La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 103 / març de 2013 ] 1
CUP: els reptes organitzatius i polítics
Tal i com constatàvem al darrer número de La Veu, en una conjuntura electoral aparentment adversa la CUP obtingué el darrer mes de novembre uns resultats immillorables. Tres diputats al Parlament de Catalunya que han de convertir-se, d’una banda, en altaveu de les propostes polítiques de la Unitat Popular i, de l’altra, en garants que el procés iniciat pel Parlament esdevingui una vertadera ruptura democràtica (que permeti al poble exercir el dret a l’autodeterminació, sense tuteles estatals o dels poders financers). [1] Amb tot, en aquesta nova etapa la CUP afronta una sèrie de reptes polítics i organitzatius importants. Alguns d’aquests reptes tenen una traducció organitzativa i seran resolts a la propera Assemblea Nacional. D’altres, en canvi, requereixen d’una tasca de lluita ideològica interna, que permeti superar tendències nefastes com el burocratisme o l’esquerranisme. Així doncs, cal: a) Consolidar l’espai polític i dinamitzar la Unitat Popular. Conscients que la construcció de la Unitat Popular és un
procés dinàmic, cal posar les bases perquè el capital polític aconseguit aquests darrers mesos continuï organitzant-se a l’entorn de la CUP. Són molts i diversos els sectors polítics d’aquesta part del país que s’han engrescat amb la CUP, i són moltes les persones que hi han vist una eina de lluita política vàlida pels temps que corren. Lluny de caure en un cofoisme perillós, cal crear les estructures i ser prou permeables per permetre la participació d’amplis sectors populars en això que en diem Unitat Popular. Dit això, la CUP afronta una amenaça que pot posar en entredit la seva autonomia organitzativa. Es tracta de la voluntat declarada per alguns de fer intervenir en la presa de decisions de la CUP sectors aliens a l’organització. Aquest és un mecanisme pervers, que pretén imposar unes determinades tesis des de fora de la CUP i, alhora, anul·lar els drets i els deures de la pròpia militància. La política d’aliances requereix una reflexió oberta sobre la
importància qualitativa de les organitzacions que s’emplaça i, en cap cas, pot passar per anul·lar la CUP com una entitat autònoma. b) Construir un full de ruta per la Independència dels Països Catalans, que ara encara és incipient. Un dels principals reptes de la Unitat Popular consisteix i consistirà a dotar d’un autèntic contingut nacional la reivindicació pel dret a decidir. Sense caure ni en fonamentalismes ni en essencialismes folklòrics i antirevolucionaris, cal vertebrar un autèntic full de ruta per a la construcció nacional dels Països Catalans. En aquest mateix pla de lluita però en l’esfera parlamentària, cal tenir en compte que la CUP compta tan sols amb 3 diputats de 135. En funció d’aquesta correlació és probable que la CUP no pugui imposar les pròpies tesis en la redacció de mocions o proposicions presentades conjuntament amb d’altres forces. Ara bé, la pròpia capacitat d’incidència no és l’únic element a tenir en compte a l’hora de validar iniciatives compartides. La CUP també ha de valorar la utilitat que qualsevol de les accions legislatives (o declaracions) de la cambra tingui en relació a eixamplar les contradiccions Espanya-Catalunya. c) Cal disputar l’hegemonia del procés per la Independència a la dreta catalana, que actualment patrimonialitza la reivindicació del Dret a Decidir. El principal perill davant l’oportunitat històrica que entre tots hem obert rau en la probable involució del nou independentisme. Cal que l’independentisme d’esquerres, que les classes populars catalanes, actuïn com a autèntic motor d’emancipació nacional. Hem d’aconseguir alliberar la reivindicació pel dret a decidir dels interessos econòmics de l’oligarquia catalana. Aquesta és l’única manera de poder