El centenari C.D. Castelló en les festes de la Magdalena

José Maria Arquimbau i Montolio President de la Comisssió Delegada del Centenari

El 20 de juliol de 1922, per acord de la Junta General de la Societat Esportiva Cervantes, quaranta-sis de les huitanta persones assistents a aquesta, van votar a favor de canviar el nom d’aquest club, que era el més important llavors en la vida futbolística de la ciutat, pel de Castelló Futbol Club però immediatament passaria a denominar-se Club Esportiu Castelló, nom que ja no ho perdria mai en tota la seua centenària vida.

Encara que inicialment jugaria els seus partits en l’anomenat camp de la carretera de València, on anys més tard va edificar un grup d’habitatges la Caixa d’Estalvis de Castelló, pocs mesos després del seu naixement un grup d’excel·lents aficionats van adquirir uns terrenys on es va construir el primer camp propietat del Club albinegre que es denominaria “Sequiol”, inaugurant-se el 3 de novembre de 1.923 sent el primer camp d’herba de la regió valenciana i que va comptar fins amb una tribuna. El “Sequiol” en la dècada dels cinquanta va passar a propietat de l’Ajuntament el solar del qual el destinaria anys més tard a la construcció de l’Escola de Magisteri.

Els primers triomfs els aconseguiria en el Campionat Regional. En la temporada 26-27 aconseguia el subcampionat i dos anys més tard es proclamava campió regional superant al València, Llevant, Espanya, Gimnàstic, Elx, Burjassot, Atlètic Saguntí i Juvenal.

Tant en la premsa local com en la valenciana, aquests triomfs van tindre ampli ressò. En el setmanari “Pam, pam”, Pito signava el present text: “Ja plora el València la mala actuació que ha portat a terme contra el Castelló; i allà en el seu interior, ràbia el ximple, perquè no és honrós el seu campionat. Plora sense parar la Federació, pel pastissers que els seus membres són i remordiments tenen de consciència per fer-li bis en tot el València!. Només el que no plora i riu amb ganes és el gran equip que té la Plana, aqueix onze que porta vint-i-dos ronyons, cadascú els seus, com dues pilotes!”.

Encara sent molt importants aquests èxits inicials, el primer gran triomf va ser el primer ascens a la màxima categoria del futbol espanyol, la Pri- mera Divisió, que es va produir el 2 de maig de 1941, a Madrid, guanyant al Reial Saragossa per tres gols a dos. El Castelló es va posar 2-0 amb gols de Basilio i Arnau, però un gol de Martínez en pròpia porta va posar el partit difícil. En la segona part va empatar l’equip aragonès, però finalment Hernández aconseguia el gol del triomf prop del final. Aquesta va ser l’alineació albinegra: Pérez, Medrano, Martínez, Antolí, Selma, Santolaria, Arnau, Hernández, Basilio, Safont i Pizá.

El fet històric del Club no va ser només aconseguir l’ascens, sinó romandre ininterrompudament sis temporades en aquesta màxima categoria del futbol espanyol, sorprenent a tota Espanya per la qualitat del seu joc i l’esforç que realitzaven els jugadors, pràcticament, tots amateurs.

Aquestes dues circumstàncies van fer que els grans clubs començaren a fitxar jugadors albinegres i això al costat de la crisi econòmica que el club anava travessant, va motivar el descens a Segona Divisió i que tardarà ni més ni menys que vint-i-cinc anys a tornar a Primera, quan va celebrar les seues noces d’or, encara que paradoxalment poc després arribaria a disputar la final de Copa contra el Athletic de Bilbao en l’Estadi Vicente Calderón de Madrid el 29 de juny de 1973. Milers d’aficionats van acompanyar a l’equip, que va presentar aquesta alineació: Corral, Figueirido, Cela, Babiloni, Oscar, Ferrer, Tonín, Del Bosque, Clares, Planelles i Félix. Ortuño va substituir a Clares i Cayuela a Ferrer durant el desenvolupament del joc. L’equip albinegre havia eliminat en aquesta competició a Valladolid, Betis, València i Gijón. Els bilbaïns van guanyar per 2-0.

En altres dues ocasions l’equip va tornar a conèixer les mels de la Primera Divisió encara que l’estada no va ser tan llarga com en la primera vegada. El 17 de maig de 1981 aconseguia el tercer ascens, i l’últim tindria lloc en la temporada 89-90. Aquests dos últims, protagonitzats pels presidents Antonio Sales i Domingo Tàrrega i pels entrenadors Benito Joanet i Luiche.

