La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 102 / gener de 2013 ] 1
25 N: moment històric i escenari de confrontació Les eleccions del passat 25 de novembre havien de ser «històriques»... i segurament ho van ser, tot i que no exactament en el sentit que la propaganda oficial proclamava. La transcendència d’aquestes eleccions dependrà de l’acció i la reacció dels diferents protagonistes (el poble organitzat, les elits econòmiques i les forces polítiques) en els propers mesos. En aquest article mirarem d’analitzar-ho tot plegat.
Els resultats, casa per casa Un dels grans titulars d’aquestes eleccions ha estat sens dubte que el que havia de ser una majoria excepcional, s’ha convertit en una patacada històrica. Els intents d’instrumentalització per part de CiU de les grans mobilitzacions sobiranistes i l’augment de la consciència i la proactivitat independentista dels darrers
anys s’ha estavellat contra la realitat d’un poble molt més madur del que esperaven, que ha castigat les polítiques antisocials del govern dels millors... lladres. Així, la gran beneficiària de l’actual conjuntura i de l’avançament electoral ha estat ERC, que amb un discurs diàfanament independentista, desempallegant-se del llast dels tripartits, i d’aparença socialdemòcrata (falsament possibilista pel que fa a les polítiques socials i sense qüestionar l’ordre econòmic ni les directrius de la troica) s’ha situat en un espai de centralitat pel que fa al que tots els estudis sobre tendències apuntaven: un país cada dia més independentista i amb una major consciència social. No per esperada menys dolorosa, l’altra gran bufetada se l’ha endut la delegació del PSOE al Principat. Tot i això, no deixa de ser significatiu que un partit sense cap credibilitat ni coherència pel que fa al seu discurs social (que contrasta amb
una llarga i també recent història de traïcions a la classe obrera) i absolutament superat per la realitat en la seva poc convincent defensa de l’unionisme sota aparences pretesament democràtiques o pseudofederals, conservi encara bosses de vot captiu: persones de la tercera edat d’origen espanyol de les zones sòcio-culturalment més deprimides del país. Els grans beneficiaris en el camp unionista de la desfeta del PSOE han estat PP i Ciudadanos. A diferència de CiU, el partit que governa l’Estat espanyol sí que ha sabut rendibilitzar la polarització en la qüestió nacional per aconseguir, amb un discurs de la por que fregava l’esperpent, mobilitzar una part important de l’electorat espanyolista (el més reaccionari i la part de la tercera edat que no ha votat PSOE). D’aquesta manera ha sortit indemne de les seves polítiques antisocials. El fenomen de Ciudadanos és més complex i alhora perillós. No ens enga-
2 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 102 / gener de 2013 ]
nyem: Ciudadanos és un invent de la quintacolumna feixista i unionista. Qui es prengui la molèstia de llegir el seu programa descobrirà que comparteix bona part de les propostes amb Plataforma per Catalunya o el PP (expulsió de nouvinguts, privatitzacions...) a més de l’anticatalanisme lingüístic, la seva principal obsessió. Però aquest invent orquestrat des dels despatxos de catedràtics de la Facultat de Polítiques, d’empresaris d’origen espanyol i de l’aparell de l’Estat espanyol, ha tingut l’habilitat de presentar-se sota la bandera de la «regeneració democràtica» i ha arrossegat a més de l’electorat més malaltissament lerrouxista de mitjana edat, un vot relativament jove (25-40 anys) de certs sectors castellanoparlants despolititzats que hi han vist una mena de vot «antisistema» o «indignat». Amb una campanya lamentable, sense cap mena de mobilització militant, amb escassa implantació en el teixit social i amb una EUiA al llindar del col·lapse, ICV ha aconseguit capitalitzar una part significativa del vot d’esquerres. Sens dubte, el fet de ser l’única força parlamentària que en l’anterior legislatura s’ha oposat públicament i de manera decidida a les retallades socials n’és la clau. I és que, no ens enganyem, també hi ha un vot d’esquerres «conservador» i, per tant, a nivell estrictament electoral, sovint fa més sortir a la televisió que fer treball de base. Cal comentar també, precisament perquè era molt previsible, la desaparició de SI de l’arc parlamentari. I és que si bé és cert que cal reconèixer a aquesta formació un cert paper pel que fa a la dinamització del debat independentista, mirat en el seu conjunt, el seu projecte és del tot buit i inconsistent, i la seva actuació un cúmul de despropòsits, sectarismes i personalismes que conformarien un bon catàleg de l’antipolítica. SI va signar la seva sentència quan no va entendre que una cosa és que l’independentisme sigui transversal (és a dir, que s’hi puguin trobar diferents ideologies i sectors socials, des del proletariat fins a la petita burgesia) i una altra que les persones (els electors) i les forces polítiques puguin ser-ho: mai de la vida. Cada opció representa uns interessos de classe i un model de societat i els interessos que a la pràctica defensava el seu pretès «transversalisme» (ara liberal, ara socialdemòcrata) ja estaven més que coberts per CiU i una ERC que, ara sí, es presentava amb una imatge nítidament independentista. SI no va voler entendre tampoc que la seva accidental presència al Parlament es devia també a l’absència en els anteriors comicis d’un projecte sòlid de l’independentisme conseqüent, com la CUP.
I finalment, pel que fa a la CUP, i com no podia ser menys donada la transcendència històrica del fet (no ho oblidem: per primera vegada l’Esquerra Independentista té representació parlamentària... i no pas diluïda en experiments tàctics amb el reformisme, sinó amb candidatura pròpia!), ens reservem tres capítols que exposarem a les pàgines successives.
En resum: més participació, més independentisme, més oposició a les agressions als drets socials Els resultats, mirats en el seu conjunt, desmunten per complet alguns mites que, a força de repetir-los, alguns o altres havien arribat a creure’s. En primer lloc: s’ha demostrat radicalment fals que una major participació suposi un reforçament de les opcions conservadores o espanyolistes. L’actual Parlament, escollit amb molta més participació, és més independentista i més d’esquerres que l’anterior. El bloc unionista perd un diputat en favor del bloc sobiranista, que assoleix el 60% dels vots i el 65% dels escons, i el bloc estrictament independentista passa de 14 escons (ERC+SI) a 24 (ERC+CUP). Alhora, augmenten de 10 (ICV) a 16 (ICV+CUP) els representants de forces que s’oposen fermament a les retallades i les polítiques de la troica, i cau en picat (de 108 a 89) el bloc retallador (CiU+PP+PSOE). En segon lloc: El debat sobre la independència sí que és una prioritat per als catalans i les catalanes (i dels i les espanyol(e)s residents a Catalunya). En unes eleccions absolutament polaritzades en la qüestió nacional, la participació ha estat més alta que mai i, amb l’excepció d’ICV, s’han reforçat els pols unionistes i independentistes. L’autonomisme (o el pseudofederalisme) han certificat la seva defunció com a projecte creïble per a la societat catalana. En tercer lloc: el poble és molt més madur del que alguns imaginen. Cal abandonar el concepte de «vot propi i vot prestat» si es vol entendre una societat com més va més madura que (amb l’excepció de sectors de la tercera edat) cada vegada vota més en un sentit o altre en funció de la conjuntura, els programes, l’acció de govern, les propostes (reals o fictícies), els discursos, els candidats, etc. Un corol·lari d’aquesta asseveració és que CiU no ha pogut instrumentalitzar el sobiranisme transversal (com pretenia i com algunes anàlisis simplistes de determinats membres de l’Esquerra Independentista «auguraven»). El gran beneficia-
ri del ressò del moviment popular per la independència, des de les consultes fins a la gran mobilització convocada per l’ANC ha estat, lògicament, l’independentisme, ja sigui en el seu vessant reformista (ERC) o en el rupturista (CUP). En quart lloc: la sociovergència s’ensorra i s’obre el camp a noves hegemonies. La suma dels vots de CiU i el PSOE, que havia anat baixant des dels voltants de 70% fins al 57% a les eleccions de 2010, s’ha enfonsat fins el 45% en aquests comicis. Aquest ensorrament pot donar lloc a una recomposició tant de l’eix nacional (on l’independentisme més o menys d’esquerres guanya terreny i l’autonomisme s’ensorra) com del social (on els gestors del capital perden crèdit a favor d’alternatives més o menys transformadores). En aquest procés de recomposició, l’Esquerra Independentista, que sempre ha defensat la indestriabilitat de l’alliberament nacional i el de classe, i el projecte tàctico-estratègic bastit sobre aquest axioma, la Unitat Popular, pot (ha de) tenir un paper essencial.
