Llibret 2020 by Gaiata1

BRANCAL DE LA CIUTAT

Malgrat això, aconsegueix estudiar diverses fases del dibuix pas a pas per correu i conèixer diverses tècniques com el pastís o l’aquarel·la. Aquests somnis segueixen durant la resta de la seua vida: visita museus, galeries i exposicions, gràcies a la seua estada d’un parell d’anys a València. En 1970 es trasllada a Castelló, lloc on contrau matrimoni, és pare de dos fills i desenvolupa la seua activitat laboral com a perruquer.

Pepe Mora Estall (Viver, 8 de juliol de 1948), perruquer i pintor.

Biografia de Pepe Mora Estall Com a perruquer comença la seua marxa en 1960, quan comptava amb 12 anys, tallant el pèl i pentinant, el que ha sigut la seua font d’inspiració durant més de 50 anys. Com a pintor, comença amb només 6 anys, en 1954, dibuixant el que veu al seu voltant en el seu bonic poble de Viver, amb les seues valls, les seues muntanyes, el seu riu, les seues oliveres i ametlers… Amb els pocs mitjans dels quals disposa, únicament carbonets i goma d’esborrar, va creant i descobrint el que posteriorment seria la seua vena artística. Durant els seus estudis de batxiller, les seues notes més altes sempre eren en dibuix. En aquells joves anys, els seus somnis eren estudiar Belles Arts, una cosa molt difícil a causa de la precària situació econòmica d’aquella època per a un xic de poble.

L’any 2000, el destí li porta a conèixer a María del Carmen López Olivares, mestra de pintura, la qual li anima a tornar a pintar, fent-lo el seu alumne. Amb ella, coneix a altres pintors de Castelló, i fa que les il·lusions i somnis de joventut tornen a ressorgir. Posteriorment, coneix Arts i Oficis, on rep formació dels mestres Luis de la Fuente i Vicent Varella durant diversos anys. Pertany durant diversos anys a Beniart, grup d’artistes amb els quals coincideix realitzant algunes de les seues exposicions. Les seues exposicions de caràcter col·lectiu es reparteixen per la diversa geografia que envolta la capital de la Plana, destacant llocs com: Castelló, Benicàssim, Orpesa, Peñíscola, Cirat, Viver, Sant Mateu, l’Alcora, Chulilla, Artana, Borriana, Vilareal, València, entre altres. Posteriorment, i ja des de l’any 2008, va realitzar exposicions en solitari, de les quals cal recalcar la realitzades en la Biennal de València (any 2008), Galeria Real de Castelló (2009), Casa de Cultura de Viver (2010), Galeria Real (2011) o Casa dels Caragols (2011), destacant d’aquests anys el primer premi de portada de llibrets de les festes de la Magdalena 2010. Soci fundador del grup Amart, Pepe somia amb continuar pintant, plasmant en els seus llenços la llum, els moments, el cel, les festes i les seues gents, en definitiva aquest Castelló que el va acollir amb tanta tendresa i afecte, i que li ha fet tan feliç, per la qual cosa se sent castellonero i estima Castelló des del més profund del seu ser.

Salutacions - 5 Comissió - 26 Monuments - 76 Esdeveniments - 85 Brancaler de l’any - 114 Articles - 116 Conte Infantil - 282 Programació - 284 EDITA Associació cultural Gaiata 1 “Brancal de la Ciutat” PRESIDENT Arturo España i Marzá

DIBUIX PORTADA Pepe Mora Estall PUBLICITAT Comissió Gaiata 1 “Brancal de la Ciutat”

COORDINACIÓ Mayo Ripollés i Basco Luisa Arenós i Bordils Carlos Feliu i Mingarro Carmina Usó i Vicente Estela Bernad i Monferrer Miguel Ángel Mulet i Taló

DISSENY I MAQUETACIÓ Cristina Gyorgy (Marcaprint)

Amb la col·laboració i correcció lingüística de: Inmaculada Fortanet i Gómez

IMPRIMEIX Marcaprint D.L. CS 57 - 2014

FOTOGRAFIA Estudio Rogelio Sucine Comissió Gaiata 1 “Brancal de la Ciutat”

LEMA: El present llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià.

Arturo España i Marzá President de Brancal de la Ciutat

Molt estimats socis i veïns del Brancal de la Ciutat, la Gaiata 1 de Castelló: Un any més, un llibret més i una constant que no es perd, la d’una gran Comissió capaç de representar al nostre sector des de l’afecte més intens i la responsabilitat que això implica. Aquest és un any de celebració, per coincidir amb el 75 aniversari de l’actual sistema que regeix les Festes de la nostra ciutat i, en conseqüència, també ho és de la nostra Gaiata que en el transcurs d’aqueix temps no ha deixat de mantindre i aprofundir en la història i tradicions de Castelló des del nostre benvolgut sector. L’orgull de presidir aquesta Associació en la seua 75 onomàstica es veu reforçat per la il·lusió que transmet la Comissió del Brancal de la Ciutat des del membre més jove fins a l’adult de major edat per la capacitat d’implicació que ens ha portat fins als nostres dies compartint la companyia necessària que requereix una relació humana excel·lent i, per això, desitge agrair a cadascun dels membres l’actitud i l’esforç depositats en cadascun dels segments que contribueixen a engrandir la nostra Gaiata. Des de la fantàstica representació de les nos-

tres Madrines, Dames, acompanyants i porta-estendards fins a la confecció dels monuments Gaiaters amb tota la tasca que implica d’artesania manual i treball de pintura passant per la confecció d’aquest llibret, l’organització de la Presentació, el control de la documentació o la tresoreria, sense oblidar l’aportació de tants amics i empreses que ens brinden la seua col·laboració tan desinteressada com necessària. “Tota pedra fa paret”. Agrair sempre a la Falla L’Ambient de Vall D’uixó, la Foguera Sant Blas d’Alacant, la Falla Convent de Jerusalem de València i la Falla el Caduf de Benicarló la germanor amb la qual es reflecteix la convivència entre amants de les tradicions de diferents localitats encara que afins en sentiments, afecte i pretensió de mostrar i compartir les arrels que els nostres avantpassats ens van deixar en herència. No em queda sinó expressar els meus més sincers desitjos. Ratifiquem ”la promesa de mantindre sempre encesa la llum de l’amor filial” Feliç Aniversari! I millors Festes de la Magdalena 2020!

Amparo Marco i Gual Alcaldessa de Castelló

No importa el temps que passe. Just 75 anys després, les festes de la Magdalena continuen il·luminant els cors de tots els castellonencs i totes les castellonenques. Tal com fan les gaiates amb els carrers de la ciutat. La seua llum guia per igual la ciutadania i els turistes cap a una nova Magdalena d’alegria i fraternitat. La seua lluentor, més forta i lluminosa a mesura que passen els anys, posa Castelló en el focus dels festejos i la convivència. El món sencer contemplarà amb admiració l’espectacle de llums que brinden les gaiates, part crucial d’una festa d’interés turístic internacional. I enguany, amb motiu del setanta-cinqué aniversari de la Magdalena, sé que refulgiran amb més intensitat que mai. Les gaiates simbolitzen els valors sobre els quals es consolida Castelló. Són un exemple d’esforç i superació, perquè mai cessa en els sectors gaiaters la voluntat de millorar els seus monuments any rere any. També simbolitzen el perfeccionisme i l’afecte pels detalls que caracteritzen la societat castellonenca, paradigma d’ambició. Per descomptat, representen una actitud tan oberta i emprenedora com ho és el Mediterrani que banya les nostres costes. Conéixer les gaiates és conéixer Castelló. Són molt més que obres d’art. Són orgull de genealogia, emocions convertides en monument.

Transcendeixen allò material i abasten tot tipus de sentiments, com certifiquen la passió, l’emoció i l’amor que s’albira en els ulls de totes les persones que componen els sectors gaiaters. La seua devoció és un llegat que s’hereta de generació en generació i que pot palpar-se en cada gaiata. Un exemple d’això és la Gaiata 1, Brancal de la Ciutat, que durant aquests nou dies il·luminarà els carrers limítrofs de la plaça Botànic Calduch amb tanta llum com il·lusió professen els i les membres del seu sector. Del 14 al 22 de març, les veïnes i els veïns de Castelló es delectaran amb la majestuositat de la nostra estimada Gaiata 1. Celebre que tota la ciutat puga gaudir un any més de l’esperit magdalener i de la llum de gaiates com la de Brancal de la Ciutat. Res d’això seria possible sense el treball, el compromís i la cooperació de qui s’implica perquè les festes de la Magdalena continuen creixent. Agraïsc de tot cor el treball del Patronat Municipal de Festes, les gaiates, les colles, els ens vinculats i les associacions culturals, en definitiva, de tot el món de la festa. Us convide a gaudir d’un altre any magnífic de celebracions i a consolidar-nos com a exemple de convivència, diversitat i alegria. Bones festes!

José Pascual Martí i García President Excma. Diputació de Castelló Amics i amigues de la Gaiata 1: El primer que vull fer és desitjar-vos una feliç Magdalena 2020. Especialment a les vostres madrines: Carla Batalla i Clara Beltrán. Sé que amb el vostre president al capdavant, Arturo España, treballeu de forma molt intensa al llarg de l’any perquè el sector gaudisca de la millor festa possible. En la nova Diputació som conscients de la importància de les gaiates i vull manifestar-vos la nostra voluntat d’estar sempre al vostre costat. Per això, hem ampliat les bases de les subvencions als monuments, ja que fins ara només es contemplaven ajudes orientades a l’eficiència energètica, alguna cosa que acabava sent injust perquè tots els anys no és necessari canviar la instal·lació elèctrica. En conseqüència, en 2020 també seran subvencionables altres elements. Creiem que és més just perquè així totes les gaiates s’asseguren una subvenció de 1.500 euros. Brancal de la ciutat, paraules majors que parlen de la transcendència de vostra gaiata i del bé que sabeu fer i gaudir de la festa. També sé del vostre gust per la música, que us va portar en la vostra presentació a fer un recorregut pels èxits musicals que han sonat al llarg de les 75 edicions de les festes. La música és un dels principals nutrients de l’esperit i en la Magdalena resulta imprescindible. A més, ja ens va advertir Plató que “és per a l’ànima el que la gimnàstica per al cos”. Sigueu moderadament feliços, tireu-vos al carrer i viviu amb la màxima alegria els 75 anys de les festes fundacionals de Castelló, perquè hi ha molt a celebrar.

Cambia a

Caja Rural de Teruel

Te ofrecemos trato personalizado y cercano.

Conseguirรกs rentabilidad para tus ahorros.

Dispondrรกs de asesoramiento por profesionales de confianza.

...nosotros nos encargamos de todas las gestiones, sin que tengas que ir a tu antigua entidad.

Carmen Molina i Ramos Reina de les Festes de la Magdalena 2020

GalÂˇla Calvo i Santolaria Reina Infantil de les Festes de la Magdalena 2020

Pilar Escuder Mollón Presidenta del Patronat Municipal de Festes A tots ens guia una llum. Hi ha qui troba en la seua família una estrela que li orienta, mentre que uns altres descobreixen en el seu treball, en l’esport o en la cultura una meta que perseguir. Cadascun té la seua pròpia llum, perquè la nostra és una societat plural i heterogènia. Durant les Festes de la Magdalena, no obstant això, a tots ens guia la mateixa llum: la de les gaiates. El nostre benvolgut monument magdalener uneix a la ciutat sencera entorn dels valors de les nostres festes. Són exemple i causa de felicitat, perquè tots somriem en veure com la gaiata del barri il·lumina els carrers. També són paradigma de convivència, ja que tots compartim el mateix orgull de genealogia en contemplar-les. Un orgull que una vegada més hem exposat en Fitur exportant una de les gaiates infantils a la fira internacional de turisme per excel·lència. Allí vaig detectar l’admiració dels presents cap a una peça artística que sens dubte els va enlluernar. No és per a menys; les gaiates són l’emblema de la Magdalena i un símbol de totes les coses bones que alberga Castelló. En la seua llum refulgeix el nostre talent, en la seua estructura se sosté la nostra història i en la seua originalitat resideix la nostra creativitat. Si haguera de triar un sol element amb el qual sintetitzar tots els valors de Castelló, sempre triaria les gaiates. Per la passió amb la qual es

confeccionen, però també per l’amor i l’orgull que desprenen cap a la nostra llar. Només les gaiates conjuminen amb semblant precisió la tradició que ens precedeix i la innovació que ens espera. La Gaiata 1, Brancal de la Ciutat, és el paradigma de tot el que he explicat. Durant 9 dies, els carrers limítrofs de la plaça Botànic Calduch brillaran amb tanta llum com la que emeten els membres del seu sector. Del 14 al 22 de març, qui acudisca allí trobarà no sols un monument fet de sentiments, sinó també infinits motius per a enorgullir-se de Castelló. Una emoció que podran compartir a peu de carrer amb el president Arturo España, la madrina Carla Batalla, la madrina infantil Clara Beltrán i tots els membres d’aquest preuat sector gaiater. La bellesa amb la qual ens obsequien gaiates com Brancal de la Ciutat i l’èxit de la Magdalena són el resultat de l’esforç col·lectiu del Patronat Municipal de Festes, les colles, els ens vinculats, les associacions culturals i, en definitiva, tot el món de la festa. No hi ha dubte que la nostra setmana gran només s’entén amb la participació de totes i tots. Des de la regidoria de Festes us desitgem un magnífic 75 aniversari de la Magdalena. Tant de bo que aquests 9 dies us oferisquen records dignes d’acompanyar-vos, com la llum de la Gaiata 1, durant tota la vida.

Esteban Gual i Ibáñez President de la Federació Gestora de Gaiates Benvolguts amics i amigues de la Gaiata 1 “Brancal de la ciutat”: La Magdalena és una festa de carrer que viu i se sent en les places, lloc on les comissions gaiateres, amb el tradicional monument com a epicentre, cuinen amb cura, edició rere edició, un programa d’activitats on més enllà de fer festa fem barri i creem ciutat. Fruit de tot el treball d’un any sencer naix la gaiata, que és vida i energia. Gaiata que és llum i símbol per antonomàsia de la nostra setmana gran, que celebrarem amb orgull de genealogia en tan sols uns dies. I ací, com a part inherent d’aquest teixit gaiater, esteu aquells i aquelles que doneu forma i sentit al sector 1, “Brancal de la ciutat”. Una comissió on el treball, dedicació i entrega de la qual, realitzats durant tot l’any, es transformen ara, amb motiu de la nostra setmana gran, en una concatenació d’alegria, germandat i homenatge a les arrels on la gaiata tornarà a convertir-se en la millor carta de presentació per al seu barri. El seu treball intens i desinteressat és sinònim de tradició, de dedicació i de força i possibilita que les nostres festes passen de generació en generació per tal d’aconseguir que no es perden mai. I peça fonamental en l’engranatge d’aquesta comissió és la persona que és al capdavant, Arturo España, que any rere any demostra la seua valia, implicació i il·lusió per les nostres festes. Per tot això, com a president de la Federació Gestora de Gaiates, no puc sinó desitjar-vos, amb la Magdalena 2020 ja a les portes, que torneu a brillar com sempre ho feu. Felicitar-vos per la vostra tasca durant tots aquests anys i esperant que gaudiu de les nostres festes. Moltes gràcies i bones festes.

REDO ASESORIA S.L. Graduado Social Colegiado

GRADUADO SOCIAL

Ronda Magdalena, 27 - Entlo. www.redoasesoria.com Tel. 964 25 62 15 - Fax: 964 25 29 53 12004 Castellรณn

Marta MuĂąoz i Moreno Dama de la Ciutat 2020

Carmina Villa i Marín Presidenta Foguera Sant Blai

Arriba la Magdalena 2020 i amb ella el treball i la il·lusió de tots els castellonencs i castellonenques. Com a Presidenta de la Foguera de Sant Blai i amb l’amistat que ens uneix, vull donar la més sincera enhorabona pel seu esforç a tota la comissió de la Gaiata 1 Brancal de la Ciutat. Tota la vostra comissió germana d’Alacant, volem desitjar-vos unes festes plenes i inoblidables on cada dia la llum de les Gaiates il·lumine el vostre camí. ¡A per la Magdalena 2020! ¡Visca el Brancal de la Ciutat!

José Francisco Mora i Garzón President de la Falla l’Ambient

Estimats Brancalers, Com cada any la vostra setmana ja està ací, i tothom està preparat per omplir de llum, música, pólvora i color els vostres carrers. La mare de Déu del Lledó espera emocionada les vostres ofrenes, i nosaltres, la Falla l’Ambient vol estar al vostre costat en aquestes festes tan especials. Donem inici a una Magdalena plena de tradicions, emocions i moments inoblidables, sobretot per als vostres màxims representants Carla, Clara i Arturo Un any més, i després de molts anys de germanor, volem transmetre l’afecte que des de la nostra falla tenim per les festes de la Magdalena i, en especial, pels membres de la Gaiata 1 Brancal de la ciutat. I per aquest motiu, desitgem que gaudiu de la vostra setmana gran, i esperem poder-la compartir junt a vosaltres. Una forta abraçada.

CARTELL A3 (29,7 x 42 cm)

TARGETES DE VISITA

28 € 30 € Cantells rectes/ Sense plastificar Paper estucat 350 grams

100 250 500 1000

44 52 60 76

1.000 2.500 5.000 10.000

€ € € €

DÍPTIC A4 OBERT A5 TANCAT

TRÍPTIC A4 OBERT B6 TANCAT

1.000 2.500 5.000 10.000

45 93 132 221

€ € € €

61 91 150 260

FLYERS TAMANY A6 FLYERS TAMANY B6 (10,5 x 14,8 cm) (10 x 21 cm)

€ € € €

28 35 39 71

1.000 2.500 5.000 10.000

36 48 67 90

€ € € €

FLYERS TAMANY A5 FLYERS TAMANY A4 (21 x 29,7 cm) (14,8 x 21 cm)

1.000 40 2.500 56 5.000 73 10.000 112

Els preus no inclouen el IVA. - Transport inclòs

€ € € €

1.000 60 € 2.500 86 € 5.000 129 € 10.000 202 €

José Francisco Palomo i Moros President Falla El Caduf Benicarló

Estimats amics de la Gaiata 1 Brancal de la Ciutat, Els vostres germans de la Falla El Caduf de Benicarló vos tenim molt presents i, per això, valorem amb molta estima cada mostra d’afecte que ens doneu. Ja sabem que la proximitat de les dates dels dies grans de les Festes de Magdalena amb la setmana fallera de Benicarló no ens permeten gaudir plenament de les dues festivitats com així desitgem, però això no ha de ser cap impediment per continuar enfortint aquest agermanament. També aprofito aquestes línies per agrair la vostra presència en aquells actes als que ens heu acompanyat durant l’últim any. Els cadufers donem l’enhorabona a la senyoreta Carla Batalla i Cortés, Madrina de Brancal de la Ciutat 2020; i a la xiqueta Clara Beltrán i Soler, Madrina Infantil 2020. També reconeixem la figura del vostre President, en Arturo España i Marzá, per la gran tasca que realitza al capdavant de la Gaiata. En nom de tots els qui formem la Falla El Caduf, vos desitjo que gaudiu i visqueu amb molta intensitat i sentiment tots els actes i esdeveniments que celebreu dins del marc de les Festes de la Magdalena 2020 a la ciutat de Castelló. Bones Festes!

La Nostra

C o m iss ió La nostra Madrina Perfil d’una Madrina Cort d’Honor i Acompanyants Col·laboradores i Portaestendards

C o m iss ió I n f a n t i l La nostra Madrina Infantil Perfil d’una Madrina Infantil Cort d’Honor Infantil i Acompanyants

Plaza Pais Valenciano 4 Castellón de la Plana

Coca d'Espinacs Coca Escalibada Coca Tomaca Rosquilletes

Rotllets d'Anís Mostaxons Magdalenes Benitetes

Primer Premi al Millor pa de la Província de Castelló 2019 Primer Premi al Millor Rotllet d'Anís de la Província de Castelló 2019

Gaiata 1 Brancal de la Ciutat

President:

Arturo España i Marzá

President d’Honor: Andrés Bort i Bort

Vicepresident:

Santiago Quiroga i Alegre

Secretaria:

Rosa María Serret i Meliá

Tresorer:

Ángel Escudero del Toro

Comptador:

José Javier Gormaz i Gormaz

Madrina:

Carla Batalla i Cortés

Madrina 2019 i Gaiatera d’honor:

Rebeca Barberán i Gimeno

Madrina d’Honor: Anna Feliu i Usó

Gaiatera d’Honor: Paula Aso i Toledo

Dames d’Honor:

Clara Carceller i Fernández Lourdes Barberán i Gimeno Mar Esteve i García Diana Vico i Casanova Claudia Batalla i Cortés

Acompanyants:

Víctor Palacio i Bernad Carlos Feliu i Usó Joaquín Ribes i Vilarroig Héctor Barrada i Serra

Vocals

José María Prades i Manzano Marta Gómez i Marín Mayo Ripollés i Basco María Mulet i Ripollés Jose Ignacio Iturralde i Murria Mª Carmen Cubertorer i Almela Anna Albert i Martí Rafaela Meliá i Basco Francisco Batalla i Vivas Dunia Campos i Pérez Dunia Gormaz i Campos Mercedes Agost i Gómez Arturo España i Novoa María España i Novoa Celia Novoa i Mondelo Ana Monge i Sábado Maria Dolores Monferrer i Torrella Pedro José Palacio i Tovar Estela Bernad i Monferrer María Amparo Pitarch i Segura Elena Constanta Rauta Francisco Andrés Rauta Inmaculada Fortanet i Gomez Marina Redó i Fortanet Rosa María Batalla i Serret Cristina Batalla i Serret Sergio Beltrán i Artola Cristobal Colón i Navarro Mar Esteve i Garcia Marco Esteve i Cano Beatriz Iturralde i Cubertorer María Lidón Más i Romero Ana Moreno i Calero Paola Moya i Fibla María Soriano i Ruiz Clara Soler i Sol Carlos Feliu i Usó Carlos Feliu i Mingarro Carmina Usó i Vicente Ana Feliu i Usó Francisco Muñoz i Ibáñez Ana Escudero i Monge Lourdes Gimeno i Guillén Sonia Barberá Carbajo Sofía de Zayas González

Comissió Infantil 2020 Madrina Infantil 2020: Clara Beltrán i Soler

Madrina Infantil 2019 i Dama de la Ciutat 2020: Marta Muñoz i Moreno

Madrina d’honor Infantil: Enya Fuster i Ebrí

Gaiatera d’honor: Rosa Ribes i Vilarroig

Dames d´honor infantils: Victoria Alejandra de Francia i Pitarch Clara Colon i Matamoros Lidón Prades i Gómez

Acompanyants: Marcos Prades i Gomez Federico Pablo de Francia i Pitarch Cristóbal Colon i Vilaseca

Vocals: Beatriz Mihael i Rauta Lucia Madero i Agost Jordi Colón i Matamoros Arnau Colón i Vilaseca Paula Beltrán i Soler Noah Fuster i Ebrí

Madrina 2020

Gaiata 1 Brancal de la Ciutat

Carla Batalla i CortĂŠs

Per: Natalia Palacio i Bernad

Estimat sector i amigues i amics de la festa: Tots els anys, la gaiata 1 ‘Brancal de la Ciutat’, te la sort i privilegi de comptar amb una jove castellonera per a representar al sector brancaler, i enguany , a més a més, es tracta d’una gran persona que estima per sobre de tot, les nostres tradicions i la nostra ciutat. Enguany, Carla Batalla Cortes, és la jove castellonera encarregada de representar al nostre estimat sector en el 75 aniversari de la renovació de les festes de la Magdalena. Un gran honor que la nostra madrina ha assumit amb moltíssima il·lusió i gran dignitat. Parlem, d’una jove estudiant que compagina els seus estudis universitari s a l’UJI i la seua vida social, com qualsevol xica de 19 anys, amb el treball al “matadero” o la representació de la gaiata 1 en la nostra ciutat o fora d’ella, acudint a tots els compromisos com processons o dissabtes al palau i com no, visitant tots els pobles amics en els que Brancal està vinculat per llaços d’amistat. Quan parles de Carla, una gran quantitat d’adjectius et venen al cap. Paraules com: jovialitat, dolçor, amistat, tendresa, agraïment i moltíssims més… però, el mot que millor defineix a la nostra Madrina és CASTELLONERA. I és que, la nostra estimada Madrina porte l’amor per les nostres tradicions des de ben xicoteta i això ha segut gràcies a l’estima i el respete per les tradicions de la nostra vila que li ha trasmés la seua mare, Carolina i la seua àvia, Maite. Totes dues també s’han abillat de castelloneres participant com a dames de gaiata, i en el cas de la seua mare, aplegant al màxim carrec de Brancal de la ciutat, ja que va ser Madrina de la Gaiata 1 a l’any 1991. És per això, que a ningú ens sorprèn la gran implicació i esforç que Carla està demostrant durant aquest cicle fester i que segur que continuarà durant la nostra setmana gran. A més a més, també pot estar ben satisfeta de tindre al seu costat a la seua germana Claudia, que no ha dubtat ni un segon a acompanyar-la com a dama este any tan especial per a la nostra Madrina. Arribar a ser Madrina d’aquest sector ha sigut un somni per a Carla, tot i que ja va ostentar el càrrec de Madrina infantil en la gaiata 8 durant la Magdalena 2008. 34

Un any que es va quedar gravat per sempre en el cor de la nostra jove representant i que estem segurs que enguay serà igual de meravellós, si no més. Com en aquella ocasió en que vaig estar molt prop d’ella, en la comissió, enguany, també estic i estaré al seu costat, per que ella s’ho mereix. Quan pose la vista enrere me venen imatges de la primera Magdalena de Carla en la gaiata 1. Des del primer moment es va convertir en l’alegria de la gaiata, sempre disposada a pasar una bona estona amb totes i tots els membres d’aquesta associació. Jo he tingut la sort de compartir amb ella una gran quantitat d’anècdoctes que mai oblidaré, perquè Carla és de les persones que aconseguixen que cada moment al seu costat siga inoblidable. Carla, estic molt orgullosa de tu, de la teua gran tasca que estàs desenvolupant en la nostra gaiata. Que il·lusió em fa que els teus primers pasos per aquesta gaiata foren aquella Magdalena 2017, brindant-me el teu incondicional suport i la teua alegre companyia. Perquè sempre has estat al meu costat des d’aquella magdalena 2004, en la que vaig ser madrina infantil, i on tu, que no tenies més d’un pam, ja estaves acompanyant-me. Enguany, el teu gran somni s’ha fet realitat i jo estaré molt prop de tu per a viure aquest trajecte i que millor any que en el 75 aniversari de les nostres festes. Nomes puc desitjar-te el millor. Estic segura que aquestes festes magdaleneres, seran inoblidables i que es quedaran grabades amb lletres d’or per sempre al teu cor i a les pàgines de la nostra gaiata. Gaudeix de cada melodía de la dolçaina i tabal, de cada bolero de Castelló, de cada mascletà, de cada concert, de cada desfilada, de cada volteta… de totes les coses que fan més gran el nostre Castelló. Desitge que la llum gaiatera del Brancal de la Ciutat te il·lumine i t’ajude i t’acompanye en tots els moments que afrontes aquest any, axí com a gaudir de moments únics, meravellosos i especials. Gaudeix molt Carla … Perque la gaiata siga… el nostre millor pregò.

Anna Feliu i Usó

Madrina d’Honor

Paula Aso i Toledo

Gaiatera dâ&#x20AC;&#x2122;Honor

Rebeca Barberán i Gimeno Gaiatera d’Honor

Clara Carceller i FernĂĄndez Dama dâ&#x20AC;&#x2122;Honor

Lourdes Barberán i Gimeno Dama d’Honor

Mar Esteve i García

Dama d’Honor

Claudia Batalla i Cortes Dama dâ&#x20AC;&#x2122;Honor

Diana Vico i Casanova

Dama dâ&#x20AC;&#x2122;Honor

Santiago Quiroga i Alegre

Vicepresident

VĂctor Palacio i Bernad Acompanyant

Carlos Feliu i Usรณ

Acompanyant

JoaquĂn Ribes i Vilarroig Acompanyant

HĂŠctor Barraza i Serra

Acompanyant

Els nostres representants de llauradors 51

PORTAESTE NDARD: Ainhoa Bar raza i Serra

ORA: COL·LABORAD Soler Paula Beltrán i

PORTAESTENDARD INFANTIL: Alba Moreno i Verdejo

El nostre president de llaurador 53

Les nostres madrines de llauradores

Madrina Infantil 2020

Gaiata 1 Brancal de la Ciutat

Clara Beltrรกn i Soler

Benvolguts veïns del sector Brancal de la Ciutat, tinc el gran honor de dedicar-li unes paraules a la madrina infantil, la meua estimada neboda, Clara. Clara, va nàixer un 27 de desembre de 2007, tenia pressa per vindre a aquest món, i com no podia ser d’ una altra manera, essent neta de Miquel Soler i Barberà, la festa i les tradicions corren per les seues venes. És una xiqueta plena d’ inquietuts, de vida i d’ il.lusions, forma part, com la seua germana Paula, del Grup de Dansa “El Forcat”, li encanta tot el que està lligat al món de la festa, i té un vincle molt especial amb el carrer Sant Blai, d’on el seu “abuelo Miquel” va ser durant molts anys, president, càrrec que actualment ocupa sa mare, Clara Soler i Sol. De les festes de la Magdalena, el que més li agrada és el Pregó infantil, i aquest any més perquè representarà als xiquets del sector brancaler. També el “Coso multicolor” ja que és molt divertit i per últim la Desfilada de Gaiates, perquè és el moment on tot Castelló veu la Gaiata de cada sector i el treball de cada comissió. Donant un cop d’ull a tots aquests anys de les nostres festes fundacionals, no puc fer més que pensar en com ha evolucionat la indumentaria de castellonera, però el que no ha canviat ni canviarà, és el sentiment d’ orgull de pertanyer a una gaiata i èsser la màxima representant infantil d’un sector que porta 75 anys d’ història, juntant festa i tradició i del que Clara és un gran exemple. He de reconèixer que quan la veig vestida de castellonera, alguna cosa es desperta en mi i estic segura de que el dia de la seua presentació, al veure-la desfilar cap el seu tron, sentiré un pesic al cor i ben segur em vindran a la memòria molts records de l’any que vaig ser madrina infantil. Per a finalitzar, m’ agradaria, cantar-te, Clara, unes estrofes d’aquella cançó que tantes vegades vam escoltar i seguim escoltant en la veu de “l’ abuelo Miquel” i Els Llauradors, i que tant ens agrada, Gaiata: “Què boniques són les gaiates, lo millor del meu Castelló, esclaten a la Madalena i són el seu millor Pregó... Què guapes les castelloneres, quan ixen a la processó i quan van a la romeria fan paraeta allà a Sant Roc...” Clara, viu plenament aquestes festes que recordaràs per sempre! Magdalena!! Per: Zoila Soler i Sol 58

Enya Fuster i Ebri

Madrina dâ&#x20AC;&#x2122;Honor Infantil

Rosa Ribes i Vilarroig

Gaiatera dâ&#x20AC;&#x2122;Honor Infantil

Victoria Alejandra de Francia Pitarch

Dama dâ&#x20AC;&#x2122;Honor Infantil

Clara ColĂłn i Matamoros

Dama dâ&#x20AC;&#x2122;Honor Infantil

Lidón Prades i Gómez

Dama d’Honor Infantil

Marcos Prades i Gรณmez

Acompanyant Infantil

Federico Pablo de Francia Pitarch

Acompanyant Infantil

Cristรณbal Colรณn i Vilaseca

Acompanyant Infantil

Els nostres Monuments La nostra gaiata La nostra gaiata infantil Himne de Brancal de la Ciutat Fent gaiata

Lema: “Llums de records” Autor: Ángel Escudero

Lema: “Enyorança Brancalera” Autor: Ximo Ribes

Per la porta “mitjornera” sense fum i sense flama neix la Gaiata primera del Poble de Castelló. Les taronges són bandera del Raval que ens atresora d’una arrel castellonera de les bones, la millor. Vore a la Festa les nostres Dones és la tempesta que fa que plores de la emoció... Són les xiquetes més guapes de Castelló! Sant Cristofol ens resguarda... del mal que vinga... i que ens aguarda Sant Francesc ens il·lumina... vestint la Verge... de clavellina Processons i algarabia... per la persona... que aquí ens arriba Som Brancal i Lledoneros... Orgull de soca... Castelloneros. Festes de la Magdalena... de nostra terra... de Festa Plena Un Pregó ens anuciaria... que som en vespra... de Romeria Omplirem de flors L’ermita... mai no falten... amb aquesta cita Som Brancal i Lledoneros... Orgull de soca... Castelloneros. ¡¡És un gran goig poder viure... al Brancal de la Ciutat!! Sant Cristòfol ens resguarda... del mal que vinga... i que ens aguarda Sant Francesc ens il·lumina... vestint la Verge... de clavellina Som de rotllo i som de canya... cinteta verda... platja i muntanya Som Brancal i Lledoneros... Orgull de soca... Castelloneros.

Records Magdalena 2019 Els nostres premis Magdalena 2019 Nomenaments PresentaciĂł 2020 Actes gaiaters InstantĂ nies

Records Magdalena 2019

La Gaiata Brancal de la Ciutat rep un premi per difondre el valencià

La conselleria d’Educació, Investigació Cultura i Esport va entregar les subvencions a les gaiates i colles per la promoció i l’ús del valencià en els llibrets de les Festes de la Magdalena 2019. Una vegada reunida la comissió corresponent i resolta la concessió del premis, l’Associació Gaiata 1 Brancal de la Ciutat ha guanyat el tercer premi, dotat amb 4.000 euros. El lliurament dels premis es van celebrar en un acte oficial el dia 20 de març a les 18,30 h a la Casa dels Caragols, de Castelló de la Plana, on van assistir les madrines Rebeca Barberán i Marta Muñoz i el nostre President Arturo España per a recollir el premi.

Els nostres presidents i madrines (1945 - 2020)

MADRINES

2007 · Eva Giorgetta Modesto

2007 · vicente Llopis Ramos

1945 · Amelin Gimeno Tomás

2008 · María Mulet Ripollés

2008 · Borja Gil Carceller

1946 · Concepción Breva Nebot

2009 · Patricia Amat Diago

2009 · Borja Gil Carceller

1947 · Dorín Domenech Ripollés

2010 · María España Novoa

2011 · Vicente Solaz Vilarroig

1948 · María Luisa Matutano Nebot

2011 · Laura Roca García

2012 · Carlos Feliu Usó

1949 · Maruja Llopis Peris

2012 · Dunia Gormaz Campos

2015 · Javier Prada Viciano

1950 · Pilar Agut Nebot

2013 · Eugenia Frias Llorens

2019 · Marcos Prades Gómez

1951 · Conepción Vilar Font

2014 · Alexandra Vicent Salvador

1952 · Teresa Antonia Gomis Vidal

2015 · Carolina Tarrega Beltrán

1953 · María Consuelo Lavall Gimeno

2016 · Marina Redó Fortanet

1954 · Mª Antonia Barrachina Monterde 1955 · Carmen Gloria Navarro Camany 1956 · María Amparo Olcina Bertomeu 1957 · Matilde Godes Archilés

2017 · Natalia Palacio Bernad 2018 · María Iturralde Cubertorer 2019 · Rebeca Barberán Gimeno 2020 · Carla Batalla i Cortés

1958 · Maria Mercedes Aparici Barberá 1959 · Guillermina Lavall Gimeno 1960 · Adelita Gozalbo Ruiz 1961 · Magda Betoret Pedreño 1962 · Paqui Solsona Lope 1963 · Rosario Rochera Monfort 1964 · Rosa María Meliá Felip 1965 · María Martín Trilles 1966 · Josefa Safont Celda 1967 · Pepita Catalán Valero 1968 · Consolación Crespo Toledo 1969 · Alejandra Sidro Bou 1970 · Carmen Gómez Delibano 1971 · Rosa Salvá Trilles 1972 · Rocio Ribes Fernández 1973 · Josefina Iglesias Barrachina 1974 · Pilar Gimeno Escrig 1975 · María Pilar Roures del Río 1976 · María Teresa Calvo Agustina 1977 · María del Carmen Rubio Antonio 1978 · Gloria Baquero López 1979 · Elisabeth Breva Almerich 1980 · Gema Rubio Antonio 1981 · Antonia María García Edo 1982 · Nuria Fenollosa Mateu 1983 · Inmaculada Cantavella Zarzoso 1984 · María Pilar Oñate Gómez 1985 · Maria teresa Perez Moliner 1986 · Gela Moreno Tomé 1987 · Rosa María Olucha Varella

1970 · Gloria Baquero López 1971 · Begoña Navarro Amat 1972 · Mónica Soler Monzonís 1973 · María José Mir Causanilles 1974 · Mariona Navarro Amat

PRESIDENTS 1945 · Juan Bta Bernat Gabaldá 1946 · Juan Tomás Martí 1947-1949 · Enrique Reverter Meseguer

1975 · Gloria Mir Causanilles 1976 · María Teresa Oñate Pitarch 1977 · Amparo Caballer Ros 1978 · María Gual Luis

1950-1951 · Vicente Valls Queral

1979 · Ester Oms Llago

1952 · Juan Querol Antolí

1980 · Mónica Gómez Martí

1953-1954 · José Rubio Pallarés

1981 · María Isabel Cadroy Parra

1955-1956 · Olegario Vilar Muñoz

1982 · Eva María Gozalbo Boix

1957 · Vicente Sanchis Giner

1983 · Ana Dolores Prades Manzano

1958 · Victor Pauls Pruñonosa

1984 · Cristina Gozalbo Boix

1959-1961 · Pedro Felip Marco

1985 · María Gozalbo Boix

1962-1963 · Jose Adsuara Mundina

1986 · Lledó Museros Cabedo

1964 · Juan José Gozalbo Barrachina

1987 · Ruth Olucha Varella

1965-1966 · Diego García Valenciano

1988 · Laura Menéndez Monzonís

1967-1968 ·José Rovira Balaguer

1989 · Marina Navarro Torres

1969 · Antonio Soriano Fabregat

1990 · María Mercedes Agost Gómez

1970-1972 · Eduardo Mas del Río

1991 · Loli Peñarrocha Alós

1973 · Antonio Mir Monroig

1992 · Ruth Mas Rafels

1974-1975 · Eduardo Mas del Río 1976-1977 · José Ramón Navarro Albert 1978-1992 · Manuel Mollá García 1993-1995 · Vicente Ros Segura 1996-1997 · Hipólito Aded Guerra 1998-2000 · Rafael Zafón Aparici 2001-2003 · José de la Rubia Carmona 2004-2015 · Andrés Bort Bort 2016-2017 · Andrés Bort Bort 2017-2020 · Arturo España Marzá

1988 · Eva Vilarroig Moya

1993 · Rocio Adelantado Vidal 1994 · Carla Hernández Vela 1995 · Lara Fabregat Alcón 1996 · Eva Hernández Vela 1997 · Laura Amat Renau 1998 ·Sara Climent Vallano 1999 · Carmen del Mar Zafón Aparicio 2000 · Raquel Amat Renau 2001 · Sheila Arrufat Muriach 2002 · Rebeca Castell Mampel 2003 · Alexandra Vicent Salvador

1989 · Ana Dolores Prades Manzano

MADRINES INFANTILS

2004 · Raquel Parra Sánchez

1990 · Carolina Cortés Fornés

PRESIDENTS INFANTILS

1991 · Lidón Vicente Vives

1987 · José María Prades Manzano

1992 · Alejandra García Ferrer

1989 · José Manuel Gozalbo Boix

1993 · Marina Bravo Suárez

1990 · Ignacio Camahort Climent

1994 · Laura Simón Monterde

1992 · Ignacio Peñarrocha Alós

1995 · Zoraida Martínez Rubio

1995 · Raúl Cano Gómez

1996 · Angela Safont Piñón

1996 · Eduardo Mas Ráfels

1997 · Rebeca Salt Garrigues

1997 · Enrique Gil Carceller

1998 · Eva Prades Molla

1998 · Christian Carratalá Blasco

1999 · Sandra Bort García

1999 · Héctor Renau Miralles

2000 · Ana Arechavaleta Guinot

2000 · Ignacio Zafón Escuder

2014 · Cristina Batalla Serret

2001 · Laura Roca García

2001 · Francisco Roca García

2015 · Ana Escudero Monge

2002 · Ana Arechavaleta Guinot

2002 · Héctor Renau Miralles

2016 · Lucia Madero Agost

2003 · Lorena Isasi Pérez

2003 · Nacho Babiloni Chust

2017 · Andrea Renau Telo

2004 · Miriam Telo Burniol

2004 · Héctor Renau Miralles

2018 · Paula Beltrán Soler

2005 · Susana Babiloni Chust

2005 · Alvaro Ferragut Alegre

2019 · Marta Muñoz Moreno

2006 · Miriam Telo Burniol

2006 · Alvaro Ferragut Alegre

2020 · Clara Beltrán i Soler

2005 · María del Mar Ruíz Gargori 2006 · Andrea Palacios Pardo 2007 · Ana Frias Llorens 2008 · Rocío Llopis Ramos 2009 · María Iturralde Cubertorer 2010 · Rosa María Batalla Serret 2011 · Carlota Samit Vilarroig 2012 · Anna Feliu Usó 2013 · Beatriz Iturralde Cubertorer

Gaiata 1 Brancal de la Ciutat

Presentaciรณ 2020

100

Presentaciรณ 2020

101

102

Presentaciรณ 2020

103

104

Presentaciรณ 2020

105

PRESENTACIÓ DE LA GAIATA DEL SECTOR 1 BRANCAL DE LA CIUTAT REPASSA ELS ÈXITS DELS ÚLTIMS 75 ANYS. Les actuacions musicals posen a ballar als assistents a la presentació de les Madrines Clara Beltrán i Carla Batalla. La gaiata del sector 1, Brancal de la Ciutat, va viure ahir la presentació de la comissió i madrines del 2020, Clara Beltrán i Carla Batalla, en una de les nits més esperades per als brancalers. L’eix al voltant del qual va girar la gala va ser la música. Durant l’acte, els assistents van poder gaudir d’un repàs històric dels èxits musicals que han sonat en les 75 edicions de les festes de la Magdalena. Va ser així com la gaiata 1 va fer el seu particular homenatge a aquest aniversari de les festes fundacionals de la ciutat.

106

Com a marca el protocol, l’acte va començar rebent en el Palau de la Festa a les reines de la ciutat, Carmen Ramos i la infantil Gal.la Calvo. L’acte es va desenvolupar amb naturalitat, tot i que Brancal de la Ciutat va innovar en l’horari de celebració de la presentació. La gala va començar a les 20.00 hores. Un nou horari que també va preferir per a la seua presentació la gaiata del sector 19, La Cultural. Després d’una actuació que va repassar els grans temes dels anys 40 i 50, van pujar a l’escenari els portaestandarts Ainhoa Barraza i Alba Moreno; i les col·laboradors Paula Beltrán, Janire Jaén, Rebeca Robles i Nagore García. A continuació, van accedir els màxims representants de la Magdalena del 2019. En primer lloc ho van fer la Madrina Infantil del 2019, Marta Muñoz, que forma part de la cort d’honor infantil de la ciutat 2020 i que va pujar acompanyada pel President Infantil 2019, Marcos Prades, i la Madrina 2019, Rebeca Barberán, del braç del Vicepresident de la gaiata, Santi Quiroga. Després d’ells va arribar el moment de cridar a Arturo España, President de Brancal de la Ciutat per tercer any consecutiu i membre de la gaiata des del 2009. Va arribar llavors el moment de rebre a la que és ja la nova comissió de l’enclavament 1 per a la Magdalena 2020. Els primers a pujar van ser els membres de la comissió: Clàudia Batalla va pujar del braç d’Omar García; Diana Vico ho va fer al costat de Joaquín Ribes; Mar Esteve va estar acompanyada per Héctor Barraza; Clara Carceller va arribar amb Rafa Gregorio; Lourdes Barberán, al costat de José Antonio Montoya; la Gaiatera d’Honor, Paula Aso, amb Víctor Palacio; i la Madrina d’Honor, Anna Feliu, amb Carlos Feliu. Amb la comissió ocupant el seu lloc a l’escenari, van ser els més xicotets els que van començar a arribar. Primer, va accedir en solitari la Dama d’Honor Infantil, Clara Colón; a continuació, Lidón Prades, acompanyada per Cristóbal Colón; Victoria Alejandra de Francia, del braç de Federico Pablo de Francia; la Gaiatera d’Honor Infantil, Rosa Ribes; i, finalment, la Madrina d’Honor Infantil, Enya Fuster. Va ser en aqueix moment, amb la comissió al complet en l’escenari, quan va arribar la segona actuació en la qual els assistents es van submergir en els anys 60 i 70. Després de l’espectacle, va arribar un dels moments més esperats de la nit, el reclam a l’escenari de les màximes representants per a la Magdalena 2020: la Madrina Infantil, Clara Beltrán Soler, i la Madrina, Carla Batalla Cortés, que va pujar al costat del President Arturo España. Per a celebrar l’arribada de les noves Madrines per a 2020, es va dur a terme un repàs dels temes més populars dels anys 80 i 90, després dels quals es va retre homenatge a l’ex regidor i ex diputat del PP Miguel Ángel Mulet, qui va rebre el reconeixement honorífic de “Brancaler de l’any” com a resultat de la seua gran dedicació i compromís amb les festes, així com la seua llarga trajectòria en el món magdalener. Després d’aquests emotius moments, van començar l’ofrenes. L’associació Festes del Carmen, l’Associació Sant Francesc i Clara d’Asis, el Grup de Dansa el Forcat, El Centre Gallec, El Centre Aragonés, l’Ajuntament de Benassal, el CD Castelló, la Germandat dels Cavallers de la Conquesta, la Falla Universitat Politècnica de València, la Falla L’Ambient de la Vall d’Uixó, la Foguera Sant Blas d’Alacant, la Federació de Colles, la Gestora de Gaiates i el Patronat de Festes van complimentar a les madrines.

107

108

109

110

Actes Gaiaters

111

112

113

114

El guardó de Brancaler de l’any que atorga la Gaiata 1 Brancal de la Ciutat té com a destinatari aquelles entitats o persones que, sense pertànyer de facto a l’Associació, ofereixen un suport destacat en qualsevol de les múltiples facetes en les quals l’Entitat està implicada. El modest homenatge que suposa el trofeu concedit en públic durant la Presentació de la Comissió en el Palau de la Festa porta imprès el reconeixement i la sincera gratitud dels membres del Brancal de la Ciutat per una col·laboració tan generosa i desinteressada com a imprescindible tal com es veu reflectit en la unànime decisió de la Junta directiva de la Gaiata 1 per al nomenament com Brancaler 2020 a Miguel Angel Mulet i Taló.

clavari de la Confraria de la Puríssima Sang, de Sant Roc de la Vila o Ermità de l’Ermita de la Magdalena, fins a la seua extensió en l’espai fester que, independentment de la regidoria de Festes, li ha vist com a vocal de protocol de la Junta Central de Festejos i el Patronat de Festes, membre fundador de la Colla del Rei Barbut o la Colla Caminàs, soci de la Gaiata 7 Cor de la Ciutat, membre del Consell d’Honor dels Cavallers de la Conquesta, actiu participant en els quatre Congressos Magdaleners realitzats, dolçainer i membre de la Colla de Dolçainers i Tabaleters de Castelló, passant per la seua activitat artística com a pintor sota la signatura de “Taló” amb la seua aportació en cartells de Festes, portades i articles de llibrets, així com el fet destacat de viure en priPer a definir la figura de Miguel Angel resulta mera persona la paternitat de la Reina de les imprescindible parlar de cultura, de la cultura Festes de la Magdalena l’any 2009: María en la seua concepció més àmplia en l’entorn Mulet i Ripollés. social del seu idolatrat Castelló encara que, paradoxalment, va arribar al món en Zurich i La seua personalitat pròxima a les gents de no obstant això corren per les seues venes les tants ambients de la societat castellonenca ha arrels més profundes i les tradicions més fer- portat a nombroses Entitats i Associacions a mes de la nostra ciutat. reconèixer la seua labor amb quantiosos premis com ara el Fadrí D’or Honorífic, Gaiater Detallar l’àmbit de la societat castellonenca de l’Any, Guillem de Mont Rodó, Voladoret que haja pogut contemplar la presència o la D’Or, Moro de l’Any, honors de les diferents col·laboració de Miguel Angel Mulet no és Cases Regionals i distincions en múltiples ens. tasca fàcil atès que la seua petjada es troba per tots i cadascun dels ravals, des de la seua La Gaiata 1 Brancal de la Ciutat se sent honimplicació a l’Ajuntament ostentant els càrrecs rada en aquest any commemoratiu del 75 anide regidor de cultura, de Festes o regidor pro- versari de la nostra actual estructura festera curador de Lledó durant quasi 15 anys, vocal per comptar entre els seus amics i col·labode la Real Confraria de la Mare de Deu de radors amb Miguel Angel Mulet i Taló… per Lledó, proponent i ponent defensor davant les sempre “Brancaler 2020”. Corts Valencianes de la declaració com BIC de la nostra Romeria i de la Nit de la Rosa, Gràcies, Miguel Àngel.

115

Article inèdit 75 ANYS DE FESTES, TRADICIONS I CULTURA Juan Carlos Navarro Varella

Capçalera: EL MOTIU D’AQUEST LLIBRET LA PROGRAMACIÓ DE L’INICI DE FESTES Mayo Ripollés Basco

Capítol I: CRÒNICA DE LA MAGDALENA ELS ORIGENS DE LA FESTA: CRÒNIQUES I CRONISTES Carlos Feliu Mingarro

Capítol II: BATEIG “EL MATADERO”, LA GAIATA I EL SEU BATEIG “El Matadero, una universitat per a la gaiata” Agustín Mon Carro “LA ROTULACIÓN DE LAS GAYATAS” (1950) Eduardo Codina Armengot

Capítol III: HONORS I DISTINCIONS BRANCALER DE LÁNY María España Novoa VOLADORET DÓR Enrique Carceller Llago MORO DE LÁNY Taló BACALAO MARAVILLAO “2020: 29 anys d´historia, 28 Bacalaos Maravillaos” Chelo Pastor FADRÍ D’OR HONORÍFIC Dunia Gormaz Campos MEDALLA DE LES FESTES “Pòquer dÁsos” Raúl Pascual Cherta GAIATER DE LÁNY DE LA GESTORA DE GAIATES “Gaiaters de l’Any: castellonencs per sempre” Ximo Górriz Plumed ERMITÀ HONORÍFIC DE LA MAGDALENA “Lérmità de la Magdalena” Luisa Arenós Bordils

116

Capítol IV: INICI DE LES FESTES LA MASCLETÀ D´INICI DE LES FESTES “L’altra forma d’anunciar que ‘Ja el dia és arribat’” Colla A Mitges IMPOSICIÓ DEL MOCADOR A TOMBA-TOSSALS “Acte d´imposició del mocador” Pepe Beltrán Bacas “JUNTA CENTRAL DE FESTEJOS” (1949) Bernat Artola i Fernando Alloza EL “MESÓN DEL VINO ESPAÑOL” “El Mesó del Vi” Manuel Castellano Ribes

Capítol V: HOMENATGE AL REI L´HOMENATGE DELS CAVALLERS I LA CIUTAT AL REI JAUME I “L´homenatge a Jaume I” Eduardo Mas del Río

Capítol VI: PREGÓ EL PREGÓ “Pregó: Retaule del folclore castellonenc “ Noelia Selma Andreu “EL PREGÓN” (1945) Carlos G. Espresati PREGÓ (1946) Bernat Artola “COROS Y DANZAS” (1951) Carlos Murria Arnau

Capítol VII: ENFAROLÀ, PROVINCIA I GAIATES L’ENFAROLÀ “L’Enfarolà de la 75 edició de les festes” Jorge Batiste Sanz LA DIPUTACIÓ HOMENATJA LA PROVÍNCIA “Plaça de les Aules, quilòmetre zero d´una provincia” Manu Vives LA NIT EN QUE LES GAIATES TREPIGEN EL CARRER “Cinquanta-una setmanes” Arturo España Marzá

Arrere en el temps: Material que prové de l’arxiu històric.

