Tren de Val de Zafán by Gara d'edizions

TREN DE VAL DE ZAFÁN Narrazions — Escritos — Relats

GARA VICEVERSA,

Diseño de colección: Sèrgio Naya. Equipo de Diseño Gráfico de Prames Foto de portada: El tren Val de Zafan.Tram 2 sortida Horta de Sant Joan. Joan Serra.

1ª edición, julio de 2011

Este libro ha recibido una ayuda por parte del Departamento de Educación, Cultura y Deporte del Gobierno de Aragón

I.S.B.N.: 978-84-8094-405-2 Dep. Legal: Z-2580-2011 Imprime: INO Reproducciones, S.A.

Cualquier forma de reproducción, distribución, comunicación pública o transformación de esta obra solo puede ser realizada con la autorización previa de sus titulares, salvo excepción prevista por la ley. Diríjase a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necesita fotocopiar o escanear algún fragmento de esta obra.

TREN DE VAL DE ZAFÁN Narrazions — Escritos — Relats

PRELOGO — PRÒLEG — PRÓLOGO Va per tu, Sarmenter, que vas fer d’enllaç de terres i de persones, de llengües i de cultura. Maria Lluïsa Gascon i Prades

Ací, en aquest llibre, llegireu la història i vida, intensa i dura, amable i tèrbola, del Tren de la Val de Zafán. Busco per la meua cartografía, potser insuficient, és cert, i no trobo cap vila ni cap indret que se’n diga, de Val de Zafán. D’on surt un nom així, insospitat, i no allò tan evident de Ferrocarril de la Pobla a Tortosa, com Saragossa-Alacant o Ankara-Istanbul? Busco i rebusco per la xarxa i acabo trobant que prop de l’Estació de la Pobla, quan ja hi passava el tren de Casp a Saragossa, però encara no s’havia fet el nostre, hi corria una sèquia, sembla que cabalosa, dita de la Val de Zafán, que rega l’horta de la vila. Un topònim humil, val a dir, i potser per això la gent no en va fer gaire cas –“On és això de Safan?” es devien preguntar– i van rebatejar el tren amb l’assenyat poètic nom de Sarmentero, perquè corria entre vinyes verdes cap a mar. I tanmateix, per una vegada, més m’estimo el nom oficial de Zafán, que té clares connotacions morisques –mudèjars fóra més just de dir–, i sempre és bo de recordar els nostres ancestres desterrats. Pero prou de cosas tristas, e paso a esplicar d’an ha surtito a ideya d’escribir iste libro. Ba naxer en o medollo d’a linia, en a Parada del Compte, amán mesmo d’a Matarranya e d’o gran biaduto que lo trabiesa, chustet en bel medio d’o trayeuto. Biene d’a luita cuentra l’ixuplito con a esfugata de Carme Sabaté ta estimular as muitas bozes nuestras, a fayena editorial 7

Artur Quintana

de Gara d’Edizions, as sucherenzias de Serret e a coordinazión de Juli Micolau y Chusé Aragüés. A os autors, ta escribir d’o tren, no lis ha calito d’ir ta os archibos, que no fa pas tanto de tiempo que a Torica xalfegaba por as costeras de La Fontcalda cara ta El Pinell, e a boirera encara no ha enfoscato guaire os ricuerdos. E si d’ixes a beluno ya no le’n quedan, siempre remane o recurso d’a Bía Berda. Escriben en toz os cheners, con fuerte predominio d’a narratiba, istorias mayormén, e más bien dramaticas, pero no i falta bel idilio e o ton bucolico. A poesía –en temps incerts d’atur– no bi se prodiga guaire. E o teatro? No bi n’ha denguna obra, ye berdá, e tamién en ye que no costarba cosa de fer-ne muntaches: bi n’ha prou de testos, dialogos, monologos que asinas en reclaman. Pero ixo sí: no tos escandalizez por a toponimia, que campa como quier, liberrimamén: Balderrobres/Vall-de-roures/ Vallderroures/Valderrobres, Híxar/Híjar/Íxar, ezt., e mesmo La Fuencálida e Prados. Ja hem vist que al tren no debades li deien lo Sarmentero, perquè corria, més aviat poquet, entre les vinyes verdes cap al mar. Era el somni aragonès del camí a la mar blava –enta la mar Mediterrania–, que l’alt rei en Jaume, diuen, havia vetat, tal com s’ensenya a les escoles aragoneses, oblidant –interessadament, diríem amb ètica Heraldiana– que aquest camí havia estat de sempre l’Ebre, i que la frontera mai no es va tancar mentre Aragó i Catalunya van anar junts, només quan van passar a ser ambdós Castella, bé, això que ara en diem Espanya. En els textos predominen, i de molt, les valls més aviat menudes, amb masos escampats entre bancals d’oliveres, ametllers i vinyes, i planes escasses, que només es fan grans i ufanes en arribar a l’Ebre i avançar cap a la mar i el delta. A pesar de les pluges, que de vegades es fan de pregar, el trajecte, el país, té el verd profund de vinyes i pinedes. I els autors mai no deixen ací de dir-nos-ho i mostrar-ho. En resum: és l’àmbit, si ens posem solemnes, d’on ha eixit la nostra cultura greco-llatina mediterrània. Només alguns autors descriuen molt de passada la plana aspra i seca, desarbrada, per on transita el tren en deixar Valldalgorfa cap a 8

