrat cap per avall. Quin, el de Felipe o el de Felip. Ell, el del Rei. Nosaltres, no fotes. Han amenaçat, afegí Feliu, d’obrir-li un expedient. Servidora, al Rei? Feliu, no, al director del museu. Volen tirar-lo al carrer. Aní corrent a contarli-ho a Feliça. I ella, mare meua, quin cacau!

III Tan bon punt posà els peus al casal de República Argentina, Felicià fou abordat per dos fallers. —Què saps del que publica la premsa sobre un quadre de Felipe? —li preguntaren. —Alguna cosa m’ha contat un cosí germà meu que s’empassa tots els dies l’ABC —contestà el nouvingut. Pel que sembla, l’anterior alcalde havia substituït el retrat del Príncep Felip per un de Felipe. Com que la feta arribà a oïda de la Sarsuela, el Rei està enutjat de debò. S’haurà de demanar perdó per l’afront o el Príncep no posarà mai els peus ací. —Doncs, es demanen disculpes i ja està! —van interrompre els seus interlocutors. —Salut i República! —cridà Fidel, travessant de sobte la porta del cau faller. —No toques els collons que estem parlant de qüestions serioses —rondinà Filibert. Felicià prosseguí la seua exposició: —El nou batle ha resolt ja la qüestió. Ha retirat Felipe i ha penjat el Príncep. —Ha peeenjat el Príncep? —feren tots alhora. —Molt bé! Molt bé! —aclamà Fidel enmig d’una rialla general. —Vull dir que en comptes del quadre de Felipe, n’ha ficat el del Príncep, malpensats! —va escridassar el pobre Felicià abans de reprendre el fil—: El Rei, aprofitant que diumenge juga a Mestalla... —en clissar la cara de sorpresa dels presents, rectificà de nou més roig que un titot—: Vull dir que com el Rei vindrà a Mestalla per veure el partit que juguen València i Real Madrid, l’alcalde, que és soci de l’entitat, s’atansarà a la llotja d’autoritats i farà entrega d’una lletra a Sa Majestat demanant disculpes en nom de tot el veïnat... IV Enguany, la meua falla arremet contra l’Ajuntament. Segons la meua amiga Feliça, les falles sempre arremeten contra l’Ajuntament. Els vells només pensen en política, diu. A servidora tant li fa. Estic tan emocionada... Com que sóc

la fallera major infantil, pense sols en presentacions, proclamacions i coses així. M’han fet arribar un exemplar del llibret. Feliça diu que les meues fotos han quedat molt bé. Jo l’he fullejat i trobe que hi ha poesies ben complicades. M’ha cridat prou l’atenció una que fa: Veig lladregots, sotjant com els voltors, a punt de fotre la casa i la cartera. Veig com la gent esquiva els cobradors, mentre l’alcalde roman a la figuera. Els esclafits, els brams i les sentors són com les plagues de corc o fil·loxera. ¿Com és que el tsar de tots els regidors perd la xaveta, menjat per la fal·lera? No t’emboliques amb cap filaberquí. Del gran mamó no gires mai la cara. Desempallega’t d’aquell punt filipí. Deixa’t d’escales i enlaira bé la vara. Que en un Ferrari veuríem el veí, si un bri de feina, sovint li pertocara. V —Ací hi ha un malentés —assegura Filemó. Fins ara, només s’han dit galindaines i filípiques inventades de forma interessada per uns i altres. És l’alcalde qui ha exigit que el Rei demane perdó per la feta del seu avantpassat Filip. —Quin Filip? El Filip que ens escalivà els ous? —interroga Fidel. —Exacte! —Filip, Felip, Felipe! I voleu que no hi haja malentesos? —protesta Filibert. —Aquests són els fets —continuà Filemó—: al museu hi ha un quadre de Filip penjat cap per avall. Si el Rei demana perdó per les atrocitats que va cometre aquell criminal, l’alcalde alçarà el càstig i girarà el retrat.

—Per demanar disculpes li caldrà, primer, el vist i plau de Felipe —afirmà Fidel. Segons la Constitució, el Rei és del tot irresponsable; no pot fer un pas sense l’autorització del govern. —Això ho apanya Jose Mari en un tres i no res! — clogué Filemó. De sobte, el televisor abocà una sintonia familiar i aparegué la figura de Carrascal: «Buenas noches, señoras y señores. ¡Nunca es tarde si la dicha es buena! Cierto empresario de una bella ciudad levantina ha comercializado unas botellas de vinagre con la efigie de Felipe boca abajo y, al parecer, se las quitan de las manos. Y es que el felipismo ha llegado a su fin. Gracias al apoyo de Pujol, los felipistas han hecho durante años todo cuanto les ha venido en gana. Pero a todo puerco le llega su San Martín. Como dijo Franklin D. Roosevelt, In the middle of the night, when the time is right».

Claramunt i companyia & Jesús Fèlix Soler •1997•

Claramunt s’ha llevat avui a les dotze, la qual cosa no vol dir que s’haja alçat tard. Tenint en compte que acostuma a gitar-se ben passades les quatre de la matinada, el migdia és a ell com el bon matí és a les persones d’ordre, donant per suposat que existeix una sèrie de constants vàlides per a conformar un model denominat persones d’ordre i que siga útil per a establir una relació amb Claramunt que emplace el lector. Hom pot assegurar que Claramunt conserva aquesta somnolència consegüent quan s’ha passat la nit freqüentant llocs on ens dispensen xarops espirituosos, dosificats a raó de tres unitats/hora, sense considerar els efectes secundaris. El cas és que a Claramunt aquest ensopiment li provoca la impressió que ha estat alçant peses amb les parpelles durant tota la nit. I amb aquesta sensació poc agradable, que Claramunt sol acompanyar amb gest bocabadat i de repugnància, se’n va al comú per deslliurar-se del mateix despotisme fisiològic que l’oprimeix cada matí. Al temps que s’allibera de la tirania excretora, Claramunt s’adona que la pressió amb què pixa pels matins és directament proporcional a la satisfacció que li produeix el buidament de la bufeta. Satisfacció que compensa la sensació desagradable del despertament. Ara, quan gairebé ha acabat de fer pipí, Claramunt, amb una incontinència grollera, obsequia la seua roba interior amb dues ventositats eixordadores, en homenatge al costum faller de fer esclatar masclets d’estrèpit immoderat i també, perquè no dir-ho, per a omplir a caramull el plat de la seua procacitat complaent, reforçada per la condescendent exclamació de la mare: «Alça poll!» Amb un esbós de somrís que deixa clara la seua condició grossera, Claramunt evita l’acompliment de la Llei de BoyleGurillo que, reformulada per Gaspar i Clotet, sentencia el destí de la postrema gota d’orina. Tira la cadena i ja està llest per a engolir el cafè amb llet.

