La Veu núm. 103

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 103 / març de 2013 ] 1

CUP: els reptes organitzatius i polítics

Tal i com constatàvem al darrer número de La Veu, en una conjuntura electoral aparentment adversa la CUP obtingué el darrer mes de novembre uns resultats immillorables. Tres diputats al Parlament de Catalunya que han de convertir-se, d’una banda, en altaveu de les propostes polítiques de la Unitat Popular i, de l’altra, en garants que el procés iniciat pel Parlament esdevingui una vertadera ruptura democràtica (que permeti al poble exercir el dret a l’autodeterminació, sense tuteles estatals o dels poders financers). [1] Amb tot, en aquesta nova etapa la CUP afronta una sèrie de reptes polítics i organitzatius importants. Alguns d’aquests reptes tenen una traducció organitzativa i seran resolts a la propera Assemblea Nacional. D’altres, en canvi, requereixen d’una tasca de lluita ideològica interna, que permeti superar tendències nefastes com el burocratisme o l’esquerranisme.

Així doncs, cal: a) Consolidar l’espai polític i dinamitzar la Unitat Popular. Conscients que la construcció de la Unitat Popular és un

procés dinàmic, cal posar les bases perquè el capital polític aconseguit aquests darrers mesos continuï organitzant-se a l’entorn de la CUP. Són molts i diversos els sectors polítics d’aquesta part del país que s’han engrescat amb la CUP, i són moltes les persones que hi han vist una eina de lluita política vàlida pels temps que corren. Lluny de caure en un cofoisme perillós, cal crear les estructures i ser prou permeables per permetre la participació d’amplis sectors populars en això que en diem Unitat Popular.

Dit això, la CUP afronta una amenaça que pot posar en entredit la seva autonomia organitzativa. Es tracta de la voluntat declarada per alguns de fer intervenir en la presa de decisions de la CUP sectors aliens a l’organització.

Aquest és un mecanisme pervers, que pretén imposar unes determinades tesis des de fora de la CUP i, alhora, anul·lar els drets i els deures de la pròpia militància. La política d’aliances requereix una reflexió oberta sobre la

importància qualitativa de les organitzacions que s’emplaça i, en cap cas, pot passar per anul·lar la CUP com una entitat autònoma. b) Construir un full de ruta per la Independència dels Països Catalans, que ara encara és incipient. Un dels principals reptes de la Unitat Popular consisteix i consistirà a dotar d’un autèntic contingut nacional la reivindicació pel dret a decidir. Sense caure ni en fonamentalismes ni en essencialismes folklòrics i antirevolucionaris, cal vertebrar un autèntic full de ruta per a la construcció nacional dels Països Catalans.

En aquest mateix pla de lluita però en l’esfera parlamentària, cal tenir en compte que la CUP compta tan sols amb 3 diputats de 135. En funció d’aquesta correlació és probable que la CUP no pugui imposar les pròpies tesis en la redacció de mocions o proposicions presentades conjuntament amb d’altres forces. Ara bé, la pròpia capacitat d’incidència no és l’únic element a tenir en compte a l’hora de validar iniciatives compartides. La CUP també ha de valorar la utilitat que qualsevol de les accions legislatives (o declaracions) de la cambra tingui en relació a eixamplar les contradiccions Espanya-Catalunya. c) Cal disputar l’hegemonia del procés per la Independència a la dreta catalana, que actualment patrimonialitza la reivindicació del Dret a Decidir. El principal perill davant l’oportunitat històrica que entre tots hem obert rau en la probable involució del nou independentisme. Cal que l’independentisme d’esquerres, que les classes populars catalanes, actuïn com a autèntic motor d’emancipació nacional. Hem d’aconseguir alliberar la reivindicació pel dret a decidir dels interessos econòmics de l’oligarquia catalana.

Aquesta és l’única manera de poder

2 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 103 / març de 2013 ]

arribar a la consecució d’aquest legítim dret democràtic. De la mateixa manera que el català perviu els nostres dies gràcies a l’entusiasme de les classes populars que el van continuar parlant quan la burgesia hi va renunciar, la reivindicació per l’Estat propi i la plena sobirania només podrà arribar a bon port amb l’empenta d’una part majoritària del poble català: les seves classes populars. d) Haurem de ser capaços de construir una alternativa davant l’hegemonia neoliberal. L’hegemonia actual en el pensament econòmic és obertament hostil a la majoria de catalanes i catalans. Cal aprofitar la Ruptura Independentista per construir un nou model social, basat en la justícia social i el

repartiment de la riquesa i el treball.

Això només s’aconseguirà vinculant les classes populars i les seves organitzacions en tot aquest procés –incertendegat des de fa uns mesos, però que té arrels profundes. e) Cal fer lluita ideològica, interna i externa. Seran moltes les veus que voldran fer naufragar la força i l’impuls que està assumint la Unitat Popular en l’actual conjuntura. Seran molts els cants de sirena que plantejaran dreceres i derives: d’una banda, els «bruixots de la revolució autèntica» ens parlaran de pretesos pactes amb la burgesia catalana i de suposades traïcions.

De l’altra, els independentistes testosterònics plantejaran la independència com un concepte exempt de qualsevol

contingut social, per assegurar-se d’aquesta manera que la correlació de forces del futur Estat serà idònia per ells i, per tant, perjudicial per a la immensa majoria de la població. Caldrà que la CUP i el conjunt de l’Esquerra Independentista no es deixi arrossegar per cap dels cants de sirena que ens arribaran.

1. En d’altres moments ja hem explicat que aquest procés culminarà amb èxit si la mobilització social sobiranista no treu el peu de l’accelerador i continua pressionant la política formal a través de l’agitació i de la campanya permanent. En aquesta dinàmica mobilitzadora també hi ha de participar i incidir l’independentisme d’esquerres.

Per la Ruptura Democràtica i la sobirania dels Països Catalans 1. Un procés obert i una oportunitat històrica El procés obert al Principat de Catalunya arran d’anys de les mobilitzacions independentistes i de la situació de col·lapse polític i econòmic de l’anomenat Estado de las Autonomías suposa una oportunitat històrica per a forçar la ruptura democràtica respecte d’un dels estats ocupants i obrir així el camí a la plena sobirania del conjunt de la nació catalana: els Països Catalans.

Un procés de ruptura que si acabés en un primer estadi amb la conquesta de la independència d’una part de la nació catalana, podria suposar un estímul i una polarització d’interessos arreu del territori nacional que podria afavorir ràpidament el desvetllament de la consciència social i nacional i el desplegament del moviment popular per la independència i la transformació social.

Aquest serà, com tots, un procés dialèctic, que enfrontarà els interessos del gran capital, les oligarquies econòmiques i els gestors de l’actual règim, partidaris de l’unionisme com a garantia d’estabilitat, amb els interessos, necessitats i anhels del la gran majoria del poble català: la classe treballadora i les classes populars, incloent-hi sectors de la petita burgesia marginats en l’actual cicle econòmic.

Per als sectors populars, la ruptura respecte a l’Estat espanyol suposa un afebliment del sistema de dominació i una oportunitat per a l’obertura d’un procés constituent per a la construcció d’un nou marc jurídico-polític fonamentat en la plena sobirania, la radicalitat democràtica i la justícia social.

I és aquí on la CUP i el conjunt dels i les independentistes d’esquerres tenim el nostre marc d’actuació; ens comprometem a participar activament en aquest procés per omplir-lo de contingut i per evitar que els sectors de la burgesia recentement

convertida al sobiranisme acabin traint-lo i ressuscitant la política del pacte submís amb l’Estat espanyol i la seva oligarquia.

Aquest contingut, com ja hem comentat, el centrarem en els punts següents: la territorialitat: per la República dels Països Catalans; la plena sobirania econòmica (no a la UE); la radicalitat democràtica; la igualtat i la justícia social.

2. Les quatre potes del procés: organització, mobilització, acció institucional i internacionalització del conflicte En funció dels objectius plantejats, la nostra actuació es centrarà en els àmbits següents, bo i entenent que no són compartiments estancs, sinó que serà l’acció coordinada en tots quatre àmbits la garantia de l’èxit:

Organització - Construcció i/o enfortiment d’una xarxa nacional d’associacions i organitzacions populars. Promourem la creació i coordinació d’organitzacions populars d’arreu dels Països Catalans, tant a nivell sindical, com de lluites socials, culturals, lingüístiques, ecològiques, de lleure, etc.

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 103 / març de 2013 ] 3

- Reforçament organitzatiu i ideològic del moviment popular per la independència, garantint-ne l’extensió arreu dels PPCC, el qual cal anar dotant de continguts per tal d’impulsar un procés constituent en què es posin les bases per a la definició i construcció del futur Estat.

- Desplegament al conjunt del territori nacional d’un projecte polític inequívocament transformador i desacomplexadament independentista, com el que representa la CUP i la línia d’Unitat Popular, que reclami la construcció d’una República Socialista Catalana i que denunciï el paper còmplice de les forces reformistes oposades a la ruptura i el dret d’autodeterminació.

Mobilització - Intensificació de la mobilització popular en defensa de la convocatòria immediata d’un referèndum clar i vinculant. Impuls i participació activa en les mobilitzacions unitàries amb consignes pròpies i pedagògiques.

