Llibret Falla Sant Valerià 2020 - La nit - by Falla Sant Valerià

Llibret falla Sant valeriĂ de torrent Falles 2020

DifusiĂł del llibre complet.

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del Valencià. El present llibret ha participat al XLI Concurs de llibrets fallers organitzat per l’OAM Junta Local Fallera de Torrent. Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres.

Crèdits: Portada: Vicente Luján Concepte editorial: www.lujanestudio.com Impressió: www.samarucsg.es Articles: Jorge Sánchez Antunez Kike Romero Salvador Ciscar Joan Castelló Carles- Andreu Fernandez Paco Navarro Cristina Garcia Aitor Sánchez Pilar Bernabé Manuel Andrés Zarapico Poeta: Arturo García Gil Publicitat: Mònica García i Luz Fernández Secretaria: Paco Navarro i Gemma López © dels textos: els i les autors/es © de les imatges: els i les autors/es i propietaris/es © de la present edició: A. C. Falla Sant Valerià Depòsit legal: V-213-2013

005 Editorial 007 La gran sultana: Saluda de la Fallera major de Torrent 009 El sultà: Saluda president 011 La princesa persa: Fallera major 021 Falla gran 026 Activitat fallera 036 Les mil i una nits 038 La nit i el ball per Salvador Ciscar Juan 042 Els mil i un ocis a Torrent: 098 De la década de 1880 a la década de 1980 per Jorge Sánchez Antúnez 104 La nit als 90: Pare Méndez i Las Américas per Kike Romero Martí 116 Falles amb temàtica de la nit: La nit de l’esperança per Joan Castelló Lli 126 La nit al parador: D’un a centenars d’envelats per Carles-Andreu Fernández 134 La nit a Sant Valerià per Paco Navarro 138 Kit imprescindible per a les nits de falles per Cristina García Anchel 148 Falles de dia vs. Falles de nit per Aitor Sánchez Collado 152 Falles de dia i de nit: Quin model turístic volem? per Pilar Bernabé 158 Falles de nit: ‘BotellOn-BotellOff’ per Manuel Andrés Zarapico 172 Nit i dia a les falles de 2019: Records gràfics

Rosita Amores i Joan Monleรณn en una escena de la falla Na Jordana. (Fotos Bayyarri)

Editorial La nit sempre ha tingut connotacions negatives, d’obscurantisme i secrets de mai confessar, moment per fer -d’amagatons- allò que la humanitat no s’atrevia a fer a la llum del dia: nits estrellades, nits prohibides, nits de cristalls trencats, nits de vi i rosses, nits de bohèmia i nits de falles. La festa naix i es perpetua a la llum de la lluna, quan el crepitar de les flames pareixen espurnes que pugen al cel per expirar els vicis dels nostres ninots. A poqueta reflexionem sobre la història de l›oci nocturn a Torrent, sobre la visió que les falles tenen sobre els col·lectius associats a este moment del dia i sobre l›evolució de la festa fallera en la tradicional dicotomia: falles de nit o de dia? i els problemes que es deriven. Les mil i una nits són analitzades per Jorge Sánchez Antunez, que fa un repàs per l’oci nocturn dels torrentins, des del segle XIX fins al final del segle XX. De manera que els nostàlgics podran contemplar com ha evolucionat el model d’oci de nostra societat, des dels primers balls a les sales i piscines, la irrupció del cinema i el fenomen de les discos als anys 60 i 70 com en Dandy o el Bony, referents a tota la comarca. Per la seua banda, Kike Romero fa menció als anys bojos de la ruta del Bakalao i continua la línia dels pubs de Pare Méndez i del Centre Comercial Las Américas. La festa de nit té la seua part prohibida, per eixe motiu, Boro Ciscar ens conta aquelles sales prohibides i balls clausurats davant la inquisidora mirada de la moral imperant en els torrentins de diferents èpoques. Des del punt de vista faller, Joan Castelló fa un repàs a les falles que han parlat al llarg de la història sobre la nit, sempre amb matisos negatius arrelats als estereotips de la prostitució, drogoaddicció i els vicis, fins i tot amb tints discriminatoris pel que fa al col·lectiu LGTBI fins ben entrat el segle XXI, però amb esperances de canvi per la sensibilització dels últims anys. Carles- Andreu Fernàndez ens parla de l›evolució de la nit fallera: dels primers paradors de ball i glamur, fins als racons, paradors i envelats que omplin els carrers com un mar de plàstic en falles. Per la seua banda, Paco Navarro s›endinsa en la història de les nits a la falla Sant Valerià i Cristina Garcia ens narra irònicament allò que no pot faltar una nit de falles: un kit d›accessoris, merchandising imprescindible que forma part de la uniformitat als casals i paradors. Des d’un punt de vista analític Aitor Sánchez mostra els resultats d’una gran enquesta amb una mostra de 300 participants al voltant de la concepció que els fallers tenim de la festa de nit i de dia, on ens trobem dades interessants sobre com la nit ha guanyat terreny als actes de dia i les molèsties derivades d’aquesta. En este punt, Pilar Bernabé, regidora de l›ajuntament de València, reflexiona sobre el model turístic que volem per a falles, enfront del model de borratxera d›altres festes populars. La rèplica a esta visió li la dóna Manuel Andrés Zarapico amb la crua realitat que patixen els veïns del centre històric amb els grans megabotellons que donen mala imatge del faller, quan en realitat els que hi participen són persones alienes als casals. Com veuen un ventall polièdric on la nit local i fallera es donen la mà per reflexionar sobre el passat, el present i el futur de nostra festa i de les hores d›oci que compartim en el si de nostra família fallera.

La gran sultana Alícia Pallardó i Benavent Estimats amics i amigues, fallers i falleres de la falla San Valeriano. Enguany tinc la tasca però sobretot l’orgull de dirigir-me a tots vosaltres amb unes paraules al vostre llibret. És un plaer per a mi, com a fallera, valenciana i torrentina, mostrar el més sincer agraïment cap a vosaltres, una falla molt activa i consolidada. Sou una falla amb llarga trajectòria, que va ser fundada a 1982 i passà a formar part de la història de les falles de Torrent com la falla número 21 i que treballa de valent per la nostra festa, la nostra cultura i perquè no es perden les nostres tradicions. Molts són els concursos als que participeu; declamació i teatre infantil en el cas dels més menuts, entre altres, i com no, destacar els vostres llibrets, sempre amb un gran treball i amb articles d’investigació de la nostra història. Vos convide a seguir participant els propers anys, així com a les diverses activitats que s’organitzen al voltant de la cultura valenciana, ja que això és el que fa més grans les falles si cap. A més, organitzadors del concurs de playbacks infantils, amb 30 edicions, que cada any conta amb major participació. Enguany les falles de 2020, estaran representades per vosaltres, Zayra, Daniel i Raquel que junt amb Miguel Àngel, teniu la tasca de representar a la vostra comissió allà on aneu. No tinc cap dubte que ho fareu de meravella i portareu aquesta empremta amb il·lusió i ganes, i recordeu que enguany sereu l’espill on es miraran tots els fallers de la vostra comissió. Zayra, Raquel i Daniel teniu la sort de contar amb un president que ja conta amb una llarga experiència, i de segur, vos guiarà i farà el camí més fàcil. Jo l’any passat vaig tindre l’oportunitat de coincidir amb ell, que junt amb Sonia, component de la meua cort d’honor de l’any 2020, a més d’una gran amiga, vam viure i sentir tot allò que sé que ara està passant per les vostres ments i els vostres cors. No parpadejeu, que açò avança molt ràpidament, i guardeu cada instant d’aquest regnat als vostres cors per sempre. Fallers i falleres de la falla Sant Valerià, sols em queda desitjar-vos que passeu unes bones falles i gaudiu de cada acte i de cada moment al vostre casal “El Racó”. Una abraçada amb afecte i estima de la vostra Fallera Major de Torrent 2020.

El sultà MIGUEL ÁNGEL ATIENZA BLANCH Un altre any més, tinc el privilegi de dirigir-me a tots els fallers i simpatitzants de la nostra comissió en nostre magnífic llibret, que cada any es modernitza i actualitza als temps. És un gran esforç, el que uns pocs realitzem perquè any rere any, la nostra falla cresca, i aconseguisca l’objectiu marcat fa uns anys. L’any està ple d’actes, reunions... I es fa molt llarg, però les metes s’aconsegueixen amb esforç i perseverança, i a això em guanya poca gent. Voldria agrair a la meua junta executiva l’esforç que tot l’any realitza perquè tot el que ens proposem tirar-lo avant. Sense vosaltres i algun faller més, la nostra falla no tindria el prestigi que s’ha guanyat a base de molta faena i esforç. Molts són els dies que se’m fa molt difícil ser president de la nostra falla. El seu volum de treball, les obligacions que comporta la presidència i la meua vida laboral, fan que siguen moltes les ocasions que deixe de costat a la meua família per a atendre-les, i a vegades pense a abandonar, però sempre tinc a la meua dona i els meus fills que m’espenten a seguir amb més ganes si cap. I com no, al meu pare que sempre està al meu costat en la falla, donant-me suport en tot el que necessite, encara que alguna vegada acabem amb discrepàncies. Ells són, sens dubte, les peces fonamentals perquè any rere any seguisca en el meu càrrec. I no podria oblidar-me dels meus companys de viatge: Raquel, Zayra i Daniel, que a més a més és el meu fill. Sóc un privilegiat. Ells són companys d’aquest Willy Fog que us parla. Un magnífic regnat estem vivint els quatre junts, ple de grans aventures representant a la nostra falla per tota la comunitat, sense oblidar les nostres infatigables famílies que van on nosaltres anem. Cada acte, les vostres cares radien orgull i felicitat en representar la falla on aneu, i sempre estant a l’altura a cada moment. Però recordar que encara que passe la setmana fallera, això no per a, perquè encara tindrem molts actes bonics junts, com l’ofrena de Montserrat, de Fogueres, etc. Aprofite l’oportunitat que em brinda aquest llibret per a agrair a totes les nostres festes germanes de tots els racons de la Comunitat Valenciana, perquè és un plaer acompanyarvos i viure al costat de la vostra gent, cultures festives tan diverses i el tracte tan exquisit que sempre teniu cap a nosaltres, el qual cada any augmenta l’afecte que ens tenim mútuament, i això és meravellós. Cert és, que tenim darrere a molts col·laboradors, comerços i gent que altruistament summa pedra a pedra, i aconseguim tots junts fer la nostra benvolguda falla més gran. Gràcies per la vostra valuosa col·laboració, perquè tot som la falla Sant Valerià. I per a finalitzar, convidar a tots els que aconseguiu que la falla Sant Valerià siga el que és, a viure al costat de nosaltres la millor festa del món, i demanar per endavant disculpes als nostres veïns per les molèsties que els ocasionem durant l’any i els ocasionarem en la setmana fallera, i els convide a gaudir al costat de nosaltres en la nostra carpa per a fraternitzar i unir aqueixos llaços tan importants entre veïnat i falla. Una cordial salutació. El vostre president, Miguel Àngel Atienza i Blanch.

La princesa persa Raquel Muñoz SÁnchez

Raquel és la nova flor d’ametler que s’alça davant la festivitat fallera deixa cada dia els seus ulls plens I realça la seua bellesa. Joglars de càntics, que porten gloria a nostre vides, et farien homenatge per ser l’exemple de dona en les festes josefines i fer més bell el paisatge. Eres la reina de la flama el nostre as de cors el carrer de colors festius s’engalana perquè tu fas de la falla, or.

Gema López i Porras.

Junta executiva Miguel A ngel, Atienza Blanch

Nuria, Biot Castro

President

Vicedelegada d’infantils

Miguel, Atienza Muñoz

Yanira, Del Toro Mar tinez

Vicepresident 1r

Vicedelegada d’infantils

A itor, Sanchez Collado

Juan Jose, De La Rosa Montoro

Vicepresident 2n

Delegat d’activitats diverses

Francisco, Navarro Mar tinez

Carmina, A nchel Escrihuela

Secretari

Vicedelega d’activitat diverses

Gema, Lopez Porras

Miriam, Belloso Sandia

Vicesecretària

Vicedelega d’activitat diverses

A ngel, Tarazon Tarazon

Monica, Garcia Piqueras

Tresorer

Delegada de recompenses i llibret

A ngel, Tarazon Sanjuan

Conchin, Garcia Sanchez

Vicetresorer

Delegada secció femenina

German, Diaz Crespo

M Jose, Vilata Dura

Delegat de festejos

Vicedelegada secció femenina

Juan, Rodenas Sanchez

Rosa, Latorre Escriba

Vicedelegat de festejos

Vicedelegada secció femenina

Miguel Jose, Jimenez Feo

Maite, Chust Ramos

Vicedelegat de festejos

Delegada Cultura

Luz Maria, Fernandez Moreno Vicedelegat de festejos A rant xa, Mora Espejo Vicedelegat de festejos Miguel Francisco, Monterde A lepuz Vicedelegat de festejos M Carmen, Garcia Cano Delegada d’infantils Cristian, Serralle Deltoro Vicedelegat d’infantils

Comissió Carmen, Adrover Guna A ni, A lba Godoy Mireia, A lba Marchan Rocio, A lba Nieto Sara, A ndreu Jimenez Sonia, A racil Domingo Isabel, Atienza Muñoz Daniela, Ballester Mora M Constanza, Barrera Medina Nuria, Barreda Medina Mª Jesus, Bastan Fernandez Carolina, Belda Campos Mayka, Belmonte Perez Noelia, Belmonte Perez MªPilar, Beltran Vazquez Patricia, Benitez Conejos Mª Mar, Benito Medina Irene, Berjillos Collado Monica, Ber to Brines Natalia, Borreguero Cerrato Inma, Br uno Garcia Marga, Cabañero Castillo Toñi, Cantero Marin Dolores, Carceles Litran M Mayka, Carrasco Lazaro Sandra, Carratala Carrasco Mar ta, Casanova Bonet A rant xa, Castelló Rodriguez A lba, Chust Dominguez Sara, Ciscar Navarro Xelo, Conejos Marcilla A lfonsi, Cordero Miquel Yolanda, Coronil Toral Monica, Corrales Vilanova Nieves, Cr uz Garcia Maria, Del Toro Gomez Silvia, Escobar Medina

A na Maria, Espinosa Marin Carmen, Fernandez Garrido Virginia, Fernandez Moreno Gisela, Fernandez Yago Dulce Maria, Ferrer Pages A na Maria, Garcia Piqueras A na Maria, Garrido Navarro Mcarmen, Garrido Navarro Conchin, Gil Gil Tania, Gil Por toles Laura, Gonzalez De La Mano Puri, Guijarro Serrano MªA ngeles, Guimera Vilanova Marivi, Guimera Vilanova Vanesa, Jareño Utiel Cynthia, Lapeña Carratala Sandra, Lopez De La Osa Laura, Lopez Garrido A na Maria, Lopez Garrido Maria A ngeles, Lopez Requena A na Maria, Lozoya Herrera Mabel, Madrid Rodriguez Marisa, Marchan A randa A ndrea, Mari Hernandez Mireya, Marquez León Yolanda, Mar tinez Barbera Josefa, Mar tinez Barbera MªMar, Medina Naranjo Mar ta, Molinero Santos Cristina, Montejano Rodriguez Irene, Moreno Chust Nuria, Moreno Chust Esther, Motos Mateo Inma, Naranjo Garcia Lidia, Naranjo Or tiz Vanessa, Navarro Baranda Claudia, Navarro Garcia

Comissió Carmen, Navarro Mar tinez Nuria, Nieto Guijarro Juani, Olivas Mar tinez A rant xa, Ordax Campos Ruth, Or ti Barbera Rocio , Or tiz Barrera Sara, Or ti Guijarro Carolina, Paes A renas Cristina, Pallares Garcia Rosa, Pallares Garcia Nuria, Paños Serrano Josefa, Parras Bustamante Maria Elena, Pedraza A ndreu A ndrea, Peinado Morcillo Paula, Peña Pallares A nais, Perales Montoya Beatriz, Perales Montoya Laura, Picazo A rmero Sandra, Picazo Castillo Jennifer, Prieto Gordillo Tania , R ipoll Gallego Sandra, R iv Elles Navarro MªJose, Rodenas Vilata A licia, Rodriguez Gallego Monica, Rodriguez Lopez Rosario, Rodriguez Machado Isabel, Rubio Mar tinez Pilar, San Juan Fontarosa Nahomy, San Juan Hernandez Noelia, Sanchez Fernandez Susana, Sanchez Freitas Lidia, Scarano Lozoya Sara, Seco Lopez Sandra, Serrano Mar tinez A ndrea, Soriano Mar tinez Carmen, Soriano Navarro Victoria, Soriano Serrano

Carla, Talaya Piqueras A lba, Valcarcel Simó Jessica, Vicente Sanchez MªTeresa, Vilanova Marco A mparo, Vilata Or ti Soraya, Vilata Torres Monica, Villa Toledo Mari Carmen, Vinaixa Mamasor Mar ta, Zaplana Menjibar A ndrea, Zapero Montejano M Jesús, Zaragoza A lcalá Miguel, Adrover Guna Juan, A lba Godoy A niceto, A lba Quiñones Agustin, A nchel Hernandez A ntonio, A ndreu Castro Juan Bta, A ndreu Navarro Francisco, Benito Mozo Vicente , Benito Mozo Jose E, Bernal Or tega Jesus, Castellanos Rodriguez Vicente, Castello Roldan Jorge, Castro Mar tinez Brian, Chillaron Navarrete Benjamin, Cuadrado Aguilar Raul, Diaz Crespo Adrian, Fenoll Baeza Pedro Jose , Fernandez Garrido Juan, Garcia Del R io Javier, Garcia Lorenzo A ndres, Garcia Rubio Ivan, Garcia Parrado Dolz Francisco M, Gonzalez Lucas Agustin, Gonzalvez Fuentes Josue, Gossman Figueroa Carlos, Guerrero Garcia Valeriano, Guerrero Molina

Hung, Quli Juan Carlos, Jordan A lba Juan Carlos, Jordan Herrero Jorge, Juncos Moya Daniel, Lainez Miquel Toni, Landete Rubio Jose Mª, Lopez A riza Miguel, Lopez Garcia Victor A ndres, Lopez Laosa Luis Manuel, Lopez Leal Juan, Lopez Torrent Marcos, Lozano Jareño Jose Pablo, Mar tinez Lozano K iko, Mar tinez Tr ujillo David, Molinero Santos A ntonio, Moreno Morillas Manuel, Naranjo Molina Abel, Navarro Fernandez Samuel, Navarro Latorre Jose, Nieto Garcia Daniel, Nieto Guijarro A r turo, Or ti Busquets Daniel, Or ti Caballero Miguel A ngel, Or ti Gimenez Luis R icardo, Osma A lonso Jose, Paes A renas A lber to, Parra Ureña Julian, Peinado Gonzalez Isaac, Peinado Morcillo Jose, Penella Simo Ruben, Peña Pallares Jose, Peña Soria Oscar, Perez Moncho Benito, Pozo Madrid Daniel ,Monferrer A lmagro Omar, Reina Montoya Ismael, Rey Peinado

Jonathan, Rodenas Vilata Juan Miguel, Rodenas Vilata A lvaro, Rodriguez Chulia Adrian, Salvador Layos Carlos, Sanchez Latorre Daniel, Sevilla Cebrian Mario, Silla Benito Edgar, Soriano A los Juan, Soriano Cebrian Juan Luis, Soriano Mar tinez Samuel, Tarazon San Juan Juan, Toledo Vilanova Francisco Javier, Torres Cordero Jose, Torres Moreno Jose Carlos, Tregom Romero Francisco, Triguero Tarazona Ignacio, Piqueras Lozano Marcelo, Zafra Santos Jorge, Fargallo Cabedo Isidro, Vilanova Marco

Abonats M° A ngeles, Jiménez Fernández A ndrea, Morcillo Cif uentes Inma, Nieto Reyes Carlos, Sánchez Benítez Juan José, Lumbreras R ivera José María, Lopez Lagatic

Falla gran 2020 Lema:

Les mil i una nits de desitjos Torrentins Artista: Fede Alonso Autor explicaciĂł: Arturo GarcĂa Gil

Fa molts, molts anys a un país d’Orient hi havia un poble encantat que duia per nom Torrent.

Li preguntà el geni amb veu potent: — Com pot ser, jove Aladdí, que siga Ros alcalde de Torrent i encara el voten els veïns?

I una bella joveneta que es dedicava a ballar contava històries molt coqueta a tot el que la volia escoltar.

I ell digué que un geni pot concedir tres desitjos al seu amo i senyor, però que el nostre Jesús Ros concedeix desitjos per mils.

Sherezade tenia per nom la nostra protagonista i era una gran artista coneguda en tot el món.

El problema és que després, en passar les eleccions, totes estes promeses acaben en els caixons.

Esta xica, quan arribava la nit, els seus contes anava contant al seu sultà enamorat que no es podia dormir.

Res d’això va importar a la gent que ha votat elecció rere elecció al nostre sultà Jesús Ros.

I mentre contava els seus contes, que semblaven no tendre fi, anava corrent el temps i passaren mil i una nits.

Però el geni no podia creure que un senzill sultà tinguera més poders que un geni sobrehumà.

Làmpada dels desitjos Contava en un dels seus relats que un jove i templat torrentí a qui tots deien Aladdí una làmpada es va trobar.

I li digué al nostre amic: — Agarra la làmpada meravellosa i demana qualsevol cosa que jo t’ho he de concedir. Per això, el bo d’Aladdí frotava i frotava sense parar la làmpada, per demanar millores per als seus veïns.

L’agarrà fort i la va fregar i va eixir un geni poderós, que es va sorprendre en trobar que l’alcalde-sultà era Jesús Ros.

Desitjos de mai complir — Vull, en primer lloc, que Torrent tinga per fi un equip, masculí o femení, en primera divisió de futbol.

Aladdí continuà demanant desitjos sense parar i Jasmine, al seu costat una flor volia desfullar. I esta jove torrentina, moreneta, guapa i fina, desfeia la seua flor i esperava al seu amor.

També vull, amic genial, que tinguem a nostra ciutat un gran i modern hospital per a quan ens fiquem malalts.

Però esta flor era particular: tenia una missió impossible, perquè volia emparellar a persones incompatibles.

I places d’aparcament, moltes, centenars ... Milers! perquè aparquem bé els cotxes que costa molt fer-ho a Torrent.

I intentava ajuntar regidors encara que sense permís, per una banda als de Vox, i per l’altra, als de Compromís.

I que baixe molt la contribució, i que facen festes patronals perquè tot el personal puga disfrutar a muntó.

També ajuntar als socialistes i després als populars, encara que estos artistes pareix que es duen prou mal.

El pobre geni no sabia què fer i apuntava tot sense parar encara que no podria satisfer tot el que Aladdí estava reclamant.

Al món faller tampoc funciona la flor que Jasmine hi havia ajuntat perquè intentava que Mora anara al costat de Ferran.

Prengué la paraula el sultà Ros i li contestà al geni atarantat: — Tranquil, no t’has de preocupar que això de seguida ho arregle jo.

Sí que funcionava, mireu si no, la parella del Rochano amb els nous regidors del que queda de Ciudadanos.

— Que quan es tracta de gastar i els diners comencen a faltar el pressupost el puc aprovar amb el vot de Ciutadans.

Que els d’esta jove formació li aproven les ordenances municipals el pressupost, i la compra de solars tot siga per tindre un nou assessor!

Però el museu mai ha arribat i la promesa ja s’està oblidant. Ja es conformaria el món faller amb la sala polivalent!

I el geni es quedà bocabadat perquè amb els vots de Ciutadans s’ha comprat la Malaguenya. Què s’haurà pres esta penya?

Del reglament faller no anem a parlar més, perquè quan eix el tema més d’una falla fica problema.

El Cervantes o el palauet, es compren per milions i ningú sap el perquè o la raó ni en estes ruïnes què van a fer.

Que algú demana en les comissions que les falles en Torrent a més de tindre president tinguen també un faller major.

Continuava contant aquella nit la història d’Aladdí i el sultà i narrava amb el seu estil tot el que li havia passat.

O que si la banda ha de portar la bandera d’Espanya o si hauríem d’adoptar alguna bandera estelada.

Arribaren els dos protagonistes al palau més gran de Torrent, que abans era la caixa d’estalvis i ara és la seu de l’Ajuntament.

I la falla al remat va perdent la seua essència i entre tots estem maltractant la festa pròpia de València.

Oasi faller Del palau de Ros, el sultà, eixien els camells carregats de promeses que s’han realitzat i que mai en la vida es compliran.

Concursos de cuinar? Tots els que vulgues ficar: de paella, d’allioli i rossejat i també d’arròs en fesols i naps. La promoció del valencià? La critica al monument? La sàtira política local? Això no interessa en Torrent.

Allà anava un amb el museu per a les falles representar, que és la festa més important de tot el poble de Torrent. 24

Zoco torrentí A un zoco acabem d’arribar d’esta ciutat oriental encara que a mi m’ha semblat el nostre mercat municipal.

Rochano totpoderós El geni ja volia tornar a clavar-se en la seua caseta perquè no podia arreglar tota aquesta desfeta.

Tenim d’oferta ací projectes mai finalitzats com el problema del trànsit o acabar el Camí Reial.

I mirà a l’ignorant Aladdí que continuava el pobre creient que el nostre poble de Torrent és com Les mil i una nits.

Les beques, el xec bebé les podem trobar a un caixó de saldos sense que ningú les vulga aprovar.

Així que el geni li digué al remat que si vol desitjos i miracles millor es deixe d’espectacles i li ho demane tot al sultà.

O un refugi per a animals, on es puguen adoptar tots eixos gossets que abandonen al carrer.

Que a este poble valencià no li fan falta genis ni mags el que li fa falta de veritat és algú amb un poc de trellat!

També, un projecte general, demanat des que tinc memòria, per a les vies soterrar al barri Camí la Nòria. Perquè els alcaldes van passant però a l’hora de la veritat entre l’Ajuntament i la Generalitat el barri sencer es va degradant.

365 nits i dies de falla: activitat fallera

L’activitat fallera de la nostra comissió mai descansa, ja siga de dia o de nit, sempre tenim alguna coa que celebrar o alguna festa amiga que visitar. Cada vegada són més els compromisos dels nostres representants, que amb la seua presència vertebren les nostres festes, ja siga des de Catelló a Alacant, passant per altres pobles de Valencia i sempre tenint present els actes de la resta de 28 falles de la capital de l’horta Sud. A continuació demostrem com fem patrimoni dia a dia i com ho compartim tots junts: 26

Abril: falles a Montserrat Després de l’elecció de president i nova junta arriba el mes d’abril. Els nostres representants van assistir a l’ofrena fallera de la població veïna de Montserrat, que després d’uns dies de descans, van celebrar la seua setmana gran fallera. El president de la falla en la presentació de la Foguera germana Ciudad d’Asís, on sempre ens sentim com a casa. Maig: creus de maig La comissió participa en el concurs de creus de maig organitzat per la falla Cronista, en la modalitat de manualitats, vam fer un homenatge al 200 aniversari del museu de El Prado, amb les menines com a protagonistes i la creu de Santiago, que ens va valdre el 2n premi. La falla organitzà el concurs de paella de verdures, quedant guanyadores les següents comissions:

1r falla Xenillet. 2n falla parc de Trenor. 3r falla Sant Roc. concurs de declamació de camí reial: La falla participà en el concurs de declamació a la verge organitzat per la falla Camí Reial, on va participar Gema Lopez, Isa Rubio i Lucia Marsilla, obtenint aquesta última el 2n premi de la categoria B en la modalitat infantil. Juny: visites institucionals Els nostres representants van participar en la processó a la Verge de Fàtima, que organitza la parròquia Sagrada Família, on vam compartir una vesprada amb la resta de falles del veïnat. Els representants van acudir al besamans de la Mare de Déu a València. Els representants van assistir a la missa i processió de la setmana cultural dels nostres amics andalusos.

I també van assistir a la missa i processió organitzada per la falla Av. Segon tram, en honor a la mare de Déu dels Desemparats. La falla participa en el marató de parxís organitzat per la falla santa Llúcia, quedant els quarts classificats. Els nostres infantils van participar en el marató de parxís organitzat per la falla Poble Nou, proclamant-se campions. La falla participa en el campionat de futbol sala femení organitzat per la falla Toledo i en el campionat de futbol 7, organitzat per la falla Pare Méndez. Els nostres infantils van participar en el partit de germanor organitzat per la falla Poble Nou, quedant tercers. També van participar en el campionat de futbol organitzat per la falla Sant Roc i vam quedar subcampions. Els representant de la falla van estar presents en l’ofrena de flors a la mare de Déu del

Remei, d’Alacant, acompanyant a la foguera germana Ciutat d’Asís. Per la seua banda, el nostre president també va desfilar en l’ofrena de Benidorm, amb la foguera amiga, La Cala. Juliol: 30 anys del concurs de playback Per segon any, la falla va organitzar el nostre tradicional concurs de play-back infantil a l’Auditori de Torrent, que arribava a la seua XXX edició, dins de la programació de festes de Torrent. De nou ha sigut una entrada solidària, on es va recollir 1 quilo de productes no peribles amb cada entrada. Tot el recollit es destinà a Caritas de Torrent (Sagrada Família). Es va gaudir de la gran final en les tres modalitats i d’un bon espectacle musical. Així doncs, en esta edició van guanyar:

Imitació, tribut a Alaska: 1r Reina Sofia, 2n Lope de Rueda, 3r Poble Nou. També en estiu els nostres fallers han participat en el campionat 24h de Ttruc organitzat per la falla santa Llúcia. copa President D’altra banda, la falla organitzà el tradicional concurs Copa President Infantil, amb els següents guanyadors: tenis de taula:

1r-Ezequiel Atienza 1r-Miguel Angel Atienza 2n-Sergio Pozo 2n-Javi Vidal 3r-Hèctor Herraiz 3r-Sergio Lapeña

Musical: 1r Àngel de l’Alcasser, 2n Antonio Pardo, 3r Lope de Rueda.

dómino:

Tradicional: 1r Nicolau Andreu (J.LO), 2n Camí Reial (Netta), 3r Antoni Pardo (Sia).