L’escenari que se’ns obre Tot i que al final de l’article ja comentarem les que, segons el nostre parer, haurien de ser les prioritats de l’acció política i social, cal comentar que l’escenari que s’obre es caracteritza per una agudització tant del conflicte de classe com del conflicte nacional. Amb un mandat popular clar pel que fa al Dret a l’Autodeterminació, una oscil· lació a l’esquerra de l’arc parlamentari, l’afebliment de CiU venut demagògicament per l’unionisme (Duran i Lleida inclòs) com una derrota del sobiranisme, la intenció dels representants polítics del gran capital de continuar amb les agressions a la classe treballadora, i amb una forta resistència popular a les polítiques de retallades, saqueig i privatitzacions, no caldrà estranyar-se de certs moviments que busquin de promoure una certa «restauració» de la «pax catalana». - D’una banda, les maniobres dilatòries pel que fa al dret a decidir per part de sectors de la burgesia a través de CiU, per part de l’esquerra errant que encara arrossega el llast de l’espanyolisme i el «soleturisme» a través d’ICV i de la repetició del mantra «ara no toca perquè l’important són les qüestions socials» per part de l’esquerranisme espanyolista, que lamentablement arriba a infectar petits sectors de la CUP, que no oblidem és un projecte de l’Esquerra Independentista. - I d’una altra, els intents de reconstruir
La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 102 / gener de 2013 ] 3
un falsa socialdemocràcia reformista disposada a continuar jugant el paper del «gos de l’amo» sempre que trobi molles per repartir després de cada traïció a la classe treballadora, a partir d’ERC i les restes del PSC i/o d’una mena de Syriza apàtrida i estèril que serveixi per perpetuar en els seus càrrecs els representants d’una esquerra acomodada, claudicant i nacionalment esquizofrènica.
La CUP: una gran campanya per continuar construint la unitat popular Potser el fet més destacat de tot el procés electoral ha estat la gran mobilització i l’enorme suma d’esforços, tendències i il· lusions que ha significat la campanya de la CUP. Al llarg d’aquestes setmanes milers de persones han trobat un espai d’expressió, organització i treball col·lectiu en els centenars de comitès de campanya i assemblees realitzades a la majoria de comarques. Per primera vegada s’ha produït a nivell de Principat allò que ja s’havia desenvolupat en alguns municipis: el treball colze a colze de la militància estricta de la CUP i de persones provinents de diferents col· lectius socials i famílies polítiques sota un programa de mínims i un objectiu comú. En resum, una experiència de construcció
de la Unitat Popular en tota regla que haurà de sevir per anar consolidant aquest projecte polític i estenent-lo al llarg de la nostra geografia. Pel que fa al discurs programàtic, aquest s’ha centrat en tres eixos: llibertats nacionals, transformació social i radicalitat democràtica, amb la gran virtut de posar al damunt de la taula de nou llur indestriabilitat, i la incoherència que suposa el discurs convergent de «construir un Estat» combinat amb una política sistemàtica de desballestament del ja minso Estat del Benestar, política que duu, precisament, a la desestructuració social del nostre poble. No obstant això, en alguns moments, sectors, i llocs concrets s’ha mostrat un cert acomplexament pel que fa a les polítiques de construcció nacional, que o bé han quedat relegades a un segon pla, o bé no han estat objecte d’una actitud proactiva en defensa clara de l’exercici immediat del dret a l’autodeterminació i de la ruptura respecte a Espanya, cosa que sí s’ha fet després de les eleccions, quan s’han anunciat les prioritats de la CUP. Fent de l’anècdota categoria, cal recordar el fet que durant l’acte central, mentre tothom cridava a ple pulmó i desacomplexadament contra el capitalisme, un sector (paradoxalment format entre altres per gent que es reclama de l’Esquerra Independentista) no va sumar-se en cap moment als crits d’independència.
Uns resultats que obren camí Els resultats obtinguts per la CUP són molt bons: tant pel nombre de vots (126.219, un 3,48%) i escons obtinguts, com per la distribució del vot sobre el territori, que ara descriurem i analitzarem. Si ens mirem les circumscripcions, els millors resultats han estat els obtinguts a Girona, amb un 4,20%, significativament per sobre de la mitjana catalana. Malauradament, el reduït nombre d’escons d’aquesta circumscripció ha impedit que es traduïssin en representació parlamentària. És important recordar aquesta dada davant les proclames dels demagogs que celebren cínicament un inexistent daltabaix en aquesta circumscripció com a coartada dels seus discursos autojustificatius i antiindependentistes. Els resultats en general han estat positius allà on ja existien nuclis actius de la CUP o propers, com a la Garrotxa, sobretot tenint en compte l’embranzida d’ERC (segona força amb un 18% dels vots), però han posat en evidència una mancança: la implantació i poca incidència a les viles costaneres. A les demarcacions de Tarragona i Barcelona els resultats han estat respectivament del 3,58% i el 3,40%, tot i que el nombre total d’escons hagi fet que n’obtinguéssim només per Barcelona (3). A Tarragona, a més del resultat de Reus, cal destacar els obtinguts al Priorat (terra del
4 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 102 / gener de 2013 ]
cap de llista) i una distribució prou equilibrada del vot en bona part de les comarques. Pel que fa a Barcelona, circumscripció que acapara la majoria d’electors i d’escons (85), cal valorar molt positivament l’equilibrada distribució del vot al llarg del territori. Així, a banda dels bons resultats en alguns feus tradicionals, són molt significatius els resultats obtinguts a Barcelona ciutat (3,40%) i al Vallès Occidental, fruits en bona part de les sinèrgies amb les CAV, que han permès superar la barrera del 3% en municipis com Barberà i Badia, del 3,50 % a Sabadell, i del 4% a Cerdanyola i Ripollet. Cal parar també esment en els resultats gens menyspreables d’algunes ciutats grans, on la presència de la CUP i de l’Esquerra Independentista és molt feble o fins i tot nul·la. Aquests resultats demostren, d’una banda, que existeix un espai organitzable i mobilitzable a partir d’un programa d’Unitat Popular i, d’altra, que el fet que la campanya hagi estat «nacional» ha permès que d’entrada tots els nuclis disposessin d’uns recursos mínims (mailing, material d’agitació o visibilitat mediàtica). En certa manera, s’han anivellat les diferències entre els diferents nuclis, perquè fins ara els nuclis consolidats (sobretot si tenien representació als consistoris) podien dur a terme una campanya electoral amb molt més recursos. Aquests resultats evidencien també un fet que n’hi havia que es negaven a reconèixer si més no públicament: s’entrarà primer al Parlament que no pas als ajuntaments de determinades poblacions, ja que aquesta entrada esdevé condició necessària encara que no suficient perquè la CUP obtingui representació als ajuntaments de certes ciutats. Un cop més, es demostra la insuficiència de determinats plantejaments i anàlisis mecanicistes. Per acabar aquest repàs per circumscripcions, els resultats més modestos, tot i que gens menyspreables han estat els de les terres de Ponent (3,05%), on destaquen els bons resultats a les comarques del Pirineu (sense nuclis previs de la CUP). Com a conclusió a nivell sociològic i ideològic, podem dir que la CUP ha reeixit en l’objectiu d’assegurar el vot més conscientment anticapitalista (minoritari) i bona part del vot amb certa consciència social i forta preocupació per la radicalitat democràtica (allò que s’ha simplificat en el concepte «vot indignat»), factor que cal valorar molt positivament i que ha estat clau per obtenir resultats prou dignes en molts barris populars on l’independentisme no tenia gaire presència. Per contra, com a aspecte negatiu, cal ser conscients que la CUP no ha sabut ca-
pitalitzar, en termes generals, una part important del vot independentista d’esquerres no estrictament anticapitalista o amb menor nivell de consciència social, que ha anat massivament a ERC, com demostren els resultats en feus independentistes on la CUP ha perdut centenars de vots en aquests comicis autonòmics respecte a les passades municipals. Malgrat tot, els resultats en el seu conjunt confirmen que el projecte de la Unitat Popular té un llarg camí per córrer sempre que sigui una aposta nítidament independentista, desacomplexadament d’esquerres i radicalment democràtica, construïda dia a dia de bracet amb el poble en lluita.