- Impuls i participació en les diades d’arreu dels Països Catalans, visualitzant que el nostre és un projecte polític per al conjunt de la nació i reclamant, arreu, el dret a decidir lliurement el nostre futur.

- Promoció de campanyes de desobediència civil vinculades a diferents aspectes en què es manifesta l’ocupació (espoli econòmic, llengua, serveis públics, drets i llibertats, autonomia municipal, aspectes simbòlics...).

Acció Institucional - Impuls de l’Assemblea de Representants Electes dels Països Catalans, com a eina de vertebració del territori i de participació dels representants municipals (regidors) en el procés.

- Proactivitat, participació i incidència en els diferents mecanismes que el Parlament de les 4 províncies haurà d’engegar de manera immediata. Això implica que cal participar des del principi en el debat sobre la Llei de Consultes o en el Consell de Transició Nacional (CTN).

Internacionalització del conflicte - Construcció d’aliances i complicitats amb els diferents organitzacions independentistes i d’esquerres europees, especialment Sortu (EH) i l’SSP (Escòcia), que permetin actuar de manera coordinada, sumar esforços i trobar nous aliats en el marc de l’esquerra real per al reconeixement efectiu del dret a l’autodeterminació i per a la construcció i visualització d’una alternativa democràtica i transformadora a l’Europa del capital.

3. El procés al Principat: garantir la ruptura, combatre el reformisme unionista En el cas concret del Principat, la nostra actuació anirà adreçada, com diu el títol, a garantir la ruptura respecte a l’Estat espanyol i evitar que l’oligarquia i les forces polítiques defensores de l’statu

quo facin fracassar el procés o el redirigeixin cap al possibilisme reformista d’un nou pacte amb Espanya.

En aquest sentit caldrà actuar, com sempre, amb un peu a les institucions i un altre al carrer per tal d’afavorir l’empoderament popular, la transparència i el control democràtic de tot el procés. En concret, la nostra actuació es veurà reflectida: - Als ajuntaments i entitats supramunicipals, on continuarem impulsant iniciatives en favor de la plena sobirania promovent la desobediència respecte al marc jurídico-polític espanyol.

- Al moviment popular per la independència, on serem presents i actius promovent la mobilització, reclamant un referèndum clar i vinculant, proposant l’obertura d’un procés constituent i defensant la unitat dels Països Catalans i la sobirania econòmica.

- Aquests mateixos principis (mobilització, referèndum clar i vinculant, procés constituent, Països Catalans i sobirania econòmica) seran els que guiaran la nostra participació en òrgans com el Consell Nacional de Transició (que hauria de preparar el terreny per a la necessària confrontació amb l’Estat espanyol i les estructures necessàries per a la declaració d’independència), la comissió redactora de la nova llei de consultes, o l’organisme impulsor del referèndum d’autodeterminació.

- Un cop garantida la convocatòria del referèndum, abocarem tots els nostres esforços a guanyar-lo, explicant al conjunt de la classe treballadora, i especialment als sectors populars en

4 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 103 / març de 2013 ]

lluita, l’oportunitat que la ruptura suposa per a la construcció d’un nou marc de relacions socials i de llibertats democràtiques.

- Si el referèndum (amb el compromís de fer-ne efectiu el resultat) no es convoca per abans de finals de 2014, la CUP promourà una moció de censura entenent que s’haurà perpetrat la més gran estafa a la democràcia des de la mal anomenada transició espanyola. Aquesta moció haurà d’anar acompanyada de campanyes de mobilització i fustigació contra les forces polítiques que traeixin aquest compromís. En aquest escenari caldria activar també la desobediència civil.

- Si guanya el sí, la CUP exigirà que el Parlament faci una Declaració Unilateral de la Independència, posi en marxa els instruments necessaris per fer-la efectiva, obri oficialment un procés constituent i sol·liciti l’ingrés com a membre de ple dret a l’ONU.

4. Construir la República dels Països Catalans Com ja hem comentat, la ruptura al Principat pot afavorir l’extensió del moviment independentista i la intensificació de la lluita de classes al conjunt del territori, fet que caldrà emmarcar en la perspectiva de la construcció d’una República Catalana radicalment democràtica, federativa i socialista.

Perquè això sigui possible, i com ja hem comentat abans, caldrà actuar en di-

ferents àmbits i en diferents terminis, alguns dels quals ja s’han exposat: - reforçament d’una xarxa sociopolítica d’abast nacional; - extensió del MxI arreu del territori per situar-hi el dret a decidir en el centre del debat polític; - desplegament del projecte polític independentista i d’esquerres arreu de la nació; - impuls de l’Assemblea de Representants electes dels PPCC; - intensificació i politització de les mobilitzacions.

Totes aquestes línies de treball hauran d’anar-se desplegant des del primer moment, en paral·lel al procés endegat al Principat, preparant el conjunt del territori per a la nova conjuntura postruptura.

Aquesta tasca de construcció nacional ha d’estar també present en l’actua-

ció a les 4 províncies, tant a nivell institucional, com d’organització popular.

Així, caldrà esmerçar esforços per tal que: - La nova República Catalana defineixi com a nació el conjunt dels Països Catalans, i prevegi la federació amb aquells territoris que en un futur exerceixin el dret a decidir.

- La nova República Catalana actuï internacionalment pel reconeixement del conjunt del seu territori i pel dret de totes les catalanes i catalans a decidir el seu futur.

- El govern de la nova República Catalana tingui fixada l’obligatorietat de planificar, impulsar o coordinar polítiques (territorials, econòmiques, culturals, lingüístiques, etc.) que afavoreixin la interrelació de territoris i persones i la construcció nacional dels PPCC. - Totes les entitats, plataformes o organismes amb dret a representació internacional de la República Catalana promoguin la participació i/o coordinació a nivell nacional dels PPCC. - L’Esquerra Independentista es mantingui orgànicament unida arreu del territori, defensant un projecte comú i dotant-se de les eines i tàctiques més adients per dur-lo a terme en cada circumstància.

- El moviment per la independència mantingui estructures unitàries a nivell nacional i intensifiqui la seva activitat en forma de Moviment per la República Federal dels Països Catalans.

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 103 / març de 2013 ] 5

Al País Valencià cal situar el dret a decidir al centre del debat polític

Bona part dels interrogants i les incomprensions habituals sobre el País Valencià es poden respondre amb certa facilitat si constatem el fet dicotòmic que ací es fa, majoritàriament, cultura catalana i política espanyola. El proppassat 23 de gener, mentre al Parlament d’amunt es debatia i votava la Declaració de Sobirania del Poble Català, al País Valencià la majoria d’organitzacions i mitjans de comunicació feien com si res passara i miraven cap una altra banda. Res més lluny de la realitat. Només calia entrar en les xarxes socials i veure com milers de persones seguien amb evident interès el debat i les seves conseqüències. Al Parlament d’amunt també s’estava debatent part del nostre futur polític. Però tanmateix tant ací com allà es dissimulava les implicacions nacionals (de Països Catalans) que tenia el debat.

El dia 24, mentre que els mitjans de tot el món es feien ressò de la importància política de l’aprovació pràcticament 2/3 de la Cambra Catalana de la Declaració de Sobirania, es feia molt difícil trobar-ne informació als mitjans del País Valencià i menys encara declaracions dels partits polítics. El més atrevit era el president Fabra, que aprofitava per oferir a les empreses situades al Principat que s’instal·laren al País Valencià. (ironies de la vida: era com

dir-los que marxeren de Catalunya per instal·lar-se... als Països Catalans). La teòrica desídia no era menor entre la societat organitzada. Ni comunicats, ni convocatòries, ni referències expresses. Això sí, mobilitzacions culturals a dojo, per la TV3, en defensa de la llengua catalana, en defensa de l’escola pública en català, agermanament de pobles valencians amb pobles de les Illes, etc. Era com si una rara epidèmia fera que quan es creua el Sènia, allò polític es torne automàticament en fet cultural, i viceversa.

Més enllà de l’anècdota, el fet té una transcendència enorme, perquè és un reflex d’una forma d’entendre l’activitat pública. És com si el poble valencià, a més de patir tots els efectes de la dominació espanyola, ens haguérem autoimposat una condemna complementària que ens impediria fer política en clau nacional. Podem fer, això sí, cultura catalana i també podem fer política, sindicalisme, ens podem mobilitzar, etc, però a condició que ho fem en clau espanyola. Amb aquestes coordenades de poc serveix per exemple que la ciutat de València siga la que més manifestacions i protestes haja tingut durant tot el 2012 de tota Europa. O que cada vegada que hi ha manifestacions a Madrid, isquen del País Valencià més autobusos plens de manifestants que d’enlloc, o que bona

part d’eixes persones tinguem com a llengua vehicular el català. De poc serveix, perquè és com si jugàrem una partida d’escacs o un partit de futbol amb les normes trucades. Amb eixes normes mai podrem guanyar.

Nogensmenys, és possible un canvi d’escenari a curt i mitjà termini. A hores d’ara, qui més o qui menys veu com una possibilitat factible el fet que el PP perda la majoria absoluta que té al Parlament de baix i als principals ajuntament valencians.