1r-Aaron Zapero 2n-Erika Jordan 3r-Miguel A. Atienza

oca:

Els nostres representants van assistir a la presentació de la festera, clavariessa i president de l’associació de verge del Carmen de Castelló, així com a la processó de Sant Cristòfol, de València; o a la processó de la Mare de Déu del Carme, de Castelló.

1r-Sergio Pozo 2n-Paula Castellano 3r-Aaron Cuesta

També van assistir a la coronació de les reines de les festes de sant Joan d’Alacant.

Com No, Els Majors També Van Participar En El Tradicional Concurs Copa President Major:

Els nostres fallers van participar en el campionat de pòquer, organitzat per la falla Xenillet, quedant en tercer lloc el nostre faller, Raul Diaz.

Parxís:

1r-Ezequiel Atienza 2n-Pedro Del Toro Martínez 3r-Ivan Lopez

truc:

Setembre: teatre i esports Els nostres infantils van participar en el concurs de teatre organitzat per JLF, obtenint el tercer premi a la millor obra “Una caca de pessebre” i vam tindre la sort de tindre com a nominada a Lucia Marsilla (com a actriu principal) i el 1r premi a Sandra Pozo com a millor actriu de repartiment.

1r -Miguel Atienza—Julian Peinado 2n - Miguel Lopez—Jose Peña 3r - Abel Navarro—Javier Lorenzo Parxís:

1r- Isa Rubio 2n- Raquel Muñoz 3r- Monica García.

Per la seua banda, els nostres infantils van participara també en el concurs de declamació organitzat per JLF. Des del punt de vista esportiu, els nostres infantils van participar en el campionat de raspall, organitzat per la falla Camí Reial, quedant 3r classificats. Des del punt de vista viatger, els nostres representants van assistir a la presentació de les festes del barri Ciutat d’Asís, d’Alacant. I els nostres representants també van estar presents en la presentació de les belleses de la foguera La Cala, de Benidorm. Els nostres representants van assistir a la presentació de les padrines de la gaiata Castalia 14 de Castelló. octubre: Presentació d’esbossos La falla començà a calfar motors per a les festes de 2020 amb l’aspiració de plantar en secció especial, amb el segell de la crítica

local, en el monument gran i un missatge feminista i didàctic en la infantil. L’eix temàtic que unirà tots dos serà una fantasia aràbiga on Sherezade, la protagonista de «Les mil i una nits», i de la falla infantil, narrarà les dos falles. Els representants de la comissió, Raquel Muñoz, Miguel Ángel Atienza, juntament amb les infantils Zayra Aguilar i Daniel Atienza es van encarregar de revelar els esbossos per a este exercici, juntament amb els artistes fallers. En este exercici hem fitxat al cullerenc, Fede Alonso, que donarà vida a «Els mil i una nits de desitjos torrentins», on el gran geni del llum ha arribat a Torrent per a complir els desitjos als seus habitants. Traïcions polítiques, projectes inacabats, problemes fallers i trames d’actualitat 100% local envoltaran el monument de majors dimensions que ha plantat la comissió. Per la seua banda, l’artista de Burriana, Paco Martínez, tornarà a plantar-nos després del primer premi del 2019 en infantil, amb l’aposta feminista «Sherezade», una de les

primeres dones protagonistes en la literatura universal per la seua saviesa i valor. 31-octubre: Vam celebrar la nit més terrorífica amb la festa de Halloween. Els menuts van ixir pel barri demanat llepolies i per la nit majors i xiquets es disfressaren per a donar por. novembre: Proclamació i presentacions Com és tradicional la nostra falla va celebrar el seu sopar de proclamació a un restaurant de la ciutat i a la setmana següent va tindre lloc la nostra presentació infantil, ambientada en Aladdín, mentre que la presentació major es va celebrar a fins de novembre, amb un fil temàtic al voltant dels viatges dels nostres representants i un quadre artístic basat en Aràbia. Màster chef faller: concursos culinaris Al llarg de tot l’any, els nostres cuiners i cuineres assisteixen a tots els concursos 31

culinaris organitzats per les diferents comissions de Torrent, on hem reeixit en els següents premis: 1r premi de Calamars i als tendres i premi a la millor presentació de la truita de creïlles. desembre: nadal a Sant valerià La festa de Nadal es viu amb especial emoció a la falla Sant Valerià. Sempre ha sigut un motiu de reunió i de participar activament en els concursos relacionat amb estes dates. La falla va participar de nou amb el concurs de Betlems, que organitza la falla Lope de Rueda, en la modalitat tradicional, i vam guanyar en un pessebre fet amb 60 quilos de pasta: un viatge a la Itàlia rural on es podien contemplar escenes típiques d’un poble mediterrani. Amb la Toscana com a fil conductor, l’ambientació musical i quilos i quilos de pasta, els fallers s’han fet amb el primer premi. En total la comissió ha gastat 60 quilos de diferents tipus de macarrons, espaguetis, fideus, petxines, tallarines, etc. de diferents colors per a marcar aquest

pessebre d’inspiració napolitana (en escala) on no faltava el palau d’Herodes, el mercat, l’anunciació als pastors, els reis, l’apuntà, i fins i tot un tren que es movia, confeccionat amb pasta de lasanya. Durant el temps d’exposició la gent podia col·laborar aportant un quilo de pasta destinat a Càritas Sagrada Família. Més de 100 quilos es van arreplegar. Les falleres majors de Torrent, Alicia Pallardó i Sandra Peris, juntament amb les seues corts d’honors i els representants de Lope de Rueda han fet lliurament dels premis. 32

La nostra comissió va participar també en el concurs de nadales organitzat per la falla Poble Nou, obtenint la comissió major el tercer premi, i en el d’infantils, sense tindre sort. I com és tradicional, la comissió infantil ha participat en el concurs de targetes nadalenques organitzat per la falla Xenillet.

Tinc l’honor de dirigir-me un any més a la falla germana Sant Valerià de Torrent, una germanor que cada any es fa més fort, per a mi un dels majors plaers de ser presidenta és poder conéixer des de dins les festes de tota la Comunitat i gràcies als diferents agermanaments, la meua foguera Ciutat d’Assís pot viure al costat d’ells les seues respectives festes i conéixer a diferents persones que lluiten i estimen les festes. Des d’Alacant vull desitjar-vos que passeu una bona setmana de falles, des d’aquestes línies felicitar també les falleres majors i que gaudisquen d’un any meravellós. Una abraçada molt forta. Toñi Sánchez i Sánchez Presidenta Foguera Ciutat d’Asís.

Recompenses falles 2020 Recompenses Majors

Recompenses Infantils

Brillants

Mº Carmen Escrihuela Anchel Mº Del Mar Medina Naranjo Francisco Benito Mozo Vicente Benito Mozo Miguel López García

Valeria Lopez Zaplana

Argent

Fulles de Llorer Gisela Fernández Yago Marta Zaplana Menjíbar Ana Mº Espinosa Marín Cristina Pallares García Miguel Francisco Monterde Alepuz

Or Agustín Anchel Hernández Marcelo Antonio Zafra Santos Daniel Sevilla Cebrián Luz María Fernández Moreno Víctor Andrés López Laosa

Argent Cintya Lapeña Carratalá Esther Motos Mateo María Del Toro Gómez Raúl Díaz Crespo Miriam Belloso Sandia José Pablo Martínez Lozano Victoria Soriano Serrano Francisco Manuel González Lucas Paula Peña Pallares

Elian Miquel Carratalá Martin López Zaplana Iker Moreno Vicente Leo García Sánchez Zayra Aguilar Fernández Damaris Gonzalez Soriano Juan Ramón López Soriano Natalia Pérez Bruno

La nit i el ball Salvador Ciscar Juan

o existeix molta informació sobre els llocs on la joventut es reunia fa segles per a divertir-se, lògicament no van existir llocs construïts expressament per a aquest menester tal com els coneixem ara. Les celebracions on es realitzaven balls i altres diversions estaven lligades a les festivitats locals. Malgrat la falta d’informació trobem en 1635 un document on es prohibeix la celebració de balls als joves de la població. En aquella ocasió el comendador va ordenar prohibir donar llicència per a celebrar balls a causa dels robatoris que es realitzaven en els camps i la presència de bandolers en el terme de l’encàrrec de Torrent, textualment la prohibició diu:

“per a fer festes y valls per la inquietut que havia de vandes en la orta”. Set anys després, en 1642, trobem un altre document on es produeixen uns altercats a arrel també de la prohibició de celebrar balls: “una inquietud de muchos moçuelos de Torrente que inquietaron el Lugar tres noches porque no se les dava licencia para bayles haviendolo prevenido el Virey generalmente en todos los lugares por las desdichas de los vandos”.1

En 1665, un altre document, ens informa de la celebració de festes i ball. El manuscrit 3889 de la Biblioteca Nacional d’Espanya, que amb el títol de “Relació de les festes que es van fer en el lloc de Torrent a ocasió d’haver-se anat a refer a ell l’Excm. Sr. Marqués de Astorga, i Sant Ramón”, narra les festes celebrades durant l’estada, al juliol i agost de 1665, de don Antonio Pedro Álvarez Ossorio Gómez Dávila i Toledo, Capità General i XLVI Virrei de València de 1664 a 1666. Es va allotjar a casa de Don Gaspar Grau i el motiu de la visita de tan il·lustre personatge va ser la recuperació del seu estat de salut després d’haver estat malalt. En la data que s’escriu el manuscrit, Torrent és un poble de no més 400 cases i uns 1600 habitants, en el mateix text se’l nomena com a llogaret: “resoluió su Exª. salirse auna aldea porque viendo que el despacho estaua tan criminal quele metia a pleyto su vida, notuuo otro del asierto se consagra asubuen gusto escogio a Torrente” El les primeres línies del manuscrit llegim la referència als balls, quan nomena els tres temes principals que aborda la descripció de la seua estada al poble:

1 A.H.N. Ordenes Militares. Encomienda de Torrent. Leg: 8.316.

“lo ayroso de los bayles, lo ligero de los Toros, y lo veloz de las liebres “

Com veiem les celebracions de balls eren un complement d’altres festes, per exemple, en “El memorial dels drets i rendes de l`encomanda de Torrent”, de 1768, que és un text que es troba en l’arxiu de “Sant Joan dels Panetes” de Saragossa, es diu: “Altressí, té el dret de donar llicència per a balls i festes als carrers, i el mateix per a córrer bous”. Si haguérem de determinar un lloc fix on se celebraven festes i balls a Torrent, hem de referir-nos als llocs on s’alçaven places de bous, bé les tres de caràcter fix que van existir o les nombrosos desmuntables que es van instal·lar al llarg de la història. Isidro Miquel Casanova indica en la seua memòria escrita a 1868, on narra els festejos celebrats en honor a Sant Luís Bertrán durant les dècades centrals del segle i descriu que a més dels actes litúrgics se celebraven actes festius a nivell popular: “feien corregudes de cavalls, galls de corda, pals de cucanya, piquetes, alborades a les nits, cantades de cecs i alguns anys bous; de manera que era la setmana més divertida que tenia Torrent” En l’últim terç del segle XIX comencen a aparéixer els primers locals on de manera més o menys periòdica les persones acudeixen a ballar passar les seues hores d’oci, com veurem en els articles d’aquest estudi.

Els mil i un ocis a Torrent: De la década de 1880 a la década de 1980 Jorge Sánchez Antúnez

T I 42

del seu temps lliure per a gestionar-lo a la seua manera a l'últim quart del segle XIX. Llavors, les hores dedicades a l'oci, segons ho entenem actualment, no era un fenomen generalitzat a totes les capes socials i les formes d'afrontar les persones aquest temps de festa, quan es va estendre el costum per diferents factors econòmics, socials, polítics, etcètera, tampoc; perquè els hàbits, i les preferències per determinats locals, han diferit segons l'època, la posició social, l'edat, l’estat civil i fins i tot el sexe, tot i que no ens endinsarem en cap sectorialització de l'oci, motiu de tesi doctoral.

n recorregut pels diferents espais d'oci en els quals la societat torrentina ha consumit el seu temps lliure al llarg dels anys, més d’un segle, es presenta com una tasca més o menys complexa, quasi una gosadia, perquè, exceptuant alguns períodes molt puntuals, no tenim informació sobre el tema, i molt menys si una de les nostres pretensions és transmetre l'ambient que es respirava en aquests llocs. Per la qual cosa cal recórrer moltes vegades a la memòria oral amb les consegüents distorsions que comporta el pas dels anys a l'hora de furgar cadascun dels testimonis en els seus records.

Sabent l'injust i sent conscients que se'ns perdran pel camí molts establiments que segurament van gaudir de les simpaties del públic, ens hem fet un volt pels llocs més representatius de la diversió vespertina i nocturna de cada època, normalment entre els més joves, donant una ullada a les seues rutines: el casino, el café i el teatre en el període d'entre segles fins a l’acabament de la Guerra Civil; els cinemes, les terrasses d'estiu i el passeig per l'Avinguda, vertaderes vies per a fugir de la realitat els anys següents a la guerra i la postguerra; les pistes de ball i el guateque domèstic, quan la joventut yeyé als 60 es va convertir en un sector interessant per al negoci del temps lliure i la indústria de la música; les grans discoteques de la dècada dels 70 amb els seus concerts, referents per als gustos musicals dels joves popers, rockers, rumbers, amants del funki… valencians i, finalment, els pubs i altres locals de copes, timbes (els diversos garitos) de reduïda grandària que acumulaven centenars de

Aquests espais d'oci als quals estem referint-nos els hem restringits, quasi, exclusivament, llevat del passeig central de l'Avinguda, als locals en els quals la gent es reunia amb els seus coneguts, amics, familiars… en horari vespertí i les nits del cap de setmana, els diumenges principalment durant un bon grapat d'anys, quan la jornada laboral ho permetia-, a fi de gaudir de les relacions humanes, amb una copa a la mà, el ball, o compartint les butaques del cinema, però deixarem al marge un altre tipus d'ocis, com els relacionats amb les activitats esportives, inclosos els bous, les excursions, l'associacionisme, els derivats de les celebracions litúrgiques i alguns més. En aquest relat de vivències i guia dels establiments que van contribuir a l'esplai urbà de la societat torrentina, hem partit del moment en el qual un sector d'aqueixa societat va començar a ser la propietària 43

Grup d’amics a les portes de la Casona del Comte Casal, coneguda com Ca Cabota, seu de la Societat Musical Obrera, ca. 1922.

xics i xiques al carrer del Pare Méndez, abans de partir, en molts casos, cap a la llegendària «ruta del bakalao» dels anys 80. Obrim, llavors, les seues portes i passem avant… A veure amb què ens sorprenen.

UN TEMPS DE TERTÚLIA: ENTRE EL CASINO I LA TAVERNA (1860-1939) Va haver-hi una vegada un elegant senyor amb certa rellevància que va passar una llarga temporada a Torrent, el qual, després d'haver observat la idiosincràsia dels seus habitants, va comparar el municipi en un convent en el qual cada frare es ficava a la seua cel·la i li les apanyava com a millor podia, perquè era Torrent, segons s'expressava el secretari de l'ajuntament Isidro Miquel Casanova, el millor poble

del món per a viure aïllat.1 Els torrentins als quals es referien aquests comentaris, els de la dècada de 1860, eren profundament individualistes i poc aficionats a les societats i tertúlies en voga que proliferaven pertot arreu: capitals, ciutats i pobles. De manera que, amb aquesta perspectiva, van fracassar tots els intents duts a terme per algunes persones amb iniciativa, sempre forasters, com va comentar el secretari municipal,2 per arrelar a Torrent centres de reunió i intercanvi de coneixements com els casinos; espais per a la tertúlia, és a dir, elegants cafeteries, i teatres amb els seus salonets i les seues llotges, que serviren, en definitiva, per a l'esplai en el beneït moment d'acomiadar la jornada laboral. A més a més, a una societat deprimida, 1 MIQUEL CASANOVA, Isidro, «Memoria sobre la villa de Torrent» (introducció i transcripció de José Ramón Sanchis Alfonso i José Royo Martínez), Torrens, estudis i investigacions de Torrent i comarca, núm. 6. Torrent, 1991, p. 59. 2 Ibidem

majoritàriament llauradora com era la societat torrentina, la jornada laboral de la qual no estava regularitzada i s'estenia des que cantava el gall fins que queia la nit, els set dies de la setmana, i en la qual conceptes com l'esbarjo i l'oci eren, en qualsevol cas, una entelèquia, resultava molt difícil dur a terme determinats projectes. Aleshores, si va existir algun referent lúdic ordinari, per anomenar-lo d'alguna manera, que reunira al veïnat, almenys a llauradors i assalariats, per a xarrar al voltant d'una gerra de vi negre i jugar una partida de naips, va ser la taverna. En 1866,3 per exemple, hi havia registrades huit d'aquestes tavernes al municipi distribuïdes entre el carrer de Sagra i la plaça Major, per tractar-se del centre urbà i la seua zona de major dinamisme comercial, però també li les podia trobar a diferents punts més perifèrics com els carrers de Gómez Ferrer, Santa Llúcia i Santíssim Crist. Ara bé, a mesura que va anar consolidantse una xicoteta burgesia d'origen artesanal i agrícola, que cada vegada gaudia de major temps lliure, va començar a plantejarse com i on invertir el seu temps d'oci. Va ser al llarg del període d'entre segles (1883-1929), coincident amb un despertar de modernitat i de desenvolupament econòmic i cultural que va afectar Torrent, impulsat en gran manera per la nova elit de la localitat, quan van obrir els primers casinos a la ciutat. En aquest espai de temps va arribar el trenet, va començar a circular el tramvia, es va iniciar la instal·lació de l'enllumenat elèctric, es va fundar la Caixa d'Estalvis, es van construir 3 Arxiu Municipal de Torrent, CN-05297/030. H-35 (1). Matrícula per al repartiment de la contribució industrial i comerç 1866-1867.

el nou mercat i els nous jutjats al voltant de la Torre, es van obrir nous carrers, es va millorar la infraestructura pública, es van alçar alguns edificis modernistes, va obrir el primer teatre, el primer cinema, es van fundar diversos periòdics, i Torrent i el seu Vedat van ser descoberts com a llocs d'estiueig per les classes acomodades de València, de manera que es va construir un hotel en 1914 i fins i tot es va instal·lar, per la qualitat de l'entorn, el sanatori Pare Jofré de la Diputació, al Vedat en 1923, destinat a tractar les malalties pulmonars, òssies i les anèmies. Els casinos, els cercles o les societats, identificats també com a cafés als registres municipals, igual donava la seua denominació, van constituir un àmbit idoni de sociabilitat formal i informal, però reservats als individus amb cert estatus, en els que els socis debatien i intercanviaven idees i constituïen una diversió nocturna, si no de totes les hores del dia, com escriu Juan Valera a la seua novel·la de 1874 Pepita Jiménez.4 Al casino es jugava, es bevia, es fullejava la premsa i sobretot, es xarrava, es conversava i es discutia de forma acalorada. Es comentaven les estrenes teatrals i les novetats literàries, i igualment els seus socis es posaven al corrent de les xafarderies del poble. Al llarg d’aquest període de transició d’entre segles hem detectat fins a una dotzena de casinos a Torrent situats al voltant de la plaça Major i els seus adjacents, que, com ja hem dit, era on es concentrava el poder econòmic i administratiu del municipi i vivien els professionals liberals. Els casinos que trobem eren de diferent tipus, íntimament 4 VALERA, Juan, Pepita Jiménez, p. 54, http:// bibliotecadigital.ilce.edu.mx.

Saló de l’antic casino del Centre Artístic Musical al carrer de Sagra quand era l’acadèmia San José , 1953 (Arxiu Municipal de Torrent, ref. 2.461) .

lligats a les bandes de música. N'hi va haver més selectes, algun de caràcter obrer, amb més o menys filiació política, d'origen eclesiàstic i adscrits a una activitat esportiva com el Casino de la Societat de Caçadors inaugurat en 1928 a la plaça Major. Va destacar per la seua antiguitat i les seues nombroses activitats el primer casino de Torrent, obra de l'industrial José Chiner Ortí. El seu casino es va inaugurar el 29 d'abril de 1883, al transitat i comercial carrer de Sagra, i el seu propòsit, com informaven Las Provincias, era disposar d'un centre recreatiu que donara cabuda a les famílies més distingides de la ciutat on pogueren comunicar-se els avançaments de l'època al mateix temps que els servia com a distracció i esbarjo.5 La seua finalitat original es va mantenir inalterable, fins i tot, quan el seu propietari va llogar la 5 BEGUER ESTEVE, Vicente, «La música en Torrente (1840-1970)». Obra completa. Torrent, volum. I, 1997, p. 58.

planta alta de l'immoble a la banda del Centre Artístic Musical en 1892 perquè el seu local, en l'actual carrer Baviera, s'havia quedat xicotet. Es van escometre reformes i la nova instal·lació es va efectuar amb gust i art, ornamentada amb elements modernistes de certa qualitat. L'estança més important del casino era el seu gran saló, pintat a l'oli i decorat a l'estil pompeià pels artistes José Martínez Tarazona i Genaro Palau Romero, seguint el patró dels establiments de la València de la Restauració, alguns bellament decorats pels mateixos artistes que es reunien en aquets llocs, com el Café El Siglo, el Café París, el Café Suizo, el Gran Café de España i l’Ideal Room. Malgrat erigir-se com a seu musical, les activitats que es programaven al casino eren diverses a fi de complaure els gustos dels seus socis. Es va llogar un piano que

Seu del casino Nou Centre Artistic Musical al carrer Fra Lluís Amigó , ca 1970.

s'utilitzava per a amenitzar les tertúlies dels diumenges i a la seua biblioteca, que contenia les obres literàries i científiques del moment i la Gran Enciclopèdia Espasa, es rebia diàriament la nombrosa premsa de l'època a la qual estava subscrit a fi que els socis s'informaren de l'actualitat. El casino comptava, d'altra banda, amb un saló de joc i una sala de billar. La banda de música es va dissoldre en 1894 però el casino va conservar el nom de la banda i va continuar avant. En dates assenyalades com a Carnestoltes i Any Nou es van organitzar balls als que assistien preferentment les famílies dels socis. Era l'ocasió propícia perquè assistiren les dones, perquè el casino del Centre Artístic Musical, com la generalitat dels casinos, eren espais privatius per als homes. La Crónica, el diari que va fundar en 1897 l'actuari judicial Silverio Ribelles Comín, es feia ressò de la celebració d'un d'aquells balls al febrer de 1898:

En la Sociedad del Centro Artístico-Musical se celebrará esta noche y las siguientes, según la costumbre de anteriores años, reunión familiar y baile de máscaras.6 I solia informar de les activitats que es generaven als casinos a la secció Círculos y Sociedades: xarrades, representacions teatrals, vetlades de música i literatura per a l'exquisit públic que a elles acudia, i en Quaresma les funcions dramàtiques se substituïen per vetlades de lectura. El casino del carrer de Sagra va arribar a organitzar també una modesta orquestra per a fer concerts. En 1900 van ser expulsats un important número dels seus socis, al cap dels quals es trobava l'advocat liberal Vicente Marín Ferrer, per una moció de censura a causa 6 «Noticias». La Crónica, 20 de febrer de 1898, p. 3, a Torrent i la seua premsa entre dos segles (1890-1910). Torrent, Ajuntament de Torrent, 1997.

Grup d’amics a les portes de l’Ateneu Musical Obrer, antiga Ca Lluïset, ca. 1920 (Arxiu Municipal de Torrent, ref. 171) .

de les disputes ideològiques en un altre dels socis, l'advocat conservador Modesto Sebastián Regolf. Els dos es llançaven tot tipus d'anatemes als seus respectius setmanaris El Torrentino i El Regional. Els socis expulsats van recompondre l'antiga banda i es van traslladar a una nova seu al carrer del Rosari número 1, cantonada a Fra Lluís Amigó, a la coneguda com a «Casa El Gallo», que res havia d'envejar-li al casino de Chiner. El Nou Centre Artístic Musical, així batejat, es va inaugurar el diumenge 11 d'agost de 1901 en el pis superior de l'immoble recentment estrenat. Va haverhi molt de tràfec de bandes, perquè van acudir a la inauguració la d'Aldaia i la d'Alginet, i focs artificials. La nova societat va ser molt visitada. L'edifici constava d'un saló destinat a café, capaç d'albergar setanta taules, estava moblat amb molt de luxe i havia adquirit també un magnífic

piano.7 La decoració va ser a càrrec de l'artista Federico Igual i els llenços van correspondre una vegada més al pintor Genaro Palau, que sens dubte tenia algun vincle d'amistat Vicente Marín a qui havia obsequiat amb un dels seus quadres, amb els paisatges de l'Albufera com a tema. Entre els medallons del sostre sobreeixien els retrats dels mestres Richard Wagner i Salvador Giner, músics de moda, i el segon perquè estava relacionat amb Torrent, al costat de diverses al·legories musicals de Palau. Al costat del saló hi havia una altra sala destinada a les taules de billar, acadèmia de música i la secretaria. En 1907 un nou casino es va afegir als anteriors a fi d'augmentar l'activitat lúdica i social de Torrent, el Casino de la Música Nova, conegut popularment com a casino 7 «Fiesta musical en Torrente». Las Provincias, 12 d’agost de 1901, p. 1.

Interior de l’Ateneu Musical Obrer, 1929 ( La Semana Gráfica , núm. 160. Foto Cabrelles) .

El Rosco, en el restaurat edifici que ocupa l'empresa Nous Espais, a la plaça Major. En 1908 el professor Francisco García Collado enumerava la varietat de societats recreatives de Torrent atenent la seua antiguitat: El Círculo Católico Obrero, situado en la plaza del Castillo, edificio construido ex profeso por el malogrado presidente del mismo D. Tomás Baviera, víctima de la catástrofe de Riudecanyes; el Centro Artístico Musical (hoy Centro Agrícola Obrero) situado en la calle Sagra; el Centro Musical Obrero Torrentino instalado en la plaza Mayor, en un magnífico local construido ad hoc por don José Andreu Blasco, y la Sociedad Musical Obrera instalada en la plaza del Canónigo. Todas estas sociedades tienen buenos salones de café, lujosamente decorados, billares, salas de tresillo y de juego de ajedrez y

damas, biblioteca, teléfono y la primera y la última buenos teatros con magnífico decorado.8 Per la seua part, l'anuari Batlles 19141915, assenyala els següents casinos, els quals a penes havien variat respecte als esmentats per García Collado, excepte els dos últims de marcat caràcter polític: Casino Artístic Musical, carrer de Sagra; Casino Catòlic Obrer, plaça del Castell; Casino de Llauradors, carrer de Sagra; Centre Obrer Torrentí Musical, plaça Major; Musical Obrera, plaça Canonge; Casino Canalejista, plaça Canonge i Unió Republicana, plaça Giner. El nombre de casinos va augmentar les següents dècades. A causa de la posterior escissió de la banda del Nou Centre Artístic 8 Arxiu de la Diputació Provincial de València, Memoria técnica de Francisco García Collado, 1908, pp. 12-13, signatura ADPV, E.9.3.15. caixa 7.

Musical, tan sorollosament celebrat el dia de la seua inauguració, va sorgir la Societat Musical Obrera la seu de la qual, a la plaça del Bisbe Benlloch, en 1913 es va traslladar a la casona del Comte Casal, més coneguda com a «Ca Cabota», enfront de la façana sud de la Torre, a la plaça de Colom. Molt prompte es va dissoldre i després d'extingir-se, es va fundar l'Ateneu Musical Obrer en 1922, instal·lat a l'antic bar Ca Lluïset (hui restaurant Don Julio), a la plaça Major. La varietat de casinos van respondre a patrons similars, quant a activitats i com a espais lúdics en els quals els socis disposaven de serveis de cafeteria, jocs i salons de música. Algunes d'aquestes societats van organitzar funcions teatrals, com el Cercle Catòlic, inaugurat amb un objectiu més filantròpic en 1884 sota el patrocini de l'Església; la Societat Musical Obrera, el casino del Rosco i el casino La Filoxera. Aquest últim va obrir en 1922, també a la plaça Major, cantonada a Rei En Jaume, i en principi tenia un caràcter més polític ja que els seus associats estaven afiliats al partit conservador. La discussió i la tertúlia també van tindre cabuda als cafés i s'entaulaven alguns debats impregnats amb les millors aromes en establiments com el Café Novedades a la plaça Major, el Gran Café de la plaça Colom, situat al lloc que posteriorment ocuparia l'edifici de la Comercial Malagueña, i el Café Alhambra de la plaça Major. Els cafés i, de manera prioritària, les tavernes eren espais més propis de la sociabilitat popular, com hem vist, perquè el seu accés no estava restringit a

ningú i en aquests acudien preferentment els obrers i els llauradors el poc temps lliure que els deixaven les seues jornades laborals. Si atenen als diferents llibres de matrícula per a la contribució industrial entre 1900 i 1916 hi havia a Torrent entre deu i dotze cafeteries, o cafés econòmics, coneguts també com a cafetines (barets), i entre dues i tres tavernes. Es va donar la paradoxa que a a mitjan segle XIX el secretari de l'ajuntament Isidro Miquel es lamentava per l'escassa vocació dels torrentins per a crear societats i locals per a la tertúlia, però a la segona dècada del segle XX les queixes del professor Victoriano Andrés López apuntaven justament en direcció contrària. Per al mestre de Terol a Torrent hi havia abundància de casinos, tavernes i barets als quals la gent dilapidava els diners i al seu entendre coadjuvaven al deteriorament social.9 Els casinos van conformar un ecosistema propi que va perviure fins a l'esclat de la Guerra Civil amb la seua varietat d'estampes, sons i olors: el murmuri i les riallades dels seus socis, els crits a conseqüència dels aferrissats debats entre els abonats per les seues desavinences ideològiques, les xiulades de la cafetera, els espetecs de les boles de billar, els llances del tresillo, les notes del piano, les declamacions dels artistes, el toc dels instruments que amenitzaven els elegants balls anuals i el fru-fru dels vestits de les senyores, el fum de puros i pipes i les aromes a brandi, 9 ANDRÉS LÓPEZ, Victoriano, Torrent: Apuntes y datos muy curiosos referentes a esta villa (introducció i transcripció de José Ramón Sanchis Alfonso i José Royo Martínez). Torrens, estudis i investigacions de Torrent i comarca, 11. Torrent, 1997, p. 61.

