LLIBRE ARGENTINA 2004

3

6

Falles. Feia un fretorro que tallava la pell del pixorro. Aixecà molta polèmica la seua celebració amb aquest fred. Fins i tot aparegué una notícia a l’edició local de Levante-EMV i es tractà a Ràdio Xàtiva. Es culpava als presidents que decidiren que es fera de vesprada i no de matí. Tercer Premi a la Millor Comparsa de la Cavalcada del Ninot Infantil i Premi a la Millor Carrossa de Lloguer de la Cavalcada del Ninot Infantil.

Com tots els anys, l’avinguda de Selgas i l’Albereda donaren cabuda a la Cavalcada del Ninot, en què la nostra comissió hi intervingué amb una comparsa que duia per lema Mai més.

Amb ella, República Argentina es feia ressò d’un seguit de situacions de la nostra ciutat i del món que, efectivament, no haurien de produir-se mai més. Així, obria la cavalcada el grup Gaiters, com a homenatge de la comissió al poble gallec, afectat aleshores pels vessaments de xapapote del Prestige. Els seguia el quadre Nanos, que hi intervenien per mostrar com de minvada ha estat l’oposició al consistori de la nostra ciutat. Tot seguit hi apareixia el grup Dipòsit de la Bola, on déiem que mai més haurien de fer-se obres públiques en llocs perillosos. Continuava el quadre escènic Circ romà, en què es criticava la manera de governar de l’equip dirigent de l’Ajuntament, amb un estrany concepte de democràcia, en què aquesta queda reduïda al dret a votar cada quatre anys. Venia després el número titulat Barris antics malalts, on es feia palesa la lamentable situació i l’absolut abandonament en què es troba el nucli antic de Xàtiva. Hi remitjava després el grup escènic Alcalde. Ací recordàvem la promesa de l’alcalde de la ciutat

de no tornar-se a presentar com a alcalde i com l’havia oblidada. Tot seguit sortia el quadre anomenat Els amigatxos constructors. En aquest, la nostra comparsa mostrava en to graciós l’horror que turmentava el poble davant les obres horteres que proliferaven a la nostra ciutat arran de la proximitat de les eleccions locals. Per tal de parodiar la desastrosa cloenda de la Fira d’Agost prengué part en la comparsa el següent grup, titulat així: Cloenda. Seguia el número que anomenàrem Pinotxos, en el qual la nostra comparsa es referia a les mentides que any rere any deixen anar els presidents de moltes falles a l’hora de declarar els pressupostos dels seus monuments per tal d’estar en la secció que més els convé. I seguint la crítica als presidents de falla xativins, venia el grup anomenat Cavalcada infantil, el qual palesava l’egoisme d’alguns d’ells, que posen per davant la seua necessitat de dormir, encara que els xiquets, en la cavalcada infantil, es congelen pel fred.

Després anava el grup Míssil, on ens afegíem al crit unànime que s’escoltava aleshores pertot arreu del món: «No a la guerra». Tancava la comparsa un grup anomenat Sevillanes. Segon Premi a la Millor Comparsa de la Cavalcada del Ninot. Tercer Premi a la Millor Carrossa de Lloguer de la Cavalcada del Ninot. Se n’armà una de bona entre els fallers de Gregori Molina quan Ximo Mateu acomiadà el públic enviantlos a casa perquè feia molt de fred. LevanteEMV destacava la disfressa de Migue com a Aznar i el grup escènic Cavalcada Infantil.

Tanmateix, el jurat no s’hi fixà. Una pena. Més tard, el 2 de març, al Ral·li Humorístic, República Argentina concorregué amb el grup

9

escènic Aquells meravellosos anys, a càrrec de Sergio Iborra, David Morata, Verònica Morata i Rafael Palop, Massilla. La prova al nostre barri, ja clàssica: pelar una taronja traient la pell en un tros i menjar-se-la. Aquest mateix dia, de vesprada, s’inaugurà l’Exposició del Ninot. La participació de República Argentina fou amb els ninots Tarzan i les mones en secció primera d’infantils i Inseguretat ciutadana en secció especial pel que fa a falles grans.

El divendres 7 de març es presentà l’edició 2003 del llibre Argentina, publicació que pretenia fer palés el decurs de la festa fallera i reflectir amb imatges el que ha sigut durant molts anys la comissió i la festa en general.

S’hi recuperaven les visions falleres que han ajudat a mantenir viva la festa en la comissió i comprovar que evoluciona amb el pas del temps. Una acurada presentació amb més de 170 fotografies combinades amb col·laboracions literàries servia per crear uns instants de reflexió i evocar vivències. Gràfiques Tormo fou l’empresa encarregada de confeccionar i imprimir el llibre. A continuació de la presentació del llibre, començà al mateix casal el darrer dels fòrums fallers que organitzà L’Informador. El tema tractat fou Falles i mitjans de comunicació: la festa criticada. Els ponents foren Josep Barberà, company de la comissió, Kike Roselló, de Ràdio Xàtiva- SER i Agustí Garzó, de Levante-EMV, mentre que com a moderador intervingué Jesús Fèlix Soler.

Tan bon punt s’engega pels carrers la flaire de pólvora, s’endevina que les falles ja són a tocar i els actes se succeeixen dia rere dia.

Així, el 8 de març tingué lloc, de vesprada al casal, el berenar infantil amb concurs de

10

disfresses i, a la nit, als Salons Palasiet, el tradicional Sopar de Germanor. A aquest la nostra comissió envià 64 representants. També al casal, el dia 12, s’esdevingué l’habitual esmorzar amb els alumnes del Col·legi Pla de la Mesquita. Al dia següent començàrem a aixecar peces de la falla amb la plantà de grua. El 14 de març, les nostres falleres majors acudiren a una recepció oficial del president de la Diputació al Palau de la Batlia de València.

El dia 15, a la nit tingué lloc la plantà oficial de la falla, al lloc habitual, l’encreuament de l’avinguda República Argentina i el carrer de Carles Sarthou. Els monuments havien estat confeccionats per Manuel Blanco i Sancho (la falla gran) i per Antoni Añón (la falla infantil) i llurs lemes respectius eren La caixa de Pandora i Anem de safari. Val a dir que la crítica estigué confeccionada íntegrament per membres de la comissió. Al dia següent, acompanyats de la nova banda contractada per als dies de falles, l’Associació Musical Canalina, ens aplegàrem a les portes de l’Ajuntament per recollir els següents premis: 2n Premi Secció Especial; 3r Premi Secció Primera Falles Infantils; 2n Premi d’Enginy i Gràcia Falles Infantils; 2n Premi a la Millor Comparsa de la Cavalcada del Ninot; 3r Premi a la Millor Carrossa de Lloguer de la Cavalcada del Ninot; 3r Premi a la Millor Comparsa de la Cavalcada del Ninot Infantil; Premi a la Millor Carrossa de Lloguer de la Cavalcada del Ninot Infantil. Als senyors Mateu i Pla, Emili i Guillem Navalón i Vicent Tormo però, no els llevà la gana el fet que la recollida de premis no fóra tan extensa com

altres anys i, així, la mateixa nit del dia dels premis deglutiren un putxero del qual no restaren ni els ossos. La recompensa de la JLF fou aquest any per a Vicent Tormo i Aldeguer.

També es lliuraren un Socarrat d’Or (per a Desirée Fuentes i Bono), dos Socarrats d’Argent, un Bunyol d’Or amb Fulles de Llorer, quatre Bunyols d’Or i set Bunyols d’Argent.

Per als infantils, un Socarrat d’Or i un Socarrat d’Argent, quatre Distintius d’Or i sis distintius d’Argent. Els cens de la falla en l’exercici 2002-03 el composaven 233 fallers i falleres i 82 fallers i falleres infantils.

L’oratge els dies de falles fou bo, però no massa. Tot i que la setmana anterior a les falles féu un temps esplèndid, el dia de la plantà es mostrava amb prou núvols. Plogué durant la plantà per la nit i els dies de falles transcorregueren nuvolosos i freds, tot i que ja no tornà a ploure. És necessari lamentar el fet que dels dies de festa, dues de les falleres més actives de la comissió no en pogueren gaudir en plenitud física. Es tracta de Sara Bordes i Maite Tormo, ja que totes dues patiren un esquinç de turmell que en requerí la immobilització amb guix. A hores d’ara ignore si s’hi posaren d’acord. Paga la pena de recordar el conflicte que hi hagué al casal de l’Espanyoleto: una orde per tancar el casal el féu esclatar. El dia de la visita oficial a les falles, per la nit, arribà la policia i ordenà de parar la música al casal de l’Espanyoleto. En aquest moment féu la seua aparició una dona de què tothom sempre ha parlat però que mai ningú havia vist: la senyora Germanor Fallera: ràpidament, la totalitat de comissions de Xàtiva se solidaritzà amb la falla Espanyoleto i es dirigiren al mateix casal per fer una manifestació espontània de rebuig a aquesta ordre. Després d’una reunió d’urgència dels presidents i de la JLF, s’arribà a la conclusió de fer el dia 18 a migdia una manifestació davant l’Ajuntament per demanar la paralització d’aquesta ordre.

El president de la JLF es reuní amb l’alcalde, qui prometé d’estudiar aquesta proposta i llavors s’acabà la manifestació.

El dia 18, com sempre, tingué lloc l’Ofrena de Flors a la Mare de Déu de la Seu. Durant aquesta, el Col·lectiu Salvem el Nàutic féu un

acte de protesta després de trobar que tot i que el Nàutic estava obert —malgrat les previsions més pessimistes que pensaven que tancaria, ja que l’amo se’l trobaren algunes falleres (evidentment, Sara i Maite) el dia anterior al servei d’urgències amb un esquinç de turmell— no havien cuinat callos. Aquest mateix dia, per la nit, férem al casal, després de molts anys de celebrar-lo en diversos salons de banquets, el Sopar d’Homenatge a les Falleres Majors.

La cremà de la falla infantil fou a les 21:03:30 del dia 19 de març. A continuació, mentre esperàvem l’encesa de la falla gran, l’afamat cuiner del País Valencià Ximo Mateu i Pla ens delectà amb una estupenda torrada de xulles per a sopar. Quan eren les 1:25:50 del ja dia 20 de març, s’encengué la falla gran. La guerra d’Iraq comença només mitja hora després (a quarts de quatre de la nit) de la cremà de la falla guanyadora de secció especial de Xàtiva. Foren doncs, unes falles que els dirigents Bush, Aznar i Blair ens deixaren passar en pau.

El dia 20 de març, apareixia al diari Levante-EMV el president de la JLF, Joan Ramon Alcocer, avaluant les falles i donantse bombo, en afirmar que no hi havia hagut cap protesta pels premis i que això demostrava que havien estat justos. Res més lluny de la veritat. Qui havia vist al ral·li la comparsa de la falla del Raval, després flipà amb el fet que el premi anara a parar a una altra comissió, quan la resta del ral·li fou per a plorar.

De la mateixa manera, el tercer premi nostre en la Cavalcada del Ninot fou fruit d’algun jurat amb un fort atac d’argentinitis fulminant, pandèmia que devasta el món faller xativí. No s’explica de cap altra manera.

Mereixia el primer lloc sense cap mena de discussió.

Per finalitzar aquesta crònica, com que l’any passat mostrava la meua admiració vers les falleres majors de 30 anys que se’n vestiren, enguany faig el mateix amb Verònica Morata. I també aprofite per satisfer el deute que tinc amb el seu germà David, ja que estic obligat a esmentar que el segon premi del concurs de disfresses de la nit del 17 de març se l’endugué ell.

PROFESSOR

DE

FRANCÈS

11

13

14

M. Àngels Català i Camarena Eduard Cerveró i Adrià Montserrat Ciges i López Víctor Císcar i Mas Carme Císcar i Sanchis Rafael Codina i Martínez Vicent Colomer i Beltrán Consol Cuenca i Vecina Maria De la Merced i Alberola Anna Maria Diego i Vicedo Maria Josep Diego i Vicedo Carme Enguix i Benavent Anna Isabel Esplugues i Serra Olga Faura i Calabuig Sandra Faura i Calabuig Enric Ferrer i Burgos Sandra Ferrer i Grau Josep Lluís Fitó i Roselló Borja Francés i Fuster Eduard Francés i Fuster Eduard Francés i Sanchis Desirée Fuentes i Bono Emília Fuster i Martí M. Carme Fuster i Monfort Maria Fuster i Vera Eliseu Gallego i Boluda Concepció Gandia i Alcaina Maria Lluïsa Garcia i Bataller Patrícia Garcia i Beltrán Juli Xavier Garcia i Gómez Marinye Garcia i Llàcer Eva Garcia i Vidal Anna Garcia del Busto i López Alícia González i Tudela Cristina Gosalbes i Baldrés Josep R. Gozalbes i Moracho Ramon Ibáñez i Montalvà Sergio Iborra Colomer Sònia Iborra i Colomer Vanessa Juesas i Genís Joan Carles Llobell i Císcar Pau Lluch i Castells Juli Lluch i Esteve Carla Lluch i Moral Salvador Llueca i Iborra Antoni Lozano i Just

Carme Madrid i Saus Elvira Martí i Camps Carles Martí i Coloma Patrícia Martínez i Casanova Carme Martínez i Folch Meritxell Martínez i Folch Antoni Martínez i Francés Maria Isabel Martínez i Tormo Cèlia Mas i Moscardó Francesc Mateu i Cuenca Joaquim Mateu i Pla Tomàs Mateu i Vinaches Anna Merino i Soriano Guillem Molina i Almiñana Xavier Mollà i Cardona Jordi Mollà i Morata Eva Moral i Pérez Ester Maria Morales i Gallego David Morata i Climent Verònica Morata i Climent Maria Teresa Moreno i Carrasco Antoni Naval i Escribano Mar Naval i Merino Guillem Navalón i Ramon Àngels Navarro i Alarcón Amèlia Ortega i Martí Àngels Pallàs i Benavent Amèlia Pallàs i Ortega Carme Maria Pallàs i Ortega Paloma Pallàs i Ortega Francesc Pallàs i Sanchis Josep Teodor Pallàs i Sanchis Joan Enric Palop i Calatayud Enric Palop i Ortega Óscar Palop i Sanz Ester Pardillos i Baldrés Neus Maria Pardillos i Briet Adelí Pardillos i Parra Joan B. Párraga i Llopis Josep Fidel Párraga i Llopis Maria Josep Pastor i Nadal Neus Penya-roja i Garcia Emili Perales i Vila Rafael Perales i Vila Pere Pérez i Borredà Ricard Pérez i Borredà

Sandra Perucho i Beneito Empar Piera i Tarazona David Pla i Garcia Carme Pla i Martínez Míriam Puig i Costa Anna Ramon i Gimeno M. Carme Real i Tortosa Ricard Reig i Insa Robert Rejón i Asenjo Maria Ribot i Moscardó Carla Roca i Bataller Gemma Ródenas i Hernández Caritat Rubio i Hervàs Montiel Ruiz i Valls Carmina Sánchez i Almiñana Roser Sánchez i Bolinches Ivan Sánchez i Casamayor Josep Sanchis i Pla Juan Gustavo Sanchis Torregrosa Anna Sanhipólito i Diego Pasqual Sanhipólito i Ribelles Tina Sanz i Ortiz Mireia Silvestre i Vidal Joaquim Soler i Fernández Jesús Fèlix Soler i Valls Albert Terol i Esparza Noel Tomàs i Arnau Annabel Tormo i Aldeguer Loles Tormo i Aldeguer Maite Tormo i Aldeguer Rafael Tormo i Esteve Joaquim Tormo i Lorente Vicent Tormo i Pellicer Isabel Tormo i Tello Josep Torregrosa i Arnau Lídia Tortosa i Belda Rafael Tortosa i Vila Joan Enric Vaquer i Llàcer Noèlia Vera i Calvo Raquel Vera i Calvo Immaculada Vercher i Bou Marta Vidal i Pérez Anna Vila i Boronat Maria Vila i Sanhipólito Adela Vinaches i Casesnoves

17

artista

palacio i serra 20

21

22

30

32

35

36

Falla infantil

artista

El camí de l’art

toni añón 38

EXPLICACIÓ DE LA FALLETA L’artista, des de que era petit, el món de l’art volia conéixer; i sempre somiava que, en créixer, prendria aquest camí divertit.

