segon_informe_canvi_climatic_part 3a

3a part Anàlisi sectorial: gestió, mitigació i adaptació

13. El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic Miquel Muñoz Cabré Centre Pardee, Universitat de Boston

Miquel Muñoz Cabré (París, 1975) és investigador a la Universitat de Boston. Va obtenir el títol de doctor per la Universitat Autònoma de Barcelona, i compta amb un Màster en Relacions Internacionals i Política Ambiental per la Universitat de Boston, un Màster en Economia Ecològica, i una Llicenciatura en Física. Ha treballat a l’Institut Internacional del Desenvolupament Sostenible, l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals, l’Energy Research Centre of the Netherlands, el Worldwatch Institute, el C3ED i el CIEMAT. Ha publicat en diverses revistes científiques, els mitjans de comunicació generals i la blogosfera. Ha participat en nombroses negociacions internacionals, entre altres les principals reunions del Conveni Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, i en el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC).

Resum

509

Introducció

511

13.1. Breu història del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic 1990-2005

511

13.1.1. Orígens

511

13.1.2. Negociació del Protocol de Kyoto

512

13.1.3. Operacionalització i entrada en vigor del Protocol de Kyoto

513

13.2. El procés negociador 13.2.1. Actors del Conveni marc sobre el canvi climàtic. Qui és qui?

513 513

13.2.1.1. Països

514

13.2.1.2. Organitzacions observadores

515

13.2.1.3. Mitjans de comunicació

518

13.2.1.4. Grups formals i coalicions negociadores

518

13.2.1.5. Personalitats

521

13.2.2. Estructura institucional del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic

521

13.2.2.1. Òrgans de govern

521

13.2.2.2. Òrgans subsidiaris

523

13.2.2.3. Secretaria

524

13.2.2.4. Altres òrgans

525

13.2.2.5. Altres reunions

526

13.2.3. Procediment. Modus operandi i regles del joc

527

13.2.3.1. Consens

527

13.2.3.2. Text de negociació i documentació

527

13.2.3.3. Sessions plenàries, grups de contacte i grups informals

528

13.2.3.4. Segment d’alt nivell

529

13.2.3.5. Esdeveniments paral·lels

529

13.2.4. Altres fòrums de negociació internacional en canvi climàtic

529

13.2.4.1. Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic

529

13.2.4.2. Altres òrgans de les Nacions Unides

531

13.2.4.3. Organitzacions fora de l’àmbit de les Nacions Unides

531

508

El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic Miquel Muñoz Cabré

13.3. 2005-2010: Negociacions post-Kyoto

534

13.3.1. 2004 - 2007 de Buenos Aires a Bali: negociant com negociar

534

13.3.2. La cimera de Bali 2007

536

13.3.3. De Bali a Copenhaguen

537

13.3.3.2. Adaptació i finançament

538

13.3.3.3. Procés

539

13.3.4. La cimera de Copenhaguen 2009 13.3.5. Més enllà de Copenhaguen 13.3.5.1 Escenaris de negociació 13.4. Conclusions 13.4.1. Conclusions per a Catalunya Referències

536

13.3.3.1. Mitigació

539 540 541 542 542 543

El canvi climàtic a Catalunya El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic

509

Resum

La negociació internacional del canvi climàtic va començar a finals dels anys 80 del segle passat amb la creació del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic i el Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic. En dues dècades, el canvi climàtic ha passat de ser considerat un problema mediambiental que preocupava a un grup reduït d’especialistes a ser percebut com un problema econòmic i estratègic global, que afecta gairebé tots els aspectes de la societat i atrau l’atenció dels governs al més alt nivell polític. En aquest capítol s’explica la història, les institucions i el procés de les negociacions internacionals del canvi climàtic. Les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic es realitzen majoritàriament en el context del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic. Les negociacions es poden descriure en quatre etapes diferenciades: a) els inicis, fins a la signatura del Conveni marc, b) la negociació i signatura del Protocol de Kyoto, c) l’operacionalització del Protocol de Kyoto, i d) les negociacions per al període més enllà del 2012, conegudes com a negociacions post-Kyoto. Les negociacions post-Kyoto continuen obertes el 2010. Les negociacions formals per establir un conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic van començar el 1990, i van durar dos anys. El Conveni es va adoptar a Nova York el 9 de maig de 1992, es va signar a la cimera de la Terra a Rio de Janeiro el mateix any i va entrar en vigor el 21 de març de 1994. El Conveni és el principal marc negociador a nivell internacional. Un cop adoptat el Conveni, es va establir un procés, l’AGBM, per arribar a un acord de reducció d’emissions. Aquest procés va durar tres anys i va culminar el 1997 amb la signatura del Protocol de Kyoto, que compromet els països desenvolupats a reduccions quantificades en les seves emissions de sis gasos amb efecte d’hivernacle en el període 2008-2012. Un cop signat el Protocol, les negociacions es van centrar a fer-lo operacional. Durant quatre anys els països van nego-

ciar normes específiques de funcionament en temes com el comerç d’emissions o els embornals. Aquest període va culminar el 2001 amb els acords de Marràqueix. El Protocol de Kyoto es va dissenyar amb un innovador sistema de ratificació, segons el qual, per entrar en vigor, l’havien de ratificar 55 països membres, incloent-hi països desenvolupats que representaven com a mínim el 55 % de les emissions de diòxid de carboni mundials. Amb la renúncia dels EUA al Protocol de Kyoto el 2001, el Protocol no va entrar en vigor fins al 2005, quan el van ratificar la resta de països desenvolupats. El mateix any van començar les negociacions post-Kyoto, per arribar a un acord global per combatre el canvi climàtic més enllà del 2012. Els primers dos anys de negociacions van resultar en el Full de Ruta de Bali, que establia un procés negociador per assolir un acord legalment vinculant a Copenhaguen, el 2009. Entre 2007 i 2009 es va produir el procés negociador més intens en la història del Conveni. La cimera de Copenhaguen, però, malgrat ser la reunió amb més participants i més caps d’estat de la història, va resultar inconclusiva, i les negociacions continuen (a principis de 2010) amb incertesa sobre els elements processals, o quan i com conclouran. Institucions i procés

Institucionalment, el Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic és un tractat multilateral ambiental que compta amb un protocol, el Protocol de Kyoto, dos òrgans subsidiaris permanents, l’Òrgan Subsidiari d’Assessorament Científic i Tecnològic (OSACT) i l’Òrgan Subsidiari d’Execució (OSE), una secretaria, un buró i dos òrgans subsidiaris temporals encarregats de les negociacions post-Kyoto, l’AWG-KP i l’AWG-LCA. El Conveni i els òrgans subsidiaris compten amb nombrosos òrgans de rang menor, que s’especialitzen en aspectes concrets com ara tecnologia, adaptació, finançament, mecanismes de flexibilitat, verificació i un llarg etcètera.

510

El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic Miquel Muñoz Cabré

L’òrgan de govern suprem del Conveni és la Conferència de les Parts, que es reuneix amb periodicitat anual. Els òrgans subsidiaris permanents es reuneixen dues vegades a l’any. A més de les reunions regulars, es realitzen nombrosos tallers tècnics, trobades regionals i d’altres reunions. El conveni no compta amb unes regles de procediment definitives, per la qual cosa totes les decisions s’han de prendre per consens, entenent consens com l’absència d’oposició formal per cap part. La regla del consens dóna poder de veto fàctic a les parts, i és considerada per molts com una de les causes de la lentitud i el bloqueig del procés negociador. Les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic compten amb nombrosos actors. Per una banda, hi ha els 193 països signataris, í, per l’altra, les organitzacions observadores, que comprenen els òrgans i agències de les Nacions Unides, 165 organitzacions intergovernamentals, 1.300 organitzacions no governamentals (ONG) i els mitjans de comunicació. Les ONG representen un ampli ventall de la societat civil i inclouen diferents tipus d’organitzacions, com ara ecologistes, industria, governs locals, institucions de recerca i sindicats. Els països s’agrupen en grups i coalicions negociadores, el més notable dels quals és el Grup dels 77 i la Xina, que representa els interessos dels països en vies de desenvolupament. Altres grups inclouen la Unió Europea, l’Aliança dels

Petits Estats Insulars, o el Grup per la Integritat Ambiental. També existeixen coalicions d’ONG, com la Xarxa d’Acció per el Clima. El Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic és el principal fòrum negociador internacional per el canvi climàtic, però no l’únic. Un altre òrgan de les Nacions Unides que adreça el canvi climàtic és el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC). L’IPCC va ser creat el 1988 i la seva missió és avaluar i proporcionar una visió clara i equilibrada dels coneixements existents sobre el canvi climàtic, tant de caire científic, com tècnic i socioeconòmic. La feina i qualitat de l’IPCC i els nombrosos científics que el componen ha estat reconeguda en nombroses ocasions, la més notable de les quals és l’atorgament el 2007 del premi Nobel de la Pau per «els seus esforços per generar i disseminar coneixement sobre el canvi climàtic causat pels humans i per establir els fonaments per a les mesures necessàries per contrarestar aquest canvi». A més de l’IPCC, hi ha 39 òrgans de les Nacions Unides que tenen programes, competències o realitzen tasques relacionades amb el canvi climàtic. Les seves activitats es troben més detallades en el Portal de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic a Internet. Fora de Nacions Unides, altres processos com el Grup dels 20 (G20) o el Fòrum de les Grans Economies liderats pels EUA proporcionen un fòrum negociador sobre el canvi climàtic.

El canvi climàtic a Catalunya El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic

Introducció

La negociació internacional del canvi climàtic va començar a mitjans dels anys 80 del segle passat amb la creació, el 1988, del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic, les consultes del qual van desembocar, el 1992, en la signatura del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic. Durant aquestes dues dècades, el canvi climàtic ha passat de ser considerat un problema mediambiental que preocupava un grup reduït de científics i ecologistes a ser percebut com un problema econòmic i estratègic global, que afecta gairebé tots els aspectes de la societat i atrau l’atenció dels governs al més alt nivell polític. En vint anys, les negociacions internacionals han tingut molts alts i baixos. El seu punt àlgid va ser, sens dubte, la signatura del Protocol de Kyoto, el 1997. Aquest va entrar en vigor el 2005, precisament l’any de publicació del primer Informe sobre el Canvi Climàtic a Catalunya. L’objectiu d’aquest capítol és donar una idea bàsica sobre com funcionen i com estan estructurades les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic. El capítol se centra particularment en el Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, el principal fòrum negociador internacional sobre el canvi climàtic, però també descriu amb cert detall el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic i, breument, altres fòrums negociadors. Aquest capítol posa un èmfasi especial en els elements processals de les negociacions, així com en els esdeveniments que han tingut lloc des de l’edició anterior d’aquest informe, el 2005, principalment la negociació del període conegut com a post-Kyoto (més enllà del 2012). Les negociacions post-Kyoto van començar a Buenos Aires el 2004, i compten amb un seguit d’episodis, des de Mont-real, Nairobi, València, Bali, i Poznan fins al més recent, la cimera de Copenhaguen, el desembre del 2009. El capítol està estructurat en tres parts. La primera part explica breument la història del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, des dels orígens fins a l’entrada en vigor del Protocol de Kyoto. L’objectiu d’aquesta part

511

és donar el context històric necessari. La segona part analitza les qüestions d’estructura i de procés de les negociacions, incloent-hi l’estructura institucional del Conveni, els principals actors, les regles de procediments i altres fòrums internacionals. Aquesta part està especialment dedicada als lectors que no estan familiaritzats amb el sistema de les Nacions Unides i el procés negociador. A causa de la complexitat del procés, la segona part ocupa gairebé la meitat del capítol. La tercera part descriu les negociacions del període post-Kyoto, és a dir, les negociacions per elaborar una resposta internacional al canvi climàtic més enllà del 2012. Aquesta part descriu les negociacions entre els anys 2004 i 2009, incloent-hi la història i els principals aspectes de la negociació, així com la cimera de Copenhaguen. La tercera part conclou amb una breu prospectiva sobre les trajectòries i resultats que es poden esperar de les negociacions. 13.1. Breu història del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic 1990-2005 13.1.1. Orígens

Durant els anys vuitanta del segle passat, la creixent evidència científica i les campanyes dels ecologistes van causar una conscienciació i una preocupació públiques pel canvi climàtic causat per l’augment de les concentracions atmosfèriques de gasos amb efecte d’hivernacle degut a l’activitat humana. El creixent interès públic, i conseqüentment polític, van dur l’Organització Meteorològica Mundial i el Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient (PNUMA o UNEP1) a establir, el 1988, el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC2). El 1990, el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic va publicar el seu primer informe d’avaluació3, que, conjuntament amb l’ímpetu proporcionat pel Segon Congrés 1. Sigla de United Nations Environmental Programme. 2. Sigla de Intergovernmental Panel on Climate Change. 3. IPCC 1990.

512

El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic Miquel Muñoz Cabré

Mundial del Clima (organitzat per l’Organització Meteorològica Mundial del 29 d’octubre al 7 de novembre d’aquell mateix any a Ginebra), va augmentar l’atenció política sobre el canvi climàtic a nivell internacional. L’11 de desembre de 1990, l’Assemblea General de les Nacions Unides va adoptar la resolució 45/212, que establia un Comitè Negociador Intergovernamental (INC4) per tal de negociar un conveni marc sobre el canvi climàtic. Entre febrer de 1991 i maig de 1992, el Comitè Negociador Intergovernamental es va reunir en cinc ocasions, que van comptar amb representants de més de 150 països. El Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic es va adoptar a Nova York el 9 de maig de 1992 i es va obrir a les signatures el juny del mateix any, durant la Conferència de les Nacions Unides pel Medi Ambient i el Desenvolupament a Rio de Janeiro, també coneguda com a Cimera de la Terra. Durant la cimera de la Terra 155 països van signar el Conveni. El 21 de març de 1994, 90 dies després de rebre la 50a ratificació, el Conveni va entrar en vigor. 13.1.2. Negociació del Protocol de Kyoto

Després de la signatura del Conveni, el Comitè Negociador Internacional es va reunir en sis ocasions per tal de negociar els elements a tractar en la Primera Conferència de les Parts (l’òrgan de govern suprem del Conveni, conegut com a COP, vegeu la secció 13.2.2). La primera Conferència de les Parts es va reunir a Berlín del 28 de març al 7 d’abril de 1995. El resultat principal va ser el que es coneix com a Mandat de Berlín, que establia un Grup Ad Hoc sobre el Mandat de Berlín (AGBM5,6), encarregat de començar un procés que conduís a acció apropiada més enllà de l’any 2000, incloent-hi compromisos dels països desenvolupats mitjançant l’adopció d’un protocol o altres instruments legals vinculants. El procés del canvi climàtic seguia les passes del procés per respondre al problema del forat en la capa d’ozó, on primer es va acordar un conveni (el Conveni de Viena) i després un Protocol (el Protocol de Mont-real). 4. Sigla de Intergovernmental Negotiating Committee. 5. Sigla de Ad Hoc Group on the Berlin Mandate. 6. Decisió 1/CP.1.

L’AGBM es va reunir en vuit ocasions entre l’agost de 1995 i l’octubre de 1997. El treball de l’AGBM va culminar a la Tercera Conferència de les Parts, celebrada de l’1 al 10 de desembre a Kyoto, amb l’adopció del Protocol de Kyoto.7 El Protocol de Kyoto compromet els països desenvolupats i amb economies en transició (conjuntament coneguts com a Annex I sota el Conveni) a reduccions quantificades en les emissions de sis gasos amb efecte d’hivernacle.8 Els països de l’Annex I es van comprometre a reduir les emissions conjuntes un 5,2 % respecte als nivells de 1990 en el període comprés entre 2008 i 2012, el que es coneix com a primer període de compromís, amb objectius específics per a cada país. Aquests objectius específics es troben reflectits en l’Annex B del Protocol de Kyoto9 (vegeu la taula 2). El Protocol també estableix uns mecanismes de flexibilitat basats en el comerç d’emissions per tal de facilitar als països de l’Annex I el compliment dels compromisos d’una manera eficient. La negociació de les regles específiques i els detalls operacionals per determinar el nivell d’assoliment dels objectius i el funcionament dels mecanismes de flexibilitat es va deixar per trobades posteriors. El Protocol de Kyoto es va dissenyar amb un sistema innovador de ratificació segons el qual, perquè entrés en vigor, l’havien de ratificar almenys 55 països membres, incloent-hi països de l’Annex I que representessin com a mínim el 55 % de les emissions de diòxid de carboni emeses pels països de l’Annex I el 1990.10 A la pràctica, això significava que si els EUA no ratificaven el Protocol, tota la resta de països industrialitzats, excepte un de mitjà, havien de ratificar-lo perquè entrés en vigor. Això és el que es va esdevenir 7. Per una història detallada del Protocol de Kyoto, vegeu per exemple Grubb et al., 1999. 8. El Protocol de Kyoto considera sis gasos amb efecte d’hivernacle inclosos en l’Annex A: diòxid de carboni (CO2), metà (CH4), òxid nitrós (N2O), hidrofluorocarburs (HFC), perfluorocarburs (PFC), i hexafluorur de sofre (SF6). 9. Podeu veure una versió en català del Protocol de Kyoto i el Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic a: http://mediambient.gencat.cat/cat/el_medi/C_climatic/text_protocol_kyoto.jsp i a http://mediambient.gencat.net/cat/el_medi/C_climatic/conveni_canvi_climatic.jsp 10. Article 25 del Protocol de Kyoto.

El canvi climàtic a Catalunya El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic

finalment, amb la ratificació de tots el països de l’Annex B excepte els EUA, Austràlia, i Mònaco.11 13.1.3. Operacionalització i entrada en vigor del Protocol de Kyoto

La Quarta Conferència de les Parts es va celebrar a Buenos Aires, del 2 al 13 de novembre del 1998, i va desembocar en el Pla d’Acció de Buenos Aires, que tenia l’objectiu d’assolir un acord que fes operatiu el Protocol de Kyoto, incloenthi aspectes com els mecanismes de flexibilitat, un règim de compliment, inventaris d’emissions, comptabilitat de reducció d’emissions i regles per comptabilitzar els embornals de gasos amb efecte d’hivernacle. El Pla d’Acció de Buenos Aires establia la Sisena Conferència de les Parts com a data límit per assolir un acord. La primera part de la Sisena Conferència de les Parts es va celebrar a L’Haia del 13 al 25 de novembre del 2000. Les negociacions van fracassar de manera dramàtica, principalment a causa d’aspectes de compliment i ús del sòl (LULUCF12), i es van posposar fins al 2001. El 29 de març del 2001, els EUA van anunciar la seva renúncia al Protocol de Kyoto, que consideraven «irreparablement defectuós» ja que perjudicava la seva economia i excloïa la plena participació dels països en desenvolupament. La segona part de la Sisena Conferència de les Parts es va celebrar a Bonn del 16 al 27 de juliol del 2001. Durant aquesta sessió es va aconseguir un acord polític sobre els aspectes generals, els Acords de Bonn, però no es va finalitzar la negociació dels detalls tècnics; com a conseqüència, els esborranys dels textos negociats es van remetre a la següent conferència de les parts. La sessió a Bonn també va desembocar en el compromís polític d’un grup de països desenvolupats, que van prometre finançament addicional per als països en desenvolupament; promesa complerta, segons els primers, i incomplerta, segons els darrers, que argumenten que els països desenvolu-

11. Austràlia i Mònaco van ratificar el protocol el 2007 i el 2006, respectivament. Els EUA van retirar la seva signatura el 2001. 12. Sigla de Land Use, Land Use Change and Forestry, que inclou aspectes forestals i de canvi d’ús del sòl.

513

pats tan sols van redirigir finançament ja existent per a l’ajuda al desenvolupament. La Setena Conferència de les Parts es va celebrar a Marràqueix entre el 29 d’octubre i el 9 de novembre del 2001, i va propiciar els Acords de Marràqueix, que finalment feien operatiu el Protocol de Kyoto. Els Acords de Marràqueix inclouen, entre d’altres, decisions respecte dels mecanismes de flexibilitat, ús del sòl, regles de compliment, comunicació i revisió d’emissions nacionals, capacitació i tecnologia. Els Acords també van establir tres fons financers, el Fons per als Països Menys Desenvolupats, el Fons Especial per al Canvi Climàtic, i el Fons d’Adaptació. El 18 novembre del 2004 la Federació Russa va ratificar el Protocol de Kyoto, cosa que satisfeia les condicions suficients perquè aquest entrés en vigor el 16 de febrer del 2005. Del 28 de novembre al 10 de desembre del 2005 es va celebrar a Mont-real l’Onzena Conferència de les Parts, que representava també la Primera Trobada de les Parts del Protocol de Kyoto (el màxim òrgan de govern del Protocol, vegeu la secció 13.2.2). Durant la trobada, es van adoptar formalment els Acords de Marràqueix,13 pels quals el Protocol de Kyoto va esdevenir totalment operatiu. 13.2. El procés negociador

Aquesta secció explora els principals elements del procés negociador. Aquests inclouen els actors de les negociacions, l’estructura del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, el modus operandi de les negociacions i una descripció de fòrums alternatius. 13.2.1. Actors del Conveni marc sobre el canvi climàtic. Qui és qui?

El Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic compta amb nombrosos actors. Per exemple, reunions com la COP 3, que es va celebrar a Kyoto, o la COP 13, que va tenir lloc

13. Els Acords de Marràqueix, negociats el 2001, es van adoptar formalment com un paquet de 36 Decisions per la COP/MOP1. Les Decisions inclouen de 1/CMP.1 a 36/ CMP.1, en FCCC/KP/CMP/2005/8/Adds.1-4. Per a una explicació de la nomenclatura dels documents del Conveni, vegeu la secció 13.2.3.2.

514

El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic Miquel Muñoz Cabré

a Bali, van superar els deu mil participants. La COP 15, efectuada a Copenhaguen, va batre tots els rècords, amb la presència de quaranta set mil participants. Tots els que formen part de les negociacions estan formalment acreditats sota una de les quatre categories següents (no s’admet doble acreditació): • • • •

Països Organitzacions observadores Mitjans de comunicació Secretaria.

A continuació es descriuen amb més detall aquestes categories, així com els diferents grups i coalicions negociadores. 13.2.1.1. Països

El Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic compta amb 193 països membres i la Comunitat Econòmica Europea. La taula 1 llista els membres del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic. Com es pot observar, els membres del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi

Afganistan

Costa d’Ivori

Illes Salomó

Moldàvia

Senegal

Albània

Costa Rica

Índia

Mònaco

Sèrbia

Alemanya

Croàcia

Indonèsia

Mongòlia

Seychelles

Algèria

Cuba

Iran

Montenegro

Sierra Leone

Angola

Dinamarca

Irlanda

Myanmar

Singapur

Antigua i Barbuda

Djibouti

Islàndia

Namíbia

Síria

Aràbia Saudita

Dominica

Israel

Nauru

Somàlia

Argentina

Egipte

Itàlia

Nepal

Sri Lanka

Armènia

El Salvador

Iraq

Nicaragua

Sud-àfrica

Austràlia

Emirats Àrabs Units

Jamaica

Níger

Sudan

Àustria

Equador

Japó

Nigèria

Suècia

Azerbaidjan

Eritrea

Jordània

Niue

Suïssa

Bahames

Eslovàquia

Kazakhstan

Noruega

Surinam

Bahrain

Eslovènia

Kenya

Nova Zelanda

Swazilàndia

Bangla Desh

Espanya

Kirguizistan

Oman

Tadjikistan

Barbados

Estats Units d’Amèrica

Kiribati

Països Baixos

Tailàndia

Bèlgica

Estònia

Kuwait

Pakistan

Tanzània

Belize

Etiòpia

Laos

Palau

Timor Oriental

Benín

Fiji

Letònia

Panamà

Togo

Bhutan

Filipines

Lesotho

Papua Nova Guinea

Tonga

Bielorússia

Finlàndia

Líban

Paraguai

Trinitat i Tobago

Bolívia

França

Libèria

Perú

Tunísia

Bòsnia i Hercegovina

Gabon

Líbia

Polònia

Turkmenistan

Botswana

Gàmbia

Liechtenstein

Portugal

Turquia

Brasil

Geòrgia

Lituània

Qatar

Tuvalu

Brunei

Ghana

Luxemburg

Regne Unit

Txad

Bulgària

Grenada

Macedònia

República Centreafricana

Ucraïna

Burkina Faso

Grècia

Madagascar

República Democràtica del Congo

Uganda

Burundi

Guatemala

Malàisia

República Dominicana

Uruguai

Cambodja

Guinea

Malawi

República Txeca

Uzbekistan

515

El canvi climàtic a Catalunya El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic

Camerun

Guinea Bissau

Maldives

Romania

Canadà

Guinea Equatorial

Mali

Rússia

Vanuatu Veneçuela

Cap Verd

Guyana

Malta

Rwanda

Vietnam

Colòmbia

Haití

Marroc

Saint Christopher i Nevis

Xile

Comores

Hondures

Maurici

Saint Lucia

Xina

Comunitat Econòmica Europea

Hongria

Mauritània

Saint Vincent i les Grenadines

Xipre

Congo

Iemen

Mèxic

Samoa

Zàmbia

Corea del Nord

Illes Cook

Micronèsia

San Marino

Zimbabwe

Corea del Sud

Illes Marshall

Moçambic

São Tomé i Príncepe

Taula 1. Països membres del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic (Desembre del 2009)14.

climàtic són gairebé universals. Tan sols dos països, Andorra i el Vaticà, no l’han ratificat, i tenen l’estatus d’observadors. D’aquests, Andorra està tramitant activament la seva ratificació, i és probable que esdevingui membre del Conveni durant el 2010.15 Dels 194 membres del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, a finals del 2009 tots havien ratificat el Protocol de Kyoto excepte quatre: l’Afganistan, els Estats Units d’Amèrica, San Marino i Somàlia. Els països membres del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic estan formalment dividits en dos grups, els que pertanyen a l’Annex I, i els que no. Aquesta divisió es va establir durant la negociació de conveni prèvia a 1992, i agrupa els països desenvolupats (bàsicament els membres de la OCED) i els països econòmicament més avançats de l’antic bloc soviètic (economies en transició) en l’Annex I; la resta, per defecte, formen part del que coneix com a no-Annex I. L’expressió Annex I s’utilitza habitualment com a sinònim de països desenvolupats, mentre que el terme no-Annex I s’empra com a sinònim de països en desenvolupament, tot i que aquesta descripció no és tècnicament correcta, ja que països rics com Singapur, Israel o els Emirats Àrabs Units no pertanyen a l’Annex I. La separació de països rics i pobres en annexos ha estat molt criticada, ja que és una separació estàtica, congelada en el temps, que no reflecteix la realitat dinàmica en l’evolució de la riquesa dels països. Una altra crítica és que la distinció no 14. Adaptat de www.unfccc.int. 15. Comunicació informal durant la COP 15.

considera emissions per càpita, ni separa grans emissors de petits emissors. La majoria de països inclosos en l’Annex I van assolir compromisos de reduccions d’emissions dins el Protocol de Kyoto. Aquests compromisos van quedar recollits al Protocol en l’Annex B (vegeu la taula 2). Dins l’Annex B, la Comunitat Econòmica Europea va assolir un compromís conjunt16 (conegut com a bombolla europea), que després es va distribuir entre els seus membres mitjançant negociació interna.17 La taula 2 llista els països inclosos en l’Annex I, els compromisos de reducció recollits en l’Annex B i la distribució de la bombolla europea. Les xifres representen l’objectiu percentual d’emissions respecte de l’any de referència.18 Els països no-Annex I es troben majoritàriament agrupats sota el G-77/Xina, grup que es descriu a la secció 13.2.1.4. Els representants dels països porten una targeta d’acreditació de color rosa, excepte el cap de delegació, que té una acreditació de color granat. 13.2.1.2. Organitzacions observadores

Les normes de participació estableixen que qualsevol organització del sistema de les Nacions Unides o qualsevol altre òrgan o organització, ja sigui governamental o no governamental, nacional 16. Els compromisos conjunts estan regulats per l’article 4 del Protocol de Kyoto. El compromís conjunt de la Comunitat Econòmica Europea era per l’Europa dels Quinze. 17. Decisió del Consell 2002/358/EC, de 25 d’abril de 2002. 18. L’any de referència és el 1990, llevat d’alguns països amb economies en transició.

516

El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic Miquel Muñoz Cabré

Annex I Austràlia Àustria Bielorússia

Annex B

Bombolla europea

Liechtenstein19

108% 92%

87%

[92%]20

Bèlgica

92%

Bulgària

92%

Annex I

92,5%

Annex B 92%

Lituània

92%

Luxemburg

92%

[Malta21]

N/A

Mònaco22

92%

Canadà

94%

Països Baixos

92%

Croàcia23

95%

Nova Zelanda

100%

República Txeca24

92%

Noruega

101%

Dinamarca

92%

Estònia

92%

Comunitat Econòmica Europea

92%

92%

Finlàndia

92%

100%

Federació Russa

França

92%

100%

Eslovàquia25

92%

Alemanya

92%

79%

Eslovènia26

92%

Grècia

92%

125%

Hongria

79%

Polònia

Bombolla europea

72%

94%

94%

Portugal

92%

Romania

92%

127%

100%

Espanya

92%

115%

94%

Suècia

92%

104%

Islàndia

110%

Suïssa

92%

Irlanda

92%

113%

Itàlia

92%

93,5%

Japó

94%

Regne Unit

92%

Letònia

92%

EUA

93%

Turquia

N/A27

Ucraïna

100% 87.5%

Taula 2. Annex I, Annex B i bombolla europea Fonts: www.unfccc.int, www.europa.eu

o internacional, que sigui competent en assumptes tractats pel Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic pot ser

19. Afegit a l’Annex I el 1997 segons la decisió 4/CP.3. 20. Bielorússia es va incloure a l’Annex B el 2006 mitjançant una esmena segons la decisió 10/CMP.2. Segons l’article 20 del Protocol, aquesta esmena ha de ser ratificada per tres quartes parts dels membres del Protocol per entrar en vigor. A finals de 2009, l’esmena encara no havia entrat en vigor. 21. Malta no és originàriament membre de l’Annex I. La COP-15 va aprovar una esmena a l’Annex I per incloure-hi Malta, FCCC/CP/2009/L.2. Perquè aquesta esmena entri en vigor, segons els Articles 16.3 i 15.4 del conveni cal que la ratifiquin mitjançant l’instrument d’acceptació tres quartes parts dels països membres. 22. Afegit a l’Annex I el 1997 segons la decisió 4/CP.3. 23. Afegida a l’Annex I el 1997 segons la decisió 4/CP.3. 24. Anomenada antigament Txecoslovàquia, afegida a l’Annex I el 1997 segons la decisió 4/CP.3. 25. Abans Txecoslovàquia, afegida a l’Annex I el 1997 segons la decisió 4/CP.3. 26. Afegida a l’Annex I el 1997 segons la decisió 4/CP.3. 27. Turquia va quedar exempta de compromisos de reduccions d’emissions segons la decisió 26/CP.7.

admesa com a organització observadora si no és que s’hi oposin un terç dels països membres.28 Les organitzacions observadores poden acreditar observadors a les negociacions, fer intervencions a discreció del president de les negociacions i contribuir a la documentació i comentaris previs a les reunions. Els observadors no poden negociar i, en general, no poden participar en els grups de contacte informals llevat que se’ls convidi explícitament. Les organitzacions observadores es divideixen en tres tipus: • Òrgans i agències de les Nacions Unides. • Organitzacions intergovernamentals. • Organitzacions no governamentals (ONG).

28. La participació d’organitzacions observadores està regulada per mitjà del Conveni (Article 7.6), de les regles provisionals de procediment (FCCC/CP/1996/2, articles 6, 7 i 8) i de la decisió 36/CMP.1 (paràgraf 2c).

El canvi climàtic a Catalunya El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic

Òrgans i agències de les Nacions Unides

Tots els òrgans i agències de les Nacions Unides poden participar com a observadors del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic. Aquestes organitzacions inclouen un ampli ventall, vegeu per exemple la taula 4 a la página 532. Aquesta categoria també inclou les secretaries d’altres tractats multilaterals ambientals, com per exemple el Conveni sobre la Biodiversitat, el Conveni per Combatre la Desertificació, o la Convenció de Viena per a la protecció de la capa d’ozó. Els observadors d’òrgans i agències de les Nacions Unides porten acreditació blava, com la Secretaria.

517

els d’indústria (BINGO32), i els de recerca (RINGO33). En els darrers anys, el nombre d’aquests grups ha augmentat fins a nou, els mateixos que reconeix el Consell Econòmic i Social de les Nacions Unides (ECOSOC). Aquest grups són: • • • • • • • • •

Indústria (BINGO) Ecologistes (ENGO) Pobles indígenes (IPO) Governs locals i municipals (LGMA) Recerca (RINGO) Sindicats (TUNGO) Agricultors Dones i gènere Joventut (YOUNGO).

Organitzacions intergovernamentals

Es consideren organitzacions intergovernamentals aquelles organitzacions establertes conjuntament per governs nacionals i que no formen part del sistema de les Nacions Unides. En són exemples els bancs de desenvolupament regionals, l’Organització per a la Cooperació Econòmica i el Desenvolupament (OCED), l’Agència Espacial Europea, el Comitè Internacional de la Creu Roja, o la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (IUCN29). A finals del 2009 hi havia 165 organitzacions intergovernamentals registrades com a organitzacions observadores.30 Els seus representants porten acreditacions verdes. Organitzacions no governamentals (ONG)

Les organitzacions no governamentals representen un ampli ventall de la societat civil i comprenen el gruix de les organitzacions observadores del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic. En un principi, les organitzacions no governamentals pertanyien majoritàriament als grups ecologistes i a la indústria. A mesura que va anar augmentant el nombre d’organitzacions, es van crear grups de coordinació per facilitar les tasques de comunicació amb la Secretaria i per tractar temes d’interès comú. Els primers grups de coordinació van ser els ecologistes (ENGO31), 29. Sigla d’International Union for the Conservation of Nature. 30. www.unfccc.int 31. Sigla d’Environmental Non-Governmental Organizations.

Cal ressaltar que aquests grups no tenen poder negociador, i els seus membres no mantenen necessàriament posicions comunes. El grup BINGO, per exemple, compta amb representants de les indústries eòlica, petroquímica o nuclear. D’altres organitzacions, com per exemple les de caire religiós o els governs regionals, no estan representades per cap dels nou grups de coordinació. El cas dels governs regionals, locals, municipals o de qualsevol altre nivell subnacional és de particular rellevància per a Catalunya. Els governs dels països membres del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic decideixen qui forma part i qui no de la delegació nacional. En molts casos, les delegacions oficials dels països inclouen representants de governs subnacionals i altres entitats. En altres ocasions, però, els representants subnacionals no aconsegueixen acreditació del govern central, o tan sols aconsegueixen acreditació per a un o dos representants, i han de participar com a organització no governamental. Aquesta situació és comuna no tan sols per governs subnacionals, sinó també per ministeris rivals o representants de l’oposició. En el cas de Catalunya, els representants de la Generalitat de vegades participen amb la 32. Sigla de Business and Industry Non-Governmental Organizations. 33. Sigla de Research and Independent Non-Governmental Organizations.

518

El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic Miquel Muñoz Cabré

delegació espanyola i de vegades com a membres d’organitzacions no governamentals, generalment de caire regional.34 Tot i que recentment hi ha una major inclusió de les autonomies en la delegació espanyola, no existeix una norma clara al respecte. Els representants d’ajuntaments com el de Barcelona acostumen a participar com a membres de l’organització no governamental ICLEI.35 A finals del 2009 hi havia vora 1.300 organitzacions no governamentals acreditades com a organització observadora,36 incloent-n’hi sis amb seu a Catalunya. Els representants de les ONG porten acreditació groga. 13.2.1.3. Mitjans de comunicació

Els representants acreditats de la premsa i els mitjans de comunicació audiovisuals tenen accés a les conferències de les Parts i a les reunions del òrgans subsidiaris. Els representants dels mitjans de comunicació poden assistir a les sessions plenàries, als actes paral·lels i les rodes de premsa, així com entrevistar als participants. No poden assistir, però, als grups de contacte ni als grups informals, ni participar substantivament en cap aspecte de les negociacions. L’ús d’equipament audiovisual està permès, per bé que regulat, per tal que no interfereixi en les negociacions. El grau de participació dels mitjans de comunicació en les reunions del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic varia dràsticament segons l’interès públic en un moment donat. Així, cimeres com la de Kyoto, celebrada el 1997, i la de Copenhaguen, efectuada el 2009, van comptar amb uns quants milers de periodistes acreditats. A la cimera de Bali del 2007 van participar-hi vora dos mil periodistes, i les tretze COP restants van comptar amb menys d’un miler de periodistes. Les sessions dels òrgans subsidiaris atrauen molta menys atenció mediàtica. El color de les acreditacions dels periodistes varia, però sempre és un color vistós fàcilment identificable de lluny. 34. Per exemple FEDARENE o NRG4SD. 35. www.iclei.org. 36. http://unfccc.int/parties_and_observers/ngo/items/ 3667.php.

13.2.1.4. Grups formals i coalicions negociadores

Dins del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic existeixen grups formals de països i coalicions negociadores. Els grups formals estan determinats bé per les Nacions Unides, bé per alguna decisió o article rellevant del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic o el Protocol de Kyoto. Les coalicions negociadores estan formades per grups de països o organitzacions amb interessos comuns per tal de negociar o promoure la seva agenda d’una manera més eficaç i eficient. Tant els grups formals com les coalicions tenen un paper molt important en les negociacions. A continuació es descriuen els grups principals (excepte l’Annex I, que ja s’ha descrit). Grup dels 77 i la Xina

Habitualment els països en desenvolupament negocien i coordinen els seus interessos mitjançant el que es coneix com a Grup dels 77 i la Xina (G-77/Xina). El G-77/Xina comprèn gairebé tots els països no-Annex I, amb les excepcions notables de Mèxic i Corea del Sud. El G-77 es va crear el 1964 en el context de les negociacions de la Conferència de les Nacions Unides sobre Comerç i Desenvolupament (UNCTAD37). Actualment el G-77 funciona per tot el sistema de les Nacions Unides, compta amb més de 130 membres i s’anomena Grup dels 77 i Xina. El G-77/Xina és presidit anualment per un país diferent. A les negociacions del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, el G-77/Xina és representat pel país que n’exerceix la presidència a les sessions plenàries, tot i que les responsabilitats es distribueixen en els subgrups de negociació. Com que el G 77/Xina és el grup que representa més països i població, és habitual que sigui el primer de prendre la paraula en les sessions plenàries. Durant les negociacions, el G-77/Xina manté reunions de coordinació diàries, per arribar a postures comunes en els diferents punts de l’agenda. No obstant això, a causa de la gran diversitat d’interessos representats pel G-77/Xina, 37. Sigla de United Nations Conference on Trade and Development.

El canvi climàtic a Catalunya El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic

és habitual que alguns subgrups —que s’expliquen a continuació— també intervinguin en els debats. Les reunions de coordinació del G-77/Xina són notables dins el procés perquè sovint s’endarrereixen, cosa que retarda les sessions, ja que fins que el G-77/Xina no arriba, no es pot negociar. A gairebé totes les COP hi ha temes concrets en què el G-77/Xina no pot arribar a postures comunes, a causa de la diversitat d’interessos interns. Aquestes desavinences sovint provoquen rumors sobre l’imminent ruptura del G-77/Xina. No obstant això, el G-77/Xina ha mostrat ser una aliança molt resistent. El fet que el G-77/Xina funcioni en tots els processos de les Nacions Unides fa que el seu valor superi el valor de gairebé qualsevol tema en negociació, per la qual cosa és improbable que diferències d’opinió sobre el canvi climàtic en causin la ruptura. Unió Europea

Els 27 membres de la Unió Europea negocien en bloc i presenten una postura negociadora comuna. El país que ocupa la presidència europea parla en nom de la Comunitat Econòmica Europea i els seus 27 membres. Espanya va ser el portaveu de la Unió Europea el primer semestre del 2010. La Comunitat Econòmica Europea és membre del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic en qualitat d’organització d’integració econòmica regional, però no disposa de cap dret de vot addicional al que pertoca als seus membres. La Comunitat Econòmica Europea està representada per la Comissió Europea. Dels 27 membres de la Unió Europea, els quinze originals del 1997, quan es va signar el Protocol de Kyoto, tenen compromisos de reducció conjunts del 8 %, distribuïts internament tal com queda reflectit en la taula 2 (secció 13.2.1.2.). Els 10 membres de l’antiga Europa de l’Est tenen compromisos propis adquirits independentment quan es va negociar el Protocol. Xipre i Malta no són membres de l’Annex I.38 La Unió Europea manté reunions de coordinació diàries a primera hora del matí, normalment a les 8 h. (les negociacions comencen 38. Malta ha iniciat el procés per esdevenir membre de l’Annex I, vegeu la nota 21.

519

regularment a les 10 h.). A les COP, la Unió Europea acostuma a tenir un pavelló exclusiu, en què disposa d’oficines per a reunions, de sales per a presentacions, d’oficines nacionals i de documentació. Catalunya, les regions i altres entitats subnacionals no juguen cap rol formal en les deliberacions de la Unió Europea. Aquells delegats que compten amb acreditació dins la delegació nacional poden participar en les reunions de coordinació. Si compten amb el suport d’algun país o de la Comissió Europea, les entitats subnacionals acostumen a organitzar esdeveniments en el pavelló europeu. Si les negociacions se celebren a Europa, les autoritats locals compten amb accés privilegiat (normalment perquè proporcionen suport financer i/o logístic). Països Menys Desenvolupats, Petits Estats Insulars en Desenvolupament, i Països en Desenvolupament Sense Sortida al Mar

Els Països Menys Desenvolupats(LDC39), els Petits Estats Insulars en Desenvolupament (SIDS40) i els Països en Desenvolupament Sense Sortida al Mar (LLDC41) tenen un tractament especial en el context de les Nacions Unides i en el Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, a causa de la vulnerabilitat elevada que presenten i de la manca de recursos de què disposen. Els Països Menys Desenvolupats són els països més pobres i vulnerables de la comunitat internacional. L’estatus de país menys desenvolupat està definit per les Nacions Unides i es revisa periòdicament. A finals del 2009, hi havia 49 països reconeguts com a menys desenvolupats, 33 a l’Àfrica, 15 a l’Àsia i Haití. Les Nacions Unides també defineixen un grup de Petits Estats Insulars en Desenvolupament, que pateixen un seguit de problemàtiques específiques a causa de la insularitat i de la petita extensió que els caracteritza. A finals del 2009, els SIDS incloïen 38 països i 14 estats associats o altres territoris insulars. El tercer grup de països desfavorits el componen els Països en Desenvolupament Sense 39. Sigla de Least Developed Countries. 40. Sigla de Small Island Developing States. 41. Sigla de Land-Locked Developing Countries.

520

El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic Miquel Muñoz Cabré

Sortida al Mar. La manca d’accés al mar, l’aïllament dels mercats internacionals i les altes despeses de transport imposen greus restriccions al desenvolupament d’aquests països. Les Nacions Unides reconeixien, a finals del 2009, 31 països amb estatus de LLDC. Els països poden pertànyer a dos grups a la vegada. Així, 16 dels 31 LLDC i 12 dels 38 SIDS són també un LDC. Per definició, un país no pot ser alhora SIDS i LLDC. Gairebé tots els SIDS, LLDC i LDC són membres del G-77/Xina. Pel que respecta al Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, els LDC, SIDS i LLDC reben un tractament preferencial en aspectes de finançament, adaptació, capacitació i requeriments sota el Conveni i el Protocol de Kyoto. Com a exemple, els LDC, SIDS i LLDC disposen de finançament especial a través d’un fons de participació per tal de cobrir les despeses de participació de dos representants a les conferències de les Parts i a les reunions dels òrgans subsidiaris. Aliança dels Petits Estats Insulars

L’Aliança dels Petits Estats Insulars (AOSIS42) és una coalició de 43 estats insulars petits. Pràcticament tots són membres del G-77/Xina, i molts són SIDS. Aquests països són particularment vulnerables a una pujada del nivell del mar ja que, en molts casos, una part o la totalitat de la superfície habitable es troba a molt baixa altitud. En les negociacions del canvi climàtic, els països d’AOSIS juguen un paper més rellevant del que normalment els correspondria per extensió i pes econòmic. Això es deu al fet que l’existència física o la viabilitat econòmica de molts països d’AOSIS està amenaçada pel canvi climàtic (principalment per la pujada del nivell del mar i l’augment de l’intensitat de les tempestes), cosa que els dóna un gran pes moral.

JUSSCANNZ, un acrònim en anglès que n’indica la composició inicial: Japó, els EUA, el Canadà, Suïssa i Nova Zelanda. JUSSCANNZ va ser molt actiu durant la negociació del Protocol de Kyoto. Els membres habituals del grup paraigües inclouen els de JUSSCANNZ, llevat de Suïssa, a més de Rússia, Noruega, Islàndia i Ucraïna. El Grup Paraigües no s’ha d’entendre com un grup rígid, ja que la seva activitat i composició varia en el temps segons la concordança dels interessos dels països que suposadament en són membres. Així, cada cop que algú parla en nom del Grup Paraigües, a diferència d’altres grups com el G-77/Xina o la Unió Europea, menciona específicament en nom de quins països està parlant. Grup per a la Integritat Ambiental

El Grup per a la Integritat Ambiental va ser creat el 2000 per Suïssa, Mèxic i Corea del Sud, i encara es manté una dècada més tard. Tant Mèxic com Corea del Sud son països que van pertànyer al G-77 i que el van abandonar en accedir a la OCDE. En termes generals, el Grup per a la Integritat Ambiental juga el paper de part «neutra», tot sovint presentant propostes de compromís entre el G-77/Xina i els països desenvolupats. Xarxa d’Acció per el Clima

El Grup Paraigües està format per països desenvolupats que no pertanyen a cap altre grup: és una mena de calaix de sastre. El Grup Paraigües va evolucionar d’un grup original anomenat

La Xarxa d’Acció per el Clima (CAN43) és una xarxa global d’ONG ecologistes. CAN agrupa unes cinc-centes organitzacions ecologistes que lluiten contra el canvi climàtic, incloses les espanyoles Amics de la Terra, Greenpeace Espanya, WWF Espanya i Ecologistes en Acció. Aquesta última és una confederació estatal de més de 300 organitzacions locals, 15 de les quals de Catalunya. La CAN coordina les seves accions, tant en l’àmbit de les negociacions, mitjançant la presentació de documentació, les propostes d’esmenes i els lobby, com en l’activisme, mitjançant protestes fora de les reunions, la publicació d’un butlletí (ECO) i la distribució d’informació. Per raons històriques, la CAN és el principal portaveu de les ENGO en el Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, tot i que no representa a totes les ENGO. El protagonisme de

42. Sigla d’Alliance Of Small Island States.

43. Sigla de Climate Action Network.

Grup Paraigües

El canvi climàtic a Catalunya El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic

la CAN és sovint motiu de fricció amb altres organitzacions ecologistes, sobretot les que vénen dels països del sud, ja que és percebuda com a representant dels interessos ecologistes del nord. Altres grups

Gairebé cada reunió negociadora es testimoni de l’aparició d’un o diversos grups negociadors. Alguns d’aquest grups són ad hoc per a un tema concret, i d’altres representen les circumstàncies del moment. Pocs d’aquests grups mostren la resistència dels que hem esmentat prèviament. En són exemples recents el grup ALBA (Alianza Bolivariana por las Américas), que està format per Veneçuela, Bolívia, Cuba, l’Equador, Nicaragua, Antigua i Barbuda, Saint Vincent i les Grenadines i Dominca, o el grup BASIC (el Brasil, Sud-àfrica, l’Índia i la Xina). Tots dos grups van aconseguir una rellevància mediàtica notable a la COP15 de Copenhaguen, i està per veure com evolucionen en el futur. Hi ha un altre tipus de grups que apareixen esporàdicament en les negociacions del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, que són els que participen en altres processos i fòrums. En són exemples l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP) o l’Organització per a la Francofonia. Els grups regionals, com el Grup Africà o el Grup de Països de l’Àsia Central, el Caucas, Albània i Moldàvia (CACAM44) apareixen i desapareixen de les negociacions segons la unitat política que en mostrin els constituents. Dels grups regionals, el grup Africà és el que històricament s’ha mostrat més actiu. 13.2.1.5. Personalitats

Fins ara aquesta secció s’ha centrat en els actors institucionals. No obstant això, és important mencionar el paper que juguen certs individus en les negociacions. Aquestes persones, els «famosos» de les negociacions, abasten tots els nivells i grups de negociació, des de secretaris executius com Yvo de Boer (Holanda) fins a facilitadors estrella com Michael Zammit Cutajar (Malta) o Kishan Kummarsingh (Trinitat i Tobago), passant

44. Sigla de Central Asia, Caucasus, Albania and Moldova.

521

per diplomàtics empedreïts en les negociacions a la seu de les Nacions Unides com John Ashe (Antigua i Barbuda), negociadors històrics com Bernaditas Müller (Filipines), Aysar Tayeb (Aràbia Saudita) o Ian Fry (Tuvalu), delegats en busca de fama i atenció mediàtica com Kevin Konrad (Papua Nova Guinea), veterans ecologistes com Steve Sawyer o per membres de la Secretaria (i antics negociadors) com Haldor Thorgeirsson (Islàndia). Aquest llistat és tan sols il·lustratiu, ja que la llista de personalitats en les negociacions és bastant llarga. El que es vol ressaltar és la importància de certs individus en el procés. Aquesta importància es basa en el lideratge o l’habilitat personal que els caracteritza, més que no pas en l’acreditació que tinguin en un moment donat, ja que aquestes persones participen en gairebé totes les reunions, i sovint canvien de paper (de negociador a facilitador, membre de la Secretaria, observador, o negociador per un altre grup). 13.2.2. Estructura institucional del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic

El Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic està format per òrgans de govern, òrgans subsidiaris, regles de funcionament i una Secretaria, que es descriuen a continuació. 13.2.2.1. Òrgans de govern Conferència de les Parts i Reunió de les Parts

L’òrgan de govern suprem del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic és la Conferència de la Parts o COP. La Conferència de les Parts disposa del nivell més alt de decisió, i les seves funcions estan establertes en l’article 7 del Conveni. La Conferència de les Parts és responsable de supervisar i prendre les mesures i decisions necessàries per a l’ implementació efectiva del Conveni, així com de qualsevol instrument legal associat. Entre les funcions de la COP explícitament citades en l’article 7, destaquen la supervisió dels compromisos dels països membres, facilitar l’intercanvi d’informació, facilitar la coordinació de les mesures adoptades pels països membres, promoure la creació i el refinament de metodologies comparables per a activitats relacionades amb el

522

El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic Miquel Muñoz Cabré

Conveni, avaluar el grau d’execució del Conveni, fer recomanacions i exercir aquelles funcions que siguin necessàries per assolir l’objectiu i el compliment del Conveni, mobilitzar recursos financers, considerar, adoptar i publicar informes i considerar les submissions dels òrgans subsidiaris. A més d’aquestes funcions, segons l’Article 13 del Protocol de Kyoto, la Conferència de les Parts també actua com a Reunió de les Parts del Protocol de Kyoto, l’òrgan de govern suprem del Protocol. Així, doncs, des del 2005, quan va entrar en vigor el Protocol de Kyoto, la Conferència de les Parts també actua com a Reunió de les Parts, cosa que es coneix com a COP/MOP.45 Les funcions de la COP/MOP respecte del Protocol de Kyoto són equivalents a les funcions de la COP respecte del Conveni. El principal resultat de la Conferència de les Parts pren la forma de decisions, que són documents vinculants per a tots els països i òrgans del Conveni. La Conferència de les Parts també pot produir altres tipus de resultats formals, com declaracions o resolucions —que no tenen poder legal vinculant—, així com informes de les reunions. Entre el 1995 i el 2007, la Conferència de les Parts va adoptar 307 decisions.46 La Conferència de les Parts es reuneix anualment,47 generalment l’últim trimestre de l’any.48 La presidència de la COP segueix una rotació entre les següents cinc regions: • • • • •

Àfrica Àsia Europa de l’Est Llatinoamèrica i el Carib Europa Occidental i altres.49

Normalment, un país de la regió de torn acull la Conferència de les Parts, i el seu ministre de 45. Sigla de Conference of the Parties serving as the Meeting of the Parties to the Kyoto Protocol. 46. Incloent-hi decisions de la COP/MOP, Muñoz et al., 2009. 47. Article 4, regles de procediment provisionals, FCCC/ CP/1996/2. 48. Amb les excepcions de COP-1, COP-2 i COP-6 Part II. 49. Altres inclou: Austràlia, el Canadà, Islàndia, Nova Zelanda, Noruega, Suïssa i els EUA.

medi ambient esdevé el president de la COP. Hi ha, però, nombroses excepcions. Si cap país de la regió s’ofereix a acollir la COP, aquesta pot ser acollida per un altre país d’una altra regió, mantenint la presidència original, com és el cas de la COP 5 o de la COP 9 (vegeu la taula 3). En altres casos, les regions es permuten les COP, com en els casos de la COP 9 i la COP 10, o de la COP 15 i la COP 16. Si cap país s’ofereix a acollir la COP, aquesta es reuneix a Bonn, la seu de la Secretaria. En teoria, es poden celebrar sessions extraordinàries de la Conferència de les Parts si així ho decideix la COP o si una Part ho sol·licita formalment i rep el recolzament d’un terç de les parts en un període de sis mesos.50 A la pràctica, no s’ha celebrat mai una reunió extraordinària. No obstant això, la COP 6 de l’any 2000 a l’Haia es va «suspendre» i va continuar al cap de sis mesos a Bonn, en l’anomenada COP 6 Part II. El resultat, a tots els efectes excepte el procediment, va ser una COP extraordinària. Les sessions de la COP generalment duren dues setmanes i se celebren conjuntament amb les sessions dels òrgans subsidiaris. Des que el Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic va entrar en vigor el 1994 i fins al 2009, hi ha hagut un total de quinze conferències de les Parts, detallades en la taula 3. Buró

El Buró és un òrgan electe que guia la feina de la COP i dels òrgans subsidiaris. El Buró està format pel president de la COP, els presidents dels òrgans subsidiaris, set vicepresidents i un secretari. Les cinc regions abans esmentades nomenen dos membres del Buró cadascuna, i l’onzena plaça està reservada per a un membre del Petits Estats Insulars en Desenvolupament. El rol del Buró no està descrit ni al text del Conveni ni a les regles provisionals de procediment. Així, doncs, les tasques del Buró s’han anat definint pel costum i pel precedent. El secretari és responsable de l’acta de la COP, i els vicepresidents sovint presideixen la reunió quan el president es troba ocupat en negociacions a porta

50. Article 7.5.

El canvi climàtic a Catalunya El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic

Reunió

Lloc

Data

523

President

COP 1

Berlín

28 març – 4 abril, 1995

Angela Merkel (Alemanya)

COP 2

Ginebra

8-19 juliol, 1996

Chen Chimutengwende (Zimbabwe)

COP 3

Kyoto

1-11 desembre, 1997

Hiroshi Ohki (el Japó)

COP 4

Buenos Aires

2-14 novembre, 1998

María Júlia Alsogaray (Argentina)

COP 5

Bonn

25 oct. – 5 nov., 1999

Jan Szyszko (Polònia)

COP 6

L’Haia

13-24 novembre, 2000

Jan Pronk (Holanda)

COP 6 Part II

Bonn

13 -27 juliol, 2001

Jan Pronk (Holanda)

COP 7

Marràqueix

29 oct. – 9 nov., 2001

Mohamed Elyazghi (el Marroc)

COP 8

Nova Delhi

23 oct. – 1 nov., 2002

T.R. Baalu (l’Índia)

COP 9

Milà

1-12 desembre, 2003

Miklós Persányi (Hongria)

COP 10

Buenos Aires

6-17 desembre, 2004

Ginés Gonzalez García (Argentina)

COP 11 i COP/MOP 1

Mont-real

28 nov. – 9 des., 2005

Stéphane Dion (Canadà)

COP 12 i COP/MOP 2

Nairobi

6-17 novembre, 2006

Kivutha Kibwana (Kenya)

COP 13 i COP/MOP 3

Bali

3-14 desembre, 2007

Rachmat Witoelar (Indonèsia)

COP 14 i COP/MOP 4

Poznan

1-12 desembre, 2008

Maciej Nowicki (Polònia)

COP 15 i COP/MOP 5

Copenhaguen

7-18 desembre, 2009

Connie Hedegaard (Dinamarca)

COP 16 i COP/MOP 6

Cancún

29 nov – 10 des, 2010

Per determinar

Taula 3. COP i COP/MOP 1995-2010

tancada, sovint de nivell ministerial. El Buró s’ocupa d’aspectes processals que puguin sorgir a la COP, aconsella el president, examina les credencials dels representants nacionals i, juntament amb la Secretaria, revisa les peticions d’acreditació de les organitzacions observadores. Com a exemple de les tasques del Buró, després de la cimera de Copenhaguen, que no va establir un calendari de reunions per al 2010, el Buró va consultar els països i va decidir convocar una reunió el mes d’abril.

Acció Cooperativa a Llarg Termini sota el Conveni (AWG-LCA54). Aquests quatre òrgans subsidiaris es descriuen amb més detall a continuació. Addicionalment, durant els seus quinze anys de vida, el Conveni ha disposat d’altres òrgans subsidiaris ad hoc que ja han finalitzat les seves funcions, incloent-hi: el Grup Ad Hoc sobre el Mandat de Berlín,55 esmentat en la història breu i que es va reunir en vuit ocasions entre el 1995 i el 1997, i el Grup Ad Hoc sobre l’Article 13, 56 que es va reunir en sis ocasions entre el 1995 i el 1996.

13.2.2.2. Òrgans subsidiaris SBSTA i SBI

Els articles 9 i 10 del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic estableixen, respectivament, l’Òrgan Subsidiari d’Assessorament Científic i Tecnològic (SBSTA51) i l’Òrgan Subsidiari d’Execució (SBI52). A finals del 2009, el Conveni comptava amb dos òrgans subsidiaris addicionals, el Grup Ad Hoc per a Compromisos Futurs dels Països de l’Annex I sota el Protocol de Kyoto (AWG-KP53) i el Grup Ad Hoc per a

Tant l’SBSTA com l’SBI són els principals òrgans de treball el Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic. L’SBSTA i l’SBI també actuen com a òrgans subsidiaris del Protocol de Kyoto.57 Les reunions de l’SBSTA i de l’SBI duren dues setmanes i, habitualment, se’n celebren dues a l’any: la primera, a començaments d’estiu, i la

51. Sigla de Subsidiary Body for Scientific and Technological Advice. 52. Sigla de Subsidiary Body of Implementation. 53. Sigla de Ad Hoc Working Group Kyoto Protocol.

54. Sigla de Ad Hoc Working Group on Long-term Cooperative Action. 55. Establert per Decisió 1/CP.1. 56. Establert per la Decisió 20/CP.1. 57. Article 14, Protocol de Kyoto.

524

El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic Miquel Muñoz Cabré

segona, a finals d’any, conjuntament amb la Conferència de les Parts. La principal funció de l’SBSTA és subministrar a la COP i a altres òrgans consell actualitzat sobre els assumptes científics i tecnològics relatius al Conveni. La principal funció de l’SBI és ajudar la COP en l’avaluació i la revisió de la implementació efectiva del Conveni. En particular, l’SBI s’ocupa dels aspectes financers i administratius. El principal resultat de les reunions de l’SBSTA i l’SBI són documents anomenats conclusions. Les conclusions poden incloure mandats en els àmbits respectius, que generalment instrueixen la Secretaria a emprendre alguna acció, o poden proposar esborranys de decisió per a la consideració de la COP o la COP/MOP, que pot decidir adoptar, esmenar o ignorar les propostes. Per bé que formalment són adoptades per la COP o la COP/MOP, a la pràctica, la major part de les decisions es prenen a l’SBSTA i a l’SBI. Quan l’SBSTA o l’SBI «recomana» una decisió a la COP o la COP/MOP, és extremament inusual que sigui rebutjada. Així, la COP o la COP/MOP habitualment només tracta els assumptes més delicats, que no es poden acordar a nivell d’òrgan subsidiari. AWG-KP i AWG-LCA

Segons l’article 3.9 del Protocol de Kyoto, la consideració dels compromisos futurs de reduccions d’emissions per part dels països de l’Annex I ha de començar set anys abans de la finalització del primer període de compromís. Com que el primer període finalitza el 2012, això significa que el procés de consideració havia de començar, com a molt tard, el 2005. Sobre la base de l’article 3.9, la primera COP/MOP, celebrada a Mont-real el 2005, va establir l’òrgan subsidiari AWG-KP. 58 Entre el 2006 i el 2009 L’AWG-KP es va reunir catorze vegades en deu sessions formals.59 L’AWG-KP havia de concloure les seves tasques a finals del 2009. No obstant això, la COP 15 de Copenhaguen en va estendre el mandat fins a la COP 16,60 presumiblement a finals del 2010.61 58. Decisió 1/CMP.1. 59. Algunes sessions de l’AWG-KP han tingut segona part, de manera anàloga a la COP 6 i COP 6 Part 2.

Durant la COP 13 de Bali, es va adoptar el Pla d’Acció de Bali,62 establint un procés comprensiu per tal de facilitar l’execució efectiva i sostinguda del Conveni a través d’acció cooperativa fins més enllà del 2012. Es va decidir que el procés es portaria a terme sota un òrgan subsidiari (l’AWGLCA), amb vistes d’aconseguir un acord a la COP 15. L’AWG-LCA es va reunir vuit vegades el 2008-2009, aproximadament un cop cada tres mesos. El mandat de l’AWG-LCA establia que aquest havia de concloure les seves tasques a finals del 2009. Anàlogament al cas de l’AWG-KP, la COP 15 de Copenhaguen en va estendre el mandat fins a la COP 16.63 En paraules senzilles, els objectius respectius de l’AWG-KP i l’AWG-LCA són establir nous objectius d’emissions pels països rics dins el Protocol de Kyoto, i decidir com involucrar tots els països (incloent-hi els que estan en desenvolupament i els EUA) en la lluita contra el canvi climàtic a llarg termini. Tot i que l’AWG-KP i l’AWG-LCA són òrgans formalment separats i amb mandats independents, l’acord a l’un és impossible sense l’acord a l’altre, i en moltes ocasions tracten els mateixos temes. Totes les reunions de l’AWG-LCA s’han celebrat en paral·lel amb les de l’AWG-KP. La secció 13.3.3. dóna més detalls sobre el contingut de les negociacions de l’AWG-KP i l’AWG-LCA. 13.2.2.3. Secretaria

El paper de la Secretaria està establert en l’Article 8 del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic. Entre les tasques de la Secretaria destaquen l’organització de les reunions de les Conferències de les Parts, òrgans subsidiaris i altres òrgans del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, l’assistència als països membres —en particular als països en desenvolupament— per implementar els seus compromisos —incloent-hi compendis d’informació—, assistir en les negociacions, preparar els

60. FCCC/KP/CMP/2009/L.8. 61. Tot i que la COP-16 està programada per al 2010, existeix la possibilitat que la COP-16 no conclogui el 2010 i hi hagi parts subseqüents. 62. Decisió 1/CP.13. 63. FCCC/CP/2009/L.6.

El canvi climàtic a Catalunya El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic

documents oficials per a les reunions i coordinar-se amb secretaries d’altres institucions rellevants, com ara el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic, el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient o el Fons Mundial per al Medi Ambient (GEF64). Addicionalment, la Conferència de les Parts i els òrgans subsidiaris requereixen de manera regular a la Secretaria que es faci càrrec de tasques o processos específics. La Secretaria del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic està institucionalment lligada al sistema de les Nacions Unides, i es regeix per les seves normes. El cap de la Secretaria és el secretari executiu, nominat pel secretari general de les Nacions Unides. El secretari executiu del Conveni compta amb rang de secretari general assistent de les Nacions Unides. Des de l’inici, el Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic ha comptat amb quatre secretaris executius: • • • •

1991 – 2002: Michael Zammit Cutajar (Malta) 2002 – 2005: Joke Valler-Hunter (Holanda) 2005 – 2006: Richard Kinley (interí65) 2006 – 201066: Yvo de Boer (Holanda).

La seu de la Secretaria es troba a Bonn des del 1996, on gaudeix del suport financer i logístic del govern d’Alemanya. 13.2.2.4. Altres òrgans

Fins ara s’han descrit els principals elements estructurals del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, els seus òrgans de govern i subsidiaris i la Secretaria. Existeixen, però, nombrosos òrgans específics, alguns de permanents i altres de temporals, que també formen 64. Sigla, en anglès, de Global Environmental Facility. 65. Joke Valler-Hunter va morir de càncer l’octubre del 2005, poc abans de la COP 11 & COP/MOP 1, i va ser substituïda interinament per Richard Kinley, sotssecretari executiu del Conveni, que va mantenir el càrrec fins al setembre del 2006, quan el secretari general de les Nacions Unides Kofi Annan va nomenar Yvo de Boer. Richard Kinley va tornar a les seves funcions de sotssecretari executiu, que encara mantenia en escriure aquest capítol. 66. El 18 de febrer del 2010, Yvo de Boer va anunciar la seva dimissió. S’espera que s’anunciï el seu reemplaçament poc després de la publicació d’aquest informe.

525

part de l’estructura del Conveni. Les reunions d’aquests òrgans també impliquen negociació, si bé a nivell més tècnic. A continuació, a mode il·lustratiu, se’n descriuen alguns dels més rellevants, tot i que no es pretén donar-ne una llista exhaustiva ni una descripció molt detallada. Consell Executiu del Mecanisme de Desenvolupament Net

El mecanisme de desenvolupament net és un dels mecanismes de flexibilitat del Protocol de Kyoto (article 12) i està supervisat per un consell executiu, 67 sota l’autoritat de la COP/MOP.68 El Consell Executiu del Mecanisme de Desenvolupament Net es va establir el 2001 mitjançant un «començament ràpid»,69 és a dir, sense esperar que els Acords de Marràqueix entressin en vigor, i compta amb deu membres, d’entre els representants dels països membres del Protocol de Kyoto. La composició del Consell és: 70 un representant per a cadascun dels cinc grups regionals, dos dels països de l’Annex I, dos dels països no-Annex I, i un dels Petits Estats Insulars en Desenvolupament. Fins a finals del 2009, el consell s’havia reunit en 51 ocasions, generalment en reunions de dos dies. Comitè Supervisor del Mecanisme d’Implementació Conjunta (JISC71)

El mecanisme d’implementació conjunta és un dels mecanismes de flexibilitat del Protocol de Kyoto (article 6) i està supervisat per un comitè supervisor, sota l’autoritat de la COP/MOP. El Comitè Supervisor es va acordar dins del acords de Marràqueix,72 però a diferència del Consell Executiu del Mecanisme de Desenvolupament Net, no va gaudir d’un «començament ràpid», i no va esdevenir operatiu fins que ho va decidir la primera COP/MOP.73 El Comitè Supervisor està constituït per74 tres representants de països de l’Annex I amb economies en transició, tres 67. 68. 69. 70. 71. 72. 73. 74.

Article 12.4, Protocol de Kyoto. Decisió 3/CMP.1. Decisió 17/CP.7. Decisió 17/CP.7. Sigla de Joint Implementation Supervisory Committee. Decisió 16/CP.7. Decisions 9/CMP.1 i 10/CMP.1 Decisió 9/CMP.1

526

El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic Miquel Muñoz Cabré

representants de països de l’Annex I no inclosos en la categoria prèvia, tres representants de països no-Annex I i un representant dels Petits Estats Insulars en Desenvolupament. Grup Expert en Transferència Tecnològica (EGTT75)

El Grup Expert en Transferència Tecnològica va ser establert pels Acords de Marràqueix a la COP 7.76 La principal tasca del grup d’experts és assessorar en aspectes científics i tècnics per tal d’avançar en el desenvolupament i transferència de tecnologies ambientalment benignes, en el context del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic. El grup compta amb 20 membres, segons la següent composició: tres representants de països en desenvolupament per a cadascuna de les regions de l’Àfrica, l’Àsia-Pacífic, i la de Llatinoamèrica i el Carib, un representant dels Petits Estats Insulars en Desenvolupament, i set representants de l’Annex I. L’EGTT és un grup subsidiari del SBSTA. Generalment es reuneix de manera bianual, uns dies abans que el SBSTA, tot i que ocasionalment celebra reunions especials.

més a més organitza tallers regionals. Componen el Grup Consultiu sis experts de l’Annex I, tres experts d’organitzacions regionals i quinze experts de països en desenvolupament, cinc per a cadascuna de les següents regions: Àfrica, Àsia i Llatinoamèrica i el Carib. El mandat del CGE va expirar el 2007, però la COP 15 el va renovar per al període 2010-2012.81 Grup d’Enllaç Conjunt (JLG82)

El Grup d’Enllaç Conjunt es va establir el 2001, amb l’objectiu de millorar la coordinació entre les secretaries del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, el Conveni de la biodiversitat i la Convenció per Combatre la Desertificació, conegudes conjuntament com les tres convencions de Rio. A finals del 2009, el Grup d’Enllaç Conjunt s’havia reunit en nou ocasions. Una de les decisions més visibles del grup és la publicació d’un calendari conjunt. 13.2.2.5. Altres reunions

El Grup Consultiu d’Experts va ser establert el 1999 per facilitar la preparació de comunicacions nacionals dels països no-Annex I.80 El grup es reuneix generalment dues vegades a l’any, i a

A part de les reunions de la COP, la COP/MOP, els òrgans subsidiaris i tots els altres òrgans descrits en l’apartat anterior, el Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic realitza nombrosos tallers tècnics, trobades regionals i altres reunions. Aquestes reunions són sovint el resultat de conclusions o decisions de la COP o d’algun òrgan subsidiari. En altres ocasions, formen part del mandat de la Secretaria de subministrar assistència als països en desenvolupament. Sovint, un país interessat en un tema específic actua d’hoste. És difícil seguir el rastre de totes aquestes reunions menors, ja que són nombroses i sovint només anunciades a les parts interessades o per invitació. Per il·lustrar-ne la quantitat, entre el 1999 i el 2007, va haver-hi un mínim de 79 tallers tècnics83 (gairebé nou per any) del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, amb una duració habitual d’entre tres i cinc dies, i una participació entorn al centenar de persones.

75. 76. 77. 78. 79.

80. 81. 82. 83.

Grup Expert per als Països Menys Desenvolupats (LEG77)

El Grup Expert per als Països Menys Desenvolupats78 va ser establert pels acords de Marràqueix,79 amb l’objectiu d’assistir els països menys desenvolupats en la preparació i execució dels seus programes nacionals d’adaptació. El grup inclou dotze experts, cinc de països africans menys desenvolupats, dos de països asiàtics menys desenvolupats, dos de petits països insulars menys desenvolupats i tres de països desenvolupats. Grup Consultiu d’Experts (CGE)

Sigla d’Expert Group on Technology Transfer. Decisió 4/CP.7 Sigla de Least Developed Countries Expert Group. Vegeu la secció B.1.4.3. Decisió 29/CP.7.

Decisió 8/CP.5. FCCC/SBI/2009/L.27 i FCCC/SBI/2009/13 Sigla de Joint Liason Group. Muñoz et al., 2009.

527

El canvi climàtic a Catalunya El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic

13.2.3. Procediment. Modus operandi i regles del joc 13.2.3.1. Consens

L’Article 7(k) del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic estableix que la COP ha d’acordar per consens unes regles de procediment. Aquestes regles es van preparar, però a causa de la manca de consens no es van adoptar formalment a la COP 1 ni a cap de posterior. El Conveni es regeix, doncs, per l’aplicació provisional de les regles de procediment84, amb l’excepció de la regla 42, que regula el vot. L’absència de regles de vot significa que totes les decisions s’han de prendre per consens. El consens no és el mateix que la unanimitat, i s’entén com l’absència d’oposició formal de cap país membre. El consens s’escenifica amb el president de la reunió exclamant «veient que no hi ha objeccions, així queda decidit!» i fent copejar el seu martell de fusta. En la pràctica, consens significa que qualsevol país té el poder de desviar o dilatar les negociacions, per la qual cosa arribar a cap acord és extremament lent i difícil. Quan no hi ha acord sobre un punt de l’agenda, o quan no hi ha acord sobre si negociar un punt de l’agenda, segons les regles de procediment provisionals, aquest punt es transfereix automàticament a l’agenda de la següent reunió. 13.2.3.2. Text de negociació i documentació

Per tal d’arribar a conclusions i decisions, els negociadors generalment treballen sobre esborranys de text, negociant línia per línia o paràgraf per paràgraf. L’origen dels textos que serveixen de base de negociació pot ser variat. Generalment es negocia o bé sobre un text proposat pel president o facilitador, o bé sobre la base d’un text proposat formalment per un país o grup de països. Els textos de negociació poden ser formals o informals. El mecanisme de negociació del text és el mateix que en tot el sistema de les Nacions Unides. Un cop hi ha acord de negociar sobre un text concret, els negociadors llegeixen el text, bé línia per línia o paràgraf per paràgraf. S’hi introduei-

84. FCCC/CP/1996/2.

xen les esmenes necessàries a mesura que es va llegint, i quan no hi ha acord, és deixen les diferents opcions o el text en qüestió entre claudàtors. Els claudàtors indiquen que hi ha desacords sobre el text en qüestió, i poden incloure una paraula, una frase, un paràgraf o el text complert. En el cas del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, s’opera amb el benentès que res no està acordat fins que tot està acordat, és a dir, que per a un text concret, mentre hi hagi algun claudàtor actiu, el text no està acordat. Això difereix d’altres processos amb normes específiques, com ara el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic, en què l’aprovació línia per línia és consecutiva. Abans de la cimera de Copenhaguen, el total dels textos en negociació de l’AWG-LCA comprenia unes dues-centes pàgines amb milers de claudàtors,85 és a dir, milers de desacords. La Secretaria té la responsabilitat de preparar tota la documentació oficial del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic. La documentació oficial es reconeix perquè té el logotip de les Nacions Unides i el del Conveni, així com un codi únic a cada document. Entendre aquest codi simplifica considerablement la tasca de navegar entre els milers de documents oficials del Conveni.86 El codi inclou informació sobre el tractat, l’òrgan subsidiari, l’any, el tipus i l’estatus del document. Així, un document típic del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic tindrà un codi com el que es mostra en el requadre següent: FCCC/

# CP SBSTA SBI SB KP/AWG KP/CMP AWGLCA AG13 AGBM

/ANY/ /#/

# L.# CRP.# INF. # Summary MISC.# IDR. # ARR OD *

/Add.# /Corr. # /Rev. # /Amend. # *

85. Kulovesi i Gutiérrez, 2009; RECIEL 18(3) 2009, 231. 86. Per a una descripció dels codis dels documents de les Nacions Unides, vegeu, per exemple: ST/LIB/SER.B/5/Rev.5, o ST/AI/189/Add.3/Rev.2.

528

El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic Miquel Muñoz Cabré

Un cas especial són les decisions del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic. Aquestes se citen com X/CP.Y o X/CMP.Y on X és el número de la decisió, CP o CMP es refereix, respectivament, a COP o COP/MOP, i Y és la sessió de la COP o COP/MOP. Per exemple, el Pla d’Acció de Bali és la Decisió 1/CP.13 (primera decisió de la 13a COP). Les decisions, però, no existeixen com a documents independents, i es troben en l’acta de la reunió. El Pla d’Acció de Bali és la Decisió 1/CP.13, que es troba en el document FCCC/CP/2007/6/Add.1*. Per fer les coses més complicades, totes les decisions, abans de tenir un número X assignat, són un document tipus L, que és el que s’aprova durant el plenari. Així, doncs, el Pla d’Acció de Bali, en el moment de ser aprovat, era el document FCCC/CP/2007/L.7/Rev.1. Com que l’acta de la COP triga uns mesos a sortir publicada, és habitual referir-se a les decisions d’una COP recent pel codi L, cosa que pot crear confusió. 13.2.3.3. Sessions plenàries, grups de contacte i grups informals

La mecànica negociadora és molt similar en totes les reunions de les COP, COP/MOP i òrgans subsidiaris. Totes les reunions compten amb sessions plenàries, grups de contacte i grups informals, que s’expliquen amb més detall tot seguit. Sessions plenàries

Les reunions de la COP, COP/MOP i òrgans subsidiaris comencen amb una sessió plenària. La primera tasca de la sessió plenària és acordar l’agenda. El president de la sessió presenta l’agenda provisional, elaborada amb l’ajuda del Buró i la Secretaria. Com que cal acordar l’agenda per consens, i normalment no hi ha acord sobre tots els punts, es decideix procedir de manera provisional amb els punts sobre els quals hi ha acord, i realitzar consultes informals sobre la resta. Per als punts sobre els quals es decideix negociar, s’estableixen grups de contacte o es demana a algun òrgan subsidiari (en el cas de la COP i COP/MOP) que els consideri. Al final de la reunió, si hi ha hagut acord, el grup de contacte o

òrgan subsidiari presentarà una proposta de text sobre el punt en qüestió a la sessió plenària, que el pot adoptar (el més habitual), esmenar (sovint) o rebutjar (poc comú). Si no hi ha hagut acord, el grup de contacte pot fer-ho notar, ja que pot presentar una conclusió especificant-ho, o bé presentar un text amb claudàtors perquè el discuteixi la sessió plenària. La manca d’acord al nivell de grup de contacte té com a conseqüència, en general, o bé la consideració a nivell plenari o a alt nivell de manera informal, o bé la posposició de l’assumpte fins a la reunió següent. Grups de contacte

Un cop s’ha decidit negociar un assumpte, normalment s’estableix un grup de contacte. El grups de contacte del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic generalment compten amb dos copresidents, l’un d’un país desenvolupat i l’altre d’un en desenvolupament. Els grups de contacte tenen capacitat d’acordar text, és a dir, de negociar línia per línia, en l’assumpte que tracten, i de suggerir conclusions en forma de documents L als plenaris que els han creat. Normalment, els grups de contacte deriven d’un únic òrgan subsidiari, tot i que ocasionalment apareixen grups de contacte mixtos, quan han de tractar temes que se solapen. Els grups de contacte són reunions formals a les quals poden accedir els observadors (però no pas la premsa) i s’anuncien en el programa diari i les pantalles del centre de convencions. Per tal de permetre la participació de les delegacions petites, en cap moment no hi pot haver més de dos grups de contacte per òrgan subsidiari reunits a la mateixa hora, cosa que, atesa la proliferació de grups de contacte (per exemple, a Copenhaguen se’n van establir un total de 28) limita significativament el temps de què disposen els grups per reunir-se. Grups informals

Els grups informals són com els grups de contacte, però no estan oberts als observadors i no s’anuncien públicament. Els grups informals tampoc no poden suggerir text a un òrgan subsidiari: primer s’ha d’acordar formalment en el grup de contacte. Hi ha dos tipus de grups informals. Un tipus deriva dels grups de contacte.

El canvi climàtic a Catalunya El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic

Com que el nombre d’hores que un grup de contacte es pot reunir està molt limitat a causa del gran nombre de grups de contacte i a les restriccions de solapament, és habitual que els grups de contacte continuïn les reunions de manera informal tant com puguin, i un cop arriben a l’acord, es convoca el grup de contacte per adoptar formalment el text i preparar un document L. L’altre tipus són grups que s’han reunit informalment des de bon principi, normalment a causa de la incapacitat d’acordar un grup de contacte o perquè el tema s’ha de tractar a alt nivell. Com a exemple, a la COP 15 de Copenhaguen es van establir un total de 18 grups informals, a més dels 28 grups de contacte.

529

13.2.4. Altres fòrums de negociació internacional en canvi climàtic

Com s’ha fet notar en la introducció, el Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic és el principal fòrum negociador internacional per al canvi climàtic. Però no és l’únic. A continuació s’expliquen altres fòrums, principalment el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic. 13.2.4.1. Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic

13.2.3.5. Esdeveniments paral·lels

El Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) va ser establert pel Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient i per l’Organització Meteorològica Mundial l’any 1988. L’activitat principal l’IPCC és avaluar i proporcionar una visió clara i equilibrada dels coneixements existents sobre el canvi climàtic, tant de caire científic com tècnic i socioeconòmic. L’IPCC no duu a terme tasques de recerca ni de monitoratge de dades relatives al canvi climàtic. Les avaluacions que efectuen es basen en la literatura tècnica i científica, publicada en revistes acadèmiques, diaris i documents tècnics. L’IPCC és un ens independent, obert a tots els països membres del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient i de l’Organització Meteorològica Mundial. La feina i qualitat de l’IPCC i els nombrosos científics que el componen ha estat reconeguda en nombroses ocasions, les més notables de les quals han estat l’atorgament, el 2007, del premi Nobel de la Pau pels «seus esforços per generar i disseminar coneixement sobre el canvi climàtic causat pels humans, i per establir els fonaments per a les mesures necessàries per contrarestar aquest canvi». L’IPCC s’estructura en tres grups de treball, que s’ocupen de les àrees següents:

El esdeveniments paral·lels consisteixen en actes, generalment panells de discussió i taules rodones, organitzats tant per països com per organitzacions observadores, en els quals es discuteixen tota mena d’aspectes relacionats amb el canvi climàtic i les negociacions. Tot i que els esdeveniments paral·lels no són un component formal del procés negociador, tenen una rellevància singular, ja que sovint són el fòrum on es discuteixen idees innovadores que més endavant acaben incorporades en les negociacions.

• Grup de Treball I: avalua els aspectes científics del clima i del canvi climàtic. • Grup de Treball II: avalua les qüestions relatives a la vulnerabilitat dels éssers humans i els sistemes naturals davant el canvi climàtic, les conseqüències que pot tenir i la possibilitat d’adaptació a aquests canvis. • Grup de Treball III: avalua les possibilitats de limitar les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i mitigar el canvi climàtic en general.

13.2.3.4. Segment d’alt nivell

El segment d’alt nivell és la secció de la COP que disposa de la representació política més elevada, normalment a nivell ministerial. El segment d’alt nivell generalment ocupa els darrers dos o tres dies de la COP, i té dues parts molt diferenciades. La part pública consisteix en discursos i lectura de declaracions preparades en sessió plenària. L’audiència d’aquesta part no són els participants de la reunió, sinó més aviat els mitjans de comunicació i l’opinió pública domèstica. L’altra part, la que compta de cara a les negociacions, se celebra a porta tancada, i és on s’arriba als acords polítics en els temes més contenciosos. Les negociacions d’alt nivell són facilitades pel president de la reunió, i típicament tenen lloc la nit de dijous, i la reunió acaba divendres, tot i que en els casos més contenciosos, les negociacions d’alt nivell s’allarguen fins la mateixa nit de divendres.

530

El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic Miquel Muñoz Cabré

L’IPCC també disposa d’un grup que s’ocupa d’elaborar inventaris nacionals d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. El grup és responsable d’elaborar i revisar metodologia i programes informàtics per al càlcul de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. Aquesta metodologia és emprada pel Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic. L’IPCC compta amb un Buró format per trenta membres electes, un president electe, un secretari general i una petita Secretaria amb seu a l’Organització Meteorològica Mundial, a Ginebra. La principal tasca de l’IPCC és l’elaboració, a intervals regulars, d’informes d’avaluació exhaustius i rigorosament documentats, que resumeixen l’estat del coneixement i futures projeccions per al canvi climàtic, l’impacte que pot tenir i les possibles mesures de mitigació. Des que va ser creat, l’IPCC ha publicat quatre informes d’avaluació, el darrer el 2007. L’IPCC també prepara informes específics, anomenats informes especials, en àrees com, per exemple, la captura i emmagatzematge de carboni, les energies renovables o la reducció de desastres. Tots els informes contenen un resum per a polítics, i estan sotmesos a un rigorós procés de revisió, que consta de tres etapes. En la primera etapa de revisió, l’esborrany preparat pels autors principals es fa circular àmpliament entre els experts en cada camp, que hi fan comentaris. En la segona etapa, el segon esborrany es distribueix entre els experts i els governs de països membres de l’IPCC. La tercera etapa consisteix en la negociació final del text (tan sols el resum per a polítics), paraula per paraula, per part dels governs. Les dues primeres etapes de revisió són, principalment, tècniques i científiques, però la tercera té un component negociador a nivell internacional que és el que ens interessa en aquest capítol. Així, per exemple, l’aprovació del resum final del quart Informe d’Avaluació, el Resum per a Polítics de l’Informe de Síntesi, va ser aprovat pels governs membres a València el novembre del 2007.87 Durant les negociacions del resum per a polítics és habitual veure els mateixos negociadors que durant les reunions de la COP o del 87. Per a una descripció detallada, vegeu Dimitrov et al., 2007.

SBSTA88. Aquests negociadors busquen que el llenguatge i contingut del resum per a polítics sigui compatible amb els seus interessos i posicions al Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, per bé que han de mantenir la integritat científica dels informes. Aquest esforç s’entén, ja que la importància dels informes d’avaluació va molt més enllà d’un compendi de la informació existent. Els informes de l’IPCC són la font de més autoritat que existeix respecte del canvi climàtic, en part a causa de la naturalesa políticocientífica que tenen. Els informes de l’IPCC han tingut històricament una importància clau en la resposta internacional al canvi climàtic. Així, per exemple, el Primer Informe d’Avaluació (1990) es considera que va ser clau en la negociació del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, signat el 1992. El Segon Informe d’Avaluació (1995) va contribuir a la redacció i aprovació del Protocol de Kyoto, l’any 1997. El Tercer Informe d’Avaluació (2001) va influir en l’adopció dels Acords de Marràqueix. El Quart Informe d’Avaluació consta de quatre volums preparats durant cinc anys i fets públics al llarg de l’any 2007. A causa de la l’extensió de milers de pàgines que té, queda fora de l’abast d’aquest capítol resumir el Quart Informe d’Avaluació, però si se n’haguessin d’extreure les tres conclusions principals, serien: 1) el canvi climàtic és inequívoc; 2) el canvi climàtic és causat per les activitats humanes, i 3) els costos de mitigació son menors que els impactes a llarg termini. De cara a les negociacions, un dels aspectes més importants és la troballa del Grup de Treball III que si es pretén estabilitzar les concentracions atmosfèriques de gasos amb efecte d’hivernacle per sota de les 450 parts per milió, cal que les emissions assoleixin el nivell màxim, com a molt tard, el 2020, i que es redueixin per sota dels nivells de l’any 2000 a mitjan segle XXI.89 Els resums per a polítics del Quart Informe d’Avaluació es poden trobar en català i castellà a la pàgina web de l’IPCC.90

88. Tot i que no existeix cap relació orgànica entre el Conveni i l’IPCC, o el SBSTA i l’IPCCC. 89. IPCC (2007) WG II Summary for Policymakers, paràgraf 18 i taula SPM 5. 90. www.ipcc.ch.

El canvi climàtic a Catalunya El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic

Durant l’hivern 2009-2010, l’IPCC va ser el centre d’una polèmica sobre possibles errades en els resultats que presenta, els procediments de revisió i les fonts que utilitza i possibles conflictes d’interessos de qui n’és president, Rajendra Pachauri. Aquesta polèmica va tenir com a conseqüència l’establiment d’un procés d’avaluació extern sobre els mètodes i procediments de l’IPCC.91 13.2.4.2. Altres òrgans de les Nacions Unides

El 17 d’abril del 2007, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va celebrar el primer debat sobre energia, seguretat i canvi climàtic.92 El debat, convocat pel Regne Unit, aleshores president de torn del Consell de Seguretat, no es va cloure amb cap conclusió, i va posar de manifest les objeccions de molts països al fet que el Consell de Seguretat adrecés el canvi climàtic, la majoria basades en l’argument que això envairia competències d’altres òrgans de les Nacions Unides, com ara el Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient o la Comissió per al Desenvolupament Sostenible.93 No obstant això, la sessió va ser històrica, ja que es tractava de la primera vegada que el Consell de Seguretat abordava el canvi climàtic (o qualsevol altre tema mediambiental). El 31 de juliol del 2007, l’Assemblea General de les Nacions Unides va prendre el relleu, celebrant el primer debat exclusiu sobre el canvi climàtic, que va durar dos dies.94 Prèviament, del 30 d’abril a l’11 de maig, la Comissió per al Desenvolupament Sostenible havia mantingut la 15a sessió, dedicada, entre d’altres, al canvi climàtic. El 24 de setembre del 2007 el secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, va convocar una reunió d’alt nivell sobre canvi climàtic a la seu de les Nacions Unides a Nova York, en què van participar més de 80 caps d’Estat.95 En sis mesos, tan sols a la seu central a Nova York, les Nacions Unides havia celebrat quatre

91. 92. 93. 94. 95.

IPCC 2010. Spence i Wagner 2007a. Spence 2009. Spence i Wagner 2007b. Spence i Wagner 2007c.

531

reunions diferents centrades en el canvi climàtic. Aquest exemple és tan sols la punta de l’iceberg de l’interès de les Nacions Unides pel canvi climàtic. Especialment des de l’any 2007 en endavant, un gran nombre d’organismes de les Nacions Unides s’han interessat pel canvi climàtic, i per com afecta les competències respectives. Una breu visita al portal de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic a Internet96 dóna una idea de la diversitat i quantitat d’òrgans de les Nacions Unides que estan treballant sobre el canvi climàtic, reflectides a la taula 4. La taula 4, tot i que extensa, no és exhaustiva, ja que no inclou òrgans com el Consell de Seguretat i l’Assemblea General, ja esmentats, el Consell de Caps Executius (CEB97) o l’Oficina del Secretari General, tots ells actius en assumptes relatius al canvi climàtic. Cadascuna de les institucions llistades en la taula 4 juga un paper en la resposta internacional al canvi climàtic. Algunes, com l’Organització Marítima Internacional i l’Organització Internacional de l’Aviació Civil tenen competències exclusives en la regulació de les activitats internacionals en els sectors respectius del transport marítim i el transport aeri, ambdós fonts significatives d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle no regulades pel Protocol de Kyoto. D’altres hi tenen un paper més simbòlic. Descriure les activitats relacionades amb el canvi climàtic de les institucions llistades en la taula 4 queda fora de l’abast d’aquest capítol. El lector interessat en aquests aspectes pot consultar directament els enllaços subministrats pel portal de Canvi Climàtic de Nacions Unides, així com la informació disponible en el portal complementari Climate-L,98 mantingut per l’Institut Internacional per al Desenvolupament Sostenible (IISD). 13.2.4.3. Organitzacions fora de l’àmbit de les Nacions Unides

Existeixen organitzacions i processos internacionals fora de l’àmbit de les Nacions Unides que també duen a terme activitats relacionades amb 96. http://www.un.org/wcm/content/site/climatechange/ pages/gateway. 97. Sigla de Chief Executives Board. 98. www.climate-l.org.

532

El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic Miquel Muñoz Cabré

Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic

Departament d’Afers Econòmics i Socials de les Nacions Unides

Organització Meteorològica Mundial

Comissió Econòmica de les Nacions Unides per a l’Àsia i el Pacífic

Estratègia Internacional per a la Reducció de Desastres

Organització Mundial de la Salut

Comissió Econòmica de les Nacions Unides per a Llatinoamèrica i el Carib

Fons de les Nacions Unides per a la Població

Organització Mundial del Turisme

Fons Mundial per al Medi ambient

Fons Internacional per al Desenvolupament Agrícola

Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament

Oficina de l’Alt Comissionat dels Drets Humans

Fons Monetari Internacional

Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient

Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura

Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic

Programa de les Nacions Unides per al SIDA/VIH

Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats

Institut de les Nacions Unides per a la Formació i la Recerca

Programa de les Nacions Unides per als Assentaments Humans

Banc Mundial

Oficina per a la Coordinació d’Afers Humanitaris

Programa Mundial dels Aliments

Comissió Econòmica de les Nacions Unides per a Europa

Organització de les Nacions Unides per al Desenvolupament Industrial

Sistema d’Observació Global del Clima

Comissió per al Desenvolupament Sostenible

Organització de les Nacions Unides per a l’agricultura i l’Alimentació

Unió Internacional de les Telecomunicacions

Conferència de les Nacions Unides sobre el Comerç i el Desenvolupament

Organització Internacional de l’Aviació Civil

Unió Postal Universal

Convenció de les Nacions Unides per Combatre la Desertificació

Organització Internacional del Treball

Universitat de les Nacions Unides

Convenció sobre la Biodiversitat

Organització Marítima Internacional

Taula 4. Organismes de les Nacions Unides relacionats amb el canvi climàtic.

El canvi climàtic a Catalunya El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic

el canvi climàtic. En són exemples l’Agència Internacional de l’Energia, l’Organització de Països Exportadors de Petroli o l’Agència Internacional de les Energies Renovables (IRENA99). Com en el cas anterior, queda fora de l’abast d’aquest capítol descriure les activitats de cadascuna. Dos processos, però, destaquen pel rol potencial que tenen en el futur de les negociacions i es descriuen a continuació: el Diàleg de Gleneagles i el Fòrum de les Grans Economies. Diàleg de Gleneagles

El Grup dels Set es va crear els anys setanta, i estava format pel Canadà, França, Alemanya, el Japó, Itàlia, els Estats Units i el Regne Unit. Amb la caiguda del mur, Rússia va ser convidada com a observadora a les reunions del G-7, i més endavant formalment com a membre, per la qual cosa el G-7 va esdevenir el G-8. El 2009, a la cimera de Pittsburgh (EUA) es va decidir que el G-20 reemplaçaria el G-8 com al principal fòrum econòmic mundial. Els membres dels G-20 són, a més dels del G-8, l’Argentina, Austràlia, el Brasil, la Xina, l’Índia, Indonèsia, Corea del Sud, Mèxic, l’Aràbia Saudita, Sud-àfrica, Turquia i la Unió Europea. L’any 2005, a la cimera de Gleneagles (Regne Unit) el G-8 va iniciar un procés sobre canvi climàtic, energia neta i desenvolupament sostenible. Aquest procés, anomenat Diàleg de Gleneagles, es va estendre fins a la reunió del G-8 del 2008 a Hokkaido (el Japó). L’objectiu del Diàleg era contribuir al progrés de les negociacions del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, concentrant-se en el repte estratègic que presenta el canvi climàtic i que requereix transformar el sistema energètic. El Diàleg va convidar els ministres d’energia i medi ambient del països del G-8 i els de la Xina, l’Índia, Sud-àfrica, el Brasil, Mèxic, Austràlia, Indonèsia, Nigèria, Polònia, Espanya i Corea del Sud, així com els representants de la Comissió Europea, els bancs multilaterals de desenvolupament, l’Agència Internacional de l’Energia i el Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic. 99. Acrònim en anglès d’International Renewable Energy Agency.

533

El Diàleg de Gleneagles va concloure el 2008 amb un informe del president,100 les conclusions del qual és poc probable que passin a la història. No obstant això, el Diàleg va ser un procés important, ja que va permetre adreçar el canvi climàtic a nivell internacional fora del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic. El Diàleg també va servir de fòrum complementari, ja que va facilitar discussions posteriors a la COP. Amb la conversió oficial del G-8 en el G-20, és possible que s’iniciï un nou procés equivalent al Diàleg de Gleneagles, especialment si les negociacions dins el Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic s’estanquen. Fòrum de les Grans Economies

El Fòrum de les Grans Economies va començar el 2007 per iniciativa del president dels EUA George W. Bush. Inicialment el procés es va anomenar Reunió dels Grans Emissors (de gasos amb efecte d’hivernacle), i tenia l’objectiu de reunir els grans emissors, tant del nord com del sud, per establir un objectiu a llarg termini de reduir emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. Els membres de la Reunió dels Grans Emissors són els membres del G-8, Austràlia, Corea del Sud, la Xina, l’Índia, el Brasil, Sud-àfrica, Mèxic, Indonèsia i la Unió Europea. El 2008, el procés es va rebatejar com a Reunió de les Grans Economies. El 2009, el següent president dels EUA, Barack Obama, va anunciar la creació del Fòrum de les Grans Economies per a l’Energia i el Canvi Climàtic, a la pràctica un nou «rebateig» de la Reunió de les Grans Economies. L’objectiu del Fòrum és facilitar un diàleg franc entre els grans països desenvolupats i els països en desenvolupament, per tal d’assolir un resultat positiu en les negociacions del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic. El Fòrum va estar molt actiu en els mesos previs a la cimera de Copenhaguen. El Fòrum és un procés molt similar al Diàleg de Gleneagles, gairebé amb els mateixos participants, però amb la gran diferència de que és controlat i convocat pels EUA. El Fòrum o un procés similar podrien jugar un paper important en

100. Gleneagles, 2008.

534

El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic Miquel Muñoz Cabré

les futures negociacions internacionals sobre el canvi climàtic, sobretot si no hi ha progrés en les negociacions dins el Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic. 13.3. 2005-2010: negociacions post-Kyoto

Les negociacions internacionals de canvi climàtic abasten 20 anys d’història. En la secció A s’ha resumit la història del procés fins a l’entrada en vigor i operacionalització del Protocol de Kyoto. Tant aquest període com les implicacions del Protocol es troben descrits en el primer Informe Sobre el Canvi Climàtic a Catalunya, publicat l’any 2005. Aquesta secció està dedicada a les negociacions post-Kyoto, és a dir, les negociacions que tracten de la resposta internacional al canvi climàtic més enllà del 2012. Les negociacions postKyoto van començar el 2004 i encara no han conclòs. La secció està estructurada en cinc parts, que comprenen tres etapes i dues cimeres, la COP 13 de Bali i la COP 15 de Copenhaguen. La primera etapa, del 2004 al 2007 va establir el marc negociador del període post-Kyoto i va concloure a la COP 13, amb el Full de Ruta de Bali. La segona etapa, del 2007 al 2009, va consistir en un intens procés negociador destinat a produir un acord legalment vinculant a Copenhaguen el 2009. Aquesta etapa va concloure sense aconseguir els resultats esperats. La tercera etapa s’obre després de la «presa de nota» de l’Acord de Copenhaguen. Aquesta etapa és clarament diferent, tant en procés com en contingut, de l’etapa prèvia, però encara està per definir quins en seran els elements principals, els elements processals o quan i com conclourà. 13.3.1. 2004-2007 de Buenos Aires a Bali: negociant com negociar

Quan el 18 de novembre del 2004 Rússia va anunciar la ratificació del Protocol de Kyoto, assegurant-ne l’entrada en vigor el 16 de febrer del 2005,101 el focus de les negociacions internacionals va canviar. Si prèviament tota l’energia s’havia dedicat a aconseguir l’entrada en vigor del Protocol de Kyoto, un cop aconseguit aquest objectiu,

101. 90 dies després, Article 25 del Protocol de Kyoto.

l’atenció es va dirigir cap al període Post-Kyoto, és a dir, el període de després del 2012, quan expira el primer període de compromís, i més enllà. La primera etapa de les negociacions postKyoto es va dedicar gairebé exclusivament a estructurar les negociacions i incloure els aspectes rellevants a l’agenda de la COP i la COP/MOP. Vistes les postures polaritzades el 2004, amb els EUA fora del procés a tots els efectes i els països en desenvolupament oposant-se fermament a qualsevol menció de possibles compromisos per part seva, iniciar les negociacions post-Kyoto no era una tasca fàcil, fet que explica en part el transcurs de tres anys fins a aconseguir establir un procés negociador formal. Les primeres discussions Post-Kyoto es van dur a terme de manera informal a la COP 10, a Buenos Aires, el desembre del 2004. Els principals punts contenciosos incloïen la participació dels EUA (que és membre del Conveni però no del Protocol) i la reluctància dels països en desenvolupament a participar en cap discussió que pogués començar un procés que eventualment desemboqués en requeriments de controls d’emissions, impediment que descartava l’establiment de qualsevol procés similar a l’AGBM. A més, la major part dels països en desenvolupament eren de l’opinió que els països desenvolupats havien de mostrar lideratge en canvi climàtic amb fets (reduccions d’emissions) abans d’iniciar cap discussió sobre accions dels països en desenvolupament. La COP 10 va acordar convocar un seminari informal d’experts el 2005, amb la condició de que no obriria cap negociació que tingués com a conseqüència nous compromisos.102 Aquest seminari, anomenat Seminari d’Experts Governamentals (SOGE103), es va celebrar els dies 16 i 17 de maig del 2005 a Bonn (Alemanya), tot just abans del SBSTA 22 i SBI 22. El mandat del SOGE era poc definit104 i no hi va haver resultats 102. S. Aguilar et al., 2004. 103. Acrònim en anglès de Seminar of Government Experts. 104. Parlar del futur era tan polèmic que la COP 10, enlloc de donar mandat pel seminari mitjançant una decisió, com és habitual, va «fer notar» l’acord de realitzar un seminari mitjançant un Annex al resum de la sessió, FCCC/CP/ 2004/10, Annex II, pàgina 37, que va sortir publicat tot just un mes abans del seminari.

El canvi climàtic a Catalunya El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic

formals. Tot i així, la major part dels països van coincidir en la utilitat del SOGE com a fòrum de discussió per intercanviar idees i entendre les posicions dels altres països.105 A finals de l’any 2005, hi va haver la primera discussió formal sobre l’escenari post-Kyoto, en el context de la COP/MOP 1, a Mont-real (el Canadà). La COP/MOP estava obligada per l’article 3.9 del Protocol (vegeu la secció 13.2.2.2) a iniciar discussions sobre els compromisos dels països de l’Annex I més enllà del primer període de compromís. Les diferències sobre com interpretar l’article 3.9 van ser immediates. Els països desenvolupats defensaven una participació general en el segon període de compromís (és a dir, la participació dels països en desenvolupament) mentre que aquests últims recordaven que l’article 3.9 es refereix exclusivament a compromisos dels països de l’Annex I. Van sorgir tres propostes sobre com procedir: una del G-77/Xina, que plantejava la creació d’un grup ad hoc per considerar els compromisos futurs dels països de l’Annex I amb vistes a concloure el 2008; una de la Unió Europea, per vincular les discussions sobre l’article 3.9 amb les de l’article 9.2, que estableix que la primera revisió del Protocol es faria a la COP/MOP 2, i una del Japó, que suggeria una revisió del Conveni, per tal de construir un marc en què participin tots els països (és a dir, també els EUA).106 Després d’intenses negociacions, la COP/MOP de Mont-real (el Canadà) va establir un nou òrgan subsidiari, l’AWG-KP (vegeu la secció 13.2.2.2), per discutir compromisos futurs per part dels països de l’Annex I, amb l’objectiu explícit d’evitar una discontinuïtat entre el primer i el segon període de compromís.107 Dins el Conveni, la COP de Mont-real també va establir un procés conegut com el Diàleg per Acció Cooperativa a Llarg Termini, amb l’objectiu de considerar com redreçar el canvi climàtic mitjançant una implementació millor del Conveni. El Diàleg va prendre la forma de quatre tallers, i el resultat va ser presentat a la COP-13, a Bali. A Mont-real, Rússia va fer una proposta d’última hora per in105. K. Kulovesi, et al., 2005. 106. S. Aguilar et al., 2005. 107. Decisió 1/CMP.1, paràgraf 3.

535

cloure compromisos voluntaris que va resultar molt controvertida. Es va acordar reconsiderar la proposta russa a la COP següent. En començar la COP 12 i la COP/MOP 2 el 2006, a Nairobi (Kenya), hi havia quatre vies negociadores obertes.108 La primera, l’AWG-KP, la segona, el Diàleg, la tercera, la revisió del Protocol sobre la base de l’article 9.2 i la quarta, la proposta russa. La proposta russa va ser rebutjada de bon principi pels països en desenvolupament, per la qual cosa, de manera efectiva només van quedar tres vies negociadores obertes. La reunió de Nairobi va fer alguns avenços menors en les negociacions post-Kyoto, com ara acordar el programa de treball de l’AWG-KP. Però Nairobi es va centrar primordialment en aspectes d’adaptació, distribució equitativa dels projectes del Mecanisme de Desenvolupament Net i altres mesures destinades a incrementar la confiança entre els països en desenvolupament i els països desenvolupats.109 La COP/MOP 2 també va decidir tancar la revisió del Protocol segons l’article 9.2,110 amb la qual cosa després de Nairobi tan sols quedaven dues vies obertes, el procés formal de l’AWG-KP i l’informal del Diàleg. Entre la reunió de Nairobi del 2006 i la de Bali del 2007, tant el Diàleg com l’AWG-KP es van reunir en dues ocasions. L’AWG-KP va discutir, entre d’altres, les darreres troballes del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic, mentre que el Diàleg va identificar quatre blocs sobre els quals calia treballar per construir un acord post-Kyoto: mitigació, adaptació, tecnologia i finançament.111 Mentre el procés del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic seguia el seu curs, el canvi climàtic anava guanyant pes en l’opinió pública internacional i en l’agenda dels polítics. A Europa, l’entrada en vigor del Sistema Europeu de Comerç d’Emissions va donar un clar exemple al públic i al sector privat dels impactes concrets de les mesures de mitigació. Als EUA, la pel·lícula d’Al Gore Una Veritat Incòmoda va guanyar un Òscar, i la rellevància política del 108. 109. 110. 111.

S. Carter et al., 2006. K. Kulovesi et al., (2007). Decisió 7/CMP.2. S. Carter et al., 2007.

536

El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic Miquel Muñoz Cabré

canvi climàtic creixia a nivell local i estatal. Catàstrofes com l’huracà Katrina, les inundacions o les onades de calor europees i d’arreu van servir d’exemple dels potencials impactes negatius del canvi climàtic. A nivell internacional, ja s’han mencionat les activitats de les Nacions Unides, del G-8 o de la Reunió dels Grans Emissors (vegeu la secció 13.2.4). L’informe Stern112 i, més significativament, el Quart Informe d’Avaluació del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic, van evidenciar encara més les causes, costos i conseqüències del canvi climàtic. Tant Al Gore com el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic van rebre el premi Nobel de la Pau del 2007 pels «seus esforços per generar i disseminar coneixement sobre el canvi climàtic causat pels humans, i per establir els fonaments per a les mesures necessàries per contrarestar aquest canvi».113 Molts d’aquests esdeveniments (com ara el premi Nobel o el Quart Informe d’Avaluació) van succeir en una seqüència temporal propicia per arribar a la cimera de Bali amb un màxim ímpetu polític. 13.3.2. La cimera de Bali 2007

La reunió de Bali va generar grans expectatives, alimentades pel esdeveniments tot just esmentats i una gran activitat mediàtica. La clau, a Bali, un cop acabat el Diàleg, era establir un procés formal per arribar a un acord post-Kyoto. Les negociacions es van centrar en els quatre blocs (mitigació, adaptació, tecnologia i finançament) i van desembocar en el Pla d’Acció de Bali. El seu principal element era l’establiment d’un òrgan subsidiari, l’AWG-LCA (vegeu la secció 13.2.2.2), amb l’objectiu de negociar un ampli ventall d’aspectes, basats en els quatre blocs, i arribar a un acord comprensiu el 2009 a Copenhaguen. Els punts claus del Pla d’Acció de Bali eren: 1) per primera vegada en la història del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic es parlava de mesures de mitigació per part dels països en desenvolupament; 2) es permetien accions no vinculants per als països desenvolupats,114 cosa que, entre d’altres, obria la porta a 112. N. Stern et al., 2006. 113. nobelprize.org/nobel_prizes/peace/laureates/2007/. 114. Narain 2008.

un compromís dels EUA, i 3) les accions dels països en desenvolupament eren contingents a una ajuda mesurable, notificable i verificable. Les paraules mesurable, notificable i verificable,115 per construcció semàntica, no era clar si s’aplicaven tan sols a l’ajuda als països en desenvolupament o també a les seves accions. Sud-àfrica va aclarir aquest aspecte en la darrera sessió plenària a Bali, confirmant que s’aplicava a tots dos, cosa que va eliminar l’oposició dels EUA i va desblocar l’acord final.116 Un aspecte notable del Pla d’Acció de Bali era que s’abandonava el vocabulari de països de l’Annex I i no-Annex I, en favor dels termes països desenvolupats i països en desenvolupament. Com que el Pla d’Acció de Bali no defineix el terme desenvolupat o en desenvolupament, això permetia un acord més flexible i progressiu en l’eventual acord post-Kyoto. Sortint de Bali, el Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic disposava d’un procés formal per discutir tots els aspectes del període post-Kyoto. Aquest procés possiblement no era el més efectiu, ja que comptava amb dos òrgans subsidiaris independents, però intrínsicament relacionats: l’AWG-KP i l’AWGLCA. Tanmateix, aquest procés era el compromís que s’havia aconseguit consensuar després de tres anys de negociacions, i malgrat les mancances, representava un gran avenç respecte del 2004, quan no es podia ni tan sols mencionar la paraula «futur» en el context de les negociacions del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic. 13.3.3. De Bali a Copenhaguen

Els 24 mesos entre les cimeres de Bali i Copenhaguen van ser, probablement, el període de negociació més intens de la història del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic. L’AWG-KP i l’AWG-LCA es van reunir en un total de deu ocasions (recordem que sempre es reuneixen en paral·lel), incloent-hi set reunions

115. Referides sota la Sigla MRV, per Measurable, Reportable and Verificable. 116. Müller (2008), 2-6. L’aclariment de Sud-àfrica és el que va desblocar l’acord, i no les sentides paraules del representant de Papua Nova Guinea, de les quals es va fer ressò la premsa internacional.

El canvi climàtic a Catalunya El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic

exclusives, dues de conjuntes amb les reunions ordinàries dels SBSTA i SBI i una dins la COP 14 i la COP/MOP 4 a Poznan (Polònia). L’AWG-KP i l’AWG-LCA van sumar més de 80 dies de negociació, dels 750 disponibles entre el final de la COP 13 i el final de la COP 15. Aquestes xifres no compten les reunions «fora» del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic. Tan sols el 2009, aquestes van incloure una reunió del G-8, unes quantes trobades del Fòrum de les Grans Economies, una reunió del G-20 i una cimera de caps d’Estat sobre el canvi climàtic a les Nacions Unides a Nova York. Aquest ritme frenètic, tot i que no sense precedent,117 va ser excepcional per l’afegit de la complexitat de les negociacions, dividides en dos processos formalment separats però intrínsicament interconnectats, així com la inèdita quantitat d’aspectes sota negociació, tant de caire fonamental com tècnic. En certa manera, era com si cada punt que s’havia negociat en els disset anys d’història del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic es reobrís a la negociació. Tot seguit es descriuen els principals aspectes de la negociació sobre mitigació, adaptació i finançament i procés. Cal remarcar, però, que sobre qualsevol d’aquests temes hi ha prou literatura publicada per omplir uns quants capítols. Així, doncs, l’objectiu de les següents planes és tan sols donar una idea al lector de per on anaven les negociacions, sense entrar en la substància o analitzar cap dels aspectes mencionats. 13.3.3.1. Mitigació

La mitigació era sens dubte l’element estrella de les negociacions durant aquest període, tant per part dels països desenvolupats com dels països en desenvolupament. Concretament, el text rellevant118 encarrega la tasca a l’AWG-LCA de discutir: Països desenvolupats: compromisos o accions de mitigació mesurables, notificables i verificables adequats a cada país, inclosos objectius quantificats de limitació i reducció de les emis117. Les negociacions prèvies al Protocol de Kyoto dins l’AGBM van seguir un calendari similar. 118. Decisió 1/CP.13, paràgrafs 1.b(i) i 1.b(ii).

537

sions, per totes les Parts que són països desenvolupats, assegurant la comparabilitat dels esforços entre si i tenint en compte les diferències en les circumstàncies nacionals. Països en desenvolupament: accions de mitigació adequades a cada país per les Parts que són països en desenvolupament, en el context del desenvolupament sostenible, recolzades i facilitades per tecnologies, finançament i activitats de capacitació, de manera mesurable, notificable i verificable. Mitigació als països desenvolupats

Un dels principals problemes en la negociació dels compromisos de mitigació per part dels països desenvolupats, formalment sota l’AWG-KP, era l’absència dels EUA, que no és membre del Protocol de Kyoto i per tant, només podia participar en l’AWG-KP com a observador.119 Molts països desenvolupats sostenien que sense compromisos per part dels EUA (i dels principals països en desenvolupament) no es podien establir compromisos, i que per tant calia un acord postKyoto comprensiu (és a dir, incloent-hi els EUA i els països en desenvolupament). Els països en desenvolupament, pel contrari, defensaven que sense un lideratge amb fets per part dels països desenvolupats no es podia esperar compromisos de mitigació per part seva, i eren proponents d’establir compromisos per als països desenvolupats dins l’AWG-KP abans de comprometre’s ells mateixos dins l’AWG-LCA. Un altre aspecte contenciós era com determinar els compromisos agregats dels països de l’Annex I. Una opció, preferida pels països en desenvolupament, consistia en determinar primer un objectiu d’estabilització i una trajectòria de reducció d’emissions, que després es distribuiria entre els països de l’Annex I. En la segona opció, preferida pels països desenvolupats, el compromís agregat es determinaria a partir dels compromisos individuals de cada país. Sota l’AWG-LCA, un dels punts controvertits derivava de la terminologia esforços comparables. Aquest terme, destinat a acomodar els EUA, va provocar discussions sobre si calia 119. Article 13, Protocol de Kyoto, que també s’aplica als òrgans subsidiaris del Protocol.

538

El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic Miquel Muñoz Cabré

establir criteris de comparabilitat, i quins tipus de criteris.

Altres aspectes de la mitigació

L’objectiu últim del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic és:

Mitigació als països en desenvolupament

Les accions de mitigació adequades a cada país (NAMA120) esmentades en el Pla d’Acció de Bali van centrar les discussions de mitigació per als països en desenvolupament, incloent-hi la definició, l’estatus vinculant o voluntari i la mesurabilitat, reportabilitat i verificabilitat, tant de les accions dels països en desenvolupament com del suport dels països desenvolupats. Un altre aspecte sota negociació i molt contenciós era la possible gradació dels països en desenvolupament segons el grau de desenvolupament de cadascun. Aquesta gradació era defensada pels països desenvolupats, mentre que els països en desenvolupament hi van presentar una oposició ferma. REDD+ (boscos)

El paràgraf 1(b)(iii) del Pla d’Acció de Bali es refereix a les polítiques i mesures de mitigació relatives a la reducció de les emissions per desforestació i degradació forestal, conegudes com a REDD+.121 El Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic va estimar que el 2004 REDD+ comprenia més del 17% de les emissions totals de gasos amb efecte d’hivernacle,122 tot i que aquestes xifres actualment es consideren a l’entorn del 12%.123 El principal objecte de les negociacions sobre REDD+ era l’establiment d’un mecanisme internacional per adreçar REDD+ (i de passada el problema fins ara intractable a nivell internacional de la desforestació i la degradació forestal). Els punts a resoldre incloïen el finançament, mitjançant fons públics, mercats de carboni o una combinació d’ambdós, la consideració de les activitats de REDD+ com a NAMA o no i aspectes com ara la governança dels boscos, la preservació ecològica i la gestió sostenible.

120. Sigla de Nationally Appropriate Mitigation Actions. 121. Sigla de Reducing Emissions from Deforestation and Forest Degradation. 122. IPCC (2007) Informe de Síntesi, Figura 2.1. 123. G. R. van der Werf1, et al., (2009).

l’estabilització de les concentracions de gasos amb efecte d’hivernacle a l’atmosfera a un nivell que impedeixi interferències antropogèniques perilloses en el sistema climàtic.124 Què és ‘perillós’ no està definit. Una proposta, abonada entre altres per la Unió Europea i el G-8, era limitar l’escalfament a 2 °C. Grups com AOSIS s’hi oposaven, dient que 2 °C d’escalfament global suposaria la desaparició d’alguns estats insulars.125 Entre les negociacions de caire tècnic, van destacar les relacionades amb els gasos amb efecte d’hivernacle, particularment si incloure o no nous gasos126 en un futur acord de reducció d’emissions, així com quines equivalències utilitzar entre ells.127 13.3.3.2. Adaptació i finançament

Un dels problemes fonamentals de les negociacions sobre adaptació és l’impossibilitat de distingir, en termes pràctics, entre les activitats d’adaptació i les activitats de desenvolupament. De fet, hi ha qui defineix l’adaptació com desenvolupament en condicions més adverses. Atès aquest context, les negociacions d’adaptació es basen principalment en l’ajuda financera, tècnica i de capacitació als països en desenvolupament. La Secretaria ha estimat que les despeses d’adaptació seran de l’ordre dels centenars de milers de milions de dòlars anuals el 2030,128 tot i 124. Article 2, Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic. 125. Les trajectòries d’emissions a finals del 2009 comporten un escalfament global per sobre dels 3 °C. 126. Vegeu la nota 7, p. 512. 127. Les equivalències entre diferents gasos amb efecte d’hivernacle es determinen mitjançant els potencials d’escalfament global, establerts pel Grup Intergovernamental d’Experts del Canvi Climàtic (Article 5.3 Protocol de Kyoto). Les equivalències varien segons l’horitzó temporal que es consideri, i hi ha propostes per negociar metodologies alternatives. 128. FCCC/TP/2008/7.

El canvi climàtic a Catalunya El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic

que altres fonts creuen que aquestes xifres estan subestimades.129 En tot cas, són xifres molt elevades. Les negociacions de finançament intentaven resoldre aspectes com la magnitud dels fons, l’origen (públic o mecanismes de mercat), els sistemes de governança i desemborsament, i les activitats i programes elegibles per recolzament financer. Una proposta específica que va generar força atenció era la possibilitat d’emprar mecanismes d’assegurança per transferir fons financers dels països desenvolupats als països en desenvolupament (o transferir risc en sentit invers). Aquests mecanismes estarien lligats a estratègies de reducció de desastres.

539

13.3.4. La cimera de Copenhaguen 2009

Tot i que Bali i Mont-real van establir un mandat negociador per l’AWG-LCA i l’AWG-KP respectivament, les qüestions de procés van centrar les negociacions durant el període 2007-2009. La qüestió més contenciosa era la (no) relació entre l’AWG-LCA i l’AWG-KP, amb crides específiques i oposades en cada reunió per unir o mantenir separades les negociacions dels dos òrgans subsidiaris. L’altra qüestió més problemàtica era el format legal d’un possible acord vinculant post-Kyoto. Les opcions discutides consistien en un nou protocol que inclogués els resultats de l’AWG-KP i l’AWG-LCA, un protocol que inclogués els resultats de l’AWG-LCA i una esmena al Protocol de Kyoto que inclogués els resultats de l’AWGKP, o una esmena al Protocol de Kyoto més un paquet de decisions de la COP que recollissin les conclusions de l’AWG-LCA.130 Cal recordar que el Protocol de Kyoto no té data d’expiració. L’únic que expira el 2012 és el primer període de compromís, però totes les altres clàusules continuen actives. En cas de fer un altre protocol, caldria determinar què passa amb el Protocol de Kyoto. A més a més, no és clar que es poguessin transferir acords polítics tan delicats com els Acords de Marràqueix a un nou protocol sense reobrir les negociacions.

La cimera de Copenhaguen va ser per moltes raons una cimera històrica, de la qual s’ha escrit i s’escriurà amb gran detall durant molt de temps.131 Copenhaguen s’ha d’entendre com a tres reunions diferents juxtaposades. Una reunió, les negociacions oficials, comprenia les sessions de la COP 15, la COP/MOP 5, el SBSTA 31, el SBI 31, l’AWG-KP 10 i l’AWG-LCA 8. Una altra, la cimera Mundial, va tenir la presència d’uns 130 caps d’Estat, el major nombre de caps d’Estat mai reunits fora d’una seu de les Nacions Unides. La tercera reunió, i la fira del canvi climàtic, comprenia tots els elements de la societat civil, acadèmics i governamentals que es donen trobada durant una COP i que, tot i no estar directament relacionats amb les negociacions, hi participen, perquè la COP és el punt de trobada dels actors rellevants en canvi climàtic. Amb 47.000 participants, la cimera de Copenhaguen és la cimera mediambiental més gran de la història, amb més participants que la cimera de la Terra de Rio de Janeiro el 1992 o que la cimera per al Desenvolupament Sostenible de Johannesburgh, el 2002. Copenhaguen va ser una cimera històrica a molts nivells: en termes d’expectatives, de participació, de procés, de nivell polític i de decepció amb els resultats. Els adjectius que probablement millor descriuen Copenhaguen son confusió i inconclusiu. Confusió processal i logística; resultats inconclusius. A causa del poc temps transcorregut entre la conclusió de Copenhaguen i la finalització d’aquest capítol i de la inconclusivitat dels resultats de la cimera, que amb tota probabilitat seran definits a posteriori, no es pretén fer una anàlisi detallada dels resultats i conseqüències de la cimera, que estaria condemnada a la ràpida obsolescència causada pels esdeveniments del 2010. Formalment, Copenhaguen va desembocar en la «presa de nota» de l’Acord de Copenhaguen, un document elaborat directament pels principals líders mundials a porta tancada. La negociació directa per part de presidents i primers

129. Parry et al., 2009. 130. Kulovesi i Gutiérrez, 2009.

131. Vegeu, per exemple, Akanle et al., 2009: Athanasiou, 2010; Drexhage i Murphy, 2010; Müller, 2001; Rajamani, 2010; Roberts, Stadelmann i Huq, 2010; Stavins, 2009.

13.3.3.3. Procés

540

El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic Miquel Muñoz Cabré

ministres és una situació inèdita en l’àmbit de les negociacions internacionals multilaterals. El procediment habitual consisteix en què els diplomàtics negociïn els acords i els caps d’Estat els signin. Els principals punts de l’Acord de Copenhaguen són: finançament per als països en desenvolupament de 30.000 milions de dòlars durant el període 2012-2015, i de 100.000 milions de dòlars a l’any a partir del 2020; un objectiu d’escalfament de com a màxim 2 °C; una estratègia basada en compromisos voluntaris per part dels països tant desenvolupats com en desenvolupament, i l’establiment d’òrgans de tecnologia, finançament i REDD+. L’Acord de Copenhaguen, però, no és vinculant, ja que no es va adoptar, tan sols se’n va prendre nota. Prendre nota no té cap valor jurídic en l’àmbit de les Nacions Unides. L’Acord de Copenhaguen es pot descriure com a acord purament polític, ja que, a més de no ser jurídicament vinculant, no conté detalls sobre com implementar les mesures que proposa, amb la qual cosa, tot i que s’hagués acordat per la COP, no és directament accionable. Com ja s’ha dit, de Copenhaguen se n’ha parlat i se’n parlarà molt. Una de les principals preguntes és: Copenhaguen va ser un fracàs, un èxit o ni l’una cosa ni l’altra? La resposta a aquesta pregunta depèn en gran part dels objectius i expectatives previs, així com de les possibilitats d’avançar l’agenda pròpia segons la interpretació que es faci dels resultats. Per exemple, resulta evident que els objectius i lectura dels resultats eren força diferents per participants com ara Greenpeace, José Montilla, la Xarxa del Tercer Món, l’Organització Marítima Internacional, la Universitat Politècnica de Catalunya, Hugo Chávez, la Confedració de la Indústria Índia, Barack Obama o el Ministeri de Comerç de la Xina. Formalment, l’objectiu de Copenhaguen, entès com a COP 15, estava descrit pel Pla d’Acció de Bali i consistia a «assolir un resultat acordat i prendre una decisió» per tal de «permetre l’execució plena, efectiva i sostinguda del Conveni mitjançant acció cooperativa a llarg termini actualment, fins al 2012 i més enllà».132 Copenhaguen no va assolir aquest objectiu i no va

132. Decisió 1/CP.13.

resoldre cap dels aspectes en negociació durant el període 2007-2009. La COP 15 i la COP/ MOP 5 van allargar els mandats respectius de l’AWG-LCA i l’AWG-KP fins a la COP-16, tot i que no van donar detalls sobre el pla de treball o calendari de trobades. Des d’un punt de vista estrictament formal, la COP 16 gaudeix del mateix mandat i possibilitats que la COP 15 d’arribar a un acord. Molts actors, sobretot països europeus, i gran part dels mitjans de comunicació i organitzacions no governamentals occidentals, tenien com a objectiu a Copenhaguen l’assoliment d’un tractat legalment vinculant amb objectius de reduccions d’emissions, a l’estil del Protocol de Kyoto, per als països desenvolupats, i un ventall de compromisos per als països en desenvolupament. Per aquests actors, Copenhaguen va ser un fracàs estrepitós. D’altres, tant països com organitzacions, tenien objectius específics en temes com ara emissions forestals, mercats de carboni, agricultura, finançament, transport, i un llarg etcètera, així com objectius no relacionats amb el canvi climàtic, com ara augmentar el seu poder, aconseguir tractats bilaterals o guanyar la batalla mediàtica amb el país o organització rival. Per a molts països, inclosos l’amfitrió, Dinamarca, i els EUA, Copenhaguen tenia un component molt rellevant de política domèstica. Per a d’altres, inclosos la Xina, el Brasil i Sud-àfrica, Copenhaguen va servir per demostrar el poder creixent que tenen en l’arena internacional. Copenhaguen va crear guanyadors (pocs) i perdedors (molts). El clima, a curt termini, es troba entre els darrers. I a llarg termini, aixó encara s’ha de veure. 13.3.5. Més enllà de Copenhaguen

Ningú no sap amb certesa quin camí prendran les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic. Copenhaguen va tancar en fals, de manera inconclusiva, i les conseqüències tant en el procés com en el contingut de les negociacions encara estan per determinar. Un petit exercici de prospectiva, però, pot resultar il·lustratiu. A continuació es presenten tres escenaris plausibles per al futur de les negociacions, així com un seguit d’aspectes clau que caldrà resoldre en qualsevol acord futur.

El canvi climàtic a Catalunya El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic

13.3.5.1. Escenaris de negociació

541

determinen que els beneficis d’un acord en petit grup superen els inconvenients.

Escenari de negociacions com sempre

En aquest escenari, el Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic continua sent el fòrum principal de negociació sobre el canvi climàtic. Els problemes processals causats per la confusió de Copenhaguen es resolen durant l’any 2010. Això és plausible perquè històricament la Secretaria i el Buró del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic han estat molt enginyosos resolent problemes de procediment aparentment irresolubles. En aquest escenari, l’Acord de Copenhaguen, juntament amb el Pla d’Acció de Bali, serveixen de base perquè els països membres continuïn buscant un acord post-Kyoto legalment vinculant. Aquest acord s’assoleix a la COP 16 de Mèxic (2010), la COP 17 de l’Àfrica (2011), o la COP 18 de Àsia (2012), cosa que evita una discontinuïtat després del primer període de compromís.133

Escenari de fallida i fragmentació

En aquest escenari, els països no aconsegueixen un acord vinculant post-Kyoto en els propers anys. La manca d’acord causa l’abandonament progressiu o abrupte de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic, i els països prenen accions unilaterals o en petits grups. En aquest escenari, l’acció concertada global esdevé impossible. Sense acció concertada, la major part dels països centren les accions en l’adaptació als impactes del canvi climàtic, i el problema del canvi climàtic s’accelera i s’intensifica. Aspectes clau

Per tal d’aconseguir un acord post-Kyoto efectiu i legalment vinculant, cal que la comunitat internacional resolgui un seguit d’aspectes clau, alguns dels quals es detallen tot seguit.

Escenari de pèrdua de monopoli

Finançament

En aquest escenari, el Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic perd rellevància i també el monopoli de les negociacions, a causa del bloqueig institucional evidenciat a Copenhaguen. Emergeixen fòrums alternatius com el G-20 o el Fòrum de les Grans Economies, on un grup reduït de països pren les decisions rellevants. Aquest escenari, defensat per acadèmics com R. Stavins o D. Victor, i perseguit per països com els EUA, s’enfronta amb el problema que al G-77 /Xina li agrada negociar sota el Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, ja que el Conveni reflecteix entre d’altres el principi de les responsabilitats compartides, però diferenciades. A més a més, tant la Xina com l’Índia han expressat el desacord a negociar en petit grup, ja que això els afectaria la posició respecte de la resta de països en desenvolupament en altres processos (com ara el comerç internacional). Aquesta situació, però, pot canviar ràpidament si els grans països en desenvolupament

Resulta evident que no hi haurà cap acord sense transferències importants de fons dels països desenvolupats als països en desenvolupament. La magnitud de la transferència està per determinar, però és molt probable que com a mínim sigui de l’ordre dels 100.000 milions de dòlars anuals reflectits en l’Acord de Copenhaguen. Els acords de finançament hauran de resoldre no tan sols la quantitat dels fons disponibles, ans també la provinença, l’administració, la distribució i els usos previstos d’aquests fons. Format legal

El format legal del futur acord haurà de resoldre la relació amb el Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic i amb el Protocol de Kyoto. Altres aspectes legals a resoldre són un marc de compliment, verificació i sancions. Aquestes últimes poden ser molt complexes i difícils d’acordar, particularment si es lliguen al règim de comerç internacional. Combustibles fòssils

133. Si es té en compte el temps necessari per a la ratificació, és imprescindible un nou acord el 2010 per evitar una discontinuïtat real.

Per tal de ser efectiu, qualsevol futur acord haurà de redreçar el problema de les emissions degudes a l’ús dels combustibles fòssils, que són el princi-

542

El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic Miquel Muñoz Cabré

pal responsable del canvi climàtic. Històricament, el Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic ha posat molta atenció i emprat molt esforç a resoldre temes menys rellevants a nivell d’emissions com els embornals, LULUCF, REDD+, o el Mecanisme de Desenvolupament Net, mentre que l’energia ha estat el gran tema tabú, cosa que es deu a l’oposició de l’OPEP. L’OPEP, principalment a través de les molt hàbils negociacions d’Aràbia Saudita, ha estat capaç d’explotar la regla de consens per bloquejar qualsevol mesura que afecti directament els combustibles fòssils. Aquesta situació haurà de canviar en qualsevol acord post-Kyoto que vulgui ser efectiu. Mercats de carboni

Els mercats de carboni han estat durant més d’una dècada l’eina preferida per assolir reduccions d’emissions. És molt probable que els mercats de carboni continuïn jugant un paper important en el futur. No obstant això, un acord Post-Kyoto haurà de decidir si els mercats de carboni són el principal instrument per assolir les reduccions d’emissions necessàries, o tan sols un instrument auxiliar per millorar l’eficiència d’altres mesures. Adaptació

El canvi climàtic ja és una realitat. En conseqüència, un cert grau d’adaptació serà necessari. Quin grau dependrà de com d’intens esdevingui el canvi climàtic abans que l’acció concertada internacional l’aconsegueixi mitigar (si ho aconsegueix). Una de les principals decisions d’un futur acord serà incloure o no mesures de suport financer i d’altres tipus, per l’adaptació dels països més pobres. En un acord post-Kyoto dins el Conveni (escenari negociacions com sempre) l’ajuda a l’adaptació queda fora de dubte, ja que es troba establerta en el text del Conveni. En d’altres escenaris, però, amb un acord post-Kyoto fora del Conveni, aquesta ajuda no està garantida. Tot i que els països més pobres patiran els majors impactes del canvi climàtic i són els que necessiten més ajuda, també són els països que menys emeten i menys poden fer per evitar el canvi climàtic. En un acord de mitigació entre els

principals països emissors, els països més pobres tenen molt poc a oferir, i per tant molt poc poder negociador més enllà del que atorga el deute moral. Aquest és un dels motius pel qual el G-77/Xina prefereix negociar dins el Conveni. 13.4. Conclusions

Han passat vint anys des de l’inici de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic. Aquest és un període llarg, però el progrés que s’ha realitzat és immens. De ser un problema ambiental que només preocupava a uns quants, el canvi climàtic ha passat a ser una problema econòmic i estratègic global. La lentitud de les negociacions pot semblar (i probablement és) inapropiada, sobretot atesa la urgència del problema. Cal fer esment en aquesta urgència. Segons el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic, si no es comencen a reduir les emissions globals abans del 2020, el planeta es trobarà en una trajectòria d’escalfament de 3 °C o més. No obstant això, els processos internacionals avancen, si bé lentament, cada cop més ràpid. Posat en perspectiva amb altres processos globals, com ara la lluita pels drets humans o la liberalització del comerç internacional, la resposta internacional al canvi climàtic és un procés «ràpid». Si és prou ràpid per evitar un escalfament «perillós», encara està per veure. En qualsevol cas, el canvi climàtic és un problema a llarg termini, que probablement durarà segles. El procés internacional per combatre’l durarà tant com duri el problema. Un acord post-Kyoto comprensiu i efectiu no és el final del procés, ans el principi. Aquest acord, si s’aconsegueix, establiria els fonaments per a la resposta global al canvi climàtic. Un cop establerts els fonaments, començaria la tasca vertadera: descarbonitzar l’economia mundial tot i assolir el desenvolupament sostenible a nivell global. Així doncs, malgrat els vint anys de negociacions, es pot dir que el procés es troba tot just en la infantesa. 13.4.1. Conclusions per a Catalunya

En l’estructura vigent de les negociacions internacionals del canvi climàtic no hi ha lloc per a la participació efectiva d’entitats subestatals com

El canvi climàtic a Catalunya El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic

Catalunya, més enllà de la participació com a observadors i la facilitació de les negociacions, com en el cas de la reunió de Barcelona del novembre del 2009. És de preveure que l’estructura basada en les nacions-estat es mantingui en les negociacions i en els processos internacionals per combatre el canvi climàtic. Els impactes del canvi climàtic a Catalunya i les opcions de mitigació i adaptació dels diferents sectors catalans formen el gruix d’aquest informe i s’analitzen exhaustivament en d’altres capítols. Així, doncs, la pregunta a respondre, seguint la temàtica d’aquest capítol, és: quines són les principals conclusions per a Catalunya de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic? La principal conclusió és que, tot i que Catalunya no té un paper formal en les negociacions internacionals, res no impedeix que hi assoleixi un paper de lideratge, mitjançant l’exemple i la innovació, a nivell polític, econòmic, regulatori, de recerca i d’implementació. En cadascuna d’aquestes àrees, Catalunya té la capacitat, l’interès propi i l’imperatiu moral de marcar la diferència.

Referències AGUILAR, S. [et al.] (2005). «Summary of COP11 and COP/MOP1», Earth Negotiations Bulletin, 12, p. 291, 12 desembre 2005. –– (2004). «A Brief Analysis of COP 10», Earth Negotiations Bulletin, 12, p. 260, 20 desembre 2004. AKANLE, T. [et al.] (2009). «Summary of the Copenhagen Climate Change Conference», Earth Negotiations Bulletin, 12, p. 459, 22 desembre 2009. ANDREWS, P.; KARAISI, M. (eds.) (2010). «Copenhagen De-briefing, an analysis of COP-15 for long-term cooperation», Climatico <www.climaticoanalysis.org> APPLETON [et al.] (2007). «Summary of COP 13 and COP/MOP 3», Earth Negotiations Bulletin, 12, p. 354, 18 desembre 2007. ATHANASIOU, Tom. (2010). «After Copenhagen», EcoEquity, 19 febrer 2010. BUSCH, Per-Olof. (2009). «The Climate Secretariat: Making a living in a straight jacket», A: BIERMANN, Frank; SIEBENHÜNER, Bernd (eds.) Managers of Global Change, the influence of international environmental bureaucreacies; Cambridge: MIT Press, cap. 10.

543

CARTER, S. [et al.] (2008). «Summary of the First Session of the Ad Hoc Working Group on Long-term Cooperative Action and the Fifth Session of the Ad Hoc Working Group on Further Commitments for Annex I Parties under the Kyoto Protocol», Earth Negotiations Bulletin, 12, p. 362, 7 abril 2008. –– (2007). «Summary of the fourth sessions of Ad Hoc Working Group on Further Commitments for Annex I Parties under the Kyoto Protocol and Convention Dialogue», Earth Negotiations Bulletin, 12:339, 3 septembre 2007. –– (2006). «Summary of COP 12 and COP/MOP 2», Earth Negotiations Bulletin, 12, p. 318, 20 novembre 2006. CONSELL EUROPEU (2002). 2002/358/EC Council Decision of 25 April 2002 concerning the approval, on behalf of the European Community, of the Kyoto Protocol to the United Nations Framework Convention on Climate Change and the joint fulfilment of commitments thereunder. DEPLEDGE, J. (2008). «Crafting the Copenhagen Consensus», Review of European Community and International Environmental Law (RECIEL) 17, p. 2. DIMITROV [et al.] (2007). «Summary of the 27th Session of the Intergovernmental Panel on Climate Change», Earth Negotiations Bulletin, Vol. 12 No. 342, 19 novembre 2007. DREXHAGE, J.; MURPHY, D. (2010). Copenhagen: A Memorable Time for All the Wrong Reasons? Winnipeg: International Institute for Sustainable Development. DODDS, Felix; SHERMAN, Richard (2009). «A multilateral System for Climate and Energy Security: What roles for Existing Institutions?». A: DODDS, Felix; HIGHAM, Andrew; SHERMAN, Richard (eds). Climate Change and Energy Insecurity, the challenge for peace, security and development; Earthscan. GLENEAGLES-DIALOGUE (2008). «Chair’s Conclusions». Gleneagles-Dialogue on Climate Change, Clean Energy and Sustainable Development, 4th Ministerial Meeting, Chiba, Japan 14-16 March, 2008. GRUBB, Michael; VROLIJK, Christiaan; BRACK, Duncan (1999). The Kyoto Protocol: A Guide and Assessment. The Royal Institute of International Affairs, U.K. IPCC (2010). Nota de premsa, 10 març 2010. –– (2007). IV Informe d’Avaluació de l’IPCC. Base científica, impactes, adaptació i mitigació. Barcelona: Generalitat de Catalunya, CADS. (Documents internacionals, 17).

544

El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic Miquel Muñoz Cabré

–– (2007). Canvi climàtic 2007: Informe de síntesi. Resum per a responsables de polítiques. Barcelona: Generalitat de Catalunya, CADS. (Documents internacionals, 18). –– (2001). First Assessment Report. IPCC WG II (2007). «Summary for Policymakers». A: Climate Change 2007: Mitigation. Contribution of Working Group III to the Fourth Assessment Report of the Intergovernmental Panel on Climate Change. Cambridge: Cambridge University Press. JINNAH, Sikina; BUSHEY, Douglas; MUÑOZ, Miquel; KULOVESI, Kati (2009). «Tripping points: barriers and bargaining chips on the road to Copenhaguen». Environ. Res. Lett. 4. DOI 10.1088/1748-9326/4/3/ 034003. KULOVESI, K. (2006). «How to Prevent Babies from Being Thrown Away with the Bathwater: the Future of the Climate Regime from Buenos Aires to the Future». A: The Future of Environmental Law: International and European Perspectives. European University Institute. KULOVESI, K. [et al.] (2005). «Summary of the UNFCCC Seminar of Governmental Experts». Earth Negotiations Bulletin, 12, p. 26119, maig 2005. KULOVESI, K.; GUTIÉRREZ, M. (2009). «Climate Change Negotiations Update: Process and Prospects for a Copenhagen Agreed Outcome in December 2009». RECIEL 18(3) 2009, p. 231. KULOVESI, K.; GUTIÉRREZ, M.; DORAN, P.; MUÑOZ, M. (2007). «UN 2006 Climate Change Conference: a confidence building step?» Climate Policy 7, p. 255261. LLEBOT, J.E. [ed.] (2005). Informe Sobre el Canvi Climàtic a Catalunya. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans i Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible. MÜLLER, B. (2010). Copenhagen 2009: Failure or final wake-up call for our leaders?, Oxford Institute for Energy Studies. –– (2008). «Bali 2007: on the road again!» Oxford Energy Forum, 20th january 2008. <www.oxfordclimatepolicy.org/publications/Bali2007Final.pdf> MUÑOZ, Miquel (2009). «La cumbre de Copenhague». Vanguardia Dossier 21, p 20-29. –– (2008). «Cambio Climático y la cumbre de Bali». Ecología Política 35, p. 19-21, juliol 2008. –– (2003). «New Delhi to Milan: Will this year’s climate change conference be different?» Down to Earth 2003, 12, p. 53. New Delhi.

MUÑOZ, Miquel; THRASHER, Rachel; NAJAM, Adil (2009). «Measuring the Negotiation Burden of Multilateral Environmental Agreements». Global Environmental Politics 9:4, p. 1-13. NACIONS UNIDES (1998). T/LIB/SER.B/5/Rev.5, United Nations Document Series Symbols 1946-1996. Nova York: ONU. –– (1997). ST/AI/189/Add.3/Rev.2, Regulations for the Control and Limitation of Documentation: Addendum, Distribution of documents, meeting records, official records and publications, Nova York: ONU. –– (1990). A/RES/45/212, Protection of global climate for present and future generations of mankind, 21 desembre 1990. NARAIN, S. (2008). «Bali: the mother of all no-deals». Climate Justice, 18 gener 2008. <http://itsgettinghotinhere.org/2008/01/18/bali-the-mother-of-all-no-deals> PARRY [et al.] (2009). Assessing the costs of adaptation to climate change A review of the UNFCCC and other recent estimates. Londres: International Institute for Environment and Development (IIED). RAJAMANI, Lavanya (2010). Neither fish nor fow. Seminar 606. India: Center for Policy Research. ROBERTS, Timmons; STADELMANN, Martin; HUQ, Saleemul (2010). Copenhagen’s climate finance promise: six key questions. Londres: International Institute for Environment and Development (IIED). SANDS, P. (2005). Lawless World. America and the Making and Breaking of Global Rules. Penguin Books. SPENCE, Chris (2009). «Who Decides? The Role of the United Nations Security Council in Addressing Climate Change and Energy Insecurity». A: DODDS, Felix; HIGHAM, Andrew; SHERMAN, Richard (eds). Climate Change and Energy Insecurity, the challenge for peace, security and development. Regne Unit: Earthscan. SPENCE, Chris; KULOVESI, Kati; GUTIÉRREZ, Maria; MUÑOZ, Miquel (2008). «Great expectations: understanding Bali and the climate change negotiations process». Review of European Community and International Environmental Law – RECIEL Vol. 17, Issue 2. STAVINS, Robert (2009). What Hath Copenhagen Wrought? A Preliminary Assessment of the Copenhagen Accord. Belfer Center, Harvard University, 20 desembre 2009. STERN, Nicholas [et al.] (2006). Stern Review: The Economics of Climate Change. Londres: HM Treasury. <http://www.hmtreasury.gov.uk/independent_reviews/ stern_review_economics_climate_change/ stern_review_report.cfm>

El canvi climàtic a Catalunya El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic

UNFCCC (2009). FCCC/CP/2009/L.2. Amendment to Annex I to the Convention. –– (2009). FCCC/CP/2009/L.6 Outcome of the work of the Ad Hoc Working Group on Long-term Cooperative Action under the Convention. –– (2009). FCCC/KP/CMP/2009/L.8 Outcome of the work of the Ad Hoc Working Group on Further Commitments for Annex I Parties under the Kyoto Protocol. Proposal by the President. –– (2009). FCCC/SBI/2009/L.3/Rev.1 Work of the Consultative Group of Experts on National Communications from Parties not included in Annex I to the Convention. –– (2008). FCCC/TP/2008/7, Investment and financial flows to address climate change: An update. –– (2007). Decisió 1/CP.13, Bali Action Plan, a FCCC/ CP/2007/6/Add.1. –– (2007). Decisió 1/CMP.3, Fons d’Adaptació, a FCCC/ KP/CMP/9/Add.1. –– (2006). Decisió 10/CMP.2 Proposal from Belarus to amend Annex B to the Kyoto Protocol, a FCCC/KP/ CMP/2006/10/Add.1* –– (2006). Decisió 7/CMP.2, Review of the Kyoto Protocol pursuant to its Article 9, a FCCC/KP/CMP/ 2006/10/Add.1*. –– (2006). UNFCCC Handbook, Secretaria UNFCCC, Bonn, ISBN: 92-9219-031-8 –– (2005). FCCC/KP/CMP/2005/8/Adds.1-4, Report of the Conference of the Parties serving as the meeting of the Parties to the Kyoto Protocol on its first session, held at Montreal from 28 November to 10 December 2005. –– (2005). Decisió 1/CP.11 Dialogue on Long-term Cooperative Action to Address Climate Change by Enhancing the Implementation of the Convention, a FCCC/CP/2005/5/Add.1. –– (2005). Decisió 2/CP.11 Five-year programme of work of the Subsidiary Body for Scientific and Technological Advice on impacts, vulnerability and adaptation to climate change, a FCCC/CP/2005/5/Add.1. –– (2005). Decisió 3/CMP.1 Modalities and procedures for a clean development mechanism, as defined in Article 12 of the Kyoto Protocol, a FCCC/KP/CMP/ 2005/8/Add.1 –– (2005). Decisió 9/CMP.1 Guidelines for the implementation of Article 6 of the Kyoto Protocol a FCCC/ KP/CMP/2005/8/Add.2. –– (2005). Decisió 10/CMP.1 Implementation of Article 6 of the Kyoto Protocol a FCCC/KP/CMP/2005/ 8/Add.2.

545

–– (2004). FCCC/CP/2004/10, Report of the Conference of the Parties on its tenth session, held at Buenos Aires from 6 to 18 December 2004. –– (2004). Decisió 1/CP.10 Buenos Aires programme of work on adaptation and response measures, a FCCC/ CP/2004/10/Add.1. –– (2001). Acords de Marrakesh, 1/CMP.1 a 36/CMP.1, a FCCC/KP/CMP/2005/8/Add.1-Add.4 –– (2001). Decisió 4/CP.7 Development and transfer of technologies a FCCC/CP/2001/13/Add.1. –– (2001). Decisió 5/CP.7, Implementation of Article 4.8 and 4.9 of the Convention, a FCCC/CP/2001/13/Add.1. –– (2001). Decisió 16/CP.7, Guidelines for the implementation of Article 6 of the Kyoto Protocol a FCCC/ CP/2001/13/Add.2. –– (2001). Decisió 17/CP.7, Modalities and procedures for a clean development mechanism as defined in Article 12 of the Kyoto Protocol, a FCCC/CP/2001/13/Add.2. –– (2001). Decisió 26/CP.7: Amendment to the list in Annex II to the Convention, a FCCC/CP/2001/13/ Add.4. –– (2001). Decisió 28/CP.7, Guidelines for the preparation of national adaptation programmes of action, a FCCC/CP/2001/13/Add.4. –– (2001). Decisió 29/CP.7, Establishment of a least developed countries expert group, a FCCC/CP/2001/13/Add.4. –– (1999). Decisió 8/CP.5, Other matters related to communications from Parties not included inAnnex I to the Convention, a FCCC/CP/1999/6/Add.1. –– (1997a). Decisió 1/CP.3, Kyoto Protocol to the United Nations Framework Convention on Climate Change, a FCCC/CP/1997/7/Add.1. –– (1997b). Decisió 4/CP.3, Amendments to the list in Annex I to the Convention under Article 4.2(f) of the Convention, a FCCC/CP/1997/7/Add.1. –– (1995a). Decisió 1/CP.1, The Berlin Mandate: Review of the adequacy of Article 4, paragraph 2(a) and (b), of the Convention, including proposals related to a protocol and Decisions on follow-up, a: CCC/CP/1995/7/Add.1. –– (1995b). Decisió 20/CP.1, Establishment of a multilateral consultative process for the resolution of questions regarding the implementation of the Convention (Article 13), a FCCC/CP/1995/7/Add.1. –– (1995c). Draft Rules of Procedure of the Conference of the Parties and its Subsidiary Bodies, a FCCC/CP/1996/2. –– (1992). United Nations Framework Convention on Climate Change. New York. VAN DER WERF1, G.R. [et al.] (2009). «Emissions from forest loss», Nature Geoscience 2, p. 737–738.

546

El procés de les negociacions internacionals sobre el canvi climàtic Miquel Muñoz Cabré

Webgrafia • IRENA - Agència Internacional de les Energies Renovables: www.irena.org. • ALBA - Alianza Bolivariana Para Los Pueblos De Nuestra América: www.alianzabolivariana.org. • Amigos de la Tierra: www.tierra.org. • AOSIS – Aliança dels Petits Estats Insulars: www.sidsnet.org/aosis. • CEB - Chief Executives Board: www.unsystemceb.org. • Climate-L: www.climate-l.org. • Comissió Europea: www.europa.eu. • Convenció de Viena per a la protecció de la capa d’ozó i el seu Protocol de Mont-real relatiu a les substàncies que esgoten la capa d’ozó: http://ozone. unep.org/. • Conveni Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi • Climàtic: www.unfccc.int. • ENB – Butlletí de negociacions de la Terra: www.iisd.ca.

• Ecologistes en Acció: www.ecologistasenaccion.org. • FEDARENE: www.fedarene.org. • IPCC - Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic: www.ipcc.ch. • GEF: www.gefweb.org. • IIED – International Institute for Environment and Development: www.iied.org. • ICLEI: www.iclei.org. • IUCN: www.iucn.org. • Major Economies Forum: http://www.state.gov/g/oes/ climate/mem/index.htm. • NRG4SD: www.nrg4sd.org. • Portal de l’ONU i el Canvi Climàtic: www.un.org/wcm/ content/site/climatechange/pages/gateway. • CAN – Xarxa d’Acció pel Clima: www.climatenetwork.org, www.climnet.org. • Oficina Catalana del Canvi Climàtic: http://mediambient.gencat.net/cat/el_medi/C_climatic/inici.jsp.

14. Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic Isabel Pont i Castejón, Mar Campins Eritja i Juan Emilio Nieto Moreno

Isabel Pont i Castejón (Barcelona, 1961) és doctora en Dret i professora titular de Dret Administratiu de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Ha estat vinculada professionalment al dret ambiental des de l’any 1985. La seva tesi doctoral va versar sobre el sistema de dret públic ambiental dels Estats Units d’Amèrica. Ha realitzat nombroses publicacions i conferències i ha organitzat cursos sobre els diferents subsectors i instruments ambientals, habitualment interessada en el paper de les diverses administracions públiques en la seva elaboració i aplicació. Ha estat magistrada de reforç del contenciós administratiu durat dos anys judicials. És la representant de l’Associació Espanyola de Dret Ambiental a Catalunya i pertany, entre altres, al Comitè científic de la Revista Aranzadi Medi Ambient, i al Comitè de recerca de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de la UAB. Des de 1998 i fins el 2009 ha exercit com a advocada i assessora de l’Autoritat Portuària de Barcelona, i ha estat membre i secretària de la Comissió Mixta de Seguiment i Control Ambiental de les obres d’ampliació del port de Barcelona (19972011) i participant al Foro Ambiental Portuario de l’Estat espanyol. Ha dirigit, com a investigadora principal, diversos projectes europeus de recerca sobre avaluació d’impacte ambiental i sobre aspectes jurídics relacionats amb la teledetecció. Pertany a grups d’investigació sobre gestió integrada de zones costaneres i canvi climàtic, ha assessorat administracions públiques en matèria de futures iniciatives legislatives i sobre problemàtiques procedimentals, aspectes relatius a la distribució de competències, avaluació d’impacte ambiental de projectes i avaluació ambiental de plans i programes. Actualment forma part de l’equip de Govern de la UAB i es membre de la Comissió Juridica Assessora de la Generalitat de Catalunya. Ha estat membre del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya. Mar Campins Eritja (Barcelona, 1963) és doctora en Dret per la Universitat de Barcelona i professora titular de Dret Internacional Públic (Dret Comunitari Europeu) de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. Ha centrat la seva activitat investigadora en l’anàlisi de diversos aspectes del dret comunitari europeu i del dret ambiental internacional i europeu. En aquests àmbits ha publicat diverses monografies i articles, ha dirigit seminaris i ha coordinat projectes competitius de recerca. És membre d’un GRC de la Generalitat de Catalunya, i com a investigadora forma part de l’Institut de l’Aigua (UB), del Centre d’Estudis de Dret Ambiental de Tarragona (URiV), i del Centre de Recherche en Droit Public (UdeM). Ha realitzat diverses estades com a professora convidada a la Universidad de Puerto Rico, a la Nova Southeastern University, i a la Université de Montréal. En l’àmbit de la gestió universitària, entre 2002 i 2008 ha estat vicedeganada de la Facultat de Dret, adjunta al vicerrector de política internacional, i vicerrectora de política internacional de la Universitat de Barcelona.

