La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 104 / juliol de 2013 ] 1
Contra l’ofensiva destructora, construïm el país nou El moviment popular català està preparant el seu futur i, després dels múltiples esclats mobilitzadors al llarg dels mesos passats, està cercant la seva definició. Una definició que neix marcada sobretot per la reacció a l’ofensiva rabiosa de l’Estat espanyol, que no para d’extorsionar econòmicament el poble català arreu dels Països Catalans i treballa activament per a fer desaparèixer la llengua catalana: a la Franja de Ponent, a les Illes, al País Valencià etc. Cada dia hi ha més i més persones arreu del país que fixen en la conquesta del nou Estat els objectius reivindicatius de diferent ordre. Per això han estat importants les primeres mostres de definició d’un nou marc polític que estan començant a prendre forma a nivell de masses. Analitzant el conjunt de les expressions del moviment popular al nostre país, les primeres concrecions fetes a nivell polític i assumides massivament han estat les formulacions, encara poc concretades, de l’objectiu d’aconse-
guir un nou Estat per a la nació catalana, fetes per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), una organització fundada fa amb prou feines un any, el 10 de març del 2012. Els avanços en la concreció política són, però, com podem observar, encara excessivament tímids i deixen massa buits que poden ser ocupats per maniobres oportunistes que podrien desviar o entretenir el procés.
És urgent que les classes populars catalanes prenguin el protagonisme de la lluita per la independència per tal de donarhi fermesa, seguretat i profunditat. És per aquesta raó que cal saludar com una iniciativa interessant a nivell global, l’activació del projecte de Procés Consti-
Haurem d’obrir i desenvolupar un debat popular sobre les bases constitucionals i els elements fonamentals de la República Catalana tuent presentat per Teresa Forcades i Arcadi Oliveres el 10 d’abril passat. Es tracta d’un projecte que està destinat a tenir un abast important però que encara té unes certes ambigüitats polítiques, de manera que si no arriba a arrelar i a fixar aviat la seva orientació, encara podria acabar essent recuperat per alguna possible operació regeneracionista espanyola en forma de qualsevol mena de República que acabés reproduint formes de dominació d’un Estat espanyol que tots sabem que s’ha d’enfonsar per a deixar néixer el futur. Fem una anàlisi d’aquest projecte de Procés Constituent en un article específic d’aquest número de La Veu.
El passat 19 de juny moria el nostre company Toni Lecha, que al llarg de cinc dècades va lluitar per l’alliberament nacional i social dels Països Catalans. En Toni sabia conjuminar teoria i pràctica en totes les facetes de la militància i per això el seu exemple perdurarà en les generacions actuals i futures de l’Esquerra Independentista.
2 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 104 / juliol de 2013 ]
Sí a un procés constituent (i no a una maniobra reconstitutiva)* Durant les darreres setmanes ha vist la llum i s’ha estès arreu del Principat la proposta d’articular un Procés Constituent feta pública per Teresa Forcades i Arcadi Oliveres, dues persones de reconeguda trajectòria en la lluita per la defensa dels drets socials. Aquesta proposta ha estat rebuda amb una barreja d’entusiasme i incredulitat, d’il·lusió i de reticències per diferents persones i col·lectius tant de l’esquerra reformista com de l’espai de la Unitat Popular. Pensem, doncs, que és oportú fer algunes aportacions a l’anàlisi i el debat.
1. Una proposta programàtica d’Unitat Popular La primera impressió que moltes i molts vàrem tenir la nit del 10 d’abril davant la televisió i l’endemà llegint el Manifest per a la Convocatòria d’un Procés Constituent és que els promotors d’aquesta iniciativa estaven socialitzant davant l’opinió pública catalana bona part del programa polític de la CUP. En efecte, la proposta del Procés Constituent planteja, en teoria, el que han estat els processos de construcció de diferents experiències històriques d’Unitat Popular: l’agrupació de diferents sectors i milers de persones al voltant d’un programa reivindicatiu per tal de posar el poder polític al servei dels interessos de la majoria, al servei de les classes populars. Ideològicament, aquesta proposta programàtica beu de diferents fonts: des de la socialdemocràcia radical1 i ecologista (aquella que no qüestiona d’arrel el conjunt del sistema capitalista i l’imperialisme, sinó que planteja una sèrie de reformes polítiques i econòmiques de gran calada que permetin un cert grau de control popular de l’economia), personificada en Arcadi Oliveres, fins als plantejaments més obertament anticapitalistes i filocomunistes 2 (els que plantegen la superació definitiva del capitalisme, un nou model de relacions de producció basats en la construcció d’una societat sense classes, i unes relacions internacionals basades en la plena sobirania dels pobles), personificats en Teresa Forcades. La llista de les primeres adhesions ajuda a escenificar aquesta suma de sensibilitats, que van des de les més socialdemòcrates (Vicenç Navarro, un dels teòrics del tripar-
tit) fins a sectors del trotskisme afins al NPA francès (Esther Vivas), passant per una persona que simbolitza les aspiracions de regeneració democràtica i transparència, com el jutge Santiago Vidal. La conjuntura actual fa possible la confluència d’aquests diferents corrents de l’esquerra que, a la pràctica, surten dia a dia de bracet al carrer units en la lluita contra les mesures de reestructuració del capitalisme (retallades, privatitzacions, transformació del deute privat en públic, etc.) que estan desballestant els ja tradicionalment magres mecanismes de protecció i igualació social al nostre país. En aquest context, i emmarcat en un procés de ruptura democràtica respecte a l’Estat espanyol, que té la punta de la llança en l’exercici del dret d’autodeterminació del poble català, plantejar l’acumulació de forces per a un Procés Constituent basat en la defensa d’un programa de mínims sobre el qual caldria bastir la futura República Catalana és, en principi, un acte de valentia (d’avantguardisme), que, si reeixís, podria suposar un pas definitiu en la construcció de la Unitat Popular i un gran avenç cap a la victòria dels sectors populars davant les oligarquies econòmiques i els aparells de l’Estat.
2. Les mancances o elusions en el fet nacional Tot i això, cal assenyalar dues mancances pel que fa al caràcter nacional d’aquest procés:
- En primer lloc, la territorialitat. La proposta, directament, eludeix el nostre veritable marc nacional, els Països Catalans, amb la qual cosa dóna a entendre que la nació catalana se circumscriu a les quatre províncies que teòricament es constituirien en República. No preveu, per tant, ni l’articulació del procés constituent arreu del territori nacional, ni possibles mecanismes d’extensió del projecte de ruptura i de la nova república al conjunt de la nació catalana. - En segon lloc, i com darrerament estan fent alguns dilacionistes, aspirants a renovadors del marc constitucional espanyol o independentistes ingenus, dóna per feta de manera mecànica la creació d’una República Catalana (amb un grau incert de sobirania real). És a dir, es prescindeix de l’anàlisi dialèctic pel que fa a la inevitable confrontació amb els estats ocupants i al paper de les institucions europees, l’OTAN, etc. Aquest «oblit» resulta especialment perillós tant perquè no preveu construir les eines necessàries per a la ruptura, com i especialment perquè acompanyat de la crida a «processos constituents paral·lels arreu de l’Estat espanyol», obre la porta a l’unionisme federalista sota la forma de III República Espanyola.
