RebelsNiPutesNiSub

Aquest document és un extracte de l’obra

Rebels, ni putes ni submisses Gemma Lienas

Editorial Empúries

www.gemmalienas.com

Rebels, ni putes ni submises

Narrativa, 251

Gemma Lienas

Rebels, ni putes ni submises Il路lustracions de Carles Cubeiro

Editorial Emp煤ries Barcelona

© Gemma Lienas i Massot, 2005.

Primera edició: febrer del 2005 © per les il·lustracions: Carles Cubeiro. © d’aquesta edició: Grup Editorial 62, s. l. u., Empúries, Peu de la Creu 34, 08001 Barcelona. correu@grup.com grup62.com Fotocomposició: Víctor Igual, s. l., Peu de la Creu, 5-9, 08001 Barcelona.

Imprès a Limpergraf, s. l., Mogoda, 29-31, polígono Can Salvatella, 08210 Barberà del Vallès Dipòsit legal: B. 5.340-2005.

ISBN: 84-9787-088-3.

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del «copyright», sota les sancions establertes a la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públics.

a l’enric banda

AGRAÏMENTS

a la meva germana laura, que ha seguit les cròniques d’una en una i me n’ha donat l’opinió.

Als meus companys de Catalunya Cultura, la Marta Ballesta, en Pedro Blázquez, en Francesc Cano i la Sara Utrillo, que m’han ensenyat un munt de recursos per «al directe».

A la Pilar Remírez i la Montse Minobis, que hi van creure des del començament.

A en Javier López Facal, que, com sempre, me n’ha fet una crítica útil.

A la Fadela Amara, la Sihen Habchi i l’Anna Guerrero, que m’han deixat agafar en préstec el nom de l’organització.

7

rebel és la persona que refusa l’obediència a una autoritat legítima. putes són totes les dones que per un preu convingut s’avenen a mantenir relacions sexuals i, per extensió, s’aplica pejorativament a qualsevol dona «no respectable». submises són aquelles que, com a inferiors, se sotmeten a la decisió, judici o acció d’algú superior. L’autoritat legítima és aquella que està conforme als principis acceptats.

8

PRÒLEG

el títol del llibre que teniu a les mans agafa, en part, el nom d’una organització mixta (Ni Putes ni Soumisses) nascuda el 2002 als barris perifèrics francesos per lluitar pels drets de les dones —generalment immigrants—, que, sovint mitjançant la violència, són obligades pels nois de la barriada a sotmetre’s a normes culturals que els impedeixen el creixement com a persones; en definitiva, són obligades a plegar-se al principi de pertinença a una d’aquestes dues classes: noies «respectables» versus noies «no respectables».

El títol del llibre va més enllà, però, i adverteix que, justament, la rebel·lió és l’única forma que tenen les dones de negar-se a ser encasellades. Moltes dones no són submises, és a dir, refusen plegar-se al judici dels homes, dels barons, i es rebel.len contra totes aquelles tradicions —vinguin d’on vinguin— contràries als seus drets i a la seva dignitat.

La rebel·lió de les dones hauria de ser també la dels homes —tot i que encara són pocs els que en veuen la necessitat—, ja que el sistema patriarcal on ens trobem atrapats ens perjudica a tots. Als homes, perquè els obliga a viure encotillats en uns rols i uns estereotips emocionals per culpa dels quals es perden una part molt interessant de la vida. A les dones, òbviament més, perquè ens relega a un paper secundari, pràcticament invisible, raó per la qual la lluita per la paritat continua 9

sent una qüestió essencial. La rebel·lió de les dones, però, passa no només per reclamar més paritat en el repartiment dels papers de l’obra sinó, sobretot, per reescriure’n el guió amb criteris diferents. Dit d’una altra manera, per poder ser inscrites al club, no volem haver de fer nostres les maneres masculines sinó que volem ser-hi admeses amb la nostra pròpia manera de fer, que no és ni la dels homes ni la que ens marca amb rigidesa el patriarcat.