Una estoneta al gronxador que la mare té a la cuina, i que la dona empra per a veure la televisió, li va bé per acabar de despertar-se, mentre beu el cafè amb llet tebi que tant li agrada. Assaborint-lo s’adona que, quan ell es prepara el cafè, és incapaç d’obtenir el mateix gustet que la mare li trau i, immers en aquestes fútils reflexions, perd la mirada pels mobles de la cuina. Fixa l’atenció en la lluentor dels agafadors daurats de les portes i pensa que al pis de València on viu durant el curs, doncs Claramunt és universitari, mai no hi ha hagut tanta pulcritud com a sa casa. S’acaba la llet. Després, Claramunt es dirigeix cap al balcó amb la intenció de vestir-s’hi de faller, banyat per la càlida carícia del solet del migdia. Extravagant tradició que Claramunt comparteix amb Larri, un amic-faller que viu tot just al pis de dalt. Abans, un altre amic-faller també s’arriscava a ser vist per algun poc discret observador mentre es vestia de faller al balcó del seu pis, que es troba a l’edifici enfrontat al que viu Claramunt. Però aquest darrer amic-faller, ja fa temps, va decidir substituir del binomi l’última part i, de resultes, ara és amic-ex-faller. Qui sap si per a la seua determinació va contemplar aquell risc d’ésser descobert per l’albir d’indiscrets veïnatges i menyscabar així el seu incipient prestigi al si de la societat de què ha de viure, encara que el corrent d’opinió majoritari dintre de la comissió no contempla aquesta possibilitat i situa la causa principal de la modificació del binomi en l’univers femení, tan capaç de captivar amics-fallers com de provocar-los la sortida per l’esquena d’un pèl delator. Claramunt, sempre que compleix amb aquesta tradició, susceptible de múltiples qualificacions, se’n recorda de l’amic-ex-faller. Mentre es vesteix, trau el cap per la barana i mira cap amunt. L’amic-faller no hi és. El crida: «Larriii!» I Larri també trau el cap. En aquest instant, els dos comparteixen un somrís de monyicot i es saluden agitant la mà en curts moviments que fan anar l’avantbraç d’esquerra a dreta ràpidament i confereixen al gest una aparença summament efeminada, suficient per a avergonyir Claramunt i, tal vegada, a Larri. Açò darrer no ho sabem ni Claramunt ni jo. Vestit ja de faller, el nostre protagonista enrobusteix la seua creença que així s’assembla a una panderola, comparació que Claramunt va escoltar en algun lloc i li va semblar escaient.

Malgrat açò, li agrada atendre a la seua aparença i, amb tal finalitat, s’arregla el faixí, intentant dissimular el perímetre del seu abdomen, una de les estratègies defensives de fugida de la realitat que Claramunt fa servir per a ignorar que la seua línia no es correspon amb els estereotips de bellesa masculina que imposa la societat petita burgesa. Però, enfrontat a la crua realitat que li torna el mirall, abandona la seua esperança de primor virtual i passa resignat a redreçar-se el bunyol i la insígnia. Finalment, s’arregla el paquet amb unes subtils estiradetes de les gomes dels calçotets, lloc aquest, el calçotet, on Gaspar i Clotet situa el punt final de la micció. Claramunt, moderadament satisfet del seu aspecte general, es dirigeix cap a la cuina. Allí aprofita per a donar un cop de sabre a la cartera de la mare, sotmès a supervisió i a autorització. Pressuposta ràpidament la necessitat del dia i decideix embutxacar-se dues mil pessetes. Un comiat rutinari és respost per una bateria de recomanacions maternals que, barrejades amb els sorolls de la cuina en plena activitat, van minvant la seua intensitat a mesura que Claramunt s’allunya en direcció a la porta. Quan ix, Claramunt aflama una cigarreta que ha aconseguit salvaguardar de l’ambició dels arxigorrers que proliferen segons s’allarga la nit casaletera. Ja al carrer, espera que el seu amic baixe també, la qual cosa no tarda a passar. Es tornen a saludar amb una palmellada al més pur estil americà i Claramunt s’adona que ja ha fet dues mariconades en el que duu de dia. Tots dos enfilen el carrer en direcció cap al casal, comentant les aventures nocturnes, en què sempre ocupa un lloc destacat i necessari n’Èdip. En arribar al casal, observen que no hi ha molta gent encara i decideixen d’anar a fer-se’n la primera del dia. Al bar, armats amb les glaçades copes plenes de cervesa, continua l’emissió de comentaris sobre la nit. La falta d’interés de la conversa motiva que els amics remuguen lacònicament al voltant de l’assumpte. Mentre parla, Claramunt escruta la decoració del bar, on es barregen tot tipus de reclams publicitaris disnemyats1 amb bastant mal gust i se’n recorda d’un altre bar on solien anar en aquestes ocasions, del qual Claramunt sublima la reminiscència. Per això li sembla que aquell enyorat bar estava millor decorat, tot i que també feia servir aquestos reclams.

S’ha fet l’hora de tornar-se’n cap el casal i, puntualment, els amics s’hi dirigeixen. Pel camí es creuen amb Falomir, un faller-mata-sets-espanta-vuits que porta posades les ulleres de sol, les quals li confereixen un aspecte ressacós, comú a tots els fallers que amb elles intenten ocultar les seqüeles que el culte a Donís, practicat sense mesura durant la setmana, ha deixat al seu rostre. Falomir saluda i explica les seues intencions: «Hola amigos. Voy a hacerme unas bellas cañas». I se’n va. Els amics es miren als ulls i un dels dos pensa que no li cau gens bé. I, imitant la veu d’un show-man basc, exclama: 2 «¡¡¡Qué mamoooón!!! ».

________________ 1 2

Homenatge a les neurones esgarriades. Homenatge al show-man basc.

Una mascletà reial & Lluís Rosselló O BSERVADOR •1997•

Els dies previs a la festa havien eixit nuvolosos. Eren grisos, tot feia presagiar que, enguany, els ninots estarien més mullats del que és habitual. Sempre s’havia dit que una ruixadeta no ve mal a les falles. Eixe any, però, la grisor envaí l’ambient. De sobte, tot va començar a canviar. Primer fou la ràdio, després la televisió i, l’endemà ho confirmaren els diaris: els suprems acudiran a la capital per veure una mascletà. L’embafosa coentor esclatà i el servilisme feudal va omplir i impregnar l’aire. «Encara no han anunciat quin dia serà per raons de seguretat, però està confirmat» es podia llegir a la premsa, en paraules posades en boca de l’alcaldessa. Fins i tot l’oratge va col·laborar per preparar l’esdeveniment i el sol va guanyar espai al cel. Ja se sap que és l’astre rei! La ciutat començà a engalanar-se més del que era habitual en festes. De res valia que prop de milió i mig de visitants acudiren per veure la festa, per vibrar al costat d’una mascletà. Vint-i-un anys després, els suprems accedien a la sempiterna invitació del consistori i acudirien a una mascletà. La cap de premsa de la casa suprema aclarí el perquè: «Razones de seguridad motivadas por la ubicación de la plaza del Ayuntamiento, impiden que los supremos no hayan acudido antes a la capital en fiestas.» Un dia abans es confirmà que, a l’endemà, seria el moment desitjat, màgic, i els suprems gaudirien, en companyia dels qui habitualment acudeixen a veure una mascletà i dels milers de curiosos que s’acosten a veure’ls, de la flaire de la pólvora i del soroll dels masclets. Fins i tot, per la urgència de la cita, el pirotècnic va haver d’afegir-li més sucre a l’espectacle i tornar a dissenyar la disparada. Era una ocasió històrica. Així, almenys, ho entenien tots... I, és clar! Les exquisides forces de seguretat del suprem.