Perills i potencialitats Com ja hem comentat, la campanya, els resultats i la conjuntura política, social i econòmica afavoreixen el desplegament del projecte polític de la Unitat Popular arreu del territori. Cal tenir present que, contràriament al que alguns proclamaven, la participació i l’èxit a les eleccions al Principat han suposat un estímul a l’organització arreu de la nació catalana, especialment a la Catalunya Nord i al País Valencià. Però les possibilitats van més enllà del reforçament de la CUP com a eina d’enquadrament, mobilització i referencialitat, ja que suposen també un estímul a la necessària interacció entre la CUP com a organització i el conjunt del poble en lluita i les organitzacions i plataformes socials, sindicals, culturals, etc. Fent-ne partícips el conjunt de les classes populars, és possible i necessari anar estenent mitjançant l’organització i la mobilització un projecte d’alliberament nacional, transformació social i econòmica i radicalitat democràtica. Com ja hem apuntat, un dels perills més importants ve de la temptació de caure en la trampa de l’espanyolisme d’arrel lerrouxista o soleturiana, que, amb l’excusa de la priorització de les lluites socials, aposti per la dilació o l’ambigüitat eterna de la defensa de l’autodeterminació en genèric i el federalisme espanyol. Cal ser clars i contundents: l’objectiu no és l’autodeterminació, sinó la independència de la nació completa; i l’exercici immediat del dret d’autodeterminació i la ruptura respecte a un dels estats ocupants, ni que sigui inicialment al Principat, és una prioritat absoluta i una eina per començar a construir una República Catalana de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. En aquest sentit, un perill lateral seran les insistències des dels sectors encara ide-
ològicament segrestats per l’esquerra sucursalista per construir una «Syriza catalana», la qual cosa suposaria, a banda d’unes inassumibles renúncies programàtiques i ideològiques, renunciar a una qüestió clau en el projecte de la CUP: la radicalitat democràtica i la denúncia de les estructures partidistes tradicionals i oportunistes que una vegada i una altra traeixen al Parlament allò que el poble reclama als carrers.
I a partir d’ara, què? Doncs a partir d’ara, algunes prioritats: - Reforçament organitzatiu i extensió territorial de la CUP arreu del territori nacional, especialment en aquelles comarques on, sense una presència orgànica real, hem obtingut resultats excel·lents. - Aprofundiment en l’elaboració, colze a colze amb els sectors populars organitzats, del programa polític de la Unitat Popular. - Intensificació de les relacions amb candidatures municipals que comparteixin els postulats de la Unitat Popular. - Reforçament ideològic en dos sentits: a) No som només anticapitalistes, sinó que (si més no la majoria, almenys formalment) defensem una alternativa: el socialisme, un sistema basat en el control popular de l’economia que ha de tenir com a objectiu la millora de les condicions de vida del conjunt de la població. Un projecte de socialisme català que caldrà anar perfilant i construint dia a dia, tant des de la lluita ideològica i el plantejament d’alternatives, com des del treball colze a colze amb les lluites contra les agressions capitalistes i les polítiques liberals. b) Som independentistes i per això apostem la construcció d’una República Catalana independent, federativa, igualitària i radicalment democràtica. El nostre independentisme no pot ser una simple proclama, sinó que hem de ser proactius en la lluita per l’exercici immediat del Dret a l’Autodeterminació i hem de treballar colze a colze amb el moviment popular per la independència, com ho fem amb la resta de moviments populars. - Establiment de mecanismes bidireccionals de relació entre l’activitat parlamentària i el treball de base, tant pel que fa al nivell municipal com a la necessàriament simbiòtica relació amb les organitzacions socials i les lluites populars. - Política sistemàtica d’informació, transparència i denúncia quan s’escaigui del conjunt de l’activitat parlamentària. Si el present és de lluita, el futur és nostre. Xavi Oca
La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 102 / gener de 2013 ] 5
Perspectives de la lluita independentista després de l'11 de setembre i de les eleccions del 25 de novembre
Tota anàlisi de la situació política actual ha de començar per situar com a dada política més important dels darrers temps l’esclat de consciència política que s’ha produït al voltant de la manifestació de l’11 de setembre, entorn de la qual (i de tota la mobilització precedent) s’ha estès socialment la necessitat d’un Estat català independent i també la tensió col·lectiva a favor d’una «realitat política nova» que ha de ser aquest nou Estat. Aquest fet ha obligat tothom a moure’s, incloent-hi les institucions de la Generalitat i la majoria de grups polítics i d’entitats socials. Aquest estat de coses s’ha reflectit fins i tot en un nombre important de mitjans de comunicació, de manera que n’ha resultat el fet que el debat independentista es trobi des de fa mesos al centre de la política. La vaga general del 14 de novembre no ha diluït pas aquest objectiu, sinó que ha contribuït a dotar-lo de continguts. La independència és concebuda més i més com una conquesta que ha d’ajudar a aconseguir un Estat més democràtic i més just socialment, fites polítiques i socials que la població catalana percep com a
molt allunyades del marc polític espanyol actual. L’Estat català és una esperança ben viva per a amplis sectors socials. Les maniobres de l’Estat espanyol i les darreres eleccions autonòmiques no han fet més que mantenir en un lloc central de la política l’objectiu de la independència, un objectiu que es troba actualment en un procés d’expansió creixent des del punt de vista social i geogràfic: nous sectors socials s’hi van afegint. I, una altra dada importantíssima: des d’arreu dels Països Catalans es dinamitzen iniciatives que tenen com a propòsit establir connexions sòlides amb aquest moviment ascendent, en la previsió de la Independència d’una part del territori nacional, que es veu possible en un termini pròxim de temps.
Llegir bé les eleccions Les eleccions del passat 25 de novembre són la conseqüència de l’estat de consciència existent, amb totes les desviacions i confusions que acompanyen els processos electorals en moments de transformació. Què han demostrat aquestes elec-
cions, a grans trets? Dues coses fonamentals a la meva manera de veure: - Que hi ha una majoria important de votants (més de dos milions) que són partidaris de l’exercici del dret d’autodeterminació. - Que, al si d’aquest col·lectiu, les posicions favorables a les reivindicacions socials han guanyat terreny. El pes dels diputats de formacions que es consideren d’esquerra dins el bloc autodeterminista i dins el parlament també ha augmentat. El descens de la influència de CiU és conseqüència d’aquesta consciència crítica de rebuig a les polítiques de retallades socials i també de l’existència d’un cert sentiment de desconfiança envers un partit que no s’ha distingit pas, en la seva història, per la solidesa ni la coherència de les seves conviccions. És aquest sentiment el que ha impedit a CiU de recollir el suport que havia esperat i el que l’ha portat a tenir una pèrdua de prop de cent mil vots,
6 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 102 / gener de 2013 ]
una fuga de paperetes que pot semblar menor però que, en un clima de creixement important de la participació, ha deixat en evidència aquesta manca de capacitat d’arrossegament de nous electors. L’hemicicle té, doncs, una composició que mostra unes possibilitats més obertes d’acció política i d’evolució ja que els indicadors sociopolítics apunten a una tendència a l’augment progressiu de la influència de les posicions independentistes d’esquerra. L’espanyolisme i el criptoautonomisme han volgut presentar el descens del suport a CiU com una derrota de la proposta independentista i també com un càstig a un suposat «aventurisme» de Mas. Aquesta valoració està mancada de fonament si tenim en compte les dades que hem exposat, però serà utilitzada per a intentar allunyar CiU, i sectors pròxims, del procés. Cal insistir, doncs, en l’augment del suport polític a l’autodeterminació, com hem comentat més amunt, remarcant que aquest suport s’ha diversificat, i que globalment és més important que abans. Les posicions que han de rectificar les seves tesis són aquelles que centraven excessivament el procés en Artur Mas i en CiU, fent un enfocament monocolor i presidencialista -quasi messiànic. La confusió d’alguns mitjans de comunicació i d’alguns opinadors, els dies posteriors a les eleccions, és derivada d’aquesta concepció equivocada del procés, una concepció que cal continuar combatent amb energia si volem avançar políticament.