Cada vegada al circ va menys gent, i el pallasso evoca millors temps.

La canalla té altres passatemps als quals els veuen més al·licient.

El pallasso i la gosseta Dama desitjaven saltar a la fama, però ara passaran molta gana si treballen en la caravana.

Entre altres coses interessants, gaudeix dels pallassos i el bufó, perquè són uns grans comediants i tots ells el fan riure un muntó

El xiquet, ple de fascinació, s’acosta al carro amb molt de comboi, ja que coneixerà el seu heroi, que és un pallasso de professió.

En aquest món tan misteriós, si ets molt constant i treballador i tens un gran sentit de l’humor aconseguiràs eixir-ne airós.

Un prestidigitador famós del barret negre trau un conill.

Sembla que açò siga molt senzill però ens ha deixat mocat mocós.

Damunt d’un carro viatjarà acompanyat per tota la troupe.

Llunyans països coneixerà formant part d’un bell i gentil grup.

És fantàstic per a la salut passar un moment molt divertit.

A Charlot, gran còmic conegut, tot el món ha d’estar agraït.

A la finestra hi ha un elefant, a qui trobem molt desconcertat: veu que la gent deixa de costat el circ, espectacle al·lucinant.

Sobre un improvisat escenari, actors, amb fastuós vestuari, ens mostren un món imaginari, creació de l’art literari.

39

Dalí, el xiquet, amb son pare

40

(Foto: Fundació Gala-Salvador Dalí)

42

44

46

Dalí i Mario Cabré a la casa del pintor a Port Lligat

(Foto: Fundació Gala-Salvador Dalí)

Dalí, Henri Sauquet, Philippe de Rothschild i Serge Lifor a l’Òpera de París

(Foto: Fundació Gala-Salvador Dalí)

de conduir al paranoicocrític, com el mateix Dalí va definir el contingut de la seua obra.

Per a això comptava amb el suport de Freud, capbussant-se en la lectura dels llibres que va escriure el metge austríac. Les teories freudianes, valentes encara que moltes d’elles criticades, que van conduir al descobriment de la psicoanàlisi, van meréixer l’entusiasta atenció del jove Salvador.

Dalí pinta amb els mateixos afanys metafísics d’un Carrà, d’un De Chirico, d’un Magritte, però es diferencia d’ells en el fet que els seus personatges i els seus objectes, sense deixar de pertànyer al món dels sentits, i descansant en terra ferma, es diferencien perquè, involuntàriament, tendeixen al vol, a una alegre expansió etèria. Aquesta sensació és efecte de la levitat de la pinzellada, del detall minuciós, de la lluminositat, de la riquesa en matisos. (Compareu els quadres de Dalí amb Muses inquietants, de De Chirico: monotonia cromàtica, plana, aspra, dins d’un geometrisme estàtic, cru; o amb Mania de grandesa, de Magritte, de dos únics colors: l’ocre i el blau distribuïts per igual en grans espais.) Dalí va ser un gran tècnic del color; tothora es va mostrar com el clàssic que era en el fons, per l’aprenentatge conscienciós realitzat, entre d’altres acadèmies de prestigi, en l’Escola de Belles Arts de Sant Ferran, de Madrid. Va continuar sent un clàssic tota la seua vida, encara que acabara precipitant-se en l’ús d’arguments i estils heterodoxos per als partidaris del dogma estètic conservador.

El surrealisme viscut per Dalí en l’espècie de panteó en què va convertir sa casa de Cadaqués, on es va tancar per aïllar-se de tot allò ordinari circumdant, va constituir una forma de fugir d’una realitat que xocava amb la seua íntima, i per un desig de destacar provocant incomoditats i sorpresa. Fins que decideix de retornar a la composició figurativa normal amb temes religiosos, el que li costaria la seua expulsió, «per impuresa», del grup de pintors que es mantenien ferms en les formes i en els continguts surreals de llurs obres.

MEMBRE

Res de tot el que envoltà a Dalí va deixar d’estar impregnat de surrealisme: les seues cases, el seu castell; Gala, la seua dona, que abans ho havia estat del poeta surrealista Paul Eluard; la seua vestimenta; el seu bigoti fi; els seus ulls prominents; la seua forma de parlar grandiloqüent, de grans pauses. Havia, tanmateix, una cosa que excepcionalment escapava a la contaminació surrealista: els comptes corrents oberts en bancs de mig món. La resta, tot immers en la nebulosa onírica, en l’al·lucinació.

El pintor figuerenc —hi ha qui l’anomena «pintor de Cadaqués»— va fer de tot. A més a més de gran pintor, va ser un magnífic comediant. I bon escriptor. Productor cinematogràfic. I, per si tot açò fóra poc, faller valencià, autor del disseny d’una falla que va figurar entre les plantades l’any 1954. En què podria millorar el surrealisme dalinià l’immillorable espectacle faller, ja de per si amb un bri de surrealisme? L’espurna humorística, quan no és la mordacitat feridora en superfície, i les arts plàstiques, s’ajunten per obtenir el resultat enlluernador del ritus faller en el moment suprem de ser lliurats els efímers grups escultòrics a la voracitat del foc. La manca d’un d’aquests elements essencials implica l’obtenció d’un producte incomplet, fred, insípid, i no serveix per a ser exposat a la contemplació, a l’admiració pública.

Absent la intencionalitat en la falla esbossada per Dalí, amb aquell toro portat pels aires, que no es va poder saber si contenia una crítica contrària a les corregudes o una exaltació d’aquestes, es va quedar en una sèrie de figures grotesques, que gairebé va meréixer el rebuig unànime dels valencians per la seua manca de comunicació.

El surrealisme reflectit en els quadres de Dalí va fer d’ells un espill en què es mirava i es reconeixia com a actor incansable de la seua pròpia tragicomèdia. Dalí va ser la més autèntica i acabada de les seues obres, de què, en certa manera, va ser víctima.

DE L’ASSOCIACIÓ

ESPANYOLA

DE

CRÍTICS D’ART

I DE LA DE

CATALUNYA

47

48

Nanita Kalàtxnikov amb Dalí

propagandístic al servei de la permanent celebració d’artista genial, un paper amb la representació del qual ocultava una psique feble i una infantil necessitat de reconeixement.

El surrealisme va nàixer immediatament després de la Segona Guerra Mundial, una guerra desencadenada precisament entre els països de major progrés social, econòmic i cultural. Fins aleshores Occident havia cregut amb indestructible fe que la raó era la guia que el menaria de forma inaturable pel camí del progrés cap a un futur idíl·lic sustentat sobre el benestar i la llibertat. Els conflictes bèl·lics pertanyien a un passat regit per la barbàrie i la irracionalitat. El desengany provocat pel desencadenament de la guerra de majors dimensions de la història, va dur a molts joves a una desconfiança absoluta envers els valors de progrés sustentats per la raó. Els surrealistes pertanyien a la categoria d’irreparables descontents, la seua reacció va ser conrear una actitud de rebuig cap a la societat a què pertanyien i llançar-se amb passió a l’enderrocament de tot allò que van considerar representatiu de l’ordre burgés, pensant-se que contribuïen a la transformació d’una societat corrupta i a la fundació d’un nou concepte de llibertat.

Influïts pels estudis de Sigmund Freud, van creure que les convencions socials eren les 50

(Foto: Fundació Gala-Salvador Dalí)

causants de la manca de llibertat de l’individu i, per això, les responsables de tots els seus mals. Calia trencar amb les cadenes de la raó per crear una surrealitat, un nou concepte que defineixen com a síntesi entre somni i realitat, manifestació dels estrats ocults de la consciència, és a dir, de l’home lliure. L’accés a l’inconscient té com a objectiu descobrir una altra dimensió de la realitat i açò el converteix en ell mateix en un acte revolucionari pel qual s’arriba al pensament alliberat.

La pintura esdevé en mans dels surrealistes l’instrument perfecte per a atrapar les imatges intuïtives procedents dels somnis i l’inconscient, reveladores de la veritat. La font de tota expressió artística és l’inconscient i la vida onírica, car permeten d’alliberar-se de les repressions imposades per les convencions socials i el sentit comú, el gran repressor. Des d’aquest punt de vista, la reunió d’objectes absurds, buscada por la seua mateixa incongruència, és manifestació de la bellesa d’allò irracional la funció de la qual és commoure, provocar un impacte psíquic en l’espectador, torbar-lo i posar-lo en el camí del descobriment de la surrealitat que la raó li oculta.

El principal objectiu que persegueixen els surrealistes és escapar al control exercit per la raó; per a ells la veritable bellesa és la que

escapa a l’enteniment, a les regles de l’estètica i la moral. El surrealisme busca noves formes d’associació, l’acoblament aleatori d’imatges o paraules i les referències al món oníric; és una translació directa del mètode psicoanalític a l’àmbit de la creació, i fa de l’associació lliure i el pensament automàtic les noves formes de producció artística. El gran objectiu del surrealisme és crear individus lliures i l’art és un mitjà per a alliberar l’home.

Sense la llibertat de la ment no existeix llibertat en la vida, per això totes les estratègies surrealistes estaran encaminades a trencar els lligams invisibles de la ment.

Els surrealistes aspiraven a trencar la inèrcia que fa inqüestionables els costums, els valors morals, la significació codificada de les imatges, el sentit usual de les paraules; la seua tasca la veien com la creació d’una finestra des de la qual contemplar l’interior de l’individu despullat de tot allò que ocultava la seua essència. Van creure fermament que a través de l’art l’home assoliria nivells superiors de llibertat i felicitat. La seua va voler ser, abans de res, una revolució dels esperits i, com a conseqüència, una revolució dels valors, ja que en qüestionar els criteris de validesa de la raó van creure vulnerar simultàniament els fonaments socials.

2.- Salvador Dalí La recerca de la provocació, alimentada per una imperiosa necessitat de notorietat, va presidir sempre les actuacions públiques de Dalí.

Però al marge d’aquest paper de bufó de la cort que es va autoimposar, Dalí va crear visions insòlites i inquietants amb què va aconseguir d’impressionar l’espectador, alhora que van ser una forma d’exorcitzar els seus propis fantasmes. Dalí va construir un univers oníric absolutament convincent, pretenia que els seus quadres foren contemplats com a «fotografies de somnis» —així els definia—, un univers en què es violen les lleis naturals i s’esquerda la lògica comuna que regeix la relació entre les coses. Les imatges de rellotges tous, els membres hipertròfics sostinguts per crosses i els elefants i cavalls camallargs són algunes de les imatges dalinianes que han ultrapassat els límits del context surrealista per esdevenir veritables mites culturals.

Però tal vegada els seus èxits més reeixits siguen els que va obtenir mitjançant el que va anomenar mètode «paranoicocrític», una forma de recrear les imatges dins d’un sistema d’associacions múltiples pel qual cada figura adquireix un significat polivalent. Així doncs, per exemple, en el quadre titulat Mercat d’esclaus amb el bust evanescent de Voltaire (1940), el rostre del filòsof està format per dues figures que, simultàniament, formen part d’un estrany paisatge en què una figura d’esquena es recolza sobre una taula en què reposen uns fruiters, aquests són alhora part d’un conjunt de figures que participen en el mercat esmentat en el títol. Un altre quadre molt conegut és el retrat de Mae West (1934-1936), on cadascuna de les seues faccions representa un element d’una luxosa habitació: la boca és un sofà, el nas una còmoda, els ulls uns quadres i els cabells unes sumptuoses cortines que emmarquen l’estança.

3.- La surrealitat fallera En tots els seus quadres Dalí reitera el joc de perversió del significat de la imatge mitjançant el qual tot és multivalent, qualsevol cosa és susceptible de metamorfosar-se en una de diferent formant part d’una altra imatge, d’una altra realitat. I és ací on, reblant el clau, podem enllaçar l’obra daliniana amb les falles. No són aquestes també una surrealitat? Les falles desvelen descarnadament el que amaguen convencions i aparences, desvirtua la realitat fins al paroxisme d’allò grotesc en un saludable exercici d’exorcisme; revestits d’humor donen cos a imatges de l’inconscient col·lectiu i permeten de cremar dimonis en un ritual de purificació en què el foc llança unes flames que, convertides en festa, ens allunyen de l’infern.

