Gaiata1 2017 web by Gaiata1

Lorenzo Ramírez Autor de la portada i obres pictòriques del llibret

Nascut a Borriol, en 1952. Es va iniciar en el dibuix i la pintura sent un xiquet. En 1966, amb 14 anys, comença el seu camí pels concursos i certàmens provincials, guanyant nombrosos premis en la seua etapa de joventut.

L’edifici de Correus i Telègrafos Construcció: 1932

També ha realitzat exposicions en altres capitals espanyoles i a París i Miami.

En 1969 va obtindre la Medalla de Plata en Pintura a l’Aigua en la Fase Nacional del Certamen Juvenil d’Art i, l’any següent, va ser Premi Ateneu de Castelló en el Saló Juvenil de Tardor, i Medalla d’Or en Dibuix en el Certamen Nacional Juvenil d’Art.

Després de molts anys utilitzant l’oli en la pintura, les sanguines, el llapis i la tinta xinesa en els dibuixos, hui utilitza molt més la pintura acrílica. Últimament també pinta amb esmalts ceràmics i sobre sedes.

Autor de significatius cartells, entre altres va guanyar en 1986 i 1989 el concurs de cartells anunciadors de les Festes de la Magdalena de Castelló. També va ser triat per a realitzar el cartell oficial del V Campionat del Món de Rallies Aeris (1986) , de difusió internacional.

A finals de 2015 va rebre el Premi d’Art de Ràdio Castellón-Cadena SER. En 2016 ha sigut guardonat amb el Premi de Cultura i Arts Plàstiques d’Onda Zero i amb el Premi Arts Plàstiques de la Cadena COPE.”

Il·lustrador de llibres, creador de logotips (entre ells el de Nova Jerusalem), ha dissenyat també joies i medalles commemoratives.

Ha exposat les seues pintures i dibuixos en sales d’art de Castelló i les seues mostres itinerants han recorregut moltes poblacions de tota la província.

Els seus dibuixos s’han publicat en premsa i revistes; especial menció mereixen les seues il·lustracions de la sèrie “El fum dels barcos”, que anualment publica el periòdic Mediterráneo.

Recentment ha sigut anomenat Gaiater de l´Any 2017 de la Federació Gestora de Gaiates. Treballador incansable i creatiu en la seua pròpia trajectòria, la seua evolució és una constant valoració del color i la llum mediterrània. En els seus originals dibuixos de figures cal ressaltar la seua constant investigació en la busca de l’equilibri i la línia en l’expressió del moviment.

Algunes de les seues obres poden veure’s en: www.lorenzoramirez.com

X E ND s cion a t u Sal 5 issió s m o C ent m 31 u ents on m M i n e v 73 sde E es 81 rticl A ació m a 3 r 1 1 og Pr 2 5 2

EDITA Associació cultural Gaiata 1 “Brancal de la Ciutat” PRESIDENT Andrés Bort i Bort

DISSENY I MAQUETACIÓ Cristina Gyorgy (Marcaprint)

COORDINACIÓ Inmaculada Albert i Tirado Luisa Arenós i Bordils Javier Gormaz i Gormaz Mayo Ripollés i Basco

FOTOGRAFIA Estudio Rogelio Comissió Gaiata 1 “Brancal de la Ciutat”

Amb la col·laboració i correcció lingüística de: Inmaculada Fortanet i Gómez DIBUIX PORTADA Lorenzo Ramírez

IMPRIMEIX Marcaprint D.L. CS 57 - 2014 AMB LA COL·LABORACIÓ DE:

PUBLICITAT Comissió Gaiata 1 “Brancal de la Ciutat”

El present llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la generalitat per a la promoció de l’ ús del valencià. LEM

Aî

ed lló m e t s Ca

ie va

Benvolguts socis, col·laboradors i simpatitzants de la Gaiata 1 “Brancal de la Ciutat”, vull començar estes línies fent pública la meua satisfacció perquè la nostra Gaiata està travessant un dels moments més esplendorosos, adquirint una diversitat i magnitud popular difícil d’igualar. Fa 72 anys que es va posar en marxa i sempre ha estat present en tots els actes festius, tant de la nostra setmana gran com en els actes en què tenia que estar, acompanyant als ens festers amb els quals hem estat agermanats al llarg de tots estos anys.

Andrés Bort i Bort President del Brancal de la Ciutat

Agraïsc a tots els membres de comissió el seu treball. Com a president vos vull donar el meu suport, alè i ànim perquè continueu treballant en pro de les nostres festes. Tinc el desig que quants actes organitze la Gaiata compten amb la resposta popular esperada perquè tot es desenrotlle amb el màxim d’esplendor. Sent especial orgull i satisfacció de comptar amb este ramell de precioses dames majors i infantils que són l’admiració de tot el món de la festa.

L’Ermita de la Magdalena Construcció: 1455/1456

Menció especial per a les nostres representants de la Magdalena 2016. Agraïsc la seua dedicació i com ens han representat en tots els actes en què la nostra Gaiata ha intervingut. Felicitar a Lucia per la seua merescudíssima elecció com a Dama de la Ciutat Infantil i a l’encantadora Marina com a Dama dels Cavallers, Na Violant. Enguany tota la meua estima i afecte per a Natalia i Andrea. Estan sent unes digníssimes representants de la nostra Gaiata. Procurarem que siguen felices i que el record del seu madrinatge perdure en elles tota la seua vida. I per a finalitzar sent el desig irrefrenable de dedicar-li unes línies a eixa institució que és la meua Gaiata, el “Brancal de la Ciutat”. Sent que la meua Gaiata és la meua llum. Llum en peu enfront d’una meta. Llum projectada a una altra llum que és la que m’abraça i em cega. Volguda Gaiata “Brancal de la Ciutat”, tu seràs per sempre la meua llum i, passe el que passe, per sempre seràs la Gaiata de la meua vida. Feliç Magdalena 2017! 5

La llum és energia i és vida. I la gaiata, el símbol per antonomàsia de la nostra setmana gran, que celebrarem amb aquell orgull de genealogia del 18 al 26 de març, és una vital simbiosi perfecta de llum i energia. Any rere any manté viva la tradició i la història de la nostra ciutat, i injecta amb el dinamisme i l’entrega que envolta cada comissió gaiatera -artífex d’aqueix inoblidable disseny amb què llueix el nostre esclat de llum als carrers cada Magdalena- ‘la garra’ necessària per a continuar sent motor, i ànima, de la festa.

Amparo Marco i Gual Alcaldessa de Castelló

Custòdia de la llum antiga. Emblema de la història magdalenera. Guia imprescindible en el trasllat a la Plana des del Castell Vell fa ja 766 anys. El temps passa molt ràpid, però la gaiata, i la seua essència en el món de la festa, no sols resisteix, sinó que continua ampliant mires, reinventant-se i sent el nexe d’unió entre la ciutadania i les arrels castellonenques. La Magdalena és una festa de carrer, que es viu i se sent a les places. En els 19 sectors on les diferents comissions gaiateres, amb el tradicional monument com a epicentre, cuinen amb cura, edició rere edició, uns programes d’activitats que, més enllà de convertir-se en part imprescindible de la setmana magdalenera, creen barri i construeixen ciutat. I ací, com a part inherent d’aquest teixit gaiater, esteu totes i tots els que doneu forma a Brancal de la Ciutat, el primer sector de Castelló. El vostre gran esforç i els pols que suposa tot un any de treball i il·lusió culminarà durant la nostra setmana per convertir aquesta festa en jornades repletes d’alegria i germandat i per erigir la gaiata en la millor carta de presentació de la ciutat. No puc sinó desitjar-vos, amb la Magdalena 2017 ja a les portes, que torneu a brillar com sempre ho feu. Que torneu a ser, com conclouen els versos del nostre estimat Bernat Artola, “el nostre millor pregó”.

La província de Castelló no s’entén sense les festes de la Magdalena. I la Magdalena no s’entén sense les Gaiates, que conformen el major fenomen cultural i identitari dels nostres orígens i l’epicentre de les festes fundacionals. Cada una de les nostres 19 Gaiates doten de sentit als actes, a les tradicions i als sentiments que afloren en aproximar-se el tercer diumenge de Quaresma. I darrere de cada una d’elles, de cada monument i de cada comissió, trobem a desenes de castellonencs que, de forma altruista, treballen al llarg de tot l’any per emocionar-nos des de la primera mascletà fins al Vítol.

Javier Moliner i Gargallo President Excma. Diputació de Castelló

El Govern Provincial sempre ha estat, està i estarà al vostre costat, perquè és el nostre deure defendre i promoure els nostres valors identitaris, i perquè som conscients que no podem escriure el futur de Castelló sense les nostres tradicions, ni les nostres tradicions sense la nostra gent. Gràcies per il·luminar les festes, per fer que aquesta terra danse al so del rotllo i canya, que cada encesa dibuixe un esclat de llum i color, que cada romeria i ofrena ens regalen un record feliç i inesborrable. La Gaiata crida a la festa, agermana i fa poble. I els festers sou els garants d’aquests valors que ens fan sentir orgullosos d’esta província única i de la nostra ciutat. I a tots els veïns dels 135 pobles i visitants, espere que vibreu amb les Festes de la Magdalena, que gaudiu en la nostra Capital d’esta trobada de sentiments, emocions i orgull. Molt bones festes!

Cambia a

Caja Rural de Teruel

Te ofrecemos trato personalizado y cercano.

Conseguirรกs rentabilidad para tus ahorros.

Dispondrรกs de asesoramiento por profesionales de confianza.

...nosotros nos encargamos de todas las gestiones, sin que tengas que ir a tu antigua entidad.

EstefanĂa Climent i Moreno Reina de les Festes de la Magdalena 2017

Berta MontaĂąĂŠs i Selma Reina Infantil de les Festes de la Magdalena 2017

ELS B O N

E L S D E S I TJ A U N E S B O N E S F E S T E S

Castelló desperta, un any més, a les festes de la Magdalena: una setmana intensa de retorn a les arrels per a rememorar la creació de la ciutat però també una setmana en què les nostres festes fundacionals potencien encara més la seua projecció internacional, convertint-se en un aparador de cultura, tradició i germandat de què gaudeixen any rere any no sols la ciutadania castellonera, sinó també els milers de visitants d’altres ciutats i països que arriben, en les albors de la primavera, fins a aquest racó del Mediterrani.

Sara Usó i Alía Regidora delegada de Festes Ajuntament de Castelló

Perquè unes festes continuen complint objectius i sumant anys amb la bona salut de què gaudeixen les nostres, fa falta compromís, dedicació, convicció. I aquestes tres característiques són les que atresoren les 19 comissions gaiateres de la ciutat, actors fonamentals de l’entramat fester junt amb la Junta de Festes, el Patronat de Festes, les colles, veïns, visitants, voluntaris i associacions, encarregats de tirar endavant la nostra celebració més emblemàtica. Perquè una festa és la seua gent, els que estan darrere, dia a dia, perdent hores de son, per a ultimar cada detall, per a exalçar la tradició, però també per a idear noves propostes, per a omplir el carrer d’actes lúdics i culturals que facen riure, que facen gaudir, que dinamitzen, que avalen el respecte de les i els castelloners pels seus orígens i els seus costums, i que unisquen. Açò és el que heu aconseguit els 19 sectors de Castelló, amb la gaiata, el nostre símbol, el nostre esclat de llum, com a epicentre: acostar i estendre la festa a cada racó de la ciutat, per a fer partícip el conjunt de la ciutadania d’aquest il·lusionant projecte comú i mantindre’l viu. Des de la Regidoria que represente no puc sinó expressar l’orgull que el vostre compromís amb la festa em genera. Una festa que espere que gaudiu perquè és l’expressió del vostre incondicional esforç. Gràcies Brancal de la Ciutat. Gràcies Sector 1. De cor.

Amics i amigues de la Gaiata 1 “Brancal de la Ciutat” Quan sols resten uns pocs dies per a l’inici de les festes de la Magdalena 2017, ja podem pràcticament sentir l’olor a pólvora en els nostres carrers i escoltar la música de la dolçaina i el tabal, els quals ens acompanyaran al llarg de nou intensos dies de festa que es gaudeixen al carrer.

Juan Vicente Bellido i Zafón President de la Junta de Festes de Castelló

Totes i cada una de les comissions de sector tenen un paper fonamental en l’èxit, el creixement i la transformació de les nostres festes i la nostra ciutat. La Magdalena es gaudeix una setmana però es realitza al llarg de tot un any, com bé saben totes les persones que la fan possible. La gent del Brancal de la ciutat forma part d’aquesta gent treballadora que s’esforça per a engrandir les nostres festes. El vostre treball desinteressat té la seua recompensa en les cares de felicitat de totes aquelles persones que s’apropen al vostre sector a participar de totes aquelles activitats que prepareu amb tanta estima i dedicació. En nom de tota la Junta de Festes, vull aprofitar aquesta oportunitat que em doneu per a agrair-vos tot eixe treball que feu cada dia de l’any i, especialment, durant la nostra setmana gran. Entre tots, farem cada dia més grans les nostres festes. També, aprofite per a convidar a veïns i amics del sector a participar tant en els actes que organitzem des de la Junta de Festes com en tots aquells que organitza la Gaiata. Moltes gràcies i bones festes.

Benvolguts amics i amigues de l’A.C. Gaiata 1”Brancal de la Ciutat”. En este, el meu primer any al capdavant de la Federació Gestora de Gaiates, vull agrair-vos l’espai dedicat en el vostre llibret per a dirigir-me a vosaltres per mitjà d’estes línies. Per a mi, la Gestora de Gaiates és un gran repte unit a la il·lusió que tinc per posar el meu granet d’arena en este gran món de “les gaiates”. Nosaltres som l’eix fonamental de les nostres festes fundacionals, som tradició, cultura, alegria i respecte per les nostres arrels. Però tot això només és possible amb treball, entrega i dedicació, per això vull agrair-vos a tots i cada un de vosaltres, membres de “Brancal de la Ciutat”, el vostre treball altruista i desinteressat, però ple de ganes i il·lusió, sabent és el mateix que inculqueu a l’alegria d’esta comissió, els “XIQUETS/ES”, present i futur de les nostres festes i de les nostres gaiates i motiu pel qual la gran majoria de nosaltres formem part d’una comissió gaiatera. Els xiquets són el futur, com abans mencionava, però ara està en les nostres mans fer un pas al front, és moment d’aprofitar les noves tecnologies i innovar, innovar en els nostres monuments i en l’organització de les nostres festes. Crec que no és qüestió només econòmica, sinó d’idees i valentia. No cal canviar el que ens dóna bon resultat, ací té cabuda classicisme i modernitat, tradicions i nous esdeveniments. Vos anime a que esta generació siguem la que aportem novetats a les nostres gaiates.

Carlos Chippirraz i Gómez-Millán President de la Federació Gestora de Gaiates

Per a finalitzar, donar l’enhorabona a Andrea i Natalia per la vostra labor com a màximes representants de “Brancal de la Ciutat”. Desitjar-vos que disfruteu la setmana de Magdalena al màxim, tant com vos estem veient fer fins ara, i agrair a les vostres famílies l’esforç que estan realitzant, encara que estic segur que l’alegria en les vostres cares els recompensa. A Andrés, president de l’associació, gràcies pel teu treball i entrega tant al capdavant de la Gaiata, como en la Gestora per al bé comú, només nosaltres i les nostres famílies sabem quant afecte i dedicació dediquem a això. BONES FESTES DE LA MAGDALENA 2017 I QUE LA LLUM DE LES GAIATES IL·LUMINE EL NOSTRE CAMÍ.

Vull donar també les gràcies a totes les persones i empreses que col·laboren amb esta associació, ja que el vostre granet d’arena és molt important per a nosaltres. Les Gaiates invertim cada cèntim obtingut en la nostra ciutat, som consumidors habituals de perruqueries, comerços d’indumentària, floristeries, restaurants i un llarg etc. En gran manera, eixe gasto es realitza en xicotets comerços dels nostres sectors. Amb la qual cosa, d’una manera o d’una altra, l’esforç és recíproc.

CARTELL A3 (29,7 x 42 cm)

TARGETES DE VISITA

28 € 30 € Cantells rectes/ Sense plastificar Paper estucat 350 grams

100 250 500 1000

44 52 60 76

1.000 2.500 5.000 10.000

€ € € €

DÍPTIC A4 OBERT A5 TANCAT

TRÍPTIC A4 OBERT B6 TANCAT

1.000 2.500 5.000 10.000

45 93 132 221

€ € € €

61 91 150 260

FLYERS TAMANY A6 FLYERS TAMANY B6 (10,5 x 14,8 cm) (10 x 21 cm)

€ € € €

28 35 39 71

€ € € €

1.000 2.500 5.000 10.000

36 48 67 90

€ € € €

FLYERS TAMANY A5 FLYERS TAMANY A4 (21 x 29,7 cm) (14,8 x 21 cm)

1.000 40 2.500 56 5.000 73 10.000 112

Els preus no inclouen el IVA. - Transport inclòs

€ € € €

1.000 60 € 2.500 86 € 5.000 129 € 10.000 202 €

Marina RedĂł i Fortanet Na Violant dâ&#x20AC;&#x2122;Hongria 2017

LucĂa Madero i Agost Dama de la Ciutat Infantil 2017

Des de 1950

S’acosten els dies grans, en els que la ciutat de Castelló respira pólvora i les bandes de música i les colles, alegren els vostres carrers. Després del treball realitzat i l’esforç, sentiu-vos orgullosos i satisfets per engrandir, cada any les vostres festes, referent de la ciutat. Una vegada més, des d’Alacant, i compartint un mateix sentiment i una mateixa il·lusió, refermant una amistat indestructible.

Foguera Sant Blai Ana Luisa Pérez i Santacreu Presidenta

Gràcies, Gaiata 1 Brancal de la Ciutat, per fer-nos sentir, sempre, com a casa. La Foguera Sant Blai d’Alacant, vos desitja unes bones festes de la Magdalena 2017.

Estimats amics de la Gaiata 1 “Brancal de la ciutat”, Una volta més, tenim la sort de poder dirigir-nos a vosaltres per agrair-vos l’estima i l’afecte que des de fa tants anys ens uneix. Gràcies a vosaltres hem conegut de primera mà la festa magdalenera, gaudint de la música, la pólvora i la llum que tant vos caracteritza. Hem viscut moments únics i inoblidables junt a la vostra comissió que han fet que forgem una gran germanor.

Falla L’Ambient José Francisco Mora i Garzón President

Aleshores volem desitjar a tots els brancalers que gaudiu d’unes festes plenes d’alegries, il·lusions i emocions, en especial Natalia, Andrea i Andrés. I esperem que la nostra amistat continue molts anys més, per seguir vivint l’essència de la Magdalena junt a vosaltres. Rebeu una forta abraçada de tots els membres de la Falla l’Ambient.

Un any més la Comissió de la Falla Convent de Jerusalem, Matemàtic Marzal, Xàtiva i Sant Vicent, ens unim a les entranyables festes de la Magdalena a través de la benvolguda Gaiata núm. 1, Brancal de la Ciutat i en nom de la Falla de Convent tinc la satisfacció de saludar a les seues Madrines, Natalia Palacio i Bernad i Andrea Renau i Telo, al seu President, Andrés Bort i Bort que en les properes festes de La Magdalena (18 al 26 de març de 2017) deixen gravat en la seua memòria els records inesborrables de tan destacades celebracions i que la seua Gaiata obtinga els màxims guardons per a festejar-los amb la major alegria i entusiasme.

Falla Convent de Jerusalem Matemàtic Marzal, Xàtiva i San Vicente

Santiago Ballester i Casabuena President

Des d’esta Comissió centenària (l’any que ve complirà el seu 125 aniversari: 1893 - 2018) les nostres Falleres Majors, Carmen Belda i Ruiz i Mabel Pérez-Manglano i Orts, així com el President Infantil, Jesús Barrachina i García, s’unixen amb tan volguda Gaiata i li desitgen èxits continuats en tots els actes festius que disfrutaran. Per la meua part vos felicite per tot això, manifestant de nou la ferma amistat que compartim junt amb un abraç molt fort.

LA NOSTRA COMISSIÓ Comissió La nostra Madrina

Perfil d’una Madrina

Cort d’Honor i Acompanyants

Comissió Infantil

La nostra Madrina Infantil

Perfil d’una Madrina Infantil

Cort d’Honor Infantil i Acompanyant

Portabandes i Col·laboradores

a 999 Mari anta II, XIV i 1 S e d I l gle X tedra Coca ucciรณ: Se r t Cons

m o C

รณ i s is 33

Comissió President: Andrés Bort i Bort Vicepresident: Santiago Quiroga i Alegre Secretaria: Mayo Ripollés i Basco Tresorer: José Javier Gormaz i Gormaz Comptador: Andrés Jurado i Tovar Madrina: Natalia Palacio i Bernad Madrina 2016 i Na Violant 2017: Marina Redó i Fortanet Madrina d’Honor: María Iturralde i Cubertorer Gaiateres d’Honor: Paula Aso i Toledo Yaiza Viciano i Pérez Dames d’Honor: Ángela Miralles i Diago Lourdes Barberán i Gimeno Rebeca Barberán i Gimeno Marisa Calderón i Bernad María Montañana i Grijalbo Carla Batalla i Cortés Clara Carceller i Fernández Alicia López i Bellés Acompanyants: Jorge Blasco i Gómez Antonio Arista i Monferrer Javier Jareño i García Víctor Palacio i Bernad Portabandes i col.laboradores: Rosa María Batalla i Serret Beatriz Iturralde i Cubertorer Paola Moya i Fibla Inés Sancho i Bordoy Ana Escudero i Monge

34 34

Vocals: Juani García i Prats Sandra Bort i García José María Prades i Manzano Marta Gómez i Marín Inmaculada Albert i Tirado María Mulet i Ripollés José Ignacio Iturralde i Murria Mª Carmen Cubertorer i Almela Anna Albert i Martí Rosa María Serret i Meliá Rafaela Meliá i Basco Francisco Batalla i Vivas Ismael Fuster i Benet Sari Benet i Llop Ismael Fuster i Camarena María Fuster i Benet Dunia Campos i Pérez Dunia Gormaz i Campos Mercedes Agost i Gómez Ignacio Madero i Pérez Francisco Javier Marín i Miralles Arturo España i Novoa María España i Novoa Arturo España i Marzá Celia Novoa i Mondelo Rocío Llopis i Ramos María Dolores Monferrer i Torrella Angel Escudero del Toro Ana Monge i Sábado Pedro José Palacio i Tovar María Amparo Pitarch i Segura Miriam Telo i Burniol Elena Constanta Rauta María Bordoy i Verchili María Luisa Verchili i Farnós Estela Bernad i Monferrer Inmaculada Fortanet i Gomez Carolina Tárrega i Beltrán Andrea Barrera i Ribes Ángela Ribes i Valles

Gaiata 1 B

rancal de la Ciutat Fira i F estes de la Magda lena

2017

Comissió Infantil Madrina Infantil: Andrea Renau i Telo Madrina 2016 i Dama de la Ciutat Infantil 2017: Lucía Madero i Agost Dames d´honor infantils: Martina Madero i Agost Victoria Alejandra de Francia i Pitarch María Marín i Falomir

Acompanyants: Federico Pablo de Francia i Pitarch Vocals: Cristina Batalla i Serret Beatriz Mihael i Rauta Francisco Andrés i Rauta

35 35

Madrina 2017

Natalia Palacio i Bernad

En l’actualitat esta jove de 21 anys, compatibilitza els seus estudis del grau d’Administració d’Empreses en la UJI, amb el seu gran amor per la Festa i les nostres tradicions. Natalia té un currículum magdalener envejable. Els seus primers passos dins del món de la Festa van començar a l’any 1998, en la comissió de la gaiata 6. Allí va ocupar el càrrec de dama infantil des de la Magdalena 1999 fins la del 2001. Seguidament, me va acompanyar el meu any de presidència infantil a la gaiata 8, com a dameta infantil en la Magdalena 2002. Uns anys després, Natalia fou triada com a madrina infantil, per a la Magdalena 2004. Aquell va ser un any inoblidable, i meravellós que va compartir amb la seua madrina i amiga Ana Verchili i amb el president Pepe Rovira. Natalia va tindre la sort de gaudir del càrrec de Dama de la Ciutat infantil per a l’any 2005 en la cort de la reina infantil Victoria Bataller. Posteriorment, va seguir uns anys vinculada al món de les gaiates, com a gaiatera d’honor infantil i col·laboradora en la gaiata 8. Natalia va ser triada per a representar una de les sis Dones de Companya de Na Violant d’Hongria per a la Magdalena 2015, en concret Na Margarida. D’aquesta manera, va seguir la tradició familiar, ja que la seua mare, Estela i la seua tia, María José, també van ocupar el càrrec de Dona de Companya, i on jo, el seu germà gran, estic des de xicotet vinculat a la germandat, formant part en l’actualitat, de l’Esquadra d’Honor. Eixe mateix any 2015, va entrar en la Comissió de la gaiata 1, Brancal de la Ciutat, per a ser dama de la seua amiga i madrina, Marina Redó, on des del primer moment, s’ha sentit tan integrada i ben acollida, que tenie clar que volia alcanzar el seu somni de xicoteta, a la si d’aquesta gran gaiata i enguany el seu somni s’esta fent realitat!

El Fadrí. El campanar de la Vila Contrucció: 1591/1604

Perfil d’una Madrina

Nascuda dins d’una família d’àmplia tradició festera, Natalia tindrà l’honor de ser la màxima representant de tot el sector de Brancal de la Ciutat per a la Magdalena 2017.

Amant de tots els events de la Magdalena, la nostra madrina destaca l’ofrena a la Verge de Lledó i la desfilada de gaiates. Però, a part de la festa, Natalia ha tingut des de xicoteta una altra gran passió, el ball. I com tota jove de la seua edat, sempre té una estona per a passar temps amb les seues amigues. Una persona tan sociable com Natalia, ha fet un gran nombre d’amistats fortíssimes, com és el cas de les seues dames: María, Lourdes, Paula, Yaiza, Rebeca, María, Clara, Alicia, Angela, Carla i Marisa. Totes, junt als acompanyants, col·laboradores i resta de comissió juvenil, formen un grup envejable. Finalment, només puc afegir que al costat de tota la comissió de Brancal de la Ciutat i especialment, del seu president Andrés Bort, i la seua madrina infantil Andrea, Natalia està segura de què aquesta Magdalena serà única, inoblidable, meravellosa.

Gaudeix molt d’aquesta experiència Natalia, tots els components de la gaiata estem segurs que seràs una magnífica representant del nostre sector!

Autor: Víctor Palacio Bernad

Basílica de la Mare de Déu del Lledó Construcció: Segle XIV i XVIII

Co ó i s s mi

Madrina dâ&#x20AC;&#x2122;Honor

MarĂa Iturralde i Cubertorer

Gaiatera dâ&#x20AC;&#x2122;Honor

Paula Paula Aso Asoi i Toledo Toledo

Gaiatera dâ&#x20AC;&#x2122;Honor

Yaiza Viciano i PĂŠrez

Dama dâ&#x20AC;&#x2122;Honor

Ă ngela Miralles i Diago

Dama d’Honor

Lourdes Barberán i Gimeno

Dama d’Honor

Rebeca Barberán i Gimeno

Dama dâ&#x20AC;&#x2122;Honor

Marisa CalderĂłn i Bernad

Dama d’Honor

María Montañana i Grijalbo

Dama d’Honor

Carla Batalla i Cortés

Dama dâ&#x20AC;&#x2122;Honor

Clara Carceller i FernĂĄndez

Dama d’Honor

Alicia López i Bellés

Acompanyant

Santiago Quiroga i Alegre

Acompanyant

Antonio Arista i i Monferrer

Acompanyant

Javier Jareño i García

Acompanyant

VĂctor Palacio i Bernad

Acompanyant

Jorge Blasco i Gรณmez

Els nostres representants de llauradors...

Portabandes i col.laboradores

Rosa MarĂa Batalla i Serret

Beatriz Iturralde i Cubertorer

Ana Escudero i Monge

InĂŠs Sancho i Bordoy

Paola Moya i Fibla

El Peiró o Creu de Terme de la Basílica del Lledó Construcció: 1957

Les nostres madrines de LLAURADORES

Madrina infantil 2017

Andrea Renau i Telo

Perfil d’una Madrina Infantil

Benvolguts membres de la Comissió del Brancal de la Ciutat, familiars, veïns i amics i amigues del sector, amb el seu permís, desig confessar la meua grata sorpresa quan els responsables del Llibret em van encomanar la redacció d’este article tan significatiu, si bé prego disculpen Vostès per no identificar-me, ja que la rellevància del mateix només pertany a la protagonista infantil d’enguany. I sí, és correcte, Andrea és la verdadera protagonista infantil d’un somni, que en estos dies s’està fent realitat, i en el que compta amb molt bona companyia de tots els xiquets i xiquetes de la Comissió i l’afecte de tots els membres. Alegre, afectuosa, feliç, inquieta, temperamental, un poc “torbellino”, sempre disposada a aprendre i escoltar, saber estar, són molts dels trets particulars d’esta jove xiqueta de Castelló, molt aficionada a la hípica i a la moda. Nascuda a l’octubre de 2009 en el si d’una família festera, ha participat activament en diferents Comissions Infantils de Gaiata, i seguint la tradició familiar, des de 2013 forma part distintiva de la Comissió Infantil de l’estimada Gaiata 1 Brancal de la Ciutat, amb la que sa mare, Miriam Telo, va compartir entranyables moments, arribant a ostentar el màxim càrrec de representació del sector, fins en dos ocasions, com a Madrina 2004 i 2006. He de reconèixer que m’encanta comprovar sempre el seu entusiasme per la Festa que és compartit per tots els membres de la seua família, com la seua germana María, qui em va fer molta gràcia que al conèixer l’honorable encàrrec que m’havien fet em va dir, jo tindria claríssim el que li diria a Andrea, vols saber-ho? - i jo vaig contestar - per descomptat, sorprèn-me:

Dit tot, la veritat és que poc podria afegir, o sí, tal vegada, reconèixer que les nostres Festes i Tradicions necessiten, realment, que estiguen presents molts xiquets com Andrea, plens d’alegria, amb entusiasme pel somni fester i alegria per a inundar els nostres carrers, corretejant, sempre amb un somriure i a veu en crit tots sàpien que la Festa seguix més viva que mai i que en els xiquets i xiquetes està la il·lusió pel present i el futur. Perquè mai oblidem que “Castelló és Festa i la Festa és Castelló” 64

“La Farola” Construcció: 1929

“Estic molt contenta de que hages complit el teu somni de ser Madrina infantil de la Gaiata 1 Brancal de la Ciutat. Que sàpies que jo, ta mare i mon pare estarem sempre amb tu, acompanyant-te en este gran any, espere que disfrutes esta Magdalena 100% amb Natalia, Andrés, la comissió, família i amics. Sé que mai oblidaràs este gran any perquè et promet que serà el millor de la teua vida. Gràcies per deixar-me viure enguany junt amb tu, et mereixes ser la representant dels xiquets i xiquetes, perquè en el teu somriure es nota la teua felicitat i segur que animes als xiquets i xiquetes de tot Castelló a participar en les festes de la Magdalena. Et volem Andrea”

Ajuntament de Castellรณ de la Plana Construcciรณ: Segle XVII i XVIII

Com I รณ i iss l i t n nf a

Dama dâ&#x20AC;&#x2122;Honor infantil

Martina Madero i Agost

Dama d’Honor infantil

María Marín i Falomir

Dama dâ&#x20AC;&#x2122;Honor infantil

Victoria de Francia i Pitarch

Acompanyant Infantil

Federico de Francia i Pitarch

ELS NOSTRES

MONUMENTS L a nostra gaiata L a nostra gaiata infantil Fent gaiata

Himne de Brancal de la Ciutat Per la porta “migjornera” sense fum i sense flama neix la Gaiata primera del Poble de Castelló. Les taronges són bandera del Raval quen’s atresora d’una arrel castellonera de les bones, la millor. Vore a la Festa les nostres Dones es la tempresta que fa que plores de la emoció... Són les xiquetes més guapes de Castelló! Sant Cristofol ens resguarda... del mal que vinga... i quen’s aguarda Sant Francesc ens il·lumina... vestint la Verge... de clavellina Processons i algarabia... per la persona... que aquí ens arriba Som Brancal i Lledoneros... Orgull de soca... Castelloneros. Festes de la Magdalena... de nostra terra... de Festa Plena Un Pregó ens anuciaría... que som en vespra... de Romería Omplirem de flors L’ermita... mai no falten... amb aquesta cita Som Brancal i Lledoneros... Orgull de soca... Castelloneros. ¡¡És un gran goix poder viure... al Brancal de la Ciutat!! Sant Cristòfol ens resguarda... del mal que vinga... i quen’s aguarda Sant Francesc ens il·lumina... vestint la Verge... de clavellina Som de rotllo i som de canya... cinteta verda... platja i muntanya Som Brancal i Lledoneros... Orgull de soca... Castelloneros. Autor: Arturo España i Marzá

La nostra

GAIATA

Artista: AndrĂŠs Bort i Bort

Lema: Taronger del Brancal

La nostra

GAIATA INFANTIL

Artista: Patricia CortĂŠs i Bartolo

Lema: Reineta del Brancal

Fent gaiata

ESDEVENIMENTS Records d’una Reina Records Magdalena 2016 Els nostres premis Magdalena 2016 Nomenaments Presentació 2017 Actes gaiaters Instantànies

Records dâ&#x20AC;&#x2122;una Reina

Records Magdalena 2016

Els nostres premis M AG DA L E N A 2 01 6

CONCURS DE LA CONSELLERIA D’EDUCACIÓ, CULTURA I ESPORT PER A LA PROMOCIÓ DE L’US DEL VALENCIÀ EN L’AMBIT DE LES FESTES DE LA MAGDALENA. ORDE 1/2016, de 05 de gener, de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport, per la qual es convoquen les ajudes econòmiques destinades a la promoció de l’ús del valencià en l’àmbit de les festes de la Magdalena de 2016, es convoquen 15 premis de amb una dotació total de 22.000 €. 1r PREMI: Associació Cultural Gaiata 1 Brancal de la Ciutat 2n Premi: Associació Cultural Gaiata 9 L’Espartera 3r Premi: Associació Cultural Gaiata 8 Portal de l’Om 4t Premi: Associació Gaiata 13 Sensal

La Gaiata 1 “Brancal de la Ciutat” va obtindre el 1r. PREMI AL MILLOR LLIBRET.

Llotja del Cànem Construcció: Segle XVIII

CONCURS DE LA JUNTA DE FESTES PER AL MILLOR LLIBRET DE LA MAGDALENA 2016

Els nostres presidents i madrines (1945 - 2017)

MADRINES

1945 · Amelin Gimeno Tomás 1946 · Concepción Breva Nebot 1947 · Dorín Domenech Ripollés 1948 · María Luisa Matutano Nebot 1949 · Maruja Llopis Peris 1950 · Pilar Agut Nebot 1951 · Conepción Vilar Font 1952 · Teresa Antonia Gomis Vidal 1953 · María Consuelo Lavall Gimeno 1954 · Mª Antonia Barrachina Monterde 1955 · Carmen Gloria Navarro Camany 1956 · María Amparo Olcina Bertomeu 1957 · Matilde Godes Archilés 1958 · Maria Mercedes Aparici Barberá 1959 · Guillermina Lavall Gimeno 1960 · Adelita Gozalbo Ruiz 1961 · Magda Betoret Pedreño 1962 · Paqui Solsona Lope 1963 · Rosario Rochera Monfort 1964 · Rosa María Meliá Felip 1965 · María Martín Trilles 1966 · Josefa Safont Celda 1967 · Pepita Catalán Valero 1968 · Consolación Crespo Toledo 1969 · Alejandra Sidro Bou 1970 · Carmen Gómez Delibano 1971 · Rosa Salvá Trilles 1972 · Rocio Ribes Fernández 1973 · Josefina Iglesias Barrachina 1974 · Pilar Gimeno Escrig 1975 · María Pilar Roures del Río 1976 · María Teresa Calvo Agustina 1977 · María del Carmen Rubio Antonio 1978 · Gloria Baquero López 1979 · Elisabeth Breva Almerich 1980 · Gema Rubio Antonio 1981 · Antonia María García Edo 1982 · Nuria Fenollosa Mateu 1983 · Inmaculada Cantavella Zarzoso 1984 · María Pilar Oñate Gómez 1985 · Maria teresa Perez Moliner 1986 · Gela Moreno Tomé 1987 · Rosa María Olucha Varella 1988 · Eva Vilarroig Moya 1989 · Ana Dolores Prades Manzano 1990 · Carolina Cortés Fornés 1991 · Lidón Vicente Vives 1992 · Alejandra García Ferrer 1993 · Marina Bravo Suárez 1994 · Laura Simón Monterde 1995 · Zoraida Martínez Rubio 1996 · Angela Safont Piñón 1997 · Rebeca Salt Garrigues 1998 · Eva Prades Molla 1999 · Sandra Bort García 2000 · Ana Arechavaleta Guinot 2001 · Laura Roca García 2002 · Ana Arechavaleta Guinot

2003 · Lorena Isasi Pérez 2004 · Miriam Telo Burniol 2005 · Susana Babiloni Chust 2006 · Miriam Telo Burniol 2007 · Eva Giorgetta Modesto 2008 · María Mulet Ripollés 2009 · Patricia Amat Diago 2010 · María España Novoa 2011 · Laura Roca García 2012 · Dunia Gormaz Campos 2013 · Eugenia Frias Llorens 2014 · Alexandra Vicent Salvador 2015 · Carolina Tarrega Beltrán 2016 · Marina Redó Fortanet 2017 · Natalia Palacio Bernad

PRESIDENTS

1945 · Juan Bta Bernat Gabaldá 1946 · Juan Tomás Martí 1947-1949 · Enrique Reverter Meseguer 1950-1951 · Vicente Valls Queral 1952 · Juan Querol Antolí 1953-1954 · José Rubio Pallarés 1955-1956 · Olegario Vilar Muñoz 1957 · Vicente Sanchis Giner 1958 · Victor Pauls Pruñonosa 1959-1961 · Pedro Felip Marco 1962-1963 · Jose Adsuara Mundina 1964 · Juan José Gozalbo Barrachina 1965-1966 · Diego García Valenciano 1967-1968 ·José Rovira Balaguer 1969 · Antonio Soriano Fabregat 1970-1972 · Eduardo Mas del Río 1973 · Antonio Mir Monroig 1974-1975 · Eduardo Mas del Río 1976-1977 · José Ramón Navarro Albert 1978-1992 · Manuel Mollá García 1993-1995 · Vicente Ros Segura 1996-1997 · Hipólito Aded Guerra 1998-2000 · Rafael Zafón Aparici 2001-2003 · José de la Rubia Carmona 2004-2015 · Andrés Bort Bort 2016-2017 · Andrés Bort Bort

PRESIDENTS INFANTILS

1987 · José María Prades Manzano 1989 · José Manuel Gozalbo Boix 1990 · Ignacio Camahort Climent 1992 · Ignacio Peñarrocha Alós 1995 · Raúl Cano Gómez 1996 · Eduardo Mas Ráfels 1997 · Enrique Gil Carceller 1998 · Christian Carratalá Blasco 1999 · Héctor Renau Miralles 2000 · Ignacio Zafón Escuder 2001 · Francisco Roca García 2002 · Héctor Renau Miralles 2003 · Nacho Babiloni Chust 2004 · Héctor Renau Miralles

2005 · Alvaro Ferragut Alegre 2006 · Alvaro Ferragut Alegre 2007 · vicente Llopis Ramos 2008 · Borja Gil Carceller 2009 · Borja Gil Carceller 2011 · Vicente Solaz Vilarroig 2012 · Carlos Feliu Usó 2015 · Javier Prada Viciano

MADRINES INFANTILS

1970 · Gloria Baquero López 1971 · Begoña Navarro Amat 1972 · Mónica Soler Monzonís 1973 · María José Mir Causanilles 1974 · Mariona Navarro Amat 1975 · Gloria Mir Causanilles 1976 · María Teresa Oñate Pitarch 1977 · Amparo Caballer Ros 1978 · María Gual Luis 1979 · Ester Oms Llago 1980 · Mónica Gómez Martí 1981 · María Isabel Cadroy Parra 1982 · Eva María Gozalbo Boix 1983 · Ana Dolores Prades Manzano 1984 · Cristina Gozalbo Boix 1985 · María Gozalbo Boix 1986 · Lledó Museros Cabedo 1987 · Ruth Olucha Varella 1988 · Laura Menéndez Monzonís 1989 · Marina Navarro Torres 1990 · María Mercedes Agost Gómez 1991 · Loli Peñarrocha Alós 1992 · Ruth Mas Rafels 1993 · Rocio Adelantado Vidal 1994 · Carla Hernández Vela 1995 · Lara Fabregat Alcón 1996 · Eva Hernández Vela 1997 · Laura Amat Renau 1998 ·Sara Climent Vallano 1999 · Carmen del Mar Zafón Aparicio 2000 · Raquel Amat Renau 2001 · Sheila Arrufat Muriach 2002 · Rebeca Castell Mampel 2003 · Alexandra Vicent Salvador 2004 · Raquel Parra Sánchez 2005 · María del Mar Ruíz Gargori 2006 · Andrea Palacios Pardo 2007 · Ana Frias Llorens 2008 · Rocío Llopis Ramos 2009 · María Iturralde Cubertorer 2010 · Rosa María Batalla Serret 2011 · Carlota Samit Vilarroig 2012 · Anna Feliu Usó 2013 · Beatriz Iturralde Cubertorer 2014 · Cristina Batalla Serret 2015 · Ana Escudero Monge 2016 · Lucia Madero Agost 2017 · Andrea Renau Telo

Nomenaments

Presentaciรณ 2017

100

Presentaciรณ 2017

101

102

Presentaciรณ 2017

Ecos de la nostra presentació PRESENTACIÓ OFICIAL DEL SECTOR DE LA PLAÇA DEL PAÍS VALÈNCIA NATALIA I ANDREA CONQUISTEN EL TRON DEL BRANCAL DE LA CIUTAT

El Periódico Mediterraneo 21 de novembre de 2016 Les dos jóvens es convertixen en les noves Madrines de la gaiata en una cerimònia marcada pels viatges en el temps. Amb motiu del 197 aniversari de la inauguració del Museu del Prado, la Gaiata 1 va voler brindar un homenatge a una de les pinacoteques més conspícues i grandioses del món. No en va, el mateix dia que dissabte passat, però de 1819, obria les seues portes el llavors conegut de forma discreta com a Museu Real de Pintures i, per a celebrar eixa singular efemèride, Brancal de la Ciutat va pintar el seu propi quadre per a elevar-se com un dels sectors més il·lustres que compondran la paleta de colors de la pròxima festa magdalenera. Davant d’un Palau de la Festa ple fins a la bandera, el col·lectiu de la plaça del País Valencià i adjacents es va posar de gala per a presenciar el bateig del col·lectiu i, sobretot, per a encimbellar i rendir homenatge a les dos belles jóvens que seran les màximes ambaixadores brancaleres durant el pròxim exercici fester. Eixa honorable i bonica responsabilitat va recaure en Natalia Palacio Bernad i Andrea Renau-Telo, les quals van rebre la banda que les va acreditar com les noves madrines de la Gaiata número 1. Els viatges en el temps van ser el denominador comú de la multitudinària posada de llarg del sector. Amb els populars personatges de la sèrie El Ministeri del Temps, Alonso d’Entrerrios i Amèlia Folch com a nexes temporals, la cerimònia va retrotraure al públic al segle XIX, traslladant-ho a

104

l’òpera de París fins a acabar descobrint finalment el significat del que representa una gaiata: la llum de Castelló. Mentres els dos actors es perdien pel temps, balls i danses de diferents estils se succeïen en l’escenari per a amenitzar a l’expectant audiència. Des del ballet al ball pla, quasi tots els gèneres van tindre cabuda. No obstant això, a pesar de l’elevada dosi d’arts escèniques i espectacle que va aglutinar la presentació, el component de tradició va ser el més predominant. En este sentit, les primeres xiques a trencar el gel i ocupar els seus seients van ser les dos màximes representants de la gaiata durant tot aquest any. Marina Redó Fortanet i Lucia Madero Agost van desfilar per última vegada com a madrines del Brancal de la Ciutat i van rebre una calorosa despedida per part dels seus més acostats. “Gràcies per un any inoblidable”, resava la pantalla del Palau per a agrair la seua labor. Tot seguit, va ser torn de conèixer les jóvens que integren l’àmplia comissió brancalera. En primer lloc, els focus es van centrar en les quatre Dames d’Honor infantils: Victòria de Francia Pitarch, María Marín Falomir, Elizabeth Flores Ramos i Martina Madero Agost, a les que els van seguir les comissionades majors, Alicia López Bellés, Clara Carceller Fernández, Carla Batalla Cortés, María Montañana Grijalbo, Marisa Calderón Bernad, Rebeca Barberán Gimeno i Lourdes Barberán Gimeno. A elles cal sumar-los també les dos Gaiateres d’Honor, Yaiza Viciano Pérez i Paula Aso Toledo, que van completar

El Periódico Mediterráneo (21/11/2016) · Article transcrit dalt

l’extens elenc de xiques que formen part de la família del primer sector. D’esta manera, amb un concorregut i guarnit Palau de la Festa com a testimoni, l’insigne col·lectiu del Brancal de la Ciutat pren forma com la mirada posada ja en el tercer diumenge de Quaresma i amb ell, l’anhelada arribada de les festes majors de Castelló. Encara resten quatre mesos perquè el sentiment fester inunde els carrers de la ciutat, però la gaiata 1 amb Andrés Bort Bort al cap i Natalia i Andrea com a madrines, està més que preparada. La cara institucional de la presentació

l’assistència del president de la Junta, Juanvi Bellido, i de diversos membres de la corporació municipal, com a regidors Sara Usó, Antonio Lorenzo, Ignasi García i Vicente Guillamón; a més del Gerent del Patronat , Vicente Montolio, que no van perdre corda de la posada de llarg de Brancal de la Ciutat. Ofrena en honor a Natalia i Andrea El tram final va estar protagonitzat per les ofrenes de diferents col·lectius, els quals van rendir homenatge a les flamants madrines, amb l’entrega de rams de flors o insígnies.

Com és costum cada dissabte de presentació de gaiata en el Palau, la representació institucional no va faltar a la posada de llarg, en esta ocasió, de Brancal de la Ciutat. Va destacar

El Mundo/Castellón al día (21/11/2016)

Levante, el Mercantil Valenciano (21/11/2016)

105

Actes gaiaters 2016

106

Actes gaiaters 2016

107

108

Actes gaiaters 2016

109

InstantĂ nies

110

111

112

ARTICLES 1. Les festes de la Magdalena dins de 50 anys............................... 1 1 5 2. Castelló, Casa València a Barcelona............................................. 121

CASTELLÓ MEDIEVAL I UNA EVOLUCIÓ JA CENTENÀRIA 1. La muralla medieval i les minories a Castelló............................. 125 2. Ruta cultural Gremis i oficis al Castelló antic............................. 1 3 1 3. Els molins de Castelló, del Millars al “Camí Molins”..................149 4. Antiga Llotja del Cànem................................................................. 154 5. La restauració de les façanes del Palau Municipal................... 160 6. L’emblema arquitectònic de la ciutat. El campanar de la Vila. (Un vell que sembla novell) ................ 174 7. La plaça de Santa Clara i l’antic Convent de Clarisses............. 1 8 1 8. El convent de Sant Agustí.............................................................. 185 9. 75 anys de la imatge de Sant Nicolau. . ........................................ 190 10. Esglèsia de la Sang, quatre segles d’història............................. 193 11. L’Església Major/ Cocatedral de Castelló. Breu historia de la seua construcció . . ......................................... 198 12. L’edifici de Correus i Telègrafos.................................................... 229 13. Els edificis de la Plaça de la Independència.. ............................. 234 14. Institut Francisco Ribalta en el centenari del seu trasllat........ 241

EL RACÓ DELS XIQUETS 1. La Gaiata Fanfarrona (Conte Infantil)............................................ 247 2. Auca de l’Indumentària.....................................................................251

113

Antigüedades de Castellón de la Plana Autor: Vicente Traver i Tomás

114

Articles

Les festes de la Magdalena dins de 50 anys Imaginem el seu futur

AUTOR í Arturo España i Marzá

Segons defineix el Diccionari General de la Llengua Valenciana, imaginar és un concepte lligat directament a la creació, a la inventiva. Sens dubte, tot ésser humà utilitza la imaginació i ho fa com a eina capaç d’alimentar el desig d’un esdeveniment futur que continga la realització de les seues pretensions, els seus ideals, els seus anhels. De qualsevol manera la història ha sigut, i serà per sempre, una espectadora implacable dels esdeveniments pretèrits i presents i, com a tal, el fonament de suport perquè la ment desenvolupe els seus propòsits per l’endemà. Qui no custodia les seues arrels no és digne de gaudir de la seua seqüela, ni és possible imaginar el futur sense la consideració i l’anàlisi dels fets que van construir el camí que ens manté en el present, i per tant, abans d’abalançar-se en l’intent de visualitzar l’hipòtesi sobre la posteritat de les nostres Festes de la Magdalena… cal recordar… Cal recordar que el motiu de les nostres preades Festes es fonamenta en l’agraïment i rememoració dels nostres avantpassats, en la seua determinació i tràngol de traslladar les seues vides i, per tant les dels seus descendents, des del Castell de Fadrell a la nostra Plana i que aquest fet porta camí de complir vuit segles d’edat, solcant les diferents etapes que la humanitat ha desenvolupat. Així mateix i al marge de llegendes acollides de manera il·lusionant i atractiva tenim la constància documental de les processons a l’antic turó amb un segle d’anterioritat a la construcció de l’actual Ermita de la Magdalena i que començara el “frare barbut” allà per 1451. Cal recordar, per a evitar l’ensopegada amb el mateix obstacle en previsions futures, que a mitjan segle XVIII i per decisió dels governants del Consistori Municipal se suspenia la romeria durant uns anys per la

Article que ha participat en el concurs al millor article inèdit dins del concurs de llibret Magdalena 2017.

115

Les festes de la Magdalena dins de 50 anys. Imaginem el seu futur.

deterioració en que es trobava l’Ermita com a conseqüència de la falta de manteniment i condicionament durant llarg temps. Cal recordar que l’estructura actual de les nostres Festes Fundacionals té com a alfa l’any 1945 quan grans castellonencs van prendre la decisió de restablir l’ànim de les nostres tradicions quasi relegades a l’oblit després de la decadència patida per causa de la fatídica guerra civil. Els Murria, Revest, Guinot, Codina, Miazza, Espresati, Fabregat, Segarra, Pascual, Sanz, Sancho, Boli i tants altres van marcar les línies que condueixen al nostre actual format festiu, van prendre un glopet de vi en el primer “Mesón del Vino” i van escodrinyar en les butxaques de la memòria de pares i avis recuperant les normes de les indumentàries i costums que ens descriuen com a fills i hereus de la nostra terra. Cal recordar aquelles romeries cap al nostre adorat turó on prevalien els carros amanits amb canyes i fulles de palmell que disfressaven la tasca del quefer quotidià amb un ambient festiu tant sentit com necessari, albergant cossos i ànimes plens de passió, amics i amigues, pares, mares, filles i fills, mocador envoltant el coll i acusant els vaivens d’unes poderoses cavalleries que, per un dia s’engalanaven amb les millors granadures lluint esplèndids pentinats i enlluernant amb la lluentor de la seua pell. Cal recordar l’evolució no tan llunyana del nostre monument identificatiu, al·legoria d’un sentiment i profund respecte cap als qui rebien el seu feix de llum per a evitar inconvenients en el dur trajecte nocturn des del turó fins a la plana en la seua travessia, des de les antigues Gaiates de a penes dos metres d’alçada portades individualment amb suor i orgull, fins als nostres actuals sis metres de dedicació, art i esforç. Cal recordar l’ambient de setmana festera que produïa la col·locació dels pals que la “Lute” dispersava pel centre de la ciutat al llarg del recorregut pel qual desfilaven orgulloses les Gaiates, i els especialistes que, formant una perfecta coreografia de cables i fusibles, se sincronitzaven mil·limètricament perquè els monuments no deixaren de lluir esplendorosos ni un sol instant, era el nostre joc de l’oca “de pal a pal i amb la llum que pertoca”. Cal recordar les presentacions de les Comissions de Gaiata en les quals s’imposaven les bandes a les Madrines i Dames amb abillament de Diumenges ora en La Pèrgola a l’empara de la Font del Piliuet ora en qualsevol Plaça o carrer, ells amb el seu millor trage, sabates de mudar, camises i corbates ben planxades, la cara llavada i ben pentinats i elles, tan lluïdores amb els seus espectaculars vestits de Festa, sedes, brillants i cabells de cinema o fotonovel·la.

116

Articles 1

Les festes de la Magdalena dins de 50 anys. Imaginem el seu futur.

Cal recordar la tenacitat dels qui van ser artífexs de recuperar la música i el ball que tanta culpa contenen a l’hora de sentir-nos identificats amb les nostres arrels més profundes. Bolero, jota, marineries, seguidilles, dançaes i tantes més que esculpeixen els intèrprets al compàs que marca una dolçaina començant en la pipa, travessant el tudell, el gobelet i el cos i esclatant per la campana amb les seues notes casades amb la cadència que marca un tabal. Òbviament la realitat no es pot encobrir i les mutacions en el “modus vivendi” formen part inseparable de l’evolució de la humanitat al llarg de la història, en ocasions per motius directament lligats a la relació social i la major part induïts pels avanços que la costum, la ciència i la tecnologia s’encarreguen d’instal·lar irreversiblement en el quefer quotidià. En el cas de les nostres festes de la Magdalena i de tantes tradicions que avui dia conservem, cal entendre que no hagen sigut alienes a canvis o transformacions i resulta evident que les pròximes dècades continuaran amb el fet imparable de la metamorfosi que la societat reba, probablement arrossegada per la galopant velocitat que imposen les noves tecnologies. Tal vegada puguem jugar al joc que la imaginació permet i dibuixar en l’aire intencions i desitjos utilitzant el bategar del cor com a sintonia i el sentiment com a pinzell creador i, qui sap… Qui sap... si dins de cinquanta anys, en el dia gran de la nostra Romeria i a l’ombra de Sant Roc de Canet podrem apoquinar les figues albardades i el gotet de mistela acostant simplement el dit sobre qui sap què superfície que ho reconega i execute la transacció… qui sap?. Qui sap… si alguns d’aqueixos “drons”, eixos artefactes voladors amb sistema teledirigit, s’elevaran amb taleques repletes d’articles pirotècnics per a disparar els castells de focs artificials des de qui sap que inusitada altura i amb uns efectes visuals inimaginables en l’actualitat… qui sap? Qui sap… si en la desfilada de Gaiates, veurem els monuments experimentant profunds canvis amb futures làmines lluminoses de qui sap que materials capaços d’engrandir encara més la seua excel·lència i potser dotats de fonts d’alimentació minimalistes amb la grandària d’un cacauet però majúscula capacitat d’energia fent oblidar els actuals generadors… qui sap?

117

Les festes de la Magdalena dins de 50 anys. Imaginem el seu futur.

Qui sap… si amb el transcórrer del temps podrem aconseguir que els actes de representació festera tals com les Presentacions dels sectors Gaiaters en el Palau de la Festa, Homenatges a Comissions de Sector, Galanies i qui sap quants actes més, es realitzen amb el silenci i el respecte més gran cap als qui les fan possible amb el seu esforç i sacrifici de consumir els seus moments d’oci i descans per al gaudiment dels protagonistes i assistents… qui sap? Qui sap… si amb el pas dels anys les Gaiates i Colles hauran deixat de caminar per sendes paral·leles per a fer-ho per camins enllaçats amb propòsits conjunts i forces compartides que procuren un enfortiment de les tradicions contemplades i qui sap si recuperar d’altres perdudes als llimbs de l’ostracisme… qui sap? Qui sap… si transcorreguts tants intents de canvi el Pregó aconseguirà complaure a majors i xiquets amb el seu ritme i perdurabilitat i tal vegada s’arribara a aconseguir qui sap que fórmula màgica que impedira que cap ésser humà aliè a la Cavalcada arribara a interrompre el discórrer dels intèrprets creuant per la drecera més convenient al seu particular interès amb el consegüent demèrit de l’acte i els espectadors… qui sap? Qui sap… si transcorregudes cinc dècades aconseguirem que els carros engarlandats deixen en l’oblit els dies de turbulències per a contenir una regulació i suport que els convertiren en un atractiu internacional que s’identifique de ple amb les Festes de la Magdalena qui sap si al nivell de símbols tan nostres com la canya, el mocador verd, la cinteta de la Romeria o l’encara imberbe polsera Magdalenera… qui sap? Qui sap… si a l’ombra del primogènit “Mesón del Vino” i al costat dels seus joves germans de Tapa i Cervesa, Carpes Regionals o Carpa Alemanya sorgira una iniciativa gastro-enològica durant la nostra Setmana Gran apta de tan alta consideració a nivell internacional que fóra capaç d’atraure l’interès de fabricants de qui sap què diverses cultures i parts del món… qui sap? Qui sap… si les nostres Gaiates s’aferraran als avanços de les ulteriors tecnologies per a compartir la seua espectacularitat i excel·lència amb sistemes d’interactivitat i permetre als seus admiradors la possibilitat de participar activament amb qui sap què resultats audiovisuals idonis per a mancomunar el sentiment veïnal amb l’entorn gaiater… qui sap?

118

Articles 1

Les festes de la Magdalena dins de 50 anys. Imaginem el seu futur.

Qui sap… si aconseguirem travessar amb vertadera força els límits de la nostra Província per a fixar en la major part del món l’orgullosa etiqueta d’internacionalitat que acredita la nostra Festa tal vegada comptant amb el suport dels estels castellonencs de talla internacional que proporcione l’època, científics, escriptors, metges,pintors, actors, músics, cuiners o esportistes de l’elit del golf, tennis, ciclisme, bàsquet o qui sap si el nostre Club Esportiu Castelló que poguera trobar-se competint per Europa en la disputa de preuats trofeus com la Champions League, i aconseguir així l’atenció d’altres cultures, altres gents i sensibilitats que puguen contemplar, entendre i endinsar-se en el sentir únic i intransferible d’un “esclat de llum sense foc ni fum”… qui sap? Afortunadament fantasiar no suporta cap impost i certament contribueix a exercitar la imaginació i la creativitat, arribant de vegades,amb talent, a la genialitat. Coneixem el nostre passat, idealitzem el nostre futur i, els qui hem nascut amb el cor embolicat en una brusa negra, amb una cinta verda lligada a una canya, un mocador verd en el bressol, la imatge sempre present d’una esvelta Ermita blanca sobre un xicotet turó i la LLedonera gravada en l’ànima, gaudim de ple convenciment per a profetitzar amb tots els sentits que dins de 50 anys… … Castelló i les seues Festes de la Magdalena retindran eternament el sentir del tacte d’una canya i la frescor al rostre dels romers a l’alba del dia gran, d’un xocar de mans o un bes a la galta, de la seda de la cinta verda, d’una faixa roja, de la tela antiga d’una brusa negra tal vegada heretada del iaio i o la falda de llauradora alliberada del bagul de la iaia. … Castelló i Les seues Festes de la Magdalena continuaran eternament per exhalar aromes de la flor del taronger en el trajecte de la Romeria, de la pólvora d’una imponent mascletà, d’arbust i de pi per tot el Turó del Castell Vell, del socarrat d’una apetitosa paella sobre les flames d’ardents branques de taronger, del vi vessat entre el tumult del “Mesón”, de la fusta recentment tallada en l’Escorxador construint elements de Gaiata, de l’ambient exclusiu que envolta la Plana.

119

Les festes de la Magdalena dins de 50 anys. Imaginem el seu futur.

…Castelló i les seues Festes de la Magdalena prosseguiran eternament per assaborir una figa albardada, un gotet de mistela, una truita de faves al peu de l’Ermita, un mos de ceba tendra,un grapat de cacauets d’alguna marjal, tramussos,“llonganissetes”,“botifarretes”i un tros de xoriço, un traguet al gall empinant la bota ben plena de vi, un bon “carajillo” cremat com cal. … Castelló i les seues Festes de la Magdalena es mantindran eternament per escoltar el so d’un tabal i una dolçaina, del soroll al carrer, d’unes castanyoles acompanyant els passos d’un Bolero, de la poderosa veu de Pregoners recitant l’herència de Bernat Artola per tota la ciutat, del tocar de campanes del Fadrí, de Sant Roc de Canet i la Magdalena, de la Marxa de la ciutat de Matilde Salvador al pas de la millor Banda Municipal de l’Univers, de l’indispensable estrèpit de la traca d’un Vitol, germen i anunci de la següent setmana festera. … Castelló i les seues Festes de la Magdalena persistiran eternament per contemplar imatges inoblidables reflectides en el rostre d’una Castellonera, en un escut adorat, en una Ermita emblanquinada, en el colorit d’una Gaiata, en una Cavalcada del Pregó recolzada per germans, en teles precioses i encaixos antics, en vestits imponents de mudat setí, en l’intens fulgor d’un castell de focs, en el gran colorit d’una desfilada, en la bellesa d’un tapís de flors en l’Ofrena a la Verge de Lledó. Podrem canviar aspectes, canviar teles o calçats, espectacles i llenços,podrem canviar portades i podrem canviar textos però mai el sentiment, ni l’orgull de genealogia, ni rabassa maternal, ni raons de tradició, ni canviar que Castelló seguisca la llum antiga perquè la Gaiata siga el nostre millor Pregó.

La llum d’un fanal va iniciar la història, la llum d’un fanal, marcarà el camí, la llum d’un fanal meneja la sènia, la llum d’un fanal, de principi a fi.

120

Articles

Castelló, Casa València a Barcelona

AUTOR í Jaume Cristòfol Vicent Aguilar

Em van demanar els amics de la gaiata del Brancal de la Ciutat que escriguere sobre la pionera d’entre les cases regionals, la Casa de València a la Ciutat Comtal. La primera reacció de la meua ment va ser acudir als meus escassos i concrets records, però vaig comprendre de seguida que devia d’anar a la història per comprendre el que tantes vegades havia sentit parlar a mon pare i ma mare. La Casa Regional de València a Barcelona, naix de la unió il·lusionada de distintes entitats valencianes disperses per la Ciutat Comtal, a finals de la dècada dels anys vint. Era el 1927. L’any 1952, l’entitat nomena ja la seua Fallera per a les Festes Josepines de València, les Falles. Ací entra en joc la inquietud i l’empenta d’un personatge clau. Un cabanenc i cabanut, castellonenc i castellonero, establit a Barcelona: en Juan Bellés Tena. Va ser ell qui, recolzat per un dels vocals de la junta, també com ell fill de Cabanes, va promoure una campanya de recollida de signatures per lograr que els rectors de la casa nomenaren també representants d’Alacant i Castelló. A l’any següent -1953- es feia realitat. Es nomenava la primera “Gaiatera”. Resulta curiós cóm el senyor Bellés va inventar eixa nomenclatura per a la senyoreta que representara les festes magdaleneres en la casa regional. Ell mateix explicà en més d’una ocasió -i aixina ho va deixar escrit mon pare- que com a Castelló anomenaven Madrina a la dama perquè batejaven les gaiates i ja que allà no tenien monument gaiater, van trobar encertat el títol. I aixina va ser com tenint gran acceptació el títol de Gaiatera, les altres cases regionals -la de Saragossa i la de Madrid- les dos posteriors a la de Barcelona, el van fer també seu. Així, la primera Gaiatera de la Casa València a Barcelona va ser la senyoreta Nieves Soler Sidro.

121

Castelló, Casa València a Barcelona

Designada la representant castellonera a la ciutat i empentats per la il·lusió del senyor Bellés i la presència d’un grup nombrós i bulliciós d’estudiants residents a Barcelona que a recer de la Casa València trobaven un trocet del seu enyorat Castelló, es va fletar un autobús per acudir a les festes fundacionals de la ciutat. Va ser en 1954 quan es va començar a organitzar per a aquest desplaçament el popular “Tren Magdalenero” que arribava a la capital de la Plana cada any la vespra del dia del Pregó i durant anys era un vertaderament extraordinari esdeveniment per a la ciutat i la seua festa.

Tren Magdalener. Estació FFCC

La rebuda que se li feia en l’estació de ferrocarril de la ciutat (cal recordar que estava al Parc de Ribalta) era sempre emocionant, solemne i multitudinària. I ho va ser, i ho era cada any, per l’afany que des de el si de la Junta Central van posar Juan Algueró, Pepe Bonet i Paco Vicent “Quiquet de Castàlia” (pare de qui els escriu). Imaginen la calorosa benvinguda al “Tren Magdalenero”: comissions de gaiates, Junta Central de Festes, Banda Municipal i foc de traques per rebre a la expedició barcelonina i castellonera. Al capdavant, la junta de la Casa València i la presència de la bella Gaiatera que pertocare. I travessant la ciutat en joiosa i festívola comitiva, recepció oficial de les autoritats municipals a l’Ajuntament de la ciutat. L’arribada i recepció del “Tren Magdalenero” va perdurar fins l’any 1982. Juanito, Pepe i Quiquet van idear que s’havie de tornar la visita per recolzar els amics de Barcelona assistint a la proclamació de les “reines” de Castelló, València i Alacant: Gaiatera, Fallera i Bellea del Foc de la Casa València. I així va nàixer, amb el recolzament d’alguns presidents de sector, l’ “Autobús Gaiatero” que feia cada any d’ambaixada castellonera a Barcelona per abrigallar la representant de la festa fundacional de Castelló en Barcelona i agermanar-se amb els paisans de València i Alacant. En esta expedició van viatjar grans personalitats que, exercint de mantenidors de l’acte, van donar dignitat i brillantor a la proclamació i anys després es va unir a l’expedició la Germandat dels Cavallers de la Conquesta.

122

Articles 2

Castelló, Casa València a Barcelona

Festes de la Magdalena 1964

I entre “Tren Magdalenero” i “Autobús Gaiatero” arribà la Magdalena de l’any 1964 i el divendres dia 28 de febrer, com de costum, arribà a l’estació de Castelló entre gran bullici l’expedició de Casa València a Barcelona, amb la seua Gaiatera, una jove de 21 anys que treballava a la Ciutat Comtal, nascuda a Castelló, filla d’un forcallà i una castellonenca. María Consuelo (Xelo per a tots) fou la primera de tres Gaiateres en aquella família tan castellonera, els Aguilar-Aparici. Les seues germanes Lidón i Montserrat ho van ser també anys després. Paquito era el vocal de la Junta de Festes per a les cases regionals i estava allà complint amb la seua tasca com a vocal i com a gran cicerone i comboiador magdalenero que era. Però aquella Gaiatera ho va canviar tot en baixar del tren. Ho va canviar tant, que per això està ací qui els escriu. I és que Paquito –Quiquet- va quedar perdudament enamorat. Aquell dia començà tot, perquè després ella també es va enamorar d’ell. I tot el que segueix, reblit d’anècdotes i vivències, són els detalls d’una bella història d’amor i fidelitat que va fer nàixer la nostra família. Una bella història. Un amor que perdura.

123

Paseando por las calles de Castellรณn Autor: Arturo Esteve i Comes

124

Articles

La muralla medieval i les minories a Castelló

AUTOR í Miquel Gómez i Garcés Arquitecte tècnic

1 - La muralla a a cavall dels segles XVI-XVII Any 1585, el militar Joan de Acuña, realitza una visita de treball a la vila de Castelló de la Plana i redacta en un detallat informe la situació urbana de la localitat i dels elements militars i defensius que hi troba als seus voltants. Cal dir que l’interés d’aquest oficial és descriure com es troben les instal·lacions de defensa de la vila i com es podrien millorar davant d’hipotètics atacs des de la costa; atacs ficticis o incursions molt puntuals ja que la vila apenes havia estat agredida per gent forastera, es a dir, els moros -els turcs-; aquests en realitat fan ben escasses incursions al terme municipal havent estat més una por fomentada front el turc que una realitat. Recordem que la batalla de ‘Lepanto’ ja havia conclòs a finals de l’any 1571 i tota la mediterrània tornava a tenir una certa tranquil·litat. Però tornem a la vila capital del riu Sec i al que diu Joan de Acuña al seu informe. L’oficial de l’exercit descrivia la vila l’any 1585 de la següent manera: “La villa de Castellón de la Plana está de la villa de Almançora media legua, y de la torre del Río de Mingar una legua grandes, está edificada en un sitio de una gran llanura y muy bueno por todas partes y ygual, y toda la campaña muy cultivada y llena de arboleda, está cercada de una muralla antigua parte de tapia, y parte de ladrillo y cal con muchas torrezetas por toda la muralla, la qual por muchas partes está maltratada, y es de muro delgado y están a él arrimadas muchas casas por de dentro, y a la (...) delante de una torre está començado a hazer un baluarte pequeño que llaman de la Balsa del Plano, toda la muralla a la redonda tiene un foso pequeño, y por el un lado va una azequia de agua que no ay (...) mása que un camino grande del foso a ella. Tiene un arraval como de hasta quinze casas que con estas y las que ay dentro de la muralla son casi mill, y en ellas un barrio de (f. 21r) quareinta casas de christianos nuevos, la forma de la muralla de la villa y tamaño della se verá en la planta. En la dicha villa ay muchos poços...”

125

Definint, per tant, que la vila era tancada dins les muralles i que només si estava construint cases al nord i vora el camí a Barcelona -o TortosaPerò amb aquesta descripció literal no ens podem fer una idea de quina muralla hi havia, per on passava i quines característiques tenia. Hem de fer una aturada i recordar que un altre militar, Joan Baptista Antoneli, visita la nostra vila l’any 1562 i per ordre expressa del rei Felipe II, realitza un projecte de nova muralla a l’estil imperial pensada per a la defensa de possibles atacs exteriors de navilis turcs; la nova estructura defensiva es projectava pensant en atacs amb canons i bombes, qüestió constructiva per a la qual no estava preparada la muralla que aleshores tenia Castelló, feta de tàpia de terra, que pocs anys després ens la descriurà Juan de Acuña. De resultes de la situació econòmica del moment i de la petició que les autoritats municipals li fan al rei, no es construeix aquesta nova muralla.

Traça d’Antoneli de 1562

Antoneli, en la traça que fa de la nova muralla, també dibuixa el mur existent de tàpia de la murada vella amb un total de cinc portes: dos orientades al nord (la de la Puríssima, i la de l’Hospital), una a l’est (la de l’Aigua), una altra a l’oest (la de la Fira) i la darrera al sud (la de l’Om) que coincideixen amb els actuals carrers d’Enmig al nord, Major al nord i al sud, i de Colom a l’oest i de Cardona Vives a l’est. Amb les dades aportades pels

126

Articles 1

dos militars de Felipe II tenim descrita literàriament i gràfica la muralla que hi havia al Castelló de la Plana a finals del segle XVI. Mur que amb diversos avatars, entre enderrocs i reconstruccions perdurarà fins finals del segle XVIII, data que queda certificada al núm. 152 del carrer d’Enmig en un taulell allí instal·lat a l’alçada de primer pis. Al document que es comenta no consten altres portals, malgrat que al Llibre del Consell és prou habitual trobar referències a portes i portals que s’obren o que es tanquen amb portes o amb tàpia, com “...quant al tapiar dels portalls es stat provehit clos e determinat per lo magnífich consell que sien tapiats tots los portals excepto los dels Miquells e de la Fira...” (llibre del Consell, 1519, juliol, 17) En aquestes tasques de reconstrucció o reparació participava tota la població de la vila, be amb treball, be costejant les despeses a manera proporcional a cada parròq.uia La muralla de la vila a finals del segle XVI, era, amb xicotets canvis la que en 1795 s’acaba enderrocant no per obrir la vila a nous eixamplaments, que no es el cas, sinó per la seua situació constructiva malmesa per la manca de cura: trams enderrocats, zones abandonades i ja emprades com a murs de tanca de cases fetes vora el mur. La muralla de Castelló, en definitiva, va estar emprada de mur de tanca per a les noves construccions que es fan a tocar de la murada, tant per dins com per fora vila, per estalviar despesa en la seua construcció i que seran els murs que els darrers anys estan apareixent a diverses parets mitgeres (carrer de Campoamor, del Governador, de Sant Lluís...) Als documents d’Acuña, d’Antoneli i en altres de l’arxiu municipal es parla d’una muralla de tàpia fent referència al material de què estava construït el mur, i de la qual hi ha documents fotogràfics del tram que d’aquesta muralla hi va haver a l’antic trinquet del carrer del Governador aprofitant-lo com a pared de joc, enderrocat a finals dels anys 60 del passat segle: mur d’una vara d’ample (90 cm) fet de terra piconada per tongades i amb crosta exterior de morter de calç tot encofrat amb taulons de fusta que feien la funció de tapieres, d’on li ve el nom de mur de tàpia. Sí que es van enderrocar o modificar els portals donat que aquests eren els que provocaven problemes a l’hora d’entrar i d’eixir de la vila: eren elements defensius fets de manera consMuralla del Trinquet al carrer del Governador

127

cient estrets i sempre disposats en angle la qual cosa complicava el pas de carros i altres vehicles. A tall d’exemple, i malgrat que en segles anteriors ja es fan reformes dels portals, vejam que es diu a la documentació de l’arxiu municipal respecte de tres de les portes que el Consell decideix eixamplar i modificar, com ara el de la Fira, el de l’Om i el de l’Hospital quan ja es té clar que la vila va creixent o que s’ha de fer més gran: a) Petició d’apertura del portal de la Fira, el més d’abril de 1686: “Por haber experimentado a la villa el perjuicio que padecen sus vecinos de estar la puerta nombrada de la feria en un rincón de un baluarte del muro de suerte que las cavalgaduras tienen algun riesgo resolvió en dias pasados se serrase aquella de paret de cal i canto y se abriese otra en el mismo baluarte enfrente de la calle... correran más los ayres y se espera que a la parte de fuera se fabricarán algunas casas.” b) Canvis en el portal de l’Om, al juliol de 1699: “... de ser beneficioso a ese Público cerrar una puerta de los muros y en el mismo sitio abrir otra, por ser la primera de embarazo para salir y entrar en la villa y impedir los ayres a una de las calles principales y la otra de lucimiento y adorno” c) Obres al portal de l’Hospital, el maig de l’any 1700: “Pere Vilallave recibe 25 libras por haber abierto el portal del Hospital “dret a ran del carrer Major”

2 - Les minories, a tocar de la muralla Descrita la muralla, la vila, la seua ampliació fora mur i els portals existents a finals del segle XVI, troben una població menuda amb poc menys de set-cents focs que equivalen aproximadament a uns 2500 habitants, encara amb la minoria mora (“...un barrio de quareinta casas de christianos nuevos...”) ja molt reconvertida obligatòriament al cristianisme (per això se’ls anomena “cristianos nuevos”) i a pocs anys de la seua expulsió que es decretarà definitivament el 1609. Cal insistir que els moros que habitaven la vila, que se’ls anomena així per la seua religió i que res tenia a veure amb cap tipus de trets que els diferenciaren físicament de la resta de castellonencs de l’època (vivíen com els altres habitants, es comportaven igual, treballaven en els mateixos oficis i espais), fora d’allò religiós que practicaven no hi havia diferència, i a més no era precisament la població més rica de la contornada, res d’això que la retòrica historicista de moros

128

Articles 1

bel·licosos i rics així com els jueus uniformats i de riquesa abundosa que ens programen cada any el dia del Pregó magdalenenc. L’altra minoria castellonenca, els jueus, ja desapareguts de la vila expulsats cent anys abans del moment que ací es descriu, van estar ubicats dins la muralla però amb el seu fossar extramurs i lluny d’aquesta. Tal vegada disposaren de porta directa per arribar al seu cementeri, però no ho podem confirmar i a més tenien a tocar de la seua aljama urbana els portals de l’Hospital i de la Puríssima pels quals es podia accedir al seu fossar. També aquesta minoria estava discriminada urbanísticament ja que restaven obligats a viure en un lloc determinat i tal vegada tancat entre els carrers de Cavallers i de Gràcia a la banda més al nord al carrer de l’Ensenyança. Tant aquests, com els moros, eren una minoria pobra encara que d’oficis més especialitzats -una altra contradicció al nostre Pregó de festes on ens apareixen com una aljama aparentment rica. Tant uns com els altres van significar estadísticament unes col·lectivitats molt menudes respecte de la majoria cristiana ja que cadascuna per separat, no va ultrapassar mai més enllà dels 100 habitants. I la seua ubicació dins la vila sempre va estar lligada al mur que la tancava: la muralla. Sempre van estar obligats a viure en llocs extrems del mur, uns al nord de la vila -els jueus- i els altres al nord oest -els moros- coincidint amb els murs nous que s’apartaven del centre neuràlgic de la xicoteta vila.

3 - La muralla, les minories i la història al Pregó La murada de Castelló de la Plana ha estat eliminada de la memòria ciutadana fins i tot en moments en que aquesta, tossudament, ha tornat a reaparèixer i fer constar la seua presència recordant el passat de la ciutat, malgrat els intents de silenciar-la que els diversos partits polítics en el poder municipal han intentat. El darrer cas el tenim amb el soterrament de la Torre del Migdia per l’alcalde del PP i la Conselleria d’Infraestructures en mans del mateix partit l’any 2013, tot contravenint un acord unànime de l’Ajuntament de la ciutat. En el nostre passat recent i fonamentalment a les festes de la Magdalena, la història sempre han estat oblidada quant no tergiversada -recordem l’inici de les renovades festes de l’any 45 en plena postguerra, amb afusellaments, empresonats, pobresa i fam i por; tots ells eleTorre del Migdia a l’excavació de l’any 2012

129

ments que no propiciaven unes festes consensuades amb la població, que lògicament assistia a una programació feta des de dalt i al marge de moltes de les necessitats de la gent. Tot açò s’arrastra encara avui en no voler reconèixer la nostra història material (l’exemple de la muralla) i social (qui eren i com vivien els nostres avantpassats, tots els avantpassats) Ja s’ha parlat adés de la relació de les minories de la vila amb la muralla, perquè sempre se’ls ha situat apartats del centre encara que amb relativa bona relació de tracte, professional i en ocasions personal, però sempre junt a la muralla més allunyada del centre vital de la vila. Recordem que els moros i jueus que habitaven la vila eren tan semblants als cristians i que no hi tenien els trets que d’habitual se’ls hi posa al nostre Pregó magdalener, (vestien com els altres habitants, es comportaven igual, les seues faccions físiques en res es diferenciaven de la resta de castellonencs, fins i tot els treballs i professions eren força semblants quan no les mateixes, tret d’aquelles tasques o pertinences que els hi tenien prohibit (no podien ser propietaris de determinades finques, no se’ls permetien alguns oficis) i no eren precisament la població més rica de la contornada, res d’això que ens exposen de moros rics plens de joies i amb armes brillants i polides. Així, doncs, pel que fa a les festes nostrades, s’hauria d’anar reconeixent els nostres avantpassats, amb la mescla -o mestissatge- entre persones de diferent religió que de segur hi va haver, però amb la realitat i diferències socials de l’època, amb els seus oficis quotidians, amb el seu tarannà de defensa de la vila i de relacions, entre els diversos col·lectius ètnics, relativament cordials. Finalment, cal dir que la muralla -construïda per tots els col·lectius socials- els emparava per igual dins els seus murs.

Bibliografia:

130

•

Joan Baptista Antoneli: “Traza para la fortificación de la villa de Castellón de la Plana”. 1562. Arxiu Municipal de Castelló de la Plana

•

1585, Joan de Acuña per manament reial fa relació dels ports, cales, forts, castells, ciutats, viles, llocs i torres que es troben en tota la costa del Regne de València. A.C.A. Consell d’Aragó. Lligall 761. Document 103.

•

Sánchez Adell, J i Sánchez Almela, E.: “Defensa y seguridad de una villa medieval: Castellón de la Plana” SCC 2003

•

Gómez Garcés, M.: “Una aproximació a la muralla medieval de Castelló”, en De muralles i cudols. Colla Rebombori 2014.

•

Gómez Garcés, M.: “La muralla medieval de Castelló de la Plana”, en Patrimoni històric. El Castelló medieval, 17es Jornades de Cultura popular. Ajuntament de Castelló 2015.

Articles

Ruta cultural Gremis i oficis al Castelló antic

AUTORS í Sergi Selma i Castell, Tania Muñoz i Marzá Universitat Jaume I de Castelló

La ruta que es proposa recorre punts i llocs de la ciutat de Castelló de la Plana molt específics, els quals es posen en relació al voltant d’un fil narratiu i explicatiu comú on dialoguen les persones i els espais d’alguns oficis. L’objectiu final no és altre que la creació d’un recurs cultural que facilita la posada en valor dels oficis i les seues tasques tradicionals, en un context històric diacrònic que permeta apropar-se i donar significat a diferents espais de la ciutat en les seues dimensions social, econòmica, política o urbanística. La proposta planteja un recorregut o itinerari per alguns dels espais més rellevants relacionats amb l’estructura gremial i de les corporacions d’ofici del Castelló antic, per tal de poder conèixer i donar una perspectiva històrica d’aquelles. Per això, el nucli temàtic d’este recorregut està centrat en la tipologia dels oficis més significatius, així com en els canvis i les transformacions que han experimentat al llarg del temps. Es duu a terme, doncs, un repàs de l’estructura interna característica de cada gremi, dels conflictes més habituals i de les feines que desenvolupava cadascun d’ells, així com també s’analitza la construcció d’elements o espais urbans associats a les feines o lligats a les activitats dels diferents processos productius. Este no és, ni de bon tros, l’únic dels recorreguts sobre oficis que es pot fer a Castelló, però si és una proposta coherent, assumible i fàcil de realitzar per qualsevol tipus de públic que tinga interés per esta temàtica. Des d’un públic que faça una visita organitzada i guiada per la ciutat, a un públic escolar que vullga descobrir racons carregats d’història, o aquelles persones que senzillament senten curiositat i s’interroguen per la història que hi ha darrere de la ciutat actual.

131

Si més no, en este recorregut podem trobar un fil conductor relacionat amb el passat recent de la població: la producció agrícola, i per ser més exactes, la transformació o elaboració de la producció agrícola. I com no podia ser d’una altra manera, l’aigua. L’aigua que dóna vida o permet el desenvolupament de moltes activitats artesanals i de molts oficis. “Gremis i oficis al Castelló antic” és per tant un recurs cultural que vol retrobar i posar en valor el passat de la ciutat de Castelló de la Plana, alguns dels seus espais i les persones que els donaren vida. EL RECORREGUT L’itinerari urbà que es proposa fa al voltant dels 1.250 m de distància i consta de cinc parades o punts d’informació i explicació distribuïts al llarg del recorregut. Gairebé tot el traçat discorre per zona reservada als vianants, cosa que facilita el seu seguiment en grup. 1) Arbre ben plantat, dóna bon resultat Ara mirem: Tot comença a la Plaça Mª Agustina, punt d’inici del recorregut i cruïlla singular de camins, séquies i portals d’accés a la ciutat medieval emmurallada. No debades, ens trobem en un punt neuràlgic de la ciutat antiga, on conflueixen la Séquia Major de Castelló; el vallàs que delimitava el recinte emmurallat de la ciutat pel nord; el camí principal de Barcelona, tot enfilant l’antic portal de l’Hospital que donava accés al carrer Major; o els inicis del camí Fondo de Rafalafena i del camí de Taixida, amb les seues files de reg respectives. I encara que siga de forma més casual, al llarg del segle XX, organitzacions com el Sindicat de Regs, la Cambra Agrària o els Regs del Pantà de Mª Cristina han acabat ocupant un espai comú molt a prop d’este indret, en l’avinguda Lledó. Els camins i les séquies ajuden a entendre l’organització de l’espai agrícola i les formes d’accedir a l’horta tradicional des de la ciutat, com també

132

Articles 1

la vertebració del territori i el discórrer de les principals vies de comunicació tot passant pel bell mig d’una ciutat de nova planta i emmurallada als segles XIII i XIV. El creixement de la ciutat entre finals del segle XIII i principis del XIV no solament feu que s’ampliés el recinte de la ciutat cap a l’oest i el nord, sinó que també s’anà desenvolupant un incipient raval a la vora del camí principal d’accés a la ciutat pel nord, el que es coneixeria com Raval de Sant Fèlix, ocupat per la gent llauradora, i es crearen altres espais associats al funcionament de la vila, com ara el Pla de les Forques, indret on s’ajusticiava les persones que delinquien. Però, sense dubte, l’element patrimonial que més pot impactar en este indret és el partidor de llengües de la séquia Major i la séquia de Coscollosa que, construït en època islàmica, encara es conserva al seu lloc original. La seua finalitat és la de dividir el cabal unitari d’aigua en dos parts proporcionals, no necessàriament iguals segons la seua ubicació en l’interior del caixer, que corresponen a les noves séquies que d’allí naixen. En este cas, el partidor de pedra separa el cabal d’aigua de la Séquia Major en altres dos: el propi de la séquia Major que continua amb 3/5 parts i el de la séquia de Coscollosa que s’inicia en este punt amb 2/5 parts del cabal d’aigua, sempre segons les pròpies Ordenances de la Comunitat de Regants. L’alt valor patrimonial del partidor és fruit de la pròpia construcció, però també perquè el seu valor etnològic i cultural radica en el fet de pertànyer a un conjunt hidràulic ordenat i global, essent una fita clau de la distribució social de l’aigua que s’ha mantingut durant més de deu segles. Ara escoltem: Este lloc de confluència de séquies i entrada a l’antiga ciutat medieval és per tant un bon punt de partida per a parlar dels artesans del Castelló antic. I específicament ho és per a introduir el que probablement seria l’ofici més antic i un dels més importants de la ciutat, a saber, el treball de la terra. Tot i que són artesania i comerç les activitats motores de les economies urbanes, almenys en la seva aparició i ressorgiment durant l’Edat Mitjana, cal recordar que tant la ramaderia com especialment l’agricultura, constituirien una de les activitats bàsiques de l’economia i la societat de la ciutat de Castelló. Estem al davant d’un ofici, en el sentit més ampli de la paraula, que en principi no hauria de desenvolupar l’estructura corporativa característica d’altres que esmentarem posteriorment, però el desenvolupament del qual estaria estrictament relacionat amb l’aparició i divisió social del treball característic del món urbà en tot l’Occident medieval. En alguns casos, llauradors i jornalers, van començar a realitzar activitats alienes al

133

treball de la terra, ja fóra amb la compra venda de terres, el comerç (de mercaderies o sovint també de diners) o amb la realització de tasques artesanals que es feien després de la jornada laboral, amb l’objectiu d’obtenir uns ingressos extra. D’esta manera el treball artesanal es va beneficiar d’un cert èxode rural donat per les condicions de vida més dures del camp i que en canvi a la ciutat van revertir en un augment de la mà d’obra. Altres circumstàncies estarien relacionades amb la circulació d’innovacions tècniques i productives propiciada per la concurrència d’artesans estrangers. El creixement urbà va generar una sòlida demanda interna que es complementava amb la demanda externa de béns de luxe, que també consumien les elits locals. Això va suposar una major especialització dels sector artesanals i la multiplicació del nombre d’oficis representats en el consell municipal. Amb el temps, els diferents oficis també van variar, atenent als canvis que experimentaven les societats urbanes, les necessitats i modes de la població així com pels mecanismes inherents a l’oferta i demanda de productes, entre altres factors a ressenyar. Així, no tots els oficis rebien la mateixa consideració i es desenvolupaven de la mateixa manera. Estos factors expliquen en certa mesura les diferents cronologies de les ordinacions gremials i el record d’uns en detriment d’altres per part de l’imaginari col·lectiu. Per tant, existiran uns lligams molt estrets entre els sector agrícola i manufacturer de la ciutat, que s’aniran desenvolupant i variant al llarg del temps, fent que efectivament l’ofici de llaurador siga un dels més rellevants de la vila. En el cas de Castelló, com ocorre a tota la resta del regne de València i altres zones frontereres peninsulars, la conformació del camperolat s’ha de situar en el context del procés de conquesta i repoblació que té lloc durant el segle XIII i que suposa la creació d’una nova societat, amb un alt grau de trencament amb la situació anterior (tot i que cal tenir en compte també els elements de continuïtat respecte a l’època anterior, pel que fa per exemple als contingents poblacionals i la utilització de les infraestructures creades per estos). Esta nova societat, cristiana i feudal, té com a base del seu creixement un camperolat que es desenvolupa i reprodu-

134

Articles 1

eix pràcticament al mateix temps que les noves viles i ciutats comencen a diversificar les seues activitats. A Castelló, l’ofici de llaurador va ser rellevant des de la creació de la ciutat, atorgant tota una sèrie de privilegis als nous pobladors. Les primeres anomenades Ordinasions de la vila de Castelló (1370 a 1572) recullen moltes regulacions pertinents a l’àmbit rural: s’esmenten càstigs pels danys causats pel ramat, apareix legislació relativa als molins, plantació d’arbres als rius, sèquies, fonts i bases, abeuradors, guarets, que era el sistema de rotació de conreus, etc. La constància i volum d’estes informacions en diferents documents d’època medieval i moderna ens informen en definitiva de la importància d’aquest ofici, el de llaurador, entre la majoria de la població de la ciutat. No serà però fins a principis del segle XIX, quan els llauradors es constitueixen com a gremi i elaboren les seues pròpies ordinacions, l’any 1818, imitant aquelles de comerciants i artesans. (Gimeno, 1933). Seguim endavant: A continuació s’inicia camí tot seguint el carrer Governador en sentit sud, acompanyant el traçat de la séquia major que discorre pel marge oriental del referit carrer. A uns 300 metres de distància ens aturarem, just davant del carrer Adoberies, per fer una segona parada. 2) El jornal entra per la porta i se’n eix pel fumeral Ara mirem: Davant un carrer de nom tant eloqüent com Adoberies, en referència a l’activitat artesanal que allí es generalitzà del tractament i treball de les pells, parlarem de zones artesanals, les seus necessitats i els conflictes que es podien generar amb altres oficis. Resulta curiós observar com el marge oriental del carrer Governador, per on transita la séquia Major, es troba lleugerament més elevat que l’altra banda on es trobava el recinte emmurallat de la ciutat. És allò que es coneix com “alters”, zones dins d’àrees de regadiu que queden a una cota de nivell més elevada i, en principi, no són irrigables. Crida l’atenció veure com les files de reg si que hi passen (files d’en Pinós, Gumbau, Soterrani o Rafalafena), però necessitaven obrir un canal fondo i no començaven a regar fins que la cota de nivell ho permetia molt més endavant. La morfologia d’estes files no deixa dubte en

135

compara-les amb altres de l’horta històrica, perquè dibuixen un traçat inicial gairebé ortogonal des de la séquia Major per tal de superar l’accident topogràfic dels alters. Per tant, es tracta de zones inicialment de secà i properes a la ciutat que resultaven atractives a la instal·lació de determinades indústries i, més encara, si disposaven de circulació d’aigua que poder utilitzar. Als segles XVI i XVII els camps de moreres ocupaven majoritàriament tota esta zona frontal de la ciutat. Però també es detecta en este tram la presència de nombrosos molins oliers a la vora de les séquies per tal d’aprofitar el cabal circulant. I clar està, sobre la fila Soterrani s’instal·laren tot un seguit d’indústries lligades al treball i adobat de les pells. De fet, a partir del segle XIV hi ha canvis en la preeminència per l’ús de l’aigua, i les activitats artesanals comencen a competir amb els llauradors per l’aigua. Però no solament el consum i repartiment d’un bé tan preuat com l’aigua generava conflictes socials per les retencions, les parades o els furts que feien els nous usuaris, sinó també per la producció d’aigües brutes i de residus que eren retornats a la xarxa de séquies perjudicant els cultius agrícoles. Els conflictes doncs estaven assegurats. Ara escoltem: Estos conflictes entre treballadors de diferents oficis són un dels factors que expliquen l’aparició d’una corrent associativa entre els artesans del mateix ofici en la defensa dels seus interessos comuns, però no hauria de ser l’únic. Les motivacions en la creació d’estes associacions són múltiples. Per una banda, hi havia una vessant religiosa i caritativa, ja que estes associacions eren una garantia d’atenció a les necessitats de les vídues, orfes i malalts però també un objectiu econòmic, ja que els artesans volien defensar la seua activitat productiva, accedir a les matèries primeres amb garanties, controlar la producció i controlar la competitivitat entre els artesans. Per tant, amb objectius tan diversos resulta lògic que les associacions foren també de diversa índole, utilitzant al llarg del temps noms i funcions

136

Articles 1

diferenciades. Tal i com assenyala Valdeón (2001), estes corporacions es denominen com arts, offici, collegi, artificium mesters, ministerium, universitas o gremis, entenent gremi com a “corporació privilegiada, d’àmbit generalment local, integrada per tots els artesans d’un mateix ofici i encaminada a defensar els interessos professionals i a facilitar el control de la seua producció per part dels poders públic” (p. 485). Tanmateix, l’existència del terme gremi no apareix a les fonts documentals sinó a finals de l’Edat Mitjana, desenvolupant-se plenament al llarg de l’Edat Moderna, tal i com indiquen les dates de les Ordenances dels diferents gremis en el cas de Castelló. Això no significa que anteriorment no existiren associacions d’oficis i cal entendre l’aparició del gremi com el punt culminant d’un procés que s’engegà al llarg de l’Edat Mitjana. Així, entre finals dels segles XIII i començaments del segle XIV, amb l’arribada i establiment de nova població cristiana del nord, també es van donar les condicions per a la conformació de les primeres corporacions d’ofici. En esta primera etapa, els artesans inclús formaren part del Consell sancionat per Jaume I, gràcies al privilegi de l’any 1283. Encara que esta presència en les institucions públiques i en general la relació amb les poders polítics va ser molt canviant (per exemple amb motiu de la guerra de la Unió 1347-48), la seua repercussió econòmica i política ja era en estos moments indiscutible. Probablement per esta corrent prohibicionista respecte a les corporacions d’ofici que desenvoluparia la Corona catalano-aragonesa, es pot entendre l’extensió de confraries i germandats, que a més de les necessitats benèfiques, assistencials i religioses, també van desenvolupar actituds gremials, més característiques dels mesters o arts, corporacions estrictament d’ofici, que unien artesans i amb funcions plenament econòmiques, tècniques i professionals (Benítez, 2006). Va ser però a partir de finals del segle XIV quan va augmentar el nombre de corporacions d’oficis i va aparèixer una reglamentació que suposava la gremialització definitiva d’estes institucions, amb normes al voltant del control de la producció o respecte a l’accés al grau de mestria. Estes corporacions es van desenvolupant plenament al llarg de l’Edat Moderna, tal i com mostren els privilegis concedits per Felip IV i Carles II als oficis

137

mecànics de Castelló al segle XVII. Durant el segle XVIII començaria una certa decadència, amb l’arribada dels borbons i la promulgació de la Real Cédula (1707). Esta decadència culminaria, amb l’abolició dels gremis a les Corts de Càdis al juny de 1813, on explícitament es decreta la llibertat de l’exercici de qualsevol indústria, activitat o ofici, significant la desaparició dels gremis. Seguim endavant: Deixem ara el carrer Adoberies i la història dels gremis, les confraries i les corporacions d’ofici per tal d’avançar en el nostre itinerari. Per fer-ho, entrarem dins de l’antic recinte de muralles de la ciutat i recorrerem poc menys de 200 metres en paral·lel, tot seguint camí en direcció sud cap al carrer Pescadors i la seua confluència amb el carrer Caçadors, a la vora de l’antiga Casa dels Orfes, construïda a principis del segle XIX. Ací es fa la tercera parada. 3) Pescador i caçador, o fam o fred o calor Ara mirem: Ens trobem en la cruïlla de dos carrers que porten noms d’oficis, dels que hi ha pocs a la ciutat, i cal dir que estos tampoc s’han anomenat sempre així. Això vol dir que no estem davant d’una pervivència o translació de l’ofici i la seua àrea de treball a un espai concret de la trama urbana de la ciutat, però almenys sí davant la voluntat en moments determinats més recents de fer palés un reconeixement a determinats oficis del Castelló antic. El lloc, però, resulta ben interessant perquè ens permet retrobar i analitzar altres aspectes de l’antic recinte emmurallat de la ciutat i de la seua distribució interna, sovint lligats a oficis antics i tradicionals. A l’emplaçament hi ha en l’actualitat dues construccions més monumentals que cal assenyalar per entendre la seua presència. En primer lloc el conjunt edificat de l’antiga Casa dels Orfes, construïda pels marmessors testamentaris del Bisbe Climent a principis del segle XIX, que disposava de capella, escola, patis interiors i residència per a les criatures orfes. A l’altra banda del carrer Caçadors, i cap a mitjans del segle XX, fou traslladada la casa pairal dels Miquel, una de les famílies de la oligarquia urbana del Castelló del XVIII, des de la banda oposada de l’illa de cases.

138

Articles 1

Els elements decoratius de la façana, la porta i les finestres de la casa són d’allò més singular en el conjunt arquitectònic de la ciutat. Ara, però, es proposa fer abstracció d’estes dues construccions, instal·lades en moments més contemporanis de la nostra història, per tal de poder recuperar una perspectiva de com era la zona entre els segles XVI i XVIII. Si ens fixem, tot el pany de cases que conforma el carrer Pescadors, per la banda de llevant, està adossat al llenç de la muralla. Es tracta d’un espai que es començà a ocupar a partir del segle XVII, quan les muralles anaren perdent la seua funció i la necessitat d’espai per a habitatges dins de la ciutat augmentava. Des del moment de la seua construcció, les disposicions i la prohibició de construir cases adossades a la muralla era una evidència clara. Tot el perímetre de muralles estava exempt de construccions per tal de facilitar la defensa. Uns espais que sovint i amb el temps esdevingueren horts, patis, corrals, àrees de treballs artesanals com saboneries i forns de terrissers, o fins i tot zones plantades de moreres. Si ens fixem, podem veure una tipologia de cases molt semblant i característica del parcel·lari urbà a Castelló, amb unes parcel·les allargades i estretes. La seua amplada oscil·la entre els 3,5/4 metres, o amb mesures forals els 16/18 pams, que ve a correspondre amb la mesura habitual dels cabirons utilitzats per fer els sostres de cada planta, i que descansaven entre parets mitgeres. En este tram de carrer es poden observar canvis significatius en l’evolució de les cases urbanes: primer edificacions de planta baixa i una sola altura; després s’incorporaren unes golfes o planta superior com a magatzem de productes o collites, a partir del segle XVII; i a partir del XVIII i XIX les cases creixen en altura i es fa predominant l’ús residencial sobre qualsevol altre, amb la presència significativa de balconades i elements ornamentals en la façana. El nostre interés se centra ara en una tipologia de casa modesta que ha esdevingut residual, quan no testimonial, com és l’immoble del número 48 del carrer Pescadors. Es tracta d’un habitatge de planta baixa, primer pis amb balconada senzilla arran de façana, i una planta superior generalment diàfana destinada a guardar la producció agrícola, en este cas probablement cànem per fer cordes. És una tipologia de casa i obrador molt característica que poblà els carrers dels voltants.

139

Ara escoltem: Com hem vist, l’estructura associativa dels oficis, sovint tenia una traducció en la fisonomia de les ciutats medievals, on els artesans es situaven en llocs concrets atenent a factors com les facilitats d’accés a les matèries primeres i s’agrupaven a més, en carrers i inclús barris per oficis. Este seria el cas per exemple dels artesans de la pell. Anteriorment hem esmentat els adobadors, que eren els artesans que treballaven la pell. Però no eren els únics. També existien els assaonadors, que eren qui compraven les pells al blanquer i les transformaven en cuir, sent els blanquers, qui realitzaven les operacions preliminars per adobar les pells. Altres oficis relacionats amb el treball del cuir serien els boters, que realitzaven bots per a contenir principalment oli o vi, els aluders, que treballaven l’aluda, un producte que s’obtenia adobant la pell de corder amb alum de roca. Per últim no podem oblidar els corregers, sabaters, pellicers, pergaminers, cuirassers, guanters, ordrers i sellers. A la ciutat de Castelló, Iradiel i altres (1993) assenyalen que esta manufactura del cuir va ser la més important des del segle XIV fins a mitjans del segle XV, quan va ser substituïda per la indústria de la llana. La seua situació estratègica estava sempre vinculada a la xarxa de séquies i depenia del sector carnisser, que li proporcionava la matèria prima necessària per al seu treball. De tots els oficis relacionats amb la pell destaca especialment el de sabaters, que ja al segle XIV tenia una confraria pròpia, l’almoina dels sabaters, amb un lloc propi a les processons i festes i que sovint apareix en la documentació municipal de l’època. Pertànyer a una d’estes confraries, era per tant una qüestió religiosa, caritativa i també econòmica. A l’artesà li proporcionava un sentiment de pertinença a un grup d’iguals i a més revertia positivament en la seua reputació. A canvi, el confrare tenia una sèrie de deures, com el pagament, que podia ser setmanal, mensual o anual, d’una sèrie de quotes que servien per a finançar la confraria. Amb estos ingressos, les confraries organitzaven dinars de germanor i festes d’advocació per a propiciar les bones relacions entre els seus membres així com actes religiosos que es relacionaven directament amb l’advocació religiosa escollida per la confraria i que es concretaven en l’oferiment de lluminàries a les capelles o parròquies dels sants patrons, en la celebració de misses, oracions i vespres. També s’havien d’organitzar per acompanyar als confrares malalts i pagar els enterraments quan es donava el cas o realitzar préstecs en moments de necessitat, així com realitzar actes de caritat amb els marginats. En definitiva, estes institucions van permetre una representació pública de prestigi i influència dels artesans, que utilitzaven diferents símbols, sovint religiosos, que manifes-

140

Articles 1

taven les seues aspiracions i que ens informen d’una religiositat laica i una presència molt activa en la vida econòmica. L’activitat de fusters, mamposters, sabaters, sastres, forners, canterers, rajolers, barbers, apotecaris, metges, sastres, ferrers, ferradors (qui ferrava els cavalls), febridors (treballava amb armes), paraires (qui treballava amb la llana) i un llarg etcètera, va començar a expandir-se a partir de la Baixa Edat Mitjana, beneficiant-se de diferents circumstàncies. Seguim endavant: És hora de reprendre el camí. Hem de fer 500 metres tot recorrent l’actual carrer Campoamor (abans anomenat de Vinamargo), travessar les dues principals vies de comunicació de la ciutat medieval (carrer Major i Enmig) i arribar al carrer del Mestre Chapí (abans de la Dula), a les esquenes del carrer d’Amunt, per fer la quarta parada.

4) De Tots Sants a Nadal perd la fornera son cabal Ara mirem: Ens trobem al carrer Mestre Chapí (abans anomenat de la Dula), tot just a les esquenes del carrer d’Amunt, que funcionà com a eix viari vertebrador en l’ampliació del recinte emmurallat de la ciutat cap a l’oest al segle XIV. La disposició dels carrers en sentit nord/sud fa que les parcel·les de les cases es disposen a l’inrevés, en sentit transversal. Tot plegat, esta ampliació de la ciutat li configura l’aspecte d’una vila de nova planta, delimitada per un recinte de muralles i estructurada a partir de dos carrers principals transversals que es creuen al bell mig de la població. En el cas de Castelló de la Plana no és exactament així per la referida ampliació, que desplaçà l’encreuament de les vies (carrer Enmig de N/S, i carrer de la Fira i Sabaters de E/O) una mica més cap a l’oest del centre neuràlgic originari situat en la plaça Major. En qualsevol cas, la vila nova de Castelló estructurà la trama urbana amb carrers principals en sentit N/S (Major, Enmig, Amunt i d’altres intermedis) i un carrer principal en senti E/O, acompanyat d’altres carrers menors que creuaven i connectaven els anteriors de forma perpendicular. Al remat, una trama reticular i ordenada que s’acompanyà d’una divisió interna del recinte emmurallat per parròquies de formats i dimensions molt semblants. L’espai urbà actual en el qual ens trobem té molt poc interés, i està escassament transitat per la gent. Les transformacions urbanístiques han atorgat també escàs valor a este vial intern, derivant els accessos principals als habitatges pels carrers d’Amunt o d’Enmig respectivament. Allò que es troba al carrer del Mestre Chapí acostumen a ser accessos a garatges o portes del darrere.

141

Però ara ens situem al davant d’un forn de pa tradicional. Estem en concret al número 28 del referit carrer, on es troba l’entrada a un forn de pa antic, que resulta útil per recordar una mica este ofici tradicional cada vegada més escàs en l’actualitat. Juntament amb els moliners i els carnissers, estos eren els tres oficis més rellevants relacionats amb el sector alimentari. Per al conjunt de la població llauradora que es veia obligada a plantar cereals en els camps de cultiu, el pas pels molins primer (on transformar la producció del gra) i pels forns després (on donar forma comestible al producte transformat) comportava el tancament del cicle productiu. Forns tradicionals de pa només en queden tres dintre del recinte emmurallat de la ciutat, este del carrer Mestre Chapí (l’únic encara en funcionament), un altre al carrer d’Antoni Maura i un darrer al carrer Campoamor. La xifra i la seua distribució ha anat variant amb els segles. A finals del segle XIV existien al voltant de set forns diferents, entre els que es poden anomenar el Forn d’En Jaume Boxadors (1371), Forn de Santa Martina (1371), Forn d’En Colomer (!412-1500) o Forn de l’Hostal (1500). A finals del segle XVI n’hi ha dos a la parròquia de Sant Nicolau (al carrer Enmig i al carrer de la Fira), altres dos a la parròquia de Sant Pere (al carrer del Forn, actual Antoni Maura, i al carrer del Forn del Batlle, actual Cervantes) i dos més al carrer Enmig i al del Giny, en la parròquia de Santa Maria. Ara escoltem: Les informacions més antigues sobre els forners apareixen a l’època de Jaume II (1267-1327) quan este dóna ordre al Batlle General de València per a que a la vila de Castelló els forners cobraren un pa per cada vint-i-cinc que es portaven a coure. A les fonts apareixen les denominacions flaquer, flaquer i corredor d’orella (compraven i venien el pa) i forners (Iradiel i altres, 1995). Unes referències que venen a corroborar allò que ja era una pràctica habitual a l’època de Jaume I i clarament recollida en les múltiples cartes de poblament atorgades al llarg del període. Els forns i els molins foren uns monopolis fortament controlats per la seua capacitat de generar rendes feudals. El senyor propietari del forn

142

Articles 1

se’n quedava 1 de cada 25 pans que es duien a coure al forn. Les primeres ordenances que afecten els moliners són de l’any 1389, amb disposicions del Mustaçaf al voltant dels fraus en les mesures de les moltures (dret que hom paga al moliner, que consisteix en una part del gra que mol) que es repetirien els anys 1408 i 1415. Les autoritats controlaven els molins de blat especialment, entre els que cal distingir els molins de sang, que eren accionats per persones o animals o els molins d’aigua. La documentació fiscal que es conserva als arxius de finals del segle XIV i principis del XV permeten fer-se una idea completa del desenvolupament de la molineria al terme de Castelló. També coincideix amb el moment de major densitat de població a la vila baix-medieval. A Castelló funcionaven fins a dotze molins, poc més de la meitat sobre la mateixa séquia Major, i la resta sobre files. Quasi tots eren fariners i dos funcionaren com a batans per a preparar teixits. Al segle XV, la crisi econòmica i demogràfica afectà també la vila de Castelló. Es va perdre molta població i cap al canvi de centúria només funcionaven la meitat dels molins. No seria fins a finals del segle XVIII i principis del XIX que es construïren nous molins al terme (Selma, Lloría, 2010). Durant el segle XV, Iradiel i altres (1995) assenyalen la promulgació d’ordenances de la corporació dels carnissers (1448) i la signatura de capítols de lloguer de les mesa de carnisseria. De les 10 carnisseries que existirien durant esta època, es constata una relativa concentració topogràfica en la zona de la plaça Major on es trobava la Carnisseria de la Vila, així com un altra Carnisseria que afronta ab carnisseria de la vila e carrer. Així mateix es constata, per estos segles baixmedievals, el predomini de dues famílies en el gremi carnisser: els Celma i els Espàrech. Un altre ofici relacionat amb l’alimentació seria el del conreu de la canya de sucre. Les informacions més antigues sobre el trapig de la canyamel, tal i com apareix a les fonts, daten del segle XV, quan les autoritats comencen a regular el seu cultiu, venda i el cobrament d’impostos. La canyamel es manipulava mitjançant els trapigs (de trapetum, la pedra del molí) i també enginys, que es van començar a utilitzar sobretot a partir del segle XVI. Es molia i s’extreia el suc del qual s’obtenia el sucre i en este procés intervenien fins a 12 oficis diferents: stehadors de ganivets, servidors, capoladors, omplidors de covens, saquers, argueners, rocins moledors, lenters, eporopers, fogaters, donadors de senyals i sobrestants. Traver (1958) esmenta per al cas de Castelló, l’existència d’un trapig en el carrer Asarau, que ocuparia tres cases i que es va acabar utilitzant amb finalitats molt variades: com a graner, caserna d’artilleria, parc de bombers i magatzem.

143

La importància del sector alimentari, i la preocupació de les autoritats públiques per assegurar la provisió d’aliments per a la població de la vila, es fan paleses en les diferents normatives que apareixen a la documentació. En el cas de la provisió de sal, era la Botiga de la Sal qui adquirint la sal a les salines de Peníscola i Borriana, gaudia alhora de l’anomenada Gabella de la Sal. Esta Gabella era una taxa que s’aplicava sobre el consum de la sal, habitualment utilitzant el sistema de capitació. De la mateixa manera, existeixen nombrosos exemples del control que exercien les autoritats sobre la provisió de peix, carn i vi. Seguim endavant: Feta l’explicació, i si el forner no està massa ocupat, podríem visitar el forn i tastar alguns dels productes més típics de Castelló. El forn encara es conserva íntegre i cou amb el foc de la llenya dintre de la gran campana de maons característica. És hora de continuar la marxa. Eixirem per la porta del davant del forn que dóna al carrer d’Amunt i cal fer uns 250 metres, tot recorrent este carrer primer i el de Colon després, per tal d’arribar a la Plaça de l’Herba (antic emplaçament del mercat de fruites i verdures), tot just en la confluència i connexió de la Plaça Major amb el carrer Colon (antic carrer dels Sabaters) i el carrer Cavallers. En el decurs del trajecte passarem per l’encreuament conegut com els Quatre Cantons (carrer Enmig i Colon) i a poc de continuar, podrem sentir sota els peus com tornem a entrar al recinte primitiu de muralles de la ciutat. Està serà la cinquena i darrera parada. 5) Tant el cànem bo com el dolent, pel maig floreix Ara mirem: Estem en un punt neuràlgic de la ciutat, amb l’església de Santa Maria a un costat, el Fadrí i l’antiga Casa Abadia a un altre, i enfront el singular edifici de la Llotja del Cànem. A més, tenim la Plaça Major al sud i el carrer Cavallers que s’enfila cap al nord farcits d’elements construïts amb un alt valor patrimonial i cultural. L’emplaçament en el que ens trobem no sempre ha tingut la mateixa disposició ni els mateixos elements arquitectònics que el configuren. Ha estat un lloc de canvis i transformacions lligats a la vida pròpia de la ciutat i al seu creixement, i en el qual múltiples oficis han tingut presència destacada. La primitiva església de Santa Maria tenia una disposició diferent i va patir un gran incendi al segle XIV que provocà la construcció d’un nou temple ocupant el solar actual. Després de la reconstrucció de mitjans del segle XX, les dependències del temple han continuat creixent i ocupant tot l’espai que quedava fins al carrer Major. A prop del temple, i al segle XVI, es començà a edificar la torre campanar del Fadrí de titularitat municipal i totalment exempta.

144

Articles 1

La Casa Abadia, que també ocupava espais immediats entre el fossar i la torre campanar, acabà instal·lada en unes propietats de la família Giner al carrer dels Sabaters, a la vora del Fadrí. L’edificació es va anar ampliant progressivament per a acollir noves funcions. A la segona meitat del segle XX fou enderrocada i tornada a aixecar, tot conservant una façana molt interessant que, just a sobre de l’arc de mig punt de la porta, incorporà l’escut de la seua propietat, la Cartoixa de Val de Crist, que posseïa la parròquia de Castelló de la Plana. A l’altra banda del carrer i de la plaça, enfront de la capçalera de l’església, hi havia el Palau de la Vila, una construcció aixecada al segle XVI i en funcionament fins que es va edificar el nou palau municipal a principis del segle XVIII. Després del trasllat fou enderrocat i a sobre es construïren nous habitatges particulars fins al segle XX.

La plaça que ocupem era coneguda com la Plaça de l’Herba i ací se celebrava des de l’any 1312 el tradicional mercat del dilluns, el mercat de fruites i verdures de la població. L’espai de la plaça s’havia anat reduint progressivament i a principis del segle XVII les autoritats pensaren en comprar i enderrocar l’immoble cantoner entre els carrers Sabaters i Cavallers, que era propietat de Jaume Gombau. En començar l’enderrocament també va sorgir la idea de construir en el solar un porxo per a la venda de les fruites i verdures, a la manera de les llotges que es construïen a l’època en altres indrets. En poc més de 10 anys es va construir un immoble d’una sola planta i dues façanes obertes amb grans arcs recolzats sobre columnes toscanes, i un gran escut de la vila en la façana del carrer dels Sabaters. Esta llotja d’estil renaixentista fou utilitzada inicialment per al comerç de les fruites i verdures, però aca-

145

bà destinada al comerç del cànem que fou el cultiu i l’activitat econòmica més destacada al Castelló dels segles XVII i XVIII. L’edifici acabà adoptant el nom de Llotja del Cànem. A finals del XVIII l’edifici comença a presentar un estat ruïnós i s’inicia el periple de l’immoble que creixerà en altura, dependències i ornamentacions, a l’hora que la titularitat i la propietat canviava de mans. L’any 1999 fou adquirit per la recent creada Universitat Jaume I de Castelló que rehabilità l’immoble i inaugurava el nou espai cultural en 2007 (Gascó, 2008). Després de veure tanta construcció, enderrocament, ampliacions i rehabilitacions, es fa necessari esmentar tots aquells oficis que tenen relació amb estos menesters. Castelló era una vila majoritàriament agrícola, per això estava necessitada d’experts en altres professions com ara mestres d’obra, obrers i tapiadors per construir cases i murs; rajolers que fabricaren rajoles i teules per a parets i cobertes; pedrapiquers que treballaren la pedra a la cantera o a l’obrador; calciners i algepsers que saberen coure la pedra i obtenir calç i algeps per fer morters i arrebossar parets; i molts d’altres que esdevenien necessaris perquè la ciutat continués funcionant (Gòmez, 2009). Ara escoltem: El cànem, va ser per tant un dels protagonistes de la vida econòmica de la ciutat, especialment a partir del segle XVIII, desenvolupant-se al seu voltant tota una sèrie d’oficis relacionats amb el seu conreu i transformació, que haurien de perdurar durant bastant temps en la memòria col·lectiva dels castellonencs. Sembla que este conreu ja era important al segle XVI, juntament amb el blat i la seda, però que aniria agafant importància especialment a partir del segle XVII. El cànem és una planta tèxtil, ja que la seua transformació està relacionada amb productes com lones, llibants i fils, que bàsicament s’utilitzaven en el velam de la navegació de cabotatge i també d’espardenyes. En el cas de Castelló, la producció de cànem, tal i com esmenta Sanz (1995), estava destinada bàsicament a l’Armada i a satisfer la demanda interna de la ciutat i de pobles del voltant com Sant Mateu, la Vall d’Uixó i Vinaròs, així com algunes ciutats de la península com Calatayud, Barcelona o Mataró. No era l’única vila productora però sí la més important. A finals del segle XVIII es dediquen al treball del cànem unes 1000 persones aproximadament. Així, estem al davant d’uns oficis que es van desenvolupar ja a l’Edat Moderna i que s’inseririen en el context gremial des de la seua aparició. Els oficis relacionats amb esta manufactura són bàsicament el de teixidor, soguer i espardenyer, sent el gremi de teixidors el més nombrós i el que més va augmentar al llarg del segle XVIII.

146

Articles 1

En el cas de l’ofici d’espardenyer, el procés d’elaboració implicava l’existència de tasques especialitzades que requeien en diferents artesans molt especialitzats. Els soleros, eren qui modulaven les soles de les espardenyes i qui passaven les soles acabades a les puntilladores que fixaven les punteres i taloneres. D’ací passaven a les rodaores, que enrivetaven punteres i taloneres i les remataven, posant també les contes que subjectaven la sola als peus. Estes feines es solien realitzar, després de treballar a les voreres de les cases o a les cases mateixes, i constituïen un ingrés extra per a moltes famílies. Els tipus d’espardenyes més coneguts eren de llesta o careta, les de pinxo o les catalanes o de llaurador. Els espardenyers comptaven amb el seu propi gremi, que defensava la producció professional d’este producte, constant a les ordenances que els no agremiats, només podien fer espardenyes per a consum domèstic i familiar. Pel que fa als corder o filadors, estos adquirien el cànem a la llotja, utilitzant, segons Ribes (1998), entre el 65 i el 70% de la producció total del cànem de la ciutat. El gremi dels corders, va obtenir les seues ordenances definitives l’any 1772, després de l’abolició pels borbons de les anteriors. Observant l’evolució i problemàtiques d’estos oficis durant el segle XIX podem entendre la magnitud de les transformacions que s’operen durant este segle. En primer lloc, la implantació de les doctrines liberals suposa també la derogació dels privilegis feudals i la constitució dels mateixos gremis. Així, les institucions gremials progressivament es van diluint i els treballadors del cànem deixen de ser artesans per esdevenir proletaris. Per una altra banda, al llarg del segle XIX, l’àmbit del cànem comença a experimentar dificultats que acabarien per fer desaparèixer pràcticament este conreu i els oficis vinculats. El comerç es mantindrà estable fins començaments del segle XX, quan l’aparició de la taronja com a conreu alternatiu i altres factor com l’aplicació de la màquina de vapor als vaixells, que van fer desaparèixer el velam i la necessitat de cordes, van fer minvar la demanda de cànem de manera definitiva. Este exemple ens serveix per a il·lustrar un procés que afectaria la majoria dels oficis tradicionals dels quals hem parlat al llarg d’este recorregut, que van desaparèixer progressivament amb l’arribada de la producció industrial i els conseqüents canvis en les pautes de consum de la societat.

147

El pas del temps, els canvis socials i econòmics, i les modes van acabar amb segles d’històries, les d’uns artesans que van buscar fins al final la consecució de la seua pròpia obra mestra. I s’acaba el camí: La ruta no pot acabar d’altra manera que endinsant-se uns 100 metres pel carrer Cavallers, en direcció nord, i tot contemplant algunes edificacions singulars arribar fins al Museu d’Etnologia de Castelló. El Museu disposa d’unes col·leccions excepcionals sobre eines d’oficis i treballs del Castelló tradicional. Es tracta, doncs, d’un punt culminant com cap altre del nostre recorregut, doncs permet veure de primera mà aspectes singulars i específics de nombrosos oficis i tindre un contacte directe amb peces i històries que, en alguns casos, ací només s’han esbossat com una primera aproximació. La diversitat d’oficis representats és molt major i tindrien cabuda en altres rutes diferents o complementàries a la que s’ha plantejat en esta ocasió.

Referències bibliogràfiques BENÍTEZ BOLORINOS, Manuel (2006): “Las cofradías en el reino de Valencia. Análisis y claves interpretativas.” Anuario de Estudios Medievales, p. 553-581. GASCÓ SIDRO, Antonio José (2008): “La Llotja del Cànem en la història de la ciutat”, La Llotja del Cànem. Un edifici recuperat per a la ciutat, Castelló de la Plana, Publicacions de la Universitat Jaume I, p. 15-49. GIMENO MICHAVILA, Vicente (1933): Los antiguos gremios de Castellón, Castelló de la Plana, Sociedad Castellonense de Cultura. GÒMEZ GARCÉS, Miquel (2009): “Un cert nombre d’oficis i eines en la construcció de la vila”, Castilgone... a la riba de la mar, Castelló de la Plana, Associació Cultural Rebombori, p. 31-38. IRADIEL, Paulino i altres (1995): Oficios artesanales y comercio en Castelló de la Plana (1371-1527), Castelló, Fundación Dávalos Fletcher. RIBÉS PLA, Rafael (1998): El cànem i Castelló, Castelló, Publicacions de l’Ajuntament de Castelló. SANZ ROZALÉN, Vicent (1995): D’artesans a proletaris, Castelló de la Plana, Diputació de Castelló. SELMA CASTELL, Sergi; LLORÍA ADANERO, Reis (2010): “Historia y legado patrimonial de los molinos hidráulicos de Castelló de la Plana”, La defensa de nuestro patrimonio. Libro de Actas del VII Congreso Internacional de Molinología, Universidad de Salamanca-ACEM, Zamora (Espanya), p. 347-357. TRAVER TOMÁS, Vicente (1958): Antigüedades de Castellón de la Plana, Castelló, Ajuntament de Castelló. VALDEÓN BARUQUE, Julio (2001) “Gremios y oficios en la estructura urbana de la ciudad medieval”, Reconstruyendo la ciudad maya: el urbanismo en las sociedades antiguas, p. 483-490.

148

Articles

Els molins de Castelló, del Millars al “Camí Molins”

AUTOR í Miguel Angel Mulet i Taló Membre de l’Institut d´Etnografia i Cultura Popular de Castelló

Parlar del “Camí Molins”, no sols suposa parlar d’un camí del terme municipal de Castelló o del nombre de molins que en ell hi havia, o dels aspectes antropològics del seu esdevindre històric, parlar del “camí molins” obliga a posar-nos en antecedents sobre la Sèquia Major i així mateix sobre el riu Millars i el repartiment de les seues aigües, de la què són i per a què servixen els molins hidràulics, i també de la seua aportació socio-econòmica a la vida de la societat castellonenca. Deixant a un costat les referències documentals sobre l’existència d’un important entramat de canals per al reg de la Plana consolidat ja en el segle X, de tots és sabut, que la conquesta, cristianització i repartiment de les terres de la Plana i el seu reg, va venir de la mà del Rei Jaume I d’Aragó. Es va iniciar en 1233, any en què es rendiria la vila de Borriana, a la qual immediatament va atorgar el Rei carta de poblament, amb clara referència a l’ús de les aigües del Millars. A penes un mes després es rendiria el castell de Castelló i ja en 1234 va ser conquistada la vila d’Almassora. Passaria una dècada per a què en 1244 Jaume I done el castell i vila de Castelló a l’Abad del monestir de Sant Vicent de València, incloent en este document de donació també el dret a l’ús de les aigües del Millars, finalment seria en 1251 quan el rei atorgara a Ximen Pérez d’Arenós, el dret de trasllat del castell a la plana, com ens recorden les nostres Festes Fundacionals tots els anys.

Primer partidor d’Almassora i inici de la séquia major de Castelló

No trobem en la documentació de la conquista d’Almassora cap referència a l’ús del Millars, però sí que l’any 1266 s’acorda amb Castelló un pri-

149

mer compromís per a la utilització mancomunada de l’aigua del Millars alhora que s’atorga llicència a la població de Borriana per a desviar aigua de l’Assut d’AlmassoraCastelló en els temps de sequera. De la partició del terme de Borriana resulta l’urbs de Vila-real amb carta de poblaPartidor de 1789 de les aigües millars entre Castelló i Almassora ment datada al febrer de1274, incorporant-se també com quarta població al dret d’ús de les aigües del Millars, ja que les seues terres ho tenien quan depenien directament de Borriana. La Crònica de Gascó ens explica amb tot luxe de detalls la situació conflictiva que es generava per l’ús de les aigües del Millars en les diferents èpoques i viles, indicant-nos que l’Ordenació General dels Regs de Castelló de 1307 intenta resoldre en principi els litigis amb Almassora, així com ordenar la dosificació de les aigües en tot el terme municipal. Però el repartiment de les aigües entre tots els municipis continuaria sent motiu de conflicte, sobretot en èpoques de sequera. El fill menor de Jaume II va trobar una solució, que va imposar entre tots els municipis, dividint el volum total del llit en 60 parts i distribuint-les proporcionalment en funció de la superfície de terres a regar, entre Borriana, Castelló, Vila-real i Almassora. Esta Sentència va sobreviure al decret de Nova Planta i va arribar fins al segle passat. Així i tot els conflictes persistien permanentment sobretot entre Almassora i Castelló, i això era per les fugues “incontrolades” d’aigua i els abocaments “contaminants”, al seu pas pel terme d’Almassora. Va ser en 1786 quan els veïns de Castelló reunits en una assemblea general extraordinària, van aprovar la construcció d’una nova sèquia exclusivament per al nostre terme, proposta que va ser acceptada, atorgant el consegüent dret, pel rei Carles III, i motivant l’única alteració de la Sentència Arbitral del Comte de Ribagorça que havia distribuït entre els quatre termes l’aigua d’aquelles 60 parts de què abans hem parlat.

150

Articles 1

Per donar alguna xifra que ens situe exactament en el context del regadiu castellonenc, veiem que de les 10.732 hectàrees que tenia el Terme Municipal de Castelló (a les que hauríem de sumar la partida de Fadrell que en aquella època pertanyia a l’Orde de Santiago) l’any de la sentència de Jaume II (1346) es pretenien regar unes 2.000 Ha., Séquia Major al seu pas per la futura que passarien a ser 2.222 en el final Avinguda de Caputxins de segle. A mitat del segle XV es van arribar a regar unes 3.000 Ha que van descendir a 2.630 en 1497, clara conseqüència de l’important descens demogràfic del finals del XV, passant com ens explica Guinot en el seu estudi del tema de 626 llars en 1469 a 484 llars en 1499 i per completar la informació que ens servisca de referència, a principis del segle XIX estaríem en unes 2.200 Ha que arribarien a 2.300 Ha a mitat del segle XX i que en l’actualitat s’han vist reduïdes a unes 1.200Ha aproximadament. Per a acabar de situar-nos en el context econòmic i social, vull traslladar les dades de Viciano que ens aporten la següent informació “... en 1497 d’un total de 496 contribuents cristians i de gènere masculí, un 68,2% serien llauradors, un 18,1% artesans, un 8,2% burgesos i professionals (notaris, juristes, mercaders, especiers, apotecaris, cirurgians, barbers, etc.) , un 3,6% clergues i un 1,6% xicotets nobles.” Però ja situats en l’entorn social, tornem al nostre riu Millars i la seua Sèquia Major de Castelló. El seu ferm traçat dividia el terme en dos parts, les que regaven les seues aigües perfectament distribuïdes per un important entramat de sèquies menors, ja arreplegat en 1497 en el “llibre de la Peita” i la part de dalt de la mateixa, les terres que no podien ser regades més que per la pluja i pels escassos pous existents. Abans comentàvem, l’exclusió formal del terme dependent de la Comanda de Fadrell. En l’estructura d’aportacions d’aigua del Millars, les seues terres no eren regades per l’aigua de la Major sinó per la Sèquia d’Almalafa. Finalment és important significar també que la pròpia Sèquia Major, una vegada passat el nucli urbà, es dividia en dos ramals principals, la pròpia Major i la de Coscollosa.

151

Aprofitant l’autorització del rei Pere III als ajuntaments perquè tingueren sequiers, el prior de l’Església de Sant Vicent de València atorga a la vila de Castelló el dret a vigilar els regs de la Sèquia Major i imposar sancions a qui no complira amb les normes establides, passant a partir d’eixe moment a ser propietat de la vila, anomenant el seu Ajuntament al primer Sequier municipal per a ordenar el reg del terme. Entre tot este “maremàgnum” d’aigües i distribucions per al reg de l’horta, apareix un element que trobarem també en la resta d’espais agraris mediterranis i que és el molí hidràulic, sent durant molt de temps un element bàsic en el desenrotllament socio-econòmic de les nostres poblacions. El molí hidràulic és un senzill mecanisme elaborat amb peces de distints materials bàsics com són la pedra, la fusta i el ferro, que és capaç de transformar la força de l’aigua al seu pas pel “Moli”, en energia motriu suficient per a activar tot el mecanisme moledor, generant majoritàriament i habitualment, farines i pinsos, partint de la matèria primera aportada des de les explotacions agràries. És a dir, es tracta d’un element imprescindible per a la transformació, entre altres coses, del gra en farines panificables o de l’oliva en oli, com el “Moli de Quintana” en funcionament fins fa escasses dècades al final de la Ronda, que constituïen la base de l’alimentació de la societat castellonenca. Un capítol complet i apassionant podria ser el que tractara els aspectes mecànics i tècnics del molí, així com la seua evolució en el temps, fins a arribar al seu màxim apogeu que va ser el segle XIX. Però ho deixarem per a una altra ocasió. Guinot ens recorda que al final del segle XV en Castelló podíem trobar uns 14 molins, dels quals 10 podien ser fariners i 4 d’oli. Tots òbviament ubicats sobre sèquies de reg, ja que com hem vist eren l’única forma d’arreplegar energia hidràulica en el nostre terme. Dels molins fariners, tenim localitzats el d’Almalafa i el de Soterrani ubicats cada un d’ells sobre la sèquia que els dóna el nom. També entre els fariners, sobre la Sèquia Major destaquen pel seu ús i prolongació en el temps, arribant fins al mateix segle XX, el “Primer Moli”, el “Mitja” actualment conegut com “Segon Moli” i el “Jussa” o “Darrer Moli”. Els tres ubicats després del “partidor de Coscollosa”.

152

Sortida aigües Primer molí

Articles 1

I que són l’element fonamental junt amb la Sèquia Major, que obliga a la construcció del denominat i hui causa del nostre estudi “Camí Molins Eixe “Camí Molins”, que a pesar de la seua adequació actual al desenrotllament urbanístic (que li va transformant la fisonomia però no la traça) és testimoni tots els anys del pas de la més ancestral i popular de les nostres tradicions, qual és la “Romeria dels Canyes”. Per als més interessats a seguir amb estos estudis, els recordarem que també hi ha referències històriques d’altres molins sobre la Sèquia Major coneguts com el “Molí Roder”, “Molí del Toll”, de “Casalduch” i de “Taxida”. Sobre el ramal de Coscollosa el denominat “Romeral” i la resta fins als 14 ressenyats en altres sèquies distribuïdes pel nostre meravellós Terme Municipal.

Sortida aigües Segon molí

En l’actualitat sent alcalde de Castelló José Luis Gimeno i posteriorment Alberto Fabra, s’han recuperat per a la vida social i publica, el “Primer Moli” i el “Segon Moli”. El primer, totalment restaurat, és seu de la Tinença d’Alcaldia Sud, d’un Espai Públic de Lectura i de l’associació de veïns que porta el seu mateix nom i que amb ardu i responsable treball plena d’activitat soci-cultural les seues dependències i altres espais del barri per a ús i gaudi se’ls seus associats i de tots els veïns de Castelló. El segon, després d’un important treball d’investigació desenrotllat per l’equip de Sergi Selma a instàncies de l’Institut d’Etnografia i Cultura Popular de Castelló, està en este moment en fase de restauració, havent-se donat en este cas, especial èmfasi en el seu tractament per a la recuperació amb fins didàctics de tota la maquinària del molí i el seu procés de funcionament. Amb l’agraïment a les persones que han confiat en mi per a redactar estes línies i entregat a la total generositat i bonhomia del lector, a l’hora de valorar-les, només desige que este breu compendi de dades de grans historiadors de la nostra cultura local, servisca per a estimular l’interès d’algun dels nostres lectors a seguir estes labors d’investigació, que a més de grats records, ens aporten l’essència i l’esdevindre històric d’un treballador i meravellós poble que és el que configura el nostre volgut Castelló.

153

Antiga Llotja del Cànem

AUTOR í Joan Josep Trilles i Font Llicenciat en Humanitats per l’UJI

La Llotja del Cànem, que deu el seu nom a un dels fonaments econòmics de la Vila, tal com ens conta Antonio Gascó, el del comerç de cànem per al qual va ser construïda, no debades fou magatzem d’aquest producte motor de l’economia del Castelló de l’època -segons Samuel Garrido es recol·lectava més de 100.000 arroves de cànem- a més de testimoni de la nostra ciutat. D’aquest edifici del segle XVII, que afortunadament en l’actualitat està totalment restaurat, destaca la seua façana policro- Plá de l’Herba amb la Llotja al segle XVII segons Porcar mada i els seus grans arcs de pedra grisa. Val a dir que, tot i que fins a la seua restauració era un edifici en ruïnes que passava inadvertit, hui en dia ja no es pot dir el mateix d’ell gràcies a la Universitat Jaume I que el va rehabilitar per a tenir la seua seu a la ciutat. Però anem a parlar del que ens pertoca i si anem al diccionari amb aspectes arquitectònics trobem que és definida com una galeria oberta formada per columnes o pilars que sostenen arcades, situada donant a una o a dues de les façanes d’un edifici. Però tot i això, cal donar-li un ús i trobem també que era un edifici públic on es reunien els mercaders i els comerciants per a llurs tractes. Exemples semblants a gran escala trobem a València, com és la Llotja de la Seda on com ben bé diu el seu nom, el comerç de la seda era primordial. A Castelló la recordem com a Llotja del Cànem. Si ens acostem al Grau també trobem que tenim la llotja del peix on els comerciants del peix compren a l’engròs el peix als pescadors. I també a

154

Articles 1

pobles d’interior trobem models com la d’Ares del Maestrat on es té constància de la celebració durant l’Edat Mitjana d’un mercat setmanal que utilitzava les places Major i de l’Església, així com la Llotja. No debades trobem la nostra llotja a la plaça de l’Herba; com ens conta Olucha Montins, muntaven les seues paradetes els particulars per a vendre cebes, cols, espinacs i tota mena d’hortalisses, també es disposava allí el ferratge per a les cavalleries i a la part oest de la plaça, a la part porticada -la nostra llotja- es concentraven altres comerciants com ara mercers, drapers de França, pellissers, manyans, candelers... també algunes tendes i com no, una taverna. El Consell, després de concloure el Campanar de la Vila, va decidir en sessió del 24 de no- La Placeta de l’Herba vembre de 1604, comissionar els jurats per a demanar preu al doctor Jaume Gombau per a adquirir sa casa per tal d’ampliar la plaça de l’Herba “...com la casa de Jaume Gombau està en terra caiguda la mayor part y la plasa ahon tantes benedors així de fruta com de pa y de altres coses es molt estreta y no caben, y prenen dita casa se eixamplaria molt...”. El 2 de gener del 1605

Escut llotja Traver Tom†s

Fadrí Llotja 1900

155

s’acorda que la casa s’enderroque i l’any 1606 el Consell tracta novament l’assumpte i acorda “que es fasa en arcades de lonja y que es fasen entorn bancs”. I sembla segons Olucha que en un principi el fet de bastir un gran porxo era per a protegir els venedors de les inclemències del temps “per a la vendoria de la fruyta verda y seca”. Participen en l’obra Robert Sala, que realitza el treball de carreus; el seu arquitecte Francesc Galiança de la Lancha, que visita l’obra i la pedrera; Miquel Borda, el fuster que confecciona les cintres dels arcs; Tomàs Moliner, a qui compren les rajoles, i Antoni Rogera, qui col·loca l’enllosat. Posteriorment, l’Ajuntament ven l’edifici. Segons les notícies de l’arquitecte Vicente Traver Tomás: “Larga fué la duración de la obra de la lonja. Sus cuatro grandes arcos sobre columnas y pilastras toscanas que recuerdan en las molduras de su capitel las que se hicieron en los grandes pilares de la coronación de la torre, las reminiscencias italianas y el gran escudo de la villa sobre la enjuta recayente a la plaza fueron durante siglos gala y ornato que significando el cumplimiento de sus modestos pero necesarios servicios, acabaron como lonja o almacén de cáñamo. No muy bien cuidado debió de estar ya que, atendiendo a su conservación, el ayuntamiento vendió a principios del siglo XIX el derecho de levantar sobre ella un piso, obra que se ejecutó decorando Oliet sus fachadas con alegóricas pinturas”.

Les plaçes en les darreries del sigle XVI - Traver

156

Articles 1

Sembla ser que l’any 1606 es va construir la planta baixa, formada per doble llotja amb un parell d’arcades en cada pla, construïda amb pedra. El Consell va decidir ampliar l’espai obert de l’esmentada placeta (actual plaça de l’Herba). Així, amb un vocabulari italià i amb pautes del Renaixement tardà és construït l’espai semiobert quadrangular, obert en dos dels seus fronts per quatre arcs de mig punt que es recolzen sobre senzilles columnes i pilastres toscanes de marcada panxa que recorden models arquitectònics de l’antiguitat difosos per l’italià manierista Sebastiano Serlio. Així doncs, les obres comencen l’any 1606 i a les darreries de 1617 l’edifici ja està finalitzat. És a finals del segle XVIII quan l’Ajuntament va vendre el dret a alçar la volada d’un pis -com cita el text de Traver Tomás- i va realitzar l’ampliació dels dos costats de la planta baixa entre els anys 1792 i 1798 amb la propietat del comerciant Joan de Matheu i un antic habitatge al carrer dels Cavallers d’un tal Joseph Antolí. El criteri seguit en aquesta remodelació amb ampliació és el següent: Es manté la línia de cornisa anterior com la línia d’imposta per al forjat del sostre de la primera planta. D’aquesta línia cap avall es construeix amb carreus i amb un vocabulari mimètic d’aires renaixentistes. En la planta alta ja s’adopta un vocabulari protoneoclàssic també copiat d’Itàlia, encara que en les zones d’ampliació col·loca finestres. Per a donar homogeneïtat col·loca frontons corbs sobre els buits de la planta segona i li superposen ulls de bou el·lipsoïdals. Una grossa cornisa amb ampit superior corona un conjunt que apareix decorat pel pintor morellà Joaquim Oliet Cruella, amb figures femenines que personifiquen les quatre estacions (Primavera, Estiu, Hivern i Tardor) redecorades pel pintor Vicent Castell Doménech en 1910. Coronava l’edifici un balustre singular entre pilars que suporten uns pitxers genuïnament neoclàssics amb motius honorífics i als angles superiors, dos medallons amb retrats masculins i femenins, a sobre un fons blau, situats uns de front i d’altres de perfil i alguns tocats amb cascos militars. Lamentablement en pèssim estat de conservació a finals del segle passat.

Restauració façana Llotja · Foto UJI

157

L’Ajuntament l’any 1867 estudia el trasllat de la llotja a un altre lloc, i en 1899 es decideix construir un nou edifici i procedir a la seua alineació per a una futura construcció. Mitjançant subhasta pública aprovada el 2 de maig de 1906, passarà a mans particulars on van haver-hi diferents activitats com el celler de licors de Martí Ferrer, el Banco Hispano Americano, el Colegio de Cardona Vives o una de les tendes de confecció dels germans Nebot.

Anònim 1900 (Col·lecció J. Prades)

Conclusió La nostra antiga Llotja, com molts altres edificis de la nostra ciutat, tal com ens diu Traver Tomás, fou venuda per les diferents corporacions al no poder donar el rendiment pel qual fou construïda i més encara quan van cessar, de sobte, les compres de la Marina Reial -la principal font de demanda de cànem- fins a arribar a propietat particular. Afortunadament, dins del projecte de la creació de l’UJI, aquesta va optar a constituir una seu en aquest edifici i així, hui en dia, disposem d’un dels edificis més emblemàtics de la nostra ciutat, un referent per a Castelló no com l’edifici cantoner i veí del carrer Cavallers (antic carrer del Batle ja que ocupava el vell Ajuntament) que ocupava la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Castelló tristament desaparegut. Fins i tot els arqueòlegs que van treballar en la seua rehabilitació van tenir una grata sorpresa amb la troballa d’un refugi antiaeri de la Guerra Civil espanyola. Un refugi bastant habitual als edificis de la ciutat.

158

Articles 1

Tinc un record simpàtic ja que tinc prou anys i recorde que fa 50 anys en aquest edifici estava Casa Nebot, que també tenia davant mateix a la Casa Abadia una tenda i al cantó del carrer Mealla (on es troba Paco Roca) una tenda on venien mantes davant de Roses al carrer Colón (antic carrer dels Sabaters). Nebot va començar a portar a Castelló el prêt-à-porter de la moda, llavors havia de fer la meua Primera Comunió a la Trinitat amb els meus companys de les Escoles Pies i tot que a casa meua, les meues ties i ma mare eren molt bones modistes, i jo no volia anar de marineret, van decidir comprar-me un vestit diferent, ja confeccionat. Per concloure, com comenta Tonico Gascó, Cronista de la Ciutat, s’ha convertit en un testimoni històric, possiblement el més notable de Castelló.

La meua Primera Comunió

Referències bibliogràfiques

• GARRIDO HERRERO, SAMUEL (2004). Cànem gentil. l’evolució de les estructures agràries a la Plana de Castelló (1750-1930). Premi Ciutat de Castelló Humanitats 2003. Ajuntament de Castelló. Castelló.

Llotja del Cànem

• GIMENO MICHAVILA, VICENTE (1926). Del Castellón viejo. Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón edició de 1984. Castelló.

• LLOP VIDAL, ENRIC Coord. (1996). Guia d’arquitectura Castelló. Col·legi Territorial d’Arquitectes de Castelló. Diputació de Castelló. Castelló. •

OLUCHA I MONTINS, FERRAN (1993). La Llotja i altres edificis. Comerç i mercaderies.

•

Castelló Festa Plena. Magdalena 99. Castelló.

•

SIDRO GASCO, ANTONIO J. (2008). La Llotja del Cànem en la historia de la ciutat. Dins de l’obra La Llotja del Cànem. Un edifici recuperat per a la ciutat. Universitat Jaume I. Castelló.

•

TRAVER TOMÁS, VICENTE (1957). Antigüedades de Castellón de la Plana. Ajuntament de Castelló. Segona edició 1982. Castelló.

159

La restauració de les façanes del Palau Municipal

AUTOR í Blas Jovells i Igual Arquitecte municipal

El dia 2 de febrer del 2016 es van complir tres-cents anys de la inauguració de l’edifici actual seu de l’Ajuntament de Castelló de la Plana, el Palau Municipal de la plaça Major. Tant per la seua antiguitat com pel seu valor arquitectònic, juntament amb la Llotja del Cànem i la torre-campanar coneguda com “El Fadrí”, és un dels edificis més interessants que es conserven a la ciutat des del punt de vista patrimonial. La seua façana principal, conserva gran part dels elements de la construcció original, mentre les dues restants, que donen respectivament a les places de la Pescateria i del Mercadet, són el resultat de les reformes realitzades fins a la dècada dels 60 del segle XX, incloent una ampliació per la part posterior. La descripció que de la mateixa es fa en la “Guia d’arquitectures interessants”, editada pel Col·legi Territorial d’Arquitectes de Castelló (CTAC), és la següent: “...d’estil renaixentista manierista de volumetria paral·lelepipèdica, organitzat en alçat per tres cossos clarament diferenciats per les cornises que els separen. La planta baixa es constitueix per un pòrtic d’arcs de mig punt, motllurats i alternats amb pilastres amb capitells d’ordre toscà amb un total de cinc arcs, continuant-se amb un més en cada alçat lateral. La planta primera, en la qual continua la divisió vertical mitjançant pilastres corínties amb entaulament llis, ve caracteritzada per la disposició de tres balcons -el central corregut- amb cinc obertures, dues coronades per frontons triangulars partits per una rematada piramidal, i tres altres amb frontons semicirculars amb decoració de veneres, separats entre si per pilastres i capitells compostos. El tercer nivell, de dimensions més reduïdes, se separa de l’anterior per una cornisa volada, continua la divisió vertical amb l’ús de pilastres corínties amb entaulament. Un total de cinc balcons senzills, més petits que els del pis principal, s’obren a la Plaça Major, trobant-se aquests flanquejats per dobles pilastres als extrems i simples a la zona central. Un antic ampit balustrat remata l’edifici.”

160

Articles 1

L’edifici és un immoble declarat Bé d’Interès Cultural (BIC), d’acord amb la Llei 4/1998, d’11 de juny, de la Generalitat, del Patrimoni Cultural Valencià i el nivell de protecció integral que li atorga la normativa urbanística implica que haurà de ser conservat íntegrament, preservant les seues característiques arquitectòniques originàries i autoritzant-ne solament l’execució obres de restauració i conservació. Breus notes històriques Durant els aproximadament quatre segles que transcorren des de la fundació de la ciutat fins a la inauguració de l’originari Palau Municipal de la plaça Major, el consistori, llavors denominat Consell o Cort, tenia seu en un edifici que donava a la plaça de l’Herba, amb façana també al llavors anomenat “carrer de la cadena”, avui carrer d’Ausiàs March, en el qual es trobaven les presons. Degué ser inicialment una vivenda condicionada per al seu nou ús que, després de diverses reformes i ampliacions, acabaria convertint-se en un senzill palau gòtic amb porxe i pati interior adornat amb tarongers. A la plaça de les Corts, a l’altra banda de l’església, estaven ubicats els edificis públics més significatius de l’època, com les carnisseries, la pescateria, la casa del pes de la farina, la caseta del Mustaçaf, el pou de la plaça o d ‘En Miró ..., i en ella es celebrava el mercat de la vila, per la qual cosa era l’entorn en el qual es desenvolupava la part més important de la vida ciutadana i de relació veïnal. A l’oest de l’església, en part La plaça Major al segle XV segons V.Traver (“Antiguedades de Castellón de la Plana”)

161

del que hui seria la plaça Major, només estaven llavors el cementeri, la casa abadia i l’hostal. Des de finals del segle XV fins a principis del XVII, sobretot a partir de la construcció de la segona església modificant la seua orientació inicial nord-sud a l’est-oest, darrere l’incendi sofert per l’anterior, l’organització espacial del centre urbà anirà experimentant un progressiu desplaçament cap a l’oest. L’arquitecte Vicente Traver Tomás, en la seua obra “Antigüedades de Castellón de la Plana”, descriu l’evolució que s’està produint: “En este ‘plà interior de la fira’ se establecían los feriantes de la indumentaria, de la especiería, de los hierros y el peltre de las ollas y los platos, tal como luego se vino haciendo hasta el final del siglo XIX en la plaza vieja (actual plaza Mayor). En el ‘pla exterior’, el de fuera de los muros frente al portal de su nombre, se pondría la feria del ganado, los aperos de labranza, los carros y hasta el verdadero campamento que en aquellos tiempos llevaban las ferias de un sitio a otro. Con la nueva iglesia que nuestras gentes del 1400 levantaron, desapareció la mayor parte de la vieja plaza y nacieron las cuatro plazuelas de que antes se habló ( *). Años después, cuando construido el campanario, el ‘Palau comú de la vila’ buscó nuevo acomodo y fue a la plaza de poniente, la ‘bailia’ perdió importancia y la gobernació fue transformándose; cuando la construcción de la Capilla nueva de la Comunión obligó al traslado de las carnicerías, la plaza aquella de la Abadía y del ‘fossar’, la más tranquila y recoleta de las cuatro, ganó la primacía, fue ya la plaza por antonomasia la ‘plassa vella’, con el mercado y el bullicio entero de la villa, el foro castellonense...” (*) Es refereix a la plaça de l’Herba, la de les Corts, la de les Carnisseries y la denominada simplement Plaça, antecedent de la posterior plaça Major. En 1616, comptant ja la ciutat amb 5.000 habitants i acabats el campanar i la nova llotja, la manca d’espai i el deteriorament que patia el vell palau impulsen la decisió municipal d’adquirir cases veïnes per la seua reforma i ampliació, però altres prioritats, com la construcció de l’assut, paralitzen la iniciativa

162

Articles 1

La plaça Major a mitjans del segle XVII segons V.Traver (“Antiguedades de Castellón de la Plana”)

Davant el mal estat de les presons, al gener de 1630 es reprèn la idea de construir un edifici nou, per la qual cosa es compren sis cases a la plaça aleshores davant del cementeri, però l’endeutament que suposa aquesta operació fa que el projecte no vaja endavant, tot i haver encarregat ja les traces al mestre Guillem Roca. En 1680, el Consell acorda “... fer una casa de la vila i presons per ser aquella poch desent i estes de poca seguretat ...”, nomenant al efecte una comissió de huit prohoms que han de decidir la ubicació del nou edifici i la forma de aconseguir els recursos necessaris. Encara que per obtenir fons s’augmenten impostos i es ven part del pinar “ver”, a la zona de l’actual església de Sant Francesc, les opinions es divideixen sobre l’emplaçament del nou edifici, a la plaça Major o sobre el mateix solar ocupat pel vell palau, decidint-se finalment el Consell per la segona opció el 28 de setembre de 1680, i acordant que es venguin les cases anteriorment adquirides a la plaça. Novament altres urgències, com l’obertura dels portals de la Fira i de l’Om o la conducció d’aigües fins a la vila, paralitzen el projecte. El 10 de març de 1686 es decideix revisar el projecte de Guillem Roca de 1.630, acordant-se per fi, el 13 d’agost del mateix any, la construcció del nou palau a la plaça Major, al costat del cementeri.

163

El 13 gener 1687 es paguen 700 sous al mestre Gil Torralba “... per la planta que ha fet per a fabricar la casa de la vila i presons ...”, i el 8 de març de 1689 es celebra la subhasta de les obres, ara ja amb el nou projecte que posa les bases de l’edifici actual, adjudicant-se als mestres Melcior Serrano, Agustí Alcaraz, Vicent Claret i Josep Serrano. La construcció encara tardarà a iniciar-se, ja que immediatament es planteja la conveniència d’ampliar la plaça i augmentar la longitud de la façana de l’edifici, per la qual cosa s’adquireix la Casa Abadia, propietat de la Cartoixa de Vall de Crist.

La plaça Major al segle XVIII, amb l’ajuntament, segons V.Traver

El 30 de setembre del 1689 es col·loca la primera pedra i s’inicien les obres a ritme molt lent, arribant-se a paralitzar novament en 1704. Deu anys després, davant la imminent ruïna del vell edifici de la plaça de l’Herba, s’accelera la construcció i finalment es realitza el trasllat i s’inaugura el nou edifici el dia 2 febrer 1716. El 25 abril 1717 és beneït l’oratori i el 22 d’abril de 1718 es oficiada la primera missa, tot i no estar completament acabada l’obra. Malgrat que la documentació existent és escassa, la façana principal de l’edifici primigeni havia de ser relativament semblant a la actual, amb la

164

Articles 1

planta baixa porticada amb cinc arcs frontals i dos laterals, dues plantes superiors amb entaulaments entremitjos i balconades separades per pilastres, coberta plana amb ampit corregut i sense motllures i dues senzilles torres, que mai s’acabarien de bastir totalment, en els extrems de la façana. La composició de les façanes laterals, més senzilles, seria coherent amb la de la façana principal. Amb el transcurs del temps l’edifici inicial anirà sent objecte d’actuacions de diferent importància. Així, en 1799 s’acorda reformar i ampliar les presons. En 1843 es reforma la sala de plens i es decora el seu sostre amb una pintura al·legòrica a la ciutat atribuïda, no unànimement, al pintor morellà Oliet, i es realitzen altres pintures alguna de les quals encara es conserva oculta sota falsos sostres. L’aspecte de la façana principal a finals del segle XIX i principis del segle XX devia ser relativament semblant al actual, malgrat que encara conservava el inici de les torres extremes i la coberta inclinada. En 1916, amb direcció del arquitecte municipal Francisco Tomás Traver, es modifica substancialment la composició de la façana principal, transformant les dues torres dels extrems de la coberta en elements merament decoratius de menor altura, dividint el balcó corregut de la planta noble en tres trams separats i substituint els ampits de ferro originaris per balustres de pedra artificial. Després de la guerra civil, en les dècades dels 40 i 50 del segle XX es reformen de nou totes les façanes, la coberta inclinada de teula es transforma en terrat plà, amb una balustrada correguda com ampit, i s’eliminen les restes de les

La façana principal de l’ajuntament l’any 1910

Façana principal de l’ajuntament amb les reformes de Francesc Tomás Traver

165

Façana lateral de l’ajuntament amb les reformes de Francesc Tomás Traver

torres, tornant a substituir els ampits balustrats dels balcons de la planta noble per altres de ferro colat. Des del seu origen, l’edifici havia estat exempt, recaient per l’oest a un carreró que connectava les placetes de la Pescateria i del Mercadet, però segons consta en Llibre d’Actes de l’Ajuntament, el 3 de desembre de 1947 es va acordar la compra d’uns immobles situats a la plaça Major i carrers contigus: “De conformidad con un dictamen de la Comisión de Hacienda, y ratificando el acuerdo de la Comisión Permanente, del día quince del pasado mes de octubre, en relación con la urgente necesidad de adquirir los inmuebles propiedad de Doña Francisca Vilar Enrique, sujetos a expropiación forzosa por utilidad pública municipal, sitos en la Plaza Vieja de España, número veintisiete; Callejón de Picó, sin número, y calle de Balbás, números nueve y once, afectados por el Proyecto de Reforma Interior de esta Ciudad, y vista la buena disposición de dicha propietaria de aceptar el precio señalado a cada uno de ellos por el Perito tercero y confirmado por el Excelentísimo Señor Gobernador Civil de esta Provincia; se acuerda adquirir libre de toda carga y gravamen y por el precio total de ciento sesenta y cuatro mil pesetas, los antes citados inmuebles, que según título de

166

Articles 1

propiedad constituían todos ellos la finca número veintiséis de la referida plaza, denominada anteriormente de la Constitución, a cuyo efecto, se faculta a la Alcaldía para que, en nombre y representación del Excelentísimo Ayuntamiento, otorgue la correspondiente escritura de compra-venta de las fincas que se dejan mencionadas.” i en 1.953, amb la direcció del l’arquitecte municipal Manuel Romaní Miquel, es du a terme la ampliació del edifici cap l’oest, afegint primer un nou cos de tres plantes sobre els terrenys que ocupaven el citat carreró i algunes cases i elevant posteriorment aquest cos en una planta fins a igualar la seva altura a la de la resta de façanes. A la mateixa intervenció es modifica la distribució interior, se substitueix l’escala principal per la gran escala actual de marbre amb claraboia piramidal com a sostre i es reformen els accessos a les plantes superiors.

Vista de l’ajuntament després de la primera ampliació.

Intervencions diverses més recents han afectat novament a la distribució interior de l’edifici i als nuclis de comunicació vertical, de manera que ja no queda res de la distribució de l’edifici primitiu. Configuració actual L’exterior de l’edifici presenta dues parts clarament diferenciades: la que comprèn la primera crugia que dóna a la plaça Major, que cal considerar com a “històrica”, i conserva gran part dels elements constructius originals, responent amb més fidelitat al projecte inicial, encara amb importants modificacions; i la

Vista actual de la façana de l’ajuntament a la plaça Major.

167

resta de l’edifici, fruit de les successives reformes i de l’ampliació cap a l’oest, de 1963, ocupant el carreró abans esmentat. De les restants façanes és interessant la part de la que recau a la plaça de la Pescateria remodelada quan encara no s’ha produït l’ocupació del carreró posterior, en la composició de la qual s’introdueixen elements de l’arquitectura renaixentista, en concret del tractat de l’arquitecte italià Serlio (1475-1554), combinant la pedra en pilastres i cornises amb l’arrebossat dels murs plans, aconseguint amb això que la intervenció no resulte dissonant amb el llenguatge arquitectònic de la façana principal sense mimetitzar els seus elements.

Vista actual de la façana de l’ajuntament a la plaça de la Pescatería.

Quant a l’estat de conservació, la façana principal és la més deteriorada per la manca de manteniment de l’immoble, que ha generat greus patologies en els materials petris i en la fusteria, al que cal afegir l’acumulació d’elements impropis que perjudiquen estèticament el conjunt.

168

Articles 1

El projecte de rehabilitació i restauració de les façanes Coincidint amb el tercer centenari del inici de l’activitat a l’edifici, al setembre de 2016 l’Ajuntament va aprovar el “Projecte de rehabilitació i restauració de les façanes del Palau Municipal”, redactat per tècnics municipals, i abans de finalitzar l’any va licitar i contractar l’execució de les obres corresponents. El seu plantejament teòric es basa en les directrius acceptades internacionalment per a l’estudi i la intervenció en béns d’interès històric i artístic (Carta d’Atenes de 1931, Carta de Venècia de 1964, Carta del Restauro de 1972, Carta Europea de Restauració d’Amsterdam de 1975, Carta de Cracòvia de 2000, etc.). La intervenció s’aplicarà en tres fases: un estudi previ que permeta conèixer amb més exactitud l’abast de les patologies; l’anul·lació de les causes que les provoquen, amb l’objecte que no tornen a aparèixer un cop acabada la intervenció; i la reparació de les lesions que s’han manifestat. Les actuacions més importants que es contemplen són les següents: • Eliminació dels elements impropis actualment presents, com claus, canalons, cables, focus, armaris i quadres elèctrics, sistema de protecció contra el posat de coloms, etc. • Neteja i consolidació dels paraments i elements petris i substitució del arrebossat de les façanes laterals per un nou revestiment més d’acord amb les característiques de l’edifici, així com dels balustres prefabricats de formigó del ampit de la coberta per altres nous de pedra calcària. • Substitució de totes les finestres i portes balconeres i eliminació de les persianes, la funció de protecció solar de les quals es confia al nou envidrament. • Modificació parcial del sistema de climatització de l’immoble, eliminant les unitats visibles des de l’exterior. • Eliminació dels elements de diverses xarxes d’infraestructures existents i instal.lació d’un nou sistema d’il·luminació de les façanes. • I substitució del sistema actualment instal·lat per evitar el posat de coloms.

169

Restauració de la façana històrica Estat actual Trobem dues varietats de roca utilitzades en la construcció de l’immoble: la pedra calcària de Borriol, en la major part de carreus, i la pedra d’Ulldecona, en elements ornamentals i cornises, presentant ambdues un alt grau de deteriorament. L’evidència de les patologies és més perceptible en cornises i en pilastres decoratives, que han arribat a patir pèrdues de secció en algunes peces. Agreujat per la seva localització, l’edifici ha patit l’atac dels àcids provinents de la contaminació atmosfèrica (pluja àcida), concretament dels àcids sulfúrics que es formen al combinar l’aigua de pluja amb el sofre al combustionar els hidrocarburs. A més, el deteriorament dels elements petris s’ha accelerat a causa de la circulació de vehicles contaminants en les proximitats de l’edifici, amb el resultat de pèrdua de massa pètria en la superfície de les zones més directament exposades a la pluja i la consegüent transformació en crostes . Igualment problemàtiques són les sals aportades pels aerosols marins (clorurs), els ciments de reparacions modernes (nitrats) i els revestiments i rejuntats (sulfats). Aquestes sals es combinen per arenitzar, separar i destruir la roca mitjançant la solubilització i recristal·lització. Un altre problema en la conservació de les façanes ha sigut la colonització per algues blaves, sobretot en les parts superiors de cornises i ampits, així com per una segona colonització de líquens nitrificants i una tercera de molses i plantes superiors. També és un atac biològic el que provoquen l’acumulació de deposicions de coloms, amb un alt contingut en nitrats i àcids digestius (àcid clorhídric i àcid fosfòric), i les acumulacions de terra i pols que aporten humitat. Tots els elements petris han patit també deterioraments derivats de l’acció humana, a causa de la substitució local de juntes de morter per ciments, guixos i morters bastards, així com per intents de neteja amb instruments inadequats. La principal patologia observada en els elements metàl·lics presents en reixes i baranes és l’oxidació produïda per la pluja àcida, que ataca el metall i el transforma en òxids i sulfats. Cal afegir l’atac dels aerosols marins en suspensió, transportant clorur de sodi, que transforma el metall en clorur fèrric (rovell). Trobem també aplicacions de ferro en forma de grapes forjades que, a causa de l’oxidació i augment de volum, debiliten la roca fins fragmentar-la.

170

Articles 1

Actuacions proposades Preconsolidació La preconsolidació de materials petris s’abordarà abans de la neteja i només en aquelles zones o localitzacions concretes en les que previsiblement la roca no resistirá l’aplicació de tractaments com la neteja, cosit estructural, etc. Consistirà en la injecció de poliacetat de polivinil en esquerdes i fissures amb perill de despreniments i en la impregnació d’un consolidant general a base d’èster d’àcid de sílice. Neteja d’elements lítics L’eliminació del rejuntat de carreus es realitzarà manualment, retirant el morter disgregat mitjançant brotxes de truja, raspalls d’arrels, espàtules, etc., mai amb instruments de percussió o palanca, i bufant amb aire a pressió controlada. La neteja general de fàbriques de carreus es realitzarà mitjançant l’aplicació sobre la superfície de llança d’aigua a pressió, desionitzada i a alta temperatura. La neteja química de taques de greix sobre carreus es realitzarà amb aigua desionitzada i un agent tenso-actiu aniònic neutre, especial per a olis, greixos i lípids. La neteja de crostes carbonatades i brutícia en zones de difícil accés es realitzarà en sec, mitjançant projecció d’abrasiu de pols de vidre micronitzat. Consolidació En primer lloc es consolidaràn esquerdes i fissures mitjançant resines epoxídiques, amb o sense càrrega tixotròpica, en funció de la profunditat i grandària de les discontinuïtats. La consolidació general es realitzarà, només en les zones necessàries, mitjançant èster de sílice (silicat d’etil) en suspensió amb hidrocarbur, aplicat per impregnació. Reintegració volumètrica i rejuntat La reintegració de faltants es durà a terme mitjançant l’aplicació de morters de sals metàl·liques seleccionades i pols de pedra calcària, amb addició de pigments naturals. El rejuntat de fàbriques de carreus es realitzarà amb morter de calç lleugerament acolorit amb pigments o terres naturals. Quan fora necessari, sobre les fàbriques de carreus es realitzaria un

171

micro-cosit mitjançant trenat espacial d’injeccions de resina epoxi armades amb varetes de fibra de vidre. Adequació cromàtica S’aplicarà una pàtina artificial de pigments minerals aglutinats amb acetat de polivinil, per tal d’adequar cromàticament les peces de nova execució i les zones en què aquesta pàtina s’hagi perdut. Protecció Per a la protecció de superfícies pètries es procedirà a la hidrofugació superficial aplicant una dissolució de siloxà modificat, per impregnació o aspersió. Impermeabilització de cornises Les cornises es recreixeran amb morter de calç apagada, àrid de pols de marbre i pigments minerals, donant pendent cap a l’exterior, acabat amb estratificat de resines de polièster i fibra de vidre. Restauració d’elements de forja Comprendrà reparacions mecàniques, neteja general i decapat de pintures, eliminació d’òxids, tractament amb producte antiòxid i acabat amb dues mans de pintura. Eliminació d’altres elements metàl·lics S’extrauran tots els elements metàl·lics no visibles (grapes, perns, clavetejats, etc.), després de ser localitzats mitjançant detector d’ona magnètica. Rehabilitació de les façanes laterals Els elements petris, d’escassa antiguitat, es conserven en general satisfactòriament, de manera que es procedirà a la seua neteja mitjançant projecció d’aigua atomitzada amb polvoritzadors aerográfics. En els revestiments de morter s’observen fissures i escrostonats localitzats, així com tractaments superficials inadequats, pel que hauran de ser substituïts i se’ls aplicarà una pintura mineral a base de silicats Es substituiran per elements de pedra calcària tant els balustres prefabricats de formigó de l’ampit del terrat com el sòcol de la façana a la plaça del Mercadet. Altres actuacions La fusta utilitzada en finestres i persianes està en general resseca per l’acció del sol i presenta atacs de fongs, amb putrefacció bruna-blanca, i

172

Articles 1

de xilòfags, corc i anòbids, pel que se substituiran tota la fusteria exterior i els envidraments actuals per nous elements de fusta massissa de pi roig, amb les mateixes característiques que s’observen en l’actualitat encara que amb escairades suficients per suportar el nou vidre, doble, incolor, baix emissiu i amb aïllament tèrmic reforçat. Es projecta també la modificació del sistema de climatització de l’edifici per eliminar les unitats visibles des de l’exterior. Es desmuntaran tots els elements actuals d’instal·lació elèctrica i d’il·luminació exterior i se substituiran per altres amb traçats més racionals i integrats en l’edificació o ocults sota elements menys agressius visualment, instal·lant un nou sistema d’il·luminació decorativa amb projectors “led”. Finalment, la presència d’aus en entorns urbans, bàsicament els coloms, causa sobre els edificis problemes com brutícia, sorolls, transmissió de malalties i importants danys. Per obstaculitzar la presència de les aus s’instal·larà un sistema que, mitjançant l’emissió d’impulsos elèctrics de molt baix o nul amperatge, amb l’objecte de no provocar cap dany als animals, aconsegueix que aquestes no es posen sobre l’edifici. Conclusió Amb la execució de les obres projectades, seguint el criteri general de màxim respecte a l’arquitecura del edifici, s’espera posar de relleu els seus valors i facilitar la seva llegibilitat sense alterar-ne l’aspecte, i reforçar així la seua percepció com a lloc de trobada i comunicació entre els ciutadans i la institució municipal.

Referències bibliogràfiques •

ANTIGUEDADES DE CASTELLÓN DE LA PLANA. Traver Tomás, Vicente. Armengot, Castellón, 1958.

•

GUIA D’ARQUITECTURES INTERESSANTS. Col.legi Territorial d’Arquitectes de Castelló, 1996.

•

A PROPOSIT DELS TRES-CENTS ANYS DE L’EDIFICI DE L’AJUNTAMENT DE CASTELLÓ. Olucha Montins, Ferrán. Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Tomo LXVI, Enero-marzo 1990, Cuad. 1.

•

ACTAS IV CONGRESO INTERNACIONAL “RESTAURAR LA MEMORIA”. Valladolid, 2004. Javier Rivera Blanco (director). Consejería de Cultura y Turismo, 2006.

•

PROYECTO DE RESTAURACIÓN DE LAS FACHADAS DEL PALAU MUNICIPAL. Blas Jovells Igual, Arquitecte Municipal. Col.laboradors: Miquel Gómez Garcés, Arquitecte Técnic Municipal, Sonia Barrágán Bravo, Ingeniera Tècnica Municipal.

173

L’emblema arquitectònic de la ciutat. El campanar de la Vila. (Un vell que sembla novell)

AUTOR í José Juan Sidro i Tirado Membre de la Comissió de Cultura de la Colla Pixaví

És el més bonic del món, és únic i irrepetible, és el nostre. La seua esvelta i depurada silueta d’estil classicista, del renaixement sever del temps dels Àustries, imponent, destaca ara sobre la resta d’emblemàtics edificis de la plaça: l’ajuntament, l’església i el mercat i, durant molts anys, el seu capitell va ser el punt més elevat de tota edificació existent al nostre poble, Castelló. Forma part de la nostra identitat urbana, és el nostre guardià, el nostre balcó i la nostra veu. Per la seua majestuosa presencia i en trobar-se uns pocs metres separat de la seua dama, de la façana de l’església major, exempt i solitari, poetes, escriptors, costumistes, escorcolladors i historiadors van batejar-lo amb el nom vernacle i popular “de fadrí”.

174

Articles 1

L’excepcional edifici que ha superat ja els 400 anys d’existència, té una llarga historia al seu darrere. Així tenim notícies d’una primitiva torre del segle XV i que va detenir la seua inicial construcció el 1459, vint anys després d’iniciades, quan aquesta assolia l’alçada de 40 pams. Així va estar el “campanaret”, inacabat per més d’un segle i mig. Va ser el 1591 quan el Consell Municipal de la Vila, amb coratge i decisió, encarregant definitivament la planimetria a Damián Mendez i amb diferents mestres d’obres, dóna un nou i definitiu impuls a la construcció i, en poc més de 12 anys, els transcorreguts entre 1591 i 1604, l’edificació arriba al seu remat, elevant-se sobre aquella primitiva base, una gran torre de severa efígie que destacava vigilant per damunt de les cases, d’una planta, que conformaven la ciutat, superant-se així les múltiples limitacions econòmiques, demogràfiques i tecnològiques del Castelló de fa quatre segles. Un encara hui imponent edifici de quatre cossos simètricament separats per feixons que li donen varietat dins un conjunt visual harmònic i revestit de gran esveltesa i solidesa, construït en pedra de granit treballada en blocs rectangulars, de les pedreres de la serra de Tramuntana a Mallorca i transportades en vaixell de vela i rem fins a les platges de Castelló, juntament amb pedra de rodeno de Borriol i pedra calcària de Sogorb. Un campanar que si m’acompanyeu, recorrerem virtualment d’una manera especial, de dalt cap a avall, al revés de com es fa la pujada, des del cel de la Plana fins a l’empedrat de la plaça, des dels seus 48 metres de la terrassa fins al nivell de carrer, baixant a través una escala de caragol, els 198 graons que comuniquen totes les estances del singular edifici. Estem situats doncs a la terrassa. Mirem cap a fora, qualsevol angle, qualsevol perspectiva de la ciutat queda als nostres peus, mar i muntanyes, horta i secà, l’interior i la costa, des del Penyagolosa fins a les Illes Columbretes, tot se’ns mostra als nostres ulls, fins i tot una remor de ciutat

175

moderna, farcida d’ahir. És el mirador de la ciutat que rep amb els braços oberts els nouvinguts. Ocupa el centre d’aquesta talaia el remat característic de la torre, el templet triangular bastit el 1753, cobert amb teules que acull les campanes horàries, Tàfol, la de les hores, la més antiga i grossa de tot el campanar, a qui acompanyen, per fer-li els repics i els quarts, Anna i Lledó, i per sobre l’espectacular penell de 1860, de grans dimensions -la part anterior té la forma d’un lleó i la mida d’un ase-, i la bola amb objectes sagrats per protegir la ciutat dels llamps: un lignum crucis, cera del Corpus, relíquies de Sant Lleó, Constanç, Dionís, Sebastià, Santa Benedita i Sant Vicent Màrtir, i el mateix parallamps, obert al cel de la Plana. Comencem a baixar? Vinga... Cal fixar-se en el sostre del remat de l’escala, allí apareix el monograma de Crist, JHS, “Iesus Hominum Salvator”, el cristograma, la seua sola presencia en aquell lloc, tan elevat, ens apropa a Déu... Una cinquantena de graons més avall ens condueixen a la sala per excel·lència del campanar: la sala de campanes. El sòl és d’atovons incrustats que fan dibuixos radials, confluint al centre, on hi ha una peça perforada de fusta de boix per a permetre el pas de les cordes. Set finestrals allotgen les campanes. Totes tenen nom, afinació, pes, personalitat pròpia, inscripcions i fins i tot dibuixos gravats al seu bronze, i per descomptat la seua història lligada als esdeveniments emblemàtics de la ciutat.

Escala

Jaume sonava quan es produïa un incendi a la ciutat i en l’aspecte religiós marca el toc d’avís del rosari i el de combregar, Àngel, la campana municipal, anunciava els actes oficials als quals acudia l’ajuntament en Ple, Vicent la campana de la festa, sona el dia de la romeria, Dolors prové de la capelleta de l’antic calvari de Castelló, Victòria, la més moderna del campanar es va fondre per commemorar

176

Articles 1

la victòria de les tropes de Franco a la guerra civil, Cristina la batxillera, la primera que comença els vols generals i la darrera en acabar-los, volteja el dia de la missa del gall, el dia de Pasqua i dobla per anunciar la mort d’un papa un rei o un bisbe, Joaquima participa en els vols generals i anuncia el combregar i Maria que anuncia l’Àngelus i els tocs de foc, d’alba i vespres. Huit bronzes disposats a saludar les efemèrides, festivitats i antigament missatges als veïns amb el seu penetrant i fragós so, cadascuna amb una afinació determinada, amb possibilitat de ser bandejades o voltejades en vol lliure sobre el seu eix, per aconseguir uns ritmes que, ben harmonitzats, possibiliten l’execució de diferents tocs. Destaca sobre les altres la campana Maria, fosa en 1789, l’única que va sobreviure a la guerra civil, ja que va conservar-se pels tocs l’alarma. La resta de bronzes de la sala són “noves”, fetes a la postguerra, al llarg de 1939, al taller de Roses de València. Tot i les seues enormes dimensions i pes, mai han estat electrificades, sent l’ajuntament l’encarregat, com a propietari de l’edifici, del manteniment del conjunt, servint com a transmissores dels tocs civils i dels habituals dels actes litúrgics de la propera cocatedral. Un darrer element mereix la nostra atenció en la sala, són les batzoles, martells sobre aspes, de fusta, amb eix de rotació, “matracas” en castellà, un element que, anys enrere prenia tot el protagonisme en temps de passió i Setmana Santa, temps de dol, penitència, recolliment i sobretot silenci. Per això estava fora de lloc voltejar les campanes, que eren massa sorolloses substituint-se els seus tocs per les batzoles; van estar en funcionament fins als anys seixanta i després van quedar mudes per sempre. Les que podem contemplar en l’actualitat són noves, testimoni ara del que van ser i significar en el seu dia. Continuem el nostre descens, un, dos, tres.... vint-i-quatre i vint-i-cinc graons més avall, arribem a la tercera estança coneguda com a vivenda del campaner, una cambra amb el sostre de volta i policromia en blanc i blau. Si mirem cap amunt, observarem uns forats per on passaven les cordes per tocar les campanes sense necessitat de pujar a la sala d’aquelles. I com a curiositat, al llindar de pedra de la finestra hi trobem un rellotge-calendari solar i llunar tallat a la pedra, amb una xicoteta estructura de ferro que permetia al campaner conéixer amb exactitud l’hora a l’objecte dels tocs. Unes quantes voltes d’escala de caragol avall i arribem ara a la segona estança, eixida de la modificació del projecte inicial, és la presó d’eclesiàs-

177

tics, amb finestra, reixa i comú, amb canaló que connecta fora autèntica obra d’enginyeria. És la més misteriosa de les cambres de la torre. En cas de tenir fantasma, aquest sense cap tipus de dubte, habitaria ací. No es té notícia alguna de cap confinat en aquesta presó, però el 1817 citat per Sanz de Bremod, aparegueren uns versos en una de les parets de la cambra, en els quals, un confinat, deia que era innocent i demanava clemència. Com a curiositat us diré que en la necessària o comú s’han trobat nombres peces de ceràmica que han de passar a formar part d’un futur museu didàctic. Per arrodonir el misteri de l’habitació, en una de les parets laterals, al fons mirant des de l’escala, va descobrir-se una pintura que representa a la Sagrada Família, realitzada al segle XVIII i que podria, en cas de restaurar-se, passar a ser peça fonamental del patrimoni de l’edifici. Per descomptat ningú sap res d’ella i cap document fa constància d’aquesta pintura. Tot un misteri!!! Després d’haver-ne baixat 120 o a 78 graons del carrer ens toparem amb la cambra del rellotge. El primitiu, desaparegut, fou col·locat recent acabada l’obra, un aparell de corda i amb l’esfera mirant a la placeta de l’herba, que aleshores era la principal de la ciutat. Encara es poden veure les marques a la pedra, en forma de quadrat, i el forat de l’eix que movia les agulles. Una vegada traslladat l’ajuntament a la seua ubicació actual, va obrirse un forat aprofitant una finestra que donava a la plaça i es va col·locar l’esfera d’un nou rellotge, canviant-se la ubicació original, tot Rellotge i que van mantenir-se el pou dels contrapesos i les cordes batalleres que comunicaven el mecanisme del rellotge amb les campanes del templet encarregades de marcar els quarts i les hores. El rellotge que ara contemplem al bell mig de la sala, és testimonial, l’actual, per descomptat, és totalment automàtic. Les obres de restauració efectuades a la totalitat de l’edifici l’any 2000,

178

Articles 1

van descobrir en aquesta sala una pintura realitzada al temple amb carbó, d’un espadatxí, del segle XVIII, vestit com si fos un mosqueter. Sembla que guarda relació amb el Vitor, conservat a l’exterior de la planta baixa, realitzat el 1677, en el regnat de Carles II d’Àustria, com a conseqüència de la reunió dels terços de la regió de València a Castelló, per acudir a una nova batalla en la guerra contra França a la zona del Rosselló. I finalment arribem a peu de carrer. Immediatament crida la nostra atenció una làpida situada a sobre del llindar de la porta, document clau d’informació, d’identitat de Clau l’edifici, recordant-nos entre altres coses les dades de l’inici i acabament de la construcció, així com el nom del rei regnant a l’Espanya de l’època, Felip III, i dels que foren cònsols, nobles i clavaris del bastiment de l’obra. Uns escuts municipals i una fornícula amb un àngel custodi, protector de les ciutats medievals, deixen constància perenne, a sobre de la porta d’accés, de la propietat municipal de l’edifici. I si des de dalt miràvem al nostre voltant, ara cal també mirar amunt, i fixant la vista, observar les gàrgoles, els canalons que eixint dels huit vèrtex de la terrassa, tenen com a missió principal evacuar l’aigua de la pluja. Són fetes de pedra treballada, i les podem veure a parells, quatre figures diferents. Les formes que adopten les gàrgoles del nostre campanar no són resultat de l’atzar o decoració, sin´que tenen un significat. Voleu conèixer-lo? Seguiu llegint... Tres són animals, el lleó, símbol de l’evangelista Marc i rei entre els animals, representava la força, el poder, la majestat i la vigilància i era tingut per símbol de la resurrecció entre els antics; el gos, emblema universal de la fidelitat i en principal company de Sant Roc, molt venerat a Castelló, i l’àguila, la reina de les aus, que dóna idea de poder, majestat i altura, símbol de reis i emperadors, representa també les virtuts del valor, la fe i la contemplació.

179

La quarta representa un ser fantàstic, l’harpia, dones amb ales proveïdes d’unes esmolades urpes, harmonies malèfiques de les energies còsmiques, símbol de la culpa i el càstig. Tot un descobriment al nostre campanar!!! Si, amics, només s’estima allò que coneixem, i per això cal conéixer-lo, cal visitar-lo, redescobrir el Fadrí, el campanar de la Vila, que forma part del patrimoni arquitectònic, festiu i cultural del poble de Castelló, aquest campanar meravellós com no hi ha un altre, únic, perquè és part del nostre poble i de la nostra historia, i nosaltres hem de transmetre als nostres fills el sentiment que ens embarga al pujar, perquè d’aquesta manera mai es perdrà el símbol que identifica als castellonencs. Perquè amb tot, ell, seguirà per sempre presidint la plaça com a humil servidor del poble i veient passar els veïns als seus peus, en dies de treball i de festa, en moments d’alegria i de dol, símbol de tot un poble, com ens ho recorden els versos de l’estimat poeta i fill predilecte Miquel Peris

“Estàtic, fadrí, vell, brot de la soca, fill d’aquest poble treballador, lleial, s’alça enmig de la vila i, com pertoca, mai no s’oblida dels seus volguts ravals.

Sa cançonera testa és far i estel, amb un immens deler guaita sa llar, sense cansar-se mai mira el blau cel escampant als quatre vents sons eternals”.

Ací el tenim, és nostre, lluint amb tot el seu màxim esplendor, com allò que és, el fadrí, el jove de la ciutat, testimoni de la nostra historia, per molts anys!!!

180

Articles

La plaça de Santa Clara i l’antic Convent de Clarisses

AUTOR í Mossén Josep Miquel Francés Historiador i Prior de Lledó

Plaça Santa Clara

En 1833 moria sense descendència masculina el rei Fernando VII, amb dos pretendents al tron; el seu germà Carlos i la seua filla Isabel, menor d’edat, que regnaria amb el nom d’Isabel II. La disputa successòria al tron es va transformar en una confrontació ideològica entre dues opcions polítiques antagòniques: la liberal i la carlista. Els primers alçaments carlistes van tenir lloc en 1833 i es van empitjorar després de l’epidèmia de còlera de 1834. L’Ajuntament va prendre mesurades perquè s’habilitara el convent de Sant Francisco com a hospital. En aquest lloc s’alça ara la parròquia del mateix nom i la plaça del Botànic Calduch.

181

En l’estiu de l’any següent es produïen en diferents llocs els primers assassinats de frares i la crema d’alguns convents, fet insòlit fins a aqueix moment en la història d’Espanya. L’ambient estava enrarit. La Reina regent María Cristina es va plegar a les tàctiques revolucionàries i el general Mendizábal va encapçalar el Govern. Una de les seues primeres mesures va ser promulgar una llei desamortizadora dels béns, propietats i edificis de les ordres religioses, que van ser trets a pública subhasta. Obligats per aquesta llei, les diferents Ordres religioses en la ciutat de Castelló, - Caputxins, Franciscans, Dominicos i Agustins -, desposseïdes dels seus legítims béns van haver d’abandonar les seues cases. En els primers dies d’agost de 1836 es va organitzar una Junta Governativa, al capdavant de la qual es trobava el governador civil Agustín Silvela. Ara tan sols restava guanyar la guerra contra el carlisme, les tropes del qual continuaven amenaçant la ciutat. Immediatament van prendre més vigor les lleis desamortizadoras eclesiàstiques i la supressió de monestirs i convents.

“Casa fuerte y centro de defensa” Amb el pretext de possibles atacs a Castelló per part dels elements carlistes i cercant un lloc segur en el centre del casc urbà per a replegar-se, els seus defensors, la Junta Governativa va pensar a confiscar-se del convent de Santa Clara. Així li’l va comunicar Agustín Silvela a la seua abadessa, Sor Vicenta Vilarroya. El governador afirmava en la seua carta que era necessari trobar a l’interior de la població “un puesto proporcionado y capaz de convertirse lo más pronto posible en casa fuerte y centro de defensa”. Les monges van protestar enèrgicament a les autoritats per aquest abús, exigint com a últim recurs altre monestir on continuar la seua vida religiosa. El de Sant Agustí del carrer Major, amb l’exclaustració dels frares, s’havia convertit en hospital de militars. El Convent de Santo Domingo, en la plaça de Fadrell, era Casa de Beneficència, mentre que el dels pares franciscans era utilitzat com a fort militar per a protegir l’entrada de la ciutat per la carretera de València. Tan sols estava buit i disponible el dels Caputxins, anomenat de Sant Josep i Sant Ponce. També els seus pacífics habitants havien eixit per força, expulsats per les arbitràries lleis desamortitzadores. En un gest d’aparent bona voluntat, el Governador els va oferir a les monges aquest convent, però la seua estructura estava tan malmesa que les religioses van demanar el seu trasllat al de Sant Pascual de Vila-real, desallotjat com a tants altres pels seus propietaris, els religiosos alcantarins.

182

Articles 1

Les clarisses són portades a Sant Pascual de Vila-real La matinada del 16 de setembre de 1836, amb les primeres llums, diverses tartanes escortades per algunes tropes van eixir de l’interior del convent de Santa Clara de Castelló en direcció a Vila-real. Transportaven a un nombrós grup de monges clarisses. Van ser les seues últimes habitants. Cap altra ordre religiosa va habitar mai aquest convent, que per odi a la fe i amb mil excuses, es va derrocar justament un segle més tard. Quan el Procurador va segellar les portes, abans de lliurar les claus en el Govern Civil, es tancava un llarg capítol de quasi tres-cents anys de la història d’aquesta ciutat.

L’Institut de Segona Ensenyança El convent mai va ser utilitzat com a reducte contra les tropes carlistes, com preveia la Junta d’armament i defensa de la ciutat, que va espoliar a les monges les seues possessions. Set anys més tard, el 14 de febrer de 1843 va ser cedit a la Diputació Provincial per a la seua utilitat pública i des de 1846 les seues dependències amb un espaiós claustre, al voltant del qual s’estructuraven la resta de les instal·lacions, van albergar durant tres cambres de segle la bullícia escolar de l’Institut de Segona Ensenyança. Afirma V. Traver que “achaques y ruinas, no todas reales, motivaron el derribo de casi la totalidad del edificio, salvo la iglesia. Vino la piqueta roja el 36 y consumó el derribo total”.1 Així va ser, en efecte. Al maig de 1934, any de la vaga general, l’Ajuntament vol fer desaparèixer tant les dependències del vell Institut com l’església conventual. el 25 d’aquell mateix mes se signa l’acta de reconeixement i el lliurament del solar autoritzant el seu enderrocament. Però l’equip de govern d’esquerres no comptava amb la fèrria oposició d’una part del consistori, sobretot del regidor de la dreta, l’escriptor i autor de “Tombatossals”, José Pascual i Tirado. 2 A penes cinc mesos més tard, a l’octubre, a petició novament de l’Ajuntament, el Ministeri d’Hisenda autoritza a través d’un decret, l’enderrocament de l’antic convent de Santa Clara, encara que ara molt més suau. Ja no es contemplava la desaparició de l’església conventual. En el solar resultant, el Ministeri d’Instrucció Pública construiria un edifici de nova planta, per a continuar amb l’antiga funció docent. 1 2

TRAVER TOMAS, V: Antigüedades de Castellón de la Plana. Publicaciones del Excmo. Ayuntamiento. 1982 Diario de Castellón. 26 de mayo de 1934

183

“Dar ocupación a la necesitada clase obrera” Amb el triomf del Front Popular a l’abril de 1936 sembla que torna la pressa per derrocar alguns edificis religiosos, amb l’excusa de “transformar Castellón en una gran ciudad”. Una de les primeres decisions del nou Ajuntament serà l’enderrocament de l’església del Convent de Santa Clara per a urbanitzar el solar. El 4 de març s’acorda declarar urgent i d’inajornable execució l’enderrocament total del que restava de l’edifici del vell convent, aquesta vegada incloent l’església annexa de la Inmaculada. Hi havia dues raons aparentment de pes que justificaven la decisió: les necessitats urbanístiques i la utilitat pública. Però l’enderrocament no resultava fàcil. En la sessió del dia 2 de juny de 1936 es precisa de nou que “el solar que ocupa la repetida iglesia, para un completo y ordenado aprovechamiento del total edificio y fijar nuevas alineaciones urbanas de las calles en que se encuentra enclavado y porque sin la apropiación del solar de la iglesia se imposibilita en grado sumo el sacar el debido rendimiento, higienizar las callejas adyacentes y dar ocupación a la necesitada clase obrera, remediando en parte el paro forzoso de la ciudad”. Els regidors més radicals van forçar l’enderrocament immediat, argumentant que l’única llei era la Constitució, i aquesta assegurava a tot treballador les condicions necessàries per a una existència digna. Pocs dies més tard, el 10 d’agost, l’església estava sent ja derrocada. L’articulista escrivia amb ironia “El derribo de la antigua iglesia de Santa Clara se está haciendo en condiciones tales que todas las tejas y armazón del techo podrán ser aprovechadas de nuevo, pareciendo a todos muy extraño que a través de tanto tiempo se haya conservado en tales condiciones”. 3 Prompte l’església i el convent van quedar convertits en un polsegós solar.

La plaça de Santa Clara i el monument a la historia En 1985 l’antiga plaça que rep el nom de Santa Clara va anar radicalment transformada, excavant-se les seues entranyes més profundes per a construir un aparcament subterrani. En la superfície, el brut i descurat monument de Llorens Poy a la història de la ciutat, erigit sobre el solar de l’antic convent guarda un discret record d’aquestes religioses, seguidores de l’esperit de Santa Clara, que durant segles, amb la seua presència i oracions, van omplir d’espiritualitat el cor de Castelló.

184

Heraldo de Castellón, 10 de agosto de 1936, Pág. 2.

Articles

El convent de Sant Agustí

AUTORA í María Traver de Juan

El 16 de desembre de 1243, el Papa Innocenci IV va promulgar la butlla “Incumbitnobis”. En ella convidava a nombroses comunitats d’eremites de Toscana a unir-se en una sola ordre religiosa sota la regla de Sant Agustí. Ja en dies del fundador Agustí, en el segle V, els monjos de l’Àfrica romana solquen el Mediterrani cap a Itàlia i la Península Ibèrica. I pels anys 569 hi ha colònia monàstica en la costa llevantina amb l’abat Donato i 70 monjos que van importar d’Àfrica copiosos còdexs, incloent la Regla de Sant Agustí, fugint dels vàndals.

Papa Innocenci IV

De llarg a llarg de l’alta i baixa Edat Mitjana, superats els segles IX i X, el monaquisme s’anirà multiplicant a l’abric de les conquestes de Sant Fernando, Alfons X el savi i Jaime I el Conqueridor. Van ser eremitoris i cenobis autònoms que aniran formant un llaç comú espiritual - Regla Augustiniana - consolidat pels Papes Gregori IX i Innocenci IV i, que va portar al Papa Alejandro IV, el 9 d’abril de 1256, a la creació jurídica de l’Ordre d’Ermitans de Sant Agustí amb la Gran Unió de 1256 fusionant als Juambonites, Guillermites, Brittins, etc. Sota un mateix Prior General, Lanfranco de Septala, que abastava 180 cases religioses a Itàlia, Àustria, Alemanya, Suïssa, Països Baixos, França, Espanya, Portugal, Hongria Bohèmia i Anglaterra, quedant com la tercera Ordre de les quatre Mendicants juntament amb els dominicos, els franciscans i els carmelites. En la Península Ibèrica, ja l’any següent a la Gran Unió jurídica de 1256, es parla de Fra Arnulpho com “Prior Provincial dels Germans Ermitans de Sant Agustí a Espanya” és a dir de la “Provincia Hispaniae” o “Castilla”. En 1295 es crea com a segona Província la del Regne de “Aragon”, desmembrada de Castella i estesa per Catalunya, València i Balears. Amb la Gran Unió la vida fraterna agustiniana es va desplaçar del camp a la ciutat. Els frares van construir grans esglésies en les ciutats on predicaven a les gentades i administraven els sagraments.

185

L’antic convent de Sant Agustí de la vila de Castelló estava situat en el Carrer Major, en el que és actualment el “Complejo Sant Agustín” al costat de l’antiga església del mateix nom, enfront de l’antiga casa dels Andreu, en l’actualitat Biblioteca municipal. Respecte a la ubicació del convent en la vila de Castelló, si bé totes les interpretacions d’historiadors anteriors coincideixen que la localització primera va estar fóra de les muralles de la vila i posteriorment dins, hi ha discrepàncies quant al lloc exacte del seu emplaçament. En les Ordenances Municipals de Castelló de l’any 1341 s’estableixen els llocs on havien de fer-se “les crides” (bàndols). La relació dels llocs es fa en forma d’itinerari, sent tots identificables i entre ells apareixen nomePortada de l’església de Sant Agustí nats el “cap de carrer de Sent Agostí e al cantó del forn del hostal appellat del senyor rei…” (Sánchez Adell et al. Elenco de fechas para la historia urbana de Castellón de la Plana. 1993) i que mostra que el “carrer appellat de Sent Agostí” (posteriorment de l’Aigua i de Cardona Vives) es deia així perquè conduiria al convent situat al final del carrer, fora dels murs i que el “cantó d’hostal appellat del senyor rei” era l’actual carrer de Gracia. “Hostal” entre els successos notables del qual destaca l’assassinat de l’infant Don Fernando, fill de la reina Na Leonor, en 1363. Probablement el convent estiguera situat en el punt que Gimeno Michavila (Del Castellón Viejo, 1926) fixa fora de les muralles de la vila, en un lloc en el qual resultava fàcil l’aprofitament de les aigües de la sèquia major, possiblement el solar que ocupava l’Asil d’Ancians en el carrer Governador. Respecte a la data de la fundació del convent d’Agustins a Castelló no posseïm en l’actualitat dades certes, encara que cal pensar en la possibilitat de la presència dels Agustins a Castelló en data dins del regnat de Jaime I. Fins ara, la primera notícia que coneixem sobre l’existència de Convent de Sant Agustí és de 1298. Ens la refereix Gimeno Michavila (Del Castelló Vell) quan s’estableix un acord entre el prior de la comunitat i el rector de Santa María fixant les condicions sota les quals havien d’efectuar-se els enterraments en el cementeri del convent que estava fóra de la vila i competia amb el cementeri secular.

186

Articles 1

Notícia posterior ens la proporciona el fet que el Convent de Sant Agustí comptara amb la Confraria castellonenca més antiga de les conegudes, a part de la de San Miguel (A. Monferrer. Las cofradías en Castellón y sus comarcas. 2008) “con el título Nuestra Señora de Gracia fundada por el rey y señor Don Jaime de Aragon con Privilegio Real, el 15 de diciembre de 1306, adnotandose por cofrade su real persona …”. Aquesta Confraria va tenir confirmació posterior per la Reyna Na María d’Aragó el 24 de novembre de 1421 i pel rei Fernando el Catòlic en 11 de desembre de 1481. Únic convent en la vila durant molt temps, es va convertir en destinatari de manes i llegats, així en 1330 la reina Na Leonor fixava els tributs a pagar pel monestir sobre els béns establits per a capellaníes i aniversaris (J. Sanchez Adell Castellón de la Plana en la Baja Edad Media. 1982). I mostra del seu arrelament en la vila, el 20 de març de 1335, es van reunir els jurats i justícia de la vila “en el monasterio de los frailes de San Agustín, en la casa o refectorio de dicho monasterio” amb l’objecte de donar lectura a les noves ordenances municipals concedides per la reina Na Leonor a la vila de Castelló. Segurament açò va ser a causa de l’incendi de Santa María que els va impedir reunir-se allí (V. Traver Tomás Antigüedades de Castellón de la Plana. 1958). Pocs anys després, en el transcurs de la guerra entre “els dos pedros”, Pedro el Cruel de Castella i Pedro IV d’Aragó, el convent va patir tantes destruccions que els frares es van haver de traslladar a “l’hostal del rei” en el carrer de Gracia, on va ser assassinat l’infant Don Fernando, fill de la reina Na Leonor i germanastre de Pedro IV l’any 1363. En 1371 està documentada en els “llibres de vàlues de la peyta” a més de la comunitat jueva amb la seua sinagoga, els següents llocs, carrers, places i edificis, entre ells el Convent de Sant Agustí. Anys després, no estant còmodes en el parador real, exposaran al Consell municipal el disgust de la comunitat i informen que romandran en la vila però que han rebut avantatjoses ofertes per a traslladar-se a un altre lloc. Així en 1393, el rei Juan I concedia permís als monjos per a tornar a l’antic convent i, encara que hi ha acord del Consell al març de 1401 per a designar “obrer” per a les obres de reconstrucció de l’antic convent, l’empresa va ser abandonada i els frares es van quedar en el parador real, el qual va continuar com a alberg per als reis en les seues visites a Castelló. Si bé ja en aqueixes dates era més conegut com “monestir de Sent Agostí” que com “parador” o “hostal real”. Per a les construccions que van quedar d’aquella època així com les moltes obres que va haver de fer la comunitat per a anar adaptant el parador real a les necessitats conventuals remetem a l’obra Antigüedades de Castellón de la Plana de V. Traver Tomás, pàg.312-323.

187

La comunitat agustiniana va tenir molta importància en la vida espiritual de la vila, que seguia un calendari en el qual les diferents parts de l’any solar estaven associades als moments més significatius de la vida de Crist i d’una manera més concreta al santoral. En ell les principals festes o esdeveniments polítics destacats tenien una motivació o referent religiós i en les seues celebracions es combinava el sagrat i el profà ( I. Sánchez Almela. Festes i celebracions publiques a Castelló de la Plana als segles XIX i XV. 2013). Cinc moments de l’any que fan referència als cicles de Nadal i de Pasqua, a una festa major i a una fira comercial que al seu voltant englobaven gran nombre de dies festius i en la celebració era habitual que hi haguera una processó, l’organització de la qual no depenia exclusivament del Consell, encara que la intervenció municipal també s’evidenciava a l’hora d’establir l’ordre de la processó. El recorregut de la “gran procesión” era l’itinerari seguit per les processons generals: 1. Església Parroquial de Santa Maria 2. C/Cavallers 3. C/ Cañaret 4. C/Enmig 5. C/Coll de Balaguer 6./ C/Enginy 7. Travessia d’Enginy 8. C/Major 9. C/Ensenyança 2.C/Cavallers 1. Església Parroquial de Santa María (B. Lores Mestre. Fiesta y Arte efímero en el Catellón del Setecientos. 1999). El transcórrer diari de la vida a Castelló s’alterava notablement en les ocasions en els quals la recepció de notícies obligaven al municipi a organitzar un determinat tipus d’actes que forçaven la preparació de celebracions especials, en les quals tenim notícies de la participació del convent agustinià de Castelló al llarg de la seua història. El poder polític i el religiós eren els principals promotors d’aquests festejos i els edificis vinculats a aquestes institucions eren els primers que es decoraven tant exterior com interiorment. A Castelló des de l’Edat Mitjana es van celebrar funerals regis amb gran sumptuositat i, coneixem que en els actes celebrats en les exèquies per l’ànima de Martín el Jove es va celebrar una processó que va eixir del monestir de Sant Agustín “… y que entró en la Iglesia de santa Maria por el “Portal nou”” (Elenco de fechas para la historia urbana de Castellón de la Plana … pàg.21). Tenim notícies també dels actes celebrats en el Convent de Sant Agustí en les exèquies realitzades per la mort del rei Don Fernando I d’Aragó en 1416. Es va encarregar al Prior del convent l’oració fúnebre del primer dia i el dia primer de les exèquies tothom es va reunir en el convent de Sant Agustí per a dirigir-se en processó a l’església parroquial (B. Lores Mestre. Fiesta y Arte efímero en el Catellón del Setecientos. 1999). L’arribada d’un nou membre a la família real també era celebrat amb molta alegria en moltes ciutats del país. Abans del naixement d’un príncep

188

Articles 1

o infant, el rei solia enviar una carta als justícies i jurats de la vila en la qual manava que estant propera la data del part de la reina o princesa es feren rogacions i oracions públiques amb la finalitat que es produïra un feliç desenllaç. Així el 13 de juliol de 1478 van sonar les campanes de l’Església parroquial i del convent de Sant Agustí quan el Consell va rebre la carta signada per Isabel, reina de Castella i Lleó, Sicília i Portugal, princesa d’Aragó en la qual comunicava que havia tingut un fill i que del part quedaven en bona disposició. Per a fer les rogatives es reunien en l’església parroquial l’ajuntament, el reverend clergat i les quatre comunitats de religiosos de la població. S’oficiava una solemne missa i era costum realitzar una processó des de l’església parroquial de Santa María a la de la Sang. En 1771 es van fer rogatives, primer al juliol i una altra al setembre, en el prenyat de la princesa Mª Luisa de Parma i en les dues ocasions es van cantar les lletanies majors pels claustres del convent de Sant Agustí. Sabem pel Pare Rocafort (J. Rocafort. Libro de Coses Notables. 1945) que l’any 1792, després del naixement de l’infant Felipe Mª Francisco, va ser el governador el que va determinar els actes de “Acción de Gracias”, “debido al gran afecto que tenían el gobernador Antonio Bermúdez y su esposa a la reina Mª Luisa, quiso este manifestar su gratitud …, y para ello dispuso que en la iglesia del convento de San Agustín se cantase una misa solemne y después el Te-Deum asistiendo las cuatro comunidades de religiosos de la villa y toda la nobleza que para dicho evento invitó el gobernador… Los señores del Ayuntamiento y las comunidades al llegar al templo fueron recibidos por la Comunidad de San Agustín que se había vestido con hábito negro para la ocasión. Se tocaron las campanas y el órgano, a la entrada de los señores regidores y justicia y también cuando les despidieron. Y en agradecimiento por todo el señor gobernador dio a la Comunidad una limosna de ocho libras”. El Convent dels agustins va ser ocupat pels francesos durant la guerra de la Independència causant molts danys i, al setembre de 1811 els monjos van abandonar el convent romanent la comunitat dissolta durant un trienni per a tornar en 1814. Durant la desamortització, en 1835, l’església del convent va ser clausurada i posteriorment tant l’església com el convent van ser cedits a l’Ajuntament, l’església de Sant Agustí per a destinar-la al culte i la resta de les dependències del convent van ser utilitzades com a seu del Govern Civil, Delegació d’Hisenda, caserna… A l’octubre de 1957 l’immoble va ser retornat a la Província de Castelló i amb ell els agustins van tornar a Castelló després d’un segle d’absència. Però l’estat ruïnós de l’edifici-residència aconsellava el seu enderrocament i així es va fer en 1974 quedant únicament l’església oberta al públic.

189

75 anys de la imatge de Sant Nicolau

AUTOR í Mossén Josep Miquel i Francés Historiador i Prior de Lledó

L’església de Sant Nicolau de Castelló és molt antiga. Han passat almenys quatre-cents vuitanta anys des de l’inici de la seua transformació en temple catòlic. Durant aquest temps han sigut diverses i diferents les imatges del sant, en escultura o pintures, que han presidit l’altar major, arreplegant les oracions dels fidels. Una de les últimes de les quals tenim constància era del famós escultor Cristóbal Maurat. Se li van pagar l’any 1808 per aquesta escultura i per les de Santa Llúcia i Santa Àgueda que ho acompanyaven, sis-cents reals de velló. Curiosament en 1930 s’encarrega una nova imatge de Sant Nicolau, tal vegada per a la processó, d’escaiola, que va costar 250 pessetes i va ser beneïda el dia 6 de desembre. Aquelles escultures van ser destruïdes en la persecució religiosa de 1936, quan va ser saquejat el temple i convertit durant alguns anys en lògia de la secta masònica. Conclosa la guerra civil, una vegada retirat el mur i els símbols masò- Façana de l’església de Sant Nicolau nics que la desfiguraven, l’església de Sant Nicolás va ser de nou beneïda i reconciliada el 15 de juny de 1938, festa del Corpus Christi. Per a llavors ja es va pensar a encarregar una nova escultura del sant per a l’altar major.

190

Articles 1

Res es diu de la nova imatge en el “Libro de la ermita de San Nicolás de Bari”, que començant en 1761 encara guarden i utilitzen en les seues reunions anuals els veïns del carrer. No obstant açò, les cròniques a partir de 1938 són extenses i amb abundant informació. Ara bé, en el “Inventario de la Iglesia de San Nicolás”, redactat pel capellà del temple el Rvdo Mossén Salvador Llopis Albiol en 1938, es llig “Altar Mayor dedicado a San Nicolás, con su magnífica escultura, regalo exvoto del muy devoto del Santo Don Hipólito Blanch Vila, por haberse librado en la revolución por mediación del Santo, a quien prometió hacer una escultura para el culto, con dos milagros. Así lo cumplió día 6 de diciembre de 1941” En Hipòlit Blanch Vila, que va morir en 1956, es va casar amb Ana Fabra Andrés, morta així mateix en 1992. El seu germà, Carlos Fabra Andrés va ser alcalde de Castelló i President de la Diputació Provincial. L’escultura de Juan Bautista Folia Prada de Conflent Ni en les cròniques del “Libro de la Ermita”, ni tampoc en el “Inventario” de Mossèn Llopis es diu a qui es va encarregar la nova imatge. Coneixem al seu autor perquè les tres escultures, tant la imatge del sant, com la del pare suplicant i la del miracle dels tres xiquets dins del barril, apareixen signades i datades en 1941. Tot el conjunt escultòric és obra de Juan Bautista Folia Prada de Conflent, un dels més destacats escultors de la primera meitat del segle XX en terres castellonenques. Nascut a Sant Jordi del Maestrat en 1881, va estudiar a Barcelona en l’Escola d’Arts de Gràcia, traslladant-se posteriorment a Paris, on va visitar en nombroses ocasions al gran escultor Auguste Rodin. De tornada a Barcelona va fer amistat amb un altre gran escultor del moment, Mariano Benlliure, que prompte es va interessar per la seua obra, passant a estudiar en 1899 en la Real Acadèmia de San Fernando de Madrid. De nou a Barcelona, Folia va iniciar la seua vida professional independent, instal·lant el seu propi taller d’escultura, que li va facilitar l’entrada de ple dret en el món artístic barceloní. Interior de l’església de Sant Nicolau

191

Juan B. Folia va contraure matrimoni en La Sènia (Tarragona) en 1914, emigrant al poc temps a Xile, a la recerca d’un mercat més ampli i variat, passant després a Argentina. Folia va tornar a la península, primer a Barcelona cap a 1920 a València De la seua estada en terres valencianes han quedat obres a Torrent, Bunyol, Alfafar i la pròpia capital del Túria. En finalitzar la guerra civil l’artista es va instal·lar a Castelló, obrint amb el seu fill Juan una casa-taller d’escultura en el carrer Herrero. Era el moment idoni per a reconstruir tot allò que havia sigut destruït durant els fatídics anys de la persecució religiosa, atenent als nombrosos encàrrecs, fonamentalment d’escultura religiosa que els van arribar des de Benicarló, Vinaròs, Torreblanca, Peníscola o Alcanar.

Panell ceràmic de Sant Nicolau situat en la fatxada de l’església

En la capital, la Diputació li va encarregar un bust del General Aranda i l’arxipreste de Santa María el conjunt escultòric per a l’església de sant Nicolau, que va prometre don Hipòlit Blanch. També van ser realitzades en el seu taller d’escultura i pintura religiosa les dues estàtues de “La Industria” i “El Comercio” per a la façana del “Banco de Castellón”, posteriorment “Banco de Valencia”, en la Porta del Sol; la decoració del Centre Agrícola del carrer Major i el famós “Mercurio” i el relleu que li acompanya, conservats tots dos en una façana del carrer d’Enmig, propera de les quatre cantonades. Les seues últimes obres van ser realitzades per a Onda, on vivia llavors l’escultor i la seua família. Primer va construir el retaule de la capella del sagrari, i quan projectava el gran retaule per a l’altar major va morir, el 16 de juliol de 1945, als seixanta-quatre anys. L’escultura de sant Nicolau va ser restaurada durant la tardor de 1997 en la pròpia església pels serveis de la Diputació Provincial, sota la direcció de José Mingol. La presentació de l’obra restaurada va tenir lloc el 30 d’octubre d’aquell mateix any. De nou en 2016, a instàncies del capellà del temple, va ser de nou restaurada en el Servei de Restauració de la Diputació.

192

Articles

Església de la Sang, quatre segles d’història

AUTOR í Miguel Angel Mulet i Taló Membre de l´Institut d´Etnografia i Cultura Popular

Documentarem aquestes notes sobre la “Capilla de la Sang”, actualment ja reconeguda com Bé de Rellevància Local, amb la informació que hem pogut obtenir tant del “llibre de Consells”, com dels llibres “Estampas de una Antigua Cofradia” d’Espresati, de “Antigüedades” de Traver i de “ La Capilla de la Sangre” de Gascó.

193

Desgraciadament o afortunadament, avui dia el que trobem de l’antiga Església de la Sang és una restauració de la qual va ser en el seu moment la Capella del Sant Sepulcre, ubicada dins d’aquesta Església que al seu torn estava en el que popularment es coneixia com l’Hospital de Trullols, hospital fundat en 1391 per Guillem de Trullols,, benefactor que done les seues cases, situades al costat del tram nord de la muralla medieval de Castelló al final del Carrer Major, per a dita solidària menester. Així doncs, quede clar que quan parlem de l’antiga Església de la Sang, aquesta, que a l’origen va ser la capella de l’hospital, era una nau amb accés per l’Est (carrer Major) i l’altar en l’Oest de mesures superiors a l’actual, nau principal que tenia adossada en el seu lateral Nord la Capella del Sant Sepulcre amb una planta octogonal similar a l’actual Església de la Sang. La nau principal no tenia creuer a l’estil de les primitives basíliques cristianes. Segons ens narra el “llibre de Consells”, en 1584 el Consell va fer una cessió a la Confraria de la Sang, en la anotació consegüent, el Consell va cedir a la Confraria un espai pertanyent a l’hospital, possiblement el que era la capella del mateix. El cronista de la ciutat Antonio Gascó, considera que la construcció de l’Església de la Sang es va iniciar en 1575 i que es va haver de concloure a principis del segle XVII.

Plànol de Vicente Traver de la primera església

El segle XX oferirà la nova i actual Església de la Sang. La Guerra Civil espanyola de 1936 destruïs l’antiga Església. La seua posterior reconstrucció es va realitzar integrant-la en una de les cantonades de l’actual Palau de la Diputació Provincial de Castelló obra dels arquitectes Ros de Ursinos i Traver mantenint l’estil neobarroc de tot el conjunt. A seu origen la Molt Il·lustre Confraria de la Puríssima Sang de Jesucrist havia dut a terme importants millores en aquella original capella de l’hospital, construint a més una torre campanar. En 1575 la Confraria va aconseguir la cessió de terrenys que els permetria ampliar amb una nau i una sagristia, i amb la qual després es coneixeria com la Capella del Sant Sepulcre, tot açò seguint la pauta de l’estil gòtic,

194

Articles 1

finalitzant aquestes obres abans de 1606, encara que realment la capella del Sant Sepulcre s’acabaria l’any 1729. Hi ha autors que opinen que coincidint amb l’adquisició del Crist Jacent o possiblement com a conseqüència de la incorporació de tan venerada imatge al culte castellonenc, es van finalitzar les obres d’ampliació que s’havien adjudicat al gremi d’obrers en aqueixes dates. D’altra banda tenim transcripció d’un acta de la Confraria, recollida en el llibre “Antigüedades de Castellón” de Vicente Traver en la qual podem llegir que el 27 de Maig de 1729 el doctor Thomas afirmava que les obres de la Capella ja estaven molt avançades, però amb importants problemes constructius pel que es requeria l’assistència de José Pujante i Pedro Juan Pellicer perquè emeteren un dictamen. Una altra acta de 1730, arreplega la preocupació de la Confraria per si la Capella no serà suficient pel que es pensa a incorporar un claustre perifèric que done més amplitud i capacitat. El que ens fa pensar que en 1729 és possible que no estiguera totalment finalitzada, fins i tot que coincidira amb importants obres en la pròpia Església de la qual depenia la Capella, però el testimoniatge del Pare Vela ens confirma que en 1750 l’Església de la Sang era “nueva y muy hermosa”, per la qual cosa deduïm que ja estava finalitzada. Com a dada singular se sap amb total certesa que en aquesta Capella existia un retaule en l’altar major de fabricació barroca, decorat amb importants pintures a l’oli sobre taula, del que solament es conserven quatre taules que representen escenes de la Passió de Jesús. Una altra dada confirmada pel notari Llorens de Clavell en un dels seus protocols, que es guarden en l’Arxiu Municipal de Castelló, és la proximitat en el temps amb les construccions del convent de les monges Caputxines i amb l’ermitori de Lledó, atès que les dues van ser dirigides per l’arquitecte burgalès establit a València, Pedro Laviesca qui va presentar projecte i pressupost per a l’Església de la Sang, encara que en considerar-ho excessivament car se li van adjudicar definitivament a Juan Pachés (Joan Pagès) en representació del gremi d’obrers, com havíem vist anteriorment. Important baixa, realitzada pel gremi d’obrers. Amb ella l’única cosa que pretenien era evitar la intromissió de gent de fora en les obres que realitzava el gremi castellonenc en la ciutat i terme. És de suposar que d’altra banda, com ens confirmaven les declaracions del doctor Thomas en 1729, va suposar un important minvament, tant en el disseny com en l’execució de les obres.

195

De la finalització i rematada de les obres abans de 1739 queda bona constància en diferents documents, ja que en aqueix any es produeix el trasllat de la Sagrada Imatge del Crist Jacent a l’Església de la Sang des de l’Església de les Mares Caputxines, on hi havia estat dipositada per a cura i culte, mentre van durar les obres. També s’informa de la important celebració religiosa que es va produir el diumenge següent, a la qual va acudir tota la població, noblesa i autoritats i en la qual va predicar el famós pare dominico fra Juan Bautista Lanusa, seguint la commemoració amb festes il·luminades, “bou embolat” i corregudes de bous. Ja només quedaven les rematades interiors com la pintura de les parets, enrajolat de sòcols, ubicació de pintures com les de Vergara i detalls ornamentals. En 1863 trobem un clarificador document, un plànol de l’Església de la Sang i de l’Hospital de l’arquitecte provincial Vicente Martí en el qual s’aprecia perfectament la planta del conjunt d’Església i Capella annexionat a l’Hospital amb significatius canvis sobre la seua disposició inicial. L’Església en aquella època i fins a la seua destrucció en la guerra civil, disposava d’un important òrgan de manxes que eren moguts pels acòlits durant les seues interpretacions en les celebracions religioses. Com dèiem al principi del text, i per a datar-ho concisament, hem de fer referència al projecte que en 1947 desenvoluparia la construcció del Pa- Plànol de Vicente Martí lau de la Diputació. En ell els arquitectes van intentar mantenir el record d’aquella antiga edificació amb la façana i la cúpula. Per contra, el pintor Juan Surribas va utilitzar en la decoració interior del nou Palau de la Diputació elements que imitaven l’antiga decoració de l’original capella.

196

Articles 1

Aquell Project, d’una banda desestimava la reconstrucció de l’església de la Sang, però per un altre consolidava i magnificava l’antiga Capella de la Comunió o del Sant Sepulcre convertint-la en una íntima però imponent nova Església de la Sang que al seu torn arreplegava la història de la Capella del Sant Sepulcre, tant és així que avui dia és coneguda per tots com la “Capilla de la Sang”. Seria l’any 1953 quan es va reconstruir la capella en l’emplaçament que corresponia amb l’antic atri de la desapareguda església, dins de l’actual Palau de la Diputació. L’Església de la Sang, presenta avui dia una preciosa i proporcionada estética. La seua estructura coberta de rajola cara vista es conjunyeix amb la cúpula, la imponent façana d’accés i els dos barrocs campaniles a banda i banda de l’edifici. Seria injust finalitzar el meu text sense fer referència al cor i a l’ànima de tan esplèndid edifici. El cor, la Molt Il·lustre Confraria de la Purísma Sang de Jesucrist que amb les seues tres “branques”, Pagesos, Industrials i Graduats i Llicenciats han assumit, durant quatre segles d’història, la responsabilitat de mantenir el culte, la capella, la solidaritat amb el desemparat i la fe i devoció pel que representen la Verge de la Soledat, la Verge Dolorosa, la Verge de Pasqua, El nostre senyor en l’Hort, Jesucrist Crucificat i Ressuscitat i el Santíssim Crist Jacent.

Plànol de Luis Ros de Ursinos i Vicente Traver

L’ànima i la devoció del poble de Castelló per la venerada imatge del Crist Jacent, l’amor i la fe que senten els veïns de la nostra ciutat per Ell, supera amb escreix a la magnífica talla escultòrica que ho representa, arribant a la seua més alta manifestació la vesprada-nit del Divendres Sant, quan és processionat a coll pels carrers d’aqueix Castelló medieval, amb autèntic fervor i sentiment, en la popularment anomenada “Processó del Silenci”.

197

L’Església Major/ Cocatedral de Castelló Breu historia de la seua construcció

AUTOR í Juan Ignacio Traver de Juan Arquitecte

L’església Major de Castelló 1933 (Arxiu Ministeri de l’aire)

Introducció La Cocatedral de Santa Maria de l’Assumpció és la tercera Església Major de Castelló alçada en el mateix lloc des de la fundació de la ciutat. És una aspiració, feta realitat, del poble de Castelló en què cristal·litzen el desig de ser seu episcopal, la primera petició de la qual que queda constància escrita data de 16001, i la recuperació de “la seua Església Major” desapareguda en els inicis de la guerra civil de 1936 a 1939. Estos dos motius són recollits per l’arquitecte Vicente Traver Tomás i donen lloc al temple actual, que mantenint l’esperit i traces gòtiques del temple desaparegut, dóna resposta amb les seues majors dimensions i complexitat a les necessitats plantejades, formant part d’un conjunt cocatedralici constituït pel temple i el seu claustre, dependències per al capítol, museu, arxiu, dependències parroquials i vivendes per al clero.

198

Articles 1

Però esta tasca no ha sigut senzilla ni breu. S’ha dut a terme durant un llarg període de temps, iniciat en 1938 amb els primers avantprojectes i finalitzada a l’octubre de 2008, setanta anys després de l’inici, i en la qual ha calgut necessària l’aportació de la societat de Castelló i el treball de tres generacions d’arquitectes, iaio, fill i nét, assistits per un bon nombre de tècnics i col·laboradors. El text següent pretén reflectir esta tasca, viscuda en la primera persona, a l’haver-me cabut l’enorme satisfacció de concloure esta obra com a tercer arquitecte de la família Traver. La primera part, ANTECEDENTS HISTÒRICS, és una sintesi de treballs ja publicats i dels que es dóna compte en la Bibliografia. La segona part, LA COCATEDRAL, és el resultat de la investigació realitzada sobre material propi pertanyent al nostre arxiu, d’ara en avant “arxiu Arquitectes Traver”, amb aportacions de diverses persones que em vaig cedir documents i fotografíes per a l’exposició “COCATEDRAL DE SANTA MARIA. Reconstrucció i restauració”, celebrada en 1996, per encàrrec de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana, en la part del temple que encara no acabada en aquella data, de la que vaig ser Comissari, i per últim, és un relat del treball desenvolupat de 1986 a 2008 com a arquitecte responsable del projecte.

ANTECEDENTS HISTÒRICS La primitiva església La primera església va nàixer amb la pròpia població. La citació més antiga que es coneix és del 28 de gener de 12892 en la qual apareix l’Església de Santa Maria com a lloc en què els jurats i poble de Castelló juren fidelitat al seu nou Senyor el Monestir de Poblet. Vicente Traver Tomás, presenta el següent dibuix en la seua obra ANTIGÜEDADES DE CASTELLON DE LA PLANA, pàg. 193, recreant la possible organizació urbana al voltant de l’església3.

199

També realitza una succinta descripció de l’església i cita un incendi com a causa de la seua desaparició. Tan prompte com es va iniciar el nou lloch de Castelló començaria la construcció de la seua església d’acord amb els corrents constructius en ús i als mitjans disponibles. (...) . Un gran incendi la va reduir als seus murs. Devia tindre esta església, com la major part de les que llavors es van fer pel regne, coberta amb armadura de fusta recolzada en grans arcs transversals. Porta amb arc de mig punt, decorada amb més o menys bordons i historiats capitells, potser un absis voltat, i entre els contraforts dels arcs, capelles laterals. El foc, iniciat en un altar, passaria a l’armadura, i esta, convertida en immensa foguera, calcinaria els arcs i part dels murs, i només quedaria el tancament del recinte. Va acusar el veïnat, davant del prelat de Tortosa, al rector Francisco Olivares i els seus ministres per culpable desídia en botar-se el foc i negligència en l’extinció, i s’originà amb això un llarg pleit que va durar sis anys: (...) Es va condemnar el rector per culpa i negligència, així ho diu la Santa Seu, que contribuïra per a la reconstrucció del temple amb tots els seus béns més les rendes de la parròquia, després de separar l’estrictament necessari per al seu sosteniment i el dels seus ministres, i a que pagara trenta-cinc florins or per les costes del procés. També es diu a la vila que contribuïsca a les obres en la mateixa proporció que el rector4 . Este incendi, segons diversos autors, hagué de produir-se entre 1335, i 13405. La segona església No es posen d’acord els distints autors que han estudiat el tema sobre quan pot considerar-se l’inici de la segona església, que uns daten en l’últim quart del segle XIV i d’altres en els inicis del segle XV. Això es deu a quan ha de considerar-se que les obres de reconstrucció a què ha sigut condemnat el rector responsable de l’incendi, passen a ser en realitat , les obres de construcció d’una nova església. Per a un millor coneixement, vegeu la detallada hipòtesi de Manuel V. Monsonís Monfort 6. Portada Sur (Arxiu Mas)

200

Articles 1

Donem, doncs, per fet que la segona església s’està ja construint en els inicis del segle XV, amb aprofitament de part de la primitiva església i especialment de la porta més antiga de què es té notícia, la porta sud que llavorà en 1382 Guillem Coll 7 En 1397 es produïx la incorporació de la Parròquia de Santa Maria a la Cartoixa de Vall de Crist, fet important per als pròxims quatre segles, fins que es produïx la desafecció amb la desamortització de Medizábal de 1835. Continua dient Vicente Traver Tomás. Cosumat el fet de la incorporació, i resident ja en la vila el Vicari de l’Abat Cartoixà, el 26 de desembre de 1403, dia de sant Esteve i d’elecció de càrrecs, l’honrat Guillem Miró batlle de la vila i persona de gran valiment i consideració entre els veïns, fent-se intèrpret del sentir general eleva al Consell dos propostes de capital importància per a les obres de l’Església i que canviaran per complet l’aspecte de la seua construcció i la importància de la mateixa. En primer lloc proposa que per a millor honrar Déu Nostre Senyor i a la seua Santíssima Mare Marededéu Santa Maria, així com també per a major lluïment i honor de la vila, es faça una església molt més gran i de major lluïment que la que s’està fent, de la qual diu que era sotil (insignificant, menuda), canviant si calguera de lloc per a poder tindre una major amplitud 8 . Continua relatant Vicente Traver Tomás les dificultats que va tindre la vila per a contractar un mestre d’obres que s’en fera càrrec d’elles, i finalment el 23 de setembre de 1409 es fa amb els servicis de Miguel García, mestre de Segorbe que està treballant en la Cartoixa de Vall de Crist, i del qual tot són bones referències 9. Com es veu, la vila construirà una església de nova planta aprofitant un mur amb un portal de la que feia ja molts anys que s’estava reconstruint. Les seues dimensions en planta i alçària serien tals que albergarà l’església existent, els murs de la qual es derrocaran quan dificulten l’obra feta. Es va començar pel cap o absis de la nau -com era costum i de ritual- (...) 10. Les obres, que s’havien encarregat a Miguel García, continuen a poc a poc i es té notícia Portada Norte (Arxiu Mas)

201

que en 1420 ja ha conclòs el cobriment d’aigües, fet que s’aprofita per a enriquir l’interior amb una tribuna sobre la sagristia i per a reformar la portada nord a fi de col·locar-hi una imatge de Santa Maria 11. En el seu timpà pot apreciar-se perfectament com la seua primitiva ornamentació, molt rara en si, per la desigualtat en grandària i importància dels dos rosetons existents, ha sigut tallada i els bordons es veuen interromputs per a posar en el centre la capelleta o portada que enquadra la imatge sedent de la Mare de Déu. En esta portada si que apareixen els signes de modernitat que falten en la del migdia. L’arc allindat amb extrems circulars i la imposta que el corona tallant l’arc de la porta, el propi especejament, complicat després per la supressió del «salamo» - polígon estrelat de sis puntas_ l’arrabà que la circumda, de marcat caràcter orientalista. Tot contribuïx a formar un conjunt goticoromàntic, d’inspiració personal, accentuat per la bella imatge de Marededéu Santa Maria i el graciós tocador de llaüt, que li servix de peanya 12. Les obres van continuar a poc a poc a causa de l’escassetat de mitjans, tant econòmics com de mà d’obra, i a les inclemències del temps, però finalment, en 1436 es van donar per concloses les obres exteriors d’este segon temple, que ja no seria objecte de reformes importants quant a la composició fins a començaments del segle XVII. Continua dient Vicente Traver Tomás. Les obres en tota la nau havien acabat. Pot dir-se el mateix de la façana principal encara que només siga en la part baixa i deixant per a un nou tràmit l’alt del capcer de tan diferent estil?. No es tenen dades concretes sobre això, però observe’s que la volta del primer tram recolzava en este mur i no en cap arc transversal, i per tant lògic i cert serà deduir que la portada de ponent, la principal, estava feta i que va ser obra, com tota l’església, del mestre Miguel García. Traça seua degué ser, amb ajuda de bons tallistes, el gran arc atrompetat de la pròpia porta i els seus historiats capitells amb escenes de l’Antic Testament; l’arc conopial que l’envoltava, rematat per tallada creu a l’altura Portada Oest (Arxiu Mes)

202

Articles 1

de la barana- cresteria que coronava la terrasseta entre les dos torretes extremes de les escales, i el gran rosetó adornat amb fulles de card. Esta portada, a pesar de la seua modernitat, major que la del Nord, conserva millor harmonia de línies, composició més tranquil·la i menys caràcter personal 13 . Una curiosa disposició urbanística pintoresca en extrem va deixar la nostra església, després d’incendis i reconstruccions, com ja es veurà, entre quatre placetes de planta triangular, més o menys acusada amb singular fisonomia i destí cada una. La del Nord, de l’herba, servia al mercat de fruites i verdures; la de llevant, de les Corts, era el lloc de la vida oficial, amb pòrtics que van ser centres de reunió i comareig de la vila; la del Sud, de la carnisseria reunia esta i tot l’aprovisionament que els veïns requerien, i la de Ponent, única entre les quatre, amb categoria de verdadera plaça, així anomenada la Plaça, sense cap adjectiu, la formaven l’Església amb l’Abadia i les tàpies del fossar més alguna botiga, el celler del delme i la posada tradicional de la vila 14 .

Les obres de reforma i ampliació

Les places a finals del segle XVI 15

203

Des de la finalizació en 1436 de l’obra exterior, l’església es va enriquir pel que fa als acabats i elements mobles fins a començaments del segle XVII. La primera obra que s’escomet és una reforma de l’absis que acull entre els seus contraforts, ocupant l’espai del Pou de la Plasa ja cobert per no tindre utilitat, una capella per a l’exposició del Sagrari que ja en 1616 es va considerar xicoteta, la qual cosa va donar lloc al projecte d’una capella de la Comunió més àmplia que es va construir de 1663 a 1670 16 Manuel V. Monsonís Monfort descriu de la manera següent l’esmentada capella. Es tractava d’un cos quasi quadrat afegit a la façana principal en la part de l’epístola amb unes dimensions, segons Peyrat, de 10,50 metres per costat a l’interior, encara que, en planta, la creu tenia un braç sensiblement més llarg que l’altre; mentres que per l’exterior feia 13 X 12,50 m. S’adequava a l’esquema de creu grega, els braços de la qual estaven coberts per volta de canó amb una cúpula central de mitja taronja sobre petxines coronada per un llanternó i la corresponent cupuleta, que en l’exterior era de teules vidriades de color blau 17. Totes estes reformes van conformar un entorn urbà que amb successius canvis va arribar als inicis del segle XX, arreplegats per Vicente Traver Tomás, i que ja van perdurar durant més de cent anys fins que es va produir el derrocament de l’Església en 1937.

Façana principal (Oest) en la que es pot veure a la seua dreta, la Capella de la Comunió, coronada per la cúpula i el llanteró, la façana lateral de la qual és continuació de la de l’Església Major 18

En 1645 l’església va patir una radical transformació ornamental en el seu interior, ocultant l’orde gòtic, substituint-lo per un orde barroc que descriu així Manuel V. Monsonís Monfort, citant Teodor Llorente 19.

204

Articles 1

(...) no es va alliberar del canvi que van patir en aquell segle quasi tots els temples d’esta part d’Espanya. S’hi van gastar centenars de càrregues d’algeps en arredonir els arcs apuntats de les capelles, en convertir les pilastres gòtiques en gruixudes columnes salomòniques, en construir pesades cornises sostingudes per rodanxons angelots, en cobrir la gallarda creuria de la volta i en omplir-ho tot de fullaraca xorigueresca.

Les Places després de la reforma per a la construcció de la Capella de la Comunió 20.

Les places a conmençaments del segle XX21

Es va produir en 1851 un fet de capital importància que va promoure la tornada als seus orígens gòtics i les últimes reformes abans de la desaparició de l’església en 1937, com va ser la firma del Concordat entre la Santa Seu i el Regne d’Espanya. Manuel Cervera Notari ens ho relata de la manera següent. La implantació de règims liberals en El Govern d’Espanya, va afavorir Castelló, amb ocasió de la llei dictada l’any 1835 per a la supressió dels Ordes Religiosos, ja va aconseguir una de les dos majors aspiracions que tenia, en veure per fi emancipada la seua Església Parroquial de la dependència de la Cartoixa de Vall de Crist, aconseguint nominalment la més noble i desitjada, de veure’s convertida en Seu Episcopal, en virtut del que disposa el paràgraf 6 de l’article 5t del Concordat signat entre Sa Santedat Pius IX i la Reina d’Espanya, Isabel II, el 16 de març de 1851, que disposava:

205

“La cadira episcopal de Calahorra i la Calzada es traslladarà a Logronyo; la d’Orihuela a Alacant i la de Segorbe a Castelló de la Plana, quan en estes Ciutats es trobe tot disposat a este efecte i es crega oportú, oïts els respectius Prelats i capítols”22.

Posats a la tasca, estes intervencions, iniciades en 1869, les descriu així Vicente Traver Tomás. Tota esta algepseria, juntament amb un templet o tabernacle neoclàssic que es va construir a principis del XIX amb molta pressa i més algeps, van desaparéixer per la decisió, bon gust i generositat del senyor Juan Cardona Vives amb la direcció dels arquitectes El senyor Vicente Martí, primer, i el senyor Manuel Montesinos Arlandís, després. Es va iniciar amb esta neteja una reforma molt completa de l’església. Es van obrir buits de pas entre les capelles, facilitant així uns trànsits laterals de gran utilitat. Uns reduïts buits rectangulars es van convertir en allargades finestres en arc apuntat, i en tres costats de l’absis, el central i els dos extrems, es van obrir grans buits amb tota l’alçària que va permetre la volta. Així estos arcs van alterar un poc l’harmonia del conjunt, però l’amplitud d’ambient en l’absis va rebre gran millora. La capella absidal o cor es va reformar totalment, rematant la seua planta rectangular, que es va allargar, amb tres costats d’un octògon i cobrint-se amb volta. En els dos espais laterals es van suprimir les tribunes que havien servit per a l’orgue i per al cor i es van deixar a tota la seua alçària, com a capelles bessones (...) . Es va construir una tribuna o cor alt per a l’orgue i els cantors als peus de l’església sobre la porta principal, i es col·locaren en esta i en les altres dos laterals magnífics cancells, obres acabadíssimes de fusteria i ferramenta. Enfront de la porta major es va disposar un atri tancat amb esplèndida reixa de ferro neogòtica, en la qual, com en les obres anteriors, va demostrar el seu depurat gust i curiosa afició a les arts l’arquitecte el senyor Godofredo Ros de Ursinos. També les dependències del temple van ser renovades i ampliades: sagristia gran i xicoteta, descans, i arxiu, amb entrada per la plaça de la Neu. Totes les obres que en el passat segle transformaren i milloraren el temple, van culminar amb una pintura d’un gòtic romàntic, amb policromia

206

Articles 1

molt simplista i dibuixos arcaïtzants que van omplir murs, arcs i voltes. Va ser verdaderament una atrevida decoració, potser no molt errònia en l‘aspecte històric, sobretot en el gòtic francés i alemany, però sí molt extranya per a nosaltres fets als grans llenços de murs petris o paraments de grans plans llisos i decoració concentrada en determinats elements. Es diu que esta decoració va ser obra del pintor Nicolau. L’estimem inspirada i dirigida i inclús dibuixada per Godofredo Ros, que la va repetir després en to menor en la nova Església de la Sagrada Familia23

Absis on es pot veure la decoració descrita. Postal d’època, publicada per Carlos Sarthou Carreres 24

El derrocament. Desaparició de l’església Va transcórrer el primer terç del segle XX sense que arribara a fer-se efectiu el trasllat de la Seu Episcopal a Castelló. Més aïna al contrari, els canvis socials que s’estaven produint van conduir a una situació extremadament ideologitzada i violenta que va suposar la desaparició d’unes quantes esglésies en la ciutat com estava passant en altres llocs d’Espanya. L’Ajuntament de Castelló, governat per una comissió gestora fortament ideologitzada, va aprovar el 2 de juny de 1936 el derrocament de l’Església de Santa Clara per a urbanitzar el seu solar i la contornada. L’inici de la guerra civil de 1936-1939 va exacerbar encara més els ànims conduint a la situació que es va produir el 24 de juliol, sis dies després d’iniciada la contesa. A poqueta nit d’eixe dia, diverses persones van formar piles amb els bancs, imatges, ornaments, relíquies i altres elements mobles, en l’interior de les Esglésies de Santa Maria i de la Santíssima Trinitat, i les van botar foc. El temple de Santa Maria degué quedar en un estat lamentable. El 13 d’agost de 1936 la Comissió Gestora va aprovar el derrocament parcial de

207

Santa Maria al·legant que calia fer desaparéixer una estretor que l’alineació provocava en el carrer Colón. Els obrers, amb pics i pales van iniciar el derrocament. La lluita ideològica continuava amb tota la magnitud i conseqüència d’això, el 17 de novembre de 1936 la Comissió Gestora va aprovar el derrocament total de Santa Maria. A pesar de les gestions de distintes persones, no es va poder detindre aquell derrocament, ni tan sols adduint que havia sigut declarat en 1931 monument nacional pel Govern de la República atenent als seus valors artístics. Per a un millor coneixement de tots estos fets vegeu la monografia àmpliament citada de Manuel V. Monsonís Monfort, “Santa Maria de Castelló. Una Iglesia para el pueblo”, on realitza un estudi exhaustiu del que va ocórrer. Interessa destacar, respecte al que significa per a la nova església que es construirà a partir de 1939, que diversos ciutadans preocupats per salvar el patrimoni artístic de la ciutat, van aconseguir salvar diversos elements de l’església que s’estava derrocant. Els més importants, les tres portades gòtiques de pedra llavorada, però també claus, dovelles, esteles, làpides, estípits, pica baptismal, base del púlpit, front de l’altar major, traceries, etc. Manuel V. Monsonís cita el següent text de l’Acta del Consell Municipal realitzat el 22 de juliol: Es donà compte d’un dictamen de la Comissió de Cultura, en què es proposa l’adopció de l’acord següent: A proposta de la Comissió de Cultura i de conformitat amb un escrit de la Junta Delegada del Tresor Artístic d’esta Ciutat, s’acorda: depositar les àmfores o càntars que s’han trobat en l’exesglésia Arxiprestal, en poder de la referida Junta, com igualment, posar a disposició d’esta tot el que per resultar curiós per a l’Art i la Història puga trobar-se en el derrocament de la referida Arxiprestal, posant la màxima atenció en la desmuntatge de les tres portes d’accés al temple, que tenen caràcter arqueològic (...) . S’acordà que estes obres foren dirigides per la Junta Delegada del Tresor Artístic, mentres que l’Ajuntament aportaria la mà d’obra. La Junta va delegar en els senyors Porcar i Traver la realització d’esta última actuació que marcava el desmantellament definitiu de Santa Maria, i que es va produir a finals del mes d’agost.

208

Articles 1

I continua citant de l’Acta del Consell Municipal celebrat el 10 d’agost de 1937: Director de desmuntatge d’unes portes. Havent-se donat compte d’un ofici de la Junta Delegada del Tresor Artístic, d’esta Ciutat, comunicant que per a dirigir els treballs de desmuntatge de les tres portes d’accés a la que va ser Església Arxiprestal, ha designat l’Arquitecte, el senyor Vicente Traver Tomás, assistit pel senyor Juan Bautista Porcar, com a expert; el Consell Municipal va acordar quedar–ne assabentat25 Com a autor d’aquest article vull afegir aquest comentari que no figura en la seua primera publicació per al catàleg citat a l’inici, doncs com a nét de Vicente Traver Tomás, vull insistir en el que s’arreplega en les Actes Municipals, doncs van tenir unes conseqüències molt desafortunades per al meu avi, ja que la seua labor de salvaguarda del Patrimoni Històric-Artístic dirigint el desmuntatge de les portades gòtiques, va degenerar en la dita popular com “l’arquitecte que va derrocar Santa María”, quan en realitat la seua intervenció es va limitar al citat i una vegada ja havia sigut derrocada l’Església sense adreça d’arquitecte. Aquests fets van donar lloc a un judici sumaríssim una vegada finalitzada la guerra en el qual va poder demostrar la seua innocència i quedar totalment exonerat. La nova església. La cocatedral L’actual temple de Santa Maria, amb unes dimensions molt majors que el que el precedia, concretament el doble en longitud i superfície, és el tercer que s’alça sobre el mateix solar. Ocupa junt amb el claustre, les oficines parroquials, les vivendes per al clero i les dependències al servici de la cocatedral, una illa completa de 2.707,54 m2 del centre de Castelló, i la façana principal recau a la plaça Major, orientada a ponent i enfrontada al Palau Municipal. L’edifici del temple, alçat sobre una superfície de 2.056,00 m2, és de traces neogótiques. Té tres naus, creuer rematat per un cimbori o llanternó i dos cossos de capelles menors adossats a les naus laterals. Davall el creuer s’ha construït una cripta amb planta en creu grega, amb llums interiors de 19,60 m de longitud i 7,30 m d’ample dels seus braços. Com tot el temple, es troba coberta per voltes de creueria construïdes amb nervis de dovelles de formigó i plementeria de rajola ceràmica vista. L’eix principal del temple té una longitud total des dels peus fins a la cara interior del mur de tancament de l’absis, de 61,00 m. L’ample lliure de la nau central és de 13,50 m, el de les naus laterals és de 4,00 m.

209

La seua màxima altura interior, mesurada des del paviment fins al punt interior més alt de la volta del llanternó, és de 38,15 m. L’altura màxima exterior, mesurada des del paviment de la plaça Major en l’eix de la porta principal fins a la cara superior de la magolla que corona el cimbori, és de 41,50 m. Sobre este punt s’eleva una creu de ferro forjat de 2,30 m. d’alçària. Els inicis sota la direcció de Vicente Traver Tomás (1939-1966) Per encàrrec de l’Arxipreste de Santa Maria, Mossén Joaquín Balaguer Martinavarro, el nou temple va ser projectat durant la guerra civil, per l’arquitecte Vicente Traver Tomás qui va dirigir les obres des de l‘inici en 1939, fins que va morir al novembre de 1966 quan s’estava construint la Capella de la Comunió que fa de capella Parroquial. En la ment d’ambdós estava complir a dos requeriments que la societat castellonenca aspirava a aconseguir. D’una banda, recuperar el temple desaparegut i d’un altra, aconseguir un conjunt que poguera ser Catedral si s’aconseguia l’aspiració d’arribar a ser seu episcopal, vella aspiració la notícia més antiga de la qual data de 1600, i per la que s’havien fet gestions des de mitjan del segle XIX.

Arxipreste i arquitecte en la coberta en 1951

Al setembre de 1938 Mossén Joaquín Balaguer inicia gestions davant de l’Ajuntament per a aconseguir el compromís de construir la nova església, i al noviembre presenta a l’alcalde els plànols de les tres noves esglésies de Santa Maria, de la Puríssima Sang i de la del Grau, projectades totes elles per l’arquitecte Vicente Traver Tomás28

Croquis nº 1

210

Croquis nº2

Articles 1

Croquis de les primeres idees, que simulen estudis històrics per haver sigut realitzats en temps de guerra (1937-1938). En el primer d’ells l’església és amb planta en creu grega i no hi ha claustre. En el segon, la planta ja ha evolucionat a la creu llatina que serà la definitiva i ja apunta de manera notable la solució final per al temple, A més, hi apareix una primera idea de claustre de planta rectangular”.

Primers esbossos per a les façanes a la Plaça Major (Oest) i carrer Colon (Nord) . 1938

Esbós de la façana al Carrer Colon. 1938.

Monsonís, en la seua obra ja citada “Santa Maria de Castelló. Una església per a un poble”, transcriu una descripció de l’església publicada en el periòdic El Mediterráneo el 18 de novembre de 1938, que per la seua prolixitat i coneixement del projecte, pensa que només es pot deure a l’arquitecte que l’ha projectada. Interessa destacar-ne alguns detalls, que ajuden a comprendre el projecte, com per exemple que “La façana principal sobre la Plaça Vella, conservarà en la seua portada i torretes el record del que va ser” que manifesta clarament la intenció de recordar a l’església destruïda.

211

També és molt interessant l’esment que fa de la porta nord “...respectarà per la dreta un ample de dotze metres per al carrer Colón amb la placeta de la llotja i la porta que encara seguix en peu”. Més avant diu, “... Exteriorment, serà tota de pedra de carreu, es conservaran les tres portades que l’antiga església tenia i ...” Convé ací esmentar que les tres portes gòtiques no van ser totalment demolides, van quedar parcialment en peu, i posteriorment van ser desmuntades i tornades a col·locar sota la direcció de Vicente Traver Tomás en les seues noves ubicacions, semblants a les anteriors però no exactament les mateixes a causa de les noves dimensions del temple i al lleuger canvi en l’orientació. En el nou muntatge es va utilitzar tot el que es va poder salvar, però necessàriament calgué col·locar peces noves que van suplir a les desaparegudes. L’article periodístic acaba indicant els problemes urbanístics que hauran de resoldre’s per a la construcció del nou temple, com eren la compra de unes quantes illes de cases i la modificació del viari amb la desaparició d’alguns carrers, modificant substancialment el centre de la ciutat. Problemes, que com més avant veurem, van provocar alguna de les interrupcions temporals que es van succeir en la realizació del projecte.

212

Façana principal de l’església derrocada

Façana principal de l’església projectada 1939

Articles 1

Fotografía de les restes de que quedaren en peu, vistes des del carrer Colón. Al fons i a la dreta: ajuntament, campanar i casa abadia.

Detall de la portada nord després de la demolició. Observeu la desaparició de la imatge de la Mare de Déu en el centre del timpà 1938

Aquestes modificacions del viari i de l’ocupació del nou temple queden reflectides en el següent plànol.

Superposició de l’alineació del nou temple sobre la planta del temple vell, amb indicació del viari i illes de cases a ocupar, dibuixat per Vicente Traver Tomás al desembre de 1939. S’hi pot observar la nova alineació de l’església en el carrer Colón per a dotar-la de major amplitud. També, la col·locació de les tres portades respecte a la seua situació anterior, on la que té un major desplaçament és la sud, actualment carrer Arxipreste Balaguer.

Perspectiva general. 1938.

Primer projecte. 1939

213

Primer projecte. 1939

Planta general. 1939. La planta del temple juntament amb la capella parroquial aconsegueixen ací la seua versió definitiva que és la construïda. A partir de llavors, les modificacions només afectaran a la Capella del Sagrari que s’elimina, al claustre i als cossos annexos amb façana al carrer Major.

214

Articles 1

Les obres es van iniciar simbòlicament el 14 de juny de 1939 amb la col. locació de la primera pedra pròxima a la façana al carrer Colón, al costat del punt on més avant se situaria el pilar del creuer més pròxim a este carrer i als peus del temple. Immediatament es va iniciar l’execució dels fonaments de les naus del temple i del creuer, que es va realitzar durant el que restava de 1939 i al llarg de tot l’any següent 1940, per a, tot seguit, iniciar la consecució del primer objectiu, la capella dels Sants Patrons que s’inaugura el 3 d’abril de 1943. Esta capella compta amb un retaule d’alabastre dedicat als patrons de la ciutat, la Mare de Déu de Lledó i Sant Cristòfol, així com al patró del Regne, Sant Vicent Ferrer. Va ser llavorat a Barcelona sota la direcció de l’arquitecte. També s’hi va col·locar un púlpit d’alabastre policromat, el dosser i la porta d’accés del qual compten igualment amb belles policromies. La volta de rajola vista té amb una decoració que es repetix en les dos voltes adjacents cap als peus del temple, que són les úniques de tot el temple que estan decorades. Les obres avançaven simultàneament a la construcció de la capella, amb la construcció de la façana lateral al carrer Colón i continuant per la façana principal a la Plaça Major. El 14 de juny es descobria la clau del primer arc de la portada principal, que ja està totalment muntada junt amb les dos que la flanquegen en la plaça, a final d’eixe any 1943. El següent objectiu que es marca és arribar a cobrir la mitat del temple, des de la façana principal fins al creuer, que va suposar set anys d’ardus treballs. Finalment, al juny de 1950 s’inagura de la mitat de l’església, i es posen en servici la nau central i les dos laterals des dels peus fins al creuer, junt amb la Capella dels Sants Patrons que s’havia inaugurat en 1943 i que ara definitivament s’unia a la resta del temple ja que es derroca el mur provisional que l’aïllava durant les obres. Els murs que es van alçar per a fer possible esta entrada en servici parcial van romandre fins al seu derrocament al juliol de 1996. Amb motiu d’esta posada en servici parcial es va inagurar l’orgue col·locat en el cor, i que musicalment pot enquadrar-se en l’escola castellana. Els anys següents es dediquen a la terminació de la façana principal, als acabats interiors, a la col.locació de les vidrieres d’esta meitat del temple i a la construcció de la Capella de la Comunió que farà de capella Parroquial per al culte diari. Les vidrieres van ser encarregades al taller de la SOCIETAT MAUMÉJEAN HERMANOS DE VIDRIERA ARTÍSTICA, S.A., radicat a Madrid. Les dos primeres s’hi van col·locar en 1951. La del rosetó de la façana principal de-

215

dicada a la Patrona de Castelló, la Mare de Déu de Lledó, va ser costejada per l’Ajuntament de la ciutat i en el seu disseny va tindre una destacada intervenció l’arquitecte amb continus suggeriments i correccions als esbossos presentats pel taller. La del Baptisteri que representa el baptisme de Jesús, va ser costejada per la Diputació Provincial de Castelló. Durant els anys següents s’hi van col·locar les dos de la façana principal dedicades una a Sant Joaquim i Santa Anna amb la Mare de Déu xiqueta, i l’altra a Sant Zacaries i Santa Isabel amb Sant Joan xiquet. En l’estiu de 1958 s’hi van col·locar deu dedicades els Apòstols en les naus laterals i els seus corresponents deu òculs en la vertical de cada una de les anteriors en la part alta de la nau central i que representa el símbol de cada apòstol. També es va construir la de Santiago Apòstol i el seu òcul, que no s’hi van arribar a col·locar perquè no estava acabada la capçalera de la nau lateral on havia d’ubicar-se i que posteriorment, i fins que es va col.locar en la seua disposició definitiva, va estar tants anys col·locada en el mur que separava la Capella de la Comunió, després de la seua inauguració, de la part del temple encara en construcció. Per a concloure la sèrie dotze apòstols només quedà per construir la de Sant Joan. Finalment, en la part més baixa del temple es van col·locar tots els dels òculs que il·luminen les capelles laterals i que estan decorats amb motius florals i geométrics. El nombre total de vidrieres construïdes per a esta mitat del temple va ser de 34, de les quals van quedar llavors dos sense col·locar. En 1959 amb motiu de les seues bodes d’or sacerdotals, l’Arxipreste Mossén Joaquín Balaguer i la seua germana Vicenta van donar un magnífic sagrari projectat per l’arquitecte que va ser exposat en la Capella dels Sants Patrons i hui presidix la capella de la Comunió. Està format per un gran templet d’alabastre en què s’allotja el sagrari de bronze i plata daurats adornat amb esmalts i marfils. Se’n pot consultar una detallada descripció del mateix realitzada per l’arquitecte en l’obra ja citada de V. Monsonís29

Entrega del Sagrari amb l’assistència de l’Arquitecte Vicente Traver Tomás (3er per l’esquerra), el marbrista Rafael Gomez, fill (2n per l’esquerra) i l’administrador de la Parròquia, Francisco Segarra Alguero (1er per l’esquerra) .

216

Articles 1

En la dècada de 1960, elevada l’Església al rang de cocatedral amb motiu de la creació eixe any de la Diòcesi de Segorbe-Castelló, es dóna un nou impuls a les obres amb la construcció de les façanes del creuer i l’inici en 1963 de la construcció de la Capella de la Comunió, una vegada havien sigut adquirides al maig de 1962, quatre cases que donen a la Plaça Pintor Carbó, que després de ser demolides, possibilitaven disposar del solar necessari. Van continuar les obres en els anys següents i durant estes es va produir el 15 de novembre de 1966 la defunció sobtada de l’arquitecte Vicente Traver Tomás quan s’estaven construint els tres trams de voltes de la Capella de la Comunió. Esta capella va ser acabada al desembre de 1967 pel seu fill, l’arquitecte Vicente Traver González-Espresati qui ja en els anys anteriors estava col·laborant amb son pare, i es va inagurar al febrer de 1968. Les obres en el temple ja no es reprendrien fins a 1988 dedicant els esforços fins llavors a l’adquisició de les cases que ocupaven l’espai necessari per a continuar-ho i a la construcció de les dependències parroquials annexes. Esta Capella Parroquial serà l’última obra de mossén Joaquin Balaguer , perquè al setembre del mateix 1968 va deixar la direcció de la Parròquia, en la que el va substituir en les seues funcions mossén Vicente Bengochea Meyer que va ser nomenat rector titular el 6 de juny de 1973, després de la defunció, el diumenge 5 de desembre de 1971, de l’arxipreste mossén Joaquín Balaguer, les restes del qual van rebre sepultura en un dels laterals de la capella Parroquial30. Van quedar les obres interrompudes durant uns anys en els que es va procedir a comprar les set cases del carrer Major que calia derrocar per a aconseguir la totalitat del solar necessari per a executar el projecte. En 1977, per encàrrec de la Parròquia, l’arquitecte Vicente Traver González-Espresati va redactar un projecte general de terminació, en el qual respectant íntegrament el temple projectat per son pare, introducïa modificacions en les dependències que completaven l’illa a fi de donar cabuda a les noves necessitats plantejades per la propietat. Estes variacions van suposar un canvi important respecte al projecte original, perquè inicialment la façana al carrer Major estava constituïda per un cos continu amb una sola altura de cornisa amb semisoterrani, planta baixa i dos pisos. La variació va suposar fraccionar la façana en tres parts per mitjà d’uns xicotets patis oberts a façana que emmarcaven el cos central de vivendes i salons parroquials que passava a tindre dos plantes més, desapareixent la cornisa única.

217

També va suposar una major profunditat d’edificació que afectà l’espai disponible per al claustre. D’estes dependències les oficines i salons parroquials i les vivendes per al clero, van ser construïdes amb la seua direcció i la de l’aparellador Ernesto Guaita de Lila de 1977 a 1984 per l’empresa Construcciones Batalla, S.A., sent l’aparellador de l’empresa Benjamín Mansergas. Este últim any de 1984 es va dur a terme la demolició de les set cases que havia adquirit la Parròquia en el carrer Major, amb la qual cosa el solar va quedar ja totalment lliure per a la conclusió del projecte. Les obres de terminació del temple: 1986-2004 En 1986, mon pare i jo reprenem l’estudi del projecte per a la conclusió del temple en quatre etapes per motius econòmics, una terminació que estava pendent des de desembre de 1967. Comptem amb la col.laboració, mantinguda fins a la finalizació, de l’aparellador Manuel Guía Arnal qui entre altres tasques, traça i calcula les voltes i desenvolupa els detalls constructius amb la nostra supervisió. S’integra també en l’equip per al desenvolupament de mesuraments i pressupostos, i en la direcció facultativa de les obres junt amb els anteriors, l’aparellador José Miguel Llopis Peris. La labor de projecte va ser contínua durant catorze anys, i les obres reiniciades en 1988, després de vint anys sense treballar en el temple, van permetre consagrar-lo i inaugurar-lo el 4 de maig de 1999.”

Consagració del temple el 4 de maig de 1999.

218

Articles 1

Les distintes etapes van comprendre les obres següents: 1a Etapa. (1988-1990) Adjudicades les obres a CONSTRUCCIONES BATALLA, S.A. es van reiniciar en el temple el 23 d’agost de 1988 a partir del lloc d’interupció en 1967 amb la construcció de la fàbrica exterior del creuer i de la seua capçalera, amb el coronament de les cornises de les naus del temple en la part oberta al culte en 1950, amb la construcció dels tres arcs torals que faltaven i de l’arc triomfal a partir del qual s’iniciaria l’absis, amb la construcció dels forjats que cobrixen estos volums i la col.locació de l’estructura metàl.lica sobre la qual es recolzarà el cimbori. Esta estructura està formada per quatre bigues d’ànima plena, de 14,30 m. de longitud entre eixos, formant un quadrat i, quatre bigues de 5,92 m. en els angles. Totes tenen 2,50 m. de cantell i formen l’octògon de suport del llanternó. Van ser construïdes amb xapa de 50 mm. de grossària per l’empresa ALVA,S.L. del polígon del Serrallo del Grau de Castelló. Les obres havien romàs en este estat més de 20 anys, des de la finalizació de la Capella de la Comunió al desembre de 1967.

Inici de la 1ª etapa. 1 de setembre de 1988

Distints moments de les obres de la 1a Etapa

Façana capçalera nau lateral costat epistola. Febrer 1989

Detall colocació dovelles arcs finestres. Febrer 1989

219

Muntatge de l’estructura per a suportar la llanternó. Juliol 1989

Hissat d’una biga del creuer. Juliol 1989

Façanes laterals costat epistola i estructura per a sustentar la llanternó. Juliol 1989

Les obres d’esta etapa van concloure el 14 de març de 1990 i quan van finalitzar, mon pare, Vicente Traver González-Espresati es va jubilar, i encara que he continuat comptant amb la seua ajuda i consell, em va deixar des de llavors la responsabilitat de concloure el projecte.

Estat quan va acabar la 1ª etapa. Juny de 1990

220

Poc abans de finalitzar esta etapa es va produir un fet fonamental per a la conclusió definitiva de les obres. Va ser la creació el 29 de gener de 1990 de la Fundació per a la culminació de les obres de l’Església Cocatedral de Santa Maria de Castelló. Fins a la data i des de l’inici en 1938, la gestió per a la realizació del projecte i la recaptació de fons per a materialitzar-lo havia quedat encomanada a

Articles 1

una Junta Procuradora de Temples en els seus inicis, substituïda posteriorment per una Junta Parroquial. A partir d’ara serà la Fundació, representada pel seu Patronat presidit pel Bisbe de la Diòcesi, la responsable d’este objetiu per al qual delegarà en el seu òrgan de gestió denominat Comité Executiu en què s’integra la Parròquia de Santa Maria i que va ser presidit en els primers anys pel professor José Sánchez Adell. 2a i 3a Etapes. (1991-1994) Prèviament a l’inici de les obres, es va decidir contractar el subministrament de pedra per considerar que l’elaboració requeria que s’iniciara uns mesos abans de les obres per a no demorar-les una vegada iniciades. Este contracte va ser firmat el 3 de maig de 1990 pel President del Comité Executiu de les obres Jose Sánchez Adell amb els pedrapiquers de Barcelona José Miret Guinart i el seu fill Albert Miret Tello. Este nou període d’obres iniciat el 25 de novembre de 1991, va suposar el tancament exterior total del temple amb la terminació de la fàbrica exterior, amb la construcció de l’absis i el seu forjat de coberta (2a etapa) , i del cimbori (3a etapa) que és un prisma octogonal de 5,92 m. de costat i 12,18 m. d’alçaria fins a la cara superior de la gelosia de coronament, sobre la qual s’alcen els pinacles de 2,40 m. d’alçaria els majors. Distints moments de les obres de les 2a i 3a Etapes

Inici del llanternó. Abril 1992

Inici de l’absis i llanternó. Agost 1992

Llanternó. Agost 1992

Absis i llanternó. Novembre 1992

Nervis de les voltes del llanternò. Octubre 1993

221

Llanternò. Finalizació de la fàbrica exterior. Octubre 1993

Absis i llanternò finalitzats exteriorment. Octubre 1993

Coberta llanternò. Octubre 1993

Acabat exteriorment el cimbori, es col·loca el 22 d’octubre de 1993 sobre la seua coberta, la creu de ferro forjat de 2,08 m d’alçària i 1,50 m d’ample, que corona el temple, que havia segut beneïda prèviament pel Bisbe de la Diòcesi Monsenyor D. José Maria Cases Deordal. Poc després, el 22 de novembre, l’adjudicatària de les obres CONSTRUCCIONES BATALLA, S.A. suspén les obres perquè cessa la seua activitat degut a problemes econòmics. Després de diverses gestions, conclou la relació amb esta empresa rescindint-hi el contracte.

Colocació de la creu. D’esquerra a dreta: J.M. Llo-

El 21 de gener de 1994 es firma un pis, aparellador D.F. J.I. Traver, arquitecte director. V. Bengochea, rector de Santa Maria. Dr. J. Ma. Canou contracte d’obres amb l’em- ses, Bisbe de la Diòcesi. M. Guia, aparellador D.F. i presa LUBASA, que s’inicien tres disenyador de la creu. dies més tard. El cimbori es deixa acabat interiorment des del seu pla d’arrancada fins al coronament, amb la construcció de la volta estrellada de huit puntes, col·locant-hi la fusteria exterior i estucant interiorment els murs. Les bigues metàl·liques es cobrixen amb una gelosia de fusta com-

222

Articles 1

posta amb quadrilóbuls, motiu que posteriorment s’emprarà en diversos elements mobles de la Cocatedral. Va ser presentat en una visita de la premsa realitzada el 24 d’abril. Finalment, amb la terminació de l’absis es van donar per concloses les obres d’esta etapa el 9 de juny de 1994. Quan finalitzà esta etapa es va acordar en una sessió ordinària del Patronat de la Fundació per a la culminació de les obres de l’Església Cocatedral de Santa Maria de Castelló celebrada el 14 de desembre de 1995, la renovació de la presidència del Comité Executiu que va passar a ser exercida per Evaristo de Vicente López, que seguix hui en dia presidint-lo. 4a Etapa. (1996-2004) Prèviament a l’inici d’esta etapa es derroquen al juliol de 1996 els murs que des de 1950 tancaven la part del temple posada en servici aquell any, amb un volteig general de les campanes del Fadrí el 8 de juliol amb gran solemnitat i presència de totes les autoritats religioses i civils. Una vegada finalitzat el derrocament, el 29 del mateix mes es fa una jornada de portes obertes amb l’assistència novament de totes les autoritats a fi que puguen contemplar la nau del temple en tota l’amplitud i que es facen una idea com cal del volum del temple, abans que alcem un tancament desmuntable que permeta realitzar les obres mantenint el culte en la part del temple que ja estava en servici. En esta visita, el Bisbe de la Diòcesi D. Juan Antonio Reig Pla, per suggeriment de l’Alcalde de la Ciutat, D. José Luis Gimeno Ferrer, em demana que estudie la possibilitat de construir una cripta per a l’oració i el culte. Atesa la urgència de l’assumpte, l’endemà es reunix el Comité Executiu de la Fundació, sota la presidència d’Evaristo de Vicente López i s’aprova per unanimitat la petició del Bisbe. Açò obligà a modificar el projecte ja preparat, però finalment es van iniciar les obres d’esta etapa l’11 de novembre de 1996 amb la construcció de la cripta, element nou que no existia en el projecte original de Vicente Traver Tomás, i que per a la concepció del qual va ser inestimable la col. laboració de Manuel Guía Arnal, com ho havia sigut en tot el projecte, i després d’haver fet a l’agost els sondejos geotècnics que van confirmar la viabilitat del projecte, es van iniciar les excavacions. Les obres d’esta etapa van comprendre l’acabat interior de tot el temple i la col.locació de 26 vidrieres. En concret, es construïx el cos de la sagristía; totes les voltes de creuria de distintes tipologies, unes amb clau principal i claus secundàries i d’altres només amb clau central. Són la volta de

223

l’absis, les quatre voltes dels trams de capçalera i transversals del creuer, les voltes de les capçaleres de les naus laterals, les quatre voltes de “pota de gall” de transició del quadrat a l’octògon en l’arrancada del cimbori, la volta de la sagristia i les quatre voltes de la cripta. En este últim cas amb una fletxa de només 1/10 de la llum entre suports. Es motluren capitells i arcs; es realitzen totes les instal·lacions d’electricitat, il·luminació, detecció de l’intrusisme i en el cas de la cripta, de climatització. S’estuquen tots els paraments; es col·loquen els sòcols de pedra natural; es col·loca tot el paviment del temple, renovant l’existent. Es construïxen les grades del presbiteri i de l’absis, es col·loca l’altar major i el seu ambó, i l’altar de la cripta. Es col·loca tota la fusteria interior de fusta massissa. Es col·loquen baranes de ferro forjat en el buit de la cripta, en l’escala i en la tribuna lateral de l’orgue. S’acaba l’escala del torrassa de la façana al carrer Colón. Es renova la impermeabilització de tots els terrats coberts. En esta etapa es van restaurar les 34 vidrieres que havien sigut fabricades per la SOCIETAT MAUMÉJEAN GERMANS DE VIDRIERA ARTISTICA, S.A en la dècada de 1950. Esta restauració va ser realitzada pel vidrier Ximo Roca en el seu taller d’Alginet (València) i en la pròpia obra els òculs de les capelles laterals, que no van ser desmuntats. Les 26 noves vidrieres disenyades per Carlos Muñoz de Pablos i els seus fills Pablo i Alfonso, van ser realitzades en el seu taller ubicat a Segòvia per adjudicació del Comité realitzada en la primavera de 1997 a proposta meua després d’haver visitat diversos vidriers a Saragossa, Barcelona, Conca, Madrid, i Segòvia i haver rebut les seues ofertes. El contracte per al diseny, la construcció, el subministrament i muntatge de les vidrieres va ser firmat entre Carlos Muñoz i LUBASA el 16 de juny de 1997. Posteriorment, al fundar Carlos Muñoz junt amb els seus fills Pablo i Alfonso, la societat VETRARIA, es firma el 24 de maig de 1999 un nou contracte entre VETRARIA i LUBASA. El 28 de juny de 2000, vespra de la festivitat local de Sant Pere, es van col·locar en el contrafort situat en l’angle format per la Plaça Major i el carrer Arxipreste Balaguer, dos rellotges de sol dissenyats per Manuel Guia Arnal i Enrique Casado Polo.

Manuel Guía comprovant la colocació de la maneta abans de l’hissat del rellotge

224

Articles 1

Les obres, acabades quasi per complet a l’abril de 1999 per a la consagració del temple el 4 de maig, no es van poder realment donar per finalitzades fins al 20 d’octubre de 2004 amb la col.locació de les últimes vidrieres de les 26 incloses en el projecte.

Enrique Casado comprovant la colocació de la maneta una vegada instal. lat el rellotge al seu lloc.

Posteriorment es va ampliar el contracte a VETRARIA per al diseny, construcció, subministrament i muntatge de les 4 vidrieres de la Capilla de la Comunió col·locades al gener i febrer de 2007, i les 8 vidrieres del llanternó del cimbori col·locades a l’octubre de 2007, amb la qual cosa es va finalitzar el programa complet de col.locació de les 72 vidrieres de la Cocatedral. També es procedix entre gener i maig de 2007 a la col.locació d’un orgue, construït per BLANCAFORT ORGUENERS DE MONTSERRAT, S.L. i les característiques musicals de la qual corresponen a l’escola mediterrànea, i que substituïx el vell orgue col·locat en 1950.

Restauració de les portades gòtiques. (1995-1996) Amb projecte realitzat per mi i acompanyat en la direcció per l’aparellador Manuel Guia Arnal es realitza la restauració de les portades gòtiques que van ser rescatades dels enderrocs provinents de l’enderrocament del temple del segle XV, i que van ser muntades en la dècada dels quaranta en el nou temple per l’arquitecte Vicente Traver Tomás, i que des de llavors havien patit una forta deterioració. En aquesta restauració, supervisada per la Direcció General de Patrimoni Artístic de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana, es va utilitzar per primera vegada a la Comunitat Valenciana, el raig làser aplicat a la neteja Neteja d’incrustacions amb raig làser. Octubre 1995

225

de la pedra natural i de les seues policromies, i van ser executades per l’empresa burgalesa CONSERVACIÓN DEL PATRIMONIO ARTÍSTICO S.L. a les ordres de José María Cabrera Garrido, químic restaurador de prestigi internacional. Les obres de terminació del conjunt cocatedralici (2003-2009) L’any 2003 es va decidir continuar les obres de terminació de tot el conjunt cocatedralici amb la construcció del claustre i de l’edifici annex, que situat en el cantó dels carrers Majors i Colón, completa l’illa. A l’abril d’eixe any es va firmar un Conveni amb la Conselleria d’Infraestructures (hui gestionat per la Conselleria de Presidència) pel que es faria càrrec del 50% aproximadament del cost econòmic del projecte ,i es va col.locar la primera pedra en el solar de l’edifici annex, si bé a causa de distints motius que van dificultar l’obtenció de la llicència, les obres no van començar realment fins a desembre de 2006. El claustre és una preciosa peça neogòtica, que a més de servir d’espai museístic en què s’exposaran algunes peces singulars de pedra llavorada que es conserven de l’Església Major derrocada en 1936, és un espai de relació interna que comunica totes les parts de la Cocatedral i les seues dependències. Destaquen els capitells, dissenyats i dibuixats per Manuel Guía Arnal amb la meua col.laboració i supervisió, que estan inspirats en els clàssics capitells gòtics que es llauraven a Girona en els segles XIV i XV i que tan estesos estan per tot el Mediterrani a causa de l’expansió de la Corona d’Aragó, i dels quals un que hem pres com a referència pertenyia al vell Palau de Castelló i es conserva en el Museu de Belles Arts de Castelló. L’execució material en pedra va ser realitzada per l’escultor valencià Jesús Castelló. L’edifici annex, amb façanes semblants a les existents en la resta de l’edifici en el carrer Major, albergarà en el soterrani el museu i els magatzems. En la planta baixa, la Sagristia Major. En la primera planta, la Sala Capitular i una aula de reunió i formació, i finalment, en la segona planta, un saló d’actes amb capacitat per a cent persones. Al desembre de 2008 les obres havien conclòs quasi per complet, i els espais s’han posat en servici per a allotjar el Centre de Recepció de Capitell de pilar. Maig 2008

226

Articles 1

Claustre. Capitell de pilar. Maig 2008

Claustre finalitzat. Novembre 2008

Visitants de l’Exposició “Espais de Llum” de la Fundació La Llum de les Imatges, que es va inagurar el 10 de novembre de 2008 en el temple, acte en què es va presentar l’edifici i el claustre als assistents. La intervenció de la Fundació La Llum de les Imatges, ha sufragat el 50% restant del cost del projecte. Després de finalitzar alguns elements menors les obres es van donar per finalitzades el 30 d’abril de 2009, concloent amb elles tot el conjunt cocatedralici que ocupa una illa completa del centre de la ciutat.

Vista del conjunt. Desembre 2008

Nota: Les fotografíes de les obres que no tenen peu de foto han sigut preses per mi, pertanyent al meu arxiu particular.

Aquest article va ser publicat per la Generalitat Valenciana en el tom “L’art de RESTAURAR el patrimoni” (ISBN: 978-84-482-5247-2) com a resultat de la col·laboració que se’m va sol·licitar en el catàleg de l’exposició ESPAIS DE LLUMS, celebrada en l’Església Con-catedral de Santa María de Castelló en 2008/2009 organitzada per la FUNDACIÓ LA LLUM DE LES IMATGES. Per a aquesta nova publicació s’han introduït petites modificacions i correccions que precisen i actualitzen el seu contingut i s’ha inclòs major nombre d’imatges de plànols i fotografies de les obres. Castelló, febrer de 2017

227

Cites bibliogràficas 1. CERVERA NOTARI, Manuel. – Castellón, Ciudad Episcopal. Ayuntamiento de Castellón. 1996. Pág. 19. 2. BETÍ BONFILL, Manuel. – Primeros señores de Castellón. Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura. T.VII, núm. 4. Castellón. 1926. Pág. 122. 3. TRAVER TOMÁS, Vicente. - Antigüedades de Castellón de la Plana. Ayuntamiento de Castellón. 1958. Pág. 193. 4. Op. Cit. TRAVER TOMÁS, Vicente. Págs. 223-224.

7. Op. Cit. TRAVER TOMÁS, Vicente. Pág. 226. 8. Op. Cit. TRAVER TOMÁS, Vicente. Pág. 229. 9. Op. Cit. TRAVER TOMÁS, Vicente. Págs. 230-231. 10. Op. Cit. TRAVER TOMÁS, Vicente. Pág. 232. 11. Op. Cit. TRAVER TOMÁS, Vicente. Pág. 233. 12. Op. Cit. TRAVER TOMÁS, Vicente. Págs. 233-234. 13. Op. Cit. TRAVER TOMÁS, Vicente. Pág. 236.

5. Op. Cit. TRAVER TOMÁS, Vicente. Pág. 223.

14. Op. Cit. TRAVER TOMÁS, Vicente. Pág. 191.

MONSONÍS MONFORT, Manuel V. - Santa María de Castelló. Una església per a un poble. Diputació de Castelló. Col.lecció UNIVERSITÀRIA. 1997. Pág. 23.

15. Op. Cit. TRAVER TOMÁS, Vicente. Págs. 201-202.

6. Op. Cit. MONSONÍS MONFORT, Manuel V. Págs. 24-25-26.

18. CARRERAS CANDI, Francisco. – Geografía General del Reino de Valencia. Edit. A. Martín. Barcelona. s/a. TOMO I. Provincia de Castellón. SARTHOU CARRERES, Carlos. 1913. Pág. 378 19. Op. Cit. MONSONÍS MONFORT, Manuel V. Pág. 52. 20. Op. Cit. TRAVER TOMÁS, Vicente. Págs. 373-374. 21.- Op. Cit. TRAVER TOMÁS, Vicente. Págs. 409-410. 22.- Op. Cit. CERVERA NOTARI, Manuel. Pág. 35. 23.- Op. Cit. TRAVER TOMÁS, Vicente. Págs. 253-254-255.

16. Op. Cit. TRAVER TOMÁS, Vicente. Pág. 252.

24.- Op. Cit. SARTHOU CARRERES, Carlos. Pág. 378.

17. Op. Cit. MONSONÍS MONFORT, Manuel V. Págs. 48-49-50.

25.- Op. Cit. MONSONÍS MONFORT, Manuel V. Págs. 76-78.

Bibliografia consultada BETÍ BONFILL, Manuel Primeros señores de Castellón. Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura. T. VII, núm. 4. Castellón. 1926.

MONSONÍS MONFORT, Manuel V. Santa María de Castelló. Una església per a un poble. Diputació de Castelló. Col.lecció UNIVERSITÀRIA. 1997.

CARRERAS CANDI, Francisco Geografía General del Reino de Valencia. Edit. A. Martín. Barcelona. s/a. TOMO I. Provincia de Castellón. SARTHOU CARRERES, Carlos. 1913.

PEYRAT Y ROCA, Andreu. La Iglesia Mayor de Castellón de la Plana. Imp. de El Tradicionalista. Castellón. 1894.

CERVERA NOTARI, Manuel. Castellón, Ciudad Episcopal. Ayuntamiento de Castellón. 1996.

228

TRAVER TOMÁS, Vicente. Antigüedades de Castellón de la Plana. Ayuntamiento de Castellón. 1958.

Articles

L’edifici de Correus i Telègrafos

AUTOR í Fernando Pérez i Izquierdo Arquitecte

En 1909, durant el govern de Maura es realitza un Pla que culmina amb les Reformes Telegràfiques i Postals que sorgeix de la necessitat de noves construccions per als serveis de Correus i Telègrafs. Es pretenia la construcció de 59 edificis per a totes les capitals de província i poblacions importants de l’estat espanyol. El Pla queda definit completament l’any 1914 i per a l’adjudicació de les obres es pensa en el sistema de concurs. El Jurat qualificador considerava tres factors fonamentals: • L’encertada i millor distribució de serveis subjectes a les bases del concurs. • Pressupost ajustats a la realitat. • Composició del caràcter de l’edifici segons la seua destinació i ús per mitjà de façanes ben traçades on es reflectisquen els estils històrics nacionals i sobretot els típics de la localitat on es vagen a construir. Amb aquest criteri es pretenia el ressorgiment artístic de la nostra arquitectura procurant al seu torn la desaparició de l’exotisme (el colonialisme de l’arquitectura estrangera) amb la finalitat d’aconseguir edificis de típic caràcter regional. En el concurs de Castelló es van presentar dotze projectes i el 8 de juny de 1917 se li adjudica per Real Ordre a Demetrio Ribes i Marque (València 1875-1921) en col·laboració amb el castellonenc Joaquín Dicenta Vilaplana (Castelló 1888, Murcia 1960) que és el que realment s’encarregaria de la seua execució en morir Ribes abans que començaren les obres. El projecte va tenir inicialment dificultats al no presentar-se ningú a les subhasta de construcció, per la qual cosa es va procedir l’any 1919 a convocar un nou concurs del que el projecte de Ribes va resultar novament guanyador. Al març de 1928 es van adjudicar les obres per un import de 611.454 pessetes (3.675€) i es va inaugurar en 1932. En 1989 va ser objecte d’una remodelació en el seu interior i de restauració i neteja de les façanes.

229

El projecte. L’edifici de Ribes encara que alguns autors ho emmarquen en els finals de l’eclecticisme arquitectònic, pel gran resultat obtingut en l’ambientació dels espais interiors ho converteixen de ple dret en un dels millors exponents modernistes de la ciutat.

Ribes no empra l’arquitectura de Castelló sinó el neo mudèjar, molt utilitzat en aquells anys, per la seua simplicitat i economia entre altres raons, a més d’oferir múltiples variacions sense una despesa excessiva. En aquest edifici hem de pensar en el neo mudèjar des d’un punt de vista “nacionalista”, ja que aquest estil era reconegut com un moviment essencialment hispànic.

L’exterior La construcció presenta un volum prismàtic amb les cantonades arredonides per a llimar rigidesa. La façana està flanquejada per dues torres que sobreixen lleugerament del cos central, és totalment simètrica i està rematada per pinacles neogòtics. Aquesta façana està tractada amb una cura molt especial, té quatre canvis de textura i de materials:

230

Articles 1

• Primer un sòcol de carreus (amb petites finestres del semi-soterrani). • Després en planta baixa un encoixinat (que és la forma de treballar en relleu la cara vista dels carreus i amb un esfondrat major de les juntes). • En tercer lloc tenim la confecció del pany en planta primera i segona, en maçoneria concertada (revestiment en pedra rústica a la manera “muntanyesa” amb una col·locació irregular de les pedres), encara que els buits es troben sempre emmarcats amb rajola vista, al model toledà. • L’última planta es realitza amb rajola vista, així com les cantonades de l’edifici.

La composició de la façana consisteix doncs en un joc entre la pedra i la rajola, on aquest canvi de textura és molt notable en el projecte però no així en la realització, on l’encoixinat que té una forta presència en el dibuix es difumina i és relegat a un segon terme en la construcció. La pedra concebuda en origen com a fons on ha de ressaltar la rajola, es converteix ara en protagonista en detriment de la rajola en haver utilitzat una de color clar en lloc del color fosc previst en el projecte. També la ceràmica té un paper molt important en la façana, relacionant-la així amb la tradició valenciana, com a element constitutiu de la construcció, aportant color i expressivitat. En l’execució es pot apreciar el treball

231

artístic en el maneig de la rajola, que combinat hàbilment amb la decoració ceràmica realitzada exprofeso per a l’ocasió, aconsegueixen que el conjunt aconseguisca un harmoniós resultat final. La decoració ceràmica està formada per peces de taulells quadrats de cridaner color blau, matisat amb tons en blanc, sobre fons en color groc, es manifesten unes vegades en draps llisos, unes altres amb motius vegetals o d’animals alats i persegueixen aconseguir vistositat sobre la monotonia del color vermellós de les rajoles al que li aporten certa expressivitat pictòrica. Aquests adorns i decoracions ceràmiques tenen com a referència les composicions simètriques.

L’interior No obstant açò a l’interior ens trobem amb una concepció totalment diferent de la barreja d’estils de l’exterior. La distribució és clara i rotunda, on s’han analitzat perfectament els aspectes fu cionals amb una especial atenció a l’estudi de les circulacions. Té quatre entrades, la principal (carrer Zaragoza) és per al públic, la posterior per a recepció de paquets i zona de classificació i les dos laterals per a accés del personal. En la combinació del vidre amb la fusta i la ceràmica es manifesta el concepte d’integració de les arts, concepte netament modernista i utilitzat

232

Articles 1

en aquest edifici com a recurs pictòric. La fusta està molt bé treballada i presenta en la part superior, en el centre un escut tallat. L’últim pis presenta incrustacions en ceràmica amb motius valencians: taronges, fulles i l’escut de Castelló. El servei d’atenció al públic es realitza en un vestíbul quadrat al voltant del com s’obrin les finestres de les diferents dependències: certificats, cartes, girs postals,... La seua composició és racionalista, els pilars i forjats estan ressaltats i la resta és de fusta i vidre, subdividit aquest últim en franges verticals al llarg de tota la seua altura. Una important il·luminació zenital dota de llum al conjunt a través d’una claraboia de ferro i vidre amb un dibuix geomètric en estel amb colors groc i blanc. Juntament amb aquest ambient modernista veiem també una certa voluntat racionalista reflectida en la neteja en què queden a la vista els elements constructius (pilars i forjats) emmarcant la fusta i el vidre. Apreciem que en aquest edifici es plant ja una contradicció entre l’interior i l’exterior. Aquest últim expressa la monumentalitat pretensiosa que propugnava el casticisme (entès com a reivindicació defensiva del castís, del caràcter nacional espanyol) on preval l’artificiositat sobre el vertader tractament arquitectònic. No obstant açò, l’interior és d’una gran riquesa espacial amb una molt bona utilització de la llum que magnifica l’element de major importància: la zona d’atenció al públic. També s’aprecia una distribució molt clara i funcional amb una especial cura en el disseny ornamental de gran qualitat, com en la majoria de l’obres de Ribes.

Referències bibliogràfiques •

Aguilar Civera, Inmaculada. “Demetri Ribes”. 1980 Valencia.

•

Revista Ariadna. Universidad para mayores, UJI. Vol 1, nº 2, julio 2013.

•

Catálogo Patrimonio Arquitectónico de Castellón. PGOU junio 2012.

•

Guía d’Arquitectura de Castelló. Diputació de Castelló / Col·legi Territorial d’Arquitectes de Castelló. 1996.

233

Els edificis de la Plaça de la Independència

AUTOR í Fernando Pérez i Izquierdo Arquitecte

A finals del segle XIX i principis del XX, sorgix un corrent de renovació artística, el Modernisme el propòsit del qual és crear un art nou, jove, lliure i modern en contraposició amb els estils de l’època. En distints països va rebre diverses denominacions: Art Nouveau a Bèlgica i França, Jugendstil a Alemanya i països nòrdics, Sezession a Àustria, Modern Style en els països anglosaxons i Liberty o Floreale a Itàlia. En la nova estètica predominava la inspiració en la naturalesa al mateix temps que s’incorporaven novetats derivades de la revolució industrial, com el ferro i el vidre i que intenta integrar en l’arquitectura tot l’art i totes les arts. És un corrent essencialment decoratiu, encara que posseïx solucions arquitectòniques originals. Les seues formes són blanes i arredonides, encara que no és açò l’única cosa característica del modernisme sinó la profusió de motius decoratius. A Espanya l’arquitectura modernista va tindre un notable desenrotllament a Barcelona i València. A Castelló s’obté la màxima representació del modernisme en les vivendes de gestió privada de la Plaça de la Independència, amb origen en el principi del segle XX.

Amb el governador Bermúdez de Castro es derroquen les muralles entre el final del segle XVIII i el principi del XIX. Així al final del carrer Saragossa es crea una plaça en l’espai obert que s’anava formant (en el que era la

234

Articles 1

porta de Morella) i que l’Ajuntament va denominar Plaça de la Independència en 1891, després que alcalde Domingo Herrero adoptara la decisió d’iniciar la realització del Passeig que es diria de Ribalta, en 1876. Plaça de la Independència 8. Casa Calduch 1903. Francisco Tomás Traver És el primer edifici que es construïx en la Plaça de la Independència; corria l’any 1903 segons projecte del senyor Francisco Tomás Traver, en 1911 s’instal·la el mirador de fusta en el primer pis del xamfrà. Consta de planta baixa i dos altures més porxe, situat en cantó i presenta un marcat caràcter eclèctic (que tracta de reunir i incorporar en la seua obra el millor d’altres estils) , com és habitual en l’arquitectura de Francisco Tomás. L’edifici s’ordena a través de nou eixos de finestres rítmicament distribuïts (sis en la Ronda Magdalena un en el xamfrà i dos en la plaça de la Independència) i formats pels corresponents buits de la planta baixa, portes o finestres, dos finestrals de la mateixa grandària en les plantes altes i un òcul per a ventilació de la cambra com a acabament. La façana a la Ronda Magdalena és més llarga, sis fileres de vendes enfront de les dos de la plaça, no obstant això podem apreciar que tots els recursos

235

ornamentals es concentren en el cos que conforma el cantó, relegant la resta de la composició de la façana a un segon terme. És de gran interès esta façana principal, assenyalada per un encoixinat en el parament on apareix un balcó corregut en el primer pis i individuals en el segon, disposat sobre un sòcol de pedra de gran altura que quasi ocupa tota la planta baixa. Els balcons amb altiplans motlurades que descansen sobre mènsules s’acompanyen amb exquisides baranes de ferro. Ací cal prestar especial atenció a estos treballs de forja en els balcons i en la barana de la terrassa superior, que junt amb els elements decoratius, motlures, mènsules, relleus,... constituïxen un dels atractius d’esta interessant peça integrada en un conjunt imprescindible de l’escena urbana de la nostra ciutat, de marcat caràcter i estil propi. En esta composició és interessant destacar que els òculs s’arrepleguen en unes peces en relleu que adornen els vans dels balcons de l’última planta, llindes amb motius florals que descansen sobre mènsules en els seus extrems. És un motiu recurrent que utilitza també l’arquitecte en els edificis situats en el carrer Enmig 53 i Cavallers 47. Cal ressenyar que l’acabament, que en la resta de l’edifici és una cornisa motlurada amb dentells sobre la qual apareix la teula, presenta en el xamfrà una barana metàl·lica, entre pilars, que li conferixen una major excel· lència i accentuen la importància que l’arquitecte li dóna a esta façana en cantó. Davall estos elements i ara ja en tota la longitud de façana, destaca la utilització de rajola vista en la cambra.

236

Articles 1

Plaça de la Independència 7. Casa dels Cigonyes 1912. Godofredo Ros de Ursinos Coneguda com a casa de les cigonyes va ser construïda en 1912, molt probablement per traces del senyor Godofredo Ros de Ursinos, per a l’industrial de la ceràmica Porcar. Sens dubte és l’edifici més decididament modernista de Castelló i consta de planta baixa, dos altures i porxe. L’esquema funcional de l’edifici en origen estava organitzat en dos vivendes per planta, escala central comunitària i celobert. Cada vivenda constava de tres dormitoris amb ventilació al pati, igual que la cuina. Les zones nobles, saló i menjador recauen a la façana principal de la plaça. A principi de la dècada dels noranta es va realitzar una rehabilitació integral que va transformar la distribució original interior.

A nivell compositiu ens trobem amb una façana senzilla, l’ornamentació a base de ceràmica li atorga una policromia que la fa cridanera. Així en els panys entre balcons -amb una reixeria de disseny molt elegant- es disposen unes pilastres decorades amb ceràmica blava i que recorren les plantes primera i segona. Ací s’ha utilitzat la tècnica tan valenciana del trencadís (que és un tipus d’aplicació ornamental del mosaic a partir de fragments de taulellets) i les pilastres descansen sobre uns pedestals amb rosetó inferior decorats amb dos cigonyes. A l’altura de la cambra es rematen amb dobles columnes tornassolades amb figuració salomònica i que suporten uns florons bulbosos amb pinacles en color verd. Els òculs del porxe apareixen també emmarcats amb motius florals en relleu i també realitzats amb peces ceràmiques i actuen de coronació del buit inferior.

237

Ja siga a Europa o a Àsia, la cigonya sempre es va considerar una au de bons auguris, símbol de fecunditat, de felicitat filial, de riqueses i, per descomptat, de concepció. També se li relaciona amb la clemència i la compassió, degut tal vegada a què la cigonya alimenta i cuida als seus progenitors quan estos es fan vells. Plaça de la Independència 6. Vivenda unifamiliar 1911-1913. Manuel Montesinos Arlandis/ Francisco Maristany Casajuana Remodelada en 1945 es va afegir el mirador. Edifici de quatre plantes amb una composició simètrica d’eix vertical. La façana està formada per un portal amb els cantons superiors arredonits en planta baixa per un mirador quadrat en la planta primera, en el que s’obrin tres grans buits allargats que s’eleven i projecten en la reixes (entre pilars) del balcó del pis superior i una xicoteta finestra en la planta tercera.

238

Articles 1

El front es remata per una cornisa correguda recolzada en els extrems en dos mènsules i una balustrada entre dos pilars acabats amb maduixes i entretallada amb una barana massissa que conté un escut amb motius (banya de l’abundància, roda denteu, flors, vegetals,...) La decoració de la porta del balcó se situa en la llinda, en el que un recrescut d’eixa zona s’unix amb el de la finestra superior fins a arribar al dentat de la cornisa. La fusteria és de fusta, més moderna la del mirador, amb persianes enrotllables i cal destacar el disseny de la manyeria. És un més dels edificis què en la postguerra es remodela l’interior i s’afig el cos volat. Plaça de la Independència 5. Casa Alcón 1913. Manuel Montesinos Arlandis. Com els edificis veïns consta de planta baixa destinada a magatzem i dos altures per a vivendes que oferix un curiós eclecticisme de mescla d’estils en la seua ornamentació. Així utilitza elements del repertori ornamental de la “sezession” vienesa, sobretot en el segon pis on apareix un acabament amb arc apuntat i pinacles, tot mesclat amb típics tríglifs modernistes. Molt marcada la simetria vertical de la façana amb un eix central que arreplega els balcons emmarcats en pilastres amb encoixinat en planta primera i segona. Els buits de planta primera disposen en el lateral d’esveltes columnetes apariades amb acabament superior en doble capitell corinti coronat amb rosetó. En planta primera les columnes són úniques i de major presència, també amb capitell corinti. Els balcons amb altiplans motlurades, descansen en mènsules laterals i central. Importantíssim el treball de forja de les baranes dels balcons.

239

Plaça de la Independència 4. Casa Chillida 1914-1915 Anònim 1934 Vicente Traver Tomás. Remodelació Obra realitzada entre els anys 1914 i 1915. En 1934 es van realitzar obres de reforma dirigides per D. Vicente Traver Tomás. Edifici amb un fort volum prismàtic en cantó; consta de planta baixa i dos plantes de pisos, però el cantó es remata elegantment amb una lògia d’esvelts arcs de mig punt (amb icona de torre) i una potent balustrada entre gerros de pedra d’excel·lent factura, fa la sensació de ser una elevació posterior a la base. Els buits s’estructuren en tot l’edifici de forma molt ordenada, en eixos. Enfront de la sobrietat de la façana lateral, on únicament es combina buits rectangulars, mínimament adornats amb un senzill joc de motlures geomètriques, la façana principal, que dóna a la plaça i contribuïx fortament al seu aspecte. Una composició de dos eixos: en un d’ells, el mirador d’obra, de forma poligonal i en l’altre dos balcons els buits dels quals s’emmarquen per formes neoclàssiques i un frontó. I una rica reixeria, de complexos dibuixos, però molt d’acord amb este edifici, de forta presència urbana, del que destaca la seua cuidada composició ornamental, amb utilització d’elements de vocabulari Neoclàssic. Com en la resta d’edificis de la plaça observem una especial atenció el disseny i execució de la reixeria que cobra així un paper de marcada importància. Referències bibliogràfiques

240

•

Benito Goerlich, D. “Arquitectura modernista Valenciana”. 1992 Valencia.

•

Gimeno Michavila, V. “Del Castellón Viejo”. Confederación Española de Cajas de Ahorros. Barcelona 1984.

•

Olucha Montins, F. “La Plaça de la Independència. Unes notes a propósit del seus edificis”. Llibret gaiata 6. 1994. Castellón.

•

Catálogo Patrimonio Arquitectónico de Castellón. PGOU junio 2012.

•

Guía d’Arquitectura de Castelló. Diputació de Castelló / Col·legi Territorial d’Arquitectes de Castelló. 1996.

Articles

Institut Francisco Ribalta en el centenari del seu trasllat

AUTORA í Patricia Mir i Soria Llicenciada en Humanitats i Periodista Cultural

L’insigne pintor barroc Francisco Ribalta i el rei Jaume I El Conqueridor competixen entre si per acaparar en la ciutat de Castelló més espais dedicats en el seu honor. Avingudes, carrers, parcs, hospitals, universitat, instituts, inclús escultures commemoratives. Este és el cas de l’Institut Ribalta de Castelló, poderós edifici que l’arquitecte municipal Francisco Tomás Traver (1866-1928) va alçar en l’avinguda rei En Jaume I número 35. Curiosament l’institut no va rebre el nom de Francisco Ribalta fins a gener de 1943. Abans es coneixia com a Institut Nacional de Segona Ensenyança Juan Marco (19371943) i, amb anterioritat, simplement Institut Provincial de Segona Ensenyança. És precisament en este curs 2016-2017 quan el centre celebra el centenari del trasllat a l’edifici actual.

241

De forma primigènia, l’institut es va fundar en 1846 sota la denominació d’Institut Provincial de Segona Ensenyança. Ocupava en aquell moment un edifici situat en el carrer Major, en l’antic convent de Monges Clares, hui desaparegut i substituït per l’actual plaça Santa Clara. Era habitual en l’Espanya d’eixos anys aprofitar convents afectats per les lleis desamortitzadores i Castelló no va ser una excepció. L’acta del claustre inaugural té data de 5 d’octubre de 1846 segons es relata en el llibre ‘L’Institut Ribalta’ que la Diputació de Castelló va editar en 1994. En estos primers anys va tindre entre els seus directors al professor Domingo Herrero, que també va aconseguir l’alcaldia de la ciutat. A pesar de les reformes d’ampliació empreses entre 1895 i 1905 l’edifici es revela xicotet i incòmode per a una comunitat cada vegada més nombrosa. És llavors quan l’arquitecte Francisco Tomás Traver rep l’encàrrec de dissenyar un nou edifici en el solar dels terrenys del ‘Pany de les Creus’. L’immoble ocupa l’espai de l’antiga plaça de Vilarroig, on es trobava la primitiva plaça de bous que es va substituir pel nou cós construit per l’arquitecte provincial Manuel Montesinos Arlandiz. Un espai privilegiat de prop de 7.125 metres quadrats de superfície en ple centre de la ciutat que l’arquitecte va rebre com un autèntic regal. L’institut ocupa una mançana completa amb una planta de quadrilàter irregular. Així, Tomás Traver va emprar un llenguatge propi de l’eclecticisme tardà que respon a una decoració de sobri caràcter renaixentista. La contracta de les obres va recaure en Luis Gómez Arroyo. L’obra va ser construïda amb fons de l’Estat i el seu pressupost va ascendir a 1.191.214 pessetes. La inauguració del flamant institut es va celebrar un 14 de gener de 1917, després de la conclusió de les obres que es van prolongar des d’un 28 de febrer de 1912. És cert que en el curs 1931-32, segons la Guia d’Arquitectura de Castelló, es va procedir la restauració de la major part de l’edifici i en el curs següent es va executar un projecte de reforma del centre. Esta mateixa publicació afirma que és un edifici de gran port i excel·lent construcció. Tomás Traver posseïx altres edificis ressenyables com l’Obelisc de la Llibertat, la Casa dels Caragols, el cementeri de Vila-real o el Banc de Castelló, entre altres.

242

Articles 1

Durant la Guerra Civil l’institut es va convertir per uns mesos en Hospital Militar de l’exèrcit de Llevant i ja en etapa franquista, en 1946, es va construir la capella en el primer pis, a més d’altres obres per a condicionar novament el centre a la docència. A pesar del seu caràcter quasi centenari, l’edifici gaudix de molt bona salut. A les seues aules s’han format un important nombre de castellonencs baix l’empar d’un cos docent amb alguns noms destacats. En el seu web oficial se citen José de la Torre Bellugada, José Sanz de Bremón, Damián Alcón, Luis Querol, Eduardo Fernández, Francisco Esteve, José Trullén, etc. L’edifici compta amb tres grans patis rodejats de corredors porticats dividits entre els diferents centres docents primigenis, a saber, institut, Escola Normal i Escola de Treball. A més, en la part posterior de l’immoble es va instal· lar un jardí botànic i d’assajos agrícoles que més tard (cap a 1948) es convertiria en un altre pati pavimentat destinat a la pràctica de l’esport. Un atri claustral, una emblemàtica escala monumental d’estil imperial, laboratoris, museu ple de curiositats, seminaris, aules, saló d’actes, biblioteca, vivenda del conserge, despatxos, torre d’observació, capella o arxius són alguns dels espais més referencials d’este edifici ja centenari. En el replanell de la magnífica escala inspirada en la de Covarrubias de l’Alcàsser de Toledo i sobre bloc massís de marbre presidix un bust en bronze del pintor Francisco Ribalta, obra de l’escultor Juan Bautista Folía. L’institut posseïa la talla en escaiola i el que van fer va ser portar-la a la foneria per a passar-la al bronze. Es va instal·lar en el seu actual emplaçament el 5 d’abril de 1993, segons conte Ismael Sanjuan Monzonís en el llibre sobre l’Institut Ribalta. En el primer pis mereix ressenyar-se el gran saló d’actes d’estil pompeià amb cassetons en el sostre, pilastres corínties i mascarons a manera de mènsules de suport. Una estada decorada en 1915 amb pintures al·legòriques de Vicent Castell Domènech. Esta és segurament la millor estada de tot l’edifici. Posseïx la mateixa superfície que el vestíbul i té una altura de 10 metres. Les pintures fan al·lusió

243

a les assignatures del pla d’estudis de 1901; a saber, gramàtica, geometria, geografia, dibuix, física i química, agricultura, religió i història. En la part frontal la Llei i la Justícia. Vicent Castell va realitzar les pintures amb oli sobre llenç. Representen 10 grans panells verticals rematats amb arcs de mig punt i figures femenines per a cada al· legoria. A més és l’única estada amb escultures, motius decoratius com a cariàtides, escuts, capitells i motlures d’escaiola. La façana principal de marcada horitzontalitat, que dóna en l’avinguda rei En Jaume, recorda edificis veïns com les Escoles Pies, l’Hospital Provincial (ambdós articulats també en patis) o l’antic Palau de la Diputació Provincial. Altres autors com Jaime Peris Domínguez també han volgut veure similituds amb la façana de la Universitat de Barcelona. La façana posseïx tres accessos independents. El principal es realitza per tres grans portes que donen accés a un vestíbul amb pilastres de a on surt l’escala. L’edifici compta amb tres plantes i un cos central destacat que marca l’accés principal. Estem puix davant d’una façana de línies horitzontals interrompudes per eixe cos central lleugerament reculat que definix l’eix de simetria de la façana, igual que ocorre en la universitat catalana. Seguix el model clàssic de palau de tall renaixentista. La planta baixa s’alça sobre alt sòcol de pedra de carreu amb parament encoixinat i finestres amb arcs de mig punt. En el primer pis, o pis noble, destaca la decoració a base de pilastres dòriques i balustrada sobre poderoses mènsules. Les finestres tenen arcs rebaixats sota cornises recolzades en mènsules i balcons balustrats de pedra. Remata este pis una cornisa amb un discret fris de taulellets. L’últim pis, concebut com un àtic, és un cos de finestres decorat en la seua part central amb escuts i altres elements propis del repertori historicista. Les finestres són rèplica simplificada de les de la planta

244

Articles 1

principal. L’acabament del cos central sobreïx de la coberta, igual que en els Escolapis. L’edifici es remata a més per un ràfol sobre permòdols que es trenca en eixe cos central formant un frontispici. L’edifici ha patit al llarg de la seua història diferents reformes. La primera va ser de 1946 a 1948 amb una intervenció a l’interior. Les obres van consistir en la millora i reforma del saló d’actes, despatxos, sales de professors, secretaria, escala, instal·lació de la llum elèctrica en tot l’edifici, construcció de la capella i pintura de l’immoble. La segona gran reforma va ser entre 1950 i 1960. En eixa dècada es van realitzar diverses obres per a condicionar les dos seccions (masculina i femenina) de preparatori i l’Escola Llar en el pis superior de l’ala Nord. També es va tapar i va envidrar una part de la galeria Nord; es va ampliar la secretaria obrint quasi la totalitat d’un dels patis menors adjacents a la mateixa; es va instal·lar l’actual mobiliari del saló d’actes; es va reformar la instal·lació general subterrània de calefacció; es van pintar els exteriors i es va habilitar una vivenda per a porters. Entre 1960 i 1970 es va realitzar una reforma en les aules de l’ala Sud i es construïx un corredor volat sobre el pati menor d’eixa zona per a la comunicació entre classes. En 1964, al traslladar-se a un altre immoble la Biblioteca Provincial, es recuperen tres aules i una d’elles es dedica a biblioteca del centre, realitzant-se les necessàries obres de condicionament. En 1967 s’habilita el gimnàs i s’il·lumina la pista poliesportiva. Entre 1968 i 1969 es reformen per complet els servicis sanitaris. En 1985 es realitza una reforma parcial de les finestres avariades de les façanes Nord i Oest i s’instal·la un ascensor per a discapacitats. I la tercera reforma i més important, a manera de remodelació general, va ser la de 1990. I tot perquè el 14 de gener de 1992 es va celebrar amb tots els luxes el 75 aniversari de l’Institut, després d’estes importants obres de remodelació que es van prolongar fins a setembre de 1993. Esta reforma va suposar una redistribució de tot l’interior. Vint-i-cinc anys després, l’activitat és frenètica amb motiu de l’efemèride del centenari. Institucions, claustre i col·lectius d’antics alumnes i professors s’han bolcat en els actes programats. Aprofitant la celebració, s’ha renovat el

245

logotip del centre i s’ha dissenyat un logotip específic per a la commemoració. Al gener d’este mateix any l’institut va acollir un acte solemne i multitudinari en la sala d’actes, i al febrer una exposició en la Fundació Dávalos-Flétcher. A més, l’Ajuntament té previst entregar-li la Medalla d’Or de la ciutat.

I és que l’institut seguix molt lligat al dia a dia del Castelló del segle XXI. El passat mes de setembre, per exemple, el Servici Provincial de Restauració de la Diputació de Castelló va entregar a l’institut dos làmines biològiques restaurades, dins del marc de col·laboració entre la corporació provincial i l’institut Ribalta. Es tractava de dos litografies de principis del segle XX que el centre va adquirir en 1916 com a material didàctic per al departament de Biologia. Una, la número 14, representa l’estructura i procés d’alimentació per filtració d’una esponja marina (spongiae) i l’altra, la 17, fa referència a l’estructura de diversos tipus de protozous filiats (infusoria). Les làmines pertanyen a l’il·lustre professor austríac Paul Pfurtscheller que va realitzar un conjunt de peces sobre zoologia. El Servici de Restauració ha realitzat un magnífic treball eliminant el suport auxiliar que estava deteriorat, netejant i consolidant el nou suport.

246

Conte Infantil

La Gaiata Fanfarrona

AUTORA í Laura R . Sábado Il·lustració í Lorenzo Ramírez

Una nit vaig somiar amb una bruixeta que es deia Vigi. Mai l’havia vist, ni sabia qui era. Em parlava d’una gaiata fanfarrona. Adormida com estava, jo només feia que preguntar-li: -Però tu qui eres i què vols de mi? Per què em contes esta història? Ella seguia parlant, parlava molt, i em va anar aclarint: -Sóc la bruixeta Vigi, i com m’han dit que a tu t’agrada escriure, vull que contes als xiquets i xiquetes de la Gaiata 1, la història de la Gaiata Fanfarrona. - I per què no puc contar-la als xiquets i xiquetes de la resta de Comissions de Sector? Per què sols als del Brancal de la Ciutat? - Per què estic fent-me velleta i ja em falla la memòria. Em diuen Vigi, perquè sóc la Vigilant del Magatzem de les Gaiates, i no recorde amb seguretat ni l’any ni a quin sector pertanyia la Gaiata Fanfarrona. Sols n’estic segura que l’ha van fer al segle passat i que no era la Gaiata 1, per què ells mai han fet una gaiata així. Ufff! No voldria que ningú s’enfadara amb mi per haver-ho contat... - I aleshores per què hem de fer-ho ara? No entenc res, Vigi. Explica’t millor

247

- Perquè fins ara, jo he viscut al Magatzem de les Gaiates. Sempre parle amb elles i, cada any quan arriba la Magdalena, les aconselle perquè no siguen massa presumides ni orgulloses... Tot per evitar que torne a repetir-se la història. No saps que malament ho vaig passar! Puc fer encanteris sempre que vulga, però m’agrada actuar per a coses boniques: que ningú es faça mal mentre es construeixen els monuments gaiaters, que no falle cap bombeta de llum quan isquen a desfilar... Això si, sols em poden veure elles. Molta gent ha sentit parlar de mi, i sé que dubten de la meua existència. Però jo allí estic i mai ningú em podrà veure. - I ja t’has cansat de viure allí? És un lloc especial, bonic i divertit. - Tens tota la raó, però ja em toca descansar, i me’n vaig a viure a la Residència de Bruixetes i Bruixots Jubilats. Vindrà una altra bruixeta jove per substituir-me però els joves ja se sap... Que si la granera amb connexió wi-fi, missatges a les Gaiates per whatsapp, a saber com evolucionarà tot açò! I dit això... Vigi va desaparèixer. Jo em vaig despertar i, en obrir els ulls, em vaig posar a escriure. Esta és la història que volia que us contara, i com no sabem de quin sector és la Gaiata a la qual es refereix, l’anomenarem sols com Gaiata Fan, de “Fanfarrona”. “S’escoltava al Magatzem de les Gaiates: -Mireu quantes bombetes m’hi han posat! Són d’última generació. I quants gotets de vidre! Són d’un vidre especial... Els meus canvis de llum són els més espectaculars! Ha vingut el millor electricista per fer el muntatge. Fins i tot les teles dels faldons del meu carro són més lluïdores i de millor qualitat que les vostres. Les han portades des de fora expressament per a mi. La resta de Gaiates es miren unes a les altres, bufen i sospiren: -No es cansarà mai? Que creguda i fanfarrona! Però Fan continua... -Sabeu que el meu Artista Gaiater és el més afamat de tot el món?

248

Conte Infantil

Sempre la mateixa cançoneta. No respectava a cap d’elles, ni tan sols tenia mirament amb les Gaiatetes Infantils, a les que insultava més encara dient que ella era major i molt alta. Cada dia Vigi l’escoltava, i compartia el patiment de la resta de les Gaiates. Potser no foren tan boniques com ella, o pot ser que sí... Però elles, l’únic que volien era desfilar amb orgull, acompanyades de les seues madrines, presidents i comissions. I ja decidiria el Jurat... Si obtenien premi, millor! I si no era així, tampoc passaria res! Era més important per a totes poder seguir la tradició i viure les Festes de la Magdalena, cadascuna des del seu lloc, gaudint amb la gent del seu sector, i també amb la resta dels castellonencs i forasters que les visitaven. Fan de tots eixos “romanços”, com ella deia, no en volia saber res. Vigi li deia moltes vegades que estava comportant-se moooolt malament amb les seues companyes, però la seua actitud no canviava mai. El dia que va insultar a totes dient que ella era tan elegant i lluïdora que mereixia ser la Gaiata de la Ciutat per a tots els anys, la bruixeta vigilant va decidir que fins ací havia arribat tanta “fanfarroneria”, i va desempolsar el seu llibre d’encanteris roïns, que no utilitzava des de feia un fum d’anys. Va arribar el dia de la Desfilada de Gaiates. Últimes proves de llums abans d’eixir i enfilar-se cadascuna cap al seu lloc. Totes perfectes... menys una.

249

Fan plorava i plorava sense consol (amb llàgrimes de gaiata, que sols les podien veure la resta de gaiates i Vigi). Cap de les seues bombetes feia llum. Totes apagades, des de la primera fins a l’última. Es van reunir, amb caràcter d’urgència, tots els experts electricistes de la resta dels monuments perquè ningú entenia que passava, ni sabien què podien fer. Aparentment, tot estava correcte. Des d’un raconet, la vigilant l’observava, amb cara seriosa i de pocs amics. Volia que Fan s’adonara del poder que ella tenia en eixos moments. Si es disculpava amb les seues companyes, tot aniria bé. Si no ho feia, no sortiria del magatzem, o pitjor, sortiria sense il·luminar, i passaria tota la vergonya del món. També hauria d’escoltar els xiulits de la gent... Fan volia desaparèixer, que el terra se l’engolira... Però ho va pensar millor. Li faria cas a Vigi. Demanaria perdó a la resta de les Gaiates, especialment a les Infantils. Canviaria, ho intentaria de veres. Desfilarien totes juntes, i que decidira el Jurat quina era la que mereixia guanyar. Fan va obtenir un premi, perquè realment era moooolt bonica i estaba moooolt ben feta, però va aprendre la lliçó.” I fins ací, xiquets i xiquetes, la història de la Gaiata Fanfarrona que Vigi em va contar en un somni. Espere que us haja agradat. I, com mai hem sabut d’una altra Gaiata que s’haja comportat tan malament com aquesta, serà perquè la jove bruixeta que viu ara al Magatzem de les Gaiates també està fent molt bé, igual que va fer Vigi, la seua feina. Desitgem que cuide molt bé de totes les Gaiates i que totes puguen lluir ben il·luminades cada any per Magdalena.

250

Auca de l’Indumentària

6 AUTORA í Andrea Renau i Telo Madrina Infantil Gaiata 1, 2017 251

PROGRAMACIÓ DISSABTE, 18 DE MARÇ 12’00 h. 16’00 h. 23’00 h. 23’00 h.

Anunci oficial de les Festes i Mascletà a la Plaça Primer Molí. Cavalcada del Pregó Trasllat de les nostres Gaiates al carrer Sant Roc. Animació musical a la plaça Botànic Calduch.

DIUMENGE, 19 DE MARÇ 07’00 h. 08’00 h. 19’00 h. 19’00 h. 23’00 h.

Repartiment de canyes i cintes a la Plaça Major. Missa de Romers i, en finalitzar, Romería de les Canyes. Tornà de la Romería i Processó de Penitents. Desfile de Gaiates Animació musical a la plaça Botànic Calduch

DILLUNS, 20 DE MARÇ 10’30 h. 15’00 h. 20’00 h. 24’00 h.

Cavalcada Infantil Inaguració de la Carpa de la Gaiata Encesa de les Gaiates a l’Avinguda Rei en Jaume Trasllat de les nostres Gaiates al Sector (Plaça Botànic Calduch)

DIMARTS, 21 DE MARÇ 12’00 h. 21’00 h. 22’30 h.

Obertura de la Carpa Entrega de premis a la Plaça Major. Sopar de pa i porta.

DIMECRES, 22 DE MARÇ 11’00 h. 17’30 h. 21’30 h.

252

Obertura de la Carpa. Xocolatada i Animació Infantil en la Plaça Botànic Calduch Sopar de pa i porta.

DIJOUS, 23 DE MARÇ 11’30 h. 11’45 h. 17’00 h. 21’30 h. 23’00 h.

Recepció Comitiva Carros Guarnits (Avinguda València) Pujada de la comissió als Carros Guarnits i partida al Recinte de la mascletá Cos Multicolor a l’Avinguda Rei en Jaume Sopar de pa i porta Animació musical a la Plaça Botànic Calduch

DIVENDRES, 24 DE MARÇ 12’00 h. 17’00 h. 22’00 h. 23’00 h.

Obertura de la Carpa Visita de les Reines al nostre sector Brancal de la Ciutat Sopar de Socis Animació musical a la plaça Botànic Calduch

DISSABTE, 25 DE MARÇ 12’00 h. 15’00 h. 22’00 h. 23’30 h.

Obertura de la Carpa Ofrena de flors a la Mare de Déu de Lledó Sopar de pa i porta Actuació Musical

DIUMENGE, 26 DE MARÇ 12’00 h. 14’00 h. 18’00 h. 22’30 h. 22’45 h. 23’00 h.

Obertura de la Carpa Paella per als socis Trasllat de les nostres Gaiates Desfilada final de Festes Gran Traca Final Magdalena Vitol

Magdalena 2 017

253

254

M AG DA L E N A

255

Bones festes!

256