Llibret Selgas Tovar 2020 by Falla Avinguda de Selgas i Adjacents (Xàtiva)

Les falles de Xàtiva són: Festes d’Interès Turístic Autonòmic Bé d’Interés Cultural Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO El present llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció i l’ús del valencià. El present llibre ha participat en la convocatòria dels premis de les Lletres Falleres.

EDITA l’A.C. Falla Avinguda de Selgas i Planas de Tovar. COORDINACIÓ José Luis Lagardera Ventura La falla Selgas Tovar no es fa responsable de les opinions dels col·laboradors en els articles publicats, ni les comparteix necessàriament. Queda totalment prohibit l’emprament de cap part d’aquesta publicació, sense l’autorització prèvia i escrita de l’editor, excepte la citació en llibres, revistes o articles de premsa si s’esmenta la procedència.

AJUDANTS DE COORDINACIÓ Ana Arnau i Miguel López. DISSENY PORTADA Patricia Bolinches “LaBoli”

IDEA ORIGINAL José Luis Lagardera Ventura DISSENY I MAQUETACIÓ José Luis Mollà Rodriguez

Este llibret participa en:

IL·LUSTRACIONS Alfredo Pardo, Falles Revolution, Gio Torres, J. Daniel Sanz, Judit Moya, Paco Roca. IMPRESSIÓ Blauverd Impressors FOTOGRAFIES José Luis Mollà, Miguel López, José Luis Lagardera, Estudi Federico, Perales Iborra, Ginés Medina. COL•LABORACIONS LITERÀRIES Adela Ruiz, Agustí Garzó, Amparo Álamo, Ana Arnau, Ángel J. Sánchez, Alberto Ordiñana, Claudia Argent, Ferran Martínez, Guillermo Delegido, Immaculada Cerdà, Iván Esbrí, Joan Castelló, Joan Quilis, Joaquín Rubio, Jordi Maravilla, José Luis Lagardera, José Manuel Rubio, José Ramón Cerdà, Josep Sanchis, Juan Gabriel Figueres, Kike Vaquer, Manolo Sanchis, Miguel Ángel Martínez, Pablo Orts, Paloma Roig, Rafa Tortosa, Ricard Balanzà, Rosa Benet, Sebas Marín, Víctor Torres, Ximo Corts. VEU SATÍRICA Miguel López, José Luis Lagardera, José Luis Mollà GESTIÓ PUBLICITÀRIA Enrique Mora, Juanvi Agustí, José Luis Lagardera, Pilar Ávalos, Elsa Tormo, la comissió. TIRADA 500 exemplars DIPÒSIT LEGAL V-380-2016

COBERTA: PATRICIABOLINCHES (LABOLI) DISSENY: JOSÉLUISMOLLÀ COORDINA: JOSÉLUISLAGARDERA

LLIBRET EXPLICATIU FALL A AVDA DE SELGAS PLANAS DE TOVAR 2020

Hola! Benviguts a #Lligams

sumari

8-9 Pròleg 12-13 Portades 14-19 Saludes 22-27 Monument gran 28-29 Premis 30 Comissió 31 Llibret infantil 42 Fallera del Foc 44-49 Monument infantil 50 Comissió Infantil 58-79 Jocs i Activitats 80-85 Nissagues selgueres 92Col·laboracions literàries 94-153 Lligams 154-167 Sang 168-271Nissagues falleres 272-289 Lligacames 297-331 Guia comercial

INTRODUCCIÓ, NISSAGUES I LLIGAMS FALLERS L’univers de les falles, es compon de molts apartats. A banda, de grans i xicotetes, i monuments desficaciats. Un món cultural, ple de matisos interessants, on en aquesta antologia manual, us relatem... uns quants. Hi ha nissagues de fallers, i d’artistes consagrats. Que auguren anys fructífers, abundants i molt grats. Aquest llibre parla de tot això, de les “nissagues i lligams fallers”. Tot en el mateix caixó, per a dames i cavallers. Es parla de famílies falleres, de fort sentiment i bona forja. Fins i tot, de “socarrats” il•lustres, com la “Família Borja”. Dels lligams que uneix a un artista, amb la falla que realitza. I dels poetes, que donen la pista, de que va aquesta guitza. Diferències entre falles i fogueres, que diuen que hi ha. A part, del nom d’elles, i de la calor, que en unes fa. Es parla, del valencià en les falles, que sempre ha d’estar present. Com l’aire a les muntanyes, pur, refrescant i permanent. De la germanor i llaços en comú, entre municipis valencians. Que aflora en el moment oportú, unint-nos... com a germans. Parla de pólvora i falles. De la cultura i del llibret. Testimonis perdurables, del que, en un any... s’ha fet.

De la “Tortuga del Corpus”, que té història fallera. Del “Teatre de la Lluna”, amb actius, fallers de primera. Del compromís que els fallers tenen, amb les festivitats de la ciutat. De les quals participen i breguen, amb gran categoria i vistositat. Aquest llibret faller, vol llevar-te les penes, injectant-te el virus fester, directament en les venes. Farà que et córrega com la sang, per cada racó, amb llum o fosc. Com l’aigua, quan banya la terra i fa fang, o el foc, quan crema els arbres del bosc. Llegirem, que alguna comissió, està escassa de diners. I necessita una transfusió, en forma de fallers. Parlem de xicotetes comissions, amb perill de desaparèixer. Si no es fan ràpides “transfusions”, amb fallers, que les puguen fer renàixer. Completa aquesta recopilació, algun conte i poema. Que ens omplirà d’emoció, des del pit, fins a l’esquena. Aquesta és la nostra aportació, a la festa que tant estimem. I amb humilitat i emoció, a tots vosaltres, us la presentem. Cuidem de la festa, i dels llibrets de les Falles. És el testimoni que ens queda, quan tot, es redueix... a cendres.

José Ramón Cerdà. (Trellater)

“Nit de Festa” La nit de la plantà és màgica perquè amb els nervis i l’emoció travesses la línea entre el disseny en un paper a la realitat de la falla, compartixes treball amb equip i balles al ritme dels últims compassos que obrin el camí als dies grans de les Falles. Són hores que marquen el tret d’eixida a la Festa. I des d’eixa amalgama de sentiments i de vivències naix aquesta obra amb el lema Nit de Festa. La imatge que fa la crida a les Falles a Xàtiva 2020 està sobre un fons obscur, que representa eixa nit màgica, on destaquen els elements icònics de la festa josefina com és l’orfebreria, la indumentària, la música, la pirotècnia, les flors i, per descomptat, la falla. Uns elements que abracen la nostra ermita de Sant Josep, que dibuixa l’eix principal de la composició. Un disseny gràfic que està fet amb la tècnica del collage, configurada amb fotografies i figures amb vectors. Una paleta de color equilibrada i justificada i textos centrats que sonen a l’uníson per anunciar les Falles a Xàtiva de 2020.

José Luis Mollà Rodríguez ®

Portada 2020 Amb aquesta il·lustració tan directa, i al mateix temps elegant, s’ha volgut plasmar l’explosió de foc que portem dins anomenat també passió. El foc de les falles, el foc dels fallers. Aquest foc és la seua identitat, és la seua sang.

Alcalde de Xàtiva

Roger Cerdà i Boluda

Els lligams que totes i tots tenim conformen el nostre sentiment de pertinença com a un element bàsic per a la socialització. Una comissió fallera és un exemple paradigmàtic de la integració social. Al cap i a la fi, una falla és un compendi de lligams amb el barri, de vincles familiars, de relacions socials i personals i, com no, de lligams amb la tradició i la cultura del poble valencià. En el meu cas particular, encara que no forme part de la vostra comissió, sí que puc presumir de tenir lligams amb Selgas-Tovar. De fet, el vostre és el barri del meu avi Ximo i on avui dia viu ma mare. Imagineu la d’històries i records d’infància que em venen a la ment, també relacionades amb aquelles primeres falles que vaig poder contemplar. Aquesta publicació és un assaig de reflexió sobre la xarxa de lligams que uneix les falles amb la cultura, la tradició, la família i tot l’ampli món de la festa reflectida en les seues diverses vessants. Una interessantíssima publicació la lectura de la qual estic segur que serà una magnífica manera d’encetar la setmana fallera que tenim a tocar dels dits. Vos desitge de tot cor molt bones falles 2020.

Regidora de Falles

Maria Beltrรกn i Ferrero

Xàtiva respira l’olor de pólvora. Els carrers de la ciutat s’engalanen per rebre una de les festes més importants per al municipi: les Falles. La implicació de cadascún de les comissions en cada un dels actes que componen la setmana gran és important; però encara ho és més que aquest sentiment i treball es respire al llarg de tot l’any. Una de les comissions que porta aquest objectiu tan important per oferir a la ciutat és la Falla Selgas Tovar. Gràcies per donar-me l’oportunitat d’escriure en el vostre llibret. És un plaer poder fer-ho per primera vegada; i més sabent la bona trajectòria que tant fora com dins de la ciutat té aquest manuscrit. Vos anime a seguir amb aquest recorregut, i seguir sumant per la cultura de Xàtiva i les seues falles. Després d’un any de gran treball, és moment de gaudir al màxim de cadascún dels moments que ens ofereix la festa fallera, tan intensa en la nostra ciutat. Per això, espere que tingueu una setmana plena d’alegria, i germanor fallera. Bones falles!

President de la Junta Local Fallera de Xàtiva

Jesús González Sarión

Una vegada més tinc l’oportunitat de dirigir-me als fallers i les falleres d’aquesta comissió, donat que les falles s’apropen i tan sols resten setmanes per gaudir de la festa que tant ens agrada a la gent valenciana, n’estic segur que seran dies on riurem, ballarem i gaudirem junts, als peus dels monuments, de bons esmorzars perquè aquestes ocasions sols es donen 4 vegades a l’any. Per això vos anime als i les selgueres a fer-ho i enfortir eixos lligams que es creen a les comissions per gent que comparteix una mateixa afició, que es reuniu al casal per estar amb eixa família selguera que heu escollit i que cada vegada és més nombrosa, donat que la feina ben feta dona els seus resultats i baix la presidència d’Enrique esteu aconseguint grans reptes que de segur tornareu a repetir o almenys intentar-ho en aquest any, com va ser eixe gran 6é premi a la promoció i ús del valencià que l’any passat aconseguireu i que fa que els llibrets de la nostra ciutat tornen a estar al capdavant de totes les poblacions que hi participen. El treball i l’esforç de tot un any està a punt de veure la llum i és per això que cal oblidar tot allò del nostre dia a dia i gaudir dels moments únics que aquestes falles ens tenen preparats i també de tots els actes que des d’aquesta executiva de junta local fallera que presidisc vos tenim preparats per a fer d’aquesta festa la millor de totes. Aquest any és diferent per a vosaltres donat que no podeu comptar amb les màximes representants de la comissió però de segur que a aquelles falleres que vos representen els doneu la calor que la vostra família sap donar i que juntament amb la dedicació de tantes i tantes persones ha fet possible que aquest siga el vostre 49 aniversari, i encara que de segur esteu preparant eixe any tan especial, no oblideu que aquest no és un menys, perquè falles que passen falles que no tornen. Visquen les falles i visca la Falla Selgas Tovar. Amb estima, un amic.

President de la falla Selgas Tovar

Enrique Mora Tortosa

Un any més, i ja en van sis, vos salude com a president de la falla del meu barri. Aquest any no tenim falleres majors, pel que Daniela i Mateo representaran a la comissió infantil als actes. A més a més, hem canviat d’artistes fallers i després de molt de temps hem anat fora de Xàtiva. L’artista de la falla gran és Rafa Cheli, de la població de Dénia, amb un monument per a la secció segona que de segur agrada molt a tots el fallers i falleres; mentre que la nostra falla infantil estarà signada pels germans J.J. Garcia, granadins de naixement però amb residència a Mislata i taller a Manises, que ens plantaran un monument de nova creació i molt caracteritzat per a la secció primera, esperant que agrade a tots. Hem apostat fort per estos artistes sabent que són de fora, però estic segur que tindrem uns magnífics monuments. La comissió es manté en el centenar de fallers i falleres adults i més d’una vintena d’infantils, i m’agradaria convidar a tot el que vullga formar part de la nostra falla a acudir qualsevol divendres al casal, perquè de segur que s’ho passa d’allò més bé. El darrer any aconseguirem magnífics premis amb el llibre, la cavalcada infantil, els jocs de saló o el segon premi d’especial de les falles infantils. Aquest any sabem que el llistó està més alt, però amb humilitat i treball, la nostra comissió ho traurà avant. Convide a tots els veïns i veïnes, amics i amigues, a passar pel casal, i aprofite també per demanar comprensió al veïnat, ja que sabem que no sols són els quatre dies de falles sinó que les molèsties es realitzen durant tot l’any. La família selguera augmenta amb el naixement de Biel, Martí i Unai pel que estem d’enhorabona. Gràcies a la meua junta que m’ajuda a dur la falla avant, i com no als fallers i falleres de la comissió que fan que les coses siguen més fàcils, col•laborant quant se’ls demana. No puc finalitzar sense abans donar les gràcies a la meua família pel seu suport. Bones festes.

Artista Rafa Cheli Secció Segona

“Lligams naturals”

Falla gran 2020 22

CRÍTICA

La festa de les falles és arrels i identitat. Units per una cultura que ho deixa tot lligat. Aquest os panda representa la transmissió d’uns valors, el sentiment també l’hereta el fill dels seus progenitors. Passa això amb les falles i també amb la naturalesa. Creem un vincle amb l’entorn des que naixem fins la vellesa. I parlant de llaços que hi som destaquem el dels polítics que acumulen càrrecs al llom que els deixen en estat crític. Dos Directors Generals hi havia a Xàtiva després de la seua elecció Miquel Lorente en Economia, i Xelo Angulo en cooperació. El de Xàtiva Unida un dia, va decidir que estava esgotat Però la tinent d’alcalde defenia La legalitat de la compatibilitat. El tema porta un cert recàrrec revifat per part del Partit Popular. Diuen: “un polític, un càrrec” Oblidant-se de quan ells van manar. Roger Cerdà és com aquest linx, que ens recorda a Essència, el de Doñana, buscant partits polítics afins per governar Xàtiva de forma sobirana. Amb deu regidors no els aplega per a tindre majoria absoluta, pel que han organitzat una treta amb la que sembla que ningú s’embruta. Parlen de govern d’una sola veu però tenen de socis a Ciutadans. A XU sembla no saber-li greu deixar el treball dels darrers anys.

ESCENA 1 Cuinant projectes

ESCENA 2 Llaurant

Durant la legislatura es cuinen molts projectes que són destacats però hi ha vegades que no s’afinen i poden provocar que acabes cremat.

Tota la vida està este home llaurant-se la seua jubilació per a que ara no li asseguren que puga viure sense preocupació.

Al nostre barri es baralla construir un nou centre de salut però hi ha una cosa que els talla i és que el consens no és absolut.

Per això trenquem una llança Per la plataforma de pensionistes Que defensa els nostres drets Convertint-se en activistes.

Es planeja este centre, malgrat que puga semblar una broma, a tots eixos metres que ocupa el pati del Teresa Coloma.

Arrelat a la nostra terra també hi era l’asil d’ancians de la nostra ciutat que ara per ara tan sols espera que arribe el dia en que estiga tancat.

La comunitat educativa esclata “Poseu el centre en altre lloc!” I el govern va i els subratlla “El posarem allà on es pot”.

Des de Madrid va i ens diuen que és per falta de vocació els nostres majors ja no somriuen i a Xàtiva regna la preocupació.

Per fi ja s’ha inaugurat la tan esperada piscina coberta, però d’altra banda és veritat que la situació encara és incerta.

Altre tema que preocupa en aquest cas sobre la memòria és el que ara ens ocupa respecte a una acció definitòria.

Molt projectes que ja es votaren als pressupostos participatius són temes que els l’esvaren als qui han de mantenir-los actius.

L’espai dedicat a Patrocini Camús, dona homenatjada honrosament, té a partir d’ara altre ús: anunciar places d’aparcament.

Ni està el pavelló de l’Attilio Bruschetti ni tampoc la zona verda al casc antic però tornen a traure el confeti per renovar aquest contrasentit.

De segur que el govern es planteja sense que arribe a semblar brusc, publicitar la pedra dels Maulets, l’escultura a Raimon o l’Aixopluc.

ESCENA 3 El guarda local faller

ESCENA 4 El futur és jove

Com a símil podríem dir que la nostra Junta Local és una cosa semblant a aquest guarda forestal.

Els xiquets són el nostre futur, i cal educar-los des de menuts ensenyant-los a respectar, i a no donar-se mai per vençuts.

La seus tasca és dura desagraïda i un tant complexa i si els presidents no l’ajuden no poden fer cap desfeta.

Si hi ha algo que ha quedat clar, és que el món està canviant cada vegada fa més calor i hi ha més desastres naturals.

Quants anys portem fent les reunions d’esmenes? Quants estatuts han canviat? Quan es resolen els problemes?

“Dana” sembla un terme simpàtic però no és el nom de la teua veïna sinó la conseqüència produïda per un devastador canvi climàtic.

Per a no anar amb la llengua fora Jesús ha decidir ampliar els membres però alguns d’ells estan més verds que un grapat d’alls tendres.

En aquesta educació dels joves hi ha agrupacions que es deixen el cor a Xàtiva en tenim dos d’Escoltes com són Jamboree i Cohinoor.

No cal crear tants actes perquè al final no es pot acudir a tot. fins i tot organitzem Pilota! però al Genovés, que és on es pot.

Formant als adults del demà fent-los aprendre els valors per a agafar demà el timó del món i no seguir llançant fora els balons.

La Junta Local s’assembla ara al govern de l’Estat espanyol Tot són vicepresidents i assessors però alguns problemes no els ressol. El Museu faller és un gran problema com es va veure en l’indult del ninot des del principi que ve fent aigües per la pressa d’algun borinot. Aquest any s’ha creat un acte, els autos-bojos prenen el carrer. s’ha acbat la vergonya patida cada any amb el ral•li faller.

Ens endinsem al taller de la nostra falla gran.

Premis 2019

-1º premi Ninot infantil Secció Especial -Millor llibret de Xàtiva -Campions Manilla -Campiones Pàdel femení -2º premi Secció Especial Infantil -2º premi comparsa cavalcada infantil -2º premi carrossa de lloguer cavalcada infantil -3º premi Pàdel mixte -3º Escacs -4º premi Secció Segona -6º premi a la Promoció i l’Ús del valencià als llibrets de falla -Premi Ortifus a la millor portada d’un llibret de falla

Falla Gran 2019

Junta executiva 2020

President Enrique Mora Tortosa Vicepresidenta Protocol i Festejos Pilar Ávalos Gil Vicepresident de Loteries Jose Cantador Maset Vicepresident Cultura i Llibre José Luis Lagardera Ventura Vicepresident Música i Pólvora Miguel López Ochoa Vicepresident Barri i Casal Juan Vicente Agustí Pla Secretària Paqui Terol Mena Sot-Secretària Ana Arnau Orts Delegada Loteries Anabel Postigo Marí Delegat de Jocs Raúl Pérez Arenas Delegades Infantils Amanda Borrás Tormo Montse Serra Sanchis Delegades d’Esdeveniments Clara Corts Jover Elsa Tormo Barbera Delegada de Comissions Edurne Tormo Barbera Delegat de casal Daniel Montero Díaz Delegades de cavalcades Sonia Cebrián Fajardo Rosa Belén Aldabero López Pilar Miralles Barberá Delegats de Joventut Alejandro Agustí Corts Mónica Peinado Miralles

falleres i fallers 2020 32

Agudo Segrelles, María Agustí Corts, Alejandro Agustí Pla, Juan Vicente Ait-Adjedjou, Inés Albiñana Moral, Paula Aldabero Ferrando, Marta Aldabero López, Rosa Belén Aliaga Faus, Rafael Arnau Orts, Ana Artigues Agustí, Quique Ávalos Gil, María Pilar Badía Angulo, Jesús Bellver Ramírez, Mario Benavent Signes, Juan Carlos Benavent Amorós, Víctor Borrás Tormo, Amanda Calatayud Llopis, Sandra Cantador Maset, José Carbonell Aldabero, Belén Carbonell Aldabero, Clara Carbonell Cerdá, Eduardo Cardona Ferrer, Laura Carpio Martí, Maria Carrillo Marinas, Elena Cebrián Fajardo, Sonia Corts Jover, Clara Costa Balaguer, Jose Luis Díez Tormo, Sonsoles Díez Vañó, Salvador Donat Lledó, Eliseo Escribano Jiménez, Manuel Garrido González, Mª Carmen González Sánchez, Erika Gosalbes Aranzueque, Marcos Giner Climent, Quico Julià Martínez, Raquel Lagardera Ventura, José Luis López Ochoa, Miguel Luna Milán, Pepe Martí Mejías, Llorenç Martínez Miralles, Marta Merino Roncero, Cristina Merino Roncero, Loles Miralles Barberá, Pilar Mollá Galán, Dámaso Montero Díaz, Daniel Monzó Postigo, Aleixandre Monzó Postigo, Jessica Monzó Postigo, Sheila

Monzó Torres, Rafael Mora Tortosa, Enrique Mora Tortosa, Martín Navarro Rus, Arantxa Ortega Gil, Rubén Pardo Soriano, María Parra Borrás, Álvaro Peinado Miralles, Mónica Peinado Miralles, Pilar Peinado Tolosa, Jorge Pelegero Llopis, Maria José Pérez Arenas, Raúl Pérez Llopis, Ester Pérez Llopis, Maria Dolores Pérez Monfort, Javier Pérez Nadal, José Francisco Pont Roca, Carmen Postigo Marí, Anabel Quiles Ramírez, Gema Remón Vela, Clara Rendón Garrido, Maria Richart Pont, Ignacio Roca Fabra, Francesc Roca López, Eugenia Roselló Maestre, Bea Sáez Mahiques, Bea Sala Llácer, Julia Sánchez Torres, Josefa Sánchez Torres, Paqui Sanchis Ballester, Violeta Sanchis Colomer, Mariola Sanchis Torres, Cintia Sanegre Fonfría, Maria Serra Sanchis, Montse Sisternes Molla, Mireia Someño Canet, Raquel Terol Mena, Paqui Tomás Micó, Francisco Tomás Terol, Andrea Tormo Álvarez, Paola Tormo Barberá, Edurne Tormo Barberá, Elsa Torres Navajas, Mª José Úbeda Martinez, Alexia Vicedo Canet, Estefania Vila Rescalvo, Mireia Vila Soler, Afred Vila Vila, Maria Viñes Mas, Josep

Recompenses 2020

Bunyol d´Or Paola Tormo Álvarez Belén Carbonell Albadero Cintia Sanchis Torres Cristina Merino Roncero José Luis Lagardera Ventura Bunyol d´Argent Clara Carbonell Aldabero Ana Arnau Orts Amanda Borrás Tormo Violeta Sanchis Ballester Montse Serra Sanchis Bunyol de Coure Bea Sáez Mahiques Víctor Benavent Amorós Estefania Vicedo Canet Recompensa Paqui Terol Mena

Programa d‘actes 2020

Diumenge 15-03-2020 24:00h Nit de la plantà oficial de les Falles de Xàtiva. Dilluns 16-03-2020 10:00h - Esmorzar a la falla. 13:00h - Cercavila pels carrers del barri. 14:00h - Primera mascletà des del Jardí de la Pau. 14:30h - Dinar al casal. 19:00h - Lliurament de premis de les falles 2020. 22:00h - Sopar al Casal. 00:00h - Festa al casal.

Diumenge 09-02-2020 09:30h - Ral•li faller “autos bojos” Dissabte 15-02-2020 09:30h - Ofrena d’ous a l’ex Convent de Santa Clara 12:00h - Danses populars Murta Diumenge 16-2-2020 11:00h Ral•li infantil a l´Albereda de Xàtiva Diumenge 23-02-2020 11:00h Playback infantil Dissabte 29-2-2020 8:00h - Macrodespertà pels carrers de Xàtiva. 10:00h - Campanya donació de sang a l´Albereda Jaume I 19:00h - Lectura de l’acta dels premis de l’exposició ninot i XXV concurs de maquetes a les portes de l’ajuntament. 20:00h - CRIDA de les Falleres Majors de Xàtiva a la ciutat des del balcó de l’Ajuntament de Xàtiva. 20:30h - Inauguració de l’Exposició del Ninot. En finalitzar es dispararà un Castell de Focs artificials. 22:00h - Sopar de la Crida. Diumenge 08-03-2020 10:00h - Pujada de Sant Josep, amb eixida des de l’Albereda Jaume I. 12:00h - Dinar popular de Germanor.

Dimarts 17-03-2020 10:00h - Esmorzar a la falla. 13:00h - Cercavila pels carrers del barri. 14:00h - Segona mascletà des del Jardí de la Pau. 14:30h - Dinar al casal. 17:30h - Visita oficial a les falles. 22:00h - Sopar al Casal . 00:00h - Festa al casal . Dimecres 18-03-2020 10:00h - Esmorzar a la falla. 13:00h - Cercavila pels carrers del barri. 14:00h - Tercera mascletà des del Jardí de la Pau. 14:30h - Dinar al casal. 17:00h - Ofrena de flors a la mare de Déu de la Seu. 22:00h - Sopar al Casal. 00:00h - Festa al casal. Dijous 19-03-2020 8:00h - Despertà pels carrers del barri. 10:00h - Esmorzar a la falla. 12:00h - Missa en honor al nostre patró Sant Josep, amb la posterior baixada amb romeria. 14:00h - Quarta i última mascletà al Jardí de la Pau. 15:00h - Dinar al casal. 16:00h - Castells inflables per als menuts. 17:30h - Cucanyes i jocs tradicionals al casal. 21:00h - Cremà de la falla infantil. 22:00h - Cremà de la millor falla infantil de Xàtiva. 22:15h - Sopar al casal. 23:00h - Cremà de la falla gran. 01:00h - Cremà de la millor falla de Xàtiva . 35

Cavalcada selgas 2019: SOS CLIMÀTIC

Fotos: Ginés Medina

Ens queda poc de temps. Potser no us heu adonat, no ho heu vist milers de vegades a les notícies, ni ho heu notat amb els canvis que estem experimentant. Però ens queda poc de temps. El planeta viu en constant alerta roja degut a un canvi climàtic que alguns encara neguen, però del que no ens salvem encara que no tenim la platja que un dia se’ns va prometre. EMERGÈNCIA CLIMÀTICA I diem que el canvi climàtic és una realitat perquè només cal eixir al carrer. Estem en ple mes d’octubre i fins fa pocs dies havíem d’eixir amb pantaló i mànega curta, per tal de no asfixiar-nos de calor. Una calor amb la que, precisament a Xàtiva, cada any batem tots els registres. Perquè cada estiu superem el rècord de l’any anterior en quant a màximes temperatures a nivell autonòmic, i en moltes ocasions, fins i tot a nivell estatal. Dit d’altra manera: que el plat d’arròs més característic de la nostra ciutat siga l’arròs al forn no és una casualitat. I no sols de caloret faller i no faller viu el canvi climàtic. Fa poc de temps una DANA ha colpejat la comarca de la Costera i tempestes i huracans fan feredat arreu del món setmana rere setmana, el que demostra que ningú és alien a aquesta nova realitat amb la que ens toca començar a conviure. XÀTIVA BRUTA 36

I com que diuen que el primer que hi ha que fer, és canviar un mateix per tal de tractar de veure el canvi en la resta, a Xàtiva hauríem de començar a aplicar-nos el conte. Xàtiva està més bruta que el contingut d’una pel•lícula per a adults. A voltes, fins i tot es pot llançar un a terra i fer l’àngel típic de les pel•lícules americanes, però en lloc de amb neu, amb fem i deixalles que s’acumulen pels carrers. I no, açò no és culpa dels homes i dones del Servei de Neteja, que ja tenen prou en arreplegar la merda dels demés, sinó que la culpa és en primer lloc dels veïns i veïnes que no respecten l’entorn i sols han vist un contenidor a distància; i en segon lloc del govern municipal davant la passivitat de la situació, que està tardant massa en donar-li solucions al problema. Però, eh!! Els fallers tampoc ens escapem ! En molts dels actes que fem acabem deixant un autèntic reguer de deixalles i restes, destacant alguns actes com la recorreguda de falles o altres multitudinaris com el dinar de germanor o el mig any faller. Fixeuvos en com estem passant-nos, que fins i tot han començat a organitzar-se manifestacions per fer-nos veure que els porcs no sols estan a les granges. SOLUCIONS VERDES Altre tema que preocupa és el de la petjada de carboni. Està clar que açò no és Madrid o Barcelona, però agafem el cotxe fins i tot per a anar a comprar el pa, i això suposa emetre una gran quantitat de gasos d’efecte hivernacle que ens podríem estalviar. Per opcions hui en dia no serà: patinets elèctrics que cada vegada hem d’esquivar més a sovint pel carrer, cotxes híbrids, anar en bicicleta en lloc de amb moto per a anar a la Ciutat de l’Esport... eixes xicotetes coses. A Xàtiva encara estem molt enrere en aquest aspecte. Que sí, que davant d’Hisenda hi ha tres punts de càrrega de cotxes elèctrics, però... quants cotxes heu vist allí carregant-se? Es poden comptar amb els dits de la mà. Calen ajudes i polítiques enfocades a veure cada vegada més vehicles d’aquest tipus pel carrer. Ah, i que va ser d’aquell autobús híbrid que anava a comprar-se? Tarda més en aplegar que l’energia Solar com a forma de vida al nostre país.

PLÀSTICS, EL GRAN ENEMIC Però sens dubte, el gran enemic al que hem de combatre hui en dia, és l’exèrcit de plàstics que tractem. Ho haureu llegit o escoltat, però per si de cas ahi va una xifra demolidora: en 2050 hi haurà més plàstics que peixos a la mar. Peixos que, per cert, ja es traguen microplàstics que al remat acabem ingerint nosaltres mateix. Suprimir les bosses d’un sol ús, comprar fruites i verdures a granel, no comprar envasos... són moltes les accions que es poden fer per revertir la situació. A l’Ajuntament de Xàtiva, per exemple, han canviat les botelles de plàstic per altres de vidre retornable. Una bona notícia que hauríem de fer extensible a col•lectius com el nostre, o a les associacions i altres organitzacions municipals de les que també formem part. Però continua sent del tot insuficient. Si des de l’Ajuntament, i per què no, des de la pròpia Junta Local Fallera no s’aposta per polítiques i accions més dràstiques i fermes respecte a aquest tema, de res servirà l’esforç d’uns pocs. I al remat, els animals seguiran tenint com a companyia de viatge un munt de fem i plàstics que arriben allí per culpa nostra. Des de les falles hem de començar a plantejar-nos què podem fer

per tal de contribuir a disminuir la contaminació i revertir el canvi climàtic. I a banda de totes les possibilitats que caben als casals, hi ha una que portem molt endarrerida: la que implica al nostre monument. Hi ha moltes veus contràries a canviar, al•legant que es trencaria amb la tradició, que ja no es podrien dir falles, que seria un colp a la imatge de la festa... el que és cert és que cada 19 de març, al cremar els cadafals, emetem quantitats desorbitades de CO2 que contaminen de forma desmesurada. I canviar això passa per agafar-nos de la mà dels artistes i explorar noves vies, nous materials, que facen més sostenible la festa. Investigar i no tindre por al canvi, perquè hi haurà un dia que no hi haurà volta enrere. Perquè l’aparença, la forma i l’estètica d’un monument pot canviar i evolucionar amb el temps, fent-se més o menys atractiva per als propis fallers i per als turistes, visitants i amants de la festa; però món no en tenim més que un, i és tasca de tots protegir-lo. Ha començat el compte enrere i no tenim temps a perdre. Posem-nos mans en l’obra. 37

Fotos: GinĂŠs Medina

Llibret Infantil

Daniela MartĂŹnez i Tormo

#FMFOC20

Fallera del Foc 2020

Secció Primera

Germans J.J. Garcia

“El Teatre de la Vida”

Falla infantil 2020 44

VERSETS La vida és com un teatre en el que no tenim guio. Actuem seguint els instints quan comença la funció. És important plantejar-nos, una vegada puja el teló, què esperem del futur i quina és la nostra il•lusió. Però també cal ser conscients que depèn de les nostres accions hi ha somnis que es compleixen i d’altres que es tornen malsons Malgrat tot, tu continua, segueix pensant en el que vols que tard o d’hora la vida ho va posant tot al seu lloc.

El teatre Podríem dir que els professors són els directors de l’obreta perquè t’ensenyen els valors i a no convertir-te en titella. També ens donen eixa espenta que moltes vegades necessitem per a dur endavant els projectes i posar al dia a dia un poc de seny. Els professors ens ensenyen a comprendre millor la vida i a no quedar-nos en blanc si el que fem entra en fallida.

Tots juguem el nostre paper quan representem aquesta funció. has decidit què vols ser? Una vegada sigues major?

Tant se val si fas el paper del Sol, de la Lluna o el d’una estrella. brillaràs com el que més si segueixes la teua pròpia estela.

Si et quedes entre bambolines i no mostres els teus sentiments se t’acumularan al teu interior i et provocaran moments dolents.

Mostra’t tal i com eres, Perquè tots som especials I els autèntics protagonistes d’històries espectaculars.

Navegant pels mars i oceans dirigint una expedició descobriràs del que eres capaç a través de la imaginació.

I si no arribes a complir totes les expectatives simplement canvia el guio i pensa en les alternatives.

No importa quin paper jugues el teu també és important qualsevol personatge de l’obra Pot acabar sent determinant.

I si esculls un camí que al remat, acaba per no tenir cap eixida, pensa en seguir endavant. Fracassar també forma part de la vida.

Ens endinsem al taller infantil.

falleretes i fallerets infantils 2020 50

Agustí Corts, Mateo Aliaga Gadea, Guillem Artiguez Pérez, Ángel Artiguez Pérez, Bruno Benavent Navas, Yago Benavent Vila, Carlos Benavent Vila, Jorge Bellver Pelegero, Martí Bellver Pelegero, Noa Cantador Terol, Álvaro Díez Agudo, Adriana Díez Agudo, Mateo Donat Cebrián, Arnau Esparza Cebrián, Víctor Giner Julià, Quico Martínez Tormo, Daniela Mora Roselló, Àngela Mora Roselló, Biel Merino Richart, Irati Lara Zorraquino, Aaron Lara Zorraquino, Claudia Pastor Gónzalez, Gina Pérez Ávalos, Unai Pérez Monzó, Paula Peropadre Rendón, Gerard Richard Prats, Paula Roselló Terol, Paula Roselló Terol, Rafa Tomás Perez, Iker Tormo Plá, Iván

Recompenses Infantils 2020

Distintiu d´Or Paula Roselló Terol Rafa Roselló Terol Adriana Díez Agudo Distintiu d’Argent Mateo Díez Agudo Aaron Lara Zorraquino

Cavalcada infantil Selgas 2019: LES EMOCIONS Naixem innocents, sense emocions mesclades, sense dubtes, sense pors. Creixem plens de curiositat, dotats de les emocions que ens ajuden a connectar amb els altres i a descobrir el món. Quan som xiquets ens guia aquesta passió per viure. En els primers anys de vida es conformen els primers patrons emocionals que ens regeixen: l’amor i la curiositat. Totes les emocions són vàlides. No existeixen emocions bones o roïns. Les emocions són energia i l’única energia que és negativa és l’energia estancada. Què us sembla si repassem les emocions entre tots?? POR La principal funció de la por és la de la protecció. Gràcies a la por sentim que una situació és una amenaça o un perill i el nostre cos s’activa com un sistema natural d’alarma. La por és necessària ja que ens serveix per a apartar-nos d’un perill i actuar amb precaució. Nosaltres sentim por quan vegem imatges terrorífiques, tenim un sobresalt o ens enfrontem a un grup de desconeguts que volen esglaiar-nos. IRA Es posa en marxa quan percebem que alguna cosa va en contra de les nostres creences o principis morals, quan les coses no ixen com volem o ens sentim amenaçats per alguna cosa o algú, de forma que sentim la necessitat de defensar-nos. Pot comportar riscos d’inadaptació quan s’expressa de manera inadequada i si no manifestem ràbia, tendeix a acumular-se. Quan sentim ira ens comportem com un dia de tronada, descarreguem la nostra ràbia contra els altres com un cúmul de trons que no deixa indiferent a ningú.

TRISTESA És la pena, la soledat, el pessimisme davant la pèrdua d’una cosa important o quan ens han decebut. Ve caracteritzada per una falta d’energia. Com ens genera un gran dolor, en la majoria de les ocasions, tractem d’evitar-la o reprimir-la i l’única cosa que aconseguim amb això, és potenciar-la. La funció de la tristesa és la de demanar ajuda. És un sentiment necessari per a viure i per a poder afrontar allò que ens ve de front. Aquest sentiment el podem manifestar a través del plor. Per a nosaltres, els espantaocells reflecteixen molt bé la tristesa, estan paralitzats, sense possibilitat de modificar res i veient el món passar davant els seus ulls. AMOR Gràcies a l’amor creem els nostres vincles afectius des del naixement, necessaris per al creixement emocionalment sa. L’amor és el sentiment més important per a l’ésser humà, necessitem sentir-nos estimats i estimar sobre totes les coses. L’amor és fonamental per a poder ser feliços. És necessari el contacte físic per a sentir l’amor. Per mitjà de la vista, del tacte i de l’oïda expressem i sentim amor. És molt important dedicar-li el temps i l’atenció suficients a relacionar-nos amb els altres. Dóna-li una bona abraçada als teus éssers volguts sempre que pugues, i gaudeix d’eixe moment plaent, et sentiràs molt millor. SORPRESA Té lloc quan vivim alguna cosa que no esperàvem, tant 53

positiu com negatiu. És molt transitòria i ens permet una aproximació per a saber què està ocorrent. Ens ajuda a orientar-nos, a saber què fer, davant una situació nova. Quan pensem en alguna cosa que ens transmet sorpresa ens sorgeixen els mims que gesticulen i actuen creant situacions on creen il•lusions i màgia de forma sorprenent per als seus espectadors. AVERSIÓ/ FÀSTIG Es manifesta quan alguna cosa no és del nostre grat. Està en relació amb allò que no volem en la nostra vida perquè ens disgusta i ens dona fàstic, ens produeix rebuig i solem allunyar-nos. Un exemple podria ser una habitació on apareixen insectes de tot tipus i creen una plaga difícil de controlar. ALEGRIA Apareix quan percebem alguna cosa que ens agrada, que està en sintonia amb coses que ens fan sentir bé. Ens aporta una sensació de benestar i de seguretat. De totes les emocions aquesta ens ajuda a ser més creatius. És una de les emocions més desitjades i anhelades, però com totes elles, no és permanent. Els més xicotets, al no estar socialitzats, són grans amics de com expressar l’alegria en estat pur. És a dir, “quan un xiquet està content es posa a ballar o riure sense importar-li el que pensen els que estan al seu al voltant” per aquest motiu relacionem l’alegria amb la música, perquè ens aporta benestar, ens evadeix i ens du a relativitzar els problemes. QUADRE ESCÈNIC L’educació emocional, que és la capacitat de reconèixer els nostres propis sentiments i el dels altres, motivar-nos i dur correctament les relacions. Per això hem d’aprendre a pensar abans d’actuar, a controlar l’agressivitat i la ira, identificar quan estem tristos o contents i a treballar-ho des de menuts, per a ser més feliços i saber adaptar-nos a les diferents situacions que ens trobarem al llarg de la nostra vida.

PREGUNTA: QUÈ ÉS UN LLIGAM? Biel, 7 mesos: ai, ai ,ai aiiiii Ángel, 3 anys: no és res Paula, 3 anys: un avió Paula, 4 anys: una planta de la muntanya Arnau, 4 anys: Uns números Àngela, 5 anys: és una porta Mateo, 5 anys: “pos” una gamba Clàudia, 5 anys: és una serp Carlos, 5 anys: els números de les cases per saber quin número són Iker, 7 anys: una cinta per agafar Quico, 6 anys: jo crec què és com un PREGUNTAS Q ES UN LLIGAM coses com les calces de faller cigró duret Bruno, 6 anys: Una corda Adriana, 9 anys: un llaç, com lligar amb algú o guanyar alguna Gina, 7 anys: és un gegant? cosa Jorge, 7 anys: un llit de videojocs Irati, 9 anys: un tendó (lli= llit / gam = game) Noa, 7 anys: una carabassa gegant

Yago, 9 anys: un objecte què és pot lligar

Aarón, 7 anys: és que lligues els cordons

Paula, 9 anys: el nus d’una corda Mateo, 10 anys: una corda Daniela, 10 anys: un objecte que uneix una cosa amb una altra Víctor, 11 anys: ara mateixa, no m’ix Rafa, 11 anys: un nus Álvaro, 14 anys: és la unió entre dues persones o coses Raúl, 39 anys: un lligacames. A què si? A què ho he endevinat?

Biel, 7 mesos.

Ángel, 3 anys

Carlos, 5 anys

Bruno, 6 anys Paula, 3 anys

Arnau, 4 anys

Paula, 4 anys

Àngela, 5 anys

Clàudia, 5 anys

Jorge, 7 anys

Aarón, 7 anys

Mateo, 5 anys

Kiko, 6 anys

Gina, 7 anys

Noa, 7 anys

Iker, 7 anys

Adriana, 9 anys

Yago, 9 anys

Mateo, 10 anys

VĂctor, 11 anys

Irati, 9 anys

Paula, 9 anys

Daniela, 10 anys

Rafa, 11 anys

Àlvaro, 14 anys

Raú, 39 anys

Segons el Diccionari Normatiu de la Llengua, un lligam és: m. Allò amb què es lliga, que serveix per a lligar o que fa estar lligat. Trencar els lligams que ens subjecten. Els lligams familiars. Dos oracions sense cap partícula que actue com a lligam

Busca les similituds i troba als germans de la nostra comissiรณ.

Paula

Adriana

Biel

Aarรณn

ร ngel

Jorge

Mateo

Rafa

Claudia

Ă ngela

Carlos

Bruno 63

Dibuix Adriana 9 anys

Dibuix Ángel 3 anys

Dibuix Ángela 5 anys

Dibuix Arnau 4 anys

Dibuix Bruno 6 anys

Dibuix Gerard 6 anys

Dibuix Gina 7 anys

Dibuix Iker 7 anys

Dibuix Quico 6 anys

LA DECISIÓ DE JAUME Ana Arnau Orts Hola, em dic Jaume i m’agradaria contar-vos quina és la meua situació. És vint de març, les falles s’han acabat i amb elles els coets, les mascletades, la mare dient: -Va, que farem tard per esmorzar!, el pare afanyant-se per arribar a tots els actes com a President, la meua germana remugant pel monyo, el meu gos trist perquè passem més hores fora de casa que amb ell i els meus amics de la falla sempre a punt per fer alguna bogeria pel carrer... I bé, què passa? Doncs que aquest any faig deu anys, i a la meua família complir anys és sinònim d’ocupar algun càrrec faller. El meu iaio va ser president infantil fa seixanta anys, el meu pare és President de la comissió des que va complir quaranta i fou president infantil quan tan sols tenia deu anys. Per altra part, ma mare va ser Fallera Major Infantil del nostre poble fa trenta-cinc anys i la meua germana fa quatre anys que fou la màxima representant infantil de la comissió. Per això, aquestes falles ja han començat a dir: -Ai! El nostre futur president infantil! Què bé que ho farà a l’any que ve! I jo amb cara de pocs amics, sols podia esborrar un mig somriure i pensar: -però, algú m’ha preguntat si vull ser president el pròxim any? La meua iaia ja està buscant teles, la mare i les seues amigues pensant qui serà la meua fallera i el pare, imaginant l’emoció i l’alegria de la nostra família si ell i jo som elegits presidents de la nostra comissió. I així estic jo, marejat. Fa anys em feia moltíssima il•lusió ser el màxim representant de la meua falla: anar a tots els actes, vestir amb indumentària nova, tindre molts regals... però ara que arriba el moment i amb la trajectòria familiar que tinc, em senc en l’obligació d’estar a l’altura de les circumstàncies i jo, sols tinc deu anys! A mi el que m’agrada és tirar coets, veure com munten la falla, anar als dinars i les activitats que organitza la Junta Local Fallera i sobretot, el millor de ser faller són els meus amics. I clar, per una part pense: “si al final decidira ser president, faria més amics de les distintes comissions, coneixeria a les seues famílies i de segur que tindria més plans fallers que de normal”. Però per altre costat, pense en els meus amics, eixos companys de falles que conec des que tenia uns mesos de vida, i que mai, en cap dels exercicis fallers que portem, ens hem separat per uns instants. 66

Els meus amics són d’eixa classe de fallers que dues setmanes abans de falles ja estan insistint als seus pares i mares que vagen a comprar-los coets -dels que fan soroll de veritat- a la Pirotècnia del poble. També són dels primers que s’alcen, a les nou del matí ja volen baixar al casal, esmorzar amb els grans i començar a cremar la metxa fins a que arribe l’hora de la mascletada. En canvi, després de dinar i de sopar mai volen tornar a casa. Per la vesprada, perquè tenen que vestir-se, cosa que no els agrada massa; i per la nit poden passar varies coses: la primera que ocorre durant els dies catorze i quinze de març és perquè volen veure tots els detalls de la Plantà de la falla. Després, els altres dies quan ja hi ha música al casal, perquè volen ballar un poc més. I algunes vegades, quan encara els queda energia de tot el dia, perquè volen seguir jugant. I clar, jo ja no entenc les falles d’una altra manera sinó és fent el que solc fer any rere any amb ells. Aquesta és una decisió difícil per a un xiquet de deu anys. I encara que de vegades, una veueta convertida en la veu de la meua mestra, em diu: “a la vida hem vingut per viure aventures noves cada dia”; no tinc massa clar, que fer encara. D’ací poc arribarà el gran dia, el missatge de text que anunciarà que durant el mes d’abril s’elegirà el càrrec de President Infantil. I llavors, m’imagine que la meua família començarà a dir-me: -Bé Jaume, aquest vols que siga el teu any? Vols viure les falles d’una altra manera? Vols ser el pròxim President?... Sé que a la meua família, fallers de tota la vida, els farà molta il•lusió que les meues respostes siguen sí. Però també sé que com amants de les falles, i com a persones que m’estimen, si els dic que no, no passarà res. Perquè al cap i a la fi, seguirem gaudint acompanyant al meu pare als actes més importants, baixant els divendres a sopar al casal i participant activament a totes les activitats que ens vagen proposant. És 10 d’abril i ha arribat el dia, el dia que anunciaran a la meua comissió qui són els màxims representants. Ja he pres una decisió, les falles 2020 estan en camí! Bona sort a tots!

Encara recorde... Paloma Roig i Serra

Tanque els ulls i encara ho recorde. Encara recorde les teles, els colors. Si em pare a pensar, encara recorde totes les persones que varen estar al meu costat en tot moment: el pare, la mare, les iaies, els oncles i els cosins. Els amics tampoc podien faltar. Ni les veïnes al pati esperant que baixara cada vegada que estrenava un vestit per aplaudir- me i dir-me el què estava. Ni tampoc va faltar la meua volguda Falla. Tanque els ulls i encara recorde cada esdeveniment. La pell de gallina torna quan recorde totes les emocions viscudes. Fins i tot, encara recorde la deliciosa i fresca oloreta del menjador i rebedor de casa als dies importants. Pareix que va ser ahir quan vaig ser Fallera Major Infantil de la meua estimada Comissió i ja han passat uns anys. Les mares s’havien ficat d’acord en establir un ordre per a què les seues filles foren Falleres Majors Infantils de la seua Comissió i així no hi haguera discussions ni problemes. Inclús, aquelles que no tenien filles per poder presentar-les, i en canvi, si tenien fills, havien acordat el mateix per al càrrec de President Infantil. Jo sabia qui anava a ser el meu company d’any des de ben xicoteta. Almenys havia tingut sort, ja que Joan era un dels meus millors amics i les nostres mares també ho eren. Per contra, no sabia qui podia ser la Fallera Major, ja que quan eres major, segons ens havien explicat les nostres famílies a Joan i a mi, havies de valorar molts factors i eren molts diners. I tampoc sabíem qui anava a ser el President de la Falla al pròxim exercici. Va arribar el mes d’abril, i a la primera setmana es realitzava la junta d’elecció a President per a les pròximes Falles, per a les nostres. A casa començaven a parlar de possibles candidats, què si fulanito perquè no té treball i 68

pot anar a tot, què si el fill de Rosa, ja que era jove i podia compaginar-ho, o menganito perquè ja estava jubilat. He de dir que aquests dies previs són totes especulacions i poques vegades s’encerta amb la persona. A la nit clau, tot el nerviosisme estava a l’ambient segons em va contar el pare l’endemà. Clar, els infantils a les juntes no podem baixar, perquè eren coses de majors i damunt eren entre setmana i l’endemà hi havia escola. Quan hi havia junta i els meus paren havien d’anar per ser directius de la Falla, jo em quedava a dormir a casa de la meua iaia. Ella vivia justament on es plantava la Falla, i aquelles nits, més que mai, jo era la princesa de la casa. Em feia el sopar què volia, normalment era truita de formatge (a ningú li eixia com a ella) o pizza. Però tornem a la nit d’elecció, què em pose a recordar i perd el fil. Total, eixa nit com us he comentat, tots estaven nerviosos. El sopar va ser més ràpid que mai, i entre cacau i cerveseta, s’intentava eixir de dubtes. Però res. No hi havia manera. La persona què anava a fer el pas, estava molt callada i no donava cap pista. A les 23:30 h la secretària de la comissió va donar el començament de la junta amb la deguda explicació del funcionament de què anava a ocórrer en pocs minuts. Formada la taula d’edat per nomenar president, persona amb més anys en eixe moment i la més jove, es donava lloc a la primera de les tres cridades per passar a ser President de la Falla. Si s’haguera donat el cas de presentar-se més d’una persona, s’haguera anat a votació per part dels presents, però no va ser així. Primera cridada. Res. Segona cridada. Ningú alçava la mà.

el pare s’havia apuntat, però estava un poc de mal geni perquè odiava anar amb cotxe i sobretot per aparcar-lo al centre de la ciutat. Sabia que al final, hauria de ficar-lo al pàrquing i com deia sempre ens costaria un dineral. De camí a la ciutat, la mare m’aconsellava que no escollira la primera que m’agradara, què em deixara aconsellar, però jo, tota plena de nervis per la il•lusió què em feia aquell moment, sabia que la primera tela què m’entrara per l’ull seria la meua. Pareixia mentida que no em conegueren...

