La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 105 / setembre de 2013 ] 1
La Independència després de l’11 de setembre El poble català, després de les mobilitzacions socials dels darrers mesos i de les mobilitzacions per la independència de l’estiu que culminaran en la Via Catalana cap a la Independència, haurà aconseguit afermar de manera clara la seva voluntat d’avançar cap a la gran perspectiva que és l’Estat independent. Haurem mostrat la nostra determinació. Ara cal, però, fer passos endavant en el terreny més concret dels objectius que van associats a la consecució de l’Estat.
El camí de la politització col·lectiva Ara ha arribat el moment de passar de les accions simbòliques i/o simplement agitatives, a la formulació política, una formulació política que cal que sigui ben clara, de manera que pugui desvetllar l’engrescament necessari d’amplis sectors populars. Ara hem d’aplegar les voluntats darrere un projecte de país engrescador i la manera de portar-ho a terme és per mitjà de la participació democràtica. Hem de ser conscients que ara ja no n’hi ha prou amb el compro-
mís de caràcter passiu que s’ha promogut fins aquest moment, que s’ha limitat a proposar l’adhesió al que s’anava fent en l’àmbit dels partits i les institucions. Cal un compromís més actiu i directe, sense el qual el marc institucional no es mourà.
Ha arribat el moment de passar de les accions simbòliques i agitatives a la formulació política, una formulació política que cal que sigui ben clara. I, situats en aquesta perspectiva, cal que reconeguem que, a dia d’avui, hi ha dificultats per a la maduració política en un bon nombre d’organitzacions populars. Ara és el moment de desplegar propostes clares i estructures obertes, encaminades a la definició de les bases polítiques de la República catalana independent. Per a endegar aquesta tasca de politització des de l’Es-
querra Independentista s’està treballant al si de diferents estructures polítiques. Ens referirem aquí només a dues de fonamentals per diverses raons en el procés independentista: la CUP i l’ANC. En tots dos casos existeixen dificultats tal com ho descriurem tot seguit, unes dificultats que cal anar superant intervenint des de dins i des de fora d’aquestes organitzacions.
Els reptes de l’ANC Des d’un primer moment hem remarcat les dificultats d’aquesta organització, al costat de les seves potencialitats. Actualment, el repte principal de l’ANC continua sent (tal com ho hem anat comentant) aconseguir una dinàmica pròpia, independent dels partits polítics. És important tenir clar que ha estat l’independentisme conseqüent el que ha anat marcant fins ara els ritmes fonamentals dels esdeveniments promoguts per l’ANC. En un primer moment, vam treballar per a posar a la llum els perills de les falses sorti-
2 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 105 / setembre de 2013 ]
des que van proliferar des de posicions autonomistes (l’Estat associat a l’estil de Puerto Rico, el pacte fiscal, etc.). Fins al dia mateix de la manifestació de l’11 de setembre passat, els sociovergents al si de l’ANC i fora estaven encara enrocats en aquesta reivindicació financera. El fet d’haver advertit dels perills d’aquestes falses sortides va ser fonamental per a desplegar el procés clar cap a la Independència política, un objectiu que cal advertir que aleshores va ser vestit pel sobiranisme conservador sota la denominació d’«Estat propi», una formulació que com sabem era prou ambigua perquè deixava obertes les portes a la possibilitat d’un
Ha arribat l’hora d’arremangarse de debò, definint i assumint socialment els continguts del nou Estat independent, aguditzant les contradiccions i organitzant la revolta popular i la insubordinació. final frustrat en forma d’Estat «propi», però novament unit (federat) a Espanya, una eventualitat que cal tenir clar que els autonomistes disfressats de sobiranistes no han abandonat realment encara. Però aquest petit joc de paraules no ha impedit que es desenvolupessin polítiques decidides en el sentit de la reivindicació d’un Estat independent. En la fase actual l’estratègia del sobiranisme conservador ha estat treballar per a controlar al màxim els ritmes i continguts del procés. Aquest sobranisme té pànic a la participació popular: tot s’ha de donar ja precuinat i predigerit per «especialistes»
aduladors, en general, del poder autonòmic i dels seus factòtums. En aquest context, l’ANC no ho tindrà fàcil per ser al capdavant i dinamitzar el procés l’any de la veritat, el 2014. Aleshores ja no n’hi haurà prou amb la mobilització de caire simbòlic (necessària i exitosa), sinó que en un context d’enfrontament més directe amb l’Estat caldrà un nivell superior d’organització i, com hem dit, sobretot una formulació política clara, incompatible amb els plantejaments confusos i, en general, dilacionistes, del sobiranisme conservador. Només una dinàmica de participació popular oberta, promoguda per les assemblees de l’ANC podrà aportar unes noves condicions perquè aquesta organització incideixi en el procés, tot superant així la desorientació i l’immobilisme en què naveguen els partits més institucionalitzats.
Els reptes per a la CUP Per la seva banda la CUP té dificultats d’una altra mena, especialment en el sentit de no arribar a concretar la seva projecció tàctica. Aïllada en una pràctica política insuficient que li impedeix d’incidir en les instàncies tàctiques de masses (com l’ANC o el Procés Constituent de Forcades i Oliveres) pot acabar ofegada per un excés de burocràcia interna, que dificulta més que no afavoreix la participació. Justament el posicionament de la CUP hauria de ser diametralment diferent: essent la CUP, cada dia més, el referent organitzatiu de sectors obrers i populars importants, hauria d’obrir les seves estructures a un enquadrament més fàcil i directe: tota persona amb voluntat de lluitar contra l’opressió social i nacional i que vegi en l’Estat català independent una oportunitat de construir una realitat nova hauria de
poder incorporar-se a la CUP com a expressió de la Unitat Popular per la Independència. Aquesta obertura més gran de les estructures pròpies de la CUP també s’hauria de reflectir en la promoció d’iniciatives obertes que ajudessin a polititzar i organitzar les masses independentistes i amb voluntat de canvi polític i social, cada dia més nombroses. Si un procés constituent té alguna mena de sentit és aquell que pugui treballar, ja des d’ara mateix, per la construcció d’una República catalana independent. S’imposa, doncs, una tasca de promoció d’un procés de participació popular en la definició i la defensa de la nova República popular, més justa socialment, més realment democràtica i més activament participativa. La CUP ha de ser l’instrument més directe per a assolir una nova realitat política i social construïda pel poble organitzat, tot deixant enrere el règim polític actual i els seus defensors, tant els que hi ha instal·lats dins l’aparell central de l’Estat, com els que es troben incrustats dins les estructures autonòmiques i municipals actuals. Ha arribat, doncs, l’hora d’arremangar-se de debò, definint i assumint socialment els continguts del nou Estat independent, aguditzant les contradiccions i organitzant la revolta popular i la insubordinació: República catalana independent, mobilització, confrontació i defensa organitzada dels drets socials i nacionals que hem d’aconseguir en el procés de ruptura, una ruptura que no es pot ajornar. Si les institucions catalanes no fan aquest pas necessari dins l’any vinent, 2014, haurà de ser una Assemblea de representants electes de la nació catalana, amb els suport de les classes populars organitzades, la que l’haurà de portar a terme.
La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 105 / setembre de 2013 ] 3
Burgesia independentista? L’aliança amb la resta d’oligarquia L’espai polític que aposta per una ruptura democràtica amb l’Estat espanyol i per la Independència (inicialment defensada només per l’Esquerra Independentista) s’ha eixamplat considerablement els darrers anys, primer amb la incorporació de sectors populars i de la petita burgesia que representa ERC i, especialment des de 2010, per altres sectors, de la mateixa extracció, els quals havien apostat per l’autonomisme, com una part considerable de l’habitual base electoral del PSC, CDC i ICV. Que sectors de la petita i mitjana burgesia plantegin una ruptura (si més no, en l’aspecte polític i institucional) no és una anècdota, ben al contrari, dels trets definitoris de la fase històrica actual del nostre país, i, com és lògic, ha despertat malfiances i incomoditats entre la militància de l’Esquerra Independentista. Que els mateixos sectors que han estat combatent el projecte independentista ara n’utilitzin lemes i alguns dels seus símbols, no és un fet trivial.
Històricament la gran burgesia catalana s’ha enfrontat amb tots els mitjans a les propostes de la base del bloc burgès quan han posat en perill l’aliança amb la resta d’oligarquia. Per això creiem necessari iniciar una anàlisi que defugi les explicacions mítiques («la nació catalana reviu al cap de tres segles»), idealistes («el catalanisme polític segueix la seva evolució natural cap a l’independentisme») o massa limitades («la burgesia es declara independentista per distreure l’atenció sobre els altres problemes»). Som conscients de la dificultat de la tasca, ja que els actors socials no són ens de pedra picada amb trajectòries predeterminades, sinó que les seves actituds canviants i sovint contradictòries són fruit de l’encreuament dialèctic de forces de caire econòmic i polític determinades pel mode de producció. Una anàlisi des del materialisme històric
pot ajudar-nos a esclarir què està passant i, sobretot, donar pistes per a l’actuació de l’Esquerra Independentista. Naturalment, aquest article només és una primera aproximació al tema, la qual necessitarà ser matisada i aprofundida a mesura que els actors socials es vagin definint més clarament.
