Connectivitat ecologica: elements teorics, determinacio i aplicacio

Documents de Recerca

13

El consell està integrat per persones de reconegut prestigi i representativitat social i exerceix les seves funcions en el marc dels principis establerts als instruments internacionals sobre sostenibilitat i dels que recull l’Agenda 21 de Catalunya.

Concretament, el CADS assessora el Govern sobre les directrius generals, els projectes normatius i els instruments de planificació territorial i sectorial amb repercussions sobre el desenvolupament sostenible.

De la mateixa manera, el CADS vol contribuir a la reflexió sobre les condicions que fan possible que la cultura de la sostenibilitat impregni la societat catalana i el procés de presa de decisions, per tal que la sostenibilitat esdevingui un element bàsic del capital social del nostre país. En aquest sentit, pot proposar mesures d’informació, i recerca per tal de promoure la implicació, la conscienciació i la sensibilització social en la protecció i millora de l’entorn i la qualitat de vida dels ciutadans.

En aquest context, el CADS té una línia pròpia de recerca que es concreta en l’elaboració d’estudis propis en l’àmbit del desenvolupament sostenible. Amb la voluntat de presentar a la societat catalana les principals conclusions de cadascun d’ells, el CADS disposa de la col·lecció Documents de Recerca, en la qual publica un resum de cadascun dels estudis elaborats.

9 788439 376859

Connectivitat ecològica: elements teòrics, determinació i aplicació

El Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Cata­lunya (CADS) és un òrgan de participació, de consulta i d’assessorament del Govern de la Generalitat En relació amb les polítiques i actuacions que tinguin incidència sobre el desenvolupament sostenible.

Connectivitat ecològica: elements teòrics, determinació i aplicació Importància de la connectivitat ecològica com a instrument de preservació de l’entorn i d’ordenació del territori a Catalunya

Xavier Mayor Farguell

Generalitat de Catalunya Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible

Documents de Recerca

13

Connectivitat ecològica: elements teòrics, determinació i aplicació.

Importància de la connectivitat ecològica com a instrument de preservació de l’entorn i d’ordenació del territori a Catalunya Xavier Mayor Farguell Assistència tècnica: Jordi Oliver i Solà. Ambientòleg. Màster en Anàlisi del Medi Natu­ral. Desenvolupament de continguts i gràfics. Suport acadèmic. Re­ visió del text.

Equip participant: Ricard Belmonte Zamora. Màster en Ecologia. Desenvolu­ pament d’estudis de connectivitat ecològica entre espais protegits, en planeja­ ment territorial i urbanístic a diferents escales d’aproximació. Roser Pont Vilalta.

Ambientòloga. Determinació de la connectivitat ecològica a l’Alt Penedès. De­ senvolupament de l’Índex de qualitat de vora. Anna Torres Delgado. Ambientò­ loga. Desenvolupament de la connectivitat ecològica aplicada al planejament municipal i en espais fluvials. Júlia Barba Miralpeix. Ambientòloga. Desenvolu­ pament de la connectivitat ecològica aplicada al planejament municipal.

BIBLIOTECA DE CATALUNYA. DADES CIP Mayor Farguell, Xavier Connectivitat ecològica : elements teòrics, determinació i aplicació : importància de la connectivitat ecològica com a instrument de preservació de l’entorn i d’ordenació del territori a Catalunya. ­(Documents de recerca ; 13) Bibliografia ISBN 978-84-393-7685-9 I. Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (Catalunya) II. Títol III. Col·lecció: Documents de recerca ; 13 1. Connectivitat ecològica 2. Connectivitat ecològica -­ Catalunya 504(467.1)

© Generalitat de Catalunya, 2008 Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS) http://www.cat-sostenible.org gener de 2008 Edició: Joan-Maria Romaní Tiratge: 750 exemplars Impressió i maquetació: El Tinter, sal (empresa certificada ISO 9001, ISO 14001 i EMAS) Dipòsit legal: B-11.692-2008 ISBN: 978-84-393-7685-9 El Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible no comparteix necessàriament les opinions expres­sades pels autors d’aquesta publicació.

g Agraïments

Aquest document és de fet un recull i destil·lat dels treballs elaborats durant els anys que he dedicat a la connectivitat ecològica. La major part del coneixement s’ha generat des del modest estudi professional que dirigeixo. Per tant, vull agrair profundament als companys de l’estudi la seva col·laboració, aportació, suport i dedicació més enllà dels objectius estrictes dels treballs que hem realitzat. També el suport que això ha comportat en la tasca docent i pedagògica paral·lela que, amb l’objectiu de transmetre aquest coneixement, he procurat fer. Aquest document és la síntesi de tot aquest esforç conjunt.

Vull donar les gràcies explícitament a algunes persones que han estat claus en aquest recorregut. Primer a en Xavier Carceller, per haver-me encarregat l’inici i orientació de l’estratègia i aproximació a la connectivitat ecològica que s’ha desenvolupat a Catalunya en aquests anys. També a en Richard Forman per haver pogut aprendre d’ell molts aspectes de la comprensió dels territoris en clau ecològica. I a en Ricard Belmonte per ser un col·laborador, crític i abnegat, en el desenvolupament i maduració d’aquests bagatge de coneixement.

Per part del Consell Assessor del Desenvolupament Sostenible de Catalunya (CADS), vull agrair a l’Arnau Queralt que acollís i promogués inicialment la idea de fer aquest document. A en Jordi Padrós el seguiment, col·laboració i aportacions al llarg de l’encàrrec. A en Joan Roca, Director del CADS, per pensar que aquest és un coneixement valuós i que calia materialitzar-lo. Al Dr. Josep Peñuelas, Conseller del CADS, la seva revisió i aportacions per a la millora substancial del text. Al Dr. Martí Boada –bon amic– he d’agrair les seves precisions i apor­tacions, però molt especialment el tracte personal i professional que sempre m’ha donat. Cal també fer un agraïment general als Consellers del CADS per valorar positivament la possibilitat de fer aquest document.

Finalment, m’agradaria fer un reconeixement genèric a tots aquells i aquelles que d’alguna manera han contribuït o m’han ajudat en aquesta tasca. Com el recorregut fins a arribar a aquest text ha estat llarg no voldria deixar d’esmentar ningú. Qualsevol que llegint aquestes línies se senti al·ludit sàpiga que li estic especialment agraït.

3

g Sumari

Agraïments.............................................................................................

3

Comentari inicial de l’autor.......................................................................

9

1. Introducció.......................................................................................

11

2. Objectiu............................................................................................

13

3. Elements de comprensió...................................................................

3.1. El moviment: un fet essencial de la vida....................................

3.2. La ecologia una disciplina bàsica per a la interpretació.............

3.3. Els principis essencials.............................................................

3.3.1. Principi d’igualtat de valor d’espècies i sistemes............

3.3.2. Principi de la complexitat intrínseca dels processos vitals..............................................................................

3.3.3. Principi de l’espai comú i de la inexistència dels límits.....

3.3.4. Principi de la interacció permanent................................

3.3.5. Principi del canvi permanent..........................................

3.3.6. Principi d’integració de l’espècie humana a l’entorn.......

3.4. Una perspectiva teòrica històrica..............................................

15 15 16 16 17

4.

23 23 24

Principis teòrics i bases ecològiques.................................................

4.1. Definició de connectivitat ecològica..........................................

4.2. Territoris continus i territoris mosaics.........................................

4.3. Nivells de connectivitat: sistèmica, poblacional, individual, genètica....................................................................................

4.4. La connectivitat ecològica un succés probable.........................

4.5. Espècies i connectivitat ecològica.............................................

4.6. Dimensions de la connectivitat ecològica..................................

4.6.1. Permeabilitat ecològica..................................................

4.6.2. Efecte de barrera ecològica...........................................

4.6.3. Temps...........................................................................

4.7. Paradoxa del connector-barrera................................................

4.8. Tipologia de connexions ecològiques.......................................

4.8.1. Connexions ecològiques terrestres................................

4.8.2. Connexions ecològiques contínues................................

4.8.3. Connexions ecològiques discontínues...........................

4.8.4. Connexions ecològiques marines..................................

4.8.5. Connexions ecològiques fluvials....................................

4.8.6. Connexions ecològiques accidentals.............................

17 18 18 18 19 19

24 25 26 28 29 30 31 32 33 33 34 35 36 37 38 5

4.8.7. Connectivitat ecològica induïda.....................................

4.8.8. Connectivitat ecològica i paisatge..................................

4.8.9. Connectivitat ecològica i fauna......................................

4.8.10. Connectivitat ecològica antròpica..................................

4.8.11. Connectivitat ecològica i fronteres.................................

38 39 40 40 41

5. Importància i aplicació de la connectivitat ecològica.......................... 45 5.1. Canvis en la perspectiva de la preservació de l’entorn.............. 45 5.2. Què significa preservar l’entorn?............................................... 46 6. Connectivitat ecològica i conservació de la natura.............................

6.1. Connectivitat ecològica i estratègies de preservació de l’entorn................................................................................

6.2. Dels corredors biològics als connectors ecològics....................

6.3. Sistema internodal de connexions ecològiques.........................

6.4. Protecció específica d’espècies i ecosistemes amenaçats........

6.5. Connectivitat ecològica entre espais protegits..........................

6.6. Connectivitat ecològica en espais protegits contigus................

6.7. Connectivitat ecològica interna en espais protegits...................

6.8. Connectivitat ecològica en la matriu territorial...........................

6.9. Espais de connectivitat ecològica local.....................................

49 51 54 56 57 58 59 59 60 61

7. Connectivitat ecològica i planificació i ordenació territorial................. 63 7.1. Connectivitat ecològica: una eina útil per fer planejament.......... 63 7.2. La lògica de la connectivitat: un avenç en la interpretació de la complexitat...................................................................... 65 8. Adopció i evolució del model de connectivitat ecològica a Catalunya... 67 9. Determinació i delimitació de connectors ecològics...........................

9.1. Criteris de determinació i delimitació de connectors ecològics...

9.2. Sistemes de connexió ecològica...............................................

9.3. Establiment de l’àmbit d’estudi.................................................

9.4. Elements de permeabilitat ecològica.........................................

9.4.1. Elements intrínsecs de permeabilitat ecològica..............

9.4.2. Elements extrínsecs de permeabilitat ecològica.............

9.4.3. Índexs de permeabilitat ecològica..................................

9.5. Elements amb efecte de barrera...............................................

9.5.1. Principals elements amb efecte de barrera....................

9.5.2. Espais urbans................................................................

9.5.3. Efectes de grandària dels espais urbans........................

9.5.4. Continus urbans............................................................

9.5.5. Mesures d’evitació de continus urbans: discontinuïtat,

perímetres, disposició....................................................

9.5.6. Xarxa viària....................................................................

9.5.7. Potència fragmentadora de les vies...............................

6

73 73 75 76 76 76 79 80 81 81 82 83 84 84 86 86

9.5.8. Permeabilitat d’entorn de les vies..................................

9.5.9. Permeabilitat de vora de les vies....................................

9.5.10. Índex de Qualitat de la Vora de les Carreteres (QVC)......

9.5.11. Càlcul de l’índex QVC....................................................

9.5.12. Mesures de repermeabilització de vies de comunicació...

9.5.13. Moviments longitudinals paral·lels a les vies...................

9.6. Determinació de connectors ecològics.....................................

9.7. Els SIG com a eina d’orientació................................................

9.8. Importància del reconeixement de camp com a eina de decisió.................................................................................

9.9. Eixos de connexió ecològica.....................................................

9.10. Delimitació de connectors ecològics.........................................

9.11. Categorització de connectors ecològics...................................

88 93 97 100 104 104 105 105 106 107 109 111

10. Indicadors de connectivitat ecològica................................................ 115 11. Propostes de recerca de futur........................................................... 119 12. Comentari final: el model bàsic de tractament ecològic de la matriu territorial........................................................................................... 123 Acrònims i paraules clau......................................................................... 127 Bibliografia.............................................................................................. 131 Índex de figures...................................................................................... 139 Publicacions del CADS........................................................................... 141

7

g Comentari inicial de l’autor

Fa uns anys, i com a tècnic de l’aleshores Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya, s’em van encarregar el desenvolupament d’una línia de treball per a l’establiment de la connectivitat ecològica entre els espais del Pla d’Espais d‘Interès Natural que configuraven el conjunt d’espais protegits de Catalunya. Parlàvem llavors de connectivitat ecològica tot i que sa­bíem que un terme més adient pel que ens interessava treballar seria el de connexitat ecològica (connexitat: propietat de ser connex). Segurament per la connotació erudita del terme i una certa dificultat per assimilar-ho a alguna cosa més propera i no tant tècnica, vam decidir no canviar el terme que veníem emprant ja que ens va semblar més amable, planer i entenedor.

Una altra aportació a la terminologia, i que està fent molta fortuna a Catalunya, va ser la de diferenciar estratègicament des d’un inici els corredors biològics dels connectors ecològics. La distinció no era gratuïta. Fins el moment els cor­ redors biològics (biological corridors, així s’anomenaven més concretament) eren instruments de gestió de determinada fauna, com per exemple grans car­nívors (Schmidt et al., 1997; Carroll et al., 2001; Comiskey et al., 2002) que so­vint estaven en situació vulnerable o eren dels anomenats emblemàtics (Flag species). Els corredors biològics tenien la característica de procurar garantir els desplaçaments d’una espècie concreta. En ser espais de connexió uniespecífica, o com a molt de determinats taxons, quedava clar que no era allò el que en aquell moment ens preocupava. A més, la paraula corredor no té definició en el sentit que ens podria interessar. Entre les definicions possibles de corredor la que s’avé més a la determinació d’espais de connectivitat ecològica, però que és clarament insuficient, és la que defineix un corredor com una franja de territori en termes geopolítics. En canvi, la paraula connector es defineix com allò que serveix per connectar, que és precisament el que preteníem.

En definitiva, connectar significa unir o enllaçar.

El nostre objectiu era el de garantir la connectivitat ecològica entre els espais protegits de Catalunya, i això ens portava a considerar la connexió ecològica de moltes espècies, potencialment totes les de Catalunya. Això era així pel canvi, llavors relativament recent, en els objectius de protecció de la natura, ja que des de 1992, a partir del Conveni de la Diversitat Biològica, s’havien centrat clarament en la protecció de la diversitat ecològica, és a dir en el conjunt de les espècies. Un principi d’igualtat de les espècies s’havia per fi imposat i es reconeixia el valor patrimonial de cadascuna d’elles. Això posava al conservacionisme clàssic substancialment en entredit.

9

En definitiva, emprar l’expressió connector ecològic en comptes de la de cor­ redor biològic no ha estat un simple matís de terminologia. Ha estat la conseqüència d’una comprensió diferent i més sòlida, més consistent, més complexa de la connectivitat ecològica. Un canvi important que ens ha permès avançar en plantejaments de conservació de la natura però també d’ordenació del territori en el que probablement hagi estat el salt de qualitat més important que s’hagi fet des de fa decennis en aquesta matèria.

10

g 1. Introducció

L’any 1992, la Cimera de la Terra a Rio de Janeiro va significar un punt d’inflexió en les bases conceptuals sobre el tractament de l’entorn, i va aportar una inno­ vadora visió més consistent amb la teoria ecològica i molt més estratègica que les preexistents. Una visió que està servint per generar més sòlides aproximacions als problemes ambientals, i encara més als de tractament de l’entorn. El canvi és substancial i, per fer-ho entenedor, estem passant de la defensa d’es­ pè­cies emblemàtiques i valors singulars a tenir cura del conjunt d’elements i pro­cessos ecològics, avui concebuda com a planificació estratègica de l’entorn.

Aquestes visions que sorgeixen als anys 80 i es consoliden en l’Estratègia Mun­ dial per a la Conservació (UICN, 1980), acaben de consolidar-se amb l’aprovació i signatura del Conveni de la Diversitat Biològica (CNUMAD, 1992).

El sentit de mantenir la diversitat ecològica és el de preservar un valor patri­ monial únic i insubstituïble i, per tant, d’usos en el futur. La seva conservació té com a un dels reptes més importants el d’establir un sistema d’espais protegits –entesos com a estructures complexes immerses en matrius territorials més àmplies i sotmeses a una dinàmica evolutiva constant– en una xarxa territorial contínua. Els estudis de connectivitat ecològica es desenvolupen amb l’objectiu de garantir un cert nivell d’interconnexió entre aquestes àrees d’interès natural.

Abordar aquesta problemàtica a partir de la connectivitat ecològica permet establir el problema en una dimensió tal que, sense haver de tenir un coneixement molt exhaustiu dels elements i processos ecològics, permet superar els plantejaments de models discrets d’espais protegits i, sobretot, abordar amb consistència la preservació in situ de la biodiversitat, amb el propòsit d’aturarne les pèrdues. Per tot això, la consideració d’espais connectors, la integració de les polítiques discretes de conservació de l’entorn en aquelles d’abast ter­ ritorial global és, probablement, un dels salts qualitatius més importants i clau que s’hagi plantejat des de fa temps en termes de planificació i ordenació conjunta del territori.

La connectivitat ecològica proveeix una visió i una lògica d’entendre el territori que fins avui no s’havia explorat i, per tant, proveeix d’arguments més complets per emprendre polítiques sostenibles d’ordenació del territori. Les espècies en determinats territoris avui dia conviuen amb una realitat econòmica i social diferent. Una realitat que ha transformat el medi profundament, i ho ha fet amb especial intensitat en els darrers decennis. Això ha comportat canvis que tenen 11

repercussió sobre l’entorn i que avui en dia comprometen, i cada vegada més, els valors naturals, que són valors de tots i per a tots. I avui reconeixem que, des de la millor comprensió sobre com funciona la natura, tenim responsabilitat sobre com tractar el nostre entorn per tal de conservar-lo. Conseqüentment, establir i considerar adequadament els espais de connexió ecològica entre ells n’augmenta els seus valors, i a més assegura la salut de les poblacions implicades. Però encara més, ens ajuda a planificar i ordenar millor el territori sobre innovadores bases de comprensió de la natura.

Aquest text, en si mateix, posa de relleu l’interès cada cop més creixent vers els temes ambientals relacionats amb la planificació i l’ordenació del territori. També s’hi fa constar que aquests aspectes són abordables, que enriqueixen plantejaments anteriors, que són útils i aplicables i que són, no exclusivament però en molt alta mesura, beneficiosos per a nosaltres. I ho són sobre plantejaments que encaixen en una elevada comprensió de la idea de la sostenibilitat, que considera la igualtat i el respecte a la diversitat dels valors econòmics, socials i culturals, així com els ambientals.

Aquest document s’ha realitzat amb la informació i l’experiència disponible i acumulada per l’autor i col·laboradors en els darrers anys. Tanmateix, no ho sabem tot. En els propers anys caldrà millorar i madurar l’àrea de coneixement que s’ocupa de la connectivitat ecològica.

Ens trobem davant una nova aproximació a la comprensió dels territoris i, per tant, davant l’oportunitat de poder orientar millor les nostres accions territorials.

La connectivitat ecològica, expressió dels processos ecològics lligats al moviment de les espècies, és un instrument especialment útil per tal d’assegurar la permanència de la diversitat ecològica sense haver de renunciar al nostre benestar. I val a dir que el moviment de les espècies no és qualsevol cosa. Totes les espècies es mouen. Es mouen els seus individus i es mouen les seves poblacions. Ho fan ràpidament o lentament, però és mouen. La vida és moviment, i sense moviment no hi ha vida. No podríem explicar els territoris que hem trobat sense aquesta característica essencial de la vida: el canvi.

12

g 2. Objectiu

L’objectiu d’aquest document és el de proveir un text que faci un recull de les bases conceptuals i teòriques en relació amb el desenvolupament ac­tual d’una nova disciplina del coneixement de l’ecologia: la connectivitat ecològica. Alhora també pretén determinar quina és la importància estratègica de considerar la connectivitat ecològica com un instrument útil tant per a la conser­vació in situ de la biodiversitat com per ordenar el territori amb criteris de sostenibilitat.

13

g 3. Elements de comprensió

En aquest apartat desenvoluparem diversos elements teòrics per a la millor comprensió de l’abast conceptual i l’adient interpretació dels diferents aspectes relacionats amb la connectivitat ecològica.

3.1. El moviment: un fet essencial de la vida La vida es caracteritza, entre altres coses, pel moviment. Un moviment que es dóna a través d’un medi, substrat o territori i que es realitza de moltes maneres. El moviment és acció i interacció de les diferents espècies presents en un medi determinat. Un medi on cada espècie actua segons el seu programa vital bàsic a partir d’una base genètica i innata, i en alguns casos també amb pautes de conducta adquirides. On es presenta un quasi impredictible ventall de situacions possibles tant d’acció com d’interacció, en multitud de processos lligats a la probabilitat. Per tant, el moviment d’un conjunt d’espècies té un cert nivell de predictibilitat, però és relativament baix.

Un fet important és que el moviment, l’acció i la interacció són canvis en els sistemes, i aquests canvis són oportunitats per a les espècies, les pobla­cions i els individus. Podem considerar que tota espècie o població té en el movi­ ment un caràcter biològic intrínsec que li confereix enormes possibilitats de realitzar el seu cicle vital. La seva permanència té en el moviment una base important. Tanmateix, les diferències en el moviment de les espècies són im­ menses. Des d’espècies que mouen les seves poblacions de manera extremadament lenta a aquelles que les mouen de manera ràpida. De les que només es mouen petites unitats de distància a aquelles que recorren llargues distàncies. Totes es mouen, però la intensitat i freqüència del moviment és molt diversa.

Per tant, avui sabem que garantir el moviment és garantir un procés ecològic indispensable. També, que no és possible ni té sentit dirigir aquest moviment, que es donarà o no, i que no podem establir ni com, ni quan, ni de quina manera, ni quines espècies afectarà. Sabem que hi és, i que és molt important, però ni el podem ni l’hem de controlar. Qualsevol acció en favor del moviment d’una espècie pot provocar un perjudici a una altra.

15

3.2. L’ecologia, una disciplina bàsica per a la interpretació El desconeixement en relació amb què és i com funciona la natura ve de lluny.

Tanmateix, avui en tenim un grau de coneixement molt apreciable. Aquest coneixement prové de l’evolució i desenvolupament de l’ecologia com a disciplina científica. L’ecologia és una disciplina central de la biologia. És precisament a causa de la complexitat de la vida, que les disciplines de la biologia són moltes, i cadascuna un univers de coneixements i possibilitats. De fet, podríem dir que l’ecologia és la disciplina que integra totes les altres disciplines de la biologia.

Si més no, és la que ens acosta més a la realitat de com funciona la vida en conjunt.

Efectivament, l’ecologia és una branca de la ciència de la biologia relativament jove i força complexa. En aquests anys l’ecologia ha establert i madurat una important base teòrica, sòlida i consistent, que ens permet interpretar millor que mai com funciona la natura, i conseqüentment, el territori (Margalef, 1982; Begon, Harper i Townsend, 1988). L’ecologia és bàsica per poder entendre la gran dificultat que suposa comprendre l’origen, composició i funcionament d’això que en diem natura, és a dir, l’entorn. És per això que l’ecologia és una eina molt útil per prendre decisions pel que fa a l’entorn, o si es vol, pel que fa al territori.

En aquest sentit, tot i l’aportació que el coneixement ecològic pot fer en relació amb el millor tractament ambiental del territori, és només recentment que s’ha tingut especialment en compte aquest coneixement en l’activitat decisòria habitual. Conseqüentment, cal que aquells professionals implicats en el desenvolupament i determinació de la connectivitat ecològica tinguin un bon i actualitzat coneixement de la teoria ecològica aplicada a la connectivitat ecològica, sense que això signifiqui que n’hagin de ser experts. En aquest mateix sentit fóra bo que en el temps es consolidés un cos sòlid i estable de professionals especialistes en aquesta matèria per poder contribuir a una millor concreció de les nostres accions sobre l’entorn.

Cal entendre que omplir de contingut ecològic els nostres plans i projectes és procurar el millor tractament de l’entorn. Precisament part del repte amb què ens hem d’enfrontar és procurar superar aquesta mancança i introduir amb força i de­ terminació les prescripcions que, sorgint d’una base ecològica sòlida, guiïn millor les nostres accions sobre el territori també pel que fa als aspectes ambientals.

3.3. Els principis essencials Els criteris i principis més rellevants que seguidament es comentaran s’han d’entendre com aquells que, segons el parer dels autors, ens ajuden a entendre i a actuar enfront de la preservació de l’entorn. Per abordar amb solidesa el 16

concepte de connectivitat ecològica és important establir un seguit de principis essencials que són determinants i ineludibles per a la seva millor comprensió (Mayor, 2003). Són els que encapçalen els apartats següents: 3.3.1. Principi d’igualtat de valor d’espècies i sistemes Tot i que des d’un inici la preocupació per les espècies i els sistemes ecològics es va centrar principalment en determinades espècies i sistemes molt concrets, és de fet obvi que totes les espècies i tots els ecosistemes són un patrimoni únic i no repetible, i que en aquest sentit totes les espècies i les relacions que mantenen amb el medi i entre elles són igualment importants. Tota una altra cosa és reconèixer que hi ha espècies o sistemes que es troben en situació desfavorable o que han esdevingut vulnerables, bé per la seva pròpia realitat biològica bé perquè se’ls ha pertorbat o afectat les poblacions o els hàbitats, la qual cosa fa que requereixin una observació especial.

3.3.2. Principi de la complexitat intrínseca dels processos vitals Per entendre la complexitat dels processos vitals disposem d’un interessant símil que van proposar els ecòlegs Begon, Harper i Towsend (1988) amb finalitat il·lustrativa. Si ens fixem en la taula periòdica dels elements ens adonem que només cent divuit elements donen infinites possibilitats de combinació entre ells, que tenen com a resultat tot el que veiem. Aquests elements es com­ binen de maneres diferents i complexes, i interaccionen entre ells en quantitats i resultats diferents. Ho fan a partir del fet de tenir unes qualitats determinades i relativament estables (un pes, una massa, una càrrega etc.). La predictibilitat de les seves combinacions és elevada, i encara més si coneixem les circumstàncies ambientals en què es donen: temperatura, pressió, humitat, etc.

Pel que fa a l’Ecologia, el 1995 el Global Biodiversity Assessment realitzat pel Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (UNEP) va revelar el poc que coneixem sobre la diversitat biològica als nivells ecosistèmic, d’espècie i ge­ nètic (Heywood, 1995). El document estimava el nombre total d’espècies, amb una incertesa d’un ordre de magnitud, en 13 milions d’espècies, de les quals només el 13% han estat descrites científicament, és a dir, aproximadament 1,7 milions.

Aquestes espècies conegudes (vol dir inventariades, no ben bé conegudes), estableixen entre elles tota mena de relacions en l’espai i en el temps, relacions que varien d’intensitat, i totes sotmeses a canvis ambientals constants. I, per si fos poca aquesta complexitat, les espècies estan en un procés constant de canvi, i d’evolució. Els mestres referits comenten sàviament que A diferència 17

del que succeeix amb altres ciències, la matèria d’estudi de l’ecologia resulta evident per a tothom... I asseguren més endavant: l’ecologia presenta així la característica de veure’s confrontada amb la singularitat: milions d’espècies diferents, incomptables bilions d’individus genèticament diferents. Tots ells viuen i s’influeixen mútuament en un món variat i sempre en canvi.

Ens podem imaginar el que suposaria per als físics i els químics que la taula periòdica dels elements tingués milions d’elements i que canviessin contínuament part de les seves propietats o si a força de la gravetat variés d’intensitat sense una pauta concreta? Aquesta és, senzillament, la complexitat que aborda l’ecologia. A més els referits autors comentaven que els nostres intents per comprendre el funcionament del món natural complex impliquen una simplifi­ cació. I continuaven dient: el món real no és així, però tot intent de registrar-lo amb tota la seva complexitat pot no arribar a descobrir els principis i normes que el regeixen. Per tant, només entenent la complexitat de la natura en podem extraure idees simples però a l’hora consistents, que ens permetin projectar accions coherents i ben fonamentades.

3.3.3. Principi de l’espai comú i de la inexistència dels límits El que anomenem entorn és un espai comú en el qual les espècies presents aprofiten les condicions ambientals i els recursos ecològics i en el qual interactuen directament o indirecta amb una munió d’espècies de tota mena. En ell les estructures i els processos, especialment, en general no tenen límits clars.

Aquest principi, doncs, estableix la importància dels gradients ambientals més que de les fronteres. Per tant, a l’hora entendre i tractar l’entorn cal tenir sempre present un criteri d’inexistència de límits reals.

3.3.4. Principi de la interacció permanent La interacció amb altres espècies i el medi és permanent i obligatòria, i una de les característiques intrínseques dels processos vitals. Potser no som gaire conscients d’aquest fet, però les activitats de les espècies es basen en la interacció entre elles i entre el món que les envolta. Això és així en major o menor grau i intensitat per a totes les espècies, també per a la nostra.

3.3.5. Principi del canvi permanent Quan parlem de preservar l’entorn, la idea i tendència generalitzada és la de pensar en mantenir les coses tal i com estan. En certa forma, la de congelar el moment. Aquesta visió és del tot contradictòria amb la realitat. Probablement, 18

res del que es pugui dir sobre la vida té tanta transcendència com el canvi. La vida precisament és canvi. Grans i petits canvis, continuats o discontinus, sobtats o molt lents, predictibles o totalment impredictibles. En aquest procés vital hi ha pèrdues: els individus, les poblacions, fins i tot les espècies, desapareixen en processos en els quals no intervenim. No hi ha control sobre això.

3.3.6. Principi d’integració de l’espècie humana a l’entorn Aquest principi, que ratlla l’obvietat, malauradament no ha estat aplicat pràcticament mai. És un principi bàsic i alhora estratègic perquè reconeix la inequívoca naturalesa de la relació existent entre l’espècie humana i el seu entorn: només n’és una peça més. Per tant, potser no sabem prou bé qui som, però sí què som en el context de la vida. És fonamental que entenguem que som peces d’aquest entorn. Hem d’entendre que hi estem inclosos, que nosaltres, les nostres activitats, i les nostres perspectives en formem part. Sentir-nos i ser més conscients de la nostra pròpia naturalesa ens posa davant de la realitat: haver-nos de preocupar de com hem d’interactuar amb el medi circumdant.

Això vol dir com ens relacionem amb les altres espècies ara presents, com utilit­ zarem els recursos disponibles, i com tractem l’entorn.

3.4. Una perspectiva teòrica històrica La societat humana occidental, tal i com l’anomenem actualment, ha viscut sense un interès especial per la natura durant segles. No deixa de tenir un cert to dramàtic que no fos fins fa relativament molt pocs anys que amb l’aparició de les teories sobre el origen de les espècies de Darwin i Wallace a meitat del segle XIX, s’establís un nou punt de partida. Però no va ser fins ben entrat el se­gle XX que les seves teories van començar a amarar el pensament intel·lectual. El desconeixement de la natura ha estat enorme durant segles i ens ha deixat una herència, encara no superada, de gran desconeixement i desencaix.

Amb tot, ben entrat el segle XX apareix una inicial preocupació sobre la preservació de l’entorn en forma de conservació de paratges i paisatges per la seva estètica, grandiositat i majestuositat, més pròpies del pensament de l’època.

Més endavant, aprofundint en el coneixement de la natura (els éssers vius, la seva biologia, la seva ecologia) ens adonàrem del nostre impacte sobre algunes espècies i ecosistemes. Un impacte que augmentà substancialment amb l’augment en la nostra habilitat i capacitat per utilitzar l’energia i paral·lelament a l’increment de la població.

Arran d’això els problemes per a algunes espècies i sistemes van començar a ser més importants. D’aquí sorgí una conservació de la natura que és basà en 19

la protecció d’espècies ecològicament rares o emblemàtiques. Es va començar a imposar una visió de la natura sobretot emocional. Si més no, això és el que va transcendir al públic en general. Per a alguns va ser un estímul de la sensibilitat, que va portar a desenvolupar moviments socials sensibles (de vegades poc fonamentats i informats) davant la situació desfavorable d’aquests elements biològics. Així sorgiren els moviments naturalistes (de caràcter més altruista) i els ecologistes (a Europa de caràcter marcadament polític). Molts especialistes tenien present aquest biaix a l’hora d’entendre la natura, però sigui per la dificultat intrínseca de modificar les creences i conviccions de la gent, o perquè això es veia com una estratègia per aconseguir adeptes a la causa, és va donar per bona. La qual cosa va crear un discurs emocional que probablement va cau­ sar una certa desorientació del gran públic o dels tècnics i polítics, poc avesats en la matèria. Això va resultar en la impossibilitat de trobar bones vies de comu­ nicació, enteniment i col·laboració entre uns i altres, i va impedir edificar conjun­ tament els nostres plans i accions de futur, és a dir, les polítiques adients de tractament de l’entorn.

Pel que fa a la connectivitat ecològica, amb la publicació l’any 1967 de la Teo­ ria de l’equilibri de la biogeografia de les illes elaborada per MacArthur i Wilson, el problema de l’aïllament biològic (la separació en l’espai per gradients am­ bientals més o menys sobtats) es pot començar a abordar amb una base conceptual científica sòlida.

La teoria diu, o prediu, que el nombre d’espècies en una illa està determinat per un equilibri entre la immigració i l’extinció d’espècies, i que aquest equilibri és dinàmic: les espècies s’extingeixen i són substituïdes, a través de la immigració, per altres espècies (o les mateixes). La distància entre els espais considerats serà especialment rellevant davant aquests moviments. També es pot deduir d’aquesta teoria que la grandària dels espais aïllats determinarà en gran mesura el nombre d’espècies que podran mantenir. Un espai gran contindrà més espècies que un de petit. I que molt probablement un espai aïllat mantindrà un nombre d’espècies inferior al que tenia abans del seu aïllament, malgrat que disposi de la mateixa superfície.

A la teoria sobre l’equilibri biogeogràfic de les illes cal afegir-hi altres conceptes biològics de gran importància. Per exemple, els conceptes d’àrea i hàbitat mínim viable, definits com la superfície mínima requerida per assegurar, a llarg termini, la supervivència d’una espècie o comunitat. També el concepte de població mínima viable, entesa com aquella població que sobreviu en un estat tal que manté, també a llarg termini, el seu vigor i els seus potencials d’adaptació. De fet, la teoria ecològica determina com el cicle vital de les espècies s’avé a les condicions ambientals i la disponibilitat dels recursos. La teoria con­ sidera que les condicions i els recursos canvien tant en l’espai com en el temps.

Quant a l’espai, defineix els límits de les comunitats a partir de gradients més 20

o menys sobtats de les condicions i dels recursos. Quant al temps, defineix els canvis temporals que afecten les comunitats: els canvis intraanuals (com és el propi cicle vital); els interanuals (com són els canvis demogràfics de les espècies); o els canvis a llarg termini (quan considerem els processos de successió ecològica). També cal conèixer el funcionament del cicle de la matèria i de l’energia i com aquest funcionament permet una determinada estructura de les comunitats. Finalment, aquestes consideracions i les característiques de les di­ ferents espècies que composen la comunitat li confereixen la capacitat de resposta enfront les diferents pertorbacions i les diferents intensitats amb què aquestes solen presentar-se.

Tanmateix, tot i tenir un bon coneixement general d’aquests conceptes, a l’hora de planificar i gestionar l’entorn de llocs concrets cal tenir un nivell de coneixement molt més concret i específic del qual sovint no disposem, o en disposem de manera incompleta, la qual cosa suposa un gran inconvenient de difícil solució.

21

g 4. Principis teòrics i bases ecològiques

Es desenvolupen en aquest apartat un seguit de consideracions teòriques bàsiques relacionades amb la connectivitat ecològica.

4.1. Definició de conectivitat ecològica La connectivitat ecològica és un concepte utilitzat en la disciplina de l’ecologia del paisatge per tal de descriure l’afectació en els moviments dels diferents organismes del territori entre els hàbitats que el conformen, generada per la distribució espacial i la qualitat dels elements que allí s’hi troben (Merriam 1984, 1991; Taylor et al., 1993; Forman, 1995). A escala territorial, la connectivitat eco­lògica es descriu com el grau en què el territori facilita o impedeix el moviment a través de franges de terreny (patches) (Taylor et al., 1993).

Aquestes definicions apareixen conjuntament amb el desenvolupament de les primeres teories completes sobre el que s’ha anomenat ecologia del paisatge (Landscape ecology). L’ecologia del paisatge és una disciplina del coneixement ecològic que s’interessa per la comprensió dels aspectes ecològics lligats al territori. Potser per això tal vegada seria més convenient parlar d’ecologia ter­ ritorial.

Podem entendre la connectivitat ecològica com la possibilitat (en termes clarament probabilístics) que tenen les espècies de desplaçar-se, de manera que puguin establir moviments de dispersió, migració o de colonització de nous espais, que els permeti intercanviar informació genètica, i si s’escau, establirs’hi. Per tal que aquests moviments d’individus es produeixin, cal un medi transmissor, el territori, que tingui unes característiques definides que el facin permeable.