Capítol VIII: VOLTEIG DE LA CAMPANA VICENT EL CAMPANAR DE CASTELLÓ. Les campanes i la cultura (1995) Vicent Marzà i Joan Andrés A L´OMBRA DEL CAMPANAR (1945) Bernat Artola Tomás ELS TOCS DE CAMPANES A MAGDALENA “Tocs tradicionals de Magdalena” Fabio Giménez LA DESPERTÀ PIROTÈCNICA “Pel matí, Despertà. A migdia, després de misa, Mascletà. I en acabar la processó, el Castell” Pepe Nebot Peñarroja LA DESPERTÀ I DIANA “La Despertà el dia de la Romería” Quique Pérez

Capítol IX: REPARTIMENT DE CANYES HISTÒRIA DE LES CANYES I LES CINTETES “Canyes i cintes: mai els castellonencs dedicarem uns diners públics tan ben gastats.” José Juan Sidro Tirado “VII CENTENARIO” (1952) Benjamín Fabregat Martí LA CINTA VERDA “Carta oberta d’una amant de la història magdalenera” Anna Albert Martí CAMINS, ANIMALS, APARELLS I CARROS (1995) Rafael Ribes Pla L´EVOLUCIÓ DELS CARROS “Carros engalanats a Castelló, tradició, innovació...” Joan Josep Trilles Font ELS CARROS MOTORITZATS I LA FEDERACIÓ DE COLLES “Carros engalanats” Jose Luis Santolaria

Capítol X: ROMERIA LA ROMERIA “La Romeria de la Magdalena o de les Canyes” Miguel Ángel Mulet i Taló

LA CONSUETA “La Romeria de la Magdalena i la Consueta” Mossén Josep Miquel Francés “¡TOTS A LA MADALENA!” (1945) Emilio Calduch EL “ROTLLO I CANYA” I LA EIXIDA DE LA ROMERIA “Les tonades populars del Rotllo i Canya” Antonio Gascó Sidro EL REPARTIMENT DEL ROTLLO “El rotllo de la Magdalena, primer símbol de les festes” Miguel Pastor García ELS ESCOLANETS I LA “RATA GROSSA” “Els escolanets de la Romeria” José Miguel Manjón LA TORNÀ Vicent Farnós de los Santos LA PROCESSÓ DE PENITENTS I LES CONFRARIES “La processó de penitents” Carmina Usó Vicente

Capítol XI: LES GAIATES LA DESFILADA DE LES GAIATES “Des del cor d´una gaiatera” Elisabeth Breva Almerich “LA ÚLTIMA GAYATA” (1945) Carlos G. Espresati LES GAIATES DE MÀ PER A LA PROCESSÓ DE LA NIT “Gaiates monumentals & gaiates individuals” Vicente Cornelles Castelló “QUÉ HARÍA CON LAS GAYATAS” (1947) D. Benjamín Fabregat Martí LES “XIQUETES DEL MENEO” “Les Xiquetes del Meneo, de la llegenda al símbol” Estela Bernat Monferrer

Capítol XII: MAGDALENA! ... FESTA PLENA! JUNTA CENTRAL, JUNTA DE FESTES I PATRONAT DE FESTES “ Festes de la Magdalena 1945-1989. Tres etapes, tres visions… i un Decret en 2019” Esperanza Molina

117

118

75 ANYS DE FESTES, TRADICIONS I CULTURA Quatre fites històriques i un esdevenir incert

Per: Juan Carlos Navarro Varella Moro d’Alqueria i Responsable de Comunicació i Relacions Institucionals de la Refineria de Castelló

Aquell dissabte de març de 1945, amb una breu anotació en el Programa de Festes que deia: TRET DE CARCASSES, programat a les 12h, començava una trepidant aventura que compleix aquest 2020, setanta-cinc anys de “edat”. I amb la seva evolució, van evolucionar les nostres vides. Obvi és, que la meva edat no arriba per a tant, però les històries explicades a casa, sí, ja que en els primeres anys de la nova etapa de les nostres Festes Fundacionals, la meva mare que vivia al “carrer Talecons”, ja va gaudir de elles en la seva condició de Gaiatera de la número 1, ara “Brancal de la Ciutat” . Carmen Varella, la xiqueta de tan sols setze anys que encara es emociona al narrar anècdotes d’aquella època, segons conten alguns dels pocs coetanis de la seva època que queden, va ser escollida Dama de Gaiata “no per les pessetetes, sinó per maca i templa”. Als seus noranta anys recorda amb afecte i tendresa la senzilla estructura i activitat de les festes d’aquella època, però també, l’emoció de sortir “a la grupa” al Pregó o la il·lusió que tenia per poder participar al Gran Ball en Honor a la Reina de les Festes al Casino Antic, i com els va costar als membres de la Comissió, convèncer als seus pares perquè la deixaren assistir, donada la seva curta edat. El primer any de la nova etapa de les festes també va ser el primer en què es va designar Reina de les Festes. El matí, lluny del que és avui en dia, es va limitar a instal·lar les Gaiates, el Concurs d’Aparadors i la Festa de Caritat. A la tarda, la CAVALCADA DEL PREGÓ, en aquesta primera ocasió a dos quarts de sis. Una hora abans, més o menys, es van batejar les gaiates, “donant-les nom propi”; a la nit la FALLADA DEL JURAT DE LES GAIATES .... i tots a dormir, que a l’endemà calia anar de Romeria.

Article que ha participat en el concurs al millor article inèdit dins del concurs de llibret Magdalena 2020.

Nombre Artículo

119

El dia gran comença, i es programa, llegeixo textualment en aquell primer programa, la DIANA, ROMERIA, CONCURS DE CARROS GUARNITS, CORREGUDA DE BOUS i RETORN DE LA ROMERIA amb la consegüent DESFILADA DE GAIATES. Simple i concís, però a ningú se’ns escapa que en l’actualitat al marge de desenes d’actes interposats a diferents hores, després de set dècades i mitja, l’esquema bàsic i principal segueix sent el mateix. La setmana continua, CONCERTS AL TEMPLET de Ribalta, alguna FESTA pirotècnica a les onze de la nit, autèntic antecedent del que posteriorment seria la Nit de Foc. Fira de Bestiar, i CORREGUDES PER LA JOIA, molt propi de l’època i de la realitat socioeconòmica de la nostra ciutat en aquells anys, i alguna nit, poques, REVETLLES A LES GAIATES. A la Reina i la seua Cort d’Honor se les va complimentar amb el CERTAMEN LITERARI, que tants anys va perviure i finalment va acabar transformant-se en la nostra actual Galania, el BALL D’HONOR, programat a meitat de setmana i un CONCERT DE LA FILHARMÒNICA, per després de visitar les competicions de Tir en Sant Hubert, Velers al Club Nàutic o del Trofeu Magdalena de Tennis, amb la CURSA DE LES TORXES I TRACA FINAL FINS AL CAMPANAR es donaven per finalitzades les Festes d’aquell primer any. Any i activitat en la qual tanta obstinació va posar el llavors alcalde Benjamin Fabregat i els principals pròcers de la nostra població. ¿No els sonen a vostès els cognoms? Muñíz, Sanchez-Gozalbo, Pachés o Roig-Morello,Vellón, Revest i Corzo o Miazza, en aquell moment eren tots regidors d’aquella corporació municipal. Si a ells afegim, els Calduch, Espresatti, Artola, Codina, Felip, Sanz o Segarra-Ribes i alguns més, tindrem l’essència de la gènesi d’aquesta manifestació festiva que encara avui gaudim. I per fer caminar aquell “carro”, l’ajuntament va nomenar una comissió de treball que va denominar la “Junta Central de Festejos”, presidida pel Tinent d’Alcalde Miazza i en la qual la primera autoritat municipal va integrar a molts d’ells. Organisme aquest, que, amb unes modificacions o d’altres, un nom o un altre, polèmiques a part, encara perdura. Celebrem aquest any 2020 el LXXV Aniversari de la nova estructura festiva, però no per això hem d’oblidar els seus antecedents, origen i fonament. Com ja s’ha dit tantes vegades, aquella Romeria penitencial documentada per primera vegada al segle XVII, que ja s’havia transformat en una acció de gràcies i homenatge per la Fundació de la Ciutat, havia sofert diferents vicissituds. Segurament, primer es va dirigir a l’Església o oratori del propi Castell, per passar anys més tard a l’ermita de la Magdalena. En alguna ocasió, com durant les Guerres Carlines, es va dirigir a l’ermitori de Lledó o, fins i tot, va ser suspesa per conflictes bèl·lics. Però va persistir en el temps i en l’esperit dels castelloners. Al 65 de segle XIX, apareixen les primeres “gaiates de mà” i ja el 1914 es documenten les primeres “gaiates patrocinades”, dutes a terme per gremis i institucions. Finalment, el 1934 es confirma la monumentalitat d’aquestes, executades ja per artistes locals de reconegut prestigi. Fins situar-nos en 1945. I la festa seguiria com aquell ‘45 durant uns anys fins arribar a 1952, data singular i extraordinària per la commemoració del VII Centenari de la Fundació de Castelló de la Plana. Van voler les “forces vives” de l’època aprofitar l’efemèride per potenciar i consolidar el nou format de les Festes i aprofitar les Festes per enriquir l’”orgull patri-local” amb motiu del Set-cents Aniversari. Era la simbiosi perfecta.

120

ARTICLE INÈDIT

Els CASTELLS DE FOC es van qualificar com MONUMENTALS, ANUNCI OFICIAL amb llançament de carcasses commemoratives, HOMENATGE A LA REPRESENTACIÓ PROVINCIAL a continuació del Pregó, CONCURS DE PASDOBLES i de TRAQUES GAIATERES.

Monument Gaiata 1, 1946

L’antecedent de la “Enfarolà”, incorporat al Programa Oficial com TRACA AMB REMATADA AL CAMPANAR. L’antecedent també del que avui és el Homenatge dels Cavalllers i la Ciutat al Rei Conqueridor, organitzant un solemne HOMENATGE AL REI EN JAUME EN LA SEVA ESTÀTUA. A l’endemà, dia gran de les Festes, s’iniciava amb la DESPERTÀ AMB DIANA I RECOLLIDA DE CANYES I .... CINTES COMMEMORATIVES. Va ser la primera vegada que es van utilitzar i van incorporar les cintes verdes a les canyes, element que avui és indispensable en la nostra entranyable Romeria. El capítol de la música es va veure incrementat, a més de amb el CONCURS DE PASDOBLES, abans citat, amb ÒPERA A LA PLAÇA MAJOR i DESFILADA DE BANDES PELS SECTORS. Per descomptat es van veure reforçats la resta dels actes, com L’OFRENA A LA MARE DE DEU DE LLEDO EN EL SEU ERMITORI o la voluntat d’aconseguir un impactant CERTAMEN LITERARI. I així van continuar durant gairebé tres dècades.

75 ANYS DE FESTES, TRADICIONS I CULTURA

121

Es va crear el PREGÓ INFANTIL. Ho recordo bé perquè en una de les seves primeres edicions el que subscriu ja va participar amb tot just sis o set anys. La nit va començar a guanyar adeptes i a més de les revetlles a les Gaiates va aparèixer “L’Hostal de la Llum”, on es van desenvolupar actuacions i balls d’altíssim nivell. Però la festa seguia sense “trencar al carrer” durant la setmana. Era un altre concepte. La meva primera experiència formal amb la festa, va ser la meua integració en la Comissió del Toll als divuit anys, llavors presidida per Paco Jovena “el de l´Almassorina”. Encara que uns anys abans, el 1976, ja havia participat a instàncies d’una professora del Institut en el Pregó, conformant amb sis companys de classe. Una esquadra templera. I per suposat seguint la Nit del Foc, “perseguint” els Castells per els diferents Sectors Gaiaters. Aquell any 1979 també va suposar una fita en les festes de la nostra ciutat. Eren els anys de la Transició Democràtica. L’alcalde Vicente Pla, va nomenar com a president de la Junta Central al Tinent d’Alcalde, Miguel Mulet Ortiz, una persona, popular i totalment implicada amb les festes i els seus col·lectius, era o havia estat Prohom de la Germandat dels Cavallers i proposava la “popularització” de les Festes. Una major implicació dels col·lectius festers en el desenvolupament del Programa Oficial (en aquella època Gaiates, Cavallers i alguna incipient recuperació de Festes de Carrer), increment d’actes populars al carrer, més la revisió dels plantejaments de la festa, impulsant com a president de la Junta el I Congrés Magdalener, desenvolupat per l’Ateneu (una altra forma d’implicació social), Congrés, que tan bé van portar el president de tan cultural institució, Luis Prades i Ramon Godes, aleshores secretari del Ateneu i de la Junta. Aquests fets, com dic, van ser la clau de la popular programació per aquell any, preludi d’una nova etapa festiva, política i social. I en aquest moment amb els meus divuit anyets acabats de fer (en aquella època fins als vint-i-u no eres “major d’edat”) em llanço a la voràgine de la festa oficial. Esperàvem el dissabte “en candeleta” per poder sortir a la nit i anar a la Pèrgola amb l’excusa de la Gaiata. Recorde fins i tot amb afecte el meu primer trage encorbatat per participar d’aquells dissabtes, perquè sense anar degudament vestit i amb la consegüent invitació, no et deixaven entrar. Com han canviat els temps! Sota el meu humil punt de vista, la següent fita diferenciadora en l’estructuració i desenvolupament de les nostres festes va ser el naixement de la Fundació Municipal de Festes. Érem al final dels anys 80 del passat segle; l’activitat festiva i Castelló, exigia altres formes, i com va passar a la fi de la dècada dels setanta, el 1986 el II Congrés Magdalener, organitzat en aquesta ocasió per Moros de Alqueria, anava a donar el senyal de sortida per a nous canvis. El fenomen Colles, que començava a consolidar-se, desbordava a l’equip de govern i aventures com la que es va denominar popular i pejorativament “la fira d’abril de l’Avinguda de la Mar”, que havia estat la gran aposta del aleshores president Clemente Agost, van forçar un intens i tens, però constructiu, Ple Municipal monogràfic, per resoldre la problemàtica de les festes. Es va arribar al consens i poc temps després es triaria en Assemblea participativa (del “mon de la festa” i representants de

122

ARTICLE INÈDIT

la societat castellonenca), al primer President de la història que no era regidor de l’Ajuntament, Tian Pla. Ell, al costat d’un important nombre de representants dels col·lectius, van conformar la primera Junta de Festes, i van elaborar els reglaments que haurien de regir els designis i programacions de les nostres festes durant tres dècades. La programació de la setmana seguia mantenint la seva columna vertebral en els actes tradicionals i històrics, però es van veure enriquits amb nous actes i apostes diferenciadores i populars que van donar un to totalment diferent al nou Programa Oficial de Festes que veuria la llum l’any 1989. Entre moltes altres coses, van destacar dos actes: la recuperació de LA TORNÀ i el I FESTIVAL DE MÚSICA DE FESTA, a l’any següent el I CONCURS DE PAELLES INTERCOLLES, al següent el primer PIROMUSICAL de la història. Eren les noves apostes dels festers, que treballaven, buscaven, encertaven i s’equivocaven. Sense les directrius de la corporació municipal, s’havia aconseguit la “despolitització” de la Festa. Va ser en aquesta època quan me vaig integrar totalment en el col·lectiu Moros d’Alqueria. Des del naixement d’aquesta associació i les seves filaes mores al Pregó, vaig saber que un cop finalitzats els meus estudis fora de Castelló, hauria de pertànyer sense qüestionar- m’ho a la mateixa. He de reconèixer ací públicament que des dels seus orígens, els seguia per tot el recorregut del Pregó per poder veurel’s en quatre o cinc llocs diferents. M’havien encisat i el màxim orgull per a mí, seria participar amb ells en el Pregó. Gaudia moltíssim amb els amics de la Colla del Rei Barbut en aquell local de Rapit Meseguer o després al carrer Asensi, en el qual mai trobàvem hora per anar-nos. Però això de la Fila Mora, era una altra cosa ... Arribà una nova fita en aquests 75 anys d’història de les nostres Festes. La decisió de Esquerra Unida a l’any 2013, representada per Carmen Carreras com a regidora a l’Ajuntament, de no mantenir el consens entre les forces polítiques per a la despolitització de les festes, que es mantenia des de 1988, va obligar a desenvolupar uns nous Estatuts del Patronat . A partir d’aquest moment tornava a dependre de la voluntat de l’alcalde o alcaldessa el nivell de participació (despolitització), que es donaria als col·lectius festers. Les diferents polèmiques i desacords, van fer que l’alcaldessa, personalment, proposés a l’any 2017 el IV Congrés Magdalener, que es va desenvolupar d’una forma exemplar, per la participació, el treball, el debat i les conclusions, que segons la pròpia Amparo Marco serien vinculants per a la Institució municipal. Era la via per reconduir l’activitat festiva en una època que exigia alguna cosa diferent. I en aquesta estem ... 75 anys d’història que des de les seves festes, cultura i tradicions han ajudat a forjar a un poble i que al mateix temps s´han forjat des del poble. Aquesta és la meva principal conclusió. Amb l’agraïment a totes les persones, que han fet possible aquestes set dècades i mitja de festes populars i a la Gaiata 1 Brancal de la Ciutat per permetrem escriure aquestes línies, desitjo el millor dels futurs a les nostres festes i al poble de Castelló.

75 ANYS DE FESTES, TRADICIONS I CULTURA

123

INICI DE FESTES

124

CAPÇALERA: EL MOTIU D’AQUEST LLIBRET

LA PROGRAMACIÓ DE L’INICI DE FESTES

Per: Mayo Ripollés Basco Comissió de la Gaiata “Brancal de la Ciutat”

Animats per la commemoració del 75 aniversari de les nostres festes fundacionals, iniciem enguany un treball de recerca històrica i divulgació popular,amb vocació de continuïtat, en el qual ens agradaria analitzar els actes més significatius de la popularment estructurada Setmana de Festes al llarg d’aquestes set dècades i mitja. En el Llibret d’enguany l’interessat lector trobarà el desglossament i anàlisi del primer cap de setmana, per tots conegut com el “INICI DE FESTES”. És el que més càrrega oficial comporta, en incorporar el motiu principal, com és “la Romeria”; però no ens anticipem, per a elaborar aquest apartat del nostre llibret, hem desenvolupat un previ treball de camp, consistent a revisar els programes oficials des del seu origen fins als nostres dies. Com diria el nostre bon amic Manolo Díaz, que com a persona “cultivada” i erudita, segur ho va assumir de l’ínclit Descartes.“Ordre i Mètode” La primera i important conclusió que traiem és l’evolució, amb clars canvis, més de comportaments que de fets, en certs moments històrics. Sense alterar per a res la columna vertebral del Programa Oficial des dels seus inicis. En l’origen, anys quaranta i cinquanta del passat segle XX, amb gran il·lusió, però amb grans dubtes, fins i tot tals com què fer amb les gaiates; els anys seixanta amb la inauguració de la Pèrgola. L’inici de la popularització de la festa, 1979, any en què es van solapar els ajuntaments de l’antic règim amb l’acabada d’estrenar democràcia, pocs anys després, la irrupció del fenomen Colles, la despolitització amb l’aparició de la Fundació Municipal de Festes i finalment la gran incògnita amb la substitució d’aquesta pel nou Patronat de Festes. Si ens remuntem al primer programa de festes descobrirem que gran part del contingut es fonamentava en proves i campionats LA PROGRAMACIÓ DE L’INICI DE FESTES

125

esportius, programació que s’ha mantingut durant la setmana i que fins i tot continua figurant en aquest, però en un apartat a part. Com a singularitat d’aquells primers anys ens trobem el dissabte amb el bateig de moltes de les gaiates, fins i tot en algun cas INSTAL·LACIÓ DE LES GAIATES. I el que anys després es transformaria en l’ANUNCI OFICIAL AMB LLANÇAMENT DE CARCASSES I MASCLETÁ, en aquell primer 1945 es va limitar a un LLANÇAMENT DE CARCASSES, això sí, a la mateixa hora, les 12 del migdia, sent un dels pocs actes que han mantingut el seu mateix horari durant els 75 anys. Durant les dues dècades següents, es completava el matí amb actes de caritat, concurs d’aparadors i alguna inauguració com la de la fira de maquinària agrícola o el saló internacional de fotografies. Les tres següents dècades van incloure ja d’una forma consolidada, tant l’HOMENATGE Al REI EN JAUME com la INAUGURACIÓ OFICIAL DEL MESÓ DEL VI ESPANYOL. Amb el canvi de segle, altres mostres i fires gastronòmiques substituirien definitivament aquest últim. La vesprada del primer dissabte queda permanentment assignada al PREGÓ. Els primers anys a partir de les 17h30´, posteriorment i fins als nostres dies a partir de les quatre de la vesprada. A continuació, una vegada finalitzat el mateix, i amb diferents formats l’agraïment a les diferents representacions dels pobles de la província, encara que aquests últims quatre anys i perquè supose un menor cost, s’ha programat en els Salons de la Diputació Provincial, una recepció protocol·lària i amb reconeixements inclosos al matí, abans de l’Anunci Oficial. Si que és cert que, a la vesprada, a més del Volteig de la campana “Maria” anunciant la gran festa de l’endemà i l’entranyable eixida de les Gaiates del “Matadero” a mitjanit, a partir de la constitució de la Fundació Municipal de Festes, s’ha consolidat formal i permanentment la ENFAROLÀ, atractiu espectacle de foc i música al voltant del nostre entranyable Campanar de la Vila. Per cert, en el nostre treball de recerca, trobem un antecedent que s’inicia l’any del VII Centenari de la Fundació de la Ciutat programant-se el dissabte anterior a la Romeria a les 12 de la nit, una TRACA AMB REMATADA EN EL CAMPANAR. Cal incorporar ací, encara que no aparega en el programa oficial, el “avançament” de les festes, justificat en el lliurament de guardons i distincions dels principals col·lectius. El nomenament del Pregoner i de la persona que representarà la figura de Jaume I en el Pregó, ja s’ha fet setmanes abans, però el divendres

126

CAPÇALERA: EL MOTIU D’AQUEST LLIBRET

d’aqueix mateix cap de setmana es concedeixen els premis dels Moros d’Alqueria, originalment “Moro de l’Any” i actualment “Premis Moros d’Alqueria” el “Bacalao Maravillao” de la Colla Bacalao i el per tots desitjat “Voladoret d´Or” de la “Colla del Rei Barbut”. Aquests nomenaments comporten els seus consegüents sopars i balls, que fan que la gent àvida de festes “ho done tot” aqueixa nit. Aquests últims anys s’han incorporat les Gaiates, tant divendres com dissabte, substituint la moda de “Nit de Festa en Sant Roc” dels anys setanta. I tornant al Programa Oficial de Festes. Quant al Diumenge de Magdalena, passem del breu DIANA del primer any, a DESPERTÀ AMB DIANA I RECOLLIDA DE CANYES I CINTES COMMEMORATIVES de 1952 (s’inicia el costum de la cinta verda en la canya), en els setanta i vuitanta VOLTEO DE LA CAMPANA VICENTE I DESPERTÀ, acabant amb l’actual EN EIXIR EL SOL, TRADICIONAL VOLTEIG DE LA CAMPANA “VICENT”, GRAN DESPERTÀ AL CARRER ROSA MARIA MOLAS I DIANES PER LA COLLA DE DOLÇAINERS I TABALETERS DE CASTELLÓ A LA PLAÇA MAJOR per a seguir a les 7h00´ amb el REPARTIMENT DE CANYES I CINTES A LA PLAÇA MAJOR i a les 7h15 REPARTIMENT DE CANYES I CINTES A LA TINENÇA D’ALCALDIA DEL GRAU PER A LA XXIV PUJADA DEL GRAU A LA MAGDALENA PEL CAMI DE LA PEDRERA, nou i sofisticat “embolcall” per al mateix esdeveniment. Des de principis del segle XXI s’estructura oficialment, mediant la Federació de Colles la pujada amb carro al turó de la Magdalena, incorporant en el programa la CONCENTRACIÓ DE PARTICIPANTS a la MOSTRA DE VEHICLES ENGALANATS al CARRER GOVERNADOR, que després de ser visitats per la Reina i la seua Cort d’Honor, ixen custodiats per la Policia Local per a fer la seua particular Romeria. A principis dels anys noranta s’incorpora al programa la MISSA DE ROMERS A la COCATEDRAL DE SANTA MARIA. finalitzada la qual eixirà la Romeria de les Canyes des del propi Altar Major de Santa Maria al qual acudirà la Corporació Municipal acompanyada de les Madrines de les Gaiates, la Reina, Cort d’Honor i Autoritats convidades, formada protocol·làriament. També des de l’aparició de la Fundació Municipal de Festes s’incorpora al text, tant la MASCLETÁ AÈRIA com la PAELLA MONUMENTAL a l’arribada de la Romeria a l’Ermita. Dos anys després, en 1991 es recupera LA TORNÁ, apareixent en el programa, especificant així mateix en ell els següents anys tots els “passos” d’aquesta, fins a deixar la Relíquia en l’Altar Major i amb l’últim cant de gràcies, donar per finalitzada la Romeria LA PROGRAMACIÓ DE L’INICI DE FESTES

127

Oficial, desplaçant-se a continuació la Corporació Municipal (desgraciadament la resta de les autoritats convidades ja no estan) fins al propi Ajuntament. Però arriba ara l’últim capítol de la jornada i del cap de setmana del “Inici de Festes” que és la Desfilada de les Gaiates. Ja en el programa de 1945 s’arreplegava com a RETORN DE LA ROMERIA I DESFILADA DE GAIATES, en els programes dels anys 60 ja es fa significar la DESFILADA DE PENITENTS per a passant per RETORN DE LA ROMERIA, PROCESSÓ DE PENITENTS I DESFILADA DE GAIATES de 1979 i LES TRES CAIGUDES, RETORN DE LA ROMERIA, PROCESSÓ DE PENITENTS I DESFILADA DE GAIATES del primer programa de la Fundació Municipal de Festes, acabaren l’any 2019 amb el: a les 19h30 ELS VEHICLES ENGALANATS ENTREN A la CIUTAT PEL FORN DEL PLA, PRECEDINT A LA TORNÀ… a les 20h00 LA TORNÀ DE LA ROMERIA FA LA SEUA ENTRADA A la CIUTAT PEL FORN DEL PLA, ON TINDRÀ LLOC EL TRADICIONAL ACTE DE ‘LES TRES CAIGUDES’. A continuació, LA TORNÀ I LA PROCESSÓ DE PENITENTS RECORRERAN ELS CARRERS SANAHUJA, Pl. MARIA AGUSTINA, MAJOR, Pl. DE LA PAZ, GASSET, PORTA DEL SOL, RUIZ ZORRILLA I AVINGUDA REI DON JAIME… i a les 20h30 DESFILADA DE GAIATES I GAIATES DE MÀ QUE, PARTINT DEL CARRER SANT ROC, RECORRERÀ ELS CARRERS SANAHUJA, Pl. MARIA AGUSTINA, MAJOR, GASSET, PORTA DEL SOL, RUIZ ZORRILLA I AVINGUDA REI DON JAIME. Clarificador i contundent, però com dèiem al principi hem evolucionat, si, amb clars canvis, més de comportaments que de fets, en certs moments històrics. Però sense alterar per a res la columna vertebral del Programa Oficial des dels seus inicis. Passem ara a documentar minuciosament, aquests actes del primer cap de setmana, amb els articles amb els quals tan generosament han volgut col·laborar importants personalitats del nostre panorama festiu i cultural. Als quals hem volgut afegir com a reconeixement, escrits i articles d’importants personalitats de la festa i la nostra ciutat, escrits en els primers anys de les festes. La Gaiata núm.1 i la investigació històrica de les nostres festes, sempre els estarà agraïts, tant als que enguany han escrit els seus articles com als quals ho van fer fa 75 anys. I com diu la gent, que diu la gent en aquest principi de festes… MAGDALENA, FESTA PLENA!

128

CAPÇALERA: EL MOTIU D’AQUEST LLIBRET

ELS ORÍGENS DE LA FESTA: cròniques i cronistes

Per: Carlos Feliu Mingarro

Les actuals Festes de la Magdalena, fruit de la refundació efectuada l’any 1945, s’articulen entorn de la Romeria de les Canyes. Una romeria que inicialment va sorgir amb caràcter penitencial i que amb el temps va assumir a més un caràcter cívic-lúdic commemoratiu de la fundació de la ciutat. A continuació, realitzarem una anàlisi de les cites més rellevants en les quals es van exposant els elements característics que han conformat la Romeria de les Canyes, des dels seus inicis fins a principis del segle XX: 1. L’origen. El privilegi del trasllat 2. La processó al El Castell Vell 3. L’ermita de Santa Maria Magdalena 4. La processó a l’ermita de Santa Maria Magdalena 5. Rogativa o commemoració 6. Les dones penitents 7. Les Gaiates

El privilegi del trasllat

8. Les canyes 9. Els visitants estrangers Donada la seua extensió i al fet que ja existeixen treballs rellevants i especialitzats sobre aquest tema, com el llibre “Historia de la Basílica de Lledó” de Josep Miquel Francés, obviarem ací l’importantíssim paper de l’ermitori de la Mare de Déu de Lledó en la Romeria. Deixem per a una altra ocasió, documentar altres aspectes menors, però també rellevants, com són l’ermita de Sant Roc de Canet, els carros triomfants, els carros engalanats o els canvis introduïts a partir de l’any 1945 amb la refundació de les Festes. Servisca com a homenatge a aquells que van treballar per preservar la Romeria tradicional, especialment als quals van recuperar la Consueta o ritual de la Romeria en 1991, i els que van fer possible, amb el seu treball i dedicació, la seua protecció amb la declaració de la Romeria de les Canyes com a Bé d’Interés Cultural Immaterial, l’11 de març de 2017.

CAPÍTOL I: CRÒNICA DE LA MAGDALENA

129

1. L’origen: El privilegi del trasllat En 1251, el Rei Jaume I atorga el privilegi de traslladar la vila de Castelló, situada al Castell Vell.

1251 Sàpien tots que Nós, Jaume, per la gràcia de Déu Rei dÁragó, de Mallorques i de València, Comte de Barcelona i dÚrgell i Senyor de Montpeller, per Nós i els nostres, Donem llicència i integra potestat a Vós, dilecte nòstre, En Ximèn Pérez dÁrenós, lloctinent nostre al Regne de València, per a que pugau canviar La Vila de Castelló de Borriana a qualsevol lloc que us parega dintre del terme del mateix Castell de Castelló. Concedint que tots els pobladors que en la dita Vila sojornassen o en ella tingueren cases i horts, els tinguen, ells mateixos i els seus successors, perpètuament, francs i lliures, sense cap cens, tribut, ús, servici i qualsevol altra exacció, la qual a nosaltres o als nostres o a dáltres persones, per les mateixes cases i horts, mai a pagar estiguen obligats. Donada a Lleida el 8 de Setembre de lány del Senyor de 1251.

2. La processó al Castell Vell

1375

Després del trasllat de la Vila en 1252, primer prop de La Font de la Reina i posteriorment a la seua actual ubicació, en l’alqueria de Benirabe, el Castell queda abandonat i es va deteriorant, passant a denominar-se Castell Vell.

Fon propossat en consell per lo sindich que com ell pagues de voluntat desl juráts donat un cafiç de forment a la caritat de la profesó del castell vell per ço que’l consell li fes albará.

Segons sembla, queda algun lloc per al culte, ja que el cronista Lluis Revest, en 1924, ja cita un acord del Consell de la Vila de Castelló, de 10 d’abril de 1375 que cita una processó al Castell Vell, sense indicació del motiu ni l’advocació.. 3. L’ermita de Santa Maria Magdalena Apareix, en 1451, un ermità, frare del monestir de Santes Creus, sol· licitant edificar una ermita al Castell Vell sota l’advocació de Santa Maria Magdalena. L’ermita és finalitzada en 1456. Rafael Martí de Viciana, notari de Borriana, cita en la seua obra Llibre Tercer de la Chronyca de la Inclita i Coronada Ciutat de València i del seu Regne, impresa en 1563, a l’ermita i l’existència d’una relíquia de Santa Maria Magdalena, de les quatre més importants que se citen

130

1451 Ha prop de dos anys que fou ací en la vila de Castelló un bon home frare barbut, el qual a per nom frare Antoni e en un lloc antic o partida que solia ser de moros..., lo bon home començà una església la qual es sota la invocació de Santa María Magdalena...

1563 A villa de Castello de la Plana fue rendida al venturoso conquistador rey don Jayme luego despues de la presa de Buriana. Los apellidos de Castello de la Plana proceden de vna villa y Castillo que estavan en las vertientes de la sierra, junto a vna fuente de la qual nasce mucha agua clara y limpia. Antiguamente fue nombrada la Fuente Castilla o Castalia, a la qual agora le nombramos la fuente de la reyna..... De manera que de Castilla o Castalia, o por haver en la población castillo, se dixo la nueva población Castello. La población antigua y su castillo avn permanescen los edificios arruynados, donde de presente ay vn

CAPÍTOL I: CRÒNICA DE LA MAGDALENA

La columna de la dreta manté els textos originals.

hermitorio so titulo de sancta Magdalena, al qual agora le nombran el castillo viejo. Y el apellido de la Plana, procede por haver sido mudada y edificada la villa de Castello en el campo llano donde agora esta: el qual campo entonces y agora se nombrava y nombramos, la Plana de Buriana. ... … También tienen reliquias de sanctos vna muela de la quixada de sant Lorenço, vn pedaço de la cabeça de sancta Magdalena, la cabeça de sancta Cristina, y vn dedo de sant Tirs, y muchas otras reliquias.

4. La processó a l’ermita de Santa Maria Magdalena En 1503, el Consell va decidir realitzar 7 processons per la sequera, sent una d’elles a l’ermitori de Santa Maria Magdalena. Entre 1562 i 1570 es consolida la romeria anual el tercer dissabte de quaresma.

1560

Eugenio Díaz Manteca va donar a conéixer un acord del consell d’1 de juny de 1572, que pot considerar-se un antecedent directe de la romeria, sostinguda ja econòmicament a costa de l’Ajuntament

1572

Juan A. Balbás en El Libro de la Provincia de Castellón, imprés en 1892, fixa en 1793 l’any del canvi de la festa al tercer diumenge de quaresma.

1793

5. Rogativa o commemoració

1613

A partir de la mitat del segle XVI comença a associar-se la romeria penitencial a Santa Maria Magdalena amb el trasllat de la vila des del Castell Vell.

...y en el avía un Castillo,de donde la villa sacó su nombre de Castellón. Sus restos y ruynas quedan aun, y en ellas una Hermita de senta Maria Magdalena,a la qual, hazen cada año los de CasteIIon una devotíssima processió el tercer Sábado de Quaresma. Tenia una fuentecilla que baxa de la montaña, y esta les bastava a sus moradores para beber. Que la de la Reyna, es caudalosa, nace acullà baxo a trecho de un quarco de legua, y es por ello de poco provecho, no pudiendose regar con su agua aquella llanura tan espaciosa y fèrtil, que combidó siempre a los de Castellón a baxarse a ella, dexando su alto sitio.

En 1613, el Pare Francisco Diago descriu l’ermita i el trasllat en els seus Anales del Reyno de Valencia.

... e així mateix fonch proposat per dit jurat que el tercer dissabte de Quaresma acostuma la universitat fer cascun any a la hermita de Santa Magdalena una professó de pregàries de aygua...

...menys fonch proposat.per lo dit magnífich jurat en cap al dit magnífich..consell se faga ordinariament cascum any una professó a la hermita de la gloriosa Senta magdalena, la qual se gons está provehit se fa cascun any... Fonch provehit que la professó que se fa a la gloriosa Senta Madalena se introduhí per necessitat de ayguies, per la steriliíat del temps que aquestos anys es gran sequia e que lo (consell) confia! que per intercessió de la gloriosa saeta Madalena se recaptaria gracia ab nostre Senyor Deu remedias dita necessitat es donas aygua, provehí que dita professó se fes, que per dita professó se continué es faça cascun any y que empero dit gasto que per dita rahó se fa, que los magnifichs juráts

2 de marzo: Celébrase la fiesta de la Magdalena, ...el tercer Domingo de cuaresma, en vez del tercer Sábado, como se venía haciendo hasta entonces.

ELS ORÍGENS DE LA FESTA: CRÒNIQUES I CRONISTES

131

A tall d’exemple de la varietat de despeses, tant religiosos com civils, es detallen alguns dels relacionats per Juan A. Balbás en El Libro de la Provincia de Castellón, imprés en 1892

1654 Día 22 de febrero: El Consejo de Castelllón acuerda que en la fiesta de la Magdalena, que se celebra en esta villa desde tiempo inmemorial, se de a los oficiales, sacerdotes y frailes, que vayan a la procesión, 12 sueldos para el gasto de la comida, y además para la caridad acostumbrada a los pobres que asistan a dicha procesión. 1699 Día 28 de marzo....respecto de la fiesta de la Magdalena determinó el Consejo que la comida que se da en la ermita no pueda exceder de doce platós, “huits calents y quatre de postres eo frets”, y que si pasa de este número no se tomarán en cuenta lo tendrán que pagar de su bolsillo particular los síndicos,

Josep Miquel Francés documenta un text del Libro de Cosas Notables, de 1749, en el qual ja s’assumeix la commemoració del trasllat de la Ciutat alhora que es reafirma el caràcter religiós d’acció de gràcies. El text es refereix a la necessitat de recuperar la tradicional romeria.

1749

Encara que la romeria es manté per part del clergat, l’assistència de les autoritats minva fins que en 1831 el mateix Ajuntament pren l’acord d’exigir l’assistència de tots els seus membres.

1831

6. Les dones penitents

1710

No està ben documentat quan apareixen les dones penitents disfressades de Magdalena penedida.

…en la qual procesión van mujeres y niñas llevando muchas luzes en gayatas de caña.

...con motivo de ser de grazias y en memoria de la translación del pueblo del Heremitorio de la Santa al presente sitio....observada desde la nueva población de la villa, en el sitio en el que oy se halla....en atención a que no se pierda dicha memòria y con ello se origine la ruina de su hermitorio

…que para mayor autenticidad la función de mañana, recordando la traslación de la población de la hermita de la Magdale na, vaya todo el Ayuntamiento a dicha hermita.

José Llorens de Clavell descriu en 1710 per primera vegada la processó nocturna, de retorn de la romeria. No obstant això, és a la fi del segle XVIII quan els excessos comesos per homes amb algunes “penitents” porten a prohibir la processó o al fet que aquesta transcórrega de dia, la qual cosa impossibilita el gaudi de les gaiates. Juan A. *Balbás en el seu famós Casos i Cosas de Castellón, editat en 1883, fa referència als edictes dels anys 1790 i 1791 de l’Alcalde prohibint el que les dones

132

1790 … y que estas á título de penitentes imitadoras de Santa Maria Magdalena,…, no tienen todas o las más de ellas otro objeto que el callejear con libertad , el ver y ser vistas, … Deseando en lo posible cortar semejantes abusos en lo sucesivo: Mando, que ninguna persona en la actual función y en especial las mujeres salgan vestidas públicamente con el título o disfraz de magdalenas, y si únicamente…las niñas, hasta la edad de 9 años y se dirijan en derechura á la iglesia…

CAPÍTOL I: CRÒNICA DE LA MAGDALENA

La columna de la dreta manté els textos originals.

puguen vestir de Magdalena penitent i obligant que la processó es realitze a plena llum del dia.

1791 No habiendo bastado los repetidos bandos…para contener los desórdenes sobre penitentes y empalados… Y las procesiones de noche paran en una sentina de pícaros … se valen de la concurrencia y de las tinieblas para muchos desórdenes y fines reprobados…el abuso de penitentas y penitencias había llegado a un exceso intolerable entre las mugeres de todos estados que servían de gran escándalo… 1775

Fr. Joseph Rocafort, frare agustí, en el Llibre de Coses Notables, cita diversos episodis en els quals no es va celebrar la processó, se suposa que pels mateixos excessos referits anteriorment

En el año 1775 se hizo la procesión que llaman de la Madalena a las cinco horas de la tarde, por disposición del iIIustríssimo de Tortosa; por cuyo motivo no quisieron salir a recibir dicha processión los cavalleros con achas, como se acostumbrava quando se hazía por la noche; ni tampoco salió la cofadría de la Sangre,…

L’acta de la sessió municipal del 24 de febrer de 1852 reflecteix l’aprovació del programa de les Festes commemoratives del VI centenari del trasllat, el qual detalla la composició i ordre de la processó nocturna

1852

En el año 1782 se bolvieron a hazer las procesiones de la Madalena y de el Jueves Santo, como antes,…

… 4º Las parejas de niñas que vayan vestidas con trages alegóricos, llevando cada una un cirio y ramo de flores … 6º Las parejas de niñas hasta la edad de ocho años, con trage de penitencia … 8º Las parejas de niñas de ocho a doce años, con el mismo trage de penitencia … 10º Parejas de mugeres de catorce años, con trages también de penitencia … 13º …con las parejas de mugeres que llevan los atributos de la Pasión de Jesús…

El llibre Las mujeres españolas, portuguesas y americanas tales como son en el hogar doméstico, en los campos, en las ciudades, en el templo, en los espectáculos, en el taller y en los salones, publicat en 1872, inclou un capítol dedicat a cada província española. El capítol dedicat a la dona de Castelló està escrit per León Galindo y de Vera i recull

1872 …á la caída de la tarde regresan en festivo tumulto para asistir á la procesión las mujeres que han hecho voto. …sino que hacen voto ú ofrecen al Señor ir en la procesión que llaman de las gayatas. A ella asisten á porfía niñas hasta de nueve años, vestidas con todo el esmero posible, ó de Magdalenas profanas llevando en la mano una corona de espinas, los clavos ó algún otro recuerdo de la Pasión; y jóvenes vestidas de sayal, ó de Magdalenas penitentes, con la imagen de Jesucristo en los brazos, que contemplan sin pestañear. Al paso que

ELS ORÍGENS DE LA FESTA: CRÒNIQUES I CRONISTES

133

una descripció de les penitents i apunta també que les perruques són realitzades amb pèl natural de les pròpies penitents.

aquéllas lucen sus infantiles gracias ante la pública curiosidad, éstas ocultan su rostro con el cabello, que derramado por el pecho, hombros y espalda, las cubre como con un manto. La que tiene la cabellera más poblada hace de Magdalena arrepentida.

Bernardo Mundina en “Historia, Geografía y Estadística de la Provincia de Castellón” (1873) també descriu les penitents .

1873

7. Les Gaiates

1710

José Llorens de Clavell, notari en exercici a Castelló i secretari municipal, descriu en 1710 per primera vegada la processó nocturna, de retorn de la romeria. És el primer document que cita les gaiates, element icònic i diferenciador de les nostres Festes.

Para en la ermita de San Roc del Pla y cerca del anochecer sale lo restante del clero con la comunidad de los Padres de San Agustín y el Clavario y Mayorales de la Sangre, con el Santo Christo y muchas luzes que componen la procesión y en el llano del Pla se junta con ésta y aquella y por la calle del Medio se encaminan a la Iglesia Parroquial; en la qual procesión van mujeres y niñas llevando muchas luzes en gayatas de caña que forman y se llama la Procesión de las luzes por la muchedumbre de ellas.

En la Revista de Castellón, Año III. Nº49, de 15 de març de 1914, D. Luis Revest comenta els paràgrafs dedicats a la festa de la Magdalena que apareixen reflectits en el capítol V del llibre del dominic Fra José Vela, titulat Idea de la perfecta religiosa en la vida de la Ven, Madre Sor Josepha María Gracia, publicat en Valencia el año 1748.

1748

Carlos G. Espresati en les seues Estampas de una antigua Cofradía, de 1941, refereix la sol·licitud el 25 de setembre de 1774 de la Confraria de la Sang al Bisbe de Tortosa perquè torne a celebrar-se la processó a la nit, després de la seua prohibició en 1770 pels escàndols d’algunes penitents.

134

“Centenares de niñas y mujeres vestidas de penitentes unas y de magdaleneras otras, forman esta procesión. El traje que generalmente se lleva es una túnica morada, un crucifijo en la mano izquierda y una vela en la derecha, con el pelo tendido sobre la espalda y hombros; hay parejas de mujeres que vestidas de negro con la mantilla tirada a la cara y un crucifijo de enorme peso y tamaño casi natural, caminan llevando tendido en sus brazos aquel Señor, cuyo paso se comparte terminando la carrera muertas de cansancio, pero satisfechas de haber cumplido fielmente su promesa.

…Oy se mantiene en aquel sitio una Hermita pequeña,…,dedicada a Santa Madalena…. El sábado segundo (sic) de la Quaresma sube en Procesión à esta Hermita el Muy Ilustre Ayuntamiento de Castellón, acompañado de una porción del Real Clero…se vuelven por la tarde al Insigne Hermitorio de Nuestra Señora del Lidon. Aquí el mismo Predicador … Después se hace una deprecación a MARIA Santíssima; y concluida, vuelve la procesión en toda forma, a la Iglesia Mayor de la Villa, y va muy acompañada de luces, que convierten la noche en claro día. 1774 …a fin de que pueda concluirse después del toque de Avemarías para que pueda lucir la iluminación de las Gayatas que en dicha noche se acostumbra.

CAPÍTOL I: CRÒNICA DE LA MAGDALENA

La columna de la dreta manté els textos originals.

El mateix autor, sota el pseudònim de Pascual de Aurancia, publica Mitologia de las Gayatas – descripción de las procesiones tradicionales, l’any 1952 en el qual es commemora el VII aniversari de la fundació de la ciutat. En aquesta obra detalla el contingut d’un còdex anònim, en llatí, que Eduardo Codina va trobar en l’arxiu municipal, que podria ser de finals del segle XVII o principis del XVIII.

circa 1800

…

Aquest mateix any es publica un pamflet, que recull 41 versos en castellà i valencià, relatius a la festa, amb el lema “Poesías con que la Fiel y Leal Ciudad de Castellón de la Plana celebra en este año 1852, el Sexto Centenario de la Translación de dicho Pueblo, desde el monte de Santa María Magdalena al llano que nos ocupa”. Dos dels versos descriuen les gaiates Nota: la filosa és “l’instrument per a filar a mà que consistix en un bastó, generalment de canya, acabat per un cap o un eixamplament” i les “serilles” són “ciris de cera, llargs i prims”.

En La Crónica de Castellón, del dimecres 8 de març de 1860, es detalla el programa de festes aprovat per l’Ajuntament, en el qual apareixen ja les gaiates gremials, majors en grandària i pes, per la qual cosa van passar a ser portades a muscle per homes.

… Se describe en él el desfile del cortejo religioso y se habla de unas chiquillas que llevan la “magdalénica” cabellera suelta por los hombros, y en las manos cañas que adornan con coronas de minúsculas velas.

1852 12º Los niños llevando gayatas iluminadas …

1852 … Les Gayates que mireu / Dorades y tan vistoses, Al principi no eren atre / Que llums damunt de Filoses … Les dònes acompañaben / Devotes la prosesò, Y en serilles dalt de cañes / Feen la iluminasiò.

…1860 Programa de la función religiosa con que el Ayuntamiento constitucional de esta ciudad, ja resuelto solemnizar en el presente año la festividad de Santa María Magdalena en memoria de que hace 608 años que los Castellonenses se trasladaron desde el monte donde existe la Ermita de dicha Santa, à la población que hoy ocupa Domingo 11 de marzo …

ELS ORÍGENS DE LA FESTA: CRÒNIQUES I CRONISTES

135

Al ponerse el sol continuará la procesión hacia la ciudad…y bajo el orden siguiente: 4º Gayata de los cerrageros… 7º Una gayata de los sogueros… 9º La otra gayata de los sogueros… 12. Gayata de los panaderos… 15. Gayata de los labradores… La Revista Castellonense, publicada el diumenge 19 de març de 1865, dia de la Romeria inclou el programa aprovat per l’Ajuntament, amb indicació de l’ordre i contingut de la processó, en la qual apareixen 14 gaiates, però sense ser assignades a gremis.

1865 … 15. La Cruz Parroquial precediendo à los demás individudos del Reverendo Clero. Catorce hermosas GAYATAS, unas de cristal con luces de colores, otras con cirios verdes y la última de mayores dimensiones y con brillantes adornos, se situarán en los puntos correspondientes para mayor lucimiento de la procesión 16. Se cerrará esta con un piquete de tropa

Aquest mateix número conté una altra descripció de la processó amb una altra interessant descripció de les gaiates, que coincideix amb la descrita per Richard Ford en la seua guia de viatge, la referència de la qual es detalla més endavant.

1865

Manuel V. Masip, periodista de La Revista Castellonense, publicada el dijous 8 de març de 1866, s’atreveix a donar una definició de gaiata.

1866

…Desde allì, parte la procesion general compuesta en su mayor parte de parejas de niñas y mugeres en acto de penitencia, llevando símbolos de la pasión de Jesucristo en una mano, y una vela encendida en otra. Nótase entre todo, una especie de cipreses iluminados y que se denominan Gayates, por terminar en una especie de cayado, que recuerda el báculo de los primeros pobladores.

Nada, señores; la feria bien, pero aun falta lo mejor. ¡La procesión!! ¡Les gayates! ¿Saben VDS, lo que son les gayates? Pues son así una cosa muy parecida á una pirámide chinesca (me esplico) con multitud de vasos de colores que forman una perspectiva deliciosa (Creo que el que no haya visto nunca quedará satisfecho)

El llibre Las mujeres españolas, portuguesas y americanas tales como son en el hogar doméstico, en los campos, en las ciudades, en el templo, en los espectáculos, en el taller y en los salones, publicat en 1872, inclou un capítol dedicat a cada província espanyola. El capítol dedicat a la dona de Castelló està escrit per León Galindo y de Vera i recull una descripció de les gaiates

136

1872 La procesión de los cayados ó gayatas tiene el siguiente origen…En conmemoración de este hecho, el tercer domingo de Cuaresma el clero y el Ayuntamiento se trasladan procesionalmente, con cañas verdes por báculos, seguidos de los gremios de labradores y pescadores en los antiguos trajes. Los cayados ó gayatas sólo conservan de su primitiva hechura la vuelta ó semicírculo del puño, que es el remate de las que salen en procesión. El cuerpo de la gayata lo forma un artificio de madera en

CAPÍTOL I: CRÒNICA DE LA MAGDALENA

La columna de la dreta manté els textos originals.

figura de templete, pirámide ú otro objeto cualquiera, que ántes cubrían de candelillas encendidas y ahora de vasos de colores que forman agradable visualidad. La mayor la llevan cuatro hombres en andas. De cada una de ellas penden cintas que sostienen niños vestidos de ángeles. Bernardo Mundina en “Historia, Geografía y Estadística de la Provincia de Castellón” (1873) descriu les gaiates en l’apartat Fiestas religiosas

1873 Al ocultarse el sol en el ocaso, bajan en procesión los del clero y ayuntamiento que subieron a la ermita; y al llegar á la ciudad, se unen a otra procesión que sale á su encuentro, dando principio á la carrera que recorre las principales calles de la ciudad. Esta original función os de las más importantes de la provincía; es vulgarmente denominada la fiesta de la Gayata; y al pasar por … Centenares de niñas y mugeres vestidas de penitentes unas, y de Magdalena otras, forman esta procesión…. De trecho en trecho van las gayatas que no son otro que una pirámide que forma en su centro un templete dónde está la Magdalena penitente, adornado con profusión de vasos y luces de colores, terminando con un cayado que simboliza lo mismo que las cañas.