Juan Emilio Nieto Moreno (Ciudad Real, 1967) és doctor en Dret, professor associat de Dret Administratiu de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i investigador de l’Institut de Dret i Tecnologia (UAB). Ha estat vinculat professionalment al dret ambiental des de l’any 1997, interessat per diversos sectors i especialment el de l’avaluació ambiental de plans, programes i projectes. Va dedicar la seva tesi doctoral a l’avaluació ambiental de plans i programes. És autor de diverses publicacions i conferències, i participa com a docent en nombrosos cursos sobre diversos temes ambientals. Ha participat en projectes d’investigació europeus i nacionals, i ha assessorat professionalment la Generalitat de Catalunya i diverses administracions locals catalanes. Pertany, entre d’altres, al Grup d’Investigació sobre Gestió Integrada de Zones Costaneres.

Resum

553

Introducció

555

14.1. Règim jurídic internacional d’intervenció sobre el canvi climàtic

556

14.1.1. El Conveni Marc sobre el Canvi Climàtic i el Protocol de Kyoto. Aspectes generals

556

14.1.2. Obligacions subscrites per les Parts en el Conveni Marc sobre el Canvi Climàtic i en el Protocol de Kyoto

558

14.1.2.1. L’atribució d’obligacions i el criteri de la diferenciació

558

14.1.2.2. Les obligacions subscrites per les Parts en el CMCC

559

14.1.2.3. Les obligacions subscrites per les Parts en el Protocol de Kyoto

561

14.1.3. Els mecanismes de flexibilització del compliment de les obligacions. 563 14.1.3.1. El mecanisme d’ aplicació conjunta

564

14.1.3.2. El Mecanisme de Desenvolupament Net (MDN)

564

14.1.3.3. Els permisos negociables

565

14.1.4. La participació de la Unió Europea en el règim del canvi climàtic 14.1.4.1. L’atribució d’obligacions en matèria de limitació i de reducció d’emissions. Referència específica a la «bombolla europea»

567

567

14.1.4.2. Delimitació i abast de les competències comunitàries en matèria de canvi climàtic 569 14.1.4.3. L’adopció d’instruments comunitaris relatius al canvi climàtic 14.2. El paper de l’Estat davant el Conveni marc del canvi climàtic i el Protocol de Kyoto

571 579

14.2.1. Introducció

579

14.2.2. Els àmbits i activitats afectats pels compromisos i les competències a l’abast de l’Estat

580

14.2.3. Organització administrativa

581

550

Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno

14.2.3.1. El Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí: la Secretaria d‘Estat de Canvi Climàtic i l’Oficina Espanyola de Canvi Climàtic

581

14.2.3.2. Altres òrgans

583

14.2.4. Exercici de competències sobre el canvi climàtic (les funcions normatives i les funcions executives): els objectius de reducció assumits per l’Estat espanyol i les principals mesures per a la seva consecució 585 14.2.4.1. Apunt general de l’evolució des dels inicis fins al Pla nacional d’assignació del 2006

585

14.2.4.2. Evolució des de l’any 2006. Estat actual de la qüestió: les principals mesures a nivell estatal per al compliment dels objectius relacionats amb el canvi climàtic

586

14.2.5. Aplicació del sistema europeu de comerç d’emissions

590

14.2.5.1. El règim de la Llei 1/2005 i les seves normes de desenvolupament

591

14.2.5.2. Incorporació de la revisió del sistema comunitari de comerç de drets d’emissió

592

14.2.6. Incorporació de la Directiva sobre emmagatzematge geològic de carboni i la normativa recent sobre gasos fluorats

595

14.3. Intervenció jurídica de Catalunya davant el canvi climàtic

595

14.3.1. Els compromisos adquirits (remissió)

595

14.3.2. L’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006. Al·lusions al canvi climàtic i competències de la Generalitat de Catalunya que poden ser exercides quan s’hi vol incidir

596

14.3.2.1. Actuacions realitzades 14.4. Conclusions

599 610

14.4.1. Marc competencial de l’Estat

610

14.4.2. Organització administrativa estatal: evolució i formes adoptades

611

14.4.3. Organització administrativa estatal: intervenció de les comunitats autònomes

612

551

El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic

14.4.3.1. Intervenció de les comunitats autònomes en òrgans participats

612

14.4.3.2. Altres vies

613

14.4.3.3. Intervenció de les comunitats autònomes en l’adopció de decisions de caràcter supraestatal

613

14.4.4. Compromisos contrets i actuacions pendents

613

14.4.5. El marc competencial de Catalunya

614

14.4.6. Organització administrativa

614

14.4.7. Actuacions de natura normativa

615

14.4.8. L’actuació planificadora. Consideracions sobre el Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya

615

14.4.9. Alguns reptes pendents

616

Referències

14.4.9.1. Reptes estatals pendents i la seva afectació a Catalunya

616

14.4.9.2. El reptes per a Catalunya

617 617

El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic

553

Resum

Les polítiques de canvi climàtic han adquirit notable importància en els últims anys, tant en l’acció del govern central estatal com en la dels governs autonòmics i de les entitats locals, tot convertint-se en un eix transversal que afecta i ha d’afectar les polítiques sectorials catalanes en matèria d’energia, habitatge, indústria o transports, entre d’altres. L’Estat espanyol ha preparat des de ben aviat la seva estructura interna per a l’adopció d’actuacions en matèria de canvi climàtic mitjançant dos òrgans fonamentals: el Consell Nacional del Clima i l’Oficina Espanyola del Canvi Climàtic. La reorganització ministerial del govern espanyol, duta a terme l’any 2008, unifica en un sol departament ministerial les competències dels anteriors ministeris de Medi ambient i d’Agricultura i Pesca. Aquesta reorganització pot servir a la idea de la transversalitat de les polítiques de lluita contra el canvi climàtic, i aquestes podrien trobar així un tractament més adequat. La Comissió de Coordinació de Polítiques sobre Canvi Climàtic (CCPCC) i la mateixa Autoritat Nacional, configuren models d’organització que respondrien correctament als criteris necessaris per a la gestió de la qüestió del canvi climàtic. Cal veure, en tot cas, quin es el seu funcionament real en la pràctica, i el pes que finalment assoleixen les posicions preconitzades i defensades per part d’una o diverses comunitats autònomes. El Grup de Treball de Mitigació i Inventaris, integrat en la Comissió de Coordinació de Polítiques de Canvi Climàtic, sembla haver tingut particular èxit en el treball conjunt dut a terme en ocasió de l’elaboració de les estratègies i plans de mitigació davant el canvi climàtic que han estat desenvolupades per part de les comunitats autònomes, així com que hagin estat posades en comú les metodologies de realització dels inventaris de gasos amb efecte d’hivernacle emprades per part d’aquestes. Es disposa ja d’un instrument marc, d’una estratègia espanyola sobre canvi climàtic (l’EECCEL), eina que hauria d’emmarcar les accions que cal posar en marxa sobre aquesta matèria.

Cal apuntar que aquesta estratègia i, sobretot, els instruments que la desenvolupen, semblen haver tingut en compte la marcada transversalitat sectorial del fenomen (deixant de banda el marcat protagonisme que es concedeix en el document al sector energètic). Aquesta idea de la transversalitat, tan poc comuna en el nostre dret i tan necessària en aquest àmbit, s’aprecia sobretot a partir del pla de mesures urgents, i de les seves línies complementàries. La participació de les comunitats autònomes ha estat pràcticament inexistent, si més no des del punt de vista formal, en el moment de prendre les més importants decisions adoptades fins a l’actualitat: signatura i ratificació de compromisos internacionals, elaboració i aprovació de la normativa amb rang de llei reguladora del règim de comerç d’emissions i de l’encara vigent Pla Nacional d’Assignació de Drets d’Emissions. Caldria possibilitar la participació de les comunitats autònomes també en el moment en què es forma la voluntat estatal, és a dir, en la preparació i defensa de la seva posició davant els organismes internacionals i europeus que intervenen en el repte que suposa el canvi climàtic. En l’anàlisi del bloc de constitucionalitat, es constata que el rol de la Generalitat de Catalunya pot ser important, atès que, més enllà de les competències estatals, veritablement resta encara un important espai per a l’actuació autonòmica en matèria de canvi climàtic. Queda pendent encara la incorporació completa del paquet comunitari de directives que reformen el règim de comerç de gasos amb efecte d’hivernacle i sobre emmagatzematge geològic de carboni. L’organització administrativa catalana en matèria de canvi climàtic gira avui al voltant de dos òrgans essencials: la Comissió Interdepartamental del Canvi Climàtic, i l’Oficina Catalana de Canvi Climàtic, amb funcions complementàries d’integració de les polítiques de canvi climàtic al més alt nivell departamental, per una part, i d’impuls i gestió més quotidiana de l’Oficina, per una altra. L’estructura administrativa sembla

554

Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno

respondre a la idea de transversalitat sectorial a la qual reiteradament es fa referència com a necessària per escometre els problemes associats al canvi climàtic. El Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya 2008-2012 constitueix el docu-

ment essencial de l’acció catalana enfront del canvi climàtic: Catalunya disposa avui d’un pla amb objectius estratègics, d’un pla que està sent objecte de seguiment i avaluació, amb un contingut que es pot modificar o redreçar, si escau.

El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic

Introducció

A banda dels aspectes científics del fenomen del canvi climàtic, i també de l’anàlisi dels impactes, la vulnerabilitat, la mitigació i l’adaptació en relació amb els diversos subsectors que a la pràctica incideixen o resulten afectats per aquell, és necessari també aturar-se uns instants per tal de plantejar la qüestió de quins són els instruments de gestió emprats i, en primer lloc, de manera singular, la tipologia d’instruments de caire estrictament jurídic que han estat adoptats fins ara. Es tracta, sintèticament, de respondre clarament a la pregunta de quins són els compromisos concrets a què estem sotmesos des de Catalunya, i per tant, de determinar quines són les obligacions que resulten o poden resultar exigibles en un futur —amb independència de com pugui considerar-se individualment que cal atendre i respondre adequadament a aquesta problemàtica. Aquestes obligacions han de ser, per tant, un referent constant, ja que constitueixen el marc en el qual cal encaixar tota actuació pública sobre el canvi climàtic. Juntament amb l’exposició del contingut d’obligacions, i per tant de caire inexcusable, i de l’esment a quins són els seus terminis, s’assenyalen també, orientativament, les portes que entenem que resten obertes —i els seus límits— quan es desitja dur a terme actuacions singulars en aquesta matèria des de Catalunya. Amb aquests objectius, l’apartat que es presenta a continuació es desglossa en quatre àmbits: internacional, comunitari europeu, estatal i català. El primer se centra en l’estudi del règim jurídic internacional d’intervenció sobre el canvi climàtic. S’hi analitzen fonamentalment el Conveni Marc sobre el Canvi Climàtic (en endavant, CMCC) i el Protocol de Kyoto (en endavant PK), i s’hi apunten les obligacions concretes que se’n deriven per als que en són signataris, els diversos mecanismes de compliment previstos i també les formes de control que han estat establertes en aquests dos importants instruments internacionals. S’esmenten també els avenços que s’han dut a terme els darrers anys. S’analitzen també els tipus d’actuacions que han estat dutes a terme per l’Estat espanyol, en tant que Estat part del CMCC i també del PK. A conti-

555

nuació s’examina, de manera singular, la participació de la Comunitat Europea, per tal de conèixer, entre d’altres aspectes, com es duu a terme l’atribució d’obligacions en matèria de limitació i reducció d’emissions entre els Estats membres, quines són les competències comunitàries sobre aquesta matèria i com han estat exercides fins a l’actualitat. L’objectiu és esbrinar el paper que ha tingut la Comunitat Europea en aquests darrers anys, quines eines utilitza i prioritza, però també establir com cal actuar dins dels diversos estats per tal que les seves polítiques sobre el canvi climàtic siguin totalment coherents amb el disseny i les opcions prèviament adoptades per la Comunitat Europea. En tercer lloc, s’examina l’àmbit estatal espanyol, en tant que signatari del CMCC i del PK, i en tant que Estat membre de la UE. Cal tenir presents les competències de què disposa l’Estat i que li permeten actuar sobre aquest àmbit i els seus límits, i explicitar així mateix què s’ha fet fins a l’actualitat (tant pel que fa a aspectes organitzatius, en les relacions interadministratives; i les iniciatives de caire estrictament normatiu), per tal de poder identificar què queda per fer. El darrer apartat es destina exclusivament a Catalunya. Es pretén conèixer quines són les competències de què disposa el nostre país per actuar sobre aquesta matèria i, per tant, les que justifiquen l’adopció de polítiques i actuacions públiques pròpies i singulars amb incidència sobre el canvi climàtic des d’aquest àmbit territorial. També es recorda i s’explica què s’ha fet fins a l’actualitat i el camí que s’està seguint. Finalment, el text pren un caire més valoratiu, a l’apartat destinat a les conclusions desenvolupades i a les propostes d’actuació. Si els punts anteriors han servit per advertir i comprendre els compromisos oficialment adquirits, les competències de què es disposa en cadascun dels nivells (estatal/català) i la forma i intensitat en què han estat exercides fins a l’actualitat, l’apartat final mira cara al futur. S’hi tracten els reptes que encara cal assolir i, dins el marc ja exposat, les possibilitats que entenem que encara queden obertes, per explorar, i quin es considera que pot arribar a ser el seu potencial. Essent, doncs, un sector normatiu especial-

556

Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno

ment dinàmic, en la lectura de les pàgines següents cal tenir ben present la data de tancament d’aquest estudi, per les eventuals variacions posteriors que es puguin produir, i les seves conseqüències pel que fa al règim jurídic regulador d’aquesta matèria. 14.1. Règim jurídic internacional d’intervenció sobre el canvi climàtic 14.1.1. El Conveni Marc sobre el Canvi Climàtic i el Protocol de Kyoto. Aspectes generals

El Conveni Marc sobre el Canvi Climàtic té el seu origen en múltiples reunions d’experts que es venien celebrant des dels anys setanta i vuitanta amb l’objectiu d’uniformitzar criteris i intercanviar els resultats de les investigacions en matèria de canvi climàtic. És en aquest context que l’Assemblea General de les Nacions Unides va adoptar el 1989 la resolució 44/207 per la qual es demanava la preparació d’un conveni general sobre el canvi climàtic. Un any després, per medi de la resolució 45/212, va donar llum verda a la realització d’aquest objectiu amb la creació del Comitè Intergovernamental de Negociació (CIN), a qui atribuïa el mandat de dur a terme els treballs necessaris per a l’elaboració d’aquest instrument internacional. La redacció definitiva del Conveni Marc sobre el Canvi Climàtic (CMCC) és el resultat de les cinc reunions que entre febrer de 1991 i maig de 1992 va celebrar el CIN, que van permetre la seva signatura el 9 de maig de 1992 en el marc de la Conferència de les Nacions Unides pel Medi Ambient i el Desenvolupament. El Conveni va entrar en vigor el 21 de marc de 1994, i actualment en formen part un total de 191 estats, a més de la Comunitat Europea1. Espanya va signar el CMCC el 13 de juny de 1992, a Río de Janeiro, i va ratificar-lo el 21 de desembre de 19932. En aquest primer moment, i en la mesura en que es tractava d’un conveni marc, els estats contractants es van limitar a l’establiment d’obliga1. http://unfccc.int/resource/conv/ratlist.pdf. Andorra, la Santa Seu, Iraq i Somàlia encara no han ratificat el Conveni. 2. L’instrument de ratificació està publicat al BOE de 1.2.1994.

cions generals i a l’articulació de l’esquelet legal i institucional que hauria de permetre la realització d’accions futures. Ha estat posteriorment que s’ha procedit a l’adopció de compromisos substantius específics relatius a les mesures de control i reducció de les emissions dels gasos amb efecte d’hivernacle i a l’elaboració de mecanismes de compliment i aplicació més detallats. Aquesta segona fase s’inicià el 1995 amb la celebració de la Primera Conferència de les Parts (COP) a Berlín3, el principal resultat de la qual va ser l’acord sobre la necessitat d’adoptar mesures específiques de reducció de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle a partir de l’any 2000. Amb aquest objectiu es va instituir el Grup Especial pel Mandat de Berlín (AGBM)4, encarregat de preparar un instrument jurídic en què es desenvolupessin de manera detallada els compromisos de les parts en el CMCC. La negociació i la preparació d’aquest instrument va constituir l’objectiu prioritari de la Segona Conferència de les Parts el 19965. Finalment, la Tercera Conferència de les Parts es va reunir a Kyoto el desembre de 19976, moment en que es va procedir a la signatura de l’anomenat Protocol de Kyoto (PK) pels Estats part al CMCC. El Protocol va entrar en vigor el 16 de febrer de 2005, després de la ratificació de la Federació Russa el 18 de novembre de 2004. Compta actualment amb la ratificació de 183 Estats, a més de la Comunitat Europea7. Espanya és Part al Protocol de Kyoto mitjançant la seva ratificació el 31 de maig de 20028. D’altra banda, el CMCC es va adoptar amb un caràcter indefinit i per aquesta raó establia uns objectius col·lectius a llarg termini. En canvi, el PK establia un sistema pensat per a l’assoliment d’uns resultats específics a més curt termini, amb uns compromisos de reducció individualitzats pels estats part de l’Annex I, que tenen una 3. Doc. FCCC/CP/1995/7/Add.1 4. Decisió 1/CP.1, Doc. FCCC/CP/1995/7/Add.1 5. Doc. FCCC/CP/1996/15/Add.1 6. Doc. FCCC/CP/1997/7/Add.1 7. http://unfccc.int/resource/kpstats.pdf. Kazakhstan i els Estats Units d’Amèrica, ambdós països Parts al Conveni Marc, no han ratificat encara el Protocol. 8. L’instrument de ratificació està publicat al BOE de 8.2.2005.

El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic

durada determinada, l’any 2012 en què finalitza el primer període de compromís. En aquest moment, el PK haurà de ser esmenat o substituït per un nou acord internacional que estableixi nous objectius de reducció d’emissions específics per als Estats part per al segon i els subsegüents períodes de compromís (a partir del 2012, a partir del 2017 i així ad infinitum). Aquest és en definitiva el compromís que contempla l’apartat 9 de l’art. 3 del PK, d’acord amb el qual Los compromisos de las Partes incluidas en el anexo I para los períodos siguientes se establecerán en enmiendas al anexo B del presente Protocolo que se adoptarán de conformidad con lo dispuesto en el párrafo 7 del artículo 21. La Conferencia de las Partes en calidad de reunión de las Partes en el presente Protocolo comenzará a considerar esos compromisos al menos siete años antes del término del primer período de compromiso.

La finalitat última d’aquesta sèrie d’acords és, en definitiva, estabilitzar les emissions dels gasos amb efecte d’hivernacle de manera que s’evitin interferències perilloses en el sistema climàtic, tal i com estableix el CMCC. Es tracta ara d’assolir un acord que, a més de determinar els compromisos absoluts de reducció de les emissions per als països desenvolupats, fixi els nous objectius i les mesures concretes per reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i estableixi les bases d’un desenvolupament sostenible reforçant la capacitat d’adaptació dels països al canvi climàtic. Per aquesta raó, els esforços de les Parts al PK estan centrats actualment en negociar un nou acord i a preparar l’estratègia per al segon període de compromís de reducció d’emissions previst conforme al PK, que s’inicia en l’any 2012. Aquesta negociació, que es va abordar ja en la Conferència de les Parts que va tenir lloc a Bali el desembre de 2007 i que va propiciar l’adopció d’un full de ruta pel canvi climàtic, ha continuat a la a Conferència de Pozdam el 2008 i a la Conferència de Copenhaguen el desembre de 2009, i hauria de concloure a la Conferència de Mèxic el proper mes de desembre de 2010. L’estructura del CMCC no és gaire complexa. La primera part recull les disposicions introductòries, el seu objectiu principal, que es concreta

557

en «l’estabilització de les concentracions de gasos amb efecte d’hivernacle a l’atmosfera a un nivell que impedeixi interferències antropogèniques perilloses en el sistema climàtic» i els principis que guien l’actuació dels estats en l’assoliment d’aquest objectiu. La segona part explicita els compromisos dels Estats Part pel que fa a la prevenció i a la reducció dels gasos amb efecte d’hivernacle, a la cooperació científica, tècnica i tecnològica, a la informació pública, i a la transferència de recursos. Per a la delimitació d’aquests compromisos, el CMCC fa una distinció entre els països desenvolupats o amb economies en transició (països llistats a l’annex I) i els països en vies de desenvolupament (països que no apareixen llistats a l’annex I), sobre la base del principi de les responsabilitats comunes però diferenciades que explícitament es reconeix en el text. La tercera part del CMCC estableix el marc institucional per a l’execució de les seves disposicions, i defineix cinc òrgans diferents: La Conferència de les Parts (en endavant, COP), òrgan que s’encarrega de la promoció i la supervisió de l’aplicació del Conveni a través de les seves decisions; la Secretaria, amb una funció auxiliar; l’Òrgan Subsidiari d’Assessorament Científic i Tecnològic (OSACT), amb la funció d’assessorar la COP i els altres òrgans en matèries científiques i tecnològiques; l’Òrgan Subsidiari d’Execució (OSE), que dóna suport a la Conferència de les Parts en la tasca de supervisar el compliment del Conveni; i el Mecanisme de Finançament, encarregat de distribuir els recursos financers. A la part quarta es mencionen els diferents mecanismes de control previstos al CMCC per garantir-ne l’aplicació, que essencialment consisteixen en la transmissió de les comunicacions nacionals dels estats i la seva revisió pels òrgans del Conveni, la institució d’un nou Mecanisme Consultiu Multilateral, i l’arranjament pacífic de les controvèrsies. En darrer lloc, les clàusules finals del CMCC tracten aspectes com l’elaboració d’annexos i protocols, el procediment d’esmena, la ratificació i l’entrada en vigor. L’estructura del Protocol de Kyoto de 1997 segueix bàsicament la mateixa línia del CMCC. Primer introdueix les nocions que es fan servir en el text. Tot seguit, entra en el que constitueix

558

Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno

el nucli dur del Protocol, la determinació de les obligacions que regeixen per a totes les Parts al Protocol i els compromisos que afecten les Parts de l’annex I i l’annex II del CMCC. El PK reafirma el principi de les responsabilitats comunes però diferenciades i això es tradueix a nivell internacional en la imposició d’una obligació de reducció de les emissions de gasos amb efecte d’hiver-nacle per part dels països desenvolupats o amb economies en transició (llistats a l’annex I del CMCC) i en l’absència d’aquest tipus de compromisos per als països en desenvolupament. El PK també introdueix determinats mecanismes per facilitar el compliment d’aquesta obligació: l’aplicació conjunta (AC), la comercialització de drets d’emissió i l’establiment del denominat ‘Mecanisme pel Desenvolupament Net’ (MDN). Des del punt de vista institucional, el PK manté essencialment el sistema orgànic establert en el CMCC, amb algun matís. Així, la Conferència de les Parts del CMCC serveix també com a Reunió de les Parts (MOP) del PK, cosa que implica una distinció jurídica, si bé no funcional, entre els dos òrgans. També s’estableix l’àmbit d’actuació de la Secretaria i dels òrgans subsidiaris del CMCC en el context del Protocol. D’altra banda, pel que fa als mecanismes de control de l’aplicació de les disposicions del PK, s’institueix un sistema de comunicacions nacionals. Juntament amb els procediments d’arranjament pacífic de les controvèrsies i la possibilitat d’aplicar en el marc del PK el Mecanisme Consultiu Multilateral, s’ha introduït un nou Procediment de Conformitat segons el qual es diferencien les dues vies de la «facilitació» i la de «compliment» (enforcement). Per últim, les disposicions finals fan esment de diversos aspectes, com són entre d’altres, l’esmena i la revisió del PK, la seva ratificació i l’entrada en vigor. És important assenyalar aquí que per a l’entrada en vigor del PK, s’establia un doble criteri que en feia un sistema de ratificació qualificada: d’una banda, s’exigia la ratificació de 55 Estats Part en el CMCC; de l’altra, es requeria la ratificació de un nombre d’Estats Part de l’annex I que comptabilitzessin conjuntament el 55% com a mínim de les emissions de CO2 de l’any base de 1990. Si bé el primer d’aquests

criteris es complia amb escreix ben aviat, la segona exigència va ser més difícil d’assolir. Amb la ratificació de Japó, el juny de 2002, i de Canadà i Polònia el desembre de 2002, les ratificacions dels països desenvolupats representaven un 44,3% de les emissions de CO2 l’any base de 1990. La ratificació de la Federació Russa el 18 de novembre de 2004, amb un 17,4% de les emissions, era essencial per assolir el límit del 55%, atesa la negativa, en aquell moment, dels Estats Units i d’Austràlia a ratificar el Protocol. D’altra banda, pel que fa a l’esmena del Protocol, que té ara mateix especial interès atesa la funció que ha d’acomplir la propera Conferència de les Parts, s’ha de recordar que els art. 20 i 21 del PK requereixen una majoria de ¾ Parts presents i votants per a l’esmena dels annexos A i B i una majoria de ratificacions de ¾ dels Estats Part al PK per a la seva entrada en vigor (és a dir, segons el nombre actual de Parts, seran necessàries 138 ratificacions per tal que el nou acord esmenat pugui entrar en vigor). 14.1.2. Obligacions subscrites per les Parts en el Conveni Marc sobre el Canvi Climàtic i en el Protocol de Kyoto 14.1.2.1. L’atribució d’obligacions i el criteri de la diferenciació

En l’àmbit de la protecció del medi ambient sovint és difícil determinar l’existència d’una relació sintagmàtica entre els drets i les obligacions que els tractats internacionals estableixen per als Estats Part. Ans al contrari, amb freqüència es pot constatar l’absència d’una reciprocitat clara entre ells. Això es deu en part a la naturalesa d’aquestes obligacions, caracteritzades com erga omnes partes contractantes pel dret internacional, a través de les quals es persegueix la protecció d’un interès comú de les Parts (per exemple, mitjançant l’estabilització de les concentracions de gasos amb efecte d’hivernacle a l’atmosfera). En aquest sentit, en la mesura en què el canvi climàtic constitueix un fenomen que afecta un interès de tots els estats, Parts o no en el CMCC, les obligacions que estableix el text internacional s’han de considerar com a obligacions dirigides a la satisfacció dels interessos comuns de la comunitat internacional en conjunt.

El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic

Un altre element que caracteritza els drets i les obligacions al CMCC és el seu caràcter asimètric. L’article 3.1 del CMCC reconeix expressament l’existència d’una responsabilitat comuna però diferenciada dels Estats Part, traducció del principi de desigualtat compensadora pel qual es reconeix un tractament preferencial als països en vies de desenvolupament. En el context del CMCC això es reflecteix en l’establiment de diverses categories d’estats a l’hora de fixar les seves obligacions internacionals, i en la introducció d’una diferenciació bàsica entre els països desenvolupats i els països amb economies en transició, llistats a l’annex I del conveni, i els països en desenvolupament. D’aquesta manera, el CMCC enuncia una sèrie d’obligacions generals el compliment de les quals està a càrrec de totes les Parts, i la limitació als països llistats a l’annex I del compliment dels compromisos relatius a la reducció i la limitació de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle respecte els nivells de 1990, les fonts i els receptors. El PK reprodueix aquest criteri de la diferenciació, no només entre països desenvolupats i en desenvolupament, sinó també entre els mateixos països de l’annex I. Un exemple concret el constitueix la fixació de les quotes de reducció d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle en funció dels percentatges establerts en l’annex B del Protocol, fet que comporta reconèixer diferències en els recursos i les capacitats entre els països desenvolupats. 14.1.2.2. Les obligacions subscrites per les Parts en el CMCC

A partir de la diferenciació entre els grups d’Estats Part, les diverses obligacions que imposa el CMCC son les següents: a) Tots els Estats Part i la Unió Europea assumeixen les següents obligacions generals i) Elaborar, formular, publicar, aplicar i actualitzar periòdicament inventaris nacionals de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i programes nacionals i regionals per reduir-ne els efectes (art. 4.1.a, b, j i art. 12.1 i 12.5). A Espanya es va aprovar, el 2007, la Llei 34/2007 de qualitat de l’aire i protecció de l’atmosfera, que estableix l’obligació d’elaborar i actualitzar periòdicament un sistema d’inventari.

559

D’altra banda, l’Ordre MAM/1444/2006 designa la Dirección General de Calidad y Evaluación Ambiental com a Autoritat Nacional del Sistema d’Inventari Nacional d’Emissions Contaminants a la Atmosfera. Pel que fa als inventaris nacionals de gasos amb efecte d’hivernacle, a la darrera Comunicació Nacional anual presentada per Espanya el 14 d’abril de 2009, s’especifica la utilització de les Guies de IPCC, l’inventari base EMEP-CORINAIR, a més d’altres fonts secundàries i les metodologies nacionals i es pren com a període base de referència l’any 1990 pel que fa al C02, CH4, N20; i l’any 1995 per als gasos fluorats. L’interval d’anys considerats comprèn de 1990 a 20079. ii) Promoure i donar suport al desenvolupament i la difusió de tecnologies per controlar, reduir i prevenir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, incentivar la gestió sostenible (art.4.1.d), i fomentar la investigació i el desenvolupament tecnològic, l’intercanvi d’informació i l’educació en matèria de canvi climàtic (art. 4.1.c, g, h, i). Pel que fa a Espanya, i en l’aspecte relatiu al desenvolupament tecnològic (incloent-hi la seva promoció i difusió), sembla que aquest no rep tampoc un tractament singularitzat a la Quarta Comunicació Nacional espanyola, tramesa el 23 de març de 2006, i possiblement es considera que la transferència de tecnologia forma part dels 9. D’acord amb la Comunicació Nacional, les emissions totals de l’Estat se situen el 2007 en un 52’6% per damunt de l’any base i les absorcions netes de CO2 en un 30’5% també per damunt de l’any base. Com a les comunicacions anteriors, es realitza l’examen per tipus de gas, essent destacable la gran diferència en pes absolut de les emissions de C02 (80%) en relació amb el conjunt dels altres gasos. També s’analitza l’evolució temporal de les emissions i s’examinen els diversos sectors d’activitat (amb un pes dominant pel que fa al grup de l’energia). En relació amb l’evolució temporal per sectors, també és remarcable com el grup de l’Energia i de Residus presenta el 2007 taxes de creixement de les emissions molt elevades, del 62’6% i del 83% respectivament, respecte l’any de base de 1990. L’inventari mostra evolucions més moderades al sector Processos industrials i Agricultura, amb taxes de creixement del 32’4% i del 15’1% respectivament. Vegeu l’Inventario de Emisiones de Gases de Efecto Invernadero de España. Años 19902007, Comunicación a la Secretaría del Convenio Marco sobre Cambio Climático, marzo 2009, p.7-14 i 74-75, <http://unfccc.int/national_reports/annex_ i_ghg_inventories/national_inventories_submissions/items/4771.php>

560

Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno

recursos i contribucions financeres realitzades al Fons pel Medi Ambient Mundial i altres institucions10. En relació amb la investigació, la Comunicació d’Espanya ressalta la tasca duta a terme des de l’Institut Nacional de Meteorologia11, la priorització del Pla Nacional d’Investigació Científica, Desenvolupament i Innovació Tecnològica (2004-2007), i la participació en el VI Programa Marc de I+D de la Unió Europea, així com els projectes participats des d’Espanya i que són objecte de finançament per part de la Unió Europea12. Pel que fa a l’observació sistemàtica del clima, a més de la participació en programes d’observació mitjançant sensors a satèl·lits, se subratllen les actuacions dutes a terme des de l’Institut Nacional de Meteorologia, Institut Espanyol d’Oceanografia, l’ens públic Ports de l’Estat, i la col·laboració oferta des de les Institucions acadèmiques i mediambientals13. Finalment, en relació amb la informació i l’educació, la Comunicació Nacional fa esment a les mesures adoptades, sota l’apartat relatiu a l’educació, la formació i la sensibilització del públic14. S’hi fa referència a les campanyes ja iniciades i, fonamentalment, a les previsions de tractament de temes ambientals als diversos nivells educatius. També es fa al·lusió a l’oferta formativa universitària en mestratges i postgraus i a programes oficials de capacitació per a la formació de professionals. iii) Cooperar en els preparatius per l’adaptació als impactes del canvi climàtic (art. 4.1.e i f) en el context de les polítiques socials, econòmiques, ambientals, etc. d’àmbit nacional. S’ha d’assenyalar aquí que Espanya, per la seva situació i característiques geogràfiques i socioeconòmiques, és un país especialment vulnerable al canvi climàtic. 10. Cuarta Comunicación Nacional de España, p.10-11, <http://unfccc.int/resource/docs/ natc/spanc4.pdf> 11. Actualment Agencia Española de Meteorología. 12. Tot i que no es mencionen per la data de la Comunicació, cal considerar també aquí el Programa Coordinat AGECCAA en matèria de I+D+i sobre impactes i adaptación al canvi climàtic, el Plan Nacional de Investigación Científica, Desarrollo e Innovación Tecnológica (2008-2011), i les accions del Instituto de Investigación de Cambio Climático (I2C2). 13. Cuarta Comunicación Nacional de España, p. 11- 12. 14. Cuarta Comunicación Nacional de España, p. 12.

En aquest sentit, la Comisión de Coordinación de Políticas de Cambio Climático i el Consejo Nacional del Clima a Espanya van adoptar, el juliol de 2006, el Pla Nacional d’Adaptació com a marc general de referència per a les activitats d’avaluació d’impactes, vulnerabilitat i adaptació al canvi climàtic. En termes generals, però, la resposta d’Espanya es troba resumida a la mateixa Comunicació Nacional sota el punt «Evaluación de la vulnerabilidad, efectos del cambio climático y medidas de adaptación»15, fent-se referència exclusiva als recursos hídrics, litoral i boscos i agricultura, i llistant mesures que es considera que possibilitarien una adaptació als impactes negatius que es pateixen. b) Els països de l’annex I (països desenvolupats i països amb economies en transició) i la Unió Europea es comprometen al compliment de determinats compromisos i) Adoptar polítiques i mesures nacionals per mitigar el canvi climàtic, limitant les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i preservant els receptors i els dipòsits naturals, per tal d’assolir, individualment o conjuntament l’any 2000 el retorn als nivells de 1990 (art. 4.2.a i b). Tot i la seva ambigüitat expressament volguda, amb aquesta disposició el CMCC dóna el primer pas per a l’establiment futur d’objectius quantificats de limitació i reducció de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, que es concreten (per al període 2008-2012) al PK. Es tracta de presentar de forma periòdica, per tant, quines són les polítiques i mesures estatals que han estat adoptades i les que preveu adoptar l’Estat. Aquestes accions es recullen de manera sumària a les Comunicacions nacionals que periòdicament presenten els Estats Part. Així, a la Quarta Comunicació presentada per Espanya es tracten, sector per sector, les «polítiques i mesures» de forma individualitzada16 pel que fa a l’energia, els transports, els sectors comercial, institucional i residencial, la indústria, els residus, l’agricultura i la política forestal. S’analitza també «l’escenari tendencial», que resulta de l’aplicació d’aquestes mesures, i l’«escenari d’estalvi 15. Cuarta Comunicación Nacional de España, p. 141 i ss. 16. Cuarta Comunicación Nacional de España, p. 59 i ss.

El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic

base» que correspondria si aquestes mesures s’apliquessin conjuntament «amb mesures addicionals», es a dir, més intenses o decidides. ii) Informar a la Conferència de les Parts, mitjançant les Comunicacions Nacionals, i d’acord amb tota una sèrie d’exigències pel que fa al seu contingut i el temps de presentació (art. 4.2.b i c, art. 4.6, i art. 12.5). En aquest aspecte, cal dir que Espanya ha tramès fins a la data les quatre Comunicacions Nacionals requerides pel CMCC. c) Els països desenvolupats i la Unió Europea (annex II) queden sotmesos a obligacions específiques i) Proporcionar recursos financers addicionals als països en desenvolupament. Aquesta transferència de recursos té bàsicament dos objectius: facilitar als països en desenvolupament el compliment dels compromisos generals assumits en virtut del CMCC (art. 4.3 i 12.3), i ajudar els països en desenvolupament que són particularment vulnerables als efectes del canvi climàtic a fer front a les conseqüències de l’escalfament global del planeta mitjançant les mesures d’adaptació (art. 4.4 i 12.3). De fet, ja existeixen diversos fons per a l’adaptació en el marc del CMCC i del PK: el Fons per a Països Menys Desenvolupats i el Fons Especial per al Canvi Climàtic per a països en desenvolupament, finançats mitjançant contribucions voluntàries; als quals s’afegeix ara el Fons per a l’Adaptació que es nodreix del 2% dels crèdits generats pel Mecanisme de Desenvolupat Net i dels donants particulars. En aquesta línia també s’han produït dues fites importants: d’una banda, l’aprovació per la Conferència de Buenos Aires el 2004 del Programa de Treball sobre l’adaptació i les mesures de resposta17; i de l’altra, l’aprovació, a la Conferència de Montreal el 2005, del Programa de treball quinquennal sobre els aspectes científics, tècnics i socioeconòmics dels efectes, la vulnerabilitat i l’adaptació al canvi climàtic18. ii) Promoure, facilitar i finançar la transferència i l’accés a la tecnologia i als coneixements en aquest àmbit (art. 4.5 i 12.3). En aquests aspec17. Decisió 1/CP.10, 18. Decisió 2/CP.11

561

tes, i pel que fa a Espanya, ens remetem al que ja ha estat esmentat en paràgrafs anteriors. 14.1.2.3. Les obligacions subscrites per les Parts en el Protocol de Kyoto

El desplegament i la concreció de les obligacions establertes pel CMCC es produeixen en virtut del PK de 1997, que des del nivell dels grans objectius i principis descendeix al nivell d’una reglamentació més detallada per adequar els compromisos subscrits per les Parts a la consecució de l’objectiu últim del CMCC. Així, el Protocol de Kyoto estableix les següents obligacions per al primer període de compromís, que s’inicia el gener de 2008 fins el 2012: a) Tots els Estats part i la Unió Europea assumeixen les obligacions generals següents: i) Formular, publicar, aplicar i actualitzar programes nacionals i on s’escaigui, regionals, per facilitar i millorar la preparació i la qualitat dels inventaris nacionals d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (art. 10.a), i programes nacionals i, on s’escaigui, regionals, per reduir-ne els seus efectes (art. 10.b). Estem davant programes que han de respectar un contingut mínim, prefixat al mateix PK19 i a les successives decisions de la Conferència de les Parts del CMCC i del PK. Com ja s’ha dit, a Espanya la Llei 34/2007 de 15 de novembre, de Qualitat de l’Aire i Protecció de l’Atmosfera regula el sistema espanyol de informació, vigilància i prevenció de la contaminació atmosfèrica (art. 27). D’altra banda, a aquesta exigència respon també l’adopció per Espanya de l’Estratègia Espanyola de Canvi Climàtic i Energia Neta, Horitzó 2007-2012-2020 (EECCEL) el 2 novembre de 200720, a la qual acompanya el Pla de Mesures Urgents (PMU) aprovat pel Consell de Ministres el 20 de juliol de 200721; i l’adopció de l’Estratègia per a l’Estalvi i Eficiència Energètica a Espanya 200819. De tal manera que caldrà atendre en aquests documents tant als sectors de l’energia, transport i indústria, com agricultura, silvicultura i gestió dels residus (art. 10.b) PK). 20. http://www.mma.es/secciones/cambio_climatico/docu mentacion_cc/estrategia_cc/pdf/est_cc_ energ_ limp.pdf. 21. http://www.mma.es/secciones/cambio_climatico/docu mentacion_cc/estrategia_cc/pdf/plan_med_urg.pdf.

562

Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno

201222. Pel que fa a les comunitats autònomes, el mes de març de 2009, 11 d’elles disposaven d’un Pla d’acció per al canvi climàtic ja operatiu (Andalusia, Astúries, Balears, Cantàbria, Catalunya, Galícia, La Rioja, Madrid, Múrcia, País Basc i València), mentre que a 6 d’elles es trobava en preparació (Aragó, Canàries, Castella-La Manxa, Castella-Lleó, Extremadura i Navarra). ii) Cooperar en la promoció de modalitats específiques per al desenvolupament, la difusió i el finançament de la transferència de tecnologia, en particular en benefici de països en desenvolupament23; i proporcionar el desenvolupament de la investigació científica i tecnològica, l’educació i la formació en matèria de canvi climàtic (art. 10.c, d, e). Per tant, cal que Espanya cooperi propiciant el desenvolupament de la investigació científica i tecnològica, procediments d’observació sistemàtica i creació d’arxius de dades, així com en l’elaboració i execució de programes d’educació i la formació en matèria de canvi climàtic, facilitant a nivell intern el coneixement públic sobre la informació disponible i l’accés del públic a aquesta. b) Els països de l’annex I (països desenvolupats i països amb economies en transició) i la Unió Europea es comprometen al compliment de determinats compromisos: i) Assolir, individualment o conjuntament, els objectius quantificats de limitació i reducció de les emissions (OCLRE) de determinats gasos amb efecte d’hivernacle, en el primer període de compromís (2008-2012) d’acord amb el que estableix el PK (art. 3.1 a 3 i 7 a 13). Amb aquesta terminologia, el PK es refereix a un objectiu de caràcter polític: especifica la fita que s’ha d’assolir en matèria de reducció i limitació d’emissions i deixa a la discreció de les Parts la determinació dels mitjans per fer-ho. Aquests objectius quantificats s’han establert per a un conjunt de sis dels gasos amb efecte d’hivernacle no considerats en el Protocol de

22. http://www.mma.es/secciones/cambio_climatico/docu mentacion_cc/normativa_cc/pdf/plan_accion_ 2008_2012.pdf. 23. En particular, els països llistats a l’article 4.8 del CMCC: insulars petits, amb zones d’alta contaminació atmosfèrica urbana, amb ecosistemes fràgils, etc.

Montreal de 1987 (d’acord amb l’annex A del PK: CO2, N2O, CH4, HFC, PFC i SF6) i per un primer període de compromís (2008-2012). Es fixa aleshores una reducció global del 5% com a mínim respecte els nivells de 1990 (per les emissions de CO2, N2O i CH4) i de 1995 (per les emissions de HFC, PFC i SF6). Aquesta reducció s’aplica de forma diferenciada en els països desenvolupats de l’annex I, en funció dels percentatges establerts a l’annex B del PK. Així, per exemple, a la Unió Europea se li assigna una reducció d’un 8%, als Estats Units un 7%, al Japó un 6%, mentre que, per exemple, Austràlia i Islàndia poden augmentar les reduccions en un 8% i un 10% respectivament. Per determinar les quotes individuals, s’ha tingut en compte el nivell de les emissions (històriques i actuals), les circumstàncies nacionals (geografia, demografia, PIB, capacitat de producció d’energia, etc.) i els costos de reducció (ajustament entre les obligacions que assumeix l’Estat i la seva capacitat per complir-les amb el menor cost possible). ii) Per tal d’assolir el compromís quantificat de reducció i limitació d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, s’imposa a les Parts de l’annex I del CMCC l’adopció i l’aplicació de polítiques i mesures nacionals per implementar els objectius quantificats de reducció i limitació d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, d’acord amb les circumstàncies nacionals (art. 2.1.a), minimitzant els possibles efectes adversos que aquestes polítiques i mesures poguessin tenir en altres Estats (art. 2.3), i cooperant amb les altres Parts per garantir la seva efectivitat (art. 2.1.b)24. S’ha de mencionar aquí que de manera complementària a l’adopció d’aquestes polítiques i mesures internes, l’Estat pot decidir utilitzar els mecanismes flexibles que més 24. Com ja s’ha dit en el cas d’Espanya, vegeu l’Estratègia Espanyola de Canvi Climàtic i Energia Neta, Horitzó 2007-20122020 (EECCEL) el 2 novembre de 2007, http://www.mma.es/ secciones/cambio_climatico/documentacion_cc/estrate gia_cc/pdf/est_cc_energ_limp.pdf, a la que acompanya el Pla de Mesures Urgents (PMU) aprovat pel Consell de Ministres el 20 de juliol de 2007 http://www.mma.es/secciones/cam bio_climatico/documentacion_cc/estrategia_cc/pdf/plan_me d_urg.pdf; i l’adopció de l’Estratègia pel l’Estalvi i Eficiència Energètica a Espanya 2008-2012, http://www.mma.es/seccio nes/cambio_climatico/documentacion_cc/normativa_cc/pdf/ plan_accion_2008_2012.pdf.

El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic

endavant es comenten: Mecanisme de Desenvolupament Net (art. 12), Aplicació Conjunta (art. 6) i Comerç Internacional d’Emissions (art.17). iii) Els articles 5, 7 i 8 del PK estableixen, a més, tota una sèrie d’obligacions relacionades amb la revisió i notificació de la informació que les Parts de l’annex I han d’adreçar a la Secretaria del CMCC i del PK, així com als sistemes i les metodologies per a la preparació dels inventaris d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. D’una banda, abans del 2007, és a dir com a màxim un any abans que comencés el primer període de compromís (2008-2012), els Estat Part havien d’establir un sistema nacional per a l’estimació de les emissions antropogèniques per a les fonts i l’absorció pels embornals de tots els gasos amb efecte d’hivernacle (art. 5.1 PK). De l’altra, l’art. 7 del PK disposa que les Parts de l’annex I presentin els inventaris anuals i les comunicacions nacionals periòdiques, inclosa la informació suplementària per confirmar el compliment de les obligacions establertes pel PK. D’acord amb la Decisió 13/CMP.1 de la Conferència de Mont-real, les Parts havien d’enviar aquest informe inicial a la Secretaria del CMCC i del PK abans de l’1 de gener de 2007. Finalment, l’art. 8 del PK estableix la revisió dels inventaris anuals i les comunicacions nacionals periòdiques per grups d’experts. Espanya va remetre el seu informe inicial el 19 de desembre de 2006, i aquest va ser revisat pel grup d’experts25, com estableix l’art. 8 del PK, a l’abril de 2007. Amb la incorporació de les recomanacions elaborades per l’equip de revisors, Espanya va elaborar i va presentar l’informe revisat el juny de 200726. c) Els països desenvolupats i la Unió Europea (annex II) queden sotmesos a l’obligació específica de proporcionar recursos financers addicionals (bé a través del Mecanisme Financer, bé a través de mecanismes bilaterals, regionals o multilaterals) als països en desenvolupament perquè puguin fer front al cost econòmic derivat de les 25. Doc. FCCC/IRR/2007/ESP. 26. http://unfccc.int/files/national_reports/initial_reports_ under_the_kyoto_protocol/application/pdf/ informe_canti dad_asignada.pdf.

563

accions que han de dur a terme d’acord amb l’article 4.1 del CMCC (art.11, i en particular en la preparació d’inventaris nacionals (art. 11.a) i a la transferència de tecnologia (art. 11.b). 14.1.3. Els mecanismes de flexibilització del compliment de les obligacions

Per facilitar l’assoliment d’aquests objectius, el PK proposa, com a contrapartida als països desenvolupats, tres instruments que flexibilitzen la naturalesa de les fites establertes: dos mecanismes considerats «de projecte», com són l’aplicació conjunta (AC) (art. 6) i el Mecanisme de Desenvolupament Net (MDN) (art. 12), i l’articulació d’un sistema de permisos negociables (art. 17). D’acord amb el que es disposa en el PK, s’encomana a la Reunió de les Parts la definició de les modalitats, condicions, agents i formes de verificació d’aquests mecanismes. Fins que el PK no va entrar en vigor, aquesta tasca la va realitzar la Conferència de les Parts del CMCC, que en el Quart període de sessions va adoptar l’anomenat Pla d’Acció de Buenos Aires (1998) amb els temes i el calendari de la negociació que havia de facilitar l’acord a la Sisena Conferència de les Parts a La Haia l’any 200027. Tot i això, en aquell moment no es va poder assolir l’acord28, i el consens de les Parts no es va formalitzar materialment fins a la Setena Conferència a Marràqueix el 200129. Tot i que cada un d’aquests mecanismes té les seves característiques específiques, comparteixen certs trets comuns: el seu doble fonament, econòmic i ambiental, que explica també la seva naturalesa geogràfica; la seva suplementarietat (addicionalitat) respecte al compliment dels objectius nacionals de limitació i reducció d’emissions; la fungibilitat i el caràcter intercanviable dels títols que es deriven d’aquests mecanismes; l’establiment de certs requisits d’elegibilitat pels països de l’annex I pel que fa a la seva participació en aquests mecanismes, i la participació del sector privat30.

27. Decisió 1/CP.4, Doc. FCCC/CP/1998/16/Add.1 28. Decisió 1/CP.6, Doc. FCCC/CP/2000/5/Add.2 29. «Programa de treball sobre els Mecanismes», Doc. FCCC/CP/2001/5/Add.2. Vid. Decisions 15/CP.7, 16/CP.7, 17/CP.7, 18/CP.7 I 19/CP.7, Doc. FCCC/CP/2001/13/Add..2 30. Vegeu Saura Estapà, 2003, p. 36 i següents.

564

Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno

14.1.3.1. El mecanisme d’ aplicació conjunta

L’Aplicació Conjunta implica la possibilitat que un Estat de l’annex I inverteixi en un determinat projecte que s’executa en el territori d’un altre Estat, també de l’annex I, que té com a resultat la reducció de gasos amb efecte d’hivernacle. Aquesta activitat pot comportar l’acreditació, per una entitat independent, d’unitats de reducció d’emissions (URE/ERU-Emmission Reduction Units) que es comptabilitzen en el còmput de l’Estat inversor (tot i haver-se obtingut fora del seu territori). La reducció d’emissions es calcula i es verifica, abans de la implementació del projecte, a partir d’una línia base (baseline) de les emissions futures que es produirien en el supòsit que aquest no es dugués a terme. D’acord amb l’art. 6 del PK, doncs, s’autoritza a les Parts de l’annex I a adquirir o a transferir entre elles aquestes URE de gasos amb efecte d’hivernacle. D’aquesta manera, les Parts de l’annex I i el sector privat que participa en el sistema poden invertir en projectes de reducció d’emissions en el territori d’altres Parts incloses a l’annex I i aplicar les URE que obtenen amb aquesta actuació a la consecució dels objectius nacionals que s’han compromès a assolir. El mateix art. 6 estableix determinats criteris per dur a terme els projectes d’aplicació conjunta: el consentiment de les Parts implicades, la materialització d’una reducció d’emissions o d’una millora de receptors addicional a la que s’hagués produït si no existís el projecte, l’exigència que l’Estat que executa el projecte disposi en l’àmbit nacional d’un sistema per a l’avaluació i mesura de les emissions antropogèniques per fonts i receptors, que l’Estat estigui al dia respecte a l’obligació de presentació d’informes, i el caràcter suplementari que respecte l’adopció de mesures nacionals tenen els projectes d’execució conjunta. Cal assenyalar, finalment, que des de la Primera Conferència de 1995 ja es va promoure la conclusió d’acords entre les Parts per iniciar amb caràcter experimental aquest tipus d’activitats (fase pilot en la qual inicialment no s’hi considerava l’obtenció d’unitats de reducció) sobre la base dels criteris esmentats. No obstant això, les qüestions relatives als fons addicionals necessaris per dur a terme aquests projectes, la metodologia per determinar el benefici ambiental addicio-

nal que comporta la seva realització, o els mecanismes de seguiment, control i verificació dels resultats de l’aplicació conjunta no van començar a perfilar-se fins el 2001, quan la Setena Conferència es va pronunciar sobre l’establiment d’una estructura orgànica de supervisió dels projectes, la utilització d’entitats operacionals acreditades per verificar la reducció, l’admissió de projectes per a la certificació de les unitats de reducció, i la cobertura de les despeses administratives que origina el funcionament del mecanisme31. L’establiment del Comitè de Supervisió previst a l’art. 6 del PK, establert en la primera Conferència de les Parts en qualitat de Reunió de les Parts (COP/MOP1) el desembre de 2005, ha permès que el mecanisme estigui plenament operatiu des del 2006. Essencialment, hi ha dues possibles vies per dur a terme l’execució d’un projecte d’AC, depenent de la situació en la qual es trobi el país receptor de la inversió respecte al compliment de les obligacions metodològiques i d’informació exigides pel PK. D’una banda, la denominada via simplificada per a aquells països de l’annex I que compleixen tots els requisits de elegibilitat recollits en els Acords de Marràqueix i que implica la verificació pel país receptor del projecte de les reduccions d’emissions o absorcions de carboni i la consegüent expedició de la quantitat corresponent d’URE. D’altra banda, en aquells casos en què el país receptor del projecte no compleix la totalitat dels requisits, l’addicionalitat del projecte es comprovarà mitjançant el procediment de verificació que realitzi el Comitè de Supervisió de l’art. 6 del PK amb el suport de les entitats acreditades independents32. 14.1.3.2. El Mecanisme de Desenvolupament Net (MDN)

En segon lloc, l’art. 12 del PK introdueix el Mecanisme de Desenvolupament Net. La seva funció és doble: d’una banda, s’encarrega d’assistir els països en desenvolupament en la consecució d’un desenvolupament sostenible; de l’altra, dóna suport a les Parts de l’annex I en el compliment 31. Decisió 16/CP.7 32. Fins a agost de 2009 hi havia tres entitats acreditades principals: TUV-SUD Industrie Services GMBH, SGS United Kingdom Ltd., i Bureau Veritas Certification Holding SAS.

El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic

dels seus compromisos quantificats de limitació i reducció d’emissions. A diferència del sistema anterior, que s’articula inicialment entre els països desenvolupats que han assumit compromisos de reducció, en aquest cas el sistema funciona precisament a través de la cooperació entre els països de l’annex I i els que no en formen part. Tot i que en un començament l’establiment d’aquest mecanisme s’havia plantejat com un fons de finançament vinculat als règims de control del compliment, la versió final que es va aprovar en el PK ens ofereix un instrument més relacionat amb els mecanismes d’aplicació conjunta. D’una banda, els països en desenvolupament poden beneficiarse de les activitats de projectes que persegueixin aquests objectius de reducció d’emissions per facilitar la seva adaptació a les mesures que s’adoptin per reduir els efectes del canvi climàtic (art. 12.3.a). De l’altra, el mecanisme garanteix que els països de l’annex I que vulguin invertir en projectes en els països en desenvolupament poden utilitzar les Reduccions Certificades d’Emissions (RCE/CER-Certified Emission Reductions) que resultin d’aquestes activitats per contribuir al compliment d’una part dels seus propis compromisos quantificats de limitació i reducció d’emissions (art.12.3.b). D’aquesta manera, l’administrador del registre del MDN transfereix les RCE que s’han obtingut per activitats de projecte del MDN al compte, bé dels participants en els projectes inscrits en el registre del MDN, bé als comptes corresponents als registres nacionals de les Parts de l’annex I que van autoritzar aquesta participació, exclòs el 2%, que va directament al Fons d’Adaptació. Per dur a terme aquest objectiu, el PK permet que les entitats públiques o privades puguin participar en el mecanisme, sota la direcció d’una junta executiva subjecta a l’autoritat de la Reunió de les Parts del PK, que és a la vegada l’encarregada de canalitzar els fons públics i privats per al finançament de projectes en els països en desenvolupament. A més, s’estableixen les condicions per a la realització d’aquests projectes: que la participació de les Parts s’hagi acordat voluntàriament; que hi hagi beneficis reals, mesurables i a llarg termini en relació amb la mitigació dels efectes del canvi climàtic, i que la reducció de les emissions sigui addicional a les que es produirien en absència de l’activitat projectada.

565

La Conferència de Marràqueix el 2001 va facilitar la posta en marxa del MDN, i això va permetre que la Junta Executiva pogués presentar el seu primer informe a la Conferència de Nova Delhi de 2002, en què es disposa l’inici del procés d’acreditació de les entitats que participen en el mecanisme33, així com la preparació de les recomanacions sobre les modalitats i els procediments per a les activitats de projectes34. La Conferència de Milà al 2003 també va assolir avenços importants en la definició i la inclusió de les modalitats dels projectes relatius a les activitats d’ús del sòl, canvis en la utilització del sòl i silvicultura (LULUCF)35 en el marc del MDN, un dels temes que ha generat més discussions des de 1998. De fet, el primer període de compromís del PK excloïa la conservació dels boscos i la prevenció de la desforestació del MDN, el que amb el temps ha motivat que moltes veus reclamessin la seva inclusió al segon període de compromís. Finalment, a la Conferència de Poznan el 2008, una de les últimes qüestions a quedar resolta va ser justament una proposta de Brasil de considerar l’extensió dels criteris d’elegibilitat de les activitats de repoblament i reforestació en el marc del MDL. D’altra banda, s’ha d’assenyalar que el sistema del CDM serveix també com a instrument de finançament de caràcter global. És, doncs, un òrgan multilateral que recapta aquests fons, ja que el 2% dels crèdits de reducció d’emissions generats per projectes de CDM nodreixen, com ja s’ha dit, el Fons d’Adaptació creat en el marc del PK i s’utilitzen per donar suport a l’adaptació als països en desenvolupament. 14.1.3.3. Els permisos negociables

A més de poder adquirir RCE mitjançant els projectes del MDN, els Estats Part inclosos a l’annex I ho poden fer també a través dels permisos negociables (així com de les Unitats de Quantitat Assignades, UCA/ AAU, Assigned Amount Unit), i les Unitats d’absorció, UDA/ RMU Removal Unit). Tenen aquest caràcter els denominats drets d’emissió o permisos negociables als quals 33. Actualment hi ha 45 entitats operacionals acreditades; en el cas d’Espanya, és AENOR. 34. Decisió 21/CP.8, Doc. FCCC/CP/2002/7 35. Decisió 19/CP.9, Doc. FCCC/CP/2003/6/Add.2.

566

Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno

es refereix de manera expressa l’art. 17 del PK. La seva introducció s’explica pel fet que, en funció del seu grau de desenvolupament econòmic durant els períodes fixats al PK, alguns dels Estats Part de l’annex I poden acumular i no utilitzar les quantitats (hot air) que tenen atribuïdes d’acord amb els compromisos quantificats de limitació i reducció d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. Amb l’establiment d’aquests permisos negociables s’accepta de fet la possibilitat de compra-venda d’aquestes emissions per part dels Estats que assumeixin compromisos relatius als objectius quantificats, de tal manera que un Estat que excedeixi la seva quota d’emissions pugui «comprar» a un altre Estat la part no utilitzada de les seves. En el fons, la transferència d’aquestes emissions cap a un país que vulgui fer-les servir no representarà probablement una clara reducció d’emissions per al país exportador, ja que en tot cas representa un increment respecte de les emissions reals que s’haurien produït en absència de la possibilitat de comerciar-hi. Com en el cas anterior, a més dels governs dels Estats Part a l’annex I poden participar altres actors no estatals, com les empreses privades, les ONG o altres persones jurídiques autoritzades per les Parts. Així, la Decisió 18/CP.736 dóna als països de l’annex I la possibilitat d’autoritzar les persones jurídiques a transferir o adquirir RCE/URE/UCA i UDA, si bé fixa determinades condicions: l’elaboració i actualització periòdica per l’Estat d’un registre d’aquestes entitats, i la prohibició que aquestes persones jurídiques puguin adquirir o transferir drets d’emissió durant el període de temps en què l’Estat no compleixi els criteris d’elegibilitat. L’any 2005 la Conferència de Montréal va adoptar la Decisió 11/CMP.1, que estableix els requisits que han de complir les Parts per participar en el mercat d’emissions i descriu els procediments de determinació de la seva admissibilitat37, i la Decisió 13/CMP.1, que determina les modalitats per comptabilitzar les quantitats assignades i

exigeix a les Parts de l’annex I l’establiment i manteniment al dia d’un registre nacional per portar la comptabilitat de l’expedició, possessió, transferència, adquisició, cancel·lació i retirada de les unitats de CO238. Pel que fa als criteris d’elegibilitat, son els següents: la ratificació prèvia del PK; haver calculat, en tones d’emissions expressades en CO239 equivalent, la quantitat que se’ls ha assignat; haver establert un sistema nacional per estimar les emissions i l’absorció de gasos amb efecte d’hivernacle dins del seu territori; haver establert un registre nacional i efectuar el seguiment de la creació i moviment de les URE, RCE, UCA i UDA i presentar anualment aquesta informació a la Secretaria del CMCC-PK; i presentar anualment a la Secretaria del CMCC-PK la informació relativa a les emissions i a l’absorció. Davant de la posició dels països desenvolupats, liderats pels Estats Units i favorables a una concepció àmplia del sistema dels permisos negociables40, els països en desenvolupament han manifestat sovint el seu temor que aquest mecanisme solament serveixi perquè els països de l’annex I (per ara els únics amb capacitat per participar en el sistema, i per tant, amb capacitat de determinar el preu) «comprin» drets d’emissió a baix preu (el que també podria devaluar les transferències d’emissions que es puguin produir en el marc del MDN) i acabin per consolidar la base d’un autèntic dret de propietat irrevocable sobre aquestes emissions. Els països en desenvolupament han advertit també del perill que els països de l’annex I puguin ignorar l’obligació de l’adopció de polítiques nacionals dirigides a la reducció i a la limitació d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle en les seves jurisdiccions, amb el risc que al final es produeixi un efecte totalment contrari al desitjat. És a dir, que el comerç d’emissions es converteixi en un vehicle per debilitar els compromisos assumits en matèria de limitació i reducció d’emissions, el que implicaria una violació clara de l’esperit del PK i dels principis recollits al CMCC.

36. Doc. FCCC/CP/2001/12/Add.2. 37. Doc. FCCC/KP/CMP/2005/8/Add.2. La llista dels estats considerats elegibles es pot trobar a http://unfccc.int/ files/kyoto_mechanisms/compliance/enforcement_branch/ application/pdf/eligibility_list_20_june_2008.pdf

38. Doc. FCCC/KP/CMP/2005/8/Add.2. 39. L’efecte combinat de tots els gasos amb efecte d’hivernacle es tradueix a la concentració de CO2 que faria el mateix efecte. Aquesta concentració s’anomena de CO2 equivalent. 40. Decisió 5/CP.1, Doc. FCCC/CP/1995/7/Add.1.

El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic

14.1.4. La participació de la Unió Europea en el règim del canvi climàtic 14.1.4.1. L’atribució d’obligacions en matèria de limitació i de reducció d’emissions. Referència específica a la «bombolla europea»

La Unió Europea (UE) ha atorgat des d’un bon començament una gran importància als reptes que implica la reducció de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i la lluita contra el canvi climàtic. Mostra d’aquest interès són les mesures adoptades fins ara, a les quals es fa referència més endavant i que han permès que la Comunitat Europea pogués confirmar, en el seu Quart informe a la Secretaria del CMCC, una reducció de les emissions l’any 2006 d’un 2,7% per a la Unió Europea de 15 estats membres (els que actualment conformen la «bombolla europea») i d’un 7,5% per a la Unió Europea de 27 Estats membres respecte els nivells emesos l’any de referència de 199041. Les dades provisionals que va publicar l’agost de 2009 l’Agència Europea del Medi Ambient indiquen que les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle van disminuir també el 2008. Comparades amb les dades oficials relatives a les emissions de 2007, la reducció anual s’estima en un 1,3% per la Unió Europea de 15 Estats membres i d’un 1,5% per al conjunt dels 27 Estats membres de la Unió Europea. D’acord amb aquestes estimacions, les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle el 2008 se situarien en el –6,2% respecte a l’any de referència per a la Unió Europea de 15 Estats membres i en un –10,7% per a la Unió Europea de 27 Estats membres42. La Unió Europea i els seus Estats membres43, tots ells inclosos en l’annex I del CMCC i en 41. COM(2006)40 final, de 8.2.2006, «Cuarto Informe Nacional de la CE para la CMCC». 42. Vid. http://www.eea.europa.eu/highlights/new-estimates-confirm-the-declining-trend-in-eu-greenhouse-gasemissions 43. La Comunitat Europea i els seus estats membres són Part al CMCC i han ratificat el PK, Vid. Decisió del Consell 94/69/CE, de 15.12.1993, relativa a la conclusió del Conveni Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, DO L 33, de 7.2.1994, i Decisió del Consell 2002/358/CE, de 25.4.2002, relativa a l’aprovació, en nom de la CE, del Protocol de Kyoto al Conveni Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, DO L 130, 15.5.2002.

567

l’annex B del PK (excepte Malta i Xipre), constitueixen, de fet, un supòsit especial pel que fa a l’atribució dels compromisos de reducció i limitació de les emissions dels gasos amb efecte d’hivernacle. Així, l’art. 4 del PK permet que el compliment d’aquests compromisos pugui durse a terme entre un grup de Parts de l’annex I, mitjançant l’establiment d’objectius quantificats conjunts que posteriorment es distribueixen internament en diferents porcions, segons la capacitat econòmica i el grau de desenvolupament dels Estats que hi participen. Tot i que aquesta disposició es refereix en general a actuacions conjuntes que es duguin a terme en el marc d’organitzacions internacionals d’integració econòmica, aquesta és, en definitiva, la situació prevista per a la Comunitat Europea (CE) i el que es coneix, en la terminologia del CMCC, com la «bombolla europea», que des de l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa, es pot transposar a la Unió Europea. Per tal d’assolir l’objectiu global de reducció d’un 8% de les emissions dels gasos que estableix el PK per al primer període (2008-2012), la Comunitat Europea va determinar, mitjançant la Decisió del Consell de 25 d’abril de 200244, per la qual es ratifica el Protocol de Kyoto, les contribucions dels quinze Estats aleshores membres (burden sharing agreement)45. Aquesta distribució es va establir de la següent manera: Luxemburg: –28%; Dinamarca: –21%; Alemanya: –21%; Àustria: –13%; Regne Unit: –12,5%; Bèlgica: –7,5%; Itàlia: –6,5%; Països Baixos: –6%; Franca: 0%; Finlàndia: 0%; Suècia: +4%; Irlanda: +13%; Espanya: +15%; Grècia: +25%, i Portugal: +27%. Per tant, Espanya pot augmentar el seu nivell d’emissions només un 15% respecte als nivells de 1990, objectiu el compliment del qual hauria d’assolir-se en el primer període de compliment (2008-2012). En magnituds quantitatives, aquest objectiu equival a no sobrepassar en conjunt i anualment la xifra d’emissions aproximada de 350 milions de tones de CO2 equivalent 44. Doc. FCCC/CP/2002/2, que conté l’Acord entre la Comunitat Europea i els seus Estats membres en virtut de l’art. 4 del Protocol de Kyoto. 45. Vid. Decisió del Consell de 25 d’abril de 2002 (punt 10 de l’Exposició de Motius)

568

Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno

(t CO2 eq.)46. No obstant, sembla difícil que Espanya no superi aquest +15%, ja que l’avaluació temporal dels darrers anys mostra una tendència de creixement de les emissions força significativa: així, el conjunt de les activitats cobertes pel règim internacional, l’any 1995 ja el superava en un 10’8%; l’any 2000 en un 33,8%, i el 2005 s’arribava a un 53’3%, que es reduïa a un 50,6% el 200647. D’altra banda, la situació respecte els Estats membres que s’han adherit a la Unió Europea amb posterioritat a aquest acord és una mica diferent. En principi, els nous Estats membres es troben fora de l’esquema de la «bombolla europea» en la mesura en què la seva configuració no permet modificacions dins del primer període de compromís, és a dir, no se’ls aplica la quota global del –8%. Amb l’excepció de Malta i Xipre, no vinculats per l’annex I del CMCC, els nous Estats membres ja havien acceptat, però, com a Estats amb economies en transició i en el moment de ratificar el PK, determinats compromisos de reducció: la República Eslovaca, Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània, la República Txeca, Bulgària i Romania s’havien compromès a

46. Per complir aquesta obligació, Espanya va adoptar el Real Decret 1866/2004, de 6 de setembre de 2004, que aprovava el Pla Nacional d’Assignació de drets d’emissió pel període 2005-2007 (BOE de 7.9.2004), que va ser modificat pel Reial Decret 60/2005, de 21 de gener (BOE de 22.1.2005) i pel Reial Decret 777/2006, de 23 de juny (BOE de 24.6.2006). Posteriorment, es va aprovar el Reial Decret 1370/2006, de 24 de novembre, que conté el Pla Nacional d’Assignació de drets d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle per al període 2008-2012 (BOE de 25.11.2006), modificat pel Reial Decret 1030/2007, de 20 de juliol (BOE de 21.7.2007), i pel Reial Decret 1402/2007, de 29 d’octubre (BOE de 30.10.2007). El Consell de ministres va aprovar també el 14 de novembre 2007 l’Acord pel que s’aprova l’assignació individual de drets d’emissió de gasos amb efecte hivernacle a les instal·lacions incloses al Pla Nacional d’Assignació de drets d’emissió 2008-2012 (BOE de 27.11.2007). En el segon Pla Nacional s’estableix com a objectiu global que Espanya no superi en un 37% les emissions de l’any base. Els 22 punts de diferència percentual respecte l’increment del 15% s’han de cobrir mitjançant els embornals (2%) i els mecanismes de flexibilitat del PK (20%). 47. Ministerio de Medio Ambiente, Inventario de gases de efecto invernadero en España, Edición 2008 (serie 19902006). Sumario de resultados, a http://www.mma.es/seccio nes/calidad_ contaminacion/atmosfera/emisiones/pdf/Su mario_inventario_GEI_Espania_ed_2008_serie_1990-2006. pdf, p. 12.

reduir les seves emissions en un –8% respecte a l’any de referència de 1990; i Hongria i Polònia s’havien compromès a una reducció del –6%. En la pràctica, la «bombolla europea» implica el compliment conjunt dels compromisos de reducció i de limitació d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle a la UE, és a dir, l’assoliment del nivell combinat de reducció del 8% establert a l’annex B del PK per al primer període de compromís. La UE i els Estats Membres són coresponsables que la Unió assoleixi el seu compromís quantificat de reducció d’emissions. Cal tenir present, a més, que d’acord amb el Tractat, els Estats Membres, individualment i col·lectiva, tenen l’obligació d’establir mesures adequades, generals o particulars, per tal d’assegurar el compliment, també, de les obligacions internacionals subscrites per la Unió Europea, facilitant la realització d’aquestes i abstenint-se de qualsevol mesura que posi en perill el seu assoliment. Tot i això, la «bombolla europea» no cobreix el compliment d’altres obligacions subscrites en el seu moment pels Estats membres i la CE en virtut del CMCC i del PK, l’execució de les quals en tot cas seguirà, a nivell comunitari, els criteris generals aplicables al compliment dels acords mixtos. Això afecta, d’una banda, l’adopció de polítiques i mesures nacionals per mitigar el canvi climàtic, l’elaboració, aplicació i publicació periòdica dels inventaris nacionals de gasos amb efecte d’hivernacle i dels programes nacionals d’actuació, la preparació de les polítiques sectorials nacionals per a la seva adaptació als impactes del canvi climàtic; de l’altra, la presentació de comunicacions nacionals periòdiques i la informació als òrgans del CMCC i del PK; i finalment, la promoció i difusió de les accions de R+DT, l’intercanvi d’informació i l’educació en matèria de canvi climàtic, així com la transferència de recursos financers i tecnològics als països en desenvolupament. En aquest punt cal recordar la referència que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha fet en el dictamen 1/94 de 15 de novembre de 1994 al deure de cooperació entre les institucions comunitàries i els Estats membres en el compliment de les obligacions internacionals, sens perjudici dels criteris generals

El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic

de distribució de competències entre la CE i els seus Estats membres48. Les discussions sobre la reducció d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle per al segon període de compromís del PK (2013-2017), que a la Unió Europea representarà també renegociar la distribució de les quotes internes d’emissió per incorporar els dotze nous membres si es manté el mateix percentatge global, o renegociar globalment el percentatge de la «bombolla europea» si no es modifica la distribució de quotes entre els Estats membres, s’han centrat ara com ara i des de fa dos anys en la fixació d’uns objectius globals de reducció. Pel que fa a la estratègia post-2012, la Unió Europea, sobre la base de la comunicació de la Comissió de 10 de gener de 2007, ha formulat el compromís de reducció en un 20% de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle el 2020 en relació amb els nivells de 1990, recollint així mateix els objectius d’una eventual reducció col·lectiva del 30% el 2020 sempre que la resta de països desenvolupats es comprometin a reduccions comparables. L’objectiu a llarg termini seria el de reduir col·lectivament les emissions entre un 60% i un 80% d’aquí a 2050, si tots els països desenvolupats prenen aquesta iniciativa. El Consell Europeu de 8 i 9 de març de 2007 va subscriure aquests acords, reafirmant la importància d’aconseguir l’objectiu de limitar l’augment de la temperatura mitjana mundial a no més de 2 ºC per sobre dels nivells pre-industrials, i exigint un enfocament integrat de les polítiques de canvi climàtic i energètiques. Aquesta, doncs, va ser la posició que la Unió Europea va defensar a la Cimera de Copenhaguen el passat desembre de 2009, i ha estat la que ha continuat mantenint tot i el fracàs d’aquella reunió internacional, que com és sabut, no va poder assolir cap acord obligatori respecte a les reduccions per al període 2012-2017. Cal tenir en compte a més, que en aquesta línea es troben, per part de la Unió Europea, l’adopció de mesures relatives a la inclusió, dintre del sistema, de les emissions produïdes per l’aviació civil, la modificació de la directiva sobre comerç d’emissions, l’adopció

48. Dictamen 1/94, de 15.11.1994, Rec. TJCE, 1994, p. I-5267.

569

d’un marc legal sobre les tecnologies de captura de carboni i els embornals geològics, i la posada en marxa de la política energètica. 14.1.4.2. Delimitació i abast de les competències comunitàries en matèria de canvi climàtic

a) Determinació de la competència de la UE La CE, des de l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa reconvertida en l’actual UE, ha estat creada per a la consecució de determinats objectius, fet que implica la realització de certes funcions que requereixen una atribució de competències a les institucions encarregades d’executar-les per tal que puguin dur-se a terme. En aquest sentit, només té aquelles competències que li han estat atribuïdes en virtut dels tractats constitutius, expressament o implícitament, i la seva activitat es desplega únicament en els àmbits en què els Estats membres han acceptat transferir l’exercici d’aquestes competències a les institucions comunitàries. Pel que fa al canvi climàtic, el Tractat no conté una única base jurídica que permeti fonamentar l’adopció, de manera general, d’aquest tipus de mesures per part de la que havia estat fins ara la CE i que ara és l’actual UE49. Al contrari, en funció de la naturalesa i el contingut de la mesura que el Consell (normalment de manera conjunta amb el Parlament) desitgi adoptar, aquesta institució podrà recórrer a diverses bases jurídiques, com les relatives a la política agrícola, la política fiscal, la política de transport, l’aproximació de legislacions per a la consecució del mercat interior, la política comercial, o la política ambiental. En aquest sentit, la jurisprudència del TJUE ha entès que la base jurídica es determinarà en funció de l’objectiu i la finalitat principal de la disposició que es vol adoptar50 i de fet, tot i el seu caràcter transversal, les mesures que la CE ha 49. El nou Tractat de Lisboa, en vigor des de l’1 de desembre de 2009, no canvia substancialment aquesta situació. La principal novetat en l’àmbit que ara ens ocupa ha estat la inclusió de la lluita contra el canvi climàtic com una àrea prioritària de les accions internacionals de la Unió Europea en matèria de protecció del medi ambient. Vegeu l’art. 191 (ex-art. 175) del TFUE (versió consolidada), DO C115, de 9.5.2008. 50. STJCE de 26.3.1987, Comissió c/Consell, as.45/86, Rec. TJCE 1987, p.1493 i STJCE de 2.2.1989, Comissió c/Consell, as.275/87, Rec. TJCE 1989, p. 259.

570

Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno

adoptat fins ara en relació amb el fenomen del canvi climàtic s’han fonamentat, en la seva majoria, en l’art. 175 del TCE, actual article 192 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea (des d’ara, TFUE). b) L’exercici de la competència per part de la UE Un cop establerta la competència de la UE, es planteja la qüestió de la forma en què aquesta competència s’exercirà, que pot variar en funció de la mesura en què un determinat àmbit d’actuació estigui obert a la intervenció comunitària. Així, en algunes matèries la UE exerceix les seves competències de manera exclusiva. En aquests casos la UE concentra tots els poders de decisió, ja que li correspon la totalitat de funcions normatives i, sovint, també executives, sobre una determinada matèria, si bé en ocasions els Estats membres poden assumir funcions merament executives o de gestió. En altres àmbits, la majoria, la UE no disposa més que d’una competència concurrent i comparteix les funcions normatives amb els Estats membres, de forma que en el procés decisori i en funció de l’abast de la intervenció comunitària, cada un dels dos nivells conserva la seva capacitat pel que fa a les funcions normatives o d’innovació de l’ordenament jurídic, i poden adoptar actes legislatius, administratius o reglamentaris en virtut d’una competència que els pertany com a pròpia. En l’àmbit del canvi climàtic, la implementació de les disposicions del CMCC i del PK afecta matèries que cauen sota l’àmbit competencial de la UE i dels Estats membres. De fet, en matèria de medi ambient, l’actual art.191.1 del TFUE, que determina l’abast de la competència comunitària, ja estableix que la UE «contribuirà» a la conservació i a la millora de la qualitat del medi ambient. A més, l’art.193 del TFUE fa una reserva expressa del dret dels Estats membres a mantenir o adoptar mesures de major protecció. Per tant, es tracta d’una competència clarament compartida entre la UE i els Estats membres. Una competència compartida l’exercici de la qual, d’altra banda, està subjecte a l’exigència de dos requisits previs, com són el principi de la proporcionalitat en relació amb la intensitat de l’acció comunitària i el principi de la subsidiarietat en

relació amb l’apreciació de la necessitat de la intervenció comunitària. Per tant, la intervenció comunitària tindrà lloc quan l’acció comuna reforci efectivament les actuacions dels Estats membres per reduir i limitar les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, i variarà segons l’àmbit afectat per la mesura. De la seva intensitat també dependrà l’instrument comunitari que s’utilitzi: actes normatius, com els reglaments, les directives o les decisions; instruments de caràcter programàtic, com els programes d’acció i les estratègies; o acords voluntaris amb els sectors particularment implicats per tal d’afavorir la seva participació voluntària en el sistema. Per exemple, la UE té un paper normatiu i executiu molt important en l’àmbit de la política agrícola comuna, en la qual té una competència exclusiva, o en la supervisió de les normes en matèria de dret de la competència, o en el que es refereix al control dels ajuts d’Estat. Això no ha impedit el recurs a actes programàtics, com el Programa Europeu sobre el Canvi Climàtic (EPCC)51, amb l’objectiu de reforçar i coordinar les polítiques i mesures comunes de nivell comunitari. En altres àmbits, la intervenció comunitària prefereix recórrer a la conclusió d’acords voluntaris, com és el cas dels que han estat subscrits amb alguns dels principals productors d’automòbils. c) El procediment per a l’adopció de les decisions comunitàries La preferència per la utilització del que ha estat fins ara l’art. 175 del TCE, actual art. 192 del TFUE, com a base jurídica per fonamentar les actuacions relatives al canvi climàtic, ha determinat també el procediment d’adopció de les decisions en el si del Consell i la participació del Parlament Europeu en aquest procés. Així, en aquest àmbit, el Consell decideix per majoria qualificada i mitjançant el procediment de codecisió amb el Parlament Europeu, que garanteix la participació d’aquesta institució. Això no obstant, el TFUE manté concessions importants al poder dels Estats membres per delimitar prèviament els principis i el desenvolupament de la política ambiental comunitària. El segon paràgraf 51. COM(2000)88, de 08.03.2000.

El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic

de l’actual art. 192 del TFUE, com feia l’antic art. 175 del TCE, recull una excepció significativa a l’exigir la unanimitat del Consell i disposar la simple consulta al Parlament Europeu en l’adopció de decisions relatives a les disposicions de caràcter fiscal, les mesures d’ordenació territorial i d’ús del sòl, les mesures relatives a la gestió dels recursos hídrics, i les mesures relatives a l’elecció de fonts d’energia i a l’estructura general del seu abastiment. En aquests casos, l’adopció de les mesures comunitàries depèn encara exclusivament de la voluntat dels executius dels Estats membres i queda sotmesa a la possibilitat del vet per part de qualsevol d’ells. Això és, per exemple, el que va succeir amb la proposta de Directiva relativa a la introducció d’una taxa per a les emissions de diòxid de carboni i l’energia, que es va presentar el 1992 i que va haver de retirar finalment la Comissió per la forta oposició d’alguns dels Estats membres (d’una banda, els països de la «cohesió» —Espanya, Grècia, Portugal i Irlanda— reclamaven finançament estructural addicional per acceptar la proposta; de l’altra, Franca rebutjava l’aplicació de la taxa al sector de l’energia nuclear; i finalment, el Regne Unit considerava més apropiat la implantació de la taxa a nivell nacional). La determinació del mecanisme per a l’adopció de les decisions comunitàries en el context del canvi climàtic no és, doncs, una qüestió irrellevant. Una altra mostra de la seva importància es troba, per exemple, en els debats que van precedir la ratificació per la CE del CMCC i del PK. En principi, i d’acord amb l’actual art. 218 del TFUE, el Consell, igual que ho fa respecte a l’adopció de les normes internes en matèria de política ambiental, ha de decidir la ratificació dels acords internacionals per majoria qualificada, a menys que l’acord afecti un àmbit que exigeixi, per l’adopció de normes internes, la unanimitat. Atès que, com ja s’ha esmentat, el paràgraf segon de l’art. 192 del TFUE requereix un pronunciament per unanimitat, i que el règim del canvi climàtic afecta el sector energètic i pot tenir una incidència en l’aplicació de mesures fiscals, alguns Estats membres, principalment el Regne Unit i Franca, van reclamar l’aplicació d’aquest mecanisme de votació per decidir la conclusió dels dos acords internacionals per part de la CE.

571

Finalment, la qüestió es va resoldre per la via de l’acord polític en el si del Consell52, i la decisió sobre la ratificació dels acords es va produir, tant en un cas com en l’altre, per majoria qualificada53. 14.1.4.3. L’adopció d’instruments comunitaris relatius al canvi climàtic

En exercici de les seves competències, la UE ha adoptat, per tal d’assolir els nivells de reducció d’emissions acordats, instruments i mesures de caire programàtic però també normes concretes amb un contingut d’obligacions precís dirigit als Estats membres. A la vegada, i amb la voluntat d’assolir un lideratge a nivell internacional, també ha desplegat la seva activitat per facilitar i promoure la posada en marxa del PK. a) Mesures de caràcter programàtic i) Estratègia de la UE per al Desenvolupament Sostenible54 Presentada per la Comissió al Consell Europeu de Gøteborg el juny del 2001, l’Estratègia s’articula en tres grans pilars: propostes i recomanacions per tal de millorar l’efectivitat i l’eficàcia de l’acció comunitària en el marc del desenvolupament sostenible; establiment d’objectius i fites especifiques a la CE, i la implementació i revisió de l’estratègia. En matèria de canvi climàtic es recullen diverses mesures: la reducció de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle un 1% respecte del nivell de 1990, cada any fins el 2020; l’establiment d’objectius ambientals específics en relació amb la imposició tributària sobre l’energia; la supressió progressiva fins el 2010, dels subsidis a la producció i al consum de combustibles fòssils, i la utilització, el 2010, d’un 7% de combustibles alternatius en el consum d’automòbils.

52. 2413th European Council of Environmental Ministres, Brussels, 4.3.2002, a http://ue.eu.int/en/summ.htm. 53. Decisió del Consell 94/69/CE, de 15.12.1993 relativa a la conclusió del Conveni Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, DO L 33, de 7.2.1994; i decisió del Consell 2002/358/CE, de 25.4.2002, relativa a l’aprovació, en nom de la CE, del Protocol de Kyoto al Conveni Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, DO L 130, de 15.5.2002. 54. http://europa.eu.int/comm/environment/eussd/index.htm.

572

Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno

ii) Sisè Programa d’Acció Ambiental55 El Sisè Programa de 2001, adoptat per mitjà de la decisió del Parlament Europeu i del Consell 1600/2000/CE, emfasitza la necessitat de l’actuació comunitària en matèria de canvi climàtic. A curt termini, l’objectiu era garantir la reducció d’emissions un 8% respecte dels valors de 1990 per al primer període de compromís. A llarg termini, la Comunitat es comprometia a una reducció global de les emissions d’un 20% a un 40% respecte als nivells de 1990. Per dur a terme aquests objectius, el Programa regula la preparació de tota una sèrie d’accions: l’establiment d’un sistema de comerç d’emissions de CO2 d’àmbit comunitari; l’elaboració d’un inventari dels subsidis nacionals a l’energia i l’examen de la seva compatibilitat amb els objectius del canvi climàtic; la promoció i el suport al desenvolupament de fonts d’energia renovable, per mitjà de directives comunitàries; la utilització d’instruments de mercat; la promoció de l’estalvi d’energia i de l’eficiència energètica; la promoció dels acords voluntaris per a la reducció d’emissions; la identificació d’accions per a la reducció d’emissions procedents de l’aviació civil, i el desenvolupament i la promoció d’accions de R+DT a nivell comunitari. iii) Programa Europeu sobre el Canvi Climàtic56 (EPCC) El primer EPCC (2000-2005) identifica els elements de l’estratègia europea, amb l’objectiu de reforçar i coordinar les polítiques i mesures en matèria de canvi climàtic al nivell comunitari, suplementàries a les que adoptin els Estats membres per complir els compromisos adquirits en virtut del PK. L’estratègia que recull el programa és doble: d’una banda, l’establiment d’un sistema de comerç d’emissions dins de la CE; de l’altra, l’adopció de mesures prioritàries en l’àmbit de l’energia, la indústria i els transports. En principi, l’abast de l’EPCC I es limita a les accions necessàries per a l’assoliment de la quota de reducció comunitària del –8%, però també preveu actuacions amb una perspectiva a mitjà i a llarg termini, que comprenen des de la cooperació 55. DO L 24, de 10.9.2002. 56. COM(2000)88, de 8.3.2000.

internacional per a la transferència de tecnologia fins a les accions de formació i educació en matèria de canvi climàtic. En la seva primera fase (2000-2001)57, el Programa identifica i preveu un conjunt d’accions prioritàries a dur a terme en els anys 2002-2003. Entre altres mesures de caràcter sectorial, s’hi incloïa la implementació de diverses actuacions de caràcter transversal: l’adopció d’una directiva sobre comerç, d’emissions, la promoció de l’aplicació efectiva de la directiva IPPC, la revisió de la directiva sobre un mecanisme de supervisió de les emissions de CO2 i altres gasos amb efecte d’hivernacle58, i l’adopció d’una directiva sobre mecanismes basats en la realització de projectes, inclosos el compliment conjunt i el MDN59. Des d’una perspectiva sectorial, per exemple, i en l’àmbit energètic, es preveia l’adopció d’un marc normatiu específic en relació amb els requisits mínims d’eficiència energètica per als equipaments d’ús final, la gestió de la demanda energètica, la promoció dels sistemes combinats d’escalfament i potència; i en l’àmbit de la indústria, l’adopció d’una directiva sobre gasos fluorats60. En la segona fase de l’EPCC I (2002-2003), el programa d’implementació, amb l’objectiu d’abonar la realització de les prioritats identificades en la primera fase, se centra en els mecanismes de flexibilitat, l’agricultura, els receptors i dipòsits, i els boscos. El 24 d’octubre de 2005, la Comissió va adoptar el Segon Programa Europeu sobre el Canvi Climàtic (EPCC II)61, que ha estat treballant en diverses línees: la revisió de l’EPCC I, les emissions de les activitats de l’aviació, les emissions de CO2 procedents dels automòbils, la captura i l’emmagatzematge de CO2, els aspectes vinculats amb les mesures d’adaptació al canvi climàtic, i la revisió del sistema de comerç d’emissions. b) Desenvolupament de mesures de caràcter normatiu 1) Inventari Europeu d’Emissions Contaminants

57. 58. 59. 60. 61.

COM(2001)580, de 23.10.2001. COM(2003)51, de 5.2.2003. COM(2003)403, de 23.7.2003. COM(2003)492, de 11.8.2003. COM(2005) 35, de 9.2.2005.

El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic

(IEEC/EPER: European Pollution Emissions Register)62 La directiva 96/61/CE, de 24 de juny 199663, relativa a l’establiment d’un sistema integrat de control de la contaminació, estableix la publicació per part de la Comissió, cada tres anys i sobre la base de la informació transmesa pels Estats membres, d’un inventari de les principals emissions a l’aire, a l’aigua i al sòl, així com de les fonts de procedència. L’inventari recull les emissions i els abocaments de les instal·lacions situades en territori comunitari que realitzin alguna de les activitats que figuren a l’annex I de la directiva IPPC, si bé d’entrada únicament cobreix, a partir de determinats llindars, un número limitat de substàncies, i es nodreix de la informació prèviament tramesa pels Estats membres. D’acord amb la decisió que els regula, els Estats hauran d’informar a la Comissió de les emissions. Cada tres anys, essent el primer a juny de 2003, hauran de presentar un informe general a la Comissió amb les dades sobre les emissions del 2001 o, a manca d’aquestes dades, referint-se al 2000 o 2002). El següent any serà doncs, el 2006, i cobrirà les emissions del 2004. Aquestes dades són accessibles i disponibles, des de febrer de 2004, per la via del registre públic EPER, que proporciona ja actualment tota la informació sobre les majors activitats industrials64. D’altra banda, l’inventari compleix una doble funció: l’inventari pot prioritzar les fonts contaminants més importants en interès de la transparència, al mateix temps que les dades d’emissió enregistrades poden fer-ne un instrument per a la política ambiental. 2) La Directiva 2003/87/CE, de 13 d’octubre 2003, per la qual s’estableix un règim per al comerç de drets d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle a la Comunitat65 i la seva modificació per la directiva 2009/29/CE, de 23 d’abril de 200966 62. Decisió de la Comissió 2000/479/CE, de 17 de juliol de 2000, relativa a la realització d’un inventari europeu d’emissions contaminants (EPER) d’acord amb l’article 15 de la Directiva 96/61/CE del Consell relativa a la prevenció i al control integrats de la contaminació, DO L 192, de 28.7.2000 63. DO L 257, de 10.10.1996 64. L’accés a l’EPER és disponible a la pàgina web http://eper.eea.eu.int/eper, i també a la pàgina web espanyola http://www.eper-es.com 65. DO L275, de 25 d’octubre 2003. 66. DO L140, de 5.6.2009.

573

L’objectiu de la Directiva 2003/87/CE és l’establiment d’un marc legal per incentivar les reduccions de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, a partir de la fixació d’uns sostres nacionals d’emissió i d’un mecanisme de transaccions de drets d’emissió (cap and trade). Això s’ha de fer d’acord amb una relació cost-efectivitat positiva i en unes condicions d’eficiència econòmica. La seva pretensió principal, doncs, és constituir una base sòlida per al mercat mundial de CO2 i altres gasos amb efecte d’hivernacle. Com ja s’ha dit abans, però, cal tenir en compte que en realitat aquesta possibilitat de transacció dels drets d’emissió no representa clarament una reducció de les emissions de gasos pels països que hi participen sinó que més aviat permet mantenir-les o inclús incrementar-les respecte a les emissions reals que s’haurien produït en absència de la possibilitat de comerciar amb elles. La directiva del 2003 integra en l’àmbit comunitari els sistemes nacionals de seguiment de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i l’assignació de quotes d’emissió i drets d’emissió per tal de permetre la participació dels operadors econòmics al sistema mundial de comerç d’emissions previst al PK a partir del 2008. Amb aquesta finalitat, la directiva establia dues fases diferents, en les que s’exigia l’elaboració de Plans Nacionals d’Assignació de drets d’emissió per part dels Estats membres. La primera fase cobria el període pilot 2005-2008, en el que el comerç de drets d’emissió es produïa únicament a escala comunitària, i afectava només a l’assignació de quotes de CO2. El segon període previst a la directiva coincidia ja plenament amb el primer període de compromís establert pel PK (2008-2013) i s’ampliava a la resta de gasos (CO2 equivalent). La data per a la presentació dels primers plans nacionals era el 31 de març de 2004 (per al període 2005-2008); per a la segona fase (període 2008-2012), els Estats membres havien de tenir llestos els plans nacionals el 30 de juny de 2006. Pel que fa a la primera fase, la brevetat dels terminis previstos va provocar importants retards en la presentació dels plans nacionals i la seva avaluació per la Comissió67. Aquestes primeres 67. Vid. les Comunicacions de la Comissió de 7 de juliol de 2004; 20 d’octubre de 2004; 8 de març de 2005; Vid., per a totes, DO C 226 de 15.9.2005 i http://ec.europa.eu/ environment/climat/emission/emission_plans.htm.

574

Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno

avaluacions van mostrar dos problemes importants: d’una banda, l’assignació excessiva de drets d’emissió, superiors a les necessàries, segons el parer de la Comissió, per donar compliment a les obligacions establertes al PK; de l’altra, les adaptacions a posteriori, és a dir, la previsió per part dels Estats membres d’ajustos un cop realitzat el procés d’assignació dels drets d’emissió i la seva possible redistribució entre els operadors econòmics participants. Es van constatar també diferències significatives respecte a altres elements dels plans nacionals, com la identificació de les instal·lacions, la situació de les empreses que entren al mercat un cop aquest ja està operatiu (new entrants), l’agrupació d’instal·lacions (pooling) només en determinats Estats membres, les diferències en les transferències de les assignacions dels drets no utilitzats d’un període a l’altre (banking), o els mecanismes de control i verificació de les transferències dels drets d’emissió. Respecte a la segona fase, el 30 de juny de 2006 molt pocs dels Estats membres havien presentat el seu pla nacional68, i no va ser fins l’octubre de 2007 que la Comissió va poder finalitzar-ne l’examen69. En aquesta ocasió, els problemes més significatius feien referència de nou a l’establiment d’un límit coherent amb el compromís assumit per cada Estats membre d’acord amb el PK i amb el seu potencial de reducció; a les adaptacions a posteriori, i a l’exigència de complementarietat en relació amb els mecanismes de projecte de l’AC i el MDN. La Comissió va assenyalar també altres dificultats en relació amb l’execució de la subhasta del 10% dels 68. Això va motivar l’inici del procediment d’infracció per part de la Comissió, que va actuar contra Àustria, Bèlgica, Xipre, la República Txeca, Dinamarca, Finlàndia, Hongria, Letònia, Malta, els Països Baixos, Portugal, Eslovènia, Eslovàquia, Espanya, Itàlia, Estònia, Luxemburg, França, Alemanya, Polònia i Suècia. Vid. IP/06/1763, <http://europa.eu/rapid/press>. Per als plans nacionals dels Estats membres per la segona fase, Vid. la Comunicació de la Comissió COM(2006)725, de 29.11.2006, i les decisions de la Comissió de 2 d’abril de 2006, 16 de gener de 2007, 5 de febrer de 2007, 26 de febrer de 2007, 26 de març de 2007, 16 d’abril de 2007, 4 de maig de 2007, 15 de maig de 2007, 4 de juny de 2007, 18 de juliol de 2007, 31 d’agost de 2007, 18 d’octubre de 2007 i 26 d’octubre de 2007, totes a http://ec.europa.eu/environment/climat/ 2nd_phase_ep.htm. 69. COM(2006)725, de 20.11.2006.

drets assignats pels Estats membres, que va significar la concessió de certs avantatges econòmics a algunes empreses i l’aplicació de garanties d’assignació de la primera fase per fer-les efectives en els plans corresponents a la segona fase. En relació amb les instal·lacions que se sotmeten al règim establert per la directiva, aquesta afecta el sector de l’energia —generació i cogeneració i altres instal·lacions de combustió de potència tèrmica superior a 20MW—, refineries, producció i transformació de metalls, indústria mineral i siderúrgica, ciment, vidre, ceràmica, pasta de paper, paper i cartó, i producció de productes químics d’acord amb el que disposa el seu annex I. A partir de l’1 de gener de 2012 s’hi inclouen també les emissions de les activitats del sector de l’aviació, en virtut de la directiva 2008/101/CE, de 19 de novembre de 2008, que modifica la directiva del 200370. La determinació inicial dels sectors afectats per la directiva i l’assignació de quotes d’emissió van suscitar certes reticències per part dels operadors econòmics pel que fa a la seva conformitat amb els principis que inspiren les disposicions del Tractat i més particularment respecte a la seva compatibilitat amb el principi de la igualtat de tractament. S’ha d’assenyalar, però que el Tribunal de Justícia ja s’ha pronunciat de manera negativa en un reenviament prejudicial del Consell d’Estat francès en el qual es qüestionava la legalitat de la directiva 2003/87/CE a l’establirse una diferència de tractament entre la indústria del sector siderúrgic, dins de l’àmbit d’aplicació de la directiva, i el sector químic i dels metalls no ferrosos (en el cas, sectors del plàstic i l’alumini que només es van incorporar posteriorment a la directiva). En aquesta sentència, el Tribunal de Justícia admet l’existència d’una diferència de tractament però entén que, atès el caràcter progressiu de la directiva de l’any 2003 i la utilització de criteris que es fonamentaven en les dades tècniques disponibles en el moment de la seva adopció, aquesta diferència de tractament està justificada. Considera en definitiva que la diferència de tractament es basa en un criteri objectiu i raonable en relació amb una finalitat

70. DO L 8, de 13.1.2009.

El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic

legalment admissible i és proporcionada a l’objectiu que es persegueix71. La directiva preveu també la possibilitat d’exclusió temporal de certes instal·lacions del règim comunitari, prèvia autorització expressa de la Comissió, i l’assignació de drets d’emissió addicionals en casos de força major. Permet igualment l’agrupació d’instal·lacions (pooling), el que permet que diferents operadors que duguin a terme la mateixa activitat puguin agrupar les seves assignacions de drets d’emissió respectives. Si bé no es menciona de forma expressa, no s’impedeix tampoc la possibilitat, d’acord amb l’art. 13 del PK, de transferir (banking) al període de compromís següent (2013-2017) aquelles assignacions que no s’hagin utilitzat en el primer període de compromís del PK, si bé aquesta possibilitat està subjecta als criteris establerts per la Setena Conferència de les Parts del CMCC a Marràqueix72. Pel que fa a l’assignació dels drets d’emissió, la directiva de 2003 optava clarament per un sistema d’assignació gratuïta (grandfathering), essent aquesta també l’opció preferida pels Estats membres pel seu baix cost. La directiva preveia però la possibilitat d’assignació per subhasta d’un 5% dels drets d’emissió en el primer període pilot, que s’ampliava a un 10% en el període 2008-2012. La regulació es completa amb la previsió que tots els Estats membres creïn i mantinguin un registre de drets d’emissió, controlable per un administrador central de la Comissió que s’ocuparà del registre independent de les transaccions73, i l’establiment de sancions per als supòsits d’incompliment de les quotes d’emissió per part dels operadors econòmics. La directiva estableix les diferents formes d’utilització d’aquests drets d’emissió. Així, aquests drets es poden: a) Transferir entre persones físiques o jurídiques dins la CE UE, o que es trobin en tercers 71. STJUE de 16.12.2008, As. C-127/07, Société Arcelor Atlantique et Lorraine i altres / Premier ministre, Ministre de l’Économie, des Finances et de l’Industrie, Ministre de l’Écologie et du développement durable, a http://curia. europa.eu/, Rec. 2008. 72. Doc. FCCC/CP/2001/13/Add.2. 73. Vid. Reglament (CE) n.° 2216/2004 de la Comissió, de 21 desembre 2004, DO L 386, de 2912.2004 i «Community Independent Transaction Log» (CITL), a http://ec.europa.eu/ environment/ets.

575

Estats (s’entén que hagin ratificat el PK, que figurin en el seu annex B i que compleixin els requisits d’elegibilitat) amb qui la CE UE hagi conclòs acords amb aquest fi, o amb qui, en absència d’acord, la CE UE hagi establert un mecanisme de reconeixement dels drets d’emissió. b) Cancel·lar en qualsevol moment a petició dels seus titulars. En principi no s’exclou la possibilitat de que altres persones interessades, com per exemple una ONG, puguin comprar drets d’emissió i després cancel·lar-los, reduint així el nombre total de drets disponibles, ja que si bé no es poden assignar drets d’emissió a les instal·lacions no cobertes per aquest mecanisme, res no impedeix que qualsevol persona física o jurídica pugui comprar-los. En qualsevol cas, els Estats membres vetllaran perquè els drets d’emissió puguin transferir-se entre persones en la UE i de tercers països en què es reconeguin, i que es reconeguin en qualsevol cas els drets d’emissió expedits per una altra autoritat competent d’un Estat membre. Pel que fa al control del compliment de la directiva, s’estableix l’obligació dels Estats membres d’elaborar un informe anual. Entre altres aspectes, aquests informes s’han de referir als arranjaments i al funcionament del sistema d’assignació, als registres, a l’aplicació dels mecanismes de monitoratge, informació i verificació, així com a les mesures relatives al tractament fiscal de les unitats de reducció. La Directiva 2003/87/CE ha estat modificada74, fins ara, en tres ocasions: per la Directiva 2004/101/CE, del 27 d’octubre de 200475, per la qual es vincula el sistema de comerç d’emissió comunitari amb els mecanismes de projecte del PK; per la Directiva 2008/101/CE, de 19 de novembre de 200876, que incorpora les activitats de l’aviació dins de l’esquema de comerç d’emissions comunitaris; i finalment, per la Directiva 2009/ 29/CE77, de 6 d’abril de 2009, que revisa el sistema fixat el 2003 i incorpora al cabal comunitari

74. Pot veure’s la versió consolidada de la directiva 2003/87/CE a http://eur-lex.europa.eu/ LexUriServ/LexUri Serv.do?uri=CELEX:02003L0087-20090625:EN:NOT. 75. DO L 338, de 13.11.2004. 76. DO L 8 de 13.1.2009. 77. DO L 140, de 5.6.2009.

576

Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno

el nou paquet Energia i Canvi Climàtic78 amb la voluntat d’adequar el sistema de comerç d’emissions comunitari a l’objectiu de reducció del 20% de les emissions l’any 202079. La nova directiva 2009/29/CE estableix les mesures necessàries per tal que els Estats membres puguin assolir, el 2020, una reducció de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle del 20% respecte l’any de referència de 1990 en els sectors determinats per la Directiva 2003/87/CE. En aquells altres sectors no coberts per la directiva (transport, activitats domèstiques, agricultura i residus) s’espera assolir l’any 2020, una reducció del 10% respecte a les emissions de l’any 2005. La nova directiva introdueix algunes modificacions importants. D’una banda, en relació amb la utilització dels crèdits (RCE i URE) obtinguts mitjançant els mecanismes de projecte del PK, limita el volum de crèdits que poden utilitzar-se al 50% de les reduccions, si bé admet la possibilitat d’una quantitat addicional (les instal·lacions fixes existents podran recórrer al màxim entre la quantitat no consumida per a 2008-2012 i l’11% de l’assignació 2008-2012, que podrà ser superada si es van establir el 2008-2012 una assignació i quotes més restrictives; els nous entrants i les noves activitats podran utilitzar un crèdit fins el límit del 4,5% de les emissions verificades; l’aviació podrà utilitzar aquests crèdits fins un límit de l’1,5% de les emissions verificades). D’altra banda, els Estats membres podran utilitzar els crèdits dels mecanismes de projecte fins a arribar a la quantitat corresponent al 3% de les seves emissions el 2005 i de manera addicional un 1% si compleixen alguna de les següents condicions: si els costos directes del paquet global

78. Comunicació de la Comissió « 20 20 by 2020: Europe’s climate change opportunity», COM(2008) 30 final, de 23.1.2008. 79. Aquests canvis implicaran la modificació de la normativa espanyola. El Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí ja ha elaborat un esborrany d’avantprojecte de Llei per a la modificació de la Llei 1/2005, actualment en procés d’informació pública. Vid. «Anteproyecto de Ley por el que se modifica la Ley 1/2005, de 9 de marzo, por la que se regula el régimen del comercio de derechos de emisión de gases de efecto invernadero para reformar el régimen general de comercio de derechos de emisión e incluir la aviación en el mismo», a http://www.mma.es/secciones/participacion_ publica/cambio_climatico/pdf/apl_comercio_emisiones.pdf.

sobrepassen el 0,70% del PIB; si es produeix un increment al menys d’un 0,1% del PNB entre l’objectiu realment aprovat per l’Estat membre que es tracti i l’escenari rendible que es desprengui de l’avaluació de la Comissió; si més del 50% del total de les emissions regulades es comptabilitzen a partir d’emissions relacionades amb el transport; si l’Estat membre té un objectiu d’energies renovables superior al 30%. També es preveu, però, que a partir de l1 de gener de 2013 es puguin aplicar mesures per restringir la utilització de crèdits específics corresponents a tipus de projectes, si bé aquestes mesures s’han d’adoptar per comitologia. La nova directiva ha modificat igualment l’assignació dels drets d’emissió. A la primera (20032005) i la segona (2005-2008) fase del sistema de comerç d’emissions comunitari s’encomanava a cada Estat membre el desenvolupament del pla nacional en el qual es determinava la quantitat total de drets d’emissió que col·locava en el mercat per al període concret (decisió que depenia de fet en el compromís de reducció assumit en el marc de la «bombolla europea»). En les dues primeres fases, els plans nacionals afectaven d’aquesta manera els sectors establerts a l’annex I de la Directiva 2003/87/CE i, pel que fa als gasos coberts pel sistema, principalment al CO2; ara s’amplia l’abast dels gasos coberts pel sistema, que a partir del 2012 ja cobrirà els sis gasos tinguts en compte al PK. D’altra banda, la directiva de 2009 disposa ara que a partir del 2013, la Comissió establirà anualment la quantitat de drets d’emissió per al conjunt de la Comunitat, quantitat que s’anirà reduint mitjançant un factor lineal de l’1,74% respecte la mitjana de la quantitat total anual dels drets d’emissió expedits pels Estats membres en els seus plans nacionals per al període 2008-2012 (el que ha de donar com a resultat, si es compleix, una reducció global del 20% respecte a les emissions de 2020). Igualment, els Estats membres hauran de subministrar informació addicional abans del 30 d’abril de 2010 respecte a les instal·lacions no enumerades a l’annex I que decideixin incloure de manera unilateral (art. 24.1) i les instal·lacions o activitats que s’inclouen a l’annex I a partir de 2013. Finalment, també s’ha produït un canvi respecte a l’adquisició dels drets d’emissió. En la

El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic

primera fase, els Estats membres podien assignar fins un 95% dels drets d’emissió de manera gratuïta, que a la segona fase es reduïa a un 90%. Aquesta pràctica, tot i les crítiques que ha rebut, ha facilitat clarament la introducció del sistema de comerç d’emissions dins de la Unió Europea. El criteri d’assignació que de manera més freqüent han utilitzat els Estats membres ha estat el «Business as usual», el de les emissions històriques, el creixement potencial del sector, o una combinació d’aquests criteris. D’acord amb la nova directiva, en canvi, en la tercera fase i a llarg termini, la subhasta dels drets d’emissió ha de substituir, de fet, la seva assignació gratuïta com a sistema prioritari d’assignació dels drets d’emissió. Així, es preveu la introducció gradual de la subhasta per als sectors industrials no exposats a deslocalització80: un 20% el 2013, arribant fins al 70% el 2020, amb l’objectiu d’arribar al 100% el 2027. La reglamentació relativa a aquestes subhastes, però, queda pendent d’un reglament que haurà d’adoptar la Comissió abans del 30 de juny de 2010 Altres elements del règim de comerç d’emissions, com per exemple la manera d’incorporar el sistema de subhasta i les regles d’assignació gratuïta, la definició de les instal·lacions que son grans consumidores d’energia en cas de fugida de carboni, les orientacions sobre la metodologia d’assignació a sector elèctric, les mesures que es podran aplicar a partir de 2013 per a restringir la utilització de crèdits específics corresponents a tipus de projectes o el criteri de selecció dels projectes de captura i emmagatzemament de CO2 s’han de decidir a posteriori mitjançant els procediments de la comitologia. 3) La Directiva 2004/101/CE, de 27 d’octubre de 2004, per la qual s’estableix un sistema d’intercanvi de quotes d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle dins de la CE, en el marc dels mecanismes de projecte del Protocol de Kioto81 La Directiva linkage 2004/101/CE vincula l’obtenció dels ERU i els RCE que es deriven de

80. La determinació dels sectors exposats a deslocalització es va portar a terme a partir del 31 de desembre de 2009. Es portarà a terme una revisió del conjunt de sectors cada cinc anys. 81. DO L338, de 13.11.2004.

577

la posada en marxa dels mecanismes de l’AC i del MDN del PK, amb els drets que es generen en el marc de l’esquema comunitari de comerç d’emissions. Els ERU i RCE poden, sota certes premisses, convertir-se en drets d’emissió per al seu ús en el règim comunitari de comerç d’emissions. Es tracta, en definitiva, d’equiparar aquestes unitats a les quotes d’emissió comunitàries, de manera que els titulars de les empreses que participen en un d’aquests mecanismes puguin fer servir el sistema de comerç d’emissions comunitari per al compliment de les seves obligacions. En termes generals, l’objectiu és, doncs, facilitar l’articulació de mitjans suplementaris per promoure el recurs a aquests mecanismes per part dels operadors econòmics, i alhora s’assoleix una disminució del cost de la reducció de les emissions dels gasos amb efecte d’hivernacle. La directiva preveu que els Estats membres adoptin diverses mesures per tal de garantir que el mecanisme sigui emprat per a projectes adequats, així com la correcta conversió al règim de comerç europeu. D’aquesta manera, per exemple, per tal d’assegurar que també es redueixen les emissions en els Estats membres i que el recurs als mecanismes de flexibilitat que permeten el projectes AC i MDN és realment suplementari a les mesures nacionals (és a dir, que la reducció no s’assoleix únicament mitjançant la participació en projectes AC o MDN), la directiva preveu la seva revisió automàtica un cop que els ERU i els RCE convertits pel seu ús en el règim comunitari de comerç d’emissions assoleixin el 6% de la quantitat total dels drets assignats pels Estats membres. També es preveu l’adopció de mesures per evitar la doble comptabilitat de les emissions cobertes per la directiva de 2003 i les reduccions d’emissions resultants de projectes, així com l’exclusió d’aquest sistema dels crèdits generats per determinats projectes (projectes que no generen una reducció permanent de les fonts d’emissió, projectes que poden tenir repercussions importants en la biodiversitat, projectes relatius a l’ús del sòl i la silvicultura, projectes vinculats a les activitats de les centrals nuclears, a més d’importants limitacions per projectes vinculats a les activitats de les centrals hidroelèctriques). Així mateix, només es permet l’autorització de les activitats de projectes si tots els participants tenen la seva seu bé en un

578

Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno

Estat amb el qual hi ha un acord internacional relatiu a aquests projectes, bé en un país o entitat subestatal vinculat al règim comunitari del comerç d’emissions. Els Estats membres hauran de facilitar la informació pública de les activitats de projectes en què un Estat participi o autoritzi a participar a entitats privades o públiques.

La Directiva 2009/31/CE estableix el marc jurídic i tècnic comunitari per a la captació, transport i injecció i emmagatzemament permanent del CO2 en estructures geològiques com vetes de petroli o de gas natural, aqüífers salins i vetes de carbó sense explotar, en condicions de seguretat per a les persones i el medi ambient.

4) La Directiva 2008/101/CE, de 19 de novembre de 2008 per la qual es modifica la directiva 2003/87/CE per incloure les activitats d’aviació en el règim comunitari de comerç de drets d’emissió de gasos amb efecte hivernacle 82 La Directiva 2008/101/CE integra les emissions de les activitats del sector de l’aviació en el règim de comerç de drets d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle. En particular, preveu la inclusió en el sistema dels vols amb origen o destinació en un aeroport comunitari a partir de l’1 de gener de 2012, designa els explotadors de les aeronaus com a les entitats encarregades de complir les obligacions imposades pel règim comunitari, estableix l’administració dels drets d’emissió d’aquests operadors en els Estats membres, i harmonitza els mètodes d’assignació dels drets d’emissió en aquest sector. D’aquesta manera, la directiva, que serà d’aplicació tant als operadors aeris comunitaris com de països tercers, preveu l’assignació de drets d’emissió comercialitzables a les companyes aèries, en funció del seu percentatge històric de tràfic. La Comissió Europea va adoptar el 5 d’agost de 2009 el llistat dels operadors aeris que realitzen una activitat aèria rellevant als efectes de la directiva des de gener del 2006 i especifica l’Estat membre que administra les emissions de cadascun d’aquests operadors83.

6) La Decisió 280/2004/CE, de 11 de febrer 2004, relativa a un mecanisme de seguiment de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle a la Comunitat i de l’aplicació del Protocol de Kyoto85 Aquesta decisió substitueix la Decisió del Consell 93/389/CE relativa a l’establiment de mecanismes de supervisió de les emissions de CO2 i altres gasos amb efecte d’hivernacle, modificada per la Decisió 1999/296/CE86. La nova decisió estableix el mecanisme de seguiment de les emissions antropogèniques amb efecte d’hivernacle i l’avaluació dels compromisos adquirits per la CE i els Estats membres, permet l’harmonització futura de la informació relativa a les previsions d’emissions de l’una i dels altres, i adapta aquest mecanisme a les exigències d’informació i a les orientacions polítiques establertes en aquesta matèria per la Conferència de les Parts a Marràqueix i Bonn. En particular, amb la seva aprovació es pretén reforçar la cooperació i coordinació entre els Estats membres per compilar l’inventari de gasos amb efecte d’hivernacle, i determinar l’avaluació dels avenços i els procediments d’examen i compliment que permeten que la Comunitat compleixi les seves obligacions internacionals relatives a la presentació d’informes. La decisió exigeix també que els Estats membres informin a la Comissió, abans del 15 de gener de cada any (amb la possibilitat de sotmetre dades actualitzades o addicionals abans del 15 de març de cada any), dels avenços demostrables que s’hagin produït fins aleshores respecte les emissions de gasos87, la comptabilització d’aquests emissions, la informació relativa als

5) La Directiva 2009/31/CE de 23 d’abril de 2009 sobre l’emmagatzemament geològic de CO284 82. DO L8, de 13.1.2009. 83. Reglament (CE) N. 748/2009 de la Comissió, de 5 d’agost de 2009, sobre la llista d’operadores d’aeronaus que han realitzat una activitat d’aviació enumerada a l’annex I de la Directiva 2003/87/CE l’1 de gener de 2006 o a partir d’aquesta data, en què s’especifica l’Estat membre responsable de la gestió de cada operador, DO L 219, de 22.8.2009. 84. DO L 140 de 5.6.2009.

85. DO L 49, de 19.2.2004. 86. DO L 167, de 9.7.1993 i DO L 117, de 5.5.1999. 87. Incloent, entre d’altres punts, referència expressa a quins organismes legals han estat autoritzats per participar en els mecanismes previstos als articles 6 i 12 del PK. (article 3.1.h de la proposta).

El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic

inventaris i els registres nacionals, etc., per tal de permetre a la institució comunitària l’elaboració de l’informe anual obligatori que la CE ha de presentar davant dels òrgans del CMCC, conjuntament amb els informes nacionals, abans de l’1 de gener de 2006 A partir de les dades que subministren els Estats membres, es preveu també l’elaboració anual per part de la Comissió de l’inventari comunitari dels gasos amb efecte d’hivernacle que la CE també ha de presentar davant dels òrgans del CMCC, pel qual es requeria que els Estats membres establissin, abans del 31 de desembre de 2005, els sistemes d’inventaris nacionals d’acord amb les disposicions del PK. Igualment, els Estats membres havien de remetre a la Comissió, per primer cop abans del 15 de març de 2005 i cada dos anys des d’aleshores, la informació relativa als avenços demostrables pel que fa a les polítiques i mesures nacionals, amb les previsions nacionals d’emissió. Per últim, s’estableix un Registre europeu (coordinat amb els registres estatals) per garantir la comptabilització exacta de l’emissió, manteniment, transferència, anul·lació i retirada de les unitats de quantitats atribuïdes, unitats d’absorció, URE i RCE. Aquests registres incorporaran els registres que cal establir d’acord amb la directiva ETS. Es permet que els Estats membres i la CE puguin portar els registres de forma consolidada amb un o més Estats membres. 7) Altres mesures comunitàries vinculades amb el règim del canvi climàtic El Programa plurianual de foment de l’eficiència energètica (SAVE)88; la Decisió relativa al foment de les energies renovables (ALTENER)89; la Directiva 2001/77/CE de setembre de 2001 sobre la promoció de l’electricitat generada a partir de fonts d’energia renovables en el mercat interior de l’electricitat90; la Directiva 2003/30/CE de 8 de maig de 2003 relativa al foment de l’ús de biocarburants o altres combustibles renovables en el transport91, el reglament (CE) N. 443/2009, de 23 d’abril de 2009, pel qual s’estableixen nor88. 89. 90. 91.

DO L 79, de 30.3.2000. DO L 79, de 30.3.2000. DO L 283, de 27.10.2001. DO L 123, de 17.5.2003.

579

mes de comportament en matèria d’emissions dels turismes nous com a part de l’enfocament integrat de la Comunitat per reduir les emissions de CO2 dels vehicles lleugers92, o la proposta de la Comissió orientada a imposar una retallada d’un 10% de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle procedents dels combustibles per al transport entre 2011 i 2020, la proposta per reduir les emissions de CO2 dels automòbils nous, o les propostes sobre el clima i les energies renovables orientades fonamentalment a arribar a les fites fixades per a 2020, incrementant radicalment l’ús de l’energia renovable en cada Estat membre. En l’àmbit de les mesures fiscals, destaca la Directiva 2003/96/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 27 d’octubre de 2003, sobre l’establiment d’un règim d’imposició comunitari per als productes energètics i de l’electricitat93, que introdueix l’harmonització, en diferents fases, dels impostos nacionals, i que és operativa des del gener de 2004. 14.2. Paper de l’Estat davant el Conveni Marc del canvi Climàtic i el Protocol de Kyoto 14.2.1. Introducció

Si en les pàgines anteriors hem exposat quin és el règim jurídic internacional d’intervenció sobre el canvi climàtic i, així mateix, com es concreta la participació de la Unió Europea en aquest, cal a continuació centrar l’anàlisi en l’àmbit estrictament estatal. No creiem necessari reproduir de nou els compromisos concrets que han estat assumits formalment per l’Estat espanyol, perquè ja han estat assenyalats prèviament i els tornarem a retrobar en l’apartat final valoratiu dels esforços realitzats i dels que resten encara per dur a terme des d’aquest nivell territorial. L’objectiu ara és determinar quins àmbits i competències específics de l’Estat es troben involucrats en matèria de lluita contra el canvi climàtic. Això ens permetrà conèixer quines actuacions estan o poden estar legitimades des d’aquest àmbit, quins són els seus límits, així com, en darrer terme, si han estat previstes, i de quina manera, fórmules de col·labo92. DO L 140, de 5.6.2009. 93. DO L 283, de 31.10.2003.

580

Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno

ració interadministrativa quan estem davant de competències compartides/concurrents. A continuació, seran explicitades també les tasques que han estat dutes a terme fins a l’actualitat en matèria de canvi climàtic per l’Estat, tant pel que fa a l’àmbit organitzatiu, normatiu, com a l’executiu. 14.2.2. Àmbits i activitats afectats pels compromisos i les competències a l’abast de l’Estat.

Tot i haver esmentat quins són els compromisos adquirits per part de l’Estat espanyol en el marc internacional i de la UE, cal necessàriament recordar a continuació quins àmbits i activitats poden resultar i resulten afectats per aquells i, fonamentalment, de quines competències concretes disposa l’Estat (i quin és el seu abast) quan desitja incidir i intervenir sobre les causes i conseqüències del canvi climàtic i complir els compromisos adquirits. En general, s’observa que destaca, entre d’altres, la vessant ambiental del tema que ens ocupa. La Constitució espanyola (CE), com no podria ser d’una altra manera, crida tots els poders públics, sense excepció, a realitzar tasques en aquest sector. Però, quines són les competències concretes de titularitat estatal? De forma preliminar, cal esmentar que és l’Estat, com a tal, qui presta el consentiment per obligar-se internacionalment, i subscriu tractats com el CMCC i el PK (art 94, CE). L’Estat gaudeix de competència exclusiva sobre les «relacions internacionals», tal com estableix l’article 149.1.3 de la Constitució. Però això no converteix automàticament qualsevol matèria o funció sobre la qual pugui recaure un conveni internacional en una matèria o funció reservada a l’Estat. Pel que fa al compliment de les obligacions internacionals, el Tribunal Constitucional ha insistit en la necessitat d’evitar que la «connexió comunitària» pugui enterbolir l’aplicació de les normes internes de repartiment de competències que integren el bloc de constitucionalitat. En aquest sentit, l’alta jurisdicció ha reconegut que les competències que l’article 149 de la Constitució atribueix a l’Estat en matèria de relacions internacionals no impliquen una extensió del seu àmbit competencial a totes les activitats relacionades amb el seu desenvolupament, l’execució o amb l’aplicació dels tractats internacionals ni en

particular, de les normes comunitàries de dret derivat. A partir d’aquesta premissa, ja podem establir quines són les competències estatals de caràcter sectorial implicades. Així, de la lectura de l’article 149 de la Constitució, observem que han estat reservades a aquest nivell competències exclusives sobre un ventall de matèries i activitats directament (o de forma connexa) relacionades totes elles amb el canvi climàtic. Esmentem únicament a continuació les que considerem més rellevants: art. 149.1: 6. Legislació mercantil. 10. Comerç exterior. 13. Bases i coordinació de la planificació general de l’activitat econòmica. 15. Foment i coordinació general de la investigació científica i tècnica. 19. Pesca marítima, sens perjudici de les competències que s’atribueixin a les comunitats autònomes en l’ordenació d’aquest sector. C1. Transport aeri; servei meteorològic. 21. Ferrocarrils i transports terrestres que circulin dins els territoris de més d’una comunitat autònoma; transit i circulació de vehicles de motor. 22. La legislació, ordenació i concessió de recursos i aprofitaments hidràulics si les aigües passen per més d’una comunitat autònoma, i l’autorització de les instal·lacions elèctriques si l’aprofitament afecta una altra comunitat o si l’energia és transportada fora del seu àmbit territorial. 23. Legislació bàsica sobre protecció del medi ambient, sens perjudici de les facultats de les comunitats autònomes per a l’establiment de normes addicionals de protecció. La legislació bàsica sobre espais i aprofitaments forestals i vies ramaderes. 24. Obres públiques d’interès general o la realització de les quals afecti més d’una comunitat autònoma. 25. Bases del règim miner i energètic.

D’aquesta enumeració simple, per a la qual ha calgut sovint la interpretació concreta que ha anat atorgant la jurisprudència del Tribunal Constitucional als diversos paràgrafs, observem com —prima facie— s’ofereix un gran ventall de possibilitats d’actuació a l’Estat, però també deduïm que hi resta un important espai per a la l’assumpció i exercici de competències per part de les comunitats autònomes. L’Estat, en ocasions,

El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic

s’ha reservat únicament la competència exclusiva per emetre la legislació bàsica d’un sector concret, per dictar-ne les bases, o bé per procedir a l’emissió d’autoritzacions singulars. Altres aspectes (funcions o matèries), no reservats expressament a l’Estat, poden (i de fet serà així sovint) restar sota l’exclusiva competència de les comunitats autònomes i donar, per tant, un paraigua prou generós que empari i cobreixi l’adopció de polítiques ambientals pròpies sobre el canvi climàtic. Així, sense perjudici de la concreció que posteriorment es realitzarà, cal tenir en compte, per avançar únicament algun exemple, el desenvolupament de la legislació estatal bàsica ambiental o l’exercici de competències executives ambientals com poden ser l’atorgament de permisos, la seva inspecció; l’agricultura, etc. No ens oblidem en aquest punt dels ens locals: també ells exerceixen funcions normatives (ordenances) i executives entre altres, en matèria ambiental, i poden incidir de forma creativa i singularment efectiva sobre determinats aspectes del canvi climàtic. 14.2.3. Organització administrativa

La característica transversal intrínseca de la problemàtica del canvi climàtic encaixa de manera difícil amb les estructures administratives més clàssiques de què disposen els Estats, que són bàsicament sectorials. Es podrà incidir i afectar sobre les causes i sobre els impactes del canvi climàtic des d’una multiplicitat d’òrgans públics, des dels quals s’exerceixen funcions sobre medi ambient, sobre agricultura, energia, transport etc. És habitual, doncs, que els diversos Estats, pel que fa al canvi climàtic, hagin assajat diferents fórmules d’organització administrativa des de les quals es pugui donar resposta adequadament a aquesta qüestió, cercant superar així la fragmentació i manca de coordinació entre actuacions diverses i a diferents nivells que en res afavoreix, com intentàvem reflexionar en les pàgines anteriors, ni l’assoliment dels complexos objectius compromesos, ni tampoc l’adopció d’una estratègia ni la valoració correcta de l’esforç que s’està realitzant globalment. A partir d’aquestes premisses es realitza a continuació un breu repàs dels principals òrgans que en l’Administració de l’Estat assumeixen competències sobre aquesta

581

matèria. Així observarem que el protagonisme de l’acció estatal correspon a la Secretaria d‘Estat de Canvi Climàtic del Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí (MMARM). D’altra banda, com que el canvi climàtic és una matèria absolutament transversal, i que a més exigeix la coordinació tant entre diversos departaments ministerials de la mateixa Administració de l’Estat com entre totes les administracions públiques (estatal, autonòmiques i locals), han proliferat des dels primers temps diversos òrgans de caràcter col·legiat i que integren dins seu diverses administracions públiques. 14.2.3.1. El Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí: la Secretaria de l’Estat de Canvi Climàtic i l’Oficina Espanyola de Canvi Climàtic.

Com s’acaba d’assenyalar, dins de l’Administració de l’Estat les funcions i competències relatives a la lluita contra el canvi climàtic es duen a terme fonamentalment des del Ministeri de Medi Ambient Rural i Marí94. Així ho estableix d’una manera clara el Reial decret 432/2008, de 12 d’abril, segons el qual correspon al MIMARM, la proposta i execució de la política del Govern en matèria de lluita contra el canvi climàtic, la protecció del patrimoni natural, de la biodiversitat i del mar, l’aigua, el desenvolupament rural, els recursos agrícoles, ramaders i pesquers, i l’alimentació. S’ha de destacar en primer lloc el que significa en si mateixa aquesta opció organitzativa adoptada per l’administració estatal l’any 2008, de manera que aquesta unificació de les competències dels ministeris de Medi Ambient, Agricultura i Pesca en un sol departament ministerial té, entre altres, la raó confessada «d’atendre els objectius estratègics de lluitar contra el canvi 94. El Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí es crea pel Reial decret 432/2008, de 12 d’abril. L’article 11 d’aquesta norma determina que correspon a l’esmentat departament ministerial la proposta i execució de la política del Govern en matèria de lluita contra el canvi climàtic, protecció del patrimoni natural, de la biodiversitat i del mar, aigua, desenvolupament rural, recursos agrícoles, ramaders i pesquers, i alimentació. Posteriorment, el Reial decret 438/2008, de 14 d’abril, aprova l’estructura orgànica bàsica dels departaments ministerials. Finalment el Reial decret 1130/2008, de 4 de juliol, desenvolupa l’estructura orgànica bàsica del Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí.

582

Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno

climàtic i avançar en el model de desenvolupament sostenible» 95 . Entre els òrgans superiors i directius del MMARM apareix la Secretaria d’Estat de Canvi Climàtic, que sota la dependència de la persona que encapçali el Ministeri, té com a funcions dirigir i coordinar l’execució de les competències que corresponen a aquest departament ministerial en relació amb la formulació de les polítiques de qualitat ambiental i la prevenció de la contaminació i el canvi climàtic, l’avaluació de l’impacte ambiental, i fomentar l’ús de tecnologies netes i hàbits de consum cada vegada menys contaminants i més sostenibles (art. 2 RD 1130/ 2008). La Secretaria d’Estat de Canvi Climàtic comprèn l’Oficina Espanyola de Canvi Climàtic (OECC), la Direcció General de Qualitat i Avaluació Ambiental, i l’Agència Estatal de Meteorologia. Les funcions i competències actuals de l’OECC96 es regulen a l’article 3 del RD 1130/ 2008. Aquest precepte atribueix l’OECC la formulació de la política nacional de canvi climàtic, així com funcions de proposta normativa i competències relatives al desenvolupament dels instruments de planificació i administratius que permetin complir amb els objectius establerts per aquesta política. Correspon també a l’OECC exercir les funcions tècniques i de gestió del secretariat dels òrgans col·legiats en matèria de canvi climàtic: la comissió interministerial que exerceix com a Autoritat Nacional Designada per als mecanismes basats en projectes del Protocol de

95. Així s’expressa en l’exposició de motius del RD 1130/2008, de 4 de juliol. En qualsevol cas, interessa destacar que la reestructuració de l’any 2008 no afecta en essència l’organització de les competències de l’antiga Secretaria General per a la Prevenció de la Contaminació i el Canvi Climàtic (d’acord amb el model que s’establia l’any 2004), ja que s’enquadren ara en la Secretaria d’Estat de Canvi Climàtic amb pràctica identitat de comeses (encara que hagi desaparegut la referència a la prevenció de la contaminació en la denominació d‘aquesta Secretaria General). Es pot consultar una primera valoració del significat general d’aquesta reforma a Pont Castejón, Isabel, i Nieto Moreno, Juan Emilio, «La actuación ambiental del Estado», a López Ramón, F. [coord.] (2009). Observatorio de Políticas Ambientales. Madrid: Aranzadi. 96. Fent una mica d’història, l’Oficina Espanyola de Canvi Climàtic va ser creada l’any 2001. La seva composició i estructura es van aprovar inicialment mitjançant Ordre de 17 de juliol de 2001. El Reial Decret 1477/2004, de 18 de juny, en determinava les funcions.

Kyoto, el Consell Nacional del Clima i la Comissió de coordinació de polítiques de canvi climàtic. L’OECC presta també assessorament als diferents òrgans de l’Administració General de l’Estat en els assumptes relacionats amb el canvi climàtic, i col·labora amb les comunitats autònomes en l’anàlisi de les repercussions que el canvi climàtic té en les matèries de la seva competència. L’OECC té també funcions d’informació i divulgació en matèria de canvi climàtic, i a ella li correspon també relacionar-se amb les administracions públiques, organitzacions no governamentals, institucions i entitats públiques i privades i altres agents socials per col·laborar en iniciatives tendents a la lluita contra el canvi climàtic. Des del punt de vista de la participació en organismes internacionals, l’OECC participa en la representació del ministeri en els organismes internacionals i assumeix el seguiment dels convenis internacionals en les matèries de la seva competència, així com exerceix de punt focal nacional davant de la Convenció Marc de Nacions Unides sobre Canvi Climàtic i davant el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic. Les seves competències s’estenen també a aspectes de planificació (promoure la integració de l’adaptació al canvi climàtic en la planificació de les polítiques sectorials, coordinar els plans i programes que es desenvolupin en relació amb les mesures i estratègies d’adaptació al canvi climàtic, coordinar els plans i programes que es desenvolupin en relació amb les mesures de mitigació), i d’anàlisi, investigació i promoció de desenvolupament i transferència de tecnologies. Finalment ha d’assenyalar-se l’important protagonisme de l’OECC en el sistema de comerç d’emissions on, al costat de la funció de promoure la utilització dels mecanismes de flexibilitat del Protocol de Kyoto, és l’òrgan ministerial al qual li correspon exercir les funcions atribuïdes al ministeri per la Llei 1/2005, de 9 de març, per la qual es regula el règim del comerç de drets d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle i, en general, aplicar la normativa de comerç de drets d’emissió, així com exercir totes les funcions li atribueixi la normativa en relació amb el Registre Nacional de Drets d’Emissió, adscrit a aquesta Direcció General. En particular, li correspon la direcció de l’activitat del registre, la coordinació

El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic

amb els òrgans competents per a l’aplicació de la Llei 1/2005, de 9 de març, les relacions amb l’entitat que tingui encomanada, si escau, la seva administració i l’aprovació de tots els actes o resolucions de caràcter jurídic que hagin de donar suport a la concreta activitat del Registre. A més, exerceix totes les funcions que atribueix la normativa al ministeri en relació amb els sistemes de seguiment i verificació d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle de les instal·lacions incloses en l’àmbit d’aplicació de la Llei 1/2005, de 9 de març. De l’OECC depenen tres subdireccions generals: la Subdirecció General d’Impactes i Adaptació, la Subdirecció General de Mitigació i Tecnologies, i la Subdirecció General de Comerç d’Emissions i Mecanismes de Flexibilitat. Aquestes subdireccions generals es reparteixen l’exercici de les competències generals que hem repassat sumàriament en el paràgraf anterior. 14.2.3.2. Altres òrgans

Malgrat el protagonisme de l’OECC, han proliferat des dels primers temps diversos òrgans de caràcter col·legiat que integren diverses administracions públiques. a) Consell Nacional del Clima D’acord amb un criteri cronològic, cal esmentar en primer lloc el Consell Nacional del Clima (CNC), creat mitjançant el Reial Decret 177/1998, de 16 de febrer, norma substituïda desprès pel Reial Decret 1188/2001, de 2 de novembre, que en regula la composició i les funcions. El CNC és un òrgan de caràcter col·legiat, adscrit al MMARM i presidit pel seu ministre. Entre les seves funcions principals hi localitzem la d’elaboració i seguiment de l’Estratègia Espanyola enfront del Canvi Climàtic. També elabora propostes i recomanacions per definir polítiques i mesures de lluita enfront del canvi climàtic, impactes, estratègies de limitació de l’emissió de gasos etc. Pel que fa a la seva composició, cal dir que el ple del CNC l’integren 55 membres nomenats per 3 anys renovables: hi ha representants de 12 ministeris i actualment hi són representades amb un vocal totes les comunitats autònomes. També hi ha 3 vocals de les entitats locals d’àmbit estatal amb més implantació, així

583

com representació d’organitzacions empresarials, sindicats, comunitat científica i grups ecologistes, entre d’altres. Les sessions plenàries es desenvolupen un cop l’any com a mínim. A més del ple, hi ha la comissió permanent, òrgan més executiu al qual correspon el seguiment ordinari de les funcions del CNC, que està previst que es reuneixi un cop al semestre com a mínim. El mateix Reial decret (art. 8) va preveure la possibilitat de crear grups de treball d’experts, amb composició multisectorial, possibilitat permanentment oberta sempre que es consideressin necessaris. Cal assenyalar que les funcions tècniques i de gestió del secretariat d’aquest òrgan col·legiat d’acord amb el Reial decret 1130/2008, de 4 de juliol, corresponen a l’OECC. b) Comissió de Coordinació de Polítiques de Canvi Climàtic A més del CNC i de l’OECC, ja esmentats, cal esmentar un òrgan dissenyat per la Llei 1/2005, de 9 de març, mitjançant la qual es regula el règim del comerç de drets d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle (BOE de 10 de març de 2005) per donar cabuda a certa participació autonòmica. Així observem com es crea la Comissió de Coordinació de Polítiques de Canvi Climàtic (art. 3), òrgan de coordinació i col·laboració entre l’Administració General de l’Estat i les comunitats autònomes. La seva creació ja havia estat avançada pel Reial decret llei 5/2004, de 27 d’agost, que de forma urgent regulava matèries tan necessitades d’una actuació pública decidida. Un òrgan així, d’acord amb l’exposició de motius, resulta imprescindible atesa la complexitat tècnica del règim d’autoritzacions i del seguiment d’emissors i la necessitat de col·laborar per tal de garantir la coherència en l’aplicació en tot el territori, tant en els sectors d’activitat inclosos en la Directiva com en els que no ho estan. A això s’afegeix la necessària col·laboració en relació amb el conjunt d’obligacions internacionals i comunitàries i pel que fa a la informació sobre polítiques i mesures adoptades per complir els compromisos en matèria de canvi climàtic. Les funcions que han estat assignades a aquesta comissió de coordinació són bàsicament de prevenció i reducció d’emissions, de seguiment del canvi climàtic i de foment o impuls de programes

584

Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno

i actuacions. També estableix les línies generals d’actuació que ha de seguir l’Autoritat Nacional designada per l’Estat espanyol pel que fa als mecanismes de projecte del Protocol de Kyoto, tot tenint en compte els criteris que estableixi el CNC. c) La Comissió Interministerial que actua com Autoritat Nacional Designada en l’àmbit dels mecanismes de flexibilitat del Protocol de Kyoto La Llei 1/2005, de 9 de gener, va preveure també l’existència d’una comissió interministerial creada amb l’objectiu clar que exerceixi com a Autoritat Nacional Designada (AND) per tal d’aprovar els mecanismes previstos en el Protocol de Kyoto (projectes de desenvolupament net i d’aplicació conjunta). Aquesta comissió actua com a punt focal nacional per a l’autorització dels projectes del Mecanisme de Desenvolupament Net i Aplicació Conjunta en què intervingui Espanya i les empreses que aquesta autoritzi. L’origen d’aquesta comissió, es troba al Reial decret llei 5/2004, que va preveure inicialment una comissió estrictament interministerial. D’acord amb el redactat que apareix a la Llei 1/2005, aquesta Comissió perd aquell caràcter i amplia la seva representativitat. La integren representants de l’Oficina Econòmica del President del Govern i els Ministeris d’Afers Estrangers i de Cooperació, d’Economia i Hisenda, Medi Ambient i Medi Rural i Marí i Indústria, Comerç i Turisme, i també per un representant de les comunitats autònomes competents escollit de la manera que elles mateixes acordin. Apuntem també que la secretaria de l’AND correspon a l’OECC, i que promourà la subscripció de convenis de col·laboració amb les comunitats autònomes per tal de fomentar i facilitar el desenvolupament dels mecanismes basats en projectes del Protocol de Kyoto. També es determina a la Llei 1/2005 que, per tal de facilitar el desenvolupament dels mecanismes basats en els projectes, les comunitats autònomes podran crear centres que col·laborin amb l’Autoritat Nacional. Les funcions d’aquesta comissió van ser posteriorment explicitades mitjançant el Reial Decret 1031/2007, de 20 de juliol, pel qual es desenvolupa el marc de participació en els mecanismes de flexibilitat del Protocol de Kyoto.

d) Comissió Delegada del Govern per al Canvi Climàtic (CDGCC) Aquesta comissió es va crear mitjançant el Reial decret 680/2008, de 30 d’abril, i està integrada pels ministres d’Afers Estrangers i Cooperació, de Foment, d’Educació, de Sanitat i Política Social, d’Indústria, Turisme i Comerç, de Medi Ambient, i de Medi Rural i Marí, d’Habitatge i de Ciència i Innovació, juntament amb les vicepresidències de Govern. També en formen part els secretaris d’Estat per a la Unió Europea, de Defensa, d’Economia, d’Hisenda i Pressupostos, de Seguretat, de Planificació i Infraestructures, d’Energia, de Cooperació Territorial, de Canvi Climàtic i d’Investigació. e) L’Observatori de la Salut i Canvi Climàtic D’altra banda, el Consell de ministres de 24 d’abril de 2009 donava compte de la creació de l’Observatori de la Salut i Canvi Climàtic. Aquest observatori, que es preveu que compti amb la participació d’experts científics i tècnics, està gestionat pels ministeris de Sanitat i Política Social i de Medi Ambient i Medi Rural i Marí. Entre els seus objectius inclou l’anàlisi, el diagnòstic, l’avaluació i el seguiment dels efectes del canvi climàtic en la salut pública i en el Sistema Nacional de Salut, així com l’avaluació i comunicació dels efectes positius en la salut de les polítiques de mitigació del canvi climàtic. S’espera que aquest nou òrgan reforci l’estructura ja existent i que a partir de la necessària recopilació de dades, diagnosi, seguiment d’efectes sobre la salut, i tasques essencials que li han estat encomanades, possibiliti l’adopció i implantació de mesures preventives i correctores que incideixin en una millora de la salut de la població. Aquest aspecte és essencial, perquè els efectes del canvi climàtic, com reconeix bé el Consell de ministres, estan associats a un ampli ventall de conseqüències negatives sobre la salut de les persones, com les dels efectes associats a la contaminació atmosfèrica, l’augment de les temperatures i l’increment de la freqüència de les onades de calor, o la modificació dels patrons de malalties infeccioses. Entre les seves funcions cal destacar també la d’informar i sensibilitzar la societat, formar els professionals sanitaris i ambientals, i estimular la investigació en aquest camp. En qualsevol cas

El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic

585

ressaltem finalment que els esforços d’aquest nou òrgan van també en la línia dels treballs ministerials que envolten el que es coneix com a Pla Nacional d’Acció en Salut i Medi ambient per al període 2009-2012.

les mesures que s’estableixin, el que exigeix, doncs, un esforç i una creativitat suplementaris. Conèixer totes aquestes qüestions obliga a actuar amb previsió. També hauria d’empènyer tot Estat a actuar, a actuar amb temps per ser-hi a temps.

14.2.4 Exercici de competències sobre el canvi climàtic (les funcions normatives i les funcions executives): els objectius de reducció assumits per l’Estat espanyol i les principals mesures per a la seva consecució

14.2.4.1. Apunt general de l’evolució des dels inicis fins al Pla nacional d’assignació del 2006

Un cop examinada l’organització administrativa, cal fer un repàs a les principals línies que han seguit les accions de la lluita contra el canvi climàtic des del punt de vista de l’Administració de l’Estat. En aquest sentit, i de manera preliminar, cal tenir en compte que l’Estat espanyol participa, dins l’àmbit de Nacions Unides, en les reunions dels òrgans subsidiaris del conveni; també ho ha fet en les diverses reunions de la Conferència de les Parts (COP) del Conveni Marc, bé a títol individual, bé com a part de la delegació de la Unió Europea, així com en les diverses sessions del plenari del Grup Intergovernamental d’Experts sobre Canvi Climàtic (IPCC) o treballant en l’elaboració dels informes que s’emeten sobre qüestions específiques dins dels grups de treball. Es pot dir el mateix pel que fa a l’àmbit europeu. Però el que ens preguntem en aquest punt és què s’ha fet dins l’àmbit intern. Dins d’aquest marc, cal recordar que fer front, des qualsevol poder públic, a la problemàtica del canvi climàtic, constitueix un repte complex ja que, a diferència del que succeeix amb relació a moltes altres qüestions, té implicacions directes de caràcter econòmic, ambiental i social i, de la mateixa manera, incideix normalment en multiplicitat de sectors, com l’energia, els residus, l’agricultura, els transports, l’habitatge, la salut... Afecta, a més a més, tots el àmbits públics territorials i reclama l’establiment, en qualsevol cas, d’una programació a curt, mitjà i llarg termini. Aquesta és la conseqüència de l’assumpció d’uns compromisos que tenen un període determinat de venciment, unes dates límit concretes. Aquestes circumstàncies, que conjuntament són poc comunes en la presa de decisió pública, tradicionalment més sectorialitzada, en res afavoreixen el procés decisional o l’aplicació efectiva de

Com s’havia apuntat a l’informe de 200597, en finalitzar l’any 2003 no es disposava encara, a l’Estat espanyol, d’una política pròpia, coherent i integradora per fer front a aquest fenomen. Així, doncs, com que el nivell d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle era especialment alarmant, la situació era especialment greu perquè eren múltiples les exigències que reclamaven i encara reclamen una resposta pública enèrgica. Es per això que es considerava necessari disposar d’una política d’àmbit estatal pròpia, centrada i orientada específicament a la realització d’actuacions sobre el canvi climàtic, omnicomprensiva dels diferents aspectes que integra, participada, consensuada, adaptada a les circumstàncies d’aquest Estat i per tant, a la seva organització territorial, i capaç de possibilitar l’acompliment dels objectius en el moment en què siguin exigibles. L’any 2004 es considera, sens dubte, el tret de sortida per a l’adopció d’una política estatal decidida en matèria de lluita enfront del canvi climàtic, els resultats de la qual van veure la llum al llarg dels anys 2004-2005. L’exercici de les competències estatals incideix bàsicament en els dos eixos fonamentals de mitigació i adaptació al canvi climàtic que van marcar les polítiques per fer front al canvi climàtic fins el moment actual. Des d’un punt de vista general, les accions en aquesta etapa incideixen fonamentalment en el sector energètic, així com en l’adopció d’instruments de cooperació internacional, i, de manera especial, en l’àmbit relacionat amb el comerç d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle dins del compromisos internacionals assumits per l’Estat espanyol. Així, i pel que fa al sector de l’energia, es pot mencionar entre els documents de caràcter planificador i programador el Pla d’Acció per al període 2005-2007 de la Estrategia de Ahorro y 97. Pont i Campins, 2005.

586

Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno

Eficiencia Energética en España 2004-201298. El Pla d’Acció 2005-2007 va ser elaborat sota la coordinació del Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç. Una altra de les línies importants empreses en aquesta primera etapa està relacionada amb la cooperació internacional. En aquest sentit, i deixant de costat diverses iniciatives de cooperació bilateral, es pot afirmar que l’aposta política de més gran rellevància en cooperació en matèria de canvi climàtic és la creació, el 2004, de la Xarxa Iberoamericana d’Oficines de Canvi Climàtic (RIOCC). Dins les activitats de la Xarxa s’ha establert el Programa Iberoamericà d’Impactes, Vulnerabilitat i Adaptació al Canvi Climàtic (PIACC), que té com a objectiu enfortir el desenvolupament i l’aplicació d’estratègies d’adaptació en la regió llatinoamericana i facilitar l’avaluació d’impactes, vulnerabilitat i opcions d’adaptació al canvi climàtic. En qualsevol cas, es pot afirmar que els avenços més interessants en aquesta època es centren en l’aprovació de legislació d’incorporació de la Directiva comunitària 2003/87, de 13 d’octubre de 2003, per la qual s’estableix un règim per al comerç d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle a la Comunitat. Això significa l’aprovació de diverses normes per tal de regular el règim de comerç de drets d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle. Aquesta normativa va estar constituïda inicialment pel Reial decret llei 5/2004, de 27 d’agost, i posteriorment per la Llei 1/2005, de 9 de març. De manera complementària, destaca especialment el Reial decret mitjançant el qual es du a terme l’aprovació del Pla Nacional d’Assignació de Drets d’Emissió99. En qualsevol cas, cal destacar que els objectius que assumeix el PNA en aquestes dates es limiten a aconseguir que al 98. L’Estratègia d’Estalvi i Eficiència Energètica a Espanya 2004-2012 va ser aprovada el 28 de novembre de 2003, i proposa, per a cadascun dels principals sectors involucrats, una sèrie de mesures que han d’establir-se durant el període 2004-2012 per aconseguir millores substancials en els índexs d’eficiència energètica. 99. Reial decret 1866/2004, de 6 de setembre de 2004, que aprovava el Pla Nacional d’Assignació de drets d’emissió per al període 2005-2007 (BOE de 7.9.2004) i que va ser modificat pel Reial decret 60/2005, de 21 de gener (BOE de 22.1.2005) i pel Reial decret 777/2006, de 23 de juny (BOE de 24.6.2006).

final del període 2008-2012 les emissions no sobrepassin les emissions de l’any 1990 en més d’un 24%. El percentatge s’obté sumant l’objectiu de limitació de Kyoto (14%) a l’estimació d’absorció per embornals (màxim d’un 2%) i els crèdits que es puguin obtenir al mercat internacional (7%). Malgrat el que s’acaba d’esmentar, i no obstant la intensificació d’aquests esforços a partir de l’any 2004 en matèria de lluita contra el canvi climàtic, el cert és que l’any 2006 les estimacions de les possibilitats de complir amb els compromisos internacionals assumits per l’Estat Espanyol apareixien llunyanes. Valgui recordar en aquest sentit que l’avaluació temporal dels darrers anys dóna una tendència de creixement de les emissions força significativa: així, per al conjunt de les activitats cobertes pel règim internacional, l’any 1995 ja se superava en un 10,8%; l’any 2000 en un 33,8%, i el 2005 s’arribava a un 53,3%, que es reduïa a un 50,6% el 2006100. 14.2.4.2. Evolució des de l’any 2006. Estat actual de la qüestió: les principals mesures en l’àmbit estatal per al compliment dels objectius relacionats amb el canvi climàtic

Les dificultats pel que fa al compliment dels compromisos internacionals que s’acaben d’esmentar han marcat les accions que s’han anat duent a terme des de llavors per part de l’administració estatal. Naturalment, es troben presents en els plantejaments del segon, i vigent, Pla Nacional d’Assignació aprovat mitjançant el RD 1370/2006, de 24 de novembre101. En aquest 100. Ministerio de Medio Ambiente, Inventario de gases de efecto invernadero en España, edición de 2008 (serie 19902006). Sumario de resultados, a http://www.mma.es/seccio nes/calidad_ contaminacion/ atmosfera/emisiones/pdf/ Sumario_inventario_GEI_Espania_ed_2008_serie_1990-2006. pdf, p. 12. 101. Modificat pel RD 1030/2007 i posteriorment pel RD 1402/2007. També s’ha de teniren compte l’Ordre PRE/2827/2009, de 19 d’octubre, per la qual es modifiquen les quanties de les assignacions sectorials establertes en el Pla Nacional d’Assignació de Drets d’Emissió de Gasos amb Efecte d’Hivernacle, 2008-2012, aprovat pel Reial Decret 1370/2006, de 24 de novembre, BOE de 23 d’octubre de 2009. Aquesta Ordre es dicta com a conseqüència de la necessitat d’adaptar el PNA a les resolucions estimatòries de diversos recursos de reposició interposats per determinades instal·lacions contra la notificació de les assignacions per al període que cobreix el PNA aprovat pel RD 1370/2006. La

El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic

sentit, l’objectiu sobre el qual es construeix aquest pla és que Espanya no superi les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle en més d’un 37% sobre l’any base (1990) de mitjana anual durant el període 2008-2012. Aquest compromís es compleix si a la reducció assumida (15%) se li uneixen l’adquisició addicional del 20% en crèdits de carboni procedents de mecanismes de flexibilitat, i un 2% addicional a través dels embornals de carboni. En aquest context cal mencionar que és precisament a partir de l’any 2006 quan la tasca normativa i planificadora s’ha anat intensificant progressivament. En aquest procés exerceix un paper fonamental l’Estratègia Espanyola de Canvi Climàtic i Energia Neta (EECCEL) i els seus plans de desenvolupament, als quals ens referim seguidament. a) Estratègia Espanyola de Canvi Climàtic i Energia Neta, Horitzó 2007-2012-2020 (EECCEL) Aprovada el 2 de novembre de 2007, l’EECCEL102 reconeix en els seus plantejaments que, encara que les mesures i programes adoptats per l’Estat i les comunitats autònomes en dates anteriors havien tingut com a resultat un canvi en el context normatiu i planificador, les previsions d’emissions mostraven la necessitat de «tenir en compte mesures addicionals que contribueixin a l’obtenció d’un escenari per al desenvolupament econòmic, social i ambiental sostenible. En relació amb els seus objectius, l’EECCEL planteja una sèrie de metes generals, entre les quals, òbviament, el compliment del compromís internacional assumit per Espanya amb la ratificació del PK constitueix l’eix fonamental. No obstant això, simultàniament, es planteja també la preservació i millora de la competitivitat d’’economia espanyola i l’ocupació laboral. L’EECCEL també es marca l’objectiu de resultar compatible amb l’estabilitat econòmica i pressupostària, i garantir la seguretat del proveïment energètic. A partir d’aquests modificació afecta a l’assignació realitzada a 22 instal·lacions, cosa que al seu torn repercuteix en l’assignació per sectors i en la reserva de nous entrants. No es modifica la quantitat total de drets assignats en el Pla. 102. http://www.mma.es/secciones/cambio_climatico/ documentacion_cc/estrategia_cc/pdf/est_cc_ energ_limp.pdf.

