Pirotècnia arreu del món Petek Kaya

Pirotècnica i dissenyadora de piromusicals

La pólvora negra és més que una barreja ràpida de sofre, carbó vegetal i nitrat de potassi, és art, és disseny, ciència, cultura i, el més important, és un llenguatge internacional que uneix la gent. Cada any, la nit del 31 de desembre, milers i milions de persones d’arreu del món es reuneixen al centre de les seues ciutats per esperar junts per donar la benvinguda a l’any nou amb un castell de focs artificials perquè tradicionalment els focs artificials representen nous inicis i esperança per al futur. La llum, els sons, l’emoció que sents, és el mateix sense importar d’on sigues, quina llengua i parles o de quin color sigues. Quan el rellotge arriba a les 00.00, tothom s’ajunta, aquest és el poder de la pirotècnia.

Més o menys tots els països del món tenen els tradicionals castells de focs artificials de Cap d’Any, però en alguns comtats, això va més enllà. La Xina, com a inventor de la pólvora negra, té probablement el vincle més fort amb la pirotècnia. La pólvora es va inventar a la ciutat de Liuyang, i primer es va utilitzar per allunyar els mals esperits. Avui, en aquest dia, la ciutat de Liuyang té el major nombre de fàbriques de focs artificials i el productor de pirotècnia més gran del món.

A Amèrica del Nord, EUA i el Canadà, la gent té la cultura d’emprar focs artificials per a celebracions nacionals (per exemple, el 4 de juliol) i gairebé tots els productes a la venda a Amèrica del Nord provenen de la Xina. A Amèrica del Sud, en canvi, per exemple a Mèxic, és més una cultura local, per la qual cosa els productes que usen es fabriquen a Mèxic de manera tradicional.

A Europa, 3 països tenen una producció impressionant de focs artificials: Malta, Itàlia i Espanya. A Malta, tota la producció és per a ús propi, no venen res fora de l’illa, i totes les fàbriques que tenen a Malta, fan servir els seus productes a les festes locals del seu poble. Per exemple, si una fàbrica es troba a la ciutat de Luqa, tots els que hi treballen són de Luqa, i totes les petxines que fan són per a les festes de Luqa. Però la gent de les fàbriques malteses en realitat no treballa per diners, ho fa per passió, en els seus temps lliures, totalment gratis. La pólvora a Malta és fàcilment la part més important de les festes, perquè la seua manera de produir petxines de focs artificials és molt singular, i ningú ho fa com ells. A més, cada any el festival internacional de focs artificials de Malta porta molts turistes a l’illa i ajuda a impulsar el turisme i l’economia.

A Itàlia, les formes de les petxines de focs artificials que fan és molt semblant a la de Malta, en lloc de petxines circulars “tradicionals” fan petxines cilíndriques, però la seua manera de mostrar aquests productes és una mica diferent. Igual que a Malta, les petxines italianes també són per a festes, tanmateix una mica més en el vessant religiós. També fan i utilitzen molts efectes diürns, com ara salutacions i petxines de fum de colors, les pantalles diürnes són molt rellevants a Itàlia a diferència de Malta, on només es mostren a la nit. Però probablement les exhibicions diürnes més importants del món estan passant a la Comunitat Valènciana, a Espanya. La mostra local anomenada “mascletà”, feta per grups de petards anomenats “masclets”, és fàcilment l’espectacle diürn més fort, fort i popular a escala internacional, milers de turistes visiten València cada any al març per viure una mascletà. Durant la festa de les Falles, cada dia a les 14:00 h, es fa la tradicional mostra de mascletà davant de l’ajuntament. Els valencians tenen pólvora a la sang i forma part de la seua personalitat. És per això que un dels majors productors de focs artificials d’Europa és Espanya. Moltes fàbriques (però gairebé totes a València i Castelló) treballen sense parar per produir focs artificials i difondre el seu art per tot el món.

En altres parts d’Europa, al nord, la cultura dels focs artificials és més popular que Malta, Itàlia i Espanya. En lloc de grans exhibicions professionals, la gent prefereix comprar els seus propis focs artificials de consum i gaudir-ne personalment al pati del darrere. Els Països Baixos, Bèlgica i Alemanya tenen una intensa cultura de focs artificials de consum la nit de Cap d’Any que gairebé tothom es gasta centenars i centenars d’euros i ho fa tot a mà. Per últim, a Europa, al Regne Unit, el 5 de novembre, com a tradició, tota la gent es reuneix, fa fogueres i fan un intens castell de focs artificials.

En altres parts del món, com ara l’Orient Mitjà, la cultura i la tradició tenen exposicions massives, les més grans del món la nit de Cap d’Any o cerimònies d’obertura d’esdeveniments enormes com la Copa del Món. A l’Orient Mitjà, els diners no són mai un problema i tenen pressupostos bojos per a pantalles boges. A Austràlia, és similar, tenen una de les exhibicions de Cap d’Any més populars del món.

A Àsia, a més de la Xina, el Japó també té una tradició de focs artificials molt forta, però la producció que fan i la ciència que tenen no és com en cap altre lloc del món. Si produir una closca de focs artificials normalment triga 5 minuts (per exemple), els japonesos hi dedicaran 30 minuts. Al Japó s’asseguren que cada closca siga una experiència visual, de manera que en comptes d’una exhibició tradicional, mostren cada petxina per si mateixa per ser admirada.

En conclusió, cada país té una tradició amb la pirotècnia, gran o petita, almenys un dia de l’any. En un món amb fronteres polítiques i guerres i tota classe de negativitat, el foc, la pólvora negra i els focs artificials és una de les poques coses que ens uneixen. És una celebració de la vida i de la humanitat.