EmiMax_LlacAssassi

Aquest document és un extracte de l’obra

Emi i Max

El llac assassí Gemma Lienas

il·lustracions: Javier Carbajo

La Galera

www.gemmalienas.com

Primera edició: octubre del 2007 Disseny de la col·lecció: Elisabeth Tort Il·lustracions: Javier Carbajo Edició: Cristina Sans Direcció editorial: Lara Toro © Gemma Lienas, 2007 © La Galera, SAU Editorial, 2007 per l’edició en llengua catalana La Galera, SAU Editorial Josep Pla, 95 – 08019 Barcelona www.lagalera.cat lagalera@grec.cat Imprès a Reinbook Ctra. de la Sta. Creu de Calafell, 72 08830 Sant Boi de Llobregat Dipòsit legal: B-38.895-2007 Imprès a la UE ISBN: 978-84-246-2688-4 Prohibida la reproducció i la transmissió total o parcial d’aquest llibre sota cap forma ni per cap mitjà, electrònic ni mecànic (fotocòpia, enregistrament o qualsevol mena d’emmagatzematge d’informació o sistema de reproducció), sense el permís escrit dels titulars del copyright i de la casa editora.

EL LLAC ASSASSÍ Gemma Lienas

QUIN PAL, SENSE EN MAX!

O

stres, ostres, ostres! Algú s’imagina tot un mes de vacances d’estiu sense en Max? L’Emi, no. Trenta dies sense en Max li semblaven una eternitat. D’acord que no es moria d’avorriment... Podia anar a la piscina, podia fer rolling, podia anar amb bicicleta... La feia flipar qualsevol esport, però, ara, sense la companyia d’en Max, li resultava molt menys espaterrant. És clar que, a l’Emi, també li anaven molt les activitats pacífiques que es feien a casa i requerien poc moviment. Per exemple, llegir. Li agradava molt arrepapar-se al sofà i capbussar-se en una bona novel·la: havia sortit a la seva mare. També podia navegar per Internet: era una fanàtica total dels ordinadors i una crack de la informàtica. O podia avançar els deures d’estiu que els havien posat a l’escola. És clar que aquesta activitat no era la que més il·lusió li feia, però un dia o altre havia de començar, que l’Emi era molt responsable... No com en 17

Max. Bé, tampoc no era exactament que en Max fos irresponsable, sinó que la feina de l’escola no era allò que més li agradava.

No es moria d’avorriment, d’acord, però es moria d’enyorament. Trobava a faltar en Max moltíssim, moltíssim. Feia anys i panys que eren amics.

Des que eren molt petits. Potser, fins i tot, des que van néixer...

L’Emi va decidir que li ho preguntaria a la seva mare de seguida que tornés a casa. Era possible que haguessin estat en bressols de costat a la clínica? Alça! Quina bestiesa! Si en Max era uns quants mesos més gran que ella... D’acord, potser no s’havien conegut a la clínica, l’endemà de néixer, però en tot cas, havien fet la resta de camí junts: havien anat a la mateixa guarderia quan eren uns nap-bufs, després els havien matriculat a la mateixa escola i, com que eren nascuts del mateix any, anaven a la mateixa classe. Això sí, en Max ja tenia 14 anys i era dels més grans. En canvi, l’Emi en tenia només 13 i era una de les petites.

Per si no n’hi hagués prou amb passar-se la vida junts a l’escola, l’Emi i en Max vivien a la matei-

xa escala. Amb quatre salts, eren l’un a casa de l’altre. I els quatre salts, els feien sovint. Eren carn i ungla, com s’acostuma a dir. O, també i una mica més grollerament, cul i merda. A més, la Serena, la mare de l’Emi, era molt amiga dels pares d’en Max, l’Alícia i en Cesc i, és clar, això encara feia més fàcil l’amistat de tots dos.

Més fàcil quan tot rutllava amb normalitat. No com aquest estiu, que tot semblava capgirat.