Sense aquesta majoria i sense previsibles aliats per a compensar-la, es comença a albirar una majoria diferent. Acostumats com estem a la foto fixa, el recanvi possible no pot ser sinó una majoria composta per les delegacions valencianes del PSOE, de IU i d’Equo més el Bloc, que conforma amb aquest darrer partit espanyol la coalició Compromís. Les paradoxes de la política faran que un partit com el PSOE en hores baixes, amb segurament uns resultats dels més dolents de la seva història, ple de contradiccions, sense un lideratge clar ni acceptat per les distintes famílies, puga tornar a governar la Generalitat de baix després de uns 20 anys.

Per a fer realitat aquesta possibilitat, els partits polítics implicats s’han dotat d’un pla de campanya que no modifica el que han fet els darrers anys, situant com a eix

6 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 103 / març de 2013 ]

de tota la seva política la denuncia de la corrupció. Seria injust no reconèixer que a més de la corrupció, els partits esmentats han fet denuncies i propostes d’un abast divers, però també és cert que no han sabut o volgut situar al centre del debat polític una altra qüestió que la corrupció. És cert que ha segut aquesta corrupció dels càrrecs del PP, unida a una situació de crisi del capital i el seus efectes i una gestió merament especulativa, la que ha fet trontollar la seva còmoda majoria; la que va provocar la dimissió de Camps i companyia, la que ha provocat diverses remodelacions del govern de Fabra i la que li pot fer perdre la majoria absoluta, però una vegada desallotjada del govern la gent reconeguda com a corrupta, la que queda acaba la mateixa política neoliberal i megalòmana.

Entre les preguntes que hem de contestar hi ha: quina política farà el possible govern tripartit entrant? Quin grau d’utilitat tindran a l’hora de superar la doble personalitat imposada al País Valencià? Podem aprofitar els canvis per acumular forces per a un canvi més profund? Si ens atenem al que és conegut empíricament, la delegació del PSOE, tot i comptant que no entri en la sendera de la corrupció, no ha fet mai cap política que la diferencie substancialment dels seus homòlegs a Madrid o Sevilla: polítiques neoliberals amb guants de vellut i formes més formalment demòcrates que el PP, amb alguna promesa socialdemòcrata de segon nivell. Cal recordar que ni el PSOE de l’època de Felipe Gonzalez, ni el de l’època de Zapatero, ni els actuals governants d’Andalusia o Astúries, han fet una altra cosa que aplicar l’agenda neoliberal. Amb la diferència que tant Andalusia com Astúries són receptores netes d’inversió per part de l’Estat i de

la UE, mentre que al País Valencià, abans i ara, ens espolien tots els anys de 6.000 a 6.500 milions d’euros.

Els altres hipotètics socis del tripartit a la valenciana tampoc van molt més enllà a l’hora de practicar polítiques alternatives.

Si ens atenem a les seves propostes programàtiques i a les seves intervencions parlamentàries, ens trobarem amb propostes d’un tarannà reformista més i menys dur des d’Esquerra Unida, i propostes de política social liberal que defensa Compromís. Tanmateix, la pràctica dels uns i dels altres dins els governs autonòmics i municipals no difereix essencialment de la del PSOE. A més, cal tenir en compte que sense una política clara de tall rupturista, ni les forces integrants d’aquest possible tripartit, ni altres de semblants estarien en condicions de poder fer una altra política econòmica o social. L’exemple més paradigmàtic de la impossibilitat d’aplicar avui cap programa socialdemòcrata el tenim a

la veïna República Francesa, on el «socialista» Hollande n’ha tingut prou amb poc més de 6 mesos per a convertir-se en el gran defensor de les polítiques neoliberals, de les multinacionals en general i de les energètiques en particular, fins i tot bombardejant excolònies per a garantir-ne l’urani.

Avui resta clar que sense trencar amb les polítiques neoliberals i imperialistes no hi ha espai per a polítiques redistributives i de caire social i menys encara socialistes.

Certament, una gestió més eficaç, menys corrupció i una major transparència donarà una mica d’alè a un País que s’asfixia constantment, però els grans problemes restaran sense solució. Si es dóna aquesta previsible incapacitat per respondre a les necessitats més urgents del poble treballador, unida a les contradiccions internes i de lideratge en dos dels tres socis del tripartit, podem albirar una legislatura amortitzada abans de començar i una nova onada de desànim generalitzat.

Davant les circumstancies descrites, convé aclarir que no hem de topar necessàriament i obligatòria amb un atzucac, que unes altres opcions són possibles a condició, però, que aquestes responguen a tres ítems determinants. El primer, és que s’ha de partir del fet que tota política ha de ser feta al servei de la majoria social.

Ja no hi ha punts intermedis ni equidistants ni tan sols a nivell teòric. O es governa a favor del capital o es fa política per al, pel i des del poble. Això suposa, d’entrada, el trencament amb tot tipus d’idealisme socialdemòcrata, de seguidisme de l’agenda neoliberal, l’enfrontament amb les polítiques de Madrid i de la Unió Europea i amb la «nostra» burgesia local.

El segon ítem parteix de la constatació que per a poder portar a terme aquesta política es fa prèviament necessari un procés d’empoderament social, amb el poble

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 103 / març de 2013 ] 7

mobilitzat i participant activament de la pressa de decisions. En termes clàssics parlaríem de dotar-nos d’un contrapoder popular. Sense aquesta mobilització i organització social és totalment impossible cap política seriosament d’esquerres. No n’hi ha prou de votar i desitjar uns canvis per la via del miracle o de l’idealisme. El tercer ítem suposa el necessari canvi ideològic a nivell popular per passar de sentir-nos i actuar com a persones súbdites a sentir-nos com a propietàries de la nostra vida i el nostre futur, fent valdre el dret a decidir individual i, sobretot, col·lectiu. Sense aquest canvi és totalment impossible pensar en canvis d’alguna transcendència. És clar que avui, cap d’aquest tres ítems es donen al País Valencià i que el possible govern que pronostiquem no respon tampoc a aquestes necessitats.

Precisament per això cal acompanyar els canvis que es produiran per la mateixa dinàmica del sistema amb aquells que es necessiten per tal generar dinàmiques que ens acosten d’una manera dialèctica a un escenari d’acumulació de forces pròpies. Cal generar un gran moviment democràtic i rupturista que trenque definitivament amb els llast del neofranquisme i les seves estructures, superant els partits polítics i el sindicalisme reformista i espanyol. Un gran moviment amb valors de radicalitat profundament democràtics, superador dels límits imposats per la Constitució espanyola, recuperador sense complexos de la cultura i la nacionalitat catalana i que situe el dret a decidir como a fita inajornable.

Ens cal recuperar i construir un moviment per la ruptura democràtica que en el seu dia van malbaratar les forces que pactaren amb el franquisme reformista.

Per a fer possible aquest canvis que plantegem es fa necessari que els nuclis de l’Esquerra Independentista es convertisquen en l’agent polític que dinamitze aquest ampli moviment fent valdre en tot moment els interessos col· lectius del poble treballador, mitjançant la construcció de la Unitat Popular. L’avui encara esquifida Esquerra Independentista necessita jugar un rol multifacètic, creixent numèricament i madurant políticament, garantint que alhora que es desplega la Unitat Popular per tot el País Valencià, s’impulsa també el desenvolupament de les estructures que possibilitaran l’exercici del Dret a Decidir. Tancaríem així un llarguíssim període d’anormalitat, superant la doble personalitat imposada al País Valencià.

Antoni Infante

La Segarra

Hereva d’un topònim de límits històrics i geogràfics imprecisos, la Segarra és avui a efectes oficials una comarca administrativa de la comunitat autònoma de Catalunya, la més oriental de les comarques de Ponent. Formada actualment per 21 municipis, concentra més de dues terceres parts de la seva població (23.191 h) a Cervera (9.440 h), la capital comarcal, i a Guissona (6.763 h), que en deu anys ha doblat el seu padró a conseqüència de les onades migratòries propiciades pel creixement industrial de la Corporació Alimentària de Guissona, la principal indústria de la comarca. De la resta de municipis, només Torà (1.333 h) i Sant Guim de Freixenet (1.104 h) superen el miler d’habitants i la majoria tenen una evolució demogràfica negativa. Tret de les poblacions més grans, la major part de la comarca manté una economia basada en l’agricultura de secà i la ramaderia.

En el terreny polític la Segarra es caracteritza, com moltes altres comarques d’aquest tros de país, per una hegemonia clara de CiU, amb victòries molt àmplies en la majoria d’eleccions, i amb ERC instal·lada en segon lloc des de fa força temps. CiU governa al Consell Comarcal i en 14 municipis, entre els quals hi ha Cervera i Torà, i ERC ho fa a 6, com ara Guissona i Sant Guim de Freixenet.

La presència organitzada de l’Esquerra Independentista a la Segarra cal anar a buscar-la a mitjan dels 80, amb l’aparició d’una assemblea comarcal del Moviment de Defensa de la Terra, força nombrosa en els seus inicis. Malgrat l’abandonament de

part de la militància els anys 1987 i 1990, la presència de l’MDT a la Segarra s’ha mantingut de manera ininterrompuda i alguns dels seus militants van participar activament en la formació dels primers nuclis de la CUP. La primera experiència municipal de l’Esquerra Independentista a la comarca administrativa de la Segarra es produeix l’any 1995 a Biosca, quan un grup de gent majoritàriament jove decideix presentar candidatura a les eleccions municipals i aconsegueix un 30,05 € dels vots i els dos primers regidors de la CUP a les comarques de Ponent. Quatre anys més tard la CUP repeteix els dos regidors a Biosca i hi afegeix els tres aconseguits a Torà, on es presenta per primer cop. A les eleccions de 2003 es perd la representació a l’Ajuntament de Biosca, malgrat obtenir percentatges de vot similars als d’anteriors comicis, a causa de la disminució del nombre de regidors deguda a la pèrdua d’habitants, i es baixa a dos a Torà, on augmenten el nombre de llistes que concorren a les eleccions.