El prestigiós historiador esportiu Ximo Alcon, que ha bussejat en tots els arxius de la ciutat dies i dies, té abundant informació de molts fets de la vida del Castelló i naturalment també dels molts anys que el futbol va ser protagonista també durant les festes de la Magdalena, amb la disputa de partits contra equips destacats, amb l’enfrontament en diverses ocasions amb el València i durant anys en les dècades dels 60-70 amb el Borriana protagonitzant-se el trofeu Falles-Magdalena.

Voldria incidir en dos partits molt importants que es van disputar en plenes festes de la Magdalena. El primer l’11 de març de 1.953, un Castelló-València que va arribar al Sequiol amb totes les seues primeres figures i que es va aprofitar per part de l’afició albinegra per a homenatjar aquest Club, al seu president Don Luis Casanova i a Amadeo que va ser jugador en els dos equips.

El diari “Mediterrani” va jutjar així aqueixa jornada amb la signatura del seu director VIDI: “Magnifica jornada futbolística que va començar amb una cordial rebuda al València i els seus directius en la Plaça del Cabdill, on es va reunir molt de públic i on va ser llançada una traca, i va seguir amb el partit en el Sequiol. Abans, la directiva del Castelló va oferir un menjar als directius valencians en el Casino Antic i a la qual va assistir l’alcalde de la capital Carlos Fabra i abans de la qual, els directius castellonencs i valencians van emplenar en el mateix Casino al governador civil Luís Julve amb el qual van mantindre un cordial canvi d’impressions, en el qual es va fer patent les bones relacions entre el Castelló i el València. Els jugadors de tots dos clubs es van reunir a menjar en el Grau, també convidats pel Castelló, regnant la més estreta fraternitat.

En el partit del Sequiol va haver-hi el mateix sentiment d’afecte. Un ple complet va saludar amb aplaudiments en eixir els equips amb Asensi i Amadeo com a capitans. En la llotja es trobaven la reina de les festes i les dames de la ciutat.

El Castelló va oferir al València una artística banderola en el qual es reiterava la gratitud del nostre Club al de Mestalla i al mig temps Asensi va entregar un ram de flors a la reina de les festes i en tot moment va haver-hi ovacions per a aquests gestos.

L’encontre va començar amb les següents alineacions:

CASTELLÓ: Rosendo, Serrano, Arnáiz, Aznar, Ortiz, Gadea, Riera, Vilalta, Amadeo, Ibáñez y Monfort. Además Valls, Barona, Mallén y Badenes.

VALÈNCIA: Quique, Mir, Asensi, Suñer, Taltavull,

Mangriñán, Fuertes, Buqué, Sócrates, Amorós y Segui. També Peris, Goterris y Corberán.

El resultat 0-3 amb gols de Sòcrates (2) i Asensi.

Finalitzat l’encontre, Asensi va arribar a la llotja presidencial i de mans de la Reina de les festes va rebre la magnífica copa donada per l’Ajuntament, de nou, entre grans aplaudiments del públic.

Acabat el partit i després que els jugadors del València, en gest molt d’agrair, estigueren en la tómbola de la caritat venent bitllets, en el Casino Antic, el Castelló va oferir un vi d’honor als nostres visitants, al qual van assistir els directius del València, senyors Cubells, Ramos, Madrid, Ribes i Grau, el membre de la Federació, senyor Villar, i els directius del Castelló, així com els jugadors i entrenadors de tots dos equips, i moltes altres personalitats castellonenques i valencianes.

Al final del vi d’honor, el president del Castelló, don Joaquín Casanovas, en cordialíssimes paraules va fer patent la gratitud del Castelló al València per la seua constant i valuosa ajuda, així com al president don Luis Casanova, qui va entregar al senyor Cubells amb el prec que ho fera arribar al senyor Casanova, que no va vindre per trobar-se malalt, un artístic pergamí en el qual consta el seu nomenament com a president honorari del Castelló.

Va dir com el Castelló havia volgut unir aquest homenatge el que es devia a Amadeo, el gran jugador del València, que l’any passat, generosa i desinteressadament, va vindre a jugar i ajudar al Castelló llegint una sentida carta en la qual la directiva del Castelló li testimoniava la seua gratitud, entregant-li un obsequi.

Don Eduardo Cubells en nom del València va destacar que ell no feia distinció entre València i Castelló perquè tot li semblava una mateixa cosa perquè considerava Castelló i al Castelló com a germans, per la qual cosa el València no havia fet gens important, ja que era obligat per sang ajudar al germà. Va felicitar el Castelló i va fer vots perquè recuperés la seua màxima categoria. Després el mateix senyor Cubells va imposar la insígnia del València al president del Castelló, i aquest va imposar la del nostre Club al senyor Cubells.

