BRANCAL DE LA CIUTATA 2021 by Gaiata1

BRANCAL DE LA CIUTAT

Exposicions individuals 1981 Casino Antiguo. Castellón 1983 Casino Antiguo. Castellón 1985 Casino Antiguo. Castellón Torreón Bernad. Benicasim 1986 Galeria Estudi. Vila-Real 1987 Casino Antiguo Castellón 1988 Galeria Estudi. Vila-Real Galeria MD. Segrelles del Pilar Valencia 1992 Casa Abadia. Castellón 1994 Galeria Estudi. Vila-Real Casa Abadia Castellón Fotografia: José Antonio Arias (Keco)

1995 Caja Rural Onda

LUIS FABRA CARRERAS

1996 Galeria Al Vent Barcelona

AUTOR DE LA PORTADA

1997 Casa Abadia. Castellón Sala del Establo. Peñiscola 1998 Galeria Mayte Muñoz. Barcelona Galeria Estudi. Vila-Real 1999 Edificio Bancaja-Hucha Castellón

Nota biogràfica

2000 Galeria Mayte Muñoz. Barcelona

Vaig néixer a Castelló de la Plana, on resideixo, al novembre de 1942.

2009 Sala municipal. Torreblanca

Des de ben menut vaig sentir veritable passió pel dibuix i, encara que vaig començar a exposar tardanament, sempre he practicat el dibuix i la pintura. Arquitecte de professió, fins fa uns anys que vaig deixar d’exercir-la, la compaginava amb la meva afició a la pintura exposant regularment.

2011 Museo etnológico. Vall d’Alba

Pintor autodidacta, combino els dibuixos amb grafit i sanguina amb les aquarel·les, tècnica en la qual normalment m’expresso, en les quals reflecteixo en els temes que trio, la meva gran afició pel dibuix, l’arquitectura rural i les seves gents. En els últims anys he realitzat també algunes marines, temes costumistes com el “Tir i arrossegament”, escenes de festes populars i el retrat. El dibuix, juntament amb la llum i les seves ombres, és la base de tota la meva obra, circumstàncies que porten a dir a un crític d’art: “Fabra és, abans de res, un estupend dibuixant que arriba a sacrificar la ingravitació de l’aquarel·la pel barroquisme del dibuix; no obstant això, la lleugeresa i diafanitat del procediment permet dotar a les seves pintures d’una personalitat i un accent tan líric, com a descriptiu i minuciós a un temps”.

2001 Edificio Bancaja-Hucha Castellón 2010 Edificio Bancaja-Hucha Castellón 2014 Teatro municipal Benicasim 2015 El Corte Inglés Castellón 2019 Real Casino Antiguo. Castellón

Exposicions col·lectives 1981 Galeria Skiros Castellón 1982 Galeria Enarros. Castellón 1983 Galeria El Campanar. Castellón Galeria Vermell Castellón 1984 Galeria Trassos. Castellón 1985 Colegio Arquitectos Castellon Galeria Estudi. Vila-Real 1986 Inter Arte Valencia 1996 Galeria Catalonia Barcelona 2001 Homenaje a J.M Sert. Ginebra 2010 Casa Cultura Alcora

Salutacions - 5 Comissió - 14 Esdeveniments - 39 Articles - 48

EDITA Associació cultural Gaiata 1 “Brancal de la Ciutat” PRESIDENT Arturo España i Marzá COORDINACIÓ Mayo Ripollés i Basco Luisa Arenós i Bordils Carlos Feliu i Mingarro Carmina Usó i Vicente Estela Bernad i Monferrer Miguel Ángel Mulet i Taló Amb la col·laboració i correcció lingüística de: Inmaculada Fortanet i Gómez

DIBUIX PORTADA Luis Fabra Carreras PUBLICITAT Comissió Gaiata 1 “Brancal de la Ciutat” DISSENY I MAQUETACIÓ Cristina Gyorgy (Marcaprint) FOTOGRAFIA Estudio Rogelio Comissió Gaiata 1 “Brancal de la Ciutat” IMPRIMEIX Marcaprint D.L. CS 57 - 2014

LEMA: El present llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià.

Plaza Pais Valenciano 4 Castellón de la Plana

Coca d'Espinacs Coca Escalibada Coca Tomaca Rosquilletes

Rotllets d'Anís Mostaxons Magdalenes Benitetes

Primer Premi al Millor pa de la Província de Castelló 2019 Primer Premi al Millor Rotllet d'Anís de la Província de Castelló 2019

Arturo España i Marzá President de Brancal de la Ciutat

Brancalers, veïns i amics en la Festa, no patiu. La vida ens ofereix tant que una cortina de foscor mai podrà amagar eternament la llum del sol, les contrarietats no són sinó el motiu per a buscar ideals renovats que les convertisquen en aigua passada i en els fonaments d’un nou estat de bonaventures. Han sigut i estan sent moments durs que s’han estés en excés en el temps i sobretot han sembrat l’ambient de disgustos tan amargs com la manca de contacte humà, la nostra font principal d’aliment en el món de la Festa. Ningú podia esperar que a la vista de quatre dies per a la celebració de la nostra setmana gran passaríem a observar amb enorme incredulitat com es veien frustrades totes i cadascuna de les expectatives creades entorn a la nostra Festa major, ningú podia imaginar que haguérem d’atresorar tanta paciència per a escoltar el nostre “especial” pregoner Chema obrint el camí de la Festa, o per admirar a les nostres fantàstiques Madrines Clara i Carla i la seua insuperable Comissió representant a aquesta associació en cadascun dels extensos actes de la setmana Magdalenera, o per apreciar els nostres esplèndids monuments lluint majestuosos

en el seu emplaçament en el sector després de mesos d’esforç i dedicació en la seua confecció per part dels equips d’escorxador i de pintores, o negar la presència en centenars de llars del llibret de la Gaiata 1 sempre ple de la qualitat, afecte i obstinació que només el nostre excel·lent equip sap donar-li, o deixar de rebre l’anhelada companyia dels nostres ben volguts germans en la Festa de Fogueres alacantines i Falles de la Vall, Benicarló o València però, no obstant això, mai hem d’oblidar l’esperit Brancaler capaç de convertir la contrarietat en esperança, els disgustos en ambició de futur i l’espera en pretensió de progrés i millora en el retorn a l’activitat quotidiana. Encara que aquest llibre ens arribe inesperadament i per sorpresa, volguera veure el seu costat positiu i aprofitar per a donar-vos les gràcies, gràcies a tots per tot i més, per la vostra paciència, el vostre compromís i la vostra capacitat de trobar sempre el moment d’alé enfront de l’adversitat en els bons i no tan bons moments i demane que ningú defallisca perquè com resa el nostre himne… “Som Brancal i Lledoneros, orgull de soca i castelloneros”. Quasi res !

Carmen Molina i Ramos Reina de les Festes de la Magdalena 2020 - 2021

Estimat sector de la gaiata 1, Brancal de la Ciutat, És per a mi un plaer tornar a dirigir-me a tots vosaltres. Pot ser és un moment delicat i complicat, doncs la situació ha sigut molt difícil durant els últims mesos. Per això, no vull oblidar-me de totes les persones que haveu lluitat, i per suposat, continueu lluitant per fernos ressorgir d’aquesta pandèmia. El més gran agraïment meu va per tots vosaltres. A més, també m’agradaria aprofitar aquestes línies per donar-vos el meu sentit suport als que, d’una manera o una altra, us haveu vist afectats per les conseqüències de la COVID 19. El sentit comú sempre ens ha caracteritzat, és per això, que admire la vostra professionalitat i entrega durant els últims mesos, prioritzant el interès general i no el personal. Mai, ningú de nosaltres, ens haguérem imaginat estar dos anys seguits sense sentir l’olor de la pólvora per els nostres carrers ni veure la nostra estimada llum il·luminant la nostra ciutat. Ha sigut un temps complicat per a tots, però ara, és el moment de tornar a la que sempre ha sigut la nostra casa, la nostra estimada gaiata, per tornar a fer festa i fer gaudir a tota la ciutadania de les nostres tradicions. Gràcies per la vostra paciència, perquè cada vegada estem més a prop de tornar a viure les millors festes del món.

Cambia a

Caja Rural de Teruel

Te ofrecemos trato personalizado y cercano.

Conseguirás rentabilidad para tus ahorros.

Dispondrás de asesoramiento por profesionales de confianza.

...nosotros nos encargamos de todas las gestiones, sin que tengas que ir a tu antigua entidad.

Gal·la Calvo i Santolaria Reina Infantil de les Festes de la Magdalena 2020 - 2021

REDO ASESORIA S.L. Graduado Social Colegiado

GRADUADO SOCIAL

Ronda Magdalena, 27 - Entlo. www.redoasesoria.com Tel. 964 25 62 15 - Fax: 964 25 29 53 12004 Castellón

Marta Muñoz i Moreno Dama de la Ciutat 2020 - 2021

Estimats amics i amigues del Brancal de la ciutat: És un orgull, però especialment un veritable plaer, tornar a dirigir-me a tots i totes vosaltres com a dama de la ciutat infantil del cicle fester 2020. Mai vaig imaginar que les nostres festes s’arribaren a suspendre i que visquerem una pandèmia mundial. Una notícia molt trista on només ens quedava l’esperança que algun dia poguerem tornar a viure les nostres estimades festes. Han sigut uns mesos molt durs per a tots on hem hagut de cuidar-nos i estar a casa. Encara que tinguem moltes ganes de sortir al carrer i gaudir és el moment de cuidar-nos, ja que el més important en la vida és la salut. Espere i desitje que promte passe tot in puguem gaudir de la nostra setmana gran i puguem viure amb tots vosaltres el meu somni de representar-vos com a dama de la ciutat infantil 2020.

José María Prades i Manzano Pregoner per a les Festes de la Magdalena 2020 - 2021

Estimats amics del Brancal de la Ciutat. És un orgull dirigir-me a vosaltres a través d’aquestes línies ja que la Gaiata 1 ha sigut la meua casa des de xiquet, i per això aquestes paraules van dirigides a gent amb la qual porte tota una vida, fent que siguen fàcils d’expressar. Tots els amants de les nostres festes fundacionals estem a l’espera que les volgudes “Festes de la Magdalena” puguen per fi celebrar-se i, malgrat la duresa de tan llarga espera, mirem al futur amb optimisme. I mentre esperem podem gaudir de xicotets grans gestos com és este “llibret” per al qual va dedicat aquest saluda, i que amb tanta manyaga i esforç realitza la comissió de la Gaiata 1. Una publicació que, amb la qualitat habitual, ens ajudarà a continuar tenint la força necessària per a continuar sent pacients i positius fins que, en el meu cas, puga a la fi entonar els versos de Bernat Artola a lloms del cavall, portant així l’alegria d’anunciar que, a la fi, les nostres festes comencen. Així doncs, enhorabona per la publicació d’aquesta gran faena, per mantindre la il·lusió, i per donar llum en aqueixos moments en els quals tanta falta fa … “perque la Gaiata continue sent, el nostre millor Pregó”. Una abraçada a tots.

La Nostra

C o m iss ió Comissió 2021 Saluda de la nostra Madrina Cort d’Honor i Acompanyants Col·laboradores i Portaestendards

C o m iss ió I n f a n t i l Saluda de la nostra Madrina Infantil Cort d’Honor Infantil i Acompanyants

Gaiata 1 Brancal de la Ciutat

President:

Arturo España i Marzá

Secretaria:

Rosa María Serret i Meliá

Tresorer:

Ángel Escudero del Toro

Comptador:

José Javier Gormaz i Gormaz

Madrina:

Carla Batalla i Cortés

Madrina d’Honor: Anna Feliu i Usó

Gaiateres d’Honor:

Paula Aso i Toledo Rebeca Barberán i Gimeno

Dames d’Honor:

Lourdes Barberán i Gimeno Mar Esteve i García Clara Carceller i Fernández Diana Vico i Casanova Claudia Batalla i Cortés

Acompanyants:

Víctor Palacio i Bernad Carlos Feliu i Usó Joaquín Ribes i Vilarroig Héctor Barraza i Serra

Vocals

José María Prades i Manzano Marta Gómez i Marín Mayo Ripollés i Basco María Mulet i Ripollés José Ignacio Iturralde i Murria

Mª Carmen Cubertorer i Almela María Iturralde i Cubertorer Beatriz Iturralde i Cubertorer Rafaela Meliá i Basco Francisco Batalla i Vivas Dunia Campos i Pérez Dunia Gormaz i Campos Mercedes Agost i Gómez Arturo España i Novoa María España i Novoa Celia Novoa i Mondelo Ana Monge i Sábado María Dolores Monferrer i Torrella Pedro José Palacio i Tovar Estela Bernad i Monferrer Natalia Palacio i Bernad María Amparo Pitarch i Segura Inmaculada Fortanet i Gómez Marina Redó i Fortanet Rosa María Batalla i Serret Cristina Batalla i Serret Sergio Beltrán i Artola Cristóbal Colón i Navarro Marco Esteve i Cano María Lidón Más i Romero Ana Moreno i Calero Paola Moya i Fibla Clara Soler i Sol Carlos Feliu i Mingarro Carmina Usó i Vicente Francisco Muñoz i Ibáñez Ana Escudero i Monge Lourdes Gimeno i Guillén Sonia Barberá i Carbajo Sofía de Zayas i González Carolina Cortés i Fornes Maite Fornes i Galván Mª Carmen Vilarroig i Peris Joaquín Ribes i Bernal Rosa Vicenta Loras i Castellano Nieves Serra i Isierte Bibiana Ebri i Ronchera Rubén Meliá i Yuste Rubén Meliá i Meseguer Sara Meliá i Meseguer Paula Beltrán i Soler

Comissió Infantil 2021 Madrina Infantil Clara Beltrán i Soler

Madrina Infantil 2019 i Dama de la Ciutat 2021: Marta Muñoz i Moreno

Madrina d’honor Infantil: Enya Fuster i Ebrí

Gaiatera d’honor: Rosa Ribes i Vilarroig

Dames d´honor infantils: Clara Colón i Matamoros Victoria Alejandra de Francia i Pitarch Lidón Prades i Gómez

Acompanyants: Federico Pablo de Francia i Pitarch Marcos Prades i Gómez Cristóbal Colón i Vilaseca

Vocals: Lucía Madero i Agost Jordi Colón i Vilaseca Arnau Colón i Vilaseca Noah Fuster i Ebrí Izan Meliá i Ebrí

Estimats amics i amigues brancalers, Ja han passat dos anys sense les nostres benvolgudes festes, a les portes de la nostra setmana gran ens va envair un sentiment de tristor, on els nostres cors van donar un colp de volta i les nostres cases passaren a ser un estall de llum i colors, colors com el nostre verd. Hui, vull dir-vos que no es el fi d’aquesta pandèmia, però vos vull dir que sí que hi ha llum al final del camí, la llum amb que les nostres gaiates il·luminaran els carrers de la nostra ciutat, llum que els nostres xiquets mostraran amb el seus jocs i llum que encendrà les abraçades més grans als nostres majors. Estic segura que el Brancal, amb responsabilitat, implicació, il·lusió, alegria i molta felicitat, brindarem prompte per les nostres festes, per la nostra ciutat i les nostres tradicions. Aquest saluda es per a totes les persones que han mostrat una cara responsable i una esperança incansable per lluitar en els moments més durs del Covid-19, sobretot a les famílies que han perdut persones increïbles i molt fortes, que sempre recordarem. Soc feliç, perquè el pitjor ja ha passat. Soc feliç perquè les nostres tradicions prompte estaran amb nosaltres. Soc feliç, perquè els nostres comissionats segueixen igual de il·lusionats que jo, per gaudir eixa magdalena 2022 que tant ens mereixem. Brancal, gràcies. Brancal, sempre sereu la meua segona família. Brancal, encara queden molts rodets, voltetes i faldes voladores, colors, una muntonada de colors, i riures en cada racó de la ciutat. GRÀCIES BRANCAL DE LA CIUTAT, GRÀCIES CASTELLÓ. VITOL!!!

Gaiata 1 Brancal de la Ciutat

Carla Batalla i Cortés

Anna Feliu i Usó Madrina d’Honor

Paula Aso i Toledo Gaiatera d’Honor

Rebeca Barberán i Gimeno Gaiatera d’Honor

Clara Carceller i Fernández Dama d’Honor

Lourdes Barberán i Gimeno Dama d’Honor

Mar Esteve i García Dama d’Honor

Claudia Batalla i Cortes Dama d’Honor

Diana Vico i Casanova Dama d’Honor

Víctor Palacio i Bernad Acompanyant

Carlos Feliu i Usó Acompanyant

Joaquín Ribes i Vilarroig Acompanyant

Héctor Barraza i Serra Acompanyant

PORTAESTE NDARD: Ainhoa Bar raza i Serra

ORA: COL·LABORAD Soler Paula Beltrán i

PORTAESTENDARD INFANTIL: Alba Moreno i Verdejo

Per la porta “mitjornera” sense fum i sense flama neix la Gaiata primera del Poble de Castelló. Les taronges són bandera del Raval que ens atresora d’una arrel castellonera de les bones, la millor. Vore a la Festa les nostres Dones és la tempesta que fa que plores de la emoció... Són les xiquetes més guapes de Castelló! Sant Cristofol ens resguarda... del mal que vinga... i que ens aguarda Sant Francesc ens il·lumina... vestint la Verge... de clavellina Processons i algarabia... per la persona... que aquí ens arriba Som Brancal i Lledoneros... Orgull de soca... Castelloneros. Festes de la Magdalena... de nostra terra... de Festa Plena Un Pregó ens anuciaria... que som en vespra... de Romeria Omplirem de flors L’ermita... mai no falten... amb aquesta cita Som Brancal i Lledoneros... Orgull de soca... Castelloneros. ¡¡És un gran goig poder viure... al Brancal de la Ciutat!! Sant Cristòfol ens resguarda... del mal que vinga... i que ens aguarda Sant Francesc ens il·lumina... vestint la Verge... de clavellina Som de rotllo i som de canya... cinteta verda... platja i muntanya Som Brancal i Lledoneros... Orgull de soca... Castelloneros.

Vivim en una època en què ens ha tocat canviar els nostres hàbits més senzills, que fins ara ni tan sols podíem imaginar. Hem substituït les abraçades per salutacions amb el colze, els somriures han quedat amagats sota les mascaretes i el poder de la mirada ha guanyat importància, això diria jo, que és un punt molt positiu entre tant de canvi. Les tecnologies han passat a ser una eina imprescindible per a comunicar-nos amb les nostres famílies, amics, treballar, estudiar, fer gestions… Però, si hi ha un aspecte que ha canviat totalment ha sigut l’àmbit de les nostres festes, aquestes no poden substituir-se per un ordinador, per això, millor deixar-les hivernant, esperant temps més tranquils, que ja estan prop, protegint-les amb molta estima, sense oblidar per què les fem i les vivim, ni el sentiment que ens unix a tots els castellonencs per les nostres tradicions. Al cap i a la fi, som éssers humans i per molta tecnologia que inventem, sempre hi haurà una cosa que mai podran substituir: l’emoció, les ganes de viure i la força que ens anima a seguir endavant. Com a madrina infantil de la gaiata, vull agrair el suport de la comissió i del sector. El sentiment de tristor que vaig sentir per la suspensió de les Festes de la Magdalena 2020 i 2021 a causa de la pandèmia han reforçat el meu sentiment castelloner. Sense data concreta per a la celebració de la nostra setmana gran, només vull demanar el vostre suport per poder recuperar a poc a poc les nostres benvolgudes Festes de la Magdalena. La decisió que vam pendre la meua família i jo al començament d’aquesta situació anòmala va ser que encara que no sabíem quan es podrien tornar a celebrar les Festes de la Magdalena, gaudiria de cada un dels actes, moments, vivències, però sense deixar de lluitar per mantindre l’essència de les nostres tradicions. No m’agradaria acabar, sense mencionar al nostre president Arturo i a la meua Madrina i companya d’experiències, Carla, que han sigut un gran suport durant aquest temps. Per finalitzar, espere que el pròxim any puguem compartir altra vegada tots junts les nostres estimades i esperades “Festes de la Magdalena 2022”. Una forta abraçada, Magdalena!

Gaiata 1 Brancal de la Ciutat

Clara Beltrán i Soler

Enya Fuster i Ebri Madrina d’Honor Infantil

Rosa Ribes i Vilarroig Gaiatera d’Honor Infantil

Victoria Alejandra de Francia Pitarch Dama d’Honor Infantil

Clara Colón i Matamoros Dama d’Honor Infantil

Paula Aso i Toledo

Dama d’Honor

Marcos Prades i Gómez Acompanyant Infantil

Lidón Prades i Gómez Dama d’Honor Infantil

Paula Federico Aso Pablo de Francia Pitarch i Toledo

Acompanyant Dama d’HonorInfantil

Cristóbal Colón i Vilaseca Acompanyant Infantil

Els nostres premis Magdalena 2020 Actes gaiaters

LA GAIATA BRANCAL DE LA CIUTAT REP UN PREMI PER DIFONDRE EL VALENCIÀ I UN PREMI DEL CONCURS DEL PATRONAT DE FESTES DE CASTELLÓ Un any mes, la Gaiata Brancal de la Ciutat ha participat en la convocatoria de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esports per a la promoció de l’us del valencià en l’àmbit festiu per a la Magdalena 2020. Una vegada reunida la comissió corresponent i resolta la concessió del premis, la comissió Gaiata 1 Brancal de la Ciutat ha guanyat el 2n Premi amb una dotació de 4500 euros. Els lliuraments dels premis s’havien de celebrar en un acte oficial el dia 12 de març en el pati de la Casa dels Caragols de Castelló, però es va anul·lar per culpa de les mesures sanitàries imposades per la Conselleria de Sanitat.

També ha obtingut el 3er Premi al millor llibret Magdalena 2020 del concurs de llibrets organizat per el Patronat de Festes de Castelló.

Actes Gaiaters

BRANCALERS PER SEMPRE ANDRÉS BORT I BORT Carta a Andrés Bort: una llum brancalera en el cel. Natalia Palacio i Bernad ANNA ALBERT La festa a través de la seua càmera. Dunia Gormaz i Campos MANOLO CASTELLANO I RIBES Manolo Castellano, un amic. Miguel Ángel Mulet i Taló

ARTICLES ANY DE PANDÈMIA LES INCERTESES DEL FUTUR. UN ANY DE PANDÈMIA. Arturo España i Marzá LES PANDÈMIES EN CASTELLÓ Josep Miquel Francesc i Camús LA PANDÈMIA I LA FESTA EN VINYETES Xipell

CAPÇALERA EL MOTIU D’AQUEST LLIBRET La programació de la setmana Mayo Ripollés i Basco

CAPÍTOL I PREGÓ INFANTIL Una ciutat per a jugar Chelo Pastor VISITA AL FADRÍ Escoltar, mirar, conèixer per estimar. (La visita al campanar el dilluns de la Magdalena) José Juan Sidro i Tirado ENCESA DE GAIATES La encesa de gaiates, una historia de “llum antiga” Vicente Cornelles i Castelló

CONCURS DE PAELLES INTERCOLLES DE LA COLLA DEL REI BARBUT El Concurs de paelles intercolles de la Colla del Rei Barbut Manuel Altava i Lavall HOMENATGE A NA VIOLANT Acte d’homenatge a Na Violant Victor Palacio i Bernad LLIURAMENT DE PREMIS Acte de lliurament del premis de Gaiates. El premi a la plaça Ximo Gorriz NIT MÀGICA La Nit més mágica de les festes de la Magdalena. Catarsi Castellonenca. Leandre Escamilla FIRA ALTERNATIVA La Fira alternativa Charo Gutierrez i Perera CÓS MULTICOLOR El cós multicolor Carmina Usó i Vicente

CAPÍTOL II VISITA DE LA REINA ALS SECTORS Xicotets grans moments Arturo España i Marza TEATRE VALENCIÀ Teatre valencià a les festes de la Magdalena. Joan Josep Trilles i Font L’ANIMACIÓ INFANTIL La participació dels nens en la setmana Magdalenera Miguel Ángel Mulet i Taló TERCERA EDAT I DEPENDENTS Magdalena inclusiva Estela Bernad i Monferrer DANCES I CANÇONS Dances i Cançons César Agut i Gregori EL TRAGE DE CASTELLONERA El trage de castellonera, vist pels il·lustradors, dibuixants i cartellistes del segle XX Carlos Feliu i Mingarro

CARTA A ANDRÉS BORT: UNA LLUM BRANCALERA EN EL CEL Per: NATALIA PALACIO I BERNAD El temps és allò que passa sense adonar-nos, que pararíem per a immortalitzar instants i que rebobinaríem per a poder reviure esdeveniments que ens han marcat especialment i que sabem amb certesa que mai tindrem l’oportunitat de tornar a viure. I és que el temps passa, deixant-nos records plens d’afecte que enyorem reviure…….. Eixa sensació és la que tenim totes les persones que t’hem conegut Andrés, i per això, hui, en les pàgines del llibret de la què durant tant de temps ha sigut la teua casa, la Gaiata del «Brancal de la ciutat », vull que tota la gent veja eixa part entranyable de tu, que jo he pogut gaudir i que és veritablement, eixa altra part que la gent no es veu en les entrevistes als diaris, vull mostrar la persona, l’esser humà en realitat. Esta clar que si una persona escolta el nom d’Andrés Bort, se li vénen al cap paraules com: món de la festa, gaiata 1, federació gestora de gaiates, Lledó, castellonerisme, en resum, festa, gaiata, Castelló... Podríem dir, Andrés, que sempre has segut un castellonero de soca. El món de la festa és un sentiment que sempre has portat dins de tu i que has defès i pel que has lluitat per aconseguir que els seus valor s’engrandisquen més si cap. De fet, es pot demostrar amb el teu extens currículum fester perquè has ocupat càrrecs tan importants dins de la festa com president de la federació gestora de gaiates, president de la gaiata 1 i fins el teu decés, membre del patronat municipal de festes entre altres ..... Però, el que realment et fa diferent i et caracteritza de la resta de la

gent no és açò, Andrés!!!. Les persones, no es valoren pels seus èxits, es valoren pel que són i principalment, pel cor que tenen, per eixa part que totes i tots tenim i amaguem de tendresa, de feblesa com essers humans que som. Jo he tingut la sort de conèixer eixa part, de compartir-te tant a tu com a la teua família. M’heu demostrat que sou boníssima gent, persones bones i afectuoses que no dubten a tendir la seua mà quan algú els necessita. Per això, no vull desaprofitar l’ocasió d’agrair, tant a la teua dona com a les teues filles, tot l’afecte que durant tant de temps m’han demostrat i, en especial a Sandra, amb la que he tingut l’oportunitat i privilegi de viure molts moments de la meua infància i joventut. I és que..... De tal pal, tal estella! Durant tots estos anys, hem viscut junts molts moments que mai oblidaré, plens d’anècdotes que han marcat el meu pas pel món de la festa d’una manera significativa. Contalles i rialles meravelloses, que hem vam permetre conèixer el teu costat més personal, eixe Andrés més desconegut, lluitador, que em va permetre aprendre moltes coses!!!. Perquè, si quelcom t’ha caracteritzat és la teua infinita curiositat, les teues inquietuds manifestes, sempre disposat al canvi i evolució. Un esperit juvenil, moltes vegades difícil de seguir!!!. Pot ser que no aconseguírem mai arribar prompte als llocs, que no poguérem estar callats ni un segon en molts actes als que anàvem, que ens encantaren els xafardejos i el cafès dels dijous per a assabentar-nos de més xafarderies ino-

BRANCALERS SECCIÓN PER SEMPRE

fensives però divertides, que sempre volíem ballar junts el rotllo i canya per a parlar i fer comentaris del que havíem vist, i que em feres la gran sorpresa de ser el meu “ coixiner” (que no cuiner) un dels dies més importants per a mi, el dia de la imposició de bandes com a reina de la Magdalena 2019!!!! Tu sabies la il·lusió que em faria i tu, i tan sols tu, saps el nostre comentari durant eixe moment tan especial que sempre es quedarà guardat entre nosaltres, als nostres cors…….. Però el que sempre ha fet especial els nostres moments han sigut les rialles, la complicitat i l’afecte que sempre hem sentit l’u per l’altre. Són tantes i tantes coses que podria comptar que mai acabaria. És impossible plasmar, tot l’afecte, estima i amor que sent per tu, i que fa que cada dia te trobe a faltar, però si que vull que sàpigues que sempre estaràs al meu cor, m’has deixat una gran empremta i mai, mai, t’oblidaré.

nosaltres, només puc dir GRÀCIES. Sí, Andrés, GRÀCIES, per haver confiat sempre en mi, per haver-me estès la teua mà quan més ho necessitava, per regalar-me una amistat que perdurarà amb mi per tota la vida, per recolzar-me sempre i sobretot, per mai fallar-me. Has sigut sempre i seràs una llum que m’ha guiat quan més ho necessitava. I ara, i per sempre, ja eres una estrela brancalera brillant en el més alt del cel. Ahí estaràs junt a la nostra estimada Mareta i totes i tots els castelloners i castelloneres de soca, que guiats pel teu fanal il·luminen la nostra cultura pairal i fan la nostra memòria més rica si cap. T’estime Andrés i mai t’oblidaré…..