En aquestes dates Torà es veu immersa en una onada repressiva sense precedents a la comarca, amb la detenció de tres joves sota la llei antiterrorista en una operació dirigida pel jutge Garzón. Aquest fet, que inicialment provoca una mobilització solidària molt per sobre del que es preveia, acabarà comportant una desmobilització general dels sectors juvenils del municipi.

A les eleccions municipals següents, l’any 2007, a les portes del judici als tres joves detinguts i en un ambient de divisió dels

8 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 103 / març de 2013 ]

sectors (des)mobilitzats per l’onada repressiva, la CUP toca fons i es queda amb un sol regidor a Torà. A Biosca es repeteix la situació de quatre anys enrere i es queda fora de l’ajuntament malgrat obtenir un percentatge de vot del 30 % (en aquest sentit caldria que els defensors acrítics de les llistes obertes analitzessin amb deteniment quin efecte tenen als municipis on són vigents). A les últimes municipals la CUP de Torà va recuperar el segon regidor, gràcies en part a la renovació dels primers llocs de la llista.

La participació ciutadana, la transparència de l’activitat municipal i la defensa del caire polític dels ajuntaments, fugint de la visió d’institucions de gestió i fentlos posicionar públicament en els principals temes que afecten el poble, han estat alguns dels eixos de lluita impulsats per la CUP al si dels consistoris. Al marge de l’acció política dels grups municipals, l’assemblea de Torà i Biosca de la CUP ha participat activament en les principals mobilitzacions i lluites que s’han dut a terme, no només a la vall del Llobregós sinó en altres zones de la Segarra, el Solsonès i comarques properes, especialment en el camps antirrepressiu, de lluita per la llengua i de defensa del territori. En aquest últim front de lluita ara s’estan centrant els esforços en la campanya contra el fracking, o fractura hidràulica, un agressiu sistema d’extracció d’hidrocarburs que amenaça diverses comarques del país.

El 25 d’abril de 2010 van celebrar-se consultes sobre la independència a cinc municipis Cervera, Guissona, Torà, Torrefeta i Florejacs i Ivorra, seguint el model iniciat el 13 de setembre de l’any anterior a Arenys de Munt. La percentatges de participació sobre el cens ampliat van oscil·lar entre el 24,26 % de la capital comarcal i el 60,18 % d’Ivorra. Pel que fa als resultats van ser molt més coincidents: el sí va obtenir percentatges d’entre el 89,90% de Torrefeta i Florejacs i el 97,06 % d’Ivorra. A diferència dels altres quatre municipis, a Torà es va preguntar si «Esteu d’acord que els Països Catalans es

constitueixin en un estat lliure, independent i democràtic?», sense cap referència a la Unió Europea. Una part de l’experiència organitzativa de les consultes va concretar-se en la creació de Segarra per la Independència, l’assemblea comarcal de l’Assemblea Nacional Catalana.

L’augment de l’independentisme sociològic constatat a les consultes també va veure’s reflectit, de manera més àmplia encara des del punt de vista territorial, amb l’adhesió de 17 municipis (tots menys Montoliu de Segarra, Sant Ramon, Talavera i les Oluges, els tres primers amb majoria absoluta convergent i l’altre governat per una agrupació independent) i del Consell comarcal a l’Associació de Municipis per la Independència.

Els darrers anys també hi ha hagut un augment de la presència organitzada de l’Esquerra Independentista, sobretot a Cervera, amb l’aparició de l’Assemblea de Joves de Cervera (AJC), d’un nucli estable del SEPC i, més recentment, d’una assemblea local de la CUP. També cal destacar la participació de militants de l’Esquerra Independentista en entitats més àmplies, com l’esmentada SxI-ANC o el Centre Obrer Instructiu d’Unió Republicana, veterana institució local cerverina.

Les eleccions del passat 25 de novembre han reflectit en bona mesura el panorama comarcal descrit, tant pel que fa al creixement del sobiranisme en sentit ampli, amb una majoria absolutíssima dels partits favorables al dret a decidir, com pel que fa a la implantació de l’Esquerra Independentista, visualitzada en els resultats de la CUP. La suma de partits que es declaraven autodeterministes va obtenir un 78.43 % dels vots vàlids, encapçalada per CiU, amb un 48,73 %, i seguida per ERC (19,69 %), ICV-EUiA (3,99 %), CUP (3,8 %) i SI (2,22 %) . La suma de les tres formacions parlamentàries declarament espanyolistes va sumar un discret 17,31 %: PP (9,03 %), PSC (6,24 %) i C’s (2,04 %).

Analitzant amb més detall el vot de la

CUP, podem veure un repartiment molt desigual a les diferents zones de la comarca, en bona part en funció de la existència o no de militància organitzada de l’Esquerra Independentista i de presència pública de la mateixa CUP. Així podem veure que a Torà s’arriba a un 10,11 % i, en conjunt, a la zona de la Vall de Llobregós, incloent-hi el municipis del Solsonès i de l’Anoia limítrofs amb Biosca i Torà, els percentatges de vot se situen en una mitjana del 7,2 %. També podem observar com a Cervera, amb presència com hem dit de diferents col·lectius de l’Esquerra Independentista, s’arriba a un 3,63 %, mentre que a Guissona, plaça forta d’ERC, costa més d’entrar-hi (2,53 %).

De la zona central de la Segarra destaquen els percentatges de Tarroja (10 %) i d’Estaràs (9,1 %). En sentit contrari també hem d’esmentar que a Montornès de Segarra, a l’extrem sud de la comarca, no es va obtenir ni un vot.

Val a dir que en la majoria dels casos estem parlant de municipis poc poblats i, per tant, amb pocs vots es pot variar molt els percentatges; en tot cas les xifres són indicatives de la permeabilitat dels municipis rurals al discurs de la CUP... si és que som capaços de fer-lo arribar a tots els racons.

Radiografies polítiques comarcals a banda, la campanya electoral del passat mes de novembre ha de servir per a avançar a nivell organitzatiu, fent que la suma d’esforços esmerçats al voltant de la CUP no es quedi en una intensa mobilització puntual, sinó que esdevingui el primer pas per a articular una Esquerra Independentista forta a la Segarra.

Malgrat les receptes messiàniques dels líders neosobiranistes, hem de tenir clar que només amb un poble organitzat i permanentment mobilitzat podem assolir la independència total dels Països Catalans i que aquesta tasca cadascú l’ha de dur a terme al seu entorn més immediat.

Josep A. Vilalta

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 103 / març de 2013 ] 9

L’imperi i els seus monstres assolen el Nord d’Àfrica

Veiem a la premsa la fotografia d’un militant salafista d’ètnia àrab a Mali, amb un peu de foto que ens indica que es tracta d’un terrorista gihadista... Tirem d’hemeroteca i aquesta mateixa persona havia aparegut retratada fa poc més d’un any a Líbia, amb un peu de foto que ens el presentava com a lluitador per la llibertat.

El cinisme de l’imperialisme no té límits i el desconeixement produït per la desinformació (o deformació informativa) sistemàtica respecte a tot el que afecta el Nord d’Àfrica i el món àrabomusulmà deixa estorades i sense discurs (creïble) les veus que des de l’esquerra europea haurien d’aixecar-se davant els crims de l’imperialisme i el patiment dels pobles germans del sud de la Mediterrània...

Parlem-ne una mica.

L’imperialisme francès: una descolonització amb monstres governants que garanteixin el saqueig Cal recordar que la primera font d’interès i el primer negoci francès reeixit al continent africà fou el tràfic d’esclaus entre les dues ribes de l’atlàntic, principalment des de la seva base a l’illa de Gorée,

just al davant de Dakar, l’actual Senegal.

Després que aquest lucratiu comerç començà a decaure, a mitjan del segle XIX, els exèrcits francesos (en competència amb els de la resta de potències imperialistes europees) comencen a apropiar-se de més i més terreny amb tres objectius fonamentals, dos dels quals centrats en l’àrea que ens ocupa: l’obtenció de recursos naturals (mineria especialment) i el control de les rutes comercials entre Àfrica i Europa a través del Sàhara. El tercer, l’èban i les lucratives plantacions de cafè i cacau, es realitzaria per raons climàtiques més al sud. L’ivori s’obtenia tant a les zones més equatorials com als oasis i zones humides del Sahel, cosa que explica la pràctica extinció dels elefants en aquest vast territori.

La conquesta de Tombouctou el 1893, principal ciutat caravanera, focus cultural i gresol de cultures i pobladors diversos, suposà la culminació simbòlica del projecte imperial francès, que si bé inicialment pretenia forjar un imperi d’est a oest (de Djibouti a Dakar), la dura competència -especialment dels anglesos, que pretenien forjar el seu de nord a sud (del Caire a Cape Town)- acabà delimitant els límits de l’Àfrica Occidental Francesa a la Con-

ferència de Berlín (1884-85). Pel que fa al Nord del Sàhara, França s’assegurà durant les guerres colonials i com a resultat de la I guerra mundial el control en forma de protectorats de bona part de la riba sud del Mediterrani, amb l’excepció de Líbia, a mans italianes, i Egipte, a mans angleses.