Esquerdes al Bloc Burgès Una societat capitalista en l’actual fase d’acumulació es defineix per l’existència d’una formació social dividida entre un bloc dominant (o burgès) que controla els mitjans de producció, els fluxos de plusvàlua (de la qual s’apropia) i els mitjans de reproducció (incloent-hi l’aparell de l’Estat) que li permeten de mantenir-se al poder. Ara bé, aquest bloc, en una fase contínua extensió i intensificació de l’explotació i en una societat amb una gran atomització de les unitats de producció (nombre molt gran de petites i mitjanes empreses), ni de bon tros és homogeni ni es-
tructurat horitzontalment, sinó que està profundament jerarquitzat amb una base relativament ampla (petita i mitjana burgesia) subordinada a una cúpula (gran burgesia) molt més reduïda i que, en el nostre cas, en aliança amb altres sectors oligàrquics deté el poder real mitjançant el control de l’Estat. Aquesta gran burgesia la formen tant els que controlen accionarialment les grans empreses com els alts directius que en determinen les decisions. Les relacions al llarg del temps al si del bloc burgès canvien en funció de les contradiccions que es puguin produir entre els sectors que el conformen. Històricament, quan les propostes burgeses de la base del bloc (de vegades amarades amb concessions a sectors populars: lleis antimonopoli, dret de vot...) han posat en perill l’aliança amb la resta d’oligarquia (1843, 1868, 1923, 1936, 1977)1, la gran burgesia s’hi ha enfrontat amb tots els mitjans i ha patrocinat repressions sagnants, cops d’estat o dictadures per mantenir-se al poder.
4 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 105 / setembre de 2013 ]
L’actual fase capitalista es produeix en un context de crisi sistèmica —que no té solució dins del capitalisme— incapaç de superar la caiguda continuada de productivitat iniciada el 1971.2 Al llarg de l’ofensiva neoliberal iniciada a partir del 1981(reunió del G7 a Cancún) s’ha reduït el pes dels salaris en l’activitat econòmica (i el seu valor real), s’han incrementat les diferències entre els països del centre i la perifèria3 i al si de cadascun d’ells, s’han desmantellat bona part dels serveis que eren expressió de les conquestes populars i sobretot es genera el model d’acumulació basat en el que Samir Amin4 anomena «els 5 monopolis»: 1) les tecnologies de la informació i la comunicació; II) l’accés als recursos naturals (com palesen les actuals intervencions imperialistes a l’Àfrica pel control de l’urani, del coltan o d’altres recursos estratègics); III) el control dels mitjans de comunicació (el desballestament dels mitjans públics on n’hi ha hagut...); IV) i de les armes de destrucció massiva, com a estratègia de reproducció del mode d’explotació; i V) el control dels fluxos financers, com a principal forma de concentració monopolística i d’extracció de plusvàlua, tant en termes relatius com absoluts (taxes del 15% de benefici en les operacions financeres contra el 5% en les altres inversions).5 Alguns exemples d’aquesta transformació són el model de negoci de la gran distribució, basada no en el marge de benefici de la venda de béns d’ús quotidià sinó en l’ús del cash flow resultant de vendre al comptat i pagar els proveïdors a 90 dies o més o la liquidació de la majoria de Caixes d’Estalvi —amb l’aportació
ingent recursos públics— aprofitant l’esclat de la bombolla financera i les normes per supeditar tota l’activitat financera a una lògica purament neoliberal i que respon a aquesta voluntat de concentració del poder financer i no pas a cap «reestructuració tècnica». Tot això duu com a conseqüència a un increment de la depredació de recursos per part de la gran burgesia sobre els sectors populars i a un augment de la concentració monopolística, a costa de la petita burgesia, la qual és abocada a un procés creixent de proletarització. L’anomenada «economia productiva», en canvi, és creixentment delmada per la voracitat parasitària de les oligarquies financero-industrials (creixement de 2.000.000.000.000 de dòlars de benefici en operacions financeres contra 50.000.000 en l’anomenada «economia productiva», en el darrer quart de segle).6 Aquesta estratègia és la que condueix a la gravíssima crisi financera que esclata la tardor del 2008 i que no té solució perquè deriva de l’aplicació fins a les darreres conseqüències de la utopia neoliberal. En aquesta conjuntura i passades les primeres expansions de cara a la galeria sobre una suposada «refundació del capitalisme», la Troica, portaveu oficial dels interessos dels sectors monopolistes, no pretén cap altra cosa sinó tornar a inflar la bombolla financera i, per tant, ha imposat el «rescat bancari» amb els recursos obtinguts en les polítiques de pillatge eufemísticament anomenades «d’austeritat» (retallada dels pressupostos públics en sanitat, serveis socials i educació, acomiadaments massius, rebaixes de salaris, blindatge de la injusta legislació hipote-
cària...). Òbviament, aquestes mesures no han fet sinó agreujar la crisi, però els és igual, ja que el creixement global a hores d’ara ja no és possible i l’únic que pretenen (i fan, amb massa èxit) és mantenir la seva taxa de benefici parasitant els fluxos financers de tot el cicle econòmic.
La gran burgesia ha decidit reforçar la seva aliança (en la qual és una part subordinada) amb la classe dominant espanyola i apuntalar un estat en crisi de legitimitat creixent. La subordinació del projecte nacional espanyol (iniciada al segle XIX, aprofundida el 1959 i completada amb la transició transfranquista i el procés d’integració europea) als designis de la burgesia internacional i actualment representada pel que Samir Amin anomena la «Tríada» (les oligarquies americanes, europees i japoneses) i la creixent insostenibilitat dels costos de reproducció de la dominació, o sigui els costos de mantenir l’aparell de l’Estat espanyol —que es materialitzen com a dèficit o espoli fiscal i corrupció—, combinada amb l’agressiva política de desmantellament de conquestes democràtiques — necessària per garantir els nivells pretesos de depredació econòmica— han empès sectors de la petita i mitjana burgesia —no pas tota, ja que una part està directament compromesa amb el manteniment de l’statu quo— cap a l’oposició envers un projecte polític que l’aboca a la desaparició com a classe (en el cas dels primers) o que no li és funcional per mantenir unes expectatives positives perquè l’aparell de l’Estat és fora del seu control i juga exclusivament a favor del sector monopolista. (en el cas dels segons). I, com en altres moments històrics al llarg dels dos darrers segles, aquest sectors socials s’han vist empesos a l’aliança amb els sectors populars (amb els quals mantenen encara grans contradiccions) per bastir un projecte polític alternatiu.
La gran burgesia i els seus corifeus, contra la Ruptura Democràtica. Els representants de la gran burgesia catalana (Lara, Josep Piqué, Foment del Treball, Joan Rosell, la Caixa, Grupo Godó, Gas Natural...) han deixat a bastament clara la seva oposició al procés constituent de ruptura, des de les cridaneres declaracions del Sr. Lara (i amo no només de Planeta, sinó de La Razón i del conglo-
La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 105 / setembre de 2013 ] 5
merat de comunicació Antena 3 - la Sexta) fins a les «discretes» i convenientment filtrades reunions dels representants de la Caixa amb el president del govern espanyol i el Cap de l’Estat (tardor de 2012). Evidentment, han encobert la seva actitud amb totes les excuses de la ideologia espanyolista, des de les versions més primàries fins a les crides a la «convivència» (lema recurrent des que fa 2 segles la gran burgesia catalana va decidir aliar-se amb l’oligarquia espanyola i utilitzar l’aparell de l’Estat per mantenir la seva hegemonia social) i continuar apostant per la via neoliberal per mantenir la seva taxa de guanys («flexibilització» del mercat de treball, retallades, etc.), a qualsevol preu. I el preu al qual ens referim és sacrificar les aspiracions democràtiques que, en teoria, han acompanyat històricament les revolucions burgeses i fins i tot les regulacions que permeten una relativa «lliure competència econòmica» i que limiten la concentració il·limitada de poder econòmic i polític. Per tant, decideix reforçar la seva aliança (en la qual és una part subordinada) amb la classe dominant espanyola i apuntalar un estat en crisi de legitimitat creixent. Aquest és el tipus de «patriotisme» que practica la gran burgesia catalana.
