Dossier Bé d'Interés Cultural

INFORME PER A LA DECLARACIÓ DE LES FALLES DE TORRENT COM A FESTA D'INTERÈS TURÍSTIC

1

ÍNDEX

- ELS PALLASSOS, UN PRECEDENT DE LES FALLES TORRENTINES - LA FALLA PLANTADA A TORRENT EN 1900 - LA FALLA DEL CARRER DE CAMBRILS DE 1928 I MIQUEL MORA MUÑOZ - LES FALLES DE TORRENT A TRAVÉS DE LA PREMSA HISTÒRICA - EL DERROCAMENT DELS MONUMENTS FALLERS A TORRENT EN 1957 - HISTÒRIA DE LA PIROTÈCNIA A TORRENT - HISTÒRIA I EVOLUCIÓ DELS LLIBRETS DE FALLA A TORRENT - ACTIVITAT FALLERA - TRASLLAT DE LA MARE DE DÉU: TRET CARACTERÍSTIC DE LES FALLES DE TORRENT - ELS JOCS FLORALS, 35 ANYS DE POESIA FALLERA A TORRRENT - HISTÒRIA DEL CANT DE L'ESTORETA DE TORRENT

2

ELS PALLASSOS, UN PRECEDENT DE LES FALLES TORRENTINES JOSEP RAMON SANCHIS ALFONSO Entre les tradicions perdudes a Torrent no fa massa anys vull recordar la dels "pallassos", que es posaven, amb continuïtat, almenys fins al 1974, al carrer del Pare Méndez, amb motiu de la festa de sant Antoni, hi hagué alguns anys que inclús es varen fer més d'una parella. En esta festivitat seria desitjable recuperar-los juntament amb la foguera, com una part important del nostre folklore.

A Torrent es coneixen com els "pallassos" una parella d'home i dona, plens de palla, d'on probablement els ve el nom, i amb coets tant a l’interior com a les puntes del peus i les mans, i que es penjaven nugats pels canells a una corda grossa, enganxada a un balcó, finestra o arbre i que quedaven a l'aire al mig del carrer. Les cares dels personatges eren unes carassetes fetes de cartó, similars a les utilitzades en Carnestoltes1.

A més de posar "pallassos" al carrer del Pare Méndez amb motiu de la festivitat de sant Antoni, tenim notícies que fins als anys trenta del present segle també se'n posaven al mes d'agost a la festa de sant Gaietà al seu carrer i a la festa de sant Josep en diversos llocs de Torrent, als carrers de Sant Francesc, Tarongeta (Alcàsser), del Ganao (Sants Patrons), del Pi (Mare de Déu de l'Olivar) i de Sant Josep, i com ja ha estat assenyalat on hui es planten falles2.

Ens interessa destacar que els encarregats de fer els "pallassos" i penjar-los no eren grups organitzats, la iniciativa era de qualsevol persona del carrer, normalment una o més famílies, que solien posar-los a la porta de les seues cases. Els testimonis orals que encara hem pogut replegar ens diuen que a principis de segle es penjaven, entre dos clarors, a la matinada de la vespra de la festa, el dia 18 de març, més tard ja els posaven el mateix dia de Sant Josep.

La crema es produïa, abans de sopar, en fer-se de nit el mateix dia i per a cremar-los feien un munt de sarments de vinya davall dels pallassos, que encenien a la vegada que els coets eixien solts entre la gent que contemplava l'espectacle.

Probàblement en temps més antics els pallassos es penjarien la vespra de la festa i es cremaven eixe dia, com passava en les falles de la ciutat de València, que fins a l'any 1880 es cremaven el dia 18 de març per la nit3, i com es costum en els focs de vespra d'altres festivitats, com la de sant Antoni o sant Joan i les seues falles o fogueres. La finalitat dels pallassos pareix dual, per un costat tenim el ritual agrari i la significació purificadora del foc i per altre la sàtira d'exposar d'una manera pública i a la vegada indirecta els vicis i comportaments d'alguns personatges de la comunitat.

A Torrent coneixem alguns casos en què alguns dels pallassos tenia identificació amb persones del poble, com va passar amb la dona que es va col·lcar al carrer de Sant Josep, on es va fer una carasseta que identificava 1

Amb el pseudònim de Mik, va publicar Miguel Mora Lerma amb el títol "Apunts per a la història de les falles de Torrent" una sèrie d'articles apareguts a El Granerer, que són sens dubte la millor aportació històrica a l'origen i naixement de les falles torrentines. Les característiques dels "pallassos" de Torrent i com es desenvolupava la seua festa estan ampliament descrits al seu article aparegut en el núm. 2 d’El Granerer, Torrent, 1974.

2 Vicent BEGUER ESTEVE "Les falles de Torrent: xicoteta història" en El Granerer, núm. 8, Torrent, 1980.

3 Es pot vore al respecte Antonio ARIÑO "Los ritos del fuego" dins "Historia de las fallas", València, 1990 p. 5.

3

Doloretes l'espardenyera, coneguda per tindre molta barba; i també la que es va instal.lar al carrer del Pi en l'any 1926, que intentava representar una dona que practicava la usura amb el prèstec de diners, en esta ocasió no vestiren els pallassos com era costum, formant parella home i dona, sinó que foren dos dones, l’una fent ostentació de riquesa i l'altra pobra, amb borses d'on penjaven àpoques i rebuts. La interessada pel que es conta no s’adonà que es referien a ella, encara que els pallassos els penjaren a la porta de sa casa; tenien a més com a novetat uns llums als ulls connectats a l'energia elèctrica de la casa de la usurera per a més burla, que havien encendre durant la nit; no arribaren a pegar-li foc perque els xiquets amb pedrades produïren l'incendi de les pallasses a les cinc de la vesprada, amb el rebombori conseqüent4.

Són abundosos els testimonis que hi ha a altres pobles valencians, un gran paral·lelisme amb els pallassos de Torrent el trobem amb els "vells" de Llíria, costum que allí va desaparèixer al voltant del 1920, la festa es celebrava el dimecres de Quaresma: "unos monigotes grotescos o figuras ridículas rellenas de paja o trapos, los cuales eran colocados en medio de la calle, suspendidos entre dos balcones o ventanas fronterizas a las que quedaban sujetos mediante un,¡,, cuerdas. Tales muflecos se colocaban durante la noche o al amanecer y eran retirados momentos antes de alzar a Dios en la misa conventual"5. Un altre cas semblant és el del "vell i la vella" de Picassent, a meitat de la Quaresma col·loquen a la matinada, al carrer, arrimats a una paret o bé asseguts a la porta d'una casa un vell i una vella, que són contemplats pel públic fins a la nit, quan són retirats pels propietaris6. A la comarca de I'Horta trobem els "pablos" a Aldaia, que es penjaven a principis de segle. També tenim altres casos com els ninots o "perots de mitja Quaresma" a Alcoi, Elx, Xixona i Castalla, amb els quals es pretenen cremar els vicis i comportaments de la,societat7.

Però els paral.lelismes no són només a València, en altres llocs de l'estat espanyol trobem manifestacions semblants, així, en alguns pobles d'Andalusia tenen la festa de Judas, ninot de palla que es posa al carrer durant la Setmana Santa o el Diumenge de Pasqua i després el cremen. També hi ha casos a Castella com el de Villarrubia de Santiago (Toledo), on el Diumenge de Pasqua amb el nom de "los peleles" fan una festa mantejant ninots de palla8.

En moltes poblacions valencianes amb la festa del bou embolat, es pengen ninots de palla, lligats a una corda de balcó a balcó, per tal que el bou els tope, de característiques similars als pallassos de Torrent, com són els que fan al poble de Godelleta.

Un altre aspecte que cal considerar és la diversitat de noms que té segons el lloc una manifesiació prou semblant, l'explicació és prou senzilla, a Llíria es diu "vell" al ninot de palla per a espantar els pardalets dels camps del cultiu, a Alcoi un "perot" es un espantall, a Aldaia un ninot de palla és un "pablo", etc.

Per a finalitzar, ho faré amb unes paraules de l'erudit valencià Lluís Tramoyeres Blasco, qui tractant l'origen de les falles en un article publicat en el diari Las Provincias en 1984, ens deia: "Las fallas fueron sin duda en sus comienzos, diversión propia de niños y se reducían a un montón de esteras viejas, sillas 4

Per a més informació MORA LERMA op. cit. a El Granerer núm. 3, Torrent, 1975.

Vid al respecte José DURÁN "Folklore valenciano". "Els vells de Llíria" dins Almanaque de las Provincias para 1949 València, 1948, p. 181-184.

6 IBÁÑEZ ESPINOSA "Folklore de Picasent" dins València Atracción, núm. 160, mayo 1948, p. 14-15.

7 ARIÑO op. cit. p. 14.

8 José DURÁN op. cit.

5

4

rotas y mesas perniquebradas, desgarbado pedestal que sostenía a un monigote, bien suspendían éste en el centro de la calle por medio de una cuerda, cuyos extremos se apoyaban en los balcones de las casas. Más adelante, pero ya en la actual centuria, estos simulacros fueron adquiriendo mayor desarrollo y aparecen fallas bien trazadas, y con argumentos intencionados y alusivos a los asuntos políticos"9.

9

Citat per Enric SOLER I GODES "Teorías sobre el origen de las fallas" dins Historia de las fallas, València, 1990, p.

67. L'article fou publicat al diari del 18 de març de 1894.

5

LA FALLA PLANTADA A TORRENT EN 1900 SALVADOR CISCAR JUAN Fins ara la primera falla coneguda a Torrent era de l'any 1923, el descobriment d'una falla plantada l'any 1900 suposa un bot quantitatiu que atorga les festes de Sant Josep de la nostra població la categoria de festa centenària. Com moltes vegades, la troballa ha sigut fruit de la casualitat.

Per a fer estudis històrics de caràcter local es consulten arxius, biblioteques i hemeroteques, i s’estudia qualsevol classe de publicacions que aporten alguna dada interessant. L'investigador, al marge del tema que l’ocupa en el treball que desenvolupa en eixe moment, va recopilant dades, notícies o anècdotes que creu que poden fer-li falta per a investigacions futures. La sorpresa es produïx quan es descobrix una notícia d'esta envergadura, i més encara quan esta és de fàcil accés, perquè es publicà en 1997 en el llibre catàleg Torrent i la seua premsa entre dos segles (1890-1910), editat amb motiu de la primera exposició commemorativa dels actes del 750 aniversari de la Carta de Poblament de Torrent. El llibre esmentat arreplega la premsa torrentina durant el canvi de segle, i reproduïx en edició facsímil els diaris locals La Crónica, El Regional i El Torrentino. És en esta ultima publicació, on al núm. 12 de data 25 de març de 1900, a la segona columna del tercer full, llegim en la secció Cosas de casa: "Nuestro alcalde es tan aficionado a las fiestas de San José, que en el presente año ha tenido por conveniente autorizar la instalación de la que todo el pueblo ha visto en la plazuela de frente a la casa de Calabuig.

Suponemos que dicha autorización habrá sido pedida y concedida con las debidas formalidades legales por cuanto a pesar de que, según de público se dice, era para ridiculizar a determinadas personas, dos de ellas intimas del alcalde, no la ha prohibido. ¿Qué habrá movido a dicha autoridad para no hacer desaparecer tal falla, será la ley, será el gusto de ridiculizar a la tercera persona, si es esto, tanto puede el odio que no respeta la amistad de los suyos?

Nos alegramos vernos reproducidos y asistimos a la quema, y por cierto que fuimos el ultimo que caímos."

Abans de començar a desglossar la informació que ens aporten estes breus línies, que com observem són utilitzades per a atacar l'alcaldia de l'època amb un sarcasme irònic, hem de situar-nos al Torrent de final del segle XIX. L'any 1900, segons el cens de població, Torrent tenia 8.561 habitants i 2.107 llars. El que actualment coneixem com a nucli antic, era pràcticament la totalitat del nucli urbà, que a partir del segle XX comença a poc a poc a expandir-se. Els límits de la trama urbana els marcaven els carrers de Sant Nicolau, de Sant Doménec i de Sant Tomàs, per la part Est. Per la part Oest només estava edificat el carrer de Ramón y Cajal fins a l'ermita de Sant Lluís Bertran, i hi havia l’avinguda, perquè hi havia un grup de cases a la plaça del Bisbe Benlloch que tancaven el pas a l'accés que coneixem actualment cap al Vedat.

Només els carrers del Pare Méndez i de Sant Pere Alcàntera començaven a ser realitat, fins a l'encreuament amb el carrer de Toledo. El Sud de la població

6

el marcaven el carrer de Sant Blai i la plaça de Santa Llúcia, encara que hi havia el carrer de València, però es trobava fora del centre urbà. És un any de millores importants per a la població: s'instal·len fonts al carrer dels Sants Patrons i a les places de Santa Llúcia i de Sant Jaume, i s'electrifica el tramvia, que comunicava amb la capital i que fins a eixa data era de tracció animal.

La política municipal era un reflex de la que hi havia en l’àmbit nacional, i es polaritzava entre conservadors i liberals. En el 1900, Pasqual Miquel Ros, del partit conservador, va ser nomenat alcalde de Torrent per reial decret, i la classe política de l'Ajuntament estava immersa en una contínua batalla dialèctica entre els dos bàndols esmentats. Reflex fidel d'este enfrontament són les publicacions locals de principi de segle, quan Torrent comptava amb ni més ni menys que tres diaris: La Crónica i El Regional, ambdós de tendència conservadora i El Torrentino, defensor dels liberals. Els atacs entre les publicacions se succeïxen de tal forma que en diversos números monopolitzen pràcticament tot el contingut dels diaris, i s’arribà inclús a establir-hi seccions de rèpliques i contrarèpliques, algunes de to prou elevat i sempre carregades de sorna.

En este context apareix publicada a El Torrentino, el dia 25 de març, la notícia de l'existència de la falla de 1900. El text ens indica que la falla va ser plantada "en la plazuela de frente a la casa de Calabuig". Com que no hi apareix el nom del carrer hem de recórrer a un directori comercial de principis de segle amb l'esperança que ens indique algun establiment conegut amb eixe nom. Per sort només hi havia una perruqueria regentada per Alfredo Calabuig, situada al carrer del Pi, posteriorment denominat de Cambrils i actualment de la Mare de Déu de l'Olivar. Per tant, estaríem parlant del mateix emplaçament que les falles de 1923 i 1928.

En la línia d'atac al consistori conservador, el text contínua: "Suponemos que dicha autorización habrá sido pedida y concedida con las debidas formalidades legales". Respecte d’això no s'ha pogut confirmar l’autorització perquè els llibres de registre d'entrada i eixida de documents de l'Ajuntament disponibles a l’Arxiu Municipal comencen en 1901.

La part següent de la notícia és la que ens aporta la informació sobre el tema faller que aborda, tot seguint la línia predominant a la capital, estem sens dubte davant d'una falla de crítica de la política local: "según de público se dice, era para ridiculizar a determinadas personas, dos de ellas intimas del alcalde", "Nos alegramos vernos reproducidos y asistimos a la quema, y por cierto que fuimos el ultimo que caímos".

La sàtira política va ser el tema predominant en les falles entre els anys 1890 i 1907 i s’hi al·ludia a esdeveniments polítics o persones públiques, i s’hi censuraven i satiritzaven els seus comportaments. La falla, com a exemple de l'essència dels orígens de la festa, representava tant el sector conservador, afí a l'alcaldia, com també el liberal.

De la informació que aporta la totalitat del text podem comprovar que almenys quatre ninots componien el monument. Se suposa que l'estructura del monument seria com totes les de l'època: un cadafal amb una representació escènica sense més pretensions que la transmissió de la crítica, inclús faltarien anys per a arribar a la verticalitat de les falles i al desenvolupament artístic a què estem acostumats.

7

Esta falla s'emmarca dins de l'anomenada primera època d'imitació de la festa fallera. A mesura que es difon la festa de la capital, les poblacions amb forts nuclis urbans la imiten, de forma espontània i amb una organització d'iniciativa veïnal o inclús simplement familiar, com en el cas de la falla de Cambrils de 1923 i molt probablement en la que ara ens ocupa. Encara hauria de transcórrer temps fins a la formació de les comissions falleres tal com les coneixem actualment. Les primeres poblacions que plantaren monuments van ser Xàtiva (1865), Gandia i Sueca (1876) i Alzira (1889), i a continuació, a partir del present estudi, situem Torrent (1900). A València es van plantar 19 falles en 1900 i va ser el primer any que es va donar un premi, atorgat per Lo Rat Penat.

Els altres dos periòdics locals, La Crónica i El Regional, no fan al·lusió a esta falla, i tampoc contesten a l'escrit d'El Torrentino, com era costum en quasi tots els temes publicats, en el cas de La Crónica cal dir que entre el 25 de febrer, exemplar núm. 18, i el 2 d'agost, no s'edità. No s'ha localitzat, de moment, cap altra publicació que faça referència a la falla, ni en els diaris publicats a València ni en publicacions falleres.

El camp per a noves investigacions queda obert, però la labor més important que el món faller de Torrent té pendent és concatenar la seua història fins als nostres dies. Que el descobriment d'esta falla aprofite per a iniciar l'estudi com a punt de partida.

8

LA FALLA DEL CARRER DE CAMBRILS DE 1928 I MIQUEL MORA MUÑOZ JOSEP RAMÓN SANCHIS ALFONSO El Torrent de l'any 1928 és una població de vora 10.000 habitants, cap del partit judicial del mateix nom amb 17 ajuntaments, dedicada fonamentalment a l'agricultura i als serveis, amb un comerç local i una indústria de transformació de productes agrícoles (fàbriques d'oli, d'alcohols i aiguardents, de xocolates, tallers de pirotècnia, etc.) i a una diversificada artesania.

A més del Jutjat, Torrent tenia Registre de la Propietat, el telègraf s'havia instal·lat el mateix any 192810. El 19 de gener donava permís l'Ajuntament per a la construcció de l'Asil de Santa Elena, obres a càrrec de l'arquitecte Goerlich11.

El dia de Sant Josep, dilluns 19 de març, a les 11 del matí va tindre lloc un acte públic, a iniciativa del Círculo Católico, en què es va dedicar un carrer al pare Josep Méndez, el conegut tradicionalment com carrer de Pila, fundador d'esta entitat i de la seua banda de música, vicari de la parroquia i membre de la comunitat dels terciaris caputxins, es va descobrir una làpida i on va acudir la Corporació Municipal en ple i la major part del poble12.

Este mateix any de 1928, una família del carrer de Cambrils, hui conegut com de la Mare de Déu de l'Olivar i tradicionalment com carrer del Pi, la formada per Miquel Mora Muñoz i Maria Lerma Martínez, amb cinc fills, el major a penes de vint anys, tenen l'ocurrència de plantar una falla13.

Miquel Mora Muñoz era d'ofici pintor, personatge polifacètic que mereixeria un bon estudi biogràfic, va nàixer a Torrent en 1892, home molt actiu, plenament integrat en la vida social i cultural del poble, participa en qualsevol activitat que s’hi faça, soci del Circulo Católico, secretari de la banda de música del Patronato de la Juventud Obrera, molt relacionat amb els frares del convent de Montsió, autor de moltes obres teatrals: María o destellos del amor divino, (1940), La creu de terme (1942), Ha tornat la colometa (1944), Loco (1948), De qui la culpa (1948), a banda de més de vint entremesos en valencià14, va escriure també nombroses composicions poètiques.

Va tindre també una activa participació en la política local, membre de la Comissió Gestora Municipal com a regidor des d’abril del 1939 fins a juny del 1943, quan ocupa el càrrec d'alcalde accidental per la dimisió de Juli Baviera Miquel, és nomenat alcalde de manera definitiva en juliol del mateix any, càrrec que va exercir fins a l'1 de febrer de 194415.

Persona preocupada pel patrimoni artístic de Torrent, en ser enderrocada durant la guerra civil la creu de Pere Mora, corresponent a la primera meitat del segle XVI, que es trobava al camí de Picanya, amb perill de la seua vida la va replegar i dur a sa casa, i la va soterrar parcialment entre les plantes del jardí al 10

AMT. (Arxiu Municipal de Torrent) Llibre Registre d'Eixida de Documents. Sig. 2951, de 10 de gener de 1928.

AMT. Llibre d’actes de la Comissió Permanent. Sessió de 19 de gener de 1928.

12 AMT. Llibre d’actes de la Comissió Permanent. Sessió d'1 de març de 1928.

13 Han tractat d'esta primera falla MIK (pseudònim de Miquel MORA LERMA) "Apunts per a la història de les falles en Torrent" a El Granerer núm. 4, any 1976 i BEGUER ESTEVE, Vicent "Les Falles i Torrent: xicoteta història" a El Granerer núm. 8, any 1980.

14 BEGUER ESTEVE, Vicent "El teatro en Torrent", 1983, p. 182.

15 AMT. Llibre d´actes. Sessió d'1 de febrer de 1944. És elegit en esta com alcalde Enric Mora Puig i es produïx la renovació de l'anterior corporació, en l’acta de la mateixa cesio consta "patentizando la honorabilidad, entusiasmo y honestidad de don Miguel Mora Muñoz en el tiempo que estuvo al frente de la alcaldía".

11

9

corral, on estigué durant tota la guerra, en finalitzar va ser reconstruida i instal·lada a la plaça de l'Església, on hui encara la podem admirar.

La seua activitat com a pintor artístic la podem apreciar en algunes obres que conserven el seus fills, així com en el gran teló del teatre Antonià, que reprodueix l'antic convent de Montsió. La seua mort va ocòrrer l'any 1958, va desaparéixer així una important personalitat torrentina.

Tornem, de nou, a l'any 1928, fa ara 65 anys de la plantada de la primera falla a Torrent, al carrer de Cambrils. Una vegada plantejada la idea de fer una falla, Miquel Mora i la dona, Maria Lerma, es posen mans a l'obra, ell modelava les figures i les pintava, ella cosia els vestits, tots els treballs es feren a sa casa. El mateix Miquel va ser l'autor del llibret que es va editar en octau a la impremta d’E. Vidal, hi col·laborà amb propaganda la tenda de paquetería i merceria de Francesc Medina instal·lada al cantó dels carrers de la Mare de Déu de l'Olivar i del Pare F. Lluís Amigó, així com el col·legi de Sant Josep regentat per Salvador Pardo Bochons, situat a l'actual plaça Major, aleshores del general Primo de Rivera, llibret que es reprodueix en facsímil a continuació del present article.

Segons es desprén del llibret, la falla agafa com a tema la crítica de la societat torrentina del seu temps, les tertúlies polítiques als casinos, el canvi d'usos i costums, l'enaltiment del treball de les persones, l'honestitat del vestir en les dones en contra de les noves modes, el saber cada u on pot arribar en les seues despeses, com de creguts que són tots pensant que saben més que ningú i que tots són uns il·lustrats. En contra de les classes socials pregona que tots els personatges representats a penes tinguen diferències en el vestir, i que al llibret apareixen amb nom i professió: Calet l'éscolà, Pepico l'obrer, Ramon el manyà, Ximo el sabater, Pasqual el llaurador, que representen un mestre, un ajudant d'obrer de vila, un oficial, un rendista i un arrendador. A més, hi apareixen altres personatges femenins: Pepeta la de Pepe el Ratat, Encarnacioneta, Carme, la fadrina de Jaume el menescal i Doloretes, la criada del metge. Tots personatges que representaven hómens i dones reals del Torrent del moment.

La plasmació de les persones del llibret als ninots de la falla real van sofrir una reducció en el nombre. La base de la falla era un cadafal quadrangular amb paisatges de València pintats; en el cadafal hi havia un professor vestit amb levita, que tocava el violó, un ric llaurador vestit amb jupetí i saragüells raonant amb altres dos hòmens, intentant arreglar el món, comentant les notícies de la premsa; així com una llauradora jove, vestida amb una falda mostrejada; rematada la falla per un gran xiquet dalt d'una columna.

Preparada la falla, Miquel Mora demanà permís a l'Ajuntament per a poder-la muntar al carrer, l’aleshores alcalde, Félix Vilar David li doná l'autorització preceptiva el 13 de març d'eixe any16.

La família Muñoz-Lerma acompanyada d'alguns amics i veïns feren la plantada la matinada del diumenge dia 18, per tal que apareguera totalment muntada en fer-se de dia. Després de plantar-la, pel matí repartiren el llibret a totes les cases del veïnat alhora que demanaven ajuda per les despeses que s'havien fet.

16

AMT. Llibre Registre d'Eixida de Documents. Sig. 2951, escrit "autorizando la instalación y quema de una falla en la calle de Cambrils".

10

A la vesprada s'organitzà un concert a càrrec de la banda de música del Patronato de la Juventud Obrera del Círculo Católico17, de la qual era director, J. Paulino Mora i president, Joaquim Vidal.

A la nit feren, pel veïnat, una cercavila amb trons, així com pel matí del dilluns dia 19. Després de la missa a Sant Josep, a migdia es va fer una disparada al carrer, i la falla es cremà, no per la nit com ara, sinó de vesprada, acompanyada de les traques tradicionals.

17

BEGUER ESTEVE, Vicent "La Música en Torrente (1840-1970)". 1971, p. 157 i ss.

11

LES FALLES DE TORRENT A TRAVÉS DE LA PREMSA HISTÒRICA SALVADOR CISCAR JUAN Històricament la festa de les falles a Torrent no ha tingut una gran repercussió en la premsa local, encara que és veritat que les escasses mencions que apareixen en les primeres publicacions constitueixen l'únic testimoni que confirma la seua existència, i arriben a ser fonamentals en la datació exacta de la primera falla plantada a la població, 1900, fins ara, en no haver-se trobat cap altra menció d'aquest monument. A cavall entre els segles XIX i XX sorgeixen a Torrent les primeres publicacions de premsa periòdica, són en l'actualitat també les primeres de tota la comarca de l'Horta Sud Amb una població escassament superior als huit mil habitants, ens trobem amb tres capçaleres que reflecteixen l'incipient desenvolupament econòmic local d'inicis del segle XX i, sobretot, l'ús de la premsa com a mitjà de comunicació entre els habitants i també la lluita entre els diferents corrents polítics de l'època.

La Crónica va ser la primera publicació periòdica que va veure la llum l'u de desembre de 1897, amb el subtítol de “Periòdic d'Informació Local”18. Va tindre tres èpoques i es van publicar un total de 23 números, fins el 30 d'agost de 1900, data de la publicació de l'últim. L'administració i la redacció eren dutes a terme a Torrent, a excepció del període que comprén els números del 14 al 18 que es van fer al carrer d’Avellanes, 14, de València, tot coincidint amb el canvi d'impremta a la Tipografía Moderna de M. Gimeno, situada en la mateixa adreça. La tendència ideològica del diari era conservadora en oposició a El Torrentino de tendències liberals i arrenglerat amb les idees de Canalejas.

En el número 6 de La Crónica, de 19 de març de 1898, hi apareix per primera vegada una referència a la festa. Amb el títol “Les Falles de Sen Chusep”, es publica una poesia satírica explicant a un ‘foraster’ la festa fallera. La poesia ocupa la quarta columna de la portada i part de la primera de la segona pàgina, i és signada per Pepe Fort. En aquesta mateixa pàgina, dins de la secció “Crónica de Valencia”, trobem una nota breu referent als monuments que s’han de plantar a la capital, i que anuncia que «Según los bocetos que se han presentado a la Alcaldía para su aprobación, hay algunas fallas ingeniosísimas que han de llamar la atención seguramente».

El 24 de març es publica un suplement al número 6, i, en la secció de notícies, es fa la relació de les set falles plantades a València, en un to que reflectia les postures en què s'alineaven els defensors i detractors de qualsevol ideologia política i que envaïa el llenguatge social de l'època. L'article comença dient: «Los partidarios de las clásicas y tradicionales fallas de San José, que tan numeroso gentío atrae a la capital, cuentan en el presente año con siete, las cuales se levantaron ayer en la Plaza de la Reina, huerto de Ensendra y calles de Cirilo Amoros, Linterna (esquina Escolano), Barcas, y Don Juan de Austria y plaza del Contraste, de Ruzafa».

Durant els quasi tres anys que es va publicar La Crónica, aquestes van ser les úniques referències que es van fer a les falles, sempre referides als monuments de València i ometent la primera falla de Torrent de 1900.

18

A partir del segon número se subtitula: “Periódico de Información Local y Regional”

12

L'u de març de 1900 naix El Regional, fundat per Modesto Sebastián Regolf, antic col·laborador de La Crónica. Amb el subtítol “Periódico de Información del distrito de Torrente”, la nova publicació recolliria el testimoni de La Crónica, i continuaria la seua tendència conservadora. Onze números van ser publicats de març a maig del 1900 amb periodicitat setmanal, i en cap es va fer referència a les falles de la població ni de la capital.

Per fi, el 25 de març de 1900, apareix la primera notícia d'una falla plantada a Torrent, la primera coneguda fins a hui.

El 7 de gener de 1900, es publica el primer número d’El Torrentino, un diari que naix pel seu creador i en funció d’ell: Vicente Marín Ferrer. El periòdic és utilitzat per aquest home, tant per a la seua exaltació personal com per a la seua defensa enfront dels atacs dels seus opositors polítics, manifestats en els continguts d’El Regional.

La política municipal era un reflex de la que hi havia en l'àmbit nacional, i es polaritzava entre conservadors i liberals. El 1900, Pasqual Miquel Ros, del partit conservador, va ser nomenat alcalde de Torrent per reial decret, i la classe política de l'ajuntament estava immersa en una contínua batalla dialèctica entre els dos bàndols esmentats. Els atacs entre les publicacions es succeeixen, de manera que en diversos números monopolitzen pràcticament tot el contingut dels diaris, i s'arriba, fins i tot, a establir-hi seccions de rèpliques i contrarèpliques, algunes d’un to bastant elevat i sempre carregades de sorna.

En aquest context, va aparéixer publicada en El Torrentino la notícia de l'existència de la falla de 1900. Concretament, al núm. 12, de data 25 de març, a la segona columna del tercer full, llegim en la secció “Cosas de casa”: «Nuestro alcalde es tan aficionado a las fiestas de San José, que en el presente año ha tenido por conveniente autorizar la instalación de la que todo el pueblo ha visto en la plazuela de frente a la casa de Calabuig.

Suponemos que dicha autorización habrá sido pedida y concedida con las debidas formalidades legales por cuanto a pesar de que, según de público se dice, era para ridiculizar a determinadas personas, dos de ellas íntimas del alcalde, no la ha prohibido. ¿Qué habrá movido a dicha autoridad para no hacer desaparecer tal falla, será la ley, será el gusto de ridiculizar a la tercera persona, si es esto, tanto puede el odio que no respeta la amistad de los suyos?

Nos alegramos vernos reproducidos y asistimos a la quema, y por cierto que fuimos el último que caímos.»

El text ens indica que la falla va ser plantada «en la plazuela de frente a la casa de Calabuig». Com que no hi apareix el nom del carrer, hem de recórrer a un directori comercial de principis de segle amb l'esperança que ens indique algun establiment conegut amb aqueix nom. Per sort, només hi havia una perruqueria regentada per Alfredo Calabuig, situada al carrer del Pi, posteriorment denominat de Cambrils i actualment de la Mare de Déu de l'Olivar. Per tant, estaríem parlant del mateix emplaçament que les falles conegudes que es van plantar a Torrent en 1923 i 1928.

En la línia d'atac al consistori conservador, el text continua: «Suponemos que dicha autorización habrá sido pedida y concedida con las debidas formalidades legales». Respecte d'això, no s'ha pogut confirmar l'autorització perquè els

13

llibres de registre d'entrada i eixida de documents de l'ajuntament disponibles a l'Arxiu Municipal comencen en 1901.

La part següent de la notícia és la que ens aporta la informació sobre el tema faller que aborda. Tot seguint la línia predominant a la capital, estem sens dubte davant d'una falla de crítica de la política local: «según de público se dice, era para ridiculizar a determinadas personas, dos de ellas íntimas del alcalde» i «Nos alegramos vernos reproducidos y asistimos a la quema, y por cierto que fuimos el último que caímos».

La sàtira política va ser el tema predominant en les falles entre els anys 1890 i 1907, les quals referien esdeveniments polítics o representaven persones públiques i censuraven i satiritzaven els seus comportaments. La falla, com a exemple de l'essència dels orígens de la festa, representava tant el sector conservador, afí a l'alcaldia, com també el liberal.

De la informació que aporta la totalitat del text, podem comprovar que almenys quatre ninots componien el monument. Se suposa que l'estructura del monument seria com totes les de l'època: un cadafal amb una representació escènica sense més pretensions que la transmissió de la crítica… encara faltarien anys per a arribar a la verticalitat de les falles i al desenvolupament artístic a què estem acostumats.

Esta falla s'emmarca dins de l'anomenada primera època d'imitació de la festa fallera. A mesura que es difon la festa de la capital, les poblacions amb forts nuclis urbans la imiten, de forma espontània i amb una organització d'iniciativa veïnal o fins i tot simplement familiar, com en el cas de la falla de Cambrils de 1923, i, molt probablement, en la que ara ens ocupa.

Els altres dos periòdics locals, La Crónica i El Regional, no fan al·lusió a esta falla, i tampoc no contesten l'escrit d'El Torrentino, com era costum en quasi tots els temes publicats. En el cas de La Crónica, cal dir que, entre el 25 de febrer, exemplar núm. 18, i el 2 d'agost, no s'edità. No s'ha localitzat, de moment, cap altra publicació que faça referència a la falla, ni en els diaris publicats a València ni en publicacions falleres. En els 26 números que van aparéixer d’El Torrentino, no es va fer cap altra referència a les falles.

Fins al 1923, no es té coneixement de la següent falla plantada a Torrent. La revista Pensat i Fet de març d'aquell any recull el primer esbós d'una falla torrentina, amb el títol “La falla de Torrent en el carrer de Cambrils” i la següent descripció breu: «Esta falla de Torrent, mos han dit qu’es una crítica de la moderna política que porta allí serta Chent.

I el que asò mos diu afitj que un rechidor, fentse’l moixo, com s'ha achuntat en un coixo, al cap del añ… coixo i mitj.» (sic) Aquest mateix any, al mes de juny, es publica el setmanari Actividad, del qual només han arribat als nostres dies quatre números, en què no s'esmenta cap activitat fallera. Cal tindre en compte que abasten del juliol al novembre de 1923, i es desconeix la data exacta en què va desaparéixer. El mateix passa

14

amb les publicacions La Ciudad (1928-29), i La Voz Local (1930), de les quals només es coneixen alguns exemplars solts.

El 1942, es funda la primera comissió a Torrent, la falla de la plaça del Caudillo, que és l'única falla que es planta aquest any a la població. L'autor és l'artista local Francisco Puig. Cap mitjà de premsa reflecteix el monument, però, per sort, ha arribat als nostres dies el llibret de la comissió.

L'any següent, també es planta una única falla, en aquest cas de la naixent comissió de la falla de l’avinguda de los Mártires. En aquesta ocasió, són diverses les publicacions falleres, de les nombrosíssimes que envaïen els quioscos de l'època, les que recullen l'esbós amb versos al·lusius: Pensat i Fet, Lo Rat Penat, El Ninot, Els Falleros, Anuario Fallero, Nit de Foc i Fallero Valenciano són algunes de les revistes que, amb més o menys encert, reprodueixen l'esbós d'aquesta falla de l'artista Ferrer Rodríguez.

El 1944, les publicacions Pensat i Fet, Els Falleros, El Fallero, Fallero Valenciano, Semana Fallera, Nit de Foc, Estampa Fallera i Valencia en Llamas es fan ressò de l'única falla que es planta a Torrent, que torna a ser a la plaça del Caudillo, i també de la mà de l'artista Francisco Puig.

No és fins al 1948 quan apareix la primera publicació que recolliria àmpliament l'activitat fallera de Torrent. El 31 de juliol, es publica el primer número del setmanari Torre. La publicació naix, des de la iniciativa privada, per un grup de torrentins encapçalats per Vicente Beguer Esteve, veritable impulsor del projecte, que, amb vint-i-cinc anys acabats de fer, reuneix i coordina un equip de col·laboradors que faran realitat el projecte. Vicente Beguer Esteve és un dels pilars fonamentals històrics de la festa fallera de Torrent, home polifacètic que recuperà, guardà i preservà de l'oblit i la pèrdua gran part de la història de Torrent. Si haguéssem de donar unes pinzellades biogràfiques de la figura de Vicente Beguer serien les de periodista, advocat, polític i alcalde de Torrent, empresari, historiador i cronista oficial, i amant de les falles fins als seus últims dies.

El setmanari Torre compleix diverses funcions al Torrent de la postguerra: d'una banda, és com el butlletí de l'ajuntament; per altra, cobreix com a periòdic la informació local, i, per últim, és l'òrgan de premsa del partit, on es transmeten els valors de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Les opinions i informacions publicades a Torre, sempre amb els límits establerts per la censura, vorejaren, en diverses ocasions, les directrius marcades per esta, i van provocar algun enfrontament amb les autoritats i una certa incomoditat que acabarien propiciant-ne la desaparició.

Des del primer any de la publicació, s’hi recullen notícies de l'activitat fallera en la població, que constitueixen una font indispensable d'informació, ja que no es redueixen només a la setmana fallera i els seus preliminars, sinó que, durant tot l'any, es van publicant totes les activitats de les comissions. En aquest sentit, es tracta d'una de les primeres revistes que aborden la tasca informativa fora del calendari faller tradicional del mes de març.

En el número del 14 d'agost de 1948, s'informa de la primera falla infantil plantada per una comissió a Torrent19, amb una entrevista als xiquets de la comissió de la plaça del Caudillo, i, en el número de l'onze de desembre del mateix any, sorgeix la primera polèmica entre una comissió i la revista. El dimecres dia 1 de desembre, la comissió de la plaça del Caudillo celebra la 19

Anteriorment, s’havien realitzat algunes falles infantils d’iniciativa veïnal o particular, entre les quals hi havia la d’un jove Vicente Pallardó, que va alçar la seua primera falla amb 15 anys a la porta de sa casa, en 1934.

15

presentació de les seues falleres majors, i aquest acte no és recollit per Torre.

Un membre de la comissió, amb el pseudònim de ‘Silla’, escriu una carta en què increpa a la redacció, la seua falta de cortesia cap a les falleres, i reclama l'obligatorietat que tenia la publicació d'haver-se fet ressò de la notícia. La redacció de Torre reprodueix la carta i la contestació, en què posa en el seu lloc l'autor de la misiva, i dóna compte, a continuació, de l'acte de la presentació. En una secció del setmanari titulada “Tiros al blanco”, on s'inserten breus carregats de sorna, la redacció llança missatges referents a la carta rebuda, com: «Bastante borrasca hemos tenido con la cartita fallera; pero que sirva de escarmiento a su autor y no olvide que a “Torre” no se le arruga la pluma para replicar insultos» i «¿Han leído Vds. La cartita fallera?... ¡que monada! Suponemos que su autor no será el portavoz de toda la Comisión. Lo decimos porque los consideramos muy dignos amigos e incapaces de tal refinamiento y mal gusto».

El 1949, Torre informa de totes les activitats falleres en els números de 5, 12, 19 i 26 de març. És la primera ocasió en què apareixen reproduïdes en un mitjà de comunicació les fotografies de les falleres majors i dels presidents, major i infantil, al costat d'un detallat programa d'actes i de la crònica d'aquests una vegada realitzats. En el número del 12 de març, s'informa d'una falla infantil, d'iniciativa popular, plantada al carrer del Beato Juan de Ribera.

Durant 1950, no hi va haver cap comissió que plantés falla a Torrent, i Torre només fa dues referències a les falles de València en els números de març.

Van haver de passar cinc anys fins que es tornara a vore una falla plantada a Torrent. Va ser el 1954, quan Vicente Pallardó Latorre, que iniciava el seu espectacular domini en la secció primera de València, va realitzar una falla per a la recentment creada comissió de Ramón y Cajal, al·lusiva al Gordo del Niño, que havia caigut recentment en la població20. Torre dedica una columna a esta falla i a les activitats de la comissió en el números de 13 i de 20 de març.

La falla de Pallardó, de la mateixa qualitat i factura que les que realitzava l'artista a la capital, va suposar un revulsiu per a la festa a la població, tal com publica Torre el 3 d'abril en la secció de “Tiros al blanco”: «En Torrente sale fuego con las perspectivas falleras del año 1955. Menudo polvo ha levantado la falla de la Venta21. Parece ser que se proyectan tres o catorce» o «Este año, las Fallas de Torrente van a dar que hablar. Existe una actividad en cada una de ellas, en tal magnitud, que milagro será no se venga a la Villa el premio de la Especial.»

