Llibret falla Sant Valerià 2016

Llibret Falla Sant ValeriĂ Torrent 2016

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del Valencià.

El present llibret ha participat al XXXIX Concurs de Llibrets Fallers organitzat per Junta Local Fallera de Torrent.

Este llibret participa en el Premi Mestre Ortifus, què s’inclou en els Premis de les Lletres Falleres. www.lletresfalleres.info

També ha participat al Premi Climent Mata a la millor maquetació i disseny d’un llibret de Falles Edita: A. C. Falla Sant Valerià Portada: Eugenio Simó Imprimeix: www.samarucsg.es Explicaciós de les Falles: Arturo García Robert Gómez Maquetació: Emilio J. García i González © dels textos: els i les autors/es © de les imatges: els i les autors/es i propietaris/es © de la present edició: A. C. Falla Sant Valerià Depòsit legal: V-213-2013

Saluda del president Miguel Angel Atienza i Blanch

Han passat cinc anys de la meua primera etapa de president, i una altra vegada tinc l’oportunitat de dirigir-me a la gran família que forma la nostra comissió. Mai podria pensar que la meua volta a la presidència fora tan complicada: impostos, IVA i altres temes fiscals. Ningú pot imaginar el que estic vivint, amb moltes hores pèrdues, signatures i bancs, per culpa de la situació en la qual la comissió estava, i que a poc a poc, estem actualitzant per estar a llei i no tenir problemes.

Des d’aquestes línies, vull dirigir-me a les persones que m’han ajudat a passar moments inoblidables enguany i m’han fet oblidar altres no tan bons. Són els nostres representants, de fet, la nostra fallera major és la cossina de la meua dona i el president infantil, el meu fill, Miguel Àngel, i com no, nostra fallera major infantil, Mireia. Ha estat complicat separar el familiar de ser president. Aquest any amb Carla, he viscut moltes coses junts, i espere haver aconseguit aportar el meu granet de sorra, perquè siga inoblidable en ta vida.

La nostra fallera major infantil, Mireia, no és de la meua família, però vaig anar a buscar-te perquè la teua dolçor, alegria i afecte que tinc cap a tu fa que et senta com d’ella. Només espere no haver-te decebut com a president, i que haja aconseguit el que sempre m’he proposat, que gaudisques com et mereixes el teu regnat. I què dir de Miguel Ángel? si ja és un orgull tenir al teu fill representant, mes orgull és presidir al costat d’ell. Aquests últims dies està fent campanya per ser president l’any de les falles de Torrent...quan aquest llibret veja la llum, ja se sabrà si ho has aconseguit o no. Siga como siga, veure’t gaudir amb els teus companys i com tots t’aprecien, m’enorgulleix. Hauries de sentir-te agraciat de les amistats que has fet perquè això et fa especial.

Darrere d’aquest president, sempre hi ha una gran dona que suporta els mals moments, els crits, ... i hores sense estar junts. Aquesta ets tu Moni, a qui abandone molts dies, per anar de reunions o fer coses al casal. No tinc prou paraules per agrair-te que em deixis fer el que m’agrada. I m’enorgulleix veure els meus fills, Daniel i Ezequiel, la il·lusió que posen en veure el seu pare president. Són uns trastets que es fan molt de voler a la nostra falla. I com no, agrair a la meua família tot el seu suport, però sempre destaques tu, recolzant-me i aconsellant què fer. És un orgull i plaer lluitar al teu costat per aconseguir que la nostra estimada comissió esté on es mereix.

Gràcies papa!

Per poder aconseguir que la nostra comissió aquest entre les millors, hi ha un gran treball de la nostra junta directiva, encara que molts haurien de posar-se les piles, realitzen una gran tasca per aconseguir les metes i això li ho agraisc. En aquest escrit, no voldria oblidar-me de tots els comerços que desinteressadament any rere any aporten el seu granet, perquè la nostra comissió es engrandisca cada any més.

Només resta convidar a tots els nostres veïns, col·laboradors, fallers i amics, que passeu per la nostra carpa aquestes festes de Sant Josep, a ser partícips de la nostra grandiosa festa que són les falles. Una cordial salutació

Per a Carla Talaya i Piqueras

Carla és la nostra flor amb pura essència de València, fent-li brillar els colors que li dóna la indumentària fallera.

Tens al teu interior en el cor atresorat per la festa un amor més fort que el rugir de la mar.

Sears enguany la bandera esforçant el més alt castell, mantenint-te sencera per més que siga fort el vent.

Es conjuguen llàgrimes i somriures no tenint cabuda la por en aquest camí que faràs sense preses, on gritarem: Visca nostra Fallera Major!!

Gema López i Porras

Junta executiva

Atienza Blanch, Miguel Angel

President

Jordan Herrero, Juan Carlos

Vicepresident 1r

Atienza Muñoz, Miguel

Vicepresident 2n

De La Rosa Montoro, Juan Jose

Vicepresident 3r

Nieto Garcia, Jose

Vicepresident 4t

Navarro Martinez, Paco

Secretari

Casanova Bonet, Marta

Vicesecretari

Tarazon Tarazon, Angel

Tresorer

Tarazon San Juan, Angel

Vicetresorer

Atienza Muñoz, Isabel

Comptadora

Garrido Navarro, Mª Carmen Jimenez Feo, Miguel Jose

Delegat loteria Delegat festejos

Berto Brines, Luis

Vicedelegat festejos

Navarro Lopez, Sergio

Vicedelegat festejos

Diaz Crespo, German

Vicedelegat festejos

Garcia Cano, M Carmen

Delegada d’infantils

Lopez Garrido, Laura

Vicedelegada d’infantils

Alba Nieto, Rocio

Vicedelegada d’infantils

Junta executiva

Sanchez Collado, Aitor

Delegat activitats diverses

Alba Godoy, Ani

Vicedelegada activitats diverses

Anchel Escrihuela, Carmina

Vicedelegada activitats diverses

Cordero Miquel, Alfonsi

Vicedelegada activitats diverses

Martinez Berlanga, Mercedes

Vicedelegada activitats diverses

Lopez Porras, Gema

Vicedelegada activitats diverses

Garcia Sanchez, Conchin Latorre Escriba, Rosa Garcia Piqueras, Monica Chust Ramos, Maite Guimera Vilanova, MªAngeles Peinado Gonzalez, Julian

Delegada secció femenina Vicedelegada secció femenina Delegada de recompenses Delegada de cultura Vicedelegada de cultura Delegat d’esports

Gorreto Soriano, Sergio

Vicedelegat d’esports

Saiz Navarro, Ivan

Vicedelegat d’esports

Castro Martinez, Jorge

Delegat joventut

Nieto Guijarro, Daniel

Vicedelegat joventut

Moreno Chust, Nuria

Vicedelegat joventut

Peña Pallares, Paula

Vicedelegat joventut

Comissió masculina

Adrover Guna, Miguel Alba Godoy, Juan Alba Quiñones, Juan Alba Quiñones, Aniceto Andreu Gimenez, Josep Benito Mozo, Francisco Benito Mozo, Oscar Bernal Ortega, Jose E. Bosca Gomez, Guillermo Cantero Lopez, Carlos Carrasco Cantero, Francisco Carrasco Cantero, Vicent Carrasco Ferrandis, Paco Carrasco Ferrandis, Vicent Carrasco Lazaro, Vicent Chillaron Navarrete, Brian De Mora Vazquez, Toni Esteve Gonin, Noel Garcia Del Rio, Juan Garcia Garre, Andres Gonzalez Lucas, Francisco M. Gonzalvez Fuentes, Agustin Guerrero Garcia, Carlos Guerrero Molina, Valeriano Jordan Alba, Juan Carlos Lopez Ariza, Jose Mª

Lopez Cabero, Israel Lopez Garcia, Miguel Lopez Laosa, Victor Andres Luis Aguirre, Jose Marçilla Cervera, Jose Luis Marçilla Rubio, Adrian Medina Gimenez, Miguel Monera Alonso, Jose M Moreno Morillas, Antonio Moreno Solaz, Salvador Muñoz Salguero, Joaquin Naranjo Molina, Manuel Navarro Latorre, Samuel Orti Caballero, Daniel Orti Gimenez, Miguel Angel Osma Alonso, Luis Ricardo Palop Peris, Borja Peinado Morcillo, Isaac Peña Pallares, Ruben Perez Moncho, Oscar Picazo Armero, Bernardo Piqueras Lozano, Ignacio Pozo Madrid, Benito Prado Simo, Jose Renart Ahrouch, Jesus Javier Rodenas Sanchez, Juan

Comissiรณ masculina

Rodenas Vilata, Jonathan Rodenas Vilata, Juan Sanchez Latorre, Carlos Serralle Del Toro, Cristian Solis Martos, Alberto Tarazon San Juan, Samuel

Toledo Vilanova, Juan Torres Cordero, Francisco Javier Torres Moreno, Jose Triguero Tarazona, Francisco Zafra Santos, Marcelo

Abonats

GimenezFernandez, Mariangeles Ripoll Gallego, Tania Vicente Sanchez, Raul Vicente Sanchez, Luis Mendoza Huerta, Vanesa Morcillo Cifuentes, Andrea

Anchel Hernandez, Agustin Alarcon Lopez, Sergio Coronil Toral, Juan Mateo Villar, Noelia Coronil Toral, Manuel Saez Rosa, Laura

Cort d’honor

Adrover Guna, Carmen Andreu Gimenez, Sara Andreu Martinez, Paula Barrera Medina, M Constanza Belda Campos, Carolina Belloso Sandia, Miriam Belmonte Perez, Mayka Beltran Vazquez, Mª Pilar Benitez Conejos, Patricia Benito Medina, MªMar Berjillos Collado, Irene Berto Brines, Monica Borreguero Cerrato, Natalia Bruno Garcia, Inma Cabañero Castillo, Marga Cantero Marin, Toñi Cañabate Domenec, Sandra Carrasco Medina, Mireia Carratala Carrasco, Sandra Cervera Rodriguez, Mª Jesus Chust Dominguez, Alba Conejos Marcilla, Xelo Coronil Toral, Yolanda Corrales Vilanova, Monica

Del Toro Gomez, Maria Escobar Medina, Silvia Escriba Garcia, Estefania Escrihuela Bartual, Mª Carmen Espinosa Marin , Ana Maria Fernandez Garrido, Carmen Fernandez Moreno, Luz Maria Fernandez Yago, Gisela Garcia Latorre, Beatriz Garcia Piqueras , Ana Maria Garrido Navarro, Ana Maria Godoy Saez, Rosa Gomez Martinez, Candy Gonzalez Leon, Cristina Guijarro Serrano, Puri Guimera Vilanova, Marivi Isla Arenas, Josefa Jareño Utiel, Vanesa Lapeña Carratala, Cynthia Lapeña Soriano, Andrea Lopez Garrido, Ana Maria Lopez Requena, Maria Angeles Lozoya Herrera, Ana Mari Marchan Aranda, Marisa

Cort d’honor

Martinez Tornero, Veronica Medina Naranjo, Mª Mar Mendez Peñuela, Sonia Molinero Santos, Marta Monera Mendez, Nerea Moreno Chust, Irene Motos Mateo, Esther Muñoz Lozoya, Ana Maria Muñoz Lozoya, Laura Muñoz Sanchez, Raquel Naranjo Garcia, Inma Naranjo Ortiz, Lidia Navarro Garcia, Claudia Navarro Martinez, Carmen Nieto Guijarro, Nuria Nieto Reyes, Inmaculada Olmos Mateos, Nuria Ordax Campos, Arantxa Orti Barbera, Ruth Orti Guijarro, Sara Paes Arenas, Carolina Pallares Garcia, Rosa Pallares Garcia, Cris Parras Bustamante, Josefa

Peinado Morcillo, Andrea Peña Soria, Jose Picazo Armero, Laura Picazo Castillo, Sandra Riv Elles Navarro, Sandra Rodenas Vilata, Mª Jose Rodriguez Gallego, Alicia Rubio Martinez, Isabel San Juan Fontarosa, Pilar Sanchez Fernandez, Noelia Sanchis Bermell , Paula Santana Llamas, Yaiza Serrano Martinez, Sandra Soriano Navarro, Mª Carmen Soriano Serrano, Victoria Talaya Piqueras, Carla Vicente Sanchez, Jessica Vilanova Marco , Mª Teresa Vilata Dura, Mª Jose Vilata Torres, Soraya Villegas Bermejo, Cristina

Torrent és nostre!!

Artista: Óscar García Per Arturo García i Gil I en arribar el mes de març la nostra falla de Sant Valerià torna a traure al carrer el seu magnífic monument.

A maig les eleccions locals acabaren pràcticament en empat perquè entre socialistes i populars la diferència era de vots un grapat.

Hem volgut parlar enguany amb la crítica més àcida i local de la política i l’actualitat de Torrent i nostra societat.

Els populars volien pactar un govern amb ciutadans però amb eixa fulla de ruta no arribaven a la majoria absoluta.

Han sonat de guerra els tambors als nostres carrers de Torrent perquè les darreres eleccions han dividit prou a la gent.

Així que al poble de Torrent, l’alcaldia va ser per a Ros en una negociació entre dos sense escoltar a la gent.

I per això anem a començar pel principi, que no està gens mal.

Au, acompanyeu-me en este passeig que no fer-ho pot quedar lleig.

No penseu que és una barbaritat ni que als huitanta hem tornat amb una màquina del temps o un forat negre en l’espai.

Tots els partits, no en falla ni ú, parlen de trellat i sentit comú, de pactes, de diàleg i de consens però, despres, res de res!

Per això la nostra torre trobem lluitant amb la seua espassa el rochano, alcalde etern, que per a d’ell el temps no passa.

Els socialistes havien triat entre la joventut i l’experiència i l’elegit va ser al remat l’alcalde que fugí a València.

Mentres tant, l’alcaldessa popular es quedava amb les seues opcions per terra ja que no podria de nou governar gràcies a la coalició de l’esquerra.

Però el resultat no va ser suficient per a obtindre la vara en Torrent, i va trobar-se pel camí que havia de pactar amb Compromís.

I com al PP res li deixaren fer es quedà de veres, al peu del carrer, i ja no poden presidir les processons a pesar de guanyar les eleccions.

Per a poder donar-li el poder feren moltes assemblees al carrer i la gent opinava i votava i al final feren el que els rotava.

També al plenari han arribat dos regidors de Ciutadans i un que diuen de Guanyant però que pinten poc al remat.

De manera que els joves polítics torrentins li donaren a firmar un document que el Rochano acceptà obedient jugant-se la vida i el seu destí.

Els nous ja porten uns mesos governant i es nota el seu rebombori perquè una de les coses que han manat és batejar el nostre Auditori.

Així quedà la cosa, i el govern de Torrent, ja es coneix popularment com el pacte del pati rosa.

Diuen que també van a arreglar el problema del parc Central, però la gent ja comença a sospitar que això ens costarà un dineral.

Presenten mocions i esmenes, amb poc de trellat per cada costat, uns que defensen les senyeres i altres que repudien el cardenal.

Perquè ací tot el veïnat, que d’açò no s’escapa ningú quan arriba el mes de juny l’IBI ha de tindre pagat.

La dreta que vol amb el blau, l’esquerra que no diu res, ja no acaba un ple amb pau o que no es tiren dels pèls.

I no els dóna vergonya que a Torrent, cada volta més famílies senceres per a poder menjar de veres hagen d’anar al punt d’aliments.

I açò ha de canviar un poc que la política no és un joc, que és l’art del diàleg i la negociació i ficar-se tots un poc d’acord.

L’autobús serà de bades i arreglaran el tema de l’aparcament.

I moltes més moniataes que de segur agraden a la gent.

I també envien els emissaris per tal d’aplicar els retallons a la nostra premsa i els diaris i llevar-los les subvencions.

I els pobres periodistes ja no reben la publicitat perquè ara a la nostra ciutat governen de nou els socialistes.

A les festes patronals podrem vore en les trabucaes a les noves comparses i filaes amb el seu nom rebatejat.

Moltes coses han de canviar, els comilitons i les comilitones hauran d’acceptar dones per tal d’asumir la paritat.

Els cristians de la plaça Sant Roc també hauran de calfar-se el perol perquè la cosa està molt mal i no hi ha rastre de l’hospital.

Els diran sense-hospitalaris i no sabem què passarà amb el tema dels templaris per això de que són anticlericals.

A les falles també tenen coses a dir, que no es un tema de parranda, que són ells partidaris de prohibir que les falleres porten la banda.

Que hi ha moltes comissions que no els fa gràcia obligar a les dones, que sí, que som tots persones, i que no és qüestió d’imposicions.

Però anem acabant nostre viatge que de temps ens queda poc que dins d’uns quants dies a açò li botarem foc.

Espere que ho hagen passat bé, observant el nostre monument.

A vore si al nostre jurat també els ha agradat.

Activitat fallera: 365 dies de festa i cultura i al barri

Abril 25 festa Rociera 27,28,29 taller infantils de manualitats

la falla Escultor V. Pallardó, 1r premi 28 arròs alls tendres i calamars, organitzat per la falla Sedaví

Maig 2 creu de maig 9 elecció representants 17 una bona representació de nostra falla va participar en la declamació de la Mare de Déu 25 a 3 juliol campionat femení futbol sala 11 a 19 juny copa president 31 paella verdures nostre

Juliol 4 revetla de Sant Joan, tradicional dia amb vesprada de jocs, entrega de premis i per la nit sopar en família i festa per a tota la barriada 18 campionat de futbol sala partit infantil costellada 31 festa eivissenca, que ens transportà fins a les illes en ple estiu, el millor per a començar les vacances

Juny 6 pollastre amb alls, de la falla Parc de Trenor i aconseguirem un 2n premi 13 arròs amb llamàntol, organitzat per la falla Reina Sofia, 3r premi 14 arròs negre, de la falla barri Cotxera 3r premi 21 arròs a banda, organitzat per

Setembre 2 campionat futbol sala masculí, organitzat per la falla Pare Méndez 13 campionat inf. Parxís, que s’organitzà per primera vegada i hem sigut guanyadors!. 1r premi

19 arròs col i abaetxo, organitzat per la falla Saragossa- P. Central I revetlla de mig any en la que convidàrem a tota la barriada.