Dia i mig abans, els guàrdies i agents, secrets i d’incògnit, es dedicaren a escorcollar amb sigil els possibles punts de tir contra el balcó del consistori. Un minuciós desplegament que va ser rebut amb complaença pels veïns. La nit prèvia passà tranquil·la, només interrompuda pels sorolls dels artistes fallers i dels seus martells i grues. A les cinc de la matinada, hi acudí l’equip del pirotècnic, que començà a muntar la mascletà suprema. No obstant això, la zona ja estava acordonada, tancada i segellada. Hi havia policies disfressats fins i tot de quiosquers. A les onze i mitja es tancaren les portes de l’Ajuntament i ningú no pogué passar. Conten que algun periodista ho hagué de veure tot per televisió perquè arribà tard. A les tretze hores, l’helicòpter suprem aterrà a l’aeroport. El seguici l’acompanyà fins a la plaça de l’Ajuntament, on l’esperava una alcaldessa plena de goig, vestida d’un roig lluent —com el de les grans ocasions— i amb un somriure que se n’eixia de la cara. Quan els suprems baixaren de l’automòbil i la saludaren la genuflexió va ser de les que marcaren època. Tant que, fins i tot, es féu una carrera en una calça en tocar terra. Res no importava, els suprems havien accedit a veure una mascletà. Tot era joia. Pujaren tots per les escales interiors de la casa consistorial. Després de fer les salutacions de rigor en l’edifici consistorial, la comitiva eixí a saludar des del balcó. La multitud esclatà, mans enlaire, per saludar els suprems. Aquests menejaven la mà dreta i els somreien. El suprem, una volta més, amb la humanitat que el caracteritza, li va fer una gràcia a una xiqueta. Arribà el moment i la reina de les festes pronuncià les paraules màgiques: «Senyor pirotècnic, pot escomençar la mascletà.» L’esclat dels masclets anà pujant d’intensitat: undostresquatre cincsissetvuitnoudeu... Boum!!... Boum!!... Fiuuuu!Fiuuuu! undostresquatrecincsissetvuitnoudeu... Boum!! ...Boum!! El públic callava i mirava els suprems, la reina de les festes somreia, callava i mirava els suprems, l’alcaldessa somreia, callava, bavejava i mirava els suprems. De sobte, una carcassa —maleïda carcassa— no aguantà el tro del masclet, es girà i aquest eixí en direcció al balcó de l’Ajuntament que, ràpidament, s’omplí de fum, histèria, presses

i por. Tot quedà en silenci, ple de fum i de sobte... Rinnng!!!... Ringgg!!! Sonà el despertador, que em recordà que, a les onze del matí, havia quedat amb els meus companys del partit republicà.

Passeig de festa & Francesc Collado, VALÈNCIA, (18-6-91/18-1-94) •1994•

Un home de mitjana edat. No deu passar la cinquantena. Camina dret, amb passos militars, mesurant-los perquè no se’n vagen ni un centímetre, l’un de l’altre. Va vestit correctament, sense estridències, amb roba neta i cuidada, no massa nova i tampoc gens gastada. Mai no li he advertit ni un pedaç, ni un senzill sargit ni un desfilat visible que em fera sospitar la seua procedència. Cada dia du unes sabates diferents, ben lluentes i cordades. Segons l’estació i l’oratge tota la seua indumentària s’hi ajusta, vull dir, amb una mesura dissenyada per una ment d’ordre. Té peles o ho sembla? Sembla. I Em va cridar l’atenció en observar les passejades al voltant del pany de cases. La figura espigada girava pel cantó del forn i anava avançant amb dignitat fins arribar al cantó del bar; girava a la dreta i prenia carrer avall fins arribar al cantó del Banc del Nord-est on es furgava el nas i es perdia de vista. Al cap de sis minuts tornava a aparèixer per la mateixa cantonada del forn. Dotze minuts en total, per fer la volta completa. De vegades s’ajorna una miqueta i fa l’aparició amb un poc de retard per una causa o altra. De posat pensatiu, sempre mira al front, no obstant això pareix que res del que passa al carrer o a les botigues, no escapa a la seua atenció. De tant en tant observa un transeünt que camina alçant la vista als portals, com si volia distingir els números. S’acosta a ell i li diu educadament amb el braç estirat: —El Banc del Nord-est és en aquell cantó d’allà. Però sovint els transeünts no busquen el banc, sinó l’acadèmia d’ofimàtica, la ferreteria, o vés a saber què. I de seguida se’n van sense fer-ne cas. Alguna vegada, dic jo, encerta què busquen,

perquè marxen fent gestos d’aprovació. Llavors el passejant continua el passeig alçant més i més les cames cada pas, amb un rictus discret de satisfacció a la boca. Sempre porta una cigarreta o bé un cigar pur apagat, al centre dels llavis. De tant en tant, a migdia, un automobilista passa amb els llums encesos. Ell s’acosta una mica a la vorera, estira el braç amb la mà alçada i girant el canell de dreta a esquerra, adverteix el conductor que apague els fars. Aquest respon amb un toc de botzina. Sembla que el passejant fa un gest amb el dit com si desconnectara un interruptor imaginari. Després, dissimuladament, es rasca l’entrecuix on algun pèl molesta. Sovint entra en una botiga, s’està un instant i n’ix de sobte. El veus caminar un poc i entra a la farmàcia o al supermercat, en estos llocs s’allarga una mica més la seua estada, però indefectiblement, torna a eixir i refà el camí a la botiga d’origen. Sembla que fa petites comandes. De vegades coincideix amb una mare que passeja un infant en el carret. El passejant s’hi va acostant a poc a poc i, quan ja és al costat, s’inclina cap a la criatura i diu una collonada que no puc entendre. La mare llavors fa mitja volta i refà el camí més de pressa. Ell no es gira, però se li endevina de gaidó una ganyota amarga a la galta, mentre amb el dit es furga l’orella. I Ha passat l’estiu. Després de les vacances he tornat a l’apartament. Tres mesos sense veure el passejador. Què en serà d’ell? El barri canvia molt de pressa. Els edificis es multipliquen, creixen a la velocitat dels pebrassos. Davant, el col·legi de les monges ja és acabat. Han alçat un mur que recorre l’altra banda del carrer. Un metre de maons sòlids i un reixat de dos metres per on s’enfila la Calderiana. Ja tenim, per fi, línia de bus! Han posat una parada vora el mur del col·legi, entre dos plàtans que també creixen amb pressa. L’he vist. Ha aparegut pel cantó del forn una mica més tard que de costum. Porta una caçadoreta blau marí. Sembla una mica cansat i pàl·lid, però la seua excel·lència en caminar no ha perdut gens d’elegància, potser l’esquena se li ha inclinat

un pèl cap endavant. En arribar a mitjan carrer ell també ha advertit la nova parada. Ha creuat parsimoniós la via i descansa tot sol en un seient. Observa amb deteniment l’estructura de la parada. De sobte sentim el grinyol de l’autobús que s’atura. Ningú no baixa. El conductor espera un instant i, en veure que ell no puja, fa cara de pocs amics i amb una collonada entre dents engega tot d’una. El passejant abandona la parada encara guipant de gaidó per sobre el muscle, mirant tímidament com s’allunya el bus. Continua el passeig per la vorera de les monges. Fa l’efecte que no coneix molt bé aquest trajecte. Jo abans no li l’havia vist fer. Arriba a l’altura de l’arbre, dubta una estona tentinejant per salvar-lo per la dreta o per l’esquerra i finalment opta per girar i tornar a refer el camí. Aquesta vesprada el passeig es redueix a caminar entre els dos plàtans que hi ha al costat de la parada. Va i ve, ve i va cada vegada més descompassat, en un espai que a tot estirar a penes abasta uns vint metres. A poqueta nit comença a gotejar. Ell, impertèrrit, segueix l’obstinada ronda d’arbre a arbre. La pluja referma, el ruixat, després sembla que l’aboquen a poalades. Continua les seues passes llargues, amb una lleugera oscil·lació en cada gir que fa témer que no perda l’equilibri. Xopat fins al moll dels ossos. Tossudament passejant. Sota l’impermeable gris, es rasca l’entrecuix amb el més entusiasme. III De matí el fred es desperta amb molta gana. Ja som de ple a l’hivern. M’he procurat un bon xandall de franel·la abans d’eixir a la terrasseta. El meu amic encara no ha arribat. Em fa l’efecte que també ell pateix les sacsades de l’oratge. Cada dia que passa li agrada menys matinejar. Però, oh déus! Els sagrats vint metres del meu amic s’han fotut. Entre arbre i arbre unes mans insidioses d’obrer municipal han fet un trencalló a la voravia i m’hi han col·locat un contenidor de fem. És clar que bé en venia un altre, però així han atemptat contra l’espai sagrat del passejant. En fi, confie que hi haurà remei. Les vuit i ja és de nit ben tancada. La jornada ha estat més fatigant que de costum. M’hi he trobat tot el dia indolent i sense ganes de fer ni un brot, només esperant l’hora de plegar. No sé per què m’ho esperava. Pressentia que avui n’hi hauria