587

objectius generals, l’EECCEL fixa una sèrie d’objectius operatius, entre els quals destaquen103: a) Assegurar la reducció de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle a Espanya, donant especial importància a les mesures relacionades amb el sector energètic104. b) Enfortir els mecanismes de flexibilitat basats en projectes com instruments de contribució al desenvolupament sostenible i al compliment dels compromisos de canvi climàtic. c) Impulsar mesures addicionals de reducció en els sectors difusos. d) Aplicar el Pla Nacional d’Adaptació al Canvi Climàtic (PNACC) tot promovent la integració de les mesures i estratègies d’adaptació en les polítiques sectorials. La consecució d’aquests objectius s’organitza per en 10 àrees d’actuació: 1) Cooperació institucional, 2) Mecanismes de Flexibilitat, 3) Cooperació internacional i cooperació amb països en desenvolupament, 4) Comerç de drets d’emissió, 5) Captura i emmagatzematge de CO2, 6) Sectors difusos, 7) Adaptació al canvi climàtic, 8) Difusió i sensibilització, 9) Investigació, desenvolupament i innovació tecnològica, i 10) Mesures horitzontals. b) Plans dins del marc de la EECCEL-2012 b.1) Pla de Mesures Urgents de l‘Estratègia Espanyola de Canvi Climàtic i Energia Neta El Pla de Mesures Urgents de l’Estratègia Espanyola de Canvi Climàtic i Energia Neta va ser 103. A més dels esmentats, constitueixen també objectius operatius de l’EECCEL: – Augmentar la conscienciació i sensibilització pública amb referència a energia neta i canvi climàtic. – Fomentar la investigació, el desenvolupament i la innovació en matèria de canvi climàtic i energia neta. – Garantir la seguretat del proveïment d’energia fomentant la penetració d’energies més netes, principalment de caràcter renovable, obtenint altres beneficis ambientals (per exemple, amb relació a la qualitat de l’aire) i limitant la taxa de creixement de la dependència energètica exterior. – Impulsar l’ús racional de l’energia i l’estalvi de recursos tant per a les empreses com per als consumidors finals. 104. D’acord amb l’inventari nacional, seguint la classificació IPCC, l’any 2005 el total de les emissions relacionades amb el processament de l’energia van ser el 78,87% de les emissions nacionals.

588

Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno

aprovat pel Consell de ministres el 20 de juliol de 2007 amb l’objectiu de posar en marxa mesures que tan aviat com sigui possible permetin assolir les reduccions requerides per al període 20082012. Se centra en determinades iniciatives previstes en l’Estratègia Espanyola de Canvi Climàtic i Energia Neta que podien posar-se en marxa urgentment, per tal d’aconseguir objectius de reducció d’emissions en el període 2008-1012. Posteriorment, el juliol de 2008, es van aprovar sis línies complementàries del Pla per part de la Comissió Delegada del Govern per al Canvi Climàtic. Es tracta, concretament, de sis línies estratègiques clau en la reducció de gasos amb efecte d’hivernacle: – residus – mobilitat sostenible – edificació sostenible – sostenibilitat energètica – política forestal – innovació.

En la definició i aplicació de cada línia estratègica estan implicats tots els departaments ministerials amb competències en la matèria: Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí, Ministeri de Foment, Ministeri de l’Habitatge, Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç, Ministeri de l’Interior, Ministeri de Treball i Immigració, Ministeri de Ciència i Innovació i Ministeri d’Economia i Hisenda. D’acord amb la nota del MMARM de 12 de març de 2009, s’han constituït formalment tots els grups de treball de les sis línies estratègiques. Un director general del departament ministerial que lidera cada línia de treball actua com a coordinador en cada grup, amb el suport de l’Oficina Espanyola de Canvi Climàtic (OECC). La directora general de l’OECC participa en tots els grups i assegura la coherència tècnica dels seus treballs així com la quantificació de la reducció d’emissions de GEH que es poden derivar de les actuacions recollides en les línies. Quan encara no havia transcorregut ni un any des de l’aprovació d’aquestes línies estratègiques, el MMARM va procedir a avaluar les accions que s’estaven duent a terme per a la seva consecució. En aquest sentit, i com es desprèn de la nota del MMARM de 12 de març de 2009, la implementació de les línies presentava aspectes esperançadors. Més recentment, el maig de 2010, el

MMARM ha publicat una altra nota informativa per donar compte dels avenços produïts en l’aplicació d’aquestes línies estratègiques. Així, i sense ànim d’exhaustivitat, cal destacar que pel que fa als residus, l’informe sobre el grau d’aplicació de les línies estratègiques a què s’acaba de fer referència (elaborat el 12 de març de 2009), valora positivament l’aplicació en haver-se cobert els objectius d’incloure aquestes consideracions en el Pla Nacional Integrat de Residus (PNIR, gener 2009) i el Pla de Biodigestió de Purins del 2008. En relació amb el PNIR, destaquem que incorpora l’Estratègia de Reducció d’Abocament de Residus Biodegradables per disminuir el seu impacte sobre l’entorn i per contribuir especialment a la reducció de gasos amb efecte d’hivernacle. Per part seva, el Pla de Biodigestió de Purins per a la reducció dels gasos amb efecte d’hivernacle, assumeix que un tractament de 9.470.000 tones de purins/any permetrà reduir 2,23 milions de tones de CO2 eq./any, bàsicament mitjançant la metanització dels purins i la valoració energètica del biogàs. Cal assenyalar addicionalment que dins del marc de l’EECCEL, de les sis línies estratègiques i del PNIR, s’ha aprovat el Reial decret 1823/2009, de 27 de novembre, que regula la concessió directa d’una subvenció a les comunitats autònomes per a l’execució urgent d’actuacions per al compliment de la legislació d’abocadors, incloent la clausura d’abocadors il·legals i la captació de biogàs en abocadors, i altres actuacions complementàries (BOE núm. 287, de 28.11.2009). L’informe de maig de 2010, en relació amb els residus, fa referència a diverses iniciatives que estan encara en fase de preparació com la transposició de la nova Directiva Marc de Residus, el projecte d’elaboració d’un Pla de Caracterització de Residus (que es preveu que incideixi en un millor ajust dels inventaris nacionals de gasos amb efecte d’hivernacle), o la revisió prevista del decret que transposa la directiva de fangs de depuradora. Aquest informe fa també referència a determinades mesures en aquest sector recollies en el projecte de Llei d’economia sostenible105. El capítol dedicat a les actuacions relatives a l’eix d’edificació sostenible és especialment 105. Projecte de Llei número 121/000060, d’economia sostenible. BOCG. Congrés dels Diputats, sèrie A. 9 d’abril de 2010.

El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic

extens. Els objectius d’aquesta línia s’adrecen a promoure l’eficiència energètica i a assolir un percentatge més alt d’autoproveïment en consums energètics en habitatges i edificis, tant d’ús residencial com institucional. Així, i en relació amb la implementació del pla d’estalvi i eficiència energètica dins de l’Administració General de l’Estat, destaquen les actuacions que du a terme l’Institut per a la Diversificació i Estalvi de l‘Energia (IDAE). L’IDAE és una entitat pública empresarial, adscrita al Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç, que depèn orgànicament de la Secretaria d’Estat d’Energia, i s’ha dedicat essencialment a inventariar i aportar referències dels objectius d’estalvi d’energia dels edificis ministerials, així com a realitzar diagnòstics energètics i programes d’actuació. Des d’un altre punt de vista, aquesta línia estratègica es desenvolupa també amb instruments que incideixen la certificació d’eficiència energètica d’edificis existents, en la certificació energètica d’edificis nous i a la implementació d’un pla RENOVE per a habitatges, relacionat amb el Pla estatal d’habitatge 2009-2012, que s’adreça a la rehabilitació encaminada a la millora de l’eficiència energètica del parc d’habitatges existent i la promoció d’habitatges de protecció oficial que assoleixin una alta eficiència energètica. Així mateix, es plantegen accions relacionades amb el turisme, que són exposades en l’apartat corresponent, al costat del foment de la utilització de bombetes de baix consum. No és difícil advertir que la sostenibilitat energètica constitueix una peça clau en la lluita contra el canvi climàtic. Els principals objectius que es persegueixen en el marc d’aquesta línia estratègica són promoure una major coherència en el marc regulador i en els plans de l’energia; integrar els objectius comunitaris d’estalvi i millora de l’eficiència energètica així com de promoció de les energies renovables. Sent això així, les accions de desenvolupament en aquesta línia estratègica del pla de mesures urgents es xifren, essencialment en l’adopció de certes normes jurídiques com la Llei d’eficiència energètica i energies renovables, en la regulació de la captura geològica del carboni, i en l’actualització de del Pla d’Estalvi i Eficiència Energètica per al període 2013-2020 i del Pla d’Energies Renovables per al període 2011-2020.

589

b.2) Plans d’acció d’estalvi i eficiència energètica L’any 2007 es va elaborar i va aprovar un nou pla d’acció d’estalvi i eficiència energètica (20082012) que revisava i substituïa el primer pla d’acció 2005-2007. Encara que no es tracta d’un pla exclusivament centrat en el canvi climàtic, estima que com a conseqüència directa del pla i en coherència amb l’EECCEL, pot assolir-se un volum de reducció d’emissions de 270.592 kt CO2 durant el període 2004-2012, de les quals 238.130 kt CO2 s’aconseguiran durant el període del pla 2008-2012106. b.3) Pla Nacional d’Adaptació al Canvi Climàtic El Pla Nacional d’Adaptació al Canvi Climàtic es va aprovar per la Comissió de Coordinació de Polítiques de Canvi Climàtic el juny de 2006. Pretén constituir el marc de referència per a la coordinació entre les administracions públiques pel que fa a l’avaluació d’impactes, vulnerabilitat i adaptació al canvi climàtic a Espanya en els diferents sectors potencialment afectats (gestió de l’aigua, agricultura, boscos, biodiversitat, zones costaneres, salut, turisme…). Es planteja una sèrie d’objectius inicials, com són: a) Desenvolupar els escenaris climàtics regionals per a la geografia espanyola. b) Desenvolupar i aplicar mètodes i eines per avaluar els impactes, la vulnerabilitat i l’adaptació al canvi climàtic en diferents sectors socioeconòmics i sistemes ecològics. c) Incorporar al sistema espanyol de R+D+I les necessitats més rellevants en matèria d’avaluació d’impactes del canvi climàtic. 106. El resum executiu d’aquest pla (pàgina 8) explicita els seus objectius de la manera següent: en termes de reducció d’emissions de CO2, significa superar la proposta inicial que per a tot el període de l’E4 proposava una reducció de 190 Mt CO2. S’estima assolir un volum de reducció d’emissions de 270.592 kt CO2, dels quals: 238.130 kt CO2 correspon a reduccions durant el període 2008-2012 com a conseqüència del PAE4+, i 32.462 ktCO2 de l’efecte derivat del primer Pla 2005-2007 durant el període. Aquest estalvi d’emissions representaria el 12% de les emissions que s’assolirien durant el període, estimant que Espanya assolís el 37% de les emissions de 1990. Per tot això, els objectius proposats en l’E4, aconseguiran assolir al final del període un 142,9% en termes d’energia, que representa, pel que fa a l’escenari base de consums en els 8 anys de l’E4, una reducció del 7,0%. Amb relació a les reduccions d’emissions del CO2, l’objectiu total assolit amb els dos plans pel que fa a l’E4 és del 142,4%.

590

Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno

d) Realitzar contínues activitats d’informació i comunicació dels projectes. e) Promoure la participació de tots els agents implicats en els diferents sectors i sistemes, amb l’objecte d’integrar l’adaptació al canvi climàtic en les polítiques sectorials. f) Elaborar informes específics amb els resultats de les avaluacions i projectes i informes periòdics de seguiment dels projectes i del conjunt del Pla Nacional d’Adaptació. El pla es desenvolupa a través de programes de treball. El primer programa de treball, aprovat el 2006, té en compte el desenvolupament d’escenaris climàtics regionals i l’avaluació de l’impacte del canvi climàtic sobre els recursos hídrics, la biodiversitat i les zones costaneres. En el marc del primer programa de treball, s’ha elaborat l’any 2008 el primer informe de seguiment, que reflecteix les àrees on s’han centrat primordialment les accions del pla d’adaptació al canvi climàtic en aquesta primera etapa. D’aquesta manera s’organitza al voltant de la consideració del canvi climàtic des de la perspectiva dels recursos hídrics (i la seva incorporació en la planificació hidrològica), biodiversitat, zones costaneres, i accions d’investigació, com la posada en marxa d’un programa coordinat entre l’Administració General de l’Estat i les comunitats autònomes en matèria de R+D+I sobre impacte i adaptació al canvi climàtic en el Pla Nacional d’Investigació Científica, Desenvolupament i Innovació Tecnològica 2008-2011. Posteriorment, el juliol de 2009, l’OCC ha elaborat un segon programa de treball que defineix el marc per a la coordinació entre administracions públiques per a les activitats d’avaluació d’impactes, vulnerabilitat i adaptació al canvi climàtic. En aquest sentit, el segon programa de treball revisa els treballs, activitats i progressos assolits des de 2006 i planteja una sèrie d’objectius al voltant de quatre eixos: a) Avaluació sectorial d’impactes, vulnerabilitat i adaptació al canvi climàtic (que constitueix el nucli del Segon Programa de Treball). b) Integració de l’adaptació al canvi climàtic en la normativa sectorial. c) Mobilització d’actors clau —tant públics i socials com privats— que han de tenir part activa en la identificació de mesures d’adaptació al canvi climàtic.

d) Establiment d’un sistema d’indicadors dels impactes i l’adaptació al canvi climàtic a Espanya en tots els sectors. D’una manera transversal, aquest segon programa fa especial èmfasi en la potenciació de la R+D+I en tecnologies d’adaptació, així com molt especialment, en la coordinació interadministrativa, de manera que s’evitin les duplicitats entre el Pla Nacional d’Adaptació i les estratègies, els plans, i els programes d’adaptació de les comunitats autònomes. En aquest últim sentit és fonamental el paper que exerceix la comissió de coordinació. c) El projecte de Llei d’economia sostenible El projecte de Llei d’economia sostenible conté diverses disposicions que afecten qüestions relacionades amb el canvi climàtic i fou presentat al Congrés dels Diputats el 30 de març de 2010107. El projecte se centra en cinc grans eixos: competitivitat, sostenibilitat ambiental, normalització de l’habitatge, innovació i formació professional i fons econòmics per als nous sectors. La seva principal incidència en aquest camp es preveu mitjançant les disposicions relacionades amb els residus i amb el règim d’infraestructures, transports i mobilitat (seccions primera, segona i tercera del Títol III del projecte), així com algunes disposicions relacionades amb l’edificació sostenible i eficiència energètica. 14.2.5. Aplicació del sistema europeu de comerç d’emissions

La Llei 1/2005, de 9 de març, per la qual es regula el règim del comerç de drets d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle108, ha constituït

107. Projecte de llei número 121/000060 d’economia sostenible. BOCG. Congrés dels Diputats, Sèrie A. 9 d’abril de 2010. 108. BOE de 10 de març de 2005. D’acord amb la disposició final segona, aquesta Llei es dicta a l’empara de les competències exclusives de l’Estat que preveu l’article 149.1.13a i 23a de la Constitució, en matèria de bases i coordinació de la planificació general de l’activitat econòmica i de legislació bàsica sobre protecció del medi ambient, llevat de la disposició addicional segona, sense perjudici de les competències d’execució que tenen les comunitats autònomes en matèria de legislació de medi ambient. Posteriorment ha estat modificada pel Reial decret-llei 5/2005, d’11 de març, de reformes urgents per a l’impuls a

El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic

fins a la data, i encara constitueix, la norma bàsica aplicable a aquesta matèria en l’ordenament espanyol. Aquesta norma va representar la transposició a Espanya de la Directiva 2003/87/CE, de 13 d’octubre 2003, per la que s’estableix un règim per al comerç de drets d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle a la Comunitat. En els paràgrafs següents es dóna una idea del funcionament del sistema europeu de comerç d’emissions, tant des del punt de vista de la llei 1/2005 com de la seva revisió. 14.2.5.1. El règim de la Llei 1/2005 i les seves normes de desenvolupament

El règim original de la llei 1/2005 es construeix sobre una sèrie de pilars que parteixen de l’aprovació per cadascun dels Estats Membres d’un Pla nacional d’ssignació de drets d’emissió, en què es determina la quantitat de drets d’emissió que s’assignarà durant el període que es tracti i es distribueixen entre els diferents sectors inclosos en el sistema. A partir d’aquestes premisses es construeix un sistema d’assignació concreta de quotes d’emissió, atorgament d’autoritzacions, registre i verificació, amb les competències distribuïdes entre l’administració estatal i les autonòmiques109. a) Autoritzacions d’emissió La tramitació i l’atorgament de les autoritzacions d’emissió és competència de les comunitats autònomes. Per contra, l’atorgament de quotes als titulars de les autoritzacions d’emissió es confereix al Consell de ministres, d’acord amb la productivitat i per a la millora de la contractació pública, i per la Llei 22/2005, de 18 de novembre, per la qual s’incorporen a l’ordenament jurídic espanyol diverses directives comunitàries en matèria de fiscalitat de productes energètics i electricitat i del règim fiscal comú aplicable a les societats matrius i filials d’estats membres diferents, i es regula el règim fiscal de les aportacions transfrontereres a fons de pensions en l’àmbit de la Unió Europea. 109. En general, correspon a l’Estat la formulació del Pla nacional d’assignació de drets d’emissió; l’assignació individualitzada de drets d’emissió y el Registre Nacional de Drets d’Emissió (RENADE). Les comunitats autònomes són competents per a l’autorització d’emissió (amb notificació al RENADE), l’aprovació del Pla de seguiment, la validació de l’informe de seguiment (amb notificació al RENADE), l’aplicació del règim sancionador i l’acreditació de verificadors.

591

les previsions del Pla Nacional d‘Assignació110. L’assignació individualitzada de drets d’emissió s’efectua a sol·licitud de l’interessat, mitjançant resolució del Consell de Ministres, a proposta dels ministres d’Economia i Hisenda, d’Indústria, Turisme i Comerç, i de MMARM, prèvia consulta a la Comissió de coordinació de les polítiques de canvi climàtic i tràmit d’informació pública. La sol·licitud d’assignació de drets d’emissió l’ha de presentar el titular de la instal·lació al MMARM, però es presenta físicament davant la finestreta autonòmica (l’òrgan autonòmic competent per tramitar l’autorització d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle). El sol·licitant ha d’acreditar la fiabilitat de la documentació aportada, i pot acreditar-se, entre altres mitjans, mitjançant un certificat de la comunitat autònoma en el territori de la qual s’ubiqui la instal·lació. El silenci es considera negatiu si als tres mesos no s’ha produït decisió expressa. b) Sistema de verificació La Llei 1/2005 inclou també un sistema de verificació i seguiment que ha estat desenvolupat pel Reial decret 1315/2005, de 4 novembre, que estableix les bases dels sistemes de seguiment i verificació d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle en les instal·lacions incloses en l’àmbit d’aplicació de la Llei 1/2005, que regula el règim del comerç de drets d’emissió. A grans trets, els titulars de les instal·lacions estan obligats remetre a l’òrgan autonòmic competent un informe

110. Ordre PRE/3420/2007, de 14 de novembre, per la qual es publica l’Acord de Consell de Ministres pel qual s’aprova l’assignació individual de drets d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle a les instal·lacions incloses en el Pla Nacional d’Assignació de drets d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle, 2008-2012 (BOE 27.11.2007). Acord de Consell de Ministres pel qual s’aprova l’assignació individual de drets d’emissió al primer conjunt d’instal·lacions que sol·liciten assignació com a nova entrant del període 2008-2012 i es troben incloses en l’àmbit d’aplicació de la Llei 1/2005, de 9 de març, per la qual es regula el règim del comerç de drets d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle (20 de març de 2009). Acord de Consell de Ministres pel qual s’aprova l’assignació individual de drets d’emissió al segon conjunt d’instal·lacions que sol·liciten assignació com a nova entrant del període 2008-2012 i es troben incloses en l’àmbit d’aplicació de la Llei 1/2005, de 9 de març, per la qual es regula el règim del comerç de drets d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle (20 de març de 2009).

592

Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno

verificat sobre les emissions de CO2 de l’any precedent. L’òrgan autonòmic s’ocupa de donar conformitat a aquest informe, prèvia comprovació, i tot seguit, de registrar la xifra d’emissions verificada, que permet quantificar els drets la cancel·lació dels quals ha de sol·licitar el titular. c) Registre A través de la modificació de la Llei 1/2005, operada mitjançant el Decret-llei 5/2005, es crea el Registre Nacional de Drets d’Emissió (RENADE), que es configura com «l’instrument a través del qual s’assegura la permanent actualització de la comptabilitat relativa als drets d’emissió». La seva organització i funcionament es regula en el Reial decret 1264/2005, de 21 d’octubre, pel qual es regula l’organització i el funcionament del Registre nacional de drets d’emissió. Les tarifes estan regulades per l’Ordre MAM/1445/2006, de 9 de maig, que regula les Tarifes del Registre Nacional de Drets d’Emissió. d) Organització La Llei 1/2005 preveu dos òrgans a què hem fet referència anteriorment: la Comissió de Coordinació de Polítiques de Canvi Climàtic, i la comissió que actua com Autoritat Nacional Designada. Addicionalment, en l’article 14 preveu unes taules de diàleg social, la composició i funcionament de les quals han estat regulats posteriorment pel Reial decret 202/2006, de 17 de febrer. e) Sancions Les sancions per incompliment d’aquesta normativa són imposades per les comunitats autònomes a menys que s’hagi ocultat informació exigida per a l’assignació o s’hagi incomplert l’obligació de lliurar drets d’emissió, supòsits aquests en què les imposa el Consell de Ministres. Finalment, ha de tenir-se en compte que el règim de comerç de drets d’emissió s’aplica a una sèrie de sectors que, des d’un punt de vista temporal, no cobreixen la totalitat de sectors amb incidència en aquest fenomen i que, precisament per això, han estat objecte d’ampliacions que mencionarem més endavant. Pel que fa a les instal·lacions regulades, el llistat concret de les instal·lacions incloses en l’àmbit d’aplicació de la normativa esmentada es va adoptar provisionalment mitjançant

Resolució de 7 de setembre de 2004. Per adoptar la decisió s’apunta que es van tenir en compte els resultats dels qüestionaris realitzats a les principals organitzacions corresponents al sector de generació elèctrica i sectorsde l’annex I de la Directiva, el Registre Estatal d’Emissions i fonts contaminants, establert conforme a la Decisió de la Comissió Europea 2000/479/CE; el Registre d’instal·lacions de producció d’energia en règim ordinari i en règim especial, i la base de dades de grans focus pun-tuals de l’Inventari Nacional d’Emissions de Gasos a l’Atmosfera. Prèviament a la decisió es va sotmetre a informació pública i es va atendre a les corresponents al·legacions. El llistat d’instal·lacions es va convertir en definitiu una vegada va finalitzar el procediment d’assignació de drets establert en la normativa111. 14.2.5.2. Incorporació de la revisió del sistema comunitari de comerç de drets d’emissió

El règim comunitari de comerç de drets d’emissió ha estat objecte d’una revisió profunda, per mitjà de 2 directives: la Directiva 2008/101/CE (que inclou l’aviació en el sistema, que concedeix un termini de transposició fins al 2 de febrer de 2010), i la Directiva 2009/29/CE (que introdueix una reforma significativa del règim general del 111. En relació amb el seguiment de l’aplicació de la Llei, s’observa un comportament diferent segons el sector. Així, per exemple, i d’acord amb les dades de l’Informe de seguiment de l’aplicació de la llei 1/2005 per a l’any 2008, que resumeix els resultats obtinguts el 2008, primer any del segon període d’aplicació del comerç de drets d’emissió 2008-2012, cal destacar que les emissions totals dels sectors subjectes al comerç de drets d’emissió han disminuït un 12,4% el 2008 pel que fa a l’any anterior. El sector de generació elèctrica, responsable de més del 50% de les emissions dels sectors afectats, ha registrat una disminució del 16,1%. L’evolució de les diferents tecnologies és molt diferent. Així, les emissions en generació amb carbó disminueixen un 36,3%, mentre que les corresponents al cicle combinat augmenten en grau similar, un 32,9%. Es posa de manifest un desplaçament dins la generació tèrmica cap a la tecnologia menys emissora. En els sectors industrials s’observa una disminució de les emissions també molt notable, que assoleix el 10,2%. Pel que fa a la comparativa entre emissions i assignació de drets, considerant el conjunt d’instal·lacions afectades pel règim de comerç de drets d’emissió, es dóna un dèficit del 5,9%. Nota del MIMARM: Aplicació de la llei 1/2005 emissions verificades davant assignacions: any 2008. Disponible a www.mmarm.es. Les dades que apareixen representades corresponen al contingut del Registre el dia 30 d’abril de 2009.

El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic

sistema europeu de comerç d’emissions a partir de l’any 2013, i que ha de ser transposada abans del 31 de desembre de 2012, encara que preveu una transposició anticipada per a determinades disposicions). Des del punt de vista del dret intern, la transposició d’aquestes directives està tenint lloc en dues etapes. Així, algunes obligacions de notificació imposades en les directives 2009/29/CE i 2008/101/CE, que requerien transposició anticipada per motius d’urgència, van ser incorporades a través de la Disposició final segona de la Llei 5/2009, de 29 de juny. En qualsevol cas, el gruix de la transposició s’està duent a terme mitjançant la tramitació d’un projecte de llei que esmenarà la Llei 1/2005. Destaquem finalment que, a efectes pràctics, convé no oblidar que es donarà una situació de convivència temporal de tres règims diferents (l’actual, el règim aplicable a l’aviació, i el nou règim de sistema europeu de comerç d’emissions generalitzat a partir de l’1 de gener de 2013). a) Disposicions d’informació aplicables als nous sectors i operadors d’aeronaus a la Llei 5/2009 La Disposició Addicional Segona de la Llei 5/2009, de 29 de juny112, estableix diverses obligacions d’informació per a sectors que s’incorporen al règim de comerç de drets d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle. En aquest sentit, els titulars de les instal·lacions que desenvolupen activitats enumerades en l’Annex i que no es trobin subjectes al règim de comerç de drets d’emissió en el període 2008-2012 hauran de presentar, abans de 30 d’abril de 2010, als òrgans competents de les comunitats autònomes, dades d’emissions corresponents als anys 2007 i 2008, de conformitat amb la normativa comunitària i amb el que es determini reglamentàriament. Aquestes dades hauran de presentar-se degudament documentades i verificades de manera independent per un verificador 112. Llei 5/2009 per la qual es modifiquen la Llei 24/1988, de 28 de juliol, del mercat de valors, la Llei 26/1988, de 29 de juliol, sobre disciplina i intervenció de les entitats de crèdit, i el text refós de la Llei d’ordenació i supervisió de les assegurances privades, aprovat per Reial Decret Legislatiu 6/2004, de 29 d’octubre, per a la reforma del règim de participacions significatives en empreses de serveis d’inversió, en entitats de crèdit i en entitats asseguradores. BOE de 30 de juny de 2009.

593

acreditat en l’àmbit del comerç de drets d’emissió. Els òrgans competents de les comunitats autònomes els remetran a la Secretaria d’Estat de Canvi Climàtic en un termini màxim de deu dies des de la seva recepció. D’altra banda, l’apartat 2 d’aquesta Disposició Addicional Segona estableix també obligacions per als operadors d’aeronaus113, que cal complir en el marc del que estableix la Decisió de la Comissió 2009/339/CE, de 16 d’abril de 2009, per la qual es modifica la Decisió 2007/589/CE en relació amb la inclusió de directrius per al seguiment i la notificació d’emissions i dades sobre les tonesquilòmetre resultants de les activitats d’aviació. En aquest sentit, cada operador d’aeronaus la gestió del qual correspon a Espanya d’acord amb els criteris definits en l’Annex, haurà de dur a terme el seguiment de les emissions de diòxid de carboni de les aeronaus que operen des de l’1 de gener de 2010. A més, ha de realitzar el seguiment de les dades de tones-quilòmetre en relació amb les activitats d’aviació realitzades per ells l’any 2010. Finalment, estableix també que els esmentats operadors havien de presentar abans del 31 d’agost de 2009, davant el Ministeri Foment, una proposta de pla de seguiment de les emissions de CO2 i d’un pla de seguiment de les dades de tones-quilòmetre transportades. Aquests plans proposen les mesures per realitzar el seguiment i la notificació de les seves dades d’emissions i de tones-quilòmetre transportades. El Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí, a proposta del Ministeri de Foment, hauria d’aprovar els plans de seguiment 113. Els operadors d’aeronaus a què es refereix aquesta Disposició Addicional Segona són aquells que duguin a terme vols amb origen o destí en un aeròdrom situat en el territori d’un Estat membre de la Unió Europea i siguin titulars d’una llicència d’explotació vàlida, concedida pel Ministeri de Foment de conformitat amb el que disposa el Reglament (CE) núm. 1008/2008 del Parlament Europeu i del Consell, de 24 de setembre de 2008, sobre normes comunes per a l’explotació de serveis aeris en la Comunitat, així com aquells que no siguin titulars d’una llicència d’explotació vàlida concedida per un Estat membre de la Unió Europea, les emissions de diòxid de carboni dels quals en l’any de referència siguin majoritàriament atribuïbles a Espanya d’acord amb els criteris establerts en la Directiva 2008/101/CE, del Parlament europeu i del Consell, de 19 de novembre de 2008, per la qual es modifica la Directiva 2003/87/CE per tal d’incloure les activitats d’aviació en el règim comunitari de comerç de drets d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle.

594

Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno

abans del 31 de desembre de 2009. La Secretaria d’Estat de Canvi Climàtic informarà a la Comissió de Coordinació de Polítiques de Canvi Climàtic dels plans de seguiment aprovats. Les disposicions de la Llei 5/2009 han estat desenvolupades recentment pel Reial decret 341/2010, de 19 de març, pel qual es desenvolupen determinades obligacions d’informació per a activitats que s’incorporen al regim de comerç de drets d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle. El Reial decret esmentat incideix en una sèrie d’aspectes com les directrius per a l’estimació de les emissions del 2007 i 2008 per part dels titulars de les instal·lacions, els requisits per a la verificació de les dades d’emissions, la informació que ha de notificar-se a l’òrgan competent de la comunitat autònoma i l’abast de l’acreditació exigible als verificadors que realitzin aquesta verificació de les noves activitats. b) El projecte de Llei de reforma de la Llei 1/2005 El gruix de la transposició del paquet europeu de directives sobre el canvi climàtic 20082009 s’està duent a terme mitjançant la tramitació d’una llei que esmeni la Llei 1/2005. Després dels treballs duts a terme durant l’any 2009, el Projecte de llei que modifica la Llei 1/2005, de 9 de març, per la qual es regula el règim del comerç de drets d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle per perfeccionar i ampliar el règim general de comerç de drets d’emissió i incloure l’aviació, ha estat finalment presentat el 27 de gener de 2010 al Congrés dels Diputats114. 114. BOCG. Congreso de los Diputados. Serie A de 9 de febrero de 2010 Núm. 57-1. Per la seva banda, la Nota del Consell de Ministres de 22 de gener de 2010, publicada quan el Consell de Ministres va aprovar la remissió del avantprojecte de llei a les Corts Generals, va valorar, entre altres questions, que la nova norma respon a la necessitat d’harmonitzar el funcionament del règim en vigor per aprofitar millor els seus beneficis potencials, evitar distorsions al mercat comunitari interior i facilitar vincles entre règims de comerç de drets d’emissió. Així mateix, ha estat objectiu principal de la reforma incrementar la previsibilitat i ampliar l’àmbit d’aplicació del règim per donar cabuda a nous sectors i gasos que compleixen les condicions necessàries per ser regulats mitjançant un instrument normatiu d’aquest tipus. Igualment, respon a la necessitat d’incorporar les activitats d’aviació en el règim a partir de 2012. http://www.la-moncloa.es/ConsejodeMinistros/Referencias/ _ 2010/refc20100122.htm#DerechosEmisi%C3%B3n.

Es dicta en virtut dels títols competencials de l’article 149.1.13a 20a i 23a de la Constitució, i presenta una sèrie de canvis pel que fa al règim de la Llei 1/2005 que passem a ressenyar, prèvia advertència que, atès que es troben pendents d’aprovació diversa desenvolupaments de les directives europees, el projecte de llei de transposició preveu en conseqüència una gran quantitat de desplegaments reglamentaris. Pel que fa als seus continguts, cal destacar que el projecte de llei, a part de noves definicions per a l’aviació, i de preveure una revisió per a les autoritzacions d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle cada 5 anys amb el pla de seguiment com un element clau en el control de les emissions115, incideix d’una manera especial en l’àmbit d’aplicació. Així, en relació amb les instal·lacions fixes, s’inclouen les de producció d’alumini, coure i zinc; les d’assecat i calcinat de guix; diversos subsectors del sector químic, i la captura i emmagatzematge geològic de carboni. En relació amb el règim d’assignació de drets d’emissió a instal·lacions fixes, la novetat fonamental consisteix en el fet que desapareixen els plans nacionals d’assignació a partir de 2013. Això és congruent amb el mecanisme adoptat per la Directiva 2009/29/CE, de manera que la quantitat de drets d’emissió es determina a escala europea116. Finalment, cal destacar que la nova normativa projectada, si prospera, incidirà també en determinats aspectes com l’assignació gratuïta transitòria en sectors industrials, aclareix que els drets d’emissió es poden portar entre períodes, i incideix també en aspectes sancionadors i d’informació fonamentalment en relació amb l’aviació, amb intervenció tant del Ministeri de Foment com del MMARM. 115. D’acord amb l’Exposició de Motius del projecte de llei ...El pla de seguiment ha anat cobrant més gran rellevància en el sistema de seguiment, verificació i notificació de les emissions, d’aquí que finalment s‘opti per integrar-lo en l’autorització... Així mateix, es preveu l’establiment d’obligacions sobre l’ús de sistemes automatitzats i formats d’intercanvi de dades. 116. El volum total de drets es determina utilitzant l’assignació que es va aprovar en el conjunt dels Estats membres per al període 2008-2012. Es parteix del punt mitjà d’aquest període i es redueix anual i linealment un 1,74%. Això correspon, aproximadament, a una reducció del 21% el 2020 pel que fa a 2005 per al conjunt de sectors afectats pel comerç de drets d’emissió.

El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic

14.2.6. Incorporació de la Directiva sobre emmagatzematge geològic de carboni i la normativa recent sobre gasos fluorats

En aquest últim apartat, dedicat a donar compte de les principals línies de l’actuació de l’Estat en matèria de canvi climàtic, cal referir-se a una recent iniciativa legislativa en tramitació al Congrés dels Diputats i al Reial decret aprovat en relació amb alguns aspectes del règim de gasos fluorats. En aquest sentit, el Butlletí Oficial de les Corts Generals del 16 d’abril de 2010 va publicar el Projecte de Llei d’emmagatzematge geològic de diòxid de carboni117, pel qual s’incorpora a l’ordenament espanyol la Directiva 2009/31/CE, del Parlament Europeu i del Consell, de 23 d’abril de 2009, relativa a l’emmagatzematge geològic de diòxid de carboni i per la qual es modifiquen la Directiva 85/337/CEE del Consell, les directives 2000/60/CE, 2001/80/CE, 2004/35/CE, 2006/12/CE, 2008/1/CE i el Reglament (CE) n.º 1013/2006. D’acord amb la seva exposició de motius, la Llei projectada es limita a regular l’activitat d’emmagatzematge geològic de diòxid de carboni, i només es refereix d’una manera episòdica a la captura i el transport. En relació amb la captura, les instal·lacions dedicades a aquesta activitat se sotmeten a la normativa sobre control integrat de la contaminació, per la qual cosa necessitaran obtenir la corresponent autorització. El Projecte de llei distribueix les competències en aquest camp entre l’administració estatal i les de les comunitats autònomes de la manera que examinarem breument en l’apartat de conclusions. Més recent és la normativa relacionada amb el règim aplicable als gasos fluorats, que estan en bona part inclosos en Protocol de Montreal sobre substàncies que esgoten la capa d’ozó i al Protocol de Kyoto sobre gasos amb efecte d’hivernacle. En aquest sentit, el Consell de Ministres de 16 de juny de 2010 ha aprovat el Reial Decret pel qual es regula la comercialització i manipulació de gasos fluorats i equips que s’hi basen, així com la certificació dels professionals que els utilitzen. Amb l’objectiu d’evitar la seva emissió mitjançant el control de les fuites dels equips que els utilitzen 117. Projecte de llei número 121/000078, d’emmagatzematge geològic de diòxid de carboni. BOCG. Congrés dels Diputats. Sèrie A. Projectes de llei. 16 d’abril de 2010. Núm. 78-1.

595

i la seva recuperació, el Reial decret estableix un règim essencialment dirigit a regular les condicions dels professionals involucrats en la manipulació d’aquests gasos. Estableix també algunes mesures addicionals en desenvolupament de la Llei de qualitat de l’aire i protecció de l’atmosfera de 2007 (com ara la restricció de la venda de refrigerants, l’obligació d’assegurar per part dels venedors d’aquests equips que la instal·lació dels equips de climatització la realitzin determinades empreses), així com certes disposicions que afecten l’emmagatzematge, el transport, la regeneració o la destrucció d’aquestes substàncies com a residus. 14.3. Intervenció jurídica de Catalunya davant el canvi climàtic 14.3.1. Els compromisos adquirits (remissió)

Els compromisos i obligacions que assumeix l’Estat espanyol i que li són jurídicament exigibles en tant que Part al CMCC i al PK i, així mateix, en tant que Estat membre de la UE, són també en bona part compromisos de Catalunya. Cal, doncs, donar per reproduït aquí tot allò que prèviament ha estat esmentat en els apartats anteriors. Així, el fet que l’Estat sigui l’obligat formalment, que sigui el destinatari oficial de les diverses exigències analitzades, no ha de fer desconèixer quines són les competències que per al seu assoliment adequat poden i han de ser exercides per part de comunitats autònomes com Catalunya. Esdevé necessari, doncs, i amb caràcter previ, determinar exactament quines competències són pròpies de la Generalitat. A partir d’aquí, l’objectiu d’aquest apartat consistirà en recordar quines són les actuacions realitzades a data d’avui des d’aquest àmbit territorial (siguin de caire organitzatiu, normatiu o executiu). Això ens permetrà en l’apartat final valoratiu determinar quins són els reptes que poden ser vàlidament assumits dins el marc jurídic competencial que li és d’aplicació. En aquest sentit, confirmant allò que ja esmentàvem en el primer informe sobre canvi climàtic pot entendre’s que els tipus d’actuacions que potencialment es poden dissenyar sobre canvi climàtic i a realitzar des de Catalunya, se situen bàsicament en dos fronts: el primer fa referència directa a la possibilitat

596

Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno

d’incentivar la participació de la Generalitat en les diverses decisions que pren l’Estat i que afecten l’exercici de les seves competències sectorials que incideixen sobre el canvi climàtic. El segon es dirigirà ja a l’àmbit intern català, pel qual seran esmentades diverses actuacions que de manera exemplificativa i sense ànim d’exhaustivitat podrien ser endegades des de Catalunya. 14.3.2. L’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006. Al·lusions al canvi climàtic i competències de la Generalitat de Catalunya que poden ser exercides quan s’hi vol incidir

L’òptica subestatal (autonòmica i local) és habitualment del tot necessària per a l’assoliment efectiu de compromisos sobre canvi climàtic i sovint ha demostrat ser, en el dret comparat, especialment activa i innovadora. Com és conegut, indústria, energia, transport, agricultura, infraestructures i fonamentalment, medi ambient, entre d’altres, són aspectes habitualment presents a les agendes públiques de les comunitats autònomes, tot derivant-se directament del marc constitucional i estatutari. La Generalitat de Catalunya gaudeix, com es comprovarà a continuació, d’un ventall important de competències d’aquesta índole que li permeten actuar sobre les causes i els efectes del canvi climàtic, possibilitant per tant l’adopció i implementació d’una política pròpia per enfrontar-se a aquesta problemàtica. Cal en qualsevol cas parar atenció sobre allò que disposa l’Estatut d’Autonomia per conèixer quines són les competències de què disposa la Generalitat amb caràcter exclusiu i quines són les competències compartides. D’aquesta manera serà possible escatir quins són els límits que ha de respectar la Generalitat i conèixer, així mateix, en quines matèries, i sobre quines funcions caldrà establir mecanismes de col·laboració interadministrativa per a l’assoliment d’objectius sobre canvi climàtic. Es tracten en primer lloc els títols competencials que apareixen a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 (EAC) i que son més rellevants als efectes que es tracten en aquest llibre. Prèviament a aquest esment cal remarcar que l’Estatut d’Autonomia de Catalunya aprovat el 2006 inclou referències directes i explicites al canvi climàtic, aspecte aquest que, a més d’altres que

també seran objecte d’atenció a continuació, constitueix una novetat a ressaltar en relació a allò que disposava l’Estatut d’Autonomia de 1979. – En primer lloc cal estar al títol primer de l’Estatut d’Autonomia en tant que s’hi regulen els «Drets deures» i també els «principis rectors». Pel que fa, primer, als drets i deures, innovació de l’Estatut de Catalunya de 2006, en destaquem l’article 27. Aquest precepte, tot regulant els drets i deures amb relació al medi ambient determina que 1. Totes les persones tenen dret a viure en un medi equilibrat, sostenible i respectuós amb la salut, d’acord amb els estàndards i els nivells de protecció que determinen les lleis. També tenen dret a gaudir dels recursos naturals i del paisatge en condicions d’igualtat, i tenen el deure de fer-ne un ús responsable i evitar-ne el malbaratament. Volem destacar especialment el seu apartat 2, perquè s’hi determina que «Totes les persones tenen dret a la protecció davant les diferents formes de contaminació, d’acord amb els estàndards i els nivells que determinen les lleis».

En el mateix títol primer de l’Estatut hi localitzem també els principis rectors, principis que orienten les polítiques públiques de Catalunya. Entre ells hi destaca l’article 46, dedicat al Medi ambient, desenvolupament sostenible i equilibri territorial. El precepte determina que els poders públics han de vetllar per la protecció del medi ambient adoptant polítiques públiques basades en el desenvolupament sostenible i la solidaritat col·lectiva i intergeneracional. Es vol remarcar el fet que, de forma expressa, en referir-se a l’ambient atmosfèric, en el seu paràgraf segon, fa una al·lusió literal al canvi climàtic. En aquell indret es determina que Les polítiques mediambientals s’han de dirigir especialment a la reducció de les diferents formes de contaminació, la fixació d’estàndards i de nivells mínims de protecció, l’articulació de mesures correctives de l’impacte ambiental, la utilització racional dels recursos naturals, la prevenció i el control de l’erosió i de les activitats que alteren el règim atmosfèric i climàtic, i el respecte als principis de preservació del medi, conservació dels recursos naturals, responsabilitat, fiscalitat ecològica i reciclatge i reutilització dels béns i els productes.

El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic

Així doncs, igual que en referència a la resta de principis rectors, en l’exercici de llurs competències, els poders públics de Catalunya han de promoure i adoptar les mesures necessàries per garantir-ne l’eficàcia plena. A més, el reconeixement, el respecte i la protecció d’aquests principis rectors cal que informin la legislació positiva, la pràctica judicial i l’actuació dels poders públics. Aquests principis, com també determina el mateix precepte, poden ser exigibles davant la jurisdicció, però únicament d’acord amb el que determinen les lleis i les altres disposicions que els despleguen. A més a més de les referències que es localitzen dins el títol primer de l’Estatut, cal estar també, i molt especialment, a les al·lusions que apareixen al títol IV, relatiu a les competències. En aquest títol hi trobem les competències concretes de què disposa la Generalitat de Catalunya, distingint-s’hi entre les que són competències exclusives i les que son compartides i les executives. Cal tenir present que quan parlem de competències exclusives, es tracta d’aquelles (article 110) per a les que correspon a la Generalitat, i de manera íntegra, la potestat legislativa, la potestat reglamentària i la funció executiva, podent establir per a elles, polítiques pròpies. D’altra banda, quan es fa referència a les competències compartides, s’ha d’entendre que són aquelles (article 111) per a les que correspon a la Generalitat, de manera compartida amb l’Estat, la potestat legislativa, la potestat reglamentària i la funció executiva, però, aspecte aquest especialment remarcable, en el marc de les bases que fixi l’Estat. Per a aquestes competències, també la Generalitat pot establir polítiques pròpies, dins el marc d’actuació en el que poden ser exercides. Per últim, quan es fa referència a les competències executives, correspon a la Generalitat la potestat reglamentària, que comprèn l’aprovació de disposicions per a l’execució de la normativa de l’Estat, i també la funció executiva (potestat d’organització de la seva pròpia administració i, en general, de totes les funcions i activitats necessàries per implementar les disposicions). Així mateix, cal tenir present, perquè es un aspecte sobre el qual caldrà insistir posteriorment, que correspon a la Generalitat el desplegament, l’aplicació i l’execució de la normativa de la Unió Europea

597

quan afecti l’àmbit de les competències de la Generalitat a què a continuació farem referència. Així es declara expressament a l’article 113 de l’Estatut. – Cal començar, en primer lloc, fent esment a les al·lusions directes que s’hi realitzen en el text als gasos amb efecte d’hivernacle (canvi climàtic), concepte aquest que apareix també per primer cop dins el catàleg de competències de la Generalitat reconegudes per l’Estatut d’Autonomia. Concretament, l’article 144 determina que en matèria ambiental la Generalitat gaudeix de competències (compartides amb l’Estat) i de la possibilitat d’establir normes addicionals de protecció. Entre el llistat de submatèries ambientals s’hi troben expressament esmentades algunes especialment transcendents per al nostre estudi, com són: h) La regulació de l’ambient atmosfèric i de les diverses classes de contaminació d’aquest, la declaració de zones d’atmosfera contaminada i l’establiment d’altres instruments de control de la contaminació, amb independència de l’administració competent per autoritzar l’obra, la instal·lació o l’activitat que la produeixi. i) La regulació del règim d’autorització i seguiment de l’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle. – Més enllà d’aquestes referències expresses, cal parar esment en el catàleg de competències de què disposa la Generalitat i que li permeten treballar en la matèria que ens ocupa. Entre les matèries sobre les que la Generalitat disposa de competència exclusiva cal destacar així mateix, les següents: • Agricultura, ramaderia i aprofitaments forestals (article 116). • Aigua i obres hidràuliques (pel que fa a aigües que pertanyin a conques hidrogràfiques intracomunitàries) (article 117). • Caça, pesca, activitats marítimes i ordenació del sector pesquer (article 119). • Comerç i fires (121). • Consum (article 123). • Emergències i protecció civil (article 132). • Energia i mines (article 133). • Habitatge (article 137).

598

Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno

• Indústria, artesania, control metrològic i contrastació de metalls (article 139). • Infraestructures del transport i de les comunicacions (article 140). • Obres públiques ( article 148). • Ordenació del territori i del paisatge, del litoral i urbanisme (article 149). • Recerca, desenvolupament i innovació tecnològica (article 158). • Transports (article 169). • Turisme (article 171). L’Estatut de Catalunya determina que la Generalitat pot exercir competències de forma compartida amb l’Estat i competències executives sobre un ventall addicional de matèries. Algunes d’elles poden ser especialment transcendents quan es desitja intervenir sobre el canvi climàtic. Ens referim: a) En primer lloc, a les competències compartides en matèria de medi ambient (article 144) i concretament, a les competències sobre: • Establiment i regulació dels instruments de planificació ambiental i del procediment de tramitació i aprovació d’aquests instruments. • Establiment i regulació de mesures de sostenibilitat, fiscalitat i recerca ambientals. • Regulació dels recursos naturals, de la flora i la fauna, de la biodiversitat, del medi ambient marí i aquàtic si no té per finalitat la preservació dels recursos pesquers marítims. • Regulació sobre prevenció en la producció d’envasos i embalatges en tot llur cicle de vida, des que es generen fins que passen a ésser residus. • Regulació sobre prevenció i correcció de la generació de residus amb origen o destinació a Catalunya i sobre la gestió i el trasllat d’aquests i llur disposició final. • Regulació en la prevenció, el control, la correcció, la recuperació i la compensació de la contaminació de sòl i subsòl. • Regulació i gestió dels abocaments en aigües interiors i intervenció administrativa dels abocaments en les aigües superficials i subterrànies. • Prevenció, restauració i reparació de danys al medi ambient, i també el règim sancionador corresponent. • Espais naturals protegits.

• Establiment d’un servei meteorològic propi, subministrament d’informació meteorològica i climàtica, incloent-hi el pronòstic, el control i el seguiment de les situacions meteorològiques de risc, i també la recerca en aquests àmbits i l’elaboració de la cartografia climàtica. b) També cal tenir present que en matèries sobre les que la Generalitat té, com a regla general, competències exclusives, hi ha determinades submatèries sobre les que observem que únicament disposa de competències compartides o de competències executives. Ens referim, per exemple, a les següents: • Planificació de l’agricultura i la ramaderia i del sector agroalimentari (article 116). • Regulació i règim d’intervenció administrativa i d’usos de la forest, dels aprofitaments i els serveis forestals, i de les vies pecuàries de Catalunya (article 117). • Domini públic hidràulic i obres d’interès general. Participació en la planificació i la programació de les obres d’interès general de l’Estat (article 117). • Ordenació del sector pesquer (article 119). • Salvament marítim i seguretat nuclear (article 132). • Energia (article 133) (entenent que s’hi troba com a submatèria i funció, el foment i la gestió de les energies renovables i de l’eficiència energètica). • Règim miner (article 133). • Planificació de la indústria, en el marc de la planificació general de l’economia (article 139). • L’execució i la gestió de les obres d’interès general situades al litoral català (d’acord amb el que estableix l’article 148). • L’ordenació de l’activitat econòmica a Catalunya (article 152). Malgrat que les referències que acabem de realitzar són les que presenten prima facie més interès, també seran esmentats en aquest capítol altres preceptes de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya quan entenguem que aquests, de manera individualitzada, poden habilitar actuacions de la Generalitat en matèria de canvi climàtic.

El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic

Un cop exposat aquest ventall d’al·lusions que es troben a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya aprovat el 2006, la primera conclusió que cal extreure, és que el nou text, en relació amb allò objecte de tractament a l’anterior, clarifica i detalla el context competencial que regeix a Catalunya sobre aquesta matèria. També confirma aquella idea que ja preconitzàvem llavors, és a dir, que les competències de què disposa la Generalitat són suficients per emparar una política pròpia sobre aquesta matèria, respectant determinats límits (que es deriven del dret internacional, comunitari europeu, i també estatal). Aquest es un àmbit, doncs, que exigeix reaccions urgents i enèrgiques en un entorn que es caracteritza per un increment de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle que, com hem pogut comprovar aquests anys, compromet seriosament l’assoliment dels compromisos internacionals i comunitaris exigibles. El marc jurídic regulador de base ja es més precís que aquell de què disposàvem l’any 2005, i això indubtablement ajuda en qualsevol presa de decisió. Aquest marc competencial aixopluga sense problemes una política pròpia, una política que pugui adequar les diverses decisions a adoptar a les característiques internes catalanes dels diversos sectors implicats. És possible, doncs, i del tot recomanable, com ja es deia en el primer informe118, l’adopció d’una estratègia catalana i l’adopció de totes les mesures necessàries per a la seva implementació. 14.3.2.1. Actuacions realitzades

Si a les pàgines anteriors han estat esmentades les competències de què disposa la Generalitat de Catalunya i que li permeten iniciar actuacions per lluitar contra el canvi climàtic, a continuació es comenta quines són les iniciatives realitzades fins a l’actualitat a dos nivells. En primer lloc, les de caire estrictament organitzatiu, i en segon, les iniciatives concretes de caire normatiu i executiu. a) Organització administrativa Les actuacions públiques a realitzar sobre canvi climàtic són i han de ser coherents amb la transversalitat que li és tan característica. En tant que incideixen en diversos sectors, és habitual que siguin també diversos els departaments i altres

118. Llebot, 2005.

599

òrgans de la comunitat autònoma els que hagin de ser cridats a desenvolupar aquestes tasques, amb menor o major incidència. A Catalunya, en general, la problemàtica del canvi climàtic ha estat des d’un bon principi vinculada més estretament ales funcions que es desenvolupen des del Departament de Medi Ambient (avui Departament de Medi Ambient i Habitatge), fonamentalment per referència a les tasques que li han estat assignades en relació amb la tutela de la qualitat de l’aire i el clima. Però si en el primer informe sobre el canvi climàtic es cridava l’atenció sobre la necessitat de millorar l’estructura organitzava en el si de la Generalitat per afrontar vàlidament els diversos reptes que acompanyen aquesta problemàtica, en aquest segon informe ja es pot donar compte de novetats significatives. Concretament, del fet que l’any 2006 es produís una reforma organitzativa a partir de la qual fossin creats dos òrgans que responen, en la seva formulació a allò que suggeríem l’any 2005, moment en què instàvem a treballar de forma més àmplia i d’una manera molt més transversal. Ens referim, concretament, a allò que es disposa en el Decret 573/2006, de 19 de desembre, de reestructuració parcial del Departament de Medi Ambient i Habitatge, norma que obre la porta al naixement de la Comissió Interdepartamental del Canvi Climàtic i també, de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic. La primera referència jurídica a la Comissió Interdepartamental del Canvi Climàtic es troba a la disposició addicional tercera del Decret 573/2006, precepte on es diu que per tal de coordinar l’actuació del Govern en la lluita contra el canvi climàtic es crea, sota la dependència del Departament de Medi Ambient i Habitatge, la Comissió Interdepartamental del Canvi Climàtic. Es tracta d’una iniciativa similar a la que han realitzat altres comunitats autònomes com la de les Illes Balears i també la Comunitat valenciana. En l’acord de govern esmentat es donen algunes dades inicials que resulten interessants, com són que aquesta comissió està integrada per un representant de cadascun dels departaments de l’Administració de la Generalitat directament afectats. També es diu que la seva composició i els objectius seran fixats mitjançant acord del Govern de la Generalitat i que L’Oficina Catalana del Canvi Climàtic serà l’òrgan que li donarà el suport tècnic que necessiti en la seva actuació.

600

Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno

L’acord de Govern de 13 de febrer de 2007 desplega els aspectes que necessiten major concreció i emfasitza la voluntat de l’executiu català que la nova Comissió s’erigeixi com a òrgan coordinador i de decisió i impuls dins del Govern de les accions per lluitar contra el canvi climàtic. Entre els objectius que el Govern assigna a la comissió s’hi troben, expressament, empènyer actuacions de caràcter transversal entre diferents departaments per afavorir l’adaptació al canvi climàtic a fi de disminuir els seus efectes a Catalunya; promoure accions per disminuir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, responsables del canvi climàtic i, aspecte aquest també transcendent, fer el seguiment i l’avaluació de les actuacions anteriors Pel que fa a la seva composició, a més del conseller del Departament de Medi ambient i Habitatge (que presideix la comissió) hi localitzem un representant de cadascun dels departaments de la Generalitat que es consideren afectats. Es tracta d’onze vocals, entre els quals es garanteix representació dels departaments de Medi Ambient i Habitatge, Economia i Finances, Política Territorial i Obres Públiques, Agricultura, Alimentació i Acció Rural, Salut, Treball, Interior, Relacions Institucionals i Participació, Innovació, Universitats i Empresa, Educació, Presidència i Vicepresidència. En atenció als temes a tractar hi poden ser convidades d’altres persones. La reunió de constitució de la Comissió es va produir el 5 de març de 2007. S’han celebrat des de llavors diverses sessions, amb una periodicitat aproximada trimestral, i s’hi han realitzat treballs d’especial interès com els de la preparació de la Convenció Catalana de Canvi Climàtic; i hi han estat aprovats documents rellevants com el que va ser acordat a la sessió de 18 de juny de 2007 referit a les aportacions del Govern de Catalunya a La propuesta del gobierno para el Consejo Nacional del Clima, la Comisión de Coordinación de Políticas de Cambio Climático y consulta pública sobre l’Estratègia espanyola de canvi climàtic i energia neta horitzó 2012; s’hi ha presentat l’Estratègia espanyola de canvi climàtic i energia neta, Horitzó 2007-2012-2020 (EECCEL), i el procés de consulta pública del Llibre verd de la Comissió Europea sobre l’adaptació al canvi climàtic a Europa. Actuacions com aquestes confirmen que la perspectiva i els objectius que acompanyaven

la creació d’un òrgan com la comissió interdepartamental són especialment oportunes i del tot adequades a les finalitats que cal assolir. Queda per determinar si aquesta transversalitat i manera de treballar que en principi és del tot recomanable acaba imantant, és a dir, acaba anant més enllà de la superfície i incideix directament en les polítiques i en l’execució diària de les funcions que han de realitzar cadascun dels departaments que conformen aquesta comissió. L’altre òrgan que cal necessàriament esmentar és l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic. També ha estat creada a partir del Decret 573/2006, de 19 de desembre, de reestructuració parcial del Departament de Medi Ambient i Habitatge. En el seu article 3 determina que el nou òrgan neix sota la dependència de la Direcció General de Polítiques Ambientals i Sostenibilitat d’aquest departament, amb rang orgànic de subdirecció general. L’Oficina Contra el Canvi Climàtic es configura, des de la seva creació, com el referent organitzatiu més clar i més visible en la matèria, en tant que és l’encarregada de vetllar per la implantació de les mesures contra el canvi climàtic i el compliment del protocol de Kyoto. Més concretament, entre els objectius generals de L’Oficina, s’hi troben els següents119: – En relació amb la Comissió Interdepartamental de Canvi Climàtic, òrgan al qual dóna suport: impulsar i proposar a la comissió una estratègia catalana del canvi climàtic, vinculada a l’estratègia catalana per al desenvolupament sostenible i participar de forma activa en la Comissió de Coordinació de Polítiques de Canvi Climàtic (òrgan estatal al qual ja hem fet referència) i en els processos de participació de les comunitats autònomes en la presa de decisions en el marc europeu. – A més a més, els seus objectius, en la seva activitat ordinària, són els següents: • Dinamitzar i coordinar totes les polítiques públiques per reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle a Catalunya. 119. Vegeu, per totes, la descripció que de les seves funcions en realitza a «Les 100 primeres pàgines del canvi climàtic a Catalunya», capítol d’antecedents del Pla d’acció del canvi climàtic a Catalunya. Esborrany de 31 de gener de 2008, p. 101-102. http://www.mediambient.gencat.net/ cat/el_medi/C_climatic/occc/docs/100.pdf.

El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic

• Promoure i impulsar les polítiques domèstiques de reducció de gasos amb efecte d’hivernacle als sectors que no inclou la Directiva de comerç de drets d’emissió, és a dir, l’anomenat sector difús. Concretament, els sectors sobre els quals es vol actuar són: transport i mobilitat; agrícola, ramader i forestal; institucional, residencial i serveis. i residus industrials i domèstics. • Donar suport a les polítiques de reducció d’emissions en les instal·lacions que inclou la Directiva de comerç de drets d’emissió, i a la utilització, si convé, dels mecanismes de flexibilitat del Protocol de Kyoto. • Impulsar polítiques d’adaptació al canvi climàtic, amb especial atenció a les zones més vulnerables. • Millorar els embornals catalans (boscos). • Difondre, conscienciar, formar i concertar amb la societat civil, l’àmbit acadèmic i els sectors empresarials, tots els aspectes relacionats amb el canvi climàtic. • Donar suport a la comunitat científica catalana per a la recerca, l’estudi i la comprensió del canvi climàtic a Catalunya seguint les directrius europees i de les Nacions Unides. És prematur valorar a fons el funcionament i els resultats d’una nova estructura administrativa que té únicament tres anys de vida. Tot sembla confirmar que s’han produït avenços improbables sota el règim organitzatiu anterior i que, a més de concentrar funcions, prèviament disperses, ha servit per visualitzar més adequadament la intervenció de la Generalitat sobre aquesta matèria. En poc temps des de la seva creació, concretament mitjançant acord de Govern de 30 de setembre de 2008, s’ha aprovat El Pla català de mitigació del canvi climàtic 2008-2012 per al compliment del Protocol de Kyoto. El pla va ser elaborat precisament per l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic, a partir de gairebé un miler de propostes rebudes de la societat catalana durant el procés participatiu de la Convenció Catalana del Canvi Climàtic i, prèviament a la decisió de Govern de la Generalitat que li havia de donar llum verda, va ser adoptat per la Comissió Interdepartamental del Canvi Climàtic. L’organització administrativa especialitzada que ha adoptat la Generalitat de Catalunya per al canvi climàtic finalitza amb

601

l’esment als dos òrgans a que acabem de fer referència. Hi ha altres entitats en el si de la Generalitat, de l’existència de les quals ja ens fèiem ressò en l’anterior informe, que cal també recordar per les seves competències i per les seves actuacions en els darrers anys, des d’una perspectiva més sectorial. En aquest sentit, per exemple, cal parar esment en el Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya (CADS), creat el 1998 com a òrgan de participació, de consulta i d’assessorament del Govern de la Generalitat en relació amb les polítiques i actuacions que tinguin incidència sobre el medi ambient i el desenvolupament sostenible. Les seves iniciatives per fomentar el coneixement en matèria de canvi climàtic i, especialment, les recomanacions que adreça als ciutadans i fonamentalment als poders públics presenten un cop més, un especial interès120. El CADS treballa transversalment, gaudeix d’autonomia funcional, emet informes i propostes (de caire no vinculant) al Govern i s’adscriu actualment al Departament de la Vicepresidència121. Cal també tenir present el Servei Meteorològic de Catalunya, atès que d’acord amb la Llei 15/2001 de 14 de novembre, de Meteorologia (art. 4.2 q), exerceix entre d’altres la funció d’estudiar i analitzar el canvi climàtic a Catalunya i participar i col·laborar en les recerques que sobre aquesta matèria a porten a terme diversos grups a Catalunya122. En conclusió, doncs, s’observa, en els darrers anys, una millora organitzativa en el si de la Generalitat per afrontar amb més decisió i coherència els reptes que comporta el canvi climàtic. L’objectiu va mes enllà de la simple millora de l’actuació interna. Com es pot observar, entre les tasques a dur a terme s’hi troba la de participar activament en les tasques que són encomanades 120. Vid. www.gencat.cat/cads/, on es poden trobar referències a múltiples iniciatives realacionades amb el canvi climàtic. Actualment, entre altres, les següents: «el CADS a la cimera de Copenhaguen», «Reptes per a la Sostenibilitat a Catalunya» (centrat en eixos com poden ser el canvi climàtic i el model energètic), «Per un bon clima. Calculadora de carboni», «El canvi climàtic a les glaceres dels Pirineus», «Aigua i canvi climàtic a la Mediterrània», etc. 121. Anteriorment havia estat adscrit al Departament de la Presidència. Per a més informació, consulteu el web esmentat a la nota 120. 122. Vegeu també, en general, www.meteo.cat.

602

Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno

per l’Estat a la Comissió de Coordinació de Polítiques de Canvi Climàtic i també incidir en aquells mecanismes en què es possible que les comunitats autònomes puguin deixar la seva empremta quan s’adopten decisions en el marc comunitari europeu que afectaran les polítiques i actuacions que es duen a terme en Catalunya. b) Exercici de competències sobre el canvi climàtic: funcions normatives i funcions executives A continuació esmentem les actuacions ja realitzades i les iniciatives i polítiques més imminents que estan desenvolupant el Parlament i la Generalitat de Catalunya amb relació al canvi climàtic, tot distingint entre funcions pròpiament normatives dins l’àmbit parlamentari català, i altres que són exercides des del Govern i l’administració catalana. Es destaquen les que es consideren més importants, sense ànim d’exhaustivitat, atès que son moltes les iniciatives normatives o les actuacions que estan sent endegades sectorialment i que poden incidir directament o indirecta sobre àmbits d’actuació pública que tenen una estreta connexió (agricultura, energia, residus, transport etc...) b.1) Actuacions exercides des del Parlament de Catalunya No són gaires les normes aprovades pel Parlament de Catalunya que directament o indirecta s’adrecen a aquesta matèria, perquè l’activitat normativa ha estat exercida, fonamentalment en l’Administració de la Generalitat, com comprovarem a continuació. En qualsevol cas, cal fer esment a: • L’aprovació de la Llei 9/2003, de 13 de juny, de la mobilitat, a la qual posteriorment tornarem a fer referència, en tant que norma que confirma la relació entre la mobilitat i el canvi climàtic i que preveu que entre els objectius que han de satisfer les polítiques de mobilitat que s’apliquin a Catalunya hi ha el de (article 3.t) Impulsar l’ús eficient dels recursos energètics per tal de disminuir les emissions que provoquen l’efecte d’hivernacle i lluitar contra el canvi climàtic d’acord amb els tractats internacionals vigents sobre la matèria. Entre la normativa sectorial parem esment també en una altra norma amb rang de llei, concretament

la Llei 6/2001, de 31 de maig, d’ordenació ambiental de la Il·luminació exterior per a la protecció del medi nocturn. L’objectiu és combatre la contaminació lumínica mitjana, la regulació de les instal·lacions, aparells i instrumental d’il·luminació exterior i interior. • El Parlament també pot discutir i aprovar resolucions, referides a assumptes d’interès especial i per mitjà de les quals la cambra manifesta una opinió o una voluntat, invita a fer determinades actuacions o dóna suport a algú. Doncs bé, entre les resolucions del Parlament de Catalunya que tenen interès per a la matèria que ens ocupa s’hi troba la Resolució 217/VIII del Parlament de Catalunya, sobre l’aplicació del Reglament CE 842/2006, sobre determinats gasos fluorats amb efecte d’hivernacle, i la lluita contra el canvi climàtic. Aquesta resolució va ser adoptada per la Comissió Parlamentària de Medi Ambient i Habitatge en la Sessió núm. 18, 11.06.2008. En aquesta resolució el Parlament de Catalunya insta el Govern català a: a) Desenvolupar el procés d’elaboració dels procediments per al control i el seguiment del Reglament CE 842/2006, sobre determinats gasos fluorats amb efecte d’hivernacle, en els terminis que aquest estableix, i que han d’ésser determinats per la Comissió Europea. b) Desenvolupar aquest procés en el marc de la comissió interdepartamental creada per decret el 19 de desembre de 2006, formada pels departaments de la Presidència, de la Vicepresidència, d’Economia i Finances, d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural, d’Educació, d’Innovació, Universitats i Empresa, d’Interior, de Salut, de Treball, i de Política Territorial i Obres Públiques, i presidida pel Departament de Medi Ambient i Habitatge, per coordinar la lluita contra el canvi climàtic.

En anys anteriors també havien estat adoptades altres resolucions interessants, com van ser, i ja en donàvem compte en l’anterior informe, l’aprovació, l’any 1998, de la Resolució 584/V, sobre l’avaluació de les emissions de gasos que causen l’efecte d’hivernacle i les fonts que les originen. S’hi instava el Govern de la Generalitat a: a) Avaluar les emissions de gasos que causen l’efecte d’hivernacle directament i indirectament, i les fonts principals que les originen.

El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic

b) Elaborar una estratègia catalana de canvi climàtic que estableixi el conjunt de mesures en l’àmbit de les emissions, de l’ús d’energies, del transport i de la gestió ambiental aplicables a Catalunya, i oferir col·laboració als ajuntaments perquè puguin assumir el paper que han de tenir com a administració més propera al ciutadà i com a ens més dinàmics en la salvaguarda i defensa del medi ambient. També es va aprovar el 1996 la Resolució 191/V, mitjançant la qual el Govern és instat a ajustar la seva actuació als principis que deriven del Protocol de Montreal i als principis que deriven del Conveni sobre el Canvi Climàtic, amb les modificacions que s’hi vagin fent. El Parlament també pot fer Declaracions, que són textos que expressen la posició institucional de la cambra en aspectes que es consideren especialment rellevants. Entre les més recents emeses per part del Parlament de Catalunya cal destacar la Declaració del Parlament de Catalunya de suport a la reunió de les Nacions Unides a Barcelona per preparar la Conferència de les Parts de Copenhaguen llegida en el Ple del Parlament el dia 29 d’octubre de 2009. En la declaració, el Parlament de Catalunya insta totes les parts implicades a Intentar que les converses de Barcelona condueixin a un acord en favor d’un significatiu compromís mundial que tingui com a objectiu la lluita contra el canvi climàtic. Un acord que ha d’assumir la responsabilitat compartida però no igual dels estats, que entén que les economies industrialitzades han d’assumir llur responsabilitat històrica i establir mecanismes justos de finançament i governança, i també un acord que reconegui explícitament el paper dels governs no estatals que, com el de Catalunya, compleixen una funció important en l’aplicació pràctica i efectiva de les polítiques de mitigació del canvi climàtic i d’adaptació a aquest. L’ esperit de diàleg, pacte icompromís tant en l’àmbit europeu com en l’àmbit internacional que ha inspirat els millors moments de la història de Catalunya serà també l’aportació de Catalunya en aquest procés. La cita de Barcelona és una nova oportunitat per a palesar aquest compromís i encoratjar tots els agents i el conjunt de la ciutadania catalana a participar-hi plenament i a implicar-s’hi.

603

A més de les lleis, resolucions i declaracions esmentades cal tenir presents altres actuacions d’interès com poden ser les interpel·lacions al Govern. Entre elles, en destaquem: Interpel·lació al Govern sobre les mesures per minimitzar els efectes del canvi climàtic sobre el delta de l’Ebre (11 de maig de 2009); interpel·lació genèrica al Govern sobre el canvi climàtic (19 de febrer de 2007) etc. L’Interès del Parlament de Catalunya pel canvi climàtic s’ha fet pales també, en els darrers temps, amb les compareixences. Entre elles en destaquem la sessió informativa de la Comissió de Medi Ambient i Habitatge que es va tenir amb el conseller de Medi Ambient i Habitatge l’11 de març de 2009 sobre els treballs que estava duent a terme el departament amb relació al canvi climàtic. b.2) Actuacions realitzades per part de la Generalitat de Catalunya Les principals iniciatives que han vist la llum són l’aprovació del Pla de mitigació del canvi climàtic i la del Decret 397/2006, de 17 d’octubre, pel que fa al comerç del dret d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle. Hi ha altres actuacions que presenten rellevància des del punt de vista jurídic a les quals, sense ànim d’exhaustivitat, també farem referència. Pla de mitigació del canvi climàtic i el seu desplegament Més enllà de les iniciatives que hagin pogut veure la llum aquests darrers anys i que són específicament de caire normatiu —a què posteriorment farem referència— l’actuació de la Generalitat de Catalunya d’aquests darrers anys ha estat centrada en actuacions encaminades a poder disposar d’un instrument d’ampli abast que servís per al compliment del Protocol del Kyoto. Es tracta del Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya 2008-2012, l’objectiu del qual és contribuir, pel que fa a Catalunya, en la part proporcional al compliment del compromís assumit per part de l’Estat espanyol. El Pla, aprovat a la tardor del 2008, va ser dissenyat amb caràcter continuista, per ser hàbil, així mateix, d’incorporar els acords que poguessin anar negociant-se dins l’àmbit de la Comunitat Europea per reduir els gasos amb efecte d’hiverna-

604

Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno

cle (GEH) per al període 2013-2020. El procediment per a la seva elaboració i aprovació presenta especial interès. El document resultant aprovat pel Govern va ser acordat en la Comissió Interdepartamental del Canvi Climàtic, però cal tenir en compte que havia estat elaborat prèviament per l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic, a partir de les propostes i suggeriments que van ser rebuts de la societat catalana durant l’important procés participatiu en que consistí la Convenció Catalana del Canvi Climàtic. Els trets essencials del Pla de mitigació són: – Des d’un punt de vista general cal dir que és el primer instrument que s’apropa a aquest àmbit d’aplicació amb voluntat de fer-ho de manera coordinada i integrada dins el conjunt de l’acció de govern. També es presenta com a fruit de la coordinació i concertació amb la societat civil i amb l’empresariat català. – Parteix de la base, com hem pogut confirmar en pàgines anteriors, que Catalunya té un gran espai competencial per mitigar les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle en els sectors difusos (les no cobertes per la directiva de comerç de drets d’emissions), que corresponen al transport, l’agricultura, el sector domèstic, de serveis i la indústria no inclosa en la directiva, els residus i els dissolvents, amb un increment no superior al 37% respecte a l’any base. Per això el Pla de mitigació es marca l’objectiu de no superar les emissions dels sectors difusos en un 37% d’increment respecte d’aquell any. Segons les projeccions de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic, per estabilitzar les emissions difuses a Catalunya caldrà aplicar accions que redueixin i evitin els increments d’emissions en un total de 5,33 milions de tones de CO2 eq. anuals durant el període 2008-2012. – Es procedeix a realitzar una quantificació dels esforços que haurà d’assumir cada sector, tot individualitzant les accions que caldrà dur a terme per mitigar les emissions: • Sector agrícola: 0,259 Mt CO2 eq/any. • Construcció i ús d’habitatges: 0,447 Mt CO2 eq/any. • Sector dels serveis: 0,314 Mt CO2 eq/any. • Indústria no sotmesa a la Directiva: 1,159 Mt CO2 eq/any.

• Prevenció i tractament de residus 0,325 Mt CO2 eq/any. • Transport i mobilitat: 1,86 Mt CO2 eq/any. • Domestic Offset Projects (mecanisme dissenyat per estimular econòmicament la reducció interna de les emissions de GEH dels sectors no coberts per la directiva de comerç de drets d’emissions): 0,966 Mt CO2 eq/any123. – De l’assoliment dels diferents objectius de reducció queda individualitzat també quin serà el departament impulsor, aspectes que concretament afecten els departaments d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural; Economia i Finances; Medi Ambient i Habitatge, Política Territorial i Obres Públiques, i Innovació, Universitats i Empresa. – El cost global de la implementació del Pla s’estima en 196,1 milions d’euros l’any (0,1% del PIB, calculat respecte al PIB a preus de mercat del 2006), sufragats per l’Administració pública i amb la col·laboració de les empreses i altres institucions de la societat civil. – Per acabar, cal recordar quins són els tres objectius estratègics que es fixa el Pla. Concretament, més enllà de l’objectiu primer, reduir el creixement de les emissions de sectors difusos al 37% i, per tant, evitar l’emissió de 5,33 Mt de CO2 eq. anuals pel que fa als sectors que no estan inclosos en ell mercat d’emissions (sectors difusos) en el període 2008-2012. L’objectiu estratègic número dos se centra en l’àmbit dels sectors sotmesos a la directiva de mercat d’emissions. Per a ells es vol impulsar la reducció d’emissions i l’ús de combustibles alternatius i també fomentar la participació en mecanismes flexibles del Protocol de Kyoto. D’aquesta manera es preveu que les instal·lacions catalanes podran estar en condicions de competitivitat amb les altres presents en el comerç europeu de drets d’emissions.

123. Dins el Pla marc de mitigació s’hi localitza com a subprograma 1.7 l’anomenat «Acords voluntaris i experiències pilot de Domestic Offset Projects per a la mitigació del canvi climàtic». Es tracta d’un subprograma que presenta especial interès. Entre les accions que cal que l’implementin s’hi troba la de creació d’un Registre d’empreses adherides al programa d’acords voluntaris; l’impuls i suport a aquests acords voluntaris, fins i tot en base a un procediment preparat per a l’adhesió voluntària d’empreses, institucions, administracions públiques, associacions, etc.

El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic

El tercer i darrer objectiu estratègic consisteix en impulsar accions transversals encaminades a millorar el coneixement del canvi climàtic mitjançant la recerca i la sensibilització, la formació i la participació. D’aquesta manera s’entén que s’hi veurà beneficiada la presa de decisions en els àmbits institucional, empresarial, col·lectiu i personal. Els tres objectius esmentats es concreten en tres programes (Programa 1: Reducció d’emissions en sectors difusos; programa 2: Suport a les instal·lacions cobertes per la directiva de comerç de drets d¡emissió; i Programa 3, que integra les accions transversals per a la mitigació. Tots ells es divideixen en subprogrames, cadascun dels quals integra i suma el total de les accions concretes a dur a terme. – Des de l’adopció del Pla marc de mitigació va quedar clar que l’instrument aniria acompanyat de programes d’actuacions específiques per als períodes 2008-2010 i 2011-2012, eines de desplegament i concreció que establiran les accions específiques que cal desenvolupar, detallant el departament responsable, el pressupost, el termini d’execució i la previsió de reducció d’emissions. La primera ja ha vist la llum. Encara que amb una rúbrica diferent a la que va ser inicialment prevista per aquest instrument, recentment ha estat aprovat el document anomenat Desplegament 2008-2009 del Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya 2008-2012 (març de 2010). Com el mateix document indica, es tracta d’una primera avaluació qualitativa del Pla marc de mitigació, duta a terme per part de l’Oficina Catalana de Canvi Climàtic. Valora el progrés de les mesures i accions que han estat implementades des de 2008 per part dels diferents departaments del Govern. D’aquesta manera poden ser detectats els aspectes sobre els que cal incidir especialment i també aquells que cal modificar o reincorporar124. Però, no únicament visualitza l’esforç departamental i els obstacles que s’hi troben per a l’assoliment de les objectius, sinó que també es 124. El document «Desplegament 2008-2009 del Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya 2008-2012» (març de 2010). Pot consultar-se a http://www20.gencat.cat/docs/ canviclimatic/Home/ Politiques/Politiques%20catalanes/ La%20mitigacio%20del%20canvi%20climatic/Pla%20marc% 20de%20mitigacio%20del%20canvi%20climatic%20a %20Catalunya%202008-2012/desplegament.pdf.

605

una eina útil per donar a conèixer a la ciutadania el progrés que s’està duent a terme a Catalunya. En aquest sentit, val la pena remarcar que aquest document de desplegament ja determina que més del 85% de les accions que havien estat compromeses dins el Pla marc ja s’han iniciat (entre 2008 i 2009). Això vol dir que a Catalunya s’estan executant 35 accions de les 41 que s’hi establien inicialment125. També coneixem, de la seva lectura, que actualment s’executa un total de 186 actuacions en matèria de lluita contra el canvi climàtic (i un 41% d’elles es detalla que tenen entre un progrés avançat o molt avançat)126 El Pla de mitigació, en termes jurídics, constitueix una eina no únicament necessària i esperada, sinó també especial, en els termes que esmentarem en les conclusions, i incrementa la seva utilitat en tant que es concreta en programes específics. Però es clar que, en qualsevol cas, el més transcendent d’aquest instrument és que se’n pugui garantir el seguiment, conèixer el seu grau d’execució/aplicació, i que sigui una eina que permeti redreçar actuacions i addicionar-n’hi de noves, arribat el cas que no fossin assolits els resultats esperats o que canviessin els escenaris sobre els que s’ha estat treballant127. Altres instruments adoptats a Catalunya En els darrers anys les iniciatives (fonamentalment de caire normatiu) promogudes pels poders públics a Catalunya i que es vinculen directament o indirecta, o que simplement es fan ressò del fenomen del canvi climàtic, han estat múltiples. En destaquem les següents: En el marc de la normativa reguladora del comerç de dret d’emissió de gasos amb efecte d’hivercacle Cal començar esmentant el Decret 397/2006, de 17 d’octubre, d’aplicació del règim de comerç

125. «Desplegament 2008-2009»... pàg. 16. 126. «Desplegament... pàg. 101». 127. En aquest sentit, en un clar afany de realisme, resulta especialment destacable el fet que el Desplegament del Pla 2008-2009 contingui (vid. pàg . 80), un seguit de mesures anticrisi i l’impacte que es considera que tindran sobre l’evolució de les emissions de GHE. Es considera que algunes d’aquestes mesures tenen la possibilitat d’esdevenir mesures impulsores d’una transició cap a una societat baixa en carboni.

606

Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno

de drets d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle i de regulació del sistema d’acreditació de verificadors d’informes d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle. Entre les funcions executives que cal necessàriament que dugui a terme la comunitat autònoma catalana s’hi troba l’exercici de funcions d’autorització i seguiment que tenen a veure amb l’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle. Si en el primer informe donàvem compte de l’aprovació i també del contingut del Decret 390/2004, de 21 de setembre, avui cal estar al nou text normatiu que regula més àmpliament la matèria, desenvolupant i adaptant-se a la normativa estatal i comunitària, i derogant el Decret anteriorment esmentat. Es tracta del Decret 397/2006, de 17 d’octubre, d’aplicació del règim de comerç de drets d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle i de regulació del sistema d’acreditació de verificadors d’informes d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle. Avui cal conèixer aquesta norma en la regulació d’aquesta matèria tant pel que fa als seus aspectes organitzatius com pel que fa a efectes substantius o de fons que vol ordenar. El Decret 39/2006 te un triple objecte, que desenvolupem a continuació de forma sumària: a) Establir el règim jurídic de les autoritzacions d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle i la validació de l’informe anual de seguiment de les emissions. En aquest sentit, la norma regula com es procedeix a la tramitació i l’atorgament de l’autorització d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle, així com la seva modificació i extinció, amb un protagonisme clar de la Direcció General de Qualitat Ambiental del Departament de Medi Ambient. Els sol·licitants, d’acord amb el Decret, hauran de presentar uns models d’instància preconfigurats en els annexos d’aquesta norma, que han d’anar acompanyats de la informació allí requerida. En el Decret es regula el contingut mínim de l’autorització que serà eventualment atorgada i es determina també que les decisions a adoptar han de comunicar-se en qualsevol cas als ajuntaments dels municipis on es trobin ubicades les instal·lacions autoritzades. El Decret també exigeix que, pel que fa a les sol·licituds d’assignació de drets d’emissió, correspon també a la Direcció General de Qualitat Ambiental del Departament de Medi Ambient i

Habitatge la seva tramitació i posterior tramesa al Ministeri de Medi Ambient en el termini màxim de 10 dies. I correspon a la Direcció General de Qualitat Ambiental validar, a proposta de la ponència ambiental, l’informe verificat de les emissions que presenten els titulars d’instal·lacions incloses a la Llei estatal 1/2005, i és aquest mateix òrgan el que inscriu la dada corresponent al Registre nacional de drets d’emissió. El Decret determina, per últim, i pel que fa a Catalunya, quins són els òrgans concrets del Departament de Medi Ambient i Habitatge que han d’exercir la potestat sancionadora. I conté una novetat d’especial d’interès, consistent en què es preveu que la Generalitat elabori i publiqui al DOGC (i procedeixi també a la seva divulgació) guies per als titulars d’instal·lacions afectades per aquesta norma, perquè els interessats puguin disposar d’una adequada metodologia de seguiment de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. b) El segon objecte del Decret és el de regular el procediment d’acreditació de verificadors d’informes d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle, el seu funcionament i seguiment de les actuacions de verificació. La norma, cal recordarho, estén el seu àmbit d’aplicació a tots els verificadors d’informes d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle que s’acreditin d’acord amb el Decret o portin a terme les seves actuacions a Catalunya en el marc de la Directiva 2003/87/CE, de 13 d’octubre. Una novetat addicional que hi localitzem és la creació innovadora de diversos òrgans adscrits a la Direcció General de Qualitat Ambiental. Concretament, el Comitè d’acreditació, que es crea com a òrgan col·legiat encarregat de garantir la imparcialitat i la representació de totes les parts implicades en el procediment. També es crea la Comissió tècnica per l’aplicació del règim de comerç de drets d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle, que neix per tal d’assistir tècnicament a la Direcció General de Qualitat Ambiental en els aspectes relacionats amb l’acreditació i el funcionament dels verificadors d’informes d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle, i que duu a terme la seva tasca mitjançant l’elaboració d’instruccions tècniques que han de ser aprovades pel/per la director/a general de Qualitat Ambiental. Per últim, es crea i es regula també el que s’anomena ‘registre de verificadors

El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic

d’informes d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle’, i es regulen, de forma especialment curiosa, el procediment d’autorització, el reconeixement d’acreditacions realitzades per part d’altres comunitats autònomes o Estats membres, la inscripció, el seguiment i també la pèrdua d’aquesta inscripció. c) El tercer objecte declarat del Decret és el de determinar quins són els òrgans competents per al règim de comerç de drets d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle. En aquest sentit, i de la mateixa manera que ho feia prèviament el Decret 390/2004, es decideix l’any 2006 que correspon a la Direcció General de Qualitat Ambiental del Departament de Medi Ambient i Habitatge tramitar i resoldre, a proposta de la Ponència ambiental, les autoritzacions d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle així com les modificacions i la seva extinció per a les instal·lacions catalanes incloses en l’àmbit d’aplicació de la legislació estatal (Llei 1/2005, de 9 de març, per la qual es regula el ‘regim del comerç de drets d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle’; validar, a proposta de la Ponència ambiental, l’informe verificat de les emissions que presentin els titulars d’instal·lacions autoritzades, i tramitar les sol·licituds d’assignació de drets d’emissió i les sol·licituds d’exclusió temporal en el termes previstos a la disposició transitòria quarta de la Llei estatal 1/2005. Actuacions en el marc de la legislació sectorial (mobilitat, energia etc...) Són moltes les actuacions que podríem incloure en aquest apartat. N’esmentem algunes de les que considerem més rellevants, habitualment per raó del rang de l’instrument que les adopta o bé pel seu abast, tenint present i sense perjudici que moltes d’elles i els instrument que les desenvolupen o detallen poden ser consultades directament en el document Desplegament 2008-2009 del Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya 2008-2012 (març de 2010). En aquest sentit, en els darrers anys s’ha procedit a l’aprovació de programes de mobilitat sostenible elaborats en el marc de la Llei 9/2003, de mobilitat. Es tracta fonamentalment de plans sectorials, és a dir, de plans d’incidència territorial que elaboren els departaments en àmbits temàtics de la seva competència. El seu àmbit d’aplicació és tot el

607

territori de Catalunya128. Entre ells, volem destacar: • Pla d’infraestructures del transport de Catalunya (2006-2026)129 • Pla de ports de Catalunya (2007-2015)130 • Pla d’aeroports, aeròdroms i heliports de Catalunya (2009-2015)131 • Pla de transport de viatgers de Catalunya (2008-2012)132

128. Segons explica el mateix Departament a la seva web «…Aquests plans han de contenir una estimació dels recursos disponibles, de les necessitats i dels dèficits, territorialitzats en el sector corresponent. També han de contenir la determinació de les prioritats d’actuació i la definició d’estàndards i normes de distribució territorial» http://www10. gencat.cat/ptop/AppJava/ cat/plans/sectors/psectorials.jsp. 129. Pla d’infraestructures del transport de Catalunya (20062026), consultable a http://www10.gencat.cat/ptop/AppJava/ cat/plans/sectors/pitc.jsp. Constitueix una eina especialment interessant pel compromís directe que adopta vers la disminució dels GEH i que constitueix un dels seus objectius. Concretament, s’hi determina que …per tal de contribuir al compliment de l’Acord de Kyoto, els consums d’energia i les emissions de diòxid de carboni a l’atmosfera generats pel transport interurbà haurien de disminuir, tot l’augment previsible de la mobilitat. Per fer-ho possible, el PITC proposa, en línia amb el Llibre blanc de transport de la Unió Europea i el PEIT, augmentar significativament la quota del ferrocarril i del transport públic en el repartiment modal, tant en l’àmbit de viatgers com en el de mercaderies. 130. Pla de ports de Catalunya (2007-2015), consultable a http://www10.gencat.cat/ptop/.../ cat/plans/.../plaports.jsp. Aquest pla constitueix un instrument que palesa la preocupació per la incidència ambiental d’aquestes infraestructures. Vol promoure un ús portuari eficient i sostenible i pretén potenciar instal·lacions amb menor impacte ambiental negatiu. Tot amb tot, s’hi troben a faltar referències i propostes d’actuació dirigides especialment a la mitigació o adaptació. 131. Pla d’aeroports, aeròdroms i heliports de Catalunya (2009-2015), consultable a http://www10. gencat.cat/ptop/.../ plans/.../pla_aeroports.jsp. Ens trobem també aquí davant una eina important en tant que es reconeix dins el mateix pla (pàgina 99 i següents) que el transport aeri aporta un 3 % de les emissions de CO2 a l’atmosfera a la UE, i que aquesta font de contaminació augmentarà pel creixement previst de l’aviació a la UE i arreu. En tot cas sembla que l’increment de vols pot venir compensat en la millora tecnològica de les aeronaus, i les millores en les operacions aèries. Les emissions a l’atmosfera per part de l’aviació es poden classificar en missions locals, que afecten al voltant dels aeroports, i emissions globals, en relació amb el canvi climàtic. 132. Pla de transport de viatgers de Catalunya (2008-2012); consultable a http://www10.gencat. cat/ptop/AppJava/cat/ plans/sectors/pla_transports.jsp. Entre els objectius i directrius del Pla (vegeu-ne la p. 16 i següents) s’hi troba la 5: Reducció de les externalitats del transport. En aquest sentit,

608

Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno

• Pla estratègic de la Bicicleta a Catalunya (20082012)133 • Pla de seguretat viària (2008-2010)134 – Aprovació del Decret 152/2007 de 10 de juliol, d’aprovació del Pla d’actuació per a la millora de la qualitat de l’aire als municipis declarats zones de protecció especial de l’ambient atmosfèric mitjançant el Decret 226/2006, de 23 de maig. – Aprovació del Pla de l’Energia de Catalunya (2006-2015), pla que el 2009 ha estat objecte de revisió (complint la previsió que es procediria a la seva revisió amb caràcter triennal) entre altres qüestions per adaptar-lo a situació i compromisos derivats de la problemàtica del canvi climàtic135. Aquesta modificació, d’acord amb allò que literalment apareix a la publicació al Diari Oficial de la Generalitat, té com a visió estratègica fonamental adreçar l’economia catalana cap a una economia de baixa intensitat energètica i baixa emissió de carboni, amb una preponderància manifesta per les tecnologies d’estalvi i eficiència energètica, amb un baix consum d’hidrocarburs fòssils i on, dins

s’esmenta que cal minimitzar el consum energètic, augmentar el consum d’energies renovables i «netes», assolir paràmetres legals en relació amb la qualitat de l’aire, reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i reduir l’accidentalitat associada a la mobilitat. Concretament, es diu que Aquestes reduccions esdevenen els objectius mediambientals del PTVC: un volum de trànsit en situació de congestió un 18,7 % inferiors al tendencial; un consum d’energia un 4,66 % inferior al tendencial; unes emissions de CO2 un 6,47 % inferiors al tendencial; unes emissions de PM un 5,99 % inferiors al tendencial; unes emissions de NOx un 5,55 % inferiors al tendencial. 133. Pla estratègic de la Bicicleta a Catalunya (2008-2012); consultable a http://www10.gencat.cat/ ptop/AppJava/cat/ plans/sectors/pla_bicicleta.jsp. 134. Pla de seguretat viària (2008-2010), consultable a http://www.gencat.cat/transit/pla.htm. 135. Tal com es pot comprovar a http://www.gencat.cat/ economia/doc/doc_47900574_1.pdf, pàg. 4: L’objectiu principal d’aquesta revisió del Pla de l’energia és actualitzar les seves estratègies i els seus objectius, tenint en compte els esdeveniments que han tingut lloc en el món de l’energia en aquests quatre últims anys (preus cada cop més elevats de l’energia seguits d’una caiguda dràstica dels preus del petroli, nous compromisos mundials, europeus i espanyols en matèria d’energia i canvi climàtic, etc.), i incorporant els efectes que pot tenir l’actual crisi econòmica i financera global sobre la situació energètica.

del mixt de l’energia, es maximitza la utilització de les energies renovables136. – Aprovació del Decret 147/2009, de 22 de setembre, pel qual es regulen els procediments administratius aplicables per a la implantació de parcs eòlics i instal·lacions fotovoltaiques a Catalunya (deroga el Decret 174/2002, d’11 de juny, regulador de la implantació de l’energia eòlica a Catalunya per fomentar la implantació i l’ús generalitzat de les energies netes i renovables a Catalunya). Aquest Decret s’ha vist complementat molt recentment, per part del Govern de la Generalitat, amb l’aprovació de l’Acord del Govern de la Generalitat de Catalunya d’1 juny de 2010 d’aprovació de les Zones de Desenvolupament Prioritari per a l’energia eòlica a Catalunya. Amb aquesta iniciativa es preveu que la instal·lació de parcs eòlics se circumscriurà a aquestes àrees per tal d’harmonitzar el seu desenvolupament amb la preservació ambiental i paisatgística i, aspecte del tot rellevant, que la posada en marxa d’aquestes zones contribuirà al compliment de l’objectiu previst al Pla de l’Energia 2006-2015, que estableix una potencia eòlica de 3.500 MW per al 2015137. És ingent, i per aquest motiu únicament en fem ara un esment del tot genèric, l’activitat d’incentivació i foment que ha estat duta a terme per part de la Generalitat aquests darreres anys pel que fa a actuacions que potencien les actuacions que prioritzen expressament els programes i 136. En el DOGC de 4 de desembre de 2009 s’aprova l’acord de Govern de la Generalitat (GOV/190/2009, de 24 de novembre) d’aprovació de la revisió del Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015. La referència expressa hi consta a la p. 91364. 137. L’Acord de la Generalitat de Catalunya a què fem referència pot ser consultat a http://www. gencat.cat/ acordsde govern/20100601/20100601_AG.pdf. Posteriorment a la seva adopció ha estat iniciat el camí per adjudicar les futures eòliques. Concretament, com a notícia del dilluns 14 de juny de 2010, de d’Institut Català de l’Energia, es fa saber que el Departament d’Economia i Finances obre el concurs per adjudicar l’explotació de 7 zones de desenvolupament prioritari per a l’energia eòlica a Catalunya. Específicament es fa saber que la convocatòria permetrà instal·lar 769 MW i comportarà una inversió total d’uns 1.200 milions d’euros, i que el termini de presentació d’ofertes es tancarà el 26 de juliol (vegeu al web www.gencat.cat/icaen/ l’apartat dedicat a la notícia «Concurs públic per les zones de desenvolupament prioritari (ZDP)».

El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic

subprogrames a què fa referència el Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya 20082012. L’increment de les ordres dels diversos departaments de la Generalitat que han estat publicades al DOGC que estableixen subvencions, ajusts, línies de préstec, projectes pilot etc. ha estat veritablement espectacular. Fins ara s’ha fet referència fonamentalment a actuacions dirigides al que s’anomena, de forma habitual, mitigació del canvi climàtic. També cal tenir present l’adaptació i en aquest sentit, cal donar compte de quines actuacions i instruments disposem a Catalunya que estiguin adreçats concretament a aquesta adaptació. Doncs bé, en aquest punt la Generalitat de Catalunya ha començat encarregant estudis de base amb la voluntat d’encaminar desprès la seva actuació a l’establiment d’una estratègia dirigida a la prevenció138. Han estat realitzats estudis de base d’àmbit territorial (Delta de l’Ebre, Delta de la Tordera) i també de caire sectorial pel que fa a l’aigua i al canvi climàtic. També es preveu realitzar-ne uns altres pel que fa a turisme, mobilitat i salut entre d’altres. Però manca encara una estratègia o pla que afronti de forma decidida aquesta qüestió. Ens locals de Catalunya i canvi climàtic

138. La Generalitat, segons s’especifica a la pàg 464 de la Quinta Comunicación Nacional de España. Convención Marco de las Naciones Unidas sobre el Cambio Climàtico que va ser presentada el 18.12.2009, cal entendre que segueix en la fixació d’aquesta estratègia allò que disposa el Llibre Blanc sobre la d’Adaptació al Canvi Climàtic (LIBRO BLANCO. Adaptación al cambio climático: Hacia un marco europeo de actuación. Bruselas, 1.4.2009.COM(2009) 147 final). En aquest sentit, comença amb la realització d’estudis per després fixar l’estratègia de prevenció a partir d’aquells. Recordem que, d’acord amb el llibre blanc (p. 7 i 8) …El que es pretén és que en la primera fase (2009-2012) siguin establertes les bases per preparar una estratègia global d’adaptació de la UE que es posarà en pràctica en la segona fase, que començarà el 2013. La primera fase tindrà quatre pilars d’acció: 1) Construir una base de coneixements sòlida sobre l’impacte i les conseqüències del canvi climàtic per a la UE. 2) Integrar l’adaptació en les polítiques clau de la UE. 3) Utilitzar una combinació d’instruments estratègics (instruments de mercat, orientacions, associacions entre el sector públic i el privat) per garantir l’eficàcia de l’adaptació. 4) Reforçar la cooperació internacional en matèria d’adaptació. Perquè la primera fase tingui èxit, ha d’establir-se una cooperació estreta entre les autoritats locals, regionals, nacionals i de la UE.

609

Malgrat que no constitueixi pròpiament l’objecte del present capítol, l’apartat que ara està sent desenvolupat no es pot cloure sense un esment, encara que sigui molt puntual, al paper dels ens locals de Catalunya en matèria de canvi climàtic. Queda confirmada, un cop més la seva competència sobre la matèria. En aquest sentit cal recordar que també ells exerceixen funcions normatives (ordenances) i executives139 entre d’altres, en la matèria ambiental, i per tant, que poden incidir de forma creativa i singularment efectiva sobre determinats aspectes del canvi climàtic140. El fet que davant d’una matèria concreta estiguem sovint davant competències comparti139. A favor del ens locals, la Constitució espanyola reconeix una garantia d’autonomia per a la gestió dels seus interessos. La seves competències concretes són establertes pel legislador ordinari sigui via la Llei de bases de règim local (o la seva homònima autonòmica, en el nostre cas, la Llei municipal de règim local de Catalunya, LBRL) o d’acord amb allò que disposi la legislació sectorial. Tots els municipis exerceixen competències, per exemple sobre promoció i gestió d’habitatges, protecció del medi ambient, protecció de la salubritat pública, recollida i tractament de residus i transport públic de viatgers. I cal que prestin determinats serveis (entre els quals trobem serveis de caire ambiental) individualment o de forma associada (art. 26 LBRL). L’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 determina que es troba entre les competències de la Generalitat (article 160) la determinació de les competències i de les potestats pròpies dels municipis i dels altres ens locals, en els àmbits especificats per l’article 84. En aquest article 84 trobemem: l‘ordenació i la gestió del territori, d’urbanisme; la planificació, la programació i la gestió d’habitatge públic; l‘ordenació i la prestació de serveis bàsics a la comunitat; la regulació de l’establiment d’autoritzacions i promocions de tot tipus d’activitats econòmiques; la formulació i la gestió de polítiques per a la protecció del medi ambient i el desenvolupament sostenible; la regulació, la gestió i la vigilància de les activitats i els usos que es porten a terme a les platges, als rius, als llacs i a la muntanya, etc. 140. En aquest sentit cal que donem compte –en tant que antecedent que brilla amb llum pròpia– que ja l’any 1994 va ser signada la Declaració de Heidelberg dels alcaldes (entre altres, pel de la ciutat de Barcelona). La Declaració va ser realitzada desprès de la celebració de unes conferències a Heidelberg (7-9 de setembre de 1994) amb el títol How to Combat Global Warming at the Local Level, coorganitzades per la OCDE, entre d’altres. Els participants signataris volien deixar constància de la seva intenció de lluitar contra l’escalfament global i millorar el medi ambient; exigien als governs nacionals que donessin suport als municipis en el seu camí per definir objectius apropiats per a un sistema energètic sostenible, i donaven suport a l’objectiu de reduir les emissions de CO2 en els sectors del transport i de l’energia. També s’obligaven a reduir les emissions CO2 dins

610

Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno

des entre Estat i comunitats autònomes, no pot fer oblidar l’espai que pot ser omplert per part dels ens locals. Reiterem, doncs, la importància d’aquest nivell territorial per a la matèria que ens ocupa i donem compte també del fet que cada dia tenim constància d’iniciatives transcendents en aquest àmbit que s’adopte141 o bé que es duen a terme —sigui individualment142 o de forma conjunta o col·laborativa— per part d’aquestes entitats subestatals. Entre elles destaquem, simplement a títol exemplificatiu, la Red Española de Ciudades por el Clima143, i també The Climate Group144, en l’àmbit regional i local).

l’abast de les seves competències, com a mínim un 20% l’any 2005 respecte dels nivells de 1987, i establien una sèrie de passos com la creació d’inventaris locals de gasos, la promoció de les energies renovables etc. 141. Ha obtingut especial rellevància l’anomenat Pacte d’Alcalde/esses sobre el canvi climàtic, basat en bona part en el «Pla d’acció sobre eficiència energètica: en el que es palesa que per assolir tot el potencial de la Unió Europea cal prioritzar la creació d’un Pacte entre Alcaldes/esses; vid. www.bcn.cat/climatechange/docs/cat_convenant_of_ mayors.pdf. 142. Aixi, a títol exemplificatiu, esmentem el «Protocol per a la Sostenibilitat i Canvi Climàtic de Sabadell» que ha estat guardonat per la Diputació de Barcelona com a Millor iniciativa local 2009 en matèria d’estalvi i eficiència energètica. L’instrument, de 23 de gener de 2008, es adoptat pel municipi amb l’objectiu de dotar –lo d’eines per la vertebració de projectes i programes de sostenibilitat i de lluita contra el canvi climàtic. Concretament, quan l’analitzem <http://www.sabadell.cat/CanviClimatic/ p/estrategiacanviclimatic_cat.asp> veiem que es constitueix una taula participativa d’assessorament constant al municipi, que formula acords de col·laboració en matèria de canvi climàtic i sostenibilitat per desenvolupar de manera coordinada una estratègia local de mitigació del canvi climàtic (EMMCC). Es persegueix disposar d’actuacions específiques relatives a les emissions difuses, en cada un dels sectors econòmics; desenvolupar un pla d’informació i educació en matèria de mitigació del canvi climàtic i constituir la comissió de coordinació d’aquest protocol entre l’Ajuntament i les entitats interessades en la lluita contra el canvi climàtic de Sabadell. El principal producte generat pel protocol ha estat la generació de l’Estratègia Municipal per a la Mitigació del Canvi Climàtic de Sabadell 2008-2012, però alhora s’han treballat ordenances municipals (sorolls i vibracions, estalvi i regeneració d’aigües), temes de mobilitat, consum responsable, etc. Un catàleg d’especial interès ha estat publicat per la Diputació de Barcelona amb el títol «Mitigació i adaptació local.al canvi climàtic. Catàleg de propostes», que es pot consultar a www.diba.es/mediambient/pdf/canviclimatic.pdf. El text integra un conjunt de fitxes de possibles accions a realitzar, que inclouen també un marc d’experiències contrastades amb indicadors per al seguiment de la seva eficàcia.

14.4. Conclusions 14.4.1. Marc general competencial de l’Estat

Les conclusions corresponents als aspectes jurídics i institucionals en matèria de canvi climàtic han de partir d’una constatació evident, com és que les polítiques de canvi climàtic han adquirit notable importància en els últims anys, tant en l’acció del govern central estatal com en la dels governs autonòmics i de les entitats locals, tot convertint-se en un eix transversal que afecta i ha d’afectar les polítiques sectorials catalanes en matèria d’energia, habitatge, indústria o transports, entre altres. El marc general competencial, com hem observat, es caracteritza pel fet que l’Estat espanyol disposa d’un important ventall de competències que li permeten exercir una pluralitat de funcions en aquesta matèria. Però, d’acord amb la jurisprudència constitucional, el fet que els compromisos derivin de tractats internacionals subscrits per l’Estat espanyol, no ha de ignificar, com és ben conegut, una automàtica extensió del seu àmbit competencial a totes les activitats relacionades amb el seu desenvolupament, execució o aplicació. Particularment, pel que fa a les normes comunitàries de dret derivat (concretament, ens referim a la transposició i desenvolupament d’allò que regulen les directives comunitàries). És per això que, més enllà de la matèria ambiental, cal conèixer i hem d’estar en qualsevol cas a les competències de què es disposa en relació amb els diversos sectors, competències que també han estat esmentades i que sovint justifiquen actuacions en múltiples sectors. De la mateixa manera que ho esmentàvem en relació amb el primer informe, en l’anàlisi del bloc de constitucionalitat hem constatat de nou que el rol de Catalunya pot ser important, atès que, més enllà de les competències estatals, veritablement resta encara un important espai per a l’actuació autonòmica en matèria de canvi climàtic. Dins d’aquest marc, la comunitat autònoma de Catalunya pot desenvolupar un paper 143. Vegeu http://www.redciudadesclima.es/. Santander acull, els dies 17 i 18 de juny de 2010, la cinquena assemblea d’aquesta xarxa. 144. Vegeu http://www.theclimategroup.org/.

El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic

essencial, ja sigui des del punt de vista de l’exercici de les seves competències normatives i de les seves competències d’execució —tot respectant el marc establert per part de la normativa estatal bàsica—, ja sigui mitjançant l’aprovació i execució de polítiques pròpies. 14.4.2. Organització administrativa estatal: evolució i formes adoptades

L’Administració General de l’Estat ha adoptat una organització administrativa progressivament especialitzada per enfrontar-se a la matèria canvi climàtic. Des d’una perspectiva diacrònica observem l’establiment, el creixement, i la progressiva evolució d’una estructura institucional per establir i coordinar les polítiques i actuacions en aquest camp. Així, cal destacar en primer lloc que l’Administració de l’Estat espanyol ha preparat des de ben aviat la seva estructura interna per a l’adopció d’actuacions en matèria de canvi climàtic mitjançant dos òrgans fonamentals: el Consell Nacional del Clima i l’Oficina Espanyola del Canvi Climàtic. El CNC és un òrgan adscrit al Ministeri de Medi Ambient, Rural i Marí. Ens interessa recalcar que aquest ens elabora recomanacions, propostes (alguna d’elles d’especial entitat com va ser l’Estratègia espanyola) i que és un òrgan col·legiat on hi són representats diversos ministeris però també, i això és rellevant, les comunitats autònomes i els ens locals, entre d’altres. Per la seva banda, l’Oficina Espanyola del Canvi Climàtic es troba integrada directament en l’estructura del Ministeri. Hi són representades les diverses direccions generals ministerials, i exerceix funcions de seguiment, representació, impuls, assessorament, informació i col·laboració en aquesta matèria amb les comunitats autònomes. Amb el pas del temps, aquesta organització administrativa estatal per al canvi climàtic ha començat a ampliar-se i a reorganitzar-se, potser responent a la idea que cal garantir que es té en compte la transversalitat interministerial que de facto ja es venia produint, i per tal d’instar que les decisions a prendre fossin també adoptades i aplicades per part dels diversos òrgans ministerials. En aquest punt, la novetat més important des de l’informe del 2005 és la reorganització ministerial duta a terme l’any 2008. Aquesta re-

611

organització, que en essència unifica en un sol departament ministerial les competències dels anteriors ministeris de Medi Ambient i d’Agricultura i Pesca, malgrat que pugui resultar controvertida des d’altres punts de vista (i així ha estat) pot servir a la idea de la transversalitat de les polítiques de lluita contra el canvi climàtic, i aquestes podrien trobar així un tractament més adequat. Valorant aquesta remodelació, cal indicar que el seu impacte no ha afectat en essència el rang de les dependències ministerials encarregades estrictament del canvi climàtic dins del nou Ministeri: les competències de l’antiga Secretaria General per a la Prevenció de la Contaminació i el Canvi Climàtic s’enquadren ara en la Secretaria d’Estat de Canvi Climàtic, amb pràctica identitat d’assignació de funcions (encara que hagi desaparegut la referència a la prevenció de la contaminació en la denominació d’aquesta secretaria general). S’aprecia també que efectivament ha tingut bona acceptació una de les possibilitats que apuntàvem a les conclusions de l’informe de 2005. Concretament, ha estat creada la Comissió Delegada del Govern per al Canvi Climàtic (CDGCC), mitjançant el Reial Decret 680/2008, de 30 d’abril. Cal donar la benvinguda a aquestes opcions que, a més de demostrar un compromís estatal més seriós, possiblement hauran de facilitar l’assoliment de la multiplicitat d’objectius presents en el nostre dia a dia. D’una altra banda, cal assenyalar també que la figura de la comissió interministerial és emprada addicionalment per tractar alguns aspectes parcials de la lluita contra el canvi climàtic. És aquest el cas de la creada per la Llei 1/2005 amb l’objectiu clar que exerceixi com a Autoritat Nacional Designada (AND) per tal d’aprovar els mecanismes previstos en el Protocol de Kyoto (projectes de desenvolupament net i d’aplicació conjunta). La transversalitat que comença a imantar, com veiem, els aspectes organitzatius dels darrers temps en el nivell estatal, observem que també es té en compte en el tractament de certes qüestions de caire sectorial dels efectes del canvi climàtic. Malgrat que parlem encara d’institucions a les que són assignades funcions pràcticament caràcter informatiu i d’estudi, no podem

612

Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno

deixar de comentar l’existència de l’Observatori de la Salut i Canvi Climàtic, que va ser creat l’abril del 2009 i que, amb la participació d’experts científics i tècnics, està gestionat pels ministeris de Sanitat i Política Social i de Medi Ambient i Medi Rural i Marí. 14.4.3. Organització administrativa estatal i intervenció de les comunitats autònomes

Un cop examinada breument l’evolució de l’Administració General de l’Estat en aquesta matèria, i com s’apuntava ja en l’anterior edició d’aquest informe, cal formular una segona qüestió essencial: la necessitat de vehicular correctament les relacions interadministratives que inevitablement es produeixen en matèria de canvi climàtic, com a conseqüència del repartiment competencial i de les funcions que són exercides des de cadascun dels nivells. Aquesta qüestió presenta de nou un important interès que passem a ressenyar a continuació, la primera vessant del qual consisteix en valorar si efectivament existeixen dins de l’administració estatal mecanismes d’aquesta naturalesa que puguin garantir de manera adequada la intervenció de comunitats autònomes com la catalana. 14.4.3.1. Intervenció de les comunitats autònomes en òrgans participats

En aquest sentit, i com ja vam observar, en un primer moment la representació autonòmica va ser garantida en un òrgan col·legiat com és el CNC. Addicionalment, mitjançant la Llei 1/2005, de 9 de març, amb la creació d’un altre ens que també donaria cabuda a una certa participació autonòmica: la Comissió de Coordinació de Polítiques de Canvi Climàtic (CCPCC), òrgan de coordinació i col·laboració entre l’Administració General de l’Estat i les comunitats autònomes. Aparentment, doncs, la CCPCC i la mateixa Autoritat Nacional, configuren models organitzatius que respondrien correctament als criteris que des d’aquest estudi s’ha esmentat. Cal veure, en tot cas, quin és el seu funcionament real en la pràctica, i el pes que finalment assoleixen les posicions preconitzades i defensades per part d’una o diverses comunitats autònomes. De la lectura de la Cinquena Comunicació Nacional d’Espanya al Conveni Marc de les Nacions Unides

sobre el Canvi Climàtic145, sembla desprendre’s que la missió d’integració i coordinació de polítiques estatals i autonòmiques dins la CCPCC ha estat particularment fructífera. Exemple d’aquesta activitat en col·laboració és l’elaboració conjunta, en el si de la CCPCC, de l’anomenat «Programa coordinat entre l’Administració General de l’Estat i les comunitats autònomes en matèria de R+D+i sobre impactes i adaptació al canvi climàtic». També ho és el seguiment quotidià dels marcs estratègics autonòmics d’adaptació al canvi climàtic. En relació amb el Grup de Treball de Mitigació i Inventaris, integrat en la CCPCC, sembla haver tingut particular èxit el treball conjunt dut a terme amb ocasió de l’elaboració de les estratègies i plans de mitigació davant el canvi climàtic que han estat desenvolupats per part de les comunitats autònomes, així com que hagin estat posades en comú les metodologies de realització dels inventaris de gasos amb efecte d’hivernacle emprades per part d’aquestes. En relació amb les estratègies autonòmiques, s’ha realitzat una tasca amb voluntat harmonitzadora en l’àmbit de la planificació, en l’aproximació d’instruments legislatius, d’òrgans de coordinació, i d’altres iniciatives posades en marxa per part de les administracions autonòmiques. Tot plegat ha permès addicionalment compartir bones pràctiques, conèixer i difondre iniciatives que, sent aplicades en una comunitat concreta, poden ser endegades o adaptades a les peculiaritats que concorren en d’altres comunitats autònomes. La intervenció de les comunitats autònomes en òrgans estatals amb competències sobre canvi climàtic ha avançat, doncs, de manera apreciable en els darrers anys. Aquesta tendència caldrà que en els propers temps continuï i a poder ser, que sigui intensificada, ateses les exigències de coordinació que vénen imposades per la mateixa natura de l’àmbit sobre el qual cal intervenir.

145. Cinquena Comunicació Nacional d’Espanya al Conveni Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic. Desembre 2009. Disponible a http://www.mma.es/seccio nes/cambio_climatico/ documentacion_cc/divulgacion/pdf/ 5cn.pdf.

El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic

14.4.3.2. Altres vies

A més a més d’allò que s’acaba d’esmentar, existeixen altres instruments que poden ser emprats en aquells supòsits, que poden ser ben comuns en matèria de canvi climàtic, en què calgui prendre decisions conjuntes (Estat/comunitats autònomes), bé perquè els assumptes afecten competències compartides, bé perquè de manera conjunta es podrà actuar de mode més eficaç. En aquest sentit, les relacions de cooperació entre ambdós poders públics poden desenvolupar-se, entre d’altres, de la manera que ja vam avançar en el primer informe, mitjançant conferències sectorials, convenis de col·laboració o per via de la realització de plans i programes conjunts d’actuació, fórmules totes elles previstes a la legislació bàsica que regula el règim jurídic administratiu comú. Al llarg de vora 10 anys, aquestes vies han estat utilitzades de manera creixent, i per posar algú exemple cal recordar els plans d’acció dins el marc de la Estrategia de Ahorro y Eficiencia Energética en España 2004-2012. Convé reiterar la conveniència d’establir i mantenir instruments com els acabats d’esmentar. L’argument és simple: l’aplicació de les disposicions convencionals recollides al Conveni Marc i al Protocol de Kyoto per part de l’Estat espanyol cal que sigui duta a terme d’acord amb les previsions constitucionals. En aquest sentit, el respecte a l’exercici legítim de les seves competències per part de totes les administracions obliga a integrar les comunitats autònomes en el procés de presa de decisions sobre matèries que estan sota la seva competència i sobre les quals després elles mateixes hauran d’exercir funcions normatives o executives. 14.4.3.3. Intervenció de les comunitats autònomes en l’adopció de decisions de caràcter supraestatal

El plantejament que acaba de realitzar-se no hauria d’actuar únicament ad intra. Caldria, coherentment, possibilitar la participació de les comunitats autònomes també en el moment en què es forma la voluntat estatal, és a dir, en la preparació i defensa de la seva posició davant els organismes internacionals i europeus que intervenen en el repte que representa el canvi climàtic. La participació de les comunitats autònomes

613

ha estat pràcticament inexistent, si més no des del punt de vista formal, en el moment de prendre les més importants decisions adoptades fins a l’actualitat: signatura i ratificació de compromisos internacionals, elaboració i aprovació de la normativa amb rang de llei reguladora del règim de comerç d’emissions i de l’encara vigent Pla Nacional d’Assignació de Drets d’Emissions. Aquesta circumstància, i atendre a les possibilitats que hi puguin ser presents, és especialment important avui, tenint en compte la futura reforma del sistema comunitari de comerç d’emissions. En aquest sentit, cal recordar que una de les seves novetats essencials consisteix en el fet que les assignacions d’emissions ja no es realitzaran a partir de 2013 en plans nacionals d’emissió, que està previst que desapareguin i, en conseqüència, es preveu que es fixaran a nivell europeu. Cal tenir present que hi ha un punt d’inflexió en l’escenari d’intervenció autonòmica acabat d’esmentar. Hi ha un avenç de gran abast dirigit a incrementar la participació de les comunitats autònomes (o governs regionals) en l’àmbit comunitari europeu i que, pel que fa a l’Estat espanyol, ha portat a l’adopció d’un acord a finals de 2004 amb el Govern espanyol sobre un sistema que hauria de garantir la representació autonòmica en el Consell Europeu, en les seves sessions plenàries i grups de treball. 14.4.4. Compromisos contrets i actuacions pendents

Havent esmentat en epígrafs anteriors els compromisos contrets per part de l’Estat espanyol, cal a continuació que recordem algunes actuacions que cal posar en marxa o completar properament així com donar compte d’alguns avenços especialment destacables. Cal destacar que des de l’aparició de l’anterior edició d’aquest informe es disposa ja d’un instrument marc, d’una estratègia espanyola sobre canvi climàtic (l’EECCEL), eina que hauria d’emmarcar les accions de diversa índole que cal emprendre sobre aquesta matèria. Com a aspecte positiu cal apuntar que aquesta estratègia i, sobretot, els instruments que la desenvolupen, semblen haver tingut en compte la marcada transversalitat sectorial del fenomen (deixant de banda el marcat protagonisme que es concedeix en el document

614

Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno

al sector energètic). Aquesta idea de la transversalitat, tan poc comuna en el nostre dret i tan necessària en aquest àmbit, s’aprecia sobretot a partir del pla de mesures urgents, i de les seves línies complementàries, que com hem dit han estat aprovades l’any 2008. En qualsevol cas, i malgrat els avenços des del punt de vista de la planificació que han estat ressenyats en els epígrafs corresponents, queden encara reptes pendents. Òbviament tenen com a primer punt el necessari compliment dels objectius de reducció d’emissions assumits per l‘estat espanyol. Com s’ha vist —quan hem examinat l’evolució de l’activitat estatal—, l’assoliment dels objectius que van ser fixats en el primer pla nacional d’assignació de l’any 2004, ja es preveia que eren difícils d’assolir en referència a l’any 2006. Per aquesta mateixa dificultat, van ser revisats a l’alça l’any 2006 (passant d’un augment del 24 al 37), i es va decidir compensar els augments amb l’ús de mecanismes de flexibilitat. Aquest és l’escenari actual de compliment d’objectius, i el seu assoliment continua sent el major repte. D’altra banda, constitueix una tasca encara pendent la incorporació completa del paquet comunitari de directives que reformen el règim de comerç de gasos amb efecte d’hivernacle i sobre emmagatzematge geològic de carboni. En aquest punt, que incideix de manera molt important en la incorporació de nous sectors, cal destacar que, a més de la incorporació parcial dels aspectes relatius a l’aviació, s’ha presentat ja un projecte de llei relatiu al sistema de comerç de gasos amb efecte d’hivernacle, juntament amb un altre projecte posterior d’emmagatzematge geològic de carboni. Com és del tot lògic, el compliment d’aquests compromisos per part de l’Estat espanyol no pot prescindir, i cal que en vingui acompanyat, de l’actuació de les comunitats autònomes. Baixant a alguns exemples dels reptes concrets, i deixant de costat l’esquema, òbviament més desenvolupat, dins l’àrea del comerç de drets d’emissió, cal referir-se al mecanisme de l’emmagatzematge geològic del carboni, on el projecte de llei actualment en tramitació deixa un ampli lloc per a l’actuació autonòmica tant des del punt de vista executiu com el normatiu i de planificació. Hi resten espais importants on l’actuació catalana pot ser especialment rellevant

pel que fa a la molt recent normativa aplicable als gasos fluorats. 14.4.5. El marc competencial de Catalunya

Un cop exposat el ventall de preceptes que, d’acord amb l’Estatut d’Autonomia de Catalunya aprovat el 2006, atorguen competències a la Generalitat, la primera conclusió que cal extreure és que el nou text, en relació amb allò que era objecte de tractament a l’anterior Estatut clarifica i detalla el context competencial que regeix a Catalunya sobre aquesta matèria. També confirma aquella idea que ja preconitzàvem llavors, és a dir, que les competències de què disposa la Generalitat són suficients per emparar una política pròpia sobre aquesta matèria, respectant determinats límits (que es deriven del dret internacional, comunitari europeu i també estatal). Es confirma que estem en un àmbit que requereix plantejaments estratègics però també solucions enèrgiques en un entorn que es caracteritza per un increment de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle que, com hem pogut comprovar aquests anys, pot arribar a comprometre l’assoliment dels compromisos internacionals i comunitaris que són exigibles. El marc jurídic és actualment més precís que aquell de què es disposava l’any 2005, i això indubtablement complementa de forma favorable qualsevol presa de decisió. La conclusió, nogensmenys, és la mateixa: l’Estatut aixopluga sense problemes una política pròpia sobre canvi climàtic, una política que pugui adequar les diverses decisions a adoptar a les característiques internes catalanes dels diversos sectors implicats. És possible doncs, i del tot recomanable, com ja es deia en el primer Informe, l’adopció d’una estratègia catalana sobre canvi climàtic i també l’adopció de totes les mesures que escaiguin per a la seva implementació. 14.4.6. Organització administrativa

Entre els avenços produïts des del primer Informe destaca en primer lloc l’establiment i el desenvolupament d’una estructura administrativa especialitzada dins de la Generalitat. L’organització administrativa catalana en matèria de canvi climàtic gira avui al voltant de dos òrgans essencials: la Comissió Interdepartamental del Canvi climàtic i

El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic

l’Oficina Catalana de Canvi climàtic, amb funcions complementàries d’integració de les polítiques de canvi climàtic al més alt nivell departamental, per una part, i d’impuls i gestió més quotidiana de l’Oficina, per una altra. L’estructura administrativa sembla respondre a la idea de transversalitat sectorial a què reiteradament hem fet referència i que preconitzàvem en l’informe primer. És prematur valorar a fons el funcionament i els resultats d’una nova estructura administrativa que té únicament tres anys de vida. Tot sembla confirmar que s’han produït avenços improbables sota el règim organitzatiu anterior i que a més de concentrar funcions, prèviament disperses, ha servit per visualitzar més adequadament la intervenció de la Generalitat sobre aquesta matèria. En poc temps des de la seva creació, concretament mitjançant acord de Govern de 30 de setembre de 2008, ja comença a donar fruits, en tant que s’ha pogut aprovar el Pla català de mitigació del canvi climàtic 2008-2012 per al compliment del Protocol de Kyoto, i un instrument d’avaluació i seguiment d’aquest. Resta per determinar si aquesta transversalitat i manera de treballar que en principi és del tot recomanable acaba imantant, es a dir, acaba anant més enllà de la superfície i incideix directament en les polítiques i en l’execució diària de les funcions que han de ser realitzades per cadascun dels departaments que conformen aquesta Comissió. Cal veure amb bons ulls, per tant, una de les propostes que apareixen dins el Document de desplegament del Pla de mitigació (març de 2010), concretament la que estableix que cal crear una comissió tècnica per fer el seguiment del Pla marc de mitigació. En aquesta Comissió, segons es dedueix de la proposta, hi serien integrats els tècnics dels diferents departaments del Govern implicats en el Pla marc. Possibilitaria també tenir actualitzat el progrés de les actuacions, compartir informació, detectar barreres per a la implantació de mesures, etc. 14.4.7. Actuacions de natura normativa

Els darrers anys s’han dut a terme importants avenços en el camp normatiu, especialment en relació amb el comerç de drets d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle així com en aspectes transversals en matèria de mobilitat i contami-

615

nació lumínica. En qualsevol cas, cal fer una menció especial a la necessitat d’incrementar l’actuació normativa de Catalunya en un futur molt pròxim. També haurà de resoldre els conflictes que es generin per concurrència de drets que afectin aquests; haurà d’informar les sol·licituds de concessió d’emmagatzematge, i l’aprovació de plans de seguiment i el pla provisional de gestió posterior al tancament. Finalment, i pel que fa als gasos fluorats, el Reial decret pel qual es regula la comercialització i manipulació de gasos fluorats i equips basats en els mateixos, així com la certificació dels professionals que els utilitzen, preveuen així mateix competències autonòmiques en relació amb la designació d’òrgans competents per atorgar les certificacions, al procediment, i al registre dels certificats expedits. La Generalitat hauria d’avançar en la reflexió i adopció de decisions sobre aquests aspectes el més aviat possible. 14.4.8. L’actuació planificadora. Consideracions sobre el Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya

El Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya 2008-2012 constitueix el document essencial de l’acció catalana enfront del canvi climàtic. Com ha pogut comprovar-se, el pla adopta un enfocament extraordinàriament ampli i comprèn una important quantitat de línies estratègiques per a les quals es preveu el desenvolupament d’una gran quantitat d’accions. Ara bé, atenent estrictament a la seva natura jurídica, cal fer notar que no es tracta, com podria semblar prima facie, d’un pla territorial sectorial en el sentit estricte del terme, així com que, en relació amb els seus continguts, les mesures i accions que es tenen en compte van ser formulades en termes especialment genèrics. Aquestes condicions condueixen a interrogar-se sobre si es tracta d’un pla en sentit jurídic normatiu, o si pròpiament estaríem davant un fenomen divers com és l’expressió documental d’una política. Si s’arriba a aquesta última conclusió, estaríem davant l’expressió d’uns objectius i l’exposició de les línies generals, directrius i propostes que s’espera que puguin contribuir a assolir-los, i no davant una autèntica norma capaç de vincular i determinar jurídicament (d’una manera

616

Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno

obligatòria en dret) les actuacions posteriors programàtiques, planificadores o de projectes. De l’examen del PMMCCC sembla que es desprèn que es tracta d’un document d’aquest tipus. Aquestes consideracions afecten els mecanismes per assegurar l’exigibilitat jurídica dels continguts del pla, i en aquest sentit, sembla que difícilment podrien anul·lar-se plans o programes sectorials, aprovats d’acord amb la normativa catalana d’ordenació territorial i urbanística, per incompliment de les línies generals que s’estableixen en aquest pla de mitigació. Disposem, per tant, d’un instrument que estableix objectius estratègics clars (els tres que han estat exposats) i que ha estat objecte de desenvolupament posterior. En aquest cas, fora de la complexa (i especialment participada) elaboració que va dur a l’aprovació del Pla de Mitigació, ha vist la llum el document Desplegament del Pla 2008-2009 (març de 2010), a partir d’una avaluació duta a terme per part de l’OCCC que valora el progrés de les mesures i accions que han estat implementades des de 2008 per part dels diferents departaments del Govern i posa deures específics per als propers anys. D’aquesta manera poden ser detectats els aspectes sobre els quals cal incidir especialment i també aquells que cal modificar o reincorporar. Es vol destacar també que constitueix una eina útil per donar a conèixer a la ciutadania el progrés que està sent dut a terme a Catalunya i aporta informació concreta del compromís de la Generalitat sobre la matèria (el 85% de les accions que havien estat compromeses dins el Pla Marc ja s’han iniciat entre 2008 i 2009); s’estan executant 35 accions de les 41 que s’hi preveien inicialment; s’executa un total de 186 actuacions en matèria de lluita contra el canvi climàtic, i es detalla que un 41% d’elles tenen un progrés avançat o molt avançat. Es tracta, doncs, d’un text de gran rellevància i vocació de realisme, en tant que fins i tot pretén adaptar el seu contingut a les mesures anticrisi analitzant l’impacte potencial que poden tenir sobre l’evolució dels gasos amb efecte d’hivernacle i cercant, amb la previsió necessària, si el context actual pot empènyer o ajudar a l’adopció de mesures impulsores d’una transició a una economia baixa en carboni.

Així, doncs, amb independència del rang jurídic amb què estiguin sent aprovats aquests instruments, allò que realment esdevé transcendent és que, a diferència del que apuntàvem a l’informe anterior, Catalunya disposa avui d’un Pla amb objectius estratègics, d’un Pla que està sent objecte de seguiment i avaluació, amb un contingut que es pot modificar o redreçar, si escau, i que, per últim, periòdicament es dóna compte a la ciutadania de com s’estan complint els objectius que s’autoimposa. La seva capacitat per vincular és, com hem dit, i en últim terme, bàsicament política i no jurídica. Depèn d’aquest tipus de voluntats garantir el seu compliment o incompliment, però el camí encetat en aquest sentit és molt més brillant que el que emmarcava l’informe anterior. 14.4.9. Alguns reptes pendents 14.4.9.1. Reptes estatals pendents i la seva afectació a Catalunya

Havíem assenyalat que quedava per determinar si la idea de transversalitat a què sembla respondre l’estructura administrativa catalana en aquest camp ha impregnat la tasca efectiva dels diferents departaments del Govern de la Generalitat. Es tracta d’una tasca que ha de valorar la integració de les grans línies o eixos estratègics de la política catalana de lluita contra el canvi climàtic, no només en la tasca normativa legal i reglamentària, sinó molt particularment en el conjunt de plans sectorials que s’elaboren i aproven d’acord amb el criteri lògic de la competència dels diferents departaments de la Generalitat. Des d’aquesta perspectiva, és un fet que des de l’any 2003 s’ha aprovat una bona quantitat de plans sectorials (com els de desenvolupament de la Llei de mobilitat, el Pla forestal de Catalunya, la planificació sectorial d’infraestructures com ports o aeroports) que d’alguna manera han integrat consideracions relatives al canvi climàtic en els seus textos. Aquests instruments, autèntics plans territorials sectorials que es desenvolupen a través de projectes concrets, han de servir de pedra de toc per comprovar la penetració de les consideracions del canvi climàtic en la manera de fer del conjunt de l’Administració catalana en aquest àmbit. S’han produït avenços, però també queda espai per a la millora, com ho demostra el fet que

El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic

els plans de ports o aeroports de Catalunya dediquin un espai no gaire significatiu als aspectes de mitigació o adaptació al canvi climàtic. Pel que fa al cas cal addicional que la tasca d’un òrgan com el CADS, en l’exercici de la seva tasca consultiva que s’estén a projectes normatius i de planificació, pot resultar interessant. 14.4.9.2. Els reptes per a Catalunya

Catalunya ha de posar en marxa algunes iniciatives normatives en els propers temps. També haurà de resoldre els conflictes que es generin per concurrència de drets; haurà d’informar les sol·licituds de concessió d’emmagatzematge, i l’aprovació de plans de seguiment i el pla provisional de gestió posterior al tancament. Finalment, i pel que fa als gasos fluorats, el projecte de Reial decret pel qual es regula la comercialització i manipulació de gasos fluorats i d’equips basats en aquests, així com la certificació dels professionals que els utilitzen, preveu així mateix competències autonòmiques en relació amb la designació d’òrgans competents per atorgar les certificacions, el procediment, i el registre dels certificats expedits. La Generalitat ha d’avançar en la reflexió i adopció de decisions sobre aquests aspectes el més aviat possible. Entre els reptes pendents s’hi troben, per últim, tots aquells que ja ha individualitza molt adequadament la pròpia Generalitat en el seu informe Desplegament del Pla 2008-2009. En destaquem la necessitat que es desenvolupi la normativa relacionada amb l’eficiència energètica dels edificis i la certificació d’aquests; que es desenvolupin programes d’actuació específics per determinar projectes, responsables de l’execució —dins el Govern— i els corresponents pressupostos associats; disposar d’una estratègia sobre la contribució dels boscos catalans a la reducció de les emissions i realitzar actuacions de suport a la recerca sobre causes i efectes de canvi climàtic. El seu aprofundiment servirà per posar les bases d’una eina també necessària com és que es tingui a punt un pla d’adaptació. Per últim, també es considera d’especial interès que es procedeixi a desenvolupar criteris i metodologies tècniques que puguin ser adequades per a la quantificació de les reduccions d’emissions per actuació (tant de les mesures executades com de les previstes).

617

Referències ABBAS, M. (2007). «Politiques de l’Union. La proposition d’une taxe CO2 aux frontières. Vers une stratégie européenne en matière de régulation commerciale et de lutte contre le changement climatique?» Revue du marche commun et de l’Union Européenne, 513, p. 628-637. ÀLVAREZ FERNÁNDEZ, M. (2006). «La emisión de gases de efecto invernadero y su régimen de intercambio». Revista de administración pública, 170, p. 227-260 AGUDO GONZÁLEZ, J. (2004). El control de contaminación: técnicas jurídicas de protección medioambiental (T.II). Madrid: Montecorvo. BARET, S. (2003). Environment & Statecraft. The Strategy of Environmental Treaty-Making. Oxfrod/New York: Oxford University Press, 2003 BIRNIE, P.W.; BOYLE, A.E. (2002). International Law and Environment. Oxford: Oxford University Press. BODANSKY, D. (1993). «The United Nations Framework Convention on Climate Change: A Commentary». The Yale Journal of International Law, vol 18, núm. 2, p. 451-558. BOISSON DE CHAZOURNES, L. (1995). «La mise en oeuvre du droit international dans le domaine de la protection de l’environnement: Enjeux et defis». Revue Génerale de Droit International Public, núm. 1, p. 37-76. BORRÀS PENTINAT, S. (2009). «La lucha contra el cambio climático: entre los derechos de emisión y la justicia climática». Revista Aranzadi de Derecho Ambiental, 16, p. 113-142. BOUCQUEY, N. (1998). Aspects juridiques des marchés de pollution: conception, régulation et responsabilité. Lovain-La-Neuve/Bruxelles: Centre de Droit de la Consommation/Bruylant. BRICEÑO CHUECA, A. (1995). «Las actividades de aplicación conjunta en la Convención Marco del Cambio Climático». Revista Española de Derecho Internacional, p. 101-110. CAMPINS ERITJA, M. [coord.] (2005). Los retos de la aplicación del Protocolo de Kyoto en España y Canadá. Barcelona: Atelier. — (1999). «La acción internacional para reducir los efectos del cambio climático: El Convenio Marco y el Protocolo de Kioto». Anuario de Derecho Internacional, p. 71-113. CANALS AMETLLER, D. (2006). «Las administraciones locales ante el cumplimiento del Protocolo de Kioto. El mercado de derechos de emisión de gases de efecto invernadero y otros instrumentos». A: ESTEVE

618

Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno

PARDO, José [coord.] Derecho del Medio Ambiente y Administración Local. Barcelona: Fundació Democràcia i Govern Local, p. 561-592. (2a ed., 1a a la Fundació). CARBALLEIRA RIVEIRA, M.T. (1997). «El cambio climático. Análisis científico y jurídico de las emisiones de gases de efecto invernadero». Revista de Derecho Urbanístico y Medio Ambiente, 156, (setembre-octubre 1997). CASADO CASADO, L. (2009). «La prevención, ordenación y control de la contaminación lumínica como instrumento de intervención en la lucha contra el cambio climático. Análisis de una experiencia pionera en España». Revista de Direito Ambiental, 56. CHAMBERS, W.B. [ed.] (2001). «Global Climate Governance. Interlinkages between the Kioto Protocol and other Multilateral Regimes, U.N.U./I.A.S. A: CHUECA SANCHO, A. Cambio climático y derecho internacional. Zaragoza: Fundación Ecología y Desarrollo. CHUECA SANCHO, A. (2001). Cambio climático y derecho internacional, Gobierno de Aragón. CHURCHILL, R.; FREESTONE, D. [eds.] (1991). International Law and Global Climate Change. London/Dordrecht/Boston: Graham & Trotman/Martinus Nijhoff. CORRALES RODRIGÁÑEZ, M. (2002). «Cambio climático: el Protocolo sobrevive». Revista Interdisciplinar de Gestión Ambiental, 39, (març de 2002). ESTEVE PARDO, J. (2008). Derecho del medio ambiente. Madrid: Marcial Pons (2a ed.). FAJARDO DEL CASTILLO, T. (2005). La política exterior de la Unión Europea en materia de medio ambiente. Madrid: Tecnos. FORTES MARTÍN, A. (2007). «La «presión» ambiental de los sistemas de producción y consumo de energía. La potencial acción conciliatoria de la fiscalidad energética y ambiental y del comercio de emisiones de dióxido de carbono». Noticias de la Unión Europea, 268, p. 43-65. — (2006). «La organización y el funcionamiento del Registro Nacional de Derechos de Emisión (RENADE)». Ecosostenible, p. 19-27. — (2004). «Reflexiones a propósito del futuro Régimen Europeo de Intercambio de derechos de emisión de gases de efecto invernadero». Revista Aranzadi de derecho ambiental, 5, p. 89-113. GARCÍA ÁLVAREZ, G. (2009). «Jurisprudencia del Tribunal Supremo. La anulación de asignaciones indivi-

duales de derechos de emisión de gases de efecto invernadero y otras cuestiones ambientales». A: LÓPEZ RAMÓN, F. [coord.]. Observatorio de Políticas Ambientales 2009. Thomson–Aranzadi. GARCÍA LUPIOLA, A. (2009). «La política medioambiental de la unión europea ante el cambio climático», Revista Electrónica de Derecho Ambiental, núm. 18, gener de 2009. GREENE, O. (1996). Knowledge and Implementation of Environmental Agreements: Lessons from Ozone, Regional Seas and Climate Change Conventions. I.E.C. Project, I.I.A.S.A., Bradford University, September. GUPTA, J. (1997). The Climate Change Convention and Developing Countries: From Conflict to Consensus? Dordrecht/Boston/London: Kluwer Academic Publishers. JANS, J.; VEDDER, H. (2008). European Environmental Law. Groningen: Europa Law Publishing. JUNCEDA MORENO, J. (2005). Comentarios a la Ley 1/2005, de 9 de marzo, de comercio de derechos de emisión de gases de efecto invernadero y a la normativa complementaria de aplicación del protocolo de Kioto. Cizur Menor: Civitas. JUSTE RUIZ, J. (1999). Derecho Internacional del medio ambiente. Madrid: Mc Graw Hill. KISS, A.; BEURIER, J.P. (2000). Droit international de l’environnement. París: Pedone. KRÄMER, L. (1999). EC Environmental Law. Londres: Sweet & Maxwell. LANG, W.; SCHALLY, H. (1993). «La Convention cadre sur les changements climatiques. Un élément du bilan normatif du Sommet de la Terre: La CNUED». Revue Génerale de Droit International Public, núm. 2, p. 321-335. LANG, W.; NEHUOD, H.; ZEMANEK, K. [eds.] (1993). Environmental Protection and International Law. London/Dordrecht/Boston: Graham & Trotman/Martinus Nijhoff. LARA, E.L. (2010) «Cambio climático: frenazo en Copenhague; próxima estación: México 2010 (COP 16)». Análisis del Real Instituto Elcano (ARI), 9. LÁZARO CALVO, T. (2005). Derecho internacional del medio ambiente. Madrid: Atelier Internacional. LLEBOT, J.E. [ed.] (2005). Informe sobre el canvi climàtic a Catalunya. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans i CADS. LÓPEZ RAMÓN, F. (2006). «Régimen jurídico de protección de la atmósfera». A: ESTEVE PARDO, J. [coord]

El canvi climàtic a Catalunya Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic

(2006). Derecho del medio ambiente y administración local, p. 655-676. LOZANO CUTANDA, B. (2009). Derecho ambiental administrativo. Madrid. (10a ed.). MALJEAN-DUBOIS, S. [dir.] (2002). L’outil économique en droit international et européen de l’environnement. París: C.E.R.I.C./La Documentation Francaise. MANZANARES, E.; LLUCH, E. (2009). «Internacionalización y cambio climático: políticas convergentes». Boletín económico de ICE, 2978, p. 23-38. MARTÍN ARRIBAS, J.J. (2005). La Unión Europea ante el fenómeno del cambio climático. Burgos: Universidad de Burgos. El mercado de derechos a contaminar. Régimen jurídicopúblico del mercado comunitario de derechos de emisión en España. (2007). Valladolid: Lex Nova. O.E.C.D. (1992). Climate Change. Designing a Tradeable Permit System. París: O.E.C.D. OLABE, A.; GONZÁLEZ-EGUINO, M. (2009). «Copenhague: una cita con la historia», Política exterior, vol. 23, núm. 132, p. 97-106. OSOFSKY, H. (2005). «The Geography of Climate Change Litigation: Implications for Transnational Regulatory Governance,» 83 WASH. U.L.Q. 1789. <http://papers.ssrn. com/sol3/papers.cfm?abstract_ id=796204> — (2007) «Climate Change Litigation as Pluralist Legal Dialogue?». 26 STANFORD ENVTL. L.J. & 43 STANFORD J. INT’L L. 181. <http://papers.ssrn. com/sol3/ papers.cfm?abstract_id=976557> OTT, H. (1996). «Elements of a Supervisory Procedure for the Climate Regime». Zeitschrift für ausländdisches öffentliches Recht und Völkerrecht (ZaöRV), vol. 56, núm. 3, p. 733-749 PERNAS GARCÍA, J. (2002). «Nacimiento, desarrollo y estado actual de la estrategia comunitaria frente al Cambio climático». Revista Aranzadi de Derecho Ambiental, 2, p. 217 a 235. PLAZA MARTÍN, C. (2006). Derecho Ambiental de la Unión Europea. València: Tirant Lo Blanch. PONT CASTEJÓN, Isabel; CAMPINS, Mar. (2005). «Aspectes legals en la lluita contra el canvi climátic». A: LLEBOT, J.E. [ed.] Informe sobre el canvi climàtic a Catalunya. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans i Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible, p. 722. PONT CASTEJÓN, Isabel; NIETO MORENO, José Emilio (2010). «La actuación ambiental del Estado». A: LÓPEZ RAMÓN, F. [coord.] Observatorio de Políticas Ambientales. Thomson–Aranzadi. (en premsa).

619

RAMAKRISHNA, K.; DEUTZ, A.M. (comp. i ed.). The Ad Hoc Process to Strengthen the Framework Convention on Climate Change. Wood Hole. Massachusetts, October 1995 (dact.). RODRIGO HERNÁNDEZ, A. (2001). «Nuevas técnicas jurídicas para la aplicación de los tratados internacionales de medio ambiente». Cursos de Derecho Internacional y Relaciones Internacionales de Vitoria-Gasteiz 2001. Madrid: Tecnos/UPV, p. 155-243. DE ROJAS MARTÍNEZ-PARETS, F. (2000) «Consideración sobre los mecanismos de absorción y depósito en las convenciones y protocolos sobre cambio climático». Revista Mensual de Gestión Ambiental, año 2, núm.22, octubre de 2000. SANDS, Ph. (1995) Principles of International Environmental Law. Manchester/New York: Manchester University Press. SANZ RUBIALES, I. «Una aproximación al nuevo mercado de derechos de emisión de gases de efecto invernadero». Revista Española de Derecho Administrativo, 125, p. 31-64. SAURA, J. (2003). El cumplimiento del Protocolo de Kioto sobre el cambio climático. Barcelona: Col. Tribunal Internacional, núm. 5. SARASÍBAR IRIARTE M. (2007). Régimen jurídico del cambio climático. Valladolid: Lex Nova. — (2007) «El procedimiento de asignación de los derechos de emisión de gases de efecto invernadero». A: ALENZA GARCÍA, J.; RAZQUIN LIZÁRRAGA, J.A. (coord). Libro homenaje al profesor Francisco González Navarro. — (2009). «El procedimiento de participación en proyectos para reducir los efectos del cambio climático». Revista de la Facultad de Derecho de la Universidad de Granada, 12, p. 125-147. SCHELLING, Th.C. (1997). «The Cost of Combating Global Warming». Foreing Affairs, November/December, p. 8-14. SECRETARIA DEL CONVENI MARC SOBRE EL CANVI CLIMÀTIC (2002). A Guide to the Climate Change Convention and its Kioto Protocol. Bonn. STEWRAT, R. [ed.] (2000). The Clean Development Mechanism. Building International Public-Private Partnerships Under the Kioto Protocol. Ginebra: UNCTAD. TÀBARA, J.D. (2003). «Spain: words that succeed and climate policies that fail». Climate Policy, 3, p. 19-30.

620

Aspectes legals de la lluita contra el canvi climàtic I. Pont i Castejón, M. Campins Eritja i J. E. Nieto Moreno

U.N.D.P. (1998). Issues and Options. The Clean Development Mechanism. Nova York: U.N.D.P. WERKSMAN, J. (1996). «Designing a Compliance System for the UN Framework Convention on Climate Change». A: FIELD, Improving Compliance with International Environmental Law. London, p. 85-112.

YABAR STERLING, Ana (1995). «Cambio climático, Políticas Internacionales del Clima y Plan Nacional sobre el Clima en España». NUE 122. — (2000). «La aplicación de los mecanismos derivados del Protocolo de Kioto para mitigar los efectos del cambio climático. Balance de situación en el mundo, en la Unión Europea y en España». Noticias de la Unión Europea, CISS Praxis p. 125.

15. Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera1 i Ismael Romeo2 1

Escola Internacional de Desenvolupament, Universitat d’East Anglia i Tyndall Centre for Climate Change Research, Regne Unit 2 Director general de SENDECO2

Esteve Corbera (Barcelona, 1976) és doctor en Estudis per al Desenvolupament per la Universitat d’East Anglia (Regne Unit) i llicenciat en Ciències Ambientals per la Universitat Autònoma de Barcelona. Actualment, és investigador sènior al Tyndall Centre for Climate Change Research i a la Universitat d’East Anglia, així com professor associat al Màster de Política Ambiental a la Universitat de Cambridge. La seva recerca s’ha centrat en l’estudi dels mercats d’emissions i dels projectes d’energies renovables i forestals per a la mitigació del canvi climàtic a països com Mèxic, Belize, Kènia, SudÀfrica i Tanzània. Els seus treballs han estat publicats a revistes científiques de renom internacional, llibres acadèmics i diversos mitjans de divulgació. Recentment ha estat nomenat autor principal del capítol ‘Desenvolupament Sostenible i Equitat’ per al Cinquè Informe del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic. Ismael Romeo (Barcelona, 1974), economista i MBA per la Universitat Politècnica de Catalunya, és Director de SENDECO2, la Borsa Mediterrània de CO2, des de l’abril del 2007 quan, després de realitzar tasques com a director comercial, se li va confiar el desenvolupament i consolidació de la primera borsa d’emissions de diòxid de carboni al sud d’Europa. En l’àmbit acadèmic, ha estat ponent a diferents classes magistrals, cursos i màsters a diverses universitats i escoles de negocis. Addicionalment, cal destacar la seva intervenció a la Comissió Mixta Congrés - Senat pel Canvi Climàtic, on va ser requerit per explicar la situació dels mercats d’emissions, tant l’espanyol com l’internacional.

Volem agrair els comentaris del consell editorial i d’un revisor anònim a una versió inicial del text, així com la informació tramesa per Xavier Cazorla (Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible), Iñaki Gili (Oficina Catalana de Canvi Climàtic) i per la Direcció General de Tributs de la Generalitat de Catalunya, així com de Pere Ysern (Universitat Autònoma de Barcelona), Òscar Marcos (Universitat de Barcelona), Antonio de la Torre (Universitat Rovira i Virgili) i Ignasi Puig Ventosa (Ent Consulting).

Resum

625

15.1. Introducció

627

15.2. Estratègies de mitigació fonamentades en el comerç d’emissions

628

15.2.1. Comerç d’emissions

628

15.2.1.1. Comerç d’emissions a la Unió Europea

628

15.2.1.2. La participació de l’Estat espanyol i de Catalunya en el comerç d’emissions

635

15.2.2. Mecanismes de reducció d’emissions mitjançant projectes

638

15.2.2.1. L’aplicació conjunta

638

15.2.2.2. El Mecanisme de Desenvolupament Net 638 15.2.2.3. Projectes voluntaris de reducció d’emissions

643

15.2.2.4. La «neutralitat en emissions»

646

15.3. Instruments de mitigació del canvi climàtic no vinculats al comerç d’emissions 15.3.1. Instruments de planificació

648 648

15.3.1.1. Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya 2008-2012 648 15.3.1.2. Pla de l’energia 2006-2015

651

15.3.1.3. Programa d’estalvi i eficiència energètica als edificis i equipaments de la Generalitat de Catalunya

654

15.3.1.4. Plans locals d’acció d’energia sostenible

654

15.3.1.5. Plans de reducció d’emissions a les universitats catalanes

655

15.3.2. Instruments econòmics

656

15.3.2.1. Impostos sobre l’energia i les emissions

656

15.3.2.2. Ajuts i subvencions

657

15.3.2.3. La certificació energètica 15.4. L’adaptació al canvi climàtic 15.4.1. Adaptació, vulnerabilitat i resiliència

658 659 659

15.4.2. Context internacional d’adaptació

662

15.4.3. L’adaptació a la UE

664

15.4.4. L’adaptació a l’Estat espanyol i a Catalunya

666

15.5. Conclusions

668

Referències

670

El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic

625

Resum

Aquest capítol revisa els principals instruments de gestió per a la mitigació i l’adaptació al canvi climàtic a Catalunya. Després d’una breu introducció, es descriuen els principis i el funcionament del comerç d’emissions a la UE i els mecanismes de reducció d’emissions mitjançant projectes, incloent-hi els voluntaris. S’analitza la participació de les empreses catalanes afectades per la Directiva 2003/87/CE, així com dels sectors difusos en aquests àmbits. La tercera secció descriu un seguit d’instruments que tenen com a objectiu reduir les emissions directament o indirectament, com ara impostos, subvencions i certificacions energètiques, i se n’avalua el grau de desenvolupament a Catalunya. Per últim, la quarta secció presenta els instruments relacionats amb l’adaptació i les primeres passes de Catalunya en aquesta direcció. En termes generals, es mostra que les emissions de les empreses catalanes que participen al mercat d’emissions han disminuït progressivament, excepte dels sectors de producció d’ener-

gia, mentre que la participació activa en la compravenda de drets d’emissió ha estat limitat fins ara a grans empreses del sector energètic. L’adopció voluntària de mesures de reducció d’emissions pels sectors difusos també resulta escassa en comparació amb altres països europeus, si bé el Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya 2008-2012 ha començat a estimular accions de reducció en aquests sectors i a promoure la seva participació en els mercats d’emissions, per la qual cosa s’esperen avenços significatius durant els propers anys. Pel que fa a l’adaptació, els esforços de Catalunya són coherents amb els instruments vigents i les accions preses per la UE i l’Estat espanyol, i s’han impulsat un seguit d’estudis per avaluar escenaris i riscs climàtics, així com vulnerabilitats i impactes en diferents sectors. Malgrat això, la gestió dels riscos climàtics i l’adopció de mesures d’adaptació encara no han estat impulsades formalment i de moment són estratègies poc reconegudes pel sector empresarial i la societat civil de Catalunya.