Quines idees de bomber retirat havien tingut els pares d’en Max! Mira que endur-se’l de viatge amb ells... Els pares d’en Max eren metges i sempre anaven molt atrafegats. A l’hospital on treballaven hi havia molta feina, però, a més, col·laboraven amb Metges Sense Fronteres, una organització que ajuda els països que no disposen de gaires recursos econòmics.

L’Emi es va aixecar del sofà i va anar cap a l’equip de música per tornar a posar aquella cançó que tant li agradava i que la posava de molt bon humor.

Va apujar una mica el volum i la veu del cantant va omplir tota la sala. Escoltar música a tot drap era un hàbit que havia après de la seva mare.

18

19

–Hooooola! –va cridar la Serena mentre tancava la porta de casa–. Hi ha algú o la meva rateta se n’ha anat a passeig?

L’Emi va córrer pel passadís i es va llançar al coll de la seva mare.

–Ei! Ja era hora que tornessis... No m’havies dit que vindries a mig matí perquè tinguéssim temps d’anar a la piscina?

–Sí, noia, però els del diari m’han entretingut.

La Serena era periodista i, en realitat, no col·laborava per a cap mitjà de comunicació en concret, sinó que treballava des de casa per a un diari i algunes revistes. Era el que es coneix com una periodista freelance, o sigui, una treballadora per compte propi.

Sovint, el diari o alguna de les revistes l’enviaven a algun lloc del món, on s’havia produït algun fenomen natural relacionat amb la ciència.

La Serena es va treure les sandàlies.

–Uf ! Fa una calor que no es pot aguantar.

–Doncs, va, anem a la piscina –va dir l’Emi. –D’acord, mentre jo preparo els entrepans, tu ocupa’t de les bosses amb les tovalloles i els vestits de bany.

–Sí, bwana –se’n va riure l’Emi. –Mira que te la jugues... –va amenaçar la Serena de broma.

Quan ja l’Emi desapareixia pel passadís, la Serena es va recordar d’una cosa i va cridar-li: –I lliga’t els cabells amb una goma. Només de veure-te’ls per la cara i pel coll, em fas venir calor a mi.

En sentir-la, l’Emi va aturar-se, va fer marxa enrere i va treure el cap per la porta de la sala: –Ah, no, no, no, no! –va cridar triomfalment–.

Som a l’estiu, ho recordes? I són les vacances, te n’adones? Doncs, puc portar-los com em sembli bé.

–I tant que sí, prou que ho sé.

L’Emi tenia els cabells llisos, castanys i llargs.

Amb la seva mare, havia fet un pacte: durant els dies que l’Emi havia d’anar a l’escola, els havia de dur recollits. Però quan era època de vacances, si volia, els podia dur deixats anar. Aquesta era una de les moltes qüestions que a en Max el feien xalar de les vacances: l’Emi duia els cabells al vent. I els cabells de l’Emi li semblaven fantàstics!

En un pensament, l’Emi es va plantar davant la porta de la cuina amb les bosses de lona a la mà.

20

21

–Apa, som-hi! – va dir.

La Serena encara no havia acabat.

–Ajuda’m a embolicar els entrepans –li va demanar.

Al cap de pocs minuts eren totes dues assegudes al cotxe, camí de la piscina i, poc després, ja hi havien arribat, perquè la circulació era molt fluida.

Es notava que molta gent era de vacances i la ciutat estava força buida.

Mentre la Serena estirava la tovallola damunt la gespa, l’Emi va anar a fer un volt per comprovar si hi havia algú conegut.

Res de res! Ni un amic o una amiga a l’horitzó! Uf !

Es va estirar al costat de la Serena, que havia començat a llegir un llibre. No era que l’Emi trobés un avorriment absolut estar amb la seva mare, però li semblava que feia segles que no parlava amb algú de la seva edat. Tots els seus amics i amigues eren fora de la ciutat, de vacances.

L’Emi va fer un sospir molt sorollós.

–Es pot saber què et passa? –va preguntar la Serena, deixant el llibre a terra.

–No res...

– Com que no res? I aquest sospir com si fossis la persona més desgraciada de la terra?