Dos anys més tard, el dilluns de les festes de la Magdalena de 1.955 es va disputar un altre gran partit de caràcter amistós. El club albinegre no travessava un bon moment i dirigit per una Comissió Gestora, que malgrat tot lluitava amb la finalitat d’arribar a final de temporada en la millor situació possible, i va organitzar un partit certament històric a disputar en l’Estadi Castalia amb la presència del València amb tots els seus titulars, entre ells, el popular Wilkes i alineant-se en l’equip albinegre ni més ni menys que el gran davanter centre del Athletic de Bilbao, Telmo Zarra, ja que el quadre basc va atendre la petició del Castelló, que amb això pensava que es reforçaria la taquilla.

El partit des del punt de vista futbolístic va ser un èxit, superant tot el que podia imaginar-se: un gran partit, amb magnífics gols i un futbol de gran qualitat.

No obstant això, desgraciadament, l’afició no va respondre com s’esperava en aqueix partit que es va jugar al matí, si bé cal dir que malgrat tot es va registrar una gran entrada. L’eixida dels equips al camp va ser saludada amb una gran ovació, que es va reproduir quan l’afició va veure a Zarra, la gran figura del futbol espanyol, lluint la samarreta albinegra. El camp es va sortejar entre els capitans Monzó i Aznar, en presència del col·legiat castellonenc Artola.

Abans de començar el partit van eixir al camp els organitzadors de l’homenatge a Zarra, fent-li lliurament d’un àlbum amb multitud de signatures i una cartera amb l’escut del Castelló amb un brillant incrustat, donant-li l’afició d’Onda un taulell degudament emmarcat amb el bust del jugador bilbaí i l’escut del seu equip blanc-i-vermell.

En el partit els equips inicialment van presentar les següents alineacions:

VALÈNCIA: Quique, Díaz, Monzó, Paquito, Pasieguito, Puchades, Gago, Fuertes, Vilar, Taltavull y Seguí.

CASTELLÓ: Bienvenido, Martí, Arnáiz, Aznar, Ortiz, Mena, Vilalta, Nogueras, ZARRA, Ibáñez y Varella.

El joc des del principi va ser brillant. Als quatre minuts el Castelló aconseguia macar gràcies a una jugada de Zarra que retardava la pilota a Ibáñez, perquè aquest el deixés a Nogueras que va batre a Quique d’un tret ras.

El segon gol va ser com un homenatge al davanter internacional, que va agafar la pilota avançada, sortejant al portera Quique en la seua eixida netament enviant la pilota a la xarxa entre el deliri del públic, que corejava el seu nom amb crits de: “Zarra, Zarra, Zarra”.

Després del descans el Castelló va introduir nombrosos canvis eixint a jugar Piques, Chirri, Beltrán, etc., mentre el València treia a Sendra i Buqué. L’equip albinegre va continuar anotant gols a càrrec de nou de Zarra, Chirri, Piques i Beltrán, mentre que els de Mestalla marcaven per mediació de Buqué i Fortes.

Els aficionats van acomiadar al final del partit a tots els jugadors i, especialment a Zarra, amb grans aplaudiments.

Els jugadors del València i el mateix Zarra, donada la festivitat del dia van estar tota la jornada a la ciutat, visitant fins i tot el jugador bilbaí la redacció de “Mediterrani” únic periòdic llavors a la ciutat, on va estar acompanyat pels membres de la Gestora, senyors Tirat, Mon i Martell, el secretari del Club Argilés i l’entrenador Escolà, manifestant l’enorme grat amb el qual havia vingut a Castelló.

En el moment d’abandonar la ciutat va expressar que deixava Castelló borratxo per les atencions rebudes, afirmant que mai, en cap costat, havia trobat tal cordialitat en les gents i tant d’afecte per la seua persona. L’afició castellonenca malgrat el transcurs dels anys sempre li va recordar amb afecte.

Un altre gran partit durant les festes de la Magdalena va ser el viscut en el vell Estadi Castalia el 5 de març de 1956, també de caràcter amistós, que van disputar les Velles Glòries de Catalunya i les Velles Glòries del Castelló, amb victòria per als catalans per 4-0, la foto de germanor dels quals demostra el gran ambient viscut.

Com hem dit inicialment durant molts anys en les festes de la Magdalena sempre va haver-hi durant diverses dècades partits de caràcter extraordinari, encara que va arribar un moment en què altres esdeveniments esportius, sobre tots de motos i automòbils de gran qualitat com els campionats d’Espanya de motociclisme, van restar una mica d’interès al futbol perquè se celebraven també durant les festes.

L’esport, en les seues diverses manifestacions, des d’hípica a vela, des d’atletisme a ciclisme, etc., sempre ha sigut important en les Festes de la Magdalena