A l'eufòria fallera desencadenada entre les quatre comissions existents, cal afegir la notícia que el 5 de maig la falla de la plaça Dominical és premiada amb 3.000.000 de pessetes en el sorteig de la loteria nacional22. El setmanari publica un total de 15 notícies, durant tot l'any, referents a l'activitat fallera de les comissions, que van des dels preparatius de les falles de l'any següent a les primeres activitats culturals que duen a terme les comissions, com els festivals lírics musicals de la falla de l’avinguda de los Mártires23.

L'esperat any faller de 1955 no defrauda, i comporta cinc monuments plantats a Torrent i dues portades completes de Torre dedicades a la falles. La primera, el 26 de febrer, amb motiu de la presentació de les falleres majors de la plaça del 20

Van ser 32.000.000 de pessetes els que va repartir la Hermandad de Semana Santa de la Santa Faz. Es tracta de la falla de Ramón y Cajal, l’emplaçament original de la qual va ser davant de la Venta Blanca al carrer del Camí Reial.

22 Torre, 8 de maig de 1954.

23 Torre, 4 de setembre de 1954.

21

16

Caudillo, i, la segona, com era d'esperar, el 19 de març, quan, a grans titulars, anunciava: «La semana fallera torrentina. Cinco fallas y treinta mil duros en fiestas».

Les falles van estar presents en nou números del setmanari durant aquest any, i, per primera vegada, s’hi van reproduir tres esbossos de les cinc falles que es van plantar.

L'any 1956 continua el camí marcat per l'exercici anterior, i Torre recull, amb profusió, amplis reportatges amb fotografies de falleres majors i d’esbossos, totes les activitats de les quatre falles que planten a la població i, en especial, la cavalcada del ninot i l'ofrena de flors.

L'any 1957 marcaria la fi del setmanari Torre i també de les falles en Torrent.

La revista anuncia en els números 421, 422 i 423 els preparatius de la festa, les presentacions, la cavalcada i la creació de la cinquena comissió de la població, la falla del carrer de Toledo.

La nit del 18 de març, es produeixen els altercats que acaben amb l'enderrocament dels monuments fallers de la població24.

Destaca, en gran manera, el silenciament d'aquests fets per part del setmanari Torre. Tal és la repercussió que tenen, que deixa de publicar durant quatre setmanes. L'últim número, que, amb el títol “Los festejos falleros”, narra la presentació de la falla de Ramón y Cajal i la celebració de la cavalcada del ninot, és el 423, de data 16 de març. El següent número, el 424, és de data 13 d'abril, i ni en aquest ni en els següents es fa referència als altercats, llevat de la menció, en el número 425, de data 20 d'abril, al ple de l'ajuntament del dia 28 de març, on es demana, a iniciativa del senyor Vicente Beguer Esteve, un ple extraordinari per tractar els incidents.

Sens dubte, en l’àmbit periodístic, per a les falles de Torrent, el setmanari Torre va ser la millor publicació que hi ha hagut, ja que s'implicava en els actes de les comissions i fins i tot manifestava la seua opinió i el seu veredicte sobre els monuments, i establia un diàleg entre la redacció del setmanari i les comissions. Les crítiques notes d'humor abocades per la revista, sobretot per mitjà de la secció “Tiros al blanco”, a les activitats falleres, fan veure la complicitat que mantenien els col·laboradors de Torre i els fallers de Torrent.

A partir d'esta data, i fins a deu anys després, no es tornarien a plantar falles en la població. El setmanari es deixà de publicar uns mesos després. El 28 de setembre de 1957 va aparèixer l'últim número. El tancament es va deure, entre altres motius, al cansament de l'equip de redacció; però, sobretot, va ser fruit de la situació política local que s'havia creat des de mitjans d'any. A l'octubre, Vicente Lerma, home fort de la Falange de Torrent, pren possessió de l'alcaldia i substitueix el Torre pel Boletín de Información, una publicació més submisa als dictats imposats per l'autoritat, que va durar fins a 1959.

El 1962, naix, amb el títol de Torrente, el Boletín de Información editat per l'ajuntament i la Prefectura Local de Falange. Després de deu anys des de l'última notícia, el butlletí de gener-febrer de 1968 dedica una columna a les dues comissions, la falla de la plaça del Caudillo i la falla Ángel del Alcázar, que plantaran monuments a Torrent; l'article acaba amb la frase: «nuestra ciudad se incorpora de nuevo a esta nuestra tradicional fiesta sin par». El 1969, el butlletí ja anuncia en primera pàgina la creació d'onze comissions.

24 Veure l’estudi “Anem a tombar les falles" Torrent, 1957”, publicat en la Revista d’Estudis Fallers, núm. 13 (2008), i el Llibret de la Falla Ramón y Cajal de Torrent (2007).

17

A poc a poc, es van publicant notícies on les comissions recobren el protagonisme d'abans, com la inauguració de casals, i on es veu una participació i una presència molt importants d'aquestes en la resta de festivitats locals, que fan que cada vegada ocupen més línies les notícies relacionades amb les falles. Fins al 1979, data de la desaparició del butlletí, any rere any, s’hi van publicar notícies de la festa fallera, sempre informatives dels actes que feien les comissions o mostrant les falleres de cada exercici, ja que no es publiquen en cap número ni esbossos ni fotografies dels monuments.

El nou Boletín de Información Municipal, 1980-1984, adaptat a la nova realitat política del país, compleix la tasca d'informar de les activitats falleres i de publicar les obligatòries entrevistes a les falleres majors i els programes de cada any, i afig, en alguns números, articles d'opinió i culturals del món faller.

També va arribar a editar un suplement especial de falles en 1984. En una segona etapa, iniciada el 1985 i que arriba fins a l'actualitat, el BIM passa a un nou format, amb el qual, arriba el color. Continua la seua línia informativa i cada vegada s'amplien més els reportatges, i les falles ocupen, sempre que les dates de publicació coincideixen, les portades de la publicació.

Per fi, el 1973, apareix El Granerer, la primera publicació fallera de Torrent, amb el subtítol de “Revista Fallera de la Ciudad de Torrente”. El cronista Vicente Beguer Esteve descriu l’aparició d’El Granerer de la següent manera: «Va ser l'esdeveniment més valuós, per a mi, de les falles torrentines l'any 1973. En ell estaven els programes d'actes generales, els llibrets que moltes – per no dir totes– ofertaven al poble, i la constant superació de la festa, ben cuidat tot –i millorat– per la Junta Local, que presidia Vicent Miquel Ferrandis, i l'ajuda imprescindible de tots els fallers. Faltava un exponent que anara tots els anys deixant constància de les nostres festes. Em varen ajudar Vicent Pallardó Latorre, en la portada; els amics Paco Torrent i Pascual Romero, amb versos al·lusius, i Pep Ibáñez Clemente, amb la seua dedicació plena, ajudat per Josep M. Alejos i Miquelet Mora. Clarés, per tots els fallers. I El Granerer en el carrer.»

Amb 40 anys de vida a l'esquena, El Granerer ha anat transformant-se al llarg de la seua història en una revista de consulta imprescindible per a conéixer la història de les falles de Torrent. Moltes són les firmes de grans fallers de Torrent que han anat aportant els seus records, crítiques i articles d'opinió al llarg d'aquests anys, i exposar la trajectòria de la revista ens portaria a un estudi a part. Una de les primeres accions que pren la COMFET, Comissió d'Estudis Fallers Torrentins, va ser la digitalització de tots els exemplars d’El Granerer, perquè estigueren accessibles a tot el públic via internet, i, en un breu espai de temps, aquest treball estarà ja disponible.

Cal destacar també l'aparició, al setembre de 2010, de la RIF, Revista Informativa Fallera, que, amb caràcter trimestral, edita la COMFET, amb l'Ajuntament i la Junta Local de Torrent, amb un tiratge de 1.000 exemplars.

Com és lògic, publicacions actuals aparegudes en els últims anys, com La Opinión de Torrent, o Nou Torrentí, també han seguit de prop totes les activitats falleres de Torrent Finalment, farem referència a una publicació especial, de 1995, que, entre subversiva i clandestina, va nàixer en la comissió de la falla de Cronista Vicent Beguer. Amb el títol de L’Esclafit, en record de la revista fallera de 1866, es publiquen uns fulls que es distribueixen en exemplars fotocopiats.

18

Set anys després, al desembre del 2002, s'inicia una segona època de la publicació, en la qual es pretén que la revista siga un òrgan d'informació i de reflexió de la mateixa comissió de la falla Cronista. D'aquesta manera apareix un número 0, firmat per Colla punt.GIF. La revista, en principi, s'exposava en el tauler d'anuncis del casal, i, des d'aquest número 0, provoca polèmica per la interpretació de les opinions que s’hi aboquen, per la qual cosa es demana que els articles apareguen firmats en futures edicions; d'esta manera ix una nova edició amb els pares de la criatura: Miguel Ángel Gascón i Ferrán Martínez. A pesar de la polèmica suscitada, apareix el número 1 sota les mateixes sigles de Colla GIF (Grup Independent de Fallers), però sense mencionar l'AC Falla Cronista Vicent Beguer i Esteve.

L'any següent, es van publicar els números 2 i 3, i es va començar també a distribuir per correu electrònic, i es va incorporar a l'equip de redacció Fernando Pérez. Fins un total de 12 números van ser publicats en suport de paper. Amb l'aparició de les primeres pàgines web d'informació fallera (ciberfallas, pinzellades, parlemdefalles, distritofallas, etc), passa també a ser publicada en format web des del número 9, i es poden consultar, actualment, alguns números en ciberfallas.com.

Al setembre de 2007, apareix el “diari sensacionaliste i macarrònic L'Esclafit”, un blog ‘anònim’ que recull l'esperit de la revista original des de la hiperrealitat, tal com els autors el defineixen, que amplia els continguts de falles amb temes polítics i socials.

I açò ha sigut un breu recorregut per les falles de la ciutat de Torrent vistes per les publicacions escrites nascudes i impreses en la mateixa ciutat, i que gràcies a les quals hem pogut conéixer i reconstruir part de la història de les nostres falles; és cert que hem deixat al marge els llibrets interns publicats per cada comissió, que aporten informació sobre les falles en general i de cada comissió en particular, i deixem aquest tema per a un pròxim estudi que pot resultar més que interessant.

19

EL DERROCAMENT DELS MONUMENTS FALLERS A TORRENT EN 1957 SALVADOR CISCAR JUAN S’imaginen un mes de març sense falles? Sí, han sentit bé, sense monuments, cercaviles, mascletades, ... Crec que no, veritat? És una situació difícil d’imaginar per a aquells que som fallers i vivim una festa que cada vegada es prolonga més durant tot l’any amb actes, activitats, i concursos.

Doncs bé, durant deu anys la ciutat de Torrent no va celebrar les falles, i el motiu van ser els episodis desencadenats en la nit del 18 de març de 1957.

Moltes persones els coneixen o els sonen perquè ho han sentit dir, per a les noves generacions els pot resultar sorprenent, i la realitat és que el que va succeir aquella nit va ser suficientment greu com perquè es volguera silenciar i oblidar. Després de més 50 anys, hem intentat reproduir i aclarir en la mesura que és possible l’episodi que va provocar que es prohibiren les falles a Torrent fins al 1968.

La primera tasca a desenvolupar és esbrinar quina informació va quedar reflectida dels fets en la premsa de l’època, i la primera sorpresa que ens emportem és que cap publicació d’àmbit regional se’n fa eco; els diaris Las Provincias, Levante i Jornada, ja desaparegut, arrepleguen comentaris i notícies de les celebracions falleres en els pobles, i inclús el 19 de març, el Levante fa una referència a les festes en Torrent, però res de la nit del 18. Per descomptat, el setmanari local Torre, tampoc arreplega cap referència sobre els incidents. La censura i control regnant del règim per a emmudir els altercats d’orde públic estava present en tots els àmbits. És a partir de 1973 quan, en la revista fallera El Granerer, podem trobar la primeres i breus referències escrites sobre els fets del 57, però sense cap crònica o narració del que va succeir. En El Granerer de 1980, en l’article del senyor Vicent Beguer Esteve, cronista oficial de Torrent, titulat "Les falles i Torrent: xicoteta història", es fa un recorregut històric de les falles de Torrent des dels orígens, i en el capítol dedicat a la dècada dels cinquanta a penes escriu sobre els fets: "L’any 1955 varen fer falla les comissions del Poble Nou, Avinguda, Plaça, Ermita i Sant Roc. La Venta Blanca fon el Iloc de la falla de l'Ermita i sols feren la cavalcada del ninot: Avinguda, Plaça i Sant Roc. Les cinc comissions de l’any anterior feren la festa I'any 1956 i participaren totes en la cavalcada del ninot. L’operació kilo -donatiu en diners, tabac, menjar i Ilepolies- va tindre un contingut molt valuós per als vellets de l’asil, com als més necessitats de cadascuna de les barriades. La d’actes que començaven i tenien Iloc en les falles portaven a demanar una organització per a fer-ho conjuntament. Per això l’any següent, 1957, va nàixer la Junta Local Fallera, presidida per Ricard Fernández Roig. Sis falles se varen plantar. La de la Plaça de Toledo, per primera vegada. Hi hagueren molts aldarulls; per qüestió del ball se varen tombar falles, va intervindre la força pública; Govern Civil va sancionar algun faller, entre ells el president de la Junta Local, encara que amb motiu dels escrits de recurs presentats i I'entrevista del

20

president amb el Governador, les sancions y multes se varen condonar.

A I'any següent i fins 1968 no tornaren a fer-se falles en Torrent." (sic) En 1987, també en El Granerer, el senyor Antoni Roca i Monzonis, en l’article titulat "Les falles de Torrent en 1987", amb motiu del 20 aniversari de les comissions de la Plaça i Àngel de l'Alcàsser, narra per primera vegada amb cert detall, part dels fets i apunta la possibilitat de l’existència de motius no vinculats a la festa de les falles que van provocar la prohibició d’actes, entre els quals estava el ball. És l’any 2004, en la nova secció de la revista El Turista Faller dedicada a les falles en els pobles de l'Horta, i escrita pel senyor Miguel Ángel Gascó, faller de la comissió Falla Vicent Beguer Esteve, de Torrent, quan apareix el primer article que aborda, basat en testimonis orals, els episodis de la nit del 18 amb més detall, anomenant inclús alguns dels protagonistes.

Abans d’entrar en l’episodi que ens ocupa, cal recordar que en la capital, l’ambient dels dies anteriors a l'inici de la festa ja era polèmic, perquè coincidia la quaresma amb estes dates. La setmana santa començava el diumenge dia 30 de març i acabava el 6 d’abril amb la Pasqua de Resurrecció, per tant només afectaven les festes falleres al període de quaresma precedent, com ja hem dit. El bisbe de València, el senyor Marcelino Olaechea Loizaga, un dels grans bisbes que ha tingut la ciutat de València, recordat popularment entre moltes obres per la creació de la Tómbola Valenciana de la Caritat, mai es va pronunciar "oficialment" en contra de la celebració de les festes de sant Josep en estes dates, perquè en cap escrit va fer al·lusió a este tema. Era coneguda la seua oposició cap als "frívols" envelats amb les seues nits de ball i festa en falles. Va ser en 1958, després de la riuada del 57 quan va endurir la seua postura i arribà a proposar que les celebracions falleres podien traslladar-se a finals d’abril i celebrar la crema el dia 1 de maig, dia de sant Josep Obrer. La comunitat fallera, representada, en aquella època pel president de la Junta Central Fallera, Clemente Cerdá Gómez, i la gran majoria dels valencians, no van admetre tal proposta i la plantada d’ambdós anys, juntament amb la resta d’actes, es van celebrar sense modificacions respecte del calendari establit.

Com era d’esperar, fruit d'eixe caràcter innat que tenim els valencians de riure fins i tot de nosaltres mateixos, va començar a circular per València un apariat còmic que deia "«Marcelino el tombolero, no quiere ser fallero». Segons recents publicacions25, anys més tard el senyor Marcelino, com a home savi que era, va reconéixer el seu error i va dir una vegada: "Vaig estar mal aconsellat", i que encara que feia deu anys que era al front de l’arxidiòcesi, no havia sigut fins a este moment, que es van donar estes circumstàncies, quan s’havia adonat de com són d’arrelades estes celebracions en el cor del poble valencià.

La població de Torrent no era aliena a esta polèmica, i segons totes les versions dels testimonis arreplegats, tot pareix indicar que el senyor Arturo Benlloch Arévalo, alcalde de Torrent del 1955 al 1958, va ser influenciat pel rector de Ntra. Sra. de l'Assumpció, el senyor José González Fresquet, perquè no se celebraren balls en les festes falleres d’eixe any. El senyor José González va morir el 19 de febrer de 1999, per la qual cosa mai sabrem quan i de quina forma va comunicar a l’alcaldia la seua opinió sobre la inadequada 25

Levante Dimarts, 26 de desembre de 2006.

21

celebració de balls festius en quaresma, ja que no hi ha oficialment cap escrit ni document que ho mencione.

Com que no tenim informació de l’època, que si n’hi haguera hagut, tampoc seria molt fiable per la seua possible manipulació, hem recorregut a la informació oficial que hauria quedat en l'Arxiu Municipal de Torrent, i sobretot als testimonis de les persones que van viure o van participar en els fets.

Hem de tindre en compte que en l’actualitat aquells joves tenen més de 70 anys i moltes vegades les versions arreplegades han segut contradictòries, però, el motiu d'això és que segons on es trobaven la nit del 18, van poder vore part dels incidents, que es van estendre per gran part de la població, i cadascú tenia la seua versió del principi i final dels altercats o el número d’efectius d’orde públic que va participar, intervenció d’estos, etc.

Per a una reconstrucció precisa dels fets, d'entre tots els testimonis arreplegats, destaquem, pel lloc on es trobaven situats, el del senyor Vicent Almerich, que estava sopant amb cinc amics en Casa el Coixo, hui ja desapareguda i que estava situada al costat de la Torre, en l’extrem sud de la plaça de Colom, el senyor Josep Baixauli Marti, qui també es trobava sopant en el bar Casa Penya, edifici singular situat en el carrer Major, on actualment hi ha una entitat bancària, en la zona nord respecte de la torre, i el senyor Vicent Gozalvo, que es trobava sopant en sa casa amb els pares, en la segona planta de l’edifici del bar El Faro, conegut per Cal Parat, enfront de l'actual Casa de la Cultura, i en aquella època, Ajuntament de Torrent.

No és la primera vegada que a Torrent s'havien produït altercats per la prohibició de celebrar balls. Curiosament, en 1635, a causa dels robatoris que es feien en els camps i la presència de bandolers en el terme municipal, es va arribar a prohibir per orde del comanador la llicència per a este tipus de celebracions: : "per a fer festes y valls per la inquietut que havia de vandes en la orta". Però va ser l’any 1642 quan va haver-hi "una inquietud de muchos moçuelos de Torrente que inquietaron el Lugar tres noches porque no se les dava licencia para bayles haviéndolo prevenido el Virey generalmente en todos los lugares por las desdichas de los vandos".

El motiu de la prohibició que ara ens ocupa és ben distint, perquè si en el segle XVII era per la seguretat de la població davant de la problemàtica del bandolerisme que amenaçava la localitat, en el segle XX va ser per qüestions morals. La primera referència que informa d'una oposició a celebrar balls, per part de les autoritats eclesials de la localitat, la trobem en el setmanari local Torre. Tres anys abans dels incidents, el número 298 de Torre, de data 14 d'agost de 1954, obri en portada amb un article titulat "Fiestas y bailes ¿Por qué no?", en este escrit, que continua en pàgines interiors, s'exposa l'harmoniosa convivència entre les celebracions religioses i el ball solt des de l'origen de les festes, "apoyado y aplaudido por la iglesia", i a continuació exposa el gir pecaminós que experimenten estos balls encoratjats per la maçoneria i el liberalisme: "Pero llegaron vientos ultrapirenaicos, bajo el símbolo del triángulo y el mandil, y barrieron estas sanas y alegres diversiones, para introducir otras ajenas a nuestros sentimientos y nuestros gustos… El Liberalismo se encargo de conciliar lo inconciliable, de armonizar la fiesta religiosa y el baile, de unir la luz y las tinieblas, de estar bien con Dios y con el diablo." L'article acaba justificant l'oposició al ball agafat amb argumentacions històriques de pensadors clàssics com Ciceró, Demòstenes, Ovidi i Domicià, i

22

convoca el lector a un pròxim número on s'exposaran les opinions dels Sants Pares i l'Església.

I així va ser, en el número següent, de data 21 d'agost, es publica la segona part, on s'exposa les referències a les sagrades escriptures, l'opinió dels Sants Pares i de l'Església, a través dels concilis. L'article resumeix tot el contingut en l'últim paràgraf, on citant Bussy Bautin, exposa que "la razón y la experiencia ha demostrado siempre el peligro del baile y opina que todo buen cristiano ha de abstenerse de él". Però el tema no queda encara conclòs, i va aparéixer la tercera entrega en el número següent de Torre, de data 29 d'agost, on es repassen els arguments exposats en els articles anteriors i aborda el tema dels balls familiars i de societat. Sobre la base de les opinions de Jacinto Benavente, el pare Vilariño Ugarte, l'escriptora Pilar de Cavia, o José M. Pereda, conclou dient que els balls "son un circulo cuyo centro es el diablo".

Finalment, l'autor es pregunta "Luego ¿el baile es malo? i després d'exposar les virtuts dels balls solts, amb referències bíbliques, conclou que els balls moderns no són bons per "el peligro que entrañan para la juventud. De ellos han surgido matrimonios desavenidos, personas difamadas, familias infelices…

Y es que como el baile consiste en dar piruetas, nada más fácil que hacerlas mal y dar un tras pies." Cap dels tres articles està firmat.

Aquests articles, publicats tres anys abans dels fets de març del 1957, ens fan veure la preocupació per la moral correcta de la joventut de l'època, que tenia la màxima autoritat religiosa de la població, que era el senyor José González Frasquet, rector des del 27 d'agost de 1950, de l'única parròquia que hi havia a Torrent, Ntra. Sra. de l'Assumpció. Actualment ens poden sorprendre, i inclús escandalitzar, les orientacions espirituals publicades en el setmanari Torre, però s’ha de tindre en compte que cal emmarcar-les en el context de la gran influència que tenia l'Església Catòlica en la societat espanyola de finals de la dècada dels 50, i que va quedar manifesta a escala nacional en la remodelació del govern de Franco en 1957, amb la tecnocràcia i la incorporació al gabinet de membres de l'Opus Dei. Situem-nos en el món faller de 1957: a Torrent es plantaven sis falles: la Falla El Dominical, actual Poble Nou, Falla Avinguda Màrtirs", Falla Plaça del Caudillo, actual La Plaça, Falla Ramón y Cajal, Falla Sant Roc, i Falla Toledo, i eixe any era el primer en què entrava en funcionament la Junta Local Fallera.

La primera notificació de les autoritats que tenim, abans que es faça cap dels actes programats per a la setmana fallera per les comissions, és del dijous 7 de març, data en què es remet un escrit des de la presidència de l'Ajuntament26 , al president de la Junta Central Fallera "notificándole normas a seguir en las próximas fiestas de San José". Del text de l'escrit no hi ha constància, però va ser el primer escrit que l'Ajuntament enviava a l'acabada de crear Junta Local i tot i que creiem que no es deia res sobre la celebració del ball, com veurem més avant, sí que es discernix una clara intenció de control i vigilància. Prova d'aquesta vigilància que suscitava l'ambient faller és l'escrit que també el mateix dia27, va ser remés al president de la Falla Plaça del Caudillo "interesándose remitieran original de "¿Dones Voleu petróleo? o Torrent a fosques" y conflictos familiares de las fallas", en esta anotació del Llibre d'Eixida de Documents de l'Ajuntament, se sol·licita el text de l'obra de teatre 26 27

AMT. (Arxiu Municipal de Torrent). Llibre de Registre d’eixida de documents. Sig. 2974. núm. orde.890.

AMT. Llibre de Registre d’eixida de documents. Sig. 2974. num. orde. 891.

23

que s'havia representat en l'acte de la presentació de les falleres majors, i que abordava el tema del racionament del petroli que hi havia en la població durant tota la postguerra, i que en alguns moments arriba a escassejar seriosament per un subministrament deficient, aquest petroli encara s'utilitzava per a il·luminar-se, per eixe motiu la segona part del títol és o Torrent a fosques. De l'original de l'obra no ha quedat constància, però sabem, pel setmanari Torre, que en la representació "allí se puso en solfa, de la buena, las deficiencias locales, con un cariño y una comprensión critica, constructiva, que merecen todos los elogios".

En una de les estrofes de l’explicació de la Falla Ramón y Cajal del mateix any, en el monument de la qual hi havia un Adam, també es critica el mateix tema amb el text següent: “Adan i Eva me crec hió que pasaren per la tremenda situasio de la vivienda, llum i aigua de alta presió.

Tot era una restricsió i eren mes forts que les roques.

Con que tu no te sofoques qu'res queixó per costúm si vivien sinse llúm tambe tu, post viure afosques” (sic).

La segona part de l’escrit remés per l'Ajuntament on s'al·ludeix a conflictes familiars de les falles, és una incògnita, podria ser una mala anotació en el registre del document.

El diumenge dia 10 se celebra la presentació de la falla Ramón y Cajal i és proclamada fallera major infantil la xiqueta Purin Fernández Cervera, i fallera major la senyoreta Finita Romero Andreu, hi actua com a mantenidor, el Sr. Antonio Arnau Ferrandis i finalitza l'acte amb un fi de festa a càrrec dels fallers.

Abans del dia 16 de març, les comissions estaven obligades a presentar a les autoritats municipals "boceto, sátira i programa de festejos"28, a fi de concedir el permís per a plantar la falla.

El document on apareix concretament una advertència sobre la prohibició del ball s’emet el dimecres 13 de març29 i és remés per l’Alcaldia al president de la Falla Toledo, com també a la Junta Central Fallera, en el qual es diu que s’autoritzen els actes que en el text adjunt s’especifiquen en les festes de sant Josep i que qualsevol derivació que tinguera el ball en algun dels actes del programa serà sancionada per esta Alcaldia. Com s’observa, el to emprat en esta comunicació ja marca unes pautes en un llenguatge d’advertència més rígid i amenaçant respecte dels escrits anteriors, la qual cosa manifesta la tensió que en els dies precedents hi havia. El dijous 14 se celebra la Cavalcada del Ninot amb total normalitat, tot i que encara no s’ha autoritzat la plantada, per part de l’Alcaldia. El divendres dia 15, vespra de la plantada, l’Alcaldia autoritza cada comissió "la plantà de la falla y normas que han de guardarse en los festejos."30 El dissabte 16 es du a terme la plantada dels 28

AMT. Llibre de Registre d’eixida de documents. Sig. 2974, núm. orde.891.

AMT. Llibre de Registre d’eixida de documents. Sig. 2974, núm. orde.989.

30 AMT. Llibre de Registre d’eixida de documents. Sig. 2974, núm. orde .1009 a 1013.

29

24

monuments, el diumenge 17, es fa l'Ofrena a la Mare de Déu i el dilluns 18, no hi ha cap acte programat.

La nit del 18 de març Torrent es trobava en ple ambient faller, la gent passejava pels carrers visitant els monuments i els bars del centre urbà, al voltant de la Torre, estaven plens de joves de la població, i de pobles del voltant, sopant i preparant-se per a passar una grata nit de festa i "ball". A les 10 de la nit es fa el canvi de guàrdia en les dependències de la policia local, situada en els baixos de l'Ajuntament, actualment Casa de la Cultura i queden tres municipals de servici nocturn. Tot transcorre amb normalitat fins que comença a córrer de boca en boca la prohibició de celebrar balls eixa nit. No hi ha un punt en concret on s’inicien els incidents, en l’envelat del So-Pep de la falla Ramón y Cajal es comunica a tots els fallers la situació i se celebra el sopar amb la Gran Orquestra Zeus, que està tocant per amenitzar la nit però, sense cap ball; en els altres casals la tònica és semblant. En casa Penya, abarrotada de joves que estan acabant de sopar, es produeixen les primeres reaccions, un grup de persones interromp en el local dient: "tots a casa que no hi ha ball". Els presents estranyats van abandonant el local i va calfant-se l’ambient, mentre creix la crispació ja en el carrer. Però, el detonant és la notícia que uns matrimonis que arriben de València asseguren haver vist l’alcalde, el senyor Artur Benlloch, en l’envelat So Nelo de la capital i que a més estava ballant. Este grup de persones decideix en massa dirigir-se cap a la falla de l'Avinguda perquè, encara que la falla de la Plaça la tenien a uns metres, ja es veien membres de la policia juntament amb altres persones en el monument.

Al mateix temps en el bar Casa del Coixo, entren uns fallers de la falla de la Plaça i demanen ajuda als presents per a desmuntar la falla, la comissió ha decidit prendre esta mesura com a protesta per la prohibició. Les persones que es troben allí sopant s’ho prenen a broma en principi, fins que veuen que és veritat i que la falla està sent desmuntada. Sorpresos, ixen de la taverna i un grup decideix acostar-se a la falla de l'Avinguda per a comprovar si açò és així realment. Quan arriben al monument, que està plantat en l’encreuament amb el carrer de l’Exèrcit Espanyol, enfront del Cercle Catòlic, es troben diversos fallers de la comissió demanant a un agent municipal que es retire perquè la falla va ser desmuntada i que no s’enfronte als presents. El fet que s’acostava el nombrós grup de persones que havien eixit de casa Penya acaba de convéncer l’agent, perquè quan estos arriben al monument ja no es troba en el seu lloc. Durant uns instants la multitud es deté i algú exclama a peu de falla: i ara, què farem? I un dels presents s’avança i exclama la coneguda frase: Anem a tombar les falles! A continuació, els presents s’abalancen sobre el monument i és literalment destrossat.

En este punt, la multitud es separa i uns decideixen anar a la Falla El Dominical, Poble Nou, i la resta acostar-se a la falla de Ramón y Cajal, així que decideixen tornar sobre els seus passos i enfilar directament pel carrer de Ramón y Cajal. M. Pilar Puig Martí, fallera major infantil d’aquesta comissió l’any anterior, es troba a les portes de l’envelat i veu vindre la multitud amb crits i manifestant les seues intencions, entra alterada i plorant al casal per a avisar els fallers, els quals ixen per a evitar la destrossa de la falla, sense aconseguir-ho.

A estes altures, els municipals que es trobaven de guàrdia es refugien per la seua pròpia seguretat en les dependències de la Policia Local i es decideix

25

avisar, per la gravetat que pren la situació, la Guàrdia Civil, que ja havia rebut cridades de veïns. Els primers efectius de la Guàrdia Civil es posicionen en la plaça del Bisbe Benlloch per a esperar rebre el grup que torna de derrocar la falla de Ramón y Cajal, és en este moment quan es produeixen els primers enfrontaments amb les forces de l’orde, els agents fan volar el mosquetó Màuser subjectant-ho per la corretja i carreguen contra els manifestants que van escapolint-se en direcció a la plaça Major. A pocs metres, un altre grup creu reconéixer el cotxe de l’alcalde aparcat en la porta del seu establiment farmacèutic, situat al principi de l’avinguda dels Màrtirs i mamprén a sacsar-lo amb intencions més greus, perquè més d’un, proposa fer-ne, l'única falla que es creme eixe any a Torrent. Per fortuna, unes persones reconeixen que el cotxe és semblant però que no és el del senyor alcalde i l’abandonen i es dirigeixen també a la plaça Major. És allí, on conflueixen la massa de gent que venia de l’enfrontament en la plaça del Bisbe Benlloch amb el grup que s’havia separat per a anar a la falla El Dominical i que baixava per la pujada del Convent. Aquest últim grup de persones ja venia inclús més "calent" perquè quan havien arribat a la falla El Dominical no van poder fer res perquè els fallers ja l’havien desmuntada completament.

La Guàrdia Civil, pel seu compte, pren mesures d’estat d’excepció i es decideix tallar la llum en tota la població. En la plaça Major conflueixen més de 300 persones, i arribats a este punt d’incidents i repressió per part de l’autoritat, els fallers estan en total comunió amb el poble i ja no importava desmuntar les falles, la protesta era el derrocament total dels monuments.

La falla de la Plaça, mig desmuntada, inclús està en peu i un membre de la comissió s’acosta al monument on es troba un Guàrdia Civil, que li ho impedeix. Este li respon que la falla l’han pagat els fallers i que fan amb la falla el que els dóna la gana A continuació tira un ninot i davant d’aquesta situació els tres efectius de la Guàrdia Civil amb tres Policies Municipals que es troben en la plaça, es van retirant i prenent posicions enfront de l'Ajuntament i tallen el carrer del Mestre Giner. La falla de la Plaça és derrocada i la gent decideix anar a l'única que queda en peu, la de Sant Roc. Per a acostar-se fins a la plaça de Sant Roc han de creuar el cordó policial i és en eixe instant quan es produeix el moment de major tensió. El comandament de la Guàrdia Civil situat en el centre del carrer, dóna el primer avís: "Alto a la Guardia Civil!" Com a resposta només s’escolta la consigna "Anem a tombar les falles!"; es produeix un segon avís i al tercer, dóna l’orde "¡Monten armas!". Al sentir açò i vore que els agents munten els mosquetons es produeix una desbandada en totes les direccions; un Policia Local és derrocat i roda per terra, la confusió és majúscula i sonen els primers tirs a l’aire, les persones que aconsegueixen sobrepassar els guàrdies fugen en direcció a la plaça del Raval, ja no amb intenció d’acostar-se a la falla que quedava en peu, sinó d’amagar-se en casa al més prompte possible. Així i tot, els agents inicien una persecució i es tornen a sentir tirs en la plaça del Raval. En aquesta plaça, un militar, que venia de permís i es troba amb tot aquest panorama de sobte, intervé per a evitar una agressió d’un guàrdia civil a una jove, i es produeix un enfrontament entre aquest, que apel·lava a la seua condició de militar i advertia que no podia ser agredit ni detingut, i durant la discussió desapareixen pràcticament totes les persones de la zona.

El senyor Francisco Márquez Hernández recorda que alguns clients que hi havia en la Societat de Caçadors van ser sorpresos pels altercats, ja que es

26

trobaven en les dependències de la societat i desconeixien el que estava succeint en el carrer, tal va ser la reacció a l'aguaitar per les finestres a la via publica, que van agafar escopetes i es van col·locar en les teulades dels edificis limítrofs perquè creien que era un alçament de caràcter polític.

El senyor Vicente Ortí, tinent alcalde de l'Ajuntament, màxima autoritat aquella nit, en absència de l’alcalde, comunica al comandant de la Guàrdia Civil, el senyor Blas Lancharo, que localitzen els amos dels bars a fi que òbriguen els establiments i poder calmar els ànims dels grups dispersos que quedaven en la població. L’orde va ser complida, encara que la majoria de la població es trobava amb temor refugiada en les seues cases.

El senyor Josep Maria Enguídanos Navarro recorda que travessà tot el centre urbà, prop de la una de la matinada, sense vore ningú. A les nou de la nit havia anat al cine Cervantes, inclús guarda en la memòria aquella nit: "Vaig anar a vore el Último Cuplé i Duelo de Titanes. M’havien agradat tant les pel·lícules, i Sara Montiel, que ni m’adoní que no hi havia falla en la Plaça. A l'arribar a la falla de l'Ermita, -Ramón y Cajal-, vaig vore un cordó de serenos que estaven envoltant-la, però, com quasi no es veia la falla, vaig pensar que enguany les havien cremat el 18, i me’n vaig anar a dormir, fins a l’endemà no m’assabentí de res".

A pesar de la gravetat dels fets i el perill que suposava estar en el carrer, alguns jóvens encara van continuar la diversió aprofitant la confusió. El senyor Francisco Verdet conta com, amb uns amics, van arreplegar de terra la figura d'Adam de la falla Ramón y Cajal i recolzant-la en les portes de les cases cridaven al timbre per a continuació amagar-se.

L’endemà, dia de Sant Josep, una calma molt tensa regnava en la població, en rogles i veu baixa es comentava el que havia ocorregut, i la confusió i diverses versions circulaven per la població. La realitat és que ja no estaven les falles en peu, el ninot de la falla Ramón y Cajal, l’Adam, va aparéixer prop de la gasolinera de Camí Reial. De la falla Avinguda inclús quedaven restes, però, de la falla la Plaça ni això, i la resta havien sigut desmuntades, menys la de la plaça de Sant Roc, que va ser l'única que va cremar la nit del dia 19 sense cap celebració.

L’Alcaldia va sol·licitar eixe mateix dia un "informe de los hechos ocurridos en el día de ayer"31 al cap de línia de la Guàrdia Civil i al cap de la Policia Municipal, informe que fou remés, per la Guàrdia Civil, el dia 20 a l’Alcaldia32.

Del text de tal informe no queda cap constància.

El governador civil de València és informat del que va ocórrer i sol·licità a l’Alcaldia de Torrent un informe dels fets, que és remés pel Sr. Alcalde el dia 26 de març, "dando cuenta del incidente del 18 del actual por la noche"33.

L’endemà, en la sessió celebrada per la corporació municipal34, s’acorda per unanimitat el reconeixement pels servicis prestats durant els dies 17 al 19 de març, de les 22.00 a les 6.00 hores, pel cap de Policia, el Sr.Isaac Amador i els policies, Sr. José Mendivil, Manuel Vidal, Francisco Silla, Félix Martínez, Benigno Andreu, Indalecio Martín, Domingo Sáiz i Fermín García, reconeixement que es farà constar en els expedients personals. En cap altre punt de la sessió no es fa cap altra referència als fets, i és el dia 28 quan en el 31

AMT. Llibre de Registre d’eixida de documents. Sig. 2974, núm. orde .1037.

AMT. Llibre de Registre d’eixida de documents. Sig. 2866, núm. orde .1350.

33 AMT. Llibre de Registre d’eixida de documents. Sig. 2974, núm. orde .1073.

34 AMT. Llibre d'Actes Permanent. Sig. SP 14 (8). Sessió, 27 de març de 1957.

32

27

ple de l'Ajuntament35, el Sr. Vicent Beguer, regidor, dóna lectura a una moció subscrita per ell mateix i els senyors regidors Fernández, Ortí, Benlloch, Puig Alabajos, Carratalá i Vilanova, en què sol·liciten que es convoque una sessió extraordinària per a tractar els incidents. Aquesta sessió no arribà a celebrarse mai.

Governació Civil sancionà l’acabat d’estrenar president de la Junta Local Fallera, el Sr. Ricard Fernandez Roig36, però els recursos presentats i l’entrevista d'este amb el governador, van fer que foren condonades les multes i sancions. Sobre aquestes sancions, multes, i recursos, com hem comprovat, no hi ha cap constància, ni en els arxius de Torrent, ni en els de Govern Civil.

Com veiem, tot l’incident, com el denomina el Sr. Alcalde en la seua carta al governador, va voler ser silenciat per part de les autoritats i durant anys minimitzat. En la nostra societat actual, acostumats a la informació immediata de qualsevol esdeveniment que es registra a milers de quilòmetres del nostre entorn, i que ens ha fet atorgar l'apel·latiu de veïnatge universal a este món en què vivim, no s’entén la falta de documentació oficial i dades dels greus esdeveniments de la nit d’aquell 18 de març. Després de 50 anys, molts dels testimonis que han sigut invitats a contar la seua versió s’han negata fer-ho, han mostrat reticències o han expressat la voluntat de romandre en l’anonimat, tot un símbol del clima polític i social que van viure en la seua joventut.

Com ja s'ha dit a l'inici del present estudi, cap publicació es va fer eco dels incidents, però destaca en gran manera el silenci del setmanari local Torre, que números abans dedica extensos reportatges a l'activitat fallera de la població, i després de la feta deixa de publicar-se durant quatre setmanes.

L'últim número, que amb el titol "Los festejos falleros" narra la presentació de la falla Ramón y Cajal i la celebració de la Cavalcada del Ninot, és el 423, de data 16 de març. El següent número, el 424, és de data 13 d'abril, i ni en aquest ni en els següents es fa cap referència als altercats, excepte la menció, en el núm. 425, de data 20 d'abril, al ple de l'Ajuntament del dia 28 de març, on es va sol·licitar, a iniciativa del Sr. Vicente Beguer Esteve, el ple extraordinari per a tractar-hi els incidents.

Durant anys s'ha afirmat que els mitjans de comunicació van donar sobrades notícies dels incidents, així ho han confirmat alguns dels entrevistats, encara que cap d'ells aportava el nom de la publicació, la data o cap altra dada per a localitzar-les, coincidien tots en un mateix punt, que era que no havien vist eixes publicacions, sinó que havien sentit, a l’endemà dels fets, comentaris de tercers que afirmaven que en la premsa es descrivien els fallers de Torrent com uns gamberros.