El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic

15.1. Introducció

El Protocol de Kyoto (en endavant, PK), signat l’any 1997 i ratificat al febrer de 2005 en el marc de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC), és el primer instrument de dret ambiental internacional que limita les emissions per a un conjunt de països industrialitzats descrits a l’annex B del mateix Protocol. El PK promou una reducció mitjana del 5% de les emissions totals de sis gasos d’efecte hivernacle respecte de les emissions de l’any 1990, que cal assolir durant el període 20082012. Fins ara, aquests objectius han estat insuficients per aturar les emissions globals de diòxid de carboni (CO2), que han seguit augmentant a un ritme superior al 3% anual des de l’any 2000 (Raupach et al., 2000; Global Carbon Project, 2008). Aquest increment s’ha d’atribuir al creixement econòmic global de l’última dècada, particularment a la Xina, l’Índia i el Brasil. Des de l’any 2007, la Xina supera en volum total d’emissions anuals els Estats Units, si bé un quart d’aquestes estan associades a la producció de béns per a l’exportació (Wang i Watson, 2007). Per evitar un increment de la temperatura mitjana global superior a dos graus centígrads, caldria estabilitzar la concentració de CO2 entre les 350 i les 400 parts per milió (ppm), que equival aproximadament a una concentració entre 445 i 490 ppm de CO2 equivalent (CO2e) si tenim en compte tots els altres gasos d’efecte hivernacle (GEH) (IPCC, 2007). Actualment, el CO2 ja es troba en una concentració global mitjana de 384 ppm, amb un creixement anual de l’ordre de 2 ppm (Global Carbon Project, 2008). En termes d’objectius de reducció, estabilitzar les emissions implicaria retallar les emissions de GEH dels països de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) almenys un 40% respecte dels nivells de 1990 l’any 2020, incloent-hi les emissions del transport aeri i marítim, i una retallada global entre el 50% i el 85% respecte dels nivells de l’any 1990 l’any 2050 (IPCC, 2007; Metz, 2008; Rahmstorf, 2009). Aquesta transició energètica i social s’hauria de complementar amb mesures d’adaptació al

627

canvi climàtic, ja que un escenari més probable és que l’estabilització s’assoleixi en algun moment entre 400 i 490 ppm de CO2, és a dir per sobre de les 490 ppm de CO2e (IPCC, 2007). Si bé un cert nivell d’alteració climàtica ja és irreversible i, per tant, adaptar-se al canvi climàtic és ja des d’avui mateix un procés indefugible, sembla evident que aquestes concentracions tan elevades de GEH resultarien, amb un cert marge d’incertesa, en uns impactes climàtics considerables, sobretot als països i ciutadans més vulnerables (Parry et al., 2007; Anderson et al., 2008). Aquest capítol s’estructura en quatre seccions, incloent-hi aquesta introducció, i un apartat de conclusions. La segona secció analitza un conjunt d’instruments que, promoguts des de la CMNUCC i el PK, tenen l’objectiu de reduir les emissions de GEH mitjançant el comerç d’emissions. En el context de la Unió Europea (UE), aquests instruments inclouen el mercat europeu de comerç d’emissions, l’aplicació conjunta, el mecanisme de desenvolupament net, i els projectes voluntaris de reducció d’emissions. La secció n’analitza els principis rectors i llur evolució durant els darrers quatre anys (2005-2009), i fent èmfasi en la participació d’institucions i empreses de l’Estat espanyol i de Catalunya. La tercera secció presenta, en primer lloc, un conjunt d’instruments posats en marxa des del Govern de la Generalitat de Catalunya, les administracions locals o les universitats, que tenen com a objectiu reduir les emissions. Entre d’altres, s’analitzen el Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya 2008-2012 (Generalitat de Catalunya, 2008) i el Pla de l’energia 2006-2012 (Generalitat de Catalunya, 2006) com a instruments de planificació de referència, juntament amb iniciatives de planificació d’àmbit local com els plans locals d’acció d’energia sostenible. En segon lloc, s’analitzen tres tipus d’instruments econòmics que també tenen com a objectiu la mitigació del canvi climàtic, com són els impostos, els ajuts i subvencions, i la certificació energètica. La quarta secció, abans de les conclusions, descriu els principals conceptes relacionats amb l’adaptació al canvi climàtic, el context internacional, les fonts de finançament i la posició de la UE en aquest

628

Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo

àmbit d’actuació. També s’analitzen les iniciatives d’adaptació engegades a l’Estat espanyol i a Catalunya, i el seu grau de desenvolupament. 15.2. Estratègies de mitigació fonamentades en el comerç d’emissions 15.2.1. Comerç d’emissions

El PK obliga un nombre important de països industrialitzats a reduir les emissions de GEH i estableix tres mecanismes per limitar el cost d’assolir aquestes reduccions d’emissions i complementar els plans i programes de mitigació de cada país. Els tres mecanismes són el comerç internacional d’emissions, l’aplicació conjunta (AC) i el mecanisme de desenvolupament net (MDN), i representen una aposta evident del PK pels instruments econòmics com a principals vehicles per a la reducció d’emissions. En termes generals, el comerç d’emissions és un instrument que pretén rebaixar el cost global del compliment de les reduccions d’emissions imposades pel PK o per qualsevol altre marc regulador que les limiti. Parteix d’un límit màxim imperatiu d’emissions que actua com a objectiu ambiental per assolir i que és distribuït entre els participants en el sistema de comerç en forma d’unitats o drets d’emissió, que en el cas del PK es coneixen amb el nom d’unitats o fraccions de la quantitat atribuïda (AAU, pel seu acrònim en anglès). Una AAU correspon a una tona de CO2 eq. El comerç d’emissions és un sistema de preus, en contraposició dels sistemes de rendes que incentiven o desincentiven comportaments amb subvencions o impostos. Permet, per tant, reduir d’una manera flexible les emissions globals de GEH a l’atmosfera mitjançant l’assignació inicial d’una quota de drets d’emissió i el lliure comerç posterior d’aquests drets entre els participants que tinguin un excés de drets i els que en siguin deficitaris. El comerç d’emissions es fonamenta, per tant, en dues premisses: 1) que els participants que tendiran a reduir les seves emissions són aquells amb uns costos de reducció més petits i 2) que el preu pagat per l’adquirent de les unitats excedents serà més petit que el cost de reducció directe de les emissions. El preu de la unitat d’emissió reflectirà, doncs, el cost estàndard de reducció (Rosembuj i Esquerra, 2005, pàg. 753).

15.2.1.1. Comerç d’emissions a la Unió Europea

El comerç d’emissions a la UE va ser concebut al principi d’aquesta dècada i els seus principis de funcionament van ser definits i establerts a la Directiva 2003/87/CE, transposada a l’Estat espanyol per la Llei 1/2005, i que ha estat modificada diverses vegades durant el període 2004-2008.1 El principal canvi ha estat la publicació de la Directiva 2009/29/CE, que ha servit per estendre i millorar els procediments del mercat, tal com s’explica posteriorment a la secció 15.2.1.1.4. El gener de 2005, el mercat va esdevenir operatiu, tot abastant inicialment més de 12.000 instal·lacions de producció d’energia i industrials de diversos sectors2 (actualment ja són més de 15.000), i que en conjunt representaven aproximadament el 40% del total de les emissions europees de CO2. L’assignació primària de drets i la seva distribució entre indústries pertanyents als sectors inclosos a la Directiva 2003/87 es defineix als plans nacionals d’assignació (PNA), concebuts per cada Estat membre i validats per la Comissió Europea. L’assignació s’estructura perquè la mitjana del període 2008-2012 representi una reducció d’emissions de GEH un 8% inferior respecte de les de l’any base (1990), tot complint així l’objectiu del PK per a la UE. Cal tenir en compte que els països de la UE són considerats com un conjunt o una «bombolla», la qual cosa significa que si bé l’objectiu global és una reducció del 8%, alguns països com Espanya poden incrementar les emissions (+15% respecte de l’any base), mentre que d’altres, com el Regne Unit, les han de reduir (–12,5%). Els estats membres i la Comissió Europea aproven els PNA corresponents a cada període de compliment, essent-ne el 2008-2012 el període actual, i distribueixen l’assignació de cada país en forma d’AAU, de manera que cada unitat corres1. Vegeu, per exemple, Directiva 2004/101/CE i Directiva 2008/101/CE, que modifiquen la Directiva 2003/87/CE per: a) incloure les reduccions d’emissions provinents de projectes al comerç d’emissions europeu i b) incloure el sector de l’aviació al comerç d’emissions a partir de l’1 de gener de 2012. 2. Les principals indústries i sectors industrials emparats per la Directiva 2003/87/CE inclouen les instal·lacions de combustió amb una potència superior a 20 MW, les refineries d’hidrocarburs, plantes siderúrgiques i metal·lúrgiques, de fabricació de ciment, vidre, ceràmica, paper i cartró, entre d’altres.

629

El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic

Tipus Operacions al comptat (Spot)

Principi Contractar avui per a compliment immediat

Descripció S’acorden unes determinades condicions i es tanca l’operació de manera immediata. El lliurament de drets i pagament es realitza a continuació.

Operacions a termini (Forwards i futurs) Contractar avui per a compliment futur Contracte mercantil de compravenda de drets que preveu el lliurament d’allò comprat i el seu pagament en un termini definit en el futur. Parlem de “futurs” quan les operacions es realitzen en un mercat borsari i de forwards quan les operacions es tanquen fora de mercats organitzats. Operacions estructurades

Opció amb un major grau de complexitat financera

Contracte mercantil de compravenda que inclou diverses condicions i terminis de pagament i lliurament, així com, en alguns casos,combinació de valors negociables (EUA/CER).

Taula 1. Tipus d’operacions de compravenda al mercat d’emissions. Font: elaboració pròpia.

pongui a una tona de CO2eq. Alhora, una part d’aquestes AAU es distribueixen entre els sectors inclosos a la Directiva 2003/87/CE en funció d’un seguit de criteris, i prenent aleshores el nom d’unitats de la Unió Europea (EUA, pel seu acrònim en anglès). L’existència d’aquest règim comunitari de comerç de drets d’emissió, que distingeix entre unitats assignades als principals sectors industrials contaminants i l’Estat, com a representant de totes les altres emissions de GEH, permet que els titulars d’instal·lacions de qualsevol país de la UE puguin fer transaccions amb titulars d’un altre estat membre i no exclusivament amb titulars situats al seu mateix país, alhora que permet que els governs intercanviïn únicament les AAU amb altres estats membres, així com amb altres governs de països que tinguin establerts altres mercats d’emissions per complir els objectius del PK. 15.2.1.1.1. Funcionament del mercat europeu

Les emissions que una indústria té dret a emetre no estan limitades, però el que sí està limitat són les emissions que es poden emetre gratuïtament. Partint de les emissions emeses l’any 1990, els governs de la UE assignen a les instal·lacions industrials definides per la Directiva 2007/87/CE, anualment i de manera gratuïta, un límit màxim

d’EUA en funció d’una sèrie de projeccions per a cada sector i el seu històric d’emissions verificades des de l’any 2005. Si una instal·lació emet a final d’any menys CO2 del que originàriament té assignat gratuïtament, en pot vendre l’excedent. Si, contràriament, una instal·lació emet més del que tenia assignat, haurà d’acudir al mercat i pagar per aquells drets d’emissió que li manquin.3 El PK no prohibeix, doncs, que les empreses emetin CO2, sinó que tracta d’incentivar-les perquè ho facin al mínim possible. Els drets d’emissió tenen un preu que hauria de ser prou atractiu perquè aquells que tinguin capacitat per estalviar-los ho facin i després puguin vendre’ls. D’altra banda, les instal·lacions deficitàries es preocuparan de no sobrepassar massa el seu límit gratuït per no pagar en excés per aquells drets que necessitin. Aquest sistema es coneix amb el nom anglès de cap and trade, és a dir, «negociar a partir d’uns límits d’emissió». Teòricament, quan la demanda de drets és gran, els preus del CO2 pugen, mentre que si l’oferta supera la demanda, els preus tendeixen a baixar. 3. En la Directiva 2003/87/CE, l’únic gas amb efecte d’hivernacle subjecte a comptabilitat i verificació a les instal·lacions industrials afectades, i al qual es refereixen les tones assignades gratuïtament, és el CO2.

630

Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo

El mercat està format per tres tipus de participants: els participants de «compliment», que són aquelles instal·lacions industrials incloses en la Directiva 2003/87/CE que reben drets de forma primària (i gratuïta); els participants de «no compliment», que inclouen bancs, brokers, inversors intermediaris i particulars que compren o venen AAU i EUA, i, en tercer lloc, les borses o plataformes de negociació, que faciliten les transaccions entre instal·lacions i participants de «no compliment», que principalment inclouen l’European Climate Exchange (ECX) a Londres, Bluenext a París, Nordpool als Països Nòrdics, EEX a Leipzig, EXAA a Viena i SENDECO2 a Espanya, Itàlia i Portugal. En tractar-se d’un mercat global, els seus participants poden ser nacionals, europeus o internacionals i, per tant, és important assenyalar que qualsevol persona física o jurídica que ho desitgi hi pot participar. 15.2.1.1.2. Accés al mercat i riscos associats

Hi ha tres esquemes principals per fer la compravenda de drets d’emissió pel que fa al nombre i tipus d’actors participants: bilateralment, és a dir, mitjançant l’acord entre participants; de manera intermediada, mitjançant brokers i agents intermediaris, i mitjançant mercats organitzats, com ara plataformes o borses electròniques de negociació. Igualment, hi ha diferents tipus d’operacions de compravenda segons el grau de coneixement del mercat i el grau de sofisticació dels participants, així com de les particularitats del mercat en el moment de l’operació. Al mercat dels EUA, el participant s’enfronta principalment a tres tipus de risc que li caldrà minimitzar. En primer lloc, té el risc de la liquiditat, és a dir, que no trobi contraparts amb qui negociar en el moment que ho necessiti. La gestió d’aquest risc obliga a cercar esquemes de regulació que fomentin i incentivin la participació, no únicament pel que fa al nombre d’entitats, sinó també en la seva assiduïtat negociadora. En segon lloc, el participant té el risc del preu, que consisteix en no posar-se d’acord en el preu de venda i, en tercer lloc, té el risc del crèdit, d’acord amb la possibilitat que, fins i tot quan s’hagi tancat la negociació de compravenda, no es compleixin els compromisos adquirits. La gestió d’aquest tercer risc empeny el participant a signar con-

tractes bilaterals, multilaterals, o amb borses que estableixin mecanismes per garantir plenament els drets-obligacions-sancions en l’operativa negociadora. En funció de les característiques de cada empresa i de les seves instal·lacions, es decidirà com operar i segons quines condicions. En general, les empreses més grans, aquelles amb volums de drets més importants i amb més informació, utilitzen els serveis de les borses i dels brokers nacionals i internacionals, mentre que les empreses més petites, amb volums d’emissió menors, utilitzen els serveis d’intermediació locals per col·locar els seus excedents o comprar-ne quan són deficitàries. Entre el 2005 i 2008, la major part de les operacions, aproximadament el 70%, es realitzaven fora dels mercats organitzats, en el marc del mercat Over the Counter (OTC).4 A final de l’any 2008, i sobretot durant el 2009, es va invertir la tendència en benefici de les plataformes electròniques i en detriment del mercat OTC. El motiu d’aquest canvi ha estat, principalment, la gestió dels tres tipus de risc esmentats anteriorment, especialment la minimització del risc del crèdit. A causa de l’actual context econòmic i financer, els operadors més grans han preferit utilitzar les borses i plataformes electròniques que, per norma general, disposen d’una contrapart central que garanteix les transaccions al 100% i que, per tant, elimina el risc d’incompliment dels contractes de compravenda. Pel que fa a l’estructura de les operacions, la majoria són de futur, ja que els grans participants del mercat (empreses elèctriques, bancs i brokers) utilitzen aquest sistema per realitzar les seves cobertures de risc i eliminar la possible volatilitat de preus. Així es limita la incertesa i s’assumeix el risc que en el futur les condicions poguessin ser més favorables. D’altra banda, es té la certesa que, en cap cas, les condicions no seran pitjors que les pactades. Per al 90% dels participants del mercat, però especialment per a les instal·lacions industrials, l’accés més utilitzat continua sent el pagament immediat al comptat. El motiu principal és la immediatesa i senzillesa del mercat

4. Generalment, la majoria d’operacions al mercat OTC es fan al comptat.

631

El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic

menys pronunciats i d’una manera més progressiva, amb el gas natural. En canvi, amb el carbó el comportament és invers. Quan puja el seu preu, baixa el del CO2 i a l’inrevés. Així doncs, i per norma general, quan el petroli i el gas s’encareixen, a les empreses els acostuma a ser més rendible utilitzar el carbó com a combustible i pagar més per les emissions a canvi d’estalviar costos en combustible. Consegüentment, hi haurà més demanda de drets de CO2 per compensar les emissions addicionals, es reduirà l’oferta i, per tant, els EUA s’encariran. Si la situació és a la inversa, i el petroli i el gas s’abarateixen, augmentarà l’oferta de drets disponibles al mercat (les empreses deixen de necessitar-los), baixarà la demanda, i el preu dels EUA disminuirà. Addicionalment al preu de les matèries primeres energètiques, l’aprovació dels diferents PNA i la posada en marxa dels registres nacionals, amb més o menys rapidesa i eficiència, també ha afectat les expectatives dels participants i el preu dels EUA. L’article 19 de la Directiva 2003/87/CE exigeix la creació i el manteniment, per cada Estat membre, d’un registre que permeti portar els comptes exactes de l’expedició, la titularitat, la transferència i la cancel·lació de drets d’emissió. El Registre de drets establert a Espanya va ser creat per la Llei 1/2005 amb la denominació de

OTC, que no exigeix coneixements ni requisits sofisticats per accedir-hi. És, per exemple, el sistema més utilitzat per les PIME i per totes aquelles empreses que no tenen intenció d’especular amb els seus drets d’emissió (per exemple, la indústria ceràmica, paperera o del vidre). 15.2.1.1.3. Formació de preus i registres

El preu dels AAU i EUA ha estat generalment molt canviant i volàtil, influenciat per moltes variables. Per exemple, s’ha vist afectat per les expectatives climàtiques (i la demanda d’electricitat associada), tot augmentant el preu dels EUA amb el fred, la calor excessiva o la sequera (en haver de generar-se més electricitat cremant carbó i disposant de menys capacitat hidroelèctrica), i baixantlo amb condicions meteorològiques favorables. Evidentment, el preu de matèries primeres com el petroli, el carbó i el gas també afecta l’evolució del preu del CO2 (figura 1). Existeix una relació directa entre el preu del petroli i el del dret d’emissió. En concret, coincidint amb els mesos de juny, setembre i novembre de 2009, quan el preu del petroli va arribar als nivells més alts, el preu del CO2 també va arribar als seus màxims anuals. Contràriament, quan el petroli s’abarateix, el CO2 també baixa de preu. S’esdevé el mateix, tot i que amb uns pendents

90 80 70

Preu (€)

60 50 40 30 20 10

Petroli (Brent)

Gas Natural (ICE)

e br

e em D

es

em ov N

O

ct

ub

br m

Carbó (ICE/Newcastle Index)

Figura 1. Evolució del preu de les matèries primeres per a la producció d’electricitat, 2009. Font: SENDECO2.

br

re

e

t te Se

Ag

os

l lio Ju

ny Ju

g ai M

r il Ab

ç ar M

er br Fe

G

en

er

0

632

Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo

Registre nacional de drets d’emissió (RENADE). Els diversos registres nacionals formen part d’un sistema integrat de registres que a nivell europeu es denomina ‘Registre comunitari independent de les transaccions’ (CITL, per la seva sigla en anglès), que alhora està integrat al ‘Registre internacional de transaccions’ (ITL, per la sigla en anglès). Els registres de transaccions, CITL i ITL, tenen com a funció controlar en temps real que les operacions dins d’un registre o entre ells segueixin la normativa comunitària i internacional. L’ITL és administrat per la secretaria de la CMNUCC, mentre que el CITL és gestionat per la Comissió Europea. 15.2.1.1.4. Evolució del mercat europeu

A la UE, l’any 2008 hi havia al voltant de 15.000 instal·lacions industrials europees afectades pel comerç d’emissions,5 gestionades per unes 6.000 empreses, de les quals només unes 200 gestionaven activament els seus excedents i necessitats de drets, en funció dels nivells i expectatives de producció i dels preus fluctuants de les fonts d’energia alternatives. Malgrat que el segment de les PIME està involucrant-se lentament al mercat amb l’objectiu d’optimitzar els seus recursos, és fonamental que, per assolir els objectius del PK, les empreses afectades facin un esforç per: 1) analitzar periòdicament les seves necessitats de drets vinculant-les amb el seu nivell de producció, 2) estudiar la millor estratègia de cobrir i rendibilitzar les seves posicions, 3) accedir a informació i preus de manera transparent i eficient, i 4) per evitar riscs, no esperar a l’any 2012 per participar-hi. Període 2005-2007

El 80% del mercat d’emissions de CO2 a nivell mundial està concentrat a la UE, ja que ha estat pionera a l’hora de definir, regular i implementar un sistema de comerç de drets d’emissió de GEH. A més, tot i que el període de compromís determinat pel PK comprenia els anys 2008-2012, la UE va decidir avançar el desenvolupament del 5. El nombre d’instal·lacions regulades pel comerç d’emissions varia anualment a causa l’entrada i sortida de participants, per exemple arran de l’establiment de noves plantes de cogeneració o al tancament d’instal·lacions.

règim de comerç d’emissions propi i posar en marxa un període de prova, plenament vinculant i obligatori, entre els anys 2005 i 2007. Des del punt de vista d’implementació d’una nova normativa i metodologia de compliment, aquest primer període va ser un èxit. Les instal·lacions industrials havien de monitorar les seves emissions, verificar-les en acabar l’any i aplicar tota una sèrie de requeriments ambientals per tal d’avaluar exactament quines havien estat les seves emissions i, per tant, conèixer si es trobaven en una posició deficitària o excedentària respecte de la quota gratuïta de drets rebuts per part dels governs. El component tècnic de la normativa es va entendre i les empreses van aconseguir ajustar els seus processos i procediments al que exigia la UE. Des de la perspectiva del mercat, però, els resultats van ser més modestos. El preu del dret d’emissió va passar de 30 € per tona de CO2 a mitjan 2006 a 0,02 € al final de 2007 i és evident que aquesta davallada no va incentivar les indústries a reduir de manera substancial les emissions de CO2. Quin va ser el problema? D’una banda, va haver-hi molta més oferta de drets que no pas demanda. La manca d’escenaris històrics d’emissions per a la majoria dels sectors industrials va comportar que els PNA fossin força laxos i assignessin més drets a les indústries dels que realment necessitaven. D’altra banda, no es va tenir en compte l’alentiment de l’activitat industrial a partir de principi de l’any 2007 i tot plegat es va traduir en un excedent d’EUA superior a 200 milions de tones entre 2005 i 2007 que va col·lapsar el mercat. A aquesta davallada de preus, també hi va contribuir el fet que els drets d’emissió expiraven al final del 2007 i que no es podien utilitzar durant el següent període de compliment (2008-2012). La taula 2 mostra l’evolució de les emissions verificades dels principals països de la UE comparades amb les originalment assignades per al període 2005-2007. És a dir, compara les quotes gratuïtes disponibles amb les emissions reals de les indústries, així com l’evolució en el nombre d’instal·lacions participants. S’hi evidencia que, tot i l’augment progressiu del nombre d’instal·lacions participants i la demanda potencial, l’excedent de drets supera els 100 milions anuals, mentre que l’Estat espanyol és deficitari durant tot el període.

633

El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic

Estats

Assignació anual 2005-2007

Emissions verificades (Mt CO2eq.)

—

Instal·lacions industrials

2005

2006

2007

—

2005

2006

Àustria

33.372.826

32.382.804

31.751.165

32.900.512

199

197

210

Bèlgica

55.363.223

54.775.314

52.795.318

62.114.734

309

309

309

República Txeca

2007

82.454.618

83.624.953

87.834.758

97.267.991

395

405

406

Dinamarca

474.990.760

478.016.581

487.004.055

498.390.019

1.842

1.851

1.915

Espanya

183.626.981

179.711.225

186.495.894

178.838.295

800

944

1.052

França

131.263.787

126.979.048

126.634.806

154.909.186

1.084

1.089

1.094

Grècia

71.267.736

69.965.145

72.717.006

74.400.198

140

152

153

225.989.357

227.439.408

226.368.773

223.070.435

943

996

1.009

Itàlia Holanda

80.351.288

76.701.184

79.874.658

88.942.336

210

211

213

Polònia

203.149.562

209.616.285

209.601.993

237.838.568

817

817

869

Portugal

36.425.915

33.083.871

31.183.076

38.161.413

243

254

260

Suècia

19.381.623

19.884.147

15.348.209

23.209.832

705

730

755

Eslovàquia

25.231.767

25.543.239

24.516.830

30.489.902

175

173

169

Regne Unit

242.513.099

251.159.840

24.516.830

224.831.370

769

774

1.057

2.012.043.453

2.033.636.557

2.049.927.884

2.151.926.173

10.282

10.605

11.186

Total

Taula 2. Evolució d’emissions verificades i assignacions dels estats membres el 2005-2007. Font: http://ec.europa.eu/environment/ets/.

Període 2008-2012

L’any 2008 va ser el primer any oficial de compliment del PK. Es va assolir un preu màxim històric de 28,30 € per tona de CO2 al juliol de 2008 i un mínim de 13,72 € pel desembre de 2008 (figura 3). La volatilitat de preus ha estat un risc inherent a la gestió dels drets d’emissió, però també ha afavorit la participació d’entitats

financeres i d’inversió en el mercat, que han aportat liquiditat, tot suportant els preus quan el sector energètic no ha estat actiu, i oferint preus venedors quan els sectors «venedors» han sortit del mercat. De fet, gràcies al sector financer s’ha pogut crear un veritable mercat de derivats del CO2 amb liquiditat suficient en futurs i opcions, eines necessàries per a la cobertura del risc de

Preu de tancament (€)

30

25

20

15

10 08 9/ /2 8 12 / 0 6 /1 12 / 08 /4 8 12 5/ 0 /2 8 11 4/ 0 /1 11 / 08 /5 8 11 7/ 0 /2 8 10 6 / 0 /1 10 / 08 /7 10 / 08 26 9 / / 08 17 9 / 08 8/ 8 9/ /0 28 8 / 08 / 19 8 / 08 7/ 8 / / 08 29 7/ / 08 18 7/ 08 9/ 8 7/ / 0 30 6 / / 08 19 6 / / 08 10 6 / / 08 30 5 / / 08 21 5 / / 08 12 8 5/ /0 30 4/ / 08 21 4/ / 08 10 4/ 08 1/ 8 4/ /0 20 3 / / 08 11 8 3/ /0 29 2/ / 08 20 2/ / 08 11 2/ / 08 31 1/ / 0 8 22 1/ / 08 11 1/ 08 2/

1/

Data

Figura 2. Evolució acumulada del preu del CO2 durant l’any 2008. Font: SENDECO2.

634

Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo

grans empreses industrials. L’European Climate Exchange, la borsa de futurs i opcions de CO2 més gran del món, va tenir un creixement de més del 100% entre els anys 2007 i 2008, i va passar de negociar 980 milions de tones l’any 2007 a negociar-ne 1.991 milions l’any 2008. Això representa, només en derivats d’aquesta borsa, una xifra propera als 15.000 M€. De fet, l’any 2008, el mercat va registrar un increment del 83% del volum de drets negociats, malgrat que el creixement de l’economia mundial s’havia alentit considerablement. Durant l’any 2009, la demanda i l’oferta es van mantenir força estables a partir del segon trimestre i el preu de la tona més habitual es va situar entre els 12 € i 14 €, si bé puntualment es va arribar als 9 € (per baix) i als 15 € (per dalt). Al principi de 2009, la correlació habitual amb el preu del petroli es va veure lleument distorsionada per rumors sobre l’excedent de drets disponibles després de les assignacions a les instal·lacions a final de febrer. La realitat va demostrar que el preu no tan sols no va baixar, sinó que va pujar i es va mantenir durant la resta de l’any. Període 2013-2020

Independentment de la més o menys pròxima existència d’un acord vinculant de reducció d’emissions post-Kyoto, l’abril de 2009 la UE va adoptar l’anomenat Paquet d’Energia i Clima, configurat per les directives 2009/28/CE, 2009/29/CE i 2009/31/CE, així com una Decisió complementària per definir els esforços de reducció d’emissions dels estats fins al 2020 (Decisió 406/2009/CE). Aquest marc legislatiu implica el compromís ferm de produir el 20% de l’energia a partir de fonts renovables, d’assolir un 10% d’energies renovables en el consum d’energia del sector transport, d’augmentar l’eficiència energètica en un 20% i de reduir les emissions un 20% respecte de les emissions verificades el 2005, incloent-hi una reducció del 10% per als sectors difusos,6 l’any 2020. Els sectors difusos in6. Directiva 2009/28/CE, relativa al foment de l’ús de l’energia provinent de fonts renovables. Directiva 2009/29/CE, per la qual es modifica la Directiva 2003/87/CE per perfeccionar i ampliar el règim comunitari de comerç de drets d’emissió i de gasos amb efecte d’hivernacle. Directiva 2009/31/CE relativa a l’emmagatzematge geològic de diòxid de carboni.

clouen la mobilitat, els residus, l’agricultura, el sector residencial, el comercial, la construcció, la indústria i el sector de transformació de l’energia no inclòs en la Directiva 2003/87/CE, entre d’altres. La nova Directiva 2009/29/CE modifica l’actual mercat d’emissions europeu i estableix que, a partir del 2013, l’assignació a les instal·lacions industrials deixarà de realitzar-se per països i es realitzarà a nivell europeu. La Directiva limita substancialment les assignacions gratuïtes i estableix tres fórmules bàsiques per assignar EUA: a) 100% de subhasta per a la generació elèctrica (encara que es preveu un règim d’excepcions per a determinats estats, tal com s’explica més endavant); b) 100% d’assignació gratuïta als sectors exposats a «fugues de carboni», és a dir, a la deslocalització industrial cap a països sense objectius de reducció d’emissions; i c) introducció gradual de la subhasta per als sectors industrials que no estiguin exposats a processos de deslocalització: del 20% el 2013 al 70% el 2020 (per tal d’assolir el 100% el 2027). Correspondrà als governs de la UE decidir quin ús volen fer dels ingressos recaptats per les subhastes, si bé almenys el 50% s’haurà de destinar a actuacions i programes de mitigació del canvi climàtic, com ara la promoció de les energies renovables i l’eficiència energètica, el foment de la conservació i la gestió dels embornals a països en desenvolupament, i la promoció de sistemes de transport públic, entre d’altres. Els drets d’emissió corresponents al període anterior, 2008-2012, podran ser utilitzats al futur règim de comerç i, per tant, no caldrà posar a la venda els excedents al final del 2012, per tal d’evitar un possible col·lapse de preus semblant al produït al final del 2007. També cal destacar que la nova Directiva incorpora nous sectors industrials i hi preveu l’entrada del sector de la navegació marítima, així com nous GEH, entre els quals els perfluorocarbons i l’òxid nitrós. Pel que fa als preus estimats pel període 2013-2020, sembla que els drets tendiran a encarir-se al llarg dels anys. Hi ha previsions que parlen de preus entorn dels 25 o 30 € el 2013, que s’incrementarien fins als 45 o 50 € l’any 2020, si bé el més acurat seria suggerir una tendència de preus a l’alça, però de valors difícils de determinar a priori si tenim en compte les nombrosos variables que fins ara han afectat els preus del CO2.

635

El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic

15.2.1.2. La participació de l’Estat espanyol i de Catalunya en el comerç d’emissions

La taula 3 mostra l’evolució de les emissions a Espanya durant el període 1990-2008 i les compara amb el creixement demogràfic i econòmic (PIB). Es tracta de les emissions globals en l’àmbit de país que inclouen tant les generades per elèctriques i sectors industrials com pels sectors difusos. S’hi observa que les emissions van decréixer substancialment l’any 2008 a causa de la caiguda del PIB i la desacceleració econòmica, que lògicament també es va traduir en una reducció de les emissions per càpita. Tal com s’ha assenyalat anteriorment (secció 15.2.1.1), el compromís adoptat per l’Estat espanyol en el marc del PK consisteix a no augmentar les emissions per sobre del 15% respecte de l’any 1990. La realitat, però, és que les emissions de l’Estat han augmentat molt significati-

Percentatge

vament des d’aleshores i l’any 2007 superaven un 52% les de l’any base. Davant d’aquesta situació, el Govern espanyol va elaborar el PNA per al període 2008-2012, que preveia un increment del llindar de compliment al 37% respecte de l’any base. Aquesta xifra s’obtindria, segons el PNA, de sumar el 15% autoritzat inicialment pel PK a un 2% derivat de l’absorció de CO2 duta a terme pels embornals durant els cinc anys de compliment, i a la compra de drets d’emissió provinents de projectes de reducció d’emissions (vegeu seccions 15.2.2 i 15.2.3), que compensarien l’altre 20% restant. Fins i tot així, cal reduir substancialment les emissions internament, perquè aquestes, el 2008, encara se situaven un 42,7% per sobre de l’any base, és a dir, quasi sis punts percentuals per sobre del llindar del 37%. Seguint les directrius del PNA vigent, durant el 2008 l’assignació gratuïta de l’Estat a les instal·la-

Emissions

Població

Emissions

(KtCO2e)

espanyola

per habitant

(milers)

(tCO2e) 7,3

PIB

Variació

Variació interanual

interanual

emissions respecte

d’emissions (%)

de l’any base (%)

An y base

100.43

289.773,21

39.887,14

Límit PK

115.43

333.239,19

47.000,00

7,1

1990

99,43

288.134,66

39.887,14

7,2

3,8

1,9

–0,6

1991

101,68

294.649,88

38.872,27

7,6

2,5

2,3

2,2

1992

104,23

302.032,46

39.137,98

7,7

0,9

2,5

2,5

1993

100,33

290.740,25

39.790,96

7,3

–1,0

–3,7

–3,9

1994

105,96

307.043,47

40.229,60

7,6

2,4

5,6

5,6

1995

110,14

319.165,94

40.460,05

7,9

2,8

3,9

4,2

1996

107,65

332.714,09

39.669,39

7,9

2,4

-2,3

–2,5

1997

114,82

332.714,09

39.720,12

8,4

3,9

6,7

7,2

1998

118,47

343.289,93

39.852,65

8,6

4,3

3,2

3,6

1999

128,24

371.607,11

40.202,16

9,2

4,0

8,2

9,8

2000

133,13

385.767,75

40.499,79

9,5

5,0

3,8

4,9

2001

133,25

386.118,09

41.116,84

9,4

3,6

0,1

0,1

2002

139,10

403.064,52

41.837,89

9,6

2,7

4,4

5,8

2003

141,58

410.257,65

42.717,06

9,6

3,1

1,8

2,5

2004

147,02

426.018,47

43.195,68

9,9

3,3

3,8

5,4

2005

152,24

441.150,50

44.108,53

10

3,6

3,6

5,2

2006

149,45

433.069,76

44.708,96

9,7

3,9

–1,8

–2,8

2007

152,64

442.321,56

45.200,74

9,8

3,8

2,1

3,2

2008

142,70

413.519,62

46.157,80

9,0

1,2

–6,5

–9,9

Taula 3. Emissions de CO2 a Espanya des de l’any 1990. Font: CCOO, Evolución de las emisiones de gases de efecto invernadero en España (1990-2008).

636

Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo

cions afectades per la Directiva 2003/87/CE es va reduir un 24% respecte de les emissions reals de 2005, amb l’objectiu de crear escassetat i no repetir els errors del període de prova 2005-2007. Una vegada obtingudes les darreres dades disponibles corresponents a les verificacions de 2008, s’observa que la generació elèctrica, responsable de més del 50% de les emissions dels sectors regulats, va reduir un 16,1% les seves emissions respecte dels nivells de 2007. Malgrat això, encara va superar amb escreix l’assignació gratuïta donada pel Govern l’any 2008, que va ser de 52 milions de tones, mentre que les seves emissions van arribar a 89 milions (un 45% més del que li corresponia). La resta de sectors industrials van patir significativament la crisi i, consegüentment, van reduir la producció i, per tant, també les emissions. Dels aproximadament 100 milions de drets assignats, van tenir un excedent aproximat d’un 20%. A Espanya, el comerç d’emissions va afectar al voltant de 1.091 instal·lacions l’any 2008, que van emetre més de 163 MtCO2 eq. i que, per tant, van ser responsables d’un 40,3% de les emissions de l’Estat aquell mateix any (405,05 MtCO2e) (MMA, 2010). El 44% d’aquestes corresponia a instal·lacions de combustió i de generació elèctrica, mentre que l’altre 56% corresponia a instal·lacions industrials en el sector del ciment, el paper i la siderúrgia, entre d’altres (MMA, 2009a). Les elèctriques espanyoles han estat fins ara les empreses més actives en la compravenda de drets d’emissió. La majoria de les seves operacions es van dirigir a resoldre la demanda de les seves plantes de producció i a maximitzar els beneficis mitjançant uns equips humans molt professionalitzats. Pel que fa a llur tipologia, a part de les típiques transaccions al comptat, també es van dur a terme operacions estructurades i complexes amb un elevat component financer (permutes de drets per crèdits d’emissió, compres a futur, opcions...) que els han permès prendre posicions al mercat assumint cert risc, però que, alhora, han generat rendiments més atractius. La resta de sectors industrials, menys sofisticats i més conservadors, s’han limitat a optimitzar els seus excedents mitjançant vendes al comptat dels seus drets sobrants o, en el cas d’indústries deficitàries, a compensar els seus dèficits amb els drets de l’any següent.

A Catalunya hi havia al voltant de 185 instal·lacions afectades l’any 2008, que representaven un 11,5% de les emissions regulades i un 4% de les emissions totals nacionals (DMAH, 2009). Només 41 de les instal·lacions verificades van resultar ser deficitàries al final de l’exercici, especialment concentrades en el sector de la generació elèctrica. Això vol dir que el 78% de les plantes va rebre més drets dels que va utilitzar, probablement per una combinació entre les mesures de millora implementades a les indústries catalanes, les seves bones pràctiques i per la baixada de la seva producció durant la crisi. La taula 4 mostra les emissions dels sectors regulats, tant assignades com verificades. S’hi pot observar que les emissions reals dels sectors regulats en conjunt van disminuir l’any 2008 un 5,65% respecte de l’any anterior (–1.124.289 tones), un 4,8% respecte del 2006 (–944.693 tones) i un 6,3% respecte del 2005 (–1.247.995 tones). Entre aquests sectors, la reducció més dràstica correspon al sector cimenter a causa de la davallada productiva de la construcció (les emissions de 2008 són un 18,6% inferiors a les de 2007). També s’hi observa que tots els sectors excepte l’elèctric verifiquen menys emissions de les que disposaven i, per tant, van poder vendre-les (amb excepció del sector ciment i de la calç els anys 2005 i 2006, respectivament). En contrast, si tenim en compte els sectors de producció d’energia, tant les elèctriques com les centrals de combustió i cogeneració, s’observa que les emissions s’incrementen any rere any a causa, principalment, de la demanda creixent d’energia elèctrica de la població, el pes creixent del gas natural en la producció d’electricitat (Iraegui, 2009) i el relatiu baix percentatge de les energies renovables en el conjunt de l’energia primària consumida a Catalunya (Ramos Martín et al., 2009). Aquest increment consolida la trajectòria ascendent del sector els darrers anys, que va augmentar les emissions un 5,1% de mitjana anual durant el període 20032007 (Generalitat de Catalunya, 2009, pàg. 62) El 2009, malgrat no disposar encara de les dades verificades, la davallada d’emissions de la majoria de sectors industrials deu haver continuat tant a Catalunya com a la resta de l’Estat. La crisi global ha afectat especialment la producció de les indústries i la seva demanda d’energia. Aquest fet influeix directament en la reducció de les emis-

435.540

646.471

559.865

19.293.616

Ceràmica

Paper

Total

2005

20.061.830

555.936

573.656

412.088

6.314.544

266.720

286.602

2.832.719

3.002.840

5.816.725

Emissions verificades (tCO2e)

–768.214

3.929

72.815

23.452

–2.688

29.202

38.515

95.732

478.320

–1.507.491

AssignacióEmissió (tCO2e)

19.966.868

582.234

639.419

435.540

6.311.856

301.852

325.117

2.928.451

4.864.566

3.577.833

Emissions assignades (tCO2e)

2006

19.758.528

548.441

550.017

413.854

6.168.807

277.375

326.489

2.784.072

3.655.861

5.033.612

Emissions verificades (tCO2e)

208.340

33.793

89.402

21.686

143.049

24.477

–1.372

144.379

1.208.705

–1.455.779

AssignacióEmissió (tCO2e)

20.844.670

583.847

632.450

435.540

6.311.856

307.775

325.117

2.928.451

5.821.617

3.498.017

Emissions assignades (tCO2e)

Taula 4. Evolució d’emissions per sectors durant el període 2005-2008 a Catalunya. Font: elaboració pròpia a partir de dades de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic, Generalitat de Catalunya.

6.311.856

Vidre

295.922

Acer

Ciment

325.117

Calç

Refineries

2.928.451

3.481.160

Cogeneració

i combustió

4.309.234

Elèctriques

Emissions assignades (tCO2e)

2007

19.938.122

537.989

564.320

377.593

6.025.335

286.915

317.826

2.836.669

3.811.286

5.180.189

Emissions verificades (tCO2e)

906.548

45.858

68.130

57.947

286.521

20.860

7.291

91.782

2.010.331

–1.682.172

AssignacióEmissió (tCO2e)

18.958.241

685.591

555.636

409.498

6.200.610

321.117

344.042

2.803.148

5.150.801

2.487.798

Emissions assignades (tCO2e)

2008

18.813.835

536.676

372.173

363.462

4.905.729

263.837

301.063

2.620.212

4.398.003

5.052.680

Emissions verificades (tCO2e)

144.406

148.915

183.463

46.036

1.294.881

57.280

42.979

182.936

752.798

–2.564.882

AssignacióEmissió (tCO2e)

El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic

637

638

Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo

sions i, per tant, en la generació d’excedents de drets. En el cas espanyol, cal apuntar l’especial incidència de la crisi en el sector de la construcció, l’activitat de la qual ha caigut un 60% a nivell global, i tenir en compte que aquest sector inclou directament o indirecta la majoria d’indústries subjectes a la Directiva 2003/87/CE. Així doncs, els excedents estimats el 2009 per les indústries espanyoles podrien representar un increment entorn del 15% respecte del 2008, si bé seran possiblement comprats pel sector elèctric, que, malgrat continuar amb la tendència de reducció d’emissions per KW generat, es mantindrà netament com a sector deficitari. 15.2.2. Mecanismes de reducció d’emissions mitjançant projectes

Com s’ha esmentat anteriorment, el PK estableix dos mecanismes addicionals al comerç d’emissions per facilitar el compliment amb els objectius del PK. Aquests mecanismes es basen en projectes que es desenvolupen sobre l’assumpció d’una línia base d’emissions futures i que duen a terme una o diverses accions de mitigació que efectivament redueixen les emissions respecte de la línia base (Rosembuj i Esquerra, 2005, p. 765). 15.2.2.1. L’aplicació conjunta

L’aplicació conjunta (AC) es defineix a l’article 6 del PK i permet a qualsevol país de l’annex B obtenir unitats de reducció d’emissions (ERU, per l’acrònim en anglès) mitjançant projectes de reducció d’emissions a qualsevol altre país de l’annex B. Les ERU obtingudes computen directament contra les quotes atribuïdes als països respectius, és a dir, es resten de la quota del país hoste del projecte i se sumen a la quota del país d’origen i han de ser degudament verificades per una organització independent. L’AC es va concebre amb l’objectiu de promoure la transferència tecnològica i la cooperació entre països de l’annex B i amb el supòsit que els ERU generats pels projectes podrien ser competitius quant a cost en comparació amb les EUA comercialitzades al sistema de comerç d’emissions. L’AC, però, no s’ha traduït fins ara en un gran nombre de projectes si la comparem amb el mecanisme de desenvolupament net (vegeu secció següent). El mes de desembre de 2009 hi havia

76 projectes registrats per la Junta de Govern de l’AC i 167 pendents de validació i registre. Els projectes registrats es troben als països següents: Bulgària, República Txeca, Estònia, França, Alemanya, Hongria, Lituània, Nova Zelanda i Ucraïna. No hi ha, fins al moment, cap projecte desenvolupat a l’Estat espanyol, ni cap empresa espanyola o catalana que hagi invertit en aquest tipus de projectes en altres països. 15.2.2.2. El Mecanisme de Desenvolupament Net

El mecanisme de desenvolupament net (MDN), definit a l’article 12 del PK, permet als governs dels països de l’annex B i a les empreses regulades pel comerç d’emissions obtenir reduccions d’emissions generades a partir de projectes implementats a països en desenvolupament. Les reduccions d’emissions corresponents es coneixen amb el nom de reduccions certificades d’emissions (CER, per l’acrònim en anglès) i es poden adquirir directament dels projectes, d’agents intermediaris especialitzats o de les plataformes electròniques, perquè CER, ERU i EUA han esdevingut fungibles des del punt de vista del mercat europeu, si bé tenen preus diferents.7 Els procediments per a la determinació i implementació de projectes MDN estan estipulats en els Acords de Marràqueix (2001)8 i són força complexos. Generalment, es pot afirmar que un projecte MDN ha de complir les quatre premisses següents: 1. Establir una línia base d’emissions futures conservadora i tenint en compte, per exemple, l’adopció potencial de mesures de reducció d’emissions i d’eficiència de baix cost, i determinar les reduccions esperades com a conseqüència de les accions de mitigació promogu7. La Directiva 2004/101/CE estableix les provisions per poder comercialitzar CER i ERU dins el sistema de comerç d’emissions, de tal manera que aquests crèdits esdevinguin fungibles amb les EUA mitjançant l’ITL. Aquesta Directiva exclou, però, la possibilitat de poder incorporar CER i ERU provinents de projectes d’aforestació i reforestació al sistema de comerç d’emissions. 8. Els Acords de Marràqueix descriuen les provisions per al desenvolupament del PK en cadascun dels seus articles. Aquestes provisions van ser consensuades i aprovades a la 7a Conferència de les Parts a Marràqueix, l’any 2001.

639

El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic

Emissions estimades sense mesures de mitigació

EMISSIONS

Emissions considerant millores en eficiència (sense el projecte)

CER Període 0-A

CER Període A-B

CER Període B-C

Emissions esperades amb el projecte

0

C

B

A

TEMPS (Períodes de verificació de CER)

Figura 3. Línia base i addicionalitat d’un projecte MDN. Font: elaboració pròpia.

des pel projecte. A la figura 3, les àrees que queden compreses entre la línia base conservadora i les emissions reals amb el projecte contenen el volum d’emissions que poden ser acreditades, després de cada verificació (A, B o C). 2. Demostrar l’addicionalitat del projecte, és a dir que el projecte no es podria desenvolupar sense comptar amb els ingressos derivats de la venda de CER, i que no comportarà l’ús de fons d’ajuda per al desenvolupament al país hoste. 3. Demostrar que no provocarà l’increment de les emissions fora del sistema del projecte, és a dir que evitarà i assegurarà el control de les fugues d’emissions.9 4. Determinar-se acompanyat d’un procés de consulta i d’aprovació que incorpori els principals actors implicats i justificar que contribueix al desenvolupament sostenible del país hoste i, quan s’escaigui, de les poblacions locals. 9. L’anàlisi de les possibles fugues d’emissions depèn en bona mesura de la definició de l’entorn operacional del projecte. Per exemple, un projecte MDN de reforestació implementat en una àrea comunitària de pastura podria comportar que alguns camperols traslladessin els seus ramats a altres àrees forestals i degradessin la biomassa existent en altres àrees properes a la zona de reforestació. Aquest procés caldria documentar-lo, quantificar-lo i finalment ajustar les reduccions d’emissions previstes.

En la definició i implementació d’un projecte MDN, hi participen diversos actors (taula 5). En primer lloc, el càlcul de la línia base i les reduccions d’emissions del projecte s’elabora seguint les metodologies aprovades per la Junta Executiva de l’MDN, i tota la resta de la definició també segueix unes determinades directrius, contingudes en el Document de definició de projecte (DDP).10 En aquest procés, normalment hi participen diversos actors, com el gestor del projecte, consultories especialitzades i els principals inversors del projecte, siguin o no siguin els futurs compradors dels CER. En segon lloc, quan s’ha enllestit l’elaboració del DDP, aquest és validat per una entitat operacional designada (EOD) i aprovat per les autoritats nacionals designades (AND) del Govern del país hoste i dels governs dels corresponents inversors, siguin aquests últims governs o empreses. A continuació, la Junta Executiva de l’MDN avalua el projecte, l’aprova i el registra o, al contrari, hi fa recomanacions i sol·licita que es resolguin els problemes identificats. Quan el projecte s’aprova, aleshores es registra oficialment com a projecte MDN i pot començar a operar. 10. Trobareu els documents oficials referits a l‘MDN a l’adreça http://cdm.unfccc.int/index.html.

640

Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo

Prèviament a la comercialització dels CER, les reduccions són verificades per una altra EOD i registrades per la Junta Executiva de l’MDN, que Desenvolupador del projecte Pot ser el propietari del projecte o una organització externa que desenvolupa el Document de Definició del Projecte (DDP) a canvi d’una retribució monetària. En alguns casos, el desenvolupador del projecte també pot adquirir drets preferencials sobre els CER. El DDP inclou, entre d’altres, les característiques clau del projecte, l’elaboració de la línia base, les reduccions d’emissions esperades, el sistema de monitoratge, el procés de consulta a nivell local, i els impactes econòmics, socials i ambientals. http://cdm.unfccc.int/Reference/PDDs_Forms/PDDs/ind ex.html Propietari del projecte És l’organització o organitzacions responsables de dur a terme el projecte a nivell local. Poden ser agències governamentals, administracions locals, fundacions, ONG o empreses privades. Segons que estigui estipulat en el DDP (DDP), poden esdevenir també els propietaris dels CER per vendre’ls posteriorment al mercat. Autoritat nacional designada (AND) Dependència governamental encarregada d’aprovar el desenvolupament de projectes MDN, d’acord amb els DDP. L’aprovació dels projectes per les AND dels països hostes del projecte i dels possibles receptors de CER és una condició sine qua non per al posterior registre del projecte. Entitat operacional designada (EOD) Organització independent que valida i/o verifica els DDP, i que ha d’estar reconeguda i registrada per la Junta Executiva de l’MDN. http://cdm.unfccc.int/DOE/list/index.html L’informe de validació constitueix una avaluació del DDP, que inclou un període de consulta internacional facilitat per la mateixa EOD. L’informe de verificació determina si les reduccions d’emissions d’un projecte MDN han tingut lloc efectivament i si el projecte s’ha desenvolupat segons els principis i procediments definits al DDP. Junta Executiva de l’MDN La constitueixen 10 membres de països de l’annex I i no-annex I de la CMNUCC, que van canviant cada dos o quatre anys. La Junta és responsable d’aprovar noves metodologies per al desenvolupament de projectes, d’acreditar EOD, revisar i aprovar els informes de validació i verificació, i de registrar els corresponents CER. Taula 5 Actors i funcions en la definició i la implementació d’un projecte MDN. Font: elaboració pròpia.

aleshores transfereix els CER al compte de drets d’emissió dels compradors existent als corresponents registres nacionals.11 És possible que l’EOD consideri que no s’han generat totes les reduccions esperades i que, per tant, es registri i comercialitzi un volum de CER inferior a l’establert al DDP, tot afectant així els escenaris i retorns financers del projecte. La Junta Executiva de l’MDN destina un 2% del valor dels CER comercialitzats per cada projecte al Fons d’Adaptació del PK (vegeu secció 15.4.2). Des del moment en què s’inicia la definició d’un projecte fins que finalment és registrat, poden passar entre 12 i 24 mesos. El cost de desenvolupament i validació és significatiu i, en funció del tipus de projecte, pot oscil·lar entre els 35.000 i els 175.000 € (Bayon et al., 2007). Per als propietaris i gestors de projectes, l’excessiva burocratització del mecanisme també implica elevats costos de transacció i fins ara ha limitat considerablement l’oferta de drets disponibles. A més, la Junta de Govern de l’MDN ha actuat com un coll d’ampolla i no ha disposat de suficients recursos i personal per fer front al gran nombre de projectes que s’han definit durant els últims cinc anys. El desembre de 2009, l’MDN comptava amb 1.915 projectes registrats per la seva Junta Executiva i un total de 2.867 projectes pendents de validació i registre (Fenhann, 2009). Les principals tipologies de projectes inclouen la promoció d’energia hidroelèctrica, eòlica, la biomassa, i la captura de metà o d’altres gasos en instal·lacions agroramaderes i abocadors. La majoria dels projectes estan localitzats a la Xina, l’Índia, el Brasil i Mèxic, i per tant una proporció molt significant dels CER comercialitzats entre el 2008 i el 2012 provindran de projectes operatius en aquests països. Vint-i-set projectes que promouen la destrucció d’hidrofluorocarbons, localitzats en la seva majoria a la Xina, proveiran el 17% dels CER comercialitzats fins a l’any 2012 i un 17% i 10% provindran dels projectes d’energia hidràulica i eòlica, respectivament (Fenhann, 2009). L’esbiaixada distribució geogràfica dels projectes i la 11. El nombre i tipus oficial de projectes MDN, així com la interconnexió del registre MDN amb el CITL i l’ITL es pot consultar a les següents adreces electròniques: http://cdm. unfccc.int/Projects/index.html, i a http://cdm.unfccc.int/ Registry/index.html.

641

El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic

600

8.000 Volum (MtCO2c) Valor (MUSS)

450

6.000

300

4.000

150

2.000

0

0 2004

2005

2006

2007

2008

Figura 4. Evolució de transaccions primàries de l’MDN 2004-2008. Font: elaboració pròpia a partir Capoor i Ambrosi (2006, 2007, 2008 i 2009).

insignificant aportació de projectes d’eficiència energètica en els sectors residencial, d’energia solar o de reforestació han estat qüestions força criticades, ja que reflecteixen que l’MDN ha estat principalment un instrument per reduir emissions més que no pas per promoure el desenvolupament sostenible (Ellis et al., 2007; Boyd et al., 2009). Fins al desembre de 2008 s’havien comercialitzat un total de 1.829 milions de tones de CO2e mitjançant transaccions primàries,12 per un valor de 15.022 M€ i amb un valor mitjà d’uns 11 € per CER (Capoor i Ambrosi, 2009) (figura 4). Darrerament, la quantitat i el valor dels CER comercialitzats l’any 2009 es van veure reduïts per l’efecte de la crisi econòmica global, que ha dificultat l’accés a préstecs financers per al desenvo-

12. L’MDN està dividit en dos segments, un mercat primari que comercialitza CER i un mercat secundari que comercialitza CER garantits (sCER). El mercat primari està constituït per CER que provenen de la venda directa dels gestors del projecte als corresponents compradors, i tan bon punt els CER estan certificats per la Junta Executiva de l‘MDN. En la generació de CER, els gestors de projecte i els inversors comparteixen riscs d’implementació i posterior verificació, segons l’establert en el contracte del projecte, conegut com ERPA. El mercat secundari, en canvi, comercialitza CER que o bé estan assegurats per un banc o un fons, o bé CER que ja han estat certificats i que són comercialitzats pels mateixos gestors del projecte o els compradors corresponents (Corbera et al., 2009).

lupament de projectes. A més, la incertesa sobre el futur del PK13 també va generar que es presentessin a validació un menor nombre de projectes, ja que els seus responsables desconeixen si podran seguir venent CER després de l’any 2012 (World Bank, 2009). Pel que fa a les transaccions secundàries de CER, s’observa un fort creixement els darrers dos anys (2007-2008) (figura 5). Fins al desembre de 2008 s’havien comercialitzat uns 1.347 milions de tones de CO2e, per un valor de 22.456 M€. A diferència de la relativa estabilitat del preu del CER durant l’any 2007, els CER van veure davallar el seu preu durant l’any 2008 a causa de la seva relació amb el mercat europeu d’emissions. Aquest últim, tal com s’ha comentat en la secció 15.2.1.1.4, va veure com un EUA es comercialitzava a quasi 30 € durant l’estiu de 2008 i després baixava a menys de 8 € a principi de l’any 2009, motivat principalment per la venda massiva d’EUA per empreses que cercaven formes d’obtenir capital a curt termini durant la crisi econòmica (World Bank, 2009). 13. Per tal de complir els objectius del primer període del PK, l’Estat espanyol considera que caldrà l’adquisició de 150 milions de tones de CO2e mitjançant projectes d’AC i de l‘MDN. Amb aquesta finalitat, el Govern espanyol ha constituït o bé participa en un conjunt de fons per a l’adquisició de CER o ERU.

642

Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo

1500

30000 Volum (MtCO2c) Valor (MUSS)

1125

22500

750

15000

375

7500

0

0 2005

2006

2007

2008

Figura 5. Evolució del volum i el valor de les transaccions secundàries de CER, 2005-2008. Font: elaboració pròpia a partir de Capoor i Ambrosi (2006, 2007, 2008 i 2009).

Fons Espanyol de Carboni (FEC) Aquest fons va ser creat l’any 2006 i està participat pel Govern de l’Estat (170 M€) i dotze empreses espanyoles (50 M€), que inclouen, entre d’altres, Abengoa, Azuliber, Gas Natural-Unión Fenosa, Endesa, Repsol i Enel. El fons és gestionat pel Banc Mundial i s’ha concentrat fins ara en el desenvolupament de projectes MDN a l’Amèrica Llatina, Nord d’Àfrica i Àsia, principalment en projectes d’energies renovables, eficiència energètica, captura de gasos en abocadors i hidrofluorocarbons, amb l’objectiu d’obtenir uns 44 milions de tones de CO2eq. fins a l’any 2015. Iniciativa Iberoamericana de Carboni (IIC) És un fons de 47 M€ participat únicament pel Govern espanyol i gestionat per la Corporación Andina de Fomento, que té per objectiu obtenir 9 milions de tones de CO2 mitjançant projectes a l’Amèrica Llatina fins a l’any 2012. Fons Multilateral de Crèdits de Carboni (FMCC) Aquest fons, establert el desembre 2006 i gestionat pel Banc Europe de Reconstrucció i Desenvolupament (BERD) i el Banc Europeu d’Inversions (BEI), està participat per diferents governs de països de l’annex B i per empreses privades, i va rebre una aportació inicial de 165 M€. El govern espanyol n’és el principal contribuent, amb una aportació inicial de 35 M€ (23,3% del capital inicial) i una segona aportació de 25 M€. Les empreses espanyoles participants inclouen Abengoa, Endesa i Gas Natural-Unión Fenosa. Fons de Carboni per al Desenvolupament de les Comunitats (CDCF) És un fons gestionat pel Banc Mundial, al qual el Govern espanyol ha aportat 14 M€ (14,6% del capital) i en el qual també participen empreses privades com Endesa, Gas Natural-Unión Fenosa i també Hidroeléctrica del Cantábrico. A diferència dels fons anterior, el CDCF destina recursos a projectes de petita escala situats en àrees rurals dels països més pobres i vulnerables, principalment a l’Àfrica. Fons de Biocarboni (BioCF) Fons gestionat pel Banc Mundial al qual el Govern espanyol ha aportat fins ara 12,8 M€ i també hi ha participat l’empresa Abengoa. El BioCF s’ha concentrat en el desenvolupament de projectes forestals MDN i només recentment ha començat a invertir en projectes de desforestació evitada (no elegibles en l’MDN, però possiblement acceptats en un acord post-2012). Fons de Carboni Àsia-Pacífic (APCF) Fons gestionat pel Banc Asiàtic de Desenvolupament que s’especialitza en projectes d’energies renovables i eficiència energètica a la regió asiàtica i al qual el Govern espanyol ha aportat un total de 21 M€ (19,7% del capital). Taula 6 Principals fons de carboni en els quals participa l’Estat espanyol. Font: elaboració pròpia.

643

El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic

Compradors

Tipus d’organització

Govern de l’Estat espanyol (mitjançant Sector públic/privat segons tipus diversos fons multilaterals de carboni)* de fons

Nombre de projectes MDN en què participen com a únics o principals compradors 47

Endesa

Sector energètic

32

Gas Natural SDG - Unión Fenosa**

Sector energètic

12

CEMEX

Sector del ciment

4

Abengoa (Zero Emissions Technologies) Sector tecnològic i energètic

3

Proactiva Medio Ambiente

Sector residus i gestió de l’aigua

3

Acciona

Sector energètic

2

CO2 Global Solutions

Sector consultoria energètica i CO2

2

FC2E (Fons de Carboni per a l’Empresa Espanyola)

Sector financer CO2

2

Iberdrola

Sector energètic

2

Ciments Molins-Uniland**

Sector del ciment

2

Gamesa

Sector eòlic

2

Repsol

Sector energètic

1

* Alguns d’aquests fons estan també participats per algunes de les empreses presents a la taula, a més d’altres (per exemple Hidroeléctrica del Cantábrico). ** Empreses amb seu social a Catalunya. Taula 7. Principals compradors de CER a l’Estat espanyol (desembre de 2009). Font: elaboració pròpia a partir de MMA (2009b; 2009c).

L’AND del Govern espanyol ja ha aprovat 119 projectes de l’MDN (MMA, 2009), si bé el nombre de projectes registrats és de 66 (desembre de 2009). Espanya és el setè país de l’annex B en nombre de projectes registrats, darrere del Regne Unit, Suïssa, el Japó, Holanda, Suècia i Alemanya. Segons el Ministerio de Medio Ambiente, els 119 projectes representaran una reducció aproximada de 142 milions de tones de CO2 eq. fins a l’any 2012. Els principals inversors i compradors de CER en aquests projectes són el mateix Govern espanyol mitjançant diversos fons multilaterals de carboni (taula 6), Endesa i Gas Natural-Unión Fenosa. Aquesta última empresa, juntament amb Ciments Molins i Uniland són les úniques tres empreses amb seu social a Catalunya que han invertit significativament en projectes de l’MDN (taula 7). Els principals tipus de projectes finançats inclouen, per ordre d’importància, projectes hidroelèctrics (31), eòlics (20), de recuperació de gasos en abocadors (9) i de substitució de combustibles en la producció d’energia (4). Pel que fa a la distribució geogràfica, un 48% dels projectes es troben a l’Àsia, principalment a la Xina i l’Índia, i un 42% a l’Amèrica Llatina, principalment a Mèxic, Brasil i Argen-

tina. Tan sols un 5% dels projectes es desenvolupen a l’Àfrica, tot contribuint a la distribució geogràfica desigual esmentada anteriorment. 15.2.2.3. Projectes voluntaris de reducció d’emissions

En paral·lel als mercats de drets d’emissions vinculats al PK, els darrers anys també ha aparegut un mercat que promou projectes voluntaris de reducció d’emissions. La filosofia d’aquests projectes és la mateixa que la dels projectes d’AC o MDN, és a dir, reduir les emissions per sota d’una línia base i comercialitzar les reduccions corresponents. En contrast amb els mecanismes de projecte regulats, però, els projectes voluntaris es desenvolupen en un marc normatiu més lax i, per tant, no compleixen tots els requisits de l’MDN o de l’AC. Per exemple, els projectes voluntaris de reducció d’emissions rarament se sotmeten a una validació independent del seu procés de definició o a una verificació externa de les seves reduccions, si bé quan això últim succeeix generen el que es coneix com a reduccions d’emissions verificades (VER, pel seu acrònim en anglès). Que no operin dins d’un marc regulat els converteix en projectes operacionalment més

644

Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo

flexibles, amb menors costos de transacció, i que de vegades promouen tecnologies o activitats que no serien elegibles en el marc de l’AC o l’MDN. Arran d’aquesta hipotètica manca de regulació independent, els darrers anys s’han desenvolupat un conjunt d’estàndards i de registres que tenen per objectiu assegurar la qualitat en el definició i implementació dels projectes de reducció d’emissions, tant regulats com voluntaris. La taula 8 descriu les principals característiques dels quatre estàndards més reconeguts i de més renom. Per exemple, el Gold Standard només el poden obtenir projectes que promoguin l’eficiència energètica i les energies renovables, mentre que el Voluntary Carbon Standard (VCS) considera una tipologia més àmplia però inclou únicament iniciatives en l’àmbit voluntari. Les reduccions d’emissions estandarditzades pel VCS es coneixen amb el nom de Voluntary Carbon Units (VCU) i també equivalen a una tona de CO2 eq., com en el cas dels VER. Finalment, el Climate, Community and Biodiversity Standard (CCBA, 2008) inclou projectes forestals tant regulats com voluntaris. Aquests estàndards han sorgit per millorar la qualitat dels projectes de reducció d’emissions, però especialment per reforçar la seva credibilitat i garantir-ne la funcionalitat, que sovint ha estat qüestionada (Gillenwater et al., 2007). Malgrat això, encara és aviat per determinar si els projectes estandarditzats resulten més efectius en la reducció d’emissions i la promoció del desenvolupament sostenible que d’altres projectes que no s’hagin adherit a cap estàndard (Kollmuss et al., 2008). Fins avui, els principals interessats en comprar VER han estat organitzacions no afectades per cap marc legislatiu de comerç d’emissions i que han volgut esperonar el desenvolupament de projectes de reducció d’emissions, sobretot en països en desenvolupament i, en alguns casos, dins del seu país. Aquestes organitzacions aprofiten aquests projectes per enfortir la seva responsabilitat ambiental corporativa i, en alguns casos, per complementar processos i programes de reducció d’emissions amb l’objectiu d’assolir la neutralitat en emissions (vegeu secció 15.2.2.4). És difícil calcular el nombre de projectes voluntaris de reducció d’emissions, perquè a diferència de l’MDN, no hi ha un registre públic i

centralitzat d’aquests projectes. Mitjançant dades obtingudes de diferents fonts bibliogràfiques, s’ha desenvolupat la figura 7, on s’observa el creixement quasi exponencial del mercat de projectes voluntaris, especialment entre els anys 2006 i 2007. Cal remarcar que l’any 2004 es van reduir un total de 2,92 milions de tones de CO2e mitjançant projectes voluntaris, mentre que l’any 2008 se’n van reduir uns 54 milions, per un valor hipotètic de 275 M€. A diferència de l’MDN en què la majoria dels CER generats s’acaben retirant del mercat per complir els compromisos del PK, al mercat voluntari és possible que les reduccions generades (VER, VCU o d’altres) no s’acabin retirant perquè no existeixin compradors. Segons Hamilton et al. (2009), per exemple, només un 23% de les reduccions d’emissions generades al mercat voluntari l’any 2008 van ser retirades, és a dir, van ser adquirides pel consumidor final. La tipologia dels projectes voluntaris és semblant a la dels projectes de l’MDN. Amb l’excepció dels projectes forestals, que reben molt més suport al mercat voluntari, la resta fomenten les mateixes tecnologies o activitats que l’MDN, com ara projectes hidroelèctrics, eòlics, de captura de gasos en abocadors, i de substitució de combustibles en la producció d’energia (Corbera et al., 2009a). Pel que fa a la seva ubicació geogràfica, els resultats difereixen de l’MDN, particularment arran de l’important paper que empreses dels Estats Units assumeixen en la promoció i el finançament d’aquests projectes. Així, un 28% dels projectes estan situats als Estats Units, mentre que la resta es localitzen a l’Àsia (45%), al Pròxim Orient (15%) i, sorprenentment, gairebé no hi són presents l’Amèrica Llatina (4%) ni l’Àfrica (1%). Segons la tipologia, la localització i el nivell d’estandardització del projecte, els preus dels VER, VCU o d’altres tipus de crèdits voluntaris va oscil·lar l’any 2008 entre els 33 i 1,2 € (Hamilton et al., 2009). Els compradors de crèdits voluntaris són, majoritàriament, empreses europees i dels Estats Units, i inclouen importants grups bancaris, de l’automoció, els transports, la comunicació i del sector serveis (Ecosecurities, 2009). A Catalunya hi ha empreses i entitats sense ànim de lucre que, entre altres serveis, desenvolupen projectes i/o comercialitzen reduccions d’emissions. Entre els projectes seleccionats per

Certificació i registre de projectes de reducció d’emissions i dels corresponents crèdits (CER, ERU) o VER

Certificació i registre de projectes voluntaris i les corresponents reduccions d’emissions. Els projectes generen Unitats de Carboni Voluntàries (VCU), que són equivalents als VER

Certificació de projectes MDN o voluntaris de reducció d’emissions en el sector forestal que adoptin bones pràctiques i promoguin els beneficis socials i la conservació de la biodiversitat

The Gold Standard

Voluntary Carbon Standard

Climate, Community and Biodiversity (CCB) Standard

Verificació de projectes per part Informes de verificació i sistema de registre dels crèdits disponibles electrònicament

Verificació i registre

Metodologies MDN (reforestació) i específiques per desenvolupar projectes de conservació, restauració forestal i silvicultura

No promou la verificació i registre de crèdits, sinó que encoratja a l’adopció de bones pràctiques en la definició de projectes forestals. Encoratja els projectes perquè es registrin en altres estàndards, com el VCS

Metodologies MDN per a qualsevol Verificació per part d’EOD i altres tipus de projecte i metodologies organitzacions reconegudes específiques per a projectes pel VCS. d’agricultura, reforestació i gestió/ Informes de verificació i sistema de conservació forestal registre dels crèdits disponibles electrònicament

Metodologies MDN i només per a projectes d’eficiència energètica i energies renovables

Metodologies i tipologia de projectes

15 projectes (fins ara tots voluntaris, si bé alguns de l’MDN es troben en validació)

217 projectes voluntaris

126 projectes MDN. 136 projectes en el mercat voluntari

Projectes

Informació no disponible

832.395 tCO2e (VCU)

162.892 tCO2e (CER) 669.669 tCO2e (VER)

Crèdits registrats i comercialitzats (desembre de 2009)

Taula 8. Característiques dels principals estàndards per a projectes de reducció d’emissions. Font: elaboració a partir de les següents pàgines web: http://www.cdmgoldstandard.org/; http://www.v-c-s.org/; i http://www.climate-standards.org/index.html.

Descripció

Nom

El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic

645

646

Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo

60

400 Volum (MtCO2c) Valor (MUSS)

45

300

30

200

15

100

0

0 2004

2005

2006

2007

2008

Figura 6. Evolució de transaccions de projectes voluntaris, 2004-2008. Font: elaboració pròpia a partir d’ICF, 2008; World Bank, 2007; 2009 i Hamilton et al., 2009.

aquestes empreses destaquen, per exemple, minicentrals hidràuliques a Indonèsia i Hondures, un parc eòlic a l’Índia i projectes de segrest de CO2 i conservació d’embornals a Mèxic, Brasil, Madagascar i a l’Estat espanyol. Pel que fa als compradors de reduccions voluntàries, en destaquen administracions públiques, com la Generalitat de Catalunya, l’Entitat Metropolitana del Medi Ambient, la Diputació de Barcelona i alguns ajuntaments, així com empreses del sector del transport, l’automoció, les assegurances o la publicitat. Cal dir, però, que el mercat voluntari és encara un mercat incipient, la maduració del qual dependrà de les estratègies de sostenibilitat de les empreses, però també en gran mesura de l’abast i l’exigència dels programes de reducció d’emissions en els sectors difusos. Per exemple, en un estudi que va obtenir dades sobre emissions i estratègies de mitigació per 36 de les 85 empreses espanyoles amb més capitalització borsària, que alhora inclouen 14 regulades per la Llei 1/2005, s’indica que tan sols una entitat bancària va comprar VER fins al 2008 i que les empreses regulades van optar per la compra de CER. A més, entre les 36 empreses que van aportar dades, només 22 tenien plans de reducció d’emissions (Ecología y Desarrollo, 2009).

Finalment, cal esmentar que alguns esdeveniments que han tingut lloc a Catalunya els darrers anys, com poden ser jornades, convencions o cicles de conferències, han optat per compensar les emissions generades pel desplaçament dels seus participants i, en alguns casos, pel consum d’electricitat i la gestió dels residus atribuïbles a l’esdeveniment, mitjançant la compra de VER o d’altres crèdits de reducció d’emissions. Un exemple rellevant en aquest sentit, si bé es va optar per participar en el mercat regulat europeu i no en projectes voluntaris, va ser la retirada de 54 tones d’EUA per part de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic (OCCC) amb l’objectiu de compensar les emissions dels participants a la Convenció Catalana del Canvi Climàtic i dels assistents de la delegació catalana a la tretzena Conferència de les Parts (COP-13) de la CMNUCC l’any 2007. 15.2.2.4. La «neutralitat en emissions»

La participació activa en els mercats de reducció d’emissions mitjançant la compravenda d’EUA, ERU, CER o VER hauria de complementar un compromís institucional i empresarial més ferm i responsable davant del canvi climàtic basat en el principi de la «neutralitat en emissions». Aquest és l’estat en el qual les emissions netes de GEH d’una persona, organització, producte, servei, pro-

El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic

cés o esdeveniment són iguals a zero, mitjançant una combinació de mesures de reducció d’emissions internes i directes, i mesures de compensació d’emissions externes i indirectes (The Carbon Neutral Company, 2009). La «neutralitat en emissions» es fonamenta en tres estadis d’anàlisi i acció: 1. La comptabilitat de les emissions de CO2 eq. generades per la persona, organització, producte, servei, procés o esdeveniment, també coneguda com «petjada de carboni». 2. L’establiment de mesures per a la reducció efectiva d’aquestes emissions, planificades temporalment per assolir-les de forma realista i efectiva. 3. La compra de drets o reduccions d’emissions en els mercats regulats o voluntaris per compensar les emissions romanents que no poden ser evitades. La «neutralitat en emissions» és, doncs, un procés de millora continua, durant el qual i progressivament s’han de desenvolupar accions d’eficiència energètica cada vegada més efectives que redueixin, almenys relativament, les emissions romanents que cal compensar. Per exemple, si bé una empresa podria comptabilitzar les emissions associades a la producció d’un determinat producte, dur a terme una millora de l’eficiència energètica d’alguna de les fases de producció i compensar les emissions romanents, l’ideal seria que l’empresa fes un esforç per reduir de manera cada vegada més significativa les emissions associades a la seva activitat i als seus productes i/o serveis. Segons el nivell de compromís vers la «neutralitat en emissions», es distingeixen tres nivells d’anàlisi de la «petjada de carboni», que es caracteritzen també per una complexitat creixent. En el cas d’una organització, es definirien de la manera següent: – Nivell 1: emissions directes que controla l’organització, com per exemple les que resulten de la combustió de calderes per calefacció o per produir aigua calenta dins de les seves instal·lacions, així com de les emissions derivades d’alguns dels seus processos productius (per exemple, del metà derivat de processos de degradació biològica o de l’òxid de nitrogen derivat de l’ús de fertilitzants).

647

– Nivell 2: emissions indirectes derivades de l’ús d’electricitat, que estan determinades per les emissions generades en la producció d’energia elèctrica per l’empresa proveïdora. – Nivell 3: emissions indirectes dels productes i serveis que demana una organització i de les quals és indirectament responsable, com ara les emissions associades al cicle de vida dels productes i a la cadena de proveïdors i/o de serveis que utilitza l’organització. Disponibles públicament, existeixen diverses metodologies per realitzar càlculs de la «petjada de carboni» a aquests tres nivells, entre les quals destaquen: el Greenhouse Gas Protocol, produït pel World Resources Institute i el World Business Council for Sustainable Development; l’estàndard ISO14064 de l’Organització Internacional de l’Estandardització (ISO), i la metodologia Publicly Available Specification 2050, desenvolupada pel Govern del Regne Unit i el Carbon Trust, que únicament serveix per calcular les emissions vinculades a productes i serveis. A Catalunya, l’OCCC ha impulsat una Guia pràctica per al càlcul d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle,14 amb l’objectiu d’oferir un marc de referència per al càlcul de les emissions de Nivell 1 a aquelles empreses que vulguin adherir-se als Acords voluntaris de reducció d’emissions que la mateixa OCCC impulsarà l’any 2010 en el marc del Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya 2008-2012 (vegeu secció 15.3.1 i taula 9). Val a dir que la majoria d’organitzacions que fins ara han volgut assumir la «neutralitat en emissions», ho han fet elaborant les seves pròpies estratègies de càlcul, sovint concebudes i validades per empreses independents. Aquestes empreses, a més del càlcul de la «petjada de carboni», també defineixen els plans i estratègies de reducció d’emissions, el calendari de seguiment del compliment d’objectius de reducció i, en alguns casos, identifiquen i executen opcions de compensació de les emissions romanents mitjançant els mercats regulats o voluntaris. Alhora, algunes empreses també ofereixen als seus clients 14. Es pot consultar a l’adreça www20.gencat.cat/docs/ Sala%20de%20Premsa/Documents/mArxius/mah_premsa. notaPremsa.50.41245926343668.pdf.

648

Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo

un segell o certificació com a reconeixement de l’adopció d’aquestes mesures. Comparat amb altres països de la UE, com el Regne Unit o Alemanya, el nombre d’empreses catalanes i de l’Estat espanyol que, de manera voluntària, han adoptat un compromís ferm i sostenible en el temps vers la «neutralitat en emissions» encara és molt reduït o gairebé inexistent. En l’àmbit de l’Administració, cal destacar la iniciativa del Departament de la Vicepresidència de la Generalitat (DVP), que ha posat en marxa un procés per esdevenir «neutre en emissions», liderat pel Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS).15 Aquest s’emmarca dins del Pla de sostenibilitat de la Vicepresidència 2008-2010 i s’estructura en tres fases: el càlcul de les emissions de Nivell 1 del DVP, seguint la metodologia desenvolupada per l’OCCC; la reducció de les emissions seguint un conjunt de bones pràctiques ambientals i complint criteris d’eficiència energètica i, finalment, la compensació de les emissions romanents mitjançant la compra de CER o VCU provinents de projectes adherits al Gold Standard o al Voluntary Carbon Standard. 15.3. Instruments de mitigació del canvi climàtic no vinculats al comerç d’emissions

A Catalunya, el Govern de la Generalitat es va dotar l’any 2006 de dues institucions clau per fer front al canvi climàtic: la Comissió Interdepartamental del Canvi Climàtic (CICC) i l’OCCC. La CICC havia estat creada però inoperativa des de l’any 2003 (Decret 198/2003) i està integrada per un representant de cadascun dels departaments de la Generalitat amb possible incidència sobre les polítiques de canvi climàtic. La Comissió coordina les actuacions dutes a terme per tots els departaments en aquest àmbit, sobretot aquelles impulsades pel Departament de Medi Ambient i Habitatge (DMAH) i pel Departament d’Economia i Finances (DEF) mitjançant l’Institut Català d’Energia (ICAEN). Per la seva banda, l’OCCC (Decret 573/2006) dóna suport tècnic a la CICC i vetlla pel desenvolupament de mesures de 15. Es pot consultar a l’adreça www15.gencat.net/cads/ AppPHP/index.php?option=com_content&task=view&id= 595&Itemid=139.

mitigació i adaptació al canvi climàtic. Particularment, és responsable de fer un seguiment de les emissions dels sectors de la Directiva 2003/87/CE i dels sectors difusos, i del desplegament operatiu i executiu del Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya 2008-2012 (Generalitat de Catalunya, 2008) que, com es veurà a continuació, constitueix un dels eixos vertebradors per a la reducció d’emissions, juntament amb el Pla de l’energia 2006-2015 (Generalitat de Catalunya, 2006). Catalunya disposa de nombrosos instruments de planificació, econòmics i normatius per fer front directament o indirecta al canvi climàtic, i que alhora complementen i/o desenvolupen els instruments impulsats des de la UE i l’Estat espanyol. Tenint en compte que els límits conceptuals entre aquests tipus d’instruments són difícils d’establir i sovint no estan clars, aquest capítol considera com a instrument de planificació qualsevol document marc de gestió desenvolupat per l’Administració i que inclogui, entre els seus objectius, la reducció de les emissions de GEH. D’altra banda, es considera com a instrument econòmic, qualsevol mecanisme que persegueixi assolir una reducció en les emissions corresponents de determinats agents socials mitjançant penalitzacions, incentius o informació. Tant els instruments de planificació com els de caràcter econòmic acostumen a tenir el suport d’un marc legislatiu i d’una sèrie de disposicions legislatives, que es troben més desenvolupades en un altre capítol d’aquest informe (Pont, 2010). 15.3.1. Instruments de planificació 15.3.1.1. Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya 2008-2012

El Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya 2008-2012 va ser aprovat l’octubre de 2008 amb l’objectiu de reduir el creixement de les emissions dels sectors difusos a Catalunya. Per tal de complir el PNA aprovat per la UE i l’Estat espanyol, el Pla considera que l’emissió total dels sectors difusos a Catalunya no hauria de superar els 36,55 milions de tones de CO2 eq. anuals durant el període 2008-2012. Això suposa, assumint una projecció de creixement de les emissions difuses del 2% durant aquest pe-

El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic

ríode, assolir una reducció de 5,33 milions de tones de mitjana anual durant aquests cinc anys. El Pla és fruit de la Convenció Catalana del Canvi Climàtic,16 un procés participatiu (juliol de 2007-febrer de 2008) que va permetre a la societat civil catalana identificar, suggerir, discutir i prioritzar un conjunt d’accions per a la mitigació de les emissions dels sectors difusos. En total es van recollir 974 propostes, que van sorgir dels grups de treball de la Convenció, de debats ciutadans, així com d’aportacions directes mitjançant la web de la Convenció. Entre les propostes recollides, la gran majoria (72%) eren accions de possible aplicació abans del 2012 i un 14% eren aplicables a partir d’aquesta data. Un 3% de les propostes eren en l’àmbit de l’adaptació. Pel que fa al tipus de sectors, la majoria de propostes consistien a reduir les emissions derivades del transport i la mobilitat (30%), l’energia (13%), els edificis (13%) i a promoure la sensibilització ciutadana (18%). Totes aquestes mesures van ser considerades, totalment o parcial, en l’elaboració del Pla, si bé moltes no hi tingueren cabuda i d’altres seran considerades en el futur per a l’elaboració del Pla marc de mitigació 2013-2020 (Oficina Catalana del Canvi Climàtic, 2008a). Cal emfatitzar que moltes de les mesures proposades ja estaven incloses en altres plans que no tenen el canvi climàtic com a eix principal i que formen part de l’optimització de plans i programes sectorials, com el Pla de l’energia (vegeu secció 15.3.1.2), el Pla d’infraestructures del transport, o els programes de gestió de residus municipals i industrials, entre d’altres. El Pla de mitigació s’estructura en tres objectius estratègics o programes d’acció transversal, que alhora se subdivideixen en subprogrames i accions (taula 9). El primer objectiu/programa consisteix a reduir les emissions dels sectors difusos mitjançant mesures d’inversió i de suport tècnic i financer, entre d’altres, per part de les administracions públiques i del sector privat. El segon promou l’adopció de mesures d’eficiència energètica i una participació més activa dels sec16. Tota la informació sobre la Convenció es pot consultar a l’adreça http://mediambient.gencat.cat/cat/el_medi/ C_climatic/occc/html/index_occc.html.

649

tors regulats per la Llei 1/2005 als mercats d’emissions. Finalment, el tercer promou accions transversals orientades a sensibilitzar i formar la societat civil sobre el canvi climàtic. El desplegament del Pla i de totes les seves accions és una tasca complexa en la qual participen un gran nombre d’entitats privades i públiques, així com diferents departaments del Govern i l’Administració. Per exemple, el desplegament del subprograma referent a la reducció de les emissions al sector agrari depèn de l’impuls del Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural (DAR), del DEF, i del suport de les empreses, cooperatives i productors dels sectors agrícoles i ramaders afectats, mentre que el desplegament del subprograma referent a la reducció de les emissions industrials no sotmeses a la Directiva 2003/87/CE depèn de l’impuls del DEF, del Departament d’Innovació, Universitats i Empresa (DIUE) i de les cambres de comerç i de la indústria. Un bon nombre de subprogrames, ja han disposat o disposen actualment d’ajuts per al desplegament d’accions concretes (vegeu secció 15.3.2.2). La complexitat, i les possibles ineficiències a l’hora de desplegar el Pla, han dut l’OCCC a avaluar-ne els primers dos anys d’implementació per tal d’identificar el grau d’aplicació de les diverses accions proposades, llur efectivitat i les possibles deficiències (OCCC, 2009). S’ha assenyalat que s’està produint un desacoblament progressiu del creixement de la població amb el creixement de les emissions, així com un descens de la ràtio d’intensitat energètica. Més del 85% de les 180 actuacions adoptades pel Pla s’estan desenvolupant, de les quals un 78% han superat la fase inicial i un 44% tenen un progrés avançat i, per tant, ja estan reduint les emissions d’una manera efectiva. Durant el 2008, es van completar 63 actuacions, 30 de les quals pertanyien al programa de reducció de les emissions del sector difús. També destaca la necessitat de crear una comissió tècnica per fer un seguiment del Pla, en la qual participin representants tècnics dels diversos departaments del Govern, així com per desenvolupar criteris i metodologies que permetin quantificar rigorosament les reduccions d’emissions amb cada actuació. Així mateix, l’esborrany emfatitza que tots els plans d’estímul

Increment de la biodigestió anaeròbia dels purins i aprofitament del biogàs Aprofitament dels residus de la biomassa agrícola Eficiència energètica en el sector agrari i ramader

Reducció d’emissions a la indústria no sotmesa a la Directiva (1,16 Mt CO2e/any)

Vers la millora del comportament energètic i la reducció d’emissions del sector industrial

Acords voluntaris i experiències pilot de Domestic Offset Projects per a la mitigació del canvi climàtic (0,97 Mt CO2e/any)

Creació d’un registre d’empreses adherides al programa d’acords voluntaris Impuls i suport a l’establiment d’acords voluntaris de mitigació Experiències pilot de Domestic Offset Projects

Suport a les instal·lacions cobertes per la Directiva 2003/87/EC

SP

A

SP

A

SP

A

P

Investigació sobre el clima Impuls de la investigació sobre l’acció per a la mitigació del canvi climàtic

Suport a les accions d’exemplificació i de difusió de les administracions locals

Suport a la reducció d’emissions al món local Reducció d’emissions al món local per reducció de consums energètics

A

SP

A

Eficiència energètica als edificis de la Generalitat de Catalunya Ambientalització de la contractació pública de la Generalitat de Catalunya Reducció d’emissions mitjançant la prevenció de la contaminació lluminosa

Exemplificació de l’Administració

Introducció de criteris de canvi climàtic amb el Distintiu de Qualitat Ambiental Promoció d’una ecoetiqueta de canvi climàtic Estudi dels inventaris de canvi climàtic des de l’òptica del consum final Programes de cooperació en canvi climàtic

Suport al consum sostenible

Sensibilització i difusió del coneixement sobre el canvi climàtic Creació dels mecanismes de concertació i participació El canvi climàtic a les escoles i les universitats

Sensibilització, educació ambiental i participació

Foment de la participació dels mecanismes de flexibilitat

Utilització dels mecanismes de flexibilitat

Desplegament complet del Reglament (CE) núm. 842/2006, sobre els gasos fluorats

Reducció de les emissions de gasos fluorats (no disponible)

Mobilitat sostenible i transport públic

La diversificació energètica del sector i la millora de l’eficiència energètica del parc de vehicles

Reducció d’emissions al transport i la mobilitat (1,86 Mt CO2e/any)

Vers la millora del comportament energètic dels edificis de serveis Vers la introducció d’equips eficients de climatització i enllumenat Verls la introducció d’equips especialitzats energètica ment eficients Vers el manteniment d’edificis i les seves instal·lacions Vers un ús intel·ligent dels recursos tecnològics

Reducció d’emissions al sector serveis (0,314 Mt CO2e/any)

Taula 9. Programes (P), Subprogrames (SP) i Accions (A) del Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya 2008-2012. Font: Oficina catalana del canvi climàtic, 2008, p. 42-44.

Accions transversals per a la mitigació

Impuls de la recerca en l’àmbit del clima, de l’acció per a la mitigació i de l’avaluació

SP

A

P

Reducció interna de les emissions de gasos d’efecte hivernacle

Suport i ajut a la millora dels processos productius Impuls de l’ús progressiu de combustibles alternatius Estalvi d’energia elèctrica Reducció d’emissions en el sector energètic

SP

Prevenció de la generació de residus Transport més eficient, tractament més eficient (metanització de la matèria orgànica i aprofitament del biogàs als abocadors)

Reducció d’emissions per la prevenció i el tractament de residus (0,325 Mt CO2e/any)

Vers la millora del comportament energètic dels edificis d’habitatges Vers la introducció d’equips eficients de climatització Vers la introducció d’aparells domèstics eficients Vers el manteniment dels habitatges/instal·lacions Vers la promoció d’un ús intel·ligent de l’energia a la llar

Reducció d’emissions en els sectors difusos

Reducció d’emissions al sector agrari (0.259 Mt CO2e/any) Reducció d’emissions en la construcció i l’ús de l’habitatge (0,447 Mt CO2e/any)

P

650 Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo

El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic

econòmic i noves polítiques posades en marxa pel Govern haurien de tenir en compte les variables climàtiques. Desafortunadament, l’avaluació no assenyala encara els valors totals o potencials d’emissions reduïdes assolit pels subprogrames i les accions desplegades i, per tant, es desconeix amb exactitud el grau de compliment dels objectius de mitigació establerts. 15.3.1.2. Pla de l’energia 2006-2015

El Pla de l’energia 2006-2015 (Generalitat de Catalunya, 2006) va ser aprovat per Acord de Govern l’octubre de 2005, i ha estat recentment revisat i actualitzat (Generalitat de Catalunya, 2009). Es pot considerar un instrument de planificació directament vinculat al canvi climàtic en tant que el sector energètic, incloent-hi totes les activitats d’extracció, producció, transport i ús final, és la font més important d’emissions de GEH, originades pel consum de combustibles fòssils, per les mines de carbó i per les instal·lacions de transformació d’hidrocarburs i de gas (Generalitat de Catalunya, 2006). Té cinc eixos estratègics: 1) fomentar l’estalvi i l’eficiència energètica; 2) impulsar les fonts energètiques renovables; 3) desenvolupar les infraestructures energètiques necessàries per assegurar el subministrament i diversificar les fonts d’energia; 4) donar suport a la recerca, al desenvolupament i a la innovació tecnològica en l’àmbit energètic, i 5) augmentar la consciència social i millorar el coneixement sobre la problemàtica energètica (ibíd., p. 8). L’elaboració del Pla respon a dos grans reptes: en primer lloc, a la necessitat de reconduir la producció d’energia primària cap a fonts de producció renovables, amb l’objectiu de reduir les emissions de GEH de forma substancial i contribuir al compliment dels objectius de l’Estat espanyol en el marc del PK i, en segon lloc, a una preocupació creixent per la seguretat energètica, i pel molt probable increment del cost associat a l’obtenció de recursos energètics no renovables com el carbó, el gas i el petroli, i una demanda mundial creixent en el futur. El Pla estableix unes previsions segons dos escenaris de futur fins a l’any 2015: l’escenari base, que representa un escenari tendencial respecte de la situació energètica de l’any 2003, i l’escenari intensiu en energies renovables (EIER), que

651

comporta l’aplicació d’un seguit de mesures d’eficiència energètica, la reorganització de les xarxes de distribució energètica i el foment de les energies renovables, amb una inversió estimada (privada i pública) de l’ordre de 10.000 M€. La taula 10 sintetitza els principals objectius del Pla, tant pel que fa a objectius qualitatius com quantitatius en els diversos eixos estratègics. La revisió del Pla (Generalitat de Catalunya, 2009) ha permès visualitzar alguns dels resultats de la implementació del Pla original durant els primers dos anys; entre d’altres: – El desacoblament del consum d’energia i del creixement del PIB durant el període 20052007, amb taxes de creixement dels consums energètics notablement inferiors a les del PIB (ibíd., p. 29-31). – Una contenció en la taxa de creixement del consum d’energia primària, en augmentar un 1% anual entre els anys 2003 i 2007, en contrast amb la taxa anual propera al 4% durant el període 1995-2003, gràcies a una moderació en el consum d’energia final i una reducció relativa de l’energia nuclear en la generació d’electricitat, entre altres factors (ibíd., p. 32). – Un augment en termes absoluts del consum d’energia primària renovable no hidroelèctrica, de 295,9 ktep l’any 2003 a 435 ktep l’any 2007; descompensat, però, per la reducció de la producció d’energia elèctrica d’origen hidràulic, que va disminuir un 40,8% a causa de les sequeres recurrents durant aquest període. Això va suposar una lleu reducció en la contribució relativa de les energies renovables al balanç energètic català, passant de representar el 3,2% del consum d’energia primària l’any 2003 al 2,8% l’any 2007 (ibíd., p. 34); – Un creixement del consum d’energia final de l’ordre del 7,4% en el conjunt del període 2003-2007, equivalent a un 1,8% de mitjana anual. – Un augment de l’aportació de les energies renovables al consum d’energia final (de 117,1 ktep l’any 2003 a 227,1 ktep l’any 2007), induït en bona part per l’increment en l’ús de biocarburants i l’ús de l’energia solar tèrmica. – Una reducció de la intensitat energètica primària d’un 2,5% de mitjana anual en el pe-

652

Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo

Foment de l’estalvi i l’eficiència energètica Multiplicar l’esforç i el lideratge de les administracions en aquests àmbits Estalviar un 10,6% de l’energia final respecte de l’escenari tendencial 2015; això significa estalviar 2.137,8 ktep anuals respecte de l’escenari tendencial, un 20,9 % de les quals serà energia elèctrica Promoció de criteris d’estalvi i eficiència energètica en altres polítiques no energètiques, com la planificació urbanística o la mobilitat Impulsar i induir comportaments i accions d’eficiència energètica, promovent normatives i disposicions per millorar l’eficiència energètica en diferents sectors Accions d’estalvi energètic específiques per a cada sector econòmic i industrial Impuls de les fonts energètiques renovables (objectius de l’escenari IER per a l’any 2015) Energies renovables, representant el 9,5 % del balanç d’energia primària 24 % de la generació elèctrica provinent d’energies renovables (ER) Els biocombustibles, i en particular el biodièsel, representant el 28,6 % del consum total d’ER La biomassa i el biogàs, aportant 512,1 ktep al balanç energètic i el 17,4 % del consum total d’ER Instal·lació de 3.500 MW d’energia eòlica, representant el 25,7 % del consum total d’ER Instal·lació de 100 MW d’energia solar fotovoltaica, representant un creixement del 4,400 % respecte de l’any 2005 Manteniment dels nivells d’energia hidràulica, representant el 25,7 % del total d’ER Desenvolupament d’infraestructures energètiques per assegurar el subministrament i la diversificació de les fonts d’energia Construcció d’entre 8 i 5 grups de cicle combinat (gas natural) i la instal·lació de 4.500 MW en centrals de règim especial (parcs eòlics, cogeneració, plantes de reducció de residus) Reforçament de la xarxa elèctrica, especialment a les comarques de Girona, incloent-hi el desenvolupament de la línia d’alta tensió França-Catalunya Diversificació i millora de la xarxa de gas natural existent, promovent la construcció d’un gasoducte de connexió amb el Nord d’Europa Planejar la construcció de centres d’emmagatzematge subterrani de gas natural liquat Suport a la investigació i a la innovació tecnològica en l’àmbit energètic Potenciar les línies estratègiques de Recerca i Desenvolupament en el sector energètic: Creació i millora de tecnologies per a l’estalvi i l’eficiència energètica L’acceleració en el desenvolupament de les energies renovables, l’hidrogen i la fusió nuclear La innovació tecnològica, econòmica i ambiental en la implantació i el manteniment d’infraestructures energètiques L’anàlisi sociològica de l’energia i l’efectivitat de les campanyes de racionalització del seu ús Coordinar la recerca en l’àmbit de l’energia amb les línies estratègiques espanyoles i de la UE Crear i desenvolupar el Centre de Recerca en Tecnologies Energètiques a Barcelona i el Centre d’Energia a Vandellòs Definir un marc institucional, normatiu i econòmic favorable per a la creació d’empreses tecnològiques i xarxes de coneixements Taula 10. Principals línies estratègiques i alguns objectius del Pla de l’energia 2006-2015. Font: elaboració pròpia a partir del Pla de l’energia 2006-2015.

ríode 2003-2007 (equivalent a un 9,5% durant el període) i de la intensitat energètica final en un 1,9% de mitjana anual (un 6,5% acumulat durant el període), un cop corregida la influència de la climatologia en el consum d’energia (ibíd., p. 60). – Les emissions de CO2 lligades a l’energia final i emprada en la generació elèctrica van augmentar de l’ordre d’un 1,9% durant el període 2003-2007. La revisió, com a tal, també ha permès redefinir les perspectives en eficiència i estalvi energètic i la contribució de les energies renovables al

consum d’energia final per a l’any 2015 en el marc de l’escenari IER. La revisió preveu un increment dels objectius d’estalvi en termes d’energia final per a l’any 2005, així com una reducció de la intensitat energètica, que passa d’un increment de l’1,4% anual en la versió original del Pla a un increment de l’1,62% en la revisió. Tal com mostra la taula 11, la revisió replanteja els objectius de contribució de les renovables a l’energia primària, passant d’un consum d’energia primària d’origen renovable de 2.949,3 ktep l’any 2015 en la versió original a 2.703,4 ktep per al mateix any en la revisió. Aquesta reducció total ve determinada sobretot per una reducció

653

El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic

dels objectius de producció de biodièsel (–437,4 ktep) i d’energia eòlica (–59,6), si bé s’incrementa l’aportació al consum final de l’energia termoelèctrica (+177,3), fotovoltaica (+47,7), el bioetanol (+35,2) i la solar tèrmica (+25,7). Amb aquestes noves projeccions, la Generalitat vol adaptar-se a la problemàtica associada a la sostenibilitat de les primeres matèries en l’àmbit del biodièsel (Ramos Martín et al., 2009), i també a la normativa vigent a nivell europeu (Paquet d’Energia i Clima), de l’Estat espanyol i de Catalunya, que inclou el Reial decret 1578/2008 sobre energia solar fotovoltaica i el Decret 147/2009 pel qual es regulen els procediments administratius aplicables per al desenvolupament de parcs eòlics i instal·lacions fotovoltaiques a Catalunya, així com el Reial decret 661/2007, que millora la retribució per a les instal·lacions de producció d’energia amb biomassa. La revisió també té en compte el ràpid desenvolupament tecnològic de l’energia termoelèctrica, les dificultats associades a produir una oferta suficient de biocarburants de segona i tercera generació durant els propers cinc anys i, finalment, la possible reducció en la capacitat hidràulica a causa d’una menor disponibilitat del recurs i una gestió orientada a maximitzar els cabals ecològics dels rius. Cal assenyalar que, malgrat la reducció de l’objectiu en valors absoluts de les energies re-

Font d’energia renovable

novables, en termes relatius l’objectiu augmenta lleument, en passar de representar el 9,5% del consum total d’energia primària l’any 2015 a representar el 10% en aquesta revisió. Si es descompten els usos no energètics (fonamentalment naftes i gasos liquats del petroli per fabricar primeres matèries plàstiques), l’objectiu establert passa de representar l’11% del consum d’energia primària a l’11,5% en la revisió del Pla. Aquestes xifres han de ser interpretades mesuradament, ja que aquest percentatge està allunyat de l’objectiu europeu de satisfer un 20% del consum brut d’energia final mitjançant energies renovables. També és cert, tal com assenyala la revisió del Pla, que aquest representa un objectiu molt difícil d’assolir per a Catalunya, atès que es partia l’any 2005 d’únicament un 3% d’energies renovables en el consum d’energia final, la qual cosa, per tant, representaria multiplicar gairebé per set la contribució de les renovables al consum d’energia final en quinze anys (per contra, l’Estat espanyol parteix d’un 8,7% l’any 2005) (Generalitat de Catalunya, 2009, pàg. 261). Pel que fa a la resta d’objectius del Paquet d’Energia i Clima, Catalunya sembla ben posicionada per assolirlos, sempre que dugui a terme les estratègies i les accions proposades per l’Escenari IER del Pla de l’energia (equivalent a l’escenari Aposta-E4 en la revisió). En aquest cas, Catalunya reduiria el con-

Pla de l’energia 2006-2015 Consum d’energia primària l’any 2015 (ktep) Versió original

Solar tèrmica

86

Solar fotovoltaica

10,2

Solar termoelèctrica

Revisió 2009 111,7

Diferències 25,7

57,9

47,7

12

189,3

177,3

Eòlica

758

698,4

–59,6

Hidràulica

528

504,3

–23,7

Biomassa forestal i agrícola

306,6

306,6

0

Biogàs

205,6

205,6

0

Bioetanol

58,7

93,9

35,2

Biodièsel

785,4

348

Altres residus renovables

198,8

187,7

–11,1

Total (sense biocarburants)

2.105,2

2.261,5

156,3

Total

2.949,3

2.703,4

–245,9

Taula 11. Comparació d’objectius de consum d’energia primària en l’àmbit de les energies renovables. Font: Generalitat de Catalunya, 2009, p. 13.

–437,4

654

Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo

sum d’energia primària un 24,2% davant del 20% europeu exigit, i reduiria les emissions dels seus sectors difusos un 23% respecte de l’any 2005, davant del 10% exigit per l’Estat espanyol en el marc de la Decisió 406/2009/CE. 15.3.1.3. Programa d’estalvi i eficiència energètica als edificis i equipaments de la Generalitat de Catalunya

Aquest programa va ser aprovat l’abril de 2007 i ha estat desenvolupat i coordinat des de l’ICAEN. El programa és un eix vertebrador d’un dels subprogrames del Pla de mitigació del canvi climàtic i un dels pilars d’acció del Govern en la lluita contra el canvi climàtic. El programa té com a objectiu reduir les emissions i millorar l’eficiència energètica dels edificis i equipaments de la Generalitat, per aconseguir un estalvi de l’ordre de 150 GWh/any, tot contribuint a reduir la despesa energètica de l’ordre d’uns 14 M€ anuals (ICAEN, 2009; Generalitat de Catalunya, 2009). El programa estableix l’obligatorietat d’implantar un sistema de gestió de l’energia en aproximadament 300 edificis i equipaments on la despesa energètica supera els 200.000 KWh/any d’energia final, tèrmica i/o elèctrica. Pel que fa a la resta, s’haurà també d’implantar un sistema de gestió de l’energia adaptat a les seves especificitats. El sistema de gestió inclou la realització d’una auditoria energètica inicial obligatòria, que s’ha de repetir cada cinc anys, i que identifica possibles mesures d’estalvi, de compliment obligat quan el seu període d’amortització sigui inferior a 4 anys. A més, el programa estableix un límit de temperatura màxima de calefacció en 20 oC i de refrigeració en 25 oC. Fins avui s’han dut a terme totes les auditories energètiques dels centres que ho requerien i s’ha elaborat una guia per als gestors energètics dels edificis públics (ICAEN, 2009). A més, diversos departaments i agències de la Generalitat, entre els quals el Departament de Política Territorial i Obres Públiques (DPTOP), DIUE, DVP, DEF, DMAH, i l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) han implementat diferents mesures d’eficiència i estalvi energètic, a més d’aplicar programes de bones pràctiques ambientals i de formació entre el seu personal. Quasi bé tots els departaments de la Generalitat han incorporat criteris ambien-

tals en els plecs de condicions per tal d’afavorir les empreses energèticament més eficients i ambientalment més sostenibles en les contractacions (OCCC, 2009). 15.3.1.4. Plans locals d’acció d’energia sostenible

En el context de desenvolupament del Paquet d’Energia i Clima, la UE va impulsar el febrer de 2009 un pacte d’alcaldes i alcaldesses amb l’objectiu que el màxim nombre de municipis europeus s’hi adherissin i duguessin a terme estratègies i accions de reducció d’emissions, en coordinació amb els respectius governs regionals i nacionals. En aquest marc, la Diputació de Barcelona ha creat un programa de suport per tal que els ajuntaments catalans que ho desitgin signin el Pacte i elaborin el seu corresponent Pla local d’acció d’energia sostenible (PAES), amb el suport tècnic i financer de la Diputació. Els PAES es consideren fonamentals per assolir els objectius del Pla marc de mitigació de canvi climàtic a Catalunya 2008-2012, perquè es considera que dues terceres parts dels objectius de reducció de les emissions dels sectors difusos en el context del Pla es poden reduir mitjançant actuacions d’àmbit municipal (Diputació de Barcelona, 2009). Els PAES segueixen una metodologia desenvolupada per la mateixa Diputació i que consisteix en l’elaboració d’un diagnòstic de les emissions municipals,17 un pla d’acció, un pla de participació, un pla de seguiment i un document de síntesi que és enviat a la Direcció General de Transports i Energia de la Comissió Europea. Segons dades de la mateixa Diputació, fins al setembre de 2009 s’havien adherit al Pacte d’Alcaldes 111 municipis de la província de Barcelona, representant una població de més de 4,5 milions d’habitants. D’aquests municipis, un 69%

17. Els PAES inclouen les emissions de GEH produïdes per activitats de l’Ajuntament, com ara consum d’energia per enllumenat públic, equipaments i flotes de vehicles, però també les emissions sobre les quals l’Ajuntament pot actuar indirectament, incloent-hi el sector domèstic, serveis, transport, residus i aigua. Els PAES no inclouen les emissions de la indústria i el sector primari, com tampoc l’absorció per embornals ni les infraestructures de transport (Diputació de Barcelona, 2009).

El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic

representen poblacions inferiors als 25.000 habitants i un 21% representen poblacions que superen els 50.000 habitants. Més de la meitat d’aquests municipis ja han enllestit el seu diagnòstic energètic, com a pas previ a la definició i implementació d’accions. Amb els PAES es vol arribar a evitar l’emissió de 4 milions de tones de CO2e fins a l’any 2020, aproximadament un 20% de les emissions que es generarien si continués la tendència actual (Diputació de Barcelona, 2009). 15.3.1.5. Plans de reducció d’emissions a les universitats catalanes

Les universitats catalanes són centres d’ensenyament i coneixement que sovint han liderat el compromís i l’acció ambiental a Catalunya. A banda de la docència i la recerca en diverses àrees del canvi climàtic, les universitats han dut a terme plans i accions per reduir les emissions dels seus edificis i equipaments i de les activitats vinculades al funcionament propi de les universitats. Per exemple, la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) va ser pionera en l’elaboració d’una Agenda 21 per a un campus universitari i en l’ambientalització d’esdeveniments introduint criteris de sostenibilitat a la seva Festa Major a partir del 1998. La UAB va esdevenir així un marc de referència per al conjunt d’universitats catalanes, administracions públiques i empreses que també han apostat i promogut l’ambientalització d’actes i festes durant la darrera dècada (Ajuntament de Barcelona, 2001; 2010). Actualment, la UAB, en el marc de l’Agenda 21, també està elaborant un diagnòstic energètic, i impulsant millores d’eficiència energètica a diversos edificis i realitzant campanyes per promoure l’estalvi energètic dins la mateixa universitat i d’altres més divulgatives sobre el canvi climàtic i l’aposta per les energies renovables. Amb l’objectiu de disminuir les emissions generades per la mobilitat, s’està implementant el Pla de mobilitat de la UAB, el qual fomenta l’ús de mitjans no motoritzats i del transport col·lectiu i la racionalització en l’ús del vehicle privat. El Pla de sostenibilitat 2015 de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) inclou una línia específica que promou l’elaboració d’una diagnosi dels consums energètics i les emissions dels seus edificis, amb l’objectiu d’incorporar progressiva-

655

ment mesures d’eficiència i energies renovables. Això s’ha traduït en projectes com l’UPCO2, que quantifica les emissions dels edificis i promou estratègies cost-efectivitat de reducció dels consums energètics, i el projecte SIRENA, que ha servit per desenvolupar una eina informàtica en línia que integra i gestiona tota la informació relacionada amb el consum de recursos als edificis de la universitat i que permet generar automàticament comparatives, gràfiques i indicadors de consum, entre d’altres. La Universitat de Girona (UdG), per la seva banda, va aprovar l’any 2000 el seu Pla estratègic d’ambientalització i està promovent la recerca en energies renovables amb instal·lacions pilot de plantes geotèrmiques, aerogeneradors i cobertes fotovoltaiques, així com també la promoció de mesures concretes d’eficiència energètica i gestió de la mobilitat, com és la instal·lació de detectors de presència, llums leds i un sistema per compartir cotxes mitjançant telefonia mòbil. La Universitat de Barcelona (UB) ha incorporat actuacions de reducció d’emissions en el seu Pla director 2009-2012. Com en els casos anteriors, entre les accions més significatives destaquen la realització d’auditories energètiques per tal d’implantar mesures d’eficiència energètica i la incorporació de mesures d’estalvi en el disseny dels edificis de nova construcció. Com a universitat participant en el projecte UniverSol juntament amb la UAB, la UdG i la Universitat Rovira i Virgili (URV), compta amb una instal·lació fotovoltaica a l’atri solar de les facultats de Física i de Química que genera anualment 60 MWh d’electricitat. També són destacables les mesures de reducció d’emissions associades a la mobilitat, atès que les emissions dels desplaçaments als edificis universitaris triplicaven l’any 2005 els del consum energètic. En aquest sentit, s’ha apostat per la promoció de la bicicleta com a mitjà de transport amb el programa Bicicampus de préstec de bicicletes, s’han incorporat criteris d’eficiència en la línia de transport intern d’autobús del Campus Mundet (on també hi ha un estudi en elaboració sobre l’aprofitament de la l’energia geotèrmica), i s’està desenvolupant un pla de mobilitat del Campus de la Diagonal que, integrant mesures urbanístiques i d’infraestructures, vol afavorir la pacificació del trànsit i l’accés en transport públic.

656

Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo

Finalment, la URV també ha posat en marcha un seguit d’accions per promoure l’ús del transport públic entre la comunitat universitària i la recent Comissió de Política Ambiental, creada l’any 2008, ha implantat criteris de climatització per a edificis i equipaments. El febrer de 2010, la URV ha aprovat el nou Pla de medi ambient que compromet la institució a reduir un 20% les seves emissions de GEH l’any 2020 respecte de les registrades l’any 2005, tot seguint les directrius europees. Amb aquesta finalitat s’estan executant actuacions de millora en l’eficiència de l’enllumenat i es pretén implantar un sistema de monitoratge en línia dels consums dels edificis, seguint l’exemple de la UPC. Aquestes primeres passes en l’àmbit energètic complementen la política d’estalvi d’aigua vigent des de fa una dècada, basada en la xerojardineria, el disseny global dels espais exteriors per minimitzar el consum d’aigua i una gestió adequada del patrimoni forestal afectat per noves edificacions. 15.3.2. Instruments econòmics

En la secció anterior d’aquest capítol, s’ha analitzat el desplegament del comerç d’emissions europeu a l’Estat espanyol i a Catalunya que, per si mateix, es pot considerar un instrument econòmic. A més del comerç d’emissions i la seva normativa associada, que tan sols afecta un nombre determinat de sectors econòmics i industrials, existeixen altres tipus d’instruments econòmics que també pretenen incentivar l’eficiència energètica, l’estalvi i promoure una reducció del consum energètic, incloent-hi els impostos, els programes d’ajuts i subvencions i la certificació energètica. És per això que tant el Pla de l’energia 2006-2015 com la seva corresponent revisió fan èmfasi en la importància de desenvolupar en major grau la fiscalitat sobre l’energia i el CO2 per «induir i modular els esforços socials de control de la despesa energètica» (Generalitat de Catalunya, 2006, p. 298), «internalitzar les externalitats» (Generalitat de Catalunya, 2009, pàg. 206), o incrementar el finançament de les administracions (ibíd.).18 18. A nivell estatal, les mateixes consideracions estan recollides a Estrategia española de cambio climático y energía limpia, 2007, p. 35.

15.3.2.1. Impostos sobre l’energia i les emissions

Pel que fa a la fiscalitat energètica i sobre les emissions, la realitat és que aquesta a Catalunya està poc desenvolupada. Això és, en bona part, pel fet que moltes mesures en aquest àmbit s’han desplegat amb una perspectiva recaptatòria més que no pas ambiental, i estan limitades per qüestions competencials (Roca Jusmet et al., 2007). Per exemple, l’Estat és l’única Administració amb competència reguladora sobre l’impost especial sobre hidrocarburs, malgrat que un 40% de la recaptació d’aquest impost estigui cedit a les comunitats autònomes (CA). L’impost especial sobre l’electricitat i l’impost especial sobre determinats mitjans de transport (impost de matriculació) també estan subjectes a la competència reguladora estatal, però llur recaptació està cedida en un 100% a les CA. De fet, aquest últim va ser cedit totalment l’any 2002 a les CA, que en poden decidir el tipus impositiu fins a un increment del 15% establert per la Ley 22/2009, de 18 de diciembre, por la que se regula el sistema de financiación de las Comunidades Autónomas de régimen común y Ciudades con Estatuto de Autonomía y se modifican determinadas normas tributarias (art. 51). En aquest aspecte, ni Catalunya ni cap altra Comunitat Autònoma han situat els tipus de gravamen per sobre dels nivells mínims obligatoris (Corbera et al., 2009b). D’altra banda, l’impost sobre les vendes minoristes de determinats hidrocarburs té dos trams de gravamen, un de fixat per l’Estat i d’aplicació obligada, i un altre més flexible i que pot ser aplicat o no per les comunitats autònomes, d’acord amb els principis establerts per l’esmentada Ley 22/2009 (art. 52). Aquesta Llei modificava la vigent fins a l’1 de gener de 2009 (Ley 21/2001, de 27 de diciembre, por la que se regulan las medidas fiscales y administrativas del nuevo sistema de financiación de las Comunidades Autónomas de régimen común y Ciudades con Estatuto de Autonomía) i augmentava el valor màxim de gravamen pels diferents tipus de carburants, entre d’altres. Fins ara, la recaptació autonòmica en aquest àmbit s’ha destinat a la despesa sanitària i Catalunya aplica els tipus màxims de gravamen permesos per a l’exercici 2004 segons la disposició transitòria tercera de la Ley 21/2001 (amb efectes des de l’1 d’agost de 2004), tipus que alhora queden reco-

El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic

llits en la Llei 7/2004, de 16 de juliol, de mesures fiscals i administratives. Tot això significa que l’entrada en vigor de la Ley 22/2009 no ha suposat cap canvi envers la situació anterior i, per tant, hi ha marge per augmentar la recaptació. Per exemple, en el cas de la benzina, la Llei 7/2004 estableix un gravamen de 24 € per cada 1.000 litres (secció segona, art. 4), que podria ser augmentat a 48 € segons la Ley 22/2009 vigent (art. 52). Si s’apliqués aquest augment impositiu, els recursos corresponents es podrien destinar a finançar mesures ambientals (Corbera et al., 2009b, p. 160). A banda d’aquests tributs, la potestat normativa autonòmica permetria aplicar altres impostos que a Catalunya fins ara no s’han aplicat, però sí en altres CA. L’impost sobre la producció i el transport d’energia s’aplica a Extremadura i grava les activitats de transport d’energia elèctrica mitjançant elements fixos de subministrament. Una altra opció seria establir un impost sobre les emissions de determinats contaminants atmosfèrics, seguint els exemples de Galícia, Castella-la Manxa, Andalusia, Aragó i Extremadura. Aquest segon impost podria plantejar-se establint excepcions impositives per a determinades activitats i sectors (per exemple, empreses de transport públic) i seria perfectament compatible amb el mercat d’emissions europeu, sempre que s’apliqués a sectors contaminants exclosos per les directives 2003/87/CE i 2009/29/CE. Existeixen també altres impostos estatals cedits a les CA en què aquestes últimes tenen possibilitats d’incloure consideracions relacionades amb el canvi climàtic. Per exemple, es podrien aplicar deduccions sobre el tram autonòmic de la quota íntegra de l’impost sobre la renda de les persones físiques (Ley 35/2006, de 28 de noviembre, del Impuesto sobre la Renta de las Personas Físicas y de modificación parcial de las leyes de los Impuestos sobre Sociedades, sobre la Renta de no Residentes y sobre el Patrimonio) per afavorir inversions destinades a millorar l’eficiència energètica o promoure les energies renovables. Les administracions locals també tenen atribuïdes competències normatives a través del Reial decret legislatiu 2/2004, de 5 de març, pel qual es va aprovar el text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals i, per tant, disposen d’oportunitats per desenvolupar una determi-

657

nada fiscalitat ambiental. Per exemple, s’ha assenyalat que els ajuntaments podrien preveure bonificacions en l’impost sobre béns immobles, en el cas d’immobles en els quals hi hagi instal·lats sistemes per a l’aprofitament tèrmic o elèctric de l’energia solar; i en l’impost sobre activitats econòmiques, en el cas que els subjectes produeixin energia renovable o justifiquin l’eficàcia de mesures i plans de reducció d’emissions causades pel desplaçament al lloc de treball. També es podria incrementar fins al màxim permès l’impost sobre vehicles de tracció mecànica (impost de circulació) i establir bonificacions per a aquells vehicles més eficients. A més, el Reial decret legislatiu 2/2004 també dóna potestat als ajuntaments per establir bonificacions de fins el 95% sobre l’impost sobre construccions, instal·lacions i obres en el cas que s’hi incorporin mesures d’eficiència energètica i energies renovables, així com reduccions en les taxes d’autorització d’activitats urbanístiques que impliquin la rehabilitació sostenible d’edificis, entre d’altres (Puig Ventosa, 2004; Corbera et al., 2009b, p. 160-161). 15.3.2.2. Ajuts i subvencions

Des de la perspectiva de la incentivació més que no pas de la penalització, el Govern de la Generalitat ha desenvolupat un bon nombre d’ajuts i subvencions (taula 12) que es poden classificar en tres àrees temàtiques: 1) la innovació i la millora tecnològica per promoure l’estalvi i l’eficiència energètica en processos i equipaments de diferents sectors, 2) el desenvolupament d’accions de mitigació en l’àmbit local i 3) la sensibilització ambiental en ens locals, institucions públiques i empreses. Entre aquests ajuts, cal destacar per exemple el Pla renova’t de finestres a Catalunya (Ordre ECF/557/2009), mitjançant el qual es vol estalviar energia mitjançant un millor aïllament tèrmic d’edificis industrials i habitatges particulars, i el Pla renova’t d’enllumenat i comerços de Catalunya 2010 (Ordre ECF 558/2009), amb l’objectiu de reduir el consum energètic del sector terciari i de serveis mitjançant la substitució i el redisseny dels sistemes d’enllumenat. Tots aquests ajuts i subvencions han impulsat més d’un centenar de mesures del Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya i del Pla de l’energia.

658

Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo

15.3.2.3. La certificació energètica

La certificació energètica és un instrument econòmic i de planificació que pot convertir-se a mitjà termini en un element clau de caracterització de tot tipus de productes d’acord amb el seu consum energètic i les emissions de gasos d’efecte hivernacle associades a la seva vida útil. La certificació

energètica proveeix d’informació addicional els consumidors per a la presa de decisions i permet a l’Administració establir uns criteris mínims d’eficiència energètica. Catalunya no ha desenvolupat normativa específica sobre el cas, i s’ajusta a les directives europees corresponents i llur transposició a l’Estat espanyol (Mata, 2009).

Programes d’ajuts i subvencions (vigència)

Disposició legislativa

Pla renova’t de finestres a Catalunya (2010)

Ordre ECF/557/2009

Pla renova’t d’enllumenat i comerços de Catalunya (2010)

Ordre ECF/558/2009

Règim de concurrència i Règim reglat en el marc del Programa d’energies renovables (2008-2009)

Ordres ECF/315/2008 i 316/2008 Ordres ECF/408/2009 i 409/2009

Estalvi i eficiència energètica en règim reglat en el marc del Programa d’estalvi i eficiència energètica (2008-2009)

Ordres ECF/367/2008 i ECF/368/2008 Ordres ECF/406/2009 i ECF/407/2009

Incentivació de la millora de l’eficiència energètica en explotacions agràries (2008)

Ordre AAR/409/2008

Línies de préstecs destinats al foment d’inversions en explotacions agràries per a la implantació d’instal·lacions de reg d’alta eficiència a l’interior de finques particulars (2008-2009)

Ordre AAR/382/2008 Ordre AAR/106/2009

Ajuts per a programes d’auditoria i assessorament de les explotacions d’oví i cabrum (2008-2009)

Ordre AAR/339/2008 Ordre AAR/428/2009

Subvencions per a la renovació del parc de maquinària agrícola de Catalunya (2008-2009)

Ordre AAR/220/2008 Ordre AAR/286/2009

Subvencions per a l’adquisició en comú de màquines i equips agrícoles que incorporen noves tecnologies (2008-2009)

Ordre AAR/208/2008 Ordre AAR/285/2009

Pla de renovació d’electrodomèstics, de calderes i d’aparells d’aire condicionat a Catalunya (2008-2009)

Ordre ECF/466/2008 Ordre ECF/383/2009

Subvencions per a la rehabilitació d’edificis d’ús residencial i d’habitatges (2008-2009)

Resolucions MAH/884/2008 i MAH/2474/2008 Resolucions MAH/729/2009 i MAH/1786/2009

Subvencions en règim de concurrència competitiva en l’àmbit de la formació, difusió, informació i assessorament en el marc del Pla d’acció de l’estratègia d’estalvi i eficiència energètica i del Pla d’energies (2008-2009)

Ordre ECF/389/2008 Ordre ECF/410/2009

Foment d’activitats de formació en el sector del transport i de la logística i aprovació de les bases (2008)

Ordre PTOP/258/2008

Subvencions a associacions, fundacions i cooperatives sense ànim de lucre per al finançament d’actuacions d’educació i sensibilització ambiental en matèria de canvi climàtic (2008)

Resolució MAH/3014/2008

Ajuts per implantar sistemes voluntaris de gestió ambiental (2009)

Resolució MAH/732/2009

Ajuts destinats a ens locals, a les associacions d’ens locals i als seus organismes autònoms per a la implantació de sistemes voluntaris de gestió ambiental (2008-2010)

Resolució MAH/3041/2008

Subvencions a les empreses inscrites en el Registre europeu de gestió i auditoria ambiental (EMAS) per al finançament d’actuacions de promoció, comunicació i millora ambiental (2009)

Resolució MAH/1449/2009

Subvencions per promoure accions de sostenibilitat local (2008-2009)

Resolució MAH/1538/2009

Ajuts per a la realització d’actuacions d’ordenació ambiental de la il·luminació exterior (2008-2009)

Resolucions MAH/769/2008 i MAH/531/2009

Taula 12. Principals programes d’ajuts i subvencions per a inversions, projectes i accions que contribueixin a la mitigació del canvi climàtic. Font: elaboració pròpia a partir d’OCCC, 2009 i altres fonts electròniques.

El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic

L’etiquetatge energètic d’electrodomèstics està en vigor des de principi dels anys noranta, amb la publicació de la Directiva 92/75/CEE, transposada a l’Estat espanyol pel Reial decret 124/1994.19 L’etiquetatge energètic ha permès classificar els aparells de major a menor eficiència energètica (de la lletra A a la G, respectivament) i vincular l’accés a ajuts i subvencions per a la renovació d’aparells als nivells d’eficiència energètica. A principi de 2010 existeix una proposta de Directiva pendent d’aprovació al Parlament Europeu que pretén unificar la normativa vigent en etiquetatge energètic d’electrodomèstics i ampliar el seu abast a qualsevol producte que contribueixi directament o indirecta al consum o estalvi d’energia durant el seu ús, com poden finestres, ordinadors o televisors, entre d’altres. La certificació energètica ja està desenvolupada també en l’àmbit dels vehicles i de la construcció i la rehabilitació de grans edificis. En el primer cas, el Reial decret 837/2002 transposa la Directiva 1999/94/CE i regula la informació referent al consum de combustible i les emissions de CO2 dels turismes, que ha d’estar explícitament reflectida en el catàleg del vehicle i que, d’una manera voluntària, pot incorporar una comparació amb l’eficiència d’altres vehicles similars. En el segon cas, el Reial decret 47/2007 transposa la Directiva 2002/91/CE i regula el procediment bàsic per certificar l’eficiència energètica d’edificis de nova construcció i de grans rehabilitacions, tot obligant els venedors i arrendadors dels edificis a facilitar un certificat d’eficiència energètica als compradors o llogaters, alhora que complementa l’aprovació del Codi tècnic de l’edificació (Reial decret 314/2006) i les modificacions al Reglament d’instal·lacions tèrmiques d’edificis (Reial decret 1027/2007). La certificació d’eficiència energètica expressa en aquest cas el consum d’energia que tindrà un edifici determinat en condicions normals de funcionament i, com en el cas dels electrodomèstics, classifica els 19. La Directiva ha estat modificada i ampliada amb normativa més específica per a diferents tipus d’electrodomèstics (directives 95/13/EC, 96/60/EC, 96/89/EC, 97/17/EC, 98/11/EC, 1999/9/EC, 2002/31/EC, 2002/40/EC i 2003/66/EC), que alhora ha estat transposada a l’Estat espanyol en diversos Reials decrets (RD 124/1994, 1326/1995, 607/1996, 864/1998, 574/1996, 701/1998, 284/1999, 210/2003, 142/2003).

659

edificis en set categories (des de la classe A fins a la G). A Catalunya, des de maig de 2008, l’ICAEN disposa de l’estructura del Registre de certificats d’eficiència energètica d’edificis, que quedarà regulat pel Decret d’eficiència energètica dels edificis de nova construcció, de propera publicació. 15.4. L’adaptació al canvi climàtic

Una vegada presentades les principals eines de mitigació del canvi climàtic vigents a Catalunya, impulsades des d’un context internacional o pròpiament català, és hora d’examinar les eines vigents en el camp de l’adaptació, molt menys desenvolupades fins ara. Tal com s’exposa al llarg de les pròximes subseccions, aquest menor desenvolupament de l’adaptació s’explica per múltiples causes, entre les quals la fluïdesa del mateix concepte, que no està vinculat explícitament a les emissions, sinó a uns impactes climàtics més o menys incerts; la idea que l’adaptació al canvi climàtic pot tenir lloc de manera natural, sense necessitat d’incentius, i les possibles sinergies i contradiccions existents entre l’aplicació de diferents polítiques i accions a múltiples escales i mitjançant diversos actors. 15.4.1. Adaptació, vulnerabilitat i resiliència

No existeix una definició consensuada internacionalment del terme «adaptació». Així com la mitigació és un terme relativament fàcil de definir perquè comporta invariablement la reducció de les emissions, l’adaptació pot estar oberta a diferents interpretacions. D’una banda, l’adaptació es pot considerar un procés de canvi gradual, multiescalar, que consisteix en un canvi de pràctiques de comportament, d’acció i de gestió per respondre als impactes i la variació climàtica en el temps, amb l’objectiu de reduir la vulnerabilitat i augmentar la capacitat adaptativa i la resiliència (Adger et al., 2009a). D’altra banda, l’adaptació es pot entendre com el conjunt de polítiques, pràctiques i projectes que moderen els impactes del canvi climàtic o que s’aprofiten dels avantatges d’aquest canvi (EEA, 2007). Ambdues definicions, en qualsevol cas, es fonamenten en el reconeixement que el clima està canviant per inferència humana i que aquest canvi tindrà conseqüències potencialment negatives per a alguns i positives per a uns altres.

660

Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo

«Vulnerabilitat» i «resiliència» són dos conceptes centrals quan es parla d’adaptació. La vulnerabilitat és el grau de susceptibilitat d’un sistema a l’hora d’afrontar els efectes negatius del canvi climàtic, incloent-hi la variabilitat i els fenòmens meteorològics extrems (Parry et al., 2009). La vulnerabilitat depèn, doncs, del caràcter, la dimensió i l’índex de variació climàtica a què estarà exposat el sistema, la seva sensibilitat i la seva capacitat d’adaptació. A escala de país, per exemple, la vulnerabilitat ve determinada pels nivell de salut i nutrició de la població (per exemple, l’accés a l’aigua potable i als aliments), l’educació i les institucions de govern (per exemple, les llibertats civils i els drets polítics) i també pel nivell de desenvolupament econòmic en termes de PIB (Brooks et al., 2005a). A escala local o sectorial, la vulnerabilitat ve determinada també per factors com la intensitat dels fenòmens meteorològics, i els aspectes socioeconòmics, tecnològics i la capacitat d’adaptació dels afectats o del sector en particular. La resiliència, per la seva banda, és un concepte sorgit de la física (és una propietat de certs materials), que s’ha conceptualitzat com una propietat ecològica (Holling, 1973), i que més recentment s’ha aplicat també a l’estudi dels sistemes socials. Per «resiliència» s’entén la capacitat d’un sistema a resistir determinades pertorbacions i renovar-se tot seguit per retornar a un estat semblant o diferent a l’anterior que sigui igualment viable; és a dir, la resiliència és la capacitat d’adaptar-se als canvis i continuar desenvolupant-se (Carpenter et al., 2001).20 La història més recent de les societats humanes ens podria suggerir que som força resilients a la variabilitat ambiental. En el transcurs de la història s’han desenvolupat pràctiques de millora genètica dels cultius, sistemes de reg i infraestructures per fer front a canvis pluviomètrics i, més recentment, s’han ideat assegurances i ajuts públics per compensar les pèrdues agrícoles o els danys derivats de fenòmens meteorològics excepcionals. Alguns països gaudeixen de sistemes institucionalitzats i socialment efectius de resposta a desastres naturals, i existeix un sistema 20. Per aprofundir en aquest concepte vegeu www.stockholmresilience.org.

internacional d’ajuda humanitària per fer front a catàstrofes de qualsevol tipus. Però tot això no pot amagar que els canvis ambientals, sobretot si són bruscs, poden perjudicar les societats i els grups socials més vulnerables i que, en alguns casos, poden existir límits a l’adaptació. En altres paraules, adaptar-se a certes condicions climàtiques i ambientals pot ser impossible, tal com suggereix la història d’algunes civilitzacions i grups socials en el passat (Orlove, 2005; Brooks et al., 2005b; Nelson, 2009). Els límits socials a l’adaptació són incerts, variables i fluctuants segons el context. Adger et al. (2009b), per exemple, suggereixen que aquests límits depenen de paràmetres ètics, de coneixement i capacitat d’aprenentatge, tecnològics, institucionals, d’actituds davant del risc i, fins i tot, culturals. Per tant, diferents configuracions d’aquests paràmetres determinaran la capacitat d’adaptació dels individus, grups socials, sectors econòmics i països o regions a la variabilitat climàtica i ambiental. Des d’un punt de vista estrictament biofísic, els límits a l’adaptació no són ben entesos, si bé s’ha suggerit que un increment de la temperatura mitjana global de més de 2 oC pot contribuir a col·lapsar i fer inviables determinats ecosistemes (Schellnhuber et al., 2006; IPCC, 2007). Alhora, s’ha suggerit l’existència de punts de no retorn o tipping points per a diferents sistemes del planeta (per exemple, del gel àrtic o de l’Amazònia), que s’assolirien a partir de determinats increments de temperatura i a partir dels quals l’alteració de les característiques del sistema seria dràstica i irreversible, tant pel que fa a ecologia com a condicions ambientals (Schneider i Lane, 2006; Lenton et al., 2008). Adaptar-se al canvi climàtic implica aleshores reflexionar sobre quins processos ecològics i socials cal facilitar per maximitzar la capacitat adaptativa i reduir la vulnerabilitat, a quina escala de governança i en resposta a quins factors o estímuls. A tall il·lustratiu, la figura 7 defineix quatre estratègies segons l’escala de governança i la percepció de risc d’estrès climàtic. Aquesta és una possible i no pas l’única o la més completa manera de conceptualitzar l’adaptació gràficament, ja que a més de les dimensions espacial i de percepció, també poden existir-ne d’altres, com la tipològica, és a dir, el tipus de política,

661

El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic

CENTRALITZADA

TIPUS I

TIPUS II

Plans i infraestructures contra la sequera

Pla d’emergència contra onades de calor

Polítiques de conservació dels recursos naturals i serveis

Reubicació de zones urbanes afectades per inundacions

REACTIVA

ANTICIPADA Assegurances per mitigar riscs climàtics

Recaptació voluntària de fons per pal·liar impactes climàtics

Investigació de nous productes i serveis més resilients

Recuperació d’ecosistemes degradats per incendis recurrents

TIPUS III

TIPUS IV

LOCAL

Figura 7. Estratègies d’adaptació i reducció de la vulnerabilitat. Font: elaboració pròpia.

processos i accions dutes a terme per adaptar-se (Smit i Wandel, 2006). Els quadrants de l’esquerra representen processos adaptatius que s’anticipen al risc i milloren la resiliència dels sistemes socioecològics, com ara infraestructures i polítiques per a la conservació dels recursos i els serveis ambientals, assegurances, o reorganitzacions productives i socials (Peterson, 2009; Marshall, 2010). El quadrant de dalt suggereix respostes centralitzades, impulsades des d’institucions formals de governança (tipus I), mentre que el de sota (tipus III) suggereix respostes locals o sectorials. Els dos quadrants de la dreta, per contra, representen processos reactius de resposta a episodis climàtics que ja han succeït, com un pla de reordenació urbana després d’una inundació catastròfica o el voluntariat social per recuperar ecosistemes degradats pels incendis. Novament, el quadrant de dalt suggereix respostes centralitzades des d’escales de governança formal (tipus II), mentre que el de sota reflecteix respostes individuals o col·lectives de caràcter informal (tipus IV). En alguns casos, les respostes de tipus II poden facilitar l’elaboració posterior d’estratègies de tipus I.

Aquests quatre tipus simplificats d’estratègies adaptatives tenen connotacions diferents. Les respostes de caràcter centralitzat i anticipat són potencialment preferibles a les reactives, si bé caldrà executar-les incorporant-hi i acceptanthi els marges d’incertesa dels models climàtics (Hallegatte, 2009). Les respostes reactives poden resultar més costoses a llarg termini, agreujar desigualtats socials i reduir la resiliència dels sistemes socioecològics (Adger et al., 2005). La figura també denota que les accions i els processos adaptatius poden ser molt variats, contraposats i tenir lloc alhora, i poden reflectir una pluralitat de valors i d’intencions. Per exemple, algunes respostes centralitzades poden adreçar-se a afavorir certs interessos i a marginar aquells dels qui no tenen prou influència sobre la presa de decisions, mentre que d’altres de caràcter local o sectorial poden contradir les estratègies formals (Adger et al., 2009a). De fet, algunes estratègies planificades a escala internacional o sense comptar amb el vistiplau dels afectats poden convertirse en «maladaptacions» (Barnett i O’Neill, 2010). També és important tenir en compte que una gran part d’accions adaptatives tindran lloc a nivell individual, col·lectiu o empresarial, d’una

662

Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo

manera autònoma, planificada o reactiva, independentment de polítiques o estratègies formals i, molt probablement, com a resposta a múltiples processos: econòmics, socials, tecnològics, culturals, o climàtics i ambientals. En el camp empresarial, per exemple, les accions d’adaptació poden venir induïdes per la necessitat de maximitzar la competitivat i consistir en identificar i minimitzar els possibles impactes de la variabilitat climàtica en les instal·lacions, els processos, les xarxes de subministrament i els mercats, entre d’altres. Les empreses, evidentment, també són i seran cabdals a facilitar l’adaptació d’altres actors mitjançant el desenvolupament de noves tecnologies o productes, que alhora poden augmentar la seva quota de mercat i el reconeixement social. 15.4.2. Context internacional d’adaptació

L’adaptació és un procés que es pot promoure i tenir lloc a diferents escales de governança, sovint impulsat per diferents propòsits i circumstàncies. La CMNUCC va reconèixer, des dels seu inici, que una de les seves tasques principals havia de ser assistir els països en desenvolupament a adaptar-se als efectes adversos del canvi climàtic (article 4.4). L’adaptació en el marc de la CMNUCC ha esdevingut una qüestió global de justícia ambiental i social, el principal repte de la qual ha consistit a definir qui és responsable dels impactes climàtics, o almenys de la fracció d’aquests impactes atribuïble a les emissions

Necessitats i modalitats d’adaptació

CMNUCC-COP

històriques, i per tant sobre qui hauria d’assumir els costos de les polítiques i accions dirigides a reduir la vulnerabilitat d’aquells països i regions en desenvolupament que actualment ja estan patint el canvi climàtic i que, en el futur, esdevindran potencialment més vulnerables (Paavola i Adger, 2006). En aquest context, la CMNUCC ha desenvolupat una estructura de governança financera que permet als països en desenvolupament accedir a recursos econòmics per a la implementació de plans i accions d’adaptació (figura 8). Els principals actors internacionals en aquesta estructura són els països en desenvolupament, la COP de la CMNUCC, el Fons Mundial per al Medi Ambient (GEF, pel seu acrònim en anglès) i les seves corresponents agències d’implementació (AI), que inclouen, entre d’altres, el Programa de les Nacions Unides per al desenvolupament (PNUD), per al medi ambient (PNUMA) i el Banc Mundial. La COP, que es reuneix anualment, gestiona la transferència de recursos entre els països desenvolupats i en desenvolupament i estableix el full de ruta pel que fa a les estratègies i accions d’adaptació que s’han de finançar des del GEF. Per la seva banda, els països en desenvolupament manifesten els seus interessos i prioritats a la COP, alhora que proposen modalitats d’acció i finançament, tant a la COP com al GEF, i són els recipients últims dels recursos. El GEF gestiona quatre fons relacionats amb l’adaptació al canvi climàtic:

Països en desenvolupament Necessitats i modalitats de finançament

Implementació de programes/projectes

Propostes de programes/ projectes

Consell, Assemblea i Secretariat del GEF

Directrius de finançament mitjançant Decisions de la COP

GEF i AI

Directrius dels programes de finançament i provisió de fons Fons GEF de l’Àrea de Canvi Climàtic Fons dels Països Menys Desenvolupats Fons Especial del Canvi Climàtic Fons d’Adaptació

Figura 8. Marc de governança de l’adaptació al canvi climàtic a escala internacional. Font: traduït i modificat a partir de Möhner i Klein, 2007, p. 3.

El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic

1. El Fons GEF de l’Àrea de Canvi Climàtic (GEF Trust Fund climate change focal area), establert l’any 1995, per al finançament d’estudis de vulnerabilitat i comunicacions nacionals als països en desenvolupament, i ampliat l’any 2001 amb el nom de Fons GEF de Prioritat Estratègica per Desenvolupar l’Adaptació (GEF Trust Fund Strategic Priority Piloting an Operational Approach to Adaptation-SPA). 2. El Fons dels Països Menys Desenvolupats (Least Developed Countries Fund), establert l’any 2001, per a l’elaboració dels programes d’acció nacionals d’adaptació (NAPA) per als països menys desenvolupats, entre d’altres. 3. El Fons Especial del Canvi Climàtic (Special Climate Change Fund), establert l’any 2001, per a la implementació de programes i estratègies d’adaptació que promoguin beneficis ambientals i de desenvolupament. 4. El Fons d’Adaptació (Adaptation Fund), també establert l’any 2001, però que tot just ha començat a ser operatiu, i que té per objectiu finançar projectes específics d’adaptació. Els recursos econòmics d’aquest últim fons són els únics que no són d’aportació voluntària i estan vinculats a la venda dels CER dels projectes de l’MDN (vegeu secció 15.2.2.2). A més, els recursos generats seran gestionats pel GEF però s’ha ampliat el nombre de possibles AI i el seu secretariat està descentralitzat i format per membres de diferents països membres de la CMNUCC.21 Excloent el Fons d’Adaptació, aquest sistema de governança ha estat força criticat des de la comunitat acadèmica i des dels mateixos països en desenvolupament, que han expressat la seva disconformitat en molts dels seus aspectes durant les últimes COP. Entre d’altres, s’ha assenyalat que els procediments per accedir als recursos econòmics són extremament complexos i costosos, alhora que els criteris per assignar-los resulten poc clars i sovint deixen de banda els països més vulnerables (Persson et al., 2009). Aquestes ineficiències s’han traduït en un comportament 21. Per a informació detallada sobre aquests fons, es poden consultar les adreces següents: http://thegef.org i http://afboard.org.

663

estratègic d’alguns països a l’hora d’accedir als recursos, tot cercant-los allà on hi ha més disponibilitat de fons i no pas segons si el programa d’adaptació per desenvolupar és estrictament elegible o prioritari. D’altra banda, les dificultats de la COP a distingir específicament entre adaptació i desenvolupament dificulta al GEF el càlcul del cost incremental de les mesures d’adaptació (Paavola i Adger, 2006; Klein i Möhner, 2009). Pel que fa a les xifres, és difícil calcular exactament quants recursos s’han destinat a l’elaboració de programes i accions d’adaptació als països en desenvolupament fins ara, en bona part perquè no tota aquesta ajuda s’ha canalitzat a través dels fons esmentats, sinó que també s’ha distribuït mitjançant iniciatives bilaterals i dels programes de cooperació oficials dels països donants. Segons dades del mateix GEF, fins al 2007 s’havia invertit un total de 283 milions de dòlars americans (US$) a través dels fons, si bé altres institucions indiquen un total de 183 milions fins a l’any 2008 i uns recursos addicionals de 610 milions durant el període 2000-2006, provinents de l’ajuda al desenvolupament i dirigits específicament a programes i projectes d’adaptació (Global Environment Facility, 2007; Robertson et al., 2008; Persson et al., 2009). Entre les accions finançades fins ara, cal destacar l’elaboració de més d’un centenar de comunicacions nacionals als països en desenvolupament, que inclouen avaluacions de vulnerabilitat i riscs climàtics, estratègies i plans nacionals d’adaptació a 43 països, i més d’una trentena de programes i projectes d’adaptació a diferents regions, països i sectors socioeconòmics. Entre aquests, per exemple, hi ha l’elaboració de plans i projectes contra la sequera, programes de diversificació productiva al sector agroramader o la planificació i gestió de diverses regions costaneres (Global Environment Facility, 2007). Malgrat aquestes primeres passes, encara som lluny dels nivells de finançament que la CMNUCC i altres analistes han considerat necessaris per fer front a les necessitats d’adaptació dels països en desenvolupament, i que són de l’ordre de desenes o centenars de bilions de dòlars anuals (UNFCCC, 2008; Persson et al., 2009). Per aquest motiu, i tenint en compte la volatilitat històrica de l’ajuda per al desenvolupament, s’hauria de considerar

664

Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo

l’establiment de mecanismes de finançament més estables i previsibles, que seguissin el model del Fons d’Adaptació. Aquest últim, per exemple, aportarà potencialment entre uns 80 i 300 milions de dòlars anuals durant el període 20082012 derivats de la taxació dels CER, i que caldrà afegir a les contribucions de diferents membres de la CMNUCC als altres fons del GEF. En aquest sentit, l’Acord de Copenhaguen en la passada COP-15 va manifestar el compromís dels països desenvolupats a mobilitzar 30 bilions de dòlars addicionals per finançar la mitigació i l’adaptació als països en desenvolupament fins a l’any 2012 i uns altres 100 bilions anuals fins al 2020, si bé l’Acord no defineix com es generaran aquests recursos (Earth Negotiation Bulletin, 2009). 15.4.3. L’adaptació a la UE

A diferència de la política europea de mitigació, condicionada per l’objectiu de reducció d’emissions del PK i pel qual s’han anat desenvolupant un seguit de disposicions legislatives, com les directives per al desplegament dels instruments vinculats al comerç d’emissions, les energies renovables o el recent Paquet d’Energia i Clima, entre d’altres, la política d’adaptació europea no s’ha transposat normativament i s’ha desenvolupat d’una manera relativament desorganitzada. Segons Rayner et al. (2009), l’inici de l’interès europeu per l’adaptació cal cercar-lo en les inundacions de l’Europa central de l’any 2002 i l’onada de calor de 2003, que van donar lloc a la creació d’un Fons de Solidaritat per fer front als desastres naturals i la posterior Directiva 2007/60/CE sobre inundacions. L’establiment l’any 2005 d’un grup de treball sobre adaptació al segon Programa europeu de canvi climàtic22 ha permès des d’aleshores als estats membres aprofundir en aspectes com la integració dels principis de l’adaptació a diferents polítiques i sectors (agricultura, aigua, biodiversitat, pesca i energia) i les possibilitats de generar finançament addicional. L’adaptació al canvi 22. El Programa europeu de canvi climàtic és el principal instrument de la Comissió Europea per discutir i preparar el desenvolupament de les polítiques de canvi climàtic a la UE. Actualment té cinc grups de treball principals: aviació, diòxid de carboni i cotxes, segrest i emmagatzematge de diòxid de carboni, adaptació i comerç d’emissions. Més informació a: http://ec.europa.eu/environment/climat/eccpii.htm.

climàtic ha tingut un paper cada vegada més central a l’agenda de la Direcció General i l’Agència Europea del Medi Ambient des de l’any 2004, tot plegat culminant en l’elaboració del Llibre verd (EC, 2007) i el Llibre blanc sobre adaptació al canvi climàtic a la UE (EC, 2009a). El Llibre blanc, aprovat l’abril de 2009, estableix un marc conceptual per facilitar la definició i el desplegament de polítiques, programes i accions des dels mateixos estats de la UE i s’acompanya de tres documents de diagnosi per a diferents sectors (agricultura, salut i aigua i medi marí). Com es mostra a la taula 13, el Llibre blanc s’estructura en quatre eixos d’acció amb objectius i tasques en un estat inicial de desenvolupament. Per al desplegament d’aquests objectius, la UE ha creat un Grup d’Impactes i Adaptació en el marc de la Direcció General del Medi Ambient, que es reuneix dues vegades a l’any i que està format per tècnics de cada país membre, així com per científics i representants de la societat civil (EC, 2009a; Delsalle, 2009). Fins avui, l’adaptació a la UE s’ha centrat, d’una banda, en el desenvolupament d’avaluacions d’impactes i vulnerabilitat per diferents regions i sectors econòmics, encarregats per la mateixa Direcció General del Medi Ambient o desenvolupades des dels mateixos estats i com a part de les seves comunicacions nacionals a la CMNUCC. D’altra banda, i únicament en alguns països, s’han elaborat plans nacionals d’adaptació que pretenen integrar l’adaptació al canvi climàtic en diferents polítiques sectorials, tal com veurem a continuació per al cas espanyol. Només vuit estats han publicat estratègies nacionals d’adaptació (Finlàndia, Espanya, França, Dinamarca, Alemanya, Hongria, Països Baixos i Regne Unit), cinc més estan preparant-les i catorze encara no les tenen previstes (EC, 2009b). Aquestes dades suggereixen que la política d’adaptació ha coevolucionat des de les institucions europees i des dels mateixos estats, alguns dels quals han desenvolupat els seus propis plans independentment de l’establiment d’una disposició comunitària. Això també demostra que, fins ara, l’adaptació s’ha vist com un procés que ha de ser estimulat des dels governs i la societat civil, més que no pas des de disposicions comunitàries. En aquest sentit, Jordan et al. (2009) suggereixen que

El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic

665

Millora del coneixement sobre els impactes i la vulnerabilitat, així com del cost i els beneficis de les accions d’adaptació Desenvolupar projeccions i escenaris climàtics i socioeconòmics arreu d’Europa Desenvolupar una base de dades sobre distribució d’impactes climàtics i nivells de vulnerabilitat Desenvolupar una plataforma de transferència d’experiències i coneixement sobre impactes i mesures d’adaptació Definició d’un manual per al desenvolupament de plans d’adaptació regional Des del 7è Programa marc de recerca, promoure: L’anàlisi dels impactes climàtics per a diferents sectors econòmics La identificació dels límits de resiliència de diferents sistemes socials i ecològics de la UE La recerca sobre com la gestió dels ecosistemes pot afavorir l’adaptació i substituir les infraestructures Assegurar la implementació de mesures positives d’adaptació, evitant les “maladaptacions” i promovent l’adaptació en polítiques sectorials de la UE Analitzar el cost i els beneficis de l’adaptació per a diferents sectors (energia, salut, aigua i medi costaner i marí, transport i biodiversitat) Identificar mesures d’acció adaptativa per a cada sector, que generin beneficis socials i econòmics independentment del futur climàtic i, addicionalment, puguin promoure la mitigació Identificar sinergies i conflictes de les mesures adaptatives entre els diferents sectors Posar en marxa un procés per coordinar les polítiques d’adaptació nacionals i començar un debat sobre possibles mecanismes de finançament Identificar les mesures vigents d’adaptació integrades al Pla europeu per a la recuperació econòmica i al Programa de la UE per al desenvolupament rural Explorar el potencial de les assegurances i els productes financers en l’adaptació. Iniciar un debat sobre el finançament de l’adaptació a la UE Avançar en el desenvolupament de les polítiques i accions d’adaptació a nivell internacional Promoure acords bilaterals i regionals per a l’adaptació Presentar a la CMNUCC un Pla marc d’adaptació a la UE en el futur Taula 13. Eixos i accions del Llibre blanc de l’adaptació al canvi climàtic a la UE. Font: elaboració pròpia a partir de EC, 2009a i Delsalle, 2009.

això no ha estat possible, d’una banda, pels conflictes d’interessos entre els estats membres en diferents sectors susceptibles de desenvolupar accions d’adaptació (per exemple, agricultura, planificació territorial i transport) i, de l’altra, per les dificultats de definir amb claredat què s’entén per «adaptació» i quins han de ser els seus objectius. També cal assenyalar que el camí recorregut fins ara ha comportat certa replicació d’esforços i poca coordinació, sobretot pel que fa a les avaluacions d’impactes i vulnerabilitat dutes a terme des de la Direcció General del Medi Ambient i des de les estratègies nacionals dels estats membres. Cal esperar, doncs, que el Llibre blanc i especialment el treball del Grup d’Impactes i Adaptació serveixi per coordinar esforços i gestionar els recursos més eficientment. A mesura que el Llibre blanc es desenvolupi, no s’hauria de descartar la creació d’un marc normatiu d’adaptació més ambiciós, si més no aprofitant i ampliant algunes de les directives vigents, com la Directiva sobre hàbitat o la de l’ai-

gua, per tal d’assegurar-ne el compliment de la manera més estricta possible i potenciar la connectivitat entre sistemes hidrològics i hàbitats, de manera que n’augmenti la resiliència. També és possible imaginar el desenvolupament de directives que estableixin estàndards pel que fa al màxim consum i eficiència en l’ús de l’aigua en equipaments i sistemes, tot complementant així la certificació energètica (Rayner et al., 2009). També és possible que en el futur assistim a la utilització del Fons de Solidaritat de la UE per aportar recursos als països més vulnerables o que es creï un mecanisme innovador per finançar l’adaptació, com per exemple un impost europeu sobre els GEH o un increment en la taxació del comerç d’emissions (Rayner et al., 2009). Que tot això s’esdevingui, és clar, dependrà de la capacitat negociadora dels estats i de la seva voluntat a acceptar un paper encara més central de la UE en la governança del canvi climàtic. Així com en el cas de la mitigació s’ha evidenciat que hi ha un nombre creixent d’empre-

666

Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo

ses —regulades i dels sectors difusos— que adopten progressivament mesures d’eficiència energètica i de reducció d’emissions, no es pot dir el mateix en el cas de l’adaptació. Com s’ha esmentat anteriorment, l’adaptació en el cas empresarial suposa avaluar els possibles impactes del canvi climàtic sobre les instal·lacions, els processos, les xarxes de subministrament o els mercats, així com la capacitat d’innovar en nous productes i serveis arran d’aquests potencials impactes. Si bé totes les empreses consumeixen energia i, per tant, quasi sempre generen emissions, no es pot dir el mateix de l’adaptació, ja que alguns sectors econòmics poden ser més sensibles al canvi climàtic que d’altres, de la mateixa manera que els possibles sectors que puguin treure’n profit tampoc seran tots. Alguns estudis han assenyalat que pocs sectors econòmics a la UE, amb la notable excepció d’organitzacions en el sector de l’aigua, han integrat en la seva gestió empresarial l’adaptació al canvi climàtic, que es manté com una qüestió de poca atenció estratègica. Els processos d’anàlisi de risc de les empreses tendeixen a preveure únicament les possibles catàstrofes naturals com a únics «agents climàtics disruptors», però no consideren els efectes que els canvis climàtics graduals, per exemple una major freqüència d’inundacions de baixa intensitat o un increment dels dies extremament calorosos durant l’estiu, puguin tenir sobre les xarxes de proveïdors i de distribució (Sullivan et al., 2010). 15.4.4. L’adaptació a l’Estat espanyol i a Catalunya

L’Estat espanyol va desenvolupar i aprovar l’any 2006 el Plan Nacional de Adaptación al Cambio Climático (PNACC), amb l’objectiu d’establir un marc de referència per a la coordinació de les administracions públiques de l’Estat pel que fa a les activitats relacionades amb l’avaluació d’impactes, vulnerabilitat i adaptació al canvi climàtic. Els principals objectius del PNACC consisteixen en: a) desenvolupar escenaris climàtics regionals, b) definir i aplicar mètodes per avaluar els impactes del canvi climàtic en diferents sistemes socioeconòmics i ecològics, i c) promoure la participació de tots els agents socials per integrar l’adaptació a totes les polítiques sectorials (MMA, 2006).

