Aragó, terra de foc, bruixes i diables

Ana Domeque i Francho Felices

Coordinadors de l’Associació Cultural Os Diaples d’a Uerba (Saragossa)

“Mientras la tiarra dorm, lo foc calente los hogares”

El foc, em fique a recordar tot el viscut amb les meues germanes, eixe foc que ens protegeix de maleficis, du benedicció sobre les persones, benedicció sobre els animals, sobre les collites...

Ara, asseguda davant el foc de la cuina, tanque els ulls, les flames venen a la meua ment, eixos focs dels anomenats “Santos Barbudos”. Sempre en gener, quan més gelades són les nits.

La foguera de “Sant Victoriá” en un poblet del Sobrarbe, començaré per ella, per ficar una cronologia als meus records. Vaig conéixer al que li diuen ara San Victorián a principis del segle VI, habitant una gruta a la falda de Peña

Montañesa, aquest ermità era un gran sanador, la part que més m’importa de la seua història.

Així que cada vegada que em connecte amb aquells dies me’n recorde de les nostres xarrades enfront del foc d’aquella gruta que es va acabar dient “La Espelunga”, xerràvem de les plantes, arrels, coccions... ell intentava convéncer-me del seu Déu, i jo em centrava en la mare terra. Amb tot això en la meua cap cada vegada que vaig a les fogueres el dia que les gents del Sobrarbe celebren el seu dia, jo creme en eixa foguera el seu record, la meua manera d’honrar el que d’ell vaig aprendre. Alguns anys m’acoste a la foguera de L’Aínsa, li honren, ballen, salten, creuen que només és per diversió, més no saben que és un ritual de purificació, en el qual nosaltres ens depurem de tot el roín.

La següent foguera a visitar és la d’un altre barbut ermità! Sant Antoni li criden, sí, era un santurrón enamorat de la vida mística, ermitana, la naturalesa, i com no, dels animals. Les meues germanes li feien visites per a esbrinar i aprendre dels seus coneixements, em van contar que una vegada es van quedar impressionades quan van veure aparéixer a un porc senglar amb els seus fills i “Sant Antoni” va curar la ceguesa de les indefenses cries. Li vigilaven, observant el seu dia a dia, les males llengües compten que era el Dimoni! Ell no estava per a aqueixos menesters. Bo que em veig del tema a comptar. Els joves del Sobrarbe pensen que si salten i ballen aconseguiran purificar-se a ells i als seus animals.

El nom que li donen en alguns pobles del Matarraña, La Mochiganga!, en les meues germanes riem amb aquests jocosos i satírics que relaten de l’esdevingut l’any anterior (les diferents versions que donen de les nostres anomenades malifetes, balls obscens,...) Els diables apareixen per aquests pobles, diuen les males llengües que ajudaven al dimoni en les temptacions que realitzava a les gents del desert, durant el solstici d’hivern.

Em recorde que en Ainzón per a Sant Antóni i Sant Sebastià, des que van descobrir el que eren els trabucs, juguen amb ells, maldestres d’ells!, algun en esclatar el trabuc va perdre la mà!, pel que sembla les gents d’aquests pobles no sabien del que li va esdevenir a Sant Sebastià, jo no jugaria amb armes durant la seua onomàstica. L’Aínsa, no es perd oportunitat per a cremar pels seus carrers el que troben, en aquesta data recorrem els carrers de foguera en foguera, jugant i ballant amb el foc.

En Castelserás anem amb els bons mossos a tallar l’àlber o xop més alt. Mentre ells ho van tallant, nosaltres demanem permís a la mare Terra, i mentrestant els donem vi a beure als taladors, així si bé es prea podem jugar amb ells una estona!. Es col·loca en la plaça major al costat d’una pila de llenya, que donarà vida al foc de la foguera duren tota la setmana. Anem amb la cercavila recorrent els carrers del poble recollint als convidats. Alguna vegada hem intentat embriagar als “carambaneros” i fernos passar per ells per a així poder encendre la foguera amb el nostre ritual particular del foc les flames van omplint els espais de la plaça, els càntics fan que tot siga encara més ritual!!! Diuen que la foguera més gran de tots els llocs. els seus cavalls, estendards (podrien ser amb escenes de balls luxuriosos), gaites, dolçaina... Anem, com els festejos d’antany. Això sí que és una bona celebració, per a protegir-se de la pesta, purificar les ànimes i les collites. Ací nosaltres gaudim sense que ningú ens diga res!, antany havíem d’anar amb compte amb els cavallers, anaven armats amb destrals i espases, llaura aqueixa part s’ha perdut, encara sort!