–Uix, mare! Això és una interpretació teva.

–Au, deixa’t de romanços i digue’m què tens.

L’Emi es va mirar l’ungla d’un dit i va contestar: –Que trobo que les vacances d’estiu són massa llargues.

La Serena es va posar guenya i, després, va riure.

– Quèeeeeeeee? Quina novetat! Ha, ha, ha!

–No sé què és el que et fa tanta gràcia... –va protestar l’Emi amb veu d’ofesa.

–El teu mal humor –va contestar la Serena, amb un somriure molt ampli.

La Serena es va incorporar una mica i li va fer un petó a l’espatlla.

–Saps què et dic? Que no crec que les vacances et semblin massa llargues... Això seria una novetat catastròfica! Crec que trobes a faltar en Max. –Grsjlmtrsgfrr... –va mormolar l’Emi. –Com dius? –va demanar-li la mare.

L’Emi es va espolsar els cabells.

–No res –va dir.

22

23

L’Emi no volia haver-li de donar la raó a la bruixa de la seva mare. Per què sempre ho endevinava tot? Potser tenia una bola de vidre que li explicava què sentia la seva filla a cada moment? Òndia, les mares...!

La Serena va alçar les espatlles, com dient: «Ai, les filles, com són de vegades.» Es va ajeure i va agafar el llibre. Però abans no va haver tingut temps de posar-se a llegir de nou, va fer un bot i va cridar: –Ah! Me n’oblidava...

I va allargar el braç per agafar els pantalons que duia posats abans d’escarxofar-se a la tovallola. Va ficar la mà en una de les butxaques del darrere i en va treure un sobre blanc.

Mentrestant l’Emi li va preguntar: –De què t’has oblidat?

–D’això! –va fer la Serena, mentre brandava una carta davant del nas de la seva filla–. Era a la bústia, però no m’he recordat de donar-te-la fins ara.

–No em diguis que és una carta d’en... –va cridar l’Emi, abraonant-s’hi al damunt.

Durant uns minuts van lluitar, l’una mirant d’agafar el sobre, l’altra procurant que no l’hi prengués.

24

Finalment, la Serena va claudicar: –Té, paparra.

–D’en Max! –va cridar l’Emi. –És clar, poca-solta. De qui podia ser, si no...

L’Emi ja no l’escoltava. S’havia estirat damunt la tovallola per llegir amb calma la carta del seu amic.

Va obrir el sobre a corre-cuita. A dins, hi havia un full i una postal. A la postal, no hi havia res escrit.

Al full, sí. Deia: Bonny, 29 de juny Estimada Emi, Aquest riu que veus a la postal és el Níger, un riu de Nigèria, a l’Àfrica. No sé ni per què t’aclareixo que Nigèria 25

és un país africà perquè tu, de socials, t’ho saps tot... En canvi, jo, quan em van dir els pares que anàvem a Nigèria, em vaig pensar que podia caure per Amèrica del Sud o, potser, per Àsia. Doncs, no! Ja ho veus, a l’Àfrica.

Ara mateix som a Bonny. Una perla de nom, eh?

Bonny és una població a la desembocadura del Níger. Pots veure’n la fotografia a la postal. Ja sé que la imatge no és cap cosa. Si sabessis com m’ha estat de complicat trobarne una...! Perquè Nigèria no és França, ni Bonny, Londres.

Aquí, el turisme no saben què és, perquè hi ha qüestions molt més importants que no estan resoltes.

I quan et dic qüestions més importants em refereixo, per exemple, al menjar. Ostres, tu! Quin mal de panxa de gana. T’ho asseguro, si sempre haguéssim d’endrapar el que mengen aquí, ens agafaria alguna cosa. Però ells, com que no tenen res més, doncs, és clar, s’ho cruspeixen.

De debò, Emi, que et quedaries de pasta de moniato. Sovint, només mengen dos cops al dia, i sempre el mateix: una mena de farinetes de blat de moro i patates, amanides amb oli barrejat amb unes fulles verdes, que no he pogut saber què són.