En conseqüència, podem definir la connectivitat ecològica com la relació funcional entre els sistemes ecològics a causa d’una distribució espacial concreta i els moviments dels organismes en demanda del seu cicle vital. Es tracta d’una propietat funcional de l’entorn que permet, facilita o assegura els moviments de desplaçament, de distribució i de colonització dels elements ecològics. Garantir la connectivitat ecològica és assegurar la possibilitat que tenen les espècies de desplaçar-se, en sentit molt ampli, i que els permeti establir-se en altres territoris en poblacions estables o no.

23

4.2. Territoris continus i territoris en mosaic En general podem diferenciar dues situacions territorials quant a la connectivitat ecològica: la de coberta vegetal contínua i la de coberta discontínua o en mosaic (Forman, 1995). Quan parlem de coberta vegetal contínua no ens referim a una uniformitat en la coberta sinó a una certa continuïtat de les masses vegetals que donen una percepció contínua. Això significa que els canvis de composició i estructura es presenten en gradients suaus no perceptibles sense una anàlisi expressa. Quan parlem de mosaic ens referim a cobertes vegetals que presenten gradients més acusats on aparentment ens és més fàcil distingir tipologies de composició i estructura. De fet, només és tracta d’una valoració de percepció, ja que tant una situació com l’altra en principi, des d’un punt de vista del valor, no són ni millors ni pitjors.

Altra cosa és la importància que tenen les dues situacions des de la perspectiva de la connectivitat ecològica. En la situació de continuïtat, el desenvolupament de la connectivitat ecològica apareix com un procés continu i sense entrebancs teòrics i, en certa mesura, hi ha facilitat per al moviment. En un sentit de procés ecològic segurament ens hi podem aproximar així. Tanmateix, per a una espècie determinada pot ser així o ben diferent (vegeu l’apartat 4.7).

En una situació en mosaic, el fet que contingui situacions ambientals de gradient més sobtat fa que les possibilitats de satisfer el moviment de les espècies presents no sigui potencialment tan elevada. Una espècie determinada, per fer un desplaçament en un territori en mosaic sovint ha de creuar diferents ambients i sistemes. També en aquest cas el desplaçament dependrà de cada espècie, de la seva pauta de comportament, dels seus preferendums, de la capacitat de moviment, etc.

En qualsevol cas és important remarcar que les situacions en mosaic es donen a la natura, però que es donen especialment en aquells hàbitats on hi ha assentaments humans. L’espècie humana transforma habitualment els sistemes ecològics on viu i genera, a partir de determinar diferents usos de sòl, mosaics més o menys complexos. Cert és que determinades societats humanes no actuen sobre els territoris que habiten aplicant aquesta pauta, tanmateix la tendència general ha estat aquesta i situacions on això no és així són segurament cada vegada menys comunes.

4.3. Nivells de conectivitat: sistèmica, poblacional, individual i genètica En aquest document ens ocupem de la connectivitat ecològica que afecta els individus o poblacions d’espècies. Bàsicament la connectivitat ecològica 24

és basa en això. Tanmateix, ben bé podríem considerar teòricament altres nivells de connectivitat ecològica, igualment plausibles, igualment interessants.

En un nivell d’integració diferent es pot abordar la connectivitat ecològica des d’una perspectiva genètica. L’intercanvi de material genètic entre individus o poblacions d’una mateixa espècie és biològicament interessant. D’altra banda, també són interessants els processos d’aïllament genètic ja que també poden tenir conseqüències en relació amb l’especiació. Aquestes consideracions duals són les que ens porten a plantejar la connectivitat ecològica aplicada en termes de potencialitat o possibilitat del moviment dels individus, i no de seguretat de moviment. La seguretat només pot tenir cert sentit quan es tracta de gestionar determinades espècies vulnerables o en perill.

En un altre nivell d’integració ens podem plantejar la connectivitat ecològica dels hàbitats o dels ecosistemes, fins i tot dels biomes. En aquest cas, analitzar la connectivitat ecològica a aquest nivell té molt més sentit des de la perspectiva acadèmica del coneixement del funcionament ecològic de les diferents agrupacions d’espècies que des de la perspectiva de la conservació, la planificació i la gestió territorial. Des d’una perspectiva aplicada sempre es poden prendre decisions en el sentit de mantenir determinades estructures o pautes d’ocupació del territori de determinats conjunts, bé siguin interpretats a nivell de comunitats, hàbitats, ecosistemes, etc. També les configuracions de les continuïtats i discontinuïtats d’aquestes agrupacions d’espècies conformen una percepció o interpretació d’un territori donat que contribueix a definir o configurar el que anomenem paisatge.

Addicionalment, en el context d’aquest document, i no per això menys important, hem de considerar que per a algunes espècies, i especialment per a l’espècie humana, hi ha formes de connectivitat essencials i molt valuoses com les que tenen a veure amb la transmissió d’informació, que sovint cristal·litzen en el que anomenem cultura.

4.4. La connectivita ecològica, un fet probable Abans que res, la connectivitat ecològica és un succés probable. Efectivament, no es pot entendre la connectivitat ecològica en la seva veritable dimensió si no s’interpreta en termes de probabilitat. Els moviments de les espècies es donen per molts factors, i depenent de les característiques de cada espècie. Per exemple, els individus del gènere Bombus es mantenen en els seus hàbitats habituals. Tanmateix, si se’ls desplaça de manera forçada d’aquests hàbitats tenen tendència a tornar-hi, tot i que hi hagi presumibles barreres ecològiques en mig del trajecte (Bhattacharya, 2003). Valorar el conjunt de moviments és 25

tant com valorar les accions de desplaçament de cada espècie en un territori determinat. Aquests desplaçaments no parteixen d’un supòsit de certesa sinó de probabilitat.

Un element territorial pot ser bon connector o una difícil barrera, depenent de l’espècie observada. Entre un excel·lent connector i una barrera quasi impermeable hi ha infinites situacions possibles, i cada situació afecta de manera diferent cada espècie. Cal tenir ben present, doncs, que el procés de desplaçament no és del tipus “o tot o res” sinó que és senzillament més o menys probable. Això afecta la intensitat i la freqüència del moviment de les poblacions i dels individus, però difícilment trobarem una situació d’impossibilitat de mo­viment, tot i que la probabilitat pugui ser, això sí, molt baixa.

4.5. Espècies i connectivitat ecològica És fàcil adonar-se que en un ecosistema determinat tenim un nombre d’espècies que el constitueixen. Aquest nombre és variable i depèn de l’ecosistema en qüestió, però poden ser una o diverses desenes, un o uns quants centenars o algun miler d’espècies. Tot i així, casos més extrems poden ser possibles.

Com a pauta general totes aquests espècies presenten moviments tant de tipus individual com de tipus poblacional. I cada espècie es mou considerant la seva pauta de comportament, el seu programari vital per enfrontar-se al problemes de la vida: alimentar-se, reproduir-se, guarir-se, descansar, etc.

Cadascuna amb les seves habilitats heretades i les seves capacitats d’aprenentatge. Algunes molt específiques i poc mal·leables, altres molt poc rí­gides i adaptables. Unes amb grans capacitats d’aprenentatge, i fins i tot al­gunes amb capacitat de transmetre els aprenentatges aconseguits. Altres espècies pràcticament no tenen capacitat per aprendre o la tenen molt baixa. Algunes espècies pràcticament no poden moure els individus un cop establerts però són capaces de moure les poblacions.

A més, d’entre les espècies presents en un ecosistema n’hi ha que hi són habi­ tualment, en tant que hi troben l’hàbitat on desenvolupar millor el seu cicle vital i així assegurar la pervivència de la seva població. Així, per exemple, la majoria d’espècies d’insectes no mostren una conducta innata de migració, sinó que més aviat les poblacions s’expandeixen a nous hàbitats més favorables o es contreuen lluny dels més adversos. El moviment d’insectes herbívors és governat tant per factors abiòtics com biòtics, que fan aquests animals essencialment esclaus del seu entorn. Cap insecte desplaçat o població d’insectes no pot deixar una parcel·la amb recursos, emigrar i reproduir-se, deixant descendents, llevat que s’arribi a un hàbitat adequat i/o trobi recursos durant el moviment.

Altres espècies tenen en la cerca d’hàbitats adients al seu cicle vital la base del seu moviment. La granota de pota groga (Rana mucosa) del Parc Nacional de 26

Kings Canyon (Califòrnia) ha estat trobada en diferents hàbitats aquàtics durant el curs del seu període d’activitat, i s’ha vist que per desplaçar-se entre els diferents hàbitats utilitza tant senders aquàtics com de terrestres. Els moviments semblen estar associats amb les migracions estacionals entre l’estiu i les àrees d’hibernació.

Però també hi ha espècies més ocasionals, com les que utilitzen un ecosistema determinat per realitzar una activitat concreta però no totes les activitats, per exemple satisfer la seves necessitats tròfiques. També podem trobar espècies que senzillament estan de pas o explorant noves possibilitats de trobar recursos ecològics o nous espais on establir-se. Pot ser que fins i tot només es tracti d’individus que han estat desplaçats dels territoris que els són més favorables per altres individus que han guanyat una disputa territorial, i per tant s’han vist abocats a cercar altres possibilitats, que poden ser trobades en hàbitats similars o no. En aquests casos, pot ser que en no trobar-los, la seva pervivència es vegi alterada de manera que estiguin abocats a no sobreviure com a individus o com a població. Però, alternativament, també és pot donar que aconsegueixin mantenir-se en aquests nous hàbitats i establir-hi fins i tot una població estable.

Algunes espècies estan especialment preparades per al moviment. Tenen òrgans i característiques fisiològiques que els permeten operar millor en el desplaçament actiu o passiu. Així poden disposar de sensors de llum, químics, de vibració o tenen capacitat visual, d’olfacte, de orientació i de memòria. L’addi­ció d’estructures específiques de desplaçament com: membranes, potes, ales, ale­tes, cil·lis, flagells i un llarg etcètera de possibilitats morfològiques que conjuminades o no amb estructures neurològiques simples o complexes, milloren l’eficiència del desplaçament.

Algunes espècies tenen habilitat per fer moviments ràpids i altres per fer-los lents, o molt lents en determinats casos. Algunes estan proveïdes de capacitat de moviment actiu i altres estan millor adaptades al moviment passiu. Algunes només es desplacen quan es reprodueixen. Ho fan portades pel medi, per l’aire, per l’aigua. Altres són desplaçades a través d’individus d’altres espècies que tenen millors capacitats de desplaçament actiu, aprofitant que els individus o els seu propàguls han quedat adherits a la seva superfície o s’han establert en el seu interior, si més no temporalment.

Les possibilitats són immenses, i cada espècie té un o varis recursos per fer-ho.

Però encara hi hem d’afegir un element addicional: l’atzar, que de sobte pot proveir d’una nova manera de desplaçament tan inusual com efectiva.

En definitiva, quan observem un territori i l’analitzem des de la perspectiva de la connectivitat ecològica ens trobem davant d’un univers de possibilitats. Un 27

univers impredictible en el seu conjunt que n’impedeix el control. Aproximacions espècie a espècie són possibles, tot i que els resultats són limitats. Només són útils per abordar els problemes d’aquella espècie determinada. L’esforç material i el temps necessari per adquirir aquest coneixement per a una sola espècie és molt alt. Si pretenem, a més, augmentar el nombre d’espècies, encara que ho féssim progressivament, l’esforç seria ingent, i tanmateix així no milloraria gaire el coneixement a causa dels efectes impredictibles de les combinacions i interaccions que entre elles es donin, i els probables successos aleatoris. Per tant, no té gaire sentit procurar abordar el problema de la connectivitat ecològica només des del coneixement exhaustiu del moviment de les espècies presents en un territori.

4.6. Dimensions de la connectivitat ecològica En l’estudi de la connectivitat seria particularment interessant conèixer els processos ecològics que s’estan donant en els espais implicats. Ara per ara, estem lluny de disposar d’aquesta mena de coneixement, que requereix d’un esforç molt superior al de simplement inventariar els elements naturals d’un lloc determinat. El coneixement de la connectivitat ecològica, si més no ara per ara, no emana directament del sumatori del coneixement de les espècies presents en un territori determinat. Cal reconèixer que disposar d’un bon coneixement d’això seria desitjable i permetria millorar-ne la comprensió, i com tot coneixement és interessant i valuós.

Una aproximació més immediata a la comprensió del procés de la connecti­ vitat ecològica és la de considerar tres dimensions d’un espai o territori: la permeabilitat ecològica, els efectes de barrera ecològica i els canvis en el temps. La permeabilitat ecològica aborda els aspectes positius de l’entorn en relació amb la connectivitat ecològica. Per tant, ens dóna una visió en positiu d’un territori des d’aquesta perspectiva. L’efecte de barrera aborda els aspectes negatius. Per tant, ens dóna una visió en negatiu d’un territori des de la perspectiva de la connectivitat ecològica. Efectivament tenir una visió de les virtuts positives i negatives d’un territori en relació amb la connectivitat ens permet analitzar-la convenientment, i sense la necessitat de tenir un coneixement exhaustiu de les espècies, de les seves poblacions, dels seus moviments i de les seves interaccions. Això ens posa en un pla del coneixement que permet comprendre el procés i extraure’n conclusions sòlides. Això no significa ni comporta saber com es mouran o no les espècies, cosa d’altra banda poc interessant a efectes pràctics ja que poca cosa ens aportarà per operar en favor o en contra de la connectivitat ecològica. Quant al temps, es tracta d’una dimensió menys òbvia però determinant. Els processos que esdevenen de la dinàmica de les espècies també estan íntimaments relacionats amb els canvis en els sistemes.

28

4.6.1. Permeabilitat ecològica Podem definir la permeabilitat ecològica com la qualitat de l’entorn que facilita els moviments ecològics a través seu. Implica la disponibilitat de condicions i recursos que faciliten els moviments d’individus i poblacions.

La permeabilitat ecològica porta implícita la idea de connectància. Així, els elements que afavoreixen o faciliten la permeabilitat ecològica són, doncs, tots aquells que per les seves característiques ecològiques proveeixen les condicions i els recursos necessaris que permeten contenir la major part de les espècies i desenvolupar els corresponents processos ecològics. Ens referim a espais que representen un cert ventall d’estructures de vegetació, d’estadis successionals, de règim de pertorbacions que permet que siguin utilitzats com a font de recursos ecològics i condicions ambientals òptimes o suficients per tal que moltes espècies presents interactuïn i es desplacin a través d’ells. Pel que ja ha estat comentat, es tracta que es puguin desplaçar potencialment, i no necessàriament que ho facin. Una situació favorable al moviment assegura aquesta capacitat, tot i que no segurament per a totes i cadascuna de les espècies presents ni tampoc amb la mateixa intensitat i probabilitat. Igualment ja hem comentat com les diferents espècies tenen requeriments en aquest sentit ben diferents.

De fet, qualsevol element o hàbitat d’un territori és un element de permeabilitat ecològica. Ho és sí més no per a certes espècies. Tanmateix, hi ha hàbitats que permeten acollir potencialment més espècies que d’altres. Les capacitats dels hàbitats en aquest sentit estan relacionades tant amb la seva estructura o com­ posició com amb els nivells de pertorbació als quals estan sotmesos. Així espais boscosos, arbustius i herbacis són especialment adients com a espais de permeabilitat ecològica. El fet que difereixin en l’estructura vertical fa que aquells més complexos continguin majors qualitats com a espais ecològicament permeables. Naturalment, aquesta generalització té limitacions en les excepcions que sempre trobem en la natura i que s’han de tenir molt en compte.

De fet els espais que des de la perspectiva de la permeabilitat ecològica tenen menys valor són aquells que estan més pertorbats. Cal entendre que un dels elements pertorbadors de primera magnitud per a moltes espècies és l’espècie humana. Ho és perquè habitualment tendeix a transformar de manera intensa els hàbitats preexistents per tal d’adequar-los convenientment i per poder establir-s’hi i realitzar-hi les seves activitats vitals. És en l’origen d’aquestes transformacions que moltes espècies no troben les condicions ambientals ni els recursos necessaris per poder viure. L’espècie humana en aquest sentit és una espècie excloent per a moltes altres, per bé que hi ha espècies per a les quals no és així i troben en els espais antròpics bons hàbitats on desenvolupar-se.

Dins dels hàbitats antròpics no tots tenen la mateixa capacitat excloent. Les grans ciutats denses són molt excloents, mentre que els petits enclavaments 29

ho són molt poc. Els espais de conreu poden actuar com a espais força permeables, per bé que com més pertorbats (recs, actuacions agrícoles, transformacions, adobs, biocides, etc.) menys possibilitats tenen en aquests sentit, en termes generals.

4.6.2. Efecte de barrera ecològica En contraposició a la permeabilitat ecològica d’un territori, l’efecte de barrera ecològica és la qualitat de l’entorn que dificulta o impedeix els moviments ecològics a través seu. Implica per tant una reducció, més o menys dràstica, de la probabilitat que aquests moviments es donin. L’efecte de barrera ecològica porta implícit el concepte de resistència, entesa com a qualsevol causa d’oposició al moviment. Una oposició al moviment a causa de barreres físiques, químiques, i de percepció desfavorable. Per tant, l’efecte de barrera el podem entendre com una resistència al moviment de les espècies.

La reducció de la probabilitat de moviment d’individus i espècies està relacionada estretament amb la modificació dràstica de les condicions ambientals i la disponibilitat de recursos. Per tant, aquells elements del territori que presenten situacions on el canvi de gradient ambiental sigui relativament acusat potencialment actuaran com a barrera ecològica. Altre cop cal puntualitzar que l’efecte de barrera de determinats elements del territori serà diferent depenent de cada espècie.

Les barreres poden ser simplement físiques, químiques o de percepció. En aquest sentit els factors de pertorbació hi contribueixen. El fet que l’espècie humana transformi els hàbitats on es desenvolupa té incidència especial pel que hem comentat anteriorment. D’una banda genera espais menys ama­bles que actuen com a barrera física per a moltes espècies, però també actuen elevant els nivells de pertorbació en forma de contaminació, soroll, turbulèn­ cies, etc.

Aquest efecte de barrera té efectes sobre la connectivitat ecològica especialment quan la seva disposició en un territori genera continus lineals. Segurament és en aquests casos en els quals ens podem referir a la fragmentació del territori per efecte de barrera, i són els casos més rellevants de la disminució de la connectivitat ecològica a escala territorial. Cal apuntar que no s’ha de confondre la fragmentació lineal amb la fragmentació que causa la divisió del mosaic territorial en unitats petites. Aquesta darrera pot tenir efectes en la connectivitat ecològica però, depenent de la configuració del mosaic, aquest pot tenir diferents graus d’intensitat, fins i tot tenir efectes molt poc importants en la connectivitat ecològica. Altre cop la biologia de les espècies implicades és la que determinarà la intensitat d’aquests efectes, i altre cop predir això és 30

més que difícil. Si més no, i des d’aquesta perspectiva, tenir un mosaic en peces grans o petites és una altre mena de problema, si és que l’és. Ens podem preguntar quina seria la mida ideal de peces d’un mosaic. Segurament, no existeix tal mida i només es pot relacionar una mida determinada amb les necessitats d’una espècie o grup biològic determinat, la qual cosa fa que no es tinguin en compte altres grups. És clar que idealment es podria definir la grandària ideal d’un mosaic com aquella que asseguri les condicions de pervivència del major nombre d’espècies presents. La qual cosa ja es prou inconsistent per si mateixa, ja que les espècies presents hi són precisament per les característiques del territori en qüestió, és a dir, pel mosaic existent. Només en el cas d’aquelles espècies que estiguin en regressió a causa d’alteracions en la fragmentació del mosaic això seria aplicable. I en tot cas, estirant el fil conductor de l’argument anterior, a la fi tindríem una situació no de mosaic sinó tendint al continu, i per tant d’hàbitats molt diferenciats o d’absència d’influèn­cia antròpica. És per això que els principals elements de barrera són els sistemes urbans i les xarxes viàries. A banda de ser espais molt modificats respecte a les propietats dels espais circumdants, són espais que per la seva disposició territorial tendeixen a constituir continus i estableixen un efecte de barrera que afecta moltes espècies. Aquest efecte barrera s’ha d’entendre com una disminució, més o menys important, de la probabilitat que una espècie o un procés ecològic es pugui donar a través seu. Sovint, quan això passa, parlem d’aïllament ecològic.

Per això, a aquests elements se’ls ha considerat com a elements territorials bàsicament d’aïllament. Per tant, del que es tracta és d’evitar els efectes de barrera i repermeabilitzar la matriu territorial.

4.6.3. Temps El temps també és una dimensió bàsica de la connectivitat ecològica. Ho és en tant que el dinamisme de les espècies també està íntimament relacionat amb el dinamisme dels sistemes. Les coses canvien amb el temps, tant com les con­ ­dicions i recursos disponibles, i això afecta les decisions i les possibilitats d’acció dels individus de les poblacions i les espècies. I també hi ha canvis en el temps associats als propis ecosistemes.

Efectivament, en l’observació de qualsevol ecosistema podem analitzar el que coneixem com a “successió ecològica”. La successió ecològica és una propie­ tat emergent dels ecosistemes per la qual podem observar com, a partir de la dinàmica del medi i de la pròpia activitat de les espècies que el formen, s’estructuren i es tornen complexes, especialment en absència de pertorbacions.

Però també ens ajuda a entendre com se simplifiquen. A més, alguns canvis també es donen a causa de les interaccions amb el substrat físic que el manté, 31

i així es donen canvis de vegades ràpids, de vegades lents, i a voltes molt lents. És precisament per aquests canvis que cal entendre el funcionament de la natura en termes d’un gran dinamisme i de gran complexitat. Un dinamisme i complexitat que es dóna per si sol i que escapa a qualsevol control generalitzat.

La connectivitat ecològica, com un procés ecològic que es dóna constantment, està sotmesa a aquesta dinàmica de canvis temporals intrínsecs a l’activitat ecològica en un territori determinat. Quan observem o analitzem els espais en termes de connectivitat ecològica cal reconèixer els potencials canvis que puguin ocórrer-hi amb el pas del temps.

4.7. Paradoxa del connector-barrera Quan analitzem un territori en clau de connectivitat ecològica podem observar elements que poden ser apreciables per a la connexió ecològica. Tanmateix, una reflexió profunda sobre les virtuts de la connectivitat ecològica d’un territori o un element territorial determinat ens fa adonar sovint que aquell element que probablement és virtuós per a moltes espècies segur que no n’és per a d’altres.

Aquesta generalització té exemples interessants. Un exemple il·lustratiu el trobem a White et al. (2000) que estudien l’efecte barrera del riu Mississippi per a les poblacions d’óssos negres americans (Ursus americanus). L’estudi explica com el riu Mississippi (1.600 metres d’amplada) impedeix el pas als óssos, mentre que el White River (200 metres d’amplada) no és una barrera segons els patrons de dispersió de l’ós. A més, l’efecte barrera del riu també varia se­ gons el gènere de l’animal, ja que es va detectar un menor efecte de barrera entre els individus mascle.

Un riu prou ample pot ser un element de penetració en el territori considerable.

Els moviments longitudinals de les espècies al llarg dels marges del riu poden portar individus d’una espècie fins a distàncies ben allunyades del seu hàbitat de partida. Encara més quan per les característiques de permeabilitat, qualitat dels marges, i dinàmica del riu, els espais fluvials ho afavoreixen sovint. Tanmateix, no se’ns escapa que per a determinades espècies que volen desplaçar-se transversalment el propi riu pot ser una barrera ecològica de difícil superació.

Diem “determinades espècies” perquè per a algunes pot ser que això no sigui una dificultat en si mateixa. Algunes espècies tenen en el seu programa conductual, la seva estructura morfològica i la seva fisiologia, bons aliats per a poder fer-ho amb certa facilitat. Contràriament, per a altres espècies tant l’estructura, com la fisiologia o la pauta conductual són les que fan que els sigui realment difícil aconseguir-ho. Tot i així, sovint el traspàs d’una barrera ecològica no es tracta del o tot o res, sinó d’una limitació en la intensitat i freqüència de pas. Els efectes de limitació són diferents, doncs, depenent de les espècies en qüestió. I amb tot això queda clar que el riu no és ni millor ni pitjor.

32

Cada element territorial considerat pot ser un bon connector i alhora una bona barrera ecològica. Hi ha un immens ventall d’exemples d’elements que poden actuar com a facilitadors o limitadors dels moviments de les espècies: camps de conreu entre boscos, boscos entre camps de conreu, carenes, espais urbans, etc. Per tant, aquesta és la naturalesa de la paradoxa connector–barrera.

El que és un excel·lent espai connector per al desplaçament d’una espècie sobre un territori pot ser una potent barrera per a una altra.

4.8. Tipologia de les connexions ecològiques 4.8.1. Connexions ecològiques terrestres Sens dubte on té una repercussió especial la connectivitat ecològica és en el medi terrestre. El medi aquós i l’aeri proporcionen una mobilitat bàsica basada en diferencies de pressió i temperatura que faciliten, i de vegades de manera important, el transport passiu per a moltes espècies i alhora permeten el moviment actiu de moltes altres. El medi terrestre té la particularitat, respecte l’aquós i l’aeri, que aquesta circumstància no s’hi dóna. Al contrari, els moviments propis de la dinàmica del medi, excepció feta de casos singulars, són gairebé inexistents. Es per això que és en aquest medi que el moviment actiu pren dimensions molt importants i que els moviments de les espècies terrestres són en general molt complexos i diversos.

Les tipologies de desplaçaments són molt variades. El desplaçament es dóna a partir d’aparells i òrgans especialitzats com són les extremitats: cames (humans i altres primats), potes (zebres, antílops, escarabats, aranyes,...), ales o membranes (ocells, rat-penats, esquirols voladors, mosques,...), cues (peixos, dofins, micos...). També per moviments corporis com la reptació (serps, cucs,...) o mitjançant salts (puces, cangurs, impales,...). Poden utilitzar-se en funció de les circumstàncies i alternar-se els uns amb els altres. Poden ser moviments ràpids (falcons, orques, guepards, esquirols...) o molt lents (peresosos, tortugues, caragols...). Depenent del medi poden variar les seves habilitats, sent ràpids en un medi i molt lents en un altre (pingüins, foques, tortugues marines...).

També és important en el medi terrestre el moviment passiu lligat al moviment actiu de determinades espècies. Algunes espècies basen el seu moviment en part o en la seva totalitat en el moviment d’altres espècies (rèmores, pegellides...) a les quals s’adhereixen o es vinculen, i n’és un cas rellevant el desplaçament lligat al transport de llavors o propàguls. La dispersió de llavors a llarga distància té lloc com a resultat de corrents marins o tornados. Això no obstant, s’ha observat que un gran nombre de llavors amb diferents morfologies (Trifo­ lium angustifolium, Daucus carota, Hordeum murinum, i Plantago lagopus) són 33

sovint transportades a distàncies equivalents mitjançant l’adhesió a ungulats migrants. S’ha determinat experimentalment que les llavors adherides a la llana de les ovelles transhumants són transportades diversos centenars de quilòmetres en quantitats substancials (entre el 5 i el 47% de la població inicial de llavors).

Això és dóna especialment en moltes plantes que s’adhereixen a determinades parts del cos d’altres espècies. També és poden donar moviments passius lligats a la gravetat o al desplaçament per medi aeri (sovint en llavors de moltes plantes) o aquós (cursos fluvials). La dispersió de llavors a llarga distància és de vital importància, i en el cas de la colonització d’illes és essencial (Cain et al., 2000).

4.8.2. Connexions ecològiques contínues Idealment, en el medi terrestre, la connectivitat ecològica té en la continuïtat de determinats hàbitats un factor essencial per tal que el moviment de les poblacions pugui realitzar–se convenientment. La continuïtat de determinades qualitats ecològiques és per a moltes espècies una condició molt important per al manteniment o l’establiment de connectivitat ecològica. Com més continu sigui un territori determinat i com menys barreres ecològiques tingui millor candidat serà per a l’establiment de connectors ecològics, sempre que sigui susceptible de tenir aquest interès.

Idealment és possible determinar la continuïtat ecològica entre dos o més espais a partir dels mateixos hàbitats que contenen. Per exemple, podríem establir la connectivitat ecològica entre dos espais protegits que continguin majoritàriament boscos d’una determinada espècie de conífera a través de boscos de la mateixa espècie situats entre els dos espais objecte de protecció. Tanmateix, aquesta no és una situació habitual, abans el contrari. Hi ha diferents motius per a això. D’una banda, sovint els espais protegits contenen diferents hàbitats en el seu interior, i és realment rar trobar que només contenen un o uns pocs hàbitats. Quan això passa és perquè l’espai protegit és molt petit i l’objecte de protecció és aquell precís hàbitat, i seves espècies associades. D’altra banda, habitualment quan es realitza la protecció d’un espai per raons de valor natural es troba la justificació del límit precisament en el canvi de configuració dels ecosistemes. El límit dels espais protegits s’estableix sovint a partir d’un canvi apreciable en la qualitat o tipologia dels hàbitats circumdants. És clar que no sempre és així, però sovint s’estableixen les diferències entre el que ha de ser protegit i el que no en base a aquests valors. De fet, l’experiència confirma que procurar establir la continuïtat ecològica entre dos espais protegits a partir dels mateixos hàbitats que contenen no és possible habitualment i que, no obstant, es poden establir connectors ecològics eficients entre ells. Habitualment, la realitat és molt més complexa, i aproximacions tan lineals com aquesta sovint no tenen gaire sentit ni opció. El més habitual és que entre espais protegits 34

tinguem un mosaic més o menys ric d’hàbitats, d’entre els quals uns estan en millor disposició que altres (són més abundants, o més continus, o menys pertorbats). La connexió ecològica entre dos espais determinats no té perquè realitzar-se necessàriament a través dels mateixos tipus d’hàbitats existents en el seu interior. Renunciant a una certa especificitat, sí que es possible establir continuïtats entre espais boscosos a través de elements boscosos de la matriu territorial. El mateix raonament val per a espais arbustius, herbacis o conreus, tot i que en aquest darrer cas en situacions determinades.

El que cal, doncs, és analitzar aquest territori potencialment connector i considerar la qualitat ecològica d’allò que es vol connectar per decidir quins elements territorials són els que han d’assegurar la connectivitat ecològica entre aquests espais.

4.8.3. Connexions ecològiques discontínues Davant la millor situació que comporta la continuïtat d’hàbitats favorables a la permeabilitat ecològica, podem trobar situacions en què la continuïtat estigui interrompuda per algun element territorial amb efecte de barrera ecològica. En aquests casos cal valorar que, en tant que la connectivitat ecològica és un procés lligat a la probabilitat, i per tant gradual, la connectivitat ecològica pot veure’s afectada (i sempre depenent de les espècies implicades) però no interrompuda de manera definitiva ni insuperable. No obstant, és evident que la durada i intensitat de la interrupció de la permeabilitat ecològica implicarà una major o menor disminució de la connectivitat ecològica. Aquesta mena de situacions poden ser causades per determinades ordenacions dels territoris que generin aquestes discontinuïtats, però també poden ser generades de manera natural per les pròpies capacitats ecològiques dels mateixos territoris.

D’altra banda, aquestes situacions de discontinuïtat també poden resultar favo­ rables a la connectivitat ecològica en determinats casos. En aquest sentit diversos autors ja van definir la connectivitat per passos, conegut com a stepping stones (Bennett, 2003) (vegeu la figura 1). Per exemple, força espècies d’ocells troben en els diferents aiguamolls disposats en la seva ruta migratòria zones de descans i alimentació molt importants, tot i estar distribuïts de manera discreta en el territori. Ridley (1930) va mostrar com diferents plantes amb una gamma ampla d’estratègies de dispersió, incloent-hi aquelles sense un mitjà obvi de dispersió a llarga distància, van arribar a l’arxipèlag de Krakatau (Krakatoa) tan sols 50 anys després de l’explosió del volcà. Per arribar a l’arxipèlag de Krakatau, les llavors d’aquestes espècies probablement viatjaven entre 12 i 40 km de Java, Sumatra, i unes quantes illes més petites (Thornton, 1996). Carlquist (1965, 1967) i Sauer (1988) descriuen altres exemples de dispersió a llarga dis­ tància en les illes. Les illes separades per centenars de quilòmetres d’una po35

blació font són normalment colonitzades per aigua o a través d’altres animals.

Per exemple, Sorensen (1986) ressenya estudis que expliquen dispersions de llavors per aigua o per animals a distàncies que s’estenien de 650 a 1.540 km; no es trobava cap planta que mitjançant la dispersió eòlica hagués assolit distàncies tan llargues.

Quant a les discontinuïtats generades per l’ordenació antròpica del territori cal considerar la responsabilitat que s’adquireix en crear l’efecte de barrera. Conseqüentment, si es volen recuperar certs nivells de connectivitat cal restablir la permeabilitat ecològica en aquests espais, si més no en localitzacions estratègiques. Sí això no és possible, la connexió ecològica continuaria funcionant, però de manera més limitada. Davant l’opció de deixar de banda una connexió ecològica per pèrdua de continuïtat ecològica o la permanència d’una connexió ecològica discontínua caldria prioritzar aquesta segona opció. En aquest cas és imprescindible no empitjorar la situació existent, de manera que com més s’apropi el connector ecològic a l’espai a connectar molt millor per a la connectivitat ecològica.

4.8.4. Connexions ecològiques marines Encara que la connectivitat ecològica marina com a procés ha estat menys considerada, també es dóna. En aquest cas els moviments de les espècies vénen donats per desplaçaments dirigits i no dirigits, de la mateixa manera que es donen en el medi terrestre. Però probablement, per les característiques del medi aquós marí, els moviments vénen més condicionats, si més no per a un bon nombre d’espècies, pels moviments del medi en forma de corrents o turbulències. També hi ha canvis de gradients que poden actuar com a barreres ecològiques, com poden ser per exemple els corrents marins. Tanmateix, en el medi marí, la permeabilitat ecològica és en general més alta que en el medi terrestre, i l’efecte de barrera també és més baix. La problemàtica de connectivitat ecològica en el medi marí és molt menor que en el medi terrestre (Dr. Margalef, comunicació personal). Sala et al. (2002) publicaren a la revista Sci­ ence un article sobre el disseny de xarxes de reserves marines que tingui en compte la preservació de la biodiversitat, el manteniment dels processos ecològics i factors socioeconòmics. Conclouen que una distància mitjana de 40 quilòmetres entre les reserves assegura la connectivitat per a la majoria d’espècies de peixos i molts invertebrats. El medi marí i la seva dinàmica tenen un caràcter genèric de facilitador dels moviment, tot i poder actuar com a condicionant important en el moviment de determinades espècies.

En tot cas, la connectivitat ecològica marina és un camp interessant per investigar-hi. Els moviments de gran mamífers, de molts peixos o altres espècies marines es donen a llarga distància. Però també hi ha molts moviments per 36

efectes de turbulència i corrents marins, alguns a llarga distància i altres més locals. Hi ha moviments verticals i moviments horitzontals, tots analitzables en distàncies curtes o molt llargues. I segur que existeixen situacions de barrera que serien interessants de conèixer.

4.8.5. Connexions ecològiques fluvials Els espais fluvials han estat reconeguts sempre com a ambients molt importants per a la connectivitat ecològica. Ho són per diferents motius, però probablement cap de tan important com la continuïtat lineal. Efectivament, per la seva pròpia naturalesa els espais fluvials estableixen una continuïtat sovint de llarg recor­regut (depenent de l’estructura fluvial en qüestió) que s’endinsa en un territori i que per­met el desplaçament de moltes espècies associades o de pas. En aquest sentit sovint l’estructura arborescent dels espais fluvials dóna moltes possibilitats d’accedir a territoris diferents i distants, si més no dins d’una mateixa conca fluvial.

En relació amb la connectivitat ecològica fluvial hi ha tres factors addicionals importants a considerar, com són: 1. La pròpia aigua, imprescindible per a totes les espècies, tant com a hàbitat com a recurs imprescindible per a la realització de part o la totalitat dels seus cicles vitals. L’aigua, a més de satisfer les necessitats pròpies dels ambients aquàtics d’aigua dolça, també és un element necessari per a moltes altres espècies, i per tant n’és un atractor.

2. La capacitat de l’aigua per actuar com a mitjà de transport que facilita el moviment, especialment aigües avall, facilitant els moviments natatoris, l’arrossegament, el desplaçament a través d’elements flotants, etc.