Reptes principals. I agents socials i polítics El repte principal que el conjunt de l’independentisme ha d’assumir és la reivindicació del plebiscit d’autodeterminació en una data pròxima, és a dir, dins l’any vinent 2013. Retardar més aquest moment no tindria altre objectiu que l’estancament del procés. És cert que CiU podria tenir la temptació de recuperar terreny dilatant la data del referèndum, però l’obligació de l’independentisme és justament de no deixar refredar les coses i propiciar la consulta d’autodeterminació en el termini més breu possible. No cal dir que, al mateix temps, cal treballar per a fer penetrar l’objectiu independentista al si de la societat catalana, arribant a tots els sectors, de manera que ningú s’hi pugui oposar per ignorància o desinformació. I també que cal fer arribar internacionalment informació abundant i precisa per tal de fer decantar l’opinió internacional a favor de la independència. Les forces conservadores del nostre país estan mirant d’aturar la ruptura política de la independència amb l’excusa «del dia a dia», com si una cosa fos contradictòria amb l’altra, i no pas, com és el cas, una clau fonamental per a resoldre la situació. Sense independència anem a la ruïna a curt termini. El «dia a dia» avui ja és l’«Estat independent». Pensar que aquesta ruptura s’ha de fer de manera gradual i sense cap mena d’enfrontament amb el poder de l’Estat espanyol és un error derivat de la ideologia conservadora, que amaga indecisions inter-
nes i concessions a tendències dilatòries. Ens trobem, des de tots els punts de vista, en una cursa contra el temps, en la qual, tant el poder espanyol, com els sectors conservadors de Catalunya-Principat, tenen com a arma principal les maniobres de dilació que hem apuntat, amb les quals esperen poder produir un doble efecte: l’escanyament econòmic en la política de cada dia; i el refredament i la desorientació de una part creixent dels sectors favorables a la independència. D’altra banda, cal preveure que les burgesies internacionals –supraestatals-, no es troben exactament en aquesta situació ja que el seu interès, en la fase actual del capitalisme, és sobretot el reflotament del sistema financer internacional per mitjà de les economies productives; i no sembla que hagin de ser excessivament favorables a l’ofegament econòmic dels Països Catalans dins un sistema espanyol en caiguda lliure. No és que les burgesies supraestatals siguin aliades de les classes populars catalanes, sinó que no tenen els mateixos interessos, a curt i a mitjà termini, que la burgesia i l’oligarquia espanyoles i això pot fer que, amb l’ajut dels sectors internacionals de les classes populars més avançats políticament, es puguin desenvolupar (com ja està passant) en l’opinió internacional, posicions favorables a la independència de Catalunya. Pel que fa a les classes dominants estatals, és probable que, paral·lelament a la dilació, hi hagi sectors que intentin alguna mena de concessió fiscal per tal d’atreure sectors de CiU cap a un pacte espanyolista
La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 102 / gener de 2013 ] 7
(de defensa de l’Estat espanyol), però tot fa pensar que ni les oligarquies parasitàries espanyoles d’una banda, ni les bases favorables a la independència (dins CiU), ni l’entorn majoritari independentista, els ho permetin amb gaire facilitat. És per això que cal accelerar al màxim el procés, de tal manera que no hi hagi espai per a la marxa enrere. Des del punt de vista de la nostra força interna, del conjunt del moviment independentista, caldrà vetllar perquè els sectors més febles ideològicament (els sectors de la mitjana i la petita burgesia catalanes més influïts per la ideologia burgesa i l’idealisme) no caiguin en els diferents episodis de depressió, desànim i confusió a què ens aniran induint cíclicament les nostres classes dominants. En un espai social pròxim, cal assenyalar que la desintegració de les mal anomenades «classes mitjanes» està portant també a un altre fenomen important a remarcar que influeix de retruc al si d’alguns sectors de l’Esquerra Independentista en forma d’una cert deixatament ideològic. El fet és que alguns sectors incorporats a l’independentisme recentment no posseeixen un fonament independentista i es deixen portar per un verbalisme revolucionarista que limita la seva incidència al si de sectors populars amplis. Cal que tinguem clar que alguns comportaments no són el resultat d’una evolució natural de la consciència de les classes populars desenvolupada socialment, sinó que són l’expressió d’ideologies individualistes i postmodernes pròpies de la desorientació motivada per diferents fenòmens de desclassament. És en aquesta mena de situacions socialment «líquides» que les organitzacions de les classes populars prenen la seva importància primordial com a instruments d’enquadrament i de formació en el camí de la «reconstrucció» de la força política de classe, és a dir, com a expressió de les classes populars catalanes organitzades. La maduració de les organitzacions estratègiques, com els partits polítics de combat, i de les organitzacions de caire tàctico-estratègic com la CUP és del tot imprescindible. La CUP, seguint el camí de maduració que ha emprès des de fa uns quants anys, ha d’esdevenir l’organització referencial i d’enquadrament de tota la militància amb consciència nacional i de classe (sense límits d’edat ni restriccions per raons de caire cultural, simbòlic, etc.). La CUP no ha de tolerar formes d’espanyolisme o de tebior independentista al seu si, ni ha de permetre el desenvolupament del reformisme social postmodern ni del revolucionarisme infantilista. Cal, ara que ha assumit un grau més evident de responsabilitat representativa, que es converteixi en un referent de masses important i que superi plenament les temptacions de
convertir-se en un còmode i innocu ghetto juvenil o «pseudoindignat» més.
L’articulació dels Països Catalans La situació actual al Principat de Catalunya és cada dia més favorable a una articulació sòlida a nivell de Països Catalans. La forta influència de les posicions criptoautonomistes que marcaven, en el període immediatament posterior a l’11 de setembre, una dinàmica més tancada en el regionalisme (principatí i d’altres), s’ha afeblit i s’obren unes condicions més favorables per a avançar en el camí de l’articulació nacional. Les condicions objectives són favorables al desenvolupament d’un procés paral· lel arreu dels Països Catalans. Les agressions contra la llengua i la cultura nacionals, tant a les Illes com al País Valencià, acompanyades d’una situació d’exacció fiscal i de retallades socials que es van endurint progressivament estan decantant els sectors més conscients políticament cap a posicions favorables a la independència política. Encara que en un primer moment aquest moviment sigui a favor del procés d’independència «del Principat», està consolidant col·lectius independentistes més i més influents, que segueixen aquest mateix camí, en aquestes regions històriques. Els interessos econòmics, socials, lingüístics i culturals d’amplis sectors socials del País Valencià i de les Illes estan començant a quallar en diferents formes d’organització noves (com ara l’expansió de l’ANC a les Illes) que poden donar fruits a curt o a mitjà termini. Aquests avanços, combinats amb l’accentuació de la crisi econòmica dels sectors capitalistes més fonamentats per l’especulació urbanística, poden produir transformacions importants i accelerades del marc polític al llarg dels anys vinents. En aquest punt cal obrir un parèntesi explicatiu per a evitar les confusions fàcils. Contràriament al que s’ha escrit en alguna ocasió, ni l’ANC ni Nosaltres els Fusterians, són l’expressió de cap mena de Front Patriòtic. Aquesta confusió deriva en part de no distingir tampoc entre els conceptes d’Estratègia i Tàctica. La tasca a favor d’una «Ruptura Democràtica per la Independència» és una acció de tipus tàctic protagonitzada per diferents sectors de les classes populars que malgrat no compartir, en el seu conjunt, l’objectiu socialista sí que defensen, a més de la Independència, un «Estat democràtic participatiu i just socialment» en una dinàmica de transformació política i social que porta a l’enfrontament amb l’Estat espanyol. És evident que la «Ruptura Democràtica per la Independència» no
és la Unitat Popular, però n’és de manera evident una projecció tàctica respecte de la qual els qui s’anomenen revolucionaris haurien de sentir, per poc polititzats que estiguin, el neguit i la necessitat revolucionària d’incidir-hi. Al seu torn, la CUP i la Unitat Popular, en general, representen (o haurien de representar) els sectors més combatius i organitzats; i també més conscients de les contradiccions i dels objectius des d’una visió de classe més clara i definida. El camp de la lluita política en les societats capitalistes modernes, ja des de fa més de cent anys, no és tan senzill com alguns simplificadors ho voldrien. Pel que fa a la construcció dels Països Catalans, convindrà doncs que el procés independentista del Principat s’articuli de manera que l’evolució de la República catalana que hem de construir permeti la federació de les diferents regions històriques en un mateix projecte nacional que s’anirà construint de manera progressiva (d’una manera que ara podem percebre com a més accelerada del que podia semblar ara fa tan sols uns quants mesos).
Passos immediats en la ruptura institucional i en la concreció de continguts polítics Pel que hem descrit fins ara podem comprendre que la urgència principal del procés en què estem immergits és la ruptura política que cal accelerar amb la convocatòria, dins l’any vinent a tot estirar, del referèndum d’autodeterminació. De manera paral·lela, tal com diferents sectors socials ja estan començant a fer, cal que anem avançant en la definició de l’Estat que volem, definint quines han de ser les Bases Constitucionals del nou Estat i també el marc dels drets polítics i socials que ha de desenvolupar. La perspectiva de la construcció d’una República catalana independent, democràtica i social, que renovi a fons la societat tot promovent la participació popular i defensant les condicions socials de vida de les classes populars catalanes, ha de ser la nostra carta de presentació per a aglutinar les forces socials i polítiques necessàries per a emprendre la conquesta definitiva de la independència. La garantia de tot plegat és, d’una banda, l’enquadrament de masses en formes d’organització de la Ruptura democràtica per la Independència; i, d’altra banda, la dinamització de la Unitat Popular per mitjà del reforçament de l’organització i de la consciència, al si del nou fenomen polític emergent del moment present, que és la CUP. Carles Castellanos i Llorenç
8 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 102 / gener de 2013 ]
Els altres dilacionistes En la conjuntura actual, caracteritzada per una agudització de la contradicció nacional i, per tant, per la possibilitat d’iniciar un procés de ruptura amb l’Estat espanyol, si més no a la Catalunya estricta, és obvi que tothom tenia i té fixada la mirada en quina serà l’actuació de CiU i del l’espai social (sobretot de les diferents fraccions de la burgesia) i polític que representa. Després del 25N caldrà veure si CiU complirà les seves promeses o tornarà als plantejaments dilacionistes previs a la manifestació de l’11 de setembre (el quimèric pacte fiscal). Ara bé, hi ha una altra força i espai polítics que convé analitzar amb detall i que poden esdevenir també claus en aquest procés. Es tracta de la coalició ICV-EUiA, hereva del PSUC, que manté un espai polític i electoral més o menys estable des de fa gairebé deu anys després de recuperar-se de l’ensulsiada del 1999. A les darreres eleccions, tot i que ICVEUiA ha abanderat l’oposició a les retallades a les institucions i també al carrer,1 no pogut traduir-ho en els rèdits electorals a què segurament aspirava. Si comparem les dades del 25N amb les de les eleccions al Parlament espanyol, amb una participació semblant (de fet, tres punts superior en el cas de les del 25N) i amb un PSOE que ha perdut 400.000 vots en un any, la coalició n’ha augmentat només 70.000. És a dir, en un context immillorable els resultats d’ICV-EUiA han estat inferiors als que es podrien esperar i, comptant que hagin pogut tenir una petita fuita de vots cap a la CUP (entre 10.000 i 20.000 vots), no han aconseguit recuperar ni la quarta part de vot perdut pel PSOE.
