L’encesa de les gaiates L’aparador de la llum de la nostra festa

Agustín Mon i Carro President del Jurat de Mascletaes de Castelló

Ara com ara, a entendre de qui subscriu, l’acte que major potencialitat d’exportació de la Gaiata té, de cara al públic intern - la ciutadania de Castelló- però també cap a l’exterior, és la Encesa de les Gaiates. O millor dit, hauria de ser-ho perquè, d’uns anys enrere, ha quedat anquilosat en un vetust guió amb poc poder d’atracció. Falta d’idees?, no ho crec. Segurament pesarà més en el seu llanguiment no apostar decididament per dotar-li de major pressupost.

Del coneixement i anàlisi de la seua història podem deduir, potser, els seus mals i, per tant, poder entrellucar possibles remeis que donen vigor a l’acte de la Encesa de les Gaiates i siga el vertader aparador de la llum de les nostres festes.

Seria la Magdalena de 1991, quan la Junta de Festes, presidida per Luis Domenech, presentava en societat aquest nou acte -per a ser correctes amb la història, hem de recordar un antecedent, doncs, en la Magdalena de 1949, es va intentar congregar a tots els monuments gaiaters, dotze en aquells dies, en la plaça Major, per a conformar el primer acte de Magdalena Vitol.-; sota la denominació, en aquesta primera edició, de HOMENAGE POPULAR A LA GAIATA. El seu “ideòleg”, Francisco Merchán, el va concebre com tota una jornada festiva que servira per a reivindicar el símbol de la Gaiata com el centre de la festa.

Va ser un treball coral d’aquella Junta de Festes, que vaig viure en primera persona, doncs, després de la idea genial, vènia el quin, on, com... multitud d’interrogants amb no fàcils solucions. La primera d’elles va ser l’elecció de l’emplaçament. Havia de tindre espai suficient per a albergar els monuments -dènou dels sectors, majors i infantils, i la Gaiata de la Ciutat-, a les comissions, al protocol i permetre que el públic poguera accedir i gau- dir de l’espectacle. Però no sols espai es necessitava, també el condicionant tècnic tenia el seu pes -més potser que l’espai-. Hem de tindre en compte que, en aquella època, els monuments funcionaven amb elements lumínics de baixa eficiència energètica (neó, bombetes d’incandescència, tubs fluorescent...) el que implicava un consum considerable de potència elèctrica. Una, però concentrar vint, requeria, primer un punt de subministrament que garantira suficient potència per a totes i, segon un complex i car sistema de distribució per als vint punts de connexió. El Passeig de Ribalta va ser la solució.

La segona decisió va ser seleccionar quan. Després de no moltes reunions es van véncer les inicials reticències d’alguna comissió per no portar els monuments als sectors després de la Desfilada de les Gaiates i es va designar com a data ideal, el dilluns que permetia situar-les en el Ribalta, després de la Desfilada, i deixava tota la jornada del dilluns (festivitat local) per al desenvolupament de l’Homenatge Popular a la Gaiata.

Amb tot, va arribar la data assenyalada per a aqueixa primera edició -4 de març- no sense abans haver hagut de sortejar tota una sèrie de complicacions durant el trasllat fins al Ribalta -era la primera vegada; cables i banderetes van dificultar el recorregut- i en la seua ubicació -les necessitats tècniques van obligar a ordenar els monuments, sobre l’andana, posant els de major potència pròxims al punt de subministrament el que va complicar el procés en arribar a la seua ubicació en ordre de desfilada i haver d’anar ordenant-los sobre el terreny-. Però a les dues en punt es va disparar el tir d’inici. I mai més ben dit, perquè la jornada festiva començava amb el tret d’una mascletà en La Farola, que donaria pas a un menjar de germanor, amb una gran paella per a més de 1500 comensals.