3. La importància dels espais adjacents als espais fluvials, ja que sovint tenen una configuració pròpia, diferent dels espais circumdants, de vegades molt diferent, que respon a les particulars condicions ambientals que estableix precisament la presència d’aigua. Naiman et al. (1993) apunten que els corredors riparis posseeixen una inusual diversitat d’espècies i processos ambientals. Els corredors riparis han de jugar un paper fonamental en la planificació territorial a causa de la seva gran diversitat d’espècies i processos associats. Aquest fet els suggereix que una gestió efectiva de les zones ripàries podria millorar nombrosos aspectes ecològics relacionats amb els usos del sòl i la qualitat ambiental. Segurament un cas rellevant són precisament les estructures de bosc en galeria que actuen com a espais molt permeables a banda i banda de l’espai fluvial. Per bé que els boscos en galeria en són una mostra emblemàtica, en general els sistemes de ribera, siguin de bosc continu, discontinu o conformats en altres estructures verticals, acostumen a ser bon mitjans de desplaçament potencial per a moltes 37

espècies. Wiens (2002) argumenta que sovint en l’ecologia del paisatge els rius són considerats com a elements del mosaic paisatgístic o com a unitats lligades al paisatge terrestre mitjançant fluxos a través dels límits entre ecotons. Però molt poc freqüentment es valora convenientment l’heterogeneïtat que existeix dins d’un riu o torrent. Encara més, la pròpia dinàmica fluvial que presenta una situació de relativa inestabilitat, bé pel creixement dels rius de­penent de l’estacionalitat o les precipitacions, de vegades en forma d’avingudes importants, bé pels canvis en la llera, fa que siguin espais desocupats habitualment d’activitats humanes i per tant l’efecte excloent dels assentaments humans hi és sovint molt menor, tot i que hi ha excepcions a aquesta regla (embassaments, zones industrials properes, fins i tot l’existència d‘assentaments humans a ambdues bandes de l’espai fluvial).

Un cas especial és el de les zones humides. Per les característiques ecològiques lligades a un medi físic i químic molt particular es tracta d’ecosistemes molt in­ teressants. Des de la perspectiva de la biodiversitat són espais apreciables, especialment per a determinats grups animals, com el de les aus. Sovint aquests espais estan distribuïts de forma discreta en el territori, per la qual cosa la seva connectivitat ecològica és de tipus discontinu.

4.8.6. Connexions ecològiques accidentals En relació amb la connectivitat ecològica s’ha de tenir en compte que es poden donar fenòmens excepcionals que poden propiciar moviments d’individus o poblacions del tot inusuals. Un cas paradigmàtic és de la colonització d’un nou espai per part d’iguanes (Iguana iguana) a partir de desplaçament a molts kilòmetres de distància transportades per un huracà, tot establint poblacions estables (Censky et al 1998). Es tracta, doncs, de fets inusuals que, tot i que no són habituals ni massa probables, es poden donar i es donen.

4.8.7. Connectivitat ecològica induïda La connectivitat ecològica induïda fa referència a moviments de poblacions que s’han induït per alguna circumstància no comuna o habitual, i fa que determinades espècies es desplacin de manera que no ho haurien fet de manera natural per elles mateixes, o que haurien requerit molt més temps per a poder-ho aconseguir.

Sens dubte l’acció de la espècie humana és el cas més habitual de moviments induïts. Aquests es poden donar per raons econòmiques i de conservació. Així entre els primers podem trobar colonitzacions d’espais per espècies que no hi eren a causa del transport a què es veuen sotmeses per algun interès econòmic.

38

Troy et al. (2001) demostren que el vacum europeu prové del pròxim orient, des d’on va ser introduït a Europa. Els casos més rellevants són els lligats a l’agricultura i la ramaderia, però també a la pelleteria. És el cas de plantes com la patata, el tomàquet o el blat de moro, originàries d’Amèrica i ara també esteses a molts llocs del món. També el d’animals de granja com ovelles, porcs, gallines, etc. i més recentment, estruços, martes, cocodrils...

S’esdevé de manera semblant amb espècies ornamentals, de companyia o exòtiques de gran importància econòmica. En els darrers anys ho observem en cocodrils, serps, micos, aus, peixos, tortugues, camaleons, etc. I també els des­ plaçaments induïts no voluntàriament, com els lligats al transport humà o de mer­caderies humanes. És el cas estudiat per Cariton i Geller (1993) on es determina que l’aigua de mar usada com a llast pels vaixells que cobreixen la ruta entre Japó i Oregon (Estats Units) arriba a contenir espècies de fins a 367 taxons.

D’aquesta manera el transport marítim permet a moltes espècies creuar les grans distàncies i barreres oceàniques que per si soles mai, o molt difícilment, podrien superar. Tanmateix, això no implica necessàriament que estableixin poblacions estables en els nous hàbitats.

Lligat al conservacionisme també hi ha hagut moviments d’espècies apreciades pel gran públic o les ecològicament vulnerables, tant de la flora com de la fauna. És el cas d’espècies utilitzades per a la formació de col·leccions botàniques o zoològiques (bé sigui per a zoològics clàssics, zoològics extensius o expe­ riències de conservació ex situ). En tots els casos s’estableixen canvis d’ubicació que difícilment s’haguessin produït per si mateixos, o en tot cas s’hauria trigat molt de temps per tal que algun d’ells s’hagués pogut produir.

Finalment, en un altre ordre de coses, podríem considerar que s’indueixen mo­ viments ecològics quan es donen canvis dràstics ens les condicions ambientals d’un lloc determinat, la qual cosa genera possibilitats de colonització per a determinades espècies, que troben en les circumstàncies generades les condicions necessàries per establir-s’hi. Per exemple, els ambient fluvials pertorbats per l’home són especialment propicis per a l’establiment d’espècies al·lòctones.

Comparant dos trams fluvials, l’un menys pertorbat i l’altre canalitzat, tot i que la riquesa total d’espècies és similar, es detecten diferències significants pel que fa a la riquesa d’espècies natives i al·lòctones, sent les darreres molt més abundants en el riu canalitzat (Aguiar et al., 2001).

4.8.8. Connectivitat ecològica i paisatge La connectivitat ecològica és un procés ecològic que pot ser útil per contribuir a configurar un paisatge, a mantenir-lo. Tanmateix no sembla que parlar de connectivitat paisatgística sigui consistent. Si s’entén el paisatge com una per39

cepció integrada de la qualitat d’un territori, la mateixa diversitat paisatgística és un valor i la seva continuïtat o no és una qüestió de gradients territorials que poc tenen a veure amb la continuïtat ecològica. Els elements territorials de connectivitat ecològica poden donar suport a la idea de continuïtat paisatgística, però en tot cas com un valor addicional, afegit o emergent, no com a un objectiu de la connectivitat ecològica.

4.8.9. Connectivitat ecològica i fauna Les aproximacions de connectivitat ecològica en el passat s’han basat especial­ ment en considerar determinats elements faunístics, sobretot els vertebrats terrestres, com els principals agreujats per la falta de connectivitat ecològica de les seves poblacions. Si bé és cert que per a determinades espècies de fauna algunes barreres ecològiques són especialment importants, aquesta aproximació parcial al problema ha estat en part la responsable que no es fessin avanços en la connectivitat ecològica des d’una perspectiva del conjunt d’espècies. Ans al contrari, l’avenç en aspectes de connectivitat vinculats a determinades espècies o grups d’espècies ha portat com a conseqüència dos fets rellevants.

D’una banda, polítiques minimalistes de millora de la permeabilitat ecològica que tenen com a principals representants els coneguts passos de fauna. D’altra banda, afavorir la incomprensió o la mala comprensió de la importància de la connectivitat ecològica com a procés que implica el conjunt de les espècies per part d’altres professionals implicats i de la població en general. Aquest foment del mal concepte ha alentit la maduració d’altres aproximacions més sòlides, consistents i estratègiques durant força anys.

4.8.10. Connectivitat ecològica antròpica L’espècie humana com a tal també requereix connexions ecològiques com a procés ecològic que asseguri la seva vitalitat com a espècie. La dependència de les convenients connexions ecològiques en l’espècie humana és molt important.

Ho és tant que des de temps immemorials l’espècie humana s’ha procurat vies de connexió ecològica. I ho ha fet configurant-les de manera que siguin gairebé exclusives, afavorint-hi l’exclusió d’altres espècies. Els senders, els camins i les carreteres han estat els principals elements de connectivitat ecològica: és a dir, els nostres connectors ecològics. Com a espècie, els humans han procurat assegurar els seus intercanvis poblacionals, de mercaderies i més recentment d’informació a través de vies convenientment arranjades, molt exclusives i alhora molt eficients per a l’espècie i molt deficients per a les altres espècies.

Avui en dia trobem multitud d’estructures diferents que actuen com els nostres connectors ecològics, tota mena de tipus de vies de comunicació i intercanvi 40

com són autopistes, carreteres, camins i senders, i també ferrocarrils, alguns per a distàncies curtes, altres per a distàncies més llargues o molt llargues.

També hem desenvolupat de manera paral·lela estris, ginys i vehicles per poder escurçar la durada dels desplaçaments i també per poder augmentar la massa o biomassa transportada. Però també hem desenvolupat formes no terrestres de connexió de les nostres poblacions, que són les que ens són menys pròpies: per aigua amb tota mena de vaixells, i per aire amb avions i altres màquines voladores.

Podríem dir que, com a espècie, som usuaris dependents de la connectivitat ecològica, i això ens fa especialment capaços de poder entendre la importància i l’abast de la connectivitat ecològica. Això ens proveeix un argument pedagògic de primer nivell per poder explicar el sentit i la importància d’aquest procés ecològic.

Com hem avançat anteriorment (vegeu apartat 4.3), per a l’espècie humana la connexió cultural és bàsica, i la transmissió i manteniment de la informació també. En aquest sentit, i de ben antic, els humans han ideat tota mena de pro­ cediments i d’instruments per tal d’assegurar la permanència d’aquesta informació i de les corresponents transmissions i intercanvis. Des de la transmissió oral i escrita, passant per la materialització documental i bibliogràfica, a través del correu postal, el telègraf, els telèfons, les ones de radio, el senyal televisiu, i molt més recentment a partir de xarxes informàtiques i digitals mitjançant una complexa xarxa de fonts i connectivitat cultural com és Internet. Tots ells els podem considerar d’alguna manera com a connectors de potencial transmissió cultural. En aquest sentit, els mitjans de transport han tingut i tenen un pes important, bé sigui mitjançant vehicles motoritzats de tota mena, bé a través de xarxes de cables, o per la transmissions de senyals a través de xarxes de repetidors o satèl·lits.

4.8.11. Connectivitat ecològica i fronteres Com hem comentat, el principi de la inexistència de límits lligat amb la necessitat de les espècies de desplaçar-se fa que els límits administratius no tinguin cap sentit des de la perspectiva de les espècies (excepció feta de la nostra).

Tanmateix, l’existència de límits administratius i fronteres fa que moltes espècies se’n vegin afectades, especialment aquelles que efectuen grans desplaçaments i migracions per poder realitzar convenientment el seu cicle vital.

Mentre que els processos ecològics es realitzen sense cap consideració per aquestes fronteres, les polítiques territorials de cada estat o país sovint es desenvolupen pel que fa a l’ocupació i les activitats desenvolupades en la matriu territorial sense considerar el valor de la connectivitat ecològica. Fins i tot les 41

polítiques de conservació de la natura poden ser força diferents o no coordinades, i incorporar o no, o fer-ho de manera diferent, els aspectes de connectivitat ecològica. Aquestes circumstàncies juguen en contra dels desplaçaments d’espècies d’àmplia àrea vital i dels moviments poblacionals que asseguren un bon i saludable funcionament ecològic dels territoris.

Així, per exemple, entre els espais protegits europeus, els que es troben en àrees muntanyoses en són un bon exemple (Fundació Territori i Paisatge i UICN, 2005). D’una banda, pels nombrosos elements i valors naturals que contenen.

D’altra, perquè són espais on tradicionalment els nivells de pertorbació, especialment els d’origen antròpic, són relativament baixos. Tanmateix, en el context europeu les zones muntanyoses es distribueixen en el territori de forma discontínua, la qual cosa les converteix en certa mesura en illes ecològiques sotmeses a les dinàmiques ecològiques associades a una certa insularitat. Contràriament, les planes són els territoris on desenvolupem la major part de les activitats humanes, on es disposen els assentaments i les vies de comunicació principals.

Les planes són, doncs, els espais on potencialment és donen els nivells més alts de pertorbació i on s’estableixen un major nombre de barreres ecolò­ giques.

Per totes aquestes raons, assegurar àmbits de connexió ecològica potencial entre els espais de muntanya és especialment important i un objectiu bàsic de la conservació de la diversitat ecològica a qualsevol escala territorial. I ho és tant per l’elevat nombre d’espècies que es poden veure afavorides com pel que pot suposar de millora ambiental per a les persones que hi habiten. Efectivament, el tractament convenient dels àmbits de connectivitat ecològica entre espais muntanyosos pot esdevenir una manera de tractar millor ambientalment tots aquests territoris. Recentment s’ha estudiat la connectivitat transfronterera dels espais muntanyosos del sud-oest d’Europa (Fundació Territori i Paisatge i UICN, 2005).

Assegurar la connectivitat ecològica transfronterera pot contribuir a assegurar valors funcionals i socials de molts espais d’interès natural, però també a coordinar les accions administratives de diferents estats i països en relació amb la conservació de l’entorn. A més, considerar la connectivitat ecològica transfronterera permetrà noves formes de cooperació institucional basada en la coordinació de les estratègies emergents que, en relació amb la preservació de l’entorn i la planificació territorial, considerin les administracions. També pot enriquir les respostes socials enfront els projectes que potencialment la poden perjudicar.

42

A

B

Figura 1. A i B simulen situacions de discontinuïtat i C un connector continu. Cal observar que malgrat disposar de connectors continus entre espais d’interès natural les espècies no tenen perquè passar estrictament pel seu interior, tan sols es tracta d’una àrea on la probabilitat d’aconseguir desplaçaments exitosos és més elevada.

Font: Adaptat de Bennett, 2003.

C

43

g 5. Importància i aplicació

de la connectivitat ecològica

El concepte de sostenibilitat és essencial per poder comprendre el nou marc on es desenvolupen les possibilitats, oportunitats i decisions polítiques que han d’assegurar el dinamisme i benestar social en equilibri amb l’entorn on vivim (PNUMA, 2002). En conseqüència, també comporta canvis en els objectius bàsics de tractament de l’entorn.

Els canvis en la visió que teníem fins fa poc pel que fa al tractament de la natura són radicals. Aquests canvis han estat impulsats per dues raons principals.

Primera, per l’aparició de la teoria ecològica, ja consolidada, que ha donat als científics cobertura per a una nova i estratègica manera d’entendre la seva preservació (Begon et al., 1987; Miller Jr., 1994). Segona, per la progressiva assimilació de la idea que per la nostra pròpia naturalesa tenim una responsabilitat en això i un paper actiu com a espècie biològica. Com qualsevol espècie estem en certa manera adaptats a l’entorn, i com qualsevol espècie adaptem l’entorn a les nostres necessitats. Actualment, no és possible ni raonable tractar l’entorn (planificar-lo, projectar-lo, preservar-lo) sense tenir en compte un cert nivell de preservació.

Per tractar convenientment l’entorn, a més d’un millor nivell de comprensió, disposem de dues valuoses vies d’aproximació: les tècniques de conservació i el planejament territorial. Ambdues estan plenament assumides socialment, i donen força possibilitats d’actuació a nivell de matriu territorial, especialment pel que fa a la prevenció més que la reparació.

5.1. Canvis en la perspectiva de la conservació de l’entorn En els darrers anys estem assistint a un canvi de mentalitat molt profund en matèria de conservació de la natura. Es tracta de canvis molt transcendents que ens estan portant a una visió innovadora de la natura, del seu funcionament i conseqüentment de la seva preservació i tractament. Són canvis que provenen de la millor comprensió que ens proporcionen actualment la biologia i, especialment, l’ecologia. El Conveni de la Diversitat Biològica (CNUMAD 1992) és una prova fefaent d’això, ja que s’hi estableixen els principis i les bases per a aquesta nova comprensió. La consolidació d’aquests canvis entre els professionals i públic en general portarà temps i, conseqüentment, 45

molts dels instruments de difusió i acció hauran de canviar de prioritats i d’estratègia.

En tot cas, és important considerar, a tall de resum, que estem passant de la protecció de determinades espècies emblemàtiques a tenir en compte el conjunt de les espècies. De considerar i tenir una visió de la natura més aviat estàtica a una visió clarament dinàmica. Avui comencem a parlar d’aprofitament dels recursos naturals i no d’explotació de recursos, amb una clara connotació d’ús d’acord amb les existències i les taxes de renovació. Ara parlem decididament de sistemes o xarxes d’espais protegits i no d’àrees protegides amb una distribució discreta sobre el territori.

També entenem que els elements internodals d’aquests sistemes o xarxes són espais de connectivitat ecològica a escala territorial, i superem les aproxima­cions parcials i puntuals dels passos de fauna i dels corredors de fauna. I encara anem més enllà, ja que estem passant de no considerar la resta del territori com a element i substrat important per a la natura a considerar molt especialment tota la matriu territorial, la qual cosa ens obliga a fer-ne un tractament ecològic i ambiental adient, més curós i respectuós davant de la implantació necessària dels nostres assentaments i activitats.

En definitiva, aquests canvis comporten un canvi de mentalitat i una millor comprensió de la complexitat de la natura que la que ha comportat el conser­ vacionisme emocional. Avui quan ens referim al conjunt d’aquests canvis parlem de planificació estratègica de l’entorn. Per a la consecució d’aquest canvi vital, potser un dels més importants que mai s’hagi fet en termes de natura, cal passar de pensar en termes de certesa a pensar en termes de probabilitat.

5.2. Què significa preservar l’entorn?

L’expressió “entorn” té connotacions molt diferents segons la formació i l’especialitat de cadascú. Per a un especialista en ecologia l’expressió és molt rica i plena de matisos. Per a altres especialistes l’expressió pot ser una idea més bàsica i útil com a referència. Per raó d’aquesta variació en la intensitat i en la interpretació del terme convé definir què entenem per preservació de l’entorn.

Quan parlem de l’entorn ens referim a alguna qualitat de la natura. En concret ens referim a aquella natura en la qual ens trobem i que ens envolta. A la més immediata i la més llunyana. Ens referim a un espai ple de continguts, ple d’elements vius i no vius, que en complexa estructura i equilibri dinàmic és l’espai on i del qual vivim. Tanmateix, la tendència fins fa poc ha estat la de considerar l’entorn o la natura com el lloc on no vivim directament. D’alguna manera enteníem que les zones urbanes eren el nostre espai habitable i l’entorn allò que 46

les envolta. No obstant, aquesta idea és errònia de base. El veritable repte que tenim és el d’entendre i fer entendre que l’entorn ho és tot, tant els hàbitats humanitzats com els que no ho estan.

Preservar l’entorn, doncs, és definir com volem l’espai on vivim. Tant si ens referim a l’espai urbà o a l’espai que anomenem natural, o en una formulació potser més moderna i sòlida conceptualment, tant si ens referim a l’entorn an­ tropitzat i com a l’entorn biodivers. Estrictament, la preservació de l’entorn ha d’incloure tant l’un com l’altre. Considerar principalment l’entorn biodivers ben segur ha d’afectar positivament als espais més antropitzats. Per tant, cal entendre l’entorn com a espai global que inclou tant els espais biodiversos com els antropitzats.

Si preservar l’entorn és definir com han de ser els espais on vivim i els espais que els envolten, per poder-lo preservar hem de partir d’un bon coneixement de com funcionen els sistemes ecològics, i ens hi hauríem d’emmirallar per adaptar les nostres activitats.

47

g 6. Connectivitat ecològica

i conservació de la natura

Una bona part del que anomenem conservació de la natura s’ha plantejat prio­ ritàriament mitjançant la protecció anomenada in situ, és a dir, directament en el lloc on estan els valors que es volen cuidar. Tradicionalment hi ha hagut dues grans aproximacions tècniques a la protecció in situ.

Una ha estat l’establiment d’espais protegits que contenien conjunts d’espècies i hàbitats de valor conservacionista apreciable, bé sigui pels elements que els componen, bé sigui pel seu bon estat de conservació, la qual cosa sempre va lligada a nivells de pertorbació baixos. Aquests espais protegits podien ser de grandària superficial molt diferent: A Zàmbia, el Kafue National Park ocupa 22.400 km2; als EUA, el de Yellowstone, el primer Parc Nacional creat al món, fa 8.980 km2; el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, fa 139 km2, i el Pantai Acheh National Park, a Malàisia, només fa 12 km2.

L’altre tècnica ha estat la protecció activa de determinades espècies en situació vulnerable o compromesa. No es pot oblidar que algunes espècies, per haver estat especialment perjudicades per acció de l’home, o perquè són rares ecològicament i vulnerables, requereixen polítiques de planificació o gestió específiques. Això, que naturalment és molt important i prioritari, ha deixat de banda la protecció integral del territori i, per tant, un bon conjunt d’hàbitats i espècies més o menys comunes. D’alguna manera l’interès posat en preservar determinades espècies o espais va fer que fora dels àmbits on es trobaven es pogués actuar sense tenir especialment en compte els aspectes ambientals i de preservació de l’entorn.

Aquesta idea inicial de prioritzar la preservació de determinades espècies i espais va ser relativament efectiva. Tanmateix, el creixement de la població hu­ mana i l’augment de les seves activitats van causar un fort impacte ambiental en relativament poc temps, especialment fora de les zones protegides. Això va posar en evidència les limitacions i mancances d’aquests plantejaments inicials de protecció de l’entorn. Avui en dia ens lamentem d’haver perdut o degradat espais que en aquell temps no semblaven rellevants per comuns, i ara els ente­ nem com a molt importants, com per exemple determinats espais agroforestals en zones metropolitanes (Pino et al. 2001). El model clàssic de determinació d’espais naturals protegits té limitacions, doncs. El model ha prioritzat determinats espais emblemàtics sobre altres espais més comuns, però també apreci49

ables des d’una perspectiva ecològica. Per tant, s’ha deixat de banda un principi que avui sembla irrenunciable: que totes les espècies tenen el mateix valor i interès, i que evolucionen.

Però encara més, tradicionalment l’establiment d’espais protegits ha seguit una pauta de distribució discreta sobre el territori, i això els ha posat en una situació potencialment compromesa. L’estat de coneixement de la biologia, i molt especialment aquell del qual es nodreixen les tècniques de gestió i conservació dels valors naturals, han posat de manifest com aquests dissenys de conservació d’espais en base a unitats discretes no s’adeqüen al funcionament de la natura, ni pel que fa a les espècies ni pel que fa als ecosistemes. Efectivament, les espècies viuen afectades per gradients ambientals més o menys acusats en l’espai i en el temps, i conseqüentment no entenen el concepte “fronteres” tal i com les establim socialment. Però també hi ha intervingut la capacitat antròpica per afectar i modificar el territori, de manera que la matriu territorial existent entre espais protegits, i que d’alguna manera assegura les necessàries connexions ecològiques, pot acabar veient disminuïdes les qualitats de permeabilitat ecològica que tenia, o fins i tot perdre-les. Això pot comportar el virtual aïllament de les poblacions presents en els espais protegits amb els conseqüents efectes negatius. Podem entendre que els espais protegits sota un model de distribució discreta en el territori sense la necessària connexió entre ells estan en risc d’empobrir-se ecològicament, ja que generalment no hi ha una solució de continuïtat entre els límits d’uns i altres. Tanmateix, cal tenir en compte que aquest aïllament és bàsicament jurídic i, per tant, no comporta necessàriament un aïllament biològic per se. Però tampoc no es pot excloure la possibilitat que un tractament ecològic inconvenient de la matriu territorial al voltant d’un suposat espai protegit pugui arribar, amb el temps, a facilitar l’establiment de nivells d’aïllament biològic no desitjats. Aquest no és un fet hipotètic sinó que ja tenim experiència en aquest sentit. L’espai protegit de la Serra de Collserola, el parc metropolità perimetral més important de Barcelona, ha quedat en situació d’aïllament ecològic precisament pel procés descrit (Mayor i Belmonte, 2003).

I més encara, és justament la consideració dels canvis que es donen en el temps el que de manera més clara posa de manifest la manca d’adequació de les polítiques de conservació al funcionament dels sistemes d’interès natural. Actualment ja és prou conegut i assumit que la natura canvia al llarg del temps, i que és dinàmica en l’espai i al llarg del temps. El que ara pot ser un espai poc apreciat pot esdevenir en el futur un espai valuós de preservar. D’aquesta manera queda en entredit l’eficiència d’aquests espais a l’hora d’aconseguir els objectius de conservació. Això evidencia la inconveniència de planificar i gestionar la natura únicament considerant unitats discretes d’espais protegits.

Ateses aquestes consideracions, i tenint en compte que el Conveni de la Diversitat Biològica (1992) estableix que els objectius bàsics de conservació actual50

ment pretenen la conservació del major grau de diversitat possible dins del criteris de sostenibilitat, es pot fer un plantejament alternatiu ben diferent. Es trac­ta de pensar en termes de permeabilitat ecològica del territori. Tenint en compte que sovint disposem d’una estructura de xarxa d’espais protegits de distribució discreta, el que és eficient és l’establiment d’una xarxa de connectors ecològics acoblada. Una xarxa que els relligui i asseguri la permeabilitat ecològica i la continuïtat necessària. Això ens permet pensar en un sistema de espais protegits (com a nodes) i uns espais connectors (com a internodes). Aquest plantejament supera de manera conceptual les mancances que s’han atribuït al sistema de planificació i gestió més clàssic que acabem de comentar. Addicionalment, cal considerar que els espais d’interès per a la connectivitat ecològica no tenen per què ser entesos de la mateixa manera que els espais protegits i, conseqüentment, no tenen –ni cal que el tinguin– un règim de protecció similar, ni tampoc cal que admetin els mateixos usos.

6.1. Connectivitat ecològica i estratègies de preservació de l’entorn Molts organismes i institucions conservacionistes especialitzades han demanat l’aplicació de les bases teòriques sobre la connectivitat ecològica a les polítiques de planificació i gestió de l’entorn, i especialment a l’hora de garantir la connectivitat ecològica entre els espais naturals protegits. Ja en l’Estratègia Mundial per a la Conservació (UICN 1980), elaborada per contribuir a l’assoliment d’un desenvolupament sostenible mitjançant la conservació dels recursos vius, s’hi plantejaven tres objectius bàsics fortament interrelacionats: 1. El manteniment dels processos ecològics essencials.

2. La preservació de la diversitat genètica.

3. La utilització sostinguda de les espècies i dels ecosistemes.

Tot i que l’Estratègia Mundial per a la Conservació no explicita clarament la necessitat de garantir la connectivitat ecològica, sí que s’hi refereix de manera implícita quan fixa els dos primers objectius, ja que l’èxit de la seva consecució passa en gran mesura justament per garantir la connectivitat ecològica.

En el document Cuidem la terra: una estratègia per viure de manera sostenible (UICN et al., 1992), i que és, de fet, la segona Estratègia Mundial per a la Conservació, s’hi fa referència directa. Per conservar la diversitat biològica, l’acció 4.9 sobre la necessitat de completar i mantenir un sistema global d’àrees pro­ tegides especifica que cal que el sistema nacional d’àrees protegides garantei­ xi que les àrees protegides no esdevinguin oasis de diversitat en un desert d’uniformitat… i en aquest mateix sentit determina que els sistemes han de permetre els canvis en el repartiment d’espècies. També que per aconseguir-ho cal assegurar que les àrees protegides estiguin connectades per passadissos 51

d’hàbitats adequats perquè les espècies puguin dispersar-se. Per primer cop l’estratègia mundial per a la conservació fa esment de la necessitat de garantir la connectivitat ecològica.

L’any 1992 va ser clau en el desenvolupament del marc teòric i conceptual sobre com havien de conformar-se les actuacions de conservació i de desenvolupament. Altres documents sorgits d’aquesta dinàmica de concreció de principis també recullen la necessitat de garantir la connectivitat. Per exemple, el Conveni de la Diversitat Biològica de la Cimera per la Terra en la Conferència de las Nacions Unides per al Medi Ambient i el Desenvolupament (CNUMAD 1992), en l’article 8è fa referències indirectes a la necessitat de anar més enllà de la protecció d’àrees protegides i garantir-ne la connectivitat.

L’Estratègia Global per la Biodiversitat (WRI et al., 1992) assenyala que un dels mecanismes més rellevants de deteriorament de la biodiversitat és la fragmentació dels hàbitats. Per tal de mantenir la diversitat de les espècies i les poblacions i la diversitat genètica (objectius bàsics de l’Estratègia Mundial sobre la Conservació i del Conveni de la Diversitat Biològica) especifica la necessitat de reforçar la capacitat de conservar-les. Afegeix que per elaborar els plans de con­ servació de la biodiversitat hauria de tenir-se en compte tota la gamma de tèc­ niques i tecnologies de conservació. Destaca la necessitat de l’enfortiment de les àrees protegides i li dedica el capítol VIII. En ell recull s’esmenta que per tal que un sistema nacional d’àrees protegides permeti la conservació eficaç ha de incloure, entre d’altres, una matriu d’àrees i corredors i terres privades que assegurin la supervivència d’espècies indicadores i espècies clau en l’ecosis­ tema. També, definir alternatives de sistemes d’àrees protegides en expansió mitjançant l’ús de zones d’amortiment, corredors, dotacions de terres privades, polítiques de gestió de recursos i altres alternatives que estiguin fora del control dels organismes de gestió d’aquestes àrees.

També l’any 1992 va publicar-se el Programa de la Comunitat Econòmica sobre Política i Acció en relació amb el Medi Ambient i el Desenvolupament sostenible: Cap a un desenvolupament sostenible (Comissió de les Comunitats Europees, 1992). És el cinquè programa comunitari en matèria de medi ambient i suposa un canvi qualitatiu en la política ambiental comunitària, influït sens dubte per la Cimera de Rio. El programa, que afectava el període 19932000, determinava quant a la protecció de la natura i la biodiversitat entre altres objectius la crea­ció d’una xarxa europea coherent d’espais protegits i com a uns dels instruments per a la seva consecució l’establiment de criteris per a la identificació dels hàbitats, zones perifèriques de protecció i corredors migratoris.

El Conveni de la Diversitat Biològica determina en l’article 6è, com una mesura general per a la conservació i l’aprofitament sostenible, que les parts contrac­ 52

tants desenvoluparan estratègies, plans o programes nacionals per a la con­ servació i l’aprofitament sostenible de la biodiversitat”, deixant d’aquesta manera la necessitat i la iniciativa a cadascuna de les parts contractants i fent que aquestes estratègies siguin cabdals per a la consecució dels objectius de conservació i desenvolupament sostenible. Així, a nivell d’Europa, la primera inicia­ tiva seriosa en aquest sentit va ser l’Estratègia Paneuropea per a la diversitat biològica i paisatgística (Council of Europe, UNEP, i European Centre for Na­ture Conservation, 1996). Aquesta primera iniciativa va ser una innovadora i activa aproximació a com poder aturar i revertir la degradació biològica i paisatgística dels valors de la diversitat biològica en un context paneuropeu. També és rellevant el fet que aspirava a ser un marc de referència comú i consistent per a altres estratègies d’abast territorial més reduït que es puguessin desenvolupar per donar compliment al Conveni de la Diversitat Biològica.

La Comissió Europea va presentar el març de 1998 el document Estratègia de la Comunitat Europea en Matèria de Biodiversitat (Comissió de les Comunitats Europees, 1998). Aquest document estratègic va ser assumit posteriorment tant pel Consell com pel Parlament europeu. Aquesta estratègia assegura que l’establiment d’un sistema de zones protegides no és per si sol suficient o apropiat, en referència a la conservació in situ, per tot seguit determinar la necessitat de la incidència sobre la conservació i l’ús sostenible de la biodiversitat en el territori situat fora de les zones protegides, i s’assenyala que aquest aspecte és una de les principals llacunes de les polítiques comunitàries vigents en matèria de conservació. En aquest sentit fixava com a objectiu el de desen­ volupar, en cooperació amb els estats membres, instruments que potenciïn la conservació i l’ús sostenible de la biodiversitat a la resta del territori situat fora de les zones protegides. Sens dubte, un d’aquests instruments ha de ser l’establiment de criteris de connectivitat ecològica en la planificació de l’entorn natural.

L’Estat espanyol disposa d’un document titulat Estrategia Española para la Conservación y el Uso Sostenible de la Diversidad Biológica (Dirección General de Conservación de la Naturaleza, 1999). Aquest text pretén ser el pont natural entre l’estratègia de la Unió Europea i les que haurien de desenvolupar les comunitats autònomes, en tant que responsables directes de l’aplicació de les mesures i accions que s’han de dur a terme per a la seva implementació. En la part introductòria, i quan defineix els principis de l’estratègia en l’apartat 15è, diu és primordial per a la conservació de la diversitat biològica espanyola, l’es­ tabliment d’un sistema adequat d’àrees protegides i corredors ecològics cohe­ rent… Per això no s’ha de treure importància al manteniment de la biodiversitat fora del sistema d’àrees protegides, en plena consonància amb els objectius que fixa l’estratègia europea. En l’apartat de mesures de conservació in situ de les espècies es fa referència clara a la necessitat de garantir la connectivitat biològica per evitar la fragmentació de les poblacions silvestres i facilitar-ne 53

l’intercanvi genètic a través d’una xarxa de corredors ecològics i la consecució d’una major connectivitat entre els espais a través de la seva consideració en la planificació i gestió del territori….

En el marc català existeix l’Estratègia Catalana per a la Conservació i l’Ús Sos­ tenible de la Diversitat Biològica, encara pendent d’aprovació definitiva.

6.2. Dels corredors biològics als connectors ecològics Les primeres iniciatives per tal de mantenir la connectivitat ecològica entre espais d’interès natural o per tal de buscar solucions als problemes de l’aïllament de poblacions animals, a causa de la ràpida transformació del paisatge rural, van centrar-se en l’establiment de passadissos, més o menys amples, de connexió entre aquests espais, els anomenats corredors biològics. Els corredors biològics, entesos com a hàbitat lineal situat en una matriu diferent i que connecta dos o més grans zones d’hàbitats i que es proposa per garantir la conservació i mantenir la viabilitat d’espècies que viuen dins dels grans blocs d’hàbitats, són una eina valuosa per a la conservació (Beier i Noss, 1998). Principalment van ser considerats per a la connexió d’espais que es volia enllaçar per raó d’algun o alguns valors biològics que compartien (generalment, una espècie determinada), i que havien de ser especialment protegits, tant dins dels espais com en el propi corredor.

Des de l’establiment dels primers corredors biològics els anys 60, s’han definit diferents modalitats d’elements territorials amb la finalitat de connectar espais: corredors, connectors, passadissos, anelles, vies, etc. S’han definit amb diferents adjectius: biològics, verds, ecològics..., depenent d’on es posava l’èmfasi de la seva funció. Tot i que moltes vegades es tracta de coses similars, cada concepte i cada adjectiu pot arribar a amagar subtils diferències que poden condicionar la planificació i la gestió del corredor.

Així, doncs, quan es parla de corredors biològics, tradicionalment es fa referència a passadissos entre zones d’interès natural que cal protegir a fi i efecte d’assegurar la supervivència d’alguna espècie concreta. Aquest enfocament també pot ser considerat com a territorialment discret, ja que, tot i connectar espais, la delimitació de zones del territori que actuen com a connectors es fa per raó d’algun valor natural molt específic. Altres autors defensen un enfocament més agosarat ja que l’interès no es centra en una espècie concreta sinó en un conjunt d’espècies. Efectivament, els efectes de l’establiment d’un corredor biològic poden sobrepassar els objectius de la funció que li ha estat assignada, per exemple protegir l’àrea vital del puma o d’altres espècies. Així, per exemple, un corredor de dispersió d’una espècie pot servir per a manteniment de la connectivitat d’altres espècies que hi estan relacionades. Per això es 54

planteja poder disposar de passadissos amb característiques similars a les dels indrets on viuen aquestes espècies. Des del punt de vista de la conservació de la natura aquest plantejament presenta valors addicionals: permet la protecció d’un cert nombre d’espècies, i per tant de diversitat biològica, de manera que s’assegura un millor funcionament present i futur d’aquests sistemes naturals.

Tot i així, l’establiment de corredors biològics amb l’objectiu de garantir la connectivitat ha estat qüestionat. Per exemple, hi ha criteris divergents quant a l’amplada que han de tenir. Hi ha qui defensa com a suficients corredors relativament estrets. Per exemple, Andreassen et al. (1996) van estudiar quina és l’amplada òptima d’un connector per als ratolins de camp (Microtus oecono­ mus). Consideraren connectors de 3, 1 i 0,4 metres, i van trobar trobar que 1 metre era l’amplada òptima, ja que que en el més petit, els individus eren reluctants a entrar-hi, i el més ample es veia obstruït per moviments en sentit oposat.

Els autors qüestionen la idoneitat de l’afirmació “com més ample, millor”. No obstant, en l’estudi només s’inclou una espècie. Contràriament, ha qui els defensa com més amples millor (Mallarach, 1993). Les crítiques també han fet èmfasi en la possibilitat que l’establiment d’aquests passadissos no garanteix que les espècies hi passin. En definitiva, l’eficiència d’una tipologia de corredor està en relació amb les característiques d’allò que es vol protegir. Segurament hi ha tants tipus de corredors biològics com espècies, tot i que qualsevol de les tipologies de corredor ideades per a alguna o algunes espècies satisfarà necessàriament molts dels requeriments de moltes altres espècies. Però també el contrari, el que és corredor per a una espècie ben bé pot ser un espai poc permeable per a una altra.