Una coalició sense estratègia A la coalició conviuen no sense tensions constants projectes diferents en què l’únic que els uneix són els interessos mutus per mantenir un seguit de càrrecs que garanteixen una estructura partidària més o menys sòlida. La part més forta és ICV, un partit amb una militància poc activa i que ha fet dels pactes amb el PSOE a qualsevol nivell administratiu un senyal d’identitat de l’organització. ICV és sobretot una estructura de polítics professionals, encara que manté una certa activitat en algunes lluites pel territori.
D’altra banda, hi ha EUiA, un conglomerat de diferents organitzacions tampoc exempt de tensions, que després d’intentar obrir-se camí electoralment sola va haver de resignar-se i pactar amb ICV arreu, excepte en algun municipi. EUiA té una militància més activa que no pas ICV i manté una certa influència dintre la classe treballadora productora de plusvàlua i també dintre d’altres sectors de la classe treballadora (per exemple, els dels serveis públics). Tanmateix, té una certa dificultat a l’hora d’incidir en els sectors més joves de la població, encara que per exemple el PCC està intentant imitar algunes experiències exitoses (ateneus) de l’Esquerra Independentista. El taló d’Aquil· les d’EUiA és, però, la febre del càrrecs remunerats, que condiciona també els seus pactes i, de retruc, tota la línia política, com es va poder comprovar durant el Tripartit I i II. En els darrers mesos EUiA ha llançat el globus sonda de crear una aliança entre EUiA, moviments socials i independentistes (en referència a la CUP), seguint el model de Syriza i el Front de Gauche. ICV, per la seva banda, també s’emmiralla en la Syriza grega, però segurament tindria un abast més ampli, ja que inclouria sectors del PSC i ERC. Aquest globus sonda ha estat reprès per algun sector de la Unitat Popular, que segurament no recorden que, des dels anys 80, el PCC, partit hegemònic dins EUiA, ha anat proposant més o menys ininterrompudament la constitució d’un Front d’Esquerres. Cal dir que aquesta proposta, que és un reconeixement que la coalició ha tocat sostre, està mancada d’una perspectiva estratègica, com va quedar clar en una entrevista de TV3 el passat dia 3 de juny al coordinador d’EUiA Joan Josep Nuet: - Joan Carles Peris: Vostès busquen referents internacionals segons s’ha debatut en aquesta, en aquesta assemblea, referents internacionals per exemple com el Front de Gauche francès o Syriza, el Syriza grec. No tant a França però sí a Grècia, el model d’aquesta formació d’esquerres passa per superar els partits socialistes majoritaris. Aquí també seria l’objectiu? - Joan Josep Nuet: Sí, perquè aviam a tota Europa estan passant coses molt semblants com les que passen a Cata-
lunya, no? I per tant la gent Front de Gauche, que ha tingut un resultat espectacular a França i que ha permès que Hollande guanyi a Sarkozy i que l’esquerra s’imposi a les eleccions presidencials franceses... i la gent Syriza, que es parla que pot ser la primera força política amb una alternativa a les retallades que se li volen aplicar a Grècia, avui són referències per a tota Europa i, per tant, són referències per a l’esquerra catalana, i jo crec que per Esquerra Unida i per Iniciativa i per més gent que va encara més lluny que Iniciativa i Esquerra Unida aquí a Catalunya. O sigui, el gran èxit del Front de Gauche, referent de Nuet, és permetre que els Hollande de torn accedeixin al poder.2 Sense comentaris.
El quimèric federalisme Pel que fa a la qüestió nacional, ICVEUiA ha temut sempre una agudització del conflicte nacional com la que es produeix actualment, ja que l’obligaria a definir-se i això en un sentit o en un altre deixaria descontenta una part de la seva base social. Així, tot i que cal dir que les enquestes tendeixen a sobrevalorar aquest espai, es constata que, darrerament, entre el seu electorat hi ha una majoria que optaria per la independència (aproximadament un 60%) en cas que es convoqués un referèndum d’autodeterminació, però encara hi ha un percentatge que pot oscil·lar entre el 20% i 30% que hi votaria en contra, a més a més dels indecisos. Però n’hi ha més: si passem de la base social a la militància es pot constatar que dintre tant d’ICV com EUiA hi ha veritables unionistes espanyols (per exemple, Joan Herrera o Celestino Sànchez, cap visible dels Iaioflautes). Una anècdota del passat congrés d’EUiA (el 3 de juny concretament) és reveladora en aquest sentit: en una votació d’una ponència que parlava de la independència com «una via vàlida» n’hi va haver més d’un que va manifestar la seva oposició xiulant. Per intentar cohesionar aquest espai pel que fa a la qüestió nacional, ICVEUiA ha fet bandera d’un federalisme inassolible (perquè un no es pot federar amb qui no vol) i, sense abandonar-la, en
La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 102 / gener de 2013 ] 9
els darrers mesos hi ha hagut un pronunciament favorable a exercir el dret de decidir. Repassem aquest itinerari. Dos mesos després de la manifestació del 10 de juliol, el 8 de setembre, Joan Herrera va fer una conferència amb el títol»Som una nació, tenim dret a decidir. Federalisme», que és una antologia de l’idealisme en què es mou la coalició respecte a la qüestió nacional. Aparentment s’hi feia un pas a favor de dret a decidir, però en realitat s’apostava per la vella i quimèrica fórmula federalista de sempre.3 Per començar es feia una lectura autonomista de la manifestació, que contràriament al que afirmava Herrera havia estat un clam per la independència no pas a favor de l’»autogovern» (paraula que implica en si mateix que per sobre hi ha el veritable «govern»).4 En aquesta conferència l’opció independentista era presentada sempre negativament amb termes com «fugida endavant», «divideix» (típic argument de l’unionisme) o «maximalisme».5 Tot i que s’hi reconeixien les dificultats de reeixir-hi (el vot contrari del PP i el PSOE), la proposta que presentava Herrera passava per reformar la Constitució espanyola i associar el dret a decidir a l’opció federal. Fins i tot ni s’hi contemplava la possibilitat d’un referèndum d’autodeterminació amb una orientació independentista:
- En segon lloc, per què no convocar ja un referèndum d’autodeterminació? Per què no la via independentista? - La resposta és òbvia. Perquè creiem que la solució federal és la millor, perquè respon millor a la Catalunya real, a la pluralitat de sentiments identitaris dels més de set milions de catalans i de catalanes, perquè no divideix la societat sinó que suma. A la fi del mateix any, la revista El Temps va elaborar un llistat dels i les diputats/des independentistes del Parlament demanant-los-ho directament o recollint-ne les posicions polítiques sobre la independència, i dels 10 d’ICV-EUiA només Dolors Camats afirmava ser independentista, encara que no s’estava de declarar que «em sento còmoda amb el federalisme que defensa ICV-EUiA, dins el qual Catalunya podria ser un estat propi. Però ara no és el moment de fer una consulta.» Dos anys més tard, poc abans de la gran mobilització de l’11, Herrera va anunciar que la coalició incorporava el dret de decidir al seu programa com «la manera de resoldre, en un sentit o altre, el conflicte amb l’Estat». Després de la Diada, al Programa Marc de la coalició s’hi deia: «ICV-EUiA hem reivindicat des de fa temps la construcció d’un Estat propi, que
pot establir, a partir de la pròpia sobirania, una relació de caràcter federal, confederal o ser present directament en l’àmbit europeu, depenent de la voluntat de pacte de l’Estat i de la lliure decisió de la ciutadania de Catalunya.» A més de ser fals que ICV-EUiA hagués reivindicat fa temps la construcció d’un Estat propi amb diferents alternatives, 6 cal parar esment en el fet que, com per a CiU, la paraula independència continua sent un tabú per a la coalició encapçalada per Herrera, de manera que ni apareix explicitada entre les opcions a decidir (suposem que s’hi refereix l’eufemisme «ser present directament en l’àmbit europeu»). I si llegim el que es diu més avall d’aquest Programa Marc, en cap moment s’abandona l’ensomni federalista, que és la proposta que es desenvolupa al programa. En realitat, es concep l’exercici de dret a decidir com una tàctica que obligui l’Estat a cedir i a adoptar una relació bilateral amb Catalunya: «Per nosaltres el federalisme català i l’independentisme no són adversaris, perquè comparteixen l’objectiu d’exercir el dret a decidir. L’adversari comú és el centralisme. [...] Tancar la porta definitivament a la via federal o confederal, com es fa des de determinats sectors independentistes, és un error, la negociació i el pacte sempre són
10 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 102 / gener de 2013 ]
vies raonables per resoldre els conflictes nacionals, si és que les dues parts en tenen voluntat. I rebutjar la possibilitat de plantejar la sobirania plena també és un error perquè difícilment l’Estat acceptarà una proposta de pacte federal si no és en el marc d’una forta mobilització que reclami la sobirania.» Després de repassar aquest periple, es pot dir que, com CiU, ICV-EUiA ha hagut d’acceptar a contracor la necessitat de convocar un referèndum d’autodeterminació. I ho ha hagut de fer perquè, com CiU, s’ha vist superada pels esdeveniments, per la mobilització. Ara bé, malgrat aquest avenç, encara es mou en l’ambigüitat més absoluta pel que fa a l’opció per la qual apostarà. De fet, oficialment en cap moment ha abandonat el quimèric federalisme. D’altra banda, el silenci d’Herrera a la pregunta de què votaria en aquest referèndum revela la seva incomoditat i la de la coalició en aquest context d’agudització del conflicte nacional. Això vol dir que aquesta coalició difícilment avançarà cap a posicions independentistes per motu propio, sinó que ho farà sempre a remolc de la mobilització popular. Per aquesta raó, caldrà combatre implacablement els dilacionistes d’esquerres i el seu argumentari antiindependentista, que desgraciadament ha estat assumit en alguns moments per determinats membres de l’Esquerra Indepen-
dentista. Així, un dels arguments preferits d’aquests neolerrouxistes és dir que per aconseguir una Catalunya independent de dretes (ja no diguem els Països Catalans), no paga la pena. Aquest plantejament obvia d’entrada l’oportunitat històrica que ofereix una ruptura política a l’esquerra de debò, a més del fet que a l’Estat espanyol governen les dretes (ja sia amb el PP o amb el PSOE) i que aquest Estat ens espolia econòmicament, cosa que afecta directament les classes populars catalanes. Per tant, en la conjuntura actual és tan important desemmascarar tant els dilacionistes de dretes com els d’esquerres, reformistes o no. Cal dir ben clarament que no n’hi ha prou de defensar el dret a l’autodeterminació en genèric sense concretar-hi terminis (com ha fet el PCC des dels anys 80) i sense apostar per la independència. Ara i aquí endarrerir el procés o proposar el federalisme, que és contradictori amb l’independentisme, és contrarevolucionari. A més, aquest dilacionisme endarrereix també una necessitat urgent en el procés de lluita per la independentista: aglutinar esforços cap a la creació d’un pol popular i d’esquerres, que esdevingui una veu nítida i clara en defensa d’un model al servei de les classes populars, que garanteixi els drets bàsics i que s’encamini cap a una democràcia autèntica. Joana Gorina
1. Cal recordar, però, que les retallades van començar amb el Tripartit i la coalició no va sortir del govern. 2. L’endemà, va repetir aquesta idea a l’entrevista que li van fer al programa Els Matins. 3. «En definitiva, l’objectiu d’ICV-EUiA és que Catalunya esdevingui Estat, en el marc d’un Estat federal plurinacional.» 4. «Després, tenim, d’una banda, la manifestació del 10 de juliol, que trenca aquest esquema. La presència d’un milió de catalans i catalanes un calorós dia d’estiu va posar en evidència que la majoria de la societat catalana no accepta la sentència, que no es resigna ni es conforma amb l’autogovern tal com ha quedat després de la sentència. I que potser les coses no tornaran a ser ben bé com abans.» 5. «El conflicte cal situar-lo entre Catalunya i l’Estat, no a dins de la societat catalana; per això cal buscar el mínim comú denominador. Per això és important defugir tant la resignació com el maximalisme, i cal evitar tant un autonomisme de curta volada com les fugides endavant que no ens porten enlloc.» 6. ICV-EUiA havia revindicat un Estat propi dins una Espanya plurinacional (fi de l’acudit), a partir d’un procés impossible de reforma constitucional. A més, al número de la revista El Temps (desembre de 2010) esmentat més amunt, Jaume Bosch afirmava que convocar una consulta independentista en aquesta legislatura «seria un error gravíssim, a més de ser impossible i inconvenient» i que «no votaria ni sí ni no; m’abstindria.»
La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 102 / gener de 2013 ] 11
L’independentisme català i els seus símbols
Un dels encerts del desplegament del moviment independentista des de fa més de tres dècades és haver estès els seus símbols diferenciadors, un conjunt d’iconografies, imatges, signes, lemes i fins i tot tipus d’accions que han nodrit aquest moviment d’identitat pròpia i han aconseguit de fer penetrar les propostes d’alliberament nacional entre la població. Uns elements propis que han sofert canvis al llarg dels anys, adaptant-se d’alguna manera a les noves realitats i fins i tot als corrents estètics o polítics imperants, però en definitiva deixant palès que es tractava dels símbols corresponents a un moviment i a una confrontació per la independència dels Països Catalans i per la transformació socialista. L’estelada roja, generalitzada a partir del 1969 amb el naixement del PSAN, su-
posa un punt d’inflexió en l’ús d’aquests referents diferenciats de l’antic nacionalisme radical i republicà o antic independentisme. Però a ningú pot passar per alt que no és fins als volts de 1975 que aquests elements diferenciadors comencen a imposar-se i es fan presents entre la nostra societat (símbols als carrers, penetració social, etc.), una situació afavorida per la mort física del dictador. Si bé és cert que l’estelada roja (simultàniament compaginada amb la del triangle blanc durant molts anys) i la silueta territorial dels Països Catalans1 comencen a aparèixer a la propaganda del PSAN (sobretot al seu portaveu Lluita), no serà fins la creació del PSANprovisional el 1974 que el conjunt d’elements simbòlics d’aquest moviment modern començaran a prendre forma, tant per la diversificació dels símbols diferencia-
dors com pel fet que en aquest context es comença a bastir un projecte diferenciat i la concepció de moviment que hem conegut contemporàniament. L’encert va consistir, sens dubte, en el fet de començar a bastir un moviment polític propi, amb símbols i referents genuïns, que es desmarcaven de l’atracció estatalista/espanyola de l’esquerra hegemònica en aquelles dècades, i concretament en una conjuntura en què el futur de la nació catalana es debatia entre la Ruptura i la Reforma (amb la Constitución espanyola el 1978 i l’Estatut d’Autonomia del Principat el 1979). Així, mentre alguns sectors polítics provinents de la tradició independentista resultaven engolits per la reforma, alhora que renunciaven als referents independentistes, per una altra banda el bloc polític que va apostar per la Ruptura i la
12 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 102 / gener de 2013 ]
construcció d’un moviment propi començava a fixar els seus referents simbòlics de mica en mica, també diferenciant-se de molts dels símbols de la tradició del nacionalisme republicà i del catalanisme resistent. La crítica al seguidisme de l’esquerra estatalista ja s’havia realitzat anteriorment, durant els primers anys setanta. I va ser aquest el motiu de l’escissió el 1974 de les JRC i creació del PSAN-Provisional, que titllaven el PSAN oficial de fer seguidisme del PSUC i per altra banda plantejaven la construcció d’un moviment independentista propi. Uns anys després aquesta decisió es consumaria en diverses expressions organitzatives i el desplegament del que es va anomenar el moviment nacional-popular català. En conjunt, el desplegament d’aquest moviment estava vinculat al desenvolupament de l’estratègia de l’independentisme modern que convé situar a l’any 1979, amb els CSPC, Terra Lliure, el partit IPC i posteriorment el PSAN, i l’MDT com a referent de masses (i un conjunt d’organitzacions sectorials com els COLL, l’AEIU, les CCII, la Taula Antinuclear i Ecologista, els GDL, Dones Independentistes, etc.).
Símbols per a un moviment modern Aquest independentisme modern es va dotar ben aviat d’un conjunt d’elements que van fornir la seva identitat, i que de bon començament va ser identificat com els de les pintades de les estelades a les parets, per ser generalitzats posteriorment com «els de Terra Lliure.» La identificació també va corregir una terminologia fixada històricament: aquest nou moviment va començar a ser conegut com a «independentista» i va arraconar els termes «catalanistes», «separatista» o «nacionalisme radical.» No sense fonament, ja que aquest nou moviment polític plantejava canvis programàtics en els seus plantejaments,
però sobretot suposava la construcció d’una identitat nova per a una situació nova, que recollia una tradició de lluita precedent seleccionada. La selecció dels símbols de l’independentisme modern obeïa a la situació política existent, tant a nivell estatal com internacional, però també a la voluntat de recuperar els símbols o els passatges de la història que més s’adequaven a les característiques d’aquest nou moviment. Tot seguit apunto a alguns elements simbòlics de l’independentisme modern: - L’estelada roja com a imatge que sintetitzava les propostes d’alliberament nacional dels Països Catalans i el socialisme (en el sentit més ampli). Aquest símbol enllaça amb la renovació ideològica impulsada per la creació del PSAN, en una data (1969) en què la recepció del fets del Maig del 68 és evident (la nova esquerra i les noves sensibilitats polítiques envers l’ecologisme, el feminisme, l’alliberament personal, etc.). El color del triangle i l’estel també s’adequa a les sensibilitats d’altres territoris dels Països Catalans, on el blau o el blanc estaven associats al blaverisme o als monàrquics francesos. L’estelada com a símbol pren una dimensió d’exclusivitat quan aquest nou moviment desplega l’agitació vinculada a la lluita i a l’estratègia independentista. L’estelada pintada amb esprai a les parets, i unicolor, pren així un caire polític inequívoc de confrontació (vinculació simultània de la reivindicació independència i socialisme, així com l’associació amb l’àmbit territorial propi). -El mapa dels Països Catalans: Tot i que ja havia estat utilitzat durant dècades, especialment des del culturalisme, amb la Universitat Catalana d’Estiu (1968), el nucli independentista de redactors de la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) també el 1968 i el llibre Nosaltres els valencians de Joan Fuster (1962) comencen a configurar les propostes polítiques que aquest nou moviment farà seves malgrat els intents de diluir aquesta reivindicació durant l’anomenada Transició. El mapa dels Països Catalans, acompanyat de la reivindicació política, es farà present a murals, capçaleres, bosses, cartells i pancartes. -El Fossar de les Moreres. Aquest indret, lloc de memòria dels defensors de la ciutat de Barcelona durant el setge de 1714, és l’espai simbòlic de l’independentisme modern per antonomàsia. No comptava amb una tradició consolidada, fora d’algunes misses pels màrtirs realitzades a finals del segle XIX, a Santa Maria del Mar. El 1976 un grup de militants del PSAN-P i les JRC van realitzar el primer acte polític al Fossar, que a partir del 1977 esdevindria l’espai reivindicatiu del nou moviment,
mentre les concentracions davant el monument de Rafael de Casanova van restar com a símbol de l’antic catalanisme i les celebracions institucionals. Altres espais com el Pi de les Tres Branques a Campllong renovarien els antics
aplecs, però van perpetuar uns símbols provinents directament del catalanisme resistent i iniciats a començaments del segle XX. Al País Valencià, l’Aplec del Puig del Darrer diumenge d’octubre va sobreviure a la Transició de la mà del PSAN a finals dels anys setanta, que va actualitzar-lo dotant-lo d’un caràcter netament independentista. - Els lemes, càntics i consignes: un altre dels mèrits de la construcció simbòlica d’aquest moviment va ser la selecció dels crits «Visca la terra!», «Defensem la terra» o el «Via fora!», provinents ja de les lluites pageses dels segles XVI-XVIII. Amb aquesta selecció s’abandonaven els referents més folklòrics i enyoradissos del catalanisme resistent i es dotava de nous elements que permetien identificar la voluntat de resistència i el component popular d’aquest moviment. La recuperació del «Visca la terra!» (en gran part gràcies als estudis historiogràfics de la dirigent del PSAN-P/IPC Eva Serra) també va enllaçar amb el nom de la nova organització armada nascuda el 1979, fet que va afavorir consignes com el «Visca la terra! Lliure!», que ràpidament es van implantar a les mobilitzacions en què participaven les organitzacions independentistes i que tenia un altre vincle amb la lluita ecologista que es portava a terme durant aquests anys. Aquest imaginari també apareix reflectit en el nom del Moviment de Defensa de la Terra o el butlletí de Terra Lliure Alerta, que remetien a l’himne Els Segadors. En aquests anys també es va fixar el càntic «No volem ser», el «Que se’n vagin...», i també es recuperaven d’altres com «Fora les forces d’ocupació!» per designar el funcionariat i cossos armats espanyols establerts en territori català, terme actualitzat que ja s’emprava en referència a
La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 102 / gener de 2013 ] 13
l’ocupació de l’exèrcit feixista de 1939. En aquest sentit el lema «Llibertat patriotes catalans!» remetia a la tradició del separatisme, justament en el context de les detencions d’independentistes vinculats al FNC, defensats pels CSPC i pel conjunt del moviment. En conjunt, aquests lemes i consignes van conferir un caràcter reivindicatiu que es diferenciaven dels existents, vinculant l’alliberament nacional amb les lluites populars i les conquestes democràtiques. Aquests lemes marcaven una distància prudencial amb els desgastats eslògans antifranquistes de l’esquerra, ja caducs, i alhora amb cert catalanisme resistent, arnat i implicat en la consolidació de la Reforma. Per contra, el cant Els Segadors es va consolidar com a himne de resistència, precisament pel caràcter social i a la vegada patriòtic de la seva lletra. -Dates: Aquest nou moviment va seleccionar un conjunt de dates per al seu imaginari. A més de l’11 de Setembre, que va ser una data assenyalada abans que esdevingués festiu, també es va dotar d’altres dates simbòliques pel seu caràcter nacional (7 de Novembre a la Catalunya-Nord, 25 d’Abril al País Valencià, 31 de Desembre a Mallorca, etc.). Però concretament l’independentisme català va consolidar dates com la del Pi de les Tres Branques, el 24 de juny (la revetlla), el 6 d’octubre, el 23 d’abril per la llengua, el 8 de març i el 1r de maig, compartides amb altres moviment polítics. Per una altra banda els militants independentistes morts en accions armades també eren recordats en les dates assenyalades, uns actes que reforçaven la vinculació i el compromís de la militància independentista. També hi podríem afegir-n’hi algunes de circumstancials com les tradicionals vagues de Nadal en solidaritat amb els independentistes empresonats. I un conjunt de celebracions locals que comptaven amb una forta càrrega simbòlica reivindicativa. -Altres símbols: Hi ha un llarg llistat d’anagrames, imatges, pictogrames o logo-
tips en la història recent del moviment independentista, molt vinculats al seu ús partidari. Concretament dos han prosperat fins als nostres dies, el dels CSPC, que actualment utilitza Alerta Solidària i consolidat com a símbol de la lluita antirepressiva, i el de Terra Lliure, en l’actualitat emprats des del desconeixement en tota mena d’expressions gràfiques i mertxandatge, però amb un sentit de confrontació i resistència encara vigents. Encara podríem engruixir una llista inacabable de símbols pertanyents a la iconografia del cartellisme i dels adhesius independentistes de les darreres dècades, amb els quals curiosament els de l’actualitat mantenen una forta dependència. Aquesta feina mereixeria tot un estudi aprofundit. Perquè durant aquestes darreres dècades l’independentisme ha estat, amb tota certesa, el moviment més convuls, més prolífic i més recurrent en la confecció de materials gràfics, en la realització de pintades i murals i segurament també en la creació de lemes i càntics.