El PNACC s’executa seguint plans de treball biennals que estableixen les prioritats d’acció i de finançament, les quals durant el període 2006-2008 van ser la generació dels escenaris regionals de canvi climàtic i l’avaluació d’impactes sobre els recursos hídrics, les zones costaneres i sobre la biodiversitat. El primer informe de seguiment del PNACC (MMA, 2008) constata, com avenços més significatius: – El desenvolupament i la publicació dels escenaris climàtics regionals per l’Agencia Española de Meteorología, que s’estendrà durant els propers quatre anys amb l’elaboració de nous mètodes de regionalització, en els quals col·laboraran diversos grups científics de l’Estat. – Els avenços en l’anàlisi de l’impacte del canvi climàtic sobre els recursos hídrics a la península ibèrica, liderat des del Centro de Estudios y Experimentación de Obras Públicas (CEDEX), però encara sense cap publicació destacada. – El desenvolupament de les bases metodològiques per a l’avaluació dels impactes del canvi climàtic sobre la biodiversitat, adjudicat a la Universitat d’Extremadura i al Museo Nacional de Ciencias Naturales. – L’elaboració d’una diagnosi sobre els efectes del canvi climàtic a la costa mediterrània, dirigida per la Dirección General de Sostenibilidad de la Costa y del Mar, i que defineix un conjunt d’Unitats de Gestió del Litoral, en el marc de la futura Estratègia de Sostenibilitat de la Costa, actualment en discussió. A Catalunya, des d’una perspectiva internacional, cal remarcar el paper que el Govern de la Generalitat ha assumit impulsant la participació de les autoritats subnacionals (ajuntaments, províncies, regions o estats) en la presa de decisions en el context de la CMNUCC i del PK, incloent-hi l’adaptació, com a membre actiu del Climate Group i de la Xarxa de Governs Regionals per al Desenvolupament Sostenible (NRG4SD). Cal destacar també el suport del Govern a les declaracions de Saint-Malo i de les Regions, en les quals es pressiona els estats membres de la CMNUCC a adoptar polítiques ambicioses de reducció d’emissions i d’adaptació i a reconèixer el paper de les regions i les autoritats subnacionals en la lluita

El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic

contra el canvi climàtic, incloent-les visiblement i activament en la presa de decisions (taula 14). El Govern de la Generalitat, a través de l’Agència Catalana de Cooperació per al Desenvolupament (ACCD) del DVP i del DMAH, també es va adscriure durant la passada COP-15 a Copenhaguen a la iniciativa Territorial Approach to Climate Change: Facilitating Public-Private Partnerships (TACC), impulsada pel PNUD. Aquesta iniciativa té com a objectiu principal finançar i oferir assistència als governs regionals i locals dels països en desenvolupament per a l’elaboració de plans regionals de reducció d’emissions, d’anàlisi de vulnerabilitats i d’adaptació. En el marc del TACC, el Govern ha signat un acord de col·laboració amb la regió de Fatick a la República del Senegal, que actua com a administració

667

intermèdia entre el govern central d’aquest país i les col·lectivitats de base, és a dir, els municipis i les comunitats rurals. Aquest acord complementarà els projectes que, finançats des de l’ACCD, tinguin com a objectiu directe o indirecte l’adaptació al canvi climàtic en altres països. Pel que fa a les polítiques d’adaptació a Catalunya, i en la línia del PNACC nacional, fins ara els esforços s’han concentrat en l’elaboració d’estudis sobre vulnerabilitat, risc climàtic i possibles estratègies d’adaptació per a determinats sistemes socioecològics i, per ara, no existeix un pla rector d’adaptació a nivell català. El desembre de 2008, l’OCCC va presentar un estudi sobre la dinàmica sedimentària, morfològica i ecològica del delta de l’Ebre, considerada una de les regions més vulnerables del nostre país, que tenia en

Declaració de Saint-Malo (30 d’octubre de 2008, Saint-Malo, França) Context Cimera de les Regions contra el Canvi Climàtic (30 governs descentralitzats, 99 regions, 650 delegats), organitzada per l’NRG4SD. La cimera pretenia intercanviar experiències regionals en la lluita contra el canvi climàtic i definir compromisos de futur. Continguts La Declaració posa de manifest l’important paper de les regions en la implementació de les polítiques de mitigació i adaptació al canvi climàtic, així com el principi de responsabilitat i capacitats comunes, però diferenciades, de les parts. Entre els seus principals punts, destaquen: El compromís de les regions a adoptar i desenvolupar les decisions de la CMNUCC i del PK post-2012. El desenvolupament de mesures de cooperació i col·laboració institucional, tecnològica i financera entre les regions membres de la xarxa NR4SD. La definició i implementació d’estratègies pròpies de mitigació i d’adaptació, en coordinació amb les disposicions internacionals i nacionals de cada país. La crida als estats membres de la CMNUCC perquè reconeguin la importància i el paper de les regions en la lluita contra el canvi climàtic. Declaració dels governs federats i regionals a la CMNUCC. Copenhaguen, 15 de desembre de 2009 Context Quinzena cimera de la CMNUCC a Copenhaguen; inici de les negociacions del Protocol de Kyoto post-2012. La Declaració està impulsada per un conjunt de xarxes i organitzacions que representen autoritats subnacionals i/o empreses, com ENCORE, FOGAR, l’Assemblea Europea de les Regions, el Climate Group, l’NRG4SD i OLAGI, entre d’altres. Es fonamenta en el principi que entre un 50-80 % de les accions per a la reducció d’emissions hauran de desenvolupar-se a nivell subnacional o local. Continguts La Declaració assenyala que un total de 50 ministres i representants d’autoritats subnacionals s’han compromès a desenvolupar accions addicionals a aquelles acordades en el marc del Protocol de Kyoto i de la Convenció, en particular a una promoció més activa de les polítiques i programes per a l’estalvi i l’eficiència energètica, així com a promoure col·laboracions entre les regions dels països desenvolupats i subdesenvolupats en diferents àmbits de la mitigació i l’adaptació al canvi climàtic. La Declaració encoratja els membres de la CMNUCC i del Protocol de Kyoto a: Acceptar objectius ambiciosos de reducció d’emissions. Reconèixer l’important paper dels governs regionals i les autoritats subnacionals en la lluita contra el canvi climàtic. Taula 14. Principals punts de la Declaració de Saint-Malo i de Copenhaguen. Font: elaboració pròpia a partir de www.bcn.cat/climatechange/ca/saint-malo.html.

668

Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo

compte tres escenaris climàtics futurs: un horitzó temporal 2050, amb un ascens del nivell mitjà del mar de 15 centímetres; un horitzó temporal 2100, amb un augment del nivell del mar de 40 centímetres, i un horitzó 2100, l’escenari pessimista, amb un augment d’un metre (Oficina Catalana del Canvi Climàtic, 2008). Les principals contribucions de l’estudi inclouen la identificació dels principals impactes sobre el medi físic, natural i humà provocats per l’augment del nivell del mar, entre els quals destaquen la pèrdua de terrenys en algunes àrees del delta, el retrocés terra endins dels espais dunars, l’increment de la falca salina, canvis abiòtics i biòtics en els sistemes naturals del delta, particularment en els patrons de presència, distribució i abundància d’espècies, així com possibles danys en infraestructures i en activitats tradicionals d’agricultura i aqüicultura23 (ibíd.). L’estudi suggereix quatre tipus possibles d’accions d’adaptació: 1) mesures de gestió, planificació i normativa, com l’elaboració d’un pla d’adaptació específic per al delta o la redefinició dels límits dels espais protegits; 2) mesures per a l’obtenció i gestió de dades, i l’elaboració d’estudis; 3) mesures per a la informació i sensibilització ciutadana, i 4) mesures d’intervenció directa, com la redefinició de la línia de costa, la conservació i el desenvolupament de sistemes dunars per amortir l’augment del nivell del mar i accions per garantir el lliure moviment de la sorra (ibíd.). D’altra banda, l’abril de 2009 l’ACA va presentar un estudi exhaustiu sobre els impactes del canvi climàtic sobre els recursos hídrics de Catalunya, en el qual van participar més d’una vintena d’experts en diverses àrees (ACA, 2009). Entre d’altres, es van analitzar diferents escenaris de disponibilitat i fluxos hídrics en funció de projeccions globals i regionals, així com els possibles impactes d’aquestes prediccions sobre diferents sistemes naturals i sectors socioeconòmics, incloent-hi els ecosistemes aquàtics, l’agricultura, la indústria o els entorns urbans, entre d’altres. Alguns capítols de l’estudi fan referència a estratègies per a la reducció de la vulnerabilitat i 23. Cadascun d’aquests possibles impactes i d’altres, s’analitzen amb més detall per a cadascun dels escenaris de futur inclosos per l’estudi.

l’adaptació en l’àmbit corresponent, si bé en cap cas resulta un objectiu central de l’anàlisi. Finalment, en el camp empresarial, i com succeïa en el cas de la reducció voluntària d’emissions, no existeix una base de dades de lliure accés i registre on hi hagi informació sobre les accions d’adaptació desenvolupades per empreses catalanes i de la resta de l’Estat. Malgrat això, sembla que el nombre d’organitzacions que desenvolupen estratègies o nous productes i serveis per fer front al canvi climàtic va augmentant (Fundación Entorno, 2008). Més enllà de les consultories que treballen en aquest àmbit i de les empreses tecnològiques en el camp de l’energia i l’aigua, que ofereixen serveis i comercialitzen productes per reduir les emissions o millorar l’eficiència en l’ús dels recursos, cal destacar empreses del sector de la construcció que incorporen sistemes de captació d’aigua de pluja i reutilització de les aigües grises per reduir el consum d’aigua, així com empreses del sector alimentari i agrícola (algunes amb seu a Catalunya) que estan desenvolupant noves varietats i sistemes de cultiu per fer front a l’increment progressiu de la temperatura i l’escassetat d’aigua (Fundación Entorno, 2008; Almirall, 2009). En aquest sentit, cal destacar l’impuls des de l’Institut Català de la Vinya i el Vi (INCAVI) de conferències i cursos dirigits a la gestió ecològica i l’adaptació al canvi climàtic,24 i la participació activa d’empreses vinícoles catalanes en projectes de recerca per millorar la producció en condicions climàtiques diferents a les actuals.25 15.5. Conclusions

Aquest capítol ha revisat d’una manera sintètica el desplegament d’instruments de mitigació i adaptació per fer front al canvi climàtic a Catalunya. En el cas dels instruments econòmics de mitigació vinculats al comerç d’emissions i de l’adaptació al canvi climàtic, s’ha dut a terme una revisió conceptual i se n’ha avaluat el nivell d’implementació a nivell internacional, de la UE i de l’Estat espanyol (seccions 15.2 i 15.4), amb l’objec24. Segona Conferència Internacional de Vitivinicultura ecològica, sostenible i canvi climàtic, 15-16 de juny 2010. <http://wine.uab.cat/> 25. Projecte Cenit-Demeter <http://www.cenitdemeter.es/>

El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic

tiu de visualitzar fins a quin punt Catalunya participa o desenvolupa aquests instruments i quins són els sectors econòmics i socials que fins ara més hi estan més vinculats. S’ha fet evident que aquests instruments tenen un paper clau en la reducció i la gestió de les emissions, tant de les indústries afectades per la Directiva 2003/87/CE com dels governs dels estats membres. El cas espanyol és paradigmàtic en aquest sentit, ja que caldrà que faci un ús intensiu dels mecanismes de mercat per tal de complir els objectius del PK. Els mecanismes de mercat, però, fins ara no han pogut actuar com un incentiu suficient per reduir les emissions del sector de la generació d’energia ni a l’Estat ni a Catalunya i, pel que fa a altres sectors regulats, no és fàcil determinar si la reducció de les emissions ha estat gràcies als efectes dissuasius del preu del CO2 o al context econòmic global, que ha fet caure dràsticament la producció de molts sectors afectats pel comerç d’emissions, com en el cas del ciment, l’acer o el vidre, entre d’altres. L’anàlisi també ha palesat que les empreses catalanes regulades per la Directiva no han tingut gaire interès a participar en els mecanismes de reducció d’emissions mitjançant projectes, llevat d’algunes excepcions. Els principals participants són grans empreses energètiques i el mateix Govern espanyol, que ha capitalitzat un gran nombre de fons per comprar CER i tal vegada arribar a complir els objectius determinats pel PK. Els mecanismes de comerç d’emissions són eines encara poc utilitzades pels sectors difusos, si bé en alguns casos s’han emprat com a complement dels compromisos o programes de reducció de les emissions que algunes organitzacions, sobretot de l’àmbit públic, han volgut assumir. En aquest sentit, Catalunya encara es troba lluny del nivell d’ús que el sector públic i privat d’altres països europeus fan dels mecanismes de comerç d’emissions com a vehicles per contribuir al finançament d’iniciatives de reducció d’emissions dins o fora dels seus propis països. En aquest sentit, els futurs acords voluntaris de reducció d’emissions en el marc del Pla de mitigació del canvi climàtic 2008-2012 poden esdevenir una estratègia central per promoure la «neutralitat en emissions» entre els sectors difusos.

669

L’existència d’una diversitat d’instruments de planificació i de caràcter econòmic, desplegats des de Catalunya i vinculats directament o indirecta a la reducció d’emissions demostra un compromís ferm del Govern i d’algunes administracions locals davant del canvi climàtic. Desafortunadament, però, els principals instruments de planificació encara són d’aprovació recent i és difícil, si no impossible, avaluar-ne l’impacte d’una manera exhaustiva. L’avaluació del Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya 2008-2012 assenyala que un percentatge elevat de les accions previstes de mitigació als sectors difusos estan desenvolupant-se, si bé encara no és possible determinar amb precisió l’estalvi energètic que aquestes accions representen. La revisió del Pla de l’energia 2006-2015, per contra, presenta avenços significatius en relació amb la millora de la intensitat energètica o el desenvolupament de les renovables, entre d’altres, però no pot amagar el fet que les emissions de GEH a Catalunya van continuar augmentant fins a l’any 2007 i que la davallada de 2008 té molt a veure amb la crisi econòmica. D’altra banda, el Govern ha desenvolupat un gran nombre de programes d’ajut i subvencions per promoure la reducció d’emissions, però se’n desconeix fins ara el nivell de cost-efectivitat. Alhora, la inexistència d’un marc impositiu català explícitament encaminat a la reducció de les emissions i la penalització de l’energia d’origen fòssil suggereix que encara queda camí per recórrer per incentivar la mitigació més enllà dels sistemes de compravenda de drets i del suport directe amb incentius públics. Pel que fa a l’adaptació, el capítol ha evidenciat que aquesta és per si mateixa un procés complex, multiescalar, que tindrà lloc d’una manera desigual, de vegades planificadament i d’altres autònomament, i a diferents escales de governança. L’adaptació és, en qualsevol cas, inevitable. La política internacional d’adaptació ha consistit a definir una estructura financera amb múltiples fons d’ajuda, de governança complexa, per tal de assumir el cost incremental dels països més vulnerables a adaptar-se al canvi climàtic. El fet que únicament el Fons d’Adaptació estigui vinculat a la venda de CER i que la resta de fons sigui d’aportació voluntària genera incertesa sobre la

670

Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo

disponibilitat real de recursos per als països en desenvolupament durant els propers anys i que, segurament i malgrat les recents promeses a la COP-15, seran inferiors als que es consideren necessaris. L’adaptació a la UE, en contrast amb la mitigació, ha esdevingut una qüestió codesenvolupada entre la Comissió Europea i els mateixos estats, i no ha esdevingut ni de bon tros prioritària. Països com Espanya i Finlàndia van publicar els seus plans nacionals d’adaptació abans que no es desenvolupessin el Llibre verd i el Llibre blanc de l’adaptació al canvi climàtic a la UE, un fet que demostra les dificultats de coordinar diferents perspectives i interessos respecte de l’adaptació entre els països de la UE. El desplegament del Llibre blanc encara és incipient i fins ara el principal paper de la Direcció General del Medi Ambient de la Comissió Europea ha estat iniciar estudis sobre impactes i vulnerabilitat, i promoure discussions sobre l’adaptació en diferents àrees temàtiques sota el paraigua del Grup d’Impactes i Adaptació de la mateixa Direcció. A curt termini, la UE no es planteja el desenvolupament de cap Directiva d’adaptació, ni tampoc l’assignació específica de recursos econòmics a països, regions i sectors econòmics de la UE potencialment més vulnerables al canvi climàtic (EEA, 2008). Això no vol dir que sigui descartable la creació d’un marc normatiu més ambiciós mitjançant la reforma de les directives actuals en determinades polítiques i sectors potencialment més sensibles al canvi climàtic. El tarannà de Catalunya pel que fa a l’adaptació no ha estat fins ara diferent de l’europeu. Malgrat l’existència del Pla d’adaptació espanyol, el Govern català no considera el desenvolupament d’un pla rector en aquest àmbit fins més enllà del 2012, a fi de concentrar esforços i recursos en la mitigació (Generalitat de Catalunya, 2008). Així doncs, fins ara, el Govern ha impulsat l’elaboració d’estudis de vulnerabilitat i d’escenaris, però no s’han destinat recursos a mesures concretes en àmbits sectorials determinats. En el món empresarial, l’adaptació encara és una qüestió majoritàriament desconeguda, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat, amb l’excepció d’empreses vinculades als sectors vinícola i de l’aigua que estan invertint recursos a planificar d’acord amb les condicions climàtiques del futur. Cal, doncs,

esperar i encoratjar que, durant els propers anys, tant el Govern de la Generalitat com les administracions locals i la societat civil s’esforcin a comunicar els principis bàsics de l’adaptació i s’iniciïn programes que defineixin i executin accions per reduir la vulnerabilitat i promoure l’adaptació de determinats sectors i sistemes socioecològics. En conclusió, Catalunya encara té un marge ampli de millora en els àmbits de la mitigació i l’adaptació al canvi climàtic. Cal promoure els instruments fonamentats en el mercat d’emissions entre les PIME i els sectors difusos, per tal que aquests últims no prevegin només les reduccions voluntàries d’emissions, sinó també la «neutralitat» i apostin per invertir en projectes de reducció d’emissions, tot maximitzant els esforços de mitigació globals. Cal aprofundir en el desplegament dels instruments de planificació i econòmics existents, i tenir en compte que això no serà suficient si no es multipliquen els esforços —financers, tècnics, de recerca i de sensibilització— i si no es desplega un règim de fiscalitat ambiental més ambiciós, que pugui generar més recursos per retroalimentar l’estalvi i l’eficiència energètica a nivell multisectorial. L’avaluació continuada d’impactes i vulnerabilitat de diferents sectors econòmics i socials a Catalunya ha de complementar el desplegament d’accions adaptatives cost-efectivitat, mitjançant el marc normatiu i els instruments adequats. Referències

ADGER, W.N.; ARNELL, N.W.; TOMPKINS, E.L. (2005). «Successful adaptation to climate change across scales». Global Environmental Change, núm. 15, pàg. 77-86. ADGER, W.N.; LORENZONI, I.; O’BRIEN, K. (ed.) (2009a). Adapting to Climate Change. Thresholds, Values, Governance. Cambridge: Cambridge University Press. ADGER, W.N.; DESSAI, S.; GOULDEN, M.; [et al.]. (2009b). «Are there social limits to adaptation to climate change?» Climatic Change, núm. 95, pàg. 335-354. AGÈNCIA CATALANA DE L’AIGUA (ACA) (2009). Aigua i Canvi Climàtic. Diagnosi dels impactes previstos a Catalunya. Disponible a: http://acaweb.gencat.cat/aca/ appmanager/aca/aca/.

El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic

AJUNTAMENT DE BARCELONA (2001). Les Festes Més Sostenibles. «Guies d’Educació Ambiental», núm. 6. — (2010). Guia de Congressos Més Sostenibles. «Guies d’Educació Ambiental», núm. 35. ALMIRALL, V. (2009). El Grup Bodegas Torres davant del canvi climàtic. Presentació al Curs Canvi Climàtic i Empresa. Universitat Pompeu Fabra, 19-21 d’octubre de 2009. ANDERSON, K.; BOWS, A.; MANDER, S. (2008). «From long-term targets to cumulative emission pathways: Reframing UK climate policy». Energy Policy, núm. 36, vol. 10, pàg. 37143722. BARNETT, J.; O’NEILL, S. (2009). «Maladaptation». Global Environmental Change, DOI 10.1016/ j.gloenvcha.2009.11.004 BAYON, R.; HAWN, A.; HAMILTON, K. (2007). Voluntary Carbon Markets. An International Business Guide to What They Are and How They Work. Londres: Earthscan. BOYD, E.; HULTMAN, N.; TIMMONS ROBERTS, J.; [et al.]. (2009). «Reforming the CDM for sustainable development: lessons learned and policy futures». Environmental Science and Policy, núm 12, vol. 7, pàg. 820-831. BROOKS, N.; ADGER, W.N.; KELLY, P.M. (2005a). «The determinants of vulnerability and adaptive capacity at the national level and the implications for adaptation». Global Environmental Change, núm. 15, pàg. 151-163. BROOKS, N.; DI LERNIA, S.; DRAKE, N. [et al.] (2005b). «The environment-society nexus in the Sahara from prehistoric times to the present day». The Journal of North African Studies, núm. 304, pàg. 253-292. CALBÓ ANGLARILL, J. (2005). «Projeccions futures sobre el clima a Catalunya». A: LLEBOT, J. E. (ed.) Informe sobre el canvi climàtic a Catalunya. Barcelona: Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible i Institut d’Estudis Catalans. pàg. 749-772. CAPOOR, K.; AMBROSI, P. (2009). State and Trends of the Carbon Market 2009. Washington D.C., World Bank. Disponible a: http://carbonfinance.org. — (2006). State and Trends of the Carbon Market 2006. Washington D.C., World Bank. Disponible a: http://carbonfinance.org.

671

— (2007). State and Trends of the Carbon Market 2007. Washington D.C., World Bank. Disponible a: http://carbonfinance.org. — (2008). State and Trends of the Carbon Market 2008. Washington D.C., World Bank. Disponible a: http://carbonfinance.org. CARPENTER, S.; WALKER, B.; ANDERIES, J.M.; ABEL, N. (2001). «From metaphor to measurement: Resilience of what to what?». Ecosystems, núm. 4, pàg. 765-781. CLIMATE, COMMUNITY, AND BIODIVERSITY ALLIANCE (CCBA). (2008). Estándares para el Diseño de Proyectos de Clima, Comunidad y Biodiversidad. Segunda edición, CCBA, Arlington, VA. Diciembre, 2008. Disponible a: www.climatestandards.org. CORBERA, E.; ESTRADA, M.; BROWN, K. (2009a). «How do regulated and voluntary offsetschemes compare?». Journal of Integrative Environmental Sciences, núm. 6, vol. 1, pàg. 25-50. CORBERA, E.; PUIG VENTOSA, I.; RAMOS MARTÍN, J.; CAÑELLAS BOLTÀ, S. (2009b). «Exemples d’instruments per a la gestió de la demanda d’energia». A: RAMOS MARTÍN, J. (ed.) Ús de l’energia a Catalunya. Anàlisi del Metabolisme Energètic de l’Economia Catalana (AMEEC); Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de la Vicepresidència, Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible. DELSALLE, J. (2009). «EU White Paper on Adaptation to Climate Change: Objectives, Strategy and Timeframe». Article presentat a la conferència Science Policy Interactions in National Adaptation Policy. Utrecht, 14 de setembre de 2009. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT I HABITATGE (DMAH) (2009). Comerç de drets d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle. Informes anuals de seguiment d’emissions. Període de notificació 2008. Departament de Medi Ambient i Habitatge, Direcció General de Qualitat Ambiental. DIPUTACIÓ DE BARCELONA. (2009). Els Plans d’Acció per l’Energia Sostenible a la Província de Barcelona. Avançament Provisional de Resultats, novembre del 2009. Diputació de Barcelona. Disponible a: www.diba.es/mediambient/pdf/ paesfullettecnic.pdf.

672

Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo

EARTH NEGOTIATION BULLETIN (ENB) (2009). Summary of the Copenhagen Climate Change Conference: 7-19 December 2009. International Institute for Sustainable Development. Disponible a: www.iisd.ca/climate/cop15. ECOLOGÍA Y DESARROLLO (2009). Carbon Disclosure Project 2009 España: las 85 mayores empresas por capitalización. Disponible a: www.cdproject.net/CDPResults/CDP%20Spai n%20Report%202009.pdf. ECOSECURITIES (2009). The Carbon Management and Offsetting Trends Survey Results 2009. Disponible a: www.ecosecurities.com/Registered/ EcoCarbonSurvey2009.pdf. ELLIS, J.; WINKLER, H.; CORFEE-MORLOT, J.; GAGNON-LEBRUN, F. (2007). «CDM: taking stock and looking forward». Energy Policy, núm. 35, pàg. 15-28. EUROPEAN COMMISSION (EC). (2007). Green Paper from the Commission to the Council, the European Parliament, the European Economic and Social Committee and the Committee of the Regions. Adapting to climate change in Europe – options for EU action. Disponible a: http://eurlex.europa.eu/LexUriServ/LexUriServ.do?uri= COM:2007:0354:FIN:EN:PDF. — (2009). Impact Assessment, Commission Staff Working Document Accompanying the White Paper Adapting to Climate Change, SEC (2009) 387/2. Brussels: European Commission. EUROPEAN ENVIRONMENT AGENCY (EEA) (2007). Europe’s Environment: The Fourth Assessment. Copenhaguen: European Environment Agency. Disponible a: www.eea.europa.eu/publications/state_of_environment_report_ 2007_1. — (2008). Impacts of Europe’s changing climate - 2008 indicator-based assessment. Joint EEA-JRC-WHO report. Disponible a: www. eea.europa.eu/publications/eea_report_ 2008_4/. FENHANN, J. (2009). UNEP Risoe CDM/JI Pipeline Analysis and Database, December 1st 2009. Disponible a: http://cdmpipeline.org. FUNDACIÓN ENTORNO (2008). Adaptación: Liderazgo Empresarial Frente al Cambio Climático. Fundación Entorno España. Disponible a: www.fundacionentorno.org/xtras/pdfs/ Publicacion_ADAPTACION.pdf.

GENERALITAT DE CATALUNYA (2006). Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015. Generalitat de Catalunya, juny de 2006. Disponible a: w w w. g e n c a t . c a t / e c o n o m i a / a m b i t s / energia_mines/energia/pla_energia/index. html. — (2008). Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya 2008-2012. Generalitat de Catalunya, setembre de 2008. Disponible a: http://www10.gencat.net/gencat/binaris/ 20080930_canvi_clima_tcm32-82208. pdf. — (2009). Revisió del Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015. Generalitat de Catalunya. Disponible a: www.gencat.cat/economia/ambits/energia_mines/energia/pla_energia/index. html. GLOBAL CARBON PROJECT (2008). Carbon budget and trends 2007. Disponible a: www.globalcarbonproject.org. GLOBAL ENVIRONMENT FACILITY (GEF) (2007). Financing Adaptation Action. Global Environment Facility, 2007. Disponible a: http://thegef.org/ uploadedFiles/External_Affairs/Publications/AdaptationBooklet.pdf. GILLENWATER, M.; BROEKHOFF, D.; TREXLER, M.; [et al.] «Policing the voluntary carbon market». Nature, núm. 6, p. 85-87. HALLEGATE, S. (2009). «Strategies to adapt to an uncertain climate». Global Environmental Change, núm. 19, vol. 2, p. 240-247. HOLLING, C.S. (1973). «Resilience and stability of ecological systems». Annual Review of Ecological Systems, núm. 4, p. 1-23. INTERGOVERNMENTAL PANEL ON CLIMATE CHANGE (IPCC). (2007). «Technical Summary». A: SOLOMON, S.; QIN, D.; MANNING, M. [et al.] (eds.) Climate Change 2007: The Physical Science Basis. Contribution of Working Group I to the Fourth Assessment Report of the Intergovernmental Panel on Climate Change. Cambridge, United Kingdom and New York, USA: Cambridge University Press. INSTITUT CATALÀ D’ENERGIA (ICAEN) (2009). Estalvi i eficiència energètica en edificis públics. Generalitat de Catalunya, Institut Català d’Energia. Disponible a: http://www20.gencat.cat/ portal/site/icaen.

El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic

IRAEGUI, J.J. (2009). «El sector de la transformació energètica i la generació d’electricitat». A: RAMOS MARTÍN, J. (ed.) Ús de l’energia a Catalunya. Anàlisi del Metabolisme Energètic de l’Economia Catalana (AMEEC). Generalitat de Catalunya, Departament de la Vicepresidència, Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible. JORDAN, A.J.; HUITEMA, D.; VAN ASSELT, H. (2009). «Climate Change in the European Union: Confronting the Dilemmas of Mitigation and Adaptation». Article presentat a la conferència Human Dimensions of Global Environmental Change, Earth System Governance: People, Places and the Planet. Amsterdam, 2-6 de desembre de 2009. KLEIN, R.J.T.; MÖHNER, A. (2009). «Governance limits to effective global financial support for adaptation». A: ADGER, W.N.; LORENZONI, I.; O’BRIEN, K. (ed.) Adapting to Climate Change. Thresholds, Values, Governance. Cambridge: Cambridge University Press, pàg. 465-475. KOLLMUSS, A.; ZINK, H.; POLYCARP, C. (2008). Making sense of the voluntary carbon market. A comparison of carbon offset standards. WWF Germany, Stockholm Environment Institute, TRICORONA. Disponible a: www.globalbioenergy.org/uploads/media/0803_SEI_WW F__-_A_Comparison_of_Carbon_Offset_ Standards.pdf. LENTON, T.M.; HELD, H.; KRIEGLER, E.; [et al.,] (2008). «Tipping elements in the Earth’s climate system». Proceedings of the National Academy of Sciences of the USA, núm. 105, pàg. 1786-1793. MARSHALL, N.A. (2010). «Understanding social resilience to climate variability in primary enterprises and industries». Global Environmental Change, núm. 20, vol. 1, pàg. 36-43. MATA, A. (2009). «La certificació energètica d’edificis. Situació a Catalunya». Institut Català d’Energia. Disponible a: http://www20.gencat.cat/docs/icaen/01_Estalvi%20i%20Eficiencia%20Energetica/Documents/Arxius/Cer tificació%20energètica_Situació%20a%20Catalunya_setembre09.pdf. METZ, B. (2008). Implications of stabilisation of greenhouse gas concentrations. Findings from the IPCC Fourth Assessment Report. SBSTA Works-

673

hop on IPCC AR4, June 6, 2008. Disponible a: www.ipcc.ch/pdf/presentations/briefingbonn-2008-06/greenhouse-gas-concentrations.pdf. MINISTERIO DE MEDIO AMBIENTE Y MEDIO RURAL Y MARINO (MMA) (2006). Plan Nacional de Adaptación al Cambio Climático. Disponible a: www.mma.es/secciones/cambio_climatico/are as_tematicas/impactos_cc/pdf/pna_v3.pdf. — (2008). Plan Nacional de Adaptación al Cambio Climático. Primer Programa de Trabajo. Primer Informe de Seguimiento. Disponible a: www.mma.es/secciones/cambio_climatico/are as_tematicas/impactos_cc/pdf/inf_prog_pnac c.pdf. — (2009a). Aplicación de la Ley 1/2005. Emisiones verificadas frente a asignaciones: año 2008. Disponible a: www.mma.es/portal/secciones/cambio_climatico/areas_tematicas/ comercio_emisiones/com_emis_espania/pdf/ bal_glo2008_may2009.pdf. — (2009b). Nota de prensa de la Autoridad Nacional Designada, 3 de diciembre de 2009. Disponible a: www.mma.es/portal/secciones/cambio_climatico/areas_tematicas/flexibilidad/and /and.htm. — (2009c). Listado de Proyectos Aprobados por la Autoridad Nacional Designada por España. Disponible a: www.mma.es/portal/secciones/ cambio_climatico/areas_tematicas/flexibilidad/and/pdf/proy_apro.pdf. — (2010). Inventario de Gases de Efecto Invernadero de España. Edición 2010 (Serie 19902008). Sumario de Resultados. Disponible a: www.mma.es/secciones/calidad_contaminacion/atmosfera/emisiones/pdf/Sumario_de_In ventario_Nacional_Emisiones_GEI_serie _1990-2008.pdf. MÖHNER, A.; KLEIN, R.J.T. (2007). The Global Environment Facility: Funding for Adaptation or Adapting to Funds? SEI Working Paper. Stockholm: Stockholm Environment Institute, Disponible a: www.sei-international.org. NELSON, D.R. (2009). «Conclusions: transforming the world». A: Adger, W. N.; Lorenzoni, I.; O’Brien, K. (ed.) Adapting to Climate Change. Thresholds, Values, Governance. Cambridge: Cambridge University Press, p. 25-41.

674

Eines de gestió del canvi climàtic Esteve Corbera i Ismael Romeo

OFICINA CATALANA DEL CANVI CLIMÀTIC (OCCC) (2008). Sèrie d’Estudis de Base per a la Posterior Definició d’una Estratègia de Prevenció i d’Adaptació al Canvi Climàtic a Catalunya. Estudi de Base N1: Delta de l’Ebre. Disponible a: http://mediambient.gencat.cat/cat/el_medi/C _climatic/estudi_DEbre.jsp. — (2009). Desplegament del Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya 2008-2012, Esborrany (26-11-2009). Generalitat de Catalunya, Desembre de 2009. ORLOVE, B. (2005). «Human adaptation to climate change: a review of three historical cases and some general perspectives». Environmental Science and Policy, núm. 8, p. 589600. PAAVOLA, J.; ADGER, W.N. (2006). «Fair adaptation to climate change». Ecological Economics, núm. 56, p. 594-609. PARRY, M.L.; CANZIANI, O.F.; PALUTIKOF, J.P. [et al.] (2007). «Technical Summary». A: PARRY, M. L.; CANZIANI, O. F.; PALUTIKOF, J. P.; [et al.] (ed.) Climate Change 2007: Impacts, Adaptation and Vulnerability. Contribution of Working Group II to the Fourth Assessment Report of the Intergovernmental Panel on Climate Change. Cambridge, United Kingdom and New York, USA: Cambridge University Press. PERSSON, A.; KLEIN, R.J.T.; KEHLER SIEBERT, C. [et al.] (2009). Adaptation Finance under a Copenhagen Agreed Outcome. Research Report, Stockholm Environment Institute. Disponible a: www.sei-international.org. PETERSON, G. (2009). «Ecological limits of adaptation to climate change». A: Adger, W.N.; Lorenzoni, I.; O’Brien, K. (ed.) Adapting to Climate Change. Thresholds, Values, Governance. Cambridge: Cambridge University Press, p. 25-41. PUIG VENTOSA, I. (2004). Fiscalitat ambiental local. Fundació Carles Pi i Sunyer d’Estudis Autonòmics i Locals. Diputació de Barcelona. RAHMSTORF, S. (2009). «Cambio Climático debido a los gases de efecto invernadero ¿cuánto tiempo nos queda?». A: LA VANGUARDIA DOSSIER (ed.) El Cambio Climático. El reto de la humanidad. Octubre-desembre de 2009. p. 7-15.

RAMOS MARTÍN, J. (2009). «L’energia primària a Catalunya». A: RAMOS MARTÍN, J. (ed.) Ús de l’energia a Catalunya. Anàlisi del Metabolisme Energètic de l’Economia Catalana (AMEEC). Generalitat de Catalunya, Departament de la Vicepresidència, Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible. RAUPACH, M.R.; MARLAND, G.; CIAIS, P. [et al.] (2007). «Global and regional drivers of accelerating CO2 emissions». Proceedings of the National Academy of Sciences of the USA, núm. 104, vol. 24, p. 10288–10293. RAYNER, T.; JORDAN, A. (2009). «Adaptation to Climate Change: An Emerging EU Policy». Article presentat a la conferència Human Dimensions of Global Environmental Change, Earth System Governance: People, Places and the Planet, Amsterdam, 2-6 de desembre de 2009. ROCA JUSMET, J.; PUIG VENTOSA, I.; RODRIGRO ARIBAU, J. [et al.] (2007). «Fiscalitat i Canvi Climàtic». ENT Environment and Management i Generalitat de Catalunya, Departament de Medi Ambient i Habitatge. ROSEMBUJ, F.; ESQUERRA, L. (2005). «Instruments econòmics. Flexibilitat en el disseny de polítiques de canvi climàtic: l’ús de mecanismes de mercat a Catalunya». A: LLEBOT, J. E. (ed.) Primer informe sobre el canvi climàtic a Catalunya. Barcelona: Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible i Institut d’Estudis Catalans, p. 749-772. SCHELLNHUBER, H. J.; CRAMER, W.; NAKICENOVIC, N. [et al.] (eds.) (2006). Avoiding dangerous climate change. Cambridge: Cambridge University Press. SCHNEIDER, S. H.; LANE, J. (2006). «Dangers and thresholds in climate change and the implications for justice». A: ADGER, W. N.; PAAVOLA, J.; HUQ, S.; MACE, M. J. (eds.) Fairness in Adaptation to Climate Change. Cambridge; MIT Press, p. 23-51. SMIT, B.; WANDER, J. (2006). «Adaptation, adaptive capacity and vulnerability». Global Environmental Change, núm. 16, p. 282-92. SULLIVAN, R.; RUSSELL, D.; BELOE, S. (2010). «The adaptation imperative». Environmental Finance, núm. 3, vol. 11, p. 46-47.

El canvi climàtic a Catalunya Eines de gestió del canvi climàtic

THE CARBON NEUTRAL COMPANY (2009). The CarbonNeutral Protocol. A framework for effective action on climate change. London, UK. UNITED NATIONS FRAMEWORK CONVENTION ON CLIMATE CHANGE (UNFCCC) (2008). Investment and financial flows to address climate change: an update. Disponible a: http://unfccc.int/ resource/docs/2008/tp/07.pdf.

675

WANG, T.; WATSON, J. (2007). «Who owns China’s emissions?». Tyndall Centre Briefing, note 23. Norwich, United Kingdom. Disponible a: www.tyndall.ac.uk/publications/briefing_note s/briefing_notes.shtml.

16. Agricultura, ramaderia i silvicultura M. Teresa Sebastià1,2, Rosa Llurba1, Josefina Plaixats3, Glòria Domínguez1 i Jaume Lloveras4 Amb la col·laboració de Pau Vericat1, Lluís Martín2, Joan Costa2, Míriam Piqué1 i Alejandro J. Ortiz 1

Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (Solsona) Departament d’Hortofructicultura, Botànica i Jardineria. Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària, Universitat de Lleida. 3 Departament de Ciència Animal i dels Aliments, Universitat Autònoma de Barcelona 4 Centre Universitat de Lleida –IRTA 2

M. Teresa Sebastià Doctora en Ciències Biològiques per la Universitat de Barcelona, va fer un postdoctorat sobre la resposta de les plantes al canvi climàtic a la Universitat de Harvard els anys 1995-1997. És professora titular de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària de la Universitat de Lleida des de 1998, i dirigeix un grup de recerca al Centre Tecnològic Forestal de Catalunya des de 1997. Ha estat professora convidada a la Universitat de Harvard i a la Universitat College Dublin. Actualment és membre, entre d’altres, del comitè espanyol del Global Land Project, i de DIVERSITAS, del comitè assessor de l’Observatori Pirinenc del Canvi Climàtic, i del Grup d’Experts en Canvi Climàtic a Catalunya. Actualment desenvolupa tasques de coordinació de diversos projectes sobre els efectes del canvi climàtic i d’ús del sòl sobre la dinàmica del carboni i la biodiversitat en ecosistemes agrícoles, pastorals i forestals a la península ibèrica i a l’Àfrica. Té més de cent publicacions científiques, incloent-hi llibres, capítols de llibres i articles. Rosa Llurba Huguet Enginyera agrònoma en Gestió Ambiental per la Universitat de Lleida, va completar els estudis a la Universitat de Wageningen, on es va especialitzar en agroecologia i disseny de prototipus de sistemes agrícoles ecològics i de baix input. Ha participat en diversos projectes de recerca nacionals i internacionals basats en la relació entre biodiversitat i funció en agroecosistemes i pastures, incloent-hi l’estudi de la diversitat de plantes i artròpodes als marges; diversitat cultivada en sistemes farratgers mixtos, i l’experiment OPS, que avalua l’efecte de la diversitat en diverses funcions ecosistèmiques. Alguns d’aquests treballs els ha realitzat en col·laboració amb investigadors de la Universitat College Dublin. Josefina Plaixats i Boixadera (Manresa, 1954). Doctora en Ciències Biològiques per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha estat professora de Fisiologia Vegetal i des de 1987 és professora titular d’Agricultura del Departament de Ciència Animal i dels Aliments de la UAB. La seva recerca s’inicia en el camp de la Biologia Molecular en plantes a la Universitat de Nottingham, i

678

Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

posteriorment treballa en la relació sòl-planta-animal-atmosfera i aprofitament i gestió dels recursos naturals. És membre del Grup de Recerca en Remugants i ha estat investigadora col·laboradora de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la UAB. Des de l’any 2000 la seva recerca se centra en la gestió i restauració d’ecosistemes pastorals i la seva capacitat de segrest i acumulació de carboni. Ha dirigit diversos projectes de recerca i ha participat en projectes europeus. Ha publicat una cinquantena d’articles científics i alguns capítols de llibre. És membre de la Junta directiva de la Institució Catalana d’Estudis Agraris. Glòria Domínguez (Badalona, 1971). Enginyera tècnica agrícola, enginyera de Forests, màster en Economia Ecològica i Ambiental, i doctora per la Universitat Albert-Ludwig de Freiburg (Alemanya) des de l’any 2007. A banda, té formació específica en direcció d’empreses i lideratge. Des de l’any 1998 treballa al CTFC, després d’una etapa vinculada al sector privat. Ha ocupat els càrrecs de responsable de l’Àrea de Política Forestal i Desenvolupament Rural, i de directora de recerca del centre, i des de gener de 2010 és la directora general del CTFC. En l’exercici de les tasques corresponents a aquests càrrecs, ha col·laborat en diversos projectes de recerca i transferència, tant d’abast nacional com internacional. En l’àmbit internacional, ha participat en projectes del IV, V, VI i VII programa marc de recerca de la Unió Europea, Interreg, Life, etc, i ha estat molt activa en diferents xarxes i iniciatives europees. Ha format part de diversos comitès científics relacionats amb el medi ambient i el desenvolupament rural, i en l’actualitat és coordinadora del grup de Política Forestal de la Sociedad Española de Ciencias Forestales. Jaume Lloveras Vilamanyà. Doctor Enginyer Agrònom, Ph.D. en Producció i Fisiologia de Cultius per la Iowa State University (USA) i catedràtic de Producció Vegetal de l’Escola Técnica Superior d’Enginyeria Agrària de la Universitat de Lleida. Ha estat investigador del Instituto Nacional de Investigaciones Agrarias al centre de Mabegondo (La Coruña) i a l’IRTA a Reus i a Lleida, on ha treballat en producció de farratges, cereals d’estiu i d’hivern, lleguminoses, rotacions de conreus, i en alguns aspectes de fruiters de fruita seca. Les seves línies de treball actuals principals són l’agronomia i producció d’alfals, l’adobat mineral i orgànic del blat de moro, i les rotacions de conreus.

Aquest capítol s’ha beneficiat de l’amabilitat i la inestimable experiència de diversos col·legues i amics, especialment Lluís Coll i Pere Casals. Els autors volen fer esment especial de les persones que han contribuït als projectes desenvolupats des de l’Àrea d’Ecologia Vegetal i Botànica Forestal del CTFC. Aquest treball ha estat possible gràcies al suport de diverses institucions i projectes, principalment el Grup d’Experts sobre Canvi Climàtic de Catalunya i el projecte CARBOCAT de la Generalitat de Catalunya, els projectes CARBOMONT i CarboEurope, respectivament, del V i VI Programa Marc de la Unió Europea, els projectes CARBOPAS i CARBOAGROPAS del Ministerio de Ciencia y Tecnología, el projecte CARBOMONT de l’INIA, els projectes D-SPRING i OPS del Ministerio del Medio Ambiente, la Fundació Territori i Paisatge, la Paeria de Lleida, el Centre Tecnològic Forestal de Catalunya i la Universitat de Lleida.

679

El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura

Resum

681

16.1. Introducció 16.1.1. Rellevància del sector agrari 16.1.2. Cap a una nova agronomia del canvi 16.1.3. Models conceptuals del canvi climàtic a Catalunya

683 683 683 684

16.2. El sector agrari a Catalunya: estat actual 16.2.1. Metodologia 16.2.2. Les superfícies agràries de Catalunya i llur evolució 16.2.3. Producció agrícola actual a Catalunya 16.2.4. Situació actual de la ramaderia a Catalunya 16.2.5. Situació actual de la indústria agroalimentaria a Catalunya 16.2.6. Principals característiques silvícoles actuals dels boscos catalans

687 687 687 690 695

16.3. Amenaces del canvi climàtic a les activitats agrícoles, ramaderes i forestals 16.3.1. Efectes directes del clima 16.3.1.1 Efectes sobre la producció vegetal 16.3.1.2 Efectes sobre la producció animal 16.3.2. Efectes indirectes per respostes biòtiques al canvi climàtic: invasions, malalties i plagues 16.3.3. Efectes indirectes de la temperatura sobre l’increment de les pertorbacions: incendis forestals 16.3.4. Efectes indirectes de la temperatura sobre l’increment de les pertorbacions: erosió del sòl i desertificació 16.4. Vulnerabilitats del sistema agrari a Catalunya 16.4.1. Vulnerabilitats climàtiques 16.4.2. Vulnerabilitats davant de pertorbacions biòtiques 16.4.3. Vulnerabilitats davant de pertorbacions abiòtiques 16.4.4. Vulnerabilitats socioeconòmiques 16.5. Capacitat i oportunitat de mitigació dels sistemes agraris de Catalunya 16.5.1. Capacitat de mitigació dels sistemes agraris catalans: increment de la capacitat de segrestar carboni 16.5.1.1. Segrest de carboni a sistemes agrícoles i ramaders 16.5.1.2. Segrest de carboni a sistemes forestals 16.5.2. Oportunitat de mitigació dels sistemes agraris catalans: reducció de gasos amb efecte d’hivernacle

699 699 701 701 701 702 704 706

707 707 707 708 709 709 711 711 711 712 712

680

Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

16.5.2.1. Producció vegetal 16.5.2.2. Producció animal 16.5.3. Oportunitat de mitigació dels sistemes agraris catalans: transport i combustibles renovables 16.5.4. Oportunitat de mitigació dels sistemes agraris catalans: construcció, instal·lacions i alternatives energètiques renovables 16.6. Capacitat i oportunitat d’adaptació dels sistemes agraris a Catalunya 16.6.1. Capacitat d’adaptació 16.6.1.1. Canvis tecnològics en sistemes agrícoles i ramaders 16.6.1.2. Canvis d’espècies i del model de gestió forestals 16.6.2. Oportunitat d’adaptació 16.6.2.1. Canvi en el model productiu 16.6.2.2. Canvi en els models energètic i socioeconòmic 16.6.2.3. Canvi en els hàbits alimentaris i en els valors de consum 16.7. Els sectors agrícola, ramader i forestal a Catalunya: perspectives de futur sota condicions de canvi climàtic 16.7.1. Impactes del canvi climàtic a Catalunya 16.7.1.1 Impactes en els rendiments i la qualitat agraris 16.7.2. Impacte en la ramaderia 16.7.3. Impactes sobre els boscos de Catalunya 16.7.4. Distribució geogràfica de la producció agrària sota canvi climàtic

713 714 714

715 716 716 716 719 720 720 721 722 725 725 725 726 726 727

16.8. Observacions finals: reptes i oportunitats per a l’agricultura i la silvicultura catalanes en el context del canvi climàtic 729 Referències

730

Annex. Problemàtica dels principals sistemes agraris catalans en condicions de canvi climàtic A.1. Cereals A.2. Conreus hortícoles i en hivernacle A.3. Cultius llenyosos A.4. Farratges A.5. Prats de muntanya A.6. Altres sistemes pastorals A.7. Ramaderia A.8. Sistemes silvícoles A.9. Indústries agroalimentàries

739 739 741 743 744 746 748 749 751 756

Referències

757

El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura

681

Resum

L’agricultura, la ramaderia i la silvicultura representen solucions tecnològiques desenvolupades per assegurar la disponibilitat d’aliments, fibres i fusta. Tot i que actualment les activitats agràries, sense comptar la indústria, tenen un pes econòmic baix a Catalunya, el seu valor estratègic i territorial és molt elevat, ja que proporcionen nombrosos béns i serveis ecosistèmics directes i indirectes, i ocupen més del 90% de la superfície de Catalunya, incloent-hi la dedicació agrícola, ramadera i forestal. Entre els serveis indirectes hi ha la conservació del sòl i de la seva fertilitat, regulació climàtica, regulació hídrica, el manteniment de la qualitat de l’aigua, el manteniment de la biodiversitat, la provisió de recreació, la generació de paisatge, etc., a més de la lluita contra el canvi climàtic, si bé cal tenir present que les activitats agrícoles i ramaderes són responsables d’una proporció alta de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, principalment de les emissions difoses. Per aquest motiu un objectiu general seria reduir les emissions i augmentar la capacitat de captació, de manera que s’aconsegueixi un balanç favorable que permeti augmentar el segrest net de carboni i nitrogen als ecosistemes, disminuint així les emissions dels gasos amb efecte d’hivernacle més importants. L’adaptació a les noves condicions del canvi climàtic porta al desenvolupament d’una nova agronomia que superi els paradigmes productivistes, i fins i tot els de l’agronomia sostenible; que sigui holística, proactiva i radical en el seu compromís de lluita contra el canvi climàtic; que permeti assegurar les necessitats bàsiques de les generacions actuals i de les futures en un món en canvi accelerat, mantenint un benestar distribuït equitativament en el temps i en l’espai; i que tingui en compte els béns i serveis directes i indirectes dels ecosistemes agraris. Cal estimular la capacitat de canviar els valors de les societats, incloent-hi els costums alimentaris, adaptant aquests valors a la realitat productiva i ambiental regnant. S’han d’analitzar i modificar els discursos de la societat sobre la

problemàtica del canvi climàtic per poder-los utilitzar en la lluita contra el canvi climàtic; si s’escau, cal promoure discursos nous. S’haurien de desenvolupar mesures pràctiques concretes descendents (top-down), dels gestors cap als ciutadans, i ascendents (bottom-up), promogudes pels ciutadans, aplicables a nivell individual, local i regional, i que enllacin amb les mesures supranacionals mitjançant mecanismes de retroalimentació. El flux de productes agroalimentaris i forestals pot considerar-se com un sistema de quatre bucles mútuament interconnectats: 1) producció vegetal: aliments, farratges, fusta, fibra, etc.; 2) producció animal: cria de bestiar per a carn, ous, llet i derivats, etc.; 3) indústria de transformació alimentària; 4) consum humà. La connectivitat dels bucles permet que d’una banda es pugui regular l’oferta agrària local amb costos reals que portaran a preus reals, els quals alhora regularan la demanda, o ajudes dirigides a la consecució dels objectius; i de l’altra, permet incidir sobre els costums d’alimentació i consum de la societat, de manera que s’adapti l’oferta a les circumstàncies de canvi climàtic actuals, i es modifiqui la demanda per sensibilització de la població. Es pot determinar quins són els compartiments clau del sistema, i estimar per a cadascun d’ells les vulnerabilitats enfront del canvi climàtic, i on es pot incidir amb més efectivitat per tal d’esmorteir els impactes esperats. La problemàtica del canvi climàtic a Catalunya pot conceptualitzar-se també mitjançant un sistema de cinc components interrelacionats, quatre dels quals —amenaces, vulnerabilitats, mitigació i adaptació— giren entorn del cinquè, els impactes. Catalunya compta amb una gran diversitat d’ambients i condicions climàtiques. Les modificacions amb el canvi climàtic de les condicions generals dels factors que influeixen en el procés productiu poden portar en algunes zones a un empitjorament de les condicions per al creixement vegetal i per a la producció animal, tot i que en altres poden tenir un efecte beneficiós, de

682

Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

manera que es pot produir certa compensació de la productivitat global. Els condicionants productius climàtics repercuteixen alhora sobre la biodiversitat i les pertorbacions biòtiques, incloent-hi espècies invasores, malalties i plagues, que poden afectar tant la producció vegetal com l’animal, i sobre les pertorbacions abiòtiques, com incendis forestals i erosió del sòl. En conjunt: a) Es d’interès de tots els estaments de la societat el treballar conjuntament per desenvolupar alternatives, trobar solucions i enfrontarse als reptes que el canvi climàtic representa. b) Existeixen moltes incerteses sobre el canvi climàtic i les seves conseqüències per als sistemes agraris, però hauria de prevaldre el principi de precaució; els canvis vindran imposats per les circumstàncies, però poden planificarse amb anticipació. c) El canvi climàtic sens dubte comportarà compromisos i eleccions, i en un món globalitzat, els balanços no sempre són a l’abast o són clars. d) Cal afavorir l’eficiència de la transformació energètica en sistemes intensius (cultius i ramaderia; carn blanca i producció làctia preferentment), i promoure la producció de carn ecològica de qualitat (vacú, oví i caprí i equí)

en sistemes extensius en zones marginals (zones àrides i de muntanya), amb valors afegits de biodiversitat, béns i serveis. e) Cal afavorir la diversitat sembrada en el temps (policultius) i en l’espai (rotacions). f) S’han de promoure mesures de conservació del sòl en zones on la disminució de la productivitat desaconsella l’ús agrícola, afavorint les activitats de ramaderia extensiva moderada, l’ús cinegètic, la conservació del patrimoni natural i la biodiversitat. g) Cal combinar els usos agraris i els energètics; la introducció de mètodes d’obtenció d’energia renovable a les explotacions és fonamental. h) S’ha de promoure la gestió de les masses forestals i la planificació contra incendis, l’ús de biocombustibles, el manteniment dels boscos madurs, i la protecció de boscos no gestionats amb finalitat de conservació, alhora que es potencia l’ús multifuncional dels altres boscos no destinats específicament a conservació. i) Cal una anàlisi detallada sobre la integració de la xarxa producció-indústria-consum sota consideracions de canvi climàtic. j) Cal una avaluació correcta dels balanços de gasos amb efecte d’hivernacle, aigua i energia associats a les indústries en comparació amb processats particulars o alternatives globalitzades.

El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura

16.1. Introducció 16.1.1. Rellevància del sector agrari

El sector agrari engloba tres activitats socioeconòmiques rellevants a Catalunya: agrícoles, ramaderes i silvícoles, a més de les indústries de transformació associades. En l’actualitat, sense considerar l’agroindústria, el sector agrari constitueix directament una part relativament petita de les activitats econòmiques als països desenvolupats, la qual cosa amaga la seva significació real per a la societat en valor territorial, estratègic i ambiental. A Catalunya, aquestes tres activitats representen al voltant de l’1% del PIB, xifra similar a la mitjana de la Unió Europea (IDESCAT 2008, EC 2009). La proporció puja per sobre del 3% del PIB català si es consideren també les indústries agroalimentàries, les quals constitueixen un 17% del valor afegit brut (VAB) industrial català, segons el qual la indústria agroalimentària constitueix el primer sector a Catalunya. D’altra banda, el sector agrari té un pes del 2,2% sobre la població ocupada, xifra petita en comparació amb el 4,5% mitjà espanyol i de la UE25, i el 5,8% mitjà de la UE27 (DAR 2008, IDESCAT 2008). Aquesta xifra puja fins al 20% quan es consideren les indústries de transformació (DAR 2006). Però les dades macroeconòmiques no reflecteixen la importància real del sector agrari. Des d’una perspectiva més ampla, més enllà de l’economia de mercat i dels darrers dos-cents anys d’història, aquest sector adreça aspectes i funcions realment necessaris i imprescindibles per a la supervivència humana. Els sistemes d’organització social varien en el temps i en l’espai, però les necessitats bàsiques dels humans són les mateixes. Entre elles, i de manera imprescindible per a la supervivència, alimentar-se i protegirse de les condicions ambientals desfavorables. Aquestes necessitats es cobreixen bàsicament amb aliments, fibres i fusta. L’agricultura, la ramaderia i la silvicultura representen solucions tecnològiques desenvolupades pels humans en temps relativament recents de la seva història per assegurar-ne la disponibilitat. Les activitats agràries afecten doncs al benestar i la salut pública. Per tant, el sector agrari per força perdurarà. D’altra banda, el sector agrari té una repercussió desproporcionada respecte del seu volum eco-

683

nòmic pel que respecta a l’ús del sòl, la distribució del paisatge, i l’ocupació i el manteniment del territori (Rounsevell et al., 2005). El subministrament d’aliments, fibra i fusta en quantitat i qualitat constitueixen béns i serveis directes que els ecosistemes agrícoles i silvícoles han de procurar. Però aquests ecosistemes, a més, produeixen una gran quantitat de béns i serveis indirectes, ja que contribueixen a la conservació del sòl i la seva fertilitat, la regulació climàtica, la regulació hídrica, el manteniment de la qualitat de l’aigua, el manteniment de la biodiversitat, la provisió de recreació, la generació de paisatge, el manteniment de la població rural, etc. (Stoate et al. 2009), i també la lluita contra el canvi climàtic. Aquests béns i serveis sovint no apareixen reflectits en el PIB perquè estan fora del sistema monetari. Per aquestes raons, la societat sovint els pren per regalats i no en reconeix la importància (de Groot, 1994). Ara bé, el desenvolupament de les activitats agrícoles, ramaderes i silvícoles representa també un risc ambiental que es pot resumir en pèrdua de sòl i de la seva fertilitat, contaminació de les aigües, eutròfia de les conques hídriques, emissió de gasos amb efecte d’hivernacle, i amenaces a la biodiversitat. Per tant, les activitats agràries afecten la qualitat del medi ambient en tots dos sentits, com a protectores de l’ambient, i com a amenaces al medi natural i generadores de residus no desitjats. En les condicions actuals, l’agricultura, la ramaderia i la silvicultura poden representar, doncs, aliades importants en la lluita contra el canvi climàtic. 16.1.2. Cap a una nova agronomia del canvi

Per les raons abans esmentades, el sector agrari haurà de passar per grans transformacions respecte dels paradigmes productivistes de l’agronomia industrial, superant fins i tot paradigmes ambientalistes més moderns de l’agronomia sostenible. Els paradigmes productivistes de la revolució verda tenien com a objectiu principal l’obtenció d’aliments i d’altres productes, però la conseqüència d’aquesta política molt exitosa des del punt de vista productiu (Albaiges i Romagosa, 2002) ha estat, segons alguns autors, la pol·lució de les aigües, i l’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle (Lichtfouse et al., 2009). Als

684

Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

anys 80 es desenvolupà el concepte de sostenibilitat (CMMAD, 1988). Segons definició de la American Society of Agronomy, agronomia sostenible és aquella que al llarg del temps augmenta la qualitat de l’ambient, proveeix aliments per a les necessitats humanes, és econòmicament viable, i augmenta la qualitat de vida de l’agricultor i la societat. L’agronomia sostenible emfatitza la utilització de pràctiques segures i respectuoses amb el medi ambient i considera que no es pot acceptar que la maximització de la productivitat porti a un món insà i inhòspit per als humans (Lichtfouse et al., 2009). Sota condicions de canvi climàtic, cal el desenvolupament d’una nova agronomia, holística, proactiva i radical en el seu compromís de lluita contra el canvi climàtic; que permeti assegurar les necessitats bàsiques de les generacions actuals i de les futures en un món en canvi accelerat, mantenint un cert grau de benestar distribuït equitativament en el temps i en l’espai; i que tingui en compte els béns i serveis directes i indirectes dels ecosistemes agraris, incloent-hi la reducció de gasos amb efecte d’hivernacle i la mitigació del canvi climàtic. Els efectes del canvi climàtic sobre el món agrari són, en conjunt, incerts, variats i complexos, i presenten moltes interaccions entre ells i amb altres factors culturals, socioeconòmics, polítics, etc. (Stoate et al., 2009). Simultàniament amb el canvi climàtic s’estan produint canvis en l’ús del sòl a nivell mundial, en un conjunt de fenòmens interactius coneguts com a canvi global (Votousek, 1994). El canvi climàtic constitueix un repte i una oportunitat per demostrar l’adaptabilitat de l’espècie humana. El Millenium Ecosystem Assessment conclou que les nostres societats no són sostenibles (MEA, 2005). Calen canvis estructurals i una capacitat molt elevada d’adaptació per tal de mantenir uns nivells de benestar acceptables i alhora sostenibles per a tothom arreu (Reguant, 2009). La manera en què les societats han sabut enfrontar-se en el passat als problemes ambientals i a l’obtenció de recursos sovint n’han determinat la persistència o l’extinció. L’èxit ha implicat, de vegades, la capacitat de canviar els valors socials, incloenthi els costums alimentaris, adaptant-los a la realitat productiva i ambiental regnant (Diamond, 2005).

S’han d’analitzar els discursos de la societat sobre la problemàtica del canvi climàtic per poder-los utilitzar en la lluita contra el canvi climàtic (Fleming i Vanclay, 2009); si s’escau, cal promoure discursos nous. La societat ha de poder entendre que, tot i la complexitat del problema, tothom pot contribuir a solucionar-lo. S’han de desenvolupar mesures pràctiques, concretes i descendents (top-down), promogudes pels gestors cap als ciutadans, i mesures ascendents (bottom-up), proposades pels ciutadans als gestors, que es pugin aplicar a nivell individual, local i regional, i que enllacin amb les mesures supranacionals mitjançant bucles de retroalimentació. 16.1.3. Models conceptuals del canvi climàtic a Catalunya

El flux de productes agroalimentaris i forestals es pot considerar com un sistema de quatre bucles mútuament interconnectats (Risku-Norja i Mäenpää, 2007): 1) producció vegetal (aliments, farratges, fusta, fibra...); 2) producció animal (cria de bestiar per a carn, ous, llet i derivats...); 3) indústria de transformació, i 4) consum humà (fig. 1). Dins del sector agrari es pot determinar els compartiments clau del sistema de bucles, per exemple a nivell regional, i estimar per a cadascun d’ells les vulnerabilitats enfront del canvi climàtic i on es pot incidir amb més efectivitat per tal d’esmorteir els impactes esperats. Un dels objectius principals d’aquest capítol és proporcionar una revisió bibliogràfica i un llistat de recomanacions per al sector agrari per afrontar el canvi climàtic, però també un llistat de mesures per als ciutadans com a consumidors d’aquests productes i, per tant, conductors de la producció agrària (fig. 1). La problemàtica del canvi climàtic a Catalunya pot conceptualitzar-se mitjançant un sistema de cinc components interrelacionats, quatre dels quals (amenaces, vulnerabilitats, mitigació i adaptació) giren en torn del cinquè, els impactes (fig. 2). Les vulnerabilitats resulten del balanç entre els factors de risc o febleses i els factors d’oportunitat o fortaleses, derivats de les condicions preexistents (fig. 3). Els sistemes agraris poden tenir un paper significatiu en la mitigació del canvi climàtic per la

685

El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura

AMENACES Producció vegetal (aliments, farratge, fusta, fibra, remeis)

Indústries agroalimentàries (productes de transformació)

Paroducció animal (carn,llet, llet, ous, (carn, ous, cuir)cuir)

Consum humà

VULNERABILITATS

IMPACTES

MITIGACIÓ

ADAPTACIÓ

AMENACES

VULNERABILITATS

IMPACTES

Figura 1. Fluxos de productes agroalimentaris i forestals entre els compartiments del sistema agronòmic. Cadascun dels compartiments representa alhora un bucle de processos. El sistema es basa en la producció vegetal, en forma d’aliments vegetals (fruites, verdures, cereals, llegums), aliments per al bestiar (pinsos i farratges), fusta i altres productes silvícoles no fustaners, fibres, i medecines naturals i remeis, entre d’altres. Aquesta producció pot ser consumida directament pels humans o pel seu bestiar; en aquest cas contribueix a la producció animal per a l’obtenció de productes càrnics, làctics, ous, i cuir i d’altres fibres animals. Alternativament, producció vegetal i animal poden entrar dins del bucle de les indústries agroalimentàries i de transformació. L’agricultura s’ocuparia de l’obtenció de productes dins del bucle de producció primària no silvícoles destinats al consum humà (conreus); la silvicultura, dels productes obtinguts dins del bucle de producció primària silvícoles, fustaners (fusta, llenya) i no fustaners (bolets, plantes medicinals); la ramaderia, dels productes del bucle de producció primària que passen a l’alimentació animal i dels productes animals. Els prats i pastures ocuparien una posició entre totes tres ciències, ja que fan part de la forest, però constitueixen producció vegetal disponible per al consum animal. Tots els sistemes nodreixen finalment el consum humà (línies contínues), però alhora el consum humà pot modificar la intensitat dels fluxos (línies discontínues). El consum humà dependrà de la nutrició humana, i també de factors culturals i socials. En condicions de canvi climàtic, es poden desenvolupar mesures de mitigació i d’adaptació associades a cadascun dels bucles i les seves interaccions, i incidir sobre el consum per tal de modificar les relacions entre sistemes.

seva capacitat d’acumular carboni, nitrogen i altres nutrients als diversos compartiments de l’ecosistema, com per exemple, a la biomassa aèria dels boscos (Gracia et al., 2004), al sòl de boscos i pastures (Vallejo et al., 1997; Alcañiz et al., 2010; Sebastià et al., 2008a), i mitjançant l’enterrament dels residus dels conreus (Hillel i Rosenzweig, 2009): és el que s’anomenarà la capacitat de mitigació (fig. 2). Alhora, proporcionen una gran oportunitat d’incrementar el potencial de mitigació, ja que les activitats agrícola i rama-

Oportunitat

Capacitat

Capacitat

Oportunitat

MITIGACIÓ

ADAPTACIÓ

Figura 2. Esquema conceptual dels components del canvi climàtic i l’agricultura a Catalunya. a) Els impactes sobre l’agricultura dependran de les amenaces climàtiques externes i les vulnerabilitats internes del sistema agrari, i al mateix temps, el balanç final dependrà de les mesures de mitigació i adaptació que s’implementin. b) Aquestes poden tancar el bucle d’interconexions segons les capacitats i oportunitats respectives. Les capacitats serien actuacions positives locals directes sobre el sistema agrari, i les oportunitats anirien adreçades al sistema social i socioeconòmic contextual.

dera sobretot són responsables d’una proporció alta de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, principalment de les emissions difoses (Goldsmith, 2005), incloent-hi diòxid de carboni (CO2), òxids de nitrogen (NxO), i metà (CH4). És el que s’anomenarà l’oportunitat de mitigació (fig. 2), mitjançant la reducció d’emissió. Les principals fonts d’aquests gasos en l’agricultura provenen de l’ús dels combustibles fòssils en les activitats agrícoles, mineralització de la matèria orgànica dels sòls associada al llaurat, la crema de residus agrícoles i forestals (els primers, actualment prohibits segons normativa), cria de bestiar i gestió dels residus ramaders, i ús de fertilitzants nitrogenats, entre d’altres (Reddy i Hodges, 2000). L’objectiu general seria reduir les emissions i augmentar la capacitat de captació, de manera que se n’obtingui un balanç favorable que permeti augmentar el segrest net de carboni

686

Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

AMENACES -Directes del canvi climàtic -Increment de temperatura Disminució de precipitació -Canvis de patrons climàtics estacionals

-Indirectes del canvi climàtic Increment de pertorbacions biòtiques -Increment de risc d’invasions -Increment de risc de malalties -Increment de risc de plagues

Increment de pertorbacions abiòtiques -Increment de risc i intensitat d’incendis

VULNERABILITATS -Climàtiques -Clima mediterrani -Temperatures altes -Dèficit híbric -Heterogeneïtat territorial ambiental -Xarxa d’embassaments i regs

-Davant de pertorbacions biòtiques -Comerç globalitzat -Sistemes antropitzats resilients

-Davant de pertorbacions abiòtiques -Elevada superfície forestal -Sistemes ràpids d’alarma i de resposta

-Socioeconòmiques -Societat de consum -Teixit social estructurat -Societat informada

IMPACTES -Canvis en els rendiments agraris -Canvis en la qualitat agrícola -Redistribució territorial de la producció agrària -Degradació i erosió del sòl -Desertificació/Desertització

MITIGACIÓ -Capacitat de mitigació -Segrest de carboni a l’ecosistema -Segrest de nitrogen a l’ecosistema -Aforestació i reforestació

-Oportunitat de mitigació -Disminució d’emisions de CO2 -Disminució d’emisions de N2O -Disminució d’emisions de CH4 -Alternatives energètiques renovables -Reducció de treball de sòl

ADAPTACIÓ -Capacitat d’adapació -Canvis en les tècniques de cultiu -Canvis de conreus i d’espècies forestals -Canvis en el model de gestió forestal

-Oportunitat d’adaptació -Canvi en el model productiu -Canvi en el model energètic -Canvi en el model socioeconòmic -Canvis en els hàbits alimentaris -Canvi en els valors de consum

Figura 3. Marc conceptual detallat dels elements clau en la problemàtica del canvi climàtic i el sector agrari a Catalunya. Les amenaces externes i les vulnerabilitats internes del sector agrari català, aquestes darreres balanç entre les febleses (en taronja) i les forteses (en blau i cursiva) determinaran els impactes. Alhora les mesures de mitigació i d’adaptació contribuiran a modificar amenaces i vulnerabilitats i també, directament i indirecta, els impactes.

i nitrogen, disminuint així les emissions dels gasos amb efecte d’hivernacle més importants (CO2, CH4 i NxO). Els agroecosistemes proporcionen, doncs, amples oportunitats de mitigació, i també d’adaptació (Deudon, 2001).

En aquest capítol es presentarà en primer lloc la situació del sector agrari català, per tal de determinar els components crítics dins del sistema de bucles associat al flux de productes agraris (secció 16. 2). A continuació, seguint el model

687

El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura

conceptual del canvi climàtic a Catalunya, es repassaran les amenaces externes directes i indirectes del canvi climàtic rellevants per al món agrari català (secció 3), i a les vulnerabilitats internes (secció 16.4). Després s’analitzaran algunes de les connexions entre els bucles del sistema agrari, estimant les potencialitats —capacitat i oportunitat— de mitigació dins de cadascun dels bucles (secció 16.5); i les opcions d’adaptació (secció 16.6), incloent-hi la interacció del sector agrari amb el consum i, en menor mesura, el paper de les indústries agroalimentàries, les quals en tant que indústries són objecte d’un tractament més extens en un altre capítol d’aquest informe (vegeu Garriga, 2010). A continuació es resumiran els possibles impactes sobre els sistemes agraris catalans (secció 16.7) i es presentaran unes consideracions finals (secció 16.8). Finalment, en l’annex 1 es farà una compilació dels impactes per subsectors. 16.2. El sector agrari a Catalunya: estat actual 16.2.1. Metodologia

La determinació de la situació actual dels sector agrari de Catalunya, incloent-hi l’agrícola, el ramader, el forestal i algunes dades del sector agroalimentari, es basa entre d’altres en les estadístiques de l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT), en les dades dels censos agraris i de les enquestes agràries, que afecten sobretot als dos primers sectors, i en l’Inventari Ecològic i Forestal de Catalunya (IEFC, Gracia et al., 2004, 2005).

Superfície total (km²)(1) Catalunya

Població (1.000 hab)(1)

Des de l’entrada d’Espanya en la UE, s’han portat a terme a Catalunya tres censos agraris, al 1989 i al 1999, ja publicats, i al 2009, en fase de processament de dades. A més, hi ha programes de la UE que estableixen la realització de tres enquestes menys exhaustives sobre les explotacions agrícoles mitjançant tècniques de mostreig cada tres anys durant els períodes intercensals. A Catalunya es fa una enquesta anual on a les preguntes estàndard se n’afegeixen altres d’interès per al sector català. En el present estudi s’indica la procedència de les dades (censos o enquestes), i es mostren les dades més adients i comparables en cada cas d’entre les disponibles, tenint en compte que al llarg dels anys de vegades hi ha hagut canvis en les metodologies de procedència i recollida de dades. 16.2.2. Les superfícies agràries de Catalunya i llur evolució

A Catalunya, les superfícies agràries totals són altes (taula 1). Dels aproximadament 32.000 km2 del territori català, boscos, prats, pastures i conreus n’ocupen al voltant del 90%, segons l’Inventari Ecològic i Forestal Català (IEFC; Burriel et al., 2000-2004; fig. 4). En conjunt, la superfície forestal se situa a Catalunya en 1.956.791 ha (prop del 60% del territori) segons dades de l’IEFC (Burriel et al., 2000-2004). La superfície arbrada ocupa vora del 40% del territori (fig. 4). Hi segueixen en proporció territorial els conreus, amb un 27%, dels quals el 19% són de secà i el 8% de regadiu (fig. 4). Prats i herbassars, que són ecosistemes dominats per plantes herbàcies, ocupen 128.437 ha, un 4% del territori global de

Superfície agrícola utilitzada (SAU)(2) 1.000 ha

% del total

Nombre d’explotacions agràries(2) (1.000)

SAU per explotació (1.000 ha)(2)

32.107

6.995

1.162

36,2%

57,5

20,2

505.368

44.475

25.114

49,7%

1.079

23,3

UE-27

4.283.963

495.097

172.616

40,3%

14.107

12,2

UE-25

3.935.553

465.846

155.982

39,6%

9.316

16,7

Espanya

Taula 1. Superfície territorial i altres dades físiques a Catalunya, Espanya i la Unió Europea l’any 2007. La Superfície Agrícola Utilitzada (SAU) comprèn les superfícies de conreus, prats i pastures. (1) Anuari 2008 d’Estadística de Catalunya. Institut d’estadística de Catalunya (Idescat). (2) Enquesta d’Estructures Agràries 2007. Eurostat i Idescat. Font: DAR, 2008.

688

Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

Conreus 34%

Bosc dens 38%

Improductiu artificial 4% Improductiu Prats natural 4% 3%

Bosc clar 1% Matollars 16%

Figura 4. Distribució de la superfície total a Catalunya l’any 2008 per tipus de coberta. Altres usos no representats: 0,1%.

Catalunya, i els matollars, sovint utilitzats com a pastures, n’ocupen un 16,4% segons l’IEFC (Burriel et al., 2000-2004; Gracia et al., 2004; 2005).

L’ocupació territorial per usos dins les explotacions agràries a Catalunya s’ha mantingut, en general, força estable als darrers anys, tot i que s’ha detectat una tendència mitjana cap a la disminució de les terres llaurades (-2,9%), particularment dels secans (-3,4%) més que no pas dels regadius (-1,6%, fig. 5), mentre les pastures augmenten (fig. 5). Les pastures han augmentat globalment des de finals del segle XX per sobre del 10% (IDESCAT, 2010). Aquests dos fenòmens estan relacionats, ja que l’abandonament de les terres de cultiu, sobretot en zones marginals, sovint porta primer a una utilització ramadera més o menys extensiva, fins al seu abandonament final, quan passen a convertir-se en zones aforestades (Bayfield et al., 2008). Després de segles d’intensa desforestació, especialment agreujada durant el segle XIX, la superfície arbrada catalana va assolir mínims històrics durant el primer terç del segle XX,

100 Secà Regadiu Pastures Forestal Altres terres

80

Superfície (%)

60

40

20

0 1997

1999

2003

2006

2007

Any

Figura 5. Evolució temporal de les superfícies de les explotacions agràries del 1997 al 2007 per tipus de coberta.

689

El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura

(DGCN, 1998). A partir d’aquesta etapa s’inicia un augment de la superfície forestal degut principalment a l’evolució socioeconòmica lligada al desenvolupament industrial que va resultar en un important èxode rural, generalització de l’ús de combustibles fòssils, descens de les activitats silvopastorals, abandonament de les terres menys productives, etc. Canvis en l’ús del sòl del mateix tipus s’han detectat a tota Europa (MacDonald et al., 2000; Rabbinge i van Diepen, 2000). Zona agrícola Alt Pirineu i Aran

Productes 1.000 ha Sobre 33 cultius a 26.000 ha

En l’actualitat, la producció agrària està fortament especialitzada segons zones geogràfiques. Una característica clau del territori català és la seva heterogeneïtat climàtica i ambiental, i per tant de models de producció agrària. Les comarques de ponent, centrals, gironines i les terres de l’Ebre serien les zones amb superfícies agrícoles més extenses (fig. 9). Tanmateix, a les zones litorals barcelonina i tarraconense s’hi troba una gran diversitat de conreus (taula 2) malgrat la superfície agrícola relativament reduïda (fig. 9).

Superfície de secà % del total

Superfície de regadiu

Superfície total

Ordi Blat Praderes polifites Alfals Civada

Ordi Praderes polifites Blat de moro farratger Alfals Blat

Ordi Blat Praderes polifites Alfals Civada

Comarques gironines Sobre 64 cultius a 77.000 ha

Ordi Blat Civada Alfals Raigràs

Blat de moro farratger Blat Ordi Alfals Gira-sol

Ordi Blat Civada Blat de moro Farratges Alfals

Àmbit metropolità

Sobre 67 cultius a 20.800 ha

Ordi Civada Blat Alfals Cereals d'hivern per a farratge

Ordi Tomàquet Carxofa Blat de moro Farratges Enciam

Ordi Civada Blat Alfals Cereals d'hivern per a farratge

Camp de Tarragona

Sobre 60 cultius a 23.000 ha

Ordi Blat Civada Triticale Cereals d'hivern per a farratge

Ordi Carxofa Tomàquet Enciam Altres hortalisses

Ordi Blat Civada Carxofa Altres hortalisses

Terres de l’Ebre

Sobre 52 cultius a 26.000 ha

Ordi Cereals d'hivern per a farratge Civada Blat Alfals

Arròs Carxofa Ordi Coliflor Tomàquet

Arròs Ordi Carxofa Civada Coliflor

Comarques centrals

Sobre 54 cultius a 92.500 ha

Ordi Blat Civada Praderes polifites Raigràs

Ordi Blat Blat de moro Altres hortalisses Patata de mitja estació

Ordi Blat Civada Praderes polifites Raigràs

Ponent

Sobre 59 cultius a 20.4300 ha

Ordi Blat Civada Triticale Cereals d'hivern per a farratge

Blat de moro Farratges Alfals Blat Ordi Altres gramínies

Ordi Blat Blat de moro Farratges Alfals Civada

Taula 2. Principals conreus herbacis a les set regions agrícoles catalanes segons superfície (ha) en secà i en regadiu, i total. Font: Idescat. Enquesta sobre l'estructura de les explotacions agràries, 2007. Nota: Alguns dels cultius, tot i que siguin els més abundants en la seva categoria, poden estar representats en una superfíe total petita en una regió determinada.

690

Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

Alt Pirineu i Aran

Comarques gironines

Àmbit metropolità

Camp de Tarragona

Terres de l’Ebre

Comarques centrals

Ponent

Vinya per a vi Pomera Olivera d'oli Ametller Noguera

Pomera Vivers Vinya per a vi Perera Presseguer Olivera d'oli

Vinya per a vi Presseguer Olivera d'oli Pomera Pruner

Vinya per a vi Olivera per a oli Avellaner Garrofer Taronjer

Mandarina Olivera d'oli Taronjer Vinya per a vi Presseguer

Vinya per a vi Presseguer Olivera d'oli Pomera Perera

Pomera Perera Presseguer Nectariner Vinya per a vi

Taula 3. Distribució actual dels principals cultius llenyosos a les set diferents zones agrícoles de Catalunya, ordenats segons la producció total a cada zona. Nota: Alguns dels cultius, tot i que siguin els més abundants en la seva categoria, poden estar representats en una superfíe total petita en una regió determinada. Per exemple, a l’Alt Pirineu els conreus llenyosos ocupen una superfície petita, són de secà, i sovint típics de les zones mediterrànies, suggerint que es refugien en àrees microclimàtiques protegides. L’Atlas Estadístic dels Pirineus (2010), per exemple, mostra una proporció relativament alta d’ocupació de les terres de cultiu per l’olivera en zones localitzades de la banda sud dels Pirineus occidentals catalans.

L’Alt Pirineu i la part nord de les comarques centrals i gironines són les que tenen l’orografia més complexa, al ser comarques pirinenques. El seu relleu sovint en fa complicada la mecanització i la intensificació. Això fa que els usos del sòl siguin típics de les zones de muntanya: la producció forestal i ramadera extensiva hi predomina. Entre els conreus, que estan relativament poc diversificats, destaquen els cereals i els farratges (taula 4). L’Alt Pirineu en seria un exemple representatiu. La seva superfície agrícola és petita (fig. 9), malgrat l’extensió d’aquest territori (19% del territori català), la proporció de regadiu és baixa (fig. 9), i la superfície forestal és la més elevada de Catalunya, tot i que percentualment el major percentatge de bosc es dóna a les comarques centrals (49%) i les comarques de Girona (IEFC; Burriel et al., 2000-2004). La Catalunya litoral està caracteritzada per un clima benigne, amb un gradient d’augment de temperatura i disminució de les precipitacions de nord a sud (taula 6). En paral·lel, la seva agricultura varia des d’unes condicions molt productives que permeten farratges, cultius extensius i fruiters, i granges de vacum més o menys intensives a les terres gironines (taula 4), passant per horta a la zona metropolitana, actualment molt industrialitzada, fins a cultius de zones típicament càlides a les terres tarragonines, incloent-hi cítrics (taula 4). Mentre al secà predominen els cereals, al regadiu es produeix molta horta. Tampoc hi manquen els hivernacles, dels quals hi ha un total d’unes 600 ha a tota Catalunya (IDESCAT, 2010). A les terres de l’Ebre destaca el cultiu d’arròs. Aquesta zona és

la de proporció més elevada de cultius de regadiu de tota Catalunya, molt per sobre de la superfície de secà (fig. 9). Al camp de Tarragona hi ha una proporció molt alta de secans, i s’hi produeixen una varietat de conreus llenyosos típicament mediterrànis, com la vinya, l’olivera i el garrofer (taula 3). Les zones centrals i interiors occidentals de Catalunya estan caracteritzades per un gradient climàtic de continentalitat i aridesa est-oest. A les zones més centrals hi domina sobretot el conreu de secà, i són zones típicament cerealistes (ordi i blat). Les terres de ponent inclouen la Plana de Lleida i la Depressió de l’Ebre. Les zones més àrides d’aquesta regió han estat tradicionalment improductives, amb vocació ramadera extensiva de petits ruminants (cabres, ovelles) i conreus llenyosos resistents (olivera i ametller) i de vegades ordi a les zones més difícils, i blat a les zones més afavorides (p.e., properes als rius). Però el desenvolupament de xarxes de reg des del segle XIX, va permetre la intensificació agrícola d’aquestes zones, les quals actualment tenen una part molt important del territori conreat de fruita, panís i blat, i farratge (alfals principalment) (taula 2). Aquesta regió és eminentment agrícola, amb les superfícies d’aquesta dedicació més altes de tota Catalunya, i una gran quantitat de terres de regadiu, tot just per sota de les secà (fig. 9). Entre les llenyoses destaquen sobretot els fruiters de fruita dolça (taula 3). 16.2.3. Producció agrícola actual a Catalunya

La producció estrictament agrícola té una gran importància des del punt de vista territorial (fig. 4), si bé econòmicament no és el sector agrari prin-

(12–) 15 – 18

(5–) 12 – 15

(10–) 14 – 16

Terres de l’Ebre

Comarques centrals

Ponent

3,5 – 5

4 – 5,5

Costa

Interior

–15 – –5

–20 – –10

–5 – +5%

MAP2075

350 – 600

350 – 700

350 – 700

500 – 650

H

+5 – +10

–10

+5 – +15

H2075

60 – 120

100 – 140

100 – 200

60 – 120

120 – 160

120 – 260

120 – >260

P

–15 – –5

–10

0 – +10

P2075

E

T 180 – 280

Secà Farratges, ordi, blat

–35 – –15

–40 – –20

–15

E2075

60 – 140

100 – 320

40 – 140

80 – 140

80 – 140

–15 – –5

–15 – –5

–10

T2075

100 – 160

100 – 180

140 – 240

180 – 220

160 – 260

Secà

Cereal de secà, ordi

Cereal de secà, vinya

Regadiu

Panís, alfals

Cereals, farratges, panís, horta

Cereals, horta, ornamental, arrós

Farratges, ordi, blat, prats

Regadiu

Ordi, blat, panís

Arròs, hortalisses

Ordi, hortalisses

Ordi, hortalisses

Farratges, panís, blat

Farratges, panís, ordi

Cultius futurs

Farratges, ordi, vinya

Cereals

Cereals, farratges

Cereals, farratges

Ordi, blat, civada

farratges

Cereals, ornamentals,

80 – 260 (>400) 200 – >320 Farratges, ordi, blat

140 – 320

MP estacional2075

100 – 180

140 – 280

100 – 180

120 – 200

120 – 200

240 – >320

180 – >320

Cultius actuals

Font: Dades climàtiques actuals, Atles climàtic de Catalunya. Període 1961–1990. Termopluviometria. Institut Cartogràfic de Catalunya. Generalitat; Dades climàtiques projectades, Calbó 2009.

Taula 4. Comparació entre els cultius herbacis actuals de les set diferents zones agrícoles de Catalunya (considerant conjuntament producció i superfície cultivada, vegeu taula 2) i els possibles cultius sota condicions climàtiques projectades per al 2075 a tres zones geogràfiques catalanes.

4 – 5,5

Pirineus

MAT2075

(12–) 14 – 17

Camp de Tarragona

Zona agrícola

14 – 16 (–17)

Àmbit metropolità

550 – 700

(5–) 12 – 16 600 – 1000 (–>1250)

MAP

700 – >1200

Comarques gironines

MAT

5 – 10 (–12)

Zona agrícola

Alt Pirineu i Aran

MP estacional

El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura

691

692

Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

Compte de producció a preus corrents

ocupen més superfície, i també donen major producció entre els conreus herbacis (fig. 7); la vinya, la fruita i l’olivera són els que ocupen més superfície entre els llenyosos (fig. 7). Des del punt de vista econòmic, els principals conreus a Catalunya són la fruita, seguida per les hortalisses i els cereals (fig. 8). Farratgeres, vi i most, i oli d’oliva serien, per productes agrícoles, els més importants econòmicament (fig. 8). Una anàlisi comparativa recent de l’evolució de la producció agrícola per conreus mostra que, a més d’una tendència cap a la intensificació, representada per l’augment dels regadius (fig. 5), s’ha produït una disminució generalitzada de les superfícies cultivades per a la major part dels cultius. Algunes excepcions de cultius que augmenten en superfície entre els anys 1999 i 2007 són els cereals de gra, les lleguminoses de gra, la vinya, els fruiters de clima temperat i els fruiters de clima subtropical (taula 6). Destaca l’increment

Milions d’euros

Aportació subsector agrícola

1.498

Aportació subsector ramader

2.381

Aportació subsector forestal

42

Millores i altres ingressos

80

Producció final agrària

4.001

Taula 5. Volum econòmic de les activitats agrícola, ramadera i forestal a Catalunya. Producció final agrària desglossada per sectors. Font: estimacions del Gabinet Tècnic del DAAR, 2007.

cipal, ja que està per darrera de les activitats ramaderes, tant en volum d’activitat econòmica general (taula 5), com per productes (fig. 6). Des del punt de vista territorial, els conreus herbacis ocupen unes 539.000 ha, mentre que els llenyosos n’ocupen més de la meitat, unes 322.000 ha. Cereals per a gra i conreus farratgers són els que

5.000

Total

Milions d’euros

4.000

3.000 Consums intermedis Ramadera 2.000 Agrícola Renda agrària 1.000

0 95

96

97

98

99

00

01

02

03

04

05

06

07

08

Any

Figura 6. Evolució de les macromagnituds agràries globals a Catalunya durant el període 1995-2008 (Metodologia SEC-95) en valors corrents a preus bàsics en milions d’euros. El valor de la producció a preus bàsics s’obté com a resultat d’afegir al preu que rep el productor les subvencions al producte netes d’impostos. Això vol dir que part de les subvencions d’explotació de la metodologia anterior s’incorpora a la valoració de la producció de la branca agrària a preus bàsics, i la resta s’assigna a altres subvencions. A partir de l’any 2006 es donen les estimacions provisionals a partir d’estimar, amb la informació disponible, les variacions de l’any (t) respecte l’any anterior (t-1) de les quantitats produïdes, les quantitats consumides, etc. Font: Gabinet Tècnic del Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural (DAR).

693

El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura

1.0000.000

Cereals gra

Ordi

1.000.000 Alfals

Conreus farratgers Producció (tones)

Hortalisses Panís

Blat

Arròs

100.000 Altres conreus herbacis Panís farratger

Conreus industrials 10.000 Colza

Gira-sol

Lleguminoses gra

1.000 1.0000.000

Vinya

Producció (tones)

1.000.000

Fruita

Pomera

Presseguer i nectariner Perera

Cítrics 100.000

Olivera

Altres fruiters Ametller

10.000

Avellaner

1.000 1.000

10.000

100.000

1.000.000

Superfície (ha)

Figura 7. Relació entre la superfície de cultius herbacis (a dalt) i llenyosos (a sota) i la producció l’any 2008. Els punts negres indiquen categories globals. Per a la vinya, la producció mesurada en hectolitres de vi i cava; per a l’olivera, en tones d’oli d’oliva (punts en gris). Eixos truncats i en escala logarítmica. Font: DAR. Dades bàsiques de l’agroalimentació a Catalunya 2008. La producció de farratges és modificada, calculada sobre el 16% d’humitat.

694

Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

800

Fruites

Milions d’euros

600

400 Hortalisses, plantes i flors

Cereals 200

Vi i most

Altres Farratgers Oli d’oliva Plantes industrials 2008

0 1996

1998

2000

2002

2004

2006

Any

Figura 8. Evolució de les macromagnituds agràries a Catalunya durant el període 1995-2008 (Metodologia SEC-95) en valors corrents a preus bàsics en milions d’euros per productes agrícoles. Font: Gabinet Tècnic del Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural (DAR).

10.000

Aliments per al bestiar

Milions d’euros

1.000

Manteniment material i edificis Energia i lubricants 100

Serveis

Fertilitzants Llavors i plançons Despeses veterinàries

Productes fitosanitaris i plaguicides

10 1996

1998

2000

2002

2004

2006

2008

Any

Figura 9. Evolució de la despesa de les explotacions agràries per conceptes. A l’any 2000 es produeix un canvi en la comptabilitat. Noteu que l’escala de l’eix d’ordenades és logarítmica. Font: DAR, 2010.

695

El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura

1982 Conreus llenyosos fruiters

1989

1999

2001

2003

2005

2007

360.056 324.456 301.204 298.521 284.848 278.843 277.692

% 99-07 %82-99 –7,0

–1.5

140.828 164.296 122.253

0

fruita dolça/temperada

57.456

58.521

48.470

48.390

47.106

51.082

49.978

3,3

–0.2

fruita seca

82.902 105.637

0.1

73.626

73.111

72.820

66.496

62.694

–14,2

470

138

157

157

196

188

192

22,3

–

cítrics

3.332

5.543

8.231

8.212

7.598

8.151

7.888

–3,9

0.6

olivera

77.932

88.023

102.781

101.174

88.895

88.058

90.927

–10,1

4.3

vinya

70.198

60.279

59.734

59.386

66.703

62.938

64.565

8,7

–0.2

488

1.145

67.397

5.827

7.060

8.091

1.529

1.930

1.449

–82,1

–6.3

–0,5

1.5

5,6

0.2

tropical/altres

planters369 altres Conreus herbacis conreus

–

576.672 512.544 515.827 515.157 512.987 505.226 512.609 549.818 492.290 486.802

0.9

cereals gra

400.989 361.018 351.094

350.664 365.356 367.708 370.451

farratges

110.631 101.408

99.751

–6,6

0.4

hortalisses

20.987

16.089

10.224

10.147

8.169

8.205

7.484

–26,2

–0.9

lleguminoses gra

2.429

1.932

2.207

2.203

3.911

3.891

2.288

3,9

0 0

patates

4.255

3.036

1.432

1.415

798

854

940

–33,6

–0.3

industrials

6.999

7 146

20.372

20.368

10.210

8.607

10.808

–46,9

1.8

flors i plantes

1.014

1.090

1.163

altres guarets hortes familiars

2.514

571

559

–0.2

26.854

19.909

28.722

0.6

–

346

303

Altres + guarets + hortes fam. Total

– 8.091

1.529

193

1.449

–10,3

936.728 837.000 817.031 813.678 797.835 784.069 790.301

Taula 6. Evolució de la superfície de terres llaurades per tipus de conreu (hectàrees). Font: Institut d'Estadística de Catalunya (IDESCAT). Dades de les enquestes agràries (anys 1999 a 2007, IDESCAT 2010) i dels censos agraris (en cursiva, anys 1982-1999).

d’aquests darrers cultius en aquest període (22%), la qual cosa podria relacionar-se amb una millora de les condicions climàtiques i amb la disponibilitat de varietats més adaptades. Tanmateix, l’observació que tant els cítrics com la fruita seca es redueixen (IDESCAT 2010) suggereix que els factors socioeconòmics i de mercat interfereixen amb els factors productius i que per tant no es pot fer una interpretació climàtica simplista de les dades.

Altres productes Ous Llet Altres animals Ovins i cabrum Porquí Bovins

16.2.4. Situació actual de la ramaderia a Catalunya

La interpretació de les dades agràries en termes únicament de volum de negoci, sense tenir en compte les nombroses externalitats associades a la superfície agrícola i forestal, mostren la dominància del sector ramader a Catalunya (taula 5,

Aviram

Figura 10. Producció ramadera per producte en percentatge a Catalunya l’any 2008.

696

Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

1.800 Porcí 1.600

Milions Unitats Remaderes

1.400 1.200 1.000 800 Aviram 600 Bovins

400

Oví Equí Cabrum Conills

200 0 1994

1996

1998

2000

2002

2004

2006

Any 1.600

1.400 Porcí

Milions d’euros

1.200

1.000

800

600 Aviram Bovins

400

Oví i Cabrum Conills Equí

200

0 1996

1998

2000

2002

2004

2006

2008

Any

Figura 11. A dalt: Evolució recent del nombre d’Unitats Ramaderes (UR) totals a Catalunya per tipus de bestiar. Les UR han estat unificades per a tots els tipus de bestiar mitjançant equivalències (vaca lletera = 1 UR; truja = 0,5; gallina = 0,014). Font: DAR indicadors. Període 93-2007. A baix: Evolució de les macromagnituds agràries a Catalunya durant el període 1995-2008 (Metodologia SEC-95) en valors corrents a preus bàsics en milions d’euros per productes ramaders. Font: Gabinet Tècnic del Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural (DAR). Període 95-2008.

figura 6). Només un 1% del volum econòmic correspondria al sector forestal, mentre el 59,5% correspondria al sector ramader directament, i el 37,5% al sector agrícola (taula 5). A més, una part important de la producció d’aquest darrer

està dedicada a l’alimentació animal, tal i com es dedueix de la importància de la superfície dedicada al cultiu dels farratges (fig. 7); altres conreus herbacis també són parcialment utilitzats per a consum animal. A més, una part elevada

697

El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura

Regió geogràfica

Boví

Oví

Porcí

Equí

Àmbit metropolità

33.409

9.360

725

47.989

1.824

904

28.444

122.656 423.922

Comarques gironines

Cabrum

Conilles mare

Aviram

Total

103.651

18.607

1.081

230.837

2.898

1.066

65.782

Camp de Tarragona

4.383

4.010

913

63.050

512

822

64.264

137.956

Terres de l'Ebre

4.573

4.819

1.096

80.575

323

1.235

107.134

199.757

101.474

19.121

972

705.661

430

1.376

392.667

1.221.701

Àmbit de Ponent Comarques centrals

96.306

16.851

1.769

425.327

1.983

2.342

28.937

573.516

Alt Pirineu i Aran

44.329

14.314

682

40.847

3.836

223

4.743

108.971

Taula 7. Distribució dels diferents tipus de bestiar entre les set àrees productives de Catalunya, segons el darrer cens agrari. Font: Idescat. Cens agrari 1999.

de la despesa agrícola està dedicada a alimentació i remeis per al bestiar (fig. 9). La ramaderia a Catalunya, igual com l’agricultura, sembla seguir un procés d’intensificació. Entre el 2003 i el 2007 es va incrementar la cabana ramadera per explotació en un 2%, mentre que el nombre d’explotacions es va reduir en un 3,1% (IDESCAT, 2009). Observant aquest procés des del 1999 aquesta reducció és del 19,7; l’any 2007 hi havia un total de 14.830 explotacions amb ramaderia (IDESCAT, 2010). L’evolució 1999-2007 de les unitats ramaderes (UR) mostra una disminució

general del 6,5%. Per sectors, destaca sobretot la davallada del nombre de caps de bovins (31%), d’ovins (28,6%) i d’aviram (22,9%). Aquesta disminució ha estat contrarestada en una bona part per l’augment dels porcins (6,7%). Pel que fa a la ramaderia, a Catalunya domina el bestiar porcí (fig. 10, taula 7), que és l’espècie animal que té més caps de bestiar entre el bestiar gros (6,4 milions) i les UR més altes de tot el bestiar a Catalunya. El sector porquí a més és el que presenta també el volum econòmic més alt (fig. 12). El porquí és l’espècie animal de la qual s’obtenen més tones de

10.000.000

Porcins

1.000.000

Pes en canal (Tn)

Pollastres i gallines

100.000

Altres aus

Oví i cabrum Conills

Bovins

10.000

Equins 1.000 1

10

100

1.000

10.000

100.000

1.000.000

Nre. de caps sacrificats

Figura 12. Bestiar sacrificat per a carn segons espècies: relació entre el nombre de caps sacrificats i les tones en canal l’any 2007. Font: DAR, 2008.

698

Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

140.000

120.000

Superfície (ha)

100.000

80.000

60.000

40.000

20.000

0 Alt Pirineu

Girona

Centre

Ponent

Barcelona

Tarragona

Ebre

Regió agrícola

Porcí

10.000.000

Aviram Boví Oví Equí 1.000.000

Conilles

Unitats ramaderes

Cabrum

100.000

10.000

1.000

100 Alt Pirineu

Girona

Centre

Ponent

Barcelona

Tarragona

Ebre

Regió agrícola

Figura 13. Distribució territorial entre les set regions agrícoles catalanes. A dalt, les zones de secà (barres taronges) i les de regadiu (barres verdes); a baix, les unitats ramaderes per tipus de bestiar l’any 2007, segons les enquestes agràries. Noteu l’escala logarítmica a les ordenades. Les UR han estat unificades per tipus de bestiar.

699

El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura

16.2.5. Situació actual de la indústria agroalimentaria a Catalunya

La indústria agroalimentaria és la primera indústria de Catalunya, i la que mou la ramaderia i l’agricultura catalanes (vegeu les dades exportimport; entrades a la indústria; export a indústries). El sector agroalimentari és de gran importància en el si de l’economia catalana i del seu paper estratègic com a país; representa el 15,8% del PIB industrial de Catalunya, i genera uns 75.000 llocs de treball directes i uns 60.000 indirectes. Els resultats de l’Informe Avançat de la Indústria Agroalimentària de Catalunya 2009 (DAR, 2010) indiquen que el sector està resistint millor les conseqüències de la crisi que la resta de la indústria. El grau d’integració de l’agricultura amb la indústria transformadora a Catalunya és molt alt (Albaiges i Romagosa, 2002). 16.2.6. Principals característiques silvícoles actuals dels boscos catalans

Pel que fa a les principals característiques silvícoles dels boscos de Catalunya, es pot dir que una bona part es caracteritza per presentar una alta variabilitat estructural i funcional, en part marcada pel contrast d’estacions forestals, principalment degut a variacions de les condicions del sòl, microclimátiques, etc. (Piqué, 2004). Entre les principals característiques destaquem: a) Que es troba en estadis joves d’arbrat, al tractar-se d’espais reforestats a partir de camps abandonats a partir de meitat del segle XX.

b) Presentar una elevada proporció de peus de petites dimensions, no solament pel fet de ser masses relativament joves, sinó com a resultat de boscos exageradament densos i on l’aprofitament de llenyes i fustes fines es va aturar per la substitució dels combustibles sòlids llenyosos per combustibles fòssils. c) Ser masses inestables i estancades en el seu creixement, el que repercuteix en la baixa productivitat d’aquestes. Les dades de la variació temporal de la superfície forestal de les explotacions agrícoles catalanes indiquen una substitució de les coníferes per cobertes mixtes, la qual cosa pot indicar estadis de transició successionals de la vegetació (fig. 14). Tot i que aquestes no representen la situació global de tota la massa arbòria de Catalunya, en poden donar una indicació. Respecte de les característiques territorials de la producció silvícola, el major volum d’aprofitament forestal es dóna a la província de Barcelona, d’on s’obté el volum més elevat de coníferes, principalment pi roig, seguit de pi blanc i pinassa

100 90 80 Superfície forestal (%)

carn en sacrifici, seguida per l’aviram (fig. 13). Catalunya és la primera comunitat autònoma en nombre de caps de porcí i d’aviram. Si es considera la distribució territorial de la ramaderia, la regió agrícola catalana amb una producció de porcí i aviram més elevada és amb avantatge la de Ponent (fig. 13, taula 7). El boví, a l’igual que l’oví, és més abundant en les comarques interiors catalanes, seguides per les gironines i pirinenques (fig. 13). Pel que fa a l’equí, destaquen les zones amb més influència pirinenca, particularment l’Alt Pirineu i Comarques gironines (fig. 13). Conilles mare i cabrum constitueixen bestiar minoritari arreu, on destaquen, en tot cas, les zones de l’interior (fig. 13).

70 60 50 40 30 planifolis

20

mixtos

10

coníferes

0 1982

1989

1999

Any

Figura 14. Variació al llarg del temps de la proporció de superfície forestal en les explotacions agràries ocupada per coníferes, planifolis i boscos mixtos. Font: Institut d’Estadística de Catalunya. Cens agrari. Aquestes dades no representen la dinàmica de tot el territori boscós català, però donen una idea dels processos si es consideren com a unitat les explotacions.

700

Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

Barcelona

Girona

Lleida

Tarragona

Catalunya

186.695

138.075

111.673

6.762

443.206

0

0

1.648

–

84.799

47.544

32.424

1.018

3.813

22.509

pi insigne

8.405

14.104

–

–

25.009

pi negre

4.403

2.700

17.906

–

24.853

pi pinyer

6.576

18.277

–

–

24.853

pi roig

82.706

35.998

42.631

1.123

162.458

pinassa

32.701

1.552

48.470

936

83.659

pinastre

2.393

23.360

–

890

26.643

altres espècies

1.968

9.660

–

–

11.628

40.858

96.533

5.372

9

142.772

13.202

5.815

32

2

19.051

castanyer

5.827

15.956

–

–

21.783

eucaliptus

3.594

15.104

–

–

18.698

11.286

7.017

–

18

2.234

5

–

2.257

5.946

44.722

5.123

7

55.798 1.745

Coníferes (resinoses) avet pi blanc

Planifolis (frondoses) alzines i roures

faig freixe pollancre vern altres espècies Total

18.303

985

754

6

–

2.960

4.931

206

–

5.137

227.554

234.608

117.045

6.771

585.978

Taula 8. Aprofitaments de fusta1 el 2007, per espècies i províncies, en metres cúbics amb escorça. Font: Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge 1. Dades referides als aprofitaments autoritzats.

(taula 8). Girona és la província d’on extreu més fusta de planifolis (taula 8). Globalment a Catalunya l’aprofitament de coníferes és més de quatre cops més alta que la de planifolis, essent el pi roig i la pinassa les dues espècies principals (taula 8). Dels planifolis, l’espècie fustanera més important és el pollancre (taula 8). Dues peculiaritats caracteritzen els boscos a Catalunya a l’hora de discutir la seva gestió silvícola i el canvi climàtic. En primer lloc el règim de tinença, ja que més del 85% dels nostres boscos són de propietat privada (ICONA, 1994). En segon lloc el fet que els nostres boscos són extraordinàriament productius en serveis que no tenen un valor econòmic directe en el mercat, com la biodiversitat, la protecció enfront de catàstrofes i la regulació del règim hídric. La gran paradoxa del bosc mediterrani és que és extraordinàriament ric en externalitats (Domínguez i Plana, 2002), però la seva contribució directa a la producció final agrària és molt reduïda en comparació amb les altres activitats agràries (taula 2). Un altre aspecte important a tenir en compte és

que, a més dels variats serveis sense mercat i les externalitats que els nostres boscos proporcionen, el bosc català també és extraordinàriament multifuncional en els seus productes de mercat, i els productes no fustaners sovint proporcionen un volum econòmic gens menyspreable. La situació de l’aprofitament d’aquests productes que no són fusta és heterogènia i està sovint poc regulada. Així, mentre l’aprofitament del suro és una activitat netament comercial, la recollida de bolets, espàrrecs i pinyons és una activitat mixta, de vegades comercial, de vegades recreacional (Domínguez i Plana, 2002). A més, el baix nivell de regulació d’aquestes activitats fa que de vegades siguin una font de conflictes. En canvi, els productes fustaners dels boscos catalans en general són de baixa qualitat comercial, n’hi ha poca producció i no són competitius en comparació amb els d’altres mercats europeus, principalment del nord d’Europa, com mostra el fet que la producció interior només cobreix un 29,5% de la fusta serrada, metre que la fusta destinada a trituració va tenir un superàvit del

El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura

44,9% sobre el consum, considerant dades del 1996 (DGMN, a Raddi, 1998). 16.3. Amenaces del canvi climàtic a les activitats agrícoles, ramaderes i forestals

Les modificacions amb el canvi climàtic de les condicions generals dels factors que influeixen en el procés productiu com la temperatura, la disponibilitat d’aigua, la disponibilitat de nutrients, etc. poden portar, en algunes zones, a un empitjorament de les condicions per al creixement vegetal i per a la producció animal, mentre que en altres poden tenir un efecte beneficiós, de manera que es pot produir certa compensació de la productivitat. Aquests condicionants productius climàtics repercuteixen alhora sobre la biodiversitat i les pertorbacions biòtiques, incloent-hi la d’espècies invasores, malalties i plagues, que poden afectar tant la producció vegetal com l’animal. A més, sota condicions de canvi climàtic, es preveu un increment de les pertorbacions, com ara és la freqüència d’incendis forestals, i dels fenòmens climàtics extrems com l’aparició d’onades de calor (Stot, 2009). En aquest apartat es repassen els components associats a les amenaces del canvi climàtic més rellevants per al sector agrari català. 16.3.1. Efectes directes del clima

El clima és la principal causa de la variabilitat interanual en la producció agrària i qualsevol canvi climàtic augmentarà la incertesa sobre la producció d’aliments (Reddy i Hodges, 2000). Per aquest motiu, els tècnics han considerat essencial des de sempre l’adquisició d’uns coneixements sòlids que permetin entendre l’efecte dels processos climàtics en la productivitat dels cultius i dels boscos. D’aquesta manera es pot intentar optimitzar la gestió de les activitats agràries no tan sols en el moment actual, sinó també en el futur sota qualsevol escenari climàtic (Gates, 1993). Considerant les projeccions sobre els diferents elements climàtics, es pot diferenciar entre efectes de l’augment de la temperatura, interaccions d’aquests efectes amb l’augment o disminució de les precipitacions, i augment dels fenòmens climàtics extrems. Les expectatives per a l’agricultura europea són que a les zones frescals amb disponibilitat d’aigua s’allargui el període de crei-

701

xement de diversos cultius, mentre que a les zones càlides meridionals la tendència sigui cap a una reducció de l’estació de creixement, amb un increment del risc de pèrdues productives per gelades tardanes (Lavalle et al., 2009). A Catalunya, com a la resta de contrades mediterrànies, l’elevada heterogeneïtat ambiental permet esperar les dues situacions. 16.3.1.1. Efectes sobre la producció vegetal

Algunes de les amenaces directes del canvi climàtic que s’han citat per a la producció vegetal (Sombroek i Gommes, 1997; Miglietta et al., 2000; Lavalle et al., 2009; Jones et al., 2009) i que poden tenir rellevància per a les activitats agrícoles i forestals catalanes són: • Canvis en el potencial productiu dels cultius: a) disminució de la productivitat a com a conseqüència de l’estrès produït per temperatures altes, tot i que diferents cultius i diferents varietats dins del mateix cultiu poden presentar un rang de resposta a les temperatures diferent, o b) augment de la productivitat gràcies a l’efecte estimulant de la temperatura de tots els processos biològics, per l’estimulació de l’activitat metabòlica, dins dels límits de funcionament. L’efecte positiu de la temperatura sobre la productivitat vegetal pot veure’s seriosament amenaçat si d’altres factors de producció com l’aigua i els nutrients no es troben en quantitat necessària. També si l’efecte de la temperatura ultrapassa els límits de funcionament; s’ha projectat un efecte negatiu de les temperatures elevades sobre el rendiment de panís, blat i arrós (Lobell et al., 2008), amb l’impacte consegüent sobre la seguretat alimentària (Brown i Funk, 2008). • Davallada de la productivitat neta per increment de la respiració nocturna relacionat amb el fet que part de l’augment global de temperatura s’ha vinculat amb l’augment de les temperatures nocturnes (Kukla i Karl, 1993), amb la consegüent despesa energètica. • Estimulació de la productivitat per la mineralització de la matèria orgànica del sòl i, consegüentment, de la fertilització per augment d’alguns nutrients, com a resultat dels efectes indirectes de l’augment de la temperatura, com s’ha vist en pastures pirinenques sotme-

702

•

•

•

•

•

Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

ses a condicions experimentals de canvi climàtic (Sebastià, 2007). Tanmateix, la fertilització per mineralització de la matèria orgànica pot ser un fenomen transitori que pot dur a una pèrdua del reservori de nutrients i de carboni en el sistema a més llarg termini. Davallada de la productivitat neta per disminució de la disponibilitat hídrica, fins i tot sense canvis en les precipitacions, atès que, en general, les temperatures altes solen incrementar l’ús d’aigua per les plantes, augmentant per tant l’evapotranspiració. La reducció de la disponibilitat hídrica amb l’augment de la temperatura i l’augment en la variabilitat de la precipitació (taula 6; Calbó et al., 2010) afectaran tant els cultius de regadiu com els de secà, i la resta de la superfície agrària. Variacions en la durada del període de cultiu, que pot mostrar dues tendències segons es tracti de zones en què l’activitat està limitada per les baixes temperatures o zones limitades per la pluviometria (Fuhrer, 2006): a) ampliació del cicle del cultiu, degut a l’avançament de les temperaturas favorables, p. ex. a les zones frescals amb disponibilitat hídrica no limitant (reducció pluviomètrica no condicionant o presència de reg); o b) escurçament del període vegetatiu dels cultius a les zones de secans on es projecta una disminució de les precipitacions, per la qual cosa les condicions productives favorables acabaran abans per l’avançament del període de sequera. Augment dels episodis de sequera als boscos per augment de la temperatura ambiental com a conseqüència de l’efecte d’hivernacle en els sistemes forestals de Catalunya per la reducció del contingut hídric del sòl derivat de l’augment de la temperatura i de la demanda evaporativa atmosfèrica (Piñol et al., 1998; Peñuelas et al., 2004; Gracia et al., 2002). Augment del risc de pèrdua per gelades, associat a l’increment dels episodis extrems (en aquest cas, temperatures mínimes extremes tardanes) i en zones càlides sense reg i amb disminució de precipitacions, a la mesura adaptativa d’avançament en el cultiu per escapar del risc de sequera. Incidència negativa d’episodis climàtics extrems en moments claus del cicle vital de les espècies cul-

tivades i forestals: elevades temperatures, onades de calor, sequera o vent, per exemple en el moment de floració i quallat del fruit en fruiters, o en el moment d’emplenat del gra en cereals en condicions de secà. Determinats estadis de desenvolupament són especialment sensibles a les altes temperatures i afecten el rendiment final (Roca, 2009; Bray et al., 2000). • Increment de risc d’aridesa i desertificació per canvi en els patrons de distribució espacial i temporal de les precipitacions. Aquest podria ser l’element clau, més enllà de donar-se una reducció en la precipitació total global per a Catalunya (taula 6). Sembla probable que les precipitacions caiguin de manera més concentrada, en episodis de pluges torrencials, i incrementant-se el període de sequera o nombre de dies seguits sense pluja. Pel que fa als patrons espacials, la reducció de pluja no afectarà igual totes les zones de Catalunya (taula 6, Calbó et al., 2010). Aquestes condicions incrementaran l’aridesa i l’erodibilitat o potencial erosiu de la pluja. • Disminució de la qualitat d’alguns productes vegetals per l’augment de la concentració de CO2 atmosfèric, com a conseqüència del qual s’ha trobat un augment en la relació carboni/nitrogen en les plantes. 16.3.1.2. Efectes sobre la producció animal

Pel que fa a la ramaderia, el clima pot afectar a la producció d’animals de quatre maneres: a) Canvis en la disponibilitat d’aliments concentrats (cereals i lleguminoses de gra). b) Canvis en la producció i qualitat les pastures i conreus farratgers. c) Els efectes directes del clima i els fenòmens extrems en el benestar animal: la salut animal, el creixement i la reproducció. d) Indirectament: canvis en la distribució de les malalties animals i plagues (Smit et al., 1996). Per a la producció agropecuària les amenaces del canvi climàtic es troben dins un ambient d’incertesa per les múltiples variables que hi interactuen. A continuació es detallen algunes de les amenaces directes del canvi climàtic que poden tenir significació per a la producció ramadera catalana:

El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura

• Variabilitat en la disponibilitat dels recursos alimentaris per als animals de renda deguda a la variabilitat de la productivitat dels cultius, de les pastures sembrades i de les espontànies, la qual cosa pot afectar l’oferta farratgera impedint donar una alimentació adequada i homogènia durant tot l’any. • Augment de la variabilitat de la distribució anual de la producció i qualitat dels cultius i pastures per l’alimentació animal per una lignificació més ràpida o per canvi d’espècies a conseqüència dels canvis en el clima, la qual podrà ser més acusada en les zones de baixa altitud. • Alteració de la capacitat de càrrega ramadera en sistemes extensius dels ecosistemes agro-pastorals degut al que s’ha esmentat en el punt anterior, i a la substitució de plantes farratgeres per altres de pitjor qualitat (Sebastià, 2007). • Augment de la freqüència d’aparició de situació d’estrès tèrmic per temperatura elevada en els animals, causant pèrdues importants de la producció de carn, llet i ous, ja que sota aquestes condicions disminueix la ingestió d’aliment i augmenta el consum d’aigua (Keren i Olson, 2006). Per tant, un augment de la temperatura de l’aire, com la que s’espera en els diferents escenaris, afecta directament el rendiment dels animals (García-Ispierto et al., 2008). • Amenaça al benestar animal per augment de la freqüència i severitat dels esdeveniments extrems com les onades de calor (Hanh et al., 2003). Una onada de calor es defineix com un període d’incomoditat anormalment calent i humit de temperatures superiors a un llindar seleccionat, en general de tres a cinc dies de durada (Hanh, 1999). Durant aquestes onades de calor, la termoregulació i la conducta d’alimentació dels animals es veuen afectades produint un impacte sobre el rendiment, podent arribar fins i tot a un estadi letal (Hanh, 1999). En vaques lleteres de producció elevada s’ha vist que desprès d’una onada de calor els animals no s’arriben a recuperar (Valtorta i Maciel, 1998), la qual cosa comporta una disminució permanent del seu rendiment. • Increment de la morbiditat i la mortalitat dels animals amb l’estrès tèrmic, és a dir, quan les temperatures superen el llindar que els animals poden suportar segons nombroses pro-

703

ves científiques (MAFF 2000). En general, és possible afirmar que els animals de sistemes de producció intensiva presenten mecanismes fisiològics més restringits per fer front a l’excés de calor que els dels sistemes extensius, per una major ingesta d’energia (Mader et al., 2002, Brown-Brandl et al., 2006). Es pot produir una disminució del nivell productiu per canvis fisiològics i de comportament animal amb l’estrés tèrmic. Els animals, enfront d’una situació d’estrès tèrmic presenten mecanismes fisiològics i de comportament de supervivència que van en detriment del nivell productiu. Aquests mecanismes s’expliquen per un intercanvi de calor i el balanç energètic de l’animal, i es troben molt influenciats per la temperatura ambiental. Els animals disminueixen la ingesta d’aliments i augmenten el consum d’aigua (Hahn et al., 2003; Khalifa, 2003). • Interaccions entre elements de canvi climàtic sobre el benestar animal. Els factors físico-ambientals que afecten el bestiar corresponen a la interacció complexa entre temperatura de l’aire, humitat relativa, radiació, velocitat del vent, precipitació, pressió atmosfèrica, llum ultraviolada i la pols on la temperatura és el factor més estudiat (Hahn et al., 2003). La humitat (HR) es considera un factor de potencial estrés en el bestiar perquè accentua les condicions adverses de les altes temperatures (da Silva, 2006). Els principals efectes de la HR estan associats a una reducció de la dissipació de calor per sudoració i respiració (Renaudeau, 2005) i estan negativament associats al consum diari d’aigua (Meyer et al., 2004). La radiació solar (directa i indirecta) és un dels factors mes importants que afecten el balanç tèrmic del bestiar (Silanikove, 2000). La radiació té un gran impacte en l’estrès per calor en els animals i està relacionada amb un major consum d’aigua i una reducció de la ingesta d’aliment (Keren, 2005; Keren i Olson, 2006). • Variabilitat en els reservoris d’aigua i el seu efecte en la disponibilitat d’aigua per abeurar als animals. • Variabilitat en la qualitat de l’aigua per la tendència a la salinització i a l’eutrofització.

704

Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

16.3.2. Efectes indirectes per respostes biòtiques al canvi climàtic: invasions, malalties i plagues

Els efectes del canvi climàtic sobre la productivitat poden operar directament en la fisiologia de les plantes, però és probable que operin també a nivell de sistema, és a dir, de manera indirecta a través de canvis en els cicles de nutrients i de les relacions interespecífiques (competència, predació, parasitisme i mutualisme, entre d’altres). La interacció de l’espècie cultivada o aprofitada forestalment amb la resta de components de l’ecosistema sense que suposi una pèrdua productiva depèn d’un equilibri que està amenaçat pels canvis ambientals. Aquest equilibri és el resultat de la gestió durant mil·lennis dels ecosistemes agraris, que ha dut a la selecció d’espècies amb un potencial productiu, tant en quantitat com en qualitat, en el si d’un ecosistema més o menys complex. L’impacte del clima sobre les relacions de l’espècie cultivada o aprofitada forestalment amb la resta d’organismes pot tenir lloc a través de canvis en la pròpia espècie cultivada o aprofitada, com són els seus mecanismes de resistència, o mitjançant canvis en les espècies no agràries. Aquests canvis poden ser fenològics, morfològics i fisiològics, en alguns casos responent a variacions en l’expressió de determinats gens. Els canvis en les espècies cultivades i les espontànies de les pastures tindran també repercussions en l’alimentació animal, tant en els sistemes de producció intensius com en els extensius. A més, es poden produir fenòmens aguts d’aparició de malalties ja conegudes com de nova aparició, fet que té gran repercussió sobre el rendiment agrícola i forestal, el benestar dels animals i sobre la salut humana, a més de ser d’una gran transcendència socieconòmica. Segons un informe de la FAO (2008), els factors que influeixen en l’aparició, l’establiment i la dispersió de plagues i malalties són: a) la globalització b) el creixement de la població humana c) la diversitat, la funció i la resistència de l’ecosistema d) la contaminació agroquímica e) l’ús de la terra, l’emmagatzematge d’aigua i el reg

f) la composició atmosfèrica, el CO2 i l’acidificació dels oceans per àcid carbònic g) les interaccions de les espècies amb hostes, depredadors, i competidors h) els moviments de persones i mercaderies. Aquests factors no són independents entre si, i el canvi climàtic interactua amb cada un de manera independent. En resum, es pot concloure que les alteracions ocasionades pel canvi climàtic sobre les malalties infeccioses i parasitàries del bestiar, així com sobre les plantes cultivades o forestals, poden ser molt complexes. A part dels efectes sobre els patògens, els hostes, els vectors i l’epidemiologia, es podrien generar altres efectes indirectes en la quantitat o la distribució dels competidors, depredadors i paràsits dels vectors. Els canvis climàtics que poden tenir un efecte a Catalunya sobre els components biòtics dels ecosistemes agraris. Els mecanismes i processos que poden veure’s alterats són: • Augment del risc d’aparició de malalties i plagues a plantes cultivades, forestals i a animals per les condicions de temperatura elevada. • Modificacions en activitat i supervivència de plagues per efecte de l’increment de temperatura. L’increment de temperatura projectat pot ser clau en l’activitat de nombrosos organismes (Bale et al., 2002; Clarke i Fraser, 2004; Gillooly et al., 2001; Newman, 2004; Porter et al., 2003). La pujada de temperatures hivernals pot augmentar la supervivència d’adults i, per tant, les poblacions de determinades plagues (Porter et al., 1991), mentre que la hivernació d’algunes espècies s’ha vist reduïda. La manca d’innivació predita per a determinades àrees pot provocar una reducció de la supervivència hivernal d’algunes espècies (Ayres i Lombardero, 2000). Aquests efectes poden no ser tant patents a la Mediterrània, on la temperatura hivernal no és tant restrictiva, mentre que els fenòmens climàtics extrems com les gelades tardanes poden tenir un paper més restrictiu. • Canvis distribucionals, altitudinals i cap al nord, de plagues i malalties, l’entrada de les quals estava limitada per les condicions climàtiques prèvies. L’alteració dels períodes propicis al desenvolupament pot provocar canvis en la

El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura

distribució de les espècies i desplaçament altitudinal del límit de distribució de nombroses males herbes, plagues i malalties (Walther et al., 2009), com sembla que ocorre amb la processionària (Battisti et al., 2005; 2006), que ha augmentat el seu rang altitudinal a Catalunya. La temperatura ha estat identificada com un dels factors que afavoreixen la invasió de plantes exòtiques a Catalunya (Pino et al., 2005), amb un major nombre d’invasores a la terra baixa, alhora que pot exercir un efecte negatiu sobre la flora nativa (Pino et al., 2005). Aquest fet pot incrementar el rang de distribució d’espècies molt agressives, que actualment es troben limitades per la temperatura, fet que resulta evident a altituds i latituds elevades (Walther et al., 2009). Es preveu que el canvi climàtic afavoreixi una certa expansió d’espècies exòtiques en el medi forestal (Dukes i Mooney, 1999) ja que, en molts casos, aquestes es beneficien en major grau de les noves condicions ambientals en ser més eficients en la utilització dels recursos que les natives (Regato, 2008). No obstant això, s’ha dit que la proliferació d’espècies exòtiques en els boscos de Catalunya depèn sobretot dels canvis d’ús i la globalització (Terradas, 2001; Thuiller et al., 2005; Vilà i Pujadas, 2001). • Efectes variables segons variacions en la fenologia de plagues i malalties. Mitjançant el seguiment fenològic històric s’ha detectat un avanç en l’activitat d’algunes plagues (com els àfids, Harrington et al., 2007) i malalties (Hannukala et al., 2007). Aquest fet pot incrementar el nombre de generacions anuals en espècies multivoltines (que tenen més d’una generació anual); si més no, a Catalunya és d’esperar que la temperatura i, en especiat, el dèficit hídric estival tinguin un efecte negatiu en l’activitat de plagues i malalties, essent possible que fins i tot s’escurci el cicle vital d’algunes espècies. Els àfids, per exemple, veuen reduïdes les seves poblacions amb la pujada de temperatures estivals (Asin i Pons, 2001). • Desacoblament entre espècies dels agroecosistemes per canvis fenològics. Cal tenir en compte que les diferents espècies d’un ecosistema no tenen el seu període de desenvolupament regulat pels mateixos factors ambientals, fet que

705

pot donar lloc a desplaçaments de cicles vitals en diferents sentits i, per tant, un desacoblament de la interacció entre espècies. Aquest fet pot afectar processos com la pol·linització i el control de plagues, entre molts altres. • Reducció de l’expressió de gens de resistència a plagues (Zavala et al., 2008) i a patògens (Pangga et al., 2004; Christiansen i Lewis, 1982) provocats pel dèficit hídric i nivells elevats de CO2. En aquest sentit, s’ha trobat una reducció de producció de metabòlits secundaris que protegeixen les plantes de l’atac d’herbívors (Zavala et al., 2008) o de compostos volàtils que atreuen enemics naturals protegint les plantes (Vuorinen et al., 2004). • Augment dels danys per plagues degut a l’augment de necessitats nitrogenades per unitat de planta associades a l’efecte de dilució amb l’augment del CO2 (Gregory et al., 2009). Un increment de CO2 atmosfèric pot provocar un increment de recalcitrància de les espècies vegetals que les protegiria de l’herbivoria, però induïria una major resistència al control químic i mecànic en les males herbes, a través de canvis fisiològics en aquestes (Bunce i Ziska, 2000). Quant al desenvolupament de patògens, aquest pot també veure’s afectat positivament per la concentració ambiental de CO2 i la temperatura (Chackraborty i Datta, 2003; Gregory, 2009; Jones 2003; Scherm i van Bruggen, 1994). Per tant, resulta difícil predir quin serà l’efecte de l’acció combinada de tots els factors que poden resultar alterats pel canvi climàtic (Coakley et al., 1999; Fuhrer, 2006; Gregory et al., 2009). • Canvis en la competència interespecífica entre l’espècie cultivada i males herbes segons metabolisme C3 o C4. Cal tenir en compte que les concentracions de CO2 atmosfèric afecten de forma diferencial les espècies C3 i C4, fet que té implicacions en la competència interespecífica entre l’espècie cultivada i possibles males herbes en cas de tenir diferents vies metabòliques (Bunce i Ziska, 2000). Un augment del CO2 atmosfèric afavoriria el metabolisme C3, però l’augment de la temperatura afavoriria les plantes C4. És d’esperar un canvi en les comunitats de males herbes d’acord amb els nous patrons climàtics. D’altra banda, les espècies cultivades

706

Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

i les aprofitades han estat seleccionades per les seves característiques productives i de resistència a un ventall concret d’agents biòtics i abiòtics, i per tant, els canvis en aquests agents poden provocar unes condicions a les quals no estigui adaptat el ventall genètic seleccionat històricament. A més, el ventall genètic de les espècies cultivades o seleccionades pot ser més reduït que el de les espècies no cultivades dels ecosistemes agraris, per tant, les espècies cultivades i les aprofitades poden oferir una variabilitat genètica i plasticitat inferiors que les espècies no seleccionades. • Possibles interaccions entre plagues i malalties amb fenòmens climàtics extrems. Cal considerar que l’efecte devastador dels episodis extrems pot interactuar amb l’efecte de les plagues i malalties (Collier et al., 2008; Peters et al., 1999). Plantes i animals estressats per aquests fenòmens climàtics són molt susceptibles de ser infectats per agents patogènics. Malgrat tot, l’estudi de l’efecte de plagues i malalties en un ambient alterat no ha tingut en compte els episodis extrems (Gregory et al., 2009). • Increment al bestiar dels vectors artròpodes i macroparàsits per canvis climàtics. El canvi climàtic pot tenir conseqüències, pel que fa a la ramaderia, sobretot en malalties animals transmeses per vectors artròpodes i macroparàsits degut al fet que no es produiran restriccions climàtiques sobre aquests vectors i els agents causants de les malalties, fet important per tal de mantenir moltes malalties animals sota control. Les alteracions de la temperatura i els règims de precipitació poden donar lloc a una propagació de malalties i paràsits en noves regions o produir un increment en la incidència de la malaltia al seu torn, la qual cosa pot fer reduir la productivitat dels animals i, possiblement, afavorir l’augment de la mortalitat (Baker et al., 1993). • Aparició de noves modalitats de transmissió de malalties i diferents espècies d’hostes. En l’informe de la FAO de 2008 es fa palès que es poden generar noves modalitats de transmissió i diferents especies d’hostes sobretot en regions temperades com és la nostra. Els virus de regions tropicals es desplacen cap a zones de clima temperat. A Europa la llengua blava ja és transmesa actualment per insectes vectors

autòctons, i fins i tot el virus ja és endèmic de Còrsega i Sardenya. • Aparició de noves malalties i plagues. El canvi en el clima genera canvis en la composició i les interaccions de les espècies, la qual cosa provocarà un augment de l’aparició de fenòmens inesperats, incloent el sorgiment de noves malalties i plagues, fet que ja s’ha produït amb relativa freqüència als darrers anys (p.ex., la grip aviar). Cal considerar que quan les espècies i les races d’animals, i les espècies i varietats de plantes es barregen, poden generar vectors nous per la selecció i recombinació de grups de genotips de malalties, a més de l’aparició imprevista de noves malalties i d’una nova distribució de les ja existents. 16.3.3. Efectes indirectes de la temperatura sobre l’increment de les pertorbacions: incendis forestals

Entre els factors de pertorbació abiòtics que s’esperen amb el canvi climàtic (incendis forestals, erosió del sòl i desertificació principalment (Jones et al. 2009; Lavalle et al., 2009), els més rellevants per als sistemes agraris catalans són els incendis forestals que afecten els boscos, i l’erosió del sòl. Es preveu un increment de les pertorbacions associades a episodis climàtics extrems en els ecosistemes forestals (p.ex. onades de calor, ventades), segons prediccions d’estudis recents (IPCC, 2007), que els tornarien molt vulnerables a incendis i plagues (Lavalle et al., 2009). • Intensificació del règim d’incendis. Del punt de vista abiòtic, s’espera que les noves condicions ambientals intensifiquin el règim d’incendis. En efecte, l’augment de la freqüència de dies estivals amb temperatures altes i humitats baixes comportarà probablement un augment del risc d’incendi en els sistemes mediterranis (Terradas, 1996). • Increment del risc d’incendis. Si es tenen en compte les previsions dels models de canvi climàtic per a l’àmbit mediterrani occidental, s’espera un increment del risc d’incendis derivat dels dos factors climàtics següents: a) increment de la freqüència, durada i intensitat dels episodis d’ona de sud; b) major evapotranspiració de la coberta vegetal i per tant un menor contingut d’humitat en les plantes.

El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura

L’augment de la temperatura global s’ha relacionat amb l’augment de les temperatures nocturnes (Kukla i Karl, 1993), que són importants perquè la vegetació pugui recuperar o mantenir un cert nivell d’humitat. • Interacció amb altres elements del canvi global. En els boscos de Catalunya són observables altres efectes del canvi global (usos del sòl, canvis atmosfèrics i invasions) a més dels únicament atribuïbles al canvi climàtic. L’augment observat de la magnitud dels incendis forestals a Catalunya durant els darrers anys es deu a múltiples factors (Vericat et al., 2009), que poden ser de diferents tipus: a) Climàtic. A Catalunya, les ones de sud a l’estiu són les responsables de les situacions de grans incendis com els de 1986, 1994 o 1998 (Castellnou, 2005). Aquestes situacions climàtiques específiques que afecten àrees extenses es caracteritzen per altes temperatures i humitats relatives molt baixes durant un període de temps perllongat que pot durar dies o fins i tot setmanes. b) Socioeconòmic. L’abandonament de les activitats agroforestals i l’extensió natural del bosc en antics camps de conreu i pastures abandonades es considera una causa de fons dels recurrents episodis de grans incendis forestals. (Plana, 2004). c) Lligats a l’activitat humana, com ignicions per cremes agrícoles, activitats de lleure, conductes imprudents o criminals, etc.

707

quantitat present a l’atmosfera; Jones et al., 2009), essent per tant part important del balanç de gasos atmosfèrics que regulen el canvi climàtic. Cal realitzar un esforç important per a la protecció del sòl davant el futur escenari climàtic, energètic i social. A continuació es descriuen els processos que poden afectar als nostres sòls en l’escenari climàtic previst. • Augment del risc d’erosió per augment de temperatura estival. Les prediccions climàtiques per a Catalunya apunten cap a un escenari en què augmenta el risc d’erosió del sòl. L’increment previst de temperatura, associat a l’augment de sequera estival i, per tant, d’aridesa, condueixen a un reducció de carboni orgànic al sòl a través de la mineralització de la matèria orgànica, i a una disminució de la coberta vegetal. En aquestes condicions augmenta l’erodibilitat del sòl (Jones et al., 2009; Lal, 2008; 2009). • Augment d’erosivitat (capacitat d’erosionar) de la pluja, associada al canvi de patrons pluviomètrics que apunten cap a un augment de pluges torrencials (Jones et al., 2009; Durán i Rodríguez, 2008). • Retroalimentació del procés erosiu per increment de mineralització de la matèria orgànica, ja que es veuen alterades la capacitat de retenció d’aigua, la velocitat d’infiltració i, de retruc, la compactació del sòl. En aquestes condicions és d’esperar una major escorrentia superficial, que desencadena el procés erosiu (Porta et al., 1987; Durán i Rodríguez, 2008; Jones et al., 2009; Lal, 2008) .

16.3.4. Efectes indirectes de la temperatura sobre l’increment de les pertorbacions: erosió del sòl i desertificació

16.4. Vulnerabilitats del sistema agrari a Catalunya

La conservació del sòl constitueix una necessitat de primer ordre, atesa la seva implicació en funcions cabdals de les quals depèn el sosteniment de la societat, i per la seva implicació en funcions com el reciclatge i la descontaminació d’elements tòxics de síntesi, fins a la mateixa regulació dels cicles de l’aigua i els nutrients. Precisament d’aquesta regulació en depèn la composició atmosfèrica i, com a resultat, el funcionament de la biosfera i el clima global. El sòl constitueix un important compartiment de C a la biosfera (els sòls de la UE contenen 71 Gt de C, un 10% de la

16.4.1. Vulnerabilitats climàtiques

El sistema agrari a Catalunya està immers en un sistema natural i socioeconòmic que proporciona un context del qual se’n deriven factors de risc o febleses, però també oportunitats associades als punts forts o forteses. Les vulnerabilitats depenen del balanç entre aquests factors. Pel que fa a les vulnerabilitats davant dels efectes directes del clima, es pot esmentar: • Vulnerabilitat deguda a la localització geogràfica a la Mediterrània. A la regió mediterrània el clima presenta en general temperatures relativament

708

•

•

•

•

Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

altes i un règim de precipitacions amb dèficit hídric a l’estiu (taula 6). Una pujada generalitzada de les temperatures incrementaria els factors de risc per a la productivitat, particularment per a la vegetal, però també l’animal per disminució del benestar. Els sistemes agraris catalans són molt vulnerables als canvis climàtics projectats, sobretot a les zones més vulnerables en l’actualitat. S’espera, doncs, un increment en superfície de les zones vulnerables a la sequera i les onades de calor. Redistribució espacial de la producció per l’elevada heterogeneïtat ambiental i climàtica. Una característica de Catalunya, com a moltes altres zones mediterrànies, és l’elevada heterogeneïtat ambiental (taula 6). Gràcies a la complexitat orogràfica del territori, Catalunya presenta una gamma molt gran de climes i condicions ambientals. Aquesta peculiaritat fa que tot i que pugin les temperatures i disminueixin les precipitacions en moltes zones, es puguin mantenir productives les àrees actualment més frescals del territori. Capacitat de les espècies forestals termòfiles d’establir-se en llocs de condicions més frescals, gràcies a aquesta heterogeneïtat ambiental i climàtica del territori català, de manera natural o mitjançant reforestació. En aquest sentit, poden ajudar estudis detallats sobre les distribucions de les espècies llenyoses catalanes (Lloret et al., 2009). Existència d’una xarxa de regs i embassaments en zones agrícoles amenaçades pel dèficit de pluja, la qual permetria durant un temps el subministrament regular d’aigua. Ara bé, actualment aquest és un tema controvertit, i es debaten les prioritats de l’ús de l’aigua en cas de sequera. Per tant, cal afavorir mesures de reutilització de l’aigua i d’acumulació sostenible de l’aigua de pluja en les pròpies explotacions. A més s’han de vigilar els possibles efectes adversos de l’excès i mala utilització de l’aigua de reg en zones especialment vulnerables a fenòmens de salinització del sòl. Vulnerabilitat per elevada intensificació dels sistemes ramaders. La ramaderia, caracteritzada a Catalunya per ser majoritàriament formada per sistemes intensius, presenta un elevat grau de vulnerabilitat ja que els animals són de races genèticament millorades forànies, molt producti-

ves i poc adaptades al medi en comparació amb les races autòctones. Els animals d’alta producció de carn, de llet i d’ous són més vulnerables ja que, tal i com s’ha indicat, a temperatures altes redueixen el nivell de consum d’aliment alhora que presenten un major consum d’aigua, la qual cosa es tradueix en una disminució de la seva productivitat, de vegades no reversible. • Acoblament del tipus de bestiar a la demanda de consum. En general, la vulnerabilitat de la ramaderia al clima també pot dependre de les espècies animals considerades, a més de les races. Mentre els petits herbívors estan ben adaptats a resistir temperatures altes, els grans herbívors com el boví ho estan menys, tot i que pot dependre de les races. El canvi social relativament recent de valorització de la carn dels primers cap als segons és un altre factor de vulnerabilitat del sistema. • Vulnerabilitat de la ramaderia extensiva per variabilitat de l’oferta de recursos pasturables. La vulnerabilitat de la ramaderia extensiva ve expressada per la raça dels animals dels ramats, autòctona o forana, i per la gestió i valor de la càrrega ramadera que haurà de ser limitada per la variabilitat del creixement herbaci i de la seva qualitat nutritiva. Les càrregues ramaderes altes poden afectar la vulnerabilitat de la coberta herbàcia augmentant el risc de degradació i compactació del sòl. 16.4.2. Vulnerabilitats davant de pertorbacions biòtiques

D’acord amb l’informe de la FAO de 2008, hi ha un seguit de febleses i factors de risc dels sistemes agraris catalans davant de les pertorbacions biòtiques lligats a la globalització que fan possible la transmissió de vectors d’un lloc a un altre de la Terra on no haurien pogut arribar altrament, entre els quals es poden citar el creixement de la població humana i els moviments de mercaderies i persones, migratoris o ocasionals. A continuació se’n detallen els més rellevants per a Catalunya. • Transport de vectors i plagues amb els moviments de mercaderies. Actualment el comerç està molt globalitzat i es transporten mercaderies des de llocs molt allunyats que tradicionalment no havíen tingut contacte amb Catalunya. Només

El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura

en productes agraris, Catalunya va importar per valor de més de 7.000 M€ i va exportar per valor d’uns 5.000 M€ (IDESCAT, 2008). Aquests moviments poden afavorir el transport inadvertit i indesitjat de males herbes, plagues i vectors de malalties de plantes i animals. • Transport de vectors i plagues amb els moviments de persones. A partir sobretot dels anys 60, es produeix una forta entrada de turistes a Catalunya. L’any 2008 el nombre de viatges de turistes estrangers cap a Espanya va ser de prop de 16 millions. Molts d’ells procedien de zones europees amb les quals el contacte ha estat dilatat en el temps, però altres venien de molt més lluny. A aquests viatgers s’han d’afegir uns 5 millions procedents d’altres regions espanyoles (IDESCAT, 2008). Al mateix temps, els catalans han incrementat els seus desplaçaments arreu del món, sobretot a partir dels anys 80-90, amb un total de 18 milions de viatgers l’any 2008. A aquests desplaçaments de persones s’ha d’afegir l’arribada d’emigrants. Durant el període 1998-2007 la població catalana s’incrementà un 17%; més d’un milió d’immigrants, la meitat procedents de llocs allunyats com el continent americà, Àsia, i fins i tot Oceania (IDESCAT, 2008). Tots aquests viatges afavoreixen el transport de vectors i invasores cap als sistemes agraris catalans, i a l’inrevés, malgrat les mesures desenvolupades per alguns països. • Resiliència esperada per localització geogràfica a la Mediterrània. La localització de Catalunya dins de la Mediterrània, que és un lloc de pas i immigració/emigració de poblacions humanes des de temps molt remots, així com la gran biodiversitat dels ecosistemes mediterranis, fan que la seva resiliència enfront d’invasions, o capacitat de resistir les pertorbacions, sigui previsiblement alta, al menys en comparació amb zones amb poblacions humanes escases o molt aïllades fins fa poc. 16.4.3. Vulnerabilitats davant de pertorbacions abiòtiques

Les vulnerabilitats climàtiques de Catalunya retroalimenten la vulnerabilitat davant de les pertorbacions abiòtiques.

709

• Augment del risc i extensió d’incendis forestals per superfície molt continuada de boscos. L’ocupació actual del territori de Catalunya proporciona una superfície molt continuada de boscos (fig. 4), i en molts casos successionals, la qual cosa incrementa la seva vulnerabilitat davant de grans incendis. • Estructura vertical del combustible als boscos, creada sobretot per causa dels canvis d’usos, fet que propicia focs de capçada d’elevada intensitat i molt virulents. • Sistemes ràpids d’alarma i de resposta anti-incendi. Catalunya compta amb una xarxa de vigilància dels incendis molt extensa, un cos de bombers altament especialitzat, uns mitjans potents de lluita anti-incendis, un conjunt de tècnics i recercadors sobre el tema molt ben formats, i una base de voluntaris molt àmplia i ben organitzada (Associacions de Defensa Forestal). Tot això proporciona un fonament sòlid per al bon funcionament dels sistemes ràpids de vigilància, alarma i protecció del bosc que permet afrontar els reptes amb eficàcia, fins i tot en el cas dels grans incendis, que constitueixen el risc més alt per al bosc, i la vida de les persones i del bestiar. • Disminució del risc d’erosió per ocupació continuada de boscos. • Augment del risc d’erosió per pèrdua sobtada de boscos per incendi. 16.4.4. Vulnerabilitats socioeconòmiques

El sistema climàtic interactua amb el sistema socioeconòmic condicionant les vulnerabilitats dels sistemes agraris. Catalunya viu en l’actualitat dins d’un context social, econòmic i polític molt condicionat per la seva posició dins de l’espai comú europeu i entre els països denominats desenvolupats, amb una economia de mercat però amb regulacions supranacionals. La societat de consum dins la qual està immersa Catalunya i l’estructura de la seva societat civil són també condicionants importants a l’hora de determinar les vulnerabilitats al canvi climàtic, a partir de les vulnerabilitats de la pròpia societat. • Interacció amb canvis d’usos per factors socioeconòmics i de política agrària. El desacoblament de la Política Agrària Europea, que paga subsidis independentment de l’ús de la superfície

710

Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

agrària, podria portar a l’abandonament de les activitats agràries de moltes zones del país. Aquest fet podria tenir repercussions negatives sobre la conservació del sol i l’emissió de CO2 (Guo i Gifford, 2002), a menys que s’implantin mesures de reforestació. • Vulnerabilitat de la viabilitat econòmica dels sistemes agrícoles per canvis en la disposició de recursos energètics paral·lels al canvi climàtic. El model agrícola actual, basat en l’ús de recursos energètics derivats del petroli o altres fonts d’energia exògena (no generada al propi agroecosistema), resulta molt vulnerable als canvis d’estrategies d’ús energètic, que poden desencadenar-se de manera més o menys associada al canvi climàtic. Aquest fet se suma a la pròpia vulnerabilitat productiva associada a la impredictibilitat climàtica. L’increment de preu dels fertilitzants que s’ha donat recentment n’és un exemple. • Vulnerabilitat de la viabilitat econòmica per canvis dràstics en les dinàmiques d’oferta-demanda. En part com a resultat de la impredictibilitat climàtica i productiva, que ocasiona canvis sobtats en l’oferta, i en part a causa de l’ús alternatiu dels productes agrícoles per a d’altres usos (com l’energètic), que produeix un augment en la demanda, els sistemes de producció agrícola resulten vulnerables econòmicament i es troben en un entorn econòmic massa canviant com per establir estratègies productives a llarg termini. Cal tenir en compte que la pressió de la viabilitat econòmica a curt termini molts cops dificulta l’adopció de mesures d’adaptació i mitigació favorables a llarg termini. • Competència dels recursos productius per a d’altres usos. Les necessitats d’aigua són multisectorials, amb competència entre la producció d’aigua potable, industrial i hidroelèctrica, els usos ambientals i els recreatius (Evans, 1997). L’agricultura no pot fer front als costos d’abastament d’aigua si aquests s’encareixen per allunyament de les fonts o necessitats d’infrastructures costoses. L’amenaça més important per a l’agricultura i la silvicultura catalanes, com per a tantes altres activitats desenvolupades en el nostre territori, és la disminució de la disponibilitat d’aigua, i caldrà garantir-ne

•

•

•

•

•

un ús racional que en permeti el màxim aprofitament. Valors de la societat de consum i l’economia de mercat que promouen una productivitat creixent, agrària o d’altra mena, alimentada per la demanda de béns no sempre justificada o necessària per al benestar humà. Aquesta estructura socioeconòmica no és respectuosa amb el medi ambient ni permet construir les bases per a la lluita, mitigació i adaptació enfront del canvi climàtic. Les nostres societats són molt vulnerables enfront del canvi climàtic a causa d’alguns dels seus valors. Cal pensar i desenvolupar formes noves de societat adaptades a les noves condicions. Resistència al canvi de model de societat. El pas d’un tipus de societat orientada al consum il·limitat mitjançant el forçament productiu i la sobreexplotació dels recursos naturals, cap a una societat preparada per al repte del canvi climàtic, és complicat, però necessari. Valors de dieta molt carnívors. La implantació de dietes amb menys carn i de xarxes de distribució més locals pot ser complicada. La vocació altament ramadera del sector agrari català, tant pel que fa als seus cultius (fig. 7), com al volum econòmic de la seva producció (fig. 6) el fa molt vulnerable davant de canvis en els usos alimentaris o un gir cap a dietes baixes en proteïna animal i altes en proteïna vegetal. Algunes d’aquestes possibilitats han estat citades entre les possibles mesures de mitigació del canvi climàtic (Stehfest et al., 2009). Igualment, la seva especialització resultaria un obstacle si les xarxes de distribució es tornen més locals i cal tenir a l’abast tot el ventall de productes dins d’un mateix territori. Ara bé, s’ha de considerar també el subministrament cap a les indústries agroalimentàries, les quals aporten valor afegit al producte. Estructuració i cohesió social. La societat catalana és una societat en general estructurada i bastant cohesionada, qualitats que li confereixen resiliència i oportunitats d’innovació. Formació de la societat. La societat catalana és una societat en general ben formada, amb competències en diverses àrees i competitivitat per afrontar els nous reptes i trobar i

El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura

desenvolupar solucions novedoses. Catalunya compta amb una base de científics i tècnics ben formats i competitius en l’àmbit internacional, i alhora amb coneixement de la problemàtica local. • Informació accessible. La societat catalana en general està ben informada i és susceptible de construir i assimilar discursos sobre el canvi climàtic favorables a la resolució del problema i a l’adaptació a les seves conseqüències (Fleming i Vanclay, 2009). • Increment de la proporció de joves agricultors. En els darrers anys s’ha experimentat un lleuger augment de la incorporació de joves amb formació a les explotacions agràries, després d’anys de disminució i envelliment de la població rural. Aquesta tendència permet pensar en una possibilitat de formació més actualitzada entorn a la problemàtica del canvi climàtic i els seus reptes dins del sector, i la introducció dels nous paradigmes adaptatius de l’agronomia del canvi (IDESCAT, 2009). 16.5. Capacitat i oportunitat de mitigació dels sistemes agraris de Catalunya 16.5.1. Capacitat de mitigació: increment de la capacitat de segrestar carboni

Els sistemes agrícoles, pastorals i forestals tenen la capacitat d’acumular carboni al sòl i en altres compartiments de l’ecosistema (p.ex., la fusta dels arbres, vegeu Gràcia et al., 2010). A Catalunya, com en general a la Mediterrània, els sòls agrícoles tenen un contingut baix de matèria orgànica (Savé et al., a Gràcia et al., 2010). En general, s’accepta que els ecosistemes agrícoles tenen actualment menys matèria orgànica, i per tant menys carboni al sòl, en comparació amb el sòl abans de ser conreuat. La rompuda del sòl dels sistemes naturals i seminaturals (boscos, bosquines, matollars i pastures) durant la conversió en sistemes agrícoles provoca la pèrdua de C emmagatzemat al sòl (Guo i Gifford, 2002). Per tant, els sòls agrícoles presenten molta capacitat de segrestar carboni, si s’apliquen les mesures correctores adients (Hillel i Rosenzweig, 2009). Cal tenir en compte, però, que a més dels canvis d’ús s’han pogut produir durant el temps després de la rompuda altres canvis, per exem-

711

ple, climàtics, que poden fer que la capacitat d’acumulació actual difereixi de la inicial. L’ús dels sòls agrícoles basat en el manteniment de la pròpia matèria orgànica ha estat menys important amb la disponibilitat de fertilitzants sintètics; per tant s’ha reduït la resta de funcions associades a la conservació de aquesta matèria orgànica, com l’augment de la capacitat d’infiltració i retenció d’aigua disponible i, amb especial rellevància en la regulació del clima global, la seva capacitat d’emmagatzemar C. 16.5.1.1. Segrest de carboni a sistemes agrícoles i ramaders

Existeixen diferents vies per incrementar el carboni segrestat al sòl d’ecosistemes agrícoles i pastorals (vegeu també Gràcia et al., 2010): • Reducció del treball del sòl: no conreu, mínim conreu, o conreu de conservació. La sembra directa redueix els processos d’oxidació i, en conseqüència, l’alliberació de CO2 a la atmosfera (Heenan et al., 2004), afavorint l’acumulació de carboni. • Incorporació de matèria orgànica al sòl i reducció de l’adobat mineral. Enterrament de la palla (Sisquella et al., 2009). La matèria orgànica (fems, purins, compost, restes de collites i rostolls, i adobs verds) fa que el quocient metabòlic sigui inferior, afavorint el desenvolupament de la biomassa subterrània (Kotschi i MüllerSäman, 2004), fet important ja que aquesta contribueix a l’acumulació de carboni en el sòl. • Increment de l’establiment de conreus permanents, mixtos i rotacions de conreus, com a estratègies que augmenten la biomassa aèria (Kirwan et al., 2007) i per tant subterrània (Savé et al., 2009), i amb ella la capacitat de retenció de C (Haas i Köpke, 1994; Desjardins 2005). • Afavoriment de l’agro-forestació, tècnica consistent en la introducció de massa arbòria en els diferents agroecosistemes que pot contribuir en un augment del segrest de CO2 (Shröder, 1994), entre molts altres efectes favorables. • Evitació de la crema de residus de la collita, actualment ja prohibida. • Augment de formes recalcitrants de compostos carbonatats al sòl, amb un increment de la relació C/N que en ralenteixi la descomposició, amb espècies amb una composició química

712

Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

més recalcitrant, amb compostos carbonatats més complexos o amb metabòlits secundaris (tanins, fenols, etc.) amb una taxa de descomposició més lenta (De Deyn et al., 2008). • Afavoriment de la ramaderia extensiva. La interacció sòl-animal-planta afavoreix la captació i segrest de carboni al sòl (Sebastià et al., 2008a), tot i que es pot produir un lleuger increment d’emissió de gas metà a l’atmosfera degut al fet que els animals tenen una producció més lenta (Plaixats, 2008). Malgrat tot, s’ha vist que el balanç global és positiu, particularment en prats pasturats en comparació amb els de dall (Soussana et al., 2009). • Pasturatge mixt amb diferents tipus de bestiar: cavalls, vaques, ovelles... S’ha vist que afavoreix l’acumulació de carboni al sòl (Sebastià et al., 2008a). • Manteniment i increment de la diversitat d’espècies vegetals de les pastures. Com més elevada és la diversitat d’espècies, més alt el contingut de carboni al sòl de pastures (Sebastià et al., en revisió). 16.5.1.2. Segrest de carboni a sistemes forestals

Als espais forestals, en relació amb la mitigació, els aspectes més importants en el debat actual són: • Implementació de mesures destinades al segrest de carboni. Cal gestionar els boscos i els espais forestals en general de manera que puguin emmagatzemar o segrestar el màxim de carboni, incloses l’aforestació i la repoblació forestal. • Conservació de boscos madurs. Aquests boscos mantenen fixat el carboni de la biomassa i el sòl (Terradas, 2007), i tot i que s’havia dit que estaven en estat estable i per tant no acumulaven carboni, s’ha vist que encara mantenen la capacitat de segrestar nou carboni, tant als teixits vius de la fusta com a la matèria orgànica que es decompon lentament a la fullaraca i als sòls (Luyssaaert et al., 2008). En resum, es busca aconseguir boscos vitals, estables, resilients, amb elevades taxes de creixement, i amb un bon grau de maduresa. Hi ha nombroses iniciatives en aquest àmbit com ara el programa REDD de Nacions Unides, un pro-

grama per a la reducció d’emissions provinents de la desforestació i la degradació forestal amb l’objectiu principal de combatre el canvi climàtic creant incentius per revertir les tendències de desforestació. Cal assegurar-ne, però, una implantació adient (Melick, 2010). 16.5.2. Oportunitat de mitigació dels sistemes agraris catalans: reducció de gasos amb efecte d’hivernacle

El desenvolupament de les activitats agràries produeix un conjunt d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, directes i indirectes. Les emissions de CO2 estan principalment relacionades amb el consum de combustibles fòssils. Aquesta energia es necessita per a la producció de fertilitzants minerals de síntesi i fitosanitaris, en la utilització de la maquinària per a les feines agrícoles, ramaderes i forestals, per al funcionament de bombes d’irrigació, i en el transport dels productes al seu punt de consum, contribuint en un 5% a l’emissió global de diòxid de carboni. Les emissions de gasos de nitrogen estan sobretot relacionades amb l’ús de fertilitzants nitrogenats orgànics i inorgànics, i amb les dejeccions ramaderes. Les emissions de gas metà (CH4) estan relacionades amb el conreu de l’arròs, amb el bestiar remugant i amb la transformació de les dejeccions, i dels fems i purins emmagatzemats (Plaixats, 2008). Tot el conjunt esmentat proporciona oportunitats de mitigació mitjançant el desenvolupament de tècniques i sistemes que permetin reduir l’emissió d’aquests tres tipus de gasos. Tot i que es troba en concentracions molt baixes, l’òxid de nitrogen contribueix a l’efecte d’hivernacle, ultra contribuir a la destrucció de la capa d’ozó a nivell estratosfèric i a la dinàmica de l’ozó troposfèric. S’ha citat la fertilització com una eina per incrementar la biomassa vegetal produïda i, per tant, per incrementar el carboni segrestat a l’ecosistema. Tanmateix l’aportació de nitrogen inorgànic pot anar acompanyada de dos fets: 1) una major mineralització de la matèria orgànica i, conseqüentment un menor segrest de C (Khan et al. et al., 2007), i 2) una major producció de N2O (Desjardins et al., 2005; Hawkins et al., 2006; Saggar et al., 2010). La desnitrificació, que es considera la principal via d’emissió de N2O, té lloc principalment en condicions reductores i, per tant, resulta afectada per

El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura

la humitat del sòl, i també depèn de la presència de nitrogen al sòl (del Prado et al., 2006; Saggar et al., 2010). Per tant, reg i fertilització constitueixen dos punts claus en l’emissió d’òxids de nitrogen, amb pics d’emissió en post-fertilització i en els episodis de reg (Teira, comunicació personal; Jacinthe, et al., 1997). La vegetació mitjançant la seva capacitat extractiva, a més de les tècniques agronòmiques, pot intervenir en la reducció de l’emissió regulant la quantitat de nitrogen exportat (Jacinthe et al., 1997). Pel que fa a les emissions d’amoníac, aquestes tenen lloc per volatilització en el mateix moment d’aplicació i les condicions ambientals són claus (Anderson et al., 2003; del Prado et al., 2006; Teira, 2008; Weslien et al., 1998). El reg posterior a l’aplicació pot ajudar a incorporar el fertilitzant al sòl i evitar les pèrdues d’amoníac, si més no també pot propiciar les condicions reductores al sòl i l’emissió d’òxids de nitrogen. Per tant, són diverses les vies per les quals es poden reduir les emissions produïdes als ecosistemes agraris.