No obstant, els criteris més actuals de conservació tendeixen a prioritzar la conservació global de la diversitat biològica i els processos ecològics associats: això significa que localment es pot estar considerant de l’ordre de centenars d’espècies. La majoria de les espècies viuen en espais ben connectats. En conclusió, la connectivitat ecològica millora la viabilitat de les poblacions de moltes espècies. Seguint amb aquest raonament, des de la planificació estratègica de l’entorn natural, cal considerar tot el territori com el millor connector ecològic possible, ja que conté totes les espècies que hi viuen. Establir el problema a aquesta escala permet superar de manera consistent els plantejaments discrets que anteriorment s’han plantejat. Aconseguir garantir la connectivitat ecològica a escala territorial és garantir en gran mesura el bon funcionament de les espècies que hi viuen, sense la necessitat de conèixer-les totes (per més que això sigui desitjable) i sense necessitat de protegir la totalitat del territori amb la mateixa intensitat.

Dit això, l’objectiu ja no és el d’assegurar (si més no, de manera exclusiva) la connexió entre dues zones de remarcat interès conservacionista a través d’una franja o corredor de característiques més o menys similars a les dels espais que 55

es pretén unir. L’objectiu és el d’assegurar que hi hagi prou permeabilitat territorial per tal que qualsevol espècie (o una majoria d’elles) pugui, en principi, moure potencialment la seva població a través del territori. Per exemple, que existeixi la possibilitat que es trobin dues poblacions separades en l’espai d’un mamífer terrestre qualsevol. També, que una espècie d’ocell es pugui establir en un espai on abans no hi era. Mamífers i aus, però també cal tenir en compte rèptils, amfibis, aràcnids, insectes, mol·luscs, plantes, fongs, algues, etc. Per tant, també es poden considerar altres aspectes menys habituals com són l’intercanvi de pol·len, de llavors i de propàguls a través del transport per l’aigua o a través de l’aire. També la possibilitat de mantenir les vies migratòries amb èxit. En definitiva, que qualsevol espècie pugui anar a altres espais i realitzar intercanvis genètics o bé establir-se en ells de bell nou.

L’esmentada complexitat i la dificultat subseqüent d’obtenir informació de la biologia de totes les espècies i dels ecosistemes implicats, és en bona part responsable de l’opinió que el que cal és garantir la connectivitat ecològica a escala territorial més que establir passadissos pensats per a una espècie o un grup taxonòmic determinat. Cal garantir la permeabilitat ecològica del conjunt de les espècies i assegurar la connectivitat ecològica de tot el territori. Per fer-ho cal determinar els elements i espais del territori que actuen com a connectors ecològics.

Per tot això, conèixer l’estat de la connectivitat del territori ha de ser una de les prioritats de la planificació de l’entorn, del territori. Disposar d’aquest coneixement permetrà l’aplicació de criteris de planificació de l’entorn que implicaran un salt quantitatiu i qualitatiu de gran transcendència, passant de polítiques de preservació de l’entorn discretes a d’altres d’abast territorial global.

6.3. Sistema internodal de connexions ecològiques Els dissenys de conservació d’espais en base a unitats discretes no s’adeqüen al funcionament de la natura, ni pel que fa a les espècies ni pel que fa als ecosistemes. La necessitat de garantir les connexions ecològiques entre espais protegits, tot i ser un enfocament relativament nou, es considera imprescindible en tots els documents estratègics de conservació. Això ens porta a un model de protecció territorial bàsic de sistema de protecció format per una xarxa de nodes (espais protegits) i internodes (connectors ecològics). L’estructuració d’una xarxa d’espais protegits implica disposar d’unes àrees d’interès que pels seus valors naturals i continguts biològics mereixen mesures de protecció i bon ús. També implica disposar d’espais que els interrelacionin, els espais de connexió. Tot plegat conforma una estructura de nòduls o nusos ecològicament molt rics i una xarxa de connexió de característiques biològiques apreciables. Aquest conjunt s’insereix dins una matriu territorial que cal que no 56

estigui fragmentada, o sigui prou permeable, per tal que aquest disseny en xarxa sigui eficient en els objectius de conservació de la diversitat biològica que contenen els espais i mantenir el bon funcionament de les espècies, poblacions i sistemes. És important destacar que en parlar de nodes i internodes no ens estem referint a espais de primer ordre i espais de segon ordre. La importància en el funcionament de la xarxa és compartida: els uns no tenen sentit sense els altres. Això tampoc no vol dir que, sota aquest reconeixement d’igualtat, s’hagin de tractar de la mateixa manera. És lògic considerar que, si l’objectiu d’un connector ecològic és el d’assegurar una funcionalitat, el grau de protecció, els possibles usos compatibles, els no compatibles, i les accions de planificació i gestió dels espais implicats, no tenen perquè correspondre ni de la mateixa manera ni amb la mateixa intensitat que els corresponents a espais protegits. Tot i així, establir la manera de fer-ho dependrà necessàriament de cada cas concret atenent a la situació de les espècies i sistemes implicats, de les pressions ambientals del context, dels usos que es vulguin establir, etc.

L’establiment d’un conjunt de connectors ecològics internodals i integrats en un Sistema d’Espais Protegits és actualment un element bàsic i ineludible, sobre el qual cal construir el futur de la preservació de l’entorn. L’objectiu de garantir la connectivitat ecològica a nivell de tot el territori, requereix enfocar el problema des d’una perspectiva integral, procurant garantir les connexions ecològiques i mantenir nivells alts de permeabilitat ecològica en el conjunt del territori.

6.4. Protecció específica d’espècies i ecosistemes amenaçats És fàcil entendre que, en general, si la protecció de l’entorn hagués estat l’adient des d’un inici (en un moment indeterminat) no hi hauria espècies en perill, si més no per causes antròpiques. La direcció presa fa anys, no obstant, ha anat en el sentit de desenvolupar accions que han tingut una forta repercussió sobre l’entorn. Cal, doncs, subvertir aquesta situació i procurar no afectar de manera irreversible un valuós patrimoni. Tot i que les tendències actuals són les de protegir la diversitat biològica general, hi ha espècies que, per haver estat especialment pertorbades o perquè són rares (en sentit ecològic), mereixen un tractament específic. Es tracta d’espècies en situació vulnerable per a les quals cal dissenyar les accions de preservació més oportunes.

A causa que la conservació ha estat bàsicament centrada en la protecció d’espècies vulnerables, avui ja s’han establert equips de gestió específics, s’ha generat apreciable informació al respecte i també una prolixa normativa de protecció. S’han d’adoptar, doncs, mesures per implementar un sistema d’estricta protecció de determinades espècies per raó de la seva vulnerabilitat.

57

Actualment existeix una protecció jurídica per a moltes espècies, especialment d’animals, i plantes, i per a alguns hàbitats.

Tanmateix, encara ara hi ha molts grups biològics i espècies, que estant en situació vulnerable, no han rebut la mateixa atenció sobretot perquè el seu estudi és molt més dificultós tècnicament i menys agraït. Per a aquests espècies també cal determinar mesures d’investigació i conservació que permetin conèixer millor la seva biologia. Ens cal conèixer els seus cicles vitals, analitzar la dinàmica poblacional, conèixer les característiques del nínxol ecològic, les àrees de distribució, etc. Això ens permetria orientar les mesures necessàries per a l’estabilització i progressió de les seves poblacions. L’esforç que cal en aquest sentit és considerable i, és justament perquè estan protegides que poden ser objecte d’estudis més acurats. Esmerçar-hi esforços és una bona opció ja que, en aquest cas, les mesures de prevenció són importants, però les de gestió són bàsiques.

Val a dir que no hi ha cap incompatibilitat en el fet de centrar les polítiques de conservació en el conjunt de les espècies més que en algunes de determinades.

Encara menys en la pretensió d’assegurar la connectivitat ecològica del conjunt d’espècies, ja que això també inclou les rares o amenaçades. Tanmateix, sí que hi ha una diferència d’objectiu i prioritat, que fa que la protecció de determinades espècies passi de ser una de les dues prioritats essencials de la protecció (l’altra és la protecció d’espais) a ser una peça més i rellevant de l’estratègia de protecció de la natura. Així, les polítiques de conservació in situ a partir d’espais protegits i connectors ecològics es poden entendre com aquelles que preserven el conjunt i les específiques aquelles complementàries que tenen cura dels elements vulnerables.

6.5. Connectivitat ecològica entre espais protegits Els plantejaments de protecció in situ de la diversitat biològica a partir d’espais protegits de distribució discreta prenen més sentit si n’establim la connectivitat ecològica més convenient. Hem comentat que per fer-ho es pot establir una xar­xa internodal de connectors ecològics. Per a l’establiment de les diferents xarxes internodals possibles que poguéssim considerar per satisfer la connectivitat ecològica d’un suposat sistema nodal d’espais protegits, un criteri essencial és el de procurar que els connectors ecològics que uneixin els espais siguin el més curts possibles. Una bona aproximació inicial és establir una relació de punts que diagnostiqui quins territoris són els més propers entre espais protegits. L’anàlisi d’aquests espais intersticials ens donarà quins àmbits i elements són els necessaris per establir-ne la connexió ecològica. Tanmateix, és fàcil que trobem situacions en les quals hi hagi amplis territoris relativament distants que dificultin l’establiment de connectors propers. En aquests casos és possi58

ble que haguem de procurar optar per connectors discontinus, és a dir connec­ tors constituïts per un conjunt d’enclavaments propers entre ells però sense solució de continuïtat de les seves característiques i qualitats ecològiques.

6.6. Connectivitat ecològica en espais protegits contigus Un cas particular de connectivitat ecològica entre espais protegits és aquell que es dóna quan dos o més espais protegits comparteixen part dels seus límits.

La solució de connectivitat ecològica és, en aquests casos, clara. Tanmateix, és interessant que es reconeguin els àmbits implicats com a connectors ecològics en cada espai protegit. Això és així a efectes de prevenir possibles efectes de barrera no desitjables. També per orientar el tractament més convenient d’aquests àmbits. Actualment sabem que en alguns dels espais protegits s’han donat processos al seu interior contraris a la continuïtat ecològica (Mayor i Belmonte, 2001 i 2003). Per tant, és convenient que els corresponents plans especials i normes d’ús i gestió estableixin específicament el valor connector d’aquests àmbits.

6.7. Connectivitat ecològica interna en espais protegits Existeix la possibilitat que, paradoxalment, a l’interior d’espais protegits s’hagin acabat consolidant efectes de barrera que són contraris a la continuïtat ecològica interna dels espais protegits. A Catalunya s’han detectat aquestes situa­ cions en dos espais protegits, el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa (Mayor, 2001) i l’espai Serra de Collserola (Mayor i Belmonte, 2003). Aquests estudis determinaven com, al llarg del temps, s’havien anat consolidant barreres ecològiques que malmetien la connectivitat interna dels espais protegits.

En el cas del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa una barrera consolidada divideix l’espai protegit en dos parts de superfície molt desigual. A més, la mateixa barrera afecta precisament una connexió ecològica per contigüitat amb un altre espai protegit, (vegeu la figura 2). També detectava possibles problemes de barrera pel futur al bell mig del parc. Les determinacions i propostes recollides en l’estudi han estat incorporades en la revisió recent del pla especial del parc (CPSV-UPC 2004), de manera que els serveis tècnics del parc disposen ara d’un instrument útil per poder abordar aquesta problemàtica.

El cas de Collserola és encara més impactant, ja que aquest espai protegit es troba en situació de virtual aïllament respecte dels espais veïns. A aquest greu problema cal afegir la tàcita situació de divisió de l’espai en dos meitats similars a causa de l’evolució de les contundents i abundants infrastructures viàries i les ocu­ pacions urbanes que s’han anat consolidant al seu voltant (vegeu la figura 4).

59

Figura 2. El Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa (PNZVG) pateix greus problemes de fragmentació en l’eix Les Preses – Olot – Sant Joan les Fonts – Castellfollit de la Roca (Sud-Nord) i una certa tendència en l’eix Olot – Santa Pau (Oest-Est). Aquesta fragmentació dificulta la connectivitat interna del parc i amb els PEIN circumdants, especialment el de l’Alta Garrotxa.

Font: Mayor i Belmonte (2001).

6.8. Connectivitat ecològica en la matriu territorial Idealment, una matriu territorial convenientment tractada des de la perspectiva ambiental seria prou permeable com perquè els problemes de connectivitat ecològica no fossin rellevants. Aquesta situació habitualment no es dóna, ja que la visió de la necessitat de mantenir alta la permeabilitat ecològica de la matriu territorial és força recent. Tot i aquest punt de partida no gaire favorable, el paper de la matriu territorial encara és molt important.

Efectivament, tot i haver establert espais protegits i connectors ecològics, la resta de la matriu territorial juga un paper important en la connectivitat ecològica. Moltes espècies s’hi desplacen i a la vegada conté moltes espècies, sovint espècies comunes, però no per això menys importants. Per exemple, en les situacions de connectivitat ecològica a llarga distància entre espais protegits, disposar d’una matriu territorial suficientment permeable pot contribuir a mantenir un cert nivell de connexió ecològica. També, determinats punts de la ma60

triu, tot i no formar part d’uns sistema internodal de connectors ecològics, poden ser i actuar com a veritables porus de membrana que possibilitin prou permeabilitat ecològica per tal que a través seu s’assegurin desplaçaments d’espècies a nivell territorial (vegeu la figura 3).

Un tractament acurat d’aquesta matriu, i especialment en relació amb la dis­ posició i concreció dels nostres assentaments i de la definició de la disposició i materialització de la xarxa viària, pot traduir-se en una millor o pitjor qualitat d’aquesta matriu respecte a la permeabilitat ecològica. Addicionalment, plantejar aquest tractament curós i específic des d’una perspectiva ambiental de la matriu comporta força beneficis addicionals, com per exemple a efectes de paisatge, d’estalvi de consum de sòl, d’infiltració d’aigua, d’ús de recursos, etc.

6.9. Espais de connectivitat ecològica local A escala local, a banda de considerar els connectors ecològics implicats en el sistema d’espais protegits d’interès territorial, hi ha espais i àmbits protegits de menor entitat, però no per això menys importants. La lògica de la connectivitat ecològica en aquests casos també és útil. Establir connexions ecològiques entre els espais protegits a nivell local reforça els objectius pels quals han estat protegits. Aquesta connexió es pot establir directament a partir d’elements de connectivitat entre els espais protegits en qüestió. Però també es convenient vincular aquests connectors a d’altres més territorials, o fins i tot connectar-los a espais que gaudeixen de protecció a nivell territorial. En tot cas són elements connectors que poden reforçar-ne la xarxa més bàsica.

61

g 7. Connectivitat ecològica

i planificació i ordenació territorial

Actualment, el problema de l’aïllament ecològic físic o funcional actualment es pot afrontar des d’una base ecològica sòlida. La teoria ecològica ens permet entendre millor la complexitat de la natura i ens aporta una visió robusta de la manera com hem de tractar la matriu territorial. I això sense haver de renunciar, a excepció feta de determinats casos, a la implantació dels nostres assentaments i les nostres infraestructures de comunicació. Com podem integrar aquests conceptes i el bagatge de coneixement que guarden? Com els podem tenir en compte per solucionar millor i de manera positiva els problemes que comporta planificar el territori? L’aplicació d’aquest coneixement en el planejament i l’ordenació territorial segurament n’és la solució.

7.1. Connectivitat ecològica: Una eina útil per fer planejament Una via especialment interessant per fer front a aquest repte, pel seu caràcter integrador i per la capacitat que té d’interpretar el territori a diferents escales i per la solidesa del concepte, és considerar l’anàlisi de la connectivitat ecològica (Mayor, 2003b). Ho és perquè ens permet abordar propietats del ter­ritori sense la necessitat de disposar d’un coneixement exhaustiu dels elements i processos que es donen en una determinada zona. Per més que és molt de­ sit­jable tenir dades exhaustives de distribució i abundància de les espècies presents, o de les seves interaccions en els processos ecològics implicats, sovint aquestes dades no existeixen, o només se’n disposa en part, i obtenir-les és difícil i molt car. Encara més quan considerem el llarg temps que comporta obtenir-les. El temps científic no es correspon habitualment amb el temps tècnic, i és amb aquest darrer que es prenen decisions i s’actua sobre el territori.

Efectivament, mantenir la connectivitat ecològica implica una millora en la viabilitat de moltes poblacions d’espècies, en tant que la majoria d’espècies viuen en àrees ben connectades (Bennett, 1990 i 1997). Garantir la connectivitat ecològica a escala territorial és garantir l’operativitat de moltes espècies que hi viuen, sense la necessitat de protegir tot el territori amb la mateixa intensitat.

Així pren importància determinar aquelles àrees d’un territori determinat que actuen o poden actuar com a garants de la permeabilitat ecològica: els con63

nectors ecològics. La determinació d’aquests connectors ecològics requereix l’estudi i l’anàlisi de la permeabilitat ecològica i dels efectes de barrera en un territori determinat. Com a resultat d’aquestes anàlisis es pot definir un sistema de connectivitat ecològica (vegeu l’apartat 9).

Avui podem incloure en els nostres plans d’incidència territorial la connectivitat ecològica, la qual cosa ens permet una clara visió funcional aplicable a diferents escales territorials. La diagnosi i determinació de connectors ecològics ens permet establir el valor d’àrees amb varietat d’hàbitats relativament poc pertorbats que asseguren la permeabilitat ecològica i que possibiliten solucions estratègiques i prioritzades per garantir de manera potencial els moviments de les espècies presents, tant a curt termini com a llarg termini.

Aquest coneixement es pot aplicar a diferents escales territorials i per acomplir diferents objectius de planificació. Certament, la connectivitat ecològica no només és útil com a reforçament funcional de la protecció de les àrees protegides.

També ho és en la definició ambiental de la matriu territorial. I ho és a escala regional, comarcal, supramunicipal i municipal. Ho és tant per la definició de grans territoris com de territoris petits. Ho és tant per aconseguir la millor proposta de pla estratègic, per a la definició convenient de l’entorn dels plans municipis, per a la millor implantació de determinades activitats, o per valorar millor l’impacte ambiental de determinats projectes d’implantació territorial.

Estem als inicis d’una disciplina que s’ha de desenvolupar i madurar. Ho ha de fer tant pel que fa als conceptes, els mètodes i l’aplicació. És a dir, hem de guanyar en experiència. L’ecologia territorial o del paisatge ens permet introduir nous aspectes en l’anàlisi territorial, que milloren substancialment plantejaments més clàssics. Es tracta d’aproximacions que ens permeten tenir cura de l’entorn amb més eficiència, i que ens permeten evitar problemes ambientals i prevenir situacions no desitjades que, si no es consideren a temps, tenen una reversió difícil o impossible.

Així, la connectivitat ecològica, entre altres virtuts conservacionistes, ens permet orientar estratègicament el disseny i la construcció de les infrastructures lineals, augmentar les seves prestacions de permeabilitat ecològica i disminuinr els efectes de barrera. També d’assessorar la millor disposició i concreció, especialment en els perímetres, dels assentaments urbans en relació amb l’entorn on s’ubiquen.

Enfrontem, doncs, nous criteris, nou coneixement, nous mètodes que requereixen de tenir una oportunitat. La proposta és clara: tenim l’oportunitat d’incorporar la connectivitat ecològica al planejament i la gestió territorial com un element més i habitual de decisió. Aquesta aproximació, més enllà de ser incompatible amb les solucions tècniques habituals, incorpora un marc estratègic 64

que permet integrar millor ecologia i tècnica, mantenint la permeabilitat de la matriu territorial per a un entorn millor i més habitable.

7.2. La lògica de la connectivitat: un avenç en la interpretació de la complexitat La connectivitat ecològica és, segurament, un dels primers processos ecològics abordats de manera intensa. La seva comprensió ens obre un camí a seguir en la interpretació de la complexitat intrínseca de l’ecologia aplicada a un territori.

La lògica de la connectivitat ecològica ens permet iniciar un salt qualitatiu molt important en la valoració de les virtuts, potencialitats i limitacions d’un territori i, al mateix temps, superar antigues visions. Unes visions més estàtiques i centrades especialment en la composició i bon estat ecològic dels diferents elements biològics i sistemes ecològics presents. Queda clar que la composició és bàsica, però una visió funcional, que té per base una qualitat tan important i transcendent com és el moviment de les espècies, és essencial per tenir una millor comprensió i interpretació del territori.

La inclusió de la connectivitat ecològica en les anàlisis territorials hauria d’equiparar-se a altres consideracions i visions que habitualment considerem crucials.

La qualitat edafològica de determinats sòls la valorem molt especialment per la seva capacitat productiva. Determinades ubicacions estratègiques les considerem vitals per configurar un bon teixit industrial. Alguns àmbits ens resultem essencials per tal de poder generar energia. I analitzem on disposar les expansions urbanes perquè siguin més rendibles. Res no impedeix incorporar la lògica de la connectivitat ecològica a l’hora de valorar aquestes i altres accions d’implantació territorial. La conjunció de totes les consideracions oportunes ens pot donar com a resultat una millor valoració i diagnosi sobre la conveniència o no d’ocupar determinats territoris. Però també ens permet realitzar una millor concreció de les nostres actuacions sobre el territori, de manera que els seus efectes sobre l’entorn siguin minimitzats i compatibilitzats amb els usos posteriors. Ens permet, a més, fer una valoració que inclou una perspectiva estratègica i, per tant, considera els efectes actuals i a llarg termini.

En definitiva, la connectivitat ecològica no té perquè ser, doncs, un aturador d’aquest desenvolupaments sinó una oportunitat de planificar-lo millor.

65

g 8. Adopció i evolució del model de

connectivitat ecològica a Catalunya

La connectivitat ecològica és una disciplina del coneixement que en els darrers anys ha experimentat un desenvolupament molt intens a Catalunya. I ho ha fet de manera pionera en molts sentits, tant en relació amb els aspectes conceptuals com amb els metodològics, i també pel que fa a la seva implementació.

Això ha possibilitat enfrontar anàlisis i valoracions de l’entorn pràcticament desconeguts fins ara. En conseqüència, s’està incorporant amb força tant com a eina de preservació de l’entorn com de definició territorial.

Les bases del plantejament de la connectivitat ecològica a Catalunya parteixen de la Llei 12/1985, de 13 de juny, d’espais naturals. Aquesta fa èmfasi en dues qüestions d’interès pel que fa a la connectivitat ecològica. Una és la gran varietat d’espais d’interès natural existents a Catalunya, a causa de la seva particular situació geogràfica i la seva orografia. L’altra és la seva intensa humanització, que ha resultat en un ric mosaic territorial. També assenyala com en aquests es­pais han anat apareixent desequilibris greus, bàsicament a causa d’un fort creixement de la població i del desenvolupament econòmic i tecnològic. En aquest sentit, la llei determina que correspon a les administracions públiques la protecció dels espais d’interès natural, el manteniment dels seus equilibris i la defensa enfront de les causes de degradació que els poden amenaçar. I també un manament de conservar els valor naturals. Ens trobem, doncs, davant d’una situació de mosaic, amb nivells de pertorbació considerables. En aquest context la connectivitat ecològica tard o d’hora s’havia de desenvolupar.

A banda d’altres disposicions generals i de regulacions específiques que conté aquesta llei, el seu capítol tercer regula el Pla d’Espais d’Interès Natural (en endavant, PEIN). El PEIN és un pla territorial sectorial que va ser aprovat mitjançant el Decret 328/1992, de 14 de desembre. Aquest pla té per objecte la delimitació i l’establiment de les determinacions necessàries per a la protecció bàsica dels espais naturals, la conservació dels quals cal assegurar, des d’una perspectiva global del conjunt de Catalunya. El fet de ser un pla territorial sectorial emmarca el PEIN dins del sistema de planejament territorial de Catalunya. És especialment rellevant el fet que les determinacions del PEIN vinculen el planejament urbanístic.

Cal assenyalar que el PEIN configura el disseny del sistema d’espais protegits sobre la base d’unitats discretes que formen una estructura territorial discontí67

nua. Tanmateix, sovint en els àmbits situats entre els espais del PEIN es dóna una apreciable continuïtat dels hàbitats característics d’aquells i/o la presencia d’altres elements de connexió ecològica.

Els redactors d’aquest pla coneixien ja la importància de la connectivitat ecològica; tanmateix, no tenien els instruments necessaris per tal de incloure-la.

Efectivament, la carta de presentació del PEIN ja esmenta la importància de la connexió entre els espais protegits quan diu: Els espais naturals no poden ser concebuts com a illes relictuals, desconnectades del territori que les envolta.

Cal una planificació i una gestió integrades del territori global en què es troben immerses, cercant la connectivitat ecològica i, fins i tot, la continuïtat física, de manera que el sistema esdevingui una autèntica xarxa. I acaba afirmant: L’or­ denació territorial ha de preveure aquesta exigència ecològica, i protegir també aquells hàbitats naturals o seminaturals que, actuant a tall de passadissos o ex­tensions d’altres formacions, contribueixen a la preservació de les zones o espècies de més vàlua. És per això que el programa de desenvolupament del PEIN establia explícitament l’objectiu de garantir les connexions biològiques entre els diferents espais del PEIN i, amb aquesta finalitat, determinava la creació d’un programa específic de treball destinat a …la determinació dels criteris i les mesures necessaris per garantir el manteniment de les degudes connexions biològiques entre els espais inclosos en el PEIN. L’objectiu de la connectivitat ecològica no es recollia únicament en el PEIN. El Pla Territorial General de Catalunya (Direcció General d’Acció i Planificació Territorial, 1995), marc de coherència de tots els altres plans, programes i accions amb incidència territorial, assenyala, pel que fa als espais que són objecte de protecció que …els espais de lligam i de relació entre els espais del PEIN són aquells espais que estructuren una xarxa contínua i els incorporen en un siste­ ma territorial més ampli i també que …cal tractar aquests espais com un sis­tema territorial integrat d’espais naturals que ofereixin un continu natural i, d’aquesta manera, assegurar la continuïtat de la taca de sòl no urbanitzable per tot el territori. Igualment, per aquells volts, el Pla hidrològic de les conques internes de Catalunya determina que les directrius generals sobre el medi ambient es concreten a …garantir el respecte, la conservació i la regeneració del paper de corredor biològic que representa la xarxa hidrològica.

El programa de desenvolupament del PEIN contemplava un subprograma d’establiment de connexions ecològiques. L’aleshores Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya, en el desenvolupament d’aquest subprograma, va impulsar l’any 1998 una línia de treball sòlida per a la realització dels corresponents estudis diagnòstics de connectivitat ecològica entre els espais del PEIN. En aquest sentit es van definir dues etapes en base a l’abast territorial.

68

Una primera etapa que abastava tot Catalunya i que configurava la primera visió esquemàtica del que en podem anomenar mapa de connectivitat de Catalunya. Aquesta primera etapa va realitzar una primera aproximació diagnòstica sobre l’estat de la connectivitat ecològica a Catalunya (Direcció General de Patrimoni Natural i del Medi Físic, 1999a). D’aquesta anàlisi diag­ nòstica en va resultar la base tècnica sobre la qual es va donar resposta a la resolució 552/V del Parlament de Catalunya, establint les “Directrius es­ tratègiques per al manteniment de les connexions ecològiques i paisatgísti­ ques entre els espais protegits” (Direcció General de Patrimoni Natural i del Medi Físic, 1999b). La Resolució 552/V del Parlament de Catalunya ins­tava el Govern de la Generalitat de Catalunya a completar el mapa vigent a Cata­ lunya en matèria de conservació de la natura mitjançant l’adopció d’unes directrius estratègiques per al manteniment de les connexions ecològiques i paisatgístiques necessàries entre els espais que gaudeixen d’algun tipus de protecció, com a base per a l’establiment d’una veritable xarxa ecològi­ ca a Catalunya.

La segona etapa no es va arribar a desenvolupar. S’hi proposava un estudi seriat a escala 1:50.000 de tot el territori català, a fi efecte de analitzar els punts del territori d’especial interès per a la connectivitat ecològica detectats en la primera etapa. L’objectiu era determinar els valors i els requeriments necessaris per mantenir la permeabilitat ecològica de la matriu territorial en aquests punts i condicionar el planejament territorial i urbanístic, així com el desenvolupament de projectes a través del control de les avaluacions d’impacte ambiental.

Des d’aleshores s’han realitzat força estudis de determinació de la connectivitat ecològica a Catalunya. Sense voler fer-ne un llistat* exhaustiu, en són un bon i variat exemple els següents: Barcelona Regional, 2005; Bosch, 2001; Cerdan i Nunes, 2003; Departament de Medi Ambient, 1999; Diego et al., 1994. Estrada et al., 2003; Fígols et al., 2005; Fortià, 1994; Geodata, 2000; Marull i Mallarach, 2002; Mayor, 2001; Mayor, 2006; Mayor et al., 1997; Montseny, 1999; Motjé, 1994; Pino i Rodà, 2001.

Aquesta proliferació d’estudis de connectivitat ecològica territorial ha anat acompanyada d’una gens menyspreable tasca pedagògica de difusió dels principis teòrics, de la necessitat i oportunitat del seu desenvolupament, i de les possibilitats d’aplicació. Com a resultat la lògica de la connectivitat ecològica ha perfundit en els diferents actors responsables del desenvolupament de les tècniques de conservació de la natura però també i, de manera molt especial, en els de la planificació territorial.

* Vegeu-ne les referències detallades a la bibliografia.

69

El Parlament de Catalunya va emetre dues resolucions més, deixant palesa certa sensibilitat al respecte. La resolució parlamentaria 554/V, sobre el corredor biològic de Rubí que connecta la serralada de Collserola i de Sant Llorenç del Munt, i la resolució 941/V, sobre la protecció especial dels espais de la plana del Vallès, que insten el Govern a adoptar les mesures per garantir la connectivitat entre les serres de Sant Llorenç del Munt i Collserola. Les resolucions anaven adreçades a parts del territori català especialment malmeses quant a la permeabilitat ecològica i implicaven espais protegits de gran importància en el context metropolità de Barcelona.

Actualment, l’estat de la qüestió quant als espais de connectivitat és paradoxal.

D’una banda, no hi ha cap figura jurídica específica que doni cobertura legal a l’establiment d’una xarxa internodal de connectors ecològics. Tampoc per a connectors ecològics concrets. Tot i això s’estan incorporant progressivament accions per aplicar la connectivitat ecològica tant en matèria de conservació de la natura com en el desenvolupament del planejament territorial.

Pel que fa a l’aplicació de la connectivitat ecològica com a instrument de preservació de la natura, el pacte de constitució del Govern de Catalunya, l’any 2003, fixava com a objectiu la realització d’un pla territorial sectorial de connexions ecològiques dels espais lliures. Tanmateix, a hores d’ara només s’han realitzat certs treballs de base que encara no han estat fet públics. Recentment, i en relació amb la connectivitat ecològica, un grup d’experts ha elaborat, per encàrrec del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya, unes directius estratègiques de connectivitat ecològica per a Ca­ta­ lunya, que actualitzen els continguts de les elaborades l’any 1999.

Quant a la planificació territorial, la connectivitat ecològica està sent especialment tinguda en compte. Els darrers anys Catalunya es troba en ple procés de desenvolupament dels plans territorials parcials. Es tracta de plans estratègics que es basen en l’establiment de determinacions respecte els assentaments humans, les infrastructures de transport i els espais oberts.

En relació amb els espais oberts, cada pla ha determinat connectors ecològics en el seu territori. Alguns d’ells estan ja en fase de tramitació i, en algun cas, d’aprovació inicial. Per tant, la implementació s’està realitzant abans que sigui una obligació, el que podríem interpretar com un èxit. Cal, però, comentar que els diferents plans territorials han desenvolupat sistemes de connectivitat ecològica en absència d’un model acordat. Efectivament, en determinats plans s’ha optat per crear estructures de lligam entre els diferents espais que es protegeixen de manera bàsica pel propi pla. Entre aquests espais protegits hi ha implicats espais d’interès general de Catalunya com són els espais del PEIN i els de la Xarxa Natura 2000. Però també hi ha una munió d’espais d’interès més territorial o local. La connexió ecològica en aquests casos pot arribar a lligar 70

espais de menor interès, de manera que una eventual reversió de la seva protecció podria posar en entredit la connectivitat ecològica entre espais d’interès general. Conseqüentment, i de manera tàcita, s’ha adoptat un model de connexions ecològiques sense una clara estructura internodal entre els espais protegits de Catalunya. Contràriament, altres plans estableixen la connectivitat ecològica a partir de considerar els espais de lligam entre els espais protegits d’interès general. Per tant, han aplicat tàcitament un model en xarxa internodal vinculat directament a la xarxa nodal d’espais protegits. Tant un model com l’altre suposen una millora perceptible de la situació preexistent.

Tot apunta que en el futur més immediat la connectivitat ecològica experimentarà un procés de consolidació. Ho farà per efecte de l’aprovació d’aquests plans territorials parcials i, especialment, pel desenvolupament i aplicació d’un futur pla de connexions ecològiques per a Catalunya, juntament amb la cobertura jurídica que donarà el reconeixement de la connectivitat ecològica en una futura llei de la biodiversitat. La seva lògica s’utilitzarà per interpretar millor els valors d’un territori, es definiran i s’establiran connectors ecològics, es prendran mesures de repermeabilització dels efectes de barrera causats o que es causin, es determinaran els usos compatibles i no compatibles dins dels espais de connexió ecològica, es desenvoluparà una recerca específica en aquesta matèria que aportarà un millor coneixement dels elements i processos implicats en la connectivitat ecològica, i aquest coneixement es difondrà convenientment a través del diferents nivells acadèmics i a partir de la incorporació de la connectivitat ecològica en els currículums pertinents.

71

g 9. Determinació i delimitació

de connectors ecològics

En els estudis de connectivitat ecològica, una limitació greu rau en el fet de no poder disposar d’informació de qualitat (descriptiva i sobre el funcionament) dels valors naturals existents en una àrea determinada. Aquesta limitació, que compromet en gran mesura les possibilitats, no ha de ser un impediment per abordar la qüestió de la connectivitat ecològica. Al contrari, la necessitat de fer estudis i determinació de connectors ecològics és important, malgrat l’esmentada manca d’informació precisa. A més de desenvolupar propostes de connectors ecològics, aquests estudis han de servir per: • Iniciar el camí del desenvolupament del marc conceptual dels estudis.

• Desenvolupar metodologies consistents i de base ecològica sòlida.

• Generar informació i establir quina és la necessitat de noves informacions i coneixements al respecte.

Actualment, qualsevol metodologia eficient en la determinació de connectors ecològics preveu la utilització conjunta d’estudis de gabinet, amb la interpretació de fotografies, mapes temàtics digitals disponibles mitjançant sistemes d’informació geogràfica (SIG), juntament amb les bases de dades associades, i l’estudi de camp. Això requereix l’adient conjunció de l’estudi d’aquesta informació i la valoració tècnica especialista de tots aquests elements amb treball de gabinet. En general, les aproximacions a la determinació de la connectivitat ecològica es fan, d’una manera o altra, considerant directament o indirecta la permeabilitat ecològica i els efectes de barrera presents en un territori determinat. Així es pot arribar a definir els espais que tenen un interès especial com a connectors ecològics com aquells que fan possible garantir, en termes probabilístics, la connectivitat entre dos o més espais protegits.

9.1. Criteris de determinació i delimitació de connectors ecològics Tot seguit s’exposen els principals criteris a partir dels quals s’estableixen els elements i àmbits que han de configurar els espais de connectivitat ecològica.

Val a dir que hi ha un criteri superior a l’hora d’establir connectors ecològics. És el criteri que considera essencial que la definició de connectors ecològics es faci tenint en compte no individualitats sinó sistemes de connectivitat ecològica per a territoris determinats, i que aquests sistemes tinguin solució de 73

continuïtat entre territoris adjacents. Aquestes són les premisses essencials per a la selecció i configuració dels connectors ecològics.

A més, cal tenir molt en compte els criteris bàsics següents: • Biodiversitat. La connectivitat ecològica no pretén la mobilitat d’espècies concretes (per garantir això hi ha tècniques específiques) sinó la de totes les espècies. I no pretén una mobilitat dirigida (cosa d’altra banda no gaire desitjable) sinó que procura garantir les possibilitats que es donin, idealment, moviments ecològics de totes les espècies d’un territori, però no que necessàriament es donin ni que es donin per a totes. Qualsevol plantejament de mobilitat a partir d’una o unes poques espècies (o en el seu cas un grup d’espècies) cal considerar-lo reduccionista i limitat, i segurament només té sentit des d’una perspectiva proteccionista de la singularitat.