El dia que lamentablement em van dir que te’n havies anat, el meu cor es va partir. Feia molt poquet que havíem parlat i ja havíem quedat per a fer-nos el nostre habitual cafenet dels dijous, perquè semblava que prompte podríem eixir de casa. La trista noticia em va commocionar per l’inesperat de la situació i la primera cosa que em vaig preguntar va ser “Per què éll?”. I és que el temps m’ha demostrat que hi ha preguntes que l’esser humà encara no pot respondre. Mai vaig pensar que eixe moment poguera arribar i menys tan prompte. Ara, tot i la tristesa de no poder gaudir de la teua presencia, que no pugues estar ací amb totes

Nombre Artículo

ANNA ALBERT LA FESTA A TRAVÉS DE LA SEUA CÀMERA Per: DUNIA GORMAZ I CAMPOS Aquest any ens ha fet acomiadar-nos de molta gent, gent a la qual no estàvem preparats per dir-los adéu. La nostra Gaiata “Brancal de la Ciutat” ha perdut a grans pilars de la nostra associació, persones a les quals sempre recordarem per tot el que van aportar i tot el que ens van ensenyar a tots aquells que arribarem més tard a la gaiata. Sens dubte, enguany romandrà en el nostre record pels comiats prematurs i molt dolorosos que vam haver de donar en la nostra benvolguda família Brancalera. Des que tinc ús de raó recorde a la meua tia Anna venint cada matí a les 8, puntual com era, per a desdejunar escoltant totes les seues històries. A vegades, quan tocava, amb un plat de “primes”. Parlava de coses que amb els meus 4 o 5 anys encara no entenia. Escoltava paraules a les quals no li trobava el significat per aquella època, però record l’entusiasme amb el qual parlava de totes aqueixes coses i, sense fins i tot saber-ho, les seues paraules anaven calant en mi: Gaiates, Festes de Carrer, Colles, Rei Barbut, Bufanúvols, Tombatossals, el Pregó, l’ofrena, La Mare de Déu del Lledó, Balls Regionals, Dolçaina, Tabal, Folklore, Castellonera, Castellonero… Abans de complir el meu primer any de vida, ja ho havia organitzat tot per a fer-me de la Confraria de Lledó, ja que tota la meua família hi pertanyia. Des de ben xicoteta, ja em va transmetre l’amor per la nostra “Mareta“ el qual porte amb orgull. Quan ja era una mica més major, i vaig començar a entendre totes les coses que des de menuda m’havia contat, va ser quan realment vaig entendre la passió que la meua tia tenia, no sols per la festa i les nostres tradicions, sinó per la ciutat de Castelló i la seua cultura. Crec que va ser aqueix entusiasme el que va desencadenar la meua curiositat cap a Castelló, la seua cultura i les seues festes. Tant és així que el primer contacte que jo recorde amb el folklore de nostra terra va ser les classes de balls regionals amb 4 anys en el col·legi. Però el més divertit de tot el procés, era quan

amb la meua tia Anna assajàvem passos i voltes en el saló de casa, intentant ella transmetre la netedat d’aqueixos passos a una xiqueta de 4 anys. Tots els que la coneixien sabran que totes les seues històries anaven acompanyades de les seues fotografies. Crec que la majoria dels que esteu llegint això guardàreu alguna foto amb aqueixa signatura tan única que la caracteritzava. Quan me’n anava amb ella d’excursió per Castelló, rara era la vegada que no ens paràvem amb diverses persones. Però el que em cridava poderosament l’atenció era que sempre treia la seua bossa i començava a repartir fotos, com si abans d’eixir de casa sabera a qui anava a trobar-se aqueix dia al carrer. Aqueixa bossa, que per a mi durant molt de temps va ser un misteri, sempre portava de tot. Que algú necessitava una tireta, un imperdible, un mocador, un botó, un boli, una llibreta, un ventall, un impermeable… només tenia que demanar-lo, que la tia Anna treia d’aqueixa bossa el que fera falta. Als 12 anys em va convidar a anar a la Pèrgola amb ella, va ser en aqueix moment quan vaig tindre clar que volia formar part d’aqueix món i

BRANCALERS PER SEMPRE

de totes les històries que la meua tia em contava. Així vaig descobrir i vaig entrar en el món de les festes de la mà de la seua Gaiata, ara la meua Gaiata 1 “Brancal de la Ciutat”. La meua tia era una dona amb estàndards alts, tots els que la coneixíem ho sabem, però mai he sentit que se sentira tan orgullosa de mi com en aqueix moment en el qual vaig començar a formar part de les seues històries.

Però en aqueix moment, vaig poder comprovar que l’afecte i l’admiració era mutu. Quan ens reunim per a recordar tots aqueixos moments especials viscuts en els nostres respectius anys, sempre ixen les fotos que Anna ens feia. I aqueix és el millor record que podem conservar d’ella, veure les tradicions, cultura i festa de la nostra ciutat a través dels seus ulls, gràcies a les seues fotos. I per descomptat, l’entendre i saber transmetre la figura de la Reina i tot el que representa.

En la Gaiata sempre ha sigut l’ànima de la festa, animant qualsevol esdeveniment, ballant la que més i compartint amb tots els disbarats que se li pogueren ocórrer. Era una dona amb molta marxa i una vitalitat que ja voldríem molts tindre a la seua edat.

Com he citat anteriorment, qualsevol processó, Festa de Carrer, Setmana Santa, acte cultural… té les seues fotos d’Anna, una visió pròpia, on moltes vegades, hi havia detalls que només ella apreciava en aqueix moment, i que després amb molt d’afecte plasmava amb el seu objectiu.

De tots els records que tinc de la meua marxa festera, sempre la recorde al costat, amb la seua càmera i és de bona font que no sóc l’única. Ja fóra una processó, una desfilada, una missa, una visita, inauguració…. no tinc ni idea de com ho feia, però sempre era ací. I sense perdre el costum, l’endemà, a les 8 del matí venia a portar-me les fotos que ja havia revelat. Però no sols les meues, havíem de fer la selecció perquè havien altres 50 fotos per a altres persones que també havien participat a l’acte en qüestió.

Tot aqueix treball de molts anys, es va veure recompensat quan la van triar Dona de l’Any, va ser un reconeixement merescut, per la seua dedicació a la cultura i tradicions de Castelló d’una forma totalment desinteressada.

Les Reines de les Festes de Castelló, per descomptat, sempre tenien un lloc especial en el seu carret, vaig créixer envoltada de les fotos que els feia. Sempre les tenia presents. Recorde amb especial afecte l’exposició de les “50 Reines“ que va fer , un treball sens dubte molt laboriós, ja que va haver de buscar des de la primera Reina i no va ser tasca fàcil, va haver-hi reines que vivien fora, alguna morta desgraciadament … En fi, un treball en solitari que després tant li vam agrair, va recopilar un trosset d’història, ja que com ella deia, “la figura de la Reina és molt important, és la que ens representa, la que representa a tot el poble de Castelló“.

Va ser una persona que gaudia de cada moment, emocionada per l’art i la fotografia, indumentària, tradicions, cultura, les seues festes i la seua gent, que s’involucrava intensament en tot el que feia. Els que vam aprendre a voler-la la trobem i la trobarem a faltar. Hi ha moltes, moltíssimes fotos que no ens permetran oblidar-nos d’ella. Això és tot el llegat que em deixa la meua tia Anna Maria Albert Martí, a la qual sempre estaré agraïda per inculcar-me, junt amb la meua família, l’amor per Castelló, per la Mare de Déu de Lledó i per les nostres festes. Descanse en pau.

Quan en 2015, el destí va voler que jo entrara a formar part d’aqueix llistat, no va ser diferent. 53

MANOLO CASTELLANO, UN AMIC Per: MIGUEL ANGEL MULET I TALÓ Conèixer a una persona en la teva adolescent joventut, marca de per vida. Així em va passar a mi.

Cabanes i de l’antiga Fàbrica de Licors, regentades pel seu pare, va anar derivant cap a la distribució de vins i licors.

Aquell dinàmic i divertit Manolo Castellano, membre destacat de la Junta Central de Festes, em semblava un senyor major, “tot un home” ... què equivocació la meva! ja era tot un home, sí, però jove.

La seva condició d’Enòleg, que li va permetre ser l’assessor tècnic de diversos cellers de la nostra província, com Vilafamés, Sant Mateu, la Jana i Traiguera, el van portar a decantar-se, sobretot, cap al comerç de vins, així ho va fer, arribant a ser un dels principals distribuïdors de la nostra província.

Manolo va comprendre perfectament les ganes que tenia, d’estar al costat de Mayo, en aquell moment Dama d’Abolengo, i amb un exquisit tacte, la va preservar protocol·làriament del meu assetjament, al mateix temps que ens va donar opcions, per gaudir de la mútua companyia en les ocasions apropiades. Aquest era Manolo, el “rei de l’habilitat”. Podria fer una semblança de Manolo Castellano, amb uns breus paràgrafs carregats de sentiment, però em sembla injust cap el meu amic, cap al nostre amic. Així que em permetreu que repasse i analitze, encara que sigue sintèticament, la seva vida, les seves passions i la seva gran humanitat. El seu llarg viatge professional, sempre va estar vinculat a l’empresa familiar. D’aquell Celler a

1977

Va lluitar com ningú, va patir contratemps, però sempre va ser respectat i admirat, pel bon saber fer en la defensa de la seva empresa i del sector i el que és més important, dels seus clients i els productes amb què comerciava. Quantes vegades, així, com feia ell, sense dirho però dient-ho, en aquell llenguatge particular, que no entenies fins que no el coneixies bé, dirigia els nostres passos a bars i restaurants en què a més de conversar, menjar i beure bé, es congratulava amb els seus propietaris, clients o futurs clients! Però el que és més important, per damunt de l’interès comercial, sempre van ser les persones, a les que atenia i cuidava amb un afecte especial.

1977

BRANCALERS PER SEMPRE

SECCIÓN

2016

la programació de les Festes de la Magdalena, els Carot, Vidal, Castellano , Benet etc., es van incorporar al Projecte i és en aquest moment, en el qual el nostre estimat Manolo Castellano, comença a unir la seva aportació a la Festa magdalenera, amb la Cultura del Vi. I que millor forma de fer-ho que des de la Junta de Festes. Així comença una “aventura” que duraria més de dues dècades, transformant-se en un “dels sabuts de la Festa” i que continuaria des del Mesó del Vi, la Gaiata del Portal de l’Om i finalment i fins als nostres dies, des de la Gaiata 1-Brancal de la Ciutat, “Els 20 del 88” i l’Assemblea de Festes.

En múltiples ocasions, la memòria local immediata, ens falla i els acabats d’incorporar, es pregunten, “… I aquest home, Per què sap tant de Festes?”. En el cas de Manolo, era molt senzill, perquè les havia VISCUT, poques persones tenen un bagatge d’experiències festives tan ampli com el seu. A conseqüència d’unes Jornades Agrícoles a Saragossa, del cap de Julián Montañes i Carlos Murria va sorgir la idea d’incorporar alguna activitat vinculada als “vins de la terra”, en

L’any 1968, s’estrena com a President de la Junta Central de Festes, el seu amic Joaquín Pitarch i ell entra com a membre del seu equip. A l’any següent fa una “breu aturada”, per dedicar-se a estructurar i llançar amb Julian Montañés i altres, una nova aposta per la Setmana de Festes, “El Mesó del Vi”. Ja amb Carlos Torla com a President, es reincorporà a la Junta, i no la deixaria fins a 1979, que faria un “Kit-Kat” per gaudir amb la seva filla Amelia, que aquell any era “Dameta Infantil de la Ciutat”. És en aquest període, en concret l’any que Mayo va ser Dama de la Ciutat posada al seu càrrec, 2009

Nombre Artículo

2009

en què s’inicià la nostra gran amistat, que es perllongarà fins l’Eternitat. Seguirà de nou a la Junta, tots els anys de presidència de Pepe Vicent i Clemente agost, amb el qui va ser Vicepresident, per acabar amb Tian Pla al seu primer any. A partir d’aquesta data es crea “Els 20 del 88” i passa a dedicar-se en cos i ànima a aquesta Associació i les seves activitats, al mateix temps que ho compagina amb les seues aportacions a les Gaiates Portal de l’Om i Brancal de la Ciutat . Personatge entranyable i divertit, gaudia entre moltes altres coses, com si d’un “hobbie” ocult es tractés, a “descobrir” i comprometre Madrines, Dames i fins i tot alguna Reina. El Mesó del Vi, va ser una de les seves grans passions i al costat dels seus amics i companys, no va parar de desenvolupar iniciatives. “Cates Populars”, Concurs Regional de Vins, conferències i taules rodones, viatges culturals, mostres gastronòmiques, l’elecció anual de la Vintera, reestructuracions i reemplaçaments de la Instal·lació ... Tot un món d’activitats per millorar i engrandir

les nostres Festes i el seu estimat Castelló. Perquè això sí, abans de res, va ser un “castellonero de soca, pels quatre costats”. ... i una mica “capritxoset”. Al llarg o curt de les nostres vides, podem escriure una pàgina especial, la de la família i a la seva manera ell també ho va saber fer. Pare de cinc fills, Mercedes, Ana, Amelia, Manolo i Alejandro, i avi de vuit néts, va complir folgadament amb la seva aportació demogràfica. Igual que va gaudir amb la seva filla Amelia com “Dameta Infantil”, en aquests últims anys, va inculcar en el seu fill petit Alejandro el castellonerisme, i va gaudir com ningú veient-ho amb orgull com a President Infantil de Gaiata, Galantejador de la Reineta Laura Torrent i Pregoner Infantil a la Magdalena 2009, que tan grats records ens portava a tots dos. A ningú se’ns escapa que pel seu port, categoria, intel·ligència i bona conversa, era també un autèntic conqueridor de voluntats, en el bon sentit de la paraula.

2009

BRANCALERS PER SEMPRE

Però després de molts avatars, només una dona va saber segrestar l´hi totalment el cor i amb INMACULADA , va compartir la resta de la vida, fins al seu últim alè. Excel·lent conversador, “picarot i escodrinyador”, feia les delícies de tots els que compartíem amb ell un vi, aperitiu o menjar. Encara que ell, en el seu fòrum intern (que també compartia, perquè era un “xarraor”), tenia el seu propi “rànquing” i ens regulava, com a amics, sempre, …però “de l’ànima”, “fillols”, “coneguts”, o fins i tot “guardaespatlles”.

1977

Però els puc assegurar que tots, absolutament tots, volíem participar de “moments” amb ell. Per alguna cosa seria! Manolo va viure la vida el millor que va saber i va poder, però sempre esprement-la. I la va compartir en “lo bo”, per fer més agradable la dels altres. És això un bon AMIC?, doncs SÍ!

1975

1977

LES INCERTESES DEL FUTUR. UN ANY DE PANDÈMIA

Per: Arturo España Marzá President de la Gaiata 1, Brancal de la Ciutat Atesa la definició del Diccionari Normatiu Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la llengua, futur és “allò que encara no ha tingut lloc, temps verbal que expressa la idea d’una acció que es realitzarà en un temps que ha de vindre”. Quan el desig i la impaciència es trobaven més aliats davant la imminent arribada de la setmana més gran entre totes les activitats festives que Castelló gaudeix, quan les ments es trobaven en aqueix punt àlgid en la intenció d’aplicar un parèntesi en la rutina vital, quan les esplèndides vestidures identificatives del sentir d’unes arrels es trobaven prestos per a la seua marató d’ús, quan l’ambient escampava les sensacions d’algaravia entre els sentits de tota la ciutat, quan el “tic, tac” del rellotge del Campanar de la Vila restava el temps per a l’arribada del cant de la campana Maria, quan el 14 de març es trobava esperant empolainat en tornar la cantonada… “Decret 4/2020, de 10 de Març, del president de la Generalitat, seguint la instrucció del Ministeri de Sanitat que estableix la conveniència de no celebrar actes multitudinaris en existir risc de propagació del coronavirus.” Coronavirus, Covid-19. Paraules anteriorment desconegudes que, a la velocitat de la llum, van passar a formar part de les converses quotidianes de tots i cadascun dels sectors socials. La Pandèmia havia decidit recórrer el planeta sencer des del seu cau asiàtic deixant l’empremta del seu peregrinar en forma de catàstrofe com inesborrables trepitjades d’un renovat Othar a les ordres del seu Àtila contemporani, mentre els prats de les relacions socials sucumbien sota les seues despietades ferradures. Potser pot semblar irreverent, atesa la gravetat social d’una situació que atemptava a la vida mateixa, parlar del sentir de la festa davant tal situació. No obstant això, també el sector festiu forma part indissoluble de l’activitat social de qualsevol comunitat i, per això, no és menys important el relat de la sensibilitat percebuda davant les obligacions que la realitat del moment anava requerint i l’efecte resultant del seu transcurs en el temps. Incredulitat. Tal vegada aqueixa era la primera sensació que recaiguera en les ments dels milers d’ànimes involucrades directament en l’àmbit festiu. A quatre dies del Pregó que anunciava la gran setmana, la veu del pregoner quedava mutilada sense conèixer cirurgià que poguera restablir la seua activitat, els actes programats entraven en el congelador d’un frigorífic desconeixedor del temps que

ANY DE PANDÈMIA

havia de mantindre’ls en la seua estada, les màscares i el gel desinfectant passaven a substituir adreços, encaixos, cossets, cintes verdes i somriures, l’aïllament domiciliari suplia les trobades, els besos, les abraçades i l’algaravia, res quedava per al credo davant l’anomalia sorgida. Expectació. Sens dubte era l’estat que millor expressa l’espera d’informacions que plasmaren l’evolució d’una situació tan desconcertant pel seu caràcter d’extraordinària, desconeguda i inesperada. La raó no responia als interrogants suscitats al mateix temps que el rellotge implacable marcava el compàs del desassossec que emergia de la frustració que produeix la impossibilitat d’actuació. Decepció. Els dubtes van desaparèixer amb la terrible evolució de la situació sanitària. La implacable realitat va substituir la preocupació inicial de poder celebrar unes festes per la gravetat d’una pandèmia que atemptava dia rere dia al bé més preuat per l’ésser humà… la vida. Resignació. Quan el sentit de la responsabilitat es va anteposar a qualsevol altre element, no hi va haver possibilitat de lluita, sinó de paciència i tibant espera amb mocadors verds en un calaix, faldes de dòcil seda penjades en la freda foscor d’un armari i profundes il·lusions cobertes d’obligada conformitat. Esperança. El raonament es converteix en analista de béns i mals quan disposa de temps i temps era el factor predominant durant la necessària reclusió domiciliària. Així van entrar en lliça les comunicacions audiovisuals que les noves tecnologies s’encarreguen de brindar i amb elles una altra forma de contacte, de conversa i de suport moral que convergia en la planificació d’un futur amb llibertats recuperades i relacions normalitzades. Il·lusió. La capacitat de l’ésser humà per adaptar-se a les situacions que perduren entrava en acció en adonar-se que els mitjans per a combatre la tragèdia començaven a veure la llum. Els somnis del retorn començaven a encaixar amb l’anàlisi diària de la possible disposició d’activitats. La regeneració de la depressió començava la seua marxa. Desig. Sembla mentida que una vacunació poguera ser la clau que acabara amb una mica més d’un any d’incertesa i desassossec. El món tornava a fantasiar, a creure, a promocionar anhels i, amb ells, a permetre el retorn de planificar. Potser la Festa ha de mantindre uns terminis d’espera, però no serà sinó el motiu d’un retornar amb la força redoblada per l’energia que tant de temps es va mantindre engabiada. L’activitat gaiatera no usa màscares, no requereix gel desinfectant. L’activitat gaiatera es nodreix de relacions humanes, de riures, d’abraçades, d’esforços conjunts, de respecte cap a la seua terra i d’orgull per engrandir-la. Molt a la vora se ven llibertat… i tots l’adquirirem.

Les incerteses del futur. Un any de pandèmia

LES PANDÈMIES A CASTELLÓ

Per: Mossén Josep Miquel Francés Camús Historiador i Prior de la Basílica de Lledó

La Comissió de la Gaiata 1, alhora que agraïx al Prior de la Basílica, Mossen Josep Miquel Francés i Camus, la seua col·laboració en este llibret, invita l’àvid lector a aprofundir en informació, notes aclaridores i puntualitzacions sobre este tema, en el llibre recentment publicat “Las epidemias en la Plana i la Virgen de Lledó” del mateix autor.

CRONOLOGIA DE LES EPIDÈMIES EN LA PLANA Cronològicament tenim documentades en la ciutat de Castelló de la Plana fins al moment les següents epidèmies. Segle XIV Pandèmia de Pesta Negra en tota Europa 1375 Primera Pregària coneguda a l’Ermita de la Magdalena Segle XV Epidèmies de Pesta i Pesta Bubònica 1404 i 1439 Rogatives a Lledó Segle XVII Epidèmia de Tifus en tota la Plana de Castelló 1631 Trasllat de la Mare de Déu de Lledó a la ciutat Epidèmia de Pesta Bubònica i posterior rebrot 1647 Trasllat de la Mare de Déu de Lledó a la ciutat 1649 Trasllat de la Mare de Déu de Lledó a la ciutat”

Interior de l’ermita de la Magdalena. Es va habilitar com a església un aljub del Castell Vell

Epidèmia de Pesta 1651 Es construïx l’Ermita de Sant Roc de Canet invocant la seua protecció 1652 La ciutat invoca la protecció de Sant Cristòfol Epidèmia de Febres Malignes i rebrot

ANY DE PANDÈMIA

1696 Trasllat de la Mare de Déu de Lledó a la ciutat 1697 Trasllat de la Mare de Déu de Lledó a la ciutat i Invocació a Sant Cristòfol demanant el seu patronatge. Segle XVIII Epidèmia del “dengue” 1730 Trasllat de la Mare de Déu de Lledó a la ciutat Epidèmia de Febres Malignes en tota la Plana 1757 Trasllat de la Mare de Déu de Gràcia a Vila-real Segle XIX Epidèmia de Febra Groga 1803 Trasllat de la Mare de Déu de Lledó a la ciutat, veneració extraordinària del Xto. Jacent i habilitada la Casa Prioral de Lledó com a Hospital d’empestats.” Primera gran epidèmia de Pesta en la Plana

Cèdula de la Junta de Salut Pública de Castelló de 1829. Arxiu Basílica del Lledó

Segona gran epidèmia de Còlera Morbo en la Plana 1853 Trasllat de la Mare de Déu de Lledó a la ciutat Tercera i molt greu epidèmia de Còlera Morbo en tota la Plana 1885 Destacada intervenció de l’Arxipreste i Prior de Lledó, D. Juan Cardona Vives i posterior nomenament del mateix com a Fill Predilecte de la Ciutat 1885 Trasllat de la Mare de Déu de Lledó a la ciutat Epidèmia de Pallola, amb gran mortalitat. Rebrot de l’epidèmia de Còlera “dengue” 1889 Trasllat de la Mare de Déu de Lledó a la ciutat

Trasllat de la Mare de Déu de Lledó a la ciutat

Segle XX Epidèmia de la Grip Espanyola o Panderola 1918 rogatives en Lledó Les pandèmies a Castelló

Epidèmia del Coronavirus 2020 Se suspén el culte públic. La imatge de la Verjurada del Lledó s’exposa en els balcons de la casa Prioral per a la seua veneració Vist l’extens elenc cronològic d’Epidèmies i Pandèmies en la Plana de Castelló, arreplegarem en este article per a la Gaiata 1, tres, entre moltes altres, de les pandèmies més significatives que va patir la nostra ciutat i que van ser ateses d’una forma especial per l’Esglèsia catòlica i distints eminents de la nostra història com a poble.

LA PESTA I SANT CRISTÒFOL COM A PATRÓ A finals del segle XVII desapareix la pesta bubònica, que tants estralls i morts havia causat per les nostres terres, com s’ha documentat en capítols anteriors. L’última epidèmia de pesta es va propagar, com s’ha indicat, en 1684, afectant no tan sols a les comarques castellonenques, sinó a bona part del Regne de València. Però a partir d’este moment sorgixen amb força altres malalties: la pesta pneumònica, el tifus, la tuberculosi i la grip englobats sota el concepte genèric de pesta. Però també el paludisme, la terçanes, la diftèria o crup, la pigota, la disenteria i la grip que van causar mortaldats comparables amb la pesta bubònica, marcant mèdicament el segle XVIII, conegut lamentablement com “el segle de les pestes” per la seua varietat i abundància. Amb estes perspectives afrontem les pandèmies del segle XVIII en terres castellonenques. El papa Clemente XI proclama Sant Cristòfol, patró de Castelló La ciutat estava agraïda a Sant Cristòfol per haver Sant Roc de l’antiga ermita del sant en l’Hospital dels empestats a experimentat la seua protecció en les pestes propa- Castelló. Museu Belles Arts gades a la comarca des de 1651, amb les successives onades de 1647 i 1698. Al finalitzar aquella última epidèmia, els Regidors Municipals i el Clergat de Santa Maria van enviar una carta al Papa, sol·licitant el patronatge del sant sobre la ciutat. El procediment va seguir els procediments adequats i el senyor Silvestre García Escalona, Bisbe de Tortosa, diòcesi a què va pertànyer la comarca fins a temps recents va rebre una carta del cardenal Gaspare Carpineo, datada a Roma el 31 de març de 1703, acceptant la petició dels castellonencs per a proclamar al “portador de Cristo”, com a patró de Castelló. El decret del bisbe de Tortosa en llatí assegura la.. ”confirmatione electionis sancti Christophori, martiris, in patronum principalem villae Castellionis” Sant Blai, patró de Castelló “La plaça Vella” veurà com s’alça, des de finals del segle XVII i sota la direcció de l’arquitecte Melcior Serrano, el nou edifici de l’Ajuntament, inaugurat en 1716. Amb motiu de la benedicció es va declarar com co-patró de la ciutat al bisbe i màrtir sant Blai. El 2 de febrer de 1716 es van reunir en l’Aula

ANY DE PANDÈMIA

Capital de l’Església de Santa Maria fins a vint-i-huit sacerdots, que diuen ser “la major part dels beneficiats i recidents” d’aquella congregació. “Unanimes y conformes y ningú descrepant”, acorden “en atenció als grans beneficis et rebuts esta Vila de Castelló de la Plana del Sant. Y fonch votat y elegit el Gloriós Sant Blay per patró menor de dita Vila”. Eixe mateix dia es reunien els Regidors Municipals en l’Ajuntament, per a tractar el mateix tema on ”acordaron resolvieron proclamar y elegir por Patrón de dicha Iglesia y Villa al Señor San Blas”. Poc de temps després, uns dels carrers obertes en el anomenat llavors “raval de Sant Joan! , ara raval de la Trinitat va començar a celebrar les seues festes en honor del nou co-patró de la ciutat. Els acords del clergat i de l’Ajuntament van ser confirmats pel Bisbe de Tortosa, el senyor Bartolomé Camacho Madueño en 1721.