I no és surrealista —en el sentit del desvari amb què es fa servir popularment el terme— el mateix fet de la cremà, l’anihilació de tant de treball valuós perquè siga possible refer la festa l’any següent? Siga doncs benvinguda des de les falles la celebració del cinquantenari d’aquella falla dissenyada per Dalí tot coincidint, a més a més, amb el centenari del seu naixement. Sentim-nos tots una mica surrealistes, una mica dalinians, genis creadors, extravagants i lliures, alhora que fallers.

PROFESSORA D’HISTÒRIA

DE L’ART DE LA

UNIVERSITAT POLITÈCNICA

DE

VALÈNCIA

51

52

Federico García Lorca i Dalí

54

(Foto: Fundació Gala-Salvador Dalí)

marit legítim de Gala), entre molts d’altres. Amb els dadaistes i surrealistes compartia, si més no, el seu «mètode paranoicocrític» que sintetitzava sobre el llenç realitat, desig, somnis i visions.

S’instal·la a París i participa de ple amb els surrealistes. Des de feia anys i en una divisió molt superior jugava ja Picasso (eternament envejat per Dalí), i també altres pintors com De Chirico o Max Ernst —tots dos amants reconeguts d’aquell animal estrany que es deia Gala—. És cert que Dalí dibuixava bé, dominava quatre efectes pictòrics ben assimilats de la tradició i es feia l’excèntric, entre el pallasso i el psicòtic: «La diferència entre un boig i jo és que jo no estic boig.» Dalí dixit.

Paul Éluard i Gala visiten Dalí a Figueres.

L’atracció definitiva entre els dos monstres és fulminant: en veure Gala, Dalí pateix un atac pànic de riure. Es produeix l’enamorament i Gala abandona Éluard i la filla que no estimava per quedar al costat de Dalí.

A partir d’aquell punt Dalí esdevé Dalí, complementat per la seua musa i marxant: inspiració i dòlars units en la mateixa persona, Gala.

Era just el que Dalí havia estat buscant, potser sense saber-ho conscientment, al llarg de sa vida. Gala = Inspiració i dòlars. «Avida Dollars!» exclamà llavors Breton.

Viuen un temps de misèria però aviat Gala, incansable, comença a vendre obra de Dalí. Ella ven i ell pinta. Es reclouen l’un en l’altre i es tanquen al món. Al mateix temps i en una direcció completament oposada, a París, el grup dels surrealistes havia passat a engrossir el Partit Comunista, i havia posat l’art d’avantguarda al servei de la Revolució. Poetes, pintors i creadors lluitaven des de dins de la Resistència francesa contra la invasió nazi. Potser els surrealistes preguntaren: recordeu un que es deia Dalí? Potser Joan Miró va sentir vergonya d’aquell altre català, el de Figueres, el que ell mateix havia presentat als surrealistes, el qual havia marxat amb Gala a vendre quadres a Nova York. Mentre els surrealistes han adoptat una postura ferma de compromís polític amb el comunisme, Dalí ven quadres a la meca del capitalisme. I poc

després, mentre els artistes europeus continuen denunciant el feixisme, Dalí es deixa acaronar pels tentacles del franquisme més sòrdid. Si el debat estètic de les avantguardes europees en aquells anys se centra en la qüestió que l’artista ha de vincular la seua obra i, per tant, la seua la vida als temps que li han tocat de viure per mantenir-se crític front a la realitat, Dalí ha quedat fora del cercle de creadors europeus. El seu comportament el fa un ésser reaccionari, una mena de carranc dins sa closca.

A partir dels anys cinquanta Dalí entra en una espiral d’incongruències: es consola a si mateix pensant que creu en l’imperialisme, però realment llepa la mà al feixisme de Franco.

S’intenta convèncer que el misticisme és un camí estètic, però realment llepa la mà al catolicisme negre i escarransit de l’Església espanyola. I amb això, el poder el deixa fer, que no li va gens malament tindre un pintor de renom a la cort.

I Dalí es deixa estimar per l’statu quo, que és el que havia fet durant tota sa vida: donar-se a conèixer allà on li interessava; flirtejar amb qui li interessava en cada moment: Lorca, Buñuel, els surrealistes,… segons tocara en cada moment.

Però ara tots aquells són passat i estan oblidats, sepultats, perquè ell ara flirteja amb el feixisme franquista. Dalí, el pallasso (en el bon sentit de la paraula), el xouman, ha perdut la gràcia. I va fent. I va pintant, ara Cristos, ara quadres plens d’efectes de color, ara retrats de Gala. I es fa escaparatista a les avingudes de Nova York. També a Nova York fa l’escenografia i figurins de molts ballets. I es fa amic de Walt Disney. I amic de tants altres. I prepara instal·lacions d’un mal gust patètic. I… però això ja no és art. És ben curiós, hem parlat de Dalí durant aquests fulls i no hem fet cap referència concreta a un sol dels seus quadres. No vos sembla una mica sospitós? Si diguem Dalí, se’ns aparaeix ell, amb els seus bigots ridículs, amb els seus ulls afectats, llunàtics, histriònics. La marca Dalí és ell, i no la seua obra. Curiós per a un artista, no? Ell, els diners que va guanyar i la dona que li’ls va fer guanyar. Com li la va encertar Breton! Avida Dollars!

55

56

58

«Mitad Dalí, mitad Picasso. Picasso y Dalí, al alimón, son este fabuloso «ninot». O, si ustedes lo prefieren: Picasso y Dalí, se encuentran y se reconcilian como «ninots» en una «falla». Don Álvaro o la fuerza del sino.»

(Las Provincias. 16 de març de 1954).

Fotomuntatge de Picasso i Dalí

60

(Foto: Fundació Gala-Salvador Dalí)

franquisme i les Falles lluiten per ser un atractiu turístic. La visió premonitòria del periodista Salvador Chanzà l’empentà per contactar amb el pintor de Cadaquès, el qual accedí a fer unes ratlles i esbossar el seu projecte. Chanzà havia fet diana ja que el seu objectiu, com veurem més avant, es va complir i la falla generà una gran polèmica i cridà l’atenció de molts periodistes extrangers que, atrets per la fama de Salvador Dalí fora d’Espanya, es posaren en contacte amb la Junta Central Fallera per conèixer què eren les Falles i què anava a fer Dalí.

La idea d’encarregar el projecte a Dalí havia sorgit en les falles del 1953 al Parador de la Comissió que estava a la plaça de Tetuan, a València. L’objectiu dels fallers era superar-se cada any i que la festa es coneguera arreu del món. Fets els primers contactes, la comissió el nomenà membre d’honor amb un pergamí que deia: «al eximio pintor y extravagante ciudadano Salvador Dalí».3

UNA FALLA DALINIANA I SURREALISTA… D’UNA CARA. Dalí no coneixia l’art de la construcció d’una falla. Per això, envià un esbós amb una sola cara i amb una projecció en diagonal de la plaça de bous, la qual cosa encara enfadà més els sectors més contraris a la seua contractació. Per la premsa de l’època sabem que el pressupost total del muntatge ascendia a 125.000 pessetes i encara que la xifra que cobrà l’artista ampurdanés no es podia revelar perquè «lo pide así el contrato» fou de 50.000 pessetes de l’època4 .

Segons paraules del mateix Chanzá: «La Falla representará una interpretación surrealista de una corrida de toros, según la idealización daliniana (…) en el centro de cuya arena se ve, en gran tamaño, al torero impersonal que, aunque brilla como héroe de la fiesta, es en realidad la mariposa de vida efímera, que cambia y se transforma, mientras que el picador, su discutido ayudante (…) está representado por un submarino.

Allí también el verdadero HÉROE de la corrida, que es el TORO, que encarna la valentía

Esbós de Dalí, còpia fidel de l’original.

y la nobleza y la fiereza de la sangre española está dignificado y no puede —después de su brava pelea y bella muerte— ser arrastrado, porque un final tan humillante no debe ser inferido a quien luchó hasta el último aliento y por esos, igual que los antiguos héroes mitológicos, que eran remontados a su muerte a la altura del Olimpo, el toro es tambien elevado aquí por un helicóptero —otro invento español— y lanzado sobre las cumbres simbólicas donde debe reposar, si bien aún allí sea atacado por los buitres y otras aves de rapiña acechadores de la gloria del héroe, que, evidiosos, mondarán sus huesos, en alegórica destrucción de la fama aún después de la misma muerte.

Entretanto, en la plaza, los dalinianos amantes del arte y de la belleza, defensores de la fiesta nacional, disfrutarán de ella en un azul de pureza artística, y fuera del coso, los antidalinianos, enemigos del arte y de la fiesta, muy potentes desde luego, pero acéfalos y amarillos por la envidia, pugnan inútilmente por entrar, rompiendo incluso los muros en su afán destructivo.»5

3 Ídem.

4 La Falla de Dalí, J.Franco, El Temps, núm. 300. València, 19-25 març 1990. Pàgs. 44-47.

5 Entrevista feta per Juan A.Caparrós. Nit de Foc, març 1954.

61

Monument dissenyat per Dalí per a la Falla del Foc l’any 1954

62

Pel que es refereix al torero i a la seua forma de papallona, és curiosa l’explicació que podem llegir a El Turista Fallero d’eixe any: «El torero es una polícroma mariposa (con perdón de los toreros machotes) por lo que tiene de aéreo y cromático (el traje de luces) el arte de torear». Finalment es lamenta que el bou siga traslladat fora de la plaça: «¡Qué lástima, con lo buena que está la carne de toro corrido!»6 En la falla també es col·locà una immensa cara meitat Dalí i meitat Picasso, un dels artistes més odiats per l’artista català. En el peu de foto d’esta part de la falla, a Las Provincias, podíem llegir el següent: «Mitad Dalí, mitad Picasso. Picasso y Dalí, al alimón, son este fabuloso «ninot». O, si ustedes lo prefieren: Picasso y Dalí, se encuentran y se reconcilian como «ninots» en una «falla». Don Álvaro o la fuerza del sino.»7

Octavio Vicent amb el bou que col·locà a la falla

(Foto: Luis Vidal)

hace un favor a las fallas. Además, hay que tener en cuenta que su aportación es una posibilidad de renovación. Es un tema el suyo más universal, y con ello creo que salen ganando las fallas. (…) Él sólo ha enviado el boceto, pero la parte técnica, para que de eixes quatre ratlles pueda salir una falla, lo hemos de resolver nosotros».

OCTAVIO VICENT FÉU LA FALLA L’encarregat de construir la falla fou Octavio Vicent, el qual fou ajudat pel seu germà Salvador. Octavio Augusto Vicent era un consagrat artista amb un excel·lent currículum (medalla nacional d’escultura, catedràtic de modelatge al natural de l’Escola Superior de Belles Arts de València i amb estudis també a Itàlia).

El seu pensament més universal i en contra del provincianisme dels artistes fallers li faria acceptar de seguida l’encàrrec de la Falla del Foc. A Vicent no li convencien les falles com a espectacle: «No me gustan. Y no por la falla en sí, sino por el fallerisme. Como espectáculo artístico deja mucho que desear.(…) Creo que deberían hacerse las fallas más universales, menos localistas, rebasar la gracia que pueda tener la cacahuera del cantó. Aquí encajo yo la transcendencia de la falla de Dalí.» 8 Octavio Vicent anava més enllà encara en la seua defensa de l’esbós de Dalí: «Me parece muy bien, y no veo en ello desprecio para los artistas de nuestra tierra. Porque, precisamente porque es Valencia, y porque la hacemos nosotros, el boceto de Dalí puede ser realidad. (…) Yo creo que es Dalí el que

6 7 8 9

LA POLÈMICA: QUÈ SAP DALÍ DE FALLES? Precisament aquest fou el punt de partida del debat que generà la falla de Salvador Dalí.

Els cercles fallers de l’època es dividiren en defensors i detractors del projecte dalinià. Fins i tot al si del Gremi d’Artesans Fallers es produí una divisió interna entre els qui veien l’arribada de Dalí com un intrusisme, encapçalats per Regino Mas, i els qui defensaven l’aportació daliniana com una projecció universal de les Falles.

Lògicament, en la part dels defensors es trobava Octavio Vicent qui assegurava que: «No creo que Dalí haya buscado publicidad porque, entre otras cosas, tampoco la necesita. (…) Yo suprimiría algunas fallas, pues me parece que no es preciso que cada calle tenga la suya.

Darle más poesia y que desaprezca la chabacanería. Ser más ingenuamente universales, que es lo que trae Dalí.»9 Com acabem de citar, el bandol antidalinià fou liderat per l’artista més prestigiós d’aquell moment, Regino Mas, qui, segons ell, es negà a donar forma fallera a l’esbós dalinià. Hi ha dues entrevistes de 1954 que defineixen clara-

El Turista Fallero, març 1954.

Las Provincias, 16 març 1954.

Levante, Suplemento Fallas, 12 març 1954. Ídem.

63

Octavio Vicent amb l’esbós original de la Falla de Dalí. (1954)

Regino Mas amb un ninot de Salvador Dalí

64

(Foto: Arxiu Luis Vidal)

(Foto: El Temps)

ment la seua posició. En la primera, firmada per R.F.LL. per a Nit de Foc, llegim aquestes preguntes i respostes: «—¿Considera la posible falla de Dalí como una superación de los métodos falleros?

—No. Un perjuicio, sí. Dalí no aportará nada a las fallas. El tema que ha propuesto es impropio y todo el ruido que se ha armado en torno al asunto no viene a ser más que propaganda personal.

—¿Por qué opina usted tan radical y opuestamente a la aportación daliniana?

—Porque la falla, esencialmente, es realista, nunca surrealista. Por tanto, Dalí, que no ha venido a Valencia a dirigir su falla, ni creo que venga a verla, lo ha dejado todo en manos de un artista valenciano, Octavio Vicent, gran maestro, pero que no tiene nada que ver en su modo de concebir el arte con el autor del proyecto, que tiene que realizar, interpretándolo.

—Entonces. ¿se muestra usted contrario a la falla daliniana?

—Personalmente nada tengo que objetar a que se haga o deje de hacer. Opino tan solo sobre las fallas y lo que deben ser y han sido pese a su evolución.

—¿Y qué deben ser?

—Las fallas deben estar hechas de cara al pueblo y para que la mayoría de las gentes las entiendan. En su tema de donde no debe estar ausente el humorismo, campea casi siempre el sentido crítico. Por tanto, ha de ser para todos ingenua, sencilla y, sobre todo, valenciana.

—¿Y no cree usted que la que proyectan los del Foc lo sea?

—Si responde a lo enviado por Dalí, no. Si Vicent actúa por su cuenta podrá «salvarse» del fracaso.»10 No fou l’única ocasió pública en la qual Regino Mas aprofità per posar en dubte que el projecte de Dalí es convertira en una falla com havia de ser. Mas, que eixe any guanyaria el primer premi de la secció especial amb la famosa falla de la Cibeles que es plantà a la plaça del Mercat, continuava llançant atacs en la premsa: «—Dalí ¿Pondrá alma?

—Ése es otro cantar.

—¿Cómo le suena a usted?

—En plan de propaganda, acorde. Como solución artística, desafinante.

Regino Mas

—¿Triunfará?

—Me parece que no.

—¿Por qué?

—La falla es barroca, no surrealista.

—¿Lo ven ustedes con buenos ojos?

—Sí. Queremos que haya comparación de criterios. Podría ser que estuviésemos equivocados.

—¿Por qué no viene?

—No nos lo explicamos ¿Cómo estudiará los efectos? ¿Por lo que le digan?».11 Opinions hi va haver per a tots els estils, fins i tot a mig camí entre Mas i Vicent. Rafael Raga, un altre artista faller, es quedava en l’equidistància dels plantejaments: «Como joven que todavía me considero creo que sería interesantísimo y hasta conveniente que las fallas se modernizaran. Este caso, desgraciadamente en nuestra tierra, tenemos la costumbre de aceptarlo cuando viene de importación. No ocurriría así si la genialidad naciera de uno de aquí. De todas formas sería esto magnífico si la falla en cuestión fuera dirigida

10 Entrevista de R.F.LL en Nit de Foc, març 1954.

11 Entrevista de Banzo a Levante, Suplemento de Fallas, 12 març 1954.

65

66

Dalí posant per a una foto

(Foto: Fundació Gala-Salvador Dalí)

Dalí amb Charles Chaplin

(Foto: Fundació Gala-Salvador Dalí)

y construida por el mismo que la concibió, pero seguramente ocurrirá que al estar realizada por gente de aquí, caerá en el mismo estilo y amaneramiento de las demás fallas, que a fin de cuentas, todas se parecen». 12

DETRACTORS I DEFENSORS EN LA PREMSA Lògicament, la controvèrsia no només afectà els artistes fallers sinó a tot el col·lectiu i a la societat valenciana en general. L’estat d’ànim queda reflectit en diverses columnes d’opinió i editorials dels mitjans de comunicació de l’època.

L’editorial de Nit de Foc parlava de: «…los falleros del Foc han querido dar a su falla una notoriedad desusada y lo han conseguido. Nada menos que el bocetista es el propio Dalí en persona, con bigote y todo, con ideas y todo, con surrealismo y todo.

Los clásicos están alarmados. Dalí, fallero, constituye la presencia de las fallas en un mundo artístico extraño a ellas ¿Comprenderán los demás a Dalí? ¿Cómo lo interpretarán plásticamente los encargados de convertir en falla lo que el propio Dalí no fue capaz de llevar a la realidad? De todos modos, y sea lo que fuere, es el caso que el nombre de las fallas, gracias a Dalí se universaliza. La propaganda para Valencia está hecha en esta ocasión fallera de 1954. Poco saldrá perdiendo. Las fallas estarán en la calle, aunque la de Dalí no alcance el éxito pretendido. ¿Pero de verdad se ha propuesto el artista catalán triunfar como fallero?»

Com sempre que es parla de Dalí, la qüestió de la seua fama traspassava els plantejaments artístics. El debat se centrà més en l’atractiu turístic i en la repercussió mundial que podia afavorir la festa fallera de cara a ser molt més coneguda arreu del món: «…Hasta este pueblo pacífico y tranquilo, que nunca se mete en cosas de arte, se le puede ver intrigado y curioso queriendo saber qué será eso de una falla surrealista. (…) sentimos en lo más hondo que Dalí recurra a la astracanada para sobresalir, ya que es lo suficiente artista para haber realizado obras que le han dado, y le dan, renombre universal. (…) lo importante es que su falla ha desper-

tado gran curiosidad, y como consecuencia de ello, este año habrá más afluencia de forasteros y Valencia, además de lo crematístico, alcanzará mayor renombre universal, y esto se lo tenemos que agradecer a Dalí. Más, a pesar de ello, lo que nunca no podremos explicar ni mucho menos comprender es cómo Dalí artista haya llegado a prestarse para realizar una falla. (…) Tanto en el concepto como en la realización, hacía falta una inyección de aire renovador y sanitario para curarlas de lo tan manido y rutinario, y ésta no la ha traido Salvador con su terapéutica surrealista.

Quizá su nombre no sea mera casualidad, ya que probablemente ha venido en el momento preciso y oportuno para salvarlas de esa languidez, al introducir en ellas un nuevo concepto a realizar. ¿El resultado? Pocos dias faltan para que lo podamos ver.»13 També intervingué en el debat l’escriptor teatral i advocat Fernando Vizcaíno Casas que, sorprenentment, es mostrà a favor també de l’aterratge de Dalí a València en el seu article Apuntes para una teoria del provincianismo y algo sobre la «falla daliniana»: «… de la campaña desatada contra Dalí, su boceto fallero y sus declaraciones sobre temas valencianos. Vamos a admitir que algunas de sus teorías son, en efecto, deliciosamente descabelladas y únicamente pueden atribuirse al eterno pronto de originalidad exarcebada de Dalí. Pero, a la vez, no pretendamos disimular un hecho indiscutible: la incorporación de Salvador Dalí a las Fallas supone un legítimo triunfo, un tanto de bandera que acaba de apuntarse la más valenciana de las fiestas.

Ya sé que se han entonado muchos cánticos a la tradición, a las costumbres y a las añejas reliquias del pasado. A mí, dicho sea con muchísimo respeto, esa veneración idólatra por la rutina se me antoja tan boba, tan insensata como las peores bobadas de Salvador Dalí. Y, por desgracia, la confusión de esta rutina con los valores auténticos de la tradición es constante en Valencia y más constante todavía en la fiesta fallera.»14 El mateix Salvador Chanzá, l’impulsor del projecte, tenia clara quina anava a ser l’empenta daliniana a la festa fallera: «… que estas

12 El Turista Fallero, març 1954.

13 Gumbau a Levante, Suplemento de Valencia, 12 març 1954.

14 Fernando Vizcaíno Casas, a La Fallera, març de 1954.

67

fiestas transciendan a todo el mundo.(…)

Podemos decir que Dalí ha hecho esta aportación artística a Valencia y esta propaganda a sus fallas con un elevado desinterés, ya que desde entonces en todas sus declaraciones por todo el mundo está poniendo en primer plano siempre lo que él llama «SU FALLA VALENCIANA», llevando a la mente de los extranjeros el que una obra suya única habrá de ser destruida, sin que al dia siguiente quede de ella más que el recuerdo y las cenizas, final éste que él dice ser muy daliniano.»15 En l’apartat totalment contrari, el del detractors de la Falla del Foc, trobem al que anys després fou director de Las Provincias i agitador de l’anomenada batalla de València, José Ombuena. El títol de l’article, Zapatero a tus zapatos, ja és eloqüent. «(...) lo que yo he sacado en limpio es que el tan magnético y ponderado Dalí tiene bastante menos imaginación de lo que creen muchos.

Verán ustedes. Hace ya algún tiempo, bastante si bien se mira, se le ocurrió a Salvador aquella idea, o lo que fuere, de realizar una corrida de toros surrealista ¡Hay que ver el jugo que le ha sacado a la corridita en cues-

15 Entrevista de Juan A. Caparrós, Nit de Foc, març 1954.

16 José Ombuena, Nit de Foc, març 1954.

68

tión! (…) La corrida no se ha hecho, ni lleva trazas de hacerse, pero por lo visto cuando a Dalí se le ocurre una idea de esas, ha de colocarla, so pena de que le obstruya el magín.

De ahí que cuando le encargaron la falla en cuestión, vió el cielo abierto. No ideó nada nuevo: no, señores. Se debió de decir: «A éstos les coloco yo mi corrida surrealista, intestinal, salomónica, y todo eso.»

Y la colocó. Y ahora ustedes dirán si eso califica a un hombre de muy imaginativo. El descubrimiento no es, en verdad, sorprendente.

La excentricidad siempre fue indicio de poca imaginación y el caso de Dalí, sin ser excepción, confirma la regla.»16 Curiosament, a Pensat i Fet, la degana de la premsa fallera, només trobem aquesta referència sota l’esbós de la falla: «No entenem este coloqui de la falla.

Pareix feta amb les idees de Coqui.»

Segons la revista, irónicament, Coqui era un pintor de parets que inventà el surrealisme per casualitat.

Els dibuixants també prenen part a la polèmica. Aquesta vinyeta de Milo a la revista Foc és suficientment aclaridora del que pensava:

El Turista Fallero també clava cullera i encapçala dues vinyetes satíriques amb el titular: DALI QUE DALI A LAS FALLAS amb el següent text introductori. «Nosotros como no queremos ser menos que la futurista comisión de la Falla del Foc, también hemos encargado nuestro boceto surrealista al celebérrimo artista español-parisino Picassete i Pala, por la módica cantidad de 200.000 pesetas (con 50 céntimos para el tranvía). He aquí su interpretación surrealista de: La Despertà surrealista

La cremá surrealista

Los falleros irán disfrazados de gallos, lanzando kikirikis con potentes altavoces, otros de despertador, con potentes timbres y si no es bastante desde un avión se puede bombardear el barrio de «cohets i petardos».

La falla se quemará desde arriba, por medio de un autogiro, que transporta a Prometeo (el que robó el fuego a los dioses) y prende fuego la falla que convenientemente rociada de diversos productos químicos emite llamas de varios colores, pudiendo colocar en la base una diminuta bomba H para mayor efecto.

Aquesta publicació no estava molt a favor de la corrida surrealista. En la seua secció Puntos sobre las jotas afirmen: «Se va a plantar este año una falla surrealista. Cuando escribimos esto no sabemos todavía en qué puede consistir esta clase de falla. Pero lo que afirmamos es que el humanístico arte fallero es profundamente humano, como todo lo popular, y es un error deshumanizarlo. Por eso, aunque el cubismo estuvo de moda, nunca hubo una falla cubista.»17 Finalment, per a deixar la polèmica en empat, m’agradaria citar un article del cronista esportiu José María Arraiz, el qual deixava la qüestió també en igualtat de forces, a priori: «Los anti-dalinianos, en un avance de toda

la delantera, marcaron un gol formidable, cuando, sentimental, romántica y lacrimosamente, nos recordaron que el origen y la personalidad de las fallas son auténticamente valencianos, y que Valencia puede, sin contribuciones foráneas y sin alterar sus tradiciones, no sólo conservar, sino tambien superar los alicientes de sus fiestas josefinas.

Pero luego de este tanto, los dalinianos, a la salida de un córner maravillosamente ejecutado, logran el empate mediante un disparo imparable, cuando anuncian que el «arte» —pueden ustedes prescindir de las comillas si lo desean— del pintor de Cadaqués, aplicado a las fallas, traerá a Valencia, cientos y cientos de turistas.» 18

17 El Turista Fallero, Valéncia, març 1954.

18 José María Arraiz. Fuego, Valéncia, març 1954.

69

Dalí i Gala a una sessió fotogràfica

70

(Foto: Fundació Gala-Salvador Dalí)

LES REACCIONS POSTERIORS La plantà d’eixe any fou el 17 de març.

Durant les festes falleres, la falla daliniana passà amb més discreció que altra cosa. Sembla que els comentaris del poble pla no eren massa bons, als mitjans de comunicació es feien referències com les que dalt hem llegit de la mitja cara de Picasso i Dalí.

El monument cremà a la una i quart de la matinada… però encara flamejaren les brases alguns dies més. A Levante, el 20 de març de 1954 podem llegir en el peu de foto de la cremà de la falla daliniana: «La historia de las fallas tendrá que registrar este suceso que significa la falla de Dalí. Que sí… que no. El ensayo terminó (…) el torero alado se presenta aquí revestido de una singular aureola de luz, como quizá no soñara ni el propio autor del boceto.»

A la secció Glosario de la ciudad i signat per A.A.A., podem llegir: «Balance fallero.

La novedad la ha constituido Dalí. De fallas sabe lo que Iribarren [seleccionador de futbol] de fútbol. La falla siempre ha sido una sátira contra algo. La falla daliniana es nada contra nada. Pero, sin embargo, sin ser sátira, ha conseguido dar bastante risa.»

Els comentaris de la falla arribaren fins i tot a Barcelona, on també s’escriví. Evidentment, des de València hi hagué contestació. El 25 de març, a Las Provincias, en la secció Acera de humor i signat per P. Garcia, podiem llegir un article titolat Después que ardió Dalí (Teledirigido a Barcelona): «…La nueva faceta de Dalí como bocetista de falla no me causó demasiada impresión.

Lo lógico era esperar y ver. Nada de exaltarse discutiendo ¿Para qué?

Pero la publicidad de su intervención ha dado lugar a una serie de comentarios en diversos periódicos de los que he leído una parte. El más ilustrativo a mi entender, ha sido el insertado por Revista de Barcelona (…) bajo el título de La falla de Dalí. El autor es un tal Jaques Leonard y dice: «En el proyecto mandado por él iba dibujada la falla por una sola cara. Dalí pensaba que las fallas se quemaban arrimadas a la pared.»

—¡Caramba!— enjuicia uno— ¿Sabía el de Cadaqués que las fallas eran la inmolación de alegorias satíricas en el fuego o sólo creia que era un montón de cartón y madera para calentar los pies a los vecinos del tercero?

Un poco más arriba afirma el citado pe-

Ninot per a la falla l’Antiga de Campanar

riodista: «Dalí acaba de hacer un favor inmenso a las fiestas falleras al colaborar en ellas, porque artísticamente son muy pobres de nivel…»

—¡Maldición! —salta el lector valenciano— ¿y encima ofendiendo? …y unos trazos de lápiz iban a herir lo que unos llaman tradición y no es más que rutina.»

No. No querrá insultarnos. Lo más seguro es que no sepa lo que escribe. La lástima es no haber leído antes el trabajo para mandarle un billete de ida y vuelta y que viniese a informarse sobre el terreno.

«Los años anteriores, a pesar del esfuerzo propagandístico —prosigue ya perdido el equilibrio y rodando por la pendiente del yerro— la llegada de turista era casi nula, y ahora, surge de todas partes una expedición nunca conocida.» ¡Atiza! —sigue pensando uno— Si la presencia de turistas ha sido nula ¿quiénes eran todos esos señores de trajes multicolores, shorts y leicas? —Existencialistas, tonto— contesta la voz de la conciencia.

—«la tradición— continúa, ya ebrio de desatinos— es quemarse todas las fallas a la vez 71

Dalí amb Josep Pla al Teatre Museu Dalí de Figueres

72

(Foto: Fundació Gala-Salvador Dalí)

a las doce de la noche de S. José. Excepcionalmente la de Dalí se quemará a la una de la madrugada, a fin de que nadie pueda faltar al acontecimiento.»

—¡Gracias! ¡Gracias!— habrán exclamado los valencianos con los ojos en lágrimas ante el supremo e insólito hecho de quemar la falla de la plaza del Caudillo una hora más tarde.

«Ese triunfo daliniano es el triunfo de la pintura y escultura sobre la artesanía».

Si ese señor juega a las quinielas no acierta ni uno.

«Se impone un humanismo muy suyo y… muy fallero.»

No queremos polemizar (…) de los forasteros que nos han visitado, atraidos o no por Dalí, hemos recogido la opinión. No se han ido defraudados de Valencia. Del triunfo de la pintura y escultura no han hablado mucho, pero todos han partido encantados por la maestria, la ironía sin par, la formidable

crítica de Regino Mas, Modesto González, Pallardó y tantos otros. Lástima que sólo sean pobres artesanos…

En cuanto al humanismo de Dalí, yo no pierdo la esperanza. Examino un dia y otro el boceto y las fotografias que conservo. Tal vez como los escoceses antes de fin de año llegan a hacerme sonreir.»

Fou l’últim comentari escrit que sobre la falla daliniana hem pogut trobar. De totes formes, de segur que de l’imaginari d’algunes persones que la pogueren veure plantada ara fa cinquanta anys es poden traure altres conclusions. El que és clar és que per a la societat valenciana de l’època, la falla daliniana fou motiu d’una ampla controvèrsia i enfrontà els esperits renovadors i clàssics de la festa, un debat que encara hui continua. Dalí, això sí, aconseguí que les Falles traspassaren les fronteres espanyoles i els donà l’empenta definitiva per a la seua catalogació de festa universal.

73

74

76

Coberta de la revista et cetera (1946)

78

(Foto: FundaciĂł Gala-Salvador DalĂ­)

amb el rerefons de la típica Basílica del Pilar.

En el següent anunci, els turistes comparteixen cante i palmeo típics amb els flamencos andalusos d’un no menys castís i típic barri sevillà.

I aplega el tercer anunci on es mostra, sobre una típica estampa de barraca i «feraz huerta valenciana», als joves abillats típicament d’hortolans valencians escometent una dansa, alhora que el protagonista, convincentment transvestit de fallera, entona una cançoneta: «Soy la fallera, fallera mayor». I tot seguit l’anunci acaba proclamant les virtuts del «Movimiento Coca-Cola».

Fins ací el contingut de l’espot, ja per si mateix deliciosament surrealista. Però posats a guanyar en surrealisme, ja se sap que certs fallers del cap-i-casal són únics. Per això, i per no desentonar del tarannà de l’anunci cocacoler, els al·ludits prohoms prolongaren la seua estela amb un episodi certament grotesc. La qüestió és que quan ja l’anunci portava un temps emetent-se, a alguna ment salvadora se li va acudir que la imatge que Coca-Cola donava de les falleres era «denigrant», en aparèixer un home disfressat de fallera proclamant-se fallera major. Els mitjans de comunicació es feren ressò i s’inventaren que la majoria del collectiu faller estava en contra de l’espot, cosa radicalment falsa, ja que no es produïren comunicats massius en aquest sentit. Però la bola ja començava a fer-se gran i cert president de falla de secció especial (qui a més té a CocaCola com a principal espònsor), va alçar encara més la veu de la indignació «popular» i va demanar que es retirara l’anunci sota l’amenaça d’un boicot a la coneguda marca de begudes. El cas és que, després d’algunes altres declaracions altisonants i fallerament patriòtiques, l’Ajuntament, potser amb una prudència excessiva però comprensible atés l’histerisme de conveniència de certs espècimens fallers, va demanar a Coca-Cola la retirada de l’anunci. I com Coca-Cola sabia que a l’espot ja li quedaven molts pocs dies en antena, el va retirar i va demanar disculpes per si algú s’havia ofés.

Surrealista, no? Tanmateix, encara és més surrealista que cap dels qui protestaren per

l’anunci s’indignara pel fet que la Coca-Cola posseïsca impunement milers d’hectàrees a Sudamèrica furtades criminalment als indígenes, ni pel fet que molts dels seus productes associats els fabriquen xiquets pobres i analfabets en factories on se’ls explota impunement, ni pel fet que Coca-Cola siga una de les empreses que més diners va lliurar a la campanya electoral del president Bush i a la campanya bèl·lica de l’Iraq. No, s’indignaren perquè l’anunci oferia una imatge «denigrant» de les falleres, atenció, de les falleres, no de les falles! I per què no de les falles? Doncs perquè, i ací ve allò més lamentablement surrealista, els dissenyadors del polèmic anunci no van fer més que reflectir la imatge més patètica de la festa fallera: una festa que s’autonega, minimitzant les falles i maximitzant les falleres. Sinó, fixem-nos novament en l’espot. La visió que es dóna dels aragonesos s’ajusta, dins de l’inevitable tòpic a quelcom real: la importància de les jotes baturres en el folklore aragonés. El mateix que ocorre amb la visió dels andalusos: flamenc i barris castissos. Però en la visió de la València fallera s’ensenya una fallera major, i no una falla. Que és tot just la tendència que impera en la nostra festa: la creixent, ridícula i apologètica rellevància de tot allò que té a veure amb la figura de la fallera major i la marginació de tot allò que té a veure amb el cadafal faller, veritable origen crític de la festa. I encara més, el transvestisme de l’home en fallera al·ludeix, en realitat, a una festa potencialment transgressora transvestida progressivament amb l’hàbit del políticament correcte, del tipisme autocomplaent i del kistch més inofensiu. Com era d’esperar, ningú al món faller del cap-i-casal no es va indignar per açò, si no per l’«honor mancillado» de les falleres majors. Però no passa res, perquè, al cap i a la fi, la festa de les falles s’assembla cada cop més a un immens parc temàtic, cocacolitzat, macdonalitzat, espectacularitzat, mercantilitzat i anestesiat. I és que novament, en perfecta sintonia amb la lògica cultural del capitalisme avançat, la realitat acaba confonent-se amb la ficció programada i tot esdevé un pur i sinistre surrealisme global.

ASSOCIACIÓ D’ESTUDIS FALLERS

79

80

82

finestres tan altes —dempeus a la cadira pogué veure el poble que cridava a la porta de la casa de la vila- Osti, és de veres! Agutzil avisa la milícia per si cal corre’ls. I tu, Vicent, vés baix i parla amb els responsables, forma una comissió i en parlarem, a vore si mentre es calmen una mica.

Al moment els representants dels pintors, dels republicans, dels paperers, dels carmelites, dels mercaders, de les galeres,... és a dir de tots els barris de la vila es trobaven al saló de plens de la casa de la ciutat i, pel que s’escoltava, no anaven allò que es pot dir tranquils i amb bones intencions..

—Silenci, silenci! Vilatans, entra el nostre Rusgmestre. Tothom en peu!

Dit i fet. Un silenci de mort es produí al saló de plens mentre hi entrava la màxima autoritat de la vila.

—Bona nit cavallers, es pot saber que els porta per aquesta casa amb aquests crits? No sabeu que tinc molta feina revisant nous projectes i noves obres?.

—La veïna, la veïna! —cridaren alhora tots els presents.

—Silenci! Un respecte per la nostra autoritat —tornà a intervenir l’agutzil.

—Senyor —començà a parlar el representant dels pintors— tenim una veïna que no ens deixa viure.

—Tranquils. Tots en tenim de veïns i de veïnes, no en sou els únics —tallà el Rusgmestre.

—Sí senyor, però al barri on viviu no n’hi ha com aquesta. Molesta la policia, telefonant sense parar; satura el servei d’urgències de l’hospital; malgasta el paper escrivint denúncies; aquesta no és igual, no ens deixa viure en tot l’any.

—I què proposeu?

—Que la feu fora! —cridaren tots altra vegada—. És responsabilitat de l’Ajuntament solucionar els problemes del poble i no pensem moure’ns de la porta fins que no ens done una solució. Exigim que comence avui mateix una campanya contra la veïna. Contra totes les veïnes com ella —afegí un altre dels representants—. No a la veïna! No a la veïna!—començaren a cridar seguint el ritme que marcava la gentada del carrer.

—Bo, això jo no ho puc fer tot sol, penseu que hi ha una nova oposició que s’oposa a tot el que jo propose; per tant, caldrà convocar un ple i escoltar el que han de dir tots.

—Molt bé senyor, molt bé —li digué a cau d’orella el regidor Vicent—. Després ho portem

a la comissió de govern i allí ho solucionem nosaltres que per això hem guanyat.

—En peu tothom! —cridà l’agutzil— entra la nostra autoritat eclesiàstica! —per la porta del saló de plens entrava saludant l’abat de la vila amb la mà en alt pregant calma.

—Fills meus, conec la desgràcia que us afecta, sé que en patiu una plaga terrible.

Digueu-me, però, qui us ha portat ací? Per què vos deixeu enganyar? Què espereu aconseguir amb la vostra actitud provocativa? Fills meus, si el Senyor ha permès que les veïnes s’apoderen de la nostra festa de les falles, no heu pensat per què ho deu haver fet? Acuseu l’Ajuntament, i jo pregunte, de quins pecats ens hem d’acusar nosaltres? Mediteu un moment: aquestes coses no vénen mai perquè sí. Penediu-vos, fills meus, penediu-vos davant la Mare de Déu i del vostre patró sant Josep, i preguem-li que intercedisca per nosaltres.

Alguns vilatans s’agenollen, uns altres es miren sense saber què dir o què fer. De darrere del saló algú crida: —Senyor abat, vostè que sap llatí, no ens podríeu donar una solució més pràctica?

—Un encanteri que les fera desaparèixer!

—cridà un altre.

—Descreguts! Tingueu almenys confiança en les vostres autoritats. Arranqueu l’odi i l’enveja dels vostres cors. El vostre Rusgmestre sap el que ha de fer i ho farà, no en dubteu. Déu us ha donat uns dirigents que cal obeir, perquè la indisciplina porta al desordre, i el desordre porta al pecat.

—No ens els ha donat el Senyor, els hem elegit nosaltres —cridà entrant per la porta el representant de l’Esquerra.

—Això, això mateix —afegí la representant del Bloc- i, a més a més, ens oposem si no ho fa en valencià.

—Els socialistes també estem amb les falles —cridà el senyor diputat que arribava corrent per no fer tard—. Açò és una mostra més del que fa el vostre Rusgmestre, convoca reunions sense avisar l’oposició. Així no podem defensar els vostres interessos i després diu que no ens enterem.

—Els qui faltaven per al duro! Ara sí que ho hem fet bo! —digué el Rusgmestre—. Bé, estimats vilatans, com veieu, les coses no es poden fer com vosaltres dieu; cal fer un ple amb tots els representants del poble i prendrem la millor solució per a tots. Ara, feu el favor d’eixir del saló i torneu als vostres casals. Tot vindrà a la seua hora.

83

—I si no ens en volem anar? —demanà el representant dels pintors— Què passarà?

—Que us faré fora amb una puntada al cul!

Ja estic fart de tota aquesta badocada. Fora!

Fora del saló he dit! Que ací mane jo!

—Està bé. Però un de nosaltres es quedarà de representant de totes les comissions falleres; els altres ens esperarem baix, calladets això sí.

No s’enfadeu senyor, no s’enfadeu que és mal per a la vostra salut... —amb una lleugera reverència anaren eixint amb silenci del saló.

—Que es quede qui vulga, total per al cas que vaig a fer-li... Bo ara que açò ja està més calmat, anem a vore si ens posem d’acord i trobem una solució al problema. La cosa està clara, hi ha una veïna que fa nosa i cal fer-la fora de la vila els dies de falles.

—Perdone senyor Rusgmestre —parlà el representant dels vilatans fallers— No sols els dies de falles, també els dissabtes, diumenges i altres dies.

—Però què collons dius? No molestava els dies de falles? Ara resulta que molesta tot l’any!

Açò sí que està bo! I per què molesta tant?

—És que nosaltres celebrem reunions, alguna festeta de natalici, algun casament,... en fi que això també li molesta.

84

—Anem a pams. Li molesta el casament o el soroll que fan els convidats? Doncs li pagueu un hotel i tot solucionat.

—No és tan fàcil, perquè hi ha més veïnes com ella en altres comissions i, a més a més, estan els qui protesten pel soroll dels coets, els qui... És a dir, hi ha més veïns i veïnes i nosaltres com vostè sap som associacions sense ànim de lucre.

—Rebotons! Sense ànim de lucre i llogueu els casalets per guanyar diners? I els restauradors que en diuen? Doncs poseu un plus de lloguer com eixos de les Balears, com si fos l’ecotaxa, no es deia així? L’Ajuntament no té diners per a eixes coses.

—Un moment —tallà el representant d’Esquerra—. Si és com diu ací el ciutadà, nosaltres demanem pensar-nos-ho un poc ja que som representants de tot el poble, no sols dels fallers, també ho som de la veïna —Vosaltres no sou res —cridà el Rusgmestre— No representeu ni a quatre gats. De genolls i a callar!

—Ja t’ho havia dit jo. Val més callar —li féu a l’orelleta el diputat—. Es nota que sou nous.

L’agutzil s’acosta al Rusgmestre i li comunica que un dolçainer vol parlar amb ell; que

sembla tenir la solució per al problema, en poc de temps i per pocs diners.

—Digues-li que passe collons! I, a més a més, dius que per pocs diners? Que passe, que passe.