La veritat és que és bo, però, si no fos perquè nosaltres hem portat les nostres pròpies provisions, jo em moriria de gana, perquè les farinetes no m’arriben ni a la primera dent.

A més, els pares vigilen tot el dia què menjo, perquè diuen que no he de prendre coses crues, com enciam i tomàquets (és clar que tampoc no és que se’n vegin gaires), perquè poden provocar-me una diarrea de les que fan història. També vigilen l’aigua que bec, perquè abans s’ha de bullir...

La veritat, això d’anar a l’aventura amb els pares i el grup de Metges Sense Fronteres està bé, però m’hi faltes tu! Òndia, tant com ens podríem divertir tots dos junts aquí. Ens banyaríem al riu, aniríem a veure lleons. No n’he vist cap, però potser tindré sort i en descobriré algun... de lluny, és clar. Si tu fossis aquí, podríem explorar i qui sap si no podríem viure una de les nostres fantàstiques aventures.

Doncs, en comptes d’això, resulta que estic sol com un mussol. Al matí, em fan fer deures. Carai! Com es passen. Anar a Nigèria a fer la feina de l’escola és una tocada de nassos, oi? Doncs, tant si vull com si no, la mare me’n fa fer cada dia una estona perquè diu que, si no, l’any que ve aniré coix.

«Ostres!», contesto jo, «potser aniré coix de no practicar esports. Ha, ha, ha!» T’ha fet riure l’acudit, Emi? Després, ajudo una estona els pares. Tenen molta feina perquè hi ha molta gent malalta de malària. Tu saps què és la malària? Potser sí, perquè ets molt llesta, però jo

26

27

no ho sabia. És típica de països tropicals. La transmeten els mosquits, que, amb la seva picada, et deixen un bitxet –un paràsit, en diuen els pares–, que t’infecta. Si no et donen medicaments i s’ocupen de tu, et mors. I el problema és que aquí, a l’Àfrica, no tenen res de res: ni medicaments, ni metges...

Per no tenir, no tenen ni menjar.

Ei! Generalment no ens adonem de la nostra bona sort.

Tenim menjar i aigua, tenim cases i escoles, si estem malalts ens fan prendre medicaments o ens duen a l’hospital...

Però hi ha molta, molta gent que no té res de tot això.

Trobo que és una mala passada que la vida en condicions depengui d’haver nascut en un lloc o en un altre del món. T’imagines si haguéssim nascut a Nigèria? No tindríem res de res; potser ja ens hauríem mort de malària.

Total, que trobo que està molt bé que hi hagi metges que vulguin anar a ajudar la gent. D’una manera o altra, tothom ho hauria de fer. No hi estàs d’acord, tu?

L’Emi va clavar una bona queixalada al pa amb pernil abans de contestar: –Divertint-se, ben bé, potser no. Però em sembla que està aprenent moltes coses.

Després, es va tornar a capbussar en la lectura de la carta.

Com et pots imaginar, em fan posar litres i litres de protecció contra els mosquits i, a més, em fan anar molt tapat. Em penso que mai no m’havia passat unes vacances en un lloc de tanta calor i duent pantalons llargs tot el dia.

Ja sé que t’havia promès que t’enviaria un missatge electrònic, però els pares no em deixen utilitzar el portàtil.

I encara no els l’he pogut agafar d’amagatotis. Ha, ha!

En fi, ja veus que la carta te l’he escrita a finals de mes, però segur que tu l’has rebuda molts dies després, oi?

L’Emi va alçar el cap del full, pensant que en Max tenia raó.

–Vols un entrepà? –va preguntar-li la Serena.

I, mentre l’hi allargava, va afegir–: Com va, en Max? S’està divertint?

–Quin dia és avui? –va preguntar l’Emi. –Disset de juliol.

–Ostres! La carta ha trigat gairebé vint dies a arribar. Quina pífia! I a sobre no li puc contestar, perquè no tinc l’adreça.

–Per què no li escrius un missatge electrònic?

28

29