• Qualitat dels hàbitats. En el sentit de contenir diversitat de condicions ambientals i recursos ecològics que permetin acollir de manera estable o transitòria el major nombre d’espècies. Val a dir que l’argument que un espai que es troba en un estat actual de degradació no és bon connector no és per se prou sòlid. Els espais degradats acullen un cert percentatge d’espècies i això és un valor a considerar. Però encara és més important considerar que, en casos de disposició estratègica i per tal de donar continuïtat als espais d’interès connector, aquests espais relativament degradats poden ser els espais més idonis. Cal recordar que, si és el cas, aquests espais més pertorbats o degradats poden esdevenir per successió ecològica o per aplicació de mesures actives de restauració, espais molt apreciats per a la connectivitat ecològica.

• Complexitat ecològica. Cal considerar la complexitat com una qualitat important per tal d’acollir la diversitat ecològica. Com més complexa és l’estructura ecològica, tant en sentit horitzontal com vertical, major potencialitat hi ha per acollir elements i processos ecològics. Això no significa necessàriament que calgui considerar només els espais de major complexitat a l’hora d’establir un connector ecològic. És un criteri vàlid com a criteri general, tot i que també cal tenir en compte les característiques dels espais protegits per als quals s’estableix la connexió i la realitat del territori analitzat.

• Pertorbació. Cal procurar que els nivells de pertorbació siguin els més baixos possibles, evitar com més millor els focus de pertorbació alta, tant pel que fa a freqüència com pel que fa a intensitat d’aquesta. Això no significa que en determinats casos s’hagin de considerar espais que es trobin sota un règim de pertorbació relativament elevat. Això és així sovint en àmbits del territori que es troben molt alterats per l’ocupació i l’alta activitat antròpica, i en els quals els elements i zones del territori que resten amb potencialitat com a connectors són pocs i de distribució limitada.

• Continuïtat. La continuïtat assegura les possibilitats de transitar a través dels hàbitats amb la menor incidència possible de barreres ecològiques. En 74

aquest sentit cal recordar que la connectivitat ecològica és un procés ecològic probabilístic i, per tant, no és una qüestió de “o tot o res” sinó un fet de major o menor probabilitat. Per tant, tot i que la situació de màxima continuïtat és la desitjable, altres situacions no tan favorables poden ser de gran interès, depenent de les possibilitats actuals de cada lloc però també de les futures, i sempre sota consideracions d’idoneïtat estratègica de les ubicacions dels possibles connectors.

• Proximitat. Ja que lògicament, i de manera general, com més curta sigui la distància entre els espais a connectar més alta serà la probabilitat d’assegurar l’intercanvi d’elements entre ells. El temps de trànsit pot veure’s reduït en ge­ neral a qualsevol escala (individual, poblacional, ecosistèmica), tot i que en els moviments individuals és fàcil que la proximitat hi tingui major incidència.

• Importància dels espais fluvials. En general, els espais fluvials, tant per la varietat tipològica, com per les característiques especials d’espais condicionats per la presència d’aigua (permanent o temporal), com per la dispo­sició arborescent i de penetració en el territori, són elements que cal tenir en compte en el disseny de connectors ecològics. Tanmateix, cal dir que l’es­tabliment de connexions ecològiques només a través d’aquests àmbits en general no és aconsellable ja que deixa sense considerar altres elements i espais d’interès connector per a moltes espècies de vinculació més terrestre.

A aquests criteris ecològics cal afegir-hi els criteris d’oportunitat estratègica, o de planificació i gestió. Per exemple, cal tenir en compte la necessitat o prio­ ritat de la connexió ecològica d’espais protegits, el manteniment de la permea­ bilitat territorial més enllà de la connexió d’espais protegits, la factibilitat de l’establiment de connectors, la disposició estratègica dels connectors ecològics respecte dels elements de fragmentació per efecte barrera (els espais urbans i la xarxa viària), la possibilitat d’incidir més fàcilment en la seva ordenació, etc.

9.2. Sistemes de connexió ecològica Per a la determinació de connectors ecològics cal considerar molt especialment que la finalitat no és només la d’establir o reconèixer un element territorial més o menys ample per tal de connectar dos espais protegits. Atenent a la complexitat de les relacions ecològiques, a la diversitat d’elements de permeabilitat ecològica, a les dificultats que imposen els elements amb efecte de barrera i a les opor­ tunitats estratègiques existents en un territori, el que cal és establir o reconèixer un conjunt d’elements que garanteixin un sistema de connexions ecològiques.

Això es pot resoldre en determinats llocs amb un únic connector ecològic, però en d’altres pot ser un conjunt d’elements, com per exemple diversos connectors ecològics, alguns elements fluvials, determinats enclavaments amb determinats hàbitats, alguns elements lineals d’interès biològic, i l’establiment de mesures actives de repermeabilització en determinats punts estratègics.

75

9.3. Establiment de l’àmbit d’estudi A l’hora de determinar connectors ecològics, en primer lloc cal establir un territori o àrea d’interès per a la connectivitat ecològica. Aquesta àrea sorgeix de la consideració dels espais d’interès pel valor natural presents a la zona d’estudi i que són objecte directe de la connectivitat ecològica que es vol assegurar o garantir. Tanmateix, per a una bona definició de la connectivitat cal que considerem també aquells espais protegits o d’especial interès que es troben circumdant els espais protegits que són objecte directe d’anàlisi. Això és així en tant que cal establir sistemes de connexió ecològica territorialment consistents de manera que la determinació de connectors ecològics entre espais protegits tingui solució de continuïtat més enllà dels espais per als quals es defineix el sistema. Això assegura la coherència territorial de la determinació de connectors ecològics que s’estableixin.

Un cop establerts els territoris d’interès, en la determinació de connectors ecològics és important considerar aquelles elements que juguen a favor de la permeabilitat ecològica del territori d’interès. De la mateixa manera és important determinar els elements disposats en aquest territori que tenen efecte de barrera ecològica. Finalment, i tant com sigui possible, caldrà tenir en compte els processos de canvi temporal que es puguin preveure.

9.4. Elements de permeabilitat ecològica Quant als elements de permeabilitat ecològica haurem de considerar tots aquells que siguin favorables al moviment de les espècies. Així, aquells elements menys pertorbats, ecològicament més complexos i estructurats, poden ser candidats a elements de permeabilitat ecològica. Val a dir que poden ser molt variats i depenen molt de la configuració del mosaic existent. Una bona interpre­tació d’aquests elements pot ser crucial a l’hora d’establir un bon connector ecològic.

9.4.1. Elements intrínsecs de permeabilitat ecològica Considerem elements intrínsecs aquells elements propis del territori que són favorables per mantenir la permeabilitat ecològica. Per tant, ens referim sobretot a determinats hàbitats que tenen capacitat per acollir força espècies, sigui amb caràcter permanent o temporal. És en la disposició d’aquests elements de qualitat on podem analitzar la seva continuïtat i conseqüentment, valorar-ne l’interès per a la connectivitat ecològica.

D’altra banda, cal també considerar que l’estructura del territori pot contribuir a establir condicions de continuïtat. Els cursos fluvials, les carenes i les valls o 76

un conjunt de promontoris poden tenir un paper important, però sempre supeditats a les característiques ecològiques que tinguin o que puguin arribar a tenir.

No hem d’oblidar, per exemple, que un espai fluvial és per se un element molt interessant per garantir la connectivitat ecològica, i que el fet que en un moment donat no estigui en bones condicions ecològiques no té perquè restar-li valor estratègic per a aquesta finalitat. És més aviat el contrari, ja que pot ser precisament el seu valor connector el que contribueixi a prioritzar les accions de restauració convenients. Tampoc no s’ha de confondre el fet que un espai fluvial pugui tenir interès com a connector amb que qualsevol espai fluvial ha de ser un connector ecològic. Per més que actuï com a tal a nivell de matriu territorial, cal recordar que l’establiment de connectors ecològics és un instrument que procura assegurar les connexions ecològiques d’un territori, per tant les suficients i útils, i poder-hi prioritzar accions.

Un espai fluvial pot tenir molt valor, però també el té un bosc o un conjunt de retalls boscosos. Els espais arbustius i clapes d’espais herbacis també poden contribuir a assegurar el desplaçament de les espècies. Com menys pertorbats estiguin millor. I com més estructures de continuïtat continguin, també millor.

Així, per exemple, els marges vegetats de determinats camps de conreu, sovint enllaçats els uns amb els altres, són elements que poden ser importants per assegurar la connectivitat ecològica dels espais agrícoles, en general pobres en diversitat biològica. També les agrupacions més o menys aïllades d’arbres a mode de petits enclavaments boscosos (p.ex. els boscanys) poden actuar com a stepping stones dins d’un connector més ample. Els espais fluvials no tenen perquè ser rius de cabal constant. Rieres i torrents poden ser molt apreciables ja que la seva estructura arborescent és particularment útil, a més de les pròpies capacitats dels marges fluvials que poden arribar a ser força densos i diversos. Altres elements de continuïtat lineal tenen el seu paper. És el cas de carenes i valls, que asseguren consideracions ambientals ben diferents, però que poden ser apreciades per determinades espècies, tant en sentit longitudinal com transversal.

En tot cas, per a la determinació de la permeabilitat ecològica cal tenir en compte que, per a un territori determinat, disposar de dades o cartografia sobre els hàbitats presents, sobre les àrees de distribució d’espècies o els índexs de riquesa biològica, sobre la xarxa hidrogràfica, les carenes, els espais humits, etc, és molt valuós. Tanmateix, no sempre disposem de tota aquesta informació en relació amb els elements de permeabilitat ecològica.

En aquest sentit hem de tenir en compte que només disposant d’una relativament bona cartografia d’hàbitats, a poder ser actualitzada, es pot fer una molt bona aproximació a la permeabilitat ecològica. Especialment si la tenim en format digital, ja que mitjançant un Sistema d’Informació Geogràfica (en endavant, SIG) es pot fer una anàlisi més ràpida. Els hàbitats tenen un interès espe77

cial des de la perspectiva de l’ecologia ja que defineixen territorialment una característica abiòtica i biòtica de cada espai que porta associada una qualitat d’interpretació ecològica del lloc.

Una manera fàcil d’obtenir un simple, però consistent, índex de permeabilitat ecològica d’un territori és reclassificar una coberta digital d’hàbitats a partir d’una valoració ecològica de les noves classes generades. Amb aquesta finalitat es pot aplicar una recategorització ecològica en un nombre no molt elevat de classes d’hàbitat (entre 5 i 7 classes solen ser suficients), i aconseguir d’aquesta manera una aproximació amb un contingut conceptual ecològic més sòlid i de millor lectura i interpretació final de la permeabilitat ecològica i la continuïtat associada. Aquesta recategorització considera bàsicament tres conceptes ecològics rellevants a l’hora de valorar la potencialitat connectora d’un espai: els nivells de biodiversitat, d’estructura i de pertorbació potencial dels sistemes presents. Es tracta d’obtenir una agrupació de les diferents classes o categories d’hàbitats, de manera que siguin útils per valorar grans peces de caracterís­ tiques ecològiques similars (virtuts de permeabilitat ecològica) que ens ajudin a definir diferents àmbits de la zona d’estudi.

Els sistemes ecològics existents en un territori es poden classificar atenent a les seves característiques ecològiques bàsiques: els de caràcter preferentment antròpic, els espais preferentment de conreu i els espais que tenen com a qua­ litat principal contenir la major part de la biodiversitat d’un territori i que anomenem espais biodiversos. Dins d’aquesta darrera categoria diferenciem els de coberta vegetal d’estructura arbòria, els d’estructura arbustiva i els d’estructura herbàcia.

La base conceptual en la qual es basa la reclassificació manté que, idealment, podem considerar les zones eminentment urbanes com a sistemes ecològics profundament transformats per l’home, el qual n’és l’espècie dominant. L’ecosistema urbà podem considerar-lo com un sistema amb un nivell de pertorbació molt alt respecte les necessitats d’altres espècies, i un sistema amb nivells de diversitat biològica relativament baixos. D’altra banda, les zones de conreu, comparades amb les zones urbanes, són zones pertorbades amb menys intensitat, però amb una clara influència antròpica. Els nivells potencials de diversitat són, de manera general, superiors als de les zones urbanes, tot i que no deixen de ser relativament baixos per les pròpies limitacions que imposa l’activitat agrícola. Les zones de vegetació amb estructura herbàcia, arbustiva i arbòria, amb graus de complexitat progressiva respectivament, tenen nivells de pertorbació antròpica potencialment més baixos que els fins ara considerats.

Al mateix temps, la diversitat hi és potencialment més alta.

A mode d’orientació es poden establir les següents categories d’hàbitats agrupats per a la classificació: espais antròpics, que es poden categoritzar com a 78

zones urbanes, urbanitzacions i indústries; espais agrícoles, on es poden diferenciar els conreus de secà i els de regadiu, aquests més pertorbats; espais biodiversos, amb una aproximació de més detall en una subcategorització que determina el tipus estructural dels hàbitats en tres classes principals: herbacis, arbustius i arboris; i si es vol una categoria per a les aigües continentals. Totes aquestes categories poden subcatagoritzar-se si es creu convenient.

Malauradament, no sempre es disposa de les cobertes digitals corresponents als hàbitats d’un territori determinat. Generar-les és costós en temps i diners, i no sempre és possible disposar-ne quan es necessiten, i pot no ser convenient endarrerir la determinació de connectors ecològics. Aquest és el cas de situacions en les quals els espais presumiblement interessants per establir la connectivitat ecològica es troben sota pressió antròpica que amenaça en transformar de manera irreversible els espais en qüestió, malmetent les virtuts de permeabilitat ecològica existents. O en el cas que es donin oportunitats interessants per al seu establiment, per exemple davant el desenvolupament dels plans d’ordenació territorial en la zona a estudi, que són una oportunitat per establir el valor connector ecològic de determinats espais i que poden preservar determinats àmbits, a més d’orientar millor els mateixos plans. En aquests casos o similars, i en absència de coberta digital d’hàbitats, sempre es pot utilitzar una coberta d’usos del sòl. Els usos del sòl ens serveixen d’element de descripció i definidor d’àmbits territorials ja que, de fet, són el reflex de l’ac­tuació antròpica sobre els sistemes ecològics preexistents i, per tant, una aproximació a la qualitat ecològica dels sistemes ecològics actuals. Aquesta mena de cobertes digitals o de cartografies sí que es troben habitualment dis­ponibles.

Per tant, hi podem aplicar la mateixa reclassificació ecològica proposada per als hà­bitats. El resultat és també una bona aproximació a la permeabilitat ja que, de fet, en un territori de mosaic el resultat del mosaic ve generalment determinat per l’ús antròpic del territori i aquest ús condiciona força els hàbitats presents.

9.4.2. Elements extrínsecs de permeabilitat ecològica Fins ara ens hem referit a elements intrínsecs de la permeabilitat ecològica, en tant que elements naturals d’un territori que es poden emprar a l’hora d’establir connectors ecològics. Tanmateix, en analitzar un territori pot ser providencial considerar un seguit d’elements extrínsecs, és a dir, elements que per alguna raó tenen un valor afegit especial des de la perspectiva de la connectivitat ecològica. Ens referim a aquells espais que, atenent a la seva qualitat ecològica, han estat considerats administrativament interessants, tot i que no sempre tinguin una qualificació d’espais protegits d’especial interès. Aquest és el cas, per exemple, de determinats hàbitats d’interès (tot i que no formin part del sistema d’espais protegits), el cas d’espais protegits a escala local, que tant poden gaudir d’una protecció bàsica com d’una de molt estricta, o el de deter79

minades reserves o zones protegides de cacera i pesca, i fins i tot el cas de bos­cos de titularitat pública o parcs agraris amb condicionants ecològics.

En aquests casos, a més de les virtuts ecològiques que puguin atresorar, hi ha avantatges per a la seva planificació i gestió que poden ser aprofitats, sempre que es considerin interessants des de la perspectiva de la connectivitat ecològica. Val a dir que la consideració d’aquests elements extrínsecs s’ha d’interpretar com de suport i de reforç, però que l’establiment de la permeabilitat cal basar-lo primordialment en els elements intrínsecs.

9.4.3. Índexs de permeabilitat ecològica Molts dels estudis de permeabilitat ecològica que es realitzen es basen en la combinació més o menys encertada d’informacions cartogràfiques d’elements de permeabilitat ecològica. Sovint aquestes combinacions se sintetitzen en un índex més o menys complex que s’obté generant una nova capa d’informació digital de síntesi. Així es disposa d’una informació que ens permet representar aquells espais on la permeabilitat ecològica és més gran o, si més no, està menys compromesa, i també podem analitzar la continuïtat dels espais amb valors relativament alts de permeabilitat ecològica.

En aquest sentit, cal alertar de la tendència existent a valorar de manera innecessàriament complicada els elements de permeabilitat ecològica. Les valora­cions que es facin dels diferents elements de permeabilitat haurien de ser realit­za­des des de l’objectivitat i des de la perspectiva de la connectivitat eco­lògica, i no des de la priorització dels uns sobre els altres, una tendència comuna i habitual entre els con­servacionistes. Efectivament hi ha una certa tendència a sobrevalo­rar elements que es consideren des de la perspectiva conservacionista “millors” que altres o, alternativament, infravalorar ecosistemes apreciables perquè no es troben en el moment de l’estudi en bones condicions de conservació. Cal recordar que la variable temps és important, i els processos de successió ecològica o l’actuació de restauració activa poden subvertir aquestes situacions desfavorables.

També cal anar en compte a afegir complicacions innecessàries en la elaboració dels índexs, amb la pretensió de matematitzar la natura adduint que això facilita l’objectivitat de l’índex obtingut. La complexitat de la natura fa que aquests esforços, que tenen un cost econòmic elevat, no siguin gaire útils i que aproximacions més senzilles però igualment sòlides i resolutives són segurament més convenients i ràpides. I això és així perquè la interpretació dels valors d’un territori està condicionada per la pròpia realitat del territori, i per tant l’índex obtingut tan sols pot aportar una informació més o menys acurada del que hi existeix. El que és un espai fluvial és un espai fluvial. El que és un bosc és un bosc. Una carretera és una carretera.

80

Complicar això és molt poc útil. Més encara quan l’obtenció d’un índex de per­ meabilitat ecològica o similar només té valor relatiu i aproximatiu. L’anàlisi de la permeabilitat ecològica es pot condensar en un índex, però difícilment aquest pot establir per se i directament els espais de connectivitat ecològica. El treball i reconeixement in situ al camp és imprescindible, així com també ho és l’aplicació de criteris tècnics de reconeixement dels valors territorials i estratègics (vegeu l’apartat 9.8).

9.5. Elements amb efecte de barrera La fragmentació del territori amb efecte de barrera implica una reducció, més o menys dràstica, de la probabilitat que es donin moviments poblacionals. La re­ ducció de la probabilitat de moviment d’individus i espècies està relacionada estretament amb la modificació dràstica de les condicions ambientals i la disponibilitat de recursos. Aquesta modificació de les condicions i els recursos, juntament amb l’augment de la freqüència i la intensitat dels factors pertorbadors propis de les nostres actuacions territorials, fa que moltes espècies no puguin desenvolupar els requeriments del seu cicle vital en aquestes condicions. En ser espais molt modificats respecte a les propietats dels espais circumdants, i pel fet que sovint són espais que per la seva disposició territorial tendeixen a constituir continus, són els principals responsables dels efectes de barrera per a moltes espècies.

Quan parlem d’efecte de barrera sovint és relaciona amb el terme fragmentació del territori. Cal aclarir que la fragmentació a la qual ens referim no es trac­ ta d’un quartejat o esmicolament més o menys intens del territori, sinó a l’aparició d’una barrera ecològica que té a veure amb una disposició aproximadament lineal de diversos elements del territori que suposen un canvi de gradient ambiental sobtat. Aquest efecte de barrera s’ha d’entendre com una disminució, més o menys important, de la probabilitat que una espècie pugui travessar un territori o bé que un procés ecològic s’hi pugui donar. Sovint, quan això passa, parlem d’aïllament ecològic. Per això, a aquests elements se’ls ha considerat com a elements territorials bàsicament d’aïllament. Aquest tipus de fragmentació del territori és la principal dificultat per al manteniment de la permeabilitat biològica del territori. És important distingir bé aquestes tipologies de fragmentació ja que les seves implicacions ecològiques són ben diferents. En els següents apartats aprofundirem en la comprensió dels elements amb efecte de barrera i les seves implicacions en la connectivitat ecològica.

9.5.1. Principals elements amb efecte de barrera Quant als elements amb efecte de barrera haurem de considerar tots aquells que siguin força desfavorables al moviment de les espècies. Així, aquells elements 81

del territori que suposin un obstacle que redueixi les possibilitats de moviment el podem considerar una barrera. Tanmateix, hem de tenir en compte que el que és un element facilitador per a algunes espècies pot actuar com a barrera per a altres. Per tant, cal interpretar bé l’efecte de barrera. Una manera de realitzar una bona interpretació és tenir ben present que l’objectiu és establir la connectivitat del major nombre possible d’espècies i, conseqüentment, el que cal considerar són els principals elements amb efecte de barrera. Habitualment els efectes de barrera més importants es corresponen amb els canvis sobtats de les variables ambientals i l’absència de recursos ecològics, especialment si es mantenen durant un temps perllongat. Com més distància es mantinguin pitjor. És per això que sovint considerem com a elements barrera determinats àmbits antropitzats, en tant que modifiquen les condicions ambientals de manera que esdevenen excloents per a moltes espècies. En general, tenen efectes de barrera per a moltes espècies determinats elements de la xarxa viària i ferroviària, amb certes diferències entre elles. També determinades alineacions d’espais urbans. Però també poden actuar com a elements amb efecte de barrera espais profundament alterats o molt pertorbats com poden ser abocadors, activitats extractives, o determinades tipologies de camps de conreu. Per tant, cal determinar per a cada territori concret quins elements poden suposar un problema per al moviment de les espècies. Una bona interpretació d’aquests elements pot ser important a l’hora d’establir un bon connector ecològic.

En els apartats següents desenvoluparem més en profunditat els espais urbans i la xarxa de vies com a elements preponderants dels efectes de barrera (vegeu la figura 3).

9.5.2. Espais urbans Hem comentat que els espais urbans poden actuar com a barrera ecològica per a moltes espècies. Les transformacions del medi que habitualment comporten l’establiment d’assentament humans tenen aquest efecte. En aquest sentit cal puntualizar que no totes les configuracions dels espais urbans són iguals, i en conseqüència no totes tenen els mateixos efectes sobre la connectivitat ecològica. Habitualment els aspectes relacionats amb la connectivitat ecològica no han estat tinguts en compte a l’hora de configurar espais urbans i la tipologia més comuna és la d’espai urbà dens, molt dens, dins del qual es disposen unes quantes zones verdes. Aquestes zones verdes sovint tenen un format “dur”, és a dir, amb profusió de zones asfaltades o pavimentades. Habitualment aquestes zones verdes no tenen connexió entre si, i quan s’estableix una zona amb format de parc o parc periurbà aquest pot no tenir solució de continuïtat amb les zones externes al parc. Queda clar que una configuració diferent dels espais verds, amb una millor continuïtat entre ells i amb els espais externs a la zona urbana seria molt millor. La configuració d’assentaments urbans més permeables és 82

Figura 3. El mapa de permeabilitat ecològica de la Serra de Collserola evidencia la fragmentació que pateix el Parc de Collserola al seu interior i l’elevat grau d’aïllament respecte altres espais d’interès natural circumdants. L’extrem nord-oest és el que presenta una major connectivitat ecològica amb el Parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac.

Font: Adaptat de Mayor i Belmonte (2003).

possible i suposa un repte per a l’evolució d’un millor urbanisme, no només des de la perspectiva ambiental, sinó també per als seus ciutadans.

9.5.3. Efectes de la grandària dels espais urbans La grandària dels espais urbans, especialment els poc permeables, té repercussió en l’efecte de barrera. Això es causat pel fet que qualsevol espai antropitzat o fortament antropitzat, a més de l’efecte excloent dins del propi espai, té efectes de pertorbació de vora. Efectivament, els espais adjacents pateixen els efectes pertorbadors de l’activitat humana, i aquests poden ser molt variats i actuar fins i tot a llargues distàncies. Aquests efectes no afecten de la mateixa manera totes les espècies, i dependrà de la biologia de cada espècie el que es vegi més o menys afectada per ells. Idealment, doncs, podríem establir una zona al voltant de qualsevol espai urbà en la qual l’efecte de barrera continua essent-hi patent. De fet, no es tracta tant d’una zona com d’un gradient que es pot perllongar a certa distància. Podríem interpretar que per a cada espècie la lectura d’aquest espai de gradient és diferent.

83

Per simplificar-ho, a manca d’altra informació empírica, podem considerar una distància al voltant de qualsevol espai urbà i que aquesta estigui en relació amb la grandària del propi espai urbà. Com major sigui la superfície d’espai urbà major serà potencialment la distància, i com major sigui la pertorbació associa­ da, major serà potencialment aquesta distància (vegeu la figura 4). Això és igualment aplicable a altres elements amb efecte de barrera com són els abocadors o els espais d’extracció de matèries minerals.

Tenir en compte aquestes zones de pertorbació potencial té una utilitat doble.

D’una banda ens permet establir millor els possibles efectes de barrera per constitució de continus urbans, que tot i que estructuralment poden no ser del tot continus sí que poden actuar funcionalment com a tals. També té utilitat pedagògica, ja que el fet que no coneguem exactament on són els límits reals dels efectes de pertorbació al voltant d’aquests espais no eximeix de saber que hi són. Per tant, tenir-los presents ens ajuda a comprendre millor com funciona la connectivitat ecològica i ens recorda la necessitat de realitzar estudis empírics que aportin dades valuoses al respecte.

9.5.4. Continus urbans Com hem avançat, els efectes de barrera dels espais urbans sobre la connec­ tivitat ecològica es deuen principalment a la constitució de continus urbans lineals. Aquests continus poden ser estructurals quan els espais urbans tenen una disposició longitudinal, o s’han constituït per anastomosi de diversos nuclis urbans contigus. Sovint això es dóna al voltant d’una via de comunicació. Cal dir que l’urbanisme dels darrers decennis ha afavorit sistemàticament aquesta situació, amb què ha fet un mal favor a la permeabilitat territorial i, per tant, ha afectat negativament determinats àmbits de connectivitat ecològica.

També poden ser funcionals quan ens trobem en la situació que hi ha diversos espais urbans alineats tot i que hi ha zones de discontinuïtat entre ells. La consideració dels efectes pertorbadors al voltant de cada espai urbà pot resultar en un continu ecològic amb efecte de barrera que pot ser gens menyspreable, i cal tenir-lo en compte.

9.5.5. Mesures d’evitació de continus urbans: discontinuïtat, perímetres, disposició Una correcta planificació de la disposició dels espais urbans hauria de considerar aquests efectes de continu urbà. Efectivament, les mesures preventives es basen en determinar la millor disposició dels nous eixamples urbans i evitar l’ocupació d’àmbits d’interès per a la connectivitat ecològica. També passa per 84

Figura 4. A la primera imatge, corresponent al mapa de permeabilitat, es veu que el nivell de permeabilitat entre els dos nuclis urbans és força elevat. A la segona imatge, corresponent al mapa de fragmentació, s’identifiquen dues zones estratègiques de la carretera on cal centrar els esforços de conservació de l’entorn.

Font: Adaptat de Mayor i Belmonte (2003b).

85

evitar els continus entre espais urbans ja consolidats, un fet habitual que es dóna per les tensions urbanístiques que s’originen al voltant de les vies de comunicació. Amb aquesta finalitat, considerar i valorar específicament els separadors urbans i el millor tractament dels espais periurbans, és útil per mitigar els efectes pertorbadors dels espais circumdants. La constitució d’espais protegits perimetrals, d’interès local o més general, de parcs agraris configurats amb mosaics agroforestals, de parcs urbans ben condicionats, o de vies verdes o recorreguts paisatgístics al voltant de les zones urbanes, poden contribuir a millorar la permeabilitat ecològica de la matriu circumdant dels espais urbans.

9.5.6. Xarxa viària La xarxa viària, per la seva disposició en continu i l’alteració de les condicions ambientals, és un element territorial amb efecte de barrera de primer ordre. Cal aclarir que les diverses tipologies de les vies comporten diferents efectes de barrera que poden oscil·lar des dels camins rurals de poca amplada, amb efectes molt moderats, a les grans i amples autopistes segregades, d’efectes força contundents. Per tant, s’ha de tenir en compte molt especialment aquesta circumstància, el que podem anomenar potència fragmentadora o de barrera de la via.

En relació amb l’efecte de barrera que fa la xarxa viària és rellevant considerar, doncs, l’amplada de la via, i també el territori sobre el qual es disposa, ja que una via pot ser més o menys permeable en sentit transversal depenent de la qualitat dels hàbitats adjacents, el que anomenem permeabilitat ecològica d’entorn de la via. Però també cal considerar especialment la configuració ecològica dels espais im­mediats a la via, ja que és en ells on en últim extrem es decideix o determina el traspàs dels individus, el que anomenem permeabilitat ecològica de la vora de la via. Els propers apartats desenvoluparan més profundament aquests aspectes.

9.5.7. Potència fragmentadora de les vies La potència o capacitat d’una via per causar efecte de barrera (també ens hi podem referir com a “potència fragmentadora”) està íntimament relacionada amb les seves característiques constructives. Els canvis generats per la via en el medi preexistent suposen un gradient ambiental sobtat que genera l’efecte de barrera. El canvi de gradient ambiental que suposa una via asfaltada té un afegit d’intensitat addicional quan aquest gradient es manté o s’incrementa en una distància major. A més, per la pròpia naturalesa del servei que han de donar i pel cost que comporten, les vies estan dimensionades en relació directa amb la quantitat de trànsit que han de suportar habitualment.

L’amplada de la via determina la seva capacitat d’utilització pels vehicles a partir de generar diversos carrils o carrils més amples per permetre majors 86

velocitats de circulació. També té a veure amb la intensitat del trànsit, però el valor d’aquesta també està relacionada amb l’amplada de la carretera, tot i que hi ha situacions excepcionals en determinats trams i en determinats moments. Per tant, podem considerar l’amplada de la via com a un estimador de l’efecte potencial de barrera o fragmentació. Addicionalment, podem considerar la segregació de la via com un valor addicional de fragmentació en aquelles vies que tenen aquesta mena d’estructures de tancament.

Una manera de considerar la potencia de l’efecte de barrera de les vies en l’anàlisi de la xarxa viària és la de categoritzar les vies de major a menor efecte fragmentador. Per fer-ho només cal recollir informació de les tipologies essencials de vies al territori en qüestió. Sovint només tenim unes poques tipologies, i en tot cas sempre podem establir agrupacions per tipus de via.

Les agrupacions és convenient fer-les segons l’amplada de les vies. Per exemple, són útils agrupacions que diferenciïn els camins, les carreteres de calçada única, les de doble calçada, les autovies i autopistes, més amples generalment, o aquelles vies o trams amb més de dues vies.

Val a dir que si es disposa d’informació sobre l’efecte de barrera ecològica de diferents tipus de vies d’un territori cal utilitzar-la convenientment. Tanmateix, habitualment no es disposa d’aquesta mena d’informacions. No obstant, disposem d’un compendi de la informació de les carreteres en relació amb l’ecologia en el llibre Road Ecology (Forman et al., 2003) que ens pot ser molt útil.

Cal fer un esment a l’efecte addicional que té el fet que de vegades trobem vies que transcorren paral·leles. No podem afirmar que l’efecte d’aquests trams sigui additiu i o multiplicatiu, però en tot cas augmenten l’efecte de barrera. En tot cas, com més separació existeixi entre elles és lògic pensar que la situació millora, especialment si entre via i via les condicions ecològiques són adients.

Una altra situació puntual que es pot trobar amb certa freqüència és l’engruiximent de l’amplada que es dóna en cruïlles i rotondes i enllaços de vies (o altres situacions). En aquest cas cal analitzar la situació i categoritzar el tram convenientment. En aquest sentit, la configuració dels espais intersticials (en forma de vegetació ben estructurada o passos elevats o soterranis, si és que n’hi ha), pot ser important per mantenir millors nivells de permeabilitat a través seu i, per tant, l’efecte fragmentador pot ser menor.

Pel que fa a les vies fèrries cal considerar certes diferències. Hi ha proves que ens indiquen que l’efecte de fragmentació o de barrera de les vies fèrries és, en general, molt menor que el de les carreteres o similars (excepció feta dels trens de gran velocitat). D’una banda, la importància, tant en nombre com en quilometratge dins d’un espai determinat, en general és comparativament força menor a la de carreteres i similars. D’altra banda, les traces són molt menys sinuoses i, per 87

tant, de menor longitud per recórrer una mateixa distància. L’am­plada sovint també és menor, i en pocs llocs està segregada (normalment en trams propers a nuclis urbans). La freqüència de pertorbació (de pas de trens) també és més baixa, igual com l’afectació de les vores. Efectivament, al voltant de les vies de tren no es donen tan habitualment els processos urbanístics de tota mena com els que es donen al llarg de les carreteres, que tenen un efecte tan rellevant sobre la permeabilitat. Tanmateix, la manera d’operar en l’anàlisi de l’efecte fragmentador pot ser similar a l’indicat per a la resta de vies de comunicació rodada.

No menys importants que els efectes de barrera que imposen les estructures per se són els efectes pertorbadors de les vies sobre l’entorn més immediat. Així podem endinsar-nos en l’anàlisi dels efectes de barrera més enllà de les estructures pròpiament dites. Efectivament, la implantació d’una via porta associat l’establiment d’un règim de pertorbació a una certa distància pels efectes produïts per l’activitat de la via. Les proves i el coneixement de què disposem ens parlen de l’efecte fragmentador de les vies, i que aquest arriba a tenir una influència sobre els elements ecològics adjacents. Això ens permet interpretar els efectes pertorbadors de les carreteres sobre l’entorn més immediat. Així podem endinsar-nos en l’anàlisi, no només dels efectes de barrera que imposen les estructures, sinó també dels produïts per la via a una certa distància, en tant que també afecten la connectivitat ecològica. Malauradament no tenim prou dades empíriques que ens permetin operar ara per ara metodològicament en aquest sentit. Només podem determinar zones d’influència potencial sota el principi que com més activitat tingui la via major serà la distància afectada. Podem establir diverses distàncies d’afectació potencial de la mateixa manera que ho hem suggerit en el cas dels espais urbans.

Val a dir que les col·lisions amb els vehicles són una font de disminució d’efectius de les espècies. Una disminució que afecta molt especialment aquelles espècies que tenen poblacions reduïdes, bé per ser rares ecològicament, bé perquè les seves poblacions en un territori determinat són poc abundants, bé perquè els seus cicles vitals són dilatats en el temps i, per tant, la seva capacitat de reposar els efectius perduts és menor. També en el cas d’espècies que es­tan en situació vulnerable perquè les seves poblacions han disminuït pels can­vis en els seus hàbitats o per la pressió a la qual han estat o estan sotmeses.

En determinats trams de les vies aquestes col·lisions poden ser més freqüents per ser més utilitzades per les espècies per a traspassar-les. Queda clar que el reconeixement d’aquests trams pot ser molt útil per a determinar enclavaments estratègicament interessants per al manteniment de la connectivitat ecològica.

9.5.8. Permeabilitat d’entorn de les vies Fins aquí hem considerat que les diferents vies tenen diferents efectes de barrera i hem apuntat una via metodològica per considerar-les en les anàlisi de 88

connectivitat ecològica d’un territori. Tanmateix, hi ha altres aspectes a considerar en relació amb la connectivitat ecològica i les vies de circulació. És interessant conèixer quins trams de les vies són potencialment més permeables. Les característiques de l’entorn en el qual es troba immersa la via de comunicació poden afectar la probabilitat que la via sigui travessada per poblacions diverses. Podem considerar una certa relació en la facilitat d’establir un intercanvi d’elements biològics a través d’una via segons les característiques ecològiques, estructurals, funcionals i de complexitat dels espais adjacents a la via, referint-nos en aquesta aproximació a la permeabilitat ecològica com a per­ meabilitat d’entorn de la via. Segons l’estat de pertorbació dels espais adjacents a les vies de circulació la permeabilitat ecològica, en principi, serà més o menys alta. Així, es pot arribar a valorar les característiques dels espais adjacents a les vies en el sentit de ser més o menys ecològicament permeables.

