La pólvora sense fum

Miguel Seguer i Muñoz

La pólvora sense fum (anomenada també pólvora blanca o pólvora piroxilada) és el nom que reben cert nombre de propel·lents usats en armes de foc i artilleria que produeixen una quantitat insignificant de fum quan es cremen, a diferència de la pólvora tradicional (la pólvora negra) a la que van substituir progressivament des de finals del segle xix fins a principis del xx. La definició del terme «sense fum» és deguda al fet que els productes de combustió són principalment gasosos, comparats amb el 55% de productes sòlids (principalment carbonat de potassi, sulfat de potassi i sulfur de potassi) de la pólvora negra

Malgrat el seu nom, la pólvora sense fum no està completament lliure de fum i tampoc té forma de pols com la pólvora negra sinó que és un material granular. La pólvora sense fum va permetre el desenvolupament d’armes automàtiques i semiautomàtiques. La pólvora negra deixa un espès i dur residu que és higroscòpic i és causa de la corrosió del canó, mentre que la pólvora sense fum no presenta cap d’aquests desavantatges. Això fa que una arma de foc de càrrega automàtica amb moltes peces en moviment sigui possible i fà- cil de mantenir (d’altra manera, s’embrutaria i s’embussaria amb els dipòsits de la pesada pólvora negra).

Les pólvores sense fum estan classificades com a explosius de tipus 1.3 en les Recomanacions per al transport de mercaderies perilloses - Model de Regulacions per a l’ONU, a Europa per mitjà de l’acord ADR i als Estats Units pel ATF. No obstant això, aquesta pólvora s’utilitza com propel·lent sòlid, per tant el seu ús normal està més relacionat amb la deflagració que amb la detonació.

Història

El 1884 el químic francès Paul Marie Eugène Vieille, va obtenir un nou tipus de pólvora, per gelatinització de la nitrocel·lulosa amb una barreja d’èter i alcohol, completament diferent de la pólvora negra, anomenada Pólvora B (en francès Poudre B). El nou compost era un explosiu de tipus propel·lent, que desenvolupava una energia tres vegades superior a l’anterior, mentre que la producció de gasos de combustió era molt baixa (d’aquí l’apel·latiu sense fum). Aquesta Pólvora B va ser el pri- mer tipus de pólvora sense fum va ser aviat seguit per altres tipus de similars característiques:

-Nobel va obtenir el 1888 la balistita, gelatinitzant nitroglicerina amb col·lodió de cotó.

-El 1891, el Regi Polverificio sul Liri obtingué la solenita;

-En el Regne Unit durant el mateix període, es va desenvolupar la Cordita.

Antecedent interessant

L’any 1846 Josep Roura i Estrada va inventar, a Barcelona, la que va anomenar “pólvora blanca”. Es tractava d’una pólvora sense fum, incolora, no higroscòpica i que no degradava ni embrutava les armes de foc. Segons l’inventor i diverses proves públiques realitzades, una tercera part de pólvora blanca (o pólvora de Roura) proporcionava els mateixos efectes balístics que una quantitat normal de pólvora negra.

Avantatges de la pólvora sense fum respecte de la negra

-No deixa pràcticament residus i els pocs que deixa no són higroscòpics, per aquest motiu no produeix la ràpida oxidació de l’ànima del canó.

-Amb prou feines surt fum per la boca del canó en efectuar un tret, fet que fa més difícil situar el lloc de procedència dels trets.

-És molt més potent i per això va contribuir a la reducció dels calibres.

-És molt estable i insensible als canvis de temperatura i cops; és més fàcil de fabricar, i emmagatzemar amb un nivell de perill més baix.

-El seu maneig no és tan perillós i en cas que es calés foc, en ser més lenta la seva combustió amb prou feines causaria danys.

Per tot això, a la fi del segle xix es van fer innombrables assajos amb diferents tipus de propel·lents fins a arribar al que coneixem avui per pólvora sense fum, i ja en l’última dècada d’aquest segle van aparèixer els primers cartutxos militars amb aquest tipus de propel·lents: el 8 mm Lebel, el .30-40 Krag, el .30-03, etc.

Les seves mesures de seguretat són: mantenir-la sempre humida amb aigua destil·lada per evitar que exploti i també en envasos de plàstic sòlid per evitar cap càrrega estàtica.

La Cordita

Amb el terme cordita es fa referència a un tipus de pólvora sense fum composta de nitroglicerina i cotó pólvora que es barregen amb acetona, per produir una pasta que posteriorment és premsada en forma de cordaill. La cordita va ser descoberta de forma accidental pel químic suís-alemany Christian Friedrich Schönbein (1799-1868), també responsable del descobriment de l’ozó.

Fent Christian Friedrich Schönbein un experiment a casa seva, l’any 1845, va vessar de forma accidental una barreja d’àcid nítric i àcid sulfúric, que va assecar posteriorment amb el davantal de cotó de la seva dona. Va penjar la peça de roba a eixugar davant l’estufa, però sense voler, un cop seca va detonar convertint-se en fum. Havia convertit la cel·lulosa del davantal en nitrocel·lulosa. Els grups nitre (procedents de l’àcid nítric) servien com una font interna d’oxigen, i la cel·lulosa, en escalfar-se, es va oxidar per complet en un instant.

Friedrich Schönbein va comprendre les possibilitats del compost. La pólvora negra ordinària explotava enmig d’un fum espès, ennegrint les armes, embrutant els canons i les armes petites, així com enfosquint el camp de batalla. La nitrocel·lulosa va fer possible la

“pólvora sense fum”, i pel seu potencial com a propulsor en els projectils d’artilleria va rebre el nom de cotó pólvora.

Els primers intents de fabricar cotó pólvora per a finalitats militars van fracassar, a causa del perill d’explosions en les factories. No va ser fins a 1891 quan Dewar i el químic anglès Frederick Augustus Abel (1827-1902) van aconseguir preparar una mescla segura amb el cotó pólvora com a component. Atès que la mescla podia premsar-se en forma de llargs cordills, se la va denominar cordita.

La cordita, que és un explosiu de doble base, està formada per seixanta-quatre parts de cotó pólvora, per trenta parts de nitroglicerina i per cinc parts de vaselina o gelea de petroli, els quals actuen com a estabilitzadors. A més a més també està composta per un 0,8% d’acetona, la qual és imprescindible per realitzar la mescla. Tots els productes generats en la reacció són gasos invisibles, excepte el vapor d’aigua quan es veu quan es condensa.