El sistema patriarcal és una maquinària extraordinàriament perversa, que funciona amb una perfecció i un sincronisme dignes d’enveja; qualsevol de les xacres que perjudiquen les dones —violència de gènere, distribució injusta de la riquesa, poca presència pública, inexistent capacitat per decidir respecte a qüestions que ens afecten exclusivament...— li són imputables. Les persones conservadores defensen que aquest sistema és l’únic possible i ho fan amb l’amenaça que trencar-lo significa la destrucció de la societat i l’entronització del caos. Les persones progressistes no estan convençudes que hi hagi un únic sistema per regir els nostres vincles, els nostres comportaments dins la societat i, menys, que aquest hagi de ser el sistema patriarcal. Sovint, però, les persones progressistes es deixen portar per la idea romàntica d’una tolerància sense límits, la qual cosa porta a admetre costums que són vertaders atemptats contra els drets humans, costums que —cal remarcar-ho— només es rabegen en les dones. I d’aquesta situació només se’n té consciència parlant amb dones que pateixen en la pròpia pell normes culturals injustes. És per això que caldria que aquesta tolerància tingués un límit: el dels valors democràtics, que han de ser els mateixos per a totes les ciutadanes i ciutadans.

10

NO SÉ PER QUÈ EM VAIG FER PUTA

un amic meu m’envia un anunci per paraules que ha trobat a la premsa. Diu: «Sheila, maquíssima, irresistible, pits de primera, bombó d’or, escultural, nivell universitari, poliglota, educadíssima, súper carinyosa... Tinc tantes qualitats que no sé per què em vaig fer puta».

La consellera d’Interior, Montserrat Tura, va visitar alguns prostíbuls de l’Empordà en hores nocturnes, les hores en què els puteros hi arriben en massa. En una iniciativa molt lloable i singular es va interessar per la higiene dels locals i per les condicions de treball de les noies. No crec, però, que els preguntés per quina raó s’havien fet putes. Entre altres coses perquè elles haurien pogut contestar-li que no n’havia de fer res, de les seves motivacions per triar una feina o una altra. Segurament —i ho dic basant-me en els reportatges que he vist o llegit sobre la prostitució— el principal, per no dir l’únic, mòbil és l’econòmic. Això suposant que hagin estat lliures per triar, esclar, que no és la situació més freqüent. Ni tria la noia d’Europa de l’Est que deixa el seu país enlluernada per una oferta de treball fantasmagòrica, ni tria la colombiana que, incapaç de perllongar un o dos anys més l’allunyament dels fills que l’esperen a Colòmbia, decideix guanyar diners més ràpidament que no pas netejant cases, ni tria, per descomptat, la que hi ha estat introduïda per força o la que hi 11

ha estat impulsada per un ambient familiar que convidava a ben poques coses més. Algunes de les prostitutes —goso dir que una minoria— diuen que hi han arribat lliurement; i també elles confessen una raó econòmica: volen guanyar calés de pressa. I sense gaire esforç, hi afegeix algú. ¿Sense esforç? ¿Us imagineu l’obstinació que es deu necessitar per anar-se’n al llit amb un paio calb, panxarrut i amb halitosi, que, al damunt, exigeix un petó negre? ¿I entrar en un hotel de mala mort —o no— al costat d’un tipus amb un aspecte de tal mena que el d’en Jack Nickolson en ple deliri psicopàtic resulta una expressió angelical? Molt d’esforç, trobo jo que cal.

