Caminant, quasi, a la vora del precipici

Pablo Grajeda i Pérez

Cap de la Dependència de l’Àrea d’Indústria i Energia. Subdelegació del Govern a Castelló

Una detonació en un morter fa elevar un projectil a l’aire, que carregat d’explosius esclata, disgregant en l’ambient matèria en combustió. No serà l’únic, de seguida el segueix un altre dispar, un altre més fort, més explosiu. I no s’acaba, els projectils es van succeint, cada volta amb més freqüència i amb més potència. La gent observa atònita l’escena, congelada momentàniament enmig del terrible estrèpit, quan de colp es precipiten les explosions de forma tal que tot queda amagat entre un fum i un soroll eixordador, com un terratrèmol. Es fa un silenci només trencat per tres dispars ressagats i de sobte... la gent aplaudeix i plora d’alegria! Com pot ser?

A un valencià no li costa ni un milisegon saber què està passant: estan davant d’una mascletà.

I és curiós, perquè a priori pareix la descripció d’una escena aterridora, d’eixes pròpies dels bombardejos de les pel·lícules bèl·liques, amb xiquets plorant baix de les taules i civils corrent a refugiar-se entre edificis en ruïnes. Estic convençut que eixa seria la imatge que es formaria en el cap de la majoria dels nostres companys europeus.

Tanmateix, els valencians, amb el foc clavat profundament en la nostra identitat com a poble, vivim amb passió eixos “bombardejos”. I no és l’única “excentricitat” que ens caracteritza, de fet tenim imaginació per a trobar formes de caminar a la vora del precipici amb la pólvora: llançar masclets amb la mà, portar artificis que amb un colp esclaten, ballar entre pluges d’es- purnes (i oferir-les als sants), llançar-nos coets borratxos els uns als altres...

Per a alguns, estes activitats poden semblar a priori bajanades autodestructives, però correfocs, mascletades, passejades, etc.; i en general, l’especial relació del poble valencià amb la pólvora té unes arrels antropològiques, culturals i històriques profundes i fascinants. Però la pólvora és pólvora, i malauradament no és fàcil combinar un element tan perillós per definició amb uns estàndards moderns de seguretat i salut. I és en aquest punt on entra l’anomenada seguretat industrial, que a partir de l’estudi dels efectes de la pólvora, les matèries primeres, la combustió, etc.; tracta de trobar un equilibri entre la festa i la seguretat. A través de l’experiència i el coneixement científic intenta conèixer la pirotècnia profundament i així establir un marc que done protecció a treballadors, participants i espectadors.

Des del punt de vista normatiu, eixe coneixement es plasma en el Reglament d’Articles Pirotècnics i Cartutxeria, un conjunt de disposicions que regulen el món pirotècnic d’una forma integral, des dels tallers de fabricació als establiments de venda, el transport, la consum, els espectacles pirotècnics, les manifestacions festives... tot amb l’objectiu de poder viure de la pirotècnia i gaudir-la amb les millors garanties de seguretat. No és senzill per a la normativa trobar el punt exacte en el qual, amb un risc assumible, el cost és raonable i la gent pot disfrutar de la festa (a 10 km de distància tot espectacle seria 100% segur!).

No és gens senzill i, a vegades, només amb una tragèdia (a Castelló en podem recordar alguna) hem sabut parar i reflexionar sobre si estem fent tot correctament. També, algunes normes introduïdes han pogut o poden ser una mica excessives. Però bé, el reglament evoluciona al llarg dels anys intentant adaptar-se al coneixement científic i a les demandes de la societat. Està clar que no és perfecte i sempre és millorable, però crec que tota persona que haja viscut l’evolució de la festa és conscient que abans es feien unes animalades que ara són impensables. Els temps dels “Xa! no passa res” per sort han passat.

Quant a “Indústria” (el nostre nom oficial és massa llarg), eixe reglament és la bíblia que guia les nostres actuacions administratives quant a pirotècnia. No és el llibre que vaig somiar per a la tauleta de nit, però em fa feliç poder aportar un gra d’arena a la festa a través del control de la seguretat industrial en la pirotècnia (espere que podreu perdonar-nos la intromissió en el món festiu). En la meua experiència, la gent sol encaixar de bon grat les prescripcions de seguretat; crec que eixa conscienciació ens pot fer sentir orgullosos. I és que només sense accidents podrem gaudir de la pirotècnia tant nosaltres com els nostres fills i nets. Igual no caminarem del tot a la vora del precipici amb la pólvora, però a un parell de metres també en podem gojar.