Amb l’arribada de la nit, la comitiva amb les diferents comissions de sector, Reines i Dames de la Ciutat, partia de la plaça Major, en direcció a Ribalta, per a iniciar l’acte d’encesa de les Gaiates. Moltíssim públic que, durant tota la jornada havia gaudit de les activitats programades, esperava l’arribada de la comitiva per a gaudir de l’espectacle.

La poesia de Vicent Pau Serra va ser la conductora de l’acte. El seu poema “Foscor” va donar passa en el recinte al costat de la resta (1996) i, uns anys més tard, la paella monumental també desapareixia del programa; el que va redundar en el canvi de denominació. Es va deixar de parlar de l’Homenatge Popular de la Gaiata i s’encunye la denominació que ha arribat fins als nostres dies: Encesa de les Gaiates. a “Llum” moment cim de l’acte amb l’encesa de totes les Gaiates alhora i el tret d’una rematada aèria pirotècnica. Emotiu moment que arranque l’aplaudiment del públic congregat i alguna llagrimeta entre els comissionats presents.

L’èxit aconseguit en aquesta primera edició, va impulsar, tant a aquesta Junta de Festes com a les esdevenidores, a continuar apostant per ell. Va anar guanyant espectacularitat amb una aposta decidida a combinar llum, música i so. En 1995, l’aparició de la Gaiata Utòpica; una estructura de més de 20 metres d’altura a semblança d’una gegantesca Gaiata, aglutinava en si mateixa la llum, la música, el foc i, per primera vegada, la dansa; convertint-se en el centre escènic de la festa popular -la idea primogènita de Gaiata vivent de Paco Merchán-. En següents edicions l’aposta per donar major espectacle a aquest acte va ser decidida. Teatre de la Resistència o Xarxa Teatre van crear espectaculars posades en escena que donaven pas a l’espectacularitat de l’encesa de les Gaiates, jugant amb les seues llums al ritme de la música i fonent-se amb la Utòpica, creant una vertadera explosió de llum de festa. I va ser aqueixa màgia, aqueixa explosió de llum, la que van convéncer a empreses del sector a enrolar-se en el seu patrocini; fet que garantia continuar apostant per aquest acte com a referent de la nostra festa.

Amb el pas de les edicions, es va anar centrant en la part final de la jornada festiva. La mascletà es va integrar en el concurs i va passar a disparar-se

En 2009, les obres que es van realitzar en l’Andana Central del Passeig de Ribalta per motiu del TRAM van obligar a trobar una ubicació temporal per a aquest acte. La zona triada era el tram final de l’avinguda del Rei, enfront de l’institut Ribalta. Un espai més reduït però que va oferir un resultat acceptable, fins al punt que el que es va pensar com a solució temporal es va tornar definitiva, fins al dia de hui -en aquest punt, indicar que, en l’edició de 2022, i per motius dels canvis obligats per la COVID, de nou es canviava el seu emplaçament a l’avinguda de Chatellerault però la pertinaç pluja que va assotar Castelló durant tota la setmana festiva, va impedir la realització de l’acte de la Encesa; per tant, l’última Encesa, la de 2019, es va realitzar en aqueix emplaçament per això “definitiva fins al dia de hui”-.

Però tot aquest guany en espectacle que assumia l’acte de la Encesa no va estar a gust de totes les comissions de sector, els qui van començar a expressar la pèrdua del protagonisme de l’element principal de l’acte: la Gaiata, en detriment del que havia de ser el complement d’aquest: l’espectacle. Fet que va provocar un dràstic canvi en el guió de l’acte, centrant-se, exclusivament, en l’estricte homenatge als monuments, amb la visita de les Reines i autoritats i el complement de la poesia, la música i la pirotècnia. Aquest fet, a criteri d’aquest relator, va ser un punt d’inflexió negatiu que va tallar la progressió expansiva i audiovisual de projecció de l’acte de la Encesa. Amb un considerable minvament en el seu pressupost, va passar a ser un acte lent, molt protocol·lari -sobretot en el seu inici- i mancat d’interés per al públic excepte el moment del joc de la llum de totes les Gaiates, amb la música i el foc.