Desaparegut casino La Filoxera a la plaça Major, inaugurat en 1922, anys 80.

Fatxada modernista del desaparegut edifici del Gran Café a la plaça de Colom, anys 40.

aniset i a café. Després de la guerra molts van tancar, exceptuant el Cercle Catòlic, i altres van continuar en funcionament però solament com a servei de bar i deslligats de les antigues societats. Els vells immobles que van ser les seues seus acabarien sent derrocats o transformats, llevat de l'edifici de la Societat de Caçadors, restaurat i sense cap ús actualment, i el Café Alhambra, hui convertit en una sucursal bancària. Als casinos també es posaven en escena representacions dramàtiques, però malgrat cert arrelament teatral a Montesión, Torrent no va comptar amb un teatre capdavanter que perdurara; tots van tancar, entre altres motius, potser perquè les funcions no van connectar amb els gustos de la majoria del públic. El teatre, com els casinos, va ser obra de la burgesia local amb el propòsit de canalitzar el seu temps lliure i d'exhibir la seua posició privilegiada interessantse per la cultura. En aquest sentit, alguns membres de les famílies més destacades de Torrent van integrar i van impulsar el desenvolupament d'una companyia teatral d'afeccionats en 1898: la Societat Dramàtica Torrentina, que va nàixer perquè «se sentía por todos la necesidad de constituir una agrupación sin más objetivo que el de poder contar con un teatro digno de la importancia de esta población, en el que pudiera reunirse selecta y culta sociedad».10 En 1884 es va inaugurar un teatre al carrer de Sagra construït per l'empresari, mestre i director de banda, Lorenzo Escamillas, amb una capacitat per a siscents espectadors, però en 1894 ja havia tancat. Un any després Vicente Marín, un dels socis més rellevants del casino del carrer de Sagra, va obrir un nou teatre al 10 «Noticias». La Crónica, 6 de gener de 1898, p. 3, a Torrent i la seua premsa…

carrer dels Sants Patrons, cantonada al carrer d’Alcàsser, el nom del qual, Teatre Principal, va derivar provablement del seu homònim de València del qual es diu que Marín havia sigut empresari. El Principal de Torrent tenia un aforament per a dos mil dos-cents vint-i-dos espectadors i es van representar obres de millor qualitat que les que es van posar en escena al teatre del carrer de Sagra, segons comenta el cronista Vicente Beguer Esteve; no obstant això, va tancar en 1906. Va haverhi algun intent posterior per comptar amb un local en el qual representar obres de teatre amb l'obertura del Calcetí, però el seu recorregut va ser molt curt. Les activitats del casino, i el teatre en certa manera, estaven dirigides a satisfer els gustos d'un sector minoritari de la població com a passatemps enfront de la majoria dels veïns de Torrent, que romanien al marge de les activitats del casino i aliens a un teatre, quan n'hi va haver, el qual només oferia funcions ocasionals. La taverna, el baret i el passeig dels diumenges, al costat d'algun espectacle conjuntural, com els que s'organitzaven a la plaça de bous els anys 20, a la vora del barranc, van constituir les diversions comunes de la societat torrentina. Al llarg dels anys 30, tot i el baluern de la guerra, les cafeteries, igual que les sales de cinema, continuaven plenes fins a altes hores de la nit, raó per la qual el Consell Municipal, que va reemplaçar l'Ajuntament, va determinar, per a millorar la vigilància nocturna de les diferents rondes que recorrien el municipi, s'avançara el seu horari de tancament a la una de la matinada.11 11 Arxiu Municipal de Torrent. Llibre d’ Actes 1938, sessió de 6 de juliol.

Públic assistent a l’estrena de la pel·lícula Mare Nostrum al cinema Montecarlo, entre el qual es troben el seus protagonistas a la tercera fila, a la dreta: el director Rafael Gil i els actors Ángel de Andrés i Fernando Rey, 1949 (Foto José Royo Martínez) .

LES ACTIVITATS LÚDIQUES DURANT LA POSTGUERRA (1940-1959) Quan va finalitzar el conflicte fratricida en 1939, i durant els anys posteriors de postguerra, entre els 40 i els 50, les preferències

lúdiques

torrentina

havien

patit

societat algunes

modificacions. Els passejos per l'Avinguda, els cinemes i els locals d'esbarjo que començaven

esguitar

incipient

via, així com les terrasses d'estiu, van passar a ser les noves maneres de passar l'estona, especialment les vesprades dels diumenges. Clar que tampoc hi havia moltes més opcions on triar perquè la situació econòmica, després que feren callar els canons, agreujada posteriorment amb la guerra mundial i l'aïllament internacional al qual es va veure sotmesa

Espanya, era desoladora i els seus efectes es percebien en la quotidianitat diària. Torrent va patir el desproveïment general dels productes bàsics, el control dels quals es va posar en pràctica amb l'ús de les cartilles de racionament fins a 1952. Les apagades pel tall del fluid elèctric es repetien sovint. Les restriccions d'aigua potable també es van convertir en un hàbit. Els veïns es queixaven per pagar un servei a domicili de què mancaven freqüentment i havien de proveir-se a les fonts públiques disperses pel municipi. Els carrers eren camins de pols i fang, els pocs vehicles que circulaven ho feien amb gasogen, a penes hi havia gasolina, i el servei de tramvies, obsolet i vell, tenia una freqüència de pas desesperant, inferior a la de 1936. La falta d'ocupació digna, la necessitat de col·legis per a uns xiquets moltes vegades rapats al zero a fi d'evitar el contagi de

Edifici de l’antic cinema Cervantes al carrer del mateix nom, la primera sala cinematogràfica construida a Torrent, 1929 ( La Semana Gráfica , núm. 160. Foto Cabrelles) .

polls, les frustracions personals, la manca de perspectives vitals, va fer del cinema un refugi on evadir-se de les misèries de postguerra i, submergit a les històries de ficció, davant de la pantalla, on van descobrir Gary Cooper, Gary Grant, John Wayne, Elizabeth Taylor, Alan Ladd, James Dean, Catherine Herburt, Ava Gardner, James Cagney, Humphrey Bogart, Greta Garbo, la gosseta Lassie, la mona Chita, la mula Francis, el ratolí Mickey… es va asseure el públic de tots els estaments socials, de tots dos sexes, de totes les edats i el provinent dels municipis pròxims que progressivament va començar a assistir a les sales de Torrent, augmentant el nombre d'espectadors dels nostres cinemes a partir dels anys 40 de manera vertiginosa. El cinema, instal·lat a Torrent des de 1911, s'havia arrelat a la societat torrentina i després de la guerra ja era la seua diversió preferida com a alternativa d'oci. El cinematògraf va arribar a Torrent amb relativa celeritat, a penes quinze anys després que es projectara la primera pel·lícula a València en 1896. Amb l'obertura del cinema Cervantes el novembre de 1911, al carrer de camí a l'estació del tren, el cinematògraf va anar guanyant adeptes a causa de la novetat del mitjà, la seducció de les imatges en moviment i, per descomptat, per la falta de llocs d'esbarjo a una població rural com la nostra. El cinema Cervantes, obra del ric hisendat Francisco Torán Fabiá, era un edifici amb elements modernistes construit expressament com a cinematògraf i des dels seus inicis va tindre un gran acolliment pel seu atractiu com a espectacle obert a tothom. Un portaveu al carrer animava

als vianants a entrar a la sala i també s'encarregava d'explicar el contingut de les pel·lícules i de llegir els cartells que eixien a la pantalla, assenyalant-los amb una canya, perquè la majoria del públic era analfabet. Hi havia sessions vespertines i nocturnes. Com les pel·lícules eren mudes, un pianista amenitzava les cintes i als descansos una xicoteta orquestra entretenia als espectadors executant les seues partitures. Entre els anys 10 i els anys 20 del segle passat es van projectar les produccions de la companyia dels germans Pathé, consistents en imatges documentals. Més tard van arribar les sèries que s'oferien en tandes de diversos episodis. Al cinema Cervantes es realitzaven sortejos per a atraure el públic, a vegades inclús es sortejava alguna cabra. També es produïen altercats en projectar-se pel·lícules diferents a les que s'havien anunciat, el retard de la projecció o qualsevol circumstància que alterara la paciència dels espectadors. La gent protestava, s'enfadava amb l'amo, volaven les cadires, perquè no havien de seients ancorats al sòl, hi havia crits, espentes, s'escapava alguna punyada, i al final havia de presentar-se la Guàrdia Civil a posar ordre. A l'hivern feia molt de fred i quan s'acostava l'estiu la calor era sufocant, així que s'obrien les portes del corral annex a la sala perquè es ventilara i de pas s'eliminara la insuportable olor despresa pels assistents, mancats d'higiene en molts casos. Vint anys després de l'obertura del cinema Cervantes, el 21 de maig de 1931 es va inaugurar el Gran Cinema Avenida, per estar enclavat a la gran via de Torrent, les obres d'obertura de la qual havien

començat feia no gaire temps, i a la qual es pretenia insuflar vida amb la instal·lació del cinema propietat de Jesús Muñoz Mora. Gràcies a la inauguració del primer cinema de l'Avinguda també s'estrenava a Torrent el cinema sonor amb la pel·lícula El precio de un beso. Aquell dia memorable es va omplir la sala i molta gent es va amuntegar a la porta sense poder entrar. La sessió va començar a les nou i mitja i va ser un èxit rotund. Durant la dècada dels 40 els dos cinemes de Torrent van emprendre algunes reformes i van augmentar la capacitat dels seus aforaments. A més es van inaugurar dues noves sales: el cinema Parroquial destinat al públic jove, sota el patrocini de l'Església amb la finalitat de preservar la moral pública de la joventut catòlica en vista de la influència que el cinema exercia sobre la societat, i el cinema Montecarlo, un elegant coliseu fet pels germans Patricio i Julio Baviera Miquel, que van comptar amb la participació de diversos socis. El cinema Montecarlo, enfront del cinema Avenida, va descórrer per primera vegada les cortines de la seua pantalla el 18 de juny de 1948 amb la projecció de l'obra de Frank Capra ¡Qué bello es vivir!. La seua originalitat com a cinema va residir en què es van avançar a l'estrena de moltes pel·lícules, abans que es fera a la resta d'Espanya, i haver comptat amb un sistema d'aire condicionat, primer a base de gel, i després per compressor, dissenyat pels joves Patricio i Roberto Baviera, fills de Julio Baviera, que després van instal·lar per centenars de sales de llarg a llarg de la geografia espanyola.

Les cues a les taquilles de qualsevol dels cinemes de Torrent no tenien fi. El cinema era l'atracció dels diumenges, relativament barat, atés que l'Estat intervenia els preus amb el propòsit que no pujaren per damunt del cost de la vida. A vegades, a meitat d'una sessió es produïen les quotidianes apagades i les sales es quedaven a fosques. En vista de les incidències, els programes de mà del cinema Montecarlo advertien als espectadors que no hi hauria devolució dels diners de les entrades en ocasió dels talls de corrent per tractar-se d'un problema alié a l'empresa. Tot i que algun retall de premsa recordava que les apagades es produïen més sovint a l'hora del dinar i casualment es reposava el subministrament en el moment de l'obertura dels espectacles. Al contratemps de les apagades es va afegir la incomoditat de les sales, de les seues butaques de fusta i bancs com els del cinema Cervantes, i els seus efectes sobre la roba, perquè no era estrany eixir del cinema amb un forat als pantalons per haver-se esquinçat amb els claus que sobreeixien dels seients. D'altra banda, resultava una empresa inútil escoltar les pel·lícules en absolut silenci perquè estaven els que roncaven, els que s'avançaven a l'escena comentant als seus acompanyants el que anava a passar a l'escena següent, els que es posaven a cantar, a rotar, a menjar pipes, a soltar inoportunes riallades o els qui entraven a meitat de la projecció baladrejant, cridant a algun conegut -es podia passar a la sala en qualsevol moment-, els que molestaven col·locant els peus en els respatlers dels seients davanters, els que escopien i, en general, tots els que no podien tindre

Exemples de programes de mà de les pel·lícules que el públic va veure als cinemes de Torrent: Rebelde sin causa de 1955; El gafe de 1958 (Col·lecció de programes de mà d’Enrique Carratalá Deval) .

la boca tancada o contindre la seua adrenalina, despertant la ira de la resta d'espectadors. «A fer el burro al carrer…»,12 els etzibaven al setmanari Torre a les colles de xics que rebentaven la sessió amb les seues truaneries aprofitant la foscor de la sala. També proposava que s'escarmentara amb multes als jovenets de Paiporta, Picanya i altres municipis, que eixien dels cinemes totalment extralimitats.13 Els cinemes van actuar com a refugi on els amants buscaven certa intimitat, sempre pertorbada, en la qual expressar-se els seus afectes impossibles de mantindre a plena llum. Les parelles s'asseien a les últimes files, les conegudes com a files dels manxols, perquè les seues extremitats, braços i mans, estaven convenientment cobertes per alguna jaqueta o roba d'abric amb la finalitat de tantejar-se sota aquelles peces. Però, encara camuflats per la penombra, hi havia centenars d'ulls escrutadors a la caça dels enamoriscaments encoberts i de les carícies furtives d’aquests enamorats, rebels amb causa. El sabatí Torre, editat pel Frente de Juventudes de la localitat, els advertia, als qui no sabien contindre els seus constrenyiments clandestins, que als cinc minuts d'adaptarse els ulls a la foscor, es veia molt bé fins i tot a cent metres de distància, perquè els quedara ben clar. Posava l'accent que el que reclamaven les seues escenes era una dutxa freda perquè les pel·lícules tolerades per a tots els públics les convertien just en el contrari amb les seues carantoines. Els acomodadors podien reprendre'ls si els enxampaven in fraganti enlluernantlos amb les seues llanternes, però 12 «Tiros al blanco». Torre, 19 de maig de 1951, p. 2. 13 «Tiros al blanco». Torre, 21 de febrer de 1953, p. 1.

preferien ser consentidors. A canvi d'una propina miraven cap a un altre costat. Les estones d'intimitat cinematogràfica, prematrimonial, es truncaven amb l'absència de la persona estimada quan al promés li tocava complir amb el servei militar. Òrfenes d'amor, les joves torrentines difícilment assistien al cinema fins a la volta del seu nuvi, llevat que els acompanyara algun familiar o la mateixa sogra. Però el costum era que els nuvis tant al cinema, durant els seus passejos o a qualsevol lloc, estigueren fiscalitzats per una carabina, com recomanaven des dels púlpits els rectors, gelosos per preservar la moralitat pública:

Els cinemes van actuar com a refugi on els amants buscaven certa intimitat Las parejas no deben salir solas. Los riesgos de la tentación son muchos y el maligno no descansa en su empeño por pervertir las almas puras. Por eso es bueno que los novios vayan siempre acompañados por persona formal, con años y moralmente preparada, que sea para ellos como un escudo que les libre de las tentaciones. Esta sana precaución no debe abandonarse ni cuando la formalización de las relaciones asegura la proximidad del Santo Sacramento del Matrimonio. Antes al contrario: la cercanía del tálamo vuelve a los hombres más rijosos y a las mujeres más fáciles a entregarse a un anticipo. Por ello, ni las más firmes promesas deben eludir la vigilante compañía de un familiar o carabina que los haga mantener castos y puros hasta la hora en que, bendecida la

Grup de xiques que es passejaven per l’Avinguda, 1951 (Arxiu Municipal de Torrent, ref. 2.517) .

unión, pueden entregarse a cumplir con los deberes estrictamente procreativos para los que se fundó y santificó la unión matrimonial.14 Per regla general, els cinemes oferien tres sessions que s'omplien amb tota mena d'espectadors. Les parelles solien assistir a la segona sessió, entre les sis i la set de la vesprada. La primera, que començava entre les tres i mitja i les quatre, era la preferida de les famílies amb els seus fills i la de les colles d'amics que eren els més escandalosos. L'última sessió, a partir de les nou de la nit la freqüentaven els matrimonis i la gent gran. Tot i que en estrenant-se les grans superproduccions, en vista del seu metratge, les sessions es reduïen a dues o començaven abans. El cinema com a espai d'oci va continuar guanyant adeptes, de manera que 14 Citat per ABELLA, Rafael, La vida cotidiana en España bajo el régimen de Franco, Barcelona, 1985, p. 75.

encara va obrir el tercer gran cinema de l'Avinguda, i el cinqué de la ciutat si comptem l'experiència cinematogràfica a Montesión: el cinema Liceo, l'1 de gener de 1959, una gegantesca sala que s'aproximava a les dues mil butaques que va manar construir Tomás Moreno Mora. Quan es va inaugurar el cinema Liceo l'Avinguda al Vedat ja era la principal artèria viària de Torrent per la qual transitaven la majoria dels ciutadans i començava a veure's il·luminada per les llums de neó de no pocs aparadors. Una dècada més tard lluïen nombrosos comerços d’allò més divers: cafeteries, teixits, ferreteries, mobles i articles d’electrodomèstics, vins i licors, joieries, pastisseries, papereries i fins a una botiga de barrets. La seua obertura va contribuir al fet que es modificaren les maneres d’afrontar el temps lliure per part de la població gràcies al reclam dels seus cinemes, com hem constatat, i a la colum-

A partir dels anys 40 i 50 l’Avinguda al Vedat va desplaçar els passejos dels diumenges que tradicionalment transcorrien pel centre històric de la ciutat i l’estació del tren, 1953 (Arxiu Municipal de Torrent, ref. 9) .

na vertebral que constituïa el seu passeig central com a àrea d’esplai col·lectiu a l’aire lliure. Els passejos dominicals, que tradicionalment transcorrien per la plaça del Raval, la plaça Major, l’estació del trenet i el carrer de Sagra, gradualment es van desplaçar cap a l’Avinguda, la simbòlica inauguració de la qual va tindre lloc el 29 de setembre de 1928. Famílies, amics, veïns, tots es passejaven per ella. Les colles de joves i les parelles que festejaven, acompanyats per les seues carabines, caminaven de dalt a baix recorrent cada vegada major distància, a mesura que s’anaven condicionant els seus trams. L’Avinguda al Vedat, llavors dels Mártires, es va convertir en la zona de galanteig i alguns xics a més de recrear-se mirant a les xiques que es passejaven en grups agafades pel braç «[ponían] de manifiesto la posesión de dos patas traseras

prontas a actuar» en el seu intent per fer-liles la gara-gara.15 L’habitual era passejar per l’Avinguda, després del cinema, a fi de rematar la vesprada. El límit estava a la Font de les Granotes, sobrepassar-lo estava mal vist, sobretot en les xiques, llevat del díes de Pasqua, quan riuades de famílies pujaven cap al Vedat per a menjar-se la mona. Les dones podien ser represes per la lleugeresa dels seus peus quan no s’atenien a aquestes restriccions i als primers anys 40 corrien el risc de ser rapades com a càstig si la Benemèrita les sorprenia, en compliment de les ordenances de l’inflexible Governador Civil de València Javier Planas de Tovar. Rigorós i moralista fins a la medul·la, manava pelar al zero tot el que donava mostres d’afecte a la via pública. La mateixa societat reprenia als joves en els quals observava alguna 15 «Tiros al blanco». Torre, 11 de juliol de 1953, p. 3.

De camí al Vedat per l’Avinguda un dia de Pasqua, anys 50 (Arxiu BIM Torrent) .

conducta moralment reprotxable: «a festejar a les terretes», se’ls increpava. Clar que sempre hi havia enamorats que aprofitaven, per la mancança d’enllumenat públic, els trams més foscos de l’Avinguda, per a eludir la persecució d’una moralitat asfixiant. La Avenida se está poniendo tan a tono con la civilización y progreso moderno que sólo falta luz fluorescente, salvo algún tramo para enamorados miopes que andan a... tanteo...16 I, com no, si aquestes parelles es deixaven véncer per algun contacte d’amagat pel camí del Vedat, o lluny del camí del Vedat, en fosquejar, segons el setmanari Torre, segur que hauria conseqüències nou messos més tard. 16 «Tiros al blanco». Torre, 26 de maig de 1951, p. 2.

Así a fuerza de frescura nocturna, aires a pleno pulmón, y aromas de algarrobo protector... se incrementa la población civil cuyo censo, a fuerza de incrementos exabruptos, va ya por las nubes. Lo malo del caso es que las cándidas, cachofludas (sic) y confiadas mamás, pagan después el pato buscando a parejas los padrinos y comprando simultáneamente ramitos de azahar y carotitas con puntillas.17 L’Avinguda era el gran aparador de la ciutat i per tant el lloc adient per a instal·lar les activitats recreatives com havia succeït amb els cinemes, pel nombre de vianants que la freqüentaven i com a incentiu perquè cresquera com a gran via. Així, per a fer gaudir joves i adults van obrir diferents locals en els quals passar el temps. La nit del 30 de setembre de 1950 es van inaugurar els Billares Avenida emplaçats al 17 «Tiros al blanco». Torre, 8 de juliol de 1950, p. 2.

Aspecte de l’interior de la pista de birles de l’Avinguda, propietat de Luis Pastor, inaugurada l’1 d’agost de 1953.

número 15, propietat de José Lerma Mora. El local constava d’un sol saló en el qual funcionaven quatre billars, quatre futbolins i un altre billar tipus americà, destinats a la diversió i al desenvolupament físic de la joventut.18 A les caramboles dels billars els va eixir un competidor amb l’obertura d’una pista de bitles a la mateixa Avinguda que s’esperava amb entusiasme:

da, i el seu propietari era Luis Pastor Antón. Per a complimentar les autoritats convidades es va servir un excel·lent vi espanyol per l’encarregat del bar, Salvador Navarro. La pista de bitles constava de quatre pistes instal·lades a un local de 20 per 12 metres, bandejat al seu marge esquerre per una sèrie de vetlladors per a presenciar el joc, i es completava amb el servei de bar.20

[…] la empresa a cuyo cargo va la iniciativa, tiene especial gusto en esta clase de centros recreativos y sabrá darnos a los torrentinos un nuevo medio de recreo y distracción, sano, honesto y deportivo que nos permita pasar algún rato agradable.19

A l’estació estival l’esbarjo vespertí i nocturn, a més del paseig per l’Avinguda, es buscava a les terrasses d’estiu. Eren el complement a les sales de cinema que tancaven amb la calor, o bé, aprofitant la seua existència, els exhibidors dels cinemes Cervantes i Avenida traslladaven els seus equips a aquestes per a prosseguir les seues sessions de nit, a la fresca, com acostumaven a fer al parc del carrer de l’Ermita.

Per fi es va inaugurar l’1 d’agost de 1953, a les nou de la nit, al número 38 de l’Avingu18 «Billares Avenida». Torre, 30 de setembre i 7 d’octubre de 1950, p. 2. 19 «Una bolera en la Avenida». Torre, 11 de juliol de 1953, p. 2.

20 «Inauguración de la bolera». Torre, 8 d’agost de 1953, p. 3.

Piscina Las Delicias, a l’actual carrer de Saragossa, anys 50 (Arxiu Municipal de Torrent, ref. 2.247) .

La temporada a les terrasses s’inaugurava al començament de juny i finalitzava els primers dies d’octubre, sent el seu programa cinematogràfic el més destacat del seu cartell, tot i que no era el seu únic al·licient, sinó que també tenien cabuda altres espectacles: representacions teatrals, actuacions musicals i, fins i tot, se celebraven balls els diumenges. Des del seus inicis les terrasses d’estiu van tindre una gran acceptació pel fet que les càlides nits de l’estiu podien suportar-se a la fresca, fora de la llar, prenent algun aperitiu, sopant de cabasset, bevent refrescos, fumant alguna cigarreta i contemplant els espectacles que s’oferien a partir de les deu o les deu i mitja. L’antecedent més proper a les terrasses d’estiu a Torrent el trobem a la dècada de 1920 al camp d’esports de Xenillet

(situat a l’antic grup escolar Joan XXIII), on se celebraven revetles, i a la plaça de bous que hi havia a la vora del barranc, al final del carrer Sant Ramón i Xocolaters, que programava vetlades de cinema i espectacles de varietats amb els números de la ballarina Manolita Benito i la cantant Teresita Puchades. Gerardo Marín, director del setmanari Actividad, defensava aquests llocs d’esplai, en els quals el públic molt còmode i fresc «recrea sus sentidos y olvida las penas de la vida» mostrant el seu desacord amb l’assenyalat per la fulla parroquial, que dubtava sobre l’existència a Torrent de distraccions honestes.21 A l’estiu de 1944 es van inaugurar a l’una la piscina Las Delicias i el Parque de Atracciones, dues terrasses que durant poc més de vint anys van ser un referent per a 21 MARÍN, Gerardo, «La moral social», Actividad, 16 de setembre de 1923, p. 1.

L’actor i torero Enrique Vera, assentat al centre, rodejat per amics i el seu germà durant una visita a la piscina Las Delicias, anys 50.

Al llarg dels anys la piscina Las Delicias va ser considerada un lloc d’ambient canalla i estava mal vist que la freqüentaren les xiques, anys 60 (Foto Susana Fabiá Anchel) .

Aficionats al teatre disfressats per a actuar a una de les nombroses funcions del parc d’atraccions, anys 50.

l’esplai estival i nocturn de les generacions que van viure la postguerra. La piscina Las Delicias va passar per diferents mans. En 1943 Joaquín Martínez Prats va sol·licitar a l’ajuntament construir sobre uns terrenys de la seua propietat un camp d’esports i atraccions on practicar natació, gimnàstica, patí, balls i celebrar sessions de cinema a l’aire lliure.22 La piscina va quedar situada als afores de Torrent, a Poble Nou, sense edificacions al seu voltant, enmig de camps i solars. De fet, aleshores, encara no estava situada en cap carrer, fins que definitivament anys més tard la seua adreça ja remetia primer, al carrer del Pare Méndez, i després al carrer de Saragossa. A més del cinema hi havia varietats d’allò més divers. Amenitzaven les vetlades l’Orquesta Sur, habitual a la piscina, i l’Orquesta Zeus, i a les acaballes dels 40 i els llindars del 50 22 Arxiu Municipal de Torrent. Llibre d’Actes 1943, sessió de 30 de novembre.

pel seu escenari van realitzar les seues gires estivals multitud de figures del tablao i la cobla: «el fenómeno del cante y baile gitano» Antonio Díaz, «el terremoto del arte calé» Antonio Murillo, Diego de Flores «el Gitano de Manises», Gitanillo de Córdoba… al costat de parelles de ball i cante com les germanes Arroyo, Amparín Pardo i Marujita Carpio, Paloma Blanco i Rosita del Prado, Ina López i Marujita Montes, Olympia i Raga, Amparín Deltell, la ballarina i cantant Paky Mar, la ballarina Enriqueta Esteve i molts altres artistes que actuaven dissabte nit i diumenge de vesprada i nit. Per Las Delicias també va passar Antonio Molina i va estar convidat el torero i actor Enrique Vera, amb el seu germà Antonio, conegut pel seu paper protagonista a la pel·lícula El niño de las monjas i la reeixida El último cuplé, compartint repartiment amb la immortal Sara Montiel.

Los Danubio, o tal vegada Los Ibéricos, actuant al Parque de Atracciones del carrer de Ramón y Cajal, anys 40 (Foto Rogelio Mora Fernández) .

Pel parc van passar un grapat d’orquestres de Torrent que van amenitzar les vetlades del estiu, anys 40.

Juan Botifora, a la dreta, la seua dona Carmen Tarazona al centre, els seus veïns Manolo i Tere amb el xiquet i el representant dels artistes que actuaven al Parque de Atracciones, a l’esquerra, a la cafeteria del recordat parc, anys 60 (Foto Carmen Tarazona Casañ) .