Finalment en 1910, el Dr. Carlos Sarthou publica Impresiones de mi tierra, dedicant el capítol La antigua Castalia a les nostres festes fundacionals.

1910

8. Las cañas

1852

En 1852 es commemora el VI aniversari de la fundació de la Ciutat i amb tal motiu l’Ajuntament prepara unes festes plenes de sorpreses. Una d’elles, és l’ús de les canyes per a anar de romeria.

Programa de la función religiosa con que el Ayuntamiento de esta Ciudad ha resuelto solemnizar en el presente año la festividad de Santa María Magdalena

Encara que forme part del mite del trasllat, la veritat és que la canya que usem des de 1862 és de l’espècie Arundo donax, que procedent d’Àsia es documenta a Europa a partir del segle XVI.

L’ús de la canya pel poble pla no està documentat, però és de suposar que amb els anys acabara copiant a les autoritats, tal com es desprén de les cròniques de la romeria en La Revista Castellonense, del 23 de març de 1865, i de El Heraldo de Castellón, del 16 de març de 1895.

Las «Gayatas», que en buen número figuran en la comitiva, no son otro que largos cayatos de cuyo mango pende, un cono de alambres con aros llenos de farolillos de cristales de colores.

... Dadas las siete, la procesion saldrá de la Iglesia Mayor, con direccion á la ermita de Santa Maria Magdalena, situada en el monte que ocupaba el antiguo Castellon, Se abrirá dicha procesion por dos heraldos...Seguirán los pobres albergados en el Establecimiento de Beneficencia, los niños del Colegio de huérfanos de San Vicente Ferrer, parte del Clero con la sagrada reliquia de SANTA MARIA MAGDALENA, y la Corporación municipal precedida por el Excmo. Sr. Gobernador de la provincia, llevando todos una caña verde en la mano, pues segun tradicion, de este modo se trasladaron los pobladores del antiguo Castellón al llano que hoy ocupa. 1865 ...y el de la muger que à las tres de la mañana abandona su casa, se traslada á la ermita de la Magdalena, y oye el sermon, y despues de la funcion religiosa, se vuelve á la ciudad llevando en la mano una caña verde,… 1895 Pero lo típico, lo característico y tradicional es la procesión de la rogativa que desciende de la Magdalena. Llega el anochecer y todos los

ELS ORÍGENS DE LA FESTA: CRÒNIQUES I CRONISTES

137

que la componen, desde el monaguillo y el sacristán hasta el último alguacil, lo mismo el pueblo que el clero y el ayuntamiento, todos van cubiertos (el clero con sombrero de paja) cirio en mano, caña en la otra y mostrando en el traje el polvo del camino que recorrieron.

138

Josep Miquel Francés en el seu llibre Historia de la Basílica de Lledó (1999) es refereix a un document comptable de 20 de març de 1878

1878

El primer dibuix que representa l’ús de les canyes durant el trasllat apareix en el llibre Historia de la Provincia de Castellón, de Arcadio Llistar Escrig, publicat en 1887.

1887

He recibido de … procurador de la Virgen de Lidón cinco pesetas 50 céntimos por gratificación en el trabajo de arreglar las cañas para el Excmo Ayuntamiento en la función de la Magdalena.

“Los castellonenses se dirigen en romería à tomar posesión del nuevo poblado”

CAPÍTOL I: CRÒNICA DE LA MAGDALENA

La columna de la dreta manté els textos originals.

9. Els visitants estrangers

1855

Richard Ford, un anglés establert a Sevilla, que va recórrer tota Espanya comprant obres d’art procedents de la Desamortització, va aprofitar els seus coneixements viatgers i va publicar el que seria la primera guia turística sobre Espanya, A Handbook for travelers in Spain. En la tercera edició de 1885, apareix reflectida la nostra romeria i cita textualment a les “Gayates” com <illuminated cypresses>, supose que influït pel text al qual ens hem referit anteriorment.

(traduït de l’original en anglès)

En 1868, es publica a Londres un llibre “anònim”, “LA CORTE: Letters from Spain, 1863 to 1866, by a resident there”, que conta les vivències personals d’una dama anglesa a Espanya.

1868

La anònima autora viatja en desembre de 1863 a visitar un amic que està obrint les torberes del Prat de Cabanes i aprofita les tres dies de viatge a les nostres terres per satisfer les seues inquietuds. Encara que hi ha errors greus, la descripció dels carros triomfants és prou real, ja que moltes de les coses que narra han sigut corroborades per altres autors i per la tradició oral.

Després de creuar el <Millares> per un noble pont, construït en 1790, arribem a <Castellón de la Plana>, <of the plain>, així anomenada per que <Jaime I>, en 1233, va mudar la ciutat des del lloc que ocupaven els antics moros, que està a mitja llegua al nord...l’amant dels festes populars hauria d’assistir, el 3r diumenge de Quaresma, al pelegrinatge a <N.S.Madalena>, sobre un tossal a una llegua a l’est; en el lloc de la vella ciutat se celebra una magnífica processó. Al migdia se celebra en el dit lloc un <Porrate> o Fira i a la nit és porten les <Gayates>, branques de ciprers il·luminades. Tot molt pagà i pintoresc....

(traduït de l’original en anglès) <A l’eixir de Castelló, a la nostra esquerra entre les muntanyes, havíem passat prop d’una curiosa esglesiola emblanquinada, dedicada a Santa Maria Magdalena. Segons la llegenda, el poble de Castelló s’havia construït originàriament al voltant d’esta església, en les muntanyes; però, com a la gent li va resultar molt incòmoda esta situació, van resar amb ardor a la seua santa patrona qui, de forma molt generosa, una nit mentres tots dormien, va transportar a tot el poble a la plana, arran de la qual cosa s’anomena encara hui Castelló de la Plana. La Santa, no obstant això, pareix haver preferit el domicili més airejat per a si mateixa, deixant per tant la seua capella on estava; és per això pel que, el dia de la seua Festivitat, els seus fidels servents realitzen un pelegrinatge per a visitar-la, amb gran pompa.> <M’agradaria molt veure esta processó, ja que ha de ser molt curiosa. En els pobles espanyols massa pobres per a tindre imatges dels seus sants tallades en fusta, les persones vivents fan el paper dels personatges sagrats i, en este dia, la processó està encapçalada per una xica, triada per la seua bellesa, però no per la seua modèstia o bon caràcter, i qui, vestida de forma molt cridanera i coberta de joies, es trasllada muntada en un carro adornat amb flors: representa a María Magdalena en els dies del seu pecat. La xica es queda amb el vestit i els adorns, de manera que no suposa cap problema trobar a algú per a exercir este paper: i ja que als hòmens se’ls permet dir el que vullguen la xica i solen rodejar la seua carrossa en multitud, l’escena ha de ser més curiosa que edificant>. <Darrere d’ella ve un carro que porta una altra xica jove, triada també per la seua bellesa, però de caràcter impecable. Està vestida de forma molt senzilla; i el paper resulta molt popular, ja que diuen que cada xica que exercix el paper de la Magdalena penitent es casa abans d’acabar l’any. Al final ve una figura de Crist en la Creu, tallada en fusta, amb Maria plorant al peu de la Creu, vestida de dol rigorós. Este paper està

ELS ORÍGENS DE LA FESTA: CRÒNIQUES I CRONISTES

139

exercit per una viuda o dona casada respectable. > <Els capellans conduïxen la processó, seguida per tot el poble, a l’església en la muntanya, on es celebra la missa, per a tornar a la vesprada – generalment, supose, després de passar un dia de festa prou descontroladament.>

140

CAPÍTOL I: CRÒNICA DE LA MAGDALENA

La columna de la dreta manté els textos originals.

Bibliografía 1.

2. 3. 4. 5. 6. 7. 8. 9. 10. 11. 12. 13. 14. 15. 16. 17. 18. 19.

Varios autors. Festa. Historia de las Fiestas de Castellón. Levante de Castellón (1994) Alvar Monferrer; cap 11 Josep Miquel Francés Camús; caps 12, 13 i 14 José Sánchez Adell; cap 15 Antonio José Gascó Sidro; cap 21 y 22 Josep Miquel Francés. Historia de la Basílica de Lledó. Universitat Jaume I i Diputació de Castelló (1999) Antonio José Gascó. Crónica de Castellón. Ayuntamiento de Castellón (2014) Bernardo Mundina Vilallave; Historia, Geografía y Estadística de la Provincia de Castellón (1873). Vore repositori UJI (http://repositori.uji.es/xmlui/handle/10234/42061 Pascual de Aurancia (seudónimo de Carlos González-Espresati Sánchez); Mitología de las Gayatas (1952). Vore repositori UJI (http://repositori.uji.es/xmlui/handle/10234/116902) Anónim, Poesías con que la Fiel y Leal Ciudad de Castellón de la Plana celebra en este año 1852, el Sexto Centenario de la Translación de dicho Pueblo, desde el monte de Santa María Magdalena al llano que nos ocupa. Vore repositori UJI (http://repositori.uji.es/xmlui/handle/10234/166665) Revista de Castellón. Año III nº 49, de 15 de marzo de 1914. “Notas sobre un libro” de Luis Revest Corzo pags 11 y 12. Vore repositori UJI (http://repositori.uji.es/xmlui/handle/10234/2714) Francisco Diago. Anales del Reyno de Valencia.(1613). Vore Biblioteca Digital Valenciana (https://bivaldi.gva.es/es/consulta/registro.do?id=9353) Juan A. Balbás. Casos y cosas de Castellón : estudios históricos premiados en los Juegos Florales de Lo Rat-Penat, celebrados en Valencia el 29 de julio 1883. Vore Biblioteca Digital Valenciana (https://bivaldi.gva.es/es/catalogo_imagenes/grupo.do?path=1002348) Arcadio Llistar Escrig. Historia de Castellón. (1887) (edición Caja de Ahorros de Castellón 1987) Juan A. Balbás. El libro de la provincia de Castellón obra premiada en los Juegos Florales ... de 1889. (1892) Vore Biblioteca Digital Valenciana (https://bivaldi.gva.es/es/catalogo_imagenes/grupo.do?path=1003224) Carlos Sarthou Carreres. Impresiones de mi tierra (1910). Edición deJ. Huguet (1984) Varios autores. Las mujeres españolas, portuguesas y americanas, tales como son en el hogar doméstico, en los campos, en las ciudades, en el templo, en los espectáculos, en el taller y en los salones Imp Miguel Guijarro (1872) Vore Biblioteca Digital Hispánica Joseph Rocafort. Libro de cosas notables de la Villa de Castellón de la Plana. Sociedad Castellonense de Cultura (1945) Vore repositori UJI (http://repositori.uji.es/xmlui/handle/10234/42461) Richard Ford. A handbook for travellers in Spain 3rd edition(1855) Vore biblioteca digital de Madrid (http://www.bibliotecavirtualmadrid.org/bvmadrid_publicacion/i18n/consulta/registro.cmd?id=1493) Anonimous. La Corte: letters from Spain, 1863-1866. By a resident there. Ed London, Saunders, Otley, 1868. Vore Hathitrust Digital Library (https://catalog.hathitrust.org/Record/001236175) Carlos Feliu Mingarro; “La internacionalitat de les Festes de la Magdalena al segle XX”. Llibret Gaiata 14 Castàlia (2014) Carlos Feliu Mingarro; “Gaiata, present i futur”. Llibret Gaiata 16 Rafalafena (2018) Carlos Feliu Mingarro; “Llum i Dona. Apunts per a una interpretació fantasiosa dels orígens de la Festa”. Llibret Gaiata 14 Castàlia (2013)

ELS ORÍGENS DE LA FESTA: CRÒNIQUES I CRONISTES

141

“EL MATADERO”, UNA UNIVERSITAT PER A LA GAIATA

Per: Agustín Mon Carro Aprenent de Gaiater Trenta-nou edicions festives compliré, en aquesta edició magdalenera, des que em vaig involucrar en aquest fascinant món de les Gaiates. Amb l’aparició, en 1981, de tres noves comissions de sector, em vaig enrolar en la del Sequiol, de la qual mai m’he deslligat. I, des del primer moment, em va fascinar el món de construir els monuments, el gran ambient que l’envoltava i, sobretot, la gran companyonia i amistat existent entre tots els qui cultivaven tan altruista tasca. Posem-nos en antecedents: una jove comissió -jo amb tot just díhuit anys- amb tones d’il·lusió però totalment inexperta, assumia el repte d’alçar una nova Gaiata en la zona sud de la ciutat. I un dels majors reptes amb els quals ens trobàvem era el de construir les gaiates... des de zero. És a dir, calia fer els carros suport, comprar els materials necessaris, dissenyar tot el sistema elèctric... àrdua tasca la que tenia davant si aquest jove equip. Però ací va aparèixer la màgia del “matadero”. Sí, doncs tothom estava disposat a ajudar-nos, a ensenyar-nos a aprendre a gaudir, treballant per a les nostres festes. Érem els novençans en aquella Universitat de la Gaiata, que tocava totes les disciplines: la plàstica, la tècnica... Vaig tindre la sort de compartir experiències amb els grans mestres gaiaters: Francisco Esteve, Lucinio Pérez, Toni Mir, Rafael Tecles, Vicente Bernat, José Luis Estanislao, Tico Ramos... i tots i cadascun d’ells, malgrat estar immersos en els seus projectes, tenien sempre un moment per a donar-nos una idea, ajudar-nos a fer una corona o, simplement, animar-nos amb un: “bona faena, xics”. Eren uns altres temps!.

142

CAPÍTOL II: BATEIG

Per als qui no han conegut aquests magatzems indicaré que eren dues grans naus, cadascuna d’elles amb una enorme porta d’entrada de quasi huit metres d’altura (cal recordar que per aqueixes dates l’altura de les Gaiates era de més de set metres). La de l’esquerra -mirant des de l’exterior- disposava de huit box tancats per uns enormes reixats -potser són elles les causants d’algunes disputes entre veïns doncs, en ser tan grans, calia coordinar la seua obertura per a no tallar el corredor central d’accés, però res que un glop de bota no poguera solucionar-. En aquesta nau tenien el seu “taller” les Gaiats 1, 2, 4, 5, 6, 8, 10 i la 11. L’altra nau, la de la dreta, no estava tan compartimentada ni existien reixats i allí treballaven les Gaiates 3, 7, 9. En aquesta ens vam incorporar els novençans, les Gaiates 13, 14 i 15. Amb posterioritat també les Gaiates 17 i 18. Per a quan va arribar la Gaiata 19, l’espai d’aquesta nau estava complet però va esdevindre que les Brigades Municipals -que fins aleshores compartien un espai en la mateixa cantonada d’aquest edifici, juntament amb els magatzems de les carrosses i la Gaiata de la Ciutat- es van traslladar a una altra ubicació i el seu espai es va unir a la nau, mitjançant l’enderrocament de la paret del box de la Gaiata 17. Aquesta i la Gaiata 19 van ocupar el nou espai. Aquesta distribució de l’espai de treball en el “matadero” afavoria el bon ambient regnant entre tots els artesans que allí laboraven que, malgrat la seua rivalitat gaiateril, cap tenia inconvenient a deixar el que estava fent per a atendre una petició d’ajuda. I ho puc assegurar per experiència: una de les meues primeres tasques va ser el disseny i implementació del quadre elèctric de la nostra Gaiata; molta teoria però ni idea de com començar. Van ser els dos “xispa” de l’equip de Tico Ramos - en aquell moment construint la Gaiata 7 que a la fi s’alçaria amb el primer premi del concurs - els qui ens van marcar pautes, ens van aconsellar per a l’elecció de material... bé, que amb la seua ajuda vam poder culminar la nostra tasca. I funcionava!!. Una altra de les causes que ajudaven a mantindre aquest magnífic ambient era el sopar dels dijous: la paella que cuinava Tico Ramos. En un dels pals que subjectava la seua bastimenta -aqueixa era altra, res d’estructures metàl·liques, línia de vida...- posava una tauleta per a que qui volguera s’apuntara “EL MATADERO”, UNA UNIVERSITAT PER A LA GAIATA

143

per a sopar. El dimecres era l’últim dia perquè Tico ja comptava per a fer la compra. El dijous ja arribava amb la seua garbeta de llenya i, a l’hora en punt, deixava allò que tenia entre mans i es posava amb la paella. Al primer avís, a parar taula de correguda i a sopar. Bé, alguna vegada amb algun esglai: recorde una ocasió que ja amb la paella quasi acabada, posada sobre les brases pel tema del socarraet, el formigó va fer fallida i va llançar la paella uns metres per l’aire. Tots els comensals, ja en la taula, observem, atònits, com pujava, queia el paelló i, després d’ell, una pluja d’arròs que, en la seua majoria va caure dins del paelló. Sense mediar paraula, es va servir i a menjar paella voladora. Passàvem moltes hores en aquest local, en unes condicions tècniques molt precàries i, no obstant això, no vaig conèixer incidència de gravetat. Tots atribuíem aquest “miracle” als carreus de Santa María amb els quals s’havia construït l’edifici del “matadero” que donaven empara a tots els que treballàvem allí. Tal era així aquesta creença que quan es van inaugurar les actuals instal·lacions municipals, es va deixar un carreu en cadascun dels box. I els puc assegurar que alguna comissió el continua mantenint. En aquelles vetustes instal·lacions, les úniques evolucions tècniques que vaig conèixer van vindre de la mà de la tecnologia. Vaig iniciar la meua experiència en aquest espai, com ja he dit, l’edició de 1982. En la part posterior de cada box hi havia una xicoteta connexió doble que oferia tensió a 127 i 220 volts. Les potències que es manejaven en els monuments eren xicotetes i els canvis de llums, sonors. Sí, sonors. Quan arribava l’època de començar amb les proves de llum, el traqueteig dels centenars de relés i contactors que componien els diferents canvis mecànics dels monuments inundava de “música” les dues sales i competien, entre si, a veure qui era el que millor ritme portava. L’arribada de l’electrònica als canvis de les Gaiates d’una banda, les va privar del ritme -triacs i transistors treballaven en silenci i a majors velocitats -, i per una altra, va exigir majors potències elèctriques. Va ser necessari modificar completament les instal·lacions

144

CAPÍTOL II: BATEIG

elèctriques que subministraven l’energia a cada box. Desapareixien els 127 volts i es facilitava una connexió trifàsica i una altra monofàsica amb potència limitada -en aquest punt es fa necessari indicar que, majoritàriament, les instal·lacions dels monuments eren trifàsiques perquè, en les seues ubicacions en el sector així se subministrava el servei però, per a la desfilada, mentre es van utilitzar els pals de connexió, el subministrament era monofàsic (les famoses “cuchillas” de connexió) i limitat. Per això es feia necessari disposar d’un punt de prova. De nou, en aquest apartat, recorde la “miraculosa” intervenció dels carreus marians, ja que més d’un curtcircuit -i algun d’importància- va acabar, només, en un esglai... i la corresponent apagada, que generava la protesta generalitzada de la resta. Eren unes instal·lacions “con duende” on les muses campaven a plaer, inspirant a aquells magnífics artistes que plasmaven les seues idees en meravelloses creacions. Treballs en talla de fusta, escultura en escaiola, policromia sobre infinitat de superfícies, dissenys estilitzats amb línies barroques, primers esbossos de transgressores línies modernistes... tot això anava donant forma a les Gaiates de les diferents comissions de sector. I no sols a elles. Recorde una vesprada d’un ventós dia, a l’hora del berenar, quan tots junts anàvem a prendre un “carajillo” al Toni per a temperar-nos, el vent va jugar una mala passada amb la falda a una xica que ens vam creuar. Aquell fet, sense importància, va ser suficient perquè un dels grans artistes gaiaters, Lucinio Pérez, s’inspirara i dibuixara una impressionant reproducció de la icònica imatge de Marilyn Monroe parada sobre les reixetes del metre... a la porta del servei. Ens va deixar a tots impressionats amb el seu art. Bo, a tots no. Quan va arribar el President de la Gaiata que estava construint i va veure en què havia invertit la vesprada, els crits es van escoltar per tot el “matadero”. No tinc constància fefaent de quan es van començar a utilitzar aquestes velles instal·lacions del “matadero” però en la premsa que informava de la Magdalena de 1999 s’indicava que “Trenta anys després, l’antic magatzem, on s’han fet realitat els somnis de tantes comissions de gaiata amb els seus monuments festers, diu adéu davant la promesa municipal en ferm d’unes noves instal·lacions.”, per tant degué ser a principis dels anys setanta. No era la primera proposta de fer uns nous magatzems, em consta, perquè un parell d’anys abans, uns il·lusionats festers, components de la Junta de Festes de l’època, ja van proposar un revolucionari projecte que contemplava la remodelació de les instal·lacions, amb zones comunes de treball i oci -fins i tot la ubicació de la plaça de la Gaiata en l’entorn- que, segurament, va ser l’embrió que va gestar les noves instal·lacions que s’inauguraven després de la finalització de l’edició de la Magdalena de 2001, en guardar els diferents monuments en els seus respectius nous box. Ja han passat diverses edicions des que ens vam mudar al nou magatzem municipal - amb els seus avantatges i limitacions, però això serà motiu d’un altre article- i continue recordant, amb enyorança, experiències viscudes en aquell antic “matadero”. Ni el fred, ni les pèssimes condicions entelen tots els moments màgics experimentats. La nit vespra del Pregó era tradició passar-la allí rematant la faena -bo alguns no sols rematant doncs s’havien adormit sobre els llorers- i compartint tots junts les viandes i el cava, el que provocava, en alguna ocasió, situacions gracioses -algú va descobrir que el cava i la pintura no reaccionen bé; tot el que va pintar aqueixa nit va caldre tornar-ho a pintar l’endemà al carrer, poc abans d’iniciar la desfilada- però, sobretot, profunds llaços d’amistat entre persones que, hui dia, continuen impertèrrits. L’antic “matadero” ha sigut una vertadera Universitat per al desenvolupament i coneixement de l’art de fer Gaiates però, sobretot, un formador de condició festera: abnegada, entusiasta, il·lusionant, competitiva però, per damunt de tot, compromesa, col·laboradora i solidària. I he tingut la immensa sort de pertànyer a una de les seues promocions.

“EL MATADERO”, UNA UNIVERSITAT PER A LA GAIATA

145

Arrere en el temps

“LA ROTULACIÓN DE LAS GAYATAS” (1950)

Per Eduardo Codina

Des de que les gaiates van prendre proporcions monumentals, en el programa dels bells actes en els que tan dignament se celebra la nostra festa major figure el titulat “Retolació de la Gaiata”, menut en importància però gran en significació. Segons passen els anys i es repetís, resulta més simpàtica i atraient aquesta senzilla festa que cada sector de la Ciutat organitza i desenrotlla a la seua manera, íntimament, amb l’únic objectiu de posar un nom al símbol més representatiu de la nostra típica i tradicional festa. En la data assenyalada, dins de la gran setmana, i a l’hora que prèviament s’anuncia en els programes, la Comissió en ple, Madrina, Cort d’Honor i veïnat en massa, acudeixen al lloc a on està localitzada la gaiata. Sol hi haver repartiment de bunyols, banda de música que ho amenitze i traca, donant-se a conèixer al fi l’apropiada denominació triada generalment entre les moltes que per això té l’abundant cabdal del nostre ric folklore. I sempre ens resulta grata, perquè ella ens recorde amades costums del nostre poble i en aquestes s’amague i conserve la més pura essència del nostre ser. (Traducció pròpia de la revista “Festividades” de 1950)

146

CAPÍTOL II: BATEIG

BRANCALER DE L’ANY

Per: María España Novoa

Des de fa dues edicions magdaleneres, l’Associació Cultural Gaiata 1 Brancal de la Ciutat, tria una persona o entitat que, sense pertànyer a la comissió, pel seu afecte, suport, aportació, col·laboració o implicació desinteressada forma part indispensable d’aquesta. El títol honorífic de “Brancaler de l’any” constitueix la distinció de major rang que pot atorgar la nostra associació gaiatera a persones o entitats no associades a aquesta. La distinció destaca una trajectòria d’excel·lència, reconeixent els valors de la persona distingida o la pròpia institució, que durant un període continuat en el temps ha mostrat un alt nivell d’interacció amb la vida quotidiana de la nostra entitat i una evident fidelitat cap a aquesta, albirant-se una relació i un compromís concret amb el nostre sector, arrels, cultura i tradicions.

Brancaler 2019, Marzá, S.L.

La importància d’aquest afectuós agraïment radica, llavors, en els beneficis que suposen, finalment, no sols per a la nostra associació sinó, també, per a la nostra ciutat, les accions i serveis dels nomenats, que han contribuït a augmentar el nostre capital cultural entenent els fenòmens de la societat en el nivell més elemental d’interacció. L’atorgament de la distinció com “Brancaler de l’any” té una transcendència social i cultural que ha de manifestar-se amb un protocol d’actuació, rigorós i senzill, com correspon a l’esperit de la nostra associació, articulant, en primer lloc, el procediment de nomenament d’aquest títol i, en segon lloc, la concessió d’aquest. És la mateixa Junta Directiva, la que, com a resposta generosa al treball realitzat per la Gaiata com a associació, per les persones que la integren i la devoció per la nostra terra, decideix el nomenament del “Brancaler de l’any”, que té caràcter anual coincidint amb l’edició magdalenera, fent-se públic el dia de la presentació de la Comissió de la Gaiata al Palau de la Festa, on es fa lliurament de la distinció en forma de logotip de l’ens, convidant al premiat a participar dels diferents actes que organitza la Gaiata durant el cicle fester. Amb els dos guardonats en les dos edicions de 2019 i 2020, Audi Marzá i Miguel Ángel Mulet Taló respectivament, hem aprés que amb suport tot és possible i per això, des d’aquestes línies, també volem agrair, una vegada més, tot el que han compartit amb nosaltres. Gràcies per ensenyar-nos a tots, que els somnis es poden complir i contribuir al fet que així siga.

CAPÍTOL III: HONORS I DISTINCIONS - BRANCALER DE L’ANY

147

VOLADORET D’OR

Per: Enrique Carceller Llago

“No vull èsser com la canya caiguda del conte; vull èsser lo voladoret, lo voladoret...” L’any del 75 Aniversari de les Festes que la ciutat prepare per a gaudir del 14 al 22 de març, el benvolgut volador d’or de la Colla del Rei Barbut de l’any es demana la nostra col·laboració en el llibre que, any rere any, les entitats festeres, gaiates i colles, venen presentant com imatge d’un any de fets, vivències, germanor, desitjos i reconeixements. Vaja l’agraïment de la Colla cap a la Gaiata 1 “Brancal de la Ciutat” i el desig d’una 75 edició plena d’amistat, reconeixement i recompenses per l’esforç d’un treball ben fet. Aquest llibret es mostra destacada. I per què volem ésser voladoret?

Voladoret d´Or 2017, Carlos Latre

Perquè la festa i la cultura volem que perdure en una complicitat màxima. Perquè aquest any recordarem els 90 anys de la edició de l’obra del “Tombatossals”, contalles de la terra, del escriptor Josep Pascual i Tirado. Les seues contalles deuen ser transmeses de mares i pares a fills, en el mateix amor que desprenen les paraules de Tombatossals, de forma especial en la contalla del voladoret. El voladoret represente la negació a la vanitat, el orgull de les persones, que, unflats pel ego, sotmeten els seus desitjos, oblidant-se que, són matèria, i que després de lluitar, com Tombatossals i la seua Conlloga, en el esdevenir de la vida, aquesta te el mateix final per a tots, siguen canya o canyeta, orgullosa o trepitjada.

148

Voladoret d´Or 2010, Miguel Ángel Mulet

CAPÍTOL III: HONORS I DISTINCIONS

L’orgull i la vanitat moriran al mateix foc, sols es qüestió de temps. Però, el voladoret? El voladoret, no!. Ell represente el nostre record. El record estimat de cadascú dels nostres Voladorets d’Or; dels nostres amics de la Colla, de tots amb els que, al llarg de la seua vida, hem compartit rialles i festa. Festa y Cultura. Enyorança de tots. Dels que, Sobre tot, dels que no estan ja entre nosaltres, però que, un dia, com el fillet malalt de la contalla de Tombatossals al Rei Barbut i a la seua filla l’infantona, van estar abraçats a un voladoret i van compartir moments d’aquesta vida.

Voladoret d’Or 1993, Juan García Ripollés

Voladoret d’Or 2007, Antonio Gascó

Volem seguir essent el record, pel molts anys, i tornar, any rere any, a compartir la vida sense orgulls ni vanitats, en humilitat i franquesa. Mentre el voladoret siga a casa, l’amor als nostres continuarà recordant-nos, al uns i als altres, quin som, a on anem i fins a on volem aplegar. Cada any es comprometem a recordar perquè el voladoret està present, i així volem matindre l’ensenyança dels valors que es transmet Tombatossals. Voladoret d’Or 2019, Federació de Colles

VOLADORET D’OR

149

150

CAPÍTOL III: HONORS I DISTINCIONS

EL RECONEIXEMENT MORO DE L´ANY I ELS PREMIS MORO D´ALQUERIA

Per: TALÓ Pintor, bon amic dels Moros dÁlqueria i enamorat de la festa. L’any 1976, sorgia a Castelló, l’Associació Moros dÁlqueria, amb la voluntat de substituir als tres abanderats moros que representaven aqueixa etapa de la nostra història en el Pregó. Un grup d’amics de la nostra ciutat, influenciats o aconsellats per alcoians de pro, van conformar les primeres “Filaes Mores”. Però aquella inicial inquietud va anar a més, fent creixer el seu caràcter cultural. Amb aqueixa voluntat, es crea en 1985 el reconeixement de Moro de lÁny per a destacar a importants personalitats socio - culturals i festives de la nostra ciutat. No passarem el llistat complet, per ja conegut, encara que seria interessant que en la flamant pàgina web de la Fundació Moros dÁlqueria figurara complet per a possibles consultes. Paco Pascual, Jose Maria Mulet, la Colla de Dolçainers i Tabaleters de Castelló, Paco Signes, Isidro Andreu i així fins a emplenar la quantitat de 24 persones, col·lectius o institucions de reconeguda trajectòria i prestigi, que conforma la nomina dels MOROS DE LÁNY de les nostres festes. L’any 1989 amb el naixement de la Fundació Municipal de Festes, la creació de la primera Junta de Festes, presidida per un també Moro dÁlqueria, es dóna a l’associació el reconeixement d’Ens Vinculat i aqueix mateix any “els Moros” (així coneguts popularment) creen el Festival Internacional de Música de Festa, aconseguint que aquesta ja consolidada activitat en el Programa de la setmana Magdalenera siga una de les que més èxit té.

EL RECONEIXEMENT MORO DE L´ANY I ELS PREMIS MORO D´ALQUERIA

151

Altres detalls culturals per a destacar són publicacions, participació en Simposis i Congressos internacionals, així com la col·locació de plaques de ceràmica amb la denominació de carrers significatius de la nostra ciutat. Els aniversaris de la seua fundació tant el 10, el 25, com el 40 han suposat autèntiques fites festives i culturals. Congrés Magdalener, Concerts extraordinaris, Creació de la rotonda Moros dÁlqueria, en el nostre entranyable Caminàs, Publicacions, o Desfilades monogràfiques i multitudinàries, s’han pogut gaudir per tota la ciutadania, gràcies al seu treball i commemorant aquestes efemèrides. Una altra de les seues grans apostes ha sigut la de ser autèntics ambaixadors de la nostra ciutat i la seua cultura, traslladant-la a diferents països de tres continents, Europa, Àsia i Amèrica. L’any 2010 decideixen substituir el reconeixement Moro de lÁny pels premis Moros de lÁny en tres categories: PREMI ADRIAN SEGURA DE GASTRONIOMIA PREMI DE MUSICA, INSTRUMENT DE BANDA PREMI CULTURA I FESTES CIUTAT DE CASTELLÓ Amb aquests tres premis s’ha reconegut i potenciat el treball d’estudiants de Castelló, així com el treball realitzat per festes nacionals i internacionals de gran repercussió internacional. El Carnestoltes de Venècia, la Oktoberfest de Munic, el Carnestoltes de Barranquilla, els Sanfermins de Pamplona o el Sexeni de Morella, entre altres han sigut els Premis de Cultura i Festes. Músics com Vicent Campos, Lara Vercher, Inés Andreu o Adrián Martínez són alguns dels deu que ostenten la distinció del Premi de Música, igual que passa amb el premi Adrian Segura de Gastronomia, amb deu premiats com Cati Villaplana, Didac Català o Andrea Valls premiada en la seua última edició. Finalment, a partir de l’any 2015 es constitueixen com a Fundació, consolidant i incrementant el seu autèntic compromís cultural, social i festiu amb la ciutat de Castelló. Aquella primera participació en el Pregó s’ha transformat en un autèntic privilegi festiu i cultural per a la nostra ciutat, gràcies a tots els seus membres, els seus presidents i un xicotet “comitè manipulador”, que ho ha fet possible. Llarga vida als “Moros d’Alqueria”!!!

152

CAPÍTOL III: HONORS I DISTINCIONS

2020: 29 ANYS D’HISTÒRIA, 28 “BACALAOS MARAVILLAOS”

Per: Chelo Pastor

Des del primer ‘fester’ distingit en 1993, Ximo Algar, a una de les dos úniques dones complimentades, Reme Domínguez, la Colla Bacalao ha intentat retre homenatge a persones i col·lectius sense els quals la festa no seria el mateix en Castelló. 1992 va ser l’any en què un grup de joves castellonencs, la gran majoria àmpliament vinculats a les gaiates de la ciutat, va decidir fer un canvi en la seua manera de participar en les festes de Castelló formant una colla en la qual tant homes com dones foren socis, cosa que encara que ara no puga veure’s d’una altra manera, en aquells dies no era tan habitual. La Germandat dels Cavallers de la Conquesta, Moros d’Alqueria, Colla del Rei Barbut, La Host del Castell Vell... estaven integrades exclusivament per socis masculins, així que amb Bacalao va arribar la revolució fins al punt que en els seus 28 anys de història el número de sòcies que han presidit l’associació cultural és el mateix que el d’homes. Superada aqueixa barrera, queda molt camí per recórrer en el capítol de distincions i per a això no cal mirar a altres col·lectius del ‘món de la festa’. El Bacalao Maravillao que concedeix la nostra associació ha recaigut fins al moment en dues dones, emprenedores i festeres per igual: Lola Guillamón i Reme Domínguez; una al capdavant de l’hotel Doña Lola i l’altra, ‘alma mater’ del restaurant Taverna del Port, són les úniques fèmines que se sumen a la llarga llista de merescuts reconeixements concedits per Bacalao des que en 1993, un castellonenc establit en Logroño, que exerceix d’ambaixador de la seua terra materna allà per on va, i intenta no faltar mai a la cita del tercer diumenge de Quaresma, no poguera reprimir una llagrimeta quan va conèixer el seu nomenament. I és que Ximo Algar, ‘Bola’ per als seus amics que es compten per centenars, és abans de res un sentimental enamorat de les festes, tradicions i gastronomia de Castelló. I com ell, els 26 restants personalitats, entitats i col·lectius distingits amb un xicotet però entranyable Bacallà d’Or i als quals aquest any, amb motiu del 75 aniversari de les festes de la Magdalena, se sumarà un nou Bacalao Maravillao, “Los Replicantes”. A Ximo Algar, en 1994 li va seguir el mestre de periodistes Francisco Pascual. Va ser l’incombustible amic Paco el ‘culpable’ que la colla Bacalao escenifique en el Pregó l’atac dels pirates barbarescos, representació que amb el temps va donar pas a la edició anual d’un conte il·lustrat que versa sobre l’amenaça dels corsaris de la Mediterrània a les costes de Castelló i al concurs de redacció escolar al qual cada any se sumen més col·legis de la ciutat. En 1995, el Bacalao Maravillao va ser per a la Banda Municipal a la batuta del mestre Francisco Signes, qui va tindre a bé compondre un pas-doble per a la colla, gest del qual se senten molt honrats el seu socis. A la música li va succeir el premi a la seguretat ciutadana tan necessària en Magdalena, recaient la insígnia d’or en la Policia Local, cos en el qual treballen diversos dels socis i sòcies que han passat per la colla.

2020: 29 ANYS D’HISTÒRIA, 28 “BACALAOS MARAVILLAOS”

153

I com en Magdalena, si hi ha una faceta de projecció és la seua fira taurina, en 1997 es va distingir al mestre José Luis Ramírez, un dels toreros de la terra que més vesprades de glòria va donar als seus veïns i amics, entre ells el polític que li succeiria en la llista, Carlos Fabra Carreras, primer regidor de la seua ciutat i després president de la Diputació ́ Provincial. Arribe en 1999 l’homenatge al Port pel qual Castelló projecte imatge i economia a l’exterior en la figura del seu president, Jaime Babiloni. Un any després arribe la primera dona a l’homenatge. L’empresària hostalera i actual presidenta de la Càmera de Comerç, Maria Dolores Guillamón. Lola, que emana festa per cada porus de la seua pell, segueix vinculada a la colla encara hui, col·lectiu al qual ha regalat una placa de ceràmica artística recordant l’any 2000. Un any després dos importants col·lectius festers de la ciutat van ser complimentats a la vegada per Bacalao. Moros d’Alqueria i Colla del Rei Barbut van compartir la distinció ́ com a agraïment a les seues nombroses aportacions a la ciutat i a les seues festes. La família de Francisco Vicent ‘Quiquet de Castàlia’, encara s’emociona hui en recordar quant feliç que va ser Paco amb el seu nomenament en 2002 per la seua intensa trajectòria com a cronista de les festes de Castelló en diferents mitjans de comunicació. Va passar el testimoni a la Secció Gastronòmica de la Colla que ocupava la planta superior del local social i que, amb els anys es va desvincular de Bacalao i va ser germen d’un altre ens preocupat i ocupat en el bon menjar i la gastronomia. El 2004, el Bacalao Maravillao passe a José Renau ‘el Canyero’, popular per ser l’encarregat de recol·lectar i netejar, una a una, les canyes que els romers empunyen en la romeria per a arribar a l’ermita de la Magdalena. D’aqueixa missió s’ha seguit encarregant, després de la mort de Pepe, el seu fill Fernando. En 2005 va ser Fabio Giménez qui va rebre l’homenatge per assumir la responsabilitat de custodiar i acaronar al Fadrí. ‘El Campaner’ va agraïr la distinció amb una visita guiada molt especial als socis de la colla de la torre campanar de la ciutat que cada dia, a les 12.00 hores, continua obrint a qualsevol curiós disposat a superar els seus prop de 200 escalons. La Colla de Dolçainers i Tabaleters El Fadrí va ser Bacalao Maravillao en 2006, un altre dels dinàmics col·lectius amb presència activa en Magdalena i els components de la qual van assumir l’acompanyament musical dels barbarescos de Bacalao en diverses cavalcades del Pregó. Després va arribar el polifacètic Rafa Lloret, mestre, poeta, director de teatre... qui a més de rebre la distinció anual, uns anys després va ser convidat a escriure un dels 14 contes editats ja per aquesta associació cultural. La seua filla Sara es va encarregar de les il·lustracions. Conegut per les seues saboroses ‘figues albardaes’ allà on la festa òmpliga el carrer de xerinola ja siga en Magdalena o en honor a un sant patró, el popular Toni ‘el Figuero’ va ser complimentat en 2008, rellevant-lo un any després l’historiador i prior de la Basílica de la Mare de Déu del Lledó, mosén Josep Miquel Francés a qui la Junta de Festes li va encomanar la tasca de ‘pregoner’ i qui va oficiar en 2018 la missa pel lliurament d’un mantell a la patrona de Castelló, obsequi de la colla que

154

CAPÍTOL III: HONORS I DISTINCIONS

se sumava així a una anterior insígnia d’or i brillants per a l’aixovar de la ‘mareta’. En 2010 va ser el Parc Municipal de Bombers a qui es va reconèixer el seu esforçat treball i la seua presència imprescindible en Magdalena, vetlant per la seguretat en qualsevol espectacle pirotècnic o de masses. I en 2011, l’Àngel del Foc’ va viure amb intensitat el seu Bacalao Maravillao. El pirotècnic Àngel Baldayo era l’essència de la pòlvora en festes, l’exemple d’amor a Castelló en totes les seues facetes. Baldayo i Bacalao es van fer prompte indispensables l’un de l’altre. Pocs entonen el Pregó com el Cronista Oficial de la Ciutat i així va ser com el catedràtic Antonio José Gascó Sidro va agrair ser Bacalao Maravillao 2012 als socis de l’entitat en la qual ja havia recalat un any abans escrivint el conte ‘El miracle de la custòdia’, fonent imaginació ́ i retalls de la història de Castelló i província que tan bé coneix Tonico. Arriba 2013 i amb el nou any, nou nomenament. El xef José Becerra, conegut per les seues monumentals paelles a l’esplanada de la Magdalena el dia de la Romeria, i altres grandioses elaboracions en esdeveniments i festes que li han valgut fins a tres Rècord Guinness, va rebre el Bacalao Maravillao... i es va quedar com a soci. La rondalla Els Llauradors va replegar el testimoni en 2014, va cosir a la seua ‘brusa negra’ tradicional la escarapel·la amb el logotip de Bacalao i ja no s’ha després d’ella, ni dels seus vincles personals i musicals amb una colla a la qual va complimentar en 2017 amb el fantàstic concert ’25 aniversari Colla Bacalao’ a càrrec de tres dels seus bacallans. Les altres dues agrupacions protagonistes van ser Jacaranda i la Banda Municipal. Però encara haurie de rebre abans el xicotet bacallà d’or José Vicente Ramón. El gerent de la Fundació Dávalos Fletcher va saber canalitzar les inquietuds d’aquesta colla des del mateix dia en què va sorgir el projecte Bacalao + Música per a brindar un escenari i un espai a les bandes i grups de música locals; les done suport i segueix defenent-les com ningú, pel que va ser designat en 2015. Ramón li va passar el testimoni a un grup de música local, però ja consolidat especialment en el món dels boleros. Jacaranda va agraïr tant ser Bacalao Maravillao 2016 que un any després, en el concert de l’aniversari va obsequiar a la colla amb la inesperada actuació d’un grup de mariachis. Es posava de manifest que la relació entre els distingits i els socis ha sigut bidireccional, tant com la que es va establir en 2017 amb el fisioterapeuta Miguel Ángel Silvestre, en nom del seu fill, l’actor. Faltant ‘el Duque’, paper televisiu que li va donar la popularitat i el va catapultar a la fama, que no va poder rebre la distinció pels seus compromisos professionals als Estats Units, el seu pare va establir un bonic vincle amb Bacalao. I... Pam Pam Orellut! En 2018 es va cantar l’himne del Castelló més que mai en la seu social del carrer Lluis Vives. El club albinegre va rebre la distinció ́ i el carinyo d’uns entusiastes socis i fidels aficionats entregats al seu equip, el mateix lliurament que va posar un any després la restauradora, membre de comissió gaiatera, mare de Na Violant i àvia de ‘gaiateros’, Reme Domínguez i que s’ha traduït també ́ en ‘fitxatge’ per Bacalao. A l’any 2020 el prèmi “Bacalao” ha recaigut en un grup musical de Castelló, “Los Replicantes”. 2020: 29 ANYS D’HISTÒRIA, 28 “BACALAOS MARAVILLAOS”

155

FADRÍ D´OR HONORÍFIC

Per: Dunia Gormaz Campos

No hi ha res més clarificador, per a resoldre un dubte o qüestió, que acudir a la normativa escrita i aprovada. REGLAMENT DE RECOMPENSES DE LA FUNDACIÓ MUNICIPAL DE FESTES Article 18é.Amb caràcter excepcional i prèvia aprovació de la Junta. de Festes per majoria absoluta dels seus membres, podran ser concedides distincions del “Fadrí d’honor”, en les dues categories, a persones, empreses i institucions distintes de les enumerades en els articles 16 i 17. EL FADRÍ D´OR HONORÍFIC, una de les més importants distincions que concedeix la Festa, com podem veure en el Reglament de Recompenses de la Fundació Municipal de Festes, només s’atorga amb caràcter excepcional, i exigeix de l’aprovació per majoria absoluta dels membres de la Junta de Festes, com a màxims coneixedors d’aquest univers festiu, social i castellonero. Està plantejat en dues categories, la primera dirigida exclusivament a la trajectòria en participació, enriquiment i defensa de les nostres festes a títol personal; la segona manté els mateixos criteris, però per a empreses, institucions o col·lectius. És tal el nivell de consideració que se li dóna, que, per a major solemnitat, es lliura en el Saló de Plens de l’Ajuntament i el fa l’Alcalde o Alcaldessa en presència de la Reina de les Festes i el President o Presidenta de la Junta de Festes.

156

CAPÍTOL III: HONORS I DISTINCIONS

Seria difícil descobrir en aquestes breus línies, que mèrits es consideren vàlids per a atorgar tan important distinció, tant a persones com a col·lectius. Però si analitzem amb deteniment el llistat dels reconeguts, veurem amb claredat que mes que un fet concret, la qual cosa es valora i premia, és tota una trajectòria de treball i compromís amb les Festes, amb els seus col·lectius i amb la cultura i la ciutat de Castelló. Enriquir amb anècdotes dels homenatjats serà tema que queda per a altres articles d’aquest i la resta de llibrets de Gaiates i Colles. No en va, per la seua trajectòria festera, cadascun d’ells pot completar no solament un article sinó un compendi complet. Com hem dit és el Saló de Plens de l’Ajuntament l’escenari per a la imposició de tan digna distinció, però no contents amb això, el moment també és especial. A poques hores que comence el nostre entranyable Pregó, i minuts abans que la Comitiva Oficial es dirigisca a la Mascletà d’inici de festes, es realitza a l’Ajuntament la Recepció d’Autoritats i Delegacions. En aqueix moment i circumstància, enfront de la nostra Reina de les Festes, més en moltes ocasions la Fallera Major de València i la Bellea del Foc d’Alacant amb les seues corresponents Corts; amb elles com a testimonis, en aqueix moment, en aqueix marc (el cor de la nostra ciutat) i per la màxima autoritat municipal, representant de tot el poble de Castelló, li és imposat solemnement el Fadrí d´Or Honorífic a qui corresponga eixe any. Tota una posada en escena, que ratifica i magnifica la distinció que han rebut persones com Pepe Prades, Miquel Soler, Asunción Adsuara, Felipe Faubell, Emilia Valls, Miguel Angel Mulet, Vicente Montoliu i molts altres, que tant han fet per les nostres festes i el seu significat. Igual que Institucions o Col·lectius com Amics de la Natura, la Banda Municipal, la Colla Pixaví, les pròpies Brigades Municipals i unes altres, que no citem, per ajustar-nos a l’espai, que no a la seua important labor en pro de les nostres festes. Queda pendent per saber, en el 75 aniversari de les nostres Festes, a qui serà concedida la importantíssima distinció aquest 2020, en només unes setmanes, el proper dissabte 14 de març. FADRÍ D´OR HONORÍFIC

157

MEDALLA DE LES FESTES Pòquer d’Asos

Per: Raúl Pascual Cherta Periodista …I consultes en Google (perdó, jo consulte a aquest sant) i resulta que només un té carrer a Castelló. Francisco Pascual Mas, Carlos Murria Arnau, Vicent Pau Serra i Fortuño i Alberto Fabra Part. Quatre Asos de les festes. Pòquer. Persones heterogènies quant a l’edat, al seu ofici i fins i tot a la seua ideologia, però en comú tenen ser titulars de la màxima distinció que Castelló concedeix en l’àmbit de les Festes. Ací, una vegada més, es demostra el que és, veritablement, la transversalitat, una de les qualitats que les festes han tingut abans que es verbalitzara el concepte. Però no aprofundim en això. La Medalla de les Festes es va instaurar en els estatuts que van entrar en vigor en 1988. Per damunt del Fadri d’Or, que s’aconseguia per mèrits, per treball o pel manteniment del compromís amb les festes al llarg del temps, es va voler crear una distinció que subratllara el paper cabdal d’algunes persones en favor de les festes. Durant anys el criteri va ser molt restrictiu, tant que no es va atorgar cap medalla en quasi 10 anys. M’he negat a documentar-me pel que fa a la primera medalla de les festes per dues raons: per la meua relació personal amb el primer distingit i perquè em va cabre l’honor de ser el president de la Junta de Festes que va promoure la distinció (cal llegir bé: no sóc, entre tots els presidents, el que va impulsar, sinò el que presidia la Junta que va impulsar…de fet la iniciativa no va ser d’un servidor) així que em deixe portar pels sentiments i els records embolicats en la boira que generen vint-i-tants anys. No record si moria 1996 o acabava de nàixer 1997. Paco era una presència habitual a l’Ajuntament, encara que les seues obligacions professionals no li imposaven estar per ací. Però ell no podia estar lluny del cor de la seua ciutat, a la qual estimava amb totes les seues forces. Així que aquell dia muntarem una gran operació de distracció que va acabar amb Paco a la seua casa i amb Juan José Pérez Macián (en aquells dies només –ni més ni menys- una persona de la Festa) a la seua casa. Paco ja estava delicat de salut. Els periodistes, els polítics, els festers i la seua legió d’amics ho sabíem. I sí, els homenatges han de fer-se en vida, així que algú (crec recordar que José Ramón Llopis) ho va dir en veu alta: “Paco es mereix la medalla de les festes, aqueixa distinció que mai s’ha donat”. I comencem a fer passos. Parlar-ho amb Miguel Ángel Mulet, regidor de Festes, comentar-li-ho a José Luis Gimeno, en aquell temps alcalde, i, una vegada obtingut l’entusiasta suport amb el qual ens trobem, cercar una joieria i fer el disseny d’aquella primera medalla. I va arribar el dia. En el saló de Plens es va reunir un òrgan que només es donava cita per a atorgar aqueixa medalla. Crec recordar que estava format per la Junta de Festes i el Patronat de la Fundació Municipal de Festes (l’alcalde, un representant de cada grup polític i tants membres de la Junta de Festes com grups polítics hi havia).