Per fer-ho podem aplicar en les vies seleccionades una categorització per trams de les característiques de l’entorn on es disposa cada via. Una manera senzilla però resolutiva de fer-ho, que pot ser més complexa si es vol i es disposa d’informació específica, és considerar un mínim de tres categories de permeabilitat d’entorn de la via (p. ex. alta, mitjana i baixa). Cada nivell de permeabilitat d’entorn de la via es correspon amb les característiques dels espais adjacents a banda i banda de la via. Depenent de si els espais adjacents es corresponen amb espais urbans, agrícoles o biodiversos podem configurar aquesta categorització per trams. Així un tram que tingui espais biodiversos a banda i banda podem considerar que té una permeabilitat d’entorn de la via alta. De la mateixa manera, la presència d’espais urbans a banda i banda de la via resultaran en una permeabilitat d’entorn baixa. Les diferents combinacions d’aquestes tres classes ens donaran les categories possibles i interpretarem el valor alt, mitjà i baix sempre en funció del seu efecte sobre la permeabilitat ecològica. L’assignació de la categoria de permeabilitat s’ha fet tenint en compte com a factor limitant el costat de la carretera que té l’element menys permeable. Així, per exemple, si en un tram la carretera té a un costat un espai urbà, en tractar-se de l’element considerat com a molt poc permeable, encara que a l’altre costat la vora sigui molt permeable (p.ex. terrenys arbustius), cal considerar tot el tram com a poc permeable.

Una manera senzilla d’operar en aquest sentit és la d’analitzar ortofotomapes, a una escala d’aproximació adient. Per a estudis d’abast territorial, escales al voltant d’1:25.000 són útils, i per estudis locals les escales 1:10.000 o 1:5.000 són també indicades. Amb un SIG es poden valorar les vies una a una i per trams amb certa facilitat, marcar convenientment a quina categoria corresponen, i generar una capa d’informació digital que serà útil per a anàlisis posteriors (vegeu la figura 5).

També podran ser útils en estudis posteriors a fi i efecte de poder valorar els canvis ocorreguts en la permeabilitat de l’entorn de les vies. Fins i tot poden 89

Figura 5. A la imatge superior el punt estratègic per a la connectivitat ha estat malmès per la ubicació d’una urbanització a la vora superior de la carretera. A la imatge inferior, enmig de la massa boscosa hi ha dues activitats que donen una qualitat d’entorn de via de tipus mitjà. En el segon cas les zones més permeables asseguren la connectivitat ecològica.

Font: Elaboració pròpia.

90

Figura 6. L’estudi de la fragmentació permet veure quines zones de les vies estan en una ubicació més estratègica de cara a garantir la connectivitat ecològica. Les línies corresponen a un sistema d’eixos de connectivitat ecològica entre espais protegits.

Font: Adaptat de Mayor (2006).

ser molt útils en les valoracions d’impacte ambientals de posteriors actuacions de modificació i ampliació de les vies. Si la informació de base és força actualitzada segurament no caldran estudis de reconeixement de camp. En cas contrari i depenent de la profunditat de l’estudi caldrà realitzar una inspecció per comprovar el que s’hagi establert en la feina de gabinet.

Actualment no disposem d’un bon recull de dades sobre les capacitats de l’entorn de les vies par facilitar o no el traspàs del conjunt de les espècies o per grups biològics. Per tant, les valoracions que podem fer al respecte són sobre les potencialitats que lògicament i per aplicació de la teoria ecològica tenen.

Aquesta mena de dades serien molt útils i més si les confrontéssim amb dades similars dels efectes de pertorbació que fan les vies en l’entorn immediat. Tanmateix, l’aproximació suggerida, que és un punt de partida, possibilita l’actuació preventiva sense que calgui esperar unes dades que són difícils d’obtenir.

També té un sentit pedagògic, si es vol, addicional. És el fet de considerar i tenir en compte aspectes de la problemàtica de la connectivitat ecològica que per evidents són obvis però que, ara per ara, i en general no s’han tingut en compte en el disseny de les infraestructures viàries.

Aproximacions com la de la figura 6 permeten conèixer amb un bon grau de concreció quin és l’emplaçament més adient per situar les estructures facilitadores de pas, com poden ser ecoductes (vegeu la figura 7), viaductes o passos inferiors (vegeu la figura 8), o passos de fauna (vegeu la figura 9).

91

Figura 7. Exemples d’ecoductes. Observi’s que poden haver-hi diferents tipologies constructives i de recobriment vegetal.

Font: Marc Montlleó X. i Internet.

Figura 8. Viaductes o passos inferiors. A l’esquerra viaductes ben constituïts i condicionats. A la dreta, viaductes amb configuració deficient.

Font: Ricard Belmonte i Internet.

92

Figura 9. Passos inferiors per a la fauna. A baix, passos ben constituïts i condicionats. A dalt, passos amb configuració deficient.

Font: Ricard Belmonte i Internet.

9.5.9. Permeabilitat de vora de les vies De la mateixa manera que ens hem aproximat a la comprensió del valor de la permeabilitat de l’entorn de les vies ens podem aproximar a l’efecte que tenen les vores de les vies en la probabilitat que la via sigui travessada per diferents espècies. Ens referim a aquesta aproximació a la permeabilitat ecològica com a permeabilitat de vora de la via. Efectivament, podem considerar una certa relació entre la facilitat d’establir aquest intercanvi d’elements biològics a través d’una via i les característiques de les vores de la via. Cal tenir en compte que segurament és en la vora de les vies on diversos individus que ho pretenen acaben decidint si en fan un traspàs o no el fan. Així és lò­ gic mantenir que en una zona de talús de pendent molt pronunciat, de força alçada i nu de vegetació (vegeu la figura 10a) la probabilitat de passar-hi a través probablement sigui molt baixa, o en tot cas més baixa que, per exemple, si la vora de la carretera és a peu pla i hi ha vegetació arbustiva o arbòria relativament densa a banda i banda (vegeu la figura 10b). Conseqüentment, a diferents tipologies de vores de carretera els pot correspondre po­t en­ cialment més o menys facilitat de traspàs per part d’individus de diferents espècies.

93

A

B

Figura 10. Talús pronunciat, nu de vegetació (A) i vora de carretera a peu pla i vegetada (B) Font: X. Mayor.

Cal comentar de nou que actualment no disposem d’un bon recull de dades referides a la capacitat de la major part de la diversitat biològica per passar d’una banda a l’altra de les vies. I menys encara d’aquesta informació convenientment especificada d’acord amb les diferents tipologies de carreteres i de vores de carretera existents.

Tanmateix, podem també valorar les característiques de les vores de les vies en el sentit de la seva major o menor permeabilitat ecològica, depenent de les seves característiques ecològiques estructurals, funcionals i de complexitat. Per fer-ho podem establir, en els diferents trams de cada via d’interès, una valoració de les característiques de la vora de la via. Es pot aplicar a les vies seleccionades una categorització dels marges per trams atenent a les característiques de la vora més immediata i establir, per exemple, tres categories de permeabilitat ecològica: alta, mitjana i baixa. Cada nivell de permeabilitat de vora es correspon amb les característiques de la vora a banda i banda de la carretera. Per a la seva determinació es poden tenir en compte diferents tipologies de vores. Així, com a elements de vora poc permeables podem considerar els talussos de més de 45° (talussos de relació H/B igual o superior a 1.1); la presència de bar­ reres impermeables (com són murs o cases) o la presència de vials addi­cionals paral·lels. Com a elements de permeabilitat mitjana podem considerar els talussos de menys de 45° de pendent; els espais agrícoles; la presència de bar­ re­res semi-permeables (tanques de malla, de filat,...); la presència de vorals o vores asfaltades. Com a elements més permeables podem tenir en compte els ponts o passos elevats, els túnels i la vegetació de vora herbàcia, arbustiva o arbòria. Cal, però, que els tècnics implicats en la determinació de la permea­ 94

Figura 11. Una vora permeable facilita el pas de les espècies al llarg de tota la carretera, mentre que les vores pertorbades, menys permeables, dificulten la mobilitat al llarg de la vora i per tant, es redueixen els punts on és més fàcil creuar la via.

Font: Elaboració pròpia.

bilitat de la vora estableixin, depenent de la realitat de l’àrea d’estudi, quina categorització és més convenient. Tot i així, la proposada segurament és aplicable a un ampli ventall de situacions possibles.

Com en el cas de la permeabilitat de l’entorn de la via, l’assignació de la categoria de permeabilitat s’ha fet tenint en compte com a factor limitant el costat de la carretera que té l’element menys permeable. Així, per exemple, si en un tram la carretera té a un costat una paret o talús molt pronunciat, atès que es tracta d’elements considerats com a molt poc permeables, encara que a l’altre costat la vora sigui molt permeable (p.ex. terrenys arbrats) cal considerar tot el tram com a poc permeable.

La manera d’analitzar les vores de les vies pot ser senzilla o molt complexa.

D’una banda es pot limitar l’anàlisi de la permeabilitat de vora als trams on la permeabilitat de l’entorn sigui alta. Això alleugereix l’esforç però no té en compte possibles trams que, tot i estar en una mala disposició, poden ser importants en l’estratègia de determinació de connectors ecològics. Sovint determinats trams de carreteres tenen una permeabilitat d’entorn deficient però estan en 95

Figura 12. Una vora permeable, a part de facilitar el pas de les espècies al llarg de tota la carretera, facilita els desplaçaments per la vora fins que les espècies poden trobar punts favorables per creuar-la, ja siguin a peu pla, entre les capçades dels arbres, o per un pas superior o inferior a la carretera (a causa d’un riu, un viaducte, un ecoducte, etc.).

Font: Elaboració pròpia.

disposició de millorar-la amb el tractament adequat, i de vegades aquests trams estan precisament disposats en eixos de connectivitat ecològica preferents se­ gons les determinacions dels estudis de permeabilitat ecològica, raó per la qual no tenir-los en compte seria un error. Precisament el coneixement de la situació desfavorable d’aquests trams situats en àmbits d’interès per a la connectivitat ecològica és especialment útil per perfilar les actuacions necessàries per a la planificació i gestió dels espais connectors ecològics.

En aquest cas es pot operar de la mateixa manera que suggeríem en parlar de la permeabilitat de l’entorn. Podem analitzar ortofotomapes, en aquest cas a una escala d’aproximació molt més fina 1:1.000; 1:500 o inferior. Amb el suport d’un SIG es poden valorar les vies, una a una i per trams amb certa facilitat, i marcar convenientment a quina categoria pertanyen, i generar una capa d’informació digital que ens serà útil per a anàlisis posteriors. Tanmateix, la dificultat, suposant que la informació sigui actual i fiable i, sobretot, que se’n pugui disposar, apareix pel fet que el nombre d’imatges a analitzar augmenta progressivament, i això té un cost important en temps i diners que no sempre es pot assumir. Una alternativa a això és determinar en primer lloc els eixos preferents de connectivitat i desprès establir quins trams hi estan implicats i analitzar-los. En tot cas, cal considerar una altra limitació, ja que a partir de les imatges se’ns poden escapar detalls o situacions que poden ser rellevants per a la connectivitat ecològica.

Una altra via possible d’anàlisi, a partir de la observació directe de les vores, la podem tenir fent recorreguts a marxa lenta amb vehicle i mitjançant un equip GPS d’alta precisió. Un observador o dos poden determinar seqüencialment la qualitat dels trams de vora, primer d’una banda de la via, i després, en un altre recorregut, l’altra banda de la via. Els punts determinats amb el GPS es poden 96

traspassar al SIG i generar una coberta digital de trams. Ja en treball de gabinet es traspassen convenientment les notes de valoració de cada tram. Queda clar que el treball ha de ser realitzat amb molta cura perquè els trams coincideixin amb les valoracions. Tanmateix, qualsevol dubte requerirà una comprovació de camp i també caldrà acceptar un cert marge d’error. Una limitació important en aquests casos és el reconeixement de les vies fèrries. Depenent de la seva importància es pot realitzar un recorregut en tren ja que tot i que no és fàcil obtenir una bona precisió sí que permet una aproximació general de l’estat de la vora de la via, si més no en trams relativament llargs. Alternativament podem analitzar-los a partir de l’anàlisi d’ortofotoimatges, sobretot si ho fem en aquells trams especialment interessants per a la connectivitat ecològica.

També és possible l’aplicació d’un índex de permeabilitat ecològica de les vies a partir de l’observació directa en el camp de les característiques ecològiques, estructurals, funcionals i de complexitat de les vores. En el següent apartat exposarem un Índex de Qualitat de Vora de les Carreteres (QVC) que va desenvolupar Pont (2005) fàcil de calcular i que pot ser útil en l’anàlisi de les vores de les vies en trams determinats d’interès. Naturalment, aquesta mena d’anàlisi pot tenir utilitat tant en la millora dels estudis de connectivitat ecològica com en estudis d’evo­lució de la permeabilitat ecològica lligada amb les vies, com en es­tudis d’im­pacte ambiental que sobre aquestes es puguin arribar a fer.

Finalment, cal comentar que la possibilitat de realitzar valoracions conjuntes de la permeabilitat de l’entorn i de la vora de les vies és factible i enriqueix els resultats. Una manera senzilla de fer-ho és combinar les diferents categories de cada variable i establir una categorització resultant, que pot tenir 3 o 5 classes de permeabilitat conjunta de la via. També en aquest cas es pot realitzar amb un SIG a una coberta digital de permeabilitat conjunta que ens permet una visualització o lectura de quins són els trams que estan en millor o pitjor disposició potencial per ser superats pel conjunt de les espècies, i les actuacions de permeabilització convenients en llocs estratègics (vegeu els exemples representats a les figures 11 i 12).

9.5.10. Índex de Qualitat de Vora de les Carreteres (QVC) Pont (2005), amb l’objectiu de generar un mètode resolutiu i de fàcil aplicació per analitzar la vora de les carreteres des del punt de vista de la permeabilitat ecològica, va elaborar un interessant índex. Un índex que utilitza la qualitat de la vegetació de la vora com a indicadora de l’estat de permeabilitat en què aquesta es troba. Aquest índex es basa conceptualment en l’índex de Qualitat de Bosc de Ribera (QBR) definit per Prat et al. (1998), un mètode utilitzat per a l’avaluació de la qualitat dels ecosistemes de ribera (també de disposició lineal), assimilant aquesta com un indicador de la qualitat ecològica dels rius, amb la 97

Figura 13. Determinació de les dimensions de les vores dels trams en què es divideix la carretera per a l’aplicació de l’índex.

Font: Pont (2005).

finalitat de ser d’aplicació funcional i fàcil. Per tant, no es basa en un estudi exhaustiu de les espècies vegetals i animals que allí s’hi troben, sinó d’una anà­ lisi qualitativa de l’estat de la zona.

En primer lloc l’índex QVC determina una certa distància des de la vora de les plataformes de les vies per tal de poder interpretar els espais adjacents com a espais de potencial valor de permeabilitat de loa vora de les vies (vegeu la figura 13). L’índex fixa aquesta distància en 20 metres a cada banda de la via, per a qualsevol tipologia de carretera, i assumeix aquest valor com l’aproximació a l’àrea mínima més pertorbada causada per l’activitat de la carretera. Els referents que s’han utilitzat per a la determinació d’aquesta distància provenen principalment de l’únic tractat d’ecologia de carreteres elaborat fins al moment per Forman et al. (2003), força coincidents amb els plantejaments fets per tal de va­lorar la qualitat de vora de les carreteres a Catalunya en els estudis de Mayor (2001) i Mayor i Belmonte (2001).

L’índex QVC valora sis aspectes de la vora des de la perspectiva de la connectivitat ecològica. Són els següents: 98

• Recobriment total. El recobriment vegetal de la vora s’utilitza com a indicador de la quantitat de superfície que està ocupada per espècies vegetals, considerant que, pel seu caràcter de productors primaris, una major ocupació comporta potencialment un augment de la biodiversitat de la vora i major probabilitat d’acostar-se al límit de la plataforma de la via. Així, les zones més vegetades acullen un nombre major d’espècies i, a la vegada, una major probabilitat que s’hi donin processos ecològics. En canvi, en zones menys vegetades el nivell de biodiversitat és inferior, de manera que aquestes poden generar un efecte de barrera respecte la permeabilitat ecològica.

• L’estructura vertical. L’estructuració vertical és una caracterització de la qualitat del recobriment de la vora (Hussey, 1991) i, de manera indirecta, de la biodiversitat de la vora. Així, com més estratificada es troba la vegetació aquesta és més diversa, ja que es crea una major varietat de condicions ambientals i recursos ecològics que permet, a la vegada, la presència d’una major diversitat d’espècies associada.

• La continuïtat ecològica. El grau de continuïtat ecològica entre la vora d’una carretera i el seu entorn adjacent està determinat per la similitud ecològica dels espais de la vora amb els adjacents. Els canvis de continuïtat ecològica en les vores de les vies poden suposar un reforçament de l’efecte de barrera, especialment quan aquests canvis estan associats a reduccions de la complexitat ecològica i a l’augment dels nivells de pertorbació.

Això pot generar una gradació de condicions ambientals de més a menys favorables per a la biodiversitat.

• L’estructura geomorfològica de la vora. Es consideren quatre paràmetres en funció del grau d’inclinació del pendent de la vora, i també es té en compte que aquesta sigui esglaonada o no. Amb la presència d’una vora amb talús, s’assumeix que la combinació de la propietat que aquest ofereix d’aproximar una vora de la via a l’altra, i la dificultat que genera a la vegada per arribar-hi, és assimilable a l’augment de la distància però alhora s’assumeix la facilitat d’aproximació que ofereix un pendent d’única inclinació. Així, un pendent suau (p. ex. inferior a 20º) o la presència d’esglaons en pendents suaus –elements que permeten una millor instal·lació d’espècies vegetals– afavoreixen el moviment, mentre que un talús provoca un efecte més restrictiu en la permeabilitat. Contràriament pendents més abruptes i no vegetats tenen un efecte de barrera major.

• La presència de condicionants antròpics de la permeabilitat. Hi ha determinats elements relacionats amb la construcció d’infrastructures viàries que poden facilitar o reduir la seva permeabilitat ecològica. D’aquesta manera, es valora positivament la presència de passos ecològics, així com també la no presència d’elements reductors o d’infrastructures integrades a la vora viària analitzada. Ens referim a aquesta mena d’estructures com a “elements facilitadors”. La presència d’elements que faciliten la permeabilitat ecològica a través de les infrastructures viàries són claus per mantenir la 99

connectivitat ecològica en el territori. Per contra, ens referim als elements constructius que disminueixen la permeabilitat de vora com a “elements limitadors”. De manera que la puntuació que se’ls atorga té un valor negatiu.

Es consideren elements limitadors els situats a la vora de la carretera amb la finalitat de donar seguretat en la conducció dels vehicles en trams dificultosos, i també per impedir la mortalitat de fauna a la via. La presència d’aquests elements reforça l’efecte de barrera generat per les infrastructures viàries i redueix la permeabilitat de la vora en major o menor grau, segons la seva capacitat.

• Infrastructures addicionals. La presència de vies o vials situats a l’interior de la vora valorada crea un augment en l’efecte d’aïllament de les espècies, ja que en dificulta el pas i en redueix la permeabilitat. L’efecte d’aïllament varia en funció de la distància on es trobi la infrastructura adjacent, així com de la tipologia d’aquesta.

L’índex QVC és consistent amb la teoria ecològica, i augmenta la capacitat diagnòstica de la permeabilitat ecològica de la vora de les vies, i té la virtut de ser senzill i de fàcil aplicació tècnica i requerir poc temps de valoració. L’aproximació de la caracterització ecològica del territori que s’assoleix amb aquesta metodologia és prou resolutiva.

Es tracta d’un índex que complementa i millora els mètodes de què disposem per tal de determinar la connectivitat ecològica del territori sobre una dimensió com l’efecte de barrera, on les metodologies tenen una limitació important que l’índex contribueix substancialment a superar. Efectivament, l’evolució de metodologies establertes per analitzar els efectes de barrera ha estat fins ara molt menor que l’avenç que han experimentat en els darrers anys els mètodes de determinació de la permeabilitat ecològica. A més, permet fer anàlisis territorials més acurades, tant a escala territorial com local, amb possibilitats de ser incorporades a la planificació territorial i general. Permet disposar d’una eina important i nova de valoració dels traçats viaris i ferroviaris aplicable a tots els estudis d’impacte ambiental, i, perquè no, per ajudar a configurar millor els pro­ jectes constructius dels mateixos traçats.

Per tant, a partir d’ara es disposa d’un índex de valoració de la vora de les vies sòlid i plenament operatiu que pot ser aplicat fàcilment per qualsevol tècnic especialista en entorn o medi ambient. Un exemple gràfic de cada nivell de qualitat de vora el podem veure a la figura 14.

9.5.11. Càlcul de l’índex QVC El càlcul de l’índex QVC es basa en l’obtenció d’un valor de cada tram o punt de mostreig aplicant una senzilla fòrmula (vegeu la figura 15). El resultat determina 100

A

B

Figura 14. Tres exemples de diferents catego­ries de qualitat de vora. La imatge A correspon a una qualitat de vora alta, amb una valoració de 60 punts; la B, amb 40 punts, correspon a una qualitat mitjana; i la C, valorada amb 25 punts, és de categoria baixa.

Font: Adaptat de Pont (2005).

C

quatre categories bàsiques que descriuen la qualitat de vora com a molt alta (superior a 75 punts), alta (entre 50 i 75), mitjana (entre 25 i 50) i baixa (inferior a 25).

QVC =

(B.I + B.II + B.III + B.IV + B.Va) x 100 20

+

(B.Vb + B.Vc) x 100 10

Figura 15. Càlcul per obtenir el valor final de l’índex QVC a partir dels resultats obtinguts per a cadascun dels blocs.

Font: Elaboració pròpia.

Per al càlcul cal valorar les cinc variables de la vora abans comentades des de la perspectiva de la connectivitat ecològica. De cadascuna cal tenir en compte: • Recobriment total. Pel que fa al càlcul de l’índex QVC, la inspecció de camp pot ser suficient per determinar un rang de recobriment. El suport d’imatges 101

•

•

•

•

102

aèries pot ser important, especialment si són recents i tenen certa precisió.

L’índex proposa les categories següents: inferior al 10% de recobriment; del 10 al 50% de recobriment, del 50 al 80% de recobriment; i més del 80 de recobriment. En tant que només és una estimació es pot assumir un cert error, i les classes establertes són prou amples com perquè els errors quedin minimitzats. A major recobriment major valor de l’índex QVC. Estructura vertical. Pel que fa al càlcul de l’índex QVC, l’estructura vertical es valora de manera qualitativa mitjançant l’establiment d’una bateria de possibilitats en què la vora pot estar estructurada atenent als diversos estadis de desenvolupament vertical en què es poden trobar els tres estrats vegetals principals (arbori, arbustiu i herbaci). Se li assigna la puntuació màxima quan la vegetació de vora està molt ben estructurada i la mínima quan les seves característiques estructurals es limiten a un sol estrat, fent que la permeabilitat de la vora sigui reduïda.

Continuïtat ecològica. La continuïtat ecològica entre la vora i l’entorn adjacent que representa cada categoria disminueix quan els hàbitats d’un dels dos espais redueixen la seva biodiversitat a causa de la pertorbació antròpica. Per a la determinació de la continuïtat ecològica l’índex estableix categories de continuïtat ecològica (alta, mitjana, baixa i molt baixa) a partir de combinacions possibles entre la qualitat dels espais de vora i la qualitat dels espais adjacents en base a les classes següents: espais biodiversos arboris, espais biodiversos arboris arbustius, espais biodiversos ar­boris herbacis, espais agrícoles, i finalment, els espais antròpics, en una gradació que va de més a menys permeables, és a dir, dels que generen menys efec­ te de barrera als que generen un efecte de barrera major. Per tant, s’estableixen quatre categories de continuïtat ecològica (alta, mitjana, baixa i molt baixa) on l’ordre ve donat pel factor limitant establert per la gradació ecològica de continuïtat descrita anteriorment.

Estructura geomorfològica de la vora. La seva puntuació oscil·la entre 4 i 1, partint d’un pendent lleuger (<20%), situació que es considera que afavoreix més la connectivitat amb l’altra vora de la carretera. L’augment del pendent conjuntament amb la presència o no de graons que permetin sostenir una coberta vegetal determina una disminució de la permeabilitat ecològica.

Presència de condicionants antròpics de la permeabilitat. Pel que fa als elements facilitadors, la seva presència facilita la permeabilitat ecològica a través de les infrastructures viàries. Es distingeixen principalment tres tipus de passos definits des del punt de vista del moviment d’espècies: passos inferiors del tipus drenatges o passos d’amfibis, passos inferiors del tipus viaductes i passos superiors. Els tres contenen unes condicions ambientals diferents que determinen les possibilitats de trànsit d’espècies segons la quantitat de llum que reben, que assegura una coberta de productors primaris, i l’amplada que tenen. Així mateix, com que els passos inferiors i su­ periors es caracteritzen per estar construïts amb la finalitat de connectar els

moviments ecològics i el fet que en el pas hi hagi una major diversitat d’hàbitats, fa que augmenti la seva efectivitat afavorint un nombre més elevat de processos relacionats amb el moviment. Per tant, es valoren de més a menys: els passos superiors tipus ecoducte, túnel artificial o túnel, els passos inferiors tipus viaducte i ponts, els passos inferiors tipus drenatges i passos d’amfibis. La no presència d’aquests tipus d’elements té un valor de zero. En el cas que el tractament ecològic de l’element facilitador sigui especialment curós s’hi pot atorgar una puntuació addicional.

Es consideren elements limitadors els situats a la vora de la carretera amb la finalitat de donar seguretat en la conducció dels vehicles en trams dificultosos, i també per impedir la mortalitat de fauna a la via. Així, es poden distingir tanques perimetrals contínues i discontínues segons la seva estructura vertical. Les primeres poden ser tanques contínues tipus new jersey, d’estructura compacta, la superació de la qual és difícil per a les espècies animals terrestres (figura 16a), i contínues tipus malla, més permeable per la presència de llum (figura 16b). Res­ pecte les tanques discontínues, aquestes es corresponen a les tanques tipus empara, de fàcil superació a causa de la seva estructura (figura 16c).

A

C

B

Figura 16. Tres exemples de tanques perimetrals amb diferent efecte fragmentador. La imatge A correspon a una barrera contínua tipus new jersey, localitzada a la N-340; la B, és una malla a l’autopista AP-7; la C, és una tanca perimetral discontínua tipus empara, a la N-340.

Font: Adaptat de Pont (2005).

103

També es troben altres elements limitadors, anomenats sistemes d’efectes puntuals que consisteixen en espantar els animals o en generar un efecte repel·lent (reflectors, barreres olfactives o sonores), l’efectivitat dels quals disminueix passat un temps de la seva instal·lació i, per tant, requereixen manteniment i adequació. Depenent de la impermeabilitat de l’element limitador es valoren de més a menys en sentit negatiu. Es pot afegir una puntuació negativa addicional per la presència de reflectors, barreres olfactives, etc. Addicionalment, també, es poden establir valoracions negatives per la presència de vials addicionals.

9.5.12. Mesures de repermeabilització de vies de comunicació Les mesures de repermeabilització de la xarxa viària es basen en el tractament acurat de les seves vores. Ens permeten anar més enllà en la restauració, més aviat estètica, que venim fent els darrers anys, i realitzar un disseny de vores per tal que, a més de la percepció, inclogui objectius clars relacionats amb la connectivitat ecològica, tant longitudinal com transversal, de les vies. Podem, per tant, establir, en localitzacions estratègiques que ens poden facilitar els estudis de connectivitat ecològica o estudis faunístics de detall, elements facilitadors de la permeabilitat de les vies. En aquest sentit cal remarcar que són una prioritat els elements facilitadors que tinguin molta amplada i una configuració ecològica expressa (p. ex. túnels, ecoductes, plataformes elevades de continuïtat ecològica, o viaductes). A més, és possible desenvolupar en el futur altres tipologies d’elements facilitadors, que poden contribuir a augmentar la permeabilitat ecològica de les vies sense que suposin cap disminució de la seva seguretat. En tot cas, actualment disposem de força experiència en aquest tipus de elements i fins i tot tenim guies metodològiques al respecte (Rosell i Velasco, 1999; Rosell et al., 2002).

El millor coneixement de les implicacions ecològiques que envolten una via també ha de permetre avançar en la millora en la disposició i materialització dels elements limitadors. Aquests elements que acompleixen funcions de protecció i seguretat poden millorar en la seva concreció, tot establint un equilibri entre el seu objecte i el millor encaix en l’entorn.

9.5.13. Moviments longitudinals paral·lels a les vies Al llarg dels elements territorials de disposició lineal (espais fluvials i vies de comunicació rodada) es poden donar moviments d’espècies. Sense la necessitat de traspassar aquests elements, o per l’efecte dissuasiu que poden comportar, algunes espècies poden realitzar desplaçaments seguint-ne les vores.

Aquests moviments es donaran amb més probabilitat si l’estat ecològic de les vores és òptim. Aquests recorreguts, a més de proveir desplaçaments a curta, 104

mitjana o llarga distància, poden ser especialment interessants per poder assolir punts o trams de les vies en els quals el traspàs sigui més factible, per exemple per accedir a un ecoducte o un viaducte. Així, doncs, també des d’aquesta perspectiva és especialment important l’adequació dels espais de la vora des d’una perspectiva ecològica. A més, abordar aquesta problemàtica té avantatges, ja que comporta millores afegides pel que fa a la percepció de l’entorn, si es vol del paisatge, per als usuaris de les vies.

9.6. Determinació de connectors ecològics És important determinar la permeabilitat ecològica de l’àmbit d’estudi i llavors valorar-ne la continuïtat. Per a això cal tenir present que la valoració de la permea­ bilitat ecològica a partir d’índexs es fa en termes relatius i no absoluts. Efectivament, els índexs de permeabilitat ens donen una imatge comparativa entre espais o hàbitats que tenen un millor estat que d’altres, però sempre en termes comparatius. Aquests valors de l’índex poden ser molt diferents depenent de l’àmbit territorial en qüestió, i el que poden ser espais apreciables en un territori poden no ser-ho tant en altres. Per exemple, en un territori metropolità segurament espais molt apreciables per a la connectivitat ecològica podrien ser considerats no tan bons en àmbits rurals o de muntanya.

Les valoracions de la permeabilitat ecològica i la seva continuïtat ens propor­ cionen els eixos bàsics de permeabilitat ecològica. Els elements amb efecte de barrera ens permeten ajustar aquests eixos, però no definir-los. En tot cas, ens poden ajudar a determinar quins punts de la barrera s’han de mantenir en bon estat i quins s’han de permeabilitzar. Establir connectors ecològics en base les barreres pot no resultar eficient.

9.7. Els SIG com a eina d’orientació Hem avançat que els Sistemes d’Informació Geogràfica són molt útils per dur a terme l’anàlisi i determinació dels sistemes de connectivitat ecològica. La possibilitat de treballar amb diverses informacions digitals georeferenciades amb les corresponents bases de dades associades dóna una gran possibilitat d’anà­li­sis complexes. A més, permet generar noves cobertes digitals a partir de les in­formacions digitals de base. Tanmateix, cal destacar que, tot i que ac­ tual­­ment i cada dia més disposem d’un bon conjunt de bases digitals d’interès, sovint aquestes bases digitals no han estat precisament generades –ni especí­ ficament pensades– per abordar anàlisis territorials de connectivitat ecològica.

Sovint aquestes cobertes han estat generades més des de la perspectiva que tinguin utilitat per a la gestió, territorial o ambiental, que per a la planificació.

Encara ho han estat menys per abordar processos ecològics com el de la 105

connectivitat ecològica. Aquesta és un limitació important que fa que la ciència de la connectivitat tingui dificultats de desenvolupament.

En aquest aspecte els SIG no recullen mai tota la informació necessària. Hi ha valors que tot i disposar d’informacions acurades i força completes, escapen a les seves possibilitats. Hi ha aspectes de valoració que només sorgeixen de la inspecció o el treball de camp. I sobretot, hi ha valors estratègics que no són capaços de resoldre. Els SIG són una eina important, gairebé imprescindible, per realitzar estudis de connectivitat ecològica, però el seu veritable valor és el d’orientar la presa de decisions, no el de resoldre els problemes de la connectivitat ecològica per si sols.

La tasca de l’especialista en aquesta matèria està en saber-se orientar a través de la informació que proveeix el SIG, interpretant-la sempre des de la perspectiva de la connectivitat ecològica, i a través del reconeixement de camp, i de la interpretació dels valors i oportunitats estratègics decidir tècnicament amb solidesa, coherència i possibilisme.

9.8. Importància del reconeixement de camp com a eina de decisió El reconeixement de camp és una part essencial de l’anàlisi en els estudis de connectivitat ecològica. Cada territori és diferent i té potencialitats i limitacions diferents. També té situacions distintes, petites diferències o grans diferències que cal considerar i interpretar el més correctament possible. Fins i tot hi ha circumstàncies lligades a la realitat antròpica de cada territori que cal observar.

De vegades disposem de mapes d’hàbitats que ens indiquen la presència d’un determinat tipus de bosc, com per exemple un alzinar. La inspecció de camp ens pot fer adonar com dos alzinars representats de la mateixa manera poden tenir característiques i qualitats molt diferents. La visió d’un espai fluvial, per exemple una riera estacional, a partir de cartografia sovint no informa de la qualitat estructural i funcional de la riera. Sovint es pot observar que les diferencies de qualitat són molt apreciables i, per tant la seva utilitat en un sistema de connectivitat ecològica pot ser molt diferent.

També ens podem adonar amb la inspecció de camp de la utilitat i el valor que té per a les persones un espai determinat, de manera que allò que pel seu valor ambiental és interessant o potser no gaire, passa a ser una oportunitat important d’establir un connector ecològic amb majors garanties d’èxit.

El reconeixement d’un camp de conreu determinat és important ja que el seu ús pot establir la conveniència que estigui inclòs o no dins d’un connector ecològic. Ens podem trobar amb una circumstància en la qual un camí es trobi disposat en un àmbit d’interès per a la connectivitat ecològica i que sigui utilit106

zat intensament com a enllaç entre dos nuclis urbans. Es pot donar el cas que el connector ecològic en qüestió no tingui alternativa possible. Conseqüentment, més que desestimar el possible connector ecològic el que cal és regular l’ús convenient del camí.

La inspecció de camp ens pot servir per poder detectar fins a quin punt és interes­ sant acostar-nos a un element territorial determinat (un turó arbrat, una carena, un espai fluvial, un boscany, un marge,...) i incloure’l en un àmbit de connexió a fi i efecte de millorar estratègicament la connectivitat global de l’àmbit a estudi.

Només són uns quants exemples basats en l’experiència que procuren il·lustrar fins a quin punt la inspecció de camp és indispensable. La capacitat d’interpretar la informació obtinguda d’una simple observació directa de l’àmbit d’estudi suposa una millora molt apreciable. Depenent de la capacitat i experiència de l’observador la millora pot ser més o menys important, però habitualment, per a un tècnic format, una inspecció de camp fa aflorar una bona part de la informació que els mapes i cartografies temàtiques no arriben a mostrar, ni tan sols quan les combinem o n’obtenim d’índex complexos. Per exemple, la combinació de cobertes digitals a partir d’aproximacions no paramètriques sense observació de camp pot portar a determinar espais boscosos ben estructurats i de gran interès que en realitat han patit algun incendi forestal recent. O espais que en base als índexs es consideren molt rellevants per a la preservació de la biodiversitat que un cop inspeccionats resulten poc apreciables ja que contenen tota mena d’elements pertorbadors (activitats extractives, indústries, habitatges, etc.) sobre una base ecològica ja de per si força alterada.

Naturalment, és adduïble, especialment quan es consideren grans àrees, que la informació digital és limitada, i que com de més i millor informació es disposi aquests artefactes no es produirien. Però també és cert que la qualitat d’informació necessària per matematitzar la natura, especialment el seu dinamisme, és enorme i ara per ara difícil d’assolir.

Tot això fa que la inspecció de camp sigui una bona aproximació que a més té la virtut de poder interpretar la complexitat, i de ser ràpida i molt menys costosa. També fa que la capacitat de resolució i orientació de la determinació de la connectivitat ecològica sigui més immediata. Conseqüentment, sense la consideració especial de les realitats de cada territori la determinació de la connectivitat ecològica pot ser fallida.

9.9. Eixos de connexió ecològica Determinada la permeabilitat ecològica i establerts els efectes de barrera d’un àmbit territorial, ja podem abordar l’anàlisi de la connectivitat ecològica.

107

Val a dir que la informació que proveeix l’anàlisi de permeabilitat ecològica és el determinant per establir quins són els eixos de connectivitat ecològica del territori considerat. Efectivament, l’observació d’un mapa de permeabilitat ecològica, sigui senzill o complex, ens permet visualitzar els elements territorials més rellevants en l’actualitat des de la perspectiva de la permeabilitat ecològica, i el que és tant o més important, la seva solució de continuïtat (vegeu la figura 17).

Aquella o aquelles opcions que siguin millors des de la perspectiva de la qualitat i la continuïtat constitueixen els eixos de connectivitat ecològica més importants.

Si procurem fer el mateix considerant primer el mapa dels efectes de barrera, podrem observar que no té habitualment aquesta capacitat resolutiva en la generació d’eixos de connectivitat. La utilitat de l’anàlisi dels efectes de barrera és l’ajustament dels eixos de connectivitat ecològica, ja que pot no tenir sentit en algun tram determinat seguir l’eix de connexió de manera directa ja que, per exemple, hagi de travessar una zona desfavorable, quan podria ser millor desplaçar el tram a un punt on desapareix o s’apaivaga l’efecte de barrera.