EL CÒLERA MORBO DE 1885 I CARDONA VIVES L’epidèmia colèrica de 1885, any de la mort del rei Alfons XII, va complicar i agreujar encara més la situació política i econòmica. L’Ajuntament de Castelló, al veure amenaçada la ciutat per la pesta va ordenar el dia 4 de juny acordonar el nucli urbà, prestant este servici els propis veïns i les forces de la Guàrdia Civil. El palau del bisbe del carrer Governador i la casa Prioral de Lledó van ser habilitats, com altres tantes vegades, com a hospitals d’empestats o “llazarets”, prenent-se enèrgiques mesures sanitàries davant d’una situació caòtica, on en algun moment les morts van arribar a ser més de tres-centes. L’epidèmia va aconseguir el seu moment més crític el matí del dia de sant Joan, quan van morir nombrosos empestats que es trobaven interns en el llatzaret de la casa Prioral de Lledó. Fins en la presó es van produir defuncions a causa del contagi, traslladant-se quaranta-dos presos des de les presons de la ciutat fins a l’ermitori de sant Isidre, en la partida de Censal, on van quedar reclosos fins al final del còlera. El prior D. Juan Cardona Vives, fill predilecte de la ciutat El dia 20 d’agost una vegada remés el primer impacte, l’Ajuntament, a proposta dels republicans i fusionistes, va anomenar fill predilecte de la ciutat a què havia sigut prior del santuari i arxipreste de santa Maria, mossén Joan Cardona Vives. El nomenament es produïa per la seua abnegada i caritativa entrega en favor dels empestats. El benemèrit sacerdot havia mobilitzat a tota la ciutat entregant, per a alleujar als malalts i les seues famílies, la roba del seu propi llit, mantes, peces de roba personals i el seu menjar. Afirma Balbás que “el celoso patricio y virtuoso sacerdote D. Juan Cardona Vives, además de cuantiosas limosnas, repartía enseres de la cama, mantas, prendas de vestir, siendo muchos los ejemplos de caridad y abnegación que podríamos citar”. La Corporació, després d’anomenar-lo “Fill Predilecte”, va acordar canviar el nom de l’antic Carrer de l’Aigua pel de Cardona Vives, que en 1975 al desaparéixer el carrer es va ampliar a la plaça de nova creació. Dies abans de la seua mort, ocorreguda el 2 de desembre de 1890, no se li va trobar a l’hereu d’una de les famílies més

Arxipreste i prior de Lledó, Mossén Juan Cardona Vives (Castelló 1819-1890)

Les pandèmies a Castelló

destacades de la ciutat, ni un cèntim per a comprar unes sabates amb què amortallar el seu cos. Va ser soterrat en un nínxol comú del cementeri municipal fins que, en 1990, van ser traslladats les seus restes a la Parròquia de la Santíssima Trinidad, on reposen. En esta mateixa sessió l’alcalde conservador José Tárrega Torres, metge de professió i afiliat al Cossi, va exigir responsabilitats als càrrecs polítics que havien fugit de Castelló per por al contagi. La vacuna va ser descoberta al gener de 1885, pel metge de Tortosa Jaime Ferrán, tot i que encara va haver de passar algun temps perquè fora acceptada per metges i autoritats que discrepaven sobre la seua efectivitat. L’any següent, entre desembre de 1885 i gener de 1886 la malaltia de la pallola va causar novament estralls a Castelló, especialment entre els xiquets, morint 317 entre els més menuts. Entre 1882 i 1887 s’havien iniciat les obres del port, les de l’hospital provincial i la nova plaça de bous. El tramvia a vapor entre Onda i el Grau de Castelló, conegut popularment com “La Panderola”, va començar a circular en 1888. Nou brot de còlera morbo Un dels últims trasllats de la imatge a la ciutat durant el segle XIX va tindre lloc en 1890, amb motiu d’haver-se alliberat la capital d’un nou brot de grip o del còlera morbo. El 23 de novembre va ser conduïda la imatge de la Mare de Déu des del seu santuari, sent esperada en la porta de Sant Roc per l’ajuntament, els governadors civil i militar, el clergat, funcionaris públics, un piquet del regiment d’Otumba amb música i una gentada immensa. La processó va recórrer una carrera en què s’alçaven set arcs triomfals, amb els balcons adornats amb domassos, des dels que es tiraven flors al pas de la comitiva o soltant coloms i pardals guarnits amb cintes de colors. A l’arribar la imatge a la plaça de la Constitució o Major, es van llançar les campanes al vol, confonent-se els sons amb les músiques, els vives de la multitud, les llums de les bengales i el tro de les traques que s’elevaven fins a l’alt de la torre campanar. En l’Església Major, profusament guarnida i il·luminada, se va cantar un solemne Tedèum en acció de gràcies; després es va interpretar la Salve i els gojos de la Mare de Déu, quedant esta entronitzada en l’altar major.

L’EPIDÈMIA DEL SEGLE XX. LA PANDEROLA Va ser la major catàstrofe del segle XX. Entre els anys 1918-1919 es va estendre a nivell mundial una pandèmia de grip impròpiament denominada “gripe española”. A Castelló es va batejar amb el nom de la Panderola. Va ser un autèntic malson. Eren els anys de la Primera Guerra Mundial. El constant moviment de tropes va contribuir a la seua expansió i també a batejar-la com a grip espanyola de 1918. El fet de que Espanya fora neutral en la guerra va fer que ací es publicara informació sobre una epidèmia, que va adoptar finalment eixe nom. Els que han investigat aquella pandèmia asseguren que el virus va arribar a Espanya des de França i ho va fer a través dels centenars de jornalers espanyols i portuguesos, que en aquells temps es desplaçaven al país veí per a cobrir la mà d’obra vacant ocasionada per la guerra europea. La primera onada de la malaltia, que va acabar amb la vida de 50 milions de persones en tot el planeta, va ser en la primavera de 1918. La segona onada a a partir de l’estiu va ser la més letal. A la tardor la malaltia es va convertir en una autèntica epidèmia que va afectar a Castelló a 68.000 persones, el 20% de la població d’una província que per aquells anys comptava amb 330.000 habitants, morint més de 2000. La capital comptava llavors amb uns 32.000 veïns.

ANY DE PANDÈMIA

Les primeres referències sobre l’epidèmia de grip, que per estes terres va ser coneguda amb el nom de “La cucaracha”, perquè deien que es desenrotllava i estenia com este insecte, apareixen en el “Heraldo de Castellón”; a partir del mes d’agost de 1918, uns casos ocorreguts en Les Alqueries. Però el pitjor en la província arribaria a finals del mes de setembre. “El Heraldo” informava per aquells dies que en municipis com Torreblanca « el 95% de sus vecinos estaba contagiado por la gripe », mentres que a Forcall van arribar a comptabilitzar-se 2.271 malalts, inclosos els dos metges. En el Monestir dels pares Carmelites del Desert dels Palmes, els 14 frares de la comunitat van resultar afectats pel virus. En el Convent de Monges Caputxines de Castelló, va morir una religiosa a l’inici de l’epidèmia, però altres catorze religioses també van ser infectades pel virus. A Almassora es van comptabilitzar més de 1.000 malalts. Arribat el mes d’octubre, la Junta Provincial de Sanitat sol·licitava al Bisbe de la Diòcesi que ordenara els rectors de totes les parròquies l’adopció de mesures higièniques, davant de la pandèmia que s’acostava. Pocs dies més tard el Bisbe publicava una circular ordenant que les finestres de tots els temples romangueren obertes, i que s’agranaren les naus de les esglésies dos o tres vegades al dia, indicant així mateix que durant la missa es resara l’oració ad vitandam mortalitatem. El capellà de Santa Maria de Castelló mossén Soriano, inclús abans de publicar les disposicions episcopals, ja havia dictat normes en el sentit de renovar sovint l’aigua beneïda de les piles. L’epidèmia va ser declarada oficialment el 14 d’octubre de 1918. A València, l’arquebisbe, el senyor Salvador Barreda, i el Capítol Metropolità de la catedral, van disposar rogatives “para que cese l’epidemia”. Rogatives en el Santuari de Lledó A Castelló, com ressenyava el periòdic el “Heraldo”, les rogatives es van celebrar en el Santuari de la Patrona, la Mare de Déu del Lledó. “Se han celebrado en el santuario de Lidón solemnes cultos para impetrar de la Virgen la salud sobre la epidemia reinante. La concurrencia ha sido verdaderamente extraordinaria. El Dr. Ibáñez Rizo, con su peculiar elocuencia, ha pronunciado sentida plática, alusiva al piadoso acto que se estaba celebrando. Mañana se repetirán en el santuario de nuestra patrona los mismos actos que hoy. La Salve se cantaáa a la cuatro menos cuarto, a expensas de doña Inés Fandos de Alcón”. El doctor Ris era Xantre de la Catedral Basílica de Palma de Mallorca, capellà d’Honor i predicador de la casa real. Esta va ser l’única epidèmia de la història en què la imatge de la Mare de Déu no va ser conduïda a la ciutat, perquè una vegada construït en 1900 el anomenat camí-passeig, era més fàcil l’arribada al santuari des de la capital. Per este motiu es van succeir les rogatives en el temple patronal. Els últims dies d’octubre, i davant de l’avanç de l’epidèmia es van renovar les oracions en Lledó: “Mañana a la cuatro de la tarde en el ermitorio de la Virgen del Lidón, se cantará Salve de rogativas para impetrar de nuestra excelsa Patrona la terminación de la epidemia reinante”.La pregària va ser costejada per la senyora Antonia Pascual de Felip. El diumenge següent es van renovar les rogatives en Lledó per la generositat del senyor Adrián Huguet. El doctor José Clara Piñol Els periòdics de l’època, sobretot “Heraldo de Castellón”, arreplegaven cada dia les informacions i recomanacions que oferien les autoritats sanitàries. Hi ha un personatge clau en esta epidèmia a Castelló. Va ser el doctor José Clara Piñol. Natural de Torreblanca, Clara era l’inspector provincial de Sanitat i puntualment anava transmetent als periodistes com evolucionava la malaltia en la província. El metge va visitar tots els pobles afectats, indicant diàriament quins havien de ser els passos que s’havia de seguir per la població, amb tal d’evitar nous contagis. El doctor Clara, director aquells anys de l’Hospital Provincial va insistir en diverses ocasions en la necessitat d’evitar donar-se la mà al saludar Les pandèmies a Castelló

El Dr. Clara al març de 1940 amb les infermeres voluntàries de Creu Roja: Concha Alloza, María Juan, Isabel Sanz, Isabel Vicent i Conchitín Gironés.

i a extremar les mesures d’higiene. Durant l’epidèmia de 1918 el centre de comandament en la província va estar precisament en este centre hospitalari, construït en l’avinguda que hui porta el seu nom. Al marge de la mortalitat, l’epidèmia va tindre un efecte brutal en l’activitat quotidiana dels habitants de la província. En els pobles contaminats es van prohibir les festes i els espectacles, així com la celebració de fires i mercats i la visita anual als cementeris. ”El Heraldo”, en efecte, informa de la prohibició de totes les “manifestaciones públicas en lugares confinados, donde puedan multiplicarse las causas de contagio, así como la celebración de ferias, mercados que puedan relacionar unos pueblos con otros, que puedan facilitar la propagación de la epidemia”. L’obertura del curs acadèmic 1918-1919 es va retardar en tots els centres docents “debiendo incrementarse las precauciones para evitar mayores estragos, imponiéndose, entre otras medidas, la higienización de las posadas y cuadras de ganado de todas clases, vigilancia de los solares vallados y desinfección constante de los centros de reunión”. La grip de 1918 es va encebar especialment amb els jóvens. Per això, els periòdics de l’època estaven replets d’esqueles d’hòmens i dones d’entre 20 i 40 anys i de tota condició social. Fins al rei Alfons XIII va acabar contagiat. En una província assolada per la pandèmia infecciosa i amb molt pocs mitjans sanitaris, la població es protegia com bonament podia. “Los periódicos recogían las prácticas que empleaban los vecinos para combatir y evitar la gripe y esas prácticas pasaban por beber caña y ron hasta caer borrachos perdidos, quemar azúcar o lavarse y beber vinagre” . La presència de l’Església en l’epidèmia Admirable va ser la presència de l’església durant tota l’epidèmia. El bisbe de la diòcesi “afligido por los estragos que causa la epidemia reinante” cride als sacerdots per a dir-los que mentres hagueren recursos al palau episcopal, no permetria que els malalts pobres no tingueren aliments o roba de llit ni medicines. Per a complir l’encàrrec, els rectors i els seus vicaris visitaven contínuament les cases dels afectats pobres, per a auxiliar-los en les seues necessitats, un gest molt agraït pel veïnat . Al novembre, poques setmanes abans de donar per finalitzada l’epidèmia, l’alcalde de Castelló José Forcada, va oferir bons de menjar, tant a l’Asil d’Ancians Desamparados com al Col·legi de xiquets òrfens de Sant Vicent Ferrer fundat pel Bisbe Climent, “pues la mayoría de cobijados en aquellas casas están enfermos”. Les religioses van arribar fins al sacrifici de privar-se dels seus propis aliments, perquè no els faltara als ancians ni als xiquets asilats. El malson va acabar a finals del mes de novembre de 1918, amb alguns rebrots posteriors, quan el Govern Civil de la província va donar per acabada l’epidèmia. Un punt final que va coincidir en el temps amb una altra tragèdia: l’incendi del cine La Paz de Castelló, que va causar 22 morts.

ANY DE PANDÈMIA

LA PANDÈMIA DEL CORONAVIRUS DE 2020 Esglésies obertes i supressió dels actes de pietat. Davant l’alarma creada per l’expansió cada dia major de l’epidèmia, el 12 de març, dijous de la segona setmana de Quaresma el Vicari General de la Diòcesi Javier Aparici publicava les primeres disposicions del Bisbat de Segorbe-Castelló. El document recomanava apel·lar a la prudència, no cedir a la por i al pànic col·lectiu, encara que demanava resar ja expressament “por los difuntos víctimas del coronavirus, por los enfermos y por los sanitarios, confiando que la situación pase pronto para volver a la normalidad”. La Basílica del Lledó, la primera església tancada en la diòcesi Durant la major part de les pandèmies ocorregudes al llarg de la història, el Santuari de Lledó sempre havia romàs obert. En aquesta ocasió, no obstant això, Lledó va ser el primer temple tancat en tota la diòcesi. La decisió va ser anunciada en roda de premsa per l’alcaldessa de la ciutat Amparo Marco, el matí del divendres 13 de març. La Junta de Govern Local de l’Ajuntament, en sessió extraordinària i urgent celebrada aquell mateix dia va adoptar entre altres acords el reflectit al punt IV: “Acordar el cierre al público de los servicios, dependencias o equipamientos municipales de pública concurrencia entre el día de la fecha hasta el próximo 31 de marzo, ambos inclusive y, en consecuencia acordar su cierre al público de las ermitas municipales y de la Basílica de la Verge de Lledó”. El punt VI explicava que la mesura s’adoptava inicialment per a un període transitori fins al 31 de març, a costa de l’evolució de la malaltia i sense perjudici de la seua possible ampliació per un termini més ampli, si així es derivara de les recomanacions de les autoritats competents. Aquella mateixa vesprada el prior va celebrar l’última missa presencial en el cambril de la Basílica, amb assistència d’una sola persona. Poc després la Regidor-Procuradora de Lledó, Pilar Escuder, notificava personalment al sacerdot l’acord municipal. El matí de l’endemà, dissabte 14 de març, el dia en què la ciutat haguera celebrat l’inici de les seues FESTES FUNDACIONALS DE LA MAGDALENA, també suprimides per la Generalitat Valenciana, la Basílica de la Patrona ja no va obrir les seues portes. Els esdeveniments se succeïen ja molt ràpids. El mateix dissabte 14 de març, era el propi Bisbe diocesà Mons. Casimiro López Llorente qui, fins i tot estant oberts tots els temples, dictava un decret de molt més calat. “Vista la situación creada en nuestra Diócesis de Segorbe-Castellón por la expansión del “coronavirus” (Covid-19); y teniendo en cuenta la salud de los fieles cristianos y de toda la sociedad, y que la caridad cristiana nos obliga a colaborar con aquellas medidas sanitarias que impidan o no favorezcan el contagio, a tenor de los cc. 85-93 del Código de Derecho Canónico…. Dispenso de la obligación de participar en la Eucaristía los domingos y demás días de precepto (cfr. C. 1247 CIC) a todos los fieles cristianos de la Diócesis de Segorbe-Castellón y a todos los fieles cristianos que de hecho se hallan en este territorio”. Suspeses les festes de la Magdalena El diumenge 15 de març era el tercer diumenge de Quaresma. La ciutat hauria peregrinat aqueix dia fins a l’ermita de la Magdalena, per a recordar els seus orígens i el lloc on es va reunir des del segle XIII la primera comunitat cristiana després de la conquesta. Totes les altres esglésies i capelles de la diòcesi van continuar obertes, celebrant-se l’Eucaristia dominical, però Lledó ja estava tancada al culte. Per a llavors, d’acord amb les últimes dades oferides pel Ministeri de Sanitat, el número d’infectats a

Les pandèmies a Castelló

nivell nacional era de 7.753, (2.000 casos nous en les últimes 24 h.), entre ells 288 morts i 382 ingressats en l’UCI. Madrid continuava sent la comunitat amb més afectats (3.544) seguida del Catalunya (715), País Basc (630), Andalusia (437), Comunitat Valenciana (409) i Castella-la Manxa (401). A Europa s’havien notificat més de 39.768 casos. Itàlia era llavors el país més castigat amb 17.750 casos, seguit d’Espanya (7.753), França (4.499) i Alemanya (3.795) Tot el territori nacional es trobava en aquell moment en estat d’alarma. L’única Autoritat competent passava a ser el Govern d’Espanya, sota la direcció del president. Les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat, de les Comunitats Autònomes, Corporacions Locals i Protecció Civil van quedar sota el comandament del ministre de l’Interior. Per a reforçar el Sistema Nacional de Salut, tots els mitjans sanitaris civils i militars, públics i privats, es van posar a la disposició del Ministre de Sanitat. Es tanquen tots els temples de la diòcesi A penes vint-i-quatre hores més tard, el 16 de març, dilluns de la tercera setmana de Quaresma, davant la situació originada per l’extensió del Covid-19, després d’haver sigut decretat el ‘estat d’alarma’ pel Govern d’Espanya i després de la consulta al Consell Episcopal, el Bisbe de la diòcesi López Llorente va disposar noves mesures. La més dolorosa va ser sens dubte la decisió de tancar tots els temples de la diòcesi segons s’indicava, “hasta que remita el alto riesgo de contagio”. Els sacerdots haurien de celebrar la missa en privat, sense assistència de públic, romanent sempre disponibles per a l’atenció espiritual, especialment dels malalts i necessitats de consol espiritual. Arribava la Setmana Santa i el bisbe va decretar que es mantingueren tots els actes litúrgics, sempre sense assistència de fidels, encara que se suprimien definitivament tots els actes públics, incloses les processons. L’oració a la Verge del Lledó pel final de la pandèmia El decret del Bisbe incloïa una oració escrita dies abans pel papa Francisco, demanant a la Verge pel final de la pandèmia. Quan es va conèixer per primera vegada l’oració del Sant Pare, la basílica del Lledó va encarregar mil estampes amb el text papal, adaptant-lo succintament a la Verge del Lledó i a la ciutat. En la cara anterior de l’estampa apareixia la imatge de la patrona sense aurèola i sense mantell, permetent veure la figura original de La nostra Senyora, als peus de la imatge del Crist Crucificat d’ivori que es venera en el propi cambril de la Basílica. L’estampa no va poder repartir-se perquè la basílica va ser tancada al culte, però l’oració a la Verge va ser resada diàriament al final de cada missa, durant tot el llarg confinament i distribuïda després generosament als fidels, quan va ser possible obrir de nou el santuari. La Missa per TVCS des de Lledó durant 30 dies Quan es va anunciar el tancament dels temples, el director de la “Televisión de Castelló”, Ricardo Villalba, li va oferir al Prior de Lledó la possibilitat de retransmetre diàriament la Santa Missa des de la Basílica. El prior, després de notificar-lo al Vicari

La Mare de Déu en el balcó de la Casa Prioral en l’aniversari de la coronació. 4 de maig de 2020

ANY DE PANDÈMIA

de Pastoral i demanar l’oportuna autorització del bisbat, va accedir a l’inici de les misses. No obstant això quedava per salvar un obstacle, l’ordre de tancament de la basílica per part de l’Ajuntament de la Ciutat. Una vegada aconseguit el permís de l’Alcaldessa Amparo Marco, el 25 de març, festa de l’Encarnació del Senyor i de l’Anunciació a la Verge, a les nou i mitja del matí van començar les retransmissions diàries Lledó es va convertir sense pretendre-ho en un referent religiós, de refugi, pietat i devoció per a milers de persones, que diàriament participaven activament de la Santa Missa des de les seues llars, a través de les càmeres de la televisió com havia demanat el bisbat ja en els seus primers comunicats. Creació d’un Fons diocesà davant el COVID 19 L’església de Segorbe-Castelló, igual que va ocórrer en altres moments de la història amb les pandèmies, va idear com acompanyar als seus fidels i a quants necessitaren de la seua proximitat. Els capellans als hospitals, els rectors buscant recursos enginyosos per a retransmetre l’Eucaristia o per a no perdre el contacte amb els seus feligresos. No obstant això, en aquests moments sovint dramàtics i amb nombroses dificultats, va ser la dimensió de la caritat la més urgent i necessària. El propi bisbe anunciava el 16 d’abril, en plena setmana de Pasqua la creació d’un fons diocesà. El bisbe justificava la seua creació indicant que ”la actual pandemia provocada por la expansión del coronavirus ha provocado ya la muerte de miles de personas en nuestro país y, a día de hoy, a más de un centenar en nuestra provincia de Castellón”. Constatava el prelat que “además de las defunciones, contagios y otros efectos, esta emergencia sanitaria está teniendo graves consecuencias económicas, laborales y sociales en muchas familias, especialmente entre aquellas más desfavorecidas que las sufren ya en el presente y miran con preocupación al futuro que se presenta realmente incierto”. Es reobrin tots els temples de la diòcesi menys la Basílica del Lledó El diumenge 17 de maig era el dia de Sant Pasqual Baylón. La festa externa es va celebrar l’endemà dilluns amb una Missa Estacional en la seua Basílica, presidida pel Bisbe diocesà i retransmesa per diverses televisions locals. Aqueix mateix dia es van obrir tots els temples i esglésies de la diòcesi, totes menys una, la Basílica del Lledó. La totalitat de les comarques sanitàries de la Comunitat Valenciana havien passat a la Fase 1, que permetia entre altres accions, l’obertura dels llocs de culte. Així ho havien acordat les autoritats sanitàries el divendres 15 de maig. En una nota emesa pel Vicari General s’informava els sacerdots que “siguiendo las indicaciones publicadas por el Ministerio de Sanidad (SND/414/2020) en fecha 16 de mayo del 2020, y ampliando a la vez la orden emitida el 9 de mayo, los templos de nuestra diócesis que corresponden a este territorio, pasan a la Fase 1 y por tanto a partir del lunes 18 de este mes, podrán reabrir sus puertas”. Aquell dilluns, s’esperava però no va arribar cap ordre per a obrir el Santuari. Molta gent pensant que Lledó estaria obert igual que els altres temples, va acudir davant les seues portes tancades. Les xarxes socials van començar a mobilitzar-se, preguntant a l’Ajuntament la raó per la qual no es podia resar davant la imatge de la patrona de la ciutat. L’Ajuntament va adduir raons de tipus legal i sanitari per a no obrir aquell dilluns la basílica. Molts van opinar que si era qüestió de previsió, sabent que la Comunitat Valenciana anava a passar a la Fase 1 el dilluns dia 11, amb la consegüent obertura dels temples, cosa que després es va retardar, bé es

Les pandèmies a Castelló

Veneració extraordiaria del Crist Jacent de la Puríssima Sang

podien haver previst i resolt aquells detalls de tipus legal i sanitari per a obrir el santuari al mateix temps que les altres esglésies. La publicació “Religión Confidencial” reflectia el malestar d’un ampli sector de la població castellonenca, per transcórrer els dies sense obrir la Basílica ni oferir cap justificació. El periodista Javier Arnal publicava el dijous 21 de maig “Indignación porque la Basílica de la patrona de Castellón continúa cerrada”. “La indignación de los castellonenses” deia, “se ha ido reflejando estos días en las redes sociales porque, pese a estar en la Fase 1 desde el pasado lunes, 18 de mayo - en que los templos pueden abrir -, la Basílica de Lledó permanece cerrada totalmente”. La Verge de Lledó, es deia en aquest mitjà de comunicació, és la Patrona de la ciutat de Castelló (180.000 habitants) i encara que és propietat de l’Ajuntament eren nombroses les queixes que els castellonencs havien manifestat a “Religión Confidencial” per aquest retard. Les xarxes socials denunciaven que s’havien dirigit a l’alcaldessa Amparo Marco (PSOE), exposant que “el Lledó no es tuyo. Ya tardas en reabrirlo, si fuera de otra religión ya estaría abierto”. Entre altres comentaris i opinions es deia que “el Ayuntamiento tenía que tener todo preparado para abrir el lunes 11 de mayo, en que estaba previsto que se pasara a la Fase 1 y, al no pasar en esa fecha, tenía que haber abierto ya el pasado lunes, 18 de mayo, fecha en que Castellón pasó a Fase 1”. Un grup de castellonencs agrupats en l’anomenat Fòrum Cívic (Fem Castelló) va denunciar el fet, registrant un escrit telemàtic a l’Ajuntament en el qual reclamaven l’obertura del temple, sota les mesures de seguretat posades ja en pràctica en la resta d’esglésies, amenaçant amb prendre accions judicials. En paraules del portaveu de “Fem Castelló”, Javier Torres, “no es pot suprimir el dret a la llibertat religiosa durant l’estat d’alarma, ni tan sols en l’estat d’excepció”. A més, Torres assegurava que “li hem donat un termini de 24 hores a l’alcaldessa perquè es pronuncie sobre aquest tema i si persisteix en la seua negativa de no obrir la Basílica al culte li denunciarem per prevaricació.”