Durant els anys de l’imperialisme i el colonialisme, que haurien d’anomenar-se «d’’holocaust africà», les potències imperials no només van assassinar directament centenars de milers de persones, sinó que van destruir completament els modes de producció locals, les xarxes econòmiques i comercials autòctones i bona part de les seves expressions culturals, substituint-los per una administració pensada per al saqueig sistemàtic del territori i per a la seva pròpia «seguretat», que es fonamentava en la política del divideix i venceràs respecte a les diferents comunitats africanes.

Acabada la Segona Guerra Mundial, en què molt africans havien combatut el nazisme dins les files de l’exèrcit colonial francès, amb joves africans formats en ideals revolucionaris, i amb l’onada de moviments d’alliberament, les potències europees emprenen el camí de la descolonització, garantint però els seus interessos

10 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 103 / març de 2013 ]

a l’Àfrica. Per això s’havien anat traçant unes fronteres tan rectilínies com artificials que després donarien lloc a estats multiètnics (bàsicament aparells burocràtics i repressius) que no podien satisfer els anhels d’autorealització de les diferents comunitats africanes.

La República Francesa de la llibertat, la igualtat i la fraternitat es va assegurar a través dels nous governants que els seus interessos a l’Àfrica restarien protegits i no va tenir cap mena d’escrúpol ni mania a l’hora d’aconseguir-ho: la monarquia corrupta del Marroc i la dictadura cleptocràtica de Tunísia en són petits exemples, però qui es va endur la pitjor part va ser el Sahel.

Així, Senegal, l’aparentment més democràtic dels països subsaharians, va ser lliurat quasi en exclusivitat als wòlof, l’ètnia que ocupava bona part dels llocs en l’antiga administració colonial, fortament organitzada en «germandats musulmanes» i que no va trigar gens a mostrar-se tan hostil econòmicament i culturalment amb els Diola de la Casamance com ho havien estat els francesos.

Pitjor sort van córrer Níger, Mali i la República Centreafricana, lliurats a dictadors militars ignorants i sense escrúpols que han anat duent les seves poblacions a situacions d’extrema pobresa i on han estat constants les violacions dels drets humans, especialment cruentes pel que fa a les dones, encara avui mutilades, violades i abandonades amb les seves criatures de manera sistemàtica (sobretot a Mali).

L’assassinat de Thomas Sankara o la condemna a mort del Sahel Precisament d’un dels més remots i marginats territoris del Sahel, l’aleshores conegut com a Haute Volta, sorgí el 1982 un bri d’esperança per a tota la regió quan un jove militar que comptava amb el suport dels sectors progressistes de l’exèrcit i de sectors sindicals de Ouagadougou i Bobo-Dioulasso acabà amb dues dècades de dictadures corruptes que havien dut el país a encapçalar tots els rànquings negatius pel que fa a l’Índex de Desenvolupament Humà.

Sankara va reanomenar el país com a Burkina Faso (la terra dels honestos) manllevant, en el que era tota una declaració de principis, una paraula de cada un dels dos principals grups lingüístics, els mossi i els diola. El Consell de Salvació Popular va emprendre campanyes contra la pobresa i la fam, en favor de l’educació i la salut pública amb uns resultats espectaculars que li van valer l’aplaudiment generalitzat de

la FAO, UNICEF i l’OMS. Burkina Faso va desaparèixer del rànquing d’estats corruptes i va ser un dels poquíssims països africans que va veure augmentar el seu PIB durant els anys 80.

Tot plegat va ser motiu suficient per guanyar-se l’odi dels senyors de la guerra del desert, dels representants de les transnacionals i, evidentment, dels governs de França i els EUA. Quan el 1987 Thomas Sankara va proposar la creació d’un mercat comú del Nord d’Àfrica (proposta semblant a l’ALBA de Chávez) que garantís la plena sobirania sobre els recursos energètics, François Mitterrand va decidir que ja n’hi havia prou, i a través del segrest i assassinat de Thomas Sank i d’un cop d’estat protagonitzat pel titella Blaise Compaoré (gendre del famós autòcrata ivorià Houphouët-Boigny), la metròpoli va «reconduir» Burkina Faso, i de retruc tot el Sahel, al camí de la submissió, la pobresa i la corrupció, tot i que el llegat sankarista pel que fa a temes com l’educació, paper de la dona, etc. ha mantingut durant anys el seu petit país a una distància considerable dels seus veïns.

Però quins són aquests interessos econòmics?

En el cas de França i del Nord d’Àfrica, els interessos postcolonials tenen un nom propi, i és el de la principal companyia energètica dels nostres ocupants del nord: EDF (Électricité de France).

EDF, la primera empresa productora i generadora d’electricitat a l’Estat francès, va néixer paradoxalment el 1946, quan el ministre del govern provisional i membre del PCF, Marcel Paul, ordenà la nacionalització i unificació de les diferents empreses del ram. Ben aviat EDF es convertiria en una «corporació governamental», fins que entre 2004 i 2005 s’inicià un procés de privatització.

Però el paper d’EDF ha estat estratègic en la política exterior francesa ja que, d’una banda, França va «externalitzar» a través d’EDF bona part dels seus serveis secrets pel que fa a l’espionatge (la xarxa d’»ONG» sostingudes amb subvencions estatals i donacions corporatives ha fet la resta) i, de l’altra, els seus dirigents corporatius han estat a la pràctica els nous administradors colonials (perdó, assessors) als països on aquesta era present o hi tenia interessos.

I quins són, en concret, aquests interessos? Urani i gas!

De tothom és coneguda l’aposta de França per l’energia nuclear, una energia que a banda de les seves conegudes virtuts com la perillositat i la generació de residus

mortals quasi perpetus, tan sols és rendible si es disposa d’una font d’urani a baix preu. I d’on prové l’urani de les nuclears franceses? Doncs fins ara, en la seva major part, de Níger, el país més pobre del Sahel i del món!, castigat pràcticament cada any per fams que maten desenes de milers de persones. I en una altra part significativa, de la República Democràtica del Congo.

Però la cosa va anar a més quan fa poc més d’un any es van confirmar les sospites dels geòlegs que sota les terres de l’Azawad, el nord de Mali, s’amagaven importantíssimes reserves d’aquest mineral radioactiu. Ràpidament, Iran va fer una sucosa oferta als governants malians per les noves explotacions, amb la intenció d’abastir el seu programa de diversificació energètica; i al cap de pocs mesos, oh meravella!, un nou coup d’État desestabilitzava el país i començava la guerra a tres bandes pel control de l’Azawad, que comentarem més tard.

Val a dir que a banda de les possibles reserves d’urani, diverses organitzacions internacionals han denunciat que aquestes terres són utilitzades com a cementiris nuclears, en una de les més repugnants pràctiques colonialistes encara en vigor.

Cal també afegir-hi que Mali és un important productor d’or, com ja pregonava el jueu mallorquí Abraham Cresques quan el 1375 dibuixà al seu «atles català» un rei negre que sostenia una immensa bola daurada en un lloc anomenat Tombouctou, al sud del Sàhara.

Pel que fa al gas, la seva producció es concentra bàsicament a Líbia i Algèria. Ja vam comentar en un article anterior el paper determinant de França en la invasió i destrucció de Líbia i la instauració d’un govern titella que expulsés les empreses xineses i permetés l’espoli d’aquest preuat recurs per part de francesos i qatarís. I ja vam denunciar aleshores qui havien estat els seus aliats: els salafistes.

Contra la democràcia i la sobirania, el salafisme, un monstre molt útil a l’imperialisme El wahabbisme salafista, la més obscurantista i retrògada de les ideologies actualment implantades al nostre planeta, ha estat una eina recurrent de l’imperialisme en contra dels moviments d’alliberament nacional o de transformació social. De tothom és conegut el paper dels EUA armant i finançant a l’Afganistan el que després esdevindria Al-Qaeda, i de l’Estat d’Israel promovent Hamàs als anys 80 per afeblir al-Fatah i el FPAP. Però la nostra amiga França no es va

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 103 / març de 2013 ] 11

quedar pas enrere. No hem parlat fins ara d’Algèria, que en realitat és un dels plats estrella d’aquest joc d’interessos compartits i alhora contradictoris entre l’imperialisme i el salafisme.

Quan, després de la revolució, el govern del FAN d’Algèria comença a prendre una deriva autoritària, els principals grups organitzats d’oposició eren, sobretot a la Cabília, el moviment amazigh, radicalment democràtic, laic i progressista, i els salafistes. I evidentment, l’antiga metròpoli ho va tenir molt clar: res de democràcia i sobirania!

Els serveis secrets francesos van cooperar tant com van poder amb els salafistes, ajudant-los a armar-se i a teixir una xarxa que esdevindria clau quan als anys 90, per pròpia incompetència, per una corrupció creixent, per la caiguda del bloc de l’Est, i per la pressió de les potències europees, l’estat algerià fa pràcticament fallida i el FIS guanya les eleccions.