D’altra banda, a mi, el que m’hauria agradat és que la consellera esbrinés les motivacions dels clients. Esclar, la més evident l’entenc i la comparteixo: desig, necessitat sexual. Però ¿comprar el sexe? Resulta una manera estranya de relacionar-se amb l’altre cos. Inevitablement indica una relació de poder: jo estic per damunt teu i et compro. Segurament, però, la majoria de clients no deuen ser conscients d’aquest joc estrany i poc recomanable que estableixen quan se’n van al llit amb una puta, de manera que no haurien pogut contestar a la Tura: ho faig perquè m’agrada tenir-la a la meva disposició, saber que sóc dominant.

I, finalment, hauria estat extraordinari conèixer les raons amb les quals s’haurien justificat els proxenetes. ¿S’haurien presentat com a empreses de treball temporal? ¿Com a oenagés d’ajuda a les immigrants? Aquests sí que ho tenen fàcil: no arrisquen la salut ni la vida com elles, guanyen morterades sense matar-s’hi gaire i, al damunt, ara que els seus col.legues europeus ho tenen cru per les il.legalitzacions es fan la barba d’or obrint puticlubs a la vora de la frontera.

De manera que no sabem per què la Sheila es va fer puta, però és fàcil entendre per què els proxenetes han triat aquest, diguem-ne, ofici.

12

M’ESTIMARIA MÉS NO FER-HO

m’agradaria, per un moment, ser en Bartleby, el personatge de Melville i, com ell, poder dir impertorbable: «M’estimaria més no fer-ho». I em quedaria quieta al davant de la pantalla del meu ordinador sense escriure ni una ratlla. M’estimaria més no haver d’escriure aquesta crònica i no pas perquè em faci mandra sinó perquè confiava que encara passarien molts i molts dies sense que m’hi veiés obligada. Quan em vaig estrenar al programa d’en Francesc Cano, em demanava si tindria uns quants dies de coll abans no em veiés forçada a escriure sobre la violència de gènere. Dos dies més tard, un home de 29 anys assassina la seva companya sentimental de 19, estrangulant-la en un hotel de Sitges.

Abans de posar-me a vomitar la meva ràbia, el meu dolor i la meva impotència, miro d’ordenar les idees que, embogides, salten d’una neurona a una altra. Recordo un amic amb qui vaig dinar abans de l’estiu i que a propòsit de les morts de tantes dones a mans de les seves parelles o exparelles em deia: «sento vergonya de ser home». I encara en recordo un altre que em preguntava: «¿Creus que estem malalts els homes? ¿O creus que estan malalts els homes que assassinen les seves parelles?».

No, no crec que siguin persones malaltes. No són psicòpates que es desestabilitzen i acaben atacant indiscriminada13

ment. Són homes molt normals. Això és el que sempre diu el veïnat: «si era molt bona persona, incapaç de matar una mosca, tan amable, tan a punt sempre per fer favors...». Tant que un bon dia li clava un ganivet a la parenta i li desfà el fetge o li llença gasolina pel damunt i l’encén com una teia o la tira pel balcó des d’un setè pis. Curiosament, aquests terroristes domèstics mai no esbudellen el cap de l’empresa on treballen, mai no estossinen el company del bar amb qui juguen a la botifarra, mai no disparen contra el director de la sucursal bancària...

Joaquín Leguina, en un article a El País, sosté la tesi contrària. Entre altres qüestions, critica que s’hagi elaborat una llei —la Llei integral contra la violència de gènere— que pressuposa que el mal comportament dels homes és una qüestió generalitzada i no pas el comportament patològic d’uns quants. Afegeix: «Negando el análisis, se pretende que todo ese complejo fenómeno se reduce a un solo impulso: la violencia intrínseca del macho, aunque sea intelectualmente ilegítimo sumar asesinatos con presiones psicológicas».