27 dia germanor fallera en Parc Central, organitzada per Junta Local Fallera Octubre 3 espardenyà organitzada per la falla Sants Patrons 18 fideuà de poble, a càrrec de la falla barri Sant Gregori, a la vegada que el concurs de pentinats de la falla Av. Reina Sofia 20 els nostres infantils participaren en el concurs de declamació infantil de JLF, i obtingueren un: 2n premi cat C, gràcies a la interpretació de Miguel A. Atienza Garcia 22 va ser el torn de la nostra representació en el concurs de teatre infantil de JLF, un altre

any els nostres xicotets actors i actrius ho van fer de meravella i van obtindré el 1r premi de les falles de Torrent, gràcies a l’obra “Un Torrent de por!”, que es va a tornar a representar en la Gala de la Cultura infantil, amb l’entrega dels premis i també al cicle de Teatre de Nadal, organtizat per l’Ajuntament de Torrent.

24 campionat intern frontó 24 truita de creïlles, a càrrec de la falla El Moli, obtingueren el 1r premi 24,25 concurs de playback 31 festa de Halloween Novembre 7 sopar de proclamació de nostres Falleres Majors per a l’exercici 2016 paella huertana, organitzat perla falla santa Llúcia, on varem obtindré el 3r premi 8 arròs del senyoret, a càrrec de

la falla Pl. de la concòrdia, on varem quedar 3r premi 15 va ser el torn de la nostra presentació infantil, on els menuts van representar un xicotet apropòsit ambientat en les mil i una nits per exaltar a Mireia.

17 arròs amb costelles i cigrons, de la falla carrer Toledo 28 presentació major, on Carla va lluir acompanyada d’un apropòsit ambientat en Joc de Trons i un fantàstic ballet d’estruços.

Desembre 13 vam participar al concurs betlems, de la mà de la falla Lope de Rueda i vam guanyar el 2n premi en la modalitat de manualitats 19 celebració de Sant Valerià.

Vam celebrar la presentació de projectes de 2016, de la mà dels nostres artistes fallers, junt amb un berenar infantil i per últim un sopar de germanor per celebrar l’onomàstica de nostra comissió.

Gener 17 arròs amb caragols bledes 24 arròs amb fesols i naps Febrer 7 fideuà, organitzada per la falla Lope de Rueda.

I asistirem al tradicional concurs de paella d’Angel de l’Alcasser 14 all i oli i All i pebre, a càrrec de la comissió Nicolau Andreu Copa president major Un altre any més els més

aficionats als jocs de taula van tindre la seua vetlada tradicional amb els diferents campionats interns de la falla, el que coneguem com Copa President, la millor manera per a baixar al casal i reunir-se per fer colla.

Els guanyadors d’esta edició de 2015-16 han sigut: Domino 1 Miguel Lopez i Jose Penya 2 Juan Alba i Marisa Van 3 Miguel Angel Atienza i Monica Garcia

ParxĂ­s 1 Miguel J. Jimenez (Xin-Xan) 2 Inma Nieto 3 Miguel Angel Atienza

Dards 1 Antonio Moreno 2 Daniel Nieto 3 Sergio Gorreto

Truc 1 Miguel Lopez i Jose Penya 2 Julian Pentinat i Miguel Atienza 3 Antonio Moreno i Miguel Angel Atienza

Poker 1 Sergio Gorreto 2 Anamaria Lozoya 3 Julian Pentinat

Ping-Pong 1 Marta Casanova 2 Carlos Guerrero 3 Juanjose De La Rosa

Copa president infantil Domino 4 A 7 Anys 1 Erika Jordan 2 Daniel Atienza 3 Iker Saiz

Domino 8 A 12 Anys 1 Alvaro Orti 2 Lucia Marsilla 3 Hugo Orti

Parxís 8 A 12 Anys 1 Mireia Alba 2 Miguel Atienza 3 Alberto Goya

Oca 4 A 7 Anys 1 Daniel Atienza 2 Sergio Pou 3 Ezequiel Atienza

Ping-Pong 4 A 7 Anys 1 Daniel Atienza 2 Diego Alba 3 Lluis Berto

Oca 8 A 12 Anys 1 Alberto Goya 2 Mireia Alba 3 Miguel Angel Atienza

Ping-Pong 8 A 12 8 A 12 1 Alvaro Orti 2 Miguel Angel Atienza 3 Alberto Goya

Parxís 4 A 7 Anys 1 Andrea Alba 2 Diego Alba 3 Daniela Orti

Ping-Pong 8 A 12 8 A 12 1 Alvaro Orti 2 Miguel Angel Atienza 3 Alberto Goya

Saluda del president infantil Miguel Angel Atienza i García

Hola amics fallers: Aquest any sóc jo el president infantil de la meua benvolguda comissió de Sant Valerià, un somni fet realitat.

Fa dos anys ja li deien a ma mare que per què no era ja president, justament en el moment en el que tenia que prendre la comunió. Poc a poc m’acostaria a fer-lo realitat. L’ any passat ja vaig ser vicepresident i vaig a acompanyar a Dulce a molt actes en representació de la falla, però enguany me toca de veritat. Ja estic ací.

Tots vosaltres sou per a mi com una gran família. Estic orgullós per ocupar este càrrec i fer-lo en un any molt especial, el millor en que podia ser-ho, junt amb mon pare, Miguel Àngel, com a president. I com no, al costat de Carla, nostra fallera major. Però sobre tot estic content de compartir estes falles amb la meua companya Mireia, un any inoblidable que tindrà el millor final de festa. Per tot això vull donar les gràcies a tots els fallers que ho esteu fent possible i com no, a la meua família per fer este gran esforç.

Vull que estes falles ho passeu en gran! El millor de tots, con de segur ho serà per a mi. Un ves molt gran per a tota la falla, us estime.

Bones falles!

Miquel Àngel Atienza i García

Per a Mireia Alba Marchan

Xicoteta majestat, és la teua mirada una imparable cascada, plena d´amor per la falla i ens tens acomiadats, Revoltant sense parar com qual papallona plena de vida. que ens inundes d´alegria il·luminant el casal.

Tens el teu cor tan viu barbotejant sentiment faller, al igual que un riu ens arrastra als teus arrels.

La nostra veu se sulfura si no pot eixir davant la teua dulçura, per a dir: Visca nostra fallera major infantil!

Gema López i Porras

Junta executiva infantil

Atienza Garcia, Miguel Angel Fernandez Garrido , Pedro Jose Guerrero Garcia , Juan Atienza Garcia , Daniel Lozano JareĂąo, Marcos Orti Anchel, Hugo Orti Berto Guimera, Lluis Alba Nieto, Diego

President Vicepresident 1r Vicepresident 2n Secretari Tresorer Comptador Delegat Delegat

Comissió infantil masculina

Alarcon Coronil, Aaron Atienza Garcia , Ezequiel Coronil Belda, Francisco Ferrer Pages, Aitor Garcia Alba, Michael Garcia Sanchez, Leo Gomez Hernandez, Joan Goya Santana, Alberto Lopez Avila, David Lopez Avila, Jorge Lopez Cabañero, Daniel Lopez Cabañero, Marcos

Miquel Carratala, Elian Monera Mendez, Gabriel Moreno Vicente, Iker Orti Fernandez , Alvaro Peinado Beltran, Isaac Pozo Muñoz, Sergio Saiz Santana, Iker Silvestre Duro, Hector Torres Peinado, Javier Vicente Mendoza, Asier Visier Guimera, Guillermo

Cort d’honor infantil

Adrover Pallares, Elsa Alarcon Coronil, Carla Alba Marchan, Andrea Barrera Medina, Nuria Benito Medina , Alba Benito Medina, Maria Del Mar Coronil Mateo, Soraya Coronil Mateo, Noelia De Mora Orti, Leire Estornell Arbona, Maria Ferrer Pages , Dulce Gallego Torres , Rocio Gonzalez Soriano, Damaris Gonzalvez Jareño, Maria Hernandez Soriano, Carla Hernandez Soriano, Paula Jordan Alba, Erika Lopez Adrover, Ariadna Lucema Spoenardi, Camila B. Marsilla Rubio, Lucia Medina Escriba, Ainhoa Medina Escriba, Yaiza Orti Espinosa, Carla Orti Fernandez, Daniela

Orti Guijarro, Esther Peinado Beltran , Mireia Perez Bruno, Celia Perez Bruno, Natalia Pozo Muñoz, Sandra Rodriguez Gallego, Lucia Saiz Santana, Daniela Torres Peinado, Aitana Vicente Ripoll, Aroa Vicente Ripoll, Jara Yuste Cervera, Paula

Visca sant Blai!

Artista: La comissió

Per Robert Gómez i Samblás Tenim un gran dia de festa a la nostra falleta I als fallers de Sant Valerià no se’ls oblidarà mai puix repassem d’una manera molt concreta una festa especial a Torrent, Sant Blai.

Quan arriba el primer dia de febrer és viu i és sent una festa acolorida, l’entrà de la flor és acompanyada pel coeter joves i festers porten la branca de l’ametler la branca més bonica, la més blanca, la més florida.

L’entrà de la flor marca l’inici de tradicions antigues i especials, el carrer de l’ermita és un bullici d’alegria i actes culturals.

Escena 1 Esta parelleta de clavaris a peus de l’ermita fan lluir en un moment extraordinari els gaiatos que han portat a beneir.

El 3 de febrer arriba el dia gran I Torrent desprèn tradició Lluix l’Ermita de Sant Lluís Bertran Obrint les portes a tan arrelada processó.

Al campanar quatre campanes voltegen amb tocs de festivitat, moment que et fan tremolar les cames davant la processó de clavaris al desfilar.

A Sant Blai com mana la tradició els xiquets clavaris porten a beneir ciris i gaiatos plens d’il·lusió, i arrels de Torrent comencen a florir.

Comencen de matí els clavaris més menuts junt a les mares i el xiquet del miracle, reunint al voltant de l’ermita gran multitud fent de la processó un preciós espectacle.

I a la eixida de l’ermita dolços i pastissets és repartixen amb fervor i alegria, sense faltar els tradicionals Santblaiets que fan les dones de la Confraria.

Escena 2 Tenim a la segona escena a la mare amunt i avall correguent fins dalt de feina perquè el dia de Sant Blai és tot un ball.

De mares a filles és passaren la recepta d’un plat típic i desitjat, i les famílies de Torrent a Sant Blai preparen el nostre deliciós “rossejat”.

I és que les nostres mares s’afanyen per conservar la nostra tradició el nostre rossejat l’acompanyen de la dolça pilota, beneïda temptació!

La mare prepara l’olla a la cuina, Comença a bullir de forma especial i veus a la iaia que d’una forma divina Li recorda a ta mare... les pilotes no poden faltar.

El caldo esta fet i és passa a la cassola i la mare l’adorna de forma brillant, del recipient de fang comença a eixir una aureola beneïda imatge, ja a soles queda un pas.

De xiquets este dia és una beneïda diversió perquè vas al porrat i a la fira a jugar, al tornar a casa ol a gloria i a tradició ja esta el rossejat reunint-nos en un gran dinar.

A Torrent el nostre rossejat és una gran cultura culinària doncs mares i filles volen que este plat és conserve sent una recepta mil·lenària.

Escena 3 Hi han algunes tradicions perdudes que hem de conservar, perquè volem que siguen futures Com la pilota de Sant Blai o menjar-se la mona al Vedat.

Fa no molts anys els xiquets de Torrent a la festa de Sant Blai, a les xiques lis ficàvem el cul calent i les portaven d’esglai en esglai.

Els tiradors i les pilotes de cuir eren les armes del moment i sempre anaven pendent de traure-la davant d’ella a relluir.

Els xiquets quan tenien l’antull sempre amb la pilota i bona manera a la xiqueta que li ficàvem l’ull tindria que ser la nostra “Pasquera”.

Anaves darrere d’ella hores i hores per donar-li en el cul amb la pilota i quan ja la tenies ella treia les tisores i se’t quedava la cara d’idiota.

Però ella del sòl l’agafava tornant-la amb dolça careta i junts, nugant la goma començava el que mesos després ens esperava puix havien conquistat a la nostra pasquereta.

Tradicions ja perdudes que deuríem recuperar perquè siguen senyes futures de la festa de Sant Blai i el seu porrat.

Escena 4 Sant Blai Gloriós, Deixa el xiquet i emporta’t la tos.

D’una forma infantil i divertida s’ho passen els nostres xiquets Sant Blai ix en una falla beneïda portant un gaiato i molts Sanblaiets.

Els xiquets feliços en la processó van acompanyant al Sant, feliços i amb molat il·lusió per l’ermita gaudixen ballant.

El Sant els mira fent-los l’ullet

Els més majors saben

en esta processó única i que mola,

que a la fira falta la mona

els menuts és fan els malaltets

tots el xiquets és fotografiaven

perquè Sant Blai els cure el mal de gola.

Van acompanyant al Sant davall de risses i crits fantàstic s’ho estan passant i per la gent del barri son aplaudits.

Escena 5 La fira i el porrat A Torrent el més desitjat.

puix era molt simpàtica i valentona.

Muntaves als cavallets Després passaves per els cotxes de xoc No podien faltar els ponis del carrusel Puix a Sant Blai tot el dia és un joc.

Artesania, dolços , fruits secs, albergines, confitas, llepolies, tómboles al llarg de tot el carrer

L’essència d’esta festa a Torrent

Xiquets plens de felicitat i

és passejar per la fira i el seu porrat,

immenses alegries.

menjar-te un gaiato salat o dolcet i pegar voltes i voltes fins acabar destrossat.

Sant Blai, la fira i el porrat, infinitat de parades al carrer, hi han cosses que et deixen bocabadat però hui en dia son records de paper.

Visca Sant Blai!

1 Estracte d’una profunda investigació sobre la festa de Sant Blai, que per motius d’espai s’ha reduït.

3 de febrer: Visca Sant Blai!

Història de la festa de Sant Blai a Torrent: 360 anys de festa1

L

a festa en honor a Sant Blai se celebra a Torrent des de temps immemorials, sempre arrelada a l’ermita de Sant LLuís Bertrán, on en l’actualitat rep a milers i milers de visitants. L’adéu a l’hivern i la benvinguda a la primavera esclata a la capital de l’Horta Sud abans d’hora en una orgia festiva tríptica que es completa amb l’Entrà de la flor (1 de febrer), la Candelaria (2 de febrer) i el nostre benvolgut Sant Blai. Una festivitat de barri transformada pel pes de la tradició i les aportacions de la globalitat en una festa total, on culte, etnografia, oci i gastronomia conviuen com en cap altra festa a la ciutat. És única. Els seus trets identitaris, la singularitat de la celebració i tot allò que l’envolta junt amb l’exclusivitat del dia l’han convertit en un reclam de curiosos al llarg de la història. Però… quan va sorgir la festa a Torrent?

Cóm ha evolucionat? Quins motius la van fer crèixer? Quins elements la fan diferent? La manca d’una investigació profunda d’esta celebració plena de tòpics, junt amb la passió i devoció que suscita entre gent de totes les edats ens porta a aprofundir en el seu origen, en les cruiositats, i en les persones que han fet possible la festa del 3 de febrer a Torrent durant 360 anys.

1. Inici de la festivitat de Sant Blai a Torrent La primera vegada que a Torrent tenim constància de la celebració de Sant Blai és al segle XVII, consta per escrit al llibre racional de l’Asunció de Ntra.

Senyora (església a la qual pertanyia l’ermita de Sant LLuís Bertran), el 3 de febrer de 1657, tal i com recull el bibliotecari arxiver de la ciutat, J. Ramón Sanchís. Un acte religiós, sufragat pels propis veïns, una costum prou comuna en el Torrent del barroc, que per aquella època comptava amb cinc-cents habitants i era un poble eminentment rural, dedicat a l’agricultura i ramaderia.

Les festes quedaven reflexades en els cinc llibres racionals que es conserven a l’Arxiu de la Parròquia de l’Assumpció, l’única que existia, i que corresponen als anys 1616, 1617, 1619, 1643 i 1657.” 2 Parlar de la festa de Sant Blai és parlar de la història de l’ermita i el seu barri.

El temple es va construir precisament 20 anys abans de la celebració de la primera festa al sant. Així ens ho conta Presen Mora: “El 12 de setembre de 1634 el Consell General de Torrent va celebrar sota el porxe una sessió- a la qual va assistir tota la població- i va acordar la construcció d’una ermita dedicada a Sant LLuís Bertrán, en acte d’agraïment pels seus favors, sobre tot 2 SANCHÍS ALFONSO, JOSÉ RAMÓN (1994): El calendari Festiu al Torrent del Barroc. dins d’ El Granerer. Ajuntament de Torrent.

pel miracle de la font.”- i afegix la data de construcció aproximada entre 1634 i 1635. (Mora: 1985)3. “La devoció de Sant Lluís Bertrán a la seua ermita fou molt important, celebrant-se grans festes en el seu honor. Isidro Miquel Casanova, en la seua memòria inèdita sobre Torrent, afirma que duraven al segle XIX fins a huit dies, però a l’actualitat esta veneració ha estat substituïda per la de Sant Blai, que ja en el segle XVII era objecte de devoció a Torrent.”

Però cóm arriba la seua devoció a Torrent?

Els investigadors apunten dades confuses de l’inici del seu culte per tot el món, ja que tant l’església grega com oriental ho festegen el 11 de febrer, però a Occident és recordat el dia 3 (en els antics martirologis cristians la data assenyalada és el 15 de febrer). La seua devoció es va establir lentament.

Per a alguns cronistes no hi ha dades fiables anteriors al segle XV, coincidint amb els himnes en honor del sant compostos per sant Joan Damascè. Altres daten la seua irradiació en l’època de les croades (segles XI-XIII), com el cronista Vicent Beguer Esteve que afirma que “la devoció a Sant Blai en nostra població es deu remuntar als temps de reconquesta quan Torrent passà a poder de la corona d’Aragó. I encara que parlem en mera conjectura, no veiem desproveïdes de fonaments, ja que va ser dels sants més populars de l’Edat Mitjana. (Torre, 28 de febrer de 1950). Alguns autors l’han relacionat amb les grans epidèmies de pesta que van assolar el món, especialment des de la primera pandèmia de l’època de l’emperador Justinià (segle VI). Durant els segles Xl i XII, va entrar a formar part del martirologi, del calendari, del missal i del breviari romans. En això, possiblement, va tenir a veure l’epidèmia de pesta procedent d’Antioquia que va causar molts morts, i, sobretot, la seua virulent rebrot del segle XIV, conegut com a mort negra. (Melis i Rico: 2000)4 A partir del segle XVI, l’anomenada Benedicció de Sant Blai, dirigida contra els mals de gola, va començar a generalitzar-se, com és el cas de Torrent, on trobem la seua primera constatació escrita. “Aquesta cerimònia ha arribat fins als nostres dies, gràcies a la vinculació del poder taumatúrgic del sant amb la pesta bubònica, símptomes començaven amb malalties de la gola.”