Aleshores França (i Espanya) li veuen les orelles al llop, estableixen nous i profitosos acords comercials amb Algèria i donen suport al govern corrupte en una guerra «contra el terrorisme» que la mateixa França havia promogut i que, de retruc, suposarà la persecució a dues bandes del moviment democràtic amazigh.

L’altre capítol ja comentat i que ens demostra un cop més com la història es repeteix i com els interessos del gran capital i dels seus governs titelles a Europa i a l’Àfrica passen sempre per sobre de les necessitats de la majoria del població i de la defensa real dels drets humans, és la col· laboració dels serveis secrets francesos en la instrucció militar, el finançament, l’armament i el suport logístic a les milícies

salafistes a Líbia, precisament aquelles que ara corren rere el mateix botí a Mali!

Així, de manera sistemàtica, mentre des de les clavagueres dels estats occidentals es promou el terrorisme islamista per ensorrar governs incòmodes als seus interessos, un cop assolits els objectius, la propaganda oficial s’encarrega de recordar-nos com en són de dolents i perillosos aquests aliats secrets i mai reconeguts, amb què justifiquen noves guerres imperialistes que, de nou, no tenen cap més finalitat que el saqueig de més territoris i la instauració de més i més governs corruptes i titelles.

L’abraçada de l’ós acaba amb el somni del «primer Estat amazigh»... i potser amb alguna cosa més La destrucció de Líbia com a entitat política sobirana ha suposat, com ja anunciàvem, d’una banda acabar amb un dels pocs règims que realment combatia el salafisme a l’Àfrica, i de l’altra, lliurar el control de bona part del Sàhara a les milícies integristes, les màfies del contraban de drogues i persones i els senyors de la guerra, que en realitat són tres cares de la mateixa moneda. Aquestes milícies, fortament armades i àvides de poder econòmic i polític, s’han anat escampat durant anys pel Sàhara i el Sahel, on han trobat una població desesperada que en molts casos hi col·labora com a única via de subsistència.

Però la derrota del règim de Gaddafi i les polítiques de persecució ètnica i religiosa que l’han succeït, a més del creixement exponencial de l’operativitat militar dels integristes, també va suposar que mem-

bres de les forces armades derrotades, molts dels quals són d’ètnia amazigh (tuaregs), fugissin del país amb el poc armament de què disposaven. I cap a on?

Doncs cap a Mali, un immens territori on molts tenien les arrels i on podien fer realitat el seu somni d’un Estat amazigh. Es van integrar aleshores en el Moviment d’Alliberament Nacional de l’Azawad (MANA).

La crisi provocada arran del cop d’estat i de les operacions gihadistes i mafioses perpetrades a Mali o des de Mali, juntament amb el suport de la població tuareg local rebel·lada contra la discriminació que patia per part del govern malià, va dur a l’entusiàstica proclamació de la República de l’Azawad per part del MANA, celebrada per bona part de la progressia europea com «el primer Estat amazigh». Res més lluny de la realitat, però, com va trigar ben poc a manifestar-se.

En primer lloc, l’Azawad no pot ser considerat un territori exclusivament amazigh. De fet, ni tan sols majoritàriament amazigh, ja que hi conviuen, històricament, tres ètnies majoritàries: els tuaregs (amazighs), els shongai i els fula (Peül). Precisament fou durant l’època de dominació shongaï quan Tombouctou assolí la seva màxima esplendor. També hi ha d’altres minories, com ara pobles bambara i àrabs (que en algun cas cal considerar com a colonitzadors o ocupants) i fins i tot els arma, poble mestís format durant la dominació per part d’andalusís fugits de la península ibèrica.

En resum, l’Azawad ha estat sempre un gresol de cultures i Tombouctou, una de les seves capitals històriques juntament amb Gao, un focus de cultura i civilitza-

12 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 103 / març de 2013 ]

ció. I si bé és cert que els tuaregs són els més dispersos pel conjunt del territori i això els ha fet guanyar fins i tot una (falsa) aura romàntica de cavallers del desert, també ho és que de cap manera tenen dret a exigir-ne l’exclusivitat, i menys encara si parlem en termes d’història econòmica, aportació cultural o desenvolupament del mode productiu.

I en segon lloc, i cosa que és pitjor, l’abraçada de l’ós: el MANA va haver de pactar el trencament de l’estat malià amb Ansar Dine, una guerrilla salafista formada bàsicament per membres de la tribu ifora (tuareg) que té com a objectiu no pas la independència de l’Azawad, sinó la implantació de la sharia arreu del territori de Mali. (I per extensió a tota l’Àfrica, amb militants emparentats amb terroristes de Boko Haram a Nigèria i d’Al-Qaeda del Magreb Islàmic.) El mateix dia que el MANA proclamava la República de l’Azawad, Ansar Dine proclamava l’Estat islàmic, implantava la sharia i anunciava les seves intencions gihadistes.

Al cap de pocs dies, els salafistes, més ben armats i havent pactat amb diferents senyors de la guerra, altres grups integristes d’ètnia àrab, fula i shongaï i les màfies del contraban, la creació del Moviment per a la Unitat de la Gihad a l’Àfrica Occidental (MUGAO), es feien amb el control total de la situació, es multiplicaven les atrocitats i el somni d’un estat democràtic i amazigh s’esvaïa en un tres i no res.

Les conseqüències per a tota la població de l’Azawad (tuaregs o no) del domini salafista no podien ser pitjors: control de l’economia per part de la màfia, conculcació sistemàtica dels drets humans i un afany

desesperat per destruir tota empremta cultural «impura», des dels històrics mausoleus i santuaris sufís de Tombouctou que havien resistit durant segles entre les dunes, fins a la prohibició total de les riques expressions musicals tuaregs (entre les quals hi ha els famosos Tinariwen, que, ironies de la vida, fa un any inundaven l’Apolo de proclames a favor de la independència de l’Azawad).

En resum, hi ha errors estratègics que es paguen molt cars i, francament, si no és que França decideix muntar un protectorat titella i botifler (com els EUA al Kurdistan iraquià) que els garanteixi l’explotació minera, i els tuaregs s’hi presten com a col· laboradors, les possibilitats de supervivència del tan ingènuament celebrat «Estat amazigh de l’Azawad» són nul·les. I cosa que és pitjor: d’una banda, i en qualsevol cas, caldran moltes generacions per tancar les ferides i refer-se del mal que el salafisme ha infligit i continua infligint al conjunt de la població. D’altra banda, s’ha servit en safata a l’imperialisme una nova guerra de saqueig que acabarà a una major alienació dels sahelians respecte als seus recursos naturals i el control de la seva terra.

Combatre el monstre que el mateix imperialisme ha creat?

Així doncs, ja tenim l’escenari parat per a una nova «intervenció humanitària en defensa de la democràcia» per part de l’imperialisme, és a dir, per a una nova guerra de saqueig, encapçalada en aquest cas per França que té com a objectiu exactament el contrari del que predica: desposseir els pobles del Sahel de les seves riqueses minerals

i, amb aquestes, de qualsevol possibilitat de sobirania econòmica (i, per tant, política).

El més greu, però, és que no hi ha alternatives a curt termini que permetin els pobles del Sahel alliberar-se tant de la dominació postcolonial com de la xacra del salafisme bàrbar i mafiós. Els uns i els altres s’han encarregat durant dècades de l’esclafament de qualsevol iniciativa que pretengués l’empoderament popular, de l’alienació ideològica de la població (ja sigui a través d’imams, d’analfabetisme o d’ONG submises als interessos colonials, és a dir, de qui les finança) i de l’extermini dels sectors políticament més avançats.

Així, mentre que el sud del continent, encapçalat per una Sudàfrica que estreny relacions amb Brasil, la Xina i el bloc de l’ALBA (i a la qual se li han unit recentment alguns països com el Senegal que a poc a poc van substituint la «influència» francesa pels tractats econòmics amb el gegant asiàtic), sembla encarar un cert camí vers el desenvolupament i la millora substancial de les condicions de vida del conjunt de la població, el Sahel i la resta de països sota control del capital europeu i amb forta presència ja sigui de misioners i ONG, ja sigui d’imams i senyors de la guerra salafistes, semblen haver pres un camí imparable de misèria, injustícies i destrucció.

Aleshores... és possible una solució global, justa i perdurable?

Des de la redacció de La desconnexió per Samir Amin el 1988, les teories del marxista egipci han estat la base del discurs d’esquerres contra la mundialització,

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 103 / març de 2013 ] 13

el neocolonialisme i per una alternativa econòmica i política al servei de les necessitats dels pobles, no pas del capital transnacional.

La desconnexió exposava la necessitat que els països en via de desenvolupament emprenguessin una sèrie de mesures per abandonar la lògica del capitalisme transnacional i posar en el centre del programa econòmic (i polític) l’adquisició de nous paràmetres per al desenvolupament, basats en les necessitats reals de la població.

En la línia de les propostes de Sankara i després de l’ALBA, La desconnexió plantejava, doncs, un internacionalisme dels pobles sota el jou de l’imperialisme per abandonar col·lectivament la lògica de saqueig i progressiu empobriment (acumulació de riquesa de les grans transnacionals per despossessió de les poblacions perifèriques) imposada pel capitalisme i desplegar no pas en termes d’autarquia, sinó d’interessos autocentrats el seu propi model econòmic, polític i social.