ANY DE PANDÈMIA

El dijous 21 de maig es va reobrir la Basílica Definitivament la Junta de Govern local de l’Ajuntament, en sessió extraordinària i urgent celebrada aquell dijous 21 de maig de 2020 va adoptar l’Acord de “la reapertura al público de la Basílica de la Mare de Déu del Lledó, delegando en la concejalía de fiestas y ermitas la resolución de las incidencias que se planteen en relación con el presente acuerdo”. De fet la reunió de la Junta de Govern local sembla que es va convocar expressament per a l’aprovació de l’acord d’obertura de la Basílica. Per això a les nou del matí, es va convindre que a la mateixa hora que es concedia l’autorització, el prior va procedir a l’obertura de les portes del temple mentre voltejaven les campanes i ressonava el cant dels Gojos i la Salve a través de la megafonia de l’esplanada. Poc després, amb assistència de cinquanta persones es va celebrar la primera missa presencial i l’última retransmesa per TVCS. Aqueix dijous se celebrava la festa litúrgica de l’Ascensió del Senyor als Cels. Els mitjans de comunicació es van fer eco immediatament d’aquest moment, demanat constantment a l’Alcaldia des de diferents col·lectius i des de la xarxes socials. La presència de fidels durant tota aquella jornada va ser incessant. Veneració Extraordinària del Crist Jacent de la Puríssima Sang Recordem històricament, com els castellonencs i encara gent de tota La Plana, es prostraven en temps difícils davant les dues imatges més estimades i venerades de la Ciutat durant segles: El Crist Jacent de la Puríssima Sang i Santa María, la Mare de Déu del Lledó. A causa de l’epidèmia del COVID-19, cap d’aquestes dues imatges sagrades va poder eixir a la trobada del seu poble ni el Divendres Sant ni el primer diumenge de maig. Conscients del moment històric viscut durant els mesos de març, abril i maig, el President de la Molt Il·lustre Confraria de la Puríssima Sang Juan Antonio Guzmán, el seu Germà Major Nacho Valls i els clavaris i clavariesas representants de les diferents branques gremials, van fer públic un manifest institucional significant que al no haver pogut processionar ni ser venerada la sagrada imatge el Divendres Sant, “fieles a esta devota tradición y responsable con sus fines y vocación”, el divendres 22 de maig la Confraria de la Puríssima Sang de Jesús obria la seua capella de la plaça de María Agustina per a facilitar la visita i oració dels qui així ho desitjaren. Es tractava, segons indicaven, d’una veneració extraordinària del Crist Jacent. Durant tots els dies d’obertura de la Capella de la Puríssima Sang de Jesús, la sagrada imatge del Crist del Sant Sepulcre va romandre exposada a la veneració sobre el seu llit processional, podent ser contemplada i venerada d’una manera molt més pròxima, encara que sempre sense poder besar-la ni tocar-la. En aquest temps de gràcia, totes les confraries penitencials de la ciutat van passar a venerar la sagrada imatge. El 2 de juny la visitava la Confraria de Santa María Magdalena amb el seu president Eugenio Díaz Carpi i el seu Consiliari el rector de Sant Vicent Ferrer mossén Juan Manuel Enrich. El 5 de juny es van prostrar davant el “Sant Sepulcre” els membres de la Confraria del Crist de Medinaceli, amb la seua presidenta Carmen Forés i el seu director mossén Miguel Abril, capellà de la Sagrada Família. Finalment el 19 de juny visitava la capella de la Sang la Confraria de Pau i Caritat amb la seua presidenta Rosa Tere Guiral i el rector de la Santíssima Trinitat mossén Rafael Manzaneque. En altres moments també van visitar la imatge del Crist l’Alcaldessa de Castelló Amparo Marco, l’Associació “Pentecosta”, amb seu en la cocatedral de Santa María, amb els sacerdots mossén Guillem Badenes i mossén David Barrios i altres associacions culturals vinculades amb el Sant Sepulcre de Jerusalem.

Les pandèmies a Castelló

LA PANDÈMIA I LA FESTA EN VINYETES Per: Joan Montañés (Xipell)

ANY DE PANDÈMIA

Xipell. La pandèmia i la festa en vinyetes

LA FESTA ENTRE-SETMANA

CAPÇALERA: EL MOTIU D’AQUEST LLIBRET

LA PROGRAMACIÓ DE “LA FESTA ENTRE-SETMANA”

Per: Mayo Ripollés Basco Comissió de la Gaiata “Brancal de la Ciutat”

Amb el compromís assumit, el passat any, per la gaiata 1 “Brancal de la Ciutat”, de continuar, amb un treball de recerca històrica i divulgació popular de la trajectòria de les nostres festes en aquests 75 anys, enguany ens introduïm en els actes que es desenvolupen al llarg de la Setmana Festiva de dilluns a divendres. “LA FESTA ENTRE-SETMANA” Malauradament, i a conseqüència de la pandèmia que assola el món, per segon any consecutiu les Festes no es duran a terme. El dolor de la malaltia i la mort per la COVID, també ha trucat a la porta de la nostra Gaiata. Però, com ens van ensenyar els que ens van precedir, traient “força de flaquesa” seguim amb el nostre compromís amb el Sector, les nostres Festes i la nostra Cultura. Per acord de la Gestora de Gaiates, aquest any s’han limitat el nombre de pàgines del Llibret, de manera que ens hem vist obligats a eliminar la reproducció d’articles de signatures il·lustres d’abans. Tot i això, incorporem un extraordinari article de recerca històrica, amb dibuixos d´antany, que segur faran les delícies del lector. No obstant això, un important nombre de col·laboradors han aportat el seu coneixement sobre la Festa i la història per parlar-nos de tots aquests actes que es van fer o es segueixen fent durant la setmana. És interessantíssim redescobrir la il·lusió amb què diferents Juntes de Festes proposaven i desenvolupaven nous actes, com es reestructuraven els actes oficials, com es popularitzaven les Festes, com han canviat els marcs i escenaris dels diferents actes, a conseqüència de l’increment de població i canvi urbanístic de Castelló. I també, per què no dir-ho, com moltes d’aquestes propostes van desaparèixer i van caure en l’oblit, pel canvi de modes o simplement perquè no van ser un encert. Aquest any, i a conseqüència de les circumstàncies, hem afegit un apartat en el qual parlem de la incidència en les Festes de la Pandèmia actual i d’anteriors pandèmies. Per tancar aquest apartat, el conte o contalla ho hem reemplaçat per una col·lecció de vinyetes també referents a aquest fet. Amb l’agraïment a tots els col·laboradors, amb el desig que superem definitivament aquesta Pandèmia i amb el compromís cap als nostres veïns, presentem aquesta Segona Part de la trilogia de les nostres Festes, després de setanta-cinc anys de camí, esperant que sigue del gust del lector.

UNA CIUTAT PER JUGAR

Per: Chelo Pastor

Arranca la primera mascletà i, amb ella, cada tercer dissabte de Quaresma, una nova edició de les festes de la Magdalena, sempre que una maleïda pandèmia no ho impedeixe com ha ocorregut en els dos últims exercicis. Confiant que la crisi sanitària mundial passi molt aviat a formar part del capítol més trist de la història contemporània, i amb les mires posades en els festejos fundacionals de Castelló de 2022 que confiem puguen celebrar-se, els nens tornaran a ser protagonistes en diferents actes i escenaris, prevalent sobre tots ells, la Cavalcada Infantil. Si a les 16.00 hores d’aquest primer dissabte de Magdalena, molts, milers de castellonencs decideixen seguir a ulls clucs els versos del poeta Bernat Artola que els convoca amb el seu Pregó que no perd cap vigència malgrat haver-se escrit en 1947, i decideixen sortir al carrer per a “mantindre sempre encesa la llum de l’amor filial”, què passaria a Castelló si els seus veïns, apostessin per les estrofes que va escriure en 1993 el polifacètic Vicent Pau Serra i Fortuño? Sí, els versos que clamen “per uns dies s’ha de fer una ciutat per jugar”. La primera Cavalcada Infantil, l’anomenat afectuosament ‘Pregó infantil’, va sortir al carrer en 1962. El seu artífex, Juanito Algueró, va ser un dels emprenedors components de la Junta Central de Festejos de la Magdalena que havia nascut en 1944 per a donar a Castelló unes “festes grans” entorn de la seva Romeria de les Canyes. Aquella desfilada va reviure vells costums i oficis; personatges populars i danses tradicionals. Els més petits volien emular als majors i reencarnar a la ‘castanyera’ i al ‘serè’; a ‘els mariners del Grau’ i al ‘caçador de perdius’; al ‘soldat i a la passejadora’; a ‘llauradors i ‘senyorets’... Aquells nens que van prendre el carrer, ho van fer, com a curiositat afegida en un ‘Pregó’ amb recorregut diferent al de ‘els majors’, que sortien primer del carrer de l’Aigua (plaça Cardona Vives) i anys després de l’avinguda de la Mar per a seguir pel carrer Major en direcció a María Agustina per a enfilar Conde Pestagua i entrar pel carrer Enmig fins a la plaça de la Pau i de nou carrer Major per a sortir de nou per Cardona Vives. Així que els nens, partint del Forn del Pla, recorrien Sanahuja per a

CAPÍTOL I. PREGÓ INFANTIL

entrar per María Agustina i seguir per Major fins a la porta del Sol per a tornar per Enmig fins a la plaça Clavé. Durant anys les estampes costumistes i tradicionals de Castelló i de la seva província, amb nens vestits a la vella usança, pujats a cavalls i ‘carros engalanats’ es van anar succeint fins que una certa confusió entre la gent va portar a molts a optar per la disfressa més fàcil i més pròpia d’un carnestoltes, amb vestits de gitanes, toreros, hawaianes i ‘Pica-pedres’, prínceps i princeses.... Qualsevol personatge de Disney valia i, si el nen protagonista anava envoltat per pares, oncles i avis, millor era l’exhibició, segons sembla que pensaven algunes famílies. El sentit intrínsec de la cavalcada es va anar perdent fins que va caldre posar ordre en un intent de tornar als orígens. Els nens de vegades pertanyien a una gaiata i lluïen les seves millors gales de ‘castelloneros’, però altres vegades el personatge de la pel·lícula infantil de major èxit de la temporada donava peu a desenes de ‘súper herois’ inundant Castelló. I aquí van jugar un paper fonamental no sols els organitzadors inquiets, sinó també col· legis, colles i ens festers; associacions de pares i mares, i de veïns; grups de danses i col·lectius culturals que van atendre la súplica de la Junta Central, primer, i de la Junta de Festes, després, a partir de 1989. La proposta d’agrupar els nens formant escenes o estampes on el costumisme prevalgués va aconseguir desbancar a les disfresses d’altres ‘galàxies’. Fàcil no va ser. Va costar el seu, però es va anar reeixint. També es va fer entendre als majors que organitzaven les festes de Castelló que, si la ciutat tenia una reina de les festes, els nens havien de tenir també la seua representant. I, per tant, cadascuna de les 12 primeres gaiates, a la seva madrina i a les seves comissions infantils. La primera reina dels nens va ser María Asunción Adsuara Segarra, designada en 1969. No va ser a l’atzar el seu nomenament, la petita era néta del creador del Pregó, Manuel Segarra Ribes, aquell farmacèutic inquiet que en la seva rebotiga del carrer Major va somiar i va plasmar en paper el que continua sent el més genuí museu etnològic vivent. A poc a poc, la Cavalcada Infantil va ser patrimoni dels nens. Si bé encara li faltava un detall: tenir el seu propi pregó. Cada desfilada la tancava un ‘pregoner’ davant de la carrossa de la reina, dames de la ciutat i madrines infantils. Però el nen triat per a tal gran honor recitava els versos de Bernat Artola com ho havia fet el dissabte anterior el pregoner adult. No era un text infantil, ni els nens els màxims protagonistes. Així va ser com en 1993, Sixto Barberá Jordán va tenir la gran satisfacció de ser el primer nen a recitar els versos escrits per Serra i Fortuño per als castellonencs més menuts. Una ciutat per jugar

Rellegir les paraules de Barberá, recollides en l’Especial Magdalena del periòdic EL MUNDO 8 anys després de cantar aquell primer ‘Pregó dels xiquets’ arrenca un entranyable somriure. “No recordo massa coses, se sincerava el jove. Estudiava sisè d’EGB i un dia, uns senyors de la Junta de Festes em van proposar que cantés el primer Pregó infantil diferent al de ‘els majors’. Ho vaig meditar un parell de dies perquè era un text nou de Vicent Pau Serra i perquè jo mai havia cantat en públic”. “Finalment em vaig decidir i Miquel Soler, segons em van contar, molt experimentat en això de cantar el Pregó, em va ensenyar a entonar correctament”, comentava el jove abans de rememorar que “uns dies abans em feia molt de mal la gola i el meu avi em va posar un mocador vermell al coll”. El dia del Pregó, Sixto ja es trobava bé i va decidir “despertar-me aviat perquè tenia molta feina; em vaig vestir ‘de setí’, encara que em picava tot el cos i vaig sortir de casa pensant que em quedaria sense aire en cantar. Però no, vaig arribar al final”. Aquesta va ser la més important incorporació a la Cavalcada Infantil, sens dubte, però encara va haver-hi més. L’any 2000, amb la Junta de Festes presidida per Raúl Pascual, es va decidir canviar l’estructura de la desfilada. L’encarregat del replantejament va ser Pere Pau Montañés, qui durant el bienni següent també va presidir la Junta. Així va ser com la carrossa de la reina infantil va deixar de tancar el ‘pregonet’. Des de llavors corona la part històrica i mitològica i la desfilada de les comissions gaiateres per a, a continuació, des de la tribuna d’autoritats contemplar a la resta dels nens de Castelló agrupats en col·legis i associacions representant les més genuïnes estampes costumistes. I com a anècdota per a tancar la revisió d’aquesta cavalcada, en 2016 tant el pregoner Santiago López, com el nen Hugo Sánchez, van incorporar un canvi en recitar els versos de Bernat Artola, el primer, i de Serra i Fortuño, el segon. Tots dos es van dirigir per primera vegada a la primera autoritat municipal femenina de la història de Castelló, paper que continua exercint la socialista Amparo Marco. Així va ser com el pregoner infantil va arrencar invocant a “l’alcaldessa de Castelló, per mig d’aquest pregoner, vol fer al poble saber que hem complit la tradició”.

CAPÍTOL I. PREGÓ INFANTIL

ESCOLTAR, MIRAR, CONÈIXER PER ESTIMAR (La visita al Campanar el dilluns de Magdalena)

Per: José Juan Sidro Tirado Vocal del Consell Municipal de Cultura. Membre de la Colla Pixaví. Resulta del tot curiós que el campanar de la Vila haja estat per molts anys el monument més difícil de visitar a Castelló, ja que traspassar la seua porta i arribar al més amunt, era tota una odissea; sempre aestava tancat i en les poques ocasions que et trobaves la porta entreoberta i podies traure el cap a l’escala, la foscor no convidava gens ni mica a iniciar el viatge i descobrir tot el que amagava, malgrat que deien aquells privilegiats que havien pogut conèixer la seua història, lligada a la del municipi des de fa més de 400 anys, que pujar i a la vegada descobrir tot el seu interior, era d’allò més interessant i que les vistes que es contemplaven des de la seua terrassa eren excepcionals. Però els temps canvien i, probablement hui, de totes les seus visitables del Museu de la Ciutat de Castelló, el MUCC, “el Fadrí”, la torre-campanar, bé d’Interès Cultural, símbol de la ciutat, siga l’edifici municipal que, en el moment en què puga tornar a obrir les portes, tancades en els darrers mesos per allò de la maleïda pandèmia, continue rebent un major nombre de visitants, tant pel que respecta als forasters, que per primera vegada arriben a la nostra Plaça Major i es queden extasiats i sorpresos en contemplar els 58 metres d’alçària del monument, i la seua situació com a torre exempta de l’església de Santa Maria, com pels mateixos veïns, per tots nosaltres, que a més de recordar la rica i quasi inesgotable història de cadascuna de les seues estances, li podrem afegir “la novetat” que suposa a la cambra de la presó, la visió de la “Sacra Parentela” representació pictòrica de la família de la Verge, amb Santa Anna i Sant Joaquim, que va aparèixer en la restauració de l’edifici feta l’any 2000, i que per molt de temps, i pel seu estat de conservació, va fer pensar es tractava d’una iconografia de la Sagrada Família. Pintura que ara al 2021, ha recuperat tota la seua esplendor i de segur constituirà un nou i revulsiu reclam. Una visita “autoguiada”, mitjançant diferents panells explicatius, que esperem que es reprenga en dates pròximes, però que fa quasi 40 anys, va suposar tot un descobriment pels veïns, que malauradament tot i sentir habitualment els tocs de les campanes, vivíem d’esquena al monument, essent el gran desconegut i oblidat de la ciutat.

CAPÍTOL I. VISITA AL FADRÍ

Va ser l’any 1988 quan el Pixaví, en comprovar que érem molts els membres de la Colla que mai havíem traspassat el llindar del campanar, i desitjant conèixer el nostre poble des del seu “més amunt”, sol· licitàrem a l’ajuntament poder efectuar una visita un dia de la setmana festera Magdalenera. L’ajuntament, tot i estranyats per la petició, ho va autoritzar i així, la vesprada del dilluns 7 de març, amb un dia esplèndid, aproximadament 200 persones, membres de la colla i coneguts propers, vàrem fer allò que, per molts, era la primera oportunitat que teníem de fer, recórrer de baix a dalt tot el campanar, mirar, mirar i no cansar-nos mai de mirar. Allò ens va impactar tant que a partir d’aquell moment vam decidir que, com a privilegiats no havíem de quedar-nos només per nosaltres “aquest descobriment”, s’hauria de donar a conèixer aquesta possibilitat de visió del nostre poble i terme des de l’altura a tots aquells que, assabentant-se de la nostra pujada, van quedar-se amb les ganes, i, al mateix moment, desvetllar una mica la història d’aquest emblemàtic edifici per tot aquell que volguera apropar-se. I així els membres de la Colla, uns enamorats del nostre poble i del campanar, vam acceptar un compromís no escrit de descobrir la seua història i preparar-nos per a mostrar tot el que l’edifici amagava. Ho faríem realitat a partir de l’any següent. Han passat molts anys des d’aquella primera pujada oficial del 1989 i mai podíem imaginar que acabara convertint-se en el referent festiu de la vesprada del dilluns de Magdalena. Cap any hem faltat a la cita i cap hem hagut de tancar per falta de públic. Any rere any, més i més gent aprofita la vesprada del dia del Pregó Infantil per pujar al campanar. És quasi una tradició, i el Pixaví, ara ja en segona i tercera generació, “l’ànima mater” de la pujada. Les explicacions de viva veu, la bona organització en la pujada i baixada per la complicada, fosca i única escala de caragol, la documentació que acompanya cada visita, el llibret explicatiu de tot l’edifici il·lustrat amb fotografies, del qual se n’han fet en més de 30 anys un fum d’edicions, les lloances al monument i les crítiques al lamentable estat de conservació en què es trobava, fetes pels qui s’acostaven en moltes ocasions per primera vegada al campanar, van fer que els organismes i institucions “dels que manen”, es preocuparen a poc a poc, una mica més de l’edifici i que la seua posada en valor, es fera més palesa i necessària. Una tasca dura, difícil i complicada. Els primers anys no van ser massa fàcils, però en arribar la vesprada de la visita i veure les cues de la gent, tot se solucionava. Moltes van estar les col·laboracions rebudes i impagable el suport que van donar-nos entre d’altres el restaurant Muscaria, la xocolateria Anna, les llibreries Babel i Armengot, el periòdic Levante, les televisions Canal 42 i TVCastelló, videoproduccions Lledó, o el complex vila-realenc Jardí-Alaska, creient en el que féiem, esperonant-nos, col·laborant cadascú a la seua manera, aconseguint-se uns anys, editar i lliurar fullets explicatius de la visita, uns altres uns retallables per muntar del mateix edifici, o aquells anys en què per allò que la Quaresma queia prompte, i la llum solar de la vesprada del dilluns de Magdalena avançava amb rapidesa, vam repartir llanternes individuals perquè els darrers grups no baixaren a les fosques. (Encara no havia arribat el temps de les llanternes dels mòbils).

CAPÍTOL I. VISITA AL FADRÍ

Per descomptat que al llarg d’aquest temps han estat moltes les anècdotes i circumstàncies que han ocorregut al voltant de la “pujada”. Circumstàncies meteorològiques com la d’aquella Magdalena en què l’aiguaneu va acompanyar-nos una estona, passant pels anys de fred, molt de fred, vent i pluja, quan s’agraïa el cafè calentet i “el calmantet” que algunes ànimes caritatives pujaven fins a la terrassa, al costat d’uns altres d’una radiant primavera, en els que fins i tot “els refresquets” anaven bé. I els impacients de sempre, que a les primeres espitlleres, als pocs graons pujats, ja endarrerien la fila en traure el cap per tractar de veure una pinzellada de les vistes que els esperaven en arribar a la terrassa. I què dir de les anècdotes, la senyora claustrofòbica que a mitjan pujada es parapetà a l’escala i no anà ni avant ni endarrere, fins que algú gosà tocar-li el cul; o aquella altra que arribant a la terrassa buscava sense parar l’escaleta diferent per baixar, o aquella que, en dir-li que, si es cansava, sempre podia agafar l’ascensor a mitjan pujada, va dir que havia arribat el moment d’agafar-lo, o aquelles persones que en arribar a “la necessària” volien fer-ne ús o ficar fins i tot el nas al forat. Les visites amb les circumstàncies i anècdotes, amb les cues i el ressò de l’èxit als mitjans de comunicació, les publicacions complementàries, el XII premi d’Humanitats Ciutat de Castelló aconseguit l’any 1995 per dos membres de la Colla amb un grapat de coneixements sobre el mateix Campanar, tot plegat i sense excepció, van ser elements que, sens dubte, despertaren consciències, desembocant en la gran restauració que l’edifici va tenir l’any 2000, i les corresponents descobertes del cavaller i grafitis de la sala del rellotge, de la confessió de 1817, “Ego aute(m) innocentia mea, / Ingressus sum. / Redime Me / Et miserere mei” de la presó, els originals de la pintura de parets i sanefes de l’habitatge del campaner, amagades sota capes i capes de calç, les troballes del fons de la necessària o la imaginada Sagrada Família que, com hem dit al començament, ha resultat no ser-ho... Un espai i una visita en el qual la memòria pot deixar-se portar per recrear una imatge de la història que es barreja amb infinites llegendes que ja formen part del nostre imaginari col·lectiu i de la setmana de festes fundacionals. I ara al 2021, malgrat la crisi sanitària, el campanar espera de nou el seu moment per tornar a acollir-nos, i mentre ens espera presenta una pinta superba, les gàrgoles segueixen guaitant com si volgueren cridar-nos, dir-nos alguna cosa als qui passem pel seu peu, pels finestrals es veuen les campanes, 202 esglaons ens esperen per seguir descobrint-nos en cada pas, en cada petjada la història viva de Castelló. Tot segueix tenint eixe aire majestuós que l’identifica; si, veritablement és el monument on la tradició i la història es donen la mà, convidant-nos a reafirmar la frase que cada dia molta gent fem més nostra: el nostre campanar és el més bonic del món, i prompte podrem tornar a comprovar-ho... la pujada al campanar el dilluns de Magdalena tornarà amb més força que mai, Castelló s’ho mereix i el Pixaví estarà allí per contar-ho!

Escoltar, mirar, conèixer per estimar

LA ENCESA DE GAIATES, UNA HISTÒRIA DE ‘LLUM ANTIGA’

Per: Vicente Cornelles Castelló Llicenciat en Ciències de la Informació, periodista i escriptor La gaiata és el millor Pregó, i així resen els versos de Bernat Artola que anuncien la setmana gran magdalenera. Monument festiu per excel·lència de la ciutat de Castelló (el símbol més antic d’unes festes en la Comunitat Valenciana, amb origen en el segle XIV), ancestral, central i senyals d’identitat d’un poble, i els col·lectius encarregats del qual de traure-les al carrer són els essencials i fonamentals dels anuals festejos fundacionals. Unes plataformes en forma de templet i al·legories, que no obstant això encara planteja molts dubtes i interrogants en el nou mil·lenni, encara que aquest no és l’argument de l’article. No toca. Una arquitectura efímera que té un acte propi i transcendental en els dies grans: La Encesa de Gaiates (si bé el nom no deixa de ser una redundància o un contrasentit, ja que els monuments inicien la seua resplendor en la desfilada joiosa de la nit del tercer diumenge de Quaresma). Emblemes de llum que en aquesta cerimònia, que té lloc en la nit del triomfant Dilluns de Magdalena, és l’única ocasió en la qual els castellonencs els poden admirar de manera conjunta. Encesa que és especialment significativa, amb dos objectius fonamentals: la posada en valor (tasca inconclusa) de l’element definitori de les festes majors a Castelló i com a record permanent i constant a aquest, i que llueixen els seus millors adorns en aquesta explosió de llum i goig. Amb origen en 1991, és un espectacular acte fester relativament modern en el programa oficial de festejos. En aquell any, i amb la idea d’impulsar i potenciar (de nou, una altra vegada, i sempre reivindicació persistent), la Junta de Festes presidida per Luis Domènech planteja un homenatge popular a la gaiata. Encarrega l’organització d’aquesta nova iniciativa Francisco Merchán, membre nat de la Junta, qui comença treballar sobre un projecte que s’assumeix de manera il·lusionada i il·lusionant. Jo formava part del màxim ens fester com a assessor i record l’entusiasme i l’empenyiment, no sols del ponent, sinó també del conjunt dels membres de la institució. La voluntat era sorprendre els castellonencs amb una sessió que tancara amb brillantor la tríada dels tres primers dies grans de la setmana gran: Dissabte del Pregó, Diumenge de Romeria i Dilluns de cavalcada infantil. Una altra idea en la creació de l’Encesa era acostar els monuments festers a la gent que no formen part dels sectors, perquè conegueren i comprengueren tot el sentit d’aquestes obres artístiques i reconèixer el seu treball. La primera de les Enceses va tindre lloc el 4 de març de 1991 en l’andana central del parc de Ribalta enmig d’una enorme expectació de centenars de castellonencs que volien ser testimonis d’una manifes-

CAPÍTOL I. ENCESA DE GAIATES

tació que prompte calaria en l’esdevenir fester de la capital de la Plana. Una celebració en la qual es va unir la música, la poesia i la pirotècnia i amb el protagonisme dels lemes de cadascuna de les obres que presentarien els 19 sectors. El centelleig màgic de les manufactures gaiateres en aquella nit de primavera va enlluernar a un públic que es retrobava amb la seua essència i patrimoni popular. Amb el discórrer dels anys, la Encesa de Gaiates s’ha convertit ja en un acte emblemàtic que potencia la llum com a símbol i vida de la ciutat. Una exaltació de les tradicionals lluminàries magdaleneres que també té les seues ombres. D’entrada, els espectacles programats fins al moment (2019, amb la seua XXVIII edició, va ser l’últim any en què es va celebrar després de suspendre’s les festes en 2020 i 2021 per la crisi sanitària) han anat combinant la màgia dels focs artificials, bandes sonores i textos relatius a la bellesa i simbolisme de les festes majors de Castelló, el resultat de les quals ha anat navegant entre el més absolut dels èxits i els fracassos més estrepitosos quant a organització, plantejament escènic i desenvolupament d’aquest. En el 2001, per exemple, una ‘apagada’ de la majoria dels monuments festers en l’esdevenir de la cerimònia (solament es van encendre les gaiates 8, 15 i 18, precisament les principals candidates a aconseguir el primer premi d’aquell any) va provocar el malestar del públic que no encertava a comprendre el perquè del fiasco d’un ritual festiu que anava captivant als espectadors Magdalena rere Magdalena. Es va parlar de mala gestió de la Junta de Festes, encara que també d’un enfrontament directe entre sectors per aconseguir el guardó de millor gaiata, i que va provocar el boicot sobrevingut a un dels grans actes de les festivitats magdaleneras. La veritat és que mai es va saber amb claredat què és el que realment havia passat. Dit la qual cosa, és veritat que la Encesa s’ha consolidat com un dels ambiciosos atractius del Programa Oficial de Festes. I, en la nit del Dilluns magdalener, després del matí gojós de la cavalcada dels xiquets, la gaiata adquireix el seu especial protagonisme. Dilluns de llum, galania a les gaiates de paraula, música i flors, joia engalanada, exaltació del cor de la festa, meravella de primavera,… tot això i mes és la Encesa. I és que no es pot entendre ja el plantejament actual de la setmana gran magdalenera en el segle XXI sense la presència d’una vetlada que emociona en contemplar en la foscor el fulgor dels 21 monuments festers de la ciutat (els dels 19 sectors i les dues gaiates de la ciutat) com ‘esclat de llum sense foc ni fum’. I és que, a diferència de València i Alacant, on l’emblema és el foc, a Castelló la llum adquireix protagonisme especial. Llum antiga, alliberadora, anual en la seua presència a la ciutat quan arriba el tercer diumenge de Quaresma, reconfortadora, majestuosa, solemne, triomfal. La llum dels nostres avantpassats que forma part de la memòria col·lectiva del poble. Llum de pelegrinatge que destil·la bellesa i art. Cal dir que a diferència del parc de Ribalta, escenari dels primers anys, en les últimes edicions de les festes s’ha optat per l’avinguda del Rei Don Jaime, davant de l’Institut Francisco Ribalta, un espai molt més acollidor i on les llums màgiques magdaleneres aconsegueixen el seu paroxisme. Castelló és llum màxima amb la Encesa. Que boniques són els gaiates com a expressió de fantasia i llegenda, com a imaginari col·lectiu d’una ètnia castellonenca que viu el seu passat amb nostàlgia, però que estima el seu futur! Perquè la Gaiata és el millor Pregó!