Un altre dels rumors que va començar a circular en la població, va ser que la notícia es va sentir a través de les ones de l'emissora clandestina del Partit Comunista d'Espanya en l'exili, Ràdio Espanya Independent. La coneguda com a Ràdio La Pirenaica, per la llegenda que s'emetia des d'algun lloc dels Pirineus, que transmetia des de Bucarest (Romania), ciutat a què s'havia traslladat a principis del 1955 des de Moscou, emetia notícies des de l'òptica de la propaganda antifranquista que caracteritzava l'emissora. Era l'instrument més poderós que llavors tènia el Partit Comunista per a fer-se sentir en la 35 36

AMT. Llibre d'Actes Ajuntament Ple. Sig. SP 14(65). Sessió ordinària 28 de març de 1957.

Article del Sr. Vicent BEGUER ESTEVE. El Granerer. 1980.

28

península. S'arribà a dir que l'emissora presentà Torrent com la primera població que s'havia alçat en massa en contra de la falta de llibertats de la dictadura del règim de Franco. Després d'haver comprovat totes les emissions de Ràdio Espanya Independent, en l'Arxiu del Partit Comunista, a Madrid, des del març fins al desembre del 1957, podem afirmar que tal emissió no es va produir mai, també s’han comprovar les publicacions escrites il·legals de l'època en eixe arxiu, i també dóna un resultat negatiu.

Per a acabar amb aquest apartat dels rumors creats arran dels altercats, hem de desmentir el que fa referència al fet que els autors dels incidents eren gent marginal i habitants de la zona coneguda com Poble Nou, aquesta acusació es basava en la gran quantitat de persones que van confluir en la plaça Major baixant pel carrer de Fra Lluís Amigó. Aquest grup, el més nombrós, era el que s'havia separat anteriorment després del derrocament de la falla de l'Avinguda, i s’havia desplaçat cap a la falla Poble Nou. Al tornar cap a la plaça Major, molts testimonis van interpretar que eren habitants d'aquella zona. La realitat és que els autors dels derrocaments van ser jóvens de tots els punts de la població, a qui es van unir els mateixos fallers. És indubtable que hi hagué un pacte de silenci per part de les autoritats. El Sr. Vicente Beguer, cronista oficial i autor de multitud de treballs d'investigació, desenvolupats amb un zel i laboriositat incansables, ens sorprén amb una concisa i cautelosa referència, que contrasta amb el tracte i profunditat de la resta de les seues obres. A més, tinguem en compte que el Sr.Vicente era regidor de l'Ajuntament, fundador del setmanari local Torre i una de les persones més involucrades en l'ambient faller, ja que actuava com a mantenidor en la mitat de les presentacions falleres de l'any 57. El testimoni del fill, el Sr.Vicent Beguer i Miquel, ens confirma que el Sr. Vicente no va voler mai escriure sobre aquest episodi "por respeto a las personas implicadas", postura que va mantindre fins després d'haver-ne faltat algunes, llavors al·ludia al "respeto a los familiares de las personas implicadas", decisió que l’honra i que va mantindre durant tota la vida.

També és indubtable que la iniciativa de la prohibició dels balls va partir del rector de la població, el Sr. José González Frasquet, però sería fals i injust, atribuir-li la responsabilitat dels altercats que provocà aquesta decisió, cal englobar esta postura de l'Església, en les orientacions espirituals i morals de l'Espanya de fa 50 anys. D'altra banda, a tots els entrevistats se'ls preguntà si els temors de les autoritats religioses eren justificats, i tots van respondre, en to jocós, que eren més que justificat, encara que extremadament exagerats, perquè els jóvens, com era d'esperar, aprofitaven el ball agafat per a fer algun fregament innocent amb la parella de ball.

Fins a la data no hi havia cap testimoni que confirmara l'oposició pública del rector a les celebracions de la setmana fallera, però casualment a l'octubre del 2007, es féu una entrevista biogràfica al torero torrentí, el Sr. José Vázquez Parra, i hi va manifestar que havia assistit a una acalorada reunió amb el Sr. José González sobre aquesta qüestió. El Sr. Vázquez en aquella data era membre de la comissió de la falla Ramón y Cajal, i s'havia encarregat de la contractació de l'orquestra Zeus per a la nit de Falles. En esta reunió va manifestar al rector la disconformitat de la comissió respecte de la prohibició i aquest li va dir textualment que "no se iban a celebrar bailes", i donà el tema per conclòs.

29

La figura de don José no pot quedar en la memòria del lector que no conega la seua figura, només com el rector que va prohibir el ball, sinó també cal recordar la gran acció social que va desenvolupar a Torrent, com va ser l'obertura del cine parroquial, la construcció de la primera piscina i camp d'esports, l'emissora parroquial de ràdio, o la promoció de 134 vivendes per a famílies pobres.

Un altre dels protagonistes d'aquella nit, que també adopta la mateixa postura de discreció i respecte que el Sr. Beguer, va ser el Sr. Vicente Orti Planells, el qual com a primer tinent d’alcalde i màxima autoritat en la població el dia dels fets, es va convertir amb la seua actuació en l'heroi de la nit, perquè com afirmen molts testimonis, va ser la persona que aplacà els efectius de la Guàrdia Civil i va ordenar l'obertura dels bars a altes hores de la nit per a calmar els ànims, per a evitar que es produïren majors desgràcies. Fins al dia de la seua defunció, el Sr. Vicente restava importància als fets, i inclús en el llibre biogràfic publicat per l'Ajuntament l'any 2001, a penes dedica dos línies als altercats Quedava pendent per aclarir si legalment va haver-hi delicte en la revolta popular de la nit del 18 de març de 1957, i una vegada comprovat que van ser els mateixos fallers els que van decidir no impedir el derrocament dels seus propis monuments, ni es va produir destrucció de mobiliari urbà ni de propietat privada, podem afirmar que estaven en ple dret d'exercir aquesta mesura perquè la destrucció d'una propietat no és delicte si no va en contra de la voluntat del propietari.

30

HISTÒRIA DE LA PIROTÈCNIA EN TORRENT SALVADOR CISCAR JUAN Atesa la definició de polvorista que dóna el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola de 173737, on diu: "El que hace y fabrica la pólvora: y también se suele dar este nombre a los que comunmente se llaman Cohetéros", el primer pirotècnic torrentí va ser, Bautista Marzal Mir, nascut el 1728, i domiciliat en el carrer de Santa Anna. Esta és l'única dada que, fruit de la casualitat, ens apareix en la llista d’habitants de Torrent del Llibre de matrícula de 175638, ja que per norma no apareixen les professions en la llista mencionada, excepte en molt comptades excepcions, i en esta ocasió, Bautista Marzal hi figura com a polvorista.

Les primeres famílies de pirotècnics en Torrent les tenim a cavall dels segles XIX i XX, i tres són les famílies que posseïxen tallers pirotècnics en la població: Parra, Jericó i Miquel. Es tracta de tres famílies que junt amb les què existien en l’època, es constituïxen en els pioners de la pirotècnia valenciana, ja que són hereus dels coneixements orals que s’havien transmés de generació en generació pels primers traquers i són al mateix temps, els inventors de les noves creacions pirotècniques.

Mai coneixerem de ciència certa des de quin moment van haver-hi a Torrent persones dedicades a la pirotècnia, igual que tampoc no se sap quan s'inicià aquest art en el Regne de València. Es tenen coneixements que els musulmans van recuperar en terres valencianes pràctiques amb pólvora, tant d’aplicacions militars com festives, que ja es tenien oblidades en la seua època.

Durant el segle XV en el Regne de València, les celebracions festives acompanyades per actes pirotècnics es convertixen en un ús quotidià, i que de vegades eren motiu de conflictes entre el poble i les autoritats, com l’any 1412, quan el Consell de València va prohibir la utilització de "cohets corredors" pels carrers amb motiu de la celebració del Nou d'Octubre39. És a partir del segle XVII i durant el XVIII, quan l’ús de la pirotècnia s’incrementa i s’incorpora a totes les festes celebrades a València: Sant Josep, Sant Vicent Ferrer, Nou d'Octubre, etc, i com en altres pobles, a Torrent, a les celebracions locals de Sant Gregori, Sant Lluís Bertran, etc.

No va existir un grup social o gremial concret que acaparara en exclusiva l’activitat pirotècnica, per això és impossible establir uns orígens històrics únics de tots els pirotècnics. L’art del foc es confon en els seus començaments entre la pirotècnia militar i la civil, perquè els mateixos artificis que s’empraven per als menesters de la guerra, servien per a animar les festes i celebracions de la pau. En el cas particular dels nostres orígens, tres són els grups que manejaven la ciència dels explosius: els militars, els pedrapiquers i l’església.

Esta última tenia els coneixements, les fórmules i combinacions que durant segles havien sigut transcrits en els monestirs, verdader bressol de la cultura europea en una societat que es dedicava a fer la guerra i a intentar sobreviure; els pedrapiquers no posseïen documentació escrita, però transmetien els seus 37

Diccionari Acadèmia Autoritats (O-R).

“El llibre de matricula de 1756 i les estructures familiars de Torrent”. Pasqual CLIMENT SANFÉLIX. Torrens núm. 16.

2006. Ajuntament de Torrent.

39 Oficis tradicionals valencians. Abel SOLER, Ramon YAGO y Rafa JORDÁ. Tàndem edicions.

38

31

coneixements pirotècnics de pares a fills, i el tercer col·lectiu, els militars, intentaven adquirir tota la informació possible dels uns i dels altres per a benefici propi i per a aplicar-ho en les seues defenses i atacs bèl·lics. Dels tres grups sorgixen dos branques clarament diferenciades, la pirotècnica d’origen militar on comencen a desenrotllar-se sobretot els focs artificials i el traquer, personatge exclusivament valencià, provinent dels pedrapiquers dels pobles de Burjassot, Godella, Bétera, Montcada i Paterna. Els traquers de Torrent apareixen ja en la història com a professionals de la pólvora, desconeixem per falta de dades la seua relació original amb algun dels col·lectius anteriorment citats. És de suposar que va haver-hi necessàriament un principi o evolució en estes famílies que els van portar a fer de la pirotècnia, la seua professió, perquè pel tipus de treball, la precarietat laboral i el risc que comporta la professió, ningú es feia traquer de la nit al matí en aquella època, sense que hi haguera un nexe amb un ofici anterior relacionat amb la pólvora.

Segons Andrés Castellà Martí40, la història de la traca valenciana es dividix en tres èpoques: la primera comprén des de l'any 1714 fins al 1814, durant este període es creen a Burjassot els vocables "traca" i "traquer". L’arrel etimològica d'estes paraules prové del terme "tranques", denominació en valencià de les armes curtes anomenades en castellà, "culebrinas valencianas". Després de la pèrdua de la batalla d'Almansa, totes les armes que van quedar emmagatzemades en el parc de la ciutadella de València, van ser inutilitzades per les tropes borbòniques i les cremaren en grans fogueres, on només van quedar les parts metàl·liques de les armes. Aquells tubs de ferro es van vendre per a fondre'ls, però alguns dels operaris de l’antiga Casa d'Armes de València, els van guardar i en els seus pobles d’origen, la majoria de Burjassot, Montcada, Godella i Bétera, les van començar a utilitzar simplement per a fer soroll, les carregaven, les clavaven en terra i les disparaven. Els nous usos imposaven la creació de noves paraules per a descriure'ls, així després de veure com sorgixen els termes traca i traquer, apareixen els de masclet per a les disparades en festes d’homes o celebracions de sants barons, i femella, si es tractava de festes de dones o santes. Amb el pas del temps i la predominança de festes masculines, el terme femella va entrar en desús, i s’imposà el de masclet fins a l'actual mascletà.

La segona etapa, comprén des de l’any 1814 fins a l’any 1907, i és en esta etapa quan apareixen les primeres famílies de traquers torrentins. En esta època es continuen fent disparades a la manera antiga, però també comencen a desenrotllar-se i recuperar-se altres creacions amb pólvora com la coetà, antecessora de l'actual cordà, que sorgix a Bétera en 1830 i els anomenats trams de torns, origen de la traca valenciana. En principi, es tractava de masclets que de forma individual s’unien a trossos de canya, posteriorment es van empalmar els uns als altres amb una metxa i finalment s’enfundà la metxa en paper per a accelerar-ne la combustió. Apareixen també les nuvolades, en els seus dos tipus: l’eixida com actualment la coneixem, un coet adherit a una canya i els morters, semblants als actuals trons d’avís, però amb diferents càrregues i diàmetres, en principi ambdós eren focs aeris exclusivament d’efecte sonor.

40

Membre de l’Associació Cultural: Amics de la Pólvora, autor del llibre Històries de la traca, i posseïdor del grau de mestre de traca. (El més alt rang que es donava en la tradició de la traca valenciana).

32

Paral·lelament als nostres traquers, els focs artificials dels pirotècnics es van desenrotllant i perfeccionant cada vegada més. A mitjan segle XIX, ja es disparaven grans castells de focs artificials a València. En el diari El Guardia Nacional, en l’edició del dijous 22 d’octubre de 1840, podem llegir amb tot luxe de detalls el castell de focs artificials que se celebrà el 19 d’octubre, en honor a la jove reina d'Espanya, Isabel II. Si l’espectacle va ser tan creatiu com la prosa utilitzada per a descriure’l, de segur que va constituir un gran espectacle: "Programa del castillo de fuegos artificiales costeado por el Excmo.

Ayuntamiento constitucional de esta ciudad, que ha de dispararse en la plaza de la Aduana en la noche del 19 del actual después de concluida la función del teatro, en obsequio a S.M. la Reina nuestra señora Doña ISABEL II, y triunfo de los principios que ha proclamado la Nación.

Apertura.

Veinte y cuatro voladores de pequeño departamento con adorno. Doce voladores de honor, Ídem. Seis torbellinos de cola. Seis ruedas de aire.

Seis meteoros con lluvia de oro y cola, de hermosa perspectiva.

Primera parte 1.

Auroras boreales, o sea la venida del día, por medio de la luz color blanco de cielo.

2.

Primer plantón de á ocho piezas distintas, compuestas de coronas de laurel y lazos de amor, del mejor gusto y variedad.

3.

Segundo plantón ídem, sobre ocho veladores o platos chinescos donde trabajarán cuatro soles variados en todas direcciones; piezas inventadas por el artífice. Dos carros de la fortuna y los pabellones de tricolor y los pabellones de tricolor ó el nunca se alcanzaran. En estas piezas superan los colores blanco, azul y encarnado.

4.

Tercer plantón de a ocho piezas distintas, dos de ellos son los tornillos sin fin ó los sauces de oro. Las otros dos los molinos de viento, las que siguen los abanicos chinos, piezas de meta morfosis, como asimismo las dos fuentes, tituladas la fuente misteriosa: nada dejan que desear estas dos piezas lindísimas.

5.

Cuarto plantón de a ocho piezas distintas, cuatro monteras chinas, dos canastillos ó capricho de damas y dos pirámides sin fin.

6.

Gran traca y manga de voladores.

Segunda parte 1.

Salida del sol por la luz roja, si el tiempo lo permite.

2.

Iluminación de los trasparentes.

3.

Lluvia de cascada y palmeras chinescas.

4.

Grande y general iluminación del templo de la Paz. 5.

Fuego general de nevados chorros chinescos, candelas romanas y mosaicas.

6.

Final del gran ramillete y gran traca de truenos.

NOTA. Por disposición de la autoridad militar, la puerta del Real permanecerá abierta hasta después de haberse disparado el castillo, para que puedan regresar a sus casas los vecinos de las afueras."

En l’anterior text podem veure com s’anomena el pirotècnic com l’artífice, i és que la denominació de pirotècnia i pirotècnic comença a aplicar-se

33

popularment, a poc a poc, a l’art de l’elaboració de focs artificials i a la persona que l’executa, perquè fins al moment estos termes eren exclusivament reservats a l’àmbit militar. La primera notícia que hem trobat amb el terme pirotècnia, aplicat a l’elaboració de focs artificials, ve referida en el diccionari de la Reial Acadèmia de 1780, on dóna significat a la pirotècnia com "el arte que trata de todo género de invenciones de fuego, tanto en máquinas militares, cuanto en otros artificios curiosos, para la diversión y festejo", i dins d’una publicació en el diari La Guardia Nacional amb data 8 de juliol de 1840, ve referida a la disparà d’"artificios pirotécnicos" en la muntanya de Montjuic.

En els inicis de la pirotècnia hi havia una diferència entre el traquer autòcton valencià i el pirotècnic creador de castells de focs artificials. El pirotècnic gaudia d’un prestigi i categoria que el distingien. El camí obert pel pirotècnic francés Chertier, en 1853, a l'emprar dos nous components químics, el clorat de potassa i el nitrat d’estronciana, en les composicions dels focs artificials, va fer que el públic començara a apassionar-se per les estrelles púrpura que eixien dels seus coets i que simulaven en l’espai verdaders meteors. Prompte el van seguir deixebles que perfeccionaven les mescles, i que anaven obtenint resultats cada vegada més sorprenents, però sempre fruit de nombroses combinacions empíriques, perquè no tenien coneixements de química de cap classe. No va ser fins a trenta anys després, quan apareixerien els primers tractats de química pirotècnica, on s’estudiarien científicament els fenòmens que es produïxen en les combustions.

El públic cada vegada exigia castells de focs amb més innovacions i els pirotècnics competien per sorprendre els presents amb complicats artefactes.

En la publicació El Camarada del 25 d’agost de 1888 veiem ja una critica en este sentit, dels castells disparats en l'Exposició de Barcelona del mateix any: "De los (fuegos artificiales) que se han quemado hasta hoy, algunos han sido verdaderamente notables; pero la gran mayoría no han pasado de regulares. En fuegos adelantamos poco: no salimos de ruedas, desmayos, cascadas, combates y ramillete final. En lo que sí va adelantándose algo es en la confección de cohetes. En éstos se han presentado verdaderas novedades: los de pito, los de paracaídas, y particularmente los intermitentes, han sido muy aplaudidos cuantas noches se han disparado. Tal vez seamos exigentes al pedir novedades en los fuegos artificiales: hay cosas que se admiten y son susceptibles de perfección, pero no cabe variarlas. Ello es que durante nuestra vida hemos visto quemar infinidad de fuegos, y siempre hemos visto los mismos juegos, extraordinariamente perfeccionados, pero conservando siempre la vaga silueta de su pasado".

Mentrestant, els nostres traquers valencians seguien el seu propi camí, dominaven el pla horitzontal, a arran de terra i es limitaven a fer combinacions de soroll; poc era el joc que donaven les ferramentes de què disposaven, així que van haver d’innovar en longitud de les traques, traques carregades, traques de luxe, etc., un llarg procés fins a aconseguir crear l’espectacle sonor de l'actual mascletà. En el foc aeri es limitaven als trons i creacions pròpies com la nuvolà: disparada de morters des d’altura, o la multiplicació de disparada de trons. Les traques de gran longitud constituïen l’espectacle més comú de l’època, intentaven superar cada vegada més en longitud i càrrega:

34

"Al rnediodía se disparó una traca de cuatro mil metros, tendida por las calles de Trosalt, Bolsería, Mantos, plaza de la Reina, calles San Vicente, Sangre, plaza de Castelar, bajada de San Francisco, plazas de Cajeros y Pelota y calle de Gascón, para finalizar en la plaza de Villarrasa frente al Ateneo Mercantil.

En toda la carrera se ha arrojado desde balcones, engalanados de vistosas colgaduras, grandes cantidades de serpentinas y confeti.

Al sonar los últimos estampidos de la traca se dieron vivas á Valencia y al Ateneo Mercantil."

En canvi, el pirotècnic treballava el cel, el so, sobretot el sentit visual a través del color, a més, el seu era un art d’origen militar i les possibilitats de creació pareixien no tindre límits. En el diari El Constitucional de Barcelona, de data 12 de maig de 1842, podem veure un clar exemple d’esta tractament distingit que es dispensava al pirotècnic: "El profesor de pirotecnia ó fuegos artificiales Don José Pineda, que el año pasado tuvo el honor de presentar sus tareas al ilustrado público de esta capital en la plaza de toros, se había establecido en la villa de Reus, por todo este presente año, donde podrán avisarle sus favorecedores en caso de querer alguna función de fuegos con la posible anticipación" Estes diferències quedaven patents en l’opinió que hi havia més enllà de les nostres fronteres regionals, on poc més es pensava que la traca era un costum bàrbar i així queda reflectit en notícies de l’època: "FERIA DE JULIO. Esta noche fuegos artificiales en la Alameda, terminando con una traca de 1.500 metros. Hay quien dice que los valencianos tenemos mucho de moruno en esta costumbre de correr la pólvora y a cuya costumbre llaman bárbara. No discutiré con esos señores, pero me confieso valenciano hasta la médula y le ofrezco al cuerpo no perder ni un solo metro de esos 1.500 de la traca de esta noche. -D. Valencia, Julio 23 de 1894"41.

En la resta d'Espanya s’apreciaven els castells de focs artificials però ni s’entenia, ni s’entén actualment, la cultura de la traca valenciana, que ha generat polèmica i inclús s’ha prohibit disparar-la moltes vegades: "Las fiestas de Valladolid - Contra las tracas - La primera prueba - Dos heridos graves y muchos contusos.

Contra la voluntad del vecindario se incluyó en el programa de festejos la quema de una traca. Muchos vecinos acudieron con respetuosa distancia ante el Ayuntamiento hace ya un mes pidiendo la supresión del número.

Los representantes del pueblo, por no disgustar al capitular Sr. Perelegui, inventor y entusiasta de la traca, se negaron á hacer caso de tan prudentes advertencias.

Los periódicos locales se ocuparon de la cuestión, pero el Sr. Perelegui se obstinó y alguien hizo circular por Valladolid un periódico valenciano 41

La Dinastia. Diari polític, literari i d’avisos. Barcelona. 25 de juliol de 1894.

35

que ridiculizaba á los valisoletanos por enemigos de las tracas. Así las cosas, anoche se quemaron las tracas por primera vez. Al empezar los estampidos, las gentes, no acostumbradas, se retiraban con precipitación.

Las consecuencias fueron las que se temían: dos personas están gravemente heridas y hubo muchos contusos. Los partes proporcionados por la Casa de Socorro dicen que fueron curados allí una joven de quince años con varias quemaduras a izquierda y derecha de la región glútea y otra herida avulsa y una niña de cinco años con heridas en la cabeza.

Espérase en vista de ello y para evitar un motín, que por quien puede hacerlo suspéndase la traca que se anuncia para achicharrar á los vecinos de la calle de Santiago. Dícese que los padres de las lesionadas piensan querellarse criminalmente contra el Ayuntamiento, anunciándose también que un diario de mucha circulación ejercitará la acción popular. Gómez."42 Els trams de torns i morters van ser les modalitats pirotècniques desenrotllades per les tres famílies de traquers de Torrent, i en concret, les famílies Jericó i Parra van ser les que van començar a iniciar-se en la disparada de castells de focs artificials.

Les primeres notícies documentades ens porten a l’any 1901, amb motiu de la festivitat del Corpus, i els dies 5 i 6 de juny es van disparar a Torrent dos grans castells de focs artificials, i el dijous dia 6, al finalitzar la missa, 5.000 morters43.

L’ús de castells de focs artificials es duia a terme per a celebracions de festes majors, en honor a sant Lluís Bertran, la Mare de Déu de l'Assumpció, sant Roc44, etc., en canvi, a diferència amb l’actualitat, la utilització de traques a la nit era molt habitual per a qualsevol tipus de celebració45. El 17 d’agost de 1904, el programa de les festes patronals de Torrent ens informa: "A las doce se dará fin a las fiestas con un grandioso castillo de fuegos artificiales, a cargo del pirotécnico de esta población, Pascual Parra". Com ja hem mencionat anteriorment, és en este segon període de la història de la pirotècnia valenciana quan apareix la coetà, origen de l'actual cordà. És al poble de Bétera on se celebren les primeres cordades, aquelles canyes farcides de pólvora que despenien dolls de foc van tindre gran acceptació i ràpidament se’n va estendre l’ús per tots els municipis de la província. A Torrent, es va començar la fabricació d'estos coets borratxos per la família Parra, i la seua utilització va ser adoptada quasi en exclusiva per una de les festes més tradicionals de la població: l'Entrà de la Flor.

La Confraria de la Mare de Déu del Rosari va ser establida en la parròquia de l'Assumpció de Torrent, el 2 de febrer de 1606, i després de diverses etapes de major o menor participació, és l’any 1900 quan es formà una junta directiva provisional que elaborà uns estatuts que van entrar en vigor en 1907, i amb esta restauració i un fort nou impuls, van fer que les celebracions en honor a la Mare de Déu del Rosari, aconseguiren, no sense alts i baixos, més arrelament i 42

El imparcial. Núm. 12738. 22 de setembre de 1902. Madrid. La polèmica suscitada por disparar la traca a Valladolid va ocupar més pàgines en els següents números del diari.

43 La Voz de Valencia Dimecres 5 de juny de 1901, núm. 49. Torrent en la premsa valenciana (1901-1917) Josep ROYO MARTINEZ. 44 La Voz de Valencia Dijous 15 d’agost de 1901, núm. 120. Torrent en la premsa valenciana (1901-1917) Josep ROYO MARTINEZ. 45 “Inauguració de la Societat Nou Centre Artístic Musical de Torrent. A les dotze de la nit disparà de gran traca" La Voz de Valencia Dissabte 10 d’agost de 1901. Núm. 115. Torrent en la premsa valenciana (1901-1917) Josep ROYO MARTINEZ.

36

esplendor. En vespres de la guerra civil, va estar inclús a punt de desaparéixer la confraria, però una vegada transcorreguda la contesa, període en què no se celebrà la festa, els seguidors que quedaven la van reactivar de nou fins als nostres dies.

D'entre tots els actes que celebra la confraria, és el de l'Entrà de la Flor, en què s’unixen tres elements devocionals ancestrals arrelats durant segles en el ser humà: la devoció religiosa, el foc i la naturalesa.

L’acte consistix en eixir al camp els clavaris i tallar una branca d’ametler per a oferir-la a la Mare de Déu, i hi veiem la unió del costum pagà de celebració de l’eclosió primaveral, celebrada ja pels romans, amb la devoció cristiana de devoció a la Mare de Déu, mentre que un altre element és el foc, que és manifestat per la solta de coets que des de l'inici d’esta eixida al camp acompanyen els clavaris. Una caseta és el punt de reunió on els fadrins, els clavaris, celebren amb una bon dinar l'arreplega de la branca d’ametler florit, i en este lloc és on es llancen infinitat de coets fins que tornen al poble. La branca és traslladada a l’ermita de Sant Lluís Beltrán, abans passen per l’església de la Mare de Déu de l'Assumpció per a oferir i adornar la imatge de la Mare de Déu del Rosari.

El dia 1 de febrer, a les nou de la nit es trasllada la branca des de l'Ermita fins a l’Església. L’entrada de la branca de l’ametler, portada a mà per un dels clavaris, està abrigada per una doble filera de coets xiuladors agafats amb les tenalles. Arribats a la plaça de l'Església, el sacerdot talla una branca que oferix a la Mare de Déu, i a continuació, els coets alliberats de les tenalles comencen una gran nit de foc. Esta cordà va començar de forma esporàdica una vegada conclòs l’acte religiós, i amb el transcurs dels anys, ja constituïx un acte més de la festa amb els permisos consegüents i les mesures de seguretat adoptades per a este acte.

Fa ja unes dècades, una vegada acabat l’acte de l'Entrà de la Flor, començava un altre on els coets es convertien en instruments indispensables: la ratllà46.

Ben passada la mitjanit, els joves clavaris ratllaven amb els coets les fatxades de les cases de les nóvies o les d’aquelles joves a qui pretenien. En la ratllà, el coet anava deixant amb el seu aragall de pólvora, els noms, dibuixos i frases, sobre les fatxades triades. Era usual que les xiques blanquejaren la fatxada de les cases la vespra de la festa, perquè la ratllà fóra més vistosa.

Els trasllats de la imatge de la Mare de Déu a les cases dels diferents clavaris es realitzen entre dos fileres de coets subjectats per tenalles. 47 A Torrent, ha existit una tradició coetera, sempre integrada dins dels actes de l'Entrà de la Flor. Al marge d’esta festivitat, no hi ha hagut celebracions periòdiques de cordades com es duien a terme en els pobles veïns, Picanya, Aldaia, etc., però, en algunes ocasions, sí que es van arribar a celebrar, com en les festes d’agost de 1904 i 1905.

A pesar de les limitacions creatives que presentava la traca, els pirotècnics de Torrent van començar a desenrotllar a finals del segle XIX, varietats de traques de gran metratge, de luxe i les traques de llums. A València capital, se celebren concursos de traques i allí estan presents els traquers torrentins, que aconseguixen premis importants.

Qualsevol celebració era acompanyada d’una traca, com si se seguira un protocol, on una bona traca rubricara l’acte celebrat. Exemples en tenim, quan 46

Quaderns de vida torrentina. L’Entrà de la Flor. Vicent BEGUER I ESTEVE. 1987. .L'Entrà de la Flor. Enric MARTÍ MORA. Diputació Provincial de València. 2006.

47

37

en 1898, amb motiu de la visita del Centre Excursionista del Rat Penat a Torrent, a la fi d'esta, podem llegir en el periòdic local Crònica de data 6 de gener: "Se concluyó, como era de rigor, con una estrepitosa traca, cuando declinaba la tarde y llegaba la hora de regresar a Valencia" També amb motiu de la visita del rei Alfons XIII a Catarroja en 1906, lloc on es va desplaçar una comitiva de Torrent com narra el setmanari Nuevo Mundo en el número 634 del mes de març: "Poco antes de partir el tren, una labradora de Torrent ofreció a S.M. un ramo de camelias. Al arrancar la locomotora se disparó una gran traca, que vino a ser la nota regional de la despedida".

En la visita que realitzà el monarca a València l’any anterior va poder presenciar la disparada d’una gran traca i el diari El Imparcial arreplegava esta curiosa crònica: "Un milagro del teléfono. Un detalle. Cuando anoche habló D. Alfonso por teléfono con su augusta madre, dijo la reina que oía, un estampido, y preguntó la causa. El rey contestó que era una traca hermosísima, que parecía abrazar con un cinturón de fuego toda la ciudad. Así, pues, la reina pudo percibir todos los estampidos de esta fiesta valenciana, de la que parecen renacer las bravas luchas de los moros conquistados y que tuvieron por génesis la célebre cueva asturiana."48 El mateix diari quatre anys després també ens informava sobre les seqüeles que el rei havia tingut per presenciar la disparada d’una altra traca: "Los miembros del Club Náutico (de Biarritz) manifestaron al rey su deseo de que asistiera á las regatas del domingo. Contestó Don Alfonso que tendría mucho gusto en ello, pero que le sería imposible. Añadió que padecía de una leve molestia en un oído, á consecuencia de haber estallado muy cerca de él en Valencia una traca. La terrible explosión debió causarle algún daño en el aparato auditivo. Por eso va á Biarritz, para que le vea el doctor Moore."49 A Torrent, la disparada de les traques de luxe i de llarg metratge, es duia a terme sempre amb motiu de les principals festes de la població. En el Crònica de data 11 d’agost de 1899, s’anuncia en la tercera columna de la primera pàgina dins del programa de festes, la disparada d’una gran traca per al dissabte dia 12, traca que per cert, es va haver de suspendre a causa del ruixat que va caure la vesprada d'eixe dia, i es va disparar la nit de diumenge50:

48

El Imparcial. Núm. 13666. 13 d’abril de 1905.

El Imparcial. Núm. 15197. 2 de juliol de 1909.

50 Diari Crònica. 16 d’agost de 1899. Núm. 11. Pàg 1.

49

38

"A las doce en punto se disparará una gran traca confeccionada por el afamado pirotécnico Julián Jericó, que dará la vuelta a la Plaza Mayor, partiendo desde el Arrabal a la calle del Convento."

A l’agost del 1904, dins del Programa de festejos que en honor de la Titular i Sants Patrons celebren el molt Il·lustre Ajuntament, Associació de Mares Catòliques i colònia estiuenca en la vila de Torrent51, trobem en el dia 13, a les dotze del migdia, la disparada d’una traca de 200 metres, i el dia 14, a les dotze de la nit, traca de llums, de 500 metres, confeccionada pel pirotècnic d’esta vila, Julián Jericó.

En 1905, també amb motiu de les festes patronals, es va tornar a repetir el mateix programa pirotècnic però afegint el dia 15 d’agost, la disparada d’una traca de 1.000 metres. La celebració de la festa de la Immaculada anava acompanyada de la disparada de traques de llums, que es col·locaven el dia 8 al pas de la processó per la plaça Major i la plaça de l'Església. 52 L’any 1906 se celebrà el primer concurs de traques de la població: "Martes, 14 de agosto de 1906. Día 14. A las nueve de la noche, será trasladada la imagen de San Luís Bertrán, desde su ermita a la parroquia, por las calles Ermita, San Cristóbal, plaza Mayor e Iglesia, cuyo acto amenizarán las bandas de música, a cuya terminación darán selectos conciertos en el pabellón, finalizado a las doce de la noche con el disparo de una gran traca en concurso de competencia de los pirotécnicos de la población".

Les cinc traques de concurs es van celebrar des del dia 14 fins al 18 d’agost, el dia 19 va haver-hi castell de focs artificials que acabà amb una gran traca, i el dia 20, a les 9 de la nit, es disparà la gran traca final, de llums.

El dia 17 d’agost, la colònia valenciana de Torrent va celebrar la festa a la Mare de Déu dels Desemparats, i el diari La Voz de Valencia53 arreplegà per primera vegada el terme disparà, en compte de traca. Esta dada, que pareix insignificant, té molta importància, perquè com veiem, ens trobem en l’època del desenrotllament de la pirotècnia civil; s’encunyen nous termes, s’intenta innovar amb creacions que sorprenguen el públic i els nostres pirotècnics torrentins són protagonistes pioners en el seu desenrotllament.

Al maig del 1907 es restaurà la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats, l’artista encarregat de la restauració fou Enrique Gerique i la imatge va ser dipositada en la casa de Filomeno Tronch, president de la junta directiva de la confraria. Durant les nits del 4 i 5 de maig va ser visitada aquella casa, que es trobava a l’entrada de la població, pràcticament per tota la gent del poble. El Sr. Tronch hi havia disposat un bell dosser, amb flors, llum elèctrica i riques teles que artísticament havia combinat Francisco Martínez Mora, sagristà de la parròquia. A les cinc de la vesprada del dia 5, el senyor rector es traslladà a l'esmentada casa per a beneir la imatge i procedir a l'inici de la processó que la tornaria a la capella de l'Església. Allí mateix, el Crònica conta que es van 51

La Voz de Valencia Diumenge 7 d’agost de 1904, núm. 1206. Torrent en la premsa valenciana (1901-1917). Josep ROYO MARTINEZ. 52 La Voz de Valencia Dilluns 11 de desembre de 1905, núm.1630. Torrent en la premsa Valenciana (1901-1917).

Josep ROYO MARTINEZ. 53 La Voz de Valencia Divendres 17 d’agost de 1906, núm. 1868. Torrent en la premsa valenciana (1901-1917) Josep ROYO MARTINEZ.

39

disparar moltes traques, però és durant la processó quan es van encendre 17 traques, i de dos en van eixir 6.000 estampetes de la Mare de Déu. La denominació correcta d’esta disparada de traques haguera sigut femella en el seu origen, perquè estaven dedicades a la Mare de Déu, i a més, algunes contenien estampes o al·leluies, però, com veiem, el terme a principis de segle ja no s’utilitzava.

El dia 11 de maig, dia principal de la festa de la Mare de Déu dels Desemparats, es va traslladar la imatge que posseïx la confraria des de l’església de Sant Lluís Bertran, a la parròquia de Ntra. Sra. de l'Assumpció, i l’endemà es va tornar en solemne processó, "terminando el día con uno de los mejores castillos de fuegos artificiales que se han visto en esta villa, a cargo del pirotécnico Pascual Parra, así como la mejor traca que se ha conocido aquí fue la que se disparó al paso de la procesión por la plaza mayor, debida al inteligente pirotécnico Julián Jericó"54.

El diumenge 13 de setembre de 1908, a les 5 del matí, se celebrà la primera gran despertà de què es té coneixement documental a Torrent, acompanyada de diana pels dolçainers i la banda. Va ser organitzada per la colònia estiuenca valenciana dins del programa de festes a la patrona, també va haver-hi un magnífic castell i una grandiosa traca.

Al juny de 1910 amb motiu de les festes amb què les confraries i clavaris del patriarca sant Josep van obsequiar el seu patró, es disparà una traca que va recórrer tots els carrers pels quals passaria la processó, i mentres durava i també en acabar, es van disparar bombes i traca. Les festes celebrades en honor a sant Lluís Beltrán al setembre del mateix any, van tindre un marcat caràcter pirotècnic, amb la presentació de noves creacions. El dia 8 de setembre va haver-hi una traca nocturna de colors de 800 metres. El dia 9, es van llançar a l’aire 2.000 morterets a les dotze del migdia i a la nit, una gran traca de 650 metres i focs japonesos. L’endemà, 500 morterets al migdia i traca de colors de 500 metres a la nit. El dia 11 es du a terme una de les disparades tradicionals valencianes, actualment perdudes, l’engraellat55. Consistia a disposar els morters de forma ordenada i alternant calibres i grandàries, segons el plantejament que havia disposat el traquer, tots units per metxa, amb independència dels que el traquer encenia individualment. El resultat era una harmonia sonora, precedent de l'actual mascletà. Els morters s’omplien de pólvora fina i es tapaven amb argila, i el morter s’encenia amb una metxa situada en la base, i s’aconseguia amb la seua gran explosió un gran soroll. En esta ocasió el Crònica contà que es van utilitzar 3.000 morterets. Per a finalitzar estes festes, el dia 12 es van disparar carcasses i una gran traca de 1.200 metres.

En 1911, també amb motiu de les festes de maig en honor a la Mare de Déu dels Desemparats, es repetixen les disparades de traques de colors, morterets i els traquers de Torrent aporten dos elements nous, les carcasses a l’estil italià i les llums de bengala. Ens trobem en la recta final de la segona etapa de la història de la pirotècnia i veiem com ja es comencen a copiar tècniques de l’estranger, que amb el temps faran desaparéixer l’original traca valenciana.

Les carcasses a l’estil italià procedien del sud d'Itàlia; estes són de forma cilíndrica, a diferència de les valencianes que són esfèriques. Les italianes 54

"La Voz de Valencia" Dimarts 21 de maig de 1907. nº 2064. Torrent en la premsa Valenciana (1901-1917) Josep ROYO MARTINEZ. 55 La falla "Conde Altea - Almirante Cadarso" de València, ha recuperat la tradició de disparades de "engraellats", celebrant-les en el mes de maig en honor a la Verge dels Desemparats.

40

posseïxen un sistema de repetició i canvis, en l’ascens i també amb possibilitat en el descens. A València, es van començar a copiar i se les denominà, carcasses ximeneres o de pisos. Encara que exteriorment eren idèntiques, el sistema d’encesa era diferent, perquè s’agarraven al mateix temps tots els elements del paquet que formava la carcassa, mentre que en la versió original italiana, l’encesa era per fases, i això permetia els efectes d’explosió en ascens i descens i requeria per part del pirotècnic un control minuciós en l’encesa programada de cada tram perquè no arribaren a terra sense explosionar.

Durant la Fira de Juliol de València de 1911, se celebrà el segon concurs de traques, amb el resultat següent: "El jurado nombrado para el segundo concurso de tracas celebrado en la Alameda, se reunió ayer mañana, dictando el siguiente fallo: 1º Premio de 200 pesetas, al Sr. Jericó, de Torrente."

Els concursos de traca i focs artificials de la Fira de Juliol eren un dels esdeveniments més populars de la programació. En 1901, en els deu dies que durà la fira es van cremar un total de 20.000 metres de traca56. El periodista Julio de Hoyos descrivia d’esta manera una de les traques de la Fira de Juliol de 1902: "La gente, repartida en los sitios mencionados, pasa la velada tranquila, esperando á que den las doce. Entonces varía por completo el aspecto de la feria; van á quemar la traca. La de la noche última es la monumental, la que da vuelta á todo el paseo con sus 1,600 metros de longitud. Algunos cohetes anuncian con silbidos prolongados la hora esperada; en los postes de electricidad se encienden las luces de bengala; su cabellera de humo rojizo se enreda en el ramaje y parece que ardan los árboles; varían los colores que tiñen á las personas, dándoles una expresión extraña, y después se oye el ruido estrepitoso de la traca que se acerca.