•

•

16.5.2.1. Producció vegetal

Millora de l’eficiència de les operacions agrícoles i forestals, reduint el consum innecessari de combustibles (West i Marland, 2002), de manera que es redueixin les emissions de CO2 de la combustió, així com de la producció i transport del propi combustible. Emprar maquinària de categoria A o B que estalvia combustible (entre un 17% i un 40%). • Ús de biomassa com a proveïdor energètic per reduir l’ús de fonts energètiques basades en els combustibles fòssils. • Augment de la superfície d’agricultura de conservació, incorporant pràctiques com la sembra directa, que permeten reduir l’ús de maquinària i el treball de la terra, alhora que limiten l’erosió i incrementen la matèria orgànica al sòl. Cal esperar que en les condicions mediterrànies aquest sistema tingui un balanç més positiu en el segrest de carboni que en climes més freds i humits, en què l’excés d’humitat pot provocar un augment d’emissió de N2O, resultant-ne un balanç nul o negatiu (French et al., 2009; Jonsson i Wardle, 2008). • Augment de l’ecoeficiència (unitat de producció per unitat d’agroquímic aplicada), de manera que es redueixi el CO2 emès tant en l’aplicació

•

•

•

713

de fitosanitaris, com en la seva fabricació i transport. Amb aquesta finalitat, cal implementar estratègies de control de males herbes, plagues i malalties basades en el coneixement de l’ecologia dels sistemes cultivats, i en l’aplicació de mètodes de control biològic de protecció vegetal com s’ha fet en els sistemes d’agricultura ecològica i/o integrada. Millora de la gestió de la fertilització, maximitzant l’eficiència dels adobs, ajustant la quantitat de fertilitzants aplicada a les necessitats dels cultius, tenint en compte les aportacions per fixació i mineralització del nitrogen orgànic del sòl, i els patrons d’extracció per part dels cultius en espai i temps. El fraccionament de l’aplicació de nitrogen pot reduir els períodes en què el nitrogen es troba en excés i, com a conseqüència, reduir l’emissió de N2O. Tanmateix si l’aplicació fraccionada comporta l’ús de maquinària, cal tenir en compte l’emissió (directa i indirecta) deguda a l’ús d’aquesta. Millora dels coneixements sobre el cicle del nitrogen i el seu ús en els sistemes agrícoles. Identificar les formes i quantitats en què es troba el N al sòl i els processos pels quals aquest passa a ser disponible per a les plantes o susceptible de ser perdut per emissió i lixiviació. Aquests coneixements poden millorar els plans de fertilització, respecte a la seva planificació d’acord amb les extraccions o per l’anàlisi exclusiva del N inorgànic al sòl. Afavoriment de la implantació de l’agricultura de precisió en la gestió de la fertilització, aplicant els fertilitzants amb una dosificació variable, programada mitjançant la detecció de la variabilitat espacial del contingut de nitrogen al sòl (Baxter et al., 2003), i reduint l’aplicació, dosi i distribució de productes fitosanitaris. Potenciació de l’ús de policultius i rotacions, amb una elevada plasticitat extractiva, és a dir, una complementarietat en espai (profunditat d’arrelament, distribució de biomassa aèria) i temps de l’ús de nitrogen. Aquesta plasticitat permet que es redueixin els períodes amb un excés de nitrogen al sòl, entre altres avantatges. Millora de la gestió del reg. Evitar els sistemes de reg que afavoreixen les condicions reductores per negament, sobretot després de fertilitzar.

714

Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

• Combinació de la utilització de residus vegetals i animals per a la formació de biogàs i la producció vegetal protegida en hivernacles, mitjançant el desenvolupament i implantació de sistemes combinats que permetin l’ús del biogàs per a l’escalfament i altres usos energètics. Aquesta utilització combina en una única superfície tres usos: reciclatge de residus i sanització, cultiu en hivernacle, i generació d’energia. 16.5.2.2. Producció animal

La ramaderia és responsable d’importants emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. La seva contribució al total generat per activitat agrària a Catalunya és del 66,95%, del qual el 17,50% correspon a la fermentació entèrica i el 49,37% a la gestió dels residus ramaders (DAR, 2008). Les opcions de mitigació per reduir aquestes emissions són possibles mitjançant diverses estratègies. a) Ramaderia intensiva • Millora de la gestió de la producció porcina i aviar. En aquests sistemes els gasos que s’han de reduir son NH3, N2O i CH4. Tots els nutrients que els animals no assimilen es troben en les seves dejeccions, i és per això que és de gran importància reduir el volum de les dejeccions i minimitzar la presència de compostos de nitrogen. En general, un 30% de la quantitat de compostos de nitrogen (proteïna, pèptids, aminoàcids) ingerits pels animals es troba en les dejeccions sòlides i en l’orina. • Millora de la gestió de la ramaderia intensiva de remugants. La digestió ruminal de la cel·lulosa i l’hemicel·lulosa produeix cinc vegades més metà que la del midó del cereals degut a la taxa fermentació més lenta en el cas dels farratges. En les dietes basades en farratge s’estima que el 6,5% de la energia bruta (EB) es perd en forma de metà, mentre que en las dietes altes en gra de cereal és només del 3,5% (McCrabb, 2002; Eun et al., 2004). Això es degut en l’últim cas a la producció d’àcid propiònic i a l’efecte bypass que inhibeix la fermentació ruminal. En un estudi comparant una dieta base d’ensitjat de blat de moro amb una de raigràs es va constatar que les emissions de metà es reduïen un 10% (Kurihara i Terada, 2001).

• Augment de l’eficiència reproductiva dels animals. • Millora de la gestió de residus ramaders (Teira, 2008) mitjançant diverses accions: a) aprofitament com a font de MO i nutrients minerals; b) aplicació i enterrament immediat al sòl per evitar pèrdues de nutrients i emissió de gasos; c) tractament dels excedents de purins per obtenir-ne energia renovable per co-generació combinada amb producció de biogàs. b) Ecosistemes pastorals i ramaderia extensiva • Reducció de les emissions de metà dels remugants de sistemes extensius, mitjançant la incorporació a la dieta dels animals d’aliments concentrats més digestibles durant les èpoques en què els recursos naturals són escassos 16.5.3. Oportunitat de mitigació dels sistemes agraris catalans: transport i combustibles renovables

Amb el problema dels gasos amb efecte d’hivernacle i la previsible manca de combustibles fòssils, als darrers anys s’ha desenvolupat una sèrie d’alternatives sobre combustibles i fonts energètiques que poden tenir impacte per al sector agrari, i també aplicar-se a la mitigació del canvi climàtic dins del sector: • Afavoriment de la venda de proximitat: Reduir les distàncies entre lloc de producció i lloc de consum promovent les xarxes de produccióconsum locals, i també la utilització dels transports necessaris mitjançant sistemes d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle zero o reduïdes. • Utilització de combustible sòlid forestal: El combustible sòlid forestal esdevé, pel seu caracter de font d’energia renovable, una alternativa als combustibles fòssils que a la vegada contribueix al manteniment del paisatge, la reducció del risc d’incendis forestals, i la fixació de població al medi rural. • Conreu de biocombustibles com a protecció del sòl: Inicialment molt populars, fins el punt que la UE va afavorir la seva implantació, els biocombustibles tenen molts perills associats. La utilització de terra agrícola per a biocombustibles competeix directament amb els usos de la terra llaurada per a la producció d’aliment; a més, presenten el perill d’estimular l’increment de les terres llaurades per a aquest ús, posant en perill els sistemes naturals i seminaturals, i la bio-

El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura

diversitat associada. Si sobren terres cultivades, però, poden constituir una mena de cobertura del sòl que el protegeixi de l’erosió (Smith et al., 2007). També es pot plantejar la seva utilització com a part de cultius mixtos, p.ex., entre fileres de fruiters. La millor alternativa, però, és desenvolupar altres tecnologies de transport. • Aprofitament dels residus ramaders per a obtenció d’energia per cogeneració a partir de la producció de biogàs. Recentment s’ha trobat que la generació de biogàs genera un 95% menys d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, i podria arribar fins a un 120% (Lantz et al. 2007). La codigestió anaeròbia a la pròpia explotació amb aprofitament energètic procedent del biogàs generat permet convertir el biogàs en energia elèctrica i calor, una part de la qual es consumeix als propis digestors, una altra serveix per escalfar un hivernacle i la resta per a escalfament de la granja. A Catalunya es va implantar la primera planta d’aquestes característiques l’any 2007, concretament en una explotació del municipi de Vila-sana. Cal estudiar la possibilitat d’implantació generalitzada d’aquests sistemes combinats. 16.5.4. Oportunitat de mitigació dels sistemes agraris catalans: construcció, instal·lacions i alternatives energètiques renovables

a) Instal·lacions i energia renovable • Implementació dels avenços tecnològics actuals per controlar les instal·lacions agràries de manera més eficient i utilitzar fonts d’energia renovable. • Utilització de corrent elèctric d’origen solar fotovoltaic emmagatzemat en bateries per garantir la il·luminació de l’edifici quan sigui fosc i el funcionament de petits electrodomèstics o màquines, eines... • Utilització d’aigua calenta sanitària (ACS) escalfada per sistemes solars fototèrmics que s’emmagatzema en dipòsits termoaïllats. • Utilització de la calefacció de terra radiant basada en l’escalfament d’aigua mitjançant un sistema de panells fototèrmics i un emmagatzemament en dipòsits d’inèrcia termoaïllats. • Disposició d’un sistema de suport alternatiu puntual de biocombustible quan els sistemes de pro-

715

ducció que depenen del sol no abastin la demanda energètica. • Afavoriment de la instal·lació de plaques fotovoltaiques de doble aprofitament, que permetin el cultiu en passar la llum a través dels panells, i alhora proporcioni un ambient més arrecerat al cultiu o a la pastura en reduir-hi la radiació. Aquesta alternativa pot ser especialment rellevant en zones càlides que esdevinguin particularment calentes i àrides amb el canvi climàtic. Alguns panells deixen passar una part de la llum i funcionen com a elements d’umbracle. b) Construcció (implantació, adequació, materials, instal·lacions) • Edificació en llocs ben orientats i arrecerats de vents per a la implantació de construccions rurals. • Adequació de les construccions rurals. La forma de l’edifici s’ha de adequar a les funcions que ha de complir. • Control de les pèrdues tèrmiques de les edificacions. En cas d’habitar els espais, les alçades interiors han de ser les adients, i les obertures han de ser les justes per minimitzar les pèrdues energètiques i garantir alhora una adequada ventilació i il·luminació naturals. • Aïllament tèrmic correcte l’edifici abans d’invertir en sistemes energètics d’escalfament. • Utilització de sistemes passius de captació d’energia bastas en la pròpia forma de l’edifici. • Concentració de totes les obertures cap el vessant sud, combinades amb viseres, una ventilació creuada i altres sistemes de refrigeració que protegeixin de l’estrès tèrmic. • Aprofitament de la inèrcia tèrmica: parets, espais alts d’alçada i ventilats, sistemes passius de control. • Transformació de part de la façana sud de l’edifici en un sistema de “mur trombe” d’aire o aigua calenta. • Minimització de pèrdues tèrmiques per la pell de l’edifici soterrant part de l’edifici o enganxant alguna façana contra el terreny. • Adossament d’un mini-hivernacle al vessant sud de l’edifici. c) Materials • Utilització de materials de construcció que siguin de l’entorn proper.

716

Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

• Utilització de materials constructius que tinguin un procés de fabricació que garanteixi un impacte ambiental mínim. En aquest context, la fusta esdevé un material constructiu sostenible de gran interès. La fusta és un material renovable, reciclable, que consumeix molt poca energia durant la seva fabricació, i que emmagatzema CO2. També la pedra utilitzada tradicionalment és d’interès. d) Abastiment d’aigua • Utilització de mitjans eòlics per bombejar l’aigua dels pous com s’ha fet ancestralment, o millor encara, utilitzar bombes submergides en pous d’aigua accionades pel corrent elèctric generat durant les hores de sol mitjançant panells fotovoltaics per tal d’aixecar l’aigua a dipòsits des de els quals poder regar amb pressió el camp de cultiu. • Implementació de sistemes de control de la xarxa entubada el més eficients i locals possible, per tal de reduir la despesa energètica i l’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle. • Captació de l’aigua de pluja sobrant que el terra no pot retenir i que fins ara anava torrent avall mitjançant drenatges adequats, i un dipòsit de captació enterrat en el punt més baix del camp. Aquesta aigua ha de ser bombada cap el punt més alt del camp en un dipòsit sobre el terreny o aeri mitjançant l’energia aportada per plaques fotovoltaiques durant les hores de sol per tal de disposar d’aigua de reg amb pressió per abastar el camp de cultiu.

•

•

• 16.6. Capacitat i oportunitat d’adaptació dels sistemes agraris a Catalunya 16.6.1. Capacitat d’adaptació

La capacitat d’adaptació dels sistemes agraris a Catalunya dependrà de la possibilitat d’aplicació de modificacions tecnològiques de cultiu, de gestió ramadera i forestal, i de canvis d’espècies agrícoles, ramaderes i forestals. Aquests canvis en l’àmbit local poden modificar el mapa agrari català. 16.6.1.1. Canvis tecnològics en sistemes agrícoles i ramaders

a) Adaptació a amenaces per pertorbacions abiòtiques • Modificació de la data de sembra. Els canvis en els cicles dels cultius i en l’ús de varietats

•

adaptades hauran de permetre als cultius escapar de les condicions climàtiques adverses, al menys de les previsibles. La combinació de canvi de varietat cap a altres de més primerenques, i avançament de l’época de plantació va millorar el sistema de producció de la patata (Miglietta et al., 2000). Canvi d’espècies i varietats vegetals cultivades per altres més adaptades a les noves condicions en cada zona territorial productiva de Catalunya. Increment de la plasticitat fenològica dels cultius, o capacitat d’aprofitar les condicions òptimes per al conreu en el moment en què aquestes es donin. Introducció de llavors i planters obtinguts per millora genètica, més resistents a les pertorbacions abiòtiques i biòtiques i amb rendiment més elevat atenent a las característiques del medi. La millora vegetal aplica els principis de la genètica per produir varietats amb característiques mes desitjables, com la major resistència a les malalties i a les condicions d’estrès tèrmic i hídric, millor valor nutritiu, sabor més agradable, major rendiment, etc. Utilitzant mètodes de selecció (la hibridació ja és un metode de selecció) i aprofitant aquelles mutacions que es manifesten de forma natural i espontània, l’home ha aconseguit accelerar el procés de millora i selecció natural seleccionant artificialment al llarg de segles aquells individus que presenten unes determinades característiques desitjades. Recuperació, selecció i millora de varietats autòctones, comprovant les seves possibilitats d’adaptació a les noves condicions del medi, a part de constituir una reserva genètica de gran valor. Augment de la plasticitat genètica a través de la diversitat genètica, intraespecífica i inter, de manera que el sistema compti amb recursos que el facin més resistent a la variabilitat ambiental. Avaluar l’ús de la diversitat genètica que ens ofereixen les varietats locals i ancestrals, així com germoplasma altres indrets semblants. El ventall genètic de què es disposa prové de la coevolució de les espècies agrícoles i de la introducció d’altres amb diferents factors biòtics i abiòtics, fet que les fa interessants per la seva capacitat de resposta potencial davant dels canvis projectats. La utilització

El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura

•

•

• •

•

•

de cultiu mixt o varietal també pot permetre disminuir la vulnerabilitat del sistema i proporcionar una mesura d’adaptació. Aprofundiment en la comprensió de la fisiologia de les plantes ja que encara hi ha moltes incerteses en aquest camp, com per exemple sobre l’eficiència de l’ús de l’aigua en plantes mediterrànies (Katerji et al., 2008). Reducció del cicle de cultiu en zones de secans, mesura que permet a aquest escapar de situacions climàtiques adverses; en aquestes condicions la producció serà més elevada amb varietats de cicle curt (Lavalle et al., 2009). Avançament del cicle de cultiu per les condicions d’escalfament i evitació de sequera. Avaforiment d’aquells cultius que minimitzin les pèrdues de CO2 i maximitzin la fixació de carboni al sòl, tal i com s’ha enregistrat en estudis sobre fluxos de carboni a ecosistemes agrícoles europeus mitjançant la tècnica dels fluxos turbulents (Ceschia et al., 2010). Útilització racional de la biotecnologia. La biotecnologia pot tenir un paper important en l’obtenció de varietats adaptades a les noves condicions. En l’actualitat, la selecció vegetal amb l’ajut de marcadors i la caracterització de l’ADN permet desenvolupar nous genotips de manera encara més ràpida i selectiva. L’enginyeria genètica pot contribuir a elevar la producció i productivitat en l’agricultura i, en conseqüència, a la ramaderia, i a l’obtenció de rendiment en terres marginals augmentant la producció d’aliments tant per a l’alimentació humana com animal. Igual com la biotecnologia ha contribuït a millorar la salut humana, hauria de poder contribuir també a la millora en l’obtenció d’aliments en un món superpoblat i sotmès als efectes del canvi climàtic. Ara bé, s’hauria d’augmentar la recerca en aquest camp, tenint en compte que el que es pot afectar potencialment són els sistemes naturals, amb les implicacions ambientals, productives i ètiques que se’n deriven. Per això cal molta cura a l’hora d’avaluar els beneficis de cada aplicació biotecnològica, adoptar un criteri multifuncional, i potenciar també el paper de l’agroecologia. Creació de microambients que mantinguin la temperatura per sota un llindar i la humitat

•

•

•

•

•

•

•

717

per sobre d’un mínim, per exemple amb els cultis mixtos. L’increment de la matèria orgànica als sistemes cultivats augmenta la seva capacitat de retenir aigua i regular-ne els excessos, alhora que augmenta la seva inèrcia tèrmica. A banda, l’augment de la complexitat estructural de la vegetació, pròpia dels cultius mixtos, redueix el percentatge de sòl nu i els efectes negatius de la radiació solar, i pot reduir l’evaporació del sòl en relació amb la transpiració i biomassa produïda (Ozier-Lafontaine et al., 1998). També s’ha trobat una relació positiva entre diversitat vegetal i acumulació de carboni (Fornara i Tilman, 2007; Sebastià et al., en revisió). Increment de la capacitat d’emmagatzemar aigua dels sòls agrícoles mitjançant l’increment de matèria orgànica que millora l’estructura del sòl, entre moltes altres propietats. Reducció de l’energia utilitzada en el reg, millorant la seva eficiència. Optimitzar el sistema de reg, prioritzant els sistemes de reg localitzat (per goteig, subterrani) i a pressió (aspersió), quan sigui possible, ja que tenen una major eficiència en l’ús de l’aigua. Cal tenir en compte que el sector socioeconòmic que consumeix més aigua a Catalunya es el sector agrícola: l’agricultura utilitza el 80% dels recursos hídrics (Savé et al., a Gràcia et al., 2010). Optimització de la gestió del subministrament d’aigua proporcionant-la a l’usuari quan el cultiu la necessiti. Fer atenció al servei d’avisos setmanals de RuralCat per no regar si ha de ploure o per regar si ve un període de sequera. Racionalitzar l’ús de l’aigua i per tant, també el dels nutrients. Afavoriment de la implantació de l’agricultura de precisió en la gestió del reg, de la fertilització, etc. Introducció de mitjans per tal que les cobertes dels edificis recondueixin l’aigua de pluja cap a dipòsits des d’on pugui ser reutilitzada per al reg o altres usos no alimentaris. Minimització i control de les pèrdues dins la xarxa entubada mitjançant controls periòdics per tal de detectar fuites. Afavoriment de formes de conreu de producció més sostenibles, combinant i millorant les mesures més adaptades al canvi climàtic d’entre

718

Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

les ja existents (Producció Integrada PI, agricultura de conservació i agricultura ecològica); disminuint l’aplicació de fitosanitaris i adobs, i alhora millorant la productivitat i la qualitat i dels productes obtinguts, i incorporant pràctiques com la sembra directa o de disminució del treball del sòl. Aquestes mesures permeten reduir l’ús de maquinària i el treball de la terra, alhora que eviten la pèrdua de l’estructura del sòl i se’n limita l’erosió, i en alguns casos estalvien aigua, tot i que s’haurien de buscar mecanismes per reduir les males herbes, com afavorir la diversitat sembrada. L’agricultura ecològica és un sistema de producció que pot reduir de manera significativa l’emissió de CO2 i N2O (Kotschi i Müller-Säman, 2004), fonamentalment per la no utilització d’agroquímics, treball mínim del sòl i rotació de conreus. b) Adaptació a amenaces per pertorbacions biòtiques: males herbes, plagues i malalties • Augment de l’efecte d’assegurança, propi dels cultius mixtos i rotacions, en què l’impacte d’un factor biòtic afecta només una de les components cultivades de l’ecosistema, assegurant un mínim productiu sota condicions adverses. • Augment de la resiliència dels agroecosistemes, o la capacitat de resposta a nivell ecosistèmic a una pertorbació biòtica, com pot ser la presència d’una xarxa diversa i abundant d’enemics naturals o la competència davant l’entrada d’invasores o males herbes. L’ús de cobertes mixtes o infraestructures ecològiques com els marges i vores incrementen aquestes propietats. c) Adaptació a la necessitat de reduir l’ús de derivats dels recursos fòssils • Foment de l’ús d’energia endògena en els agroecosistemes. Fomentar que les espècies cultivades destinin una part de la seva energia metabòlica a: 1) lluitar contra les pertorbacions abiòtiques i biòtiques a què estan sotmeses, afavorint, per exemple, l’ús de mecanismes de competència contra males herbes, o la síntesi de metabòlits secundaris per a la lluita contra plagues i malalties, sempre que no siguin tòxics per als humans; 2) a l’obtenció de recursos que necessi-

ten, com la simbiosi amb organismes simbionts per a l’obtenció de N atmosferic. • Fonament dels cicles de nutrients en fonts autòctones de N, afavorint la retenció del N en compartiments estables, l’entrada de N-orgànic a través de la fixació microbiana, i l’augment de les entrades de matèria orgànica al sòl en general per millorar les seves les propietats físiques, químiques i biològiques. • Augment de la integració de la producció ramadera amb l’agrícola dins d’una mateixa explotació, la qual cosa permetrà reciclatge de nutrients i estalvi energètic, i es tendirà cap a la consecució de sistemes de cicle tancat. d) Estratègies per reduir l’impacte sobre les explotacions ramaderes. • Modificació i adequació de les instal·lacions ramaderes per millorar el benestar animal. • Modificació i adequació de la programació i formulació de les dietes per fer front als canvis del clima. • Canvi d’espècies i races productives ramaderes per espècies més adaptades a les noves condicions, afavorint la recuperació i expansió de les races ramaderes autòctones. El límit de temperatura de confort dels animals depèn del seu nivell de producció. Animals que presenten major nivell de producció són més sensibles a l’estrès tèrmic (Johnson, 1987), i no només a la intensitat de l’estrès, sinó també a la durada del període de recuperació per part dels animals (Hahn et al., 2000). • Increment del període de pastura a muntanya del bestiar en sistema extensiu. La ramaderia extensiva de muntanya probablement podrà romandre durant més mesos a zones de pastura dels ports avançant la pujada i retardant la baixada dels ramats per aprofitar millor els recursos naturals. Caldrà regular molt bé les càrregues ramaderes per evitar situacions de sobrepasturatge. • Desplaçament de la ramaderia de cotes baixes cap a zones de més altitud els mesos més calorosos. Aquests canvis possiblement conduiràn a practicar nous sistemes de producció inspirats en els sistemes tradicionals, però incorporant els coneixements cientifícs i tècnics (Plaixats, 1996).

El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura

e) Estratègies per reduir la vulnerabilitat associada al risc d’erosió i incrementar el segrest de carboni • Augment de la matèria orgànica del sòl, incorporant i enterrant al sòl els residus de les collites. • Augment de la coberta permanent del sòl, per tal de reduir l’impacte de les pluges torrencials i les elevades temperatures, alhora que s’incrementen les entrades de matèria orgànica i se’n redueix la pèrdua per mineralització. Les estratègies interessants en aquets camp són: 1) ús de cobertes farratgeres mixtes o d’espècies de llarga durada; 2) ús racional dels guarets i les pràctiques associades, compatibilitzant la seva funcionalitat com a hàbitat (aus estepàries) i la regeneració de la fertilitat del sòl, però reduint al màxim les èpoques en què el sòl està nu; i 3) ús de cobertes sota els conreus arboris, que ultra proveir una funció protectora (Durán i Rodríguez, 2008), fomenten diverses funcions com la pol·linització i el control de plagues. 16.6.1.2. Canvis d’espècies i del model de gestió forestals

Tot i els efectes previsibles del canvi climàtic, el bosc o coberta forestal tindran una certa resiliència per la inèrcia d’aquests sistemes dominats per organismes de vida llarga i a les condicions microclimàtiques al seu interior, per la qual cosa hi haurà una tendència cap al seu manteniment durant llarg temps malgrat els canvis de clima. El perill és assegurar la seva persistència si pertorbacions de gran extensió (grans incendis, mortaldat generalitzada per plagues o malalties, etc.) destrueixen aquests boscos. D’altra banda, és complicat poder garantir el manteniment de la diversitat i la multifuncionalitat dels espais forestals i, per aconseguir aquest objectiu caldrà, més que mai, d’una gestió activa i eficient del territori, amb la planificació d’una gestió forestal sostenible, utilitzant les eines silvícoles més adients i l’esforç tècnic i de recerca dins l’ecologia i ciència forestal. La preocupació per aconseguir una gestió sostenible és un tret fonamental que caracteritza actualment el sector forestal arreu del món. A Catalunya, la gestió forestal ha esdevingut progressivament més complexa, en un escenari de reduïda rendibilitat, amenaça dels grans incendis forestals, canvi global i variades

719

demandes socials que es tradueixen en un ampli marc legal i en una visió necessàriament multifuncional de la gestió (Vericat et al., 2009). En aquest sentit, i sota la consigna de la gestió adaptativa, Vericat et al. (2009) proposen una sèrie de mesures de gestió, algunes d’elles ja considerades en altres treballs com els de Gracia et al. (2004), Alcamo et al. (2007), Resco et al. (2007) i Regato (2008). a) Realització de tractaments silvícoles i tallades • Realització de tractaments silvícoles de millora, aclarides i selecció de tanys, per tal de reduir la competència pels recursos i els costos respiratoris dels boscos, ajudant que aquests sobrevisquin als períodes adversos. • Promoció d’espècies més adaptades i amb major creixement i vitalitat. • Adequació dels torns i intensitats de tallada de les diferents espècies a les condicions de l’estació (edàfiques, microclimátiques, etc). • Allargament dels torns de tallades perquè els boscos avancin en el seu grau de maduresa, alhora que s’incrementa el segrest de carboni. • Ajuda a la regeneració natural del bosc, aprofundint en el coneixement de la seva dinàmica i la utilització de les millors tècniques silvícoles. • Alerta amb els estadis de regeneració, per ser el més sensibles a l’estrès ambiental, enfront dels arbres adults, que tenen major capacitat de suportar situacions extremes. b) Promoció de masses mixtes i diversitat d’espècies • Promoció de les masses mixtes i la diversitat d’espècies, sobretot de frondoses, per tal de tenir més opcions de futur, tant des del punt de vista ecològic com econòmic, i augmentar la resistència a les possibles pertorbacions. • Canvi de la composició de les espècies dels rodals forestals o, en aquells llocs on es planti, plantar espècies amb llavors millorades genèticament, adaptades al nou clima, sempre tenint en compte els avantatges de la conservació de la diversitat, inclosa la genètica. • Selecció acurada de la procedència de les llavors i plantes en les repoblacions per una gestió adequada de la diversitat genètica. • Introduir frondoses millor adaptades als nous escenaris climàtics en plantacions de coníferes, i

720

Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

promoure plantacions multiespecífiques en lloc de plantacions monoespecífiques de coníferes. • Promoció de la transformació a bosc de llavor en el cas d’espècies rebrotadores (com en alzinars) tradicionalment aprofitades com a bosc menut, per tal d’augmentar la variabilitat genètica del rodal (Gil et al. 2008). c) Integració del risc d´incendi en la gestió forestal • Integració del risc d´incendi en la gestió forestal, conduint el bosc cap a estructures forestals menys vulnerables al foc, per tal d’evitar grans incendis forestals i incendis recurrents, que poden conduir a la impossibilitat d’establir el banc de llavors i la recuperació de la vegetació. d) Planificació forestal i eines de gestió en general • Manteniment dels boscos i les seves funcions ambientals amb mesures silvícoles adients adaptades a cada rodal i combinar tècniques d’aprofitament tradicional i energètic. • Definició d’estratègies específiques de gestió: tipus de tallada i espècies a afavorir, als boscos de muntanya, ja que tenen menys opcions d’adaptació; i als boscos de ribera, sensibles a la colonització per espècies al·lòctones. • Promoció de la gestió ecosistèmica, gestió pròxima a la natura i la silvicultura orientada a l’arbre individual, com a tècniques eficients de gestió sostenible, que poden realitzar-se amb menor inversió de recursos econòmics. Les mesures d’adaptació de la gestió silvícola al canvi climàtic i la conservació de la biodiversitat i els bèns i serveis que aquesta procura hauríen d’incloure l’augment de la superfície de boscos madurs, interconnectats, per preservar la biodiversitat específica d’aquests ambients, actualment molt amenaçada (Paillet et al., 2010). Per tant, entre els aspectes que s’hauríen de tenir en compte quan es gestionen els boscos es troba la necessitat de mantenir una xarxa de taques connectades de boscos madurs per tal de conservar tota la diversitat forestal (Paillet et al., 2010; Camprodon, 2008). Camprodon (2008) proposa la conservació d’arbres madurs amb una distància mínima entre ells per tal de preservar els vertebrats associats a aquests ambients. Però per a alguns organismes molt especialitzats, menys

mòbils, i de mida més petita, aquestes mesures podrien ser insuficients per garantir-ne la conservació. Alguns organismes estan associats exclusivament o preferent a aquest tipus de boscos que no s’han utilitzat durant molt de temps, com molses, líquens o escarabats saproxílics; (Paillet et al., 2010). Els boscos verges són molt rars a Europa. A Catalunya moltes terres han estat cultivades fins fa poc i hi predominen els boscos joves. Caldria preveure dins dels plans de gestió l’establiment de taques de bosc amb finalitat d’esdevenir un bosc madur, interconnectades per corredors d’arbres madurs. D’altra banda, estan canviant els paradigmes sobre reserves biològiques. Sota condicions de canvi climàtic aquestes haurien de ser grans i a més incloure una varietat d’ambients al llarg dels gradients altitudinals i climàtics, per tal de permetre la migració de les espècies forestals i pratenses (Araújo et al., 2004). 16.6.2. Oportunitat d’adaptació

L’oportunitat d’adaptació recull aquelles mesures que han de ser adreçades als sistemes socials i socioeconòmics. Algunes mesures seran continuistes, com el manteniment de la recerca sobre la millora d’espècies, varietats i races d’organismes d’interès agràri amb capacitat d’adaptació a les noves circumstàncies, i sobre la viabilitat de la introducció d’altres organismes més adaptats. Altres mesures hauran de ser molt més radicals, i comportaran la modificació d’hàbits arrelats a la nostra societat, com els hàbits de consum. L’oportunitat d’adaptació dels sistemes agraris a Catalunya dependrà dels discursos socials sobre el canvi climàtic, i no seran independents de la situació de resposta i els discursos sobre canvi climàtic a nivell mundial. Tanmateix, Catalunya pot desenvolupar sistemes i establir mesures que siguin un referent mundial. 16.6.2.1. Canvi en el model productiu

a) Agricultura Dins de l’agricultura, cal un canvi cap a un altre tipus de model productiu que utilitzi menys energia. Per exemple, l’agricultura ecològica i l’agricultura integrada, ambdues dirigides a aconseguir una agricultura sostenible, alhora que ben arrelades a Catalunya, són models que, en diferent grau,

El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura

ofereixen estratègies que poden incrementar la resistència i resiliència dels sistemes de producció tant del punt de vista ecològic com econòmic. Aquests sistemes estan lligats a mesures adaptatives al canvi climàtic, entre les quals es poden citar: • Promoció d’un ús més eficient dels recursos, considerant la regulació de tot l’agrosistema, fent els agroecosistemes més independents dels canvis en el preu i la disponibilitat de recursos externs. • Abastiment de nutrients dels cultius basat en els propis cicles de nutrients ecosistèmics, en la implicació dels microrganismes fixadors, i en el reciclatge dels nutrients continguts en la matèria orgànica del sòl, equilibrant les pèrdues i aportacions de nutrients. • Estratègies de control de plagues, espècies no sembrades i malalties, basades en els recursos i funcionament del propi ecosistema, és a dir, en les propietats i funcionament ecosistèmic i aplicant el control integrat de plagues i malalties. • Manteniment de les múltiples funcions de l’agricultura, productiva, ambiental, paisatjística i econòmica. • Avaluació de la qualitat diferenciada dels productes obtenint beneficis econòmics més elevats i mantenint les rendes d’explotació. • Afavoriment de la formació dels agricultors, sobretot joves, en el nou paradigma productiu del canvi. b) Ramaderia També en el cas de la producció animal cal un canvi de model, que estaria representat pels postulats de la ramaderia ecològica, la qual és un sistema de producció lligat al sòl i per tant integrat a l’agricultura i la silvicultura. El canvi de la producció ramadera intensiva o extensiva cap a la producció ramadera ecològica que ja es promou a Catalunya pot aportar els beneficis següents: • Consecució d’un nivell de fertilitat elevat dels sòls de conreu i de les pastures d’origen agrícola, com a base fonamental de la producció vegetal. • Utilització del màxim de recursos renovables en sistemes agraris organitzats localment. • Abastiment als ramats d’aquelles condicions vitals i productives que els permetin dur a terme un desenvolupament el més natural i innat possible

•

•

•

•

721

respectant les seves necessitats biològiques i de comportament. Integració de les activitats agrícoles amb les ramaderes, per aconseguir així una major racionalitat i diversificació que contribueixen al manteniment de la renda de l’explotació. Manteniment d’un nivell acceptable de diversitat d’espècies conreades i races criades a cada explotació, buscant les més adaptades a les condicions locals. Afavoriment del desenvolupament de les defenses immunològiques naturals de l’animal en benefici de l’economia de l’explotació gràcies a l’acció combinada d’una alimentació de qualitat amb l’exercici físic dels animals. Obtenció de productes de qualitat diferenciada amb més valor afegit.

16.6.2.2. Canvi en els models energètic i socioeconòmic

Els efectes del canvi climàtic als agroecosistemes es poden amplificar per la seva interacció amb els canvis socials provocats pel mateix canvi climàtic. • Canvi de model energètic. Es preveu un canvi de model energètic ja que es dóna un esgotament progressiu dels recursos fòssils (Bentley, 2002) i que, a més, resulta necessari reduir l’ús d’aquests recursos perquè provoquen el retorn a l’atmosfera de C segrestat a l’escorça terrestre. La tendència davant d’aquesta situació és la internalització dels costos d’emissió (com a drets d’emissió) cada cop a més activitats productives, inclosos els costos d’emissió deguts al transport. • Aprofitament de l’energia generada en el propi sistema agrari. A curt i mitjà termini, els reptes davant el marc de canvi global actual i de situació energètica se centren en el trasvàs de l’aport energètic extern als agroecosistemes a l’ús de l’energia generada dins dels propis ecosistemes. Cal tenir en compte que els costos ambientals no estan internalitzats en el preu d’aquests recursos, de manera que ens hem permès subvencionar els ecosistemes agrícoles amb una elevada quantitat d’energia (en diferents formes) importada d’altres ecosistemes o dels recursos fòssils; en definitiva, derivada de la producció primaria neta del passat.

722

Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

16.6.2.3. Canvi en els hàbits alimentaris i en els valors de consum

Els hàbits i valors alimentaris de la societat tenen un paper significatiu com a conductors de la producció agrària, ja que el consum humà de productes agroalimentaris seria el destí final natural d’aquests productes (fig. 1). Això fa que una via possible d’incidir en el canvi climàtic per mitjà dels sistemes agraris sigui indirectament a través dels hàbits alimentaris i de consum socials. Entre algunes de les mesures de dieta i consum que poden afavorir-se com a mesures d’adaptació (i també de mitigació) es poden citar: • Disminució en la relació planta:animal (P:A) a la dieta. En l’actualitat es disposa de molts coneixements sobre les necessitats de la dieta humana (Fairweather-Tait, 2003). Les proteïnes animals són més complexes que les vegetals, però una bona combinació dels vegetals (p.ex., llenties amb arròs, o el que és el mateix, cereal amb llegum) proporciona una qualitat de proteïna vegetal similar a l’animal. Se sap que una dieta basada en la proteïna vegetal és més saludable que una de molt carnívora; diverses malalties s’han relacionat amb una dieta massa rica en proteïna animal (Fairweather-Tait, 2003). Però resulta difícil determinar quina seria la proporció P:A correcta per a la nostra espècie (Cordain et al., 2000; Fairweather-Tait, 2003). Energèticament seria més eficient i caldria menys superfície de cultiu si els humans consumissin directament tota la proteïna vegetal en comptes d’utilitzar una bona part dels cultius per alimentar al bestiar (Pimentel i Pimentel, 2003). Sota condicions de canvi climàtic, però, s’han fet simulacions de substitució de proteïna animal per vegetal. La reducció del cost de la reducció d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle en el cas en què s’implementés una dieta saludable, amb reducció de carn, com seria el cas de la mediterrània tradicional, s’ha estimat en més de la meitat, mentre que una dieta totalment vegetariana implicaria una reducció a menys d’una quarta part (Stehfest et al., 2009). Tanmateix, la proporció alta de proteïna animal a la dieta és un dels indicadors de desenvolupament dels països. Aquest índex està en flagrant contradicció amb els objectius

per al sector agrari i la societat sota condicions de canvi climàtic, i suggereix que a mesura que els països es tornen més rics, caldrà més superfície de cultiu. • Afavoriment del consum de productes frescos, de temporada i poc processats. En aquest tipus de consum, a més de reduir emissions industrials, es pot estar reduint la despesa energètica. De nou, s’haurien de fer balanços entre la suma de la despesa energètica individual comparada amb el processament industrial, particularment si les indústries milloren les seves emissions i introdueixen sistemes energètics sostenibles en la seva producció. La potència del sector agroalimentari a Catalunya proporciona en aquest sentit una gran oportunitat. • Afavoriment del consum de la carn blanca en lloc de la roja. La producció de metà, un gas d’elevada potencialitat d’efecte d’hivernacle, és més baixa en els animals monogàstrics (carn blanca): porcs, pollastres, conills, coloms, ànecs, perdius, guatlles, cavalls, que en els ruminants (carn roja): vaca, ovella, cabra; però s’ha de parar atenció als residus dels primers, que poden tenir un efecte negatiu sobre els gasos amb efecte d’hivernacle, particularment els òxids de nitrogen (Teira, 2008). Alguns productes carnis tenen una elevada taxa de transformació energètica: per exemple els pollastres (”broilers”) criats per a carn. Aquest tipus de bestiar, però, necessita una font d’alimentació molt rica en energia i proteïna, com el panís i la soja, la qual pot requerir sistemes de producció molt forçats en algunes àrees de conreu. • Afavoriment de la producció ecològica de la carn vermella, criada ecològicament en zones marginals (oví i boví a muntanya, oví i cabrum a secans àrids) a partir de la utilització dels recursos naturals, principalment, i segons mètodes tradicionals i càrregues ajustades, complint la normativa vigent; d’aquesta manera s’afavorirà la conservació de la biodiversitat dels ecosistemes pastorals (Sebastià et al., 2008b), i els béns i serveis que aquesta proporciona en aquestes zones (Díaz et al., 2007, Llurba et al., 2008), incloent-hi la capacitat de mitigació del canvi climàtic per segrest de carboni (Sebastià et al., en revisió).

723

El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura

tant fruita fresca de països llunyans. En el cas del comerç exterior, mitjançant pràctiques de comerç just de productes, es pot estar afavorint la sostenibilitat global del planeta (vegeu més a baix). A Catalunya el balanç entre productes agroalimentaris importats i exportats és semblant (fig. 15). • Afavoriment dels productes de comerç just. El problema del canvi climàtic no és tant sols de Catalunya, i cada país té la seva problemàtica, riscos d’emissió i oportunitats de mitigació. L’afavoriment de relacions comercials justes amb països en desenvolupament pot tenir repercussions positives sobre la mitigació i desforestació. Calen balanços i models acurats sobre aquests aspectes. • Millora de la salut familiar mitjançant l’educació sobre dieta i consum. La rebaixa de despesa sanitària aconseguida mitjançant la divulgació de mètodes de prevenció sens dubte tindrà un efecte positiu sobre la reducció d’emissions. La dieta mediterrània s’ha posat com a exemple de dieta saludable que millora la qualitat de vida i allarga l’esperança de vida (Keys, 1980; Sofi et al., 2008). La dieta mediterrània es caracteritza per un elevat consum d’aliments d’origen vegetal; consum preferent de productes frescos de temporada; utilització

300.000

Importacions (tones)

• Afavoriment de l’ofici de pastor, ja que els pastors ben formats poden contribuir significativament a optimitzar la utilització dels recursos pels animals dins la ramaderia extensiva, i podrien tenir de nou un paper important dins de la reducció d’emissions a la trashumància i trastermitència si es torna al transport del bestiar tradicional. El moviment tradicional del bestiar podria fins i tot incorporar-se a l’oferta de la indústria del lleure. • Afavoriment de la disponibilitat i consum de productes ecològics. Mentre els productes de la producció integrada i convencional arriben amb naturalitat al mercat, els productes ecològics encara constitueixen una raresa fora dels establiments especialitzats. A més, el seu cost acostuma a ser superior, ja que sovint no estan internalitzats en l’agricultura convencional els costos energètics dels fertilitzants i fitosanitaris. S’hauria d’aconseguir que productes obtinguts amb menys cost per al medi ambient i més capacitat de mitigació se signifiquessin, que la població els identifiqués i se n’afavorís la venda, i al mateix temps es carregués en cost els productes obtinguts amb emissions injustificadament elevades p. ex., amb una ecotaxa, i s’identifiquessin a les etiquetes (p.e., com en el cas del tabac i la salut). Els aliments ecològics són més nutritius i més segurs que els convencionals (Lairon, 2009). • Afavoriment de la producció de productes transformats ecològics. Mentre als darrers anys Catalunya ha incrementat la producció ecològica dels productes bàsics, encara importa molts productes processats de països amb una tradició més gran de consum ecològic, la qual cosa incrementa la necessitat de transport i a més resta valor afegit als productes catalans, ja que es ven barata la matèria primera i es compren cars el productes manufacturats. • Afavoriment del consum de productes de proximitat. Consumint aquest tipus de productes es redueixen les emissions per transport. Ara bé, s’haurien de tenir en compte tots els elements. Per exemple, caldria fer balanços acurats per saber si es gasta més energia emmagatzemant fruita a les càmeres frigorífiques o transpor-

Lactis, ous i altres

200.000

Peixos i altres 100.000 Animals vius

Carn i despulles

Altres productes 0 0

100.000

200.000

300.000

Exportacions (tones)

Figura 15. Relació entre les exportacions i les importacions a Catalunya dels principals productes relacionats amb les activitats pecuàries l’any 2000. Font: Institut d’Estadística de Catalunya. Comerç amb l’estranger.

724

Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

10.000

Carn Fruites i verdures

Despesa alimentària (Mi Euros)

Peix 1.000

Lactis

Pa i pastisseria Altres Plats preparats

Begudes

Oli Fruites i verdures transformades

Vi Cacau 100

Arròs

Patates

Ous

Cafè

Cervesa

Sucre

10 1

10

100

1.000

10.000

Despesa alimentària (Mi kg)

100%

Sucre Oli Ous

Llet 80% Productes pesca Carn 60%

Cereals i llegums

40%

20%

Fruites i verdures

0%

Figura 16. a) Relació entre la despesa alimentària dels catalans en milers d’euros i en milers de kilos, per tipus de producte. b) Percentatge de cada producte a la dieta dels catalans.

El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura

exclusiva d’oli d’oliva; consum diari d’una quantitat moderada de lactis i formatges; consum setmanal d’una quantitat moderada de peix, blau si és possible, d’aus i ous; consum de carn roja alguns cops al mes; consum de fruita seca, mel i olives amb moderació; consum de vi negre amb moderació durant els menjars; utilització d’herbes aromàtiques com a alternativa saludable a la sal; realització d’activitat física regular (Estruch, 2007). Per tant, aquesta dieta ja inclou moltes de les recomanacions per mitigar el canvi climàtic. Hi ha debat sobre si actualment se segueix la dieta mediterrània a Catalunya. S’ha dit que hi ha hagut una adaptació moderna d’aquesta dieta, amb un consum alt de fruita, verdures i oli d’oliva, però una reducció de llegums i cereals, i un augment de proteïna animal (fig. 16). • Reducció de la petjada ecològica de nadons i infants. Hi ha moltes oportunitats per a la mitigació associades a les activitats relacionades amb nadons i infants. Pares que en d’altres circumstàncies són molt conscients dels problemes ambientals sovint rebaixen o es veuen obligats a rebaixar els seus estàndards quan els implicats són els seus fills petits. • Afavoriment de l’alletament matern durant la màxima quantitat de temps. La primera mesura important de cara a la mitigació i adaptació al canvi climàtic pel que fa a la petjada ecològica dels nouvinguts, i de relleu per a l’agricultura i l’alimentació, és l’alletament. L’alletament és un procés energèticament barat i ecològicament molt sostenible, que emet prop de zero (només el cost afegit d’una mica de fruita seca a la dieta de la mare), i en canvi permet la reducció de gasos amb efecte d’hivernacle emesos per l’agricultura (en comparació amb el cost de produir llet i cereals per a les farinetes). Per tant, una mesura de lluita contra el canvi climàtic seria l’afavoriment de l’alletament exclusiu durant un període llarg, i el manteniment d’aquest durant bastant temps un cop introduït l’aliment sòlid. Per a això caldria canviar alguns discursos erronis de la nostra societat (González, 2004). • Reducció d’envasos i plàstics. Una proporció elevada de l’energia en els productes agrícoles no és la inherent d’aquests sinó la dels costos

725

energètics derivats de la producció dels envasos. La internalització dels costos ambientals associats a les emissions de CO2 que es donen en un procés productiu n’incrementarà el preu. D’altra banda, calen mesures per a aconseguir generar menys residus associats a aquestes activitats, des del productor i el distribuïdor, fins al comerç i el consumidor. • Gestionar els envasos correctament, tant en l’explotació agrària com per part del consumidor. Els envasos dels productes fitosanitaris no es poden abandonar ni cremar (Sisquella et al., 2009). 16.7. Els sectors agrícola, ramader i forestal a Catalunya: perspectives de futur sota condicions de canvi climàtic 16.7.1. Impactes del canvi climàtic a Catalunya

En aquest apartat es consideren els impactes possibles del canvi climàtic tenint en compte les amenaces externes i les vulnerabilitats internes del sistema agrari. El balanç final sobre els impactes del canvi climàtic als sistemes agraris dependrà també de factors externs de vegades aliens a les pròpies activitats agràries, com ara són el context socioeconòmic i la capacitat de resposta de la societat a l’adaptació al canvi climàtic. Per tant, s’exposaran els possibles impactes tenint en compte també les mesures proposades de mitigació i adaptació. 16.7.1.1. Impactes en els rendiments i la qualitat agraris

Els impactes del canvi climàtic sobre els rendiments dels sistemes agraris catalans i la qualitat dels seus productes dependran de nombrosos condicionants alhora, com s’ha esmentat amb anterioritat. Els impactes probables segons condicionants seran els següents: • Disminució de la rendibilitat a sistemes forestals i zones de secans càlides en zones actualment amb precipitacions minses i temperatures altes. Reducció de la productivitat si no s’evita el dèficit hídric i les temperatures són més altes en zones actualment ja més vulnerables a les temperatures altes i la baixa disponibilitat d’aigua.

726

Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

• Abandonament de les activitats estrictament agrícoles per a usos pecuaris extensius o de conservació del patrimoni natural en condicions extremes. • Increment del risc de pèrdua de superfície de sòl fèrtil i capacitat productiva que pot ser necessària en un canvi de patrons, i pèrdua d’embornals de C i alliberament de C a l’atmosfera. Calen estratègies per mantenir l’ús d’aquestes terres o per fomentar l’establiment de comunitats vegetals resistents al canvi climàtic i que afavoreixin el manteniment de la diversitat i els béns i serveis que aquesta proporciona (ex., conservació dels sòls, regulació hidrològica,...). • Producció vegetal a zones de secans frescals. La productivitat en algunes zones podria augmentar si les temperatures augmenten i s’eviten els efectes nocius de les temperatures massa altes en els moments crítics del cicle de cultiu. Augment de la rendibilitat per pujada de les temperatures i allargament del cicle vegetatiu a les zones actualment més frescals si hi ha aigua disponible. En aquests ambients és esperable una tendència cap a cultius de secans càlids en zones actualment amb cultius de secans frescals si disminueix la disponibilitat hídrica. • Manteniment de la producció vegetal a zones de regadiu si s’evita l’efecte de les altes temperatures mitjançant mesures de mitigació. • Canvis en la distribució territorial de la producció agrària. Sota condicions de canvi climàtic la producció agrària canviarà la seva distribució territorial, i aquest efecte ja s’està veient en l’actualitat, amb l’abandó de les zones més marginals i menys preparades per esmorteir els efectes del canvi climàtic (abandó preferencial de secans, fig. 5). Aquests canvis afectaran la producció agrària i la forestal, tot i que aquesta darrera tindrà un efecte d’inèrcia probablement més alt. 16.7.2. Impacte en la ramaderia

L’impacte del canvi climàtic sobre la ramaderia varia segons els sistemes intensius o extensius, i cadascun té les seves peculiaritats: • Productivitat animal en sistemes intensius. Disminució de la productivitat animal associada a l’increment de temperatura i la disminució de precipitació en zones seques, a menys que es

compensin el problemes de benestar animal ambl’adeqüació de les instal·lacions; disminució de la productivitat animal associada a malalties i plagues de nova aparició; augment de productivitat d’algunes espècies i races animals en zones actualment frescals. • Disminució de la productivitat animal en sistemes extensius associada a l’increment de temperatura i la disminució de precipitació en zones seques, a menys que es canviï el tipus de bestiar (bestiar gros per bestiar petit o races de bestiar gros adaptades), o que es desplacin. • Disminució de la qualitat del producte d’origen animal associada a l’estrès i reducció de benestar; aquests efectes poden contrarestar-se si s’implanten mètodes de producció ecològica o similars i s’adapten el sistemes de producció als condicionants ambientals, educant els consumidors a reconèixer els nous valors. 16.7.3. Impactes sobre els boscos de Catalunya

Els principals efectes i conseqüències ecològics del canvi climàtic sobre les espècies i sistemes forestals són (Vericat et al., 2009): • Canvis fenològics. Les noves condicions ambientals, i en particular l’augment de la temperatura, incideixen directament en la fenologia de les especies vegetals. Per exemple, s’ha observat l’anticipació d’algunes setmanes del període de brotació i floració en un nombre important d’espècies en el curs dels darrers anys així com un retard en el període de caiguda de les fulles (Peñuelas et al., 2002). Aquests canvis poden provocar una alteració important de les relacions tròfiques entre les plantes i els animals (p.ex. insectes, ocells) i provocar canvis dràstics en el funcionament dels ecosistemes (Peñuelas i Filella 2001). • Canvis fisiològics. En general, l’augment de la concentració del CO2 atmosfèric augmenta la productivitat dels sistemes forestals mitjançant l’increment de l’activitat fotosintètica de les fulles. No obstant això, en els sistemes mediterranis aquest efecte no és tan clar ja que es preveu que les condicions creixents de sequera provoquin un major tancament estomàtic en les plantes (amb l’objectiu de reduir les pèrdues d’aigua). Aquest fet limitaria i condicio-

El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura

naria la captura de carboni de les plantes ja que aquestes utilitzen els estomes com a via d’entrada del CO2 (López et al., 1997). Finalment, s’ha comprovat que la respiració de la plantes (procés a través del qual s’allibera CO2 a l’atmosfera derivat dels processos d’oxidació de la matèria orgànica) augmenta amb l’increment de la temperatura ambient. L’increment del CO2 atmosfèric, però, millorarà l’economia hídrica de les plantes, per una necessitat més baixa d’obrir estomes per captar CO2 en una atmosfera enriquida d’aquest component. Si l’augment de l’activitat fotosintètica i la captura de C atmosfèric en les noves condicions ambientals no és proporcional, però, pot derivar en produccions primàries netes negatives i, per tant, en la disminució de l’estructura de l’ecosistema (Sebastià et al., 2005). • Plasticitat i adaptació. La capacitat que tinguin les plantes d’adaptar-se ràpidament al canvi climàtic, que va unida en general a la seva plasticitat fenotípica i variabilitat genètica, determinarà l’efecte d’aquest en el seu desenvolupament i distribució. En general, es consideren menys susceptibles a l’efecte climàtic aquelles espècies que exhibeixen una àrea de distribució més extensa o bé que presenten una major complexitat evolutiva com les alzines (Quercus ilex L.) o els roures (Quercus sp.pl.) (Gracia et al., 2004). No obstant això, Peñuelas et al. (2004) remarquen el fet que les espècies vegetals siguin més aviat conservadores des d’un punt de vista evolutiu i, per tant, reaccionin preferentment als canvis ambientals modificant la seva zona de distribució. • Canvis en les àrees de distribució de les espècies. Diferents estudis paleoecològics han mostrat canvis en la reestructuració i distribució de les comunitats vegetals en resposta a canvis climàtics passats (Davis et al., 1984), amb la qual cosa s’espera observar, en el context actual, un patró similar i el desplaçament de la distribució de les espècies forestals cap a zones on les condicions ambientals actuals permetin el seu desenvolupament allí on abans no era possible. En algunes zones s’han trobat ja proves d’aquest fenomen tot i que sovint hi ha un efecte emmascarador degut als canvis d’ús del territori, i en particular, al creixent abandó de

727

les activitats agrícoles i la ramaderes de muntanya. En alguns casos, però, sí que sembla ocórrer una progressiva substitució de la vegetació característica de sistemes temperats per espècies o comunitats més mediterrànies (Castro 2000; Peñuelas i Boada, 2003). • Pèrdua de biodiversitat i extinció d’espècies. Es preveu que els canvis de les relacions de competència interespecífica, derivats de la diferent resposta de les espècies enfront del canvi climàtic, i les dificultats que algunes espècies puguin presentar per colonitzar àmbits més favorables per al seu desenvolupament, puguin comprometre la supervivència d’aquelles espècies o comunitats endèmiques més sensibles. Malgrat que calen més estudis per determinar l’abast d’aquesta qüestió, alguns models com els desenvolupats per Thuiller (2005) apunten a les zones de muntanya mediterrànies com un dels àmbits més susceptibles de patir pèrdues de biodiversitat com a conseqüència del canvi climàtic. 16.7.4. Distribució geogràfica de la producció agrària sota canvi climàtic

Com a resum dels subapartats anteriors, en condicions de canvi climàtic es poden fer unes previsions de com la producció agrària —agrícola, ramadera i forestal— podria distribuir-se al territori català. Les nombroses incerteses aconsellen ser cauts, però, en base als escenaris climàtics previstos (Calbó et al., 2010) per donar unes recomanacions generals. Segons aquestes projeccions, es poden fer algunes suggerències, i dur a terme unes projeccions de resposta possible. Les especificitats de cadascuna de les zones productives catalanes i els seus condicionants ambientals diferencials fan que no es pugi parlar d’unes repercussions úniques del canvi climàtic a Catalunya, ni d’una estratègia comuna, sinó de multiplicitat de solucions i també d’oportunitats, que haurien de tenir en consideració un model productiu agrari que incorporés els nous condicionants i que permetés utilitzar la diversitat biològica i ambiental com a valor per augmentar l’eficiència de gestió i assegurar la producció. Els reptes i oportunitats de cadascuna de les zones de producció dependran de les projeccions climàtiques futures per a cada zona ( Calbó et al.,

728

Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

2010), dels condicionants actuals i de la capacitat d’anticipació als canvis que es tingui. Globalment, hi ha tres situacions generals principals diferenciades: zones on es preveu que augmentin les precipitacions a més de les temperatures, com és el cas d’algunes àrees pirinenques, i zones on es projecta una disminució de les precipitacions a més d’incrementar-s’hi les temperatures, i per tant on el dèficit hídric s’agreuja en condicions naturals; aquestes darreres es poden diferenciar entre zones de secans i zones de regadiu. Els conreus de secà són els més vulnerables, particularment en els llocs on ja actualment el clima és més extrem i l’agricultura és marginal (taula 6). A zones de secans càlids els usos hauríen de ser: conservació del patrimoni natural i la biodiversitat; usos energètics combinats amb cultius resistents; usos cinegètics, i ramaderia extensiva de petits remugants amb càrregues ajustades. En zones on en l’actualitat les condicions són més frescals i no existeix possibilitat d’establir regadius o incrementar la disponibilitat d’aigua, es podran cultivar els conreus típics de secà. Es podrà produir una redistribució de la producció vegetal dins d’uns marges, segons restriccions també de la disponibilitat de terreny cultivable, que disminueix a les zones de muntanya per raons topogràfiques. Les zones actuals marginals quedaran per a ramaderia molt extensiva amb bestiar petit o per a usos de conservació del patrimoni natural. Pel que fa a impactes i estat de la qüestió de les diferents zones productives catalanes, es poden descriure aquestes situacions diferenciades al mapa agrari català sota condicions de canvi climàtic: a) Els cultius de secà a la costa, vinya, olivera i fruita seca. Les zones costaneres s’enfronten a una possible reducció global de pluviometria, reducció que pot arribar a assolir del 20 al 40% a l’estiu, però que, a més, manté unes previsions negatives al llarg de l’any. Aquesta dada lligada al fet que els cultius esmentats es produeixen majoritàriament en secà, posa de manifest la necessitat d’adoptar estratègies de conservació d’aigua. Cal tenir en compte, a més, que en aquestes condicions coexisteixen una elevada erodibilitat del sòl —relacionada amb el règim d’aridesa— i una elevada ero-

sionabilitat de les precipitacions —relacionada amb la seva intensitat. Per tant, potser també caldria posar en marxa estratègies per protegir el sòl, com el cultiu en feixes, encara que pugui no ser econòmicament rendible. Les cobertes vegetals al sòl, siguin aquestes de restes seques o bé constituint una coberta vegetal verda, poden tenir un interès per fer front a aquestes condicions alhora que es contribueix a l’increment del C segrestat al sistema. El manteniment de cobertes verdes dependrà en tot moment de l’aigua disponible com a factor limitant. La vinya ja està tirant cap al nord. b) Els regadius al litoral. A banda dels cultius arboris de secà, a la zona litoral són abundants els cultius de regadiu, entre els que destaquen els cultius hortícoles protegits o semiextensius, els cultius ornamentals i els fruiters. La disponibilitat d’aigua de reg permet fomentar l’acumulació de matèria orgànica i evitar l’erosió del sòl. El factor clau en aquests sistemes és la conjugació dels cicles vitals de les espècies cultivades amb les situacions climàtiques extremes, la possibilitat de donar-se problemes per manca de vernalització o per un desacoblament del fotoperíode amb les temperatures. La utilització de la diversitat cultivada, específica o varietal, pot constituir un element interessant per tal de reduir els efectes adversos de les condicions ambientals adverses (inesperades). Cal també pensar que aquestes són zones de concentració de població molt elevades, per la qual cosa s’han de mantenir els cultius d’horta, per tal d’afavorir les xarxes reduïdes de producció-consum. Per competència de l’ús del sòl en les zones litorals amb usos lúdics, etc. en aquests últims anys de consumisme desmesurat, el sòl agrícola especialment dels secans està en perill d’abandó. Convé desenvolupar estratègies que evitin el seu abandó i la pèrdua de sòl no urbà, ja que aquest sòl podria ser molt necessari. c) Els secans de l’interior: Estratègies de conservació de l’aigua caiguda a l’hivern, ja que sembla que la reducció de precipitacions és major a l’estiu i tardor. Problemes per nascència de tardor al secà: no s’hauria de llaurar a l’agost. Incorporar la sembra directa. Risc alt d’abandó d’aquestes zones.

El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura

d) Els regadius de la Depressió central catalana. És urgent augmentar-hi l’eficiència de l’ús de l’aigua, ja que en termes generals a Catalunya hi haurà una reducció d’aigua disponible. Utilització de cobertes farratgeres mixtes. Donar un major pes a l’alimentació humana cercant una reducció de la importació i xarxes de consum local. Introducció de diversitat sembrada. e) Muntanya. Si hi ha baixa pluviositat a l’estiu, s’espera menor producció de farratge estival, major dependència de les petites franges irrigades; això implicarà menor càrrega ramadera, i canvis en la composició i qualitat del farratge en pastures naturals. 16.8. Observacions finals: reptes i oportunitats per a l’agricultura, la ramaderia i la silvicultura catalanes en el context del canvi climàtic

És d’interès de tots els estaments de la societat —polítics i governs, organitzacions internacionals governamentals i no governamentals, empreses, mitjans de comunicació i ciutadans en general— treballar conjuntament per desenvolupar alternatives, trobar solucions i enfrontar-se als canvis que aquest repte representa. Les mesures hauran de ser descendents (top-down), dels dirigents establint normatives per als ciutadans, però també ascendents (bottom-up), dels ciutadans organitzant-se, desenvolupant i proposant accions als gestors i dirigents, i reclamant solucions; tothom s’hi haurà d’implicar. No és d’interès per a governs, ni empreses, ni la societat civil, el camí cap a societats desestructurades on els conceptes ciutadà i client hagin perdut el seu sentit, però potser és necessari que aquests conceptes es redefineixin si volem persistir. Tot i que existeixen moltes incerteses sobre el canvi climàtic i les seves conseqüències per als sistemes agraris, hauria de primar el principi de precaució. Els canvis vindran imposats per les circumstàncies, però poden planificar-se amb anticipació, malgrat les incerteses, de manera que siguin menys traumàtics i dirigits pels humans, no per les circumstàncies. Ara bé, el canvi climàtic sens dubte comportarà compromisos i eleccions. Per exemple, si es redueix el bestiar ruminant disminueix l’emissió de metà, però la ramaderia extensiva té un paper fonamental en el

729

manteniment de prats i pastures, de la seva diversitat, i de la capacitat de proporcionar béns i serveis, incloent-hi la capacitat de segrestar molt de carboni al sòl (Soussana et al., 2009). D’altra banda, el món actual manté una gran complexitat d’interconnexions a escala global. Encara hi ha moltes incerteses, per exemple sobre les mesures que permitirien una mitigació més eficient: ¿Emet menys gasos amb efecte d’hivernacle mantenir la fruita a les cambres gastant electricitat, transformar-la indústrialment en productes persistents, o portar-la de temporada des de Sud-àfrica? Tenint en compte que el canvi climàtic és un problema global, ¿què és més favorable sobre la capacitat global de mitigació del planeta, comprar productes de proximitat o portar-los de països en vies de desenvolupament a un preu just? ¿És més favorable en termes d’emissions afavorir sistemes de producció animal ecològica o aquells que maximitzin l’eficiència de transformació de la producció primària? ¿Quin és el balanç d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle entre el bestiar ruminant que emet molt metà, i el porcí i aviram, que pot generar molts òxids de nitrogen si els residus no es gestionen bé? ¿Quins són els balanços de gasos amb efecte d’hivernacle i consum d’aigua entre el processat particular dels productes agroalimentaris respecte del processat industrial? ¿Com poden articular-se les indústries de transformació amb l’agricultura, ramaderia i silvicultura per donar valor afegit als productes al temps que s’assoleixen objetius de mitigació del canvi climàtic? Es poden plantejar moltes preguntes com aquestes, i les respostes no sempre són clares. Es tracta de balanços complexos i cal fer bé els comptes. La introducció de mètodes d’obtenció d’energia renovable a les explotacions és fonamental, i constitueix una oportunitat, particularment en zones marginals, on es poden combinar l’agricultura i ramaderia extensives amb els usos energètics (panells fotovoltaics i cultius mixtos amb espècies d’interès energètic i ús de protecció del sòl). L’aposta per la introducció de diversitat en els cultius és un altre desafiament. En aquest cas, s’hauria de canviar el discurs entre la població agrícola, tot i que sembla que hi ha un ambient de canvi. S’haurien de definir i resoldre bé tots els reptes tecnològics d’aquests tipus de cultius,

730

Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

incloent-hi els cultius mixtos de llenyoses, d’herbàcies, i la combinació dels dos. Les rotacions sembla que estan més interioritzades entre els agricultors que no pas la combinació de cultius en el mateix espai. En resum, pel que fa a l’agricultura i ramaderia, cal afavorir l’eficiència de la transformació energètica en sistemes intensius (cultius i ramaderia; carn blanca i producció làctia, preferentment), i promoure la producció de carn ecològica de qualitat (vacú, oví i caprí, i equí) en sistemes extensius en zones marginals (zones àrides i de muntanya), amb valors afegits de biodiversitat, béns i serveis. Cal disminuir la intensificació i afavorir la diversitat sembrada en el temps (policultius) i en l’espai (rotacions). Cal combinar els usos agraris i els energètics. Pel que fa a la silvicultura, calen diverses actuacions: promoure la gestió de les masses i la planificació contra incendis per a la reducció de la vulnerabilitat; promoure també l’ús de biocombustibles i de fusta com a element constructiu; mantenir els boscos madurs com a estratègia de manteniment del carboni fixat a la biomassa i al sòl per a la mitigació; realitzar tractaments silvícoles de millora i tallades; promoure les masses mixtes i la diversitat d’espècies; integrar el risc d’incendi en la gestió forestal; potenciar la planificació forestal i eines de gestió en general, per a l’adaptació. Tot això sense oblidar la possibilitat de reservar boscos no gestionats per a fins de manteniment de la biodiversitat, compatibles amb els altres usos. En resum, per a les indústries de transformació: cal l’anàlisi detallada sobre la integració de la xarxa indústria-consum-producció sota aspectes de canvi climàtic, i l’avaluació correcta dels balanços de gasos amb efecte d’hivernacle, d’aigua i d’energia associats a les indústries en comparació amb processats particulars o alternatives globalitzades. Per acabar, la connectivitat dels bucles components dels sistemes agraris permet que d’una banda es pugui regular l’oferta agrària local amb subvencions i aplicació de costos reals que portaran a preus reals, els quals alhora regularan la demanda. De l’altra, permet incidir sobre els costums d’alimentació i consum de la societat en general, de manera que s’adapti l’oferta a les

circumstàncies de canvi climàtic actuals, i es modifiqui la demanda per sensibilització de la població. La millor inversió que pot fer una societat pel seu futur i en la lluita contra el canvi climàtic és invertir en educació de qualitat per als seus ciutadans. Aquesta és la recepta bàsica per solucionar les crisis, tant econòmiques com ambientals. Referències ALBAIGES, R.; ROMAGOSA, I. (2002). «Retos tecnològicos en la producción agrícola catalana». Jornada Autonómica de Cataluña. Libro Blanco de la Agricultura y el Desarrrollo Rural. <http://www.libroblancoagricultura.com/libroblanco/ jautonomica/ cataluna/ponencias.asp> ALCAMO, J., MORENO, J.M. [et al.], (2007). «Europe. Climate Change 2007: Impacts, Adaptation and Vulnerability. Contribution of Working Group II to the. Fourth Assessment Report of the Intergovernmental Panel on Climate Change». A. O. F. C.. PARRY, M.L.; PALUTIKOF, J.P.; VAN DER LINDEN, P.J.; HANSON, C.E. (eds). Cambridge (UK): Cambridge University Press, p. 541-580. ALCAÑIZ, J.M.; BOIXADERA, J.; FELIPÓ, M.T. [et al.] (2010). «Sistemes naturals i diversitat biològica: Sòls». A: LLEBOT J.E. (ed): Segon informe sobre el canvi climàtic a Catalunya. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans i CADS. ANDERSON, N.; STRADER, R.; DAVIDSON, C. (2003). «Airborne Reduced Nitrogen: Ammonia Emissions from Agriculture and Other Sources». Environ.Int., 29 (2-3), p. 277-286. ARAÚJO, M.B.; CABEZA, M.; THUILLER, W. [et al.] (2004). «Would climate change drive species out of reserves? An assessment of existing reserve selection methods». Global Change Biology 10, p.1618-1626. ASIN, L.; PONS, X. (2001). «Effect of high temperature on the growth and reproduction of corn aphids (Homoptera: Aphididae) and implications for their population dynamics on the northeastern Iberian Peninsula». Population Ecology, 30, p. 1127-1134. Atlas Estadístic dels Pirineus (2010). < http://atlas.ctp.org/site_ct/ index_ ct. php?lang=ct > (20/05/2010). AYRES M.P.; LOMBARDERO M.J. (2000). «Assessing the consequences of global change for forest disturbance from herbivores and pathogens». The Science of the Total Environment, 262, p. 263-286.

El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura

BAKER, B.B.; HANSON, J.D.; BOURDON, R.M.; ECKERT. J.B. (1993). «The potential effects of climate change on ecosystem processes and cattle production on US rangelands». Climatic Change, 25, p. 97-117. BAKKENES, M.; ALKEMADE, J.R.M.; ILHE, F. [et al.] (2002). «Assessing effects of forecasted climate change on the diversity and distribution of European higher plants for 2050». Global Change Biology, 8, p. 390-407. BALE, J.S.; MASTERS G.J.; HODKINSON I.D. [et al.] «Herbivory in global climate change research: direct effects of rising temperature on insect herbivores». Global Change Biology, núm 8, p. 1-16. BATTISTI A.; STASTNY M.; NETHERER S. [et al.] (2005). «Expansion of geographic range in the pine processionary moth caused by increased winter temperatures». Ecological Applications, núm 15, p. 2084-2096. BATTISTI A.; STASTNY M.; BUFFO E.; LARSSON S. (2006). «A rapid altitudinal range expansion in the pine processionary moth produced by the (2003) climatic anomaly». Global Change Biology, 12, p. 662-671. BAXTER S.J.; OLIVER, M.A.; GAUNT, J.; GLENDINING, M.J. (2003). «Simulating the spatial variation of soil mineral n within fields using the model sundial». A: StAFFORD, J; WERNER, A. (eds.). 4th European Conference on Precision Agriculture. Berlin (Germany), p.75–80. BAYFIELD, N.; BARANCOK, P.; FURGER, M. [et al.] (2008). «Stakeholder perceptions of the impacts of rural funding scenarios on mountain landscapes across Europe». Ecosystems, 11, p. 1368-1382. BENTELEY R.W. (2002). «Global oil & gas depletion: an overview». Energy Policy, 30, p. 189-205. BRAY, E.A.; BAILEY-SERRES, J.; WERETILNYK, E. (2000). «Responses to abiotic stress». A: BUCHANAN, B.B.; GRUISSEM, W.; JONES, R.L. Biochemistry and molecular biology of plants. American Society of Plant physiologists, p. 1158-1203. BROWN, M.E.; FUNK, C.C. (2008). «Food security under climate change». Science, 319, p. 580-581. BROWN BRANDL, T.M.; NIENABER, J.A.; EIGENBERG, R.A. [et al.] (2006). «Comparison of heat tolerance of feedlot heifers of different breeds». Livestock Science, 105, p. 19-26. BUNCE, J.A.; ZISKA, L.H. (2000). «Crop ecosystem responses to climatic change: crop/weed interactions». A: Reddy, K.R.; Hodges, H.F. (eds.). Climate change and global crop productivity. Wallingford (UK): CABI Publishing, pp. 333-352.

731

BURRIEL, J.A.; GRACIA, C.; IBÁÑEZ, J.J. [et al.] (20002004). Inventari Ecològic i Forestal de Catalunya. CREAF, Bellaterra. CALBÓ, J. (2009). «Models i projeccions globals». A: LLEBOT J.E. [ed] (2010): Segon informe sobre el canvi climàtic a Catalunya. Barcelona: CADS i Institut d’Estudis Catalans. CAMPRODÓN, J. (2008). «Elementos biológicos a tener en cuenta en la planificación forestala escala de rodal y de paisaje». Cuaderno de la Sociedad Española de Ciencias Forestales, 27, p. 79-86. CASTELLNOU, M. (2005). «Aprenent del passat per a gestionar el territori en el futur. Anàlisi dels majors incendis forestals a Catalunya (Sant Llorenç Savall, Berguedà, Solsonès) com a base per a planificar la prevenció d’incendis forestals i gestió del risc d’incendi: el cas de Sant Llorenç Savall». A: PIQUÉ M. [ed.]. XXII Jornades Tècniques Silvícoles. Consorci Forestal de Catalunya. P. 53-62. CASTRO, J. 2000. Dinámica de la regeneración de los pinares autóctonos de pino silvestre (Pinus sylvestris L. var. nevadensis Christ) de Sierra Nevada y Sierra de Baza. Granada: Universidad de Granada. (Tesis doctoral). CASTRO, F. X.; TUDELA, A.; SEBASTIÀ, M.T. (2003). «Modeling moisture content in shrubs to predict fire risk in Catalonia (Spain)». Agricultural and Forest Meteorology, 116, p. 49-59. CESCHIA, E.; BÉZIAT, P.; DEJOUX, J.F. [et al.] (2010). «Management effects on net ecosystem carbon and GHG budgets at European crop sites». Agriculture, Ecosystems and Environment (en premsa). CHAKRABORTY, S.I.; DATTA S. (2003). «How will plant pathogens adapt to host plant resistance at elevated CO2 under a changing climate?». New Phytologist, 159, p. 733-742. CHRISTIANSEN, M.N.; LEWIS, C.F. (1982). «Breeding plants for less favorable environments». New York: Wiley. CLARKE, A.; FRASER, K.P.P. (2004). «Why does metabolism scale with temperature?». Functional Ecology, 18, p. 243-251. CMMAD (1988). Comisión Mundial de Medio Ambiente y Desarrollo. «Informe Brundtland: Nuestro futuro común». Madrid: Alianza Editorial. COAKLEY, S.M.; SCHERM; H.; CHAKRABORTY, S. (1999). «Climate change and plant disease management». Annual Review of Phytopathology, 37, p. 399-426.

732

Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

COLLIER R.; FELLOWS J.; ADAMS S. [et al.] (2008). «Vulnerability of horticultural crop production to extreme weather events». Aspects of Applied Biology, 88, p. 3-13. COMISIÓN DE LAS COMUNIDADES EUROPEAS. (1998). «El cambio climático. Hacia una estrategia postKioto». Comunicación de la Comisión al Consejo y al Parlamento Europeo. Bruselas, 3 de junio de 1998. CORDAIN, L.; MILLER, J.B.; EATON, S.B. [et al.] (2000). «Plant-animal subsistence ratios and macronutrient energy estimations in worldwide hunter-gatherer diets». American Journal of Clinic Nutrition, 71, p. 682-692. COÛTEAUX, M.M.; BOTTNER, P.; ANDERSON, J.M. [et al.] (2001). «Decomposition of 13C-labelled standard plant material in a latitudinal transect of European coniferous forests: Differential impact of climate on the decomposition of soil organic matter compartments». Biogeochemistry, 54, p. 147-170. DA SILVA, R.G. (2006). «Weather and climate and animal production». A: Update of the guide to agricultural meteorological practices. WMO 134. DAR (2007). «Informe anual de la indústria i el consum agroalimentaris a Catalunya». Generalitat de Catalunya. –– (2008). «Dades bàsiques de l’agroalimentació a Catalunya». Generalitat de Catalunya. –– (2010). «Informe anual avançat de la indústria i el consum agroalimentaris a Catalunya».GeneralitatdeCatalunya. http://www20.gencat cat/portal/ site/DAR/. DAVIDSON, E.A.; ECKERT, R.W.; HART, S.C.; FIRESTONE, M.K. (1989). «Direct Extraction of Microbial Biomass Nitrogen from Forest and Grassland Soils of California». Soil Biology & Biochemistry, 21 (6), p. 773-778. DAVIS, M.B. (1984). «Climatic instability, time lags, and community disequilibrium». A: DIAMOND, J.; CASE, T.J. [eds.] Community Ecology, pp. 269-284., New York: (US): Harper and Row. DE DEYN, G.; CORNELISSEN, J.H.C.; BARDGETT, R.D. (2008). “Plant functional traits and soil carbon sequestration in contrasting biomes”. Ecology Letters, 11:516-531. DE GROOT, R.S. (1994). «Environmental functions and the economic value of natural ecosystems». A: JANSONN A.M., HAMMER M., FOLKE C., COSTANZA, R. Investing in natural capital. The ecological economics

approach to sustainability. International Society for Ecological Economics. Washington DC: Island Press. DE LUIS, I. (2000). Efectos del aumento de la concentración de CO2 atmosférico en plantas de alfalfa fijadoras de nitrógeno bajo condiciones de estrés. Pamplona: Universidad de Navarra. (Tesi doctoral). DEL PRADO, A.; MERINO, P.; ESTAVILLO, J.M. [et al.] (2006).«N2O and NO Emissions from Different N Sources and Under a Range of Soil Water Contents». Nutrition Cycling Agroecosystem, 74 (3), p. 229-243. DESJARDINS, R.L.; SMITH, W.; GRANT, B. [et al.] (2005). «Management Strategies to Sequester Carbon in Agricultural Soils and to Mitigate Greenhouse Gas Emissions». Climate Change, 70, p. 283-297. DEUDON, O. (2001). «Changements climatiques. Quelles conséquences pour l’agriculture?». Perspectives agricoles, 266, p. 44-61. DGCN [ed.] (1998). Segundo Inventario Forestal Nacional 1986-1996. Volumen de España. Madrid: Ministerio de Medio Ambiente. pp. 337. DIAMOND, J. (2005). «Collapse: how societies choose to fail or succeed». Viking Books. DÍAZ, S.; LAVOREL, S.; DE BELLO, F. [et al.] (2007). «Incorporating Plant Functional Diversity Effects in Ecosystem Service Assessments». Proc.Natl.Acad.Sci. U.S.A., 104 (52), p. 20684-20689. DOMÍNGUEZ G.; PLANA, E. (2002). «The paradox of Mediterranean forests; between economic profitability and social demands. The Catalan case». A: WIERSUM, K.F.; ELANDS, B.H.M. [eds]. The changing role of forestry in Europe: perspectives for rural development. Wageningen: Wageningen University, Forest and Nature Conservation Policy Group. DUKES, J.S.; MOONEY, H.A. (1999). «Does global change increase the success of biological invaders?». Trends in Ecology and Evolution, 14, p. 135-139. DURÁN, Z.V.H.; RODRÍGUEZ, P.C.R. (2008). «Soil-erosion and runoff prevention by plant covers. A review». Agronomy for sustainable development, 28, p. 65-86. EC 2009. European Commission, Directorate-General for Agriculture and Rural Development. The Common Agricultural Policy Explained. <http://ec.europa.eu/agriculture/. ESTRUCH, R. (2007). “La dieta saludable”. A: RODÉS, J.; PIQUÉ, J.M.; TRILLA, A. Libro de la salud del Hospital Clínico de Barcelona y la Fundación BBVA. Bilbao: Fundación BBVA.

El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura

EUN, J.S.; FELLNER, V.; GUMPERTZ M.L. (2004). «Methane production by mixed ruminal cultures incubated in dual-flow fermentors». Journal Dairy Science. 87, p. 112-121. EVANS, T.E. (1997). «Les effets des changements dans le cycle hydrologique mondial sur la disponibilité des ressources en eau». A: BAZZAZ, F.A.; SOMBROEK, W.G (eds). Changements du climat et production agricole. Roma, París: Food and Agriculture Organization. FAIRWEATHER-TAIT, S.J. (2003). «Human nutrition and food research: opportunities and challenges in the post-genomic era». Philisophical Translations of the Royal Society London B, 358, p. 1709-1727. FAO 2008. Conferencia de alto nivel sobre la seguridad alimentaria mundial: los desafíos del cambio climático y la bioenergía. HLC/08/INF/7. Roma: Food and Agriculture Organization. FLEMING, A.; VANCLAY, F. (2009). «Farmer responses to climate change and sustainable agriculture. A review». Agronomy for Sustainable Development, 30, p. 11-19. DOI 10.1051/agro/2009028. FORNARA, D.A.; TILMAN, D. (2008). «Plant functional composition influences rates of soil carbon and nitrogen accumulation». Journal of Ecology, 96, 314-322 DOI 10.1111/J.1365-2745.2007.01345.X FRENCH, S.; LEVY-BOOTH, D.; SAMARAJEEWA, A.; [et al.]. (2009). «Elevated Temperatures and Carbon Dioxide Concentrations: Effects on Selected Microbial Activities in Temperate Agricultural Soils». World Journal of Microbiology and Biotechnology, 25 (11), p. 1887-1900. FUHRER, J. (2006). «Agricultural systems: sensitivity to climate change. CAB reviews: perspectives in agriculture, veterinary science, nutrition and natural resources», 52. GARCÍA-ISPIERTO, I.; LÓPEZ-GATIUS, F.; BECH-SABAT, G.; [et al.] (2007). «Climate factors affecting conception rate of high producing dairy cows in northeastern Spain ». Theriogenology, 67, p. 1379–1385. GARRIGA, R. (2010). “Anàlisi sectorial: indústria”. A: LLEBOT J.E. [ed] (2010). Segon informe sobre el canvi climàtic a Catalunya. Barcelona: CADS i Institut d’Estudis Catalans. GATES, D. M. (1993). Climate change and its biological consequences. Sunderland. Massachusetts: Sinauer Associates, Inc. GIL, A.; SAURA, S.; ALBERDI, I.; VILLANUEVA, A. (2008). «Canvis en l’estructura i diversitat dels boscos cata-

733

lans entre 1989 i 2001, avaluats a partir de l’inventari forestal nacional». Rural and Forest, 9, p. 10-17. GILLOOLY, J.F.; BROWN, J.H.; WEST, G.B. [et al.] (2001). «Effects of size and temperature on metabolic rate». Science, 293, p. 2248-2251. GOLDSMITH, E. (2005). «Feeding the world under climate change. Institute of Science and Society». <http://www.i.sis.org.uk/SACI.php> <http//www.aeet.org/ecosistemas/022/investigacion4.htm> GONZÁLEZ, C. (2004). Mi niño no me come. Ed. Temas de Hoy, 216 p. GRACIA, C. (2010). “Embornals de carboni”. A: LLEBOT J.E. [ed] (2010). Segon informe sobre el canvi climàtic a Catalunya. Barcelona: CADS i Institut d’Estudis Catalans. GRACIA, C.; ABRIL, M.; BARRANTES, O. [et al.] (2004). Inventari Ecològic i Forestal de Catalunya. Mètodes. Barcelona: CREAF, Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals. GRACIA, C.; SABATÉ, S.; SÁNCHEZ, A. (2002). «El cambio climático y la reducción de la reserva de agua en el bosque mediterráneo». Ecosistemas, 2002/2. http// www.aeet.org/ecosistemas/022/investigacion4.htm GREGORY, P.; JOHNSON, S.N.; NEWTON, A.C.; INGRAM, S.I. (2009). «Integrating pests and pathogens into the climate change/food security debate». Journal of Experimental Botany, 60, p. 2827-2838. GROFFMAN, P.M.; ALTABET, M.A.; BOHLKE, J.K. [et al.] (2006). «Methods for Measuring Denitrification: Diverse Approaches to a Difficult Problem». Ecology Applied. 16 (6), p. 2091-2122. GUO, L.B.; Gifford, R.M. (2002). «Soil carbon stocks and land use change: a meta analysis». Global Change Biology, 8, p. 345-360. HAAS, G; KÖPKE, U. (1994). «Vergleich der Klimarelevanz ökologischer und konventioneller Landbewirtschaftung». A: Enquete Kommission Schutz der Erdatmosphäre des Deutschen Bundestages (ed). Schutz der Grünen Erde, Klimaschutz durch umweltgerechte Landwirtschaft und Erhalt der Wälder. Bonn: Economica. HAHN G.L. (1989): «Bioclimatology and livestock housing: theoretical and applied aspects». Proceedings of Brazilian Workshop on Animal Bioclimatology. Jaboticabal, Brazil, p. 15. –– (1999). «Dynamic responses of cattle to thermal heat loads». Journal of Animal Science, 77 (suppl.2), p. 10 - 20.

734

Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

HAHN, G.L.; MADER, T.L.; GAUGHAN, J.B. [et al.] (2000). «Heat waves and their impacts on feedlot cattle». A: DE DEAR, R.J.; KALMA, J.D.; OKE, T.R.; AULICIEMS, A. [eds.]. Biometeorology and Urban Climatology at the turn of the millennium: Selected papers from the Conference ICB-ICUC’99. Sydney, 8-12 November 1999. HAHN, G.L.; MADER, T.L.; EIGENBERG, A. (2003). «Perspectives on development of thermal indices for animal studies and management». Proceedings Symposium Interactions between climate and animal production. EAAP Technical series, 7, p. 31-44. HANNUKKALA, A.O.; KAUKORANTA, T.; LEHTINEN, A.; RAHKONEN, A. (2007). «Late-blight epidemics on potato in Finland, 1933-2002, increased and earlier occurence of epidemics associated with climate change and lack of rotation». Plant Pathology, 56, p. 167-176. HARRINGTON, R.; CLARK, S.J.; WELHAM, S.J. [et al.] (2007). European Union Examine Consortium. «Environmental change and the phenology of European aphids». Global Change Biology, 13, p. 15501564. HAWKINS, M.J.; HYDE, B.P.; RYAN, M. [et al.] (2007). «An Empirical Model and Scenario Analysis of Nitrous Oxide Emissions from a Fertilised and Grazed Grassland Site in Ireland». Nutrition Cycling Agroecosystem, 79 (1), p. 93-101. HEENAN, D.P.; CHAN, K.Y.; KNIGHT, P.G. (2004). «LongTerm Impact of Rotation, Tillage and stable management on the loss of soil organic carbon and nitrogen from a Chromic Luvisol». Soil and Tillage Research, 76 (1), p. 59-68. HILLEL, D. (2009). «The Mission of Soil Science in a Changing World». Journal of Plant Nutrition and Soil Science-Zeitschrift Fur Pflanzenernahrung Und Bodenkunde, 172 (1), p. 5-9. ICONA (1994). II Inventario Forestal Nacional 19861994, Cataluña. Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación. IDESCAT (2008). Demografia i qualitat de vida. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Institut d’Estadística de Catalunya. –– (2009). “Els canvis en les explotacions agràries catalanes (1999-2007)”. Dossiers IDESCAT, 2. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Institut d’Estadística de Catalunya. –– (2010). Estadística de l’estructura de les explotacions agràries (2007). Barcelona: Generalitat de Catalunya, Institut d’Estadística de Catalunya.

IPCC (2007). Contribution of Working Groups I, II and III to the Fourth Assessment Report of the Intergovernmental Panel on Climate Change. Core Writing Team, PACHAURI, R.K.; REISINGER, A. (eds.) IPCC, Geneva, Switzerland. pp. 104. INCLÁN, R.; RIBAS, A.; PEÑUELAS, J.; GIMENO, B.S. (1999). «The relative sensitivity of different Mediterranean plant species to ozone exposure». Water, Air, and Soil Pollution, 116, p. 273.277. JACINTHE, P.A.; DICK, W.A. (1997). «Soil Management and Nitrous Oxide Emissions from Cultivated Fields in Southern Ohio». Soil and Tillage Research, 41 (3-4), p. 221-235. JOHNSON, H.D. (1987). «Bioclimate effects on growth, reproduction and milk production». A: Bioclimatology and the adaptation of livestock. The Netherlands: Elsevier. JOHNSON, J.M.; FRANZLUEBBERS, A.J.; WEYERS, S.L.; REICOSKY, D.C. (2007). «Agricultural Opportunities to Mitigate Greenhouse Gas Emissions». Environmental Pollution, 150 (1), p. 107-124. JONES, E.R.L. (2003). «Brown rust of wheat». United Kingdom Cereal Pathogen Virulence Survey (2002). Annual Report, p. 19-31. JONES, A.; STOLBOVOY, V.; RUSCO, E. [et al.] (2009). «Climate change in Europe. 2. Impact on soil. A review». Agronomy for sustainable development, 29, p. 423-432. JONSSON, M.; WARDLE, D.A. (2008). «Context Dependency of Litter-Mixing Effects on Decomposition and Nutrient Release Across a Long-Term Chronosequence». Oikos, 117 (11), p. 1674-1682. KATERJI, N.; MASTRORILLI, M.; RANA, G. (2008). «Water use efficiency of crops cultivated in the Mediterranean region: Review and analysis». European Journal of Agronomy, núm 28, p. 493-507. KEREN, E.N. (2005). Thermal balance model for cattle grazing winter range.; USA: Montana State University. (PhD Diss). KEREN, E.N; OLSON, B.E. (2006). «Thermal balance of cattle grazing winter range: Model application». Journal of Animal Scince, 84, p. 1238-1247. KEYS, A. (1980). Seven countries: a multivariate analysis of death and coronary heart disease. Harvard University Press, Cambridge, MA. KHALIFA, H.H. (2003). «Bioclimatology and adaptation of farm animals in a changing climate». A: Interactions between climate and animal production. Proceedings Sympossium, EAAP. Technical series 7, p. 15-29.

El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura

KHAN, S.A.; MULVANEY, R.L.; ELLSWORTH, T.R.; BOAST, C.W. (2007). «The mith of nitrogen fertilization for soil carbon sequestration». Journal of Environmental Quality, 36, p. 1821–1832. KIRWAN, L.; LÜSCHER, A.; SEBASTIÀ, M.T. [et al.] (2007). «Evenness drives consistent diversity effects in intensive grassland systems across 28 European sites». Journal of Ecology, 95, p. 530–539. KOTSCHI, J.; MÜLLER-SÄMAN, K. (2004). «The Role of Organic Agriculture in Mitigating Climate Change – A Scoping Study». IFOAM. Bonn. KULL, O.; TULLUS, H.; (2000). «Estonia Country Report». A: KELLOMÄKI, S.; KARJALAINEN, T.; MOHREN, F; LAPVETELÄINEN, T. (eds). «Expert assessment of the likely impacts of climate change on forests and forestry in Europe». EFI Proceedings, 34 p. KUKLA, K.G. (1993). «Nighttime Warming, and the Greenhouse Effect». Environmental Science and Technology, vol. 27, 8, p. 1468-1474. KURIRHARA, M.; TERADA, F. (2001). «Livestock Production and Greenhouse Gas Emission». A: Calidad de las Carnes Bovinas Argentinas. Buenos Aires: Facultad de Agronomía, Universidad de Buenos Aires. p. 55-68. LAIRON, D. (2009). «Nutritional quality and safety of organic food. A review». Agronomy for Sustainable Development, 19, p. 1-9. LAL, R. (2008). «Soils and sustainable agriculture. A review». Agronomy for sustainable development, 28, p. 57-64. –– (2009). «Laws of sustainable soil management». Agronomy for sustainable development, 29, p. 7-9. LANTZ, M; SVENSSON, M.; BJÖRNSSON, L.; BÖRJESSON, P. (2007). «The prospects for an expansion of biogas systems in sweden-incentives, barriers and potentials». Energy Policy, núm 35, p. 1830-1843. LAVALLE, C.; MICALE, F.; HOUSTON, T. D. [et al.] (2009). «Climate Change in Europe. 3. Impact on Agriculture and Forestry. A Review (Reprinted)». Agronomy for Sustainable Development, 29 (3), p. 433-446. LICHTFOUSE, E.; NAVARRETE, M.; DEBAEKE, P. [et al.] (eds) (2009). Sustainable Agriculture. Dordrehct: Springer. LLORET, F.; SOLÉ, A.; VAYREDA, J. [et al.] (2009). «Atlas de plantes llenyoses dels boscos de Catalunya». Bellaterra (Barcelona): Lynx Edicions. LOBELL, D.B.; BURKE, M.B.; TEBALDI, C. [et al.] (2008). Priopritzing Climate Change adaptation needs for food security in 2030. Science, 319, p. 607-610.

735

LLURBA, R.; DE LAMO, X.; CUADROS, M. [et al.] (2008). «Biodiversity and ecosystem services in mountain grasslands: a case study in the Planes de Son (Central Pyrenees)». Grassland Science in Europe, 13, p. 132-134. LÓPEZ, B.; SABATÉ, S.; RUÍZ, I.; GRACIA, C. (1997). «Effects of elevated CO2 and decreased water availability on holm oak seedlings in controlled environment chambers». A: MOHREN G.M.J.; KRAMER K.; SABATÉ S. (eds). Impacts of Global Change on Tree Physiology and Forest Ecosystems. Dordrecht: Kluwer Academic Publishers, p. 125-133. LUYSSAERT, S.E.; SCHULZE, D.; BÖRNER, A. [et al.] (2008). «Old-growth forests as global carbon sinks». Nature, 455, p. 213-215. MACDONALD, D.; CRABTREE, J. R.; WIESINGER, G. [et al.] (2000). «Agricultural abandonment in mountain areas of Europe: Environmental consequences and policy response». Journal of Environmental Management, 59, p. 47-69. MADER, T.L.; HOLT, S.M.; HAHN, G.L. [et al.] (2002). «Feeding strategies for managing heat load in feedlot cattle». Journal of Animal Science, 80, p. 2373-2382. MAFF (2000). Climate change and agriculture in the United Kingdom. PB4876. Summary A4. London: Ministry of Agriculture, Fisheries and Food. MARM (2006). Asistencia técnica para la implantación de IPPC. Ministerio del Medio Ambiente, Rural y Marino. MARTÍNEZ-VILALTA, J.; PIÑOL, J.; BEVEN, K. (2002). «A hydraulic model to predict drought-induced mortality in woody plants: an application to climate change in the Mediterranean». Ecological Modelling, 155 p. 127-147. MCKERSIE B.D.; LESHEM, Y.Y. (1994). Stress and Stress Coping in Cultivated Plants. Dordrecht: Kluwer Academic Publishers. p. 256. MEA 2005. « Living Beyond Our Means: Natural Assets and Human Well-being». Millenium Ecosystem Assement. http://www.millenniumassessment. org/en/BoardStatement.aspx MELICK, D. (2010). «Credibility of REDD and experiences from Papua New Guinea». Conservation Biology, 24, p. 359-361. MEYER, U.; EVERINGHOFF, M.M; GÄDEKEN, D.; FLACHOWSKY, G. (2004). «Investigations on the water intake of lactating cows». Livestok Production Science, núm 90, p. 117-121.

736

Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

MIGLIETTA, F.; BINDI, M.; VACCARI, F.P. [et al.] (2000). «Crop Ecosystem Responses to Climatic Change: Root and Tuberous Crops». A: REDDY, K. R.; HODGES, H.F. Climate Change and Global Crop Productivity. Oxon (UK): CABI Publishing. NEWMAN, J.A. (2003). «Climate change and cereal aphids: the relative effects of increasing CO2 and temperature on aphid population dynamics». Global Change Biology, 10, p. 5-15. OZIER-LAFONTAINE, H.; LAFOLIE, F.; BRUCKLER, L. [et al.] (1998). «Modelling competition for water in intercrops: theory and comparison with field experiments». Plant and Soil, núm 204, p. 183–201. PAILLET, Y.; BERGÈS, L.; HJÄLTÉN, J. [et al.] (2010). «Biodiversity differences between managed and unmanaged forests: Meta-analysis of species richness in Europe». Conservation Biology, 24: 101–112. PANGGA, I.B.; CHAKRABORTY, S.; YATES, D. (2004). «Canopy size and induced resistance in Stylosanthes scabra determine anthracnose severity at high CO2». Phytopathology, 94, p. 221-227. PEET, M.M.; WOLFE, D.W. (2000). «Crop Ecosystem Responses to Climatic Change: Vegetable Crops». A: REDDY, K.R.; HODGES, H.F. (2000). Climate Change and Global Crop Productivity. Oxon (UK): CABI Publishing. PEÑUELAS, J. (2010). Ecosistemes terrestres. A: LLEBOT, J.E. [ed] (2010). Segon informe sobre el canvi climàtic a Catalunya. Barcelona: CADS i Institut d’Estudis Catalans. PEÑUELAS, J.; FILELLA, I. (2001). «Phenology: Responses to a warming world». Science, 294, p. 793795. PEÑUELAS, J.; FILELLA, I.; COMAS (2002). «Changed plant and animal life cycles from 1952 to 2000 in the Mediterranean region». Global Change Biology, 8, p. 531-544. PEÑUELAS, J.; BOADA, M. (2002). «A global change-induced biome shift in the Montseny mountains (NE Spain)». Global Change Biology, 9, p. 131-140. PEÑUELAS, J.; SABATÉ, S.; FILELLA, I.; GRACIA, C. (2004). «Efectos del cambio climático sobre los ecosistemas terrestres: observación, experimentación y simulación». A: VALLADARES F. (ed), Ecología del bosque mediterráneo en un mundo cambiante. Madrid: Ministerio del Medio Ambiente. PETERS, R.D.; PLATT, H.W.; HALL, R. (1999). «Hypotheses for the inter-regional movement of new genotypes of Phytophthora infestans in Canada». Canadian Journal of Plant Pathology, 21, p.132-136.

PIMENTEL, D.; PIMENTEL, M. (2003). “Sustainability of meat-based and plant-based diets and the environment”. American Journal of Clinical Nutrition, 78 (Suppl.), p. 660S-663S. PIQUÉ, M. 2004. «La gestió forestal com a eina per a la prevenció dels grans incendis forestals». A: PLANA, E. (ed.). Incendis forestals, dimensió socioambiental, gestió del risc i ecologia del foc. Xarxa ALINFO XCT2001-00061. Solsona. PINO, J.; FONT, X.; CARBÓ, J. [et al.] (2005). «Large-scale correlates of alien plant invasion in Catalonia (NE of Spain)». Biological Conservation, 122, p. 339-350. PIÑOL, J.J.; TERRADAS, J.; LLORET, F. (1998). «Climate warming, wildfire hazard, and wildfire occurrence in coastal eastern Spain». Climatic Change, 38, p. 345-357. PIQUÉ, M.; VERICAT, P. 2007. «Elaboració d’orientacions de gestió (ORGEST) per als boscos catalans: les tipologies forestals com a eina». A: Llibre de ponències i resums, 2on Congrés Forestal Català. p. 52. PLAIXATS, J. (1996). «Dinámica de la cubierta vegetal». Ovis, 43, p. 27-39. –– (2008). «L’aire i l’agricultura». A: L’aire i el medi. Col·lecció Publicacions de la Presidència. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. p. 289-312. PLANA, E., 2004. Incendis forestals, dimensió socioambiental, gestió del risc i ecologia del foc. Xarxa ALINFO XCT2001-00061. Solsona. p. 144 PORTA, J.; ALCAÑIZ, J.M.; CASTELLS, E. [et al.] (1987). Introducció al Coneixement del Sòl. Sòls dels Països Catalans. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. PORTER, J.H.; PARRY, M.L.; CARTER, T.R. (1991). «The potential effects of climatic change on agricultural insect pests». Agricultural and Forest Meteorology, 57, p. 221-240. RABBINGE, R.; VAN DIEPEN, C.A. (2000). «Changes in agriculture and land use in Europe. European Journal of Agronomy», núm 13, p. 85-99. RADDI, A. (1998). El mercat dels productes forestals a Catalunya. Barcelona: Diputació de Barcelona. REDDY, K.R.; HODGES, H.F. (2000). «Climate Change and Global Crop Productivity: an Overview». A: REDDY, K.R.; HODGES, H.F. Climate Change and Global Crop Productivity. Oxon (UK): CABI Publishing. REGATO, P. 2008. «Adapting to global change. Mediterranean forests». IUCN, Gland, Switzerland and Malaga, Spain REGUANT, F. (2009). «El medi ambient com a estratègia. Apropament des de l’agricultura». Jornada dels Economistes 2009.

El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura

RENAUDEAU, D. (2005). «Effects of short-term exposure to high ambient temperature and relative humidity on thermoregulatory responses of European (Large White) and Caribbean (Creole) restrictively-fed growing pigs». Animal Research, 54, p. 81-93. RESCO, V; COLINAS, C; FISCHER, C. (2007). «Climate change effects on Mediterranean forests and preventive measures». New Forests, 33, p. 29-40. RISKU-NORJA, H.; MÄENPÄÄ, I. (2007). «MFA model to assess economic and environmental consequences of food production and consumption». Ecological Economics, 4, p. 700-711. ROCA, M. (2009). Avaluació del comportament d’híbrids de panís en diferents àmbits climàtics. Lleida: Universitat de Lleida. (Treball pràctic tutorat). ROUNSEVELL, M.D.A.; EWERT, F.; REGINSTER, M. [et al.] (2005). «Future scenarios of European agricultural land use II. Stimating changes in land use and regional allocation». Agriculture ecosystems and environment, 107, p. 117-135. SAGGAR, S. (2010). «Estimation of Nitrous Oxide Emission from Ecosystems and its Mitigation Technologies Preface». Agriculture Ecosystems and Environment, 136 (3-4), p. 189-191. SAVÉ, R.; SABATÉ S.; DE HERRALDE, F. [et al.] (2009). «Could be the root system of cultured plants an important carbon sink under global change conditions? Proceedings». 8th International carbon dioxide conference. Jena, Germany. SCHERM, H.; VAN BRUGGEN, N. (1994). «Global warming and nonlinear growth: how important are changes in average temperature?». Phytopathology, 84, p. 13801384. SEBASTIÀ M.T. (2007). «Plant guilds drive biomass response to global warming and water availability in subalpine grassland». Journal of Applied Ecology, 44, 158–167. SEBASTIÀ, M.T.; CASALS, P.; VOJNICOVIC, S. [et al.] (2005). «Plant diversity and soil properties in pristine and managed stands from Bosnian mixed forests». Forestry, 78, p. 297-303. SEBASTIÀ, M.T.; DE BELLO, F.; PUIG, L.; TAULL, M. (2008a). «Grazing as a factor structuring grasslands in the Pyrenees». Applied Vegetation Science, 11, p. 215-222. SEBASTIÀ, M.T.; KIRWAN, L.; CONNOLLY, J. (2008b). «Strong shifts in plant diversity and vegetation composition in grassland shortly after climatic change». Journal of Vegetation Science, 19, p. 299-306.

737

SEBASTIÀ, M.T.; MOLA, B.; ARENAS, J.M.; CASALS, P. (2004). «Biomass responses of subalpine grasslands in the Pyrenees under warming conditions». Grassland Systems in Europe, 9, p. 290-292. SHAVER, G.R.; CANADELL, J.; CHAPIN III, F.S. [et al.] (2000). «Global warming and terrestrial ecosystems: A conceptual framework for analysis». Bioscience, 10, p. 871-882. SCHRÖDER, P. (1994). «Carbon storage benefits of agroforestry systems». Agroforestry Systems, 27, p. 89-97. SILANIKOVE, N. (2000). «Effects of heat stress on the welfare of extensively managed domestic ruminants». Livestok Production Science, 67, p. 1-18. SISQUELLA, M., SANTIVERI, P., LLOVERAS, J. 2009. «Recomanacions tècniques per a una bona gestió de l’explotació agrària: panís i alfals». Guies per l’asesorament. Departament d’Agricultura i Acció Rural. Generalitat de catalunya. SMIT, B.; MC NABB, D.; SMIHERS, J. (1996). «Agricultural adaptation to climatic variation». Climatic change, 33, p. 7-29. SMITH, P.; MARTINO, D.; CAI, Z. [et al.] (2007). «Policy and technological constraints to implementation of greenhouse gas mitigation options in agriculture». Agriculture, Ecosystems and Environment, 118, p. 6–28. SOFI, F.; CESARI, F.; ABBATE, R. [et al.] (2008). Adherence to Mediterranean diet and health status: meta-analysis. BMJ 337, p. a1344. SOMBROEK, W.G.; GOMMES, R. (1997). «L’énigme: changement de climat-agriculture». A: BAZZAZ, F.A.; SOMBROEK, W.G. (eds). Changements du climat et production agricole. Rome, Paris: FAO, Polytechnica. SOUSSANA, J.F.; TALLEC, T.; BLANFORT, V. (2010). «Mitigating the greenhouse gas balance of ruminant production systems through carbon sequestration in grasslands». Animal, 4, p. 334-350. SUÁREZ, F.; SAINZ, H.; SANTOS, T.; GONZÁLEZ, F. (1992). Las estepas ibéricas. Madrid: Ministerio de Obras Públicas y Transporte. STEHFEST, E.; BOUWMAN, L.; VAN VUUREN, D.P. [et al.]. «Climate benefits of changing diet». Climate Change, 95, p. 85-102. STOATE, C.; BÁLDI, A.; BEJA, P. [et al.] (2009). «Ecological impacts of early 21st century agricultural change in Europe». A review Journal Environmental Management, 91, p. 22-46. STOT, P. (2009). «Detection and Attribution of Anthropogenic Climate Change in the Atmosphere from

738

Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

a Global Perspective». A: STOCKER, T. FIELD, C. DAHE, Q. [et al.] IPCC Expert Meeting on Detection and Attribution Related to Anthropogenic Climate Change, p. 45-47. TEIRA, M.R. (2008). Informe per a la millora de la gestió dels purins porcins a Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya Departament de la Vicepresidència. (Informes del CADS, 5). TERRADAS, J. (ed). (1996). Ecologia del foc. Barcelona: Proa. –– 2001. Ecología de la vegetación. De la ecofisiología de las plantas a la dinámica de comunidades y paisajes. Barcelona: Ediciones Omega. THUILLER, W.; RICHARDSON, D.M.; PYSÊK, P. [et al.] (2005a). «Niche-based modelling as a tool for predicting the risk of alien plant invasions at a global scale». Global Change Biology, 11, p. 2234–2250. THUILLER, W.; LAVOREL, S.; ARAÚJO, M.B. (2005b). «Niche properties and geographic extent as predictors of species sensitivity to climate change». Global Ecology and Biogeography, 14, p. 347-357. VALLEJO, V.R. [ed]. (1997). La restauración de la cubierta vegetal en la comunidad Valenciana. València: Fundación Centro de Estudios Ambientales del Mediterráneo (CEAM). VALTORTA, S.E.; MACIEL, M. (1998). «Respuesta reproductiva». A: Producción de leche en verano. Centro de publicaciones de la Secretaría de Extensión de la Universidad Litoral, Santa Fe, Argentina. p. 64-76. VERICAT, P.; COLL, L.; DOMÍNGUEZ, G.; PIQUÉ, M. (2009). «Silvicultura i canvi climàtic». Ponència presentada al seminari “El canvi climàtic i l’activitat agrària”. Reus, 27 i 28 d’octubre de 2008. Centre de Formació i Estudis Agrorurals. Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural. Generalitat de Catalunya. (Inèdit).

VILÀ, M.; PUJADAS J. (2001). «Land-use and socio-economic correlates of plant invasions in European and North African countries». Biological Conservation, 100, p. 397-401. VITOUSEK, P.M. (1994). «Beyond Global Warming: Ecology and Global Change». Ecology, Vol. 75, 7, p. 1861-1876. VUORINEN, T.; NERG, A.M.; IBRAHIM, M.A. [et al.] (2004). «Emission of Plutella xylostella-induced compounds from cabbages grown at elevated CO2 and orientation behavior of the natural enemies». Plant Physiology, 135, p. 1-9. WALTHER, G.R.; ROQUES A.; HULME, P. [et al.] (2009). «Alien species in a warmer world: risks and opportunities». Trends in Ecology and Evolution, 24, p. 686-693. WESLIEN, P.; KLEMEDTSSON, L.; SVENSSON, L. [et al.] (1998). «Nitrogen losses following application of pig slurry to arable land». Soil Use Manage., 14 (4), p. 200-208. WEST, T.O.; MARLAND, G. (2002). «Net Carbon Flux from Agricultural Ecosystems: Methodology for Full Carbon Cycle Analyses». Environmental Pollution, 116 (3), p. 439-444. ZAVALA, J.A.; CASTEEL, C. L.; DELUCIA, E.H.; BERENBAUM, M.R. (2008). «Anthropogenic increase in carbon dioxide compromises plant defense against invasive insects». Proceedings of the National Academy of Sciences, 105, p. 5129-5133. ZISKA, L.H.; BUNCE, J.A. (2007). «Predicting the impact of changing CO2 on crop yields: some thoughts on food». New Phytologist, 175, p. 607-617. ZHOU, X.; TALLEY, M.; LUO, Y. (2009). «Biomass, Litter, and Soil Respiration Along a Precipitation Gradient in Southern Great Plains, USA». Ecosystems, 12, (8), p. 1369-1380.

739

El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura

ANNEX. Problemàtica dels principals sistemes agraris catalans en condicions de canvi climàtic A continuació es descriuen els principals sistemes agrícoles i forestals rellevants a Catalunya, i es proporciona una visió integrada de la seva problemàtica enfront del canvi climàtic. A.1. Cereals

La situació dels cereals a Catalunya enfront del canvi climàtic pot ser molt diferent segons es considerin zones de regadiu o zones de secà. En general a Catalunya les zones de regadiu es nodreixen de l’aigua d’embassaments. Si disminueix la quantitat de precipitació a les zones de muntanya, i en particular la quantitat de neu que s’acumula a l’hivern a les parts més elevades, les zones de reg poden veure’s amenaçades l’estiu següent. Però si s’assegura la disponibilitat de l’aigua per al reg, la productivitat d’aquestes zones probablement no ha de veure’s minvada. Un altre aspecte és el relatiu a la pujada de les temperatures: els seus efectes poden ser molt diferents en funció del cultiu i de la manera com es produeixi l’increment de la temperatura. L’augment de la temperatura s’ha estimat que redueix la durada del cicle dels conreus de Respostes biològiques

Vulnerabilitat regional

cereals (Deudron, 2001), i si aquesta pujada es produeix a l’hivern, pot implicar una manca de vernalització en varietats de blat i ordi amb aquests requeriments (Guereña et al., 2001), i poden disminuir-ne molt els rendiments. Uns tipus de conreu de secà que podrien presentar problemes amb l’escalfament i l’aridització del clima serien els cereals de secà, com la civada, el blat o l’ordi. El blat proporciona aproximadament el 20% de l’energia i el 25% de les necessitats proteiques de la població humana mundial (Lawlor i Mitchel, 2000). Les recomanacions generals són assegurar una inversió en producció d’aquest conreu per cobrir les demandes d’una població en augment i contrarestar els possibles efectes del canvi climàtic (Lawlor i Mitchell, 2000). El blat és un dels cultius que mostra una resposta més gran a l’augment de CO2, en presència de nutrients i d’aigua, i s’ha predit un augment en la producció de blat sota aquestes condicions no limitants d’entre el 7 i l’11% (Lawlor i Mitchell, 2000; taula 9). En canvi, l’increment de CO2 pot reduir en part els efectes negatius de la sequera (Lawlor i Mitchell, 2000) i portar a Solucions tecnològiques

Condicionaments socioeconòmics

Oportunitats

Cereals

Resposta positiva al CO2 en plantes C3. Resposta probablement negativa a la temperatura en plantes C3. Escurçament del cicle.

Zones de secà meridionals molt vulnerables. Possibilitats d’incrementar la superfície a les zones més septentrionals en algun conreu.

Disponibilitat de varietats resistents a la sequera. Canvi de dates de sembra. Canvi a varietats de cicle curt.

Reducció o desaparició en alguns llocs dels cereals de secà actuals.

En alguns indrets, increment del panís o del sorgo

Hortalisses

Respostes variades al CO2. Efectes més aviat negatius a l’augment de la temperatura. Elevada sensibilitat a l’estrès hídric.

Augment de la necessitat d’aigua de reg. Increment de plagues.

Grans possibilitats de resposta amb canvis varietals, de tipus de conreu, de tècniques de cultiu, etc. Estratègies per augmentar l’eficiència en l’ús de l’aigua: encoixinats del sòl, tallavents, gota a gota, etc.

Vulnerabilitat dels petits productors amb capacitat de resposta limitada per adaptar-se als canvis tècnics necessaris. Pèrdua de superfície de conreu per increment de zones urbanes.

Cultiu de varietats precoces.

Taula 9. (Continua).

740

Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

Respostes biològiques Cultius en hivernacle

Vulnerabilitat regional

Solucions tecnològiques

Augment de la necessitat d’aigua de reg. Increment de plagues.

Estratègies per augmentar l’eficiència en l’ús de l’aigua: encoixinats del sòl, tallavents, gota a gota, etc.

Condicionaments socioeconòmics Pèrdua de superfície de conreu per increment de zones urbanes.

Oportunitats Reducció despeses de calefacció i combustibles fòssils. En canvi, increment de despesa per a refrigeració estival. Cultius d’origen més càlid, hortícoles o ornamentals.

Cultius llenyosos

Necessitat determinada d’hores-fred per floració alta i regular i quallat adequat. Pèrdua de qualitat de fruita amb temperatura alta.

A zones fredes, augment de risc de pèrdues per avançament de floració seguit de gelades. Més demanda de reg.

Canvis varietals i fins i tot d’espècies. Augment de l’eficiència de l’ús de l’aigua.

Introducció de cultius sensibles a gelades com el nesprer. Introducció de varietats més primerenques de preu de venda més alt. Introducció i ampliació de la superfície de cítrics.

Farratges

Resposta positiva al CO2 en lleguminoses i d’altres. Augment de la durada del cicle productiu de l’alfals. Efectes més aviat negatius a l’augment de la temperatura als estius.

En zones fredes vulnerables segons disponibilitat d’aigua.

Introducció de barreges. Canvis varietals i d’espècies.

Increment del nombre de dalls en zones de regadiu. Allargament de l’estació de creixement.

Prats de muntanya Pèrdua de biodiversitat. Canvis d’espècies amb possible disminució de les plantes de més qualitat. Ràpida mineralització inicial amb risc de pèrdua posterior de fertilitat al sòl.

Molt vulnerables a tota la zona de distribució. Possibilitats de moviments altitudinals fins on sigui possible; altrament, extinció. Sistemes alpins especialment vulnerables.

Difícils pel que fa al canvi climàtic. Desbrossament i cremes controlades per mantenir les superfícies de pastura. Ajuts a la ramaderia extensiva.

Fortes interaccions Increment inicial amb canvis en l’ús de la productivitat. del sòl per abandonament. Ajuts a sistemes extensius de la UE.

Pastures mediterrànies

Capacitat de desplaçament de les espècies en altitud.

Desbrossament i cremes controlades per mantenir les superfícies de pastura. Ajuts a ramaderia extensiva.

Urbanització i infrastructures dificulten llur desplaçament. Pèrdua de superfície per abandonament de pastures.

Possiblement efectes més aviat negatius a l’augment de la temperatura

Augment de la superfície per abandonament de conreus.

Taula 9. Comparació de les possibles respostes dels diferents tipus de conreu i pastures enfront del canvi climàtic.

El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura

l’augment del rendiment dels cereals d’hivern de tota Europa (Deudron, 2001). En l’actualitat, els cereals de secà són molt importants en zones de Catalunya amb menys pluviometria, com la Segarra, de manera que la disminució de la precipitació en aquestes zones i l’augment de les temperatures podrien portar els cereals d’hivern a una situació crítica. En canvi, el seu cultiu es podria mantenir i estendre en àrees de secà més humit, com ara el Berguedà i altres comarques de muntanya (taula 9). Les comarques més frescals i més muntanyenques de la part nord del nostre territori podrien patir importants canvis amb un augment de l’aridesa. En l’actualitat aquestes zones poden produir sense reg conreus típics de zones temperades fredes gràcies a unes temperatures frescals i una precipitació prou elevada. Un escalfament comportaria probablement la necessitat d’introduir sistemes de reg per tal de mantenir els cultius actuals en determinades zones, o un canvi cap a conreus de secà més càlid. L’augment de CO2 pot fer disminuir les necessitats de reg dels cereals en les zones de regadiu (Guereña et al., 2001). A.2. Conreus hortícoles i en hivernacle

A diferència dels altres grups de conreus, es cultiva una gran diversitat d’hortalisses, amb moltes espècies diferents i un espectre ampli de cultivars, conreades per òrgans també molt diversos, i d’orígens climàtics molt variables. A més, aquestes hortalisses es cultiven en una gran varietat de sistemes de producció: des d’un cultiu semiextensiu de ceba a les comarques de Lleida fins un cultiu en hivernacle amb els últims avenços tecnològics al litoral català (Maresme, Baix Llobregat i litoral tarragoní). Aquesta gran diversitat de cultius i de sistemes productius hauria de conferir a l’horticultura una major capacitat de resposta enfront dels canvis climàtics. De fet, en horticultura s’utilitzen tècniques de modificació climàtica per produir cultius específics. El major preu de mercat dels productes hortícoles en comparació amb altres conreus permet implementar tecnologies de control dels sistemes productius de més impacte que als altres sistemes de cultius. Des del punt de vista productiu l’augment de la temperatura ambiental comportarà efectes

741

molt diferents depenent del cultiu de què es tracti. En general, l’augment tèrmic tindrà efectes sobre els cicles de cultiu, escurçant-los. Això pot donar lloc a alguns avantatges econòmics al permetre produccions més primerenques amb un valor en el mercat més elevat. Per poder seguir cultivant hortalisses caldrà una adaptació dels cultius i de les varietats a les diferents zones climàtiques, sobretot des del punt de vista dels cultivars, i en alguns casos també de les espècies conreades. Una solució seria desplaçar el cultiu a una zona climàtica diferent o de major altitud. Però si es volgués seguir conreant les mateixes cultivars en la mateixa zona climàtica afectada per un increment tèrmic considerable, comportaria probablement, en la majoria dels casos, una lleugera baixada de producció, en escurçar-se el cicle, però possiblement una disminució de la qualitat dels productes hortícoles (taula 9). Són coneguts els efectes negatius que tenen les altes temperatures sobre la qualitat de moltes verdures. L’espinac i la col-i-flor no resisteixen temperatures gaire altes (Llebot, 1997), igual que els enciams i la majoria de cultius radiculars, com la pastanaga (Peet i Wolfe, 2000). Segons dades de Wien, recopilades a Peet i Wolfe (2000), als espàrrecs i les mongetes es produeix un augment de la fibrositat; a la col i els enciams es produeix la necrosi de les parts apicals, particularment si a més es produeix sequera; a les pastanagues es redueix el contingut en carotens, etc. Per als productors de verdures fresques fins i tot petites faltes poden fer els seus productes invendibles, a menys que s’eduqui els consumidors. Sens dubte les conseqüències seran més importants per als petits productors, per als quals les condicions es faran més difícils ja que tenen menys capacitat de sobreviure a rebutjos temporals del mercat i d’adaptar-se i canviar a un cultiu diferent que requereix una tecnologia nova (Peet i Wolfe, 2000). Però el canvi climàtic obre les portes a altres oportunitats en matèria d’hortícoles, seguint els exemples d’Almeria i Múrcia. Els cultius d’estació freda probablement es podran seguir conreant a les zones interiors de Catalunya però se’n podrà avançar l’inici del cultiu. Aquests cultius, que molt sovint tenen necessitats de vernalització (ex: col-i-flor, bròquil), s’hauran d’adaptar, utilitzant les cultivars ade-

742

Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

quades, si es volen seguir conreant al litoral. Ara bé, per a alguns cultius, per als quals la vernalització representa una pèrdua de valor comercial en induir una floració precoçment (ex: api, pastanaga i cols), l’increment tèrmic seria beneficiós. En zones interiors de Catalunya es podran plantejar cultius que actualment són difícils de portar a terme per no suportar tardors i hiverns massa freds, i èpoques llargues amb risc de glaçades. Alguns cultius, com la patata, baixarien clarament la seva productivitat al ser inhibida la tuberització al incrementar-se les temperatures. En zones interiors l’estiu podrà esdevenir més càlid del que és actualment. Això comportarà una preferència pels cultius d’estació càlida més resistents a altes temperatures; probablement s’hi puguin introduir nous cultius de zones climàtiques més càlides. A la zona del litoral, on la presència del mar amortirà una mica més l’efecte d’increment tèrmic, es podran avançar encara més les dates de plantació i es podran portar a terme produccions més primerenques, amb el conseqüent augment del seu valor de mercat (taula 9). En els casos en què el cultiu s’ha de fer necessàriament a l’hivernacle se’n podrà plantejar el cultiu amb sistemes de semiforçat menys sofisticats o, fins i tot, depenent de la magnitud del canvi tèrmic, a l’aire lliure, amb una reducció dels costos de producció. A l’hivern es preveu en els hivernacles una menor despesa en sistemes de calefacció i combustibles fòssils. En canvi, a l’estiu probablement l’excés de temperatura, que ja és limitant actualment, esdevindrà crític per a la producció, si no és que s’implementen sistemes de refrigeració eficients, que probablement comportaran una major despesa energètica. En aquestes circumstàncies es podran plantar cultius d’orígens climàtics més càlids, ja sigui hortícoles o ornamentals (ex: espècies CAM: cactàcies… etc.), que actualment són més difícils de portar a bon termini (taula 9). En els cultius d’estació càlida (majoria de cultius de fruit) l’increment tèrmic podria comportar una millora de la qualitat. En horticultura protegida és habitual, a la primavera i a l’estiu, combatre l’excés de temperatura, ja sigui al sòl o a l’aire mitjançant tècniques diverses (ex: ombreig dels cultius, utilització d’encoixinats reflectants en el sòl, gestió de la ventilació i utilització de sistemes de refrigera-

ció, etc.). En canvi, un efecte negatiu de l’increment tèrmic serà probablement l’augment de plagues en els conreus hortícoles, especialment a la primavera i a l’estiu. S’hauran d’implementar, doncs, nous sistemes d’escapament i de control d’aquestes plagues. Tots els factors positius que s’acaben de citar, relacionats amb un increment tèrmic, estan subjectes a la disponibilitat d’una aportació hídrica no limitant per als cultius. Per tant, és molt important dur a terme un millor aprofitament de l’aigua. Un augment tèrmic comportaria un increment de la transpiració del cultiu i de l’evaporació d’aigua del sòl. Aquest fet implicaria incrementar l’aportació hídrica a aquests cultius. Això no obstant, cal considerar que els cultius hortícoles són bastant més sensibles a l’estrès hídric que altres grups de cultius. La majoria d’espècies hortícoles no són tolerants a la sequera, o ho són molt poc (McKersie i Leshem, 1994). No és casualitat que dues zones típicament hortícoles a Catalunya siguin les zones humides del delta de l’Ebre i del delta del Llobregat. Moltes de les estratègies dels cultius per afrontar una situació de sequera comporten la disminució de l’àrea foliar, i això en termes productius significa una disminució de la productivitat potencial. Des del punt de vista de l’ús de l’aigua, el canvi climàtic podria ser molt perjudicial. Si el canvi tèrmic va acompanyat pel desplaçament dels cultius a zones tèrmiques similars a les actuals, i en aquestes es manté el règim hídric, no caldria un increment de l’aportació hídrica. Els sistemes hortícoles disposen de dues estratègies per combatre la sequera: augmentar l’eficiència dels cultius en l’ús de l’aigua i reduir el consum d’aigua globalment (ex: encoixinats del sòl, tallavents, hivernacles, sistemes de reg gota a gota, control de les necessitats hídriques utilitzant sensors, etc.). D’altra banda, les millors zones hortícoles es troben sovint a prop dels nuclis urbans, i això fa que pugui haver-hi una forta competència pels recursos hídrics (entre altres recursos) entre l’horticultura i altres sectors (domèstic, industrial i turístic). En aquest sentit, si es vol augmentar l’eficiència en la utilització de l’aigua, sembla important estudiar la viabilitat de l’ús d’aigües residuals de les grans ciutats, tractades per poder ser utilitzades com aigua de reg pels

El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura

cultius hortícoles periurbans. S’hauríen d’afavorir, doncs, sistemes de recuperació de l’aigua i de captació d’aigua de pluja. També s’haurien d’afavorir sistemes mixtos que incloguesin la producció d’hortícoles en hivernacle amb la producció de biogàs, com s’està fent amb èxit a la Xina i en altres països. Com ja s’ha comentat, dues de les zones típicament hortícoles a Catalunya són les àrees humides del delta de l’Ebre i del delta del Llobregat. A més del tema del canvi climàtic, aquest darrer és representatiu d’una altra amenaça per a l’agricultura relacionada amb el canvi en l’ús del sòl: la urbanització. Les millors zones hortícoles es troben sovint a prop de nuclis urbans importants (en el cas del delta del Llobregat, la ciutat de Barcelona). El creixement de la ciutat i la millora de les seves infrastructures de comunicació se solen fer en detriment de les millors terres agrícoles. Una situació similar es produiria al Maresme i al Camp de Tarragona. Com a exemple d’interacció entre tots aquests factors del canvi climàtic i la generació de possibles estratègies de resposta es poden analitzar els resultats obtinguts en diversos experiments i models sobre la patata, incloent-hi el model NPOTATO desenvolupat en un experiment finançat per la Comunitat Europea. El cultiu de la patata és molt sensible a les elevades temperatures, ja que la tuberització es veu inhibida per les temperatures altes i es fa molt irregular en condicions d’estrès hídric. També la formació de grills a la patata es veu estimulada quan les temperatures són altes. Tanmateix, la resposta a les altes temperatures presenta una elevada variabilitat genètica: les varietats primerenques són menys vulnerables a l’escalfament (Peet i Wolfe, 2000). S’ha vist que l’augment de CO2 atmosfèric podria incrementar la producció de la patata fins a gairebé un 30%, però les altes temperatures reduirien aquest efecte. Al sud d’Europa, la variabilitat en la producció de la patata augmentaria en diversos escenaris de canvi climàtic i sense irrigació. La pròpia productivitat de la patata podria variar entre petits augments en zones no irrigades fins a petits decrements en zones irrigades, segons els diferents escenaris climàtics (Miglietta et al., 2000). Tanmateix, dos factors podrien fer variar aquesta situació, el tipus de varietat i la

743

data de plantació (Miglietta et al., 2000). Les varietats més primerenques tenen un canvi en la producció més positiu, o un descens menys negatiu, sota condicions de canvi climàtic, amb i sense irrigació, ja que s’evita el període més calent de l’estiu (Miglietta et al., 2000). També una plantació més primerenca té un efecte positiu sobre la producció en aquestes condicions. En els experiments esmentats, tant la utilització de varietats primerenques de patata com l’avançament en l’època de plantació van reduir considerablement els requeriments d’irrigació (Miglietta et al., 2000). A.3. Cultius llenyosos

Alguns dels cultius llenyosos que tenen més importància a Catalunya, com la pomera, la perera, el cirerer i el presseguer, necessiten un nombre determinat d’hores-fred. La manca d’un nombre suficient d’hores-fred condueix a una floració més baixa, irregular, estesa en el temps i amb un quallat menor i, per tant, a una probable reducció en la producció (taula 9). Si la reducció d’hores-fred és prou elevada, algunes varietats de poma i pera cultivades a l’actualitat poden ser inviables. En canvi, en alguns cultius com el presseguer, un canvi varietal pot solucionar la manca d’hores de fred. L’augment de les temperatures a l’hivern i a la primavera pot produir un avançament de les dates de floració que poden augmentar el risc de gelades si no va acompanyat per un increment de les temperatures mínimes en aquest període de temps (Cannell i Smith, 1986). Si l’increment de les temperatures mínimes a l’hivern ve acompanyat d’una reducció del risc de gelades seria possible la introducció de nous cultius llenyosos en zones com la plana de Lleida. Per exemple, el cultiu del nesprer o la introducció de noves varietats d’albercoquers o de presseguers que necessiten menys hores-fred per tal de desenvolupar llurs fruits. Són varietats més primerenques, en algun cas de qualitat i producció més baixes però de preu de venda més alt. Una altra oportunitat que arribaria amb un descens del risc de gelades és l’ampliació de les zones de cultius de cítrics. En el cas de la taronja, la producció de la qual a Catalunya se centra en la zona de Tortosa, es tracta d’una producció de qualitat, però que

744

Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

presenta el risc de la seva sensibilitat a les gelades, i alguns anys això en fa davallar la producció. L’augment de les temperatures i la disminució del risc de gelada, si es pot assegurar la disponibilitat d’aigua, permetria la consecució d’una collita més regular i la possibilitat d’estendre el seu conreu, el qual en els darrers 20 anys ha vist augmentada llur superfície en generar-se bones perspectives comercials. A més de les taronges, la disminució del risc de gelades també permetria la introducció a Catalunya d’altres cítrics molt més sensibles al fred, com la mandarina i el llimoner, i d’altres espècies de fruiters més sensibles al fred que les actuals. L’increment de temperatures a l’estiu, i especialment abans de la recol·lecció, pot produir una davallada important de la qualitat de la fruita, per exemple per pèrdua de color en el cas de pomes roges o bicolors o per augment del denominat cop de sol. L’allargament del període de creixement (Peñuelas et al., 2002) a l’hivern o a la primavera pot permetre un avançament de la collita, i en el cas d’alguns cultius probablement també l’increment dels períodes anuals de recol·lecció (Reilly, 1997). Ara bé, també pot augmentar el risc de pèrdues de la producció si l’avançament de la floració implica una superposició més àmplia amb el període de risc de gelades. L’augment en la variabilitat del clima predita dins dels canvis climàtics pot fer augmentar el risc de pèrdues. En el cas de conreus llenyosos, mentre temperatures molt baixes a començaments de la primavera afecten la flor, fortes glaçades a l’hivern perjudiquen l’arbre en diverses espècies. La gran quantitat de pèrdues produïdes amb les fortes glaçades (amb temperatures de -20 ºC a l’hivern del 2002) es traduí, en zones com Les Garrigues, en una elevada mortalitat de les oliveres i la necessitat de replantar molts arbres. En aquesta zona, en l’actualitat amb un risc real de gelades fortes amb una periodicitat de potser al menys cada 20 anys, la reducció del risc de gelades hivernals portaria a la presència d’oliveres més velles, amb una reducció del risc de pèrdues de collita i una necessitat més baixa de reposició. Un factor fortament limitant en zones de secà seria la manca d’aigua. En els terrenys de secà o amb regs deficitaris, la reducció de pluges, l’aug-

ment de la seva irregularitat, i l’augment de les temperatures a l’estiu, incrementaria l’estrès hídric, i reduïria la producció en cultius com l’olivera, l’ametller o l’avellaner. El conreu de la vinya (bàsicament en secà) també veuria reduït el seu potencial productiu per la reducció de la pluviometria. L’augment de temperatures, però, podria incidir positivament en la qualitat. És difícil avaluar com el canvi climàtic afectaria la qualitat del vi, atès que s’hauria d’avaluar el microclima de cada zona en particular (humitat, pluges, règim de temperatures...). S’ha trobat una forta dependència entre la qualitat vitícola i el clima, i la gran qualitat del vi als darrers 30 anys s’ha relacionat amb fenòmens d’El Niño (Rodó i Comrin, 2000). Un avantatge seria la disminució del risc de gelades que afecten algunes zones productores, però aquest efecte queda supeditat a la variació de l’època de brotada (com ja s’ha esmentat anteriorment). A.4. Farratges

Cultius de farratges com l’alfals, el raigràs, o la trepadella, a la part nord de les comarques catalanes, es nodreixen principalment de l’aigua de les pluges a la part nord de les comarques interiors catalanes, com l’Alt Berguedà, l’Alt Urgell, el Solsonès, etc., mentre que a comarques més meridionals com Osona, el Segrià i el Pla d’Urgell, els cal el reg. La forta sequera patida a l’estiu del 2003 va disminuir el nombre de dalls obtinguts de les farratgeres a les zones de muntanya en comarques tan variades com el Berguedà i l’Alta Ribagorça, entre d’altres. Mentre el darrer dall es va perdre per a fenc o ensitjat, els ramaders el van donar al bestiar per a pastura. De manera habitual, els cicles anuals dall-pastura pateixen força variacions segons la climatologia concreta de cada any, com és d’esperar en zones amb influència mediterrània no regades. Anys particularment humits i frescals permeten 2-3 aprofitaments mitjançant dall i un cicle de pastura a l’hivern o la primavera. Ara bé, anys més secs només permeten 1-2 aprofitaments per dall en zones sense reg. Un augment en la freqüència dels anys secs reduiria la rendibilitat general de l’explotació i portaria a la cerca d’alternatives que permetessin el seu manteniment, com ara és la introducció del reg en els casos en què fos viable,

El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura

o directament a l’abandonament de les explotacions, què és un perill ben present a les zones de muntanya. D’altra banda, l’augment del CO2 a l’atmosfera podria pal·liar en part els efectes negatius de la sequera, augmentant-ne la tolerància de les plantes, com s’ha vist per a l’alfals (De Luis, 2000). Si s’aconsegueix una bona disponibilitat hídrica, les zones més fredes de Catalunya podrien augmentar llur productivitat global gràcies als efectes estimuladors de les temperatures més altes (taula 9). La productivitat a les zones fredes sembla estar limitada principalment per les baixes temperatures. Ara bé, una davallada en les precipitacions en les zones de muntanya pirinenques (Calbó et al., 2010) amenaça un recurs en el que aquestes zones basen gran part de la seva riquesa productiva, que és la disponibilitat d’aigua. Una de les lleguminoses farratgeres d’interès és la trepadella (Onobrychis viciifolia), freqüentment cultivada en algunes zones del Prepirineu. Tot i l’elevada qualitat d’aquesta espècie farratgera, els pagesos sovint la releguen a favor de l’alfals, més productiu. Amb tot, aquesta espècie pot ser prometedora en zones de muntanya si les condicions esdevenen més seques i el reg es fa dificultós, però s’ha produït la desaparició de moltes varietats, i hi ha molta confusió sobre la identitat de les que queden. En el cas de l’alfals, en l’actualitat es produeixen dues situacions molt diferenciades. A més de ser conreat en zones climàticament humides i frescals de les nostres muntanyes, l’alfals és molt important a Catalunya en zones càlides amb reg. Un exemple representatiu n’és el cas del Segrià, la Noguera i l’Urgell. Si es manté el subministrament d’aigua, l’increment de temperatures permetria el manteniment de la productivitat i, fins i tot, un forçament del sistema amb l’obtenció del nombre màxim mitjà d’aprofitaments per sobre de l’actual, si bé en cas de temperatures estivals excessivament altes es reduiria la producció dels dalls d’estiu. Aquest forçament, però, podria comportar menys producció en alguns dalls per l’escés de transpiració, i també la necessitat de més fertilitzants, bàsicament fòsfor i potassi, amb un cert augment dels residus i del risc de contaminació de les aigües si l’adobament no està ben portat.

745

Una situació similar és aplicable al blat de moro. En aquest cas l’augment del cicle de cultiu —i per tant de la seva producció— es pot veure minvat per l’excés de temperatura per sobre dels 30 ºC (Roca, 2009). En estius molt calorosos com el del 2000, la producció mitjana de blat de moro per a gra va baixar un 15% (Jaume Lloveras, comunicació personal). La temporada del 2009 l’excès de temperatura a l’estiu va fer que la producció de panís en alguns regadius del sistema Alguerri-Balaguer, per exemple, fos inferior a la dels mateixos híbrids sembrats a la zona de la Seu d’Urgell (Roca, 2009). El blat de moro és un cultiu molt important dins de la Unió Europea; a Catalunya també ho és com a planta farratgera en regadiu. El blat de moro és el tercer cultiu mundial, desprès del blat i de l’arròs, en termes de font d’energia i proteïna per a la nutrició humana, i també per al bestiar. La proporció total de terres dedicades al cultiu del blat de moro ha augmentat mundialment al voltant d’un 40% als darrers 40 anys (Young i Long, 2000). Cultivada al món sota un ventall ampli de condicions climàtiques, aquesta planta no resisteix bé els climes semiàrids ni els ambients massa freds. És poc clar que l’increment del CO2 atmosfèric pugui tenir un efecte beneficiós sobre la fotosíntesi d’aquesta planta C4, però sembla que hi ha avantatges sobre la respiració (Drake et al., 1999). A la Unió Europea, s’han predit impactes sobre el rendiment entre menys un 30% i un canvi a l’alça, variacions que depenen dels possibles escenaris climàtics considerats, els llocs concrets dins d’una mateixa regió, i la percepció en la capacitat d’adaptació de l’agricultor a varietats més adequades a les noves condicions (Reilly, 1995). A rel de la preocupació sobre la necessitat d’innovar en el conreu de farratges que sense una pèrdua de producció minimitzin els efectes ambientals, es va desenvolupar una acció integrada europea sobre el cultiu de les lleguminoses farratgeres, l’acció COST 852. Un dels objectius d’aquesta acció consistia en trobar la barreja de gramínies i lleguminoses que fes òptim el rendiment i minimitzés els efectes ambientals. Com a resultats del projecte, en un dels camps experimentals, que estava a Catalunya, es trobà que la productivitat augmentava i la resistència a males

746

Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

herbes disminuïa amb l’augment de diversitat sembrada (Kirwan et al., 2007). Tot i que a l’experiment del Pirineu, dut a terme ens anys molt secs i amb algún hivern molt fred, el primer efecte no es va fer tan palés, el segon (reducció de males herbes) va ser molt fort (Kirwan et al., 2007). Malgrat l’interès reconegut de les barreges, es detecta una certa reticència entre alguns pagesos, de vegades relacionada amb les imposicions del mercat. En aquest aspecte, cal fer una campanya informativa sobre els avantatges de les barreges de farratgeres, que inclouen serveis afegits davant del canvi climàtic probablement en termes de reducció d’emissions i millora del contingut de matèria orgànica al sòl. A.5. Prats de muntanya

Els prats seminaturals de les zones fredes i temperades són ecosistemes de gran valor ecològic, paisatgístic i cultural (Sebastià et al., 2008c, Sebastià i Puig, 2008). Aquests ecosistemes constitueixen un reservori de la biodiversitat, mantingut per les poblacions locals mitjançant una gestió extensiva tradicional que a casa nostra data dels temps prehistòrics. Es tracta d’ecosistemes sostenibles que proporcionen una font d’aliment renovable, natural i econòmica per al bestiar, i al seu entorn s’estructura una gran proporció de les activitats agropecuàries de les zones de muntanya. A Catalunya, aquests prats comparteixen moltes similituds en flora, vegetació i ecologia amb els de les zones fred-temperades de tota Europa (Sebastià et al., 1998, Sebastià, 2004) i es desenvolupen en àrees de precipitació relativament elevada, sovint superior als 1.000 mm, una gran part de la qual es produeix a l’estiu, quan les temperatures són més elevades. Tanmateix, alguns anys mostren el període de sequera estival típica de la Mediterrània, indicant el caràcter transicional d’aquests ecosistemes, que en aquestes àrees es troben en el límit de la distribució climàtica del bioma. Juntament amb la vegetació mediterrània, els prats seminaturals constitueixen un dels ecosistemes més amenaçats pel canvi climàtic des del punt de vista de la biodiversitat (Sala et al., 2000). Els canvis en el règim de precipitacions i de temperatura habituals i un augment en la freqüència dels fenòmens climàtics extrems (Houghton et al., 2001) podrien fer

que aquests ecosistemes es tornessin molt vulnerables (Sebastià et al., 2004b, taula 9). A Catalunya aquests prats es troben distribuïts principalment en zones de muntanya, particularment al Pirineu, però també per altres muntanyes com el Montseny i les d’altres serralades prelitorals catalanes, arribant fins a la terra baixa mediterrània en àrees localment més humides i frescals. Àmplies zones de muntanya de Catalunya com les pirinenques presenten un gran risc de canvis en el règim de precipitacions, a més dels canvis en la temperatura, i podrien veure disminuïda la quantitat d’aigua rebuda anualment (Calbó et al., 2010). Mentre l’aigua es considera el principal factor limitant de la productivitat en els ecosistemes mediterranis, en els ecosistemes freds com els prats seminaturals europeus la productivitat sembla estar limitada per la temperatura, i molts experiments han mostrat una estimulació del rendiment amb l’escalfament (Rustad et al., 2001). Aquesta estimulació ha estat en part atribuïda a l’efecte directe de l’augment de la temperatura, ja que la major part dels processos metabòlics es veuen accelerats amb l’escalfament, dins dels límits de funcionament dels sistemes biològics, però també en part a l’increment de la mineralització de la matèria orgànica i la major disponibilitat de nutrients resultant (Epstein et al., 2000; Shaver et al., 2000). A Catalunya s’han desenvolupat experiments centrats en les conseqüències del canvi climàtic sobre l’estructura, el funcionalisme i l’aprofitament dels prats de muntanya, realitzats des del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (Sebastià et al., 2004b; Sebastià, 2007, Sebastià et al., 2008b). Trasplantades a zones més calentes, mostres de pastures subalpines incrementen llur productivitat i disminueixen el nombre d’espècies (fig. 17). El patró de vulnerabilitat de les espècies mostra que hi ha una davallada no tan sols quantitativa de la biodiversitat, sinó també qualitativa (sensu Canals i Sebastià, 2000a; vegeu també de Bello et al., 2007, Sebastià et al., 2008a). Les plantes rares van desaparèixer del sistema, mentre fòrbies de rang altitudinal ample, que es poden trobar des de prop del mar fins a l’alta muntanya, i de qualitat ramadera mediocre o nul·la, van augmentar llur abundància relativa, a expenses sobretot de gramínies típi-

747

El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura

Localitat

1.400 Pirineu Lleida

1.200

Biomassa aèria (g m –2 )

1.000

800

600

400

200

0

0

5

10

15

20

25

30

Nre. d’espècies per monòlit

Figura 17. Relació entre productivitat i diversitat en pastures subalpines en llur ambient natural i sotmeses a canvis climàtics. Font: Sebastià et al., 2004.

ques de l’alta muntanya de rangs altitudinals restringits (Sebastià et al., 2004b). Per això, tot i l’augment de biomassa a les mostres sotmeses a escalfament, no es produí un clar augment del valor pastoral d’aquestes (fig. 18). En un altre experiment de trasplantament de pastures subalpines pirinenques es trobà una resposta positiva a l’addició de fòsfor a les mostres que romangueren a la muntanya, però no a les que van ser trasplantades a altituds més baixes, la qual cosa apunta cap a un augment de la mineralització de la matèria orgànica acumulada al sòl i la mobilització del reservori de nutrients sota condicions d’escalfament (Sebastià et al., 2004b; Sebastià, 2007), la qual cosa podria ser responsable de l’augment de la productivitat a curt termini. Més difícil resulta preveure’n les conseqüències a llarg termini, i calen més estudis, però les tendències observades permeten preveure la pèrdua d’una part important de la

biodiversitat de les pastures, sobretot de les espècies més típiques i específiques d’aquests ecosistemes, amb un augment de la dominància d’espècies de distribució àmplia i una disminució de la qualitat de les pastures. D’altra banda, l’augment de la productivitat observat podria ser transitori, i produirse l’efecte contrari un cop consumits els nutrients mobilitzats (taula 9). Canvis en la disponibilitat de nutrients com a conseqüència de pertorbacions locals poden determinar canvis importants en la composició florística, fins i tot a nivell local (Canals i Sebastià, 2000b; Canals et al., 2003). A les zones de muntanya el cicle agro-pastoral es tanca amb els prats de dall i el conreu de plantes farratgeres, en monocultiu o cultivades en barreges. Els prats de dall comparteixen moltes de les característiques dels prats seminaturals, tot i que acostumen a estar més artificialitzats i s’hi introdueixen més entrades externes d’adobs,

748

Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

M1

M2

40 Localitat Rus

Valor Pastoral

30

Lleida

20

Dall 1

Dall 2 Data

Dall 1

Dall 2 Data

Figura 18. Canvis en el valor pastoral mitjà de dos prats subalpins del Pla de Rus, M1 i M2, en dues dates diferents, finals de juliol (dall 1) i mitjans de setembre (dall 2) en el conjunt de monòlits intactes de prats trasplantats a Lleida (triangles) i en els que es deixaren al prat a Rus (cercles). Es mostren els intervals de confiança del 95%. Font: Sebastià, 2007.

irrigació, etc. El descens de la disponibilitat hídrica en zones de muntanya pot posar en perill la supervivència d’aquests sistemes. En algunes zones limítrofes, com el Montseny, cal irrigació per als prats de dall, mentre que en altres zones del Pirineu central i oriental n’hi ha prou amb l’aportació de les precipitacions i l’aigua freàtica. En un projecte que el Centre Tecnològic i Forestal de Catalunya (CTFC) i el Centre de Desenvolupament Rural Integrat de Catalunya (CEDRICAT) han fet a l’Alta Ribagorça, es posà de manifest que el segon dall només està assegurat quan es disposa de reg, en cas contrari el segon dall representa, com a molt, una quarta part de la producció del primer. La producció dels prats de dall constitueix l’element clau per al manteniment del bestiar durant l’hivern i, actualment, és el coll d’ampolla que determina la producció i la qualitat de la ramaderia a les comarques del Pirineu (Taull et al., 2004). Una incorporació de sistemes d’irrigació o una millora dels existents que permetin un reg de suport esdevé necessari. Un canvi cap a més necessitat d’irrigació és previsible en un escenari de canvi climàtic, i això és possible en moltes d’aquestes zones amb petits

canvis en les infrastructures, i introduint mesures de reaprofitament de l’aigua; la recuperació de l’aigua de pluja en aquestes zones és afavorida per la topografia complexa. Altrament, l’efecte final pot ser fàcilment un augment encara més gran de la despoblació i l’abandó de les activitats agropecuàries, amb pèrdua de biodiversitat i qualitat del paisatge. Pel que fa a les varietats farratgeres cultivades acobladament amb la ramaderia extensiva en zones de muntanya, la situació seria similar a la descrita per als prats de dall. A.6. Altres sistemes pastorals

A les zones mediterrànies, a més dels prats relativament esponerosos desenvolupats en algunes zones més humides i arrecerades, de caràcter transicional i relacionats amb els anteriors, els sistemes d’interès pastoral representen una barreja heterogènia de comunitats de fesonomia i funcionament variat (de Bello et al., 2005; de Bello et al., 2006). Comprenen un conjunt d’ecosistemes que van des dels prats secs i els llistonars dominats per Brachypodium retusum, sovint en mosaic amb la garriga de Quercus coccifera i d’altres llenyoses esclerofil·les, els matollars

El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura

dominats bé per labiades i cistàcies, bé per ericàcies, la pròpia garriga, els guarets i els rostolls i, en zones continentals estèpiques de l’interior, els espartars. La situació actual de la ramaderia extensiva a zones de la Mediterrània septentrional és complexa i fins i tot contradictòria (de Bello et al., 2002, taula 9). D’una banda, a zones àrides de la Depressió de l’Ebre s’ha vist sobrepasturatge en zones incultes, com a conseqüència de la llaurada i la sembra de més terres de cultiu en àrees tradicionalment dedicades a la pastura, la qual cosa contribueix de manera important a la degradació de la flora i a la denudació del sòl (Delgado et al., 1995). Pel contrari, a les zones rurals la professió de pastor tendeix a desaparèixer, amb un abandonament i una proliferació d’espècies arbustives a causa d’una càrrega animal més baixa (Delgado et al., 1997) o d’una distribució de la càrrega inadequada per sobreexplotació de les àrees més fàcilment accessibles i l’abandonament de les zones d’accés més dificultós. Això porta a una acumulació de la biomassa en moltes zones i possiblement a una disminució de la presència de les espècies lligades a la pastura (Sebastià et al., 1998). Aquest abandonament de les pastures i posterior augment de la coberta arbustiva pot augmentar el risc d’incendi. Aquest risc es pot veure agreujat durant l’hivern per una pujada de la cota de neu com a conseqüència d’una menor innivació i de les temperatures més altes, la qual cosa dóna lloc a una major superfície de pastures i matollars assecats pel fred. Aquests incendis poden provocar una pèrdua de fertilitat dels sòls de les pastures i un augment del risc d’erosió. Un altre efecte de l’abandonament podria ser la disminució de la diversitat d’espècies vegetals, tal com s’observà al llarg d’un transecte altitudinal i climàtic sobre el qual se superposava un gradient de pressió pastoral (de Bello et al., 2002, 2006, 2007). A les zones amb més pastura es trobà una diversitat més elevada que a les zones abandonades, en termes tant de riquesa d’espècies com d’equitabilitat en les abundàncies d’aquestes espècies (Guardiola et al., 2004; Sebastià et al., 2008b). Al Pirineu, s’ha vist que el tipus de gestió pastoral té unes repercussions decisives sobre la diversitat, la

749

vegetació i la productivitat dels ecosistemes pastorals (Taüll i Sebastià 2002; de Bello et al., 2007, Sebastià et al., 2008b). Si volem conservar aquests ecosistemes, cal conèixer a fons la relació entre gestió pastoral i ecologia. La conservació dels seus valors naturals i socioeconòmics ho requereix, i el propi manteniment de les àrees protegides ocupades per aquests sistemes, com ara són parcs naturals, espais de la xarxa Natura 2000, etc., passa per dur a terme una gestió apropiada. A.7. Ramaderia

Una part significativa de la dieta humana actual procedeix de productes animals carnis, lactis i ous. Factors climàtics com la temperatura, la precipitació i la humitat poden tenir importants efectes sobre la producció animal. L’estrès tèrmic i la sequera poden tenir efectes negatius sobre els animals domèstics tan variats com la reducció de la fertilitat, l’augment de la mortalitat dels nadons, la pèrdua de pes dels animals adults, la reducció de la producció d’ous i de llet, i la pròpia supervivència del bestiar (Gates, 1993). La reducció de l’esmentat estrés tèrmic podria implicar necessitats energètiques més grans en ventilació. La renda generada per les activitats ramaderes és molt elevada dins de les activitats agropecuàries a Catalunya. Catalunya és un exportador net de molts productes carnis importants (fig. 15). Ara bé, el problema és la gestió dels residus que aquestes activitats agropecuàries generen (fig. 19) i com evitar que contribueixin a la contaminació de les terres i dels aqüífers. Aquest problema es veu agreujat per la tendència detectada els darrers anys cap a una concentració del bestiar en menys explotacions, però més grans, en tots els tipus de bestiar (fig. 20). A Europa, l’augment de la cabana de remugants ha estat moderat en el període comprès entre 1961 i 1990, amb una taxa del 33% (Sombroek i Gommes, 1997). A Catalunya s’observa una disminució d’unitats ramaderes (UR) de remugants de l’ordre del 25% aquests darrers cinc anys (IDESCAT 2008). En el porcí, la tendència en el nombre de caps es troba estabilitzada als darrers anys (fig. 13), i l’activitat econòmica del sector també (fig. 14).