PRELOGO — PRÒLEG — PRÓLOGO

La Pobla, malgrat constituir-ne un terç de la línia, o potser més. I ho fan amb les obligades parameras, deixant-se d’un mot tan arrelat com secarrals, i afegint, encertadament, aquí no bi ha cosa más que o zielo. De cites com aqueixes, però, no h’hi ha gaires. Això, la forta presència, abassegadora, del paisatge mediterràni en els textos, és clar, comporta el risc, que els deixebles del genial tergiversador salmantí, ens encolomen el sant-benet de ¡Seréis siempre unos niños, levantinos! ¡Os ahoga la estética!, tot oblidant que la seua exaltació de l’alt páramo i els horitzons de cels inacabables no és res més sinó un altra estètica, l’oficial, i ergo ben vista. Y el Sarmentero de la Val de Zafán corre también por las viñas y secarrales del tiempo, desde los orígenes ya remotos del siglo XIX, para entrar en la Guerra y la Posguerra y llegar casi a la Transición, que bien poco le faltó. Y finalmente se diluye en la Vía Verde. De todos esos puntos se habla aquí, y mucho, muchísimo, de los trenes, como el lector tiene derecho a esperar dado el título del libro, de trenes aragoneses y catalanes, de cómo nació el nuestro, y feneció, y de otros trenes –de Tauste o de La Cava– que han tenido un destino semejante, o peor. Y en torno al tren se van tejiendo los paisajes humanos de muchas personas, anónimas o no tanto, especialmente las miserias y los horrores de la Guerra y la Posguerra, algunos todavía bien persistentes en estos momentos —Hable en español que estamos en un país civilizado! El recuerdo de aquellos años sigue vivísimo en estos textos, desmitiendo el mensaje interesado de quienes quisieran que no se hablase más de Guerra ni de Posguerra. Son paisajes humanos de desgarrado realismo, que a ratos saben alternar con otros inmersos en la afable magia del Matarranya, de túneles de misterio, de trenes pretéritos que surgen de la boira, ... Els textos són en les tres llengües d’Aragó, i cal enumerar-les perquè l’evidència ja fa massa anys que es nega en aquesta terra: la llengua aragonesa, la castellana i la catalana. Els autors en la 9

Artur Quintana

segona solen cenyir-se al diccionari, i només l’un o l’altre deixa entrar, o se li escapa, algun mot del castellà de la terra: lamines, charrar, Purisma, redolada .... Els de les altres, ben al contrari, malgrat una major presència dels estàndards, fan servir moltes altres formes, i en el cas del català esplèndidament tortosines i matarranyenques –as silabas enchugarditas d’o catalán de La Freixneda. El llibre forma part de la col·lecció ViceVersa dedicada a fer conèixer als lectors castellano-parlants obres escrites en les llengües minoritzades de l’Aragó, i ha estat precedit per quatre textos, uns d’aragonesos i altres de catalans en versió castellana. Ara els editors han anat més enllà i donen ací els textos en la versió original aragonesa, castellana o catalana, sense la crossa de la traducció, perquè entenen que amb moderat esforç, i més que més sense prejudicis, funciona la intercomprensió romànica –man, mano, mà, ... El context, és clar, ajuda molt. Els de llengua aragonesa o catalana, constitucionalment bilingües, ho tenen més fàcil, però fins i tot els monolingües castellans, especialment si són aragonesos, tenen en la seua parla moltíssims aragonesismes i no pas pocs catalanismes. Així, doncs, llegiu els textos en la llengua que toque, que La fe sens òbras mòrta és, i res no agermana tant, per damunt d’odis i atavismes, com el coneixement de la llengua de l’altre. La Codonyera, a primers de juny del 2011 Artur Quintana i Font