La desconnexió plantejava, per tant, un món multipolar en què, d’una banda, el centre imperialista s’anés afeblint tant per la pugna entre diferents pols, com per la lluita de classes als països desenvolupats, i, de l’altra, un nombre creixent de pobles en via de desenvolupament (de la perifèria) que anessin sumant-se al pol de La desconnexió a través de revolucions democràtiques i populars.

Al cap de poc temps de ser redactada aquesta teoria queia el bloc soviètic i s’instaurava durant uns anys un imperi capitalista amb un sol pol militar (l’OTAN) i un centre econòmic, els EUA, amb la UE actuant com a complement.

Si bé, com ja hem explicat en altres articles, és cert que aquest imperi s’ha anat esquerdant a nivell polític i econòmic amb l’aparició de nous pols (bàsicament la Xina junt amb Brasil, Sudàfrica i l’ALBA per un cantó, i Rússia per l’altre, ja que tant l’Índia com el sud-est asiàtic continuen políticament dins la lògica proatlantista), i que s’ha afeblit internament i ha entrat en fase de fallida econòmica i d’inestabilitat social a Europa com a conseqüència de la darrera reestructuració capitalista (allò que en diuen crisi), pel que fa al nivell militar el paper preponderant de l’OTAN continua essent força inqüestionable.

Havíem dit que «l’imperialisme morirà matant», és a dir, intentant aferrar-se fins al final al seu poder, basat històricament en la coacció. I si bé és cert que ja no som als anys de la impunitat (anys 90 del segle XX), si atén les seves prioritats, l’OTAN pot encara imposar els interessos dels EUA i la UE a moltes zones del món.

I què hi ha més prioritari que el saqueig dels recursos energètics?

Però, ara, avui, i al Nord d’Àfrica... és possible la desconnexió?

Doncs potser sí, però en tot cas és difícil, bàsicament pels motius següents: a) El paper estratègic de la zona pel que fa a l’abastiment energètic d’Europa, una de les zones més senils i alhora econòmicament inestables del centre imperialista.

Tant és així que l’actual estratègia del capital europeu passa fins i tot pel colonialisme intern, la coneguda explotació, empobriment i marginació política de la riba mediterrània en pro dels interessos del capital francoalemany.

Si a la inestabilitat social generada els darrers anys al sud d’Europa s’hi afegís un nou element de recessió o una pujada espectacular de preus per un canvi en el control dels recursos energètics, podríem entrar en una fase de convulsió política i social que podria resultar fatal per al sistema.

Així doncs, la coacció política i militar europea sobre el nord d’Àfrica no farà sinó augmentar, cosa que portarà a la creació de nous estats pària on l’únic que restarà garantit serà l’explotació (estrangera) de l’urani i els hidrocarburs. b) No hi ha cap potència regional en condicions de liderar (o si més no donar suport polític, econòmic i militar) a un procés d’empoderament popular o sobirania econòmica. En un procés de 21 anys, les dues que objectivament haurien pogut fer-ho, Algèria i Líbia, han estat tècnicament anorreades gràcies a la cooperació entre salafistes i francesos.

L’únic qüestionament del neocolonialisme europeu ha arribat en forma de tractats econòmics més favorables als africans que no pas els que regien la seva relació amb les antigues metròpolis europees... des de milers de quilòmetres a l’est (la Xina): massa lluny, sense voluntat realment transformadora a nivell sociopolític i sense assessorament militar. Per contra, l’imperialisme compta amb la col· laboració ben pròxima de les dictadures wahabbistes de la Península Aràbiga i, de facto, amb els seus irregulars, les organitzacions salafistes.

I aleshores, cap a on tirem?

Com ja apuntàvem abans, una possible solució a mitjà termini passaria pel treball coordinat a les dues bandes de la Mediterrània per la transformació, democratització i racionalització tant del sistema econòmic com de les relacions internacionals que se’n deriven. Apuntem-ne algunes línies:

La intensificació de la lluita de classes i la lluita ideològica a Europa Mentre el paradigma per a la «sortida de la crisi» sigui aplicar les mesures liberals que la generen i que reclamen més i més concentració de poder i capital en poques mans a costa de l’empobriment de la majoria, el problema no té solució. O en té una de dramàtica: el col·lapse violent de l’imperialisme en forma d’una nova confrontació militar global o de la fustigació d’una ultradreta reforçada, prengui la disfressa de nazisme, salafisme o sionisme.

Cal, doncs, continuar vinculant cada vegada amb més força les lluites populars a Europa, laborals o en defensa dels drets socials o de la radicalitat democràtica, a un projecte de transformació econòmica, política i social i a la construcció d’un sistema econòmic al servei dels interessos i necessitats de la majoria.

Això implica també la denúncia constant i sistemàtica, a Europa i arreu, dels populismes de dreta, des del racisme i el nazisme, fins al salafisme i els moralistes religiosos, que erigint-se en combatents per la justícia i la llibertat, no fan sinó actuar en defensa dels grans centres de poder capitalista i combatre i neutralitzar les alternatives alliberadores.

En aquest sentit, el paper de l’esquerra (oficial i alternativa) europea respecte a les involucions en el món àraboislàmic, en què s’ha alineat sovint i de facto amb els salafistes (Líbia, Egipte, Síria) constitueixen una autèntica traïció ideològica, una aberració estratègica i una estupidesa fins i tot a nivell tàctic, com veiem dia rere dia.

Un canvi radical dels paradigmes energètics El paradigma productivista, unit als interessos de les grans companyies del sector energètic, ha dut la pràctica totalitat del planeta a un sistema econòmic absolutament dependent de l’urani i els hidrocarburs. La producció d’urani està més diversificada i el seu pes relatiu és menor en la producció energètica amb l’excepció de França, però pel que fa als hidrocarburs, una part molt important s’extreu en el món àraboislàmic.

L’explotació i comercialització dels hidrocarburs ha estat i és encara el factor determinant de les relacions internacionals pel que fa al Nord d’Àfrica i a l’Orient Mitjà, i s’ha basat i es basa cada vegada més en l’estreta col·laboració entre les potències occidentals i els règims tirànics d’inspiració wahabbista, precisament els que promouen tant la gihad contra infi-

14 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 103 / març de 2013 ]

per al desenvolupament econòmic, cultural i, finalment, polític.

El gran canvi en les relacions econòmiques vindria donat, doncs, per tres factors: els canvis provocats pels moviments transformadors a la metròpoli europea, la diversificació dels actors sobre l’escenari, amb un major pes de països situats fora de l’òrbita de l’OTAN, especialment Brasil i el bloc de l’ALBA, i, paral·lelament, l’enfortiment dels teixits productius locals de petita escala i socie-tat civil i organitzacions populars capaces de plantar cara als governs corruptes i titelles.

En resum, cal un projecte de democràcia, sobirania, confederació i justícia social per al Nord d’Àfrica.

dels com l’extermini dels shia (molt útil a l’imperialime per a la conquesta d’Iran, un dels grans productors encara fora del seu control).

Mentre l’obtenció de recursos energètics a baix cost (si tenim en compte que estem parlant de béns finits, i fins i tot escassos si es manté el paradigma productivista) sigui clau per a la supremacia econòmica del capital occidental, la guerra i l’espoli continuaran castigant tots aquells territoris que, des de l’època de l’imperialisme, s’han vist abocat a un paper subsidiari respecte a les antigues potències colonials.

Per tant, la transformació del model econòmic no passa només per la col· lectivització dels mitjans de producció, sinó pel replantejament de tot el sistema productiu tenint en compte també el paradigma ecològic, la finitud de recursos, la priorització de necessitats, etc.

Democratització de les relacions econòmiques El postcolonialisme ha significat la continuació de les relacions econòmiques de subsidiarietat dels pobles africans respecte als interessos del capital europeu (i en menor mesura americà).

Els exemples escandalosos d’aquesta relació van des de aspectes més descarats com el saqueig dels recursos minerals, fins a d’altres que no per més subtils han estat menys perniciosos, com ara la imposició de polítiques lliurecanvistes en productes agroalimentaris (quan Europa i els EUA indirectament subvencionen de manera descarada la seva producció agropecuària) que han dut a la destrucció de les econo-

mies locals i a les successives fams que han assolat el continent.

En els darrers anys, i sota la disfressa de la cooperació (òbviament pervertint el sentit del mot), Europa ha seguit aplicant aquest model de subsidiarietat fomentant pràctiques productives no pas al servei de les necessitats de la població, sinó en funció dels interessos de la metròpoli, cosa que ha generat més i més dependència econòmica: Europa paga preus irrissoris pels béns locals i ven els seus saldos (excedents) al mercat africà.

Aquesta política ha estat imposada a través, d’una banda, de l’establiment, el suport i la cooperació amb règims corruptes, i de l’altra, a través de l’actuació sedant o narcotitzant de nombroses ONG, finançades pels governs i corporacions occidentals i encarregades de vetllar perquè la sang no arribi al riu en forma de revolta popular.

Al Sahel i a l’Àfrica Oriental aquestes polítiques han dut una part molt important de la població a situacions d’extrema desesperació i de nul·les perspectives per a la construcció d’un futur amb un mínim de dignitat, i aquest ha estat el camp abonat per a l’extensió del salafisme al continent.