alguna de grossa. He caminat corrent per no faltar a la cita. No m’ha fallat. Allà s’estava ell, fent-se la ronda. Entre el contenidor i l’arbre, a males penes un, dos, tres i quatre passes. Un, dos, tres, quatre i gira. El pas continua sent llarg, però l’he trobat més abatut i malcarat. La inclinació del cap s’ha pronunciat tant que ara el barbó li descansa sobre el pit i a l’esquena sembla que li puge una gepa de frare caputxí. Sorollosament s’ha acostat el camió del fem i s’ha parat davant seu. Ell també s’ha aturat en sentir el rebombori. Ha alçat els braços, cada cop més tremolosos i, amb posat de circumstàncies ha tractat de dirigir la maniobra. Els recollidors del fem, amb molta paciència l’han apartat a un costat i han acabat la faena. Després, mentre el camió reprenia la marxa s’ha tirat mà a l’entrecuix i hi traginava. Després, ha parat. Dret, sense moure ni un sol múscul, així passava el temps fins que l’he deixat. He sopat i m’he ficat al llit, però no aconseguia traure’m del cap tot allò. Què devia estar fent ara el passejant? Seguiria dret com una estàtua tal i com jo l’havia deixat? Els dubtes no em deixaven pegar ull. De sobte, un xiulet ensordidor m’ha arrancat del llit. M’he abocat a la terrasseta. L’ambulància s’ha detingut tot just al seu costat. El seu cos s’inclina ja molt a prop de terra i la gepa sembla que vol explotar-li a l’esquena. Els infermers l’han plegat i amb molta cura l’han estés a la llitera. L’han introduït al cotxe que, com una fira de colors i sirenes, desapareix ràpidament rere la cantonada. IV S’acosta la primavera. A la placeta han plantat una falla. La banda de tambors i cornetes, els fallers tirant coets, i les falleres bufones van passejant amb gran rebombori. Davant la comitiva, el passejant faller salta i coixeja al ritme marcial de la música. Porta uniforme pseudo-militar i unes medalles enganxades a la camisa. Amb les baves i els mocs que li cauen per la pitrera, se m’acosta i m’ofereix una bandereta espanyola de plàstic. —La boluntà pa la falla —m’ha dit tot quadrant-se i alçant el braç. Jo he fet mitja volta i m’he cagat en el malparit.

Toca-la una altra vegada, Sam & Joan R. Alcocer i Pla •1989•

Hui ha sigut el gran dia. Després de tot el soroll que porta preparar una cosa com aquesta, per fi ha sigut inaugurada l’Exposició del Ninot. Darrere queden colps, viatges, sacseigs i altres coses pitjors de les quals no me’n recorde. Per fi també, tot el món se n’ha anat ja després de la inauguració. Molta gent ha vingut per tafanejar, i per veure’ns, encara que en falta molta per acudir. Fins el porter se n’ha anat ja, després d’haver pegat una becada. I ell que es creu que ningú no el veu! Encara cap dels ninots exposats ací ha menejat un sol dit. És natural. La primera nit que passem tots junts, sense conéixernos de res, és lògic que cap ninot no diga res. De sobte, un piano comença a sonar. És un gros personatge, de raça negra, qui acaricia el piano que, junt a ell, formen la composició portada per una de les comissions locals. Al mateix temps que toca el piano, segueix amb el seu enorme peu el ritme de la cançó. Una cançó melodiosa, romàntica, plena de sentiment, que pareix envoltar-nos cap a ell. Tot el món escolta, absort, eixos compassos, mentre que els més atrevits comencen a separar-se de les seues bases, per poder menejar-se lliurement. A mi, eixe home del piano em recordava aquell vell Sam que tocava el piano, mentre Humphrey despatxava de Casablanca el seu amor, i per això decidisc de dir-li, a partir d’ara, Sam. En acabar la cançó, una veu mussita: «Toca-la altra vegada, Sam.» En sentir això, els presents dirigeixen els seus caps vers l’origen de la veu, que no és un altre que un dels ninots que encara no s’havia menejat del seu lloc. És una bella senyoreta, amb un acabat impecable. Es nota que l’artista faller havia posat moltes il·lusions en aquest ninot. El seu cabell és llarg, amb una cabellera solta, i d’un color ros brillant. Els seus ulls, de color obscur, pareixen deixar entreveure

una espècie de misteri, interior i secret, que la fa més interessant. El seu cos, encara que no havia perdut la redonesa i l’abundància que caracteritzen els ninots femenins dels nostres artistes, es notava dotat de certa gràcia, estupenda cintura i una gentilesa especial, que la fa especialment desitjable per a qualsevol dels ninots que ací ens trobem. El meu amic Sam que, com la resta, s’havia quedat perplex davant tal situació, és el primer en reaccionar, complint el desig de la nostra bella protagonista. Al mateix temps, aquesta singular senyoreta, comença a desembarassar-se de la base que la té agafada, i camina fins a Sam. La seua forma de caminar, lenta i treballada corprén amb els seus moviments a tots els qui la miren. Mentre camina, taral·leja dolçament al so de la cançó que Sam no para de tocar, intentant fer-ho més ràpid perquè aplegue el més prompte possible. D’aquesta xica, ningú no en sap res, excepte unes inicials que porta al portamonedes, i que són una «J», una «L», i una «F». Estava jo pensant que ja sols faltava Humphrey per a poder realitzar l’escena, quan m’adone que tota la resta de ninots començaven a separar-se de les seues bases. Fins i tot, n’hi havia alguns que ja s’arrimaven al piano, al qual havia aplegat ja la nostra amiga, la qual havia segut damunt de la tapa del piano, és clar, amb el permís de Sam. Fins a dèsset són els ninots que envolten Sam, el piano i, com no, la nostra amiga. Les seues cares, plenes de desig i mig descompostes, em feien recordar la cara de Woody en aquella pel·lícula que, vaja casualitat! es diu Toca-la una altra vegada, Sam. I acaba la cançó. En aquest moment, Sam es queda mirant fixament la nostra amiga, amb el desig que es dirigisca a ell per demanar-li una nova cançó. Una lleu, però comunicativa mirada, pareix dir als quatre vents: «Toca-la una altra vegada, Sam.» Sam respon amb una nova cançó, mentre la resta de ninots segueixen el ritme de la música amb els peus i el cap, alhora que fixen els seus ulls en la misteriosa protagonista. Dic jo que amb certa competència entre tots, per a veure qui es fa amb ella primer.