Unes jardineres separaven la zona de bany de la del cinema, en la qual se situava el xicotet escenari, la barra de bar i la pista principal de ball. El públic contemplava els diferents espectacles al voltant d’una taula mentre es tirava un glop i xarrava amb les seues amistats. Tot i això, qualsevol no s’atrevia pujar fins a Las Delicias, perquè se la considerava un enclavament d’ambient perdulari on es donava cita un públic de costums lascius. Les dones a penes assistien als espectacles de la piscina i així evitaven ser ratllades com les llibertines o les bagasses del poble, per anar a una terrassa retirada del centre de la ciutat. Era el mateix tracte que en sobrepassant els límits de l’Avinguda amb passejos massa llargs. En contraposició a la piscina Las Delicias, el Parque de Atracciones del carrer Ramón y Cajal es caracteritzava per tindre un ambient familiar al qual anaven molts

xiquets. A la dècada de 1930 es va instal·lar la família de Tomás Sanchis López com a inquilins, a l’àmplia parcel·la del futur parc, i van disposar d’un local en el qual fabricaven gelats, aigua encebada i varietat de refrescos. Uns anys més tard el propietari de l’extensió, Luis Pastor, l’amo de la futura pista de bitles de l’Avinguda, va decidir condicionar el recinte per al seu ús com a parc recreatiu. L’èxit va ser immediat. Famílies senceres assistien a gaudir de les reposicions del cinema a la fresca i dels seus diversos espectacles mentre que la brisa i el Tío Tomás amb els seus refrigeris atenuaven la calor. Els més xicotets, d’altra banda, rondaven entre les taules i les cadires i imitaven als indis i els vaquers de la pantalla o es pujaven a l’escenari mentre tocaven els músics. El parc tenia una gran pista central de ciment i un escenari al fons, i organitzava grans balls i hi havia premis sorpresa per als assistents. A vegades les vetlades estaven amenitzades

El ball dels diumenges a la terrassa d’estiu del cinema Casalt del Vedat, anys, 50. (Foto Isabel Castelló Román) .

per l’orquestra Gran Park i pel seu escenari van desfilar tot tipus d’artistes, més o menys coneguts, des de les orquestres locals Los Ibéricos i Los Danubio, passant per l’il·lusionista professor Alba «l’home que juga amb la mort», fins a completar una nòmina de figures que van començar a destacar durant els anys 60: Manolo Escobar, Pic-Nic -el grup de la cantant Jeannette-, Micky y Los Tonys, Bruno Lomas o el Dúo Dinámico, molts d’ells gràcies a les gestions de Juan Botifora Vilata que era el responsable dels espectacles i de la contractació d’artistes. També es va encarregar de portar Raphael per primera vegada a Torrent en 1966, any en què havia representat a TVE a Eurovisió amb la cançó Yo soy aquel. Amb tot, el cantant de Linares no va arribar a realitzar el seu debut perquè les previsions de completar l’aforament del parc no es van complir, per culpa del preu de les entrades, unes cent pessetes, i per la pluja que havia descarregat. Raphael no volia actuar si no hi havia un

ple total, de manera que es va buscar una excusa per a disculpar-lo i es va dir que tenia una afecció a la gola. No obstant això, la nit d’aquell dissabte, frustrada l’actuació del genial artista, el parc va tornar a registrar un bon grapat de clients. Cap a finals dels 60 va tancar definitivament. El Vedat també va comptar amb la seua pròpia terrassa d’estiu la dècada dels 50 a la qual assistia majoritàriament el públic de la capital que passava al pulmó verd de Torrent els seus dies de vacances. El cinema Casalt va ser obra de Vicente Castelló Salt. Es va inaugurar el 30 de juny de 1951 a l’actual avinguda de Sant Llorenç i va romandre obert fins a 1966, amb una clientela molt fidel a la seua cita estival, la majoria gent de bona posició de València que es feia acompanyar amb el servei domèstic perquè els atenguera. El cinema com a la resta de terrasses era el més important de la seua programació estiuenca i, igual que les altres terrasses, es van representar obres de

Targeta postal promocional de Micky y Los Tonys que es va repartir amb motiu de la seua actuació al Parque de Atracciones, anys 60.

teatre, va acollir actuacions musicals i els diumenges a la vesprada tampoc va faltar l’esperat ball, malgrat les reticències que l’Església va mantenir contra el ball agarrat.

L’HORA DELS JOVES: LA DIVERSIÓ DELS YEYÉS (1960-1969) Els efectes del desenvolupament de l’economia espanyola a partir dels primers anys 60 també es van manifestar a Torrent. El municipi, que oficialment va rebre el títol de ciutat en 1961, va experimentar un desenvolupament sense precedents degut en part al dinamisme de la seua activitat industrial i a l’augment de les exportacions de cítrics el cultiu dels quals es va estendre en detriment del secà. L’expansió urbanística, la immigració i les noves formes de consum de les famílies van ser

algunes de les conseqüències i causes de les millores econòmiques. Les llars es van omplir d’electrodomèstics i els aparells de televisió i els automòbils es van convertir en els objectes més desitjats. El creixement del municipi va ser extraordinari i quan va finalitzar la dècada de 1960 la seua renda triplicava la dels primers anys del decenni. Un reflex del poder adquisitiu de la societat torrentina es va advertir al consum de determinats béns materials. Torrent, en aquest sentit, va superar la mitjana espanyola quant a l’adquisició d’automòbils, televisors i productes electrònics com a tocadiscs, frigorífics i llavadores. D’altra banda, l’eixida de l’aïllament internacional d’Espanya i la seua nova posició geoestratègica com a aliada dels Estats Units van afectar la música i el concepte musical de les dècades anteriors va modificar-se com van canviar els seus destinataris: el públic jove,

Després del seu triomf al festival de Benidorm, el Dúo Dinámico va actuar al cinema Liceo, els primers ídols del pop que actuaren a Torrent, el 25 de setembre de 1961 segons un programa de mà de la col·lecció d’Enrique Carratalá. A les fotografies Manuel de la Calva entre els germans Rafael i Enrique Moreno del cinema Liceo i Ramón Arcusa junt a Rafael Moreno (Fotos Rafael Moreno Planells) .

potencials consumidors del vinil i per consegüent un mercat a explotar. De la nit al dia les emissores de ràdio van començar a veure’s inundades amb noves melodies i amb els ritmes trepidants procedents de l’altre costat de l’Atlàntic, influint de manera indiscutible en els gustos juvenils d’una generació que no va viure els traumes de la guerra i començava a modificar el seu sistema de valors de manera que es va obrir una bretxa generacional respecte als seus pares que no acabaven d’entendre les transformacions que assimilaven de seguida els seus fills, els quals mostraven a través de la música el seu inconformisme als lligams de la dictadura. Molts joves de classe mitjana van decidir, animats pels nous ritmes, obrir-se camí al món de la cançó i van formar els seus propis conjunts musicals amb una estètica que escandalitzava als seus majors. La nostra ciutat no es va escapar d’aquesta febre. Des de molt prompte es van succeir pels escenaris de les terrasses d’estiu alguns dels nous ídols de la cançó als quals ja hem fet al·lusió. Van ser el Dúo Dinámico al setembre de 1961 les primeres icones de la nova ona que van debutar a Torrent, al cinema Liceo, amb la sala a vessar d’adolescents per a veure Manolo i Ramón. Amb aquests antecedents no va resultar estrany que a la nostra ciutat sorgiren diversos grups de música moderna, i paxangues, amb major o menor fortuna entre els 60 i els 70: Los Melódicos, Los Truenos, Los Rítmicos, Elipse, Lluvia, etcètera, que fet i fet no van respondre més que a un divertimento dels seus integrants, projectes efímers per a amenitzar revetles amb els èxits de moda, exceptuant alguns com Los Melódicos i Los Truenos que als 60 van assolir majors cotes de profession-

alitat i van transcendir de l’àmbit estrictament local i provincial. Los Melódicos van ser pioners als llindars

de la nova era de música pop al nostre país, al costat del Dúo Dinámico i Los Milos, excel·lint per les seues magnífiques harmonies de doo-woop i els seus assajos amb el rock and roll. El grup va sorgir a l’entorn del Teatre Llar Antonià i l’emissora parroquial. Van començar en 1959 com Los Caribes i van gaudir d’un gran èxit amb les seues actuacions per una part d’Espanya. El quartet el formaven Felip Ricart, José Llopis, Gerardo Andreu i Salvador de Salazar. A Torrent tenien un important grup de seguidors. Van intervindre en programes de Ràdio Nacional a València, van participar al popular concurs de la cadena SER En Pos de la fama, plataforma de llançament d’innombrables talents, que va dirigir el locutor Juan Granell, i al teatre Victòria de Barcelona en 1961 van ser contractats, durant diversos mesos, a l’espectacle de José María Lasso de la Vega Cine, pum!... y toros, on van compartir escenari amb la cantant Rosita Ferrer, l’actor i boxador de moda Fred Galiana (de nom Exuperancio Galiana Díaz), el també actor i torero Enrique Vera i Paquito Cano, el Locomotoro amb el qual reien els xiquets dels anys 60 al programa de TVE Los Chiripitifláuticos. Van ser, a més, teloners del Dúo Dinámico en diversos concerts, entre ells a l’actuació del cinema Liceo. A Televisió Espanyola van actuar tant a Madrid com a Barcelona en 1961, i en 1962 van gravar

un disc, amb magnífica portada del fotògraf Oriol Maspons, amb l’estètica teenager, per a la companyia Belter amb quatre temes deliciosos: una peça de rock, Óyeme nena; dues balades, la composició original que els havia escrit un estudiant de medicina titulada De Azul i la versió del duo danés Nina i Frederick, Escuchando el océano, així com el twist Vive siempre feliz, de la mateixa parella escandinava. En modificar-se els components del grup l’acord que tenien amb la discogràfica es va anar al trast i en 1965 es van dissoldre. Los Truenos eren originaris de Xirivella i havien començat en 1967, però a causa de l’abandonament d’alguns dels seus fundadors el grup va quedar integrat únicament pels torrentins: Ascensio Verdet, Enrique de Dios, Julio Barrachina, Juan Marcilla, José Rubio i Brígido Solís. A Torrent van tocar per primera vegada al saló Sirtaki. Després van actuar a les millors sales de festa de la província de València. Interpretaven els seus temes en anglés i van ser els màxims exponents del soul a Espanya juntament amb Els 5 Xics i Los Huracanes, amb influències de Otis Redding, Jackie Wilson, James Brown, Ray Charles i Sam Cook. Los Truenos van participar al programa especial de la Nit de cap d’any de l’any 1969 i al programa Musical 69, tots dos de TVE. Van gravar una maqueta per al seu futur disc amb la companyia Fonograf, però com que va morir el seu mànager Rogelio Carratalá, el projecte no va prosperar i el grup va desaparéixer. Es va dissoldre cap a 1972. Les noves figures de la música van des-

bancar gradualment a les estreles del cel·luloide i les preferències de la joventut pel pop, el rock and roll, el twist, el jive, etcètera, encara que van conviure, van buidar lentament les sales de cinema a favor de les sales de ball a la fi dels anys 60, les quals van irrompre com un negoci pròsper destinades a un públic jove que disposava de certa autonomia econòmica per primera vegada. Amb tot i amb això, vist el reclam dels ídols de moda, es van rodar pel·lícules destinades al públic jove que aconseguien portar-los fins a les sales i asseure’ls davant les pantalles per a veure els films de Bruno Lomas, Massiel, El Dúo Dinámico, Los Bravos, Karina, Raphael, Micky y Los Tonys, Los Pasos, Palito Ortega, Els Beatles, Elvis Presley… en pel·lícules que es van estrenar a Torrent com Long Play, El Golfo, Codo con codo, Megatón ye-yé, Dame un poco de amor, Los chicos del Preu, ¡Qué noche la de aquel día! i molt més, i als mateixos cinemes van tindre lloc matinades en les quals actuaven els conjunts de l’època com Los Ángeles Negros de Godella al cinema Avenida i Los Truenos al Montecarlo i el Parroquial. El ball a Torrent havia patit l’ostracisme de l’Església des que va acabar la contesa bèl·lica. Unes vegades es va prohibir i en altres ocasions es va denunciar, fins i tot quan els balls se celebraven en domicilis particulars. El mateix rector José González Frasquet va assolir que Tomás Moreno desistira de la seua originària idea de construir una gran sala de ball als llindars dels anys 50 a l’Avinguda al Vedat, i al seu lloc va construir el cinema Liceo. No obstant això, malgrat les reticències del clergat local i laments com els expressats pel

Fotografia d’estudi per a la companyia Belter de Los Melódicos, 1961 (Foto Felip Ricart Carratalá) .

lletrat i arxipreste de Sant Pau Jaime Marco Baidal en 1960, per l’ona de balls moderns que amb la seua sensualitat i desconcert estaven arraconant les danses antigues pròpies de l’horta valenciana «donde todo era arte, gracia, belleza y moralidad»23, les terrasses d’estiu, a les quals es va afegir El Clot en 1963, van programar balls totes les vesprades dels diumenges, amb més o menys encert adaptant-se als sons de cada època, amb molt d’èxit per part del públic jove, però només coincidint amb l’estació estival. A falta de sales a les quals moure les extremitats amb els ritmes moderns l’habitual durant els anys yeyés era que xics i xiques es reuniren a casa d’amics i familiars, controlats a mitjana distància pels ulls dels pares o els avis, en sessions vespertines quasi sempre, per a celebrar guateques on expressar aquella bogeria de joventut amb el twist, escoltant als cantants de moda al nou pick up que havia adquirit la família, bevent gasoses, alguna cervesa, i berenat pastissets. El menyspreu pel ball com a diversió jove es manifestava a través del butlletí d’informació municipal entre els sectors més rancis de la societat torrentina que ho veien com una forma d’esplai anormal. Així, per al capellà del Frente de Juventudes de la Falange a Torrent, Vicente Rodrigo Ramos, aquells frenesís no representaven més que un fals refugi per a joves desorientats amb l’objectiu de camuflar les seues manques i com a mitjà de combatre amb un furor esquizofrènic les seues insatisfaccions personals, que poca cosa els podien aportar.24 23 MARCO BAIDAL, Jaime, El Turia y el hombre ribereño. València, 1960, p. 555. 24 Rodrigo Ramos, Vicente, «Juventud eterna». Torrente. Boletín de información, maig 1963, p. 6.

Al marge dels guateques que proliferaven a l’àmbit domèstic, en ocasió de les festes patronals, puntualment es realitzaven vetlades musicals al carrer. En 1961 va tindre lloc l’actuació estel·lar a la plaça del Mestre Giner de Los Melódicos, que acabaven de visitar els platons de televisió. També alguns casalets fallers van organitzar balls amb número musical inclòs. Després de l’aixecament del veto a la celebració de les Falles a Torrent la Falla del Mercat (antiga Falla de la Plaza del Caudillo) va organitzar un ball en 1969 a l’antic recinte del Parque de Atracciones, remarcant el seu caràcter familiar amb lletres ben grans, amb la participació de Los Truenos que havíen debutat a la televisió. Allò que era més semblant a una sala de ball exclusivament destinada a aquesta finalitat, relacionat amb l’oci jove, van ser la pista Bomar i el Saló Sirtaki. La pista Bomar va ser obra de Juan Botifora, en abandonar el parc, i Francisco Marcilla, propietari del bar Los Veteranos. Estava situada a un terreny condicionat com a pista de ball a l’aire lliure, a l’Avinguda, cantonada al carrer del Montgó. Es va inaugurar entre 1966 i 1967 i va funcionar poc més de tres anys. Obria els diumenges a la vesprada i solia omplir-se de gent que només anava a ballar. No tenia barra de bar, per tant el públic creuava a la cantonada de davant, on estaven Los Veteranos, per a prendre’s l’aperitiu, però en eixir de la Bomar se’ls estampava un encuny a la mà a fi de ser identificats a la volta. L’entrada rondava els sis duros i els joves passaven una estona agradable movent-se al ritme de la música de moda. La instal·lació

El cantant Raphael va ser una de les figures de la música pop que va passar per Torrent en diverses ocasions (El Parque de Atracciones, El Clot, El Bony...) i les seues pel·lícules van ser algunes de les més vistes per la generació de la nova ona yeyé a Torrent (Col·lecció de programes de mà d’Enrique Carratalá Deval) .

Pasquins que es van distribuir per tot Espanya) . censurar el ball agafat durant la postguerra (Biblioteca Digital Castella i Lleó) .

Grup d’amics ballant al Parque de Atracciones, 1960. (Foto Juan Luis Pastor Segarra) .

Actuació de Los Truenos a un parador de falles de València, 1969 (Foto Ascensio Verdet Carratalá) .

comptava amb un escenari en el qual van actuar alguns grups de l’època com Los Sonor, Los Huracanes, Los Botines, Bruno Lomas, Tino Frontera, Los Genios i Micky y Los Tonys, amb els quals es va inaugurar la pista Bomar. Alguns jovens es pujaven a l’escenari, si tenien l’ocasió, agafaven els seus instruments i els imitaven. Segons el tipus de música o l’estil del grup que anava a tocar, penjat d’una figuera de pala, a la porta d’accés, hi havia un cartell de fusta especificant el so a escoltar. En una d’aquelles ocasions estava escrit «suul», com sonava, més castís que soul. Després, segons recorda Carmen Tarazona, dona de Juan Botifora, es van instal·lar uns gronxadors però ja no s’utilitzava per a ballar encara que hi ha clients que creuen recordar que zona de ball i els gronxadors van coexistir.

El saló Sirtaki era una boîte, tan diminuta i fosca que repel·lia als pares precisament per la seua escassa il·luminació. Deien les males llengües que les xiques que entraven al Sirtaki s’emportaven un bombo per encàrrec. El Sirtaki estava situat a l’altura de la Font de les Granotes, cantonada amb el carrer de Sant Fermí, on anys després es van situar els billars Denver i actualment hi ha una papereria. El seu propietari era Arturo Vázquez i com a la pista Bomar, i a les discoteques que estaven per vindre, era obligatori, en compliment de la normativa d’espectacles, el fet que sonara música en directe interpretada pels mateixos artistes, almenys durant tres quarts d’hora, com va ocòrrer a qualsevol local en el qual es punxava música disco. Aquella va ser una de les raons per les quals durant anys nombrosos artistes van recalar a la nostra

Grup de jóvens tocant els instruments musicals del conjunt valencià Los Genios a l’escenari de la pista Bomar, 1968 (Foto Miguel Navarro Peris) .

Amics a la pista Bomar. D’esquerra a dreta Antonio Andrés, José Llácer, Francisco Marcilla i Alfonso Jiménez, ca. 1966 (Foto Alfonso Jiménez Asensio) .

Publicitat a la premsa valenciana del concert de Tom Jones programat a la sala Bony el 27 d’abril de 1975.

ciutat, però no l’única. El saló Sirtaki devia el seu nom, després de la seua estrena a Torrent, a la pel·lícula de 1964 Zorba el griego, amb la qual es va posar de moda el ball hel·lé o sirtaki. El conjunt torrentí Los Truenos va debutar a la boîte del carrer de Sant Fermí en 1967. El saló Sirtaki va romandre obert molt pocs anys. No sabem els motius del seu tancament, però les modes són efímeres i la competència que se li aveïnava amb les dues grans discoteques que van excel·lir a Torrent als anys 70 com a referents de l’oci jove i de la València musical, no li auguraven cap futur.

LA FEBRE DEL DISSABTE VESPRADA: LES DISCOTEQUES (1970-1979) En 1968, després de l’obertura de la primera discoteca a la capital de la nostra província, la Sider, al carrer Tomasos, 12, com ha apuntat Juan José Andaní, el seu èxit va córrer com una reguera de pólvora de llarg a llarg del territori valencià i pertot arreu es van inaugurar sales de música enllaunada,25 atractives per la foscor del recinte, les seues esferes de cristalls que donaven voltes sobre la pista de ball i que, amb l’inici de les seues irradiacions estel·lars, advertien del començament de la part lenta de la sessió diumengera, la més 25 ANDANÍ, Juan José, «La Valencia de los 60: el guateque y el twist». Historia del rock en la Comunidad Valenciana. Valencia, 2004, p. 88.

Alguns components de Los Truenos en el vestíbul de la sala Bony després d’una actuació acompanyats per unes admiradores, ca. 1971 (Foto Ascensio Verdet Carratalá) .

esperada pels joves per a ballar entrellaçats amb les xiques d’ahir. Torrent es va apuntar immediatament a la moda de les discoteques amb les sales Bony i Dandy, cap a les quals desfilaven en peregrinació setmanal milers de joves procedents de qualsevol racó de la província, especialment dels municipis pròxims i de València, que per centenars baixaven del trenet i de l’autobús. Tots, els xics amb les seues camises multicolors de colls de pic i els pantalons de campana que semblaven haver-los engolit el cos i les xiques lluint vestits d’inimaginables formes, faldes llargues i faldes curtes, pitxis i esclops… buscaven la forma d’oci que progressivament s’havia imposat, la que els permetia ballar amb les cançons dels seus ídols, tindre l’oportunitat de veure’ls en directe i d’entaular noves amistats i relacions de

parella en un ambient de penombra i desenfrenament musical, que per una estona els possibilitava alliberar-se del jou d’una dictadura agònica i la moralina dels seus majors martellejant sobre els seus caps. De buena tinta sé lo lamentable que se ponen [els joves] en plena jarana de ciertos clubs de nuestra ciudad, ella, de tanto abolengo cristiano y moral.26 Perquè, encara, als primers 70 anar a passar la vesprada del diumenge al ball activava les actituds més retrògrades en determinats sectors ja que s’entenia com una manera de malgastar els joves el temps lliure. El que era a ballar, es deia, realment anava una minoria. La majoria s’avorria i 26 SANCHIS, Antonio, «Recuerdos de un dominguero que llega tarde». Torrente. Boletín de Información, abril 1972, p. 5.

els que assistien a la discoteca sol ho feien per a quedar amb els seus amics, i algunes xiques de quinze o setze anys anaven a aprofitar la foscor i a asseure’s a una cadira «[…] i posar-se cama sobre cama, poder fumar-se uns cigarros, i altres, per raons que preferix no escriure (sic)»,27 motiu pel qual es convidava a la reflexió als pares i a les autoritats a fi de localitzar els problemes i extraure conclusions sobre els ocis d’aquells fills desorientats, espiritualment orfes, que únicament trobaven refugi al ball. Més endavant, a meitat de la dècada, Ja fora per la fi de la dictadura, la transició a la democràcia o per a oblidar la crisi del petroli, ja fora per l’explosió del rock and roll amb les seues múltiples tendències i les vibracions de la música disco, hi havia motius més que sobrats per a ballar amb els decibels elevats a tot drap i les dues grans sales de Torrent, es van encarregar de satisfer les demandes del públic. Cap a 1964 la família Ferrer Roca, coneguda a Torrent pel malnom dels «saros», va comprar la piscina Las Delicias al seu anterior propietari Fermín Martínez. L’antiga terrassa tenia una extensió de dimensions considerables, amb un hort inclòs, al carrer de Saragossa, número 16. Els nous propietaris, empresaris titulars de diferents activitats econòmiques com la construcció i la indústria del cartonatge, van continuar oferint espectacles a la piscina en la qual hi havia balls i actuacions musicals i, tot i que mai havien tingut cap vinculació amb la indústria de l’esplai, el cap de familia, Pascual Ferrer Cervera, va ser un dels amos 27 Andreu, Joseph Vicent, «Per un’altra joventut». Torrente. Boletín de Información, abril-maig 1971, p. 4.

de la plaça de bous de Torrent. Francisco Ferrer Roca assegura que la terrassa d’estiu es va inaugurar com a sala Bony en 1968 amb l’actuació de Karina, el mateix any que la cantant triomfava amb la versió que havia fet de Little arrows (Las flechas del amor) de Leapy Lee. El nombrós públic es va concentrar a la porta esperant l’estrela yeyé i va abarrotar la reconvertida piscina com a sala de ball i festes. No obstant això, en 1969 la premsa, que es feia ressò de la seua reforma, encara es referia al local com Las Delicias, amb motiu del festival de belleses, o misses, que es va celebrar a Torrent, en lloc de sala Bony,28 un nom inspirat en el del personatge de Bonnie interpretat per Faye Dunaway a la pel·lícula Bonnie and Clyde de 1967, que es va estrenar al nostre país en 1968 i a Torrent al cinema Montecarlo en 1969. La sala Bony en despuntar la dècada de 1970 encara tenia una grandària discreta i una capacitat d’aforament de siscentes places, segons dades de la policia municipal, però admetia i superava l’aforament declarat pels seus propietaris.29 Fernando Ferrer era el seu gerent. Tenia feblesa per l’espectacle. Era aficionat al cinema i un gran col·leccionista dels programes de mà que s’entregaven a les taquilles, però sobretot estava enamorat de la música que es cuinava en aquells moments. Solia adquirir els vinils per a reproduir a la discoteca a la botiga d’articles d’electrònica Viuda de Miguel Roca, al carrer de Sant Vicent, número 34 de 28 IBÁÑEZ CLEMENTE, José María, «Resonante éxito en el festival de preselección de misses Valencia, Región y Costa del Azahar en Torrente». Levante, 5 de juliol de 1969, p. 14. 29 VÁZQUEZ RABANAL, A y GONZÁLEZ PÁRAMO, J. M, «Servicios del bienestar social». Estudio socioeconómico de Torrente, vol. III, part segona. Torrent, Caixa d’Estalvis de Torrent, 1972, p. 422.

Camerino del Bony minuts abans d’un concert de Juan Bau amb Manuel Amorós, a l’esquerra amb camises blanques, i altres artistas, acompanyats pel periodista Miguel Ángel Pastor, al centre subjectant un cigarret, ca. 1973 (Foto Miguel Ángel Pastor) .

València, en la qual es venien les entrades de les gales del Bony. Conxa Madramany, administrativa als negocis familiars, va ser la seua primera discjòquei, la DJ, en un fet inusual a l’època per tractar-se d’una dona. Per a dur a terme la seua comesa va haver de formar-se a una sala d’Enrique Ginés, el locutor radiofònic, amic de Fernando, conductor del mític Discomóder. Ara bé, no va ser fins al diumenge 18 de març de 1972 quan es va inaugurar la nova sala Bony, reformada, ampliada i coberta la seua piscina, amb l’actuació estel·lar de l’inoblidable Nino Bravo. A la premsa es va presentar com la sala de ball més gran d’Europa, -i així degué ser perquè el seu aforament superava les quatre o cinc mil places-, refrigerada, confortable, acollidora i diferent a totes. Tenia un

escenari descomunal de 2,80 m d’altura que permetia veure a l’artista des de qualsevol angle, cinc pistes de ball i el seu recordat Salón Azul, un espai d’intimitat només per a parelles. Els quatre murs del reservat estaven decorats de blau, com el seu nom indicava i disposava de butaques acollidores, apelfats, suficients per a l’acomodament dels enamorats, i barra de bar en exclusiva per a ells. Els preus de la discoteca oscil·laven entre les 80 pessetes que pagaven els homes i les 35-40 pessetes que es cobrava a les dones, entre 1972 i 1975. Fernando s’ocupava de la contractació dels artistes a través de representants com Guillermo J. Ortigueira, Vicente Moya Suco o Gay Mercader, i es desplaçava personalment a tractar-los si era necessari.

Concert de Ramones el 10 de novembre de 1981 a la sala Bony. A la fotografia Joey Ramone vocalista i Dee Dee Ramone amb la guitarra (Arxiu de l’autor) .

De manera que es va portar a Torrent a les primeres figures nacionals i internacionals de la cançó, a vegades perdent diners. En el primer concert de Julio Iglesias, a la primera època de la sala de festes, a penes va assistir ningú. A punt de posarse a plorar pel fiasco, la família Ferrer el va haver de consolar: «No fasses cas que ací hi ha molts burros, en este poble. Tú no te preocupes que triunfarás», li animava la senyora Paquita Roca Segura, mare del gerent, que volia molt a l’ex porter blanc. La gala de Tom Jones a l’abril de 1975, la seua primera actuació a València a la primera gira espanyola del gal·lés, va córrer la mateixa sort, per culpa de l’elevat preu de les entrades, però el seu recital va entusiasmar al públic que va anar a veureli, entregat a ell. Amb tot, les pèrdues no semblaven amoïnar-li a l’audaç empresari, més interessat per aconseguir l’actuació de les estreles del firmament musical que en el deure i l’haver del llibre de comptes.

En ocasió d’un dels seus múltiples desplaçaments a Nova York va contractar Gloria Gaynor quan a penes la coneixia ningú, i va omplir la sala amb centenars i centenars de xics i xiques que ballaven l’I Will Survive il·luminats pels reflexos de les boles d’espill que donaven voltes sense parar. La febre del disc havia irromput a Torrent. També es va portar per primera vegada a Espanya «Desde Brodway al Bony», com es promocionava a la premsa, a l’estiu de 1981, James Brown, el rei del funky i del soul, a un xou que es va perllongar dues hores i mitja. Va assolir al novembre del mateix any l’actuació, inimaginable, de Ramones, quatre punks novaiorquesos, o un grup de cromanyons segons els qualificava la crítica carcamal, en el seu primer desembarcament a València. El seu concert rabent i electritzant va ser tota una experiència de ritmes encadenats trepidants per al seu jove públic, enfervorit

D’esquerra a dreta Luis Badenes, cantant, i Luis Macías, teclat, integrants del grup de la new wave valenciana Glamour al camerino del Bony abans de l’actuació, 18 de febrer de 1982.

amb els seus ídols de jupes esquinçades, atapeït com a sardines en llanda sense tot just poder moure’s per l’aglomeració a la pista. També va contractar en 1981 a les Girlschool, un grup britànic integrat per quatre rockeres de heavy metall, a l’ona de Led Zeppelin o Deep Purple, la rudesa sonora del qual asseia com una puntada a l’estómac i feia que l’adrenalina del públic es disparara fins als núvols. Al febrer de 1982 també va aconseguir el debut per primera vegada al nostre país d’un conjunt rockabilly, procedent, com Ramones, de la ciutat dels gratacels: The Stray Cats, tres artistes en escena, baix acústic, guitarra i cantant i el bateria, que van desenvolupar un concert magistral i potent per a sorpresa i l’agraïment dels seus fans. Els van acompanyar com a teloners ni més ni menys que el grup neoromàntic valencià Glamour, la cançó del qual Imágenes estava pegant forta i sonava a

Los 40 Principales com una lletania des de l’eixida fins a la posta del sol. El públic, tot i estar integrat majoritariament per rockers, els va tractar bé. Glamour mai van sonar millor i els mateixos The Stray Cats van ser molt amables en invitar-los a prendre bourbon al seu camerino ja que al camerino dels artistes valencians no els havíen servit cap catering.30 Al maig de 1983 també es va portar de les illes britàniques OMD, Orchestral Manoeuvres in the Dark, amb el seu recalcitrant technopop i va assolir l’actuació dels Soft Cell, llançats a la fama per un gran èxit com Tainted love, original de la cantant Gloria Jones, ex component de The Blossoms, el cor que va acompanyar Tom Jones al seu concert de 1975 a l’esplèndida sala dels Ferrer Roca. 30 CERVERA, Rafa. «Los recuerdos no pueden esperar. Sintetizadores contra tupés: Glamour telonea a Stray Cats». Valencia Plaza, 24 de gener de 2016, https://valenciaplaza. com/sintetizadores-contra-tupes-glamour-telonea-a-straycats.