Parece un monstruo infernal que avanza iracundo entre rugidos espantosos y escupiendo espumarajos de fuego al verse aprisionado. El coheter y un grupo decidido de curiosos, en el que abundan los chiquillos, van siguiendo al último cartucho que estalla. Los demás se apartan para dejar libre el paso al que de tal manera lo solicita. Hay que alzar la voz para lograr entenderse, hay que buscar el mejor sitio para ver bien el impresionable espectáculo, y entonces sí, entonces todo es animación, bullicio, algazara... Conforme se aproxima hacia el final, son más potentes los estampidos, como si el monstruo de fuego luchase rabioso con la impotencia que le domina; mientras, tapándose los oídos, aguardan todos que reviente la canterella, el último petardo, que retumba estruendoso, ensordecedor... Después, algunas salidas estallan sobre el fondo celeste, como si fuesen los estertores de la fiera que agoniza".57 Any rere any, guanyaven qualitat, vistositat i noves incorporacions que feien que major quantitat de públic acudira cada vegada per a deixar-se sorprendre per les novetats que es presentaven. Els castells de focs artificials es disparaven en la Fira a mitjanit, es detenia en eixe moment el Real i les 56 57

Revista setmanal. Joventut Il·lustrada. Núm. 21. 21 d’abril de 1906.

La il·lustració artística. Núm. 1077. 18 d’agost de 1902. Barcelona.

41

atraccions firals. Era una oportunitat que tenien els pirotècnics per a lluir-se amb noves combinacions i creacions, i així poder atraure futurs contractes; curiosament les traques també eren disparades a mitjanit. Tant les famílies Jericó com Miquel van obtindre premis en estes celebracions de la Fira.

Al maig de 1912 es disparà un engraellat i una traca de 2.000 metres en les festes en honor a la Mare de Déu dels Desemparats, a més de castells de focs artificials i traques. La crònica de cada dia La Voz de Valencia del dia 16 de maig informà d’aquelles celebracions: "Los fuegos artificiales nunca se han visto más en Torrente, pues baste decir que era clavario de la Santísima Virgen en el presente año el pirotécnico Julián Jericó, premiado en ambas Exposiciones Regional y Nacional, y muy entusiasta de la Mare dels Desamparats".

En les festes en honor a la Mare de Déu de l’any següent, es van disparar 5.000 morterets i una luxosa traca que va recórrer la carrera de la processó, que tirava cintes de seda de diversos colors amb estampes de la Mare de Déu dels Desemparats58. També va haver-hi focs aeris italians i traques de llums.

En 1913, se celebren les festes dedicades a la Mare de Déu de la Rosa, i es disparà una traca de llums de 2.000 metres, 300 morterets a l’alba del dia 1 de maig i com a novetat, carcasses japoneses en acabar la processó. Estes carcasses eren redones de grans mides i molt coloristes.

En les festes de maig del 1914, es van disparar morterets tots els dies, i el dia 14, es van arribar a disparar 2.000 durant la celebració de la missa solemne on l’orquestra del Patronat interpretà la partitura de Pasqua del mestre Gounod i on van participar 30 professors d’orquestra i 50 veus. El mateix dia, a les dotze, va haver-hi un concert de dolçainers i es disparà una traca que va recórrer la carrera de la processó i les cases dels clavaris. A les set de la vesprada tenim notícia d’una artística traca disparada per Gaspar Jericó, segona generació de la família, i a les 11 de la nit, un magnífic castell de focs artificials confeccionat pel germà, Vicente Jericó.

Les festes de la Mare de Déu dels Desemparats de 1917 van presentar com a novetat pirotècnica, carcasses que van disparar joguets per als xiquets, aeròstats japonesos i traca modernista, a més de les traques i castells de focs artificials programats.

La tercera etapa de la pirotècnia valenciana s'establix de 1914 a l'actualitat, començà amb un període d’evolució que es caracteritza pel progressiu abandó de les tècniques autòctones d’elaboració i la substitució de processos de fabricació i composicions copiats de l’estranger. L’originària traca valenciana va desapareixent a poc a poc i els pirotècnics com més va més s’especialitzen amb noves tècniques per a un públic cada vegada més exigent.

Arrere van quedar les traques quilomètriques i els oncursos, i en l’actualitat hi ha un moviment de recuperació d’aquella cultura de la traca valenciana i les disparades autòctones que la caracteritzaven. El 19 d’octubre de l’any 2002, amb motiu del 50 aniversari de la Coronació de la Mare de Déu de Sales, es disparà una traca quilomètrica des del Perelló, passant per Mareny de Barraquetes fins a arribar a Sueca, organitzat per l’associació Amic del Coet i

58 La Voz de Valencia Dissabte 11 de maig de 1912. Núm. 3.866. Torrent en la premsa valenciana (1901-1917) Josep ROYO MARTINEZ.

42

Ricardo Caballer, i va aconseguir el rècord Guinness amb els seus 21,097 quilòmetres de longitud.

Els pirotècnics torrentins Com hem mencionat anteriorment les famílies Jericó, Parra i Miquel, són les tres sagues de pirotècnics que van existir a Torrent. A més d’estes, hi ha constància d’un altre pirotècnic, anomenat Manuel Navarro de principis de segle, encara que pràcticament no es coneix cap dada d'este pirotècnic, llevat que féu treballs per a l'Ajuntament amb motiu de algunes festes.

Família Jericó El cognom Jericó pertany al grup de famílies assentades a Torrent a partir de finals del segle XVIII. En la segona meitat del segle XIX, Julián Jericó començà l’activitat com a traquer en la vila de Torrent. A pesar de ser un dels primers tallers que van haver-hi, encara podem trobar-ne perfectament les restes. El taller estava situat en una de les coves del barranc de Torrent, exactament a l’entrada de la població per la carretera que unix Alaquàs amb Torrent.

A penes comencem a creuar el pont distingim en la paret del barranc una cova a uns tres metres de profunditat. Fa unes dècades encara s’hi podia accedir per una senda des de l'inici de la passarel·la del pont, però actualment l’abandó i la gran quantitat de fem i runes, fan quasi impossible l’accés. El taller estava compost per tres estances: un depòsit magatzem interior de 4 metres quadrats aproximadament i excavat directament en la roca sense finestres ni cap ventilació, una estança d’uns 10 metres quadrats a què s'accedia directament per la porta d’entrada amb una finestra en la part esquerra que donava al barranc, i una altra habitació xicoteta en la part esquerra amb una xicoteta finestra. Originàriament s’observa que era una xicoteta cova natural del barranc amb dos entrades, que van ser tancades per dos murs on es van obrir una porta i dos finestres, enfront de la cova hi ha una esplanada en forma de terrassa d’uns 4 metres d’amplitud, on es duien a terme les labors de fabricació. Este taller va estar en funcionament fins a mitjans de la dècada dels anys 30. En l’actualitat, res no fa sospitar que este lloc va ser un taller de pirotècnia, més quan en els últims 80 anys ha servit de refugi per a vagabunds i indigents i s’han anat acumulant en el lloc ferralles, matalafs i residus de qualsevol tipus, a més de lògicament haver fet fogueres en l’interior. Una anàlisi in situ de mostres de les parets i sostres confirma, per part de José Jiménez Fernández, especialista en productes químics, que en el lloc va haver-hi una explosió de productes pirotècnics, sobretot en l’habitació destinada a l’emmagatzemament d’explosius.

Julián Jericó va ser un dels principals pirotècnics del seu temps i era requerit per a qualsevol acte festiu de les poblacions pròximes. En la seua època no hi havia les mascletades com les coneixem actualment, és l’època dels mestres de traca, i sabem que Julián arribà a ser un verdader mestre en l’elaboració de traques de gran longitud. A penes hi havia dades sobre l'iniciador d’esta família, tan sols coneixem les seues intervencions en l'Exposició Regional de 1909 i la Nacional de 1910, i que fou premiat en ambdós.

El segon membre de la saga va ser Vicente Jericó Labarta, nascut en 1859. Va començar a treballar de molt jove amb son pare i arribà a aconseguir gran fama

43

i èxits a principis del segle XX. Vicente Jericó es dedicà tant a la fabricació de traques, trons i masclets, com a la de carcasses valencianes. Es casà amb Teresa Velert Hernández, van establir el domicili en el carrer de Sant Blai, núm.

4059, i van tindre huit fills, Vicente, Gaspar, Alfredo, Teresa, Cecilia, Francisca, Ramón i Francisco. Els tres fills majors van constituir la tercera generació dels Jericó, i van començar a treballar com a pirotècnics simultàniament, amb son pare.

En 1903, ja figuraven inscrits en el padró municipal com a pirotècnics a edats primerenques: Vicente, amb 21 anys, Gaspar, amb 19 i Alfredo, amb 16.

Gaspar Jericó Velert va contraure matrimoni amb Asunción Climent, i van tindre quatre fills: Alfredo, Asunción, José i Carmen, estos havien d’haver constituït la quarta generació de pirotècnics si no s’haguera produït l’explosió del taller.

Asunción Climent treballava també en el taller en l’elaboració de trons de bac60, ja que la pirotècnia de Jericó era l'única de les que hi havia en la població que els fabricaven.

L’activitat de la família Jericó es va mantindre fins a l’explosió de la pirotècnia, i creiem que este fet, juntament amb el parèntesi que va suposar la guerra civil de 1936 a 1939, va fer que l’activitat no es reprenguera i desapareguera totalment la saga de pirotècnics Jericó.

En el Directori Valencià61 de 1935 apareix anunciat el taller de pirotècnia de Vicente Jericó, on es dóna com a referència l’adreça particular en el carrer de Sant Blai. La data més probable en què es produïra l’accident és esta.

Concepció Roca Albiol, esposa de José Jericó Climent, ens aportà la narració dels fets del que va ocórrer, tal com li’ls va contar la sogra, Asunción Climent.

Alfredo Jericó, besnét del primer pirotècnic, tenia l’edat de 12 anys i ja ajudava en les tasques del taller. Segons pareix el jove es trobava en la porta de la boca de la cova fumant un cigarret, cosa que tenia terminantment prohibida, en primer lloc per l’edat, i, com és lògic, per fer-ho en un lloc d’estes característiques. Vicente Jericó, el seu iaio, s’acostà en eixe moment al taller, i Alfredo fruit del nerviosisme, i perquè no el vera amb el cigarret en la mà, tirà la punta de cigarret a l'interior de la cova, bastant un poc de mixtura de pólvora en terra perquè es produïra l’explosió. L’únic accidentat va ser Alfredo que parcialment cremat va eixir despedit al fons del barranc, que en aquella època portava aigua i gràcies a açò va poder sufocar les flames, encara que les cremades li van deixar seqüeles durant tota la vida. Després d'este accident, el polvorí s’abandonà i es va tancar la pirotècnia.

En l’actualitat, descendents de la família Jericó continuen vivint en Torrent, José Jericó Climent, nét i besnét dels famosos traquers del segle XIX, Vicente i Julián, és el membre més major amb vida que encara està entre nosaltres, però, a penes guarda records de l’activitat pirotècnica, perquè el pare, Gaspar Jericó, va morir quan ell tenia 6 anys, i ell mai es va dedicar a l’ofici dels seus avantpassats.

Família Parra L'inici de la família de traquers Parra el situem a mitjan segle XIX. Els germans Tomàs i Pasqual Parra Mora són els primers dels qui es tenen notícies, tot i 59

Padró Municipal 1912 Sig. L. 3087. Full 172. AMT Testimoni oral de Concepción Roca Albiol, nora d’Asunción Climent.

61 Directori Valencià."Anuaris Bailly-Bailliere i Riera Reunits" SA. Barcelona. Edició de 1935.

60

44

que és molt probable que existira una generació anterior. Tomàs va nàixer en 1833, es casà en 1878 amb Consuelo Parra Ferris i va tindre només una filla.

Res es coneix sobre la seua activitat pirotècnica llevat que amb este epígraf tenia registrada la seua professió i que residia en el carrer de Sant Blai, núm. 3.

El seu germà Pasqual va nàixer en 1850 i d'ell sí que hi ha algunes notícies.

La primera documentació que anomena Pasqual Parra la trobem en el número especial del periòdic Crònica de l'11 d’agost de 1899, on s’anuncia un castell de focs artificials dins del programa de festes patronals, i a més ens informa de la seua participació en la Fira de Juliol de València: "Castillo de fuegos artificiales, confeccionado por el laureado pirotécnico, hijo de Torrente, D. Pascual Parra, que tanta gloria ha adquirido en tan difícil arte y tan bien sentada ha dejado su reputación tantas veces como ha ido a la Feria de Valencia."

Durant alguns anys, Pasqual Parra participà en la Fira de Juliol, tal com apareix en els programes de principis de segle: "Programa Oficial, domingo 24 de julio de 1904: (…) A las nueve de la noche, bailes populares. A las doce, gran castillo en la Alameda por el pirotécnico de Torrente Pascual Parra".

Pasqual vivia al carrer de Vora Séquia, actual Gómez Ferrer, i va tindre set fills: Pasqual, Ricardo, Carmen, Albina, Adelina, Dolores i Emilio. D'estos, Ricardo continuà l’ofici de son pare i tenia el domicilia en la plaça del Mestre Giner i posteriorment, en la plaça de Sant Roc, on molts torrentins actuals encara el recorden amb el seu malnom de Cañizares. Rafael Royo Martínez, veí i membre de la falla de la plaça Sant Roc, recorda com a l’eixir de classe, anava a les portes del domicili de Ricardo Parra i ajudava la dona en l’elaboració dels embolcalls per a coets.

Durant el període en què durà la guerra civil, 1936-1939, com és lògic, es paralitzà la indústria pirotècnica i una vegada finalitzada, Ricardo Parra restablix l’activitat com a pirotècnic com podem comprovar en la notícia publicada en l’Eco Antoniano núm. 1, de data juny del 1939: "Solemnes fiestas que la Pía-Unión de San Antonio de Padua celebra en honor a su Santo Patrón en los días 12,13,14,15,16,17 y 18 del corriente mes de junio de 1939. Año de la victoria. (…) Día 18. A las doce, disparo de un gran castillo de fuegos artificiales en el Parque del Conde de Vallesa y de Mandor por el afamado pirotécnico don Ricardo Parra (a) "Cañizares".

El taller de la família Parra estava situat en el barranc, a mitjan camí dels tallers de la família Miquel i Jericó. En l’actualitat ja no hi ha cap rastre de les dos casetes que formaven la pirotècnia Parra, excepte dos garroferes que inclús hi ha al costat d'on es trobaven les casetes. El taller de Ricardo Parra s’incendià en diverses ocasions, sense arribar a produir-se grans explosions, perquè en cap d’estes hi havia emmagatzemada gran quantitat de material. A més, es van produir en hores que estava el taller tancat i per això mai van registrar danys personals, tal vegada el motiu siga pel mal geni que, segons diversos

45

testimonis orals, tenia Cañizares, perquè si alguns xiquets s’acostaven massa prop del taller, Ricardo eixia amb una vara per a espantar-los. En la dècada dels 60, Cañizares va cessar l’activitat, i així, va desaparéixer la tradició pirotècnica de la família Parra.

Família Miquel, Cafís.

Francisco Miquel Silla, va ser l'iniciador d’esta família de pirotècnics, conegut per tots pel malnom de Cafís. Sens dubte és la família de pirotècnics més notable que ha existit a Torrent i també és de la que es disposa de més informació, perquè la seua activitat desgraciadament, va cessar a principi dels anys 60.

El malnom de Cafís62 prové de l’àrab Kafiz. Cafís a València és una mesura de capacitat utilitzada per a àrids, cereals i calç, equivalent a vint-i-quatre barcelles. És molt probable que esta ferramenta fóra utilitzada per a mesurar la pólvora en l’elaboració de les traques i este fóra el motiu pel qual, se li aplicà el malnom a la família Miquel.

Francisco Miquel Silla va nàixer en 1860, vivia en el carrer de Sant Blai, núm.

34, en el mateix carrer que la família de pirotècnics Jericó. A diferència de les famílies Parra i Jericó, de Francisco Miquel no es coneix la seua participació en certàmens pirotècnics, ni tampoc apareix cap notícia seua en publicacions de l’època, no obstant això, coneixem la seua gran activitat professional tant per transmissió oral com pels rebuts que hi ha en l'Arxiu Municipal de Torrent per treballs efectuats per a l'Ajuntament amb motiu de diverses celebracions festives com ara les festes de Sant Gregori63,, Sant Abdó64, etc. L’especialitat de Francisco Miquel va ser l’elaboració de grans traques que arribaven a fer de mida diversos centenars de metres. Les notícies de l’època ens informen de com eren estes traques: "Una traca de tres mil metros, como las usuales en las fiestas de Valencia, suele invertir de treinta y siete á treinta y ocho kilos de pólvora; de cada kilo salen de sesenta á ochenta tiros; por cada metro una docena; de manera que una traca de tres mil metros es un verdadero infierno de ¡treinta y seis mil tiros!. Capaces de volver loco á cualquiera..., que no sea valenciano.

ROBERTO DE PALACIO".65 Francisco Miquel Vilanova, Cafís va ser el segon membre de la família que va prosseguir l’activitat pirotècnica; va nàixer en 1878 i treballà de traquer durant tota la vida. Es casà amb Francisca Conejeros Enguídanos, i van tindre quatre fills, Elena, Úrsula, Josefa i Francisco. Molts torrentins inclús el recorden sempre amb el bastó que utilitzava per a seure recolzant-s’hi. Va ser el primer traquer que disparà una traca per l’aire subjectada a una corda, quan sempre a Torrent, les traques es col·locaven en terra i se subjectaven els trams amb uns ferros clavats en terra. El primer taller el va instal·lar en les coves d'Òstia66 del barranc de Torrent, i posteriorment, es van construir a un centenar de metres 62

Els Malnoms de Torrent. M. Soledat HERREROS MORENO. Ajuntament de Torrent 2000.

AMT. Fons Municipals. 1906. 1 de juny. orde 151/ concepte 19/3. Satisfet a Francisco Miquel per traques en la festa de Sant Gregori.30 pts.

64 AMT. Fons Municipals. 1906. 1 d’agost. orde 238/ concepte 26/3. A Francisco Miquel per traques en la festa de Sant Abdó.40 pts.

65 Revista al voltant del món. Núm. 187. 2 de gener de 1903.

66 Testimoni oral de Fernando Pérez Castellón, tal com li ho contà Francisco Miquel Vilanova.

63

46

de les coves, a la partida de l'Alter, les sis casetes que formarien el taller definitiu. Este recinte es trobava tancat per una tanca de fils d’aram.

La pirotècnia de Cafís abastia de coets i traques pràcticament a quasi totes les poblacions de la província, els viatges amb carro carregats fins a dalt de material era una constant que es repetia en la temporada de festes estivals dels pobles de València, tant en la costa com en l'interior. També van fer encàrrecs molt especials com el de Madrid, el 23 de maig de 1939, dins de les celebracions del final de la guerra civil, la crònica d’aquell acte deia així: "Fuegos artificiales. Madrid, 23. - Como final de los festejos organizados en Madrid para conmemorar la victoria de las armas españolas, esta noche se quemó en el torreón más alto de la Telefónica, una vistosísima colección de fuegos artificiales. Todas las grandes avenidas y calles afluentes fueron ocupadas por un gran gentío, que contempló entusiasmado la maravillosa colección de fuegos artificiales. Se quemaron monumentales figuras pirotécnicas, que representaban los signos de la España Nacional, con los colores de la Bandera Española.

La muchedumbre aplaudió entusiasmada, y la fiesta resultó en extremo, simpática y agradable” 67 Per a la realització d'este espectacle i altres que també es van organitzar per a celebrar la victòria del bàndol nacional, es va requerir la presència a Madrid de diversos pirotècnics, la majoria valencians. Francisco Miquel i un pirotècnic anomenat Prússia, de Paiporta, amb uns pirotècnics de Saragossa, eren els encarregats de disparar des de la torrassa de Telefònica, diverses bateries de carcasses, i com a gran fi de festa, formar el Yugo y las Flechas de la Falange Espanyola. L’edifici de Telefònica té una alçària de 89,30 metres, distribuïts en 15 plantes i era el més alt de Madrid, fins al 1953 que es construiria l’edifici Espanya, i era el lloc idoni per a realitzar una gran castell de focs. El cas és que a la vesprada, després dels preparatius, els companys de Saragossa van prendre unes quantes copes de més i a punt de començar l’espectacle no estaven en condicions, així que Cafís i Prússia es van encarregar de fer la disparada, que va resultar tot un èxit.

Francisco Miquel Conejeros va ser la tercera generació de pirotècnics de la família Cafís i ell portà el nom de Torrent al lloc més alt del panorama pirotècnic nacional. Durant la dècada dels 50, la pirotècnia Cafís arribà a ser de les més importants del país, fabricava traques i carcasses immillorables. La producció del taller era tant per a consum propi en els espectacles que realitzava com per a altres pirotècnics, que constantment li encarregaven traques de luxe i castells de focs artificials. José Enguídanos recorda com son pare, Francisco Enguidanos, el Roig, treballador de la pirotècnia Cafís, li contava que els traquers de menor entitat acudien al taller i sol·licitaven l’elaboració de carcasses per a les faenes que els anaven sorgint, i Francisco Miquel prenia nota exacta del nombre i tipus de carcasses que necessitava i amb un operari es tancava en la caseta per a fabricar-les, ja que la composició, mescles i procés d’elaboració estava zelosament guardada en velles llibretes on s’havien anat anotant durant anys tota les experiències i coneixements que havia adquirit la família. Quan van aparéixer les primeres carcasses japoneses en els certàmens de València, i aquelles que desplegaven paracaigudes i descendien 67

La Vanguardia. Dimecres 24 de maig de 1939.

47

suaument tot il·luminant la nit i meravellant el públic, Cafís no va tardar a esbrinar com es fabricaven. Era treball verdader, un treball d’investigació obligatori per a estar al dia en totes les novetats que es presentaven de l’exterior de les nostres fronteres. Els nous artefactes s’aconseguien, es desmuntaven i diseccionaven minuciosament i després s’intentaven reproduir, i en molts casos, s’aconseguien perfeccionar. Com deia Pepe Enguídanos, un petard el fa qualsevol però l’elaboració d’una carcassa amb els seus canvis, els seus efectes i colors, és una altra cosa.

Cafís, Caballer i Bronchú formaven les tres millors pirotècnies i més famoses de València.

Francisco Miquel va ser el primer pirotècnic torrentí que disparà a la plaça de l'Ajuntament de València durant la setmana fallera. Des del 1952 va acudir durant set anys a esta cita, que suposà la major satisfacció que pot tindre un pirotècnic. L’últim any, en 1958, disparà la mascletà del dia 19. L’endemà, el diari Las Provincias publicava la nota següent: "LA GRAN MASCLETÀ DE AYER". Hay una vieja tradición en nuestros pueblos que es la de disparar "mascletaes" en sus fiestas mayores al filo del mediodía, a la salida de Misa mayor. La "mascletà", como se sabe por estas tierras, es una manifestación pirotécnica de características especiales que consiste en disparar cohetes detonadores de distintas gradaciones de potencia y sonido con un ritmo especial, lento y pausado al principio, para terminar con el "engraellat" - crescendo o apoteosisfinal.

Sobre las fantasías de las detonaciones agudas y silbantes de las salidas y fuegos menores, hay un acorde de fondo con grandes estampidos, que los producen los "masclets", que antiguamente eran de hierro, se hincaban en el piso de tierra de las plazas mayores y se les prendía fuego uno por uno por los "coeters"; y todo ello formaba un concierto especialísimo con ritmo creciente, que tenia a ser como una fiesta del fuego y del estampido.

Esto lo han resucitado los falleros en esta fiesta mayor que son nuestras fallas de San José, y mientras éstas permanecen plantadas en las calles, al filo de mediodía, en nuestra plaza Mayor, la del Caudillo, ante la casa de la ciudad, se dispara la "mascletà" siguiendo un viejo rito de nuestra región. Todas suelen ser buenas, pero ya los expertos las distinguen y las valoran en sus verdaderos meritos. La disparada ayer a las dos en punto y lo decimos en honor de una puntualidad que no se tuvo en días anteriores - que era la última del periodo fallero, a cargo del pirotécnico Francisco Miquel de Torrente, fue sencillamente extraordinaria, tanto por la potencia y riqueza del fuego como por ese ritmo especialísimo, creciente, majestuoso, a que antes aludíamos. Aquello tuvo honores de sinfonía Wagneriana, por su grandiosidad y por su belleza seca y tremenda. Así lo reconocieron distinguidas personalidades forasteras que presenciaron el festejo desde la tribuna principal del Ayuntamiento y quedaron fuertemente impresionados por la grandeza del acto. Una ovación unánime y prolongada mereció esta "disparà" de la multitud congregada en la plaza del Caudillo, que todos los días concurren en gran numero a presenciar este festejo, tan típicamente nuestro”.

48

El gran periodista del segle XX, Leocadio Mejías, que va dedicar llargs anys de la seua activitat professional a la crítica i informació teatral en el diari de la vesprada Madrid, on la seua firma era habitual com autor de centenars d’articles i reportatges, es va desplaçar a Torrent per a entrevistar-se amb Francisco Miquel, "el més vell i famós pirotècnic de València", com ell el presentava. Per la importància que té el document, reproduïm a continuació la totalitat d’aquella entrevista: "Magos de la noche levantina. El azar nos ha traído a Torrente, pueblecito blanco y azul en tierra colorada, a unos once kilómetros de Valencia. Hay un verde pinar adornado de merenderos, "el Vedat", y un "Tío Cafís" que nuestra imaginación nos lo anticipaba con figura bondadosa de mago japonés entre alambiques y retortas donde se maceran estrellas encarnadas y pedazos de luna. ¡Que lastima que el "Tío Cafís" se llame Francisco Miquel, tan sencillo, y que sus laboratorios no tengan esas redes difíciles de tubos de cristal y humo de colores y hasta el búho enigmático que imaginábamos! Pero "Cafís" equivale no sólo a una antigua medida, porque medida y precisión lo es todo, casi todo, en este oficio suyo de joyas del cielo.

Fuera del pueblo, un barranco nos lleva a tierras de olivas cruzadas de arrullos de tórtolas y cantos pajizos de chicharras. Entre olivos de curvas gráciles tiene el Tío "Cafís" su taller de pirotécnico.

Nada, una casetilla rustica con enjalbiego de cal y puerta de leña. La ironía brota en sonrisa ante la sencillez, porque esperábamos un edificio ancho, lleno de ingenieros y chimeneas, o una gruta misteriosa y sombría.

Ni siquiera hay rótulos que digan: "Se prohíbe fumar" o "Peligro", esos rótulos importantes que sobrecogen de respeto aunque estén clavados en un palo seco del camino, como algunos de la luz que dicen "No tocar" sobre dos tibias en aspa bajo una calavera, y ante los que pasamos raudos, huyendo de la tentación de palparlos.

Sin embargo, el señor Miquel es el más viejo y famoso pirotécnico de Valencia. En el obrado las operaciones son manuales, mezclas de pólvora, carga de cartuchos… En este tiempo todos los pueblos de Levante celebran sus fiestas regalando a la noche luminarias de artificio y sobresaltos de traca. Parece la ofrenda de un rito misterioso y milenario.

En el obrador, una ancianita de gafas de gordo cristal y fino alambre, una chicuela y un mozo fuerte, el hijo del señor Miquel, se afanan. Arquitectos de castillos fugaces, de peces aéreos que dejan en el aire estelas de rubíes, de ruedas de molinos, de estrellas…

Lejos ya tiempos de infancia en una ciudad provinciana de tierra adentro.

De feria a feria, una vez al año, se quemaban en la plaza fuegos artificiales. Venían de Valencia, siempre de Valencia, rosas de pólvora que jugaban en un jadeo loco sobre los palos salpicando a la gente de gotas de luz, para abrirse a lo último en abanico, en surtidores, en cascadas, tan blancas que hasta los niños le perdían el miedo y correteaban bajo la lluvia de chispas suaves en alborozo de gorriones.

Los anunciaba el Ayuntamiento en sus programas: "Se quemaran castillos del famoso pirotécnico don Perpetuo Serrano". El anuncio era igual todos los años. ¡Dios mío quien seria don Perpetuo Serrano! ¡ Y quien iba a suponer que los nigromantes fantásticos que enjoyan las noches

49

veraniegas de gran fiesta fueran así; quien podía pensar que esta viejecita rugosa del taller del Tío "Cafís", tan dulce como su cabeza de plata y sus lentes gordos, fabricara carcasas llenas de estruendo y cohetes que clavan su estampido tan alto!

Quizá en estas sillas de enea de la modesta industria donde se sienta el señor Miquel, ante la misma mesa baja y rustica, se sentaran sus abuelos.

Que el oficio se va heredando de padres a hijos; las formulas, los inventos que se arrancan a la profesión, se transmiten en secreto, se confían a la memoria, herencia callada que se manifiesta en juegos de luz.

El señor Miquel habla: - Algunas carcasas llegan a pesar hasta veinticinco kilos. Se necesita un mortero para lanzarlas, y éste, que mide metro y medio de largo por 0,25 m. de diámetro, se ataca con kilo y medio de pólvora. Suben más de trescientos metros.

- ¿Cómo se hace una carcasa?

- Es un tubo en cuyo interior se coloca en pequeños cartuchos numerosas porciones de pólvoras distintas provistas de mechas combinadas para regular la explosión.

Sobre el frontal de un recipiente leo: "selium". ¿Qué será "selium"? Suena a botica, igual que "malvavisco". Quizá alguna embrocación para los dolores. Pero nos dice el señor Miquel que "selium" es pólvora a base de aluminio, y que yo podía saberlo porque es cosa de química. Esta pólvora es la que sirve para detonante. Y ya renuncio a verla porque prefiero figurármela como pólvora de plata.

Los pirotécnicos estudian continuamente buscando sorpresas en su profesión, para ponerse a la cabeza de la competencia. Y el estudio es peligroso, se trabaja sobre pólvora, una pólvora que obtienen fácilmente con carbón salitre y azufre. La mezcla suele hacerse a brazo y es arriesgada. A veces, sin saber como, ocurren accidentes; cualquier roce puede ocasionar una chispa, emplea casi do días para construir una carcasa grande.

Valencia sirve a todos los pueblos. Son muchos los talleres que fabrican la delicada mercancía. La pirotecnia en España es, sin duda, una industria netamente valenciana, vieja industria de artesanía.

- Ustedes se me antojan fabricantes de sueños ligeros, de ilusiones ¡Que oficio tan bello y…, tan inútil!

El señor Miquel protesta: - ¿Inútil? ¿Es que no sabe cuantas familias vivimos de él en esta tierra?

Yo lamento haber soltado la palabra, pero él no me deja explicar.

- También hacemos cohetes granífugos.

- ¿Cohetes granífugos?

- ¿No sabe? Cuando las nubes amenazan pedrisco, se lanzan a ellas estos cohetes, y las provocan en lluvia. Son muy beneficiosos par la agricultura. ¿Qué dice ahora? ¿Qué dice?

He tomado mis notas aprisa. El Tío "Cafís" queda en su taller entre olivos y arrullos calientes de tórtolas nuevas.

Yo, en el balcón de mi fonda modesta de Torrente, aspiro el perfume de novia huertana que tiene la noche levantina y cerrando los ojos me siento lejos. Y el sentimiento de lejanía me trae nostalgia de Valencia en ilusión de luminaria coruscante junto al mar. LEOCADIO MEJIAS".

50

Francisco Miquel executà una de les arts traqueres valencianes més espectaculars, la disparà a núvol o nuvolà, consistent a disparar des de la terrassa d’edificis, en la majoria dels casos en campanars que tenien una torre plana, i en el cas de Torrent es feia des de la Torre. Tenim confirmació que en dos ocasions Cafís, va realitzar estos tipus de disparades a Torrent. El muntatge era prou complicat perquè calia pujar fins a la terrassa, i en el cas de la Torre, no es realitzava per la fatxada, com ocorria en els campanars d’altres poblacions on es també es disparaven nuvolades, a la Torre es pujava tot el material per les estretes escales interiors. Una vegada en la terrassa, Francisco, com a bon mestre de traca que era, marcava en el reduït espai disponible tots els morters, eixides i bengales que formarien la disparà, de tal manera que es poguera controlar perfectament i sense regs l’ordre d’encesa i el desenrotllament de la nuvolà. El càlcul del que allí es podia disparar tenia que ser molt exacte i no era una tasca fàcil perquè la mateixa disparada en terra es feia en un espai que normalment era deu vegades superior, però per a Cafís no suposava cap problema perquè si alguna cosa li sobrava, era la precisió i perfecció en tots els muntatges pirotècnics que realitzava. El resultat era espectacular, a l’altura que per si sols aconseguien els focs s’hi afegien els trenta metres que té la Torre.

Aquelles disparades a núvol de Cafís dels anys 50, no es van tornar a repetir fins passat mig segle quan la festa de Moros i Cristians recuperà en els nostres dies esta disparà en un dels seus actes.

Com és lògic, per la seua professió, Francisco Miquel, estava relacionat amb totes les festes que se celebraven, però personalment estava vinculat a la celebració de les festes a Sant Gaietà, del qual va ser un gran devot, perquè com ell deia, havia aconseguit diversos favors del sant. La festa de Sant Gaietà data de l'any 1919, quan un grup de veïns moguts per la devoció al sant de la Providència i dels pobres, van animar el veïnat perquè se celebrara la missa cada set d’agost, festivitat del sant. Açò motivà que dos anys després, en 1921, es creara una Comissió de Festes formada per Francisco Miquel, Elías Mora, Vicente Vicent, Pascual Muñoz, Carmelo Montoro i un grup més d’homes i dones devots del sant. La Comissió va organitzar, a més de la missa, una processó i diversos actes populars festius. Entre estos, les millors mascletades i castells que es podien veure a càrrec de Cafís. Les festes de Sant Gaietà van arribar a ser les principals del període estival a Torrent, fins a mitjans dels anys huitanta, que va començar a decaure, per falta de participació, perquè ja no era com antany, quan la gent es quedava en la població a l’estiu. La família Miquel tenia en sa casa una imatge xicoteta que durant els primers anys presidia la processó del sant en el dia de la seua festa. En la destrucció iconoclasta ocorreguda durant la Guerra Civil, a esta imatge li va arrancar el cap Francisco Enguídanos i la va guardar dins d’una carcassa fins que va finalitzar la guerra68.

L’any 1971 se celebren les Bodes d'Or de la Festa de Sant Gaietà, amb diversos actes religiosos i populars, entre els quals destaca l’ofrena de flors a la Mare de Déu dels Desemparats venerada en l’església del Bon Consell i l’homenatge que es va donar a Francisco Miquel, nomenat Fill Predilecte del carrer i de la Festa de Sant Gaietà, en reconeixement a la seua col·laboració extraordinària com a pirotècnic de la festa i per l’ajuda aportada durant molts anys.

68

Testimoni oral contat per Amparo Romero a Jorge Enguídanos.

51

A inicis de la dècada dels seixanta la pirotècnia de Francisco Miquel era una empresa familiar fortament consolidada i dins de la seua activitat, era una de les més importants i de major projecció de València. El fatídic matí del 16 d’agost de 1960 marcà la fi de la pirotècnia Cafís i pràcticament, el de la història de la pirotècnia torrentina. Abans d’esta data no s’havia registrat cap accident pirotècnic en la família, excepte l’explosió d’una carcassa a ras de terra en la plaça de l'Ajuntament de València, que afectà Miquel Conejeros, al qui va deixar algunes seqüeles en una cama.

Per a conéixer exactament el que va ocórrer aquell matí, ens hem remés en principi a les notícies que es van publicar en els diaris, Levante, Las Provincias i altres d’àmbit nacional que també van arreplegar la notícia amb menor extensió. Però observem la falta de diverses dades importants i inclús presenten informacions incorrectes, així que vam entrevistar tota persona que ens poguera facilitar informació dels fets. La narració del que va succeir està basada en la documentació existent i les dades aportades en les entrevistes a Amparo Miquel Romero, filla de Francisco Miquel Conejeros, Fernando Pérez Castelló, que tenia 12 anys i es trobava en el taller el dia de l’explosió, i José Enguídanos Navarro, fill de Francisco Enguídanos Lorente.

Eren les dotze del migdia, i en el taller estava treballant el iaio Francisco Miquel Vilanova, que tenia 85 anys d’edat, i eixe matí es trobava a la porta d’una de les casetes tallant canyes per a l’elaboració d’eixides i soterrant coets, procés en la fabricació del coet, pel qual es tanca la boca del coet amb un colp de martell de fusta, per a col·locar la metxa en el forat que deixava. En les casetes estaven Vicente Llopis Romero, de 34 anys, casat, pirotècnic treballador de l’empresa i natural de Torrent, Esteban Serrano Fernández, de 12 anys, escolar, natural de la Roda (Albacete) i que ajudava en el taller, Francisco Enguídanos Lorente, de 61 anys també pirotècnic de l’empresa, Fernando Pérez Castelló, de 12 anys, escolar que acudia al taller i ajudava en el que li manaren, i Francisco Miquel Romero, de 16 anys, fill de Cafís.

El dia 16 d’agost és la festa de Sant Roc, i gràcies a esta circumstància en el taller no es trobava emmagatzemada gran quantitat de pólvora ni d’explosius, perquè el dia anterior s’havien disparat en diversos actes amb motiu de la festivitat dita.

Francisco Miquel Conejeros havia eixit a tractar uns assumptes de treball i arribà al polvorí sobre les dotze menys deu i es va dirigir a la caseta principal on es trobaven tots els treballadors. En esta estança era on es rellançaven treballs de muntatge en general, trons de metxa, traques, etc. Francisco entrà i es llevà les ulleres de sol, i dirigint-se a Paquito, el seu fill, li va dir que passara als trons d’avís, en la caseta del costat. A l’instant d’entrar Paquito en la caseta es va produir l’explosió, quedant totalment destruïda i morint este, pràcticament en l’acte. Tota la fogonada que va eixir de la caseta va agafar de ple el iaio, Francisco Miquel Vilanova que estava en la porta de la caseta de davant, i el va deixar molt mal ferit. Les causes de l’explosió s’ignoren, i durant anys, s’ha especulat amb diverses possibilitats, des d’una purna produïda pel fregament del clau d’una sabata, la forta calor que feia, o inclús el pas de dos avions a molt baixa altura en el moment de l’accident. La causa que la família va deduir que havia provocat l’explosió, i que Amparo Romero, la mare de Paquito sempre va creure que havia sigut, és que en eixa caseta hi havia un calaix que tancava malament i calia forçar-lo un poc per a tancar-lo i que no molestara. Si Paquito va entrar en la caseta i va veure el calaix obert, tal vegada el tancara i

52

el colp va poder produir alguna purna. L’explosió es va sentir en tota la població i a l’instant tots els torrentins es van imaginar de què es podia tractar.

Les persones que es trobaven en les voltants van poder observar després de diverses xicotetes explosions, com un gran núvol de fum que s’alçava sobre la pirotècnia. A pesar del perill que significava acostar-s’hi van haver-hi moltes persones que van córrer cap al taller, disposades a auxiliar els qui hi havia dins, perquè ja se suposava que hi hauria víctimes. Fins al pont de Torrent, situat a sis-cents metres de distància, van arribar part de les rajoles de la caseta que va explotar. En el lloc es presentà immediatament l’alcalde, Vicente Lerma Andreu, així com autoritats judicials, comandant del lloc de la Guàrdia Civil i el cap de la Policia Municipal. D'entre la fumarada Francisco Enguidanos Lorente, va traure el cos del iaio Cafís, se’l col·locà al muscle i va eixir buscant un mitjà de transport per a anar a l’hospital69. A Paquito el va trobar son pare entre les restes de la caseta.

La força pública acordonà el lloc, per a evitar majors desgràcies, ja que se suposava que havia quedat pólvora sense cremar. En efecte, quan els bombers del parc de València van acudir, primer que res van mullar el material explosiu, tiraren abundant aigua sobre el recinte del segon polvorí situat en una caseta a uns metres d’on s’havia produït l’explosió, en què hi havia uns 500 o 600 quilos de pólvora. L’actuació dels bombers i els nombrosos veïns, al comandament de l’enginyer, Sr. Pechuán i del regidor, Sr. Dolz, van fer que en pocs minuts es poguera extingir l'incendi. Els ferits més greus van ser traslladats en una ambulància a l’hospital provincial.

L’equip facultatiu, constituït pels doctors Antonio Torres i Vicente Rodríguez, practicants, Agustín Rigabert, José Vilar Fuster i Pedro Lluch i sanitaris, el Fabriciano Martínez, el Fidel García i el Antonio Pons, van atendre Francisco Miquel Vilanova, sense poder evitar que morira tres hores després de l’ingrés.

Paquito Miquel va morir així que va arribar a l’hospital. En vista de la gravetat dels ferits es presentà en l’hospital, el doctor Eugenio López Trigo amb el seu equip quirúrgic.

Vicente Llopis Romero, que en el moment de l’explosió estava lligant uns coets, va ser impulsat violentament per l’onada expansiva i es pegà un fort colp en el cap, amb cremades de primer grau en ambdós braços, regió posttòrax, front, mà i cara anterior de la cama dreta, amb un pronòstic greu. Va rebre els primers auxilis en la clínica d’urgències de la Creu Roja de Torrent i ingressà posteriorment en l’hospital.