La confrontació de les dues anàlisis ens ha de facilitar un sistema bàsic d’eixos de connectivitat ecològica. Cal dir que a aquest nivell de la determinació dels connectors ecològics ja es poden establir criteris de valor estratègic, de ma-

Figura 17. Considerant la permeabilitat ecològica i els efectes de barrera es poden dibuixar els eixos de connexió ecològica seguint les zones on l’índex de permeabilitat és més elevat i continu.

Font: Pont (2005).

108

nera que es considerin les connexions necessàries per assegurar el desplaçament del conjunt de les espècies entre els espais d’interès, però també amb altres elements territorials dins i fora de l’espai que també tingui interès de connectar.

Definits els eixos de connectivitat en estudi de gabinet, podem ja realitzar una inspecció de camp centrada en el reconeixement de les seves qualitats i valors.

Naturalment, en qualsevol fase de la determinació del sistema de connectivitat es pot emprar qualsevol informació addicional que s’estimi oportuna, i aplicar les modificacions que es creguin convenients.

9.10. Delimitació de connectors ecològics En primer lloc cal comentar que davant la problemàtica d’assegurar la connectivitat ecològica d’un territori hi ha bàsicament dues aproximacions.

Una es basa en l’establiment i el reconeixement dels àmbits i elements d’interès com a connectors ecològics però sense establir-ne una delimitació. En aquest cas s’han d’establir per a aquests àmbits les regulacions necessàries per a garantir la funcionalitat connectora. Es poden fixar objectius, criteris o directrius que han de reeixir en assegurar la connectivitat ecològica. Per tant es deixa en mans dels instruments de planificació i gestió a escala més local o de detall les mesures que s’han de tenir en compte per garantir-la. Aquesta aproximació és basa més en assegurar certs nivells de permeabilitat ecològica territorial en determinats àmbits que en establir garanties jurídiques respecte dels espais, motiu pel qual és més flexible en les concrecions.

L’altra es basa en el reconeixement i delimitació més o menys acurada dels espais connectors. En principi garanteix les mateixes prestacions que l’aproximació anterior però estableix garanties jurídiques sobre els espais interessats.

També facilita el nivell d’actuació en els espais. Tanmateix, un cop establerts tenen un grau de flexibilitat menor.

La delimitació de connectors ecològics comporta força problemes. Sovint, i partint d’una certa mentalitat proteccionista i numèrica, es tendeix a valorar de manera inadequada l’amplada dels connectors. Hi ha hagut una preocupació general en establir grandàries d’amplada de connectors que sovint tenen una base ecològica feble. Aquesta via es poc resolutiva. Hi ha qui davant d’això opina que com més amples siguin els connectors ecològics millor, la qual cosa no deixa de tenir cert sentit. Tanmateix, sovint són el propi territori i les seves qualitats els que estableixen límits suficients, de vegades els únics possibles. Davant d’un connector ecològic el que és important és que contingui els elements necessaris per garantir la funcionalitat, i això té a veure amb la 109

qualitat ecològica, si la continuïtat és bona, i amb els efectes de pertorbació en el perímetre. També ho és l’amplada però aquesta pot estar condicionada per molts elements. L’elecció d’un connector ecològic massa ample pot ser contraproduent per a l’èxit de del seu establiment, ja que el que es pretén és garantir certa funcionalitat, no protegir tant territori com sigui possible, i es podria interpretar així. En aquest cas no estaríem afrontant un problema de connectivitat ecològica sinó de protecció del territori, per a la qual ja hi ha instruments específics.

Un cop establert l’àmbit de connexió, la delimitació final, com en tota delimitació d’espais d’interès natural, és convenient que es faci atenent a elements reconeixibles i a poder ser durables del territori (carreteres, camins, senders, cursos fluvials, carenes, límits administratius, canvis de pendent, corbes de nivell, etc.). Val a dir que la delimitació fina i final pot ser una o altra, i segurament dos autors podrien fer-la relativament diferent, però aquestes variacions en el conjunt del connector ecològic no haurien de ser en general molt rellevants i, en tot cas, no han de posar en qüestió la funcionalitat que es busca. En els casos que el connector ecològic o part d’ell sigui estret (p. ex. un punt o tram de constricció), la tendència dels autors, en bona lògica per preservar la màxima funcionalitat, serà la de donar l’amplada màxima possible i, per tant, les delimitacions finals entre diferents autors seran molt coincidents.

Establerta la delimitació final ja tenim determinat el sistema de connectivitat ecològica. Ara ja ens podem posar a pensar quines han de ser la planificació i gestió de l’espai, quins han de ser els usos permesos i quins no. En aquest sentit és important destacar que sovint es tendeix a interpretar els espais connectors com a espais protegits. Això no té per què ser necessàriament així.

Els connectors ecològics estan pensats per garantir una funcionalitat de l’espai, la de permetre o possibilitar moviments potencials, no necessàriament per preservar determinats valors: la composició en espècies, les dinàmiques poblacions, o els processos ecològics lligats a això. Per tant, es pot pensar que els connectors ecològics tenen una entitat pròpia i que en aquest sentit mereixen un desenvolupament propi. Sovint molts espais de connectivitat, un cop establerts, no requereixen una atenció especial. En aquests casos només calen accions preventives, de reconeixement i de tutela que mantinguin la situació favorable a la permeabilitat ecològica. Altres casos poden estar en situació molt compromesa per l’estat delicat o de vulnerabilitat de l’espai o per les pressions a les quals es troben sotmesos. En aquests casos pot ser necessari aplicar mesures de protecció importants, fins i tot tan exigents com les de determinats espais protegits. No podem oblidar, però, que qualsevol actuació té un cost i, tractant-se d’àmbits territorials que poden arribar a ser superficialment importants, aquest cost pot disparar-se. Conseqüentment, establir prioritats és important.

110

Figura 18. Amb l’establiment del sistema de connectivitat ecològica, i amb el reconeixement de camp, es poden delimitar els connectors ecològics corresponents.

Font: Pont (2005).

Actualment tenim força experiència en la determinació i delimitació de connectors ecològics (vegeu la figura 18), i tanmateix tenim molt poca experiència en el seu tractament i ordenació. Segurament en el futur immediat ens haurem de començar a ocupar de com tractar els connectors ecològics que anem establint.

9.11. Categorització de connectors ecològics Una manera d’objectivar el fet que diferents estudis, tot i que similars, no siguin realitzats sobre els mateixos conceptes, criteris i mètodes és la de considerar igualment importants el conjunt dels espais que han estat determinats d’interès per a la connectivitat ecològica.

Una manera addicional i complementaria d’objectivar això és la de classificar els espais de connectivitat ecològica determinats en termes de funcionalitat estratègica. En aquest sentit, es pot entendre fàcilment que per completar una xarxa d’espais protegits per raó dels seus valors naturals, els espais de connectivitat que assegurin millor la continuïtat de la xarxa tenen un interès estratègic major.

111

Aquesta és la base de la categorització d’espais connectors ecològics proposada per Mayor (1999). És una categorització que no pressuposa un major ni menor valor dels espais en funció del seu contingut, sinó que estableix una diferenciació atenent a la funció i disposició estratègica dels espais de connectivitat ecològica en el territori. Per tant, es tracta d’una categorització que ha estat aplicada en diferents situacions territorials i a diferents escales i s’ha mostrat prou sòlida en totes elles.

La senzilla categorització proposada diferencia entre zones, àrees o espais (en endavant zones) d’especial interès connector i les d’interès connector entre espais protegits.

Les Zones d’Especial Interès Connector (ZEIC) entre espais protegits corresponen a àmbits del territori que tenen un paper cabdal i rellevant en el manteniment de les degudes connexions ecològiques entre espais protegits. Per tant, han de ser la base i el cos principal de la garantia de la connectivitat ecològica entre els espais d’especial interès natural. Constitueixen elements clau (internodes) d’un sistema o xarxa d’espais protegits ecològicament ben connectats.

En diferenciem tres modalitats o subcategories: • Les ZEIC-A, que són zones adjacents entre dos espais protegits, i, per tant, comparteixen de manera directa els seus límits, total o parcialment. Són àmbits de garantia més immediata de la connectivitat biològica entre aquests espais. Tot i el règim de protecció dels espais protegits en aquesta situació d’adjacència en principi hauria d’estar assegurada, cal que quedi específicament recollida la importància d’aquests espais de frontera compartida entre espais protegits. Qualsevol modificació de límits o d’actuació en aquests àmbits hauria de ser considerada molt especialment des d’aquesta perspectiva.

• Les ZEIC-P, zones del territori que per la seva disposició de proximitat entre dos o més espais protegits i pels valors naturals i la continuïtat territorial que confereixen entre aquests espais, es consideren rellevants per a la garantia de la connectivitat biològica entre espais protegits. En aquestes zones la va­riable qualitat ecològica de l’espai és rellevant i la variable proximitat (entesa com menor distància) és important, tot i que no necessàriament decisiva.

• Les ZEIC–R, que es corresponen amb els trams fluvials considerats d’especial interès connector entre espais protegits. Es tracta de considerar aquells trams fluvials que, per raó de la seva relació amb els espais protegits, tenen un interès especial com a elements de connectivitat ecològica. Això inclou en general tots els àmbits fluvials que intercepten els espais protegits a una certa escala d’aproximació i aquells que en estudis de detall es considerin essencials en aquest sentit.

112

Les Zones d’Interès Connector (ZIC) són zones del territori que tenen una funció important en el manteniment de les degudes connexions ecològiques i, per tant, contribueixen a l’establiment d’un sistema o xarxa d’espais naturals protegits. S’han diferenciat dues categories, segons l’abast territorial, les Zones d’Interès Connector General (ZIC-G) i les Zones d’Interès Connector Local (ZIC-L).

• Les ZIC-G són zones que contribueixen a una escala territorial general al manteniment de les degudes connexions biològiques. Es basen, doncs, en la importància estratègica dels espais que les configuren i la contribució al manteniment de la connectivitat ecològica, especialment a llarga distància.

Això significa que són àmbits que sense facilitar directament la connexió ecològica entre espais protegits, són espais rellevants per a la connectivitat ecològica a escala territorial, bàsicament per la seva qualitat i disposició estratègica. En són exemple les àrees d’interès general per a la connectivitat ecològica entre conques, o illes més biodiverses envoltades d’espais de diversitat menor, punts de continuïtat en relació amb els usos del sòl predominants, etc.

• Les ZIC-L són zones que tenen importància a escala local i complementen, a aquest nivell, els elements de connectivitat addicional que, sense ser essen­cials en el sentit de proveir de connectivitat ecològica directa entre espais protegits, sí que contribueixen a assegurar en part la connectivitat en la matriu territorial i, per tant, reforcen la connectivitat dels sistemes o xarxes d’espais protegits. Es tracta d’espais que des de la iniciativa local poden ser determinats pel planejament urbanístic com a zones d’interès per a la connectivitat ecològica entre espais d’interès natural (p. ex. determinats trams fluvials, espais protegits a escala municipal, parcs comarcals, determinats espais perimetrals als espais urbans, espais de continuïtat dels usos del sòl a escala local, etc.).

En conseqüència, podem assignar a cada zona o element connector ecològic determinat alguna d’aquestes categories.

113

g 10. I ndicadors de connectivitat

ecològica

En aquest apartat valorem de manera introductòria els indicadors de seguiment de la implantació de la connectivitat ecològica en les polítiques de conservació o de planejament territorial. No entrem a valorar indicadors de funcionament o d’eficiència en el funcionament d’espais o elements connectors, en tant que entenem que la connectivitat ecològica aplicada pretén la preservació d’una potencialitat de moviment de les espècies i no tant la seguretat que determinades espècies efectuïn aquest moviment. Ni tan sols semblen útils la utilització o definició de les anomenades espècies indicadores que tant s’utilitzen en altres aspectes de la gestió d’espècies amenaçades i de seguiment ambiental de determinats medis. Com hem comentat, el que pot ser un bon connector ecològic per a una espècie o grup taxonòmic pot ser una barrera per a d’altres. Es fa difícil pensar que un espècie a un grup taxonòmic representi bé la totalitat de les espècies implicades en un sistema de connectivitat ecològica.

Els indicadors proposats són per valorar la aplicació de la lògica i el concepte de connectivitat ecològica aplicada al territori amb la finalitat de permeabilitzar la matriu territorial.

Una primera aproximació interessant és la de considerar la superfície determinada d’espais d’interès connector (en sentit general) en un territori determinat.

L’indicador suposaria considerar la relació entre la superfície total d’espais de connectivitat ecològica i la superfície total del territori. Per això serà necessari recollir els diferents estudis i propostes existents i a través del SIG procurar estimar la superfície en conjunt. El valor obtingut haurà de ser contrastat amb els obtinguts successivament en el temps per tal de poder valorar l’augment, estabilització o reducció d’aquests espais.

Una segona aproximació es basa en relacionar la superfície d’espais connectors ecològics amb el que podem definir com a matriu territorial restant. La matriu territorial restant, definida per Mayor et al. (2002b), es correspon amb aquella part del territori al qual se li han restat els espais destinats a grans àrees agrícoles, a les zones urbanes i xarxa viària, i els espais protegits pel seu interès natural. És precisament en aquesta matriu restant on disposarem principalment els connectors ecològics, per tant és un alternativa de referència territorial de la implementació de la connectivitat ecològica. Tanmateix, no es pot oblidar que en algun cas les àrees d’interès connector contenen elements de les zones 115

agrícoles més productives i fins i tot de determinats espais antròpics, especialment quan la manca d’alternativa d’espais de millors característiques d’entorn fa que aquests prenguin valor.

Una dificultat addicional és que la matriu territorial resultant no està fixada, i que són d’esperar modificacions de la seva superfície en tant que s’hi desenvolupen noves ocupacions i activitats humanes (p. ex. noves carreteres, noves ocupacions urbanes, etc.). Tot i aquestes dificultats, segurament el valor del quocient entre els espais de connectivitat ecològica i la matriu territorial resultant configura un índex conceptualment més sòlid. Per tant, a l’hora d’interpretar-lo i d’interpretar les dades de cadascuna de les variables de càlcul, l’avaluació serà més rica i més centrada en l’objecte d’interès. El sentit del resultat ens donaria directament un valor d’1 quan tota la matriu resultant actuï com a un únic espai de connectivitat ecològica. En l’altre extrem, un valor tendint a 0 significaria que no hi ha pràcticament espais de connectivitat ecològica definits dins de la matriu.

Una possibilitat d’evolucionar encara més els indicadors d’implementació de la connectivitat ecològica és la de tenir en compte, de manera diferenciada, els espais de connectivitat ecològica que relacionen directament els espais protegits amb aquells que actuen com a reforç de la xarxa internodal principal. Això és vàlid tant si s’aplica a tot el territori com només a la matriu territorial restant.

Els espais fluvials es mereixen una atenció especial, donada la seva importància en l’establiment de connexions ecològiques. Aquesta aproximació contempla els diferents trams fluvials que a aquesta escala intercepten els espais protegits d’un territori determinat, amb la qual cosa disposem d’una xarxa fluvial bàsica de connectivitat ecològica. Podem doncs relacionar els espais fluvials o trams fluvials declarats d’interès connector en relació amb la totalitat de la xarxa fluvial d’un territori determinat.

La xarxa viària és un element que té una gran repercussió en l’establiment de l’efecte de barrera que compromet seriosament la connectivitat ecològica, i amb ella una part molt important del dinamisme de l’entorn. Una variable integradora i interessant per tal d’avaluar i fer el seguiment de com aquesta problemàtica millora o no és la de considerar els passos elevats, túnels, túnels artificials, viaductes, o ecoductes que tinguin interès des de la perspectiva de mantenir la permeabilitat ecològica del territori. Per tant, és interessant conèixer com són de permeables les nostres carreteres. Naturalment l’efecte té a veure amb la tipologia de les vies, i per això les vies principals tenen un efecte de barrera superior. Es pot establir un indicador que consideri la relació entre el nombre d’estructures de permeabilització de vies de circulació i la longitud total de la xarxa viària, especialment la principal. Aquesta relació pot fer-se, si es vol una comparació més estable, considerant que la superfície de xarxa 116

viària principal pot ser modificada, habitualment amb tendència a créixer. Una evolució simple de l’indicador anterior seria la de considerar la longitud d’estructures permeabilitzants i no el seu nombre. Això és especialment interessant perquè ens dóna una mesura de la capacitat real de permeabilitat ecològica de les vies. Hi juga a favor el fet que la distribució d’aquest tipus d’estructura sigui estratègica i, per tant, no hi hagi efectes de contagi en la distribució (p.ex. l’existència d’un únic gran túnel o de vies molt permeabilitzades enfront d’altres que no ho han estat).

Com es pot comprovar s’ha evitat generar indicadors que consideressin valoracions de tipus logístic com són les econòmiques, com per exemple la despesa invertida en la gestió dels espais connectors ecològics, o evolució de l’augment dels pressupostos destinats a la restauració de zones o de projectes de permeabilització, etcètera o les corresponents a nombre d’agents, tècnics especialitzats, o punts d’informació, o estudis realitzats.

Totes elles, tot i que interessants, poden servir com indicadors més fins. Tanma­ teix, per tal d’establir una prioritat entenem que cal veure primer o valorar com evolucionen els elements principals, és a dir, els elements més bàsics i fonamentals d’interès que ens permetin fer un seguiment mínim però imprescindible de com evoluciona la millora de la permeabilitat d’un territori.

117

g 11. Propostes de recerca de futur

Tal i com s’ha avançat al llarg d’aquest text, la teoria i aplicació de la connectivitat ecològica té en la manca d’informació i dades específiques una limitació en el seu desenvolupament i maduració com a part del que podem anomenar la ciència de l’ecologia territorial o ecologia del paisatge. Aquesta manca d’informació té a veure amb la manca de coneixement específic de la natura però també té a veure amb el poc desenvolupament teòric d’aquesta matèria (a la qual aquest document pretén ser una aportació). I també es relaciona amb la manca de dades de base que ens ajudin a entendre millor els processos que es donen, amb dades que tinguin a veure amb els moviments d’un ventall ample d’espècies que representin els diferents grups o taxons, de com aquestes espècies superen o no els diferents elements amb efectes de barrera ecològica, de quins són els requeriments més favorables als moviments de poblacions, etc.

La manca de bases de dades és un factor negatiu per al desenvolupament d’aquesta àrea de coneixement. També ho ha estat l’enfocament inicial donat en relació amb la connectivitat ecològica. Efectivament, per fer-nos a la idea del biaix en el punt de partida en els estudis de connectivitat ecològica, aquest enfocament més innovador sobre el que aprofundeix aquest text exposarem breument els resultats d’una cerca feta l’any 1999 (Mayor, 1999b) per tal d’obtenir informació documental de base sobre la connectivitat ecològica del territori.

La recerca es va fer en base a dues eines de recerca documental: les bases de dades especialitzades i la recerca a Internet. Com a bases de dades especialitzades es van consultar Biosis (des de 1995 fins a juny de 1999), Life Sciences (des de 1990 fins a juny de 1999) i Current contents “CC Search 7edition” (des de gener de 1998 fins a l’1 d’agost de 1999). Quant a la recerca a Internet es va utilitzar el buscador Yahoo, amb el mètode “intelligent default” per a les incorporacions fetes a la xarxa de 1996 a 1999. Quant al nombre de revistes, la recerca va considerar 439 revistes diferents i un total de 163 publicacions en què no apareixia el nom de la revista, probablement perquè és tractava de llibres o documents no publicats en revistes especialitzades.

Per tal d’acotar les recerques es va determinar un conjunt de 23 paraules clau.

Es tractava d’expressions clau escollides a criteri de l’autor per posar de manifest la seva importància relativa dins de la producció bibliogràfica o documental en el tema específic en qüestió. Les expressions utilitzades eren del tipus bio­ 119

logical corridors (corredors biològics), ecological connectivity (connectivitat ecològica), ecological permeability (permeabilitat ecològica), ecological fragmenta­ tion (fragmentació ecològica), species dispersal (dispersió d’espècies), habitat fragmentation (fragmentació d’hàbitats), etc.

Cal destacar que l’expressió clau més representada va ser fragmentació d’hà­ bitats amb 1.080 registres. L’expressió corredors apareixia 426 vegades i cor­ redors biològics només 5, mentre que l’expressió connecivitat ecològica també apareixia 5 vegades. Expressions com dispersió d’espècies apareixia 37 vegades i connectivitat d’hàbitats 22. Expressions com permeabilitat ecològica només tenien un registre, i colonització ecològica o permeabilitat d’hàbitats no en tenien cap.

En el resultat de la cerca va quedar palès que hi havia una gran diferència entre el nombre de referències trobades en expressions que contenen la paraula fragmentació i les que contenen la paraula permeabilitat, amb què es constata una situació de fet en la qual queda manifest que la recerca en aquests temes centrava preferentment els seus objectius en la fragmentació més que en la permeabilitat, quan de fet es tracta de dos aspectes ben diferenciats d’una ma­teixa problemàtica. A més, la major part de les cites sota l’expressió de frag­ mentació es corresponien a l’esmicolament del territori més que als efectes de barrera.

L’any 2006 s’ha repetit la cerca, emprant la base de dades especialitzada Science Citation Index Expanded (Sci-Expanded) en tota la sèrie temporal que permet. Els resultats de la cerca no fan altra cosa que corroborar els resultats obtinguts per l’estudi de detall de 1999 (Mayor, 1999b). La paraula clau més representada continua sent fragmentació d’hàbitats, amb 2.296 registres. L’expressió corredors ha augmentat significativament, i actualment consta de 1.818 entrades. Això no obstant, corredors biològics només apareix en 25 ocasions.

Quant a altres expressions, dispersió d’espècies apareix 101 vegades i con­ nectivitat d’hàbitats 112, i per tant han augmentat en relació amb l’anterior cerca, fet que indica una major atenció a aquests aspectes. Permeabilitat ecològica continua te­nint un sol registre i permeabilitat d’hàbitats ha passat de cap a tres registres.

Conseqüentment és important que es desenvolupin estudis descriptius i experimentals que enriqueixin les bases d’informació en relació amb la connectivitat ecològica, i especialment en territoris diferenciats. Així, és limitada l’aplicació de les determinacions que poden sorgir, per exemple, d’estudis fets en zones boscoses centreeuropees a zones predominantment arbustives mediterrànies.

En relació amb les necessitats sobre informació de base apuntarem algunes línies interessants de recerca. Fóra bo que la recerca implicada, a banda 120

d’avançar en el coneixement teòric, contribuís de manera ferma a facilitar criteris i dades útils per a la decisió tècnica, sempre més immediata. Això demana un esforç ad­dicional en el disseny dels estudis a realitzar i segurament també un es­forç de coordinació entre els centres de recerca i els gestors implicats en la planificació i gestió del territori. És remarcable la manca d’informació específica generada, útil com a informació de base per a realitzar estudis de connectivitat ecològica, com per exemple estudis de permeabilitat ecològica, de fragmentació per efecte de barrera, o bases de dades sobre biodiversitat amb traducció territorial, etc. Conseqüentment, cal generar noves informacions més específiques en base a les diferents escales d’aproximació.

En aquest mateix sentit, seria del tot convenient i útil poder disposar de cobertes digitals expressament generades amb la finalitat de proveir de dades de base per a aquesta mena d’anàlisi territorial per planificar estratègicament l’entorn a escala territorial.

Les línies interessants de recerca més immediata són aquelles que ens permetin conèixer millor i madurar les bases teòriques de la connectivitat ecològica. També, i especialment, desenvolupar les informacions i les dades necessàries per fer evolucionar els coneixements i millorar-ne l’aplicabilitat sobre el territori. Conseqüentment, ens calen estudis i recerca tant pel que fa a la permeabilitat ecològica, com de l’efecte de barrera de determinats elements territorials, així com dels canvis lligats al temps. I ens calen aquests estudis considerant grups amples d’espècies i no només de determinats grups. Necessitem realitzar estudis territorials a diferents escales d’aproximació i incorporar noves variables per tal d’ajustar millor els límits i definir la tipologia i la concreció dels connectors ecològics. Ens cal detectar millor les zones poc permeables i les possibles fractures de la continuïtat ecològica, i així poder desenvolupar i establir les mesures correctores o preventives adequades per tal de recuperar la permeabilitat del territori. També és necessari analitzar i fer seguiment de les dinàmiques de les espècies implicades dins dels espais connectors, per avaluar la seva eficiència i, si és el cas, considerar les mesures necessàries per tal d’assegurar-ne la funcionalitat.

Més en concret seria convenient estudiar la relació entre els índex de riquesa o diversitat biològica en relació amb els hàbitats o els usos del sòl. També les dinàmiques i àrees de distribució de les espècies implicades. Seria convenient determinar els graus d’afinitat i d’aïllament dels espais protegits per tal de poder prioritzar els estudis de connectivitat pertinents. Així mateix seria especialment útil conèixer millor el potencial efecte de pertorbació d’àrees d’influència al voltant de les zones urbanes, atenent a diferents tipologies en relació a la grandària, i de les vies de circulació, atenent a tipologies en relació a l’amplada.

121

Caldria que ens endinséssim en el coneixement de la permeabilitat ecològica de les vores de diferents tipologies de carreteres o rius, o altres elements lineals del territori, especialment estudiant els diferents taxons implicats. També evolucionar des de la perspectiva de la connectivitat ecològica el coneixement dels efectes de fragmentació de determinats elements limitadors, com són barreres físiques o talussos per tipologies. Igualment, necessitem conèixer els efectes de permeabilitat d’elements facilitadors com són passos elevats (ecoductes o plataformes de continuïtat ecològica) o viaductes, o determinats tipus de passos de fauna, i endinsar-nos en la millor configuració i disseny ecològic de plataformes de continuïtat ecològica sobre vies de circulació.

Cal que les determinacions que resultin d’aquests estudis s’integrin dins les polítiques sectorials de cada territori (regió, país o estat), potenciant les relacions de col·laboració entre els diferents governs, ONG i altres actors interessats en l’àmbit d’actuació, i destinar-hi els recursos humans i materials necessaris.

Finalment, és del tot necessari que les noves informacions que es puguin generar en el futur siguin accessibles i que, naturalment, que es tinguin en compte. En aquest sentit, disposar d’un centre de documentació sobre l’entorn i els temes ambientals en general és imprescindible.

122

g 12. C omentari final:

el model bàsic de tractament ecològic de la matriu territorial

Fins fa pocs anys, la protecció de l’entorn es basava en el reconeixement d’elements especials per raó d’uns determinats valors naturals (determinades espècies i determinats ecosistemes), alguns dels quals estaven en un situació desfavorable i que calia protegir. També es basava en reconèixer l’aparició de problemes ambientals a causa de l’activitat de l’home. Aquesta causava creixents disfuncions ambientals que alhora es traduïen en problemes ambientals i, conseqüentment, en costos per a la seva reversió i/o correcció. La major part de polítiques de conservació i gestió ambiental han estat encaminades a solucionar aquests problemes un cop apareguts.

Actualment podem entendre la preservació de l’entorn com el tractament més adient de l’espai que ens envolta des d’una perspectiva ecològica i ambiental.

Més adient en benefici dels elements biològics i processos ecològics que s’hi donen. Però també més adient perquè ens sigui un espai més amable i més beneficiós per a nosaltres. És per això que avui ens podem plantejar la possibilitat que, de totes les concrecions del territori possibles, n’hi ha una o més d’una que alhora minimitzen els efectes pertorbadors de la nostra activitat i asseguren les màximes possibilitats de riquesa ecològica i ambiental. En aquest context, preservar l’entorn significa definir-lo de manera que ens aproximem a aquestes “millors” concrecions i determinar amb això com volem l’espai on vivim.

Una finalitat essencial de preservar l’entorn és la d’assegurar la permanència de la diversitat biològica. Això té un sentit patrimonial, ja que qualsevol element biològic present en un territori és igualment interessant i igualment apreciable.

També irrepetible. I perquè un element biològic es mantingui en un territori s’han de donar una sèrie de circumstàncies molt complexes. Aquestes es basen en la presència d’unes condicions i uns recursos ecològics que permetin realitzar, amb cert èxit, el cicle vital de les espècies presents i assegurar-ne la permanència amb una població suficient.

Aquest esquema senzill té la seva complexitat intrínseca en el fet que les condicions ambientals i els recursos ecològics existents i les espècies implicades estan sotmesos a tota mena de dinàmiques probabilístiques i d’inte123

racció, que es donen en l’espai i en el temps. És per això que conservar la diversitat biològica no significa immobilitzar-la. El que hem de preservar, sobretot, són les possibilitats que continuï present i evolucioni, sense que ens hàgim de sentir responsables dels canvis irreversibles que es produeixin. I és en l’espai on tenim major capacitat d’incidir per preservar-la. I és a escala territorial que això té sentit fer-ho. Per tot això, la protecció de la diversitat biològica s’ha d’enfrontar principalment in situ (per bé que hi ha altres instruments complementaris de conservació ex situ), és a dir, directament al lloc on les espècies viuen i on es donen els processos ecològics que en permeten la permanència.

El model que es proposa és, doncs, un model que aborda la preservació in situ de la diversitat biològica, sent consistent així amb les teories i coneixements de l’ecologia i coherent amb les estratègies de conservació més actuals. I, per tant, és un model que considera tot el territori com a àmbit d’actuació. És un model integral en aquest sentit. I això des de la perspectiva de la preservació de l’entorn és una novetat. Ho és ja que fins el moment les accions de conservació es basaven en la protecció d’unitats de territori de distribució discreta, més o menys generoses quant a superfície, i també en la preservació activa de determinats elements biològics de situació desfavorable en localitzacions també força acotades en superfície. Aquest nou plantejament integral supera, per tant, les mancances que avui coneixem del model existent.

El model defineix i proposa considerar 3 grans elements territorials en base al seu paper en relació amb els valors de l’entorn. Això és, a causa de la composició en valors naturals, per les característiques de complexitat dels sistemes ecològics que contenen, per la presència o l’absència de pertorbacions, o pels processos ecològics que s’hi donen. Els tres elements territorials proposats són els espais protegits, els espais de connectivitat ecològica i la resta de la matriu territorial. Això situa les coses a un nivell en el qual es poden establir de manera estratègica i prioritzada tota una bateria d’instruments de planificació i gestió propis de cadascun, i coherentment interrelacionats entre ells.

• Els espais protegits són necessaris per mantenir aquells àmbits territorials que acullen importants conjunts d’elements i processos ecològics que ja es troben en bon estat de conservació i lliures d’importants efectes pertorbadors d’origen antròpic. En seleccionar-los determinem les possibilitats de mantenir-los, però també que es transformin seguint la seva dinàmica ecològica. Això inclou la possibilitat que siguin colonitzats per noves espècies o que actuïn com a dispersors de les espècies que contenen cap els territoris adjacents. És per això que la seva planificació i gestió ha de ser activa però de mínima intervenció.

124

• Els connectors ecològics són necessaris per tal que assegurin i garanteixin la connexió ecològica dels espais protegits. Aquesta connexió és la que assegura la millor eficiència i capacitat funcional de les àrees protegides.

Addicionalment, resguarden les capacitats de determinats territoris apreciables pel que fa als elements biològics com pel que fa als processos ecològics.

Ben segur que són espais que en comparació amb els espais protegits tenen una major capacitat d’acollir activitats antròpiques, especialment les de lleure. El que és important és que mantinguin la funció connectora, i això en general no requereix una protecció estricta. No obstant, en determinats casos aquesta pot ser necessària a causa de la fragmentació per efecte de barrera o per les pressions a les quals està sotmès el territori d’interès connector.

Això pot comportar l’actuació directa per tal de restaurar les condicions de permeabilitat ecològica adients en determinades ubicacions estratègiques.

• La resta de la matriu territorial segueix acollint nombrosos elements i pro­cessos ecològics. Són, de fet, els espais que actualment ocupem i són tam­bé els espais que ens resten per a les activitats futures. Per tant, no són espais dels quals puguem disposar lliurement sinó que són espais que tenim disponibles, i dels quals cal tenir cura. En la matriu territorial restant cal que adeqüem les nostres accions per tal que els efectes de pertorbació de l’entorn siguin els menors. Això requereix cercar noves maneres d’intervenció en el territori. En aquells espais on encara no hi hem incidit de manera rellevant cal tenir present el criteri de prevenció. Aquest comporta la necessitat d’analitzar acuradament la necessitat, el sentit i el guany de cada acció prevista, i en el cas de ser necessària, cercar la millor concreció possible també des de la perspectiva ecològica i ambiental.

Efectivament, tractar la matriu territorial restant permet desenvolupar un millor encaix de totes les nostres accions territorials. Això és: establir nous models urbanístics, generar una nova visió en l’ús de recursos essencials (aigua, sòl, energia,...), explorar una innovadora i més eficient i respectuosa concreció urbanística, poder regular el creixement urbanístic, disposar i concretar amb major qualitat d’entorn les vies de comunicació, establir models de mobilitat més eficients i de menor cost, establir l’aprofitament econòmic de les potencialitats de cada territori segons les seves capacitats, observar la preservació i modulació convenient de paisatges, etc.

Tot i aquesta distinció entre àmbits territorials, el model considera la necessitat d’una protecció bàsica de totes les espècies i ecosistemes no amenaçats. No obstant també considera la necessitat d’una protecció específica d’espècies i ecosistemes amenaçats.

Finalment, el model considera la diversitat de capacitats, potencialitats i li­ mitacions de cada territori. Això implica l’acceptació de diferents llindars 125

acceptables de pertorbacions i d’un estat de diferents graus de llibertat per a la actuació en els diferents territoris. Per tant, és un model que no només respecta la diversitat de territoris sinó que és en aquesta diversitat que es fo­namenta.

Aquesta proposta està basada en l’objectiu essencial de preservar la diversitat biològica. El model va més enllà del simple fet de la preservació dels components i aborda la preservació dels processos. Però encara més, estableix una ma­nera determinada d’interacció entre nosaltres i l’entorn. Ens proveeix d’un marc i una visió sobre els quals planificar el territori, establint quina és la capacitat d’absorció de pertorbacions i observant quins graus de llibertat li restaran un cop hi hàgim actuat.

126

g Acrònims i paraules clau

Connectivitat ecològica Concepte utilitzat en la disciplina de l’ecologia del paisatge per tal de descriure l’afectació en els moviments dels diferents organismes del territori entre els hàbitats que el conformen, generada per la distribució espacial i la qualitat dels elements que allí s’hi troben (Merriam, 1984 i 1991; Taylor et al., 1993; Forman, 1995). A escala territorial, la connectivitat ecològica es descriu com el grau en què el territori facilita o impedeix el moviment a través de franges de terreny (patches) (Taylor et al., 1993).

Connector Espai homogeni diferent dels del seu entorn adjacent que té la funció de mantenir els hàbitats i la connectivitat al llarg del territori. En aquesta definició hi queda inclosa com a connector qualsevol tipologia de carretera (Forman, 1995).

Ecoducte Pas superior de grans dimensions, situat en espais estratègics o d’alta sensibilitat, que assegura la permeabilitat ecològica a través d’una via de comunicació rodada. Aquesta estructura pot estar configurada com a fals túnel o plataforma de continuïtat amb el tractament adequat de la vegetació i els accessos (Rosell i Velasco, 1999).

Efecte de barrera S’anomena així l’efecte que impedeix o dificulta el pas d’espècies i el manteniment dels fluxos ecològics i, en general, comporta una gradient sobtat en determinades localitzacions de les condicions ambientals i dels recursos ecològics del medi. A nivell aplicat, sovint està associat a les infrastructures lineals, tot i que també pot tenir el seu origen en determinats desenvolupaments urbans o agrícoles.

Entorn Espai o àmbit en el qual els organismes aprofiten les condicions ambientals i els recursos ecològics on es dóna una interacció directa o indirecta amb espècies de tota mena (Mayor i Belmonte, 2002).

Fragmentació d’hàbitats Procés dinàmic de transformació del territori que es plasma en canvis marcats en el model d’hàbitats del seu entorn. Aquest terme s’utilitza, normalment, per descriure els canvis que tenen lloc en parcel·les extenses que esdevenen múltiples parcel·les petites separades les unes de les al­tres (Forman, 1995; Rosell i Velasco, 1999; Bennett, 2003). Els tres components principals del procés de fragmentació són: pèrdua d’hàbitats, reducció i un augment de l’aïllament entre ells (Bennett, 2003). Dues de les causes més importants de la fragmentació d’hàbitats a Europa són els espais urbanitzats i les infrastructures de transport (Rosell i Velasco, 1999).

127

Hàbitat Ecosistema on viu una espècie, o les condicions que es troben en l’interior d’un ecosistema (Forman, 1995).