3. Aposta tàctico-estratègica o moviment tàctic oportunista? Aquesta és la qüestió. A hores d’ara encara no és prou clar si, un cop superades les
La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 104 / juliol de 2013 ] 3
mancances que hem apuntat pel que fa al fet nacional, la proposta del Procés Constituent pretén realment organitzar i mobilitzar amplis sectors populars de la nostra societat per forçar la ruptura democràtica i construir una República independent radicalment democràtica i igualitària, o es tracta simplement d’una aposta tàctica de tints oportunistes per a la formació d’una hipotètica «Syriza catalana» que doni legitimitat a les polítiques pactistes i reformistes de submissió al progressisme espanyol que han caracteritzat durant els darrers 40 anys l’esquerra catalana «oficial», encarnada en ICV i EUiA. Segons el nostre parer, posar directament l’accent en la qüestió electoral i fer cants al cel per la «unitat de tots els sectors, des d’ICV fins a la CUP» no és la millor manera de començar. Perquè no ens enganyem: a hores d’ara ja hi ha desenes de candidatures municipals, com les vinculades a la CUP, a les CAV, Gent de Gramenet, etc., que ja cobreixen aquest espai polític i apliquen aquests models organitzatius. I el que és més significatiu: des de fa uns mesos, la CUP és present al Parlament, defensant no només aquest programa, sinó també aquestes maneres democràtiques i assembleàries de fer política. Plantejar, doncs, d’entrada, la submissió d’aquests projectes de base a l’alça a un acord polític amb els sectors que fins fa quatre dies han estat còmplices de les polítiques liberals del tripartit és, d’una banda, no voler entendre el paper històric de «força tampó» d’ICV, i de l’altra desvestir un sant (la CUP) per mirar de vestir-ne un altre. Ja sigui aquest altre, en el millor dels casos, un nou projecte d’Unitat Popular o, en el pitjor, una plataforma tàctica al servei de determinats professionals de la política. Si bé és cert que la mateixa Forcades va matisar la qüestió electoral i va posar l’accent en l’organització de base i en la mobilització ciutadana en la segona entrevista després de l’anunci del procés, també ho és que Oliveres va servir en safata a ICV la seva adhesió-apropiació mediàtica del projecte, com dies abans ho havia fet EUiA proclamant que aquesta era la seva «Syriza pels drets socials i l’autodeterminació» (no pas per la independència i la construcció d’una república catalana que serveixi per avançar cap al socialisme, que és el que perfila el manifest).
4. Quin model organitzatiu per a fer què? La resposta a aquesta incògnita la trobarem tant en l’assumpció o no del programa de ruptura inicial, que supera de llarg els plantejaments sostinguts fins ara per
l’esquerra reformista i que inclou la República independent, com, i sobretot, en les formes organitzatives que el Procés Constituent acabi prenent. Així, si aquest procés s’articula des de la base, a nivell de barris, de viles i de comarques; si les decisions es prenen de manera democràtica i transparent; si els seus representants o portaveus estan sotmesos a un veritable control d’unes bases capacitades per destituir-los en cas de desviació respecte als objectius inicials o els acords consensuats; si la mobilització, la conscienciació i la desobediència civil són la base de l’organització i no pas les urgències electorals i si el paper dels personatges públics que impulsen o donen suport al procés és subsidiari i no pas central, podrem estar davant d’una experiència veritablement revolucionària i de transcendència històrica. Per contra, si l’opacitat, els acords en despatxos a porta tancada, el pacte entre interessos partidistes, els personalismes, la propaganda simplificadora i les urgències electorals marquen l’agenda, podem acabar constatant que tot plegat no sigui sinó una nova maniobra de refundació de l’esquerra submissa, institucionalitzada i sucursalista.
5. Una oportunitat per articular el Bloc de Ruptura Segons el nostre parer, la proposta del Procés Constituent té la gran virtut de possibilitar que les classes populars prenguin el protagonisme en el procés de ruptura, garantint que aquest és veritablement una ruptura amb la monarquia espanyola, amb la submissió als interessos de les elits econòmiques i amb el règim econòmic liberal. En uns moments en què els aparell neuràlgics de l’Estat i diferents fraccions de la
burgesia catanyola mouen els seus fils per liquidar el procés sobiranista o bé reconvertir-lo en un nou pacte d’estat (espanyol) que permeti la recuperació de la Pax Catalana, és ben clar que només avançarem cap a la independència si és el poble treballador i les classes populars qui pren la iniciativa política i desbanca les elits benestants i botifleres. El nom també fa la cosa, i no és el mateix un Procés de Transició Nacional guiat per una camarilla (o Consell) d’ideologia liberal-conservadora amb membres escollits a dit per la seva submissió o connivència amb els dictats del poder econòmic, que un Procés Constituent dirigit des de la base pels sectors populars organitzats. Avui més que mai, les llibertats nacionals van indissociablement unides a la defensa dels drets socials i econòmics, ja que totes dues coses són expressions d’un mateix fet: l’empoderament popular, la conquesta del poder polític per revertir el poder econòmic i fixar com a prioritat els interessos materials i la realització humana i cultural de la majoria del nostre poble. I el poder es conquereix sumant forces i consciències en la lluita, primer al carrer i després, si s’escau, a les institucions. Aquest és el nostre Procés Constituent. Xavi Oca [1] El referent polític més clar dels quals a nivell internacional seria ATTAC, i el mediàtic Le Monde Diplomatique. [2] Ens basem en els desenvolupament teòrics de Forcades a nivell econòmic, social i nacional, situats clarament en l’espai ideològic anticapitalista de tradició marxista, i propers al Socialisme del Segle XXI, prescindint de consideracions de caràcter religiós o teològic i de l’anàlisi de la compatibilitat o no dels seus plantejaments metafísics amb el materialisme dialèctic.