Els nervis corrien per totes les pells dels allí presents. Ma mare estava histèrica, i ja es posava en la pitjor de les situacions, què no es presentara ningú i haguérem d’anar a una altra convocatòria o que al final alçara el braç alguna persona que no desitjaren. Però no, no es va donar el cas. No diuen que la tercera és la bona? Doncs bé, a la tercera cridada va ser una amiga del grup dels meus pares qui va alçar el braç i com ningú més ho va fer, ja estava clar. Tots els allí presents van començar a aplaudir i a cridar com a bojos. Enguany anàvem a fer història, Conxa era la primera Presidenta de la nostra estimada Comissió. Amb la Presidenta escollida, s’obria el termini d’un mes per inscriure’s a representants per a les pròximes festes de Sant Josep. Arribava el nostre moment. Els dies passaven i no teníem notícies de la possible Fallera Major. Mentrestant, cada setmana anàvem a la tenda d’indumentària per continuar escollint teles, manteletes, models de vestits, pintes, arracades, cintes i sabates. A aquestes vesprades sempre anàvem les mateixes persones: ma mare, les meues àvies i jo. Mon pare només venia quan havíem d’escollir alguna cosa molt important o a les proves més avançades dels vestits. Com deia, enguany ens anaven a ficar la catifa roja. I quina raó tenia l’home! Ara em pare a pensar i no sabria calcular tots els diners què els meus pares varen invertir... El que si estava segura és què van ser molts només per fer-me feliç. Recorde el dia d’elecció de la tela de la meua Presentació, o com diuen a la ciutat, Exaltació. Era un matí d’un dissabte del mes de Maig. Encara feia fresqueta al poble i també a la ciutat. El dia estava un poc nuvolat i la mare s’havia decidit a agafar el cotxe per a anar a “Aguas”, com nosaltres anomenàvem amb estima a la tenda d’indumentària. Avui

El viatge va ser etern entre xarrada i xarrada de la mare, i queixes del pare per anar amb el cotxe. Vam arribar a la ciutat i efectivament, el pare ens va deixar a la mare i a mi a la tenda i ell va anar-se’n directament a aparcar. Nosaltres dos vam entrar com quan dues xiquetes entren per primera vegada a la tenda Disney, plenes d’il•lusió, amb els ulls brillants i un somriure d’orella a orella. No sabíem on mirar. Havien canviat la distribució de la tenda, tenien noves teles i un dels aparadors estava preparat per a nosaltres. Sempre que veníem a “Aguas” entràvem molt contentes, però avui sabíem què era un dia especial. A l’aparador què ens havien preparat estava ja Maria, una de les dos caps de la tenda i la meua indumentarista. Però aquesta vegada no estava sola. A Maria li acompanyava Fàtima, la seua germana i l’altra cap de la tenda i Raquel, la seua mà dreta. Pareixien els “Àngels de Mariola”. Xarràrem amb elles sobre la vida, com anaven els preparatius del nomenament a la falla, si ja sabien qui anava a ser la Fallera Major, què tal ens portàvem amb la nova presidenta... Fins i tot ens contaren que Joan i la seua mare havien estat el dia d’abans escollint també com seria el seu vestit oficial, fins que el pare va arribar. Teles, teles i més teles. Colors, colors i mil colors. No sé quantes varen ensenyar-nos. Vaig perdre el compte. Però del que sí que estic segura és de com va ser el moment quan la vaig veure. Seria la setena o huitena tela què ens ensenyaven. En un principi jo anava amb la idea d’escollir una tela de color mandarina, ja que el taronja era el meu color favorit, però no em veia amb un taronja potent. Malgrat tindre el color clar, he de dir que no va ser eixe el meu color. El cas és que quan Raquel va traure aquella tela, els meus ulls es van obrir tant que pareixien dues pilotes de tenis. Un “guauuuu” va ser tot allò què vaig poder dir. Mon pare em va mirar i em va somriure. Ell sabia que jo acabava 69

Foto: José Luis Mollà Taller José Angulo 2019

sang. El moment d’escoltar el meu nom per la megafonia del teatre, i les papallonetes a l’estómac. Va ser un dia molt especial on no va faltar ningú. Passat gener, venien dos mesos intensíssims. Febrer va ser tot un no parar. Continuaven les presentacions de les falles del poble i d’algunes de la ciutat on ens havien convidat. També seguíem sent fidels als berenars i sopars, i no podien faltar les visites al taller, ja que començava el compte enrere per a la gran setmana.

de decidir quina anava a ser la meua tela. Ma mare va fer el mateix, però com va comentar al viatge en cotxe, volia veure més, no ens anàvem a quedar amb la primera què ens agradava. Continuaren ensenyant-nos teles i colors. A l’aparador creàrem un ventall preciós i molt colorit, amb traços d’or i plata. I jo, continuava mirant de reüll la meua tela. Mesos després, al gener, va arribar el gran dia. Després de molts actes, sopars, berenars, fotografies, presentacions, entrevistes a la tele, i inclús a la ràdio, el diumenge de matí seria exaltada com a Fallera Major Infantil de la Falla què m’ha vist créixer. A més a més, anava a ser especial per partida doble, ja que era el dia del meu aniversari. Els dies d’abans, ma casa s’havia convertit en una floristeria molt vario pinta. Hi podíem trobar flors i plantes de tota mena. Jo crec que fins els veïns del primer (jo visc al quart) podien olorar-ho. Un aroma fresc, optimista, a amor i estima, a felicitat, et trobaves només obrir la porta de casa. Familiars, amics, veïns... no van faltar a la cita. Tots van fer especial aquest dia. M’encantava. Més feliç no podia estar. La meua presentació va ser màgica. Avui en dia, encara sóc capaç de recordar tot el que va passar durant aquell diumenge de gener. Matinejar per a pentinar-me, quan varen vindre a vestir-me a casa, l’eixida cap al teatre, l’arribada allí amb mil focus i càmeres. Milers d’aplaudiments i elogis. L’obra de teatre què representaren els meus amics va ser “Siete novias para siete hermanos”, una de les obres favorites de la mare, i on el protagonista indiscutible era el meu amic Jesús. No sols per lo guapo què era, sinó, perquè era el millor actuant i ballant de la falla. Ho portava a la

Com saps, sóc una apassionada del món de l’artista faller. Mira on arribava la meua passió que quan era petita i em preguntaven què volia ser de major, sempre deia artista fallera. Per què? Perquè com deien els meus pares m’havien convertit en un “vertader monstre faller”. Des de ben petita em portaven als tallers dels artistes fallers amics per veure i gaudir del procés de creació d’una falla. I com no, eixíem a veure plàstics i gaudir dels llargs dies i llargues i emocionants nits de plantà, on el cor es feia xicotet quan tocava tirar de grua per pujar un remat de la Falla al seu lloc corresponent. Un dia, quan estàvem al taller va arribar un grup de persones i el pare ens va comentar a Joan i a mi què eren malalts mentals i venien a veure com es feia una Falla. Van poder tocar el cartó, el suro, fins i tot Vicent, l’artista, els va deixar pintar i decorar alguns ninots. Recorde eixe matí com si fóra ara mateix i torna la pell de gallina. Joan i jo vam poder explicar molts detalls del procés de creació d’aquesta, i vam compartir moments, anècdotes, experiències... amb ells. Recorde perfectament com un d’ells em va dir què volia ser artista faller. Jo em vaig quedar amb la copla, i en arribar al casal per dinar, vaig anar a Conxa, la presidenta, per proposar-li un taller de fer ninots amb els malalts mentals què vàrem conèixer al taller de Vicent. No sé si va ser l’emoció amb la qual una xiqueta de 10 anys va explicar aquell projecte o què, però aquesta va rebre la proposta amb un gran somriure i em va dir què ho proposaria a la pròxima junta. Als dies següents, la mare va vindre tota contenta per mi a escola. Al veure el seu somriure d’orella a orella sabia que portava bones notícies. Efectivament, la junta havia decidit acceptar la meua proposta de realitzar una col•laboració amb els malalts mentals i 71

crear un taller faller al nostre casal durant les vesprades dels primers dies de març. No ho podia creure!! L’alegria i l’emoció envaïen el meu xicotet cos de 10 anys. He de reconèixer que alguna llagrimeta es va escapar. Amb l’arribada del mes de març, donàvem eixida als millors dies de l’any, des de el meu punt de vista. Ara amb uns anys més, continue pensant- ho. Març donava lloc a eixa oloreta què es colava per qualsevol cantó a xurros, bunyols i xocolata, amb molt de sucre. Març donava lloc a carrers tancats, tanques, sacs de sorra, carpes. Març donava lloc a música, soroll i pólvora. Però sobretot, març donava lloc a cartó, suro, pintura, pinzells, ninots, complements, sacabutx, remats, contra remats... En resum, març donava lloc a FALLA. I per a mi, la falla era el més important. La meua iaia Horten, vivia just on plantàvem la Falla. Ella, com de costum, s’informava de quan anaven a portar les primeres peces d’aquesta, per tal d’avisar-me a mi. Des del dia 1 de març jo m’instal•lava a sa casa i no em separava d’eixa finestra indiscreta on m’assabentava de tot el que ocorria a la plaça i mai em perdia res. He de reconèixer que inclòs alguna vegada he tret a la llum la meua vessant teatrera i he fingit estar malalta per tal de no anar a escola i seure sota la finestra a observar. Els meus ulls es convertien en càmeres fotogràfiques de carret i de vídeo, per tal de retratar tots els moments màgics de què per a mi es considerava plantar Falla: des del primer sac de sorra, les primeres tanques, el carrer tallat, les primeres peces, fins a tindre-la plantada a la gran setmana fallera. Si eixa finestra parlara... Com havíem quedat, a les vesprades dels primers dies de 72

març anàvem a crear un vertader taller faller al nostre casal, per realitzar ninots amb els malalts mentals. Vicent, el nostre artista gran, va col•laborar amb materials i diverses explicacions prèvies a la realització d’aquests. Allí, al casal, ens vam ajuntar els infantils de la nostra estimada comissió amb els malalts mentals de la Fundació què vam conèixer un dia a Borriana. Mira si va ser tot un èxit, que la junta directiva va proposar plantar una tercera falla, solidària en aquest cas, a la nostra demarcació amb els ninots que vàrem crear!! No podia estar més orgullosa de la meua comissió. El dia 14, dia de la plantà infantil, Joan i jo vam voler convidar als usuaris de la Fundació al berenar què oferíem per a la comissió infantil abans de la plantà de la nostra falleta i de la solidària. Els vam imposar la insígnia de la nostra comissió i ells súper pagats ens van regalar uns detalls fallers fets per ells per al blusó o el polar de la Falla. La plantà d’aquesta tercera falla, la falla solidària, va ser tot un rebombori al món de les Falles. La notícia va recórrer terres, comarques, pobles i ciutats fins a arribar a València. Allí, ningú donava crèdit, doncs no podien creure que gràcies a una xiqueta de 10 anys, Fallera Major Infantil de la seua estimada Comissió, les Falles havien fet un pas gegant cap al progrés de la Festa, fent d’aquesta una festa plural, oberta, diversa... i sobretot, solidària. Les Falles s’acabaven de convertir en una festa de tots i per a tots. Júlia, la iaia no pensava que una xiqueta de 10 anys podia canviar el món, però mira, gràcies a una innocent i fresca proposta vàrem evolucionar fins al dia d’avui. No

tanques els ulls, i intenta no parpellejar. No has de perdre cap moment, ni cap instant. Fes-ne fotografies mentals i guarda- les als teus més estimats records, perquè com jo he fet avui amb tu, d’ací a uns anys, una vesprada d’estiu amb oloreta a tronà i natura, acompanyada d’un got de llet fresqueta, amb colacao i galetes, podràs contar la teua història als teus fills, néts o besnéts, amb la mateixa il•lusió què ho he fet jo amb tu. Espere i desitge amb tota l’estima del món, què sigues feliç durant el teu regnat i aportes el teu granet d’arena a la nostra benvolguda Festa Fallera. T’estime.

Amor de faller Adela Ruiz Escriptora

El xiquet sempre anava apegat a son pare. Per molt tard que es fera cada divendres a la nit, ell romania al seu costat, el mirava, l’escoltava, l’admirava... Des de ben menut va absorbir fins a molt a dins l’ambient que surava en les juntes, tant a les de la directiva com a les reunions de les juntes generals, o quan s’ajuntaven les diferents comissions per a organitzar les diferents activitats per als infantils i per als adults, en qualsevol moment... L’ambient del casal de la falla li encisava. I, més encara, els dies de falles, des del dia de la plantà, dia en què, com a qualsevol faller treballador i col•laborador, ajudava en el muntatge del cadafal, aportava saquets d’arena per a envoltar els ninots i cobria amb pedretes de colors o porcions de gespa artificial les parts que li indicaven, fins la nit de la cremà, nit en què Josep Lluís vibrava amb cada espurna que botava cap amunt de la pira de foc i l’animava a somniar amb el nou projecte que en poques hores encetaria la comissió fallera. Somnis de xiquet... Somnis de major...

La seua estima pel món faller anà cada vega74

da a més, va anar creixent amb ell, avançava amb el seu creixement, fins al punt que va anar prenent tanta responsabilitat en la falla, que el xicotet Josep Lluís s’havia convertit en la peça fonamental de la falla. Cap moviment era concebut sense comentar-li’l a ell, sense demanar-li parer... La presentació (on també solia fer paper com a actor), els actes fallers corporatius, el llibret (tant la coordinació com l’escriptura de diversos articles), la música, la traca, els focs d’artifici, els trons de bac de la despertà, els cadafals (tant l’infantil com el gran)... Tot passava per les seues mans... Tanta era la seua implicació en el món de les falles, que fins i tot la Junta Local Fallera va posar els ulls en ell perquè en formara part, a la qual cosa, ell va acceptar de seguida. ¿Pot ser que hi haja una persona que tinga un lligam tan fort com Josep Lluís amb el món de la festa fallera? Pregunta que deixem en l’aire... Sols cal observar la cara del jove en mirar el calendari i comptar els dies que li resten per a posar-se el tratge de torrentí i passejar-se per la seua Xàtiva adornada amb garlandes de flors de cridaners colors i d’aroma a pólvora i xocolate calent amb bunyols.

Jugues amb nosaltres?

Busca en la següent sopa de lletres 10 clàssics Disney que han format una saga.

-Star Wars -Ice Age -Toy Story -Madagascar -Minions -Mascotes -Els Increïbles

Laberint.

-Narnia -Frozen -Jumanji

Busca els segÃ¼ents objectes: 4 FLAMES 5 COETS

3 FALLERES 6 FALLA

2 FALLERS 8 INSTRUMENTS

Dibuixa la teua famĂlia.

Nissagues Selgueres

Sheila Monzó Postigo (tia): FMI 1991 i FM 2003

Jessica Monzó Postigo (mare): FMI 1991 i FM 2004

Anabel Postigo Marí (iaia) FM 1978

Monzó Postigo

Rafa Monzó Torres (iaio) President: 1982-83, 1987-91, 1997.

Paula Pérez Monzó xiqueta fallera

Aleixandre Monzó Postigo (oncle): PI 2000

Biel Mora Roselló

Àngela Mora Roselló

Mora Tortosa

Martín Mora Tortosa: (pare) PI 1998

Enrique Mora Tortosa: (tio) PI 1994 i President 2015-actualitat.

Alejandro Agustí Corts: Acompanyant Dama FMX 2014 i PI 2015

Mateo Agustí Corts: PI 2019

Agustí-Corts

Clara Corts Jover (mare): Dama FMX 2001

Raquel Corts Jover (tia): FM del Carmen 1989

Gerard Peropadre Rendón María Rendón Garrido (mare): FM 1995 i 2008

Rendón-Garrido

Mari Carmen Garrido González (iaia): 1a FM Selgas-Tovar 1972

Yago Benavent Navas

Laia Quiles Navas (cosina): FMI 1998 Paola PĂŠrez Quiles (neboda): FMI 2018

Isabel Navas Santiago (tia): FM 1988 Natalia Benavent Navas (germana): Dama FMX 2014

Navas Santiago

Encarna Navas Santiago (tia): fm 1993

Amparo Navas Santiago (mare): dama fmx 2001 i fm 1997

Gina Pastor González

Érica González Sánchez: FMI 1994 (mare)

González Sánchez

Edurne FMI Espanyoleto 1975 i Sergio PI Espanyoleto més Edurne FMI 1982 Paola Tormo Álvarez (cosina): FMI El Palau (Guarderia) 1998, Dama FMX 2006, FMI 2007

Tormo Barberà

Juan Carlos Tormo Barberá (oncle): PI Espanyoleto 1983

Juan Tormo Esparza (iaio): President Falla Espanyoleto: 1968-71, 1974-76, 1980-83, 199092.

Edurne Tormo Barberá (tia): FMI Espanyoleto 1975 i 1982, FM Espanyoleto 1990, FMX 1992 i FM Selgas-Tovar 2010.

Sergio Tormo Barberá (oncle): PI Espanyoleto 1975.

Elsa Tormo Barberá: (mare) FMI Espanyoleto 1985, FMIX 1987, Elsa FM Selgas-Tovar 1998, FMX 2001.

Paola FMI El palau i Dama FMX

Hugo Tormo Plá (cosí): PI 2010

Amanda Borrás Tormo(cosina): FMI 2010

Daniela Martínez Tormo: fmi 2019

Records dâ&#x20AC;&#x2122;un any infantil

ColÂˇlaboracions literĂ ries

Immaculada Cerdà

Guillermo Delegido

Rosa Benet

Juan Gabriel Figueres

Ricard Balanzà

Joan Castelló

Jordi Maravilla

Iván Esbrí

Miguel Ángel Martínez

Manolo Sanchis

José Manuel Rubio

Rafa Tortosa

Ferran Martínez

José Luis Lagardera

Joaquín Rubio

Joan Quilis

Kike Vaquer

Alberto Ordiñana

Claudia Argent

Ximo Corts

Pablo Orts Josep Sanchis Víctor Torres Agustí Garzó José Ramón Cerdà Amparo Álamo Ángel J. Sánchez Sebas Marín

Lligams

#LligamsFallers

Javier Valiente #theRevolution Graphic and Motion Designer

Lligams

Immaculada Cerdà Sanchis Tècnica lingüística i acadèmica de l’AVL

Lligams És ben curiós l’origen comú d’algunes paraules que, mirades sense interès, no semblen tindre res en comú. La idea de ‘lligar’ com a unir, enllaçar o enganxar és una de les primàries i la trobem en l’arrel de paraules com ‘conlligar’: «lligar una cosa amb una altra»; ‘deslligar’: «desfer el lligam»; ‘entrelligar’: «lligar dos coses entre si» i, d’una forma més subtil amb ‘alligar’: «entrar en una aliança» o ‘obligar’ «Lligar (a algú) una llei, un contracte, una promesa o les conveniències socials» i està també en l’origen de la paraula ‘religió’ en la idea de la unió íntima amb la divinitat. Lligar és «unir (dos o més persones) amb relacions d’amistat, de societat o d’aliança. Els lliga una gran amistat». És també «associar-se o comprometre’s en una mateixa cosa. Lligar-se per matrimoni». Comporta «llevar llibertat, capacitat d’acció. Els estudis el lligaven molt» i, invent del segle XX, és també «entrar en relació amb algú obeint impulsos sexuals. Va a la platja a lligar». De l’obligació de tindre els gossos lligats, que ja publica el Llibre d’establiments i ordenacions de la ciutat de València, de l’any 1296 «que tot hom o fembra qui estia en la dita orta qui haja ca o cans, sien tenguts de ligar o fer ligar als dits cans al coll I ganxo de covinent larguea e grossea, per tal que no pusquen donar dampnatge a les vinyes» al desig de la carn en paraules de Vicent Sanhermelando en El café de la malva: «una companya de l’institut que no havia entrat mai en la competició per lligar-se a un dels xics més atractius de la promoció», la idea de mantindre o mantindre’ns units sembla inherent als humans com a éssers socials que som. 98

Els lligams no són més que una voluntat de mantindre’ns enllaçats, connectats i agermanats. Per al poble valencià, el lligam, el nexe d’unió més evident és la llengua. El valencià és allò que ens precisa com a societat diferenciada, és la nostra llengua pròpia. Però la nostra història és també la crònica d’una deserció lingüística i les elits primer i la classe burgesa després, es rendiren al castellà com una forma d’ascens social en adoptar la llengua del govern de Madrid. En La Senyera del Regne de València, Pere Maria Orts, confirma a qui devem el manteniment del valencià «Si el nivell de coneixement de la llengua pot ser molt diferent, l’arrel vertebradora és el poble que li dona saba i la nodreix. Doncs bé, al País Valencià el lligam cultural, mitjançant la llengua, entre els uns i els altres, es trencà: les elits pensaran, parlaran i escriuran en castellà, traint llur nacionalitat, mentre el poble pla seguirà fidel al valencià». Les elits econòmiques, polítiques i culturals no només s’expressaran en castellà sinó que, a més faran burleta de la llengua del poble que els servirà per a representar personatges grollers i ignorants. Les falles, com a manifestació popular, tampoc quedaran fora del menyspreu. El llibret de la falla serà considerat obra menor i risible. En el diàleg entre Ximo i Colau en El dragó del Patriarca, Maximilià Thous parla així de l’ofici de les lletres falleres:

Els lligams no són més que una voluntat de mantindre’ns enllaçats, connectats i agermanats. Per al poble valencià, el lligam, el nexe d’unió més evident és la llengua.

XIMO.—Tragueres el títul de Batxiller a força d’espentes. I després tot han segut tentatives frustraes. Que metge, que avogat, que Correus, que Aduanes... per a quedar-te en sucatintes i autor de llibrets de falla. COLAU.—¿I quí t’ha dit a tu que no puc arribar a ser un Ausias March o un Escalante? XIMO.—¡L’alernativa és minsa! COLAU.—No parlem d’alternativa. Yo soc becerriste... O, com tristament afirma Manel Alonso en Els somriures de la pena, refugi dels lletraferits que no podien publicar: «La poesia en un país sense lectors com el nostre està destinada al silenci o al llibret de falla. Els poetes potser que es lligen entre ells, però no es compren els llibres els uns als altres». En defensa de les virtuts de l’artefacte cultural faller, Josep Rodrigo Alamar en Elogi del llibret de falla que, tot i caure en els tòpics, és capaç d’enumerar-ne les característiques: breu, irònic i graciós. ELOGI DEL LLIBRET DE FALLA Llibret de falla fester breu col•loqui pregoner de l’ingeni llevantí que naixqué del cor faller de Bernat i Baldoví. Llibret del segle passat que com a joia excel•lent fon escrit i projectat

per aquell sord tan “salat” de festiu recordament. Llibret un poc socarró per típic i valencià que va de cantó a cantó prodigant el verb guasó de l’humorisme més sa. Llibret que a la falla duu tota explicació sincera, amb comentari oportú que mai s’encontra dijú de fina gràcia fallera. Llibret que amb franca ironia i en versos fets a calbot descriu tota l’alegria d’eixa graciosa follia que tenen nostres ninots. Josep Lluís Marín, en Carles Salvador i les falles. Un compromís cívic, destaca el poema «El llibret de la falla», publicat en Pensat i fet amb el pseudònim el Fill del Fuster, on posa en vers el seu model canònic de llibret: moralitzador i fustigador dels vicis amb humor, escrit en valencià, en vers clar i sense floritures, amb un llenguatge correcte i popular però no vulgar, i tenint cura de l’ortografia. Ha costat molt d’esforç i els actuals llibres de falla recorden ben poc aquells versos «fets a calbots», ja que s’han convertit en un producte cultural i literari molt estimable. El valencià més irònic que hem tingut i que, com Bernat 99

i Baldoví, era de Sueca, Joan Fuster en Combustible per a falles afirma que «Les falles tenen un ingredient literari essencial: els versos del llibret. Els llibrets, però, no parlen de les falles. De les falles parlen, en vers o en prosa, els col•laboradors de les múltiples, infinites, publicacions que naixen entorn de la festa i que es proposen d’aplicar-li comentaris i alabances». Fuster, home d’escassos entusiasmes com afirmava, reconeixia, en canvi els lligams que establim en la festa fallera: «les falles són importants. Són importants en si: en tant que manifestació popular, festa comunitària i exercici d’enginy». Les paraules de Carles Salvador ens recorden que falla, valencià i dignitat lliguen bé. Però amb llenguatge correcte, popular, no xavacà, fent que el vers siga perfecte com demana el purità que no admet ningun defecte. Sens faltes d’ortografia estiga imprès el Llibret, tinga un estil senzillet i dignitat i alegria, com ho fa el pensat i fet.

100

Judit Moya

101

Lligams

Rosa Benet Carot Fallera de l’AC Falla el Mocador

Parlar del Mocador és parlar de cultura i solidaritat L’AC Falla el Mocador és una falla de Sagunt que des de fa 40 anys, defèn de les tradicions, els costums i les lletres en valencià. Actualment, té una marca cultural molt desenvolupada, i ha creat en els darrers anys un vessant social de compromís amb les persones. Parlar del Mocador és parlar de cultura i solidaritat. Els antecedents han sigut totes les accions socials en l’àmbit de la igualtat, la solidaritat i la sostenibilitat que hem desenvolupat a la comissió des de fa molts anys, propis de la nostra marca, la marca Mocador. Els reconeixements en estos àmbits sent dues vegades la falla més sostenible del Camp de Morvedre i altres tres vegades reconeguda com la més igualitària, ens motiven per a continuar consolidant la vessant social. Encara que el nostre orgull màxim és el reconeixement de les persones i la coeducació de la xicalla. En la comissió treballem dur però molt il•lusionats i il•lusionades. Si ens centrem en el projecte de l’any 2020, hem triat com a eix vertebrador del nostre projecte anual “CREACIÓ D’INFANTESA”, i sota este lema, durant tot l’any, desenvolupem totes les activitats culturals i socials: setmana cultural, xarrades, exposicions, visites guiades, tallers, excursions i la nostra Gala Solidària. La nostra setmana cultural d’enguany contenia una xarrada amb Ricard Balanzà, Marina Puche, Xavi Gu102

rrea i Giorgina Torres ‘Gio’, quatre dels millors artistes infantils del moment. Una xarrada que reivindicava l’ofici d’artista faller, on es parlà de l’aplicació de les noves tecnologies, la precarietat de l’ofici i les dificultats que avui en dia tenen els artistes. A més visitàrem el passat mes de novembre el Museu Faller de València, on els nostres infants i majors es divertiren moltíssim i aprengueren un poc més d’art. També hem organitzat per als nostres infants tallers de pintura i creacions. I com sabeu, El Mocador, amb un projecte cultural ambiciós i reivindicatiu, edita anualment el seu llibret, que recull totes les inquietuds de la temàtica anual, enguany dedicat a l’art i als artistes. Doncs, el nostre llibret 2020 parla d’art i d’artistes, de creativitat i d’infantesa. L’objectiu d’enguany és reivindicar i visibilitzar a l’artista en general, i a l’infantil en particular, com el col•lectiu més important de les Falles. Hem creat la bibliografia més gran d’artistes infantils de l’actualitat, en la publicació d’un conjunt de ressenyes bibliogràfiques, que penjarem a la Viquipèdia per a que es puguen consultar gratuïtament. A més, els nostres infants tenen des de fa anys el seu llibret infantil. Enguany un llibret ple de contes didàctics i activitats realitzades pel professorat de la falla

En la comissió treballem dur però molt il·lusionats i il·lusionades. (...) Sota el lema del projecte anual, durant tot l’any, desenvolupem totes les activitats culturals i socials: setmana cultural, xarrades, exposicions, visites guiades...

que pretenen introduir a la xicalla en el món de les arts. Lectura i exercicis que ensenyen més enllà de l’escola, coeducant i transmetent valors als xiquets i xiquetes de la falla, infants del poble i del món. Els nostres llibrets són reconeguts anualment per la Generalitat Valenciana a la promoció i ús del valencià, ostentant des de fa dotze anys, el pòdium al concurs de llibrets de tota la Comunitat. I aconseguint quatre vegades el primer premi al millor llibret atorgat per la Generalitat Valenciana. Un orgull per a la nostra falla. I seguint amb la marca cultural de la falla, organitzem des de fa dotze anys el Premi Mocador i Premi Emili LLueca al millor assaig sobre falles i cultura popular publicat a un llibret de falla de la Comunitat Valenciana i del Camp de Morvedre, respectivament. Un premi que pertany a la Federació dels Premis de les Lletres Falleres des que es va crear esta Federació i que té com a objectiu potenciar la investigació en les falles, amb treballs inèdits que estudien la festa. A més, el primer president de la Federació de les Lletres Falleres, Hugo Morte, que ha ostentat el càrrec fins 2019, és component d’esta comissió des de que es va fundar. Un faller que treballa des de la seua benvolguda falla per la cultura i solidaritat, coordinant tots el projectes socials i culturals que es porten a terme des de la comissió i que lluita per un món més sostenible, igualitari i just. Un

treball i una lluita que transmet a la resta de la comissió, i particularment al seu equip, motivant-nos a innovar en cadascun del projectes, a ser diferents, a crear estímuls nous, a parlar en un llenguatge igualitari, i a ser solidaris. Hugo, gràcies per ser del Mocador. També, pertanyem des de que es va crear, a la Federació de Falles I+E perquè creguem en la innovació en les falles, i pensem que es poden desenvolupar monuments diferents en concepte. En definitiva, parlar del Mocador és parlar de llibret. Però parlar de Mocador és també parlar de la llengua, d’innovació, de creació, d’infantesa, de valors, d’equip, de sostenibilitat i d’igualtat. Parlar de Mocador, és parlar de cultura i solidaritat. I per molts anys.

103

Lligams

Perquè vam nàixer Expressar el que un hom sent en fer falla és complex, per això; perquè vam nàixer. Sempre em deixen les falles un regust agredolç, inevitablement. Tal volta per la meua naturalesa enrevessada i barroca, que un estimat i enyorat amic em va dir. No ho sé, certament. No obstant de “naturaleses” hi ha tantes com d’éssers vius; formes de vida, formes de ser. Les idees clares, els sentiments confosos, deia Fuster. Però són aquests, acrescuts per les passions vitals, els que ens fan sentir –per fortuna i per dissort- més irremeiablement vius. Com assenyala el preuat Leopardi, és eixe gran desig de l’ànima allò que ens emplena, malgrat que aquest siga inabastable, i esdevinga certesa qüestionada de l’experiència. Aleshores a la pregunta primigènia: per què faig falles? Crec que, en part, ja ha sigut contestada. Que trobe, en essència i essencialment, és la mateixa per a tothom amb unes necessitats espirituals, de qüestionament de l’existència, del nostre quefer a la vida com a éssers humans, quelcom vital. En canvi, si la formulem amb tràmits purament utilitaris com a ésser vius, doncs hi ha de tot allò que és comú i trivial. És evident també que cada obra és filla del seu temps i ho reflecteix com un espill, malgrat que trobe que al nostre àmbit faller i popular poc cultivat la falla ha esdevingut 104

Ricard Balanzà Escultor, artista faller i professor

només un attrezzo enmig del carrer dels nostres pobles i ciutats, que ve (amb el pressupost just) a colonitzar l’espai i a legitimar qualsevol parafernàlia i excés. Patrimoni de què? Un tràngol immanent. No són bons ni fàcils els temps actuals per assolir i enfortir els lligams que podem -i hem de!- tindre amb la creació a la nostra festa, efímera però no per això menys important i necessària. I ens apunta Leopardi: Nombroses vegades el massa o l’excés són pare del no-res. Adverteixen també [...] que allò que sent massa no sent res. Però aquesta propietat de l’excés es pot veure normalment a la vida. L’excés de sensacions o la superabundància, es converteix en insensibilitat. Produeix indolència i inacció, més encara, l’hàbit de la inactivitat en els individus i en els pobles;... el poeta, en el súmmum de l’entusiasme, de la passió, etc. no és poeta, o siga no es capaç de poetitzar. Davant de la naturalesa, mentre tota la seua ànima està ocupada per la imatge de l’infinit, mentre les idees se li amunteguen en el pensament, ell no és capaç de distingir, d’escollir, d’aferrar-se ni una sola: llavors no és capaç de res, ni d’extraure cap fruit de les seues sensacions: dic cap [...] de teoria ni de pràctica. Hi ha excessos, però no són de creació sinó de nostàlgia folklòrica rosegaaltar, que apaga el nostre foc, soterrant el cor festiu i mediterrani en el seu estat més genuí. Partim aleshores d’una certesa; considere les falles –la Falla- com una disciplina artística més. La practique com ho faig també al dibuix, a l’escultura, a la ceràmica o a la docència si cap. És una disciplina –que no ofici- independent, però que no s’entén sense un diàleg amb les altres i on el context és determinant, i açò és bàsic per a entendre-les. Però tornant, de la Falla el format específic que li és propi és el què m’interessa realment. I ho és des de tots

«El sentiment que s’experimenta amb la visió d’una planura o de qualsevol altra cosa que inspire idees i pensaments vagues i indefinits encara que altament delitós, és també com un delit que no es pot abastir, i pot comparar-se a aquell que sent qui corre darrere d’una papallona calorejada i formosa sense poder-la agafar: i deixa sempre per això a l’ànima un gran desig: aquest és el suprem dels nostres delits, i tot allò que està determinat i segur, està molt més lluny d’emplenar-nos que allò que per la seua incertesa no ens pot omplir mai» Giacomo Leopardi, Zibaldone

els vessants possibles que la fan tan complexa: eminentment pel que fa al seu caràcter d’obra efímera per combustió (i llavors inesgotable), per la seua relació amb l’espai públic a cel obert, i també com a organització col•lectiva capaç de consciència amb l’individu creador. Així doncs, sempre ballen les idees al pensament i poden tindre un origen més conscient o fugaç. I és, una vegada el pensament ha tractat d’ordenar-les i el concepte està intuït, quan apareixen els primers traços a llapis. Entre els traços i les idees es van conformant les formes (és una barreja de creativitat) que van donant resultats o possibilitats i que s’allarga en tota la gestació de la falla i que troba la seua fi a la plantà. Per això el procés creatiu és continu, des del primer instant fins a l’últim tracte de mantindre una parcel•la per a l’atzar (que depenent de la falla serà en major o en menor grau). Intuïtivament sempre vaig movent els volums, seleccionant els colors, component la narració i els ritmes... hi ha certes coses que funcionen bé diuen, però el que m’interessa és que em funcionen a mi, en eixe mateix instant, qui sap la següent -tot canvia. M’agrada sentir el material i explorar totes les seues possibilitats: fusta, filferro, poliexpà, escombraries... Cadascun té unes característiques particulars i les utilitze. Últimament incorpore formes ja predeterminades, geomètriques preferiblement, de fusta o cartró, algunes són peces reciclades, com una mena d’objet trouvé, m’agrada eixa noció d’instant

quan han aparegut i les emmagatzeme fins que trobe que encaixen i m’obrin altres vies plàstiques, trajectòries del esdevindre. Igual que el material els processos determinen, i van conformant el treball que s’ha de fer amb consciència: els errors podrien ser efectes però no sempre. El sentit de conjunt és igual d’important com el de cada peça per separat, per això a la plantà tot va trobant el seu lloc, com nosaltres. I tot al cap i a la fi ha de fer brollar l’emoció, el sentiment, les enrònies, és a dir: l’essència que vull impregnar amb eixa falla, lligada sempre al creador i a la seua gent, i establint temporalment lligams amb la vida del veïnat. I el foc, l’únic jutge legítim de la falla, sentencia amb la cremà no sols eixe any sinó que determina l’immediat. M’ho fa com artista, marcant-nos el temps vital del nostre art. I emportant-se l’obra mostra als fallers i al poble les remors de focs antics, del que és ancestral, que tal com diu Leopardi, l’antic no és etern i per tant no és infinit, però la concepció que fa l’ànima d’un espai de molts segles produeix una sensació indefinida, la idea d’un temps indeterminat, on l’ànima es perd i si bé sap que existeixen confins, no els discerneix i no sap quins són. 105

106

Ricard BalanzĂ

107

Lligams

El lligam entre els artistes fallers i els guionistes/poetes

És impossible recórrer a fonts escrites per a descriure l’evolució d’un lligam ben antic, però sí es pot fer una mena d’aproximació a partir del seguiment dels versos escrits i de l’aparició dels primers artistes fallers. Remarque el terme versos escrits, perquè el text més antic relatiu a una falla era un full o uns fullets escrits amb l’explicació fallera del carrer Avellanes proper a la Seu de València el 1850 -i molt possiblement hi hagueren fulls volants anteriors a eixa data que mai s’han trobat de forma documental- en realitat com afirmen Marín i Mozas (2014) el terme llibret no apareixerà fins 1890 al llibret, valga la redundància, de la Falla del Carrer Sant Vicent. Els primers guionistes o poetes en són desconeguts perquè no apareixen com a tals, o en tot cas el que tenim documentat, són els primers autors de llibrets coneguts i per tant el més proper als primers guionistes o poetes. Emmarcats dins el moviment literari de la Renaixença els més coneguts seran Josep Bernat i Baldoví i Blai Bellver. En primer lloc Baldoví (1809-1864) escriptor, jutge i polític de Sueca, però sobretot conegut per les seues explicacions falleres escrites entre 1850 i 1861, tractant temes morals, culturals, socials i polítics de la seua època, l’altre fou Bellver impressor i editor de Xàtiva a l’avantguarda de les innovacions mecàniques i les noves tècniques d`impressió. De les explicacions falleres escrites per Bellver a Xàtiva 1865, 1866 i 1867, la més coneguda 108

Jordi Maravilla Herraiz Administrador del Bloc Corredor de Falles

és el Cuento Fantàstic de la Creu del Matrimoni, crítica de la institució matrimonial des de la visió de l’home i de les noves modes afrancesades que seguien les dones, però també d’institucions i estaments com els governs i polítics corruptes, militars o clero. La llunyania geogràfica i la competència de Baldoví el situarien en un segon plànol. Mes enllà de Baldoví i Bellver, la majoria d`autors de llibrets del segle XIX resten en l’anonimat, com els artistes fallers, aficionats o semi-professionals. Pocs autors més s`han pogut constatar en la segona meitat del segle XIX. A la premsa de l’època apareixien poques notícies, El Mercantil Valenciano el 18 de Març de 1879 parlava de Joan Baptista Burguet que va escriure els versos del llibret amb l’explicació de la falla plantada a la Plaça de Bous. Tramoyeres en la seua bibliografia fallera parlava de Josep Fambuena com a autor del llibret de la Falla Ambaixador Vich que guanyà el 1r premi de 1887 atorgat per la revista de la Traca, Rafael Mª Liern -literat, poeta, dramaturg i periodista- director del periòdic còmic en valencià El Saltamartí i autor d`obres serioses en castellà, el qual feu l’explicació de la Falla Pasqual i Genís de 1890. El vicesecretari de Lo Rat Penat Ramon Trilles feu la del carrer Carabasses de 1890 i 1894 o el cas de l’alzireny Francesc Palanca i Roca, autor teatral autodidacta que feu el llibret de la Falla Corretgeria de 1894. Tomàs Codoñer autor de les explicacions de la falla del carrer Flassaders de 1896 i 1899, o Vicent Peris la del carrer Russafa el 1899. Parlar de lligam entre artistes i guionistes/poetes, obliga a parlar també dels primers artistes, cosa que em fa recordar una reflexió del guionista actual Hernan Mir, que apuntava a la 9ª Taula de Debat Faller del Turista Fallero (2009) que en l’origen aparegueren guionistes, però no

S’ha avançat molt en el coneixement dels primers artistes encara no professionals del segle XIX i principis del XX, però no tant en la dels poetes o guionistes i pràcticament res en el lligam comú entre ambdues figures imprescindibles en les falles.

artistes -jo francament no estic tant segur, però tampoc ho puc rebatre, en tot cas ho trobe interessant i respectableno sabem quan nasqueren ni uns ni altres amb exactitud, hi ha notícies de prohibicions de falles des de 1740, però els primers versos relatius a una falla que es conserven, daten de 1850, el primer artista semi-professional, que treballava com a pintor i escultor, era Antoni Cortina Farinós d’Almàssera, el qual col•laborà en la confecció d`algunes falles entre 1863 i 1880, sent el primer impulsor i difusor de la tècnica del modelat en cera del cap i les mans dels ninots de les falles, extremitats que armades sobre una ànima de fusta envoltada d’arpillera i palla, recoberta amb roba vella van donar cos als primers ninots. Eixe mètode acabà substituint al que es venia utilitzant des de com a mínim principis del segle XIX, segons les informacions de l’època, en que s’utilitzaven caretes de cartró. La resta del ninot es mantingué pràcticament igual: d’alçada semblant a una persona, la seua estructura, era de fusta recoberta de palla i roba -a sovint de segona mà-. No desaparegué del tot el procés de les caretes de cartró, car encara s’utilitzava, cada vegada menys, fins a finals del segle XIX. Altres artistes ocasionals o semi professionals pioners, foren el fuster Joan Sena autor de falles al carrer de Dalt el 1856, 1864, 1867 i 1881, un ebenista anomenat Noguera a la Plaça dels Pellissers el 1868, Francisco Olaria “Coqui” qui segons el Diario Mercantil feia les cares i

extremitats de la falla del Carrer de Roters de 1864 o Eduardo Alemany guanyador del primer premi de Lo Rat Penat amb El Peix Reig a la Plaça de la Pilota el 1895, que també plantarà i guanyarà el primer premi el 1897, 1898 i 1899. La dificultada de conèixer l`evolució del lligam entre artistes i poetes, rau en que no tenim almenys al segle XIX una documentació que ho il•lustre, perquè o bé apareixien els primers o bé els segons, però almenys jo no he trobat mai una coincidència dels dos en un mateix text. Hi ha diverses causes que ho expliquen, però sobretot una fonamental, sovint les fortes crítiques ocasionaven baralles en aquells temps, ocasionant que algun cadafal com el de Pasqual i Genís de 1890 acabara a trossos abans d’hora, el llibret segrestat, etc,.... en algunes ocasions es produïen baralles al voltant del cadafal, artistes i poetes eren processats i fins i tot en el cas de Blai Bellver arribà a ser excomunicat i fins i tot hi ha algun cas d’empresonaments. Caldrà esperar a la irrupció de la falla artística a partir de 1900 -amb la concessió dels premis, ja de forma regular, tant a falles com llibrets- per a observar un major nombre d`artistes i de poetes, que cal recordar continuaven sense ser encara professionals, però alguns estaven fent un camí cap a la metamorfosi. Si l’ajuntament de València des de 1901 premiava a les falles, Lo Rat Penat des de 1903 premiava als llibrets, cosa que conduí a l’inici del control social de les falles, orientant-les cap a vessants més artístiques amb textos menys incisius i també menys compromesos. Entre els primers guanyadors dels premis de llibrets i per tant també de guionistes/poetes de falles trobem noms com Jacint Mª Mustieles el 1905 i 1906 o Josep Mª Torralva el 1907 i 1908 (premi extraordinari el 109

Fotografia general Falla Plaça Mercat Central Artista Vicente Manuel Martínez Aparici Lema “a la carrera” 5é premi secció especial València 2016.

Fotografia escena dedicada als llibrets i la poesia fallera, dalt un arbre ple de llibrets antics i actuals, baix de tot Bernat i Baldoví amb la seua Musa a un costat i Vicenteta i el conill a l`altre costat.

110

1904) ambdós membres de la generació de 1909, els primers escriptors en valencià que malgrat criar-se intel•lectualment a Lo Rat Penat, acabaren abandonant-la per a crear les primeres estructures polítiques del valencianisme, València Nova el 1904 en el cas de Torralva o la Joventut Valencianista el 1908, en el cas de Mustieles. Els guanyadors sempre han creat tendència, a principis del segle XX, molts ho feren des dùna perspectiva identitària regionalista/nacionalista valenciana, des dùn corrent modernista que volia una renovació de temes, vocabulari i mètrica, mirant el passat no com un plany dènyorança, sinó un punt de partença cap al futur. Evidentment, no guanyaven sempre, però marcaren un abans i un després. A lìgual que hi ha un major coneixement dels poetes, també dels artistes, mitjançant un anàlisi dels esbossos presentats a l’Ajuntament amb la fi de passar per la censura, ens mostren 192 esbossos de 1901 a 1920 que corresponen a 109 persones diferents. El pintor Carmel Roda signà deu esbossos, el pintor Carles Perales i el tallista Alfred Duato set cadascun, Enric Guillot sis o el pintor Joaquín Igual, el tallista Arturo Villalba i el treballador Amadeu Desfilis quatre respectivament, totes aquestes dades, indiquen una major dedicació professional. A partir de la segona dècada del segle, apareixeran nous noms i noves comissions en el cim. Les falles apologètiques com Pas a les arts de Carmel Roda a la Plaça del Doctor Collado el 1911 començaren a

ser premiades front altres més crítiques. Els artistes entre 1900 i 1910 començaren a jugar amb problemes de resistència i també començaren a tindre cura de forma minuciosa de les figures representades, començava la primacia dels aspectes formals sobre els continguts. En els ’20 la consagració dels premis i el seu major ressò a la premsa faran que aparega una primera generació dàrtistes ja pràcticament professionals, que no només treballaven tres o quatre mesos abans de falles, sinó també la resta de l’any, ja que alguns començaren també a fer fogueres a Alacant, com el cas de Carlos Cortina guanyador el 1920 amb la Falla del carrer Sant Vicent, el 1927 i 1928 amb la Plaça Marià Benlliure i el 1929 amb el Mercat Central. En el rànquing dàrtistes dèixe període figuraven darrere Enric Guillor, Regino Mas, Amadeu Desfilis, Juli Pitarch, Ramil, Carmel Roda, etc,... A l’alçada de 1930 el Pensat i Fet, en la confecció de les falles ja havia quedat prou arrere. I que ocorria en el món de les lletres falleres? Doncs el mateix, lèxemple més clar era el de Bernat Ortín Benedito mestre i autor de la Gramàtica Valenciana el 1918 premiat amb el 1r premi de llibret de les falles de 1929 amb Santa Teresa-Pintor Domingo. Caldrà arribar als anys 30 per a trobar per una banda una professionalització dels artistes fallers sobretot amb la creació de l’Associació dÀrtistes fallers el 1932. De 1930 fins l’esclat de la Guerra Civil, els artistes més llorejats foren Regino Màs amb 4 primers premis, Vicent Benedito amb dos primers premis i diversos indults, Francesc Coret amb diversos tercers premis, Carlos Cortina que encara es mantenia entre els millors amb un primer premi, un segon, un quart i un cinquè, Amadeu Desfilis amb un tercer i un 111

cinquè, Carmel Roda amb un segon i un tercer, Modest Gonzàlez amb un segon, Ramil, etc,...i per fi apareixerà un poeta com Maximilià Thous, el qual guanyà el 193031 i 32 a la Falla de la Plaça del Mercat Central, fent-li sempre els versos al Gran Cortina. No obstant la categoria d`artista i poeta -recordeu que posà lletra el 1915 a l’himne de l’exposició de 1909, posteriorment instaurat com a Himne Regional el 1925 per la Dictadura de Primo de Rivera- la relació no aparegué reflectida a la premsa consultada de la seua època. Si hi hagué un territori on arrelà ben prompte la festa provinent del Cap i Casal, fou la Ribera del Xúquer, ja que el 1876 a Sueca i el 1889 a Alzira començaren els seus primers passos. El primer llibret conservat és el de la Societat l’Artística que plantà una falla al carrer Verge de Sales el 1915 a Sueca, no obstant és un precedent del que no coneguem ni autors ni artista. En els ’30 començaren a sorgir falles com a bolets per tota la ribera, hi ha llibrets i per tant poetes a Alzira, Carcaixent, Sueca, Cullera, Algemesí, etc... però caldrà esperar a la postguerra per a contemplar els primers poetes semi-professionals que col•laboraven amb uns altres artistes d`idèntica condició. La població més gran i la que ha tingut major continuïtat -Alzira- ens donarà els primers casos, Bernat Fontana és l’únic cas de poeta que va fer versos abans i després de la guerra civil, amb la Penya Cascavell el 1931 i després 112

amb la Plaça Major a principis dels ’40, fent el de 1943 junt al gran poeta de València, Maximilià Thous, durant eixos anys li feu els versos a Salvador Lacasa Rubio, artista local semi professional, que també plantà a Carcaixent. Un altre poeta local alzireny notable serà Francisco Llacer Domingo, que va fer els versos de les falles de Sant Joan en els seus anys daurats de 1940 fins a finals dels ’50, amb diversos artistes, destacant les col•laboracions amb Ignasi Magraner Rios i després amb Vicent Mengual, guanyant la medalla d`or de lo Rat Penat el 1956 cosa que fins i tot va ser recordat en el cadafal del 75 Aniversari de la Falla Sant Joan. Tot i no conèixer amb quins artistes col•laborà amb exactitud, és singular el cas de la poetessa local Emilieta Llavador esposa de Bernardo Moll, fundador de la Falla Plaça del Forn el 1945 i que va fer la seua obra bàsicament a la seua comissió. El lligam entre poeta i comissió era més fort que entre poeta i artista, almenys en el cas d`Alzira, ara bé, a partir dels ’50 començaren a canviar les coses, és el cas d’Enric Pérez Presència versador de la Falla Camí Nou el 1951 i 1952 amb Vicent Mengual, el 1953 amb Juli Iñigo, però també Cid Albuixarres el 1959 o la Gallera el 1961 amb l’artista Salvador Soria i el Mercat el 1965 amb el suecà Pasqual Carrasquer. A la veïna Carcaixent, els ’40 i ’50 també foren anys de renaixement faller i aparegueren els dos primers poetes

Fotografia Falla Na Jordana Artista Latorre y Sanz, Guionista-Dibuixant Ortifus 8é premi i 2º Enginy i Gràcia Secció Especial València 2014.

113

Fotografia Falla Cid-Trinitat (Detall record de la Peixca de l’Aladroch Blai Bellver-150 Aniversari).

coneguts que col•laboraven amb artistes fallers, en primer lloc Mariano Mosquera que el 1945 feu els versos de la Plaça Marqués de la Calçada de la que era artista Eustaquio Andrés i de nou ho feu amb l’artista local Paulino Peris, en almenys 1946, 1947 i 1948. L’altre gran poeta fou José Armiñana Canut que el 1945 feu els versos per a la Falla del Passeig -desconec artista- i el 1946 i 1947 amb Antonio Lacasa Rubio d’Alzira, també feu versos per a la Falla Creu-Julià Ribera el 1954, 1955 i 1956, els dos primers anys amb Paulino Peris i l’últim amb Francesc Benedito, a la veïna Alzira, almenys feu els versos de la Falla Sant Joan per a Ignacio Rios Magraner el 1951 i 1952. En eixe mateix context històric a nivell autonòmic, el 1944 un escriptor de la talla de Bernat Artola de la generació de 1930, feia els versos per la Falla la Ravalera de Borriana, sent la primera falla fora de València que guanyava el primer premi de llibret de Lo Rat Penat. El 1951 el màxim representant de la generació valenciana de 1930, Carles Salvador guanyava el primer premi de lo Rat Penat, el qual havia fet 18 llibrets entre 1936 i 1955. Coincidint amb la mort de Salvador el 1955, apareixeran una creixent nòmina de poetes vinculats a Lo Rat Penat, el més important de tots ells fou Anfós Ramon qui començà el 1958, practicant el que Sanchis Guarner va denominar Neo Realisme o corrent dels angoixats -dolor humà, sarcasme o ironia, però sempre compartint 114

eixe dolor- durant el franquisme es professionalitzaren i l’ofici es va concentrar en els autors més prolífics, Anfos, Josep Bea, Emili Panach, etc.. i més tard Pere Delmonte. No només es limitaren a fer llibrets i versos per als artistes que plantaven al Cap i Casal, ja que en el cas d’Anfós Ramon també feu versos per a Pasqual Carrasquer a l`Avinguda d’Espanya a Sueca de 1960 a 1966, també a Sueca en les comissions 18 de Juliol de 1961 a 1965 per al mateix artista, així com de 1961 a 1964 a Bernat Aliño o el 1962 a la Plaça Cervantes. Com indicava Joan Castelló a la Història de les Falles de Cullera, a la seua població no hi hagué una tradició pròpia arrelada fins els ’60 i ’70, però curiosament el poeta més prolífic a Cullera serà el suecà Josep de la Torre, el qual acompanyà a molts artistes de la seua localitat que plantaven a Cullera. El cas de Josep de la Torre, ens permet resseguir com més que establir un lligam amb un únic artista o amb un grup, ho feia amb professionals de la seua localitat. En primer lloc amb Fernando Roda el 1973 per a la Falla El Raval, de 1978 a 1984 a la Falla Plaça Espanya amb el mateix artista i amb Clemente Piera. Des de 1980 amb la nova comissió de la Plaça Mongrell també amb Fernando Roda, amb la Falla Passeig-Mercat amb Andrés Martorell, Canet, La Bega, País Valencià, Port, Taüt, etc... i com no, també alguns poetes de lo Rat Penat com el sempitern Anfós Ramon feu versos per a falles plantades a Cullera en una primera etapa de 1967 a 1971 per a Plaça Espanya i Passeig amb Pasqual Carrasquer i Andrés Martorell i una segona amb Passeig-Mercat de 1983 a 1986. No voldria acabar aquest recorregut riberenc sense oblidar-me que Josep de la Torre, si fou profeta en la seua terra, començant com no, amb el patriarca dels artistes professionals de la Ribera, el suecà Carrasquer a la Falla Mercat de Sueca el 1962, fins a la transició,

amb temporades a Verge de Sales, Bernat Aliño als ’80 i Xúquer des de 1996 en diferents èpoques fins l’actualitat. En plena transició i com a conseqüència de la denominada Batalla de València -jo diria millor Pallisa, per que les bascollades, només les repartia un bàndol- la centenària entitat valencianista Lo Rat Penat prenia partit per les noves normes de la RACV de 1980 que defenien una normativa diferenciada per al valencià respecte la resta del domini lingüístic català i que va tindre una important acceptació a l’àrea metropolitana de València fins a les acaballes dels ’90. En el 1981 trobem els mateixos autors més Donís Martín, el 1982 Josep Melià Castelló, el 1992 Joan Antoni Alapont, la participació femenina fou escassa, cal esmentar Amelia Comba i Emi Beneyto, posteriorment s`han incorporat Empar Cabrera, Elena Casa, Roser Lacruz, Mª Jesús Coves, etc... actualment a Lo Rat Penat, uns 25 autors reben més de 200 premis. Amb el Concurs de la Generalitat Valenciana des de 1993 s’ha revitalitzat en certa mesura, versar les escenes de les falles, com afirma Juan Gabriel Figueres de sobte les comissions tornaren a fer explicacions amb poetes locals, l`exemple de Cullera, es podria exportar a quasi tots els llocs. En els ’80 s’havia viscut una gran crisi als llibrets, però també dels versos, als ’90 es tocà fons, desaparegueren molts poetes,

Fotografia Falla Cid-Trinitat Artista Ramon Espuig Lema “ Que mal està el servici” (150 Aniversari) 1r premi secció segona Xàtiva 2015.

115

Fotografia Falla Sant Joan Artista Ignacio Rios Aranda Lema “Guerra no, música, bunyols i traques” (75 Aniversari) l’artista era el net de l`artista de la falla fundadora de 1939/40. Premi enginy i gràcia secció quarta Alzira 2014.

116

molts antics treballadors de taller que sabien com lligar paraules i començà a proliferar molta explicació fallera en prosa. Però quan semblava que la sàtira fallera estava a punt de desaparèixer, a finals dels ’80 la figura del guionista començava a aparèixer en publicacions de gran tirada com El Turista Fallero, la parella formada per l`artista Manolo Martín i el dibuixant Sento Llobell que s’uniren per a fer la Falla de la Plaça del País Valencià del 1986, també del 1987, però eixe any Llobell es queda com a dissenyador, mentre que el guió fou fet per l’escriptor Manuel Vicent. El 1988 Manolo Martín tingué al dibuixant Ortifus com a guionista, amb la qual cosa no hi hagué necessitat de versos a les escenes, per la peculiaritat de les falles ortifusianes que juguen amb alguna paraula en cada escena la qual té un lligam amb el lema general del cadafal. Després de la falla municipal, la primera comissió de les que participen al concurs de JCF que va mostrar els seus poetes a una revista general, fou Na Jordana el 1995, amb Miguel Santaeulalia com a artista i Josep Vicent Marqués i Sigfrid Monleón com a poetes. El següent fou el borrianenc Santiago Ríos junt a José Luís Pasqual Nebot -també borrianer- a l’Antiga de Campanar el 1998 -anteriorment havia fet els versos de la falla municipal del ’95 i ’96 creada per José Pasqual Ibáñez Pepet. El nou mil•lenni ja no només apareixien

Fotografia Falla Sant Joan detall escena pescador/ Cartell del poeta alzireny actual Antoni Lluís Martínez Furió que honra al gran poeta alzireny Francesc Llacer (anys 30-40-50) (Apareix al text de l`article).

Fotografia Falla Sant Joan detall escena pescador.

guionistes i/o poetes lligats a un artista a la secció especial, el 2004 Hernan Mir apareixia junt a Miguel Santaeulalia com a guionista de la Falla Barraca-Espada. A més a més el fenomen creixia, en alguns casos, ja no era tan sols el lligam dàrtista i poeta, sinó dùn equip creatiu com el cas de Paco López que tingué amb ell a José Luís Santes, Miguel Prim i Javier Tejero el 2007. Lluny quedaven els temps on els poetes vinculats a Lo Rat Penat o de forma individual feien llibrets de forma individual, la crisi actual no ha tombat eixe model que sembla perdurar i altres noms com el borrianenc Quino Puig o Miguel Aparici de València i altres més sùniren a una nòmina d`habituals. En els darrers anys, han aparegut nous tipus de guionistes i poetes, un cas singular és el dels propis artistes fallers que també exerceixen de poetes, casos de Juanjo Garcia molt conegut per ser un especialista en la tècnica de la vareta, el qual és un habitual en la Falla Sueca-Literat Azorín, i Josep Martínez Izquierdo de Llíria, que compaginà la tasca de fer falles amb els versos primer per ell mateix i poc a poc per altres companys, però també en diversos certàmens literaris i que ha arribat a fer els versos de la falla municipal de València. Els anteriorment citats junt a noms com Salvador Bolufer, Josep Enric Gonga, Jesús Català o els alzirenys Xavier Ferrús o Antoni Lluís Martínez Furió han fet que la poesia satírica, haja reviscolat i almenys de moment sembla que continuarà uns anys més. Els cas dels

alzirenys és un exemple més de la generació de poetes sorgida als ’90 que han anat adquirint experiència. Sense eixir d`Alzira tenim l’exemple de comissió que mercè al treball del seu llibret, ha acabat realitzant els seus propis versos, col•laborant amb l’artista, el cas més representatiu és el de la Falla Plaça la Malva des de 1993/94. L’exemple de la Malva ha proliferat en altres comissions de poblacions de la ribera amb ambicions de fer grans llibrets com la Plaça del Forn o Sant Joan en Alzira, El Canet, el Raval o La Taüt a Cullera, Verge de Sales, Bernat Aliño o Plaça Cervantes a Sueca, Plaça del Cid o Victor Pradera en Algemesí, Plaça Major i Pes de la Fulla a Carcaixent, etc,..... i probablement moltes més. Un últim cas de guionista o poeta que ha tingut o té un lligam amb l`artista faller, a banda de tots els ja citats, són els responsables de diverses xarxes socials falleres, almenys alguns casos molt notables com el d’Angel Romero, director de Cendra Digital, que ha col•laborat en guions de falles com Ribera-Convent Santa Clara de la Secció Primera de València, de Pepe Bajo que fou un dels administradors del Ninot Digital i que ha col•laborat en una gran quantitat de guions i fins i tot un servidor ha trencat alguns papers enginyant algun guió o redactant alguns versos amb major o menor fortuna, una experiència molt bonica amb el taller d’Ivan Martínez Velló de Carlet i no tant bonica amb artistes que no compliren la seua part els quals no nomenaré. Finalitze amb molts dubtes i preguntant-me si l’asseveració d’Hernan Mir sobre el camí contrari actual de les falles camina en direcció contrària als seus orígens, no perquè no estiga d’acord amb eixa línia d’investigació, sinó perquè hi ha encara moltes llacunes. S’ha 117

Fotografia 118 Falla Plaça Major Artista Armengol i Cimas Lema “Turisme a Carcaixent” 2º premi i 1r premi Crítica Local Carcaixent 2012.

Fotografia Falla Plaça Major (escena clementina d’or) Paròdia d`un cèlebre balneari castellonenc anunciat als mitjans i transportat a un hipotètic balneari local, amb referències a l’arquitectura i agricultura locals. Exemple de crítica amb guió i versos fets per membres de la mateixa comissió.

avançat molt en el coneixement dels primers artistes encara no professionals del segle XIX i principis del XX, però no tant en la dels poetes o guionistes i pràcticament res en el lligam comú entre ambdues figures imprescindibles en les falles. Resta aquest article no com un article acadèmic, ni com un article tancat a l’ús, sinó com un assaig general obert a futures investigacions de ments més clares i ordenades que la meua, sobre l’evolució d’eixe lligam, les seues variants geogràfiques, grups, tendències, etc,.... i moltes qüestions més que ara ni tan sols em puc imaginar. Tant de bo alguna persona arreplegue el testimoni.

Bibliografia

ANDRÉS PASQUAL, S (1989) Alzira, 100 anys de falla. 1889-1989. Alzira. Junta Local Fallera d’Alzira. ARIÑO VILLARROYA, A; BORREGO PITARCH, V; HERNÁNDEZ MARTÍ, G.M. (1993): Los escultores del Fuego. València, Diputació de València. CASTELLÓ LLÍ, JOAN (1996): Història de les Falles de Cullera 19281996.Cullera. Ajuntament de Cullera. CASTELLÓ LLÍ, JOAN (Mod.) (2009): 9ª Mesa de Debate Fallero. El guión de falla: En busca de la gracia y la sàtira pérdida. València. El Turista Fallero, pp 10-12. CASTELLÓ LLÍ, JOAN (Dir.) (2015): La Trama. Llibret Falla Raval de Sant Agustí. Cullera. Associació Cultural Falla Raval de Sant Agustí. FERRI CHULIO, ANDRES DE SALES (2008): Les Falles de Sant Josep a Sueca. Sueca. Ajuntament de Sueca. MARÍN í GARCÍA, JOSEP LLUÍS (Coord.) (2014). El llibret de falla: explicació i relació de la festa, 1850- 2014. València. Generalitat Valenciana.

119

Lligams

Miguel Ángel Martínez Tortosa José Manuel Rubio Albentosa Falla la Malva d’Alzira

El canemàs faller que tot ho lliga

El complicat canemàs faller que trena aquesta festa, té lligams festius, culturals i socials que entrellacen un món molt particular i especial amb sinergies i moltes dificultats. De vegades i massa sovint, el pas del temps ha fet de la prepotència dels fallers un entrebanc definitiu que ha divorciat definitivament a la societat en general i a la festa. Tal vegada i potser després del nomenament de les Falles com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, hem recapacitat en moltes qüestions intrínseques a totes i cadascuna de les potes que sostenen la base de la nostra festa. En els últims anys han aparegut noves paraules, ja existents, que fins ara no utilitzàvem en el món de les Falles, com respecte, seny, sostenibilitat, concòrdia, etc., per tant, aquest és el camí a seguir dins d’una nova visió transversal de la festa. Però del tema que vull parlar és molt més particular que tot allò que m’ha servit com a introducció, i no és altra cosa que el llibret de la falla i el lligam que aquest té amb les comissions. Dins d’aquesta nova tendència cultural de les falles, els llibrets formen un micro univers dins de la comissió. Una voràgine llibretera ha calat amb molta 120

força. Per una part, caldria dir que, els llibrets de falla i la seua literatura, han pegat un bot qualitatiu que ha esdevingut en un nou model fins i tot diria en tota una moda. Part de culpa del fet la té la Conselleria d’Educació i Cultura amb les seues convocatòries dels premis a l’Ús del Valencià en els llibrets de falla. Des del 1993, data de la primera convocatòria, per cert guanyada per una comissió de Xàtiva, la Falla Ferroviària, fins hui, són centenars les comissions de dalt a baix de les nostres terres que opten per fer del llibret de falla, una publicació diferenciadora, amb una qualitat editorial exquisida, plena de col•laboradors, il•lustradors, dibuixants, poetes, dissenyadors... encara que també s’ha de reconèixer la gran tasca que realitzen totes aquelles comissions més menudes que no es presenten als premis però fan un esforç titànic perquè cada any la seua falla tinga un llibret. Per altra banda, amb la quasi professionalització del llibret de falla ha aparegut un nou agent dins de la falla i no és altre que el coordinador del llibret. Aquesta persona és el vertader lligam entre el llibret i la falla. Desgraciadament i molt sovint, són ben poques les persones implicades dins dels equips de redacció i elaboració d’un llibret de falla. Sembla, que la comissió veu aquesta tasca com una qüestió que s’ha de fer i prou. Caldria preguntar si

Amb la quasi professionalització del llibret de falla ha aparegut un nou agent dins de la falla i no és altre que el coordinador del llibret (...) el verdader lligam entre el llibret i la falla

el llibret és de la comissió?, o tal vegada hi ha un grup ben reduït de gent que el fa. Realment, una altra bona pregunta seria, que sent o que mira un membre de la seua comissió quan li cau en les mans el llibret de cada any?, la quantitat de fotografies en les quals ha aparegut o si és més o menys gros que el de l’any passat. Poques vegades des de dins mateix se’ns valora un treball d’innovació i d’unes idees que van encaminades a no repetir mai el producte final. Per tant, José Manuel i jo, dubtem i molt del lligam genèric que puga haver-hi entre llibret i falla i si creiem, com ha passat al llarg d’aquests més de trenta anys que duguem fent el llibre de la Malva, entre el lligam de les persones que fem el llibret i aquest mateix, el resultat és ben clar, un treball realitzat amb cura, estima que això si després, els membres de la comissió s’enorgulleixen del resultat sobretot si el premi és bo.

121

Lligams

Més que vincles, colla d’amics

Si algun dia a algú li dóna per analitzar-nos als fallers, estic convençut que el més normal seria que acabara tirant la tovallola pel complex de la nostra manera de ser i d’actuar. Som el més grupals del món i al mateix temps individualistes com els que més. Som capaços de reivindicar la grandesa del col•lectiu i en la següent frase posar en valor l’opinió d’un mateix elevant-la a la categoria de veritat absoluta. I és que igual creem el nostre propi micro-univers entra les 4 parets del nostre casal com ens enllacem amb qualsevol motiu. Se m’ocorre, al bot, una futura Federació Fallera. La Federació de la brusa negra que estaria formada per les falles Centre de Dénia, Port de Silla, Sant Antoni de Xirivella i La Mercè de Borriana. Segur que compartir la forma en la qual els homes es visten, pot generar llaços d’unió quasi indestructibles. Se m’ha ocorregut aquesta frikada per a explicar com pot sorgir algun dels grups o lobbies fallers que tan de moda estan -la veritat que sempre han estat- en l’actualitat. Un bon amic, els cridaria “colla d’amics”, que finalment són el que són. Si et preocupes una mica per conèixer el funcionament de la societat fallera, mes enllà d’anar al casal de la teua falla a recuperar en cubates la teua inversió en quotes, 122

Ferran Martínez Gómez Delegat de Juntes Locals de la JCF

pots observar que les comissions falleres funcionen realment per aliances. Si ens trobem en algunes de les poblacions falleres més enllà del Cap i Casal, i en el cas que aquesta dispose de més de 3 comissions, la primera de les aliances que ens trobarem serà la Junta Local Fallera (si se li pot dir aliança és clar) llevat que siga en L’horta nord, on es dóna el cas, i us ho promet que és cert, que en població amb 3 comissions, a més de no arribar a cap acord per a crear una entitat que coordine la festa, l’Ajuntament ha hagut d’autoritzar organitzar 2 cavalcades, 2 ofrenes 2… amb la condició que no acabaren com el Ball de Torrent. El vincle de la Junta Local Fallera permet realment posar un poc de “ordre” en un món tan caòtic i eclèctic com són les falles. Fins al punt que els “reglaments” fallers adquireixen la categoria de Constitució o fins i tot la Bíblia, sota l’eterna amenaça de la sanció fallera per no complir-lo. Però a més d’aquests vincles diguem “oficials”, jo més bé diria que per a evitar que acabem com el rosari de l’aurora, existeixen els de per devoció. Que si Federació de Falles d’Especial, que si Federació de Falles de Primera, que si Agrupació del Carmen, que si la Inter Agrupació, que si la Federació de Falles amb especial Enginy i Gracia, que si Falles I + E…. i tot això sense eixir del Cap i Casal, que si ens dóna per eixir podem veure el G8, la Junta Comarcal Fallera de L’Horta Sud, el T8, el 3P--- i segur que em deixe alguna aliança fallera o s’està gestant alguna nova. Llàstima que tots aquests vincles fallers no s’aprofiten i es desenvolupe tot el poder i benefici que se li poden aportar a les falles, sense cognoms geogràfics, tal com es va poder veure la necessitat d’això fa uns pocs mesos en una taula de debat molt interessant organitzada per la Junta Local Fallera de Xàtiva. Mentrestant, per molt de nom important que li posem, llaços d’unió que compartim o vincles que creem, no serem mes que colles d’amics amb els nostres particulars regnes de taifes.

Il·lustració Gio Torres

Llàstima que tots aquests vincles fallers no s’aprofiten i es desenvolupe tot el poder i benefici que se li poden aportar a les falles, sense cognoms geogràfics

123

Lligams

Joaquin Rubio Yáñez Mestre Major del Gremi d’Artistes de Fogueres i Falles d’Alacant

Amb F de Festa

Així és com s’inicia el present assaig, la F, el primer que uneix les festes del foc de la Comunitat Valenciana. F de Falla, de foc, i F de Foguera, de foc també. De tots és sabut el folklore (mira per on amb F també) que caracteritza la nostra terra llevantina, de nord a sud, i per cada racó de la Comunitat. Des de Benicarló fins a Elda, la meua ciutat natal que celebra les festes de Falles el mes de setembre, ultimes això sí, del calendari festiu faller; per Utiel, més a l’interior o junt a la platja i la mar, com en el cas d’Alacant, la nostra Comunitat esclata en color i fantasia, bellesa i sentiment, foc i aigua. Rituals ancestrals que comparteixen la cultura del poble més arrelat possible, que veu passar en la falla o foguera, l’art evolutiu de les privilegiades mans dels artistes fallers i artistes de fogueres. Talent que esclata en diferents mesos de l’any i en diferents localitzacions geogràfiques per a gaudi de propis i estranys. Però ens detindrem per un moment, en alguna cosa que, d’alguna manera, ha sigut sempre la pregunta més reiterada a la qual se m’ha sotmès al llarg de la meua vida, tant personal com artística. Quina és la diferència entre falla i foguera? Doncs bé, moment és de contestar de la forma més clara possible, per a d’aquesta manera no avorrir al lector, i començaré aquesta marcant la definició de cadascuna de 124

les dues paraules: -FALLA: conjunt artístic realitzat per artistes fallers, format per materials combustibles, originalment en cartó pedra (sense entrar en els detalls de l’origen en si de les falles primigènies) en l’actualitat aquests materials són més polímers, i dels quals en gran manera; pes i volum, s’utilitza la fusta de diferents classes, per a l’esquelet interior d’aquest. La falla s’ha caracteritzat per un estil més tradicional o caricaturesc, grotesc i exagerat en el seu modelatge, per a satiritzar aspectes de la societat i altres assumptes criticables i alhora còmics per al visitant de la falla. Se li cala foc en la nit de la cremà en diferents dates de l’any, sent el 19 de març, la festivitat de Sant Josep, la que més estesa està entre les poblacions que celebren les Falles. -FOGUERA: conjunt artístic realitzat per artistes fallers i artistes foguerers, format per materials combustibles, originalment en cartó pedra (sense entrar en els detalls de l’origen en si de les fogueres primigènies) en l’actualitat aquests materials són més polímers, i dels quals en gran manera; pes i volum, s’utilitza la fusta de diferents classes, per a l’esquelet interior d’aquest. La foguera s’ha caracteritzat per un estil més propi de la terra alacantina, amb una estètica més avantguardista i transgressora, en evolució constant, superposant el volum, equilibri,

simetries i risc en les parts altes del cadafal, rematat, per a donar vistositat i espectacularitat a l’observador. La foguera compta amb tot un historial d’artistes que han vetlat per l’evolució i personalitat pròpia d’aquesta, buscant la bellesa, originalitat en les formes i disseny, enfront d’altres aspectes com la caricatura, el barroc de les ornamentacions o el grotesc. Se li cala foc en la nit de la cremà el 24 de juny, festivitat de Sant Joan, a la ciutat d’Alacant i Benidorm, i el mes de juliol a Sant Vicent del Raspeig. Com es pot apreciar en totes dues definicions, sempre sota el meu humil criteri i impressió, des del respecte que em professa totes dues construccions, i posant l’accent en la dualitat que m’ha caracteritzat a l’hora de construir qualsevol de les dues maneres de fer art, ambdues tenen moltíssimes coincidències sobretot en el començament de la definició, però que a poc a poc van oferint una visió completament diferenciada del que és cadascuna de totes dues expressions artístiques. El fet que la diferència entre falla i foguera per a mi SI és acuitada, és una manera de defensar la idiosincràsia de cada festivitat, de cada manera d’expressar amb materials combustibles, ART. Ens identifiquen molts trets similars, és innegable el com totes dues festivitats han anat alimentant-se l’una de l’altra i viceversa, la forma en la qual els mateixos artistes, els anomenaré artistes de l’efímer, per allò que treballem en totes dues direccions, tant en falles com en fogueres, con-

templem com un ofici la realització de totes dues i encara que alguns de nosaltres sí comprenem i apliquem la diferència estètica la qual he citat anteriorment, és més el que ens uneix que el que ens separa. Totes dues festivitats són riques en música festera pròpia, vestuaris de segle, cavalcades del ninot, ninot com a element crític en totes dues estètiques i festivitats, diferents dates, però mateix missatge, eliminar el dolent i purificar-ho en el foc ritual, divertir-se i crear art, és la millor manera que tenim els valencians d’eixir al carrer, exposar el nostre treball al dia i la nit, per a d’aquesta manera, una vegada devorat pel cíclic foc, recomençar en un nou exercici de treball, esforç i il•lusió per veure de nou en el nostre emplaçament la nostra…falla o foguera, això sí, amb F de foc.

125

Falla Huerta Nueva d’Elda. 1º premi 2015

Foguera Altozano 2005. Categoria Especial.

falla Plaza de la Merced. 2008. 9è premi secció Especial.

Falla Huerta Nueva d’Elda. 1º premi 2016.

126

Foguera Don Bosco 2019. 2 premi 3a categoria

127

Lligams

Kike Vaquer Membre de ESFAXAT

Quasi tots els estudis de fotografia i professionals han tancat per defunció o perquè el negoci ha deixat de ser rendible. Pocs són els que queden, ja que en cadascun dels actes fallers qualsevol és un fotògraf

La fotografia i les falles

Al 1826 un tal Nicéphore Niépce va fer la primera foto i mostrava les vistes des d’una finestra en un poble francés, però fins al 19 d’agost de 1839, junt a Louis Daguerre, no es va presentar públicament a l’Acadèmia de Ciències de París el primer procediment fotogràfic. La primera falla de Xàtiva, la falla de la plaça de la Trinitat, es va fundar al 1865, de la mà de Blai Julià Ramón Bellver i Tomàs. La primera falla nascuda fora del cap i casal va plantar el seu primer monument juntament amb un futllet explicatiu de la falla, i l’any següent es va fer allò que es considera el primer llibret explicatiu al món de les falles. Havent llibrets, cal pensar (com pensem hui en dia) que hi haurien fotos o imatges d’aquella època, però no, tan sols hi havia dibuixos i gravats. Tan sols havien passat 26 anys des d’eixa primera presentació pública fins la fundació d’aquesta primera falla a Xàtiva, raó per la qual no hi ha imatges fotogràfiques d’aquells anys que estiguen lligades a les falles (bé, cal dir que si hi existeixen, no les hi he trobat). Hauríem d’anar fins al 1922 per trobar el que es podria anomenar “la primera” fotografia referent a les falles a 128

Xàtiva. Es tractava d’una imatge on apareixia “La tortuga dels fusters”. Es tractava d’un cadafal que es va fer l’any 1821 i que el gremi de fusters treia a les processons del Corpus. Però aquest any el gremi va decidir cremar-la com si fora una falla al Bellveret, prop de l’ermita de Sant Josep perquè estava molt deteriorada. Va ser aquesta la primera fotografia d’una falla? La veritat és que no ho sabria dir. Té alguna cosa a veure amb les falles? Cadascú pot tenir la seua opinió. La primera etapa de les falles que abans he comentat sols va durar tres anys, i per això ens hem de remuntar fins al 1932 per tornar a parlar de falles a Xàtiva. Qui pense que la fotografia de la “tortuga” del gremi de fusters no va ser la primera, potser que en aquest any ja trobem la primera/segona imatge. Es tracta d’una fotografia de cos sencer de la que va ser la primera Fallera Major de la història de Xàtiva, la de l’any 1933, de la Falla Méndez Núñez i adjacents, districte de Barreres, i va ser la senyoreta Mercedes Cuenca i Climent, feta segurament a l’estudi d’Eliseo Vila Franco, vestida amb vestit blanc i banda. Fotografia amb la qual es va obsequiar a la seua proclamació el dia 19 d’agost d’aquell any.

(Mercedes i Miss)

129

(Merceditas)

A la fira d’eixe any també apareixen les fotos fetes pel cronista de Xàtiva d’aquella època, Carlos Sarthou, amb aquesta Fallera Major acompanyant a diversos actes a Xàtiva a la senyoreta Teresita Daniel, Miss Espanya 1932, de visita a la nostra ciutat. Bé, ja hem parlat un poc de la història de la fotografia a Xàtiva i crec que es el moment de parlar de l’actualitat. Abans de tot comentar la primera transformació ocorreguda. Si bé al segle XIX i quasi tot el segle XX el públic era una massa passiva, a finals del segle passat i sobretot aquest, gràcies a l’aparició de les càmeres fotogràfiques digitals i els smartphones, eixa massa/gent ha passat a ser activa. En altres paraules, abans els feien les fotos i ara fan les fotos. El nostre cervell necessita informació constantment. Abans, quan no existien les fotografies, el cervell buscava eixa informació imaginant-se-la (per això és tan important llegir). Amb la poca informació que ens arribava, érem capaços d’imaginar-nos un món, la cara d’una persona, com era la roba, etc…, tot allò que no podíem veure. Però hui és diferent. Hui tenim tota aquesta informació a l’abast mitjançant la fotografia, vídeo, la TV, els smartphones, etc… 130

(Fallera)

La societat on vivim s’ha transformat de manera que ens costa imaginar com hi eren les coses d’abans sense veure-ho. Necessitem veure-ho en imatges per a fer-nos una idea de com hi era tot, com es vestien, etc…, cada vegada ens costa més imaginar. Però també és cert que la fotografia roman com un gran medi per a documentar la nostra vida. Les xarxes socials custodien el nostre narcisisme i la nostra necessitat d’estar connectats a un món globalitzat, on la gent té por de perdre’s entre la massa i convertir-se en una persona estereotipada. Ens ensenya com li agradaria ser eixa persona. Com he comentat, aquesta societat ha canviat molt. Ens encanta compartir les nostres vivències per les xarxes socials, com Facebook, Twitter, Instagram, etc…, i què millor que fer-ho amb imatges (fotos). Açò és el que menge hui, açò és el que estic veient, ací és on estic, vaig a fer-me una foto (selfie) i compartir-la, que estic avorrit/da…. I acaparem quan més instants, millor. Tants que ja ni ens caben al nostre smartphones. I ens espantem quan ens apareix l’error “capacitat esgotada”. Déu meu!!! Què

131

(Falleres fent-se foto)

faig? Si li expliques que té massa fotos i vídeos al mòbil de segur que et contesta “però es que necessite tenir-les totes!!!”, “no puc esborrar-ne cap!!!”, li pegues una ullada i total té 7.543 fotos i 102 vídeos de l’últim any. No passa res!!! Em compre un telèfon nou amb més capacitat i que faça millors fotos!!!, però …. com les passe totes al nou telèfon? Ahhhhhh!!!!! Què seria el món de hui sense el visual, sense la fotografia? Podem parlar d’una tecnologia que s’ha tornat quotidiana, que la tenim a l’abast, que tirem mà a la butxaca o a la bossa i podem fer ús d’ella. La gent no s’ho pensa en desenfundar el seu Galaxy o el seu iPhone per apuntar i disparar!!! Xiqueeeeessssss, Xiiiiiiicssss,!!!! Fotooooooooo!!!! Ala, totes posant i amb un somriure tan ampli com poden. S’ha de fer cara d’estar passant-s’ho d’allò més bé!!! Passa-me-la!!! On la vas a pujar? Al Facebook, a l’Instagram? Etiqueta’m!!!! I si de cas no hi ha ningú que faça la foto, sempre podem fer-nos un selfie!!! I al món de les falles? Uffff, crec que al món de les falles es multiplica per, què sé jo, per 1.000? 132

Si posem al google “fotografia falles” ens apareixen 29.500.000 resultats. Açò ens pot donar una idea de la quantitat d’enllaços, imatges i vídeos que hi ha a l’abast de tots en Internet, a diferència del que hi havia en l’època d’uns fotògrafs professionals i del cronista si tenia càmera, que feia unes quantes fotos d’allò que passava a la ciutat, clar. Ací, en Xàtiva, al voltant de les falles hem tingut/tenim un bon grapat de bons fotògrafs, com Àngel Patiño, Antoni Marzal, etc, i professionals com Federico Gil (hui hi continuen els seus fills Fede i Rafa), Ricardo Prats, la família Gandía, Adolfo García, Armando Vila, els germans Cuenca, etc, motiu pel qual la Junta Local Fallera va decidir en el seu moment contractar cada any a un dels professionals per a cobrir tots els actes de les Falleres Majors de Xàtiva i de la pròpia Junta per torn rotatori, sempre i quan ningú ho rebutjara. Hui la situació és ben diferent. Quasi tots els estudis de fotografia i professionals han tancat per defunció o perquè el negoci ha deixat de ser rendible. Pocs són els que queden, ja que en cadascun dels actes fallers qualsevol és un fotògraf (familiars, amics, coneguts, aficionats, curiosos, futuribles fotògrafs -eixos que es tiren per terra buscant perspectives diferents-, els que es creuen que són els fotògrafs oficials de la falla, etc…), i de ben segur podríem afirmar que a diferència d’abans, hi ha centenars, per no dir milers, de fotos i vídeos d’eixe mateix acte, amb diferents perspectives, amb diferents resolucions, amb diferents protagonistes, etc. De segur que la mateixa

foto estarà feta més de vint vegades. Es podeu imaginar si fórem capaços de recollir totes eixes fotos i ajuntar-les? Quantes cregueu que hi hauria? Llàstima em donen els pocs fotògrafs professionals que hui hi treballen per a viure!!! Podríem contar la gent que està en tots els actes amb mòbils o càmeres digitals, com al nomenament, a la presentació, al ral•li, a les cavalcades, al dia de la plantà, al lliurament de premis, a la visita a les falles, a l’ofrena, a la romeria de Sant Josep, a la cremà de la falla, al casal, als dinars i sopars, als monuments fallers, etc… I tot multiplicat per les 19 falles que tenim actualment a Xàtiva. A veure, anem a fer un xicotet estudi referent a la fotografia a les falles. Les primeres preguntes que em venen al cap son: Quantes fotos tens al mòbil?, i quantes són de falles? …. mil ………… fotos Vaig a contestar el primer: al mòbil més 8.000, i de falles supose que més de 1.000, al disc dur de casa més de 80.000 fotos, i d’elles més de 20.000 fotos de falles.

(Pujada Sant Josep)

Com aneu de fotos i vídeos al grup de whatsapp de la falla? La mare de Déu!!! I al llibret de falla? En el llibret de la falla Espanyoleto de 2018 per posar un exemple, vaig contar que tenien 643 fotos per il•lustrar-ho. Ah, i teniu en compte que la gent de la falla i/o els seus familiars, quan obrin el llibret el primer que busquen és veure si estan en alguna foto, si no estan és com si no hagueren estat fallers/es aquell any. El que t’espera si t’encarregues d’eixa part, de segur que te n’assabentaràs de qui no hi està!!! Per tot el que he exposat, crec que no hi ha cap dubte de l’important que és la fotografia i totes les seues variants al món de les falles. El lligam és tan fort al llarg de tota l’existència de les falles que ens serveix per testimoniar tot allò que ha passat, tot el que passa i de ben segur que atraparà tot allò que passarà. Com aficionat a la fotografia puc dir que m’encanta veure a la gent fent fotos, ja que abans sols estava a l’abast de molt poca gent, però sempre amb respecte als professionals, que viuen d’això; ser respectuós amb la gent que fa fotografies i demanar-los permís amb educació, no posar-te davant dels

altres per tindre la millor foto fastiguejant a la resta,. Ah, i anar amb compte si les puges a les xarxes socials, perquè et pots dur una desagradable sorpresa.

Bibliografia Història de les Falles de Xàtiva. Josep Sanchis Fotografies aportades per Kike Vaquer, Juan Ramón Alcocer (Arxiu Municipal de Xàtiva, Llibre Falles 1933) i per Miguel Mira

133

Lligams

Claudia Argent Palop Periodista i somiadora

Home de foc, mans velles i pólvora morta Entre en casa un dia qualsevol i veig l’aparador de la saleta ple de fotografies antigues, dels avis, oncles, algunes són meues de xiqueta o amistats viscudes. A un extrem del moble hi ha un quadre amb un escrit platejat on es llig: “Per a Vicent Argent. Gràcies per fer-nos sentir el foc per dins”. De sobte, ubique la mirada en el sofà i allí mateix ell m’esperava. Com sempre, pensatiu i cavil•lós, amb algunes marques de l’edat al seu rostre quan somriu. Per primera vegada, mon pare s’exposava a una entrevista sobre les seues vivències més profundes dins del món de la pirotècnia, des dels seus inicis, fins al resultat d’unes mans treballades pel pas del temps. “Comencem pare? Des del principi per favor”. Acte I. El principi d’una il•lusió apresa Era la festa de les Falles quan per primera vegada Vicent, més conegut actualment pels veïns i veïnes xativins com “l’ouer i el pirotècnic”, va anar a la ciutat per a visitar els monuments fallers com manava la tradició. Era un xiquet, només tenia 15 anys quan començà a interessar-se per la pólvora, la pirotècnia i l’emoció dels valencians. No era una afició genètica, de fet els seus pares al principi no veien amb bons ulls un treball tan perillós per al seu fill menut. Però la curiositat sempre superava els límits i en el mes de maig a Xàtiva, Vicent va conèixer a un home anomenat Jaume, un dels treballadors de la pirotècnia Hermanos Tortosa. L’interès i la passió van fer 134

que un any després aquell jove poguera ajudar-los a les mascletaes de València, llavors sense poder manipular la pólvora per la inexperiència. No obstant això, des d’eixe moment va saber quin seria un dels seus majors lligams personals: el foc a les Falles. Acte II. Una mirada al passat El pas del temps anava perfeccionant la seua tècnica i els contactes. Uns quants anys van ser necessaris perquè el somni d’un jove es convertira finalment en una realitat. Ja per l’any 1983, amb tan sols 23 anys, va fer amb les seues pròpies mans la primera mascletà amb ajuda d’homes que compartien la mateixa il•lusió. Un moment que sempre ha etiquetat com emotiu i inoblidable. A més, va ser a sa casa, al seu Canals natal en les festes patronals en honor a Sant Antoni Abad. Seguim amb la conversa i ell em conta cada vivència i recorda els xicotets detalls. Em diu que no hi ha unes Falles sense llum, soroll i el foc que pren la pólvora. Per a ell esta festa és música, felicitat i flama. També, em va recordar que encara que no fóra faller, gràcies a la pirotècnia, el seu sentiment s’elevava fins al cel i afirmà que no hi ha altra festa millor que la nostra, la dels valencians. Amb el pas del temps, va anar coneixent a gent d’aquest món i es va convertir també en l’arquitecte de castells i

Castell de focs artificials, Platja de Gandia. Pirotècnia Turís, 1994

135

mascletaes, tot un dissenyador que encara no sap com la creativitat corria per la seua sang. Fins i tot, va dibuixar l’estructura d’un castell de focs artificials per a un dels seus referents, la pirotècnia Pla Caballer a València. No obstant això, en aquesta història no podem oblidar-nos del sacrifici. Per exemple, un dia de Sant Josep, la mitjana d’hores dormides són quasi inexistents. Un pirotècnic es desperta a la matinada per a començar amb els preparatius i el muntatge de la mascletà. Una obra d’art de valents que en pocs minuts es convertirà en cendra i s’esfumarà. La passió, la concentració i la disciplina són l’equació perfecta perquè tot vaja com cal. -Aleshores, hi ha nervis abans d’una mascletà? - Clar... Si un pirotècnic no té nervis, per xicotet que siga l’espectacle, no és pirotècnic. Acte III. El viatge més llarg Mon pare ha viscut també aventures impensables gràcies a la pólvora. Diuen que, qui vol saber, ha de preguntar i un dia va rebre una telefonada d’un amic que li proposà viatjar a la Xina, en concret a Liuyang per tal de conèixer noves tècniques de pirotècnia i material per a importar a València. Allí visitaren fàbriques, pirotècnies grandioses que inventaven materials de colors únics. No oblidem que la pólvora va nàixer a eixes terres al segle IX. Per tant, la màgia de fer el que més li agradava, li va permetre fer viatges tan especials com aquest i descobrir noves cultures, paisatges i emocions. Actualment, als seus 59 anys, ha viatjat 10 voltes a Àsia per a nodrir-se de coneixements. D’altra banda, amb els peus sobre terres valencianes, ell 136

m’explicava que no és gens fàcil fer un espectacle i complir les expectatives de tothom. Però també sap que este art amb passió i dedicació emociona de veritat. Acte final. Un futur incert Li vaig preguntar amb sinceritat, quina cosa li faltava per fer al món de la pirotècnia i ho va pensar una estona perquè ja són massa anys, quasi una vida. Ell em va dir que fins que puga estarà a aquest món tan bonic i alhora tan perillós. Sempre ha sentit el foc i la pólvora per dins i no s’imagina unes Falles sense soroll, sense una mascletà o la flama cremant el monument. I menys, s’imagina a l’altre costat de la vorera sense cremar la metxa. En definitiva, són vincles i lligams, és una forma de vida. Cadascú tenim una sensibilitat diferent i venim al món per a deixar-la com una xicoteta petjada que ens diferència dels altres. Mon pare va decidir aquell dia acostar-se a la mascletà de Xàtiva i observar amb emoció com es construïa allò que tant li agradava. I si mai haguera preguntat res als pirotècnics? Ja sabem allò que diu, “una mil•lèsima d’un segon pot canviar el destí de la vida”. Quasi era de nit, ja havíem acabat la conversa. Li mire les mans desgastades per la feina i em diu que mentre tinga salut continuarà amb la pirotècnia, perquè no és una qüestió d’edat, sinó del cor. Ara estic segura que mira al passat i veu el reflex d’eixe jove inexpert que, finalment, va fer realitat un somni.

Pujada del Crist de la Salut, Ermita de Canals. Equip Pirotècnia Turís, 2007

137

Lligams

Pablo Orts Periodista i músic

Lligams de faristol

sitat, esdevindrà en una sèrie de preguntes per millorar dia a dia amb l’instrument i com a músic en general. Les preguntes i els consells, que amb el temps deixen de ser sols musicals i també van a l’àmbit personal, pugen a un altre nivell quan apleguen les falles.

Una de les relacions més curioses que es donen al món de la música, i que per tant esguiten al món faller, són aquelles que es produeixen a l’interior de les agrupacions musicals. Parlem d’uns vincles quasi aleatoris, i normalment intergeneracionals, que tenen lloc de manera quasi automàtica amb l’entrada d’un nou músic.

La primera vegada que un jove músic forma part d’una xaranga de falles necessita més que mai l’ajuda d’eixe company de faristol a qui té com a referent. Consells i trucs per suportar el cansament, alertes sobre els diferents perills de la festa i fins i tot que faça de pare/mare perquè dine o sope com cal, o que porte ben col•locat l’uniforme i la corbata. Els dies de falles la xaranga es converteix en la família del músic i, com en qualsevol família, tenir un referent apropiat pot ser determinant.

Quan un músic entra a formar part d’una agrupació ho fa, per norma general, des de l’escaló més baix dins del seu instrument. Allí es troba amb companys d’estudis, de nivell i edat similars, però també amb veterans que fa uns quants anys que formen part de l’agrupació o que porten “tota la vida” gaudint de fer música sense més pretensió. Evidentment, amb els similars un segueix millorant la seua relació, però amb aquells que són més diferents comença a crear-se un lligam que, a poc a poc, va creixent fins a un nivell no imaginat. Els primers dies, als primers assajos, costa fer molt de cas a allò que et diu o t’aconsella un senyor o senyora “major” que fins ara no sabies ni que existia. Però, conforme van passant les setmanes, comences a adonar-te’n que allò que et van comentant o el que et van recomanar feia mesos és molt útil i comences a posar-ho en pràctica. El veterà, diguem-li així, es veurà reconfortat després de sentir-se escoltat i la relació anirà molt més enllà. A mesura que es vaja tenint més confiança, la passivitat del nouvingut es convertirà en curiositat i, aquesta curio138

Una relació sorgida per compartir faristol no sempre és positiva per a les dues parts. Aquestes relacions, al sorgir de manera quasi aleatòria, pot juntar a persones que nos són compatibles o simplement que el referent no siga el més recomanable. Tornat al dia a dia de l’agrupació musical, aquestes relacions sorgides pel fet de compartir faristol evolucionen amb el pas del temps. Sol donar-se sovint, que els joves músics continuen formant-se i això els permet evolucionar i anar guanyant responsabilitats dins de l’agrupació. Aquest fet pot provocar un canvi d’ubicació i, per tant, augmenta la distància en la relació. Aquest canvi no és gens negatiu per a un lligam ferm que ja no es trenca. A més, veure l’evolució de l’alumne sempre és motiu d’orgull per a l’humil “mestre”. El canvi significa ocupar un nou faristol, una ubicació diferent, i per tant, un nou o nous companys i companyes amb diferents aptituds, coneixements i impressions per començar un nou lligam de faristol.

139

Lligams

Josep Sanchis Martínez Estudiós de les falles i la cultura popular

L’any 1922 alguns fusters suggeriren la idea de desfer-se d’aquella peça que duia tants anys inutilitzada. Així és com es decideix cremar-la com si fos una falla, en les festes dedicades a Sant Josep.

La Tortuga dels fusters de Xàtiva: lligam amb les falles De 1868 a 1921 no es plantaren falles a Xàtiva, segons la documentació existent i consultada per nombrosos estudiosos d’aquesta festa en la nostra ciutat. Ventura Pasqual i Beltrán ho confirma també en una col•laboració literària publicada en 1946 al llibret de la Falla de laplaça del Cid (abans i posteriorment Trinitat) on després de repassar les falles del segle XIX plantades a Xàtiva i les circumstàncies de la prohibició de La Creu del Matrimoni, diu: Perdióse luego la costumbre, acaso a consecuencia de este traspié; pues en mi infancia, fuera de la del Bellveret que quemavan los carpinteros la víspera del Santo Patrono, no había más fallas que les fogueres de Sant Antoni, hechas con cañas y cañots, que saltábamos imitando el salto de la garrocha, con una caña o simplemente dando brincos sin apoyo alguno. És en les festes que el Gremi de Fusters de Xàtiva va celebrar en 1922 en honor a Sant Josep, quan es torna a plantar una falla en la ciutat, aquesta realment singular, al tractar-se d’un cadafal format per la peça de figura que antigament eixia junt als carros triomfals, coneguda popularment com La Tortuga dels Fusters. Era propietat d’aquell gremi havent estat participant vora cent anys en la Processó del Corpus i altres festes significatives de Xàtiva, com les dedicades a la Verge de la Seu del 5 d’agost. La Tortuga del Gremi de Fusters de Xàtiva va ser construïda en 1821 i inaugurada l’11 d’octubre d’aquell any 140

quan fou utilitzada en la desfilada commemorativa del dia que es celebrava l’aprovació i declaració de la Capitalidad de la Provincia de Játiva. El seu cost econòmic va ser de 200 reales de vellón. Les proporcions eren estrambòtiques perquè la closca sobreeixia extraordinàriament voluminosa respecte del cabet menudet que li posaren, potser per permetre que al seu interior pugueren situar-se les persones per tal d’arrossegar-la en el seu trànsit pels Carrers de Volta de la ciutat quan eixia en processó o en destacades celebracions. Aquesta Tortuga formada per una gran closca de fusta, que en la part superior duia una figura, que en alguns documents s’assenyala era un angelet i en altres la iconografia de Sant Jaume a cavall amb l’espasa alçada lluitant amb un musulmà que es trobava tombat als peus de l’equí, estava dotada de rodes que li permetien ser arrossegada, bé des de dins, bé des de fora, per la força de les persones que la conduïen, les quals des de l’interior llançaven quartetes de paper impreses amb poesies satíriques que solament les persones que sabien llegir en aquella època podien entendre; també es tiraven caramels i llepolies que els xiquets i xiquetes esperaven expectants al seu pas; tot açò sortia a l’exterior de la closca per uns forats existents; es conta popularment, que els xiquets acompanyaven expectants el pas de la Tortuga per furtar-los el barret del cap a les persones que es trobaven allí dins, quan aquestes s’asomaven amb la intenció de respirar un poc d’aire fresc. Amb el transcórrer dels anys, l’estructura de fusta de la Tortuga es va deteriorar notablement, arribant a impossibilitar la seua participació en les processons, sent per aquest motiu que el Gremi de Fusters la va retirar de la

Versos Tortuga Corpus 1874

141

La Tortuga com a falla 1922

circulació tenint-la dipositada en una capella de l’ermita de Sant Josep que fou la seu del gremi en aquella època. L’any 1922 alguns fusters suggeriren la idea de desfer-se d’aquella peça que duia tants anys inutilitzada. Així és com es decideix cremar-la com si fos una falla, en les festes dedicades a Sant Josep, per a la qual cosa fou traslladada a l’exterior, junt a l’ermita, complementant-la amb diverses rames de palmeres pels laterals, de la qual cosa dona fe la fotografia que s’acompanya, que és una de les dues existents juntament amb altra que retrata el pas de la processó del Corpus per la plaça Sant Pere amb nombroses persones, sobretot xiquets i xiquetes, acompanyant-la. La premsa de la capital, es va fer ressò de l’existència, aquell any, d’una falla a Xàtiva. Al Diario de Valencia del dimecres 15 de març de 1922, es publicava en la portada un anunci de la revista Pensat i Fet que deia: Hui se posa a la venta Pensat i Fet en los dibuixos de les 37 falles d’enguany i nota de la de Xàtiva, itinerari per a visitarles i escollida colaborasió lliteraria: 15 cts. En la pàgina número 11 de la revista Pensat i Fet apareixia una ressenya on després de donar compte de la ubicació d’algunes falles plantades en València s’indicava: … y en la siutat de XÀTIVA el Gremi de Fusters ne planta una atra en el monte Bellveret. El 18 de març d’aquell any el Diario Valencia deixava constància en un lloc preferent de l’edició: Les Falles de Sant Josep. Relació i explicació de totes les falles plantades enguany, i la de Xàtiva… Incloia els esbossos de les 37 falles plantades en la província, figurant també la de Xàtiva encara que deformat el dibuix respecte de la realitat en haver-se confeccionat no corresponent-se amb ella en haver-se representat una tortuga menuda respecte del cavall i genet que la coronava, apareguent a més a més, aquest genet amb vestimenta militar d’aquella època 142

La Tortuga del Corpus 2019

quan en realitat era la imatge de Sant Jaume. Tot açò té la seua explicació quan es repassa la història del moment veient que en la crítica que es pretén transmetre figura el fàstic que en la població havia creat la llarga guerra del Marroc, relacionant la lentitud característica de la Tortuga amb la lenta evolució que experimentava aquella confrontació bèl•lica, en perjudici dels interessos del nostre país. El genet que coronava la falla pretenia representar un soldat de l’exèrcit espanyol que es trobava lluitant en aquelles terres. La figura de la Tortuga en la processó del Corpus de Xàtiva va quedar en la ment dels xativins sent recordada per les posteriors generacions, fins que més recentment observàvem des d’ací com a ciutats com València, es recuperava la seua homònima anomenada La Tarasca o a la població d’Ontinyent La Tartuga, així com en altres diverses poblacions, majorment de Catalunya on les figures d’animals conformen el seu bestiari tenint-les en molta cura. Durant tots els anys transcorreguts des de la creació de l’Associació del Corpus a la nostra ciutat, l’historiador, estudiós i impulsor del folklore xativí i valencià, Sebastià Garrido Rico, que va ser el seu primer president, manifestava constantment la intenció de recuperar aquest element perquè tornara a lluir en la processó anual dedicada al Santíssim però no ha estat fins 2019 que la Junta Directiva es va decidir de fer realitat aquesta il•lusió col•lectiva de la mà precisament d’un artista faller: Xavier Herrero, sent el seu resultat gratament satisfactori per als veïns i veïnes de Xàtiva que han vist recuperada aquesta peça encara que amb una estètica diferent a la Tortuga que es va cremar en 1922 al Bellveret. Benvinguda siga, després de tants anys d’absència, la nova Tortuga del Corpus de Xàtiva.

LA TORTUGA DEL CORPUS És aquesta gran tortuga, passejant els carrers enguany, la descendent d’altra d’antany, que desfilarà mentre puga, doncs en la processó conjuga, alhora que amb els xiquets juga. Sent animal que a la processó, observa gran respecte i devoció, li dona pena que als carrers, es trobem brutícia i papers, per desidia d’algú de la població. En altra època al gremi de fusters, tingueren una tortuga divina, que passejaven d’allò més fina, i sent en lluïment els primers, s’admirava el seu pas pels carrers. Amb el temps es va trencar, i a Sant Josep la van arraconar, passant molts anys en una capella, on s’oblidaren totalment d’ella, fins que com a falla es va cremar. Al Corpus ara ha retornat, la tortuga del segle dinou, que no ha eixit d’un ou, en haver-se el cos realitzat, en un taller de la ciutat, sent l’artista Xavi Herrero qui s’ha atrevit a fer-ho, tot açò en un tres-i-no-res, -o siga en un temps exprésmentre cantava … un bolero. Ai, ai, tortuga, tortugueta, quin buit ens deixaren, aquell dia que et cremaren, els de la teua terreta, abandonant-te socarradeta. Amb eixos ulls tan tendres, moltíssims amics engendres, ara que tornes a casa, passejant pel carrer i la plaça, i ressorgint… de les cendres!

143

Lligams

Lligams de seda “Allò amb què es lliga, que servix per a lligar o que fa estar lligat. Trencar els lligams que ens subjecten...” AVL Fa molts any quan les espardenyes portaven corbata i les granotes cantaven òpera... Així com un conte comença aquest escrit en el que parlem de com els fils de seda invisible de les Arts ens nuguen a tots els que bevem d’ells. Corria l’any 1994, era el mes de novembre i els membres de Teatre de la Lluna enllestíem els últims detalls perquè l’associació començara a donar els primers passos. Ho recorde bé en un trajecte en que portava a Gerard Collins, professor de Dansa a València, qui em va dir amb el seu accent Francès: “Jo quiego Seg el Padrino de Teatre de la Luna...” Aquella proposta inesperada em deixà completament atabalat i al mateix temps emocionat, al pensar que aquell ésser de llum com era Gerard volia ser el nostre Padrí. Un Ballarí que havia passejat el seu Art per tot el món, volia ser el nostre mentor. Emocionat li vaig dir que per nosaltres era tot un Honor. La resta del viatge passà com un llamp i em parlà d’eixos fils de seda invisibles que ens uneixen per sempre a tots els que hem treballat junts en el món de les Arts escèniques.

144

Víctor Torres Director de Teatre de la Lluna

Han passat els anys i ara que és un moment de fer memòria ressonen en la meua ment aquelles sàvies paraules de Gerard i al mirar enrere me n’adone de que era veritat que amb moltes d’aquelles persones amb les que hem col•laborat al llarg dels últims anys ens uneix, ens nuga uns lligams de seda, i per molt lluny que estem, ens manté connectats, tan és així que en aquests mesos de celebració ens hem retrobat amb persones que feia anys que no veiem, però que curiosament pareixia que ens havíem vist ahir per última vegada... Moltes d’aquestes persones a la seua vegada estan, units o han estat fortament connectats amb el món de les falles, sent aquestes el bressol de les vocacions artístiques de moltes actrius i actors xativins. Crec que en la ment de tots estan el nom i cognoms de falleres i fallers amb una brillant trajectòria artística dins i fora de la nostra ciutat. A mi mateix em lliguen tantes coses al món de les falles que seria faltar a la veritat si no ho reconeguera. Gràcies al disseny de decorats i posades en escena d’algunes presentacions de Falleres Majors de Xàtiva a l’antic Gran Teatre o Cine Avenida durant els anys 80, i als muntatges de musicals amb la falla del Raval com: “La Comèdia Musical Valenciana”, “Evita”, “Annie”, “La botiga dels Horrors”, “El fantasma de la Òpera...”, “el Rey León”, “Los Miserables”, “Mamma Mia” i “la Bella y la Bestia” han sigut part important en la meua formació escènica, una mena de laboratori on jo anava experimentant i creixent com “TEATRER” que possiblement és la definició que més m’agrada i que millor ens defineix als amants del teatre, que hem de saber un poc de tot: Interpretar, Dirigir, Recitar, Ballar, Cantar, Dibuixar, Cosir, Escriure i moltes més coses...

Musical “El Fantasma de la Opera, Falla del Raval

Em consta que tots aquest Actors-Fallers i actrius-Falleres recorden amb tendresa els seus orígens artístics al si de les seues comissions i sé de bona tinta que mols d’ells enyoren la il•lusió d’aquells inicis i que no dubtarien en sacrificar part de la seua professionalitat per tal de tornar a viure amb emoció la preparació d’un a propòsit, d’una presentació, els nervis previs al fer de presentador, de mantenidor de la seua Falla... Què no donarien molts d’ells per tornar a viure eixos moments. Encara que passen anys i més anys molts de nosaltres, els integrants de Teatre de la Lluna, sentirem com eixos fils de seda màgics ens nuguen, si cal amb més força, a la nostra festa. PER MOLTS ANYS TEATRE I FALLES!!! “I conte contat ja s’ha acabat i qui no aplaudisca fort, té el cul foradat..” 145

Musical “La Bella i la Bestia”, Falla del Raval

146

147

Lligams

Falles i política municipal: dos universos molt propers La política municipal i les falles estan ben a prop. No sols perquè la Junta Local Fallera siga un organisme totalment dependent de l’Ajuntament de Xàtiva, que també. O perquè un pensa que aquell qui té inquietuds organitzatives en la seua comissió pot estendre eixes aspiracions a la gestió general. El cas és que molt sovint, dirigents fallers passen a la política. Un dels casos més evidents, ja en democràcia, fou el d’Agustí Perales Agustí. Fou president de la falla del Raval durant onze anys, en la dècada dels setanta. El 1983 feu el bot a la política i formà part de la llista d’Alianza Popular (aleshores, el PP) que va encapçalar Eduardo Nicolau. Va obtenir l’acta de regidor. I no sols això: en una època en què era normal que l’oposició tinguera delegacions, va ser regidor de Bombers, de Cementeri, de Protecció Civil... Curiosament, no sols és un cas a la inversa del que citaré després (quan sempre són primer les falles i després la política) sinó que durant la política, va tornar a les falles. Perales va accedir a la presidència de la Junta Local Fallera de Xàtiva el 1985, coincidint per tant com a regidor de l’Ajuntament de Xàtiva en l’oposició. Va compatibilitzar ambdós funcions fins al 1987. Un dels primers presidents que va tindre la falla Murta-Maravall de Xàtiva fou Vicente Parra. Aquell jove professional que el 1993 presidia la també jove comissió no tardaria gens a fer el salt a la política municipal, on es convertiria en un nom de referència durant més de 148

Agustí Garzó Delegat del Levante-EMV a la Costera

(...) aquell qui té inquietuds organitzatives en la seua comissió pot estendre eixes aspiracions a la gestió general. El cas és que molt sovint, dirigents fallers passen a la política.

vint anys. Fou a les eleccions de 1995, en la llista del PP encapçalada per Alfonso Rus. Parra gaudiria d’un protagonisme creixent en la gestió de l’Ajuntament de Xàtiva. Tant, que va arribar a ser president del PP, regidor de les àrees més importants, com Urbanisme; diputat autonòmic a les Corts i president del COR. Les desavinences amb Rus van fer que trencaren al final d’aquesta intensa trajectòria de vint anys compartint govern municipal. Parra encara va intentar prolongar la seva estada en la política i va crear el partit Xactiva en les eleccions de 2015. Amb un pobre resultat que no li va permetre d’accedir com a regidor a l’ajuntament. En les eleccions de 1999 falles i política també van emparellar-se. Després de les falles de 1997 la Junta Local Fallera patia un notable buit de poder. Antonio Ubeda deixava la presidència després d’un mandat de només dos anys, tot i que era un dirigent que semblava escollit dos exercicis abans per portar a cap una llarga trajectòria al capdavant de l’executiva fallera. No sorgien substituts. I l’ajuntament i les comissions van passar d’esperar espontanis a fer oferiments directes. Un dels assenyalats fou Ximo Sànchez, faller de República Argentina. Tot i accedir de calbot i sense massa ganes a la presidència, Sànchez fou un dels grans renovadors de la festa. Dins del seu mandat, per citar només la que considere principal acció, es va produir la liberalització indumentària masculina dels fallers. Tota una fita.

Agustí Perales l’any 1976

Vicente Parra

149

Ximo Sánchez

Sànchez fou un dirigent faller molt especial. Amb gran capacitat de lideratge, expeditiu, polèmic, bon gestor, carismàtic... Qualitats com l’última de les citades no van passar desapercebudes per als partits polítics. En particular, per al PSPV-PSOE. Ramón Ortolà optava a l’alcaldia de Xàtiva com a cap de llista del PSPV-PSOE a les eleccions de 1999. Era la primera vegada que Rus -que havia guanyat de manera claríssima en 1995- es presentava a una reelecció. I les polèmiques i controvèrsies del seu primer mandat feien pensar en una possible derrota del PP. Ortolà ho va tindre clar -el partit no tant- i feu una proposta ambiciosa i arriscada: oferir a Sànchez (que no era ni militant) anar de número dos de la candidatura socialista; un número dos que podia arrossegar vots i tornar al PSPV-PSOE a l’alcaldia. L’oferta hagué d’esperar, perquè Sànchez va voler ferho públic una vegada finalitzat el seu mandat al davant de la JLF i amb ell totalment deslligat de les falles. El resultat de les eleccions, però, no fou el que el PSPV-PSOE esperava, que va patir una dolorosa derrota enfront del PP. Les urnes decretaren un bipartidisme de ferro amb 14 regidors per als populars i 7 per als socialistes, sense cap altre partit en l’ajuntament. Ximo va ser regidor fins al 2003. En les eleccions municipals de 2007 en la llista del PSPV-PSOE figurava de número 9 Pedro Aldavero. Havia sigut en un parell d’ocasions president de la seua falla, 150

Selgas-Tovar. Però aleshores, en concret, era vicepresident de la Junta Local Fallera de Xàtiva. Aldavero protagonitzava així un altre trasbalsament de les falles a la política, tot i que en aquelles eleccions no va ser escollit regidor. Sí que ho seria en les eleccions de 2011, com a regidor en l’oposició. En 2015, amb la victòria socialista, Aldavero es converteix en regidor de l’equip de govern de l’alcalde Roger Cerdà i, a més a més, en regidor de Falles. Des d’aquesta regidoria impulsaria una recuperació dels premis en metàl•lic per als monuments fallers premiats i va desplegar una major sensibilitat cap als temes fallers, un món del qual ell es considera encara hui molt unit afectivament. Aldavero continua de regidor després de les eleccions de maig de 2019. Gestiona Esports i Fira i Festes. L’ex regidora de Falles del govern socialista de Xàtiva, Lena Baraza, també ve del món de les comissions. Tot i que no estem davant d’un cas paregut als descrits, ja que Baraza en realitat té una trajectòria política quasi paral•lela a la de la seua condició de fallera de Molina-Claret: ha format part del món dirigent en el PSPV-PSOE i en la joventut de Xàtiva des de molt prompte. Sembla més una política que és, també, fallera. No una fallera que ha passat a la política.

Javier García Paños

Pedro Aldavero

Lena Baraza

Maria Beltrán

En un col•lectiu on el relleu al capdavant de la Junta Local Fallera sempre sol ser problemàtic per falta de vocacions, els presidents solen accedir al càrrec com a candidat únic i més per aclamació que per contesa electoral. No fou el cas, però, de la cojuntura electoral de 2015. L’actual president, Jesús González, va haver d’obtenir la presidència en lluita amb un altre candidat, Ricardo Martínez. Fou el 18 de maig de 2015. Martínez es presentava a aquelles eleccions... i a unes altres. Formava part de la llista del PSPV-PSOE que guanyaria els comicis, tot i que en un simbòlic lloc número 21: el que tanca la candidatura. González guanyà eixes eleccions i dues posteriors (2017 i 2019). En les eleccions municipals de 2019, Martínez pujava molts llocs en la llista de Roger Cerdà; fins als anomenats indiscutibles llocs d’eixida. Va resultar escollit regidor i hui porta les àrees d’Administració Digital i Medi Ambient dins del segon govern municipal de Cerdà. Javier García Paños és l’última gran incorporació de les falles a la política municipal, tot i que no va arribar a quallar amb un millor resultat i ara com ara no és regidor. Històric faller de la comissió d’Espanyoleto, té l’honor de ser el president de la Junta Local Fallera de Xàtiva que més anys ha estat al capdavant de l’executiva fallera: dotze anys, des de 2002 a 2015. Quan va deixar la junta li van sorgir moltes núvies polítiques. No és estrany. Paños és una de les persones més conegudes de Xàtiva. Tot i no mostrar-se massa seduït mai per la política, va dir que sí finalment a Ciudadanos. Tot apuntava que en les eleccions municipals de 2019 un candidat tan potent popularment com l’expresident de la Junta Local Fallera aniria de dos. Hi hagué qui especulà, fins i tot, en què fora el candidat a l’alcaldia. Finalment, com a número un de la llista de Ciudadanos (una llista nodrida de fallers) va repetir el regidor Juan Giner. I de número dos, una candidata també de procedència molt fallera: María Beltrán, que ve de la comissió de Sant Jaume i ara per ara és la regidora de falles. Paños anava de número tres. El fet que Ciudadanos obtinguera només dos regidors no ha permés que siga regidor.

151

152

Sang

153

MANUAL DEL BON FALLER (de sang)

Per a ser un bon faller, de carrasca i categoria... Cal ser, en tot el primer, treballant i venent loteria.

Cal tindre nocions pirotècniques, per a tirar molts coets, i gaudir de les cercaviles, sense tindre els peus quiets.

No has d’escatimar esforços, a fer la teua falla, gegant. Superant els moments adversos, sempre, amb l’alegria per davant.

També pujaràs a l’ermita, el dia de Sant Josep. Amb banda o xirimita, encara que portes... mig pet.

El treball, no l’esquivaràs, i estaràs al corrent de les quotes. Tots els obstacles superaràs, convertint-los en anècdotes.

I pujaràs amb núvols o amb sol, encara que t’hagen d’arrossegar, carregat, de cara de mussol, i no pugues... ni parlar.

La nit de la plantada, seguiràs el programa establit. I passada la matinada, pot ser toques... una mica el llit.

Podràs portar ulleres fosques, per a dissimular les llargues nits. I ajocar-te damunt les pedres, si tens els ossos adolorits.

Cal tindre bon humor, i caràcter contra l’apatia. No fer cas de cap rumor, perquè res, t’arruïne el dia.

Sempre has d’estar preparat, per a rebre un desengany, i disposat, a que la contrarietat, no t’afone, al fons de l’estany.

Gaudiràs amb intensitat, tota la setmana fallera. Perquè un faller té capacitat, i resistència de primera.

Res t’amargarà la festa, ni tan sols un mal premi. I sabràs superar la infesta, amb entusiasme i enginy.

Seràs noctàmbul i matiner, sense que això et puga afectar. Viuràs la nit, i seràs el primer, a l’hora de l’esmorzar.

Viuràs les falles com un somni, ple d’alegria i il•lusió. I et posaràs com un dimoni, si algú qüestiona aquesta tradició.

Cal beure amb moderació, i amb molt de coneixement. No menjar com un lleó, ni beure, com esponja absorbent. Seràs constant, tot l’any, diàriament. Disposat en tot instant, a aguantar el sofriment.

154

En cada processó i desfilada, hauràs d’anar ben mudat, amb pantalons i camisa planxada, dutxaet i perfumat. Fomentaràs l’agermanament, entre fallers d’altres comissions, i criticaràs a l’ajuntament, en totes les ocasions.

A la Junta Local Fallera, marcaràs molt de prop. I si donen molta “caguera”, els cremaràs... la nit del foc. No has de tindre por, ni vergonya, de dir, com són les coses. I et tiraràs les crítiques a l’esquena, dormint amb llum o a fosques. Viuràs la festa amb alegria, sense pensar en el demà. I si algú t’amarga el dia, l’enviaràs, a fer la mà. La nit de la “cremà” patiràs, com si fores un infant. Però prompte et recuperaràs, si amb la falla que ve, estàs pensant. Perquè un faller mai desconnecta, del foc, el cartó i la “borumballa”. I amb la llum, de la cremà perfecta, se li il•lumina... la nova falla. Si compleixes amb aquests requisits, tindràs diploma de batxiller I amb modals perfectes i exquisits, podràs dir que eres... un bon faller.

José Ramón Cerdà. (Trellater)

155

No em soltes mai

Amparo Ă lamo Periodista

156

#MICRORELAT Sovint les coses que ens fan enamorar-nos són les mateixes que ens condueixen a la ruptura. De sobte, eixes xicotetes manies amb les que al principi ens queia la bava, ara ens fan apretar la mandíbula. La tapa sense baixar, la broma que ja no et fa riure, les bosses de fem acumulant-se fins que ja no en cap res més.

volta més conscients de que lo nou no sempre és millor.

Igualment, les coses que ens separen d’un lloc solen ser les mateixes que ens lliguen a ell. T’estressen les multituds a les Falles, t’avorreix el tràfic de les 8 del matí, t’esgota la humitat els 365 dies de l’any i et molesta que no hi haja una taula lliure al teu restaurant favorit, hui que només és divendres. Així que decideixes trencar. Partir. Renunciar.

I potser Espanya siga el país més autocrític del món. I potser em traus de les meues caselles. Però, què li anem a fer, si vaig nàixer al Mediterrani. La millor terreta del món. I no trobe a ningú que em lligue més a ella que tu.

Així de complexes. Detestant el que més estimem. Però incapaços de passar pàgina sense intentar-ho una última vegada.

Però, en la porta d’embarcament de qualsevol aeroport, mataries per sentir la brisa de la platja a la teua pell. Si pogueres escoltar un so en eixe moment, seria el del teu cor bategant al ritme d’una mascletà. Si pogueres donar un pas enrere, abandonaries eixa cua i tornaries al seu costat. Perquè una discussió amb tu ben val la pena front a la tranquil•litat de no veure’t més. Perquè la vida roda massa apressa i som la generació que acostuma a tirar les coses abans d’arreglar-les. Però també som inconformistes, cada 157

Sang

Ángel J. Sánchez Palop Vicepresident JLF Xàtiva

Dintre d’aquestes agrupacions festives, hi ha diferents grups que les formen i que igual que els grups sanguinis, tenen les seues peculiaritats.

Grups sanguinis - grups de fallers Per a entendre aquest article primer donarem unes pinzellades sobre la matèria a tractar. La sang és un teixit líquid que recorre l’organisme, a través dels vasos sanguinis, transportant cèl•lules, tots els elements necessaris per dur a terme les seves funcions vitals (respirar, formar substàncies, defensar-se d’agressions). La quantitat de sang d’una persona està en relació amb la seva edat, el seu pes, sexe i alçària. Una persona adulta té entre 4,5 i 6 litres de sang, és a dir, un 7% del seu pes corporal. La sang transporta els principis nutritius des de l’aparell digestiu fins a les cèl•lules, d’on es recullen també les substàncies de rebuig per eliminar-les gràcies als ronyons, el fetge i altres òrgans d’excreció. També és l’encarregada de regular el transport de l’oxigen i l’eliminació de l’anhídrid carbònic. Té un paper important en funcions com la coagulació, la immunitat i el control de la temperatura corporal. La sang disposa de components com són els glòbuls rojos, els blancs, plaquetes o trombòcits i el plasma, i s’han descrit quatre combinacions essencials d’eritròcits i plasma, que defineixen els quatre grups sanguinis que es coneixen amb les lletres O, A, B i AB. En cada un dels grups descoberts, els eritròcits tenen a la seva superfície una substància (antigen), que els diferencia. El grup A té l’antigen A, el grup B té l’antigen B, el grup AB té els dos antígens i el grup O no té antigen ni A, ni B. Doncs be, aquest grups sanguinis no són tots compatibles entre si, cada grup, que pot ser positiu o negatiu, té 158

unes compatibilitats, podent ser donant per a determinats grups o rebre d’altres. Adjuntem una taula per al seu enteniment: I a partir d’aquest punt, després d’aquesta breu explicació és quan passem a lligar aquestes dades científiques amb les comissions i més en concret als grups de fallers que la componen, perquè si d’alguna cosa estem segurs, és que al dintre d’aquestes agrupacions festives, hi ha diferents grups que les formen i que igual que els grups sanguinis, tenen les seues peculiaritats. Existeixen els fallers A+, aquells als que els agrada relacionar-se amb els que formen part del seu grup, però també tenen bona relació amb els AB+ a l’hora d’ajudar-los, grup que és prou introvertit amb els que no són del seu cercle, amb els que sol compartir el que ell sap o pot donar per la falla. Aquest grup, el AB+ és el típic que pots trobar asseguts a un cantó del casal, menjant cacau i tramús, mentre observen a tota la resta de la comissió com es desenvolupa i viu la setmana fallera. Aquests individus, davant d’una necessitat, ja siga perquè se’ls ha acabat la beguda, tinguen que parar taules o llevar-les, demanaran ajuda de tothom per a dur a terme qualsevol feina, no tenen problemes en cap membre de la comissió, sempre i quan siga per a rebre alguna cosa d’ells. Per contrapunt, tenim al pol oposat, els 0- aquesta gent es desviu per la comissió, que veu que necessita ajuda

el que està carregant neveres, plantant la falla, netejant el casal o preparant el dinar, ahí estan ells per a tirar una maneta, igual no són experts en res, però ajuden en tot més bé o més mal. Si els busques de nit, segurament estaran darrere de la barra servint a tots, a no ser que siga la nit de la plantà, que els podràs veure tirant arena com per alçar un metre la falla en alt si fos menester. Ara, com ells tinguen una tasca a realitzar, i els vullgues ajudar formant part d’un altre grup, te’ls carregues, ja que no accepten l’ajuda de cap altre membre de la comissió. Ells ho donen tot, sense voler res a canvi. Un cas també a tindre en compte són els 0+, aquests per a treballar sols els agrada compartir espai amb la resta de

membres del seu grup, i del grup 0-, ja que a aquest grup, cap altre li diu que no a l’hora de que els ajude. Quan un 0+ està fent la decoració del monument infantil no accepta que ningú opine ni li toque res del que ha fet, llevat dels seus homòlegs negatius, i és que si volien pedres de colors, acabaran posant pedres de colors encara que no li parega bé a l’artista. Però tot hi ha que dir-ho, si els demanes ajuda, mentre sigues del seu signe positiu, encara que d’un altre grup, pots contar amb ells. Si un A+ li demana ajuda per a buscar publicitats per al llibret, tiren mà de contactes per a tancar un parell de patrocinadors. O si un B+ li demana anar a per falla, encara que siga entre 159

setmana i tinga una contractura a l’esquena, un 0+ va a per falla, o si un AB+ necessita sortir a la cavalcada dels reis a repartir llepolies i no són prou, ells es presten de seguida a fer costat. Tornant als A+, es pot assegurar que no han acabat de quadrar mai amb els B a l’hora de necessitar ajuda, no està molt clar per què, però no es fien, són més dels 0 i dels A-, es diu per ahí que els A solen ser més perfeccionistes a l’hora de fer feina i els B són prou fanecades, van a estall. Encara que és recíproc aquest amor, i als B+ els passa el mateix, es despacienten veient als A ajudant, amb la seua finor i perfecció, ja que aquests són més de posar les papes i cacaus en plats, i ells prefereixen escampar-los damunt les taules directament. Per últim ens trobem amb els A i B negatius, els A són uns artistes, els agrada tot el referent al món artístic que té que veure amb les falles: preparar cavalcades, el playback, o els elements per a decorar els monuments, a aquests sols els agrada ajudar a l’altre grup A+ o dels que tenen part de A, ja que no són amics dels que treballen únicament a estall, però si que els agrada aportar la seua part artística als nombrats. En quant al B negatiu es més de feines pesades, la que no vol fer ningú, si hi ha que netejar el casal, ells van els primers, posar les tanques per a cercar el monument o 160

tallar el carrer, o omplir de sacs d’arena el cadafal per a que no es moga el més mínim. Aquest grup ajuda majorment als que com ells no miren pèl a l’hora de treballar, i els dona igual lo brusca que siga la feina, a tots els que són o tenen part de B, poden comptar amb la seua ajuda. Aquest dos grups, per a rebre ajuda són més tancats, ja que desconfien de la tasca que poden desenvolupar la resta, així que sols es deixen ajudar pels membres dels seus grups o pels sempre benvinguts 0-, col•laboradors universals. És clar que a poca gent de la falla els agrada o se’ls dona bé ajudar en totes les feines que té una comissió durant tot l’exercici, però al final de la correguda, tots tenim que remar cap al mateix sentit, sinó poc profit traurem. De vegades hi ha que deixar de costat les nostres preferències per fer costat a altres prioritats i entre tots els grups de la comissió complir en totes les tasques. Quan et demanen tirar una mà, recorda que en altre moment, et pot fer falta a tu ajuda, i la feina repartida, sempre es menys feina.

161

Sang

Sang valenciana, passió fallera

(parafrasejant Manolo Tena) Sang valenciana, passió fallera, quan estic amb tu a soles, passió fallera y sang valenciana i el món en una caragola… Quan no estàs tot va mal!!! Sabem que esta cançó és d’amor, de passió. També sabem que no hi ha sang valenciana, sempre han dit que la tenim d’orxata. Però malgrat això, em venia perfecte per començar a xerrar dels fallers zero positius (O+), dels que si no estan tot va mal, com diu la cançó. (no confondre amb Seropositiu. Aquell individu que presenta en sang anticossos que, quan se li sotmet a la prova diagnòstica apropiada, confirmen la presència anticossos específics d’un determinat agent infecciós) A la meua comissió hi ha un faller que igual porta l’estendard que presenta un paper a l’Ajuntament. Com ell mateix diu, en quasi perfecte castellà, (no oblidem que el 60% dels fallers són immigrants dels anys setanta, de la mateixa Castella) Yo estoy “Lo mismo para un roto que para un descosio”. ”. Un personatge que sempre està disposat a col•laborar, baixa a totes les juntes, directives, no es perd un acte. Podem dir, dels incondicionals! Nota: En alguns llocs la locució “Lo mismo para un roto que para un descosido” pot fer referència a persones que poden fer 162

Sebas Marín Faller de la falla Borull Socors i activista de Lletres Falleres

(O-) no sap dir que no a res. A més d’estar ben capacitat per la vida moderna i tindre recursos. (...) però estaria bé que els grups A, B, AB sumaren per fer que la sang fluïra més.

més d’una funció o activitat, que serveixen per a tot. Ara bé, si este tipus de personatge és (O+), el que li fica interès, podríem buscar un poc més en la comissió per trobar l’universal, el (O-), el grup que serveix per a TOTA la resta de grups sanguinis. De la categoria universal no en totes les falles hi ha, és un espècimen poc habitual i, quan es localitza en una falla o, entitat cultural, esta guanya pes. A la meua falla sí hi ha, sí. Un superheroi de la comissió… Un faller que serveix per a tot, que el veus treballant en qualsevol acte, social o cultural, que fa el llibret, llig el correu de la falla, s’encarrega d’entregar els papers en termini, planta la falla, organitza una entrega de premis, participa en el teatre, gestiona les xarxes socials, escriu la presentació, coordina una directiva o representa la comissió. Haurien d’analitzar este personatge per entendre l’evolució d’una comissió. Caldria desmenugar l’essència, l’interior d’esta persona. Segurament el quid de la qüestió siga que el (O-) no sap dir que no a res. A més d’estar ben capacitat per la vida moderna i tindre recursos. Imagineu-vos per un moment… Qui baixa el primer quan vénen a muntar la carpa per assegurar-se que s’han emportat tots els cotxes? Qui prepara els permisos en

l’Ajuntament? (els entrega el (O+), això és cert) Qui entra en la secretaria virtual per saber els terminis? Qui puja les fotos a la pàgina web? Qui arreplega els articles per al llibret? Qui? Un (O-) és imprescindible en una comissió, però estaria bé que els grups A, B, AB sumaren per fer que la sang fluïra més. Pot ser la culpa de la soledat d’estos superherois estiga en ells mateixos, que en el seu afany de perfecció, prefereixen executar i carregar-s’ho tot a l’esquena, abans d’esperar que algú tire una maneta. Pobre Zero negatius!! Així s’adverteix que este personatge, desenvolupa un tipus d’addicció sense substància, que s’ha denominat addicció al treball. Ser faller treballador és una virtut, però ser-ho en excés i tindre un elevat compromís amb la falla pot donar lloc a l’addicció a les funcions i per tant, a un risc psicosocial. Per a estes persones addictes el valor del treball és superior a les relacions amb companys, amics i familiars. Esta obsessió per assumir més i més tasques, genera conflictes entre la resta de fallers i en la comissió. Per tant el Zero negatiu es pot considerar tot un addicte al treball, un workaholism. L’addicció al treball faller es compon de diverses dimensions (Flowers i Robinson, 2002) com: -Tendències compulsives relacionades amb el treball dur i amb dificultats per a relaxar-se després de la setmana fallera.

-Necessitat de tindre el control, ja que el faller O- se sent incòmode quan ha d’esperar o quan les coses no es fan a la seua manera i escapen al seu control. -Comunicació relació interpersonal deficient, és més important el que fa el mateix O- que les relacions amb els altres. -Incapacitat per a delegar tasques entre els subordinats i a treballar en equip. -Autovaloració centrada en la tasca, ja que es dóna major valor als resultats del treball realitzat, que al procés mitjançant el qual s’han aconseguit aqueixos resultats. Estigues atent! Si a la teua comissió veus a algú amb estes característiques, no dubtes, avisa al psicòleg, estàs davant un cas de workaholism. Un addicte a la falla de sang (O-). Lletra de la cançó: Pasión gitana y sangre española Cuando estoy contigo a solas Pasión gitana y sangre española Y el mundo en una caracola… Cuándo no estás todo va mal, cuándo no estás ho hay nada cuándo tu estás me siento libre... 163

Sang

Les transfusions falleres

Les transfusions falleres són la transfusió d’un membre d’una comissió a una altra, i tenen diferents motivacions: poden ser per moda, amistat, enemistat o obligació. Habitualment les transfusions solen anar en la mateixa línia, encara que de vegades no es compleix el ritual, les falles grans solen ser les més afavorides, ja que tenen un major volum d’activitat i, per tant, un major atractiu cap al trànsfuga.

Guillermo Delegido Terol Faller i ex-president de la falla Sant Jordi

Els motius pels quals arriba el moment en el que hi ha una transfusió estan clares, però quines comissions són les més afectades? En totes les falles té la mateixa repercussió? Quines falles són les més afavorides?

el motiu per el qual sóc faller de la meua falla... faria el possible per canviar-ho. Això no implica que pense que “d’esta aigua no beuré”, però de segur seria una decisió difícil.

Les falles tenen les seues arrels en els seus barris, on en un inici les falles estaven formades majoritàriament per la gent del seu barri, bé siga per proximitat o per sentiment de pertinença. Tot açò poc a poc ha anat canviant, les modes, amistats i el “poderio de la falla” ha anat menjant terreny a la tradició i l’arrelament a la falla. També hem perdut la tradició de formar part de la falla dels nostres pares, eixa falla que ens han inculcat des de molt menuts, amb eixos valors i eixe amor que sols els que ho hem viscut sabem expressar.

Després vindria la segona part, continuaria sent faller en una altra falla? Me n’aniria de viatge en falles? No seria mai més faller? Aquestes preguntes són les que molta gent es fa quan ix a conversa o no es troba bé en seua falla. Dependrà de les amistats que es tinguen en altres falles, de com estiguen les modes, si em canvie a una falla guanyadora on no falte de res o a la falla més pròxima de casa. Malauradament s’intenta trobar una barreja de totes estes, afavorint al desarrelament de la falla de tota la vida, familiar i amb sentiment. Els motius pels quals arriba el moment en el que hi ha una transfusió estan clares, però quines comissions són les més afectades? En totes les falles té la mateixa repercussió? Quines falles són les més afavorides?

Al remat hi ha 2 tipus de fallers, aquells que a la primera de canvi son capaços de abandonar la falla i canviar de comissió o els que sols de pensar en canviar-se de falla se li fiquen els pèls de punta. Açò és motiu de l’arrelament, com he dit abans, el sentiment per la falla i els valors inculcats al llarg de la teua vida fallera, serieu capaços de canviar-vos de falla? Jo tinc la meua resposta, si alguna vegada trobara alguna cosa que fera qüestionar-me

Començarem pel principi, qualsevol falla està exposada a que un faller s’enfade, no es trobe satisfet o deixe de resultar-li atractiva, tanmateix podem dir que quan una falla no es pot permetre un gran volum d’activitat, quan no es poden sufragar totes les despeses al llarg de l’any amb la quota dels fallers, no és una falla amb un gran nombre de fallers o el monument no és molt voluminós ni té possibilitats de guanyar en la secció... la meua opi-

164

formar part de la comissió. Però i on queda l’autocrítica? Que estan fent mal les falles menudes? Haurien de preguntar-se què estan fent malament o què tenen que millorar i oferir per tornar a ser una comissió fallera atractiva, tal volta preguntar-se aquest tipus de preguntes en el si de la falla puga servir per a unir-la i ajudar a reformular la idiosincràsia de la falla.

nió és que té més possibilitat de tindre entre el seu cens un possible trànsfuga. Gran part dels fallers volen comoditats “Vaja merda, en lo que jo pague...”, “si amb el mateix preu puc obtenir més serveis i més premis me’n vaig a una altra falla”, és un pensament molt comú. Això sol passar en les comissions amb un cens reduït. Per tots és sabut que les traques, assegurances, la llum, la xaranga... dóna igual quants fallers siguen, sempre hi ha un cost mínim igual per a totes. Després cada falla destinarà uns diners a monument, altres a cavalcades, llibret, presentació, beguda... i de normal queden partides que no es poden assumir per les comissions menudes i que les comissions més grans sí poden oferir eixos serveis als seus fallers. Evidentment la repercussió no pot ser la mateixa quan se borra un faller d’una falla amb 70 fallers que quan se borra un faller d’una falla de quasi 200. No li fa gracia a ningú, però no pot ser comparable. Per a una comissió xicoteta que es borre algú és motiu de tristor, els fallers de tota la vida es preocuparan per saber el per què, es preocuparan per la seua falla i del seu futur. Pel contrari quan eixe faller en un 70% de les probabilitats s’apunte a una falla “d’èxits” serà un faller més, un número, una quota destinada per a la part més festiva de les falles i no a la cultural.... A més a més, els trànsfugues són patrimoni de les comissions grans, ja que quant més gran és la falla més probabilitats de que un conegut atraga a eixe trànsfuga i comence a

Les falles menudes tenen la possibilitat de vendre una manera distinta de viure la nostra festa, no es tracta de viure la festa amb els teus amics, és millor celebrar-la amb la teua comissió, companys i companyes que tenen en comú la falla i tots a una construeixen cada acte, cada activitat i competeixen units per cada banderí. Si la falla unida vol tot es pot aconseguir, qui anava a pensar que la Falla Sant Jordi anava a guanyar el premi a la millor cavalcada de 2018? Sols ho pensàvem els fallers d’aquesta falla, decidirem que anàvem a pel premi i això vam fer! Les falles menudes treballen el treball col•lectiu, com ja he comentat en altres articles, les falles menudes ho fan tot el mateixos i van tots a una, mentre que a les falles grans treballen també els mateixos però es delega molt més la feina. Això és una de les virtuts que tenen les falles de barri i les falles tradicionals amb un cens menut. Al mateix temps, tot el que he dit no implica que les comissions més nombroses en quant a fallers no estiguen arrelades al seu barri o que no tingen una idiosincràsia pròpia. Pensem en el cas de la nostra ciutat, Xàtiva, i a dia de hui les falles amb més fallers són les que més il•lusió mostren, més sentiment de pertinença a la falla tenen i més hooligans i defensors tenen. Solament trobem algun cas en les falles menudes, com per exemple el Mercat, que desperten la mateixa il•lusió que les “poderoses” i és d’envejar! Jo trenque una llança perquè les falles es replantegen quin és el seu paper i quina imatge donen a la resta de ciutadania, que intenten millorar en tot allò que puguen i sobretot que si tenen algun problema que faja que la seua comissió es veja amb poca atracció... tracten de fer el possible per canviar-ho. 165

Sang

Juan Gabriel Figueres Hernández AC Falla El Canet Cullera

La sang fallera

Com quedem? Els fallers som de sang calenta, o tenim la sang d’orxata? És una de les preguntes més comunes que trobem dins del món faller, encara que la resposta és múltiple. Els fallers som de sang calenta perquè és molt fàcil encendre’ns davant de les situacions i problemes que es donen lloc al llarg de l’exercici faller; o tenim la sang d’orxata si, en primer lloc, ens dediquem a no fer res i a tocar-nos els collons i no ajudar en res, o si davant dels problemes, ens la bufa tot. No només la sang es manifesta en aquestes dues frases fetes, ja que de vegades, la sang calenta no arriba al riu, és a dir, és molt fàcil que hi haja conflictes que després, se solucionen fàcilment o que no són per a tant, ja que el faller és, en alguns casos, una espècie exagerada amb tot allò que ocorre i després és fum. Per tant, el que passa és que moltes vegades es fa sang d’on no s’ha de fer, i la sang bull molt de pressa. Relacionant la sang d’orxata amb l’art de no fer res, molts fallers es pensen que són de sang blava i que quan van a la falla es comporten com uns senyorets que es pensen que els de la directiva els ho han de fer tot. No mouen un clau, i després, molts xarren que tenen panxa o el cul gros. Si no es lleven ni el plat de la taula!! Crec que, l’únic esforç que fan és el d’alçar el colze per a beure. També es considera que són de sang blava els representants de l’exercici faller, doncs, són tractats com qualsevol reialesa. Molts o moltes d’elles es pensen que per ser Falleres Majors han de mirar per damunt del muscle als fallers, i 166

amb això estan equivocats, perquè si fan això, més d’un amb sang calenta l’enviarà a fer la mà. Per a aquest paràgraf, també és vàlid el refrany, la sang s’hereta i el vici s’apega, similar a qui s’ajunta amb un coix, a l’any coix i mig, ja que s’apeguen els vicis de no fer res de feina. Parlant d’esforç i tasques falleres, també podem trobar que ocorren situació a sang viva. Per exemple, el que talla creïlles, es pot tallar; el que està plantant la falla es pot ferir a sang viva... i moltes coses més que són fruit de donar-ho tot per la comissió fallera. Això no ho poden dir ni els que tenen la sang d’orxata ni molts que es creuen que tenen sang blava. Però el treball dins de la falla, fet amb constància i humilitat, sol tindre una recompensa molt gran, siga en forma d’èxit o de palet. Dit d’una altra manera, allà on no hi ha sang, no hi ha botifarrons. No aconseguiràs un premi de llibret si no t’esforces, ja que no et caurà del cel, i més en el nivell que hi ha actualment en Xàtiva, i evidentment en la Generalitat Valenciana on, si et relaxes, al voltant d’una vintena de comissions et xuclaran la sang i te n’aniràs cap enrere. És la llei del més fort. I què dir que en la primavera... la sang altera. Açò ho podem relacionar amb l’amor i la luxúria, ja que les Falles tenen fama de trencar matrimonis. Tal com va arrimant-se la primavera, el desig sexual d’alguns i algunes es manifesta, però moltes vegades no en les seues parelles, sinó en altres persones de la comissió (molts diuen que la culpa d’açò la té la cassalla i no el poc trellat). Aleshores,

es descobreix la infidelitat, es produeix el bany de sang, ja que les galtades i les hòsties apareixen per a entovar l’ambient d’alegria fallera i apareix la tensió, les mirades (la culpa d’açò també la té la cassalla i no el sentit comú...); i et conviden que te’n vages a casa, perquè la festa s’ha acabat. I conegueu el refrany... Carn fa carn i vi fa sang? Significa que menjar carn i vi proveeix energia i renova el nostre cos, aleshores, quan passen Falles, els fallers i les falleres som persones totalment noves, ja que enviem a pastar fang el bròcoli, l’amanida, els espàrrecs i el peix, substituint-lo per tota classe de carns (llonganisses, botifarres, hamburgueses, pollastre...) i vins tintes de tota classe. En raó ens diuen que els fallers som uns famolencs... Després

ens queixem que engrossim. Però estem renovats i feliços!! Bé, açò és tot... Vos ha agradat l’article? De categoria! Aleshores, el que heu de fer és apuntar-se de fallers. Heu de pagar una quota, vendre rifa i loteria, fer fallers d’honor, publicitats de llibret... Vos xuclarem “la sang”!!

167

168

Nissagues falleres

169

Nissagues Falleres

Joan Castelló Lli Periodista i co-director de la Revista d’Estudis Fallers

Les falles del segle XXI parlen el llenguatge Santaeulalia

(El segell d’una nissaga)

Des del principi del segle XX, i coincidint amb la concessió de premis per part de l’Ajuntament, les falles, que inicialment van ser realitzades per artesans de diferent procedència (fusters, pintors, escultors), es van anar professionalitzant fins a convertir-se en un ofici reconegut en l’àmbit laboral, primer com a Associació d’Artistes fallers i després com a Gremi Artesà d’Artistes Fallers. Són abundants els artistes que han marcat fites en l’esdevenir de la festa i que van mostrar el seu mestratge en falles que, malgrat al temps transcorregut i gràcies a l’existència de la fotografia, encara romanen en el record dels afeccionats i estudiosos de la festa. Sense ànim de ser exhaustius podem citar noms com Vicente Benedito, Carmelo Roda, Tadeo Villalba, i Carlos Cortina, en la primera meitat del segle XX; i a Regino Mas, Modesto González, els germans Fontelles, Vicente Pallardó, Vicente Luna, Salvador Debón, Juan Huerta, Julián Puche, José Martínez Mollá, Alfredo Ruiz, Vicente Agulleiro i José Pascual Pepet, en la segona meitat del segle XX, però sense oblidar altres artistes d’èxit més recent com Julio Monterrubio, Manolo Martín, José Puche, Francisco López Albert o Pere Baenas. A aquest llistat (que encara podria ser molt més ampli) cal afegir un cognom que, per mèrits propis i per incloure a diverses generacions, també s’ha guanyat a pols estar 170

entre els artistes més destacats de les falles de les últimes dècades del segle XX i de les dues primeres del segle XXI. Eixe cognom, que identifica a mitja dotzena d’artistes fallers, és Santaeulalia. La història més recent de les falles de València no s’entendria sense les aportacions realitzades pels Santaeulalia. La nissaga dels Santaeulalia està integrada per sis artistes: Salvador Santaeulalia Fito, el precursor; el seu fill Miguel Santaeulalia Núñez, que és la figura prevalent, el mestre que va crear una escola pròpia dins del món de les falles; i els seus fills Miguel, Pedro, Alejandro i Josete, tots ells vinculats de manera permanent o temporal amb les falles, alguns d’ells compatibilitzant aquest treball amb altres encàrrecs professionals. Miguel Santaeulalia, amb una caricatura que busca el somriure còmplice de l’espectador a través d’unes formes exagerades i voluptuoses utilitzades per a denunciar les febleses, vicis o actuacions corruptes del personatge satiritzat, va crear tendència en les dues últimes dècades del segle XX, amb figures seues de la secció Especial que han sigut reproduïdes fins a la sacietat en seccions inferiors o en nombrosos pobles de la província. Els seus fills han begut d’aquesta font artística i han assimilat de manera notable tots els seus ensenyaments, i encara que cadascun d’ells ha seguit el seu propi camí i ha

adaptat l’estètica del mestre a la seua pròpia personalitat, sempre han tingut al seu pare com a referent i conseller àulic, doncs a tots ells sempre els ha brindat el consell savi quan els seus projectes es trobaven en eixa cruïlla difícil de triar la millor opció artística. Els Santaeulia han marcat l’estètica fallera predominant de les últimes dècades, en les quals no és difícil trobar en un mateix any dos, tres i fins a quatre projectes que porten la seua signatura, bé com a artistes, bé com a dissenyadors o guionistes. En l’exercici 2018-2019, encara que no van signar projectes, els germans Santaeulalia sí que van formar part dels equips que van estar en un primer pla: Alejandro com a dissenyador de L’Antiga, Miguel Junior com a autor del projecte del Pilar, Alejandro i Miguel com a autors del disseny de Mestre Gozalbo en Primera A i Josete com a dissenyador de les falles d’Exposició i Almirall Cadarso. A més, Alejandro formarà part de l’equip de Pere Baenas en la falla de Convent Jerusalem de 2020. I a tot això cal afegir que, de manera esporàdica, Miguel pare, als seus 76 anys, continua realitzant esbossos per a altres artistes que continuen veient en ell un mestre amb idees inesgotables. La relació entre germans és més que bona. Emprenen projectes comuns i, al mateix temps, cadascun segueix la seua pròpia trajectòria. “Quan entrem en competició, la solució per a no interferir entre nosaltres és no parlar molt del que cadascun porta entre mans. Hi ha un cert hermetisme per a no descobrir les bases de cadascun

d’ells”, reconeix Pedro. Malgrat la competitivitat que cadascun porta dins, hi ha una bona sintonia entre ells, més del que la gent creu, però són conscients que seria molt arriscat crear un megataller amb els quatre. Serien molts galls en un mateix galliner. Les idees i els projectes dels membres de la saga Santaeulalia els compren altres artistes fallers per la seua qualitat i per la seua potència satírica. “Els Santaeulalia hem fet un bon nombre de monuments icònics”, subratlla Alejandro, una afirmació que completa Pedro en assegurar que les falles de València “continuen parlant el llenguatge Santauelalia. Les comissions busquen la marca Santaeulalia”. Portar en el DNI faller el cognom Santaeulalia, encara que a vegades dóna facilitats, és també molt exigent: “És una responsabilitat, però dóna també moltes satisfaccions, m’ompli d’orgull i satisfacció”, afirma Pedro. “És clar que ens ha obert moltes portes, però també és igualment cert que ningú hem desaprofitat l’oportunitat”, comenta Josete. “És una cognom que mereix respecte”, resumeix Alejandro. Els quatre germans asseguren que formen part de “una saga excepcional perquè sempre treballem al màxim nivell i eixa circumstància ens va obligar moltíssim en els començaments. Ningú ens ha regalat res. Ho hem hagut de lluitar a fons per a mantindre’ns al capdamunt”. 171

172

EL PRECURSOR: SALVADOR SANTAEULALIA FITO

El precursor: Salvador Santaeulalia Fito Exponent d’una generació trencada per la Guerra Civil espanyola, Salvador Santaeulalia Fito (Sète -França- , 1919 - Burjassot -València-, 2011) va treballar, una vegada acabada la contesa, primer encordant coets per a Ricardo Caballer, i després com a pintor mural, una activitat que va alternar, entre els mesos de desembre i març, amb la realització de falles. Al costat de Manolo Ferrer va realitzar una primera falla per a la comissió Ciutat Jardí-Nova Havana de Paterna amb el lema Pobret però honraet (1944), ), una col•laboració que es va mantindre fins que, a mitjan cinquanta, Salvador es va establir pel seu compte. D’eixa època són falles com La dona (Alemanya de Burjassot, 1956) i Els disbauxats (Queipo de Llano de Burjassot (1958). Eixes primeres falles eren molt senzilles, amb una estructura vertical rematada per una figura, de modelatge directe o comprada en el mercat secundari del cartó, i bases en forma de creu grega. Però a partir de 1959, amb la incorporació de Miguel al taller, les seues composicions van guanyar en qualitat en

introduir figures originals modelades pel seu fill. Entre 1959 i 1974 va realitzar unes 45 falles per a comissions com Avinguda Burjassot-Joaquín Ballester (El trànsit, 1959), Plaza de Rojas Clemente (Instituts de bellesa, 1960), Velázquez-Pintor Stolz (Bufonaes taurines, 1963), Major-Moraira (El món és de les dónes, 1964), Sagunt-Sant Antoni (Integració, 1966), Alqueries de Bellver-Garbí (València fallera, 1968), Arquebisbe Olaechea-Sant Marcel•lí (L’estiu, 1970), Lepant-Guillem de Castro (Oficis i beneficis, 1971), Benicadell-Sant Roc (Guisopios, 1972) i Burjassot-Carretera de Paterna (Preus, 1974), enquadrades totes elles en seccions intermèdies o baixes. Les seues últimes falles es van plantar en la demarcació de Llibertat-Teodoro Llorente de Burjassot, el poble on residia, i portaven per lema Música del carrer (1983) i L’estiu (1984).

173

174

EL MESTRE: MIGUEL SANTAEULALIA NÚÑEZ

El mestre: Miguel Santaeulalia Núñez El concepte de falla que defineix a la nissaga l’ha marcat Miguel Santauelalia Núñez (Burjassot, 1943). “Tot el que sabem els seus fills ho hem mamat d’ell”, asseguren els quatre germans. És l’estil que, amb múltiples variants, els identifica: des de l’escultura de cànons clàssics adaptada als gustos del segle XXI, que a més ha comptat amb l’aportació premium del primogènit Miguel, a la caricatura grotesca amb rerefons social i la força de personatges inspirats en les noves tendències del còmic, que amb gran habilitat i destresa utilitzen de forma més habitual tant Alejandro com Josete. Als seus 76 anys Miguel Santaeulalia Núñez continua sent l’alma mater que inspira a tots els integrants d’aquesta gran família d’artistes fallers. Des de la seua jubilació activa (que no retir) col•labora amb els projectes dels seus fills, que continuen acudint al patriarca per a preguntar-li què li sembla el que han ideat, i perquè els done la seua opinió i tamise els seus projectes. La seua opinió continua sent igual de vàlida (o més) que quan estava en actiu. És l’oracle que els seus fills escolten amb respecte i devoció perquè és molt el seu saber sobre falles. I això no tothom ho té al seu abast. Des dels seus inicis en els anys setanta, Miguel va demostrar ser un artista integral que dominava per complet totes les facetes de la laboriosa tècnica del modelatge en fang i buidatge en cartó: era un excel•lent dibuixant, un bon escultor i un millor pintor, característiques a les quals unia a més un humor mordaç i una visió satírica de quant esdevenia al seu voltant. Després de trencar mà amb L’aigua (Lepant-Guillem de Castro, 1970), les seues primeres falles les va realitzar en Primera B per a la comissió d’Avinguda Burjassot-Carretera de Paterna (El plaer -1971-, Alegre primavera -1972- i La cabra boja -1973-), a més d’una incursió en Primera

A amb Bandits (1973) en la demarcació de Peu de la Creu-Don Joan de Villarrasa. Tan sols un any després va debutar en la secció Especial amb Martiris (Exposició-Misser Mascó, 1974), una composició d’aires orientals (amb un samurai assegut damunt d’un palanquí esgrimint una daga) amb la qual plasmava els sofriments que diàriament amenaçaven al ciutadà del carrer. En la màxima categoria també va plantar en la plaça de la Mercè (amb el pirata de Societat de consum -1975- i els extraterrestres de La solució -1981), i en Na Jordana (amb el superb cap del Tenorio en L’any internacional del conill -1976- i els ànecs en desbandada de Les bufes -1977-). Esment a part mereixen les seues dues falles més polítiques de tota la seua trajectòria, ambdues plantades en la demarcació de Bailèn-Xàtiva La Ferroviària: Contes de la iaia (1978), una visió sarcàstica dels tics franquistes que encara quedaven en una Espanya en trànsit cap a la democràcia, i La caiguda de l’imperi (1979), una crítica sense contemplacions als comportaments autoritaris que imperaven en la Junta Central Fallera de l’època. La seua etapa en La ferroviària la va tancar amb Mercat (1984), un llaurador a lloms d’un rossí que buscava a Europa eixides als productes hortofructícoles valencians. El primer gran èxit professional el aconseguiria Miguel Santaeulalia amb El barri (Na Jordana, 1986), un relat de la progressiva degradació d’un barri, el Carmen, envaït per les noves tribus urbanes, les drogues i un oci nocturn sense límits. Aquest primer retorn a la comissió de Na Jordana es completaria amb Per davant i per darrere (1987).

175

Del fang al suro blanc va començar la seua tercera etapa en Na Jordana, comissió amb la qual aconseguiria el seu doctorat com a artista faller. Primer va ser amb El melic del món (1991), amb les seues dues rematades verticals (la pagoda i l’edifici Chrisler de Nova York); a aquesta falla li seguirien El somni verd (1992), Ojo! que la están peinando (1993) i El verí del teatre (1994), amb un cos central diàfan, en forma de galeria, que sostenia el bust del dramaturg Williams Shakespeare. Va ser una falla revolucionària perquè va suposar deixar de costat la tècnica del modelatge en fang i cartó, i apostar decididament pel pàntex. Miguel Santaeulalia valorava així aquest nou material: “Com a artista sempre havia somiat amb un material que no es deformara i que es poguera utilitzar directament sense necessitat d’extraure motles. Eixe material ha sigut el pàntex, que ha suposat una revolució en la construcció Amb imaginació i enginy, Miguel Santaeulalia va idear una de falles” (Castelló i als, 2003: 61). particular serra amb un fil de tall nicron incandescent per En Na Jordana, Miguel Santaeulalia va continuar plantant a modelar les planxes de suro blanc, així com altres eines falles memorables com Ací és Hollywood (1995), Tocata e fuga. Opus 43 (1996), De la festa la vespra (1997), El crepusespecífiques per a treballar aquest material. I així i per primera vegada va realitzar íntegrament amb suro blanc cle dels déus (1998) i Carnestoltes...? moltes voltes (1999). la primera falla gran de la història: El Verí del teatre (1994). Quan, ja en el segle XXI, una nova revolució tecnològica Uns anys abans, Vicente Almela havia fet provatures amb va començar a desembarcar en les falles, Miguel Sanaquest material en falles infantils, però Miguel Santaeulalia taeulalia tenia més de 60 anys, estava ja pròxim a la seua jubilació i a penes posseïa coneixements d’informàtica, va demostrar que també era possible amb grans volums. Al principi de la dècada dels noranta, Miguel Santaeulalia programes de software i disseny per ordinador. Estava reD’esperit inquiet i incansable, Miguel Santaeulalia Núñez prompte va veure les possibilitats que oferia el suro blanc, un material que ja s’utilitzava en la dècada dels huitanta per a la realització de peces i elements per a la decoració, sobretot per a escenaris de teatre i televisió. El poder modelar directament li va semblar un gran avantatge, ja que simplificava el procés en prescindir del modelatge en fang i el buidatge en cartó, dos passos molt laboriosos i costosos. Encara que el poliespán ja s’havia utilitzat en escenografies per a falles, seua va ser la primera figura que es va presentar a l’Exposició del Ninot elaborada en suro blanc (El fantasma d’hisenda, per a la falla Ferroviària de 1984) i seu va ser també primer ninot indultat elaborat igualment en aquest material (Amb la poli en els talons -1995-, per a Na Jordana).

176

cuperant-se, a més, d’una greu malaltia i portava uns anys fora del circuit faller. Durant la convalescència, Alejandro li va regalar una tablet perquè aprenguera a manejar-se en programes de dibuix i disseny. Durant les primeres setmanes i mesos, Miguel cridava quasi diàriament al seu fill perquè li resolguera dubtes sobre el maneig del programa. Al cap d’un (breu) temps, el patriarca, amb molta constància i a força d’anar provant i equivocant-se una i mil vegades, va aconseguir un domini tan ampli dels programes i es va habituar tan ràpidament a la nova tecnologia, que era el seu fill el que li cridava perquè li resolguera els seus dubtes. Amb el pas del temps, Miguel dibuixa i esbossa amb la mateixa facilitat en carbonet que amb l’ordinador i en 3D, amb amplíssims coneixements de programes específics com el Z-Brush. No sols és un mestre en les tècniques clàssiques (dibuix, escultura i pintura) sinó que també s’ha doctorat en noves tecnologies. I en tots dos casos amb un mèrit afegit: el seu ha sigut un aprenentatge autodidacta, per eixa curiositat innata que li ha fet progressar en tots els camps de la seua professió. Les seues últimes falles grans en secció Especial van ser Don Dinero (El Pilar, 2000) i Rebel•lió en la granja (Av. Burjassot-Pare Carbonell, 2002), que les va alternar amb altres en Primera A en Duc de Gaeta-la Pobla de Farnals (En quadres -2001-, Fòbies -2002- i A manar -2003-) i en

Primera B en Barraca-Espadà (Extra!, extra! -2003- i Menjarots i soparats -2004-). Miguel Santaeulalia Núñez ha sigut un artista avançat per al seu temps. La seua capacitat creativa i la seua genialitat no tenia límits, com va quedar demostrat una vegada més quan, en plena maduresa, es va submergir de nou en el complicat món de les falles infantils (ja havia realitzat algunes en els seus començaments professionals), amb composicions que deixaren al descobert una empremta personal per a evocar ambients de sempre recreats amb una mirada actual. D’aquesta última etapa podem destacar les falles infantils realitzades en Nou Campanar (Estem com una gàbia -2004- i Un dia al mercat -2005-) i en Convent de Jerusalem (El iaio és fantàstic -2010- i Els viatges de la cort -2011-).

177

MIGUEL SANTAEULALIA SERRÁN

178

El primer dels fills a seguir els passos artístics del seu pare va ser el primogènit, Miguel Santaeulalia Serrán, amb una falla infantil en Arxiduc Carles-Chiva (1985) i després amb una altra que va fer història en aquesta categoria com va ser Ahir i hui juguem, però diferent (Na Jordana, 1987), perquè amb ella va trencar una ratxa de nou primers premis consecutius de Juan Canet amb la comissió de Espartero. Miguelín, com era conegut llavors, va trencar amb l’estètica d’ornamentació barroca (amb tractaments embafadors de contes de fades, amb referències mitològiques o d’exaltació valencianista) i va apostar per una línia més senzilla i pròxima a la realitat juvenil d’aquells anys: les diferents tribus urbanes que irrompien en els barris de les grans ciutats. La seua trajectòria en falles va durar poc en aquesta primera etapa. Les seues innates qualitats artístiques van ser molt ben valorades pels observadors de Lladró, que immediatament el van incorporar al grup d’escultors de l’empresa, en el qual ja estaven grans artistes fallers com Salvador Debón, Juan Huerta, Pepe Puche o Antonio Ramos. Al costat del seu pare i en les estones lliures que li deixava el seu treball, Miguel Junior va modelar algunes figures excel•lents com els caps dels reis mags de la falla de la plaça de l’Ajuntament (1989), algunes escenes de El melic del món (1991), el sàtir del Somni verd (1992), la valenciana de Ojo! que la están peinando (1993, inspirada en la seua dona, Carmen), o el bust de Williams Shakespeare (1994). Miguel Junior va ser també determinant en l’enlairament de la carrera del seu germà Pedro, amb qui va col•laborar en gran part de les seues falles en la secció especial, inclòs el modelatge de Iaio i neta, ninot indultat en 1997, en el qual l’avi Salvador Santaeulalia, l’iniciador de la saga d’artistes fallers, va quedar immortalitzat per a la història fallera. La seua carrera com a artista faller va aconseguir un nou el zenit amb Un dia a Venècia (Duc de Gaeta-La Pobla de Farnals, 2002), un homenatge a la forma tradicional de fer falles: escenografia de fusta i figures modelades en fang i després buidades en cartó, en un treball corporatiu en el qual van participar escultors de Lladró que també havien

sigut artistes fallers, com Juan Huerta, José Puche, José Luis Santes i Antonio Ramos, entre altres. Entre 2008 i 2016, Miguel Junior va realitzar altres cinc falles infantils per a les comissions de Nou Campanar (Abans forem xiquets, 2008), Pintor Maella-França-Menorca l’any en què la seua filla va ser fallera major infantil (Bestioles, 2013), Gravador Esteve-Cirilo Amorós (París xocolat -2014- i Xe, quina barbaritat -2015) i Convent Jerusalem-Matemàtic Marzal (Paraula de pirata, 2016). En falles grans, va iniciar la seua carrera en solitari amb dos projectes per a la comissió de Duc de Gaeta-La Pobla de Farnals: Tempus fugit (2010) i Xe, quina animalà! (2011) amb les quals va obtindre el primer premi de Primera A en dos anys consecutius. També va realitzar Crisi?, què crisi? (2010) en la demarcació de Quart-Extramurs-Velázquez. A més, ha signat tres falles en secció Especial: dos en Nou Campanar (Càsting -2011- i Tant com hem sigut -2012-), aquesta última amb la qual va aconseguir el seu primer, i fins ara únic, primer premi en la màxima categoria de falles, i una a Cuba-Literat Azorín (Els amors impossibles, 2013). En els últims anys ha realitzat les falles A qui li amarga un dolç (Alberada-França, 2013); Sempre ens quedarà París (Gravador Esteve-Cirilo Amorós, 2014), amb la qual va aconseguir el seu tercer primer premi en Primera A; Al sol que més calfa (Santa Genoveva Torres-Arquitecte Tolsá, 2014); Com a casa en cap lloc (Albereda-França, 2014) i Al mal temps, bona cara (Gravador Esteve-Cirilo Amorós, 2015). Entre els seus últims treballs cal esmentar la seua col•laboració, a través de l’empresa Estudi Falles 3D, amb l’artista Paco Torres en el disseny de les seues tres falles de la plaça del Pilar: Que li tallen el cap (2017), En el pecat va la penitència (2018) i Qui mou els fils (2019). Miguel Santaeulalia Serrán ha format part també, al costat del seu germà Alejandro i Paco López, d’un altre equip de luxe capitanejat per Manuel Algarra i que ha deixat la seua empremta en Primera A amb 179

PEDRO SANTAEULALIA SERRÁN

180

projectes guanyadors com a Ego, yo, mi me, conmigo... i Ambicions (Maestro Gozalbo-Conde d’Altea, 2018 i 2019). També ha col•laborat amb Rafael Ibáñez, un artista de Borriana, per al qual ha realitzat els dissenys de les falles de Císcar-Borriana dels anys 2017, 2018 i 2019, i de Albereda-França dels anys 2017 i 2018.

Pedro Santaeulalia Serrán Des dels seus inicis en l’ofici, en la segona meitat de la dècada dels noranta del segle XX, Pedro Santauelalia Serrán va ser el segon fill de Miguel a aterrar en el món de les falles. Al costat del seu pare va aprendre la tècnica de l’ofici i a valorar la qualitat final del producte. “A més de ser bo en el que fas, quan dirigeixes un equip has de saber demanar el que vols i com ho vols”. Van ser uns anys de rebre ensenyaments del mestre i a partir d’ací Pedro va començar a navegar amb èxit en les competitives aigües de les categories inferiors de les falles de València. Es va donar a conéixer amb la comissió d’Exposició-Misser Mascó en secció segona (1995 i 1996), uns primers passos que després van tindre continuïtat amb Cuba-Literat Azorín en Primera B (1998) i Arxiduc Carles-Chiva, una comissió amb la qual va aconseguir el tercer premi de Primera A en 1997 (Els amos d’Europa) i el primer en 1999 (Aneu-se’n a fer la mà). Altres projectes seus van ser Turista que véns a València (Duc de Gaeta-la Pobla de Farnals, 2000) i D’òpera i operetes, fins les punyetes (Gravador Esteve-Cirilo Amorós, 2000). Amb l’experiència adquirida, Pedro va fer el pas següent amb seguretat. “El bon artista és el que té nocions de

tot i s’ha especialitzat en algun dels processos (disseny del projecte, fusteria, modelar o pintar). A més, com a director del projecte has d’aconseguir involucrar a tot l’equip perquè el resultat siga òptim”. Amb aquest plantejament va afrontar el repte més important de la seua trajectòria professional fins a eixe moment: primer la falla de la plaça de l’Ajuntament (Adéu segle XX, 2001), que li va donar el passaport per a Especial; a continuació les dues falles a Sueca-Literat Azorín (Desitjos, només en Nadal? -2002-, un debut amb primer premi en la màxima categoria, i Una sueca i un literat, en Russafa s’han casat -2003) i com a culminació les cinc falles de Nou Campanar, que han passat a formar part de la història de la festa en el segle XXI. Entre els anys 2004 i 2008, tots dos inclusivament, Pedro va aconseguir cinc primers premis especialment de manera consecutiva, una marca que només ho havia aconseguit amb anterioritat Regino Mas (que ho va aconseguir en huit ocasions) i superant ell amb aquest registre a altres grans mestres com a Salvador Debón, Vicente Luna i Vicente Agulleiro (els tres amb tres primers premis consecutius). Van ser composicions tan memorables com irrepetibles, en un crescendo en volum i pressupost que va començar amb Qui espera desespera (2004 amb un pressupost de 270.000 euros), Ser o no ser (2005 i 360.600 euros), Tot a cent (2006 i 600.000 euros), El desafiament (2007 i 650.000 euros) i Quant de conte (2008 i 900.000 euros). Tindre L’obligació de no fallar, aconseguir un any darrere l’altre que els seus projectes provoquen l’admiració no sols del jurat, sinó també dels fallers i de les falleres i del públic... eixos són els grans reptes que afronta l’artista quan disposa del pressupost més alt però que sap també que només amb això no està assegurat l’èxit, i menys durant cinc exercicis consecutius. “La pressió ens la infligim nosaltres mateixos. Volem fer-ho tan bé com siga possible i ho defensem fins a l’últim moment, ens és igual que siga a València o en un poble. La il•lusió no la perdem en cap moment. Està en els gens dels Santaeulalia”. En eixa primera dècada del segle XX l’economia viu una fase expansiva gràcies a la bombolla immobiliària. Les falles també. Després d’aconseguir-se els pressupostos més alts de la història va vindre la crisi, un cicle depressiu de l’economia que va deixar una petjada indeleble en la segona dècada. La competició s’iguala i es fa més competitiva. Però Pedro manté el seu lideratge i les seues falles continuen collint premis importants. Després d’un any de transició a Sueca-Literat Azorín (amb Planet falles, 2010), Pedro inicia en 2011 un quinquenni amb la comissió de Convent de Jerusalem, un període en el qual sempre va estar en el podi però només en dues ocasions (2011 i 2013) va arribar al més alt. Amb El caçador caçat (2011) va aconseguir el doblet (primer premi de falla i primer d’enginy i gràcia, un èxit que 181

ALEJANDRO SANTAEULALIA SERRÁN

182

ja havia aconseguit en altres tres ocasions en Nou Campanar), mentre que amb Qui paga... raja (2013) va tornar a demostrar que continuava sent l’artista guanyador en la màxima categoria. Les seues falles continuaven captivant a propis i estranys. Aquesta última etapa en secció Especial es va tancar amb el tercer premi de Estic en la glòria (2012), el segon premi de El xou ha de continuar (2014) i el tercer premi de El crepuscle dels déus (2015). Quatre anys després, Pedro tira la vista enrere i recupera algunes dades d’un passat gloriós que difícilment tornarà a repetir-se: “la falla de la Copa de l’Amèrica tenia una alçaria de 28 metres i la de Tot a cent, 31 metres, en tots dos casos mesures reals, no falleres”. L’ext 2015-2016 li va suposar l’inici d’una nova etapa: deixa la secció Especial i, junt Alejandro, crea l’empresa Santaeulalia Tematitzacions. S’ha passat de tres Santaeulalia en un mateix any en la secció Especial a zero. I és que el cansament i els (no) premis també castiguen molt. Per a adaptar-se a la nova situació i aconseguir economies d’escala, Pedro canvia de taller i realitza falles de pressupostos alts en pobles. En lloc d’un taller com el que tenia fins ara, amb una plantilla de treballadors àmplia en el qual anava de crani per a quadrar els números, adopta ara un de dimensions més reduïdes que puga manejar amb equip més reduït. “Després de 13 anys de pressió psicològica d’estar en l’alta competició, també ve bé una etapa de fer falles per a fora de la ciutat de València tirant-li moltes ganes i amb la mateixa il•lusió, encara que els premis no acompanyen”, assegura Pedro Santaeulalia.

Alejandro Santaeulalia Serrán Fascinat per l’ambient familiar en el qual l’ofici faller s’introduïa fins als porus, Alejandro Santaeulalia Serrán (València, 1971) va voler en un primer moment estudiar Belles arts però va ser el seu propi pare qui li va desaconsellar seguir per aqueix camí: “No menjaràs d’això” (Castelló i als, 2003, 94). Finalment va estudiar Arquitectura Tècnica, una professió que va deixar de costat per a iniciar una carrera com a artista faller que ha resultat ser una espècie de carrusel, amb nombrosos projectes empresarials i artístics en els quals s’han anat succeint els èxits i les decepcions. El cognom Santaeulalia, segons Alejandro, “ens va obrir un accés directe a les primeres categories gràcies als extraordinaris treballs del meu pare, però també va suposar una lupa addicional sobre cadascun de nosaltres per allò de ‘ser el fill de’, que hem hagut de dissipar amb els nostres propis treballs. En qualsevol cas, portar aquest cognom és una gran responsabilitat, el llistó estava molt alt”. Dels seus inicis recorda especialment la plantà de les falles del seu pare en Na Jordana: “Ací em vaig enverinar d’aquest ofici. En eixa època hi havia un equilibri entre quantitat de treball i pressupost, es podia viure d’això”. De les etapes més recents guarda un especial record de les falles de Mestre Gozalbo juntament amb Vicente Llácer i

de les últimes realitzades per a L’Antiga de Campanar, “potser els meus millors treballs -assegura-, però ja no eren viables com negoci”. El seu primer treball en falles va ser un projecte en la secció Especial infantil, Contes de fades (Arxiduc Carles-Chiva, 1998), que va aconseguir un meritori cinqué premi si tenim en compte que el pressupost era de 800.000 pessetes i competia amb uns altres de fins a 3 milions de pessetes. Amb aquest bagatge mínim va passar a les falles grans amb debut en Especial amb Les quatre estacions (2001) en L’Antiga de Campanar. També és autor de Els set pecats capitals (Barraca-Espadà, 2002, primer premi en Primera B); La banca guanya (primera falla de Nou Campanar en 2003, en Primera A), en col•laboració amb Agustín Villanueva; Infidelitats (Duc de Gaeta-La Pobla de Farnals, 2004) i Mundofallas (Ramiro de Maeztu-Lleons, 2007), amb la qual tornà a obtindre un primer premi en Primera B. Rellevant ha sigut també el seu paper com a dissenyador de la trilogia realitzada per Vicente Llácer Rodrigo en Mestre Gozalbo-Comte d’Altea: Amor per els falles? (2007), Fartaes (2008) i Arribar a l’ofrena (2009), les dues últimes propostes guardonades amb el primer premi de Primera B. Alejandro ha sigut també un col•laborador decisiu en la trajectòria de José Lafarga, ja que per a aquest artista de Cullera va realitzar el disseny de les falles Des de que s’ha jubilat (Sant Vicent-Periodista Azzati, 2008) i les tres que va plantar en la plaça del Pilar: Una nit en l’òpera (2009), Temps moderns (2009) i Tota una vida (2010). Les inquietuds empresarials d’Alejandro Santaeulalia li han portat a constituir empreses per a compatibilitzar la realització de projectes de decoració i escenografies amb la construcció de falles. “Alejandro funciona millor fora de falles”, diuen d’ell els seus germans. Entre les seues iniciatives empresarials figuren Stone Visión S.L al costat d’Agustín Villanueva, amb treballs per a l’Oceanogràfic, Marina d’Or i hotels de Benidorm; Big Toys Factory, per a tota mena de decoracions excepte falles, i Santaeulalia Tematització, amb el seu germà Pedro com a director. Estant en un moment àlgid de la seua carrera, a l’inici 183

JOSETE SANTAEULALIA SERRÁN

184

Josete Santaeulalia Serrán

del segle XXI, Alejandro va donar un nou pas amb les falles formant equip amb altres artistes rellevants amb projectes per a la plaça de l’Ajuntament. Participa així en la realització de Bandes (2003) amb Agustín Villanueva i Jorge Ballester; I tu que pintes (2005); La mar al vent (2007), en l’equip de Pere Baenas; i Pensat i Fet (2012) i La millor del món (2013), totes dues amb Vicente Llácer Rodrigo. Amb aquest últim artista ha col•laborat també en el disseny d’Efímera (La Ceràmica, 2019), primer premi de la secció Especial de fogueres d’Alacant. “Treballant per a un mateix sempre et sents més còmode, ja que només t’has de posar d’acord amb tu mateix, però fer projectes per a un altre artista té una part molt bona que és el compartir els coneixements, aprens i per tant enriqueixes”, subratlla Alejandro. En la secció Especial la trajectòria d’Alejandro Santaeulalia ha anat de menys a més. A més de la ja citada de 2001, ha realitzat I will survive (Exposició, 2004); Però no li ho digues a ningú... (Regne de València-Duc de Calàbria, 2010), i dos grans projectes en L’Antiga de Campanar que van causar sensació i algun que altre maldecap als seus rivals més directes: Barbaritats (2015) i Malèfics (2016). També ha sigut el dissenyador de València, ciutat prohibida (2006), realitzada per Sergio Edo per a Na Jordana i de Juga, juga i vorás (L’Antiga de Campanar, 2019), realitzada per Carlos Carsí. A la fi de 2016, les falles ja són patrimoni immaterial de la humanitat i, paradoxalment, la professió d’artista faller es troba immersa en una gran crisi. En els últims anys, per eixe afany de superació i arribar a ser contractats per comissions econòmicament més poderoses, els artistes ofereixen més que el que els paguen. La competència per captar clients els porta a situacions límit, a una guerra sense quarter en el concurs de projectes que estableixen algunes comissions. Són anys de tancaments de tallers i retirades primerenques d’artistes amb reconeguda experiència, però Alejandro continua sent un valor cotitzat que és sol•licitat per altres artistes. Entra a formar part de l’equip de José Sanchis Izquierdo en dos projectes per a la plaça de la Mercè: Wonderland (2017) i Le critique (2018). En solitari i com a part de Santaeulalia Tematitzacions realitza Desitjos (Bisbe Amigó-Cuenca, 2017) i Anit vaig veure a Llucifer en mirar-me a l’espill (Plaza del doctor Collado, 2019).

El benjamí de la família va sentir des de bé xiquet una especial atracció pel dibuix i les manifestacions artístiques. José Santaeulalia (València, 1975), Josete per als més amics, passava més temps en el taller del seu pare, on s’entretenia donant la primera capa de pintura dels ninots, que en el col•legi on estudiava EGB. Després de deixar inacabats els estudis de formació professional d’informàtica, Josete va aconseguir en 1994 una beca en Lladró, empresa en la qual ha desenvolupat les seues habilitats com a dibuixant i escultor. La seua trajectòria fallera ha estat vinculada preferentment als seus germans, especialment de Pedro i, també, d’Alejandro, amb els qui ha col•laborat aportant idees i desenvolupant escenes per a les seues falles. Dotat de gran capacitat creativa per al dibuix i una especial vis satírica per a captar els aspectes més demolidors de la realitat social i política, és un digne hereu de la capacitat sarcàstica dels Santaeulalia, que ell ha aconseguit elevar-la encara un escaló més. Josete és l’element transversal de la saga Santaeulalia, la cola que uneix tots els membres, ja que ha col•laborat amb tots ells amb eixa empremta d’humor corrosiu tan essencial en tots els projectes de la nissaga. Com a dibuixant d’ironia i llapis afilats, tots els seus germans han recorregut a ell perquè plasmara figures i escenes dels seus projectes. Des de ben jove ha participat en projectes del seu pare, com El verí del teatre (1994) i Tocata e fuga, opus 43 (1996), i en pràcticament tots els del seu germà Pedro, des dels d’Arxiduc Carles-Xiva als de Sueca-Literat Azorín, Duc de Gaeta i Plaza de l’Ajuntament, incloent també els de les seues etapes en Nou Campanar i Convent Jerusalem. Per a Alejandro ha realitzat, entre altres treballs, la maqueta de Les quatre estacions (L’Antiga de Campanar, 2001) i el disseny d’escenes per a falles en aquest mateix emplaçament i també per a Els set pecats capitals (Barraca-Espadà, 2002). Entre les seues col•laboracions més recents figuren, entre altres, dissenys per a Vicente Llácer Rodrigo (Falla vella fa bon foc, 2019) i David Sánchez Llongo (Molt tequila!!!, 2018 i Alhoa, 2019). Hi ha dos fets que han deixat petjada indeleble en Josete malgrat els anys transcorreguts. “Un d’ells és agredolç, va començar malament però va acabar molt bé. Va ser en el 2008, en Nou Campanar. Eixe any 185

va fer molt de vent i se’ns va anar al sòl una part de la rematada. Estàvem abatuts, però llavors el públic, que omplia la plaça, va començar a aplaudir espontàniament i a llançar crits d’ànim. Eixa vesprada i eixa nit no van deixar d’arribar companys del gremi, amics i voluntaris per a ajudar. Al final es van arreglar els desperfectes amb l’esforç de tots i guanyarem el primer premi d’Especial”. L’altre moment, molt més gratificant, va ocórrer en 2005. “Va ser quan el meu pare va guanyar el primer premi d’Especial infantil en Nou Campanar, amb la falla Un dia al mercat, va ser un any molt dur i per això el premi va ser molt emotiu per a tots nosaltres”. En els últims anys, i com a seqüela de la crisi econòmica, els artistes han buscat alternatives i solucions a un problema, l’econòmic, en el qual es juguen el seu futur. El diagnòstic d’Alejandro és clar: “la crisi està instal•lada en la professió, en un parell d’anys han tancat una vintena de tallers i s’està produint per davall de costos en les seccions de l’alta competició amb l’afany de ser llorejats”. Pedro sosté que s’ha de “encaixar el projecte amb el pressupost que ofereix la comissió. La solució no sols és limitar l’altura a 14 metres, com han acordat la majoria d’artistes de la secció Especial, però és l’inici per a racionalitzar el treball. Caldrà veure ara com responen les comissions”. Alejandro posa el dit en la nafra en afirmar: “El problema d’aquesta professió és que es confon amb una afició, i això et pot fer perdre la visió real que és un treball i, com a tal, ha de ser rendible. En el meu cas, com en el de la majoria dels artistes de la meua generació, he deixat de fer falles per eixe motiu i m’he reciclat a altres mercats, això sí sense deixar de dissenyar projectes, que són el meu nexe amb aquesta professió que estime”. I Josete recalca: “no es paga tot el treball que es posa”. En la controvèrsia de limitar l’altura, la postura de Pedro és clara: “done suport a la proposta de 14 metres però amb matisos. Cal fitar d’alguna manera el treball, no sols en altura sinó també en els baixos. Si la limitació de l’altura es porta rigorosament correm el risc que les falles grans es convertisquen en infantils de 14 metres. o que les comissions reduïsquen considerablement els pressupostos. Cal ajustar el treball sense desmerèixer la qualitat”. Josete manté també una opinió similar: “fitar 186

mesures és un primer pas, però si al mateix temps es redueixen les mesures i els pressupostos, aleshores no avancem”. Per a Alejandro, la limitació de mesures “és un primer pas, tan necessari com insuficient, però és l’inici d’un camí que cal recórrer. Les comissions han de ser conscients que no és bona idea agafar a l’artista que més quantitat posa al carrer, sinó que cal buscar la qualitat del projecte. Tots sabem que hi ha artistes que posen més, encara que sàpiguen que perdran fins a la camisa, i això cal frenar-ho”. I conclou de manera categòrica. “Si no es dignifica la professió, tots els professionals que troben un altre camí, el prendran, i això no convé a ningú. No és una especulació, molts ja ho hem fet”.

ELS SANTAUELALIA I EL FUTUR DE LA PROFESSIÃ&#x201C;

187

Nissagues Falleres

Iván Esbrí Andrés Llicenciat en Història i membre de l’Associació d’Estudis Fallers

Julián, Pepe i Maria Puche: lligams de sang i d’art Un dels majors baluards del patrimoni del taller faller és la transmissió de generació en generació dels coneixements, de les tècniques, expressions, experiències i pràctiques pròpies de l’art de fer falles (Esbrí, 2016: 48-58). Una forma de perpeturar l’ofici i els processos constructius de la falla -com de carrosses, escenografies, tematitzacions- que generalment s’ha donat de mestre a aprenent sense major relació que la pròpiament laboral o d’amistat. Però en no poques ocasión els lligams també han sigut de sang. La història de l’art efímer faller, foguerer i carrosser recull no pocs cognoms de nissagues que abarquen cinc i sis generacions (García, Guillot, Roda); tres i quatre (Barea, Carrero, Capella, Demets, Devís, Sánchez, Santaeulalia); i sobretot dos (Blanco, Cortés, Espinosa, Espuig, Fonseca, Giménez, Gimeno, Guaita, Guitarte, López, Lorenzo, Luna, Martín, Martínez, Monterrubio, Musoles, Ribes, etc.). Els Puche Julián, Pepe i Marina, pertanyen al segon grup. I si i més no, és de justícia no descurar citar la figura d’Emilio Puche, germà de Julián, qui feu falles tant a València com a Argentina i també cartelleria. La figura de Julián Puche es posiciona com un referent històric de l’art-falla amb una vasta herència artística llegada; la signatura de Pepe Puche, igualment una referència de les falles, té una notable rellevància en l’escultura; i Marina Puche, exponent artística actual de la família, és reconeguda tant en el món de les Falles com en el de la gràfica, il•lustració, pintura i del disseny de complements.

Els Puche Julián Puche Ferrandis va nàixer el vint-i-cinc de maig de 1915 a Carabanchel Alto1, per causualitat com solia dir, perquè el seu pare, José Emilio, estava destinat com a artificier en la base aèria de Cuatro Vientos quan la seua muller, María Ferrandis, estava de sis mesos2. Si bé, no van treure arrels i tan prompte com va nàixer Julián, la família tornà a València. Al Cap i Casal, ja d’adolescent, Julián va matricular-se a l’Escola de Sant Carles i començà a treballar a l’obrador d’escultura Carbonell, on coincidí amb Carlos Tarazona i Enrique Giner, oficial i encarregat del taller respectivament. Tanmateix, la seua estada fou breu. Realment el primer ofici que Julián Puche va exercir per guanyar-se un sou va ser de mecànic a la casa Hispano Olivetti de màquines d’escriure. Però a Julián li atreien les arts, i les seues habilitats en dibuix, escultura i pintura van desenvolupar-se amb visites assídues a l’obrador del pintor Vicent Canet. Al cap d’uns anys, un encontre amb José Vizcaíno, faller de Pelayo-Matemàtic Marzal, li brindà l’oportunitat de plantar la seua primera falla: La joventut de hui, el 1943. Amb El carrer dels camions, signada amb el seu germà Emilio, va examinar-se per ingressar al Gremi d’Artistes Fallers, el 1946.

1L’anexió a Madrid dels pobles de Carabanchel Alto i Carabanchel Bajo, “los Carabancheles”, va produir-se el 1948.

188

2Segon fill del matrimoni: Emilio, Julián, María Dolores, José i Rafael.

Julián Puche, anys 1950. Arxiu família Puche

Poble de Benimaclet, Eugenia Viñes, Corretgeria, Plaça del Molí de Na Rovella, Na Jordana-Guillem de Castro, Cavallers, Reina Na Germana-Císcar, Sapadors, Doctor Olóriz, Sant Vicent-Olympia i Plaça del Arbre foren algunes de les comissions a les quals Julián Puche va trencar mà entre les dècades de 1940 i 1950, cultivant els processos constructius originals de l’art de falla com la cera, els tèxtils i el vestit amb cartó encolat, la qual cosa va esdevenir en una forma de treballar molt característica: naturalitat i contenció. Per altra part, Peu de la Creu-En Joan de Vila-rasa, amb el Primer Premi de Secció Segona de Per a ofrenar i el Ninot Indultat Llaurador valencià, el 1959, i Plaça del Pilar, amb el Ninot Indultat Tertúlia de vells, el 1960, van ser el testimoni dels seus primers èxits i des d’on donà el

salt a la Secció Especial amb El dur endavant una falla, un problema de tres en ratlla, a Na Jordana, el 1961. A la comissió del Carme, Julián Puche consagrà per sempre el seu nom amb La temptació, el 1964, o H20 o Es xopà fins la Moma, el seu primer Primer Premi d’Especial, el 1965.

189

190

JuliĂĄn Puche amb al falla de Na Jordana de 1961 al taller. Arxiu famĂlia Puche

Per complir amb tals falles d’envergadura, Puche va llogar una primera nau a Xirivella i després adquirí una en propietat a la nova Ciutat de l’Artista Faller (1967). A totes dos formà al llarg dels anys un planter de taller: Vicente Martínez i Pepito Merenciano (moldes); José Ballester (pintura); Antonio Vidal “Tono” (fusteria); Vidal Cabrejas (cartoner); el seu germà Emilio (escultura, cartoner); Luís Martínez Canuto i Francisco Tomás Grau; i les cartoneres Mama Ula, les germanes Amparín i Carmen i Pepita “la Cartonera” (Esbrí, 2016: 64-75), entre altres. També passaren per l’obrador de Julían Puche José Barea Rocafull i Salvador Gimeno Navarro; i col•laboradors d’excepció foren Rafael Raga i Joan Canet. A partir d’eixos anys, l’obra de Puche destacà per un domini brau de l’escultura íntegra en cartó pedra, dels grans volums i de la composició i disposició de les bases. L’estètica més acadèmica i sòbria és sotmesa a una caricatura expressiva i còmica (Ariño dir., 1990: 264) que, en conseqüència, dota la seua obra d’una temàtica costumista, burlesca i satírica de la realitat envoltant: Els invasors, Xoriços, Porcades, Naufraguen les tradicions, La Festa Nacional, A la lluna de València.... Del seu currículum destaquen les huitanta falles que signà, setze d’elles de Secció Especial; quatre Primers Premis en la categoria, tres amb doblet de Primer Premi d’Enginy i Gracia; i sis Ninots Indultats. També feu carrosses per a la Fira de Juliol -amb Premis Baró de Cortés- i cavalls de cartó de joguet.

Rajola de l’antic taller de Julián Puche a la Ciutat de l’Artista Faller, 2018. Foto Iván Esbrí

191

Naufraguen les tradicions, Julián Puche, Falla Na Jordana, 1975. Arxiu família Puche

192

Mestre Major del Gremi Artesà d’Artistes Fallers de València de 1971 a 1975 i membre de facte de la Generació d’Or junt amb Salvador Debón, Juan Huerta i Vicent Luna, Julián Puche assolí la seua jubilació el 1981 amb les falles Contaminació, a Bisbe Amigó-Conca, i Refranyer valencià, a Espartero-Ramón y Cajal, la qual va conseguir el Ninot Indultat No canvies senda vella per novella. Dissortadament, el dihuit d’abril de 1984, en plena Setmana Santa, Julián moria de forma repentina. La seua última aparició pública fou un esmorçar amb el seu fill Pepe Puche i Manuel Guinart a la Ciutat de l’Artista Faller quatre dies abans. En plena formació en Arts i Oficis -dibuix i esculturaPepe Puche (València, 1947) va entrar com a aprenent a l’obrador del seu pare, llavors al carrer del Poeta Monmeneu, el 1961. Anys després, mentre finalitzava Belles Arts i ja a la Ciutat de l’Artista Faller, assemptà la seua presència al taller, però respectant allò que representava tota una tradició de fer falla: eixa figura paternal com a referent artístic i ideòleg de l’obra. Si bé, Pepe Puche portà estos coneixements a terrenys que el pare no practicava, com l’absolut protagonisme de la forma rodona, del moviment, de la caricatura accentuada i la narració com a gag visual. La pintura, Pepe la posava al servei de l’escultura en un

equilibri molt respectuós. Destacat escultor, no tardà en signar les seues pròpies falles (Nord-Dr. Zamenhoff, Borseria, Sant Vicent-Periodista Azzati), sent un dels exponents de la Generació dels 70, a la qual pertany junt amb Vicent Agulleiro, José Manuel Alares, Manuel Blanco, Joan Canet, Santiago i José Luís Ferrer, Vicente Lorenzo, Manolo Martín, Ramón Primo, Alfredo Ruiz, Miguel Santaeulalia o Pedro Soriano entre altres. També rebé encàrrecs per a col•laborar en altres tallers; i el 1976 va esdevindre el seu contracte per Porcelanas Lladró, on romandrà fins 2003 despuntant amb les seues creacions en ceràmica decorativa.

193

Pepe i Julián Puche al taller, 1974. Arxiu família Puche

194

Pepe Puche a l’estudi de Lladró, anys 1980. Arxiu família Puche

Destacat escultor, no tardà en signar les seues pròpies falles (Nord-Dr. Zamenhoff, Borseria, Sant Vicent-Periodista Azzati), sent un dels exponents de la Generació dels 70, a la qual pertany junt amb Vicent Agulleiro, José Manuel Alares, Manuel Blanco, Joan Canet, Santiago i José Luís Ferrer, Vicente Lorenzo, Manolo Martín, Ramón Primo, Alfredo Ruiz, Miguel Santaeulalia o Pedro Soriano entre altres. També rebé encàrrecs per a col•laborar en altres tallers; i el 1976 va esdevindre el seu contracte per Porcelanas Lladró, on romandrà fins 2003 despuntant amb les seues creacions en ceràmica decorativa. El 1982 encara plantà les falles Les bodes, a Bisbe Amigó-Conca, i Educació sexual, a Fra J. Rodríguez-Pintor Cortina. Però la seua desconnecxió total de les falles esdevingué per la sobtada mort del seu pare Julián. Fins el 1991. Pepe Puche va reprendre l’activitat fallera familiar col•laborant al taller de Ramón Espinosa i sobretot a partir de la

Falla del Pavelló de la Comunitat Valenciana a l’Expo 92 de Sevilla, que fou cremada amb motius del 9 d’Octubre. Així, la genealitat plàstica de Pepe Puche es confirmà a Arxiduc Carles-Xiva, Avinguda de la Malva-rosa, Vall de Laguar-Pare Ferris, Exposició-Misser Mascó i Quart-Palomar aclaparant Primers Premis tant de Falla (Prehistòria fallera, Malva-rosa Night, Amor en parella, Àngels) com d’Enginy i Gràcia (Paraulari faller, Amor a quatre “pates”); Ninots Indultats (Fallers del futur, Amor incondicional); debutant a Secció Especial (L’arruga és bella); i obrant un seguit de falles úniques (Zooil•lògic de València, L’artista ha desaparegut!!!!, El dari d’Ampa, La Cort Reial, etc.).

195

El diari d’Ampa, Pepe Puche, Falla Quart-Palomar, 2004. Arxiu família Puche

Amor a quatre “pates”, Pepe Puche, Falla Exposició, 2005. Foto Rosendo Sorlí

196

En plena maduresa personal, la destresa artística de Pepe quedà confirmada també amb treballs d’escultura pública, il•lustració, i col•laboracions per a tercers que, en conjunt, li van fer guanyar-se el reconeixement del públic, sobretot d’aquell que el descobrí i destacà com un referent de l’art de fer falles als anys 1990 i 2000. Marina Puche Fabuel (València, 1982) és la tercera generació d’aquesta nissaga artística. Amb la responsabilitat que el cognom podria suposar-li, oferix tot el respecte als seus predecessors i escriu amb una cal•ligrafia pròpia les seues falles des dels vessants estètic i temàtic, fet que li ha valgut situar-se com una de les artistes falleres de més influència del panorama actual. Els seus projectes fallers són plenament infantils, però una de les vàlues del seu art és no tenir edats, per eixe traç personal fruït d’una associació intrínseca entre la falla i la gràfica, on Marina se sitúa i es defineix; és a dir: entre l’escultura i les llapisseres i els retoladors. Així, tot allò que en ella és il•lustració i disseny pot ser falla (i a la inversa). Així, les falles i els dibuixos de Marina Puche porten al cinema vintage; als ritmes lindy hop; al teatre de titelles i el circ; a la moda patchwork; als dinars i berenars familiars; a les emocions; o als períodes estacionals (estiu, tardor, hivern, primavera). Les habilitats plàstiques de Marina van desenvolupar-se en ple zènit del seu pare Pepe Puche com a artista faller (pp. anys 2000); i no sols participant de forma activa en les seues falles sinó també convertint el taller patern en un lloc de treball per ella poder pintar, camp en el qual destaca amb retrats figuratius resolts amb olis, aquarel•la i acrílics. A data de hui, la seua producció fallera abarca les següents

Marina Puche a l’antic taller familiar, 2014. Foto Iván Esbrí

falles: El món de Daniela, el seu debut amb Ceballos & Sanabria (Quart-Palomar, 2011); Algodón de azúcar i Volare, en Secció Especial Infantil de València (Exposició-Misser Mascó, 2012 i 2013); La xocolatà (Santa María Micaela, 2013); Circus-tàncies (Joaquim Costa-Compte d’Altea, 2014); La mar salà (Borseria-Tros Alt, 2015); i Tinc el cor content (Regne de València-Císcar, 2018). 197

Consultes En aquest 2020, Marina Puche fa la seua primera incursió en les falles grans amb José Latorre i Gabriel Sanz en la comissió fallera de la Plaça del Mestre Arambul Sanz, de València. Marina també ha realitzat carrosses per a la Batalla de Flors de la Gran Fira de Juliol de València, amb Premi Extraordinari Baró de Cortés: Fades de primavera, amb les germanes Guaita, el 2016; El jardiner polar, amb Ximo Esteve, el 2017; i La caseta del jardí i Galopant a la Batalla, amb les germanes Guaita de nou i la col•laboració de Manolo García, el 2019. Com a conlusió L’obra dels Puche supera el centenar falles plantades en les comissions de rellevància i solatge de la ciutat de València. La temptació, Naufraguen les tradicions, Amor a quatre “pates”, El diari d’Ampa, Algodón de azúcar, Volare... són lemes que retrotrauen al públic faller a algunes de les millors obres de l’art efímer faller de tots els temps i en les quals es reconeix la signatura de cadascún dels Puche Julián, Pepe i Marina, amb les seues característiques estètiques (academicisme, caricatura, il•lustració) i temàtiques diverses (costumisme, estats anímics, música). Tres generacions amb experiències diverses amb lligams de sang i d’art.

198

-ARIÑO, A. (dir.) (1990): Historia de las Fallas, València, Levante-EMV, 490 p. -ARIÑO, A.; BORREGO, V.; HERNÁNDEZ, G. M. (1993): Los escultores del fuego. Aproximación a la historia del Gremio Artesano de Artistas Falleros de Valencia, València, Diputació de València, 291 p. -ESBRÍ ANDRÉS, I. (2014): “Mans assaonades, saba nova”, Llibre Falla Penya el Mocador 2014, Sagunt, Associació Cultural Falla Penya el Mocador, pp. 225-265. ---(2015): “No hi ha dos sense tres: Marina, els Puche i Borseria”, Llibret Falla Borseria-Tros Alt 2015, València, Associació Cultural Falla Borseria-Tros Alt. ---(2015): “Las dos torres de Julián Puche”, Extra Fallas de Valencia 2015 El Mundo, p. 20. ---(2016): “El taller de falles, un contenidor cultural”, Revista d’Estudis Fallers, 21, pp. 48-58. ---(2016): “La dona al taller de falles: el testimoni gràfic de les cartoneres del taller de Julían Puche”, El verí del foc. Fanzine de falles, Xàtiva i cultura, 10, pp. 64-75. ---(2017): “Fer memòria. Julián Puche, la Generació d’Or i més”, Cendra, 20, pp. 58-70. -ESBRÍ, I. et alii (2018): Els puches, arrels de falles, València, Ajuntament de València, 84 p. -HERNÁNDEZ, G. M. (coord.) (2002): L’Indult del foc. Catàleg raonat de la col•lecció de ninots indultats del Museu Faller. Volum I (1934-1962), València, Ajuntament de València, 288 p. ---(2003): L’Indult del foc. Catàleg raonat de la col•lecció de ninots indultats del Museu Faller. Volum II (1963-1981), València, Ajuntament de València, 382 p. ---(2005): L’Indult del foc. Catàleg raonat de la col•lecció de ninots indultats del Museu Faller. Volum III (1982-2004), València, Ajuntament de València, 632 p. <<http://www.distritofallas.com/historia/julian-puche-de-madrid-a-lasfallas/> “Julián Puche, de Madrid a las fallas”, web Distrito Fallas, consulta juliol 2019. <<https://ferlama.wordpress.com/2015/05/25/julian-puche-legado-de-grandes-fallas/> “Julián Puche, el legado de grandes fallas”, bloc A Fer la Mà, consulta juliol 2019. <<http://www.najordana.es/images/Noticias/1A-2015/201505_03/PUCHE_NJ.pdf> “Julià Puche i Na Jordana o una conjunta carrera de fons”, web Falla Na Jordana, consulta juliol 2019.

Circus-tàncies, Marina Puche, Falla Joaquim Costa-Compte d’Altea, 2014. Foto Iván Esbrí

Tinc el cor content, Marina Puche, Falla Regne de València-Císcar, 2018. Foto Iván Esbrí

Algodón de azúcar, Marina Puche, Falla Exposició, 2012. Foto Rosendo Sorlí

199

Nissagues Falleres

Regino Mas, creador de nissagues El nostre protagonista, Regino Mas, com tants altres artistes, va iniciar el seu aprenentatge a l’edat de cinc anys amb el seu pare Regino Mas Soler, anys en què l’ajudava a esbandir brotxes i pinzells, mentre el seu pare pinta i decora cases en l’eixample valencià. En 1909 Regino, juntament amb el seu pare, col•labora en la decoració de pavellons i casetes de l’Exposició Regional, treball que cusiosament els encarrega el fundador d’una gran dinastia d’artistes plàstics i decoradors com va ser Tadeo Montesinos Villalba, el qual després dels coneguts problemes, pels quals va passar a València es translladà a Madrid, on el seu fill Teddy Villalba Ruiz construeix centenars de decorats cimematogràfics per al cinema, per a la coneguda productora valenciana CIFESA, i el seu nét Tadeo Villalba –al qual desconec la seua implicació en l’actualitat- amb la decoració. Regino s’introdueix en l’incipient món de les falles, a través del taller d’una altra nissaga d’artistes: els Guillot, fundada per Enrique Guillot, que juntament amb els seus quatre fills Daniel Fernando, Abelardo, Vicente i Enrique Guillot Bulls i Ismael Bulls Ferrero, -aquest últim, fundador d’una altra saga d’artistes que dura fins als nostres dies amb Manuel Guitarte Bulls i el seu fill, Daniel Guitarte-, on col•laboren. Els Guillot com tants altres tallers de l’època, treballaven tot l’any pintant i decorant cases, i entre els mesos de novembre i març construeixen falles per a així compensar el descens de treball que ocasionen els mesos d’hivern. 200

Manolo Sanchis Codirector de la revista CENDRA

Després de 18 anys en el taller dels Guillot, Regino està més que preparat per a independitzar-se, i s’ha convertit en una persona molt coneguda en els ambients artístics locals, que li observen la facilitat innata que té per al dibuix, la pintura i la composició. Les seues col•laboracions en aquest període són nombrosíssimes, especialment amb Vicente Benedito Baro, Ramón Andrés Cabrelles, Sanchis Arcis i Stolz, fent treballs d’ornamentació, pintura mural, confecció de carrosses per a cavalcades, decorats i atraccions de fira. 1921 és l’any que Enrique Guillot li dóna l’alternativa i junts realitzen la falla “Doctor Collado” que és la primera que signa de manera oficial, en la qual obté el seu primer premi. Entre 1922 i 1933 és quan Regino desenvolupa la seua personalitat artística i descobreix les possibilitats de la falla, com a element artístic, reivincadicatiu, i social. En l’àmbit personal forma una família amb Donya Carmen San Miguel Pérez, matrimoni del qual naixerien tres fills: Carmen, César i Elvira. Cap d’ells continua la nissaga familiar, ja que el seu fill va morir l’any 1939 i la seua dona en 1940, i les seues filles no van tindre aptituds per a l’ofici. Després del final de la guerra civil a l’abril de 1939, Regino Mas, com molts homes i dones compromesos amb la República, roman ocult durant un temps amb la seua dona que està malalta, prop de la plaça Redona, ajudat per diversos membres de la comissió de falla plaça Lope de Vega. El 23 d’octubre de 1939, per mitjà de la delegació del Govern arriba l’autorització per a la celebració de les festes falleres de 1940, iniciant-se les reunions per a la posada en marxa, el dijous 2 de noviembre. Però això és una altra història. Regino és un dels triats per a reactivar la festa donat el seu prestigi, i s’evita que ingresse a la presó abans que isca la sentència condemnatòria al març de 1940, gràcies a diversos fallers entre ells Salvador Gresa Capella, destacat membre de diversos Comités Centrals Fallers i faller de la Plaça Lope de Vega; i Emilio Camps Gallego, faller de la plaça de San Miguel i futur secretari general de Junta Central Fallera.

Regino aglutina al seu voltant, escultors, i pintors, per a poder fer les festes falleres de 1940 buscant per les presons a companys perquè l’ajudaren. Anys quaranta En la dècada dels anys quaranta, el taller de Regino es converteix en el referent al qual acudeixen professionals de moltes localitats amb tradicions vinculades al foc, com és el cas de Julio Esplá i Jose Gutiérrez Carbonell, tots dos d’Alacant. Juntament amb ell, en aquesta època col•laboren en diferents períodes; Vicente Agulló, Manolo Castellano, David Cortés, Els germans Fontelles, Gori Gallego, Fulgencio Garcia “Garcieta”, i Manolo Gamir “El Choto”, Salvador Gómez Descalzo “El Torero”, Bartolomé Grau, Vicente Hurtado, Vicente Luna, Vicente Martín, Joaquín Muñoz, Salvador Rubio, Miguel i José Sanchez, Roberto Sanmiguel, Manolo Viguer, Zamarripa… entre ells destaquen algunes conegudes nissagues d’artistes amb major o menor projecció en el temps, que han format part de la història de les falles. 201

Una de les nissagues que ens trobem és la formada pels germans Fontelles, nebots de Carlos Cortina, els quals es van fer càrrec de Cortina que no va tindre descendència i van continuar amb el taller, durant diversos anys. Manolo i Enrique Viger Romero, funden dues dinasties d’artistes; una d’elles ja desapareguda branca de l’escultor Manolo Viguer, amb el seu fill Manolo, la qual es manté activa fins a finals del segle XX, i la més llarga la d’Enrique Viguer, contiunada pel matrimoni de la seua filla Teresa Viguer, amb Manuel Algarra i continuada per Manuel Algarra Viguer. Una altra de les dinasties que ens trobem en aquest període, és la de Vicente Luna Cerveró, nissaga que arriba als nostres dies amb Maria Jose i Pilar Luna. Anys cinquanta i seixanta Regino continuava sent el número u indiscutible, però la seua fama internacional li fa passar llargs períodes fora de la ciutat, com a la República Dominicana, a Madrid, Barcelona, Lisboa o Estoril. En aquests anys aflora una nova generació d’artistes, com ja hem comentat, que tanca l’època clàssica dels monuments fallers, iniciant-se la primera part de l’època contemporània. Eixits en molts casos del taller de Regino, coneixedors de les obra del mestre, irrompen en el món de les falles, aconseguint en els cadafals unes qualitats i volums solament aconseguits habitualment pel mestre. 202

En aquesta època daurada per a la professió, conviuen juntes dues generacions. La que podríem dir clàssica, capitanejada pel propi Regino que encara no ha dit la seua última paraula; i una altra nova, composta per un grup de joves promeses que partint d’estructures clàssiques, són els responsables d’una nova generació fallera que s’obri pas amb obres evolucionades inspirades en els seus mestres. Artistes com Juan Huerta Gasset, amb Julian Puche Ferrandis, Salvador Devon Cortina, Pascual Gimeno Torrijos, Ricado Rubert Andrés, Manuel Viguer Romero, Antonio Tortosa Biosca, Ángel Azpeitia, Vicente Pallardó Latorre, Jose Barea Sánchez o Manuel Giménez formen part de les elits artístiques del moment. Molts d’ells són fundadors de nissagues d’artistes, alguns solament van estar en el taller de Regino de visita, i tots es van enamorar de la professió gràcies a ell. Les nissagues amb què ens trobem són: Julián Puche, amb el seu fill José Puche i en aquests últims anys Marina Puche; i Jose Barea Sánchez, amb una altra de les grans nissagues falleres la qual ha arribat fins als nostres dies, amb Jose Barea Rocafull, i Dani Barea. Cal destacar en aquests últims temps a Pascual Gimeno Torrijos, el qual es converteix, en 1966, en el realitzador de l´última falla de Regino. I per a acabar, cal recordar que tots s’han influenciat en les obres de Regino d’una forma o una altra. Molts ho negaren sempre perquè la manca de memòria històrica és un vici de tots els valencians, i dels fallers més.

203

Nissagues Falleres

Rafa Tortosa Garcia Director d’El Verí del Foc

Els Blanco, nissaga d’artistes fallers Que un fill seguisca els passos professionals d’un pare potser siga una idea romàntica. No obstant això, no fa molt de temps, la continuïtat del negoci familiar o el traspàs d’una professió n’era una pràctica habitual, inclús hi podria ser considerada, fins i tot, com una tradició. Hem vist com els comerços locals han passat de pares a fills, el llumener o el llanterner passava a ser el fill en un moment donat i el llaurador donava consells als seus fills de com conrear la terra heretada. De ben segur que els pares i les mares s’hi sentien orgullosos de què els seus descendents continuaren la tradició familiar tal vegada encetada unes quantes generacions anteriors. I de ben segur que l’artista faller, en vore que el seu fill també hi vol seguir els seus passos, també sent aquest orgull. Tot i això, sap que n’és una professió sacrificada, a la que cal dedicar-li moltes hores i que depens d’uns premis per valorar la tasca d’un any. Que la teua tasca depenga d’un èxit o un fracàs condicionat per una competició i no pel teu índex de creativitat i enginy, resulta ser el vertader handicap que s’hi troba l’artista faller cada 20 de març. Potser, entre pinzells i pots de pintura, Manolo Blanco haja pensat en tot açò esmentat en vore el seu fill allí, enmig del taller faller, acaronant amb el pinzell un gran ninot. Ni cal dir que els Blanco hi són una de les nissagues d’artistes fallers que ha tingut Xàtiva —junt als Grau, les més significatives—, on no només pare i fill s’han dedicat a obrar les falles sinó que ha estat com una mena de 204

negoci familiar amb la constant col•laboració d’Amparo Climent —dona i mare dels artistes— i d’Empar Blanco, qui a pesar de la seua dedicació en la rama sanitària, ha sigut tot l’any una continuada ajuda en el taller i en els dies de plantà. I és que els Blanco han estat, i són, uns incasables professionals que han sabut trobar l’equilibri en la tasca de confeccionar falles, que han sabut rodejar-se de grans col•laboradors —dibuixants, escultors i pintors, principalment— i que si hi ha una paraula per definir la seua obra, que al cap i a la fi és el reflex de la seua feina, ben bé podria ser el de pulcritud. Les falles d’ambdós han transmès el treball realitzat, fet amb mirament i net, tant en la pintura com en l’escultura. Junt la netedat caldrà afegir la senzillesa de les composicions dels cadafals, tot ordenat i clar sense contrastos entre cadascuna de les parts de la falla. Totes aquestes característiques hi són compartides completament per pare i fill, els quals s’han ajudat constantment en les seues creacions, en totes les fases de la vida professional d’ambdós fins el dia de hui. Això no obstant, cadascú va mamprendre el seu camí professional amb la gerència del seu propi taller, el pare amb l’elaboració de falles grans i el fill, inicialment, amb les exitoses falles infantils. Com podem comprovar, dos trajectòries distintes però que contínuament han estat entrellaçades.

Manolo Blanco Sancho i Manuel José Blanco Climent, la saga d’artistes fallers. FOTO LLIBRE MANOLO BLANCO UNA VIDA ENTRE FALLES

205

Manuel Blanco Sancho, el pare Aquest any 2020 fa cinquanta sis anys que Manolo Blanco i Sancho (Xàtiva, 1939) va plantar la seua primera falla. Des de ben menut, «em vaig sentir atret per tot allò que tenia que veure amb els oficis artístics. És una cosa que em ve de família1» , ja que el seu pare, durant els anys cinquanta, va estar estretament relacionat en la confecció de molts dels cadafals de l’època. Amb tot açò, i amb el fet que Josep Martínez Mollà tenia majors compromisos artístics en la ciutat de València, Manolo Blanco va agafar el relleu en plantar en la demarcació de la seua falla, «quasi sense adonar-me’n, en vaig veure amb poc més de vint anys fent una falla2» . I així és com amb vint-i-cinc anys plantarà la falla Força o debilitat a la plaça de Tetuan amb l’extraordinari resultat d’aconseguir el primer premi. Aquella falla de 1964 va estar signada conjuntament pel propi Manolo Blanco i Esteve Arnau3 , tàndem que va perdurar durant cinc anys seguits amb la realització de les falles grans de la comissió Tetuan – Sant Francesc. La falla va estar realitzada en el taller de Ramon Morell i van estar assessorats en tot moment per Josep Martínez Mollà, al qui Manolo Blanco considera el seu mestre, tot i que tenen la mateixa edat (Navalón i Barberà, 2009: 132). En aquesta primera etapa, l’artista xativí compagina la realització de falles amb la feina de venedor ambulant, tasca que hi farà pel matí. El 1966, a part de fer la falla gran de la seua comissió, farà la seua primera falla infantil a la plaça del Mercat, que duia per lema Personatges de televisió i que va aconseguir el primer premi4. Quant a les falles infantils, Manolo Blanco n’ha realitzat molt poques, ja que a part de

Força o debilitat (Tetuan – Sant Francesc, 1964), primera falla realitzada pe Manolo Blanco Sancho. ARXIU MANOLO BLANCO

1Manolo Blanco, quaranta anys d’artista faller”, entrevista a l’artista xativí apareguda al llibret de la falla Molina–Claret de l’any 2004.

206

2 Ibíd. 3Esteve Arnau Gómez (1934) va començar en el món de les falles amb l’artista Ramon Morell. Després dels cinc anys amb Manolo Blanco, Esteve Arnau continua fent falles uns anys més tard i compta amb l’ajuda de Vicent Albert Pérez, encara que Arnau signaria en solitari. D’aquest nou període coneguem quatre falles: Enríquez, 1972; Raval,1974 així com Raval, 1975 gran i infantil (Quilis, 2015: 64 i 65). 4 Aquesta falla, l’única plantada aquell any, tindrà el privilegi de tancar una època de comissions falleres gestionades per xiquets. A la ciutat de Xàtiva ja no es veuran falles infantils de forma oficial, fins que el 1972, la comissió de la falla de l’Avinguda República Argentina cree la seua secció infantil i plante el monument faller Els picapedra. Com a curiositat, el president de la falla infantil era Alfonso Rus Terol (Tortosa, 2014: 361). 5La falla General Asencio és actualment la falla Camí Nou.

l’esmentada només en plantarà tres més a Xàtiva (Tetuan, 1974 i 1975 i Sant Jaume, 1977), així com les dos primeres falles signades pel seu fill (Raval 1978 i 1979) que, com veurem, estarien realitzades per ell. A més a més, cal afegir tres més plantades a Alzira (Pintor Andreu, 1977 i Plaça Major, 1984 i 1985). Arriba un moment en què Blanco ha de decidir si allò de fer falles continua sent una afició o prendre la decisió de dedicar-se professionalment. I com és conegut per tots, pren la decisió de fer falles i, a part de fer la seua falla de Tetuan —realitza la falla durant onze anys seguits (19641974)—, comença a fer-ne per a altres comissions com les de la plaça Enríquez (1970 i 1971) i Sant Jordi (1971 i 1972). Durant aquests primers anys les falles les realitza, en primer lloc, en uns baixos comercials al costat d’on estava la Música Vella, per després passar a uns antics magatzems ubicats a la plaça del Pintor Guiteras. La major part de les falles, però, les ha realitzat al taller que tenia al carrer del Forn del vidre. L’any 1973, amb la falla plantada al barri del Carme que duia per lema Els que fan l’agost, Manolo Blanco aconseguirà el primer premi i serà el preludi d’una etapa que ha passat a la història de les falles de Xàtiva com l’època de l’hegemonia artística de Manolo Blanco. La seua bona tasca traspassa la Costera i algunes comissions falleres d’Alzira comencen a buscar-lo. És així com la falla General

Asensio5 confia en Manolo Blanco amb la realització del cadafal Xé quin món, el qual serà mereixedor del segon premi de la secció especial d’aquelles falles de 1974. Un any més tard, amb la mateixa demarcació, l’artista xativí aconseguirà el primer premi de l’especial amb la falla Velocitat. Es repetiria l’any 1977 amb A qui li pose el cascavell amb un merescut segon premi de la secció especial. Amb aquesta immillorable targeta de presentació, altres falles es fixaran en el treball de Manolo Blanco i el voldran contractar. Pintor Andreu confiarà amb ell els anys 1977 i 1978 i General Asencio el 1980. A més a més, Manolo Blanco fa la seua única incursió a Carcaixent el 1981, ja que és contractat per la comissió de la Plaça Major. Mentres, a Xàtiva, a banda dels bons resultats artístics aconseguits a les demarcacions de J. R. Jiménez (1974 i 1975), Cid-Trinitat (1974), Ferroviària (1977) i República Argentina (1979 i 1980), cal remarcar l’extraordinària època amb la falla del Raval, on la supremacia de Manolo Blanco comença l’any 1976, ja que aconsegueix cinc primers premis en sis anys. Amb Bruixeries s’enceta aquesta època sorprenent a tot el món, atès que la comissió no havia estat mai lluitant pel primer premi i, sobretot, per la qualitat artísti207

Qui no corre vola (Raval, 1979), una de les grans falles que va plantar en el barri del Raval. ARXIU MANOLO BLANCO

ca del cadafal. No aconseguirà el premi amb La vanitat (1977) però si amb Ja som Europa (1978), Qui no corre vola (1979), Des d’Adam i Eva (1980) i Tems d’ahir, temps d’avui (1981). En aquestes falles l’artista ho dona tot i fa unes falles amb gran monumentalitat i bases molt completes, i té la capacitat de reproduir figures de Martínez Mollà de la secció especial de València com el Bou de 1978 i la carrossa i el Jaume I el 1979. En general, aquestes falles critiquen aspectes de la nova etapa iniciada amb la democràcia, el turisme, el futbol i temes locals del moment. L’estructura d’aquestes falles té un model similar amb un coronament bastant vertical però voluminós amb una o dues peces centrals estàtiques i sobre aquesta un altra en moviment. Les bases estant completament replegades i unides al voltant del cadafal. No tenint prou amb les falles del Raval, Manolo Blanco obté dos primers premis més amb la falla de Molina – Claret, que s’estrena amb aquesta faceta, reportant-li a l’artista de Xàtiva sis primers premis consecutius. Realitza dos falles bastant distintes en la concepció artística. Amb la falla de la col (1982) ) realitza una composició a partir de grans volums i coronada per una peca en moviment que té continuïtat amb les del Raval. Amb la falla del xino (1983) abandona els grans volums centrant la vista amb el grandiós xino, falla molt recordada per 208

aquesta figura. Destacar la gran lluita que hi havia durant aquestos anys per la consecució del primer premi atès el fort nivell dels cadafals, amb Antonio Grau plantant per a la falla de República Argentina o Andrés Martorell a la falla de Ferroviària, sobretot l’any 1980 quan van quedar empatades les falles de Raval i Ferroviària, on a la fi va guanyar la primera per antiguitat (Tortosa, 2007: 68). A aquesta hegemonia de Blanco a la seua ciutat cal afegir els èxits a la població d’Alzira en la seua plaça Major amb els cadafals Les hores bruixes (1982), Els problemes de la vida (1984), Il•lusions (1985), Podria ser tot tant bonic (1986) i Còctel d’animalades (1987), on l’artista aconsegueix tres vegades el màxim guardó de la secció especial. Una de les decisions més importants de la seua carrera es produirà l’any 1984, atès que per raons econòmiques i professionals deixarà de plantar falles a Xàtiva. La seua producció artística s’escamparà per tot arreu de les comarques centrals valencianes. Aquestos set anys d’absència a la capital de la Costera, el treball de Manolo Blanco es veurà, principalment, a les poblacions d’Alzira, on continuarà plantant —afegir els cadafals de la Plaça Major de 1990 i 1991—, i Dénia, relació que s’inicia l’any 1984 amb la falla del Districte Centre, amb la sort d’aconseguir en aquesta demarcació el primer premi en sis ocasions, i que perdura en el temps fins l’any 2004, extensa època on ha plantat distintes falles a les demar-

209

Els pecats actuals (Passeig Lluís Belda de Gandia, 1994), falla que va aconseguir el primer premi de la secció especial i el de millor falla de la capital de la Safor . ARXIU MANOLO BLANCO

cacions del Saladar (1989, 2002-2004), Baix la Mar (1995 i 1996), París Pedrera (1997 i 1998) i la nomenada del Districte Centre (1984-1994, 2000 i 2002). Cal afegir la població de Gandia, atès que plantarà la falla El Jardinet durant els anys 1987 i 1988 així com Raval (1994) i Lluís Belda (1994 i 1995). Entre les falles plantades a Gandia, cal destacar Els pecats actuals (Lluís Belda, 1994), amb el qual aconseguirà el primer premi de la secció especial. També cal destacar la presència de Manolo Blanco a Énguera, població que durant molts anys ha plantat la falla El Trampot (1981, 1986-1988, 1994-2006). La tornada a Xàtiva serà espectacular, atès que plantarà aquell 1992 un majestuós dimoni com a coronament del cadafal Coses del dimoni (R. Argentina, 1992) amb la consecució del primer premi. Acostumat a vore en les falles de Manolo Blanco coronaments adquirits a altres artistes fallers, el dimoni serà una peça realitzada al taller del carrer del Forn del vidre, on Blanco sabrà traure-li molt de profit, ja que la mateixa falla va estar plantada anteriorment a Gandia, Dénia i Alzira, una mostra habitual dels artistes fallers d’una època on cal recordar que el cartó era la matèria principal en què confeccionar els ninots de les falles i el fet de practicar l’anomenat refrito, aquella aquella tècnica de reproducció seriada a partir d’un motle d’escaiola principalment. A part de la falla República Argentina, amb la qual repetirà l’any 1993 el primer premi amb 210

la falla Coses Nostres, també va plantar falles a Xàtiva al barri de Sant Feliu (1992), Raval (1993 i 1994) i Tetuan (1995-1997). Aquesta segona època de Manolo Blanco a Xàtiva finalitza el 1997, amb la falla plantada per a la seua comissió, la qual aconseguirà el premi del millor ninot i el primer premi de la secció primera amb la Jungla humana. Aquesta parada, només d’un any, té el motiu de centrar-se en la seua primera falla d’especial a València. A la fi de segle, Manolo Blanco va encetar una nova època en la seua vida professional d’artista faller, uns nous exercicis fallers que contrastaven amb tot allò fet fins el moment. Plantarà la seua primera falla al cap-i-casal en un lloc conegut pel seu fill amb els màxims èxits de la secció especial infantil. La comissió de Sueca – Literat Azorín confiarà, aquell any de 1998, en el ja veterà artista faller xativí, el qual plantarà La culpa la té el dimoni, una falla que aconseguirà el cinquè premi. El seu taller mai havia assumit un encàrrec tant gran, això que estava a acostumat a grans volums, i ho va resoldre d’una forma excel•lent, disposant d’un gran equip —cal destacar la figura d’Andrés Martorell—, que Manolo Blanco va saber dirigir perfectament. L’èxit del cadafal va fer que falla i artista renovaren un altre any. La proposta de 1999 va ser No cal inventar-la, estava inventada, la falla anomenada del carro, que va aconseguir una extraordinari tercer premi.

211

212

Coses del dimoni (R. Argentina, 1992), la primera falla que va plantar a Xàtiva després d’uns anys sense fer-ho. Va aconseguir el primer premi de la secció especial. ARXIU MANOLO BLANCO

6“A la vejez, corcho blanco”, Moisés Domínguez, Especial Fallas 2006, Levante-EMV, p. 177. 7Ibíd.

La culpa la té el dimoni (Sueca – Literat Azorín de València, 1998), primera falla que va plantar Manolo Blanco en la secció especial de València. FOTO LLIBRE MANOLO BLANCO UNA VIDA ENTRE FALLES

Aquell any 1999, a part de realitzar la falla de Sueca-Literat Azorín va tornar plantar a Xàtiva, a la plaça de Sant Jordi amb el cadafal La culpa la té el dimoni, amb la qual aconseguirà el primer premi de la secció especial, una situació que repetirà l’any següent amb Pastorejant. L’any 2000 deixava aparcada l’experiència de treballar a la secció especial de València i es preocupava amb les falles plantades a Xàtiva, Dénia, Énguera i València, amb la falla de Aras de Alpuente. També, l’any 2001 serà bastant significatiu, en el qual plantarà tres falles a Xàtiva, lloc on aconseguirà per tercera vegada consecutiva el primer premi de la secció especial amb Els pecats actuals (R. Argentina). I els triomfs no seran només a casa pròpia sinó que a Torrent, ciutat on debutava, aconseguirà el primer premi de l’especial amb la falla Qui té la culpa (Ramón y Cajal). Aquest any completarà la seua producció amb falles fetes per a Énguera i Cullera, on en aquest darrer lloc plantarà per primera vegada, i única, al barri del Raval. L’any 2002 Manolo Blanco repeteix triomf a la seua localitat amb Xàtiva en Flames (R. Argentina), amb el fet d’aconseguir el desseté i darrer premi de la secció especial. Destacar les falles plantades per a la comissió de Molina-Claret els anys 2003 i 2004, en les quals deixa bona empremta del treball de l’artista faller.

Dels darrers anys cal destacar les altres dos incursions en la secció especial de València, amb la falla de Malva-rosa l’any 2005, la qual duia per lema Conte contat ja s’ha acabat i, la falla de l’any 2006, una altra vegada amb la comissió fallera de Sueca – Literat Azorín, en la qual aconsegueix un setè premi. Respecte a la realització d’aquesta falla, Manolo Blanco havia estat criticat perquè es deia que quan va arribar a València les falles que plantava eren de feia vint anys. Sobre la falla, que duia per lema En temps primaveral, s’altera el corral, l’artista deia que «está realizada íntegramente en corcho, hay que estar al día»6. Cal destacar que aquell 2006 Manolo Blanco tenia 66 anys i ja podria haver estat jubilat. Comentava en una entrevista que «si continuo quizá es porque... me gusta la mala vida. No pienso en retirarme sino todo lo contrario: a seguir dando guerra»7. Sembla que s’ho va pensar millor i va decidir tancar les portes del seu taller faller, aquelles que s’obriren per última vegada per traure les peces d’aquesta falla de secció especial a més de les falles El Trampot d’Énguera i de Tetuán-Sant Francesc, aquella plaça on es va iniciar com artista faller quaranta dos anys abans, i que van posar fi a una trajectòria immillorable i plagada d’èxits, amb la realització de 131 falles, 55 d’elles 213

Consells de vell (Tetuan—Sant Francesc, 2006), l’última falla plantada per Manolo Blanco Sancho a Xàtiva. FOTO RAFA TORTOSA

a Xàtiva (Veieu TAULA I). El bon ofici i el seu tarannà l’han portat a aconseguir el palmarès més impressionant que ha pogut obtenir cap artista faller xativí: dèsset primers premis de secció especial o absoluts a Xàtiva, huit primers premis a Dénia, quatre primers premis de secció especial a Alzira, un primer premi de secció especial a Gandia, un primer premi de secció especial a Torrent i les quatre incursions en la secció especial del cap i casal, on cal destacar el tercer i cinquè premi amb la falla Sueca – Literat Azorin, així com la signatura de nombrosos ninots indultats, onze d’ells a Xàtiva. Manuel José Blanco Climent, el fill Amb només deu anys son pare va estimar que signara la seua primera falla. Ja ha aplegat la primavera va estar la primera falla infantil de Manuel José Blanco i Climent (Xàtiva, 1968), plantada al barri de Raval i realitzada al taller de son pare. Aquesta falla de 1978, junt la plantada un any més tard a la mateixa demarcació, seran les primeres experiències falleres que gaudirà Manuel José Blanco, al qui també se li coneix com Manolo Blanco. Tal vegada haja passat a la història com una anècdota que aquestes falles hagen estat signades per un xiquet de deu anys amb la plena il•lusió d’un pare en inculcar al seu fill una professió tant apassionant com és la d’artista faller. 214

El que ja no va ser una anècdota són les falles que comença a plantar amb l’edat de quinze anys i amb la consideració que ja serà, diguem-ne, des del seu propi taller. Des d’aquell 1984 enceta una carrera professional (Veieu TAULA II), on la seua excel•lent tasca li va a reportar grans èxits, sobretot a la seua ciutat, on ha estat guanyador de dotze primers premis absoluts, així com a l’especial de València, secció on ha aconseguit tres primers premis amb la comissió fallera de Sueca - Literat Azorín. Ni cal dir que l’ofici l’ha aprés de son pare, qui li ha indicat en tot moment el quefer de la professió. A part de son pare, sempre ha tingut la consideració de nomenar com a referents seus Abel Monteagudo i Andrés Martorell, excel•lents professionals que van estar col•laboradors habituals als tallers del seu pare. De Blanco Climent hem de destacar, per damunt de tot, la pintura i la composició estètica que realitza en els seus cadafals fallers a més de ser un meticulós de la composició artística i de l’acabat, sempre buscant l’equilibri de totes les parts de la falla per donar-li la mateixa importància, en quant a l’acabat i la pintura. Com dèiem, amb quinze anys realitzant el cadafal de la falla Molina-Claret de 1984 que duia per lema Coses de falla. Un any més tard, a la mateixa demarcació, acon-

Coses nostres (Molina - Claret, 1985), amb aquesta falla, és la primera vegada que Manuel J. Blanco aconseguix el primer premi. ARXIU RAFA TORTOSA

segueix el seu primer premi absolut amb Coses nostres. I no tarda en arribar altre primer premi amb la tercera falla que fa, atès que la falla plantada per a la comissió de Tetuan-Sant Francesc el 1987 tindrà aquest privilegi així com el d’enginy i gràcia, premi instaurat aquell mateix any. La competitivitat de les falles infantils de Xàtiva, sorgida en aquesta dècada dels huitanta, va fer que cada any hi hagueren més candidats al primer premi. Una clar exemple de les ganes de competir va ser aquesta falla, ja que Mesclant una llavor va costar 400.000 pessetes però a Manuel José Blanco li va costar 25.000 pessetes més. I en vénen més primers premis seguits, ja que el 1989

inicia una relació fructífera amb la falla República Argentina que durarà sis anys (1989-1993) amb la consecució de tres primers premis i dos segons. Durant aquests anys compagina la professió d’artista faller amb la de futbolista. De fet, hi ha una anècdota en l’inici de la relació entre artista i comissió, atès que la falla de 1989, que duia per lema Falles, inicialment anava a ser plantada a Silla on la fallera major infantil de la comissió era la filla de Benito Floro, aleshores entrenador de l’Olímpic durant aquella època. Com que Manolo jugava a l’Olímpic, Benito Floro li va encomanar la realització de la falla. Tot es va paralit215

Falles (R. Argentina, 1989). ARXIU RAFA TORTOSA

zar ja que els membres de la comissió de Silla ja havien buscat artista i Manolo ja tenia la falla molt avançada. Per una altra part, la comissió de R. Argentina buscava artista ja que inicialment havia contactat amb Antoni Grau però aquestes conversacions no van quallar. Pepe Barberà, president de la comissió, va contactar amb Manolo per a que els fera el cadafal infantil oferint-los aquesta falla que tenia mig fer. Després d’uns regatejos, finalment es va arribar a un acord. A la dècada dels noranta vèiem com el treball de l’artista faller traspassa les fronteres de Xàtiva i el seu treball també podrà ser contemplat a València i a altres poblacions falleres. De fet, compaginarà les falles fetes a Xàtiva (Ferroviària, 1994; Molina – Claret, 1997 o Tetuan–Sant Francesc, 1998) amb les realitzades a Alzira, Carcaixent o Gandia llocs on aconseguirà els màxims guardons. Podem destacar els primers premis d’Alzira amb Il•lusions infantils (Pintor T. Andreu, 1992), de Carcaixent amb Un món de nanos (Creu – Julià Ribera,1993) i de Gandia amb El meu rei (Sant Josep-Raval, 1994). En quant a les falles del cap-i-casal, a poc a poc, puja progressivament dins de les categories de les falles infantils fins que l’any 1994 és contractat per la falla del Pilar i debutar a la secció especial. Un any més tard el contracta la comissió de Sueca – Literat Azorín on realitza les falles infantils fins l’any 2000. El seu debut és espectacular atès que aconse216

guirà el primer premi amb la falla En tot un any. També aconsegueix el màxim guardó de l’especial amb Fira de Juliol (1998) i amb Un món en silenci (1999). En els altres exercicis aconsegueix un tercer, un cinquè premi i una desqualificació. Encetat el nou segle, després dels èxits aconseguits a València, Manuel J. Climent torna a la màxima competició infantil de Xàtiva. La falla República Argentina diposita la confiança de l’artista en la confecció de les falles infantils dels anys 2001 i 2002 i que acabaran amb la consecució del primer premi de la secció especial. El setè art i Fabricant mons van ser uns excel•lents cadafals on tothom va poder apreciar la qualitat de Manolo Blanco, en una època on havia assolit la maduresa artística. En aquestos anys també és mereixedor del primer premi de la secció especial de Dénia de l’any 2001, amb Un mos de silenci, falla plantada a la demarcació de París-Pedrera o així com el màxim guardó de les falles infantils de Silla, en dos ocasions, plantades per a la comissió Poble de Silla, amb En tot un any (2002) i Com estan vostès? (2004). A part de plantar per les poblacions falleres, seguirà plantant falles infantils al cap-i-casal en categories inferiors, de les quals cal destacar les realitzades per a la falla Duc de Gaeta – Pobla de Farnals a la secció primera com Napapiiri, prop de Rovaniemi, la qual va aconseguir el primer premi l’any 2004.

En tot un any (Sueca – Literat Azorín de València, 1995). Amb aquesta falla va debutar Manuel J. Blanco a la secció especial de València i va aconseguir el primer premi. FOTO J. V. RAMÍREZ

El setè art (R. Argentina, 2001). ARXIU RAFA TORTOSA

217

A qui cal domar (Benlloch – Alexandre VI, 2006). Primera falla gran de Manuel J. Blanco a Xàtiva. FOTO - ARXIU RAFA TORTOSA

El seu èxit també arriba a la ciutat d’Alacant amb la realització de fogueres infantils on aconsegueix, l’any 2006, el primer premi de la secció especial amb la foguera Foguerer Carolines amb un cadafal que duia per lema La primera foguera.

per lema Parla’m d’ella. Destacar que el ninot presentat l’exposició feia un homenatge al seu pare amb motiu de la retirada com artista faller i l’artista va fer una figura del seu pare en plena feina de pintura.

I serà aquest any 2006, quan després d’estar durant molts anys realitzant falles per als més menuts, decideix fer un pas més en la seua professió artística i signar falles grans, fet que farà abandonar el seu taller de sempre, situat davant les portes del Museu de l’Almodí. El seu debut de falles grans es produirà a la plaça de Benlloch amb A qui cal domar, falla que va aconseguir el primer premi de la secció segona. I no serà l’única falla gran d’aquell any atès que plantarà a València El món que ens espera, lema de la falla plantada a Joaquin Costa – Comte Altea de la secció primera A. Respecte a les falles infantils d’aquell any 2006, cal dir que torna a plantar en secció especial de València amb A la xiqueta...! per a la falla Sueca–Literat Azorín, i el fet de compartir plaça amb son pare, aleshores autor de la falla gran. Amb aquesta falla aconsegueix el sisè premi mentre que amb la de secció primera, plantada a Duc de Gaeta – Pobla de Farnals, és guardonat amb el primer premi. El 2007 va contemplar la darrera falla plantada a Sueca-Literat Azorín per Manuel J. Blanco, la qual duia

El taller de l’artista xativí ja comença a assolir les falles grans, barrejades amb les infantils, i es pot apreciar que la qualitat que ens té acostumats en les falles infantils es trasllada a les falles grans. Bona mostra d’açò ho trobem al seguit de falles que planta a la demarcació de Benlloch-Alexandre VI, amb Què por! (2007), Tornant a l’estoreta (2010) o Les inquietuds de Carla (2014). Aquestos cadafals tenen un acabat impecable i un equilibri entre el coronament i les distintes escenes, les quals estan treballades, amb la caracterització en els ninots de polítics i persones de la societat xativina que van transmetre encertadament una estudiada crítica. Com anem dient, aquesta primera dècada de falles grans, Manuel J. Blanco compagina la realització d’aquestes amb l’elaboració d’infantils. A Xàtiva gaudeix d’una nova etapa d’èxits amb la falla Selgas - Tovar, dins d’una relació que ha durat cinc anys (2008-2012), on s’han aconseguit quatre primers premis de la secció especial i un segon. Recordem projectes com Gent de ficció, Al pas que anem, Què plantarem? o De quan és?. El darrer dels primers premis de secció especial, el 14é, es va produir

218

Les inquietuds de Carla (Benlloch – Alexandre VI, 2014). FOTO - ARXIU GUILLEM ALBORCH

amb la falla infantil Vint-i-cinc i molts més, plantada per a la falla Murta – Maravall, amb motiu del 25 aniversari de la constitució de la comissió fallera. A part d’aquestes falles infantils realitzades per a la secció especial de Xàtiva, l’artista xativí en farà per a seccions inferiors a emplaçaments com Sant Jordi, Benlloch Alexandre VI, J. Ramon Jiménez, Sant Feliu o Tetuan – Sant Francesc. Cal destacar d’aquest darrer emplaçament, la realitzada l’any 2016, que sota el lema FMI 2016, va estar dedicada a la seua filla, aleshores fallera major infantil d’aquell any. Així també, continua plantant falles a València en categories inferiors entre les que podem destacar les incursions en secció primera amb les falles de Ciscar – Borriana (2012), Alameda – Avinguda de França (2012) i L’Alguer – Eng. Rafael Janini (2016). Des d’aleshores ha realitzat 21 falles grans a Xàtiva (Veieu TAULA III), com les referenciades de Benlloch – Alexandre VI a més de plantar per a les comissions de Sant Jordi, Selgas - Tovar, Tetuan-Sant Francesc, Verge del Carme i Sant Feliu. A més a més, l’any 2011 va estar l’encarregat de confeccionar les dos falles oficials de Xàtiva, sota els lemes Somiant que tenim falla i Anem a les cassoles, les quals han estat les darreres falles oficials plantades a la ciutat. A aquestes falles grans cal afegir les plantades a Alzira així com a València, lloc on ha plantat 14 falles grans a em-

plaçaments com Joaquin Costa – Comte Altea (2006), Carrera Malilla – Eng. J. Benlloch (2007), Avgda. França – Alfredo Toran (2010, 2011 i 2012), Cadis – Dénia (2011), Conserva Berenguer Mallol (2012 i 2013), C. Escrivà – Coop. San Fernando (2013), L’Alguer – Eng. Rafael Janini (2015), Mossèn José Cuenca - Pinedo (2016, 2018 i 2019) i José Maestre (2018). Com hem pogut comprovar, a l’igual que son pare, Manuel J. Blanco té una carrera plagada d’èxits, sobretot en les falles infantils, on ha conreat un estil propi que l’ha catapultat al reconeixement i respecte del món faller així com la consecució dels màxims guardons per tot arreu de les terres valencianes. Com hem vist, a part de plantar als carrers de Xàtiva —60 falles hi són datades, amb 21 gran i 39 infantils—, ho ha fet també a Alzira, Carcaixent, Dénia, Gandia, Énguera, Aldaia, Torrent, Silla, Alacant i València, poblacions on ha estat mereixedor dels millors guardons de la màxima categoria. A part dels premis de falla, hem de destacar els ninots indultats aconseguits per Manolo Blanco i Climent. A Xàtiva és mereixedor de l’indult del foc en nou ocasions —dos grans i set infantils—, mentre que a València té alguna figura indultada pel Gremi, com la figura de Manolete l’any 1989. 219

8“Manolo Blanco, quaranta anys d’artista faller”...

Gent de ficció (Selgas - Tovar, 2008). FOTO-ESTUDIO FEDERICO

Amb tot plegat, volem cloure amb la reflexió encetada en les primeres línies d’aquest escrit, amb tot allò de la continuïtat de l’ofici i el que comporta un negoci familiar, però en boca d’un dels protagonistes. Manolo Blanco Sancho, reflexionava sobre la continuïtat del seu fill treballant en el mateix ofici i la llavor de la seua família. I tenia dubtes, «no se si me n’alegre i no. És com si un torero, que és conscient del perill que té la seua feina, té un fill o una filla que li diu que també ho vol ser. Està clar que tots els oficis tenen pros i contres, però pel que a mi respecta, estic molt satisfet que el meu fill haja tret millors aptituds artístiques que jo i que també es dedique a fer falles. Quan portava cinc o sis anys treballant pel seu compte ja era un dels noms de més pes a València d’entre els artistes de falles infantils. I això, com a pare, m’ompli d’orgull. Pel que fa a Empar, la meua filla, sempre ha 220

treballat amb mi en aquest taller amb la mateixa il•lusió que jo. Respecte molt la decisió que va prendre en un moment donat de triar un altre treball [...]. Per a la meua dona només tinc paraules d’admiració pel suport que dia rere dia m’ha donat i perquè té el mateix amor a aquest treball que jo. I això és tenir sort, cregueu-me»8.

Manuel J. Blanco li va retre un homenatge a son pare en forma de ninot amb la figura que va presentar a l’exposició del ninot amb la falla de Sueca – Literat Azorín de l’any 2007. FOTO RAFA TORTOSA

221

222

223

224

225

226

Bibliografia GIL BLESA, P. et al. (2006): Manolo Blanco Sancho. Una vida entre falles. Imatges per al record. 1964-2006, Xàtiva, 2006. NAVALÓN, E. I BARBERÀ, J. (2009): “Un gran artista jubilat. Manolo Blanco Sancho”, Argentina 2009, Falla R. Argentina, Xàtiva, pp. 130-137. QUILIS RÓDENAS, J. (2015): “Artistes fallers. Recapitulació i nous esbrinaments (II). Pintors i Fusters camí de la professionalització de l’artista faller (1942-1967)”, El Verí del Foc, núm. 9, AC Falla J. R. Jiménez, Xàtiva, pp. 48-67.

TORTOSA I GARCIA, R. (2007): “Els primers premis de les falles de Xàtiva (II). El duel artístic entre Grau i Blanco (1964-1985)”, El Verí del Foc, núm. 1, AC Falla J. R. Jiménez, Xàtiva, pp. 63-77. — (2014): “Les autònomes comissions falleres infantils de Xàtiva (1933-1966)”, AC Falla el Mocador 2014, AC Falla el Mocador, Sagunt, pp. 360-377.

SÁNCHEZ I PÉREZ, J. (2015): Quadern de falles. Xàtiva. 1865-2014, Junta Local Fallera, Xàtiva.

227

Nissagues Falleres

Els Blanco: quan l’art i l’èxit també s’hereten No hi ha res més bonic que la transmissió de coneixements de pares a fills. Veure com el camí que va iniciar hom és continuat pels seus descendents, amb la mateixa dedicació i estima pel que es fa. És el que passa amb la nissaga dels Blanco, una de les més fructíferes que ha donat la ciutat de Xàtiva en l’ofici de fer falles. És desembre i el taller de Manolo Blanco fill es troba replet de treballs a mig fer, però a bon ritme si tenim en compte que encara queden tres mesos per davant fins arribar a la setmana de falles. Junt a l’artista, que passa la vesprada al seu espai treballant en els seus projectes, ja que de matí fa hores per a altres, es troba Manolo Blanco pare, qui malgrat no estar ja en actiu pel seu compte, encara ajuda de tant en tant a l’hora de confeccionar els cadafals. Amb tot, és necessari començar pel principi. “Pepe Martínez Mollà va començar a fer falles i jo anava a ajudar-li. Així va començar tot”, ens explica Manolo Blanco Pare. “Jo artista faller no he sigut mai. Jo era venedor de roba, i després vaig haver de deixar la roba per culpa de la falla. I em vaig posar a vestir altra cosa: monuments fallers”. El fill, en canvi, ho va tindre més fàcil: ho tenia a casa. “Artísticament és una feina que ompli, i si t’agraden les arts plàstiques gaudeixes d’ella. Tant dins com fora del teu municipi”. Així, es podria dir que amb un poc de mà, l’art també s’hereta. I en tants anys de vida artística... què és el que han après 228

José Luis Lagardera Periodista i faller

Manolo Blanco pare reconeix que a sa casa sols hi havia falla, falla i falla. “Dissabtes, diumenges... sempre. Ell (Blanco fill) primer em criticava a mi en eixe aspecte, però al final el cuquet se li va apegar també”.

l’un de l’altre? “Jo la responsabilitat. La responsabilitat d’estar a un taller, alçar-te, tindre un horari, complir... Lo bonic és tindre una falla i fer uns horaris normals. No ho és tant alçar-te a les 5 del matí per anar-te’n a València i fer les teues 8 hores a un taller, per a vindre de vesprada al teu i haver de treballar també caps de setmana. Però hui en dia si no fas això, no aplegues”, diu Manolo Blanco Jr. El pare reconeix que a sa casa sols hi havia falla, falla i falla. “Dissabtes, diumenges... sempre. Ell primer em criticava a mi en eixe aspecte, però al final el cuquet se li va apegar també”. Cal destacar que pare i fill han plantat moltes vegades junts a la mateixa demarcació, monument gran i monument infantil: a Dènia, a la falla República Argentina, a la falla Raval de Gandia... fins i tot a Sueca Literato Azorín, en València, on els coneixien com a Els Manolos. Però... alguna vegada havien arribat a imaginar l’èxit que anaven a assolir al món de les falles? “La veritat que jo sols pensava en fer la falla. Als meus inicis jo pel matí anava a vendre i de vesprada a fer la falla. Al principi la feia a mitges amb Esteban Gómez, que treballava amb Morell, i jo anava a fer-la després de dinar. Eixa era l’única il•lusió que jo tenia: fer la falla de Tetuan, perquè jo era faller d’allí. I la vaig fer 11 anys consecutius. De premis no esperava res, perquè en aquelles èpoques sempre quedàvem segons. Després, per sort o per desgràcia sóc qui més premis d’especial té a Xàtiva. En eixe aspecte no em puc queixar. Però quan estàs fent la falla no penses

en el premi, penses en acabar-la i que et diguen que estan contents amb el que has plantat. I si pot ser, abans de que donen els premis”, explica Manolo Blanco pare. El fill tampoc esperava aconseguir tot el que ha assolit. “Quan jo vaig començar ho feia pel gaudi de fer falles, de pintar i d’ensenyar-me l’ofici. Em passà com al futbol. També arribà el dia que em telefonaren per fer una falla a València, i les coses van sorgint pel camí perquè la cosa ix bé, però no perquè ho hages buscat mai. Quan busques alguna cosa i et poses una meta, el més lògic és que tingues desil•lusions. Quan va eixint la cosa bé, doncs tot el que aplega és bo. Jo mai he tingut la mentalitat de tindre èxit i anar a plantar a València”. I després de tants anys en l’ofici, és necessari també parlar dels millors records que s’atresoren. Manolo Blanco Jr. explica que aquest darrer any va treballar per a una falla de València que feia 40 i pico anys, i en tota la seua història

sols s’havia emportat el premi de la secció una vegada. ”Guanyaren premi secció i enginy i gràcia, i veure la cara de felicitat i l’alegria que transmet la teua feina val tots els diners del món. T’afalaga artísticament. És una satisfacció quan guanyes un premi i te’l reconeixen. Guarde tots eixos moments amb estima. Fer feliç a la gent amb el teu treball”. El pare, en canvi, destaca les amistats que hui té gràcies a les falles. “A Dénia encara conserve una amistat com si continuara fent-los falla. Inclús el passat any em convidaren a estar amb ells, per l’aniversari. Lo millor és l’amistat que conserves amb moltes persones”. Però aquests èxits i els bons moments al llarg de tants anys no esborren la trista realitat que es viu hui en dia a la indústria de fer falles. Enguany han baixat la persiana 17 artistes fallers. I el més probable és que enguany en caiguen més. “Però es que és normal. Jo 229

estic fent falles amb els pressupostos que tenia mon pare, i els materials, mà d’obra i altres aspectes han pujat de preu. Hui la indústria s’aguanta perquè estan les fresadores fent i venent falles sense parar. Perquè sinó açò seria insostenible. I què fas? Doncs fas mig pressupost al teu taller i l’altre el fas per fora. Sinó jo tancaria. O es comença a pagar més o arribarà un moment que tot explotarà. Jo no puc ficar diners de la meua butxaca per a fer una falla. Perquè hui si no te la faig jo te la farà altre; si jo te’n pose dos aquell te’n posarà tres... però arribarà un moment en que qui posa tres anirà al clot, i qui pose dos anirà després”, lamenta Manolo Blanco fill. El pare reconeix que en la seua època s’apostava més econòmicament pels monuments. La vida s’ha encarit, però la falla no ha pujat eixos pressupostos. “Abans tenies motles i venies el cartó. Jo feia dos falles, i pràcticament en feia 10, amb el material que venia per a altres. I ahi sembla que no però el que perdies per una part, ho recuperaves per altres. Modelaves per a un any però treies per a diversos. Ara, 230

que és tot nou cada vegada i els fallers demanen més i més... el faller no ha canviat en eixe aspecte”. El canvi més gran en aquesta indústria, segons Blanco Jr., va ser l’arribada del suro, que va suposar una equivocació. “Com és més ràpid, es van començar a col•locar remats, contraremats etc, que acaben encarint la falla”. Per això a Manolo Blanco fill no li agradaria que les seues filles seguiren els seus passos d’artista. ”Este any tinc una escena que és l’artista faller, fent-se l’harakiri amb un pinzell, i el fill dient-li: ‘pare, vull ser artista’. Realment, si els agradaren les arts plàstiques, preferiria que es dedicaren a l’animació que a les falles. Ara... que fera una de les dos Belles Arts, amb una base, i després volgueren dedicar-se a fer falles, doncs val. Però no ho recomane, perquè no és un negoci. Açò ha d’anar a menys. No canvia la mentalitat de les falles. Altra escena que he realitzat este any és el ‘Volem falla’, en l’etiqueta d’una botella de whisky al costat. I a les falles no els ho

pots dir a la cara, perquè no ho entenen. Al meu taller et puc dir que ni no m’ix ni a un euro l’hora, per això he d’eixir fora a treballar per a altres”. Respecte a eixa continuació de la nissaga, Manolo Blanco pare explica que mai en la vida va fer per a que el seu fill seguira els seus passos. “No m’he clavat en allò que a ell li agradava. Ell ho ha triat. Però és cert que està amb tu tots els dies i al final és normal que continue el camí que vas iniciar. Estic satisfet”. Blanco Jr. recorda l’època al taller de son pare amb estima. “Tot el que s’ha mamat al taller ha sigut un aprenentatge. I hui en dia encara continue aprenent. Hi ha gent que és espectacular veure-la treballar. La forma de fer falles ha canviat totalment de com es feia fa una dècada”. Respecte a un consell que son pare li ha donat sobre l’ofici de fer falles, destaca un any que va fer la falla de Tetuan, la seua falla. “Em vaig gastar 25.000 pessetes més de les que valia la falla, i em va dir: Si algun dia vius d’açò, sàpigues que això no es pot fer. Això se’m va quedar gravat. I després també la gent que portava al taller, que era molt qualificada. I em van ensenyar a pintar i a fer falles”.

clar el que haurien sigut si no s’hagueren decidit pel món de les falles. “A mi ser venedor m’agradava, perquè arribava a casa a les dos i ja tenia tot el dia per a mi. Però després va vindre el cuquet de la falla i em va fotre”, diu Blanco pare. Al fill li hauria encantat treballar a Disney, fent pel•lícules. “Sóc un enamorat de l’animació. De tant en tant encara em dic que he de fer un curs per aprendre a dibuixar, però no hi ha temps. El primer que va a veure les pel•lícules infantils sóc jo. Ha sigut un món que sempre m’ha agradat. Li he tingut molta curiositat, però també molt de respecte”. Per sort, ambdós van seguir el camí de l’artista faller. Un camí amb penes i glòries, amb moments bons i d’altres dolents, i amb un futur incert. Però al remat, un camí que paga la pena recórrer si es fa amb la passió que sempre li han posat els Blanco. Una nissaga que ha deixat –i encara continua fent-ho- una empremta inesborrable a la història de les falles.

La carrera d’ambdós ha estat fructífera, però també tenien

231

Nissagues Falleres

Joan Quilis i Rodenas Estudiós de les falles

Els Grau, una família d’artistes fallers Possiblement, les falles de Xàtiva no serien el que són, sense Antonio Grau Tomàs i Antonio Grau Cros, pare i fill. Dos artistes, els quals, han plantat multitud de monuments en la nostra ciutat i els dos han acaparat, multitud de premis, durant les seus dilatades carreres. Dos artistes xativins, que com la majoria d’ells, no han sigut estudiats amb tota la profunditat que es mereixen, pel que algun dia hi haurà que fer-ho. ANTONIO GRAU TOMÀS Antonio Grau Tomàs, va nàixer a Xàtiva el 10 de novembre de 1906. Fill d’Antonio Grau Sahuquillo. En la seua infantesa va viure en el número 3 del carrer de l’Om. La seua professió va ser 1a de pintor d’habitatges (1). Així apareix en la “Guia-Directorio turística-industrial agrícola y comercial”, editada per la impremta Viuda de R. Mateu en 1962 (2). En aquesta guia ens informa que tenia la seua seu en el número 10 del carrer “Fuente Alós”. Apareix, en aquesta publicació, junt a tres professionals més de la pintura, cridant l’atenció el nom d’Enrique Grau Tonda. Aquest tenia la seua seu, en el carrer Om, número 5. Pensem que es tracta d’un error i que fa referència a Enrique Grau Tomàs, germà de l’artista faller que estem tractant, de professió també pintor i que durant molt de temps van treballar conjuntament (3). A més a més trobem documentat a aquest pintor en el cens de 1939, en aquesta mateixa adreça (4). 232

Esperem que alguna institució s’anime i es puga realitzar un llibre amb tota la informació i tota l’obra dels Grau, pare i fill, dos grans artistes fallers que ha donat la nostra ciutat.

Antonio Grau Tomàs va viure ja casat en el numero 19 del carrer Sants, i en els porxi d’aquesta casa va tindre el seu primer taller faller (5). Al final de la seu carrera d’artista, compartirà amb el seu fill, Antoni Grau Cros, un lloc, en el desaparegut edifici conegut com “el sanotori” (6), que estaria situat en l’actual carrer Baixada del Carme i vindria a ocupar, més o menys, el lloc on hui en dia troben el supermercat “Consum”. En 1943, Antonio Grau Tomàs, plantarà la seua primera falla. El període històric en el que aquest artista comença a treballar és una etapa complicada, doncs feia escassos anys que havia acabat la Guerra Civil i aleshores moltíssima gent, tant dones com homes, romanien empresonats per haver col•laborat amb la República. Els que, entre cometes, gaudien de llibertat, sofrien tot tipus de caresties i eren sotmesos a forts controls (7). En aquesta època, els artistes fallers no són professional i es dedicaran a la construcció de monuments a temps parcial. La gran majoria d’ells es dedicaven professionalment a pintar habitacles, però la professió de pintor no donava feina per a tot l’any. En passar el mes d’agost aquesta feina disminuïa i molts d’aquest professionals van veure en la construcció de falles un complement a la precària situació economia de l’època (8). 1943 és l’any en que les falles de Xàtiva tornen agafar

Esbós de la falla infantil del carrer Caputxins de 1943

AHMX. Esbós d’una falla infantil de 1944 realitzada per Antonio Grau Cros.

233

força, es torna a instaurar la Junta Local Fallera sent el seu president Eugenio Vila Cuenca, i com a Fallera Major fou elegida Josefina Nicolas Simón. Aquell any es plantaran 12 monument (9). Aquest període es caracteritzarà pel fort control de la censura, però així i tot destacarà la critica a temes locals (10), com els empedrats dels carrers, canalitzacions, estraperlo.... critiques polítiques, al règim que es vivia en aquella etapa no encontrem directament, però si en les falles de la plaça dels “Martires de la Revolución” de 1947, de la que després parlarem, o la plantada en 1948 en la plaça d’Enriquez, “Coles” on es criticava les coles per a poder aconseguir productes bàsics, com el pa, la llet, l’oli i altres (11). Possiblement Antonio Grau Tomàs siga uns dels artistes més importants de la nostra ciutat. Treballarà des de 1943 fins a 1970 (12). Les seues falles patiran, als llarg d’aquests casi tres dècades forts canvis estètics i estructurals, doncs les seues primeres falles presentaven un cadafals alts i els ninots vestits amb roba, passant -perquè així ho marcaven les noves tendències- a uns cadafals baixos i als ninots de cartró (13). Desconeguem si el motiu d’Antonio Grau Tomàs per muntar falles va ser sols l’econòmic, o si en va haver algun altre. Està clar que va viure tot l’ambient faller de l’etapa de la República, ja que quan comencen a plantar-se falles en 1933, tindria al voltant de 26 anys. No sabem si va treballar o col•laborar amb algun artista faller durant aquest període. Si que cal preguntar-se si amb les dos falles infantils que es plantaren en 1933 i 1934, en el carrer de l’Om, carrer on va nàixer i viure durant la seua infància i joventut i que coneixia perfectament, va tindre l’artista alguna cosa a veure en la seua realització. A dia de hui desconeguem els seus autors, però de segur que veure els monument prop de la casa on va nàixer l’influirien per a despertar l’artista faller que portava dins. El que sí sabem d’ell, és que va acudir a l’acadèmia de dibuix i pintura d’En Jose Carchano. Per tant el nostre artista, tenia inquietuds en aprendre i millorar les seues aptituds (14). Però, parlem un poc dels seus monuments. Com hem dit, va començar a plantar falles en 1943. En aquest any rea234

litzarà dos cadafals, un per al carrer Vernisa Art i deport i un altre per a la Raval Casos i Casos. L’inici, no va ser molt bo, ja que en cap de les dos falles va obtenir premi (15). No sabem si açò desanimaria al nou artista, però en 1944 no se li coneix cap falla. Serà en 1945 quant realitze novament un monument. Serà per a la plaça Portal de Valencia, on plantarà La Correguda, amb la que tampoc obtindria premi. En 1946, realitzarà dues noves falles. Una en la plaça de la Unificación (actual plaça del Mercat), la qual portava per lema La taroncha (16), obtenint el seu primer premi de la seua carrera com artista. Aquesta falla tractava un tema, que en el pas del temps continua sent actual, com és el problema que tenen els llauradors, valencians amb les taronges. En aquest monument destacaven els ninots en forma de taronja. A meitat cadafal trobàvem quatre especies d’àngels tocant les trompetes, i un poc més cap a dalt un personatge vestit amb trage que possiblement representaria un intermediari, i coronant la falla un ninot vestit amb saragüells i el cap amb forma de taronja. Possiblement estaria fent relació al baix preu que al llaurador se li pagava per la taronja i els preus que es trobaven en el mercat. Aquest mateix any, plantarà en la plaça del Cid (actual plaça de la Trinitat) L’art de la seda (17), no obtenint premi. En aquesta falla tractava la decadència d’una industria que en altres temps va ser molt important, com va ser el cultiu i tractament de la seda. En Xàtiva era tradició la cria de cucs de seda, i és molt interessant l’explicació que apareix al llibret de la comissió d’aquell any. Destaquem els següents versos (18): Arrancaren les moreres, els camps es quedaren plans, i els cucs de seda dormiren i no despertaren ya. És molt significatiu com Antoni Grau Tomàs tracta en aquestes dues falles problemes que afecten directament a la societat xativina d’aquella època, doncs els dos temes repercutien en la economia i en el benestar de la població.

AHMX. Esbós de la part posterior de la falla de 1944

En l’any següent, 1947, plantarà en la plaça Martires de la Revolución (actual plaça de Sant Jaume) obtenint un tercer premi amb la falla De tot un poc (19). En aquest monument, es representava un arbre del qual penjava una pesseta, significant el poc valor de la moneda. Segons contava el seu fill, Antoni Grau Cros, en una entrevista, son pare va ser empresonat per la Guàrdia Civil per criticar al règim (20). En aquest mateix any plantarà el seu primer monument infantil (21), dels tres que realitzarà en la seua carrera d’artista. En aquesta ocasió, serà per a la comissió de José Espejo (actual carrer Corretgeria). El lema era El secret del molinet, obtenint el primer premi, de falles infantils. A partir d’aquests anys i fins a 1951, Antonio Grau Tomàs farà un parèntesis en la seua trajectòria com artista faller. Desconeguem els motius pels quals va romandre sense fer falles, però durant tres anys no se li coneix cap monument. En 1951, plantarà per primera vegada en la plaça de Sant Jordi (22), lloc aquest en el que va estar molt vinculat, amb fins a sis falles realitzades per a aquesta comissió. La de 1951, portava per lema Problema resolt aconseguint un nou primer premi. El problema resolt del que ens informa el lema de la falla, no es altre que el subministrament elèctric, molt deficitari ens aquells anys. En el llibre de la Junta Local Fallera, editat en aquell any, podem llegir un versets aclaridors (23):

Xàtiva ya te resòll l’assunte d’electricitat, el campanar de la Sèu ens dona llum a grapats. En el cadafal del monument apareixia un canelobre amb un tros de campanar de la Seu, il•luminant tot el que té al seu voltant. En 1952 tornarà a plantar en Sant Jordi, ara amb la falla Lo que va d’ahir a hui (24). En aquesta ocasió, es va quedar sense premi. Serà en aquest mateix any quant realitze una dels monuments més originals que s’han vist en Xàtiva. Tot fem i fum (25) era una falla muntada sobre una plataforma d’un camió, la qual, era passejada per tota la ciutat inclòs pels pobles del voltants. En aquest monument va obtenir el primer premi. La seu d’aquesta falla era el local de la Primitiva Setabense, aleshores situat en l’actual plaça de Sant Francesc. Aquesta falla també es coneix, amb el lema Foc i flama (26). En 1953, continuarà fent falles per a la plaça de Sant Jordi, en aquesta ocasió serà Tot per el deport: diners, obtenint un segon premi (27). 235

Tot arreu i totes parts mil demostracions de que amb les .... i les arts els valencians som campeons. En un altra base es podien llegir els versos: Este negre amb granera Les bones arts està agranant. Un any més tard, 1957, plantarà en la plaça de Tetuan (actual Sant Francesc), desconeguem el lema d’aquesta falla (33). En 1958, tornarà a plantar en Sant Jordi L’emigració (34), obtenint un segon premi. Novament tractava un tema que podria ser actual com era el de l’emigració de persones a altres països per a buscar un futur millor. En 1959 serà en la plaça de Sant Pere on realitze el monument, tampoc coneguem el lema d’aquesta falla (35). Antonio Grau Tomàs

Tenim que passar ja a 1955, perquè en 1954 no se li coneix cap monument. En aquest any tornarà a plantar en la plaça de Sant Jordi. Per a aquest exercici realitzarà l’Espill de la veritat, amb la que obtingué un primer premi. Aquest monument va estar envoltat de polèmica, doncs els artistes Ramon Morell i José Camarasa (28) denunciaren que era un plagi de la falla plantada l’any anterior en la plaça del Dr. Collado de Valencia. Al final tot va quedar en una sanció, però es va respectar el premi. En aquest mateix any plantarà una falla infantil per a la comissió d’Espanyoleto, Tot per chuar, que es va quedar sense guardó (29). Repetirà novament amb la comissió de Sant Jordi i d’Espanyoleta en 1956. Per als primer plantarà Tot per dines, repetint un altra vegada amb el primer premi, aquesta vegada sense polèmica. Aquesta falla es caracteritzarà per tindre moviment, i en el cadafal apareixia un gran meló de tot l’any. Les tallades d’aquest fruit, per mig d’unes corrioles, pujaven i baixaven (30). Respecte als segons, novament plantarà una falla infantil, esta vegada serà Asta on alcansa nostre art aconseguint, també, el primer premi. En la realització d’aquesta falla col•laboraria, el seu fill, Antoni Grau Cros (31). Es coneix una fotografia d’aquest monument, en ella es pot veure que en les bases apareixien uns versos, els quals feien referencia al tema de la falla (32): 236

Per a continuar parlant de les falles d’Antonio Grau Tomàs, hem d’anar fins l’any 1962, doncs en 1960 i 1961 no se li coneix cap monument. En aquesta any plantarà per a una nova comissió formada en la nostra ciutat. Es tractava de la comissió de la Verge del Carme. El monument portava per lema L’hora fatal (36) i va obtenir el primer premi i també el primer premi al millor ninot. Es criticava el problema de la natalitat, doncs hi havia moltes famílies amb un gran nombre de fills i els jornals en aquells temps no donàvem per a molt, patint les conseqüències les xiquetes i els xiquets, els quals moltes vegades mancaven de alguna necessitat bàsica. En 1963, farà la falla Varies maneres de fer el indio, que plantarà en la plaça de la Bassa, obtenint el segon premi (37). Els últims anys com artista faller d’Antonio Grau Tomàs presenten algun dubte, doncs tant monuments de les comissions de República Argentina, com d’Espanyoleto no queda clar si van ser d’ell, si va ser l’autor el seu fill Antonio Grau Cros, o si va ser una tasca conjunta. En una entrevista realitzada el 13 de març de 1968 a l’artista i publicada en el diari Las Provincias (38), respecte a la pregunta que quines falles plantava, deia que: “yo, la de República Argentina y mi hijo la de la plaza Españoleto”. Les falles plantades en República Argentina en els anys 1966, 1967, 1968, en algunes publicacions apareixen com

seues i en altres com del seu fill (39). Això mateix passa en les falles plantades en la comissió d’Espanyoleto de 1968, 1969 i 1970 (40). En algunes publicacions apareixen atribuïdes al pare i en altres al fill. Tenim que tindre en compte que en 1966 Antonio Grau Tomàs contava ja amb casi 60 anys i que tenia que deixar pas al seu fill, més jove i d’una major qualitat artística. Possiblement aquest període seria de recolzament dels dos artistes, amb el pare preparant la seua jubilació i col•laborant amb el fill fins que va tindre l’edat per a retirar-se. ANTONIO GRAU CROS Antonio Grau Cros, naix a Xàtiva el 10 d’agost de 1934. Fill de Antonio Grau Tomás i de Patrocinio Cros, encara que als pocs mesos va perdre a sa mare (41). De ben xiquet ja ajudava a son pare en la realització de les falles. El propi Antoni Grau conta que de xiquet, després de l’escola i d’ajudar a son pare en el taller, per la nit acudia a l’acadèmia de dibuix que Francisco Climent Mata tenia aleshores en l’edifici dels actuals jutjats, on s’aprenia a dibuixar i pintar (42). En un principi, segueix els passos de son pare, es dedica a la pintura d’habitatges i parcialment a fer falles. Temps després abandonarà la pintura per dedicar-se professionalment al mon de les falles (43). Parlar de totes les falles d’Antonio Grau Cros, donaria per a un llibre, doncs, sols en Xàtiva són nombroses, tant els monuments grans com els infantils. A banda també a plantat falles en Alzira, Dénia, Oliva, Algemesí, Castelló de la Ribera, Gandia, Benifaió o Pego. En Xàtiva ha plantat en la majoria de les comissions actuals (44), sent República Argentina la demarcació on més ha treballat amb 19 falles grans i 5 infantils. En els seus inicis plantarà algunes falles infantils. En 1947, signa la falla infantil, plantada en el carrer José Espejo El secret del molinet, però en realitat aquesta falla va ser feta per son pare (45) i ell mateix va afirmar moltes vegades que en tretze anys, sols ajudava a son pare. Sis anys després, en 1953, ja en dinou anys, realitzarà el monument infantil de la plaça Sant Pere El llop i els tres porquets (46). Amb aquest monument aconseguiria alçar-se amb el primer premi de falles infantils. El mateix Antonio Grau, va contar en més d’una ocasió que per aquells anys va plantar una falla infantil en la plaça d’Enriquez, que per motius d’haver-la encomanat, en molt poc de temps, estava feta en quatre caixes i uns quants car-

Falla de 1946 “La taronchà” d’Antonio Grau Tomàs

trons, representant una casa o edifici, per la que sortia una gran quantitat de fum. Farà uns anys, vaig localitzar en l’Arxiu Municipal de Xàtiva, en l’apartat de falles (47), l’esbós d’una falla infantil de 1954, amb el segell de la comissió infantil de la plaça d’Enriquez, en l’esbós, es representava, sobre una base alta un edifici amb ximenera, per la que eixia el fum. Lamentablement, no figura el nom de l’artista, però sabent, que en aquesta plaça d’Enriquez, sols hi ha documentada una falla infantil i sabent la descripció que el propi Antoni Grau Cros feia de la falla que ell va plantar en aquets lloc, es pot atribuir aquest esbós al monument, que ell va fer per a questa comissió. El lema de la falla era El fum i en el full de l’esbós podem llegir alguns versos: 237

Falla infantil de la plaça de Sant Pere de 1953.

Ya casa de vehinat qu’en conte de ximenera ix el fum per un forat, o per finestró o per eixa.... i busca qui t’ha pegat.

cia. Es representaven dos escenes, en la part davantera apareixia un pare llegint al seu fill davant la llar i en la darrera es representaven els set enanets. A l’any següent plantaria Radiomania (48), es representava un gran a aparell de ràdio coronat per un cantant amb maraques. Cap d’aquestes falles va obtenir premi. Cal destacar que Possiblement aquesta critica estiga fent referència a en aquest esbossos, signava com “A. Grau hijo”, per a alguna casa o edifici de la barriada, per la qual el fum diferenciar-se de son pare, que estava en ple esplendor eixia per on podia, doncs al tractar-se de cases velles i en aquella època. poc arreglades en moltes ocasions es vivia de manera En 1961, plantarà una nova falla infantil aconseguint precària. el primer premi (49), esta vegada serà en el carrer José Espejo, aquesta portava per lema Casos Setabenses. En Són interessants uns altres versos, que no fan referència aquesta mateixa comissió, però a l’any següent, 1962, al fum però que transcriurem igualment. Fan al•lusió a trobem una falla signada per Antoni Grau Cros (50), l’escena darrera de la falla. desconeguem el seu lema. El propi artista no reconeix aquesta falla com seua i l’atribueix a son pare, ja que ell En la plasa del Mercat va comentar en alguna ocasió que sols va col•laborar en fent un favor a la “higiene” la seua confecció. el pixaor han tapat que olia....”a rosa i claveles” En 1966, plantarà el seu primer monument gran per a la ¿Per que no en fan uns moders comissió de República Argentina, encetant-se així una en lavabos i retretes? relació que durarà dinou anys, repartits en dos períodes, En 1955 i 1956, tornarà a plantar les falles infantils de la plaça de Sant Pere. La primera, amb el lema Infàn238

un de dotze anys que va des la falla plantada en 1966 fins a la de 1977 i un segon període de set anys que compren des de la falla plantada en 1982, fins la plantada en 1988. En aquesta comissió aconseguiria el primer premi di-

verses vegades. El primer d’ells seria en 1966 i li seguirien tres més consecutius. Encetaria el palmarès amb Lluita pel nivell de la vida. A l’any següent, amb Festivals. Continuaria, en 1968 amb Coses de hui (51). En aquest any plantarà també per a la comissió d’Espanyoleto, fent-ho sis anys seguits, en aquesta ocasió va ser Farça, obtenint un quart premi, però guanyant el de millor ninot amb Pirata pata de palo (52). En 1969 amb Avassallamenta (53) tornarà a guanyar amb la comissió de República Argentina. En aquest any, també amb la comissió d’Espanyoleto, tornarà a guanyar el premi al millor ninot (54), en aquesta ocasió amb La Masiel. En 1970, en els monuments no obtindria cap primer premi, però repetiria, per tercera vegada consecutiva, el premi al millor ninot amb la comissió d’Espanyoleto, en aquesta nova ocasió amb L’agent Pardo (55). Tornarà a alçar-se amb el primer premi en 1971, però en aquesta vegada serà amb la falla Varis plans (56) realitzada per a la comissió d’Espanyoleto. En 1972 tornaria a aconseguir el màxim guardó amb la comissió República Argentina, amb la falla Avui amb una ploma mos desplomen (57). També en aquest anys plantarà per a la comissió de Sant Jaume Tot en conserva (58), obtenint el segon premi de la tercera secció. També ho farà per a la comissió de Selgas Tovar, que tornava a plantar falla després d’uns quants anys, sense fer-ho i aquesta seria la primera de set grans i cinc infantils que farà per a aquesta demarcació. Per ací realitzaria Nos la dan con queso (59), quedant segon de la secció segona. En 1974, plantarà sis falles en Xàtiva, cinc grans i una infantil. Continua plantant en República Argentina i també farà el monument infantil d’aquesta comissió amb La rateta presumida (60). Ho farà també per tercer any en Sant Jaume i encetarà un període de quatre anys en Sant Feliu i en Benlloch-Alexandre VI (61). Tornaria a obtenir un primer premi en 1975 però amb la comissió Cid-Trinitat (62), amb el monument Pobra taronja. En aquest monument va ser mític el grup que representava dos cavalls de tir i arrossegament. Recordem que son pare ja va guanyar en 1946 un primer premi amb una falla que també tractava el problema de les taronges. En aquesta comissió encetarà un període de sis anys consecutius plantant falla ací. En aquest anys també va plantar amb la comissió de Ferroviària “La roda de la vida” quedant segon de la primera secció i obtenint el premi al millor ninot El pastoret (63).

Antonio Grau Cros, treballant en “La Masiel”, premi al millor ninot en 1969.

En les falles de 1976, no obtindria el primer premi en el monument, però guanyaria novament el premi al millor ninot amb El bomber, que formava part de la falla Mirant la pesseta (64) que va plantar per a la comissió de Republicà Argentina i que va a aconseguir el segon lloc de la secció especial. En 1977, últim any del primer període amb la comissió de República Argentina, obtindria novament un primer premi, amb Pallasades. En 1978 plantarà per a la comissió del Mercat Per a sustos no guanyem prou (65) quedant segon de la tercera secció. Aquest seria el primer any d’onze consecutius que Antoni Grau Cros faria falla per a aquesta comissió i en 1979 encetaria també en aquesta mateixa comissió un període de huit anys plantant també la falla infantil. Aquesta primera seria Coses de xiquets (66) obtenint el tercer premi de la secció especial. També en 1978, plantarà, per primera vegada amb la comissió de Molina-Claret, en aquesta ocasió serà, la falla Les picades (67) obtenint el tercer premi de la primera secció. Tornant a 1979, en aquest any, enceta un segon període, de sis anys, amb la comissió d’Espanyoleto, amb el cadafal Pactes (68) quedant quart de la segon secció. 239

També farà la falla de la comissió Tetuan-Porta de Sant Francesc Pirates d’avui que obtindria el primer premi de la primera secció. Aquest monument, seria el primer de deu plantats en aquesta ubicació. Per aquesta mateixa comissió faria quest any també la falla infantil Vicis (69) sent segon de la primera secció. 1980 serà un any molt productiu, doncs plantarà huit falles a Xàtiva, sis grans i dos infantils. Realitzarà l’únic monument que ha fet per a Joan Ramon Jiménez El fem quedant tercer de la secció tercera. També serà l’última vegada que plante per a la comissió de Cid-Trinitat. En Mercat i Molina-Claret, farà, tant gran com infantil. També farà falles per a Tetuan-Porta de Sant Francesc i Espanyoleto (70). Amb la comissió del Mercat guanyarà un altre premi al millor ninot, aquest serà El palleter i el cadafal Plagues va quedar tercer de la secció primera (71). En 1982, plantarà la primera de les dos falles que farà per a la comissió de la Verge del Carme, en aquesta ocasió serà Al pas que anem quedant tercer de la secció segon (72). Passarien sis exercicis fallers per a que Antoni Grau Cros tornara a guanyar un primer premi. Seria en 1984, ja dins del segon període amb la comissió de República Argentina i Els canvis (73) seria el lema de la falla guanyadora. Tornaria a obtenir el primer premi a l’any següent, però amb la comissió del Mercat, amb la falla On mengen dos mengen quatre (74), sent aquest l’últim primer premi que obtindria en la seua carrera. En 1985 guanyara un altra vegada el premi al millor ninot, esta vegada serà La dama de ferro, es tractava d’una representació de la primera ministra britànica Margaret Thatcher (75), que es podia veure en la falla Cada ú agrana per a ell plantada per a la comissió de República Argentina, la qual va obtenir el segon premi de la secció especial. 240

Antonio Grau Cros, continuarà plantant falles fins a 1995 i continuarà recollint premis, però ja seran segons o tercers. L’aparició de nous artistes i nous conceptes de fer falles, marque possiblement la seua retirada del món faller. En 1994 encara plantarà quatre falles grans i una infantil: Tetuan-Porta de Sant Francesc, Espanyoleto, Selgas Tovar i en Murta-Maravall. En aquesta, última, comissió seria la primera i única falla que va realitzar. Aquest monument portava per lema La culpa... del dimoni (76), i va quedar tercer de la secció tercera. En aquest any, també realitzarà una falla infantil, per a la comissió de Selgas-Tovar, amb el lema serià Fantasia (77) obtenint el tercer premi de la secció primera. En aquesta comissió en el seu monument gran Ratolineries, Antonio Grau Cros va patir un contratemps, doncs, li va caure el remat (78). Va ser la primera i única vegada que va patir un accident d’aquest tipus, la qual cosa va precipitar la seua retirada a l’any següent. En l’últim any de la carrera com artista faller, plantarà sols dos falles grans i una infantil. Les grans seran en Raval (79), lloc on no havia plantat mai, realitzarà per ací 95 any de... quedant setè de la secció segona. La segon falla la plantarà en Ferroviària, amb Hi qui no corre vola quedant cinquè de la secció segon. Per aquesta mateixa comissió faria la falla infantil Contes (80), quedant tercer de la secció segona. Com podem veure Antoni Grau Cros, ha estat un artista molt llorejat. Va saber adaptar els coneixements que va rebre de son pare i millorar-los, pel que podem dir que va ser el primer artista modern de Xàtiva. Va saber adaptar les noves tendències i les noves formes de treballar les falles, adoptant el fet de ser artista faller com una professió. Però com hem dit al començament, resta per fer un verdader estudi de la família Grau. En els llibre de les comissions podem esbrinar algunes coses però aquest dos

Falla Antonio Grau Cros realitzada per a la comissió de Republicà Argentina en 1986.

artistes donen per a moltes pàgines. Esperem que alguna institució s’anime i es puga realitzar un llibre amb tota la informació i tota l’obra dels Grau, pare i fill, dos grans artistes fallers que ha donat la nostra ciutat. Lamentablement Antonio Grau Cros, ens deixava el passat 6 de gener. Se n’ha anat un gran professional i un gran amant de les falles. 241

Bibliografia i notes: .-1 Quilis i Rodena Joan (2007): Els primers premis a les falles de Xàtiva. Dels inicis a la consolidació, de les falles de la República a les falles del franquisme (1934-1963). Llibre explicatiu falla plaça Benlloch 2007. Edita: Associació cultural Falla Benlloch, Xàtiva. Pag. 87- 90. .-2 Jordán J. Y Jover (1962): Guia-directorio turística industrial, agrícola y comercial de Játiva. Imprenta viuda de Ricardo Mateu, Xàtiva. Pag. 45. .-3 Quilis i Rodena Joan (2007): Els primers premis a les falles de Xàtiva. Dels inicis a la consolidació, de les falles de la República a les falles del franquisme (1934-1963). Llibre explicatiu falla plaça Benlloch 2007. Edita: Associació cultural Falla Benlloch, Xàtiva. Pag. 87- 90. .-4 AHMX: Padró municipal 1939. .-5 Quilis Rodena Joan (2015): Artistes fallers. Recapitulació i nous esbrinaments (II). Pintors i fusters camí de la professionalització de l’artista faller (1942-1967). El verí del foc, fanzine de falles, Xàtiva i cultura nº 9 març 2015. Edita: Associació cultural falla Joan Ramón Jiménez, Xàtiva. Pag. 49-51. .-6 Quilis i Rodena Joan (2015): Artistes fallers. Recapitulació i nous esbrinaments (II). Pintors i fusters camí de la professionalització de l’artista faller (1942-1967). El verí del foc, fanzine de falles, Xàtiva i cultura nº 9 març 2015. Edita: Associació cultural falla Joan Ramón Jiménez, Xàtiva. Pag. 49-51. .-7 Vidal i Garcia Miquel (2019): Guerra, falles i calamitats. Llibre explicatiu falla plaça Benlloch 2019. Edita: Associació cultural Falla Benlloch, Xàtiva . Pag. 112-115. .-8 Quilis i Rodena Joan (2007): Els primers premis a les falles de Xàtiva. Dels inicis a la consolidació, de les falles de la República a les falles del franquisme (1934-1963). Llibre explicatiu falla plaça Benlloch 2007. Edita: Associació cultural Falla Benlloch, Xàtiva. Pag. 87- 90. .-9 Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 14. .-10 Quilis i Rodena Joan (2007): Els primers premis a les falles de Xàtiva. Dels inicis a la consolidació, de les falles de la República a les falles del franquisme (1934-1963). Llibre explicatiu falla plaça Benlloch 2007. Edita: Associació cultural Falla Benlloch, Xàtiva. Pag. 82-87. .-11 Tortosa i Garcia Rafa (2019): Les Coles, un cadafal faller per eludir la por amb enginy i gracia. Llibre explicatiu falla plaça Benlloch 2019. Edita: Associació cultural Falla Benlloch, Xàtiva. Pag. 116-125. .-12 Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita Junta Local Fallera, Xàtiva. .-13 Tortosa i Garcia Rafa (2007): Els primers premis a les falles de Xàtiva. El duel artístic entre Grau i Blanco (1964-1985). El verí del foc, fanzine de falles, Xàtiva i cultura nº 1 març 2007. Edita: Associació cultural falla Joan Ramón Jiménez, Xàtiva. Pag. 64-66. .-14 Ramírez Aledón Germà (1989): Un manuscrit inèdit de José Carchano

242

sobre Xàtiva. Papers de la Costera nª 6, juny 1989. Ed: Associació d’Amics de la Costera, Xàtiva. Pag. 179. .-15 Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 38 i 103. .-16 Quilis i Rodena Joan (2007): Els primers premis a les falles de Xàtiva. Dels inicis a la consolidació, de les falles de la República a les falles del franquisme (1934-1963). Llibre explicatiu falla plaça Benlloch 2007. Edita: Associació cultural Falla Benlloch, Xàtiva. Pag. 84-85. .-17 Llibret explicatiu falla del Cid 1946. .-18 Llibret explicatiu falla del Cid 1946. .-19 Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 28. .-20 Garzó Agustín (1995): Antoni Grau Cros en l’any de l’adéu a les falles. Xàtiva en falles 1995. Edita Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 77. .-21 Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 99. .-22 Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 42. .-23 Llibre Junta Local Fallera 1951. .-24 Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 42. .-25 Quilis i Rodena Joan (2007): Els primers premis a les falles de Xàtiva. Dels inicis a la consolidació, de les falles de la República a les falles del franquisme (1934-1963). Llibre explicatiu falla plaça Benlloch 2007. Edita: Associació cultural Falla Benlloch, Xàtiva. Pag. 84-85. .-26 Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 107. .-27 Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 42. .-28 Tormo Irene (2005): La falla del plagi. Llibre explicatiu falla República Argentina 2005. Edita: Associació cultural Falla República Argentina, Xàtiva. Pag. 105-109. .-29 Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 47. .-30 Quilis i Rodena Joan (2007): Els primers premis a les falles de Xàtiva. Dels inicis a la consolidació, de les falles de la República a les falles del franquisme (1934-1963). Llibre explicatiu falla plaça Benlloch 2007. Edita: Associació cultural Falla Benlloch, Xàtiva. Pag. 84-87. .-31 Quilis i Rodena Joan (2008): Primers premis de les falles infantils a Xàtiva. Els anys (1934-1963). Llibre explicatiu falla plaça Benlloch 2008. Edita: Associació cultural Falla Benlloch, Xàtiva. Pag. 75-95. .-32 Quilis i Rodena Joan (2008): Primers premis de les falles infantils a Xàtiva. Els anys (1934-1963). Llibre explicatiu falla plaça Benlloch 2008. Edita: Associació cultural Falla Benlloch, Xàtiva. Pag. 93. .-33 Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014.

Edita Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 30. .-34 Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 42. .-35 Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 101. .-36 Quilis i Rodena Joan (2007): Els primers premis a les falles de Xàtiva. Dels inicis a la consolidació, de les falles de la República a les falles del franquisme (1934-1963). Llibre explicatiu falla plaça Benlloch 2007. Edita: Associació cultural Falla Benlloch, Xàtiva. Pag. 84-87. .-37 Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 97. .-38 Quilis i Rodena Joan (2012): Els artistes fallersa la premsa. El verí del foc, fanzine de falles, Xàtiva i cultura nº 6 març 2012. Edita: Associació cultural falla Joan Ramón Jiménez, Xàtiva. Pag. 77. .-39 En el recull fet amb motiu del 50 aniversari de la comissió s’atribueix les falles a Atonio Grau Tomàs (60-65). En aquest mateix llibre Rafa Tortosa i Garcia en l’article “Evolució artística dels cadafals de la República Argentina” atribueix les falles a Antoni Grau Cros (174-176). Llibre explicatiu falla República Argentina 2014. Edita: Associació cultural Falla República Argentina, Xàtiva. .-40 En el recull fet amb motiu del 50 aniversari de la comissió s’atribueix les falles a Atonio Grau Tomàs (29-31). En aquest mateix llibre Rafa Tortosa i Garcia en l’article “Els ninots indultats de la falla Espanyoleto” atribueix les falles a Antoni Grau Cros (184-186). Llibre explicatiu falla Espanyoleto 2014. Edita: Associació cultural Falla Espanyoleto, Xàtiva. .-41 El nostre agraïment a Neus Grau, filla d’Antoni Grau Cros, per la informació facilitada. .-42 Quilis i Rodena Joan (2010): Els artistes fallers a les acadèmies de pintura i als grups de pintura de Xàtiva. Llibre explicatiu falla Joan Ramón Jiménez 2010. Edita: Associació cultural falla Joan Ramón Jiménez, Xàtiva. Pag. 76. .-43 Quilis i Rodena Joan (2008): Primers premis de les falles infantils a Xàtiva. Els anys (1934-1963). Llibre explicatiu falla plaça Benlloch 2008. Edita: Associació cultural Falla Benlloch, Xàtiva. Pag. 82-83. .-44 A plantat també en: Espanyoleto: 13 falles grans. Mercat: 11 grans i 8 infantils. Tetuan-Porta de Sant Francesc: 10 grans i 1 infantil. Selgas-Tovar: 7 grans i 5 infantils. Cid-Trinitat: 6 grans i 1 infantil. Molina-Claret: 4 grans i 2 infantils. Benlloch-Alexandre VI: 4 grans. Sant Feliu: 4 grans. Sant Jaume: 4 grans i 1 infantil. Ferroviària: 3 grans i 1 infantil. Verge del Carme: 2 grans. Joan Ramón Jiménez: 1 gran. Raval: 1 gran. Murta: 1 gran. .-45 Quilis i Rodena Joan (2008): Primers premis de les falles infantils a Xàtiva. Els anys (1934-1963). Llibre explicatiu falla plaça Benlloch 2008. Edita: Associació cultural Falla Benlloch, Xàtiva. Pag. 82-83. .-46 Quilis i Rodena Joan (2008): Primers premis de les falles infantils a Xàtiva. Els anys (1934-1963). Llibre explicatiu falla plaça Benlloch 2008. Edita: Associació cultural Falla Benlloch, Xàtiva. Pag. 82-83. .-47 AHMX: Fons falles. .-48 Quilis i Rodena Joan (2004): Precedents històrics de la comissió infantil de Benlloch. Llibre explicatiu falla plaça Benlloch 2004. Edita: Associació cultural Falla Benlloch, Xàtiva. Llibre II Pag. 56-62. .-49 Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 99. .-50 Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 1865-2014. Edita Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 98. .-51 Tortosa i Garcia Rafa (2014): Evolució artística dels cadafals de la República Argentina. Llibre explicatiu falla República Argentina 2014. Edita: Associació cultural Falla República Argentina, Xàtiva. Pa.174-176. .-52 Tortosa i Garcia Rafa (2011): Catàleg de ninots indultats. El verí del foc, fanzine de falles, Xàtiva i cultura nº 5 març 2011. Edita: Associació cultural falla Joan Ramón Jiménez, Xàtiva. Pag. 122-125. .-53 Tortosa i Garcia Rafa (2014): Evolució artística dels cadafals de la República Argentina. Llibre explicatiu falla República Argentina 2014. Edita: Associació cultural Falla República Argentina, Xàtiva. Pa.174-176. .-54 Tortosa i Garcia Rafa (2011): Catàleg de ninots indultats. El verí del foc,

fanzine de falles, Xàtiva i cultura nº 5 març 2011. Edita: Associació cultural falla Joan Ramón Jiménez, Xàtiva. Pag. 126-129. .-55 Tortosa i Garcia Rafa (2011): Catàleg de ninots indultats. El verí del foc, fanzine de falles, Xàtiva i cultura nº 5 març 2011. Edita: Associació cultural falla Joan Ramón Jiménez, Xàtiva. Pag. 130-133. .-56 Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 18652014. Edita Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 46. .-57 Tortosa i Garcia Rafa (2014): Evolució artística dels cadafals de la República Argentina. Llibre explicatiu falla República Argentina 2014. Edita: Associació cultural Falla República Argentina, Xàtiva. Pa.174-176. .-58 Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 18652014. Edita Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 26. .-59 Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 18652014. Edita Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 50. .-60 Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 18652014. Edita Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 59. .-61 Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 18652014. Edita Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 26; 62; 66. .-62 Tortosa i Garcia Rafa (2007): Els primers premis a les falles de Xàtiva. El duel artístic entre Grau i Blanco (1964-1985). El verí del foc, fanzine de falles, Xàtiva i cultura nº 1 març 2007. Edita: Associació cultural falla Joan Ramón Jiménez, Xàtiva. Pag. 64-66. .-63 Tortosa i Garcia Rafa (2011): Catàleg de ninots indultats. El verí del foc, fanzine de falles, Xàtiva i cultura nº 5 març 2011. Edita: Associació cultural falla Joan Ramón Jiménez, Xàtiva. Pag. 142-145. .-64 Tortosa i Garcia Rafa (2011): Catàleg de ninots indultats. El verí del foc, fanzine de falles, Xàtiva i cultura nº 5 març 2011. Edita: Associació cultural falla Joan Ramón Jiménez, Xàtiva. Pag. 146-147. .-65 Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 18652014. Edita Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 34. .-66 Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 18652014. Edita Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 35. .-67 Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 18652014. Edita Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 78. .-68 Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 18652014. Edita Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 48. .-69 Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 18652014. Edita Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 30-31. .-70 Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 18652014. Edita Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 22; 32; 34; 36; 46; 74; 78; 79. .-71 Tortosa i Garcia Rafa (2011): Catàleg de ninots indultats. El verí del foc, fanzine de falles, Xàtiva i cultura nº 5 març 2011. Edita: Associació cultural falla Joan Ramón Jiménez, Xàtiva. Pag. 156-157. .-72 Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 18652014. Edita Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 54. .-73 Tortosa i Garcia Rafa (2014): Evolució artística dels cadafals de la República Argentina. Llibre explicatiu falla República Argentina 2014. Edita: Associació cultural Falla República Argentina, Xàtiva. Pa.176-179. .-74 Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 18652014. Edita Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag.34. .-75 Tortosa i Garcia Rafa (2014): Evolució artística dels cadafals de la República Argentina. Llibre explicatiu falla República Argentina 2014. Edita: Associació cultural Falla República Argentina, Xàtiva. Pa.168-169. .-76 Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 18652014. Edita Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 86. .-77 Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 18652014. Edita Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 51. .-78 Garzó Agustín (1995): Antoni Grau Cros en l’any de l’adéu a les falles. Xàtiva en falles 1995. Edita Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 78. .-79 Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 18652014. Edita Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 38. .-80 Sánchez i Pérez Joaquim (2014): Quadern de falles Xàtiva 18652014. Edita Junta Local Fallera, Xàtiva. Pag. 70-71.

243

Nissagues Falleres

Josep Sanchis Martínez

en cadascun dels exercici faller dels assenyalats. Per a la comissió de la Falla Selgas-Tovar va realitzar 7 falles grans, una en 1972 i les altres 6 contínues en els exercicis fallers de 1989 a 1994, a més d’altres 5 infantils en 1989, 90, 92, 93 i 94. Amb la seua jubilació va deixar un buit als tallers fallers de Xàtiva que les noves generacions de joves artistes van anar cobrint. A més de Xàtiva, també el contractaren comissions d’altres diverses poblacions valencianes, entre elles de Dénia, Gandia i Oliva.

Antoni Grau Cros ens ha deixat

Toni Grau, en la seua vida professional fou un gran artesà i artista faller de la ciutat de Xàtiva, arribant a plantar 89 falles grans i altres moltes d’infantils des de ben curta edat, sent a l’any 1947 quan realitza la seua primera falla, una infantil per a la comissió del carrer José Espejo (actualment carrer Corretgeria). Les últimes que va realitzar a Xàtiva, en el seu taller situat a la Pujada de Bixquert, foren a l’any 1995 per a les comissions de la Falla Ferroviària la gran i la infantil de Molina Claret, deixant des d’aleshores la professió en arribar-li l’edat de la jubilació. Duia des de ben xiquet, junt al seu pare, el pintor i artista Antoni Grau Tomás, fent falles, sent la primera d’elles la citada de 1947, a la que seguiren els anys posteriors altres infantils, com les tres dels anys 1953, 54 i 55 per a la comissió de la plaça de Sant Pere i la de la plaça de la Mercè en 1954, totes elles mereixedores dels primers premis a criteri del jurats de l’època, la qual cosa avançava la qualitat del seu treball per a quan dona el pas de fer-ne de falles grans a començament dels anys seixanta del segle XX. A la nostra ciutat va aconseguir 10 primers premis en les dècades dels anys 1960, 70 i 80, competint amb Ramón Morell, Pepe Martínez Mollá, Manolo Blanco, Antonio Sáez i altres artistes de fora, passant després a compartir premis amb els joves Paco Roca, Miguel Àngel Gosalbes Moracho i Xavier Herrero, amb altres més que van incorporant-se a la professió, sent notable la seua producció de monuments fallers en quantitat contractats 244

En l’àmbit personal, qui açò subscriu ha tingut l’honor de ser considerat el seu amic, la qual cosa va nàixer de la confiança que vam anar creant entre nosaltres des de 1980 quan em va proposar que li escrivira els versets explicatius que acompanyen les escenes de les falles que construïa al seu taller ubicat aleshores a la Pujada de Bixquert, del qual encara recorde el fred terrible que allí es passava en arribar els mesos de gener a març mentre li prenia nota dels temes que després d’haver estat fent-les en altres diversos llocs de la ciutat com va ser un magatzem fons i mig destartalat que hi havia en la cantonada dels carrers Acadèmic Maravall i Maulets. A Toni li feien les explicacions altres persones fins aquell moment, però en haver deixat d’escriure, per edat, alguns poetes satírics fallers de Xàtiva de l’època com Vicent Sanchis “El Gandumbero”, Enric Camanyez i Úbeda, Ismael Martí Gironés, i altres, es va quedar la ciutat escassa en poetes satírics fallers, entrant una nova generació de joves amb l’escriptura més fresca i ortogràficament correcta segons les normes oficials. Les llargues converses que mantenien sobre cap on anaven les falles conforme evolucionaven els temps i les situacions socials i polítiques, ja no les podrem tornar a realitzar, ni tampoc saludar-nos i xerrar una estona en la plaça de la Bassa on Toni acudia pels matins de quasi totes les dies, asseguent-se a descansar al solet en temps de fred o posant-se a l’ombra en l’estiu, per veure passar a la gent de la seua ciutat, una ciutat a la que sempre ha estimat com el que més i on ha fet molts i grans amics degut la seua bonhomia. Ja no podrà contar-me allí al banquet o a la barana de marbre de l’entrada de l’aparcament de La Bassa -com havíem quedat fa un parell de setmanes enrere en trobar-nos al carrer Sant Francesc- com va idear fer la seua primera falla, la infantil de Caperutxeta i el llop, per a

Toni Grau Cros

la qual cosa li vaig requerir i ell va acceptar de veure’ns per facilitar-me els detalls que la seua memòria atresorava sobre les seues vivències professionals dedicades a l’art de construir i pintar falles, amb la finalitat d’escriure un article sol•licitat per la comissió de Benlloch per al llibre de la falla d’enguany que tracta de la seua falleta infantil de 1953 plantada en la plaça Sant Pere, la qual duia per títol El llop i els tres cerdets, a la que el jurat va concedir el primer premi.

Allà on el camí ens duga després del nostre pas per este món, de ben segur que Toni trobarà la mateixa estima i consideració que es va guanyar en vida entre nosaltres. Descansa en pau.

245

Nissagues Falleres

José Luis Lagardera Periodista i faller

Els germans Garcia, segell propi a l’ofici de fer falles

Entrar al taller dels germans Garcia és accedir a una altra dimensió. Arribar ja és tota una aventura, perquè l’indret es troba a una masia en plena naturalesa, prop del polígon industrial de Manises, que fins que ells van decidir alquilar-la romania tancada des de feia més d’una dècada. Jesús i Javier Garcia són un artistes fallers peculiars, ja no sols pel vincle que els uneix, sinó perquè són granadins de naixement, malgrat que van arribar a València ben menuts, el que suposa conèixer les falles des que tenen ús de raó. “Eren màgia, un somni... mai vam pensar que ens atreviríem a dedicar-nos a això, perquè a banda estava la ignorància de no saber com es feien eixos monuments”. Però finalment van donar el pas, i hui en dia són uns artistes fallers reconeguts, especialment, a València i els municipis del voltant. “Mai ens va donar per treballar d’açò, teníem estudis, però tot el que fèiem no ens omplia. Els dos havíem treballat de moltes coses, però va arribar la crisi i ens vam haver de posar a currar com a cabrons”. Ens conten Jesús i Javier que a Mislata –lloc on tenen la seua residència- hi havia una persona que feia falles, i així van descobrir com era l’ofici. “En aquell temps els dos treballàvem en l’empresa de neteja de l’Ajuntament, però per les vesprades anàvem al taller perquè ens començava a picar la curiositat. I al remat, vam canviar de feina”. 246

Els va picar el cuquet, i després d’alguns anys treballant amb aquest artista, de forma esporàdica, es van adonar de que aquest treball era realment el que els agradava. “Nosaltres portem des de menuts dibuixant, fent maquetes... aleshores no ens va vindre tot de nou”, conta Jesús, qui es va clavar a Belles Arts, però no per a acabar sent professor, sinó simplement perquè li agradava. “Ací trobarem una manera d’experimentar i expandir tot el que havíem vist des de menuts, veient les nostres sèries, fent els nostres jocs i les nostres maquetes. I si damunt ens paguen... doncs imagina’t”. Els germans Garcia començarem en aquell taller faller de Mislata ara fa uns dotze anys, i en solitari porten vuit o nou. Ara tenen 36 anys, i fan broma sobre el dia del seu aniversari, que cau en passar falles, concretament el 25 de març: “envellim molt durant l’any i quan arriba el nostre aniversari, es nota. O això ens diuen”. Però aquesta facilitat per fer aquestes construccions no naix del no-res. El pare dels germans Garcia era fuster. “La meitat del nostre treball li la deguem al nostre pare. Perquè... com fas una estructura si ningú t’ha explicat com s’agafa un martell i un caragol? El nostre pare és qui ens ha ensenyat a tallar la fusta i a fer tot allò relacionat amb l’ofici. Després nosaltres el que hem fet és posar la nostra part artística”.

“Ens enorgulleix que la gent reconega els nostres ninots o les nostres falles, distingint-nos de la resta per una línia. Però sense llevar-li a ningú el mèrit perquè és una passada tot el que fa la resta. Tu eres distint perquè la resta també ho és”

Javier García

Jesús García

247

Germans que treballen junts Però com és la vida de dos germans que treballen junts? “Nosaltres som tres germans i una germana que viu a Granada. Els nostres pares ens han ensenyat a compartir i estem acostumats a fer-ho. A vegades tenim les nostres discussions, perquè hi ha pressió i cadascú vol fer les coses a la seua manera, i hi ha que solucionar la papereta. Però els problemes els resolguem perquè al remat estem els dos pel mateix interès: fer el que ens agrada i mantenir-nos fent aquest treball”. Jesús assegura que entre ell i el seu germà Javier hi ha facilitat de paraula, degut a la confiança que es professen i a que cadascú és especialista en algun aspecte del taller. Javier sap més d’estructures i Jesús és més ràpid tallant o modelant. I després s’ajunten pel camí i s’intercanvien les tornes. “Anem repartint-nos la feina que sabem que a cadascú ens ix millor, encara que els dos sabem fer de tot”. En la pintura Jesús es clava en el detall i en els efectes que el seu germà no controla, i Javier s’involucra més en l’I+D. Perquè eixa és altra de les característiques que marquen el treball dels germans Garcia, que cada any experimenten i creen noves escenografies, noves estructures i noves formes, sempre a partir de zero, sempre després d’una intensa investigació. “Com tractem de fer falles diferents, ha d’haver algú en I+D perdent dies i experimentant en alguna cosa que possiblement després hages de llançar al fem. Però si dones en el clau i queda bé... doncs ho pots aprofitar”. No es senten identificats quan diuen que fan falles “rares”, perquè asseguren que fins que no els ho van dir, no van entendre que el seu estil se n’ix de la norma establerta o del que sol ser comú hui en dia. “Volíem fer el que ens agrada, perquè veiem falles i flipàvem, ho seguim fent. Perquè vénen estes dates i comences a veure un fum de colors, d’estils, d’expressions. Volíem expressar-nos a la nostra manera. Ens van dir que fèiem coses diferents, que teníem una manera diferent d’expressar-nos. Però van ser ells els que ens van encasellar, nosaltres sempre hem tractat de fer una falla. Que després és més o menys 248

rara? Això ja depèn del criteri de la gent”. Reconeixen que la seua no és una línia molt comercial, de fàbrica, sinó que és altra manera de treballar. Al remat han sabut transmetre el seu propi segell. “Ens enorgulleix que la gent reconega els nostres ninots o les nostres falles, distingint-nos de la resta per una línia. Però sense llevar-li a ningú el mèrit perquè és una passada tot el que fa la resta. Tu eres distint perquè la resta també ho és”. Encara que puga semblar pel que estem explicant, que les falles dels germans Garcia són l’antítesi de la falla tradicional, el procés que segueixen és el mateix que el que segueix la gran majoria. “Es comença amb un modelatge de tot el volum que s’ha de fer, amb una maqueta, i seguim els processos: empaperar tot d’una, enguixar tot d’una... no deixar-te peces soltes per a que les capes estiguen controlades a l’hora d’escatar i de deixar un bon acabat.... en definitiva un ordre. Si vas a pintar una cosa abans és perquè després no vas a poder fer-ho per algun motiu. Si no, millor fer tots els processos a la vegada respecte als monuments. Hi ha anys que hem experimentat amb el caos, però al remat s’optimitza el treball i el temps quan tot té un ordre”. Aspiracions i futur La senzillesa que emana de Jesús i Javier García es confirma quan se’ls pregunta per les aspiracions que tenen al món de les falles. “El que ens depare la vida. Ni volem córrer ni volem ser ambiciosos. Estem a gust amb qui estem i treballant el que fem, pel que ens dona igual ascendir o baixar. Mentre puguem seguir entrant cada matí al taller i treballar en el que ens agrada, que el futur diga. Hem estat més dalt, hem estat més baix... però sempre ens hem bolcat en el treball, perquè ens agrada. Mentre ens deixen expressar-nos, nosaltres agraïts”. De moment, han arribat inclús a plantar durant dos exercicis la falla infantil de Na Jordana.

Asseguren que no saben el que plantaran en un futur, però que tenen moltes ganes de veure-ho. “Cada any s’innova molt amb textures, idees, 3D... ha entrat gent fresca amb noves formes de veure el món de les falles. Molaria que açò fóra a nivell mundial, i sobretot treballar en el tema de la contaminació. El futur ha de ser espectacular”. De segur que tan espectacular com ells, que acudeixen cada matí a treballar a la masia amb bicicleta perquè fa temps que van vendre el cotxe. El seu taller és un autèntic coworking en el que a vegades el pare tira una mà i també es compta amb l’ajuda d’amics i d’estudiants en pràctiques, que amb el temps han acabat convertint-se en treballadores assídues. Un univers paral•lel en el que es crea i es viu per seguir descobrint i innovant. Per deixar la seua empremta al món de les falles.

Germans García

249

Nissagues Falleres

Alberto Ordiñana Faller creant nissaga

“Mai tornes a dir el que penses a qui no siga de la família”, Don Vito Corleone Com si es tractara d’una pel•lícula de cine, a les falles també entenem de nissagues familiars falleres, potser no siguen tan entretingudes com Star Wars, on després de les 8 o 10 pel•lícules i passant un bon grapat d’anys te n’adones de tot el que ocorre a la família Skywalker. Doncs a les falles també tenim nissagues, però abans de continuar hauríem de veure això de nissaga exactament que és: Segons el diccionari, una nissaga és un estirp familiar o un relat que comprén les vicissituds de vàries generacions familiars. Tal com he anomenat a l’inici, Star Wars ens conta la història del cognom Skywalker, per si hi ha algun despistat faré un resum...curtet: Anakin Skywalker és l’inici de tot, aquest es el xiquet que arreglava coses i que va fer C3PO (l’androide de protocol, l’alt), a més a més de tindre un fum de “midiclorianos” (que és allò que els dóna els poders als cavallers Jedi), es casa amb la reina Padme Amidala i tenen dos xiquets bessons, Luke i Leia, pero Amidala mor en el part i Anakin acaba convertint-se el Dark Vader pasant-se al “Lado oscuro”. Aleshores envien a Luke i Leia lluny d’aquest perquè no passen al “lado oscuro”, convertint-se Luke en un cavaller Jedi com el seu pare Anakin (o Dark). Pel mig de tot açò apareix Han Solo, un xulet espacial que acaba enrotllant-se en Leia (la que diuen que va en monyo de fallera) i tenen 250

un fill Ben Solo que també acaba fent-se roí i passant-se al “Lado oscuro” com el seu iaio Anakin (o Dark) on acaba anomenant-se Kylo Ren. Doncs bé, açò és una nissaga, la història de tres generacions o l’estirp Skywalker. A les falles també tenim d’estirps, però necessitaria prop d’un any per anar falla per falla preguntat les famílies que podríem anomenar nissagues falleres i així i tot, em deixaria alguna. Les falles tenen un gran component familiar, i si bé és cert que abans, amb menys competència social, les falles eren un lloc on passar gran part del seu temps les famílies, ara és prou diferent. És fàcil pensar que era com una tradició familiar, els iaios són fallers, els pares són fallers i els xiquets són fallers, tots de la mateixa falla perquè la família ha d’estar unida i podíem relacionar cognoms en falles. Per exemple, a la meua falla (Espanyoleto) no em costa anomenar famílies considerades nissaga (a banda que ja vam fer un xicotet article per a l’any del 50 aniversari), com els García, els Pla, els Muela, els Tormo, els Pastor... Aquestes han sigut famílies amb 3 generacions o més de fallers inscrits a la falla, però també podem considerar com nissaga aquelles famílies grans que inclús no tenint 3 generacions pertanyen a la falla els germans, les seues parelles i els xiquets... Per això és tan complicat

anomenar diferents nissagues per les falles. Una altra bona similitud cinematogràfica és la sèrie d’èxit “Juego de Tronos” on els estirps familiars lluiten pel tron de ferro, qui mana de tot el seu món. O podria fer similituds entre cases (o famílies) i falles. Si el mur d’Hivernalia és el Castell de Xàtiva, els guardians del mur serien Sant Jordi (per situació), o per exemple Corts Valencianes podrien ser els de les terres de ponent a l’altra part del mar (per ser els més llunyans del nucli urbà), els Lannister que són els que tenen més pasta, podrien ser... Bé ho deixem ací val? Per si algú no li senta bé. I que ocorre hui en dia a les falles? Tenim nissagues o estirps falleres als casals? Alguna cosa hi ha clar, però també degut a amistats i parelles, és mes senzill canviar de falla que abans. En l’enquesta que he realitzat per al llibre d’Abu Masaifa #ituquevols?,

el resultat d’aquesta qüestió mostra com un 34% de fallers enquestats, estan en les falles pels seus amics o parella front al 25% que està per la família. És difícil que una parella de fallers de diferents falles continue així després de casar-se o tindre fills, segur que tots coneguem molts casos així. No és el meu cas (almenys de moment), la meua parella és fallera de JRJ per la seua família, i jo d’Espanyoleto per amistats i el nostre fill...de moment de les dues falles! Que trie ell quan puga triar! Encara que segurament aplegat el moment ens assente en el sofà i ens diga...”vaig a apuntar-me a altra falla”. He iniciat aquest article parlant de les nissagues falleres, de la tradició de que una família siga tota d’una mateixa falla, però que passa si és tot el contrari? Si cadascun dels membres d’una família són d’una falla diferent? Fiquen-mos en situació: 251

Una família fictícia composta pels avis, fallers de sempre d’una de les falles amb més anys de la ciutat, el fill que es va canviar de falla en casar-se perquè la dona era d’altra falla i els 3 xiquets que han tingut, un de la falla més nova perquè els seus amics l’han embolicat per crear-la, l’altre de la falla que més premis guanya perquè li agrada guanyar per tot i per tot, i el tercer que passa de les falles i no vol saber res. No em direu que els dinars familiars en Nadal no serien més animats que si tots són de la mateixa falla. Ja puc imaginar-me eixes reunions...

- Nosaltres enguany no fem presentació iaio. No tenim fallera major. (va dir Manel, l’altre fill de Miquel).

- Pare, vindreu a la presentació? (li diu Miquel, pare de família al seu pare Andreu)

- Bah! Però no pense alçar-me quant passa ningú baixant el teatre! Va afegir Andreu.

- A què? Si no sabeu fer presentacions! (contesta l’avi Andreu)

- Pau, tu que penses? Li va preguntar Sonia (la dona de Miquel i Mare de Maria, Pau i Manel)

-Iaio! Els pares no fan les vostres presentacions però ho fan en il•lusió (afegeix Maria, filla de Miquel).

- Jo? Res, estic mirant d’anar-me’n a esquiar en falles.

-Però és que em fique nerviós veient el que fan. Baixen a la imposició de bandes en grapats, mal vestits, sense mocador, sense els tres monyos...i damunt no els fiquen la banda! Que jo no vaig! (Afegeix Andreu) - Que més et dóna si al final t’adorms en totes les presentacions! Li recrimina la iaia Anna. -Això no és cert! A la dels nets he anat i no m’he adormit, contesta Andreu. - Iaio, si sent el meu mantenidor t’adorms no sé que et faig! Va dir Maria. 252

- Això que em guanye! Va dir Andreu content. - D’acord! Fes el que vullgues pare. - Tranquil Miquel, ton pare anirà, ja m’encarregaré jo! Si no se li acaben les partidetes del dòmino els divendres en la falla. (li va dir la iaia Anna)

Foto Javier Mallol

253

Nissagues Falleres

Ascens i declivi dels Borja La nissaga més important de la història de Xàtiva

Ximo Corts Professor emèrit i president de l’Associació Amics de la Costera

El pontífex i els seus fills serien objecte d’una llegenda que volgué desprestigiar-los. Tanmateix, Alexandre VI havia estat un gran papa renaixentista.

Orígens del cognom i favor reial Durant el segle XIII, el cognom Borja va aparèixer en diverses parts del Regne de València, especialment a la capital i a la ciutat de Xàtiva. Els Borja valencians eren originaris d’Aragó, potser de la vila de Borja. La majoria dels qui portaven aquest cognom eren gent de llinatge de cavallers. La soca d’on eixirien els papes es va desvincular de l’origen feudal aragonés; eren cavallers valencians, a fur de València. En la Guerra de la Unió, van estar al costat de Pere el Cerimoniós. Aviat, van establir aliances amb llinatges de la noblesa més alta. Van emparentar amb els Oms, originaris del Rosselló (que al seu torn havien enllaçat amb els Fenollet i, a través d’aquests, amb els Castre i Pinós), i amb els Escrivà. La besàvia paterna de Roderic, futur Alexandre VI, era una Fenollet-Oms i l’àvia, una Escrivà de Pròixida, família directament relacionada amb el cardenal Ram, bisbe d’Osca i Lleida, i partidari de Ferran d’Antequera en temps del Compromís de Casp. Aquesta relació propiciaria el favor reial. Alfons de Borja i l’ascens social del llinatge Una llegenda diu que Sant Vicent Ferrer, de visita a Xàtiva, en veure la intel•ligència d’Alfons de Borja (aleshores, un nen de vuit o deu anys), aconsellà als pares que el 254

dedicaren als estudis. Alfons, després de fer les primeres lletres a Xàtiva (on hi havia escola de Llatinitat i Lògica), marxà a València a estudiar Arts. Més tard acudiria a l’única universitat que hi havia aleshores a la Corona d’Aragó, l’Estudi General de Lleida, on obtingué el títol de batxiller en lleis. Alfons pertanyia a una branca més modesta del llinatge Borja. Son pare, Domènec (o Domingo) de Borja era un donzell, és a dir, descendent de cavallers. Conreava terres “lliures” (no sotmeses a jurisdicció feudal) i es va dedicar a oficis militars, com ara la custòdia de castells fronterers (Montesa, Bunyol...). Potser, no era senyor de possessions pròpies. La Torre de Canals era propietat de Roderic Gil de Borja, de Xàtiva, casat amb Sibil•la Escrivà. Domènec només n’era, per tant, l’administrador. Una filla seua, Isabel, es va casar amb un fill de Roderic Gil. Aquest matrimoni, entre la filla de l’empleat i el fill de l’amo, fou possible perquè el germà de la núvia, Alfons, el futur Calixt III, ja era un jurista reconegut. Ell pagà el dot d’Isabel, uns 3.000 florins. Com que Alfons feia una carrera brillant, aviat començà a gaudir dels primers càrrecs i beneficis eclesiàstics. Als

255

Il·lustració Alfredo Pardo

Roma vista des del port de Ripa Grande, 1690, possible obra de Gaspar van Wittel, anomenat Vanvitelli. Oli sobre llenç. Col·lecció privada

256

Mort Benet XIII, fou elegit “papa” Gil Sánchez Muñoz, canonge de la seu de València, amb el nom de Climent VIII. Un cop acceptada per Martí V la investidura de Nàpols, el Magnànim envià Alfons de Borja a Peníscola perquè deposara l’antipapa. Gràcies a les hàbils gestions del Borja, Gil Sánchez abdicà solemnement a la col•legiata de Sant Mateu i, en compensació, fou nomenat bisbe de Mallorca. El Borja va rebre com a premi el bisbat de València.

29 anys, Martí l’Humà el nomenà assessor de la Batlia lleidatana. També fou canonge de la seu de Lleida i, més avant, provisor del bisbat (càrrec equivalent a l’actual de jutge). En obtenir el doctorat en ambdós drets, civil i canònic, exercí com a professor de l’Estudi General. La seua fama arribà a oïda del rei Alfons el Magnànim, que el nomenà vicecanceller encarregat dels assumptes eclesiàstics. Els bons serveis prestats al monarca li valgueren nous beneficis concedits pel papa Luna, Benet XIII: canonge a la seu de Barcelona i rector de Sant Nicolau, a València. Per aquella època, Alfons demanà de ser ordenat sacerdot. L’afer que provocà l’ascens fulgurant d’Alfons fou la solució definitiva del Cisma d’Occident. Benet XIII, que havia fugit d’Avinyó, s’instal•là a Peníscola. Allà, comptà amb la protecció d’Alfons el Magnànim. Mentrestant, el concili de Constança elegí Martí V Colonna, reconegut per tota la cristiandat. El nou pontífex nomenà l’arquebisbe de Pisa, el cardenal Adimari, legat per als regnes d’Aragó. Alfons de Borja l’acompanyà. Com que el monarca, a canvi d’acceptar el resultat del concili, exigia que Martí V li concedís la investidura com a rei de Nàpols, el legat tornà a Roma amb les mans buides. Adimari, però, volgué recompensar la lleialtat mostrada per Alfons, confirmant-li en nom del papa, tots els càrrecs i dignitats rebudes de Benet XIII.

El següent pontífex, Eugeni IV, deposat pels cardenals reunits al concili de Basilea, era renitent a confirmar la investidura del Magnànim. Alfons acompanyà el rei a Nàpols. Finalment, gràcies a les gestions del Borja, es firmà la pau: el papa acceptava la investidura del rei i reconeixia la legitimitat del seu fill bastard, Ferran, com a hereu de la corona napolitana; el monarca retirava, a canvi, el seu suport al concili de Basilea. Agraït pels serveis del seu vicecanceller, el rei va demanar que li fos concedit al Borja el capel cardenalici. Durant aquest període, es va produir un gran ascens social del llinatge. Els germans de Jofré, Galceran, Joan i Joana, es van casar respectivament amb Isabel de Montcada, Francina de Tous i Bartomeu Serra. Altre germà, Roderic, arribà a ser bisbe de la Seu d’Urgell i Barcelona. Quant a les germanes d’Alfons, Caterina i Joana, maridaren amb Joan del Milà i Mateu Martí, respectivament. Caterina tindria un fill, Lluís Joan del Milà i Borja, que aniria a Roma junt al seu cosí Roderic. D’altra banda, Isabel, la mare de Roderic, en quedar vídua de Jofré, marxà amb els seus fills a València. En absència del seu germà, que vivia a Roma, ocupà el palau bisbal. Aviat, la noblesa valenciana s’acostumà a relacionar-se amb la “bisbessa”. Casà tres filles, Tecla, Joana i Beatriu, amb un Vidal de Vilanova, un Llançol de Romaní i un Peres d’Arenós. Un fill de Joana, Jofré, canviaria l’ordre dels cognoms, Jofré Borja-Llançol, i esdevindria cap de les possessions familiars a Xàtiva, per testament de la seua àvia Isabel i amb el consentiment d’Alexandre VI. Un germà seu, Joan, fou arquebisbe de Monreale i cardenal. Aquest Jofré, casat amb Joana de Montcada, tingué vuit fills: Marquesa, Roderic (capità de l’exèrcit pontifici), Elionor, Anna, Joan 257

Cenotafi del papa Calixt III a les criptes vaticanes. Foto Ximo Corts.

(cardenal), Jerònima (casada amb Fabio Orsini), Àngela (casada amb Francesco della Rovere) i Pere Lluís (cardenal). Com es veu, els Borja es van escampar per Itàlia. Calixt III Alfons de Borja fou nomenat cardenal de l’Església als 66 anys, amb el títol romà dels Santi Quattro Coronati (Sever, Victorí, Carpòfor i Severià), amb llicència per a conservar el bisbat de València. El nou cardenal s’establí a Roma. El rei Alfons el Magnànim va pensar que l’antic vicecanceller representaria millor els seus interessos a la cort pontifícia. Alfons portà quatre nebots a Itàlia: Lluís Joan del Milà, Pere del Milà, Pere LLuís de Borja i Roderic de Borja. Pere del Milà, que es casà amb la napolitana Jacobella Dolce, tingué una filla, Adriana del Milà, que maridaria amb Ludovico Orsini. El seu fill, Orsino, seria el “peculiar” marit de Giulia Farnese. Pere Lluís seria destinat a ocupar importants càrrecs militars. Lluís Joan i Roderic, després d’un breu sojorn als Santi Quattro Coronati, marxaren a Bolonya per a cursar estudis jurídics. Als 77 anys, Alfons fou elegit papa i prengué el nom de Calixt III. En la decisió del conclau van pesar la falta d’acord entre els Orsini i els Colonna, el prestigi del cardenal Borja, la fama d’home auster que l’envoltava i la seua edat. (Tothom estava convençut que seria un papa de transició.) Una de les seues primeres decisions fou la 258

canonització de Sant Vicent Ferrer. La cerimònia tingué lloc a l’església romana de Santa Maria sopra Minerva (en aquest temple es troba la tomba de Santa Caterina de Siena). Calixt III ordenà també que es revisés el procés de Joana d’Arc i es rehabilitara el seu nom (base per a la posterior canonització). Tres grans passions van moure l’acció del nou papa: la independència del poder papal, la croada contra els turcs i l’enaltiment del propi llinatge. Dedicà tots els seus esforços a organitzar la croada contra els turcs (fins vengué joies i peces dels tresors papals per tal d’aconseguir diners). El major èxit fou la defensa de Belgrad duta a terme gràcies a les gestions del legat papal, el cardenal Joan Carvajal. Joan Huyady i Joan de Capistrano, el “Tercer Joan”, obtingueren una victòria memorable (per a recordar la derrota dels infidels, s’establí el res de l’Àngelus). Els nebots de Calixt III El papa s’adonà aviat que, per a mantenir el seu poder entre bàndols enfrontats, només podia confiar en els seus familiars. La cort pontifícia s’omplí de catalans, aragonesos i valencians. En la documentació disponible, apareixen més de tres-cents catalani ocupant diversos càrrecs a la cúria, en el govern de la ciutat i en l’exèrcit pontifici. Dio mio! La Chiesa in mani dei catalani!, exclamaven els romans. Nomenà el seu nebot preferit, Pere

3-Alexandre VI

259

Jacopo Pesaro presentat a Sant Pere pel papa Alexandre VI, oli sobre llenç obra de Tiziano (Museu Reial de Belles Arts, Anvers)

Lluís, capità general i gonfanoner de l’Església. Lluís Joan del Milà rebé el bisbat de Sogorb i fou nomenat legat pontifici a Bolonya. Roderic ocupà els càrrecs de protonotari pontifici i degà de Santa Maria de Xàtiva. Ambdós cosins tornaren a Bolonya a seguir llurs estudis (Lluís Joan havia d’exercir, a més, el seu càrrec). En un conclau secret, ambdós foren nomenats cardenals. Més endavant, es feren públics els seus nomenaments i els dos cosins acudirien a Roma a prendre possessió dels seus títols. Roderic fou designat a més legat pontifici a la Marca d’Ancona i vicecanceller de l’Església. Més tard, seria nomenat també bisbe de València. Per la seua banda, Pere Lluís rebé el càrrec de governador del Patrimoni de Sant Pere i, en morir l’Orsini que l’ocupava, la prefectura de Roma. I, encara més, fou nomenat duc de Benevento i Terracina (fins i tot, es parlà d’un possible matrimoni amb la filla del rei de Xipre). Tal acumulació de poder alçà moltes rancúnies. El rei Alfons el Magnànim insinuà que Calixt III ambicionava la corona de Nàpols per al seu nebot. A principis d’agost de 1458, s’escampà la notícia que el papa estava greument malalt. Els barons romans s’alçaren en armes. Pere Lluís va fugir acompanyat per Roderic i els cardenals Barbo i Cesarini, després d’haver 260

lliurat les claus de Sant’Angelo i del tresor papal. Amagat al port de Civitavecchia, va morir en estranyes circumstàncies mentre esperava una galera que l’havia de portar a València. Roderic tornà a Roma i va acompanyar els últims moments del papa, que va morir el 6 d’agost. Lluís Joan del Milà, nomenat recentment bisbe de Lleida, tornà a la pàtria. Roderic decidí de quedar-se a Roma i participar al conclau. Va donar el seu suport a Enea Silvio Piccolomini, Pius II, nomenat cardenal per Calixt III. Com que l’unia una gran amistat amb el nou pontífex, Roderic va conservar tots els seus càrrecs. L’orgia de Siena i el viatge a la Península Ibèrica El nebot de Calixt III donà el seu suport a tots els projectes del papa humanista, Pius II (el d’organitzar una croada contra el turc, per exemple). Però tingué una fricció amb el pontífex per uns fets esdevinguts a Siena. En 1460, mentre Pius II era a les termes de Petriolo, prop de Siena, prenent una cura d’aigües per a la seua gota, els Bichi van celebrar una festa de natalici en el seu palau sienés. Hi van assistir diversos porprats, entre ells Roderic de Borja. Quan ja hi eren dins dels jardins palatins els amfitrions, els cardenals amb llurs majordoms i les dames invitades, algú tancà les portes, deixant fora els marits i promesos. La bacanal durà tota la nit. En clarejar, els vapors alcohòlics i la luxúria espurnejaven en

els ulls de tots els participants. Un coetani afirmà: «Si tots els xiquets que hauran de nàixer d’ací nou mesos porten els vestits dels pares, aniran tots amb robes de clergue o cardenal». La irritació dels homes enganyats prengué un caire amenaçador. Roderic no havia rebut encara l’orde del presbiterat, però la participació del vicecanceller de l’Església en l’orgia alçà enrenou i obligà el papa a reprendre’l severament. Pius II morí a Ancona. Roderic participà al conclau. Fou elegit papa el cardenal venecià Pietro Barbo, amic seu. El següent papa, Sixt IV della Rovere, elevà Roderic a la condició de cardenal-bisbe (llavors fou ordenat sacerdot; abans era només diaca), arxipreste de Santa Maria Maggiore, degà del Sacre Col•legi i protector de l’Orde de Sant Joan de Jerusalem. A més, el nomenà legat en missió especial a Castella i Aragó, per a tractar, entre altres afers, l’autorització papal al matrimoni irregular d’Isabel i Ferran, futurs Reis Catòlics, que eren cosins. Abans de tornar a Itàlia, Roderic visità el Regne de València i la seua ciutat nadiua, Xàtiva. Durant el retorn a Roma, fou sorprès per una tempesta prop de Pisa, però salvà la vida miraculosament. Riqueses immenses Els Borja no van inventar el nepotisme. Sixt IV, per exemple, fou un sobirà autoritari, voltat de familiars. En poquíssim temps, nomenà més de vint-i-cinc nebots i diversos parents en càrrecs eclesiàstics i civils de primera magnitud, entre ells vuit cardenals. Innocenci VIII tingué una prole nombrosa: un fill seu, Franceschetto, es casà al Vaticà amb Maddalena, filla de Lorenzo de Mèdici; els palaus vaticans albergaren la sumptuosa boda d’una néta, Battistina (fruit de Teodorina, altra filla d’Innocenci VIII), amb Lluís d’Aragó. Tanmateix, Roderic tenia massa fills i havia d’assegurar-ne el futur de tots. En va reconéixer tres de mare desconeguda: Pere LLuís, Jerònima i Isabel. Amb Vanozza Cattanei en tingué quatre: Cèsar, Joan, Lucrècia i Jofré. També s’ha insinuat la possibilitat que tinguera un fill pòstum, engendrat durant el seu pontificat, pocs mesos abans de morir. La mare seria, potser, una donzella de Lucrècia, favorita i amistançada del papa. Per a cobrir les aparences, Vanozza tingué tres marits: Domenico d’Arignano (amb càrrec pontifici), Giorgio della Croce (oficial de la cancelle-

Lucrècia Borja, duquessa de Ferrara, retrat atribuït a Battista Dossi. Pintat cap a 1519 (National Gallery of Victoria, Austràlia)

ria, del qual nasqué un fill legítim, Ottaviano) i Carlo Canale, modest humanista que també trobà acollida a la cúria pontifícia. Roderic va anar acumulant rendes i beneficis i esdevingué el cardenal més ric. Es féu construir un palau renaixentista, la cancelleria vella, més tard anomenada Palazzo Sforza-Cesarini, prop de l’església de Montserrat, i allà anà a viure amb Vanozza i els seus fills. D’altra banda, adquirí el ducat de Gandia per al seu fill Pere Lluís i concertà la seua boda amb Maria Enríquez, cosina del rei Ferran d’Aragó. El duc va morir, però, molt jove, a penes amb vint anys. El seu germà Joan heretaria el ducat. Per altra banda, abans de morir, el papa Innocenci VIII lliurà a Roderic de Borja la mitra de Mallorca i elevà el bisbat de València al rang d’arquebisbat. 261

Pati del Castell de Spoleto, del qual fou governadora Lucrècia. Foto Ximo Corts.

Avui podem considerar que Ferran II d’Aragó fou el principal instigador de la llegenda negra dels Borja. Rebutjava obertament els acords diplomàtics amb la dinastia bastarda de Nàpols. A més, es va prendre molt malament l’adjudicació de la seu de Sevilla a Roderic. Innocenci VIII li l’havia concedit com agraïment per les seues gestions diplomàtiques amb Nàpols, però Ferran II ambicionava el càrrec per al seu fill bastard, futur bisbe de Saragossa. A partir d’aleshores, es va mirar amb desconfiança l’actitud del futur Alexandre VI en assumptes com ara l’acollida a Roma dels jueus expulsats de terres hispàniques o l’hostilitat papal envers la Inquisició. Alguns autors creuen que la Carta Savelli, libel anònim i difamatori enviat al baró homònim, exiliat a la cort de l’emperador Maximilià, fou redactada sota els auspicis del monarca aragonés. Roderic és elegit papa En agost de 1492, Roderic de Borja fou elegit papa. Prengué el nom d’Alexandre VI, potser en memòria d’Alexandre Magne. El nou pontífex fou rebut amb alegria per tot el poble romà. La cerimònia de presa de possessió, amb la processó fins a Sant Joan del Laterà, fou planificada de forma ben acurada. Tot el trajecte estava ple d’arcs 262

triomfals amb els lemes del seu projecte polític i religiós. Les primeres mesures de govern anaren adreçades a garantir la bona administració de les arques pontifícies i assegurar l’ordre públic. Ja en 1493, signà les Butles Alexandrines, establint en terres d’Amèrica una línia divisòria entre castellans i portuguesos. De seguida, però, s’iniciaren les enraonies sobre la “cort femenina” que habitava al palau de Santa Maria in Portico, al costat del Vaticà. Sota la supervisió de la neboda del papa, Adriana del Milà, hi sojornaven Joana de Montcada, Lucrècia Borja i Giulia Farnese, dita Giulia Bella (aviat s’escamparen diversos apel•latius referents a la Farnese: sponsa Christi, concubina papae...). La jove es casà amb Orso Orsini, dit Monoculus Orsinus. Tanmateix era amistançada del papa. L’havia conegut quan encara era cardenal, a punt de complir seixanta anys (ella només en tenia divuit). En 1492, Giulia tingué una filla, Laura. Sembla que era filla legítima del marit, però s’especulà amb la paternitat del papa. El germà de Giulia, Alessandro Farnese, rebé el capel cardenalici i bones rendes i beneficis. Aquest cardenal convocaria més tard, sent papa Pau III, el concili de Trento. Els romans el nomenaven “Cardenal de les faldes” o “Cardenal Fotrese”. Roma tornà a omplir-se de valencians. Acudiren, per

nobles italianes. El matrimoni fou anul•lat i Gaspar es casà amb Caterina del Milà, neboda del papa, que la dotà generosament. En aquells moments, la política italiana basculava entre dos grups oposats: el partit milanés dels Sforza, representat pel cardenal Ascanio, i el napolità, recolzat pel grup del poderós cardenal Giulio della Rovere. Roderic havia obtingut l’elecció papal gràcies a l’Sforza. Aviat s’acordà la boda de Lucrècia amb Giovanni Sforza. El matrimoni s’establí a Roma. A l’estiu de 1494, però, atemorit pel canvi d’aliances que preparava el pontífex, Giovanni marxà a Pesaro amb Lucrècia.

exemple, els metges Gaspar Torrella i Pere Pintor, autors de sengles tractats sobre la pesta i el mal francés. Diversos familiars, com Joan LLopis, Joan de Castre-Pinós, Joan de Castellar, Jaume Serra, Bartomeu Martí o Francesc Lloris, foren nomenats cardenals. També foren elevats al cardenalat, els parents del cercle més íntim: Joan de Borja el Vell, Joan de Borja i Pere Lluís de Borja, fills de Joana de Montcada, i el cosí Francesc de Borja (probable fill de Calixt III). Dos nebots, Guillem Ramon i Roderic, foren nomenats capitans de la guàrdia pontifícia. Per últim, molts jueus i conversos (o marrans de conversió dubtosa) foren acollits a Roma. Açò, alçà les ires del rei Ferran d’Aragó, trameses per l’ambaixador Lope de Haro. Tanmateix, Alexandre VI es mostrà tan tolerant amb els jueus (s’ha de tenir present que eren una font d’ingressos substanciosos), que ell mateix fou titllat de marrà. El pontífex no feia massa cas de totes aquestes enraonies. Els matrimonis dels fills Abans de ser elegit papa, Roderic havia concertat dos matrimonis per a Lucrècia. El primer, amb Querubí de Centelles, de la família dels comtes d’Oliva, fou immediatament anul•lat. El segon, amb Gaspar de Pròixida, arribà a celebrar-se per procura. Tanmateix, en ascendir al pontificat, Roderic volgué emparentar els fills amb famílies

El rei Ferran de Nàpols oferí a Jofré la promesa de matrimoni de la seua néta Sança (filla natural del futur rei Alfons II). D’altra banda, Joan de Borja embarcà cap a Barcelona, per a casar-se amb Maria Enríquez i fer-se càrrec del ducat de Gandia. Duia quatre galeres carregades de roba, joies i regals. La boda se celebrà davant dels Reis Catòlics. Durant un temps, el papa li enviava cartes d’amonestació; segons notícies arribades a Roma, no jeia amb la dona i malbaratava els diners que li eren tramesos regularment. Pel maig de 1494, se celebrà la boda de Jofré amb Sança d’Aragó. Els joves foren nomenats Prínceps de Squillace. Sança era major que el marit i, pel que sembla, una dona de fortes passions. Segons els testimonis, el jove consumà la nit de noces de forma ben airosa, la qual cosa provocà la satisfacció del pontífex. També Joan envià des de Gandia bones notícies al papa: havia nascut el seu primer hereu, futur duc Joan II. Però el jove fill del papa, que s’avorria mortalment a Gandia, sol•licità permís a son pare per a tornar a Roma. En 1496, deixà la dona embarassada del segon fill i acudí de nou a Itàlia. Mentrestant, el seu germà Cèsar havia estat nomenat cardenal i arquebisbe de València. Complicacions durant el pontificat Per aquell temps, Carles VIII de França, que es considerava hereu legítim de Nàpols, envaí Itàlia i va passar per Roma. El papa es tancà en el castell de 263

264

Ritratto di un gentiluomo, tradicionalment tingut pel retrat de Cèsar Borja, de Altobello Melone, oli sobre taula, 1500-1524 (Acadèmia de Belles Arts Giacomo Carrara, Bèrgamo

Sant’Angelo. Com que Giovanni Sforza havia acceptat el comandament d’un regiment napolità, Lucrècia es dirigí a Perusa, on el papa havia arribat fugint dels francesos. Alexandre VI formà una lliga antifrancesa amb la col•laboració militar de Ferran el Catòlic, que envià a Itàlia Gonzalo Fernández de Córdoba, el “Gran Capità”. Els francesos foren derrotats i hagueren de marxar d’Itàlia. El papa declarà la guerra oberta als Orsini, que havien donat suport als francesos. Nomenà el duc de Gandia capità general i gonfanoner de l’Església. El jove obtingué algunes victòries parcials. En atacar, però, la fortalesa de Bracciano, fracasà vergonyosament. Més tard, en gener de 1497, Joan fou ferit i derrotat al nord de Roma. El papa hagué d’arribar a un acord amb els Orsini. Però la fatxenderia del duc de Gandia no coneixia límits. Una nit, el cardenal Ascanio el convidà a sopar. Durant l’àpat, el jove va donar mostres d’altivesa. Un majordom del cardenal es burlà de Joan fent al•lusió als seus orígens bastards. El jove abandonà la festa i marxà al Vaticà per a contar al pare l’ofensa rebuda. Aquest, enfurit, envia les forces papals al palau Sforza. El majordom fou penjat. Durant el pontificat d’Alexandre VI, Girolamo Savonarola, un predicador dominicà, intentà de reorganitzar la República de Florència sobre les bases d’un cristianisme radical. El frare, que era partidari de Carles VIII

de França, va provocar l’oposició dels seus enemics, els arrabbiati, sostinguts pel papa. Començà aleshores la crítica al Borja, a la seua vida privada i la corrupció de Roma. De moment, Alexandre VI mirà de guanyar el frare amb magnanimitat. Fins i tot pensà de fer-lo cardenal. Obedient al papa, que li prohibí de predicar i dissolgué la seua congregació dominicana, Savonarola s’hi oposà obertament quan fou excomunicat. Negà validesa a la seua excomunió (obtinguda subreptìciament pels arrbbiati, ensenyorits de Florència després de la caiguda de Carles VIII a Nàpols), declarà nul•la l’elecció d’Alexandre VI i predicà la necessitat d’un concili. Sotmès a dos processos per la senyoria de Florència, que li arrencà amb tortures declaracions de poc valor, fou declarat heretge en un tercer procés davant dels comissaris apostòlics presidits pel lleidatà Francesc Remolins. Lliurat al braç secular, fou penjat a la forca amb altres dos confrares. Les seues despulles, un cop cremades, foren escampades per l’Arno. El papa era diana freqüent de Pasquino, escultura que es troba en la plaça homònima de Roma. El nom es deu a un mestre sastre geperut que vivia per la rodalia, famós per l’agudesa de les seues versions, divertides i satíriques, sobre l’actualitat romana. Un tors grec mutilat procedent d’un grup homèric va rebre el nom del sastre: Maestro Pasquino. Penjades o enganxades, hi apareixien les sàtires sobre els personatges més seriosos, inclosos papes i cardenals. Alexandre VI n’era actualitat constantment. El vell cardenal Joan Baptista Ferrari, tresorer del papa, riquíssim, morí d’incontinència (a pesar que els metges li havien advertit que no menjara tant). Alexandre Vi s’incautà dels seus béns. Circulà el tòpic del verí. Els pasquins deien: «Ací jau Baptista, que perdé la vida, fortuna i diners per a engreixar el toro» o «La terra prengué el seu cadàver, el toro els seus béns, l’infern la seua ànima». Però el papa actuava com si no tinguera notícies de Pasquino. En realitat, Alexandre VI mai no va fer cas de diendes.

265

misteriós personatge emmascarat. Pel que sembla, aquella nit tenia un afer amorós. Ningú no el tornà a veure viu. Al cap d’uns dies, trobaren al Tíber el seu cadàver ple de nafres. Les armes i la bossa dels diners estaven intactes. En principi, les sospites recaigueren sobre els Orsini. Tanmateix, no hi hagué cap investigació policial. El papa udolava de dolor. Acceptà la mort del fill com un castic del cel, com una penitència pels seus pecats. Fins i tot, creà una comissió pontifícia per a reformar i moralitzar la vida de l’Església i la cort papal. Mesos més tard, les sospites recaurien en Cèsar.

Sant’Angelo. Foto de Ximo Corts.

Problemes amb els fills Durant la presència francesa, el marit de Lucrècia, Giovanni Sforza, havia estat poc lleial. Cal recordar que els seus familiars milanesos havien recolzat les pretensions franceses. Per abril de 1497 fugí de Roma, tement ser víctima d’alguna agressió. Malgrat els requeriments del pontífex, es negà a tornar. Lucrècia s’amagà a San Sisto, un convent de clausura romà. El papa preparà l’anul•lació del matrimoni, adduint que no havia estat consumat. Giovanni envià cartes als seus parents milanesos, acusant el papa de mantenir relacions incestuoses amb Lucrècia. Es mostrava renitent a acceptar l’anul•lació. Finalment, però, la firmà a canvi de quedar-se amb el dot. La incapacitat política i militar del duc de Gandia havia desfermat la rivalitat amb el seu germà Cèsar. Potser, també influia en el conflicte la gelosia (ambdós germans es gitaven amb la seua cunyada Sança). Pel juny de 1497, mentre la irritació de Cèsar anava en augment, Joan fou nomenat duc de Benevento i Terracina, dos enclaus pontificis en terres napolitanes. Poc després del nomenament, Joan i Cèsar havien de partir cap a Nàpols, l’un a ser investit dels seus ducats i l’altre a coronar el rei Frederic en nom del papa. Abans de partir, soparen a la vinya de Vanozza. En acabar el sopar, Joan muntà a cavall en companyia d’un 266

Pel febrer de 1498 es descobrí un afer amorós de Lucrècia. Un cambrer del papa, un cubiculari, anomenat Pere Caldes o Calderón, dit Perotto, n’era l’encarregat de trametre notícies entre el papa i Lucrècia, tancada al monestir de San Sisto. Perotto era jove i eixerit; Lucrècia tenia 17 anys. Sembla que van tenir relacions amb l’ajuda d’una donzella, Pantasilea. A conseqüència d’aquesta relació, nasqué un fill. El papa va reconèixer el xiquet, Joan, dit Infans Romanus, més que res per donar-li uns cognoms i uns drets a l’herència familiar, i preservar Lucrècia per a futurs matrimonis. Els cadàvers de Perotto i Pantasilea també van aparéixer en el Tíber. El 21 de juliol de 1498, se celebrà el segon matrimoni de Lucrècia, aquesta vegada amb Alfons d’Aragó, duc de Bisceglie, germà de la seua cunyada Sança. Sembla que els esposos es van estimar de debò. L’any següent naixia Roderic, el fill dels ducs de Bisceglie. Li posaren el mateix nom de l’avi. El batejaren a la Capella Sixtina. Fou padrí, Joan Cervelló, amic del pare i capità de la guàrdia vaticana. Però la vida d’Alfons a la cort papal no era fàcil. Alexandre VI i el seu fill Cèsar preparaven una aliança amb els francesos, enemics seculars dels Aragó de Nàpols.

Apartaments Borja (Sala dels Misteris) als Museus Vaticans.

Cèsar Borja Cèsar mai no s’havia comportat d’acord amb la seua dignitat cardenalícia. Tingué dos fills: Jeroni i Camil•la. La mare de les criatures roman a l’anonimat. S’han apuntat dues possibilitats: Fiametta, una cortesana romana que Cèsar omplí de favors i riqueses, o Dorotea. Aquesta dona, bellíssima, estava promesa amb un adversari de Cèsar, Caracciolo. El condottiere, en saber que s’aproximaven les hosts del fill del papa, fugí a Venècia. Quedà d’acord amb Dorotea per a veure’s més endavant. Cèsar, coneixedor dels plans de la parella, manà raptar-la. Segons unes versions, la dona fou violentada contra la seua voluntat. Altres afirmen que la dona, lluny de ser ultratjada, s’enamorà perdudament de Cèsar donant-li dos fills, Jeroni i Camil•la. Mentrestant, Caracciolo demanà inútilment ajuda per a venjar-se i recuperar la dona. El cas es féu cèlebre a tot Itàlia i augmentà la fama de Cèsar que, durant la primera invasió francesa, havia contret el mal francés. En agost de 1498, en una cerimònia sense precedents, el consistori va acceptar la renúncia de Cèsar Borja a la seua porpra cardenalícia. Tornava a l’estat secular. Era la condició necessària per a posar en marxa els pactes i els plans que projectava des de feia temps. Cèsar buscà l’aliança amb els francesos. Fou nomenat

Duc de Valença del Delfinat. A partir d’aleshores, fou conegut com a Duca Valentino, Duc del Valentinés o Valentinois. Va sol•licitar en matrimoni Carlota d’Aragó, filla de Frederic III de Nàpols, oncle de Sança i Alfons. Carlota es negà (no volia ser coneguda com la “senyora cardenala”). Aleshores, va concertar amb el rei de França el matrimoni amb Carlota d’Albret, germana del rei de Navarra. A canvi, el papa havia de dissoldre el matrimoni de Lluís XII, perquè el monarca francés pogués casar-se amb la duquessa de Bretanya. El papa també havia de donar suport a les pretensions de Lluís XII sobre Nàpols. A canvi, Cèsar Borja comptaria amb l’ajuda francesa per a iniciar les accions militars a la Romanya i les Marques. El papa albergava dos somnis: assegurar el futur del seu llinatge i crear un nou estat a la Itàlia central, suprimint el poder dels petits tirans locals. D’acord amb aquests plans, entre 1499 i 1500, Cèsar desenvolupà una intensa campanya militar. Després de conquistar Imola i Forlì, a la Romanya, entrà triomfalment a Roma. Fou nomenat capità general i gonfanoner. Més endavant, realitzà noves conquestes: Pesaro, Rímini i Faenza (el jove senyor de Faenza, el bell Astorre Manfredi, aparegué mort al Tíber, amb una bala de canó en el coll). El papa establí nous sistemes per a recaptar diners: nomenà nous cardenals que havien de pagar molts ducats 267

268

Escut d’Alexandre VI als Apartaments Borja (Museus Vaticans)

pel capel. Quan morien, els seus béns revertien a l’Església (això provocà freqüents sospites d’enverinaments per a fer-se’n amb els diners). Cèsar aconseguí noves conquestes: ocupà el ducat d’Urbino i s’emparà de tota la costa central de l’Adriàtica i de quasi tota la Romanya. Establí un sòlida i justa administració civil en els territoris conquerits. Fixà la capital a Cesena i acollí nombrosos humanistes (Leonardo da Vinci dissenyà els canals i les fortificacions de Cesena). El poble l’aclamava. Niccolò Machiavelli, que fou testimoni de tots aquests fets, s’inspirà en la figura de Cèsar per a escriure la seua obra El Príncep. Mentre, Alfons de Bisceglie va fugir de Roma. Davant la desesperació de Lucrècia, el papa la nomenà regent de Spoleto i governadora de Nepi i Foligno. Lucrècia marxà a Spoleto a prendre possessió del seu càrrec i allí acudí el marit. Fou un temps de felicitat. Posterioment, tornaren a Roma. Una nit de 1500, quan el jove sortia del Vaticà en companyia del capità Tommaso Albanese, fou atacat per una partida d’homes emmascarats. En sentir els crits de socors, la guàrdia papal trobà el duc greument ferit. Gràcies a les cures de Lucrècia i Sança, que no el deixaven sol, el jove millorà ràpidament. Les cunyades preparaven tots els aliments per a evitar l’enverinament del duc, que era tractat per metges napolitans. Un dia, s’hi presentà Michelotto Corella, lloctinent de Cèsar, amb ordres de detenir el

duc i tot el seu seguici. Les cunyades acudiren al papa, que es recuperava d’un greu accident (li havia caigut al damunt un trespol a causa d’una tempesta, salvant-se miraculosament). Quan les joves tornaren al costat d’Alfons, aquest havia mort. No van poder veure el cos que fou ràpidament soterrat. Al cap d’un temps, el cadàver de Joan Cervelló també aparegué en el Tíber. Lucrècia marxà a Nepi. Aviat, el papa projectà de casar la seua filla amb Alfons d’Este, hereu del duc Ercole de Ferrara. En principi, el vell duc no volgué sentir-ne parlar. No volia casar el seu fill amb la “filla bastarda” d’un clergue. Finalment, acabaria cedint a les pressions papals, però demanà a canvi un dot fabulós: cent-mil ducats, beneficis eclesiàstics, possessions territorials (els castells de Cento i Pieve separats contra dret de Bolonya), joies i objectes sumptuaris per valor de 75.000 ducats, els regals que pogués rebre la núvia, beneficis eclesiàstics, reducció del cens feudal (de 4.000 ducats a 100), investidura del ducat als descendents de Lucrècia i Alfons, i l’arxiprestat de Sant Pere per a Ippolito d’Este. Poc abans de marxar cap a Ferrara, el papa, Cèsar i Lucrècia van assistir a dos esdeveniments, el ball de les castanyes i la còpula d’un cavall amb vàries egües, que han atiat encara més el mite d’una família totalment dominada per la luxúria. La caiguda dels Borja A finals de 1502, Cèsar descobrí que els seus condottieri preparaven una conjura a Magione. Els conjurats, Guidobaldo de Montefeltro (duc d’Urbino), els Baglioni de Perusa, els Petrucci de Siena, els Bentivoglio de Bolonya, Vitellozzo Vitelli i Oliverotto da Fermo, Paolo Orsini i Francesco Orsini (duc de Gravina i antic prentendent de Lucrècia), tement per la seua sort, havien decidit de fer front al duc de la Romanya. Però no aconseguien posar-se d’acord; cadascú per separat oferí pactes a Cèsar. De forma astuta, el Valentinés els féu anar a Sinigaglia (l’actual Senigallia, a la vora de l’Adriàtica) i allí ordenà que els mataren. (L’episodi fou anomenat il bellissimo inganno.) A Roma, el papa féu empresonar a Sant’Angelo el cardenal Giambattista Orsini, cap de la conspiració, que moriria sense haver-se lliurat del captiveri. Es van confiscar tots els 269

béns dels Orsini. Per la seua banda, el Gran Capità va derrotar els francesos a Cerignola. Cèsar, perdut el suport francés, marxà a Roma. Els castellans s’apoderaren de Nàpols i feren sentir la seua influència per tot Itàlia. Començava el declivi del Valentinés. En agost de 1503, Cèsar i el papa rebien una invitació del cardenal Adriano da Corneto per a sopar en la seua vinya. Quan s’acabà l’àpat, pare i fill se sentiren malalts. En pocs dies, el papa morí. Una certa llegenda afirma que Alexandre i Cèsar foren víctimes d’un verí que, en principi, anava destinat al cardenal Adriano. Tanmateix, la malària feia estralls aquells dies a tota Roma. S’escampà la veu que els dimonis envoltaven el túmul del pontífex. Com que el cos es podria molt ràpidament, va rebre unes exèquies sumàries i fou enterrat de manera quasi clandestina. Es produí una fugida general de tots els familiars. Michelotto amenaçà amb una daga el cardenal del tresor perquè li lliuràs les claus. Els ornaments pontificis, que el lloctinent de Cèsar oblidà, foren robats pels cambrers i el personal de la cúria. Cèsar, que a causa de la malaltia no podia actuar amb la necessària celeritat, aconseguí que el conclau nomenara papa un amic de la família, Pius III Piccolomini, vell i malalt. El seu mandat durà només vint-i-un dies. 270

En el següent conclau, Cèsar cometé el major error de la seua vida: recolzà l’elecció de Giuliano della Rovere, enemic declarat dels Borja. El Valentinés fou tancat als apartaments vaticans. Més tard, Juli II della Rovere permeté que viatjara a Nàpols. Allà fou empresonat pel Gran Capità i enviat a València, sota la custòdia de Prospero Colonna. En arribar a la Península Ibèrica, Cèsar fou tancat primer en Chinchilla i després en Medina del Campo. El presoner aconseguí escapolir d’aquesta fortalesa i marxar a Pamplona, on es reuní amb el seu cunyat, el rei Joan de Navarra. Com que el monarca francés no volgué restituir-li el ducat de Valença, Cèsar hagué de romandre a Navarra. Fou nomenat capità general de les tropes reials i morí prop de Viana en 1507, lluitant contra les tropes de Ferran el Catòlic. El Valentinés fou soterrat en una capella de l’església de Santa Maria d’aquesta població navarresa. A primeries del segle XVII, les despulles foren tretes a l’exterior del temple, al lloc on romanen sepultades encara avui. Durant els primers anys a Ferrara, Lucrècia s’havia envoltat d’un petit grup de familiars, d’un cercle d’humanistes locals (els Strozzi, Celio Calcagnini, Antonio Tebaldeo) i entrà en contacte amb Ariosto i Pietro Bembo, secretari papal i futur cardenal, que li dedicà Gli Asolani. La relació tant amb aquest com amb el menor

dels Strozzi, mort en circumstàncies tràgiques, encara alimentaria més la llegenda de Lucrècia. Això no obstant, quan morí son pare, ella restà al marge de la campanya de descrèdit que es desfermà contra tota la seua família. Intercediria sense èxit pel seu germà, empresonat primer a Itàlia i després a Castella. La filla del papa havia esdevingut duquessa consort de Ferrara en 1505. Del seu matrimoni amb Alfons d’Este van nàixer set fills, entre ells el duc Hèrcules II i el cardenal Hipòlit II d’Este. Lucrècia fou testimoni de les disputes d’Alfons amb els seus germans a causa de l’herència familiar. Les pretensions de la República de Venècia i dels papes Juli II i Lleó X d’incorporar a llurs respectius estats els dominis dels Este obligaren el marit a embarcar-se en guerres contínues, durant les quals Lucrècia exercí la regència. Es va ocupar dels fills de Cèsar, Jeroni i Camil•la, que professà en un convent fundat per sa tia. Les fundacions religioses i una carta dirigida poc abans de morir al papa Lleó X mostren una evolució espiritual de Lucrècia cap a la vida devota. Tingué fama de dona pietosa i benefactora. Morí en 1519 per les complicacions del seu darrer part. Fou soterrada al monestir del Corpus Domini, regentat per monges clarisses. Poc temps després, el seu marit jauria junt a ella en la mateixa tomba. Amb la mort de Lucrècia, desapareixia l’últim brot sobrevivent de Roderic de Borja i la seua amant Vanozza Cattanei.

El pontífex i els seus fills serien objecte d’una llegenda que volgué desprestigiar-los. Tanmateix, Alexandre VI havia estat un gran papa renaixentista. Protegí l’Acadèmia Romana i reorganitzà la Sapienza, la Universitat de Roma, dotant-la d’edifici. Va promulgar les butles que elevaven l’Estudi General de València a la categoria d’una veritable universitat. També promogué la construcció de nombrosos edificis i la realització d’obres urbanístiques: l’ampliació del Vaticà (la torre, el cortile i els apartaments Borja), el castell de Cività Castellana, la Via Alexandrina (per a celebrar el jubileu de 1500), el Templet de San Pietro in Montorio, obra de Bramante... Potser, Miquel Àngel va realitzar la Pietà sota els auspicis d’Alexandre VI (alguns han cregut veure el rostre de Vanozza en la Mare de Déu i el duc de Gandia mort en la figura de Crist). L’obra més emblemàtica fou, però, la remodelació de l’antiga Mola Adrianea, el castell de Sant’Angelo. Cèsar Borja fou el prototip de príncep renaixentista, ni millor ni pitjor que altres prínceps coetanis. Altre membre il•lustre del llinatge, Sant Francesc de Borja, fou descendent del duc de Gandia. I Lucrècia acabaria els seus dies a Ferrara amb fama de dona culta i pietosa. 271

Benvinguts al lligacames. La secció on l’actualitat fallera i la municipal són protagonistes mitjançant la nostra particular veu satírica.

272

273

Ningú pensava que podia passar ací... Xàtiva no estava preparada... però ell, ho estava. El nostre casaler Dani ha aconseguit una fita històrica: convertir-se en la primera persona en fer una detenció... vestit de saragüell. És la història que va emocionar a Spielberg. Pròximament en els millors cines.

274

Després d’agafar les rendes de la cuina de la falla, i veient que està pròxim el 50 aniversari, el xef Juanvi vol demostrar a tots que pot guanyar el concurs talent show de mastercuiner, i participarà en la pròxima edició. Guanye o no guanye al programa, ell sap que es per a nosaltres un cuiner d’or! 275

Ja està tot preparat per a la II edició de l’Ofrena Fallera Ciutat de Xàtiva ! Després de l’èxit del passat any, en que les comissions van batre el rècord de la prova, la Junta Local Fallera ha decidit organitzar una nova carrera el proper 18 de març de 2020, amb eixida des de l’Avinguda de Selgas i arribada a la Plaça de la Seu. 276

Des que Quique pertany a la comissió estem salvats. Igual et repara el vàter que et posa un foco. I si s’ajunta el grupet de la Torre, posen les seues banderes... i si fa falta les de les falles colindants !!

Degut a les grans dots del nostre president en la retòrica i la comunicació, la televisió comarcal ha decidit contractar-lo per al programa de les nits de Televenta, en el qual ofereix cada setmana els millor productes de la nostra comissió....

277

En la falla de Selgas creguem saber quin superhome es troba baix d’eixa vestimenta... i és que el nostre faller Pep Lagardera cada vegada té mes compromisos on acudir. Tots es pregunten: i com ho fa?? Hi han respostes variades, uns diuen que és la joventut; altres asseguren que és perquè està en forma... però nosaltres 278

diem que ell és the flash, allà on el necessiten anirà a tota velocitat. Perquè com ell diu: “a mi que no m’ho conten, preferisc contar-ho jo”.

Tot preparat per als autos fallers ! La Junta Local Fallera ja ho té tot llest per a iniciar aquest innovador acte que ve a substituir al ral•li humorístic (que donava més pena que risa). La idea ha sigut tan ben acceptada, que fins i tot Jesús ha fitxat per l’escuderia RedBull i competirà el proper any en la F1. 279

Miquel Lorente i Xelo Angulo són totalment compatibles, com els seus càrrecs de regidors i directors Generals, encara que Miquel s’ho va pensar millor i va decidir fa un temps desfer el Match amb la Generalitat Valenciana. Quins missatges s’hauran enviat l’un a l’altre en els últims mesos? Ho hauran compartit amb l’alcalde? 280

Ens tanquen l’asil... Des de Madrid diuen que per falta de vocació, però l’equip d’investigadors de la falla Selgas ha descobert l’autèntic motiu pel qual s’ha decidit suprimir aquest servei a Xàtiva destinat a les persones majors.

El nou centre de salut Xàtiva II, de confirmar-se al barri de les cases barates, deixarà risses i plors. Què pesarà més?

Esta Junta Local Fallera fa aigües... i els ninots del Museu faller ho saben molt bé.

281

PAREGUTS RAONABLES Diries que hi ha lligams entre aquestes persones?

282

283

284

Troba les set diferĂ¨ncies

285

Selgas Today

286

Un baby boom assola la falla Selgas Després d’anys i anys de sequera infantil, aquest any s’ha produït un fet insòlit a la Falla Selgas Tovar. Han nascut xiquets ! Unai, Biel i Martí han arribat per fer créixer la família selguera, que a més a més augmentarà en els pròxims mesos amb altre xiquet. Els experts asseguren que es tracta d’una fita sense precedents, que pot marcar un abans i un després en la història de la comissió, al temps que animen a seguir “fabricant xiquets”. “Ja tenim tres futurs presidents de falla, però... ens fan falta falleres majors!”, han destacat, recordant que aquest any la convocatòria de màxima representant ha quedat deserta.

La Junta Local Fallera amplia la seua executiva Jesús González, president de la Junta Local Fallera, ha seguit els passos del govern estatal, inspirant-se en Pedro Sánchez, i ha incorporat a la seua executiva a un fum de persones, per tal de desenvolupar tasques i poder “anar a tot”, com diuen els membres de JLF que pertanyen a falla Sant Jordi. Per a tal fi, González comptarà amb una vintena de vicepresidents, creant les vicepresidències de Mocadors (per a quan ploren les falleres majors als actes emotius), Badalls (per a tallar d’arrel els que provoquen els representants quan presencien un acte avorrit), Motor (per tal de preparar la prova dels autos fallers de nova creació), o Acudits (per a preparar-se algunes bromes per a les reunions de presidents, trencant així les possibles tensions). “Les falles de Xàtiva estan en perill d’extinció, perquè es corre el perill de que en pocs anys hi haja més gent a la Junta Local Fallera que a les pròpies comissions”, han vaticinat alguns investigadors fallers. 287

Selgas ToVALORS Els xiquets de la falla Selgas Tovar tenen clar que en aquesta vida, s’ha d’aprendre a compartir. Per això des de ben menuts es prenen aquesta filosofia al peu de la lletra. Com podem observar a aquesta fotonotícia, fins i tot els gelats poden ser elements susceptibles de repartiment. Es sols un dels exemples des valors que els fallers i les falleres d’aquesta comissió inculquen a la seua xicalla, el que també ha despertat el recel d’altres comissions falleres. “Tant de compartir, tant de compartir... estos de Selgas pareixen uns comunistes. Volen que tot siga per a tots. Es comença compartint un gelat i s’acaba construint un gulag allà al seu barri”, respecte a aquestes afirmacions, el faller ofès ha comentat que fins i tot ja estaria pensat on posar la infraestructura: “podrien donar-li eixe ús a la Plaça de bous eixa que tenen prop, o bé construir-lo al solar on es vol posar el centre de salut, si finalment no va avant”.

Les falles de Xàtiva canvien la Crida Continuant amb la innovació en els actes fallers, i una vegada substituït el ral•li humorístic pels autos fallers, la Junta Local Fallera ha decidit renovar també un dels actes més esperats del calendari faller, com és el cas de la Crida. Des d’aquest any, la tradicional eixida de les falleres majors de la ciutat al balcó de l’Ajuntament per tal de convidar a fallers i a veïns de la ciutat a la setmana fallera serà substituïda per un concurs de crits, entre els que es valorarà la dicció, la capacitat pulmonar i l’ús del valencià. “Sabem que aquesta decisió pot alçar ampolles entre la gent més tradicional, però estem parlant d’un acte que es tornava avorrit. Ara, veure’m quina de totes les falleres solta la burrada més gran, però això sí, sempre en valencià, perquè cal defensar la nostra cultura”, han indicat fons de Junta Local.

288

Selga

s Tod

ay 20

289

Record de tot un any A continuaciรณ us deixem les imatges que han marcatel nostre exercici.

290

291

292

293

294

295

296

Guia comercial La falla Selgas Tovar agraeix la col·laboració dels següents anunciants, sense els quals aquest llibre no haguera estat possible.

297

298

299

300

301

302

303

Servicios: Nutricionista (Educación Alimentaria, Control de peso, Alimentación infantil) Fisioterapeuta (Masaje terapéutico, punción seca, electroterapia) Tienda de alimentación Eco Talleres de Pilates y cocina “ No tienes que esperar a un lunes o primero de enero para empezar a cuidarte, ¿Te ayudamos? “ Carrer Sant Francesc 36 Xàtiva 46800

304

Tlf: 960917341

centro@centrotece.com

www.centrotece.com

ad ejo icid r so l e f yor nrisa, nuestra ma

Ortodoncia invisible - Encías Ronquido - Implantes sin cirugía Blanqueamiento Láser - Niños Carillas Lumineers C/ Reina, nº 67-bajo 46800 Xàtiva (Valencia) Telf.: 96 227 13 75 662 663 002 Urgencias: 653 87 66 13 www.dentalcarralero.com 305

306

307

308

309

310

311

312

313

314

315

316

317

318

319

Carrer Trobat, 4 635 46 25 56

320

321

322

323

324

325

326

327

328

329

330