La traca final

La traca final sempre ha sigut l’encarregada de posar punt i final a les festes des de la seua renovació en 1945. Per cert en aquest any, en aqueixa primera edició de les festes, la traca final va tindre com a punts de referència la ubicació dels monuments gaiaters de manera que tenia bifurcacions per a arribar als sectors no tan cèntrics. I cal fer notar que l’any 1.947 des del passeig Ribalta es va encendre una potent traca de quatre mil cinc-cents metres que va recórrer els principals carrers de la ciutat amb derivacions de gran efecte a la Porta del Sol, sent els últims cinc-cents metres de gran potència que van rematar a la Torre Campanar el Fadrí amb un gran Castell de focs artificials. Va ser sens dubte la traca final més imaginativa i impressionant que han conegut les festes de la Magdalena.

Va ser a partir de l’any 1.991 quan la traca final va passar de ser, l’acte que tancava les festes, al

Jorge Batiste i Sanz

qual donava pas al Magdalena Vitol que fins a data de hui posa el punt final a aquestes.

Durant aqueixos primers anys, fins al 1.990, va ser un acte emblemàtic molt celebrat, amb la participació per tots els castellonencs de totes les edats, principalment per part dels joves, que la vivien amb molta intensitat i que rivalitzaven per poder-la seguir integrament, encara que la “picardia” del pirotècnic els jugava males passades i durant el recorregut la traca disposara de trams on la pólvora accelerara la seua marxa i sobrepassara als corredors posant la guinda a l’acte.

El seu recorregut era: partint de la plaça de la Independència discorria pel carrer Zaragoza, carrer Colón, carrer Enmig, Porta del Sol, carrer Trinitat, carrer Ximenez, plaça de la Pau, Carrer Major, plaça María Agustina, carrer Sanahuja, carrer Sant Roc, carrer Sant Félix, carrer Enmig, carrer Colón i la Torre del Campanar.

Des de l’any 1991 fins als nostres dies la traca final presenta algunes novetats a saber, és encesa per les Reines de les Festes des del balcó de l’Ajuntament, i varia el seu recorregut pels carrers: Vera, Gasset, Porta del Sol, Ruiz Zorrilla, Avinguda Rei Don Jaume, Sant Vicent, Ronda Millars, plaça de la Independència, Zaragoza, Colón, Enmig, Porta del Sol, Trinitat, Ximenez, plaça de la Pau, Major, plaça Maria Agustina, Sanahuja, Sant Félix, Enmig i Colón, donant pas al Magdalena Vitol.

El que no canvia mai és l’empresa pirotécnica que s’encarrega de preparar i disparar la traca final, la Pirotècnia Martí de Borriana, hui liderada per Reyes Martí.

La pólvora corre per les venes d’aquesta burrianense, la rebesneta d’una saga familiar dedicada a la pirotècnia. Reyes Martí desborda simpatía en el seu “bunquer” situat en el terme municipal d’Onda, on prepara la traca final de les festes de la Magdalena. Entre estopí, dolls, metxes, pólvora i traques es mou com a peix en l’aigua i ens conta que la traca final s’elabora tal com ho feia el seu rebesavi, per la qual cosa estem parlant de més d’un segle d’historia, sent una de les peculiaritats que es continua utilitzant és que les fundes amb les quals s’embolica la metxa mesuren 44 centímetres en lloc dels 50 que sol ser habitual.

També ens comenta que es tracta d’una traca clàssica, feta a mà i de la forma més tradicional, tal com ho feien els seus avantpassats, amb 35 quilos de pólvora en les quatre kilòmetres que té de longitud.