4 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 104 / juliol de 2013 ]
DOSSIER TROBADES INDEPENDENTISTES 2013
La construcció de la República Socialista Catalana (1) A continuació us oferim un primer resum de les principals aportacions que es van produir a les XXVII Trobades Independentistes. En l’actual etapa de l’independentisme, des de diversos espais polítics ja es pensa en les eines per construir un estat i en els seus continguts. Va reculant la visió errònia segons la qual l’independentisme havia d’abstenir-se de lligar la ruptura amb l’estat amb la construcció d’un determinat model de nova societat. La forma que prengui l’estat independent dependrà de la correlació de forces polítiques i del nivell de lluita de classes que es visqui en el procés independentista. I si bé el nivell de consciència i de lluita actuals no ens fan pensar en la proclamació d’un estat socialista de cop i volta, sí que convé que la República catalana tingui els elements per avançar cap al socialisme. Aquest va ser l’objecte de reflexió en les Trobades. Així, en l’àmbit polític, la conclusió principal de les Trobades és que cal agrupar forces per tal que es doni un procés constituent popular i que garanteixi el màxim de democràcia; en l’àmbit econòmic, es van assenyalar alguns passos per tal que avancin les alternatives econòmiques al sistema capitalista; i en l’àmbit internacional, resulta determinant aliar-nos amb els pobles i els estats que actualment intenten desenvolupar-se al marge de les regles que estableix l’imperialisme. A continuació trobareu el resum de les dues primeres sessions de debat, sobre política i sobre bases econòmiques del socialisme. El resum de la segona part de les xerrades, sobre l’encaix internacional de la República Catalana, apareixerà al proper número de La Veu.
Sessió 1 La construcció d’un estat socialista, poder i contrapoder Albert Noguera es va encarregar d’explicar els fonaments polítics d’un estat socialista. Per a això va exposar com el marxisme i el liberalisme parteixen de concepcions contraposades sobre la naturalesa de les constitucions. En la seva xerrada va defensar des de la perspectiva marxista, el concepte de contrapoder és un element determinant no tan sols en la fase de lluita contra l’estat capitalista, sinó també com a fonament constitucional en un estat que camini cap al socialisme. Per introduir la seva exposició, va començar aclarint que la modernitat i el capitalisme són processos diferents, tot i haver anat de la mà durant molts anys. Però la modernitat no pressuposa el capitalisme com a mode de producció.
La constitució catalana hauria de reconèixer els subjectes col·lectius: tots els drets poden ser exercits, exigits o promoguts individualment o col·lectivament Per tant el socialisme és part de la modernitat com el capitalisme, sobretot perquè els dos parteixen de dos fets: la Revolució de 1789 com a generadora de la idea de certs drets, i la Revolució Industrial com a inici del mode de producció capitalista. El socialisme és fruit de la modernitat, del racionalisme i de l’esperit democràtic d’una part de la Il·lustració.
La teoria marxista parteix dels mateixos fonaments i mites que la teoria liberal (sobirania, llibertat, igualtat, justícia...), però les diferències bàsiques es troben en dues qüestions: • La diferent combinació entre els mites de la modernitat. Aquests mites de la modernitat es podrien resumir en tres conceptes clau: la idea de comunitat, associada amb la sobirania (sobre el qual qui més va reflexionar va ser Rousseau); la idea d’estat, associat amb el poder (Hobbes); i la idea de mercat, associat amb la llibertat i la igualtat (Locke). Tant la teoria marxista com la liberal combinen aquests conceptes i dóna lloc a resultats diferents. Així, el marxisme estableix una relació de subordinació, posant la igualtat comuna com a límit a la llibertat individual (perquè només poden existir homes lliures si són iguals). • El mètode amb el qual es pensa la relació entre aquests mites i els subjectes concrets. En referència a aquest segon aspecte, el marxisme relaciona aquests paradigmes amb els subjectes, amb la realitat concreta en què viuen, i en canvi la teoria liberal els desvincula de la realitat i crea un element abstracte i aïllat de la realitat, amb què resulta una concepció descontextualitzada i que es vol objectiva. Això no és res més que un mecanisme de defensa de l’statu quo del moment.
DOSSIER TROBADES INDEPENDENTISTES 2013
Així, la construcció ideològica de presentar el coneixement com a neutral, fa que s’accepti el poder establert. Presentar el coneixement com quelcom d’objectiu, i per tant allò que és veritable, determina les fronteres del que és acceptable i el que no. Així es blinda l’status quo i per tant, es legitima el poder dominant. Els marxistes, per contra, destaquen la vinculació dels coneixements i els conceptes amb els subjectes: tot coneixement o concepte és una creació social, d’una classe determinada i en un moment històric concret. Els conceptes no son ahistòrics, universals, neutrals, sinó que són culturals, ideològics, artificials i, per tant, modificables. Així doncs, la dialèctica de la Constitució també s’entendrà de manera diferent des del liberalisme o del marxisme. Des d’una visió liberal, com a acte normatiu i legislatiu i impositiu de la defensa conservadora de l’statu quo, fet que genera la idea que qui vulnera la Constitució vulnera la legalitat. Des d’un punt de vista d’esquerres, en canvi, es defensa el discurs de recolzar-se en drets constitucionals i apel·lar a la seva legitimitat, en contra dels aspectes il· legítims de la legalitat.
Com s’ha produït aquesta contradicció històricament en el constitucionalisme En la revolució i el procés constituent a Amèrica (1776), ja es van manifestar dos punts de vista diferents: per una banda, autors com Madison o Hamilton, seguint Montesquieu, consideraven que la rebel· lió era necessària per fer fora el poder britànic. Però una vegada constituït el nou poder, la rebel·lió havia de cessar, i el nou poder s’havia de considerar immutable. Per l’altra, Thomas Jefferson, més rousseaunià, que ja interpretava la relació dinàmica i continua entre poder i contrapoder, entre constitució i rebel·lió. La millor manera de garantir els objectius de la constitució era reobrir constantment la revolució i la constitució. Així, si nosaltres partim d’aquesta concepció revolucionària de la democràcia, el que cal fer és establir mecanismes per garantir aquesta relació. Tota constitució que es vulgui revolucionària, no tan sols ha d’estructurar poder constituït (poder positiu) sinó poder constituent (poder negatiu). El concepte poder negatiu el formula Rousseau, i no vol dir altra cosa que impedir que el poder apliqui determinades normes. En aquest sentit, tot moviment que pretengui crear un marc constitucional nou ha de partir d’una concepció de democràcia de la revolta, cal establir mecanismes clars de poder constituent constant, positiu, però també poder negatiu, exercici directe i indirecte de la sobirania del poble que impe-
La V LaeuVdel eu del Moviment Moviment de Defensa de Defensa de ladeTerra la Terra [ núm. [ núm. 104104 / juliol / juliol de 2013 de 2013 ] ] 5 5
deixi l’exercici de lleis negatives envers els interessos populars. La pressió popular que impedeixi l’aplicació d’una llei no és una mobilització per la presa del poder, sinó una expressió de la dialèctica de poder i contrapoder, concepte nítidament republicà. La rebel·lió contra l’autoritat és un element de creació constitucional, com és el cas de la Revolució Americana o la Francesa de 1789. És l’essència del Dret a la Resistència, que apareix en aquests textos constitucionals. I també de la figura del tribú de la plebs a la república romana: un càrrec que tenia dret de vet contra les decisions dels magistrats patricis quan aquestes perjudicaven els interessos populars. També per a Locke, la rebel·lió contra l’autoritat és un dels quatre fonaments del constitucionalisme. Ara bé, el concepte de poder negatiu va perdent presència a mesura que es desenvolupen els estats liberals. L’alemany Theodor Mommsen, que tindrà una gran influència amb els seus estudis sobre dret constitucional romà, va tergiversar el concepte de tribú de la plebs i el que tenia de poder negatiu. El va definir com un magistrat més de la república, no com a contrapoder. Reforçava així la idea de Montesquieu segons la qual el poder s’autocontrola ell mateix a través dels pesos i contrapesos de les diferents branques de l’estat (poder executiu, legislatiu i judicial). En resum, es consolida el model de poder únic i tripartició de poders com a model.