Hàbitat biodivers Espai de relativa influència antròpica on les condicions ambientals que s’hi donen afavoreixen un contingut més o menys elevat de varietat d’espècies vegetals, animals... depenent de l’estrat vegetal que hi predomina. S’estableix una gradació d’augment de pertorbació antròpica i, per tant, de disminució de biodiversitat, entre els hàbitats biodiversos arboris, arbustius i herbacis.

Ocupants d’un territori Ecològicament parlant, els ocupants d’un territori són els individus, poblacions, comunitats de plantes i animals, a més a més de les persones (Forman, 2003).

Processos ecològics Des del punt de vista ecològic, s’entenen per processos ecològics o processos naturals de l’entorn els moviments dels individus, de les llavors i de la pols en dispersió, i el flux de l’aigua superficial amb els materials i espècies associades a la xarxa tròfica hídrica (Forman, 2003).

Pas canadenc Sistema per impedir l’accés de fauna a la calçada, consistent en una rasa transversal a la pista o carretera, coberta per una reixa metàl·lica.

L’efecte de barrera es basa en un efecte etològic, sobretot d’ungulats, què rebutgen trepitjar aquest substrat, ja que no es tracta de sòl ferm sinó que el reixat metàl·lic deixa veure la profunditat de la rasa (Rosell, 1999).

Pas ecològic superior Construcció situada damunt d’una infraestructura amb la finalitat de connectar els hàbitats de les dues vores d’aquesta. La superfície és, com a mínim, coberta de sòl o d’altres materials naturals que permeten la instal·lació d’espècies vegetals (Iuell et al., 2003).

Pas ecològic inferior Construcció situada sota una infraestructura amb la finalitat de connectar els hàbitats de les dues vores d’aquesta.

Permeabilitat ecològica Qualitat de l’entorn que possibilita i facilita els moviments ecològics a través seu (Mayor i Belmonte, 2002).

Territori Un mosaic on existeix un clúster d’ecosistemes locals repetit de manera similar al llarg d’una gran extensió de superfície (Forman, 1995).

Tanca perimetral contínua Tanca en què el material parteix del sòl i té la mateixa continuïtat fins a una altura determinada. Es distingeixen el tipus new jersey i el tipus malla.

128

Tanca perimetral discontínua Tanca que es caracteritza per tenir trams equidistants longitudinals continus a una distància donada, del tipus empara.

Viaducte Pont elevat de gran longitud, suportat per pilars, que permet que una infrastructura passi per damunt d’una vall o d’un espai de característiques similars pel que fa a la seva profunditat (Iuell et al., 2003).

Vora Hàbitats situats a 20 metres de la plataforma d’una infrastructura viària, distància considerada com la distància mínima que abasta la majoria dels impactes ambientals generats per la via sobre el seu entorn més proper.

129

g Bibliografia

Aguiar, F.C.; Ferreira, M.T. i Moreira, I. (2001). “Exotic and native vegetation establishment following channelization of a western Iberian river”. Regu­ lated Rivers: Research & Management. Vol. 17, Issue 4-5, pp. 509-526, Sep 2001.

Andreassen, H.P.; Halle, S. i Ims, R.A. (1996). “Optimal Width of Movement Corridors for Root Voles: Not Too Narrow and Not Too Wide”. The Journal of Applied Ecology, Vol. 33, No. 1 (Feb., 1996), p. 63-70.

Barcelona Regional (2005). Propostes per a garantir la connectivitat en l’àmbit de Montcada i Reixac. Montcada i Reixac: Ajuntament de Montcada i Reixac.

Begon, M.; Harper, J.L. i Towsend, C.R. (1988). Ecología. Barcelona: Editorial Omega.

Beier P. i NOSS, R.F. (1998). “Do habitat corridors really provide connectivity?”

Conservation Biology, 12:1241-1252.

BENNETT, A.F. (1990). “Habitat Corridors: their role in wildlife management and conservation”. Melbourne: Victoria Arthur Rylah Institute for Environmental Research.

BENNETT, A.F. (1997). “Habitat linkages – a Key element in an integrated lanscape approach to conservation”. (Precedent del llibre Linkages in the Landsca­ pe. Victoria: IUCN Forest Conservation Programme).

BENNETT, A.F. (2003). Linkages in the Landscape. The Role of Corridors and Connectivity in Wildlife Conservation. IUCN Forest Conservation Programme.

IUCN, Gland, Switzerland & Cambridge, UK. (Conserving Forest Ecosystems Series, 1).

Bhattacharya M.; PRIMACK, R.B. i GERWEIN, J. (2003). “Are roads and railroads barriers to bumblebee movement in a temperate suburban conservation area?” Biological Conservation, 109 (2003) 37-45.

BOSCH, R. (2001). Determinació i diagnosi dels elements d’especial interès connector per a garantir la permeabilitat ecològica en el corredor biòlogic de Rubí. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Dept. de Medi Ambient.

131

CAIN, M.L.; MILLIGAN, B.G. i STRAND, A.E. (2000). “Long-distance seed dispersal in plant populations”. American Journal of Botany 87 (9): 1.217-1.227, Sep 2000.

CARITON, J.T. i GELLER, J.B. (1993). Ecological Roulette: The Global Transport of Nonindigenous Marine Organisms. Science 2 July 1993: Vol. 261. no. 5117, p. 78-82.

Carlquist, S. (1965) Island life. New York: Natural History Press, Garden City.

Carlquist, S. (1967). “The biota of long-distance dispersal. V. Plant dispersal to Pacific islands”. Bulletin of the Torrey Botanical Club 94: 129-162.

CARROLL C., NOSS, R.F. i PAQUET, P.C. (2001). “Carnivores as focal species for conservation planning in the Rocky Mountain region”. Ecological Applications, 11 (4): 961-980 Aug 2001.

Censky, E.J.; Hodge, K. i DUDLEY, J. (1998). “Over-water dispersal of lizards due to hurricanes”. Nature, 395 (6702): 556-556 oct. 8 1998 CERDAN, R. i NUNES, J. (2003). Pla de Protecció del Medi Natural i del Pai­ satge del Bages. Resultats incorporats al Pla Parcial Territorial de les Comarques Centrals i al Pla Director Urbanístic del Pla de Bages. Laboratori d’Informació Geogràfica i Teledetecció, UAB. Diputació de Barcelona. Departament de Medi Ambient i Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya.

CNUMAD. (1993). Conferència de les Nacions Unides per al Medi Ambient i el Desenvolupament. 1992. Conveni sobre la Diversitat Biològica. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Dept. de Medi Ambient.

COMISKEY, E.J., BASS, O.L., GROSS, L.J., McBRIDE, R.T. i SALINAS, R. (2002). “Panthers and forests in South Florida: an ecological perspective”. Con­ servation Ecology 6 (1), juny 2002.

Comissió de les Comunitats Europees (1992). Cap a un Desenvolupament Sos­ tenible: programa de la Comunidad Europea sobre política i acció en relació al medi ambient i el desenvolupament sostenible. Comissió Europea. Departament de Medi Ambient. Generalitat de Catalunya.

Comissió de les Comunitats Europees. (1998). Sobre una estratègia de la Comunitat Europea en matèria de Biodiversitat. Comissió de les Comunitats Europees. Comunitats Europees. Brussel·les.

132

Council of Europe, UNEP, i European Centre for Nature Conservation. (1996).

The Pan-European Biological and Lanscape Diversity Strategy. Amsterdam: Ministry of Agriculture, Nature Management and Fisheries of the Netherlands.

CPSV-UPC (2004). Pla Especial de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, Generalitat de Catalunya, Departament de Medi Ambient i Habitatge.

DIEGO, F.; MARTÍN, J. i RIBAS, J. (1994). Connexions biològiques dels espais d’interès natural del Vallès. Criteris de conservació. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Dept. de Medi Ambient, i ADENC. Direcció general d’Acció i Planificació Territorial. (1995). Pla Territorial General de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Dept. de Política Territorial i Obres Públiques.

Direcció general de Patrimoni Natural i del Medi físic. (1999a). Connectivitat biològica i Pla d’espais d’interès natural de Catalunya: Diagnosi general. Etapa 1. Barcelona: Generalitat de Catalunya. (Redactors: X. Mayor i G. Terrades).

Direcció General de Patrimoni Natural i del Medi Físic. (1999b). Directrius estra­ tègiques per al manteniment de les connexions ecològiques i paisatgístiques entre els espais protegits. (Inèdit).

Dirección General de Conservación de la Naturaleza. (1999). Estrategia Españo­ la para la Conservación y Uso Sostenible de la Diversidad Biológica. Madrid: Ministerio de Medio Ambiente.

Estrada, J.; Fanlo, E.; Palau, J. i ROCA, J.R. (2003). Estudi de base del pla­nejament territorial per a la definició del sistema d’espais naturals a la co­ marca de Val d’Aran. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Dept. de Política Territorial i Obres Públiques.

Fígols, C.; Miralles, F. i TRIAS, J. (2005). Disseny de la xarxa d’espais oberts al Pla Territorial de l’Alt Pirineu i Aran. IUCN i Fundació Territori i Paisatge.

Forman, R.T.; Sperling, D.; Bissonette, J.A.; Clevenger, A.P.; Cutshall, C.D.; Dale, V.H.; Fahrig, L.; France, R.; Goldman, C.R.; Heanue, K.; Jones, J.A.; Swanson, F.J.; Turrentine, T. i WINTER, T.C. (2003). Road Ecology: Science and Solutions. Washington D.C.: Island Press.

FORMAN, R.T. (1995). Land Mosaics: the ecology of landscapes and regions.

Cambridge: Cambridge University Press.

133

FORTIÀ, R. (1994). Definició d’una estructura de corredors biològics a la zona de l’Empordà. Barcelona: Institut Català de Tecnologia. Universitat Politècnica de Catalunya. (Treball de Mestratge en Enginyeria i Gestió Ambiental. Inèdit).

Fundació Territori i Paisatge, UICN (2005). International conference mountain corridors in the Pyrenees. Les Planes de Son / Vitoria-Gasteiz.

Geodata. (2000). Permeabilitat biològica entre els espais del Cadí-Moixerò i la Tossa Plana de Lles-Puigpedrós. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Medi Ambient.

Heywood, V.H. (ed.). 1995. Global Biodiversity Assessment. United Nations Environment Programme. Cambridge: Cambridge University Press.

HUSSEY, B.M.J. (1991). “The flora roads survey-volunteer recording of roadside vegetation in West Australia”. Nature Conservation 2: The Role of Corridors.

SAUNDERS, D.A. i HOBBS, R.J. (Eds.). Chipping Norton: Surrey Beatty & Sons. p. 41-48. (New South Wales, Austràlia).

IUELL, B. et al. (eds.) (2003). COST 341. Habitat fragmentation due to trans­ portation infrastructure. Wildlife and traffic. A European Handbook for Identifying Conflicts and Designing Solutions. European Co-operation in the Field of Sci­ entific and Techical Research. Brussel·les: KNNV Publishers.

LOXDALE, H.D. i LUSHAI, G. (1999). “Slaves of the environment: the movement of herbivorous insects in relation to their ecology and genotype”. Philosophical Transactions of the Royal Society B: Biological Sciences, Volume 354, Issue 1388, 29 Aug 1999, p. 1.479-1.495.

MacArthur, R.H. i WILSON, E.O. (1967). The Theory of Island Biogeography.

Princeton: Princeton University Press. (New Jersey, EUA).

Mallarach, J.M. (1993). Estudi de Diagnosi i Aplicació al Pla d’Espais d’In­ terès Natural de Catalunya de les Experiències sobre Corredors Biològics als Estats Units d’Amèrica. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Medi Ambient.

MANZANO, P. i MALO, J.E. (2006). “Extreme long-distance seed dispersal via sheep”. Frontiers in Ecology and the Environment, 4 (5): 244-248 Jun 2006.

MARGALEF, R. (1982). Ecología. Barcelona: Ed. Omega.

MARULL, J. i Mallarach, J.M (2002). “La conectividad ecológica del Área Metropolitana de Barcelona”. Ecosistemas, núm. 2.

134

Matthews, K.R. i POPE, K.L. (1999). “A Telemetric Study of the Movement Patterns and Habitat Use of Rana muscosa, the Mountain Yellow-Legged Frog, in a High-Elevation Basin in Kings Canyon National Park, California”. Journal of Herpetology, Vol. 33, No. 4 (Dec., 1999), p. 615-624.

MAYOR X. (1999). Validació sobre la metodologia per a l’elaboració de directrius territorials per a la conectivitat biològica i redacció d’unes directrius territorials tipus. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Medi Ambient.

MAYOR, X. (1999b). Criteris i línies d’actuació bàsiques per a la realització d’estudis sobre la connectivitat ecològica. Cerdanyola: UAB, Centre de Recerca Ecològica i d’Aplicacions Forestals.

MAYOR, X. (2001). Anàlisi i categorització dels elements fragmentadors del teixit urbà i dels eixos viàris sobre la connectivitat ecològica. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Dept. de Medi Ambient.

MAYOR, X. (2003). Desenvolupament sostenible i preservació de l’entorn a Catalunya: criteris i accions per a una planificació estratègica. Documents de Reflexió Estratègica núm. 9 – Desenvolupament Sostenible. Pla Governamental CAT 21. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Dept. de la Presidència.

MAYOR, X. (2003b). “Ecological Connectivity: an Approach to Environmental Improvement by means of Ecology Applied to the Planning of the Landscape”.

A: Proceedings of the 5th Biennial of Towns and Town Planners: Connecting the city – connecting citizens. Barcelona.

MAYOR, X. (2006). Proposta de planificació ecològica de la Regió Metropolita­ na de Barcelona en base la proposta d’interpretació estratègica de Forman (2004) i la paramètrica derivada de l’índex d’aptitud territorial. Barcelona: Agència Barcelona Regional.

MAYOR, X. i BELMONTE, R. (2001). Aprofundiment dels estudis de connecti­ vitat ecològica dins el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa (PNZVG).

Barcelona: Generalitat de Catalunya, Dept. de Medi Ambient.

MAYOR, X. i BELMONTE, R. (2002). Preservació de l’entorn mitjançant el tractament de la matriu territorial: criteris i propostes d’actuació estratègiques.

Barcelona: Generalitat de Catalunya, Dept. de Política Territorial i Obres Públiques.

MAYOR, X. i BELMONTE, R. (2003). Determinació i valoració de la viabilitat i encaix d’un equipament zoològic a Sabadell-Castellar del Vallès des de la pers­ pectiva de la connectivitat ecològica. Ajuntament de Sabadell.

135

MAYOR, X. i BELMONTE, R. (2003b). Estudi Bàsic de Permeabilitat Ecològica i Fragmentació del Territori en L’espai del PEIN “Serra de Collserola”. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Dept. de Política Territorial i Obres Públiques.

MAYOR X., BELMONTE R., i HUERTAS, E. (2002). “Determinació i valoració prospectiva dels efectes de l’Agenda 21 de Catalunya en la preservació de l’entorn”. Agenda 21.

MAYOR X., BELMONTE R. i SERRES, G. (2002b). Proposta d’indicadors bàsics de sostenibilitat en matèria de preservació de l’entorn per al seguiment de la implantació de l’Agenda 21 de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Dept. de la Presidència.

Mayor, X.; Miralda, S. i PONT, J. (1997). Caracterització, delimitació i esta­ bliment de la connexió biològica entre espais del Pla d’espais d’interès natural de Catalunya (PEIN). Barcelona: UPC-ICT. (Projecte de fi de màster en Enginyeria i Gestió Ambiental).

MERRIAM, G. (1984). “Connectivity: a fundamental characteristic of landscape pattern”. A: BRANDT, J. i AGGER, P. (eds.) Methodologies in landscape ecolo­ gical research and planning. Vol. 1 Proceedings of the First International Semi­ nar of the International Association of Landscape Ecology, Denmark, October 15-19. 5-15.

MERRIAM, G. (1991). Corridors and connectivity: animal populations in hetero­ geneous environments. A: D. A. Saunders and R. J. Hobbs (eds.) Nature Con­ servation 2: The Role of Corridors. p. 133-142. Chipping Norton: Surrey Beatty and Sons Pty Ltd. (NSW, Austràlia).

MILLER Jr., G.T. (1994). Ecología y Medio ambiente. Grupo Editorial Iberoaméricana. Mèxic.

Montseny, A. (1999). “L’anella verda: una proposta de planificació i gestió dels espais naturals de la regió metropolitana de Barcelona”. Àrea: revista de debats territorials. Núm. 6. Barcelona: Diputació de Barcelona, Àrea d’Espais Naturals.

MOTJÉ, L. (1994). Estudi de connectivitat entre els espais del PEIN i les serra­ lades litoral i prelitoral: sector del llindar de Maçanet i Conca de la Riera de Santa Coloma. Associació de Naturalistes de Girona i Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya.

Naiman, J.R.; Décamps, H. i POLLOCK, M. (1993) “The role of riparian corridors in maintaining regional biodiversity”. Ecological Applications, 3 (2), 1993, p. 209-212.

136

Pino, J.; Andrés, P.; Germain, J.; Riera, P.; Bosch, R. i RODÀ F. (2001).

Estudi de diagnosi i desenvolupament de l’Espai Agroforestal de Llevant.

Cerdanyola: Universitat Autònoma de Barcelona, Centre de Recerca i Aplicacions Forestals de Catalunya.

PINO, J. i RODÀ, F. (2001). Estudi bàsic de la connectivitat entre el Parc Natural de Montserrat i les Serres d’Ancosa-Montagut. Barcelona: Diputació de Barcelona, Centre de Recerca i Aplicacions Forestals.

PNUMA. (2002). Perspectivas del Medio Ambiente Mundial GEO-3. Madrid: Ediciones Mundi-Prensa.

PONT, R. (2005). Anàlisi i determinació de la fragmentació de l’entorn a causa de les infraestructures viàries al Penedès. Cerdanyola: UAB. (Projecte de fi de carrera de Ciències Ambientals. Inèdit).

PRAT, N.; Rieradevall, M.; SOLÀ, C. i MUNNÉ, A. (1998) Índex QBR. Mèto­ de per a l’avaluació de la qualitat dels ecosistemes de ribera. Barcelona: Diputació de Barcelona, Àrea de Medi Ambient. (Estudis de la Qualitat Ecològica dels Rius, 4).

RIDLEY, H.N. (1930). The dispersal of plants throughout the world. London: Reeve. (UK).

Rosell, C.; Álvarez, G.; Cahill, C.; Campeny, C.; Rodríguez, A. i SÉILER, A. (2002). COST 341. La fragmentación del hábitat en relación con las infraestructuras de transporte en España. Madrid: Ministerio de Medio Ambiente. (Informe inèdit, 317 p.).

ROSELL, C. i VELASCO, J.M. (1999). Manual de prevenció i correcció dels impactes de les infrastructures viàries sobre la fauna. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Dept. de Medi Ambient. (Documents dels Quaderns de medi am­ bient, núm. 4).

SALA, E.; Aburto-Oropeza, O; Paredes, G.; Parra, I.; Barrera, J.C. i DAYTON, P.K. (2002). “A General Model for Designing Networks of Marine Reserves”. SCIENCE, 6, dec 2002, vol. 298.

SAUER, J.D. (1988). Plant migration: the dynamics of geographic patterning in seed plant species. Berkeley: University of California Press. (California, EUA).

Schmidt, K.; Jedrzejewski, W. i OKARMA, H. (1997). “Spatial organization and social relations in the Eurasian lynx population in Bialowieza Primeval Forest, Poland”. Acta Theriologica, 42 (3): 289-312 Set. 1997.

137

SORENSEN, A.E. (1986). “Seed dispersal by adhesion”. Annual Review of Eco­ logy and Systematics 17: 443-463.

Taylor, P.D.; Farigh, L.; Henein, K. i MERRIAM G. (1993). Connectivity is a vital element of landscape structure. Oikos 68: 571-573.

Thornton, I; (1996). Krakatau: the destruction and reassembly of an island ecosystem. Harvard University Press, Cambridge, Massachusetts, USA. TROY, C.S.; MacHugh D.E.; BAILEY, J.F.; MAGEE, D.A.; LOFTUS, R.T.; Cunningham, P.; Chamberlain, A.T.; SYKES, B.C. i BRADLEY, D.G. (2001).

“Genetic evidence for Near-Eastern origins of European cattle”. Nature, 410 (6832): 1088-1091 Abr, 26 2001.

UICN. (1986). Estratègia Mundial per a la Conservació. Barcelona: Diputació de Barcelona.

UICN, PNUMA i WWF. (1992). Cuidem la terra: una estratègia per viure de ma­ nera sostenible. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Dept. de Medi Ambient.

WHITE, Jr.; THOMAS, H.; BOWMAN, J.L.; LEOPOLD, B.D.; JACOBSON, H.A.; SMITH, W.P. i VILELLA, F.J. (2000). “Influence of Mississippi alluvial valley rivers on black bear movements and dispersal: implications for Louisiana black bear recovery”. Biological Conservation, 95 (2000) 323-331.

WIENS, J.A. (2002). “Riverine landscapes: taking landscape ecology into the water”. Freshwater Biology (2002) 47, 501-515.

WRI, UICN i UNEP (1992) Global Biodiversity Strategy. Guidelines for Action to Save, Study and Use Earth’s Biotic Wealth Sustainably and Equitability. WRI, UICN, UNEP, 244 p.

138

g Índex de figures

Figura 1. A i B simulen situacions de discontinuïtat i C un connector continu.

Cal observar que malgrat disposar de connectors continus entre espais d’interès natural les espècies no tenen perquè passar estrictament pel seu interior, tan sols es tracta d’una àrea on la probabilitat d’aconseguir desplaçaments exitosos és més elevada........................................................................... 43 Figura 2. El Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa (PNZVG) pateix greus problemes de fragmentació en l’eix Les Preses – Olot – Sant Joan les Fonts – Castellfollit de la Roca (Sud-Nord) i també, tot i que en menor mesura, en l’eix Olot – Santa Pau (Oest-Est). Aquesta fragmentació dificulta la connectivitat interna del Parc però també amb els PEIN circumdants, especialment el de l’Alta Garrotxa...................................................................................... 60 Figura 3. El mapa de permeabilitat ecològica de la Serra de Collserola evidencia la fragmentació que pateix el Parc de Collserola al seu interior i l’elevat grau d’aïllament respecte altres espais d’interès natural circumdants. Essent l’extrem nord-oest el que presenta una major connectivitat ecològica amb el Parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac.................................................... 83 Figura 4. A la primera imatge, corresponent al mapa de permeabilitat, es veu que el nivell de permeabilitat entre els dos nuclis urbans és força elevat. A la segona imatge, corresponent al mapa de fragmentació, s’identifiquen dues zones estratègiques de la carretera on cal centrar els esforços de conservació de l’entorn................................................................................................ 85 Figura 5. A la primera figura el punt estratègic per a la connectivitat ha estat malmès per la ubicació d’una urbanització a la vora superior de la carretera. A la segona imatge, enmig de la massa boscosa hi ha dues activitats que donen una qualitat d’entorn de via de tipus mitjà. En el segon cas les zones més permeables asseguren la conenctivitat ecològica........................................... 90 Figura 6. L’estudi de la fragmentació permet veure quines zones de les vies estan en una ubicació més estratègica de cara a garantir la connectivitat ecològica. Les línies corresponen a un sistema d’eixos de connectivitat ecològica entre espais protegits............................................................................... 91 Figura 7. Exemples d’ecoductes. Observi’s que poden haver-hi diferents tipologies constructives i de recobriment vegetal............................................ 92 139

Figura 8. Viaductes o passos inferiors. A l’esquerra viaductes ben constituïts i condicionats. A la dreta viaductes amb configuració deficient................. 92 Figura 9. Passos inferiors per a la fauna. A baix, passos ben constituïts i condicionats. A dalt, passos amb configuració deficient................................. 93 Figura 10. Talús pronunciat, nu de vegetació (A) i vora de carretera a peu pla i vegetada (B)........................................................................................... 94 Figura 11. Una vora permeable facilita el pas de les espècies al llarg de tota la carretera, mentre que les vores pertorbades, menys permeables, dificulten la mobilitat al llarg de la vora i per tant, es redueixen els punts on és més fàcil creuar la via.............................................................................................. 95 Figura 12. Una vora permeable, a part de facilitar el pas de les espècies al llarg de tota la carretera, facilita els desplaçaments per la vora fins que les espècies poden trobar punts favorables per creuar. Ja siguin a peu pla, entre les capçades dels arbres, o per un pas inferior a la carretera (a causa d’un riu, un pas inferior, un ecoducte, etc.)........................................................................ 96 Figura 13. Determinació de les dimensions de les vores dels trams en què es divideix la carretera per a l’aplicació de l’índex.......................................... 98 Figura 14. Tres exemples de diferents categories de qualitat de vora. La imatge A correspon a una qualitat de vora alta, amb una valoració de 60 punts; la B, amb 40 punts, correspon a una qualitat mitjana; i la C, valorada amb 25 punts, és de categoria baixa..................................................................... 101 Figura 15. Càlcul per obtenir el valor final de l’índex QVC a partir dels resultats obtinguts per a cadascun dels blocs........................................................ 101 Figura 16. Tres exemples de tanques perimetrals amb diferent efecte fragmentador. La imatge A correspon a una barrera contínua tipus jersey barriers, localitzada a la N-340; la B, és una malla, l’autopista AP-7; la C, és una tanca perimetral discontínua tipus quitamiedos, a la N-340.................................... 103 Figura 17. Sobre el mapa de permeabilitat ecològica es poden dibuixar els eixos de connexió ecològica seguint les zones on l’índex de permeabilitat és més elevat................................................................................................ 108 Figura 18. Amb l’establiment del sistema de connectivitat ecològica, i amb el reconeixement de camp, es poden delimitar els connectors ecològics corresponents.................................................................................................... 111 140

PUBLICACIONS DEL CONSELL ASSESSOR PER AL DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE DE CATALUNYA (CADS)*

Amb l’objectiu de difondre el coneixement i la sensibilització sobre el desenvolupament sostenible, el CADS disposa d’un pla editorial que consta de diverses col·leccions: Monografies del CADS Difusió d’informes periòdics i altres documents de rellevància, elaborats pel CADS. • Aportacions a l’Agenda 21 de Catalunya. El compromís de Catalunya per a un futur sostenible. Fase d’informació (febrer-juny 2001).

• Informe sobre l’evolució de l’estat del medi ambient a Catalunya. 1 (aire, aigües continentals i residus).

• Informe sobre l’evolució de l’estat del medi ambient a Catalunya. 2 (Litoral, Biodiversitat, Sòl i territori).

Papers de Sostenibilitat Difusió de documents de referència sobre desenvolupament sostenible.

Núm. 1. Governança sostenible. Aspectes institucionals i de procediment de la sostenibilitat a la Unió Europea. Fòrum Consultiu Europeu sobre Medi Ambient i Desenvolupament Sostenible.

Núm. 2. Governance for Sustainable Development. Barcelona Workshop, April 18-19, 2002.

Núm. 3. Estratègia de la Unió Europea per a un Desenvolupament Sostenible.

Núm. 4. D’una Terra a un món. Recapitulació de la Comissió Mundial sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament.

* Llista de les publicacions del CADS actualitzada l’1 de juliol de 2007.

141

Núm. 5. Strategies for Sustainable Development. Roles & Responsabilities along the Global-local Axis. Barcelona Workshop. June 12-13, 2003.

Núm. 6. Principis directors per al desenvolupament territorial sostenible del continent europeu. Consell d’Europa.

Núm. 7. Institutions for Sustainable Development. Institucions per al Desenvo­ lupament Sostenible. Barcelona Workshop. June 14-14, 2004.

Núm. 8. CONSELL D’EUROPA. Conveni Europeu del Paisatge.

Núm. 9. Documents de la Conferència sobre el Conveni Europeu del Paisatge en ocasió de la seva entrada en vigor. Estrasburg, 17 de juny de 2004.

Núm 10. Orientacions bàsiques per a la sostenibilitat del turisme europeu. Co­ municació de la Comissió al Consell, al Parlament Europeu, al Comitè Econòmic i Social i al Comitè de les Regions.

Núm. 11. Directiva marc de l’aigua de la Unió Europea.

Núm. 12. TORRES i GRAU, Pere. Governança per al desenvolupament soste­ nible: de la teoria a la pràctica.

Documents de recerca Síntesi d’alguns dels estudis encarregats pel CADS. Núm. 1. QUERALT i BASSA, Arnau; CAZORLA i CLARISÓ, Xavier. Els Consells na­ cio­nals sobre medi ambient i desenvolupament sostenible. Aspectes introductoris.

Núm. 2. La governança per al desenvolupament sostenible a Catalunya. Concep­ tes, requeriments institucionals i elements d’anàlisi.

Núm. 3. CAZORLA i CLARISÓ, Xavier; TÀBARA, Joan David. Nous reptes de l’Avaluació Integrada en la planificació hídrica: sostenibilitat, participació i apre­ nentatge social.

Núm. 4. Interrelació entre variables demogràfiques i variables ambientals. De­ mografia, poblament, mobilitat i modes de vida: Variables d’interès per al medi ambient i el desenvolupament sostenible.

Núm. 5. Governance for Sustainable Development in Catalonia. Concepts, institutional requirements and analytic elements. La gobernanza para el desa­ 142

rrollo sostenible. Conceptos, requerimientos institucionales y elementos de análisis.

Núm. 6. PRATS i CATALÀ, Joan. Estratègies per al desenvolupament sostenible.

Lliçons de l’experiència internacional. Estrategias para el desarrollo sostenible.

Lecciones de la experiencia internacional. Strategies for Sustainable Develop­ ment. Lessons from the International Experience.

Núm. 7. MAYOR FARGUELL, Xavier; QUINTANA LOZANO, Vanesa; BELMONTE ZAMORA, Ricard. Aproximació a la petjada ecològica de Catalunya. Apro­ ximación a la huella ecológica de Catalunya. An Approximation to the Ecological Footprint of Catalonia.

Núm. 8. CAMPILLO i BESSES, Xavier; FONT i FERRER, Xavier. Avaluació de la sostenibilitat del turisme a l’Alt Pirineu i Aran.

Núm. 9. LERGA FELIP, Maura. Resolució de conflictes socials de component ambiental. Elements introductoris.

Núm. 10. PRATS, Joan i TORRES, Pere (dir.); BATLLEVELL, Marta (coord.). Avalua­ció de l’Impacte Regulatori: Pràctica internacional i aplicabiliatat a Catalunya.Evaluación del Impacto Regulatorio: Práctica internacional y aplicabilidad en Catalunya. Regu­ latory Impact Assessment: International preactices and applicability in Catalonia.

Núm. 11. FORÉS, Elisenda; SEUBAS, Judit i TORNÉ, Olga. Catalunya estalvia aigua.

Documents internacionals Textos rellevants en matèria de medi ambient i desenvolupament sostenible a escala internacional. L’any 2001, el CADS va reprendre l’edició d’aquesta col· lecció, iniciada pel Departament de Medi Ambient de la Generalitat, en la qual s’havien publicat 7 volums.

Núm. 8. Els reptes de l’aplicació de la Directiva sobre avaluació ambiental es­ tratègica. Les regions europees davant de la Directiva 2001/42/CE del Parlament Europeu i del Consell, relativa a l’avaluació dels efectes de determinats plans i programes sobre el medi ambient.

Núm. 9. CONSELL D’EUROPA. Conveni Europeu del Paisatge.

Núm. 10. Els acords de Johannesburg. Declaració de Johannesburg sobre Desenvolupament Sostenible. Pla d’aplicació de les decisions de 143

la Cimera Mundial sobre Desenvolupament Sostenible. Declaració de Gauteng.

Núm. 11. Declaració de la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient Humà. Estocolm, juny de 1972.

Núm. 12. Medi Ambient 2010: el futur és a les nostres mans. Programa d’acció per al medi ambient a Europa a començaments del segle XXI. Núm. 13. Canvi climàtic 2001. III Informe del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC).

Núm. 14. Un món sostenible és possible. Fòrum global dels pobles. Declaració de la societat civil. Johannesburg, 24 d’agost – 3 de setembre de 2002.

Núm. 15. Conveni sobre l’accés a la informació, la participació del públic en la pre­ sa de decisions i l’accés a la justícia en matèria de medi ambient (Conveni d’Århus).

Directiva 2003/4/CE i Directiva 2003/35/CE del Parlament Europeu i del Consell.

Informes especials • Informe sobre el Canvi Climàtic a Catalunya. (Text íntegre).

• Informe sobre el Canvi Climàtic a Catalunya. Resum executiu (Text en català, castellà i anglès).

• Informe sobre el Canvi Climàtic a Catalunya. CD ROM amb el text íntegre i el resum executiu.

• La Directiva Marc de l’Aigua a Catalunya. Conceptes, reptes i expectatives en la gestió dels recursos hídrics. La Directiva Marco del Agua en Catalunya.

The Water Framework Directive in Catalonia. (Llibre en català. CD ROM amb els textos català, castellà i anglès).

Memòria del CADS Memòria institucional del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya • Memòria 2001-2003.

• Memòria 2004-2005.

144

Coedicions • Informe Planeta Viu (coeditat amb Unescocat i Angle Edicions).

Si teniu interès en alguna d’aquestes publicacions, podeu consultar-ne el text al nostre web www.cat-sostenible.org o bé podeu posar-vos en contacte amb nosaltres Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya (CADS) Avinguda Sarrià 30, 1r 3a 08029 Barcelona Tel. (+34) 93 363 38 67 Fax. (+34) 93 410 09 39 a/e: cads.vicepresidencia@gencat.cat

145

Connectivitat ecològica: elements teòrics, determinació i aplicació Resum Aquest document és un recull i destil·lat de l’experiència en el desenvolupament d’estudis que sobre connectivitat ecològica ha acumulat l’autor i col·laboradors en els darrers 10 anys. Durant aquest temps s’han pogut madurar i desenvolupar aspectes tant conceptuals com metodològics i d’aplicació. Tot i que l’escrit es centra en el desenvolupament a Catalunya d’aquesta especialitat de l’ecologia territorial o del paisatge, val a dir que les determinacions que es fan són aplicables en general a qualsevol territori en mosaic, la qual cosa el fa interessant com a guia o manual de referència bàsica.

Així, s’hi desenvolupen apartats sobre teoria i conceptes bàsics per a una millor comprensió del què és la connectivitat ecològica. També s’explica la importància que té l’aplicació de la connectivitat ecològica tant pel que fa a la preservació de la diversitat biològica com pel que fa a la planificació i ordenació del territori a diferents escales.

Igualment, s’ha destinat un apartat a desenvolupar elements per a la determinació i delimitació de connectors ecològics que, sense establir una metodologia concreta, pretén proveir d’elements i criteris metodològics essencials per al desenvolupament d’estudis de connectivitat ecològica.

Finalment, inclou apartats addicionals com són el dedicat als indicadors de connectivitat ecològica i el de propostes de futur per a la recerca en relació a aquesta, relativament nova, àrea del coneixement de l’entorn.

Paraules clau Connectivitat ecològica; permeabilitat ecològica; efecte de barrera ecològica; matriu territorial; biodiversitat; conservació in situ; potencia fragmentadora d’infraestructures lineals; qualitat de vora de carreteres; permeabilitat d’entorn de carreteres; continus urbans; processos ecològics; connectors ecològics; espais protegits.

147

Documents de Recerca

13

El consell està integrat per persones de reconegut prestigi i representativitat social i exerceix les seves funcions en el marc dels principis establerts als instruments internacionals sobre sostenibilitat i dels que recull l’Agenda 21 de Catalunya.

Concretament, el CADS assessora el Govern sobre les directrius generals, els projectes normatius i els instruments de planificació territorial i sectorial amb repercussions sobre el desenvolupament sostenible.

De la mateixa manera, el CADS vol contribuir a la reflexió sobre les condicions que fan possible que la cultura de la sostenibilitat impregni la societat catalana i el procés de presa de decisions, per tal que la sostenibilitat esdevingui un element bàsic del capital social del nostre país. En aquest sentit, pot proposar mesures d’informació, i recerca per tal de promoure la implicació, la conscienciació i la sensibilització social en la protecció i millora de l’entorn i la qualitat de vida dels ciutadans.

En aquest context, el CADS té una línia pròpia de recerca que es concreta en l’elaboració d’estudis propis en l’àmbit del desenvolupament sostenible. Amb la voluntat de presentar a la societat catalana les principals conclusions de cadascun d’ells, el CADS disposa de la col·lecció Documents de Recerca, en la qual publica un resum de cadascun dels estudis elaborats.

9 788439 376859

Connectivitat ecològica: elements teòrics, determinació i aplicació

El Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Cata­lunya (CADS) és un òrgan de participació, de consulta i d’assessorament del Govern de la Generalitat En relació amb les polítiques i actuacions que tinguin incidència sobre el desenvolupament sostenible.

Connectivitat ecològica: elements teòrics, determinació i aplicació Importància de la connectivitat ecològica com a instrument de preservació de l’entorn i d’ordenació del territori a Catalunya

Xavier Mayor Farguell

Generalitat de Catalunya Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible