UnaNitUnSomni

Aquest document Ês un extracte de l’obra

Una nit, un somni Gemma Lienas

labutxaca

www.gemmalienas.com

045-Una nit 1-318

21/10/09

21:15

Pรกgina 1

Una nit, un somni

www.labutxaca.cat info@grup62.com

045-Una nit 1-318

21/10/09

21:15

Pรกgina 2

045-Una nit 1-318

21/10/09

21:15

P谩gina 3

Gemma Lienas

Una nit, un somni Traducci贸 de

labutxaca Barcelona

045-Una nit 1-318

29/10/09

12:19

Página 4

© Gemma Lienas i Massot, 2009 Primera edició en aquest segell: gener del 2010 © d’aquesta edició: Edicions 62, s. a., labutxaca Fotocomposició: Víctor Igual Impressió: Liberdúplex, S. L. dipòsit legal: b. 42.864-2009 isbn: 978-84-92549-34-4 Reservats tots els drets.

Prohibida qualsevol mena de còpia.

045-Una nit 1-318

21/10/09

21:15

Página 5

A l’Enric Banda

045-Una nit 1-318

21/10/09

21:15

Pรกgina 6

045-Una nit 1-318

21/10/09

21:15

I

Pรกgina 7

045-Una nit 1-318

21/10/09

21:15

Pรกgina 8

045-Una nit 1-318

21/10/09

21:15

Página 9

Em resulta insuportable despertar-me amb l’emoció que em provoca ell i, en canvi, no conservar ni el més mínim record de la seva identitat. ¿Tu t’ho expliques? Tots els detalls resten a la memòria del meu cos, excepte el seu rostre o el seu nom. Puc notar la seva mirada traspassantme les pupil.les fins a enfonsar-se dins meu. Sé fins a quin punt em torben els seus ulls: al començament aguanto el repte però, tot d’una, ensopego i ja no faig peu. No puc oblidar la profunditat d’aquella mirada, encara que no pugui identificar-ne el color dels ulls. ¿Què més et puc dir? ¿Que conec la suavitat dels seus cabells? ¿Que els meus llavis conserven el seu gust? Seria capaç de descriure’t tantes sensacions... Però no sé qui és.

Tot i que m’imagino que deu ser algú a qui conec bé, ¿no et sembla? Si no, no podria penetrar al meu somni i clavar-se’m a cada trosset de pell, ¿oi? ¿Però qui és? ¿Qui és aquell home que, tot i no donar la cara, pren el meu cos i el doma al seu aire fins a deixar-lo a la vora de l’apoteosi final...? Això voldria saber jo: ¿què passaria si no em despertés just abans del darrer esclat, just abans de cridar, evohé, evohé!?... Hauries de llegir Cortázar. Rayuela, capítol seixanta-vuit. Aquest fragment de la novel.la —no més de vint-i-una línies— comença com 9

045-Una nit 1-318

21/10/09

21:15

Página 10

com ho fa el desconegut del meu somni. Així: apenas él le amalaba el noema, a ella se le agolpaba el clémiso y caían en hidromurias, en salvajes ambonios, en sustalos exasperantes. ¿M’explico? O millor: tot i que amb paraules incomprensibles, la descripció de Cortázar és diàfana, ¿oi? En fi... Sí. Molt millor que m’arrenquin del somni a temps d’estalviar-li un espectacle a l’Albert, que dorm com un nen al meu costat i jutjaria, si no inadmissibles, com a mínim inexplicables els meus crits orgiàstics enmig de la nit. ¿Una altra tassa de te? Qualsevol diria que en comptes d’aquesta innocent infusió ens estem posant cegues d’alcohol de noranta-sis graus i per això vomitem confessions, una rere l’altra, sense gaire pudor. Ben mirat, això no ens correspon... Sí, continuo.

La impressió que em deixa és tan vívida que, quan m’oloro les mans, sembla que exhalin la seva olor... No riguis! Sé que sembla impossible, però és així. Els meus dits conserven una olor marina, com si haguessin jugat amb algues... Au, va! No te’n fotis. No és deformació professional, no són somnis d’una biòloga, t’ho asseguro. No vull dir que realment els meus dits desprenguin aquella aroma, sinó que... intueixo les humitats marines que ell hi ha deixat, ¿saps? I la meva pell encara conserva la seva humitat barrejada amb la meva. I sento la pressió del seu cos a sobre el meu, o a sota, depèn... Durant els primers minuts, em resulta impossible d’entendre —i d’acceptar— que acabo de sortir d’un somni i que la realitat, la meva realitat, és aquell senyor que ronca dèbilment al meu costat. ¿M’entens? Em penso que l’Albert forma part del somni i que el que és real és el 10

045-Una nit 1-318

21/10/09

21:15

Página 11

que acabo de deixar enrere. Aquell amant... Aquell amant de la meva metamorfosi. Però no. El món de veritat és el dels roncs, el de la calma absoluta de la nostra habitació, el de les quimeres literàries de l’Edgar i el dels objectius clars de la Maria...

Ha estat una idea magnífica venir a treballar al meu estudi, encara que no ho estiguem aprofitant per redactar els informes de la Unió Europea, sinó que ens dediquem a fer-nos confidències mútues. És curiós que haguem necessitat sortir de l’institut per explicar-nos aquestes intimitats! Com si les cel.letes monacals que són els nostres despatxos, com si el sever mobiliari, només convidessin a la investigació, ¿oi? I com m’ha sorprès la teva història! No ho hauria dit mai... És clar que mai no m’havia entretingut a inventar-te un passat amorós. Primer, perquè sembles haver estat sempre interessada només en la teva activitat científica. I segon, perquè no és el meu estil imaginar-li històries d’amor a la gent. Però ha estat genial que —vés a saber si estimulada per aquest te a la menta— m’hagis confessat aquesta passió.

Suposo que em dec haver dit: confidència per confidència! I, sense adonar-me’n, t’he anat explicant una cosa a la qual, ja desperta i a plena llum del dia, ni jo mateixa goso fer front. Aquesta és l’altra raó per la qual aquest somni em sembla detestable. ¿Com pot ser que una part de mi sigui capaç de trair el meu altre jo? ¿Per què, si no sóc una dona gens frívola, ni sentimental, tinc aquest somni recurrent tan... tan lúbric —no es pot expressar d’una altra manera?

De vegades em pregunto qui sóc. No, no facis aquesta cara. Mira: ¿sóc aquella dona assenyada que tu coneixes 11

045-Una nit 1-318

21/10/09

21:15

Página 12

o sóc aquella altra dona apassionada que es desperta a mitjanit amb el cos amarat de suor i el cor bategant acceleradament?

Des de fa molt de temps aquest somni es repeteix de tant en tant de manera molt similar. Mira tu quina raresa: somiar el mateix durant... ¿Quants anys deuen ser ja? Probablement uns vint. Doncs, això, somiar el mateix amb lleugeres variacions. L’escenari ha anat canviant amb el temps, però es tracta sempre d’un lloc solitari. Al començament va ser un illot abandonat, de sorra calcària blanquíssima, enmig d’un mar turquesa; el Carib, suposo. Després, un refugi d’alta muntanya.

Tot de fusta clara, amb bedolls i aurons a través de les finestres. Ara, el camarot d’un vaixell. Al voltant nostre hi ha un cataclisme: un sisme submarí, una allau, una via d’aigua al casc del buc... No riguis, si us plau. Sé que et dec semblar com a mínim un personatge sortit de les mans del dibuixant Quino. En Felipe, per exemple, el procrastinador d’imaginació delirant que, a còpia d’inventar les aventures més extravagants, aconsegueix no fer res del que ha de fer. Doncs bé, la seva capacitat de fabulació no és res comparada amb la meva... ¿Què dius? Quina manera d’interpretar-ho! No coneixia la teva vocació de psicoanalista; si no, potser no t’hauria obert la meva ànima perquè t’hi capbussessis. Així que, segons tu, trio un lloc solitari perquè no hi hagi testimonis de les meves escapades, i em situo enmig d’una catàstrofe perquè la possibilitat d’un desenllaç fatal m’impulsa a satisfer un desig que en circumstàncies normals deixaria insatisfet, ¿no és així, estimada Freud rediviva?

12

045-Una nit 1-318

21/10/09

21:15

Página 13

Bé, ¿t’ho continuo explicant o ho deixo córrer? D’acord, d’acord. Estem tots dos sols, nus. Jo no em veig, tot i que sé que hi sóc i els meus sentiments tenen una intensitat que —t’ho asseguro— la vida real mai no em proporciona. A ell el noto —ja t’ho he dit— i, tanmateix, no en distingueixo més que ombres. Noto el seu alè càlid i humit al costat del coll quan em parla xiuxiuejant, més per l’emoció continguda que pel risc de ser descoberts.

Noto les seves mans que em recorren el cos i exploren territoris encara verges. Noto l’escalfor de la seva pell enganxada a la meva. Però, sobretot, noto la meva pròpia excitació en anticipar un plaer desconegut —com a mínim pel que fa a la seva magnitud. No sé si m’explico. És... és com un terratrèmol de 8,9 a l’escala de Richter...

No! No exagero en absolut! T’ho pots creure: desperta, mai no he viscut una commoció d’aquest calibre. És clar que l’Albert mai no m’ha acariciat d’aquesta manera, ni m’ha llepat cada trosset de pell per molt amagat que estigui, ni ha acceptat que jo el cavalqui, ni ha expressat plaer gairebé perdent el control... ¿Que si l’hi he dit? Bé, alguna vegada ho vaig intentar, però va resultar contraproduent: parlar-ne l’inhibia encara més. Ara ja fa moltíssim temps que no comentem cap dificultat.

He acabat incorporant els seus hàbits; he fet una adaptació... prou afortunada, diria.

Ja va, ja va. No t’impacientis, filla, que ja gairebé estic.

Aleshores, em desperto. Just quan estic a punt, ¿m’explico? Terrible! Noto com el cos se’m contrau, tinc les cames tenses, les puntes dels peus pressionen cap avall, el cor em batega molt més de pressa, se m’accelera la respiració, noto el rostre congestionat...

13

045-Una nit 1-318

21/10/09

21:15

Página 14

Ai, la maleïda cançó! ¿La sents? No saps com l’odio.

Fins i tot en ple mes de gener, amb les finestres tancades, no aconsegueixo deslliurar-me’n...

Anoche soñé contigo, soñé una cosa bonita, qué cosa maravillosa, ¡ay! Cosita linda, mamá.

Soñaba, soñaba que me querías, soñaba que me besabas y que en tus brazos dormía. ¡Ay! Cosita linda, mamá.

Soñaba, soñaba que me querías, soñaba que me besabas, y que en tus brazos dormía. ¡Ay! Cosita linda, mamá.

Chiquita, qué lindo tu cuerpecito, bailando este meneíto, yo sé que tú me dirás: Ay, merecumbé pa’ bailar.

Divina. He estat divina, com sempre, em diuen. I a mi, tanmateix, no em costa gens gronxar-me al compàs de la música. Només m’he de deixar portar... Deu ser que he nascut per a això, que porto el ball a la sang, vaja. Sempre he sabut que aquest era el meu destí. Tants anys sospirant perquè un productor em descobrís i, mira, tu, només 14

045-Una nit 1-318

21/10/09

21:15

Página 15

d’aparèixer a «Vostè és la nostra estrella», bingo! Em contracten com a ballarina principal per a aquesta coreografia. Ostres, quanta raó tenia la Florita...! Pobra, vinga insistir: que si truca al concurs, que si qui sap si aquesta serà l’oportunitat de la teva vida, que si amb la gràcia que tens per moure’t, que si això, que si allò... I jo, com una bleda, sense decidir-me. Fa temps que li hauria hagut de fer cas!