Mai no ho hem tingut fàcil i l‘oportunitat de posar les bases per assolir la Independència i el Socialisme és massa engrescadora. I els partits polítics més clarament subsidiaris d’aquest projecte burgès fan el que han de fer: emmascarar el procés amb la ideologia del «seny», de la «convivència» i de «l’interès comú», ja sigui oposant-se frontalment a qualsevol qüestionament del marc polític actual, ja sigui jugant a proposar canvis impossibles (més que res perquè no els vol ningú) o al dilacionisme amb qualsevol pretext. Les actuacions dels sectors antirupturistes de CiU (aquí, les contradiccions entre les diverses fraccions de la burgesia són més profundes del que sembla i no seria exacte confrontar una CDC «sobiranista» i una UDC «federalista», tot i que públicament s’hagin repartit aquests dos papers,), PP, C’s i PSC, responen bàsicament a aquest rol de preservació de l’statu quo. A risc de reiterar-nos, recordem-ho un cop més: la classe dominant no es mou per ideals sinó per interessos i que la ideologia que difon és només el discurs que pre-
tén emmascarar i justificar el seu domini i l’espoli de la riquesa social.
Les contradiccions socials al si del bloc de ruptura La reivindicació de sectors de la petita i mitjana burgesia d’un procés de ruptura amb l’Estat evidentment no significa que hagin assumit ni l’ideari ni el projecte polític de l’Esquerra Independentista. Ben al contrari, actualment a l’espai de ruptura democràtica s’hi troba des del projecte d’Unitat Popular, que ho és en l’àmbit social i nacional, amb el que pretén una restauració socialdemòcrata (impossible, perquè el context internacional i les correlacions de forces existents en aquell moment ja són història) i amb el que voldria un nou estat europeu, burgès i d’inspiració neoliberal (Sala Martín...). La confrontació
d’aquests projectes s’ha produït especialment al voltant de les propostes de l’Assemblea Nacional Catalana, en la qual participen dels sectors anteriorment esmentats. En aquesta conjuntura, l’actuació de l’Esquerra Independentista no és fàcil; és portadora d’un projecte polític que dóna sortida tant a la crisi social com al reconeixement dels drets nacionals dels Països Catalans a través d’una ruptura nacional i social i tot i que alguna de les seves propostes són prou àmpliament compartides (com la necessitat de conquerir la independència política o de generar un model polític radicalment democràtic), no és hegemònica en el bloc rupturista i les forces polítiques presents (ERC, CDC, sectors d’ICV) no comparteixen totalment la necessitat de generar un model social alternatiu oposat als postulats neoliberals i de denúncia del rol de la Troica. En aquest
6 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 105 / setembre de 2013 ]
terreny li caldrà ser la veu de les aspiracions dels sectors populars, fer un treball molt intens de debat polític i forçar la màxima radicalitat democràtica del procés. Com en tots els processos de presa de consciència, la decantació no es pot produir a través d’uns grans debats acadèmics sinó a través de la definició d’un programa polític i de l’impuls de mobilitzacions que facin emergir clarament les contradiccions amb els interessos de la gran burgesia. Per tant, és crucial que el pes de l’Esquerra Independentista en aquest àmbit creixi i acabi sent determinant. D’altra banda, l’acumulació de forces al voltant d’un programa rupturista d’Unitat Popular, necessària per garantir la presència de les necessitats populars en els canvis polítics que es poden produir no és exempt de dificultats. Ens trobem que una part de les classes populars amb les quals compartim lluites no han assumit la necessitat d’una ruptura amb l’Estat, bàsicament per dues raons: - La presència encara d’un pòsit d’ideologia espanyolista entre una part d’aquests sectors, que els impedeix d’assumir que l’exercici de l’autodeterminació és una de les passes essencials per formular un model polític alternatiu.
- I la resistència d’algunes de les forces polítiques i socials amb forta incidència en aquest àmbit (ICV, CCOO, UGT...) a reconèixer que el règim postfranquista no va ser el resultat de la negociació entre unes classes populars victorioses i unes classes dominants en reculada, sinó de la cessió de les elits d’aquelles forces polítiques i socials davant la mobilització social i les pressions de la burgesia internacional (canalitzades per les internacionals «socialista», liberal i democristiana). Aquestes elits van acceptar un pacte que garantia els privilegis de l’oligarquia i l’aparell franquista a canvi d’unes engrunes de poder amb una mica de vernís democràtic. Mentre es neguin a admetre-ho, difícilment acceptaran la necessitat d’una ruptura política amb l’Estat borbònic espanyol i d’aquesta manera es constituiran en obstacle a la construcció d’un model polític realment alternatiu. Tot i aquestes dificultats objectives, l’Esquerra Independentista no pot renunciar a la tasca de posar en contacte les necessitats que emergeixen des dels moviments populars (implicant-s’hi profundament, bo i respectant-ne la seva autonomia alhora que aportant-hi una visió
globalitzadora) i les reivindicacions populars, per anar definint els continguts concrets d’aquest projecte transformador, que ha de ser capaç d’acumular les forces objectivament interessades en la transformació social per forçar la ruptura política (la Independència per Canviar-ho Tot) que li ha d’obrir l’escletxa de possibilitat. L’Esquerra Independentista i la seva militància s’enfronten a una tasca política molt compromesa i decisiva, gens fàcil, però això no ens hauria de tirar enrere; mai no ho hem tingut fàcil i l‘oportunitat de posar les bases per assolir la Independència i el Socialisme és massa engrescadora! Toni Casserres [1]. Josep Fontana. Discurs d’acceptació del doctorat honoris causa per la Univeristat Rovira i Virgili, Tarragona, juny de 2010. http://www. urv.cat/media/upload/arxius/honoris/josep_ fontana/discurs_josep_fontana_cat.pdf. [2]. Samir Amin. Ending the crisi of capitalism or ending capitalism? Pambazuka Press, 2008 (edició electrònica). p.24. [3]. Samir Amin. op cit. p. 31. [4]. Samir Amin. op cit. p. 61. [5]. Samir Amin. op cit. p. 29. [6]. Samir Amin. op cit. p. 28.
Països culturals i països polítics A l’hora d’identificar i promoure els Països Catalans, hem centrat molt la mirada en la realitat cultural i lingüística. Tanmateix, quan parlem del moviment independentista sí que som conscients que les motivacions i els interessos socials que recull aquest concepte de Països Catalans van més enllà de la llengua i la cultura. No estarem aplicant un criteri diferent quan, en el fons, parlem d’un mateix projecte?
L’independentisme necessita el projecte cultural català... L’independentisme català és un moviment popular i democràtic, i això ve afavorit perquè el projecte català és culturalment inclusiu, centrat en l’aprenentatge i transmissió de la llengua, ja que l’independentisme no és un moviment de base ètnica. Per diversos condicionants històrics, que escapen a l’extensió d’aquest article, a la Catalunya estricta s’han pogut consolidar uns mecanismes (socials i institucio-
La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 105 / setembre de 2013 ] 7
tes dues esferes que es relacionen dialècticament.
Seran d’esquerres o no seran
nals) més sòlids de transmissió de la llengua que als altres territoris de parla catalana. En els primers anys vuitanta i gràcies a l’activisme lingüístic entre el professorat, per exemple, es va poder implantar la immersió lingüística, que ha estat un principi de garantia per a la socialització de la llengua. Al País Valencià, per exemple, no es va poder avançar tant, i per això és un referent la lluita que manté Escola Valenciana.
... tanmateix el projecte independentista és polític És una evidència que si bé la cultura catalana proporciona un marc de referència indispensable per a l’independentisme, els independentistes no ho esdevenen necessàriament com a conseqüència de la seva plena socialització en aquesta cultura. Per tant, l’expansió del procés independentista fora del Principat també pot seguir aquesta sendera. Els Països Catalans no poden existir sense la llengua i la cultura catalanes. Però els Països Catalans poden guanyar adhesió com a projecte polític col·lectiu més enllà de la llengua i la cultura catalanes.
Quina mena de projecte polític? D’entrada, ha de ser un projecte obert a superar les contradiccions de la societat actual. Arreu dels Països Catalans estem immersos en la reestructuració capitalista, que està tenint com a conseqüències una reculada en drets socials, el progressiu desmantellament del sector públic i la recentralització de l’Estat espanyol.
El projecte independentista i de Països Catalans ha de ser un projecte per a la postEspanya. És a dir, per a l’escenari que pot generar una crisi profunda d’aquest Estat, que actualment es manifesta amb dos grans focus de tensió (l’independentisme català i el basc) però que s’està vivint en molts altres fronts. Com ja s’ha dit anteriorment, en conjuntures tan dinàmiques com l’actual, la foto fixa no funciona.1 Algú pensa que si hi ha transformacions polítiques profundes a Catalunya, els sectors socials més mobilitzats s’ho miraran passivament des de les Illes, o des de l’altra banda de la Sènia?