Actuació de Los Chichos en 1985 (Imatge https//forojerista.es) .

El llistat dels artistes que van passar per

un llarg etcètera d’estreles destinades a

la sala Bony és infinit. Des de les figures

complaure els gustos del públic més variat.

veteranes als ídols del Superpop, des dels més avantguardistes als més carrinclons, des dels més elegants fins als més bruts, entre els 70 i els 80 tots es van pujar al seu escenari: Fórmula 5, Los Diablos, Cristina y Los Stop, Los Canarios, Víctor Manuel, Antonio Machín, Raphael, Camilo Sesto, Juan Bau, Juan Camacho, Juan Pardo, Miguel Bosé, Juan José, Danni Daniel, Dyango, Raimon, Joan Manuel Serrat, Raffaella Carrá, Rocío Dúrcal, Mari Trini, Donna Hightower, Basilio, Luis Aguilé, Lorenzo Santamaría, Tony Ronald, Tony Landa, Demis Roussos, Jaime Morey, Manolo Escobar, Los Chichos, Rumba 3, Triana, Los Pecos, Barón Rojo, Obús, Zarpa, Fischer Z, UFO, Camel, Doble Zero, Eddy Grant, Joe Cocker, Hombres G, La Orquesta Mondragón, Orfeón Brutal i

L'arribada de molts dels mites de la cançó no deixava de ser un esdeveniment extraordinari. Al carrer de Saragossa s'amuntegaven els fans per a veure'ls baixar dels seus luxosos vehicles abans d'accedir a la sala. A l'interior el públic s'esgargamellava entonant les seues cançons i ballant amb ells. A vegades, en lloc de clavells, l'artista resultava premiat amb el llançament de roba interior femenina, bragues i sostenidors, com als concerts de Juan Bau, Lorenzo Santamaría o Tony Ronald, era la moda llavors; al Dandy rebien igual guardó. Raffaella Carrá, pel que sembla no portava roba íntima o la usava, potser tan minúscula, que a causa de l'energia irresistible amb la qual la italiana es desembolicava als seus números musicals i l'elasticitat de

Darrere de les grans portes estava el jardí de la discoteca Dandy, al carrer de José Iturbi, número 10, i una casa que va ser un hospital de sang durant la Guerra Civil per atendre als ferits, anys 70.

les seues cames ensenyava més del que es proposava, com es van adonar alguns adolescents que la seguien sota l'escenari. En una altra ocasió qui va perdre la camisa abans d'eixir a cantar, amb la qual anava a vestir a la gala, va ser Víctor Manuel. Alguna mà la va sostraure. Es va pregar al públic que la retornara si la trobava. Al final es va haver de posar un pol perquè no va aparéixer. Altres vegades eren xiulets el que els artistes rebien per part del públic com Barón Rojo durant una de les seues actuacions, perquè no van estar a l'altura enfront dels seus teloners heavys de Mislata, Zarpa.31 Resultava més estrany que els artistes s’encararen amb els seus seguidors com li va succeir a Brian Robertson, el guitarrista de Motörhead, un altre dels grups heavy que li agradava contractar Fernando Ferrer, el qual la va empren31 Grabació del seu tema Herederos de un imperio a la sala Bony en 1985, https://www.youtube.com/ watch?v=Hb1lvndP7jk

dre a trompades amb els punkis de la sala a un concert de 1982.32 Ramoncín, era un provocador i aquesta circumstància era aprofitada per a promocionar la seua actuació al Bony, perquè la provocació corria a dolls pels escenaris als 70: Si te va la marcha y quieres enrollarte bien, aquí tienes tu gran noche, con lo más agresivo y espectacular que puedas imaginar.33 Punk de Vallecas amb llàgrima de per riure, blau artificial i ulleres fosques, «El rey del pollo frito» amb el seu grup W. C. l’embolicava sempre que actuava a la sala; es pixava sobre l’escenari, retornava les tomaques que li llançava el públic, però, era igual, la gent es tornava tremendament 32 https://juanmaroyo.wordpress.com/ 33 Levante, 31 de marzo de 1978, p. 24.

histèrica amb el Marica de terciopelo i altres temes per l’estil. A les fans no els importaven les extravagàncies dels seus ídols. Assaltaven l’escenari per a arrancar-los un bes si l’ocasió ho permetia i voletejaven a la porta dels camerinos a la caça del desitjat autògraf o de la fotografia que immortalitzara l’instant al costat de l’artista. Al món de l’espectacle musical la sala Bony era coneguda a tot Espanya. No hi havia cap sala comparable al nostre Madison Square Garden del Poble Nou, per la seua capacitat d’aforament, pel seu escenari espectacular i pels artistes que recalaven a la mateixa. Aquesta circumstància la va beneficiar un bon grapat d’anys fins que va obrir l’Auditorim Arena en 1983, l’antiga Pachá, i les circumstàncies van canviar. Clients o no, molta gent encara recorda la falca publicitària amb la qual es va promocionar durant molt de temps a la ràdio i a la premsa: «¿Dónde va la gente? Al Bony de Torrente», sorgida de Francisco Ferrer, aficionat a les rimes. Al costat dels concerts tenien cabuda presentacions falleres, festivals benèfics, concursos, vetlades de boxa i actes de partit. Malgrat tot la seua esplendor, en 1977, en ocasió de la festa d’homenatge dels socialistes valencians a l’enderrocat president xilé Salvador Allende, a la qual va actuar el grup andí Quilapayum, les condicions de la sala de festes van ser criticades perquè resultava un local fred, gegantesc, amb unes condicions acústiques deplorables i un equip de so pèssim.34 Fernando Ferrer es va rebel·lar contra les crítiques perquè 34 Cal dir, 18 de setembre de 1977, núm. 25, p. 26

li van semblar injustes i va respondre a la revista que les havia abocades. Tot i que, d’altra banda, hi havia altres manques com la pèssima refrigeració, doncs a meitat dels concerts s’apagava l’aire condicionat perquè les barres funcionaren.35 A meitat de la dècada dels 80 el Bony va començar el seu costa avall per múltiples raons i va deixar d’emetre els centellejos de la dècada anterior. En 1986 ja havia perdut inclús el seu nom i era Sección 25, però el tancament definitiu com a discoteca va ocórrer en 1989 en transformar-se com a bingo.

La gran rival de la sala Bony va ser la sala Dandy

La gran rival de la sala Bony com a diversió juvenil, relacionada amb el ball i l’espectacle musical a Torrent, va ser la sala Dandy, al carrer de José Iturbi, número 10. La sala Dandy va sorgir del somni d’un jove emprenedor que, al igual que Fernando del Bony, estava entusiasmat per la música, tot i les objeccions primerenques posades pel seu pare a la seua idea de obrir la discoteca. José Cubells Villarrolla provenia d’una família que treballava al sector de l’oci, propietària dels cinemes Hercumar i Ideal d’Alaquàs, així com de la sala Dory’s, posterior Piano Blanc, a la mateixa localitat. La inauguració de la sala Dandy va tindre lloc la vesprada del diumenge 9 de març de 35 JÁTIVA, Juan Manuel, «Cuando Valencia se soñaba moderna». El País. Comunidad Valenciana, 21 de setembre de 2014, p. 2.

1969. El públic, convocat pels cartells distribuïts a Torrent i els municipis adjacents, desitjós per descobrir les sorpreses que li esperaven a la nova discoteca, es va congregar apinyat davant la taquilla i va envair el carrer a l’espera que s’obriren les seues portes. Per a evidenciar la magnitud del projecte van actuar Los Bravos, en el cim de la seua carrera, comandats pel seu carismàtic vocalista, Mike Kennedy, sota els concordes de la seua cançó fetitxe: Black is black i, com no, Los chicos con las chicas. Al deixant de Los Bravos seguirien els Pop Tops i Los Módulos les setmanes següents. La jornada es va saldar amb un tremend èxit de la nova discoteca i amb huit mil gots fets miques per l’impetuós públic. La sala va adoptar el seu nom de la fragància utilitzada per a perfumar-se el pare del jove gerent: Varón Dandy, i aquesta denominació no va canviar. L’aforament, segons les dades de la policia local, era de set-centes persones en 1971, però cabien molts més i a vegades es van superar les cinc mil ànimes. El local ocupava una superfície de 3.000 m², aprofitant el pati interior de diversos edificis sota els quals es trobava la discoteca, incloent també el seu jardí. Disposava d’un escenari, una espaiosa pista de ball, al centre del qual s’havia habilitat la cabina dels discjòqueis, servei de guarda-roba, zona de seients i taules al voltant de la pista i un complet i ampli servei de bar, amb una barra correguda a l’interior del recinte i una altra més xicoteta a l’exterior. La sala Dandy era molt més moderna que el Bony. Va ser la primera discoteca a Espanya que va emprar les llums de làser i a comptar amb una videoteca, una antena via satèl·lit per a

retransmetre concerts des de l’estranger i una gegantesca pantalla que va cridar l’atenció del mateix productor de televisió Valerio Lazarov. Amb el pas del temps es va insonoritzar un saló destinat a projectar pel·lícules. La popularitat de la discoteca es va romandre inalterable fins al final: tal vegada perquè el logotip de l’empresa era un simpàtic elefant, símbol de la fortuna i la bona sort. La taquilla s’esgotava en un obrir i tancar d’ulls. Quan es va inaugurar els homes abonaven 75 pessetes per entrada, incloses les actuacions musicals, i les dones 50. El Dandy era una sala de festa d’oci vespertí, llevat de la Nit de Nadal i la Nit de cap d’any que s’apuntava a les celebracions nocturnes. Estava oberta per als majors de 16 anys, els dijous a les set i dissabtes i diumenges a les quatre o a les cinc de la vesprada, va dependre de la dècada. Més endavant també va obrir els divendres. Els dijous la gent anava a patinar i tampoc eludia la seua cita amb el públic la vesprada d’Any Nou. Els disc joqueis acostumaven a ser el propi empresari i Francisco Andreu (Paco Marfilito de Chocolates Marfil). José Cubells estava al corrent de totes les novetats que es llançaven al mercat i en el dia era capaç d’anar i tornar d’Andorra a fi d’adquirir discos d’importació dues setmanes abans que es comercialitzaren a Espanya. L’ambientació musical repetia, més o menys, el mateix esquema, dividit en quatre blocs: en primer lloc es punxava «el lent» per a les parelles i aspirants a serho, li seguia la rumba catalana, la música disco i, finalment, li arribava el torn al

Nombroses colles d’amics emplenavent de gom a gom la sala Dandy els caps de setmana. Fotografia feta a l’entrada de la discoteca, 1970. (Foto Vicente Ortí Moya) .

rock dur. Era l’hora en què despertaven els metalers i s’ensenyorien de la pista. El punt definitiu de la festa el posava Smoke of the water de Deep Purple. I, a no ser per alguna actuació excepcional, a les deu i mitja tancava i tots al carrer. La repercussió de la sala Dandy es va estendre molt prompte pels ambients musicals valencians i el 6 d’octubre de 1971 va acollir la cloenda festiva del programa de Ràdio València Los importantes del verano conduït per Guillermo J. Ortigueira. El festival va reunir a Torrent als artistes de moda entre els adolescents, triats com els millors de la temporada mitjançant votació radiofònica, entre altres: Karina, Los Diablos, Mochi, Tony Ronald, Daniel Velázquez, Els 5 Xics i Camilo Sesto. La sala Dandy, com la sala Bony, organitzava galas totes les setmanes, malgrat els recels que els representants dels artistes

mantenien cap a José Cubells per la seua joventut quan va començar a la discoteca. L’empresari torrentí va aconseguir des del Regne Unit les memorables actuacions de Suzi Quatro, The Tremeloes, The Animals i els exòtics Osibisa amb el seu innovador afro-rock. Va contractar Julio Iglesias, Raphael, Júnior, Lorenzo Santamaría, Fórmula V, Los Pekeniques, Los Mustangs, Los Diablos, Los Canarios, Lone Star, Mari Trini, Adamo, Cecilia, Víctor Manuel, Juan Bau, Lorenzo Santamaría Teddy Baptista, Janet, Juan Camacho, Albano i Romina Power, Mocedades, Miguel Bosé, Dyango, José Luis Perales, Boney M, Pi Donagio, Bertín Osbone, Nacho Dogan i nombrosos artistes que van tornar a les dues discoteques de Torrent molt sovint en sessions de quaranta-cinc minunts, d’acord amb la legislació, i a vegades repetien gala vesprada i nit. Camilo Sesto havia tancat una actuació la Nit de cap d’any de 1972 amb la

Anunci del concert de Demis Roussos al cinema Hercumar d’Alaquàs, propietat de la familia Cubells, produït per la sala Dandy de Torrent, anys 70 (Fullet cortesia de la família Cubells-Company) .

sala Dandy, però per culpa d’un malentés del nou mànager del cantant d’Alcoi es va comprometre, però amb la sala Bony, a una doble gala anunciades a les cinc de la vesprada i a les onze de la nit. Al final, per a resoldre l’equívoc i evitar-se una publicitat que el perjudicara Camilo Sesto va decidir actuar per la vesprada a una discoteca i per la nit a l’altra.

l’escenari perquè el clavicordi que anava utilitzar a l’actuació sonava mig to baix. La situació va començar a ser incòmoda. Així es que, la Guàrdia Civil, casualment present al concert, el va obligar a eixir perquè el públic no s’impacientara i l’armara. Finalment es va arrancar amb la seua veu de falset i va cantar Lord of the flies. Va ser un èxit.

Els primers anys d’existència tant el Dandy com el Bony els van oferir als intèrprets novells, la majoria valencians, l’oportunitat de promocionar-se com a teloners de les estreles convidades: Los Piedras Azules, de Paiporta; Los Marrades, de Sueca; Los Truenos, Lluvia i Elipse, de Torrent; Ethel y los Drakers, de la Malva-rosa; Los Bambinos, Los Cosmics… A la xicalla li agradava corejar les cançons dels artistes i seguir-les ballant. De manera que quan van actuar Miguel Ríos i Joan Manuel Serrat, al poc temps de la mort de Franco, i en lloc de cantar van llançar algun tipus de consigna política, el públic els va esbroncar perquè a la discoteca no més volien ballar. Una cosa similar li va ocórrer a Serrat a la sala Bony, es conta que per cantar en català.36 Adamo i Mocedades, en canvi, connectaven bé amb els seus seguidors i els regalaven diversos bises. Adamo, la primera actuació del qual a Torrent va tindre lloc el 6 de juliol de 1969, a més es dirigia als fans per a preguntar-los per les cançons que volien escoltar. Demis Roussos era un tipus peculiar, a més de guardar-se els bitllets de la recaptació a una fonga que es penjava al coll, sota la seua genuïna túnica, quan va debutar al Dandy es negava pujar

En 1984, després de centenars d’actuacions, José Cubells va decidir suspendre els números en directe perquè ja no omplien la sala i no resultaven rendibles. Des d’aleshores només va sonar la música enllaunada però el Dandy va continuar sent una de les referències musicals de major concentració de joves per a emplenar el seu temps lliure el cap de setmana, i així es va mantindre fins que va tancar el 10 de març de 1994.

36 ANDANÍ, Juan José, «El festival de Benidorm». Op. cit., p. 102.

Amb les sales Bony i Dandy el concepte del ball dels diumenges va deixar de tindre sentit, perquè hi havia ball i espectacles dissabtes, diumenges, festius i dies entre setmana, preferentment per les vesprades. D’altra banda, totes dues discoteques es van formalitzar centenars i milers de parelles que van acabar davant de l’altar; tot i que moltes xiques es queixaven perquè només anaven tafaners a la discoteca, amb el cigarret a una mà i el cubata a l’altra, o mocosos que no les deixaven en pau. I a la calor de les mateixes discoteques van trobar refugi algunes bandes juvenils que l’emprenien a bastonades amb les colles rivals d’altres municipis pel fet de trepitjar territori alié. Als anys 70 a Torrent hi havia un grapat d’aquelles, recorda algun dels seus integrants: la banda del Moro, la banda dels Celtas, la banda de Chicago, la

banda del Saco, la banda dels Carreteros, o la banda de Paco Pérez. Les relacions entre els gerents de la sala Bony i Dandy van ser cordials i tirants encara que al cap dels anys es van tibar del tot. Va ser al Dandy on van començar a recalar les primeres figures de la cançó, segons el seu gerent. Després va començar una carrera entre les dues discoteques per la contractació dels conjunts més reeixits. Més tard la competència va adquirir un caire diferent amb les rifes i els sortejos dominicals. A la sala Dandy totes les setmanes se sortejaven els diminuts minis i les motos Vespino; li van seguir els Ford Fiesta, i als 80 es sortejaren aparells de vídeo domèstic. La sala Bony es va sumar a la carrera de les rifes empresa per la discoteca rival i a l’agost de 1974 Fernando Ferrer entregava al primer afortunat el primer SEAT 124 D que s’havia sortejat a la seua

discoteca.37 A les acaballes dels anys 80 es van intensificar les controvèrsies entre les dues sales per competència deslleial a causa dels obsequis dels sortejos i altres assumptes, com el consum de drogues, que van saltar a la premsa amb denúncies i acusacions pel mig que no les van beneficiar. Al costat del Bony i del Dandy estava la sala Cervantes, l’antic cinema transformat pels germans Moreno, del cinema Liceo, en 1969 en saló de ball destinat a un públic adult, on sempre era primavera, segons la seua publicitat. Era un recinte més modest que el de les discoteques de la competència i la pista de ball la conformava un rectangle que ocupava la zona que havia sigut el pati de butaques de la sala de cinema. Al voltant de la pista hi havia un parell d’escalons en els quals es podia asseure i unes escales permetien pujar l’altell, tot i que al llarg del temps l’interior 37 Levante, 10 de agosto de 1974, p. 27.

L’històric logotip del disc-pub Lo Rat.

va ser objecte de diverses reformes. També van passar per la sala Cervantes algunes figures de la cançó com el veneçolà Henry Stephen, famós pel seu tema Mi limón, mi limonero, malgrat que el públic a penes va respondre a la cita. Als 80 va acollir ritmes discotequers més juvenils, canviant la seua denominació successivament per sala Lime, Deppartment i Rayas, amb actuacions en viu de grups locals com a Tiempos Locos. La discoteca va gaudir de les simpaties del públic jove i va acollir nombroses festes dels alumnes de l’institut. Al gener de 1985, sent Deppartment, ni més ni menys va tindre lloc un concert dels incombustibles Alaska y Dinarama, i com Rayas va organitzar festes temàtiques de tal manera que va acollir una festa alemanya, una festa jamaicana i fins i tot, una festa soviètica. Va tancar als anys 90.

PUBS, TIMBES I ALTRES LOCALS: LA MARXA A PARE MÉNDEZ (19801990) Cap a meitat dels 80 l’edat daurada de les dues grans sales de festa de Torrent tocava a la seua fi. Tot i que conservaven, encara, una clientela nombrosa i fidel, els gustos juvenils a la nostra ciutat, quant a la cerca de diversions, van anar canviant progressivament a mesura que augmentava el nombre de timbes a les quals cremar les hores amb la colla d’amics. Hi havia un sector de joves, majoritàriament estudiants de batxillerat i universitaris, que defugien de la caspa i de l’ambient quinqui que es palpava al Bony i el Dandy i preferien el refugi del pub, la majoria dels quals es concentraven al carrer del Pare Méndez. Els pubs van ser un punt de trobada on passar la vesprada amb els col·legues,

pelar-se les classes, i estar una estona a la nit abans d’emprendre el camí cap a la ruta de la moguda valenciana, a la carretera del Saler, cap als nous temples del furor nocturn com a Barraca, Spook Factory, Chocolate, Espiral, Puzzle, ACTV i alguna més, en les quals es flipava en colors. Els pubs van proliferar a Torrent a la dècada de 1980. Com a fenomen nou a la nostra ciutat van ser motiu d’atenció al Butlletí d’Informació Municipal. Es va teoritzar sobre el seu origen, la seua denominació, el seu significat i la manera en la qual calia pronunciar-los, si pup o pap, o pub o pab.38 Els joves, àvids de novetats els van acceptar de seguida: es podia xarrar amb els amics, beure una cervesa, prendre un aperitiu, en principi com a qualsevol bar, però es diferenciaven d’aquells perquè estaven plens de cares joves, sonava bona música i alguns estaven decorats amb una cartelleria d’acord amb l’ambientació que es pretenia projectar al local; cap era igual, però tots semblaven el mateix. El pub també tenia els seus detractors per formar part d’una colonització cultural anglosaxona. Els qui rebutjaven aquests tipus de locals els consideraven covatxoles envaïdes pel fum del tabac on se servia cervesa pudenta enfront de la nostra castissa taverna amb les seues aromes a infinitat de tapes, més o menys picants, i els efluvis del bon vi.

col·lapsaven certs trams del carrer del Pare Méndez per l’aglomeració de gent i la quantitat de vehicles per a disgust dels veïns que suportaven els aldarulls i el soroll. En moltes ocasions, la gran via de la marxa torrentina, era el més semblant a un pàrquing de motocicletes. Al llarg de la dècada van obrir i van tancar un grapat d’aquests locals de copes i van canviar de denominació. Hui ja no queda cap fòra del més antic: Lo Rat, el qual ha sabut adaptar-se als temps.

Els caps de setmana, inclosos els divendres, centenars de joves es concentraven a les portes de les seues timbes preferides, anaren pubs o succedanis del pub, got en mà i cigarreta a la boca. A vegades es

A meitat de la dècada dels 80 existien nou pubs en el transitat carrer,39 de camí al Vedat. entre els quals estava Lo Rat, al número 43, més conegut com La Rata. El seu amo era Paco i el va obrir a la fi de 1968 com Discotheque Lo Rat. Paco venia de París i al principi la gent que es reunia al seu local eren joves progressistes, avantguardistes amb infinitat d’inquietuds. Era criticat perquè entraven xiques, i aleshores no era freqüent que les dones visitaren els bars. Als 80 hi havia un disc pub, amb una zona destinada a pub i una altra a discoteca. La zona de pub tenia cert glamur amb un ambient més aviat tranquil, agradable i acollidor. Es podia sentir bona música i xarrar amb els amics a la calor d’una copa sense alçar excessivament la veu. Tenia seients d’obra entapissats, i la seua decoració era més pròpia d’una cafeteria, quadres, fusta i cristalleria a l’exterior. La discoteca era modesta, però agradable. La freqüentaven estudiants i a vegades s’organitzaven sessions dedicades als grups de moda com Depeche Mode o U2.

38 HERRÁIZ, «Los pubs y lo pabs». BIM Torrent, febrer 1981, p.13.

39 GASENT, María i SANFÉLIX, Inma, «Viva la marcha». BIM Torrent, núm. 45, maig 1985, p. 20.

Ballant a la discoteca Lo Rat, 1986.

Un altre d’aquells locals era el Pitter. Durant un temps va albergar actuacions en directe. El Roses, similar a Lo Rat, destacava per la seua terrassa jardí i a l’interior, decorat amb bon gust, comptava amb la simpatia del seu encarregat Ángel que els dissabtes obsequiava amb marisc als amics. El Triciclo, que havia segut Spider, era un pub freqüentat per clients molt joves, molts dels quals procedien d’altres municipis: Paiporta, Picanya, Picassent, Alaquàs, etcètera i a més acudien molts estudiants de l’institut que es pelaven les classes. Es podia dir que era el local més psicodèlic del carrer de la marxa torrentina. L’interior estava molt colorit i havia molt de soroll. En aquest recorregut situat entorn a 1985 també teníem Gentleman, Nicher i Barraca. Barraca, no era la de la ruta destroyer, de Sueca, sinó la del número 29 del Pare Méndez, regentada per Bladi, un personatge que al maig del 68 estava

tirant pedres pels carrers de París. A Barraca, malgrat la seua amplitud, la gent s’atapeïa per l’aglomeració i els clients es trepitjaven, però tots estaven tan feliços sentint música que els destrossava els timpans. Els dimecres, a més, sorprenia amb les seues festes. En canviar de mans va passar a denominar-se Studio 3, i estava atés per Antonio, Juan i Ramón. Studio, com a Barraca, continuava sent el local predilecte dels més joves, que s’arremolinaven a l’entrada. Entre aquella tropa van començar a veure’s, llavors, els primers vaquers esquinçats amb els seus descosits i trencats posats de moda per grups punk com Ramones. Studio tenia dues barres, murals en pedra, llums de neó i espills. Comptava amb jocs recreatius, billar i màquina de bàsquet. Quant a la música prevalia el funky i el disc i servien copes d’aigua de València, sorbets i còctels de café. A vegades s’organitzaven festes, com en Nadal.

Quan Barraca va deixar de ser Barraca per a convertir-se en Studio 3, cap a 1987 més o menys, al costat, al número 27, estaven Las Cavas. Las Cavas era una champanyería en mans d’Antonio i Ramón, tipus taverna, moblada amb tamborets i tauletes baixes de fusta, amb les parets repletes de botelles de xampany i cartells, i un altell de la barra amb racions de plàstic fent al·lusió a l’especialitat de la casa, el xampany. Es podia beure una copa de l’espurnejant beguda per només 50 pessetes, una ganga, quan la cervesa eren 100. A més dels seus propis mèrits, es va beneficiar de la clientela que entraven a Studio 3, així que també solia estar de gom a gom. A la mateixa vorera, però abans d’arribar a Las Cavas i a Studio, al número 17, se situava el pub Terra, el primer que trobàvem en pujar pel carrer del Pare Méndez. Antigament es va dir Krakatoa, pel volcà. Es caracteritzava per la seua decoració d’espills en els pilars i el fons, degut als quals aparentava major amplitud. La resta de parets estaven emmoquetades i penjaven els cartells. La barra era del tipus semi capitonat, mobiliari de jardí adaptat al local i la música que sonava era tota de cassette. Fent honor al seu nom la seua especialitat eren els combinats Terra Roja i Terra, a base de kiwis. El Califa era un altre dels locals tradicionals del carrer del Pare Méndez, al número 56. La seua ornamentació i ambient tenien ressons àrabs. Les parets estaven decorades per murals que feien al·lusió a escenes del desert. El mobiliari era de vímet i obra i les taules de ceràmica. Es punxava música de tota mena i, com no podia ser d’una

altra manera, destacaven les seues copes d’aigua del desert, que era un còctel de xampany, i els seus sucs naturals. Finalment, a continuació ens topàvem amb La Sede, un local mític, al número 68, atés per Javi, Carlos, Chimi, Sote i Carmelo. A La Sede es van escometre algunes reformes. En entrar estava la zona de copes i una barra correguda. A l’interior, zona de café, taules de marbre, i al fons tenia un racó especial per a jugar al billar. Entrava públic de tota mena: artistes, intel·lectuals, joves. Es punxava l’existent del poprock espanyol i d’importació, al costat de clàssics del jazz, la salsa i el rock and roll. Solia acollir exposicions i quasi tots els caps de setmana hi havia actuacions en directe de grups de la ciutat i dels voltants de Torrent: Trapos sucios, Los Pegajosos, Estupas, Carisma, Anonimato i un llarg etcètera. Això sí, amb motiu dels concerts es doblegava el preu de les copes. La seua especialitat en begudes era l’aigua de València i l’irreverent orgasme de monja. Al costat dels locals concentrats al carrer del Pare Méndez, els noctàmbuls disposaven de diferents timbes disperses per la geografia urbana on prosseguir la seua particular ruta de música i copes. Per citar alguns et podies trobar amb el Café Olé, a la plaça Sant Roc; el Viques, al carrer Mare de Déu de l’Olivar; l’Ánfora, al carrer de Gómez Ferrer; Garci, al carrer Músic Andreu; Nacho, al carrer de Sant Valerià; Every Night, al carrer de El Salvador; Década, al carrer de Francisco Roselló; el Café Alhambra, a la plaça Major o el Café Torrens, un local al carrer d’Albocàsser dissenyat amb aire intel·lectual com a café,

Interior del mític pub Barraca del carrer del Pare Méndez. Després es va convertir en Studio 3, 1985 (Arxiu Municipal de Torrent. BIM Torrent, núm. 45) .

que recordava els ambients de postguerra. Ho visitaven principalment estudiants, però entrava gent de tot pelatge i condició: punkis, neoromàntics, postmoderns, ecologistes... La zona de marxa al carrer del Pare Méndez encara es va mantindre activa alguns anys més durant la dècada dels 90, amb algun local singular posteriorment com 30 y Tantos, però a poc a poc l’oci jove a Torrent, aquell oci que s’havia iniciat als casinos cent anys arrere per a satisfer les inquietuds recreatives de la burgesia i emplenar el seu temps lliure, es va anar desplaçant cap als locals que van començar a poblar el centre comercial de Las Américas. 96

El edifici modernista del CafĂŠ Alhambra, a la plaĂ§a Major, al llarg dels anys va acollir diferents cafeteries. A les acaballes dels anys 80 va ser disc i pub.

La nit als 90: Pare Méndez i Las Américas Kike Romero Martí

“Salir, beber, el rollo de siempre...”

ixò podia ser la Crònica escrita de qualsevol cap de setmana dels noranta. Per a mi, lògicament per edat, i també per convenciment personal, una de les millors èpoques, de les meues millors èpoques. Èpoques quasi èpiques.

Divendres de vesprada. Isc de la perruqueria. Em vaig llevar el serrell. Patilles i llarg per darrere. Un indi, que diu el meu pare. “Au”, li conteste jo.

Torrent fa temps que va deixar de tindre vida nocturna intel·ligent. I no perquè els “Dràcules” d’antany anàvem més llestos sinó pel conjunt en si d’oferta, demanda, distracció i festa.

Hui em toca obrir. A les 22.30 encara no hi ha ningú però ja comença a moure’s. I he de posar terrassa, arreglar caixes i canvis, barres, etc. Ahir no vam obrir però vam fer una xicoteta festa a porta tancada. Una estona. Fins a la 7 del matí. Ens vam beure diverses botelles i engreixem uns grams. Res que no es puga suportar amb 26 anys.

Eixir, en els noranta, per Torrent era quasi cada dia un bon motiu per a embolicar-te o per a embolicar-la. Sent embolicar un verb sinònim, en aquest cas, de diversió. A vegades una miqueta nociva, però com tot en excés. I això va ser el que va passar, que ens vam excedir. El punt neuràlgic era Pare Méndez, allí locals com (cite de baix a dalt sense ordre cronològic): Terra, Cavas, Studio3, Ágora, Lo Rat, La Sede, Producto, Azahar, Spider, Salsa, Califa, La Zumería i en carrers adjacents i paral·lel: Valens i Every.

Els divendres els carrega el diable. Encara que ja venim tocats del dijous, sabem i sé que hui serà una nit dura. I l’after s’allargarà una mica més que ahir. I després ja és dissabte i ja saps el que passa el dissabte...

Copaven les exigents ganes de festa d’una generació que va eixir molt. Moltíssim. I que va ballar, va provar, va saltar i va experimentar. Cada local tenia la seua clientela, el seu estil i el seu way of life. El carrer abarrotat de gent, cap a quasi impossible el seu pas amb vehicle. Centenars de joves assedegats de festa (i alcohol) ovacionaven a cada agosarat conductor que intentava creuar. Els fulls de mà amb

descomptes, invitacions de xopets (carregue, tia María, tequila, o el més típic i per a aguerrit whisky només) empaperaven el sòl. Cubalitres, dos per un, copes en got llarg, cadascun fidel al seu estil i a la seua manera d’entendre la nit. I el millor, quasi, sempre en un ambient de cordialitat i bon rotllo que aveses es truncava, fins que va acabar per trencar-se del tot. Era el moment de la Ruta del Bacalao i Torrent podia presumir d’un ambient que permetia eixir a sopar, prendre les primeres copes en Pare Méndez i anar-te de Ruta, previ pas (obligat) per la zona de Las Américas. I ací volia arribar jo. Sóc un expert en Las Américas. A les dotze comença a arribar la resta del personal de barra, els xics de la porta, el DJ (ànima de cada local). Una vegada preparats comencen a arribar els primers clients, parelles, llops solitaris algun despistat prenen seient a la terrassa (excepte dies de molt de fred a Torrent la terrassa

és bàsica). El gruix de la gent començara a arribar més tard, al voltant de les 3,30 aproximadament. Las Américas és un centre comercial que mai ha triomfat com a tal, motius hi haurà i cadascun té els seus, però en l’oci nocturn, diversos locals es disputaven l’hegemonia de la zona. Durant molt de temps gent dels pobles del voltant de Torrent (Aldaia, Alaquàs, Monserrat) fins i tot de la mateixa València, venien cada cap de setmana a cremar les seues naus i gastar els seus diners, en una litúrgia que hui és difícil d’explicar a qui no l’ha conegut. Vam ser: Zona, People, Toffe, XL, Azul Bar, Camelot i Karaoke. Això em recorda a les vegades que el meu pare em diu que, en els seus temps, la gent del voltant venia a Torrent a gaudir dels seus cinemes, o més endavant en la dècada dels 70 i 80 a les nostres discoteques. Vam ser cap de cartell durant molts anys, en diferents èpoques, per diversos motius. Sí. Així va ser.

100

La música sonava a les terrasses perquè, donada la solitària ubicació del Centre i la clara falta d’una legislació sobre la zona, ens permetia aqueix luxe. Gogós a les terrasses, barres subministrant beguda a discreció, relacions públiques, mailing convidant i fent “Socis”, joves ballant i “mastegant”, un bon rotllisme increïble i moltes ganes de passar-ho bé. Excepcionalment algú es passava de rosca i de la ratlla i els xics de seguretat havien d’intervenir. Durant un temps se’ns va anar de les mans, però es va poder redirigir i vam tornar a les nits interminables i les matinades increïbles. Va ser l’única vegada que vam poder parar-ho. La següent onada va ser definitiva i mortal per a la Zona. Però això ve després. Concerts de grups en directe, festes temàtiques, les marques de begudes i refrescos licitaven per tindre presència en els locals, música remember (ja llavors) el millor techno i el dance i disc actual. Cada local amb el seu estil i idiosincràsia. Alguns frecs entre els diferents propietaris i la falta d’acord, crec, va avançar al cos-

tat d’altres coses la fi d’una època i d’una zona que va ser referent en el seu moment. Podria citar noms, però no tot ho comptaré. Els nostres delinqüents amics, els camells coneguts, el desfasat de torn, el borratxo conegut i l’alcohòlic anònim. Gent bé, gent més bé encara, de tota condició i classe es reunien cada cap de setmana en una orgia de desenfrenament. El nostre particular Sodoma i Gomorra. La cosa anava bé. Alguns, fins i tot guanyem diners, uns diners que s’anava tan de pressa com arribava, aveses sense arribar a tocar les nostres mans. Va ser època de bonança econòmica i així es notava en l’ambient. La gent eixia, molt i bé. Però tot té el seu inici, punt àlgid i el seu final. El de Las Américas va ser sonat, bíblic, i quasi que va exterminar la festa i la nit de Torrent. Quasi al mateix temps els locals de dalt i a baix van començar a perdre el rumb. Arribava gent que va confondre ter-

101

mes, forma i maneres. Les baralles al principi anecdòtiques i puntuals van començar a ser una cosa normal. El que va començar sent un mal a extirpar va acabar sent un càncer sense cura. Els Dolents es van ensenyorir del territori, les empreses de seguretat no volien vindre, la clientela no estava per la labor de jugar-se el tipus per pujar a Las Américas. Van començar a construir al voltant, cada finca acabada era una sentència condemnatòria. Les autoritats (això és una suposició meua) es van vestir de romans i van jugar a ser Ponç Pilat. El que en principi va ser una solució es va convertir en problema, de convivència, habitabilitat i d’ordre públic. Entre tots la matàrem i ella sola es va morir.

Ara ens queden els “tardeos” i festes homenatge que, puntualment, es realitzen, i on riem i plorem d’alegria i malenconia recordant aquell temps que va passar, aquella gent que es va anar i aquella vida al límit. Ara, a collons vistos puc dir, que “la noche no es para mi”. Que major m’he fet, fotre.

Ens queda el record de nits màgiques, dies curts, neó i llums de colors, música a tot volum, algun problema auditiu, econòmic, picabaralles sense resoldre, records inesborrables. Sé que a molts que lligen això els sonarà exagerat, a uns altres directament mentida. Els millenial diran que és una historieta de vells, però és cert, tant com que això el vaig veure i viure jo. 102

Imatges de la terrassa de lâ&#x20AC;&#x2122;Azul bar en una nit de festa. (Kike Romero)

103

Falles amb temàtica de la nit: La nit de l’esperança Joan Castelló Lli

104

a nit, eixe període del dia comprés entre el crepuscle i l’alba, ha inspirat a novel·listes, poetes, directors de cinema... i a artistes fallers. Idealitzada o demonitzada, la nit està present en celebracions festives, en relats truculents, en històries d’amor o en els comportaments erràtics de gent marginal (atracaments, drogues, prostitució), ja que la nit (la foscor) es sol associar amb el perill i la morbositat. La nit és una invitació a la diversió i a gaudir d’esdeveniments socials, com en la nit de cap d’any amb el sopar, el raïm, el cava i el ball fins a la matinada, mentre el cos aguante; com en la la nit de l’albada d’Elx, amb eixa explosió pirotècnica que, per uns instants, converteix la nit en dia; com en la nit de sant Joan, amb les seues revetles i fogueres, o com en la nit de Halloween, una celebració nord-americana que s’ha estés com la pólvora pels nostres casals. La nit és també eix període de temps en el qual es es desenvolupen històries increïbles amb monstres i criatures fantàstiques, des dels vampirs com Dràcula que no suporten veure la llum fins a éssers licantrops com l’home llop que cobren força en la foscor, sense oblidar als zombis i altres històries de terror. De la mateixa forma, la nit és l’escenari propici per a les històries d’amor, per a trobades furtives de joves enamorats com Romeu i Julieta, o per a gaudir del plaer en la nit de noces. O per a altres versions literàries de Shakespeare (com

és el cas de Somni d’una nit d’estiu) o cinematogràfiques protagonitzades pels germans Marx (Una nit en l’òpera). Lamentablement, no tot són connotacions positives. La nit és igualment símbol de temor, d’inseguretat, d’atracaments perpetrats amb nocturnitat i traïdoria, d’escenari propici per la seua foscor per a la comissió d’accions il·legals com el tràfic de drogues o d’activitats que la societat prefereix mantindre amagades com la prostitució.

la nit és l’escenari propici per a les històries d’amor, per a trobades furtives de joves enamorats com Romeu i Julieta, o per a gaudir del plaer en la nit de noces Des d’una òptica ultraconservadora i intransigent, la nit pot servir de pretext per a demonitzar a col·lectius socials com els homosexuals, que durant dècades no han pogut exterioritzar lliurement la seua identitat sexual i han hagut de viure-la amb nocturnitat, en bars d’ambient que eren la versió actualitzada d’uns guetos on homosexuals, lesbianes i transsexuals podien mostrar-se tal com eren. La nit se’ns presenta així com la decadència i la perversió. Però la nit també es pot convertir en el punt de partida d’un moviment alliberador. Com va ocórrer a Nova York el 1969: era la nit del 27 al 28 de juny quan unes 200 persones

105

(entre lesbianes, homes gais, persones transgènere, adolescents fugats de les cases dels seus pares i drag queens) van llançar monedes i es van enfrontar a la policia, que unes hores abans havia realitzat una batuda en el bar Stonewall Inn, el seu centre habitual de reunió. Els policies van haver de refugiar-se. Els homosexuals estaven acostumats a fugir de la policia, però aquesta vegada eren ells els que estaven a l’ofensiva i els policies de retirada. La nit de Stonewall es va convertir en un primer pas en la lluita a favor dels drets de les persones LGTBI. La nit pot ser també premonició de la fi de la vida. Així ho entenia Luis Eduardo Aute en dedicar aquesta bella cançó a l’última nit d’uns presos condemnats a mort, els últims executats pel franquisme al setembre de 1975, uns mesos abans de la mort en el llit del propi dictador. Amb el temps es va convertir en un himne en favor de la llibertat i contra la pena capital: Si te dijera, amor mío, que temo a la madrugada, no sé qué estrellas son éstas que hieren como amenazas ni sé qué sangra la luna al filo de su guadaña. Presiento que tras la noche vendrá la noche más larga, quiero que no me aba dones, amor mío, al alba, al alba, al alba. Després de conéixer les diferents cares que té la nit, resulta interessant

analitzar de quina forma els artistes l’han presentat en les seues falles i comprovar com ha anat evolucionant la manera de presentar aquesta temàtica en les últimes dècades. En línies generals podem assegurar que al llarg del segle XX (especialment entre 1940 i 1999) la nit es presentava com a escenari de coses prohibides o marginals, com la inseguretat ciutadana, les drogues i la prostitució, o l’escenari en el qual desenvolupen la seua vida els homosexuals. Aquesta concepció parcial d’univers térbol propiciava la plasmació d’escenes amb continguts homòfobs, en les quals l’homosexual es representava com un viciós invertit, un depredador sexual o, fins i tot, un corruptor de menors. A partir dels primers anys del segle XXI comencen a aparéixer falles que presenten amb normalitat la diversitat sexual, aprofitant algun fet noticiós com el matrimoni homosexual, l’eixida de l’armari de personatges famosos o la llei d’igualtat efectiva entre homes i dones. A aquesta lluita per bandejar del món faller la visió de l’homosexual associada a la nocturnitat i a comportaments il·lícits (la Llei sobre Perillositat i Rehabilitació Social de 1970, que substituïa a la de Vagues i Dolents de 1933, va estar vigent fins a 1995) ha contribuït decisivament la iniciativa del col·lectiu Lambda de persones LGTBI de concedir, des de l’any 2003, el premi Arc iris a aquelles escenes que fan visible la diversitat sexual, de gènere i familiar

106

L’Eroticrònica, de Ramón Espinosa (L’Antiga de Campanar, 1989) . Arxiu Joan Castelló. L’Eroticrònica, de Ramón Espinosa (L’Antiga de Campanar, 1989) . Arxiu Joan Castelló.

107

des de la ironia, la crítica, la gràcia i l’enginy faller. En aquest caminar per la senda del respecte a la identitat sexual, encara que siga amb propostes modestes però que també ajuden a canviar una mentalitat retrògrada, cal esmentar iniciatives com la de substituir la frase festiva de “maricón el que no bote” per “borinot el que no bote”.

la iniciativa del col·lectiu Lambda de persones LGTBI de concedir, des de l’any 2003, el premi Arc iris a aquelles escenes que fan visible la diversitat sexual En realitzar un recorregut per les principals falles que han tractat la temàtica de la nit, constatem que la primera falla de la secció Especial amb el lema La nit va ser la realitzada en 1967 per Salvador Debón en la plaça del Pilar. Per a la posada en escena, el mestre recorre a tres icones clàssiques de la vida nocturna: un vell quinqué ja en desús, el gat miolant (ja se sap que a la nit tots els gats són negres) i el mussol amb els ulls ben oberts per a veure el que passa en la foscor. En les diferents escenes es podien contemplar des de vestits de nit (homes en pijama o en calçotets), a una representació dels nocturns de Chopin (la dona amb cinc xiquets plorant), passant per un ventall de representants de professions o activitats nocturnes: el forner, el seré, els escombrariaires i les misteres. No podia

faltar una referència a la prostitució, localitzada en aquesta ocasió en el barri portuari: una dona poc agraciada que, valent-se de la foscor, fa creure a un client que és molt més bonica del que en realitat és. La falla, que va costar 650.000 pessetes, va obtindre el primer premi i l’especial de Turisme. Va ser tal l’èxit d’aquesta proposta que en els anys següents es van realitzar innumerables remakes, tant de les figures principals com del lema (La nit). Un centenar de falles hem comptabilitzat des de 1968 fins a 2015, l’última d’elles realitzada per Vicente Torres Sánchez en la demarcació de Cedre-Explorador Andrés. Precisament és Vicente Torres Sánchez l’artista que n’acumula més amb el lema La nit: deu entre 1990 i 2015. De tots els monuments amb el lema La nit destacarem la de Julián Puche en Bisbe Amigó-Conca en 1977, que va aconseguir el primer premi de Primera B i el d’Enginy i gràcia: de nou un gat miolant envoltat de papallones nocturnes, aquesta vegada sobre una làmpada de nit. Del seu contingut, destaquem la nit d’estreles amb el destape de les vedettes i la dona de vida alegre que ofereix els seus serveis sota la llum d’un fanal. Altres falles representatives de la nit són les realitzades per Mario Lleonart en la plaça d’Espanya (1972), amb un quinqué i un ocell nocturn com a cos central i rematada, respectivament; la de Juan Vidal Escolano en Vivons-Ro-

108

meu de Corbera (1981), primer premi de Tercera A, que presenta com a novetat una mitja lluna (a la lluna de València), amb idil·lis nocturns d’enamorats a la platja del Saler i un borratxo enmig d’un concer t nocturn de gats; i la de Lluís V. Martínez Canuto en Peu de la Creu (1983), amb tauleta de nit, rellotge despertador, la lluna i fantasmes nocturns com a cos central i rematada, amb escenes dedicades al poeta que passa la nit en blanc esperant la inspiració de les muses, el lladre que “neteja” als incauts noctàmbuls i les xiques que, per a desespero dels seus pares, arriben a casa de matinada. Amb aquest mateix lema es poden destacar també les realitzades per Francisco Roca Chorques per a Pérez Galdós-Calixt III (1993), la de José Ramón Espuig Escrivá en Poeta Llorente-Barón de Càrcer (1994), la de Francisco Javier Ribes López en Sant Antoni (1996), la de José Martínez Mollá en la Plaça de Patraix (2004), la de José Luis Pérez Ballester en Nàquera-Lauri Volpi (2006), la de Daniel Jiménez Zafrilla en Montortal-Torrefiel (2011) i la de Francisco Vizcaíno Palacios en Illes Canàries-Lo Rat Penat (2012). Una altra accepció de la nit està associada amb el tràfic i el consum de drogues. Una falla molt representativa en la secció Especial d’aquest temàtica és Les drogues, també de Salvador Debón (Plaza de la Mercè, 1973), amb Shiva com deessa del país d’origen dels estupefaents i l’alacrà injectant el seu verí als drogoaddictes. En les escenes, 109

al·lusions a l’opi del futbol i a la mort d’un jove per sobredosi de marihuana. De l’imaginari col·lectiu que vincula la nit amb la sexualitat en els seus diferents aspectes destaquem la falla L’Eroticrònica, de Ramón Espinosa en L’Antiga de Campanar, primer premi en 1989 i primera falla a presentar una rematada amb una escena lèsbica de sexe explícit, inspirada en una il·lustració del gènere fantàstic de Chris Achilleos. La falla, amb un pressupost de 9,9 milions de pessetes, tenia una alçaria de 17 metres i 80 figures repartides en unes bases que ocupaven una superfície de 120 metres quadrats. El cos central el constituïa el cap d’un sàtir, que emergia d’un encenser i servia de punt de suport per a sostindre, en difícil equilibri, a les dues dones de la rematada donant-se plaer mutu. En les escenes es representaven les diferents maneres de fer l’amor: des del dret de cuixa medieval, a altres mètodes utilitzats en eixa època, com els partits polítics cor tejant a les autonomies, o com els dirigents socialistes Ciprià Ciscar i Joan Lerma contemplant embadalits a Clementina Ródenas, llavors alcaldessa de València, ballant la dansa dels set vels. De l’ordre públic en sentit ampli tractaven altres dues falles de secció Especial. En Inseguretat (Cuba-Buenos Aires, 1991), Alberto Rajadell va representar a un gos policia que, amenaçant amb una porra, intentava posar ordre en una vida nocturna dominada pels atracadors, els lladregots i una variada fauna de la nit

més canalla. En La inseguretat social (La Mercè, 1993), José Pascual Ibáñez Pepet va representar a un bruixot que, damunt d’un calder màgic, buscava remeis per als problemes sanitaris més apressants de l’època: anticonceptius, trasplantaments, mancança de llits en els hospitals i la massificació dels ambulatoris.

En definitiva, és temps de deixar arrere els estereotips i els clixés. La nit no és només perversió i delinqüència. És també diversió i oci. En aquest repàs fet amb nocturnitat (però sense traïdoria) no podien faltar falles amb referències a nits literàries. Un primer exemple és El somni d’una nit d’estiu.... en el mes de març (El Pilar, 2003), que Julio Monterrubio va realitzar per a celebrar el 50 aniversari d’aquesta comissió del barri de Velluters. En ella, Titània, reina de les fades, llança els seus dons sobre les bella Hèrmia i el jove Lisandre, mentre tots dos dormen. El seu contingut es podia resumir així: els polítics somien amb les eleccions, la xica somia amb ser top-model, els pares somien amb professions honorables per als seus fills... però la realitat és una cosa i els somnis, somnis són. En la modalitat de falla musical/cinematogràfica, la més destacada és Una nit en l’òpera, de José Lafarga (El Pilar,

110

La nit, de Salvador Debón (Plaça del Pilar, 1967) . Arxiu Joan Castelló-Iván Esbrí.

L’Eroticrònica, de Ramón Espinosa (L’Antiga de Campanar, 1989) . Arxiu Joan Castelló.

Les drogues, de Salvador Debón (Plaça de la Mercé, 1973) . Arxiu Joan Castelló.

Inseguretat, de Alberto Rajadell (Cuba-Buenos Aires, 1991). Arxiu Joan Castelló.

Escena d’Altres formes de vida, altres formes de ser, de José Latorre i Gabriel Sanz (N a Jo rd an a, 2 0 15 ) . Fo to Joan Castelló.

El somni d’una nit d’estiu.... en el mes de març, de Julio Monterrubio (El Pilar, 2003) . Foto Joan Castelló. Diferents, de Víctor Valero ‘Marc Martell’ (Dalt-Sant Tomeu, 2018). Foto Joan Castelló.

Ninot de la falla Amics, de Cristian García Carrasco (República Argentina-Doctor Pallarés Iranzo, 2018) . Foto Joan Castell.

111

2009), una espectacular composició de prop de 20 metres d’alçària i un cost de 250.000 euros. Els busts de Verdi i Mozart contemplaven les noves versions sobre temes d’actualitat de les seues òperes més famoses, com Don Giovanni, Les noces de Fígaro, Rigoletto o Nabuco. Va ser molt comentada l’escena dedicada al mite del fantasma de l’òpera, pel seré rostre de la jove vocalista i la pintura de les vestidures del deforme fantasma. També va tindre gran ressonància el seua ninot de l’exposició, La flauta màgica, una finíssima i a la vegada sarcàstica al·legoria plena d’erotisme. Des d’una altra òptica, Emilio Miralles ens convidava a reflexionar sobre els problemes que origina la nit entre la ciutadania. Amb una composició en la qual destacava una lluna abraçada per la deessa Selene, totes dues envoltades de mussols, gats, ratapinyades, putes, drag-queen i un músic nocturn de jazz, l’artista ens presentava en Viure sense dormir (Regne de València-Duc de Calàbria, 2006) a un home llop al qual li ha caigut el pèl i a un Dràcula amb dentadura postissa. A més, amb el botellot, la música i el cubalibre no hi ha qui dorma en les zones d’oci de la ciutat. Una visió que s’allunya de la imatge estereotipada de l’homosexualitat com un perill social o producte de la faràndula nocturna, i que en conseqüència és més d’acord amb la nova realitat social del segle XXI la trobem en Altres formes de vida, altres formes de ser, de 112

José Latorre i Gabriel Sanz (Na Jordana, 2015). En aquesta proposta dissenyada per Carlos Corredera, un astrobiòlec obri el seu cor perquè puguen arribar fins nosaltres criatures d’altres civilitzacions. D’aquesta forma, un astronauta i un androgin extraterrestre es funden en una calorosa rebuda al costat del tren de la llibertat. Apareixen també altres maneres de viure i sentir la sexualitat, com la maternitat entre dues dones, o la parella trans formada per un home amb vulva i una dona amb penis. No podem oblidar altres falles que han sigut capdavanteres a utilitzar la temàtica de la nit en les seues múltiples varietats. La primera referència trobada és d’un lema que es repeteix en tres ocasions: De nit tots els gats són negres, la primera ocasió en 1930 en la Plaça de l’Àngel i signada per la comissió; i les altres dues signades per Luis Bagán Labrosa en la plaça del Pintor Segrelles (1945) i en Pilar-Vinatea (1951). Les mil i una nit és el lema utilitzat per Julián Puche, un dels integrants de la generació dels escultors d’or que van tindre la seua etapa d’esplendor als anys seixanta, per a la falla Peu de la Creu, amb una composició molt efectista (un peveter del qual emergeixen els caps de Sherezade i Shariyar) que repetiria però amb més volum i un lema molt semblant (Les mil i una nit o molt de conte) en 1974 en la plaça de Na Jordana. Aquest mateix lema el trobarem en falles realitzades per Jacinto Muñoz Moratalla (Mestre Aguilar-Matías Perelló, 1993) i Juan Ruiz Recio (Misser Rabasa-Poeta Maragall, 2004).

Una temàtica similar apareix també en falles com Nit per a no dormir, de Vicente Sancho Marqués (Plaza de Jesús-Marqués de Campo, 1974); Nits de noces, de Francisco Palanca Lahuerta (Carretera de Malilla-Enginyer Joaquín Benlloch, 1976); Els àngels de la nit, de José Luis Pérez Abad (Cuba-Literat Azorín, 1982); A la nit tot és negre, signada per la comissió (Doctor Peset Aleixandre-En Guillem Ferrer, 1983); Els problemes de la nit, de Miguel Esteban Villanueva (Doctor Olóriz-Fabián i Fuero, 1984); Els dimonis de la nit, de Vicente J. Hernández (Pare Domenech-Pius XII, 1985); i De nit tots els gats són negres, de Francisco Olivares Villodre (Plaza del Pintor Segrelles, 1986). Podem citar també València i les seues nits, de Juan Vidal Escolano (Félix Pizcueta-Cirilo Amorós, 1989); Coses de la nit, de Vicente López Gallego (Mercat de Montolivet, 1990); Nits valencianes, d’Alberto Ribera Meliá (Polo i Peyrolón-Ciutat de Mula, 1990); Nits de televisió, de Manuel Algarra Salinas (Carabasses-En Gall, 1992); Jocs de nit, de Juan Carlos García Ibáñez (Riu Bidasoa-Conde de Torrefiel, 1993); València de nit, de Vicente López Gallego (Visitació-Oriola, 1994); La nit i el dia, de Manuel Algarra Salinas (Sant Vicent-Periodista Azzati, 1996) i Nit Valenciana, de José Barea Rocafull (Escultor García Mes-Puerto de Santa María, 1996). Ja en el segle XXI trobem Coses de la nit, de Vicente López Gallego (Conchita Piquer-Monestir de Poblet, 2006).

113

En categoria infantil, Víctor Valero (Marc Martell) és l’autor de Diferents (Dalt-Sant Tomeu, 2018), una falla en la qual realitza una “defensa decidida dels drets dels xiquets i xiquetes trans en un marc d’inclusió i esperança en un futur sense assetjament escolar”, segons la va definir el jurat que li va concedir el premi Arc iris. Una realitat molt allunyada d’eixa visió rància que associava la diversitat sexual com una cosa bruta i que es viu amb nocturnitat.

En definitiva, és temps de deixar arrere els estereotips i els clixés. La nit no és només perversió i delinqüència. És també diversió i oci. És hora d’acabar amb els prototips que ja res tenen a veure amb la realitat, com el ninot de l’home marieta efeminat o el de la dona lesbiana com conillera o farinera. Les falles són plurals i inclusives, i la nit és també un lloc per a l’esperança dels qui creguem en la diversitat.

Les falles són plurals i inclusives, i la nit és també un lloc per a l’esperança dels qui creguem en la diversitat . Era la primera vegada que la realitat trans es plasmava en una falla infantil, i eixe va poder ser el motiu pel qual fóra destrossada per uns desconeguts. El mateix va ocórrer eixe mateix any de 2018, amb les figures de dos xiquets fent-se una besada de la falla infantil Amics, de Cristina García Carrasco (República Argentina-Doctor Pallarés Iranzo). En un acte vandàlic, uns desconeguts van trencar el cap i van destrossar el cos d’un dels ninots. Va ser la mesquina imatge de la intransigència de no voler admetre la diversitat. En 2019 es van plantar altres dues falles amb temàtica similar: Jo vull ser diferent, de Joaquín Foix (Castelló-Sogorb, 2019) i Ser diferent és divertit, de Sacabuxart (Sèneca-Iecla, 2019). 114

115

La nit al parador: D’un a centenars d’envelats Carles-Andreu Fernández

116

es poblacions on se celebra la festa fallera viuen dues "plantaes": una és la de les falles, i altra la dels envelats. Un bon grapat de comissions col·loquen al carrer estes instal·lacions temporals perquè càpien tots els fallers i falleres en els dies grans (no cal durant la resta de l'any, ja que hi ha molta gent que no apareix fins al dia de la plantà). Però si mirem fotos d'activitat fallera en blanc i negre, trobem que es fan de manera oberta en el carrer, no en un recinte tancat. ¿D'on va eixir el costum de "plantar" envelat? Els festejos fallers, en el seu origen, es vivien en ple carrer. Tampoc eren nombroses les comissions, tot cal dirho; això no obstant, l'aparició de l’envelat no té res a vore amb el nombre de falleres i fallers. L'antecedent va ser el parador faller, que va sorgir en 1951 per dues raons, segons l'historiador Javier Mozas: per aconseguir diners per a la comissió, i per a integrar en la festa als sectors amb major posicionament econòmic i social. En altres paraules, eren llocs on anava la gent de l'alta societat valenciana a divertirse, passant prèviament per caixa, clar.

bé, no sempre muntant instal·lacions exprofeso al carrer o en solars, ja que per exemple, els paradors Coves del Mercat de la Falla Plaça del Mercat Central, i Benimar de Conserva-Berenguer Mallol, estaven en baixos d'edificis (en el primer cas, del mateix mercat). Als paradors fallers van actuar molts dels artistes de moda de l'època, tant nacionals com internacionals: Bruno Lomas, Julio I glesias, Massiel, Miguel Ríos, el Dúo D inámico, Rocío Jurado, Marlene Dietrich , Paul Anka, Ava Gardner, Johnny Halliday... Això, unit al fet que mentre alguns es mantenien com a llocs exclusius de l'alta societat, altres tenien l'entrada a un preu més assequible per al públic en general, van animar a gaudir de l'oci durant les nits de Falles. I més perquè no hi havia restriccions d'horari com actualment amb les revetlles, ja que els paradors obrien fins a les 6 o 7 de la matinada. Tal com comenta Francisco Pérez Puche1:

Els paradors no tenien un preu inaccessible per al gran públic. Hi havia sessions de gran gal·la, a preus alts; però per als joves de classe mitjana també es donaven sessions de vesprada on es podia ballar i prendre una copa per un preu raonable. En les falles de 1963 es van instal·lar res menys que quatre paradors: El Farol va funcionar en el Passatge de Russafa i es va inclinar decididament al públic juvenil, amb abundància d'artistes de revista i grups de rock. El Sota

Parador del Foc El Parador del Foc, que va instal·lar en el Pla del Remei (ara el carrer Navarro Reverter, a València) la comissió del Parterre aquell 1951, va ser la primera carpa (envelat) instal·lada al carrer per falleres i fallers. Una sala de festes temporal que, en vista de l'èxit de públic i econòmic, va ser imitada per diverses comissions falleres de la ciutat, creant-se paradors tan famosos com So Nelo, So Quelo i Universitari; ara

1 https://fppuche.wordpress.com/2013/03/17/ paradores-de-1963-el-lujo-del-desarrollo/

117

Nelo, no obstant això, va tindre un biaix molt més conservador a la recerca d'un públic major. El que no li va impedir portar a València, en els dies culminants, a l'Orquestra de Xavier Cugat, amb la seua esposa, Abbe Lane.

paradors: l'oferta de locals nocturns a València (pubs, discoteques...) va anant creixent progressivament, sent cada vegada major competència dels paradors fallers, els quals van desaparéixer en els anys setanta. Comencem una nova etapa dedicada la festa sense fi, a l’hedonisme festiu i el seu màxim exponent en la “ruta del bacalao”.

Amb tot, encara va eixir a la palestra, en el pletòric any faller de 1963 el parador del Foc, que encapçalava el programa amb Salomé, Chicho Gordillo, Ennio Sangiusto, Katina Ranieri, els rockers Johnny Halliday i Vince Taylor, l'exuberant i famosa Jayne Mansfield i, per a coronar-lo tot, res menys que la veu tenebrosa i sensual de Marlene Dietrich. Enfront de tot això, els programadors del Tró van portar a un grapat d'artistes excepcionals al seu local de Sant Vicent, 89: Enrico Macías, Mara Lasso, Toni Martin, Raphael, Juliette Greco, Edith Piaff i Cyd Charisse són algunes de les estreles que van actuar en ell.

La festa fallera s’adapta als nous temps i als anys 80 es recuperen els paradors, de diferents tipus. Convent Jerusalem serà la falla més destacada i rescata el seu Parador So Nelo, tal com recull Moisés Domínguez2: En aquest període de temps no s'instal·larà en la seua demarcació. Es fa itinerant –limítrofs del Palau de la Música, L'hípica, Albereda Palace...– i amb algun contratemps inclòs. Per exemple, com en 1989, quan l'ajuntament ordena el seu tancament cautelar per no disposar dels permisos. Allò va provocar una crisi galopant en l'equip de govern de Clementina Ródenas, ja que el llavors regidor Enrique Real li va posar sobre la taula la dimissió, a penes uns dies abans de Falles. L'alcaldessa destacava en aqueix moment que «no podem obrir una instal·lació que no compta amb les adequades mesures de seguretat. Acceptar un altre tipus de plantejaments o pressions seria portar el caos a la ciutat».

Anys 80: la recuperació dels parador So Nelo Com es veu, estos paradors suposaren el principi del tancament d'espais oberts de la ciutat per a activitats de les comissions falleres. I a la vegada, també implicaren una altra cosa: la connexió entre l'oci nocturn i les Falles. La festa va començar a viure's intensament a la nit, però no exclusivament per culpa dels

2 https://www.levante-emv.com/fallas/2019/11/06/ carpas-fallas-valencia-historia-fotos/1941576.html

118

Diferents vistes dels paradors de València. Incendi del parador So Nelo (1971) i moments de màxim explendor del parador So Nelo, al 1959, amb l’actuació de Renato Carossone.

119

Xavier Cugat i Abe Lane, actuaren al parador So Nelo amb molt dâ&#x20AC;&#x2122;Ă¨xit. Programa del parador El Foc i publicitat en premsa del So Nelo.

120

El So Nelo volia recuperar eixe glamour dels anys 60, amb la participació d'estreles de la cançó lleugera espanyola i balls de debutants, o actes fallers importants, com el 50é aniversari de les falleres majors de València el 1992. No obstant això, el record ha quedat permanent, tant que Convent Jerusalem-Matemàtic Marzal va reobrir el seu, el mític Parador So Nelo, en 2015, 60 anys després de la inauguració del primer. Però poc té a vore amb l'antic, ja que ara és permanent en els baixos d'un edifici i acull diversos actes socials durant tot l'any, no només en la Setmana Fallera.

però altres fins i tot eren propietat per la comissió (eren sovint naus metàl·liques o de fusta), i normalment es decoraven amb qualsevol cosa que no costara molt de treball ni de diners, tal i com ho comentava Josechu Rei d'Arteaga, secretari general de la Junta Central Fallera, el 19943: “Moltes comissions decoraven el seu interior de manera tant econòmica com provisional i amb els tirs de banderetes i fanalets de paper sobrava i bastava. En l'exterior s'intentava amb uns quantes canyes figurar el particular habitatge típic de l'horta sense oblidar la xicoteta creu en la seua part superior. I en aquest alberg fester es menjava, es bevia, es cantava, es ballava i... es descansava. (...) Naturalment que les comissions havien de recórrer a la imaginació per a solucionar l'increment demogràfic del 14 al 20 de març. I la carpa, ja de lones ignífugues o de metàl·liques plaques, resulte d'allò més funcional i pràctic per a albergar al personal còmoda i protectorament. Els ciutadans es queixen i s'esquincen les vestidures i es recorden dels nostres progenitors per l'ocupació i el desgavell de carrer. Doncs que aprenguen dels alacantins i dels murcians, que saben de la tolerància amb "foguerers", "barraquers" i "penyes de l'horta". El que faça falta”.

Anys 90: 30 anys de paradors metàl·lics i envelats Amb el pas dels anys es consolida l'activitat nocturna durant la setmana fallera, la qual cosa va en detriment d'actes matiners com la despertà o les cercaviles (encara que la seua hora habitual no és per a matinejar massa, a mig matí) que en algunes comissions acaben per desaparéixer per falta de participants. Però també va creixent una altra cosa: el cens de moltes comissions falleres. Això va obligar a moltes, ja en la dècada dels 1980, a buscar un espai de reunió més gran que el casal per a la setmana fallera. No era necessari per a la resta de l'any, ja que molts fallers i falleres són "de quatre dies", és a dir, només apareixen de la plantà a la cremà. Per este motiu, any rere any van anar col·locant-se cada volta més casals desmuntables als carrers que al principi els fallers denominaven "barraques" o "paradors" (ja que paraula «carpa» no apareixerà fins a la dècada dels 90). Algunes vegades es llogaven,

3 Levante-EMV. abril de 1994. Artemidoro II.

121

Però la comoditat de no haver de muntarla ni de disposar lloc d'emmagatzematge, va fer que a partir dels anys noranta la gran majoria de les comissions falleres opten per llogar eixe casal provisional. A partir d'este moment ja es comença a anomenar "carpa", i és una estructura de ferro amb lones amb major o menor grandària segons les necessitats dels fallers i fallers; fins i tot alguna de les més nombroses n'utilitza dues. A València se'n munten unes 200. Una de les “carpes” o envelats més coneguts era el de l'Antiga de Campanar, des de la comissió es comentava que «València ha d'assumir aquests dies els envelats, perquè les barraques i els paradors són el futur de la nostra festa». Altre parador conegut serà el de Dr. Juan José Dómine-Avinguda del Port. El «Parador del Port» i paral·lelament entitats no falleres, com ara: emissores de ràdio i col·lectius com a Alternativa Universitària. Comença la guerra veïnal, les primeres protestes i titulars sobre les polèmiques generades per les autoritzacions. A l'Extra de Falles de Levante- EMV de 1991 es comenta: “la instal·lació de grans "paradores" fallers l'aire lliure en diversos llocs de València torna a ser actualitat enguany, el de la consolidació i ressorgiment d'aquesta mena d'instal·lacions (...) A part dels "grans", també han anat sorgint al carrer, organitzats per les comissions, miniparadors amb el muntatge de les anomenades "barraques", que apareixen i desapareixen al llarg dels barris de València”.

El problema arriba quan hi ha tants envelats que el nombre de carrers tallats es multiplica. Això fa que els problemes de trànsit en les poblacions on se celebren les Falles siguen majors, amb el consegüent augment de molèsties per als veïns; ja en 1993, el diari Levante-EMV alerta de l'augment de carrers tallats per culpa de les "barraques". Per este motiu calia invertir la tendència, i algunes comissions van optar per comprar un casal més gran que no fera necessari l’envelat. A esta iniciativa va ajudar l'Ajuntament de València des de 1997 actuant com a avalador i subvencionant els interessos del préstec hipotecari primerament (amb dos curts períodes sense ajudes vigents), i des de 2015 només amb la segona mesura.

Envelats a l’actualitat Com a curiositat a l’actualitat podem comentar els paradors de la falla més gran de València, Glòria-Felicitat- Tremolar, amb 1.200 fallers (dels quals 870 són majors i 360 infantils). Les celebracions en la falla solen ser multitudinàries i el menjar i beguda se serveix a mansalva. La carpa disposa d’un envelat de 400 metres quadrats i en la nit de la plantà de 2015 consumiren: “260 quilos de carn rostida i embotit, 2.500 cerveses de litre i 140 llandes de refrescos. Paelles per a 800 persones i els diversos actes que reuneixen els fallers al voltant de la taula fan que en aquesta falla es manegen quantitats de menjar i beguda de rècord. compta amb aproximadament.”4 Altre cas de parador gran és el de la falla de Xirivella ValènciaTeodoro Llorente. Com a curiositat també 4 https://www.lasprovincias.es/fallasvalencia/201503/13/comision-tamano20150313003208-v.html

122

Imatge de les primeres carpes i carpa de la falla mĂŠs gran de la capital: GlĂ˛ria- Felicitat Tremolar (Levante EMV).

123

ressaltem el cas de la falla Ciscar Borriana, que va plantar un envelat XXL per evitar el botelló al barri: “Amb aquesta carpa desapareixen les revetles a l'aire lliure que, literalment, assolaven aqueix barri i que provocava que les matinals foren una claveguera a l'aire lliure. La carpa està composta per tres elements: el pavelló pròpiament dit, una zona de transició on hi ha un xicotet vestuari i la zona privada de la comissió.”5 El 2018 esta comissió va tindre que reduir les mides per les noves exigències de seguretat i maniobra per als camions de Bombers. Es desplaçà 1,5 metres cap a la façana i es llevà un mòdul. Aquesta carpa va ser una de les primeres a València a incorporar a la zona de sopars un altre espai per a albergar actes de la falla o disc mòbil cobert i d'accés lliure, fins a omplir aforament.6 Les falles de 2019 van estar també protagonitzades pel desacord entre fallers i veïns. “D’una banda, la Interagrupació va criticar les restriccions del dijous (l'any passat la normativa va ser més laxa i es van poder instal·lar unes poques desenes més) i asseguraven que això pot complicar molt el muntatge del divendres. Els representants veïnals, per contra, volien que el muntatge haguera sigut el dissabte 9 de març (en número, la mateixa data que l'any passat).”

5 https://www.levante-emv.com/fallas/2015/03/09/ carpa-xxl-evitar-botellon/1236045.html 6 https://www.lasprovincias.es/fallas-valencia/ciscarreducir-carpa-20180307002435-ntvo.html

I en xifres les dates que van començar el tancaments de carrer van ser els següents: les revetles i disc mòbils: 9, 15, 16, 17 i 18 de març fins a les quatre de la matinada. Ambientació musical i activitats en carpes: 8, 9, 15, 16, 17, 18 i 19 de març. El Muntatge de paradors, “carpes” començaren el dijous, 7 de març, només a aquelles falles que no afectaven el trànsit ni les línies d'EMT, ni tallaven per complet la circulació del carrer. Divendres 8 de març s’autoritzà el muntatge de la resta de carpes. Per la seua banda, els mercats ambulants i parades de venda ambulant es van instal·lar del 12 al 19 de març. La venda de bunyols s’autoritzà del 3 al 19 de març. Respecte a la plantà, l’ajuntament de València va autoritzar l’eixida de peces de falles d'Especial i Primera A des del partir 3 de març, mentre que la resta de seccions, des del 8 de març. Per últim, l’encesa de llums començaren el 8 de març (i la seua instal·lació des del 10 de febrer, des del 17 si implicaven ocupació de via pública).

Polèmica a les falles de 2020 De tota manera, han sigut pocs envelats que han desaparegut així, ja que no està a l'abast de moltes comissions comprar un casal gran. I el problema continua, com demostra que cada any aparega la data de muntatge durant la negociació del ban faller de València, que els veïns sempre volen que siga com més tard possible perquè molesten menys, i els fallers com més abans possible (o almenys, des del cap de setmana anterior a la Setmana Fallera) per aprofitar-les millor. Per a 2020 han guanyat els veïns, ja que l'acord va

124

ser endarrerir-la una setmana respecte a 2019, autoritzant-se'n el muntatge a partir del 12 de març llevat casos molt concrets. La decisió ha generat no poques protestes en el món faller, ja que 17 presidents van planta en l'assemblea de presidents de novembre al regidor Pere Fuset per a mostrar el seu malestar per la tardança en el muntatge de les carpes (ells reclamen fer-ho el dia 7). Les comissions del sector Malva-rosa van plantejar sotmetre a votació traure-les falles al carrer el dia 6 com a mesura de pressió però no es va acordar.7

En qualsevol cas, l’envelat o carpa fallera ja és un element més de la festa del qual no es pot prescindir. La necessitat d'espai durant la Setmana Fallera fa inviable suprimir-les per a moltes comissions, per la qual cosa les localitats falleres ja les tenen assegurades en el paisatge habitual de la festa.

7 https://www.lasprovincias.es/fallas-valencia/ diecisiete-presidentes-falla-20191126235238-nt.html

M e g a c a r p a d e l a fa l l a C i s c a r Burriana (Levante EMV) .

125

La nit a Sant ValeriĂ Paco Navarro

126

arlar de la festa fallera és parlar de la festa de nit, també de dia, però de nit és quan la imaginació, la germanor i la festa s’alien per donar moments únics que tots recordem en la memòria de la falla. La festa de nit ha varat, al igual que ha canviat la societat i els seues gustos. Així que fem un viatge per les diferents nits de festa que ha viscut la nostra comissió. La primera nit de festa oficial de la falla va ser la del 17 de març de 1983, quan al llibret podem llegir que a les 22 hores començava el sopar i després ball al casalet. (no sabem si la nit del 16 de març va ser de descans o de festa improvisada). El 18 de març d’eixe primer any es repetia el mateix programa que concloïa el 19 de març a la mitjanit amb la cremà de la falla gran. Les falles de 1984 i 1985 continuaven en la mateixa línia: pasdobles i música popular del moment. Les primeres nits de falles giraven al voltant de les varietés i els espectacles musicals que eren del gust de l’època, així podem llegir al primer llibret de la falla. El 8 de març de 1986 se celebra el primer sopar oferit per la fallera major, Alfonsi Cordero i el president de la comissió, Juan Nieto.

Falles als 80: disfresses, concurs de paelles i DiscoSanva. Les falles de 1988 van suposar un gran canvi en el programa de festes intern, ja que per primera vegada el sopar de la fallera major es traslladava a la setmana fallera, concretament a les 22.00 hores del 18 de març. La fallera major era M. Pilar Garcia Mora, que va convidar a tota la comissió i a la Cort d’Honor. Cal recordar que eixe

mateix dia es va fer per primera vegada el concurs de paelles, a les 13 hores i que va ser patrocinat per la fallera major infantil, M. Carmen Zayas Latorre. Dos festes grans de la nostra falla que s’han mantingut fins a dia de hui, encara que amb canvis en el dia de celebració.

Les primeres nits de falles giraven al voltant de les varietés i els espectacles musicals En aquells dies de festa les nits falleres eren molt diferent a com les coneixem ara, tot es realitzava en el casal, quasi cap falla tènia carpa, al marge que costava una pasta. Alguna nit es portava algun cantant o actuació, les falles més riques contractaven algun grup o orquestreta. Amb la meua arribada a aquesta comissió vaig propiciar la compra d’un amplificador d’ocasió i amb un casset i un plat de tocadiscs, amenitzàvem les nits amb unes cintes gravades prèviament d’un disc. La música era protagonitzada pels temes del moment i amb algun disc per a mesclar, construïm unes torres amb uns focus en pla casolà per a ambientar, així aconseguim convertir el casal en el més semblant a una discoteca: van ser els inicis de Discosanva. Totes les nits s’omplia el casal de fallers i no fallers per a ballar i passar-s’ho pipa al ritme dels 80: Alaska, Miguel Bosé, Hombres G, Mecano, La dècada Prodigiosa, etc... fins i tot alguna nit l’alternàvem amb actuacions de playback que nosaltres improvisàvem en el xicotet escenari que teníem al fons del casal, on va sorgir el nostre concurs de playbacks infantils.

127

Les falles de 1989 el concurs de paelles va ser patrocinat per J. W. Voigt i Vicente Alarcón i se celebraren el 18 de març, eixa mateixa nit naix el primer concurs de disfresses en el casal, també una gran festa referent a la comissió, que malauradament va desaparèixer a l’any 2000. A les falles de 1990 es consolida este nou programa de festes, de manera que el 18 de març se celebrava el concurs de paelles, patrocinat per J.W. Voight i arròs la Fallera i per la nit després del sopar es feia l’entrega de premis del concurs i amb el ball començava el concurs de disfresses. Cada nit del 18 de març a les 00.00 tothom desapareixia per a

tornar disfressats al concurs, amb uns premis més que simbòlics, ja que l’important era passar-li-ho bé i gaudir, i això ho aconseguíem.

Al casal, amb tanta gent feia una calor de mil dimonis, que pal·liàvem amb un gran ventilador que teníem penjat en el centre del local , que per cert ens regalà Martin, el pastisser, que havia llevat de la seua pastisseria. Eren uns altres temps una altra manera de viure les falles, que han anat evolucionant no sé si per a millor o per a pitjor, fins el que es viu ara.

128

Entrega d’un regal al presdient de la falla a inicis dels anys noranta, Paco Navarro. (A.S.)

Falles 1991: Casal Nou Les falles de 1991 seran conegudes per tots com les falles del Nou Casal (enfront del nostre casal habitual, el que ara és l’acadèmia de dansa). Van ser unes falles grandioses on vam confeccionar el Gulliver en l’ornat de carrer i vam fer gran cavalcades (fins i tot participàrem en València ciutat). Eixe any va sorgir un acte que no es va tornar a repetir, parlem del “Pasacalle Pachanguero”, el dia 17 de març, a les 12 del migdia, després d’esmorzar se va celebrar eixe passacarrer on era obligatori la brusa, gorra i ulleres de sol. Eixe any la mascletà es llevà del 19 i es va fer el dia 18 de març després del concurs de paelles, tal com consta en el programa de festes i per la vesprada començà “una visita a les falles”. És el primer eslavó del que després seria conegut com el “passacarrer del borratxo”.

Les falles de 1992 van ser les falles del desè aniversari. I vam celebrar el sopar de la fallera major el 16 de març. El 18 de març se celebrava el concurs de paelles patrocinat per Arturo Boix i Caixa Popular i a les 17 hores va tindre lloc un acte on es rebien a totes les falles de Torrent al peu de monument per fer entrega de la medalla del Xé aniversari de la comissió, per la nit continuava el concurs de disfresses i el 19 de març la primera gran mascletà patrocinada per Forn Pastisseria Dieguez. En este any veia per primera vegada la llum la nostra mascota Sanvi, una rata penada animada obra de Carlos Sánchez, en plena voràgine de creació de mascotes per la força d’atracció del Cobi i Curro, imatge oficial de les Olimpíades de Barcelona i de l’Expo de Sevilla. Les falles de 1993 es repetia el mateix programa de festes, ja consolidat. La música

129

canviava i estem en plena època de la ruta del bakalao, els gustos musicals van per estos tirs i la festa s’allargava fins la matida, sent la nostra comissió una de les més festeres i que més tard tancava.

Falles 1995: primer parador metàl·lic Les falles de 1995 seran recordades per ser les falles en les que vam inaugurar el nostre primer parador, es tractava d’un parador de metall, tot metàl·lic, que donava molta sensació de fred i a més a més duplicava el soroll de dins i quan tiraven un masclet fora. Pepi Vilata i Soraia Alvarez van ser les encarregades d’inaugurar-lo, junt amb la benedicció del retor de la Sagrada Família. El sopar de la fallera major es va realitzar el 17 de març. En les falles de 1998 el sopar de

la fallera major, Xelo Conejos, es passà a la nit del 18 de març i a la 1 de la matinada se celebrava el concurs de disfresses. Les falles de 1999 van intentar incloure una poalà després del concurs de paelles, però no va tindre massa èxit només durà fins 2003, tal com recollia el llibret: “Si els membres de Protecció Civils ens ho permeten, i ens deixen les mànigues, instaurarem com a festa oficial per al 18 de març, la poalà de Sant Valerià i si tenim forces i ganes anirem a fer el típic i tradicional “passacarrer del borratxo”. No serà fins l’any 2000 quan al llibret apareix de manera formal el nom de DiscoSanva al nostre llibret per “ballar, menjar, beure, lligar, parlar, i tot això que fan que ens ho passem tan bé”.

130

Moments de diversió al casal i de playbacks improvisats a les nits de falles. (A.S.)

L’any 2006 va ser el primer any que es va canviar el sopar de la fallera major de data i es va fer el cap de setmana anterior, així l’11 de març vam celebrar el sopar ball homenatge en honor d’Emi Rubio. Com el parador ja estava muntat i quedaven encara dies de festa va sorgir la idea de muntar el primer Quint i tapa, tal com arreplega el llibret: el 12 de març de 2006 “després del gran desgaste de muntar el parador i del sopar de la fallera major, sota les 12.00 hores començarà el 1/5 i tapa fins el dia de la plantà i algú més, segur”. D’esta manera improvisada va nàixer i vam ser la primera falla de Torrent en ficar de moda el quint i el “tapeo”, una cosa que ja s’estava estilant en bars de València. Molt prompte, després de l’èxit obtingut, es va oficialitzar en la resta de falles de Torrent i nosaltres continuem mantenint-la quasi 15 anys després en la setmana prèvia a falles.

En esta època la falla disfruta d’un altre parador fet amb lones, gràcies al treball incansable d’Àngel Tarazón i tota la gent que col·laborava. Estem en una època on l’ajuntament es fica cada vegada més dur amb les restriccions horàries, alentit per les queixes veïnals, de tal manera que nostra falla va sofrir tota una reforma integral d’insonorització que s’inaugurà en este exercici. En esta època era tradicional a partir de les 4 de la matinada ressopar gatxes, o qualsevol dinar fort que permeteren carregar forces per a l’endemà.

Falles 2017: canviem la festa d’ubicació Finalment, l’últim gran canvi de les nits de festa de la falla van ser les falles de 2017, quan la nostra comissió va vendre l’anterior parador i va llogar el muntatge de l’actual que passava a ubicar-se al carrer Sant

131

Imatges de diferents festes de disfresses durant la setmana de falles i festes al llarg de l’any.

Valerià. Per primera vegada el nostre parador no estava al carrer l’Horta, connectat amb el casal, sinó que es plantava enfront de la falla gran i es desmunta la matinada del 18 per donar pas al muntatge de la nostra gran nit del foc i mascletà nocturna que atrau a milers de fallers i visitants de totes les puntes de Torrent.

(A.S.)

Des d’aquestes línies m’agradaria homenatjar a tots els que pertanyien a aquesta comissió per aquells anys tan màgics, però sobre tot, m’agradaria tindre en el record al meu amic i gran faller Luis Àvila, que de segur continua disfrutant de tantes nits de festa i rialles al casal de Sant Valerià.

132

Imatges actuals de la festa de nit i de dia al parador de Sant ValeriĂ . (A.S.)

133

Kit imprescindible per a les nits de falles Cristina GarcĂa Anchel

134

es nits de falles han canviat! Això no hi ha qui ho dubte. Farà uns vint anys, que pareix molt, però no és tant de temps, les nits de falles era baixar al casal amb un entrepà baix del braç, amb la brusa i el mocador al coll. En eixa època, la música acabava a les tantes del matí, cada falla tancava quant volia, és més hi havia casals que no tenien fi fins a les despertades. Les nits de falles eres passar-s’ho bé, gaudir amb els amics de la comissió, beure i ballar, i si una nit es feia gula, doncs es feia una paella al parador o al carrer. Però i ara? Que són les nits de falles? Anem per punts...

1. Tradicions per a tancar el casal Primer de tot, les nits de falles ja no són nits de festa sense fi, l’ajuntament li ha ficat horari i ara a les 3:30 del matí, s’acaba la festa, cada falla acaba com vol, o bé fiquen l’himne de la falla (com a Sant Roc), o trauen la senyera a passejar (com a l’Avinguda), o pugen a muscles a les falleres majors (com a la falla de La Plaça), en cada casal hi ha uns costums, que cal complir sí o sí, això per al faller és més important que el reglament faller.

2. Càtering per sopar Per altra banda, tenim el tema de l’entrepà per a sopar, abans no hi havia opció o tel compraves al bar, o tel feies en casa, ara està la moda que la falla pague el sopar al faller, o bé l’encarrega a un bar perquè el duguen per a tots, o bé hi ha 4 o 5 fa-

llers, fent el sopar per a tots, i damunt han d’aguantar que algú li diga que la llonganissa no està prou feta. Tocat el nas, pardal!

3. Llums, xapes i polars per a la festa Hi ha un tercer assumpte al voltant de les nits de falles del segle XXI, la indumentària. Ara és més difícil vestir-te per baixar a sopar, que per anar a l’ofrena. Que si el polo en l’escut, si el polar, si la parca o neoprens, el mocador de la senyera, o el de quadrets, la xapa del 50 aniversari de la falla o la xapa que fica “la més fallera del món”, i no ens oblidem de baixar tots els objectes que la nit anterior en eixe moment d’eufòria màxima li comprares al morenet que venia al cantó de la carpa, eixos sí que fan l’estiu a valencià en ple mes de març. I per últim, i no menys important. Ara els fallers no sabem si baixem a sopar a la falla o ens anem de càmping per un mes. Obris la motxilla de la falla, perquè si, ara ja no és la bossa, ara hi ha motxilles amb l’escut de la falla, anava a dir que soles faltava per ficar l’escut en els calçons, però no, això ja ho hem vist també.

4. Gots reciclables: mononucleosis ecològica Tornat a l’important, agafes la motxilla, i dins fiques el plat, els coberts, ara hem de reciclar, i la falla estalviar, i el més de moda és que dus un got, si senyors ens duguem el got per a beure durant tota la nit, MONOCUCLEOSIS! Un got per a 4 nits de falles que evidentment du l’escut de la falla, per si es perd, que sàpiguen on durlo, com quant fan caca els gossets, que

135

136

miren l’ADN, doncs ara en falles els netejadors de Torrent, van mirant que falla és el got que estan agranant per a dur-lo a eixa falla i trobar al seu amo. El pròxim serà que duguem got de xupitos guardats a la motxilla, el paper del vàter, el SANYTOL per a desinfectar i un paraigua per a protegir-se de les gotes de suor que cauen de la carpa.

El pròxim serà que duguem got de xupitos guardats a la motxilla, el paper del vàter, el Sanytol Fallers i falleres, igual ara tenim més coses en les que pensar, però allò que mai hem de perdre és l’ambient faller, les ganes de passar-ho bé i eixe sentiment que es creava als casals fa vint anys, on el més important era passar-ho bé, l’essència de les falles era estar junts i crear ambient d’amics... Tant de bo això no és perga mai...o tal volta alguna vegada es recupere... cada u, que ho mire com vulga.

137

Falles de dia vs. Falles de nit Aitor Sรกnchez Collado

138

alles de dia o falles de nit? Els fallers esgotem al límit cada minut del rellotge i els quatre dies de celebració no deixem treva al descans. Des de les despertades fins a les revetles de matinada els carrers, paradors i casals bullen frenèticament d’una activitat social oberta al públic. Als seus orígens la festa durava un dia, la vespra de Sant Josep que culminava amb la cremà. La consolidació del programa de festes oficials donava més protagonisme al dia que a la nit, però... com han canviat les tendències de la festa en els últims anys? Els fallers del segle XXI som més de dia? O de nit? Analitzem les preferències del col·lectiu respecte al seu temps d’oci amb una enquesta que conté una mostra de 291 individus, d’un total de 34 poblacions de la Comunitat Valenciana on es planten falles, des de Castelló fins a Alacant, passant pel cap i casal.

D’un dia de falles fins al programa oficial Tal com comenta Ariño (1993) la festa fallera anà adquirint autonomia i des del 1890 la cremà fou traslladada a la nit del dia 19 de manera que:

“es desenvolupà una seqüència ritual profundament formalitzada, que arribà a desplegar -se, després de successives ampliacions en una Setmana Fallera. Primer

es va estructurar un programa d’actes en dos dies, que s’iniciava amb la “plantà” de les falles a trencà d’alba del dia 18 i culminava amb la seua “cremà” en fer -se fosc el dia 19. En l’entreacte, es repetien les visites als monuments, les bandes de música actuaven a les vesprades, hi havia repartiment de racions als pobres i altres festeigs. Fins al 1927 no s’aprecien alteracions substancials en la distribució i ordre d’aquest programa. La disposició de la seqüència ritual segueix els cànons fixats en etapes precedents: “replegà”, “plantà”, “desper tà”, “cremà”.1 Com veiem tots estos actes es feien de dia o de vesprada, llevat de la cremà que es feia a boqueta nit. Es tractaven de celebracions veïnals, sense criteri unificat de celebració, una festa que finalment va conjugar-se amb la juxtaposició de 1 Ariño, Antoni (1993): El calendari festiu a la València Contemporània (1750-1936). Ed. Alfons el Magnànim. Diputació de València.