Abandonem els signes d’identitat independentista? La recepció o el mimetisme d’altres referents simbòlics també mereixeria com a mínim un altre article. Aquestes influències, de les quals no hem estat exempts, en un sentit d’incorporació positiva o de pur seguidisme (per exemple en el cas de la basquitis), s’han introduït en el nostre moviment en nombroses ocasions, en molts casos complementant els buits existents, però en altres casos desplaçant els símbols propis i fins i tot els principis polítics de l’Esquerra Independentista (el nom que a finals dels anys vuitanta va prendre l’independentisme català per diferenciar-se d’un competidor més gran (ERC), que també va fer seva aquesta denominació). En un mateix sentit del paràgraf anterior podríem incloure tot un seguit de referents humans (intel·lectuals, militants, literaris, artístics...) que també han configurat aquest univers simbòlic o de referència de l’independentisme català. També mereixeria un article a part analitzar quins han estat aquests referents durant les darreres dècades de lluita independentista i quins canvis de percepció s’hi han produït durant els darrers anys. Quant a aquest aspecte només un apartat del treball de Ricard Vilaragut La temptació armada a Catalunya va intentar abordar aquesta qüestió, amb una aproximació als referents intel·lectuals i culturals d’aquest moviment.2 Sigui com sigui, és un fet que aquesta identitat independentista combativa
(l’imaginari simbòlic) ha perdut punts en els darrers temps i alguns dels seus elements han estat desplaçats per altres símbols que, i aquí rau el perill, corresponen a altres principis ideològics. En els darrers anys hem vist com proliferaven i prospe-
raven càntics, imatges o dates que han desplaçat l’Esquerra Independentista i la seva hegemonia en la confrontació amb l’Estat. Actualment podem observar com alguns d’aquests referents simbòlics perviuen entre la militància amb més vinculació amb les generacions precedents,3 mentre un altre sector del nostre moviment resta magnetitzat per altres referents simbòlics d’aparença més atractiva (per l’esquerranisme, la postmodernitat o per complexes relacions socials-generacionals); o que un gran sector de l’anomenat independentisme transversal tan sols selecciona alguns d’aquests símbols pel seu atractiu anecdòtic, desposseint-lo massa sovint del seu component ideològic. En aquesta cruïlla se’ns planteja una situació d’alerta, no per salvaguardar uns símbols que hagin de ser eterns, sinó per actualitzar els existents -perquè políticament estan vigents-, i crear-ne, potser, de nous, més adequats a l’etapa actual que viu el moviment independentista. Joan Rocamora
1. Així i tot, l’estela roja va aparèixer quatre dècades abans, als anys trenta, com a símbol i capçalera de la revista vinculada al Partit Català Proletari L’Insurgent. Per altra banda, la imatge del mapa dels Països Catalans també havia estat generalitzada en diverses publicacions del nacionalisme català des dels anys vint, sobretot en el seu àmbit més culturalista; un mapa també utilitzat per diverses publicacions a l’exili durant les dècades dels anys quaranta i cinquanta. 2. Ricard Vilaregut. Terra Lliure. La temptació armada a Catalunya, 2004. Ed. Columna. 3. Un exemple seria el lema «Fora les forces d’ocupació».
14 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 102 / gener de 2013 ]
La riuada de Franco
Els autors d’aquest llibre, Ferran Sales i Aige (1946) i Lluís Sales i Favà (1982), són periodista i historiador, respectivament. El primer està jubilat, però durant quaranta-cinc anys ha treballat en diverses publicacions, entre les quals Diario de Barcelona, Mundo Diario, Tele/eXpres, Avui, El Periódico i El País. El segon ha estat becari predoctoral del programa de beques de recerca Universitat de Girona i ha obtingut el Diploma d’Estudis Avançats amb el treball de recerca «Crèdit i morositat a la Catalunya del segle XIV. El cas de la vila de Caldes de Malavella».
La riuada de Franco és un llibre molt ben documentat, en el qual es mostren de forma molt exhaustiva i detallada les pugnes polítiques, la propaganda i la corrupció que es van produir en el context de les inundacions del Vallès del setembre del 1962, com molt bé s’ha subtitulat aquest treball. La gran quantitat d’aigua caiguda el 25 de setembre del 1962 sobre tot el Vallès,1 però sobretot a l’Occidental i a la zona límit amb l’Oriental, conjuntament amb les preses naturals formades per troncs, rocs i argiles aigües amunt, que s’anaven rebentant i formaven gran onades; les grans preses artificials en què es van convertir els ponts ferroviaris a Terrassa i Montcada i Reixac que es van acabar rebentant; les comunitats humanes, sobretot provinents de l’immigració, que havien ocupat amb els seus habitatges les lleres de rius i rieres del Vallès; i el fet que es va produir durant la nit, van propiciar la «catàstrofe natural perfecta», la pitjor registrada a la història de les comarques de Barcelona. La desaparició de barris sencers de poblacions del Vallès Occidental van acabar amb la vida, segons dades oficials, de 692 persones (de les quals 45 va ser trobades a alta mar) i amb 300 desapareguts aproximadament. Tanmateix, noves informaci-
ons2 afirmen que només entre la costa que va de les desembocadures del Besòs a l’Ebre ja es van trobar 832 cadàvers. Per tant, es confirma que la pèrdua de vides humanes va ser molt superior a la que el franquisme va reconèixer i que, d’aquesta manera, va voler amagar sota la catifa la magnitud de la tragèdia. La casualitat va fer que les dues màximes autoritats del moment, el governador civil i alhora Jefe Provincial del Movimiento, Matías Vega Guerra, i l’alcalde de Barcelona, José M de Porcioles, fossin fora de la ciutat quan es va produir la riuada. Aquesta absència, tal com diu el llibre, «...va provocar que els ciutadans, incitats per la ràdio, sortissin al carrer per administrar la zona sinistrada al marge dels canals oficials. La tasca de milers de voluntaris obriria en ple franquisme un singular període d’excepcionalitat democràtica que va durar cinc dies». Ràdio Barcelona va «usurpar», en definitiva, les funcions dels «capitostos» del règim: «... una emissora de ràdio en contacte permanent amb els ciutadans va gestionar i administrar una regió devastada per la riuada». Aquella eclosió popular, considerada pels autors com el germen del moviment veïnal, seria reprimida amb força pels responsables del règim, els quals no es van
La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 102 / gener de 2013 ] 15
quedar amb els braços creuats i, gràcies als sectors moderats del govern espanyol, liderats pel ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne, van reconduir la mobilització popular per acabar liderant-la i convertint-la en una operació de propaganda a favor del règim i de Franco: la riuada de Franco. Després que el franquisme hagués silenciat la mobilització popular, el règim va posar en marxa una col·lecta estatal, «... darrere de la qual s’amagava, de fet, una campanya de recaptació fiscal extraordinària, que acabà essent una croada de suport al règim». El dictador «... aparegué davant la població com un pare generós. De la mateixa manera que els crèdits per a les empreses tèxtils sinistrades havien estat sufragats pels mateixos empresaris, els diners repartits pel règim als damnificats havien estat lliurats, de fet, per la mateixa població».
Aquest llibre també posa de manifest que gràcies al lideratge del president de la Generalitat, Josep Tarradellas i Joan, els exiliats catalans també recolliren diners per als damnificats i, amb la col·laboració de l’abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré, s’obrí una via alternativa clandestina per fer arribar les donacions a les víctimes de la riuada sense passar pel sedàs de les autoritats franquistes. Aquesta va ser una operació molt ambiciosa, ja que s’havia de coordinar més de trenta casals catalans repartits arreu del món, centralitzar la recaptació de diners, fer-los entrar a l’interior del Principat i «... repartir-los entre un col· lectiu constituït per un nombre imprecís d’afectats, dels quals no es tenien ni les dades exactes ni els noms, i que, a més, estaven disseminats per una regió devastada». La batalla al fang, com l’anomenen els autors, va ser cruenta. Mentre el franquisme aconseguí controlar la campanya d’aju-
da als damnificats i la posterior reconstrucció de la zona devastada, encara que a vegades a costa de paralitzar les accions d’assistència, s’agreujaren les diferències entre la dictadura i les organitzacions socials, eclesiàstiques i populars que estaven ajudant sobre el terreny. La riuada de Franco, amb les seves lluites intestines, també es va endur aigües avall els cadàvers polítics dels alcaldes de Rubí, Miguel Rufé Majó, Sabadell, Antonio M. Llonch Gambús, i Terrassa, José Clapés Targarona. A més del mateix governador civil, Matías Vega Guerra. La riuada de Franco va anar acompanyada, com bé assenyala el llibre, de la més desvergonyida de les corrupcions. Membres de la Sección Femenina es dedicaven a vendre al mercat ambulant de la plaça de les Glòries de Barcelona, de forma il·legal, donacions (roba, somiers, matalassos, mobles i altres objectes) que havien de ser per als damnificats. La degradació moral del règim també va fer possible que es produís un mercat d’orfes de la riuada. Tot això es va produir, com acostuma a passar a l’Estat espanyol, amb la més absoluta impunitat i, així, totes les denúncies presentades van acabar en un no-res. L’epíleg de la riuada de Franco la van protagonitzar part dels damnificats que a la primavera del 1963, quan el Caudillo va tornar a visitar el Vallès complint la promesa que havia fet durant la seva primera visita l’octubre de l’any anterior, van ser deportats a les seves terres d’origen per tal que no fossin presents i no fessin visible la desídia del règim a l’hora de proporcionar allotjaments dignes a tots els afectats. A més, la demanda de terrenys que d’Estat es veia obligat a fer per tal d’aixecar els blocs de pisos que havien d’allotjar les famílies que van perdre el seu habitatge durant les inundacions va provocar una especulació amb el preu del sòl fora de mida. La conseqüència va ser el desengany absolut dels damnificats, ja que «... la solució articulada pel règim no només no els proporcionava un habitatge gratuït, tal com s’havia promès, sinó que a més, aquesta nova casa era cara». En definitiva, un bon llibre i molt clarificador de com el règim feixista va fer front i va tractar els damnificats de la riuada del setembre del 1962 al Vallès. Feliu Ripoll
1. Vegeu la revista Vallesos núm. 3 (primaveraestiu 2012). 2. Vegeu El Punt Avui del dilluns, 5 de novembre del 2012.
16 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 102 / gener de 2013 ]