No, senyor Leguina, no van per aquí les coses. No es tracta de pensar que els homes són intrínsecament violents, ni que les dones són intrínsecament pa beneït. Es tracta que vivim en un sistema —el sistema patriarcal— que es basa en la desigualtat, en la superioritat de l’home sobre la dona. I és aquest sentiment de superioritat —que malgrat els canvis en les lleis es manté immutable en les mentalitats— el que resulta intrínsecament pervers, el que propicia la violència de gènere. És contra el sistema i les creences del sistema contra el que lluita la llei. I precisament per això és legítim sumar assassinats, maltractaments físics i assetjaments psicològics, perquè són part d’un mateix sistema. Les pallisses o els insults són una forma d’establir la dominància i de recordar que qui 14

mana mana. I l’assassinat es produeix quan la dona es decideix a plantar cara i allunyar-se del tirà. I és per això que als països nòrdics, senyor Leguina, hi ha més assassinats que no pas al nostre país: perquè com més rígid és el sistema menys li cal, al dominador, aplicar correctius. Les coses ja van soles. Les dones són submises i prou.

M’estimaria més no haver-ho hagut d’escriure, però ho he hagut de fer perquè ja hi ha una altra dona víctima de la violència de gènere.

15

DE LES POSSIBILITATS DIDÀCTIQUES D’ALGUNS ARTICLES

avui torno a aplicar la lupa damunt de l’article que el senyor Leguina va publicar a El País. Algú podria arribar a pensar que li he agafat tírria a aquest polític i articulista, però no, no és pas aquesta la qüestió. Si el cito avui un altre cop és perquè l’article resulta un mostrari completíssim d’arguments... M’aturo buscant un adjectiu que no fereixi sensibilitats a flor de pell. ¿Arguments esbiaixats? ¿Amb visió excessivament androcentrista i patriarcal? ¿Misògins? En qualsevol cas, són arguments que permeten, si es desmunten un per un, exemplificar molt didàcticament els postulats més bàsics de certes reivindicacions de dones i d’homes en nom de la paritat.

Diu aquest senyor que la defensa de la paritat ha arribat a consagrar el principi gens igualitari segons el qual homes i dones són entitats diferents, ja que una persona pot ser seleccionada en funció de la condició sexual abans que per qualsevol altre mèrit o capacitat. O sigui, per entendre’ns: ¿que cal cobrir una cartera en un ministeri? Doncs hi posen una senyora, que per ser triada només necessita això: ser dona.

El senyor Leguina no hi està d’acord.

I nosaltres tampoc, senyor Leguina! De fet, ens sembla una pràctica execrable.

Li posaré un exemple mitjançant algunes dades: 16

Primera: a Catalunya només hi ha un 10 per cent d’alcadesses; el 90 per cent restant són homes. I qui diu Catalunya pot dir l’Estat espanyol. I podem canviar alcaldesses per rectores d’universitat, per directores generals, per directores d’empreses...

Segona: el 52 per cent de la població catalana són dones i, per tant, el 48 per cent són homes.

Tercera: la variable intel.ligència té una distribució similar per sexes. Una gran majoria de persones, siguin homes o dones, tenen una intel.ligència mitjana. Mentre que el percentatge de gent amb una intel.ligència molt baixa i el de gent amb una intel.ligència molt alta és reduït. Si ho representéssim gràficament obtindríem una corba que s’assemblaria a una campana.

La pregunta és, senyor Leguina, ¿quin creu que ha estat fins ara el criteri pel qual s’han seleccionat fonamentalment homes com a alcaldes (90 de cada 100)? ¿No creu que el criteri ha estat el sexe?

Nosaltres en tenim la certesa. És per això que reclamem un equilibri de poder entre els dos sexes, de manera que les persones seleccionades per a un lloc de responsabilitat ho siguin en funció de les seves capacitats i no del seu sexe.

Com es pot imaginar, entre aquest 90 per cent d’alcaldes n’hi deu haver uns quants d’incompetents. Recordi simplement la distribució normal de la intel.ligència.

D’altra banda, si les dones constitueixen el 52 per cent de la població, ¿creu que estan suficientment representades amb aquest 10 per cent d’alcaldesses? ¿Vostè s’hi sentiria si la majoria d’alcaldies, rectorats d’universitat, etcètera fossin ocupats per dones? Temo molt que no. Si ja s’esvera quan les quotes de representació s’acosten al 40 per cent, ¿imagini’s què en pensaria, d’un 90 per cent?!

En fi, senyor Leguina, gràcies per les possibilitats didàctiques que ofereixen els seus articles.

17

DANYS COL.LATERALS

llegeixo que la consellera de Salut, Marina Geli, anuncia que la píndola de l’endemà es distribuirà de manera gratuïta i sense recepta en 280 punts de Catalunya a aquelles dones que, tement haver quedat embarassades sense haver-ho pretès, la sol.licitin.

La píndola de l’endemà conté una hormona sintètica que actua o bé impedint que l’òvul sigui fecundat o bé, si ja ho ha estat, impedint que pugui implantar-se a l’úter. No és un mètode avortiu, perquè l’embaràs no comença fins que l’òvul no queda implantat i, si ho està, la píndola no té cap efecte. Es pren després de la relació sexual fins a un període màxim de 72 hores, tot i que l’eficàcia màxima està en les primeres 24 hores, d’aquí ve la importància de poder-la administrar als serveis d’urgències i sense recepta.

Alguns metges ja han començat a manifestar-se contra aquesta disposició, al.legant raons mèdiques perquè diuen —i és ben cert— que la píndola de l’endemà té efectes secundaris que no s’han de menystenir: nàusees, vòmits, cansament, mal de cap, mal de panxa...

Posats a examinar els danys col.laterals, caldria que consideressin també els d’aquells que no són, com la píndola de l’endemà, mètodes anticonceptius d’emergència. ¿Que no té efectes secundaris la píndola anticonceptiva? Doncs, sí, pràc18

ticament els mateixos. I, al damunt, provoca un augment de pes, que personal sanitari i laboratoris neguen, però que les bàscules de les usuàries s’entesten a confirmar.

El diu, dispositiu intrauterí, tampoc no és benèvol amb les dones que el porten, l’úter de les quals es rebel.la contra aquell aparell de plàstic i metall que li han ficat a l’interior i es convulsiona sovint provocant dolor durant el període i entre períodes. Això sense comptar que les regles són tan abundants que cap dels inefables productes absorbents que s’anuncien al mercat és suficient per contenir l’hemorràgia. Ha de ser espantós, per no dir incompatible, portar un diu i treballar a la cadena de supermercats Lidl. Sembla que aquesta cadena exigeix a les treballadores que tenen la regla de dur una cinta als cabells perquè el seu responsable jeràrquic pugui saber si les pot deixar anar al bany entre hores. Potser a les que portin el diu els exigiran cintes d’un altre color. O no; es negaran a contractar-les i preferiran les treballadores menopàusiques... ¿I el preservatiu femení? El preservatiu femení és una funda de plàstic que probablement va ser dissenyada per algú que ignorava un aspecte essencial de la sexualitat femenina, a saber: que el fregament del clítoris acostuma a ser en la majoria de casos indispensable perquè la dona arribi a l’orgasme.

Per desgràcia, amb el preservatiu femení, que tapa tota la vulva, aquesta fricció resulta impossible.

Però, sobretot, el dany col.lateral més greu, molt per damunt dels que pot ocasionar la píndola de l’endemà, és un embaràs no volgut. La notícia d’un embaràs que no has buscat té un efecte emocional tan devastador com un avís d’embargament, com el diagnòstic d’una malaltia greu, com una carta d’acomiadament... I aquest només és el primer d’un reguitzell d’efectes secundaris.

19

A Catalunya, el 2003, una de cada cent noies de 14 a 17 anys va quedar embarassada i el 63 per cent va avortar. Al marge de la necessitat de millorar l’educació sexual del nostre jovent, ens calen mesures més immediates, com la que ha posat en moviment la Conselleria de Salut.

20