La encesa de gaiates, una historia de “llum antiga”

EL CONCURS DE PAELLES INTERCOLLES DE LA COLLA DEL REI BARBUT

Per: Manuel Altava Lavall President de la Colla del Rei Barbut Les nostres festes de la Magdalena s’han anat formant al llarg del temps amb la incorporació de determinats actes que, per la seua originalitat o idiosincràsia han calat entre els festers i els ciutadans de Castelló. Un d’ells és, sense cap dubte, el Concurs de paelles intercolles que organitza la Colla del Rei Barbut. Mai ens imaginàvem allà per 1989 en la seua primera edició que s’anava a convertir en un dels actes més multitudinaris de les nostres festes fundacionals. Aquell primer any van participar 8 colles que van cuinar 14 paelles per a un total de 170 participants. I així va començar, els dimarts de la setmana de Magdalena, la cita per a un grup de colles amigues que es va anar estenent fins a ser el que hui tots coneixem. L’última edició que es va poder realitzar va ser la de 2019 en la que van participar 117 colles que van cuinar 135 paelles per a un total de 3.678 participants, consumint 400 kg. de llenya i 370 kg. d’arròs. Per descomptat un èxit aconseguit gràcies a l’afecte i suport de tots. Desitgem que la situació sanitària de la pandèmia millore i les podem tornar a celebrar en la nostra Magdalena 2022. La ubicació del concurs ha canviat al llarg dels anys a mesura que s’han anat duent a terme actuacions urbanístiques en la ciutat. Així, la nostra primera ubicació va ser l’interior de la mateixa Plaça de les Aules, en el seu antic disseny amb reixes incloses, que protegien el jardí i espai que ocupava la Diputació Provincial. Encara que els membres de la Colla i les brigades municipals ens aplicarem a deixar-ho tot molt net, no va ser prou, i l’any següent es va voler millorar portant alguns camions

CAPITOL I. CONCURS DE PAELLES

que van escampar arena sobre la qual es cuinaven les paelles. Doncs bé, si segons pareix l’any anterior no va quedar del tot neta la plaça, eixe segon va ser pitjor perquè, a la cendra, a la fusta de taronger, a la terra, ... es va unir l’arena que, mesclant-se tot, va impedir encara més realitzar una correcta neteja. En 1991 passem a celebrar el Concurs en el carrer Domingo Briau, annex a la Plaça de les Aules, inveterada seu de la Colla. Si la idea de buscar major neteja es va pretendre aconseguir amb el trasllat, l’estretor del carrer va suposar que el fum de les paelles romanguera surant en l’ambient donant al lloc un toc de boirina londinenca, a més d’acabar tots plorosos i fumats. Quan en 1992 es va iniciar la remodelació de la Plaça de les Aules per a deixar-la en la seua actual configuració, ens traslladem a l’Avinguda del Mar. A partir d’aquest any, és quan es va donar el salt de qualitat, acudint ja al concurs totes les colles de Castelló, ja pertanyents a l’acabada de crear Federació de Colles, arribant a ser 1500 persones. En 1993, donada la remodelació que s’iniciava en l’Avinguda del Mar, passem al Passeig Ribalta, sent este un lloc idoni per a celebrar l’esdeveniment atès que el sòl era de terra, les fonts d’aigua estaven pròximes i permetia organitzar amplis espais on ubicar i reservar cada una de les colles. La Colla del Rei Barbut, amb independència de les paelles que cada associació es feia, va cuinar una paella gegant, este primer any per a 300 comensals, sempre a càrrec, any rere any, del nostre amic el xef Pepe Becerra, qui malauradament va faltar este passat mes de març. Valga este record també com a homenatge per a ell per haver-nos acompanyat durant tants anys en la realització de la paella social. En l’andana central del Parc Ribalta vam estar fins a 2010, any en què es van iniciar les obres que definixen el seu actual disseny. I, a partir de l’any següent, 2011, i ja continuadament, es van celebrant en un espai ampli i amb total seguretat com és el Parc dels jocs tradicionals i voltants. Al llarg dels anys moltes anècdotes es podrien comptar. Com a dades curioses podríem ressalEl Concurs de paelles intercolles de la Colla del Rei Barbut

tar que les colles que sempre han participat en el concurs des de la seua creació han sigut Pitxaví, Moros d’Alquería, Dolçainers i Tabaleters i A mitges i, la colla que sempre ha aportat més participants ha sigut Pitxaví amb més de 150 assistents, cuinant inclús al mateix temps dos paelles per a poder satisfer a tots. La paella més xicoteta que es tinga constància va ser l’elaborada per Tico Celades (moro) i Tente Roig (barbut) que es van cuinar una paella per a ells dos sols. Però, segons pareix tan roïna va haver de ser que no la van poder menjar, havent de demanar auxili a la generositat dels seus amics, qui els van permetre donar compte de les seues respectives paelles en les seues colles. Un altre any a algú se li va ocórrer tintar-la amb colorant blau... i organitzar una enfarinà on, vist i no vist, es va embolicar una bona arruixada col·lectiva de farina fent recordar per a alguns el vistós carnestoltes al què havien assistit a l’altre costat de l’Atlàntic. Però si importants han sigut les ubicacions i les anècdotes, s’ha de ressaltar molt principalment la labor mai ben reconeguda del jurat del concurs. Ha estat conformat sempre per un representant de la Colla del Rei Barbut, el Voladoret d’Or d’eixe any, algun regidor o regidora de l’ajuntament, ex-reines de les festes, algú relacionat amb el mon de la festa i l’amic moro Jordi Sanchis (Kali), coneguts els seus bons gustos culinaris. Un jurat pel qual han passat moltes persones, i on sempre s’ha posat de manifest el gran nivell de les paelles que sempre ha sigut superior a l’any anterior, havent de destacar una característica molt especial, mai s’ha posat en dubte la decisió del jurat. Eixa circumstància posa de manifest la imparcialitat del tribunal i l’esperit festiu amb què participen les colles. Indubtablement és un esforç de molts anys de tots els membres de la Colla del Rei Barbut, però perquè isquen bé les coses algú les ha de coordinar i, per això, sota l’encertada batuta del membre de la Colla Pedro Chornet es preocupa que des del mes de novembre de l’any anterior es publicite en les xarxes socials de la Colla i de la Junta de Festes; es publica en el programa oficial de les festes de la Magdalena i en el Llibret de la Colla que es repartix en el Pregó de forma gratuïta. Setmanes anteriors a la celebració es dona publicitat en la premsa i ràdios locals i, el dia del concurs, hi ha connexions en directe amb les emissores locals de ràdio i televisió. L’endemà de la celebració ix en les primeres pàgines de tots els mitjans escrits locals amb una àmplia informació dels guanyadors amb cobertura fotogràfica, en pàgines interiors. I, més avant, eixiran reportatges en diferit en les televisions locals i autonòmica i hem d’afegir que inclús ha eixit en el programa España Directo de RTVE. Reines de les Festes amb les seus corts, moltes madrines i dames de sector, Presidents de la Generalitat, presidents de la Diputació Provincial, alcaldes i alcaldessa de Castelló, diputats i senadors nacionals, diputats autonòmics, regidors, presidents del Patronat de Festes, presidents de la Junta de Festes amb diversos membres de la mateixa i molts, molts festers han participat i no s’han volgut perdre la convocatòria anual del Concurs de paelles intercolles de la Colla del Rei Barbut. Esperem tornar a reunir-nos tots en les pròximes festes de Magdalena 2022 per a continuar gaudint de la festa i l’amistat.

CAPÍTOL I: CONCURS DE PAELLES

ACTE D’HOMENATGE A NA VIOLANT D’HONGRIA Per: Víctor Palacio

L’acte d’Homenatge a Na Violant d’Hongria és una tradició portada a terme per la Germandat dels Cavallers de la Conquesta que té lloc el dimarts de la setmana de festes de la Magdalena. Aquest esdeveniment és, junt amb l’Homenatge al Rei en Jaume, un dels actes més importants i simbòlics que els Cavallers realitzen al llarg de la setmana de les festes fundacionals. Es du a terme, en la plaça que porta el nom de la monarca magiar, Violant d’Hongria, la primera reina de Castelló, ja que, abans de la seua mort, es va signar el document de trasllat de la nostra vila des del vell castell de la Magdalena fins al lloc on hui es troba, la Plana. Aquesta celebració de l’homenatge a Na Violant és de gran importància per a la Germandat, donat que suposa un dels actes més emotius per a l’associació, realitzant una desfilada pels carrers més cèntrics de la ciutat on participen les diferents seccions dels Cavallers per a rendir tribut a la imatge de la seua reina, Na Violant d’Hongria. Aquest acte que es desenvolupa des de fa més de 38 anys, és molt estimat per la ciutat de Castelló, per la solemnitat i elegància de la desfilada que contrasta amb el vibrant so del grup de Bombos i tambors Desperta Ferro, que abillats amb la seua indumentària medieval anima al públic expectant. El colorit dels penons i estendards, junt amb l’originalitat dels vestits dels participants i sobretot, la dolçor del somriure de Na Violant i les seues Dones de Companya, fan d’aquesta processó, un esdeveniment molt estimat pels castelloners i castelloneres, que recorden que les nostres són festes fundacionals, on retrobem els nostres orígens i el trasllat al pla de la nostra vila. D’aquesta manera, la cronologia de l’acte comença amb la reunió dels diferents membres participants davant el monument de l’estàtua del Rei en Jaume, ubicada a l’avinguda del mateix nom, que és on té lloc l’organització de la comitiva. En aquest sentit, comença la desfilada encapçalada pel so de la secció de Tambors i Bombos Desperta Ferro, seguits pels cavallers més joves de la Germandat, l’Es-

CAPÍTOL I. HOMENATGE A NA VIOLANT

quadra d’Honor, la Milícia Templària, les Dones de Companya, Na Violant d’Hongria i el Capítol Permanent. Al llarg de la processó pel centre de Castelló, diferents ens festers s’uneixen per a acompanyar a la Germandat en tan important acte, sent alguns d’aquests representats els membres de les gaiates dels diferents sectors per a on els cavallers passen durant la marxa. En aquest sentit, els màxims representants de la gaiata del Portal de l’Om, on es troba la plaça de Na Violant, dóna la benvinguda i acompanya fins al lloc del monument a la comitiva. Una vegada s’arriba a la plaça de Na Violant d’Hongria, i al so d’una melodia medieval, dos cavallers portant la senyera i la bandera de Castelló, van donant pas a l’entrada dels diferents col·lectius i membres de la comitiva, cavallers joves i dametes infantils, esquadra, milícia templària presidida pel mestre i el representant de Guillem de Mont-Rodón i el Consell d’Honor dels Cavallers que es van posicionant dins de l’espai on tindrà lloc l’acte. Deixant per al final la representació femenina, que amb el soroll dels tambors i baix l’arc d’espases, format per la jove esquadra dels cavallers, va entrant poc a poc a la plaça per a començar l’acte, culminant l’entrada a la plaça per Na Violant, acompanyada pel prohom de la germandat i per la persona que representa a Jaume I. La gran importància d’aquest esdeveniment fa que moltes personalitats de la política i representants festeres, com les reines de Castelló, acudeixen pràcticament cada any per a rendir homenatge a la figura de Na Violant junt amb la Germandat. Una vegada situada la comitiva a l’espai de l’acte, la plaça s’emmudeix per a escoltar, com és costum, les paraules de benvinguda del mestre de cerimònies que aniran seguides per les lectures dels poemes al Rei En Jaume, de Miquel Peris, i a Na Violant d’Hongria, de Rafael Lloret. A més a més, també té lloc la lectura del laude arbitral per part de Na Violant. Posteriorment, és el torn de les ofrenes florals. Una a una, les Dones de Companya, les diferents autoritats i Na Violant depositen les seues roses cavalleresques als peus de l’escultura de la segona dona del conqueridor, com a símbol de respecte a la figura de la reina de totes i tots els valencians. Aquest acte tan emotiu, on la música melòdica de peces medievals i el repic dels tambors i bombos acompanyen tot l’acte fins que, la màxima representant fa la crida als sants patrons, es converteix en un dels moments més especials per als participants. Al crit de la frase: “Cavallers, per la Mare de Déu del Lledó, Sant Jaume i Sant Cristòfol”, la representant de Violant és contestada per tot el públic assistent amb un sonor i uníson crit de “Fadrell”. Posteriorment, l’esdeveniment finalitza amb la Marxa dels Cavallers, suposant un punt i final fins a l’any vinent en aquest acte, singular i entranyable que suposa el reconeixement a la que va ser la segona dona del rei Conqueridor, una dona molt especial en el cor del monarca i de la gent de la Plana, fet pel qual la rememorem. Per ser la primera reina de Castelló.

CAPÍTOL I. HOMENATGE A NA VIOLANT

Acte de lliurament dels Premis de Gaiates EL PREMI ÉS LA PLAÇA

Per: Ximo Górriz Periodista. Coordinador AdComunica

És un dels moments estel·lars de les festes, un d’eixos dies que s’esperen amb expectació mal dissimulada, amb un bon grapat de festers volent lluitar contra els nervis. L’ànima competitiva dels gaiaters apareix a la plaça Major i es reflecteix en els rostres emocionats i expectants, en el tremolar dels estendards, en les mirades clavades en la pantalla on es van donant els resultats de cada votació. Està en joc alguna cosa més que l’orgull de les comissions. Més enllà de les interpretacions dels vots de cadascun dels presidents, que van de la serietat a l’humor, passant per la ironia sobre les intencions de cadascú, els minuts que tots i totes passen a la plaça conformen un temps que cada any s’assembla a l’anterior, i alhora resulta totalment diferent. Les distintes generacions de cada comissió ho viuen de forma diversa també: els xiquets i xiquetes s’ho miren tot com un regal i observen atents les reaccions dels seus pares, els seus iaios, que semblen desconeguts. No tot és competició: les comissions s’agermanen en les sensacions familiars de cada Magdalena i en el fons, no pocs es miren en l’espill d’aquells altres grups que, segons avancen les votacions, es troben en la mateixa situació. Els que aspiren a la victòria s’observen de reüll i veuen créixer els nervis al seu interior. “No passa res si perdem”, semblen dir els seus gestos. I alhora, “vinga, que ho tenim prop”.

CAPÍTOL I. LLIURAMENT DE PREMIS

És curiós, perquè els principals protagonistes de l’acte, les gaiates, són alhora els grans absents. Tots i totes les tenen a la retina, perquè només fa 24 hores han tingut l’oportunitat de veure-les totes juntes, a l’Encesa. Davant de l’Institut Ribalta, s’han fixat en tots i cadascun dels detalls, dels perfils imaginats pels artistes, per les comissions. Els jocs de llums, els contorns cuidats, les hores de feina amagades darrere de cada llumeneta, de cada racó de l’estructura, i de vegades el menys visible és precisament el més important. “L’essencial és invisible als ulls”, com es podia llegir a ‘El petit príncep’. Mentre els aplaudiments i els xiulits es barregen a primera hora de la nit a la plaça Major, més d’un dels presents té al cap eixes imatges del dia anterior. I recorda com li va agradar aquesta o aquella, o què injust és que aquesta altra -tan atrevida- vaja a passar desapercebuda, perquè no és de l’estil hegemònic. I clar, naturalment, en molts caps es vinculen alguns dels monuments a persones concretes, a l’amic i l’amiga que tens en aquesta o aquella comissió, i fins i tot a aquella persona que ja ens va deixar fa anys, però amb qui havíem compartit l’acte altres anys, quan encara creiem que eixe era el nostre any, que la nostra Gaiata tenia possibilitats reals de victòria, malgrat que mai no ho havia aconseguit abans. El passat, el present i el futur donant-se la mà a la plaça Major, que eixe és el vertader premi de la vesprada-nit: l’ambient únic, inimitable, l’entusiasme compartit baix del Campanar, tan diferent de les emocions viscudes al mateix lloc fa només unes hores, la matinada de la Romeria de les Canyes. Uns minuts especials que semblen escapar-se com aigua entre els dits, segons avancen les votacions eurovisives que cada any són objecte d’expectació i critiques a parts iguals. I clar, la imatge final. Els fotògrafs de premsa bolcant-se sobre la comissió guanyadora, captant l’alegria indescriptible de l’últim vot, volent congelar les emocions candents del moment, i la imatge definitiva de la madrina de la Gaiata recollint l’estendard més desitjat, que la comissió lluirà orgullosa, recolzada al costat del seu monument, durant les pròximes setmanes. És un instant diferent de tots, que combina la tendresa dels moments que es viuen en família amb la humilitat de l’eternitat local, que recollirà el diari per a la posteritat. Un instant per a recordar sempre, sense oblidar que el vertader premi és estar allí, a la plaça Major, perquè ningú t’ho conte.

CAPÍTOL I. LLIURAMENT DE PREMIS

LA NIT MÉS MÀGICA DE LES FESTES DE LA MAGDALENA, CATARSI CASTELLONENCA

Per: Leandre Ll. Escamilla

Temps era temps, i això vol dir que fa més de trenta anys, que Xarxa Teatre va representar per primera vegada a les festes de la Magdalena de Castelló l’espectacle Nit màgica. Poc ens imaginàvem, en aquells moments, com d’important esdevindria aquella primera cita, tant per a la companyia teatral com -i perdoneu la immodèstia- per a la gent de Castelló… i és que ja, en aquella primera vegada, la comunió entre uns i altres es va manifestar d’una manera molt especial. Perquè podem afirmar que un dels elements fonamentals de l’èxit de la Nit màgica especial Magdalena és la participació de la gent. Molts espectadors es convertixen en actors de l’espectacle. És cert que alguns espectadors no volen participar, però moltes vegades es troben al mig de la cercavila botant i cantant sense adonar-se’n. Ja no són uns espectadors estàtics, s’han convertit en actors del poble i celebren amb tota la seua energia una festa popular. Alguns crítics han definit l’espectacle com una catarsi cerimonial. I no serem nosaltres qui ens oposem a esta definició. I és que els participants (espectadors actius), no pensen què han de fer, sinó que senten al més a dins de les seues entranyes una necessitat de comportar-se com s’estan comportant. La representació requerix el compromís total dels assistents per poder fer un espectacle participatiu d’estes característiques en què milers i milers de persones canten, ballen i corren, davall d’un bany costant d’espurnes. L’olor a pólvora penetra per tot el cos i dona forces i valentia per fer allò que molts d’ells mai s’havien plantejat fer. És la comunió entre els participants. On s’acaba l’actor i on comença l’espectador és una cosa molt difícil de distingir. Tots formen part d’una festa integradora, castellonenca, valenciana i universal. L’espectacle

CAPÍTOL I. NIT MÀGICA

beu de les tradicions de les “santantonades” tan arrelades a les comarques del nord de la nostra província, d’elements i costums de la festa mediterrània, com els bous de foc, les cordaes, el bou embolat… es a dir: del foc i de la pirotècnia. La Nit màgica fou una aposta de la primera Junta de Festes que presidia Tián Pla. Dins d’aquella candidatura hi havia un grapat de joves que pertanyien a les colles i gaiates i que escoltaven els consells que altres persones els hi donaven. Josep Miquel Francés i Vicent Farnós eren uns seguidors del teatre que ens anàvem inventant dia a dia en Xarxa Teatre. Foren ells qui proposaren contractar la nostra companyia. Els components d’aquella junta Sixto Barbera, Toño Llopis, Juan Lorenzo Carda, Manolo Albiol,… decidiren córrer el risc. La nit de l’actuació, els nervis entre la gent de la Junta eren evidents. Era una aposta innovadora, arriscada i molt castellonera, però hi havia aus de mal averany, que insistien que allò estava bé per a un poblet, però que la capital havia de fer una festa diferent. I en què va consistir aquella primera Nit màgica a la ciutat de Castelló? Sant Roro, acompanyat per la Confraria dels Músics, va fer la crida a la festa des del balcó de l’Ajuntament i en pocs moments la plaça Major es va omplir de Dimonis que feien volar espurnes per dalt, per baix i per tots els llocs … el públic va entendre ràpidament el que preteníem, fer una gran festa del foc, i va començar a córrer, botar i a jugar amb els actors/dimonis. Mentrestant, Sant Roro i la Confraria dels Músics començaven a encarar el carrer Cavallers. Amb tots darrere, férem una cercavila pels carrers del centre de Castelló, Antoni Maura, Enmig … per on apareixien bous de foc, estructures de pirotècnia tradicional, etc. etc., fins a tornar a la plaça de l’Ajuntament on a la façana del propi Ajuntament férem el gran fi de festa. L’èxit fou tan clamorós que la Junta va decidir mantenir la Nit Màgica. I així anaren passant els primers anys de la Nit màgica a les festes de la Magdalena, però prompte ens adonarem tots, Junta de festes, Xarxa i públic, que calia redimensionar el propi espectacle: els carrers per on passàvem es feien massa estrets per la gran quantitat de públic, la pirotècnia que utilitzàvem començava a ser justeta, calia més actors i més músics i aleshores va néixer la Nit màgica especial Magdalena. Canvi a carrers més amples (Pl. Cardona Vives, Governador, Maria Agustina, Sanahuja; sant Roc, Clavé i plaça del Rei en Jaume), augment considerable de la pirotècnia, tant de mà com la instal·lada i, sobretot, la participació més nombrosa d’actors i músics. És ahí on se solidifica la relació entre el públic de Castelló i Xarxa, ja que, a banda dels professionals que formen part de l’espectacle, naix la figura dels col·laboradors, gent de la festa que s’integra en l’espectacle per reforçar-lo i fer-lo més gran; i ahí apareix la Colla de Dolçainers i Tabaleters de Castelló; el portador de la canya de Sant Roro, Vicent Chaparra; els Moros d’Alqueria que fan de guàrdia del propi Sant Roro; Santiago Corredor i els amics que possibiliten que els músics puguen tocar; la Colla El Cepet; membres de diverses gaiates; la Colla del Rei Barbut i tants i tants festers i amics de Castelló… i entre tots i totes, i amb els castellonencs i castellonenques que venen a fruir, fem possible esta Nit màgica especial de les festes de la Magdalena. Com no pot ser d’altra manera, al final de la representació, actors de Xarxa Teatre i col·laboradors acaben aplaudint des de l’escenari els espectadors i viceversa. La representació l’han feta entre tots. I mentre això passe, la festa continuarà.

CAPÍTOL I. NIT MÀGICA

LA FIRA ALTERNATIVA

Per: Charo Gutiérrez Perera

Durant 29 anys Amics de la Natura (https://www.amicsdelanatura.org/) ha oferit a Castelló en les festes de la Magdalena la Fira Alternativa, o el que és el mateix, 29 anys en primera línia d’activitat, brindant als nostres visitants cada any, 4 dies complets de festa i projectes alternatius, fent d’aquesta activitat un gran espai de participació i de festa. Amics de la Natura va crear la Fira Alternativa amb la finalitat de secundar i difondre una sèrie d’inquietuds socials en les quals l’ecologia i els drets humans constitueixen la seua base fonamental. Interessava l’artesania com a fórmula de produir minoritària i creativa amb indicis de dificultat i pèrdua; l’ecologia, com a problema emergent i important del qual calia parlar i sobre el qual calia informar; la pau i els drets humans, com a postura i actituds imprescindibles. El desafiament va consistir a articular aquest conglomerat d’interessos, plasmant-lo en un esdeveniment atractiu que funcionara bé dins d’unes festes ciutadanes i un entorn que, en principi, tenia poc o res a veure amb aquests temes. El resultat, com tots sabem, va ser que a Castelló li va agradar i li va interessar, quedant la fira consolidada com un acte magdalenero rellevant. Així any rere any, Amics de la Natura en la Fira Alternativa, va rebre a milers de visitants, que venien a veure la Fira, passejar entre els llocs que oferien els seus productes al mateix temps que podien participar en els tallers, conferències i activitats lúdiques.

CAPÍTOL I. FIRA ALTERNATIVA

La Fira Alternativa estava organitzada per sectors diferenciats; aquests eren: art, artesania de producció pròpia, artesania d’altres continents, alimentació, restauració; i les següents zones de: ONG, productes ecotecnològics, lúdica, d’informació i cultural (conferències, tallers), i carpa de servei per a bebés. Sens dubte, la Fira Alternativa va complir un paper de renovació i posada a punt dins del programa general de les festes. La ciutat va apreciar la innovació que en el seu moment va significar una proposta d’aquestes característiques, així com el seu continuat manteniment i millora. Ben entès que les Gaiates a Castelló són el fonament i l’essència de les festes sense cap dubte. La Fira era variada i amb un ampli contingut per a tots els públics, sent tots els espectacles, tallers i activitats gratuïts. S’editava un programa bilingüe, a disposició en el punt d’informació, que detallava puntualment totes les activitats. He de dir que la Fira Alternativa de Castelló va ser la millor considerada pel seu gènere a Espanya (ara no). Els serveis i infraestructures eren suficients (taules, cadires, banys, bon servei elèctric, manteniment d’aquest, anuncis, vigilància, personal d’atenció, neteja, megafonia, lampisteria, selecció d’artesans i atenció prèvia als mateixos abans del muntatge de la Fira i durant la mateixa). Com a valor afegit de la Fira, hem de tindre en compte dos projectes que Amics de la Natura va crear per a Castelló: El Premi Tardor de poesia i la Setmana Cultural Alternativa. Sense la Fira cap d’aquests importants esdeveniments culturals i socials haurien existit ni haurien pogut dur-se a terme. La Fira els va fer possibles i es van crear per a complementar-se en tots els seus àmbits, forma i fons. El Premi Tardor constituïa una publicitat per a Castelló extraordinària, de la mà de la poesia. Considerat un dels premis literaris més importants al nostre país pel TEAM EUROPEU (Equip d’experts de la representació espanyola en la Comissió Europea). Dins de la Setmana Cultural Alternativa, caldria destacar el cicle de conferències que va fer present a Castelló a una sèrie de personalitats de primera categoria de l’àmbit cultural, social i ecològic. Entenem que aquestes activitats pel seu nivell constituïen un patrimoni cultural per a la nostra ciutat, que hauria d’haver-se respectat i continuat, simplement per interès per a Castelló. Res té a veure la realitat que va ser la Fira Alternativa de Castelló per gestió, continguts, fins i implicació a la nostra ciutat, amb qualsevol altre projecte del tipus habitual que duen a terme els empresaris del ram. La suma dinerària, únic i màxim valor d’aquestes activitats empresarials els fins de les quals són naturalment el benefici econòmic, anul·la i fa inviable els plantejaments i propòsits en els quals Amics de la Natura es mou, cerca i fa possible.

CAPITOL I. FIRA ALTERNATIVA

Aquestes empreses ni saben, ni volen, ni els interessa en cap aspecte desenvolupar una altra activitat que no siga el propi esdeveniment comercial, fira-artesania. Aquests conglomerats financers quan paguen, compren una activitat i l’exploten al màxim, sense més miraments i consideracions. Devoren l’esdeveniment fins a extrems penosos. I com no estan situats a la ciutat i passats els 4 dies de festes desapareixen sense certesa de tornar a l’any pròxim, no els importa ni preocupa cap problema que puguen ocasionar o sorgir. És una fórmula aquesta que aboca a la despreocupació i a l’abús fent fàcil qualsevol negligència. A Amics de la Natura ens han robat el nostre treball i dedicació de 29 anys (un abús institucional menyspreable i vergonyós) i a Castelló un gran acte magdalenero que va mutar en un altre d’ínfima qualitat, fins a impedir les activitats del Premi Tardor i de la Setmana Cultural Alternativa. Aquestes són els comptes i el que cal saber quantificar i valorar en la seua exacta mesura. Castelló ha eixit perdent, aquesta és la realitat. Governar bé no serà fàcil supose, però saber respectar el treball ben fet realitzat pels ciutadans no em sembla difícil ni complicat i sí imprescindible en una democràcia madura que és la desitjable i la que ara suportem amb tantes dificultats. Amb la consideració deguda als ciutadans, desgoverns com el succeït amb Amics de la Natura no tenen lloc (som a l’únic ens vinculat en la historia de les festes al qual no se li ha permès fer la seua activitat, i, per descomptat, no perquè ho férem malament). Nosaltres esperem i desitgem unes festes de la Magdalena en les quals la Fira Alternativa ocupe el seu lloc i Amics de la Natura puga desenvolupar les seues activitats amb normalitat perquè això significaria una política municipal en la qual al ciutadà se li tractara amb la consideració deguda i necessària. Els ciutadans aporten i arriben en moltes ocasions on els protagonistes polítics, per voluntariosos que siguen, no ho fan. Encegar aquesta font, és impropi d’una societat democràtica saludable. Els motors de la societat en democràcia som els ciutadans, no els equips de govern, per molt que alguns protagonistes polítics no s’hagen assabentat. En Amics de la Natura lluitem i treballem perquè els nostres fills i nets puguen viure en una democràcia i en una societat en la qual no pertoquen fets mesquins com els ocorreguts amb la Fira Alternativa de Castelló.

La Fira alternativa

EL CÓS MULTICOLOR

Per: Carmina Usó Vicente

CONFETI I MÉS CONFETI!, així podríem definir un dels actes més divertits del programa de les nostres festes de la Magdalena: El Cos Multicolor, a vegades també anomenat Batalla de flors, recordant el Cos Blanc de les antigues festes de juliol que se celebraven en la nostra ciutat a la fi del segle XIX fins a la meitat dels anys 30. Hui en dia, el Cos multicolor és una verdadera batalla campal de confeti entremesclada amb la vistositat dels vestits de llauradores i llauradors, vestuari ja considerat com oficial per a aquest acte, que llueixen a més de les Reines amb les seues corts d’honor, els representants de les 19 gaiates de la ciutat i la Germandat dels Cavallers de la Conquesta Quan va començar a celebrar-se el Cos multicolor només participaven les Reines, Dames de la Ciutat, Madrines i Dames de Sector abillades amb bonics vestits llargs de gala, la qual cosa ens podria recordar al antic Cos Blanc. Cal dir que actualment, entre confetis i serpentines, i carrossa i carrossa, també desfilen des de 1990 diferents bandes de música dels països participants en el Festival Internacional de Música de Festa, actual FAMM anomenat anteriorment Intersolfa. Tot un luxe d’animació per a aquest vistós acte. El Cos Multicolor va començar a celebrar-se en 1969 a la Plaça de l’Hort dels Corders on també se situava en aquells dies, l’anomenat “Hostal de la LLum” i casualment el mateix any que va haver-hi per primera vegada Reina Infantil i Dames de la Ciutat infantils. Va ser un acte molt ben acollit pel públic i amb molta assistència. Per eixe motiu, en 1971 ja es consolidava dins de la setmana de festes, participant 14 carrosses, 12 d’elles amb les representants dels 12 sectors que llavors tenia la nostra ciutat i altres 2 per a les Reines i les Dames de la Ciutat. Durant aquests primers anys tant l’horari com el dia de celebració va anar canviant, en 1973 estava programat dimecres a les 7 de la vesprada mentre que a l’any següent s’havia de celebrar en dijous però va ser suspès a causa de la pluja i es va dur a terme l’últim diumenge de festes al matí. En 1977, es va canviar el seu emplaçament i va passar a l’Avinguda Caputxins, a partir d’aqueix any es va incorporar la carrossa de la Germandat dels Cavallers de la Conquesta. Des de 1979 fins 1983 es va anomenar Batalla de Flors, els dos primers anys (79 i 80) va continuar celebrant-se a l’avinguda Caputxins però en 1981 i 1982 es va traslladar al circuit de la Porta del Sol, Falcó, Plaza de la Pau i Gasset. Però en 1983 i, a conseqüència de l’ampliació del nombre de sectors gaiaters i per tant de més carrosses, va ser necessari ampliar el recorregut passant també pel carrer Ruiz Zorrilla i Plaça del Reial. Emplaçament que va perdurar fins 1991.

CAPITOL I. EL COS MULTICOLOR

Cal dir que en 1992 les festes de la Magdalena no van tindre Cos Multicolor i que en 1993, es va programar un nou esdeveniment que unia llum, música i confeti, anomenat “Esclat de LLum”. Es va dur a terme a l’Avinguda del Mar a les 10:30 de la nit amb la desfilada de les carrosses il·luminades i de les bandes internacionals. Com a anècdota, cal dir que la cavalcada va tindre de conductora a la periodista Inés Ballester. Però el citat espectacle no va obtindre l’èxit esperat i en els anys posteriors va deixar de programar-se. Així doncs, des de l’any 1994 fins a l’any 2000, no vam poder gaudir d’aquest esdeveniment multicolor. Però ja entrat el segle XXI, en les festes del 2001 i amb més de 5.000 kg de confeti, el Cos Multicolor va tornar a formar part de la nostra setmana magdalenera en una nova ubicació, aquesta vegada era la part de la Plaça Rei En Jaume entre el carrer Zaragossa i la plaça Clavé. Aqueix circuit es va mantindre fins que en el 2018 es va desplaçar al Boulevard Blasco Ibáñez de la nostra capital, però tan sols per un any, ja que al tindre un menor acolliment pel públic, en el 2019 va tornar a l’enclavament de la Plaça del Rei. Tornant la vista enrere es pot dir que el Cos Multicolor té les seues arrels en aquell Cos Blanc de les antigues festes de juliol que commemoraven la victòria de les tropes liberals enfront de les carlistes en 1837. Només una pinzellada de record per a aquella primera cavalcada de l’any 1897 en el que van desfilar carrosses de diferents institucions i entitats socials del Castelló d’abans (algunes actuals) com el Casino Antic, el Cercle Mercantil o el desaparegut Casino d’Artesans, entre altres. Cal dir que els carruatges que desfilaven tenien como autors a pintors de Castelló com Castell o Sorribas, els seus decorats eren temàtics i sobre ells lluïen xiques que llançaven al públic serpentines, confeti i flors. Les dames anaven vestides amb concordança amb els adorns de les carrosses. Com anècdota, podríem citar que en els programes de les Festes de Juliol de 1930 i 1931, el Cos Blanc va canviar el seu nom a Batalla de Flors, casualment, com dèiem en paràgrafs anteriors, és el mateix que va passar des de 1979 fins 1983 que també el Cos Multicolor va substituir el seu nom pel de Batalla de Flors. Independentment de quina siga la seua denominació, el Cos Multicolor o Batalla de flors és divertit i participatiu, i a més i més, colorit i vistós. Ara, i després de dos anys sense aquest tradicional acte, esperem amb gran impaciència que els milers de paperets de colors caiguen sobre nosaltres i que de nou la Plaça del Rei En Jaume s’inunde de CONFETI I MÉS CONFETI!

El cós multicolor

XICOTETS GRANS MOMENTS

Per: Arturo España Marzá

Podríem dir que el resum d’un any d’activitat en el si d’una Comissió Gaiatera es concentra en nou jornades on la intensitat s’erigeix en el motor que domina el transcórrer de cada segon, cada moment de cada dia que emplena les fulles d’un llibre que perdurarà en el temps per sempre, en l’ànima de la Gaiata 1 Brancal de la Ciutat amb els seus representants al capdavant. Arrere queden cinquanta-una setmanes d’activitats festives de diversa índole, entre hores d’escorxador, Presentacions de Gaiata al Palau, actes veïnals o visites a festes germanes, tot això com costures d’un vestit que conclou la seua confecció en la setmana gran, tan esperada com intensa, i fruit d’aqueixa intensitat els esdeveniments s’entrellacen i sobreposen sense opció al desassossec. És ben cert que l’ésser humà manté diferències quant a la preferència per l’una activitat o altra i, en relació amb els actes festius, no és diferent. Quan els més alts càrrecs representatius d’una associació gaiatera accedeixen al seu estatus, ho fan amb enorme satisfacció i el pes de la responsabilitat de pertànyer a una inesborrable pàgina de la història de Castelló. Madrines, Dames, acompanyants i resta de membres assistixen durant la setmana gran a l’èxtasi d’un any inoblidable, el seu any, tan esgotador quant emotiu i ple d’aqueixos actes preferits, condimentats amb la resta, que passen a convertir-se en preferencials en el seu moment d’esplendor. Els actes se succeeixen sense descans entremesclats amb hores de perruqueria a vegades intempestives, rituals de vestimenta amb gran cura i sensibilitat extrema i dolors d’extremitats sovint oblidats i portats amb tanta resignació com il·lusió encara que, sens dubte, hi ha un esdeveniment molt especial que converteix a una Madrina en amfitriona d’una real visita quan ha de rebre a les Reines de les Festes de la Ciutat en el seu sector. Als peus dels elegants i brillants monuments gaiaters, entre il·lusió, nervis i satisfacció, s’afanyen a empolainar-se les dames i acompanyants al deixant de les seues Madrines i presidència; els estendards onegen orgullosos en la seua diversitat de grandàries mentre els ulls expectants dels membres de comissió, veïns i amics no deixen cap mil·límetre sense revisió ocular. -Ja arriben !!- s’escolta amb veu potent al mateix temps que s’estructura una formació adequada amb la infància a l’avantguarda refugiada en la falda de l’adolescència excitada davant la règia visita i la pólvora realitza la seua espectacular missió. Xicotets moments en el temps i grans en sentiment !!

CAPÍTOL II. VISITA DE LA REINA ALS SECTOR

Al braç de la presidència de la Gaiata, les Reines, les nostres Reines i màxim exponent de la representació festera acudeixen a la cita anual de cadascun dels dènou sectors. Rebudes amb tots els honors idealitzats en rams florals, entre aclamacions que es mesclen amb el so, la llum, el color i l’olor de pólvora d’una simbòlica “mascletà” que anuncia la seua real presència al veïnat en magnífica aliança amb la rosa dels vents com transmissora del grat esdeveniment, s’avancen precedides dels alçats pendons en hàbil remenada a càrrec dels portaestendards. De la mà de la presidència de la Junta de Festes... les Madrines, les nostres Madrines, faç i orgull d’una comissió dedicada plenament a recolzar la seua anual marxa com a bandereres d’una associació cultural que contribueix a encimbellar la seua ciutat com a peça fonamental de l’engranatge que contribueix a generar l’energia que acciona l’aparell festiu de Castelló. Darrere, com fidel escuder, les Dames de la Ciutat i les Dames del sector secundades pels acompanyants escorten el caminar de tan digna presència fins a arribar a l’enclavament on habiten per una setmana els monuments de llum, far de records del passat i guia absolut de la memòria que es reforça constantment per a consolidar el futur. La comitiva els envolta per a contemplar breu però intensament l’esforç de la seua confecció, de l’aplicada labor artesana de la seua estructura i l’embadaliment de les delicades mans que van acariciar els pinzells per a plasmar les estampes de l’ànima de les nostres arrels i, tot això, amanit amb una esvelta dansa de lluminària infinita que, després de cinquanta-una setmanes oculta en el seu cau, s’esforça per aprofitar cada segon de la seua estada a l’aire lliure del seu sector, sense foc i sense fum. El lliurament de recompenses als membres de la comissió per la seua permanència constant en associacions festives apuntala la importància de la visita per als qui reben de mà règia el seu Fadrí infant o adult de l’un o l’altre metall que mostren presumits davant els presents al costat del pergamí que acredita la seua obtenció al mateix temps que un detall commemoratiu de la visita i l’acte lliuren les Reines a la presidència per a record futur de l’activitat realitzada en aqueixa jornada festiva. Després del protocol, el moment del relax amb la beguda encoratjadora i la mossegada enriquidora, moment de la xarrada distesa, del comentari imprescindible sobre la intensa energia de la setmana, de la victòria de la manca de descans nocturn sobre l’activitat incessant, de l’infal·lible dolor de peus o l’angoixant necessitat d’alliberar el cabell de la seua endurida estructura i les agulles que ho controlen però sempre amb idèntica conclusió en la tertúlia… benvingudes contrarietats!! que no fan sinó apreciar més si cap l’aprofitament de cadascun dels moments viscuts implorant per la seua perdurabilitat eterna. Acompanyar a les Reines i les seues Corts al límit de la zona per al seu peregrinar pels sectors veïns posa l’epíleg a les instantànies que perduraran eternament plasmades pot ser en un paper fotogràfic o, sens dubte, en la retina dels qui van viure l’experiència però sobretot en l’ànima, el cor i l’essència de la Festa. Gran és el moment del Pregó com a gran és el matí de la Romeria, l’Ofrena a la Lledonera o el Vitol de fi de Festa entre altres i no obstant això cadascun dels instants de la resta de la setmana vinguen en flascons grans o xicotets resulten moments sense un àpex de desaprofitament en la gran setmana de les Festes de la Magdalena. Pels xicotets grans moments…. Magdalena !! Xicotets grans moments

TEATRE VALENCIÀ A LES FESTES DE LA MAGDALENA

Per: Joan Josep Trilles Font Llicenciat en Humanitats UJI “Com tots els dissabtes, la colla d’amics pujava al mas de Nasiet, a la partida de la Magdalena per esmorzar i arreglar el món. Era un costum que Tico, Pepet, Joanot i, com no, l’amfitrió, Nasiet el de la Vaqueria, tenien ben arrelat des de ben joves. Aquest dissabte de juny el nisprer està ben carregat i en acabar de menjar-se una bona botifarra, Nasiet els convida a agafar nispros per rematar la feina i Joanot li diu: —Tens un llibrell ple de nispros ben dolços. — Sí, però veniu i veureu de veres la dolçor —con-

testà Nasiet. —Dolçor, quina dolçor? —preguntà Tico. —La

dolçor dels cànters de la meua veïna que està fent la bugada —contestà Nasiet.

I tots quatre s’acostaren al nisprer per buscar la dolçor”. Així podria començar, a l’estil del lletraferit Josep Pasqual Tirado o del poeta Pepe Forcada Polo, de la mà de Jaime Nos, Paco Marco el xato castanyero, els Montserrat, Pepe Santamaría, Fermín Andreu, Pepe Abril el gallo, el xato Prades, sense oblidar-nos de les grans Rosita Forcada, Carmen Borrull, Lola Conesa o Fina Vilar. Possiblement seria un bon sainet valencià, amb un poc de gràcia, un dels tants que tenim la sort de gaudir als escenaris de Castelló. El sainet, segons Fàtima Agut, ha estat tan representat en les nostres terres, que ha passat a ser sinònim de teatre valencià, és a dir, per a la majoria de públic és la mostra del nostre teatre més genuí. A la província de Castelló es tenen notícies de representacions d’aquest tipus de peces sota la denominació de sainets, passos, col·loquis des del segle XIX, quan es representaven amb motiu de les festes patronals o de les reunions entre els treballadors de magatzems, collidors, festes anomenades “borrasques” que han seguit celebrant-se fins als anys cinquanta. La nostra ciutat és afortunada, gaudeix d’una bona salut teatral. La forta tradició que el teatre valencià té a Castelló, es deu, sense cap dubte, al gran nombre de públic aficionat amb el qual aquest gènere compta per aquestes conrades. A les festes de carrer, a les festes d’agost a l’alqueria, a les

100

CAPITOL II. TEATRE VALENCIÀ

Grup de teatro El Taronger

José Font Arrufat amb Fulvio Navarro, Fermín Andreu i Amparo

festes fundacionals... els castellonencs sempre han trobat senzill manifestar-se teatralment. Recorde una foto que vaig trobar en un àlbum familiar del meu iaio José Font Arrufat, que a banda de ser mestre d’obres de l’Ajuntament, treballava d’aposentador al Teatre Principal. En aquesta foto, el meu iaio Pepe apareix disfressat amb Fulvio Navarro (de la Papereria Navarro), Fermín Andreu i Amparo, veïns del carrer de Navarra. Però tornem al teatre d’aficionats. Com ben bé ens contava el benvolgut Rafa Lloret en una entrevista que li va fer Amparo Ayora per a la revista Plaça Major de la Federació Colles de Castelló (núm. 41 de tardor/hivern 2009): El teatre amateur és el que fan aquells que no es dediquen professionalment al teatre, i el teatre professional és el que fan aquelles persones que viuen del teatre. Com en totes les professions, hi ha grans professionals, però el teatre amateur té un component que no el té el teatre professional: els amateurs dediquen moltes hores «per afició» a allò que estimen. Direu que també hi ha professionals que ho fan... i teniu raó! Per tant... aquell que ho fa, és un bon amateur o un bon professional... i aquell que no ho fa… s’hauria de dedicar a una altra cosa... Rafa ho tenia molt clar i actualment podem gaudir de la campanya de teatre “Castelló a escena”, que és l’enveja de moltes poblacions. Tenim molta gent «per afició» que treballa amb la màxima rigorositat que els professionals del teatre, sense perdre la gràcia castellonenca.

Escena Trama

Teatre valencià a les festes de la Magdalena

101

Com ens ho conta Armando Alegre: “Castellón también contó con algunos grupos teatrales que, a pesar de los escasos medios y la ausencia de espacios teatrales, Teatro Cine Sindical y Teatro Principal. El teatro en valenciano, en la temporada 1895-96 entra por la puerta grande en Castellón, y aunque en el teatrito del Nuevo Casino y en el Teatro de la Magdalena era costumbre programar sainetes”. Als anys trenta, ens conta Fàtima Agut, el Teatre Principal acollia al mes de desembre vetllades en festes assenyalades amb les agrupacions locals que tingueren la seua representació, a benefici de l’autor local Vicent Breva, en el programa triple: Pau en casa, La nit de la rosa i Il·lusions d’un soldat; la segona vetllada, en festes de la Magdalena, quan l’Agrupació Artística Teatral oferí tres peces breus, comèdies i joguets còmics, alguns de caràcter local festiu com l’aplaudida Anem a la Magdalena, de Vicent Breva. Quan sinó podem gaudir del teatre, en festes de la Magdalena. En la Magdalena de 1952, trobem que es fa el 17 de març: A las once de la noche, Teatro en la Plaza Mayor; i el dia 20: A las siete, representación de la ópera Marina, en el Teatro de la Plaza Mayor. A la programació de 1953 trobem que es fa: A la noche teatro popular a la plaza de Santa Clara i també A la noche actos a los sectores y teatro popular a la plaza de Santa Clara. L’any 1965 trobem que programen Teatro Popular i en 1966, Actuación de marionetas en la plaza Notario Mas. A finals dels anys huitanta, la Junta de Festes comença a organitzar un cicle de representacions en què participen tots els grups amateurs de teatre valencià amb què compta la capital de la Plana, la qual cosa fa possible que es realitzen escenificacions diàries al llarg de la setmana de festes. Davant d’un afluent públic, els grups teatrals representen diferents obres dels autors locals més famosos de sainets valencians, on les escenes de caràcter costumista s’entrellacen

102

CAPITOL II. TEATRE VALENCIÀ

Les glàndules del mono · L’Armelar

per aconseguir una intriga que es desenvolupa a ritme de comèdia. Com em conten M. Dolores Blasco (L’Armelar) i Santi López (Tarongers), aquestes actuacions es feien a la sala d’actes de Mestria, al Parc de l’Oest (actual Politècnic), de dilluns a divendres. A mitjan anys noranta van passar a l’institut Penyagolosa, després d’un parell anys a la Consolació. El Teatre del Raval ha estat el seu referent al qual s’ha afegit el Centre Cultural La Marina del Grau. La gent de la festa, la gent de Castelló, hem gaudit d’aquests espectacles. En les festes de la Magdalena del 2020, de les quals no vam poder gaudir per la COVID-19 haguérem celebrat els 75 anys de les nostres festes. Un any més, gràcies al suport de la Fundació Dávalos-Fletcher haguérem gaudit al Teatre del Raval, de dilluns a divendres, d’un bon grapat d’obres de teatre amb els grups: Tragapinyols amb L’Herència de David Barreiro; L’Armelar amb Eixa dona és ton pare de José María Beltrán; Brau Blocau amb El Crédito de Jordi Galcerán; Escenatrama amb Tu mujer nos engaña de Manuel Merino i José de Lucio; L’Enfilat amb Una sogra de castanyola d’Eduard Escalante i Mateu; Amigos del Teatro amb No le busques tres piernas al Alcalde de Pedro María Herrero; Baladre amb El fantasma del teu marit de l’amic Pepe Lleó Segarra, i El Cresol amb El tio

Teatre valencià a les festes de la Magdalena

103

Cavil·la d’Eduard Escalante. També guardem ben bé en el record les obres de les festes de 2019: Escenatrama amb Más acá del más allá de Carlos Llopis; Amigos del Teatro amb Tres sombreros de copa de Miguel Mihura; Brau Blocau amb El método Grönholm de Jordi Galcerán; L’Armelar amb Les glàndules del mono de José María Juan i Enrique Beltrán; Entre Bastidores amb Morir se nos da bien d’Ezequiel Valcanera; L’Enfilat amb Una sogra de castanyola d’Eduard Escalante; Tragapinyols amb Fes el favor de morir-te d’Antonio Paso i A. de Armenteros amb adaptació i traducció de Rafa Lloret; El Cresol amb Tres forasters de Madrid d’Eduard Escalante, i Baladre amb Esto es un disparate de Remei Sánchez i també El pepino i el meló de Manuel Mundina. Sense cap dubte, una programació espectacular. L’any 2018 també participen a més dels esmentats els grups Esperal i El Taronger. Possiblement, trobeu a faltar grups com Fadrell del xato Prades i Carmen Borrull, però com diu Juan, ja tinc prou amb les danses del Forcat durant la setmana de festes. Esperem que en passar aquest esglai tot continue com abans, que aquest gavell de bons actors, de vegades sense trellat, siguen capaços, els anys venidors, de fer-nos gaudir, més que mai de la festa, amb les seues representacions festívoles i popular.

104

Gràcies, amics, per la feina ben feta! CAPÍTOL II. TEATRE VALENCIÀ

LA PARTICIPACIÓ DELS NENS EN LA SETMANA MAGDALENERA

Per: Miguel Angel Mulet i Taló Brancaler de l´Any 2020 i Membre de l’Institut d’Etnografia i Cultura Popular

ANTECEDENTS Jaume I, rei que conquerís aquestes terres als musulmans i decretés el trasllat de la fortalesa a la Plana, va generar així la nova població de Castelló. Amb entitat pròpia i ja desvinculada de la urbs borrianenc. Va concedir l’any 1269 una Fira que havia de començar vuit dies abans de Sant Lluc (18 d’octubre) amb una durada de deu dies. Cinc dies més va concedir el rei Alfons IV qui en 1334 confirmava el privilegi concedit per El Conqueridor. Més de cent anys després la Reina Maria, esposa d’Alfons V el Magnànim, concediria una segona Fira a Castelló per començar el dia de Sant Marc, amb una durada de quinze dies, tot i que, acte seguit, la mateixa reina rectifiqués passant-la al dia de Sant Vicent Màrtir (22 de gener). Per últim, seria el rei Felip II en 1564, qui concedís una nova fira de quinze dies també per iniciar-se el dia de Santa Bàrbara (4 de desembre). Aquelles fires medievals destacaven per la seva funció i activitat comercial i ramadera, però entorn a elles també es plantejaven activitats gastronòmiques, ben regades amb vins d’altres comarques, jocs i divertiments per als veïns i visitants i jocs per a NENS. Reminiscència d’aquelles fires medievals, van ser les de bestiar, la taurina i les d’atraccions de Magdalena i Tots Sants. Encara es recorda com al recinte firal de Ribalta, a més de les atraccions infantils, trobàvem llocs de venda de tot tipus d’objectes, tómboles i la “caseta dels aragonesos” que ens rebia en l’accés per la Farola i en la qual vèiem una font de vi que queia dels peus en moviment d’uns autòmats vestits de “xurros” emulant el “trepitjat del raïm”. És aquesta, la de LA FIRA, una de les més tradicionals activitats dedicada als nens, vinculada a la Setmana Gran de les nostres festes. Emplaçada en diferents espais al llarg de la seva història, l’alcalde José Luis Gimeno la va situar definitivament en el Recinte de Fires i Mercats del Caminàs.

COMENÇA LA FESTA En 1945, s’inicien les Festes de la Magdalena en el seu nou format, que les transforma en les “Festes Majors” de la nostra ciutat. En el seu Programa Oficial trobem un acte dedicat als nens, LA XARLOTADA. No és l’únic, ja que ens consta, per la tradició familiar, que molts dels Sectors de la ciutat, representats per les nounades Gaiates, van oferir en algun moment de la setmana la popular i tradicional XOCOLATADA als nens de barri.

CAPÍTOL II. L’ANIMACIÓ INFANTIL

105

Dos anys més tard, al març de 1947, a l’endemà del Certamen Literari, la Reina de les Festes, Marisa Dols Cosín, va arribar al costat de les seues Dames d’Honor a l´Ermitori de Lledó, en preciós carruatge de cavalls. Allà l’esperaven les Madrines, es va desplaçar tota la comitiva fins a l’altar, als peus de la Verge del Lledó per a dipositar les seves ofrenes. Naixia així formalment L´OFRENA A LLEDÓ. Trigaria molts anys a popularitzar-se i seria en aquest moment quan els nens de totes les edats, van adquirir un protagonisme excepcional en ella. LA CAVALCADA INFANTIL, que neix el 1949 i és coneguda popularment com “Pregó Infantil”, va ser la primera manifestació important i oficial dedicada exclusivament als nens de la nostra ciutat, en la setmana de festes. Però d’aquesta em consta que ens parlarà en un altre article l’entranyable col·laboradora i gran periodista Chelo Pastor. El gran canvi en l’estructura i programació festiva per als nens esdevé l’any 1969 amb el nomenament com a REINA INFANTIL DE LES FESTES de la nena Assumpció Adsuara Segarra, néta de l’estructurador del primer Pregó. Dametes infantils, Madrines Infantils, Presidents Infantils i dametes infantils de gaiata i acompanyants generarien unes expectatives que canviarien radicalment el plantejament de programació d’activitat infantil a Gaiates i Junta de Festes.