Finalment, el binomi poder-contrapoder en la construccio d’una república catalana En contra del constitucionalisme liberal, cal restablir el binomi poder-contrapoder en l’interior d’un text constitucional de la república catalana, i per tant, des de l’interior de l’estat cal generar processos de
transformació social. Això requereix de dos elements: • Reconèixer els subjectes col·lectius com a titulars de drets, més enllà dels ciutadans-individus. • Introducció de mecanismes d’enfrontament ciutadans i estat. Sobre el primer, cal tenir en compte que és el discurs jurídic el que construeix els subjectes. Així, és a partir de la formulació d’aquest discurs que els subjectes (les dones i els homes) adquirim consciència, identitat. El dret interpel·la els subjectes («això es pot fer, això no es pot fer») i determina d’aquesta manera un sistema de relacions socials. Tot sistema social només es pot legitimar a partir d’una noció de subjecte constituït i interpel·lat, que es reconegui com a tal. El constitucionalisme liberal sempre ha construït aquesta identitat a partir d’una noció individual de subjecte. Mai han estat subjectivats ni la classe social, ni els pobles, ni les nacions sense estat. L’individu propietari que interactua en el mercat, i en la vida pública, el ciutadà que manté un contracte, que esdevé en la categoria fonamental de l’organització social, etc. Els únics intents de constitucionalitzar subjectes col·lectius en estats capitalistes, van ser la Constitució de la República de Weimar (1919) i la italiana (1946). Es reconeixia el treball com a estructura associativa que conformava la societat. És a dir, la classe obrera organitzada en sindicats com un dels subjectes que podia intervenir en la presa de decisions: consells, vaga política, negociació de drets col·lectius... la República de Weimar va tenir una existència molt convulsa, i la constitució alemanya mai es va desenvolupar legislativament en aquests aspectes.
6 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 104 / juliol de 2013 ]
Aquest és un dels reptes en el cas de la constitució catalana, que podria ser sintetitzat en un enunciat com el següent: «Tots els drets poden ser exercits, exigits o promoguts individualment o col· lectivament». La segona qüestió és establir mecanismes d’enfrontament ciutadans-estat: informals, institucionals i jurisdiccionals: • Informals: Seria a nivell més abstracte. Participació i control social exercits de manera col·lectiva fora de les estructures institucionals (dret a la resistència). Per exemple, la constitució de l’Equador del 2008 el reconeix. Reconeixement constitucional de formes organitzatives conjunturals o espontànies (associacions de veïns, plataformes...) • Institucionals: Participació o representació permanent de les organitzacions i moviments socials a l’interior dels òrgans de l’estat. L’estat liberal s’organitza a partir de la representació política (delegada) i de l’autrocontrol del poder mitjançant la tripartició del poder. Per contra, hi ha el poder popular autònom. En algunes constitucions llatinoamericans, als tres poders clàssics s’hi afegeix el poder ciutadà. En el cas de l’Equador estableix que està integrat per representants electres de la societat civil. Una actualització (control i transparència social, investigacions sobre governants...). • Jurisdiccionals: Impugnació de decisions de l’estat. En l’esquema liberal, el recurs d’inconstitucionalitat només es pot presentar des d’algun dels tres poders. Caldria reconèixer accions ciutadanes d’inconstitucionalitat. Albert Noguera va concloure, que només sota aquests paràmetres aconseguirem que el futur estat sigui realment democràtic i sigui, per tant, una base indispensable per construir el socialisme.
L’hegemonia per construir un estat socialista Guillem Fuster va basar la seva xerrada en la visió gramsciana de la realitat, i en especial en les aportacions que fa aquest autor a l’hora de crear els elements necessaris per a l’hegemonia política del propi moviment revolucionari davant del poder de l’estat burgès. En aquest sentit, Fuster va insistir en la necessitat de comprendre el que el mateix Gramsci deia de les classes dominants, a qui s’havia de combatre a partir de la creació d’una hegemonia que fes de contra-
poder polític amb pretensions de presa del poder a l’enemic de classe. Gramsci opina que la filosofia de la classe dominant, mitjançant vulgaritzacions successives, s’ha convertit en sentit comú: en filosofia de la gent del carrer, la qual accepta moral, costums i regles de conducta institucionalitzades a la societat. Per això afirma que uns intel·lectuals (orgànics de la classe dominant) ajuden a reforçar l’hegemonia establerta i li donen homogeneïtat, mentre que d’altres (orgànics de la classe obrera) haurien de contribuir a configurar una nova voluntat col·lectiva nacional i popular. És convenient puntualitzar que per a Gramsci tothom pot ser intel·lectual, encara que hi ha un sectors restringit de persones que exerceixen «professionalment» aquesta funció.