139

140

programes similars repetits per les 30, 40 o 60 comissions existents cada any. Com recull Ariño:

després el règim franquista utilitzarà al servei del poder. Com veiem la festa anà evolucionant i els

Fins al 1927 no hi ha actes conjunts. A partir del 1927, amb l’arribada del primer tren faller, s’aniran assajant festejos conjunts que doten la festa de la seua morfologia actual. Al costat de la sincronització dels actes de cadascuna de les comissions i de la integració de festeigs proposats per altres associacions cíviques, s’innoven festeigs unànimes i convergents com la Crida (1931), cavalcades (1929 -32), l’Exposicio del Ninot (1934), La Nit del Foc (1932), els castells de focs artificials, l’elecció i presentació de belleses falleres i falleres majors (1930 -32).” Tots estos actes de nou cuny pretenien considerar les falles com a festa major, un canvi que comporta l’assimilació de símbols unànimes d’identificació, que

gustos per l’oci nocturn va fer que la nit li guanyara terreny al dia, o almenys les nits començaren a allargar-se fins a tocar el dia. Els paradors i sales de festa amb cantants de talla nacional i internacional dels 50, 60 i 70 van donar pas a un oci de nit influït per la valenciana ruta del bakalao, que duia als joves a empalmar nit i dia i per extensió a substituir estes sessions de ball per discomòbils i orquestres fins que eixia el sol. L’època de Blanqueries i altres revetles són bona mostra d’això. Però, el col·lectiu faller quina percepció té d’estos canvis en els horaris d’oci? I quines són les seues preferències?

El 72, 2% pensa que abans es vivia més la festa de dia El que és incontestable és que l’afluència dels actes de falles a la nit li han guanyat terreny als actes de dia, bona mostra d’això la palpem en la minva de públic en actes com despertaes o passacarrers, però el que volíem arreplegar també era la consciència del faller sobre este tema i l’autoreflexió esgrimida d’este ítem. Així al preguntar al col·lectiu si la festa fallera havia perdut actes de dia o afluència responen contundentment el 72, 2% que abans es vivia més la festa de dia, ja que assistia més gent, enfront d’un 25,8 % que considera que a les seues poblacions es mantenen els actes de dia i la mateixa afluència. En esta línia resulta curiós com dos persones consideren que abans hi havia més actes

141

22,3%

25,8%

33% 72,2%

31,6%

Creus que es viu més la festa de dia o de nit?

A quina hora rribes al teu casal?

de dia, però s’estan recuperant. En esta

i ací és on veiem com este acte perd cada

línia trobem el cas de Torrent, que a les

dia més adeptes. Un també 22,3% arriba a

passades falles va traslladar l’entrega de

l’hora de dinar, un 7,6% de vesprada i un

premis de la vesprada del 16 de març al

5,5% només baixen al casal a la nit, per a

matí del 17 per dona vida als actes de

sopar i la festa.

matí, o un homenatge a Sant Josep en la Arribats a este punt hem de fer la divisió

vesprada de la vespra.

entre actes oficials, convocats per la Junta

El 33% arriba al casal per esmorzar

Local Fallera o Junta Central i on participen

Enfront d’esta realitat palpable el 57,4%

vespertins (mascletàs, ofrenes, entrega de

preferixen baixar al casal durant la setmana

premis i visites), enfront als actes privats

de falles en horari de dia, en contra del

de cada falla, on els actes favorits són de

15,5 % que opten per baixar al casal de

nit, com les revetles i discomòbils, que

nit. D’altra banda, el 27,1 % prefereixen

conclouen passades les 3/3.30 h. de la

anar només a actes com ofrena, entrega

matinada, segons el ban municipal de cada

de premis, passacarrers, xarangues, etc.

població (en alguns casos, com hem vist,

A l’hora de profunditzar en este criteri

sense límit horari).

totes les comissions i que són clarament

hem volgut saber l’hora aproximada a la qual els fallers arriben al casal o parador,

Així en preguntar quants actes de dia/

el que va donar com a resultat que el 33%

vesprada feien a les comissions el 39,9 %

arriba a les 10 a l’hora de l’esmorzar, amb

responia que més de 10 actes, el 36,4%

un 31,6 % que arriba a l’hora de la despertà

entre 6 i 10 actes, mentre que el 23,7% fan

142

43% 31,3%

25,8%

Quins tipus d’actes feu al casal?

entre 1 i 5 actes, dels quals la majoria són

dia 19 processó en honor al sant i a la nit

xarangues i dinars i esmorzars. El 43% fan

cremà. A Alzira el dia 16 de març comença

actes de visita a altres falles: passacarrers,

oficialment amb les despertaes a les 8 h. i

xarangues, etc. al costat del 31,3 % que

a les 14 h. mascletà per passar a la nit a la

el dediquen a la gastronomia: esmorzar,

pantà dels monuments. El 17 de març fan

dinars, concursos culinaris, etc. Només el

a les 11 h. cercaviles i a les 18 h. lliurament

25,8% responen que fan actes dedicats als

de premis. El 18 les falleres van a la Cassolà

infantils: vesprades o jornades infantils,

que organitza la Falla Plaça del Forn.

jocs, inflables, etc.

Ofrena de flors a la Mare de Déu del Lluch, patrona de la ciutat d’Alzira, i a Sant Josep i

Els actes vespertins guanyen als programes oficials

el 19 de març a les 17 h. fan la desfilada de Pasdobles, per concloure a les 21 h. amb la cremà infantil i a les 22 h., la major.

Si mirem actualment el programa oficial de festes del G-7, és a dir, les poblacions

Per la seua banda, a Dénia el 16 de març

grans de la Comunitat que celebren

comença amb la plantà de la falla de la

falles, podem comprovar esta tendència

Junta Local Fallera en la Plaza del Consell

vespertina: A Gandia, el 16 de març arranca

i a les 17.30 h. berenar infantil i visita de

a les 10.30 h. amb la visita de les falleres

cortesia de les falleres majors. El 17 de març

majors a diferents comissions, a les 14 h.

comença a les 7 h. amb la despertà (pocs

mascletà i a las 17 h. bateig, passacarrer

casos on és oficial), a les 11h. homenatge

i entrega de premis. La resta de dies a la

a les falleres majors, a les 13h. entrega de

vesprada fan festa de disfresses, ofrena i el

premis i a les 14 h. mascletades cada dia.

143

A les 18.30 h. pleitesia, entrega de premis i a les 23 h. revetles. El dia 18 de març fan a les 20 h. entrada de bandes i el 19 de març,

les 12 h. Ofrena del Port de Sagunt. A les 22 h., Cremà de les Falles Infantils i a les 24 h., Cremà de les grans.

a les 10 h. passacarrers, i a les 11 h. missa en honor a Sant Josep i ofrena de flors. A les 20 h. comença la cremà. A Borriana, el 16 de març comença el programa oficial a les 14h. , amb la mascletà i a les 17h. entrega de premis. El 17 de març comença a les 11 h. amb visites oficials, mascletà i acte de lliurament “Fallers d’honor” a les Reines Falleres de Borriana, per totes les Comissions Falleres. El 18 de març les 19.45h. comença la nit del foc amb correfoc. I el 19 de març arranca el dia a les 10.10 h. amb un “homenatge a Sant Josep, l’Ofrena de flors i a partir de les 21 h. la cremà.

La majoria d’actes oficials són de vesprada A Xàtiva, el 16 de març arranca a les 14 h. amb mascletà, des del Jardí de la Pau i a les 15 h., dinar i després entrega de premis. El 17 de març a les 14 h. mascletà i a les 17.30 h. visita a falles, igual que el 18 de març, però amb l’ofrena a partir de les 18 h. El 19 de març comença a les 12 h. la missa al patró amb Processó i mascletà. Fins a les 22 h., que es la cremà i a les 1.30 h. la cremà de la guanyadora gran. Per la seua banda, a Sagunt el 16 de març comença a les 14.00 hores, amb la mascletà en la plaça D’Arse 2000; i a les 16.30 h. en plaça Moreria, recollida de premis i visita de cortesia. El 17 de març, mascletà i visita a falles i a les 23.59 hores, Nit del Foc. El 18 de març a les 18.30 h. Ofrena a Sagunt i el 19 de març a

A Torrent, el programa oficial comença el 16 de març a les 13 h. amb la visita institucional a l’Ajuntament. A les 14.30h, Mascletà i lectura pública dels premis. A les 18.30h, Trasllat de la Mare de Déu, organitzat per la falla Cotxera. El 17 de març l’any passat es va passar de matí, a les 11:30h, el lliurament de premis i a les 17:15h es va unificar l’Ofrena en només un dia, com es feia fins principi dels anys 2000. El 18 de març a les 18:30h es va instaurar l’acte d’homenatge a Sant Josep i Nit del Foc, amb danses. El 19 de març se celebra a les 12 h., la missa a l’Església de Sant Josep i a les 13 h., homenatge al faller enfront de l’estàtua de Granener. A les 19:00h, Retirada dels ninots indultats, a les 21 cremà de la falla infantil i a les 24 h., cremà de la falla primer premi de la Secció Especial.

Percepció de molèsties veïnals, límit d’horaris i talls de carrer En relació amb la quantitat d’actes que fem els fallers, volíem conèixer la percepció dels comissionats al voltant de les molèsties que generem als veïns, este item es va articular al voltant de dos pilars,: d’una banda, analitzant les hores de tancament de les revetles i, d’altra, els talls de carrer que es fan cada any. El resultat ens llança que el 32 % de les comissions poden fer més de tres talls de carrer durant l’exercici faller (fora de la setmana fallera), el 25,4 % poden fer tres talls de carrer, el 15,5 % dos talls i el 10,3 % només un. En

144

48,1% 37,6% Consideres que molestem als veïns?

l’extrem contrari ens trobem amb tres enquestats que no tallen el carrer perquè no ho necessiten.

El 48,1% dels fallers són conscients de les molèsties Consideres que els veïns es queixen del

El segon pilar que analitza l’hora de permís per fer festa de nit durant la setmana de falles, ens trobem que la majoria de poblacions oscil·la el límit entre les 3 i 3.30 h. de la matinada i la vespra de Sant Josep fins les 4 h. Altres tenen en compte si és dia laborable, de manera que si la festa cau de dilluns a dijous (o diumenge) tenen límit fins 1.30 h., mentre que divendres i dissabte tenen via lliure fins les 3 h. Esta línia es la que seguix la capital de la Safor.

soroll i de la festa fallera sense criteri? El

A Gandia l’horari el marca l’Ajuntament,

Per extensió, esta difícil convivència

previ consens de les 23 falles, de manera que si es vespra de festa s’allarga fins 4 o 5 matinada, però si a l’endemà es treballa, només deixen fins a les 2 de la matinada. A l’extrem oposat ens trobem en poblacions que tenen permís fins a les 5 de la matinada.

48,1 % són conscients de les molèsties i pensen que no, enfront del 37,8% que consideren que es queixen per queixarse. En este punt trobem matisacions, com els que opinen que es queixen perquè el veïnat ja no s’involucra en la festa com abans i la considera aliena, mentre que altres consideren que la societat de hui es queixa per tot.

entre falles i veïns ha portat en algunes poblacions que es judicialitze i en alguns casos els casals han sigut tancats fins a tindre els permisos o la insonorització corresponent. És evident que amb el Decret 28/2011, de 18 de març del Consell, es regulaven les condicions i la tipologia

145

36,4%

59,5%

Creus que l’administració es massa estricta amb els horaris?

de les seus festeres tradicionals ubicades als municipis de la Comunitat Valenciana i es ficava límit a les activitats que es podien

que no, mentre que la resta considera que se centren més en la burocràcia innecessària.

fer en cada casal segons les condicions d’estos. El 44% dels enquestats comenta que a les seues poblacions no s’han tancats casals, front al 27,8 % que coneixen un cas a la seua població, un 9,6% més de tres casos i un 7,6%, dos casals. Alguns casos aïllats comenten que per problemes amb els veïns han hagut de traslladar la ubicació de la plantà de la falla.

El 59,5% diuen que les administracions són massa estrictes amb horaris Seguint el fil mirem cap a l’administració local i autonòmica i al preguntar si creus que les administracions són massa estrictes amb les falles en el compliment d’horaris i normatives, un contundent 59,5% consideren que sí, un 36,4 % consideren

Com hem analitzat els gustos fallers han anat variant al llarg dels anys al voltant del temps d’oci i programes oficials que reivindiquen, en alguns casos, més actes de dia, enfront la saturació festiva i alcoholitzada de la nit que deixa poc marge per encetar l’endemà amb energia de bon matí. Com a contrapunt actes com despertaes (a les que se li suma la problemàtica dels permisos de pólvora) i passacarrers veuen minvat la seua afluència de públic i en alguns casos fins abocar-los a la desaparició. Queda en la consciència col·lectiva este regust amarg de la desaparició d’actes diürns, ara falta un consens per recuperar la presència del col·lectiu a totes les hores del dia.

146

Poblacions de la mostra Alaquàs Alfafar Algemesí Alzira Benetússer Benicarló Benimodo Borriana Carcaixent Catarroja Cheste Cullera Dénia El Perelló Elda Gandia La Llosa de Ranes Llíria Massamagrell Massanassa Moncada Paiporta Paterna Picassent Picassent Puçol Sagunt Silla Sueca Tavernes de la Valldigna Torrent Valencia Xàtiva Xirivella

147

Falles de dia i de nit: Quin model turĂstic volem? Pilar BernabĂŠ

148

es Falles són una opor tunit at, i consegüentment, s’ha d’aprofitar i obtenir els beneficis necessaris en tots els àmbits ja siga en l’econòmic, social i cultural. Trobar l’equilibri entre el que es desitja, la qual cosa hauria de ser i el que finalment és, no és una tasca fàcil quan parlem d’una festa que acull al col·lectiu social més important i nombrós de les nostres ciutats, quan la seua activitat genera un impacte econòmic fonamental per a les arques privades i públiques i quan el desenvolupament de la seua activitat afecta a tota la ciutadania.

Estratègia turística El turisme és clau en el desenvolupament de l’àmbit festiu. Des del govern municipal es té clar i per això existeix una estratègia evident per a potenciar i desenvolupar un turisme de qualitat i concorde als objectius buscats. La festa de les Falles, està present en la majoria de les Fires Internacionals Turisme, s’han realitzat agermanaments amb ciutats com la de Magúncia a Alemanya, publicacions i presència en revistes internacionals dirigides a un públic potencial com la publicació de Korean Air amb un impacte superior a un milió de visualitzacions, contacte

149

presència en mitjans de comunicació,

Impacte Econòmic de les Falles

visites

amb operadors turístics internacionals, organismes

Fa uns dies presentem una iniciativa

europeus... i una infinitat d’accions per a

institucionals

necessària per a conéixer el que la nostra

potenciar la imatge de marca de la nostra

festa aporta, estic parlant de l’Estudi

festa, amb la finalitat d’atraure un turisme

d’Impacte Econòmic de les Falles. Aquest

de qualitat.

estudi és primordial per a conéixer l’impacte de les Falles en els diferents

Volem un turisme de qualitat

sectors econòmics i l’aportació que es

L’estratègia en l’àmbit turístic és clara,

nostres ciutats. Un document, com dic,

volem un turisme de qualitat, respectuós

necessari per a saber, entre altres aspectes,

amb la nostra festa i les nostres ciutats, que

l’impacte que té el turisme actualment en

aportació en l’engrandiment de la nostra

les Falles i prioritzar el camí a seguir per a

festa emportant-se una imatge autèntica

obtenir els beneficis necessaris i decidir en

de la mateixa i que els fallers i falleres

la consolidació o la nova obertura de canals

volem i desitgem. Som una festa única des

que ens puguen oferir més oportunitats, i

del punt de vista cultural, social, artístic i

el turisme, sens dubte, és un d’ells.

realitza en el desenvolupament de les

organitzatiu. 150

Durant la setmana de falles molts turistes internacionals intenten comprendre la festa fallera més enllà del turisme de borratxera.

Apostem per un turisme que sap al que ve Hem d’apostar per un turisme que siga coneixedor al que ve, que siga respectuós amb el nostre treball i la nostra festa, que conega des del seu punt de partida el que visitarà i el que veurà. Nosaltres ja ens encarregarem d’acollir-los, i explicar-los el que significa i són les Falles, com les vivim i el que esperem d’elles. Som un poble generós, acollidor i respectuós, i aquestes qualitats són les que també volem de les persones que ens visiten i que aposten com a destinació turística la nostra terra.

reconeixement del qual és una realitat palpable: que les Falles són el millor esdeveniment que tenim i l’aparador més gran per a mostrar al món el que significa ser valencians i valencianes.

Ens sentim orgullosos i orgulloses de la festa que realitzem, ens encanta ensenyar el nostre treball i estem disposats al fet que tothom que ens visita gaudi d’ell, a canvi, només demanem, respecte i 151

Falles de nit: ‘BotellOn-BotellOff’ Manuel Andrés Zarapico

152

l món faller no vol el botelló. Ho odia. Ho avorreix. Ho detesta. Ha quedat clar? És important que quede clar. És important que quede clar que el tema del botelló el faller el té al punt de mira, més que res perquè el que no pot ser, no pot ser. I el que no pot ser és que València, arribades les Falles, es convertisca en una barra lliure contínua, sobretot en les zones de grans massificacions, cas del centre de la ciutat. Els comptaré una experiència pròpia que em va fer sentir-me incòmode en grau superlatiu les en les Falles de 2019. Dia 16 de març, al voltant de la mitjanit, plaça de l’Ajuntament. Pel sòl, bosses de plàstic, que indubtablement havien cont i ng ut botel les, s’esca mpaven a l costat de gots i uns altres adminiculs, genera nt u n a sen sació a la qua l, en aquest cas, se li unia la falla municipal i el seu espectacle lumínic. Escolten, que em donen unes ulleres de sol i em crec que estic en una rave. Per a qui no ho sàpia, rave és saber quan comences la festa sense saber quan l’acabes. El meu trajecte pels carrers adjacents fins a la Gran Via... a veure, anomenem-ho trajecte, anomenem-ho carrera d’obstacles o millor gimcana. D’acord, la meua gimcana pels carrers fins a la Gran Via va ser de categoria. Entre els de les bosses que eren d’ací, els que no eren d’ací, però s’estaven obstinant a integrar-se a mar xes forçades, i els que est aven per a dut x a i l l it , però seguien en peus, tot donava per a un poema èpic. Poema èpic el meu camí, no a i xò d’el l s. A i xò d’el l s er a sol a-

ment un poema. A aquest par t icular v ull ressenyar que encara no m’havia creu at a mb fa l lers. Q ue com ho sé? I ndependent ment que els fa l lers en Falles estan en la seua falla, si no hi ha parques, no hi ha polars i no hi ha br uses, no hi ha fallers.

Hi ha salvatges que encara creuen que són fallers els que fan el botelló Vaig arribar a la Gran Via, i la marea de gent que baixava de veure el castell de focs ar tificials, tsunami per a ser més exacte, a prop va estar d’arrossegar-me de tornada a la plaça. Vaig aconseguir, remuntant riu amunt, endinsar-me en la par t granviera de Comte d’A ltea. I mentre veia a fallers en les seues carpes o en les seues revetles, instal·lades en les zones d’activitats, començar la nit amb moltes ganes de festa, uns altres les ganes ja se les havien begut i estaven llançant bogeries pirotècniques, cr id a nt, bravateja nt i fent l’i mbèci l. Però no eren fallers, no. Al temps, moltes més bosses de plàstics espirituosos es dirigien a altres llocs pròxims per a, supose, proporcionar certs col·lutoris amb els quals socórrer els disgustos de les festes falleres al propi i a l’estrany. Mana ous. Sempre estan els que creuen que al faller això que vagen a prohibir el botelló en Falles li fa la punyeta, i per això s’alegren i es posen contents i diuen “que els donen als fallers”. Mentrestant, el faller obser-

153

varà la prohibició prenent-se un líquid fresquet a la seua revetla autoritzada. Perquè n’h i ha salvatges que encara creuen que són fallers els que fan el botelló. I uns altres, menys salvatges, que pensen que al faller ja li ve bé el botelló perquè els seus par t icipant s passen a posteriori a engreixar la seua revetla. Tampoc, malandrins. Heu donat en os. El faller vol fer la festa i que li deixen fer-la bé. Posa la pell de gallina escoltar vivències de fallers del centre històric referent a com les hordes bà rba res arrasen, miccionen i encenen el carrer en les nits de Falles. Una xacra que el faller no vol més en la seua festa. Si no tenim suficients sofriments a suportar al llarg de l’any amb problemes inherent s a la fest a per se, d a mu nt hem

d’aguantar els problemes que no ens per tanyen. No, al botelló cal posar-li ja mateix l’off.

El bàndol faller de 2020 preveu prohibir el botelló La Mesa de Diàleg Faller ha secundat la propost a que el bà ndol fa l ler de 2020 reculla “de manera explícita” la proh ibició de fer botel ló du ra nt les festes grans de la ciutat, incloses les zones en les demarcacions falleres on sí que està autoritzada la venda i consum de begudes alcohòliques. Segons han explicat des del consistor i, “aquesta proposta permetrà que el consum es produïsca només en les barres instal·lades per les comissions falleres”. Esta mesura es pren després que les falles de 2019 acabaren en milers de queixes pel botelló i els desperfectes en falles.

154

Instants després del botelló s’arrepleguen centenars de deixalles, i quilos de fem al centre històric, Merca Central i Lonja.

Els fallers responien: “No estem disposats a acceptar que ningú busque un benefici a costa dels fallers” Per este mot iu els agent s fa l lers reaccionaven a les man ifestacions des d’i n st it ucion s, p ol ít ic s i m it j a n s de comunicació després de finalitzar la set m a n a . A i x í l a I nter ag r upac ió de Fa l les de Va lènci a , l a Feder ació de Falles de Secció Especial, la Federació de Falles de 1ªA, la Federació de Falles amb Especial Enginy i Gràcia i els Delegats de Sector van emetre un comunicat conjunt davant l’assetjament dels mitjans sobre el botelló, molèsties i desperfectes de la festa a la nit i van defensar que la festa es pagada íntegrament pel faller: “Els fallers aposten per la defensa del patrimoni cultural per a la humanitat,

en la major exposició d’ar t en la via pública que es conei x. Aquest patrimoni, pagat per la but xaca de milers de Fallers, l’hem volgut compartir amb tots, veïns i visitants, es parla novament de més d’un m ilió de persones, que un any més han deixat els seus diners en comerços, bars, restaurants, hotels, generant gràcies a la proposta fallera, u n mov i ment econòm ic de pr i mera magnitud.” Davant esta evidència, els agents reu n it s va n red ac t a r pu nt s acla r idors que manifestaven la postura del faller davant l’actualitat festera de la nit:

1. Suport total a les Forces de Seguretat de l’Estat Entenem que no es pot fer responsable als fallers dels actes incívics dels qui

155

amb l’excusa de la festa fallera, es comporta de manera impròpia. És evident que necessiten ser reforçats per a poder acudir allí on siga necessària la seua presència. Sempre est a rem en favor de qualsevol multa o sanció als qui no respecten la convivència, als qui utilitzen qualsevol artefacte pirotècnic fora d’horari, als qui s’orinen pels carrers o cometen qualsevol abús. Les falles no són responsables de la mala educació i el compor tament vandàlic de ningú, tal com se’ns pretén atribuir, perquè els fallers som els primers interessats a gaudir d’unes festes segures.

2. Els fallers compleixen amb el seu compromís de neteja L es com issions fa l leres netegem els nostres carrers a la conclusió de l’activitat diària, és la nostra obligació i així ho fem, perquè d’això i una possible sa nció, depén poder cont i nu a r fent festa. Què succeeix amb el ser vei municipal de neteja? Ho hem reclamat en les reunions del bàndol faller. El que est à passant a par t i r de les 4.0 0 del matí no és responsabilitat del col·lect iu faller, per t ant, és una evidència inqüestionable que el ser vei de neteja municipal està fallant i molt. La festa fallera deixa suficients beneficis a les arques públiques per a planificar una neteja de la ciutat en condicions.

3. Acabar amb el botelló El Botelló és un problema social que ocorre durant tot l’any i que la seua loca l it zació coi ncidei x a mb les de marcacions falleres. Segons in forme

de l a Pol ici a L o c a l té cont rol at s 24 punts negres setmanals a tancament de 2018. Per això, no se’ns pot adjudicar la responsabilitat única del botelló a les revetles organ itzades per les comissions falleres i que acaben en els horar is est abl it s pel bàndol. Acabar amb els botellons incont rolat s, amb llanders, manters, o venda il·legal de qualsevol tipus, és una responsabilitat de la nostra administració.

4. Serveis Públics Desitgem recordar que les comissions falleres apor ten a la ciutat un mínim de dues cond ícies per fa l l a , sig uen por tàtils o els dels seus casals oberts durant la setmana fallera. Estem per t ant parlant d’uns 8 0 0 ser veis aportats per les comissions, per contra, el consistori a penes contracta uns 300 urinaris sabent una estimació de visitants xifrada en un milió. Les xifres ho diuen tot. Novament veiem que necessitem una gestió concorde al volum de la festa. Imatges com les vistes als nostres carrers i monuments històrics, NO pot succeir.

Conclusió El diàleg i la convivència són l’única forma que coneixem per a millorar la nostra festa, aportant la nostra experiència en tot allò que siga necessari. L es fa l les no són u n problem a, són i h a n de ser l’ev idènci a a nu a l d’u n Pat r i mon i Cult ural I m mater ial de la Humanitat d’indubtable valor, així com una font d’ingressos de la qual tots els valencians eixim beneficiats.

156

157

Nit i dia a les falles de 2019 Records grĂ fics

158

159

160

161

162

163

164

165

166

167

168

169

170

171

Programa de festes 2020 15 de febrer

7 de març

Dissabte 10.00 h. Replegà pels comerços del barri.

21.00 h. Al parador, Sopar de la nostra Fallera Major, Raquel Muñoz, tots els components de la Comissió Major estem convidats, després entrega de recompenses i per a finalitzar a ballar en la nostra Disco Sanva.

22 de febrer 8.00 macrodespertà, organitzada per JLFT. 18.00 h. Crida. Eixida des del casal fins a la torre per a escoltar la tradicional crida de la nostra Fallera Major de Torrent. Després Sopar en el casal.

8 de març 18.00 h Al parador, berenar infantil oferit per la fallera Major infantil, Zayra Aguilar i el president infantil Daniel Atienza.

23 de febrer

Del 9 al 13 de març

11.00 h. Cavalcada del Ninot Infantil. Tots els xiquets disfressats en el casal (cada comparsa tindrà el seu horari de maquillatge). 18.30 h. Berenar infantil.

19.00. h. Quint i tapa per a tots els fallers que vullguen acostar-se.

13 de març Tallarem el carrer L’Horta per a preparar el perímetre i portar els ninots centrals del monument. 22.00h. Sopar i després festa pre plantà al nostre parador.

26 de febrer Inauguració de l’Exposició del Ninot Torrent. Hora per confirmar.

29 de febrer

14 i 15 de març: Plantà.

18.00 h. Cavalcada del Ninot Major. 22.00 h. Sopar en el casar.

A les 8.00 h. començarem amb els treballs de plantà del monument major.

2-6 de Març Replegà per tota la barriada a les 19:00 h. Tot el món al casal per a anar a arreplegar la voluntat.

6 de març A partir de les 8.00 h. tallarem el carrer Sant Valerià i començarà el muntatge del parador.

15 de març 8.00 h. començament de la decoració del monument major i plantà de la falleta infantil. 20.00. h. Berenar infantil i sopar de la plantà infantil. Castells unflables i animació infantil. 22.00 soparem al parador per a continuar amb la plantà major.

172

16 de març

19 de març

8.00 h. Despertà per la barriada i a les 9 desdejuni. 10.00 h. Esmorzar 19.00 h. Tots al casal per a anar al trasllat de la Mare de Déu dels Desamparats. 23.00 h sopar en el casal oferit per la comissió (Prèvia Inscripció) i després Disco Disco-Sanva.

8.00 h. Gran despertà tradicional amb trons de bac i tabal i dolçaina 9.00 h. desdejuni i 10.00 h. esmorzar. 11.45 h. operació quilo i missa de Sant Josep a la parròquia de la Sagrada Família. 14.00 h. paella oferida per la falla, prèvia inscripció. 16.30 h. activitats infantils. 18.00 h. muntatge pirotècnic del agran nit del foc. 21:00 h. mini mascletà nocturna i cremà de la falla infantil. 22.00 h. sopar. 23.00 h., segons indique JLF, gran espectacle pirotècnic NIt del Foc, mascletà nocturna. 0.00 h. Cremà de la falla Major. Posteriorment acabarem d’arreplegar. Brindis de benvinguda a les falles 2021.

17 de març 8.00 h. Despertà per la barriada, a les 9 desdejuni. 10.00 h. esmorzar. 11:00 Entrega de premis. 17.30 h. Ofrena a la Mare de Déu. 22.00 h. Sopar oferit per la comissió (Prèvia Inscripció) i després Ball amb Disco Sanva.

18 de març 8.00 h. Despertà per la barriada, desdejuni i 10.00 h. Esmorzar. 12.30 h. Donarà començament el Concurs de Paelles, després farem entrega de premis. Netejarem la zona on sa fet el concurs i, en acabar, anirem a la Cercavila de Germanor, pels carrers i falles de la ciutat, acompanyats de la nostra banda de música. 22.00 h sopar en el casal, després Disco-Sanva. 4.00 h. Desmuntatge del parador.

3 d’abril 23.00 h. Assemblea general extraordinari, estat de comptes, fi d’exercici i elecció de president.

173

174

175

176

177

178

179

180

181

182

183

184

185

186

187

188

189

190

191

192

193

194

195

196

197

198

199

200

201

202

203

204

205

206

207

208

209

210

211

212

213

214

215

216

217

218

219

GrĂ cies anunciants!

220