750

Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

Producció de fems (mi tones)

8.000

6.000

4.000

2.000

0 co lls ni

í

m ira av uí eq í rc po um br ca

í ov

v bo

Bestiar

Figura 19. Producció de fems (en milers de tones) a Catalunya per tipus de bestiar l’any 2000. Font: Generalitat de Catalunya. Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca. Direcció de Serveis.

La concentració d’animals que resulta dels mètodes moderns de cria de bestiar produeix preocupació entre l’opinió pública per les olors indesitjables, la contaminació de les aigües, i l’emissió de gasos procedent de les femtes (Reddy i Hodges, 2000). S’ha dit, però, que el paper de

Unitats ramaderes, milers

2.000

1.000 porcí

Any 1999 R² = 0.8319 Any 1989 R² = 0.9007

boví cabrú 0 0

oví

Any 1982

equí 10

R² = 0.8895

20

30

Explotacions, en milers

Figura 20. Evolució temporal de la relació entre el nombre de milers d’unitats ramaderes (UR) i el nombre de milers d’explotacions ramaderes a Catalunya els anys 1982, 1989 i 1999. El tipus de bestiar està indicat en cada cas. Font: Institut d’Estadística de Catalunya. Cens agrari.

les dejeccions com a font de gasos amb efecte d’hivernacle probablement és relativament petit (Reddy i Hodges, 2000). El canvi climàtic també pot tenir un efecte significatiu sobre el benestar animal, incloent-hi les malalties, moltes de les quals estan actualment limitades per restriccions climàtiques sobre els seus vectors o sobre els propis agents i el seu ambient (García Ispierto, 2008,) També l’augment de la mobilitat de persones i animals permetrà la introducció i ràpida expansió de malalties entre països diferents, com s’ha vist recentment en el cas de la febre aftosa. Les pertorbacions biòtiques en el bestiar porcí conegudes més importants i que poden assolir més dimensió són: pesta porcina clàssica i altres pestivirus (BVD, Border disease), pesta porcina africana, malaltia vesicular porcina i malaltia d’Aujeszky. Les pertorbacions conegudes en el bestiar boví són: brucel·losi bovina, leucosi enzoòtica bovina, peripneumònia contagiosa bovina, encefalopaties espongiformes bovines (BSE) i llengua blava; i en l’oví i cabrum: brucel·losi, epididimitis contagiosa del marrà, scrapie i llengua blava. Les malalties de l’abella europea són també un bon exemple dels perills de la globalització i l’extensió de plagues. Aquest bestiar està patint nombroses plagues, entre elles la varroosi, causada per l’àcar Varroa destructor, el qual va passar a Sibèria fa dos segles procedent d’Àsia, i va arribar a Espanya l’any 1985. Actualment hi ha alerta sobre l’escarabat sudafricà Aethina tumida, que ja ha causat grans danys als Estats Units i Austràlia. També es tem l’entrada de gens de races forànies, com és el cas de les abelles africanitzades, barrejades amb abelles africanes (Apis mellifera ssp. scutellata), molt més agressives que les abelles locals, i ja esteses pel continent americà. Finalment, als darrers anys s’ha estès la síndrome del despoblamet dels ruscos, l’origen de la qual encara no està clar, tot i que s’associa a un virus. Pel que fa a accions per mitigar les emissions de la producció intensiva porcina i aviar de forma preventiva, esmentarem: a) Millora de les característiques dels pinsos compostos aplicant un nivell més baix de proteïna amb l’ús d’aminoàcids sintètics i matèries primeres d’elevada digestibilitat.

El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura

b) Programació i formulació de dietes equilibrades per fases de creixement animal. c) Afavoriment de la millora genètica animal considerant tant les característiques de creixement i producció, com les relacionades amb l’adaptació como la fertilitat, supervivència i vida productiva, en els principals sistemes de producció. d) Millora dels índexs de conversió mitjançant la granulació dels pinsos, afegint additius, minimitzant les pèrdues i fent un ús eficient de l’aigua de beguda. e) Millora dels allotjaments: bon disseny i augment de la freqüència de retirada de les dejeccions en el porcí i en l’aviar, podent obtenir una reducció d’emissió de NH3 entre el 50% i 80%, N2O del 29% i CH4 del 32% (Ministerio del Medio Ambiente, 2006). f) Aplicació de sistemes de ventilació per evitar la volatilització dels compostos de nitrogen i contribuir al benestar animal. g) Emmagatzematge dels purins: cobriment de les fosses de purins garantint l’estanquitat. Així s’evita l’entrada d’aigües pluvials, la presència d’insectes i paràsits i permet obtenir un purí amb millors característiques agronòmiques (estabilització parcial de la matèria orgànica i major mineralització els nutrients). També permet la producció de biogàs i, per tant, l’aprofitament energètic dels purins (Teira, 2008). Les emissions de la ramaderia intensiva de remugants es poden reduir amb el següent: a) Increment del nivell d’hidrats de carboni d’alta digestibilitat en la dieta (gra de cereal), substituint la quantitat, en termes d’energia, de farratges (Eun et al., 2004). Dins d’això, incloure en la dieta els cereals més fermentables com pot ser substituir el gra d’ordi pel de blat moro, amb la qual cosa es redueix l’emissió de metà fins a un 4% (Beauchemin i McGinn 2005). Tot i això cal estudiar les conseqüències sobre el total de la producció de gasos amb efecte d’hivernacle per a cada cas i situació perquè hi ha resultats contradictoris. b) Aplicació de tractaments físics als farratges (temperatura, molturació, pelets) i dels grans de cereals (vapor) (Zinn,1987). c) Additius o substancies modificadores de l’ambient ruminal com els suplements lipídics, olis

751

vegetals como el de coco, gira-sol (McGinn et al., 2004), de peix (Fievez et al., 2003), d’oliva i olis essencials (Ungerfeld et al., 2005). Aquests compostos redueixen les emissions de metà directament a través de la competència per equivalents reductors amb els microorganismes metànics i l’efecte tòxic directe sobre microorganismes ruminals, i indirectament a través de la reducció de la població de protozous del rumen, que mantenen relacions simbiòtiques amb els microorganismes metanogènics (Machmüller et al., 2003). d) Emmagatzematge dels purins en compartiments estancs. La ramaderia extensiva emet més quantitat de gas metà per cap i any que no pas la intensiva, fonamentalment per la fermentació entèrica a partir dels recursos farratgers amb un contingut de fibra elevat tal i com ja s’ha esmentat més amunt. Malgrat aquest fet, globalment la contribució a l’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle, i concretament de gas metà, és molt inferior en l’extensiva, que a Catalunya representa només el 21% del total de la ramaderia. En el bestiar boví en sistema intensiu l’emissió de metà representa el 76%, i el 24% en l’extensiu (dades elaborades a partir de IDESCAT, 2008). La reducció de les emissions de metà dels remugants de sistemes extensius es pot dur a terme implementant el següent: a) En complementar la dieta dels animals per necessitats energètiques, substituir part de l’energia alimentària de les pastures i/o farratge per la d’aliments concentrats, com els grans de cereals de digestibilitat més elevada. Només es tracta de substituir una època de l’any, quan necessiten aportació extra d’energia (per exemple al final de la gestació o alletament) una part del farratge. b) No emprar palla per a la ració de volum. c) Ajustar la capacitat de càrrega ramadera admissible a la tipologia de cada agrosistema, respectant el límit que marca el Reglament CE 1804/1999 de no sobrepassar el màxim de 170 kg nitrogen ha-1 any-1. A.8. Sistemes silvícoles

Tot i que les respostes del boscos al canvi climàtic s’analitzen amb més deteniment en el

752

Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

capítol 10 d’aquest volum (Peñuelas et al., 2010), el present capítol es complementa amb aquell i té en compte alguns aspectes que poden ser rellevants de cara al desenvolupament d’una silvicultura sota condicions de canvi. L’ampla escala temporal amb què es gestionen els boscos, amb torns de 80-120 anys, segons espècie i zona, implica que el canvi climàtic tindrà lloc, en general, en les masses arbòries que hi ha en aquests moments (Kellomäki et al, 2000). En escenaris de canvi climàtic, la competitivitat de la nostra fusta només pot disminuir en comparació amb els boscos europeus situats més al nord, els quals veuran augmentar la seva productivitat per efecte de l’escalfament i la fertilització amb materials nitrogenats (Kellomäki et al., 2000). La reducció en la rendibilitat dels productes forestals directament consumits pel mercat no pot fer altra cosa que agreujar la desatenció dels nostres boscos, amb una tendència encara més acusada a l’abandonament de llur gestió. Si l’aplicació de la gestió dels boscos depèn únicament de la fusta, i no s’apliquen mesures correctores que en fomentin la gestió, l’abandonament de la gestió dels boscos per part dels seus propietaris per manca de competitivitat en escenaris de canvi climàtic pot tenir repercussions molt indesitjables en termes de la seva protecció, amb un increment del risc d’incendi. A aquest efecte s’hi afegeix un previsible augment de les zones boscoses a causa de l’abandó de les activitats agrícoles de secà, amb un augment de la massa de bosc jove més vulnerable, i unes condicions climàtiques més càlides, i per tant evapotranspiració més elevada, fins i tot amb pluviositat comparable. La situació dels boscos a Catalunya davant del canvi climàtic es pot analitzar a grans trets diferenciant el bosc mediterrani —basal i montà— del bosc d’altitud —altimontà i subalpí— (taula 10). En general, els boscos són sistemes dominats per plantes perennes de vida llarga, i presenten una resistència superior a altres sistemes dominats per espècies de cicle de vida curt i talla reduïda. Sota el dosser del bosc es produeix un microclima dulcificat en comparació amb les condicions externes. Dins d’aquest ambient les plantes joves poden créixer en condicions relativament arrecerades. Tanmateix, la desaparició

brusca d’aquest sistema, per exemple per un incendi de gran extensió com el produït al Berguedà al 1994, o el del Solsonès del 1998, pot fer perillar la pròpia regeneració del bosc i dificultar la tornada a unes condicions originals amb un clima general ara poc favorable, a menys que hi dominin les espècies rebrotadores, cas freqüent a Catalunya. A llarg termini, la transició cap a sistemes arbustius probablement s’intensificarà a les zones baixes i amb microclimes més secs i calents, mentre que el bosc mediterrani tendirà a ascendir per les nostres muntanyes. L’orografia complexa de Catalunya permetrà el manteniment del bosc mediterrani i dels béns i serveis que aquest ens proporciona a altituds més elevades, però a canvi els boscos de muntanya veuran amenaçada la seva supervivència. Tot i que es preveu una pujada del límit altitudinal del bosc subalpí de pi negre (Pinus uncinata) i del bosc altimontà de pi roig (Pinus sylvestris) per invasió de les zones alpines i les congestes, el límit inferior del bosc es reduirà, especialment a les zones on el bosc creix avui en condicions molt severes (Gracia et al., 2001), amb la qual cosa la superfície total globalment decreixerà. Alguns estudis duts a terme al Montseny semblen indicar que la substitució de les espècies montanes per espècies mediterrànies podria estar ja en marxa (Peñuelas i Boada, 2003). Un efecte que pot actuar a favor de l’extensió de les zones boscoses és l’abandó de terres agrícoles. De fet, l’anàlisi de l’evolució de la proporció de terres ocupades per diferents tipus de bosc les darreres dues dècades mostra un decreixement relatiu de les coníferes i un increment dels planifolis i, particularment, dels boscos mixtes, la qual cosa podria suggerir processos de successió (figs. 11 i 13). Amb tot, s’espera que els efectes del canvi climàtic sobre els boscos es faran palesos més lentament que els efectes dels canvis d’usos, que són més ràpids i ja s’estan veient (Ameztegui et al., en premsa); també s’esperen interaccions entre tots dos factors sobre els ecosistemes naturals. Tal i com han trobat de Bello et al. (2005, 2006, 2007, 2009), es pot esperar que es produeixen interaccions entre canvi climàtic i canvi d’ús. El creixement dels boscos d’alta muntanya i la producció de fusta s’espera que serà més gran

Increment per pujada del límit altitudinal superior (substitució dels boscos subalpins) i també per abandonament de l’agricultura.

Globalment, decreix.

Increment per pujada del límit altitudinal del bosc i colonització de les zones de neus perpètues, però decrement del límit inferior del bosc.

Decrement per sequera estival.

S’allargarà el periode vegetatiu, ara limitat per la temperatura.

Decrement per manca de rendibilitat de la fusta, i competència de la fusta d’altres països que tindran millors creixements.

Decrement per manca de rendibilitat de l’explotació (si puja l’altitud del bosc, també puja el pendent i es dificulta Si la temperatura s’incrementés molt el treball podria decréixer per d’extracció). sequera estival.

Aprofitaments forestals (en l’actualitat, motor de la gestió)

El principal factor limitant s’extrema. Decrement per manca d’aigua i aridesa.

Desaparició d’espècies, particularment les d’altitud.

Diversitat biològica

Manteniment

Decrement de la producció micològica.

Augment potencial dels productes apícoles.

Augment de la qualitat de les plantes aromàtiques.

Decreixement de la capacitat d’embornal de carboni.

Major risc d’incendis per la possible disminució de la precipitació a les zones de muntanya.

Manteniment o possible augment per allargament de l’estació favorable per dur a terme activitats a l’aire lliure. O decrement per pèrdua de mosaic paisatgístic i interès micològic.

Decrement de la producció micològica per manca d’aigua, però allargament de l’estació si no hi hagués sequera.

Boscos més joves, amb fusta més prima.

Més abandonament rural per manca de viabilitat agrícola.

Augment de la superfície insuficientment gestionada.

Major risc d’incendis Manteniment de la capacitat degut a: d’embornal de carboni. Augment de la superfície total.

Mediterranització d’algunes zones.

Embornal de carboni

Riscos naturals (incendis)

Usos recreatius i paisatgístics

Productes secundaris

Taula 10. Comparació dels canvis proposats per als boscos mediterranis i de muntanya catalans en el supòsit de pujada de temperatures i manteniment de la pluviometria.

BOSC MEDITERRANI (montà i inferior)

BOSC DE MUNTANYA (altimontà i subalpí)

Superfície

Creixement de fusta

El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura

753

754

Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

per les temperatures més favorables per al creixement vegetal, però les diferències entre localitats es faran més evidents, particularment en funció del règim hidrològic local (Tardif et al., 2003). S’ha observat un augment de la variabilitat interanual en el creixement dels boscos d’altitud pirinencs en els darrers anys, probablement relacionat amb l’increment de la variabilitat climàtica associada amb el canvi climàtic (Tardif et al., 2003). D’altra banda, l’abandó de terres agrícoles en zones de muntanya, generalment situades en localitzacions microtopogràfiques més planeres dins de l’orografia complexa de les nostres muntanyes, pot afavorir el desenvolupament dels arbres i també facilitar-ne l’extracció (Bayfield et al., 2003, 2008). Tanmateix, la davallada en la disponibilitat hídrica amb l’escalfament pot reduir de manera marcada el creixement de les plantes del bosc mediterrani (Ogaya et al., 2003). Tant per al bosc mediterrani com per al de muntanya, es preveu una disminució dels aprofitaments forestals fustaners per manca de la rendibilitat de la fusta per l’augment de costos d’extracció en molts casos, reducció del creixement si augmenta la freqüència de sequera estival, i competència amb altres països amb creixements i regeneració millorades per causa del canvi climátic, com poden ser els boreals (Kulls i Tullus, 2002; Broekke, 2000). També alguns productes forestals no fustaners de gran importància en els boscos mediterranis poden veure’s amenaçats amb el canvi climàtic. La producció de bolets dels boscos catalans pot minvar per episodis més o menys continuats de sequera. En canvi, es podria produir un augment en la qualitat de les plantes aromàtiques, i en la producció de mel i altres productes apícoles si augmenten les brolles mediterrànies, molt riques en espècies mel·líferes de qualitat, com el romaní, la farigola, l’espígol, la botja, el bruc, etc. (Bonet et al., 1985). Els ecosistemes mediterranis es troben entre els més diversos del món i també són dels més amenaçats des del punt de vista de pèrdua de biodiversitat (Sala et al., 2000). No totes les espècies d’una comunitat reaccionen de manera similar enfront dels mateixos factors ambientals, i aquestes diferències poden portar a canvis en les interaccions entre les espècies i modificacions

profundes en la seva composició i estructura. Per exemple, la disponibilitat hídrica sembla ser un dels factors més importants en les relacions de competència entre les plantes dels ecosistemes mediterranis (Vilà i Sardans, 1999). Es calcula que una reducció del 10% de les precipitacions pot portar a una reducció de la reserva hídrica com a conseqüència de l’augment de la taxa de transpiració dels arbres i de la major evaporació (Gracia et al., 2001). Diferències en la resistència a la sequera entre espècies del bosc mediterrani poden portar a canvis espectaculars en la distribució de plantes (Martínez-Vilalta et al., 2002) i moltes espècies podrien desaparèixer sota les noves condicions (Bakkenes et al., 2002). Per tant, s’espera l’extinció d’espècies en els boscos mediterranis. Molt més vulnerables encara són els nostres boscos de muntanya, sobretot les espècies de més altitud, les quals poden desaparèixer fàcilment si no disposen de zones a altituds superiors cap a les quals migrar (Araújo et al., 2004.). Les migracions al llarg del gradient altitudinal, fins i tot quan són possibles, són més fàcils per a determinades espècies, sobretot les que mostren més mobilitat, com és el cas de molts animals, i més complicat per a altres, com és el cas dels organismes sèssils com els vegetals. Fins i tot dins dels organismes vegetals se sap que hi ha diferències en la capacitat de migració, i això ha portat a grans canvis al llarg del temps en la vegetació dels boscos. D’altra banda, cal considerar les interaccions entre el canvi climàtic i d’ús del sòl i la gestió forestal, que afavoreixin mesures de conservació i formació de boscos madurs i espècies associades (Paillet et al., 2010). Pel que fa als usos recreatius i paisatgístics dels nostres boscos, la potencialitat per a l’ús recreatiu tal i com es produeix actualment serà el mateix. Se’n pot augmentar la utilització si s’allarga l’estació favorable per a les activitats a l’aire lliure, o disminuir si es produeix la davallada esperada de turisme en les àrees mediterrànies o es perd part de l’ambient nemoral que els fa atractius o l’oportunitat de recollir-hi bolets. La diversificació del paisatge, però, podria disminuir, per exemple si es produeix l’abandó de les activitats agropecuàries en les zones rurals, amb el consegüent increment de la superfície de bosc,

El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura

o si es produeixen grans incendis que afecten superfícies de moltes hectàrees. Quant als riscos naturals, als nostres boscos l’amenaça principal és el foc. Tot i que cal no oblidar que el factor antròpic és clau en el tema dels incendis, un augment de la sequera com a conseqüència del canvi climàtic portarà a un augment del risc d’incendi en les zones mediterrànies (Scarascia-Mugnosa et al., 2000) i un desplaçament del risc cap a zones geogràfiques i èpoques de l’any on ara és baix. De fet, els grans incendis ocorreguts a Catalunya les darreres dècades han tingut lloc en escenaris de mitja muntanya, on no hi eren habituals. Tot i que la seva causalitat és complexa, el paper de la sequera és palès. Si la cota de les neus de l’alta muntanya catalana puja d’altitud per una disminució de la innivació o un augment de la temperatura, durant l’hivern hi haurà més superfície de matollars assecats pel fred que augmentaran el risc d’incendi a l’alta muntanya. L’augment de la recurrència de focs en aquestes zones on no són habituals fa que les conseqüències dels incendis —tant ecològiques com econòmiques— siguin més greus. Els incendis en zones de mitja muntanya poden comportar la desaparició d’algunes espècies, tant vegetals com animals, i la pèrdua de fertilitat dels sòls. Així, després dels focs del Solsonès s’ha fet palesa la manca de regeneració de la pinassa (Pinus nigra ssp. salzmannii), espècie que no és rebrotadora i el reclutament de la qual és molt reduït o nul després del foc (Retana et al., 2002), a diferencia d’espècies més típicament mediterrànies com el pi blanc (P. halepensis) o el pinastre (P. pinaster). L’augment del risc d’incendi en aquestes zones de mitjana muntanya pot ser un factor addicional més als causats pel canvi climàtic (disminució de la producció, plagues...) que facin perillar la sostenibilitat econòmica dels aprofitaments forestals a Catalunya. Cal recordar que a les zones de muntanya pirinenques s’ha predit una possible reducció de les precipitacions, la qual s’afegiria a l’ambient general de sequera causada per l’augment de les temperatures (Calbó et al., 2010). A l’escenari de sequera s’hi afegeix la previsió de boscos joves i densos amb arbres de diàmetre de tronc petit i baixada del nivell d’aprofitament i de gestió per disminució

755

de la rendibilitat econòmica dels aprofitaments fustaners. Tot plegat fa que es pugui preveure un escenari de major risc i vulnerabilitat dels boscos enfront dels incendis forestals i d’altres pertorbacions. Aquest fet es lliga també amb una disminució de la fragmentació dels espais agroforestals per transformació del sòl agrícola a forestal degut a l’abandonament, la qual cosa pot fer més complicada l’extinció dels incendis. A Catalunya, s’han desenvolupat models de predicció dels riscos d’incendis basats en el contingut d’humitat d’espècies vegetals com Cistus monspeliensis amb bon resultats (Castro et al., 2003). Aquests i altres models poden proporcionar una eïna prometedora en la detecció de les situacions de risc. Respecte de la protecció del bosc, s’espera que augmentin les malalties i les plagues per invasió d’organismes desconeguts fins ara en certes àrees, els quals es troben restringits pels períodes de fred hivernal. Un exemple n’és la processionària del pi. Els boscos proporcionen altres béns i serveis a la societat (vegeu Peñuelas et al., 2010). Per exemple, ajuden a regular l’escorrentia en moments de molta pluja, i els sòls forestals constitueixen el principal magatzem de CO2 als ecosistemes terrestres (Gràcia et al., 2010). Quan la disponibilitat d’aigua no és limitant per a la descomposició, un augment de la temperatura produeix un augment de la mineralització de la matèria orgànica del sòl i, conseqüentment, un flux de CO2 del sòl cap a l’atmosfera. En un transecte latitudinal des de Suècia fins al país Valencià (Projecte VAMOS, EU DGXII) on s’estudiava la mineralització de la matèria orgànica sotmesa a un escalfament (simulat mitjançant un trasplantament de cilindres de sòls a una latitud inferior a la original) apunta que els ecosistemes nòrdics constituirien una font de CO2 en el marc d’un escalfament mentre que els mediterranis en serien un embornal (Coûteaux et al., 2001). No obstant això, cal tenir en compte l’efecte que podria tenir un canvi en el règim de precipitació. Així, en un altre estudi realitzat a la depressió de l’Ebre es va constatar un augment del flux de CO2 des del sòl a l’estiu quan coincidien temperatures i disponibilitat d’aigua elevades, com per exemple després d’una tempesta d’estiu (Casals et al., 2000), tot i

756

Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

que l’escala rellevant en aquests processos seria l’escala anual. Els incendis forestals tenen efectes directes sobre el CO2 acumulat als boscos i indirectes pel canvi d’us que sovint comporten. Així després dels incendis del Berguedà i del Solsonès, moltes zones forestals s’han convertit en zones agrícoles, de tal manera que ha disminuït la capacitat d’acumular C entre d’altres funcions ecològiques. Un altre efecte a tenir en compte és la reducció de la vida mitjana de les fulles en espècies perennifòlies, la qual cosa implica una major despesa del carboni en el manteniment de la capçada i una reducció en l’assignació de carboni en els altres òrgans. A més, cal considerar que la fullaraca al terra farà augmentar la respiració del bosc (Gracia et al., 2001). Per acabar, es poden resumir les vulnerabilitats dels sistemes forestals. Quan es parla de vulnerabilitat en boscos, sovint es fa menció a processos forestals, pertorbacions, biodiversitat i beneficis socioeconòmics dels boscos (Joyce et al., 2001). • Els processos forestals regulen els fluxos de carboni, aigua, nutrients i altres constituents. Aquests processos actuen a diferents escales que van des de l’escala de fulla a l’escala de paisatge i influeixen en les respostes dels ecosistemes pel que fa a productivitat enfront de factors com temperatura, precipitació o concentracions atmosfèriques de CO2. • Els boscos estan sotmesos a pertorbacions que a la vegada estan influïdes pel clima. Entre aquestes pertorbacions naturals poden mencionar-se els incendis, les tempestes, els tornados, la sequera, les plagues i l’entrada de noves espècies. • Pel que fa a la biodiversitat, el clima té influència en la distribució i abundància de plantes i animals a través de la cadena tròfica, l’hàbitat i la supervivència. • Els processos forestals i la diversitat biològica dels ecosistemes forestals proporcionen béns i serveis a la societat (com fusta, fruits i plantes per recol·lectar) però també serveis com la cacera (Sebastià et al., 2008c), paisatge, qualitat en l’aigua i l’aire, etc. Per abordar la gestió dels boscos catalans en el context actual cal incorporar diferents aproxi-

macions a la gestió forestal (Piqué i Vericat, 2007): a) Gestió multifuncional. Fixar i prioritzar objectius o funcions i compatibilitzar amb la resta. b) Gestió per a la persistència (management for resilience), “gestió pròxima a la natura”. El principal objectiu és fer ecosistemes forestals més resistents i resilents. La millor manera d’aconseguir això es mantenir la complexitat dels ecosistemes, entesa com a diversitat i variabilitat inter i intrarodal. c) Gestió adaptativa (adaptative forest management), “gestió ecosistèmica”, per a la gestió d’ecosistemes complexos i diversos. Els models de gestió varien en cada cas i poden canviar en el temps. En tots els casos cal un bon coneixement de l’espai forestal a gestionar. La identificació i caracterització de les principals tipologies forestals i la seva relació amb el canvi global n’esdevenen elements clau. La gestió silvícola orientada a ‘adaptació als canvis’ o gestió adaptativa esdevindrà un element cabdal per la conservació dels espais forestals i l’activitat silvícola. Per afrontar els canvis previsibles serà imprescindible aplicar una gestió adaptativa (Gracia et al., 2004) i integrar en les orientacions de gestió forestal els possibles efectes i relacions amb el canvi climàtic. Els boscos a Europa s’han gestionat intensivament durant segles, per això hi ha desenvolupades nombroses opcions de gestió i tota una ciència, la silvicultura, que poden ser utilitzades per adaptar els boscos al canvi climàtic (Alamo et al., 2007). A.9. Indústries agroalimentàries

Les indústries agroalimentàries tenen moltes oportunitats d’adaptació i de mitigació, la qual cosa tindria molta importància sobre el canvi climàtic a Catalunya, ja que es tracta d’una de les activitats econòmiques catalanes més rellevants. Hi ha mesures que serien comunes amb la resta de les indústries catalanes. Però hi ha també moltes oportunitats específiques de les agroalimentàries, de les quals ja n’hem esmentat unes quantes anteriorment. Algunes empreses agroalimentàries han apostat fort per introduir mesures, i estan ben preparades (taula 11).

757

El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura

Mesures de mitigació Aprofitament d’energia fotovoltaica Utilització d’energia fototèrmica per escalfar aigua Incorporació de vehicles híbrids de baix consum Utilització de biodièsel Promoció del cultiu de sembra directa Protecció dels boscos

Mesures d’adaptació Depuració i reutilització d’aigües Recollida d’aigua pluvial Adquisició de terres en zones pirinenques Incentivar pràctiques de cultiu ecològiques

Altres mesures ambientals Protecció de l’àliga perdiguera

Taula 11. Algunes mesures relacionades amb el canvi climàtic adoptades per Bodegues Torres, una empresa catalana agroalimentària que ha apostat fort per fer front al canvi climàtic. D’altres empreses i sectors estan plantejant-se introduir mesures, o ja les estan aplicant.

Referències ALCAMO, J.; MORENO, J.M. [et al.], (2007). «Europe. Climate Change 2007: Impacts, Adaptation and Vulnerability. Contribution of Working Group II to the. Fourth Assessment Report of the Intergovernmental Panel on Climate Change». A: PARRY, M.L.; PALUTIKOF, J.P.; VAN DER LINDEN, P.J.; HANSON, C.E. [eds.].O. F. C. Cambridge (UK): Cambridge University Press, p. 541-580. AMEZTEGUI, A.; BROTONS, L.; COLL, L. (2010). «Landuse changes as major drivers of Mountain pine (Pinus uncinata Ram.) expansion in the Pyrenees». Global Ecology and Biogeography. (En premsa). BAKKENES, M.; ALKEMADE, J.R.M.; ILHE, F.; LEEMANS, R.; LATOUR, J.B. (2002). «Assessing effects of forecasted climate change on the diversity and distribution of European higher plants for 2050». Global Change Biology, 8, p. 390-407. BAYFIELD, N.; SEBASTIÀ, M.T.; DOMÍNGUEZ, G.; [et. al.] (2003). «Stakeholder perception of impacts of EU policy change and mountain landscapes». Workshop at Alinyà valley, 11 june (2003). CARBOMONT report (2003). BAYFIELD, N.; BARANCOCK, P.; FURGER, M. [et. al.] (2008). «Stakeholder perceptions of the impacts of rural funding scenarios on mountain landscapes across Europe». Ecosystems, 11, p. 1368-1382. BEAUCHEMIN, K.A.; MCGINN, S.M. (2005). «Methane emissions from feedlot cattle fed barley or corn diets». Journal of Animal Science, 83, p. 653-661. BONET, A.; RITA, J.; SEBASTIÀ, M.T. (1985). «La flora mel·lífera de Barcelona». Barcelona: Diputació de Barcelona. BOTTNER, P.; COUTEAUX, M.M. (1991). «Effect of plant activity on decomposition: soil-plant interactions in response to increasing atmospheric CO2 concentration». A: VAN BREEMEN, N. [ed.]. Decomposition and accumulation of organic matter in terrestrial

ecosystems: Research priorities and approaches. The Netherlands: Doorwerth, p. 39-45. BROEKKE, F.H.; «Norway Country Report». (2000) A: KELLOMÄKI, S.; KARJALAINENEN, T.; MOHREN, F.; LAPEVETELÄINEN, T. [eds.]. “Expert assessment of the likely impacts of climate change on forests and forestry in Europe”. European Forests Institute. Proceedings, 34, p. 87-92. CANALS, R.M.; SEBASTIÀ, M.T (2000a). «Analyzing mechanisms regulating diversity in rangelands through comparative studies: a case in the southwestern Pyrenees». Biodiversity and Conservation, 9, p. 965984. –– (2000b). «Soil nutrient fluxes and vegetation changes on molehills». Journal of vegetation Science, 11, p. 23-30. CANALS, R.M.; HERMAN, D.J.; FIRESTONE, M.K. (2003). «How disturbance by fossorial mammals alters N cycling in a California annual grassland». Ecology, 4, p. 875-881. CANNELL, M.G.R.; SMITH, R.I. (1986). «Climatic warming, spring budburst and frost damage on trees». Journal of Applied Ecology, 23, p. 177-191. CASALS, P.; ROMANYÀ, J.; CORTINA, J. [et. al.] (2000). «CO2 efflux from a Mediterranean semi-arid forest soil. I Seasonality and effects of stoniness». Biogeochemistry, 48, p. 261-282. COÛTEAUX, M.M.; BOTTNER, P.; ANDERSON, J.M. [et. al.] (2001). «Decomposition of 13C-labelled standard plant material in a latitudinal transect of European coniferous forests: Differential impact of climate on the decomposition of soil organic matter compartments». Biogeochemistry, 54, p. 147-170. DAR (2008). «Dades bàsiques de l’agroalimentació a Catalunya». Barcelona: Generalitat de Catalunya. –– (2010). «Informe anual avançat de la indústria i el consum agroalimentaris a Catalunya». Barcelona:

758

Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

Generalitat de Catalunya. <http://www20.gencat cat/portal/site/DAR/> DE BELLO, F.; TORRIGIANNI, T.; SEBASTIÀ, M.T. (2002). «Influencia del pastoreo en la composición de la vegetación a lo largo de un gradiente climático». Lleida: Actas de la XLII de la Sociedad Española para el Estudio de los Pastos, p. 123-127. DE BELLO, F.; LEPS, J.; SEBASTIÀ, M.T. (2005). «Predictive value of plant traits to grazing along a climatic gradient in the Mediterranean». Journal of Applied Ecology, núm. 42, p. 824-833. –– (2006). «Variations in species and functional plant diversity along climatic and grazing gradients». Ecography, 29, p. 801-810. –– (2007). «Grazing effects on the species-area relationship: Variation along a climatic gradient in NE Spain». Journal of Vegetation Science, 18, p. 25-34. DE BELLO, F.; BUCHMANN, N.; CASALS, P. [et. al.] (2009). «Relating plant species and functional diversity to community d13C in NE Spain pastures». Agriculture, Ecosystems and Environment, 131, p. 303-307. DE BELLO, F.; THUILLER, W.; LEPS, J. [et. al.] (2009). «Partitioning of functional diversity reveals the scale and extent of trait convergence and divergence». Journal of Vegetation Science, 20, p. 475-486. DE LUIS, I. (2000). «Efectos del aumento de la concentración de CO2 atmosférico en plantas de alfalfa fijadoras de nitrógeno bajo condiciones de estrés». Pamplona: Universidad de Navarra (Tesi doctoral). DELGADO, I.; OCHOA, M.J.; ALBIOL, A. [et. al.] (1995). «Descripción y evaluación de la fitomasa presente en áreas no cultivadas de la comarca de Monegros». Pastos, vol. 25, 1, p. 87-97. DELGADO, I.; ALBIOL, A.; OCHOA, M.J.; MUÑOZ, F. (1997). «Encuesta a pastores sobre valoración forrajera de la flora autóctona en Monegros». ITEA, vol. 18, 1, p. 245-247 DRAKE, B.G.; AZCÓN-BIETO, J.; BERRY, J. [et. al.] (1999). «Does elevated CO2 concentration inhibit mitochondrial respiration in green plants?». Plant, Cell and Environment, 22, p. 649-657. EPSTEIN, H.E.; WALKER, M.D.; CHAPIN III, F.S.; STARFIELD, A.M. (2000). «A transient, nutrient-based model of Arctic plant community response to climate warming». Ecological Applications, 10, p. 824-841. EUN, J.S.; FELLNER, V.; GUMPERTZ M.L. (2004). «Methane production by mixed ruminal cultures incubated in dual-flow fermentors». Journal Dairy Science. 87, p. 112-121.

FIEVEZ, V.; DOHME, F.; DANNEELS, M. [et. al.] (2003). «Fish oils as potent rumen methane inhibitors and associated effects on rumen fermentation in vitro and in vivo». Animal Feed Science and Technology, 104, p. 41-58. GATES, D.M. (1993). Climate change and its biological consequences. Sunderland. Massachusetts: Sinauer Associates, Inc. GARCÍA-ISPIERTO, I.; LÓPEZ-GATIUS, F.; BECH-SABAT, G. [et. al.] (2007). «Climate factors affecting conception rate of high producing dairy cows in northeastern Spain ». Theriogenology, 67, p. 1379-1385 GRACIA, C.; SABATÉ, S.; LÓPEZ, B.; SÁNCHEZ, A. (2001). «Presente y futuro del bosque mediterráneo: balance de carbono, gestión forestal y cambio global». A: ZAMORA, R.; PUGNAIRE, F. (eds.). Ecosistemas mediterráneos: Análisis funcional. Madrid: CSIC i AEET, p. 351-372. GRACIA, C.; ABRIL, M.; BARRANTES, O. [et. al.] (2004). Inventari Ecològic i Forestal de Catalunya. Mètodes. Barcelona: CREAF, Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals. GUARDIOLA, M.; DE BELLO; F.; SEBASTIÀ, M.T. (2004). «Spatio-temporal changes in structural patterns in subalpine grasslands under different environmental conditions and management regimes». Grassland Systems in Europe, 9, p. 296-298. GUEREÑA, L.B.; RUIZ-RAMOS, M.; DÍAZ-AMBRONA, C.H. [et. al.] (2001). «Assessment of climate change and agriculture in Spain using climate models». Agronomy Journal, 93, p. 237-249. HOUGHTON, J. T.; DING, Y.; GRIGGS, D. J. [et. al.] (2001). Climate Change, (2001). The scientific basis. Cambridge: Cambridge University Press. IDESCAT (2008). Anuari estadístic de Catalunya 2008. Barcelona: Generalitat de Catalunya. IDESCAT. –– (2009). «Els canvis en les explotacions agràries catalanes (1999-2007)». Dossiers IDESCAT, núm. 2. Barcelona: Generalitat de Catalunya, IDESCAT. JOYCE, L.A.; ABER, J.; MCNULTY, S. [et. al.] (2001). «Potential consequences of climate variability and change for the forests of the United States». A: NATIONAL ASSESSMENT SYNTHESIS TEAM [ed.]. Climate change impacts on the United States: The potential consequences of climate variability and change Cambridge: Cambridge University Press., cap. 17. KELLOMÄKI, S.; KARJALAINEN, T.; MOHREN, F; LAPVETELÄINEN, T. (eds) (2000). «Expert assessment of the likely impacts of climate change on forests and forestry in Europe». EFI Proceedings, 34, p. 1-117.

El canvi climàtic a Catalunya Agricultura, ramaderia i silvicultura

KIRWAN, L.; LÜSCHER, A.; SEBASTIÀ, M.T. [et. al.] (2007). «Evenness drives consistent diversity effects in intensive grassland systems across 28 European sites». Journal of Ecology, 95, p. 530-539. KULL, O.; TULLUS, H.; (2000). «Estonia Country Report». A: KELLOMÄKI, S.; KARJALAINEN, T.; MOHREN, F; LAPVETELÄINEN, T. [eds]. «Expert assessment of the likely impacts of climate change on forests and forestry in Europe». EFI Proceedings, 34. LAWLOR, D. W.; MITCHELL, R.A.C. (2000). «Crop Ecosystem Responses to Climatic Change: Wheat». A: REDDY, K. R.; HODGES, H. F. Climate Change and Global Crop Productivity. Oxon (UK): CABI Publishing. LLEBOT, J. E. (1997). El canvi climàtic. Barcelona: Rubes Editorial SL i Generalitat de Catalunya, Departament de Medi Ambient. MACHMÜLLER, A. C. R.; SOLIVA, M.; KREUZER, R. (2003). «Methane-suppressing effect of myristic acid in sheep as affected by dietary calcium and forage production». British Journal of Nutrition, 90, p. 529540. MARM (2006). Asistencia tècnica para la implantación de IPPC. Madrid: Ministerio del Medio Ambiente, Rural y Marino. MARTÍNEZ-VILALTA, J.; PIÑOL, J.; BEVEN, K. (2002). «A hydraulic model to predict drought-induced mortality in woody plants: an application to climate change in the Mediterranean». Ecological Modelling, 155, p. 127-147. MCCRABB, G. J. (2002). «Nutritional options for abatement of methane emissions from beef and dairy systems in Australia». A: TAKAHASHI, J.; YOUNG, A. [eds]. Greenhouse Gases and Animal Agriculture. Amsterdam: Elsevier, p. 115-124. MCGINN, S.M.; BEAUCHEMIN, K.A.; COATES, T.; COLOMBATTO, D. (2004). «Methane emissions from beef cattle: Effects of monensin, sunflower oil, enzymes, yeast, and fumaric acid». Journal of Animal Science, 82, p. 3346-3356. MIGLIETTA, F.; BINDI, M.; VACCARI, F.P. [et al.] (2000). «Crop Ecosystem Responses to Climatic Change: Root and Tuberous Crops». A: REDDY, K. R.; HODGES, H. F. Climate Change and Global Crop Productivity. Oxon (UK): CABI Publishing. OGAYA, R.; PEÑUELAS, J.; MARTÍNEZ-VILALTA, J.; MANGIRÓN, M. (2003). «Effect of drought on diameter increment of Quercus ilex, Phillyrea latifolia, and Arbutus unedo in a holm oak forest of NE Spain». Forest Ecology and Management, 180, p. 175-184.

759

PAILLET, Y.; BERGÈS, L.; HJÄLTÉN, J. [et. al.] (2010). «Biodiversity differences between managed and unmanaged forests: Meta-analysis of species richness in Europe». Conservation Biology, 24, p. 101-112. PEET, M.M.; WOLFE, D.W. (2000). «Crop Ecosystem Responses to Climatic Change: Vegetable Crops». A: REDDY, K.R.; HODGES, H.F. (2000). Climate Change and Global Crop Productivity. Oxon (UK): CABI Publishing. PEÑUELAS, J.; FILELLA, I.; COMAS, P. (2002). «Changed plant and animal life cycles from 1952 to 2000 in the Mediterranean region». Global Change Biology, 8, p. 531-544. PEÑUELAS, J.; BOADA, M. (2002). «A global changeinduced biome shift in the Montseny mountains (NE Spain)». Global Change Biology, 9, p. 131-140. PIQUÉ, M.; VERICAT, P. (2007). «Elaboració d’orientacions de gestió (ORGEST) per als boscos catalans: les tipologies forestals com a eina». A: Llibre de ponències i resums, 2on Congrés Forestal Català, p. 52. REDDY, K.R.; HODGES, H.F. (2000). «Climate Change and Global Crop Productivity: an Overview». A: REDDY, K.R.; HODGES, H.F. Climate Change and Global Crop Productivity. Oxon (UK): CABI Publishing. REILLY, J. (1995). «Changement de climat, agriculture globale et vulnérabilité régionale». A: BAZZAZ, F. A.; SOMBROEK, W. G. [eds]. Changements du climat et production agricole. Roma i París: FAO, Polytechnica. RETANA, J.; ESPELTA, J.M.; HABROUK, A. [et. al.] (2002). «Regeneration patterns of three Mediterranean pines and forest changes after a large wildfire in NE Spain». Ecoscience, 9, p. 89-97. RUSTAD, L.E.; CAMPBELL, J.L.; MARION, G.M. [et. al.] (2001). «A meta-analysis of the response of soil respiration, net nitrogen mineralization, and aboveground plant growth to experimental ecosystem warming». Oecologia, 126, p. 543-562. SALA, O.; CHAPIN III, F.S.; ARMESTO, J.J. [et. al.] (2000). «Global biodivesity scenarios for the year (2010)». Science, 287, p. 1770-1774. SCARASCIA-MUGNOZZA, G.; MATTEUCCI, G.; MAGNANI, F.; BORGHETTI, M. (2000). «Italy, Malta, Greece and Albania Country Report». A: KELLOMÄKI, S.; KARJALAINEN, T.; MOHREN, F; LAPVETELÄINEN, T. [eds]. Expert assessment of the likely impacts of climate change on forests and forestry in Europe. EFI Proceedings 34, p. 81-86.

760

Agricultura, ramadería i silvicultura M. Teresa Sebastià, Rosa Llurba, Josefina Plaixats, Glòria Domínguez i Jaume Lloveras

SEBASTIÀ, M.T. (2004). «The role of topography and soils in the structuring of subalpine grasslands vegetation in the Pyrenees at the landscape and the community scales». Basic and Applied Ecology, 5, p. 331-346. SEBASTIÀ, M.T.; DE BELLO, F.; PUIG, L.; TAULL, M. (2008a). «Grazing as a factor structuring grasslands in the Pyrenees». Applied Vegetation Science, 11, p. 215-222. SEBASTIÀ, M.T.; CANALS, R.M.; GAMARRA, J.G.P. (1998). «After sigmatism: what we learned about spatiotemporal changes in grassland communities after 10 years». Acta Botanica Barcinonensis, 45, p. 587-602. SEBASTIÀ, M.T.; LÜSCHER, A.; CONOLLY, J. [et. al.] (2004b). «Higher yield and fewer weeds in grass/legume mixtures than in monocultures - 12 sites of COST action 852». Grassland Systems in Europe, 9, p. 483-485. SEBASTIÀ, M.T.; MOLA, B.; ARENAS, J.M.; CASALS, P. (2004a). «Biomass responses of subalpine grasslands in the Pyrenees under warming conditions». Grassland Systems in Europe, 9, p. 290-292. SEBASTIÀ, M.T.; KIRWAN, L.; CONNOLLY, J. (2008b). «Strong shifts in plant diversity and vegetation composition in grassland shortly after climatic change». Journal of Vegetation Science, 19, p. 299306. SEBASTIÀ, M.T.; PUIG, L. (2008). «Complex vegetation responses to soil disturbances in mountain grassland». Plant Ecology, 199, p. 77-88. SHAVER, G.R.; CANADELL, J.; CHAPIN III, F.S. [et. al.] (2000). «Global warming and terrestrial ecosystems: A conceptual framework for analysis». Bioscience, 10, p. 871-882. SOMBROEK, W.G.; GOMMES, R. (1997). «L ’énigme: changement de climat-agriculture». A: BAZZAZ, F. A.; SOMBROEK, W. G. [eds]. Changements du climat

et production agricole. Roma i París: FAO, Polytechnica. TARDIF, J.; CAMARERO, J.J.; RIBAS, M.; GUTIÉRREZ, E. (2003). «Spatiotemporal variability in tree growth in the Central Pyrenees: climatic and site influences». Ecological Monographs, vol. 73, 2, p. 241-257. TAULL, M.; SEBASTIÀ, M.T. (2002). «Estructura y productividad de diversas comunidades en el Pirineo Central según el tipo de pastoreo». Lleida: Actas de la XLII de la Sociedad Española para el Estudio de los Pastos, p. 183-188. TAULL, M.; CASALS, P.; SEBASTIÀ, M.T. (2004). «Valoración de los recursos pastorales de la comarca de la Alta Ribagorça (Pirineos Centrales, Catalunya): repercusión sobre el proceso de conversión a ganadería ecológica». Actas de la XLIII de la Sociedad Española para el Estudio de los Pastos, p. 757-761. TEIRA, M.R. (2008). Informe per a la millora de la gestió dels purins porcins a Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de la Vicepresidència, CADS. (Informes, 5). UNGERFELD, E.M.; RUST, S.R.; BURNETT, R.J. [et. al.] (2005). «Effects of two lipids on in vitro ruminal methane production». Animal Feed Science and Technology, 119, p. 179-185. VILÀ, M.; SARDANS, J. (1999). «Plant competition in mediterranean-type vegetation». Journal of Vegetation Science, 10, p. 281-294. YOUNG, K.J.; LONG, S.P. (2000). «Crop Ecosystem Responses to Climatic Change: Maize and Sorghum». A: REDDY, K. R.; HODGES, H. F. Climate Change and Global Crop Productivity. Oxon (UK): CABI Publishing. ZINN, R.A. 1987. «Influence of lasalocid and monensin plus tylosin on comparative feeding value of steamflaked versus dry-rolled corn in diets for feedlot cattle». Journal of Animal Science, 65, p. 256-266.

17. Energia Joaquim Corominas

Joaquim Corominas (Barcelona, 1940), és doctor enginyer per la UPC i MSEE per la Universitat de Califòrnia, Berkeley. És un dels fundadors d’Ecotècnia i actualment director d’Ecoserveis —associació d’estudis i projectes sobre energia i medi ambient— així com investigador associat de l’ICTA de la UAB. Col·labora amb la Universidad del País Vasco, amb el projecte ConClima del Comité Español de la UICN i en diverses jornades. Fa consultoria en temes de sostenibilitat energètica. És coautor de La Ruta de la Energía i ha participat en els capítols energètics de l’informe sobre el canvi a Catalunya, de l’Atles Comarcal del Baix Llobregat, de l’Atles Ambiental de l’Àrea de Barcelona, i en el Pla de millora energètica de Barcelona. Ha coordinat i treballat en diversos projectes de la Unió Europea.

Resum i mots clau

765

Pròleg

767

17.1. Producció, importació i exportació d’energia a Catalunya

767

17.2. Consum energètic a Catalunya

774

17.3. Projeccions de la producció i del consum d’energia a Catalunya

775

17.4. Emissions de gasos amb efecte d’hivernacle derivats de l’energia

784

17.5. Influència directa del canvi climàtic en el sistema energètic de Catalunya

791

17.6. Influència indirecta del canvi climàtic en el sistema energètic de Catalunya

792

17.7. Mesures d’adaptació al canvi climàtic del sistema energètic de Catalunya

793

17.8. Mesures de mitigació del canvi climàtic del sistema energètic

794

17.9. Conclusions

798

Glossari

799

Abreviatures i sigles

800

Referències

800

765

El canvi climàtic a Catalunya Energia

Resum

El Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015 preveia que el consum d’energia a Catalunya augmentés en totes les seves formes i sectors fins el 2010 i només es reduís el 2015 en alguns sectors i tipus d’energia. La revisió de 2009 del Pla de l’energia ha rebaixat significativament les previsions de consum de l’any 2015 en energia primària respecte al Pla original. Aquesta disminució es deu a la reducció de consum de fonts no renovables. El consum de fonts renovables es preveu per sota del previst al Pla original. Les conseqüències principals de les previsions del Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015, i de la seva revisió de 2009, són que les emissions de GEH a Catalunya superaran l’assignació que correspondria a Catalunya, i que la magnitud i la proporció de cogeneració i de fonts renovables no compliran amb els compromisos del Plan de Energías Renovables vigent a l’Estat ni amb diverses directives de la UE. També provocarà una major dependència de subministrament extern amb els corresponents augments de les importacions energètiques. L’augment previst de temperatura mitjana a Catalunya comportarà la pèrdua d’eficiència de molts equips energètics, un increment de la de-

manda de refrigeració que no compensarà la disminució de la demanda de calefacció i una pèrdua de la capacitat de transport de les línies elèctriques. L’emissió de calor de les instal·lacions de generació termoelèctrica comporta un increment de la temperatura de l’aire i del medi de refrigeració, increment que localment s’acumula a l’ocasionat pel canvi climàtic. Les mesures de mitigació necessàries per portar els paràmetres d’emissions, de consums i de proporció de fonts renovables als que correspondrien a Catalunya són importants i no es poden dur a terme amb petits gestos; calen grans polítiques integrades. La introducció de vehicles elèctrics pot ser un mitjà per assolir els compromisos ambientals i energètics sempre que la generació elèctrica corresponent provingui de fonts renovables. Mots clau

Consum d’energia, consum d’energia elèctrica, emissions de GEH, energia renovable, pla d’energia, política energètica, producció d’energia elèctrica, producció de combustibles, producció d’energia.

767

El canvi climàtic a Catalunya Energia

Pròleg

En el capítol sobre l’energia de l’Informe sobre el canvi climàtic a Catalunya de 2005 vam aportar una informació sobre el sistema energètic a Catalunya necessària per comprendre la relació del sector energètic amb el canvi climàtic a Catalunya, informació que en part no era disponible, o no ho era de manera fàcil. Aquest tipus d’informació no l’hem repetit en aquest informe perquè ja està publicada i perquè els canvis que ha experimentat a partir de llavors estan prou disponibles. En aquest capítol del Segon Informe sobre el canvi climàtic a Catalunya actualitzarem la informació de l’informe de 2005 i la complementarem amb la nova que hi ha disponible. Hi hem afegit l’anàlisi dels principals impactes ocasionats per la refrigeració del cicle tèrmic de la generació d’energia elèctrica. Hem aprofundit els efectes que el canvi climàtic a Catalunya pot tenir previsiblement sobre el sistema elèctric. Hem mantingut la presentació de dades energètiques en les unitats (TEP i Wh) emprades en les estadístiques i els plans energètics, així com a l’Informe de 2005, per tal de facilitar-ne la comprensió, l’ús i la contrastació amb dades expressades en l’altra unitat. Hem mantingut les convencions vigents a la UE sobre les estadístiques energètiques, malgrat les discrepàncies existents respecte a l’assignació de l’energia primària en el cas de l’electricitat d’origen nuclear i d’origen renovable. La part més nova és la corresponent a la comparació entre els valors d’emissions de GEH i dels consums d’energia previstos en el Pla de l’energia de Catalunya 2010-2015 i els paràmetres establerts per les obligacions de diversos organismes sobre les emissions contaminants, els consums d’energia i la proporció de fonts renovables dels estats. També hem introduït les principals indicacions de la UE sobre el procés d’adaptació del sistema energètic a les noves necessitats de reducció d’emissions i de consum de combustibles no renovables. Finalment, ateses les recents notícies i actuacions relatives a la introducció de vehicles elèctrics, hem aportat algunes consideracions orientades a assegurar el bon ús energètic d’aquest vehicle.

Posteriorment al lliurament del treball a primers d’octubre de 2009, el Govern de la Generalitat va aprovar el 24 de novembre la revisió al Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015, el document del qual és disponible en versió electrònica pendent de correcció. La versió final d’aquest capítol ha incorporat els suggeriments dels revisors, incloent-hi la recomanació d’afegir les dades aportades per la revisió del Pla de l’energia de Catalunya. Energia

Iniciem el tema a partir dels fluxos d’energia en la nostra societat, els originats en aquesta societat mateixa (producció) i els bescanviats amb altres (importació i exportació). D’aquesta manera podrem situar millor el nostre consum d’energia (punt 17.1.2). Després de saber què fem, cal conèixer les projeccions de la producció i del consum a Catalunya (punt 17.1.3). Amb tota aquesta informació podrem encarar el tema essencial de l’informe: les emissions ocasionades pel nostre sistema energètic (punt 17.1.4) i la influència del canvi climàtic en el sistema energètic de Catalunya (punts 17.1.5 i 17.1.6). Què podem fer per adaptar el nostre sistema energètic al canvi climàtic (punt 17.1.7) i què podem fer per mitigar el canvi climàtic (punt 17.1.8) condueixen a les conclusions (punt 17.1.9). 17.1. Producció, importació i exportació d’energia a Catalunya

Aquest punt s’organitza pels dos tipus principals d’energia que consumim: electricitat i combustibles. Comencem per l’electricitat perquè permetrà plantejar la major part de temes, la qual cosa facilitarà la comprensió de la resta del capítol. La composició de les fonts primàries per generar electricitat a Catalunya ha variat significativament (taula 1) entre les dades de l’any 2003 i les dades de 2007, les més recents publicades. Alguns dels seus valors poden sorprendre. Sembla lògic que s’utilitzin menys derivats del petroli per generar electricitat (180,1 kTEP de FO i 18,1 kTEP de GO) i més gas natural (934 kTEP), però

768

Energia Joaquim Corominas

Consums d'energia per a la generació (ktep)

Font

2007

Carbó FO GO Gas natural Nuclear Gasos refineria Residus industrials no renovables Total no renovables Producció bruta d'electricitat (GWh) Gwh/ktep Eficiència de la transformació (%)

8.336,3

Total Renovables Electricitat generada (GWh) Gwh/ktep Eficiència de la transformació (%)

515,4

Total

8.851,7

2007–2003 142,2 213,5 23,5 1846,2 6419,8 17,6 13,2

8.676,0

47,8 –180,1 –18,1 934,0 –1.139,5 1,3 14,9 –339,7

39.887,4 4,8 41,1

38.854,0 4,5 38,5

1.033,4 0,3 2,6

307,6 42,8 2,6 0,2 32,1 130,1

519,4 14 0,2 0,4 17,3 147,7

–211,8 28,8 2,4 –0,2 14,8 –17,6

Hidràulica Eòlica Fotovoltaica Biomassa Biogàs RSU

Electricitat generada (GWh) Gwh/ktep Eficiència de la transformació (%)

2003 190,0 33,4 5,4 2.780,2 5.280,3 18,9 28,1

699,0 4.560,5 8,8 76,1

–183,6 6.596,7 9,4 81,1

9.375,0 44.447,9 5,0 43,2

–2.036,2 –0,6 –5,1 –523,3

48.229,0 5,1 44,2

–3.781,1 –0,1 –1,1

Taula 1. Diferència entre el consum de les fonts primàries emprades per generar electricitat a Catalunya el 2007 i el 2003, per tipus de font.1 Font: Institut Català d’Energia.

sorprèn la reducció del consum de l’energia nuclear. Això és degut al fet que la mateixa potència bruta nuclear el 2007 va generar 4.504 GWh menys que el 2003, un 17,75% menys que el 2003 (vegeu la figura 1). El total d’energia no renovable consumida per generar electricitat es va reduir en 339,7 kTEP entre 2003 i 2007, mentre que la producció bruta d’electricitat no renovable va augmentar en 1.033 GWh, la qual cosa reflecteix l’augment d’energia elèctrica per unitat de combustible emprat de 4,5 GWh/TEP el 2003 al 4,8 GWh/TEP el 2007. En termes d’eficiència de la transformació, del 38,5% en el 2003 augmenta al 41,1% en el 2007, principalment per la introducció dels cicles combinats. Les fonts renovables perden generació bruta d’electricitat entre 2003 i 2007, i també l’eficiència global de la transformació, a causa de la 1. 1 kTEP = 11,6297 GWh.

gran reducció de la hidràulica (211,8 GWh). En total, en el 2007 es generen 3.781 GWh d’electricitat menys que en el 2003. L’electricitat generada per kTEP i l’eficiència baixen lleugerament perquè la proporció de les fonts renovables ha passat de 13,7% el 2003 a 10,3% el 2007. El més rellevant des de la perspectiva del canvi climàtic i del conjunt de normatives que se’n deriven és l’increment del consum de combustibles fòssils: de 2.256 kTEP en el 2003 es va incrementar el 35,45%, i s’arribava als 3.056 kTEP el 2007. Al mateix temps, la generació amb energia nuclear —molt menys emissora de GEH que els altres combustibles no renovables— s’ha reduït substancialment en un 17,75% en el mateix període 2003-2007. Aquest fet estaria relacionat amb l’envelliment de les centrals nuclears a Catalunya, ja que la reducció del factor de capacitat amb la corresponent producció elèctrica s’ha apreciat des de l’any 2001, en el qual va

769

El canvi climàtic a Catalunya Energia

100

Factor de Capacitat (%)

90 80 70 60 50 40 30 20 10 0 1990

2000

2002

Tèrmiques convencionals

2004

Cicles combinats

2006 Nuclear

2007

Renovables

Figura 1. Factor de capacitat de les instal·lacions de generació elèctrica a Catalunya, per tipus d’instal·lació. Font: Institut Català d’Energia.

assolir un màxim de 93,2, i la màxima producció de 25.657 GWh, i després ha anat baixant gradualment a un factor de capacitat de 75,7 el 2007 amb la generació de 20.871 GWh, valor que és un segon mínim de producció des de 1990 (figura 1). El mínim absolut es va produir l’any 2005 amb 20.676 GWh. La línia contínua de la figura 1 indica el factor de capacitat del conjunt del sistema elèctric de Catalunya. Cal destacar també el tímid increment de les fonts renovables en la generació elèctrica fins el 2007. La seva aportació del 16,75% de la pro-

ducció primària d’electricitat el 2004 (l’any d’aquest màxim) s’ha reduït a 14,3% el 2007. La producció de les fonts renovables arriba tot just a compensar les pèrdues del transport i distribució d’electricitat (figura 2). Un altre fet important és l’increment del saldo importador d’electricitat, el qual posa de manifest la major dependència de Catalunya en el seu abastament elèctric. Els valors dels intercanvis també mostren que no calen més infraestructures de transport d’electricitat per assolir els valors recomanats per la Comissió Europea.

25

% de la producció

20

15

10

5

0 2004

2006 Renovables

Pèrdues

2007 Saldo d'intercanvis

Figura 2. Comparació entre l’aportació de les fonts renovables en la generació d’electricitat, les pèrdues del sistema elèctric i el saldo dels intercanvis importadors a Catalunya, en percentatge del total de la producció elèctrica a Catalunya. Font: Institut Català d’Energia.

770

Energia Joaquim Corominas

La figura 3 mostra la relació entre la producció bruta i el consum d’electricitat a Catalunya, juntament amb el valor del saldo dels intercanvis importadors i de les pèrdues de transport i distribució. GWh (2007) 70.000 60.000 50.000 40.000 30.000 20.000 10.000 0 Producció bruta Demanda total Pèrdues Saldo d’intercanvis

Figura 3. Comparació entre la producció bruta d’electricitat a Catalunya, la demanda, les pèrdues del sistema elèctric i el saldo dels intercanvis a Catalunya, en valors absoluts. Font: Institut Català d’Energia.

La composició de les fonts renovables en la generació elèctrica de la figura 4 mostra el predomini de la hidràulica en el règim ordinari, la baixa aportació de la hidràulica en règim espe-

cial2, de l’eòlica i fotovoltaica, i el creixent pes de les altres fonts integrades pels combustibles dels residus sòlids urbans, biogàs i biomassa agrària, animal i forestal. Aquestes altres fonts poden tenir un gran valor per al manteniment de l’activitat agrària i rural o per al tractament dels residus, però, tant des de paràmetres energètics com del canvi climàtic, són les que resulten ser menys interessants. Per una banda tenen un menor rendiment energètic degut a les necessàries manipulacions de la primera matèria (residus, biomassa), i per una altra, produeixen una menor reducció de GEH per energia elèctrica aportada a la xarxa. Això no vol dir que no s’hagin d’aprofitar residus i biomassa per generar electricitat, és simplement un aspecte a tenir present en l’anàlisi de l’aportació de les fonts renovables actuals a Catalunya. La potència de generació elèctrica de 2.825 MW amb fonts renovables (taula 2) equival a 26% de la potència total de generació elèctrica instal·lada a Catalunya (figura 5). Com que les fonts renovables no estan disponibles totes les hores de l’any, o no amb la seva màxima intensitat, la producció d’energia elèctrica de 4.561 GWh només representa el 10,3% de la total

5.000 4.500 4.000 3.500

GWh

3.000 2.500 2.000 1.500 1.000 500 0 1990

2000 Hidràulica-RO

2002 Hidràulica-RE

2004

2006 Eòlica + FV

2007 Altres

Figura 4. Producció elèctrica per tipus de font renovable a Catalunya (RO: règim ordinari; RE: règim especial; FV: fotovoltaica). Font: Institut Català d’Energia. 2. El règim especial cobreix la generació d’electricitat amb menys impacte ambiental, per la qual cosa mereix una retribució superior a la del mercat. Es regula en els articles 21 a 26 de la Llei 54/1997 de 27 de novembre del sector elèctric.

771

El canvi climàtic a Catalunya Energia

Potència bruta (MW)

Font Renovable

Producció anual bruta (GWh)

2.825,2

4.560,5

Hidràulica Biomassa + Metanització Eòlica + Fotovoltaica No renovable

2.360,4 88,0 376,8

5.992,5 3.576,4 456,4 527,7

8.122,3

39.887,5

Carbó Nuclear Fuel-gasoil-gas Cicles combinats Cogeneració Altres Total

Consum anual per a la generació (GWh)

160,0 3.146,9 1.234,1 2.459,9 975,5 145,9 10.948

3.576,4 1.888,4 527,7 96.932,5

772,8 20.870,6 436,2 11.271,0 5.483,4 117,7 44.448

2.209,3 61.398,8 n.d. n.d. n.d. n.d. 102.925

Taula 2. Potència de generació instal·lada, producció bruta d’electricitat i consum d’energia per a la generació d’electricitat, per font, a Catalunya (2007). Font: Institut Català d’Energia.

100 90

% del total elèctric

80 70 60 50 40 30 20 10 0 Potència

Producció

Renovable

Consum per a la generació

No renovable

Figura 5. Proporció de fonts renovables i no renovables respecte al total de la generació elèctrica a Catalunya (2007). Font: Institut Català d’Energia.

(menys del 26% de la potència). El poc consum d’energia necessari per al funcionament propi del conjunt d’instal·lacions amb fonts renovables i l’alt rendiment de la generació hidroelèctrica són la causa que el consum d’energia per a la generació elèctrica renovable (5,8% del total) sigui proporcionalment menor que la generació amb fonts no renovables (94,2% del total). Per generar 1 MWh elèctric amb la composició de 2007 del parc de generació amb fonts renovables va caldre disposar només de 619 W de potència instal·lada de generació i consumir 1,3 MWh d’energia (taula 3), mentre que per generar 1 MWh elèctric amb les fonts no renovables de 2007

només van caldre 204 W instal·lats, però consumint 2,4 MWh d’energia en combustibles. La taula 3 mostra l’eficiència, en termes d’energia consumida per energia elèctrica generada, de cada una de les principals fonts i tecnologies. És evident que tota transformació d’una forma d’energia a una altra té un rendiment menor al 100%, és a dir, obtenim menys energia nova de la que hem aportat inicialment. Aquest és el paràmetre d’interès comptable en el present informe. Si l’anàlisi tingués un àmbit global, s’hauria de considerar un altre paràmetre,conegut amb les sigles angleses EROI (energy return of the investment), o retorn de la inversió d’energia, és a dir, quanta

772

Energia Joaquim Corominas

Font Renovable

Hores equivalents/any 1.614

Hidràulica Biomassa + Metanització Eòlica + Fotovoltaica No renovable

Consum/Producció

619

1,3

204

2,4

246

2,3

1.515 5.186 1.400 4.911

Carbó Nuclear Fuel-gasoil-gas Cicles combinats Cogeneració Altres Total

W/MWh·any

4.830 6.632 353 4.582 5.621 807 4.060

Taula 3. Relació entre l’energia consumida i l’energia elèctrica generada per tipus de font i tecnologia, la potència necessària per generar un MWh d'energia elèctrica a l'any, i les hores equivalents de les instal·lacions de generació elèctrica a Catalunya (2007). Font: Institut Català d’Energia.

energia final proporcionarà un conjunt font-equips determinat, al llarg de la vida útil de la instal·lació transformadora d’energia, en relació amb tota l’energia que s’ha emprat al llarg del cicle del combustible i de la instal·lació. Si la relació és igual a la unitat, el sistema haurà proporcionat tanta energia com ell mateix ha gastat. Si la relació és menor a la unitat, el sistema gasta més energia que la que proporciona. I si la relació és més gran que la unitat, el sistema proporciona més energia que la que consumeix. Interessa emprar sistemes que tinguin un EROI al més elevat possible. La generació hidràulica, eòlica i fotovoltaica tenen uns consums d’energia insignificants respecte a l’energia elèctrica generada. Els cicles combinats de gas natural i la cogeneració generen poc més de la meitat de l’energia que han consumit, mentre que les centrals de carbó i nuclears en generen poc més d’una tercera part. Gran part de l’energia perduda es transfereix a l’entorn pel sistema de refrigeració en forma de calor sensible als rius o al mar, i de calor latent a l’atmosfera per les torres de refrigeració. La generació bruta d’electricitat no renovable a Catalunya de 39.887 GWh el 2007 dintre del règim ordinari va produir, segons estimacions pròpies, unes emissions tèrmiques de 49.363 GWh equivalents a 4.245 kTEP. Aquesta energia hauria incrementat la temperatura de 47.389 ºC·hm3 en cas de refrigeració de les centrals per aigua (de riu o de mar) o evaporat 76 hm3 d’aigua en cas d’emprar torres de refrigeració. Aquests efectes locals poden accentuar els impactes del canvi climàtic a Catalunya: poden incre-

mentar la temperatura d’alguns trams de rius, d’embassaments o del mar, evaporar aigua dels rius, o incrementar la temperatura i la humitat ambiental a nivells del sòl en les conegudes com a illes tèrmiques o de calor. La combustió d’hidrocarburs (gas natural, gasos liquats del petroli, gasolina, gasoil, fuel, querosè i coc del petroli) —i en molt menor mesura, el carbó— a causa de l’hidrogen que contenen aquests combustibles produeix vapor d’aigua, el qual és emès a l’atmosfera. Segons estimacions pròpies, els 11.836 kTEP de combustibles fòssils consumits a Catalunya el 2007 van emetre a l’atmosfera unes 188.000 tones de vapor d’aigua, les quals van contribuir a incrementar la temperatura i la humitat ambientals. La generació elèctrica amb biomassa i amb el biogàs de la metanització només produeix una quarta part de l’energia que ha consumit. Com ja hem dit, això és degut a les manipulacions de les primeres matèries i als processos de les seves transformacions, a més de les pèrdues ja citades degudes a la combustió dels combustibles. Les hores equivalents (taula 3) és un paràmetre pràctic molt usual en el sector elèctric. Són el nombre d’hores que una instal·lació de generació elèctrica d’una potència determinada hauria d’estar generant energia elèctrica amb aquesta potència per generar exactament la mateixa energia elèctrica que ha generat al llarg de tot l’any. Com que no és possible que una instal·lació produeixi durant tot el temps la potència màxima, les hores equivalents sempre són menors de les 8.760 de l’any.

773

El canvi climàtic a Catalunya Energia

Iniciem ara el tema dels combustibles. La producció d’energia primària en forma de combustible a Catalunya l’any 2007 va ser de 620 kTEP (taula 4). La producció renovable i la no renovable són pràcticament iguals. La producció de petroli encapçala el rang , seguida de prop pels residus renovables. Font

Malgrat que la producció total de combustibles a Catalunya és molt baixa i decreixent, és interessant observar la tendència decreixent de la producció no renovable entre l’any 2000 i el 2007 (taula 5), mentre que la producció renovable augmenta. Malgrat l’increment renovable, el combustible total produït el 2007 és menor que el del 2000.

ktep

Renovables Biomassa agrícola, animal i forestal Residus Biogàs Biocarburants

341,7

No renovables

278,4

Percentatge del total

3.973,3

55,1

93,7 134,3 40,8 72,9

1.089,5 1.561,6 474,4 847,7

15,1 21,7 6,6 11,8

3.237,2

Petroli Carbó Gas natural Residus industrials Total

GWh

44,9

140,2 65,4 1,4 71,4 620,1

1.630,2 760,5 16,3 830,2

22,6 10,5 0,2 11,5

7.210,5

100,0

Taula 4. Producció primària de combustibles a Catalunya (2007). Font: Institut Català d’Energia. Font

ktep

Renovables

GWh

131

1.523,3

Biomassa agrícola, animal i forestal Residus Biogàs Biocarburants No renovables

7,6 11,6 38,9 72,9

88,4 134,9 452,3 847,7

–124,5

–1.447,7

Petroli Carbó Gas natural Residus industrials

–77,4 –46,4 –0,7 37,2

Total

–900,0 –539,5 –8,1 432,6

6,5

75,6

Taula 5. Diferència entre la producció de combustibles a Catalunya l’any 2007 i el 2000. Font: Institut Català d’Energia, Informe sobre el canvi climàtic a Catalunya.

Combustible

Producció bruta

Importació (saldo)

ktep

GWh

Carbó

65

760

239

2.774

79

Petroli

140

1.630

11.369

132.195

88 100

Gas natural Residus industrials Biomassa Nuclear Total

ktep

GWh

% del consum

1

16

6.681

77.688

71

830

0

0

0

342

3.973

29

333

8

0

0

5.280

61.399

100

620

7.210

23.598

212.991

88

Taula 6. Comparació entre la producció pròpia bruta i el saldo de les importacions de combustibles a Catalunya (2007). Font: Institut Català d’Energia.

774

Energia Joaquim Corominas

A causa de la poca producció de combustibles a Catalunya, cal importar-ne unes 38 vegades la producció pròpia, o el 88% del seu consum. La biomassa és el combustible més autònom (92% del consum), mentre que de gas natural i de combustible nuclear se n’importa tot el consum.

Petroli (150.393) Carbó (3.534) Gas natural (77.705) Nuclear (61.399) Altres (830) Importació d’electricitat (9.601) Hidràulica (3.577) Eòlica+Solar FV (528) Solar T (224) Biomassa forestal i agrícola (1.090) Biocombustibles (1.655) Residus (1.562)

17.2. Consum energètic a Catalunya

Distingirem el consum d’energia primària (directament extreta de la natura, sense transformar) de l’anomenada energia final (transformada a partir de la primària per tal de facilitar-ne l’ús i el transport). Sempre es consumeix més energia primària que final. La relació entre aquests consums determina l’eficiència de l’ús de les fonts primàries. El consum d’energia primària a Catalunya el 2007 va ser de 26.840 kTEP (taula 7). L’energia renovable va representar el 2,7% del total de l’energia primària consumida a Catalunya, amb un domini de la hidràulica, amb un 1,71%. El consum d’energia final a Catalunya l’any 2007 de 16.173 kTEP va consistir en un 3,8% de fonts renovables i la resta de 96,2% de fonts fòssils i nuclear, amb predomini del gasoil amb el 31% del consum total d’energia final (taula 8). Més del 96% correspon a fonts no renovables, incloent en aquesta categoria l’energia elèctrica importada. Predomina l’ús de gasoil (degut al transport) seguit per l’energia elèctrica no renovable i pel gas natural. Font Carbó Petroli Importació d'electricitat Gas natural Altres Nuclear Total no renovable Solar tèrmica Hidràulica Eòlica Solar FV Biomassa forestal i agrícola Residus Biogàs Biocombustibles Total renovable Total

Figura 6. Distribució del consum d’energia primària a Catalunya (2007). Font: Institut Català d’Energia.

El 75% del consum d’energia final és en forma combustibles, amb molt predomini dels líquids (taula 9). L’energia elèctrica ocupa un segon lloc seguit de prop pels combustibles gasosos (gas natural i gasos liquats de petroli o GLP). L’ús de la calor produïda amb energia solar és molt baix. El sector més consumidor d’energia final és el de transport, amb gairebé el 40% del total de l’energia final. La indústria el segueix amb el 31,6%. El sector primari només consumeix un 3,5% de l’energia final a Catalunya (taula 10). La taula 11 conté les dades del consum final d’energia a Catalunya l’any 2003 (el darrer amb dades publicades en aquest detall) desglossades per sector i per tipus d’energia.

ktep

GWh 304 12.934 826 6.683 71 5.280

26.098

3.534 150.393 9.601 77.705 830 61.399 303.461

19 308 43 3 94 134 41 102

1,13 48,19 3,08 24,90 0,27 19,67 97,23

224 3.577 498 30 1.090 1.562 474 1.180

743

8.635

26.840

312.096

Taula 7. Consum d’energia primària a Catalunya (2007). Font: Institut Català d’Energia.

% del total

0,07 1,15 0,16 0,01 0,35 0,50 0,15 0,38 2,77 100

775

El canvi climàtic a Catalunya Energia

Font

ktep

No renovable

GWh

15.554 Carbó Coc de petroli Fuel-oil Gas-oil Querosè Gasolina GLP Gas natural Energia elèctrica Residus industrials

Renovable

107 611 146 5.017 999 1.156 269 3.531 3.674 43 619

96,2 1.238 7.102 1.697 58.336 11.617 13.447 3.133 41.063 42.724 503

7.201

Energia elèctrica Biomassa Solar tèrmica Total

%

180.860

392 208 19 16.173

0,66 3,78 0,90 31,02 6,18 7,15 1,67 21,83 22,72 0,27 3,8

4.561 2.416 224 188.062

2,42 1,28 0,12 100,0

Taula 8. Distribució del consum d’energia final, per fonts, a Catalunya, el 2007. Font: Institut Català d’Energia. Tipus

ktep

Combustibles

GWh

12.088 Sòlids Líquids Gasosos Residus

Energia elèctrica Calor Total

%

140.553 717 7.420 3.810 141

8.341 86.277 44.296 1.640

4.067

47.285

19

224

16.173

74,7

188.063

4 46 24 0,9 25,1 0,1 100

Taula 9. Distribució del consum d’energia final, per tipus, a Catalunya, el 2007. Font: Institut Català d’Energia. Sector

ktep

GWh

%

Transport

6.458

75.096

Indústria

5.114

59.466

31,6

Domèstic

2.260

26.280

14,0

Serveis

1.770

20.576

10,9

Primari

572

6.645

3,5

16.174

188.064

100,0

Total

39,9

Taula 10. Distribució del consum d’energia final, per sectors, a Catalunya, el 2007. Font: Institut Català d’Energia.

17.3. Projeccions de la producció i del consum d’energia a Catalunya

En aquest apartat ens vam basar en primer lloc i principalment en les dades del vigent Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015 (PEC 2006-2015) del Departament de Treball i Indústria de la Generalitat de Catalunya. Amb la disponibilitat de

la Revisió 2009 del Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015, del Departament d’Economia i Finances, hem incorporat les noves dades i modificat les corresponents informacions. En la mesura del possible, hem relacionat les projeccions amb els requeriments i compromisos derivats de la situació politicoadministrativa de Catalunya en relació amb l’Estat i a la UE i, finalment, amb els compromisos de Kyoto. Atesa la diversitat d’àmbits temporals entre les diverses fonts de compromisos, en alguns casos hem interpolat linealment les dades pel tal d’aproximar-nos a un àmbit comú més comparable. El PEC 2006-2015 (en la versió original i en la revisada) ha emprat dos escenaris: el base, de caràcter continuista (o BAU-business as usual) i l’intensiu en eficiència i en l’ús de fonts renovables (IER). Si bé ha considerat una perspectiva temporal fins a l’any 2030, les previsions ener-

776

Energia Joaquim Corominas

Tipus d’energia

Indústria

Carbó

Domèstic

Primari

Serveis

Transport

Subtotal

% del total

24,9

0,5

0,0

1,0

0,0

26

0,17

Coc de petroli

748,1

4,0

2,5

0,7

0,0

755

4,96

Fuel

282,2

0,0

0,0

9,2

0,0

291

1,91

Gasoil

109,6

156,2

520,1

98,6

3.506,7

4.391

28,82

Querosè

0,0

0,2

0,0

0,0

741,2

741

4,87

Benzina

0,0

0,0

0,0

0,0

1.402,1

1.402

9,20

GLP

34,3

181,3

15,1

69,5

1,8

302

1,98

Gas natural

2.287,8

842,2

9,8

358,5

3,4

3.502

22,98

Electricitat

1.637,8

798,1

35,8

1.120,5

63,6

3.656

23,99

Residus no renovables

42,8

0,0

0,0

0,0

0,0

43

0,28

Biomassa forestal i agrícola

43,0

39,9

1,8

8,8

0,0

94

0,61

Biogàs

4,0

0,0

0,8

0,6

0,0

5

0,04

Solar tèrmica

0,1

2,1

0,0

0,5

0,0

3

0,02

Residus renovables

0

0,0

0,0

0,0

0,0

0

0,00

Bioetanol

0

0,0

0,0

0,0

19,9

20

0,13 0,04

Biodièsel

0

0,0

0,0

0,0

5,4

5

Total sector

5.214,6

2.024,5

585,9

1.667,9

5.744,1

15.237

% del total

34,2

13,3

3,8

10,9

37,7

100,0

Taula 11. Distribució del consum d’energia final, per sectors i tipus d’energia, a Catalunya en kTEP el 2003. Font: Institut Català d’Energia.

gètiques es concreten en els anys 2010 i 2015. La taula 12 recull els valors previstos per al consum d’energia final per sector, en cada un dels escenaris i dates del pla. El consum final d’energia del 2015 a l’escenari IER és molt poc superior al de 2010 a conseqüència de la introducció de les mesures d’estalvi i d’eficiència. La figura 7 mostra gràficament les dades de la taula 12. La diferència de les previsions dels consums entre els escenaris base i IER són baixes el 2010 i tres vegades superiors el 2015, i reflecteixen les

inèrcies en la introducció de canvis significatius en l’àmbit energètic. El PEC revisat incrementa la diferència entre els dos escenaris en tots els sectors, excepte en la indústria, que la rebaixa lleugerament (taula 13). L’augment de consum d’energia final entre el real del 2007 i el previst per al 2010 representa el 13,5% del consum de 2007 en l’escenari base i el 9,2% en l’escenari IER del PEC 2006-2015, o traduït a increments lineals per any, 4,5% i 3%, respectivament (taula 14). Comparant-ho amb les previsions per al 2015, els increments lineals

Escenari base 2010 Sector

PEC original

Escenari IER

2015 PEC original

2010

2015

PEC revisat

PEC original

PEC original

PEC revisat

Indústria

5.906

6.497

4.991

5.664

5.802

4.363

Domèstic

2.716

3.037

2.874

2.569

2.731

2.452

Primari

639

675

560

618

631

490

Serveis

2.340

2.693

2.364

2.240

2.439

1.985

Transport Total

6.751

7.203

6.792

6.567

6.365

5.808

18.351

20.105

17.581

17.658

17.968

15.098

Taula 12. Previsions del consum d’energia final per sector, en els dos escenaris i en les dues dates considerades en el PEC 2006-2015 i la seva revisió de 2009 (kTEP). Font: Departament de Treball i Indústria, i Departament d'Economia i Finances. Generalitat de Catalunya.

777

El canvi climàtic a Catalunya Energia

Escenari base

Escenari IER

8.000

7.000

7.000

6.000

6.000

5.000 ktep

ktep

5.000 4.000 3.000

4.000 3.000 2.000

2.000

1.000

1.000 0

0 Indústria Domèstic PEC-O-2010

Primari

Serveis

PEC-O-2015

Transport

PEC-R-2015

Indústria Domèstic PEC-O-2010

Primari PEC-O-2015

Serveis

Transport

PEC-R-2015

Figura 7. Previsions del consum d’energia final per sector, en els dos escenaris i en les dues dates considerades en el PEC 2006-2015 i la reva revisió de 2009 (kTEP). Font: Departament de Treball i Indústria, i Departament d’Economia i Finances. Generalitat de Catalunya.

Diferència entre escenaris (base-IER) 2010 Sector

2015

PEC original

PEC original

PEC revisat

Indústria

242

695

628

Domèstic

147

307

422

Primari

21

44

70

Serveis

100

254

380

Transport

184

838

984

Total

693

2.138

2.484

Taula 13. Diferència entre les previsions del consum d’energia final, per sector, entre els dos escenaris i en les dues dates considerades en el PEC 2006-2015 (kTEP). Font: Departament de Treball i Indústria, i Departament d'Economia i Finances. Generalitat de Catalunya.

Sector

Escenari base

Escenari IER

Consum real

2010

2010

2007

Indústria

5.906

5.664

5.114

Domèstic

2.716

2.569

2.260

Primari

639

618

572

Serveis

2.340

2.240

1.770

Transport Total

6.751

6.567

6.458

18.351

17.658

16.174

Taula 14. Diferència entre les previsions del consum d’energia final el 2010 per sector en els dos escenaris considerats en el PEC 2006-2015 i el consum real en el 2007 (kTEP). Font: Departament de Treball i Indústria. Generalitat de Catalunya

per any són de 3% i 1,4% en l’escenari base i IER, respectivament. La revisió del PEC 20062015 de 2009 no estima els consums del 2010. En el Pla de l‘energia original, el consum total d’energia primària segons les previsions de l’escenari base creix el 2010 respecte al 2003 i el 2015 respecte al 2010, amb valors molt superiors en les fonts no renovables que en les renovables (taula 15). Les previsions de l’escenari IER per al 2010 són inferiors a les de l’escenari base per al consum total i per al de fonts no renovables, però són superiors en fonts renovables. Les previsions de l’escenari IER per al 2015 mostren un descens en el consum de les fonts no renovables i un increment de les fonts renovables més elevat que a l’escenari base. La revisió de 2009 del Pla de l’energia preveu a l’escenari base per al 2015 consums inferiors a l’original tant per al total d’energia com per al conjunt de fonts renovables i no renovables. De les no renovables només s’incrementa el consum de carbó (de 16 a 165,5 kTEP). El saldo d’intercanvis elèctrics de 253 kTEP importadors en la versió original base del Pla de l’energia, passa a 176 kTEP exportadors en la revisió de 2009. El conjunt de renovables es redueix en 100 kTEP, bàsicament pels biocarburants, els quals afecten el sector que té més dificultats per reduir les seves emissions de GEH. De la resta de fonts renovables, només augmenten la solar i els residus renovables, mentre que la resta de fonts disminueix lleugerament.

778

Energia Joaquim Corominas

Referència 2003 Font No renovable Carbó Petroli Gas natural Nuclear Saldo intercanvis elèctrics Residus no renovables Renovable Solar Eòlica Hidràulica Biomassa forestal i agrícola Residus renovables Biogàs Biocarburants Total

Escenari base 2010

Escenari IER

2015

2010

2015

PEC-O

PEC-O

PEC-R

PEC-O

PEC-O

PEC-R

25.004 179 12.578 5.435 6.420 330 61

29.698 201 14.034 8.705 6.369 312 77

32.221 16 14.467 11.008 6.369 253 108

29.076 166 13391 9222 6369 –176 104

28.270 200 13.535 8.409 6.369 –319 77

28.012 14 12.657 9.006 6.369 –143 108

24.291 130,5 11702,9 6.203,5 6369,2 –180,6 65,3

815

1.326 18 221 482 127 147 117 214

1.403 30 263 493 137 147 120 213

1.304 53 260 470 124 157 119 122

2.082 68 642 485 181 167 163 378

2.949 108 758 528 307 199 206 844

2.703 358,8 698,4 504,3 306,6 187,7 205,6 441,8

3 14 519 86 148 20 25 25.819

31.024

33.624

30.380

30.352

30.961

26.994

Taula 15. Consum d’energia primària de 2003 i previsions dels consums a 2010 i 2015 per tipus d’energia en cada un dels escenaris considerats al PEC 2006-2015 i en la seva revisió de 2009 (kTEP). Font: Departament de Treball i Indústria i Departament d'Economia i Finances. Generalitat de Catalunya.

Els comentaris respecte a l’escenari IER serien similars als fets per a l’escenari base, excepte en els valors numèrics. No deixa de sorprendre que l’aportació de les fonts renovables en aquest escenari se situï 246 kTEP per sota del previst en la versió original del Pla de l’energia quan l’entorn europeu i mundial pressiona per incrementar en valors absoluts la seva participació creixent. El consum d’energia primària nuclear es manté constant entre 2010 i 2015 en els dos escenaris

(tant en el Pla original com en la revisió de 2009), i només 51 kTEP per sota del valor de 2003. Això sorprèn perquè, com ja ho hem apuntat, la generació d’electricitat nuclear ha anat decreixent des de l’any 2001 (figura 1) i consumint energia primària per sota dels valors previstos en el PEC 2006-2015 amb un valor de 1.089 kTEP l’any 2007 equivalent al 17% del consum previst. La figura 8 mostra els consums totals de la taula 15, i la figura 9, les diferències entre els

ktep 35.000 30.000 25.000 20.000 15.000 10.000 5.000 0 Base-NR

Base-R 2003

2010 PEC-0

IER-NR 2015 PEC-O

IER-R 2015 PEC-R

Figura 8. Consum d’energia primària el 2003 i previsions per al 2010 i el 2015 en cada un dels escenaris, del conjunt de fonts no renovables (NR) i renovables (R) del Pla de l’energia original i la seva revisió de 2009 (kTEP). Font: Departament de Treball i Indústria i Departament d’Economia i Finances. Generalitat de Catalunya

779

El canvi climàtic a Catalunya Energia

ktep 8.000 6.000 4.000 2.000 0

Base-NR

Base-R

IER-NR 2003-2010

IER-R

2003-2015

Figura 9. Diferència de les previsions de consum d’energia primària de cada escenari el 2010 i el 2015 i el consum de referència de 2003, per conjunt de fonts no renovables (NR) i renovables (R) (kTEP). Font: Departament de Treball i Indústria. Generalitat de Catalunya

2010 i 2015 (867 kTEP, o 173 kTEP/any). Una possible explicació podria ser una possible saturació del potencial pràctic estimat per a aquestes fonts, explicació que no compartim. El 2003 la producció d’energia primària renovable a Catalunya va ser de 806 kTEP (taula 16), equivalent a l’11% del total d’energia primària produïda a Catalunya. Les previsions de la producció d’energia primària i dels saldos importadors-exportadors només figuren en el Pla de l’energia de Catalunya original (punt 17.4.4.8), però no en la revisió del pla de 20093. Per aquest motiu no s’han pres en consideració ara. Les pre-

consums previstos en els dos escenaris i en l’any de referència, el 2003. L’augment del consum previst a l’escenari base del Pla original en el període 2003-2010 de 511 kTEP per a les fonts renovables és molt baix i molt menor que per a les fonts no renovables de 4.569 kTEP (taula 15 i figura 9). L’escenari IER preveu un increment del consum de fonts primàries no renovables en el mateix període de 3.226 kTEP, força menor que l’escenari base, fruit de l’estalvi i de l’eficiència. Les fonts renovables en aquest escenari IER augmenten més entre 2003 i 2010 (1.267 kTEP, o 181 kTEP/any) que entre Referència Font

2003

No renovables

6.866

Carbó Petroli Gas natural Nuclear Residus no renovables Renovable

806

7.672

1.276

1.373

6.504 66 0 0 6.369 77

1.958 30 283 493 137 147 120 163

7.877

2015

6.512 27 0 0 6.369 108

18 221 482 127 147 117 163 7.787

2010

6.504 66 0 0 6.369 77

3 14 519 94 148 23 5

Escenari IER

2015

6.512 75 313 2 6.420 56

Solar Eòlica Hidràulica Biomassa forestal i agrícola Residus renovables Biogàs Biocarburants Total

Escenari base 2010

27 0 0 6.369 108 2.538

68 642 485 181 167 163 253 8.469

108 758 528 307 199 206 433 9.042

Taula 16. Producció d’energia primària de 2003 i previsions a 2010 i 2015 per tipus d’energia en cada un dels escenaris considerats al Pla de l’energia de Catalunya (kTEP). Font: Departament de Treball i Indústria. Generalitat de Catalunya. 3. La constatació de la manca de dades energètiques suficients ja va ser exposada a l’informe AMEEC de Jesús Ramos el 2007.

780

Energia Joaquim Corominas

mostren la gran dependència exterior en energia primària, i de les fonts no renovables que emeten GEH (taula 17). La figura 10 mostra les previsions per al 2015 de generació d’electricitat segons l’escenari (base i IER), del Pla d’energia de Catalunya 2006-2015 (PEC) i de la revisió de 2009, pels seus totals i el detall de fonts renovables i no renovables. La revisió de 2009 redueix tots aquests valors del PEC. La figura 11 mostra les previsions per al 2015 dels factors de capacitat en la generació d’electricitat segons l’escenari (base i IER), del Pla

visions de l’escenari base augmenten la proporció de les fonts renovables en la producció d’energia primària a 16% i 17% els anys 2010 i 2015 respectivament. Les previsions de l’escenari IER són de 23% i 28% respectivament, amb valors absoluts de 1.958 kTEP i de 2.538 kTEP. El saldo importador creix, respecte a l’any 2003 de referència, en tots dos escenaris i períodes, i disminueix alhora la cobertura local del consum d’energia primària del 30% l’any 2003 al 25% l’any 2010 i al 23% el 2015 en l’escenari base, o al 28% i 29% en l’escenari IER els anys 2010 i 2015, respectivament. Aquestes dades Referència

Font

Escenari base

2003

No renovables

2010

18.262

Carbó Petroli Gas natural Saldo intercanvis elèctrics Renovable

23.186

93 12.158 5.674 337

Total

18.282

50 51 25.767

21.508

134 13.535 8.409 –319 125

50

23.237

2015

21.758

–11 14.467 11.008 253

51 20

2010

25.717

135 14.034 8.705 312

20 Biocarburants

Escenari IER

2015

–13 12.657 9.006 –143 411

125 21.883

411 21.919

Taula 17. Saldo importador (+) i exportador (-) d’energia primària de 2003 i previsions a 2010 i 2015 per tipus d’energia en cada un dels escenaris considerats al Pla d’energia de Catalunya (kTEP). Font: Departament de Treball i Indústria. Generalitat de Catalunya.

GWh 80.000 70.000 60.000 50.000 40.000 30.000 20.000 10.000 0 Base-PEC

Base-Rev 2009 No renovable

IER-PEC Renovable

IER-Rev 2009

Total

Figura 10. Previsions de la generació d’electricitat al 2015 segons el tipus d’energia emprada i l’escenari, en el Pla d’energia de Catalunya 2006-2015, i en la revisió del 2009. Font: Generalitat de Catalunya. Departament de Treball i Indústria, i Departament d’Economia.

781

El canvi climàtic a Catalunya Energia

70 60

50 40

30 20

10 0 Base-PEC

Base-Rev 2009 Règim ordinari

IER-PEC

Cicles combinats

IER-Rev 2009

Règim especial

Total

Figura 11. Previsions del factor de capacitat de generació d’electricitat al 2015 segons el règim de producció i l’escenari, amb el detall del cicles combinats, en el Pla d’energia de Catalunya 2006-2015, i la seva revisió del 2009. Font: Generalitat de Catalunya. Departament de Treball i Indústria, i Departament d’Economia.

d’energia de Catalunya 2006-2015 (PEC) i de la revisió de 2009, pels seus totals i el detall de règim ordinari o especial de generació. S’ha detallat el valor dels cicles combinats (classificat com a règim ordinari) per la seva forta variació en l’escenari IER de la revisió de 2009. L’expli-

cació d’aquesta disminució s’inclou en l’explicació de la figura 12. Més del 94% de la generació d’electricitat de 2015 provindrà de cinc tecnologies en qualsevol dels escenaris del Pla de l’energia de Catalunya o de la seva revisió de 2009. Les tecnologies són

30.000

25.000

GWh (2015)

20.000

15.000

10.000

5.000

0 Hidràulica

Cicles combinats Base-PEC

Nuclear Base-Rev 2009

Cogeneració IER-PEC

Eòlica

IER-Rev 2009

Figura 12. Estimació de la generació d’electricitat el 2015 amb les cinc principals tecnologies, segons els escenaris del Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015 i la seva revisió de 2009. Font: Generalitat de Catalunya. Departament de Treball i Indústria, i Departament d’Economia.

782

Energia Joaquim Corominas

L’energia electrosolar, tant la fotovoltaica com la termoelèctrica, presenten increments significatius en l’escenari IER de la revisió de 2009 (figura 13) com a conseqüència de l’evolució del mercat d’aquestes tecnologies a l’Estat. Els augments de potència bruta de generació eòlica i solar queden reflectits en l’increment de la potència bruta del règim especial (figura 14). Amb la informació aportada fins ara podem analitzar les previsions energètiques de Catalunya respecte a les derivades del Plan de energías renovables en España 2005-2010 elaborat per l’IDAE i de les diverses directives de la Unió Europea. La consideració d’aquests documents energètics té rellevància en el document present, ja que els objectius no han estat exclusivament energètics sinó també de reduir les emissions de GEH. La taula 18 resumeix els termes dels compromisos i la situació prevista de Catalunya en els dos escenaris previstos en el PEC 2006-2015 (original i revisió de 2009), i mostra també la situació de 2007 com a referència. Amb les previsions d’aquest pla es compliran en primer lloc la contribució marcada pel PER 2005-2015 (versió original) de fonts renovables en el transport amb l’escenari IER i, previsiblement, el contingut marcat per la UE de biocarburants el 2020. La

les reflectides a la figura 12. La nuclear i la hidràulica fluent es consideren de base, per la qual cosa tenen prioritat sobre qualsevol altra tecnologia. L’eòlica també és prioritària, però tot i això, ha de reduir la seva producció quan la xarxa no pot acceptar tota la generació potencial en un moment determinat. La generació d’electricitat de la figura 12 mostra un valor constant de la tecnologia nuclear en tots els escenaris i plans. La hidràulica té molt poques diferències. El gran augment de l’eòlica, juntament amb el modest de la cogeneració, en el context exposat de la tecnologia nuclear i la hidràulica de base, comporta una disminució de la generació dels cicles combinats. No obstant això, la potència prevista per a aquesta tecnologia es manté constant en la revisió de 2009, i per sobre dels valors del Pla d’energia de Catalunya 2006-2015 (figura 13). La conseqüència de mantenir els elevats valors de la potència bruta dels cicles combinats és que el seu factor de càrrega resulta reduït al 20%, segons càlculs propis. Si aquesta tecnologia operés amb el factor de càrrega previst a l’escenari base del Pla 2006-2015, només caldrien 1.846 MW en cicles combinats, la qual cosa implicaria que sobrarien 3.086 MW dels previstos a l’escenari IER de la revisió de 2009.

MW 6.000

5.000

4.000

3.000

2.000

1.000

0 Cicles combinats

Cogeneració

Base-PEC

Eòlica

Base-Rev 2009

Fotovoltaica

IER-PEC

Solar termoelèctrica

IER-Rev 2009

Figura 13. Previsions de la potència bruta de generació d’electricitat al 2015 segons la tecnologia de producció i l’escenari, en el Pla d’energia de Catalunya 2006-2015, i la seva revisió de 2009. Font: Generalitat de Catalunya. Departament de Treball i Indústria, i Departament d’Economia.

783

El canvi climàtic a Catalunya Energia

MW 18.000 16.000 14.000 12.000 10.000 8.000 6.000 4.000 2.000 0

Règim ordinari

Règim especial Base-PEC

Base-Rev 2009

Total IER-PEC

IER-Rev 2009

Figura 14. Previsions de la potència bruta de generació d’electricitat al 2015 segons el règim de producció i l’escenari, en el Pla d’energia de Catalunya 2006-2015, i la seva revisió de 2009. Font: Generalitat de Catalunya. Departament de Treball i Indústria, i Departament d’Economia.

Compromisos Origen

Any

%

Real

Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015

2007

PER 2005-2010

2010

2015

Revisió 2009 2015

Base

IER

Base

IER

Base

IER

Contribució d’ER en el consum primari Contribució d’ER en el transport

2010 2010

12,1 5,83

2,8 1,93

4,27 4,47

6,86 8,46

4,17 4,22

9,53 22,44

4,29

10,01

Contribució d’ER en generació elèctrica

2010

30,3

9,64

19,01

25,61

17,41

27,24

14,19

27,97

11,96

11,34

UE Contingut de biocarburants

2020

10

1,93

Cogeneració

2010

18

12,44

3,61

16,1

2,23

9,56

9,97

12,32

10,68

13,37

Taula 18. Comparativa entre les previsions del Pla d’energia de Catalunya 2006-2015 i els principals compromisos energètics de Catalunya. Font: Departament de Treball i Indústria. Generalitat de Catalunya; ICAEN; IDAE. Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç; Diari Oficial de la Unió Europea.

proporció de fonts renovables en la generació elèctrica per al 2010 segons el PER 2005-2015 estaria prop de ser assolida el 2015 en l’escenari IER. És particularment preocupant l’incompliment del 18% de cogeneració en la generació elèctrica de 2010, ja que, mentre que el 2003 la cogeneració significava el 14,5% del total de la generació elèctrica a Catalunya, aquesta proporció baixa per sota del 10% (pla original) el 2015 en l’escenari base i a 11,3% el 2010 en l’escenari

IER, sense arribar a l’objectiu del 18% de la UE el 2015. En la revisió de 2009, la proporció de cogeneració augmenta una mica —malgrat que en valors absoluts es redueix— a causa del descens de la producció total d’electricitat, sense acostarse al compromís. També és preocupant que els 2.400 MW de generació elèctrica amb cicles combinats de gas natural previstos en l’escenari base (o 1.200 MW en l’IER) no incorporin la cogeneració com és habitual en altres regions

784

Energia Joaquim Corominas

europees, especialment quan el Pla d’energia proposa que la nova generació amb cicles combinats es faci prop del consum elèctric, la qual cosa hauria de facilitar l’aprofitament de gran part de la calor perduda en la generació termoelèctrica. 17.4. Emissions de gasos amb efecte d’hivernacle derivats de l’energia

En el capítol 4, Baldasano apunta que «les emissions degudes a energia i transport són un punt clau pel que fa a les emissions de gasos d’efecte hivernacle», i que a Catalunya «les seves emissions han augmentat per sobre del total d’emissions», de l’ordre d’un 62,7% del període any base-2007, per la qual cosa «s’han de dur a terme esforços en política mediambiental en aquest sector». En aquest apartat hem emprat les categories d’activitat 1.A Actividades de combustión de l’inventari nacional d’emissions de contaminants a l’atmosfera de la Subdirección General de Calidad del Aire y Medio Ambiente Industrial del Ministerio de Medio Ambiente, y Medio Rural y Marino. No hem considerat les emissions fugitives dels combustibles perquè no disposem de les dades derivades del Pla d’energia de Catalunya 206-2015. Aquestes emissions fugitives dels combustibles

van ser de 263,52 kt l’any 2007, un 0,62% del total de les emissions del processat de l’energia, per la qual cosa podem donar per vàlid el que exposarem en aquest apartat. Les estimacions de les emissions de GEH del Pla d’energia de Catalunya 2006-2015 les hem extrapolat linealment des de l’any base 1990. També hem extrapolat linealment l’aplicació per a Catalunya dels límits del Protocol de Kyoto (de 15%) i els assignats a l’Estat (de 37%), només per poder comprendre més fàcilment l’evolució temporal de les emissions reals respecte a les previsions del PEC i als límits del Protocol de Kyoto. Les emissions de GEH fins el 2007 s’han mantingut per sota de les previstes pel PEC 2006-2015 en qualsevol dels dos escenaris, excepte el 2005 en l’escenari IER (figura 15), però tant les emissions reals com les previstes pel PEC 2006-2015 estan molt per sobre dels compromisos de Kyoto (figures 15 i 16). La figura 16 mostra les emissions reals del sector energètic a Catalunya de l’any base del Protocol de Kyoto (1990), del darrer any amb dades disponibles (2007), dels dos anys que el Pla d’energia de Catalunya aporta dades (2010 i 2015) i finalment del final del període actual d’aplicació de la reducció d’emissions del Protocol de Kyoto (2012). La tendència de les emissions

55.000

k tones CO2 eq

45.000

35.000

25.000 1990

1992

1994

1996

1998 Real PEC-R-B +37%

2000

2002 PEC-B PEC-R-IER

2004

2006

2008

2010

2012

PEC-IER +15%

Figura 15. Evolució real i prevista de les emissions de GEH a Catalunya amb diferents escenaris i compromisos. Font: Pla d’energia de Catalunya 2006-2015, Oficina Catalana del Canvi Climàtic, Departament de Medi Ambient i Habitatge.

785

El canvi climàtic a Catalunya Energia

60.000

k tones CO2 eq.

50.000 40.000 30.000 20.000 10.000 0 1990

2007

2010

2012

Any base

Inventari

PEC-Base

PEC-R2009-Base

PEC-IER

+15%

+37%

PEC-R2009-IER

2015

Figura 16. Emissions de GEH a Catalunya de diferents escenaris i compromisos. Font: Pla d’energia de Catalunya 2006-2015, Oficina Catalana del Canvi Climàtic, Departament de Medi Ambient i Habitatge.

previstes és que, en qualsevol escenari i període, sobrepassin molt els límits de Kyoto. Només l’escenari IER mostra una lleu tendència a la reducció de les emissions desprès del 2010. La taula 19 aporta la quantificació de les desviacions entre els màxims de les emissions segons el Protocol de Kyoto, el límit adoptat per l’Estat espanyol i el límit admès, incloent-hi la compra del 20% d’emissions amb drets d’emissió. En tots els casos hi ha un excés d’emissions situat entre el 12% de les emissions en el cas menys desfavorable (escenari IER i amb la compra del 20% de drets d’emissió) i el 76% de les emissions previstes en el cas més desfavorable (escenari base i assignació del Protocol de Kyoto Protocol Kyoto

del 37% per a l’Estat espanyol). Les 5 Mt d’emissions d’origen energètic previstes a l’escenari IER per sobre del límit més alt considerat (amb la compra del 20% de drets d’emissió) estan en l’ordre de magnitud de les 5,33 Mt que l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic proposa que cal reduir. En cas que les emissions s’ajustessin més a les previsions de l’escenari base, en lloc de les 5 Mt serien 10 Mt les que caldria reduir. El sector del transport és el que ha emès més GEH i ho continuarà fent fins el 2015 segons les previsions del PEC 2006-2015 (figura 17). La taula 20 mostra el valors referents a la figura 17. En el PEC 2006-2015 original només l’escenari IER d’aquest pla preveu una reducció d’emissions Límit Estat

Límit Estat + 20%

k tones CO2eq. PEC-O-base PEC-O-IER PEC-R-base PEC-R-IER

23.000 17.557 16.113 8.898

17.241 11.798 10.354 3.139

10.458 5.014 3.571 –3.645

% excés d'emissions PEC-O-base PEC-O-IER PEC-R-base PEC-R-IER

76 58 54 30

48 33 29 9

25 12 8 –9

Taula 19. Excés d’emissions de GEH previstes en el Pla d’energia de Catalunya 2006-2015 original i revisat, segons els escenaris i el criteri comparatiu. Font: Pla d’energia de Catalunya 2006-2015, Oficina Catalana del Canvi Climàtic, Departament de Medi Ambient i Habitatge.

786

Energia Joaquim Corominas

kt CO2 20.000

kt CO2 20.000

16.000

16.000

IER-Prod. electricitat

12.000

12.000

B-Consums sector enegètic IER-Consums sector enegètic B-Indústria

8.000

8.000

B-Prod. electricitat

IER-Indústria B-Transport IER-Transport

4.000

4.000

B-Altres IER-Altres

0

0 1990

2003

2010

2015

1990

2003

2010

2015

Figura 17. Evolució prevista de les emissions de GEH d’origen energètic per sector i per escenari del PEC 2006-2015 (esquerra) i de la seva revisió de 2009 (dreta). Font: Pla d’energia de Catalunya 2006-2015 i la seva revisió de 2009. Cicle - PEC 2006-2015

1990

2003

2010

2015

B-Prod. electricitat

2.083

6.334

10.623

14.335

IER-Prod. electricitat

2.083

6.334

10.620

11.368

B-Consums sector energètic

3.003

3.657

4.261

4.261

IER-Consums sector energètic

3.003

3.657

4.261

4.261

B-Indústria

7.213

9.898

10.546

11.221

IER-Indústria

7.213

9.898

9.988

9.702

B-Transport

9.213

15.584

17.795

18.954

IER-Transport

9.213

15.584

16.699

14.414

B-Altres

3.639

5.984

7.492

7.914

IER-Altres

3.639

5.984

6.905

6.697

25.151 25.151

41.457 41.457

50.717 48.473

56.685 46.442

Total Base IER Cicle - PEC Rev 2009

1.990

2.003

2.010

2.015

B-Prod. electricitat

2.003

5.978

7.881

11.721

IER-Prod. electricitat

2.003

5.978

6.357

6.524

B-Consums sector energètic

2.896

4.022

4.601

4.601

IER-Consums sector energètic

2.896

4.022

4.601

4.601

B-Indústria

7.245

9.172

8.416

8.688

IER-Indústria

7.245

9.172

7.869

7.348

B-Transport

9.819

15.736

16.518

17.458

IER-Transport

9.819

15.736

15.309

13.651

B-Altres

3.653

6.044

7.073

7.073

IER-Altres

3.653

6.044

5.870

5.373

25.616 25.616

40.952 40.952

44.489 40.006

49.541 37.497

Total Base IER

Taula 20. Evolució prevista de les emissions de GEH d’origen energètic per sector i escenari del PEC 2006-2015 i de la seva revisió de 2009. (kt CO2) Font: Pla d’energia de Catalunya 2006-2015 i la seva revisió de 2009.

787

El canvi climàtic a Catalunya Energia

250

200 g CO2/kWh

de GEH dintre del període 2010-2015. La generació elèctrica era el sector amb menys emissions de GEH fins l’any 2003, però se situarà en segona posició segons les previsions del PEC 2006-2015. La resta de sectors continuaran augmentant les seves respectives emissions de GEH fins el 2010 i mantenint-se molt semblants entre 2010 i 2015. Les previsions del transport i de la generació elèctrica són les més preocupants tant per la seva magnitud i tendències principals com pel fet que no s’avenen als compromisos del PER 2005-2010 ni a les directives de la UE de generació elèctrica (taula 18). En la revisió de 2009 del PEC 2006-2015 s’observen variacions en les dades històriques de 1990 i 2003. En les previsions de la revisió de 2009 del PEC 2006-2015, el total de les emissions per al 2010 es redueixen un 12% en l’escenari base i un 17% en l’escenari IER respecte als corresponents valors del PEC original. El repartiment per sectors és molt divers. Les reduccions d’emissions són molt diferents segons el component del cicle energètic. Les principals reduccions en termes percentuals corresponen a la producció d’electricitat amb el 40% per al 2010 i el 43% per al 2015 segons l’escenari IER, o el 26% i el 18%, respectivament, segons l’escenari base. El segueix la indústria, amb una reducció del 21% el 2010 i el 24% el 2015 segons l’escenari IER, o el 20% i el 23%, respectivament, segons l’escenari base. Les reduccions del sector transport oscil·len entre només el 5% i el 8%. Les emissions dels consums propis del sector energètic augmenten un 8%. Les emissions específiques de GEH en la generació elèctrica per unitat d’energia elèctrica bruta produïda continuen creixent segons les previsions de l’escenari base del PEC 2006-2015 (figura 18). Només en el període 2010 a 2015 de l’escenari IER mostra una estabilització al voltant de 160 g de CO2 eq per kWh generat. En la revisió de 2009 les emissions es valoren en 110 g de CO2 eq. per kWh en l’escenari IER, i en 176 g de CO2 eq. per kWh en l’escenari base per a l’any 2015. No hi ha dades per al 2010. Una tendència similar es dóna en les emissions energètiques de GEH per unitat del total d’energia final consumida (figura 19), amb el màxim de 2,82 tones de CO2 eq. per TEP l’any 2015 en

150

100

50

0 1990

2003

PEC original IER

2010

2015

PEC original Base

Figura 18. Evolució històrica i prevista de les emissions de GEH per kWh elèctric generat segons escenari del PEC 2006-2015. Font: Pla d’energia de Catalunya 2006-2015.

l’escenari base i el mínim de 2,65 tones de CO2 eq. per TEP el 1990 en el mateix escenari. L’escenari IER té el mínim de 2,58 l’any 2015. Ja que la relació entre l’energia final i la primària consumides s’ha mantingut dintre d’uns marges estrets (55,3% el 1993 i 60,3% el 2007) i amb una certa tendència l’augment; la raó d’haver emès més GEH per TEP consumit d’energia final segons l’escenari base no pot ser la pèrdua del rendiment de la transformació de l’energia primària a la final. Analitzant la sèrie 1990-2007 de la dependència en els combustibles fòssils es veu una tendència creixent amb el mínim de 63,6% l’any 1990 i el màxim de 75,5% l’any 2005, alhora que una tendència a la baixa de la contribució de les fonts renovables amb el seu màxim de 3,9% l’any 1992 i el mínim de 2,4% els anys 2005 i 2006 (Font: Institut Català d’Energia). La raó de l’augment d’emissions de GEH per TEP d’energia es deu, per tant, al pes creixent dels combustibles fòssils. En la revisió de 2009, les emissions es valoren en 2,48 tones de CO2 eq. per TEP d’energia final consumida en l’escenari IER, i en 2,82 tones de CO2 eq. per TEP d’energia final consumida en l’escenari base per a l’any 2015. Les emissions específiques de tones de CO2 eq. per TEP d’energia primària consumida, els valors resulten ser de 1,72 en l’escenari ER i de 1,87 en l’escenari base. No hi ha dades per al 2010.

788

Energia Joaquim Corominas

Emissions energètiques per unitat d’energia final consumida

Emissions energètiques per unitat d’energia primària consumida 3 t CO2/tep

t CO2/tep

3 2 1

2 1 0

0 1990

2003

2010

1990

2015 IER-Total

2003

2010

2015

B-Total

Figura 19. Evolució històrica i prevista de les emissions de GEH per unitat d’energia final i primària consumida segons l’escenari del Pla d’energia de Catalunya 2006-2015. Font: Pla d’energia de Catalunya 2006-2015.

La figura 21 mostra la diferència entre les les assignacions de drets d’emissió derivats de l’ús de l’energia a Catalunya pels sectors considerats a la figura anterior, i les seves emissions reals, per als darrers tres anys amb dades. El sector de generació elèctrica és l’únic que excedeix les assignacions. Cal tenir present la reducció d’assignacions en 1.719 kt de CO2 per aquest sector l’any 2008. La figura 22 mostra la diferència entre les emissions previstes en la revisió de 2009 del Pla

La figura 20 mostra les emissions i els drets d’emissió assignats a Catalunya l’any 2008 pel sector de generació d’energia elèctrica, de cogeneració a altres sectors, incloses altres activitats de combustió. Les emissions d’aquest últim sector són 2.124 kt menors que les assignacions. Aquesta dada s’ha de relacionar amb la menor activitat productiva deguda a la crisi de l’any 2008. Les emissions de la generació elèctrica superen en 2.565 kt les assignacions.

kt CO2 14.000 12.000 10.000 8.000 6.000 4.000 2.000 0

Energia elèctrica

Cogeneració

Emissió

Altres-Combustió

Assignació

Figura 20. Emissions i assignacions de drets d’emissió derivats de l’ús de l’energia a Catalunya l’any 2008. Font: Generalitat de Catalunya, Departament de Medi Ambient i Habitatge.

789

El canvi climàtic a Catalunya Energia

kt CO2

1.000

0

–1.000

–2.000

–3.000 Energia elèctrica

Altres-Combustió

Cogeneració 2006

2007

Total

2008

Figura 21. Diferència entre les assignacions de drets d’emissió derivats de l’ús de l’energia a Catalunya per any i per sectors principals, i les emissions reals. Font: Generalitat de Catalunya, Departament de Medi Ambient i Habitatge.

kt CO2 10.000 8.000 6.000 4.000 2.000 0 2010

2015 Base

IER

Figura 22. Diferència entre les emissions previstes a la revisió de 2009 del Pla de l’energia 2006-2015 i les assignacions de drets d’emissió de 2008 derivats de l’ús de l’energia de la generació elèctrica a Catalunya. Font: Generalitat de Catalunya, Departament de Medi Ambient i Habitatge.

d’Energia de Catalunya 2006-1015 i les assignacions de drets d’emissió de 2008 derivats de l’ús de l’energia de la generació elèctrica a Catalunya. Unitat

Les emissions previstes a l’escenari base pel 2010 més que tripliquen les assignades l’any 2008. Les de l’any 2015 superen 4,7 vegades l’assignació de 2008. Els indicadors de les emissions d’origen energètic de gasos amb efecte hivernacle relatius a la població i als consums d’energia primària i final a Catalunya el 2007 han millorat respecte als valors de l’any 2000 (taula 20). En canvi, l’indicador de les emissions per unitat de superfície ha augmentat en 11,75% respecte a les emissions de l’any 2000 perquè les emissions d’origen energètic han augmentat en 8.125 kt del 2000 al 2007. En canvi, en el mateix període, l’augment de la població i de l’eficiència s’han incrementat més que els GEH, per la qual cosa els indicadors de les seves emissions han disminuït. La figura 23 mostra els consums d’energia i les emissions de GEH per sector el 2003 i les previsions dels escenaris del Pla d’energia de Catalunya 2006-2016 en la seva revisió de 2009, respecte al 2007

2000

Població

t CO2 eq/any per habitant

5,9

6,4

Consum d'energia primària

t CO2 eq per TEP

1,6

1,7

Consum final d'energia

t CO2 eq per TEP

2,6

2,9

Superfície

t CO2 eq/any per km2

1.333

1.193

Taula 20. Indicadors de les emissions d’origen energètic de gasos amb efecte hivernacle a Catalunya (anys 2000 i 2007). Font: Pla d’energia de Catalunya 2006-2015, Informe sobre el canvi climàtic (2005).

790

Energia Joaquim Corominas

55 50

% respecte el total

45 40 35 30 25 20 15 10 5 0

Domtep

DomCO2

Indtep

IndCO2

Pritep

PriCO2

Base 2015

2003

Sertep

SerCO2

Tratep

TraCO2

IER 2015

Figura 23. Consum d’energia respecte al consum final total d’energia, i emissions de CO2 eq. respecte al total del consum final d’energia, per sectors i escenaris. Font: Pla d’energia de Catalunya 2006-2015, revisió de 2009.

La figura 24 mostra les emissions per unitat d’energia final consumida el 2003, i les previsions dels escenaris per al 2015, per sectors, i el total de consum final d’energia. En tots els casos les previsions per al 2015 són menys emissores per unitat d’energia que en el 2003. El sector amb més emissions per energia consumida és el primari, seguit de prop pel de transport, a causa

consum final total d’energia. El sector transport és el més consumidor d’energia final i el més emissor. Els consums baixen molt poc i les emissions augmenten respecte el 2003. La indústria és el segon consumidor i emissor, si bé els seus valors es redueixen en les previsions respecte el 2003. Els sectors domèstic i serveis incrementen els consums i les emissions respecte als valors de l’any 2003.

3

2,5

t CO2 eq/tep

2

1,5

1

0,5

0 Domèstic

Indústria

Primari 2003

Base 2015

Serveis

Transport

IER 2015

Figura 24. Emissions de CO2 eq. per unitat de consum final d’energia, per sectors i escenaris. Font: Pla d’Energia de Catalunya 2006-2015, revisió de 2009.

Total Final

791

El canvi climàtic a Catalunya Energia

de la preponderància del consum de combustibles derivats del petroli respecte als altres sectors. El sector serveis és el menys emissor per unitat d’energia final consumida. La menor emissió específica es pot explicar per la major eficiència energètica derivada a instal·lacions eficients i per l’ús de la cogeneració. La figura 25 mostra la relació percentual entre les emissions de GEH per unitat d’energia final consumida dels escenaris base i IER de la revisió de 2009 del Pla d’energia de Catalunya 20062015 respecte als valors de 2003 per sector i consum final total d’energia. En tots els casos els consums específics són menors que el 2003. L’escenari IER del sector serveis preveu la principal reducció (22,9%), seguida del sector domèstic (19,8%). 17.5. Influència directa del canvi climàtic en el sistema energètic de Catalunya

L’increment mitjà de temperatura previst a Catalunya provocarà, per una banda, una disminució de la demanda en calefacció, principalment de combustibles i en menor mesura d’electricitat, i per altra banda un increment de la demanda de fred en climatització, neveres i congeladors, la qual serà coberta per electricitat. El subminis-

trament d’energia elèctrica per a la climatització coincidirà amb les puntes de consum, la qual cosa repercutirà en la potència disponible garantida de generació. Aquest és un paràmetre molt important que afecta la inversió en capacitat de generació, la selecció de tecnologies amb major garantia de subministrament i la tendència a aprofitar la major part de la potència de generació al màxim d’hores, amb el corresponent increment del consum elèctric. La producció energètica es veurà afectada pels impactes del canvi climàtic a Catalunya. Les sequeres causen una disminució de l’abastament de les centrals hidroelèctriques, principalment les d’aigua fluent, la qual cosa es tradueix en una reducció de la generació hidroelèctrica. També afecta la seguretat del sistema elèctric en cas de patir un zero o caiguda de la xarxa, ja que una de les primeres instal·lacions que permeten la reinicialització gradual de la xarxa és la d’embassaments com el de Boadella. La disminució de la generació hidroelèctrica dels embassaments també pot ser produïda pels desguassos d’aquests embassaments en períodes de pluges molt intenses. El rendiment de les instal·lacions fotovoltaiques disminueix amb l’augment de la temperatura ambient.

100

75

50

25

0 Domèstic

Indústria

Primari

Serveis Base 2015

Transport

Total Final

IER 2015

Figura 25. Emissions de CO2 eq. per unitat de consum final d’energia respecte al valor de 2003, per sectors i escenaris, en percentatge. Font: Pla d’energia de Catalunya 2006-2015, revisió de 2009.

792

Els principals factors que poden reduir la capacitat de generació hidroelèctrica en el futur deguts als canvis en el cicle de l’aigua derivats del canvi climàtic són4: • • • • •

menys precipitació i més evapotranspiració més probabilitat i més freqüència de sequeres menys precipitació de neu canvis en els patrons de pluja augment de la freqüència d’esdeveniments extrems de tempestes, amb risc de desbordaments.

La variació de la intensitat o de la distribució del règim de vents afectaria la generació eòlica d’electricitat. Els aerogeneradors solen deixar-se fora de servei a velocitats a partir de 20 m/s o lleugerament superiors per motius de seguretat. Els impactes del canvi climàtic en la producció agrícola i en els boscos repercuteixen en el sector de l’energia en la magnitud de l’energia primària que proporcionen i en la seguretat del seu subministrament, la qual podria quedar afectada per les variacions interanuals i per episodis d’incendis, inundacions o plagues. Les instal·lacions energètiques poden quedar malmeses o fora de servei per una major intensitat i freqüència de els tempestes i altres episodis extrems: llamps, inundacions, forts vents, onatge o algues extraordinàries5. En el mar, les instal·lacions petrolieres, gasístiques i eòliques poden quedar temporalment fora de servei o malmeses. La generació termoelèctrica necessitarà més cabal de refrigeració a causa del previsible augment de la temperatura de l’aigua dels rius o la superficial del mar. També és possible un necessari augment de la potència dels sistemes de refrigeració degut a l’increment de la temperatura de l’aigua i del menor increment de temperatura permès a l’aigua retornada als rius o al mar. Ja s’han donat casos de reducció obligada

4. Alcántara, V., Padilla, E., «Implicacions socioeconòmiques entorn del sector de l’aigua», a Aigua i canvi Climàtic, Generalitat de Catalunya 2009. 5. «Dos oleadas de algas obligan a parar Ascó II», La Vanguardia, 1-10-2005.

Energia Joaquim Corominas

de la generació deguda a l’alta temperatura de l’aigua del riu o del seu baix cabal.6 Els impactes del canvi climàtic a Catalunya poden ser importants en les instal·lacions de transport i distribució d’energia per diversos motius. Els més obvis són els produïts pels episodis d’incendis, nevades humides, boires gebradores i tempestes sobre les línies d’alta tensió, les inundacions de carreteres i vies de ferrocarril, o els temporals a mar que malmetin ports, interrompin la navegació o provoquin l’enfonsament de vaixells. Les altes temperatures també causen impactes importants, sovint menys coneguts. Una de les limitacions de la capacitat de càrrega de les línies elèctriques i dels transformadors és la temperatura, i a Catalunya s’han donat diversos casos de problemes per aquest motiu. El rendiment d’aquestes instal·lacions baixa amb l’augment de la temperatura de treball. Les temperatures per sobre de les usuals han provocat la dilatació excessiva de vies de tren i la conseqüent deformació i interrupció del trànsit. Els mateixos efectes es produeixen en oleoductes i gasoductes superficials. 17.6. Influència indirecta del canvi climàtic en el sistema energètic de Catalunya

La principal influència indirecta del canvi climàtic sobre l’energia a Catalunya és l’augment de la competència pels recursos econòmics, d’aigua i de biomassa. Econòmics per fer front a la necessitat de noves infraestructures i d’un major cost del seu manteniment i reparació, i possiblement de l’energia. D’aigua, per una previsible major demanda d’aigua per a l’agricultura i per a la refrigeració de centrals termoelèctriques. De biomassa, per la possible disminució de la producció de productes emprats en alimentació i en l’obtenció de biocarburants, com cereals i remolatxa. Un increment addicional a l’actual de la coberta forestal per mitigar el canvi climàtic reduiria encara més el cabal dels rius, especialment a 6. O. Martí, «La ola de calor provoca una grave disminución del rendimiento de las centrales nucleares», El País, 12-82003; «Francia compra electricidad a España debido a los problemas de sus nucleares», La Vanguardia, 14-8-2003; «El calor para la nuclear de Garoña», 25-7-2006; «France imports UK electricity as plants shut», Times Online, 3-7-2009.

El canvi climàtic a Catalunya Energia

les zones pirinenques, amb la corresponent disminució de la generació hidroelèctrica. El treball de Francesc Gallart7 conclou que «s’observen alguns canvis en el règim del rius que tenen les capçaleres a l’alt Pirineu», i que la tendència de la disminució de cabals atribuïts a l’augment de l’evapotranspiració a les capçaleres per l’increment de la cobertura forestal correspondria al 0,26% del cabal mitjà mesurat a l’Ebre i en primera aproximació correspondria al 0,61% del cabal mitjà mesurat per a les conques internes. Els efectes dels canvis de la cobertura vegetal es mostren més importants que les tendències climàtiques. 17.7. Mesures d’adaptació al canvi climàtic del sistema energètic de Catalunya

En gran part les mesures d’adaptació del sistema energètic de Catalunya al canvi climàtic depenen de les mesures de mitigació que es facin. Simplificant-ho molt per aclarir el que hem apuntat, el sistema energètic amb mínimes emissions de GEH podria basar-se en energia nuclear o en energies renovables. Les adaptacions que serien necessàries en cada cas serien molt diferents. Les mesures que apuntarem aquí es referiran, per una banda, a un sistema energètic poc diferent a l’actual, és a dir, correspondran a les mesures que estimem necessàries o convenients en el sistema energètic existent i en construcció. Per l’altra banda, proposaran canvis en el sistema actual per adequar-lo a les noves condicions climàtiques, coherents amb les previsions i futures necessitats energètiques i de sostenibilitat. El sistema energètic ha de preveure i adaptarse als impactes del canvi climàtic; per començar, a l‘augment previst de les interrupcions de subministraments externs (vaixells, línies de molt alta tensió) i interns (línies de mitjana i baixa tensió, subministraments de fonts renovables i de combustibles per carretera) per minimitzar la freqüència i la durada de la manca d’abastaments. És fonamental haver considerat amb anticipació suficient les diferents causes possibles i tenir operatives cada una de les solucions en el moment oportú. El subministrament a serveis indispen7. Gallart, F. «Canvis temporals observats en les sèries de cabals», a Aigua i Canvi Climàtic, Generalitat de Catalunya 2009.

793

sables (hospitals, transport públic, telefonia, serveis d’emergència...) ha de tenir un tractament prioritari i garantit. El sistema elèctric ha d’adaptar les seves línies i transformadors al possible increment de temperatura i de la punta de la demanda a l’estiu, així com a l’augment de la temperatura de l’aigua de refrigeració de la generació termoelèctrica. Les noves necessitats de climatització derivades de l’augment general de la temperatura i de les illes de calor en particular, poden tenir uns impactes molt rellevants segons com es resolguin. La pitjor solució és incrementar la potència convencional de climatització. La millor, preveure aquestes necessitats amb un bon urbanisme i amb una bona arquitectura bioclimàtica o passiva. L’ús de bombes de calor amb un alt rendiment (o COP), especialment les que utilitzin com a recurs tèrmic el subsòl o aigües subterrànies, pot ser una solució per als edificis existents. El sector de l’edificació té una importància, tant pel seu consum d’energia com per les seves emissions, que sol passar desapercebuda, ja que aquests valors se solen incloure en diverses partides comptables. Segons alguns autors,8 la xifra del 40% de les emissions de CO2 eq atribuïdes a l’edificació a Catalunya probablement són inferiors a la realitat. Les emissions de l’edificació comporten una primera contribució deguda a l’energia dels materials i del procés de construcció (avaluada entre un 30% i un 40% del total) i la contribució associada al seu ús durant la vida útil de l’edifici (avaluada entre el 60% i 70% restant)8. És important ressaltar que la primera contribució es realitza en un període de temps molt curt període. És per això que es fan múltiples recomanacions per promoure la rehabilitació d’edificis abans que la construcció d’altres de nous. El sistema energètic també s’ha d’adaptar a les noves lleis, normatives, oportunitats i circumstàncies que van sorgint com a conseqüència del canvi climàtic. Catalunya, l’Estat espanyol i la Unió Europea imposen o recomanen vivament uns mínims de fonts renovables en la generació elèctrica i en el transport, així com en l’eficiència 8. Sabaté, J., Construcció i habitatge, objectius i accions.

794

d’equips elèctrics i dels edificis. Per exemple, la cogeneració pot distribuir calor i fred per una xarxa; un altre exemple, a escala molt més petita però rellevant, és la retirada gradual de les bombetes incandescents, que té un impacte sobre les lluminàries actuals. La introducció de fonts renovables en el sistema elèctric té molts efectes en la concepció, disseny, operació i normativa del sistema elèctric, en l’ús del territori, en l’urbanisme i en l’arquitectura. Són àmbits clau amb fortes inèrcies i que, precisament per aquests motius, cal que no ajornin la resolució de les seves implicacions derivades dels propers canvis del sistema energètic a Catalunya. Finalment, els canvis apuntats necessiten nous professionals, noves tècniques i equips, i el coneixement dels recursos energètics propis. L’adquisició d’aquestes noves capacitats requereix temps i mestres capacitats. La seva acceptació social dependrà de la didàctica que s’hagi emprat en l’educació a la població, i per això cal que les actuacions de les administracions no enviïn missatges contraris fomentant, patrocinant o recolzant esdeveniments esportius o d’oci malbaratadors d’energia. Finalment, la realització dels canvis necessita una bona política que integri tots els àmbits involucrats. Tot això és part de les necessàries mesures d’adaptació al canvi climàtic. 17.8. Mesures de mitigació del canvi climàtic del sistema energètic

El binomi energia-canvi climàtic és fonamental en les polítiques actuals i de futur de qualsevol entitat de govern. Afecta dos àmbits essencials, el del canvi climàtic i l’energètic, en els seus components de seguretat d’accés als recursos, impactes, dependència i qualitat de vida. La mitigació del canvi climàtic en una situació energètica de forta dependència d’uns recursos que són els principals causants del canvi climàtic requerirà actuacions contra molts aspectes de la nostra vida actual que, fins fa molt poc, crèiem imprescindibles i inqüestionables per mantenir el nostre nivell de vida i la nostra forma de vida. Les decisions s’hauran de prendre en termini molt curt, en un entorn d’incertesa tecnocientífica no menyspreable, i afectaran el funcionament de les nostres societats a curt, mitjà i llarg termini. En les circumstàncies de Catalunya, afectaran serio-

Energia Joaquim Corominas

sament la seva autonomia i les seves relacions de dependència respecte a l’Estat i les altres comunitats autònomes. Catalunya haurà de decidir la seva dependència d’altres entitats pel compliment de les seves obligacions i compromisos de reducció d’emissions de GEH, així com de l’aportació de la cogeneració i de les fonts renovables en la generació elèctrica, en el consum d’energia primària i en el del sector del transport. Cap d’aquestes obligacions no resultarà fàcil d’assolir. Les dades de 2007 mostren que aquests valors són lluny de les obligacions i compromisos (taula 18). Haurem de decidir si ho solucionem a casa, si comprem (drets d’emissió, combustibles renovables, electricitat renovable) o si esperem una hipotètica cobertura de les nostres necessitats per part de les altres comunitats autònomes, com la cobertura que Catalunya fa a altres comunitats en altres àmbits. El principi de proporcionalitat i de responsabilitat a tots els nivells de l’administració està recollit en diversos documents i acceptat per diverses institucions. Com a exemple incorporem una cita de la Comissió de la UE (2006): La manera precisa com els estats membres planegen assolir els seus objectius ha de ser fixada en els plans nacionals d’acció, els quals s’hauran de notificar en la Comissió. (...) s’ha de subratllar que els estats membres, les autoritats regionals i les autoritats locals han de fer una contribució significativa a l’augment de l’ús de les renovables. Després d’haver decidit les qüestions estratègiques anteriors, podrem escollir, dintre dels marges de maniobra de què disposem, la capacitat de decisió política, econòmica i tecnològica que volem i estem disposats a assumir. Convé recordar que les competències actuals de Catalunya no són les mateixes per a cada font d’energia o tecnologia. Justament on tenim més competències (fins ara) és en les fonts renovables, encara que no en totes. Finalment, caldrà l’acord en la distribució de les responsabilitats, dels costos i dels impactes entre els diferents nivells de l’administració i del territori català, actors i sectors. Cap d’aquestes decisions no sembla fàcil.

795

El canvi climàtic a Catalunya Energia

La decisió sobre les fonts d’energia i sobre les tecnologies determinarà la producció i el consum d’energia, amb les corresponents emissions de GEH. Això implica legislar i regular els intercanvis energètics (importacions i exportacions), el contingut de renovables de l’energia comercialitzada (electricitat, calor, gas, combustibles líquids i sòlids), l’eficiència dels edificis, de les instal·lacions, dels serveis i equips energètics; gestionar la xarxa elèctrica (estructura, criteris d’operació) i les emissions —o els consums màxims— de certes activitats o en determinades zones. Tots aquests aspectes ja s’estan aplicant en altres branques de l’economia, com per exemple en la circulació de vehicles, les emissions sonores d’aquests vehicles i de diverses activitats, els continguts de sofre o de metà dels combustibles, els espais de fumadors o la localització d’antenes de telefonia, de centres comercials o d’activitats lúdiques i religioses. Els temes de mitigació del canvi climàtic —com també el sistema o model energètic— estan fonamentats en una sèrie de valors de diversa naturalesa (nivell i estil de vida, política, ètica, aspectes corporatius, seguretat, dependència...), la Autor, entitat

ponderació i la jerarquia dels quals determinen l’elecció de les diferents fonts i tecnologies energètiques possibles. Aquestes diferències es fan paleses en les negociacions internacionals i també en les diverses propostes energètiques de mitigació publicades a Catalunya i a l’Estat. Mencionar els principals valors citats en algunes d’aquestes publicacions permetrà copsar la seva diversitat (taula 21). El marc d’anàlisi de l’energia en relació amb la mitigació del canvi climàtic cal fer-lo tenint en compte el factor econòmic i els altres factors de la sostenibilitat (ambiental i social) a més del tecnològic. El canvi climàtic és un component essencial del medi ambient. Les diverses polítiques i normatives departamentals i sectorials de l’administració pública han de garantir la possibilitat d’assolir a temps els compromisos d’emissions de GEH i els energètics, no fos cas que un excés de zel en algun tema (com el paisatge, el turisme o el creixement econòmic) o la incoherència de les polítiques (energètiques, ambientals, territorials, industrials, d’infraestructures, de formació i de recerca) impossibilités el compliment d’algun compromisos, com la proporció de fonts

Valors destacats

Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de Catalunya

Sostenibilitat, competitivitat, seguretat i qualitat de subministrament, menor dependència energètica exterior, diversitat i no exclusió de fonts, no renúncia als nivells de benestar adquirits, progrés social, debats rigorosos i transparents, participació.

Mariano Marzo

Disposar del flux de petroli necessari perquè el creixement econòmic exponencial i il·limitat no s’aturi; l’energia ha de ser neta, abundant i barata.

Jorge Ozcáriz

Autocontenció en el consum d’energia, coherència entre tecnosfera i biosfera,

Irene Díez

Millora de la vida rural, menor dependència energètica exterior, competitivitat econòmica, autoabastament, resposta al mercat, minimització d’externalitats, aturada de l’augment d’explotació del Sud.

Fernando Martínez

Desenvolupament més eficient, menys consumidor de recursos, més sostenible, canvi de paradigma del desenvolupament.

Pla d’energia de Catalunya

Millor competitivitat i benestar dels ciutadans de Catalunya, cobrir les necessitats energètiques minimitzant l’impacte sobre el medi ambient, la salut i la seguretat de les persones, garantir la viabilitat del sistema, permetre que la societat progressi i que es preservi el medi.

Xavier Garcia

Quantificar i avaluar tècnicament la viabilitat d’un escenari basat en energies renovables pel sistema de generació elèctrica peninsular.

Plan de energías renovables 2005-2010

Complir compromisos ambientals, tenir menor dependència energètica exterior, preservar el medi ambient, garantir el desenvolupament sostenible.

Anja Doleschek

Demostrar que es pot cobrir tota la demanda d'energia elèctrica de Catalunya amb un sistema energètic renovable i eficient.

Taula 21. Principals valors destacats en diferents propostes per mitigar els consums i les emissions de GEH energètiques. Fonts: la dels autors, Generalitat de Catalunya (2006), IDAE.

796

renovables, la reducció de les emissions de GEH o del consum d’energia primària. Tampoc no es tracta de resoldre els problemes d’ara creant-ne d’iguals o pitjors per al futur (per exemple, deixant tones de residus radioactius o no preveient el risc de l’ús d’armament nuclear), contradient el principi de sostenibilitat. El reconeixement de la necessitat i de la conveniència de polítiques integrades d’energia i de medi ambient ja és comú en diverses institucions, com el Consell d’Europa, el qual «demana als estats membres i a les institucions de la UE que continuïn actuant per (...) impulsar i desenvolupar una política climàtica i energètica europea sostenible i integrada».9 El punt 28 del document diu en referència a l’objectiu esmentat prèviament que «Tenint en compte que la producció i la utilització d’energia són les principals fonts d’emissió de gasos efecte hivernacle, per assolir aquest objectiu es requereix un enfocament integrat de les polítiques en l’àmbit climàtic i energètic. La integració s’ha de dur a terme de manera que les dues polítiques es potenciïn recíprocament.» I en el punt 32 afirma que «El Consell Europeu destaca que la UE es compromet a transformar Europa en una economia d’alta eficiència energètica i amb baixes emissions de gasos efecte hivernacle». Sorprèn que els governs de l’Estat i de la Generalitat no facin prou èmfasi en els criteris, recomanacions i normatives de la UE en matèria de canvi climàtic i energètica. Relacionar més les seves decisions i actuacions amb el marc europeu els proporcionaria més legitimitat i acceptabilitat social. En la generació elèctrica, la reducció dràstica de GEH tècnicament es pot aconseguir amb la reducció del consum mitjançant mesures d’estalvi i d’eficiència (entre aquestes, la generació distribuïda i més pròxima a les àrees de consum), emprant les diverses fonts i tecnologies molt menys productores de GEH en estadi comercial que es comenten tot seguit. • Renovables de flux, sense combustió: hidràulica fluent, eòlica, solar fotovoltaica, geotèrmica, marina (ones, marees, corrents).

9. La traducció del text original és de l’autor.

Energia Joaquim Corominas

• Renovables amb estocatge: hidràulica amb embassament, solar termoelèctrica, combustió de biomassa i de residus. La generació electronuclear també redueix les emissions de GEH, però les seves emissions tèrmiques i radioactives, els importants problemes (residus, proliferació armamentística) i altres qüestions (seguretat, rendibilitat, dependència del combustible...) encara no resoltes passats més de 50 anys la fan desaconsellable quan considerem altres factors de sostenibilitat a més de les emissions de GEH. Entre les fonts i tecnologies energètiques que es troben en un estadi de RD podem considerar: • Renovables biològiques: hidrogen, biocarburants. • Carbó net: captura i segrest del CO2. Mentre les fonts renovables no generin la necessària energia elèctrica, caldrà aprofitar de la millor manera els combustibles fòssils combinant les opcions disponibles: • Millorar l’eficiència de la generació elèctrica • Emprar els combustibles amb menys emissions específiques de GEH • Aprofitar l’energia tèrmica produïda i no transformada en electricitat amb la cogeneració (electricitat i calor) i la trigeneració (electricitat, calor i fred) • Reduir les pèrdues del sistema pels consums propis, el transport i la distribució, entre altres possibles mesures amb l’ampliació de la generació distribuïda. És més eficient i lògic posar èmfasi a evitar el consum d’energia no estrictament necessària que a proveir de més energia, encara que sigui no contaminant i renovable. Això és més cert en el sector del transport, el més consumidor d’energia i emissor de GEH a Catalunya. És inconcebible que el litoral mediterrani de l’Estat no estigui ben connectat per ferrocarril amb Europa i que el gran volum de mercaderies i de turistes hagin d’utilitzar vehicles de carretera. I que els ports i aeroports de Catalunya no estiguin connectats a un bon servei de ferrocarril.

El canvi climàtic a Catalunya Energia

Altres aspectes d’aquest sector es tracten al capítol corresponent. Catalunya té pocs mecanismes polítics per poder influir significativament sobre molts dels mètodes de generació elèctrica. No disposa d’empreses importants de generació elèctrica local pròpies, no té competències en nuclear, ni en hidrocarburs, ni en la hidràulica dels principals rius (que transcorren parcialment fora de Catalunya), no disposa de carbó adequat ni de petroli o gas natural en quantitats significatives. Catalunya té la possibilitat (els recursos i les competències) per actuar en l’ús de moltes fonts renovables i en l’eficiència, en concret: • Electricitat renovable: eòlica (parcs, miniparcs, marina), solar (fotovoltaica en sòls i cobertes, termoelèctrica), hidràulica (embassaments actuals sense central elèctrica). • Calor renovable: solar, geotèrmia (bomba de calor), biomassa i residus. • Biocarburants: bioetanol (remolatxa, excedents de gra, fruita i vi), biodièsel (olis vegetals usats i greixos), oli cru (colza). • Cogeneració: en les centrals termoelèctriques i en instal·lacions industrials i de serveis. • Urbanisme i arquitectura: polítiques d’eficiència valentes i coherents adaptades a les nostres condicions climàtiques i culturals, integrades amb totes les altres polítiques relacionades (ambientals, territorials, energètiques, mobilitat, serveis...). Diversos estudis han demostrat la viabilitat d’assolir, a mitjà termini i disminuint el consum final amb mesures d’estalvi i d’eficiència, fins el 100% del subministrament energètic, o d’electricitat, calor o carburants, amb les fonts renovables i condicions de fiabilitat i cost assumibles10. Aquesta fita del 100% renovable mostra les enormes possibilitats de les fonts renovables i de les tecnologies existents actualment en el mercat. Poc importa ara si el límit realment pos10. XXII Conferència catalana per un futur sense nuclears i energèticament sostenible: escenaris i propostes energètiques 100% renovables, Barcelona 26/04/2008. <http://www.energiasostenible.org/sec.asp?id_link=142&id_ up=5> [1/10/2009] García, J.L. [ed.] (2008). Renovables 100% Catalunya. Greenpeace.

797

sible és el 100% o el 80% quan estem en el 2,77% (taula 7). És molt usual que els recursos renovables d’energia resultin ser força superiors als imaginats abans d’iniciar-ne l’aprofitament a escala significativa. Aquí no repetirem mesures ja plantejades en el primer Informe sobre el canvi climàtic a Catalunya de 2005, ni moltes altres mesures publicades en diversos informes i mitjans fàcilment accessibles. Com ja ho hem indicat en el pròleg, en aquest informe actualitzarem i afegirem informació i dades sense repetir la ja publicada en l’informe de 2005. No ho repetirem perquè estem convençuts que la decisió d’iniciar mesures pertinents per mitigar apropiadament el canvi climàtic no depèn de repetir o ampliar llistes de possibles mesures, sinó del convenciment institucional de la necessitat ineludible de fer-ho. Ja hi ha prou informació sobre experiències reeixides. Aquí hem volgut ajudar a prendre consciència de la magnitud de les emissions i consums energètics, de la distància als compromisos i obligacions que tenim, de possibles conseqüències de no superar els reptes i dificultats que tenim per complir amb el nostre deure de mitigar el canvi climàtic. La contribució de l’energia a la mitigació al canvi climàtic és una contesa que es pot comparar amb la de l’organització d’uns Jocs Olímpics. En primer lloc cal creure-hi, assumir les responsabilitats del moment i contagiar-ho a tota la societat. També cal establir un pla ampli, coherent i de futur, amb objectius i mitjans suficients, que inclogui la formació dels gestors i dels actors, i el suport internacional que calgui. Finalment, les actuacions s’han de dur a terme sense interrupcions i amb un bon seguiment. La preocupació a Catalunya no hauria de ser complir els objectius del Pla d’energia vigent sinó eliminar les distàncies que ens separen dels compromisos ambientals i energètics que ens corresponen. La Comissió Europea ja reconeixia en un document (COM (2006) 848 final) que «El canvi climàtic, la creixent dependència del petroli i d’altres combustibles fòssils, l’augment de les importacions i els costos creixents de l’energia estan fent vulnerables les nostres societats i economies. Aquests reptes demanen una resposta exhaustiva

798

i ambiciosa.»11 I afegeix que «El repte és immens, però la meta proposada pot ser assolida amb determini i esforços concertats a cada un dels nivells de govern i pressuposant que la indústria energètica juga tota la seva part en aquest propòsit.» També exposa que: És necessari establir uns principis clau pel marc de la futura política d’energia renovable. (...) la Comissió considera que aquest marc: • s’ha de basar en metes de llarg termini obligatòries i l’estabilitat del marc polític, (...) • ha de ser exhaustiu, i ha d’incloure especialment la calefacció i la refrigeració, • ha de proporcionar esforços continuats per eliminar obstacles indesitjats per a la implantació de les energies renovables, • ha de tenir en consideració els aspectes ambientals i socials (...). És important destacar el que la Comissió Europea instava els estats membres i també les autoritats regionals i locals en el mateix document de 2006 ja citat, que adjuntem pel que aporta a aquest informe: S’insta en particular els estats membres i/o les autoritats locals i regionals a: • assegurar que els procediments d’autorització siguin simples, ràpids i justos, amb indicacions clares per a l’autorització que incorporin apropiadament per a l’autorització una finestreta única responsable de la coordinació administrativa dels procediments relacionats amb les fonts renovables d’energia; • millorar els mecanismes de la planificació prèvia pels quals les regions i els municipis siguin requerits a assignar espais adequats per a les energies renovables; • integrar les energies renovables als plans regionals i locals. Per acabar, volem alertar que la introducció de vehicles elèctrics pot ocasionar impactes molt

11. La traducció de l’original és de l’autor.

Energia Joaquim Corominas

diferents segons la font primària de l’energia emprada per generar l’electricitat que consumiran els vehicles. És una oportunitat única per impulsar fortament l’ús de les fonts renovables per proporcionar aquesta energia. Ha de ser imprescindible. Seria un greu error —augmentaria el consum de combustibles fòssils amb les corresponents emissions de GEH, o de nuclears, amb els impactes exposats abans— alimentar els vehicles elèctrics amb electricitat generada amb fonts no renovables. Per assegurar l’ús (gairebé) exclusiu de fonts renovables per a aquesta aplicació cal iniciar ja ara mateix les mesures administratives i tècniques adients. 17.9. Conclusions

1. La dependència de Catalunya de combustibles no renovables continua augmentant tant pel decreixement de la seva producció autòctona com pel creixement del consum d’aquest tipus de combustibles. 2. Els sectors del transport i de la generació d’electricitat són els que generaran més emissions de GEH segons les previsions de la revisió de 2009 del Pla d’energia de Catalunya 20062015 i els que s’allunyaran més del compliment dels compromisos d’emissions i de fonts renovables. La generació elèctrica preveu sobrepassar entre 3,17 i 4,71 vegades l’assignació de drets d’emissió de 2008, la qual cosa obligaria a comprar-ne els drets, amb el corresponent impacte econòmic. 3. L’increment de temperatura posarà més exigències al sistema energètic a Catalunya en termes de certs augments de la demanda, de reducció de rendiments, de la capacitat de generació elèctrica i de transport de les línies elèctriques, a més de les derivades de possibles aparicions més freqüents o intenses d’episodis extrems. No hem detectat actuacions d’adaptació a aquest nou escenari. 4. Les emissions de calor i d’humitat derivades de la combustió de combustibles contribuiran a incrementar la temperatura de xafogor, i com a conseqüència la disminució del confort o l’augment del consum de climatització. 5. La refrigeració del circuit termodinàmic de les centrals i equips de generació termoelèctrica aporta quantitats importants de calor a l’ambient

799

El canvi climàtic a Catalunya Energia

(aire, rius, mar), i agreuja els previsibles augments de temperatura ambiental. Les torres de refrigeració evaporen part del cabal dels rius en proporcions que a l’estiu poden ser importants. 6. L’estreta relació entre energia i canvi climàtic és actualment reconeguda i considerada en tots els àmbits. D’aquesta consideració no es desprèn, malauradament, que sigui suficient per superar els reptes climàtics i energètics que tenim al davant nostre. Encara falta transversalitat, metodologia i formació. 7. Des del treball per a l’Informe sobre el canvi climàtic a Catalunya de 2005 hem observat una millora en la disponibilitat de dades d’emissions de GEH i energètiques. No obstant això, l’actual agregació de dades —o la seva presentació en forma de percentatge en lloc de valors absoluts— no sempre en permet l’ús directe ni la comparativa, sense haver de recórrer a camins indirectes, a hipòtesis o a introducció de petits errors. 8. La revisió de 2009 del Pla d’energia de Catalunya 2010-2015 incorpora les previsions d’emissions de GEH a les energètiques. D’aquesta informació, però, no se’n pot deduir el compli-

ment per part de Catalunya de les seves obligacions i responsabilitats d’emissions de GEH, de consums d’energia i de proporció de les fonts renovables. 9. Gran part de les previsions de consum d’energia total i de la proporció de fonts renovables de la revisió de 2009 del Pla d’energia de Catalunya 2010-2015 no compleixen obligacions —o paràmetres establerts per als estats— de la Unió Europea (cogeneració) o de l’Estat espanyol (PER 2005-2010). Caldrà un gran esforç per assolir aquests compliments. 10. L’adaptació prevista als paràmetres exigits a les emissions així com als consums i a la composició de l’energia pot generar altres impactes importants a curt termini o que hipotequin el futur, com un excés de capacitat de generació termoelèctrica sense cogeneració o l’operació d’instal·lacions nuclears més enllà de la seva autorització inicial. 11. No s’han observat polítiques integrades per fer front al compliment dels compromisos de mitigació del canvi climàtic i dels energètics, tal com demanen diverses institucions de la Unió Europea no només als estats membres sinó també a les regions i als municipis.