158

CAPÍTOL III: HONORS I DISTINCIONS

Camí de l’Ajuntament, un parell de nosaltres es va creuar amb Paco, que, amb el seu olfacte periodístic intacte, ens preguntava que estava passant, que veia molta gent de la Junta anant cap a l’Ajuntament. Passava ja de migdia. Encara avui crec que Paco es va deixar enganyar. Més enllà de la Junta i dels membres del Patronat, només Juanjo sabia què anava a passar i tenia la funció d’acompanyar-lo en el seu domicili. L’acte va ser senzill i si alguna cosa va resultar aclaparadora va ser desgranar els mereixements que Paco Pascual havia reunit al llarg del temps per a ser la primera Medalla de les Festes. No voldria avorrir-vos, però crec que cal dir que Paco va ser el cronista oficiós de les nostres festes durant dècades, amic de totes les Gaiates, Volaoret d’Or, Fadri d’Or, Moro de l’Any... Va ser l’ànima del fonamental canvi de les festes de l’any 1988, inspirador del consens entre els diferents grups que componien la Corporació Municipal, pare de reina, membre de la Junta, assessor de quants assumim responsabilitats en les festes fins a la seua defunció, autor de destacats articles (“Quan Castelló es fa romer”), editor de publicacions…una infinitat de mèrits. Amb orgull vaig veure com l’alcalde de Castelló, José Luis Gimeno, marcava el seu número de telèfon i li donava la notícia. Amb alegria sabia que el nostre comú amic Juanjo li acompanyava en aquell moment. Per si algú encara es confon, no, no teníem cap parentiu. Però ell va ser el meu primer director, qui em va inspirar l’amor a Castelló (jo, total, era poc més que un adolescent quan el vaig conèixer i, ja se sap, això de l’amor a la ciutat escasseja a aqueixes edats), qui telefona al capellà de Calamocha per a comunicar-me que havia sigut nomenat membre de la Junta de Festes el 18 de juliol de 1992. Jo no podia posar-me al telèfon: estava casant-me. En fi, Paco va ser mestre –sí, de periodisme també parlàvem- amic, inspirador i crec que defensor. Em sembla tan bonic que no he volgut tacar el record amb dades exactes i documentació que avui està a l’abast de la mà de tots nosaltres. He volgut desgranar els records i motivacions de com es va gestar la primera medalla de les Festes. No vull tancar aquest apartat sense recordar-me de Tica i de Beatriz. Perquè si Paco era bo per naturalesa, Tica i Beatriz ho van fer millor. Recorde amb emoció que Paco poques vegades es llevava la insígnia de solapa de la medalla. I recorde, setmanes abans de la partida, el seu orgull de pare en casar a Beatriz i com va compartir amb els seus convidats, acompanyat de Ximo Górriz, el seu “Ahir i avui a Castelló. Cròniques i reportatges del segle XX”. Carlos Murria Arnau també va poder ser la primera Medalla de les Festes. Mèrits no li faltaven. Secretari de la primera “Junta Central de Festejos de la Magdalena”, home polifacètic i sempre present en les nostres festes. Carlos Murria, molt relacionat també amb el món de l’Agricultura i, circumstancialment, de la política, va fer de tot, Junta, gaiates, editor de Festivitats, al costat d’una altra gran persona com Vicente Escura, i patriarca d’una dinastia de la qual podia sentir-se orgullós. Entre els seus fills, néts i besnéts (per favor, llegiu també en femení) trobarem polítics, portaveus de colles, gaiaters, dames de la ciutat, reines, defensors i participants (brillants) en la Festa de la Rosa, membres de la Junta de Festes… Sens dubte un dels seus mèrits va ser crear una saga. Per tot l’anterior, en 2004 va rebre la medalla de les Festes. Nascut a València en 1921, la pràctica totalitat de la seua vida professional es va desenvolupar a Castelló, molt lligat a les organitzacions agràries i, en general, a les Festes. Repartia els seus temps d’oci entre la nostra ciutat i Catí, població d’origen de Pilar, la seua esposa. Dels seus mèrits recorde amb immens afecte la seua última intervenció com Galantejador de María José Rovira, en 1997. Estàvem llavors pegant-li voltes a un concepte que denominàvem “projecció exterior de les Festes”, els primers balbotejos del que uns anys després va culminar amb la declaració de la Magdalena com a Festa d’Interès Turístic Internacional.

MEDALLA DE LES FESTES. PÒQUER D’ASOS

159

Carlos Murria va defensar amb la seua proverbial passió una posició contrària. Encara ressonen en la recordada Pèrgola les seues paraules, el seu desig: “Que ens deixen en pau”. Volia que els castellonencs gaudírem amb tota la intensitat de les nostres festes sense distraccions. En fi, un enfocament que, novament, ve a deixar clar que el món de les festes és completament transversal. La petjada de Carlos Murria Arnau continua viva a la ciutat i en la Magdalena gràcies als seus descendents. I és que, ja se sap, els xiquets fan i diuen el que veuen i senten a casa i, en aquest cas, el que van veure i van sentir constitueix un exemple d’amor i compromís per la nostra ciutat. Arribem a la tercera Medalla de les Festes. Va ser per al també desaparegut Vicent Pau Serra. De nou, les festes van arribar a temps i, ja ressentida la seua salut, Vicent Pau Serra va rebre la seua medalla de les festes en 2012. Vicent Pau Serra va ser un apassionat no ja de les nostres festes, sinó de la nostra cultura en general. Component d’un conjunt de persones que alçaven la veu en defensa de la nostra llengua, es va acostar a les festes per diferents camins. Un d’ells va ser el de la poesia. Va tocar, amb amor i sensibilitat, tots els pals. Poesia per a la nostra Patrona (autor de cinc gojos premiats dedicats a ella), guanyador en cinc ocasions del premi Flor Natural del Certamen Literari de Lledó, participant, col·laborador i autor del guió literari de la Serenata a la Mare de Déu del Lledó… Poesia per a les nostres reines de les festes, ja que va guanyar el premi Flor Natural en tres ocasions i va obtenir una Rosa d’Or i dues Roses d’Argent en el desaparegut Certamen Literari. Poesies que reflecteixen la devoció pels sants patrons dels diferents carrers i barris amb la creació d’onze gojos, començant pels dedicats a Santa María Magdalena. Autor de diversos volums de poesia, va ser un incansable investigador en els camps de l’etnografia i la musicologia, abastant des del món de la dolçaina fins al dels jocs populars, aspectes tots dos molt relacionats amb les nostres festes. No content amb això, va ser president de la Gaiata 10, El Toll, en els anys 70, assessor de la Junta Central de Festes, col·laborador de Els Cavallers de la Conquesta, membre del Grup El Millars, guionista dels actes en homenatge a la Reina i membre fundador de la Colla El Pixaví i per això, al costat dels seus companys d’entitat, ermità de Sant Roc de Canet, participant actiu en la Romeria i impulsor de les ja tradicionals visites al Fadrí. Sens dubte, una medalla més que merescuda la que va rebre en 2012, poc més d’un any abans de la seua defunció. Alberto Fabra Part, en l’actualitat Senador representant a les Corts Valencianes, és l’únic dels premiats amb la Medalla de les Festes amb vida. Va rebre aquesta distinció en 2013, quan ocupava la Presidència de la Generalitat Valenciana, després d’haver sigut alcalde de Castelló. La veritat és que Alberto Fabra es va incorporar molt jove a l’activitat política i abans d’aconseguir l’Alcaldia va ocupar llocs de responsabilitat que li van portar a tenir un contacte directe amb el món de les festes. Persones i col·lectius van trobar la seua col·laboració i suport, la qual cosa és important quan s’ocupen alts càrrecs. Fruit del seu caràcter afable i esperit col·laborador i després de demostrar el seu decidit suport a les comissions de sector, la Gestora de Gaiates li va concedir, uns anys abans, el títol de Gaiater de l’Any. Aqueix suport a les festes va continuar demostrant-lo quan, superada la seua etapa en la política municipal, va continuar donant suport i difonent les festes de la Magdalena, per la qual cosa els responsables del moment van decidir atorgar-li la màxima distinció festera per la seua implicació amb el món fester posada de manifest durant anys a través del seu suport incondicional a totes les iniciatives en benefici de la popularitat i engrandiment de les festes. Un Pòquer d’Asos. Personalitats i, sobretot, persones que van lluitar, van treballar i van defensar les nostres festes. Ells van ser els primers i ningú els podrà negar tal honor. I, significatiu, ningú discuteix l’encert d’atorgar-los la màxima distinció de les festes.

160

CAPÍTOL III: HONORS I DISTINCIONS

GAIATERS DE L’ANY: CASTELLONENCS PER SEMPRE

Per: Ximo Górriz Plumed

La figura del Gaiater de l’Any és un reconeixement anual que la Federació Gestora de Gaiates concedeix a persones i col·lectius vinculats d’una o altra manera al símbol de les festes. Es tracta d’una distinció amb un significat molt especial entre les moltes i diverses que se lliuren cada any en l’àmbit de les festes de Castelló, atès que l’òrgan que la concedeix no és un ens en particular, sinó el col·lectiu de gaiates, que agrupa a les comissions festeres representatives del símbol principal de les nostres celebracions pairals. A través d’un repàs a la llista de nomenaments és possible trobar-se amb personalitats amb molts anys de dedicació a la festa en diferents vessants que van més enllà de la Gaiata, però amb un clar arrel en l’esclat de llum sense foc ni fum. Perquè es tracta de persones i col·lectius que comparteixen els valors que donen sentit a la festa principal de Castelló en l’actualitat, des de la universalitat i el seu tarannà mediterrani, sense oblidar el seu caràcter de celebracions fundacionals de la ciutat. Amb més d’un quart de segle d’existència, el Gaiater de l’Any ha esdevingut, doncs, un referent per a tots els festers especialment volgut per les comissions de sector, però amb una projecció que va molt més enllà dels caus gaiaters. Les persones i entitats que han rebut aquest reconeixement el porten, en conseqüència, amb l’orgull de genealogia del que parla Bernat Artola al Pregó. Potser el millor exemple per explicar com d’integradora és la festa de Castelló en l’actualitat és el nomenament de la Federació de Colles com a Gaiater de l’Any 2020. Coincidint amb el 75 aniversari de la posada en marxa de l’actual estructura de les festes, el reconeixement de les colles per part de les gaiates simbolitza l’ambient de concòrdia i l’esperit d’unió dels castellonencs en torn a les seues celebracions fundacionals. I és que la trajectòria vital de molts castellonencs bascula entre ambdós col·lectius, donant-se moltíssims casos de persones que han passat d’una a l’altra forma de viure les festes al llarg del temps. Viatges d’anada i tornada, com si la vida fóra una llarga Romeria a la Magdalena que només es completa amb la Tornà. La xicoteta història dels Gaiaters de l’Any comença abans de la pròpia existència de la distinció, atès que la Gestora de Gaiates veuria la llum en 1987. Durant els anys següents, començant per 1988, aquesta nova federació retria homenatge a Pepe Vicent, president de la Junta Central de Festejos de la Magdalena, o a l’antic encarregat de la Pèrgola, Arcadio Gil, en agraïment pels seus serveis a les gaiates durant molt de temps.

GAIATERS DE L’ANY: CASTELLONENCS PER SEMPRE

161

Però, entre els primers castellonencs que van rebre la distinció, cal destacar, a mitjans de la dècada dels 90, el cas de Miguel Ángel Mulet, llavors regidor de Cultura de l’Ajuntament de Castelló i persona amb profunds vincles amb el món de les festes, tant com a membre de comissions de gaiata com en altres vessants, la darrera i ben significativa, com a ermità de la Magdalena. En possessió d’un gran número de distincions festeres, Mulet va ser vocal de Protocol de la Junta de Festes en 1979, soci fundador de la Colla del Rei Barbut i durant molts anys, membre de la Germandat dels Cavallers de la Conquesta. L’any anterior, qui rebria aquesta distinció seria el seu company de corporació, el regidor d’Urbanisme Víctor Falomir. Posteriorment, també serien reconeguts amb el títol de Gaiater de l’Any els alcaldes José Luis Gimeno (2003) i Alberto Fabra (2005).

Nomenaments amb música de festa Altres dels guardonats amb el nomenament de la Gestora de Gaiates han estat referents del panorama musical de la ciutat, des de la Colla de Dolçainers i Tabaleters de Castelló (2006) fins el grup Els Llauradors (2007), passant pel compositor José Gargori (2007) o el director de la Banda Municipal de la ciutat, Paco Signes (2014). L’art també té representació en la nòmina de personalitats i col·lectius reconeguts amb la distinció, amb el pintor Lorenzo Ramírez (2017), i de la mà d’artistes gaiaters com Pepín Marco (2016).

Gaiater de l´any 2017

Al llarg del temps, com no podia ser d’altra manera, la Federació Gestora de Gaiates també ha volgut homenatjar a destacats festers amb aquest nomenament, que així ha recaigut amb persones tan compromeses amb les comissions gaiateres com Manuel Ferrer (1998), Santiago Querol (2004), José Rovira (2009), Carlos Murria (2010), Javier Martí (2011), José Antonio Lleó (2012), Pepe Prades (2015) o Agustín Món (2018). Així mateix, en 2008 es va reconèixer la contribució des de diferents vessants de Vicente Cornelles, periodista de Mediterráneo. Finalment, cal destacar el caràcter simbòlic dels Gaiaters de l’Any 2019 i 2020. En el primer cas, per rebre el guardó les successives Juntes de Festes que des de 1989 han tingut la responsabilitat d’organitzar les festes de la Magdalena, el treball de les quals va ser reconegut a través dels presidents d’aquestes Juntes. I finalment, la distinció de 2020, que sense dubte presenta un caire molt especial de germanor en l’àmbit de la festa, en posar de relleu el treball de la Federació de Colles de Castelló. Tot un gest de concòrdia festera que simbolitza tot allò que compartim els castellonencs: el respecte mutu, l’amor per les tradicions i la voluntat d’engrandir les celebracions magdaleneres. Hi ha mil maneres de viure la Magdalena, però totes convergeixen en una voluntat de futur com a poble. Ja ho diu el Pregó: “no volem límits estrets d’ambicions massa modestes”.

Gaiater de l´any 2018

Gaiater de l´any 2020

162

CAPÍTOL III: HONORS I DISTINCIONS

GAIATERS DE Lâ&#x20AC;&#x2122;ANY: CASTELLONENCS PER SEMPRE

163

ERMITÀ HONORÍFIC DE LA MAGDALENA L´història ve de lluny…

Per: Luisa Arenós Bordils

No recordarem l’àmplia nòmina d’ermitans de la Magdalena, però si ens remuntarem a la fi de segle XIX en què era ermità Vicente Fortanet Serra. Després de la seva mort li succeirà el seu fill, i aixì el 22 de febrer de 1901, Vicente Fortanet Moliner és nomenat ermità de la Magdalena. A continuació Vicente Fortanet Balaguer va rebre la responsabilitat de l’ermita, al morir el seu pare al març de 1929 en acte de servei en la pròpia ermita. Després de la seva mort, es faria càrrec de tal responsabilitat, el seu fill Vicent Fortanet Blasco nomenat ermità el 1973, qui en l’any 1999 va presentar la seva dimissió davant l’alcalde. Davant aquesta circumstància el Prohom i Cabildo dels Cavallers de la Conquesta van presentar com a proposta a l’alcalde de la Ciutat, al Cavaller i membre major de la família Mulet, com ermità de la Magdalena. Proposta que va ser acceptada aprovant-se el nomenament de Miguel Angel Mulet (en aquells moments també regidor) per la Comisió de Govern en data 28 de maig de 2001. Quedant la Regidoria de Ermites com a custodiador i Miguel Angel Mulet i Taló como a ermità. L´any 2017 el equip de govern municipal decideix crear un nou Honor i Distinció Municipal, quin era, el nomenament anual de L’ERMITÀ HONORIFIC DE LA MAGDALENA.

L’acte de entrega es va estructurar, amb un protocol exquisit, a l’esplanada de l’ermitori de la Magdalena, el diumenge anterior a la Setmana Gran. El primer nomenament d´ERMITÀ HONORIFIC DE LA MAGDALENA 2017 va recaure en la Gestora de Gaiates i tot el col·lectiu que representa.

164

CAPÍTOL III: HONORS I DISTINCIONS

ERMITÀ HONORÍFIC DE LA MAGDALENA

165

Revista “CASTELLON EN FIESTAS” marzo de 2017

“Castellón nombra ermitañas honoríficas de la Magdalena a las Comisiones de las Gayatas y Mulet destaca que este cargo “ha sido un gran orgullo para mi como castellonero de corazón y de soca”

“Desde hoy el nombre de vuestro colectivo se inscribe en el histórico listado de ermitaños que han tenido el honor y la dicha de cuidar de nuestra ermita, de nuestra Magdalena. Me complace encargaros aquí y ahora una tarea que os resultará muy fácil: trabajad con todo vuestro talento e ilusión para que la sociedad de Castellón no pierda el interés y la estima por su historia y sus tradiciones y porque, lejos de convertirse en valores absolutos de división y conflicto, sepa aprender y disfrutar de sus orígenes y su recorrido histórico y encontrar en ellos los fundamentos de su identidad como pueblo”, así se ha dirigido el concejal de Ermitas, Enric Porcar, a las comisiones de gayata de la ciudad para nombrarlas hoy como nuevas Ermitañas Honoríficas de la ermita de la Magdalena…. ---“La ceremonia, conducida por Fernando Vilar, también ha servido como acto de agradecimiento a la labor realizada por Miguel Ángel Mulet como ermitaño de la Magdalena durante los últimos 16 años. La alcaldesa, Amparo Marco, ha querido darle las gracias “en nombre propio y en representación de la ciudad por los años que has tenido cuidado de este lugar emblemático de nuestro pueblo y has enseñado a todas aquellas personas que te lo han pedido a valorarlo históricamente y amarlo como símbolo de Castellón de la Plana”. L’any 2018 la distinció va recaure en la Federació de Colles.

166

CAPÍTOL III: HONORS I DISTINCIONS

Castellón Información 17 febrero, 2018

“La Federación de collas recibe el título honorífico de ‘l´Ermità de l´Any’ en la Magdalena

El acto se ha celebrado en el ermitoro y los asistentes han visitado también los restos del Castell Vell tras su rehabilitación El Ayuntamiento de Castellón ha entregado hoy a la Federación de Collas el título honorífico de ‘Ermità del Any’ 2018, por su constante e incansable trabajo a lo largo de todo el año en pro de la ciudad y de sus fiestas. Con este nombramiento, el Consistorio ha reconocido el trabajo de todas esas personas anónimas que forman parte de las numerosas collas de la ciudad y sin las cuales, las fiestas de la Magdalena no serían posibles.” I finalment en l’any 2019 en el col·lectiu musical Els Llauradors, per la seva àmplia trajectòria en defensa de la nostra música tradicional. Castellón Información 22 febrero, 2019

“El grupo Els Llauradors será ‘El ermitaño honorífico’ de la Magdalena 2019, en su 50 aniversario musical El reconocimiento se otorga porque nunca nadie cantó a las fiestas como lo han hecho ellos” Aquesta és la història, fins al moment, de la important distinció. Queda la incògnita de qui serà mereixedor de la mateixa per a aquest any 2020.

ERMITÀ HONORÍFIC DE LA MAGDALENA

167

L’ALTRA MANERA D’ANUNCIAR QUE “JA EL DIA ÉS ARRIBAT”

Per: Colla A Mitges

Sol ser el tercer dissabte de Quaresma, pròxim el mig dia. L’Avinguda Caputxins fa el seu particular “calfament” previ a la Romeria. Milers de persones es van acostant a poc a poc cap al Primer Molí, on ha de realitzar-se la primera parada del nostre camí penitencial i on té lloc el primer acte públic de les festes, la mascletà. L’ambient és plenament festiu, amb la gent encara descansada i acompanyada de xarangues, colles de tabal i dolçaina i, en els últims temps, música contemporània que sona a través d’aqueixos xicotets altaveus portàtils que els més joves fan sonar a tot arreu. L’objectiu, arribar abans de les 12 als voltants de la plaça del Primer Molí, el de Paco el Baró, on des de fa 20 anys es dispara la mascletà inicial de les festes (i totes les altres). El nostre col·lectiu, que assisteix a tots els actes pirotècnics, viu d’una forma també relaxada i festiva aquesta primera manifestació a la qual assisteixen les primeres autoritats municipals, així com els representants d’altres entitats locals, provincials i autonòmiques, convidats expressament a aquest primer dia de festa. Si el calendari ho permet, no falten les representacions de les festes d’altres ciutats. El Primer Molí és l’escenari del llançament del primer espectacle pirotècnic de la Magdalena des de 1999. L’escenari que els més majors recorden amb nostàlgia és el de la Plaça María Agustina, des d’on durant molts anys s’anunciava, a la ciutat i a la contornada, que les festes de la Magdalena ja han arribat. D’alguna manera, el significat d’aquesta primera mascletà és redundant amb el de la Cavalcada del Pregó: Fer “saber al veïnat que ja el dia és arribat”.

168

CAPÍTOL IV: INICI DE LES FESTES

La Plaça María Agustina, per la seua cèntrica ubicació, era un lloc del grat dels castellonencs, però un desgraciat accident de la pirotècnia Parente a principis dels anys 90 i l’aprovació de noves mesures de seguretat va anar fent inviable la continuïtat d’aquest espai. La Mascletà Inicial va començar llavors un pelegrinatge per la ciutat en cerca d’una ubicació satisfactòria, però molts llocs no van arribar a arrelar. Per exemple, l’Avinguda del Mar, enfront de la Conselleria de Cultura o el recinte del carrer la Vilavella no van acabar d’agradar.

L’ALTRA MANERA D’ANUNCIAR QUE “JA EL DIA ÉS ARRIBAT”

169

Amb els anys, quasi esgotat el segle XX, el recinte de focs es va traslladar a la Plaça del Primer Molí, on es va habilitar un espai de seguretat d’acord amb les directives vigents, una zona de convidats i un ampli espai per al públic. Inicialment, el recinte va semblar massa allunyat i molt obert, la qual cosa restava sonoritat a l’espectacle. El canvi del ferm i la finalització de les construccions programades van ajudar a resoldre l’últim dels problemes. El primer d’ells es va resoldre amb el pas del temps i el costum, i avui en dia ens sembla un lloc idoni per al desenvolupament d’aquests espectacles, més tenint en compte que la seguretat dels espectadors és una prioritat i l’hem pogut viure aquest últim any. Un greu incident en la mascletà dels Germans Ferrández va quedar en un esglai important, però, afortunadament, sense danys irreparables, que podien haver succeït sense les estrictes mesures de seguretat que avui és obligatori aplicar. Un dels canvis més importants que ha viscut la Mascletà inicial va tenir lloc en 1992, any des del qual la pirotècnia que protagonitza el esdeveniment és la guanyadora del Premi Ciutat de Castelló de l’any anterior. La contractació d’aquesta mascletà forma part de la dotació del Premi. Aquest fet garanteix que l’empresa encarregada del premi és plenament solvent, però no en poques ocasions els assistents hem eixit amb la impressió que la mascletà inicial està per davall del nivell de les que es disparen amb motiu del concurs, a pesar que, segons es diu des de l’organització, la del dissabte té una major dotació econòmica. Sempre s’ha fet un esforç per a intentar garantir que l’espectacle amb el qual s’obrin les festes tinga un bon nivell, però només s’ha aconseguit a vegades. Un altre aspecte que va en detriment de l’espectacle són les anomenades salves “tradicionals” que enumeren el número de l’edició de les festes des que aquestes van arrancar, allà per 1945, en el seu actual format. La inclusió d’aquestes salves tenia la seua raó de ser en el moment inicial d’aquesta gran transformació. Se li dotava de solemnitat a l’esdeveniment i es reivindicava el profund canvi que van experimentar les festes. Assentada la nova fórmula i amb l’evolució que les persones i els anys imprimeixen als diferents actes del programa, no té massa sentit mantenir aquesta part de l’acte. De fet, en els últims anys, el llançament de les salves s’ha separat de la Mascletà en si mateixa, realitzant-se uns minuts abans. Altres vegades, el pirotècnic, en un esforç per reduir el temps, ha accelerat la freqüència de llançaments, amb el que quedava un efecte estrany, amb desenes de trons a bon ritme, però aïllats. Arribar al 75 aniversari és un bon moment per a cercar una solució definitiva i buscar altres maneres d’anunciar l’edició de les festes (si és que és necessari fer-ho). En qualsevol cas, la Mascletà Inicial és la més esperada de les festes pel seu significat. Cal cuidar-la i no fer del seu llançament un fet rutinari. L’estar envoltada d’un gran ambient festiu, amb espectadors àvids per assaborir el primer espectacle pirotècnic, en un horari que no és l’habitual i amb freqüència transmesa a tota la Comunitat Valenciana fan d’aquesta mascletà, sens dubte, un esdeveniment especial que ha de ser cuidat amb tot detall.

170

CAPÍTOL IV: INICI DE LES FESTES

ACTE D´IMPOSICIÓ DEL MOCADOR

Per: Pepe Beltrán Bacas President Federació de Colles Els mites formen part de tota cultura i atorguen un respatler narratiu a les creences centrals de tota comunitat. El seu origen és un relat oral, els detalls del qual varien a mesura que es transmeten de generació en generació, donant lloc a diferents versions. Un clàssic de principis del segle XX, de les terres de Castelló: “Tombatossals. Contalles de la terra” es va publicar a Castelló el 1930 per José Pascual Tirado. És considerat un referent popular de la mitologia castellonenca i de les seues terres. Josep Pascual i Tirado ens intenta explicar de forma imaginària i des d’una vessant mitològica l’origen de les terres de Castelló barrejant tradicions i costums i ens mostra com el gegant bondadós i forçut anomenat Tombatossals, fill del Tossal Gros i de la Penyeta Roja, va nàixer en mig d´una tempesta, produïda per Bufanúvols, quan un gran clafit va trencar un tros de roca del penyat. Compte la llegenda que Tombatossals va ajudar al Rei Barbut juntament amb els seus companys, el forçut Arrancapins que representa la força transformadora de la terra, Bufanúvols que representa al clima, Tragapinyols és l’esperit guerrer i el voluntariós Cagueme que representa la infància travessa i enginyosa, per a millorar les terres del rei i fer possible la fundació de la ciutat de Castelló quan va decidir traslladar-se al pla. La història està molt arrelada en bona part de la societat castellonenca, que l’ha traslladat de pares a fills, convertint-la en tota una fita per a la capital de la Plana.

ACTE D´IMPOSICIÓ DEL MOCADOR

171

I és en l’escultura dedicada precisament al gegant Tombatossals de l’Avinguda de Lledó de la nostra ciutat on arranquen els actes organitzats per la Federació de Colles de Castelló en la nostra setmana gran. En una idea sorgida per part d’una de les colles de la nostra federació de tindre un acte propi inicial en les Festes de la Magdalena, es va proposar que aquest fóra la col·locació del mocador verd magdalener a aquesta escultura de més de 20 metres d’altura i 20 tones de pes. Aquesta iniciativa, aprovada en assemblea, va ser duta a terme en la seua primera edició pels seus promotors, i des de llavors, cada any són dos les colles encarregades de dur-la a terme. El mocador, on la part nuada al coll té una longitud aproximada de 5 metres, està fabricat de lona verda amb l’escut de Castelló i el de la Federació de Colles de Castelló, és elevat fins a l’alt de l’estàtua i nuat en el coll de Tombatossals gràcies a la inestimable ajuda dels Bombers de Castelló. Abans de pujar-ho, les Reines de les Festes de Castelló al costat dels membres més xicotets de les colles encarregades de la seua preparació, estenen i subjecten el mocador perquè els bombers facen la resta elevant el mocador a ritme de la dolçaina i el tabal que cada any fan sonar diferents colles de la Federació.. Aquest acte ha tingut una gran acceptació per part del públic que cada any, i després de la mascletà inicial, plena la rotonda del Tombatossals i els carrers adjacents, i que compta amb la presència, a més de les Reines de la nostra ciutat, de les seues corts, autoritats i en una mostra més d’unió entre els nostres col·lectius, de totes les madrines i presidents i presidentes de les 19 comissions de sector. El Tombatossals llueix el mocador verd durant els 9 dies de les nostres festes fundacionals i és retirat en acabar les mateixes. Per a la 75 edició de les nostres festes, esperem donar-li un nou impuls a aquest acte incorporant nous elements que desitgem puguen gaudir tots els assistents, i des d’aquest llibre, aprofitem per a convidar-vos a tots i a totes a participar amb nosaltres.

172

CAPÍTOL IV: INICI DE LES FESTES

Arrere en el temps

“JUNTA CENTRAL DE FESTEJOS” (1949)

“Revista Festividades” 1949

“JUNTA CENTRAL DE FESTEJOS” (1949)

173

EL “MESÓ DEL VI”

Per: Manuel Castellano Ribes Membre de lÁssociació cultural i gastronòmica Els Vint del 88 Des de la seva primera aparició i durant molts anys, ningú podrà posar en dubte, que un dels principals llocs de trobada a la setmana de la Magdalena, ha estat el nostre entranyable “Mesó del Vi”. Va ser en una reunió d’associacions agràries celebrada a Saragossa a l’any 1967, en la qual després d’intens debat sobre la qualitat dels vins espanyols, i a iniciativa dels representants de Castelló, Carlos Murria i Julián Montañés, es va decidir Primer Mesó del Vi que fos el poble de la nostra ciutat, el que decidís quin era el millor, i per a això es va pensar en un espai on ubicar les bótes dels diferent vins de la geografia nacional i provincial, facilitant la seva degustació, per d’una forma popular i per quantitat de consum decidir quin era el vi que més satisfeia per la seva qualitat al bevedor. L’any 1969 a instancies del ja mencionat Julián Montañés, que es va convertir en lálma mater d’aquest event, s’establia el primer “Mesón del Vino Español”, al costat de l’Ajuntament a l’antiga plaça de la Peixateria. El sempre recordat recinte circular amb carpa de lona, en què les bótes dels diferents cellers envoltaven el màstil central, i en que tonells cap per a vall feien de mostrador, passaria a ser un referent clàssic en les nostres festes fundacionals. Uns anys més tard i aprofitant l’espai lliure deixat per l’enderroc de les Cases de les Ànimes, va passar a ocupar aquest emplaçament. En aquell moment, es van sumar altres vins més corrents, i fins i tot caves. El següent emplaçament va ser el de la Plaça de Santa Clara, on es van incorporar casetes de diferents marques de vins nacionals. Al costat dels vins, es va assumir també el costum de les tapes i el que va començar amb pernil i formatge, al típic estil castellà, va acabar amb els cacauets, tramussos, llonganisses i botifarres seques característiques de la nostra terra. Cal recordar ací, com en els programes de festes i vinculats a aquesta important oferta es significaven a més de línauguració oficial el primer dissabte, “cata popular en el Mesón del Vino” o “ catas populares dirigidas en el Mesón del Vino”, “Jornada del Coloquio Enológico” i “ Concurso Regional de vinos en el Mesón del Vino”.

174

CAPÍTOL IV: INICI DE LES FESTES

Els organitzadors del Mesó del Vi sempre vam voler dotar aquest esdeveniment d’un caràcter enològic i cultural, de manera que vam portar representants de les principals marques i zones vinícoles, organitzant debats, col·loquis, conferències i fins i tot algun congrés del vi. Entre 1972 i 1981 es van organitzar cinc Col·loquis d’Enòlegs de la Mediterrània. L’any 1979, i davant la falta d’acord entre els organitzadors, la Junta Central de Festes va assumir el repte i el va tornar a muntar, només amb vins de la província i sense casetes, amb el format de carpa i bótes i en el lloc original de la Plaça de la Peixateria. A l’any següent vam recuperar la seva estructura organitzativa i ubicació, convocant-se aquest 1980 el Primer Concurs Regional de Vins, concurs que es seguiria organitzant durant nou anys. El 1986 es van traslladar les instal·lacions, a la Plaça del jutge Borrull durant dos anys, traslladant-se en el 88 al final de l’avgda. del Mar, però sent criticat aquest emplaçament per la seva llunyania, poc temps després tornaria a la Plaça Borrull. Amb la nova estructura de les festes, apareix la figura d’Els Vint del 88, conformada majoritàriament per membres de l’última Junta de Festes en què el seu president era un regidor de l’Ajuntament, i en el si de la qual trobem a un important grup d’enòlegs. Els Vint del 88 van ser reconeguts per la nova Fundació Municipal de Festes com Ens Vinculat i va assumir l’organització del Mesó del Vi fins a la seva última edició l´any 2013. Aquest col·lectiu va organitzar també en els salons del Casino Antic de Castelló l’any 1992 la Primera Mostra Gastronòmica de la Mar i la Muntanya, a la qual seguirien altres edicions, deixant clar el compromís dels organitzadors per donar també al Mesó del Vi un important caràcter cultural i gastronòmic. I no podem oblidar en aquest apartat el nomenament anual de la Vintera, reconeixent en ella importants valors relacionats amb les nostres festes i la gastronomia.

EL “MESÓ DEL VI”

175

La llista de les Vinteres la conforma: 1991 RUTH ALMENAR FERRER 1992 Mª TERESA CAZADOR CALDUCH 1993 Mª EMILIA VALLS ZABALLOS 1994 Mª DOLORES GUILLAMON FAJARDO 1995 MONSERRAT PAULO CARSI 1996 MARTA GALLEN PERIS 1997 AMELIA SOLER BLASCO 1998 MARIA TERESA MONTAÑES PALLARES 1999 CARMEN PILAR BALAGUER GUMBAU 2000 CARMEN BONET RAMBLA 2001 MARIA SEBASTIA GOMEZ 2002 Mª DEL CARMEN ALBUIXECH BALLESTER 2003 CONSO JOVENA 2004 MATILDE SALVADOR SEGARRA 2005 AMPARO ORTIZ MASO 2006 VICENTA VENTURA CUEVAS 2007 Mª JOSE SANMARTI PASTOR 2008 NATALIA ROIG MONTAÑES 2009 CARMEN ALBERT PARDO 2010 MARIA JOSE MARTI FORTEA 2011 JESSICA MONTOLIU GARCIA 2012 BELEN DOMINGUEZ BOIX El següent emplaçament va ser el de la Plaça del Rei i tot seguit la plaça Hort dels Corders, que sens dubte va ser el millor emplaçament, per localització i amplitud, tant és així que l’Ajuntament que presidia Jose Luis Gimeno com a alcalde, va desenvolupar les obres de remodelació de la plaça, adequant-la per ubicar aquest recinte a Magdalena i altres fires i esdeveniments al llarg de tot l’any, però l’oposició del veïnat, va fer que s’hagués d’abandonar aquest emplaçament passant a la què seria la seva última ubicació, el bulevard Blasco Ibáñez.

176

CAPÍTOL IV: INICI DE LES FESTES

L´HOMENATGE A JAUME I

Per: Eduardo Mas del Río Periodista A l’abril de 1975, el Prohom Miguel Mulet Ortiz em va proposar com a successor seu en la Germandat dels Cavallers de la Conquesta. Una vegada constituït el Cabildo, vam entendre que era lògic que les festes fundacionals de la nostra ciutat s’iniciaren homenatjant a Jaume I, el rei que va fer possible la fundació de Castelló mitjançant el Privilegi de Trasllat que va signar a Lleida el 8 de setembre de 1252. I així va ser. En la Magdalena de 1976 celebrarem amb solemnitat l’homenatge al monarca en el seu monument, a primera hora de la vesprada del dissabte del Pregó. Per cert, aquella primera convocatòria va tenir efectes col·laterals, perquè quan presentarem a la Junta Central de Festes el programa d’actes de la Germandat, ens van respondre que el dia del Pregó no es podia celebrar aqueix acte perquè ells tenien molts llocs als quals acudir i no hi havia temps per a tot. L’argument deixava clar que si ells no estaven presents, no hi havia festa. Després de moltes converses, la Junta Central va cedir, però ens van avançar que cap d’ells acudiria a l’acte ni tampoc la Reina de les Festes i la seua Cort d’Honor. Quan va arribar el dia, poc després de la Mascletà de migdia, vam formar la comitiva dels Cavallers en la Plaça Major i vam desfilar processionalment fins a l’estàtua del monarca per a procedir a l’homenatge. Quan l’alcalde de la ciutat, Vicente Pla Broch va ser informat de l’acte que anàvem a celebrar, no va dubtar a acudir a l’Avinguda del Rei per a sumar-se a l’homenatge. Curiosament l’any següent no va faltar ningú. Van estar presents tant l’Alcalde, Corporació Municipal, Reina i Dames i convidats d’altres ciutats. I així, ininterrompudament des de 1976 fins avui, la

CAPÍTOL V: HOMENATGE AL REI - L´HOMENATGE A JAUME I

177

Germandat dels Cavallers de la Conquesta continua organitzant aquest homenatge de la Ciutat de Castelló en la vespra del dia gran de la Magdalena. Curiosament en 1978 l’acte va haver de celebrar-se en la Plaça Major com a conseqüència de la remodelació del monument al Rei i el seu entorn. Enguany es compleix el 44 aniversari d’aquest esdeveniment que al llarg del temps s’ha convertit en un dels més entranyables i emblemàtics de les Festes de la Magdalena. Els carrers mes cèntriques de la ciutat són testimoni de la multicolor desfilada medieval amb el qual s’inicien les nostres festes. I l’Avinguda del Rei, abarrotada de públic, presència cada any amb emoció aquest singular acte al qual des de fa molts anys se sumen les primeres autoritats de la Comunitat Valenciana, Bellea del Foc d’Alacant, Fallera Major de València i altres representacions per a retre homenatge al nostre rei fundador. PROTOCOL DE L’HOMENATGE • Ofrena d’una rosa al rei per part de les Dones de Companya • Ofrena de corona de llorer per l’Alcalde de la Ciutat, Reina de les Festes, Prohom i Violant. • Lectura del Laude Arbitral per Na Violant d´Hongria • Lectura del “Privilegi de Trasllat” pel cavaller que ostenta la representació del rei Jaume I • Marxa dels Cavallers de Miguel Mulet i Roberto Pérez d’Heredia.

178

CAPÍTOL V: HOMENATGE AL REI

PREGÓ: Retaule del folklore castellonenc

Per: Noelia Selma Andreu Presidenta Junta de Festes de Castelló 2019 El “Pregó”, cavalcada anunciadora de les Festes de la Magdalena, complirà enguany el seu 75 aniversari des de la seua creació, esdeveniment que coincidix també amb els setanta-cinc anys de la celebració de les nostres festes fundacions en la seua estructura tal com la coneixem hui en dia. Una desfilada de mitologia, història, tradicions, artesania, gastronomia, indústria, agricultura, festa,...però sobretot una mostra folklòrica que permet a l’espectador realitzar un recorregut pel passat i present de la ciutat de Castelló i la seua província. És un museu vivent del nostre folklore, entès aquest en totes les seues accepcions, és a dir com la cultura compartida per un grup de persones i que comprèn les tradicions comunes a eixa cultura i on s’inclouen les danses, músiques, indumentària, les formes i rituals de les celebracions, la religió, llegendes, gastronomia,...; cada un d’ells, ja siga en combinació o individualment, es considera un element folklòric. Tan essencial com la forma, el folklore també comprèn la transmissió d’estos elements d’una regió a una altra o d’una generació a una altra. Sens dubte, si algú vol descobrir la nostra ciutat des dels seus orígens, endinsar-se en la nostra magnífica província i conèixer les nostres festes i els seus protagonistes, només ha d’acudir a la cita anual amb que esta desfilada recorre els cèntrics carrers de Castelló cada tercer dissabte de Quaresma. I evidentment una cavalcada d’estes magnituds, on hi ha tant que mostrar i ensenyar, que compta amb milers de participants, necessita d’una acurada organització; per això els seus creadors, l’any 1945 la van estructurar en tres parts ben diferenciades: “Mitología i Història Fundacional”, “Representació Provincial”; i “Ciudad i Terme de Castelló”.

CAPÍTOL VI: PREGÓ - PREGÓ: RETAULE DEL FOLKLORE CASTELLONENC

179

Mitología i Història Fundacional S’inicia amb la part dedicada a la mitologia, amb un repàs a la llegenda de Tombatossals obra de Josep Pasqual Tirado, de la mà de la “Colla del Rei Barbut”. A continuació, s’entra en la part de la commemoració històrica, amb la representació de la vida musulmana de la ciutat per part de l’associació “Moros d’Alqueria”; de la reconquista cristiana recreada per la “Germandat dels Cavallers de la Conquesta”; de la presència templaria en el terme de la ciutat; de la vida dels jueus castellonencs gràcies a la “Colla L’Aljama”, de la repoblació per aragonesos dels que fa homenatge el “Centro Aragonés de Castellón”; i dels persistents atacs pirates a la costa castellonenca de la mà de la “Colla Bacalao”. Des del punt de vista folklòric, atenent al que són músiques i danses, en esta part trobem a la “Colla de Dolçainers i Tabaleters de Castelló” que obri tot el seguici interpretant cançons tradicionals de les nostres festes i a la secció de”cabuts” de la “Colla del Rei Barbut”, que des de l’any 1995 participen interpretant el ball “Els cabuts del Rei Barbut”, peça de Jesús Palos.

Els dolçainers del primer Pregó

Representació Provincial A la part històrica li succeïx la part que representa als pobles de la província, en la que la gran majoria de municipis acudixen a la capital per a presentar el seu folklore, les seues festes populars i tradicions en la part més llarga i nombrosa de quantes se succeïxen en la desfilada. Els pobles de la província de Castelló són els protagonistes d´aquesta segona part de la desfilada. Any rere any, les diferents localitats acudeixen a Castelló per participar amb el seu millor folklore, conformant així un aparador que permet conèixer les diferents i pintoresques poblacions de la província. Per a poder tindre una idea de com és esta representació provincial que s’organitza per comarques, a continuació apuntem quina va ser la representació dels municipis en el Pregó del passat any 2019, quan es va celebrar la 75 edició d’esta cavalcada:

180

CAPÍTOL VI: PREGÓ

LÁLCALATEN LÁlcora: Grup de danses “Font dÁixar” i Rondalla “LÁlcalaten”, interpretant la jota de la localitat i les famoses “Albaes” de la lÁlcora per part de la rondalla. Benafigos: Estampa representativa del cultiu de lámetlla i lávellana, principal font díngressos de la localitat. Costur: Representació dúna estampa agrícola del s.XVIII sobre el cultiu de lóliva. Figueroles: Rondalla “Els Kimbol´s”. Són originaris désta població “LÁnguila de Figueroles” i el “Ball del Prim”. Llucena: Grup Folklòric “La Perla de la Muntanya”, amb línterpretació de les “Seguidilles arromangaes de Llucena”. Vistabella: “Rondalla de Vistabella”, amb línterpretació de balls tradicionals dels pobles de Penyagolosa, com la “Carraspera”, la Jota de Vistabella, o el “Canut”.

L´ALT MAESTRAT Benasal: Grup de danses “Ball Pla” junt a la Banda de Música, ballant el “ball rodat” o “ball de plaça” de la pròpia població i d´altres de la zona com Catí, Culla o Ares. Tirig: “Rondalla Tirijana” i el grup de ball oferint el seu “Ball Pla”; també una representació de les pintures rupestres de la Valltorta, Patrimoni de la Humanitat.

L´ALT MILLARS Villahermosa del Rio: Oferint els balls característics de la localitat i cançons de ronda de la mà de “Asociación Rondalla y Baile de Villahermosa del Río”

PREGÓ: RETAULE DEL FOLKLORE CASTELLONENC

181

LÁLT PALÀNCIA Segorbe: “Asociación Tambórica de Segorbe”, a més de les dames i cavallers protagonistes de la seua festivitat d’interès turístic internacional de “LÉntrada de Bous i Cavalls”, que anualment celebren al setembre. Soneja: “Rondalla de Soneja”, donant a conèixer les cançons de ronda que ofereixen per la població en els seus dies de festes. Navajas: Associació Cultural “Vamos de Ronda”, participen amb la seua rondalla de corda i pua que ha recuperat les músiques i cançons més representatives désta localitat de lÁlt Palància.

EL BAIX MAESTRAT Alcalà de Xivert: Grup de danses “Lo Cirilo” i “Lo Xular” Grup de dolçaina i tabal, amb el ball característic “Alcalà” interpretat amb estos instruments característics del nostre folklore. Benicarló: “La Sota”, grup de música i danses. Xert: Grup de danses “La Barcella” de Xert, interpretant balls locals recuperat per la pròpia agrupació com la “Jota de Tres” o la “jota de dos o Jota de la Barcella”. Peníscola: Grup Cultural de Danses de Peníscola, amb les seues antigues danses que exhibeixen anualment el 8 de setembre, en la festa de la Mare de Déu de l´Ermitana, amb un vestuari únic i característic. Salsadella: Grup de danses “Alça Polleta”, el poble de les cireres, per excel·lència, compartix els seus balls tradicionals gràcies a la participació d´este grup de danses. Sant Jordi: Grup de danses de Sant Jordi, amb el “Ball del Pastor” i la seua peculiar indumentària on destaca el barret de copa alta que porten els homes i els mantons que cobrixen les dones. Santa Magdalena de Pulpis: “Grup de Danses Magdaleneres “, dansant jotes, fandangos y boleros que tradicionalment ofereixen en la festivitat de la patrona, Maria Magdalena, en juliol. Traiguera: Grup de dansa i jota de Traiguera, interpreten la jota traiguerina. Vinarós: Grup de Danses “Les Camaraes”, amb els balls autòctons de la localitat: la “Jotilla de Vinarós” , la “Jota de Tres” i les “Camaraes”.

LA PLANA ALTA Almassora: Representació de les calderes de Santa Quiteria. Al llarg del recorregut es mostra com es cuine l’arròs en les famoses “calderes”, característica gastronòmica d´esta celebració almassorina.

182

CAPÍTOL VI: PREGÓ

Benicàssim: Agrupació Folklòrica “El Cremaller”, ballant la dansa característica de la població que es realitza al voltant d’un cremaller amb foc. Benlloch: Grup de Danses “Ravalaire”, interpretant el “Ball de Plaça” de la localitat, interpretat amb música de banda. Borriol: Confraria Sant Antoni, amb la rècua de cavalls que representen léntrada amb la llenya per a la preparació de la foguera de les festes de Sant Antoni. Cabanes: Grup de Danses de Cabanes, amb els balls de la localitat, el “tari-tai-ta”, “LÁnguila de Cabanes” i la seua jota i fandango. Orpesa: Escola de Danses Orpesa i Colla de dolçaines i tabaleters “LÉmbolic”, amb línterpretació de danses típiques de la zona costanera. Sant Joan de Moró: Estampa de la festivitat de Sant Antoni, carro amb animals amb repartiment del “rotllo” típic dáquesta celebració. Torre dÉndomènech: Grup de Danses de Torre dÉndomènech, oferint les danses del poble que tradicionalment ballen en les festes patronals que celebren la primera setmana d’agost en honor a Sant Onofre. Torreblanca: Grup de danses Grup de danses “La Lliura i lÁljub” i la colla de dolçainers i tabaleters “El Senill”, amb el “Ball de Plaça” de la localitat. Vilafamés: Grup de danses “La Triciola”, amb una mostra de la seua jota, seguidilles i fandango, i els seus “balls de guitarra” recuperats recientment. Vilanova dÁlcolea: Grup de Ball “La Murà”, amb la interpretació de les danses més representatives de la seua comarca.

PREGÓ: RETAULE DEL FOLKLORE CASTELLONENC

183

LA PLANA BAIXA Almenara: “Grupo de Danzas La Corona”, donant a conèixer el ball típic de la localitat, la “Jota d´Almenara”. La Llosa: Associació Eqüestre, amb mostra de cavalleries i l´ Associació de Tambors de la localitat. Moncofa: Grup de Danses “Biniesma”, amb més de deu anys d’antiguitat esta agrupació ha recuperat diferents danses de la localitat que va mostrar al “Pregó” de 2019. Ribesalbes: Torn amb mostra de terrisseria i repartiment de taulellets amb la imatge del cartell de les Festes de la Magdalena. Sueras: Mostra Etnològica “Suera, un poble al carrer”, amb recreació d’oficis antics i costums del poble en el segle XIX. Vall d´Uxó: Grup de Danses “Arcude”, una de les agrupacions folklòriques més antigues de la nostra província.

ELS PORTS Morella: “Dansa dels Torners”, un dels balls més representatius de les Festes del Sexenni de Morella. Todolella: “Dansa Guerrera de Todolella”. Ball d’origen medieval, és una de les més antigues conservades en la nostra província, que només és ballada per homes amb una indumentària característica. “Ciutat i Terme de Castelló” En esta última part es reprèn la temàtica castellonera en la que moltes associacions de la ciutat recreen la vida popular en la ciutat. Ací tindrem la participació de les colles, festes de carrer o associacions de barris perifèrics; una estampa marinera representada per gent del Grau de Castelló ens recorden que som una ciutat costanera i la importància tant del port pesquer com de l’industrial per a la vila; els “agramaors”, ens rememoren la importància que va tindre el cultiu i transformació del cànem en sogues durant un temps passat en la capital. I tot això unit amb la participació dels diferents i nombrosos grups de dansa i colles de “dolçainers i tabaleters” amb els que compte nostra ciutat : “Els Fadrins de Sensal”, “La Nova Escola”, “Atzavara”, “El Forcat”, “El Millars”, “L´Escola de Dansa Castelló”,

184

CAPÍTOL VI: PREGÓ

“Illes Columbretes”, “El Ramell” i “El Grup Castelló” se n’aniran intercalant en esta part per a oferirnos les peces més característiques del folklore de la nostra ciutat: el “Bolero”, “Jota” i “Seguidilles” de Castelló, el “Ball Perdut”, les “Danses del Carrer Sant Blai”, “Els Cuadros” o les “Marineríes”. A esta part li seguix la més institucional representada per les diferents comissions gaiateres; amb la presència dels estendards de cada comissió, la presència d’una parella de dama i acompanyant portant una pica i una canastilla de flors i de les típiques “grupes”; en les que cada parella desfila muntada a cavall a la vella usança. Els seguixen les presidentes i els presidents de les Gaiates que porten la tradicional “Canastilla de la Mare de Déu”; una cistella gegant repleta de flors que tradicionalment s’ofrena a la Mare de Déu de Lledó, Patrona de la Ciutat en acabar el “Pregó”. A continuació desfilen en carrossa les representants de les festes de València, Alacant i ocasionalment Múrcia. Posteriorment apareixen els “clarins de la ciutat”; que junt amb els “sequiers” i prohoms acompanyen al “Pregoner”, que en diversos punts predeterminats del recorregut canta els versos del “Pregó”; escrit en 1947 pel poeta Bernat Artola després de la interpretació de la “Marcha de la Ciudad” de Matilde Salvador. Per a tancar la desfilada la carrossa arrossegada per bous que transporta les Madrines de les 19 Gaiates, Dames de la Ciutat i Reina de les Festes de Castelló. Tancant la desfilada amb la música de la Banda Municipal, que oferirà diferents peces del repertori musical festiu de la ciutat, com el “Magdalena Festa Plena”, “Castalia”, “Gaiata Sindical” o “Magdalena 1990”. El pròxim 14 de març de nou el “Pregó”; ens convocarà tots els castellonencs i visitants a renovar el compromís amb el nostre fet fundacional a través d’unes Festes de la Magdalena que complixen el seu 75 aniversari. Este serà, un any més, l’acte que anunciarà al món que Castelló està en festes, i on eixe “orgull de genealogia”; del que parla el propi text del “Pregó”; recorrerà els carrers de la ciutat per a recordar-nos, gràcies a esta cavalcada, el nostre passat i present, per a poder així continuar i millorar el futur de les nostres festes i ciutat. Que entre tots disfrutem d’un magnífic “Pregó 2020”; i d’unes magnífiques Festes de la Magdalena!

PREGÓ: RETAULE DEL FOLKLORE CASTELLONENC

185

Arrere en el temps

“EL PREGÓN” (1945)

186

CAPÍTOL VI: PREGÓ

Arrere en el temps

Per: Carlos G. Espresati

Pregó

I allí revetles, traques i serenates. En el Teatre hi haurà Jocs florals

D'ordre del Senyor Alcalde es fa saber

i la Reina, les seues Dames i Madrines

que demà a l'alba

escoltaran moltes paraules fines.

començaran les festes de Castelló

En el Grau hi haurà regates

i qui escolte el pregó

bous de carrer i festes en el Port,

sabrà el que han de ser….

en Ribalta, concert

si ho permet el temps que ha de fer!

nocturn de la Banda Militar,

(Encara que semble mentida

després concurs de vistoses traques

tindrem enguany, com sempre, fira i

i després…. tothom a descansar!

ja vorem si plou

Del Sindicat de Ramaderia

també com sempre, que ja és prou)

correran, un altre dia,

Com tots els anys anirem molt prompte

la correguda per la joia egües

de romeria a l'ermita

a tota brida en la Gran Via.

de Santa Magdalena beneïda

El divendres a la vesprada

i després de sentir missa mirar la Sang dels Moros

en la plaça de bous

i de comprar un rotllo baixarem “Chano Chano”

festival de rondalles, amb gala

amb la canya a la mà

de danses i de cors.