INTRODUCCIÓ La Val de Zafán (1942-1973) El projecte d’unir l’Aragó amb tren amb el Port dels Alfacs, a Sant Carles de Ràpita, és una cosa que ja ve de lluny i que ha passat per diverses vicissituds paral·les als avatars històrics que des de la segona meitat del segle XIX han marcat, i encara ho fan, la història de les comarques que es veien afectades (beneficiades) per la presència d’aquesta línia fèrria. La sortida al mar és un vell anhel de les terres aragoneses i La Val de Zafán n’és un clar exemple que només va poder satisfer-lo en part i durant un temps delimitat. Tradicionalment, aquesta exida de l’Aragó cap al mar, havia tingut la seva principal via en el riu Ebre que fins a la primera meitat del s.XX va ser navegable en bona part del seu jaç; això era així des de, com a mínim, els temps de Dertosa i Caesaraugusta, i la importància històrica que aquest fet du implícit és que, tant el nom de la península ibèrica, com el de la civilització que l’habitava abans de l’arribada dels romans, tinguin el mateix nom que aquest riu: “Hiberus flumen” en llatí, “ibruh” el van anomenar els àrabs. I modernament, ens podem fer una idea de la importància d’aquesta via de navegació si llegim Camí de Sirga de Jesús Moncada. De fet, el projecte de la Val de Zafán va estar relacionat des del seu començament el 1882 amb un altre gran projecte logístic iniciat per Carles III a finals del segle XVIII que era la construcció d’un gran port comercial a la població de Sant Carles de la Ràpita amb un Reial Canal de Navegació que havia d’unir aquesta població amb la d’Amposta i el riu Ebre; però aquest projecte va fracassar, també, una primera vegada l’any 1780, a causa de la gran quantitat de llims aportats pel riu que el van deixar inservible, i en un segon intent, l’any 1857, a causa de la competència directa que va suposar l’arribada del tren a Tortosa l’any 1867. 11

Andreu Subirats

Dins del marc de tota aquesta vertebració de les vies de comunicació que es van produir a meitat del segle XIX, és on podem situar els orígens de la via del Val de Zafán. De fet, la Llei de ferrocarrils de 1855, entre les moltes línies fèrries que contemplava hi havia la de la Puebla d’Híjar- Sant Carles de la Ràpita, també anomenada Val de Zafán (popularment al tren li deien “el Sarmenter” o “Sarmentero” per la quantitat de vinyes que hi havia en el seu recorregut). El 18 d’octubre de 1882, Alfons XII va inaugurar les obres de la futura línia a la Puebla d’Híjar, el dia abans havia fet el mateix amb l’estació Internacional de Canfranc als Pirineus jacetans; una de les variants del projecte proposava la unió d’aquestes dues línies amb Saragossa com a enllaç. Es tenia el propòsit de començar també les obres per l’altre extrem de la línia i, d’aquesta manera, el 24 de novembre de 1888, van desembarcar al port de Sant Carles milers de travesses per a la construcció de la via. La cosa és que, sense que mai s’hagin esbrinat del tot les causes, uns mesos després d’aquell desembarcament la majoria de travesses es van cremar, iniciant així tota una sèrie de mals auguris i incidents que van marcar per sempre més les obres de construcció d’aquesta línia de ferrocarril. Sempre es va pensar que el foc va estar provocat. Ens podem preguntar qui hi havia al darrera d’aquest interès en què la via no es realitzés? I la veritat és que el projecte tingué des dels seus inicis entusiastes i detractors, inversions milionàries i forçades expropiacions i una velada reticència a unir dos territoris que tradicionalment s’han volgut enfrontar i separar, quan històricament els vincles han estat i estan més que evidents. Entre 1855 i començaments del segle XX trobem nombroses variants del projecte de via de tren que tenia com a objectiu principal unir l’Aragó amb el Mediterrani: el 1859, es crea a Tortosa una societat que tenia com a objectiu construir un ferrocarril que sortís de Sant Sebastià i passant per Saragossa pogués arribar als Alfacs; el 1863, s’encarrega un estudi per a fer una línia de tren entre Escatrón (Saragossa) i Sant Carles; el 1864, es realitza un estudi per a una línia que sortís d’Andorra (Terol) i les conques mineres i que arribés al port dels Alfacs; 12