La seua devoció s’estén, per tant, per tota la Comunitat Valenciana, de les més antigues que es coneixen són: la Buarriana, patró des del segle XVIII, encara que se li commemora des de molt antic (l’origen de la fira associada a sant Blai es remunta a 1326, se celebrava a Pentecostes per concessió de 3 MORA JUAN, PRESENTACIÓN (1985): l’Ermita de Sant Lluís Bertrán de Torrent. Torrents, núm. 4.

Ajuntament de Torrent.

4 MELYS, ANA; RICO, JUAN (2000): San Blas, 3 de febrero, dins de Calendario de fiestas de la Comunidad Valenciana: invierno. Publicació [València] : Fundación Bancaja, 2000 ISBN 8489413673. 8489413835.

Jaume II), a Castelló de la Plana (En 2017 farà el 300 aniversari de la seua proclamació com a tercer patró), a Sax (Alacant), es commemora des de 1627, sense oblidar-nos de la festa de Bocairent, el 6 de novembre de 1632 va ser elegit únic patró de la vila (encara que ja era venerat al poble en una ermita des de 1587). Mentres tant, a Espanya i Europa, les grans epidèmies de pesta van continuar fins a mitjan segle XVIII, causant centenars de milers de morts.

Aquesta és l’època de la gran difusió del culte a sant Blai.

A principis del segle XVIII no disposem de dades escrites referides al sant, considerant que Sant Blai se celebrara de manera ininterrompuda o amb parèntesi d’oblits en este segle. Del que sí tenim constància és de l’estudi de les parròquies i ermites de Torrent al voltant de 1750, gràcies a un document escrit per Miguel Eugenio Muñoz, a requeriment de l’Administració Central, on s’arreplega cap referència al sant. L’investigador Enrique Juan aprofundix en el document i constata que Torrent tenia 3.549 habitants “una de les millors encomiendes de la regió de Sant Joan” ( Juan: 1983)5. Com veiem no existix cap al·lusió a Sant Blai, però podem presumir de la seua celebració, com veurem a continuació.

Cap a mitjans del segle XVIII trobem la següent referència a Torrent: “En 1758 els regidors -antics jurats- pagaven les festes de Sant LLuis Bertránaixí com les festes de Sant Blai, Corpus i Santa Llúcia, fins un total de festes oficials, segons el llibre de pòlisses.”6 Si no hem trobat més referències a litúrgies o celebracions de caràcter religiós en esta època, molt menys de caràcter profà o popular, que són les que teninen lloc quan acabaven els primers. I es com recull Sanchis a finals del segle XVIII “no coneixem una documentació que ens parle clarament sobre estes festes a Torrent, sabem que per als actes religiosos no calia cap permís, però sí per als actes profans, com a població pertanyent a una Ordre Religiosa. Sant Joan de l’Hospital”. (Torrent, BIM. Juliol de 1982. Pàg. 10)7 Com veiem en esta època, poca informació tenim de cóm era la festivitat, tampoc trobem cap rastre sobre la seua imatge o representació al document estudiat per José Royo “Notes històriques de la parròquia de l’Asunció de nostra senyora de Torrent inserida al llibre de culte i fàbrica” de 1894 fins 1931, una autèntica crònica i font d’informació molt valuosa, on apareixen 5 JUAN REDAL, ENRIQUE (1983): Torrent a mediados del siglo XVIII, según un documento que se conserva en el manuscrito C-20 de la Real Academia de la Historia, dins de Torrens. Estudis i Investigacions de Torrent i comarca. núm. 2. Ajuntament de Torrent.

6 BEGUER ESTEVE, VICENT (1982): Sant LLuïs Bertran i Torrent, el segle XVI torrentí.

7 SANCHÍS ALFONSO, JOSÉ RAMÓN (1982): Las fiestas en Torrent a finals del segle XVIII Torrent, BIM. Juliol de 1982. Pàg. 10

donacions per a la parròquia, decoracions d’imatges i altars. (Royo: 2006)8 Serà a finals del segle XIX quan tenim la primera constància de la veneració de la imatge del sant a l’ermita de Sant LLuis Bertrán, així ho arreplega el cronista Vicent Beguer en la seua obra sobre el temple: “li tenen torrentins i pobles del costat gran devoció. L’altaret de Sant Blai el varen fer del 19 de maig al 3 de juny de 1890.”9 Un altre apunt del cronista, arreplegat de l’almanac del diari Las Provincias de 1897 (pàg. 109), ens mostra com Francesc Vilanova afirmava l’existència d’una pintura del sant en la parròquia: “penjàven unes llànties del trespol i altars. Hi havien alguns quadres, com una pintura a l’oli de la passió del senyor, una de la Verge de la LLet, i una altra de Sant Blai Bisbe.”10 De la qual tampoc tenim constància a l’actualitat.

Com veiem, a finals de segle a l’ermita es va construir un xicotet altar com a símbol de la gran devoció que ja suscitava en el barri i poblats veïns. D’este altar no queda cap rastre, degut a les conseqüències de la Guerra Civil i les posteriors reformes de l’ermita. En esta època la festivitat comença a prendre forma més enllà dels actes purament religiosos, amb volum de visitants i una necessària organització, esta idea és la que reflectix Beguer al afirmar que la Confraria de Sant Blai de Torrent es va fundar al segle XIX, encara que no hi ha constància física de cap document que ho acredite i sugerix una posterior investigació que -malauradament- no va efectuar.11 Els anys finals del segle XIX i principis del segle XX seran determinants per a entendre la festa tal com la coneguem a l’actualitat.

2. Assentament de les bases de la festa. Primera referència a premsa A principis de segle XX la festivitat de Sant Blai apareix per primera vegada en documents de premsa. La visió que es despren d’ells és d’una celebració ja consolidada al calendari festiu del municipi torrentí, on destaca de manera especial un tret característic que perdurarà fins a dia de hui: la celebració del porrat a les portes de l’ermita. Ens trobem davant un canvi de concepció de la celebració com a resultat de la seua evolució. Sant Blai a Torrent passa de ser una festivitat religiosa (cerimònia, missa i culte en el 3 de febrer) a una festa on s’articulen actes no estrictament religiosos al voltant d’ella, com el cas del porrat i una romeria.

8 ROYO MARTÍNEZ, JOSÉ (2006): Notes històriques de la parròquia de l’Asunció de nostra senyora de Torrent inserida al llibre de culte i fàbrica, dins de Torrens. núm. 16. Ajuntament de Torrent.

9 BEGUER ESTEVE, VICENT (1982): Sant LLuïs Bertran i Torrent, el segle XVI torrentí.

10 VILANOVA, FRANCESC (1897): Almanac de las Provincias. pàg. 109.

11 BEGUER ESTEVE, VICENT. Estudi Socio-economic de Torrent. vol. I. Caixa d’Estalvis de Torrent, pàg. 31

En totes les referències que hem trobat de premsa apareix la instal·lació d’este mercadet de queviures (amb la seua posterior evolució) de manera inseparable a la festivitat religiosa. Així, la primera aparició constatada sobre la festa de Sant Blai a Torrent s’arreplega el 1902 en la Revista Contemporanea, en l’article “Costumbres de Torrente. nacimiento, matrimonio, defunción. (1902)” on es parla del constum del torrentins de regalar una mocaorà del porrat a les seues novies quan comencen a “festejar”:”12 Esta tradició -ja perduda- de regalar la mocaorà en festes l’hem trobada en premsa referida a la festivitat de Sant Antoni, concretament al 1934. (Las Provincias, 19 de gener de 1934). Las Provincias, el 2 de febrer de 1908, diu: “Mañana, día de San Blas, se celebrarán lúdicas fiestas en muchos pueblos que tienen por patrono al glorioso obispo de Sebaste. A las de Bocairente, que ya hemos publicado, y de Burriana, Llaurí y Potries, de que damos hoy cuenta, hay que añadir las de Albal, Chella, Altea, Sagunto, Masamagrell, Torrente y otras”. Com veiem, una festa molt estesa, però especialment viscuda. L’any següent, el mateix diari, el 5 de febrer de 1909, destaca sobre tot un altre acte dins de la celebració que ja s’ha perdut i del que no teniem constància prèvia, com és una romeria de fidels coneguda com “la romeria de San Blas del Vedat”: “La romería de San Blas del Vedat, se ha visto este año más animada que los anteriores, concurriendo, no sólo los vecinos de Torrente, que hicieron casi todos la fiesta, sino también los de los pueblos cercanos. Los puestos del porrat pasarían de cien, y les paraetes dels margallons eran también muchas, vendiéndose éstos tan baratos, que daban una docena por 15 céntimos.”

(Las Provincias, 5 de febrer de 1909. núm. 1548) Esta concepció de romeria de Sant Blai es reforçada per La Correspondència de València que al parlar de la festa del sant en el barri de Russafa (San Valero) afegix la seua fama en altres poblacions: “como es un santo tan popular, son muchas les romerías i fiestas que se han celebrado hoy en no pocos pueblos, principalmente en Burriana, Sagunto, Albal, Torrent, Potríes, Llaurí y Chella, etc”13. A Torrent es deconeix l’origen d’este costum al Vedat, però sí podem contextualitar-ho en la pràctica prou habitual a les festivitats valencianes, sobretot en les que s’efectua una visita a ermites i monestirs situats a certa distància de la població. D’igual manera, l’ermita de Sant Lluis Bertran a finals del segle XIX i principis del XX no estava tan céntrica com a l’actualitat, la seua ubicació podria afavorir esta pràctica i acollir l’arribada de fidels que 12 TORRENTE, ALFREDO (1902): “Costumbres de Torrente. nacimiento, matrimonio, defunción. (1902)” Revista contemporánea Año XXVIII Tomo CXXIV Cuaderno V, 15 de mayo de 1902. pàg. 537-555.

13 La Correspondencia de Valencia, 3 de febrer de 1906. núm. 9715.

participaven de romeries i gaudien del porrat. Estes xicotetes fires o porrats eren nascuts a la calor de la devoció a algunes advocacions, són una mostra de la fenomenologia festiva de segles passats, tal com arreplega Sergio Gómez “els pans eren un obsequi assistencial i benèfic, i els porrats permetien obtenir recursos financers per sufragar les actes gràcies a les aportacions dels assistents.14” En els primers decennis del segle XX la festa continuava el seu camí, tal com recull un apunt on es remarca el caràcter festiu d’este dia a Torrent, a col·lació de la crònica negra on es narra l’assasinat dels germans Paulino en 1916, fet que va conmocionar a tota la província. ”15 Podem deduir que l’espectable pirotècnic al que fa referència La Correspondencia de Valencia no és preparatiu de Sant Blai, sinó l’entrà de la flor, però la dada destacable és com la festa del protector del mal de gola era molt important i recordada en el cap i casal, com en el cas del periodista que escrigué esta notícia.

Poca informació més tenim, en part també per la inexistència d’un arxiu històric de festes a la parròquia de l’ermita (que depenia de l’Assunció fins 1954) i de la nul·la referència mediàtica en la premsa local, que fica en valor altres festes, com ara la Candelaria o el Carnestoltes i -en xicoteta mesuraSant Antoni i el seu porrat.

Durant el boom de la premsa local de finals del XIX i principis del XX no apareix cap referència ni en El Regional (1 de març de 1900 - 19 de maig de 1900), ni El Torrentino (7 de gener de 1900 - 22 de julio de 1900), ni tampoc en el degà, La Crònica (4 de desembre de 1897 - 30 d’agost de 1900). En éste últim, trobem l’afirmació de la importància de la festa de la Candelaria (o Festa de Purificació de Ntra. Senyora), que se celebra el dia 2 de febrer. La Crònica a soles es fa ressò el 8 de febrer de 1900 que “la festa se celebrà en l’església Parroquial, amb la solemnitat de costum.” (en La Crónica, Torrente, 8 de febrero de 1900). Com veiem esta festa tenia més força al poble, ja que en cap dels quatre anys de premsa local es va nomenar la festa de Sant Blai, però sí una altra, com els Carnestoltes, organitzada pel Centre-Artístic musical, on s’anuncien balls amb màscares durant els tres dies de Carnestoltes.

Una altra festa que s’arreplega en el mes de febrer és la del porrat de Sant Antoni, molt pintoresc, però que amb el pas dels anys anirà caiguent en l’oblit fins a desaparèixer. (El Torretino, 21 de gener de 1900). En un capítol 14 GÓMEZ SOLER, SERGIO (2000): Pan Bendito y Porrats, dins de Calendario de fiestas de la Comunidad Valenciana: invierno. Publicació [València] : Fundación Bancaja, 2000 ISBN 8489413673.

8489413835.

15 La Correspondencia de Valencia, 2 de febrer de 1916. núm. 16604

posterior dediquem més atenció a este porrat i al de la Mare de Déu dels Àngels, costums ja desapareguts, execeptuant el porrat de Sant Blai.

La importància dels xiquets en la festa El devenir propi de la festa va fer que els xiquets (sobre tot xiquetes, al principi) es convertiren en els protagonistes d’esta celebració. Si atenem a l’evolució del seu culte arran del món, és fàcil endevinar com sempre ha estat lligat a la protecció dels mals de gola, i com no, a la protecció dels més menuts de la casa. Este fet devocional, també es compartit per la festa de Sant Blai de Sant Valero, en Russafa, on en 1913 podem llegir “a las cuatro de la tarde solemne procesión, de niños y niñas y tras esta se disparará la tradicional traca” (Diario de Valencia, 2 de febrer de 1913). D’esta manera, la festa a Torrent capgirà de manera progressiva el seu públic protagonista: de ser una celebració basada en la romeria de públic d’adult i familiar (on destacaven els obsequis de fer mocaor entre els novençans), es passà a donar importància a la figura infantil (especialment a partir dels 40 i principis dels 50).

No sabem si de manera espontànea o per imitació a Russafa, Torrent també va instaurar esta festa per al gaudi dels més menuts, al que cal sumar el creixement del porrat a les portes de l’ermita, una cita ineludible per a la xicalla torrentina que tenia poques oportunitats d’oci en el Torrent del passat.

La clavaria de xiquetes i xiquets en la festa de Sant Blai sorgix d’esta inquietut i de la necessitat d’adoctrinar als menuts de la casa en la fe cristiana a través d’esta de festa de barri i familiar que anirà creixent. Tot un ritu iniciàtic amb el qual la xicalla trencava de ple en l’esfera social al final de l’hivern. Es tractava d’una mena de bateig civil que els permetia fer-se els amos del carrer i viure en llibertat gràcies al poder alliberador del joc i del riure en una època en què els joguets eren limitats per a les classes populars i on tot es compartia a la via pública, també la delícia de repartir amb els amics un simple grapat d’atmeles torrades o margallos del porrat. El propi esperit de festa i goig era tot un revulsiu a la fèrria educació familiar, l’ambient de l’escola i al treball forçat que vivien els xiquets del segle XVIII i XIX. Així doncs, la festa de Sant Blai es van convertir en el millor aliat dels menuts perquè aquests cobraren protagonisme en la societat torrentina, i també dels majors que veien com les seues filles i fills prenien part.

A partir dels anys 20 i 30 del segle XX la festa agafa força a nivell de municipi, fins i tot en la secció de premsa esportiva es resalta la festa en el municpi, arran d’un partit entre el Torrent C.F. i el Juvenal: “como se ve, ha tenido que

habilitarse dos fechas en días laborales, dando la casualidad que el día 3 de febrero, festividad de San Blas, se celebra en Torrente.” (La Correspondencia de Valencia, 29 de gener de 1929) Durant l’etapa de la República la festa no canvià de manera significativa la seua essència, cosa que si va ocòrrer en altres festes del cap i casal, com la de Sant Vicent: “La festa de San Vicent Màrtir no va comptar amb actes oficials durant lèpoca republicana. El 1932 la festa es va veure afectada per la política secularitzadora republicana, i es va recloure en manifestacions reduïdes als temples, mentre que de les altres celebracions dels porrats diaris deien que havien transcorregut sense pena ni glòria.”16 A Torrent Diario de Valencia deixa constància de la celebració habitual de Sant Blai, concretament el 3 de febrer de 1935, en la secció “Cartas de la región” on es podia llegir: “En la ermita de San Luis Beltrán y en honor a San Blas, se celebrará hoy una solemne función religiosa. Por la mañana habrá misa cantada con sermón, y por la tarde, después del ejercicio religioso, saldrá la procesión, previo permiso. Por la tarde y como de costumbre, será el clásico y típico “Porrat de San Blay”, enclavado en los alrededores de la ermita.”

Cal destacar l’apunt de “previo permiso”, una condició que no arreplega la premsa anterior a la República i que evidentment tampoc serà necessària amb la restauració del calendari tradicional de festes a partir de 1939.

Com la totalitat de les esglésies tormentines va sofrir molts d’anys. L’interior - altars, imatges, bancs, llànties- va ser arrassat. Quedaren les parets. Fins la caseta del sagristà – li deien Vicent Vazquez Baixauli- i la del retor, varen ser desmantellades i junt als objectes citat de l’Ermita, com diu la senyora Pepica Bargues “Varen tirar-ho tot en el barranc de Soler”; i mort, el darrerament anomenat capellà, en la carretera de Montserrat.

Una vegada l’edifici net, curissejat, va ser destinat a mercat. Ficàren una font al mig, però el veïnat li van declarar el boicot: Ni venedors, ni compradors vullgueren que fora mercat i al poc de temps, se va llevar i quedà per a usos militars. El cridats per a les quintes, rebien un poc d’instrucció i la conseqüent subministracció”. A l’acabar l’1 d’abril de 1939 la Guerra civil, el temple va ser netejat. Ens va usar la primera vegada el 4 de novembre de 1939. Després de que fora arreglat totalment instal·lat, tal com conta Beguer.

16 HERNÀNDEZ I MARTÍ, GIL-MANUEL (2002): La festa reinventada. Calendari, política i ideologia en la València franquista. PUV.

Després del parèntesi de la Guerra Civil espanyola, la festa agafaria gran vol durant l’etapa franquista, amb unes constants bàsiques, com són el referent religiòs i el lúdic porrat, marc de referència en totes les cròniques de la festa amb el desenvolupament de la premsa local durant al segle XX, en particular al setmanari Torre. Unes cròniques molt valuoses que ens mostren cóm vivien els torrentins de mitjans de segle esta celebració i cóm el temps ha anat modelant-la fins a l’actualitat, amb pocs canvis en allò referent a la triada de missa, processó i porrat.

Així doncs, amb el pas del temps la festa passa de ser eminement del barri de l’ermita a ser una festa total i que involucra a tota la ciutat. El creiximent va ser espectaular en nombre de participants, de tenders i sobre tot, d’afluència de visitants. Però com s’explica este creixement? Els primers indicis per ficar en valor la festa de Sant Blai naix -com no podia ser d’altra forma- per iniciativa popular, arrelada també a la idea de donar protagonisme a un altre, Sant Luís Bertrán, advocació que dóna nom a l’ermita i que no gosava de la popularitat d’antany entre els torrentins. Així, a finals dels anys 40 la popularitat creixent de la festa del protector s’utilitza com a ganxo per a fer resorgir el fervor cap a Sant LLuís Bertran: els veïns decidixen fer unes celebracions conjuntes. Una festa total, que guarnix tot un calendari d’actes de 5 dies amb celebracions religioses, populars, solidàries (o caritatives) i -com no- festives. L’èxit d’estes celebracions, recolçades per un joven ermità, D. Àngel Garcia, serien el punt de partida en per al creixement defintiu i reformulació de la festa a Torrent, tal com el coneguem a l’actualitat. Àngel Garcia Sedó ja era un home prou important i amb molta iniciativa per guanyar-se als seus feligresos. Serà part fonamental en la reinvenció de la festa, en la introducció de ritus nous convertits en tradicions al voltant del Sant i -en definitiva- el responsable de la configuració del calendari d’actes tal com els coneguem a dia de hui.

3. Configuració del calendari i ritus de Sant Blai: el paper d’Àngel Garcia Sedó A la dècada dels 40 la festa va experimentar la seua configuració definitiva tal i com la coneguem, instaurant-se un calendari d’actes al voltant de Sant Blai i dels menuts confrares que acabarà amb la seua consolidació definitiva als anys 60 amb la fundació de l’actual confraria i la seua programació vigent.

Una realitat que ens pot fer pensar que la festa és prou jove en el temps. I es que tot i que a Torrent es venere al Sant des del segle XVII, la seua concepció com a festa plena no pren carta de naturalesa fins el segle XX. Tal com indica Gil Manuel Heràndez: “les festes que hui es presenten com a tradicionals,

no és que hagen sobreviscut a la modernitat, sinò que en són les filles. No hi ha degeneració des d’un origen pur, sinò evolució i transformació històriques i socials al ritme marcat per la moderniat.” (Hernández: 2002). Una festa que deu la seua aparença actual al pàrroc Àngel Garcia Sedó, en un moment de revisió de la societat, la cultura i la religió sota el regim franquista. En este sentit cal recalcar que la festa és “un fet social que té el poder de ser configurador i productor de realitat a causa de la mateixa eficàcia de l’acció ritual. és per aquest motiu que el poder -qualsevol poder- intenta apropiar-se de la festa per posar-la al seu servei”. De manera que la festivitat de Sant Blai amb la seua veneració i porrat (gaiatos i santblaiets) passaria a ser considerada una festa total, plena d’actes articulats al voltant de l’imaginari i la ideologia de l’època. Esta reinvenció de la festa articula una nova estructura ritual festiva (programa d’actes), que redefinint la pròpia tradició (catòlica i conservadora) i adaptant-la a les noves circumstàncies i demandes (franqusime) va servir de plataforma per a pormoure la interiorització del règim.17 Una festa que convina a parts iguals un gran fervor religiòs amb la part més lúdica. En este context, Àngel Garcia Sedó era el nom clau del moment, un referent al barri, al principi com a ermità i després com a primer rector de la ja església de Sant Lluís Bertran. I es que tal com recull el cronista Beguer: “va ser impulsor de la festivitat de Sant Blai, nombrant els cofrades de la mateixa, que venen celebrant en dita festa, amb unes brillants festes així com donà gran impuls a la festivitat del porrat, que omplia tot el carrer de l’ermita, amb una solemníssima processó que en anys successius s’anà agegantant, donant ocassió a l’avinguda de nombrossos forasters dels pobles propers (Alaquàs, Aldaia, Mislata, Xirivella, Picanya, inclús València) siguent esta festa la més nodrida de persones i que donà als festejos un dia de molta ambientació, siguent una gran figura de la mateixa el sagristà, Vicente Vázquez.” (Beguer: 1986)18 De fet a l’any 1949 es va beneir el guió del sant pintat per R. Cabrelles i que -a l’actualitat- es troba guardat a una dependència de la parròquia. Este guió va ser regal de la Confraria, tal com està brodat en fil d’or per darrere “Cofradia de San Blas O y M. 3-2-1949. Torrente”. Les dones que en l’actualitat formen part de la Confraria recorden a N’Àngel Garcia amb “una il·lusió grandíssima.

Va ficar en marxa molts actes i iniciatives per a la festa. Eren tantes les ganes que ficava que a l’endemà de Sant Blai anava a l’estació de tren per demanar el numero de visitants i vore la gent que havia vingut a la festa (de Picanya, Paiporta i pobles veïns). Tenia una ama que el cuidava, Teresa Ríos Zaragoza, 17 HERNÀNDEZ I MARTÍ, GIL-MANUEL (2002): La festa reinventada. Calendari, política i ideologia en la València franquista. PUV. 18 BEGUER ESTEVE, VICENT (1986): IV Los curas en Torrent. La biblioteca torrentina.

els dos vivíem moltíssim la festa, ella també col·laborava omplint les botelles d’oli per beneïr i protegir del mal de gola.”19 Esta implicació el va fer repensar la festa, tal volta motivat pel seu paper com a primer retor de la parròquia, de manera que sense traïr l’orige i les tradicons rituals, va potenciar-los i millorar els festejos amb la incorporació decisiva de la interpretació dels versos del miracle de Sant Blai per part de les tres mares del miracle. El seu vincle amb les festes de Sant Blai del barri valencià de Russafa, el mantenien en constant activitat. Mari Carmen Alejos recorda com sa mare deia que tots els anys N’ Àngel portava unes galetetes xicotetes i redones de Russafa: “Per aquella època ací a Torrent fèiem molts pocs Santblaiets, per això el comprava allí. Recorde cóm la meua família i jo obríem caixes senceres i l’ajudaven a ficar-les en bossa per a poder vendre-les ací. La festa allí era molt gran i molt important, ell sempre tenia molta relació amb el rector de Russafa, s’informava i interessava de cóm feien allí la festa. Volia participar “a vore que fan allà?”. Els ciris que es gastaven per als clavaris també eren de València: els ciris en roget i les xiquetes en rossa, a ciris Felipo.”

Així a les tradicions ja consolidades de la benedicció de Sant Blaiets, gaiatos o el foment de la participació dels xiquets es van sumar actes com la representació del miracle, el regal d’anells als clavaris, la passejà del guió, etc.Tal com arreplega Adrià Besó: “En la dècada dels cinquanta, mossèn Àngel Garcia Sedó va instaurar la tradició de representar el miracle del sant a través d’unes xiquetes que es disfressaven de iaies i duien al braç un xiquet de bolquers” (BIM, 1r trimestre de 1994). Però banda s’integren la passejà del guió, l’oferiment de cassoles de “rossejat” als més desfavorits, que acaben configurant un calendari festiu complet, que per espai no poguem desenvolupar ací.

Representació del miracle Les representacions religioses amb tints teatrals a les festes de la Comunitat Valenciana són molt nombroses. Una espectacularitat de festes que desborda els límits genèrics que per a l’espectacle, ja que no només implica el fet d’observar sinó fer-ho de forma activa, participativa. I és aquest caràcter precisament el que serveix de pont cap a una concepció teatral de la festa mateixa. Com en el del miracle de Sant Blai, on tal com arreplega l’investigador, Àlvar Monferer: “Una xiqueta representarà el paper de la dona que va anar al sant amb el seu fill a demanar-li que li traguera una espina de la gola. L’acompanya altres dos xiquetes que fan d’aueles del xiquet. Totes tres van vestides de negre, com correspon a la tradició popular des personatges que representen. I la 19 Entrevista a les dones de la Confraria realitzada el 19 de nombre de 2015.

Xiqueta, posada en els quefers de procurar pel seu fill, com fan sempre les mares, recita un vers, que ve al cas, creat pel poble i que ha tramés la tradició oral.”20 (Monferrer, 2009, pág. 88) Tal i com ens comenten les dones de la Confraria “Els versos de Sant Blai són prou recents en la festa. Són de l’època de don Àngel, recordem que tenia molt interès en que la festa fora gran. Li ficava molt interès, s’implicava personalment, de fet era ell qui anava a la casa de les xiquetes que feien de mares del miracle i les assajava i corregia quan s’equivocaven en els versos. Encara no hi havia programa,”- el que Mari Carmen Alejos completa amb l’anècdota de quan ella de xiqueta va fer de mare del miracle- N’Àngel anava a migdia a ma casa a ensenyar-me a dir els versos. Quan acabava me animava a dir la meua procedència. Me comentava “has de dir: això ho diu la xiqueta de casa Colí.” No coneguem si els versos són de la seua autoria o si els va encomanar a algú per a que l’escriviren.”- sentecia Alejos. El que sí podem dir és que perduren a dia de hui, amb alguns canvis en la transmissió oral i algunes castellanitzacions; parlem de la coneguda “Plegària de Sant Blai”: 20 Monferrer i Monfort, Àlvar (2009): Les festes de xiquets. Consell Valencià de Cultura

Sant Blai, baró penitent, amparo d’este Torrent, que és torrent en religió, escolta’m per compassió, atén-me sols un moment.

Sens presumpció i molt humildement, te vullgué Deu otorgar, la gracia de curar mals, per mig del teu sant rogar i en virtut de senyal santa, de tots els mals de la gola eres glorios protector, que lo que no fa un doctor al can ca la santitat.

Atén-me, sant compassiu, dos paraules solament, només una micoteta, perquè soc molt joveneta ia penes podré parlar Martir sant milagros, de penes sou advocat. mon cor esta desgarrat i ma filla malalteta, veges si la pots curar.

Aquesta que no és Xiqueta. sempre vos resa en fervor i acudix plena d’amor a vostre favor si el mereix alcan car.

Tinguéreu gracia divina, per a arrancar una espina, de la gola d’un malalt.

Per aixo el poblc fiel i la Iglésia sacrosanta, vos aclama por patro de tots els mals del gargamell.

A moltíssims has curat, perqué eres fiel advocat de tots els mals canccrosos que: enronquen i priven la veu; al peu de ton altar formen cola el pobret i el potentat, el savi i l’ignorant buscant l’oli beneit i el Sant Blaiet de farina, que la doléncia li aquiete lo que la ciéncia no alcanga, lo que l’oració pregona.

Tant la mare forastera com el castís torrentí, al vore’ns així agraciats, obrin el seu esperit pet tan santa intervenció.

A Déu, gloriós sant Blaiet, hui reviu el teu coret, rebossant santa alegria, i espera per tots els dies vore’s de salut replet.

Vullc la salut si em convé, i, si no, puix ja estic bé, que si esta és ma creueta. com soc tan bona doneta molt a gust la portaré.

Vixca Sant Blai!!!

El bebe és un xiquet o xiqueta recent nascut que porten les altres tres xiquetes al braç o en carro durant la desfilada. Tal i com indicava l’expert en teatre, Josep Lluis Sirera: “Es tracta de festes en general de tipus processional, és a dir, que es desenvolupen al llarg d’un camí prèviament traçat, amb el recorregut procedeixen a ocupar de manera simbòlica un espai predeterminat. Al costat de la processó del Corpus, la festa valenciana que més elements teatrals presenta és, sens dubte, la dedicada a la Mare de Déu de la Salut, patrona de la ciutat d’Algemesí, o les ambaixades de moros i cristians.”

Però si ens centrem en el participació dels infants en aquestes representacions destaquem són festes en les que “el teatre ha desplaçat als altres components del complex festiu i ha assumit el protagonisme de la festa, com el miracles de Sant Vicent Ferrer o el Misteri d’Elx “. També podem destacar la festes dels angelets d’Ontinyent o els angelets de la carxofa de pobles com Silla, Aldaia, etc.”

4. Creixement i consolidació de la festa. Creació de la Confraria En la dècada dels 60 el Torrente, Boletín de Información és el diàri que s’encarrega d’arreplegar l’actualitat de la ciutat, des del punt de vista de l’autoritat municipal. Així en esta dècada el butlletí arreplega la participació cada vegada major de la gent, en part animada pel factor de la immigració que va fer crèixer Torrent i l’àrea metropolitana de València. Una festa, sempre emparellada a la de l’entrà de la flor per la proximitat del calendari, però destacant en este cas, el seu caràcter cada vegada més popular, com ara en 1963: Esta festa de gran arrelament entre els veïns de la barriada de l’ermita de Sant Lluis, ha revestit enguany d’extraordinari esplendor al coincidir en diumenge (...) el porrat va estar freqüentadíssim, i en l’ermita fidels formaren llargues cues per ungir les sues goles amb l’oli beneit” (Torrente, Boletín de Información Municipal, Febrer, 1963 pàg. 5). La festa era total i en 1966 el bolletí arreplega un article sencer amb fotografia de l’ermita titulat “la festivitat de Sant Bai i la creu d’oli”, en ell es destaca el incipient vessant turístic d’esta festa que sempre ha atret a curiosos dels pobles veïns, en plena esfervescència turística a l’Espanya dels 60, la premsa ja destaca l’afluència de públic, concretament “més de trenta mil fidels de Torrent i la comarca desfilaren per l’ermita o es venera la imatge miraculosa del Sant (...) s’han fet càlculs que aproximen a les 30.000 persones entre la població i la nombrosa afluència de gents de la comarca.” (Torrente, Boletín de Información Municipal, febrer de 1966, pag.

3). La festa de Sant Blai eclipsava a quasevol altra de l’àrea metropolitana i compartia protagonisme amb la de Sant Valero (Russafa).

Constitució de la Confraria de Sant Blai En 1967 es configurà l’actual Confraria de Sant Blai. Tal i com ens conta Consuelo Bessó: “Don Rafael Forment (retor de l’Asunció) i N’ Àngel García Sedó (de l’ermita) ens va ajuntar a les quatre dones més assídues de la parròquia. N’erem: Rosita Mora, Lolita Hernández i Lolita Pérez i una servidora, Consuelo Besó. Volien constituir una junta de manera formal, que quedara constància per a que les coses anaren rectes i s’institucionalitzara la festa. Abans d’exisitr la nostra cofraria de Sant Blai, ja existia una Junta de Sant Blai, al voltant de 1945, formada per dones molt actives, elles eren: Encarnación Orti Carratalà i Rosario Fernàndez. Recorde que volien fer rebuts per a justificar el clavari que pagava per a formar part de la festa, però al final no es va fer i es continuà igual. És una cosa voluntària, qui vol, paga.”-recorda Consuelo, qui afegix que “una vegada formades com a clavaria, varem fer cartonets que donàvem en els barracons que ficaven als peus de l’ermita per a tots els que apuntaven als xiquets a clavaris”- I com a constància encara guarda algunes fulles escrites a mà amb el llistat de clavaris i els seus pagaments- “precisament al barracó a l’actualitat continuem cobrant 3 euros (una sola quota a l’any), que es paga el dia de Sant Blai, abans la quota era un duro”-recroda Consuelo. Les dones que van formar la Confraria eren:  Consuelo Besó Daries  Lolita Pérez Navarro,  Lolita Hernández  Rosita Mora Garcia En 1993 la confraria va celebrar el seu 25º aniversari amb un acte religiòs i gran festivitat i uns anys després, el 27 de setembre de 1998 la confraria va donar -amb els diners recaptats a de la venda de santblaiets i gaiatos- la construcció d’una capella.

El temps passa, Consuelo Besó es va deixar la Confraria poc després de patir la mort del seu fill -molt jove- i molt involucrat en la festa (va restaurar la imatge del sant a l’any 1990 i va pintar la fusta de l’actual guió que utilitza la Confraria al 2003), Mari Carmen Alejos, també molt vinculada al barri i a la festa de Sant Bali de tota la vida, va a entrar a formar-ne part, de la mateixa manera que Carmen Llopis, dona molt vinculada al barri. Per la seua part, Lolita Hernández i Rosita Mora van faltar, però fins a l’últim moment van dedicar cos i ànima a la festa i a promoció de la mateixa per a que no caiguera en l’oblit, de fet, quasi en el llit de mort li van encomanar a una jove torrentina, Ana Penella, que continuara al càrrec i els ajudara en el canvi de pessetes a

l’euro. La confraria a l’actualitat es completa amb l’última incorporació d’Irene Carratalà.

La junta de la Confraria de Sant Blai a l’actualitat la formem oficialment 5 dones:  Presidenta: Mari Carmen Alejos,  Lolita Pérez Navarro, la degana de totes elles, l’única que porta a la junta de la Confraria des de la seua fundació oficial fa 46 anys.  Carmen Llopis Veguer, molt vinculada a les tradicions i al barri de l’ermita, regenta la papereria de l’ermita.  Ana Penella Busach,  Irene Carratalà Micó.

4. Anys 60 i la tradició perduda de la pilota de cuir La tradició de pegar al cul en una pilota de cuir per trobar pasquer o pasquera durant la festivitat de Sant Blai té un origen incert, tan sols respon a l’enganxament d’una goma elàstica a una pilota típica de jugar pilota valenciana. Esta tradició, a soles la hem trobada compartida en la festa al barri de Santa Eulàlia, de la ciutat de Múrcia també durant la festa de Sant Blai.21 Va créixer de manera desorbitada a Torrent durant la dècada dels 60.

L’afluència de població i la massificació dels voltants del carrer de l’ermita van provocar que este joc es convertira en perillós per la integritat física dels que participaven, amb indici d’aldarull públic; però molt més perillós encara era per a la vista de les autoritats franquistes i la moral d’un regim poc procliu a les relacions properes entre joves.

La societat torrentina començà a vore amb mals ulls el que en principi va nàixer com un joc entre colles, i el pes de religiositat imperant guanyava terreny de manera proporcional a la brutalitat de les agressions dels adolescents.

Així ho podem corroborar a la columna d’opinió “Un porrat amb pilotes” de JIC al Torrente de 1966: “No som contraris a que la gent es divertisca. La joventut, sobre tot, necessita d’expansions, i estes hi ha que prodigar-les en lloc de suprimir-les. Però quan estes consistixen en més o menys jocs perillosos, nostre deure, i això és el sensat, és evitar que es produixen. El porrat de Sant Blai ens porta alguns anys a esta part i aparellar amb el bullici de gents que se formen en el passeig del carrer de Ramón y Cajal, un joc que s’ha desfasat un poc del que tot joc ha de ser net, per així convertir.se en una mena de batalla campal.” (Torrente, Boletín de Información Municipal, febrer de 1966, pag. 5).

21 periódico digital meencantamurcia.es http://meencantamurcia.es/de-rollicos-y-reliquias-de-san-blas

Com veiem, el problema que acarreava este joc per a la societat de mitjans dels 60 era considerable i no donava massa bona imatge al poble. Esta concepció del “què diran” o de la mala imatge i del reclam turístic d’una festa que es tenyia de batalla campal també era arreplegat per l’autor de l’article. JIC no dubta en culpar directament als venedors dels porrats per endurir les pilotes com a reclam comercial, fins al punt de suggerir la seua prohibició. (Torrente, Boletín de Información Municipal, febrer de 1966, pag. 5). A l’any 2001 rarament es podia vore a algú amb ella. L’unic testimoni que trobem és el del diari Las Provincias que afirma “però les tradicions no acabe ací. Els més xicotets se’l passaren d’allò més bé, ja que amb una pilota unida a una goma, es dediquen a córrer pel carrer de l’Ermita “molestant” a les xiquetes. Un costum que no agraden a totes, però que ha passat de generació en generació i ha perdurat en el temps.” (Las Provincias, 4 de febrer de 2001, pàg. 22) L’any passat a soles una cistella en un puesto del porrat deixava constància quasi testimonial d’esta tradició extinta, junt amb el record de la frase dels naixcuts al 90 de “San blas, San Blas, con la mano mola más”. Al llibre “Torrent festa i patrimoni”, de José Manuel Almerich i Francesc Jarque, es pot llegir “fa uns quants anys, hi havia un costum, un poc estrany i poc sensible, que consistia a anar darrere de les xiques amb unes pilotes de cuiro lligades amb goma i se’ls pegava al cul. Elles, més intel·ligents, eixien a passejar proveïdes d’unes tisoretes per a tallar la goma i quedar-se la pilota. Afortunadament, a Torrent, aquest irracional costum amb indicis d’incipient i absurda vehemència, ha desaparegut.”22 5. Anys 70: Sant Blai com atractiu turístic La concepció de Torrent com municipi turístic ve des d’antic, des de les visites dels virreis al segle XVI per a millorar la salut, fins a les decimonòniques i senyorials residències a El Vedat (hotel i residències) on estiujaven colònies valencianes, l’Hort de Trenor, o l’actual carrer València, sense oblidar-nos de les àrees recreatives d’El Pantà o la zona del Safranar (finca Nòria de Don Pedro).23 Este pol d’atractiu turístic ressorgiria amb forç, gràcies a la febra urbanística dels 70, en un moment on Torrent creixia de manera espectacular.

El butlletí municipal afirmava que “tot el terme de Torrent s’estava convertint en una gran zona residencial (...) durant les passades festes Torrent constituí un vertader al·luvió de públic, un vertader de gents de la comarca, de la capital 22 ALMERICH, JOSÉ MANUEL; JARQUE, FRANCESC (2005): Torrent festa i patrimoni. Ajuntament de Torrent.

23 SANCHÍS ALFONSO, J. RAMÓN (2013): Torrent: municipi turístic al llarg del temps, dins del BIM, núm. 180. Primavera 2013)

i fins de la província, turisme, si se vol, de curta distància; però que ahí està eixa acollida de Torrent, que creix cada dia fins a l’extrem (...) Torrent i el seu termini està siguent objecte, cada vegada més, de major promoció. El públic, amb el seu entusiasme, desborda totes les previsions, i les carreteres i ponts se fan estrets; precisem de més serveis.” (Torrente, Boletín Informativo Municipal, gener, febrer, març 1970. Pàg. 9).

La festa de Sant Blai es vorà reforçada per esta concepció atractiva per al turisme i també per les facilitats en transports i comunicació amb la capital i pobles de l’àrea metropolitana, el que faran de la festa un dia importantíssim en quant a la recepció de visitants, prou més que en quasevol altra festa, degut a l’exclussivitat d’esta celebració el dia 3 de febrer (llevat d’Albal que també ho celebra).

El 29 de desembre de 1979 En Juan Arribas va ser nomenat nou pàrroc de l’ermita després de la defunció de l’estimadíssim N’Àngel Garcia Sedó. De fet, este últim va arribar a dir missa des del llit. El nou retor continuarà el camí traçat i fomentarà la festa de Sant Blai a la vegada que cuidarà dels feligresos. El seu bon talant i actitud cara la festa el va arreplegar la periodista M. Àngeles Arazo: “El diumenge anterior, les xiquetes s’encarreguen d’escenificar el miracle; costum mantinguda sempre segons recorden els vells del lloc i confirma el retor, En Juan Arribas, un robust aragonès, amb tarannà d’agricultor valencià, no debades porta com a sacerdot 19 anys entre els torrentins.

“Una cria fa de mare-” m’explica Don Juan “; porta en els seus braços a un xicotet, aquell que es va empassar l’espina. L’acompanyen altres dos xiquetes, que són les iaies; totes vestides de negre. I a l’església, la nena-mare recita un vers, molt llarg, que l’hi ensenyen algunes senyores. I jo he demanat que m’ho escriguin per a vostè ... “- Em va donar el paper quadriculat, de fulla de bloc.-” Com es manté oralment, canvien les paraules; castellanitzen moltes. Busquen la rima com siga. (…) “Jo pretenc formar els fidels i la vigília reuneisc a les mares i als menuts clavaris per inculcar, fe, recolliment”. No obstant això, es que és impossible perquè l’església s’omple, la veu del predicador es perd en el murmuri de la gent i el xivarri que armen els tomboleros i els firants.

“Em resigne pensant que és una missa de campanya i que la devoció popular va en augment. Les «sant blayeras» l’organitzen tot molt bé. Vostè ho va veure? ... ¿Si? ... M’alegre ..

6. Anys 80: polèmica política, fira, boom i massificació La Transició i arribada de la democràcia va ser una època en la que la societat espanyola repensà el seu pacte amb l’església, cosa que no afectà a les tradicions i festes tan populars com la de Sant Blai. Pel que fa a la premsa provincial, en els anys 80 comença a poternciar-se el periodisme de proximitat. Així en esta dècada es recuperar la informació destinada a tradicicons i cultura popular, i de tant en tant, esguita alguna noticia de nostra festa. En 1980 Aurelio Torrijos titula en Las Provincias “Torrent: animació en el porrat de Sant Blai” on fa una crònica del carrer Ramón y Cajal que “vestia les seues millors gales en un esplendoròs dia (...) és com si hagueren retrocedit en el temps 50 anys enrere, però amb la prosperitat de nostre temps de hui” (Las Provincias, 6 de febrer de 1980) Com veiem, la democràcia i els nous aires de modernitat, lluny de menysprear la fervorositat religiosa, la mantenien, tal volta renovada en un espectacle d’oci de masses, on el porrat i la fira es convertiren en un atractiu cultural i festiu més per Torrent i visitants. Una festa reinventada que s’adapta als temps que viu, on les tradicions religioses qué la festa té aparellada, passen a ser una experiència més, una curiositat, dins de l’espectacle festiu.

En esta linea El Levante en 1980 titula “Els festejos populars de la localitat haurien de potenciar-se més” (Levante, 12 de febrero de 1980, pàg. 38).

Curiosament esta idea va ser arreplegada com després vorem en 2008 amb espectacles esportius i d’animació. Per la seua banda, Garcia Bertolín, del diari Las Provincias, destaca en 1982 “de la nit al dia el carrer s’ha omplit de puestos. L’ambient és de festa major, pel centre del carrer no cabia ni un ànima, i en la mesura que ens acostem a la porta de la parròquia, el guirigall augmenta, Sobretot, produïda pels xiquets que hui les escoles fan festa (…)

Entre els puestos i tenderets instal·lats en el carrer cap de tot: el tren de la bruixa, el llit gegant de plàstic inflable, el bingo que sempre toca, el xicotet puesto de “tot a 40 pessetes”, on es venen les pilotes suspeses d’una goma, que son tirades pels xiquets –amb efecte boomerang- sobre el cul de les jovenetes; els clandestins trilers, etc.” (Las Provincias, dijous, 4 de febrer de 1982, pàg.

24): Polèmica política per la festa de Sant Blai El Sant Blai de 1983 va ser l’any de la polèmica, i no per la festa, sinó pel conflicte entre funcionaris i alcaldia enterbolí la festivitat. Tal i com deixà constància al diari Garcia Bertolín per la “gran tensió (amb amenaça d’expedient quasi col·lectiu) suscitada entre funcionaris municipals i alcaldia per la negativa de l’alcalde Rafael Marín-oiga que nosaltres no el tenim mania, es que vostè no para d’empenyar-se en ser notícia- a que les funcionaris abanodassen

l’ajuntament dos hores abans, a la 1 del migdia, com ja va ocórrer l’any passat i com hauria d’ocórrer este any-segons el comitè d’empresa. La història té el seu inici el passat divendres, 28 de gener, quan estava previst que tinguera lloc la negociació del calendari laboral per al present any entre representants de la corporació i el comitè. Els munícips, sense previ avís, donaren plantó als representants del funcionariat municipal. El calendari laboral quedava pendent i per tant- en opinió del comitè- seguia en peu un acord del 27 d’abril de l’any passat (…) A la 1.15 després de mitja hora d’esperar a Rafael Marín, els primers funcionaris comencen a fitxar i anar-se’n.” Finalment, l’alcalde ordenà que li fora presentat un informe de tots els funcionaris que havien fitxat (la totalitat de la plantilla a excepció de cinc persones) amb objecte de prendre bona nota d’ells de cara a possibles mesures disciplinàries. (Las Provincias, dissabte, 5 de febrer de 1983). L’any següent el mateix diari arreplega el record d’este rebombori en plena festa i també en plena crisis política de Marín, que acabava de ser denunciat pels incidents en el bar Roses (al carrer Pare Méndez, 72). (Las Provincias, dissabte, 4 de febrer de 1984. Pàg. 24).

Sant Blai a tot color No serà fins febrer de 1984 quan el BIM arreplega un reportatge molt visual de “distints aspectes de la festa. Sant Blai, una festa dolça” a càrrec de V. Tornero i A. Castillo, qui titulà “bona coordinació entre els organitzadors”, el primer en premsa a tot color. (BIM, febrer de 1984. Pàg. 8). La festa de 1985 té el seu reflex en Las Provincias, on Ezequiel Castellanos escriu “En Torrent, els protagonistes immediats són els xiquets, donat que clavaris i clavariesses mai excedeixen de l’edat de 12 anys. Des del dia anterior, en el carrer de l’ermita, es venen situant puestos de tot tipus, tómboles, paradetes de porrat, joguets, quincalles, i fins el més inusitat article pot torbar-se en la fira torrentina que tan sols dura el propi dia de la festa.” (Las Provincias, diumenge, 3 de febrer de 1985. Pàg. 41) Un altre aspecte a tindre en compte és l’onada de robatoris i furts que començaren a ocasionar-se en el porrat de Sant Bali i carrers dels voltants a principis de la dècada dels 80. De fet, en 1986 la premsa titola amb “descendixen els delictes contra la propietat i els furts”. Com podrem vore al llarg dels anys la festa del Carnestoltes anirà menjant espai mediàtic a la festa de Sant Blai, de fet en febrer de 1986 el BIM arreplega “per primera vegada des de fa molt de temps a Torrent es tornà a celebrar el Carnestoltes.

En 1990 es continua la mateixa línia, amb fotos del porrat a mena de resum sota un gran titular “Sant Blai, la festa del gaiato”. Enrique Cervera Andreu inclou al 1991 en la seua crònica per al Bim . L’autor recull per primera vegada

la tradició religiosa i la seua organització “El primer diumenge de Tots Sants es fa el sorteig dels clavaris i clavariesses, són menuts, perquè a un d’estos xiquets va fer Sant Blai el miracle. Posteriorment, la junta de celebració ‘encarrega de reunir totes les mares dels menuts per assenyalar les linines d’actuació a fi d’aconseguir que els actes siguen lluidors i obtenir els diners imprescindibles per a la festa. Enguany han sigut 40 els xiquets i xiquetes que van ser elegits com a clavaris. Els cost de tots els actes celebrats supera les 400.000 pessetes i les han aportades totalment, els clavaris. També col·labora l’Ajuntament. El diumenge abans de la festa es va fer la passejà del guió. Tots els clavaris, rector, feligresos ...acompanyen el guió o estandard, que recorre els carrers que envolten la parròquia mentre que es van repartint caramels.

Enguany s’han repartit més de tres-cents quilos. Un dies abans de la festa es fan els santblaiets. La presidenta de la celebració, Rosa Mora, ens explicava com s’elaboren (...)” (BIM, gener-febrer de 1991). En 1993 a soles apareix un recull de fotos del dia. Adrià Bessó, arreplega en el seu reportatge especial sobre les festes d’hivern en 1994 més dades sobre l’origen de la celebració a Torrent. “El culte a Sant Blai està arrelat històricament ja que al segle XVII, se celebraven dobles votives en el seu honor a la parròquia, el dia 3 de febrer.

No tenim cap altra referència de les festes al sant fins al segle XX, quan se’l venera en una capella de l’ermita de Sant Lluis.” (BIM, 1r trimestre de 1994) 7. Sant Blai al nou mil·lenni: 100.000 persones a la festa El canvi de mil·lenni li sentà molt bé a la festa. El rebrot espectaular del nombre de clavaris i la participació activa de les famílies serà una constant que respon a la inèrcia d’introduir als més menuts en la vida social torrentina a partir d’esta clavaria (junt als angelets de la Inmaculada), iniciant així el cicle que passa per la vida fallera i clavaries de joventut com la del Rosari, Sant Antoni (per a xics) i Mont-Sió (per a xiques) passant als de la vida adulta: Mare de Déu dels Desamparats, Corpus, Sants de la Pedra, etc. La incorporació de dones joves a la Confraria i el recolçament del retor, Salvador Torrent Badía, seran fonamentals per a la pervivència de la festa.

La premsa també donaria bon compte d’això degut a l’ampliació de pàgines i mitjans a les delegacions comarcals (Levante, Las Provincias), el rebrot del periodisme local (La Opinión de Torrent , Nou Torrentí) en resposta a l’interés dels ciutadans per la proximitat i carisma de Sant Blai. Una mirada nostàlgica dels que ja són grans i que inculquen la festa en les noves generacions. Enmig d’esta voràgine de l’efecte 2000 i la nova concepció d’un futur que ja és present, la tradició continua el seu camí i ho farà amb explossió de visitants i xifres que arriben als milers de visitants.

Animació teatral i automobilístiques per rematar el calendari Amb el canvi de govern municipal, els nous aires volen donar un gir a la festa i s’inclou a més dels actes religiosos i la tradicional fira, una exhibició de Fórmula 3 i motos de competició, un circuit urbà d’1 quilòmetre de recorregut va ser l’escenari de la competició “Torrent és la fórmula” de l’escuderia GTA Motor i de Formació Motociclista de Torrent. (Las Provincias, 4 de febrer de 2008. pàg. 9). Però el més comentat en esta festa de 2008 va ser un succés que per poc no acaba en desgràcia, parlem de l’explosió del forn on les dones de la clavaria estaven preparant els santblaiets. No es van lamentar ferits, però la vida passa les dones que fundaren la Confraria ens han deixat en els últims anys. Valentín Benlloch en un article al BIM de 2009 comenta que ell, com molts torrentins, trobaven a faltar a la senyora Rosita, que va ser molts anys la impulsora i prescriptora d’estes tradicions: “Era una festa austera, casolana, no tan estrident com hui, i espere que com jo, recorden en tancar els ulls les dones amb davantals blancs, la llum del ciri a la parada, el somriure d’un dia festiu i la il·lusió que eixe dia els pares segur que et compraven alguna llepolia. La festa continuarà sent festa, però és bo que no perdem de vista els orígens i així mantindrem la seua identitat.”... Per totes i tots el que l’ha fet possible. Més de 360 anys de fervor i devoció per a dir adéu a l’hivern, per donar la benvinguda al nou cicle: Visca Sant Blai!

Sant Blai de Torrent: iconografia La veneració de Sant Blai a Torrent ve de temps molt antics, des del segle XVII, per tant no és difícil suposar que al llarg dels anys els torrentins ha professat devoció a diferents imatges, representacions i iconografies, però quines?

Com indiquen els experts, a a Comunitat Valenciana Sant Blai encara es considera un dels “Sants barbuts”, junt a san Honorato i San Anton, encara que Sorolla l’imaginà jove, amb aspecte d’intel·lectual (a la pintura que va fer a Bocairent); i així també el concebiren segles abans, Hans Memling (1491), en el Tríptic de Lübeck i Pedro Fernàndez de Murcia (fins 1511-1512), com s’admira en el Museu Nacional d’Art de Catalunya. Ancià, dolorit i amb barba el plasmà Sano di Pietro (Pinacoteca de Siena).

Curiosament, encara que es tracte de l’escena del seu martiri; quan li desgarren les carns amb les pintes de ferro de cardador, el sant semi nu manté amb gran dignitat la mitra, igual que quan el decapiten. Amb esglésies i ermites sota la seua advocació en la majoria de ciutats i pobles de la Comunitat, a més de la mitra, exhibix gràcies a la imagineria, el xiquet que salvà al tocar-li la gola, on una espineta travessa ficava en perill la seua vida.

Sant Blai també manà a un llop que retornara el xicotet porc que hi havia furtat a una camperola, dona agraïda que visità Sant Blai en la presó i, per a que confirmara l’obediència del llop, es presentà amb el porc. D’ahí que en alguns gravats els seus atributs augmenten i les beates es pregunten: però què fa un por ahí, si es San Antoni?” (Las Provincias, 3 de febrer de 2007) A Torrent la imatge que es conserva en l’actualitat ens representa un sant jove, acompanyat de dos xiquets, cosa que pot suscitar la seua polèmica, tal com recorda Àlvar Monferrer “El sant va vestit de bisbe, com sant Nicolau, amb el qual es pot confondre, com passa a Torrent, perquè els dos estaven al mateix altar, en l’ermita de Sant Lluis Bertran.

La diferencia, com fa notar M. Angeles Arazo, que en aquestes coses és una experta com n’hi ha poques, és que sant Blai va acompanyat pel xiquet al qual va guarir d’una espina clavada a la gola, mentre que el patró dels escolars, va acompanyat pels tres xiquets que va fer ressuscitar després que un carnisser els haguera esquarterat i salat dins d’una bóta.” (Monferrer: 2009) Al que es referix Monferrer és a les paraules d’Arazo en la seua visita a la festa de Torrent a finals dels 80, on comentava la diferència iconogràfica i similitud de la imatge actual:

“És curiós observar com a Sant Blai els torrentins ho obliden prompte, per dirigir tot el seu fervor a Sant Nicolau, també bisbe i també amb fama de miraculós, a qui se li atribueix la facultat de resoldre els casos difícils en el període de tres setmanes. En l’Ermita, Sant Blai i Sant Nicolau comparteixen un altar lateral24, sent els llumeneres i les flors el testimoni de la preferència, segons el temps.

En molts pobles, les imatges de Sant Blai i Sant Nicolau es confonen, per la mitra, el bàcul i l’escenificació de prodigis. Mentre Sant Blai, en alguns gravats i talles, apareix amb un xiquet als seus peus (el de l’espina a la gola); Sant Nicolau té a tres criatures en un recipient, que mai se sap bé si és una olla o un pou. La llegenda narra que va ressuscitar a tres degollats.

Nascut a Pàtara, ciutat de l’Àsia Menor, l’any 311, Sant Nicolau es va considerar com un regal especial que Déu va concedir als seus pares ja molt grans. Va morir el 6 de decembre de l’any 397, no se sap molt bé per què el seu cos es conserva a Bari, on va arribar a constituir-se un hospital / hostatgeria per als romers russos que el visitaven. No oblidem que és patró de Rússia, compartint l’honor amb Sant Ciril i Sant Basili. Amb vestidura i símbol de jerarca idèntics, la semblança en les cares ha estat propiciada pels imatgers, fins i tot sense pretendre-ho, perquè tallar una cara de sant, que, a més resulti bonic i bondadós, és demanar una calcomonía.

Dels tallers de la gúbia i el cisell, on es modelen i esculpeixen Verges intemporals, àngels sense sexe i homes amb cara de donzella, no és d’estranyar que sorgiren els mateixos bisbes -amb barba o sense ella- rebent advocacions diferents, i més quan als imatgers se’ls demanava “Fasa-lo quan era jove”, o “ens agrada més envellit”.25 Com hem dit, a Torrent es conserva la seua versió de jove. La imatge actual no l’hem pogut datar (estem pendents de l’estudi de l’escultura el pròxim dijous, 28 de febrer), però tot apunta a que es tracta d’una obra posterior a la Guerra Civil, procedent del poble d’Olot (a Catalunya), especialitzat -després de la guerra- en proveïr a tot el pais d’imatges religioses. Les dones de la Confraria diuen que sempre han recordat “la mateixa imatge de Sant Bai, no sabem qui la va esculpir”, però ja apreixen referències a la imatge en la dècada dels 40 i 24 El comentari és del seu llibre de 1988 Gozos valencianos en el altar y en la cocina. Cal recordar que a l’actualitat Sant Blai té el seu propi altar al lateral esquerra en l’ermita de Sant LLuis Bertran.

25 ARAZO, M. ÀNGELES: JARQUE, FRANCESC (1988): Gozos valencianos en el altar y en la cocina.

Diputación de Valencia. 1988.

fotos en l’altar principal en la dècada dels 50 (estava situat en la part dreta de l’altar principal, presidit en aquella època pel titular Sant Lluis Bertran).

Al 1990, Francisco Javier Almenar (fill de Consuelo Besó, dona de la Confraria) se’n va encarregar de restaurar la imatge en la seua casa. Eixe mateix any es va fer una peana on descansa a l’actualitat al seu propi altar.

Com a curiositat, podem destacar que a Torrent existix una altra imatge de Sant Blai diferent a la Sant LLuís Bertran, parlem de la xicoteta imatge que es troba situada a la capella de la Mare de Déu, a la banda dreta del temple de l’Asunció. Probablement abans d’esta imatge, exisitiria una altra que és la que arreplega Adrià Besó, concretament a partir de la reforma Barroca del temple: “Possiblement durant el segle XIX, a l’arrelar el culte marià va començar a prendre força la devoció a la Mare de Déu dels Desemparats, de manera que aquesta imatge ocuparia la fornícula principal (de la segona capella del costat de l’epístola), mentre que la de sant Miquel passaria a una altra secundària.

El retaule apareixia rematat amb un llenç, la representació no hem pogut averiguar. En els paraments laterals de la capella havia sengles fornícules amb les imatges de sant Blai a l’esquerra, i santa Bàrbara a la dreta.”

D’altra banda, la següent referència és aquella en la que Besó parla de la recuperació de la postguerra, on en la capella de nostra Sra. dels Desamparats “És la segona pel costat de l’epístola. El seu retaule, de fusta daurada, va ser realitzat amb posterioritat al de la capella major, i va ser costejat per Agustín Muñoz García. En el primer cos s’obre una fornícula sobre la taula de l’altar que conté la imatge de sant Blai.”

Guió de Sant Blai

El guió és l’estandart del sant, que respon a la necessitat de la Confraria d’identificar-se quan ixia en processó pels carrers del barri. Al llarg de la història de la festa han existit tres guions de Sant Blai. El primer guió està guardat al saló parroquial, data de l’any 1949 i es troba guardat a una dependència de la parròquia.

Este guió va ser regal de la Confraria, tal com està brodat en fil d’or per darrere “Cofradia de San Blas O y M. 3-2-1949. Torrente” i va ser obra del reconegut pintar local Ramon Cabrelles Mora. Va ser un gran pintor torrentí que es dedicava a pintar ventalls artesans, treball amb el qual va adquirir un gran prestigi. Va cursar els seus estudis de Carrera de Dibuix a l’escola universitària de Belles Arts de Sant Carles de València. A més gaudia pintant motius decoratius en cases antigues de Torrent. Va exposar la seua obra en diverses exposicions a la ciutat de València i a l’antiga Caixa d’Estalvis de Torrent. Era un home molt involucrat en la vida social i cultural del municipi (de fet va fer u falles acompanyat de son tio, Miquel Mora, i va pintar alguns corbatins de la Banda de Música del Cercle, sense oblidar el primer mocador que portava la Verònica en l’anda de la Santa Faç.

La seua obra era molt coneguda a Torrent i també la vinculació al barri de l’ermita, on anys després va habitar. Ramon Cabrelles va rebre un calorós homenatge en els anys 90 pel seu irreprotxable treball en la restauració del quadre de la Sagrada Família, també de l’Ermita Sant Lluís Beltrán.

El guió ens mostra un Sant Blai d’aspecte jove, però amb canes, amb el bàcul a la mà i el rastrell del seu martiri a l’altra, mirant al cel i pregant per l’anima d’un bebé -en apariència mort-, que descansa sobre les cames d’una mare desesperada qui demana ajuda al sant. Este llenç presenta alguns desperfectes i precisa d’una restauració.

Com a curiositat cal destacar l’existència d’altre llenç de Sant Blai (propietat de la família Cabrelles), on es veu al sant en la mateixa postura i vestimentes, acompanyat esta vegada per un angelet al costat esquerre. La data d’acabament és el 12 de febrer de 1967, uns dies després de la festivitat. Consultada la família, no hem pogut documentar si es tracta d’un primer esbós abans de realitzar el guió de la Confraria que va acabar-ho anys després, o a soles és una reproducció del guió original. Siga com siga Ramón Cabrelles va rebre un carrer a Torrent en 2010.

Des del punt de vista artístic, podem comentar que este primer guió seguia la influència i corrent d’altres poblacions, on en un llenç s’estampava a l’oli la imatge del sant per traure-lo en processó. Com a referent, podem destacar una altra visió del sant, com la del Guió de Sant Blai de Bocairent, possiblement la única obra religiosa de Joaquín Sorolla, realitzada en 1902. Pintura on el realisme de la roba contrasta amb l’atmosfera de núvols i llums que envolten a la imatge.

L’actual guió, datat el 2002, es troba en una vitrina en l’altar i va ser obra del fill de Consuelo Besó, Francisco Javier Almenar, qui va faltar molt jove i també va ser autor de la restauració de la imatge que es conserva a l’actualitat.

Es tracta d’una fusta repleta d’or que mostra la representació estàtica de la imatge que es conserva a l’ermita de Sant Lluis Bertran, amb els dos xiquets als peus. El dia de la benedicció de l’actual guió es va fer festa a l’ermita. Tal i com recorda una estampeta que es va editar on es llig “record de la benedicció del nou guió de Sant Blai. En Salvador Torrent Badia, pàrroc de S. Lluis Bertran i la Junta Directiva: Consuelo Besó, Lolita Pérez, Lolita Hernàndez i Rosita Mora. Torrent, 2 de febrer de 2002.”

Goigs de Sant Blai Una altra representació de Sant Blai és aquella que apareix en els goigs del sant. A l’ermita de Sant LLuis Bertran es conserven uns en honor al protector dels mal de gola. L’actual retor, Salvador Torrent Badía, no recorda exactament l’antiguetat ni procedència dels mateixos, però si que eren prou cantants a la dècada dels 50: “vénen en romeria a Torrent per visitar al sant, fer cantar els goigs a l’ermità amb una almoina i mullar-se la gola amb oli de la seua “llàntia”.(Torre, 10 de febrer de 1951. Núm. 131).

La paraula goigs procedeix del llatí gaudium, que significa alegria, són composicions poètiques populars, d’índole religioses que es cantaven en les festivitats. Els seus textos van començar al·ludint als fets més memorables de la vida del sant. Solien cantar-se al final de qualsevol acte religiós i de forma

especial en les processons. Molt conreats des l’Edat Mitjana, s’han transmès de forma oral i escrita. Van ser impresos en fulls solts de mida foli. Editats per les parròquies i distribuïts als fidels per a contribuir a la penetració en la litúrgia, com la devoció del Rosari. Els Goigs del Roser, molt populars en tota la Comunitat Valenciana i que encara continuen cantant-, s’atribueixen a Sant Vicent Ferrer. Aquest tipus de literatura de cordill, va tenir una difusió molt gran i ràpida, pel fet que hi va haver qui va fer el seu ofici d’això, com els santeros.26 Com deiem a Torrent tenim referències que es canten des de fa temps, i a finals dels el retor En Juan Arribas els va gravar en una« cassette: “Vaig reunir a un grup de senyores que els cantaven força bé. La cinta està rodant constantment i si algú els coneix, s’uneix al càntic.27” Al comparar el text del goig de Torrent amb els de la resta de la Comunitat Valenciana, podem adonar-no’s de que “són els mateixos que li dediquen a Sant Blai en Bocairent, amb l’excepció que allí van afegir una estrofa que al·ludeix al patronatge.” (Arazo:1988). Canvia la iconografia i la representació en imprenta. Els goigs també són iguals que els que es veneren al Convent de Trinitaries de nuestra Señora del Remedio, de Valencia, i un altre que hem torbat datat entre 1750 i 1830.

Taullet de Sant Blai Com va recollir l’investigador torrentí, Salvador Ciscar, al carrer Sant Blai nº 26, a l’altura del primer pis al costat del bacó, a la dreta, es trobava l’únic retaule de Sant Blai que existia a Torrent, estava compost per 9 rajoles. Encara que alguns autors dataven la data de fabricació en 1960, en l’obra de Beneyto, de l’any 1912, Guia històric descriptiva de la vila de Torrent “, ja es cataloga. La pintura representava a Sant Blai amb vestimenta episcopal, capa pluvial, mitra i bàcul, a la mà esquerra porta un llibre i una corona llorejada. El panell tenia una orla fina de color blau fosc i una altra realitzada amb 14 rajoles de sèrie. A baix al centre al peu de la figura es trobava la inscripció: “SANT BLAI”, i en l’angle inferior dret la signatura de l’autor de la pintura: “JUAN BAUTISTA GINER”. Les dimensions del retaule eren de 60 cm. x 40 cm., i dels 9 rajoles que el componien, 3 eren de 20 cm. x 20 cm., i 6 de 10 cm. x 20 cm., situats a banda i banda. El retaule posseïa una fornícula amb una motllura exterior que rematava en forma triangular amb una àmplia lleixa a la base que permetia ornamentar en la seva festivitat. Lamentablement a la fi de la primera dècada del 2000 l’edificació va ser en part enderrocada i el retaule va desaparèixer com tants altres que han corregut la mateixa sort a la nostra ciutat.

26 Catalán Martí, José Ignacio. Grabados eucarísticos en los gozos valencianos al Santísimo Sacramento.

Universidad de Valencia.

27 ARAZO, M. ÀNGELES: JARQUE, FRANCESC (1988): Gozos valencianos en el altar y en la cocina.

Diputación de Valencia. 1988.

Els porrats a Torrent

A l’actualitat Torrent a soles conserva el porrat de Sant Blai com a únic tret caracteritzador d’este tipus de mercat, és l’únic que ha arribat fins a dia de hui amb esta denominació. No negarem que la capital de l’Horta Sud celebra diversos tipus de mercadets al llarg de l’any per dinamitzar activitats o la pròpia programació municipal de Nadal, Festes Patronals i fins i tot la promoció de mercadets temàtics medievals o valencians en èpoques assenyalades com el 9 d’Octubre. Tots ells són prou recents en el temps, per això no conserven el seu arrel, ni la seua vinculació a una devoció o romeria. Però a banda del porrat de Sant Blai, quins altres va gaudir la ciutat? Quina importància tenien per als torrentins i visitants? Fem un viatge en el temps per descobrir-los.

Abans de començar el nostre passeig pels porrats, hem de definir-los. El porrat consisteix en un xicotet mercat de fruita seca i dolços instal·lat a les proximitats d’un santuari, al costat d’una ermita, monestir o convent, amb la característica principal de que es fa per dotar de més valor una festa, un tridu, una octava o una novena. Per la seua funcionalitat i grandària no arriben a la importància històrica d’una fira. Aquests mercats tenen, per la seua banda, una missió que satisfà una sèrie de necessitats comestibles per als assistents a romeries o processons a santuaris. Les primeres citacions del nom Porrat apareixen al segle XVI. Tal com recull Gómez l’orige d’esta paraula podria tindre diverses fonts: “El diccionari de Covarrubias (1611) castellanitza la paraula com “porrate”, una versió que és usada actualment a la comarca d’Utiel i Requena: “Aquesta paraula és valenciana, i mal entesa dels mateixos naturals de València. Són porrates unes estacions ... a certes Yglesias, que estan fora dels murs, com Sant Sebastià, Sant Vicent etc ... “.

Explica Covarrubias que l’origen de la paraula es troba en el repartiment de la despesa realitzada en menjar i festa a prorrata: cada persona “paga la seua part corresponent”. Aquest terme “prorata” corrompre, cridant-li porrate». La

seua denominació es va estendre per tota la geografia valenciana com una forma més per recaptar fons destinats a sufragar la festa posterior i encara que va haver diverses temptatives d’eradicació des d’una concepció il·lustrada i burgesa, han perdurat fins a l’actualitat.”(Gómez: 2000)28 Així doncs, a Torrent a soles perviu el de la nostra benvolguda festa de Sant Blai, però exisitien de molts més i no fa tants anys. Segons Francisco J. Torrent (cronista oficial de la vila) als anys 50: “Són típics a Torrent a els porrats de Sant Antoni Abat, Sant Blai i el de La nostra Senyora dels Àngels. El porrat de Sant Antoni Abat té lloc a la festivitat del sant, el 17 de gener, a la Foyeta i ha de tenir el seu origen en la festa que el poble cap a la desapareguda antiquíssima ermita de Mont-Sió, construïda al costat del convent, després que en 1851 es va enderrocar la primitiva, tenia al costat de la imatge de Sant Antoni, una campaneta que les mosses casadores tocaven “perquè els ixira nóvio”. Esperem que l’ermita aparega algun dia, al costat del nou Monte-Sió.

De la benedicció d’animals i coques no ens ocupem per ser costum gairebé desapareguda i a la qual hem al·ludit (...)

El porrat més important és el de sant Blai, el 3 de febrer, quan la confraria dels nens celebra la seva festa al Bisbe de la Capadòcia, a l’ermita de Sant Lluís Bertran. Els pobles del voltant, fins a les Torres de Quart de València, vénen en romeria a Torrent per visitar al sant, fer cantar els goigs a l’ermità amb una almoina i mullar-se la gola amb oli de la seva “llàntia”.

Hi ha un refrany popular que diu: “Sant Blai gloriós, que s’enduga la tos i ens deixe el xic” o, si s’escau “la xica”. La confraria i els xiquets clavaris celebren la festa amb missa major i sermó, regnat el major desordre i cridòria entre els fidels, i en la qual es beneeixen els típics gaiatos que són pans aparentment trenats en forma de bàcul prelacial. Aquests i els “coquetes” beneïdes que es venen en una taula que la confraria instal ad hoc, es mengen després de l’oració d’un Parenostre, segons s’acostuma amb els pans i coques beneïdes. A mitja tarda se celebra la processó pel carrer de l’ermita.

El porrat de la nostra senyora dels Àngels, 2 d’agost, té el seu motiu en el jubileu de la Porciúncula que es pot guanyar en els temples on es troba canònicament instituïda una ordre franciscana. Ha de tenir el seu origen aquest porrat en els temps alcantarins, s’instal·la al carrer del convent i se li coneix vulgarment pel nom de “porrat de melons” per tot el que n el mateix abunda aquesta fruita. A 28 GÓMEZ SOLER, SERGIO (2000): Pan Bendito y Porrats, dins de Calendario de fiestas de la Comunidad Valenciana: invierno. Publicació [València] : Fundación Bancaja, 2000 ISBN 8489413673. 8489413835.

les llars s’acostuma a com els dies de porrat especialment en els dos primers el clàssic rossejat o cuit amb arròs al forn, a la cassola pròpia per al cas. També és costum gairebé desapareguda en els dies de porrat obsequiar els mossos als seus núvies amb la mocadorà costum valenciana de Sant Dionís, però sense piruletes i tronaors i sí amb comestibles propis del porrat, embolicats en un mocador de què les dones usaven per a la cap o coll.” (Torre, 10 de febrer de 1951. Núm. 131).

Rossejat: plat autènticament torrentí, plaer diví i l’extint concurs gastronòmic

Una festa no és total, sense un plat característic que l’identifique, a Torrent, a soles hi ha una festa que complisca estes característiques com és Sant Blai, amb els santblaiets, els gaiatos i l’indiscutible Rossejat. Varietats d’arròs rossejat hi han molt diverses, la majoria d’elles característiques per la costra d’ou que li tiren per damunt abans de fornejar, però cap recepta com el rossejat torrentí. Alguns el confonen com un arròs al forn a l’ús, però no ho és. Este fet, junt amb els secrets en la seua elaboració, l’origen incert del plat i la fidelitat a menjar-lo en família el 3 de febrer el fan el plat per excelència de la cuina torrentina.

Quant als orígens, ningú sap dir d’on provés esta tradició. Ni les dones de la Confraria ni les més vells de torrent, tenen cap història o llegenda, a soles saben que s’ha fet “de tota la vida”. Així ho arreplega Arazo el 1988: “Sant Blai imposa menjar extraordinària i per les voreres, camí dels forns, tant homes com dones porten les cassoles del saborosíssim «rossejat», cuit amb pilotes del que s’aprofita el brou per a l’arròs, del «rossejat» ens van informar Pilar Puig Martí, filla de Pilar la Rulla, i la seua tía Carmen Besó Martí, filla de Garrala. “Com a bona torrentina, crec que el «rossejat» és el millor dels arrossos. El brou ha de ser espès amb cigrons, cards, «blanquets»: botifarres de ceba, orelles, peus de porc i garreta de vedella. Per a les pilotes salades “que són les que es couen- i comptant per a sis persones, es requereix: un quart de magre picat, dos ous, cinc branquetes de julivert, cinc cullerades soperes de pa ratllat; un pessic de canyella i una altra de sal. En la seua moderna cuina, on no falta cap detall decoratiu, ni els més actuals electrodomèstics, Pilar explica l’elaboració de «els pilons». -Tots Els ingredients es barregen i pasten, exceptuant les clares que, batudes, serviran per arrebossar les pilotes. A aquestes se’ls dóna forma de panet xicotet. Adverteix que cal oblidar-se de les calories, perquè juntament amb el brou que es posa a la cassola de fang s’afegeix l’embotit trossejat, la

carn desossada i les pilotes a rodanxes. “Les dolces s’agreguen crues; són una autèntica llaminadura. S’elaboren amb: un quart de quilo d’ametlles mòltes, un ou, dues cullerades de mantega de porc, dues cullerades d’escorça de llimona ratllada; canella i sucre al gust. Són xicotetes i aplanades ...Pilar Puig Martí no oblida el «buloquet», magra picat enfundat en budell, que els carnissers de Torrent preparen expressament el dia de Sant Blai. - “Alguna vegada” -apunta“s’haurà de fer concurs de “Rossejat”.29 Concurs de Rossejat Di i fet, 10 anys després d’esta trobada, el BIM de primavera de 1998 arreplega per primera vegada la primera edició del concurs de Rossejat torrentí, promogut pel consistori. Onze establiments restauradors molt coneguts de la Comunitat Valenciana participaren. “A esta trobada gastronòmica assistiren més d 400 comensals va ser organitzat per l’associació d’ames de casa Tyrius i l’associació comercial Arco Nupcial. El restaurant de la població de Serra, Casa Granero, guanyà el primer premi. (BIM, primavera 1998, pàg. 21).

L’any següent es va repetir la fórmula, en este cas “el restaurant Mateu, de El Palmar, s’adjudicà el primer premi d’este concurs amb més de 300 persones a l’hotel Lido de Torrent. (BIM, primavera de 1999, pàg. 16). La següent noticia d’este concurs la trobem en el BIM d’abril de 2001, concretament el IV Concurs d’est plat típic per excel·lència que va guanyar el restaurant Santa Ana de Benifaió. El 3 de febrer de 2008, Levante arreplega la informació de que Torrent convocava el seu primer concurs de rossejat, precissament 10 anys després de que es creara i es deixara de fer. La polèmica estava servida.

Això sí la diferència era que es podien presentar cuiners anònims, aficionats.

En total, es presentaren 20 concursants, d’entre els quals resultà vencedora Carmen Gasull. Els restauradors de la ciutat van exercir de jurat. (Levante, 4 de febrer de 2009).

Nostàlgia d’èpoques passades Recordar la paraule Rossejat és sinònim de casa, mares, iaies, en definitiva d’un matriarcat al voltant de la tasca de la cuina i que ja s’hereta sense límit de sexe ni ideat. Valentín Benlloc ens indicava en un article que va publicar en 2009, com els records del Rossejat el suggerien a la seua “infantesa i adolescència, per ma mare, Maria, la tia Carmen (Carmen Benlloch, germana del meu pare) per Divina (del bar de la plaça), per Alberto (Casas el Chesús) a qui també recorde fent paelles i rossejat de que va nàixer, i la tia Amparín (Amparo Miquel), però també passa per una aglomeració de dones pel carrer 29 ARAZO, M. ÀNGELES: JARQUE, FRANCESC (1988): Gozos valencianos en el altar y en la cocina.

Diputación de Valencia. 1988.

que portaven el rossejat en la cassola de fang als forns a l’hora convinguda, ja que estos no donaven l’abast. Resultava estressant en aquell temps d’habitual calma en el poble. Parlar hui de rossejat es parlar de la Divina, que ha sigut la guanyadora del concurs de rossejat d’enguany, celebrat a Torrent el 23 de febrer.” (BIM, maig-juny, de 2009, num. 162. Pàg. 20) En defintiva un plat que ha taspassat forenteres, però que encara li queda molta promoció.

Rossejat editat L’autenticitat d’esta plat plenament torrentí va ser considerat com un tret distinttiu de cara a la promoció de la ciutat, per este motiu l’Ajuntament i institucions han intentat promocionar este manjar amb l’edició de diversos formats de “merchandissing” audiovisuals. En 2004 la Gavella edità un DVD amb el procés d’elaboració del plat tradicional i va ser elaborat pels professors Josep Blasco, J.l Cases, Vicent Font i Francesc Portalés, amb la col·laboració del resturant El Chesús. (Levante, 31 de gener de 2004). Un anys després,el 2010 l’Ajuntament que va repartir més de “3.000 imants amb els ingredients de la tradicional cassola de Sant Blai, el contundent plat present aquest dia en totes les llars torrentins.”30 es tratcatava d’un format allargat en tons taronja i amb la foto del plat baix. Finalment, el 2013 l’Ajuntament de Torrent va editar un llibret de butxaca amb 12 pàgines titulat “Cassola de Sant Blai. El plat més típic de Torrent”, a l’interior el saluda de l’alcaldessa donava pas a una introducció de la festa, la recepta de la pilota dolça, la salada, l’olla i la preparació final del plat.

Rossejat: marca registrada Una mala indigestió estaria per arribar, la coneguda com batalla per la marca «Rossejat torrentí». Tal com recull Levante: “A pocs dies de la festivitat de Sant Blai un rostidor de la ciutat ha enviat un requeriment a un bar en el qual s’indica que no pot utilitzar la marca «rossej at torrentí» ni comercialitzar el guisat perquè ho té patentat. El demandant és el restaurant asador la Torreta, que l’any 2002 va patentar la marca «rossejat torrentí» escrita de diferent forma i dins de l’epígraf «plats alimentaris precuinats, i en conserva a força d’arròs»; - amb l’objectiu de tragués al mercat nacional aquest guisat en la seva varietat; de congelat. Segons el seu propietari, Rafael Torino, el projecte encara no ha vist la llum tot i que s’estan realitzant proves. «No volem fer mal sinó; que és un tema empresarial. Ens dediquem a l’hostaleria i tenim també altres patents », indica. L’Ajuntament de Torrent va convocar un concurs de «rossejat» entre els restaurants locals per promocionar el guisat i mantenirlo en els menús. Des que va desaparèixer l’antic concurs internacional dels 30 http://www.lasprovincias.es/v/20100204/horta-morvedre/torrent-celebra-primer-blas-20100204.html

hostalers locals no existia cap certamen professional, només un concurs per a particulars. Llavors la Torreta va contactar amb el consistori per informar de la patent i va participar en la iniciativa com a patrocinador, amb presència en el jurat. «No tinc inconvenient en el concurs, però els vaig fer veure que era perquè jo ho autoritzava i debía tenir uns requisits de qualitat, a més de que posteriorment no es podia comercialitzar amb el plat », narra Rafael Tormo.

Gairebé un any més tard, precisament el guanyador d’aquell concurs, el Bar la Plaça, ha estat el receptor del requeriment. En el document, a què ha tingut accés Levante, la Torreta recrimina al bar la Plaça que està «fent ús» de la denominació «sense el seu consentiment» el que «constitueix una infracció» perquè «el registre de la marca confereix al titular un ús exclusiu »i que aquest« pot prohibir »l’ús a tercers. Per això, la graella insta el bar a deixar de fer ús de la marca per promocionar-se en targetes, carta i altres- i contactar amb l’agent de patents que ha contractat per «portar a una solució amistosa».

Des de la Plaça, el responsable Rafael Alabarta, esgrimeix que al seu local cuina el rossejat des de fa molts anys «per encàrrec per menjar aquí i per dur» i mai havia tingut problemes. «L’únic que ha canviat és que vaig guanyar el concurs», afegeix. Aquest professional de Ia hostaleria opina que la varietat d’arròs al forn que es cuina a Torrent «és un plat del poble i ningú pot apropiarse’n». Després de rebre el requeriment, afirmen haver contactat pel registre de patents on «m’han indicat que puc seguir cuinant -perquè la Torreta només té patentat el nom i no els ingredients. Jo vaig a Seguir com sempre he fet amb el rossejat». La Torreta indica que després de registrar la marca «teòricament cap restaurant pot comercialitzar el plat», encara que fins a la data no ha enviat notificacions a altres establiments. La reacció: El consistori registra una marca alternativa i intenta revertir l’altra. (Levante, 23 de gener de 2010).

Gaiatos i Santblaiets: el secret més dolç

L’altra cara gastronòmica de la jornada són la part dolça dels sempre recordats gaiatos i els -no tan conguts- però amb molta importància i únics Santblaiets.

De fet, podem dir que tant uns com altres són creacions úniques de rebosteria típicament torrentina i que no coneixem cap replica en altra part.

Si ben és cert que els santblaiets són unes pastes com moltes altres, allò que els fan diferents són alguns dels seues ingredients secrets i el cuny de Sant Blai que s’estampa en la galeta abans de fornejar. La benedicció dels gaiatos, dels santbaliets i dels pans en esta festivitat responen a la tradició Mediterrànea del culte a este aliment, del simbolisme de la terra en la consagradió de Déu. I es que tal com apunten investigadors, l’acte de compartir algun tipus de pa, ara que ja no és escàs, segueix constituint una part imprescindible del ritual festiu.

El repartiment públic de pans beneïts, amb diferents noms, composicions, mides i formes, intencionalitats i propietats curatives o protectores, és encara una de les manifestacions més esteses i constants de les nostres celebracions religioses. Possiblement, aquesta pràctica siga una transformació d’altres costums més antigues. (Gómez: 2000) “Bé com a menjar dels participants, bé com caritat saciadora, el pa beneït era present en els actes festius des de molt antic. Ambdues possibilitats es relacionaven amb el fet evangèlic de la multiplicació dels pans i els peixos i amb el mandat de donar de menjar als pobres. Molts dels pans beneïts que es reparteixen a les comarques de parla castellana porten el nom de << caridas» i es funden en un vot col·lectiu i perpetu de lliurament, proclamat davant d’una epidèmia o sequera (pa de Sant Antoni de Pàdua o les caridas de la Verge de Tejada d’Utiel). A molts d’aquests pans se’ls reconeixen propietats curatives o preventives, emparades en el patronatge advocacional corresponent. Altres es revesteixen de significats simbòlics, com és el cas de la mona de Pasqua o panquemao, dels pomellets de Tot Sants ... Guarden també certa relació amb

ells la coca de llardons del Carnaval o els dolços de la Mocadorà de Sant Donis. Aquests pans es presenten en formes molt diverses: n’hi ha rodons, allargats, amb forma d’ocell, romboïdals, amb creus incises o amb anissos de colors.”31 Els pans de Sant Antoni, que també es repartixen a Torrent als clavaris que formen part de la festa que cada any se celebra en la parròquia de Mont-Sió, estan legitimats llegendàriament en el pa que diàriament portava al sant un corb. A la resta de la Comunitat tenen noms i formes diverses: pomellets, panoli -torta de farina pastada amb sucre i oli-, pa de Sant Antoni, pa de pobres, etc.

Orige dels gaiatos i santblaiets Però si ens centrem en la festa de Sant Blai, els xicotets clavaris també beneïxen els seus pans de forma redona així com els gaiatos, d’origen desconegut, però que tenen les seues primeres referències en premsa al Torre del 29 de gener de 1949, encara que tenim constància molt anterior gràcies a les aportacions de les dones de la Confraria, que recorden com ja les seues mares feien els dolços típics fa més de 70 anys, així ho diu Consuelo Besó: “Ma mare (Consuelo Daries Almerich) ja anava a fer santblaiets amb les veïnes del barri de l’ermita.

La tia de ma mare feia santblaiets, però molts pocs, a soles feien un cabasset, perquè no es venien més, era una festa molt menuda, de barri. Fa 60 anys recorde també a la mare i les ties de Don Juan Arribas Paricio (el pàrroc), encarregades de fer els santblaiets, jo anava de joveneta a ajudar-les. Eren pura (La tia Rosario) i sa mare (Roseta).”

Les primeres referències fotogràfiques que conervem dels gaiatos salats, els de “rosqueilleta” daten dels anys 50. Ja veiem, com la recepta ha anat passant de generació en generació. La formula ha anat variant conforme han anat passant els anys. Cada dona li ha anat aportant el seu toc fins a tindre a dia de hui la fórmula secreta, on els ingredients són bàsics (farina, aiguardent, oli i sucre), mentre que les mides d’esta pasta típica i el toc personal li donen la gràcia. A l’actualitat és Lolita Pérez, la que guarda el secret.

La historiadora especialitzada en festes, Maria Àngeles Arazo, arreplega en “Las galletas de San Blas” la singularitat dels nostres santblaiets: “ En Torrent la festa resulta multitudinària i bulliciosa. Allí la gent compra els “panellets de Sant Blai” o “Santblaiets” tortetes amb la imatge gravada mitjançant un cuny de fusta i per suposat tots volen el gaiato, el bàcul del bisbe aconseguit amb una trenza de pa.” (Las Provincias, diumenge, 5 de febrer de 1987). La mateixa 31 GÓMEZ SOLER, SERGIO (2000): Pan Bendito y Porrats, dins de Calendario de fiestas de la Comunidad Valenciana: invierno. Publicació [València] : Fundación Bancaja, 2000 ISBN 8489413673. 8489413835.

periodita a finals del 80 visità nostra festa i parlà amb el forn de Vicente Aracil, el Moreno, sobrenom i ofici en la tercera generació: “¿Ingredients? ...

Se’ls donem a l’engròs, per noranta «gaiatos»: un litre d’oli, tres litres d’aigua, 200 grams de sal, noranta grams de sucre, cinquanta grams de «llaboretes», nou quilos de farina i una mica de llevat. Amb la pasta formem tires de dos centímetres d’amples; agafem 3 i les trenem; i després, corbem un de les puntes perquè semble el bastó de Sant Blai.”32 Amb la mateixa pasta també elaboren «el panet de Sant Blay» i «els Sant Blayets», coques xicotetes en les que enregistren mitjançant encuny el bust del sant.

“El ritus del pa es multiplica en este 3 de febrer, pren forma de bàcul (per símbol de bisbe), però el que criden gaiato en Torrent i Aldaia, de panellet i rotllo en Bocairent, en LLiria destaca la punjeta, rosquilles en Tavernes; rotllets en Carcaixent, xicotets cocodrils en l’Alcúdia; rotllos en Llaurí, Sueca i LLombai; en Esivella, tortetes i galetes i en Riba-Roja, panellets amb llavoretes”. (Las Provincias, 3 de febrer de 2005, pàg.12). No sense oblidarnos del pes de la festa de Sant Blai en Russafa, en la parròquia de San Valero, on també es repartixen unes pastes en honor al sant. La relació de la festa de Torrent amb la de Russafa té el seu màxim punt de connexió en la dècada de finals del 40 i els 50, gràcies a la figura del rector de l’ermita En Àngel Garcia.

El seu interés per fer gran la festa el va a portar a tindre molt bona relació amb el rector de San Valero. Mari Carmen Alejos, una de les dones pertanyent a la Confraria, ens conta que sa mare deia que tots els anys “N’ Àngel portava unes galetetes xicotetes i redones de Russafa. Per aquella època ací a Torrent fèiem molts pocs Santblaiets, per això el comprava allí. Recorde cóm la meua família i jo obríem caixes senceres i l’ajudaven a ficar-les en bossa per a poder vendre-les ací. Amb el temps ací es començaren a fer més santblaiets, en més quantitat de farina per a abastir la venda, de fet l’any passat férem 200 kilos de farina. Sempre s’ha fet al forn de Portalés. La festa allí era molt gran i molt important, ell sempre tenia molta relació amb el rector de Russafa, s’informava i interessava de cóm feien allí la festa. Volia participar “a vore que fan allà?”- ens conta Mari Carmen Alejos- per tant no és d’estranyar que a partir d’esta relació en Russafa i la bona acollida dels dolços, la seua fabricació es multiplicara amb el pas del temps.