No hi ha països culturals i països polítics Aquesta és la qüestió teòrica de fons. Alguns van voler resoldre el debat sobre els Països Catalans que es va produir durant la transició amb la creació de dues categories: nacions culturals i nacions polítiques. Però en el fons, aquesta dicotomia entre nació cultural i nació política és un error, provocat per la necessitat d’emmotllar l’anàlisi teòrica a la realitat. És a dir, els Països Catalans ens hauríem de conformar a ser una nació cultural perquè no hem tingut prou força per projectar-nos com a nació política. Com explicava Pierre Vilar, el catalanisme (burgès o popular) va construir una nació política com a projecte en un territori que a finals del segle XIX compartia trets culturals però no tenia cap articulació territorial concreta. Així es va anar estenent la consciència de Catalunya com a nació. Totes les nacions són, doncs, una construcció cultural i política, feta des d’aques-
Joan Fuster va popularitzar la consigna que el País Valencià serà d’esquerres o no serà. I el mateix podríem dir dels Països Catalans. Això als anys setanta podia semblar una provocació, però a dia d’avui és una constatació. Les diferents burgesies dels territoris de parla catalana han projectat la seva influència política a través de les autonomies i han consolidat aquest esquema que precisament ha aprofundit les diferències internes. És en el moment que fa aigües aquest estat de les autonomies que cal desplaçar els sectors que l’han sostingut. De la seva ensulsiada ha d’emergir el projecte d’una nació popular. En aquest sentit, la tasca de la Unitat Popular ha de ser omplir de contingut polític el projecte de Països Catalans. Alhora, ha d’assumir com a prioritat l’impuls estructures nacionals com l’Assemblea de Càrrecs Electes dels Països Catalans (assumit almenys des que al 2003 apareix en el Programa Marc de la CUP). Una institució d’aquesta mena serviria per donar forma a la nació completa i per a crear precisament consciència de Països Catalans. I ho faria tractant la normalització de la llengua catalana en els diferents territoris. Però també les problemàtiques de la situació econòmica, des del tancament o deteriorament de serveis públics, fins a l’ofegament del deute; des de la destrucció del territori fins als entorns més castigats per l’atur. I lligant el projecte nacional a un projecte que posi la democràcia (el dret a decidir) al centre de tot, talment com el model inclusiu i participatiu que projectaven les consultes sobre la independència. Discutir com ens organitzem com a societat vol dir discutir com distribuïm els recursos. Un projecte col·lectiu com és la construcció d’un nou país encara agafa més força en les èpoques, com l’actual, en què es replanteja la distribució dels recursos. Per endegar un projecte nacional d’aquestes característiques ens cal voluntat política, constància més enllà de campanyes, i capacitat d’escollir i teixir les aliances convenients. I ser conscients que si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú. Albert Botran [1]. Toni Infante. Al País Valencià, la foto fixa no funciona. http://www.llibertat.cat/2013/01/al-pais-valencia-la-fotofixa-no-funciona-20468.
8 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 105 / setembre de 2013 ]
DOSSIER TROBADES INDEPENDENTISTES 2013
La construcció de la República Socialista Catalana (2) Sessió 3 L’encaix internacional de la República Catalana nàmica, cal tenir en compte fets com el suport que van oferir a Chávez quan aquest va patir el cop d’estat. - Sudàfrica: Es tracta d’un cas similar al del Brasil. - Xina: No és cap alternativa de model econòmic o social, però és un pol alternatiu al domini euroianqui. Quan el president equatorià Correa va decidir no pagar part del deute el 2008, la Xina va facilitar-li crèdit.
Propostes a curt termini
car les conquestes socials assolides a Europa per aplicar un colonialisme intern. I així actualment el sud d’Europa emprèn el camí que Llatinoamèrica va fer fa 30 anys, justament quan allà comencen a sortir d’aquell malson. Com podria trencar aquesta dinàmica Responent les preguntes que s’havien una República Catalana que vulgui fer proposat des de l’organització de les Tro- avenços cap al socialisme? Caldria impulbades, Xavi Oca va començar qüestio- sar una àrea desconnectada d’aquest capinant que el projecte de l’Esquerra Inde- tal francoalemany al sud d’Europa, una pendentista sigui factible Aliança Lliure Euromediterrània, que dins la UE. s’oposés a les polítiEn aquest sentit, la «Caldria impulsar una àrea ques de l’FMI, el MB conjuntura actual dedesconnectada del capital i la UE. Ara bé, això mostra la feblesa de l’imfrancoalemany al sud d’Europa, només és possible peri en un aspecte: es deamb la col·laboració mostra que la seva vorauna Aliança Lliure econòmica i militar citat de plusvàlues fa que Euromediterrània» d’altres pols que a fins i tot dins la metrònivell mundial planpoli capitalista (en tegin alternatives a aquest cas, Europa) s’hagin d’establir unes relacions colonials. En l’imperialisme. Aquests pols podrien ser concret, les que imposa el capital franco- els següents: alemany als països del sud. No n’hi ha - ALBA: Agrupa països llatinoameriprou amb l’espoli dels recursos al nord cans que estan obrint vies de transició d’Àfrica, el món àraboislàmic o Llatinoal socialisme. amèrica, sinó que aquest capital vol tren- - Brasil: Tot i que no està en aquesta di-
La segona jornada de les Trobades Independentistes es va centrar en l’encaix de la futura República Catalana en l’escenari internacional. Vam comptar amb les exposicions de Xavi Oca i Quim Arrufat i amb un llarg torn de debat.
A curt termini, l’Esquerra Independentista s’hauria d’oposar que la nova República Catalana entri directament a la UE, per a poder defensar un model econòmic autocentrat. L’EI hauria de defensar el següent programa de mínims de cara a les relacions internacionals de la nova República Catalana: 1. No implorar l’ingrés a la UE, sinó posar unes condicions com les següents: a) Fi del colonialisme intern. Cal trencar l’esquema segons el qual França té el monopoli de la indústria agropecuària, Alemanya de la metal· lúrgia, i entre tots dos el poder financer, mentre que l’economia de països com el nostre es fonamenta sobretot en el turisme i joc. b) Espai Social Europeu. La UE s’hauria de comprometre a defensar els drets socials. c) Democratització de les institucions europees. 2. Estrènyer relacions amb els països emergents que ara per ara no tenen uns aliats naturals a Europa, com ara Brasil i Xina. Índia i el sud-est asiàtic segueixen supeditades als EUA. D’altra banda, els tractes amb Rússia probablement serien amb unes condicions inacceptables. Paral·lelament, hauria d’estrènyer llaços amb els moviments que qüestionin l’ordre establert al sud d’Europa.
DOSSIER TROBADES INDEPENDENTISTES 2013
Propostes a mitjà termini En un escenari en el qual ja existeixi una República Catalana independent, caldria establir llaços amb els moviments d’esquerres del nord d’Europa i amb els partits comunistes dels països on hi ha governs nacional-populars o governs que qüestionen l’hegemonia euroianqui, com els esmentats més amunt. També a mitjà termini, s’hauria de demanar als estats que reconeguin que els territoris catalans fora de la República Catalana (en cas que no integri la totalitat dels Països Catalans) tenen dret a l’autodeterminació. A més, s’hauria de constituir una Aliança Lliure Euromediterrània, que podria arribar per dues vies: - Que s’acceleri la reestructuració capitalista i això augmenti la confrontació de classe i el conjunt de la UE s’acabi transformant. - O bé que es promogui la desconnexió i la sortida d’alguns països de la UE. Pel que fa l’euro és una qüestió més complexa i tècnica, però cal plantejar-nos si ens interessa una moneda que ve marcada per la política del BCE, que simplement es basa en la contenció de la inflació.
Una nova internacional Xavi Oca va aprofundir en una de les propostes a mitjà termini: la construcció d’una internacional. Això s’hauria de fer sobre la praxi, més que no pas sobre la teoria. Per tant, plantejant-nos amb qui ens interessa més entendre’ns actualment. Un primer cop d’ull ens portaria a associar-nos amb Sortu i l’Scotish Socialist Party, per similituds ideològiques i conjunturals (països amb processos independentistes). També caldria incloure-hi els moviments del sud d’Europa que qüestionen la lògica colonial de la UE i els partits comunistes del nord d’Europa, com ara el Partit del Treball de Bèlgica. Un altre actor que s’hauria d’incorporar en aquesta internacional serien els partits d’esquerres que formen part de governs, com ara el Partit Comunista de Cuba, el Partit Socialista Unificat de Veneçuela o el Partit Comunista de Sudàfrica. Aquest últim cas és ple de contradiccions, perquè dins del Congrés Nacional Africà s’expressa la lluita de classes (com en el cas del PC xinès); el CNA inclou posicionaments polítics que van des de la nova burgesia negra fins a comunistes. Però hem de tenir en compte que qualsevol alternativa a l’Àfrica passa per
La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 105/ setembre de 2013 ] 9
Sud-àfrica. Sud-àfrica ha obert una tercera via amb nous socis (Brasil i Xina) per trencar la lògica postcolonial, és a dir, amb la influència i la tutela d’americans i francesos. La puixança de la Xina a l’Àfrica (per exemple, la modernització de la ciutat de Misrata a Líbia durant els darrers anys de Gaddafi) provoca un pacte de perdedors entre els EUA i França, històricament rivals, perquè aquests estats capitalistes imaginen la inviabilitat de les seves economies si els països africans demanen a la metròpoli pagar un preu just per les matèries primeres que extreu.
Sobirania a la UE? Quim Arrufat va començar la seva intervenció posant quatre preguntes sobre la taula: quin és el context internacional en el qual es desenvolupa el nostre procés independentista, quines limitacions ens imposa, quins canvis s’operen en aquest context i per tant quines escletxes s’obren. En el marc d’una economia que només sobreviu pel creixement, que aboca els països a una competència brutal, això té com a resultat els processos de regionalització que s’han accentuat en els darrers vint anys i que tenen com a objectiu intentar competir en mercats més amplis. Aquesta construcció de regions econòmiques s’ha donat arreu del planeta. D’aquestes regions, la UE és de les que fa més difícil que els estats siguin sobirans, perquè té més legislació comuna. Es podria dir que, pràcticament, la sobirania dels estats dins la UE és inexistent. Arrufat va matisar que la pèrdua de pes dels estats no vol dir pèrdua de pes de
les burgesies nacionals, sinó que aquestes burgesies edifiquen multinacionals que han de competir als mercats internacionals. El poder d’aquestes burgesies es mesuraria per «quants Abertis poden construir». Per exemple, la colonització d’empreses espanyoles a Sud-amèrica, moltes de les quals són de matriu catalana, és un exemple de la influència econòmica de la burgesia espanyola i catalana. Aquesta construcció de la UE s’ha fet a partir de treure democràcia a les institucions i donar poder als lobbys interns per facilitar la competició entre els blocs existents. Aquesta situació aguditza la complicada situació del sud d’Europa, espai on es troben situats els Països Catalans.
Si construïm una República Catalana que contesti les polítiques de la UE, trobarem més aliats a nivell internacional.
La UE es construeix amb un tancament democràtic de les seves institucions, i la crisi del deute està radicalitzant aquest tancament hermètic. On es nota més aquest procés és al sud d’Europa. Per això, al cas de Grècia cal donar-li la importància que es mereix: és un estat membre i tanmateix és un país desfet. Se li vulnera sobirania, els drets democràtics i només podria tornar el deute en 30 o 40 anys si comencés a pagar ara (és a dir, impossible). I tanmateix, aquí no passa res. Sobre l’Espai euromediterrani, Arrufat va expressar l’opinió que tenim la des-
10 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 105 / setembre de 2013 ]
gràcia que el Mediterrani és la frontera més abismal del món i alhora més propera, entre riquesa i pobresa, i on els valors poden arribar a xocar més, cosa que complica qualsevol aliança estratègica factible amb els nostres veïns. Sobre polítiques d’aliances per facilitar el nostre encaix internacional, com a moviment independentista i com a possible República Catalana, Arrufat considera que tenim una escletxa oberta amb dos moviments que tenen un gran bagatge treballant les aliances internacionals: els kurds i els bascos. És urgent, a parer d’Arrufat, iniciar-hi contactes per tal de poder escoltar unes determinades visions que ens ajudin, com a moviment, a entendre la realitat internacional a l’hora de saber amb qui parlar, construir i lluitar. En aquest sentit, va assenyalar que Sud-àfrica és un referent, però també altres països africans o asiàtics dels quals no en tenim coneixement. Més enllà de la diplomàcia entre estats, els moviments polítics també despleguen àrees d’influència paradiplomàtica, dels estats cap a les societats. Seria el cas del PT del Brasil com a impulsor del Fòrum Social Mundial, la proposta de Chávez sobre una V Internacional, o el paper de
la campanya internacional dels cinc presos cubans, una via que l’Havana ha emprat per reconstruir els seus nuclis de solidaritat arreu del món. En la conjuntura actual, s’obren una sèrie d’escletxes: els moviments que al sud d’Europa es plantegen el mateix que a l’Amèrica del sud fa uns anys. És a dir, no busquen només ocupar el govern (limitat per lleis, tractats internacionals i deute) sinó destituir el règim i constituir un nou país. El nostre procés independentista concorda amb aquesta tendència, ja que implicarà un procés constituent nou i diferent. En un marc de reformulació de la UE, i més dins del marc convuls del sud d’Europa, si volem participar-hi hi hem d’aportar quelcom a nivell del nostre espai regional ampli. Cal pressionar, per tant, per una independència que aporti elements positius de canvi constitucional. Si ens proposem una República Catalana, no ja socialista, sinó simplement que permeti tots els projectes socials i econòmics, això només es pot fer en tensió amb la UE, no supeditant-s’hi. Cal voluntat de reformular aquesta unió. Per contra, és obvi que a nivell internacional hi ha interessos polítics i econò-
DOSSIER TROBADES INDEPENDENTISTES 2013
mics que es pugui crear una Catalunya neoliberal, amb infraestructures venudes als EUA o Alemanya. Aquest estat seria un model per demostrar al sud d’Europa que les receptes de la Troika funcionen. Però per part nostra cal fer prevaldre el procés constituent i la voluntat democràtica per sobre d’acords que ens generin hipoteques. Si en lloc de la Catalunya neoliberal tenim una Catalunya que contesta la UE, trobarem més aliats a nivell internacional. A més, hauríem d’intentar sortir de la lògica de la competència. Si no participem del procés independentista orientant-lo en aquesta direcció, haurem perdut una oportunitat de sumar en aquest cicle internacional que es preveu. Finalment, Arrufat va plantejar algunes eines a nivell institucional. En primer lloc, va afirmar que la institució a la qual cal demanar empara en cas de conflicte és l’ONU, perquè allà hi tenen majoria els països no alineats. I a continuació va exposar dos elements més que es podrien tenir en compte: d’una banda, el Parlament europeu, que únicament serveix per a teixir aliances; i de l’altra, Andorra, que a nivell internacional té un seient i no ho aprofitem.
Islàndia: llums i ombres El 15 de setembre del 2008, el banc d’inversió nord-americà Lehman Brothers fa suspensió de pagaments. El 6 d’octubre d’aquell mateix any, davant la sorpresa dels seus ciutadans i de tothom, Islàndia aprova un decret d’emergència pel qual s’autoritza a prendre control dels principals bancs islandesos. Els ciutadans surten en massa als carrers amb unes demandes clares: dimissió del govern, dimissió de l’autoritat financera i dimissió dels responsables del banc central. Després de setmanes de protestes, els ciutadans aconsegueixen els seus objectius i Islàndia comença una nova etapa.
El govern neoliberal d’Oddsson A Islàndia, molts veuen l’origen del desastre en les reformes iniciades durant el govern de David Oddsson, del Partit de la Independència (liberal-conservador), que en el període que va des del 1991 fins al 2004, inicià «canvis radicals» segons Hannes Holmstein Guissurarson.1 La desregulació, la privatització, la
baixada d’impostos a les rendes del capital i la liberalització del sistema financer van ser, segons Guissurarson, «reformes necessàries i correctes». Sobre els objectius de les reformes i la possible culpabi-
litat d’aquestes polítiques en el que va passar l’any 2008, Hannes comenta: «Volíem fer d’Islàndia un centre financer com les Illes Caiman; teníem grans oportunitats en aquest àmbit».
La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 105 / setembre de 2013 ] 11
Reformes sospitoses i ideològiques Per contra, són molts els que consideren que les reformes d’aquells anys tenien un marcat caràcter ideològic neoliberal i que reformes claus com la privatització dels bancs van ser molt sospitoses. Gylfi Magnússon, economista i exministre socialdemòcrata d’economia després del col·lapse, comenta: «Quan vens bancs a amics teus, l’autoritat financera pot tenir dificultats per controlar els bancs que has privatitzat». Magnússon hi afegeix que aquests nous banquers esdevingueren «invencibles». Jóhann Hauksson, periodista, no té cap problema a afirmar que el país nòrdic va ser bastant corrupte i que el govern era més responsable davant dels bancs que del poble. Hauksson, molt crític amb els grans mitjans islandesos, els apunta com a corresponsables del que passà: «En els mitjans de comunicació hi havia manca de transparència i de pensament crític».
«Que Déu beneeixi Islàndia» i algunes mentides L’informe de la Comissió Especial de Investigació2 evidencia que a partir del 2003, amb la privatització dels bancs, aquests comencen a créixer de forma desmesurada. Alhora s’apunten irregularitats i il·legalitats per part d’actors públics i privats.3
L’esquerra parlamentària islandesa va cometre l’error de no recolzar-se prou en la mobilització popular. «Que déu beneeixi Islàndia», aquestes van ser les paraules del Primer Ministre Haarde, el dia que anunciava que tot el sistema financer es col·lapsava i que el país feia fallida. L’endemà va ser desastrós, la professora de secundària Magnea Gunnarsdóttir afirma: «Vaig entrar en xoc, no m’esperava les conseqüències del crash, estava espantada». Gudrún Aegisdóttir, treballadora del banc Landsbanki des de feia més de 25 anys, comenta que l’any 2007 els seus caps afirmaven que el banc estava perfecte. Però això no era cert. Gudrún explica: «L’endemà del desastre, la gent venia a amenaçar-nos, estaven molt enfadats i volien saber on eren els seus diners. Va ser molt dur. Jo vaig perdre tots els estalvis, i un company de feina es va suïcidar». El president Ólafur Ragnar Grímsson, que pocs anys abans del desastre defensava els bancs 4 com a exemple d’emprenedoria, va considerar
que rescatar bancs privats amb diner públic no era correcte, i s’ho plantejava de la manera següent: «És la democràcia o són els mercats?». Defensava, doncs, no pagar de deute privat amb diner públic.
Una via islandesa de sortida a la crisi? Com veurem tot seguit, Islàndia encara arrossega molts problemes, però es va fer alguna cosa bé? Els experts consultats defensen que sí, com ara la Comissió Especial d’Investigació. Salvor Nordal, professora d’ètica i membre de la Comissió, ho defensa: «La Comissió Especial d’Investigació va ser una bona experiència; a cap lloc s’ha fet. Va ser un bon exercici de transparència». De la investigació hi ha una conclusió clara segons Nordal: «No van existir estàndards ètics en el comportament de polítics i homes de negoci islandesos. Molts, si podien, se saltaven la llei o, si no, la contradeien directament». «Volem crear una societat justa on tothom pugui parlar de tu a tu. Junts construirem i serem responsables d’una societat que garanteixi a les generacions futures la preservació de la nostra història, naturalesa, llengua i cultura». Així començava la proposta de nova constitució (ara ja arxivada amb la victòria de la dreta) que de forma participativa els ciutadans van elaborar. El procés de reforma de la constitució va començar al carrer amb la creació dels Fòrums Cívics Oberts, que naixen de la necessitat d’acostar la política a la gent, de portar la política a la majoria. Els primers dies després de la fallida, s’organitzaren assemblees populars arreu del país, sobretot a la capital, per debatre
com havia de ser la nova Islàndia. Així, es creà la Conferència Nacional que agrupà unes 1000 persones per debatre sobre temàtiques constitucionals diverses. Després de la Conferència es va dur a terme una elecció legal, per tal de crear un Consell Constitucional (CC), al qual es presentaren 525 persones de totes les condicions i edats. Al final, 25 foren escollides per tal que en sis mesos es redactés de manera participativa una nova constitució. Alguns dels articles plantejaven la nacionalització dels recursos naturals i sectors estratègics, com ara el de la pesca (sector clau en l’economia islandesa). Aquest articulat representava un canvi molt important en un Estat on fins al 2008 la tendència havia estat la privatització. Es pot concloure, doncs, que la redacció participativa de la nova proposta constitucional i la Comissió d’Investigació foren elements positius, a més, és clar, de l’impagament de part del deute dels bancs privats.
Les ombres: els ciutadans encara pateixen Kristin Snaefells, una de les líders de les protestes, comentava: «El govern no està fent prou per la gent que està perdent les seves cases; en canvi, als més poderosos sí que se’ls ajuda. Volem que el govern ens escolti». Malgrat que fa uns anys era estrany veure aquestes imatges, avui és més habitual. Les protestes són plurals, des de gent gran fins a famílies amb nens, i reflecteixen prou bé l’augment de la desconfiança amb la classe política. Els lemes van tots en la mateixa línia: «Democràcia real», «Marxeu ja», «Una nova Islàndia».
12 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 105 / setembre de 2013 ]
Islàndia, la dreta al poder de nou: què ha passat? Per entendre què va succeir a Islàndia aquest passat 27 d’abril, cal fer una lectura marxista del la crisi del 2008. En aquest sentit, cal recordar alguna cosa sobre la naturalesa del capitalisme: I. Capitalisme i benefici. El motor del capitalisme és la cerca de benefici. «L’únic motiu que determina el posseïdor d’un capital a usar-lo es la consideració del seu propi benefici, i això no és sempre el mes útil per a la societat» (Marx, 1970: 73).
crèdit fluís sense sentit. Observem, doncs, una clara preponderància del capital financer, que va conquerir l’Estat islandès i en va esdevenir ser l’amo. En aquest sentit, Lenin ja apuntava que el capital financer seria clau al segle XX i, com hem vist, més encara al segle XXI.6 5. Capitalisme i consumisme. En aquest sentit és evident que a Islàndia operà aquesta ideologia que alimenta tot el sistema: consumir per servir necessitats creades i servir un mercat insostenible amb el crèdit d’uns bancs que en donaven sense cap mena de control perquè s’havien fet les lleis a mida.7
prou dur. Per exemple, mai es va plantejar mantenir in aeternum els bancs sota control públic, sinó que els va anar privatitzant a mesura que estaven sanejats. A més d’aquesta greu manca d’anàlisi de la realitat, no es van voler crear sinèrgies amb el moviment popular del carrer, sense el qual no s’haguessin aconseguit alguns canvis positius que ja s’han comentat. El govern va estar desconnectat de les masses, no va crear elements de contrapoder popular, ni va instaurar instruments de participació directa efectiva de la ciutadania de forma permanent. En aquest sentit, segurament una part de l’esquerra ha vist com els socialdemòcrates i els verds els han traït o no han acabat de fer la seva feina per no enfrontar-se amb les classes dominants islandeses ni amb els seus interessos, els quals, per cert, han anat i van en contra del desenvolupament de la majoria de islandesos. Aquesta és potser la lliçó més gran del procés islandès.
L’esquerra parlamentària islandesa va cometre l’error de no recolzar-se prou en la mobilització popular.
2. Capitalisme i expansió. En la recerca del benefici el capitalisme està en expansió permanent cap a nous mercats. En aquest sentit podem fer referència un altre cop a Marx: «La producció en permanent augment necessita d’un mercat en expansió continua» (Marx, 2010: 126). 3. Capitalisme, lluita de classes i conflicte. Un altre element clau que no hem de perdre de vista és que la societat i les classes socials que en formen part estan en conflicte permanent, cosa que a la practica provoca que, com veurem seguidament, la política quedi afectada per aquesta dinàmica. 4. Capitalisme i Estat. En aquest sentit Engels5 ja deia que dins el capitalisme l’Estat té com a principal funció servir els designis del capital. Sembla que en el cas que ens ocupa, l’Estat islandès va servir amb escreix el capital propi i forani. En aquesta direcció, com hem vist més amunt, es va afavorir els interessos dels bancs i es va desregular i es va donar llibertat al capital per tal que els seus beneficis augmentessin, i el
Islàndia avui, algunes reflexions: Aprenent dels errors El professor Thorvaldur Gylfason comentava: «Ningú no ha demanat encara perdó, es culpen els uns als altres». Ara, els islandesos que volien alguna mena de canvi, relacionats amb el que podem anomenar «l’esquerra sociològica», han vist frustrades les seves expectatives, potser massa il·luses. Cal mirar d’entendre per què els islandesos no han acabat d’aconseguir el que des de lluny semblava fantàstic. Deute privat encara massa alt, sectors estratègics sense controlar, pactes costosos amb el FMI amb retallades sagnants (segons fonts del mateix Ministeri d’Economia)..., l’esquerra socialdemòcrata ha estat incapaç de revertir aquests problemes, possiblement perquè no ha fet una anàlisi marxista de la realitat, d’aquí el sentit de l’exposició teòrica de l’apartat anterior. Al govern li va mancar uns anàlisi de classes de la situació islandesa i no va saber copsar (o no va voler) el poder real dels capitalistes islandesos (pesca, banca i recursos naturals). No s’hi va afrontar, no va ser
Però tot això no explica en la seva totalitat la desfeta del socialdemocrates i verds a les passades eleccions d’abril,8 sinó que cal afegir-hi alguna variable més: la mobilització de la dreta preocupada per l’amenaça que l’esquerra dugués a terme alguns canvis importants. Aquesta mobilització no hauria estat possible sense el seu control dels mitjans de comunicació principals o gran part de l’aparell burocràtic de l’Estat. En definitiva, llums i ombres en un procés del qual podem aprendre moltes coses. Artur Rubinat [1]. Professor universitari, ideòleg neoliberal, amic de Margaret Tatcher i assessor principal d’Oddsson. [2]. És la comissió que es crea després de la fallida del sistema financer Islandés. [3]. Tryggvi Thor Herbertson, parlamentari de la dreta i exassessor del govern de Geir Haarde junt amb Frederic Mishkin (expresident de la Reserva Federal nord-americana), va escriure l’informe «Estabilitat financera a Islàndia», pel qual va ser acusat de mentir sobre la suposada bona situació de l’economia Islandesa. Ve g e u h t t p : / / w w w. v i . i s / f i l e s / 555877819Financial%20Stability%20 in%20Iceland%20Screen%20Version. pdf.
La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 105 / setembre de 2013 ] 13
[4]. En aquest sentit cal destacar el discurs fet pel President l’any 2008 a Andorra, on defensava el sistema bancari islandès. Veure: http://english.forseti.is/media/files/08.04.11.Andorra.small.states. pdf. [5]. Pel que fa a l’Estat, Engels assenyala el següent: «El moderno estado representativo es el instrumento de que se sirve el capital para explotar el trabajo asalariado» (Engels, 2010: 245). [6]. «El segle XX assenyala el punt de
viratge del vell al nou capitalisme, de la dominació del capital en general a la dominació del capital financer» (Lenin, 2005). [7]. Chomsky apunta en aquest sentit la importància dels mèdia per a la creació de «il·lusions necessàries», uns mèdia controlats pels bancs en molts països, com en el cas islandès. [8]. Els resultats de les eleccions islandeses del 27 d’abril del 2013 foren: 19 escons per al Partit de la Independència (li-
Bibliografia de d’article: - Bauman, Z. Vida de consum. Barcelona: Viena Edicions, 2008. - Bourdieu, P. Contrafocs Reflexions útils per resistir a la invasió neoliberal. Barcelona: Edicions 62, 1999. - Chomsky, N.; Ramonet I. Como nos venden la moto. Barcelona: Icaria, 1996. - Chomsky, N. El beneficio es lo que cuenta. Neoliberalismo y orden global. Barcelona: Critica, 2000. - Engels, F. El origen de la família la propiedad privada y el estado. Madrid: Editorial Sol 90, 2010. - Gramsci, A. La Política y el estado moderno. Madrid: Editorial Sol 90, 2010. - Harman, C. Zombie Capitalism, global crisis and the relevance of Marx. Xicago: Haymarket Books, 2010. - Harvey, D. A brief history of neoliberalism. Oxford: Oxford Universty Press, 2005. - Hjalmarsson, J. R. History of Iceland. From the Settlement to the Present Day. Rekjavik: Iceland Review, 1993. - Klein, N. No Logo. El poder de les marques. Barcelona: Edicions 62, 2008. - Lenin, V. I. El imperialismo, fase superior del capitalismo. Sevilla: Comité Provincial de Sevilla de las Joventudes Comunistas de Andalucia, 2005. - Marx, K. El Capital. Llibre III, volums I i II. Madrid: Akal, 2007. - Mandel, E. (1977): Introducción al marxismo. Madrid: Akal, 1977. - Marx, K. Las crisis del capitalismo. Madrid: Editorial Sol 90, 2010. - Marx, K. Manuscritos economia y filosofia. Madrid: Alianza Editorial, 2005. - Marx, K. Engels, F. Manifest del Partit Comunista. Barcelona: Edicions 62, 1977. - Strange, S. La retirada del Estado. Barcelona: Icaria, 2001.
Articles
- Matthiasson, Thorolfur (2008): «Spinning out of control, Icelandic crisis». Nordic Journal of Political Economy. Volum 34: article 3: http://www.nopecjournal.org/NOPEC_2008_a03.pdf.
-
Vaiman, Vlad; Sigurjonsson, Throstur Olaf; Davidsson. Pall Asgeir (2010): «Weak Bussiness culture as an antecedent of economic crisis:
beral-conservador), que n’augmenta 3; 19 per al Partit Progressista (rural-conservador), que en guanya 10; 9 per al Partit Socialdemòcrata, que en perd 10; 7 per Esquerra-Verda, que governava en coalició amb els socialdemòcrates i perd quatre escons. Mes enllà d’aquests partits, cal destacar la irrupció de Futur Brillant, un partit encapçalat per l’humorista alcalde de Reykjavik que entra amb força al Parlament (6 diputats), i els Pirates, que també hi entren amb 2 diputats.
The case of Iceland». Journal of Business Ethics. Volum 98: 259-272: http://papers.ssrn.com/sol3/papers. cfm?abstract_id=1700143.
Informes i documents oficials - Decisió de l’autoritat de supervisió financera (octubre 2008) (Font: Autoritat Bancaria Europea EBA): http:// eba.europa.eu/getdoc/be4adcd6-cb39-4fde-bea161ccb28ce205/2008-7-10-Actions-of-the-IcelandicFSA.aspx. - Discurs del president Islandès Olafur Ragnar Grimsson a Andorra (abril 2008) (Font: Oficina de la Presidència d’Islàndia): http://english.forseti.is/media/files/08.04.11.Andorra.small.states.pdf. - Informe anual de Transparency Internacional. (anys 2003, 2005, 2008) (Font: Transparency International): http://archive.transparency.org/publications/publications/annual_reports/annual_report_2005; http://archive.transparency.org/publications/publications/annual_reports/annual_report_2003: http://archive.transparency.org/publications/publications/annual_reports/annual_report_2008. - Decret de creació del Consell Constitucional (juny 2010) (Font: Assamblea Nacional Islandesa): http:// thjodfundur2010.is/other_files/2010/doc/Act-on-aConstitutional-Assembly.pdf. - Informe de Frederic Mishkin i Tryggvi Thór Herbertsson Financial stability in Iceland (2006) (Font: diari Fr é t t a b l a d i d ) : h t t p : / / w w w. v i . i s / files/555877819Financial%20Stability%20in%20Iceland%20Screen%20Version.pdf. - Informe GRECO sobre corrupció a Islàndia. (Anys: 2003,2005,2007) (Font: Consell d’Europa): http://www.coe.int/t/dghl/monitoring/greco/evaluations/round1/GrecoRC1(2003)9_Iceland_EN.pdf; http://www.coe.int/t/dghl/monitoring/greco/evaluations/round1/GrecoRC1(2003)9_Add_Iceland_EN.pdf ; http://www.coe.int/t/dghl/monitoring/greco/evaluations/round3/GrecoEval3(2007)7_Iceland_One_EN.pdf - Informe de la Comissió Especial de Investigació sobre les causes de la fallida del sistema bancari (abril 2010) (Font: Comissió Especial de investigació del Parlament Islandès): http://sic.althingi.is/pdf/RNAvefurKafli21Enska.pdf. - Proposta de nova Constitució: http://karari.org/it/ node/27178.
14 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 105 / setembre de 2013 ]
Més ençà i enllà de l’oficialitat
La possibilitat que es creï un Estat català independent en una part del territori nacional ha obert el debat sobre quina o quines n’haurien de ser les llegües oficials. Qui l’ha obert han estat bàsicament els sectors que aposten perquè l’espanyol hi sigui també llengua oficial, juntament amb el català i se suposa1 la variant de l’occità parlada a la Vall d’Aran. En aquest sentit s’han expressat Eduard Voltes, Jordi Pujol o Oriol Junqueres.
gües que calgui segons la realitat sociolingüística (Vicent Partal). Per la seva banda, Carme Junyent també s’ha mostrat contrària a l’ús del concepte de llengua oficial, però creu que l’eventual Constitució del nou Estat ha de deixar clar que la llengua pròpia del país és el català.
- En primer lloc, actualment a la Catalunya estricta es parlen no pas tres llengües sinó desenes. Per tant, ens trobem davant una societat multilingüe, no pas bilingüe, com s’acostuma a creure i a difondre. De fet, els partidaris de l’oficialitat de l’espanyol ajuden a propagar aquesta representació.
La possibilitat de construir un
Marc Belzunces ha estat dels primers a reaccionar contra aquest plantejament, en considerar-lo una deriva «etnicista» del projecte independentista, a més d’electoralista i d’»ofensiu parternalista». Sense ser tan directes i explícits com Belzunces, Carod Rovira i Carmen Pérez també han criticat el posicionament de Pujol, Voltes o Jonqueres. Carod Rovira el considera una presa de posició precipitada, mentre que Pérez no s’ha estat d’expressar «fins a quin punt m’irriten aquestes veus —com més va més nombroses i com més va amb més tribunes i altaveus mediàtics— que defensen que sense garantir l’oficialitat del castellà hi haurà una part important dels ciutadans de Catalunya, castellanoparlants o d’origen espanyol, que no votaran mai que sí en una consulta sobre la independència del país.» D’altra banda, n’hi ha que ha plantejat que no n’hi hagi cap, de llengua oficial, i que cada institució funcioni amb les llen-
per plantejar clarament on
- En segon lloc, malgrat els avenços en alguns àmbits el català continua sent una llengua subordinada al seu territori, com ho demostra l’ús escàs que se’n fa en determinats àmbits (cinema, àmbit judicial, activitat econòmica, lleure juvenil, etc.) o la pervivència de representacions i normes d’ús (la més coneguda és la norma de convergència cap a l’espanyol) que no fan sinó consolidar quotidianament aquesta subordinació.