L’accident de la pirotècnia Cafís va sumir en una gran consternació i dolor a tota la població, ja que tot el món coneixia i apreciava la família.

L’endemà se celebrà l’enterrament de les dos víctimes. A les 6.30 de la vesprada van començar a congregar-se enfront de la casa de la família Miquel, infinitat de persones de Torrent i de la contornada. Poc després va arribar, acompanyat per les autoritats de la localitat, el governador civil accidental de la província i president de la Diputació Provincial, Bernardo Lassala. A les set de la vesprada es formà el seguici fúnebre, en què obrien pas deu grans corones de flors. Darrere de la creu alçada anaven xiquets i joves de totes les branques d’Acció Catòlica i Reial Piadosa Unió de Sant Antoni de Pàdua, amb els respectius estendards i banderes, i darrere del clero tota l’escolania de la parròquia de Ntra. Sra. de l'Assumpció. La presidència del dol la van formar, a més dels familiars, totes les autoritats polítiques, l'Ajuntament en ple, el jutge de 69

Testimoni oral de José Enguídanos, a qui li ho va contar son pare, i Fernando Pérez, que ho va presenciar.

53

Primera Instància i Comarcal, el comandant del lloc de la Guàrdia Civil, el cap sindical de la Germandat de Llauradors i l’arxipreste José González Frasquet.

Durant tot l'itinerari, els carrers de Torrent van estar abarrotats de gent.

Aquell matí del 16 d’agost significà el principi del fi de la pirotècnia torrentina.

Francisco Miquel Conejeros continuà en la professió, però sense tornar a tindre taller propi.

L’any 1965, cinc anys després de l’accident, es tallà i decorà en els tallers d’escultura religiosa Miguel Sales de València, la imatge de Ntra. Sra. del Bon Consell, que havia de presidir l’altar major del temple. A este efecte es va construir una fornícula i una talla decorativa al voltant seu per a col·locar el grup escultòric. A iniciativa d'Alberto Verdet Simó, es va proposar que es col·locara una escultura del cap de Paquito entre el grup d’àngels que sorgien del núvol que hi ha als peus de la Mare de Déu, i així es va fer. Pot veure’s en l'actual parròquia a la dreta de l’altar de la Mare de Déu.

Família Enguídanos La família Enguídanos es va veure involucrada amb la pirotècnia per la seua relació amb la família Miquel, sense que anteriorment hi haguera entre els seus avantpassat, cap pirotècnic. En principi, només ens constava Francisco Enguídanos Lorente, com un treballador de la pirotècnia de Cafís, però al comprovar els tallers de principis de segle que hi havia en la província de València, descobrim que a Utiel, hi havia en els anys 30 un taller amb el nom d'Enguídanos, així que ens desplaçàrem fins a la ciutat utielana per a esbrinar si hi havia relació amb el Francisco Enguídanos de Torrent.

A Utiel vivia el matrimoni format per Ramon Enguídanos i Antonia Lorente, que van tindre cinc fills: Luís, Francisco, Emilia, Sara i Eusebio. Al quedar Ramon viudo va haver de repartir tres dels fills entre familiars. Luís es quedà amb son pare, Francisco se'n va anar a Torrent amb la família Cafís, perquè Ramon Enguidanos, era cosí de Francisca Conejeros Enguidanos, esposa de Francisco Miquel, Cafís. Les dos filles de Ramon se’n varen anar del poble a les cases d’altres familiars, i a Eusebio se li va perdre la pista en la guerra civil.

Francisco va aprendre des de molt jove tots els secrets de la pirotècnia, el iaio Cafís el va acollir i li ensenyà la professió.

En el taller, Francisco sempre volia fer els treballs que comportaven més risc, com la fabricació de les carcasses, i inclús es molestava si li manaven fer faenes senzilles. Una de les temeritats que més sovint cometia era fumar en el taller, i cada vegada que el Tio Cafís el pillava, l’enviava a casa, ja que de miracle no va explotar la pirotècnia en més d'una ocasió.

Es casà amb Rosario Navarro i van tindre tres fills: Francisco, José Maria i Gaspar. El fill major, Francisco, inclús arribà a treballar alguna temporada en la pirotècnia Cafís.

Luís, el germà de Francisco que va quedar-se a Utiel amb son pare, també s'inicià en la pirotècnia i abans de l'inici de la guerra civil, va estar disparant traques i castells a Utiel i contornada. Hui ningú se’n recorda d'esta faceta de Luís, ni tan sols els familiars, que creien que era una breu afició que va tindre de jove, però el cas és que inclús arribà a anunciar-se com a taller pirotècnic en els anys 30. El que sí que recorda la família és on preparava els trons i les traques, al carrer sense eixida del castell, i curiosament, encara està el carrer

54

que no ha patit transformació des d’aquella època. Anys més tard, Francisco i el fill, José, acudirien durant diversos anys a disparar en festes a Utiel.

55

HISTÒRIA I EVOLUCIÓ DELS LLIBRETS DE FALLA A TORRENT AITOR SÁNCHEZ COLLADO INTRODUCCIÓ Torrent comptabilitzarà, en estes falles del 2014, més de 1.000 llibrets editats per veïns i comissions al llarg de tota la història fallera, una gran efemèride que requerix un estudi en profunditat per tal de conéixer la història i evolució d’este gènere literari de la cultura popular valenciana. La poesia satírica, els articles d’investigació i els canvis propis de la festa fallera han quedat plasmats entre les pàgines dels nostres llibrets. Des del 1928 -data del primer llibret a Torrentfins a l’actualitat, ha passat vora un segle durant el qual s’ha anat configurant la festa tal com la coneixem actualment, però també les sinergies culturals, socials i econòmiques de la ciutat. Els llibrets deixen constància de totes estes realitats i per això, mereixen una profunda revisió: Torrent i el seu miler de llibrets.

1. HISTÒRIA DELS LLIBRETS TORRENTINS: PRIMERS EXEMPLARS Fer un estudi general dels llibrets a Torrent resulta una faena àrdua i complexa davant la pèrdua d’exemplars i la manca d’un arxiu complet que arreplegue les joies d’esta literatura popular a la capital de l’Horta Sud. El ben cert és que en els últims anys la qualitat del gènere s’ha vist augmentada exponencialment gràcies als treballs de falles com Ramón y Cajal o Sant Roc (guanyador del màxim guardó que atorga el govern valencià en el 2013). Per tal de traçar un camí de literatura, poesia satírica i memòria festiva hem de traslladar-nos al 1928, any del qual sobreviu el primer llibret documentat fins a la data.

1.1. PRIMER LLIBRET. CARRER DE CAMBRILS. 1928 El primer testimoni de llibret que es conserva, ara com ara, en la història de les falles de Torrent, data de 1928. La primera falla documentada a Torrent es correspon a l’any 1900, al carrer de Cambrils (actual carrer de la Mare de Déu de l’Olivar), però ara per ara es desconeix si va tindre llibret, per això, hem de viatjar en el temps fins al març del 1928, quan es va a tornar a plantar la falla en el mateix carrer i els veïns van editar el primer testimoni gràfic en forma de llibret. Per aquella època, Torrent tenia 10.000 habitants, dedicats fonamentalment a l’activitat agrària, als serveis, al comerç i a una indústria de transformació de productes del camp.

Tal com comenta José Ramón Sanchis, bibliotecari i arxiver de l’Ajuntament de Torrent, la falla va nàixer per iniciativa d’una família torrentina que vivia al mateix carrer. En este context, Miquel Mora Muñoz (d’ofici pintor i molt actiu en la vida local) es va decidir a plantar la falla esmentada, amb la dona, Maria Lerma i els cinc fills. Entre tots feren els ninots, modelaren, pintaren i vestiren les figures i també feren el llibret que tenia quatre fulls (huit pàgines) de 158 x 118 mm i que hui en dia es pot consultar en l’Arxiu Municipal:

56

Miquel va ser l’autor del llibret que es va editar en tamany octau a la impremta de E. Vidal, col·laborant amb propaganda la tenda de paqueteria i merceria de Francesc Medina instal·lada al cantó dels carrers Verge de Olivar i del Pare F. Luis Amigó, així com el col·legi de Sant Josep, regentat per Salvador Pardo Bochons, situat a l’atual plaça major, aleshores del general Primo de Ribera (...) 70 Des del punt de vista del contingut, el llibret té una portada on es pot llegir: Llibret en la explicació y relació de tot lo que conté la falla del carrer Cambrils 1928, així com el centre d’impressió. La primera pàgina la dedica al programa de festes (destacà la plantada del monument en la matinada del dia de la festa que era diumenge. Tots els actes transcorren en un dia, amb l’afegit de la missa en honor als difunts dels donants que es faria el 22 de març d’eixe any).

En la pàgina següent, l’autor, ple de modèstia, es disculpa a manera d’introducció al públic i començar uns divertits versos sota el títol Al llechidor, on destaca: “Así em tens tot en un tros Mes apretat que un pinyol, Dispost a donarte-llandaExplicant este...buñol.

Lo de apretat es ve a dir Per que’s la primer vegà Que’m manen fer un llibret, U lo que ixca...Deu dirà: I després de huit estrofes, Miquel Mora acaba la introducció amb: ¡Che! Per poc acabe le llibret Sense pegar en la encrusa Tin pasiensia, chira fulla Y te esplicaré el secret.71 En eixe moment, sota el titolet Explicació de la falla desglossa el contingut del monument que farà amb la família. Pel que fa al gros del contingut, l’autor fa una crítica social plena de sarcasme i ironia per als conveïns del Torrent del moment. Podem dir que este primer llibret se centra en una autocrítica, allunyada de la crítica política i més pròxima a la sàtira i caricatura del veïnat.

Tal com diu Sanchis, el llibret recull: les tertúlies polítiques als casinos, el canvi de usos i costums, l’enaltiment del treball de les persones, l’honestedat del vestir en les dones en contra de les noves modes, saber cada ú on pot arribar amb les seues despeses, els creguts que són tots pensant que saben més que ningú i que tots són uns il·lustrats. En contra de les classes socials pregona que tots els personatges representants quasi no tinguen diferencies en el vestir, i que 70 SANCHIS ALFONSO, Josep Ramon (2001): Els llibrets de falla torrentins. Catàleg bibliogràfic (1928-2000).

Ajuntament de Torrent. Torrent.

71 MORA MUÑOZ, Miguel (1928): Llibret amb l’explicació i relació del que conté la falla. Carrer de Cambrils. (Arxiu Municipal Torrent).

57

al llibret apareixen amb nom i professió: Calet l’escolà, Pepico l’obrer, Ramón el manyà, Ximo el sabater, Pasqual el llaurador, hi ha que representen un mestre, un ajudant d’obrer de vila, un oficial, un rendista i un arrendador. A mñes hi ha apareixen personatges femenins Pepeta la de Pepe el Ratat, Encarnacioneta, Carme la fadrina, Jaume el Menescal i Doloretes la criada del metge. Tots personatges que representaven homens i dones reals del Torrent del moment.72 Un altre testimoni que dona fe d’esta falla va ser el cronista, Vicent Beguer Esteve, que es basa en els seus records i diu així: un home bo, en Miquel Mora Muñoz, va plantar en 1928 una falla en el carrer del Pi (Cambrils i hui Verge de l’Olivar); va escriure el «Ilibret» i un programa molt apanyat. Una Ilauradora, dos hòmens comentant la premsa i un tercer home tocant un violó, eren els «ninots». La gent del veïnat -i mes Ilocs del poble- se va divertir molt73.

Tal com podem vore, la falla va patir prou canvis del que deia el llibret al que després es va plantar al carrer. Així doncs, gran part d’esta crítica es va quedar en el paper. La reducció del nombre d’escenes propiciades per un motiu econòmic (ja que fer-les totes hauria suposat un cost excessiu) va ocasionar eixa modificació: La plasmació de les persones del llibret als ninots de la falla real va sofrir una reducció en el nombre. La base de la falla era un cadafal quadrangular amb paisatges de València pintats; en ell es trobaven un professor vestit amb levita, tocant el violó, un ric llaurador vestit amb jupetí i saragüells, raonant amb altres dos hòmens, intenten arreglar el món, comentant les notícies de la premsa; així com una llauradora jove, vestida amb una falda mostrejada; rematada la falla per un gran xiquet dalt d’una columna74.

Les estrofes finals, l’autor les dedica a fer una reivindicació per una societat més crítica, a la vegada que ridiculitza el temps i l’esforç perdut en converses i diàlegs estèrils als casinos. Miquel Mora aposta per deixar el passat de banda i fer un projecte comú: No ‘s preocupen de res Que siga d’utilitat Pasen el temps en raons En casinos y altres parts (...)

72

SANCHIS ALFONSO, Josep Ramon (2001): Els llibrets de falla torrentins. Catàleg bibliogràfic (1928-2000).

Ajuntament de Torrent. Torrent.

73 BEGUER ESTEVE, Vicent (1978): “Apunts per a la història de les falles en Torrent”, dins de núm. 6 d’El Granerer, 1978.

74 BEGUER ESTEVE, Vicent (1978): “Apunts per a la història de les falles en Torrent”, dins de núm. 6 d’El Granerer, 1978.

58

El temps s’en empassarà Y tocarem el bioló Com hasta ara habem tocat.

M.M.M75.

La firma final de la poesia ens indica les inicials del mateix Miquel Mora Muñoz i tanca el llibret dos pàgines completes de publicitat.

Esta incipient tradició fallera va continuar un any més, però malauradament no es conserva cap llibret de la falla, en el cas que n’hi haguera. El testimoni del cronista Vicent Beguer Esteve dóna més llum sobre este monument: L’any següent -1929- atres veïns varen fer talla. El títol, «El qui se junta amb coixo...». I com diu Miquelet Mora en molta gràcia, els «ninots» eren «un coixo en una cama més Ilarga que I’altra, el cap gros Ilegint el setmanari "La Traca" i un "agüelo" botonant-se la bragueta»-, en el veinat hi havia un coixo, un progressista i un agüelo algo vert -o lis pareixia-. A les deu del matí, els que se creien al·ludits trencaren el cadafal i la talla no se va cremar, ja que no quedaren d’ella ni papers76.

No serà fins al 1931 quan Torrent planta la primera falleta infantil. L’insigne artista Vicente Pallardó planta al carrer de l’Església, per iniciativa popular, el primer cadafal dedicat a tots els xiquets del municipi, del qual se desconeix si tenia llibret.

1.2. LLIBRET DE LA FALLA PLAZA DEL CAUDILLO Y ADJACENTES. 1942 La festa fallera continuava a Torrent, suposem que de manera intermitent, gràcies a la iniciativa popular. Però no serà fins a la dècada dels 40 quan la falla de la Plaza del Caudillo es constituïx de manera institucionalitzada com a tal. Els intents fortuïts d’altres comissions veïnals es van quedar en organitzacions febles, en festes de barri, de veïns o colla d’amics, que plantaven falla amb intermitències, però no de manera continuada.

Així doncs, en les falles del 1942, la falla de la Plaza del Caudillo va tractar en el seu monument les noces d’un vell viudo, i una xica jove. Amb esta escena els membres de la falla van participar en la Cavalcada del Ninot a València: Una colla de xics i hòmens, ab peluques de xiquet, pitets i pantalons curts, tocaven esquellots. L’agüelo, -vestit al consonant, representat per Josep Costa Morena- i la xica -per Carme Costa Morena-, vestida de blanc, varen ser la millor comparsa de la dita cavalgata del ninot. La comparsa se va vestir en els baixos de «Casa Cogollos» -carrer de Sant Vicent, en València-, on treballava un taller d’excepció: Josep Maria Ferris Silla77.

D’eixe any es coneix el primer llibret documentat d’esta falla. Un total de 16 fulls de 210 x 149 mm. L’exemplar original es pot consultar en l’actual falla de la 75

MORA MUÑOZ, Miguel (1928): Llibret amb l’explicació i relació del que conté la falla. Carrer de Cambrils. (Arxiu Municipal Torrent) 76 BEGUER ESTEVE, Vicent (1978): “Apunts per a la història de les falles en Torrent”, dins de núm. 6 d’El Granerer, 1978.

77 BEGUER ESTEVE, Vicent (1978): “Apunts per a la història de les falles en Torrent”, dins de núm. 6 d’El Granerer, 1978.

59

Plaça i en el seu ric contingut ens deixa l’explicació de la falla, un gran nombre de publicitat i col·laboradors, així com diverses seccions poètiques, com la primera, on es fa una introducció en rima “Torrent fester”, signat amb el pseudònim de Salici Trobaire.

Quant a l’explicació de la falla, escrita amb el pseudònim de To-Fer, trobem també una altra caricatura veïnal, amb una forta càrrega masclista derivada del casament d’un home madur amb una jove i la broma sonora que li gasten un grup de jóvens de Torrent quan ixen de l’església: Un agüelo, que era viudo, Amb una jove es casá I els xiquets, que s’enteraren, Li feren la sanserrá Esta es, sense cap malisia, L’explicació que te fas De la falla, que en Torrent Uns festeros han plantat La cosa no té importància, Si la mires correguent, Però si la mires de prop, Ia vorás com si que en té. (...)

Per això està el mon perdut I s’afona i s’estropeja: Per l’afá del matrimoni, Sense pensar en l’orquestra Que representen els xics, Eixos que toquen amb febra Al parell de colomins78.

A l’altre costat del monument, ens diu l’autor que apareixen Pepica i Maria Tofalet, alarmades per l’esquellotada i el soroll que han fet els jóvens a l’eixida del nou matrimoni de l’església. Les dos es posen a xafardejar sobre el casament i aprofiten per a fer crítica dels alts preus dels productes del camp.

L’autor acaba de manera irònica l’escena ja que una de les dones que criticaven el casament espera fer el mateix i casar el fill (per comprar un solaret/i vore, si així me quede de l’amo l’arrendament). Els artistes que confeccionaren la falla van ser: Costa, Cabrelles i Puig Son artistes consumats, I ho demostra a veu en crit Esta falla que han plantat79.

78 Anònim- To-Fer. (1942): Comisión falla Plaza del Caudillo. Explicació i relació del que conté esta falla. (Arxiu falla de la Plaça).

79 Anònim- To-Fer. (1942): Comisión falla Plaza del Caudillo. Explicació i relació del que conté esta falla. (Arxiu falla de la Plaça).

60

Cal destacar en este primer número de la Plaça, la secció Esquits i Picotaes en què en forma d’apunts breus es tractava l’actualitat de Torrent: Vaja carrer esfaltat Eixe que pasa el tranvia: Per això ja no hi ha fang Gracies a la...Compañía Com vorem després en el primer llibre de la falla Avinguda dels Màrtirs, el tema del tramvia i els problemes amb la companyia que el gestionava van ocasionar grans maldecaps als torrentins dels 40. Però també el llibret fa referència al veïnat, a les coses del dia a dia i fins i tot es claven amb la gestió de l’Ajuntament (en temes d’importància menor, sense qüestionar el status quo) com diu la estrofa següent: Eixos del carrer de Sagra Que no mos deixen pasar, Els durem a la Venteta, Al Molí o al Safranar O lis cobrarem el puesto; Que no es just i no es legal Que fasen allí més rogles Que per Pascua en el Vedat. (...)

Segons diu un censejal, Que és molt alt i corpulent, Mos posaran les peretes Quant acaben el Convent.

El rellotge de la plaça Mai senyala l’hora que és, Pero si no vols fer tart Pregunta-la al rellontger.

Un altre apartat dins d’este primer llibret de la Plaça és el de les endevinalles, on gent del Torrent del moment hi apareix reflectida de manera satírica: En el VIDRE està associat I és la salsa dels guisaos, Puix sempre el vorás ficat En juntes, festes, saraus...

Solució: Pascual Chuán80.

El llibret, per últim, també inclou una poesia satírica titulada Un viajet en la línia del 21 que va participar en el concurs de CIFESA. Per tant, podem dir que és el primer llibret que va formar part d’un concurs. En esta composició es narra el viatge amb tramvia de la senyora Pepa-Tona fins a València i com en el 80 Anònim- To-Fer. (1942): Comisión falla Plaza del Caudillo. Explicació i relació del que conté esta falla. (Arxiu falla de la Plaça).

61

trajecte, un artista faller li demana que siga model, a la manera de la Venus de Milo. La sorpresa és gran quan es troba el seu ninot en la falla “Plaça de les Sebes, al costat d’una font”. Este llibret del 1942 podem dir que ja té una consistència absoluta tant en el contingut com en la forma i continua l’estel dels llibrets de falla que es feien a València.

1.3 PRIMER LLIBRET DE LA FALLA AVENGUDA DE LOS MÀRTIRS. 1943 Els antecedents de la falla Avinguda els trobem en una colla d’amics i familiars que entre 1942 i 1943 van decidir plantar falla i fer un programa d’actes conjunt en els voltants de l’Avenguda dels Màrtirs. La primera falla que plantaren, al març de 1943, portava per lema L’ensomnit de Torrent, de l’artista Ferrer Rodríguez. Feia una crítica del tramvia que mai no va arribar al Vedat. La impressió d’este llibret la va fer la impremta Arte tipográfico, hui Lersi, els propietaris de la qual eren Bernat Simó i Pasqual Lerma. Els versos que figuren en el llibret se suposa que els va escriure Pascual Romero Carratalà, tal com comenta Encarna Planells81. Al preu d’una pesseta, en la portada podem vore l’esbós de la falla.

En l’interior, el programa de festes -que començava el 13 de març-, omplia les pàgines del llibret, juntament amb la part poètica que criticava la falta de mitjans de comunicació entre la població i el Vedat. Romero Carratalà apunta directament a la companyia del tramvia com a culpable de l’endarreriment del projecte. Assenyala les promeses de l’empresa que any rere any va prometre un servei que no va arribar mai al municipi. L’artista faller va reflectir les escenes amb un home que es quedava adormit esperant el tramvia, un home que s’havia fet vell d’esperar, i en la part contrària del cadafal apareixia un altre ninot amb gasogen per a volar fins al Vedat, representat a l’esbós per una pinada i l’edifici de la Torreta. Els versos així ho descrivien en el llibret: Mira este pobre dormit Mes madur que una bacora, Ensomia la millora Del Vedat...pobre infelis!

Este agüelet desvalgut que sembla un giquet sentat, va naixer cuan del Vedat se prometé ....-Avant i mut!...

No mires mes ¿pera que?...

Asó vol dir que el tranvia Prometé la “companyia”82 Un total de 38 anunciants del barri col·laboraren a l’hora d’imprimir el llibret i apareixen així al llarg de les 34 pàgines. Als anys següents no plantaren falla i així va ser fins 12 anys després, quan en el 1955 plantaren la segona falla en la demarcació.

81

PLANELLS, Encarna (2012): “L’ensomit de Torrent. Març de 1943. Primera falla de l’Avinguda”. Llibret de la falla Avinguda 2012.

82 PLANELLS, Encarna (2012): “L’ensomit de Torrent. Març de 1943. Primera falla de l’Avinguda”. Llibret de la falla Avinguda 2012.

62

1.4. LLIBRET DE LA PLAZA DEL CAUDILLO. 1944 D’esta manera arribem a les falles del 1944 i tornem a parlar de la falla de la Plaça. El llibret d’esta mateixa comissió disposava de 25 fulls, de 280 x 194 mm. “Una falla molt apanyada”, segons Beguer, que va plantar l’artista Paco Puig Vilanova (Paquito, el pintor). La fallera major va ser Empar Miquel Marín, considerada la primera fallera major de Torrent, ja que va ser la primera dona que va representar una comissió del municipi. L’argument, tal com explica el llibret, tracta d’un Ilaurador fent Iloança del ball valencià i de les idees falleres i d’un senyoret, Don Vicente, que critica, en to de suficiència, el que deia el Ilaurador: I els dos, en ple acord, ficaven en molt mal Iloc a I’ Ajuntament per consentir la céquia-Ilavaor femer- que pel carrer de Gómez Ferrer, girant pel matadero (hui carrer de la Puriticació), aplegava al molí del Raval. La petició era, sense alternativa de cap mena, que se tapara la céquia. El Ilibret, Ilegint-lo ara, dóna una imatge molt real -i nòstalgica per als qui conegueren allò- del que era el poble de Torrent.83 1.5. PRIMER LLIBRET INFANTIL. 1944. CARRER DE CAMBRILS En el mateix any trobem una gran curiositat per a les falles de Torrent. Es tracta del primer llibret referit a una falla infantil en la història del municipi que es conserva fins a la data. Es tracta de tres fulls en tríptic de 140 x 73 mm. Este llibret també es correspon a la falla infantil del carrer de Cambrils, que com veiem tenia una gran tradició a Torrent, a l’hora de celebrar les falles.

Així doncs, la primera falla infantil documentada de la història -de la qual es desconeixen l’esbós i la foto- va ser obra, segons el llibret, de dos jóvens de Torrent. El contingut del tríptic no fa referència a l’explicació pròpia de la falla, sinó que fa broma del preu i de la qualitat del llibret d’esta incipient mostra d’art popular feta per dos “artistes” (en to irònic). L’autor del llibret -anònim en este cas- comença el contingut amb el típic cant del seu preu i deixa constància del to desenfadat i burleta de l’obra alhora que posa en dubte el seu valor.

Dos chavos, val el llibret-¿Dos chavos?...¡Què poc valdrà!

En dos chavos , pa que hia?

Asó deu ser un timet...84 En la part final de l’explicació, l’autor dels versos remarca el sentit crític i satíric que ha de tindre una falla, en contraposició amb el monument infantil que explica. La poca gràcia d’este monument a què es referix l’autor està marcada per la curta edat dels artistes fallers (qualificats amb ironia de dos moñacos). El monument seria el conjunt d’algunes còpies d’obres d’art, tal com deixa entreveure el poeta:

83

BEGUER ESTEVE, Vicent (1978): “Apunts per a la història de les falles en Torrent”, dins del núm. 6 d’El Granerer, 1978.

84 Anònim. (1944): Falla infantil del carrer de Cambrils (Arxiu Municipal Torrent).

63

Tot es obra limpia y clara Dels dos ¿artistes?..¡així!

Dos moñacos, mig de niu En lo tramús en la boca L’han feta lo qu’es diu tota... ¿Tota, tota? Com se diu.

Per això carix de grasia O d’eixa salsa picant Qu’en les falles que son falles Va sempre dabant, dabant.

Así no hi ha res de res Mes que asunts del natural Copies fiels...¿que això no val Per dos chavos? ¿Que vols mes?

Si resulta car això Per qu’es pobret el llibret ¡per Deu formal els promet Y es paraula de tesó Qu’el any que be, serà bo: ¡De primera! ¿Estás, Pepet?85 El llibret conclou amb esta interpel·lació a un tal Pepet, com una mena de justificació del preu del llibret i el compromís de millorar l’any següent.

Desgraciadament no hi ha constància que continuara esta tradició, ja que la següent falla infantil la trobarem l’any 1949. En este any, com a curiositat, apareix la figura del primer president infantil, que recau en el xiquet Enrique Mora i Remohi. Al carrer de Sant Josep es planta falla i també al carrer del Beat Joan de Ribera, per iniciativa popular.

1.6. LA FALLA LA PLAZA CONTINUA LA SEUA TASCA I NAIXEN NOVES COMISSIONS Els anys 1948 i 1949 també hi hagué falles, tal com diu Beguer en la seua Xicoteta història de les falles de Torrent: La falla de 1949 de la Plaça criticava els nombrosos projectes que oficial i particularment se venien fent des de molts anys darrere en nostre poble, sense que aplegaren a rams de beneir. La Fallera Major va ser Emparito Mora Mora; I’artista faller, Paco Puig, i I’autor del Ilibret, Pasqual Romero.

També feren falla infantil. I ja des d’entonces, quan s’ha fet falla, s’han plantat «falles infantils».86 Arribem a la dècada dels 50. Les falles cobren protagonisme en la vida pública i els torrentins dibuixen la festa fallera i la doten de la seua pròpia idiosincràsia.

La publicació Torre és testimoni de la seua evolució. La falla Plaza del Caudillo 85

Anònim. (1944): Falla infantil del carrer de Cambrils (Arxiu Municipal Torrent).

BEGUER ESTEVE, Vicent (1978): “Apunts per a la història de les falles en Torrent”, dins del núm. 6 d’El Granerer, 1978.

86

64

planta en el 1955 L’ Ensomi de Calo; l’Avenida, fa el mateix amb un monument de Rafael Vento. Al Camí Reial (enfront de la Venta Blanca) sorgix Ramón y Cajal amb una falleta de Vicente Pallardó i Sant Roc fa al·lusions al trenet entre Torrent i València.

En 1954 el barri de l’Ermita fa una bona falla. Lloc on queda plantà: la «Venta Blanca», i president, Josep Peris. Critica la «Ioteria del Niño»; va conseguir un premi en València. No debades I’autor era el bon artista taller i millor escultor Vicent Pallardó Latorre! Va fer la presentació Pasqual Romero, i de mantenidor, el qui escriu. l com si la dita crítica tinguera iman, en el sorteig de la loteria del mes de maig de 1954, dos series del 40.350 -3.000.000 de pessetes- del tercer premi varen caure en la Falla Dominical.

L’any 1955 varen fer falla les comissions del «Poble Nou», Avinguda, Plaça, Ermita i Sant Roc. La Venta Blanca fon el Iloc de la falla de l’Ermita i sols feren la cabalgata del ninot: Avinguda, Plaça i Sant Roc.”87 D’estes últimes no se’n conserva cap document gràfic, però sí del llibret de la falla Avinguda dels Màrtirs de 1955.

1.7 SEGON LLIBRET AVENIDA DE LOS MÁRTIRES Y ADJACENTES DE 1955 En el 1954 es van iniciar les reunions entre les persones del barri per a muntar la segona falla de l’Avinguda, tal com diu Encarna Planells.88 Es reuniren en el bar Montecarlo i el casalet va ser finalment un baix (en l’actual núm. 45). Al gener del 1955, la publicació Torre es va fer ressò de la tornada a l’arena d’esta comissió.

El llibret es va imprimir en Arte Tipográfico, la mateixa empresa que anys enrere, i el poeta va tornar a ser el gran Pascual Romero Carratalà. En la portada apareixia, com ja era habitual, l’esbós del monument que finalment es va plantar enfront del monument de la Creu dels Caiguts, enmig del parc infantil (hui plaça de les Corts Valencianes).

En este mateix any, 1955, una altra falla continua la seua evolució. La falla de la Plaça presenta en dos pàgines un Programa de fiestas organizado por la comisión de la falla Plaza del Caudillo y adyacentes, en los dies del 14 al 19 de marzo. (Imp. Y Papeleria R. Esteve), un full de 210 x 150 mm amb els actes fallers des del dilluns, 14 de març (amb el repartiment de llibrets i banderes als abonats), la cohetà al ninot, ofrena, llimonada d’honor i crema de la falla infantil (10.30 h de la nit) i de l’adulta (0.30 h del dissabte, 19 de març). No es pot considerar llibret pròpiament dit, ja que no contenia l’explicació de la falla.

1.8. LLIBRET RAMÓN Y CAJAL. 1956 En 1956, l’artista Francisco Puig planta en la Plaça i es val dels menjars i aliments per fer metàfores sexuals i crítiques socials. Un valencià intenta unflar i donar-li aire al món en la falla Avenida i en la falla Plaça Sant Roc també es 87

BEGUER ESTEVE, Vicent (1978): “Apunts per a la història de les falles en Torrent”, dins del núm. 6 d’El Granerer, 1978.

88 PLANELLS, Encarna (2013): “Març de 1955 segona falla de l’Avinguda”. Llibret de la falla Avinguda 2013.

65

planta un monument d’artista desconegut que mostra tres dones (una amb un fill al braç) que estan sentint la ràdio. La falla és rematada per una bola del món amb una gran antena.

Per la seua banda, de la falla Ramón y Cajal es conserva el llibret d’eixe any.

Es va plantar una falla amb el lema El torrenti apesarát contempla el nostre mercat, encara que a la portada del llibret, el lema apareix com El Mercat, on un torrentí plora damunt de la torre, envoltada pels tradicionals porxis amb les paradetes del mercat.

Alsa la vista, i vorás al Torrentí apesarat de vore nostre Mercat ple de fem, palla i fenás. lo que porta baix del bras es un manoll de proyectes que no se si per defectes o perque no ‘stan firmats se quedaren oblidats en el calaix de les rates.

Com veiem, el llibret critica la falta d’un gran mercat municipal, que com diu, “fa temps que se projecta”. Les obres del Mercat no començarien fins a final dels 60 i la inauguració es féu en l’exercici polític de 1969/70, 14 anys després de la reivindicació de la falla. En la crítica es fa referència a la pudor que desprenien els porxis: ¿Perque no té que plorar Si veu que dia per dia Aumenta la porqueria I lo que debem callar? ¿Cóm es posible aguantar tot aquell bon torrentí el vore per el matí pasechant per les paraes unes enormes bandes de rates, com un rosí?

La sàtira estava ben representada en el monument, ja que feia al·lusió a les males condicions higièniques, als gossos que es menjaven la mercaderia, i per descomptat, als personatges que passaven pel mercat i tenien veu per criticar la situació del Torrent del moment: Juana, Soledá, Maria, el peixcaor de canya, el carnisser, etc...

La comissió presidida per Josep Cervera Soriano mostra la fallera major i les dos reines falleres, amb les muses del foc, de la poesia, de la premsa, etc...El programa de festes recull tots els actes previstos, on destaca el bateig d’un xiquet, en la parròquia de Sant Lluís Bertran, el 18 de març. Es tractava del “xiquet més pobre de la barriada”.

66

1.9 LLIBRET RAMÓN Y CAJAL. 1957 I amb este llibret, arribem al conegut any 1957. Sis comissions planten falla, des de la Plaza del Caudillo al carrer Toledo, passant per Avenida Mártires, Sant Roc, Ramón y Cajal i la falla Dominical, ara coneguda com Poble Nou. En el 1957, la falla Ramón y Cajal i adjacents presenta un llibret més auster, sense l’esbós del monument, però amb una explicació de la falla d’una pàgina on es fa ressò de la crisis, dels impagaments i del problema ja històric de la vivenda: Si alses un poc la vista voras al rojo mirant i al mateix temps observant com si passara revista porta una tremenda llista que pasen per trenta set que son els que no han pagat ni cuatre chavos roñosos, i va buscant als morsos per tot el veïnat.

Els fallers continuaren el seu ritme, sense presa, però sense pausa... fins que eixe any es va fer el silenci. Les autoritats, influïdes per l’església, prohibiren el ball i els fallers, amb caràcter temperamental, van decidir tombar els seus propis monuments. Les forces de l’Estat intervingueren per a calmar esta revolta que podria convertir-se en resistència a l’autoritat i a la mateixa dictadura.

1.10. LLIBRETS DE LA SEGONA ÈPOCA DE LES FALLES DE TORRENT (DE 1968 A L’ACTUALITAT) Després de l’episodi de la tombada de les falles de 1957, Torrent no tornà a celebrar la festa oficial fins al 1968. Seran les falles de la Plaça i d’Àngel de l’Alcàsser les que reprendran la iniciativa i començaran la segona etapa i ja definitiva de les falles, a la capital de l’Horta Sud, tot i que hem de mirar un any abans, al març del 1967, quan un grup de veïns del carrer d’Àngel de l’Alcàsser van fer una falleta espontània. Així es conta en el llibret de la falla en el XXV Aniversari: Marià Aparicio i Blasco havia plantat una falleta, réplica de la Torre Eiffel de París, en la creuera dels carrers Angel del Acazar i San Fermin, tot seguir, un grup de veïns i amics varen fer una xicoteta “arreplegà” i en lo que traguerem compraren unes traques i lis pegaren foc juntament en la falleta.

Assó fou l’estopí que prengué foc, no a soles a nostre barri, sinó a més de tot el poble...89 Després d’esta iniciativa del 1967 i de diverses converses amb l’alcalde del moment, les falles s’autoritzen en el 1968. El llibret de la falla de la Plaça de 89

Anònim (1992): Llibret de la falla Àngel de l’Alcàsser. XXV Aniversari. Torrent.

67

1968 tenia 22 pàgines i va ser imprés en Graf. Reunidas, Iglesia, 8. Una torre i uns cables d’alta tensió remataven el cadafal.

La falla Àngel de l’Alcàsser optà per un monument dedicat a la pesseta i als esforços que havia de fer per aguantar en el mercat front a la resta d’economies (representades per un senyor anglès i un americà). En este cas, la falla està rematada per una gitaneta amb un nivell a la mà: volen enganyar-la amb falsa manya Per a no mantindré en Espanya El nivell de la pesseta90.

La crítica de la falla continua, en els nivells baixos, tractant contingut local i el poeta en el llibret compara el Torrent d’ahir (una gran escena dedicada a l’antic convent dels franciscans, a la plaça de l’Església), amb el Torrent de hui (el de 1968). Es tracta d’una apologia a la bona gestió de la ciutat i al bon moment de prosperitat i creixement que viu Torrent: No es queixa ningú veí Com no sia o deixe ser Algun que altre manifesser Qu’en l’afany de criticar Sols se afanya amb murmurar Sens fer res, ni deixar fer91.

Com podem imaginar, l’autor del llibret fa una crítica molt suau, pràcticament inexistent, a l’autoritat del moment, que estava pendent del nou caire que prenia la festa fallera en esta segona etapa, després de deu anys de repressió i prohibició de la festa al municipi. L’autor del llibret censura el comportament dels ciutadans que critiquen “sense fer res” , ja que considera que tot està be en el Torrent del moment. La única crítica fa referència als problemes d’aparcament que, curiosament, continua tenint la ciutat 50 anys després.

En l’any 1969 es reenganxen a l’activitat fallera les comissions de l’Avinguda, Poble Nou, Antoni Pardo, Sant Roc, Toledo i Sedaví. A partir d’este moment de modernitat, pràcticament totes les falles tenen llibret fins a hui.

Cal destacar com a tendència habitual (igual que al cap i casal) que la portada de cada llibret es reserva per a l’esbós de la falla, l’autor i el nom de la comissió. El contingut barreja poesia satírica, publicitat, l’explicació de la falla i la presentació de les falleres majors i de les respectives muses de cada falla (foto i poesia). Esta tradició de la musa del foc, de la pirotècnia, de la poesia, etc... es perd definitivament amb l’entrada en vigor del primer reglament faller de 1983, ja que adopta un calc del de la Junta Central Fallera i aposta per la homogeneïtzació de càrrecs en el conjunt de les falles i prohibix qualsevol altre tipus de distintiu.

L’extensió dels llibrets no escapa a les etapes de crisis dins de les comissions i per això trobem com en el 1974, la falla Carrer Toledo es veu obligada a fer un quadríptic amb les fotos de les falleres majors i el nom dels comissionats92. O 90

Anònim. (1968). Falla Àngel del Alcazar y adyacentes. Explicació i relació del que conté esta falla. (Arxiu Junta Local Fallera).

Anònim. (1968). Falla Àngel del Alcazar y adyacentes. Explicació i relació del que conté esta falla. (Arxiu Junta Local Fallera) 92 Anònim (1974). Falla Carrer Toledo. Quadríptic (Arxiu Junta Local Fallera).

91

68

com a curiositat, podem destacar el primer llibret de la falla Barri Sant Gregori (1972), de tan sols dos fulls, i majoritàriament escrits a mà. Esta comissió allunyada del centre de la ciutat es va crear gràcies a l’esforç del grup de veïns i continuava la festa que, per primera vegada, van fer un any abans un grup de catequistes del convent dels dominics amb la gent del barri. 93 A partir de la dècada dels 80, les falles opten per deixar d’emprar l’esbós del monument com a portada. Ens trobem en un moment històric on el cadafal ja no és el reclam per a comprar o llegir el llibret per a entendre la falla i la seua explicació.

Això es deu al canvi de concepció del futur lector. El llibret deixa de vendre’s, deixa d’estar pensat per al públic extern de la comissió (siga faller o no) i es convertix en un document d’ús merament intern: una font documental i de resum de tot un any per al consum dels membres de cada falla i on apareix l’anecdotari de l’any, les participacions en concursos i tota la vida social dels fallers (amb fotos, caricatures, etc).

En eixe període, les falles opten per fer servir en la portada reproduccions de motiu valencianista, a l’estil de Sorolla, o també pintures amb la Torre de Torrent o imatges del Torrent antic.

A final de la dècada dels 90, les falles de Torrent comencen un periple tímid, però constant per a dotar de contingut de qualitat els llibrets. Este període s’enfortirà fins ara, quan en els últims quatre anys, falles com Ramón y Cajal o Sant Roc estan en el top 10 dels millors llibrets de la Comunitat Valenciana.