L’entrada en escena de la Xina ha suposat un petit canvi, no pas pel que fa al mode de producció, però sí pel que fa al tipus de relació econòmica, cosa que ha permès a diferents països iniciar tímids intents d’empoderament en forma de tractats més favorables als interessos locals que permetessin determinades millores (ja sigui a través de les infrastructures, els serveis públics o la dinamització comercial).

Això ha suposat també una certa estabilitat (etapes més o menys llargues sense conflictes armats), condició indispensable

I en la construcció d’aquest projecte, més enllà de les declaracions grandiloqüents i tocant de peus a la realitat, caldria tenir en compte diferents aspectes a combinar: - El desplegament des de la base de xarxes productives i de distribució desconnectades dels interessos del capital transnacional i que responguin a les necessitats de la població local.

- El replantejament de les estructures estatals, no tant en el sentit de modificar unes fronteres que mai acabaran de respondre a la realitat demogràfica, sinó en: a) El paper que han de jugar aquestes estructures, que bàsicament hauria de centrar-se a curt termini a garantir de manera descentralitzada tres elements clau per al desenvolupament: la salut, la formació i les infraestructures. b) La flexibilitat pel que fa a la coordinació d’aquestes estructures més enllà dels límits estatals per respondre a les necessitats, aspiracions i anhels de la població.

- La creació d’un Mercat Comú Africà de l’energia, regit de manera democràtica i consensuada pels representants dels diferents països, que garantís tant l’aprovisionament propi com una diversificació dels socis comercials que permetés millorar substancialment la balança comercial africana. Una part important dels beneficis obtinguts a través d’aquesta via es podrien canalitzar a través d’una xarxa africana de banca popular i democràtica desconnectada cap al finançament de les abans esmentades xarxes productives locals.

Xavi Oca

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 103 / març de 2013 ] 15

Alain Touraine.

Después de la crisis.

Alain Touraine: Después de la crisis.

Por un futuro sin marginación, Paidós, Barcelona 2011, 176, pp.

El sociòleg Alain Touraine, analista dels moviments socials i de les transformacions culturals de les societats industrials, tracta en aquest assaig sobre la situació que s’ha operat en el context internacional d’ençà de la crisi estructural i internacional del capitalisme instaurada el 1973. L’aportació d’aquest intel·lectual en el conjunt seva obra és superar l’orientació determinista econòmica i focalitzar l’atenció en els mecanismes i processos

que permeten de plantejar un nou escenari social present.

La hipòtesi d’aquest estudi especifica el pas de la societat capitalista convencional a un marc sociopolític definit per la contraposició entre l’esfera del capitalisme financer globalitzat i els actors que Touraine defineix com a ‘no socials’. Segons aquest pensador, l’escenari definit per la present crisi sistèmica observa pocs referents comparatius amb la lògica social del capitalisme industrial. Per a arribar a aquesta conclusió el sociòleg francès parteix de la ruptura envers el teixit institucional i l’organització social establerts pel sistema actual i admet que d’ençà dels anys setanta s’ha anat operant una substitució de protagonistes de «classe» que hauria d’explicar els comportaments de nous actors davant la crisi econòmica, política i cultural. Aquest pensador entén per ‘actor no-social’ l’individu-subjecte, que ha de ser el centre des del qual cal contestar la supremacia irracional dels mercats.

La vinculació entre subjectivitat transformadora i forma d’organització és un vector -com a voluntat de conquesta de nous espais de llibertat- que substitueix amb claredat el protagonisme polític davant la crisi de la socialdemocràcia pel que fa a la incapacitat de fer front als interessos eco-

nomicistes que trenquen la cohesió social.

Per tant, l’aportació de l’assaig que comentem rau en tres característiques: a) situar l’anàlisi en l’escenari mundial definit pels interessos del capitalisme especulatiu, b) palesar la separació entre especulació i economia productiva, c) i proposar la construcció (o recuperació) del subjecte que ha de ser qui proposi un nou model social i institucional.

Pel que fa al primer aspecte, Touraine no fa altra cosa que situar el nou context de l’acumulació de beneficis, el qual ha passat de la generació de plusvàlua -conseqüència de la divisió del treball en la producció de béns de consum- a la constitució de plusvàlua ‘virtual’, conseqüència de l’estratègia de generació del diner pel diner i del control d’accés a la informació (nou poder discriminatori). Ara bé, la dimensió ‘virtual’ té unes bases materials, objectives, que rau en la vinculació entre interessos de les institucions bancàries i la gestió política.

La segona qüestió plantejada és una conseqüència de la primera condició. Davant la inoperància de l’Estat com a garant -mitjancer regulador- dels insaciables interessos del looby financer, s’ha produït una canvi en el mode de producció caracteritzat en l’hegemonia dels circuits bor-

16 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 103 / març de 2013 ]

saris. Però precisament els sectors socials oligàrquics enriquits es mouen al marge -i en contra- de la construcció d’economies d’escala reals que tinguin res a veure amb les necessitats col·lectives, o comunitàries.

El procés de desnonaments, suïcidis, pressió laboral, té a veure amb la lògica d’acumulació de capital en el nou escenari d’internacionalització econòmica. Per contra, la recuperació del cooperativisme com a forma d’organització social i d’intercanvi econòmic -com a forma de vida- és una via -si es vol intermèdia, mixta- a tenir present davant la situació d’exclusió creixent.

Com a tercera postil·la, la resposta a aquesta situació passa, segons Touraine, per la conscienciació del subjecte (el pas de l’individu-ens instrumental a subjecteactor polític) que tingui com a objectiu la defensa dels drets col·lectius. Existeix, doncs, un objectiu comú davant els objectius dels drets i diverses vies d’assoliment segons les característiques de cada col· lectivitat (i.e.=nació). Aquesta és la característica de la nova etapa en què ens trobem, segons aquest autor.

Aquests tres factors explicatius són els que defineixen la ruptura envers el teixit social i institucional que se suposava que havia de «defensar» els sectors socials marginats davant l’opressió econòmica financera multinacional. Amb tot, aquest aspecte podria no ser altra cosa que la conseqüència del canvi de tipologia en l’obtenció del plusvalor. Ara bé, sí que sembla versemblant que la morfologia dels moviments socials actuals tendeix a proposar una acció col·lectiva que no és caracteritzada -als països del centre del sistema econòmic mundial- per la concepció clàssica de lluita de classes dual: proletariat versus burgesia.

La composició sociològica de la nova classe subalterna seria una resultant de les conseqüències envers els sectors marginalitzats a causa de l’imperi controlador del capitalisme financer. Hem arribat, doncs, a un tancament del cercle quant a les possibilitats de la caracterització del conflicte social contemporani. Segons Touraine, el protagonisme de transformació rau en els moviments socials articulats com a conseqüència del retrobament de l’individu. Cal

partir, doncs, de zero: el retrobament amb un mateix com a procés de reconstrucció de la consciència de l’espècie humana.

Amb tot, el sector social majoritari policlassista -transversal- no defineix tampoc una oposició social entre els enriquits i els empobrits, sense tenir en compte la fragmentació interna de la classe mitjana. La seva crisi en què incloem la força de treball tècnica qualificada, és un sector en procés d’atomizació interna sobre la qual actua la crisi de la societat capitalista. Estaríem davant la dicotomia d’aquest sector -clau per al sistema quant a ‘amortidor’ de les contradiccions socials- que es podria situar entre la lumpenproletarització (atur sistèmic entre sectors acadèmicament formats) i la franja amb accés als recursos propis de l’oligopoli econòmic.

L’assaig de Touraine ve a recuperar, actualitzadament, la tònica de l’economia moral de les revoltes contra el progrés industrial vuitcentista. La crítica al progrés és un actiu d’aquest assaig, car exposa el sentit de l’ecologia política. D’altra banda, la reivindicació dels drets individuals i generals sembla que és una nota característica que pot aglutinar una incipient revolta col·lectiva.

No es tracta, però, de reproduir el moviment ‘indignats’ (procliu a la instrumentalització populista), sinó d’articular una revolució democràtica, que en el nostre

cas situï el dret a l’autodeterminació com a eix de transformació política i social.

Transformació política perquè, com a defensa d’un dret inalienable, denuncia frontalment la connivència d’interessos entre el capitalisme financer i l’Estat per tal de reproduir la colonització cultural i territorial. Transformació social perquè l’opressió nacional es tradueix econòmicament en clau de noves formes d’explotació i de control social. En aquest sentit, Touraine parla encertadament de ‘vigilància’. Concretant, doncs, la defensa d’aquests drets humans universals al· ludits, la lluita dels pobles contra els estats-nació en seria una forma constitutiva.

L’estratègia de l’Esquerra Independentista, sense fer taula rasa, és clar, de les aportacions del moviment nacional-popular contemporani, se situa en aquest escenari definit, en part, per Touraine en el sentit que actualment la lluita política pels drets socials ve definida per la construcció d’una forma de legitimitat política, contrària, a la connivència d’interessos entre les aristocràcies econòmiques i polítiques.

El text de Touraine, com a superació de l’economicisme i com a recuperació de la consciència política i cultural, pot ser útil per al nou escenari nacional polític a definir.

Xavier Ferré

Pren partit per la independència, el socialisme i l’alliberament de gènere dels Països Catalans

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra es fa responsable de l’opinió de tots els articles signats

info@mdt.cat - http://www.mdt.cat