Quan l’hegemonia de la classe dominant s’esquerda –no abans- arriba el temps que pren cos un bloc històric alternatiu Gramsci diferencia dos moments polítics. Hi ha instants en què la lluita és frontal, perquè en un curt període de temps es decideix si el poder econòmic i polític passarà d’un grup social a un altre. N’hi ha d’altres –més prolongats- en els quals es decideix únicament qui guanya i qui perd posicions; i aleshores cal desplegar la iniciativa tant en el terreny polític com en l’ideològic i cultural. Tan sols quan l’hegemonia de la classe dominant s’esquerda – no abans- arriba el temps que pren cos un bloc històric alternatiu i és quan cal recórrer al combat frontal. Però el procés que fa possible la configuració del nou bloc històric no el pot encapçalar un líder carismàtic, «un personatge real», «un individu concret». L’ha d’encapçalar un «organisme». «Aquest organisme» no és entès com un aparell burocràtic «un pur executor, no deliberant», sinó que és entès com un «intel· lectual col·lectiu». Des de la perspectiva de l’Esquerra Independentista catalana, a partir d’aquesta anàlisi es poden donar les bases per a la constitució del nostre propi moviment com a incitador del desplegament polític dels objectius de la presa del poder per part dels comunistes. Analitzant la nostra realitat concreta, Fuster va considerar que calia actualitzar els elements polítics de creació de contrapoder i poder que trobem en la Declaració de Principis del PSAN el 1969, i posteriorment en l’actualització que en feu el PSAN-P. Segons el ponent, es tracta de dos textos interessants des del moment que analitzen el context polític i social,
DOSSIER TROBADES INDEPENDENTISTES 2013
així com les pròpies estructures econòmiques de la societat, en el nostre propi marc nacional, els Països Catalans, i la necessitat de crear una veritable societat socialista catalana que es treballés com a alternativa pròpia del Poble Treballador Català al sistema de dominació capitalista imposat pels respectius estats ocupants de la nació catalana. Sempre, però, partint de la base d’una necessària reactualització i adaptació a la conjuntura actual. Davant dels reptes actuals, en la conjuntura de la CAC com a possible motor de la ruptura, Fuster va apuntar a la necessitat d’analitzar com són les estructures d’estat plantejades per l’eix CiU-ERC i mirar la seva utilitat o possibilitat de crítica, i obligar-nos com a moviment a crear-ne de pròpies de manera urgent i inapel·lable. En aquest sentit, i davant del cada cop més possible escenari de confrontació amb els estats, Fuster apuntà cap a dues direccions més que urgents: • Eines de mobilització i tensió: el camí de la confrontació amb l’ocupació. (ANC i altres plataformes) perquè han d’ésser expressió de l’autoorganització del poble català; i populars, perquè han d’ésser uns òrgans de lluita i l’expressió política de les classes populars. han d’afermar el seu caràcter de representació de les classes populars fins arribar a ésser autèntiques Assemblees Nacional Populars. • Seguretat, control i gestió de la informació: gestió de la informació, neutralització d’elements exògens controlats per l’ocupació, control de moviments de l’ocupació. Davant d’aquestes bases de confrontació caldrà sempre, segons Fuster, que aquests elements sempre serveixin per crear estructures polítiques pròpies com a protoestat, arrelat territorialment al conjunt de la nació i amb unes Bases Constitucionals pròpies en constant debat a partir d’una Cambra de Representants dels Països Catalans que actuï com a motor de tots els processos de ruptura política amb l’ocupació, independentment del nivell i ritme de lluita dels diferents territoris nacionals. Per finalitzar, Fuster considerà que per tal de portar a terme aquests objectius caldrà fer un debat en profunditat al voltant de dos elements clau: la creació d’una Direcció Estratègica de l’Independentisme i la creació del Partit Comunista Català, elements bàsics per orientar el procés cap a la línia que defensa sense embuts els interessos de les classes populars catalanes en el camí del seu alliberament.
DOSSIER TROBADES INDEPENDENTISTES 2013
La V LaeuVdel eu del Moviment Moviment de Defensa de Defensa de ladeTerra la Terra [ núm. [ núm. 104104 / juliol / juliol de 2013 de 2013 ] ] 7 7
Sessió 2 Bases econòmiques d’un estat socialista català La primera part del debat sobre bases econòmiques Busqueta va començar exposant dues premisses: - Només podem pensar en les bases econòmiques alternatives des de la perspectiva de superar el capitalisme i les relacions socials que aquest determina. Ni continuació ni reforma del capitalisme, perquè no existeix la possibilitat d’un capitalisme bo, de rostre humà. Qualsevol forma de capitalisme està basada en les relacions d’explotació, perquè es fonamenta en la possibilitat d’apoderar-se de forma privada de l’excedent que es produeix col·lectivament -Cal superar el fals debat de buscar alternatives com a models totalment tancats, amb una guió fix, totalment articulats i, per tant, gens dialèctics ni canviants. Hem de rebutjar la pretensió que per transformar la societat actual necessitem definir exactament el nostre model futur.
No existeix un model perfecte, perquè la construcció d’una nova societat és un fet polític, que depèn de la nostra capacitat i la nostra força, resultat dels conflictes que podrem generar i de la velocitat amb la qual podrem avançar No existeix la societat perfecta d’antuvi, les contradiccions de la historia demostren la inexistència d’aquest model, tal i com ho demostra el mateix naixement i desenvolupament del capitalisme. No neix a partir d’una reflexió prèvia, ni s’ha desenvolupat de la mateixa manera al llarg de la història ni en les diferents zones del món. Igual com passa en els models socialistes que van existir o que encara perduren. Cap procés respon a cap model exacte, el mateix procés, sigui constitutiu o apropiador s’adapta constantment a la realitat on viu, i això fa que aquest procés estigui en canvi constant. No existeix un model, sinó que aquest model s’anirà definint a mesura que avancem. Per les raons exposades, però sobretot perquè la construcció d’una nova societat és un fet polític, que depèn de la nostra capacitat i la nostra força, resultat dels conflictes que podrem generar i de la velocitat amb la qual podrem avançar. Transformar la societat no és intervenir-hi des d’un àmbit concret, sinó que es transforma en el seu conjunt. Tradicionalment, des del marxisme s’ha pensat en ter-
Quadre 1
Poder polític
Capacitat econòmica
Consciència social
Poder polític Capacitat econòmica Consciència social
mes d’infraestructura i superestructura, però l’economista David Harvey planteja que la societat és un polígon de forces amb sis grans nodes. Alterar la societat, doncs, voldrà dir incidir i transformar aquests sis àmbits: - les relacions amb la natura - els modes de producció - reproducció de la vida quotidiana - la tecnologia - les relacions socials - les concepcions del món. Els canvis que vulguem fer en algun d’aquests àmbits van molt lligats als canvis que es facin en la resta. Un procés de transformació té molt a veure amb la nostra posició dins aquesta matriu, que ja va definir Lenin (veure quadre 1). No és el mateix, doncs, fer avançar una alternativa política a partir del govern de Veneçuela, de la lluita de l’MST al Brasil o de la CUP als Països Catalans. Fer això no es res més, en paraules del ponent, que entendre la societat en al seva essència per poder-la transformar, mesurant les nostres pròpies forces i, per tant, la del conjunt de la societat. En aquest sentit, cal tenir en compte que nosaltres som subjectes polítics socialitzats en el
capitalisme, i alhora volem transformar-ho. Ens cal treballar les nostres pròpies consciències. Hem de pensar en termes sobre els quals no tenim elements per pensar. Malgrat tot això, és possible d’articular uns punts de referència per tal de determinar si una determinada proposta política és alternativa o no al capitalisme. Busqueta va compartir els punts que han sintetitzat des del Seminari d’Economia Crítica Taifa: • Sistema de propietat col·lectiu: combinant estatal, cooperatiu, comunal, municipal. Sobretot ha de respondre a la propietat col·lectiva tot allò que la societat consideri indispensable per a la reproducció de la vida. • Superació del mode social de producció: que adopti formes comunitàries, sense explotació ni malbaratament de recursos. Superant per tant l’esquema patriarcal. • Sistema de distribució equitatiu. Tothom ha de poder satisfer les necessitats socialment considerades bàsiques, superant el mecanisme dels drets basat en el treball assalariat. El treball assalariat no pot ser la base de la inclusió social.