En els seus més de trenta edicions dins del programa de festes, nombroses anècdotes esguiten la seua història. A més de les edicions del 2020 i 2021 que van suspendre per complet els festejos fundacionals per motiu de la Covid; en dues ocasions més s’ha suspés aquest acte per motiu de les inclemències meteorològiques, 2013 i 2022. En 2001 una fricció entre la Gestora de Gaiates i la Junta de Festes va provocar el boicot de la primera i, la majoria de les Gaiates, no es van encendre al pas de la comitiva. En 2005 es va viure una intensa ona de fred polar amb temperatures pròximes als zero graus, fins al punt que, minuts abans de l’inici de l’acte, alguns xicotets flocs de neu van caure sobre les Gaiates en el Ribalta. O, en l’edició del 2011, en la qual les Gaiates van migrar totes a tecnologia led però, en l’acte de la Encesa, van perviure totes dues tecnologies doncs a les dènou Gaiates dels sectors, les acompanyava la Gaiata de la Ciutat, guanyadora de l’edició anterior i, encara, amb bombetes d’incandescència. Molt curiós l’efecte de llum blanca dels led contrastant amb la groguenca de la incandescència -i molt més les potències consumides perquè una sola consumia més que la meitat de la resta-.

Com deia al principi, conéixer d’on venim ens aclarirà com estem en el present i, potser, ens pot servir per a albirar un millor avenir de l’acte de la Encesa. Permeten-se’m algunes reflexions a col·lació amb aquest acte:

– Al meu judici és l’acte amb major poder d’atracció de cara a exportar el nostre símbol fester a l’exterior. La combinació de totes les Gaiates, en un mateix espai i conjunyint-se en un sol joc de llum, música i foc té un gran potencial atractiu.

– La ubicació actual permet el que permet. Crec necessari valorar el recuperar, de nou, l’entorn de Ribalta; no sols per l’espai sinó perquè les possibilitats de complementar l’acte de la Encesa es disparen exponencialment, a més de ser un entorn molt més acollidor i bucòlic

– Eliminar la primera part protocol·lària. Senzillament perquè és llarga i la resta de públic l’ha de suportar sense poder participar d’ella, esperant l’espectacle final. Crec sincerament que existeixen infinitat d’actes on traslladar aquest apartat protocol·lari. S’ha de deixar, exclusivament, el paper protagonista a les Gaiates. Senzi- llament una enginyosa i dinàmica presentació dels monuments il·luminats de manera individual –que sí que és seguida pel públic– per a immediatament entrar en la Encesa en si.

– Dotar del pressupost necessari per a complementar –i dic complementar que no suplantar– l’acte amb espectacles que reforcen la conjunció de la llum de totes les Gaiates. Bé audiovisual, teatral o simplement amb una il·luminació especial de l’entorn que s’implique amb els jocs de llums de les Gaiates i convertisca tot l’espai en una vertadera Gaiata Vivent que somiava Merchán en els inicis.

La Encesa de les Gaiates, en els seus més de trenta anys d’història, ja és un referent de la llum de les nostres festes. És el millor aparador del qual disposa el nostre símbol fester per antonomàsia per a presentar-se a l’exterior i ensenyar totes les seues excel·lències. De nosaltres, de tots nosaltres: Comissions de sector, responsables de programació, Patronat de Festes, Ajuntament... però també de tot el públic que, any a any, s’acosta a gaudir d’aquest acte; dependrà que assumim el compromís de secundar-lo i reforçar la seua força i poder de convocatòria o deixar-ho llanguir fins a la seua extinció. Seria tot un error.

Molt a la vora està ja l’inici de les nostres festes fundacionals: la Magdalena 2023, que tots esperem poder-la viure i gaudir, ja, d’una manera normal i plena. Serà la primera oportunitat de començar a canviar aquesta tendència rutinària de l’acte de la Encesa. Anem a això!