COLLA O ESCAMOT DE TRABUCAIRES A CATALUNYA

trabucs en diferents poblacions de les muntanyes castellonenques.

També, Carles Salvador, a la seua obra Les festes de Benassal, de 1952, també descriu amb detall l’ús dels trabucs al particular Carnestoltes d’aquella població durant la festa de l’entrada de la Tea (o festa del Ajo). Hui desaparegudes les trabucades, i esperant que algún dia es recupere aquella tradicional entrada amb foc.

ESCOPETEROS A CILLEROS (CÀCERES)

De tant en tant, i ja entrat el segle XX, aquestes antigues armes d’avatcàrrega, obsoletes des d’una visió tècnica, poc precises i inútils per a la caça, van anar passant a l’oblit en algun racó de les masies o penjats de les parets com a simples objectes de adorn, passant a l’oblit aquell tipus de celebracions que ens descriuen els autors esmentats.

La Recuperaci De Les Salves De P Lvora

EL NOSTRE CAS: EL TRABUC A CASTELLÓ

Les circumstàncies de les guerres del segle XIX van anar deixant o “aletargant” els antics costums de fer trets a l’aire en ocasió de les festes, encara que ja a finals a poc a poc van anar retornant. Aquells llegendaris i temuts trabucs, lluny ja de ser armes d’assalt de guerrillers, contrabandistes i assaltacamins, - i a falta de pirotècnia - van acabar emprant-se com a simples utensilis per disparar salves de pólvora, que, en nombroses poblacions de la nostra província solia fer la joventut en vigílies de festes patronals com a símbol de crida a la festa.

Bernardo Mundina Vilallave al seu llibre “Historia, Geografia y Estadística de la Província de Castellón” de 1873, i Carlos Sarthou Carreres, al seu llibre “Geografia General del Reino de Valencia, Provincia de Castellón” de 1913 recullen amb detall l’ús festiu de llançar salves de pólvora amb

Els castellonencs, com a valencians que som, el gust per la pólvora queda certificat a cada celebració. A banda de les conegudes salves d’escopeta dels Guàrdies rurals de Castelló a la romeria de la Magdalena, i processons de la Mare de Déu de Lledó, L’Esquadra de Trabucaires Xaloc, (Secció de la Colla de Dolçainers, Tabaleters i Trabucaires Xaloc), des de l’any 2004 realitza una tasca important, aconseguint rescatar aquella antiga tradició dels nostres avantpassats, i des d’un plantejament festiu-cultural, torna a cridar a la festa com es feia antigament, aquesta vegada amb la combinació del foc i la música dels seus “dolçainers i tabaleters”.(2)

Esquadra De Trabucaires Xaloc De Castell

Per tot això, llançar salves de pólvora en festes tant a Castelló com a la seua província no és de cap manera un espectacle importat d’altres llocs com molta gent creu, sinó que és tradició dels nostres avantpassats, i és per això, els trabucaires de Xaloc dediquen al llarg de l’any un gran esforç a continuar treballant en la contínua recerca d’informació sobre la història de la nostra província, havent recuperat molta documentació i dades sobre aquesta temática, “rescatant” - si és possible l’expressió -, part de la vida i gestes d’alguns personatges una mica “oblidats” per la història. Aquest grup també participa en actes de recreació històrica.

Com a ambaixadors castellonencs, els guerrillers i guerrilleres de Xaloc han participat a nivell internacional a Portugal i França, així com a diferents poblacions de la Comunitat Valenciana i resta d’Espanya.

Pel que fa a la recreació històrica, el grup realitza una important tasca de recerca, i està a l’avantguarda en el rescat i la posada en valor dels fets de la resistència heroica de les poblacions d’Almassora, Vila-real i Castelló el 9 de març de 1810 contra la invasió Napoleònica. Manté una divulgació constant sobre aquesta gesta histórica de revolució popular, i actualment també es desplaça a altres localitats del territori nacional, principalment representant la partida de guerrillers de Frai Asensio Nebot (3)

Al següent enllaç es pot vore un vídeo de la darrera Recreació del 9 de març de 1810 per aquest grup, la qual va tindre lloc a Castelló el 7 de març de 2020:

(https://www.youtube.com/watch?v=O9cQ9wP_usI

Des de fa uns anys, també ha preparat la temàtica de les incursions barbaresques a les nostres costes que van tindre lloc majoritàriament des del segle XVI fins al XIX, amb l´objetiu de posar en valor la història del nostre ric patrimoni de fortificacions de defensa del litoral castellonenc.