INTRODUCCIÓ

d’altres estudis volen fer passar el tren per Casp, Maella i Gandesa, també des de Calanda i Alcanyís, i encara trobem variants més rebuscades i exòtiques. Sigui com sigui, el 31 de juliol de 1895, quaranta anys després d’haver començat a parlar del projecte, s’inaugura el tram entre la Puebla d’Híjar i Alcanyís, però les obres del projecte inicial, fins a Sant Carles estan molt retardades i fins i tot abandonades. D’ençà de la crema de travesses als Alfacs, el tram entre Tortosa i Sant Carles té fetes les esplanacions i algun pont però res més i, de Tortosa en amunt, que és realment el tros on l’orografia i els desnivells fan del projecte una tasca complexa i costosa, les obres van molt lentes. El 1929, amb la caiguda del govern de Primo de Rivera, se suspenen les obres, que durant la dècada dels anys 30 es reprendran intermitentment. L’any 1938, en plena Guerra Civil, l’exèrcit nacional aprofita la línia, i fins i tot la fa operativa, per tal d’abastir el front de l’Ebre i, el 1939, acabada la guerra, amb la mà d’obra barata dels presoners republicans s’acaben les obres. El 24 de juliol de 1942, entra en funcionament el tram Alcanyís-Tortosa; el tren mai no arribarà al port del Alfacs i les obres d’aquest sector s’abandonaran deixant vestigis del que havia de ser la sortida al mar de l’Aragó. Des de l’any 1942 fins al 1973, la via del Val de Zafán va funcionar majoritàriament amb trens de carbó i algun de gasoil, mai no hi va haver línia elèctrica. Hi havia dos trens al matí, l’Autovia, de Tortosa a Saragossa i el “Ligero” entre la Alcanyís i Tortosa, i dos a la tarda, els mateixos; també hi havia un “correu” que sortia de la Puebla d’Híjar, alguns mercaderies i a l’estiu el “Ferrobus”, que empalmava amb la línia de València i permetia arribar fins a Vinaròs o Benicarlo. Va començar amb l’estraperlo i mica en mica es van anar creant llaços comercials i personals entre el Baix Aragó i l’Ebre català. Moltes estacions estaven, i estan, situades lluny del nuclis de població i la bellesa del seu recorregut, que travessa la part més oriental dels Ports, la converteix en un recorregut únic per les seves característiques. L’any 1967, es va enfonsar un túnel prop de l’estació de Bot que obligava a fer un tros del trajecte per carretera, el túnel ja no es va arreglar mai més. Això i la creixent presència de vehi13

Andreu Subirats

cles que s’inicia als anys setanta, van sentenciar definitivament la Val de Zafán. El 15 d’octubre de 1973, la línia fèrria va deixar de funcionar. Les vies i les estacions, al principi, es van mantenir i, fins i tot, hi van seguir vivint els antics ferroviaris, però, poc a poc, es va anar tot degradant fins que a finals dels anys 90 del segle passat pràcticament ja no quedava res. De la via morta es va passar a la via verda. L’Aragó ha arribat al mar, però amb bicicleta.

Andreu Subirats

ENDIZ—ÍNDICE—ÍNDEX

PRELOGO—PRÓLOGO—PRÒLEG Artur Quintana i Font ...............................................................7 INTRODUCCIÓ Andreu Subirats.......................................................................11 LA VÍA LÁCTEA Francisco Javier Aguirre ...........................................................15 A QUINA HORA PASSA EL TREN? Mercè Amat..............................................................................21 LA SERENA Elies Bel Mestre ........................................................................25 ESCAMOT DE TREBALLS FORÇATS Josep Bertomeu Mercè..............................................................27 ESTRAPERLO Olga Besolí ...............................................................................35 PAISATGE EN BLUES Zoraida Burgos .........................................................................53 ELS NO-LLOCS DE LA MEMÒRIA Àlvar Caixal ..............................................................................55 A CULLEBRA DE VAL DE ZAFÁN Chesús Casaus ..........................................................................59 ROSA. ROSI. ROSALÍA Antón Castro............................................................................67 EL DARRER TREN Ginger Cayenna........................................................................73 ANADA I TORNADA Fede Cortés ..............................................................................83 CAMINS DE FERRO I TERRA Blanca Deusdad ........................................................................91 LA LOCOMOTORA QUE AÑORABA EL MAR Alberto Díaz Rueda ..................................................................93 281

EL SUBMARINO Mariano Esteban Vidal y Víctor Manuel Guíu Aguilar ..........101 VÍA MUERTA Alicia Estopiñá Amela............................................................105 L’ESTACIÓ MÀGICA Anna Maria Feixas Mir...........................................................119 EL TRENET DEL BOTIJO I EL FUET Xavier Garcia..........................................................................123 ELS JUGADORS DE DÒMINO Pilar Garriga...........................................................................125 UNA BOIRINA BAIXA Mª Lluïsa Gascon i Prades......................................................133 TRENES José Giménez Corbatón..........................................................139 CAMINO A LA TORICA Víctor Manuel Guíu Aguilar, El Mestizo .................................143 MI PRIMER ENCUENTRO CON EL TREN Luis Latorre Albesa.................................................................145 EL TÚNEL DE BOT Merche Llop...........................................................................149 VIA VERDA Juli Micolau............................................................................155 EL CARRILET QUE SUBE A VALDERROBRES Emilio Moreno.......................................................................157 L’AMBIGÜITAT DE LES FRONTERES Cinta Mulet............................................................................169 EL ABAD FERROVIARIO Ramón Mur ...........................................................................177 BIACHEE CON NUSATROS Chusé Inazio Nabarro ............................................................181 UNA FANTASMA FOTOGRAFIADA Andreu Palatsí ........................................................................189 VOCES DEL HOY Y DEL AYER Neus Pallarès ..........................................................................197 282

UN POMET DE COLÒNIA Lluís Rajadell..........................................................................205 UN HOMENET DE JESÚS Alfred Sala Carbonell..............................................................213 EN RUTA Pilar Salas ...............................................................................217 EL TREN DE ZAFÁN Lola Salmerón ........................................................................219 EL FERROCARRIL I ELS MAQUIS Carles Sancho Meix................................................................239 ENTRE LOS PASOS. Serie de Haikus José Manuel Soriano Deogracia ..............................................243 LA VIA MORTA Andreu Subirats......................................................................245 ESPURNES D’EXISTÈNCIA Ester Suñé Cugat....................................................................257 LA HUELLA DEL FERROCARRIL EN VALDEALGORFA. UN RECUERDO IMBORRABLE Fernando Zorrilla Alcaine.......................................................263

Autors—Autores—Autors ......................................................267

283

Iste manullo de relatos y poemas a redol d’un camín, de fierro, que mos trai a frescor d’a bisa d’o mar, a fredor d’o zierzo y a boluntat d’entendimiento dellá d’as mugas y decá d’as luengas se remató d’aprestar y imprimir en os obradors d’Ino-reproducciones, o 26 de chulio de 2011. Este ramillete de relatos y poemas en torno a un camino, de hierro, que nos trae la fresca brisa del mar, el frío del cierzo y la voluntad de entendimiento más allá de las fronteras y más acá de las lenguas se terminó de preparar e imprimir en los talleres de Ino-reproducciones, el 26 de julio de 2011. Aquest manoll de relats i poemes entorn d'un camí, de ferro, que ens porta la fresca brisa de la mar, el fred del cerç i la voluntat d'enteniment més enllà de les fronteres i més ençà de les llengües es va acabar de preparar i imprimir en els obradors d’Ino-reproducciones, el 26 de juliol de 2011.