1.11. ELS ALTRES LLIBRETS: TORRENTINS QUE FAN FALLA

ASSOCIACIONS

I

COL·LECTIUS

En esta investigació sobre els llibrets de falla torrentins no volem oblidar-nos d’aquells col·lectius que fan falla, però que no són falla. És a dir, parlem d’associacions de veïns, de discapacitats o fins i tot empresarials que en arribar març celebren la festivitat i editen el seu propi llibret. Es tracta de llibrets manufacturats en la majoria del casos.

Podem destacar els llibrets del Club de Minusvàlid, que copia el format dels llibrets a l’ús, amb l’esbós de les seues falles en la portada94. També destaca de manera especial el llibret dels empresaris del Polígon Mas del Jutge, imprés en impremta, amb més de 30 pàgines i un gran catàleg publicitari95. Dels últims a incorporar-se a la festa fallera han sigut els membres de l’Associació de Discapacitats de Torrent (ADISTO), que també editen el seu llibret, amb poesia a la fallera major, foto de representants i esbós (pintat a mà el de 2009)96.

2. EL GRANERER: LA VEU DE LA FESTA Al març del 2012, El Granerer va complir 40 anys d’història: poesia, investigació, opinió i humor destaquen d’entre les més de 4.000 pàgines d’història que ens recorden què hem sigut i què som els fallers de la capital de l’Horta Sud. Un homenatge a poetes i fallers, a Torrent i a la seua gent, ja que la revista -que començà per a difondre la festa- s’ha convertit en tot un referent 93

HERNAN, Miguel Ángel (2010): “Anem a contar els 40”. Llibret de la falla Barri Sant Gregori. Torrent. (Arxiu Junta Local Fallera).

Anònim. Llibrets de falla del Club del Minusvàlid: 1984, 1985, 1986, 1987 95 Anònim. Lllibret de falla del Polígon Mas del Jutge (Arxiu Junta Local Fallera). Torrent 96 Anònim (2009): Llibret de falla de l’Associació de Discapacitats de Torrent ADISTO. 94

69

anual i dels més antics de la ciutat, gràcies a tots aquells que un dia es posaren al capdavant per a donar veu a la festa.

Naixement: a principis dels 70, el món faller torrentí està en plena efervescència, ja que entre 1971 i 1973 es produïx un augment espectacular de cens i comissions falleres, producte del flux migratori a Torrent i de l’augment d’esta població de l’Horta. En paral·lel, s’articula tot un calendari d’actes i una trama festiva que pren un tarannà oficiós- en un principi- i oficial- al final- que serà utilitzat per l’Ajuntament per a prendre el poder de la festa i difondre uns valors i criteris determinats. En el 1971 es crea la figura de la fallera major i l'emblema de la Torre, com a insígnia distintiva. Eixe desenvolupament de sinergies necessitava la creació d'una revista oficial que arreplegara tota l’activitat, com ja es feia amb la revista de les festes patronals de sant Abdó i Senén.

Tot plegat, en 1973 naix El Granerer, amb el subtítol de “Revista Fallera de la Ciudad de Torrente”. El cronista Vicente Beguer Esteve descriu l’aparició d’El Granerer de la manera següent: Va ser l'esdeveniment més valuós, per a mi, de les falles torrentines l'any 1973. En ell estaven els programes d'actes generales, els llibrets que moltes –per no dir totes– ofertaven al poble, i la constant superació de la festa, ben cuidat tot –i millorat– per la Junta Local, que presidia Vicent Miquel Ferrandis, i l'ajuda imprescindible de tots els fallers. Faltava un exponent que anara tots els anys deixant constància de les nostres festes.

Em varen ajudar Vicent Pallardó Latorre, en la portada; els amics Paco Torrent i Pascual Romero, amb versos al·lusius, i Pep Ibáñez Clemente, amb la seua dedicació plena, ajudat per Josep M. Alejos i Miquelet Mora.

Clarés, per tots els fallers. I El Granerer en el carrer97.

No podem concloure esta ràpida visita a més de 40 exemplars sense destacar la presència del programa d’actes. Tot i paréixer un tema frívol, no hem d’oblidar que El Granerer, va nàixer per una necessitat imperiosa de reorganitzar la festa i difondre-la al públic, en este sentit, es fa patent la presència del calendari festiu, fins al punt de fer un El Granerer de butxaca en 1984, fàcil i còmode per a portar sempre al damunt. Amb més de quatre dècades de vida, El Granerer sempre ha estat viu, ha sigut una revista canviant que va nàixer amb una necessitat de difusió i a la vegada, amb una gran pretensió cultural que ha travessat per moments de sequera, però també de gran abundància literària, crítica i d’investigació. Com a ésser viu que és, ha anat transformant-se al llarg de la seua història en una revista de consulta imprescindible per a conéixer la història de les falles de Torrent i de la seua gent.

3. ESTAT ACTUAL DEL LLIBRET A TORRENT En els últims anys, les falles de Torrent han incrementat qualitativament i quantitativa el seu pes en el món dels llibrets. El primer premi de Conselleria assolit per la falla Sant Roc en el 2013, per la difusió i ús del valencià és el colofó a un resultat començat fa uns anys per dos comissions capdavanteres: Ramón y Cajal (des del 2005) i Sant Roc (des del 2007).

97

BEGUER ESTEVE, Vicente (1973): El Granerer, Revista Fallera de la Ciudad de Torrente (Arxiu Junta Local Fallera).

70

Ambdues falles han fet un gran esforç per fomentar la cultura i difondre el valencià en el llibret, però allò vertaderament important és que les dos falles han desenvolupat treballs d’investigació completíssims, ardus i brillants sobre història, sociologia i etnografia local. Es tracta d’estudis destinats a patrimoni artístic local (retaules de Torrent, estudi arqueològic de la Torre, etc) , però també treballs relacionats amb antics gremis o professions ja perdudes a la ciutat (pirotècnics, aiguaders, toreros, vinícoles, etc...) o tradicions falleres que aprofundixen en l’origen de la festa (Cant de l’Estoreta, apropòsit faller, etc...)

Abans de la supremacia d’estos dos fars del llibret torrentí, cal destacar el camí que va obrir la falla Carrer Toledo amb exemplars molt acurats en la presentació i articles d’investigació igual d’importants en el 1994 i 1997 fins al 2000. Les aportacions d’Albert Josep Sesé sobre investigacions relacionades amb Torrent i la història valenciana van tindre recompensa. El seu testimoni l’arreplegaria Salvador Ciscar en la falla Ramón y Cajal (amb l’equip de Joaquin Requena Piles, Andrés Andreu Alabajos i Jose Fernando Andreu) o Emilio J. García González en la falla Sant Roc. A banda, cal sumar altres falles que han apostat fort pel llibret en els últims anys, com ara: Cronista Vicent Beguer Esteve, cal destacar la seua part social i solidària; així com Carrer Toledo, Nicolau Andreu, Pare Méndez, o Sant Valerià,- entre d’altres- estes últimes amb la fita extra d’haver aconseguit posicions en els premis de Conselleria 3.1. CANVI I MILLORA DEL CONCURS DEL LLIBRET DE LA JUNTA LOCAL FALLERA Una de les raons d’este ressorgiment del llibret és la preocupació de la Junta Local Fallera de Torrent de dotar de més protagonisme el concurs local. En les falles del 2010 es van crear els premis al millor article d’investigació, al millor contingut infantil i a la millor portada. Eixe any es dóna total llibertat creativa i sorgixen unes bases més lliures i no tan ancorades en el passat com les que hi havia anteriorment.

D’esta manera, es liberalitza el concurs i qualsevol persona, siga membre o no de la comissió, podrà participar en el concurs (així ho indica el punt 3 de les bases: “Els llibrets estaran editats obligatòriament per la comissió i també podran incloure articles o treballs d'investigació per autors que col·laboren amb les diferents comissions de Torrent, sempre que estos vagen firmats per l’autor”). Una altra de les novetats més destacades està referida al format, ja que a partir d’ara és lliure i el llibret no ha d’estar cenyit a unes mesures fixes per a tots, com abans. Així doncs, amb les noves bases, s'establixen sis premis: Primer premi: palet + 300 €.

Segon premi: palet + 265 €.

Tercer premi: palet + 215 €.

Premi contingut infantil: palet.

Premi portada Vicente Pallardo: palet.

Premi al millor article d’investigació Pascual Romero: palet.

Dins de l’apartat de continguts habituals, es valora:

71

La presentació de la comissió major, de la infantil, les corts d’honor i la manera de destacar les falleres majors. Treballs d’investigació. Es valora la qualitat del material addicional inclòs en el llibret. Explicació de la falla, que pot ser en vers o en prosa. Es valora l’explicació i la crítica. Es valora l’ús correcte del valencià.

Contingut infantil.

En l’actualitat, els grans treballs presentats per les falles de Torrent es poden contemplar de manera pública gràcies a la mostra que organitza la falla Ramón y Cajal (dins de la setmana que dedica als Jocs Florals de Torrent). En les falles del 2012 es va crear la primera Mostra de Llibrets Locals (participants o no en el concurs), amb la presentació dels coordinadors del llibret de cada falla, l’explicació del contingut i la portada, així com una zona d’intercanvi i exposició on el públic podia consultar i revisar cada obra. En el 2012 i 2013 també hi ha participat la falla Cervantes, de Paiporta, amb els seus originals llibrets.

En les falles passades del 2013, Torrent ha assolit el rècord de premis aconseguits en els premis de Conselleria de Cultura a la difusió i ús del valencià. Un total de quatre falles: Sant Roc, Ramón y Cajal, Sant Valerià i Pare Méndez van col·locar els llibrets entres els millors de la Comunitat.

4. CONCLUSIÓ: TOTAL DE LLIBRETS DE FALLES DE TORRENT Resulta massa complex comptabilitzar una xifra exacta del nombre de llibrets de falles de Torrent en tota la seua història, ja que no n’hi ha una catalogació completa. Cal destacar el catàleg de llibrets que va fer l’Arxiu Municipal de Torrent, amb el bibliotecari i arxiver municipal al capdavant, José Ramón Sanchis, l’any 2001. En el catàleg es mostra un treball prou extens de fitxes catalogràfiques, que fan servir el criteri de: descripció, autoria, adreça, lloc d’impressió, editor, impressor, any, així com pàgines, mida en mm, depòsit legal, etc.98 Per a fer este treball es van consultar els fons d’arxiu municipals propis, així com les dades de l’arxiu de la Junta Local Fallera, de comissions falleres i particulars, amb l’inconvenient que falten llibrets d’algunes falles, sobretot els referits a la primera època de la festa a Torrent.

En el catàleg publicat per l’Ajuntament l’any 2001, es comptabilitzen 545 llibrets (només fins a l’any 2000), però la realitat és una altra de ben diferent.

Per a saber l’estat general de la situació actual del llibret faller a Torrent, hem de tindre en compte l’actualització dels llibrets fins a hui, la creació de cinc noves falles i el còmput d’aquells llibrets perduts i que algun dia eixiran a la llum.

Superats estos entrebancs que fan impossible la quantificació real i exacta, podem fer un càlcul estimat de més de 1.000 exemplars. Per a fer-lo, hem tingut em compte tant la primera època (de 1942 a 1957, amb intermitències) de les falles de la capital de l’Horta Sud, així com la segona època (des del 1968, fins a l’actualitat) 1a època: 10 llibrets catalogats (encara que hi ha constància de més) 2a època: (1968-2014): 1.004 llibrets

98

SANCHIS ALFONSO, Josep Ramon (2001): Els llibrets de falla torrentins. Catàleg bibliogràfic (1928-2000).

Ajuntament de Torrent. Torrent.

72

El futur dels llibrets de falla a Torrent està en l’aire. Actualment les falles travessen serioses dificultats econòmiques, que s’unixen a una falta seriosa de compromís per difondre cultura. Per a revalorar este gènere s’han de mostrar les autèntiques joies que tenim a la capital de l’Horta Sud i donar-los difusió.

Per això, és urgent un treball de documentació conjunt de totes les falles de Torrent amb l’objectiu d’actualitzar el quasi inexistent arxiu de la Junta Local Fallera.

El resultat és una gran incògnita de futur que només es resoldrà amb el compromís ferm de les comissions i el temps dedicat a la investigació per part dels amants d’este gènere immortal.

Les falles es cremen, el llibret es queda.

73

BIBLIOGRAFIA: ANÒNIM- TO-FER. (1942): Comisión falla plaza del Caudillo. Explicació i relació del que conté esta falla. (Arxiu falla de la Plaça) ANÒNIM. (1944): Falla infantil del carrer Cambrils (Arxiu Municipal Torrent) ANÒNIM. (1944): Comisión falla plaza del Caudillo. Explicació i relació del que conté esta falla. (Arxiu falla de la Plaça) ANÒNIM. (1955): Programa de fiestas organizado por la Comisión falla plaza del caudillo y adjacente en los días del 14 al 19 de marzo. (Arxiu Municipal Torrent) ANÒNIM. (1968): Llibret falla plaza del caudillo y adyacentes. Explicació i relació del que conté esta falla. (Arxiu falla de la Plaça) ANÒNIM. (1968). Falla Àngel del Alcazar y adyacentes. Explicació i relació del que conté esta falla. (Arxiu Junta Local Fallera) ANÒNIM (1974): Falla Carrer Toledo. Quadríptic (Arxiu Junta Local Fallera) ANÒNIM. Llibrets de falla del Club del Minusvàlid: 1984, 1985, 1986, 1987 ANÒNIM (1992): Llibret de la falla Àngel del Alcasser. XXV Aniversari. Torrent.

ANÒNIM. Llibret falla del Polígon del Mas del Jutge (Arxiu Junta Local Fallera).

Torrent ANÒNIM (2009): Llibret de falla Associació de Discapacitats de Torrent ADISTO. BEGUER ESTEVE, Vicente (1973): El Granerer, Revista Fallera de la Ciudad de Torrente (Arxiu Junta Local Fallera) BEGUER ESTEVE, Vicent (1978): “Apunts per a la història de les falles en Torrent”, dins del núm. 6 d’EI granerer, 1978.

HERNAN, Miguel Ángel (2010): “Anem a contar els 40”. Llibret de la falla Barri Sant Gregori. Torrent. (Arxiu Junta Local Fallera) MORA MUÑOZ, Miguel (1928): Llibret amb l’explicació i relació del que conté la falla. Carrer de Cambrils. (Arxiu Municipal Torrent) PLANELLS, Encarna (2012):”L’ensomit de Torrent. Març de 1943. Primera falla de l’Avinguda”. Llibret de la falla Avinguda 2012.

PLANELLS, Encarna (2013): “Març de 1955, segona falla de l’Avinguda”. Llibret de la falla Avinguda 2013.

SANCHIS ALFONSO, Josep Ramon (2001): Els llibrets de falla torrentins.

Catàleg bibliogràfic (1928-2000). Ajuntament de Torrent. Torrent.

FONTS HEMEROGRÀFIQUES: Diversos autors. (1973-2013): El Granerer. Junta Local Fallera Torrent.

Ajuntament de Torrent.

74

ACTIVITAT FALLERA 1. CONCURSOS I ACTIVITATS CULTURALS 1.2 CAMPIONATS ESPORTIUS 1.3 CAMPIONATS o JOCS 1.4 ESPECTACLES MUSICALS 1.5. FOMENT DEL COMERÇ LOCAL 1.6. GASTRONOMIA. CONCURSOS 1. CONCURSOS I ACTIVITATS CULTURALS Activitat TEATRE

Falla organitzadora JLF

Categoria CULTURALS

Data celebració Novembre /desembre

Participants 100 actors /actrius Acte gratuït Entrada lliure

Torrent copa l'agenda cultural de novembre amb el concurs de teatre faller en valencià. Cada nit (de dilluns a divendres) en l'Aula Cultural de la CAM, o en la sala d'actes de l'Ajuntament s'acullen les representacions a les 22 hores, d'entrada gratuïta per al públic. Davant de la crisi: teatre i bon humor debades.

En 2012/13 la Junta Local Fallera de Torrent va tornar a posar en marxa les vetlades del XXXV Concurs Faller de Teatre en Valencià.

Concurs Teatre Obra Curta. La primera quinzena es dedica al concurs de representacions teatrals en la modalitat d'obra curta: menys de 60 minuts.

Concurs Teatre Obra Llarga. Torrent completa la segona quinzena de novembre amb el millor teatre en valencià en la modalitat d'obra llarga (obres de més de 60 minuts de duració) Activitat TEATRE INFANTIL

Falla organitzadora JLF

Categoria

Data celebració Participants

CULTURALS

Octubre

100 xiquets i xiquetes com a actors Acte gratuït Entrada lliure TEATRE INFANTIL: durant els mes de setembre i octubre és el torn dels xiquets i xiquetes de la ciutat. Les falles de Torrent participen de dilluns a divendres a la vesprada en este concurs tradicional amb més de 30 anys d'antiguitat en què es difonen valors, l'afició per este gènere teatral i també valors cívics, ja que l'Ajuntament atorga un premi realçant l'obra que més contribuïsca al respecte a altres races, amb el medi ambient i la tolerància.

75

Activitat CONCURS DECLAMACIÓ INFANTIL

Falla organitzadora JLF

Categoria

Participants

100 xiquets i xiquetes com a actors Acte gratuït Entrada liure Durant un cap de setmana, la Junta Local organitza unes jornades dedicades exclusivament a engrandir este gènere. Des de l'any 2012 per primera vegada es desvincula del Concurs de Teatre i s'organitza en dos vetlades durant el cap de setmana per a donar més rellevància a este gènere poètic entre els xiquets de la ciutat.

Activitat

Falla organitzadora INDUMENTÀRIA Falla Cotxera VALENCIANA

CULTURALS

Data celebració Octubre

Categoria

participants

Més de 20 concursants infantils i majors Entrada lliure La Falla la Cotxera s'encarrega d'organitzar este concurs de caràcter biennal amb l'objectiu de difondre la riquesa de la indumentària tradicional valenciana. És la millor mostra de patrimoni viu, ja que algunes de les peces que porten els concursants/models són autèntiques, del segle XVIII o XIX. Moltes altres són reproduccions fidels a gravats o dibuixos ceràmics que es conserven en l'actualitat. La fama d'este concurs que ha complit 25 anys fa que vinguen participants de València ciutat i d'altres parts de la província.

Activitat PENTINAT DE VALENCIANA

CULTURALS

Data celebració Gener

Falla Categoria organitzadora Falla Reina CULTURALS Sofia

Data celebració Octubre/ novembre

Participants

Més de 30 concursants infantils i majors Entrada lliure La Falla Pl. Reina Sofia. -P. Iturralde organitza este concurs a l'aire lliure (en la plaça de l'Auditori) on aquells fallers interessats o curiosos poden contemplar l'art de confeccionar els tradicionals pentinats, monyos, trenes i rodetes característics de la dona del segle XVIII i XIX.

76

Activitat

Falla Categoria organitzadora JOCS Falla Ramón y CULTURALS FLORALS Cajal

Data celebració Gener

Participants

Activitat

Data celebració Febrer

Participants

Més de 15 concursants infantils i majors Entrada lliure La Falla Ramón y Cajal organitza este concurs de poesia adulta (edició XXVII) i infantil (XXIX edició) en què concursen més de 30 participants en el mes de març.

Falla organitzadora LLIBRETS JUNTA LOCAL

Categoria CULTURALS

Més de 15 concursants

En l'any 2013 la Falla Sant Roc de Torrent va aconseguir el primer premi del concurs atorgat per la Conselleria de Cultura en la difusió d'ús del valencià en el llibret de falla; (3 falles també van obtindre premis en este certamen) i a més moltes altres comissions de la capital de l'Horta Sud participen en el concurs local de llibret que organitza Junta Local Fallera de Torrent (fins a 15 falles). En este concurs es donen diferents premis: primer, segon, tercer, premi al millor contingut infantil, premi al millor article d'investigació “Pascual Romero” i Premi a la millor portada "Vicente Pallardó.

Activitat CANT DE L’ESTORETA

Falla organitzadora SANT ROC

Categoria

participants

CULTURALS

Data celebració Març

Falla Categoria organitzadora Lope de Rueda CULTURALS

Data celebració Desembre

Participants

Més de 15 falles concursants Concurs tradicional on es recupera el folklore, la història i tradició local a través de la representació de passatges de la història, festes populars o activitats gremials ja extingides. Els xiquets de les falles de Torrent es convertixen en actors i al mateix temps, investigadors, ja que difonen un missatge ple de matisos que sempre conclou amb el tradicional Cant de l'estoreta. Este concurs l’organitza fa prop de 40 anys la falla Sant Roc. Activitat CONCURS BETLEMS

Més de 15 falles concursants La Falla Lope de Rueda organitza este concurs on betlemistes de diferents parts de la ciutat competixen per tindre el millor naixement. Pel Nadal els visitants poden acostar-se als casals de les falles que participen a contemplar estos naixements de grans dimensions i també altres de gran originalitat, confeccionats amb diferents tipus de materials.

77

Activitat

Falla Categoria organitzadora CONCURS Àngel de CULTURALS FOTOGRAFIA l’Alcàsser

Data celebració febrer

Participants

Activitat

Data celebració març

Participants

Més de 15 falles concursants La Falla Àngel de l’Alcàsser organitza entre febrer i març un Concurs de Fotografia. Fa quasi 20 anys que s’organtiza per a difondre la imatge de la festa.

Té dos modalitats: tema faller i temàtica lliure. Durant una setmana s’exposen totes les obres en el casal de la comissió que obri les portes al públic interessat.

CONCURS MAQUETES

Falla organitzadora Junta Local

Categoria CULTURALS

10 falles concursants

En el 2013 per primera vegada, la Junta Local Fallera de Torrent va organitzar el Concurs de maquetes falleres amb l'objectiu de fomentar l'aprenentatge i valor del monument, eix central de la festa. Més de huit falles van participar en la primera edició que va quedar exposada en la sala EMAT (Espai Metropolità d'Art de Torrent), juntament amb l'exposició “100 anys de premsa fallera.”

Activitat TARGETES DE NADAL

Falla organitzadora Xenillet

Categoria

Falla organitzadora Toledo

Categoria

Participants

Data celebració

Participants

Més de 15 falles concursants La Falla Xenillet organitza este concurs infantil per a felicitar el Nadal amb divertides i curioses targetes de Nadal confeccionades manualment en els casals de les falles.

Activitat DIBUIX

CULTURALS

Data celebració Desembre

CULTURALS

Més de 15 falles concursants La Falla Toledo és l'encarregada de dur a terme esta competició amb prop de 20 anys d'història en què els més menuts de la ciutat es posen davant d'un llenç en blanc.

78

Activitat

Falla organitzadora CAVALCADA Junta Local NINOT

Categoria

Activitat

Categoria

Participants

Data celebració Març

Participants

Més de 15 falles concursants Per extensió de València arriba a Torrent este festival dividit en dos categories: major i infantil, on la sàtira, el color i les disfresses carnavalesques omplin els carrers de la ciutat de crítica i humor. L'avinguda al Vedat és l'artèria principal per on discorre i centenars de veïns i visitants s'acosten a contemplar el cos multicolor des d'on unes coloristes carrosses (una per falla: en total 29) regalen al públic dolços, regals i llepolies.

CONCURS CARROSSES

Falla organitzadora Junta Local

CULTURALS

Data celebració Març

CULTURALS

29 falles

Formen part del recorregut de la Cavalcada del Ninot. Cada comissió n’aporta una, que bé és llogada o bé confeccionada per la mateixa comissió amb motius de fantasia, paper de seda o purpurines. Els fallers durant mesos realitzen en grup estes vistoses carrosses on inclouen jocs de llums, de so i moviment per a dotar de més espectacularitat la desfilada.

Activitat ORNAT DE CARRERS

Falla organitzadora Sant Roc

Categoria CULTURALS

Data celebració Març

Participants 10 falles

La Falla Sant Roc organitza des de fa més de 30 anys el concurs de carrers adornats. Es tracta d'un al·licient més per a atraure l'atenció dels visitants durant la setmana de Falles. Del 15 al 19 de març, els fallers adornen la seua demarcació amb motius històrics en forma de miniatures, maquetes i fins i tot amb recorreguts expositius, amb motius gremials o tradicionals de l'etnografia, la història i la cultura valenciana. (representacions de monuments històrics o contemporanis, jocs típics, festivitats, etc.)

Activitat

Falla organitzadora PRESENTACIONS totes FALLERES

Categoria CULTURALS

Data Participants celebració Novembre - 29 falles març

Les 29 falles de Torrent organitzen durant l'any, a partir de setembre i fins a febrer les presentacions: es tracta d'un acte cultural realitzat en un teatre, on es posen en escena obres teatrals (des del sainet, passant pel gènere propi valencià: l’apropòsit i fins a arribar als actuals espectacles musicals, on el motiu principal és exaltar la figura dels màxims representants d'eixe any de la comissió. Les sales s'omplin de públic per a presenciar un dels actes més multitudinaris de l'any.

79

Activitat

Falla Categoria organitzadora Cronista Vicent CULTURALS Beguer Esteve

Data celebració Març

participants

Falla Categoria organitzadora Cronista Vicent CULTURALS Beguer Esteve

Data celebració Maig

Participants

CONCURS 7 falles DE PALLASSOS La Falla Cronista Vicent Beguer Esteve va recuperar en 2006 la tradicional festivitat dels Pallassos (antecedents de les falles a Torrent), on un grup de veïns creava un ninot farcit de palla (d'ací el nom) –referit a algú del barri- el penjava del balcó o fatxada d'una casa del mateix barri i li pegaven foc la vespra de Sant Josep, o de Sant Antoni. En l'actualitat, són les mateixes falles les que fan este parot ple de riquesa satírica i de crítica local.

Activitat CREU DE MAIG

15 falles

Igual que altres municipis, Torrent viu intensament la festivitat de les creus de Maig. També són les falles de la ciutat les que participen en este concurs organitzat per la comissió Cronista Vicent Beguer Esteve. Hi ha dos modalitats de concurs: de flor natural o manual (confeccionada per la comissió). El primer cap de setmana de maig es col·loquen en els carrers i demarcacions de cada falla i atrauen veïns i curiosos que les visiten.

80

1.2 CAMPIONATS ESPORTIUS Activitat GALOTXA

Falla organitzadora Sant Roc

Categoria ESPORTIUS

Data celebració Maig

Participants 15 falles

Abans d'estiu, la falla Sant Roc organitza esta modalitat de concurs, dins de l'esport de la pilota valenciana. En l'actualitat és l'única entitat de Torrent que s'encarrega d'organitzar un campionat d’estes característiques.

Activitat PÀDEL

Activitat FRONTÓ

Activitat FUTBOL SALA FEMENÍ

Falla Categoria organitzadora Plaça de la ESPORTIUS Concòrdia

Data celebració

Falla organitzadora Falla Sedaví

Data celebració

Participants

Data celebració

Participants

CAMPIONAT FUTBOL 7 MIXTOINFANTIL

RASPALL INFANTIL

Falla organitzadora Falla Sant Roc

Falla organitzadora Falla Camí Reial

15 falles

ESPORTIUS

Falla Categoria organitzadora Falla Carrer ESPORTIUS Toledo

Activitat

Activitat

Categoria

Participants

Categoria

Data celebració

Participants

ESPORTIUS

Categoria

Data celebració

Participants

ESPORTIUS

81

1.3 CAMPIONATS O JOCS Activitat

Falla Categoria organitzadora Junta Local JOCS I Fallera de Torrent

Data celebració Abril setembre

Falla Categoria organitzadora Falla Santa JOCS Lucia

Data celebració estiu

Participants

Falla organitzadora Falla Sant Roc

Data celebració estiu

Participants

Falla Categoria organitzadora MARATÓ DE Falla Santa JOCS PARXÍS: Lucia

Data celebració Juliol

Participants

Activitat

Data celebració juliol

Participants

Data celebració estiu

Participants

TRUC CABEROT COPA FALLERA Activitat CAMPIONAT TRUC 24H:

Activitat CAMPIONAT DÒMINO

Categoria JOCS

Activitat

PRO EVOLUTION SOCCER

Activitat

Falla organitzadora Falla Toledo

Categoria JOCS

Falla Categoria organitzadora CAMPIONAT Falla Parc de JOCS I COPA DE Trénor DARDS

Participants - Més de falles

Més de falles

Més de falles

Més de falles

Més de falles

Més de falles

20

20

20

20

20

15

82

Activitat

Falla Categoria organitzadora CAMPIONAT Falla Sant JOCS D’ESCALÈXTRIX Valerià

Activitat FUTBOLÍ

Falla Categoria organitzadora Falla JOCS Saragossa-Parc Central

Data celebració Setembre

Data celebració Setembre

Participants Exhibició

Participants

83

1.4 ESPECTÁCLES MUSICALS Activitat

Falla Categoria Data Participants organitzadora celebració PLAYBACKS Sant Valerià MUSICALS Novembre 10 falles infantils i Àngel de majors l’Alcàsser La falla Sant Valerià organitza el concurs d'espectacles musicals o playbacks en la modalitat infantil: autèntics números coreogràfics plens de decorats, vestuaris i fantàstics maquillatges que beuen de les fonts dels musicals de Broadway. Per la seua banda, al novembre és la falla Àngel de l'Alcàsser la que s'encarrega d'organitzar el certamen en la modalitat adulta.

Activitat KARAOKE

Falla organitzadora Toledo

Categoria MUSICALS

Data celebració estiu

Participants 10 falles

La falla Toledo organitza durant l'estiu este concurs musical, en parelles, individual o grup.

Activitat CANÇONS NADALENQUES

Falla organitzadora POBLE NOU

Categoria MUSICALS

Data celebració Desembre

participants 20 falles

La comissió de Poble Nou posa en escena cada any durant les dates pròximes al Nadal este concurs infantil, on diferents corals de xiquets i xiquetes, fallers de Torrent, interpreten nadales en valencià, ja siga en la seua modalitat més tradicional o actual.

84

1.5. FOMENT DEL COMERÇ LOCAL Activitat CONCURS APARADORS

Falla organitzadora Avinguda

Categoria Comerç

Data Participants celebració Novembre - 10 falles març

Des de setembre fins a febrer les falles de Torrent participen en el concurs de la falla Avinguda consistent a decorar aparadors del comerç local amb motius fallers i com a excusa per a anunciar la presentació fallera de cada comissió. Les falles col·laboren estretament amb les botigues per a emportar-se el primer premi al millor aparador decorat i al mateix temps fomentar la curiositat entre visitants i torrentins, per a alçar-se amb el trofeu de millor comerç de la ciutat.

85

1.6. GASTRONOMIA. CONCURSOS: En la capital de l'Horta Sud cada vegada té més auge la cura i atenció per la varietat gastronòmica valenciana. I és que més enllà de la paella i els arrossos, s'oculten innumerables plats quotidians tan suculents com poc coneguts.

Receptes rurals o urbanes, depurades pel temps. Fórmules saboroses, algunes de les quals tenen les arrels en temps antics. Les falles de Torrent al llarg de tot l'any dividixen el calendari i organitzen enmig del carrer concursos de diferents tipus de plats (d'estiu i hivern). Testimonis històrics d'una cuina senzilla, de costa i de terra endins, oberta al Mediterrani i nascuda de la imaginació i d'una sàvia combinació dels recursos naturals.

Aliments de rang artesà, de denominació d'origen, fruit de la pesca o de l'agricultura, que en un gran nombre de casos es troben vinculats als topònims i a les referències geogràfiques de cada lloc de procedència. D'entre tots destaquen les paelles típiques, de la família dels arrossos eixuts. Arrossos que poden preparar-se amb carn de pollastre o de conill, amb mariscos i peixos variats o només amb verdures. Des de la paella quaresmal d'abadejo i col. Les combinacions són inacabables. Per la seua mateixa naturalesa, la paella és un plat de grandiositat barroca, festiu i popular. I a Torrent es lliguen els dos termes en la varietat gastronòmica dels concursos que desenvolupen les falles: ARRÒS AMB COSTELLES I CIGRONS. Falla Carrer Toledo: primavera 1. CONCURS DE GACHAS. Falla San Amador: hivern 2. ARRÒS AMB FESOLS I NAPS Falla II Tram Avinguda: hivern 3. CONCURS DE PAELLA Falla Àngel de l’Alcàsser: hivern 4. CONCURS DE FIDEUADA Falla Lope de Rueda: tardor 5. PAELLA AMB COSTELLETES I EMBOTIT. Falla Avinguda: tardor 6. CONCURS D’ALLIOLI. Falla Nicolau Andreu: hivern 7. CONCURS D’ALL I PEBRE Falla Nicolau Andreu: hivern 8. TRUITA DE CREÏLLES Falla El Molí: primavera 9. GASPATXO MANXEC Falla Poble Nou: hivern 10. ARRÒS AMB BLEDES I CARAGOLS Falla Carrer Benemèrita: hivern 11. PAELLA DE VERDURES Falla Sant Valerià: estiu 12. PAELLA DE MARISC Falla Escultor Vicent Pallardó: estiu

86

13. SUQUET DE PEIX Falla Camí Reial: estiu 14. ARRÒS AMB COL I ABADEJ Falla Saragossa-Parc Central: estiu 15. ARRÒS DEL SENYORET Falla Plaça de la Concòrdia: estiu 16. FIDEUADA DE POBLE Falla Sant Gregori: tardor 17. ARRÒS AMB LLAMÀNTOL Falla Reina Sofia: tardor 18. ESPARDENYADA- Falla Sants Patrons. hivern

87

TRASLLAT DE LA MARE DE DÉU: TRET CARACTERÍSTIC DE LES FALLES DE TORRENT AITOR SÁNCHEZ COLLADO Les falles de Torrent disposen d’un tret diferencial respecte de la resta de les poblacions que celebren la festivitat fallera: parlem del trasllat de la Mare de Deu dels Desamparats, dins del calendari faller. L’acte que se celebra, concretament, en la vesprada del 16 de març és la millor mostra de devoció, passió i fe que la població professa a la imatge, patrona de Torrent. Es tracta d’un trasllat processional, avantsala del que després serà l’Ofrena a la patrona els dies venidors (17 i 18 de març) en què participen les 29 falles de la capital de l’Horta Sud i la resta de població hi participa com a espectadors.

La devoció del poble torrentí a la imatge esmentada ve de molts segles enrere, de fet, la festa a la Mare de Déu està arrelada en la ciutat i l’advocació manté el títol d’alcaldessa perpètua. Esta devoció es viu intensament cada 16 de març en forma de versos, pluja de flors, llàgrimes i balls de la imatge pels carrers de la ciutat fins a arribar a la plaça de l’Església, lloc on es venera i on roman per a ser ofrenada en flor els dos dies següents.

Història del trasllat Parlar del trasllat de la Mare de Déu, o simplement el Trasllat que és com tothom el coneix, és parlar de la falla Barri Cotxera, arrelada a esta zona de la ciutat, entre el carrer de Gómez Ferrer i l’eixida cap a Alaquàs i Picanya. La idea d’organitzar el trasllat processional de la imatge pels carrers de la ciutat fins a la plaça de l’Església va sorgir quan, tal com conten des de la comissió, no hi havia una ofrena pròpiament coordinada per la Junta Local Fallera de Torrent.

En els anys 1969-70 es crea esta comissió i en el segon exercici faller 1970-71, els fallers proposen fer una ofrena a la Mare de Déu que es venera en l’església de Ntra. Sra. de l’Assumpció, però davant de la negativa del rector de traure la imatge, els fallers es posen en contacte amb altra gent del barri de la falla i els suggerixen fer l’ofrena a una imatge que havien comprat uns veïns i que es troba en l’església del Bon Consell (al carrer de València, pròxima a la demarcació de la falla Cotxera).

En eixe moment, els fallers ho proposen al rector de la parròquia i així es com comença el primer trasllat devocional de la Mare de Déu dels Desemparats en plena festa fallera i l’ofrena per part dels mateixos fallers i de la resta de les falles de la ciutat.

Ja en El Granerer de 1973 (la primera edició de la revista de festes de les falles de Torrent) es fa menció de l’acte: “A las 6 de la tarde, y organizado por, la Comisión de la falla Cochera, solemne traslado de la imagen, de la virgen de los desamparados desde la iglesia del Buen Consejo, hasta la parroquia de la Asunción.”

88

D’igual manera, en este programa de festes, arreplegat en el primer El Granerer de la història, apareix l’acte públic de l’Ofrena, el dia 18 de març, organitzat per la Junta Local Fallera i amb el títol de: “GRAN OFRENDA DESAMPARADOS”

DE

FLORES

A

NUESTRA

SEÑORA

DE

LOS

89

Recorregut En l’actualitat, la falla organitzadora, Barri Cotxera, amb la Junta Local Fallera obrin el trasllat en comitiva i desfilen per carrer de Gómez Ferrer. Darrere d’ells desfilen la resta de les 29 falles de la ciutat, fins a arribar al carrer de Sagra, carrer Major, carrer de l’Església fins arribar a la plaça del mateix nom. Les falles es concentren en els carrers adjacents i van eixint al pas, per ordre, de manera que quan arriben a la plaça, tots poden vore la imatge de la Mare de Déu, instal·lada en un cadafal i ornada amb flors.

Patrimoni literari i emocional Durant el recorregut són nombrosos els torrentins fallers o no, que paren la imatge i li canten poesies, recitals i versos de fe i devoció, de manera similar als que li canten en la festa de maig. Pluges de flors des dels balcons, traques al seu pas, ovacions i aplaudiments són la tònica comuna d’este emotiu acte.

90

ELS JOCS FLORALS, 35 ANYS DE POESIA FALLERA EN TORRRENT SALVADOR CISCAR JUAN Com va ocorrer al cap i casal, la influència de la Renaixença de la segona mitat del segle XIX també va donar fruits a Torrent, i després d'una excursió que el Centre Excursionista de Lo Rat Penat va realitzar a Torrent el 12 de desembre de 1897 va nàixer la idea de poder celebrar uns Jocs Florals a la nostra ciutat.

Després de dos intents que no quallaren, els primers Jocs Florals de la ciutat de Torrent es van celebrar el 17 d'agost de 1900 al Teatre Principal de Torrent, promoguts principalment per Silverio Ribelles i el seu fill Ramiro, directors de La Crónica. La regina d'estos jocs va ser la senyoreta Carmen Chuán Pallardó i com a mantenidor hi va actuar el Sr. Crespo Azorín i el poeta guanyador va ser Francesc Blesa amb el poema titulat Lluny d'ella.

L'èxit del certamen de l'any anterior va fer que els Jocs Florals del 1901 tingueren una extraordinària participació que doblà els resultats anteriors. Eixe any les figures principals dels jocs varen ser: la senyoreta María de la Concepción Ribelles Roig com a regina, el Sr.Jose Jorro y Miranda com a mantenidor, i el Sr. Vicente Almela com a poeta guanyador amb el poema titulat Juventud.

Malauradament ja no es celebraria una tercera edició d'este certamen, i no va ser fins molts anys després, concretament l’any 1931 quan una entitat com la Real Pia Unió de San Antoni de Padua, dins de la celebració de les noces d’argent de la seua creació va voler recuperar este concurs literari que a València continuava celebrant-se amb molt d’éxit.

La celebració d’estos jocs va tindre lloc al Teatre Cervantes al mes d'octubre, i el poeta guanyador va ser Lucio Ballesteros Jaime amb el poema titulat Maria.

La principal característica d'este certamen és que no té una periodicitat continuada, i són convocats quan la Junta d'esta confraria ho considera oportú i sempre coincidint amb la celebració d'un esdeveniment extraordinari. Així podem comprovar que en l'any 1948 es va celebrar la vuitena edició, patrocinats per l'Ajuntament, l’any 1959 la novena edició amb motiu de la celebració de les noces d’argent de la fundació de la Secció Femenina, i l'any 1973 es van celebrar els dècims Jocs Florals amb motiu de les noces de diamant de la institució.

Naixement dels I Jocs Florals fallers de la ciutat de Torrent Eren uns anys complicats per a la nostra llengua, que veia com es quedava relegada a un segon lloc davant el castellà. I així a finals de l'any 1975, dins de la tensa situació sociopolítica que travessava Espanya, la comissió de la Falla Ramón y Cajal pren la decisió d'impartir classes de valencià a l’interior del casal El Masclet, quasi en la clandestinitat. La persona encarregada d'impartir estes classes era José Vicente Andreu Adrian. Una vegada finalitzades les falles de 1976, la comissió es planteja la idea d'organitzar un concurs per tal de potenciar la nostra llengua i recuperar per a la ciutat de Torrent uns jocs florals que es puguen celebrar de forma continuada.

91

Com sol passar en l'actualitat, els motius econòmics suposen un fre a moltes d'estes iniciatives culturals, però per sort va aparéixer la figura del faller de la comissió, Sr Juan Benavent i Aleixos, aleshores director de l'oficina principal de la Caixa Rural de Torrent que va oferir el patrocini necessari per a poder celebrar estos primers Jocs Florals Fallers al mes de març de 1977.