(perquè portar la canya

Hi haurà futbol 2 dies, “charlotades”,

és senyal de tornar de la muntanya).

i carreres ciclistes, festivals

A la vesprada, qui vulga anirà als bous

Esportius, i tir de colom,

però cap ha de faltar

i carreres de torxes inflamades,

a vore les processons passar!

focs artificials…

Als carrers i places principals

I… ací acaba el pregó!

es plantaran “gaiates Carlos G. Espresati

Monumentals”

Traducció del Pregó d’Espesati

“EL PREGÓN” (1945)

187

Arrere en el temps

PREGÓ DE BERNAT ARTOLA (1946)

188

CAPÍTOL VI: PREGÓ

Arrere en el temps

“COROS Y DANZAS” (1951) Per: Carlos Murria Arnau El ressorgir de les festes de la Magdalena, iniciat tan esplèndidament en l’any 1944, ha reportat a la nostra Ciutat beneficis indubtables que no són del cas enumerar. En una competició digna de tota classe de lloades, tots els artistes que laboren i practiquen en la nostra Ciutat, procuraren superar-se, i el seu esforç no ha segut debades. El temps s’encarregarà de fer historia de tot el que, gràcies a l’atractiu de les nostres festes, s’ha produït en estos últims anys. Els poetes han tingut ample camp d’acció; els literats, els músics, aportant peces que passen a formar part del que ja és música típica i popular de la nostra terra; els escultors, els pintors, en fi, tots han tingut ocasió de demostrar el seu ingeni i el seu art. Però, quan es parla de les nostres festes, destaca sobre tot, el Pregó; el Pregó ha unit tots els esforços i en una serpentina vivent, que creua els carrers de la nostra ciutat durant unes hores, que als espectadors, per ser agradable la visió, els semblen uns minuts, oferix a Espanya el més ric del nostre folklore, i ha servit per a fer ressorgir el més típic de les costums de la pròpia capital i encara dels racons més apartats de la nostra província. Açò que pot semblar una frase feta és una realitat fefaent, palpable, grandiosa.

menina per quant recentment en Amèrica, de nord a sud, han aplaudit a les joves dels Cors i Danses i, en especial, l’Amèrica Hispana ha vibrat d’emoció contemplant els conjunts de la Secció Femenina. I açò és el que vull destacar, esta aportació de la Secció Femenina que, junt en els grups d’Educació i Descans, esperen el moment de les nostres festes per a demostrar el que són i el que valen i, gràcies a ells, l’èxit inenarrable de la “Festa del Poble” que veiérem el passat any i l’anterior en la nostra Plaça Major; ens estremim en pensar el que serà la “Festa del Poble” del pròxim any, el del VII Centenari, quan ens han anunciat que volen reunir a tots els grups folklòrics de la nostra província, tan rica en tradicions en este Castelló nostre que ja no sap què fer ni què dir per a demostrar el seu agraïment als seus co-provincians, que en eixa il·lusió i eixe amor s’acosten a la capital de la província per a fer gala del seu millor art i del que és més valuós: de les seues velles tradicions.

Espanya comença a donar-se conte del que es la festa de la Magdalena, però just és dir-ho, no se’ns ha calibrat encara en la seua justa mesura i quan això siga, gràcies a que la nostra província s’ho ha guanyat pols a pols, els espanyols vindran en caravanes a presenciar estos actes que Gràcies a l’existència i esplendor de nostres festes, denoten quant arrelades es troben en la vida dels hem pogut conèixer la dansa del pastor de La Po- nostres pobles eixes tradicions santes dels nostres bleta de Morella, les danses de Coves Vinromá, avantpassats i ara, en estos moments de materiala dels guerrers de Todolella i tantes i tantes més, lisme pels que travessa el món, són encara més que quan acaba el Pregó un any, s’espera en im- dignes de destacar. paciència el següent per a vore de que és capaç Deu vulga que estes festes nostres vagen en augla Junta Central de Festejos en esta superació cons- ment i que Castelló, este modest Castelló - i en tant d’aportar a este espectacle únic i meravellós. major objectivitat ho pot dir un castelloner que no Però seriem injusts si no destacarem que això ha es castellonenc - puga un dia desfer-se d’eixa mosegut gràcies també a eixa organització esplèndi- dèstia per a, a veu en crit, ofrenar-li a Espanya el da de la Secció Femenina del Moviment que tant millor de la seua vida, qual és el cult a la tradició. labora i treballa en pro del ressorgiment del nostre Però acabem, perquè la impaciència ens confon; folklore. Ingenus seriem si no intentarem ara desta- la Magdalena està pròxima i a punt d’actuar els car el que val i significa la llavor de la Secció Fe- Cors i Danses.

“COROS Y DANZAS” (1951)

189

Arrere en el temps

REVISTA "FESTIVIDADES" 1951

190

CAPÍTOL VI: PREGÓ

Arrere en el temps

“COROS Y DANZAS” (1951)

191

L`ENFAROLÀ DE LA 75 EDICIÓ DE LES FESTES

Per: Jorge Batiste Sanz

Sempre m’ha cridat l’atenció la frase “De la festa, la vespra”, expressió molt popular en les terres valencianes. La vespra d’una festa, suposa la vigília anterior a la celebració plena de la festa senyalada al calendari com una forma de preparació i ambientació, en la que ja s’inicien actes de tipus festiu, com l’anunci o pregó, els focs de vespra i com no, els balls, cercaviles i cavalcades. És el primer dissabte de Magdalena, pels carrers de la ciutat discorre l’acte més emblemàtic de la renovació de les festes, allà per l’any 1945, el Pregó. La vesprada avança i s’acosta el fosquejar, sona el volteig de la campana María en la torre campanar, el nostre Fadrí, que anuncia la festa gran de l’endemà i que en poquetes hores serà el protagonista de la festa, com ve sent des de l’any 1989, data en què es va dur a terme la primera “Enfarolà” pel pirotècnic Martí de Borriana, només interrompuda durant la restauració del Fadrí que va fer suspendre-la des de l’any 1999 al 2002 Rebuscant informació respecte d’això, ens trobem en el llibre “Historia de las Fiestas de Castellón” un article de Manolo Carceller que en l’apartat de pirotècnia escriu la millor frase que definix l’enfarolà: “La Magdalena de l’any 1989 va tindre com a destacable l’inici d’un nou acte pirotècnic, l’enfarolà del campanar on la pirotècnia Martí va VESTIR DE FOC EL CAMPANAR DE LA CIUTAT, conegut popularment com el Fadrí i que hui en dia s’ha convertit en un acte emblemàtic”. Doncs bé, seguint l’esdevindre de la vesprada, el Pregó ha finalitzat, la plaça Major comença a omplir-se de castellonencs i forasters àvids de presenciar l’enfarolà que en el programa oficial de festes anuncia a les deu de la nit. El present any no sols seré un espectador sinó que serà molt especial per a mi, ja que tinc l’honor de ser el responsable

192

CAPÍTOL VII: ENFAROLÀ, PROVINCIA I GAIATES

de pirotècnia de la Junta de Festes, i note els nervis per que tot isca com es preveu. El començament és espectacular amb una combinació de la música tradicional interpretada per la Colla de Dolçainers, Tabaleters i Trabucaires Xaloc que estrena la peça musical “75 Magdalenes i un Pregó” arranjaments sobre temes populars realitzats per Isaac Soria i Rubén Millán, un homenatge als 75 anys de festes on també s’inclou un homenatge a la rondalla Els Llauradors. Al mateix temps el pregoner Jose Antonio Lázaro aconseguix que la tessitura de la seua veu i la de la dolçaina siguen una, mentre es disparen els artificis de la mestra pirotècnica Reyes Martí amb els colors de la senyera de la ciutat. Per cert, a l’arribar a este punt, m’agradaria fer un incís: Conversant amb Reyes Martí, directora de l’empresa pirotècnica des de 1991 i pràcticament protagonista tots els anys d’embellir el Campanar amb els seus focs, em va explicar que els fanalets que pengen del Fadrí representen la senyera de Castelló i al seu torn també representen els fanalets que anaven nugats a la punta del gaiato, més tard gotets de colors que adornen les gaiates, quan els nostres avantpassats van fer el trasllat de la ciutat al pla per a il·luminar-se el camí a l’enfosquir el dia i per una tempestat, tot això origen del nostre major símbol, la GAIATA. Per això la denominació de l’acte com l’ENFAROLÀ. I, com no, destacar el desplegament dels bombers municipals que van tornar a encarregar-se de guarnir el Fadrí descendint des de dalt, per a enarborar la senyera de la ciutat. Els bombers de Castelló van començar a col·laborar per a engrandir molt més l’acte de la enfarolà l’any 2007. Un equip format per entre 9 i 12 bombers, del que és “alma mater” Toño Guimerá, han realitzat entre quatre i cinc maniobres distintes durant estos anys a qual més vistosa i no exemptes de molta complexitat. Resumint: el Fadrí va cobrar vida amb una enfarolà resplendent que va il·luminar el cel de Castelló. La combinació de colors dels focs artificials va resultar màgica, sent impactant l’inesperat acabament final amb un rètol lluminós a peu de la torre campanar dissenyat per a l’ocasió, a fi de commemorar la 75 Edició de les Festes. En definitiva, l’ENFAROLÀ és un acte noble i ple de reminiscències a la fundació de la ciutat.

L`ENFAROLÀ DE LA 75 EDICIÓ DE LES FESTES

193

PLAZA DE LES AULES, QUILÒMETRE ZERO D’UNA PROVÍNCIA

Per: Manu Vives

Cadis, 19 de març de 1812. Dia de Sant Josep. Interior de l’Oratori de Sant Felipe Neri. Un conclave de més de 300 destacats prohoms, agrupats en liberals, absolutistes, eclesiàstics, juristes, militars i catedràtics, acorda entre vitols promulgar la Constitució Espanyola. Naixia així “La Pepa”, primera Carta Magna Liberal europea i el pilar sobre el qual s’anava a realitzar la gran transformació territorial del nostre país. Acabaven de nàixer les diputacions provincials, encara que caldria esperar fins al 16 de maig de 1822, per a trobar les primeres notícies del nou òrgan legislatiu que anava a regir les destinacions de la nostra província. José Losed va ser el primer president de la nova institució. Després d’ell i fins a principis del segle XXI, la Diputació ha comptat amb l’esforç i dedicació de 56 presidents. Testimoni silenciós de la pròpia transformació del nostre país i la nostra ciutat, el govern provincial ha viscut la instauració de l’absolutisme, l’arribada del liberalisme, l’etapa carlista o l’etapa democràtica en primera persona. Un protagonisme omnipresent del palau de la Plaça de les Aules que, com no podia ser d’una altra manera, s’estén a la celebració de les nostres festes fundacionals. Per això, quan es va decidir recentment instaurar l’homenatge a la província en Diputació i la recepció a les delegacions de cada municipi, s’estava reafirmant un vincle ancestral. Un compromís que abandera l’impuls que dóna el govern provincial a les festes i tradicions de tots els pobles. D’igual manera, el millor exemple d’exaltació d’aqueixa vocació és l’acte de benvinguda del nou cicle fester que també té com a epicentre el saló daurat del palau provincial, en el qual les noves reines són rebudes al costat de totes les dames i madrines dels diferents sectors gaiaters de la ciutat de Castelló. És una mostra més del compromís de la Diputació amb les festes més tradicionals de la capital, que són també motiu d’orgull per a tots els veïns de la província de Castelló. Cal no oblidar que la Diputació contribueix amb la promoció turística de les festes de la Magdalena declarades Festes d’Interès Turístic Internacional, i manté una estreta col·laboració amb els diferents agents implicats en la seua celebració.

194

CAPÍTOL VII: ENFAROLÀ, PROVINCIA I GAIATES

CINQUANTA-UNA SETMANES

Per: Arturo España Marzá

L’aroma de la pólvora posa en marxa el cronòmetre, ressona el baluern que la mascletá anunciadora escampa per cada raval de la ciutat reclamant la presència de la rosa dels vents per a que actue com a poderós altaveu sense deixar cap escletxa que poguera oblidar que el dia és arribat. Aroma i baluern que tal vegada recorden la fragància de l’horta i el salnitre, que potser perpetuen el crit de goig que en altre temps inundara l’ànima d’aquells que van baixar del vell castell a l’enyorada planícia. Veïns i visitants ocupen cada racó d’una ciutat que mostra amb fervor el somriure més festiu, la setmana gran i la més esperada i, mentrestant, l’ensenya que simbolitza la gesta del descens espera pacient en el seu refugi vestida de perfilades exquisideses i regada d’una luminescència que hipnotitza i que es contorneja gràcil i delicadament en una dansa d’intens color per a rememorar la flama, far i timoner de les fermes trepitjades que van marcar el camí d’un descens tan venerat. Cinquanta-una setmanes en el seu silent recer, contemplativa, expectant després del teló esperant l’instant del següent acte, potser recordant el pretèrit i emocionat Vitol que emanava tremolós de les excitades goles d’unes sobiranes que cancel·laven aquells últims nou dies de glòria fa exactament cinquanta-una setmanes. Cinquanta-una setmanes per a una nova etapa que iniciava la seua marxa amb tots els esglaons per transitar, des de la cruel descomposició i el retorn a la foscor, passant per la serena nuesa, esperant amb impaciència l’esbós del vestuari futur, esperançada amb el nou abillament, il·lusionada amb cada peça realitzada i aportada amb la major de les tendreses i amb l’esforç voluntari, gratuït i ple d’una fèrria voluntat per mantindre les tradicions i abonar-les amb suficiència per a un futur excel·lent en mans de generacions esdevenidores.

CINQUANTA-UNA SETMANES

195

Reina i Cort 2009 esperant l’eixida de les gaiates del “Matadero”.

Cinquanta-una setmanes que donen pas a una sola, l’esperada, la gloriosa, la raó d’una existència, amb l’ànsia d’abandonar el confinament per a rebre de nou el frec de la brisa, la brisa d’un ambient mediterrani expectant per contemplar una vegada més en qualsevol lloc de la ciutat la magnificència i l’incombustible fulgor de la representació d’unes arrels sempre respectades i mai oblidades. Cinquanta-una setmanes d’espera en companyia quotidiana amb els artífexs del miracle de la reencarnació cíclica, la fidel companyia dels “vestidors” que observen la creació des de la mateixa gestació com si es tractara d’un embaràs equí i, a la fi, arribat el dia del part atenen l’enllumenament amb la nerviosa emoció dels progenitors que no perden de vista cada detall, cada moviment per trivial que semblara… Ja ix! Ací va! Amb cura! Quina bellesa! s’escolta mentre l’emoció recorre cada molècula del sentiment gaiater amb la respiració entretallada per l’alteració que suposa l’honor de mantindre viva la tradició de tot un poble i per l’emoció d’entregar a Castelló el granet d’arena necessari per a compondre la muntanya d’un sentiment difícil de descriure però capaç d’omplir l’esperit d’una societat que admira el símbol que la diferència de qualsevol àmbit festiu pertot arreu del món. Cinquanta-una setmanes en la vida d’una Associació Gaiatera que valen la pena per a gaudir d’una sola, que valen la pena per a recordar els versos més corejats per tota la ciutat… “perquè la gaiata siga el nostre millor pregó”

196

CAPÍTOL VII: ENFAROLÀ, PROVINCIA I GAIATES - CINQUANTA-UNA SETMANES

Arrere en el temps

LES CAMPANES I LA CULTURA (1995)

Del llibre “El Campanar de Castelló” Premi Ciutat de Castelló de Humanitats Joan Andrés i Sorribes Vicent Marzà i Duch Les campanes són instruments musicals que es troben entre els més antics i divulgats que trobem avui a les cultures universals. De primeres es freqüent associar les campanes amb el culte religiós, de recordar-les anunciant fets litúrgics des dels seus campanars. De sempre recordem el seu toc més o menys espectacular acompanyant solemnials processons, anunciant misses majors, omplin joioses el poble en dies de Pasqua. Cal també recordar el seu so trist, profund i cadenciós anunciant dols presents o be luctuosos aniversaris de fets que ens molesten a la memòria… … Tot açò és cert i forma part de la nostra cultura occidental i cristiana, però no hem dóblidar la presencia dáltres campanes en altres llocs i amb missions de caràcters ben diferents i igualment corrents entre nosaltres, com ara: les campanes dels trens, que encara resten nostàlgiques a les estacions; les de tocar a la porta a les cases que encara no tenien llum elèctrica; les antigues campanes dels camions de bombers, la del mestre déscola, l’aristocràtica campana de plata per cridar els criats, etc… ….Valga aquest repàs incomplet i somer per deixar constància de la presència continua dáquest instrument en les nostres vides, per recordar-nos en aquests temps que corren com, encara no fa molts anys, les campanes eren un fet quotidià a la vida de qualsevol persona. …El nom que nosaltres usem és dárrel llatina i li ve, segons diuen els entesos, de la regió de Campània, situada al sud de la península italiana, al voltant de Nàpols, on era elaborat el millor bronze… …amb tot i això, al llarg del temps s´han usat altres noms per designar les campanes. …Dúna forma o dáltra, la campana està present a la nostra llengua i cultura des de sempre, i ha generat gran quantitat d’històries, frases fetes, refranys i expressions ben vives entre nosaltres, com ara: “estar com una campana”; “ portar pantalons de campana”; “ fer una volta campana”, que ens obrin tot un camp per a la investigació lingüística.

CAPÍTOL VIII: VOLTEIG DE LA CAMPANA VICENT - LES CAMPANES I LA CULTURA (1995)

197

Arrere en el temps

198

CAPÍTOL VIII: VOLTEIG DE LA CAMPANA VICENT

Arrere en el temps

LES CAMPANES I LA CULTURA (1995)

199

Arrere en el temps

A L’OMBRA DEL CAMPANAR (1945)

EL CAMPANAR

El campanar de la Vila és fadrí de veritat. Té la consciencia tranquil-la i el cervell destarifat, perquè diu que l´experiència de la vida li ha mostrat que la millor conveniencia és… víure sense veinat! Quin motiló el campanar de Castelló!

Bernat Artola i Tomàs Festes de la Magdalena, 1948

200

CAPÍTOL VIII: VOLTEIG DE LA CAMPANA VICENT

TOCS TRADICIONALS DE MAGDALENA

Per: Fabio Giménez Campaner Municipal de Castelló Abans d’enumerar els tocs que es realitzen des del campanar, m’agradaria recordar dues coses molt importants i que fan que nostre volgut campanar siga únic i, dic el nostre campanar, perquè una de les seues característiques que ho fan tan especial, és que és de propietat municipal, i per això ens pertany a tots els castellonencs. L’altra particularitat és la manera en què es toquen les campanes: Els seus tocs es realitzen de manera manual. En el Fadrí disposem d’onze campanes, de les quals tres fan les funcions pròpies del rellotge. Entre elles es troba la campana Tàfol (la més antiga i pesada de totes). Després tenim vuit campanes més que són les que realitzen els tocs tradicionals. Aquests tocs van ser reconeguts com BIC per la Generalitat Valenciana. Una vegada realitzada aquesta presentació passe a enumerar els tocs que es realitzen en les festes de la Magdalena: – Primer dissabte de festes a les 12 hores al costat de la mascletà, des del campanar es llancen al vol les seues vuit campanes, anunciant l’inici de les festes. Aquest toc dura una mitja hora i participen totes les campanes de la torre: campanes Àngel, Jaume, María, Vicent, Victoria, Cristina, Joaquina i Doloretes. Passades unes hores, i quan la cavalcada del Pregó ha acabat, es realitza el Volteig de la campana María, aquesta campana està en el campanar des de 1789 i amb un pes de 875 quilograms, anunciant la vespra dela Romeria. – Diumenge de Romeria, abans del començar el dia, sobre les sis i mitja del matí i fins a les set, es realitzen tres voltejos de la campana Vicent, so que pot apreciar-se en tota la ciutat. Amb aquest toc s’avisa a tota la població que ja poden venir a la plaça Major a arreplegar les seues canyes per ala Romeria. Seguidament es preparen les altres campanes que acompanyaran als romers a la seua eixida cap a l’ermita. En aquest toc intervenen: Joaquina, Cristina, Victoria, Vicent, María, Jaume i Àngel; és precisament aquesta campana, la que primer sona amb els seus 2.000 quilograms de pes, la seua funció és anunciar que la Corporació Municipal sota maces ha eixit de la Casa Consistorial. El volteig de totes les campanes juntes acompanyarà ala Romeria fins que isca de la ciutat.

TOCS TRADICIONALS DE MAGDALENA

201

– Diumenge, en finalitzar la vesprada, es realitza l’últim toc durant la “Tornà dela Romeria”, quan les campanesJoaquina, Cristina, Victoria, María, Vicent i Jaume anuncien que aquesta ha entrat a la ciutat. Amb aquestes campanes es realitzaran diferents voltejos fins que la comitiva arribe a la plaça Major. En aqueix precís instant, sonarà de nou solament la campana Àngel fins que la corporació torne de nou a l’ajuntament.

La fitxa de catalogació del campanar diu el següent: Època construcció:1591-1604 Descripció: Es tracta d’un edifici singular, ja que després de moltes disputes entre l’església i el municipi, és de propietat municipal. Campanar exempt, octogonal, de 58 m d’altura i 29 de circumferència. La terrassa es remata amb un templet on es troben les campanes horàries. Es puja per escala de caragol de pedra com l’edifici. Conté quatre estades: sala del rellotge, presó de clergues, casa del campaner i sala de campanes. És l’únic campanar de la Cocatedral de Santa Maria (ja que les tres campanes que posseeix el temple estan emmagatzemades i fora de tot ús). A la terrassa hi ha una sèrie de taps de pedra que cobreixen els forats verticals utilitzats per a pujar i baixar les campanes. Estat recent: En els anys vuitanta van començar a substituir els jous de fusta, de forma peculiar (dissenyats per un enginyer municipal) per uns altres de ferro de Manclús, preparats amb roda de volteig, encara que de toc manual. Durant el canvi

202

CAPÍTOL VIII: VOLTEIG DE LA CAMPANA VICENT

de jous, algunes campanes menors van ser instal·lades en finestres diferents de les que ocupaven anteriorment. Els tocs eren realitzats per un funcionari municipal, fill de l’anterior campaner. Igualment es va substituir el rellotge mecànic per un ordinador Bodet i tres malls elèctrics, disposats de manera ostentosa i sense respectar els valors del monument. A partir de 1998 la Generalitat Valenciana va encetar un procés de restauració global de l’antic “Campanar de la Vila”. Una de les primeres actuacions fou la restauració de les campanes de la sala inferior, recuperant els llocs originals i mantenint els tocs exclusivament manuals. Durant la restauració del Campanar, cap a 2000, és va actuar en les campanes del rellotge, substituint l’estructura interna de ferro de la qual penjaven les dues menors, per uns bigues de fusta, i recuperant el toc original de la campana de les hores. Conservació actual: En 2007 les campanes van ser restaurades i reordenades, ocupant el lloc original. Disposen totes de jou de fusta i es voltegen i repiquen manualment. El coordinador dels tocs és un funcionari municipal, gendre de l’anterior campaner. Protecció: Codi: 51 Registre: Categoria: 51Monument Nom: Torre Campanar El Fadrí Comunitat Autònoma: C. Valenciana Província: Castelló Municipi: Castelló de la Plana Data d’Incoació: 06-08-1984 Butlletí de la Incoació: 17-09-1984 Tramitació: INCOAT Matís: CASTELLS Font: Ministeri de Cultura (2004) Visites: La pujada al popular “Fadrí” es realitza durant les festes de la Magdalena, al març, de manera regular, i sota la organització de la “Colla el Pixaví”. No obstant això és possible la visita qualsevol dia a les 12 o bé concertant prèviament amb l’Ajuntament de Castelló, titular del Campanar. L’accés serà guiat pel campaner municipal. La visita és gratuïta.

TOCS TRADICIONALS DE MAGDALENA

203

QUÈ ÉS UNA DESPERTÀ? PEL MATÍ, DESPERTÁ. A MIGDIA, DESPRÉS DE MISSA, MASCLETÁ. I EN ACABAR LA PROCESSÓ, EL CASTELL.

Per: Pepe Nebot Peñarroja

Són la trilogia pirotècnica de qualsevol festa que es pree. Les dues segones la realitzen els professionals; però la primera, el normal és que no siga així. Literalment, Despertá significa trencar el somni, però quan això es fa utilitzant artificis de pirotècnia, es converteix en una manifestació tradicional en la qual els festers, els clavaris, recorren el barri o la població acompanyats quasi sempre per una banda. Som mediterranis, com diria la cançó, i portem la festa dins de nosaltres. Sense aquest caràcter tan festiu, sense aquest caràcter tan fester, no es pot entendre això. Som de portes cap a fora tots els dies de l’any. Tertúlies al carrer tota una vesprada, sopars improvisats a la porta de les cases. Traure de les cases quasi tot el que ocorre en elles, com si d’una gran família es tractara…..Tot un llibre es pot dir de tot això. Però ja arriben les Festes. Les Festes Majors. Què fem? Tenim música, concerts, pastissos…. Però coets,.. tenim coets? Hi haurà despertà? I traca, i mascletà, i castell, ... gaudirem d’ells? Imaginem fa anys, quan el Mestre Coeter no vivia en la mateixa ciutat, i tenia que desplaçar-se tant ell com totes les seues eines i materials necessaris per a la festa. La seua arribada al lloc era tot un esdeveniment. L’”entrà de la Pólvora al lloch de la Festa”. Tant és així, que en moltes ocasions es feia un llançament de trons per a anunciar la seua arribada al lloc; o, tal vegada, per a tranquil·litzar a la població. La segona meitat lúdica ja estava en el lloc. La primera, sens dubte, era la música. La Banda de Música. Les esglésies amb els seus campanars convoquen a Festa, a Festa Major. Els tocs que anuncien els actes religiosos quotidians. I fins i tot els voltejos dels Diumenges, quan arriba aquesta, estan acompanyats amb el llançament de trons, de coets voladors, de masclets o de morterets; però tro. Soroll. És la festa gran i cal celebrar-ho. Amb l’arribada del mestre coeter ja poden fer-se llançaments d’aquest tipus, un vertader diàleg entre els coets i les campanes: Campaná-Tro; Campaná-Tro; Campana-Tro. Sempre un nombre màgic de vegades: 3 - 7 - 11 - 12 - 21. El dia de la Vespra (“de la Festa, la Vespra”), al migdia es realitza el tret de l’Angelus. A la vesprada, després de les Vespres un altre tret. Quasi sempre amb el llançament d’un nombre de coets determinat, i una descàrrega final on s’inicia el volteig. I si hi ha cercavila amb Banda de Música, la Retreta, acompanyada amb el llançament de coets voladors. En el dia de la Festa quan el llançament de trons es realitzava abans de l’alba es denominava Aurora, de la mateixa forma que els Cants i Resos que es fan a la mateixa hora, abans de l’alba, Cants que evoquen al Sant Patró o altres advocacions dels fidels, juntament amb el rés del Sant Rosari. Mentre

204

CAPÍTOL VIII: VOLTEIG DE LA CAMPANA VICENT

que en l’àmbit religiós es manté aquest nom, en el secular, per diferents raons, canvia, per a denominar-se Diana (apel·latiu molt castrense) o Despertà, títol més familiar per a tots nosaltres. La curiositat que desperta l’arribada del Mestre Coeter és indubtable. Autoritats, no autoritats, gents de tota condició. Famílies senceres; però sobretot avis i néts. Estem parlant de fa dècades. Quan la preparació de la festa era un gran espectacle. I en el qual tots volien participar i sentir-se protagonistes. La Despertà era un moment especial per a això. Els avis feien ús dels masclets, els trons de metxa, les traques i els voladors. Els néts arrasaven amb el Tro de Bach. I els Mestres Coeters, des d’un mateix lloc, realitzaven el llançament de carcasses i morterets, voladors de descàrrega de gran grandària i estruondiosidad. Els primers acompanyats de la Banda de Musica recorrien la població, el barri o el raval. A ells, festers i clavaris s’unien a la sorollosa festa amb l’únic fi de convocar a totes les gents a la Festa Major. Sempre s’acabava al voltant d’una taula amb xocolate calent, xurros, bunyols i alguna que altra degustació de mistela o licor. L’espai urbà on es fa la despertá és fonamental. Cal delimitar l’espai. S’ha de fitar el lloc on és Festa i, sobretot on no ho és. En el cas d’un xicotet poble, és tot, però quan això ocorre en una ciutat la cosa es complica. Aquest carrer està de festa; però dos més enllà, no li toca. No obstant això, sí que cal fer que s’assabenten. Ells, en el seu moment, segur que faran el mateix. Aquesta setmana ens toca el carrer Sant Blai i volem que tothom s’assabente que estem de festa, sobretot el dia del Patró. Bén prompte cal fer la Despertá. Dir a tothom, que estem avui de festa, cal disparar masclets, traques i voladors perquè tothom sàpia que avui és Sant Blai. Quan més grans millor. I recórrer el carrer a dalt i a baix diverses vegades per a convocar a tots els veïns a la Festa. Al fons se senten les campanes que no paren de donar voltes. El seu so és sinònim de festa. A ningú el molesten. Formen part de l’atrezzo festiu. Sense elles faltaria alguna cosa en aquest escenari. Els compassos de la Banda de Música i el soroll dels coets ens atrauen. A mig vestir un trau el cap per la porta, per la finestra, com escodrinyant per a veure com passen. I, sense adonar-se, un ampli somriure es dibuixa en la seua cara. Ningú compta els músics. Ningú pensa si desafinen. Ningú pensa si porten bé el ritme. No importa. És Sant Blai, és el dia de la festa. En aquest dia tot està bé. Darrere de de la Banda els més maneguetes amb els coets. Trons de Metxa, masclets, traques tradicionals, mes bé curtes. Així són més fàcils d’estendre i podem tirar més. El que és imporant és el tro final, el que fa més soroll. Tenim set traques una mica més llargues. Per a començar i acabar, dos. Dos més per a tirar-les a la porta de la casa de les Madrines. I ens quedaren tres perquè els clavaris es lluïsquen. La paradeta en cadascuna d’aquestes cases és fonamental. A veure que cau. Coqueta,

QUE ÉS UNA DESPERTÀ?

205

rotllo, pastiset… I els músics els primers. De tant en tant, algun coet volador. Eixides. Que s’assabenten més enllà del carrer que estem de festa, i grossos que se senten més. Per cert, enguany ens va tocar un poquet en la loteria i hem cridat al coeter perquè ens tire unes carcasses, uns morterets, uns trons d’avís. En fi, alguna cosa que es note que és Sant Blai i volem i hem de lluir-ho. Acabada la Despertá tothom s’arregla per a anar a Missa. Prèviament es realitza un dels actes més esperats pels protagonistes de les festes. L’Arreplegà. Una comitiva formada per la Banda de Música, Coeter, Festers, i curiosos, va a cadascuna de les cases dels Clavaris i de les Madrines per a portar-los en cercavila fins a l’Església. L’Eixida de casa és un dels moments més esperats per tots ells. Es paren en el llindar de la seua casa per a deixar-se admirar per tots els veïns. Els seus vestits, els seus pentinats, les seues joies…. un xicotet tret de coets, que pot ser fins i tot sol una traca, marca l’eixida oficial de casa. I així, un darrere l’altre va fent gran la comitiva fins a arribar a l’Església. Traques tradicionals, de tipus valencià, com es coneixen, Masclets, trons de metxa, Coets Voladors, també anomenats eixides, i, sobretot el Tro de Bach. Tots aquests són els vertaders protagonistes de les Despertaes. I què tenen en comú cadascun d’ells? Molt senzill: El tro, el tro. Aquest efecte pirotècnic marca contundència, marca ritme, entra pel sentit de l’oida, fonamental. Tu pots tancar els ulls per a no veure, tapar-te el nas per a no sentir l’olor, però és molt difícil tapar-te les oïdes. Sempre queden una mica obertes. Sempre sents alguna cosa. Inconscientment sempre sents alguna cosa. Fa anys vaig llegir en una entrevista a un dels grans Mestres Coeters, Luis Brunchú. Quan li van preguntar per les diferents varietats que hi ha en pirotècnia, va contestar una llarga llista de colors i d’efectes i va dir: “i xiquet, no t’oblides del tro”!!!. Per a nosaltres no tindria sentit un espectacle de pirotècnia sense aqueix TRO. Doncs bé amb aqueix denominador comú de tots aquests artificis, amb el tro es fabriquen tots aqueixos artificis que componen la Despertá. La traca, la traca valenciana, que tots coneixem, i que, amb la nova legislació, oficialment es denomina combinació de trons. Tal vegada no hem sabut defensar el nostre. Però efectivament es tracta d’un artifici compost per una sèrie de trons xicotets, intermedis, units per una metxa, coneguda com estopí i que s’acaba amb el tro final, de major grandària. Quan els trons de major grandària estan intercalats al llarg de tot l’artifici, es diu Traca reforçada. Depenent de la seua finalitat, la longitud de la traca varia. Per exemple, quan és per a la BBC (Bodes, Batejos

206

CAPÍTOL VIII: VOLTEIG DE LA CAMPANA VICENT

i Comunions), la grandària de traca oscil·la entre els 30 i els 50mts. Si es dispararà en el que hem assenyalat abans com a l’arreplegá, la seua longitud està entre els 15 i 30 metres. I les traques de 10 metres, o fins i tot menys, són les que es s’utilitzen en les Despertaes. Però moltes. Una bona despertá que es pree dispara 10, 15 i fins i tot 20 o més traques d’aquesta grandària. En les quatre cantonades. A casa dels clavaris i Madrines. Tot això acompanyats constantment de Trons de Metxa. El tro de metxa o masclet és una càpsula de cartó amb una prolongació en forma de corbatí, que porta en el seu interior una determinada quantitat de composició detonant. Com més gran siga la grandària, major quantitat de mescla detonant i major soroll. A partir dels 12 grams són ja els que utilitzen els professionals per als seus espectacles, com la mascletá. En qualsevol cas, cal assenyalar que amb les normes d’harmonització europees, la pressió sonora de tots aquests trons mai ha de sobrepassar els 120 decibels a 25 metres de distància. Els trons de metxa per a la seua posada en mercat presenten un sense fi de noms comercials, de sistemes d’encès i de desproporcions diverses. Per parts: per a encendre un masclet existeixen, en principi, tres tipus de metxa: la de seguretat, utilitzada des de sempre en pedreres i mines; la verda, amb un recobriment no plàstic o tèxtil, si no químic; i un estopí especial per a aquests menesters anomenat de garrot, amb unes pólvores d’escassa força i disminuïda la seua potència amb cendres o dextrines naturals. El que si és cert és que la grandària de la càpsula va lligada amb la quantitat de mescla detonant en el seu interior. En aquestes normes europees, la quantitat de mescla detonant està limitada a menys de 3 grams. No per ser més gran, farà més soroll. Això de les grandàries passa igual en els voladors. Els coets voladors, també coneguts per eixides, estan formats per una càpsula de cartó o de plàstic amb una determinada quantitat de composició detonant, de fulminant; i que, per a tancar-la, en comptes d’una metxa s’utilitza un coet. Aquest constitueix el motor que, en iniciar-se, en encendre’s, farà que tot el conjunt s’eleve a una determinada altura, en

QUE ÉS UNA DESPERTÀ?

207

funció de la grandària del coet volador. Finalment se li adossarà una vareta que farà les vegades de timó amb la finalitat que l’ascensió del coet siga el més equilibrada, vertical i estable possible. L’ompliment de la càpsula d’un volador no sempre té que fer-se amb fulminant. Això és per als d’efecte tro; però n’hi ha d’estreles de color i de xicotets coets anomenats fugaços o culebretes. Però, sens dubte, la gran estrela de les Despertaes ha sigut el Tro de Bach, artifici creat perquè, en llançar-ho al sòl, esclate. Tan simple, i tan complex. En els últims anys la seua aprovació i prohibició han sigut motiu de molts comentaris en molts fòrums i mitjans de comunicació, arribant a crespar l’ànim dels aficionats al seu ús, i a institucions i professionals pirotècnics, ja que perillava la vida d’aquest tan genuí artifici. Per a entendre tot aquest galimaties cal conèixer la seua composició: clorat potàssic, sulfur d’antimoni, sofre, pedres xicotetes -preferentment amb arestes-, i paper -lligat o pegat-. La prohibició està en la incompatibilitat reglamentària entre els dos primers, per la seua extrema sensibilitat al frec. I , segons sembla, no s’ha volgut tenir en compte que la seua fabricació és pràcticament en mullat. Un altre punt que , tal vegada no hàgem sabut defensar. Els riscos d’aquest producte estan quan, per al seu ús, els nivells d’humitat desapareixen i estan secs. I la seua manipulació i transport tenen altres riscos. Però això és una altra història. Actualment estan prohibits i només s’autoritza la seua fabricació en determinades quantitats, sobre una comanda especifica, i per a una manifestació tradicional determinada. Actualment existeix una gamma d’artificis d’importació de la Xina que s’han fet el seu lloc en el món de les festes, però crec que mai substituiran el que se sent el dia de sant Blai, que avui ens toca, a l’alba, amb moltes ganes de passar-ho bé i honrar al Sant Patró. Així doncs tenim, d’una banda traques, masclets, coets voladors i possiblement Trons de Bach. Tenim també avis i néts, i festers i clavaris, amb ganes de cremar-ho tot perquè és la Festa Gran. Les campanes que sempre estan i els músics que van i vénen, o no. Tot en el seu conjunt per a cridar l’atenció que és Festa. A poc a poc van convocant a la Festa. I que s’arriba al punt que tothom està integrat en la Festa. Això és el que, en definitiva, és i pretén ser una DESPERTÀ.

208

CAPÍTOL VIII: VOLTEIG DE LA CAMPANA VICENT

LA “DESPERTÀ” EL DIA DE LA ROMERIA

Per: Quique Pérez Colla de Dolçainers i Tabaleters de Castelló El tercer diumenge de Quaresma, es celebra el dia més gran de les festes de la Magdalena. Sí sí, el dia de la Romeria. Quina il·lusió, quina alegria ! La jornada comença com no podia ser d’altra manera, amb una despertà amb coets, (activitat prou habitual per aquestes latituds) o millor dit, una mascletà per a anar espavilant al personal. Al mateix temps, a la Plaça Major i coincidint amb la recollida de les canyes i el volteig de la campana Maria, comença una altra despertà. Aquesta, musical, a càrrec de la Colla de Dolçainers i Tabaleters de Castelló, que amb les seues dolçaines i tabalets, intenten animar i entretenir a la gent que fa cua des de bon matí a les portes del mercat, per a recollir les canyes que els acompanyaran durant el camí cap al Castell Vell. Es barregen sentiments d’emoció per tot allò que anirà passant durant tot el dia. Mirem cap al cel a vore si tindrem bon oratge, perquè sempre que s’acosta el dia de la Romeria, apareixen els típics pronòstics de pluja per a la jornada Magdalenera, que afortunadament acaben sent només rumors, un clàssic. A les 7:00 comencen a sonar las dolçaines i els tabalets. Els components de la Colla de Dolçainers i Tabaleters de Castelló, fent un rotgle xicotet, inicien amb la despertà el que serà un dia llarg amb la música, tocant sense parar, tant a l’anada com a la tornada de la Romeria. Comencen també els simulacres d’invasió del mercat, per part de la gent que s’aplega a les portes, els típics crits i empentes, això si, en clau de broma, però que formen part del guió de cada diumenge de Romeria, convertint-se en un clàssic. Uns altres, davant la porta de l’Ajuntament esforcen les seues veus demanant vals de rotllo, al crit de “Volem vales de rotllo, volem vales de rotllo !!!”. Uns altres amb cares de son i respectant la cua, amb les mans a les butxaques (perquè a eixes hores sempre fa una miqueta de fresqueta i d’humitat), comenten amb els companys de cua, com anirà el dia o amb qui han quedat i on esmorzaran, si aniran i tornaran a peu, etc.

LA “DESPERTÀ” EL DIA DE LA ROMERIA

209

Al mateix temps arriben “castelloneros” de soca que no falten mai a la cita d’anar a la Magdalena. El rotgle que havien fet els dolçainers davant l’Ajuntament cada vegada es fa més gran perquè van arribant alguns components de la Colla, a qui els ha costat una miqueta alçar-se tan de matí. La musica segueix sonant al ritme de despertades, pasdobles i cançons festeres típiques de Magdalena. L’ambient comença a ser el d’un diumenge de Romeria. Castelló no és una ciutat molt gran, però hi ha gent a qui no veus durant tot l’any fins que arriba la Magdalena i venen a saludar-nos i a felicitar-nos un any més per estar allí fent “músiques” en un dia tant assenyalat. Alguns, antics membres de la Colla, d’altres, amics i coneguts, familiars, alguns curiosos i també algú que ha begut un poc més del compte i, recolzant-se amb la seua canya, es situa al centre del rotgle, intentant fer uns quants passos de ball a la seua manera i si la estabilitat li ho permet. Els guàrdies rurals amb el seu vestit de pana, la seua escopeta i les butxaques plenes de cartutxos, també s’acosten per saludar al personal. La Banda Municipal va situant-se als porxos de l’Ajuntament per a rebre musicalment com cal a les Regines i Madrines. Comencen a arribar també les Madrines i Regines a l’Ajuntament: Salutacions, besos, cares de son, però totes molt guapes i amb un esperit fester indescriptible. Alguns fotògrafs i reporters de premsa i televisions locals i regionals capten les primeres imatges del dia, que després encapçalaran els seus noticiaris. Ara si que estan tots “els actors” necessaris per a gaudir d’una bona jornada de Romeria. Un dolçainer sent una emoció difícil d’explicar quan veu que la Plaça Major va omplint-se de gent, que tots porten al cor la idea de compartir camí, esmorzar, dinar, la bota de vi, etc., i sobre tot l’alegria amb la qual afrontaran la jornada. Com diuen que “en tots els treballs es fuma”, els dolçainers que tenen fama de bevedors, (encara que això seria discutible), han de fer també un xicotet descans per a fer-se un altre dels ingredients típics del matí, la figa albardada i la barreja o el moscatell. Sense això el dia no està complet. Les barres de bar que han tret al carrer per a facilitar l’adquisició del deliciós moscatell i la figa, estan plenes de Romers que es preparen com cal per a començar la Romeria.

210

CAPÍTOL VIII: VOLTEIG DE LA CAMPANA VICENT

Em fixe que molts duen motxilla, saquet o qualsevol altra bossa capaç de transportar l’esmorzar i una poca beguda, per a suportar sense penes els 7,5 quilòmetres que els separen de la Magdalena. El mocador verd, signe inequívoc del que es prepara, les sabatilles esportives, el barret, per si de cas el sol ens calfa el cap, un impermeable (per si de cas); les ganes i la il·lusió són altres ingredients imprescindibles per a que després de la despertà tinguem una bona Romeria. Després, Regines, Madrines, autoritats, festers, dolçainers, etc creuaran la Plaça Major fins la Catedral on faran la tradicional visita, i tot seguit, arribarà el moment de la eixida oficial de la Romeria pel carrer Colon i carrer Major en direcció al primer molí. Alguns, que per diferents raons no podran anar a la Magdalena o aniran un poc després, no s’han volgut perdre l’eixida de la Romeria i omplen les voreres del carrer Colon i Major fins arribar a Mª Agustina. Enyoro les traques que fa alguns anys estaven col·locades en els carrers perpendiculars al carrer Major a dreta i esquerra, i que anaven encenent tal i com anava passant la comitiva, que li donaven un significat i una tronadora sonoritat a l’inici de la Romeria i amb eixe olor característic de la pólvora. La observació dels diferents comportaments m’ha fet fixar-me en tots aquests detalls, que cada any fan del moment de la despertà un moment únic, irrepetible, i ple de costums i tradicions, ja que si una cosa té el poble de Castelló, és ser amant de complir i respectar les tradicions. Afegint-se a la celebració, la dolçaina i el tabalet són festa, el dolçainer i el tabaleter també són festa i festers, fan festa i es senten part de la festa. Així doncs, gaudim de la despertà en un dia de festa tant important com és el dia de la Romeria, sentint-nos també part de la història que va escrivint-se any rere any. Feliç Magdalena 2020 als veïns del sector Gaiata 1 Brancal de la ciutat. Vitol !!!

LA “DESPERTÀ” EL DIA DE LA ROMERIA

211

CANYES I CINTES: mai els castellonencs dedicarem uns diners públics tan ben gastats.

Per: José Juan Sidro Tirado Vocal del Consell Rector Patronat del Festes Canyes i cintes: mai els castellonencs dedicarem uns diners públics tan ben gastats. Conta la llegenda, feta veritat per la perseverant tradició popular, que fa més de set segles un poble sencer va abandonar la muntanya per establir-se al pla. Allà a la part alta va quedar una ermita dedicada a Maria Magdalena. A la Plana, al voltant d’una humil alqueria musulmana, va sorgir una Vila, convertint la maresma fangosa en fèrtils terres. És difícil trobar una narració escrita d’aquest descens; Llorenç de Clavell en la seua crónica, al voltant de 1730, ens relata de manera romàntica el trasllat. Amb els suports d’un fet històric i els afegits d’un relat en el qual intervé certa dosi d’imaginació. Conten els vells, i els pares així ho transmeten als fills, que amb l’autorització del rei Jaume I, els habitants de la muntanya van emprendre la marxa una nit negra i fosca, baixant amb fanals dotats de pobres caps de vela i candeles que amb prou feines il·luminaven l’indecís sender. Es recolzaven en una canya que els servia al mateix temps de bastó i guia, utilitzant-la per temptejar la terra i evitar els fangars ... Però mirant-ho amb objectivitat, aquesta història no és més que una invenció que vol afegir més significat a les canyes que porten els romeus, i a les gaiates que il·luminen la nit festera, símbols de la festa. Encara que en realitat tenim documentada el 1375 una processó penitencial al Castell Vell, seguint un piadós costum de l’Edat Mitjana, els orígens de la nostra actual processó cal buscar-los al segle XVI, sense pretendre engarzarla amb la tradició relacionada amb el trasllat de la Vila, almenys fins a la meitat de segle XVIII, consolidant-se com una celebració pròpia de tota la ciutat i adoptant una estructura formal persistent, sense molts canvis, fins als nostres dies, sent el més significatiu el canvi de data del tercer dissabte de Quaresma a diumenge següent, corria l’any 1793 ... En 1852 se celebra la festa de la VI centenari del trasllat de la ciutat. Desfilen encapçalant la romeria, a partir d’ara, quatre herlads amb maces on figuren les llegendes de Jaume I, Ximén Pérez d’Arenós, Alonso d’Arrufat i l’any fundacional 1252, i apareix per primera vegada la canya, d’acord amb la tradició que recorda la utilització de les canyes per temptejar el terreny.

212

CAPÍTOL IX: REPARTIMENT DE CANYES

I 100 anys després, el 1952, en ocasió de la VII centenari, apareixen nous símbols i pràctiques festives. Eduard Codina, que era arxiver de la Diputació, proposa utilitzar la senyera amb franja verda com a emblema de la ciutat, però el governador civil, tement que es tractés d’una reivindicació valencianista, va decidir prohibir aquest intent i va autoritzar només l’ús del color verd com a símbol ciutadà, confeccionant-se domassos verds de tela d’arpillera, per adornar com cobertors els balcons, i s’incorpora a la part superior de la canya, repartida el diumenge 16 de març, “dia de la magdalena”, una cinta del mateix color, i per primera vegada i per sempre, com una riuada de verds referències, la romeria surt de la plaça Major, als peus del Campanar, amb canyes i cintes. Així doncs són 168 els anys transcorreguts en què els castellonencs portem a les nostres mans la simbòlica canya, que l’ajuntament reparteix a milers entre els romeus en clarejar el dia, cada canya en l’actualitat mesura 1,92 centímetres per als adults i 1,70 per als més petits, suposant tot un procés i preparació des de la seua plantació fins al moment en què són lliurades als romers. També fa ara 68 anys en què va incorporar-se la cinta verda, a la part superior de la canya,una cinta invariable amb el pas dels anys de 25 mm. d’ample i 46 cm. de llarg, on apareix imprés l’escut de la ciutat, el logotip de la Fundació Municipal de Festes-Junta de Festes i la inscripció: “Romeria a la Magdalena. Castelló any ...” Els primers anys després de la renovació festera de l’any 1945, com venia fent-se feia ja quasi 100 anys, unes poques canyes eren recollides per les brigades municipals uns dies abans de la romeria i repartides als baixos de l’ajuntament moments abans d’iniciar-se aquesta. Però amb el pas dels anys i l’augment de la popularitat de les festes i de la pròpia romeria, va haver-se d’augmentar el nombre de canyes perquè tots els castellonencs i visitants que participaven pogueren fer-se amb una, per la qual cosa l’any 1958, la “Junta Central de Festejos” va contactar amb un llaurador de la Plana, el sinyo Pepe Renau perquè s’encarregara de preparar les canyes que havien de ser repartides aquell any. Des d’aquell moment, fa més de 60 anys, primer Pepe Renau i a partir de l’any 2005, moment del seu traspàs, el seu fill Jose Fernando, acompanyats per tota la família, han estat els responsables de la tasca de recollida i selecció quasi artesanal de les canyes, com a complement a la seua tasca llauradora.

CANYES I CINTES

213

Amb el pas dels anys, allò que va començar sent una tasca més del seu treball diari, aquella recollida en apropar-se el dia de la romeria, “d’unes quantes canyes de la vora del riu”, per l’augment del nombre de canyes a preparar, va passar a ser una feina “quasi professional” que li ocupava bona part de l’any. Preparar cada Magdalena les 25.000 canyes, ha arribat a suposar per la família Renau haver de disposar d’unes finques a la marjaleria, al camí Vell de la Mar, a la partida de la Borrassa o de la Mota, per poder quallar la producció amb tot un any de dedicació, ja que després de tallades i molt abans de ser repartides, allà pel mes de gener, cal cremar i adobar el terreny perquè, arribats a l’estiu aquelles cresquen sense dificultat i amb vigor, restant pendents del temps, controlant la humitat i secor perquè les canyes “no patisquen” i puguen créixer rectes i verdes. El procés de preparació una vegada tallades implica pelar-les, polir-les, igualar-les a mida estàndard i al final adornar-les amb la cinta verda ‘magdalenera’ i aquelles que són destinades per a les autoritats, completar-les rematant-les amb l’escut de la ciutat; les millors d’entre els milers, aquelles més rectes, uniformes i que disposen de 7 nusos rojos, es reserven per les Regines. Mai i en cap lloc un element tan simple i lleuger com una canya, l’herba més robusta que ens envolta, ha tingut tant de protagonisme per tot un poble. I si la història de les canyes resulta d’allò més curiosa, no menys és la de la cinta de tafetà. Des del moment de la seua aparició la cinta verda va començar a convertir-se en el símbol no tan sols de la romeria, si més no de tota la setmana festera, complement indispensable que acompanya veïns i forasters, enganxada en un lloc ben visible dels diferents tipus de vestimenta que s’empra al llarg de la setmana i sinònim “d’estar de festa”. Per això el nombre de cintes que es confeccionen i reparteixen abans de l’inici de festes i al llarg de tota la setmana, independentment de les que van lligades a les canyes, no ha parat de créixer, i amb la intenció que cap veí ni visitant es quede sense, en els darrers anys, en són 140.000 les que el Patronat Municipal de Festes reparteix.