És molt important que els grups de portadors-ti- radors amb armes d’avantcàrrega estiguen units davant els processos que emet la pròpia normativa al respecte, i és per això que L’Esquadra, actualment, està integrada a la Coordinadora de Trabucaires de Catalunya junnt a més de 50 colles. Un altre ens molt nombrós és la UNDEF, Unió Nacional d’Entitats de Festes (en referència a Moros i Cristians), comptant amb diversos centenars de poblacions de tota Espanya.

La Normativa De Llan Ar Salves

És evident que tractant-se d’armes de foc, hi ha una rigorosa normativa que empare aquest tipus de celebracions. Existeixen dos connotacions quant a l’ús:

1- LA RECREACIÓ HISTÒRICA.

2- LES MANIFESTACIONS FESTIVES AMB ARMES D’AVANCÀRREGA.

En qualsevol cas, és preceptiva l´autorització de actes d´aquest tipus per part de la autoritat governativa (Delegació o Subdelegació del Govern de la província on tinga lloc l´esdeveniment).

És el segon cas - Manifestacions Festives amb Armes d’Avancàrrega – (el més estès), i s’empara en la Instrucció tècnica Complementària núm. 26 (ITC-26) del Reglament d’Explosius, titulant-se “Manifestaciones Festivas con Armas de Avancarga”(4). obligatori l’ús de les anomenades “cantimplores” per contenir la pólvora que es carrega a les armes mitjançant un dosificador màxim de 18 grams per tret.

Aquestes armes d’avantcàrrega, necessiten disposar de la corresponent guia de pertinença, i els portadors-tiradors de les quals han de ser titulars de llicència d’armes (Tipus AE) i estar formats per participar en aquest tipus de festejos.

Són els ajuntaments els responsables de la formación dels tiradors amb un curs segons la ITC 26.

FOC DELS TRABUCAIRES XALOC A L’ESDEVENIMENT ESCALA A CASTELLÓ

assegurança obligatòria, mesures de seguretat i prevenció, justificació de quantitats de pólvora a consumir, autorització d’ocupació de via pública, etc. tot això per a la seua aprovació tant pel departament d’Indústria així com per la Intervenció d’Armes de la Guàrdia Civil.

Per a les Recreacions Històriques cal una sol·licitud similar quant a documentació amb petites diferències, totes dues pel procediment ACCEDA d’Autoritzacions Administratives, en aquesta modalitat no cal l’ús de cantimplores, sinó que per evitar anacronismes, s’utilitzen cartutxos de paper.

I per acabar, .siga com siga, la sorollosa, lluminosa, i tant nostra modalitat festera d’enlairar pólvora en forma de salves per pobles de tot arreu, conjuga un meravellós món d´armes, pólvora, festa, història, foc,...elements que com hem vist caminen junts i ben avinguts.

Les sol·licituds per a aquest tipus de festes amb armes que disparen pólvora negra necessiten una sèrie de documents que acrediten formació de tiradors pertanyents a grups amb personalitat jurídica, i s’acompanya amb dades sobre

I és que com va dir Gustav Mahler, “La tradició no és l’adoració de les cendres, sinó la preservació del foc”.

Amics i amigues de la festa, en aquesta estem...i estarem

(1) La pólvora negra més popular està composta pel 75% de nitrat de potassi, 15% de carboni i 10% de sofre (percentatges en massa). Actualment s’utilitza en pirotècnia i com a propel·lent de projectils en armes antigues.

(2) “Foc de Trabuc”, Guerrillers i voluntaris castellonencs a la Guerra de la Independència 1808-1814, Antoni Aguila Fillol, Ajuntament de Castelló, 2009.

(3) Asensio Nebot, conegut com “El Frare” i nascut a Nules, Espanya el 1779, va ser guerriller al Regne de València durant la Guerra del Francès. Les seves gestes durant la Guerra de la Independéncia estan ben documentades però, com va treballar com a agent secret després del final de la guerra, hi ha llacunes en el que se sap sobre la seua vida a partir de 1815.

(4) Les armes d’avancarga es caracteritzen per ser armes de foc on tant el projectil com la pólvora es carreguen per la boca del canó. El terme deriva d’avanç -davant- i càrrega