—Senyors —parlà el nouvingut—, perdoneu el meu atreviment, però me n’he assabentat del mal que patiu i jo crec que tinc la solució al vostre problema. Sóc capaç d’emportar-me tots els veïns i veïnes fastigosos amb tan sols la melodia de la meua dolçaina.

—Toca bo! El dolçainer d’Hamelín! El qui ens faltava —s’estirava dels cabells el Rusgmestre— Perdone, però no estem per a jocs. Una altra vegada serà.

—Tinc referències —mostrà un grapat de papers amb segells oficials—. He fet el mateix a Torrent, Alzira, Carcaixent i a molts barris de la capital i, fins i tot, a les fogueres de Sant Joan.

—Sou el dolçainer d’Hamelín o què? I què ens cobrareu?

—Sols 6.000 euros. I penseu que és barat tractant-se d’una setmana i de tanta gent.

—Amb IVA, és clar —digué la representant del Bloc.

—Això sí que no! Sense IVA. Açò són diners negres. Penseu que jo no estic donat d’alta en Hisenda i em pot caure un pal ben gros.

—Això no és cap problema. Estic acostumat a aquests tipus de pagaments. Però si no et paguem què faràs? T’emportaràs els xiquets i xiquetes de la vila com va fer el flautista d’Hamelín?

—No senyor. Els comerciants aprenem dels errors dels altres. Jo cobre per endavant.

—Sí home!, que tu no saps allò de «músic pagat fa mal so»?

—I vostè no sap aquell altre que diu: «mú-

sic pagat, fora mals de cap». Si esteu d’acord, fem el tracte i si no vos fieu, tan amics i allà vostè amb els seus vilatans.

—Un moment —tallà el senyor diputat—. A més de no estar gens clar, i que caldria fer un concurs per adjudicar-ho i no donar-ho als amiguets com es fa sempre, d’on eixiran els diners? Si repassem la caixa de l’Ajuntament podem veure...

—Calla tu! Vosaltres que no sabeu administrar els diners del poble, com sou de lletres...

Posarem un impost especial als casalets i ja està. I si no estan d’acord els tanquem i els lloguem per a pàrking que falta en fan. Ah! I en valencià —mirant la representant del Bloc.

—I deien que no anaven a pujar els impostos! —cridà el representat de l’Esquerra.

—I no els pugem —contestà el Rusgmestre— En posem de nous que no és el mateix. Nosaltres complim les promeses.

Tot fou molt ràpid. El secretari redactà l’acta amb l’acord; l’interventor signà l’autorització; el dolçainer cobrà els 6.000 euros; els fallers se n’anaren a casa convençuts que el problema estava solucionat; la veïna esperava mentre ja es veia a Benidorm, a la vora de la platja, lluny del soroll del molest casalet; el dolçainer pujà al seu vehicle i enfilà l’Albereda cap a la plaça de bous després de donar-li a l’agutzil una carpeta amb les seues referències; l’agutzil la donà al Rusgmestre que l’obrí i es posà a llegir els documents que explicaven com un fals dolçainer anava enganyant les diferents viles amb l’excusa de solucionar els problemes de les veïnes problemàtiques.

—I ara què? —li preguntà el regidor Vicent.

—Ara res. A cobrar l’impost especial i a tancar casalets.

85

86

Any 2004, centenari de Dalí. Si un turista rus, xinés o canadenc es deixara caure en València i vosté haguera d’explicar-li què són les falles, què li diria?

Diria, primer, que és una festa del poble.

No cal perdre-ho de vista. Una festa divertida i per divertir-se que té una vessant que altres no tenen com és el component artístic.

Creu que es pot afirmar que els monuments fallers són una mena de manifestació artística pròxima al surrealisme?

Sí, tenen molt de surrealisme les falles!

Molt de surrealisme per allò de la juxtaposició d’elements diversos per a fer una composició. És a dir, una escultura de Claes Oldenburg o de Manolo Valdés està composada per un element que el fan tan gran com faça falta. Una falla, no. La falla és una juxtaposició d’elements i Dalí, als seus quadres, feia molt açò.

Són composicions que es poden comparar. Estan molt a prop.

Quin aspecte de la festa li sembla més surrealista?

Per a mi, tot el surrealisme que té la festa es veu en la plantà. Perquè és el moment en què la gent es va sorprenent i es va sorprenent el propi artista. Has fet uns elements de fusta, després els has revestit, però la falla sencera 88

no l’has vista mai, només en dibuixos. Això no és el mateix que els volums. Quan tu vas col·locant els volums, aquestos et sorprenen i això té molt de surrealista. No sé si també els haurà passat a altres artistes fallers, però, de vegades, m’he trobat amb el fet que un element va posat en l’esbós o en la maqueta d’una manera i després l’he canviat de posició perquè em sembla millor. Jo diria que la plantà és com si estigueres construint de nou la falla.

Què feia vosté l’any 1954?

Vaig nàixer al 46, aleshores tenia vuit anys.

Encara no m’havia plantejat si volia ser artista faller.

Se’n recorda de la falla de Dalí?

La tinc a la memòria però no d’una manera molt nítida, perquè, a més, jo vivia als poblats marítims i venia a València quan venia. És una falla que vaig arribar a veure, però la tinc a la memòria d’una manera difusa.

Però sí que coneixerà la resposta dels artistes fallers de l’època i tot l’enrenou que s’organitzà…

Sí, sí. Això sí. —Li llig un fragment de l’entrevista de 1954, en la qual Regino Mas afirmava que Dalí no aportaria res a les falles, sinó que s’aprofitaria d’elles amb la

finalitat de fer-se propaganda— Bé, jo no estic gens d’acord, encara que Regino Mas és una persona a la qual he respectat molt perquè l’he coneguda molt de prop, però insistisc que no estic gens d’acord amb aiò. Pense que Dalí sí ha aportat. És més, tant de bo allò haguera pogut continuar. De fet, abans d’aquell moment, en els anys de la República, artistes com Renau col·laboraren amb les falles.

Què li sembla la resposta que va rebre la falla de Dalí per part dels artistes fallers de l’època?

Supose que la polèmica que es va suscitar té el seu origen en una qüestió de corporativisme per part del gremi d’artistes fallers d’aquella època. Opine que la col·laboració amb un escriptor, un pintor o un escultor, aporta coses noves. És a dir, una visió nova i distinta del que nosaltres estem veient contínuament.

De fet vosté ha treballat amb personalitats molt importants dins el món de la cultura, com ara Manuel Vicent…

Sí, això és el que anava a dir. La meua experiència personal és que la col·laboració amb artistes plàstics sempre ha aportat a la falla i a mi més benefici que perjudici, a tots els nivells. Tant pel que fa al monument, com a nivell propagandístic posteriorment, com en altres qüestions. Als artistes, almenys amb els qui jo he tractat, els ha atret molt el fet que la destinació d’una obra seua siga acabar com a past de les flames. Personalment, em passa un poc el mateix. Si haguera d’ordenar els aspectes que més m’agraden de les falles, començaria de darrere cap endavant. El que més m’agrada és la cremà. Per a mi seria la fase més important i més bonica en la vida d’un monument, perquè durant la cremà es produeixen diverses formes d’allò que tu has fet i el foc intervé d’una manera positiva i creativa en el monument. Després, pegaria un bot i em situaria en el moment de la creació, quan estàs dissenyant o parint la idea junt a l’artista plàstic. En el cas de Dalí, no sé si ell féu un esbós i se’n va desentendre després. La meua col·laboració amb artistes plàstics no ha sigut mai així. Més bé ha sigut una col·laboració mútua: hem tingut una idea, hem fet uns esbossos previs, uns estudis i després ha eixit una cosa definitiva. De tota manera, a mi m’haguera agradat que aquella experiència —referint-se a la falla de Dalí— haguera pogut continuar i més

en aquells anys. Tal vegada avui les falles serien un altra cosa.

Li agrada Dalí?

Sí, encara que et diria que no és un dels meus artistes favorits. De Dalí m’agrada part de la seua obra però no és una cosa d’aquestes que em torne boig, no? Tanmateix, el considere un artista d’importància capital dins la història de l’art.

Als setze anys, Dalí va escriure en el seu diari: «tal vegada siga menyspreat i incomprès, però seré un geni, un gran geni, estic segur d’això». Sembla un autèntic pla de vida, no creu?

Sí, sí. Pense que aquest ha sigut el seu esquema. Per això crec que va haver el trencament amb el grup d’artistes encapçalats per André Breton. El que ell tenia ben clar era que anava a ser distint i fou distint a tots. Fou un cas semblant al de Gaudí, si parlàrem d’arquitectura. Per a mi són dos personatges parallels, únics.

Dalí es va convertir en una màquina de fer diners durant la seua estada als Estats Units, abans de tornar a Espanya al voltant de la dècada dels 50. En aquest sentit, creu que el seu disseny d’una falla va ser una exploració d’un nou camp artístic o, per contra, pensa que volia aprofitar l’atractiu social i públic de la festa?

Jo crec que sentiria la mateixa atracció que han sentit els artistes plàstics amb qui he col·laborat. La falla, encara que no ho creguem, exerceix cert atractiu al món artístic en general. Estic parlant d’artistes com Claes Oldenburg, molt importants al món de l’art. El que fa Oldenburg té molt a veure amb el món de la falla. Jo he tingut contacte amb ell. De fet, vam estar a punt de fer una falla tots dos.

Oldenburg fa escultures amb la forma, per exemple, d’un raspall de dents de 20 metres d’alçària, o un vis de ferro, de 30 metres d’alçària, que col·loca en un edifici o en una plaça pública. Ell va estar a València amb motiu d’una exposició a l’IVAM. Com que jo li vaig fer el muntatge de l’exposició, va vindre a visitar el meu taller. En aquella època jo estava construint el Gulliver i, en veure’l, em va dir que els artistes fallers fèiem les mateixes coses que ell. La diferència és que les nostres realitzacions van destinades al foc. Però a ell l’assumpte del foc li va interessar i vam estar 89

en contacte, encara que al final no va quallar el projecte. L’atreia molt saber quin efecte podia produir el foc en una de les seues escultures de grans dimensions. A mi em sembla que a Dalí li va passar igual. Era un home que volia tocar tots els camps. No crec que ho fera per diners. Segons es diu, ell regalà l’esbós a la comissió. Quan un artista arriba a aquest nivell, no fa aquestes coses per diners. Ho faria per connectar amb el món de la falla, crec.

L’estètica de les falles necessita la revisió dels artistes d’avantguarda?

Em sembla que sí, encara que no necessàriament. Vull dir, jo sóc partidari de la falla, per dir-ho entre cometes, conservadora, però de l’estil amb què la fan artistes com Pepe Puche, que em sembla que avui dia és del millor que hi ha al món de les falles. Aquest tipus de falla s’ha de continuar fent. Tal vegada aquest senyor —referint-se a Pepe Puche— no necessita d’un col·laborador, malgrat que ell mateix ha col·laborat amb Ortifus i amb altres tipus d’artistes. No d’una manera global com he fet jo, sinó d’una manera puntual i especial. Però estaria bé que hom continuara fent aquest estil de falles. Això no obstant, la intervenció dels artistes plàstics d’avantguarda faria a la falla molt més actual. Per molt que es diga que els monuments canvien la 90

forma, jo estic treballant a les falles des dels onze anys i per a mi les falles han canviat molt poc. El fet que ara les cares siguen més estilitzades o menys, o que siga així o aixà, per a mi això no és innovació. Innovació és una cosa molt més important, no?

Aleshores, com descriuria la seua proposta artística com a creador de monuments fallers?

La meua proposta artística… Com t’he dit abans, jo estic al món de les falles des dels onze anys. És a dir, he fet de tot. El meu aprenentatge el vaig fer als tallers fallers. A excepció feta d’un període que vaig anar a l’Escola d’Arts i Oficis, em considere autodidacta. En un moment donat de la meua trajectòria, quan em vaig posar a treballar pel meu compte, no em quedava satisfet amb allò que estava fent. Aleshores, vaig entrar en contacte, primer, amb el món del còmic i, després, amb el món artístic. Açò em va fer canviar. Vaig reprendre exemples com la falla de Dalí, la de Rubert, un home que també va intentar renovar la plàstica de les falles, i les falles de Renau, a l’època de la República. Vaig veure que tot allò representava un ventall gràcies al qual no veies dues falles iguals. Ara, em dóna la impressió que veus les falles des de lluny i, estèticament o volumètrica, sembla tot el mateix.

No vas diferenciant la falla fins que no estàs damunt d’ella. Aleshores dius: —amb to irònic— Ah no! Açò és una dona i allò era un guerrer!

Però la dona i el guerrer, tots dos estan ferms, estilitzats, amb l’espaseta, amb el… saps? No hi ha els canvis estètics que poden aportar els artistes plàstics des de fora. Per això, per no repetir-me, he buscat aquests canvis treballant amb Ortifus només dues vegades; amb Martín Begué, també dues vegades; amb Sento Llobell, amb Manuel Vicent i amb Chema Cobos només en una ocasió. Si torne a fer una altra falla, intentaré buscar alguna aportació important que li done més mèrit, encara que idees no em falten per a poder-la fer jo a soles.

Concepcions artístiques com la seua són difícils de trobar; més encara si ens fixem en les falles de comarques. A quina causa atribuiria aquest conservadorisme estètic?

En principi, açò està en els propis termes amb què nosaltres ens anomenem. Resulta molt estrany, i no crec que hi haja un altre cas en el món, que un col·lectiu es diga Gremi Artesà d’Artistes Fallers. Vull dir, ens anomenem artesans, que és el que som, però al mateix temps estem anomenant-nos artistes. Què passa? Què l’artista sol ser individualista, amb la qual cosa molt artistes fallers pensen que la participació d’un altre artista que ve de fora els està res-

tant mèrit, quan el que veritablement fa és aportar-ne. Si jo, per exemple, treballe amb Manolo Valdés, ell no va a fer una falla. Ell m’ajudarà en la idea, en el concepte i en una altra concepció estètica a l’hora de fer la falla.

Aleshores, farem un monument que tindrà l’estil de Manolo Valdés i que l’haurà feta Manolo Martín, amb la qual cosa em sembla que guanyem tots dos.

Per acabar, una a bot de braç, Manolo. Cal tornar a l’origen del que va ser el monument faller per revitalitzar la festa?

A mi m’agradaria tornar a la falla més falla.

