ARBÀGEL, UN REVOLT DE L’AMOR by Gara d'edizions

colección

Literaturas de Aragón Serie en Lengua Catalana, 25

Arbàgel, un revolt de l’amor

Fotografía de Gabriela Sánchez

Marta Momblant Ribas

1. CLARAMUNT ADELL, Teresa: Contalles. Així parlem a les comarques de la franja, 1985. 2. VIDIELLA JASSA, Santiago: Converses sobre coses passades i presents de la vila de Calaceit, 1984. 3. QUINTANA, Artur: La nostra llengua. Gramàtica de llengua catalana, 1984. 4. CHAUVELL, Josep A.: L´home de França, 1986. 5. LOMBARTE ARRUFAT, Desideri: Pena-roja i Vallibona, pobles germans, 1987. 6. LOMBARTE ARRUFAT, Desideri: Romanços de racó de foc i poemes de vida i mort, 1987. 7. GALÁN CASTAÑ, Josep: Les cançons de la nostra gent, 1993. 8. LOMBARTE ARRUFAT, Desideri: Romanços mai contats, Boires i borrims, 1995. 9. SASOT ESCUER, Mario: Joglars de frontera, 1997. 10. MICOLAU i BURGES, Juli: Manoll, 1997. 11. MORET, Hèctor B.: Temps Pervers, 1999. 12. SAN MARTÍN BONCOMPTE, Josep: Reculls d’incerta vida, 2000. 13. BARQUÍN, Susana: L’aventura del desig, 2002. 14. TERRADO i PABLO, Xavier: Diàleg de la cordialitat, 2003. 15. GRÀCIA, José Miguel: Vers a vers a Barcelona, 2004. 16. Deu anys de «viles i gents», 2006. 17. ANTOLÍ, Susana: Tornem a ser menuts!, 2006. 18. GRÀCIA, José Miguel: Dietari en groc, 2007. 19. MICOLAU, Juli: D’un sol esclop, 2008. 20. MOMBLANT RIBAS, Marta: La venta de l’Hereva, 2009. 21. LLOP ALFONSO, Merxe: Ressò en l’obscuritat, 2010. 22. TERÈS BELLÈS, Carles: Licantropia, 2011. 23. SASOT ESCUER, Màrio: Espills trencats, 2017. 24. LLOP ALFONSO, Merxe: Esclat, 2017.

Arbàgel., un revolt de l’amor

TÍTOLS PUBLICATS

Marta Momblant Ribas

Nascuda a Barcelona l’any 1969, té vincles amb Beseit des dels catorze anys, i entre el 2006 i el 2014 hi establí la residència amb el seu home i els seus tres fills. Aquesta afiliació l’ha portada a escriure una sèrie de textos teatrals, relats i novel·les en les que hi recrea un univers propi en una ruralia de ficció dins la Comarca del Matarranya. En aquesta temàtica hi té publicacions com La Venta de l’Hereva —Premi Guillem Nicolau del 2009—; La Invocació de les aigües a Galeria Ebrenca (2009); Com el noguer de l’Agüelo Txere a Abreda Ebrenca (2010); Fora de Temps, Fora de Lloc a IET (2009); Lo Mas del Llaurador, un llaurat Cum Laude Ed. Sidillà (2013); i en vies de publicació el recull de relats Rostres d’aigua en el Matarranya. Ha col·laborat amb nombrós articles a Lo Cresol del Diario de Teruel, a Temps de Franja i en monogràfics a Styli Locus; té assaigs de teatre per Episkenion (Universitat de València), EntreActe (Barcelona), Primer Acto (Madrid). Llicenciada per la UB, especialitat Història de l’Art i estudis de post graduat a Middlessex University of London, la seva trajectòria professional és a la direcció d’escena al teatre i l’òpera amb més d’una trentena d’espectacles estrenats destacant-ne els de les cartelleres de Londres i Barcelona. Altres obres dramàtiques publicades són: Amb Ulls Propis a Episkenion 2013; Resposta a Cartes Impertinents a Arola Ed (2014); La Pèrdua a Arola Ed (2017).