8 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 104 / juliol de 2013 ]
Gestió horitzontal del poder. Presa de decisions corresponsable dins la societat. Per tant, no és important tan sols la propietat pública dels mitjans de producció, sinó la seva gestió. • Sistema de valors que proposi i potenciï el bé comú. Aquests elements se situen en l’horitzó. L’evolució cap a aquest horitzó es basa en un germen (espais d’autonomia i llenguatge diferent al capitalisme), que Busqueta va identificar en cinc àmbits concrets: Municipalisme alternatiu, Economia social, Finances ètiques, Agroecologia i Sindicalisme alternatiu.
Avançar cap al socialisme implica enfortir dues línies: democratització de l’economia i economies autocentrades Avançar cap al socialisme implica enfortir dues línies principals d’actuació en l’àmbit econòmic: • Democratització de l’economia: control públic del sector financer, els mitjans de producció, els béns produïts i planificació amb participació popular. • Model autocentrat: cercar en les potencialitats internes del territori els elements que han de servir per al desenvolupament. Calen unes línies mestres en la producció a les quals es vehiculi la resta del procés productiu, no pas per a competir en els mercats internacionals, sinó principalment per a satisfer les necessitats de la població a nivell intern. Els processos de demanda interna han de ser molt potents, la
qual cosa vol dir salaris que permetin aquesta absorció i processos d’establiment d’estat del benestar molt amplis (com per exemple la Renda Bàsica). Un model autocentrat no és un model aïllat, sinó que compta amb algun tipus de relació amb el capital internacional. Però aquest capital s’haurà de subordinar a la lògica de desenvolupament que decidim a nivell intern. Per exemple Eurovegas, no; desenvolupament del Parc Agrari, sí. O bé producció elèctrica a càrrec d’empreses internacionals, sí, sempre que ho facin en les condicions que nosaltres marquem. Si no, s’han de poder expropiar aquestes empreses. Això no és una societat no capitalista, però posa uns elements clars per generar graus de llibertat per tal de continuar avançant en la construcció d’aquesta societat diferent. El model de consum també hauria de ser més auster, i les persones hauríem d’estar menys obsessionades amb el consum individual, potenciant la capacitat de definir col·lectivament la manera de satisfer les necessitats (alimentació, habitatge, mobilitat, oci, etc.). Busqueta va fer servir una cita del Che Guevara sobre l’economia: «El socialisme com a forma de redistribució de béns materials no m’interessa». El que cal, doncs, és crear les persones que siguin capaces de protagonitzar el socialisme, més enllà dels indicadors econòmics. Aquesta tasca exigeix generar una cultura i uns valors alternatius: per una nova societat sense explotació ni opressió. Busqueta va cloure afirmant que el procés cap a una societat diferent el farem nosaltres i que cal viure amb entusiasme i amb alegria una activitat que és productiva i és comunitària, perquè entenem que la societat diferent ha de ser per a tothom.
DOSSIER TROBADES INDEPENDENTISTES 2013
Seguidament prengué la paraula Antoni Infante, militant del Moviment de Defensa de la Terra de l’Horta i membre de la CUP d’Almàssera. El seu punt de partida va ser el mateix que el de Busqueta: no podem construir el socialisme en una societat aïllada de les contradiccions pròpies del país i de les dinàmiques internacionals. Això, segons el seu parer, deriva en l’utopisme. Marx i Engels eren gent seriosa i no van fer més que quatre pinzellades gruixudes sobre la societat socialista. 150 anys després hi ha hagut més experiències, que cal estudiar, internacionals o del nostre entorn més proper, com ara els processos de canvi social del 36, pel que fa a la sindicació de la classe treballadora i a l’ús per part seva del cooperativisme. Tanmateix, no podem crear un model de laboratori. És impossible construir el socialisme en un país aïllat, sinó que caldrà lligar el procés de construcció del socialisme en la nostra societat a la tasca de solidaritat internacionalista. Més enllà de les condicions econòmiques o tècniques, si no tenim en compte la correlació de forces a nivell internacional, no podrà prosperar.
Més enllà de les condicions econòmiques o tècniques, si no tenim en compte la correlació de forces a nivell internacional, el socialisme no podrà prosperar Una altra qüestió és que el socialisme és incompatible amb l’autarquia. Fins i tot alguns països que han passat per etapes de fort aïllament (com Cuba o Corea del Nord) han tingut comerç internacional. Infante considera que el socialisme és un procés i que si no avança cap al comunisme, retrocedeix. Perquè el capitalisme cons-
DOSSIER TROBADES INDEPENDENTISTES 2013
tantment tendirà a repetir una sèrie de valors que tenim molt interioritzats (escissió treball manual-treball intel·lectual, patriarcalisme, etc.) i que per tant podrien fer tornar-nos enrere. I va reprendre la cita del Che que havia fet servir Busqueta: «El socialisme econòmic sense la moral comunista, a més de no interessar-me, no garanteix la supervivència del mateix socialisme». Així doncs, les tres tasques de la revolució socialista serien: • Promoure l’extensió de la revolució a nivell regional i mundial. • Iniciar la construcció de l’economia socialista. • Desenvolupar la democràcia socialista. Sobre la viabilitat del socialisme en una primera fase de caràcter constructiu, Infante va insistir en la idea que en l’actualitat, els Països Catalans tenen un sistema de producció que podria garantir, a nivell de recursos, les condicions mecàniques i tècniques per posar les bases del socialisme, tenint clar que la conquesta del poder polític i econòmic és la fita fonamental per a qualsevol canvi. Això s’ha de plantejar en tota claredat, cal un procés de control popular, horitzontal i amb elements coercitius bàsics per l’expropiació.
De res serveix pensar en termes de socialisme si no som conscients que actualment estem abocats a una catàstrofe terrible a nivell ecològic En l’àmbit econòmic, el procés socialista no es basa tan sols en l’expropiació dels expropiadors, sinó també en la generació d’empreses d’economia social, potenciant el control en les empreses capitalistes que conviuran durant un temps, així com les empreses mixtes. Pel que fa a la planificació econòmica, un element central, cal pensar-la allunyada dels models burocratitzats o hipercentralitzats: cal una planificació que sigui suma de planificacions (locals, regionals, sectorials...). Pel que fa a les cooperatives, cal tenir en compte que n’hi almenys tres tipus diferents: les que qüestionen el capitalisme, les que contemporitzen amb el capitalisme i les que directament són una expressió més del capitalisme. El cooperativisme socialista ho és en la mesura que està relacionat amb el procés socialista. On van els beneficis de la cooperativa: al moviment revolucionari per a prendre el poder. El mateix passa en el cas de la banca ètica.
La V LaeuVdel eu del Moviment Moviment de Defensa de Defensa de ladeTerra la Terra [ núm. [ núm. 104104 / juliol / juliol de 2013 de 2013 ] ] 9 9
I pel que fa a la relació entre economia i ecologisme, Infante va remarcar que de res serveix pensar en termes de socialisme si no som conscients que actualment estem abocats a una catàstrofe terrible a nivell ecològic. El marxisme no ha sigut mai productivista, pel que fa al corpus teòric. Encara que algunes experiències concretes de socialisme sí que ho han estat. I avui el socialisme o és ecologista o no és socialisme.
La conquesta del poder polític i econòmic és la fita fonamental per qualsevol canvi La clau de volta perquè aquestes transformacions econòmiques siguin un procés socialista es troba en l’autogestió i clarificació del conjunt de la societat, a través de l’aprofundiment de la democràcia socialista. Per a això cal un element cabdal: reduir radicalment la jornada laboral. A hores d’ara ja existeixen les capacitats tècniques per a reduir a un terç la jornada laboral tot mantenint la productivitat actual. Així, augmentarien les hores per a formació, autoformació i participació política del conjunt de la població, cosa que garantiria el control democràtic de les empreses. Cal un reequilibri del sistema productiu en funció del procés socialista. Actualment, les necessitats econòmiques són les necessitats dels negocis d’uns determinats sectors socials. Per això parlem de ports, carreteres, xarxa ferroviària... sempre pensats per a exportar. En canvi, convé apuntalar una economia molt més endògena (no autàrquica), molt més equilibrada socialment i territorialment, i profundament respectuosa amb el medi ambient i la vida. Per tal de generar debat, Infante va esbossar un programa d’intervenció política, que tindria uns primers passos en negatiu per eliminar elements antidemocràtics: eli-
minar el militarisme i l’imperialisme (desconnexió de la UE i l’OTAN); canvis en el sistema judicial; canvis en el sistema educatiu; canvis en el sistema familiar (per combatre el patriarcat); i reduir les religions a l’àmbit privat. La vessant positiva del programa d’intervenció política hauria d’implicar una ampliació de drets individuals i col·lectius: per exemple aprofundint la nostra identitat cultural i eliminant de la cultura popular tots els vestigis de mercantilisme; o dotant-nos d’una forta xarxa de comunicació i de conscienciació. Tot això anirà preconfigurant un nou estat, al servei de les classes populars, que vagi sent cada dia més transparent i cada dia més reduït. En l’àmbit de la lluita ideològica ens cal: • Superar l’escissió entre treball manual i treball intel·lectual, que és prèvia al capitalisme però que aquest ha portat a la seva màxima expressió. • Superar la separació entre el món urbà i el món agrari. Si volem sobirania alimentària necessitem reequilibrar campciutat. • Anar cap a l’autogestió generalitzada de l’economia, l’administració i els serveis públics, amb una nova ètica del sector públic i del funcionariat (reducció de la burocràcia i atac a la corrupció). • Superar la mercantilització, el fetitxisme i l’alienació. I per encarar aquest procés no hem de perdre de vista que el subjecte polític revolucionari és el poble treballador dels Països Catalans, que és qui ha de fer la revolució. No la faran ni els partits ni la Unitat Popular.
10 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 104 / juliol de 2013 ]
Lluita antipatriarcal Lluita permanent ments. Les xiques menors de 18 anys tornaran a estar obligades a tindre l’autorització de pares/mares o persones tutores, siga quina siga la seua situació (violació d’un membre de la família, per exemple). Desapareixen els programes de prevenció i educació i es torna l’amenaça de càstig penal al personal mèdic que assistisca les interrupcions.
La vida no és vivible fora de l’heterosexualitat normativa a la major part del món No ens han regalat res, hem hagut de lluitar pel que tenim i sempre estem en perill de perdre-ho2. És així per totes i tots al si del capitalisme, al si de l’heteropatriarcat. El passat 17 de maig hem celebrat el dia en que l’homosexualitat deixà de ser a la llista de malalties de l’OMS, farà només 23 anys. Aquesta celebració es diu Dia Internacional contra l’Homofòbia i la Transfòbia perquè, senzillament, la vida no és vivible fora de l’heterosexualitat normativa a la major part del món, i és una amenaça de mort, de persecució, de repressió i de presó a moltíssims països.
L’esperit del 8 de març o del 28 de juny ha de ser el d’una classe que ix al carrer per a no deixar cap persona enrere
Fa unes setmanes ens anunciaren l’abast de la reacció contra el dret a decidir que prepara el Ministeri de Justícia espanyol, amb Alberto Ruíz-Gallardón al davant i els de sempre al darrere. La interrupció voluntària de l’embaràs, ja limitada per la llei de 2009, tornarà a quedar en no-res. Desapareix la lliure decisió d’interrompre la gestació durant les 14 primeres setmanes, una opció que encara mantenia el control i la vigilància sobre el cos de les dones amb la imposició d’un període de
reflexió mínim de 3 dies i l’obligatorietat de rebre una informació que en pressuposa la desinformació, elaborada a més al gust d’integristes com l’inefable Juan Cotino 1. Des que es tenen dades, al voltant del 90% de les interrupcions han estat dins d’aquest període. S’elimina també l’opció d’interrupció per malformacions fetals, perquè es tornen a veure dones que han de fugir a França o el Regne Unit per a evitar tragèdies que les condemnarien, a elles i a les persones que nasqueren, a terribles pati-
El dia 28 de juny és el dia de l’Alliberament LGTBI (lesbianes, gais, trans, bisexuals i intersexuals). El dia de la reivindicació de ser qui ets sense acceptar càstigs, minoritzacions, exclusions ni injustícies. Un dia com aquest de 1969, un munt de gent digué prou a la persecució sistemàtica, amb les persones trans al capdavant, plantaren cara a la policia de Nova York en el que es coneix com a revolta d’Stonewall. El 1977, quan la gent patia la persecució franquista sota la llei de Perillositat Social (hereva de la de Vagos y Maleantes), el Front d’Alliberament Gai de Catalunya organitzà la primera manifestació de l’Alliberament LGTBI dels Països Catalans per les Rambles de Barcelona.
La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 104 / juliol de 2013 ] 11
El matrimoni igualitari, la lluita contra el terrorisme masclista, la plena integració de les persones seropositives i la lluita contra la SIDA, el rebuig de l’assetjament al carrer, a l’escola o al treball, els drets de les persones trans fora de discursos patologitzants… Estem en lluita permanent perquè no volem que ens furten el que hem guanyat, perquè volem plena llibertat. Ara que «la crisi» ha colpit moltes persones del nord que es pensaven fora de tot perill, que el capitalisme ens deixa més clar que vol acabar la seua tasca i finiquitar tot el que generacions de persones revolucionàries havien acon-
seguint lluitant sense descans 3 , deixant-se la vida a les fàbriques i els carrers davant els seus colps i les seues bales, cal fer nostres totes les lluites justes. Totes i tots junts hem de fer una societat justa i, per això, hem de fer nostres les lluites feministes i d’alliberament LGTBI. Aquest és l’esperit de revolució que totes i tots hem de fer nostra. Els homes heterosexuals l’hem d’assumir i fer fora de la seua vida fins a l’últim dels micromasclismes que generen, sovint de manera més o menys inconscient. L’esperit del 8 de març, dia de les dones treballadores, o del 28 de juny, ha de ser el
d’una classe que ix al carrer per a no deixar cap persona enrere. Jesús Frare [1] «Cotino insiste en obligar a las que vayan a abortar a que vean antes una ecografía». http://sociedad.elpais.com/soc i e d a d / 2 0 1 2 / 0 8 / 0 1 / a c t u a l idad/1343834490_653615.html (01/08/2012). [2] Joan Pujolàs: «Perquè som on érem» Joan Pujolàs i Vilar. http://www.llibertat. cat/2012/05/ perque-som-on-erem-17795 (10/05/2012). [3] Toni Infante: La socialdemocràcia… http://www.almassera.cup.cat/content/la-socialdemocràcia (22/03/2013).