A més de Joan, cal destacar dues persones molt importants en l'àmbit sociocultural del Torrent d'aquella època, com eren el Sr. Vicente Beguer Esteve, cronista oficial de la població, a més d'advocat, periodista, escriptor i alcalde durant diversos anys i el Sr Arturo Boix Miquel, destacat i actiu faller de la ciutat i posterior president de Junta Local Fallera de Torrent durant molts anys.

Estes persones van ser el suport que necessitava la comissió per poder posar en marxa aquest I·lusionant projecte i durant molts anys van assumir la responsabilitat de mantenir i potenciar cada vegada més el concurs, i cal destacar la seua faceta de jurat del concurs durant els primers quinze anys.

El secretari de la Falla Ramón y Cajal, i alhora secretari dels Jocs Florals, Joaquín Requena Piles, recorda amb afecte una anècdota en l'últim any que el Sr. Vicente Beguer va exercir de jurat. En anar a recollir-lo per a participar en la Cloenda dels Jocs, en el seu cotxe particular, a causa del seu precari estat de salut, don Vicente li va manifestar que possiblement este seria el seu últim any de jurat i li va dir literalment "No deixeu mai d'organitzar este concurs, pel bé de la nostra llengua i del nostre poble". Als pocs mesos, el juliol del 1994 va morir als 71 anys d'edat, però les seues paraules van quedar gravades al cor de la comissió i en els moments de dificultat i baixa participació, que n’hi ha hagut, sempre han eixit a la llum d’estes paraules, l'impuls necessari per a no decaure i seguir endavant.

Tot l'esforç d'estes persones, i de moltes altres que van treballar de forma desinteressada es veu recompensat quan en les falles de 1977 es presenten les bases de concurs a les diferents comissions i es celebra la Cloenda dels Jocs el 5 de març del mateix any. En esta primera edició hi participen 12 treballs, i obté el primer premi Antoni Fernandez i Balbuena amb el poema que porta per lema La Cremà. Com a curiositat podem observar en l'acta del concurs, que el mateix poeta hi va presentar dos treballs, un va quedar guanyador i l'altre fora dels tres primers. El concurs també atorga un premi per a la falla que presentava un major nombre de treballs, per a potenciar l'esforç conjunt de diversos fallers d’una mateixa comissió i no dels poetes puntuals que hi ha en totes les falles. En este primer any, la comissió guanyadora, va ser la mateixa comissió organitzadora, la falla Ramón y Cajal.

Un dels objectius del concurs era potenciar la llengua valenciana dins del món faller de Torrent, de manera que el concurs naix amb el requisit imprescindible que per a participar-hi s'ha d'estar censat en una comissió fallera i que la temàtica del poema gire al voltant del món de les falles. Però és aquí on entra la picaresca, perquè com hem esmentat anteriorment un dels punts forts del concurs era el patrocini de la Caixa Rural, fet que va permetre oferir uns premis econòmics més que interessants, i va ser així que poetes professionals o semiprofessionals, no fallers, hi presentaven els seus treballs en nom d'una comissió i en aconseguir el premi, ells es quedaven amb la dotació econòmica i la falla amb el premi representat pel típic palet. Este fet va ser el que va portar a la comissió a replantejar-se els premis i a eliminar els premis econòmics i a

92

atorgar com a premi, la flor natural, un quadre en record del premi i el palet per a la comissió.

I si parlem de premis, cal parlar de jurats, sempre s'han buscat com a jurats personalitats unides al món cultural de la ciutat de Torrent, i un criteri molt important, persones no vinculades a la comissió de la falla organitzadora per a buscar la major independència i transparència possible. Un fet que certifica esta transparència és que en la cerimònia de cloenda cada membre del jurat canta en veu alta i públicament la puntuació que ell atorga a cada poema, que pot diferir bastant de la dels altres companys de jurats. Al costat dels esmentats abans, Vicente Beguer i Arturo Boix, la primera edició també va comptar amb la presència de Joan Baptista Sanfélix Martínez, que van ser els tres membres del jurat durant els dos primers anys. L'any 1979, tercera edició dels jocs, entra com a jurat, Guillermo Valls Bonet, membre del jurat que roman en l'actualitat, i que ha estat testimoni directe durant trenta-tres anys de l'evolució d'estos jocs.

Els anys vinents, es va passar dels tres membres inicials, a quatre, fins a arribar als cinc membres del jurat de les últimes edicions. Amb el risc d'oblidarnos d'alguna persona que va ser jurat en moments molt puntuals, la comissió guarda un grat record de persones com Luis Garcia Valiente, Francisco Mora Martínez, Jaume Santonja Martinez, Josep Vte .Felip Monlleó (director de Política Lingüística de la Generalitat Valenciana i que va ser jurat en el XXV aniversari dels Jocs), M. Creu Nieto Giménez de los Galanes, fins a arribar als altres quatre membres del jurat que acompanyen Guillermo Valls actualment, que són Jose Royo Martínez, cronista oficial de la ciutat de Torrent, Alfred Domínguez Ibáñez, exregidor de Cultura de l'Ajuntament de Torrent i un enamorat d'estos Jocs Florals, Jose Veiga Gómez, també antic regidor de Cultura de l'Ajuntament i que ha col·laborat amb aquest certamen sempre que se l’ha necessitat i Modest Muñoz Puchol, actual regidor de Cultura, que des del moment que va entrar, ha mostrat tot el seu suport a este concurs literari.

Com es pot apreciar un jurat altament qualificat que ratifica la imatge de serietat i prestigi que vol oferir este concurs i garanteix la independència a tots els fallers que hi vulguen participar.

Durant estos trenta-cinc anys els índexs de participació han estat molt variables, hi ha hagut anys que la participació ha arribat quasi a la trentena de treballs i en altres on la participació ha superat lleugerament els cinc treballs.

Fa cinc anys, amb l'objectiu d'impulsar el concurs, la comissió es va reunir amb els membres del jurat per tal d’analitzar la situació del concurs i aportar-hi noves idees. D'esta reunió, l'Ajuntament, en la figura del regidor de Cultura, Modest Muñoz, que al seu torn és membre del jurat, i amb el suport del regidor de Festes, Miguel Monterde Alepuz, es va comprometre a editar un llibre que recull totes les poesies participants en l'edició anterior, amb la consegüent alegria que és per al poeta veure el seu poema publicat en un llibre, i així es com es fa des de l’any 2009.

Per acabar aquest estudi no podem oblidar dos fets puntuals que estan gravats amb lletres d'or en la història del concurs: - El primer, la celebració, l'any 1985, de la I edició dels Jocs Florals Fallers Infantils de la ciutat de Torrent. A l'empara dels jocs adults, en la mateixa data i amb el mateix format, amb l'única excepció que els infantils podien presentar els treballs, bé en prosa o bé en poesia, es va buscar inculcar als més menuts el voler per esta llengua i oferir la possibilitat d'escriure sobre falles i en

93

valencià. Per a motivar els xiquets i xiquetes a escriure, sense por a pensar que eren menuts i no podien competir amb altres de més edat, es van instaurar dos categories, una primera fins als 11 anys, i la segona fins als 14, edat en què ja són fallers adults. Esta idea va tenir una gran acollida, sempre dins la realitat que un concurs literari no és molt atractiu per als xiquets, i hi ha hagut anys on la participació ha superat la quinzena d’originals entre les dos categories. Els organitzadors ens expliquen amb orgull la satisfacció de veure que xiquets i xiquetes que hi van participar en l’etapa infantil, han continuat participant en la modalitat d'adults, fins i tot guanyant algun que altre primer premi. L'any 2009, va ser un any molt especial per a estos jocs infantils, ja que van celebrar amb molt èxit el 25 aniversari de la creació, i el casal de la Falla Ramón y Cajal es va omplir d'activitats culturals, combinades amb altres més lúdiques, dirigides sobretot al públic infantil, en una Setmana Cultural on va destacar la presència física dels 25 treballs guanyadors de cadascuna de les categories, que podien ser llegits per qualsevol persona que s'apropara al casal i l'elaboració d'una insígnia commemorativa d'esta important efemèride, dissenyada per l'artista torrentí Jose Luis Campillo Ruiz, faller de la comissió.

- El segon moment culminant en la història d'estos Jocs Florals, va ser la celebració, l'any 2001, del XXV aniversari de la seua creació. Va ser un any molt emotiu, ja que s'havia aconseguit mantenir durant 25 anys sense interrumpció, el concurs cultural per excel.lència de les falles de Torrent, i això deia molt de la falla organitzadora, però sobretot de les falles de la ciutat que eren les que havien mantingut viva la il·lusió per estos jocs amb la seua participació. Esta data tan important calia celebrar-la com es mereixia, i s'organitzà una Setmana Cultural del 5 al 9 de març de 2001, que finalitzaria amb la Cloenda dels XXV Jocs Florals a la sala d’actes de l’Ajuntament. Ha sigut l’única vegada que els Jocs s’han celebrat fora del casal de la falla organitzadora. Esta setmana cultural va comptar amb la col·laboració de moltes persones, però entre totes cal destacar la figura del llavors regidor de Cultura i Falles, Alfred Dominguez Ibañez, que es va desviure perquè este esdeveniment fora tot un èxit, amb una implicació fonamental per al desenvolupament d'esta setmana cultural. Durant esta setmana gran es va poder disfrutar d'una exposició sobre els llibrets de falla torrentins en el període 1928-2000, de l'actuació del contacontes Tio Vicent en dos sessions, una per a adults i una altra per a xiquets, d’un concert de la Banda del Cercle Catòlic de Torrent a l'interior de la Parròquia de Sant Lluís Bertran, de la Cloenda dels XXV Jocs Florals on es va presentar la insígnia de plata commemorativa dissenyada per José Luis Campillo Ruiz que li va ser lliurada a totes les autoritats, jurats i membres de la comissió. La setmana es tancà amb un sopar homenatge, a l'Hotel Lido de Torrent, a tots els que de forma desinteressada han treballat perquè la nostra ciutat haja gaudit durant 25 anys de poesia fallera i en la nostra llengua.

Esta és a grans trets la història d'un concurs que va nàixer amb alguna que altra incertesa, però que a poc a poc s'ha anat consolidant fins a poder oferir a la ciutat de Torrent uns Jocs Florals que havien desaparegut, i mantindre’ls durant 35 anys de forma inniterrumpida, demostrant a la societat que les comissions falleres no estan renyides amb la cultura, és més que poden ser instruments més que vàlids per a apropar la cultura i la llengua a la resta del poble.

94

RELACIÓ DELS 35 PRIMERS PREMIS DELS JOCS FLORALS DE TORRENT Edició

Any

Obra guanyadora

Autor

I II III IV V VI VII VIII IX X XI XII

1977 1978 1979 1980 1981 1982 1983 1984 1985 1986 1987 1988

Antoni Fernandez i Balbuena ManuelCasaban Tordera Pepita Baño i Belda Mª Carmen Calvete i Silla Andres Hernandez i Ribes Mª Carmen Calvete i Silla Andreu Andreu i Alabajos Josep Ballestar i Torres Andreu Andreu i Alabajos Antoni Gonzalez i Millán Vicent Cotolí Ibañez Vicent Cotolí i Ibañez

XIII XIV XV XVI XVII XVIII XIX XX

1989 1990 1991 1992 1993 1994 1995 1996

XXI XXII XXIII XIV XV XVI

1997 1998 1999 1999 2000 2001 2002

XVII XVIII XIX XXX XXXI XXXII XXXIII XXXIV XXXV XXXVI

2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 2012

La cremà Valéncia en falles Torrent Cants i flors Estoreta La festa Llàgrimes de ninot Indignació Vull saber Silenci Cant a una roasa Estampes festives i populars d'una falla Fent un camí d'història Pareix que fon ahir Prec a Sant Per a tu vida i amor Ai si jo poguera Faller enamorat Rapsòdia del foc Cants d'essències o versos trencats Sentint l'ofrena En el teu record Nit de pluja (Ex aqueo) Laments (Ex aqueo) Trilogia d'una vida L'inici Els ultims cants d'un trobador L'esperit Un mar de falles Tradicions d'un poble Una porta a l'esperança Inspiració poètica Mai més en silenci El llegat Estat de llibertat Fallers, despertem!!!

L’esperança és la veu d’una falla Embeja entre l'art i el foc

XXXVII 2013

Vicent Cotolí Ibañez Vicent Cotolí i Ibañez JosepVicent Cotolí i Ibañez Vicent Cotolí i Ibañez Fernando Furio i Soriano Andreu Andreu i Alabajos Albert Sesé i Abad Andreu Andreu i Alabajos Vicente Millán i Domenech Jose Fdo. Andreu i Mora Andreu Andreu i Alabajos Josep Antoni Castillejo i Duran Jose Fdo. Andreu i Mora Andreu Andreu i Alabajos Jose Fdo. Andreu i Mora Andreu Andreu i Alabajos Jose Fdo. Andreu i Mora Mª Dolores Miquel i Campos Jose Fdo. Andreu i Mora Mª Dolores Miquel i Campos Jose Fdo. Andreu i Mora Jose Fdo. Andreu i Mora Ximo Requena i Romero Jose Fdo. Andreu i Mora V. Robert Gómez i Samblás.

V. Robert Gómez i Samblás.

95

PER AHÍ HI HA UNA ESTORETA VELLETA PER A LES FALLES DE TORRENT? HISTÒRIA DEL CANT DE L'ESTORETA DE TORRENT AITOR SÁNCHEZ I COLLADO SALVADOR CÍSCAR I JUAN Introducció: Veus del passat cap al futur Parlar del Cant és parlar de la xicoteta plaça de Sant Roc on el passat encara reviscola entre els cantons i les voreres. Més de 35 anys d'història s'amaguen en les veus i els cants dels xiquets que cada any porten al present la il·lusió renovadora de la festa de les falles, però també ens conten històries del cor i ànima de Torrent... Cada any, en el primer cap de setmana, els xiquets torrentins- de totes les edats- ens reunim per a cantar el fil musical i pregó inicial de la festa fallera... però, quan va nàixer este concurs? Com va arribar fins a la nostra ciutat? Per quines etapes ha passat fins a convertir-se en el pregó per excel·lència de les falles?

El Concurs del Cant de l’Estoreta va ser creat a Torrent en el 1977 per la falla Sant Roc i la Junta Local Fallera. És el concurs infantil més antic de la capital de l'Horta Sud dedicat a difondre la cultura i les tradicions valencianes, tant en l'àmbit faller com en la vida cultural de la ciutat. A més es tracta de l'únic concurs d'estes característiques que es fa fora de la ciutat de València i el segon concurs cronològicament d'estes característiques, després del qual vindria el creat en els Poblats Marítims per la falla Blocs-Platja.

La importància del Cant de l'estoreta hem de situar-la en un context en què a Torrent a mitjans dels 70 no hi havia cap activitat infantil, llevat de la Cavalcada del Ninot. Per tant, podem dir que es tracta del concurs degà de les activitats culturals infantils en la capital de l'Horta Sud. El Concurs de Teatre en Llengua valenciana no el creà la Junta Local Fallera fins al 1981 - ha complit la XXXI edició- i el Concurs de poesia de Jocs Florals Infantil, organitzat per la falla Ramón y Cajal, no es va crear fins al 1986. Així doncs, la seua vàlua radica en el fet que el festival de l'estoreta porta del passat, veus, tradicions, costums i referents culturals que formen part de la nostra història. S'escenifiquen fets històrics, tradicionals, personatges populars o oficis tradicionals perquè no queden en l'oblit. Cada falla presenta una proposta basada en una investigació prèvia desenvolupada per membres de la comissió, però els protagonistes verdaders són els xiquets, encarregats de representar de forma didàctica cada proposta. Cada participació acaba amb el cant de “Hi ha una estoreta velleta per a la falla de Sant Josep…” que naix de la manifestació popular, quan els aprenents dels tallers artesans anaven per les cases arreplegant trastos vells per a amuntonar-los al costat del “parot” i la resta d'efectes en desús, a fi de pegar-los foc la nit de Sant Josep.

La importància dels xiquets en la festa fallera Els xiquets sempre han estat presents en les festivitats relacionades amb el foc, de vegades com a protagonistes, d'altres com a actors secundaris, però del

96

que no hi ha dubte és que per a les falles, els xiquets han sigut i són el motor principal d'una festivitat que apareix com a hereva de les tradicions de festes de carrer (ninots de mitja quaresma), la influència dels altars barrocs, el teatre i la literatura lírica popular.99 A finals del segle XIX ja era costum que els xiquets arreplegaren els trastos vells i anaren, casa per casa, per tal de replegar material per a encendre fogueres, naix així la coneguda estoreta velleta, una mena de joc popular, en què participaven colles d'amics fent gran guirigall entre el veïnat.

L'estoreta quasi desapareixerà amb l'evolució d'eixes primitives fogueres fetes per xiquets, ara convertides ja en les falletes infantils de gran valor artístic. En la dècada dels 30 s'intenta recuperar com a reducte nostàlgic del passat, reconvertida en la festa de l'estoreta, on els xiquets participen en una gran cercavila que va recórrer el centre de la ciutat de València, des del riu i fins a la plaça de Castelar.100 Esta festa durarà dos anys, perquè la Guerra Civil truncarà estes activitats, fins que l'any 1962 la falla Plaça de l'Arbre reviscola esta tradició, torna a fer valdre el cant de l'estoreta, ara transformada en concurs i fomenta la recuperació de personatges, tradicions, icones valencianes i referents de la nostra història. El punt d'unió de l'antic joc de l'estoreta i este concurs és precisament la representació final per la qual cada falla escenifica un grup de xiquets que arrosseguen una vella estoreta, a imitació dels xiquets del segle XIX: els primers en demanar l'estoreta velleta per a la falla de Sant Josep.

Falles i xiquets a Torrent Torrent acull la seua primera falla documentada en el 1900. Nodrida amb poc més de 8.500 habitants i poc mes de 2.000 cases, la nostra ciutat acull el 19 de març el seu primer monument per iniciativa veïnal al carrer del Pi, posteriorment, carrer de Cambrils i actualment, Mare de Déu de l'Olivar. Les cròniques del moment parlaven d'una falla amb molta crítica política i, així i tot, no fou censurada ja que l‘alcalde, Pasqual Miquel Ros, aficionat a las festes falleres, donà la seua autorització. Però no serà fins al 1931 quan Torrent planta la primera falleta infantil. L'insigne artista Vicente Pallardó planta al carrer de l'Església, per iniciativa popular, el primer cadafal dedicat a tots els xiquets de Torrrent.101 A Torrent l'engranatge de la festa fallera -oficial i institucionalitzada- arriba tard si el comparem amb altres poblacions i per tant, este endarreriment el pateixen en primera instància les falles infantils, que quasi són inexistents a la capital de l'Horta Sud. En este sentit, les comissions infantils i la seua activitat a Torrent queden relegades a comptades iniciatives populars, desenvolupades entre colles de veïns o amics. Per tant, el seu desenvolupament no es fa factible fins que les comissions adultes comencen la seua travessia de manera oficial. Serà el moment en què els xiquets copien el patrons que marcaven els adults, tal com passava a altres poblacions amb més tradició fallera, com ara Gandia, Borriana o Xàtiva.

99

HERNÀNDEZ MARTÍ, Gil-Manuel (2002): La festa reinventada. Calendari, política i ideologia en la València franquista. Pàg. 49. Publicacions Universitat de Valencia. València.

CASTELLÓ I LLI, Joan; MIR I SERRANO, Hernán; i SANCHIS AMBRÓS, Manuel (2001): Fallas infantiles. Juego y tradición. Ajuntament de València, València 101 CISCAR JUAN, Salvador (2010): L’Enigma Pallardó. Dins del Llibret de la falla Ramón y Cajal de 2010 100

97

Tal com s'arreplega en el llibre Falles Infantils: “Des dels inicis de la dècada dels anys 30, l'expansió de cadafals va ser imparable, s’estenien per totes les ciutats i pobles que tenien alguna tradició fallera, com Sagunt, que en 1934 plantà una falla infantil en la plaça del Salvador. En 1936 Gandia va concedir tres premis entre les nombroses falles plantades a la ciutat ducal.

Posteriorment, se sumaren a esta incitava altres localitats de menor tradició fallera com Alcoi, Llíria, Albuixech, Montcada i Alfara del Patriarca, que aparegueren en la publicació (Colilla suplement del Levante, amb molta acceptació), superant entre totes el centenar en poc de temps.”102 En esta mateixa línia, el llibre Les falles de la República a Gandia remarca esta idea i mostra l'exemple faller de Xàtiva o Borriana: “a Xàtiva, el 1933, hi va haver una extraordinària activitat infantil amb nou comissions i van proclamar la primera bellesa infantil, la xiqueta Amelia Alfonso Olivares. A Borriana, les comissions infantils sempre superaren el nombre de falles adultes i l'any de més elevada participació va ser el 1934 amb deu comissions. A la ciutat d'Alacant, l'activitat infantil s'inicià el 1932 amb dues fogueretes.” 103 A Torrent, l'oficialitat fallera arriba en la dècada dels 40, quan a la plaça Major es va crear la comissió de la Plaza del Caudillo, on Francisco Puig Vilanova, Costa i Cabrelles planten un monument amb una altra crítica veïnal. Al 1949, com comentàvem, a imitació del model traçat pels adults, sorgix la figura del primer president Infantil, que recau en el xiquet Enrique Mora i Remohí. Al carrer de Sant Josep es plantà falla i també al carrer del Beat Joan de Ribera.

Com a conseqüència de l'endarreriment de la germinació de les falles infantils a Torrent, podem comentar que la figura de la fallera major infantil no arribarà fins al 1978, càrrec que ocupà la xiqueta Maria José Fabià. Totes estes dades trauen a la llum una activitat fallera infantil esmorteïda, sense fons, ni forma i que continuarà així fins que arribem a la meitat dels anys setanta. En eixe moment alguna cosa comença a canviar al si de la festivitat fallera. Els xiquets comencen a rebre protagonisme. Es tracta del mateix instant en què naix el Cant de l'Estoreta a Torrent104.

Fotografia de les falles torrentines quan arriba l'Estoreta A Torrent la tradició de l'Estoreta no arribarà fins al 1977 quan, per imitació al model del concurs de València, un nou faller de la falla Sant Roc, Vicent Sereix, suggereix la idea de crear l'esmentat concurs en un incipient calendari faller infantil quasi inexistent. En estes dates, només es feien la Cavalcada del Ninot Infantil i la presentació de les diferents falleres majors, per tant podem dir que no hi havia activitats destinades a fomentar i divulgar la cultura entre els més xicotets. Per a analitzar millor les condicions en què es va crear el Cant de l'estoreta de Torrent, hem d'estudiar el panorama faller de la dècada dels setanta.

Vivim el final d'una dictadura que ha portat fluxos migratoris de Castella-la Manxa, Andalusia i cada racó d'Espanya. Torrent, com a bon amfitrió, rep els nous torrentins que s'involucren en la festa fallera. Aprenen les nostres tradicions i fan créixer les falles. L'any 1970 varen ser dotze les falles plantades. Es varen millorar els actes conjunts de I'any anterior i es va 102 CASTELLÓ I LLI, Joan; MIR I SERRANO, Hernán; i SANCHIS AMBRÓS, Manuel (2001): Fallas infantiles. Juego y tradición. Pàg. 36. Ajuntament de València, València.

103 COLL FORNÉS, Josep (2003): Les Falles de la República a Gandia. p.191. CEIC Alfons el Vell. Gandia.

104 BEGUER ESTEVE, Vicent (1980): “Xicoteta història de les Falles de Torrent”. Dins d’El Granerer de 1980. Torrent.

98

consolidar la Junta Local Fallera, la qual acudí a la retolació del nou carrer del gran músic torrentí Josep Andreu Navarro, rètol que va regalar, precisament, la Falla de Sant Roc. No va ser fins a l'any 1971 quan Torrent, seguint la tradició de la capital i d'alguns de pobles de València, va instaurar la figura de la fallera major. Com diu el cronista Vicent Beguer i Esteve, ja es palpava en l'ambient; funcionava prou bé la Junta Local, totes les falles tenien esperit de col·laboració i es va proclamar la primera fallera major de Torrent. “En este mateix any es creà l'emblema de la Torre, en les categories d'or, plata i coure, per a premiar les actuacions dels homes que, per qualsevol circumstància, es distingixen pel seu amor i treball per les falles”. Assistim a un any clau per a les falles de Torrent ja que es posen les bases de tot el que esdevindran en l'actualitat.

L'any 1972 varen participar onze falles en la festa. Per primera vegada planten falla el barri Sant Gregori i Pare Méndez. En eixe any ressorgix amb gran fervor i devoció el trasllat de la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats des de l'església del Bon Consell a la parròquia de I' Assumpció.

Amb l'arribada del 1973, arriba a Torrent I‘esdeveniment més valuós de les falles torrentines, EL GRANERER, la revista oficial de la Junta Local Fallera de Torrent, presidida en eixe moment per Josep Roig i Alegre. Vicente Beguer va estar al front d'esta publicació, amb Vicent Pallardó Latorre, encarregat de fer la primera portada, juntament amb Paco Torrent i Pasqual Romero, que feien els versos al·lusius, i Pep Ibàñez Clemente, amb dedicació plena, ajudat per Josep M. Alejos i Miquelet Mora.

L'any 1977 la falla del carrer de Nicolás Andreu i voltants va veure la llum, amb la falla Saragosa i la falla Xenillet. I en eixe mateix any, el Cant de l'Estoreta i els primers Jocs FIorals adults de Torrent s'integraven en la festa. Per aquells moments l'ànima de la festa era el secretari de la Junta Local, Artur Boix i Miquel.

Sant Roc importa El Cant de l'Estoreta Un jove Vicent Sereix, nascut al carrer de Garcilaso de València (barri del Carme) arriba quasi per casualitat a la comissió de la placeta de Sant Roc i per un altre desig del destí se li ocorre portar des de la plaça de l'Arbre el tradicional concurs del Cant de l'Estoreta. El més curiós va ser la forma en què s'adonà que els xiquets fallers de Torrent requerien més atenció per part dels adults. Com recorda el mateix Sereix, “esta idea fou producte d'una conversa amb el meu propi fill” – raona sensiblement emocionat- “el meu fill no tindria més de 4 anys i un dia em va dir: “Per què jo vaig disfressat amb un sac i eixe altre xiquet va disfressat de guerrer?” (es referia a una disfressa de la Cavalcada del Ninot)... Es va quedar tan tocat de la realitat esgarrifadora del xiquet que prompte començà a traçar amb els amics de la falla idees diverses per a fomentar la participació dels xiquets en la festa.

“Recorde quan era xicotet que els fallers del barri del Carme feien una processoneta amb la tapadora del comú, l'estoreta i cantaven... i ja de major, sobre els 1965-67 aní amb la dona a eixa plaça i li diguí “ara voràs una cosa bonica que no has vist en cap altre lloc.” I se’m va ocórrer la idea que els fallers de Sant Roc participarem en este festival infantil de l'estoreta.”

99

A l'exercici faller de 1976 -77 Sereix es disposà a parlar amb el president de la falla Plaça de l'Arbre amb la intenció de participar-hi, però prompte les idees anaren més enllà i el mateix any decidiren crear el mateix concurs, però en la nostra ciutat, de manera que, per designis del calendari, els fallers de Sant Roc organitzaren el concurs en la capital de l'Horta Sud abans de participar en el de València.

Sota la presidència de Nelo Casaban, es va posar en marxa este projecte de concurs que perdura fins al dia de hui. Durant eixa etapa en la presidència va crear el himne de la falla de Sant Roc, la missa del dia del sant, el concurs d'ornats de carrer i, per descomptat, el Concurs Infantil del Cant de l'Estoreta “nascut sota la seua presidència gràcies a l'entrega de uns homes que creien i creuen que hem de ser les falles les encarregades de mantindre vives les tradicions del poble valencià”- arreplegava el llibret de la falla de 1988.

El 6 de març de 1977 veia la llum el nostre primer cant. Tal com comenta Sereix “necessitàvem l'aprovació de la Junta Local de Torrent, però també la de la Plaça de l'Arbre. Per una banda, jo anava molt a la Junta Central i un dia proposí la idea de fer el concurs. Per la seua banda, Junta Central ens remeté a la Plaça de l'Arbre. Parlí amb el president i no ens va posar cap obstacle. La falla del Carme ens autoritzà i envià una carta a Junta Central per a informar i autoritzar el nostre concurs.

D'altra banda, com era membre de la Junta Local, proposí al president, Pepe Roig, la idea de crear el Concurs del Cant de l'Estoreta. Necessitàvem el seu vistiplau per tal d'organitzar-lo, però sense renunciar a concursar”- resumix Sereix, qui proposa com a solució crear dos modalitats de premi, de manera que en els premis que donava la falla, no participava la comissió, però sí que participaven en la modalitat de concurs que organitzava la Junta Local (el jurat d'aquell moment eren un membre de Junta Local, Vicente Galbis, Company, Enrique Marzal, president de la Junta Local: Francisco Climent, etc.).

Com que era un premi que fomentava la cultura i les activitats en els xiquets, varen rebre una subvenció de la Junta Local per a fer els palets. Un torner de la falla feia els banderins (amb tres graneretes en els extrems), la dona de Vicent Sereix cosia els banderins i en la impremta posaven les lletres. Calabuig, Eugenio i Gil foren segons recorda Sereix, els puntals per a tirar endavant el concurs. Tots quatre, amb els presidents de les falles posaren les bases del concurs.

El primer document escrit que trobem sobre el Cant de l'Estoreta el trobem al programa de festes del llibret de la comissió de 1977 on es pot llegir: “Diumenge, 6 de març: Per primera vegada en la història de les falles torrentines, la nostra comissió, promou, coordina i organitza la celebració del tradicional Concurs del Cant de l'Estoreta, que tindrà lloc a les 11 hores amb el següent itinerari: sortida de la plaça del Cabdill, el Raval, St. Tomàs a la plaça de Sant Roc, on estarà el jurat qualificador. Els membres de la nostra comissió infantil, es concentraran al casal, convenientment abillats, a les 10 hores per a la seua actuació fora de concurs.”

Esta primera iniciativa tingué molt de ressò en el poble de Torrent, perquè fins i tot el diari Levante arreplegà el 5 de març de 1977, a través del seu

100

corresponsal, Juan Bta. SANFELIX, la primera aparició en premsa del Cant, en la secció Gran Vía: “Mañana domingo día 6 trendrá lugar, a las once de la mañana, el primer concurso del “cant de l'estoreta” que organiza la falla de la plaza de san Roque, en el que toman parte siete fallas, más una fuera de concurso.

El desfile comenzará a las 10'30 desde la Torre, para dirigirse a la plaza de San Roque y actuar con el “cant” ante el jurado.

El jurado calificador estará compuesto por las siguientes representaciones: Un miembro de Junta Local Fallera; un miembro del Instituto Musical de Torrente; un miembro de la sección de valenciano del Circulo Católico; el cronista oficial de la ciudad; un corresponsal de prensa acreditado en la ciudad y un miembro de una de las sociedades musicales locales, actuando de presidente el alcalde o concejal en quien éste delegue, y de secretario, sin voz ni voto, el que sea de la falla de San Roque".

Quatre dies després Levante torna a fer-se eco del concurs i publica ja a posteriori els guanyadors. Premi al xiquet: 1.- Al grup de la falla Sedaví 2.- Al grup de la falla Barri del Carme, de Picanya”. L'accèssit va anar a parar al grup de la falla Ramón y Cajal. Quant al premi al conjunt: 1. Al grup de la falla Barri del Carme, de Picanya. 2. Al grup de la falla Avenida Mártires. Accèssit: al grup de la falla Plaza Caudillo. Per últim, el Premi al cant fou per a la falla Avenida Mártires i el 2n per al grup de la falla Plaza Caudillo. Accèssit.- Al grup de la falla Ramón y Cajal.Tal com arreplega la crònica: “I CONCURSO DEL “CANT DE L'ESTORETA. El domingo se celebró el I Concurso del “Cant de l'estoreta”, que ha organizado la falla plaza de San Roque. De los siete grupos inscritos, actuaron solamente cinco, ya que los dos restantes, por impedimentos de última hora, desistieron de su actuación. Inicióse el acto con el desfile de los grupos concursantes desde la explanada de la Torre, dirigiéndose por las plazas del Caudillo y Maestro Giner y calle de Santo Tomás, a la plaza de San roque donde estaba situada la tribuna del jurado calificador que presidía el alcalde, señor Soria, realzado con la belleza y juventud, la presencia de la fallera mayor y sus corte de honor. “ (Levante, 9 de març) Este és el resultat de la primera incursió de la falla de Sant Roc a l'hora de desenvolupar el seu concurs particular del Cant de l‘Estoreta, una activitat que es mantindrà en paral·lel, durant cinc anys, amb la participació en el concurs de la falla de la Plaça de l'Arbre.

Participació de torrentins en el Cant de l'Estoreta de la Plaça de l'Arbre Com acabem de vore, els xiquets de la falla Sant Roc no concursaren en el festival que organitzaren ells mateixos, però sí que ho feren, tal com ho tenien previst en el Cant de l'Estoreta de la falla Plaça de l'Arbre. El 13 de març de 1977 la falla Sant Roc triomfa en la seua primera participació a València. Tal com comenta Vicent Sereix, ell personalment va comentar al president de la

101

falla del Carme la intenció de participar-hi i no van posar cap impediment. La única norma era estar a les 9 hores del 13 de març per a fer el sorteig de participació, cosa que suposava un problema per als fallers de Sant Roc, perquè a Torrent se celebrava la Cavalcada del Ninot, el mateix diumenge 13 de març. Per eixe motiu, demanaren a Junta Local ser els últims a desfilar en la Cavalcada del Ninot. Moments de tensió, com recorda Sereix: “Ho recorde amb molt bon humor, però també amb molta tensió... canviar els xiquets en els cotxes, arribar a Torrent, disfressar-los per a la Cavalcada del Ninot nostra...però va valdre molt la pena, perquè el meu fill gran representà el granerer i guanyàrem el primer premi al xiquet més típic, el premi de Radio Valencia, el premi al millor conjunt, al millor cant i damunt el meu fill va ser entrevistat en la TV que encara era en blanc i negre (1977). TVE estava realitzant un reportatge, ja que la filla del president del govern, Adolfo Suárez, era la fallera major infantil de València”.

El 15 de març de 1977 apareix la notícia del Cant de l'Estoreta de Valencia on la falla Sant Roc va guanyar el 1r premi al xiquet més típic, el premi de Radio Valencia i el premi de la Junta Central Fallera, a més d'un 4t premi al conjunt.

En la noticia apareix entre parèntesi la procedència de la falla San Roque (de Torrente), el que ens evidencia que era la primera vegada que una falla de fora de la capital participava en el concurs i a més a més, guanyava tants premis.

Precisament, a l’endemà, 16 de març, el diari Levante arreplega en un peu de foto la celebració de la festa i il·lustra la noticia amb una fotografia de grans dimensions amb la participació del fill de Vicent Sereix, qui representava la figura del granerer i que, com ja hem vist, eixe any va guanyar el premi al xiquet més típic (“en la foto un aprendiz de “granerer”-deia l'article”).

La importància va més enllà de la mera anècdota, ja que es tracta de la primera fotografia apareguda en premsa que il·lustra el Concurs del Cant de l'Estoreta i serà precisament, la d'un xiquet torrentí.

I a més, encara es va publicar una altra ressenya sobre la participació de Sant Roc en el concurs del cant a València, en este cas, en la secció de comarques: Gran Valencia. El 17 de març de 1977, Levante titulava: “Triunfo de la falla plaza san Roque en la plaza del Árbol. (...) siendo esta edición de resaltar en nuestra ciudad por haber participado por primera vez una falla torrentina, concretamente, la falla de la plaza de San Roque, que a su vez había organizado el pasado día 6 la primera edición celebrada en Torrente.

Más resaltar aun que la participación de la mencionada falla el éxito obtenido por la misma la conseguir traerse a nuestra Ciudad cuatro importantes premios: el primero, al xiquet més típic, por la caracterización y actuación del pequeño granerer; cuarto pemio al millor cojunt, por su comparsa que representaba un paseo de principios de siglo. A estos dos premios de la falla organizadora hay que añadir el premio de Radio Valencia a la mejor figura el premio extraordinario de Junta Central Fallera a la mejor figura.

102

Un rotundo triunfo para la falla de la plaza de San Roque, que, indudablemente, ha de repercutir sobre todas las fiestas josefinas de nuestra ciudad.”

Este èxit en la primera experiència va suposar tota una revolució a Torrent, ja que una comissió xicoteta amb molt d'esforç i estudi de les tradicions va aconseguir superar les falles de la capital. Prompte començarà la maquinària de fer primers premis de xiquets i figures típiques, tal com comenta Sereix: “Va ser tal l'èxit, que a l'any següent preparàrem molt el concurs i guanyàrem el premi al millor xiquet amb la figura de la bunyolera (1978).

L'any 1979, el meu fill representà el traquer, i va crear i disparar una traca de veritat. Tots els dissabtes jo anava a Alcàsser a un taller de pirotècnia i hi ajudava dos o tres hores per tal d'aprendre a fer traques.”

Així ho va a arreplegar el Levante el 7 de març de 1978. Sant Roc tornà a ser notícia, ja que va guanyar una altra vegada el premi al xiquet més típic amb la figura de la bunyolera, tal com s'arreplega en la pàgina 15 d'este diari.

El 13 de març de 1979, la trajectòria de Sant Roc està consolidada en el festival de la Plaça de l'Arbre i la seua aparició en la classificació en premsa és ja habitual. De fet, eixe mateix dia el diari Levante arreplega el 5é premi obtingut de 12 falles al millor conjunt (apareix ja amb el nom en valencià de Sant Roc) i a més, torna a guanyar el premi al xiquet més típic i també el premi de Radio Valencia i el de Junta Central Fallera.

Així doncs, la falla guanya durant tres anys consecutius este premi per la qualitat, per la investigació, realisme i veracitat amb què representaven oficis quasi extingits a la València industrialitzada de finals del 70. El jurat de 1979 així ho va a testificar, jurat que eixe any estava format per “Jesús Lopez Sancho, president del jurat i representant de la Junta Central Fallera, José Bea Izquierdo, de los Cronistas del Reino, Rafel Raga Montesinos, de la Real Academia de Bellas Artes San Carlos; José Cervera Grífol, por la Sociedad Lo Rat-Penat; Francisco Barceló Cucarella, de la Sociedad Coral El Micalet; Matías Villaplana, por el Gremio de Maestros Carpinteros; Ramón Iranzo, por el gremio de ARTISTAS FALLEROS, Juan Antonio Verdú, por el Círculo de Bellas Artes y Julián Pastor Ferré, de la Asociación Casa de los Obreros.”

Comença el declivi a València. Esta serà la última vegada que la falla de Sant Roc apareix en premsa i en el pòdium, ja que el 1980 i 1981 hi tornaren a concursar, però només aconseguiren el 4t premi amb la figura del palmiter en l’any 1980 i el 6é premi en la figura del fuster el 1981 (i també el 9é premi al conjunt).

Paral·lelament, des de la Junta Local Fallera de Torrent cridaren l'atenció a la comissió de Sant Roc per ser sempre els últims a desfilar en la Cavalcada del Ninot Infantil. L'organisme local faller al·legava que s'havia de guardar un ordre igualitari i que no podien mantindre eixe privilegi de per vida. D'esta manera es tanca una etapa i en la dècada dels 80 la falla dedica tots els esforços a centrar-se a organitzar el concurs de Torrent i a seguir investigant en futures representacions per al cant de l'estoreta de la placeta de Sant Roc. Cal destacar la incursió l’any 1980, com a anècdota, de la falla Nicolás Andreu que obté un 10é premi al millor conjunt en la falla de la Plaça de l'Arbre.

103

Participació de Sant Roc en el Cant de la Plaça de l’Arbre ANY 1977 (13 de març) 1978 (5 de març) 1979 (11 de març) 1980 (9 de març) 1981 (8 de març)

ORDE

EXTRAORDINARI

3r

RADIO VALENCIA

4t

-

10é

-

-

-

9é

RADIO VALENCIA

5é

-

-

-

9é

-

7é 1r

-

CONJUNT

CANT

XIQUET 1r (AGRANADOR) 1r (BUNYOLERA) 1r (TRAQUER) 4t (PALMITER) 6é (FUSTER)

EVOLUCIÓ DEL CANT DE L'ESTORETA DE TORRENT: 7.1. Els primers anys: El cant com a referent de les activitats infantils. Èxit.