GUILLEM NICOLAU 2018

Extracte de l’acta del Jurat: el Jurat ha valorat la consistència d’una trama ben narrada on l’autora manega una llengua normativa viva i correcta amb petits tasts de parles locals del Matarranya, que enriqueixen el nostre patrimoni lingüístic. Arbàgel és alhora un magnífic retrat sociològic de la vida quotidiana dels pobles en un imaginat racó de món entre muntanyes, i fa una crítica de costums masclistes dins d’una proposta vitalista on paisatge, poble i habitants de ficció són els protagonistes”. Aquests valors literaris han quedat reflectits en l’alta puntuació obtinguda per aquesta obra.

colección

Literaturas de Aragón Serie en Lengua Catalana, 25

Arbàgel, un revolt de l’amor

Fotografía de Gabriela Sánchez

Marta Momblant Ribas

Arbàgel., un revolt de l’amor

TÍTOLS PUBLICATS

Marta Momblant Ribas

GUILLEM NICOLAU 2018

ArbĂ gel.indd 1

16/11/2018 14:41:06

ArbĂ gel.indd 2

16/11/2018 14:41:06

ARBÀGEL, UN REVOLT DE L’AMOR

Arbàgel.indd 3

16/11/2018 14:41:06

Colección «Literaturas de Aragón» Serie en Lengua Catalana, 25 Premio Guillem Nicolau 2018

Arbàgel.indd 4

16/11/2018 14:41:06

Marta Momblant Ribas

ARBÀGEL, UN REVOLT DE L’AMOR

Arbàgel.indd 5

16/11/2018 14:41:06

© Marta Momblanr Ribas Editan: Gobierno de Aragón Departamento de Educación, Cultura y Deporte Gara d’Edizions www.garadedizions.com I.S.B.N.: 978-84-8094-962-0 (Gara d’Edizions) I.S.B.N.: 978-84-8380-396-7 (Gobierno de Aragón) Dep. Legal: Z 1807-2018 Imprenta: C ometa, S.A. Ctra. Castellón, km. 3,400 — 50013 Zaragoza

Arbàgel.indd 6

16/11/2018 14:41:06

A tota manifestació altruista d’amor, la dels meus progenitors consanguinis, la mare i el pare; la del meu progenitor adoptiu, el Coco; la del meu company en la vida, en Tito; la dels meus tres fills, Gabriela, Andrea i Samuel; la que ens fa sentir l’Art, la Llengua, la Terra i, per damunt de tot, la Gent que la pobla

Arbàgel.indd 7

16/11/2018 14:41:06

ArbĂ gel.indd 8

16/11/2018 14:41:06

Arbàgel, un revolt de l’amor és una història conscient de la seva humilitat, clofolla de la seva manca de grandiloqüències, falta fins i tot de grans gestes, conscient de ser, principalment, un farcell forro de fets rellevants per a la Història en majúscula, i sense pretensions de cap mena, perquè ni tant sols va farcida de grans reis, com no va tampoc folrada de dames d’alta nissaga, ni trasllada d’aquí per enllà cavallers llegendaris, o santes benefactores amb vocació miraculosa, no se li veu la intenció de comptar ni amb un trist heroi de guerra... Tragina, però, tota la seva història, per un racó de món d’entre muntanyes, un bellíssim atzucac que sempre ha volgut romandre en l’anonimat, per pudor, per humilitat, per desig exprés de no ser trobat, amb l’objectiu únic que homes i dones, històries de poble, senzilla i planament, al seu poble retornen.

Arbàgel.indd 9

16/11/2018 14:41:06

ArbĂ gel.indd 10

16/11/2018 14:41:06

Nota de l’autora un cop ha estat guardonada amb el Premi Guillem Nicolau 2018 a les Lletres Catalanes a l’Aragó. Aquesta novel·la celebra enguany dues dècades des de la seva llavor primera fins a ser l’arbre que teniu avui al davant. Al llarg dels anys, ha crescut i madurat, i fent provatures pròpies de tota creació literària m’ha servit de tou i de feix de moltes altres obres que han vist la llum amb publicacions i premis molt abans. Paradoxes de tot procés creatiu. De manera que en rebre la trucada del Director General de Política Lingüística del Gobierno de Aragón José Ignacio López Susín comunicant-me que la meva novel·la Arbàgel, un revolt de l’amor havia estat guanyadora enguany per unanimitat del jurat del premi Guillem Nicolau a les Lletres Catalanes a l’Aragó, essent amb aquesta la segona vegada que se m’atorga el premi i transmetent-me’n l’enhorabona, em vaig emocionar. L’esclat rau en haver fet esperar altres pretendents editorials perquè el Guillem Nicolau n’era un destinatari preferent. Tots els premis i reconeixements en els trajectes vitals de qualsevol persona, es dediqui al que es dediqui, són transcendents; però en el cas d’aquest premi, més enllà del reconeixement a la seva qualitat literària, conté per a mi la molt significant engruna amb la que se’m permet contribuir —cultura i territori— a la dignificació de la nostra llengua en qualsevol de les seves variants i veus parlades dins i fora de les llindes instituïdes. En aquest sentit, he d’agrair profundament la restitució d’aquest premi literari als responsables governamentals que el tornen a fer possible, així com al jurat que ha cregut que n’era mereixedora de guanyar-lo de nou enguany, composat per M. Dolores Gimeno, Tomás Bosque y Mario Sassot guanyador de l’anterior certamen literari l’any passat. 11

Arbàgel.indd 11

16/11/2018 14:41:06

Per altra banda, Arbàgel no és tant sols el malnom de la meva invenció del seu protagonista principal, sinó també el meu homenatge en la ficció a la força que impregna la terra a algunes persones, arrelantles al lloc que les ha vist nàixer, que en el cas de la vall del Matarranya les erigeix, decidides, cerç enllà.

Arbàgel.indd 12

16/11/2018 14:41:06

Arbàgel, un revolt de l’amor, és una novel·la primerenca de la qual en vaig tenir la idea clara i concisa quan tenia 28 anys, sortint de Beseit, una de les moltes vegades que hi havia vingut a passar temporades curtes o llargues a casa del meu estimat padrastre Antonio Berge Gil, a qui dec la meva afiliació adoptiva al poble. En aquella època, el meu home —en Tito— i jo vivíem a Londres, on durant cinc anys i visquérem dedicats plena i professionalment a la seva escena, teatre i òpera. Les escapades a Beseit ens eren oxigen físic i vital que ens ajudaven a relativitzar l’exigència de la vida i l’escena Londinenca, així com, molt més tard, la d’arreu del món on fóssim treballant. Les Arts Escèniques, el meu ofici primer, en la vessant de Direcció i de Dramatúrgia, han estat el principal motor de la meva expressió artística fins que em vaig poder focalitzar també en la literària, cosa que des de molt xiqueta feia ara i adés obsessivament, però que requeria d’una especial calma per a portarla a terme adequadament; així que no va ser fins el 1999 que vaig poder asseure’m a escriure aquesta primera història que aquí ens ocupa, quan emprenguérem un segon viatge a l’Índia, i allà, en un feix de papers i amb bolígraf, vaig poder començar a composar l’Arbàgel, que a raig va eixir de dins meu i sense parar, durant dos mesos i mig dels quatre que vam ser de viatge al llarg i a l’ample del Subcontinent asiàtic, doncs per estrany que sembli, vaig trobar-hi la calma necessària per emprendre tal tasca. Paradoxes de tot procés vital. Després, i al llarg d’aquests vint anys, aquesta peça literària l’he anat fent madurar... amb mi; moltes coses han passat en el camí, és clar, entre d’altres, haver estat mare de tres fills, molta creació escènica, haver viatjat molt i fins haver establert la primera residència a Beseit durant vuit anys, temps en el que a més de sentir-m’hi molt acollida i 13

Arbàgel.indd 13

16/11/2018 14:41:06

ser-hi molt feliç vaig escriure en narrativa encara més; de nou, trobava la calma per fer-ho. Així doncs, i com una part a banda de la meva obra dramàtica o d’altres obres de diferent temàtica en narrativa que he escrit, l’Arbàgel entra en complicitat directa amb el recull de relats que titulo Rostres d’aigua en el Matarranya —alguns ja publicats i fins premiats com La Venta de l’Hereva, Guillem Nicoalu 2009, i d’altres en vies de ser-ho— trobant-se tots en l’univers d’aquesta singular i encantadora ruralia fruit de la meva invenció que hi recreo. He dedicat un bell temps vital, quan m’ho he pogut permetre, a revisar i a desenvolupar la destresa estilística d’aquell primer esborrany en paper, la columna vertebral del qual continua essent la mateixa que avui podeu llegir en aquesta bonica i acurada edició de Gara d’Edizions; em cal dir que he comptat, pel camí, amb el recolzament d’un munt d’amics pels quals no tindré mai prou paraules amb les que expressar-los el meu agraïment. Amics de vida i amics literats, ambdós imprescindibles, atès que els primers, a mesura que hi anava treballant, compartien amb mi l’emoció de veure que la història anava prenent forma i se n’afinava la seva estructura, acompanyant-me Magdala Julian, Lluís Coma, Mònica Tedesko, Raquel Momblant i Tito Sánchez; també amb el seu coneixement de la parla oral a la Matarranya m’ajudaren a sentir vívides les veus dels meus personatges imaginaris l’Eva Latorre i en Ramón Royo; i dels que amb la seva saviesa m’han guiat, hi ha l’Artur Quintana, abans que ningú, i, molt presents, Feliciano Castillo, Carles Sancho, Loli Gimeno, Isidre Grau, Carme Sansa, Àngels Grasses, Neus Aguado, Rosa Sender, Núria Tey, Feliu Formosa, Jordi Coca, Hermann Bonnín, John London, Paco Mir i Joan Guasp; encara molts d’altres que en qualitat de Tastadors de Paraules amb el seu entusiasme m’han fet sentir que aquesta era una història que valia la pena de ser contada i compartida, així em són presents Cristina Julián, Estevan Latorre, Raquel Moragrega, Pepa Nogués, Martí Romaní, Sigrid Schmidt von der Twer, Roser Pellicer, Pura i Benita Toledo, Anna Solís, Montse Blasco, Núria Coma, Pilar Coma, Núria Balaguer, Maria i Anastasi Rinos, Núria Mestres, Xavier Capdet, Ester Momblant, Gabriela Sánchez, i un llarg etcètera d’amics que tot i no escriure-us en paraules el nom, us el tinc imprès al meu cor; per últim, agrair a la persona que va tenir la generositat de voler compartir 14

Arbàgel.indd 14

16/11/2018 14:41:06

amb mi una història que havia viscut una eternitat abans, ja fa més de vint anys, una historia a partir de la qual jo en vaig fer la meva pròpia ficció, imaginant fets, originant personatges entranyables i d’altres d’estrafolaris, curullats dins el meu inventari teatral i emmagatzemats durant el meu transitar pel món, extrapolant-ne al meu gust i arbitri artístic el que de més bell i extraordinari em va semblar que en ella hi havia, i a qui abans que ens deixés vaig explicar que m’havia inspirat per a escriure’n una novel·la de la meva total invenció, fent-me saber que li plaïa molt que així fos. Amb la qual cosa, tot paregut amb la realitat és pura coincidència pròpia dels que en tot artista provoca la riquesa de les persones. Paradoxes de tot procés humà. Arbàgel, un revolt de l’amor manté l’esperit jovenívol que em va empènyer a escriure-la i només desitjaria que encomanés la seva joventut als lectors que l’emprengueu, i us faci tan feliç com a mi m’ha fet cuidar-ne la seva escriptura durant tot aquest temps.

Marta Momblant Ribas Beseit, Londres i l’Índia del 1998 — Beseit i Barcelona del 2018

Arbàgel.indd 15

16/11/2018 14:41:06

ArbĂ gel.indd 16

16/11/2018 14:41:06

Al món hi ha dues classes de persones: les que els agrada fer l’allioli a mà, i les que no. I dins del primer grup de privilegiats, hi ha encara dos tipus més de mortals: uns són els que poden continuar amb la seva impertorbable existència quan l’allioli se’ls nega, —aquí ho teniu, no puc fer-hi més, no m’ha lligat i no m’ha lligat, i ja us ho fareu amb els grumolls!— sense aturar-se a donar-li’n més voltes, prenent el seu lloc a taula, obligant a la resta de comensals a enfrontar la rostida eixuta, sense sucar-la al tant nostre —tant de casa!— allioli bé de Déu, distingint-se d’un altre munió de desemparats, aquells als qui el fet de la negada els enfonsa en un ensopiment de dies i dies i dies... i més dies, encara. Això és el que succeí a l’Arbàgel, pronunciat lliurament com més agradi, mil arrugant-se-li les ratlles setantenes del front, quan negantse-li l’allioli com cap altra vegada, va creure’s víctima d’una conjura. I deia que no era supersticiós... Al bell mig d’un mes de maig esclatat en aquest raconet de món, això és el que li succeí a un quart de tres de la tarda d’un diumenge qualsevol a l’Arbàgel, sota el porxo que ell mateix s’havia construït a la casa de l’hort que hi tenia a l’eixida del poblet, assolellant-se de trascantó, assegut a la cadira baixa de vímet amb el morter de marbre falcat entre les cames, havent picat una cabeça d’alls sencera, un rovell d’ou de gallines de casa, abocat més d’un quart de litre d’oli d’oliva d’aquella terra marassa, havent remenat i remenat amb la mà de boix prop de tres quarts d’hora, quan, en anar a tirar-hi l’últim raig del setrill... Oh! Fantasmes d’aquelles muntanyes! Inesperadament, la massa groga i dura, la piloteta rabassuda que havia aconseguit, es disgregà. Just al punt en què ja era quallat, ferm, d’una peça, aixecantse a l’aire per cada volta decidida del seu creador... Se li desfeu. S’escolà i 17

Arbàgel.indd 17

16/11/2018 14:41:06

després, s’esgrumollà. Es dissociaren els ingredients primitius, talment una poció d’ancestral Alquímia malmesa, i davant els seus ulls aparegué tot aquell tel llefiscós ple de grumots flotants. —Merda. Una vida sencera que remenava allioli, sempre a mà, és clar, com cal, com li havia ensenyat la seva mare, la seva iaia, i la seva bisiaia, des què era molt petit, encara un trist aprenent d’aquest art, que no se n’hi havia tornat a negar cap. I precisament ara, quan ja tenia forjada una sòlida reputació de mestre alliolier per cada tabola que s’organitzava a la contrada, plas!, el destí li estava jugant una forta maçada. Davant de tota la concurrència enquimerada per la rostida del xai, la taula muntada sobre els cavallets, estovalles de paper voleiant per la brisa de la tarda, falcades les puntes de les cantonades amb agulles d’estendre, envoltada de cadires desiguals arreplegades dels horts veïns finalment ben col·locades, els comensals a punt a punt a punt a punt, forquilla en mà i tros de pa per a sucar... Hi hagué un silenci, llarg. Els membres de la penya, companys de tabola des de l’inici dels temps, d’edat —gloriosa— oscil·lant entre prejubilats i jubiladíssims dels sempiterns oficis rurals, pensionistes vitalicis sense haver deixat, per aquesta raó, de treballar —i de treballar dur—. un sol dia de la seva vida en els quefers obligats que els lligaven a terres i bestiar, presents tots a la rostida, afegides en aquella ocasió, convidades d’honor, les mullers, dels qui les tingueren, i pels que no, la majoria, també eren convidades les ganes de tenir-les —bé perquè havent-ne hagut una en el passat, ja l’havien perduda, bé perquè mai l’havien tinguda—, davant l’instant maleit d’encanteri baixaren els porrons, deixaren de banda la taula a mig parar, els coberts que eixugaven, els tovallons de paper que disposaven, l’amanida que esbaldien, les olives que repartien, el pa que llescaven, les tomates que tallaven, l’abadejo sec que esqueixaven, acostant-se, fent munió al voltant de la desfeta del morter, quedant-sela mirant, inquiets... I un a un, aixecaren la vista per fixar-la en la de l’Arbàgel, qui, desolat, perdia al seu torn la seva, de mirada, cercant raons, entre la dels seus companys. 18