Estat català ens hauria de servir volem arribar i abandonar els discursos cofoistes i negadors del conflicte lingüístic que ha difós l’autonomisme. Segons el nostre parer, centrar el debat en l’oficialitat o no de les llengües és posar el carro davant el bous. Declarar o no oficial una llengua és un dels instruments de la política lingüística d’una societat, que prèviament s’ha de fixar uns objectius. Precisament aquest hauria de ser l’ordre del debat: primer, fixem les línies generals de la nostra política lingüística i sobretot els seus objectius i, a continuació, parlem dels instruments. Evidentment, qualsevol política, la lingüística també, ha de partir d’una avaluació de la realitat. En aquest sentit cal constatar el següent:
- I en tercer lloc, un fet que demostra aquesta subordinació del català en aquesta societat multilingüe és que majoritàriament la llengua d’integració i de comunicació entre els i les parlants de les diferents llengües és l’espanyol. En inserir-se en la societat catalana, les noves migracions han copsat de seguida quin és l’estatus real de l’espanyol i el català i hi han actuat en conseqüència. Dit això, d’entrada sobta la preocupació per l’estatus de l’espanyol en una possible Catalunya (estricta) independent i,
La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 105 / setembre de 2013 ] 15
en canvi, l’absència en aquest debat d’una anàlisi de la situació precària del català, fins i tot en el territori en què està en millors condicions. Creiem que aquest salt mortal suïcida es deu a les rèmores de l’autonomisme en el terreny de la política lingüística. Durant els darrers 30 anys, partint de la negació del conflicte lingüístic, la política lingüística autonomista ha proclamat constantment que el seu objectiu fonamental era garantir el coneixement i lús del català i l’espanyol (l’aranès, com sempre, no hi comptava). És a dir, en el terreny de les intencions s’apostava per la naturalització del bilingüisme social (que sempre és jeràrquic), és a dir, de l’espanyol. Alhora, una mica d’amagatotis, s’intentava que en algun àmbit (l’educatiu en la primària és el cas més reeixit) el català fos hegemònic; o dit altrament, que el català desplacés l’espanyol. En general, però, cal dir que les actuacions no passaven de la promoció del català per tal que els catalanoparlants poguessin viure en la seva llengua en alguns àmbits (en d’altres, ni això). Tal com la va qualificar encertadament Josep Murgades al seu llibre Llengua i discriminació (1996), es tractava d’una política lingüística reservacionista en què: [...] s’ha tendit, certament, a fomentar l’ús i la di fusió de la llengua, però sempre dins la reserva que li és pròpia, és a dir, la dels espais comunicatius —informals o formals, tant és— estrictament endogàmics; sense proposar-se d’entrar mai en concurrència, doncs, amb tots aquells on la llengua a tots el efectes és només l’espanyola. O dit altrament: s’ha dut a terme una política ignorant del conflicte de llengües en què viu el país i del procés de substitució lingüística –i a hores d’ara galopant— a què es veu més que mai abocada la catalana. En lloc d’adoptar les mesures legals i executives adequades per a capgirar efectivament aquesta tendència, els diversos administradors catalans del poder han optat pels models político-lingüístics acumulatius —inflant així de manera postissa segons quines produccions merament culturalistes i sobrecarregant pressupostos inútilment—, però no pas per models político-lingüístics substitutoris, els únics que, sense perdre’s en duplicitats innecessàries, podrien garantir, gràcies a la integració subsegüent que se’n derivaria de la massa hispanòfona, el ple redreçament de la llengua catalana.3
La possibilitat de construir un Estat català ens hauria de servir per plantejar clarament on volem arribar a partir d’ara i abandonar per sempre els discursos cofoistes i negadors del conflicte lingüístic que ha difós l’autonomisme. Si l’objectiu és normalitzar el català4 i, per tant, que deixi de ser una llengua subordinada, és a dir, que sigui hegemònica en la pràctica totalitat d’àmbits i esdevingui la llengua de cohesió i de contacte interètnic en una societat complexa, cal aplicar models substitutoris,5 de la qual cosa es desprèn que l’espanyol no pot ser llengua oficial6 en el futur Estat, que només en reconeixeria dues: l’aranès a la Vall d’Aran i el català a la resta de la Catalunya estricta.
I l’Esquerra Independentista i la Unitat Popular què hi diuen? Doncs en general hi diuen i fan ben poc,7 entre d’altres raons perquè el nostre moviment ha deixat en un segon terme la lluita per la llengua que no sigui merament reactiva. Això vol dir que, a diferència dels anys 80, en què els Grups de Defensa de la Llengua van engegar una praxi en aquest front de lluita que els va situar a l’avantguarda d’aquest moviment,8 ni l’Esquerra Independentista ni la Unitat Popular han estat capaços de generar actualment una praxi diferenciada, cosa que no vol dir mantenir-se al marge de mobilitzacions organitzades per plataformes àmplies. Aquesta manca de praxi diferenciada és la que explica que l’apartat sobre política lingüística del programa presentat per la CUP-AE fos el menys agosarat, de manera que les nostres propostes es diferenciaven ben poc de les de l’autonomisme, a més de ser un conjunt de vaguetats i ambigüitats, amanides amb certs plantejaments que podríem qualificar de hippies. Sens dubte, com s’ha dit, ens cal un debat, però no pas sobre la qüestió de l’oficialiat de les llengües, sinó sobre quina és la nostra proposta de política lingüística i sobretot sobre el moviment popular per la llengua. A. Contell
Per contra, si l’objectiu és continuar la política lingüística reservacionista i, per tant, aplicar models político-lingüístics acumulatius, cosa que a la pràctica vol dir mantenir un bilingüisme social asimètric, és a dir, la subordinació del català, aleshores no cal parlar-ne més: l’espanyol ha de ser oficial. Presa aquesta decisió, com hem dit més amunt, no ens sorprenguem, per exemple, que els nouvinguts actuïn en conseqüència. La qüestió de fons no és tampoc garantir suposats drets lingüístics individuals que curiosament només es tenen en compte en un casos (els castellanoparlants) i no pas en d’altres (els i les parlants de l’àrab, urdú, amazic, etc.), la qual cosa demostra que no existeixen com a tals. A més, pensem-hi, en cas que es tinguessin en compte en tots els casos seria impossible garantir-los en una societat tan complexa des del punt de vista lingüístic, amb el benentès que poguéssim arribar a un acord sobre què és «garantir suposats drets lingüístics individuals».
[1]. Diem se suposa perquè sembla que els partidaris que l’espanyol sigui llengua oficial ho obliden sovint. [2]. Com afirma Carme Junyent, sabem que l’oficialitar no garanteix per se la normalització. Ara bé, en el context europeu en què ens movem és un instrument poderós de la política lingüística. [3]. Llengua i discriminació, págines 32 i 33. [4]. Amb el benentès que usem aquesta expressió amb el significat que hi atorga la sociolingüística crítica, no pas com l’entén el newspeak autonomista. [5]. Com afirma Carme Junyent, perquè «és evident que perquè el català avanci, el castellà ha de recular», un axioma que la política lingüística reservacionista tenia prohibit no només d’expressar sinó de concebre. [6]. En el cas que aquest Estat inclogués el País Valencià, l’espanyol seria l’única llengua oficial a determinades comarques, és a dir, el nostre criteri hauria de ser territorial. [7]. Una de les excepcions seria l’article d’Abel Caldera «Sobre el debat de l’oficialitat única del català» publicat a L’Accent 249, amb el qual no compartim la proposta de cert reconeixement de l’espanyol, sobretot si implica posar a la pràctica els exemples que planteja a nivell teòric, o la concepció tan restrictiva de l’oficialitat que planteja. [8]. Vegeu sobre aquesta qüestió l’interessant llibre d’Anna Porquet Botey Canviar la realitat. Els Grups de Defensa de la Llengua i l’aplicació de la teoria sociolingüística a l’activisme lingüístic (2013).
16 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 105 / setembre de 2013 ]
Pren partit per la independència, el socialisme i l’alliberament de gènere dels Països Catalans
La Veu del Moviment de Defensa de la Terra es fa responsable de l’opinió de tots els articles signats
info@mdt.cat - http://www.mdt.cat