Com a cas curiós també podem destacar la influència de la festa de Sant Blai en la població veïna d’Aldaia, en l’ermita de la Saleta (situat a la confluència dels carrers Ventall, Mare de Déu del Remei i Hernán Cortés,) on fa anys es venerava amb festa una imatge de Sant Blai. El rector d’esta ermita a 32 ARAZO, M. ÀNGELES: JARQUE, FRANCESC (1988): Gozos valencianos en el altar y en la cocina.

Diputación de Valencia. 1988.

l’actualitat, En Jose Luis López, ens comenta que ens els últims 31 anys que ell és titular no s’ha celebrat, però sí abans gràcies al rector que hi ha havia que era de Torrent i va instaurar el seu culte. A l’actualitat no viuen les feligreses d’aquella època, per tant, poca més informació es conserva, llevat dels dolços que perduren a dia de hui i que any rere any es tornen a elaborar amb estima pel 3 de febrer. Són les anomenades “llongues”, es fan de dos tipus: una amb farina, ous, oli, paperetes de llimonada, llavoretes, llima i canella per damunt; i d’altra amb oli, ous, farina aigua, llavoretes i llima. El forner de “forn de llenya” ens conta que eixa recepta es conserven de les sues ties fa més de 50 anys.

El ritual més dolç L’elaboració dels Santblaiets sempre corre a càrrec de les dones de la Confraria i amigues que els ajuden, el que ens anteposa la idea de tot un ritual al voltant del menjar. On la pròpia organtizació de la mà d’obra, dels ingredients i dels temps són una pròpia tradició, així ho fa constar Lolita “La setmana prèvia a Sant Blai ens tornem a reunir totes per ultimar els preparatius.

Quatre dies abans fem els santblaiets. Quedem totes en el forn i en una vesprada els acabem”. Durant el matí es fa la barreja bàsica dels ingredients i es fa la massa que a continuació nosaltres li donem la forma que tindrà el dolç.

Una vegada que ja te la forma rodoneta, l’estampem amb un cuny. Abans en el cunyet que s’estampa sobre la massa ficava San Blas, ara fica Sant Blai i té la imatge del sant, l’ha fet el cossí de Mari Carmen Alejos, Daniel Rodrigo, que treballa la fusta. Ja de cara a la vesprada és quan s’ envasen. Este ritus ha despertat en els últims anys l’interés de la premsa: “Les dones de la Confraria de Sant Blai tenen fe en el seus dolços. Cada hivern, des de 1968 (en realitat molt abans ja es feien), es reunixen en un forn proper a l’ermita de Torrent i allí convertixen 200 quilos de farina, sucre, oli i aiguardent en els tradicionals santblaiets, que repartiran en la festa del sant el dimarts que ve. Al llarg del anys estes dones han vist extendre’s la passió torrentina per esta celebració. al temps que la cua per a fer-se amb estes pastes el dia 3 de febrer s’allargava cada vegada més- inclús han viscut el seu propi miracle.

M. Carmen Alejos una de les seues presidentes i cofrade des de que va nàixer explica que les seues activitats encara que concetrades en el dimarts de Sant Balis on moltes. Comencem en tots el Sants anunciant els clavaris, el diumenge fem l’imposició de medalles als xiquets, la confraria s’encarrega de dur-ho tot endavant, de les reunions amb els pares, de les confrades ara, estem preparant els dolços i també els venem a la porta de l’ermita.

Existixen dos històries importants darrere d’esta confraria, la primera és que el propi Sant Blai obrà el miracle de traure l’espina de la ola d’un xiquet, per està raò són els més xicotets els que protagonitxen la passejà. Lola Pérez, l’altra presidenta de la Confraria que porta en ella des dels seus origens, conta l’altra, la seua: hi havia un sacerdot molt antic, molt major, D.Àngel Garcia Sedó, que va impulsar tot; llavors sols erem quatre en la Junta i no utilitzavem més de mig saquet de farina per fer alguns santblaiets. Des de llavors, els beneficis de les pastes repartides en el dia de Sant Blai es dediquen a la parròquia. No obstant segons Ana Penella, regidora de Festes i també confrare, la tradició de fer estos dolços podria haver exisitit en la ciutat des d’abans de la guerra.

Però la Confraria fou clau per a fer que esta tradició es fera cada vegada més gran. Tots els anys hi ha cua per a comprar i arriba des de la porta de l’ermita fins la font. A les 18 de la vesprada ja no queden pastes, comenta Carmen.

La regidora destaca que el dimarts de Sant Blai tota la ciutat es volva en el barri de l’ermita, tant que la festa s’ha convertit en un dia de dinamització per a l’economia de Torrent. Les parades, la ilusió dels xiquets i l’ambient suposen un punt de trobada, al marge del significat religiòs de la festa. Com tota tradició ha passat per altibaixos, però “just este any , tot i l’’època en la que vivim, és el que més clavaris hem tingut” comenta Penella. A més tot i que sempre ha sigut una festa popular en Torrent- sense els voluntaris implicats les pastes fetes a ma les pastes no podie acabar-se a temps-, la confraria ha treballat molt per agrandir-la. I, perl que pareix, Sant Bali ha sagut valorar els esforços del seus cofrares. Encara impressiona el record de com, en 2008, el forn on estaven cuinant els dolços es va prendre foc “va ser la força de l’anís”, puntualitza Lolita. El lloc quedà desfet, però ningú resultà ferit. Després del succeït ferem una missa d’acció de gràcies en honor al Sant que les havia salvat de les flames. Este succés no els ha llevat les ganes de cuinar Santbaliets, reunint-se a les 9 del matí 5 dies abans de la festa per a fer-los un per un, acunynat-se amb un segell de fusta en un procés que poc ha canviat des de que fa 50 anys. El seu dessig és que la tradició no es termine i que com diu Carmen: “no s’acabarà si deixem arrels, amb l’ajuda de Sant Blai.” (Levante, 30 de gener de 2015).

L’altre miracle de Sant Blai: explosió al forn A l’eglai que es refrix l’article va ser el que va ocòrrer al 2008 quan en el forn on estaven preparant la festa va esclatar: “els elevats danys obliguen a l’establiment a tancar les seues portes a pocs dies de Sant Blai. I al dia següent amplien la informació amb foto de les restes “Explota un forn a Torrent i resulten il·leses les 30 dones que feien al costat dels típics “santblaiets”. Isabel Olmos escriu la notícia i fica veu a les dones: “Va ser una explosió tremenda.

Es van trencar els vidres i una gran flamarada va sortir per la porta”. El que va succeir dimecres en un forn de Torrent és una d’aquelles situacions que ocorren una vegada en un milió. A l’interior de l’establiment es trobaven unes 30 dones confeccionant els tradicionals panets de Sant Blai coneguts amb el nom de santblaiets.

La recepta no només no és perillosa -únicament, si de cas, per als enemics de les calories- sinó que, a més, quan el producte s’adquireix va beneït per l’autoritat competent per no patir mals de gola. Els ingredients són simples -farina, anís i sucre- però, a tenor dels fets, la seua barreja en contacte amb el foc pot donar peu a una combustió ferotge que va deixar estupefacta a més d’un. “Hi havia bastants dones perquè havíem decidit que ens ajuntaríem aquest dia per elaborar els santblaiets”, explica Carmen Llopis, una de les integrants de la confraria que cada any s’encarrega de confeccionar centenars d’aquests panets que venen elles mateixes en un estand el dia de Sant Blai i els ingressos van destinats a la parròquia Sant Lluís Bertran, amb gran devoció al municipi. En un moment determinat, mentre els professionals de la fleca i les veïnes es trobaven en plena feina per tenir preparats uns 200 quilos de panets, el forn va esclatar. L’ona expansiva va ser tal que es van trencar fins vidres de l’aparador, que està situat a més de 35 metres del forn”, explicava el responsable del local afectat. De fet, la intensitat va arrencar la porta metàl·lica d’aquest gairebé d’arrel i fins i tot va llançar a terra a dues de les dones presents “que encara tenen moraduras”, afegia Llopis.

El motiu de l’esclat és un misteri. “Crec que va ser un excés d’anís, les proporcions dels ingredients. Es va posar la massa al foc i hi va haver una reacció. Passa una vegada en un milió perquè han de coincidir molts elements, però en aquesta ocasió, va passar”, opina el forner. De fet, l’asseguradora està tan convençuda que l’aparell estava en perfectes condicions i que, per tant, no va originar el succés, que es farà càrrec econòmicament de tots els danys.

Ja que no cal lamentar ferits, la pitjor part, sens dubte, se l’ha emportat l’establiment afectat, que ha hagut de tancar les seues portes cinc dies pels desperfectes registrats i que no tornarà a obrir fins dilluns. “Moltes persones m’han telefonat, fins i tot algunes plorant, per dir-me el molt que sentien el que havia passat”, comenta. Tot i que el responsable del local ho posa a disposició de la confraria de manera gratuïta com un “gest per al poble” i una manera de contribuir a la festa i que no va a ingressar res durant el temps que estiga tancat, només dóna gràcies “que ningú haja resultat ferit”. El mateix opinen en la confraria de Sant Blai. “Són inexplicables les dues coses que han succeït: l’explosió, que va ser com una bomba, i que ningú resultara ferit de gravetat. Ha estat com un miracle”.

Després del que ha passat, els ingredients que no havien resultat danyats van ser traslladats a una altra fleca de familiars del propietari del local afectat, on es va poder finalitzar la cocció. Per això, i malgrat, d’aquest insòlit episodi, els torrentins i visitants podran gaudir de nou d’aquests tradicionals panets diumenge que ve, el dia de la festa gran de Sant Blai.” (Levante, 2 de febrer de 2008, pàg. 30).

Santblaiets. Marca Registrada Arran de la polèmica del registre del nom de Rossejat, la Confraria de Sant Blai decidix patentar el nom dels Santblaiets per a que ningú s’apropie d’un producte que es patriomni de tots els torrentins.

“La confraria esgrimix que els seus son els “originals” ja que foren patentats per esta entitat fa 10 anys. A diferència de la polèmica que ha siscitat que un restaurant patentara fa temps el “rossejat” i que ara haja demanat a un altre que deixe de comercialitzar-lo, en el casa de les galetes, la propietat de la marca la té esta entitat sense ànim de lucre. “Se registraren per a protgir i preservar esta tradició i per arreplegar el màxim d’ingressos” que es destinen a diversos fins de la parròquia. No obstant, no ens fiquem en que algú altre forn l’elabore. Els seus mai estan beneits. A més a més els més rics són els nostres”-diuen des de la Confraria” (Levante, 29 de gener de 2010) Així l’1 de setembre de 2003 presenten la sol·licitud de la patent en l’Oficina Espanyola de Patents i Marques (al ministeri de Ciència i Tecnologia) i el 9 de febrer de 2004 és la data de concessió de registre, “complides les disposicions establides en la vigent llei 17/2001, del 7 de desembre, de Marques, s’expedix el present títol de registre de marca”, concretament parlem de la marca nº 2.556.163, siguent el titular la Confraria de Sant Blai, el distintiu “Sant Blaiets” amb un tipus denominatiu de classe 30 (bollos, productes de pastisseria) (sense color identificatiu, ni elements no reivindicats en exclusiva), registre que es pot renovar cada 10 anys. De fet esta curiositat, l’arreplega el diari Las Provincias un any després, en la festa de 2015 quan podem llegir “La confradia de Sant Blai de Torrent ha decidit patentar un dolç típic de la localitat, que es fabrica des de fa quasi un centenar d’anys.

Esta iniciativa s’ha portat a terme per a garantitzar que l’èxit de les vendes dels santblaiets vaja destinat íntegrament a la parròquia de Sant LLuis Bertran.

Un grup d’entre 30 i 40 dones es reunixen uns dies abans de la festivitat de Satn Blai en el forn Pascual Gozalbo per a fabricar este dolç, que cada any es ven millor.” (Las Provincias, 3 de febrer de 2005, pàg.26)

Visites de Polítics i aparador de projectes

Xiquets, clavaris, iaies, porrat, fira… esdevé l’escenari perfecte per a l’escenificació de la proximitat dels polítics als ciutadans. Els dies de festa, i sobre tot Sant Blai, són el millor moment per a la classe política per a passejar entre els veïns, fer-se vore en el gran aparador que simbolitza el carrer Ramón y Cajal, i fins i tot demanar el vot en any electoral. Sense oblidar-nos de les visites de càrrecs autonòmics i nacionals en una festa que no té parangó d’afluència ni tiró mediàtic en eixa data al calendari. Este costum dels grups polítics municipals i partits emergents naix a finals del 90 i principis de l’any 2000, quan el govern municipal aprofita també per presentar en societat grans promeses electorals.

El 4 de febrer de 2000 en plena campanya electoral, els candidats socialistes visiten les festes de Sant Blai, que varen ser rebuts per l’alcalde Jesús Ros. (Las Provincias, 4 de febrer de 2000). Per esta època ja era típic que alcaldia organtizara (el dia d’abans o el mateix dia de Sant Blai) la presentació de nous serveis municipals. El 3 de febrer Torrent es convertia, d’esta manera, en un gran aparador ple de torrentins de tots els barris i també de fora de la ciutat que -a banda de la festa i el porrat-, s’emportaven a casa una imatge de la capital de l’Horta Sud (i de la seua gestió) en funció del governant del moment. Així podem trobar en 2001 la presentació oficial del pregoner, “un modern i vistós vehicle amb megafonia.” (Las Provincias, 3 de febrer de 2000).

En 2001 la festa va tindre una convidada d’ultramar, com era l’ambaixadora de Cuba, Isabel Allende: “si l’any passat, el calendari prelectoral marcà la celebració amb la visita de Ricard Pérez-Casado o J. M. Michavila, este any l’Ajuntament, ha creuant l’oceà per assegurar la presència de Cuba a través de la seua ambaixadora (Torrent està agermanat amb el municipi de Centro Habana des de 1998). (Levante , 6 de febrer de 2001)

Al 2002 es presentà el servei d’autobús: “Coincidint amb la festivitat de Sant Blai ahir es presentà el nou servei municipal de transport urbà que s’anomenarà TorrentBus i ha començat hui a funcionar. (Las Provinicas, 4 de febrer de 2002. pàg. 15). Un altre punt a considerar com a tendència a principis de l’any 2000 i sobretot de mitjans cap ara és l’afluència de polítics i càrrecs dirigents de partits a nivell nacional en els tradicionals esmorçars amb militants o simpatitzants en este dia. En 2004 cares com Enric Morera, del Bloc, o Joan Ignasi Pla (del PSPV), van ser rebuts pels liders de Torrent Vicent Beguer o Jesús Ros (Levante, 4 de febrer de 2004). En 2005 Joan Igansi Pla tornaria a Torrent “Amb esta ja en són quatre les vegades que he vingut i com m’ha funcionat de meravella, sempre torne” deia a El Levante mentre el rebia Jospe Bresó en el seu primer Sant Blai com alcalde de la ciutat. (Levante, 4 de febrer de 2005). Estes dos visites es tornaren a repetir en 2006 el que la premsa considerava ja com “un clàssic” (Levante, 4 de febrer de 2006). Més encara si parlem d’any electoral, com en 2008 quan el popular González Pons i la socialista de la Vega van fer campanya en la fira de Sant Blai, “on no tots identificaren als candidats.” (Las Provincias, 4 de febrer de 2008. pàg. 9) Per la seua banda, Levante criticava “En Sant Blai de Torrent i sense Canal 9. (...) Els socialistes lamentaren que mentres hores abans una càmara de la TV autonòmica, canal 9, havia acomonayat al candidat popular Esteban González Pons i altra destinada al circuit de Fòrmula 3, la visita de la vicepresidenta del Govern no va ser atesa en cap moment” (Levante, 4 de febrer de 2008).

En 2009 d’entre les visites polítiques destacaren: Alfons Rus, president de la Diputació; alcaldes de pobles de la comarca, el secretari general del PSPV, Jorge Alarte i Enric Morera entre d’altres. (Levante, 4 de febrer de 2009).

Per esta època ja es donava per fet la institucionalització dels esmorçar i vistes polítiques de gran calat a nivell autonòmic i nacional (si hi ha havien eleccions a la vista): el reclam publicitari, la foto i els talls de veu en un ambient festiu eren aprofitades per la classe política per mostrar el seu costat més “humà” i proper al poble, un escenari perfecte per a desenvolupar una escenografia amb xiquets, famílies, tradició i convivència que cada partit acobla al seu discurs i inventari ideològic. Cada vegada en són més els partits i dirigents que volen estar presents, ja que ningú es pot permetre el luxe de cedir terreny a la competència. D’esta manera la festa de Sant Blai es convertix- de cara a l’exterior- en la festa més coneguda i amb més impacte mediàtic de la capital de l’Horta Sud. D’igual manera, el ganxo polític es aprofitat per la festa per mostrar la seua idiosincràsia i singularitat a la resta de la Comunitat

Valenciana. Un cas curiós va ocórrer en 2010 quan el Levante titula “La batalla de l’esmorçar” (socialistes i populars van coincidir en el mateix bar).

(Levante, 4 de febrer de 2010). En 2012 la festa va comptar amb la presència del President de la Generalitat, Alberto Fabra, acompanyat per la Consellera d’Educació, la torrentina i ex-alcaldessa, M. José Català.

Com a última curiositat podem destacar el Sant Blai de 2015, a falta d’uns mesos per a eleccions. En la secció de crònica política satírica de Levante, precissament anomeada El Rossejat, es comenta el següent: “com cada Sant Blai preelectoral, ahir el carrer Ramon y Cajal es convertí en un duel polític (...) els dos grups es saludaren de forma tan amistosa que a soles faltaren els coloms, va bromeà un popular, mentres altre assegurava que era l’encontre gloriòs, perquè el doloròs seria quan arrive Comrpomís.” (Levante, 4 de febrer de 2015).

VISITA FABRA SANT BLAI

Espai grĂ fic 2015

HIMNOS LOS DOS

Programa de actos