En acabar aquesta cançó, tots els ninots que envolten el piano (i allò que en ell hi ha), volen cantar una cançó a duo amb la bella damisel·la. Tots exposen el desig, i entre ells competeixen per donar les millors raons que convencen la senyoreta perquè els elegisca. En aquest precís moment, el llum de l’escala que dóna a l’entrada de la sala on ens trobem els ninots, s’encén d’improvís. Segurament sense adonar-se’n, Sam, havia elevat massa el volum del piano o, potser havia cantat massa alt la nostra protagonista o, qui sap, el soroll fet pels ninots que exposaven les seues raons per a cantar a duo amb la senyoreta, haja aplegat a les orelles del guàrdia jurat que s’encarrega de la vigilància del local. El que és ben cert és que se disposava a entrar en la sala, i tots els ninots estaven fora del seu lloc. De manera que tot el món comença a córrer, per col·locar-se en la base corresponent. En trobar-se la nostra amigueta, envoltada de tots els ninots, ha d’esperar que la resta destapen l’eixida. Quan ja ho pot fer, baixa d’un bot del piano, i corre amb força, amb tan mala sort que s’esvara amb un paper que algun visitant havia deixat caure, amb la tràgica conseqüència que una de les seues fràgils i adorables cames és dolorosament separada de la resta del cos. Quan entra el guàrdia en l’exposició i veu un ninot caigut i destrossat, deu estar pensant: «Segurament, aquest ninot deuria estar mal construït. Deu haver-se badat pel lloc més dèbil, i en caure a terra, s’ha fet a trossets.» El guàrdia recull les restes de la nostra protagonista i els amuntona en un racó d’un armari que hi ha al costat de l’exposició. Des d’eixe moment, ningú no taral·leja cap cançó en aquella sala. Encara que, alguna vegada, se sent una veu que diu: «Toca-la una altra vegada, Sam.»

Músic pagat no fa bon so & Tomàs Llopis •1998•

Era un músic com qualsevol altre. Tota la vida havia tingut passió per fer sonar el seu instrument de la millor manera possible. Era un músic sense voluntat de virtuosisme ni de reconeixement públic, allò que més li agradava era anar pels carrers, en formació més o menys regular interpretant Pepita Creus, acompanyant les festeres de qualsevol sant de qualsevol festa de qualsevol poble; preferia les marxes mores a les cristianes, i també es delia pel seu primer paper quan una filà els llogava i el mestre manava avançar a ritme de Ximo. Després venia l’estada a la càbila: aquells sopars i aquells putxeros de polp regats amb bon vi de la comarca, de qualsevol comarca; el cafè licor i aquelles músiques que havien de fer per amenitzar la festa interna de la filà. Cada any la seua banda anava llogada a una falla i d’açò també conservava records ben sucosos com el d’aquell any de gràcia quan es va enamorar perdudament de la fallera major; més concretament dels seus ulls de cel —en paraules del poeta que havia fet el llibret— i no va gosar dir-li-ho perquè era tímid i en tres dies, sempre aferrat als seus papers i al seu instrument, no va tenir cap ocasió d’acostar-se a aquella bellesa, fresca com una rosa —seguint encara al poeta que l’havia cantada amb tant d’encert. Aquella nit de la cremà, mentre els ninots acabaven el seu pas per aquest món d’il·lusió, va bufar amb més gana que mai i cada nota, cada corxera que eixia per la seua campana era un cant d’amor i d’esperança: «L’any que ve serà» —pensava. I l’any següent, raons econòmiques, va tocar la grossa de Nadal a la falla i van llogar la Primitiva de Llíria. La seua música tenia l’escola del carrer i de les tres nits per setmana que assajava en un local vell, reduït i brut cedit per l’Ajuntament. Quedaven ben lluny aquelles lliçons dels quatre llibres de solfeig que don Hilarión Eslava va escriure per a iniciar segles i segles de músics de poble. Do, sol, mi, fa, sol, fa,

re, sol... El seu problema sempre havia estat l’entonació i aquell primer mestre cec que es guanyava la vida, en anys de misèria, corregint els vicis dels aprenents passava els dits damunt uns papers plens de foradets, que eren com les notes, i sempre li recordava que havia de cantar «amb la panxa». Es va salvar, finalment, quan, després de repassar quatre voltes el tercer llibre de don Hilarión, el mestre cec li va preguntar si ja tenia decidit quin instrument volia tocar. Ell, com que era una criatura escanyolida i de la màxima estatura que podia donar una alimentació de pa amb oli i figues i d’arròs caldós amb bajoquetes de careta, es va decidir per un instrument de poc pes: el clarinet. Tota la seua vida va anar unida al seu clarinet. Primer en va tenir un de tercera, quarta o setena mà que la banda va comprar en una casa d’empenyorament de València. Anys més tard, a força de menjar poc i d’estalviar més va arribar a comprarse un buffet prestige que va esdevenir l’estrella de la seua formació. Ja tenia el seu primer instrument, assegut en una cadira va aprendre a tocar unes notes acceptables, però encara li faltava una cosa més: havia d’aprendre a tocar caminant i va passar moltes nits d’hivern recorrent l’entrada de sa casa, de la porta del carrer a la del corral, mentre son pare i sa mare feien llata al racó del foc: «Amagueu els patos, que vénen els músics!» —repetien escèptics sobre la carrera del fill. Als vint anys podia presumir de ser músic i se’n va anar a fer el soldat esperançat que allà, a Alcoi, on li va tocar, tindria ocasió de millorar la seua tècnica. I efectivament, els anys de servei militar van ser els més fecunds de la seua vocació. Cada dia assajava sota la direcció d’un tinent que havia estudiat al Conservatori. I així va ser com pogué contar durant tots els anys de la seua vida que van seguir al seu pas per la milícia, centenars d’anècdotes de quan ell estava servint i que els néts són capaços de repetir de memòria i sempre pel mateix ordre. Aquell músic, com qualsevol altre si ho requeria el paper, també va ser actor: eren anys plens de dificultats per a la banda. No hi havia diners i calia fer uniformes nous, comprar instruments i ensenyar les criatures que un dia haurien de succeir els que, com ell, ja pentinaven cabells blancs. El seu pas per l’escena va ser memorable, la seua interpretació de Nelo Bacora va ser celebrada per tot el poble durant setmanes, a falta de temes

de més actualitat. Conten que només va tenir un error: hi hagué un moment en què va eixir a escena quan no li tocava i, amb els ulls espantats que li donaven un aire de comicitat, va dir en un castellà exòtic: —«Esto está bien, vámonos.» I fent un mutis esplèndid va eixir d’escena. Diuen que l’ovació va ser general. També es va casar, amb una jove del poble que admirava el seu clarinet, una bona xica, comprensiva, que li tenia preparat el sopar puntualment perquè pogués assistir, tres nits per setmana, a l’assaig de la banda. Ella, mentrestant, al racó del foc feia punt de ganxo i escoltava a la ràdio programes com Caja o dinero o Ustedes son formidables, fins que, anys més tard, es va deixar acompanyar per Un millón para el mejor, Las diez de últimas o totes les edicions d’Un, dos, tres. Va tenir una filla i la va portar a l’escola de música a partir dels sis anys i, quan va ser hora, li va comprar una bonica flauta travessera. Assegut molt a prop de la xiqueta, el pare va fer el seu darrer concert. Els temps havien canviat i un director jove tractava de fer una banda capaç de presentar-se a certàmens. Amb la seua filla es va alçar a saludar el públic que va agrair els darrers compassos del Matí de Peer Gint. Es despertava la natura i la música era una reivindicació, era la seua reivindicació de tota la vida. A la falla on havia anat sempre la seua banda, l’artista va posar un ninot, un músic amb els pantalons caiguts, la gorra de costat, la corbata fluixa i la cara famèlica. Ocupava una escena secundària, els seus ulls tenien una expressió com volent dir: «Esto está bien». I la llegenda del peu ho explicava: Este músic de la banda està content i pagat: enamorat de la vida, ella se l’ha deixat. Aquell any va ser el ninot indultat.