La nació dels comunistes Sobre la Declaració d’Unitat Comunista del PSUC-viu i el Partit dels i les Comunistes de Catalunya La recuperació massiva de la voluntat d’Autodeterminació del poble català, l’Onze de Setembre de 2012, ha sacsejat tot el panorama polític i ha produït una doble polarització: d’una banda, hi ha qui hi veu una oportunitat de dotar-se d’un marc polític propi no supeditat a l’Estat espanyol (amb totes les contradiccions que vulgueu, ja que hi conviuen des del projecte revolucionari de l’Esquerra Independentista fins a intents de crear un Estat d’hegemonia burgesa); i de l’altra, hi ha els qui volen mantenir com sigui la mateixa estructura política (amb més o menys canvis) que va succeir sense ruptura l’estat franquista. En aquest escenari, l’aparició de la Declaració d’Unitat Comunista del PSUC Viu i el PCC 1 el dia 29 d’abril, obre una colla de qüestions que voldríem analitzar.
El context Malgrat el reconeixement explícit del Dret d’Autodeterminació que fa aquest sector polític (i el mateix document), i els postulats d’alguns militants destacats (en el sentit d’empènyer el procés perquè un nou marc polític permeti fer avenços cap al socialisme), el sector dominant al PCC i a EUiA continua postulant una República Federal Espanyola i recelant d’un procés que pugui acabar amb la creació d’una República Catalana. El fet que ni el PCC ni el PSUC Viu no siguin forces polítiques independentistes (malgrat que una part dels seus militants sí que ho són) no ha de fer perdre de vista que la missió de tota or-
ganització revolucionària és saber ressituar-se davant les oportunitats històriques que solen ser prou imprevisibles. Per això se’ns fa difícil comprendre quina anàlisi hi ha darrera la valoració implícita que és més factible canviar la monarquia per una república espanyola que no pas apostar per un procés polític de ruptura que té un suport popular consistent a Catalunya i que en la seva culminació d’entrada afebliria molt el bloc político-social actualment dominant.
És el pes feixuc de la Transició Espanyola? La declaració fa referència a la creació del PSUC el juliol de 1936, i en canvi no diu res de l’actual marc polític en fallida, el creat durant l’anomenada Transició Es-
panyola i en la qual el PSUC i el PCE hi van jugar el seu paper, desmobilitzant les masses i integrant-se al projecte dissenyat entre els hereus del franquisme i la burgesia internacional. És molt difícil bastir un partit «per les noves tasques de la revolució democràtica i pel socialisme» sense assumir explícitament que cal una Ruptura amb el marc polític actual i que és el que permet el domini dels sectors hegemònics que imposen «les polítiques que empobreixen el nostre poble». És possible fer la Revolució sense Ruptura?
O és l’aposta implícita pel reformisme? El text de la declaració és ple de clamorosos silencis i d’eufemismes («treballarà de forma corresponsable en un projecte
12 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 104 / juliol de 2013 ]
proclamada unitat passa per la participació a EUiA i IU. Tot això ens porta a la conclusió que més que davant d’un procés d’Unitat estem davant d’una recomposició d’uns sectors polítics que es van escindir en diversos moments però justament sense entrar a resoldre cap de les contradiccions polítiques que els van fer divergir. Diguem de passada que una part prou significativa dels militants comunistes catalans no estan enquadrats en cap de les organitzacions que esmenta el document i sense ells, i sobretot sense les seves posicions polítiques, no hi pot haver un veritable procés d’Unitat Comunista.
La nostra posició compartit amb el Partit Comunista d’Espanya»). Se situa en una mena de camí del mig entre els postulats tradicionals del PCC i el PSUC i per tant molt més dins del reformisme que de la transformació. La lloança explícita a CCOO no fa sinó reblar el clau. Més enllà de la consciència i pràctica de molts treballadors que hi mili-
ten, no és cap secret que aquest sindicat no és un exemple de pràctica revolucionària, sinó que forma part (subalterna això sí) de l’estructura política dominant. Així doncs, podem trobar-nos que aquesta unitat comunista serveixi simplement per empènyer cap a la proposta històrica del PCC: el Front d’Esquerres, que hauria d’integrar sectors del PSC-PSOE (o el partit sencer) per sumar simplement a nivell electoral per tal de superar CiU.
Unitat de qui? La declaració acaba fent una crida a totes les dones i homes que se senten comunistes a afegir-se al projecte de Partit Unificat. Però aquí hi apareixen un parell de condicionants gens menyspreables. El primer, que el projecte se supedita, ja d’entrada, a un projecte estatal («concreció a Catalunya d’un Nou Espai de l’Esquerra i d’un Bloc Social i Polític a l’Estat»), en un marc per tant on l’Esquerra Independentista no hi entrarà. I de passada se segella una reculada de posicions del PCC respecte a quina és la nació de referència dels catalans. El segon aspecte és encara més revelador de les limitacions d’aquest procés: la
Constatem un cop més la necessitat d’articular un fort partit comunista que inclogui tot l’àmbit nacional (els Països Catalans) que, tot recollint els bagatges de tots aquests anys de lluites dins el moviment obrer a escala internacional i les aportacions dels teòrics del marxisme, sigui capaç d’esdevenir l’avantguarda del proletariat català i organitzi als sectors més conscients i més valuosos de la classe treballadora, amb una tasca molt clara: organitzar la classe obrera, lluitar per l’alliberament nacional dels Països Catalans (per la seva independència) i per la preparació de la revolució que farà possible la construcció de la República Socialista dels Països Catalans, amb una forta aposta per l’internacionalisme proletari amb la resta de camarades de la resta de nacions. El fet que el procés que hem analitzat no avanci en aquest sentit no canvia la nostra determinació a treballar políticament perquè es donin les condicions que ho facin possible. Toni Casserres
[1] http://noticies.pcc.cat/2013/04/declaracio-dunitat-comunista-del-psuc.html
Pren partit per la independència, el socialisme i l’alliberament de gènere dels Països Catalans
La Veu del Moviment de Defensa de la Terra es fa responsable de l’opinió de tots els articles signats
info@mdt.cat - http://www.mdt.cat