Una vegada comprovat el rotund èxit aconseguit tant en l'edició torrentina com a València, els fallers de Sant Roc comencen una cursa que dura fins a dia de hui on el primer cap de setmana de març donen la benvinguda a les falles amb el particular pregó de l'estoreta. A l'any següent de crear-lo, torna a organitzar el concurs, tal com arreplega el llibret: “el 12 de març, a les 11 hores i organitzat per la nostra falla II Concurs del Cant de l‘Estoreta (amb l’assistència de la Fallera Major Infantil de Torrent i la seua Cort d'Honor), amb el següent itinerari: Plaça del Cabdill, carrer del Mestre Giner, carrer Santo Tomás, Plaça Sant Roc, on es troba el jurat. Encara que no optem a premi, participarem per a que els nanos de Sant Roc es concentren en el Casal a les 10 hores.”

Per la seua banda, el Levante també es fa ressò d'esta activitat i publica l'11 de març de 1978 en la Secció, GRAN VALENCIA: “TORRENTE. II CONCURSO DEL “CANT DE L'ESTORETA” Este concurso, en su segunda emisión del “Cant de l'estoreta”, que organiza la falla de la plaza de San Roque, tendrá lugar mañana, domingo, 12 de marzo, a las once de la mañana.

Aparte algunas sorpresas que nos reserva esta comisión para amenizar este concurso, se cuanta con la asistencia de la fallera mayor infantil de Valencia, niña María Amparo Cervera y Taulet.

Juan Bta. SANFELIX” I posteriorment, 7 dies després (18 de març de 1978) apareix publicada al Levante, la crònica que conta com es va desenvolupar este festival: “TORRENTE. II CONCURSO DEL “CANT DE L'ESTORETA”

104

Con gran animación de público y familiares de los niños actuantes, se desarrolló el domingo por la mañana en la plaza de San Roque en II Concurso del Cant de l'estoreta, al que se habían inscrito cinco fallas, más la titular fuera de concurso, pero que puntuaba para el trofeo Boix.

Inmediatamente a su terminación se procedió, de manos de la fallera mayor infantil de Valencia, niña Maria Amparo Cervera y Taulet – que con su corte de honor realzó el acto con su presencia – a la entrega de premios que resultaron ser: “Xiquet”.- Primer premio, falla barrio del Carmen, de Picanya. Segundo premio, falla avenida de los Mártires. Tercer premio, falla Ramón y Cajal.

“Conjunt”.- Primer premio, falla barrio del carmen, de Pincanya. Segundo premio, falla avenida de los Mártires. Tercer premio falla plaza del caudillo.

“Cant”.- Primer premio, falla barrio del carmen, de Picanya. Segundo premio, falla plaza del caudillo. tercer premio, falla Chenillet – Bandera Valenciana Premio de la Junta Local Fallera a la mejor puntuación, a la falla barrio del carmen, de Pincanya.

Premio Arturo Boix a la mejor figura, falla plaza de San Roque.

Juan Bta. SANFELIX” En 1979, el premi al millor cant és per a la falla Nicolás Andreu, però per la seua banda la falla Sant Roc guanya el premi al millor cant de Torrent. En esta tercera edició comenta el llibret, que després del concurs, durant les deliberacions “actuarà el grup de dansa de la falla Verge del Carmen de Picanya i la flors dels cantaors d'albaes de nostra falla”. No trobem impacte mediàtic del Cant de l'Estoreta en eixe any, però sí que trobem una crònica l’any 1980. El corresponsal del Levante J.V. Alabajos replega la quarta edició del cant: “Como en años anteriores, la falla Sant Roc ha organizado el concurso local del cant de l'estoreta que cumple este año su cuarta edición, alcanzando tantos éxitos, si no mejores como en otras ocasiones. En la recoleta plaza que da nombre a la falla desfilaron el domingo pasado los diferentes participantes en los apartados de xiquet més tipic, conjunto y cant, ante un público que fue aumentando a medida que transcurre el acto, y que aplaudió mucho a todas las actuaciones y representaciones falleras concurrentes.

En xiquet més tipic los ganadores fueron: 1. Av Mártires 2. Nicolas Andreu 3. Chenillet Accesit: Antonio Pardo.

En conjunto, la clasifiación final fue: 1. Plaza del Caudillo 2. Benemerita Guardia Civil 3. Ramón y Cajal Accésit: Avenida los Mártires En el cant de l'estoreta vencieron: 1. Nicolas Andreu

105

2. Benemerita Guardia Cicil 3. Avenida los Martires.

Mentre deliberava el jurat, va actuar el grup de ball de la falla Antoni Pardo (hui carrer 25 d'abril) com comenta el llibret. El concurs es consolida ràpidament entre les falles incipients de Torrent i també entre tota la colla de xiquets que veu en esta activitat una oportunitat per a divertir-se i distraure's a la vegada, un moment particular per a aprendre fora de l‘escola. L'any 1981 el premis resultants varen ser els següents. Categoria del cant: 1r FALLA LA PLAÇA/ 2n FALLA ANTONI PARDO/ 3r FALLA BENEMERITA/ ACCÈSSIT: FALLA XENILLET. En la categoría del millor conjunt: 1r FALLA COTXERA/ 2n FALLA AVINGUDA/ 3r FALLA ANTONI PARDO/ ACCÈSSIT. FALLA RAMÓN Y CAJAL. I pel que fa al xiquet més típic: 1r FALLA ANTONI PARDO/ 2n FALLA AVINGUDA/ 3r FALLA BENEMÈRITA/ ACCÈSSIT: FALLA NICOLAU ANDREU FALLA ANTONI PARDO PREMI MILLOR XIQUET TÍPIC. El 18 de març de 1982 el Levante arreplega la crònica del VI concurs: “El cant de l'estoreta Varen participar huit falles en el VI Concurs del Cant de l'Estoreta. Totes rivalitzaren de la millor manera, passant se un mati deliciós en la plaça de Sant Roc, des de les onze del matí del diumenge dia 14. Els premits se varen donar el mateix diumenge, a les dos de la vesprada al finalitzar tan simpàtic acte, en la forma que direm: El xiquet mes típic fon el presentat per la falla Antonio Pardo. El millor conjunt i el millor cant els va obtindre la falla de la plaça de Sant Roc.” (sic) De la mateixa manera, el 22 de març de 1983 Levante publica la crònica de Vicent Beguer Esteve, on destaca la representació del mercat, grup que aconseguí el primer premi: “El cant de l'estoreta, preparat per la falla de la plaça de Sant Roc, va fer el sèptim concurs infantil, en gran èxit i nombrosa participació de distintes comissions falleres. Se van premiar al chiquet més típic, que varen ser “la pintora de cerámica”,el primer, presentat per la falla A. Pardo; La fornera, per la falla de l'Avinguda els màrtirs, el segon, i El sarrier, de la falla Cochera, el tercer.

El millor conjunt fon per a la falla la cochera, el primer premi, la falla Benemèrita G. Civial , el segon, i la falla falangista A. Pardo el tercer. Els premis del millor cant foren per a la falla de la Plaça, el primer, la falla Falangista A. Pardo, el segon i la falla Nicolau Andreu, el tercer.

Cal ressaltar el conjunt que conseguí el primer premi, presentant el mercat de Torrent de finals del segle. La Junta Local Fallera concedí a la falla Cochera el pemi al millor conjunt; a la falla de la plaça, el millor cant, i a la falla de Sant Roc, pel chiquet mes tipic, “L'agüelo del colomet.” Tots estos actes van ser presidits per la fallera major infantil i la seua Cort d'Honor”(sic)

106

Durant la dècada dels 80 el cant aplega al moment de màxima esplendor quant a noves idees, escenificacions originals que porten del passat veus i històries de la nostra història. En els anys 90, el concurs perd un poc la seua categoria, pareix que cada vegada es més difícil traure una bona idea per a representar i que no estiga repetida, altres vegades, simplement opten per no repetir, perquè tal com diu el mateix Sereix: “Ara l'originalitat està en desús i moltes falles opten per copiar i repetir altres temes i figures que ja s'han representat. El resultat és el següent: o perfeccionen el que han fet altres falles o l'igualen, i en este cas no augmenta, ni millora la qualitat del concurs. En la dècada dels 90 totes les falles repeteixen temes i això no fa bé al cant. Les falles no investiguen, presenten temes típics, la gent s'avorrix de vore sempre el mateix i sempre hi anàvem els quatre de cada falla i quan actuaven, se'n anàvem, per a aconseguir punts d'activitat fallera.”

7.2 El renaixement del cant: augment de participació en els últims anys En les últims tres anys hem assistit a un augment exponencial del nombre de falles participants en el concurs organitzat per les falles de Torrent. La qualitat augmenta en paral·lel i assistim a un reviscolament d'esta activitat infantil amb la qual es fomenta la cultura des dels casals. Tal com assevera Sereix: “Efectivament, ara pareix que la cosa va millorant i es va igualant la participació d'altres anys, amb vora 13 o 14 falles. Són cicles, fins que arriba gent nova amb ganes de treballar, lluitar i investigar temes nous... del que estic segur és que mai no es silenciarà la nostra cançó... “Per ahí hi ha una estoreta velleta per a la falla de Sant Josep...”

Evolució de la participació en els tres últims exercicis En el quadre següent podem vore l’evolució en la participació dels últims tres anys. Les falles de Torrent aposten per l’activitat infantil en esta última etapa i XXXIII edició del Cant de l’Estoreta Any 2009 podem vore com augmenta la participació en el Concurs de Teatre en Llengua Valenciana, d’igual forma que s’incrementa el nombre de participants en el festival del cant: 2009 2010 2011

8 falles participants 11 falles participants 13 falles participants

280 xiquets i xiquetes 353 xiquets i xiquetes 400 xiquets i xiquetes

Programes de representació dels tres últims exercicis I ara en el quadre següent fem la valoració no sols de la quantitat de falles participants, sinó també de la qualitat de totes les escenografies:

107

Participants Curiositats Any 2010

Cotxera, Avinguda, Ramón y Cajal, Nicolau Andreu, Poble Nou, Àngel de l’Alcàsser, Sedaví i Santa Llúcia.

La falla Cotxera que presentà el tema del centenari del Rei en Jaume. La Falla Sant Roc representà la figura del granerer.

XXXIV edició del Cant de l’Estoreta

Participants

La Cotxera, Avinguda, Sant Roc, Nicolau Andreu, Ramón y Cajal, Poble Nou, Sant Valerià, Àngel de l’Alcàsser, Lope de Rueda, Saragossa- Parc Central i Sedaví.

Curiositats

Més de cinc-centes persones van fer front al fred i després a la pluja per a veure este espectacle infantil de tradicions. La falla Poble Nou, que va rebre el segon accèssit al xiquet més típic, va representar el llaurador. En acabant la falla Saragossa-Parc Central representà el granerer i la falla Sant Valerià representà sant Lluís Bertran. Una de les més aclamades va ser la del quadre de Felipe V que féu la falla Lope de Rueda, i on es va poder veure com el quadre en què hi havia apegat un xiquet pegava la volta cap avall. La falla Nicolau Andreu que es va emportar el tercer accèssit al millor conjunt per la representació de Miquel Mora Muñoz, també s’endugué el segon accèssit de cant. Entre les representacions més cridaneres va destacar la feta per Ramón y Cajal sobre el llanterner, i la de sant Blai de Sant

108

Any 2011

Roc, que la va fer mereixedora del primer premi que atorga la Junta Local FalleraXXXV edició del Cant de l’Estoreta

Participants

Falla Avinguda II Tram, Sant Valerià, Plaça Santa Llúcia, Saragossa-Parc Central, Avinguda, Poble Nou, Lope de Rueda, Cotxera, Sedaví, Àngel de l’Alcàsser, Ramón y Cajal, Sant Roc.

Curiositats

En 2011 els xiquets de Torrent van representar figures, com la del beat Vicente M. Izquierdo Alcon, del cronista Vicente Beguer i Esteve, Rubén Martínez Martos, la fotògrafa Carmen Segrelles i Sanz, l'orxatera, Francesc Cantó (guardacostes del Tamarit), escultura a la dona valenciana, l'artesà pilotari, el capellà de les Roques, el cacaueter i el fotògraf de Torrent, Jose Cardona i Espasa.

Quant a la modalitat de grup va guanyar la falla Cotxera amb la seua proposta del Ball de Torrent, coneguda frase popular que té l’origen en una escenificació pantomímica, en què es representa la visita del virrei i la dona a Torrent. En l'obra, el virrei i la dona són rebuts per l'alcalde i el capellà, i posen de manifest els vicis i defectes de l'Antic Règim, enganyen els protagonistes i els ridiculitzen, per a acabar tots perseguint-se a bastonades, precisament d'ací ve l'expressió “acabar com el Ball de Torrent”.

Quant a la figura del xiquet més típic va guanyar la figura de Francesc de Vinatea, cavaller del Regne de València que va ocupar el càrrec de jurat en cap de la ciutat, l'any 1333, quan Alfons III el Benigne va pretendre separar de la jurisdicció reial les ciutats i viles més importants del Regne de València (Xàtiva, Alzira, Sagunt, Alacant, Morella, Castelló i Borriana), per a passar-les com a feu del fill Ferran. La seua figura es va convertir en el mite de la resistència foral del Regne de València enfront dels intents feudalitzants i en el símbol de la defensa de la legislació de Jaume I.

Interés i coherència del Cant El Cant de l'Estoreta de la falla de Sant Roc és el concurs degà infantil dedicat a difondre la cultura valenciana a Torrent, ja que anteriorment no hi havia cap activitat d'este tipus. En este sentit, el Concurs de Teatre en Llengua valenciana no va ser creat per la Junta Local Fallera fins al 1981- ha complit la XXXI edició- i el Concurs de Poesia de Jocs Florals Infantil, organitzat per la falla Ramón y Cajal, no es va crear fins al 1986 -ha fet XXVII edicions.

Al seu torn, és l'únic concurs d’estes característiques que hi ha fora de la ciutat de València i el segon en antiguitat, ja que este naix de la iniciativa de la falla Plaça de l’Arbre de València i molts anys després naixerà el tercer concurs del Cant de l'Estoreta en el Marítim, quan en el 1991 la falla Blocs –Platja decidix organitzar este certamen perquè hi participen les falles del sector.

109

El fet d'organitzar i participar en el Cant de l'Estoreta suposa uns valors afegits que van més enllà del concurs i són molt beneficiosos per al si de les comissions falleres de la ciutat i els seus integrants: Recuperació històrica

Didàctic

Recursos de dramatització

Els fallers fan un treball d'investigació ja que busquen en arxius, biblioteques i arrepleguen testimonis orals de la gent major del poble amb l'objectiu de recuperar fets o moments històrics, oficis antics i personatges importants en la vida social i cultural de la Comunitat Valenciana Durant uns quants mesos els xiquets assagen en els casals, interpreten el personatge, participen dels fets històrics i aprenen de forma divertida i amena la història de la Comunitat, així com de les figures tradicionals de Torrent que s'escapen del contingut del sistema educatiu espanyol.

Els xiquets han d'aprendre tècniques de dramatització per a posar en escena cada proposta, de manera que els més menuts desenvolupen aptituds i qualitats artístiques per a aconseguir una bona representació.

Al seu torn, els xiquets van abillats amb indumentària tradicional i adaptada a cada representació, amb la labor d'investigació i execució que això suposa. L'atrezzo, decorat i peces antigues, quasi de museu, es recuperen en la representació per a mostrar-les al públic.

Context sociocultural i econòmic La situació sociocultural i econòmica de Torrent, fent insistència en el terreny cultural infantil, es caracteritza per l'existència de tan sols una escola infantil de teatre, denominada Curucucú Teatre i una Escola Coral, a banda de les activitats infantils teatrals que es duen a terme dins de l'horari escolar amb caràcter optatiu. En este sentit, el concurs organitzat per la falla Sant Roc, es convertix en un referent en el món de la interpretació infantil de la ciutat (juntament amb el concurs de llengua valenciana) i es fa extensiu a la resta de falles participants, ja que s'erigixen com a nuclis de participació activa de la vida cultural de la ciutat. Hi ha 29 casals repartits per tot el municipi, que es convertixen en l'únic eix festiu del municipi que vertebra completament Torrent.

Així, en cada casal es prepara, s'assaja i es corregixen les representacions històriques, tot això genera un conjunt de sinergies que conduïxen al coneixement de fets històrics, oficis tradicionals que s'han perdut i moments compartits pel nucli faller, opcions que queden fora de l'abast de la població general, ja que la seua difusió no es té en compte ni pel sistema educatiu, ni per l'administració, ni per l'activitat museística.

La falla organitzadora no té cap tipus de subvenció per a desenvolupar esta activitat, tot sorgix del seu propi finançament, però a pesar d'això, genera activitat econòmica en la ciutat, derivada de la compra i confecció de la indumentària que es renova cada any.

La bona acollida d'este concurs per part de les comissions falleres fa que cada any augmenten el nombre de falles i xiquets participants, de fet l'exercici passat va ser el que va registrar el rècord de participació.

110

Esta activitat té, al seu torn, un impacte generador de noves iniciatives culturals, ja que ha fet nàixer l'interés de participació d'altres falles i inclús altres activitats, com la Setmana Cultural de la Falla Sant Roc que arriba enguany a la quarta edició.

35 anys de xiquets típics Si hi ha una de les categories que sempre es queda clavada en la memòria del col·lectiu, eixa és, sense dubte, la figura del xiquet més típic, amb la qual, els xiquets aprenen a contextualitzar personatges històrics, tradicions i la cultura valenciana a l'hora de posar-la en escena i representar moments del passat. És la millor escola de vida i d'història. Es tracta d'oficis antics, relacionats amb el món del camp i de la societat agrària valenciana del segle XVIII i XIX, per això cobra gran rellevància el seu poder evocador i de recuperació en una població infantil que ha vist com ha desaparegut este conjunt patrimonial immaterial dels programes educatius de l'escola. La tradició oral és l'única font de informació a l'hora de representar estes situacions en una València completament industrialitzada. Seguint com a criteri la importància en el record i el palmarés de premis, hem de prestar especial atenció als personatges que la falla Sant Roc va escenificar i que encara continuen molts vius en el record: El granerer: Vicent Sereix (fill) Xiquet típic 1977.

La bunyolera: Maria Jesús Bono. Xiquet típic 1978.

El traquer: Vicent Sereix (fill). Xiquet típic 1979. El xiquet va crear i disparar una traca de veritat. Tots els dissabtes, son pare, Vicent Sereix, anava a Alcàsser a un taller de pirotècnia i ajudava 2 o 3 hores al dia per tal d'aprendre a fer traques.

A continuació presentem la resta de figures o fets històrics que durant els últims anys s'han representat en el concurs, gràcies als treballs d'investigació oral i escrita dels fallers de Torrent:

OFICIS ANTICS

FIGURES RELLEVANTS

FESTIVITATS TRADICIONALS

Granerer, xocolater, traquer, joneguer (torejador de jònecs), el cacaueter, la bunyolera, el llanterner, la castanyera, la panollera, el colombaire, l'artista faller, el carnisser, el dolçainer i el tabaleter, el llaurador, la cantadora d'albades, el fotògraf, l'orxatera, el Colí (gelater), etc.

Blasco Ibáñez, Vicent Beguer (alcalde i cronista de Torrent), el Palleter, Miquel Mora Muñoz (autor del primer llibret de Torrent), sant Lluís Bertran, el Drac de sant Jordi, etc.

El dia de Glòria (Setmana Santa de Torrent), el Misteri d'Elx, el tio de la porra (festivitat de Gandia), la reina de l’Encontre (Setmana Santa de Torrent), la Batalla de flors, l'Entrada de la Murta , sant Antoni, la Muixeranga, la tombà de les falles (fet ocorregut a les falles de Torrent als anys 50), l'Aurora, el Corpus Christi , dia de Pasqua, la mona, sant Blai, etc.

111

MONUMENTS EMBLEMES

O El quadre de Felipe V, la dona valenciana (escultura situada a València), la Dama d'Elx, el Guerrer de Moixent, etc.

Categorització de premis: El distint repartiment de premis, a dia de hui, és el següent: -Xiquet Típic: *Primer premi- palet *Segon premi- palet *Tercer premi- palet -Accèssit: *Primer premi- palet *Segon premi- palet *Tercer premi- palet -Millor Conjunt: *Primer premi- palet *Segon premi- palet *Tercer premi- palet -Accèssit: *Primer premi-palet *Segón premi-palet *Tercer premi-palet - Millor Cant: *Primer premi- palet *Segon premi- palet *Tercer premi- palet -Accèssit: *Primer premi-palet *Segon premi-palet *Tercer premi-palet Però històricament, hem de recordar alguns premis que s'han donat, com per exemple el premi Arturo Boix Miquel, que es va entregar tan sols una vegada, corria l'any 1978. En eixe moment, Arturo formava part del jurat.

Un altre premi era donat pel Grup d'Acció Valencianista GAV, al Millor Cant de l’Estoreta. Este premi es va atorgar des del 1981 fins al 1983 I a partir del 1985 entrega el premi a la millor puntuació global fins a l'any 1986. En 1987 i 1988 este grup pren més força i entrega tres primers premis patrocinats per ells mateixa.

A estos premis afegim un premi extraordinari patrocinat per Ràdio Nou, que va retransmetre en directe el Cant de l'Estoreta en el seu programa Cadafal i que va aconseguir la falla Sant Roc, per representar el fotògraf Cardona.

112

Impacte i presència en els mitjans de comunicació Des de l’inici, el Concurs del Cant de l'Estoreta ha tingut un gran impacte als mitjans de comunicació locals i provincials. De manera que la primera notícia que es publica sobre el concurs la trobem al diari Levante i des de llavors, la seqüència informativa serà present. Algunes vegades s'informa el mateix dia, a manera d'agenda recordatòria de l'acte i d'altres un parell de dies després amb el resultat de l'acta del jurat i el nom dels guanyadors.

Un altre punt que cal destacar és la presència de la primera fotografia de la història sobre el cant de l'estoreta, que lluny de ser d'una comissió de la capital, es tracta del xiquet típic de Sant Roc, interpretat per Vicent Sereix (fill). Parlem del 1977, any en què la fallera major infantil de València era Sonsoles Suárez, filla del president del govern, Adolfo Suárez. És fàcil endevinar el seguiment mediàtic que mitjans nacionals varen fer a la filla del president. Així doncs, l'agenda de la fallera major infantil de València també tenia com a lloc destacat el Cant de l'Estoreta de la Plaça de l'Arbre. Precisament, com hem vist, eixe mateix any va guanyar el xiquet faller de Sant Roc, que tal com ens comenta el pare, Vicent Sereix, “el meu fill va ser entrevistat per les càmeres de TVE per a un reportatge que es va emetre des de Madrid”- desconeixem l’existència d'este documental per la dificultat d'accedir als arxius de RTVE. Com es pot vore, els diaris a Torrent es fan ressò, cada any, i donen importància- en espai i tractament audiovisual- a este concurs, gràcies a, en part, la solera del concurs i d'altra banda, a l'element atractiu i de força que presenten les imatges de xiquets en els diaris. Tan diaris gratuïts com La Opinión de Torrent (5.000 exemplars cada dos setmanes) i el Nou Torrentí (6.000 exemplars cada dos setmanes). A més a més, diaris com Levante-EMV i Las Provincias també publiquen notícies sobre este curiós concurs.

113

BIBLIOGRAFIA: ANÒNIM (1977): Llibret Falla Sant Roc Gómez Ferrer i voltants.

ANÒNIM (1978): Llibret Falla Sant Roc Gómez Ferrer i voltants.

ANÒNIM (1979): Llibret Falla Sant Roc Gómez Ferrer i voltants.

ANÒNIM (1988): Llibret Falla Sant Roc Gómez Ferrer i voltants.

BEGUER ESTEVE, Vicent (1980): Xicoteta història de les Falles de Torrent.

Dins d’El Granerer de 1980. Torrent.

CASTELLÓ I LLI, Joan; MIR I SERRANO, Hernán; I SANCHIS AMBRÓS, Manuel (2001): Fallas infantiles. Juego y tradición. Ajuntament de València, València CISCAR JUAN, Salvador (2007): Anem a tombar les falles. Dins del Llibret de la falla Ramón y Cajal de 2007 COLL FORNÉS, Josep (2003): Les Falles de la República a Gandia. CEIC Alfons el vell. Gandia DIVERSOS AUTORS: El Granerer (1971-2011). Junta Local Fallera de Torrent.

HERNÀNDEZ MARTÍ, Gil-Manuel (2002): La festa reinventada. Calendari, política i ideologia en la València franquista. Publicacions Universitat de València. València.

SOLER GODES, Enric (1978): Las Fallas de Valencia (1847-1977). Semana Gràfica, SA. València.

FONTS HEMEROGRÀFIQUES Levante, 5 de març de 1977 Levante, 9 de març de 1977 Levante, 13 de març de 1977 Levante, 15 de març de 1977 Levante, 17 de març de 1977 Levante, 7 de març de 1978 Levante,11 de març de 1978 Levante,17 de març de 1978 Levante, 13 de març de 1979 Levante, 17 de març de 1980 Levante, 18 de març de 1982 Levante, 22 de març de 1983 La Opinión de Torrent Nou Torrentí

114

LA IMATGE DE LES FALLES DE TORRENT, A TRAVÉS DE LES SEUES ICONES I CARTELLS OFICIALS AITOR SÁNCHEZ COLLADO No tot es crema. La força visual de què es compon la nostra festa forma icones que creen una cosmovisió basada en patrons inalterables pel temps. Els cartells de falla es basen en eixes icones, però també creen unes altres de noves, les reinterpreten i perpetuen. Es tracta d'una relació bidireccional i l'únic objectiu que té és captar l'atenció i resumir tot això en un colp de vista. Tal és la seua força que a hores d'ara no han perdut protagonisme, a pesar de conviure en plena era de la informació. Estos treballs superen la barrera de l'art per a convertir-se en anuncis publicitaris i en la imatge d'una festa i la seua ciutat.

D'ací prové la importància de reprendre, de la mà de l'Ajuntament i la Junta Local, este concurs de cartells fallers que va començar a Torrent fa ara just 20 anys.

Naix la icona fallera: història del cartell de Falles El cartellisme valencià ha sigut pioner i molt fructífer, com a bona mostra d'això en trobem el germen en els cartells de la Fira de Juliol que daten de 1871, o els de l'Exposició Regional Valenciana de 1909. En 1929, la Societat Valenciana de Foment del Turisme va encarregar el primer cartell de Falles a l'il·lustrador i cartellista José Segrelles Albert, el qual va fer un magnific original que va regalar a la ciutat de València. “Había que buscar a un artista prestigioso, un ilustrador destacado. Ambos factores se conjuntaban en la persona de José Segrelles”. En 1930 l'Ajuntament de València va convocar, per primera vegada, el Concurs de Cartells de Falles i a mitjans del segle passat es produïx una eclosió d'artistes valencians per tot el món que assimilen la síntesi publicitària d'este nou mitjà de comunicació on la imatge “ven” des d'un producte fins a la mateixa festa fallera.

El Granerer: gestació de la imatge festiva A principis dels 70 el món faller torrentí està en plena efervescència (augment espectacular de cens i comissions, es crea la figura de la fallera major i l'emblema de la Torre, com a insígnia distintiva). Eixe desenvolupament necessitava la creació d'una revista oficial. L’any 1973 naix El Granerer, i és la seua portada la primera imatge oficial de les festes falleres, però esta imatge no era inèdita, ja que va ser creada per a la portada de la revista de les festes patronals de juliol, en honor als sants de la Pedra. Vicente Beguer, alcalde de la ciutat, va encarregar la il·lustració a l'artista -torrentí d'adopció -Vicente Pallardó “de la mano de nuestro paisano, tan enamorado de las cosas de Torrent, nos vino a el primer cartel del “Granerer”, que figuró en la portada de las revista de las fiestas patronales de 1969 para luego reproducirlo como una bella impronta en nuestra primera revista fallera”. En 1974 la il·lustració original de Pallardó és modificada. El faller torrentí i artista aficionat, Antonio Fernández Balbuena, rep l'encàrrec de revisar esta efígie que “prevalece reducida en

115

tamaño y adaptada a un nuevo tema fallero”, i la fa la imatge fallera torrentina per excel·lència.

Mestria pallardoniana: primers cartells En 1989, després de 15 anys amb la mateixa imatge, es canvia la portada per una aquarel·la que representa l'explosió d'una palmera de focs artificials.

Alguna cosa s'estava gestant en la Junta Local del moment, presidida ja aleshores per Arturo Boix. La societat de la comunicació està en plena revolució i en 1989 l'Ajuntament encarrega a Vicente Pallardó (qui ja va crear la primera portada del llibre oficial de festes) el disseny del primer cartell de Falles. Inspirat en la falla que el mateix Pallardó va plantar en la plaça del Cabdill en 1956, on s'aprecia Samsó/Hèrcules, derrocant les columnes del temple, flanquejat per l'escut de la ciutat i el de la Junta Local Fallera. Hèrcules trenca el cinturó de ferro ferroviari que empresona València i partix en dos l'estació del Nord, segons ens conta Salvador Císcar. Sens dubte, una de les falles favorites de Pallardó que recupera per a la portada de la revista i amb què ens anteposa el concepte de trencar amb el statu quo de les falles de Torrent. Una altra mirada: Una altra forma d'entendre la festa En 1990 també s'encarrega el segon cartell oficial, que apareix en la penúltima pàgina d'El Granerer. L'autor és desconegut, no hem trobat dades.

Concurs de cartells fallers Torrent seguix el model de València i d'altres poblacions falleres i arriba tard a la convocatòria d'este concurs, ja que Alzira compta a partir de la dècada dels 60 -i quasi de manera interrompuda- amb cartell anunciador. Igual que Dénia que va crear el seu concurs en1980 o Cullera en 1987.

Eclosió i brillantor: primera època (1991-1993) En 1991 naix el I Concurs de Cartells de Falles de Torrent. 30 obres es presenten a este primer certamen, però finalment l'artista valencià, Vicent Lorenzo Díaz obté el primer premi amb l’obra Nit de Falles en Torrent i Martín Forés Sanz aconseguix l'accèssit amb Botafocs. L'obra, seguint el traç de Lorenzo, mostra una il·lustració infantil d'un donyet simpàtic vestit de torrentí amb colors atrevits, plans i una estètica pop que albira la part festiva i desenfada de la festa. Lorenzo Díaz venia de guanyar el concurs de cartells anunciadors de les Falles de València en 1988, on es va presentar per primera vegada. Este èxit el repetiria dos anys després, en 1993 i també en 1996, i també faria portades de la revista degana de la festa El Turista Fallero. Per la seua banda, un jove Martín Forés fa els primers passos a Torrent per a després aconseguir més de 30 concursos nacionals, entre els quals destaquen els tres primers premis del cartell de Falles de València: 2001 (primer cartell digital del segle), 2003 i 2004. El 19 de novembre de 1990, Arturo Boix, com a vicepresident primer de la Junta Local Fallera, envia una carta per a difondre esta iniciativa que veu la llum per primera vegada a Torrent i compta amb el patrocini de PINTURES BLATEM, SL. Les oficines de JLF són el punt de recepció dels treballs fets per artistes.

116

La tèbia acollida del concurs de 1991 mai no podria fer imaginar l'explosió de participació que es va produir l'any següent. En 1992 s’hi van presentar 107 obres, potser encoratjades per les 150.000 pessetes del moment per al primer premi i les 50.000 pessetes per a l'accèssit, també amb el patrocini de Pintures BLATEM SL. La resolució del jurat es va fer pública el 24 de gener de 1992 en la Casa de Cultura, i va guanyarr el collage realitzat per l'empresa Comunicació i Imatge i l'accèssit fou per a Adolf Siruana Gil. Un aire de modernitat arriba a Torrent de la mà d'un cartell que trenca amb tot l'anterior i amb l'estètica barroca i classicista de les festes torrentines. Un collage d'estil pop triomfa, mostra un hiperrealisme simplificat, on la figura de la fallera es repetix i es crea un logotip, imatge de marca, de Torrent en Falles. L'abstracció també arriba a Torrent amb este accèssit en què, sobre un fons negre, Siruana impacta pinzellades de blanc, tirs i un nucli en què es mescla el roig i groc per a donar pas al rètol en la part mitjana inferior. Els tres colors bàsics són una clara referència a la senyera. Única concessió a la tradició.

En 1993 es repetix l'èxit de participació i un total de 111 obres es presenten al tercer concurs de cartells. En esta ocasió atorguen el primer premi a Francisco Ferrandis Guart i l'accèssit a Gregorio García Gómez. L'abstracció lírica, encotillada en el pop s'apodera del cartell de 1993. El borrianenc Ferrandis mostra dos cartells en un, d'una banda, aerògraf en mà, ens mostra una foguera en què fon rojos, taronges, grocs i negres, de l’altra, ens ven les Falles de Torrent com un producte de foc en què el preu o la marca de tal festivitat és l'Ajuntament.

Quan pareixia que el concurs es consolidava gràcies al nombre de participants i a la qualitat dels artistes i cartells presentats, va arribar una parada inesperada.

En 1994 i fins al 1998 es va deixar de convocar el concurs, bé per raons econòmiques o organitzatives, Torrent no va tindre cartells oficials durant quatre anys. De manera que en eixe temps, la imatge de la festa involucionà i va tornar a quedar com a única icona festiva la portada d'El Granerer.

Ressorgiment tebi: segona època del Concurs de Cartells (1998-2000) Després d'este període de silenci, la Junta Local reprén el concurs per a anunciar les falles del 1998 i al novembre de l'any anterior envia les bases.

“Tenim intenció de reprendre el concurs i que aconseguisca l’auge que es mereix, en qualitat i participació” -comentava Enrique Chust, secretari de JLF del moment, però la realitat va distar molt d'esta intenció, ja que només s’hi van presentar set treballs. Una setmana després de conéixer els guanyadors la Junta va fer una valoració en què s'argumentava que esta baixa participació es devia a la “falta de publicitat i a la tardança a preparar-lo” i com a solucions aportaven “depurar les bases, i elaborar, a més dels tríptics, cartells i fer el seguiment a la resta de Juntes Locals perquè no es torne a repetir este fracàs en el concurs”, deia l'acta.

En 1998 el primer premi va ser per a José Luis Duro Gallego amb el cartell La calor de la festa i el segon premi (no accèssit) va ser considerat desert per la baixa qualitat dels presentats. El patrocinador va ser Automòbils Vicente Baviera SL i els premis van ser de 80.000 pessetes per al primer premi i 20.000 per al segon, que mai no es va concedir. El cartell mostra en forma d’esbòs i amb colors plans dos falleres il·lustrades en tons grocs. El contorn s'inscriu dins

117

de la taca de color. El fons blau i un oval més fosc per a donar força al rètol de fons completen este cartell sense massa pretensions.

En 1999 es millora el concurs i la qualitat dels treballs. En esta ocasió La COPE patrocina el concurs que arriba a la cinquena edició i es repetix la quantitat de diners: 80.000 pessetes per al primer premi, que va obtindre Quique Garcés amb Torrent en flama viva i 20.000 pessetes per al segon, de José Luis Duro amb Transparències, guanyador de l'any anterior. Garcés ens mostra amb l'ús de l'aerògraf i el collage, una composició impactant en què una rialla expressiva se n'ix del cartell. Igual que va fer Domènec Morera amb el seu cartell anunciador de València de 1992, ens mostra un espai desbordat per un cap enorme, no se sap si humà o diabòlica, amb tons en taronja i rojos amb una actitud hilarant que es resol amb dinàmiques corbes, rectes i eix diagonal, de la boca de la qual ix el rètol.

Amb l'arribada del 2000 es tanca un cicle que perdura fins a hui en dia. Tan sols hi ha un guanyador que és Quique Garcés Quiles amb el lema El granerer també és faller, qui rep el premi patrocinat per La COPE. L'alzireny Garcés torna a repetir l'or en el que seria l'últim concurs de cartells fins a la data.

Utilitza la paleta càlida dels rojos, taronges i grocs, però en esta ocasió fa una graduació clara des de l'eix diagonal de la part superior dreta, fins a l'extrem inferior esquerre. La figura protagonista d'El granerer, com a icona de la festa, ressorgix amb línies fresques, rectes i renovades.

Era Simó: 2003-2005: Durant esta època el consolidat dissenyador gràfic i artista torrentí, Eugenio Simó, és l'encarregat de donar la seua visió de la festa de les Falles amb la creació de tres cartells amb què Torrent comença l'era digital en la imatge festiva. De l'enginy de Simó ix en 2003 un cartell que crida l'atenció per la simplicitat i el colorit. Sobre un roig sang que ocupa tot el cartell, tan sols destaquen les figures de tres masclets. En 2004 visiona el foc i les flames sobre fons negre. Cinc pics de flames serpentegen amb línies ondulades i contorns desubicats sense farciment de color. En 2005 fa el seu últim cartell amb el qual aconseguix la major síntesi possible de la festa. Un fons negre, a manera de brusa, i un triangle amb les trames del típic mocador faller copen tota l'obra. L'autor mostra la indumentària de “guerra” de les falles, usada per primera vegada en un cartell. Amb esta obra l'artista fuig dels tòpics, de les icones i dels estereotips per a donar una visió més pròxima i real de la festa.

Després de l'era Simó, el cartellisme a Torrent entra en una clara decadència i tan sols és utilitzat com a element per a decorar opis (panells informatius en el carrer) i imprimir uns quants cartells en format 60x 40 cm. Este canvi va aparellat a l'elecció de l'Editorial MIC (de Lleó) per a editar i imprimir El Granerer, juntament amb els cartells de falles. En 2006 i 2007 l'empresa tria la mateixa portada de la revista oficial per a fer el cartell anunciador, a la qual només afig un faldó amb el calendari d'actes del dia 15 al 19.

En el 2008, Paco Guillem Rodríguez, veí d'Albal, és triat per la Delegació de Falles per a fer el cartell. L'autor ens mostra un cartell amb dos fons, per un costat el fons groc i taronja dóna lloc a una silueta de la Torre, que a manera de finestra ensenya un segon fons de tons blaus amb castells de focs artificials. El protagonisme en esta ocasió se l’endu l'església de l'Assumpció humanitzada, que torna a aparéixer en un cartell després del 1990. Guillem va guanyar amb

118

Falles a la mar el mateix any el concurs de cartells de falles de Dénia en la 25a edició.

En 2009, l'Ajuntament torna a encarregar la realització del cartell a una impremta que fa un treball sense pretensions, merament informatiu amb el calendari d'actes de la setmana fallera. Muntatge de foto que aprofita la rematada de la falla Convent de Jerusalem de 2008.

En 2010, el consistori encarrega a Alfredo Ferraro el disseny de les festes.

Sobre fons taronges ix d'una gran flamerada el bust d'una fallera futurista rematada en tons morats. Als peus, la silueta de Torrent, protagonitzada per la Torre i unes palmeres tornen a ocupar el faldó de l'espai. Per primera vegada se li afig el subtítol de Festes tradicionals.

Conclusions La millor etapa, sense cap dubte, del cartellisme faller de Torrent és la primera, la que comprén des del conegut cartell de Pallardó fins al 1993. La importància d’esta etapa residix en la qualitat dels cartells, el seu poder de convocatòria, així com l’adequació als corrents artístics. Tots són fills de reconeguts artistes a escala nacional en matèria de cartellisme. La temàtica dels cartells de Falles està delimitada a les mateixes icones de sempre. La festa es reinventa amb noves formes i noves tècniques, però el model a representar i l'esquema mental de la festa que reflectixen estos cartells continua sent el mateix any rere any.

L'espectre iconogràfic a Torrent es reduïx a quatre elements: foc (40%), pólvora (40%), dones valencianes (25%) i monuments de Torrent (25%). Tot això sense oblidar la importància de la figura del granerer (15%), referent constant en el món de les falles de l'Horta Sud. Tal com arreplega el Cronista Vicente Beguer en la revista de 1972: “Una vez más nuestra portada se ilustra con la efigie del “Granerer” y lo hacemos con el propósito de que esta, tan vieja como entrañable estampa, sirva como el mejor vocero de nuestras fiestas Falleras”.

La seua veu, a hores d'ara, continua ressonant entre els nostres carrers. El granerer vigila des de l'avinguda els milers de torrentins i visitants que passegen davant d'ell. No percebem la seua mirada, però sabem que necessita la nostra per a mantindre viu el seu record... De la mateixa manera, els cartells fallers també necessiten la nostra mirada per a complir el seu objectiu: recordar que algun dia van anunciar a colp de vista que Torrent ja era en Falles!

119

BIBLIOGRAFIA ARLANDIS, Lisard. “Bodas de oro del primer cartel fallero”. Las Provincias.

Valencia. 15 de març de 1979.

CÍSCAR, Salvador. L’Enigma Pallardó. 2009.

CONTRERAS JUESAS, Rafael, Los carteles de Fallas de Valencia, València, Ajuntament de València, 1998, 370 pàgines.

CORONADO, Ana. L’artista excessiu. Gent de Torrent. Ajuntament de Torrent.

123 pàgines.

El Granerer. Revista Fallera de la ciutat de Torrent. Número 2. Març 1974.

(Gráficas Vidal. Dipòsit legal V. 613-1974).

120