En uns altres pobles del Matarraña com en Valjunquera els mossos, la vesprada d’abans van per les cases replegant menjar; “La Plega” li diuen. I a la nit ancoren la foguera, la qual cosa més ens encanta és quan fan fer un volt als animals, perquè el foc els beneïsca, nosaltres aprofitem i ens fiquem entre els animals i juguem amb ells, que poques vegades se’ls fa gaudir. Quan ja han passat tots es realitza “La Ofiarta”, tots els aliments ixen a subhasta, i es fiquen a xarrar al voltant de la foguera tots junts, menjant i bevent.

En un poble del Baix Aragó, el qual no nomenaré, es creuen que si cremen a una bruixa tindran un millor any, noooo!!!!, així no es fan les coses, nosaltres vam aprendre fa anys que sacrificar als animals no ens portava ni riqueses ni salut. Així que deixeu ja de cremar a les meues germanes!

Continue preguntant-me perquè fan foguera a aqueix altre “barbut” que intentava redimirnos a totes mitjançant la confessió, que pesat!, i el que réiem d’ell amb la seua tartamudesa. Ens agradava anar a la pira de foc que fan en Castelnou, la diuen “el dia dels troncs”, en alguna ocasió ha arribat a mesurar 15 metres, quin bé ho passàvem saltant-la, deixàvem sorpreses a les gents del lloc!, cridaven; bruixes havien de ser! Pobre Sant Valero, nosaltres érem l’espectacle! Els avorrits de la capital ni tan sols encenen el foc per a ells, encara sort que vosaltres, els dimonis veniu a la nostra anomenada per fer alguna bona malifeta.

Rememorant, arribem a una festivitat molt especial, “La Encamisada de Estercuel”, fogueres per tot el poble, cavallers muntats en

Castellote, recorde mol la festa que es realitza en Castelserás, m’encanta quan planten l’arbre de dimensions més grans que pugues imaginar en la plaça del poble, i a la seua falda una foguera per a il·luminar i netejar de tota malaltia. Nosaltres anem per a fer el ritual de vida per a aqueix maig gran. En la festivitat de San Macario, si alçara el cap, ell sempre va estar en el desert, com a bon ermità, i ara grans festivitats!, es quedaria amb els festejos, assegurança, d’això ens encarregaríem nosaltres.

Arribem a la primera gran foguera de febrer, en honor d’un altre ermità, Sant Blai. Gaudíem amb ell dels seus coneixements mèdics, i llaura van i ancoren fogueres en el seu honor. Cada any celebrarem el dia en un poblat diferent, ja que aquesta festivitat és una de les més esteses pel territori. Daroca, Embid de Ariza, Alloza... i una de les millors, Torreta d’Alcanyís, que en despertar-se l’endemà al matí, amb els calius de les cendres ens acompanyen amb càntics i salves d’escopetes! És on aprofitem l’ocasió perquè les gents del lloc facen i realitzen un conjur de foc per afavoridor les collites i la seua pròpia salut, que molt diuen, però al final deixen de costat el saludable del camp per a alimentar-se de menjar sense vida (que poc saben sobre els beneficis de la Terra, s’omplin la boca de parlar i fan el contrari, haurien de tornar a valorar el que la Mare Terra els dona, diuen que això és cosa de Bruixes, que ignorants són). En Mazaleón i en Fórnoles els diables dansen entorn de la foguera al costat dels animals, recorde als festejos de Valjunquera. Ells donen tres voltes a la foguera.

Una de les coses que vam aprendre en Bailo és que no es creme la fusta de figuera perquè si no és herniaran els xiquets, pense que serà perquè és mala fusta per a cremar i que el fum que tira és tòxic i desagradable.

Una festivitat mal entesa, dia de les dones criden, per a Santa Águeda. Què va!, és el dia de les bruixes, gaudir dels plaers, les luxúries, dels balls pels camps, les bruixes manen. (no saben que manem sempre.) Llaura les dones caminen deslligades, no saben el que fan, nosaltres gaudim i aprofitem els moments que aquest dia assenyalat ens atorga sense cap responsabilitat. Creuen els més mundans que cal celebrar aquest dia amb menjar, xocolate, dolços, croquetes, mamellets, rosconets, ens mantindrà controlades.

Una altra festa pagana reconvertida al cristianisme són els carnavals, en aquesta almenys permeten als joves cert descontrol, com en les bacanals romanes. Aquesta festivitat dura de dijous lardero a dimarts de carnestoltes. Crec que hem visitat la majoria del territori aragonés, encara que ens hem deixat alguna, per repetir moltes vegades altres. Intentaré explicar-vos les que més han calat en nosaltres o més afecte els tenim.

Allà per maig anem al poble natal del nostre amic Juan Lorenzo. Commemoren el dia de la seua mort amb una música que rememora les cançons cèltiques que ballàvem pels boscos anant a la trobada de Juan de Lorenzo. Ho representen amb un que fa de Dimoni i altres

6 dansaires que van de blanc i negre i de negre i blanc semblant esquelets, ballant diferents danses i mudances amb la mateixa melodia cèltica, la fan dir “La contradanza de Cetina”.

En la zona del Matarraña són molt famosos els nostres germans els diables. Ixen per a celebrar Sant Antoni. Encara que alguns són precristians com nosaltres. Fan cercaviles per a fer la plega. Que serveix per a recollir aliments. O la fusta per a la foguera. O diners per a sufragar la festa. Uns altres apareixen per a encendre la gran foguera. Amb les seues espurnes i algaravia. Que cremarà durant tota la nit. Es coneixen en pobles com La Fresneda, Torre del Compte, Rafales, la Portellada i Valderrobres.

En La Fresneda ixen dos diables. Dels més antics. Amb vestits d’arpillera i caputxa amb banyes. Dibuixos de serps i fardatxos. Amb vares de vímets. Per a espantar els xiquets. Acompanyen a la comitiva fent la plega.

Gaudim molt quan per Sant Joan anem al pirinenc en aquesta festa, en pobles com San Juan de Plan, Sahún, Montanuy, Laspaúles, Villarrué i Suils, baixem de les muntanyes amb falles, cércols i bardons, creant un dibuix de llum molt bonic, i com no, al final juguem entre nosaltres a veure qui arriba primer, el que faça l’estela d’espurnes més àmplia i lluminosa. Acaben tots junts en una gran foguera, sempre acompanyats de bona música.

En la Portellada a més de representar la Sanantonà. Un teatrillo de la vida de sant Antoni. També tenen un grup de diables. Tenen una bèstia que és el “Llangosto de foc”. Que els acompanya en les seues cercaviles. I tira foc per les seues quatre antenes.

I estem molt contents. Fa poc s’ha presentat un grup nou! En Peñarroya de Tastavins! Han format un grup de diables. A l’estil tradicional de la zona. I esperem que donen molta guerra. I tiren moltes espurnes i espurnes. foc. Representen la llegenda del “diapleron” i el seu “cañoto”. I a més fan balls tradicionals. Fan la dansa del pal de cintes. Amb molt de foc i espurnes. És d’allò més espectacular que recorde. Aquests diables visten vestits de color verd, amb pantalons i caputxa negra. Amb banyes de colors.

A Aragó a més es coneixen altres grups de diables. Fan espectacles amb música, foc i pirotècnia. Representen llegendes, i fan cercaviles. Animen les festes dels pobles. I col·laboren en les reivindicacions populars i socials.

Coneixem a “Us Diaples d’a Uerba” que són de Saragossa. Porten des de 1991 injuriant pels carrers. I han aparegut per molts llocs. Amb els seus espectacles variats. I les seues bèsties. Tenen un Lacuerco. Una bitxa mitològica. Que representa a una serp peluda. Compte la llegenda que es colava en els llits dels bebés lactants. S’alletava de la mare. Introduïa la seua cua en la boca per a fer callar el plor del plançó. I era la causa de les morts sobtades dels xicotets. Per a detectar la seua presència s’escampaven cendres entorn dels bressols. Així podien veure la resta de la bitxa si s’havia ficat amb el bebé. També tenen una altra bèstia en honor a un company seu. Es diu Punchakuto. I representa un gran eriçó, amb el cos cobert de banyes roges. I que tira foc per la boca. Tots ells visten vestits blancs amb banyes roges. Encara que tenen altres personatges. I en ocasions acompanyats per bruixes.

En la zona de conques minera de Terol es coneix un altre grup. “Us Diaplerons d’o Lloc”, que es troben en la Falç de la Vella. Un grup molt animat que agrupa els diables de la zona. I fan divertides cercaviles amb música i

En La Codoñera, una xicoteta vila de la província de Terol, hi ha un altre grup. Es fan cridar “Foc I Flama”. I fan correfocs molt eixelebrats. Per on apareixen ho omplin tot de xerinola i espurnes. Els agrada molt fer cortines d’espurnes. I tenen molts artefactes de foc. La seua bèstia és “La Cabreta”. Una bicicleta equipada amb molta pirotècnia. I rematada amb un crani de cabra. Visten de roig amb caputxa però sense banyes.

Els “Arraclaus” també són un grup molt conegut. De Castelserás, un poble del baix Aragó. Que tiren foc i moltes espurnes. Amb les seues conegudes màscares gegants. I la seua impressionant bèstia. El “Arraclau”, un alacrà que tira foc per les seues dues pinces i la seua perillosa cua. Aquests visten casaca roja, amb mangues, pantalons i caputxa negra. I gaudeixen molt fent correfocs pels pobles.

Un dels majors gojos d’aquest món és que ens permeten gaudir del foc. Les flames il·luminen i calfen la sang que ens recorre, el vi permet que fluïm millor i expandeix l’ànima, la música de les gaites fa que moguem el nostre cos i arribem quasi a l’orgasme de la satisfacció amb el foc. Amb les espurnes, les flames i la festa continuarem vivint!