De fet no em sembla massa greu que moltes comissions es facen les seues falles, encara que això poguera semblar contraproduent per la meua professió. El que sí aporta és frescor.

Aquestes falles de barri, si en lloc d’utilitzar el refrito, les feren la pròpia gent del barri, tal vegada no tingueren la perfecció que els hi pot donar un artista faller, però sí tindrien més gràcia i més lligam amb el personal que hi viu.

No em semblaria gens mal que tornàrem a la festa més popular, amb menys monument en el sentit de menys metres. No són necessàries les falles altes, altíssimes. Pot semblar que els meus fets em contradiguen, però pense que no és necessari que un monument tinga 25 ó 30 metres d’alçària per a ser una gran falla.

91

92

Amanda Lear i Dalí

94

(Foto: Fundació Gala-Salvador Dalí)

reflectida en un seguit de jornades festívoles primaverals on s’escenifica un desgavell constant al voltant d’un monument, que és com la cirera del pastís. Surrealisme pur i dur, en horari ininterromput fins a l’hora de la cremà. Heus ací un lligam entre la realitat quotidiana i les Falles, amb la dificultat afegida per a qui intente destriar allò lògic del que no ho és. Impossible separar la normalitat del despropòsit. Surrealisme al carrer.

Arribats ací, ja podem formular la següent qüestió: i la realitat extra-fallera? És tan surrealista com les propostes expressives acotades al programa faller? Resposta: la realitat s’ha convertit en una Falla a perpetuïtat. Un grapat de ninots indultats ens porten com cagalló per sèquia i subverteixen l’ordre lògic de les raons i les paraules, fins a uns extrems de perversitat que, a la llarga, poden representar un gran negoci per als psiquiatres. La política, els mitjans de comunicació, el món dels diners... Amb les respectives interdependències. El pa, segons qui ho diga, no és pa, i el vi, vaja vostè a saber. Un exemple de

surrealisme amb una sobredosi d’obscenitat?

El catàleg de bestieses que exhibeixen tots els desvergonyits que van patrocinar l’ocupació de l’Iraq. Bush llança la sospita sobre els seus serveis d’espionatge, que s’espolsen la responsabilitat i demà més; Blair diu que ja s’hi veurà, però tot va estar molt bé, i si no hi havia armes de destrucció massiva, no es podia descartar que les hi haguera... A l’any 2023, peût-étre? El tercer soci de les Açores és el millor: l’Aznar no pensa donar cap explicació. I els seus aparells de propaganda dibuixen la guerra com una conseqüència dels informes dels inspectors de l’ONU, del Kofi Annan, als quals van enviar a casa a fi de no rostir-los a mascletades. La culpa, ai, era del negre! Per a completar el mural surrealista només faltaria Alí, el xiquet aquell que van deixar orfe, sense braços ni cames, aplaudint la representació dels artistes. Què és més surrealista, la realitat o les Falles? Allò més surrealista és que no passa res. Probablement perquè ens posen alguna cosa a l’aigua de l’aixeta.

95

96

97

100

bo. Em feia fins i tot vergonya pujar a eixa carrossa, però què havia de fer? si l’havien feta els fallers amb tota la il·lusió del món.

També he de dir que aconseguírem el tercer premi, per tant, tampoc va estar tan malament. Tot i això, mon pare va poder pagarme eixe deute i uns anys després, quan vaig ser la fallera major de la comissió, va llogar una carrossa espectacular. Aquesta vegada també vaig sentir vergonya perquè vaig pensar que tothom quan em vera allà dalt diria la frase: «Clar, com és la filla del president…».

Però sabeu què? Que menys, no?

Ara pense en el temps que ha passat des

que conec mon pare i sempre l’he vist igual: amb ganes de fer. Pense en les hores que ha invertit i que inverteix en un món que materialment no et proporciona res. Però com diu ell et proporciona altres coses. Eixes coses són les que ell valora i les que el porten a treballar per una festa com les falles.

Quan em va comunicar que aquest any el Socarrat d’Honor li l’anaven a atorgar a ell, la meua resposta va ser: «Ja era hora». Ningú no pot imaginar la seua dedicació a aquest món, jo ho he vist i ho veig amb els meus ulls.

Ell fa aquestes coses com s’hauria fer tot a la vida: per gust, per plaer.

101

104

és mon pare qui em toca. Sé que aquell toc al muscle té a veure amb el vol del tucà de la matinada anterior. Em gire. Ens mirem.

Somriu i capcineja. No diu res, però per dins va remugant alguna de les seues frases fetes, per exemple: «Ai mare, xiquet, si costaràs de criar.» Somric. Ni una paraula. No cal dir res.

Ja ens hem entés.

Hi ha moltes coses que he d’agrair a mon pare, i no sabria quina posar per davant de les altres; no ho sé,… potser el fet que mai de la vida m’haja obligat a fer una cosa que no volguera fer, i juntament amb això la màxima permissivitat per fer tot allò que em vinguera de gana. Si he fet coses dins la comissió ha estat perquè les he volgudes fer.

Açò ho he aprés d’ell: compromís i festa.

Crec que no descobresc res si parle del seu tarannà de líder. Sense saber-ho; o millor dit, sense voler-ho ser. Crec que és un home bolcat, abocat a la falla. I hi ha arribat a ser omnipresent quan hi ha tingut el màxim càrrec de responsabilitat. L’omnipresència deu ser una cosa esgotadora. Pareu-vos a pensarhi per un moment. A casa l’hem vist sempre com una persona inesgotable: «D’on trau les forces este home?» ens preguntàvem. L’he vist parlant indistintament, complagudament, amb cadascun dels diferents grups que nodreixen la comissió, i de cada grup sabia extraure el que cada grup podia aportar al col·lectiu. D’això també tinc fotos al cap. I tinc fotos al cap d’alguna assemblea emocionada i emocionant.

Mon pare ha viscut (i viu) la falla com un fet que va més enllà de la simple festa. Sap que la falla és també un fet social, que la falla no es viu només de casal cap a dins, sinó

que es projecta cap a fora, cap a Xàtiva. I això s’ho prenia com una obligació i una responsabilitat personal: com s’emprenyava en les cavalcades del Ninot si la cosa no anava bé! Com ens esperonava amb les tasques del llibre! Com ens bonegava la nit de la plantada si la faena no s’enllestia a temps! Crec que per fer funcionar un col·lectiu tan nombrós i tan complex com República Argentina s’ha de tenir un olfacte, una oïda i un tacte especials. Què hi farem, República Argentina és així!

República Argentina és arrogant perquè d’alguna manera ha sigut una comissió que ha marcat molts camins i sempre ha sigut l’enemic a batre per la resta de comissions de Xàtiva. Ho vulguen acceptar les altres comissions o no. Pepe Barberà era arrogant quan havent guanyat un primer premi la vesprada del 16 de març eixia per la porta de la Casa de la Ciutat a muscles dels fallers fumant un pur quilomètric, envoltat de banderins que no paraven de ballar. Hi havia vegades que plorava i això ens emocionava a tots. També era arrogant quan llançava públicament, perquè la resta de comissions el sentira, alguna de les seues declaracions desafiants. Era arrogant perquè podia ser-ho, perquè confiava cegament en el col·lectiu humà de República Argentina. Com a fill, em devania d’aquella arrogància mesurada. Com a faller també, perquè sabia entendre-la com a estímul i model.

Després de tot això, i molt més, la J.L.F. ha cregut convenient atorgar-li el Socarrat d’Honor. Benvingut siga el reconeixement.

Després de tot això, i molt més, em veig en l’obligació de llevar-me el barret, fer-li la reverència i dir «chapeau, Barberà».

105

106

sarem no fóra cosa que el telèfon estiguera intervingut i ens tanquen a tots en la presó tota la República Argentina ara que si ens donaren a menjar millor estaríem que si estiguérem a l’Argentina on passen gana i tot un país tan ric i quina manera d’escanyar el poble ací no volem veure-ho però portem el mateix camí amb uns pocs zaplanes més ja estaríem argentinitzats del tot ara no sé què més [...] que se m’acaba l’automatisme i encara no he dit res de bo perquè estic poc espés i massa enraonat i rabiós però de mentida que si estiguera rabiós de veritat no podria ni escriure amb mala lletra però rabiós sí que estic amb una ràbia somorta somoguda una ràbia soterrada i jo voldria estar en bàbia perquè Bàbia és un lloc que existeix de veritat encara que la gent diga estar en bàbia volent dir estàs encantat embalostiat com si diguérem però Bàbia està entre Lleó nord i Astúries sud a l’estiu passat vàrem passar per Bàbia i era a poqueta nit i diumenge i la gent anava i tornava tots mudats i planxats i Bàbia era bonic de veritat i el cotxe lliscava suau per la carretera plana i prou recta camí del port conegut per tot lo món com el port de Pajares ja veus tu també quin nom Pajares vés a saber què vol dir això si Pallars si llocs on la gent es feia bona cosa de palles amb ganes o sense que també al final et vénen les ganes però no és igual o 108

si Pajares que un dislèctic qualsevol un Home Vèrbola natural asturlleonés diria en lloc de Parajes que era com es deia i va i ho diu a un altre i va i li fa gràcia i canvien el nom i hala ja està bé aixina i no com els que tenen la puta mania de canviar els noms però sense gens ni miqueta de gràcia Genovés que li lleven el el article i quan ho lliges o ho sents et fa pena i nosa al cervell perquè saps que hi falta una part o com quan els infants diuen tinc quatre sense en que és un pronom i quan no es fa servir també fot bona cosa els puretes de la llengua però la cosa [...] no em ve res al pensament i si no parle de les falles els de la República diran quin poctrellat però de trellat poden parlar ells que es passen tot l’any fent manen fer una falla i van i la cremen i au i s’ha acabat però no tots que el meu cunyat que té una escola d’adolescents més plus o lo más plus d’adolescents i que eixes escoles es diuen escoles taller doncs té un taller de fer ninots de falla però quan cremen la falla ja sabran fer ninots i llavors faran ninots de Betlem però d’aquells de fa molt de temps d’allò de Jesús i Josep i Maria i l’ase o la somera i el bou i la vaca roseguen l’estaca però el Betlem no el cremaran ni res que així aprofiten els ninots per fer un Betlem gran com el de Vallada i van els de Moixent i furten la figura de la burra i la de la Mare de Déu i canvien el cap de la

burra pel de la Mare de Déu i la Mare de Déu té cap de burra i la burra cap de Mare de Déu i els de Vallada diuen que això és sacrilegi i pitjor sacrilegi encara el de Canals que abans d’hora van i els cremen la foguera o quasi que si s’encanten un poc no són a temps i la foguera de Canals té la mateixa forma que el triangle de Pascal que suma vull dir si la veus d’un costat perquè tota alhora a l’hora no la pots veure ni hom pot veure-la ni dona per sabuda que siga i bona vista a vista de pardal es podria veure tota i fóra un con però només un redolí veuríem i ara ja no em ve més l’automatisme ni tinc ganes de fer lliscar la ploma damunt el paper com el cotxe lliscava per Bàbia encara que dóna una miqueta de gustet això [...] fer ratlletes o puntets o dibuixets ho deixarem i ja posarem l’automàtic en una altra ocasió perquè la qüestió és que la culpa de tot açò la té un individu que nomia Elies que té una barra el tio que va i em toca i em truca i diu que enguany el conte de la República la República és una falla i un carrer per si no ho sabíeu que diu que la falla ha dit que enguany toca un conte surrealista o un quelcom sobre Dalí que serà enguany torna-li el ninot més gros de la falla com si diguérem i ell em diu jo el faig de Dalí i tu surrealista i jo li dic que quasi res que surrealista és molt difícil i ell em diu que prove amb l’escriptura automàtica però jo prove de posar l’automàtic del riu de les aigües tèrboles i brutes però segles de tradició em posen la raó per damunt del sub i l’inconscient i tota eixa manganda vull dir mandanga que tots portem un Home Vèrbola amagat i de vegades surt i fem com l’home asturià natural o lleonés que va dir Pajares en comptes de Parajes i ja es va quedar així fins que l’assaplanen i aleshores ja no serà port de Parajes ni de Pajares sinó terreny arrabassat i assaplanat casqueritzat com si diguérem i facen rodar un tren d’alta velocitat o llarga i els asturians naturals sense tants accidents geogràfics puguen venir a veure les falles que també tenen dret els hòmens i les dones asturianes

naturals que són ben plantades i tenen el pitram ben posat i de bon volum i no cauran de tòs no [...] lloc on dormir imagineu-vos és un suposar i comencen a fotre garrotades als ninots de falla a veure si així els tanquen en la presó i ja tenen on dormir com l’avi Poloina que mira que era valent i ruc i això de ruc no és cap mentida que està documentat en el llibre del tio Mariano Bélkida y su término municipal on es conta que un Poloina potser el besavi que era traginer va veure com un home s’untava amb un ungüent en un hostal de Carcaixent i es feia invisible i podia anar-se’n a casa a passar la Nit de Nadal amb la dona i es va untar ell també i es va tornar ase ruc i burro perquè es veu que es va confondre d’ungüent i van estar a punt de capar-lo perquè se n’anava escapat darrere les someretes i en això que anaven a capar-lo perquè l’havia comprat un frare a l’hostaler es va posar a pixar i a plorar de pena i de por perquè encara que per fora era burro per dins encara es veu que tenia coneixement de persona i sabia que volien capar-lo capadet i el van deixar en el jardí del convent i va menjar una brosseta i va tornar a la seua figura antropomòrfica natural però vés a saber si no li quedaria alguna cosa en el cervell del dia que havia sigut estat ase i ruc i no ho haurem heretat els descendents i encara més l’avi Poloina que era descendent de més a prop i encara això podria explicar que els ases rucs i burros pensaren i parlaren o escriviren que ve a ser quasi la mateixa cosa encara que mon pare diu que el que era burro de veritat era el tio Mariano aquell del llibre que s’ho va inventar tot allò del meu besavi o rebesavi que segons el llibre és l’últim que va portar camalets al poble de Bèlgida Niudecorbs en la ficció d’un que escriu bona cosa de mentides com el tio Mariano que mon pare no el pot ni oldre al tio Mariano i ara trobe que ja és hora d’acabar aquest poctrellat de conte o relat o narració de provar l’automatisme que si no acabe faig jo a soles tot el llibre de l’Argentina que és una falla que té nom de República VISCA LA I SALUT!