214

CAPÍTOL IX: REPARTIMENT DE CANYES

I si la cinta verda és distintiu de la romeria tradicional, al llarg dels anys unes altres cintes han pres també protagonisme complementari, i així en l’actualitat, podem veure lligades a la canya, unes altres, blaves distintives de la romeria que des de fa 26 anys, eixint del Grau pel camí de la pedrera de les Serretes, s’uneix a la tradicional en les proximitats de l’ermita de Sant Roc a la partida de Canet, i que juntament amb la silueta d’una barca marinera i l’escut de la ciutat, porta una inscripció que diu: “ ..... Pujada del Grau a la Magdalena pel camí de la Pedrera. Any ...” o aquella altra roja que és repartida a tots aquells romeus que fan parada a l’ermita de Sant Roc de la Donació, amb la imatge de Sant Roc i la inscripció “Pujada del Grau a la Magdalena. Sant Roc de la Donació (Any)”. La romeria és anada, i també tornada, retorn a la ciutat. Per molts anys aquest retorn no va tenir caràcter oficial, cadascú tornava com i quan volia. L’any 1989, en què es commemorava el 750 aniversari de la carta pobla de la ciutat, va recuperar-se de manera oficial i, als inicis dels 90, una nova cinta, en aquesta ocasió quadribarrada va començar a repartir-se entre els romeus que feien el camí oficial de retorn; amb l’escut de la ciutat i el logotip de la Junta de Festes i amb la inscripció: “Tornada de la romeria. Castelló (any)” Si el procés de preparació i la tradició de les canyes ha suposat que en els moments actuals siguen més de 25.000 les que es reparteixen el matí del diumenge, amb un pressupost econòmic que supera els 9.000 euros, també la contractació del subministrament de les diferents cintes ha experimentat un fort creixement en els darrers anys, doncs són, a banda de les 140.000 verdes, 1.500 blaves, 1.000 roges i 2.000 quadribarrades, les que el Patronat de Festes reparteix el dia de la romeria. Tant important han arribat a ser les cintes, per molts veïns objecte de col·lecció, que en altres celebracions festives que al llarg de l’any tenen lloc a la ciutat, cas de Sant Antoni, la Festa de la Rosa o Sant Cristòfol, també la cinta commemorativa, en tots els casos quadribarrada, amb impressió monocromàtica en negre, s’ha convertit en símbol i record anual de la festa, acompanyant la coqueta, la flor o la benedicció dels vehicles respectivament. De manera que vora 20.000 són els euros que el Patronat de Festes dedica “a cintes” en els darrers exercicis festers. Uns elements patrimonials materials que perduren en la història i es converteixen en tradició. Són les nostres unes festes que fa el poble i, conservant la tradició, aquests símbols, canyes i cintes, ens ajuden a reforçar la nostra identitat. Mai els castellonencs dedicarem uns diners públics tan ben gastats!

CANYES I CINTES

215

Arrere en el temps

“ VII CENTENARIO” (1952)

Per: Benjamín Fabregat Martí

REVISTA "FESTIVIDADES" 1952

216

CAPÍTOL IX: REPARTIMENT DE CANYES

LA CINTA VERDA Carta oberta d’una amant de la història magdalenera

Per: Anna Albert Martí

Algú pot pensar que és complicat organitzar una festa. Sí, és molt complicat. La organització és una cosa i que tot vaja be, és molt diferent. En esta festa (la nostra), són moltes les persones que treballen per a que la festa estiga a punt el més perfecta possible. Després de tants anys sempre surten imprevistos, no em referix al temps que sempre no és el que voldríem, no passa res perquè la festa va complint el seu ritme. El poble de Castelló és molt fester, des d’antic es celebren festes al llarg de tot l’any. Algunes desapareixen i de vegades són recuperades i altres perduren i són millorades, en surten de modernes com les curses i elements culturals, tot té el seu lloc i la seua gent, els temps canvien i la gent agafa costums de cada època. El nostre poble, en temps antic també tenia moltes festes, eren més senzilles encara perquè als treballs, que eren molt durs, dedicaven moltes estones de la seua vida. La maquinaria era inexistent i la mà d’obra era costosa i pesada. Però la festa és festa i es feia; unes eren per ravals (ara districtes), altres eren de tot el poble, una cosa molt important sempre, l’Ajuntament era sabedor del que passava en cada lloc. No estic inventat res, tot el que es feia s’apuntava i així a l’any següent tenien referència. Tot s’escrivia a mà, festes i la vida diària del poble, canviar d’alcalde, concejals, regs, tronades i qualsevol cosa tot apuntat i datat amb el que anomenaven “LLIBRE VERT”, dit així pel color de

LA CINTA VERDA

217

les tapes que eren de badana tenyides, i continuen sent. Al llarg del temps i de passar per tantes mans, ara és un color marró fosc no massa cridaner, però continua anomenant-se el LLIBRE VERT. Quan interessava veure tal o qual festa, allí tenien tot el que interessava. Gracies al personal d’aquell temps sabem moltes coses: quan es celebrava la Magdalena, quan havia algun incendi, este poble ho anotava al LLIBRE VERT. En Castelló una persona va fer la gran tasca de traure un resum del llibre en 1983. Es diu Eugenio Diaz Manteca. Es curiós que una sola persona haja pogut llegir i resumir tot el contingut. Gràcies, Eugenio, pel seu treball. El LLIBRE VERT, treball diari dels que van fer possible part de la nostra història, ens deixa un gran record del que passava, per exemple, tenim la CINTA VERDA del dia de la Magdalena. Al poc temps un comerciant de Castelló, va traure el mocador verd pels anys 1960. Donant pas al que ens interessa, MAGDALENA FESTA PLENA!!! Cinta verda i a la romeria; el temps que faja no importa, anirem al CASTELL VELL com sempre van fer el nostres pares.

P.D. Este article l’he pogut fer gracies a unes persones molt amables de l’Arxiu Municipal que em van atendre amb molta amabilitat i facilitant-me la documentació adient per a la realització d’aquest article.

218

CAPÍTOL IX: REPARTIMENT DE CANYES

Arrere en el temps

CAMINS, ANIMALS, APARELLS I CARROS (1995)

Per: Rafael Ribes Pla

CAMINS, ANIMALS, APARELLS I CARROS (1995)

219

CARROS ENGALANATS A CASTELLÓ, TRADICIÓ, INNOVACIÓ...

Per: Joan Josep Trilles Font Llicenciat en Humanitats UJI Al llibret de l’any passat, en la meua crònica de la Romeria de 1945, feia una reflexió que per a mi segueix ben present: “A nosaltres ens toca seguir donant vida a la nostra festa, tots tenim el nostre espai, la festa és de tots i ens cal estar sempre guaitant i seguir així amb les tradicions més pairals del nostre poble, del nostre benvolgut Castelló, ja que si plou o fa mal temps, és a dir, per damunt de l’oratge o de la distància, tots tenim un fort sentiment que, per damunt de tot, ens fa anar el tercer diumenge de Quaresma a la Magdalena. Recuperem amb força els vehicles engalanats però amb dignitat, les cròniques ens parlen del dia gran de la festa, no pas del dia a dia...”. Comentava un retall de premsa en què es parlava, ja en 1945, d’un concurs, la qual cosa confirma que els carros que hi havia abans de la renovació de la festa ja eren part singular de la nostra festa: “Por eso este año se organizó un concurso de carros adornados con premios de categoría...”. Carros adornats, quina definició més bonica, l’essència del que caldria que foren en l’actualitat. Una constància podem extraure d’aquests concursos: que darrere d’aquests carros hi havia un grapat de gent bona, una colla. Tenim ben clar que, des que va iniciar-se el romiatge a la Magdalena, la gent feia el camí a peu i alguns aprofitaven els carros de casa, un dels béns més preats de la família, per a seguir l’itinerari fundacional. Era un dia de pregària en el seu temps que, a poc a poc, sobretot al segle passat, passà a ser un motiu festiu, “un dia lúdic”: descansem de la feina del camp, engalanem el nostre cavall o l’haca i tots en colla a la Magdalena. Recorde una xerrada amb el malaurat sinyó Vicent Pascual Roig, fill de Josep Pasqual Tirado, “mestre nacional” de professió, en què li comente que vull que parlem de carros. Em diu que Castelló era una ciutat de llauradors, que quan es feia de nit era tot un espectacle veure les “fileres de carros” que entraven a la vila, “eren lo tot”. Totes les cases tenien entrà de carro i, per un llarg corredor, passant per dins de la cuina, entraves a la quadra, on desempallegaves el cavall llevant-li el selló, el corretjot... i ho penjaves a l’estaca.

220

CAPÍTOL IX: REPARTIMENT DE CANYES

També vull comentar breument el que ens diu sobre els carros de festa el treball de Josep Pascual i Tirado en el seu llibre De la meua garbera, contalles de Castelló de la Plana, publicat a Castelló l’any 1935 per la Societat Castellonenca de Cultura. Vull esmentar algunes cites molt interessants, que també transcriuré literalment del llibre amb els trets dialectals de la parla de la gent de Castelló:

La Font de la Reina: • (Pàg. 71) ...se’n va la cavalcada, seguida d’un carro triomfant –ple de xiquetes vestides de llauradores... En lloc preferent del carro va una matrona asseguda en gran cadira...

La darrera Gaiata: • (Pàg. 88) ...¡Xe! ¡Mireu al sinyó Batiste el Ros, en tartaneta!... • (Pàg. 89) ... Passen a centenars els carros, a quin més carregat... • (Pàg. 94) ...¡Açò, açò és vindre de la Madalena com el nostres agüelos, no en tartaneta ni en auto! ¡Pastafanguers!... Trobem un comentari irònic vers la gent que començava a anar en camions. A la Magdalena calia anar en carro o tartaneta. Llavors als anys seixanta, al món dels carros s’afegeixen els camions, i ja als anys noranta els motocultors i plataformes amb autèntiques recreacions mòbils d’alqueries i paratges del terme municipal. Em conta el meu padrí Paco Font que al camió, ben engalanat amb rames de baladre, fulles de palmera i garlandes, als de la colla Carpanta, i em sembla que també als de les altres penyes, mai faltaven les xiques. Els xics de totes les penyes ho afirmaven ben orgullosos. A les passatgeres femenines, fruit de la seua innocència, sempre els estranyava, o no, que el conductor del camió fora tan poc expert en les habilitats de la conducció del vehicle, ja que les frenades eren contínues. Els xicots aprofitaven les sotragades del camió per a poder pegar-se uns refregonets amb les xiques... El xofer novell tenia propina per cada frenada efectuada. Era anar de festa, però el camió, l’endemà de la festa, a treballar.

CARROS ENGALANATS A CASTELLÓ, TRADICIÓ, INNOVACIÓ...

221

També vull recordar les pedalades que vaig pegar amb el tricicle de la meua colla, El Mitget, de camí a la Magdalena. Era el vehicle que utilitzaven els avis de Mercedes a la tendeta del carrer Major, on ara està la perruqueria Diego. El van posar a punt i li van ficar uns matalassos d’espuma per tal que els més menuts de la colla descansaren durant el romiatge. Jo pedalejava pensant que algun dia els meus fills també utilitzarien aquest vehicle ecològic. Sols el va poder aprofitar el meu fill Joan a la Magdalena de 1987, ja que quan va ser el moment que el gastara Jordi, no va passar la revisió i el vam retirar. Una altra manera de fer el camí amb imaginació. Entrem ja al segle XXI, ja no traem l’eina de treball, el cavall o carromato per a fer el romiatge, ja busquem autos i tractors per a arrossegar les singulars estructures. Bressolats per la Federació Colles de Castelló, que dona, amb el consentiment municipal, permís per a circular pels carrers de Castelló lliurement. Així doncs, els vehicles engalanats passen de ser-ne 25 o 30, que es guardaven en una petita nau a Tetuan XIV, a ser en l’actualitat més de 150 singulars carros que durant la setmana de la Magdalena donen una singular tradició a la nostra festa, tot i que tot no val. Aquests vehicles, a banda de en la Romeria, amb la seua vistosa amalgama de colors, acampats als voltants del Mater Dei mostrant la millor gastronomia, també participen en la tornà, en el pregó infantil, en les mascletades, en les visites pels sectors... Compten amb dissenys festers pairals, les típiques alqueries, i en el seu interior hi ha de tot a viure les festes: música, menjar, beguda... No obstant això, afortunadament, en els últims anys han comptat amb restriccions a l’hora de circular i és necessària la possessió dels pertinents permisos en benefici de la seguretat viària, amb reglament intern des de la Comissió de Carros de la Federació, ja que cal circular amb dignitat. Una tradició que es reprodueix any rere any, recuperant fins i tot els premis als millors vehicles decorats, un estàndard que la colla llueix en lloc preferent.

222

CAPÍTOL IX: REPARTIMENT DE CANYES

Els carros engalanats han estat i són part de la cultura popular de la nostra festa; i vull anar acabant amb paraules de l’amic José Juan Sidro: “L’anada i, sobretot, la tornada de la Magdalena prenen un nou impuls. L’esplanada de l’ermita rep cada any el dia de la romeria noves colles amb nous vehicles, on la imaginació, el treball, l’enginy i el saber fer desperten l’admiració de veïns i forasters”. Si l’amic Toni Gascó, Cronista Oficial de la ciutat, ens recorda que la romeria i les gaiates són els símbols de la festa de Castelló, els carros engalanats, podem estar d’acord o no, també cal considerar-los, per la seua singularitat, com un símbol més que suma a la festa des del món de les colles, des del poble pla que vol gaudir de les festes de la Magdalena, innovant però sense perdre les tradicions i recordant a tothom d’on venim, de com era el Castelló d’antany, fent que les noves generacions estimen la nostra festa des de ben menuts en un carro engalanat, innovant i adaptant-se als nous temps amb dignitat.

CARROS ENGALANATS A CASTELLÓ, TRADICIÓ, INNOVACIÓ...

223

CARROS ENGALANATS MOTORITZATS

Per: José Luis Santolaria

Ja des dels temps immemorables, com ens compta Antonio Gascó, (Historiador de la ciutat de Castelló), existien els carros triomfals, els quals s’engalanaven i s’utilitzaven per a commemorar diversos esdeveniments. Això ja ocorria res més fundar-se la ciutat de Castelló. Posteriorment amb la Romeria a la Magdalena, els carros de cultiu s’engalanaven i eren utilitzats per famílies i colles d’amics vestint-los amb tota classe d’ornamentació feta pels mateixos que pujaven a la Romeria. Eren de gran ajuda per a la Tornà, ja que molts arribaven a la ciutat bastant perjudicats després de tot un dia de festa. En ells es podien portar tot tipus d’utensilis per a passar un dia festiu el més còmode possible. Després del pas dels temps i la desaparició dels animals de càrrega i l’aparició del motor de combustió es van començar a substituir els carros per motorets, els quals, de la mateixa forma, s’engalanaven per al dia de la Romeria. Amb el pas del temps va haver-hi unes innovacions cap a la transformació de furgonetes i camions en antigues cases de cultiu, Magdalenes, Ermites i Panderoles. Els carros engalanats moderns són el resultat d’un grup de gents de colles que no posen límits a la imaginació i estan en contínua evolució. Per fora són bonics però per dins hi ha vertaderes meravelles, molt pràctiques per a passar un dia amb molta comoditat, que inclouen des del wc, fins a televisió per via satèl·lit, sense comptar amb els equips de música que porten més d’un. Des de la Federació de Colles s’organitzen els carros, ja que cada dia són més, i realitzen múltiples

224

CAPÍTOL IX: REPARTIMENT DE CANYES

actes en la setmana de Magdalena i fora d’ella, estant cada dia més involucrats en les nostres festes patronals. Romeria, Tornà, Mostra, etc., i les visites típiques a les Gaiatas amb la més recent caravana a la mascletades on els carros engalanats arrepleguen cada dia a les comissions de tres o quatre gaiates per a portar-les al recinte de les mascletades. En aquest trasllat els xiquets i majors de les gaiates es diverteixen d’un passeig per dins de Castelló gaudint dels Carros Engalanats.

CARROS ENGALANATS MOTORITZATS

225

LA ROMERIA DE LA MAGDALENA O DE LES CANYES

Per: Miguel Ángel Mulet i Taló Membre de l´Institut d’Etnografia i Cultura Popular Fa gairebé quatre anys començava la meva intervenció a les Corts Valencianes de la següent manera: “Avui 28 d’abril del 2016 al Palau dels Borja de la capital del poble valència, com a Diputat autonòmic, ex Regidor de l’Ajuntament de Castelló, Castellonero i Ermità de la Magdalena, tinc l’honor de proposar i defensar en representació del Grup Popular en aquestes Corts, la Proposició No de Llei d’incoació de l’expedient per declarar, si escau, la Romeria de la Magdalena o de les Canyes com Bé d’Interès Cultural.” Un any més tard, després d’informes, recollida de suports, tramitacions administratives, negociacions i insistència, molt ben acceptada per cert, davant el també castellonenc Conseller de Cultura, Vicent Marzà, seria una realitat. Una Romeria que segons ens relata el cronista Lluís Revest té la seva primera referència escrita al Llibre de Consells en l’any 1375 la qual ja la donava com realitzada d’abans. Romeria penitencial pròpia de l’Edat Mitjana directament vinculada a les pestes que assotaven les nostres terres i que es caracteritza pel desplaçament a un lloc sagrat de forma col·lectiva, amb la intenció d’obtenir gràcies divines. En el nostre cas al tindre caràcter anual adquireix una dimensió ritual que implica identitat de un poble. Durant el segle XV trobarem diverses referències històriques en relació a la romeria, l’ermita i els seus ermitans. Ja en el segle XVI també se’ns parla de la romeria, d’algunes obres a l’ermitori, inventaris de béns i fins i tot de la primera relíquia de la Magdalena per a ser portada a la Romeria. En 1503 el Consell decideix set processons per la sequera, una de les quals està dirigida a l’ermitori de Santa Maria Magdalena. Es conserven els albarans de les despeses de les processons realitzades a la esmentada ermita en 1572, ja que es comença a crear el costum d’acudir-hi a causa de la

226

CAPÍTOL X: ROMERIA

sequera que assotava la zona. Serà per tant al voltant de 1562 i 1570 quan es produeix l’anomenat vot entre el clero i les autoritats, amb l’objectiu de fer una romeria anual a l’ermitori de la Magdalena. En aquests documents s’observa una certa consolidació d’una romeria penitencial per a invocar ajuda tant material com espiritual a l’ermita de Santa Maria Magdalena en el Castell Vell, el tercer dissabte de Quaresma: «... e així mateix fonch proposat per dit jurat que el tercer dissabte de Quaresma acostuma la universitat fer cascun any a la hermita de Santa Magdalena una professó de pregàries de aygua...».” Al XVII es continua fent la processó, i les cites històriques ens comenten detalls com l’ampliació de l’ermitori, visites pastorals del Bisbe de Tortosa o els exercicis de caritat cap als pobres amb repartiment de pa que pot ser l’origen del tradicional rotllo que encara avui es lliura als romers. Serà a mitjan d’aquest segle que es beneirà l’ermita de Sant Roc de Canet. L’any 1730 el notari Josep Llorens de Clavell, en la seva crònica, fa un extens i detallat relat de la Romeria i el seu complet protocol. Parlant ja de les gaiates i de la processó de recepció per part de les Confraries penitencials de la ciutat…dones i xiquetes van «...llevando muchas luzes en gayatas de caña». De 1745 a 1749 no hi hagué romeries a l’ermita de la Magdalena, ja que l’ermitori estava en ruïnes. En 1749 tenim un Acord municipal per a la reconstrucció de l’ermita i recuperació de la rogativa “amb el motiu de ser de gràcies i en memòria del trasllat del poble de Castelló de la muntanya a la plana”. Així doncs, al 1750 es recupera, però adoptant un sentit cívic i commemoratiu, convertint-se en una de les tradicions de la ciutat. A més durant tot el segle XVIII trobarem cites que fan referència al canvi de data, i fins i tot als diferents conflictes patits amb l’Església per qüestions d’horaris i mals comportaments. “…Des de Tortosa en 1774 s’ordena que la tornada es realitze abans de fer-se fosc, però la Confraria de la Sang s’hi oposa perquè les gaiates no lluiran de la mateixa manera. Hi hagué diferents prohibicions durant diversos anys, fins que en 1793 la romeria canvia de dia i es farà el diumenge LA ROMERIA DE LA MAGDALENA O DE LES CANYES

227

en lloc del dissabte, a més la tornada es realitza cap a les quatre de la vesprada. Aquestes reformes han perdurat fins a hui, però en lloc de fer la tornada tan prompte es va anar canviant cap a la nit, perquè les gaiates pogueren lluir la seua esplendor.” L’any 1758 per acord municipal es fa una reconstrucció total del conjunt de l’Ermita adquirint l’aspecte definitiu que manté en l’actualitat. I com l’historia d’un poble és el que és, al XIX tornem a la romeria penitencial, trobant referències municipals que tracten la romeria como a «procesión de rogativa a santa Maria Magdalena». destacant l’absència dels edils castellonencs en aquesta celebració. Durant molts anys tan sols el clero parroquial i un sector del poble van mantenir el compromís de retorn al lloc dels avantpassats. No serà fins a l’any 1831 quan l’Ajuntament acorda «que para más autenticar la función de la mañana, recordando la traslación de la población des de la hermita de la Magdalena, vaya todo el Ayuntamiento a dicha hermita». En aquest mateix segle XIX trobem la primera referència escrita sobre l’ús de les Canyes, en concret en 1852 any en què es commemora el “VI Centenari de la Fundació de la Ciutat”, sent en aquesta ocasió quan desfilen per primera vegada els Heralds amb cartells en memòria de Jaume I i Ximén Pérez de Arenós, deixant clara constància que, a més de l’aspecte religiós, es recull el cívic de commemoració de la creació de la nostra ciutat. Segueixen les cites històriques durant el XIX i XX donant-nos informació de les Gaiates com a element singular de la “Tornà”, de la pròpia Rogativa i els seus detalls, i fins i tot la suspensió de la mateixa amb motiu de la Primera Guerra Mundial o de la Guerra Civil. …”Aprovada la Constitució de la Segona República, l’Ajuntament acorda el 1932 celebrar la romeria amb caràcter laic, la qual se celebra sense convidar el clero, i es repeteix a l’any següent però traslladada al dilluns, i amb un pas més en el laïcisme el 1934 l’ermitori roman tancat el dia de la festa. Després de la interrupció per la Guerra Civil, l’any 1939 es restableix la romeria religiosa i comença a cristal·litzar l’afany per convertir la Magdalena en una festa grossa «para devolver a la fiesta su brillantez de otros tiempos».

228

CAPÍTOL X: ROMERIA

Al 1952 en commemoració del VII Centenari de la Fundació de la Ciutat s’incorpora la Cinta Verda a la canya. I seguim assumint a més de l’esperit devocional el de reivindicació de la nostra historia. La infundada inseguretat, conseqüència tant de l´interpretació del Concili Vaticà II com de la Transició a la Democràcia del poble espanyol, aconseguiren que el clero deixara de participar en la romeria, a excepció d’un capellà que portava la relíquia i encapçalava la romeria. I també deixen de participar-hi els ordes monàstics, els xiquets del Col·legi de Sant Vicent Ferrer i de l’antiga Beneficència, i amb aquestes absències es comencen a perdre els càntics i alguns rituals. Al 1979 el llavors tinent d’alcalde i president de la Junta Central de Festes, Miquel Mulet Ortiz recupera la figura dels escolanets de la Beneficència i els seus rotllos i al 1982 es crea la Colla de Cantors, amb el restabliment de certs rituals. En 1989 es restaura la tradició de la famosa tornada a peu passant per la basílica del Lledó. Les indumentàries es renoven, l’Ajuntament comença a reaparèixer en la tornada, a la qual se sumen diverses colles de les festes. Els catorze anys que Jose Luis Gimeno va ser alcalde, ell, al costat de la Reina i Cort d’Honor, Junta de Festes i un important nombre de regidors, van fer el romiatge complet, Tornà inclosa. No recordem a cap alcalde que hagi fet el mateix com a tal, atès que Alberto Fabra sí que va fer la Tornà en algunes ocasions, però en la seva condició de regidor. Avui en dia, a l´igual que al principi del segle XX, la Corporació Municipal surt formada protocol·làriament, cap a la Cocatedral, compartint l’alcalde/ sa la presidència amb el Bisbe i primeres autoritats, provincials, autonòmiques i nacionals. Des de l’any 1991 l’Ajuntament, recollint l’etnogràfica tradició, publica la “Consueta” que recull i estructura formalment tots els detalls (religiosos, civils, gastronòmics, cants, recorregut, vestimenta,etc.), d’aquest apreciat bé cultural que el tercer diumenge de quaresma congrega a milers de castelloners i foranis per mantenir la devoció, la tradició i/o l’homenatge als orígens de la nostra ciutat. Al març de 2017 la Generalitat Valenciana, declarava la Romeria com BÉ D’INTERÈS CULTURAL IMMATERIAL. La descripció del Bé Cultural i el seu àmbit tant espacial com temporal, vénen perfectament definides en l’ annex al Decret:

LA ROMERIA DE LA MAGDALENA O DE LES CANYES

229

…” 2.6. Descripció del bé Romeria penitencial iniciada en 1375 i que amb el temps ha adquirit un caràcter multitudinari, en la qual el poble i les autoritats s’uneixen per a commemorar el trasllat del Castell Vell al pla. En aquesta romeria es produeix una identificació del poble amb els seus orígens. La romeria és un viatge iniciàtic que es realitza al solar de l’origen, rememorant, a més dels referents divins necessaris perquè les coses ens vagen bé, el record de la fundació. Malgrat ser un camí senzill i d’escassa dificultat, és un camí d’anada i tornada, amb tota una sèrie de rituals a complir. Per aquestes raons té tanta importància per a la població de Castelló de la Plana i es converteix en un signe de pairalisme, d’autenticitat del referent més antic i autèntic que és la Magdalena, ja que l’esperit dels nostres avantpassats va amb nosaltres de romeria i aquest pensament és el que ens esperona a fer-la cada any. 3. Definició de l’àmbit espacial i temporal 3.1. Àmbit espacial: Itinerari d’anada: plaça Major, plaça de l’Herba, carrer Colom, carrer Major, plaça de Maria Agustina (el Toll), avinguda dels Caputxins, camí dels Molins, camí de la Travessa (Sangarró d’en Riera), el Caminàs, l’ermita de Sant Roc de Canet, carretera nacional N-340, carretera del Desert de les Palmes. Itinerari de tornada: camí de l’Algepsar, camí que voreja l’autopista AP-7, camí de Boira, el Caminàs fins a la basílica del Lledó, camí del Lledó (fins als bous), camí de la Plana, camí de Sant Roc, Forn del pla,

230

CAPÍTOL X: ROMERIA

carrer de Sant Fèlix, plaça Clavé, carrer d’Enmig, Porta del Sol, carrer Gasset, plaça de la Pau, carrer Major, carrer Arxipreste Balaguer, plaça Major. 3.2. Àmbit temporal: tercer diumenge de Quaresma amb una periodicitat Anual” … Per últim un breu extracte de Decret ens informa del compromís i realitat de la nostra Romeria. “Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport DECRET 30/2017, de 3 de març, del Consell, pel qual es declara bé d’interès cultural immaterial la Romeria de les Canyes de Castelló. [2017/2019] … Mitjançant resolucions de 28 de juliol i de 18 de novembre de 2016, de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport, es va acordar a instància de les Corts incoar l’expedient per a la declaració com a bé d’interès cultural immaterial de la Romeria de les Canyes de Castelló. En la tramitació de l’expedient s’ha concedit tràmit d’audiència a l’Ajuntament de Castelló de la Plana i al Bisbat de Segorbe-Castelló. En compliment del que disposa l’article 27 de la Llei 4/1998, en l’expedient consten els informes favorables del Consell Valencià de Cultura, de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, de la Universitat Catòlica de València i de la Universitat Jaume I. Per tot això, a proposta del conseller d’Educació, Investigació, Cultura i Esport, i amb la deliberació prèvia del Consell, en la reunió de 3 de març de 2017, … DECRETE Article 1. Objecte Es declara bé d’interès cultural immaterial la Romeria de les Canyes de Castelló. Article 2. Descripció del bé i valors La descripció del bé i els seus valors es fan constar en l’annex d’aquest decret. Article 3. Mesures de protecció i salvaguarda

LA ROMERIA DE LA MAGDALENA O DE LES CANYES

231

La protecció de la Romeria de les Canyes de Castelló com a patrimoni cultural immaterial es concretarà en les mesures següents: a. Realitzar labors d’identificació, descripció, investigació, estudi i documentació amb criteris científics. b. Incorporar testimonis disponibles a suports materials que garantisquen la seua protecció i preservació. c. Vetllar pel normal desenvolupament i la pervivència d’aquesta manifestació cultural, així com tutelar la conservació dels seus valors tradicionals i la seua transmissió a les generacions futures. S’hauran de potenciar les condicions perquè la festa es mantinga viva, d’acord amb el que establisca la col·lectivitat que la protagonitza i li dóna sentit. La tasca de protecció i de salvaguarda es dirigirà fonamentalment cap a la divulgació i revalorització de tots els elements, les funcions i els significants que en formen part, i dels seus valors patrimonials, perquè la comunitat s’identifique amb la festa i els seus valors, i per tant es garantisca la seua continuïtat. Qualsevol canvi que excedisca el normal desenvolupament dels elements que formen aquesta manifestació cultural haurà de comunicar-se a la direcció general competent en matèria de patrimoni cultural perquè, si és el cas, emeta l’autorització administrativa i propose la consegüent modificació d’aquesta declaració. Les accions de salvaguarda que es projecten hauran de tindre en compte, de manera molt especial, els riscos de desvirtuació que podrien derivar-se del turisme massiu, així com la necessitat de valorar i protegir adequadament els oficis tradicionals associats a aquesta manifestació. La gestió de la Romeria de les Canyes serà exercida per l’Ajuntament de Castelló de la Plana, el qual decidirà sobre aspectes materials i immaterials, així com el desenvolupament dels actes de la festivitat anual. …. DISPOSICIÓ FINAL Única. Entrada en vigor Aquest decret entrarà en vigor l’endemà de la publicació en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana. València, 3 de març de 2017 El president de la Generalitat, XIMO PUIG I FERRER La Romeria de la Magdalena o de les Canyes. Una manifestació, que recollint gran part dels valors culturals i tradicionals del poble valencià com són les seves devocions i compromisos medievals, les seves indumentàries, manifestacions musicals i folklòriques, gastronòmiques i de convivència oberta participativa i plural, és per als valencians, per als castellonencs i per a mi mateix, autèntic motiu d’orgull.

232

CAPÍTOL X: ROMERIA

LA ROMERIA DE LA MAGDALENA I LA “CONSUETA”

Per: Mossén Josep Miquel Francés Preste de la Romeria de les Canyes La romeria a Santa María Magdalena té les seues arrels en aquell llunyà any del Senyor de 1375, quan apareix documentada una “professó del Castell Vell”. Probablement no va ser la primera, encara que a penes havien passat 120 anys des de la fundació de la ciutat en 1252. Tal vegada encara no existia ni tan sols una ermita a la Santa Penitent de Magdala, com ho va estar poc temps després. No havien canyes, però si rotllos, o almenys pa, que era repartit als pobres com era costum en totes les manifestacions d’aquestes característiques. “Un kafiç de forment” paga el Síndic per a “la caritat” que es va fer en aquesta processó de penitència. Després va venir la construcció d’una segona ermita de la Magdalena per part del “frare barbut”, el germà Antonio, religiós del monestir cistercenc de Santes Creus, que com un humil ermità demana llicència al Consell Municipal per a establir-se en el que havia sigut un aljub de l’antiga fortificació i fer vida de penitència. Era l’any de 1451. Des del segle XVI, amb motiu d’una greu sequera, la romeria adquireix caràcter anual, que abans no sempre tenia, i data fixa, el dissabte anterior al tercer diumenge de Quaresma. Des de 1749 la romeria és festiva i d’acció de gràcies per la fundació de la ciutat. Jo mateix, en el meu temps d’estudiant d’Història de l’Art, vaig localitzar el document en l’Arxiu Municipal de la ciutat: “con el motivo de ser de gracias y en memoria de la traslación del pueble, del heremitorio de la Santa al presente sitio”. Es torna a la casa dels avantpassats, a l’ermita que guarda la memòria de la devoció i la fe del poble de Castelló, al lloc on se celebrava la missa per als castellonencs abans de la fundació de la ciutat a la Plana.

LA ROMERIA DE LA MAGDALENA I LA “CONSUETA”

233

En 1939, després d’anys difícils, es recupera la tradició amb renovada alegria i la voluntat d’oblidar la tragèdia. Però prompte, 2 anys més tard, el costum del retorn, “la tornà”, cau en desús. Ni tan sols les grans festes del VII centenari de la fundació de la ciutat en 1952 aconsegueixen recuperar la tradició. també es desfà el Col·legi Apostòlic. Sembla que tot allò que sempre havia donat caràcter i cimentava la més pura tradició temps i essència de la festa magdalenera s’havia perdut irremeiablement. Però quan una història és tan llarga, de segles i teixida amb amor, no pot morir del tot. En 1957 es recupera el Col·legi Apostòlic i encara que el 1983 el clergat de Santa Maria declina desfilar la nit de la Magdalena, deixant només a l’Ajuntament, bé prompte les coses anaven a canviar. En 1982, es constitueix la “Colla de Cantors”, superant infinites dificultats, incomprensions, reticències, falses argumentacions, estranyes comoditats, es convenç a la Junta de festes i anima al clergat de Santa María perquè torne a eixir. “Els Cantors” els acompanyen amb els seus cants, vestint el vestit talar propi de les romeries provincials. En 1985, es recupera el cant dels gojos de la Magdalena i la Junta de festes, sota la coordinació de “la Colla”, comença la seua edició. En 1988 es recupera una cosa essencial, els antics cants litúrgics i el cant per excel·lència de la nostra romeria, el “O Vere Deus”. Definitivament en 1989, en celebrar-se el 750 aniversari de la Carta de Poblament de Castelló, es recupera “la Tornà”. És un èxit. Se sumen les Colles Festeres, la primera la Colla Pixaví. Però el mèrit de la recuperació és única i exclusivament de la “Colla de Cantors”, que des de feia anys venien dignificant la Romeria, un honor de ningú més que vulga apropiar-se mèrits aliens. Aqueix mateix any la Junta de festes regala una nova creu, de fusta tallada, per a ser portada juntament amb la Santa Relíquia i es facilita nova indumentària per als “escolans” i “els cantors”. En 1991, l’Ajuntament edita per primera vegada “La Consueta de la Romeria”, que marca progressivament el ritual per a evitar la seua perduda o desvirtuació. Després, famílies fonamentalment de la Colla Pixaví, homes i dones, han substituït als primers cantors.

234

CAPÍTOL X: ROMERIA

Arrere en el temps

TOTS A LA MAGDALENA! (1945)

Per: Emilio Calduch, 1945 - Això què és mareta que les campanes toquen tant? Que s’està cremant altra vegada el magatzem del Camí la Mar? Mare, jo tinc por, tapam en el llençol i la flasà. - Fuig d’ahí, escandalós, que ara mateix ens pixaràs a ton pare i a mi la camisa!, com el dissabte passat, acabats de mudar-nos la roba interior. Vinga, fillet, no plores! Mira, el que hem de fer és alçar-nos de repent abans de que els nostres ulls crien lleganyes. Que avui és la Magdalena i Batiste el Campaner ens avisa per a que amanim els gatifells i fugim tots del poble per a divertir-nos saltant i brincant per les muntanyes. Sens fillet? Nanc, Nanc, la campana del Barranc- ... Escolta la enveja que en els seus cantits ens donen els pollastres. Quiquiriquic! Què feu al llit? Ens diuen. Tú, Pintxo, hala, alçat prompte! Espabila, una volta al cap de l’any que podem volar el Dragó, com quan érem menuts i l’hem de deixar perdre?... no tindrem la culpa. Vinga que jo ja tinc les sinagües i el jipó possat. Xea, i quins ronquits! Ni el bombardino de Nolendés, ni el trombó de Nelo Peñarrocha, que donaven tant de dolor de cap a les músiques del carrer Calderers la nit de Cap d’Any…. Mala pequiguera ens estas donant! A vore si posant-me a cantar faig que re-tornes a la vida. Tú, Peret, canta també igual que jo, que ton pare no ens vol… Bresquilles… Baix d’una bresquillera em vas dir que em volies…. Des d’entonces aquell arbre fa més dolces les bresquilles …. - Ja vaig, escandalosa… Quina consueta més re-gran. En tota la meua vida….. - Aaaxim! - Jesús! - Gràcies, eece, equemm, equemm, egggsss… - San Blai. Jaç el canterell, beu una miqueta d’aigua. - Ja ha passat. Guapo, guapo. “Torta, retorta, tú que vas a l’horta… - Bueno, bueno. No faces l’abovat, i anem a arreglar la menxusa i a que a casa Sagrao ens ompliguen la bota gran, que després ahir ens va vendre el senyor Batiste el Noi. A ON VAS? A LA MAGDALENAAAAAA!!!! Titiririt… “Arrós, arrós en col…” Rodem tots la bolangera del topi, feu rogle i no formeu pilot, que hui és dia de goig… Apresa, apresa, abans que siguem alcançats pels orfenets i l’Ajuntament. Tú, Feliciet, no te quedes tan al darrere…. Tots ben agarradets de la mà i a pegar voltes ben de correguda, com si jugarem al gat i a la rata. Vine tú també, Alanga, no corregues tant, que tropesaràs… - No, jo seguisc el meu camí, que sóc veí del carrer de passa davant i no et pares. Aixina arribaré més prompte, que la processó és llarga i el ciri és curt…

TOTS A LA MAGDALENA! (1945)

235

- Bé estarà. Seguís, pues, al teu avio. Quina horta més bonica! D’ací dos setmanes tot seran ja plantonades! Mira, ja ens criden en San Roc de Canet…. “Pa i mel, Pa i mel”. Beurem un traguet de l’eixut, fent boca abans… Ahí en la cistelleta duc mitja dotzena de figues rojetes, collides ahir a boqueta nit de prop de l’emparrat del Molí Rubio. Quina figuera més profitosa! Vaja una manera de treballar aquell animalet! Madurant-li les figues peladores ara a d’este temps que ja no queden ni pàmpols! - Hio, Hio…. “Rogante”... Potxiu, estaquirots, que vos empanarem. Tú, “Torrero”, decanta els ramals, si no vols que apesonem i fem volantins, desten-li a Nelo Cosín els caixers… Sooo, guaixque, ara… Menys mal que ja ens hem desembolicat, sense que passe cap sarrasina. - Este Poso és un garroferal que tenia tan bo que se li trenca l’ansa, ma tú que ara tindre que agarrar el mal de cap de fer-lo hort. Però…. En fi, està vist que ja estem a punt d’caçar-nos a taronjades, com deie sempre l’abuelo Xa-xa, el corredor del cànem, que ens va vindre al remat. Ja és hora de fer una rondeta. Tot lo món, toc d’atenció. No és castellonero qui no li pegue un bes ben fort a la carabassa. Bo, bo… Bo és el vi bo - bo és l’aiguardent, Bones les xiques del meu pensament… Ens quedem…. Hiiiliu A ÓN ESTÀS? A LA MAGDALENA - Ja pugen, ja pugen. - L’Alcalde ens va de xistera. En quin salero porte la canya Micalet, l’escolà, porte sombrero de teula i la creu de dia que plou. Quants adornos i petxines ni han a la capa de mossen Xoxim el Retor? Txi, mira, un concejal es pare i compre un xiulet… No ens dormim i fem punta a la saleta de l’ermita i ens convidaran; que hui tots tenen dret a menjar-se una llepoleria obsequiats pel govern de la capital, i si ens descuidem, ja no quedarà res per replegar i farem tard i banyat. Correm, correm; que el que dorm, no regue. “Pum, pum, borroum”, Guac, guac, boooob! Calla, “Monin”, estate quet “Tremendo”, que de tan de lladrit estic ja esmusat. Veus, açò de topar en mig del camp és un inconvenient; perquè el Març carasero se’ns gire en aire i les pedretes es mesclen en els grans d’arròs i la pols li fa la competència a la canella. Ara quan la família vingue de pegar una visteta a la Pedrera i a la Font de la Salut, ens posarem de seguida a dinar. - Els senyorets són els que ho entenen bé. Quasi tots han comprat “l’autobomits”, i a pur de penes han aplegat donant un bordo, fiquen dins i se’n fugen desenfrenats cap a casa, a ón els espere la “papusa”. Enguany han vingut pocs carros, però s’han gastat a muntó mils en els aparellaments. Quan de colorit en les baticoles i en el mantell. Quins sillons més aseats… - Va, ací que no falte ningú, tots agarre-vos a la cullera i a engolir sense cantar, i no cal gastar estovalles ni ganivets. El que no vulgue criticar, que no mire, que ací no el cridem i quan menys bulto més claror. - Xe, què fan aquells destarifats? Mireu a pantxeta i als amics ficant-se tartana i tot en la esglesieta. Però no patiu, que hui és dia de miracles; estan ells tan segurs de no desgraciar-se com el “Vaquero” de curar-se en sec, quan els forc-allistes li aventen tabalà en el camp del Sequiol.

236

CAPÍTOL X: ROMERIA

D’A ÓN VENS? DE LA MAG-DA-LE-NA - Mireu, xiquets, no doneu que desenquetar-nos. Agarreu-vos de la maneta, com els dijousos vos manen els mestres que aneu de paseo. - No vos arrimeu a eixa foguera del mig que vos cremareu… Tú, no rodes eixa branqueta encesa, que et pixaràs al llit. Tira-ho de seguida. - Ací anem massa dones a soles. Crideu a aquells dos homes i en aquest mocadoret blau a la punta d’una canya, que vagen davant, fent de caps de colla. - Ens hem divertit molt, però el mateix que les il·lusions, les festes tan boniques com esta es rematen massa prompte. - Hala, que ja entrem en el Portal de Sant Roc. Aquella aca “careta” corre el doble que el tren de dalt. Tan poqueta faena que hui tenim, i quantes preses ens tocarà passar, si volem sentar-nos al carrer Major per a vore les gaiates. Mira, ja arriben al FORN DEL PLA, les Coquerolles i els acòlits en els farols del Combregar. Encara segueix la canturela de la processó. Oh, vere Deus, Trinus et Unus… Exaudi proces, populi huyus. “Pum, pum, pum, Trac, tracatracatracc…” Ja solten la canterella. Com ara manen els de l’Església, tots els de la Casa gran van en el ciri encès. I els concejals ixen a dotzenes. Els veins a tots. - Quina volta més gran peguen! - Xe, i quines gaiates i quanta hermosura de xiquetes vestides d’angelets, fent el “meneo”. Vaja “postín”! - “Némone”, xiquetes, a retirar-nos que ens hem d’arreglar un poc. Ara mateix eixe sancristòfol de xicot m’ha pegat una xafada que se me n’ha eixit el faldó de la camisa i pareix que em penge la encánguela de Cabanes. - Al menys, ja que el dia s’ha acabat prompte, ens hem desahogat de disfrutar en pau i alegria de tots els del poble i els moltíssims forasters que han vingut i a l’any que ve, que puguem tornar a vore la festa de la Magdalena.

TOTS A LA MAGDALENA! (1945)

237

LES TONADES POPULARS DEL ROTLLO I CANYA

Per: Antonio Gascó Sidro

Des de la seva composició el «Rotllo i canya» és una icona no sols de les festes sinó de la idiosincràsia de l’ésser de Castelló. És la música emblemàtica que per més que se senti, mai cansa, com succeeix en el matí del romiatge a l’ermita del Castell Vell en què la Banda Municipal ho interpreta des de la sortida de la corporació municipal de l’ajuntament fins al Primer molí, o en la desfilada nocturna de la processó de gaiates en què cadascuna de les comissions obliga a l’agrupació de vent que l’acompanya a interpretar la peça de l’immortal Pepe García. Però anem a la història de la composició. Malgrat els intents estatalistes en l’ordre contrari, les festes de la Magdalena van quallar, i molt, Antoni Gascó Calduch, primer intèrpret de la en l’ànim dels castellonencs des de 1945, el primer any de la seva versió cantada de Rotllo i Canya existència. És més, molts dels components de la llavors dita, Junta Central de Fiestas van pensar, immediatament, a utilitzar, en profit propi el ja reconegut certamen de bandes de música, per les seves possibilitats d’eufòrica concurrència, convocant un concurs de pasdobles que, a més de fomentar aquest tipus de competències tan entranyables i habituals des de les últimes dècades del segle passat, descobrira una composició que fora emblemàtica en l’ànim popular. En el periòdic local es va anunciar profusament la seva celebració, alternant la seva festiva informació amb el bastant llastimós veïnatge dels anuncis de racionament d’aliments. Aquestes van ser les bases que van divulgar, reiteradament, els mitjans de comunicació des de finals de l’any 1945: 1. El Concurs és de caràcter provincial i poden presentar els seus treballs tots els músics naturals d’aquesta Província i els d’unes altres que acreditin tenir residència oficial en aquesta. 2. Els pasdobles que presentin els concursants hauran de ser rigorosament inèdits, inspirats sobre motius musicals o amb temes d’ambient popular de Castelló i es titularan «Rotllo i Canya». 3. Tots els pasdobles es presentaran instrumentats a base dels components de la Banda Municipal, és a dir: Un guió-director, 2 flautes, 2 oboès, 1 requint, 4 clarinets primers, 4 clarinets segons, 1 clarinet baix, 2 fiscorns, 2 trompetes, 4 trompes, 4 trombons, 2 bombardins, 4 baixos, 1 bombo, 1 caixa i 1 timbal. 4. La partitura completa de cada pasdoble (guió i instruments) juntament amb un sobre tancat i lacrat que contingui una targeta amb el nom, domicili i residència de l’autor, es presentarà en un paquet tancat i segellat en el Negociat de Festes de l’Ajuntament, indicant en la coberta que és per al «Concurs del Pasdoble».

238

CAPÍTOL X: ROMERIA

5. En els papers de la partitura completa no haurà escrit cap lema, ni cap indicació. Tampoc en la coberta del paquet, ni en el sobre tancat hi haurà senyal ni cap indicació. 6. El termini d’admissió de pasdobles acabarà el dia 15 de gener de 1946. 7. En la data que s’indicarà oportunament s’organitzarà un festival en la Plaça de Toros per a donar a conèixer al públic tots els pasdobles presentats, la interpretació dels quals estarà a càrrec de la llorejada Banda Municipal de Castelló. 8. El públic que assisteixi a aquest festival, serà l’únic tribunal que atorgarà la fallada, emetent el seu vot en les condicions que oportunament es faran públiques. 9. Al pasdoble que obtingui major quantitat de vots públics, se li concedirà al seu autor un premi de dos mil pessetes, quedant a més al seu favor tots els drets que li corresponguin. En la Plaça de Bous, el diumenge dia tres de febrer de 1946, després de sentir les vuit peces que va interpretar, per dues vegades, la Banda Municipal dirigida pel mestre Eduardo Felip el públic va votar, ja que si la festa era per al poble just era que el poble votés allò que havia de representar-lo com un himne que després hauria de cantar, escoltar o ballar. Per aclaparadora majoria (1.262 vots contra el segon classificat que va obtenir 679) el veredicte popular va donar la victòria a l’obra de Pepe García, interpretada en tercer lloc.

La Banda Municipal de Castelló amb el mestre Felip i el concejal de l’agrupacio en el Templet de Ribalta

Al costat de la guardonada, en aquell històric concurs, es van presentar altres set atractives peces entre les quals es poden recordar amén del pasdoble d’Eugenio Macián (qui anys més tard escriuria un altre per a la inauguració, el 20 de febrer de 1971, del nou recinte de la Pèrgola també estrenat per la banda castellonenca), «Dia de la Magdalena» del trombó de la Municipal Vicente Portolés, «Gaiates i traques» de Joaquín Sánchis, requint solista i el que després es va titular «Aires Llevantins» de Bernabé Sánchis, director que llavors era de la Partitura autògrafa original de Rotllo i canya Banda del Regiment i sobretot «Castalia» la qual pels seus indiscutibles valors musicals l’Ajuntament, a instàncies de Felip, va prendre la decisió d’adquirir els drets als seus autors els germans Terol municipalitzant l’obra i agregant-la al patrimoni de la música festera. Com ja hem dit, el pasdoble rei de les festes de la Magdalena, votat en el concurs convocat l’any 1945, va rebre el títol que les bases de la convocatòria disposaven per a la composició que resultés

LES TONADES POPULARS DEL ROTLLO I CANYA

239

Pepe Garcia desfilant amb la banda de la Beneficència

guanyadora: Rotllo i canya. Esta peça estava composta per una sèrie de temes populars, hàbilment enllaçats per altres motius musicals, als quals va posar lletra, amb indubtable gràcia, el doctor Ángel Sánchez Gozalbo, fins a l’extrem que és difícil apreciar que és el que prové de la genuïna inspiració de l’autor i que és el que s’extrau del patrimoni del poble. De la mateixa manera el paral·lelisme amb la música és absolut, atès que el mestre García va saber embastar les tonades folklòriques amb altres nascudes del seu sentiment, amb tanta gràcia, que formen un tot unitari, d’indiscutible personalitat, ple de fertilitat i algaravia. Com veurem a continuació, molts dels temes populars han pogut identificar-se, altres pareixen ser originals d’ambdós autors. Quasi amb tota seguretat pot argumentar-se que ho són els referents a la romeria com a acte fonamental i emblemàtic de les festes. En realitat el tema literari del pasdoble és una descripció d’esta caminada a la Magdalena, sobre el qual es van sobreposant les diverses intervencions dels motius folklòrics populars amb la seua lletra genuïna, que no es va alterar. Això pot explicar les aparents paradoxes de l’acumulació entusiasmada de cançons.

Pepe García amb la banda de la Beneficència

En la partitura original per a veu del Rotllo i canya utilitzada per Antonio Gascó Calduch en l’estrena de la primera versió cantada (duta a terme en l’emissora EAJ 14 Ràdio Castelló, amb l’autor al piano i el seu fill Alejandro a l’acordió) es veuen escrites amb lletra nerviosa en les quatre primeres frases, després de l’armadura en Fa menor, les paraules No me l’encendràs el tio per detràs, que procedeixen de la cançó popular que continua cantant al tio tio tio. Comença el pasdoble amb l’emblemàtic Anem anem (lletra de Sánchez Gozalbo) i música original del mestre García, fins a arribar a una altra cançó popular en la frase i després qui dirà, sobre la qual

240

CAPÍTOL X: ROMERIA

apareix el contracant volat de La carbonerita, una peça tan popular en estes llars com en la resta de la península. El trio de Les penes són segueix a continuació d’una cita a la Tarara (una altra melodia no genuïna del folklore vernacle) amb el roda i cavil·la, rematat, abans d’una primera mutació de to a Fa Major amb el motiu central de l’himne del Club Esportiu Castelló, Pam Pam orellut sobre les notes Do, do, la, si, do, original del trompetista Eduardo Bosch. Va ser José Sanmillán Arquimbau, el director de la Coral Polifònica d’Educació i Descans qui canviaria esta frase (que es veu evident en la partitura original de Pepe García) pel Som de Castelló com una declaració d’identitat pairal de les hosts canores amb motiu de les eixides a l’estranger (concretament en l’Europeade de 1856).

Tonico Gascó Calduch amb el mestre García al piano

Després d’una segona modulació a Sib Major, s’enllaça amb la típica dansa dels nanos del corpus castellonenc Xorrocoxoc, bresquillera i albercoc a què seguix el segon vers de la tonada Mon pare no et nas, concretament el que cita Ma mare és xata. El primer apareixerà en un escapat contracant sobre la melodia de la dansa dels nanos. Amb la canya pel camí tots anirem és una altra cèl·lula d’enllaç propi de José García i lletra de Sánchez Gozalbo, que es tanca amb una invocació a Tombatossals l’heroi mític de Pascual Tirado, partint la frase rematada amb menjarem confits i durs tarrons i a l’ermita pujarem. Em va comptar Manolo Segarra, el fraternal autor del Pregó, que amb posterioritat a este acaball —que ultima la partitura original de cant, després de la que ja no hi ha res escrit— venien uns acords de ban- Pepe García da amb la rematada de l’Himne Regional del mestre Serrano. No va agradar a l’il·lustre apotecari ni a Sánchez Gozalbo, aquest mode de concloure, excessivament vinculat a València, (que si s’entona cantat es veurà que entra molt adequadament, per la qual cosa no es pot pensar que no poguera ser certa la informació) fins a l’extrem de sol·licitar de Pepe García que buscara una altra forma d’acabar el pasdoble. Vindria com a anell al dit per a tal fi la cançó popular sentida en tota la comunitat valenciana El tio Pep en va a l’horta què amb gran gràcia va saber quadrar en l’estrofa final. No hem d’oblidar que en el renaixement de les festes de la Magdalena en 1945, es va buscar per part dels membres de la primera Junta Central de Festes i alguns dels erudits de la Societat Castellonenca de Cultura, que van actuar com a orientadors, una total desvinculació de les festes josefines de l’antiga capital del regne, tant pel que fa al vestit popular de castellonera, com a la forma de la gaiata que havia d’apartar-se el més possible de les falles. Respecte d’això podria recordar-se ací la polèmica, conclosa per Espresati, per a salvaguardar de la foguera els monumentals gaiatos de llum locals. En esta línia de privativa i original identitat, es construïa també, amb discurs propi, un pasdoble que fóra el més genuí de la idiosincràsia del nostre poble. No hi ha dubte que Pepe García va encertar de ple, perquè més encastat en el popular no pot ser i més acceptat, després de tres quarts de segle d’estar en la festa, tampoc. LES TONADES POPULARS DEL ROTLLO I CANYA

241

EL ROTLLO DE LA MAGDALENA: PRIMER SÍMBOL DE LES FESTES

Per: Miguel Pastor García

Fins a l’any 1945 en la capital de la Plana s’organitzaven festejos en diferents ocasions, sense que cap d’ells poguera ser considerat el millor, i molt menys la festa major de la ciutat. Alguns d’ells, coincidien amb l’estiu i en concret se celebraven en finalitzar les collites dels cultius més tradicionals, com les festes de Sant Roc i la Verge d’Agost. També es venerava als patrons de la ciutat: La Mare de Déu del Lledó, Sant Cristòfol i Sant Blai i s’organitzaven unes altres, amb motiu de les denominades Festes de la Magdalena, el tercer diumenge de Quaresma, ja que segons la tradició, l’any 1252 va tindre lloc el trasllat dels nostres avantpassats, des de l’antic poblat de la muntanya, fins al pla on es troba l’actual ciutat. Aquell trasllat va poder dur-se a terme gràcies al permís que, segons document datat a Lleida el huit de setembre del 1251, li va concedir el Rei Jaume I d’Aragó perquè els seus habitants pogueren traslladar-se des de la muntanya on es troba es Castell Vell, al pla que ocupaven els musulmans. Per a això, va donar ordres al seu lloctinent Ximén Pérez d’Arenós qui, al seu torn, va delegar en Alonso de Arrufat perquè delimitara el terreny més apropiat per a fundar una nova població. Quasi set segles després, en concret: l’any 1944, la corporació municipal presidida per l’alcalde don Benjamín Fabregat, va decidir programar unes Festes de la Magdalena dignes de tota la província i, de manera especial la ciutat que era la seua capital; per a això es va crear una Junta de Festes formada per persones capaces d’aconseguir aquells objectius. La Fira i Festes de la Magdalena anteriors a les de 1945, a penes es limitaven a una processó penitencial en la qual un bon nombre de veïns es desplaçaven en romeria, el tercer diumenge de Quaresma, fins al lloc on, d’acord amb els costums i la tradició, van poder residir els nostres avantpassats, amb la finalitat d’agrair l’obstinació i decisió que van posar per a sol·licitar permís i dur a terme el somiat trasllat. Així mateix, quan el temps ho permetia i la ciutat l’autoritzava, també s’organitzava algun festeig taurí en l’antiga plaça de bous situada en el Pany dels Creus o en el nou coso de l’Avinguda Pérez Galdós. Des dels primers anys de la nova vila del pla, mai van deixar els castellonencs d’acudir fins a l’ermitori de la Magdalena i fins i tot a l’antiga església situada a l’interior del propi castell, quan necessitaven sol·licitar alguna gràcia divina. Aquelles processons penitencials les organitzava el clergat i, com era habitual durant aquells anys, a la romeria assistien persones necessitades d’ajuda per a poder participar en els actes programats i igual que solia fer-se en altres localitats, l’Ajuntament els entregava menjar per a passar el dia, als qui pels seus escassos recursos econòmics no podien pagar-li-la. En el cas de les primeres romeries de les quals es té coneixement, l’ajuda consistia en un rotllo, tradició que ha continuat fins als nostres dies. És probable que durant els primers anys de la població del pla, aquells rotllos que s’entregaven a les persones necessitades, s’elaboraren en l’únic forn existent que, d’acord amb els costums de l’època,

242

CAPÍTOL X: ROMERIA

era propietat del batlle i estava situat en la carrer denominat llavors de l’Empedrat i ara Carrer de Cervantes. No obstant això no podria assegurar-se on es van enfornar a partir del segle XIV, quan la població ja comptava amb un miler de veïns i el nombre de forns era de sis a huit, encara que es coneix que eren pastats amb farina, aigua, oli. S’enfornaven com si es tractaren de fogasses de pa, seguint la tradició dels antics “panbenditos”, coneguts també, com a pans de caritat. És probable que aquells rotllos pogueren ser beneïts en les primeres edicions de la romeria, tal com solia fer-se en les processons penitencials; no obstant això, els que són entregats als romers en l’actualitat no ho estan, encara que continuen oferint-se per l’Ajuntament, per a seguir tan arrelat costum. No hi ha cap mena de dubte que el rotllo va constituir el primer símbol d’aquelles primeres romeries que se celebraven anualment el tercer diumenge de Quaresma, per a commemorar el trasllat dels nostres avantpassats a la nova població del pla. Amb posterioritat, amb la canya a partir de l’any 1852, les gaiates des que el retorn de les antigues romeries es feia a la nit; les teles de color verd que es van intentar promoure, sense massa èxit l’any 1952, perquè foren col·locades en tots els balcons de la ciutat; les Cintes verdes que van començar a entregar-se en 1952 als romers; el pasdoble del compositor don José García: Rotllo i Canya, que va aconseguir vèncer en el concurs celebrat el diumenge tres de febrer de 1946 per a triar al que poguera considerar-se himne de les festes, o els mocadors verds que es van voler imposar en 1969, s’han convertit en altres símbols de les nostres festes tradicionals, però no els primers, honor que cap sens dubte al tradicional Rotllo que costejat per l’Ajuntament, s’entrega des de les primeres processons penitencials, al peu de l’ermitori dedicat a Santa María Magdalena. Tan popular i tradicional es va fer el rotllo, com a símbol de les festes, que en l’actualitat n’hi ha de totes les grandàries; des dels més xicotets que poden comprar-se en les paraetes situades als voltants de l’esplanada existent al peu de l’ermita, que porten una cinta verda i un imperdible per a poder-ho penjar del pit, són de sabor dolç i adornats amb anisettes o llavoretes de colors, als més grans que són els que porten al coll els escolans de la comitiva clerical a la seua entrada a la ciutat en la processó de la tornà. Els oficials s’entreguen als qui disposen del corresponent val que ofereix l’Ajuntament, tenen un diàmetre aproximat de vint centímetres i estan fets a l’estil de les fogasses de pa, igual que aquells que se’ls entregaven als pobres.

EL ROTLLO DE LA MAGDALENA: PRIMER SÍMBOL DE LES FESTES

243

ELS ESCOLANETS DE LA ROMERIA

Per: José Miguel Manjón

Enguany, i serà un any més, els “capellanets” participaran en la “Romeria de les Canyes”, que cada any celebrem a Castelló, el tercer diumenge de quaresma. Una Romeria que serveix per a recordar l’origen i fundació de la nostra ciutat, i que, després d’anar passant per diverses etapes, s’ha consolidat fins a ser el que ara mateix és, una romeria alegre amb una gran participació en la qual podem veure tots els estaments de la nostra societat, civil, eclesiàstica i militar. Probablement entre tots els que participen en aquest pelegrinatge a l’ermita de la Magdalena i el Castell Vell, siga aquest grup de xiquets els “escolanets”, als quals ja estem acostumats a veure en la processó, als que se’ls ha dedicat menys temps a explicar la seua raó en tal viatge al passat. Comencen ja a les vuit del matí assistint a la missa de romers en la Cocatedral de Santa María, i en finalitzar aquesta es disposen amb la comitiva religiosa per a, juntament amb la comitiva civil i amb els romers, que esperen en la Plaça Major de la nostra ciutat, iniciar la romeria. A ells s’aniran unint tots els que esperen des de les voreres en el recorregut fins al ’ermitori de Santa María Magdalena. La romeria recorda el naixement de la ciutat de Castelló, quan el Rei Jaume I signara el permís de trasllat el 8 de setembre de 1251. El trasllat es va realitzar en 1252 i aquest fet es commemora cada any el tercer diumenge de quaresma, suposa un “orgull de genealogia”, un símbol de germanor, d’identitat i orgull de pertinença a la ciutat de Castelló, en la qual participen poble, ajuntament i clergat. Ja en 1375 tenim constància de l’existència d’una rogació amb processó fins al Castell Vell per unes pestes de les quals tantes van assolar per aquella època a aquestes terres. També i ja amb semblança a la romeria actual consten documents de romeries penitencials a partir del segle XVI, que es practicaven en èpoques de malalties, carestia o sequera, a llocs de culte situats als voltants de la ciutat. I en la segona meitat del segle el Consell decideix amb el vot del clergat i les autoritats realitzar una romeria a l’any a l’ermitori de la Magdalena. Considerada en els seus inicis com a romeria penitencial demanant ajuda espiritual i aigua, que havia de realitzar-se el tercer dissabte de Quaresma : “…e així mateix fonch proposat per dit jurat que el tercer dissabte de Quaresma acostuma la universitat fer cascun any a la hermita de Santa Magdalena una profesó de pregàries de aygua…” Així es continua durant el segle XVII i és en el segle XVIII quan es consolida la romeria com a celebració popular i apareixen les primeres “gaiates”, participant de forma normalitzada les autoritats, gremis i clergat; i apareixen les primeres referències a la tornada amb detalls del protocol, en la Basílica del

244

CAPÍTOL X: ROMERIA

Lledó i en l’entrada a la ciutat on els penitents porten llums en gaiates de canya. Encara que amb algunes interrupcions per diversos motius, com a guerres o falta de diners s’ha realitzat fins avui, perdent part del seu caràcter penitencial i recordant el trasllat de la ciutat de la muntanya al pla. Notòria va ser durant bastant temps l’absència en la romeria de les autoritats civils que, segons es té constància, fins a 1831 no acorden participar en la romeria, amb anterioritat es va canviar la romeria al diumenge. Coincidint amb el VI centenari en 1852 s’introdueix la canya i els heralds amb maces, a més es modifica l’itinerari. I en el següent centenari en 1952 s’introdueix la cinta verda, més endavant el clergat deixa de participar en la romeria, amb l’excepció d’un sacerdot portador de la relíquia, també els ordes monàstics i els xiquets del col·legi Sant Vicent Ferrer i de la Beneficència, com dèiem els “escolanets”, que ja en l’ordenança municipal de participació en la romeria constaven, van deixar de participar, encara que, i segons tinc constància, en els anys setanta del segle passat van tornar a participar en aquesta. Conten que aquests xiquets, que amb tanta il·lusió participen en la romeria i que entre riures i jocs fan el camí fins as Castell Vell i després la “tornà”, un any, seria pel 2010, en eixir de la Basílica de Lledó va començar a ploure (aqueix any la rogació de pluja va donar un resultat immediat), de tal manera que en arribar al Forn del Plà, la intensitat de la pluja va fer que estiguera la seua vestimenta xopada, com totes, i se’ls va dir si volien deixar la romeria o posar-se a resguard, la resposta va ser unànime, es van negar i van dir que ells arribarien fins a la Cocatedral i així ho van fer. Amb aquest acte van demostrar el seu compromís i responsabilitat, donant una lliçó a tots els que vam tenir l’ocasió d’estar en aqueix moment. Arribat a aquest punt, hem de tenir en compte una altra dada més de la simbologia que suposa aquesta figura: és la seua vestimenta, per què van vestits de manera que ens recorda als monjos dominics. Per a entendre aquest assumpte ens hem de remuntar a l’any 1579 que es funda el convent dels dominics a Castelló de la Plana, l’església dels quals encara perdura, la Parròquia de Sant Vicent Ferrer. Els dominics van alçar el convent en plena horta, fora de les muralles de la ciutat, al costat de la sèquia major, en el Molí Roder i just en el Camí de la Mar. Van decidir nomenar al convent com el de Sant Tomás, encara que popularment se’l coneixia com el “Convent del Roser”, ja que una de les principals activitats promogudes per aquesta ordre és la devoció del Rosari, destacant les festes que organitzaven a l’octubre i al maig, la primera instaurada per Pius V per a commemorar la victòria en la batalla de Lepant en 1571, i la de maig, que va adquirir gran popularitat a Castelló, dedicada a la

ELS ESCOLANETS DE LA ROMERIA

245

Mare de Déu, germen de les actuals festes de Lledó i del Diumenge de la Rosa. L’ordre va estar present a Castelló fins a 1835, encara que amb anterioritat van ser expulsats en dues ocasions, durant la guerra de la independència (1811-1814) i durant el trienni liberal (1820-1823) tornant en totes dues ocasions, fins a l’any citat que en sengles decrets de juliol i octubre determinaven la supressió del convent i el pas de tots els seus béns a l’estat. Posteriorment les comissions d’amortització provincials s’encarregarien de la venda dels béns, que en aquest moment ascendien a un total de 33 immobles, a més d’horts i finques, quedant per definir la destinació del convent i de l’església. La legislació preveia que podrien destinar-se a establiment d’utilitat pública els convents suprimits, amb concessions gratuïtes, sempre que foren destinades per a ús d’hospitals, hospicis, escoles d’instrucció, casernes, presons, parròquies, cases consistorials,… L’Ajuntament va sol·licitar el 3 de desembre de 1842 al Regent del Regne, Don Baldomero Espartero, la concessió del Convent dels dominics per a la instal·lació de la Casa de la Beneficència, concessió que es va fer juntament amb la capella. L’any 1854 es van licitar les obres i, després de la finalització d’aquestes, va començar l’antic convent dels dominics a funcionar com a casa de beneficència, coneguda llavors com de la Misericòrdia. En 1860 s’acorda que la Casa de Misericòrdia tinguera rang provincial i, per tant, va passar a pertànyer a la Diputació. Aquesta va sol·licitar al Bisbe de Tortosa que les Germanes de la Consolació es feren càrrec de la Casa Provincial de Beneficència, arribant la Santa María Rosa Molas, al costat de vuit germanes per a fer-se càrrec de la Casa, encara que ja un any abans s’havien fet càrrec de l’Hospital Provincial. Es va crear en ell una escola de primària, de sords i d’expòsits, arribant a tenir forn de fleca que servia no solament el pa necessari per a la casa sinó també per a l’hospital, i a més comptava també amb taller de sastreria, costura i calçat, a més d’escola de música amb banda pròpia. L’any 1949 va passar a denominar-se Llar Provincial Sant Vicent Ferrer, continuant la labor de les Germanes de la Consolació fins a 1970, en l’actualitat queda d’aquelles èpoques el claustre

246

CAPÍTOL X: ROMERIA

i l’església de Sant Vicent. Per això són coneguts els “escolanets” com els xiquets de Sant Vicent. Se’ls incorpora de forma oficial segons consta en les ordenances municipals esmentant-los expressament des de mitjan segle XIX perquè facen el camí romer, que puguen gaudir del gran ambient que es viu i en el seu viatge, gaudeixen del merescut descans en aqueix paratge incomparable que és la “Ermita de San Roc de Canet”, on agafen forces esmorzant truita de faves i “figes albardaes”, per a continuar fins al turó de la Magdalena, on els espera una suculenta paella. Durant la celebració d’aquesta menjar de germanor, crec sense por d’equivocar-me, que tant el que els ha acompanyat en el camí, com el que espera ansiosa la seua arribada per a compartir aquest moment, s’assega com un més, convertint-se en un formiguer de gent que parlen, ballen, canten i, comptat i debatut, gaudeixen de l’ambient romer. Un altre dels moments importants de la romeria és la tradicional “torná de la romeria”, en la qual de nou en l’ermita de San Roc degusten els rics rotllets, i en la Basílica de Lledó, amb una orxata oferida per la Confraria de la Mare de Déu de Lledó, esperen l’ocàs del sol per a entrar a la ciutat, per a “fundar” de nou Castelló. Precisament crec que en això de “fundar” cada any la nostra ciutat es va inspirar l’autor castellonenc Ricardo Carreras Balado en la seua obra “Rata Grosa”. El Sr. Ricardo Carreras Balado va nàixer a Castelló en 1867, fill del Senador Carreras, el primer a muntar una fàbrica de gas. Va estudiar filosofia i lletres a Barcelona, Saragossa i Madrid. Es va casar amb Carmen Montoya Alemany i va tenir quatre fills. Va fundar el setmanari festiu Don Cristóbal i va dirigir La Tribuna i les pàgines literàries del Liberal, sent referent periodístic a través de el Heraldo de Castellón. També va fundar la revista quinzenal Ayer y Hoy. Intel·lectual de l’època, savi i generós, va compartir la seua vida de periodista amb càrrecs com a regidor, diputat provincial, Comissari real de Foment de la Federació Agrària i fundador de la UNEA. Agut periodista, culte escriptor i caricaturista de premsa, li agradava utilitzar el pseudònim de Kock o el de Llicenciat Torralba. Va fundar en 1919 la Societat Castellonenca de Cultura, al costat de Salvador Guinot, Juan Carbó, Sánchez Gozalbo i Lluís Revest. En 1896 va aparèixer en el Heraldo la crònica magdalenera titulada “Rata Grosa”, que el

ELS ESCOLANETS DE LA ROMERIA

247

Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura va reproduir en 1929 i, al març de 1945, es va tornar a reproduir en el primer gran extra de Mediterrani. Fruit d’un premi en un concurs de caràcter nacional, es va publicar a Barcelona “Doña Abulia”, novel·la costumista de Castelló, citada com Vilaplana, ciutat agrícola i mediterrània on transcorre l’obra. Aquesta constitueix la primera imatge literària de Castelló, amb referent real d’homes i dones de l’època pertanyents a la burgesia financera, artesana i comercial. El Sr. Ricardo va morir el 9 de febrer de 1929. La breu però interessant obra “Rata Grosa” ens dóna una idea de la societat de Castelló de finals del segle XIX, oferint unes boniques pinzellades de l’horta, les platges i el bosc. Ens compta l’experiència de Sentet de Pastera, un xiquet orfe que és triat per a ser Rata Grosa per decret municipal, i que anava a portar aqueix dia “sombrero de teja, ¡nada menos!, como un señor cura, y un farol en las manos para que el sacristán no se rompa las narices…..”, iba a participar en pitanzas y jolgorios”. També al llarg de la seua lectura trobem referències com a la paella dels senyors del clergat i de l’ajuntament, als agutzils, macers i guàrdies, per la qual cosa ens podem fer una idea de la composició de la comitiva oficial en aqueix moment i que ara es manté. La mateixa que entre tant de crit, Sentet descobreix que és la que va a “fundar Castellón, ¡nada menos!” i que el mateix sagristà li aclareix “calla burro, tú no sabes que todos los años nace Nuestro Señor en Noche Buena y se muere todos los años también en Viernes Santo; pues de la misma manera se funda de nuevo Castellón todos los años…”. Amb aqueixa idea finalitza l’obra el Sr. Ricardo en la qual Sentet de Pastera reflexiona: “Me río yo de pensar en D. Quijote cuando de la aldea vino y princesas cuidaban de él i doncellas de su rocino, y me río yo de toda la corte del Rey Artús y de toda la Tabla redonda, pues no hubo jamás alma más llena de entusiasmo, corazón más feliz entre tantos caballeros como lo estuvo el de Sentet el de la Pastera desfilando por las calles de Castellón-¡que venía a fundar!-entre filas de curiosos que

248

CAPÍTOL X: ROMERIA

permitían apenas el paso, llenos los balcones de señoras… Él se creía objeto de la admiración general. ¡Hombre!-pensó una vez-¡Venimos a fundar el pueblo y no traemos mujeres! Cuando terminó la procesión se apresuró a consultar al oráculo con sotana sobre aquel particular y supo, ¡oh hados!, que no venían mujeres porque aquí los fundadores iban a habérselas con unos morazos muy tremendos.” I clar “morazos” sí que hi havien ja que en el terme. En l’època de dominació musulmana tenim constància que estava habitat de forma disseminada, encara que destaca un grup d’alqueries denominades Fadrell. El Regne d’Aragó, ja en l’època del Cid conquistaria les terres situades fins al Riu Millars, la qual cosa li va donar a Castelló una importància estratègica com a primera conquesta en la costa del regne. D’aquesta època són els primers documents que nomenen Castelló, amb el nom de “Kastilgón”, “Castilgone ripa de mare” o “Castilion”. Així el Rei d’Aragó, Sancho Ramírez es va proclamar “Rei d’Aragó, Pamplona, Sobrarbe, Ribargorça, Guelga, Oropesa i Castelló”. Mort el Rei Sancho en 1094, el seu fill Pere I ve a Castelló a entrevistar-se amb El Cid, encara que posteriorment va manar retirar-se d’aquest territori per a defensar-se dels musulmans. En 1181, el rei Alfons II va donar els termes municipals de Castelló i Almassora al bisbat de Tortosa. Cinquanta-dos anys després, en 1233, les tropes del Rei Jaume I van conquistar les terres de Castelló, repartint el territori en senyorius, fet aquest que no va ser del grat del bisbe de Tortosa al·legant el pacte fet amb el rei Alfons II; aquest litigi es va resoldre amb el “laude dels tres bisbes” (arquebisbe de Tarragona, bisbe de València i el d’Osca” de 1242, acabant el castell de Castelló en mans del rei, que el va cedir al seu besoncle Nuño Sancho i d’aquest a l’Infant Pere de Portugal que cediria el castell a l’Orde de Santiago. Un fet que va fer canviar el sentit de la història de les terres castellonenques va ser la revolta dels musulmans en 1247. Després de ser sufocada, van ser obligats a abandonar les terres de la plana cercant refugi en la Serra d’Espadà. Així va recuperar el rei aquestes terres que van ser donades als habitants cristians, començant a interessar-se aquests per baixar a la Plana a cultivar les terres donades. I en 1248 comencen els cristians a ocupar les alqueries abandonades. Pere de Portugal decideix elevar una queixa al Rei Jaume I, el qual decideix que la seua dona Violant d’Aragó decidisca sobre aquesta situació que, mitjançant sentència de 27 de febrer de 1249, disposa que l’Infant Pere de Portugal accepte la població feta pel rei i que mantinga a la seua família i 35 soldades al Castell de Castelló. Posteriorment el rei en 1250 atorga els permisos necessaris per a la donació de cases i terres als habitants de la Plana, establint el seu principal nucli de població en l’alqueria de Benàrabe. Davant el descontentament de l’Infant, el rei Jaume I es va apropiar del castell de Castelló i li ho va lliurar al seu lloctinent Ximen Pérez de Arenós, qui el 8 de setembre de 1251 va ser autoritzat mitjançant “Carta de Poblament” a traslladar la vila a qualsevol lloc apropiat dins del seu terme, d’ací la tradició situant la data de trasllat en el tercer diumenge de quaresma de 1252. I així, en finalitzar cada any la “tornà”, cada romer ens sentim com els “escolanets”, que amb tant encert descriu el “licenciado Torralba” en la seua obra: “Aquella noche casi febril, sintió reproducirse Sentet todas sus impresiones del día, y revolviéndose inquieto se defendía bravamente de un morazo que quería cautivarle… ¡Qué peligros! ¡Qué angustias! Pero todo lo daba por bien empleado. ¡Quién le quitaba a Sentet el de las Pastera haber sido un día rata grosa.”

ELS ESCOLANETS DE LA ROMERIA

249

LA TORNÀ

Per: Vicent Farnós de los Santos Vocal que va recuperar la Tornà l’any 1989

Va ser l’any 1988, quan es va constituir la Fundació Municipal de Festes i posteriorment la primera Junta de Festes de Castelló, que va presidir Sebastián Pla Colomina. Era Alcalde de Castelló Daniel Gozalbo Bellés pel Partit Socialista i primer Tinent d’Alcalde Hipólito Beltrán Armiño pel Centre Democràtic i Social, component la Junta de Govern de l’Ajuntament sis membres del Partit Socialista i tres del Centre Democràtic. Vaig tenir l’honor de formar part d’aquella primera Junta democràtica, en la qual em vaig responsabilitzar de l’organització de la Romeria de les Canyes, acte central que dóna sentit a les nostres festes. En paraules de Sixto Barbera, que anys més tard també seria president: “…al febrer de 1988, l’Ajuntament va celebrar un ple monogràfic sobre festes. Després d’una llarga negociació, es va aprovar una proposta consensuada per tots els grups polítics amb l’objectiu de triar una comissió assessora

250

CAPÍTOL X: ROMERIA

que s’encarregara de redactar els nous estatuts. El següent pas va ser la convocatòria d’una Assemblea de Festes, on es van aprovar els estatuts de la Fundació Municipal de Festes amb tres abstencions i cap vot en contra. A penes uns minuts després, Sebastián Pla va ser nomenat president de la primera Junta de Festes de Castelló per als anys 1989 i 1990. Per primera vegada, érem els festers els que anàvem a organitzar les festes sense cap intromissió política. Aqueixes ganes de renovació es van traduir en nombrosos canvis. Va ser en aquella època quan es van introduir nous actes en el programa de les festes de la Magdalena, alguns dels quals s’han convertit en referents amb el pas dels anys. Treballàvem amb il·lusió i tractant d’oferir solucions als problemes que sempre apareixen. Avui, tres dècades després, podem afirmar que, gràcies a aquell impuls, les festes van millorar de forma sensible, sobretot, referent a la major participació per part dels diferents col·lectius festers.”

Aquella primera Junta de Festes va tenir la següent composició: PRESIDENT:

Jacinto Domínguez Lluna

Sebastián Plá Colomina

Vicente Farnós de los Santos

VICEPRESIDENTS:

José Miguel Juan Viciano

José Roselló Guaita

Juan Antonio Llopis Nicolau

Sixto Barberá Ferrando

Jorge Moll Bernad

José Ramón Navarro Albert

Casto Moya Macías

SECRETARI:

Nicesio Natal Valero

José Luis Serrano Fabregat

Francisco Pascual Mas

TRESORER:

Consuelo Pastor Verchili

Antonio Carlos Pérez Díaz

Juan Jose Pérez Macián

VOCALS

Ignacio Piqueras Badía

Juan Vicente Bellido Zafont

Juan Prades García

Elisabeth Breva Aimerich

Vicente Ramos Andreu

Manuel Castellano Ribes

Javier Roig Varoch

Mª Ángeles D´Amato Martín

Miguel Vidal Pontones

LA TORNÀ

251

Un dels primers objectius de la nova Junta de Festes va ser recuperar antigues tradicions, lamentablement perdudes, que donaven sentit i pòsit al dia central dels festejos magdaleners. El primer pas va ser recopilar tot el cerimonial de la Romeria, confeccionant una “Consueta” que van elaborar els membres de la Colla de Cantors. En aquest sentit va ser fonamental recuperar “la Tornà” de la Romeria, perquè des de 1942 fins a aquell any de 1989, la rogació se celebrava mutilada. La Junta va proposar aquesta recuperació que va ser acceptada per l’Ajuntament, el qual per a ratificar-la formal i oficialment, va publicar el text complet de la Consueta en una edició numerada i en una altra popular per a major difusió. Així doncs, aqueix any el Clergat de la Cocatedral de Santa Maria, amb Daniel Gozalbo com a alcalde i Eva Vilarroig, Reina de les Festes, juntament amb un important número de Castelloneros, van poder celebrar “la Tornà”, tornant la comitiva pel camí tradicional i fent estació en la Basílica de Lledó com havia sigut costum fins a 1941, complint amb el refrany popular tan conegut que diu: “Si vas a la Magdalena i no pregues a Lledó, no digues a boca plena que eres fill de Castelló” L’entrada a la ciutat, en aquella vesprada del tercer diumenge de quaresma de 1989, va ser realment emocionant, perquè allí, en aquell instant, els romers percebérem el vertader sentit de la “gaiata” com la llum que va il·luminar la fundació de Castelló. L’acte de “les tres caigudes”, va merèixer tota l’atenció i des d’aquell any figura en el programa oficial de les festes fundacionals. En el Forn del Pla, van tornar a unir-se en una les dues processons, la que baixa del Castell Vell i la que surt del cor de la ciutat per a homenatjar els que un llunyà dia de 1252, van fundar nostre volgut Castelló. “Lloat siga Madona Sancta Maria del Lledó”

252

CAPÍTOL X: ROMERIA

LA PROCESSÓ DE PENITENTS

Per: Carmina Usó Vicente

El dia de la Magdalena, tercer diumenge de Quaresma, quan es fa de nit, té lloc a Castelló la nomenada “Processó de penitents” que desfila pels principals carrers de la capital. És un dels actes més antics que romanen de les nostres Festes Fundacionals, així doncs, junt amb les Confraries, podem veure als Apòstols, a les Tres Maries i gaudir de les representacions d’escenes de la vida de Maria Magdalena en els carros triomfants. A primera hora del dia, “La Romeria” ix de la Cocatedral de Santa Maria cap a l’ermita i a la vesprada torna a la ciutat, fet que es coneix popularment com “La Tornà”, la qual fa la seua entrada pel Forn del Pla. Prèviament es reuneixen en la Capella de la Sang, la Confraria de la Sang i els membres del Col·legi Apostòlic “Els Apòstols”, per a eixir a rebre a la romeria, la qual cosa és una antiquíssima tradició que data quasi des dels principis de la fundació de la Confraria en el segle XVI. Antigament els confrares eren convocats una mica abans del “toc de vespres” del Fadrí i a més a més aquest dia no s’efectuava “el senyal del lladre” que marcava el tancament de les portes de la muralla. Quan arribava a la ciutat, la comitiva oficial descansava en l’ermita de Sant Roc del Pla, actualment desapareguda, enclavada on ara està el Col·legi de la Verge de Lourdes al costat de l’estadi Castàlia, allí esperaven el senyal que marcava que la processó havia eixit de la capella de la Sang i que anava al seu encontre. Així doncs en l’antiguitat, la tornà travessava les muralles de la ciutat pel Portal de Sant Roc, que es trobava en el que ara és el final del carrer Sant Roc, per la qual cosa una vegada recuperada aquesta tradició l’entrada es fa exactament pel mateix lloc.

LA PROCESSÓ DE PENITENTS

253

“La Revista Castellonense”, en el seu número 65 del diumenge 19 de març de 1865, ens explica amb detall la composició i orde de la processó d’aquest any de la següent manera: 1. “Trencarà la marxa un piquet de cavalleria de la Guàrdia civil. 2. Seguiran els Reis d’armes, pobres de la Casa de Misericòrdia i orfes de Sant Vicent Ferrer, part del Clergat, Municipalitat i la banda de música, que es retiraran a l’Església parroquial per la plaça de la Neu. 3. Diverses parelles de xiquetes vestides amb vestits de gala al·legòrics, portant cadascuna un ciri i un ram de flors. 4. Un adornat carro descobert, en el qual es representarà la conversió de Santa Maria Magdalena, a l’escoltar per primera vegada la Divina paraula. 5. Seguiran moltes xiquetes menors de dotze anys, vestides amb vestit de penitència 6. Un altre carro representant l’acte de quan la Magdalena ja penedida es va prostrar als peus del Salvador, despullada de les gales mundanes. 7. Parelles de joves majors de dotze anys, amb vestits de penitent. 8. Seguirà un altre carro en el qual es veurà a Santa Maria Magdalena al costat del Sant Sepulcre. 9. Cinquanta joves vestides de negre portant cadascuna un dels atributs de la Passió del Senyor. 10. Al quart carro es col·locarà una gruta, i en ella la Magdalena custodiada per tres xiquets amb bonics vestits d’àngel. 11. La Confraria de la Puríssima Sang de Crist, portant trages de vesta i veles encarnades. 12. Els Apòstols excepte Sant Joan i Sant Maties. 13. La Confraria del Santíssim Crist en el Sepulcre. 14. Jesús crucificat, i als seus peus la Verge acompanyada de l’Apòstol Sant Joan, Maria Magdalena i Maria de Cleofàs. 15. La creu parroquial precedint als altres clergues. Catorze belles GAIATES, unes de cristall amb llums de colors, unes altres amb ciris verds i l’última de majors dimensions i amb brillants adorns, se situaran en els punts corresponents per a major lluïment de la processó. 16. Es tancarà aquesta amb un piquet de tropa.” Antigament l’organització dels carros triomfants va ser encarregada als principals gremis de la ciutat, així doncs el gremi dels moliners estava a càrrec del primer carro, el de forners i el d’ordinaris, del segon i del tercer i finalment el gremi dels llauradors, el més important de la ciutat, eren els encarregats del quart carro. Al voltant d’aquesta processó de penitents i remuntant-nos als últims anys del segle XVIII i primers del XIX, cal dir que són conegudes nombroses prohibicions dictades per les autoritats religioses i civils com a conseqüència dels disturbis que es produïen durant en el transcurs d’aquesta processó, que van motivar en nombroses ocasions la suspensió de la processó nocturna. En 1768, la Confraria de La Sang recorda als seus confrares l’obligació de participar en aquesta processó “cooperando en esta cuestión a fin de que no se pierda esta devoción tan antigua”.

254

CAPÍTOL X: ROMERIA

El 6 de març de 1790, l’Alcalde En Josep LLuis Beneyt va decretar que les dones que eixien en la processó de “magdalenes penitents” fer-ho només fins a l’edat de 9 anys, ja que semblava que les penitents que desfilaven no eren prou pudoroses i que s’exhibien en públic la qual cosa produïa bastants disturbis entre la població masculina de l’època i es va arribar als límits d’haver de cridar a l’ordre als habitants. L’any següent, 1791, a més a més del que s’havia dit abans, es va ordenar que la processó s’acabara abans de posar-se el sol per evitar actituds indecoroses. En el llibre de Juan A. Balbás, “Casos y cosas de Castellón” premiat als Jocs Florals de lo Rat Penat de València en 1883, l’autor ens relata curiositats com aquesta: “El abuso de penitentas y penitencias había llegado a un exceso intolerable entre las mugeres de todos estados que servían de gran escándalo”. En 1873 Bernardo Mundina ens diu que “Centenares de niñas y mujeres vestidas de penitentes unas y de magdaleneras otras, forman esta procesión. El traje que generalmente se lleva es una túnica morada, un crucifijo en la mano izquierda y una vela en la derecha, con el pelo tendido sobre la espalda y hombros; hay parejas de mujeres que vestidas de negro con la mantilla tirada a la cara y un crucifijo de enorme peso y tamaño casi natural, caminan llevando tendido en sus brazos aquel Señor, cuyo paso se comparte terminando la carrera muertas de cansancio, pero satisfechas de haber cumplido fielmente su promesa.” Actualment la processó és presidida per la imatge de Jesucrist Crucificat, imatge de l’escultor castellonenc Joan Baptiste Adsuara i és portada pels clavaris de la Confraria de la Sang. Des de la seua eixida de la capella de la Sang, recorre pel carrer Sanahuja i s’adreça cap al Forn del Pla on tindrà lloc la trobada de les dues comitives. En el moment de la trobada, té lloc l’acte de les tres caigudes, acte de veneració de la Creu protagonitzat per tres xiquetes que encarnen les figures de les tres Maries (Maria la Mare de Jesús, Maria la de Cleofás i Maria Magdalena) i un xiquet que representa la figura de Sant Joan. Aquest acte només es realitzava al Forn del Pla i al finalitzar la processó abans d’entrar en la Capella de la Sang però, a causa de la seua popularitat, també es fa davant de la tribuna d’autoritats. Per indicació de l’ antigament anomenat “agüelo Reverències”, les tres Maries i Sant Joan inclinen tres vegades el cap i efectuen tres genuflexions davant la imatge del Crist Crucificat. L’acte dels 3 caigudes es realitza en un espai simbòlic, tancat pels extrems per la clerecia de la romeria i els clavaris de la Sang i flanquejat a una banda i l’altra pels membres de Col·legi Apostòlic. Un apostolat realment excepcional, perquè no apareixen en les seues files ni Sant Maties ni Sant Joan que acompanya a les tres Maries. Com anècdota dels Apòstols cal dir que, en temps anteriors, els seus membres eren representats per persones contractades. En principi, llogaven els trages a “Casa Insa” de València i es vestien per a la processó en els baixos de l’antiga Casa Sindical o en els de la Diputació Provincial d’on partien ja en formació. LA PROCESSÓ DE PENITENTS

255

Però va ser amb motiu de la celebració del VII Centenari de la ciutat, en 1952 quan en un porxe de l’Ajuntament es van trobar uns fardells que resultaren ser uns antics trages d’apòstols, comprats, segons consta en Acta de sessió de 25 de gener de 1862 per un import de 8.000 quinzets. Com mostraven prou deteriorament es va decidir que foren restaurats per les monges Caputxines de la nostra ciutat. L’any 1957 un grup de castelloneros va constituir el nou Col·legi Apostòlic de Castelló, el seu fundador va ser Manuel Sanz Blanco, cap de protocol de l’Ajuntament de Castelló, encara que ell mai va participar en la desfilada processional. En 1977, i a fi de garantir la tradició i permanència del Col·legi Apostòlic, es va fer traspàs del mateix a la Germandat dels Cavallers de la Conquesta, els que segueixen les normes i costums del Col·legi Apostòlic. Finalitzat l’acte de les 3 caigudes, s’inicia la processó nocturna pels carrers de la ciutat, desfilant en primer lloc la comitiva religiosa i cívica que torna de la Magdalena, amb la clerecia, els romers que tornen i la Reina de les Festes amb les seues Dames de la Ciutat, i per últim la corporació municipal i la banda municipal de música, finalitzant a l’interior de la Cocatedral de Santa Maria, d’on havien partit al matí. Després d’entonar el Glòria Patri en acció de gràcies a la Santíssima Trinitat pel final de la rogativa, la corporació municipal retorna a l’ajuntament acompanyada pels macers i els guàrdies de camp, mentre voltegen les campanes del Fadrí. A continuació i a escassa distància de l’anterior comitiva, desfila la processó de Penitents en la que, en l’actualitat, participen els Apòstols i les diferents confraries de la Setmana Santa de Castelló. La Confraria de la Puríssima Sang desfila en últim lloc, presidida per la imatge del Crucificat portada pels clavaris. En aquesta part desfilen les tres Maries amb Sant Joan i es tanca la comitiva amb “la revestida” integrada pel Prior de la Puríssima Sang revestit amb capa pluvial d’acord amb el temps de quaresma. Després desfilen els quatre carros triomfants amb escenes de la vida de Maria Magdalena.

256

CAPÍTOL X: ROMERIA

Cal dir que en 1852, VI centenari de la fundació de la ciutat, encara desfilava el carro que portava a Sant Miquel i al dimoni, representant la lluita del bé i del mal i que en l’any 1860 es va substituir per “els xiquets que porten gaiates il·luminades” que eixien darrere del carro de la Magdalena Penitent. El primer carro triomfant escenifica la Magdalena profana, el segon, quan Maria Magdalena, a casa de Simón el fariseu, llava els peus a Jesús amb llàgrimes de penediment i els eixuga amb els seus cabells (de vegades aquest carro ha sigut confós amb l’últim sopar de Jesús). El tercer carro triomfant és en el que figura el Calvari i el Sant Sepulcre i finalment el quart carro en el qual hi ha una cova i dins d’ella i d’esquena figura la Magdalena penitent . Fa molts anys i segons contalles populars es deia que cada xica que exercia el paper de la Magdalena penitent es casava abans de finalitzar l’any. Com he dit abans, els encarregats de l’organització dels carros triomfants eren els principals gremis de la ciutat, però ja en 1989 es va fer càrrec l’Associació de Tarsicis, secció juvenil de l’Adoració Nocturna, sent actualment la Germandat de Pau i Caritat l’encarregada. Tot seguit es dona pas a la desfilada de les dèneu gaiates de la ciutat i a les seues comissions. La processó de penitents que és la primera processó que se celebra a Espanya en el temps de la Quaresma, finalitza des de fa segles, a la Capella de la Puríssima Sang a la Plaça Maria Agustina del nostre benvolgut Castelló.

Bibliografia:

“La Revista Castellonense”, (nº65 19 de març de 1865); “Casos y cosas de Castellón” (J.A. Balbás, 1883); “Historia de Castellón y Geografía de su Provincia” (Carlos Sarthou Carreras, 1912); “Del Castellón Viejo” (Vicente Gimeno Michavila, 1926); “Festa, historia de las fiestas de Castellón” (Josep Miquel Francés Camús - Levante de Castellón, 1994); “La Magdalena, del mito a la actualidad” (Alvar Monferrer Monfort, 2004) i Confraria de la Puríssima Sang de Jesús

LA PROCESSÓ DE PENITENTS

257

DES DEL COR D’UNA GAIATERA

Per: Elisabeth Breva Almerich GAIATERA 100% M’han demanat els companys de la Gaiata 1 Brancal de la Ciutat, la meua altra Gaiata, i més concretament l’amiga Estela -com negar-me!-, que us parlara de la meua experiència en la Desfilada de Gaiates. Sent dir-vos que la redacció no és el meu fort, però, us assegure que us parlaré des del cor d’una Gaiatera. Recorde, perfectament, el primer any que desfilava. Va ser, sota la vostra insígnia, la de Brancal de la Ciutat. Per aquella època, les comissions desfilàvem vestits de carrer, elegants, amb trage jaqueta, no com ara. Com a anècdota us diré que recorde a la meua mare cosint fins a l’última hora perquè la seua xiqueta estrenara vestit aqueixa nit. Eren uns altres temps. GRÀCIES MAMA. El que sí que és cert és que no hi ha res més important per a un/a Gaiater@ que poder desfilar, acompanyant el teu monument-Gaiata. En ella va reflectit tot l›esforç que tots els membres de la comissió, començant per aquells que ixen als carrers demanant col·laboració dels veïns del sector, publicitats, gestió de subvencions, col·laboracions; en definitiva, tota la COMISSIÓ, de manera abnegada, ha aportat perquè aqueixa màgica nit s’il·luminen els carrers de la nostra ciutat. Jo, personalment, he tingut la sort d’anar canviant la meua ubicació, dins del seguici gaiater que acompanya a la seua Gaiata. Amb vosaltres, en el si de la comissió de la Gaiata 1, vaig començar quan vaig passar a la comissió major - perquè, per aquells temps, els xiquets no desfilaven- com a Dama d’Honor, com a Madrina d›Honor i, per fi, com a la Madrina de la Gaiata. No podia ser més feliç! Em sentia tan orgullosa de la meua Gaiata i tots els aplaudiments i vitols dels amics de Brancal de la Ciutat em van portar en volades. Un any després el somni seguia, però la meua ubicació es retardava uns metres. Vaig tindre el gran honor de ser triada Dama de la Ciutat, acompanyant a Mª José Peña, -la meua Reina-. Juntament amb les meues inseparables amigues, ja des de llavors, Gloria, Natalia, Paloma i Inma (d.e.p.) vam gaudir des de la nostra talaia privilegiada. Un any sabàtic donava pas a una nova experiència dins del món de la festa. Prenia la determinació, abrigallada per un bon nombre d’amics -per cert amb un passat comú, haver sigut membres de Brancal de la Ciutat- d’assumir la presidència d’una comissió de nova creació: Sequiol. Per primera

258

CAPÍTOL XI: LES GAIATES

vegada, una dona assumia aquest repte, fins ara, exclusiu dels homes. Una nova ubicació, dins de la desfilada de Gaiates, tancant la comitiva i abrigallada per la meua Junta Directiva. Per davant, tots ells, els “culpables” de tots els nostres èxits en post de l’embruixadora llum de la nostra primera Gaiata. I em va agradar o, almenys això sembla perquè, anys després, ací seguisc, molt orgullosa de la meua nova gaiata: GAIATA 15 SEQUIOL. Com deia, per a tots els que tenim la Gaiata en el nostre cor i pensem que és l’essència de la nostra festa, la Desfilada de Gaiates és l’expressió màxima del nostre orgull de genealogia. Per això, entenem que aquest acte ha de ser seriós, solemne i amb respecte per a tot els que presenten el seu il·lusionant treball desenvolupat durant l’any per a mantenir i fomentar la nostra més entranyable tradició. Per això, deixeu-me fer la següent reflexió: no es podria obviar això de “la volteta”? És groller, es pren com una cosa graciosa, però que es converteix en un atac a qui, responsablement, no ho fa. Hi ha altres desfilades que donen peu a això i molt més... la desfilada final, per exemple. Crec que és deure de tots, públic i comissionats, retornar el senyoriu a aquesta desfilada. No vull amb això imposar un criteri, sinó manifestar la meua humil opinió perquè servisca de reflexió. Des de la posició de la Presidència de la Comissió, en la desfilada de Gaiates, és impressionant la visió que es té. Obrint la comitiva, els estendards seguits dels dos monuments gaiaters, portats

DES DEL COR D’UNA GAIATERA

259

per aquells que, directament, l’han anat construint -ací, us demane que se’m permeta una segona llicència: estar envoltant al nostre símbol per antonomàsia requereix un mínim de criteri per això reivindique anar adequadament vestit per a l›ocasió. L@s Sequiol@s, des de fa molts anys, vam decidir que per a acompanyar els nostres monuments era IMPRESCINDIBLE vestir de llauradora o de saragüells. A continuació tots els xiquets que conformen la comissió infantil -ara sí que participen i comencen a viure, de primera mà, aqueixa emoció que t’embarga quan desfiles amb la teua Gaiata i la gent premia el teu treball. És l’embrió del futur gaiater, perfectament coordinats per les persones col·laboradores -treball encomiable el que fan-. Presideix la comissió infantil la Madrina vivint moments inoblidables. És el seu moment i centenars de Bonica! emocionen el seu ser. Amb les Dames d’Honor, inicia la desfilada la comissió major. Somrients, il·lusionades i molt emocionades, desfilen amb gallardia i al ritme que marquen les notes del Rotllo i Canya. Darrere elles i presidint el carrer, la Madrina, orgullosa de lluir les seues millors gal·les acompanyant la Gaiata. Milers de somriures i salutacions projectades pels harmònics moviments del seu mocador -com només sap fer-ho la dona castellonera- agraeixen els crits i vitols del respectable. Com a escorta reial, a la seua esquena, la comissió -no tota perquè dins d’una comissió hi ha moltes tasques que impossibiliten poder desfilar a tots però, així i tot, estan tots representats- i la Presidència. Aquest últim és -i ho ha sigut en díhuit anys i ho serà aquesta Magdalena 2020- la meua actual ubicació, i vull fer públic l’orgullosa que em sent d’encapçalar aquesta magnífica família Sequiolera. Ah!... no vull oblidar-me dels/de les Sequiol@s que, en cada cantonada, victoregen als seus companys. TOTS són part d›aquesta família. A la Gaiata 1 Brancal de la Ciutat, la Gaiata que em va veure nàixer com a GAIATERA, li dec moltes experiències i vivències però vull agrair-los, de cor, que m’hagen ensenyat el genial que és ser d’una comissió de sector, on es treballa molt -cert-, però on està l’essència de les nostres festes, el més emblemàtic de les nostres tradicions i on es generen llaços d’amistat eterns. I no vull oblidar-me de la meua actual Gaiata la 15 Sequiol, que m’ha permès poder desenvolupar aqueixes experiències adquirides i on he pogut continuar contribuint a fomentar les nostres més arrelades tradicions. I, sobretot em sent molt orgullosa de pertànyer a aquest món: LA GAIATA

260

CAPÍTOL XI: LES GAIATES

Arrere en el temps

“LA ÚLTIMA GAYATA” (1945)

Per: Carlos G. Espresati

El malmès Pepe Pascual Mirona va escriure un preciós conte, “La darrera gaiata”, inclòs en el seu llibre “De la meua garbera”. Amb la salada gràcia de la seua ploma va pintar un divertit episodi magdalenero, per compte i risc de tres borratxets que tornen de la romeria vernacla, donant ensopecs i simulant una grotesca paròdia de les gaiates processionals. Com arriben a la ciutat vacil·lants i fora de temps, quan ja les processons s’han dissolt i la gent es torna cap a caseta, ells, molt beodament dignes, desfilen pels carrers, així, sense importar-los la desbandada del públic presurós, ni la xiulada dels guasons que es paren en veure’ls. Aquesta burlesca gaiata és l’última, perquè és la que va després, apartadament darrere de les altres que van passar en la teoria multicolor de les llums de la processó. Jo vull parlar de la gaiata última, no la que ocupa el darrer lloc en l’espai, sinó la que puga ser l’última en el temps, això és, la que pose

“LA ÚLTIMA GAYATA” (1945)

261

punt final i acabament a tot el llinatge gaiateril: un muntonet de cendra, segons tots els auguris, que és l’única resta de les flames. “Perquè anhela volar la flama és bella”, podem dir imitant l’èmfasi d’anunziano, però la bellesa de la flama li la dóna la llum, i no la calor. La calor és la tortura despietada, que castiga i redueix a cendres; la llum és el goig, l’exaltació, la glòria radiant. En la foguera no podem separar l’element candent, útil per al martiri purificador, de la seua aurèola radiant i lluminosa, glorificadora. I aquesta és la bellesa del nostre signe típic, autòcton: la “gaiata”. No oblidem que l’única motivació de la Gaiata, tant pel seu origen com per la seua fi, és “la llum”; aquest ha de ser el tema principal, el protagonista de qualsevol interpretació artística que vulga intentar-se del nostre símbol magdalenero. He vist, amb llàstima, la desorientació d’alguns esbossos de les “gaiates monumentals” que han d’erigir-se als nostres carrers - si la benevolència del Jurat i de les Autoritats el consent - en els que pesa massa el record o la fascinació d’altres monuments festers que s’erigeixen en diverses poblacions. Al·ludisc a les “falles” que mai, ni pel seu remot motiu, quan eren simples fogueres (que va ser el d’eliminar fems i parracs) ni per la seua intenció posterior quan es van convertir en plàstiques paròdies d’un succés del veïnatge (que va ser el de satiritzar vicis) ni per la seua final destinació (que és la d’aniquilar en el foc purificador el vici ridiculitzat), han de confondre’s amb l’al·legoria ideològica de la nostra gaiata, que és goig de llum i no el tèrbol de fum, record de virtuts cíviques i no vilipendi d’immortalitats de barri. És guardó i no càstig. Noble i saludable és la missió de la sàtira moral feta imatge vulgar, i l’exemplaritat dels seus efectes i la gràcia artística amb què en els al·ludits monuments efímers d’altres pobles s’aconsegueixen plasmar anècdotes i rondalles de dinàmic enginy, però res d’això resa amb l’ètica afable del nostre peculiar caràcter castellonenc. Pretendre condemnar la “gaiata” - símbol virtuós - al mateix fi tràgic que la “falla” - al·legoria crítica d’un vici - és un contrasentit absurd, perquè confon en un mateix anatema el venerat i el nefand, i l’aberració de la sentència de foc només podria disculpar-se per la ignorància de qui intentara encendre’l. Medite qui tinga la tea a la mà, abans d’aplicar-la, si en cremar una “gaiata” no destruirà amb l’emoció evocadora de nostres més santes tradicions ciutadanes, la possibilitat que renasca de les seues cendres en endavant, i siga la “gaiata” cremada, per sempre, “l’última gaiata vertadera”. (Traducció pròpia de “La última Gayata” publicat al Periódico Mediterráneo el 4 de març de 1945)

262

CAPÍTOL XI: LES GAIATES

GAIATES MONUMENTALS & GAIATES INDIVIDUALS

Per: Vicente Cornelles Castelló Llicenciat en Ciències de la Informació i Periodista “El paper principal de la gaiata ha de confiar-se a la llum i al color” (Jaime Nos) És un dels grans dilemes de les festes de la Magdalena en la seua estructura actual encara no resolt: gaiates monumentals, les de les comissions de sector i alguna entitat, i les gaiates individuals (gaiates de mà), de particulars, colles, poques és la veritat, i també d’alguna institució gaiatera, com és el cas de la gaiata Crèmor. Soles les primeres o les segones i/o ambdues alhora? Una qüestió que, opinió personal, en comptes de minorar la importància dels símbols magdaleners, el que fa és enriquir-los, i elevar-los a la categoria d’art que desfila en la nit del tercer diumenge de Quaresma a Castelló. Dues visions de les lluminàries festives que poden ser perfectament compatibles en una aposta per la llum de Castelló, enfront del foc de les altres dues capitals de la Comunitat Valenciana en les seues respectives festes populars, les Falles i les Fogueres. La primera referència escrita sobre les gaiates apareix en el llibre del pare Vela sobre la vida de la religiosa Sor Josepha María del Real Convent de les Monges Caputxines de la capital de la Plana. Llucanes que “converteixen la nit en clar dia” i portades per “homes abillats a la manera antiga” per a il·luminar la processó del retorn oficial de la romeria. Estem parlant de 1774, per la qual cosa abans d’aqueixa data possiblement aquests suports de llums com a cresols ja existien amb gènesis en l’Edat Mitjana, pocs anys després del trasllat de la població de la muntanya al pla, entre la història i la llegenda, basament de, primer l’anual rogació a l’ermita de la Magdalena, després, en el segle XIX i principis del XX com a Fira i Festa de la Magdalena,

GAIATES MONUMENTALS & GAIATES INDIVIDUALS

263

el diumenge i el dilluns d’aqueixa tercera setmana de Quaresma i, més tard, a partir de 1945, amb l’estructura de festejos magdaleners, tal com els coneixem ara, i quan es compleix el 75è aniversari de l’inici d’aquesta etapa daurada de les festes majors de Castelló. És en el segle XIX, i des d’una concepció i influència del “Barroc tardà”, com indica Àlvar Monferrer en el seu llibre “La Magdalena. Del mito a l’actualidad”, quan sorgeixen les arquitectures efímeres de llum en pla monumental. Grans plataformes per a rendir culte a la llum, les que anuncien ferventment la resplendor del que significa el dia de la Magdalena per a la ciutat, una jornada joiosa en forma de rogació i a la qual se sumen des de temps immemorial tots els castellonencs, en el marc de les celebracions del VI Centenari de la Fundació de la ciutat en 1852. Així, aquell any va desfilar una “grandiosa procesión de las gaiatas por las calles Enmedio y Mayor”, com compten les cròniques de l’època. Quatre anys més tard, el propi ajuntament instal·la als carrers per on havia de discórrer la desfilada nocturna, uns suports per a il·luminar les gaiates que estaven apostades en les voreres, i animava als ciutadans a encendre-les. Gaiates monumentals i lluminàries individuals que subsistien plàcidament al Castelló de finals de segle. Grans monuments de llum que aconsegueixen la seua màxima expressió durant aquella època l’any 1914 amb la realització de quatre obres d’art gaiater a càrrec del pintor Castell per a l’Ajuntament, Regiment d’Infanteria Tetuán 14, Cambra Agrícola i Gremi de San Isidro. Mentrestant, prèviament en 1863 el consistori encarrega la realització de sis gaiates individuals “de variadas formas y profusión de luces de colores y que desfilan entre los grupos de penitentes” en la nit del tercer diumenge de Quaresma. Unes lluminàries portades a mà que poc després arriben a ser 14, i que algunes d’elles arriben als nostres dies, i que es guarden actualment en el Museu Etnològic del carrer Cavallers. Suports de llum de factura neobarroca i que, fins i tot, alguns d’ells tenien una imatge de Santa María Magdalena, l’advocació de l’ermita del Castell Vell i com a evocació constant a la santa penitent, símbol de llum per als templers, la qual cosa no seria desgavellat afirmar que el castell del turó de la Magdalena tindria el seu origen en el Sobirà Orde del Temple.

264

CAPÍTOL XI: LES GAIATES

Però no ens apartem del tema que ens concerneix. La consagració de les gaiates en gran té lloc quan es replantegen les festes de la Magdalena per a portar-les a la seua estructura actual en 1944. A imatge i semblança de les comissions falleres a València o de les fogueres d’Alacant, es creen les associacions gaiateres repartides pels diversos enclavaments urbans de la ciutat, 12 en total, i que cobrien pràcticament tot el territori ciutadà del Castelló de llavors. Unes gaiates monumentals, “que no se quemarán”, com s’adverteix en els dies previs a la setmana de festes de 1945, “para no ser rehenes de Ruzafa, y que supondría la negación racial de Fadrell”, com va sentenciar Juan Bautista Porcar. Unes arquitectures efímeres, molt figuratives en els seus primers anys de la Magdalena actual, i l’autoria de les quals estaria a càrrec dels més significatius artistes plàstics de l’època, com el mateix pintor Porcar, els escultors Tomás Colón i Adsuara (aquest creador d’un dels millors monument de llum de la història, com és el de l’antiga Caixa d’Estalvis de Castelló, avui Bankia), el decorador Escoda, Guallart, l’artista de les carrosses, Tasio, Vicente Bernat, Collado…, i als quals van continuar posteriorment artesans de la llum com Francisco Esteve, Vicente Ramos, Pepín Marco…, i anys després, Toni Mir, José Luis Estanislao, Julián Sebastiá, Lorenzo Ramírez…. I com a artistes contemporanis Jovi Monroig, Adrián Bernat, Michel García, Muntanya, Eduardo Lagares (aquest introduint les noves tecnologies). Com a nova tecnologia va ser la utilitzada per la Gaiata 1, Brancal de la Ciutat, a la fi de la dècada dels 90, en convertir-se en la primera comissió a usar leds per al seu monument gaiater, la qual cosa significava un estalvi energètic considerable i un avanç cap a la modernitat. Capítol a part, mereix nomenar la plataforma de lluminàries realitzada per l’enginyer Carlos Buhigas (autor de les fonts de Montjüic de Barcelona) per a l’Ajuntament de Castelló en 1966, així com per a la comissió de l’avui Porta del Sol. Mentrestant, durant tots aqueixos anys, les gaiates individuals, algunes de les quals hereves de les antigues del segle XIX, desfilaven sense pena ni glòria cada nit del tercer diumenge de Quaresma durant el retorn oficial de la romeria i prèviament a la Desfilada de Gaiates de les comissions de sector. El primer intent seriós de posar en valor les gaiates individuals, com a complement, suma i atracció de les ja convertides multitudinàries festes de la Magdalena és en 1980, quan el llavors president de la Junta Central de Festejos, el regidor Pepe Vicent (paradoxalment en l’última gran època daurada de les comissions de sector i de les gaiates monumentals), encarrega a diversos artistes la realització d’una vintena de gaiates individuals, que en la seua primera compareixença davant el públic castellonenc van captivar per la seua novetat. No obstant això, anys després, tot aquest projecte –“que volia inundar de

GAIATES MONUMENTALS & GAIATES INDIVIDUALS

265

llums el recorregut de la processó de les gaiates”, en paraules de Pepe Vicent, es queda en foc d’encenalls. Haurien de passar 15 anys perquè, de nou, aquests elements de la litúrgia magdalenera cobraren protagonisme. En 1995, la Junta de Festes de llavors, i en el marc del 50a aniversari de les festes de la Magdalena en la seua estructura actual, convoca el que seria el primer concurs de Gaiates Portàtils Individuals, i el ponent del quals en el màxim òrgan festiu va ser el que subscriu, un certamen amb escassa participació, l’any que més 6 obres, en els cinc que es va celebrar aquesta iniciativa. En una ciutat que presumeix de ser fidel als seus orígens i a la tradició, aquest periodista va haver d’escoltar d’un reconegut fester que “no participaria més en el concurs perquè les gaiates individuals pesen molt per a portar-les de Lledó al carrer Sant Roc” on començava la processó del retorn oficial de la romeria “i preferisc anar amb carro” (sic). Un nou fracàs en l’intent de potenciar “les gaiates de mà”, com així va ser en les passades festes de la Magdalena del 2019, quan, de nou la Junta de Festes pertinent va organitzar un nou concurs per a potenciar-les i que, no obstant això, només va comptar amb tres participants, un d’ells, i en la categoria de col·lectius, la gaiata Crèmor. A l’espera que l’art de les gaiates es convertisca en un grau de formació professional, i així ho van aprovar les Corts Valencianes, i que l’Escola Taller de Gaiates de l’Ajuntament, concrete nous monuments, després que realitzara la gaiata que l’Ajuntament va portar a Fitur de Madrid, entre altres reptes, així com l’entrada en la universitat de Castelló del fenomen gaiater (la veritat és que han hagut alguns timorats intents), el símbol metafòric per excel·lència de les festes majors de la capital de la Plana, 75 anys després del rellançament de les mateixes en la seua estructura actual, per posar un període determinat, encara es troba en uns llimbs de conceptes, orientacions, filosofies, grandàries, estètica neobarroca o estils avantguardistes, jocs de llums a través de l’ordinador i altres consideracions. Si Antonio Pascual va definir a la gaiata com “esclat de llum sense foc ni fum”, hem d’avançar a més, o no? Aqueixa seria la interrogant a resoldre. Un “esclat” que bé pot reflectir-se en les anomenades primigènies gaiates individuals o les de caràcter monumental, com a gran debat, potser fictici. El que sí que és cert és que la gaiata “és el millor Pregó”, com encertadament diu el text de Bernat Artola quan es proclama en la vesprada del tercer diumenge de Quaresma.

266

CAPÍTOL XI: LES GAIATES

Arrere en el temps

“QUÉ HARÍA CON LAS GAYATAS” (1947)

Per: D. Benjamín Fabregat Martí

Donada la brillantor dels actes que formen les nostres festes i l’esplendor que tots ells reunixen, resulta realment anodí el seu final i seria molt encertat a tenor de la pregunta, que donàrem amb la solució ja que tant temps es ve debatent i esperant, perquè les nostres Gaiates monumentals tinguen un fi decorós. Jo que vaig posar en el ressorgir d’aquestes festes madaleneras el meu cor, entusiasme i voluntat, inspirat en el mateix exposaré el meu criteri. L’últim dia de les festes, cap a les 10 de la nit, totes les gaiates convenientment il·luminades i acompanyades de la Madrina, la seua Cort d’Honor i Comissió del Sector, les concentraria en la Plaça Major i alineades a banda i banda d’aquesta, dispararia en el seu honor un gran castell de focs més a base de llum que de soroll; tot seguit la traca final i en el moment que la reina des del balcó central de les Cases Consistorials pronunciara l’últim “Magdalena Vitol”, abans que s’apagarà el seu ressò, apagaria les gaiates, i immediatament després les retiraria al lloc on es van confeccionar. Traducció pròpia de la “Revista Festividades” de 1947.

“Revista Festividades” Don Benjamín Fabregat Martí, alcalde de Castelló

“QUÉ HARÍA CON LAS GAYATAS” (1947)

267

LES XIQUETES DEL MENEO, DE LA LLEGENDA AL SÍMBOL

Per: Estela Bernat Monferrer

Si preguntem a qualsevol xiquet o xiqueta de Castelló sobre l’origen de la ciutat, segur que recitarà de memòria la llegenda del seu trasllat a la Plana. Així , la història narra que aquest fet es va produir un tercer dissabte de Quaresma i de nit fosca, amb la intenció d’esquivar bandolers i pirates que es podrien trobar pel trajecte. Per transitar pels camins enfangats, es van ajudar de canyes, bastons i gaiatos per temptejar els terrenys inhòspits i humits. També portaven amb ells aliments per reposar forces, principalment pa en forma de rotllos, per tal de matar el cuquet durant el dur viatge fins al pla. Per il·luminar-se, els caminants van lligar fanals enganxats al capdamunt dels gaiatos i finalment per a què les criatures no es perderen, les van lligar als gaiatos en cordes i llaços. Aquí trobem els orígens llegendaris dels més importants símbols de la Magdalena. De una banda les Gaiates, monuments de llum que representen els fanals enganxats al capdamunt dels gaiatos que necessitaren els nostres avantpassats per tal d’il·luminar el camí de baixada al pla. Gaiato, símbol del bordó penitencial, però també del bastó que porta el pastor per conduir el seu ramat o el que portava el personatge que a manera d’alcalde, dirigia la partida o sector en què posteriorment es dividiria Castelló i que avui dia simbolitza, la vara de comandament dels ajuntaments. Bastó que feia de guia per conduir un poble al seu destí, a la plana. Les canyes, símbol de la Romeria, i elements molt recurrents a les voreres dels camins fangosos, vies que en aquells llunyans temps eren pràcticament inexistents al voltant del castell vell, ja que el terreny era ple d’aiguamolls, basses i tolls on creixia amb normalitat aquest vegetal. També és recull el rotllo, que simbolitza el pa tan necessari per a la subsistència del poble a l’època medieval i que avui en dia és una senya identitaria de les festes magdaleneres. Finalment, a la llegenda també es fa menció d’un altre element, els nens i nenes que composaven la mainada que va baixar amb els últims pobladors que deixaren d’habitar el tossal de la Magdalena. Aquest component de la llegenda es simbolitza avui en dia en les conegudes popularment com: “xiquetes del meneo”, estampa magdalenera encara conservada en les festes actuals.

268

CAPÍTOL XI: LES GAIATES

Les llegendes són narracions de fets naturals, sobrenaturals o una barreja d’ambdós que es transmet de generació en generació de forma oral o escrita. Generalment, el relat o llegenda es situa de forma imprecisa entre el mite i el succés verídic, el que li dóna certa singularitat, i en un temps i lloc familiars als membres d’una comunitat, aportant-li certa versemblança. D’altra banda, els símbols son signes que estableixen una relació d’identitat amb una realitat, generalment abstracta, a la qual evoquen o representen. La llegenda, doncs, està inspirada en la veritable història sobre l’origen de la vila de Castelló que indica que, en 1239, en Nuño Sancho, per mitjà de Carta Pobla, cedeix a 54 pobladors terres dins de l’entorn de Benimahomet, amb cases i paratges, segons indica el Llibre del Repartiment. Però no va ser fins al 8 de setembre de 1251, que la donació tinguere efecte, gràcies al privilegi del trasllat del Rei en Jaume I, donant llicència al seu lloctinent general del regne, En Ximen Pérez d’Arenós, per poder traslladar la vila castellonenca des de la muntanya a la plana. També la historia diu que al 1249, Jaume I va lliurar documents de donació de les terres arrabassades als musulmans i d’elles unes 23 amb els seus horts, estaven situades en Benarabe, lloc del nou Castelló. El tercer diumenge de Quaresma va ser el trasllat i on comença la llegenda i la tradició. Esta clar, que el trasllat al pla no es va fer totalment a la vegada, però sembla que el tercer dissabte de Quaresma de l’any 1252 van eixir del castell vell les autoritats, els òrgans administratius i les últimes famílies acompanyades pel Santíssim Sacrament. Aquest trasllat, va ser l’origen de l’autentica fundació de la nostra Vila, i històricament, des de temps molt antics, es reconeixen i respecten estes dades, recollides per cronistes i altres autors. També esta llegenda del trasllat, inspira els símbols que representen les festes magdaleneres i després de l’evolució i transformació pel pas del temps i el canvi de la societat, encara manté aquells símbols primigenis, als que s’han unit alguns més. La gaiata és l’element més destacable, original i diferencial de les nostres festes i part necessària per a comprendre el símbol que estem analitzant, “les xiquetes del meneo”, que representen aquella mainada que acompanyava als antics pobladors i que rememora el trasllat al nou solar, així com l’esperança d’un futur mostrat per la joventut i la innocència de les blanques nenes, en la representació actual.

LES XIQUETES DEL MENEO, DE LA LLEGENDA AL SÍMBOL

269

Les xiquetes del meneo tenen sentit perquè existeix la gaiata i, unides a la seva llum i la recerca del benestar per un futur millor, també es lliguen els valors d’un poble, basats en la família, en les seues tradicions i en el progrés. En la processó de 1774 que ja citava Mossèn Vela, es descriu amb el nom de “lluminàries individuals”, aquelles gaiates manuals que portaven homes vestits a la manera hortolana, representant als primers pobladors que deixaren l’antic tossal del Castell Vell per repoblar el pla. Mossèn Vela parle de les gaiates “que convierten la noche en claro día” i diu que “d’elles penjava un rodó de cintes i als extrems s’agafaven nenes, gairebé parvuletes, vestides de blanc amb sostovades i arrissades faldilles que belluguen a l’exagerar els seus contorns mentres caminen”. Ja en aquesta descripció del segle XVIII, s’arreplega la visió actual de les “xiquetes del meneo”, al reconèixer aquelles nenes que lligades al rodó de la gaiata manual, representaven la mainada que va baixar del castell vell. Llegenda i historia unida inexorablement. Les xiquetes barroques de Mossèn Vela, anaven abillades com les actuals. Representades per nenes molt menudes i sempre vestides de blanc, color de la innocència i la bondat. Porten a més, malles i faldes de tul, lligades a les gaiates per llargues cintes blanques, i amb els braços en gerra, mouen les seves faldilletes de manera harmoniosa al llarg del recorregut del monument .

270

CAPÍTOL XI: LES GAIATES

I poquet temps després, ja ben avançat el segle XIX que va portar el romanticisme cultural, es van desenvolupar les primeres gaiates monumentals. Segons Gascó, aquestes representaven les partides i els llums que la componien representaven els habitants del caseriu que van acudir a la cerimònia de la translació. I el que en l’actualitat coneixem com la rematada de la gaiata, la seva forma corba de bàcul o gaiato que corona l’actual monument, evoca la vara de la justícia empunyada per l’alcalde del focus urbà en concret. És a dir, que en un principi la representació de les gaiates equivalia a les diferents partides on els habitants de la plana vivien o treballaven. Al 1929, amb la nova distribució de la ciutat i el nomenament de 12 nous alcaldes de barri, s’asseu la base de la nova reestructuració de les festes. Per tant, la gaiata simbolitza el passat, l’origen del nostre poble, però també el futur, simbolitzat per les xiquetes que representen la joventut d’una ciutadania sempre en moviment. La tradició i símbol de les xiquetes del meneo, com s’ha vist, està present en les nostres festes des de temps immemorials. Mossèn Vela, les descriu tal qual avui les coneixem, i hi ha molts documents gràfics que les repleguen abans de la renovació de la festa a l’any 1945. Malgrat això, el seu record se manté present, més per la llegenda que per la presència que últimament te a les festes actuals, ja que, poc a poc, han anat desapareixent en la desfilada de gaiates, on molts pocs monuments, per no dir cap, desfilen comptant amb la presència d’aquestes blanques nenes. Aquest fet ha comportat que al llarg dels anys hage hagut moments on s’ha treballat per la recuperació de la presència d’aquest símbol magdalener. Un dels més sonats va ser a finals dels anys seixanta del segle XX. En aquells anys, la iniciativa d’una dona amb gran personalitat, Josefa Francisca Sancho, més coneguda com Pepita Sancho, va fer que les “xiquetes del meneo” tornaren a ballar pels carres de Castelló a la tornada de la Magdalena. Pepita Sancho va ser regidora de l’Ajuntament de Castelló al 1967 amb l’alcalde Eduardo Codina. Va ser la primera dona regidora de l’època de la dictadura i va ser també delegada provincial de la Secció Femenina de Falange i primera dona que va pertànyer a la Junta Central de Festes de la Magdalena. Des d’aquest càrrec i des dels obradors de la secció femenina que com a delegada provincial Pepita dirigia, es van confeccionar més de trenta vestits, pagats per la Junta de Festes. Aquesta iniciativa va comptar amb el suport dels programes radiofònics Castelloneries i Gaiata i va tindre molt d’èxit entre les comissions de sector el primer i segon any de realitzar-se. Però, finalment, per desinterès, els vestits van quedar immobilitzats per sempre als armaris de la Secció Femenina,

LES XIQUETES DEL MENEO, DE LA LLEGENDA AL SÍMBOL

271

fet que va motivar distintes crítiques, principalment per part d’un dels promotors d’aquesta iniciativa, Francesc Vicent, Quiquet de Castàlia, al programa Castelloneries de l’11 d’agost del 1973. En l’actualitat, ens trobem que la majoria de les gaiates no s’acompanyen de xiquetes del meneo en la desfilada del diumenge de Magdalena. Només la gaiata que representa l’antiga Caixa d’Estalvis de Castelló i Monte Pío (en l’actualitat Bankia) i que encapçala esta desfilada, sol portar esta representació per a mantenir la tradició. La Gaiata de l’actual Bankia realitzada per l’escultor Adsuara està qualificada com la perfecció harmònica de llum i estètica, de simbologia i tradició. En aquesta gaiata, l’escultor ens va deixar reflectit l’origen del nostre poble, en una meravellosa posada en escena que cada any podem contemplar a l’inici de la desfilada de gaiates. Esta Gaiata que inicia la processó que conclou la Romeria s’acompanya sempre de les “xiquetes del meneo”, 6 nenes molt menudes, que com ja hem dit, van subjectades amb unes cintes blanques a la gaiata i sempre van abillades amb delicats vestits d’organdí blanc, amb molts volants i molt de vol per a poder remenar-se mentre avancen a ritme del volteig davant de la gaiata. Aquestes xiquetes representen als nens i nenes que, durant la baixada a la Plana, van anar lligats als gaiatos perquè no es perdessin en la foscor de la nit. Esta posada en escena que recorda la llegenda del trasllat va acompanyada també per vuit joves vestits amb “saragüells”, representant al gremi agrícola dels llauradors i als primers habitants de la Plana. També els acompanye un cavall engalanat portant a gropa una parella vestits de castellonera i castelloner, amb un artístic fanal amb el distintiu de l’entitat bancària. Darrere d’esta part introductòria, la representació femenina dels Cavallers de la Conquesta amb vestits de castelloneres i recolzades pel seu cabildo. Després, les 19 gaiates desfilen en ordre invers a la seva numeració, encapçalades pels monuments infantil i gran, i amb la seua cort representativa abillada en les millors vestits oficials de castelloner o castellonera, junt els estendards de les comissions, les dames infantils i la comissió infantil amb el president infantil, les dames majors, la madrina i la comissió adulta al costat de president o presidenta. Simbologia i tradició conjugats amb la llegenda y convertida en art és el que podem contemplar cada any el tercer diumenge de Quaresma, al vespre en el dia gran de les nostres festes desfilant pels carrers de la ciutat, on al costat de la gaiata les xiquetes del meneo recorden la llegenda del trasllat que és historia viva de les nostres tradicions.

272

CAPÍTOL XI: LES GAIATES

FESTES DE LA MAGDALENA 1945-1989. TRES ETAPES, TRES VISIONS... I UN DECRET EN 1919

Per: Esperanza Molina

Des de la restauració de les Festes de la Magdalena hi ha hagut tres fases molt assenyalades: 1) La que dóna lloc a la creació de la Junta Central de Festes, en 1945. 2) La que suposa la democratització de les festes, en 1989. 3) La que dóna lloc a la creació del Patronat de les Festes, en 2013. I un Decret del Consell Rector del Patronat de Festes del 21 de novembre de 2019, encara que aquesta història s’està escrivint ara. Aquestes tres etapes no s’inicien per casualitat, responen a situacions molt determinades, estan emmarcades en circumstàncies històriques amb un component soci cultural i econòmic que es reflecteix en l’articulació i celebració de les Festes.

Primera etapa: De Festes Fundacionals menors a Festes majors de Castelló. 1944 Comprendre com i per què van sorgir les Festes de la Magdalena amb la concepció que ara tenen exigeix girar la mirada per a contemplar aquella ciutat que sobrevivia a la guerra Civil i a totes les seues seqüeles: Component històric: Ve determinat pel final de la Guerra Civil i els canvis polítics: dos bàndols enfrontats, vencedors i vençuts; represàlies i persecucions, por i un nou ordre polític. Component socioeconòmic: Marcat per la realitat que generava aquell enfrontament civil que va dividir i va empobrir al país i cadascun dels seus racons, accentuat també, pels efectes del conflicte bèl·lic internacional de la Segona Guerra Mundial (1939-1945). Les ‘Festes de la reconciliació’ Van sorgir de la necessitat de construir una nova ciutat sobre unes bases que serviren per a reconciliar a tots els sectors de la població: unes festes majors que serviren també per a rellançar l’economia i recobrar la normalitat social: unes festes per a tots. Per a evitar la monopolització ideològica es va optar per les Festes de la Magdalena, que recollien la identitat de la ciutat, i que van passar de ser un esdeveniment popular de tres dies de duració per a commemorar la fundació de la ciutat, a convertir-se en les festes majors de Castelló, amb una duració d’una setmana.

CAPÍTOL XII: MAGDALENA! ... FESTA PLENA! - FESTES DE LA MAGDALENA 1945-1989

273

Pregó

Programació 1945

La iniciativa de Vicente Traver va ser consolidada en 1944 per l’alcalde Benjamí Fabregat a través d’una Comissió Organitzadora que es va denominar: Junta Central de Festejos de la Magdalena, presidida pel regidor de Festes José Miazza. Va començar llavors una operació singular per a fer de les festes de Castelló un esdeveniment important que aconseguira calar en tota la població i identificar-se amb els seus ciutadans. Les Festes havien de tindre com a eix central la Romeria i respectar ‘el ritu magdalener’. Però calia dotar-les de major duració, una setmana; de nous continguts; i de la solemnitat que requerien unes grans festes que pogueren referenciar també el sentit de capitalitat de Castelló sobre la província. La Gaiata com a monument de llum Després de descartar el referent més pròxim de les Falles de València, es va optar per un monument que s’identificara amb la simbologia de la ciutat, la llum. Les festes de la Magdalena serien les Festes de la llum. Amb la mirada posada en la tradició i la història (Balbás, 1987), les preteses Falles es van convertir en Gaiates, definides per Pascual Felip: “La Gaiata és un esclat de llum sense foc ni fum”, i no es cremarien quan acabaren les festes. Vertebració de la Festa: de la Gaiata Patrocinada a la Gaiata de Sector La primera Junta va vertebrar la participació veïnal dividint la ciutat en sectors. En ells es va depositar la responsabilitat de construir les gaiates que representarien als sectors de la ciutat. El model de ‘Gaiata Patrocinada’ donava pas al de ‘Gaiata popular’. Els sectors van ser numerats, de l’1 al 12, i identificats després amb el nom de cada zona: 1, Plaça Alcázar de Toledo. 2, Plaça de la Pau. 3, Plaça del Generalíssim. 4, Carrer Navarra. 5, Plaça Rey D.Jaime. 6, Plaça Independència. 7, Plaça de l’Església. 8, Solar de Santa Clara; 9, Plaça Clavé. 10, Plaça María Agustina. 11, Plaça Sant Roc. I 12, Caseriu del Grau. Com a festes majors amb tota la seua extensió, es va determinar que tingueren reines i dames. La primera reina de les Festes de la Magdalena de Castelló va ser Carmen Abriat, filla del capità general de la III Regió Militar de l’Exèrcit Miguel Abriat.

274

CAPÍTOL XII: MAGDALENA! ... FESTA PLENA!

Però Castelló va saber combinar els elements del nou ordre polític amb els seus propis. Les primeres festes triomfaven amb Celia Gámez en el Teatre Principal, i amb ‘la victòria de Matilde Salvador’ en el concurs de marxes de la ciutat. En 1946 guanyaria també el concurs de Pasdobles el ‘Rotllo i Canya’ de José García, reconegut des de llavors com l’himne oficial de les festes. El programa de les Festes de 1945 Es van celebrar entre els dies 3 i 11 de març. Una de les fites més importants va ser la creació de la Cavalcada del Pregó, concebut per Miguel Sagarrra amb un sentit de relat. Curiosament, si la Romeria que donava sentit a les Festes es commemorava com a processó penitencial, la Cavalcada del Pregó naixia amb un sentit costumista, popular i de relat, no com una processó religiosa. Tornava a repetir-se l’ambivalència amb la qual la ciutat donava amb una mà a Déu i amb una altra al Diable. Aquell Pregó de Miguel Segarra es va projectar com una cavalcada popular. Com a bon relat, començava amb una representació de la història i les tradicions; posteriorment incorporava la imatge de la província, i després se centrava en els nous símbols de les festes, la ciutat, els seus gremis i els seus veïns, les Gaiates. I també, com a bon relat, tenia un final, la lectura del bàndol de l’Anunci de les Festes, que el pregoner llegia davant les autoritats acompanyat per les màximes representants de les festes.

Primeres romeries

D’aquell primer programa també cal ressaltar l’impuls a la pirotècnia amb el Concurs de Traques en l’Andana Central del Passeig Ribalta, i el gran Final de Festes, amb una traca que per primera vegada va recórrer tots els sectors de Castelló, inclòs el Grau de Castelló.

Segona etapa de les Festes de la Magdalena: Les Festes de la Democràcia. 1988 La segona etapa de les Festes de la Magdalena de Castelló va sorgir amb el triomf de la democràcia. Component històric i polític: S’emmarca en l’arribada de la democràcia amb la Constitució de 1978 i després amb la constitució dels nous ajuntaments democràtics. Cartell 1989

FESTES DE LA MAGDALENA 1945-1989

275

Naixia una nova era. S’abolia la censura, s’establia la llibertat religiosa, política i la llibertat d’associació i manifestació. Component socioeconòmic: Es va caracteritzar per l’increment de població, el pas de la burgesia agrícola al sistema de producció industrial en el qual Castelló es convertia també en una ciutat de serveis. La immigració procedent d’altres llocs del país triplicava el cens de la població. La ciutat es feia gran, els barris creixien i sorgien els barris perifèrics que també tenien les seues pròpies festes. Van proliferar les associacions culturals, les Castelló 1989 polítiques, les folklòriques, les artístiques i fins i tot les esportives… La transformació de l’estructura de festes va arribar de mans de l’alcalde Daniel Gozalbo. Calia protegir el sentit de les Gaiates com a representants de la tradició i de la història i mantindre el simbolisme dels monuments. Però també calia integrar a les Colles, que com a associacions culturals indagaven en la història de la ciutat. Era precís donar participació a tots els col· lectius socials: els esportius, els d’artistes, a les ‘Festes de Carrer’, els dels barris, les confraries, els gremis de la ciutat i als representants d’aquella ciutat representada en els Consells municipals de Joventut, de Tercera Edat, i de Cultura. Consens polític El 26 de febrer de 1988 en un ple extraordinari es va debatre el futur de les Festes de la Magdalena. Cada partit polític representat (PSOE, AP, i UPV) va presentar la seua proposta i es va aconseguir un projecte consensuat.

El ple del Gran Acord de la Despolitització de les Festes

Una Comissió Especial va desenvolupar els primers passos del nou projecte i va redactar els estatuts. La nova estructura passava per eliminar la Junta Central de Festejos de la Magdalena de 1945, per a crear una entitat que, encara tenint a l’Ajuntament com a referent final i oficial, posara en mà dels col·lectius socials i festers l’organització de les Festes de la Magdalena. Alcalde Gozalbo en 1989

276

CAPÍTOL XII: MAGDALENA! ... FESTA PLENA!

Tots els sectors de la ciutat estarien representats en una Assemblea de Festes de la qual emanarien les decisions, una Junta de Festes, triada per l’Assemblea organitzaria les Festes, amb capacitat jurídica pròpia per a decidir, contractar i pagar. I l’Ajuntament els donaria suport jurídic i legal. Composició de l’Assemblea de Festes Eren 76 representants: 19 persones de les Comissions de Sector; 3 dels ens Germandat dels Cavallers de la Conquesta, Moros d’ Alqueria i Colla del Rei Barbut (un per cada entitat); 3 representants de Colles (van ser triats els del Pixaví, Els Germanets i Host del Castell Vell); 6 expresidents de la Junta Central de Festejos de la Magdalena: Clemente Agost, José Vicent, José Carot, Carlos Torlá, Joaquín Pitarch i Álvaro Nebot; 1 representant del col· lectiu de ex regnes de les Festes: Mª Antonia Ribés; 2 representants de les Festes de Carrer; 3 delegats de les comissions de festes dels barris perifèrics; 4 delegats del Consell Municipal de Cultura; 1 representant dels grups Presentació de les reines en l’ajuntament, 1989 de dansa; 1 delegat dels grups de Teatre; 5 representants de la Cambra de Comerç; 3 representants dels Consells Municipals de Joventut, Tercera Edat i Educació; 15 representants de lliure designació de l’Ajuntament, entre ells el grup d’assessors i els regidors: Víctor Falomir, Hipòlit Beltrán, Alfredo Cadroy i Antoni Porcar. També es va nomenar membre de l’assemblea al cronista oficial de la ciutat, José Sánchez Adell i a un representant per les associacions de veïns. L’Assemblea es va constituir l’11 de juny i va ser convocada el 18 de juny per a aprovar els Estatuts i les candidatures per a la Junta de Festes. L’esborrany dels Estatuts es va aprovar sense cap vot en contra i tres abstencions. Es van acceptar 37 candidats per a la Junta de Festes dels quals es van triar els 17 membres: Juan Vicente Bellido, Elisabeth Breva, Manuel Castellano, María Ángels d’Amato, Jacinto Domínguez, Vicente Farnós, José Miguel Juan, Jorge Moll, Casto Moya, Necesio Natal, José Ramón Navarro, Antonio Carlos Pérez, Ignacio Piqueras, Sebastián Plá, José Roselló, José Luis Serrano i Miquel Soler. El 3 de juliol, els membres electes de la Junta de Festes van elegir al seu primer president: Sebastián Plá que, al seu torn, tenia potestat per a nomenar huit membres de la seua confiança per a acompanyar-ho en aquesta marxa: Miguel Vidal, Consuelo Pastor, Sixto Barberá, José Antonio Llopis, Vicente Ramos, Juan José Pérez, Juan Prades i Paco Pascual. El ple de l’Ajuntament del 22 de juliol va aprovar per unanimitat els estatuts proposats per l’Assemblea i la composició de la Junta de Festes. Naixia la Fundació Municipal de Festes i va començar l’elaboració de les Festes de la Magdalena de 1989.

FESTES DE LA MAGDALENA 1945-1989

277

Programa de Festes de 1989 La nova Junta de Festes no va estar sobrada de temps per a establir el programa de festes de 1989. Es va reprendre l’antic ritual magdalener de la Romeria, que va ser plasmat en la denominada ‘Consueta’, impresa per l’Ajuntament en 1991. Una de les propostes que no va acabar per quallar a Castelló va ser la de crear una zona de casetes, situades al llarg de l’avinguda de la Mar que, d’alguna forma, recordaven als casals fallers. Una altra iniciativa nova que tampoc va perdurar va ser l’I Trofeu Magdalena de Globus aerostàtics.

Caseta “Castellón Diario”en Magdalena

Es va introduir la participació de xarangues i fanfàrries procedents de tot arreu. Va ser el precedent del Festival de Música Internacional de Festa. La pirotècnia tenia un lloc destacat. Es mantenien les mascletaes per sectors i la iniciativa del Concurs de Castells de Focs. Xarxa Teatre va protagonitzar l’Enfarolà del Campanar. I també es va sembrar llavors la tradició d’acompanyar la Desfilada Internacional i el Magdalena Vítol amb un espectacle singular.

Ple aprovació nou Patronat de Festes 2013

Tercera etapa de les Festes de la Magdalena: El Patronat Municipal de Festes de una gran ciutat. 2013 La tercera etapa de les renovades Festes de la Magdalena de Castelló va sorgir de la necessitat d’adaptar la normativa i la gestió de la ciutat a l’Estatut de Grans Ciutats.

Patronat de Festes 2013

Context històric: Castelló havia evolucionat amb grans inversions i un nou increment de la població propiciat per la immigració estrangera. Context socioeconòmic: La crisi econòmica que va esclatar després del 2007 va tindre un enorme cost econòmic i social. Van tancar empreses, es van perdre llocs de treball, va sorgir l’ombra de l’atur en una ciutat que sempre havia sigut immune a aquest problema. Es generava una nova classe social, la del descontent, que va esclatar amb el manifest del 15M en 2011. El teixit popular que patia la crisi va recolzar el naixement de nous partits polítics que més que color ideològic defensaven l’ideal antisistema.

278

CAPÍTOL XII: MAGDALENA! ... FESTA PLENA!

La neutralitat de les festes, qüestionada Així estaven les coses quan l’Ajuntament va plantejar adaptar l’estructura de la Festa a les noves exigències de l’Estatut de Grans Ciutats. La Fundació de Festes havia de donar pas al Patronat de Festes i calia modificar els estatuts. Era la legislatura de 2011-2015, i la Corporació municipal trencava per primera vegada el seu suport unànime a l’estructura de les Festes. L’oposició, fonamentalment Esquerra Unida i després també el PSOE i Compromís, van criticar la ‘dependència política’ del president de la Junta. Van qüestionar l’autonomia de la Junta de Festes acordada en 1988 i la seua capacitat jurídica per a contractar. Esgrimien el raonament de la incompatibilitat de que un òrgan extern a l’Ajuntament poguera realitzar una gestió econòmica dels fons municipals. La reestructuració de les festes i els nous estatuts del Patronat de Festes es van aprovar definitivament en el ple de gener de 2013. En la mateixa sessió, la regidora d’Esquerra Unida va presentar una moció perquè es realitzara una auditoria a la Junta de Festes. No va tirar avant, però va ser el principi de la batalla política que sorgiria després. Amb els nous estatuts, l’estructura de la Festa quedava organitzada de la següent manera: 1. Òrgan de Participació: L’Assemblea General. 2. Òrgans Superiors: El Consell Rector. La Presidència. 3. Òrgan Directiu: La Gerència. 4. Òrgan de Col·laboració: La Junta de Festes. Encara que es posava a l’Assemblea en primer lloc de l’escalafó, la realitat és que l’estructura de la Festa passava a dependre directament de l’Ajuntament. Seria l’Ajuntament el que contractara, fiscalitzara i gestionara íntegrament els diners de la festa. L’Assemblea es mantenia com a òrgan suprem de decisió i es deixava a la Junta de Festes la proposta d’organització, però com òrgan consultiu. Es va acordar que el mandat de la Junta de Festes seria de 4 anys que coincidiria amb cada legislatura. D’aquesta forma, l’Ajuntament, a través del Consell Rector, gestionaria els comptes i quedaria obligat a convocar a l’Assemblea en un termini no superior als 6 mesos una vegada constituïda la nova Corporació per a la renovació o elecció de la Junta de Festes. Assemblea General: Estaria composta per representants de l’Ajuntament, del Consell Rector i pels representants de tots els ens festius, associacions de veïns, associacions culturals i empreses col·laboradores, com a òrgan de participació ciutadana del Patronat El Consell Rector: “Màxim òrgan col·legiat del Patronat”, les seues principals atribucions eren: l’aprovació de les propostes del pressupost i les seues modificacions i rendir el compte general, proposant al Ple de l’Ajuntament la seua aprovació, i aprovar anualment el programa oficial de les Festes proposat per la Junta de Festes i altres competències de caràcter decisori i executiu. El Consell Rector es va constituir per primera vegada en sessió extraordinària celebrada el dia 15 de febrer de 2013. Estava Integrat pel president nat: primera autoritat municipal, que podia delegar en la Regidoria de Festes; la Vicepresidència, nomenada per la Presidència; 6 representants dels grups polítics municipals, que podien ser o no regidors; i 4 vocals en representació de l’Assemblea General (designats directament per la primera autoritat municipal). La Junta de Festes: “Órgan de col·laboració i suport a les funcions d’organització i protocol de les festes” actuaria sota la dependència de la Presidència del Patronat.

FESTES DE LA MAGDALENA 1945-1989

279

Estaria integrada per dos equips de treball: L’Equip de Gestió i l’Equip de Col·laboració, al capdavant dels quals es trobava un coordinador general com a president/a de la Junta de Festes designat per la Presidència del Patronat a proposta de l’Assemblea General, d’acord amb les directrius fixades per la Presidència del Patronat. L’Equip de Gestió estaria compost per un màxim de 12 membres designats per la Presidència del Patronat a proposta del president de la Junta de Festes. L’Equip de Col·laboració estaria compost per un màxim de 12 membres que tindrien un Coordinador de Grup, designat entre els membres de l’Equip de Gestió. Les persones de l’Equip de Col·laboració serien Magdalena Vitol 2013 designades per la Presidència per un període de dos anys i a proposta dels col·lectius festers: 5 membres entre les propostes formulades per les Gaiates; 4 membres entre les propostes formulades per les Colles; 1 membre entre les propostes dels ens vinculats; 1 membre entre les propostes de Festes de Carrer i Barris de la Ciutat; 1 membre entre les propostes de Grups de Teatre i Danses. En el ple de gener de 2015, mesos abans de les eleccions municipals, Esquerra Unida i PSOE van defensar unes festes laiques, mancades de contingut religiós i amb una nova configuració de les festes. Es propugnava una Magdalena sense Magdalena.

El Decret. Quarta etapa de les Festes? 2019 Context polític: Canvi de Govern i pacte d’esquerres al front de l’Ajuntament. Context socioeconòmic: Castelló remuntava a poc a poc la crisi econòmica i podia recobrar pressupostos i inversions. El moviment antisistema de 2011 s’apagava, però donava lloc a una societat del descontent que desconfiava dels polítics i les institucions. Context fester: Els sectors de les festes depenen, en gran manera, de les subvencions. Renovada la Corporació, a l’octubre de 2015 es convocava a l’Assemblea per a triar una nova junta de Festes. Va guanyar per majoria Juan Vicente Bellido, però des del primer moment, l’enfrontament entre el president de la Junta de Festes i la regidora de Festes, del PSOE, va ser frontal. L’alcaldessa va convocar un Congrés Magdalener que no va complir les seues expectatives, al contrari, va propugnar un canvi d’estatuts, però no per a donar més poder a l’Equip de Govern, sinó tot el contrari, per a facilitar més autonomia a la Junta de Festes. No es va complir res del promès. El president de la Junta de Festes va ser destituït pel Consell Rector que presidia el PSOE en la primavera de 2018. La nova Junta de Festes, per a cobrir l’any que quedava fins a la renovació d’aquest ens, va ser presidida per elecció per Noelia Selma. Tampoc aquesta vegada la Presidència del Consell Rector aconseguia objectius, el seu candidat es quedava fora.

280

CAPÍTOL XII: MAGDALENA! ... FESTA PLENA!

Llibret 2013

I així van arribar les noves eleccions polítiques i es renovava la Corporació a maig de 2019. Tocava convocar a l’Assemblea de Festes per a l’elecció de la Junta de Festes. A una setmana de complir-se el termini, el 21 de novembre de 2019, el Consell Rector aprovava per majoria una proposta presentada en Despatx Extraordinari per la regidora de Festes. El Decret d’Escuder dissolia la Junta de Festes i creava una comissió paral·lela, la Comissió del 75 aniversari. S’havia trencat la baralla. Bibliografia: Archivo. Publicaciones Castellón Diario Archivo. Publicaciones ABC CV Archivo. Publicaciones Castellón Información Balbás, J.A. (1987) “El libro de la provincia de Castellón” Editorial Confederación Española de Cajas de Ahorro. Madrid (Sobre original de 1882. Armengot. Castellón). Balbás, J.A. (1884) “Casos y Cosas” Biblioteca Valenciana. BOP 30-03-2017 “Declaración de la Romería de les Canyes como Bien de Interés Cultural” Calduch i Font, E. (1939) “La Magdalena”. MAS Castellón Gascó Sidro, A. (2014) “Crónica de Castellón”, Ayuntamiento de Castellón Libro de Ayuntamientos. 1829-2001. Ayuntamiento de Castellón. Llistar Escrig, A. (1988). “Historia de Castellón”. Editorial Confederación Española de Cajas de Ahorro. Madrid (Sobre original 1887. Imprenta Francisco Vives y Comp. Valencia) Patronato Municipal de Fiestas. Ayuntamiento de Castellón (web) VV.AA.- Castellonerías 1989 y 2000. VV.AA.- Castelló Festa Plena 1988, 1989, 2000, 2002, 2005. Iniciativas culturales castellonenses. VV.AA.- Festividades 1989 VV.AA.- Fiestas de la Magdalena. Castellón 1945 VV.AA.- Magdalena 1989. Litografía Castellón www.Festapedia.org www.UJI.es

FESTES DE LA MAGDALENA 1945-1989

281

CONTALLES DE FA 75 ANYS “l’Abuelo Micalet” y la pesca del “Suret”

Per: el besnét de “l’Abuelo Micalet”

“Fer la siesta” era obligat i més si eres funcionari públic. I així comença aquesta història de “l’abuelo Micalet”. Després de “fer la siesta”, va agafar la seva bicicleta, a la qual havia lligat amb cura, les canyes de pescar, a la barra del quadre. Unes canyes d’uns quatre metres “o més”, que a mi em semblaven, almenys de sis “o més”. El que sí que és veritat és que sortien per davant i per darrere de la bici, que, amb la meva visió infantil, també em semblava grandíssima. Juntament amb les canyes també lligava el salabre, molt més curt, i que ell mateix, havia recosit la nit anterior. Els rodets del fil de pescar, anaven agafats a les mateixes canyes, i els protegia amb un drap lligat de qualsevol manera. Al “porta-bultos”, també amb una corda de pita, havia subjectat la cadira de boga, el basquet i el barret de palla. Penjat del manillar, el poal per a les captures. El basquet, brut, pel servei que feia diàriament, portava els elements bàsics per a una tarda de pesca al “Suret”. Fil, hams enganxats en un tros de suro, ploms petits i una col·lecció de surets de diversos colors, la caixa amb els cucs, la navalla, un parell de draps vells, i la “rua” per berenar, amb la bota per beure. Aigua, no sé perquè, no li agradava portar. Sortia de la Plaça de la Pau i tranquil·lament, pedalejant sense aclaparaments, es va dirigir a l’Grau, pel Camí de la Mar. A l’arribar al caseriu marítim i abans d’entrar al recinte del Port, va passar per la seu de l’Sport Pescador, no sé bé per què. A demanar permís? Per parlar amb persones afins? O simplement perquè també era el seu president? no ho sé, ni mai ho sabre. Amb un somriure a la boca, pensava en veu baixa, com la seva dona s’ho consentia tot, perquè ... mira que guardar els cucs per esquer, en un calaix de l’aparador isabelí, que presidia el saló de la casa! Les onades trencaven suaument contra l’escullera que finalitzava al far.

282

CONTE INFANTIL

En una de les grans pedres que formaven aquella escullera, Micalet, va plantar la seva cadira, va muntar les canyes i obrint el basquet que tenía al seu costat dret, inicià tot el ritual. Un cop lligat l’aparell amb l’ham, va calar el “Suret” degudament, a continuació, va introduir l’ham pel centre del cuc de forma i manera que no es veiés, estirant suaument sobre el fil perquè desaparegués de la vista el nus del metàl·lic ganxo. Ja tot compost; amb molt de compte i un pols i habilitat que només els anys d’experiència li havien donat, va llançar la llinya que contactà amb l’aigua. L’ham pel pes es va enfonsar i el “Suret”, balancejant suaument, es va quedar surant. Si hi ha una cosa que és molt difícil, gairebé impossible de comprendre per qu´hi no pesca, és com el pescador de canya, pot estar hores i hores assegut davant del seu aparell, sense avorrir-se. “L’abuelo Micalet”, pensava en la peça que segur portaria a casa per menjar o regalar a algun veí. Però ho feia, amb la màxima de les il·lusions, perquè volia que aquella peça fos: gran, bonica, imponent! El llobarro és el més habitual dels peixos qués cobren en aquestes aigües amb la pesca del “Suret”. Per a ell, que també era caçador, pescar un llobarro a la mar, era com caçar una perdiu al secà. Però per què no ser més ambiciós?, Per què no podia picar una excelsa i brillant “ora”?, ell s’ho mereixia, dedicava més hores que ningú i el seu coneixement dels vents i la mar, l’ajudaven a buscar el punt apropiat , amb l’esquer adequat. Com tot en aquesta vida, els somnis, són això, somnis, però per líl·lusió amb què els podem viure, val la pena dedicar-los uns quants minuts, o hores o dies o anys, com el pescador de canya. Es va menjar la “rua” al capvespre, i encara va agunatar una estona més, no massa, perquè a l’endemà calia treballar, però ja era negra nit quan va recollir. Va lligar tot el material a la bicicleta, va connectar la dinamo i va partir cap a la ciutat, sense presses però sense pauses. Avui, havia fet “porra”, però demà segur que es duria “cap a casa”, al poal, una dotzena de llobarros, o la millor de les “oraes”. Sense il·lusions no val la pena viure. Ni encara que visques com un canonge. I “lábuelo Micalet” ho sabia ben be!

CONTALLES DE FA 75 ANYS

283

DISSABTE, 14 DE MARÇ 12’00 h. Anunci oficial de les Festes i Mascletà a la Plaça Primer Molí. 16’00 h. Cavalcada del Pregó 23’00 h. Trasllat de les nostres Gaiates al carrer Sant Roc.

DIUMENGE, 15 DE MARÇ 07’00 h. Repartiment de canyes i cintes a la Plaça Major. 08’00 h. Missa de Romers i, en finalitzar, Romeria de les Canyes. 19’00 h. Tornà de la Romería i Processó de Penitents. 19’00 h. Desfilada de Gaiates

DILLUNS, 16 DE MARÇ 10’30 h. Cavalcada Infantil 14’00 h. Mascletà 20’00 h. Encesa de les Gaiates a l’Avinguda Rei en Jaume 24’00 h. Trasllat de les nostres Gaiates al Sector (Plaça Botànic Calduch)

DIMARTS, 17 DE MARÇ 14’00 h. Mascletà 21’00 h. Entrega de premis a la Plaça Major. 22’30 h. Sopar de pa i porta.

284

DIMECRES, 18 DE MARÇ 12’00 h. Visita de les Reines al nostre sector Brancal de la Ciutat (Plaça Botànic Calduch) 14’00 h. Mascletà. 17’30 h. Xocolatada i Animació Infantil 21’30 h. Sopar de pa i porta.

DIJOUS, 19 DE MARÇ 14’00 h. Mascletà 17’00 h. Cos Multicolor 21’30 h. Sopar de pa i porta en el CAU 23’00 h. Concurs de Karaoke en el CAU

DIVENDRES, 20 DE MARÇ 14’00 h. Mascletà 21’00 h. Sopar de Socis 23’30 h. Orquestra

DISSABTE, 21 DE MARÇ 14’00 h. Mascletà 15’00 h. Ofrena de flors a la Mare de Déu de Lledó. 22’00 h. Sopar de pa i porta al CAU 23’30 h. Actuació Musical. RHODEL

DIUMENGE, 22 DE MARÇ 14’00 h. Mascletà 15’00 h. Paella per als socis al CAU 18’00 h. Trasllat de les nostres Gaiates 22’30 h. Desfilada final de Festes 22’45 h. Gran Traca Final 23’00 h. Magdalena Vitol.

285

APORTANT SOLUCIONS EFICAÇOS DISSENY INNOVACIÓ TECNOLOGIA Estands Showrooms Expositors Interiorisme Comercial

P R O J E C T E S

286

I N T E G R A L S

D E

D I S S E N Y

287