IL·LUSIONS D’UNA EPOCA Durant aquests 75 anys de festes, trobem diversos actes programats per als nens, que van tenir el seu èxit o no en el seu moment i que amb el temps van desaparèixer del Programa Oficial. Eren actes propis de l’època, fruit de la incessant voluntat d’innovació dels membres de les diferents Juntes de Festes, o en altres ocasions, organitzats per alguna Comissió de Gaiata. I seguim caminant per la història i els seus protagonistes infantils. La segona meitat de la dècada dels 70, ens va oferir actes formals com el CERTAMEN LITERARI INFANTIL que es va mantenir durant diverses edicions, com també ho faria el FESTIVAL A HOMENATGE A LA REINA INFANTIL a la Pèrgola o el FESTIVAL DE CINEMA INFANTIL, que en aquest cas tornaria a reaparèixer a finals dels 80. L’hípica va ser durant més de dues dècades una activitat estrella de la nostra Setmana, però seria anys després, el 1993, quan els nens tindrien el seu acte propi FESTA HÍPICA INFANTIL. També aquest mateix any van poder gaudir de la FESTA ESPORTIVA INFANTIL, que es va desenvolupar a l’Av. Del Mar i la FESTA INFANTIL I JUVENIL, que apareixeria i desapareixeria com el Guadiana, programada a la Pèrgola. Altres activitats van tenir espai exclusiu en un any excepcional, com va ser el de la celebració de el 700 aniversari de la Fundació de la Ciutat. I així ens trobem amb el BATEIG DELS NENS NASCUTS EL DIA DE LA MAGDALENA, amb posterior animació infantil i xocolatada per a tots els nens de Castelló. Hi haurà tingut algun ésser humà, un Bateig més multitudinari i festiu?

106

CAPÍTOL II. L’ANIMACIÓ INFANTIL

En una ciutat i cultura com la nostra, la pirotècnia i el foc és consubstancial a tots els veïns i els nens no podien ser menys. Llençar masclets i piruletes va ser i segueix sent atractiu permanent dels nostres nens, però en un altre rang trobem com en l’any 1980 la Gaiata 2 programa un CASTELL DE FOCS INFANTIL i en la següent dècada (només durant un any) les Gaiates rebien la Visita de la Reina Infantil i la seua Cort, amb MASCLETAES INFANTILS (mascletaes en miniatura com les definia el nostre bon amic Agustí Mon). Són aquestes accions puntuals que no van tenir continuïtat, però que si van complir amb l’objectiu d’il·lusionar i donar participació als nens. Ja en l’actual dècada, trobem activitats infantils que tampoc van tenir continuïtat en el Programa Oficial, com el TALLER INFANTIL DE MANUALITATS. La programació de TV a nivell nacional i els nens de Castelló també van tenir el seu protagonisme en la festa. Com colofó per a la setmana festiva, la premsa local anunciava el POPULAR PROGRAMA INFANTIL DE TVE “El Monstre de Sanchestein”, que es desenvoluparia a la Pèrgola de Castelló. Estàvem en1978, acabat d’estrenar aquest recinte i la Democràcia.

TAURINES Encara recorde, quan el botànic, farmacèutic i amant de “la cultura taurina” José María Mulet i José Sanchez Adell, erudit historiador, professor universitari i Cronista de la Ciutat, com a membres del Consell Municipal de Cultura, es van presentar al meu despatx de Regidor de Cultura i Regidor de Festes, per aconsellar-me, per raons històriques i històric-taurines sobre la recuperació de la denominació “Fira i Festes de la Magdalena”. Consultat l’equip de govern i la Junta de Festes i amb el plàcet de l’oposició, així es va fer. Avui tot ha canviat, però en l’època en què ressorgeixen les nostres festes i fins fa escassos anys, la cultura taurina també calava en la població infantil. Com hem dit anteriorment, l’únic acte pròpiament infantil que trobem en el primer programa de Festes és LA XARLOTADA, nom adquirit de les humorades de Sir Charles Spencer Chaplin, el genial “Charlot”. Aquesta activitat era pròpia de pràcticament tots els serials taurins i com no podia ser d’altra manera, de la nostra Fira Taurina, dit sigue de passada, primera de tota la geografia ibèrica. Al llarg d’aquestes set dècades la trobem en el Programa Oficial, amb diferents denominacions, com ESPECTACLE CÒMIC TAURÍ, FESTIVAL CÒMIC TAURÍ o FESTIVAL INFANTIL TAURÍ i en múltiples ocasions amb l’afegitó “amb l’assistència de la Reina Infantil i la seua Cort”. En la segona dècada d’aquest nou segle XXI, sorgeix la polèmica sobre el seu desenvolupament, denominació i suport institucional. Seran les programacions post-pandèmiques, les que ens parlaran del seu futur en la programació infantil de les Festes. Tot i els “nous aires”, la cultura taurina de les nostres terres i la seva gent roman viva i bona mostra d’això és la incorporació a la Setmana Festiva des de l’any 2015, dels CORREBOUS INFANTILS, que partint de la plaça Santa Clara recorren tot el carrer Major, fan les delícies dels nens i es programen durant diversos dies. I seguim amb la programació infantil en les nostres festes, però abans farem un parèntesi per relatar una altra de les polèmiques sorgides al voltant d’aquestes. A la dècada dels 70 la setmana “magdalenera” encara era lectiva per als estudiants i col·legials i al carrer sorgeix la pregunta: Col·legi o Festivals Infantils? La Programació Infantil oficial, ens situa davant d’un important dilema, atès que les Festes necessiten de la participació de tots. Els nens deuen assistir a classe? o Els nostres fills han de participar dels Festivals Infantils que amb presència de la Reina Infantil, s’organitzen per la Junta Central al matí, al recinte de la Pèrgola? La participació dels nens en la setmana Magdalenera

107

S’hauria de programar d’una altra manera perquè prevalgue el sentit de la responsabilitat en els col·legials? ... La resposta va venir pocs anys després, al concedir com no lectiva la setmana per als estudiants.

ESPORTS Una de les característiques de les nostres Festes ha estat les activitats organitzades pels Clubs Esportius de la ciutat, al voltant de les Festes de la Magdalena, amb un important nombre de campionats que arrosseguen el seu nom. En la majoria d’ells també es va incorporar la Categoria Infantil. Però al marge d’aquestes, farem especial èmfasi en dues activitats concretes: El FESTIVAL ESPORTIU INFANTIL organitzat en els noranta a l’Av. Del Mar i que va suposar un grandíssim èxit de participació i públic (malgrat això acabaria desapareixent de la programació oficial) i el CAMPIONAT MUNDIAL DE BOLI. Aquesta prova, que recupera un dels Jocs Tradicionals que més impacte va tenir en moltes generacions de nens, es planteja en principi per a tot tipus d’edats (els majors ho recordaven, les actuals generacions, no el coneixien) però a poc a poc ha estat totalment acaparat pels nens, en molts casos de la mà de les activitats extraescolars de diferents escoles de la nostra ciutat, en uns altres de Colles i Gaiates. Aquella activitat, que sorgeix d’un grup de castelloners amants de les nostres tradicions, capitanejats per l’incombustible enginyer industrial Javier Rodríguez Zunzarren, s’ha consolidat en el temps, superant la seva XXX edició. I a més ha estat una de les causants, entre d’altres col·lectius i persones, com el també omnipresent Juanjo Trilles, que en aquest moment la ciutat de Castelló compte amb un espectacular parc públic dedicat als Jocs Tradicionals, en el seu nou desenvolupament urbanístic.

DANSES Vinculades a les danses tradicionals ens trobem durant la setmana gran amb dues activitats similars però diferents. Per una banda, les TROBADES INFANTILS DE DANSA, que des de 1988 s’han desenvolupat habitualment en la Pl. De Santa Clara, fins a aquesta última època política en què s’ha traslladat al Parc de Ribalta en el mal anomenat “Passadís de les Arts” (només recull arts escèniques), tradicionalment conegut com Passeig de cotxes de cavalls o “Andén Central”. Aquestes trobades que es desenvolupen amb la participació de totes les escoles infantils dels diferents grups folklòrics de la ciutat, recreen i recuperen gran quantitat de balls tradicionals, locals, comarcals i provincials. Per una altra banda, la DANSÀ INFANTIL, és una manifestació folklòrica més distesa que ja supera les XX edicions i que se sol desenvolupar al cap de setmana, enfront de l’Institut Francesc Ribalta o últimament a la Plaça de l’Hort dels Corders. Acompanyats per la Colla de Dolçainers i Tabaleters de Castelló, els nens ballen en grup les típiques Dançaes de la nostra cultura popular.

ESCENARIS, FESTIVALS I JOCS En aquest últim apartat, començarem pel teatre: FESTIVAL INFANTIL DE TEATRE que com a tal romandria escassos anys i les ACTUACIONS TEATRALS DE XARXA que a la plaça de Sta. Clara va fer gaudir als nens ... i als seus acompanyants. A la dècada dels seixanta i en l’acollidor marc de la plaça de Notari Mas es desenvolupava el popular Teatre Valencià, però a més, en el mateix marc, fruit dels gustos de l’època, s’oferia als nens precioses actuacions de TITELLES amb gran èxit. En diverses ocasions van ser ofertes pel Grup de Titelles del Parc del Retiro de Madrid. Nou anys més tard, i amb la voluntat de donar participació a tota la ciutat, aquesta activitat es va

108

CAPÍTOL II. L’ANIMACIÓ INFANTIL

traslladar als diferents Sectors Gaiaters i als denominats Grups Perifèrics. Amb l’arribada de la Democràcia, s’opta per la popularització de la festa, la sortida de la festa al carrer. L’Alcalde Vicente Pla designa per aquest menester a un nou president de la Junta Central de Festes, el Tinent d’Alcalde Miguel Mulet Ortiz. El primer que fa aquella nova Junta, és convocar de la mà de l’Ateneu de Castelló, de la qual Directiva formaven part tant Miguel Mulet com Ramon Godes que era el Secretari de la Junta Central, el I CONGRES MAGDALENER. I ja posats “mans a l’obra”, tot i que es mantenen, i seguiran durant un temps, actes puntuals en recintes tancats i d’aforaments reduïts, es desenvolupa una programació amb important nombre d’actes al carrer i de participació popular, en la qual els nens han de jugar un important protagonisme, protagonitzant durant tota les setmana FESTIVALS INFANTILS en Grups Perifèrics així com en les places de les diferents Gaiates, emulant els que en anys anteriors havien organitzat tant la Gaiata 2 com la Gaiata 7, però en aquesta ocasió en tots els Sectors Gaiaters i organitzat per la mateixa Junta Central. Encara que mantenint una estructura similar, aquest tipus de festival i jocs per a nens, després de l’aprovació de la nova estructura festiva en 1989 va passar a denominar-se ESPECTACLE INFANTIL, normalment ubicat a la Pl. Sta. Clara. I finalitzem el repàs a la programació infantil amb el RECINTE D’ANIMACION INFANTIL, MAGDALENA D’OR, instal·lat originalment al costat del Recinte de Fires i Mercats i posteriorment fins a l’actualitat davant el Corte Inglés. I amb el MAGDALENA CIRCUS programat formalment des de 1998. La “Mostra Internacional de Circ al Carrer, Magdalena Circus” es va situar al principi en la Pl. Santa Clara per substituir l´Espectacle Infantil. Equilibristes, mags, malabars, xanques, clowns, titelles i trapezistes van millorar l’anterior aposta, traslladant-se posteriorment a la Plaça Hort dels Corders i canviant el seu nom des de 2019 com a conseqüència de polèmiques en la seva contractació, pel de SOM CIRC. I en aquesta estem, amb la programació de l’any 2020 aprovada, però sense executar, les festes de 2021 sense programar i esperant que aquesta maleïda pandèmia ens done una treva, per poder seguir gaudint de les nostres entranyables Festes Fundacionals i permetent que els nens de Castelló segueixin gaudint d’elles. L’alegria, espontaneïtat i enginy dels nens, donen per explicar mil i una anècdotes, però en aquest article el deixarem en això, “anècdotes per contar”.

La participació dels nens en la setmana Magdalenera

109

MAGDALENA INCLUSIVA

Per: Estela Bernad Monferrer Dra. Comunicació. Professora Universitat Jaume I. Les festes de la Magdalena suposen 9 dies d’actes, fires, esdeveniments diversos que tenen els moments més àlgids durant els dos caps de setmana de les celebracions. És llavors, en els altres dies més tranquils de la setmana gran, quan la ciutat imbuïda per l’ambient festiu, mostra la seua cara més solidària, acostant-se a molts col·lectius que integren la ciutadania i que tenen gran visibilitat i protagonisme en eixos moments. Des del vessant de la comunicació, aquestes activitats es poden transformar en eines potentíssimes per a la inclusió social i la convivència ciutadana, implicant un fort potencial per a ajudar a la integració territorial i a la seua promoció i projecció. En aquest sentit, la Magdalena, supose un intangible molt important per a Castelló i és un referent de celebració i diversió per a la ciutadania de la població de la Plana i també per al veïnat i els forasters que aprofiten les festivitats per a visitar-nos.. Però… a banda de representar uns dies de descans, un punt i a part en els quefers diaris, en la rutina del dia a dia, en el dur treball d’un poble emprenedor, també suposa un element cohesionador i integrador de la seua població, perquè durant les festes, tots els elements identitaris i culturals es posen per damunt de qüestions que diferencien o separen, per a integrar a la ciutadania en eixe moment festiu d’eclosió i d’alegria per sobre de discrepàncies, polítiques, econòmiques, ètniques o culturals. Castelló, poble mediterrani obert, ha segut sempre una terra d’acollida, on l’encreuament de cultures ha conformat una amalgama d’identitats, que ha suposat una hibridació social, cultural i ètnica. La seua tradició llauradora ha format un caràcter seriós i treballador, que a la vegada ha anat integrant els símbols i tradicions dels pobles que li han donat identitat. Justament les festes mostren els rituals i elements identitaris comuns a la gent de Castelló. Són punts d’integració reconeixent-se en eixos símbols o rituals. Per això, les festes tradicionals amb els seus ritus concrets i diferencials uneixen a la població i suposen elements d’identificació i diferenciació de les societats i per tant són la consciència d’identitat d’un grup i creen sentit de pertinença en evocar valors comuns.

110

CAPÍTOL II. TERCERA EDAT I DEPENDENTS

Però, estem parlant de cultura, de societat de vida, d’evolució…. les tradicions malgrat eixe sentit històric i de llinatge, muten perquè la identitat col·lectiva és canviant, està sotmesa a la realitat i als imperatius del esdevenir històric i, encara que la identitat és sinònim de tradició, continuïtat en el temps, d’herència col·lectiva i història, canvia segons l’evolució dels temps. Perquè els elements es reinterpreten en funció de la història i de la pròpia situació de la societat. En el cas de les Festes de la Magdalena, parlem de segles de tradició i d’elements molt definitoris. Estes festes han evolucionat, tal com les societats que han construït el poble de Castelló ho han fet. És a dir, a mesura que ha anat canviant o creixent la vila, distintes religions, cultures, ètnies, han aportat els seues costums i visions vitals, configurant la narrativa històrica i popular a la seua manera, segons les seues tradicions, reinterpretant llegendes i símbols i conformant el caràcter de Castelló com a poble, que ha sabut adaptar-se perfectament als canvis dels temps, així com als canvis polítics i socials. En la Magdalena de 2019, es va celebrar la 75 edició de la renovació de les festes de la Magdalena. Aquest fet va definir clarament la idea de festa, integradora i popular, per damunt de diferències socials i polítiques, en definitiva, unes festes per al poble i pel poble. I va quedar clara aquesta opció perquè la ciutadania de la postguerra es va recolzar en la festa com a element indentificador, en tot allò que els havia unit, una història, uns valors més enllà de qualsevol tipus de diferències. Aleshores es va iniciar un camí, basat en la tradició que no té descans, no para… perdura, però es transforma, actualitzant-se als fets que van succeint. Per això, des de fa 77 anys, les festes van creixent i creixent, integrant actes i elements, alguns dels quals es consoliden, mentre altres desapareixen tan prompte com ha passat la novetat. La renovació de les nostres festes, pràcticament es coetània amb la Declaració Universal dels Drets Humans en París (1948) . Amb aquesta declaració es posava en valor la dignitat i el valor de l’esser humà, la igualtat d’homes i dones, la promoció del progrés social, i la proposta d’elevar el nivell de vida de les persones conciliant-lo amb la dignitat i així com un concepte mes ampli de llibertat entre altres qüestions,. Així, la renovació de les festes a Castelló va suposar una aposta forta per un procés de canvi social en el qual tant la ciutat, com la ciutadania havia d’estar a la alçada del nou concepte llançat. En este sentit, les comissions gaiateres, les colles, els ens vinculats, les festes de carrer, en una paraula, “els col·lectius festers”, han representat elements cohesionadors de la realitat social de Castelló, integrant les singularitats i transformacions de la nostra vila, acollint a famílies i persones d’altres llocs i d’altres cultures que han trobat un espai d’integració en la realitat de la ciutat. Estes agrupacions han estat obertes a qualsevol persona que ha demanat entrar a ella. Les úniques exigències han estat el respecte al seus estatuts i el pagament de les seues quotes. Però, independentment de edat, sexe, religió, educació, nivell econòmic o social, les portes d’aquestes agrupacions han estat obertes de bat en bat. Un exemple d’integració en les nostres festes és el que es mostren les cases regionals. La fira flamenca, la fira de les cases regionals entre altres són esdeveniments que ensenyen cultures que integren el mosaic de la nostra ciutat. Durant la setmana gran, estes associacions realitzen distintes activitats per a ensenyar a la ciutadania les seues costums i peculiaritats. Moltes d’elles munten un local o mesó, i inviten als representants festers i a la ciutadania en general a visitar-los, i brinden la seua gastronomia a la població a la vegada que fan espectacles amb danses i música de la seua terra. També participen en desfilades, com el pregó, el pregó infantil, la desfilada internacional o l’ofrena a la Verge de Lledó, deixant palesa la seua implicació en les costums i tradicions de la nostra ciutat i sent una peça de color i singularitat en el calidoscopi que es construís durant la setmana gran. Moltes famílies que integren estes associacions porten moltes dècades i generacions integrades a la vila, però senten amb orgull els seus arrels i manifesten la compatibilitat de l’amor al seus orígens i a la terra d’acolliment.

Magdalena inclusiva

111

Però la Magdalena del segle XXI va més enllà i aposta per la festa de manera transversal i plural en un paisatge socialment igual i diferent, on te cabuda tothom i on no hi ha ciutadania de segona classe. Per això, s’aposta per eliminar barreres i entrebancs i es lluita per la igualtat real a tots els nivells per a tots i totes, sense cap adjectiu, sense diferències ni limitacions, i d’aquesta manera poder evitar una societat estereotipada i discriminatòria. Dins del respecte per la diversitat, la Magdalena és un exemple d’unió, on s’arreplega la màxima del què aquells que no són igual a nosaltres no tenen que ser pitjor ni millor. I si llegim el programa de festes trobem que eixa integració de col·lectius es demostra al compartir espais comuns, xicalla, pares i mares, gent gran i joventut sense diferències d’edat per a la celebració. Tradicions que durant segles hem anat construint entre les diferents cultures i què a base de la incorporació dels elements propis han anant enriquint els nostres costums.. sense distinció alguna de raça, color, sexe, idioma, religió, opinió política o de qualsevol altra índole, origen nacional o social, posició econòmica, naixement o qualsevol altra condició, com recull l’article segon de la declaració dels Drets Humans De dilluns a divendres de la setmana magdalenera, hi ha un fum d’actes per als xiquets i xiquetes: el pregó infantil, actuacions com SOM-CIRC, vesprades infantils a la plaça de les Aules amb Xarxa Teatre, espectacles en les places al matí, correbous per a la xicalla, dansades infantils, xocolatades etc., però també hi ha actes especials per a la gent gran, com els homenatges dedicats a elles i ells a la Pèrgola, actuacions teatrals i paelles per a la tercera edat.

112

CAPÍTOL II. TERCERA EDAT I DEPENDENTS

Però no només la integració es fa per diferències regionals o d’edat, també hi han altres entrebancs a vegades més costosos de de-construir. És el cas de les persones amb diferent culte al normalitzat, o a la pertinença d’un tipus de família fora de la tradicional, o que tenen alguna discapacitat o que exerceixen diferent opció sexual a la tradicionalment normalitzada, o qualsevol altra diferència, que sense perjudicar a altres persones, suposen eixir-se del model patriarcal. La Magdalena inclou a tothom, fent palès que ningú es millor ni pitjor per tindré distinta opció, o qualsevol diferència. En este camí, el programa de festes de la Magdalena es nodreix d’actes en el que l’aposta per visibilitzar la diversitat és un element molt important. Les visites de les reines de les festes i les seues corts d’Honor a les residències de persones majors, a la Creu Roja, a l’associació de l’Alzheimer, a Afanias Castelló, entre altres, constitueixen una manera de reivindicar eixos col·lectius i de mostrar com gaudeixen de les festes les persones amb diversitat. Perquè les limitacions no venen donades per la incapacitat de les persones, sinó per l’exclusió que la societat fa sobre estes persones. Per això, la setmana magdalenera ofereix un lloc acollidor i d’inclusió per a totes i tos aquells que poden sentir-se diferents, en oferir un element comú com és l’estima per les tradicions, l’orgull per les nostres festes…. Es tracta d’un element integrador i de cohesió per damunt de les diferències. Com deia Velasco, “Eixe sentiment de pertinença, d’identitat col·lectiva, s’actualitza i té un sentit social integrador i al mateix temps que reprodueix identitats col·lectives de manera viscuda, s’expressa a través de símbols, que amb el pas del temps i l’evolució de les societats, es constitueixen en instruments per a la construcció de la realitat social, per a la seua transformació i per la seua reproducció”. D’altra banda, pel que fa al paper de la dona en les nostres festes, sempre ha segut molt especial. Des del principi de la renovació festera, les dones van tindre possibilitats d’empoderar-se i es van poder apropar a l’espai públic, vetat a les hores a les fèmines per una societat patriarcal que les comminava a l’espai privat. Primer, van aconseguir la representació del sector o de la ciutat, però també van agafar responsabilitats tant en l’organització, com en la gestió i treball de la comissions gaiateres o grups festers. De fet, ja fa més de tres dècades que comptem amb representació femenina en la presidència d’aquests ens i associacions, així com en les seues juntes directives de gestió. En setembre de 2018 es va produir un punt d’inflexió en la incorporació de les dones a l’espai públic i paper actiu femení en les festes. Vam poder veure una fotografia que estava pràcticament copada pel sexe femení. Hi havia una presidenta de Junta de Festes, una alcaldessa, una regidora de festes i una subdelegada de govern a Castelló, junt a la representació festera femenina. Els vestits blaus i grisos que fan servir normalment els homes per aquests esdeveniments, anaven a donar pas al color i l’originalitat. Per fi, es portava a la realitat la màxima tan repetida en el món de l’esdeveniment tradicional amb relació a les dones: “El paper de la dona ha de ser actiu, no només representatiu”, apropant una mica més la bretxa entre la tradició i el concepte de comunitat més tancada i la democràcia i els drets de la ciutadania juntament a la modernitat. I és cert que encara queda camí per aplegar a ser una societat paritària, però en el trajecte per aconseguir-lo la societat castellonenca actual és una societat més oberta i moderna, i que reacciona a les situacions insolidàries. Un exemple és el que va ocórrer en la setmana de la Magdalena 2019. El dimecres 27 van arrestar a 8 persones, per haver agredit sexualment a dos menors de 14 i 17 anys i a l’endemà en mig de la celebració festiva, va haver-hi una concentració en la plaça major de la ciutat, on representants de distints sectors, encapçalats per l’alcaldessa Amparo Marco i la reina de les festes Natàlia Palacio van mostrar la seua indignació davant de tal fet expressant la seua més enèrgica condemna davant dels fets i mostrant el seu desig de que, tot el pes de la llei caiguera sobre els agressors. També es va fer palès el compromís del consistori amb la lluita contra la violència a les dones. En este sentit, i veient el que havia succeït en altres esdeveniments tradicionals espanyols (cas de la manada), l’Ajuntament de Castelló va incorporar al Servei d’Assistència Sanitària municipal, Magdalena inclusiva

113

l’assistència psicològica 24 hores per a atendre casos de violència de gènere o agressions sexistes durant les festes i oferir així una resposta integral a les possibles víctimes. Per a finalitzar, hem de dir que a través d’aquests actes simbòlics, es fa efectiu el propòsit arreplegat al IV congrés magdalener (novembre/ desembre 2017) de promoure una actualització dels processos i activitats festers, -tradicions, rituals, simbologia ...- per tal d’harmonitzar les Festes de la Magdalena amb els principis, valors, normes, sentiments i expectatives que conformen la cultura cívica de la societat castellonenca actual. I en este sentit, veiem que en les festes de la Magdalena actuals s’han donat passos per a democratitzar-les més. Per exemple, l’accés a la representació es tria democràticament, buscant que la persona que ostenta el càrrec projecte lideratge i valors positius per a la societat. També hem d’indicar que en la nostra festa s’ha llevat qualsevol tipus d’element que puga produir cosificació, de manera que no s’anteposa el concepte estètic a l’hora de l’elecció de les dones que accedeixen a la representació. Per a concloure, assenyalarem que les festes tradicionals són referents simbòlics de les societats on es desenrotllen i reprodueixen la identitat col·lectiva d’aquestes. En este sentit, Castelló, ciutat mediterrània oberta i acollidora, és un espai on es produeix la interrelació de diferents cultures en el seu territori. Este fet ha donat caràcter i identitat a la població i a més és una font d’enriquiment cultural, perquè ha promogut unes característiques particulars que han esculpit la seua forma de ser. Els segles de convivència de diverses cultures han enriquit i engrandit el seu caràcter, marcant que la nostra siga una societat més inclusiva i plural. Hui en dia, la glocalització, cada vegada més present en la nostra societat, ha portat a una infinitat d’interrelacions de convivència de la cultura local amb la cultura global, i ha permès crear una societat més oberta, tolerant i moderna que es representa i reprodueix en el mosaic que es conforma a les festes de la Magdalena.