109

110

entre la burgesia liberal urbana de València i el valencianisme cultural. No fou un somni, fou, senzillament, una possibilitat que anys més tard es va escapar definitivament amb la transició i la politització del conflicte lingüístic. El valencianisme ha estat un moviment profundament orfe de burgesies compromeses, incapaç de donar el bot des de l’amable vorera del folklorisme fins el compromís polític seriós; un compromís modern, científic, amb una base social de classes mitjanes i altes urbanes ben arrelades als negocis i el comerç, de botiguers i xicotetes empreses tradicionals.

En este context, la família de Joan Senent ha estat un dels escassísims exemples d’inquietud valencianista de les classes liberals urbanes, de sensibilitat per la realitat més pròxima i també per la més moderna, d’implicació patrícia en el valencianisme. El seu oncle, Nicolau Primitiu, fou un dels grans homes del valencia112

nisme cultural del segle XX. Arqueòleg, editor, bibliòfil, col·leccionista; ell fou un dels grans prohoms il·lustrats respectat i estimat pels joves del grup Torre. Son pare, Joan Senent Ibanyes, fou un notable arqueòleg i col·leccionista, en paraules de Sanchis Guarner, que va dotar econòmicament els premis de música i literatura que anualment concedia l’antiga Caixa d’Estalvis de València.

Des del seu despatx d’advocat del carrer de Colom número 50 de València el juny del 1969 aparegué el primer número de la revista Gorg.

Una revista nascuda al si de la tertúlia del dijous a la sala de lletrats de la Càrcel Modelo, amb la complicitat de l’escriptor Enric Valor.»

Si Joan Senent era el pilar, o un dels pilars, econòmic de Gorg, el motor i activista fonamental fou Gonçal Castelló, el qual recordava al Llibre de la Junta Local Fallera de Xàtiva l’any 1998 que «Eren els dies de la dictadura franquis-

ta, es vivien els temps que els manaires feixistes feien la mateixa política que ara fan els secessionistes de l’idioma. És a dir, divulgar que el valencià i el català no són la mateixa llengua: atacar les arrels del nostre origen, propagant totes les bajanades irracionals, que actualment són la doctrina dels blaveros.

En aquesta situació els Quaderns de Gorg havien eixit de cara al poble aclarint els punts fonamentals de la nostra situació com a valencians i el número sis d’aquesta publicació, titulat FALLES 1974 tornava a les arrels i història publicant en les dates josefines un numero dedicat exclusivament a la nostra festa fallera.»

En eixe sentit, Castelló era l’impulsor de tota l’activitat gorgiana. La secretària de redacció de la revista, Didín Puig, ho recorda perfectament: «Gonçal Castelló era un activista. Ell reclutà a tots, feia totes les gestions. La idea de l’especial de Falles eixí d’ell i em digué que buscara a la gent. Castelló necessitava un coordinador al costat d’ell perquè li brollaven moltes idees al dia.

L’empresa estava formada per ell, per Joan Senent, el qual posava tot el que tenia (diners, locals i arxius), Gaya, que era un constructor dels d’abans, i un idealista que creia que la seua missió al món era ser valencianista, Francesc Ferrer Pastor, que posava la impremta, i Enric valor, que corregia els textos. Donava gust escoltar les seues explicacions filològiques.

La redacció —recorda Didín— estava al passeig de Russafa en una finca de Senent. En el primer pis teníem les oficines i en el tercer el magatzem.»

En la revista col·laboraren com ja hem comentat abans gran part de la intel·lectualitat del moment: M. Sanchis Guarner; V. Andrés Estellés; Pere Riutort, Alfons Cucó; Joan Fuster; Ricard Blasco; Vicent Ventura, J. V. Marqués, Ricard Pérez Casado; Francesc de Paula Burguera; Rodolf Sirera i Amadeu Fabregat. Les aportacions plàstiques també foren importants: Josep Renau, Joan Renau, Barreira, Pinazo, Zamorano, Matiz i Nassio.

L’exemplar incloïa també esbossos de les principals falles de València i una antologia homenatge al Pensat i Fet amb articles, entre d’altres, de Santiago Rusinyol, Maximilià Thous, J. Sanchis Sivera, Lluis Guarner i Carles Salvador.

Didín Puig recorda que «la majoria col·laboraren de bona voluntat. En aquella època no hi havia molts mitjans per expressar-se. A més, va ser un moment històric molt bonic, tot just abans de la transició.»

Per eixe motiu, Didín recorda com de marcats els tenia la policia: «Teníem el telèfon intervingut i, de vegades, jo els deia tot el que se m’ocorria. Recorde especialment el dia de l’atemptat de Carrero Blanco que ho feren molt descarat. Passarem la censura de l’època tot i que eren molt puntosos. És una llàstima el que féu el règim franquista amb les Falles ja que les polititzà. El règim les potencià i les militaritzà.»

Quina repercussió tingué aquesta edició del Quadern Gorg?: «Molt poca —assegura Didín— el faller de peu passà molt.»

I això que l’editor, en les paraules de salutació, ho afirmava clarament: «Editorial Gorg, que va nàixer per a servir al poble, no es pot trobar al marge d’una tradició de segles. Volem fer cultura valenciana, servar la nostra personalitat, defensar la llengua que parlem i les tradicions dels nostres avantpassats, resistir amb tenacitat, subsistir a peu i a cavall, durar amb decisió davant la forta pressió que ens colpeja per tots els cantons. Perpetuar l’esperit de la cultura on som inserits, dintre del món cultural dels Països Catalans.

GORG I LES FALLES 1974, un nou títol i un altre llibre que oferim, fet pels intel·lectuals que s’incorporen al País Valencià en festes i en una avinentesa singular d’unió de tot el poble al voltant de la celebració de Sant Josep, com afirmació de la seua personalitat diferenciada.»

I els fallers?... Estarien buscant les borles del traje de fallero.

113

114

Josefina Nicolรกs Simรณn. Fallera Major 1943

(Llibre JLF. 1943)

Pรกgina de lโ explicaciรณ de la falla Plaรงa Unificaciรณ. (1943)

116

Esbรณs falla Plaรงa Unificaciรณ. (1943)

Comissiรณ Falla Plaรงa Unificaciรณ de 1943

ho indica el certificat de la corporació municipal en sessió del dia 23 de febrer de 1943 del llibre de fons municipals del primer trimestre d’aquest any i la factura adjunta del pagament dels estendards per un import de 125 pessetes, encara que, com així reflecteix la posterior acta realitzada pel jurat que s’encarregà de visitar i premiar les diverses falles, datada el 18 de març de 1943, es va proposar de dividir la quantia dels premis: «... y habiendo tenido en cuenta ser muchas, más de tres, las fallas que merecen recompensa por lo que propone al M.I. Ayuntamiento el desdoblamiento de los primeros premios a fin de aumentar el número de estos para poder proceder con mayor equidad...».

D’aquesta manera, els premis quedaren repartits de la següent forma: El Premi d’Honor de la Ciutat i diploma encomiàstic de la seua tasca per a la Junta fou atorgat a la Falla de la Plaça del Caudillo.

Premis en metàl·lic: Primer premi: Falla Plaça de la Unificació, amb el lema Posible mercat en el matéix puesto: 300 pessetes.

Segon premi: Falla Plaça d’Enríquez, amb el lema Abundancia: 200 pessetes.

Tercer premi: Falla Plaça de Tetuan, amb el lema Voluntad de Fallers: 150 pessetes.

Quart premi: Falla Plaça del Trinquet: 150 pessetes.

Cinqué premi: Falla Plaça de la Trinitat amb el lema La tortá de San Chusep: 100 pessetes.

Sisé premi: Falla Plaça de Sant Pere, amb el lema Per a tot hia temps: 100 pessetes.

Accèssit: Falla Carrer Caputxins, amb el lema Art i Deport: 50 pessetes.

L’acta del jurat està signada pel tinent d’alcalde i gestor municipal, president de la Comissió de Festes, En Francisco Boluda Lluch; En Carlos Sarthou Carreres, cronista de l’Excel·lentíssim Ajuntament, i En Francisco Bolinches Mahiques, artista escultor, professor de dibuix de l’INEM, com a jurat anomenat per la corporació municipal per al concurs de falles, valorant: «...su aspecto artístico, su sátira festiva, los medios y dificultades para su confección y demás circunstancias del caso...».

La Fallera Major de Xàtiva («Reina de la Fiesta») en 1943 fou Josefina Nicolás Simón.

També podem trobar al llibre publicat per la Junta Local Fallera, un article de Carlos Sarthou Carreres amb fotografies del mateix autor.

L’any 1944 és una continuació de l’anterior, en el qual continuen erigint-se 12 monuments a Xàtiva (9 falles grans: Plaça Sant Joan, Plaça Màrtirs de la Revolució, Carrer José Espejo, Plaça Padre Uriós, Plaça Tetuan, Portal de València, Plaça Enríquez, Plaça de la Unificació i Plaça Sant Pere; i 3 falles infantils: Carrer Caputxins, Carrer Ardiaca i Plaça Benlloch) com reflecteix l’acta del jurat datada i signada per En José Castellote Cuquerella, tinent d’alcalde i president de la comissió de Fira i Festes; En Carlos Sarthou Carreres, Cronista de l’Excel·lentíssim Ajuntament; En Francisco Bolinches Mahiques, artista escultor, ex-professor de dibuix de l’INEM; i En Francisco Climent Mata, artista en dibuix i pintura, els quals, seguint els mateixos paràmetres qualificadors de l’any anterior, atorgaren els següents premis en metàl·lic: FALLES GRANS: Primer premi: Falla C. José Espejo, amb el lema L’Amor a través del temps: 400 pessetes.

Segon premi: Falla Plaça de Sant Pere, amb el lema Limpiesa e hichiene: 300 pessetes.

Tercer premi: Falla Plaça d’Enríquez, amb el lema Las delicias de Bixquert: 200 pessetes.

Quart premi: Falla Plaça de Tetuan, amb el lema Els apuros d’una Comisió: 100 pessetes.

Primer Accèssit: Falla Plaça del Mercat (Plaça Unificació), amb el lema El chardi de la cultura: 100 pessetes (aquest accèssit no figurava en els premis però se sol·licità al tinent d’alcalde l’ampliació dels premis pels mèrits d’aquesta falla).

FALLES INFANTILS: Primer premi: Falla Carrer Caputxins, amb el lema Falleros fallats: 50 pessetes.

Segon premi: Falla Pl. de Benlloc: 25 pessetes.

Tercer premi: Falla Pl. Ardiaca: 25 pessetes.

En 1944 també es lliuraren els premis al millor llibret. Foren premiats tres, segons certifica l’acta datada el 22 de març de 1944 i signada per En José Castellote Cuquerella, tinent d’alcalde i president de la comissió de Fira i Festes, En Francisco Iracheta y Mascort, secretari del Jutjat d’Instrucció d’aquest partit i conegut poeta; i N’Eugenio Vila Cuenca, delegat local de la Vicesecretaria d’Educació Popular i mestre nacional. Tingueren en compte per al premi: «1.º El valor literario y criterio de los mismos.

2.º Su presentación. 3.º Volumen del contenido literario.» Atorgaren els següents premis: Primer premi: Llibret Falla Plaça d’Enríquez: 100 pessetes.

117

Itinerari que havien de recórrer les falles l’any 1944 amb els esbossos dels monuments.

118

(Llibre JLF. 1944)

Esbossos de monuments fallers de l’any 1944 .

(Llibre JLF. 1944)

119

Esbossos de monuments fallers de l’any 1944 .

120

(Llibre JLF. 1944)

Esbossos de monuments fallers de l’any 1944 .

(Llibre JLF. 1944)

121

122

Portada llibret Falla Plaça Enríquez. Guanyador l’any 1944

Angelita Boluda. Fallera Infantil de Xativa.

Portada Llibre de la Junta Local Fallera. (1944)

Remedios Laguía. Fallera Major de Xativa.

(Llibre JLF. 1944)

(Llibre JLF. 1944)

El jurat, a causa del valor literari dels llibrets presentats creà dos accèssits: 1r. accèssit i menció honorífica: Llibret Falla Plaça de la Unificació: 50 pessetes.

2n. accèssit i menció honorífica: Llibret Falla Plaça del Pare Uriós: 50 pessetes.

Entre el contingut del llibret guanyador cal destacar un article de Carlos Sarthou amb una fotografia de l’autor, La Ermita de San José, el conte Pepeta i Chaume i uns versos acròstics de Fesejuan a la fallera infantil Angelita Boluda.

Cal destacar les mesures del llibre, més gran que la resta, i el disseny de la portada, on figura l’esbós de la falla amb una orla encunyada amb un cercle al centre i deixant a la vista la foto-

BIBLIOGRAFIA AMX. AMX. AMX. AMX. AMX.

Sig. Sig. Sig. Sig. Sig.

grafia de la fallera major, Nievecitas Agustí, impresa en la primera pàgina en dues tintes.

Detalls que de segur influirien molt en la resolució del premi.

També la Junta Local Fallera publicà el seu llibre amb la portada dissenyada per Vernia, una pàgina dedicada a la fallera major de Xàtiva («Reina de la Fiesta 1944»), Remedios Laguía, i un saluda del president de la junta, Ramon Alonso Reig. Completa el llibre el programa d’actes, un text anònim sobre Xàtiva, un Conte de Bruixes signat per Geniet i l’itinerari que han de recórrer les falles. També hi figuren els esbossos de totes les falles, així com altres col·laboracions literàries.

I REPRODUCCIONS:

LG-2277/4: Certificat del llibre de fons municipals del primer trimestre de 1943. (Impremta La Seu. Xàtiva).

LG-2277/4: Acta del jurat qualificador dels premis atorgats a les falles de l’any 1943.

LG-2283/6: Fotos i esbossos de la Falla Plaça de la Unificació de l’any 1943 LG-2277/2: Acta del jurat qualificador dels premis atorgats a les falles i llibrets de l’any 1944.

FS-22: Llibre de la JLF. 1943 i 1944. Llibre de la Falla Plaça Enríquez 1944.

123

Des de la meua infància, tinc una viciosa manera de ser que fa que em considere distint al comú dels mortals. És una cosa que encara dura, i continua donant-me bons resultats Salvador Dalí

124