Aquest conte va rebre el Premi Iaranní al millor article publicat als llibrets de falla de Gandia l’any 1996.

Va per tu & Maria Borredá i Cuenca •1996•

Hi ha un moment en la vida d’una adolescent en què la festa i el sarau tenen un paper tan important que, fins i tot, la festa fallera és més festa que falles. Hom podria dir, sense cap problema, que s’oblida el perquè de la festa, i es pensa només a celebrar, perquè això va ser, justament, el que em passà a mi. Tot va passar quan tenia jo catorze anys. S’apropava el mes de març i això, a l’institut, significava exàmens; nits sense dormir, hores i hores estudiant, aclaparament, estrés i un sentiment d’ofec que anava menjant-me les neurones una a una. Per fi, va arribar el setze de març, principi de la festa i final d’avaluació. A casa, tothom es sentia motivat per l’arribada de les falles, absorts en la seua il·lusió de sentir-se fallers. Al barri, la gent anava d’un lloc a un altre agitada amb les tasques de les seues comissions. Fins i tot, hi havia qui deia que la pólvora ja es sentia córrer pels carrers. Però a mi, l’únic que em corria pel cap era la barrila que anava a muntar-me i marcarme una vesprada guai. Quan el vespre començava a caure, vaig reunir-me amb les amigues per anar a la discoteca, on solíem reunir-nos tots en festes. Excitats per la perspectiva de quatre dies de festa, l’alcohol no va tardar a aparèixer i, amb ell, les primeres pujades. Al principi, tot anava bé, em sentia contenta, alegre, i les primeres pujades per l’alcohol ingerit em sentaven com l’element necessari després dels dies d’estudi. En alçar la mirada, vaig veure una amiga apropant-se a mi amb una desconeguda. Me la va presentar com una amiga d’Alcoi que venia a passar falles. Però jo no prestava atenció. La beguda em va motivar i em sentia segura, decidida, preparada. Em vaig apropar a ell, vaig menejar el cap i ell m’entengué, perquè sobre la barra va servir ràpidament la ratlla de polvets blancs, màgics per a mi. Ho vaig fer ràpid; entraren pel meu nas espontàniament i vaig sentir com una descàrrega al meu

cos, i una veu que em deia: «Xica, tranquil·la, que no és cocaïna pura.» En això, vaig començar a sentir-me un poc marejada, barreja entre vertigen, alegria i excitació. La xica d’Alcoi s’apropà. Començà a parlar-me d’allò que ella desitjava: veure les falles; tradició i festa, explosió de llums i colors, tot un somni envoltat de flames. Intentava expressar-se d’una manera especial i bonica; però, jo el que feia era riure’m de cada joc de paraules que deia. A cada cosa que deia, jo soltava una rialla estrident i tenebrosa, poc usual en mi. La riallada va anar en augment fins que el meu propi riure em bloquejà el cap i no sentia res. Tanquí els ulls i, en obrir-los, tot, llum, colors i sorolls rodaven al meu voltant a una velocitat vertiginosa i, sense poder més, vaig caure a terra, presa d’un coma etílic. Pel que la meua família i amics em contaren, els vaig tindre a tots en vetlla mentre em veien sumida dins d’un coma etílic gairebé irreversible. Fins que, la matinada del dinou, vaig tornar a donar signes de vida, acompanyats de forts deliris. Recorde que, al meu deliri, em veia com la xiqueta fallera de set anys, que corria alegre amb el seu vestit estampat en rosa. Em vaig aixecar i sols vaig poder distingir el color blanc de l’habitació d’hospital, perquè les llàgrimes s’amuntegaven als meus ulls. Per descansar, vaig tornar a dormir. Quan em vaig despertar, la nit de Sant Josep era ja entrada i era tot silenci i foscor a l’habitació. De sobte, febles llums començaren a apuntar tímidament per la finestra, il·luminant a poc a poc amb el color del foc. Vaig alçar-me a mirar i, emocionada, vaig veure tota la meua colla de gent envoltant una espècie de falleta que ells mateixos havien plantat i cremat a l’esplanada de l’hospital. Em reconfortà, i m’omplí. Estava emocionada, però, qui dels meus amics havia pogut motivar alguna cosa així? Va ser llavors quan em vaig adonar de la seua presència a l’habitació. La misteriosa silueta, que havia estat oculta a les ombres de la sala, s’apropà al meu llit, i les llumenades que venien de l’exterior em confirmaren la seua identitat. Era la xica alcoiana qui, amb la veu suau i dirigint la seua mirada a la foguera en flames, em digué: «Va per tu.»

Dènou de Març & Joan Ramos XÀTIVA, 2-2-94 •1994•

Cada any quan s’apropava el mes de març Empar Vidal escoltava insistentment la mateixa petició: —Mare, vull ser fallera! Amb mà esquerra Empar, un any rere d’un altre, donava llargues a l’assumpte, tractant de no donar fermes negatives i enumerant tota una sèrie d’inconvenients per tal de dissuadir el projecte. —Has pensat que hauràs de portar durant tot el dia tacons, pintes, agulles de cap, calces i grosses sinagües? Alçar-te tota la setmana a les sis, demanar torn a la perruqueria, vetlar, desfilar cap amunt i cap avall i moltes vegades suportar més d’una insinuació d’algun tipus eixit? A més a més no estan els temps per a despeses extres, o suposes que estar dins de la festeta t’ix debades? Encara està ta tia Rosa pagant el préstec de quan les teues cosines van ser dames de la filla de la pastissera. Es produí un gran silenci. Empar pensà que tenia la partida guanyada i, sospirant amb un to conciliador, tornà a insistir: —I qui convenceria el teu pare? Ja saps com pensa; no li agrada la pólvora, no beu, no sap ballar, no li agraden els soparets i també hauríem de ficar-nos nosaltres, acompanyarte, replegar-te i perdre molta son. —Mon pare és un tant babau! La mare continuà parlant amb certa vehemència: —Supose que te’n recordaràs de la brega que tinguérem fa tres anys amb el tresorer de la falla. Ja et vaig contar com s’insinuava i com el dia de la presentació em va clavar mà; per això ton pare no vol ni sentir parlar de falletes. —Fotre mare, que difícil ho fas, ni que haguera d’aprovar notaries! Has de saber que enguany serà tot diferent. M’han comentat que la comissió farà aplegar presents a les falleres;