I el teatre sempre ple. Em diuen que gràcies a mi. No n’hi deu haver per tant, ¿oi?, els responc. Que les altres de la companyia, encara que no siguin les estrelles, també posen el seu granet de sorra, ¿oi, tu? Ai, quines ganes d’entrar al camerino i asseure’m una estona! Em fa mal fins i tot l’ànima, de tant ballar... Uf! Quin descans! Ostres, maleïdes sabates. I el cas és que són fantàstiques, fantàstiques. Amb aquest taló d’agulla, tan prim, tan alt... Que guapa que estic quan m’hi enfilo! I molt esvelta, on vas a parar. Tot i que no sigui el calçat més còmode per anar fent cabrioles a dalt d’un escenari...

Flors, flors, flors... Ostres! Més que un camerino sembla una floristeria, em deixa anar amb enveja l’Àngels, les poques vegades que aconsegueix venir fins al teatre. Com és el seu Pep, sempre lligant-la a casa... L’Àngels té més raó que un sant... Roses vermelles, tulipes grogues —un que no sap que aquest és el color de la mala sort; nen, treu-les d’aquí!—, gessamins blaus, orquídies blanques... I un munt de targes... Tantes com rams, és clar. I tantes com admiradors.

Esmeralda... El que he trigat a acostumar-me al meu nom artístic... Al productor no li semblava que Mari Loli o Lolín o Lola o Dolores tinguessin cap ganxo, o sigui que Esmeralda. Esmeralda, és vostè la dona de la meva 15

045-Una nit 1-318

21/10/09

21:15

Página 16

vida. Les meves nits són plenes de somnis en els quals vostè balla només per a mi. Que fi, l’home! Esmeralda, per un petó teu, donaria tota la meva vida. Que poètic!

Que bé que parlen alguns o, més ben dit, que bé que escriuen! Esmeralda, no faig res més que pensar en tu. La meva existència només tindrà sentit si em reps al teu camerino, si em permets besar-te la punta dels dits. Esmeralda, atén els meus precs, si no em trauré la vida.

Que dramàtic! No voldria ser responsable de la mort de cap home...

Ah, però aquesta...! Aquesta és la que m’importa de debò. La seva. Esmeralda, joia de la meva vida, en posaré una a la teva. Perdéu! Quina pedrassa! Li deu haver costat una fortuna... Ostres! Sí que m’estima... Quin cel d’home...! I tan guapo, tan tendre, tan afectuós, que gairebé, gairebé no sembla real. Quin anell tan diví! Quin gust que té per a tot. A més, em dóna tots els capricis.

Llum de la meva vida, m’anomena. I tant li fa aquella llarga filera d’admiradors. Al contrari, jo diria que li agrada. Se sent més important perquè el prefereixo als altres. Mira que ets pàmfila!, em diu l’Estrella quan em veu bavejant per ell. Ja hi tornes, amb l’amor. Tu no tens remei. Deixa’t estimar per tots, dona. ¿Per què n’has de triar un podent-t’ho fer amb tants? Ai!, però l’amor és l’amor, li dic jo.

Au, nen, porta’m una copa de xampany mentre em retoco el maquillatge, que ja queda poc per al número següent. Ai, em torna boja, aquesta beguda! Cada nit me’n prenc la meva copeta, no com abans, que només molt de tant en tant em podia donar el gran gust... Que sí, que ja vinc, que em maquillo una mica. A veure, pintar 16

045-Una nit 1-318

21/10/09

21:15

Página 17

els llavis... la brotxa amb les pólvores per matar la brillantor de la pell... Sí, estic bé. Que sí, que ja he sentit el timbre. Ja vinc!

Ja viiiiiiiiiiiiinc, Ana Belén! No cridis, que la mama ja ve, que despertaràs la pobra Maria. Collons!, amb la maleïda gossa, una mica més i caic per culpa seva. Fora d’aquí, quisso, que em tens fins al capdamunt, caram!

A veure, ¿què li passa, a la meva nena? Explica-l’hi a la mama.

17

045-Una nit 1-318

21/10/09

21:15

Pรกgina 18