114

CAPÍTOL II. TERCERA EDAT I DEPENDENTS

DANCES I CANÇONS

Per: César Agut i Gregori

75 anys, 74 edicions i, en cap d’elles han faltat a la seua cita els balls tradicionals ni les rondalles de música popular. Els primers van començar la seua marxa de la mà de les dues agrupacions que en aquell moment existien a la ciutat de Castelló, “Secció Femenina” i “Educació i Descans”. D’aquestes dues formacions van nàixer, més endavant, els grups que hui coneixem com “Associació d’Estudis Tradicionals Grup Castelló” i “Agrupació Folklòrica El Millars”. Anys més tard, bé per escissions d’aquests dos, o per nova creació, es van formar a Castelló un nodrit nombre de grups i així, en l’actualitat, podem comptar amb els dos esmentats més el “Grup de Danses El Forcat”, “l’Escola de Dansa Castelló”, el “Grup Ramell”, el “Grup Adzavara”, el “Grup Illes Columbretes” i la “Nova Escola”, oferint-nos, cadascun d’ells, la seua visió del folklore tant pel que fa a balls i música com a indumentària. Gràcies a aquesta quantitat de grups és possible que tots els dies de “entre setmana” en Magdalena tinguem, almenys, una actuació d’un grup en el centre de la ciutat, més concretament en la Plaça Major. I, què seria dels grups de ball sense els seus músics? Perquè, probablement, res, ja que una de les coses que caracteritza a aquesta mena de grups és el gust per ballar acompanyats dels seus músics, de la seua Rondalla, que així és com es diu al conjunt d’intèrprets que acompanyen als balladors. En la formació típica d’una Rondalla, aquests són els instruments que ens podem trobar:

CAPÍTOL II. DANCES I CANÇONS

115

• Bandúrria. Encarregada d’interpretar la 1a veu i les melodies. • Llaüt. És l’instrument que executa la 2a veu. • Guitarra i guitarró. Són els encarregats d’acompanyar rítmicament als anteriors. • Percussió menor. És com el metrònom de la Rondalla, l’encarregat de portar el ritme en tot moment i s’interpreta amb panderetes, cascavells, canyes, rascadors i, naturalment, les castanyoles o postisses dels balladors. En aquests últims anys s’han incorporat a les Rondalles alguns instruments que s’han recuperat pels grups com el full volant, la sitra o la guitarra morellana. Completen la part musical dos dels instruments més característics de la música popular valenciana, la Dolçaina i el Tabal. Ai els grups Folklòrics!... sense ells crec que no es podrien concebre les vesprades de la part central de la setmana de Magdalena, però no penseu que les actuacions d’aquests grups es limiten a la seua actuació magdalenera i al Pregó. L’any 1982 va començar la seua marxa en la setmana de Magdalena el Festival de l’Antiga Corona d’Aragó. En aquest esdeveniment van participar, i continuen participant, grups de ciutats i pobles pertanyents als territoris de l’Antiga Corona més un grup convidat de fora de la zona d’influència de la Corona. En aquella ocasió, en la primera edició, el grup convidat va ser el Grup Folklòric de Präm, una xicoteta localitat de 420 habitants situada en ple cor del Tirol austríac. I aquesta és una de les grandeses d’aquesta mena d’esdeveniments. Aquest grup va arribar al Festival, ja que l’estiu de l’any 1981 va coincidir amb el, en aquells dies anomenat, Grup Castelló Danses i Cançons, en dos festivals que es van realitzar a la ciutat de Zemplin a Txecoslovàquia i en la localitat de Newcastle a Anglaterra. Arran d’aquestes trobades sorgeix l’intercanvi que va portar a Castelló al grup austríac i que, en l’estiu de l’any 1982, portaria a Präm al Grup Castelló. Aquesta va ser una experiència que us podria relatar de primera mà, ja que vaig ser un dels afortunats membres d’aquella expedició que va portar la cultura de la nostra ciutat fins al cor del país del vals. Què bonic quan escoltes, en ple Tirol, i interpretat per un grup de músics austríacs, el Bolero de Castelló, Els Quadres i el Rotllo i Canya! Encara no s’han inventat les paraules per a descriure l’emoció que vivim els 50 castelloneros i castelloneres que allí érem presents. I no cregueu que aquesta anava a ser l’única alegria que em tenia guardada el món del Folklore. La següent i que, a més, recorde amb un afecte molt especial, va ser la trucada telefònica de Sixto Barberá, anunciant-me que la Reina de les Festes de l’any 1992, Amparo Pavía Gargallo ballaria el Bolero de Castelló en la seua imposició de Bandes en la Pèrgola acompanyada per la Banda Municipal del Mestre Signes, i que jo anava a ser la seua parella de ball. Un orgull, un gran honor i una responsabilitat per a qualsevol castellonero. Bé, tornarem al fil de l’article, ja que crec que m’he deixat portar per la passió que sent pel Folklore i els grans moments que m’ha proporcionat. Mares, pares, àvies i avis, animar, que no obligar, a les xiquetes i xiquets de Castelló per a que aprenguen a ballar, tocar la guitarra, la Dolçaina, el Tabal, en general, que facen possible que aquesta cultura, aquestes tradicions no acaben en el fons d’un bagul ni penjades en les vitrines d’un museu, sinó que continuen eixint als carrers per molts anys. Pot ser un sacrifici per a ells i per a vosaltres però, segur que ho agrairan, ho agrairem tots, l’endemà. La recompensa és enorme. Després del que ja s’ha dit, continuarem i, ho farem, parlant de les Rondalles i grups de música popular i tradicional, i d’entre totes les que hui dia existeixen a la ciutat, em permetreu que comence per

116

CAPITOL II. DANCES I CANÇONS

una que, durant més de 50 anys ha animat, i de què forma, la vesprada del dilluns de Magdalena en la Plaça Major. Em referisc, naturalment, a la rondalla típica castellonenca “Els Llauradors”. Aquesta rondalla ha comptat i compta amb un gran nombre de seguidors de totes les edats, prova d’això és que l’últim “Llaurador d’Honor” va ser un xic de 19 anys, Joan Querol, i no per ser net de la persona que va impulsar la rondalla, Quiquet de Castàlia, sinó per la seua gran admiració pel grup i com a representant d’aqueixa nova generació d’admiradors de la rondalla. Què bonic quan se sent la seua música en algun supermercat en els dies pròxims a la Magdalena, en les Colles, en el Cau de cada Gaiata, en els altaveus dels “carromatos” que passen pels carrers de “la Vila i Raval” i fins i tot en l’últim ascens del nostre C.D. Castelló, el qual va definir en el seu moment Jaume Vicent com “el dels nostres amors i patiments”, en acabar la trobada amb tots els aficionats en el camp al so del “Magdalena Festa Plena”. Aquesta rondalla que, en la seua última etapa va comptar en la seua formació amb tres dels seus fundadors Toni Hernández, Toni Martí i Luis Viciano al costat de Pepín Martín, Manolo Montañés, César Agut i Juan Nebot. Esment i record a part mereixen Miquel Soler i Jovi Martí que ens van deixar al maig i agost de l’any 2014. Són diverses les rondalles que hui dia, i algunes des de fa molts anys, omplin de música el cor del nostre Castelló en diferents vesprades de la Setmana Gran. “Els de la Fileta”, “Vora Sèquia” i “Primer de Maig” són alguns dels grups que tenen en el seu repertori tant peces tradicionals i populars, com a composicions d’alguns poetes de la “Terreta” com Bernat Artola, Miquel Peris, Vicent Pau Serra, Vicent Jaume Almela, etc. i música nascuda de les partitures de grans músics de Castelló com Francisco Signes, Jaime Palacios, Pedro Guzmán, Pepe Godes, Alejandro García i Antonio Pérez, entre altres. Us estareu preguntant si no mereixen un paràgraf en solitari la Dolçaina i el Tabal. Doncs clar que si, i ací està. Més o menys per la data en què es va celebrar la primera edició del Festival de la Corona d’Aragó, es funda a Castelló la que s’anava a convertir en la referència de la Dolçaina a la ciutat, la “Colla de Dolçainers i Tabaleters de Castelló”, de la qual tinc l’immens plaer d’haver format part en la seua primera formació. La veritat és que és un plaer tocar al costat de dolçainers tan il·lustres com Fernando del Rosari, Vicent Navarro, Sigfrido Salas, Mauro Fabregat, Alfredo Forner i Tabaleters de la talla d’Agustí “el de Morella” i Nando Agramunt, que van ser els meus mestres en l’art del “pegat i la baqueta”. Hui dia, i crec que en reconeixement a aquells “bojos de la Dolçaina”, han nascut grans grups de Dolçainers i Tabaleters i, a l’esmentada Colla, cal sumar grups com Xaloc, Xarançaina, Soroll, DiT Grau,

Dances i cançons

117

que omplin els carrers de Castelló durant la Magdalena tenint com a acte principal l’Homenatge a la Dolçaina I el Tabal que es realitza en la Plaça Major. I no podem oblidar-nos de l’Escola Municipal de Dolçaina i Tabal amb Pep Oria i Eliseu Artola com a professors. Bé, perquè després de llegir aquestes línies, m’assalta el dubte d’haver fet el que em va demanar M. A. Mulet en encarregar-me aquest article, o haver-me deixat portar per la passió que sent cap a la música de rondalla, el ball tradicional, la Dolçaina, el Tabal, les festes de la Magdalena, Castelló ...... D’una forma o l’altra, espere haver contribuït per a que sapieu alguna cosa més del que ocorre “entre setmana” en Magdalena i que, sobretot, hageu passat una estona agradable amb la lectura d’aquest article i us emplace a que en la pròxima edició de les nostres festes que, espere i desitge que siga l’any 2022, us acosteu a veure, sentir i gaudir d’aquesta riquesa cultural del Folklore de Castelló. De tots, dels que esteu veient les actuacions i dels que actuem, depèn el futur de les nostres tradicions. Espere veure-us a tots en la plaça Major en les vesprades de “entre setmana”

118

CAPÍTOL II. DANCES I CANÇONS

EL TRAGE DE CASTELLONERA, VIST PELS IL·LUSTRADORS, DIBUIXANTS I CARTELLISTES DEL SEGLE XX Obra gràfica de la col·lecció Feliu-Usó Per: Carlos Feliu i Mingarro

Convé contextualitzar que l’autor d’este modest article de Llibret no es considera un indumentarista, ni pretén ser-ho, és simplement un mer testimoni de com ens han vist centenars de dibuixants, il·lustradors, cartellistes, pintors, … al llarg dels segles XIX i XX. La col·lecció Feliu-Usó sobre Indumentària Tradicional de Castelló intenta recollir la immensa obra gràfica dispersa en multitud de gravats, cromolitografies, cromos, postals, caixetes de mistos, banderoles i fotos publicades en llibres i revistes, tant nacionals com internacionals. Com li ocorre al col·leccionista de cromos de futbolistes, el fet de saber-se amb detall les alineacions de cada temporada, l’escut i l’evolució de l’equipament no significa de cap manera que sàpia de futbol ni puga entrenar un equip. Així doncs, només em queda convidar al lector d’este LLibret al fet que gaudisca dels dibuixos que exposaré, alguns els coneixerà, però molts altres seran una grata novetat; uns són de famosos pintors i molts altres són d’il·lustradors anònims, el nom dels quals desgraciadament es va perdre en el temps. També convé informar el lector, que el gentilici dels que vivim a Castelló de la Plana és castellonenc/castellonenca, també s’accepta castelloner/castellonera, però les paraules castellonero/castellonera es reserven per a qui vist el trage oficial de les Festes de la Magdalena. També convé recordar que, en el Diccionari Normatiu Valencià, l’accepció segona de la paraula trage diu “vestit peculiar d’una classe de persones o d’un lloc deter- minat”, motiu pel qual a Castelló de la Plana es prefereix dir trage de castellonera/castellonero. Com s’aprecia en tota l’obra gràfica de principis del segle XX el “traje de valenciana” (sic), nom que recullen els periòdics de Castelló de l’època, es va imposar en la nostra societat. Com a testimoniatge gràfic d’això he triat els actes commemoratius de la Coronació de la Mare de Déu de Lledó, el maig de 1924 (fig 1), l’entrada oficial a Castelló del Bisbe de Tortosa, el maig de 1926 (fig 2) o la rebuda al Ministre de la Guerra l’octubre de 1927 (fig 3). A més, la insigne col·lecció de 2093 cromos del Álbum fotográfico de España y la América Latina, publicat a L’Havana, circa 1930, entre els cromos dedicats a Castelló mostra una parella de Danzarines valencianos (fig 4). El trage de valenciana també queda reflectit en la sèrie 7a España. Trajes regionales, circa 1920, en les caixes de mistos de la Compañía Arrendataria de Fósforos (fig 5). Fig. 1 - Postal Coronació Mare de Déu del Lledó 4 de maig de 1924

La mateixa indumentària queda plasmada en l’obra dels il·lustradors de cromos i postals de principis del segle XX.

CAPÍTOL II. EL TRAGE DE CASTELLONERA

119

Com a mostra els cromos de Castelló de la col·lecció España en la Mano (fig 6a), circa 1930, dibuixada per Regúlez , i de l’Àlbum 1r Serie Cultura, publicat en 1939, de l’editorial El Gato Negro (posteriorment Editorial Bruguera) sobre trages i escuts de les províncies d’Espanya (figura 6b). També recull aquesta indumentària la postal corresponent a Castelló de la Plana, de la sèrie de postals Trajes Típicos Españoles, per a l’editorial Artigas (targeta postal Laietana), circa de 1940, dibuixada pel pintor Jose María Tuser (1919-1986) (fig 7). També de la dècada dels 40 són els cromos Regiones de España que apareixien en els envasos del famós reconstituent Ceregumil Fernández (fig 8).

Fig. 2 - Entrada oficial del Bisbe Doctor Bilbao. La Hormiga de Oro. La Ilustración Católica Any XLIII nº19 . Barcelona, 13 de maig de 1926

Menys conegudes són les contraportades de la revista infantil falangista Flechas y Pelayos dedicades a les províncies d’Espanya. Els números 75, 76 i 77, publicats el maig de 1940, corresponen respectivament a Castelló, València i Alacant. Tots els dibuixos són de la pintora i il· lustradora María Angeles López-Roberts (18901973) (fig 9 a, b i c). Fig. 3 - Visita del Ministre de la Guerra a Castelló La Semana Gráfica Any III nº 64. València, 1 d’octubre de 1927

Fig. 4 - Cromo nº1250 Àlbum España y la América Latina

120

Fig 5. - Serie 7, Trages regionals Compañia Arrendataria de Fósforos

CAPÍTOL II. EL TRAGE DE CASTELLONERA

Fig. 6a - Cromo nº13 España en la mano

L’assignació del “traje de valenciana” en els cromos dedicats a Castelló va seguir present fins als anys 60, malgrat els profunds canvis en la indumentària que es van realitzar a partir dels anys 40 i que, com veurem a continuació, van donar lloc al trage de castellonera. Així doncs, el vestit de valenciana continua apareixent en 1967 amb l’Àlbum España en foto-cromos a todo color, de l’editorial Colecciones Educativas (COLED) (fig 10), que va redissenyar els dibuixos de Tuser. La darrera vegada que apareix és al cromo de l’Albúm Trajes Regionales de Pipas Churruca, publicat en 1969 (fig 11). Estos mateixos dibuixos van aparéixer en sengles edicions de baralles de cartes, una titulada España única, sobre fons blanc, i una altra titulada Estampas regionales, amb vora daurada. I és que després del parèntesi de la Guerra Civil i amb la instauració del nou règim es va produir un doble canvi en la configuració de les festes de Castelló. D’una banda, la consideració liberal de les Festes de Juliol i la prohibició dels Carnestoltes van propiciar la refundació de les Festes de la Magdalena, convertint-les en les festes majors de la ciutat. D’altra banda, la potenciació de les províncies en detriment de les regions va impulsar la definició d’una indumentària local (i de pretés abast provincial) que, basant-se en la tradició, fugirà de la similitud amb les altres províncies. El primer dibuix del trage de castellonera figura en el document que, del puny i lletra de l’insigne escriptor, pintor i miniaturista, Luis Sales Boli (1908-1981), datat l’octubre de 1940, dedica “A Conchita Gironés, que tan

Fig. 6b - Cromo nº 16 Cromos Cultura Ed El Gato Negro

Fig. 7 - Postal n12 Castelló i n46 València. Trages típics espanyols Ed Artigas-Laietana

activa participación ha tenido en la rebusca de los elementos de reconstrucción del traje típico femenino castellonense” (fig 12), còpia del qual apareix en el llibre Luis Sales Boli. La miniatura artística (2008), de Tonico Gascó. La primera aparició en públic del nou vestit oficial de Castelló va tindre lloc en l’estrena de l’òpera La filla del Rei Barbut de Matilde Salvador, el 31 de març de 1943. De seguida va ser adoptat com a trage oficial per la Junta Central de Festejos de la Magdalena per a la primera edició de les renovades festes l’any 1945. Va ser la primera Reina, Carmen Abriat, qui el va usar durant la setmana de Festes, encara que en el programa no oficial apareguera fotografiada vestida de valenciana (fig. 13). Així mateix, va ser el mateix Sales Boli qui va realitzar el primer dibuix d’una parella de castelloneros, que va dedicar a la filla de Manuel Segarra Ribes. Una còpia del dibuix va ser publicada en la portada del primer número de la revista Festividades el maig de 1946 (fig 14).

El trage de castellonera, vist pels il·lustradors, dibuixants i cartellistes del segle XX

121

Fig. 8 - Cromos n4 Alacant, n51 València i n16 Castelló. Regions d’Espanya Ceregumil Fernández

Fig. 9b València, n76 19 maig 1940

Fig. 9c Alacant, n77 26 maig 1940 Fig. 9a - Regió de València. Castelló de la Plana Flechas y Pelayos Any III, n75, 12 maig 1940

Fig. 10 - Cromo n256 Espanya en foto-cromos a tot color. Ed COLED

122

Fig. 11 - Cromos Alacant, Castelló i València Àlbum Trages regionals Pipas Churruca

CAPÍTOL II. EL TRAGE DE CASTELLONERA

Fig. 12 - Primer dibuix de una castellonera. Luis Sales Boli, 1940

Fig. 13 - Programa Festes de la Magdalena Castelló 1945. Sense registre.

Fig. 14 - Portada revista Festividades Any I Num 1, Maig 1946

Així doncs, a partir de la segona edició de les festes de la Magdalena, l’any 46, comença la plèiade d’il·lustradors, famosos o aficionats que plasmen amb major o menor encert la nova indumentària oficial. Lamentablement, l’auge de la fotografia, utilitzada profusament en les postals de temàtica folklòrica, va disminuir el nombre de dibuixos i de dibuixants, però encara així la tradició cartellista i il·lustradora ha perdurat fins als nostres dies. Òbviament, en ser un dels coautors del nou vestit, Sales Boli va continuar realitzant dibuixos de castelloneres, destacant per la seua bellesa les que apareixen en els pergamins encarregats per l’Ajuntament de Castelló de la Plana per al Tinent General Miguel Abriat, pel seu nomenament com a Alcalde Honorari (desembre 1947) (fig 15) i per a Romualdo Toledo, pel seu nomenament com a Fill Adoptiu (abril 1948). Aquestes i altres miniatures destacables es recullen també el llibre Luis Sales Boli. La miniatura artística. És obvi el paper rellevant en la difusió de la nova indumentària que van tindre els primers cartells anunciadors de les festes. Molt especialment, el cartell d’Enrique Meseguer de 1946, Fig. 15 – Miniatura per al tt.gral. Abriat, pare de la regina 1945, de Luis Sales Boli, 1947 el de Félix Peris de 1947 i el d’Álvaro Folch de 1948 (fig 16). Per a no cansar el lector, em remet al llibre Los carteles de la Magdalena (2009), de Loles Orts i Jesús A. Gil, que fa una anàlisi exhaustiva de tots els cartells i dels seus autors, des de l’any 1945 al 2009. Una altra il·lustració rellevant sorgeix amb motiu de la visita d’Evita Perón a Espanya en l’estiu de 1947. En un solemne acte en la Plaça Major de Madrid, Evita va ser obsequiada per Franco amb els vestits complets de totes les províncies espanyoles. Aquests vestits es van exhibir al públic a Buenos Aires en el Museo Nacional de Arte Decorativo de Buenos Aires i,amb motiu de la seua exposició l’any 1948, es va editar el llibre Trajes de España. Colección Maria Eva Duarte de Perón.

El trage de castellonera, vist pels il·lustradors, dibuixants i cartellistes del segle XX

123

Fig. 16 – Cartell anunciador de 1946, de d’Enrique Meseguer, de 1947, de Félix Peris, i de 1948,l d’Álvaro Folch.

En lloc de fotos, el llibre compta amb la magnífica col·lecció de dibuixos del pintor i figurinista Vicente Viudes (1916-1984) que va plasmar tots els trages provincials (fig 17). En l’actualitat els vestits estan depositats en el Museo de Arte Español Enrique Larreta, de Buenos Aires. Una de les facetes més desconegudes de la Junta Central de Festejos de la Magdalena va ser la promoció del vestit de castellonera a través de les seues felicitacions nadalenques, bé publicant accèssits dels cartells de les festes o bé encarregant il·lustracions a famosos artistes. No es disposa d’una relació completa d’aquestes, supose que moltes estaran oblidades en calaixos si no van acabar abans en el fem, però ressenye dos d’elles. Una és la nadala de l’any 1961 (fig 18) amb l’accèssit del concurs de cartells de les festes de l’any 1962, obra d’Alberto Peris. L’altra felicitació, destacable per la seua impecable factura, correspon al Nadal de 1956 (fig 19a) i és obra del destacat il·lustrador i cartellista valencià Arturo Ballester (1892-1991), que represaliat va malviure fent classes de pintura i dibuixant nadales de temàtica valenciana (una de l’any 1956 es mostra en la figura 19b).

Fig. 17 – Castelló de la Plana. Trages de Espanya. Col·lecció Maria Eva Duarte de Perón, 1946

Òbviament, la nova indumentària va transcendir l’àmbitde les festes locals i ha quedat plasmada en la promoció d’activitats comercials i turístiques. El cas més emblemàtic són els dibuixos,d’autor o autors desconeguts, de les etiquetes del famós Anís Castalia, de les Destilerías Miguel Vidal, en les versions sec i dolç. L’evolució de les etiquetes de l’anís dolç narra a la perfecció els canvis descrits amb anterioritat. Les etiquetes mostren a una dona servint anís a un home muntat sobre una gropa valenciana, al costat d’un taronger replet de taronges i tenint com a fons El Fadrí. En la botella anterior a l’any 40 s’utilitza el trage de valenciana, per a ella, i el de saragüells, per a ell (fig 20). Entorn de l’any 1945, l’etiqueta es canvia, no sabem si pel mateix autor, i es manté la composició, però la parella va vestida de castellonera i de castellonero.

124

CAPÍTOL II. EL TRAGE DE CASTELLONERA

Fig. 18 – Nadala 1961, Junta Central de Festejos de la Magdalena

Fig. 19 – (b) Nadala valenciana 1956, Arturo Ballester (a) Nadala castellonera, 1956, Junta Central de Festejos de la Magdalena, Arturo Ballester

Fig. 20 – Etiquetes de Anís Castalia, de Destilerías Miguel Vidal. (a) botella circa 1940 (b) botella circa 1945 (c) botella circa 1950

El trage de castellonera, vist pels il·lustradors, dibuixants i cartellistes del segle XX

125

En dates posteriors, s’observen lleugers retocs que ja no afecten els trages. De les mateixes destil·leries, trobem les etiquetes de l’Anís Castalia dolç (fig 21), possiblement de l’any 1945, les quals mostren a una castellonera baixant de la Magdale- na, amb el seu rotllo i canya (fig 21). Un altre dibuix comercial rellevant, també d’autor desconegut, és la parella de xiquets castelloneros de l’anunci d’Antiplagas Tello núm.1, de Industrias Químicas Tello (fig 22), apareguda en la contraportada de la revista Mundo Ilustrado Año XXXI núm. 101 i 102, publicada el desembre de 1953, dedicada a la província de Castelló. Finalment, ressenyar l’etiqueta del Sifón La Castellonera, d’Espumosos Albiol (circa 1960), que inclou en la serigrafia un dibuix d’una castellonera amb “canastillo” (fig 23). Una altra faceta menys coneguda de la il·lustració han sigut les banderoles, amb finalitats publicitaries o turístiques, que es van posar de moda en els anys 50-60. Destaquem tres amb il·lustracions de castelloneres, una corresponent al I Festival Internacional de Coros y Danzas, celebrat durant les Festes de la Magdalena de l’any 1957, un altre de la col·lecció de províncies espanyoles de l’Editorial TEM, amb el far del Grau, i el tercer és un dibuix inspirat en una postal de la Coral Polifónica de la Obra Sindical de Educación y Descanso, al peu de la Magdalena (fig 24).

Fig. 23 – Sifó La Castellonera, d’Espumosos Abiol.

126

Fig. 21 – Etiqueta de Anís Castalia, de Destilerías Miguel Vida, circa 1945

Fig. 22 – Publicitat Antiplagues Tello num 1. Revista Mundo Ilustrado Año XXXI núm. 101 i 102, 1953

CAPÍTOL II. EL TRAGE DE CASTELLONERA

(a)

(b)

(c)

Fig. 24 – Banderoles (a) I Festival de Coros i Danses, 1957 (b) Castelló, ed. TEM (c) Castelló de la Plana, Coral Polifónica

Fig. 25 – Taulells publicitaris, FERCOM90

També, com a última curiositat publicitària, ressenyar la sèrie de taulells de 10x10 de la 2a Mostra del Comerç de Castelló FERCOM 90, amb una parella de castelloneros i una “rèplica” de la famosa postal de 1964 de l’estàtua de Perot de Granyana amb xiquets (fig 25). Una altra fita destacable va ocórrer l’any 1967, quan Correos llançà la primera sèrie sobre Trajes Regionales de España, amb les primeres 12 províncies, entre les quals es troba Castelló de la Plana. Tota la sèrie va tindre un valor facial

de 6 pessetes (fig 26) i una tirada de 5.500.000 segells. Per a sorpresa de molts, el trage triat per a representar la província va ser el trage de Les Camaraes, emprat pels Coros y Danzas de Vinaròs. Les edicions de cromos de Castelló posteriors a aqueixa data ja tots reflecteixen el trage de Vinaròs en detriment del de castellonera. No obstant això, l’edició oficial de sobres commemoratius del primer dia de circulació del segell de Castelló de la Plana va incloure, a manera de compensació, un sobre amb l’il·lustració d’una parella de castelloneros (fig 27).

El trage de castellonera, vist pels il·lustradors, dibuixants i cartellistes del segle XX

127

Fig. 26 - Segell Castelló de la Plana. Sèrie 1 Trages regionals d’Espanya. Postal “Les Camaraes” de Vinaròs

Fig. 23 - Portada del llibre Festa de bous a Castelló, Amat Bellés, 1991

Fig. 27 - Sobres commemoratius del Primer dia de circulació del segell de Castelló de la Plana.

Per la seua qualitat, finalitze aquest recorregut de 75 anys sobre la il·lustració del trage de castellonera amb la portada del llibre Fiesta de Toros en Castellón (fig 28), editat en 1991 per la Diputació de Castelló, il·lustrada pel pintor i dissenyador gràfic Amat Bellés i Roig (1949-). Afortunadament, la tradició il·lustradora segueix present a través dels Llibrets que any rere any editen les 19 gaiates de Castelló. Espere haver despertat el cuquet de la curiositat per la indumentària tradicional de Castelló en

128

el segle XX i convide al lector a iniciar una cerca de noves il·lustracions i il·lustradors que segurament dormen traspaperades en calaixos i en antics llibrets. ***** Nota de l’autor: Totes les figures pertanyen a originals de la Col·lecció Feliu-Usó, a excepció de les figures 12 i 15, que són preses del llibre indicat en el text. Si és coneixedor d’altres il·lustracions, li agrairia que es posara en contacte amb carlosfelium1960@gmail.com

CAPÍTOL II. EL TRAGE DE CASTELLONERA

129

APORTANT SOLUCIONS EFICAÇOS DISSENY INNOVACIÓ TECNOLOGIA Estands Showrooms Expositors Interiorisme Comercial

P R O J E C T E S

130

I N T E G R A L S

D E

D I S S E N Y

131

BRANCAL DE LA CIUTATA 2021

Articles inside

Salutacions