diuen que repartiran sis mantons, huit adreços i un viatge a Peníscola acompanyats pel Ramiro Pla i, a més, si ens donen el primer premi, rifaran un quadre d’angelets del Manolo Boix i tu ja saps que a mi el Boix m’encisa. —Ton pare no aguanta una setmana de casal. —Mare, que està canviant la festa. Diuen que ara tot és rebombori i alegria. La gent s’ha fet més permissiva, a més a més han contractat el Paco Fum i la Intocablues Band per al dia dènou. —Com si volen cantar gregorià! No emprenyes i no emprenyes, ton pare dirà que no! Ja saps com es va posar quan et disfressares de gitana. —Cadascú és feliç a la seua manera, i ja saps allò que em va dir el psicòleg, que les disfresses em fan bé, que exorcitzava les meues fantasies interiors. Què vols que et diga? Jo quan duc volants em sent molt bé. —Dis-li-ho a ton pare i volarem els dos. —Fotre mare, t’has fet igual que ell. No sigues antiga! Si tu saps que allà en el fons ets com jo. Sé que quan sentes el primer xocolater canviaràs d’opinió, et desbarataràs i al casal de cap. La cabreta tira al mont! —No li nomenes les cabres a ton pare que són bestioles que no li agraden massa. —Serà per les banyes perquè les pobretes en res no es fiquen. Bo mare, què diu finalment, isc de fallera o no? —No puc suportar la teua insistència. Ens fiques en un gran buc. Tu saps que he tractat d’entendre la teua afecció carnavalesca i mira que n’has muntat de bones. Encara té les celles pujades ton oncle Paco quan aparegueres en el menjador de dama de las camelias, després vas anar d’Escarlata O’Hara i l’última crec que te’n passares, perquè fins i tot la veïna et va veure de Rita Barberà. Fes el que et vinga en gana, ja veurem com li senta a ton pare. Només et faig veure dues coses; has pensat que potser et toque imaginària eixa setmana i que si no canvies d’idea hauràs d’afaitar-te la barba i el bigoti? —Mare, jo vull ser fallera!

Beceroles falleres & Josep Bolinches VIANANT •1996•

ARTISTA: Estrany treballador que dissenya, realitza i pinta monuments gegantins per tal que els individus que li paguen li’ls cremen. I el que és més curiós, a pesar de la bestiesa piròmana, l’any següent sol renovar el contracte, si no amb els mateixos, amb individus semblants. BARRI: Conjunt d’illes d’edificis i carrers. En alguns d’ells encara hi viuen persones que fan vida comuna i s’anomenen veïns. Els fallers utilitzen el barri per a extorquir els veïns i passejar en cercavila. BOMBER: Enemic del foc que utilitza com a arma un element fàl·lic de goma que ejacula aigua. BORLES: Part de la vestimenta fallera masculina que penja al llarg de la cama (per fora del pantaló), i que a l’hora de ser col·locada sempre crea confusió. BUNYOL: 1.– Espècie de dònut primitiu, blanet i oliós en excés, excel·lent per al colesterol. 2.– Recompensa fallera de dubtosa qualitat estètica i funcional. CASAL, CASAL FALLER, CASALET: Centre de reunió dels fallers de cada comissió. Autèntica segona residència d’alguns durant tot l’any, a despit de l’opinió de llurs mullers. CENDRES: Deixalles de la ressaca festiva que resten indecorosament exposades a la via pública durant poques hores. Solatge de la «cremada» (vulg. «cremà»). Final i principi de la festa. DESPERTADA (VULG. «DESPERTÀ») : Allau de trons artificials provocat a primera hora del matí per la malícia dels fallers, el qual deixa als carrers un núvol d’olor de pólvora. DINOU (DE MARÇ): Festivitat de Sant Josep, patró dels fusters. Durant la nit es cremen les últimes energies de festers i festeres. I també les falles.

ESTENDARD: Objecte numerat ordinalment que estimula la competència insana i, per tant, les enveges entre comissions distintes i individus semblants. ENTREGA DE PREMIS: Acte massiu que se celebra les vesprades del dia setze de març als peus de la Casa de la Ciutat, en el qual es reuneix el total de la canilla fallera per rebre guardons i desenganys. Hom aprofita l’acte per cridar, insultar i, en general, desfogar-se. FALLER: Individu de sexe masculí vinculat la festa de Sant Josep. Bàsicament conformista, i per tant retrògrad. Abunden de manera alarmant a la ciutat de València. FALLERA: Individu de sexe femení vinculat a la festa de Sant Josep. Recognoscible per les molèsties que manifesta al cap a causa dels ornaments del seu cabell. FALLERA MAJOR: 1.- Com l’adjectiu indica, és la fallera més gran. 2.– Xica vestida de fallera que pot eixir sola de casa i tornar a l’hora que vulga. FALLERA MAJOR INFANTIL: Com els dos adjectius indiquen és una fallera gran i xicoteta al mateix temps. FOC: Element ritual pagà, de propietats purificadores. Prometeu, Neró, Felip V i Joana d’Arc el conegueren de ben a prop per uns motius o d’altres. FUSTER: 1.– Artesà de la fusta. 2.- Joan (Sueca, 1922-1992). Intel·lectual valencià que ha esbrinat com ningú la realitat actual del nostre poble. En relació a la festa que ens ocupa destaquem el seu llibre Combustible per a falles. GERMANOR, GERMANOR FALLERA, GERMANOR (SOPAR DE): Una més de les contradiccions del món faller. HIMNE (REGIONAL): Composició musical que encén els cors, les goles i la valenciania dels qui es deixen arrossegar pels seus compassos. IGNICIÓ: Cultisme de «Cremada». Veure «Cendres». IL·LUSIÓ: Allò que resideix en els cors de tots els fallers i falleres abans de l’entrega dels premis. Allò que roman en els cors dels fallers i falleres que no han aconseguit bons premis. INFERN: Secta satànica que agrupa membres del jovent de la comissió de la Falla República Argentina, dels quals hom opina tot resignat: «Estan perdudets».

JUNTA CENTRAL FALLERA: Òrgan discriminador de màxima incompetència, al qual la majoria de juntes locals continuen subjugades a causa del seu tarannà bàsicament conformista (veure «Faller»). JUNTA LOCAL FALLERA: Òrgan de relativa i dubtosa competència que no se sap què collons fa amb sis o set milions de pessetes. LLIBRE, LLIBRE EXPLICATIU, LLIBRET: Objecte de disputes entre les distintes comissions. Objecte de disputes entre els membres de cada comissió i el grup encarregat de fer el llibre. Objecte de disputes entre el grup encarregat de fer el llibre i la impremta on es dissenya aquest. MONUMENT, MONUMENT FALLER: 1.- Xica vestida de fallera o xic vestit de faller que destaquen per la seua bellesa. 2.– Presència efímera de cartró i fusta (bàsicament), exposada durant quatre dies del mes de març en carrers i places; esdevinguda del treball constant d’un any i concebuda per ser cremada en vint minuts (algú ho pot entendre?). MÚSICA: Element auditiu, ordenat harmònicament, que acompanya amb tota la indiscreció possible cada acte faller. Ve interpretada per un grup anarcoide d’individus vestits de blau i que porten, cadascun, el seu instrument (musical). NINOT: 1.- Element que, individualment o en grup, mostra públicament i caricaturitza les vergonyes que, en un país on hi hagués una miqueta de decòrum, haurien de ser guardades sota set claus. 2.- Desficaciat, que no té trellat. OFRENA, OFRENA DE FLORS, OFRENA DE FLORS A LA VERGE: Processó fallera, anàrquica i hipòcrita, llarga fins l’excés, festiva, ostentosa i, malgrat tot, religiosa. PINTA: Objecte ornamental que causa punxades, picors, molèsties, dolors i desesperacions en els caps de les falleres. PLANTADA: Erecció del monument. Tota plantada ve precedida pels esforços dels interessats durant una nit sencera. PRESIDENT: Individu calb (o en procés de ser-ho) que vesteix faixí roig i borles roges, i té més dret que ningú a enfurirse amb qualsevol membre de la seua comissió.