Arbàgel.indd 18

16/11/2018 14:41:06

Ell, l’Arbàgel, l’únic que no bevia amb prou feines més de dos ditets del cul de got de qualsevol dels vins de la terra, es sentí embriagat com cap dels buidaampolles que l’envoltaven. Desorientat per la incògnita, mudament reclamava una resposta per aquell fenomen. Com es podia, per favor, haver-se negat un allioli a l’última fase? Un allioli, lliga o no lliga, però ho fa a l’inici de l’alquímia! Per descomptat, no el començava pas amb el vell truc de la molla de pa sucada amb vinagre, ni tan sols hi tirava sal als alls abans de picar-los perquè no s’escapessin, doncs havia après a dominar-los, esclafant-los sense pietat, com els professionals. Fins i tot lligava alliolis sense ou, renoi! —tot i que s’estimava posar-hi un rovell perquè, deia, el tast, la textura i el color el feien més atractiu pels llepadits que l’envoltessin—... Definitivament: això d’avui, era cosa de màgia. En tot cas de màgia negra, i ni ell ni cap dels que allí s’estaven, ho hagueren tots jurat, podien entendre quin carat de misteri era aquell. —Si parles se’t negarà! És cert, aquest havia estat el vaticini. Ha d’haver gent per a tot. Tant sols cinc minuts abans de l’últim raig d’oli, algú deixà anar sense solta ni volta el seu mal auguri. L’Arbàgel, abans del desastre, se’n rigué francament. Posava al poblet per testimoni que durant tots els anys de perfeccionament havia desafiat cada una de les supersticions de la lògia alliolística. Mentre remenava, havia canviat de mà i havia canviat de sentit; s’havia aturat; havia posat massa oli d’un raig o massa poc; canviat de seient si en el que s’estava començaven a endurir-se-li les natges, aixecant-se tot encongit, morter en mà, abraçant-lo ben fort contra el seu cos, i sense deixar de remenar s’adreçava a un altre de més confortable, valguem Déu, fent-se resseguir pel seguici que havia de transportar-li també els fòtils acompanyants, que si el setrill de l’oli, que si el drap pel greix, que si el saler... I evidentment, no havia deixat mai de xerrar durant tot aquest procés mentre feia un allioli. Ni de riure. Ni de cantar. —A qui se li acut...? Durant els dies que seguiren, però, l’Arbàgel continuà donant-hi voltes i més voltes com si encara estigués remenant la seva desolada obra. T’ha faltat concentració, és deia, no t’ho has estimat prou... Insistí tant a martiritzar-se, que realment s’arribà a convèncer que havia estat 19

Arbàgel.indd 19

16/11/2018 14:41:06

objecte d’una conjura, i sentí el cor tan compungit i el sobrevolaren tantes temors, que decidí no eixir durant una temporadeta. Una setmana més tard, però, durant la qual no li havien vist el pèl per tot el poble, la colla aplegada decidí enviar un emissari per anar a trobarlo a la casa de l’hort. S’oferí de seguida voluntari lo Carnús, malnom pel qual responia aquell prosaic, petit, esquifit i arrugat company de gresca, qui fent honor al seu escepticisme, hi anà disposat a sacsejar-lo de cap a peus si calia, determinat a desenredar-lo d’entre les musaranyes on tots sabien que s’havia quedat enxampat... —Només és un allioli, collons! —No! L’allioli és lo tast més deliciós davall la capa del cel! —A tu no se t’ha negat l’allioli... A tu se t’està negant lo cervell des del dia que va marxar la Sandra! —Deixeu-me estar... —El que has de fer és fotre’t a fer un altre allioli seguit i veuràs com se’t passa el malestar, home! La Sandra...! Quan finalment s’hi posà, tres setmanes més tard, es trobà remenant i reviscolant els darrers sis mesos amb vint-i-tres dies de temps total que la Sandra s’havia estat vivint entre ells. Allà assegut, la seva cara s’havia transfigurat per a qualsevol que l’hagués observat. La pell dels sécs se li havia quedat flàccida en pocs dies, i les marques del rostre cremat pel sol de les muntanyes li pronunciaven unes ulleres que ningú abans li havia conegut. S’adonà del temps que feia que no sortia a caminar... Sentí el cos entumit. Aquella rutina tan preuada, la primera de cada dia del món a cau d’albada, no era l’única que s’havia vist interrompuda. Moltes coses havien mudat amb l’arribada de la Sandra. Com moltes d’altres s’havien transfigurat amb la seva eixida. I és que ell havia sortit a caminar per les muntanyes hivern, primavera, estiu i tardor. Es guiava àgilment. Tant, que hom deia que esdevindria eteri. Allà, sense edat, era realment l’ésser integrat, aquell era el seu medi i a punt de fer els setanta anys, el seu cos perdia tota noció del pas del temps sobre els seus passos. Més aviat alt, la cua de cabells blancs, que feia anys s’havia negat a tallar-se, dividia les 20

Arbàgel.indd 20

16/11/2018 14:41:06

colección

Literaturas de Aragón Serie en Lengua Catalana, 25

Arbàgel, un revolt de l’amor

Fotografía de Gabriela Sánchez

Marta Momblant Ribas

Arbàgel., un revolt de l’amor

TÍTOLS PUBLICATS

Marta Momblant Ribas

GUILLEM NICOLAU 2018

colección

Literaturas de Aragón Serie en Lengua Catalana, 25

Arbàgel, un revolt de l’amor

Fotografía de Gabriela Sánchez

Marta Momblant Ribas

Arbàgel., un revolt de l’amor

TÍTOLS PUBLICATS

Marta Momblant Ribas

GUILLEM NICOLAU 2018