QUOTA: Motiu fonamental pel qual no tots els valencians i valencianes són fallers i falleres. Motiu fonamental pel qual alguns valencians i valencianes han deixat de ser fallers i falleres. REPÚBLICA ARGENTINA: Comissió fallera de Xàtiva que desperta la gelosia, les enveges i els odis entre la resta de comissions. Justifica dia a dia, i des de ja fa anys, el perquè de la prepotència que molts li retreuen. RESSACA: Malestar que la festa deixa en el cap, estómac i esperit (asseguren els més fallers) després dels dies de falles. SANT JOSEP: Pare Putatiu de Jesús de Natzaret. Ingredient religiós que dóna origen a la festa i que, a hores d’ara i paradoxalment, n’ha esdevingut l’element menys important. SARAGÜELLS: Vestit tradicional masculí defenestrat de la festa per causes que la censura no permet de dir. SECCIÓ FEMENINA: Reducte masclista que encara sobreviu en moltes comissions falleres. De clara inspiració franquista. TRACA: Element sorollós que contribueix a la moderna contaminació ambiental. Els antifallers l’esgrimeixen com un dels seus principals arguments. La màxima expressió de la traca s’anomena despertada (vulg. «despertà»). UF!: Expressió utilitzada pels fallers i falleres durant la pujada i baixada a Sant Josep, el dia dinou de març entre les onze del matí i les dues del migdia, mentre el sol s’estampa sobre els seus cossos. VESTIT: Part fonamental de la festa, amb la qual les falleres mantenen una relació d’amor-odi, i els fallers l’accepten amb una estranya barreja de resignació i mesimfotisme, de la qual ni ells mateixos són conscients. WHISKY: Afecció pública i palesa de què fan ostentació fallers i falleres. Xarop nocturn que enalteix el goig col·lectiu. XICALLA: Banda armada infantil que assalta les iaies del veïnat amb traques xineses. Visten brusons negres i porten la cara mig tapada per un mocador blanc a quadres blaus. XOCOLATADA: Reclam gastronòmic per formar fallers i falleres de base. ZZZZZ: Onomatopeia del faller o la fallera cansats. NOTA: L’autor de les Beceroles Falleres comprén que aquesta primera edició és incompleta; per això espera l’ajuda dels particulars per a traure a la llum noves edicions revisades i ampliades. Gràcies.

Beceroles falleres (Nova edició)

Josep Bolinches. VIANANT •1998•

Com bé explicava l’autor de Beceroles Falleres en una nota al final del seu article publicat en el llibre d’aquesta comissió l’any 1996, aquell primer recull de definicions de conceptes del món faller era incomplet, i per això esperava l’ajuda dels particulars per a traure a la llum noves edicions revisades i ampliades. Bé, doncs, a causa de l’èxit comercial i de crítiques que va rebre aquella primera edició, l’autor ha estimat oportú enllestir aquesta segona edició amb noves definicions però conservant el mateix esperit revisionista. Gràcies. ARREPLEGADA: Acte fora d’horari fix consistent en la visita de fallers i falleres als distints edificis del barri per tal de captar l’impost revolucionari o les almoines (segons quines portes es visiten) del veïnat. ARRÒS AL FORN (CASSOLA): Incomprensible reunió d’ingredients gastronòmics de la terra com ara arròs, cigrons, fesols, tomàquet, nap, botifarra, cansalada, oli, sal... que amb la dosi exacta d’aigua i el temps precís de cocció al forn fan un primer plat excel·lent. BANDERETES: Diminutiu plural de bandera. Trossets rectangulars de plàstic (o tela en el millor dels casos) units en enfilall i que solen penjar de balcó a balcó dels carrers en diades i festes. Hi ha molts tipus de banderetes, però als valencians ens en queden dos: sense blau i amb blau. Encara són reclam de discussió. CARTÓ O CARTRÓ: Un dels materials usats en el monument faller. Ens serveix per entendre la natura fugaç de les falles. CAVALCADA DEL NINOT: Desfilada satírica de disfresses i carrosses ad hoc que s’anticipa als dies de la festa. Es diu “del

Ninot” perquè, en temps passats, es treien ninots de falla acompanyant la comitiva lúdico-musical. Ara ja no hi cal. DOLÇAINER: Individu estrident que unfla i desunfla el tot del seu cos segons bufe o no pel seu instrument (ens referim a la dolçaina). Recollim la frase: “De festa en festa com el dolçainer”. FAIXÍ: La peça més simple del vestit faller masculí, actualment en procés de desaparició. Reducció i simplificació de la tradicional faixa. Sobre el faixí s’estampa l’escut de la comissió. Del faixí pengen les borles. Hi ha faixins de diversos colors, segons comissions i càrrecs. D’ahí la coneguda frase: “Pels faixins els coneixereu”. GINTÒNIC: Beguda succedània i amable per a qui no tolera la tònica sola. GORGUERA (XORRERA): Estranya peça de reminiscències afrancesades i palatines que s’ajusta al coll i cobreix el pit i la panxa (quan es pot) del faller. És l’últim accessori que es col·loca, i el primer que es perd. GUARDÓ: Finalitat i objectiu material de les il·lusions i disputes que mantenen entre si els membres de la mateixa comissió, i que, per altra banda, de forma paradoxal, els uneix contra els membres de les restants comissions. INSÍGNIA: Distintiu. Alguns fallers utilitzen les seues jaquetes negres com a àlbums o museus d’insígnies. Modernament, pin. MASCLETADA: Màxima expressió sonora del sentiment d’esclat festiu que són les falles. Per altra banda, com és comprensible, argument de màxim pes dels antifallers. La mascletada té germanes menors: les traques. Les traques tenen fills i filles i néts, a saber: els masclets, les femelles i els petards o coets. MORACHO (MIQUEL ÀNGEL GOZALBES I): Nascut a Xàtiva (1962). Actual regidor de Fira (i Festes) de la localitat. Artista (faller). Incombustible (fins el moment). NOMENAMENT (DE LES FALLERES MAJORS): Presentació (de les falleres majors) reduïda i familiar, d’anar per casa. NORMALITZACIÓ: Procés encetat des de la bona voluntat i tendent a fer normals les coses. Qualsevol pas normalitzador alça, com a mínim, bambolles en els esperits més reaccionaris (anormalitzadors).

PAELLA: 1.- Incomprensible reunió d’ingredients gastronòmics de la terra com ara arròs, pollastre, conill, bajoques, faves, oli, sal,... que amb la dosi exacta d’aigua i el temps precís de cocció al foc fan un primer plat excel·lent. És un plat amb tipologia variadíssima (excessiva, dirien els puristes). 2.- Un dels símbols i estendards dels regionalistes més ufans i golafres. PRESENTACIÓ (DE LES FALLERES MAJORS): Acte gran (sempre en proporció a cada comissió) amb què la comissió presenta les seues Falleres Majors (Major Major i Major Infantil) i llurs respectives Corts d’Honor. Mentrestant es fan les presentacions els fallers esperen recolzats a la barra del bar. Darrerament han pres importància l’a propòsit i la segona part, alhora que en perd el personatge del mantenidor (que té un aire caduc) perquè ja no recita versos coents. TABALETER: Ombra del dolçainer.

Aquest llibre s’acabà d’imprimir a l’obrador de Gràfiques Tormo, a Xàtiva, el dia de Sant Pau Miki, 6 de febrer de 2000, tot coincidint amb la presentació de les falleres majors de la Falla República Argentina, Sara Blesa i Martí i Ester Pardillos i Baldrés. Que us haja fet profit!