Glossari Calor latent

Quantitat de calor bescanviada en un canvi de fase, per exemple de líquid a vapor. En aquest cas, la massa de vapor conté més energia que la líquida a la mateixa temperatura.

Calor sensible

Calor que ha ocasionat un canvi de temperatura.

Cicle combinat

Generació elèctrica amb dos cicles termodinàmics en cascada. Una turbina de gas acciona un generador elèctric. Els gasos que surten de la turbina entren a una caldera de vapor, aquest acciona la turbina de vapor i aquesta el segon generador elèctric.

Cogeneració

Generació, amb combustibles i en la mateixa instal·lació, d’electricitat i de calor, aprofitant la calor residual de la generació elèctrica.

Energia final

Energia subministrada al consumidor final.

Energia primària

Energia a l’inici de les diverses transformacions energètiques al llarg del cicle. En el cas de les fonts renovables de flux es considera l’energia elèctrica generada per aquestes.

Factor de capacitat

Relació unitària o percentual entre l’energia aportada per un equip o central de generació i l’energia que hauria aportat en cas d’operar totes les hores de l’any a la potència nominal de l’equip o central.

Geotèrmia

Energia tèrmica del subsòl.

Hores equivalents

Aplicable a equips o centrals de generació. Hores que hauria operat a potència nominal al llarg d’un any per produir la mateixa quantitat d’energia que la proporcionada realment.

Producció bruta

Producció del conjunt d’equips productors d’una instal·lació o central. Part d’aquesta producció s’utilitzarà per cobrir les necessitats d’energia de la instal·lació o de la central.

Règim especial

Règim aplicat a la generació elèctrica en petites centrals de cogeneració o amb fonts renovables.

Règim ordinari

Règim aplicat a la generació elèctrica en grans centrals.

800

Energia Joaquim Corominas

Abreviatures i sigles emprades CN

Central nuclear.

Electrosolar

Generació elèctrica directa per la radiació solar.

ER

Energia/es renovable/s.

GWh

Gigawat hora. Unitat d’energia genèrica, equivalent a mil megawats hora.

HE

Hidroelèctrica.

ICAEN

Institut Català d’Energia.

IDAE

Instituto de Diversificación y Ahorro Energético, amb seu a Madrid.

IER

Escenari intensiu en eficiència i energies renovables, en el Pla d’energia de Catalunya.

kTEP

Milers de TEP.

PER

Plan de energías renovables, elaborat per l’IDAE.

TE

Termoelèctric/a.

TEP

Tona de petroli equivalent en poder calorífic.

TERMOSOLAR

Generació elèctrica per la radiació solar amb un cicle tèrmic.

Referències COL·LEGI DE CAMINS, CANALS I PORTS DE CATALUNYA. «Posicionament del Col·legi de Camins sobre el tema de l’energia», Document de posicionament; Barcelona, 1 d’abril de 2009. <http://www.camins.cat/index. php?doc=Actualitat> [1/10/2009] COMMISSION OF THE EUROPEAN COMMUNITIES. «Communication from the Commission to the Council and the European Parliament. Renewable energy Road Map. Renewable energies in the 21st century: building a more sustainable future». COM(2006) 848 final. Brussel·les. (10.1.2007). CONSEJO DE LA UNIÓN EUROPEA. «Conclusiones de la Presidencia». 7224/1/07 REV1, CONCL1. Brussel·les. (2 de maig de 2007). DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT I HABITATGE <http://mediambient.gencat.net/cat/el_medi/ C_climatic/inici. jsp> [1/10/2009] DÍEZ, Irene [et al.] (2009). «Aspectos sociales y ambientales del debate sobre los biocarburantes». A: Informe Conama 9: el reto es actuar; Madrid: Fundación CONAMA. DOLESCHEK, Anja [et al.] (2007). Catalunya Solar: el camí cap a un sistema elèctric 100% renovable a Catalunya; Barcelona/Leipzig. <http://www.energiasostenible.org/ sec3.asp?id_link=21&id_up=17> [1/10/2009] GARCÍA, Xavier [et al.] (2006). Renovables 100%: un sistema eléctrico renovable para la España peninsular y su viabilidad económica. <http://www.greenpeace. org/espana/reports/informes-renovables-100> [1/10/2009]

GENERALITAT DE CATALUNYA (2009a). Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015. Revisió 2009. Barcelona: Generalitat de Catalunya. <http://www.gencat.cat/economia/doc/doc_479005 74_1.pdf [22/02/2010] — (2009b). Aigua i canvi climàtic. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2009. <http://aca-web.gencat. cat/aca/appmanager/aca/aca?_nfpb=true&_ pageLabel=P17200198371242729159775&_nfls=false > [22/02/2010] — (2008a). Convenció catalana del canvi climàtic: Marc de referència. Resum. Barcelona: Generalitat de Catalunya.<http://mediambient.gencat.net/cat/el_ medi/C_climatic/occc/html/index_occc.html> [1/10/2009] –– (2008b). Comerç de drets d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle. Informes anuals de seguiment d’emissions. Període de notificació 2008. Barcelona: Generalitat de Catalunya.<http://mediambient.gencat.cat/cat/el_ medi/ atmosfera/comerc_emissio/doc/vegeh_08.pdf > [1/10/2009] –– (2006). Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015; Barcelona: Generalitat de Catalunya. <http://www.gencat.cat/economia/ambits/energia_mines /energia/ pla_energia/> [1/10/2009] IDAE. Plan de Energías Renovables en España 2005-2010 (2005). Madrid: IDAE. <http://www.idae.es/index.php/mod.pags/mem.detalle/idpag.14/relcategoria.1153/relmenu.12> [1/10/2009] MARTÍNEZ, Fernando (2009). «La crisis, una oportunidad para la sostenibilidad». A: Informe Cona-

El canvi climàtic a Catalunya Energia

ma 9: el reto es actuar; Madrid: Fundación CONAMA. MARZO, Mariano (2008). «La energía en el siglo XX». A: Jornada sobre canvi climàtic i fonts d’energia al s XXI.» Barcelona: Il·lustre Col·legi Oficial de Geòlegs. Delegació de Catalunya. <http://www.colgeocat.org/> [1/10/2009] OZCÁRIZ, Jorge (2008). Cambio global. España 2020s: El reto es actuar; Madrid.<http://www.conama9. org/conama9/> [1/10/2009]

801 RAMOS, J. (coord.) (2007). Anàlisi del Metabolisme Energètic de l’Economia Catalana (AMEEC); Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. <http://www.iec.cat/gc/ ViewPage.action? siteNodeId=987&languageId= 1&contentId=5862> [1/10/2009] SOLANAS, T. [et al.] (2009). 34 kg de CO2; Barcelona: Generalitat de Catalunya.

18. Indústria Ramon Garriga, exconseller del CADS

Ramon Garriga Saperas és enginyer industrial especialitzat en tècniques energètiques. Ha estat degà del Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya i president de l’Institut Català de Tecnologia. És expert en estalvi d’energia a la indústria mitjançant l’ús racional del vapor. Conseller d’empreses del TÜV Rheinland a Espanya, n’ha estat conseller delegat i director general. Entre les activitats d’aquestes empreses cal esmentar la inspecció i la certificació ambiental. Ha estat vocal del Consell per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya (CADS) durant els quatre primers anys d’activitat d’aquest organisme.

Resum

807

18.1. Introducció i comparació amb el primer informe

809

18.2. Inventari d’emissions a Catalunya

811

18.2.1. Emissions registrades

813

18.2.2. Emissions difuses

815

18.3. Mesures que s’han pres o que cal prendre en un futur pròxim 18.3.1. De tipus general

815 816

18.3.1.1. Eficiència energètica

816

18.3.1.2. Ús de les millors tècniques disponibles

821

18.3.1.3. Combustibles alternatius

822

18.3.1.4. Sensibilització social

823

18.3.2. De tipus específic en sectors de la Directiva

824

18.3.2.1. Ciment

824

18.3.2.2. Cogeneració i altres combustibles

826

18.3.2.3. Refineries

826

18.3.2.4. Acer

826

18.3.2.5. Vidre

827

18.3.2.6. Paper

827

18.3.2.7. Calç i ceràmica

827

18.3.3. De tipus específic en sectors d’emissions difuses

828

18.3.3.1. Indústria química

828

18.3.3.2. Indústria de la construcció

828

18.4. Altres iniciatives que han d’ajudar a la reducció d’emissions

831

18.4.1. Mercat del CO2

831

18.4.2. Recerca i innovació

833

Referències

833

El canvi climàtic a Catalunya Indústria

807

Resum

En els darrers anys, la indústria catalana ha fet un esforç important per reduir les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle. Això ha permès complir amb els valors assignats a les indústries sotmeses en la Directiva europea de comerç d’emissions i també aconseguir reduccions de les emissions anomenades difuses. De tota manera, tenint en compte les reduccions importants que cal obtenir en els propers anys, cal insistir tant en la millora de l’eficiència energètica, la mesura que més ha ajudat a les reduccions dels últims anys i que ha de continuar ajudant en els pròxims, com en l’ús de les millors tècniques disponibles i en el de combustibles alternatius.

Un foment de la innovació dirigida a aquestes finalitats és imprescindible, com ho és també la sensibilització tant dels industrials com de la població en general. Caldrà canviar alguns paradigmes, com, per exemple, els relacionats amb l’habitatge i l’edificació en general, que haurà de ser molt més sostenible del que ho és ara. Caldrà que hi hagi molt treball conjunt de la indústria, les administracions i els centres de recerca per anar assolint els objectius europeus que, recordem-ho, són disminuir les emissions de l’any 2020 en un 20% en relació amb les de l’any 1990 (any base).

El canvi climàtic a Catalunya Indústria

18.1. Introducció i comparació amb el primer informe

La síntesi del capítol corresponent a la indústria del primer informe sobre el canvi climàtic a Catalunya deia que les proves de l’existència del canvi climàtic eren molt recents, i per això ni totes les organitzacions ni tots els sectors econòmics estaven preparats, encara, per fer-hi front. Aquest capítol pretén ser una continuació del corresponent a la indústria del primer informe, sense insistir en aquells aspectes que pràcticament no han canviat i posant de manifest els canvis més rellevants que s’han produït. En els cinc anys que han passat des d’aquell moment, tot i que és un lapse de temps curt per a la indústria, podem albirar un canvi notable. No és el mateix en tots els sectors, però tots han iniciat actuacions tendents a reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle. La tasca de sensibilització que s’ha fet des de les instàncies públiques hi ha tingut un paper important, principalment en els sectors no sotmesos a la Directiva europea de comerç d’emissions, però, a més de l’augment dels preus de l’energia, el que més ha empès a posar-se a treballar en els sectors sotmesos a aquesta Directiva ha estat la necessitat de complir amb uns topalls pel que fa a les emissions emeses, sota el risc d’haver de comprar drets si es superaven. En canvi, no s’observa encara cap preocupació en l’efecte que aquest canvi pugui tenir en el subministrament de matèries primeres si s’exceptua l’energia, que és objecte d’un altre capítol, la crisi de la qual, acompanyada de les noves condicions del mercat elèctric, ha estat un dels esperonadors més efectius per avançar en les polítiques per encarar el canvi climàtic. Tampoc no s’observa cap pressió de la indústria sobre els responsables de la construcció de les infraestructures que han de permetre els moviments de mercaderies sense problemes. És una situació que es viu a tot Europa, on, en general, hi ha polítiques de mitigació, però les d’adaptació tot just s’estan començant a elaborar, en el millor dels casos. L’únic sector en què alguna gran empresa introdueix canvis per evitar les conseqüències d’una sequera més important o d’inundacions de

809

llocs propers al mar és la indústria agrària. Per exemple, s’estan plantant vinyes en llocs alts com la Cerdanya i s’hi estan provant les varietats, les distàncies entre ceps o les condicions de cultiu més idònies. De tota manera, s’ha de considerar un cas aïllat i totalment experimental. El canvi d’actitud abans esmentat pel que fa a la mitigació ha permès fer una primera anàlisi que hauria de servir de referència per a edicions posteriors. En fer comparacions, no es podrà deixar de banda la greu crisi econòmica que va començar de fet després de l’estiu del 2008 i que no s’espera que comenci a remetre fins l’any 2011. La disminució d’activitat econòmica ha provocat, sense cap mena de dubte, una disminució de les emissions. Aquest fet, juntament amb la necessitat de reduir dràsticament les emissions a partir del 2012 per arribar al 20% de reducció l’any 2020 i a molt menys l’any 2050 fan que de cap manera no es pugui abaixar la guàrdia. Després de redactar aquest capítol i abans de la publicació de l’Informe, ha tingut lloc l’esmentada reunió, amb un resultat millorable. Cal esperar que en futures reunions s’arribi als acords que ara no han estat possibles. Per això no esmenem els objectius apuntats, que, a més, la UE manté, amb les salvaguardes necessàries perquè les seves empreses no perdin competitivitat en els mercats internacionals. En els últims cinc anys, la millora en l’ús eficient de l’energia ha representat un estalvi important de les emissions, i queda encara molt camí per recórrer. També és una de les fonts d’estalvi a què es fa més referència en el Reial decret 1370/2006, de 24 de novembre, pel qual s’aprova el Pla nacional d’assignació de drets d’emissió de gasos d’efecte hivernacle 2008-2012. La raó principal per la qual s’ha començat per l’estalvi energètic és que, a més d’estalviar emissions, representa un estalvi econòmic directe per a la indústria quan disposa de tecnologies noves i de fàcil aplicació. Aquest fet dóna una bona pista a l’hora de pensar què cal fer per continuar reduint les emissions: fer la recerca necessària que permeti introduir modificacions als processos que vagin en el sentit de l’estalvi, tant econòmic, immediat o a mitjà termini, com de les

810

emissions. En molts casos, principalment en les empreses mitjanes i petites, ni tan sols no cal innovar, sinó que basta fomentar l’aplicació correcta de les tecnologies disponibles. En parlar d’estalvi econòmic no es pot perdre de vista que les polítiques de preus, conseqüència de tenir en compte tots els costos inherents a l’ús dels diferents tipus de combustible, a les taxes que es puguin incorporar, al cost dels drets d’emissió de CO2 que eventualment s’hagin de comprar i a altres factors, poden fer rendibles canvis en els processos que en aquest moment encara no ho són, de rendibles. Com que les innovacions no s’incorporen immediatament, cal des d’ara definir els camps als quals s’haurien de dedicar esforços de recerca i innovació. Per això s’ha dedicat un capítol a altres mesures que poden ajudar a l’estalvi i s’hi parla del mercat de CO2 i de la innovació. També es dedica atenció a la sensibilització social. Es deia a la síntesi del primer informe que s’havia de sensibilitzar tota la població i que la indústria havia de prendre un paper de lideratge, tot desenvolupant un catàleg d’accions que estalviïn diners, millorin la productivitat i protegeixin el medi ambient. Serà més fàcil si es valora i es premia l’esforç de la indústria per part de la comunitat, cosa que requereix formació i divulgació. Quan el comprador premiï l’esforç fet per un fabricant o per un sector industrial s’haurà fet un pas important en la reducció d’emissions. Per fer-ho d’una manera eficaç, en primer lloc cal que la ciència (i tot el que s’hi relaciona) no sigui aliena al món intel·lectual i sigui considerada cultura igual com ho són altres disciplines. Com demana Martí Domínguez en l’article «Comunitat científica i comunitat cultural» del número 3 de la revista Cultura (Domínguez, 2009) «És del tot necessari que el pensament científic estiga més present en el món intel·lectual català, que hi interaccione en tots els seus camps i done els seus fruits. És l’únic camí que ens pot garantir el progrés de la societat». Pensem que Catalunya podria ser un exemple en el tractament de la problemàtica inherent al canvi climàtic, ja que per això cal potenciar valors que tradicionalment no són aliens a la cultura catalana.

Indústria Ramon Garriga

Si bé pot semblar una proclama voluntarista, no es pot perdre de vista, per exemple, que el percentatge d’empreses catalanes amb certificació mediambiental ha superat durant molt temps el de la majoria de països europeus. Pel que fa a les emissions, d’una manera general podem dir que la indústria ha fet els deures. Ha millorat. És el moment que els que estan més endarrerits ho facin i que els més avançats conservin l’empenta. Cal constatar que, si no hi hagués un repartiment gratuït de drets d’emissió per part del Govern de l’Estat, algun sector industrial estaria fora dels límits establerts, i a més, la Unió Europea ha fixat reduccions importants per al pròxim cicle amb l’objectiu 20/20/20 per a l’any 2020 (20% de millora de l’eficiència energètica, 20% de disminució de les emissions en relació amb l’any base i 20% de participació de les energies renovables en el consum total d’energia). Cal també que sectors les emissions dels quals no estan contingudes en l’annex 1 de la Llei 1/2005 i en les seves futures ampliacions entrin en el joc de disminuir-les. Per aquest motiu, a més del que es diu d’una manera general a l’apartat d’eficiència energètica, s’ha fet un esment especial a una indústria en la qual hi ha molt per fer: la indústria de la construcció. Si bé una bona part d’aquest estalvi va lligat als sistemes d’il·luminació i condicionament d’aire, no es pot perdre de vista la gran influència del projecte constructiu i dels materials emprats. A més, és la indústria la que produeix les lluminàries, la maquinària de condicionament i els electrodomèstics, entre altres equipaments, i és, per tant, on hi ha possibilitats importants de negoci a la vegada que es col·labora en l’estalvi d’emissions. També es fa referència específica a la indústria química, ja que la Directiva 2009/29/CE, de 23 d’abril, per la qual es modifica la Directiva 2003/87/CE, per perfeccionar i ampliar el règim comunitari de comerç de drets d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, incorpora al mercat europeu de drets d’emissions, a més del sector de l’aviació, algunes instal·lacions del sector químic. Com a camins a emprendre a curt termini per disminuir les emissions, a més de la millora de l’eficiència energètica, s’ha considerat la valorit-

811

El canvi climàtic a Catalunya Indústria

zació de residus tal com es fa en els països més avançats d’Europa, i l’ús generalitzat de les millors tècniques disponibles de les quals es té prou coneixement, per a la implementació de les quals, però, calen polítiques decidides d’estímul, de preus, de divulgació... La profunda crisi de l’economia que s’ha posat de manifest a partir del 2008, amb la consegüent reducció de l’activitat industrial, comportarà una reducció de les emissions (en alguns sectors, com el del ciment i la ceràmica, les reduccions d’activitat durant l’any 2009 han superat el 30% i en algun cas concret arriben al 60%). Tanmateix, això no hauria d’influir en la millora de l’eficiència energètica, ja que aquesta millora va associada a un estalvi econòmic. Calen polítiques decidides de promoció i ajut a la implantació d’aquestes millores per evitar de frenar un procés que s’ha iniciat amb prou empenta i que hauria de continuar malgrat els esforços que ha de fer la petita i mitjana empresa ja només per sobreviure. Finalment, en el decurs del capítol es comenten iniciatives (no totes les existents) que han d’ajudar en l’objectiu que Catalunya compleixi, i si es pot amb escreix, amb el compromís de col·laborar, en la mesura que se li assigni, en la reducció de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. Una iniciativa important de referència és el Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya 2008-2012 editat al setembre del 2008. En qualsevol cas, i com a punt final d’aquest resum, es constata que la indústria catalana, si bé encara ha estudiat poc com la pot afectar l’escalfament de l’atmosfera com a conseqüència de les activitats humanes, ha emprès amb prou força el camí de reduir la seva participació en aquest procés d’escalfament. 18.2. Inventari d’emissions a Catalunya

Abans d’entrar en l’exposició de les emissions a Catalunya, val la pena fer un repàs de les emissions mundials per veure la participació dels diferents sectors. Segons dades de l’IEA (International Energy Agency) World Energy Outlook 2008, l’any 2007 es van emetre un total de 26,6 Gt de CO2 repartides de la manera següent:

Generació elèctrica Transport Residencial, serveis, agricultura Altres Indústria

10,9 42% 5,4 20% 3,3 12% 1,8 7% 5,2 19%

Aquest últim sector, que desenvolupem en aquest capítol, es divideix de la manera següent: Acer Ciment Química Alimentació i tabac Paper Metalls no ferruginosos Maquinària Altres

1,6 0,9 0,8 0,2 0,2 0,1 0,1 1,3

30% 18% 16% 4% 3% 2% 2% 25%

Es veu que a nivell mundial la producció d’acer és la que més emissions produeix, seguida de la de ciment i de la indústria química. Tot i això, les emissions d’aquesta última fins ara no han estat incloses en el règim comunitari de comerç de drets d’emissions. La Directiva 2009/29/CE, de 23 d’abril, incorpora a aquest mercat algunes instal·lacions del sector químic. A Catalunya els percentatges de participació dels diferents sectors no coincideixen amb els valors a nivell mundial, com és lògic, ja que el conjunt industrial és diferent. Segons les dades publicades al capítol 6 de l’informe núm. 8 del CADS (Alcántara, 2009), les emissions acumulades en el període 1990/92 al sector primari i degudes a l’ús d’energia representen un 5,2% del total; les de la indústria (incorporant la producció d’energia) representen el 32,1%; els serveis, el 5,9%; el transport, el 46,5%; i l’ús domèstic, el 10,4%. Els valors corresponents als mateixos sectors acumulats durant el període 2003/05 són el 4,7%, el 29,0%, el 9,0%, el 46,1% i l’11,2%. Les variacions no són importants. Les diferències es poden deure al menor pes del sector primari, al fet que algunes actuacions que es consideraven industrials han passat al sector serveis, i al fet que hi ha més consum domèstic a causa de l’augment d’equipament de tot tipus a la llar.

812

Indústria Ramon Garriga

En el mateix treball ara esmentat es fa l’avaluació del valor absolut de les emissions degudes a l’ús de l’energia en els mateixos triennis i es constata l’augment important de les emissions a Catalunya en els anys anteriors al 2005, que és el primer en què es van controlar les emissions dels sectors industrials que seran analitzats amb més detall en la secció 18.2.1. En efecte; si es comparen les emissions del trienni 1990/92 amb les del trienni 2003/05, en el sector primari es passa de 1.336,7 milers de tones a 2.062,4 (augment del 54,3%); en la indústria, de 8.304,7 a 12.696,8 (52,8%); en els serveis, de 1.531,4 a 3.953,4 (157%); en el transport, de 12.034,3 a 20.217,3 (68%), i en el sector domèstic, de 2.700,7 a 4.929,9 (82,5%). Globalment es passa de 25.907,8 ktones a 43.841,8 ktones, amb un augment del 69,2%. Ha semblat interessant transcriure els valors anteriors, elaborats a partir de dades subministrades per l’ICAEN relatives als consums de carbó, petroli, SDP importats i gas natural, segons manifestacions dels autors, ja que permeten veure’n l’evolució. Ara bé; aquests valors corresponen a emissions degudes a l’ús d’energia. Es donen a continuació les dades de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic, actualitzades al mes de juny del 2009 (http://www.gencat.cat/medi ambient), l’estimació de les quals s’obté dels inventaris dels onze sectors SNAP97. Els valors difereixen molt, ja que els segons són valors d’emissions totals. A partir d’ara, i per fer comparacions de futur, es farà referència als valors avaluats per l’Oficina. Comentaris: 1. Cal prendre nota de les dades de l’any base per poder fer comparacions futures. És l’any Sectors/emissions (kt CO2 equivalent) Processament d’energia Processos industrials (no energètics) Ús de dissolvents i altres productes Agricultura Tractament i eliminació de residus Total Percentatge respecte any base

1990 pel que fa a CO2, CH4, i N2O i l’any 1995 pel que fa a les emissions de HFC, PFC i SF6. Un altre punt de referència serà la mitjana de les emissions dels gasos CO2, CH4, N2O, HFC, PFC i SF6 en el període de compliment de Kyoto (2008-2012). Aquesta mitjana es veurà afectada per la disminució de l’activitat econòmica conseqüència de la crisi iniciada el 2008. 2. El processament de l’energia és el capítol que produeix més emissions i, a la vegada, el que més ha augmentat en percentatge. Cal, doncs, dedicar-hi una atenció especial. Aquest capítol incorpora les activitats de combustió que es produeixen en les indústries del sector energètic, en les indústries manufactureres i de la construcció, en el transport i en altres sectors industrials, i també incorpora les emissions fugitives dels combustibles, tant dels sòlids com del petroli i del gas natural. 3. Les emissions de processos industrials no energètics fan referència a les que es produeixen com a conseqüència dels processos industrials, però no en la combustió, com, per exemple, les emissions procedents de reaccions químiques de processos de producció. 4. El compromís del protocol de Kyoto pel que fa a Catalunya i per al període 2008-2012 és que no s’han de superar en més d’un 37% les emissions de l’any base. De la taula se’n dedueix que l’increment de les emissions és d’un 43%. Cal, doncs, un esforç suplementari, i més tenint en compte que aquests valors han de baixar per assolir l’objectiu de disminuir-les en un 20% l’any 2020 en relació amb l’any base, sense prendre com a estructurals les baixades que segurament es produiran en una conjuntura de crisi econòmica.

any base

1990

1995

2000

2005

2006

2007

26.169

26.169

31.698

34.714

43.946

42.298

42.556

7.169

5.019

7.472

9.706

5.991

5.914

5.935

245

245

226

285

265

270

296

5.061

5.061

5.254

5.956

5.591

5.509

5.584

1.869

1.869

2.587

3.078

3.405

3.531

3.646

40.513

38.363

47.236

53.739

59.198

57.523

58.017

0%

–5%

17 %

33 %

46 %

42 %

43 %

Taula 1. Estimació d’emissions totals a Catalunya de l’any base a l’any 2007.

813

El canvi climàtic a Catalunya Indústria

Sectors/emissions (kt CO2 equivalent)

any base

1990

1995

2000

2005

2006

2007

Processament d’energia

26.169

26.169

31.698

34.714

43.946

42.298

42.556

a. Activitats de combustió

25.809

25.809

31.201

34.192

43.336

41.978

42.317

3.848

3.848

3.755

4.897

9.145

7.964

8.123

1. Indústries del sector energètic 2. Indústries manufactureres i de la construcció 3. Transport 4. Altres sectors

8.162

8.162

10.577

11.201

13.423

12.853

12.320

10.380

10.380

11.903

13.347

15.047

15.763

16.315

3.420

3.420

4.966

4.747

5.721

5.398

5.558

0

0

0

0

0

0

0

360

360

496

522

610

320

239

5. Altres b. Emissions fugitives dels combustibles 1. Combustibles sòlids

71

71

88

70

54

62

53

2. Petroli i gas natural

289

289

408

452

556

258

187

Taula 2. Estimació d’emissions per sectors a Catalunya de l’any base a l’any 2007 en processament de l’energia.

El valor elevat del processament d’energia fa necessari detallar-lo més (http://www.gencat.cat/ mediambient). 1. És rellevant verificar l’elevat valor de les emissions degudes al transport, que és objecte d’un capítol específic. Inclouen les emissions de l’aviació civil (domèstic), transport per carretera, per ferrocarril, marítim (nacional) i altres fonts mòbils i maquinària que no inclou la del sector de l’agricultura, de la silvicultura i de la flota pesquera nacional. 2. Les indústries del sector energètic són les que més han incrementat les emissions respecte a l’any base (un 111%), seguides del transport (57%) i de les indústries manufactureres i de la construcció (51%). El sector energètic també és objecte d’un capítol específic. 3. Els increments dels altres capítols de la taula 1 que no han estat detallats en la taula Sector

anterior són d’un 17% pels processos industrials no energètics, del 21% per l’ús de dissolvents i altres productes, del 10% en l’agricultura i del 95% pel tractament i l’eliminació de residus. Dels residus se’n parla en capítol a part, i en aquest també tindran un tractament específic per la importància que pot tenir la seva valorització per part d’algun sector industrial amb emissions incorporades al mercat europeu de drets d’emissions. 18.2.1. Emissions registrades

Amb aquest nom s’indiquen les corresponents a les indústries relacionades a l’annex 1 de la Directiva 2003/87/CE de 13 d’octubre per la qual s’estableix un règim per al comerç dels drets d’emissió de gasos d’efecte hivernacle a la UE, corregida per la Directiva 2009/29/CE de 23 d’abril (DOUE). L’anomenarem el sector de la Directiva. Les emissions no registrades en aquest capítol s’anomenen, per simplificar, emissions difuses, tot i

Any 2005

Any 2006

Any 2007

Any 2008

Elèctriques

5.816.725

5.033.612

5.180.189

5.052.680

Cog/Combustió

3.002.840

3.655.861

3.811.286

4.398.003

Refineries

2.832.719

2.784.072

2.836.669

2.620.212

Calç

286.602

326.489

317.826

301.063

Acer

266.720

277.375

286.915

263.837

6.314.544

6.168.807

6.025.335

4.905.729

Vidre

412.088

413.854

377.593

363.462

Ceràmica

573.656

550.017

564.320

372.173

Paper

555.936

548.441

537.989

536.676

Ciment

Total

20.061.830

19.758.528

Taula 3. Evolució d’emissions: primer període de comerç 2005-2007 i any 2008.

19.938.124

18.813.835

814

que aquest nom no seria aplicable a aquelles emissions que, independentment del seu volum, puguin ser mesurades de manera individualitzada. En primer lloc, val la pena constatar l’evolució de les emissions globals del sector de la Directiva en els últims quatre anys, segons consta en el document Comerç de drets d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle. Informes anuals de seguiment d’emissions. Període de notificació 20081 de la Direcció General de Qualitat Ambiental del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya. 1. Els percentatges de participació de cada un dels apartats són: producció d’electricitat, 27%; ciment, 26%; cogeneració/combustió, 23%; refineries, 14%, i els altres sectors (calç, acer, vidre, ceràmica i paper) estan per sota del 3%. 2. Pel que fa a les evolucions, es constata que, amb l’excepció de la cogeneració/combustió, que té un augment important pròxim al 50%, a causa de la posada en servei de noves instal·lacions i d’un petit augment en la producció de calç, els altres capítols experimenten descensos, alguns dels quals són notables, com el de la ceràmica, que es queda en un 65%, o el del ciment, que ho fa en un 78%. Abans d’ analitzar les dades corresponents a l’últim any, cal fer un comentari. Els compromisos adquirits pel Govern d’Espanya relatius al canvi climàtic exigeixen que per al període 2008 - 2012 no es superin en més d’un 37% les emissions de l’any base, malgrat que es pensi que hi ha d’haver un augment de la producció d’energia i, en general, d’activitat econòmica (ja s’ha dit i repetit que la crisi pot fer que l’augment global d’activitat econòmica en aquest període no sigui la prevista quan es va fer l’assignació d’emissions). Aquest percentatge s’obté de sumar, al 15% que es deriva de Kyoto, un 2% que han d’eliminar de més els mecanismes naturals d’absorció i un 20% en crèdits de carboni procedents dels mecanismes de flexibilitat del protocol de Kyoto. Aquests crèdits s’han repartit gratuïtament, excepte en el sector productor d’electricitat, però 1. Vegeu-lo a http://www.mediambient.gencat.cat/cat/ el_medi/atmosfera/comerc_emissio/doc/vegeh_08.pdf.

Indústria Ramon Garriga

ja es comentarà aquest fet amb més detall en un altre apartat d’aquest capítol. No és clar què es podrà fer en un futur, però és cert que la UE vol reduir les emissions l’any 2020 en un 20% respecte a l’any base. Per assolir- ho, la Unió Europea ja ha reaccionat amb el seu Paquet Energia i Clima, aprovat a finals del 2008. Si no es prenen mesures per obtenir reduccions importants de les emissions, o bé caldrà incorporar-se a plans sectorials de caire global o bé caldrà adquirir drets d’emissió de CO2 amb el consegüent encariment dels productes afectats. El descens temporal degut a la crisi no hauria d’entorpir el procés d’incorporació d’aquestes mesures. Les emissions que preveu la Directiva europea en una primera etapa i que recullen les lleis 2005/1 i el Reial decret 1370/2006 de 24 de novembre, modificat pel Reial decret 1402/2007 de 29 d’octubre, són les de CO2. Les dades de Catalunya, donades pel Departament de Medi Ambient, corresponents a l’any 2008, primers valors corresponents al període 2008-2012, són els de la taula 3, més detallada en la 4. Cal recordar que els valors de referència són conseqüència de les dades obtingudes en els anys de prova (2005/2007) i dels compromisos adquirits per l’Estat espanyol, que ha assignat unes emissions màximes2 a les diferents instal·lacions industrials. 1. Els valors de la taula s’han obtingut amb els subministrats, una vegada certificats, per 185 instal·lacions diferents. L’any 2007 les instal·lacions llistades van ser 188; l’any 2006 foren 186 i l’any 2005 foren 143. 2. La producció d’energia elèctrica (sense cogeneració) és l’únic sector que emet per sobre de l’assignació malgrat que hi ha un lleuger descens en el valor absolut del CO2 emès. 3. Els sectors que semblarien més lluny d’esgotar les assignacions són «Altres instal·lacions de combustió», «Paper» i «Ciment» seguits d’«Acer». 4. Tot i una certa bondat dels valors mitjans, cal constatar que més d’un 30% de les instal·lacions de cogeneració superen l’assignació i que 2. Ídem nota 1.

815

El canvi climàtic a Catalunya Indústria

Nombre d’instal·lacions

Sector

Energia elèctrica

Emissions 2008

Assignació 2008

Assignació - emissions 2008

Declaracions amb emissions superiors a l’assignació

8

5.052.680

2.487.798

2.564.882

8

Cogeneració

49

3.877.915

4.463.468

–585.553

16

Altres inst. de combustió

41

520.088

687.333

–167.245

7

Refineries

2

2.620.212

2.803.148

–182.936

0

Acer

1

263.837

321.117

–57.280

0

Calç

4

301.063

344.042

–42.979

1

Ciment

6

4.905.729

6.200.610

–1.294.881

0

Vidre

9

363.462

409.498

–46.036

2

Ceràmica

37

372.173

555.636

–183.463

4

Paper

28

536.676

685.591

–148.915

3

Total

185

–144.407

41

18.813.835

18.958.241

Taula 4. Resum de les declaracions del 2008.

aquest percentatge és del 25% en la producció de calç, supera el 20% en les fàbriques de vidre, queda una mica per sota en altres instal·lacions de combustió i és del 10% en indústries ceràmiques i papereres. 18.2.2. Emissions difuses

Les emissions de la Directiva representen a Catalunya un 35% de les emissions totals. Les altres emissions (que per simplificar s’han anomenat difuses) han representat els següents valors en els anys 2005, 2006 i 2007 (http://www. gencat.cat/mediambient): Comentaris: 1. Els valors del transport són molt rellevants i, a més, no deixen de créixer. És, per tant, un sector clau pel que fa a les emissions difuses. 2. A la taula es donen conjuntament els valors corresponents al sector industrial (no-di-

Sectors/emissions (kt CO2) Sector industrial (no directiva) i institucional, serveis, habitatge Transport

rectiva) i els corresponents a les institucions, serveis i habitatge. Més endavant dedicarem especial atenció a la indústria relacionada amb la construcció i l’habitatge, per les possibilitats de millora que ofereix i perquè, a la vegada, és una font de sensibilització social molt important. 3. Tampoc no han deixat de créixer les emissions corresponents als residus, mentre que les degudes a l’agricultura es poden considerar estables i amb molt poc augment amb relació a l’any base. 4. Atesa la seva importància, cal definir programes per disminuir les emissions difuses. En aquest sentit, l’administració catalana està implementant diferents programes d’estímul. 18.3. Mesures que s’han pres o que cal prendre en un futur pròxim

Tot i que el mercat de l’energia ha tingut un paper important en l’esforç que han fet moltes

any base

2005

2006

2007

8.377

13.536

11.666

11.280

10.907

15.730

16.467

17.034

Emissions fugitives dels combustibles

360

610

320

239

Dissolvents

245

265

270

296

Agricultura

5.061

5.591

5.509

5.584

Residus Total no directiva

1.869

3.405

3.531

3.646

26.819

39.137

37.764

38.079

Taula 5. Estimació d’emissions del sector no-directiva a Catalunya els anys base, 2005, 2006 i 2007.

816

empreses per reduir el consum i, per tant, les emissions, el comportament de la indústria radicada a Catalunya, pel que fa al control i reducció de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, també està determinat per l’establiment a nivell europeu del mercat d’emissions de CO2 i per la regulació estatal derivada d’aquesta directiva. Per als sectors industrials afectats per la Directiva del Comerç d’Emissions, aquesta reducció s’ha convertit en imperiosa i en més d’un cas ha representat inversions importants. Per als grans grups industrials, aquestes inversions no han representat cap problema insoluble, però per a les empreses petites i mitjanes l’esforç ha estat molt gran. A més, alguns d’aquests grups importants, encara que la seva activitat estigui radicada a Catalunya, tenen els centres de decisió en altres llocs i, per tant, la seva estratègia en matèria de canvi climàtic té menys rellevància quan es tracta d’analitzar el comportament de les empreses catalanes enfront d’aquest canvi climàtic. L’Administració catalana té un paper important i un cert marge de maniobra a l’hora d’impulsar mesures a les empreses mitjanes i petites no sotmeses al mercat europeu d’emissions, afegint sempre a l’objectiu ambiental el de millora de la competitivitat de les empreses. En aquest apartat es consideren en primer lloc mesures de tipus general, començant per l’eficiència energètica. Tot i que la major part dels sectors sotmesos al comerç d’emissions, amb alguna excepció, tenen poc a guanyar en aquest aspecte, ja que havien implementat mesures abans de l’inici del període de prova de tres anys, les petites i mitjanes empreses, especialment les no subjectes a la Directiva de comerç d’emissions, tenen encara un llarg camí per recórrer. A continuació es parla de les millors tècniques disponibles i dels combustibles alternatius, sistemes de millora que es tenen en compte principalment per als sectors sotmesos al comerç d’emissions, i de quina implementació pot tenir lloc, en el cas de petites i mitjanes empreses, mitjançant processos d’associació i col·laboració entre empreses d’un mateix sector. En segon lloc s’esmenten mesures de tipus específic per a sectors compresos en la Directiva de comerç d’emissions, i en tercer lloc es presta atenció a dos sectors, el de la indústria química i el de la indústria

Indústria Ramon Garriga

de la construcció; la primera, per la seva importància i pel fet que algunes de les seves activitats s’incorporen al mercat d’emissions de CO2, i la segona perquè, a més del seu valor intrínsec, pot tenir un gran efecte de sensibilització social. 18.3.1. De tipus general

De les mesures que cal prendre per a reduir les emissions, n’hi ha que són específiques d’algun sector industrial determinat, però n’hi ha d’altres que són aplicables a la majoria o a un bon nombre d’aquests sectors. Al capítol 7, corresponent a la indústria, de l’IPCC Fourth Assessment Report (IPCC, 2007) es fa notar que les opcions de què es disposa per mitigar les emissions amb efecte d’hivernacle en la indústria es poden dividir en tres categories: • Mesures aplicables a molts sectors, com, per exemple, motors elèctrics més eficients, calderes i calefactors de procés eficient, canvi de combustible, incloent-hi l’ús de residus, reciclatge de materials i altres. • Solucions més específiques d’un procés determinat, com per exemple l’ús de la bioenergia continguda en els residus de la indústria alimentària o en els de la pasta i el paper, turbines per recuperar l’energia continguda en el gas pressuritzat dels alts forns, estratègies de control per minimitzar les emissions de PFC en la fabricació d’alumini... • Procediments d’operació i manteniment com el control de fuites de vapor o d’aire comprimit, aïllament correcte dels llocs calents, o disseny correcte de les necessitats per poder emprar els equips en la seva zona de màxima eficiència. Moltes vegades no és fàcil separar les mesures del primer grup de les del tercer. Per això en aquest capítol es consideren totes com a mesures per millorar l’eficiència energètica. 18.3.1.1. Eficiència energètica

D’eficiència energètica darrerament se’n parla molt. Ja esta bé, si aquesta popularitat representa que hi ha una sensibilització creixent, però cal vigilar que, com que ja se’n parla, s’actuï menys del necessari. Cal prendre les mesures necessà-

817

El canvi climàtic a Catalunya Indústria

ries per millorar-la i aquestes decisions han d’afectar tots els nivells de les empreses. Probablement la millora de l’eficiència energètica en els processos tradicionals és la font d’estalvi d’energia, i per tant d’emissions, més important. És aplicable a tots els sectors industrials, no només als que s’han anomenat de la Directiva, sinó també als altres. Totes poden prendre decisions de millora de l’eficiència energètica amb el que es disminueixen les emissions. Aquestes afirmacions anteriors es veuen confirmades per les previsions de l’AIE (Agència Internacional de l’Energia) en les seves Energy Technology Perspectives 2008. Aquesta publicació preveu el percentatge de participació de diferents mesures que es prendran per reduir les emissions l’any 2050 des de l’escenari base, el que tindríem si no es fes res. La previsió d’emissions d’aquest escenari base és de 62 Gt, i les del mapa BLUE, que és el desitjable, és de 14 Gt de CO2 equivalent. Els percentatges de participació de les diferents mesures previstes en aquesta reducció són: Canvis de procés en transformació i indústria Canvis de procés en generació d’electricitat Energia nuclear Fonts renovables Eficiència en la generació d’electricitat i canvi de combustibles Canvi de combustibles en el consum final Eficiència en el consum final d’electricitat Eficiència en el consum final de combustible

9% 10% 6% 21%

7% 11% 12% 24%

Els dos últims conceptes, i també en part l’anterior, són els que s’anomenen eficiència en aquest capítol. No cal insistir, doncs, en la importància que tenen. Hi ha altres raons per donar importància a la necessitat d’actuar enèrgicament i ràpidament en aquest sentit, ja que tant Espanya com Catalunya, al revés del que passa a Europa, han tingut tendència a augmentar la intensitat energètica, que és la quantitat d’energia necessà-

ria per augmentar en una unitat el PIB, fins l’any 2006, en què s’observa l’inici d’una tendència a disminuir. Concretament, la millora ha estat d’un 3,8% en els tres últims anys. Tot i que cal pensar que les mesures que s’han pres hi han influït positivament, no es pot perdre de vista que, almenys l’últim any, hi pot haver tingut alguna cosa a veure la crisi econòmica que ens afecta. En qualsevol cas, cal verificar que aquesta intensitat energètica, que és un índex generalment acceptat com a mesura de l’eficiència, continua baixant. Cal deixar constància que són moltes les iniciatives que estimulen la millora de l’eficiència energètica i que s’esforcen per demostrar la seva rendibilitat i la possibilitat que aquest sector generi una capacitat de negoci important: catàlegs d’empreses productores d’equipament elèctric que expliquen com estalviar consum elèctric, creació de clústers d’empreses que ofereixen productes o serveis destinats a millorar l’eficiència energètica com el que han posat en marxa ICAEN i b_TEC, sessions plenàries i seminaris en diferents organitzacions com les que tenen lloc a les Barcelona Tech Summer Sessions fetes en col·laboració amb el MIT, i altres, a més de la iniciativa estatal Estrategia de Ahorro y Eficiencia Energética en España (E4+), que serà objecte de comentari. Ara bé; cal que aquests esforços es complementin amb suports de tipus legal, normatiu o fiscal perquè donin els fruits desitjats. Cal esmentar també, i amb un èmfasi especial, que fa ja més de vint-i-cinc anys que es va crear a Catalunya el Grup de Gestors Energètics, que agrupa professionals que pertanyen a empreses industrials concretes o a empreses consultores i que posen en comú les seves experiències amb l’objectiu de millorar l’eficiència en l’ús de l’energia, que sempre comporta un estalvi econòmic o una millora en els processos. Vol dir que a Catalunya l’interès per l’eficiència energètica no és una moda. Cal, només, el suport necessari de les administracions per fer-lo créixer més encara. En parlar de l’eficiència, cal parlar del consum d’energia a Catalunya. Segons dades del Govern de la Generalitat, contingudes en el Pla de l’energia a Catalunya 2006-2015, el transport (que és objecte de tractament específic en un altre capítol)

818

representa al voltant del 39% del consum; la indústria, entre el 34% i el 35%; el sector domèstic, poc menys del 13%; els serveis, el 10%, i el sector primari, de l’ordre del 3,5%. A més de constatar el consum important de la indústria, cal tenir en compte el fort consum domèstic. Una bona part d’aquest consum es deu al condicionament d’aire i a la il·luminació (els electrodomèstics són l’altre capítol pel que fa al consum), que també tenen una certa importància en la indústria i molta en els serveis. Per això, en aquest capítol corresponent a la indústria, es dedica una atenció especial a la indústria de la construcció. Per sectors industrials, segons la mateixa font abans esmentada, el de més consum és el químic (uns 1.100 kTEP/any), seguit del ciment (uns 750 kTEP/any), del metall (de l’ordre de 600 kTEP/any), de l’alimentació (per sota dels 600 kTEP/any, però poc), el tèxtil (de l’ordre dels 400 kTEP/any), la mineria, el paper (tots dos una mica per sota dels 400 kTEP/any) i el vidre (de l’ordre de 250 kTEP/any). El mateix Pla de l’energia de Catalunya 2006 2015 preveu unes inversions en eficiència energètica de 4.320 M€, dels quals 1.409 M€ serien invertits en el sector industrial i 1.133 M€ en el domèstic (amb participació de la indústria de la construcció). Caldrà seguir l’evolució de l’índex d’intensitat energètica, on s’hauria de trobar un reflex d’aquestes inversions. Tot i que la major part del consum el fan les 150 empreses catalanes més grans, no es pot perdre de vista la importància de la PIME a Catalunya. Cal tenir present que segons dades del Departament d’Innovació, Universitats i Empresa l’any 2007 un 32% de les companyies del sector industrial no tenien empleats a sou, un 48,3% tenien entre 1 i 9 empleats, el 15,6%, entre 10 i 49 empleats; només el 2,3% en tenen entre 50 i 99, i amb més de 100 empleats el percentatge és del 1,5%. Segur que les dades del 2007, i més encara les del 2008, anirien a favor de la reducció del nombre d’empleats. Com que les empreses grans tenen els seus gestors energètics i és fàcil verificar els estalvis fets, és en aquestes que s’emprenen actuacions d’eficiència energètica amb més freqüència, però les xifres anteriors ens demostren que cal fer un gran esforç d’agrupament de les petites i mitjanes

Indústria Ramon Garriga

per implantar mesures d’eficiència. L’experiència demostra que és en aquestes que es poden assolir els estalvis més importants, encara que d’una en una en valor absolut no ho sembli. És interessant donar unes quantes dades publicades a finals del 2008 pel Centro de Eficiencia Energética de Unión Fenosa i que podran ser seguides en el futur, ja que es publiquen cada any. Es fonamenten en un índex d’eficiència energètica creat per Unión Fenosa que es calcula mitjançant les dades subministrades per un conjunt d’empreses de sectors diversos i que té en compte la innovació, el control, el manteniment i la cultura energètica. En un any, l’eficiència energètica de les pimes catalanes ha passat d’un índex 3,2 a 4,2 (sobre 10). Queda encara un potencial d’estalvi en el consum energètic del 16,4%. Aquest potencial d’estalvi equival a la noemissió de 3.264.000 tones de CO2. La millora d’eficiència de l’últim any ha significat un estalvi del 2,3% del consum energètic de les pimes o, en altres paraules, s’ha evitat l’emissió de 457.751 tones de CO2. L’índex per a tot Espanya és de 4, i superen Catalunya tant Galícia (amb un índex 4,6) com la Rioja i Castella-la Manxa (amb un índex 4,3). El sector de la indústria a Catalunya es comporta millor que la mitjana (en la qual participen empreses comercials, del sector serveis...) amb un índex de 5 (sobre 10) i amb una millora de 0,7 respecte de l’any anterior. L’estalvi potencial estimat és lògicament inferior a la mitjana, i se situa en el 11,3%. Tot i la millora, cal tenir present el que afirma el Documento de visión de la eficiencia energética en España, editat per la Plataforma Tecnológica Española de Eficiencia Energética (PTE-EE) (Documento..., 2009). «D’una manera general es pot afirmar que les pimes espanyoles són ineficients, ja que poc més de la meitat porten a terme un programa de manteniment, menys del 10% han fet auditories energètiques i només un 27% ha iniciat alguna mesura que porti a l’estalvi. És important millorar el treball de divulgació sobre aquestes matèries i promoure la realització d’auditories energètiques enfocades a la implementació de mesures d’estalvi energètic». Els valors per a Catalunya són semblants.

El canvi climàtic a Catalunya Indústria

Calen actuacions decidides per superar aquesta situació. En primer lloc cal estimular la realització d’auditories energètiques a preus competitius i realitzades per organismes independents, com demana la directiva 2006/32/CE. Cal que estiguin normalitzades en la mesura del possible superant la carència de models unificats i estudis energètics al nostre país. S’ha d’incorporar la millora de l’eficiència energètica a la gestió de totes les empreses industrials i s’ha de promoure l’agrupament que ho faci possible. També cal tenir un bon observatori que permeti estar al corrent de totes les innovacions tecnològiques disponibles i, en conseqüència, decidir en quins àmbits cal centrar les recerques pròpies. Les auditories han d’ajudar a emprar els millors combustibles o a rebre l’electricitat en les millors condicions (compensant l’energia reactiva, eliminant harmònics) i han de permetre variar, si és possible, el tipus d’utilització per disminuir els pics de consum a les hores de màxim consum general i consumir més quan el consum general és menor. Una vegada decidit el tipus d’energia que cal emprar, cal també analitzar si la seva conversió en energia útil mitjançant motors elèctrics o tèrmics que mouen bombes, ventiladors, compressors i altres enginys és la més adequada i permet fer-ne ús en les condicions de màxima eficàcia i, per tant, de consum mínim. Moltes vegades, de manera errònia, no es fa cas de les indicacions que es donen en les instruccions de les màquines, amb les consegüents pèrdues que això comporta. També cal posar en qüestió tots els equips que componen la instal·lació (calderes, destil·ladors, forns...) i veure si és possible obtenir energia localment, mitjançant cogeneració, per exemple, o aprofitant residus de la mateixa instal·lació o aliens o fent ús de superfícies disponibles per instal·lar-hi col·lectors solars o per altres mètodes. L’ús de les millors tècniques disponibles es tracta específicament en un altre apartat. Finalment cal analitzar quines tecnologies de millora són aplicables: recuperadors de calor, controladors de flux, variadors de velocitat, aïllaments més eficaços, recuperació de condensats... El mercat ofereix possibilitats de millora en tots els aspectes esmentats i també en el de les

819

mesures necessàries per poder controlar on i per què es produeixen els consums excessius. En són un exemple els productes i serveis que ofereixen les empreses del Clúster d’Eficiència Energètica de Catalunya, moltes de les quals tenen centres de decisió, recerca i producció a Catalunya. Com a exemple i estímul, sembla interessant esmentar un cas pràctic, recollit a ICAEN, 2009. Una empresa usuària de vapor ha incorporat la tecnologia del termocompressor en el seu procés productiu per a la recuperació del vapor dels condensats. Aquest termocompressor reinjecta el revaporitzat procedent dels condensats calents al circuit de vapor i, a la vegada, una bomba d’alimentació contínua a caldera hi reinjecta el condensat romanent que encara està a més temperatura (145 ºC) que l’aigua d’alimentació convencional. Aquesta instal·lació ha representat una reducció del consum de gas natural superior al 10%, estalvi que representa uns 2 GWh anuals, amb la consegüent reducció d’emissions. El termini d’amortització és de 14,2 mesos. Si es té en compte l’estalvi d’aigua (i el d’energia que comporta l’obtenció i el transport d’aquest element), els rendiments encara són superiors. Aquest exemple porta a una consideració complementària important, i és que en la indústria es pot estalviar també força aigua, i aquest estalvi repercuteix indirectament, per les raons acabades d’exposar, en l’estalvi global d’energia. Aquest argument pren encara més força si una part de l’aigua cal obtenir-la per dessalació. Un dels problemes que es detecten amb freqüència és la manca de manteniment preventiu o d’incorporació de millores en les instal·lacions. Una iniciativa que milloraria aquesta situació és la creació i impuls d’empreses de serveis energètics. Com que en el sector serveis és on poden tenir més incidència, es tracten amb més detall a la secció on es parla de la indústria de la construcció. Abans d’acabar aquest capítol volem fer una referència al Pla E4+ per a totes les comunitats autònomes de l’Estat espanyol. Com que és prou conegut, ens limitarem a recollir els àmbits en els quals es preveien ajuts en cada un dels sectors per a l’any 2009.

820

Mesures prioritàries Sector de la indústria

Implantació de millors tècniques de producció (ajuts per a la substitució d’equipament per altres equips més eficients). Sector de l’edificació

Rehabilitació energètica de l’envolupant tèrmica dels edificis existents. Millora de l’eficiència energètica de les instal·lacions tèrmiques dels edificis existents. Millora de l’eficiència energètica de les instal·lacions d’il·luminació interior en els edificis existents. Sector de la transformació de l’energia

Desenvolupament del potencial de cogeneració. Ajuts públics a cogeneracions no industrials. Mesures addicionals Sector de la indústria

Auditories energètiques Sector de l’edificació

Construcció d’edificis nous amb alta qualificació energètica. Cursos de formació sobre la nova normativa energètica aplicable a l’edificació. Millora de l’eficiència energètica a les instal·lacions d’ascensors existents als edificis. Sector de la transformació de l’energia

Estudis de viabilitat per a cogeneracions. Auditories energètiques de cogeneració. Foment de plantes de cogeneració de potència baixa. Sector de l’agricultura i la pesca

Campanya de promoció i formació en tècniques d’ús eficient de l’energia en els sectors agrari i pesquer. Impuls per la migració de sistemes de reg per aspersió o gravetat a sistemes de reg localitzat. Millora de l’estalvi i l’eficiència energètica en el sector pesquer. Realització d’auditories energètiques i plans d’actuació de millores en explotacions agràries.

Indústria Ramon Garriga

Millora de l’eficiència dels tractors en ús mitjançant la ITV. Suport a la migració vers l’agricultura de conservació. Sector dels serveis públics

Renovació de les instal·lacions d’enllumenat públic exterior existents. Estudis, anàlisis de viabilitat i auditories en instal·lacions d’enllumenat públic exterior existents. Realització de cursos de formació energètica per als tècnics municipals que possibilitin la millora de l’eficiència energètica de les instal·lacions municipals. Millora de l’eficiència energètica de les instal·lacions actuals de potabilització, abastament i depuració d’aigües residuals i dessalació. Cal destacar l’atenció especial a la indústria de l’edificació. Es tracta d’un sector en què es pot estalviar molt i on fa falta la motivació dels actors, ja que en general no ha estat considerat com un sector amb un consum important i amb una gran capacitat de millora. Pel que fa a les auditories a la indústria, tot i que es tracta de mesures complementàries, són molt importants, ja que és el primer pas, imprescindible, per poder emprendre mesures correctores. Els ajuts poden arribar al 75% de l’import, però amb uns valors màxims nets que depenen del consum energètic final de l’establiment on es fa l’auditoria, i que van de 22.500 € quan aquest consum és superior als 60 kTEP/any als 7.500 € quan no supera els 4.000 tep/any, amb un màxim de 12.750 € per consums compresos entre 10.000 i 20.000 TEP/any. En el pla les auditories no són prioritàries i, en canvi, sí que ho són les millores que es poden introduir als processos productius. De tota manera, cal ser prudent a l’hora de valorar aquests últims ajuts, ja que normalment la inversió complementària que ha de fer l’empresa és important i això fa que els demanin empreses d’una certa grandària per a les quals no és un problema realitzar inversions d’una certa magnitud i en quedin fora empreses mitjanes i petites que són probablement les que produirien estalvis relatius més importants. Per la mateixa raó, en parlar d’ús de les millors tècniques disponibles i de combustibles

El canvi climàtic a Catalunya Indústria

alternatius, així com quan es parla d’innovació, cal fer diferència entre les grans empreses i les petites i mitjanes. Les mesures que és més fàcil que prenguin aquestes últimes són les que han estat esmentades en aquest apartat d’eficiència, tot i que un esforç d’associació per sectors podria facilitar una millor gestió dels recursos energètics i la incorporació d’altres millores. L’actuació decidida de l’autoritat catalana competent hi ha d’ajudar tenint sempre present que a l’objectiu ambiental cal afegir-hi el de la competitivitat de les empreses. 18.3.1.2. Ús de les millors tècniques disponibles

La millora de l’eficiència energètica dels processos industrials és encara el camí per reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle en les empreses mitjanes i petites. No es poden oblidar, però, dos camins més que porten també a aquesta reducció: l’ús de les millors tècniques disponibles per a cada procés i el canvi, quan és possible, dels combustibles usats directament en el processos per altres combustibles que representin menys emissió. En aquest apartat es fa referència a l’ús de les millors tècniques disponibles. A l’informe de l’IPCC (IPCC, 2007) hi ha una relació exhaustiva de les millors tecnologies que es poden emprar en els diferents sectors industrials inclosos a la Directiva europea de comerç d’emissions. Més endavant es relacionen un seguit de guies. Abans, però, dos comentaris. El primer, tornar a afirmar que a les empreses grans els és més fàcil fer canvis de procés que a les petites i mitjanes. A Loxins, 2008, per exemple, en el capítol «Repensar la producció», de Hunter Lovins, es presenten diferents exemples d’empreses que han canviat els seus paradigmes per treure profit de l’opció d’anar cap a una producció més sostenible. Ara bé; totes són empreses grans. Les inversions necessàries són assumibles per aquestes i, en canvi, ho són menys per a empreses mitjanes i petites, que, d’altra banda, constitueixen el gruix important de la producció industrial. Cal, doncs, arbitrar mesures que permetin a aquestes empreses fer els canvis necessaris. La primera mesura estratègica dedicada a les empreses en el Pla E4+ preveu aquests ajuts,

821

però cal fer prèviament una tasca de sensibilització i impuls que demostri a la petita i mitjana empresa que podrà recuperar en un temps prudencial la inversió feta. Altrament són les empreses que tenen altres formes de finançament les que aprofiten aquests ajuts. El segon aspecte que cal posar de relleu és la facilitat amb què es pot tenir accés a aquestes millors tècniques. La Unió Europea ha publicat un conjunt de guies per a diferents sectors industrials que haurien de ser més conegudes del que ho són al nostre país. Són conseqüència de la Directiva europea de control i prevenció integral de la contaminació ambiental. Constantment es van actualitzant en funció de nous coneixements i de les innovacions que es van produint, amb la participació dels millors tècnics dels diferents sectors. Tot i que es poden trobar,3 té interès fer-ne el llistat com a comprovació tant del fet que pràcticament tots els sectors hi tenen respostes, com de la seva actualitat. Indústries del ciment, calç i òxid de magnesi. Vigent des del 2001 però amb un nou esborrany acabat, encara no aprovat, del maig del 2009. Indústria ceràmica. Vigent des del 2007. Indústria del clor i la sosa. Vigent des del 2001. L’any 2008 s’ha iniciat un nou esborrany. Tractament comú d’aigües residuals i de gasos residuals/ Sistemes de gestió al sector químic. Vigent des del 2003. Nou esborrany iniciat el 2007. El 2008 ja s’ha fet una reunió plenària per tenir la primera discussió d’aquest esborrany. Efectes econòmics. Vigent des del 2006. Es tracta d’una guia aplicable a tots els processos industrials per deduir, amb un grau important de versemblança, les conseqüències econòmiques de la implantació d’una millora, tenint en compte el cost associat. Emissions dels emmagatzematges. Vigent des del 2006. Eficiència energètica. Vigent des del 2009. Indústria de procés dels metalls ferruginosos. Vigent des del 2001. Se n’ha iniciat un nou esborrany l’any 2008.

3. Vegeu http://eippcb.jrc.es/reference/. (Setembre 2009).

822

Indústries alimentàries, làctiques i de begudes. Vigent des del 2006. Principis generals de monitorització. Vigent des del 2003. Iniciat un nou esborrany el 2009. Indústria del vidre. Vigent del 2001. Nou esborrany, encara no aprovat, del 2008 Sistemes de refrigeració industrial. Vigent des del 2001. Nou esborrany iniciat el 2009. Cria intensiva d’aus i porcs. Vigent des del 2003. Nou esborrany iniciat el 2008. Plantes grans de combustió. Vigent des del 2006. Química inorgànica en grans quantitats – Indústries de l’amoníac, àcids i fertilitzants. Vigent des del 2007. Química inorgànica en grans quantitats – Sòlids i altres indústries. Vigent des del 2007. Química orgànica en grans quantitats. Vigent des del 2003. Iniciat un nou esborrany el 2009. Gestió de gangues i roques de rebuig a la indústria minera. Vigent des del 2009. Química fina. Vigent des del 2006. Refineries d’oli mineral i gas. Vigent des del 2003. Nou esborrany iniciat el 2008, any que ja va tenir lloc la primera reunió plenària per a la seva discussió. Indústries de metalls no ferruginosos. Vigent des del 2001. Nou esborrany acabat, encara no aprovat, el 2008. Producció de ferro i acer. Vigent des del 2001. Nou esborrany acabat, encara no aprovat, el 2008. Producció de polímers. Vigent des del 2007. Producció de productes químics inorgànics especials. Vigent des del 2007. Indústria de la polpa i el paper. Vigent des del 2001. Nou esborrany iniciat el 2007. Escorxadors i productes derivats dels animals. Vigent des del 2005. Forja i foneries. Vigent des del 2005. Tractaments de superfícies de metalls i plàstics. Vigent des del 2006. Tractament de superfícies amb dissolvents orgànics. Vigent des del 2007 Adoberies. Vigent des del 2003. Nou esborrany acabat, encara no aprovat, el 2009. Indústria tèxtil. Vigent des del 2003. Incineració de residus. Vigent des del 2006. Indústries de tractament de residus. Vigent des del 2006.

Indústria Ramon Garriga

La traducció al castellà d’aquests documents, així com els seus resums executius, es troba a Internet,4 i en català s’han publicat onze guies basades en les anteriors i que també són consultables.5 De documentació a la disposició dels interessats, n’hi ha. A les empreses amb gestor energètic, propi o extern, aquesta documentació es coneix i s’avalua la possibilitat d’incorporar el màxim possible de millores. Queda, però, un gruix important d’empreses en les quals hi ha molt per fer. Calen programes específics per sectors, començant per aquells que tinguin més potencial de millora. 18.3.1.3. Combustibles alternatius

Tot i que on és més important trobar alternatives als combustibles emprats actualment és en la producció d’electricitat, també és important trobar-ne en les indústries grans consumidores d’energia, com poden ser la de l’acer, la del ciment, la de la ceràmica o la del paper. Es pot pensar en minicentrals eòliques o solars complementades per cogeneració, o cogeneració per substituir el fuel per gas, però cal dedicar una atenció especial a la valorització de residus, procediment que pot ajudar molt en indústries com la del ciment i la ceràmica, entre altres. És una de les fonts d’estalvi d’emissions que cal preveure per al futur més immediat. Tot i això, de moment, per la reglamentació vigent, la indústria de Catalunya no en pot gaudir en la mesura que seria desitjable. S’ha publicat recentment un estudi fet per l’Institut Cerdà per encàrrec de la Fundación Laboral del Cemento y el Medio Ambiente (Institut Cerdà, 2009) en el qual es constaten fets com els següents: • Catalunya és la comunitat autònoma amb més capacitat de producció de clínquer (21,9% del total espanyol) i de ciment (19,4% del total espanyol). 4. http://www.prtr-es.es/fondo-documental/documentosde-mejores-tecnicas-disponibles (agost 2009). 5. http://mediambient.gencat.cat/cat/empreses, i aneu a «Millors tècniques disponibles».

823

El canvi climàtic a Catalunya Indústria

• Malgrat això, l’any 2006 s’empraren menys de 25.000 tones de combustibles alternatius, que representen un 1,2% del total, mentre que en altres comunitats autònomes s’ha arribat a percentatges superiors al 27% (Múrcia). • A Europa, en conjunt, l’aportació dels combustibles alternatius (farines, pneumàtics i altres residus) és del 18% (a Espanya només del 6%) i als països més desenvolupats els percentatges són superiors. • Suècia, Alemanya i Bèlgica s’acosten al 30%; França i Noruega, al 35%; Àustria està en el 45%; Suïssa s’acosta al 50% i Holanda supera el 80%. • Els productes més emprats són les farines càrnies, seguides dels pneumàtics fora d’ús, els dissolvents, les serradures impregnades, els olis minerals, la biomassa forestal, altres tipus de biomassa i els llots de depuradora. S’empren també altres productes, però en quantitats que no superen les 10.000 tones. • Es constata la poca o nul·la participació a Catalunya dels residus urbans valoritzats. En aquest sentit hi ha cada vegada més veus que demanen un canvi de política pel que fa als residus. Cal esmentar, com a molt significativa, la monografia que al març del 2009 van fer pública els enginyers industrials de Catalunya (Payet et al., 2009). En destaquen alguns aspectes: • El reciclatge és la millor manera de recuperar energia d’una part molt important del residu i ha de ser prioritari davant de la recuperació energètica, sempre que sigui viable. • Sumant l’energia procedent dels residus municipals, industrials, forestals i ramaders, es podria estalviar entre un 8% i un 9% de l’energia primària consumida a Espanya. • La recollida selectiva (paper, vidre, plàstic i matèria orgànica) creix, i l’any 2007 s’ha situat per sobre del 30% del total, però queda una resta important que fins ara és objecte de deposició. • Hi ha mètodes per tractar la fracció resta que són exposats en el treball. • La incineració de residus ofereix l’oportunitat d’augmentar l’aprofitament energètic compar-

•

•

•

•

•

•

tint la incineració de residus en centres combinats de calor i energia elèctrica associats en els anomenats «district heating» (calefacció de barri). Els països europeus més avantguardistes en gestió dels residus tenen una elevada taxa d’incineració (directa o mitjançant empreses que els poden emprar com a combustible una vegada valoritzats). A Holanda, Bèlgica, Suècia i Dinamarca es porten a un abocador menys del 10% dels residus produïts. A Alemanya, Àustria i Luxemburg, menys del 20%, mentre que a Espanya encara s’està en valors superiors al 50%. L’aplicació en els darrers anys de les millors tecnologies disponibles sobre la incineració dels residus que no poden ser reciclats, juntament amb la prescripció d’estàndards de qualitat ambiental cada vegada més i més estrictes, fa que s’hagin eliminat els riscos associats a la incineració de residus amb aprofitament energètic. Com s’indica en el document publicat pel ministeri alemany de medi ambient, actualment es comporten com a embornals de contaminació. La directiva europea reconeix la incineració com un sistema millor que l’ús de dipòsits controlats dins la jerarquia de gestió de residus. Els països europeus més avançats ja estan aplicant la jerarquia recollida a la directiva i només utilitzen el dipòsit controlat com a última alternativa possible. La valoració energètica de residus es troba inclosa en el règim especial de generació elèctrica (RD 661/2007 i ordre ITC 3801/2008) per al foment de les fonts renovables i alternatives de generació elèctrica.

Sembla clar que hi ha molt camí per recórrer per no augmentar les emissions de CO2 en més d’un sector industrial. 18.3.1.4. Sensibilització social

També en un capítol dedicat a la indústria és escaient parlar de sensibilització social. Cal posar de manifest que com més sensibilitzada estigui la nostra societat, més fàcil serà, per a les indús-

824

tries que lluiten per reduir la contaminació, tirar endavant els seus projectes. No es pot perdre de vista que la indústria necessita tenir beneficis per mantenir la seva activitat, i que els beneficis s’obtenen quan els clients valoren els productes que se’ls ofereixen. Doncs bé, cal que aquests clients compensin les empreses intel·ligents, que són aquelles que, com diu Hunter Lovins (Lovins, 2008), reconeixen la necessitat d’anar més enllà del normal dins del món dels negocis per satisfer les necessitats de les persones de manera sostenible. Cal sensibilitzar els responsables de les empreses que no es poden fixar només en l’obtenció de beneficis a curt termini, sinó que cal integrar també altres factors com els ambientals, els socials i les bones polítiques de governament. Segons un estudi de Goldman Sachs fet l’any 2007 citat per Lovins (Lovins, 2008), el comportament borsari de les empreses que ho tenen en compte és molt millor que el de les que no ho fan. Les empreses s’han de preparar per a una nova onada de creixement, després de la que ha estat liderada per les tecnologies de la informació i les comunicacions, fonamentada en la sostenibilitat, en l’aprofitament màxim dels recursos, en la biomimètica, en l’ecologia industrial...i en la qual el valor de les empreses es mesurarà amb paràmetres relacionats amb el valor i el talent de les persones de l’empresa, la seva motivació, capacitat innovadora..., amb la contribució de l’empresa a la millora de l’entorn ambiental i social, i amb la seva capacitat de lideratge en el mercat que li correspongui, conseqüència dels aspectes anteriors. Això, una vegada més, els és més fàcil fer-ho a les empreses grans. Les mitjanes i petites no poden, però, quedar fora d’aquest procés, i han de potenciar els aspectes que els siguin més propicis per tal de ser també líders, si no en el mercat global, sí en escletxes que sempre deixen les corporacions importants o en col·laboració amb aquestes corporacions. En qualsevol cas, cal una tasca important de sensibilització, i més en un moment de crisi que s’hauria d’aprofitar per preparar-se per a aquesta nova onada de creixement on només participaran els millors.

Indústria Ramon Garriga

18.3.2. De tipus específic en sectors de la Directiva 18.3.2.1. Ciment

La indústria del ciment ha fet un esforç molt important els últims anys per reduir les seves emissions. Per això se li dedica una atenció especial, i també perquè és una indústria molt emissora en valor absolut. Fins ara, a Catalunya aquest esforç s’ha centrat en gran mesura en la millora de l’eficiència energètica de les instal·lacions, en línia amb el que fa el sector a tot Espanya. L’augment de les inversions del sector en millores mediambientals, que han passat d’una mitjana de 40 milions d’euros en el període 1995/ 2000 a 90 milions d’euros en el període 2001/ 2007, segons dades d’Oficemen, ha comportat, al costat d’altres millores, que l’eficiència energètica en el conjunt del sector hagi millorat en un percentatge de l’ordre del 40% i s’hagi passat d’un consum superior als 4.500 MJ per tona de ciment a poc més dels 3.000 MJ per tona. Si es compara amb altres països, Espanya està millor que la mitjana europea, que se situa una mica per sobre dels 3.500 MJ per tona, i s’adiu plenament amb els valors que es poden esperar aplicant les millors tècniques disponibles. Els bons valors d’eficiència energètica de les cimenteres no ha de fer perdre de vista que hi ha algun país que obté millors rendiments, tot i que les diferències no són importants. Japó està també per sobre dels 3.000 MJ/tona, però per sota d’Espanya, i Corea del Sud se situa pràcticament en els 3.000 MJ/tona. En qualsevol cas, donat el nivell ja assolit, no sembla que la millora de l’eficiència energètica sigui la font de nous avenços sensibles en la reducció de les emissions en aquest sector. Aquests cal buscar-los en el que d’una manera genèrica s’anomena coprocessament. Aquest mot indica: Combustibles alternatius amb un valor calòric important (per exemple, olis usats) Matèries primeres alternatives, amb components minerals que les facin aptes per a la producció de clínquer (per exemple, sòls contaminats, cendres, escòries, guix artificial...)

El canvi climàtic a Catalunya Indústria

Figura 1. Font: CEMBUREAU, 2009.

825

826

Materials que compleixen ambdues característiques, és a dir, que tenen un valor calòric important i tenen components materials desitjables (per exemple, pneumàtics usats). No tots els materials de rebuig són vàlids per al coprocessament. Cal tenir present la composició del ciment i els efectes ambientals de la combustió. Entre els materials no usables hi ha els residus que no han experimentat prèviament un procés de valorització. El coprocessament aporta molts avantatges; entre altres: • Excés d’oxigen durant la combustió i després. Destrucció completa dels compostos orgànics. • Total neutralització dels gasos àcids, òxids de sofre i clorur d’hidrogen, per la presència de calç en excés estequiomètric. • Retenció de les traces de metalls pesants en l’estructura del clínquer amb la formació de silicats metàl·lics. • No es produeixen subproductes com cendres o residus líquids resultants de la neteja dels gasos. La figura de la pàgina anterior dóna una idea gràfica de l’estalvi d’emissions de CO2 i de metà, un gas vint-i-una vegades més nociu que el CO2, si es fan servir els residus com a combustible en una planta cimentera en lloc de cremar-los en una incineradora o dipositar-los en un abocador. 18.3.2.2. Cogeneració i altres combustions

En general es tracta d’instal·lacions modernes, però encara hi ha potencial d’estalvi amb el canvi de combustible en alguns casos, amb l’ús de calderes d’alta eficiència en altres, en l’aprofitament integral de l’aigua i de la calor residual que transporta, en la revisió d’aïllaments...Cal fer-ho, ja que són encara moltes les instal·lacions que emeten més gasos dels assignats. 18.3.2.3. Refineries

La refineria que hi ha a Catalunya va obtenir ja al juliol del 2006 l’autorització ambiental integrada per a 8 anys, amb control cada dos anys. Les inversions que es fan cada any per millorar totes les qüestions relacionades amb el medi ambient són importants. Els resultats són bons,

Indústria Ramon Garriga

tot i que caldrà estudiar quines modificacions s’han d’introduir en els pròxims anys per poder complir amb les reduccions previstes. En aquest moment, entre altres, estan en curs o aprovats projectes com l’optimització de la combustió a les calderes d’olefines, la recuperació de la calor dels fums de l’HDS, la millora de l’eficiència a les dues grans turbines d’olefines o l’augment de gruix de l’aïllament a la unitat 661, amb un pressupost, només per als projectes esmentats, superior als setze milions d’euros. Els resultats són evidents, ja que del 2007 al 2008 les emissions de NOx han passat de 4.075 tones a 2.719 tones, amb una disminució del 33% i ben per sota del límit legal, que està en 3.333 tones. Cal tenir en compte que els òxids de nitrogen són també gasos amb efecte d’hivernacle, amb una nocivitat més de dues-centes vegades superior a la del CO2. La reducció de SO2 i partícules també ha estat del 50% i del 45%, respectivament. El CO2 s’ha mantingut per sota dels valors permesos, tot i que cal prendre mesures amb la vista posada al 2020. 18.3.2.4. Acer

Cal esmentar la rellevància que té el reciclatge dels metalls dels envasos com a mitjà per recuperar la ferralla, ingredient fonamental per a la siderúrgia. A més, la ferralla dels envasos és un material barat i fàcil de recuperar gràcies a les seves propietats magnètiques. El seu reciclatge permet un estalvi no només de primeres matèries, com el ferro o el carbó, sinó també de l’energia emprada. Catalunya és la comunitat autònoma de l’Estat on es recicla una quantitat major d’envasos d’acer (un 19,1% del total de tones recuperades a Espanya l’any 2004). Un 46,6% del reciclatge va ser liderat per les plantes d’incineració, els recuperadors van proporcionar un 27,7%, la recollida selectiva el 16,3%, i el compostatge el 9,5%. Catalunya no disposa de plantes siderúrgiques. D’acereries n’hi ha dues de pertanyents a la mateixa empresa, i molt a prop l’una de l’altra. De foneries n’hi ha més de 140, algunes dedicades a fondre acer per fer peces mecàniques.

827

El canvi climàtic a Catalunya Indústria

Es considera només una planta incorporada a la Directiva de comerç d’emissions. El sector siderúrgic està en plena reconversió. És un sector en el qual, a més de l’aprofitament de la ferralla, els estalvis han de venir de l’ús de forns amb millor tecnologia i de l’aprofitament de la calor residual. 18.3.2.5. Vidre

El sector de la fabricació de vidre té una llarga tradició a Catalunya, on es concentra prop de la meitat de la xifra de negoci i dels llocs de treball del sector en l’àmbit estatal. El subsector del vidre buit és, de totes les activitats industrials, el més avançat en matèria de reciclatge. S’estima que per cada tona d’envàs de vidre que es torna a fondre s’aconsegueix estalviar 1.200 quilos de matèries primeres i es consumeixen 130 quilos menys de fuel, amb la consegüent disminució de residus i d’emissions. L’any 2004 el Parlament Europeu va aprovar la Directiva 2004/12/CE que estableix un objectiu obligatori de taxa de reciclatge per a l’any 2008 del 60% en pes per als envasos de vidre. És un objectiu molt ambiciós, però l’any 2007 es va recuperar a Espanya el 56% dels envasos posats en el mercat. Si es té en compte que Catalunya és capdavantera en reciclatge de vidre amb el 22,3% del total espanyol, vol dir que s’estan assolint els objectius marcats per la Directiva. Es van recollir quasi 147.000 tones d’envasos i, per tant, es va produir un estalvi de combustible pròxim a les 20.000 tones. De vidre pla n’hi ha fàbriques a Tarragona i Barcelona. Els estalvis han de ser conseqüència de millores en l’eficiència energètica.

recollida, que és del 63,7% sobre el total de paper i cartró usat, fet que obliga a recórrer a la importació de paper usat. A Catalunya la major part de la matèria primera que utilitzen les empreses del sector té l’origen en el reciclatge (70%) i es preveu que aquest percentatge continuï augmentant. L’ús de gas natural com a combustible en substitució del carbó i del fuel i la introducció de la cogeneració elèctrica han disminuït notablement les emissions de CO2. La indústria del paper i del cartró concentrà l’any 2007 al voltant del 10% del nombre total de plantes de cogeneració que hi havia a Espanya i el 16% de la potència instal·lada, percentatges que són superiors a Catalunya. La necessitat d’importants quantitats de vapor i d’electricitat ho justifica. És tan important la producció elèctrica per cogeneració a les papereres que, a nivell d’Espanya, segons dades d’Aspapel, la ràtio entre electricitat generada i electricitat consumida és de l’ordre d’1,30, tant l’any 2007 com el 2008. A Catalunya ha d’augmentar l’ús de biomassa (les primes per a la biomassa forestal són de l’ordre de 120 euros per megawatt hora produït). A tot Espanya hi ha 1.100 MW de cogeneració instal·lats, dels quals el 32% tenen com a combustible la biomassa. La proporció a Catalunya és inferior. El canvi de combustible i l’eficiència en l’aprofitament de la calor (maquinària treballant en el punt de màxim rendiment, recuperació de condensats, màxima eficiència en la transmissió de la calor per a l’assecatge...) són els punts en els quals cal fer atenció per disminuir els consums i les emissions.

18.3.2.6. Paper

En redactar aquest capítol es disposa de les dades corresponents al 2007. La producció a Catalunya és el 30,3% del total espanyol. En parlar d’emissions hi ha dos aspectes importants que cal considerar: l’ús de paper recuperat i la cogeneració. La indústria espanyola de paper i cartró és la primera de la UE pel que fa a l’ús de paper recuperat com a primera matèria (un 84,6% de paper recuperat sobre la producció l’any 2007). Amb tot, hi ha molt a fer encara pel que fa a la

18.3.2.7. Calç i ceràmica

Són activitats que desenvolupen, en general, empreses petites. Això fa que, en molts casos, no s’emprin les millors tècniques disponibles, i que les que es tenen no s’explotin amb la màxima eficiència. Caldrà prendre mesures associatives per millorar les prestacions, sobretot en la branca de menor valor afegit. A les empreses de major capacitat, els estalvis han de ser conseqüència de canvis de combustible i de millores en l’eficiència dels processos.

828

18.3.3. De tipus específic en sectors d’emissions difuses

Les millores de l’eficiència i l’ús de les millors tècniques disponibles són aplicables a totes les indústries, tot i que no totes ho són amb la mateixa intensitat. A continuació es dedica atenció a comentar alguns aspectes de dos sectors, el químic i el de la construcció; el primer perquè és el principal consumidor d’energia i alguna de les seves activitats s’incorpora ja al règim de comerç d’emissions, i el segon per la seva incidència en els sectors de serveis i domèstic. 18.3.3.1. Indústria química

En els últims anys la indústria química ha fet un esforç important per mantenir les seves emissions a l’atmosfera i a l’aigua dins dels límits imposats per la legislació vigent. Aquest esforç ha ajudat, també, a reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. Tanmateix, per mantenir l’activitat de la indústria química al nivell actual, suposant que tots els sectors s’incorporessin al règim de mercat d’emissions, o s’intensifiquen les mesures de reducció o caldrà recórrer al mercat del CO2 i comprar drets d’emissió. La incorporació d’un grup d’empreses del sector químic al règim de comerç d’emissions les obliga a totes a prendre les mesures necessàries des d’ara, ja que és molt probable que els valors que se’ls assignin l’any 2020 siguin baixos. Una bona part de la indústria química catalana pertany a multinacionals que, en principi, podran emetre més si prenen mesures d’estalvi d’emissions en plantes pròpies ubicades en països on es pot aplicar el MDN (mecanisme de desenvolupament net), però hi ha un gruix important d’indústria química que és totalment catalana a la qual, per la seva grandària, no li serà fàcil incorporar-se a aquest mecanisme, i haurà de prendre altres mesures per gaudir d’una situació més favorable pel que fa a les emissions. La indústria química de Tarragona va dedicar l’any 2007 uns 51 milions d’euros a mesures destinades a la protecció del medi ambient, quantitat molt superior a la d’anys anteriors. En el mateix sentit, l’Associació Empresarial Química de Tarragona (AEQT), formada per una trentena d’empreses, va signar amb el Departament de

Indústria Ramon Garriga

Medi Ambient, l’any 2006, un conveni en matèria ambiental amb l’objectiu d’assolir un desenvolupament sostenible de la indústria. Cal continuar. Moltes de les iniciatives d’eficiència energètica esmentades són aplicables, però cal també innovar en processos. En aquest sentit no es pot deixar d’esmentar una iniciativa per a millorar l’eficiència dels processos químics. L’any 2008 va entrar en funcionament el Centre d’Investigació sobre Química Sostenible de la Universitat Rovira i Virgili. El seu objectiu principal és desenvolupar projectes concrets de millora dels productes i dels processos productius. Així com l’Institut Català d’Investigació Química porta a terme investigació pura, el nou centre fa recerca aplicada per a les empreses de l’entorn. Entre altres línies de treball, els experts de l’ICIQ treballen, en col·laboració amb la indústria, per aconseguir convertir les primeres matèries en productes finals minimitzant els costos energètics i reduint la producció de residus. Aquest és un dels camins. Cal que obtingui tot el suport necessari tant per part de les administracions com per part de les empreses, que tenen l’opció de convertir el que podria ser només una despesa en una oportunitat de negoci. Cal també que aquestes iniciatives augmentin amb una eficient col·laboració entre administracions, centres de recerca i empreses. 18.3.3.2. Indústria de la construcció

A Catalunya el sector domèstic representa un 12,8% del consum d’energia i el dels serveis, un 10,1%. Són valors molt importants. La seva reducció va molt lligada a una indústria que de manera global s’anomena indústria de la construcció. Sota aquest nom aquest capítol hi incorpora la construcció en si mateixa, on es poden fer grans estalvis tant a l’hora de projectar com a la de fer realitat els projectes, i tots aquells sectors industrials que hi participen: fabricació de materials de la construcció, fabricació de vidre, d’aïllants, de material sanitari, de material elèctric, comunicacions, aprofitaments de llum natural, condicionament d’aire i fluxos naturals, energies renovables, xarxes intel·ligents, instal·ladors, ESE...

El canvi climàtic a Catalunya Indústria

Algunes d’aquestes indústries estan sotmeses al mercat d’emissions, però altres no. És més, per a moltes empreses d’aquest sector la participació en la millora de l’eficiència energètica en la construcció pot representar una oportunitat de negoci important. Als Estats Units els sectors domèstic i de serveis representen consums percentuals encara més importants que a Catalunya. Per això no és estrany que al web del Massachusetts Institute of Technology (MIT) es proposin com a àrees d’estudi preferent les següents: • • • • • • • •

Edificis intel·ligents i els seus components Sostres intel·ligents Ventilació natural i equipament integrat Sistemes d’il·luminació amb llum natural Nous materials i mètodes constructius Calefacció, ventilació i aire condicionat Sensors i sistemes de monitorització avançats Eines avançades de simulació que ajudin els dissenyadors d’edificis a elegir els sistemes més eficients energèticament • Polítiques de transformació del mercat com codis i estàndards, incentius fiscals, informació i educació. És tota una declaració de principis que hem de fer nostra. Són actuacions amb molt impacte social i que demanen un consens que cal buscar amb formació i promoció de canvi de paradigmes. El millor edifici no hauria de ser aquell que més impacta només pel seu aspecte sinó aquell que representa, tant en la seva construcció com en el seu ús, la menor despesa d’energia. Cal potenciar la normalització dels elements i dels mètodes constructius (a Catalunya hi ha qui posa en dubte que en parlar de la construcció es pugui parlar d’indústria per aquesta falta de normalització). Es podria evitar aquest dèficit promovent nous materials i mètodes constructius. Seria un pas important de cara a minimitzar la despesa d’energia i les emissions. Cal que s’aprovi normativa relativa als impactes a mesurar en els materials i en els processos constructius i que es popularitzin els sistemes de certificació ambiental d’edificis. Els sistemes més estesos són el WGBC (World

829

Green Building Council) i l’SBA (Sustainable Building Alliance). Aquest últim és el sistema de certificació europeu, nascut de l’aliança entre la certificació francesa i l’alemanya, i neix com a reacció al WGBC. La certificació es defensa perquè exigeix un manteniment en el temps d’uns mínims de qualitat ambiental dels edificis. Amb la Llei d’ordenació de l’edificació ja s’estableixen uns criteris i unes eines de mesura, però la pràctica demostra que no són de fàcil aplicació i, a més, no sempre el que es preveu en els projectes és el que s’acaba fent o el que acaba esdevenint amb el temps amb la manca de manteniment. Cal que en aquestes qüestions no es pensi a curt termini, sinó que es facin bé les coses i que es puguin mantenir a la vegada que s’incorporen aquelles millores que porten a l’estalvi i que van apareixent al llarg del temps. Una iniciativa que pot ajudar a implementar mesures d’estalvi energètic en l’edificació, i que també es pot aplicar a la indústria, és promoure els models de negoci basats en el subministrament de serveis energètics (ESE o ESCO). Els promou la Directiva 2006/32/CE i les impulsa, entre altres institucions, la Plataforma para la Eficiencia Energética en España. Segons la Directiva, una empresa de serveis energètics (ESE) o energy services company (ESCO) és una persona física o jurídica que dóna uns serveis energètics que representen una millora de l’eficiència energètica a les instal·lacions o locals d’un usuari i admet un risc econòmic per portarho a terme. El pagament dels serveis prestats es fa (totalment o parcialment) amb l’obtenció de millores de l’eficiència energètica i amb el compliment dels altres requisits de rendiment convinguts. És una definició àmplia que admet moltes concrecions diferents. Hi ha qüestions que s’hi troben implícites com que cal establir un període de temps durant el qual s’han d’obtenir els estalvis, que s’haurà de poder mesurar i que s’haurà de poder intervenir tant en el manteniment com en la implementació de millores. En aquest sentit, tot i que el temps de què es parla no es pot prendre com a fix sinó com a referència, és molt més explícita la definició que d’una ESE fa la National Association of Energy

830

Services Companies (NAESCO), associació americana, país on aquesta activitat ha tingut un gran desenvolupament. Per NAESCO, una ESE és una companyia que desenvolupa, instal·la i finança el disseny de projectes que tenen com a finalitat millorar l’eficiència energètica i els costos de manteniment en les instal·lacions per un període de 7 a 10 anys. És clar que d’entrada cal tenir un històric del consum convencional d’un edifici o instal·lació equivalent i fer una projecció en el temps. La diferència entre aquesta projecció i la realitat és l’estalvi que s’ha produït amb un conjunt de mesures que poden afectar des del disseny de l’edifici fins a instal·lacions com la il·luminació i el condicionament d’aire, o, en el cas de la indústria, a canvis en algun procés. Els contractes que es subscriuen poden tenir diverses modalitats, però n’hi ha dues de bàsiques: estalvi garantit o estalvi compartit. En el primer, el client fa la inversió i com a conseqüència se li garanteix un estalvi. D’aquest estalvi, una part important se la queda el client per finançar la inversió i com a benefici i una altra part, més petita, se la queda l’ESCO com a pagament de l’assessorament, manteniment i millores. Si algun any l’estalvi que obté el client no arriba al que se li havia garantit, l’ESCO ha de compensar la diferència. Si, al contrari, els estalvis superen les previsions, la diferència es reparteix segons percentatges abans establerts entre client i ESCO. En els contractes d’estalvi repartit, la inversió la fa l’ESCO i per això es queda la part més important de l’estalvi per compensar la inversió i com a benefici. Si no s’assoleix l’estalvi previst, el client continua rebent la mateixa quantitat pactada i és l’ESCO la que hi perd. Si, al contrari, els beneficis superen les previsions, la diferència es reparteix entre client i ESCO segons percentatges pactats. En un contracte d’aquest tipus, l’ESCO vol participar en el disseny des d’un principi, ja que moltes vegades els estalvis depenen molt de com s’ha pensat l’edifici o la instal·lació. Als països on aquest tipus de negoci ESCO està ben implantat ha quedat palès que és la millor manera d’estalviar energia en el sector de la

Indústria Ramon Garriga

construcció. Ara bé, aquesta implantació és en funció de diferents paràmetres que no sempre es donen. Cal, d’entrada, que hi hagi una legislació fiscal que ho permeti i estimuli, cal que els costos energètics siguin calculables i que no es puguin produir canvis importants de preus com a conseqüència de decisions polítiques; calen, en fi, projectes emblemàtics de demostració que incitin la creació d’aquest tipus d’empreses. Les administracions han de tenir-hi un paper fonamental, entre altres raons per què és en el sector serveis (hospitals, escoles, edificis de l’Administració) on primer es poden detectar i obtenir estalvis importants. En aquest sentit és molt positiva la iniciativa de l’IDAE (Instituto del Ahorro Energético) que ha proposat un model de contracte ESCO per a serveis energètics i de manteniment als edificis de les administracions públiques. L’àmbit jurídic d’aquests contractes es defineix a la Llei 30/2007, de 30 d’octubre, de contractes del sector públic. Hi ha moltes iniciatives de recerca relacionades amb aquest sector: en el món de la il·luminació, en la recerca de components electrònics de molt baix consum, en l’estudi de sistemes de ventilació i llum naturals als edificis, en nous materials aïllants, en vidres amb tractaments especials que es puguin usar sense perdre qualitat d’aïllament tèrmic, en nous materials per a la construcció, en xarxes intel·ligents que permetin un control i una distribució automàtica dels consums, en la manera d’integrar diferents fonts energètiques (solar, eòlica, acumuladors dels vehicles elèctrics) a petita escala o per barris, en calefacció de barri, en nous sistemes de condicionament... Moltes d’aquestes recerques es porten a terme en laboratoris de Catalunya com, per exemple, a l’IREC (Institut de Recerca en Energia de Catalunya) que té diferents línies de recerca en eficiència energètica en l’edificació. Hi ha també edificis nous que poden servir de demostració. Un d’aquests pot ser el nou edifici destinat a ser banc de sang i teixits a Barcelona, en el qual tant el disseny de l’edifici com les instal·lacions s’han fet per obtenir millores de materials, dels sistemes de ventilació i climatització i de recuperació d’energia; també n’és un exemple l’edifici d’emissions zero del districte 22@.

El canvi climàtic a Catalunya Indústria

Un projecte emblemàtic de demostració, que a més proposa moltes solucions per a la rehabilitació, camp en què es poden obtenir estalvis molt importants, és el PSE-Arfrisol, del CIEMAT. Fa anys que es va posar en marxa i té com a objectiu reduir fins en un 90% el consum als edificis d’oficines i demostrar tot el que es pot estalviar fent servir adequadament l’energia en l’edificació. 18.4. Altres iniciatives que han d’ajudar a reduir les emissions 18.4.1. Mercat del CO2

L’anàlisi del comportament de la indústria radicada a Catalunya pel que fa al control i reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle està determinat per l’establiment a nivell europeu del mercat d’emissions de CO2 i per la regulació estatal derivada d’aquesta directiva. Per això pot ser convenient fer algunes consideracions relatives al mercat del CO2. Hi ha acord a considerar, com ho fa Montserrat Colldeforns (Vegara et al., 2009), que la reducció d’emissions no la generen els instruments en si, sinó la influència que aquests instruments puguin tenir en el comportament de productors i consumidors, les inversions fetes per les empreses o els governs i les innovacions en tecnologies i productes. És a dir, la indústria hi té un paper important. Com diu l’autora en la publicació abans esmentada, els instruments econòmics o de mercat són els que utilitzen la reacció de consumidors i productors a les condicions de mercat per influir en el seu comportament per tal que sigui favorable al medi ambient. Es basen en la capacitat del mercat de sintetitzar informació en relació amb les condicions agregades d’oferta i demanda i els preus resultants. Són bàsicament els impostos ambientals, les subvencions, els drets d’emissió o permisos negociables o altres instruments híbrids. Els instruments de mercat tenen una major eficiència econòmica ja que tenen una major flexibilitat i adaptació a cada situació particular i, a més, empenyen més eficaçment a l’adopció de noves tecnologies menys contaminants si d’aquesta adopció se’n deriven estalvis a curt, mitjà o llarg termini.

831

Tot i que hi ha experiències relatives a la fixació d’impostos per a l’emissió de CO2 força antigues (Finlàndia va ser el país pioner l’any 1990), aquest sistema no ha estat emprat d’una manera generalitzada. La UE ha preferit harmonitzar primer els impostos sobre l’energia, i dels impostos sobre el CO2, sembla que només els pensats per reduir les emissions dels vehicles s’estan generalitzant progressivament. Entre altres països, Espanya ha modificat l’impost de matriculació dels vehicles fent-hi intervenir d’una manera prou clara les emissions a l’hora de fixar els tipus impositius. En canvi, sí que han crescut molt ràpidament els mercats de drets d’emissió de CO2. Com que poden afectar a la indústria catalana, s’hi dedica més atenció tot seguit. El mercat de drets pot existir a partir del moment en què el màxim d’emissions permeses sigui inferior a les emissions actuals. Com diu Montserrat Colldeforns, el dret d’emetre es converteix en un actiu important per a l’empresa perquè el necessita per poder produir. És clar que, segons el preu a què calgui comprar els drets, serà més convenient introduir novetats tecnològiques que ajudin a disminuir les emissions. Aquest és un factor determinant. N’hi ha un altre, que és com les empreses obtenen els drets d’emissió. Hi ha bàsicament dues maneres extremes de fer-ho, més totes les combinacions intermèdies. Les extremes són l’assignació gratuïta dels drets en funció de determinats paràmetres a decidir o l’obtenció d’aquests drets mitjançant subhasta. Hi ha arguments a favor i en contra de cada una de les dues opcions, però en una primera etapa ha semblat millor a tots els països de la UE que els governs assignin els drets gratuïtament. De fet, la Directiva Europea del 2003 preveia que al menys un 95% dels drets havia de ser gratuït durant el primer període (fins el 2007) i al menys un 90% en el segon (2008 - 2012). Doncs bé; només tres països han subhastat el percentatge restant. Tots els altres han concedit gratuïtament el 100% de les emissions. No és clar quin serà el sistema a partir del 2013, però tot fa suposar que n’hi pot haver un cert percentatge sotmès a subhasta. De tota manera, cal tenir en compte que la UE, mitjançant la Directiva 2009/29/CE de

832

23 d’abril que modifica i complementa la Directiva 2003/87/CE, tot i mantenir una política valenta de reducció de les emissions, té clar que aquesta valentia no pot representar que les empreses de la UE estiguin en inferioritat de condicions respecte a les d’altres països, i per això en el seu plantejament (punt 24 i següents) recull els efectes que provoca sobre diferents sectors el fet que estiguin exposats a la competència internacional, defineix com s’identifiquen aquests sectors i recull les mesures adequades per combatre’n els efectes. Amb posterioritat a la redacció d’aquest capítol, el 5 de gener de 2010, s’ha publicat la decisió de la Comissió de 24 de desembre de 2010 amb un llistat de sectors i subsectors que es consideren exposats a un risc significatiu de fuita de carboni, que és com es coneix el fet d’aquesta competència que es pot considerar deslleial. El protocol de Kyoto incorpora uns mecanismes de flexibilitat que permeten a les empreses acumular drets d’emissió. Bàsicament són dos: El primer és el mecanisme de desenvolupament net (MDN), que permet que els països que es van comprometre a Kyoto a reduir les seves emissions puguin fer-ho en part invertint en la reducció d’emissions en els països en via de desenvolupament que formen part del protocol, però no estan sotmesos a cap reducció concreta. És, a la vegada, una manera excel·lent de trametre tecnologies netes a països que no en disposen. El segon és l’aplicació conjunta (AC), que permet que els països compleixin els seus objectius de reducció invertint en projectes que redueixin les emissions en altres països també vinculats als objectius de Kyoto, generalment de l’est d’Europa i de l’antiga Unió Soviètica. El comerç d’emissions de la UE permet també altres fórmules com les negociacions entre estats amb compromís de reducció, l’acumulació per a anys posteriors de les emissions permeses i no exhaurides, compromisos sectorials... El mecanisme de desenvolupament net és el més emprat, però cal dir que les empreses catalanes no han fet ús de cap dels dos mecanismes de flexibilitat. Tenint en compte que Barcelona és la capital europea per a la Mediterrània i que hi ha almenys tres països costaners amb aquest

Indústria Ramon Garriga

mar on es poden portar a terme projectes MDN, pot ser una ocasió molt bona per iniciar un procés que pot fer falta i en el qual cal tenir una certa experiència per treure’n tot el profit possible. El mercat de drets d’emissió de la Unió Europea és l’eina que ha de permetre el compliment del compromís vinculant de la UE. A més d’aquest mercat n’hi ha altres de voluntaris. Per tenir una idea de la magnitud del mercat del CO2, i de la importància relativa de cada un dels que el constitueixen, transcrivim unes xifres de l’informe del 2008 del Banc Mundial State and trends of the carbon market, recollides també en el treball abans esmentat. L’any 2007 es van negociar en el mercat de drets de la UE 2.061 Mt de CO2 amb un valor de 50.097 M$ USA. Els valors en altres mercats són menyspreables al costat d’aquests (48 Mt de CO2 en total amb un valor de 296 M$ USA). Tant com el valor absolut, és important el creixement, ja que el volum corresponent a l’any 2006 va ser tres vegades superior al del 2005 i el del 2007 pràcticament ha doblat el del 2006. Les transaccions que tenen com a origen el MDN han crescut molt poc al llarg d’aquests tres anys considerats i no han estat encara gaire importants. Els volums de CO2 que han estat estalviats (i, per tant, adquirits pels inversors) han estat de 359, 537 i 551 Mt el 2005, 2006 i 2007, respectivament, i a un preu mitjà resultant molt inferior del que s’ha pagat en el mercat de permisos (menys de la meitat). Cal constatar que les transaccions del tipus MDN han generat un mercat secundari de transmissió d’aquests drets que l’any 2007 ha representat un volum de 240 Mt de CO2. El procés d’aplicació conjunta (AC) presenta una activitat petita (21, 16 i 41 Mt de CO2 els tres anys considerats) i a un preu equiparable al que regeix les transaccions MDN. Cal deixar constància que l’any 2009 la fira internacional (privada) del mercat de CO2 va tenir lloc a Barcelona (on sembla que també es desenvoluparà en el futur), circumstància que no va ser prou aprofitada per exemplificar el perquè d’aquesta fira i, lògicament, la importància no solament ecològica sinó també econòmica que té i ha de tenir l’estalvi d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle.

833

El canvi climàtic a Catalunya Indústria

18.4.2. Recerca i innovació

Quan es pensa en recerca i innovació relacionada amb el canvi climàtic s’acostuma a pensar, i ja està bé, en noves formes d’obtenció d’electricitat, en l’obtenció d’aquesta electricitat d’una manera més distribuïda per evitar les pèrdues que es generen en el transport, en la manera de confinar el CO2 que es produeix mitjançant captura i emmagatzematge, en xarxes intel·ligents que permetin tenir la informació necessària per gestionar automàticament els consums... No es pot perdre de vista, però, que hi ha molt a fer per reduir els consums i, per tant, les emissions, en processos convencionals als quals probablement no sempre es dedica la mateixa atenció que als nous. Segueixen essent necessaris i, per tant, cal innovar pensant també en aquests processos. Es llegeix amb freqüència que cal que al nostre país es redueixin o s’abandonin segons quines produccions per potenciar-ne d’altres de menys intensives en energia. No és ara el moment d’entrar en què és millor. Els productes necessaris es seguiran produint en un lloc o altre i si no s’aplica la recerca i la innovació a aquests processos, seguiran emetent o provocant l’emissió de més gasos dels necessaris. Ja s’han esmentat diferents iniciatives positives de recerca aplicada a Catalunya amb l’objectiu de disminuir les emissions en processos industrials. Per seguir avançant cal, però, prendre mesures que incentivin. Isabel Busom, en el treball ja esmentat (Vegara et al., 2009), parla de dues fallades: la insuficiència d’incentius per a l’adopció de mesures correctores si no hi ha impostos sobre emissions (o similars) i la insuficiència d’incentius per a la generació d’innovacions, i arriba a les conclusions següents: 1. Els incentius que s’estableixen a través del mercat no seran suficients per impulsar la recerca i la innovació necessàries, perquè hi ha una escletxa entre la rendibilitat privada i la rendibilitat social de la inversió en aquestes activitats. 2. La política de recerca, desenvolupament i innovació, per si sola, no serà suficient per aconseguir el nivell de canvi tecnològic desitjable, ja que es produeixen dues fallades de mercat.

3. Encara que es plantegi alhora una política de control d’emissions i una de foment a la R+D+I, no serà suficient si això només es fa a nivell dels estats i no es té en compte la dimensió internacional de les dues externalitats. I, com a conseqüència, proposa la complementarietat entre polítiques específiques contra el canvi climàtic i polítiques de R+D+I, amb altres polítiques, com l’educativa, i també entre països. A més petita escala, cal també complementarietat entre els diferents estaments, indústria, administracions i centres de recerca per buscar la màxima eficiència en la implementació d’innovacions. Aquesta col·laboració s’hauria d’anar estenent a tots els sectors productius com ja s’ha fet parcialment en algun. Referències ALCÁNTARA, Vicent; PADILLA, Emilio; ROCA JUSMET, Jordi (2009). «Emissions de gasos amb efecte hivernacle derivades del consum d’energia». A: RAMOS MARTÍN, Jesús (2009). Ús de l’energia a Catalunya. Anàlisi del Metabolisme Energètic de l’Economia Catalana (AMEEC); Barcelona: Generalitat de Catalunya, CADS, p. 129-145. (Informes del CADS, 8). CEMBUREAU (2009). Sustainable Cement Production. Co-processing of alternative fuels and raw materials in the european cement industry. Brussel·les: CEMBUREAU. Diari Oficial de la Unió Europea (DOUE) L275 de 25/10/2003 i L140/63 de 05/06/2009 Documento de Visión de la Eficiencia Energética en España (2009). Plataforma Tecnológica Española de la Eficiencia Energética. DOMÍNGUEZ, Martí. (2009). «Comunitat científica i comunitat cultural», Cultura 3 (gener de 2009) Generalitat de Catalunya, p. 114. <http://www.gencat.cat/medi ambient agost del 2009>. Seleccioneu «Canvi Climàtic» i als destacats, «Evolució de les emissions a Catalunya». <http://www.mediambient.gencat.cat/cat/el_medi/atmosfera/comerc_emissio/doc/vegeh_08.pdf> ICAEN (2009). Cultura energética, 170, Barcelona: Institut Català de l’Energia, p. 24. INSTITUT CERDÀ. Reciclado y valorización de residuos en la industria cementera en España. Treball de l’Institut Cerdà per a Fundación Laboral del Cemento y el Medio Ambiente. Any 2009.

834 IPPC (2007). Fourth Assessment Report, Working Group III, Chapter 7, Industry. LOVINS, Hunter (2008). «Repensar la producció». A: WORLDWATCH INSTITUTE. L’estat del món 2008 – Innovacions per a una economia sostenible. Informe del sobre el progrés cap a una societat sostenible; Barcelona: Angle Editorial, p. 39. OFICINA CATALANA DEL CANVI CLIMÀTIC (OCCC) (2008). Pla marc de mitigació del Canvi Climàtic a Catalunya 2008-2012. Barcelona: Generalitat de Catalunya, OCCC.

Indústria Ramon Garriga

PAYET, Jordi; RELEA, Ferran; SALA, Josep Maria [et al.] (2009). La incineració i el futur de les polítiques de gestió de residus; Barcelona: Col. d’Enginyers Industrials de Catalunya. (Monografies, 9). Pla de l’Energia de Catalunya 2006 – 2015 (2009). Barcelona, Generalitat de Catalunya. VEGARA, Josep Maria; BUSOM Isabel; COLLDEFORNS, Montserrat [et al.] El canvi climàtic: anàlisi i política econòmica. Una introducció (2009). Barcelona: La Caixa, p. 81-133. (Estudis econòmics, 36).

19. El turisme David Saurí1 i Joan Carles Llurdés2 1

Departament de Geografia i Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals, Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Geografia i Escola Universitària de Turisme i Direcció Hotelera, Universitat Autònoma de Barcelona. 2

David Saurí Pujol (Barcelona, 1958) es va llicenciar en Filosofia i Lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona el 1981. El 1983 va obtenir una beca Fulbright per ampliar els seus estudis de Geografia a la Universitat de Clark (Worcester, Massachusetts, EUA). Es doctorà el 1990, amb una tesi sobre la història de la gestió de l’aigua a Nou Mèxic. També és doctor en Geografia per la Universitat Autònoma de Barcelona on, des de 1988, imparteix docència en la titulació de Geografia, i des de 1993 en la titulació de Ciències Ambientals. Ha estat director del Departament de Geografia de l’UAB (1997-1999) i director del Centre d’Estudis Ambientals de la mateixa universitat (2000-2003). Des de febrer de 2005 és catedràtic de Geografia Humana de la Universitat Autònoma de Barcelona. Joan Carles Llurdés és doctor en Geografia Humana (Universitat Autònoma de Barcelona). Imparteix docència presencial al Departament de Geografia, a l’Escola Universitària de Turisme i Direcció Hotelera (ambdós a la UAB ) i a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). La seva docència es relaciona amb la Cartografia, la Geografia del turisme i el Turisme cultural, mentre que la seva recerca centra en temes de planificació del turisme, conflictes territorials, reconversió de zones mineres en zones turístiques i turisme i canvi climàtic. Ha publicat articles en revistes d’àmbit nacional i internacional i també ha col·laborat en diverses obres col·lectives així com en el primer Informe sobre el canvi climàtic a Catalunya.

Resum

839

Introducció

841

19.1. Turisme i canvi climàtic: evolució del coneixement i de les accions 2003-2009

841

19.2. El turisme a Catalunya i al món. Tendències en el període 2003-2009

844

19.3. Característiques de l’oferta turística a Catalunya

849

19.4. Escenaris climàtics a Catalunya i possibles efectes en l’oferta turística

855

19.4.1. Els impactes sobre el turisme de sol i platja

855

19.4.2. Impactes del canvi climàtic en el turisme d’hivern català: evidències recents

857

19.4.3. Impactes en el turisme alternatiu

859

19.4.4. Estratègies davant el canvi climàtic

859

19.4.5. Estratègies al turisme de sol i platja

860

19.4.6. Estratègies al turisme d’hivern

860

19.4.7. Estratègies al turisme alternatiu

864

19.5. Conclusions

864

Referències

866

Annex Enquesta sobre els possibles efectes del canvi climàtic en el sector turístic català

868

El canvi climàtic a Catalunya El turisme

839

Resum

Catalunya ha esdevingut la primera destinació espanyola en turisme internacional, mentre que el conjunt de l’estat és la segona a nivell mundial, darrera França. El turisme continua essent la primera activitat econòmica de Catalunya (10-12% del PIB i en torn d’un 10% de la població ocupada) i es caracteritza per una elevada diversitat de modalitats i una capacitat excel·lent d’adaptació a nous reptes. Això no obstant, el període que s’obre amb la crisi econòmica del 2007 planteja interrogants molt importants sobre el segment turístic del «sol i platja», sense cap mena de dubte i de llarg, el que té un major impacte en la creació de riquesa i ocupació. La forta competència de noves destinacions (l’Adriàtic, la Mediterrània oriental, el nord d’Àfrica) i unes estructures i equipaments obsolets en fan inevitable la reconversió, amb activitats més diversificades i, probablement, amb una major atenció a la qualitat ambiental. L’oferta de l’allotjament a Catalunya no ha variat significativament en el període del 2002 al 2007, i es concentra molt en poc més de 10 comarques que, gairebé, són les mateixes que les que encapçalen els rànquings de l’allotjament hoteler i de càmping. Per contra, pel que fa a l’opció del turisme rural, només una comarca (l’Alt Empordà) repeteix a totes tres modalitats analitzades. El turisme basat en els esports hivernals i en concret l’esquí, sembla haver arribat a un sostre en la seva expansió, tot i que les darreres temporades han estat francament bones. Afectat també per la crisi immobiliària de finals de dècada (que ha deixat en suspens diversos projectes com el de la Vall Fosca), el sector intenta adaptar-se a les incerteses climàtiques amb l’expansió de la neu artificial i en alguns casos amb la reconversió de les estacions d’esquí en estacions de muntanya. Finalment, tot el conjunt, encara molt minoritari, definit com turisme alternatiu (rural, d’aventura, «ecològic», etc.) és el que presenta una millor situació en haver quedat relativament al marge de la crisi. En la mesura que pertorbacions com ara incendis forestals, plagues o altres riscos naturals no alterin de manera significativa el patrimoni natural i cultu-

ral català, aquest sector pot créixer i segurament creixerà encara més durant les properes dècades Pel que fa a les relacions entre turisme i canvi climàtic, cal continuar destacant un cert desinterès pel tema, tant des del propi sector (amb la possible i fins a cert punt lògica excepció de l’esquí) com des de la pròpia comunitat científica. A diferència d’altres països, on almenys en l’àmbit de la recerca hi ha força activitat, durant els darrers sis anys continuen essent escassos els treballs científics que s’ocupen d’aquest àmbit, amb excepcions com el dels investigadors de l’Institut de Medi Ambient de la Universitat de Girona sobre la Costa Brava. Amb tot, alguns projectes de recerca recentment finançats poden contribuir a pal·liar aquesta situació. Pel que fa als impactes del canvi climàtic sobre el sector turístic català, el turisme de sol i platja continua semblant relativament poc vulnerable pels majors impactes que tindran les destinacions competidores, i per la possibilitat de desestacionalitzar l’oferta. L’estiu del 2003, que hom ha comparat al que podria ésser un estiu típic cap a finals del s. XXI, no implicà en absolut una pèrdua de turistes a les platges catalanes per manca de confort. Altrament, hom creu que impactes com l’escassetat de recursos hídrics o l’augment del nivell del mar es poden gestionar amb l’aplicació de noves tecnologies com la dessalinització o la construcció d’obres de defensa marítima. En tot cas, la disponibilitat d’energia (aires condicionats, dessalinització) serà un dels reptes clau del futur del sector a Catalunya. El turisme d’hivern continua essent la modalitat més vulnerable al canvi climàtic i també la que més s’esforça en desenvolupar adaptacions com la fabricació de neu artificial, amb més de 2.200 canons l’any 2009, o la diversificació d’activitats fora de l’estació hivernal. Finalment, les formes alternatives de turisme presenten també una vulnerabilitat relativament alta (en dependre molt del patrimoni natural o cultural) però, a la vegada, són les que més es poden beneficiar de polítiques territorials i ambientals no estrictament vinculades amb el clima.

El canvi climàtic a Catalunya El turisme

Introducció

Tot i els sotracs que la crisi econòmica actual està causant en el sector, el turisme continua sent clau en l’economia catalana, amb contribucions al PIB i ocupació que es situen entorn del 10% dels totals respectius. La gran diversificació del turisme català, tanmateix, fa que l’impacte de la crisi sigui molt diferent segons la modalitat. Si bé els efectes sobre el segment de sol i platja han estat, i continuen sent, molt negatius, el turisme d’hivern ha vist com la temporada 2008-2009 ha estat una de les millors de la seva història, mentre que per la seva banda el turisme rural continua trencant rècords de freqüentació. Tal com afirmàvem en el primer Informe sobre el canvi climàtic a Catalunya, totes aquestes modalitats (i d’altres) depenen estretament de les condicions climàtiques i, per tant, tenen una relació molt directa amb el fenomen del canvi climàtic. Tanmateix, i tot i les evidències creixents sobre aquesta relació i els greus impactes que el canvi climàtic podria ocasionar en el turisme català, la impressió dels experts en turisme que hem consultat (vegeu l’apèndix 1) és que el sector turístic català continua ignorant, o fins i tot menystenint, aquest tema. En part, i com era el cas al 2003, aquesta actitud està segurament relacionada amb les incerteses que envolten el tema (incerteses alimentades per la preocupant manca d’estudis científics sobre les relacions entre el canvi climàtic i el turisme a Catalunya), i també pel major pes de les qüestions conjunturals i de curt termini en les preocupacions del sector. Tot i això, també cal reconèixer que la influència de la sostenibilitat i de les actituds ambientals cada cop són més paleses en el sector turístic. Moltes enquestes assenyalen que els usuaris tendeixen a ser més exigents en matèria ambiental, i que el medi ambient ha esdevingut un criteri clau en la selecció de les destinacions. Arran del fet que moltes les accions de mitigació i adaptació al canvi climàtic acostumen a coincidir amb bones pràctiques ambientals (estalvi d’aigua i energia, minimització de residus, transport sostenible, etc.), és probable que en el futur el sector vagi prenent mesures i emprenent accions que, si bé no estarien estrictament orienta-

841

des a la mitigació i adaptació al canvi climàtic, sí contribuirien segurament a l’assoliment d’objectius en aquest camp. De fet, per a molts especialistes, la sortida a la crisi actual del model de sol i platja passa, precisament, per reconvertir i diversificar el sector en una direcció molt més ambientalista. Aquest capítol segueix a grans trets la mateixa estructura de l’anterior publicat al primer Informe. Així, a continuació es fa una revisió de les principals aportacions científiques a l’estudi de les relacions entre canvi climàtic i turisme, un camp de coneixement que no deixa d’expandirse malgrat les llacunes existents, especialment al nostre país, i, tanmateix, també es comenten els resultats d’algunes conferències internacionals dedicades a aquesta temàtica (p. ex., la conferència de Davos de l’any 2007). El tercer apartat es dedica a l’anàlisi de les principals tendències turístiques a Catalunya i al món per al període 2003-2009; mentre que al quart revisem l’evolució de l’oferta turística a Catalunya i l’aportació del sector a l’economia catalana en els darrers sis anys. Al cinquè apartat presentem i valorem l’evolució del turisme de sol i platja, del turisme d’hivern i d’altres maneres de turisme amb relació al canvi climàtic; mentre que al sisè analitzem l’evolució de les estratègies adaptatives en cadascuna d’aquestes modalitats. Finalment, a les conclusions es resumeixen els aspectes més significatius del treball i es proposen algunes possibles línies de recerca per al futur. De la mateixa manera que vam fer per a l’informe de 2003, hem recollit un total de 39 enquestes efectuades a experts i professionals del turisme que es comenten a l’apèndix 1. 19.1. Turisme i canvi climàtic: evolució del coneixement i de les accions 2003-2009

L’any que es va elaborar el primer Informe sobre el canvi climàtic a Catalunya (2003) fou també un any amb diverses iniciatives de recerca sobre les relacions entre turisme i canvi climàtic, com ara la Conferència de Djerba (Tunísia) i la formalització d’una xarxa d’experts en canvi climàtic i turisme (http://www.icis.unimaas.nl/eclat/). De fet, a partir de 2003, les relacions entre turisme i canvi

842

climàtic han rebut una atenció creixent: el nombre de publicacions científiques, que ja es va duplicar entre els anys 1996-2000 i 2001-2005, continua augmentant en les revistes especialitzades i sovintegen també els congressos i reunions científiques internacionals, al voltant d’una vintena entre 2003 i 2009. En aquest sentit, l’octubre de 2007 es celebrà a Davos (Suïssa) la segona conferència sobre Canvi Climàtic i Turisme. També cal esmentar la International Conference on Climate Change Impacts on Tourism, celebrada a Portugal al 2007, així com l’anomenada Climate Change and Tourism Conference: Tourism and Climate Change Mitigation celebrada als Països Baixos l’any 2006). Si la conferència de Djerba i la consegüent declaració no van tenir un ressò gaire gran a escala internacional, la conferencia de Davos sí ho va aconseguir; en part, per la presentació del que potser sigui l’informe més exhaustiu sobre canvi climàtic i turisme elaborat fins ara, un encàrrec conjunt del Programa de Medi Ambient de les Nacions Unides, l’Organització Mundial de Turisme i l’Organització Mundial de Meteorologia. El treball comença resumint les conclusions principals del darrer informe de l’IPCC i assegura que, com totes les altres activitats econòmiques, el turisme haurà d’afrontar el repte del canvi climàtic mitjançant mesures d’adaptació i de mitigació. De la mateixa manera que l’agricultura, el turisme es mostra sensible a les condicions climàtiques, però, per contra, sembla tenir una capacitat d’adaptació prou elevada ja que ha estat capaç de superar problemes molt greus com ara atacs terroristes, malalties infeccioses o calamitats naturals com el tsunami d’Àsia de 2004. En qualsevol cas, l’informe també adverteix de la necessitat d’anticipar possibles adaptacions a episodis que poden ser totalment inesperats (p. ex., l’hivern excepcionalment càlid de 2006-2007 als Alps o l’onada de calor de 2003 a Europa). Altrament dit, i amb una certa preocupació, s’assenyala també que hi ha una certa tendència a sobreestimar la capacitat adaptativa del sector (neu artificial, aigua dessalada, etc.) i es remarca que encara no té plena consciència de la importància del tema. Una altra conferència destacable per centrarse específicament en el segment de sol i platja a

El turisme David Saurí i Joan Carles Llurdés

la Mediterrània va ser la Coastal Tourism in the Mediterranean: Adapting to Climate Change, celebrada a Cagliari (Sardenya) el juny de 2009, i que va tenir una destacada participació d’alts càrrecs de l’Organització Mundial de Turisme. Igualment, certs projectes de recerca de la Unió Europea (p. ex., el PESETA) s’han ocupat dels impactes del canvi climàtic sobre el turisme. Per a Dubois i Ceron (2006) una possible causa que el sector turístic encara no hagi cobrat plena consciència dels possibles impactes del canvi climàtic, es troba en les grans incerteses que envolten la disponibilitat i fiabilitat d’escenaris climàtics a escales local i regional. Si aquests escenaris encara no s’han desenvolupat, l’elevat grau d’incertesa que acompanyen les estimacions més generals fa molt difícil generar nova informació que pugui ser útil per a la presa de decisions. Els mateixos autors indiquen que afirmacions com ara «un descens d’un 10% en la coberta de neu de tal o tal estació d’esquí pot implicar un descens d’entre un 10 i un 30% en el nombre dels seus usuaris», suposa tanta incertesa que resulta molt poc útil per als gestors. En qualsevol cas, durant els darrers sis anys s’ha avançat força en el coneixement de les relacions entre canvi climàtic i turisme. A continuació, resumiren algunes de les aportacions més significatives classificades per grans temes: Pel que fa a la mitigació, en primer lloc s’ha reforçat la hipòtesi que el turisme contribueix de manera no menyspreable al canvi climàtic. En l’informe presentat a la Conferència de Davos es donaren a conèixer per primera vegada dades estimatives d’emissions de CO2 per a l’any 2005 per als tres subsectors turístics principals (transport, allotjament i activitats diverses), xifrades en 1.307 milions de tones (el 4,95% del total mundial). Lògicament, les emissions variaven molt en funció de la tipologia turística, i arribaven a un màxim de 9 tones per persona en creuers de llarg recorregut. Dels tres subsectors, el que més contribueix, i amb escreix, a les emissions, és el del transport, amb un 78%; mentre que l’allotjament aporta el 21%, i les activitats l’1% restant. Val a dir que el 40% de les emissions provenen del transport aeri, quan els viatgers que utilitzen l’avió només són el 17% del total; de fet, el turisme de vols intercontinentals tot just representa

El canvi climàtic a Catalunya El turisme

el 2,7% del total de viatges, però el 17% de les emissions totals. Per contra, l’autocar i el ferrocarril apleguen el 34% dels viatges i només en generen el 13%. D’aquí que les polítiques de mitigació s’hagin de centrar especialment en els viatges amb avió a grans distàncies, que proporcionalment són poc importants dins el conjunt de viatges per motius turístics. En aquest informe, i com en altres sectors, la reducció en l’ús d’energia es veu com la mesura de mitigació més efectiva, que podria materialitzar-se reduint el nombre de viatges (fent estades més llargues a les destinacions, la qual cosa, però, entra en contradicció amb la tendència actual) o un canvi del mitjà de transport (p. ex., el tren per l’avió). Un segon conjunt de treballs s’ha interessat a seguir investigant els possibles impactes del canvi climàtic en l’estacionalitat i fluxos de turistes. L’informe de Davos no anticipa tant un declivi del turisme a escala global i, en canvi, sí una redistribució substancial de la demanda turística entre meitat i finals del segle XXI. Un aspecte que sembla reunir un consens important és que aquesta redistribució beneficiaria les regions turístiques més temperades en detriment d’aquelles altres més càlides. Tant o més important que les realitats, especialment quan aquestes s’acompanyen per un elevat grau d’incertesa, són les percepcions alimentades molt sovint pels mitjans de comunicació. Així, es prou habitual llegir a la premsa notícies sense gaire fonament com ara que la Mediterrània es veurà afectada per temperatures extremes, o que ja no serà possible esquiar a Europa. Alguns autors com Amelung et al. (2007) han elaborat l’anomenat «Índex de confortabilitat turística», segons el qual les zones de màxima confortabilitat a Europa caldrà buscar-les progressivament a les latituds més altes, de manera que a l’any 2080, les condicions ideals per a la pràctica del turisme d’estiu es donaran al nord del continent. Mentrestant, la confortabilitat de la Mediterrània pot reduir-se dels set mesos actuals a menys de quatre, sobretot a la meitat oriental. Tampoc no és coneix massa bé com el canvi climàtic pot interaccionar amb altres factors socials i culturals rellevants per a la pràctica turística. L’estacionalitat de les vacances, però, no depèn només de les condicions climàtiques, sinó

843

de molts altres factors, bona part vinculats als costums socials del país. Factors com l’envelliment, les vacances escolars, els avenços tecnològics en informació i transport, o les noves estratègies de flexibilitat del treball i lleure, poden esdevenir crítics en l’estacionalitat del turisme. En el model actual (concentració de les vacances laborals i escolars a l’estiu, períodes de vacances més o menys llargs, pes dominant de l’estiu, etc.), les variacions en l’estacionalitat climàtica podrien arribar a generar impactes seriosos en les destinacions mediterrànies. Ara bé, si com sembla, finalment tenen lloc canvis importants en aquests factors socials i culturals que governen l’estacionalitat, llavors els impactes poden ser menors i, fins i tot, positius fins a un cert punt. En aquest sentit, és important recordar que l’adaptació al canvi climàtic també pot venir per la via social i cultural, encara que porti més temps. Quant al turisme d’hivern, i especialment a la pràctica de l’esquí, es continua insistint en la vulnerabilitat a l’escalfament global de moltes estacions d’esquí d’Europa, Amèrica, Austràlia i Nova Zelanda. Un dels estudis recents més complets és l’editat per l’OCDE sobre els Alps europeus (2007), i que assenyala la vulnerabilitat potencial de les estacions d’esquí dels Alps a condicions més càlides, alhora que constata clarament la gran variabilitat d’aquests impactes en funció de la localització i alçada de les estacions. En tot cas, si ara un 90% de les estacions del massís són «fiables» en termes de la pràctica de l’esquí, amb un augment mitjà de la temperatura de 4 °C, aquesta proporció podria baixar fins al 50% i esdevenir crítica a indrets com els Alps marítims, Estíria o el Friül italià. Molts estudis indiquen com una bona part de les estacions d’esquí arreu del món comencen a posar en pràctica mesures adaptatives per combatre la manca de neu, entre les quals la més freqüent (però no l’única) és la fabricació de neu artificial. També cal esmentar l’endegament dels vessants esquiables, el trasllat dels dominis esquiables a cotes més elevades, així com la contractació d’assegurances per a anys amb poca neu. La neu artificial és, sens dubte, la mesura més important, i tots els estudis assenyalen que encara ho serà més en el futur. Per exemple, el

844

59% dels dominis esquiables d’Àustria estan coberts per neu artificial, i en la temporada 2007-2008 s’hi van invertir més de 55 milions d’euros en aquesta activitat (Steiger i Mayer, 2008). Així doncs, aquest país és un bon exemple de com, malgrat que els propietaris i gestors de les pistes perceben els escenaris climàtics científics com incerts i poc clars, sí comencen a prendre mesures. Com en el cas d’altres adaptacions tecnològiques, la neu artificial pot ser una opció econòmicament atractiva, però els costos energètics, d’aigua o els impactes ambientals tendeixen a ser ignorats. A més, també caldrà veure la resposta dels usuaris a l’increment de preus que inevitablement comportarà la proliferació de la neu artificial. La conferència Coastal Tourism in the Mediterranean: Adapting to Climate Change, citada abans ha estat, probablement, una de les fites més importants dels darrers sis anys en l’estudi de l’impacte del canvi climàtic en el turisme de sol i platja. En el seu text introductori es presenten les principals conclusions del darrer informe de l’IPCC per a l’àrea mediterrània i que, a grans trets, preveuen un augment important de la temperatura i més dificultats en la disponibilitat de recursos bàsics com ara l’aigua, a més d’un increment del nombre d’incendis forestals i onades de calor. En qualsevol cas, s’insisteix que és imprescindible desenvolupar escenaris, bo i tenint en compte l’enorme dificultat d’haver de treballar amb horitzons temporals molt diferents. Deixant de banda el turisme de sol i platja i la pràctica de l’esquí, cal destacar també algunes contribucions científiques que s’ocupen de l’impacte del canvi climàtic sobre l’anomenat ecoturisme, turisme de natura o turisme d’aventura. Així, a indrets com el Nepal o Escandinàvia preocupen els efectes del canvi climàtic en els tipus de turisme encara minoritaris però emergents, especialment pel que fa a la proliferació de fenòmens extrems com allaus, esllavissades o inundacions (Tervo, 2008; Nyaupane i Chhetri, 2009). Altrament, la UNESCO ha identificat un conjunt de indrets declarats Patrimoni de la Humanitat (i, per tant, subjectes a una afluència turística important) com a altament exposats a fenòmens naturals adversos induïts pel canvi climàtic, entre els quals hi figura Venècia (aug-

El turisme David Saurí i Joan Carles Llurdés

ment del nivell del mar), la Gran Barrera de Corall australiana (desaparició del corall), o el conjunt arqueològic de Chan Chan, a la costa nord del Perú (erosió i inundacions) (UNWTO, 2007). En definitiva, de la revisió de les contribucions ara ressenyades es pot concloure que els impactes del canvi climàtic en el turisme poden ser més importants i es poden manifestar també més ràpidament del que es pensava cinc o sis anys enrere, alhora que el turisme és una de les activitats amb una vulnerabilitat més elevada. Malgrat la proliferació d’actes internacionals sobre el tema (molt especialment la conferència de Davos de 2007) i el creixement del nombre de publicacions científiques sobre la matèria, segueixen mancant estudis que puguin ajudar el sector turístic a la presa de decisions. Limitar l’activitat no sembla aconsellable des del moment que un nombre molt important de països (sobretot en vies de desenvolupament) en depenen i, a més, amb un pes creixent de les classes mitjanes d’altres com ara l’Índia, la Xina o Rússia que demanen i poden pagar per a aquesta activitat. Sí, cal treballar, però en mesures adaptatives i de mitigació, bo i vigilant les retroaccions que es generin (p. ex., mesures com la neu artificial o la dessalació necessiten importants quantitats d’energia que, alhora, poden contribuir a un increment de les emissions). 19.2. El turisme a Catalunya i al món. Tendències en el període 2003-2009

L’anterior informe ja es feia ressò de la importància del turisme com a vector de creixement econòmic en molts països al llarg de les darreres dècades, i de com és el sector que pot resistir millor que altres els períodes de crisi i estancament econòmic, com el que estem vivint actualment. Així, per exemple, si fem una ullada a l’evolució des de la segona meitat del segle XX —inici del turisme com a activitat de masses—, l’any 1950 el nombre total de turistes internacionals superava escassament els 25,3 milions. Aquesta dada, però, no ha deixat de créixer d’ençà aleshores (166 milions en 1970, 457 en 1990 i 924 milions en 2008), alhora que les previsions de l’Organització Mundial del Turisme (OMT) indicaven un augment del turisme internacional al món de prop del 4% anual fins el 2020, de manera que per a aquesta data es

El canvi climàtic a Catalunya El turisme

preveia superar els 1.600 milions de turistes (figura 1). Deixant de banda de l’exactitud d’aquestes previsions, només un període perllongat de crisi econòmica a escala mundial podria posar-les en entredit. I això és el que pot estar passant en aquests moments; així, mentre que durant la primera meitat de 2008 les xifres d’arribades de turistes es mantenien en nivells del 5%, la tendència es va invertir dràsticament durant la segona meitat amb un decreixement del −1%, i es va tancar l’any amb un augment moderat de només el 2%. I per al conjunt de 2009 es preveu que aquesta tendència a la baixa continuï, o, com a molt, es mantingui estable. Encara que l’evolució del turisme ha estat un tant irregular en aquests darrers anys, l’OMT manté per ara la seva previsió a llarg termini, ja que s’entén que les tendències bàsiques estructurals de la previsió no han canviat significativament. L’experiència demostra que, a curt termini, els períodes de més creixement (1995, 1996, 2000 i de 2004 a 2008) s’alternen amb uns altres de creixement més alentit (de 2001 a 2003). De fet, el creixement fins el 2008 ha superat lleugerament les previsions anteriors, ja que les arribades de turistes internacionals han estat d’una mitjana del 4,4%, aproximadament (1995-2007), en comparació de la previsió inicial del 4%. Tot i haver una gran incertesa per a aquest any present (2009) i el reconeixement que al final tot

Figura 1. Evolució i previsió del turisme mundial (1950-2020) Font: OMT (2009a).

845

dependrà de l’evolució de les condicions econòmiques i la volatilitat dels mercats, és innegable que després d’uns primers anys de la dècada de 2000 amb una evolució del nombre de turistes certament estancada, a partir de 2004 la corba de creixement interanual torna a disparar-se, amb mínims del 5% i màxims del 10% (figures 2 i 3), per a una mitjana del 7%, molt per sobre del 4% de la tendència prevista a llarg termini. A més del creixement mundial del nombre de turistes, cal destacar també el fet que ara són molts més països que abans que hi contribueixen. Així, segons la taula 1, el grup dels 5 primers països ha vist com el seu pes en el còmput global s’ha anat reduint, d’un 71% (1950) a un 32% (2007), mentre que simultàniament la participació de la resta

1.000 924 950 908 900 850 805 850 763 800 702 692 750 682 682 700 633 610 650 593 570 600 536 550 500 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008

Figura 2. Arribades de turistes internacionals (1995-2008) Font: OMT (2009b).

846

El turisme David Saurí i Joan Carles Llurdés

96 /9 5 97 /9 6 98 /9 7 99 /9 8 00 /9 9 01 /0 0 02 /0 1 03 /0 2 04 /0 3 05 /0 4 06 /0 5 07 /0 Pr 0 6 e v 8* is /07 io ns 20 09

12 10,1 10 7,9 8 6,2 6,1 5,4 6,0 6 4,5 3,9 2,9 2,6 4 1,9 2 0 0,0 –2 –1,5 –4 –6

Mitjana a llarg termini

Figura 3. Variació interanual d’arribades de turistes al món (1995-2009) Font: OMT ( 2009b).

de països no ha deixat d’augmentar. I si bé una bona part del mercat turístic es mou encara en l’àmbit dels països d’Europa i Amèrica del Nord (13 dels 15 països), als quals s’afegeix darrerament una part de l’Àsia, també és cert que els països en vies de desenvolupament tenen els creixements percentuals més espectaculars (taula 2). Si ho analitzem per àmbits continentals, i amb una certa perspectiva temporal (de 2000 a 2007), les dades indiquen que tots registren un creixe-

ment i destaquen molt especialment l’Orient Mitjà (10%), Àfrica (6,9%) i Àsia i el Pacífic (7,8%), mentre que, per la seva banda, Europa i Amèrica s’han comportat més modestament. En aquest context mundial, val a dir també que la major part dels viatges internacionals tenen lloc entre grans conjunts continentals, és a dir, són desplaçaments intraregionals (p. ex., el 87% dels turistes europeus viatgen al mateix continent). Tenint en compte que una bona part del turisme a Catalunya prové del continent europeu, seria interessant analitzar breument la situació d’aquest mercat. Amb les darreres dades disponibles agregades per continents (2007), Europa és la principal regió turística del món en concentrar més del 54% de les arribades internacionals de turistes i el 51% dels ingressos. El creixement experimentat en els darrers anys obeeix, en bona part, a uns molt bons resultats de l’Europa meridional i mediterrània (+7%), i sobretot dels Balcans (del 160% de Bòsnia i Hercegovina i del 48% de Sèrbia, al 7% de Croàcia o 8% d’Eslovènia). Entre les principals destinacions europees de sol i platja destaquen també l’augment de Turquia (18%) i la consolidació de Grècia i Portugal (9% cadascun), mentre que els dos països més importants d’aquesta sub-

Rànquing

País

1950

País

1970

País

1990

País

2001

País

2007

1

Estats Units

71%

Itàlia

43%

França

38%

França

35,1%

França

32%

2

Canadà

3

Itàlia

4

França

5

Suïssa

6

Irlanda

7

Àustria

8

Espanya

9

Alemanya

10

Regne Unit

11

Noruega

12

Argentina

Canadà 71%

Estats Units 43%

França Espanya

22% 22%

Suïssa

19%

10%

Txecoslovàquia

Suïssa

10%

Grècia

Alemanya

11,6%

11%

Mèxic

14

P. Baixos

Bulgària

Portugal

Hong Kong

Polònia

15

Dinamarca

Romania

Malàisia

Grècia2

13,3%

Ucraïna

13,3%

Turquia Mèxic 9%

Hongria

13

Regne Unit Alemanya

Àustria 11%

Xina

Bèlgica

Mèxic

32%

Itàlia 11,6%

Canadà

Canadà

Hongria

Regne Unit

Xina Estats Units

Rússia(2)

Alemanya

Regne Unit

9%

Mèxic

35,1%

Xina 19%

Regne Unit

Iugoslàvia 9%

Àustria

Estats Units

Espanya

Itàlia

Hongria

Àustria Alemanya

17%

38%

Itàlia

Estats Units 17%

Espanya

Espanya

Malàisia

10,3%

Àustria 9%

Canadà

10,3%

Grècia Hong Kong

Altres

–

3%

–

25%

–

32%

–

–

–

44,4%

Total1

25,3

100%

165,8

100%

457,2

100%

692,6

100%

764

100%

Taula 1. Països líders en arribades internacionals de turistes (els 15 primers) i participació en el mercat mundial (1950-2007). 1. Xifres en milions de turistes. 2. Dades de Rússia i Grècia no disponibles per a l’any 2001.

847

El canvi climàtic a Catalunya El turisme

Anys1

Món Europa Europa del Nord Europa occidental

Quota Creixement mercat mitjà anual 2007 (%) 2000-2007 (%)

1990

1995

2000

2005

2007

436

536

683

803

903

100

4,1

262,6

311,3

393,5

440,3

484,4

53,6

3,0

28,6

35,8

43,7

52,8

57,6

6,4

4,0

108,6

112,2

139,7

142,4

154,9

17,1

1,5

Europa central/oriental

31,5

60,6

69,4

87,8

95,6

10,6

4,7

Europa meridional/med

93,9

102,7

140,8

157,3

176,2

19,5

3,3

Àsia i Pacífic

55,8

81,8

109,3

154,6

184,3

20,4

7,8

Nord-est d’Àsia

26,4

41,3

58,3

87,5

104,2

11,5

8,6

Sud-est d’Àsia

21,1

28,2

35,6

48,5

59,6

6,6

7,6

Oceania

5,2

8,1

9,2

10,5

10,7

1,2

2,2

Àsia meridional

3,2

4,2

6,1

8,1

9,8

1,1

7,1 1,5

Amèrica

92,8

109,0

128,2

133,4

142,5

15,8

Amèrica del Nord

71,7

80,7

91,5

89,9

95,3

10,6

0,6

Carib

11,4

14,0

17,1

18,8

19,5

2,2

1,9

Amèrica Central

1,9

2,6

4,3

6,4

7,7

0,9

8,6

Amèrica del Sud

7,7

11,7

15,3

18,2

19,9

2,2

3,9

Àfrica

15,2

20,1

27,9

37,3

44,4

4,9

6,9

Nord d’Àfrica

8,4

7,3

10,2

13,9

16,3

1,8

6,8

Àfrica Subsahariana

6,8

12,8

17,7

23,3

28,2

3,1

6,9

9,6

13,7

24,4

37,8

47,6

5,3

10,0

Orient Mitjà

Taula 2. Arribada de turistes internacionals per regions continentals (1990-2007). Font: OMT (2008). 1. Xifres en milions de turistes.

regió (Itàlia i Espanya) han tingut uns creixements més reduïts. En sentit contrari, l’evolució dels països de l’Europa occidental va ser, de mitjana, una mica més modesta (d’un 4%) (taula 3). Catalunya ha mantingut una evolució força paral·lela a la dels països mediterranis, i per diferents factors (recursos turístics, proximitat als mercats emissors europeus més importants, etc.) ha aconseguit assolir i mantenir una posició de privilegi, tant dins el mercat espanyol com dins l’europeu i mundial. Tot i així, abans d’entrar en detall a la seva oferta, val la pena fer un breu recordatori de la reflexió que es feia a l’informe anterior sobre l’evolució que ha tingut lloc en els darrers anys, i del que pot succeir en un futur més o menys immediat.

Així, es reflexionava bàsicament sobre els següents aspectes: • Un estancament del principal turisme, el de sol i platja. Així, malgrat el pes que té encara aquest segment, hom pot pensar també en un cert estancament i, ni que sigui amb evolucions interanuals, tot sembla indicar que ja s’han de descartar els nivells de creixement que l’han caracteritzat en períodes anteriors. Per exemple, el 2008, les zones més centrades en el turisme de sol i platja —Tarragona i Girona— van perdre un 5,3% i un 3,5% de turistes respectivament en comparació amb l’any anterior (Cinert, 2009). • Els límits del turisme basat en l’esquí. Malgrat que el mercat català continua en expansió i

848

El turisme David Saurí i Joan Carles Llurdés

Destinacions principals

Anys1 2005

Variació (%)

2006

2007

06/05

07/06

Quota 2007 (%) 100

Europa

440.308

462.176

484.407

5,0

4,8

Àustria

19.952

20.269

20.766

1,6

2,5

4,3

Bèlgica

6.747

6.995

7.045

3,7

0,7

1,5

Bulgària

4.837

5.158

5.151

6,6

−0,1

1,1

Croàcia

8.467

8.659

9.307

2,3

7,5

1,9

República Txeca

6.336

6.435

6.680

1,6

3,8

1,4

França

75.908

78.900

81.900

3,9

3,8

16,9

Alemanya

21.339

23.498

24.420

10,1

3,9

5,0

Grècia

14.765

16.039

17.518

8,6

9,2

3,6

Hongria

9.979

9.260

8.638

−7,2

−6,7

1,8

Irlanda

7.333

8.001

–

9,1

–

–

36.513

41.058

43.654

12,4

6,3

9,0

Itàlia Països Baixos

10.012

10.739

11.008

7,3

2,5

2,3

Polònia

15.200

15.670

14.975

3,1

−4,4

3,1 2,5

Portugal

10.612

11.282

12.321

6,3

9,2

Rússia

19.940

20.199

–

1,3

–

–

Espanya

55.914

58.190

59.193

4,1

1,7

12,2

Suïssa

7.229

7.863

8.448

8,8

7,4

1,7

Turquia

20.273

18.916

22.248

−6,7

17,6

4,6

Ucraïna

17.613

18.936

23.122

7,4

22,1

4,8

Regne Unit

28.039

30.654

30.677

9,3

0,1

6,3

Taula 3. Turisme internacional a Europa (2005-2007) Font: OMT (2008). 1. Xifres en milers de turistes.

que la temporada 2008-2009 ha estat de les millors de la història, el sector continua patint serioses dificultats, reflectides en casos com la suspensió de pagaments de l’empresa que construïa el projecte de la Vall Fosca, o l’aturada d’altres iniciatives. • La recuperació i revalorització d’altres recursos turístics i l’expansió del turisme vers les zones de l’interior. Es parlava, doncs, del turisme rural i altres ofertes més estretament lligades a l’esport, la natura i el paisatge. En altres paraules, una expansió de les opcions turístiques que s’engloben generalment en la categoria del turisme sostenible o alternatiu (tot i que de vegades una etiqueta i l’altra no van agafades de la mà). D’altra banda, tenim també una expansió d’altres opcions turístiques en les quals els elements de la cultura (i el patrimoni en general) han esdevingut els principals protagonistes, bé sigui en entorns rurals i de muntanya, bé en altres plenament urbans.

• La diversificació de productes turístics al litoral (p. ex., parcs aquàtics, projectes de parcs temàtics, camps de golf, activitats esportives, etc.) i una integració amb el rerepaís més immediat (la combinació d’estades al litoral amb la possibilitat de visitar indrets reconeguts per la seva oferta turística, monumental, gastronòmica, festiva, paisatgística, etc.). • La necessitat d’ofertes globals i integrades, amb productes sense gaire viabilitat si s’ofereixen per separat. La competència d’altres destinacions està forçant el sector a un esforç i una aposta més ferma per variables que fins no fa gaire no s’havien tingut gaire en compte (diferenciació, qualitat, fidelització, més competitivitat, etc.). • El repte de la sostenibilitat. En bona part, el sector ja ha tocat sostre des del punt de vista quantitatiu, i més que esperar creixements per als propers anys, el que cal és potenciar la qualitat de les destinacions (sobretot l’ambiental, doncs l’entorn ha d’esdevenir el principal atractiu de

849

El canvi climàtic a Catalunya El turisme

Catalunya) i dels productes. Paral·lelament, és necessària la implementació d’estratègies de canvi en el model de gestió turística dirigides cap a un model molt més diversificat, desestacionalitzat, que emfatitzi la qualitat del producte i la seva integració amb el territori, l’economia, la societat i la cultura del país. 19.3. Característiques de l’oferta turística a Catalunya

Amb relació a l’informe anterior, val a dir que el model de desenvolupament turístic català continua presentant un clar biaix que es manifesta de diverses maneres. Una d’elles és la gran «litoralització» de l’activitat, que entronca amb el que es deia abans sobre l’enorme pes del turisme a totes les comarques del litoral. I un segon element que cal tenir en compte ha estat la continuïtat en la identificació que es fa molt sovint entre el turisme i l’activitat hotelera i, sobretot, amb el sector immobiliari. Òbviament això ha coincidit amb la darrera onada constructiva, la qual s’ha manifestat, entre d’altres, en una expansió del fenomen de la segona residència cap a molts territoris, bé cap a aquells que ja mostraven una consolidació important del turisme residencial, bé cap a uns altres que darrerament s’hi han abocat de ple. Pel que fa al conjunt de l’oferta d’allotjament turístic, el volum de places totals superava de poc el mig milió en 2007, entre les quals el pes de les hoteleres i de càmping és aclaparador, mentre que la participació de les rurals és, en-

Comarca

Hoteler Places

cara, reduït (poc més de 14.000 o només un 2,7%). Tot i així, és preveu que l’oferta augmenti en el futur, sobretot en comarques (o marques) d’interior on el marge de creixement encara és gran per tractar-se de territoris turísticament poc aprofitats (mapa 1 i taula 4). La concentració de turistes en unes determinades comarques a què abans s’ha fet referència tindrà, òbviament, el seu reflex en la seva capacitat d’allotjament. Pel que fa a l’opció hotelera, les comarques amb un major nombre de places són del litoral, i només en sis se’n concentren gairebé 192.000 (un 73,3%). Això palesa, un cop més, la importància del model turístic de masses de sol i platja (amb l’afegitó de la ciutat de

Mapa 1. Catalunya. Les marques turístiques.

Càmping %

Places

Rural %

Places

Total %

Barcelona

54.455

100

0

–

0

–

Catalunya Central

11.215

56,4

6.513

32,8

2.149

10,8

54.455 19.877

Costa Brava

73.128

40,2

106.054

58,3

2.749

1,5

181.931

Costa Daurada

53.351

47,9

56.661

50,9

1.322

1,2

111.334

Costa del Garraf

15.108

65,6

7.411

32,2

495

2,2

23.014

Costa del Maresme

33.751

65,2

17.914

34,6

119

0,2

51.784

Pirineus

15.091

30,5

28.904

58,4

5.463

11,1

49.458

Terres de Lleida

4.626

68,6

1.141

16,9

976

14,5

6.743

Val d’Aran

5.541

67,2

2.559

31,0

147

1,8

8.247

Terres de l’Ebre

4.566

36,3

7.202

57,4

780

6,3

12.548

270.832

52,1

234.359

45,1

14.199

2,7

519.390

Total

Taula 4. Capacitat d’allotjament turístic reglat per marques turístiques a Catalunya l’any (2007) Font: Basat en dades de l’Observatori de Turisme de Catalunya.

850

El turisme David Saurí i Joan Carles Llurdés

dels efectes de la desacceleració, sinó també d’un «efecte de saturació» dels fluxos turístics que ja es venia observant des de 2007. Altrament dit, el 2009 hauria de ser considerat un any de «resistència» per al sector hoteler català i, en conseqüència, per a bona part del sector turístic (Cinert, 2009). Pel que fa a la modalitat de l’allotjament de càmping, els dos anys considerats (2002 i 2007)

Barcelona) i ni tan sols les dues comarques pirinenques més turístiques —la Val d’Aran i la Cerdanya— tenen un volum de places hoteleres semblant, ni de lluny, a les anteriors (taula 5 i mapa 2). A més, si comparen les dades de l’any 2007 amb les de 2002 (les disponibles a l’anterior informe), s’observa com les 10 primeres comarques són les mateixes i només hi ha hagut alguns canvis en l’ordre. D’altra banda, el volum total de places s’ha reduït molt poc (menys de l’1%) i la concentració de places hoteleres segueix la mateixa tendència de fa uns anys enrere. Les darreres dades disponibles sobre l’evolució de l’allotjament (de 2008) només fan referència, malauradament, a la modalitat hotelera. Tot i així, no seria forassenyat fer una extrapolació cap a les altres dues considerades en aquesta anàlisi. Així, l’any 2008 reflecteix molt clarament l’aturada del creixement de la demanda hotelera, que encara coincideix, però, amb un procés d’expansió de l’oferta. D’aquesta manera, les taxes d’ocupació i els preus ja es fan ressò dels efectes d’una conjuntura actual gens expansiva. L’empitjorament significatiu del context macroeconòmic d’ençà l’estiu de 2008, i la seva clara intensificació als primers mesos de 2009 dibuixen un escenari en absolut optimista. Així, les dades de la demanda hotelera a Catalunya se situaven en 2008 a una posició d’atonia o de «creixement zero», que resultaria no tan sols

Percentatge de places >10 5,1-10 1-5 <1

Mapa 2. Allotjament hoteler a Catalunya per comarques el 2007 (percentatge de places). Font: Institut d’Estadística de Catalunya (data de consulta: 13 de febrer del 2009). 2002

Comarca

2007

Places

% Places

Places

Barcelonès

37.296

15,6

49.084

% Places 18,8

Selva

44.884

18,8

43.002

16,4

Tarragonès

32.056

13,4

37.261

14,2

Maresme

35.366

14,8

34.474

13,2

Alt Empordà

15.022

6,3

14.331

5,5

Baix Empordà

15.439

6,5

13.764

5,3

Baix Camp

8.126

3,4

8.709

3,3

Baix Llobregat

4.400

1,8

7.189

2,7

Garraf

4.552

1,9

5.531

2,1

Val d’Aran

4.881

2,0

5.424

2,1

200.274

84,5

218.769

83,6

Acumulat 10 Resta comarques Total

37.850

15,5

42.779

16,4

238.124

100,0

261.548

100,0

Taula 5. Allotjament hoteler a Catalunya per comarques els anys 2002 i 2007* Font: Direcció General de Turisme (dades de 2002) i Observatori de Turisme de Catalunya (dades de 2007). * Comarques ordenades a partir de les dades de l’any 2007.

851

El canvi climàtic a Catalunya El turisme

2002

Comarca

2007

Places

% Places

Places

% Places

Baix Empordà

51.790

22,0

52.325

21,2

Alt Empordà

32.252

13,7

32.482

13,1

Tarragonès

26.593

11,3

27.444

11,1

Baix Camp

24.502

10,4

25.157

10,2

Selva

19.655

8,3

19.631

7,9

Maresme

15.925

6,7

17.884

7,2

6.948

2,9

9.614

3,9

Baix Llobregat Garraf

7.143

3,0

7.683

3,1

Pallars Sobirà

6.288

2,7

6.148

2,5

Baix Ebre Acumulat 10 Resta comarques Total

4.302

1,8

5.043

2,0

195.398

82,8

204.264

82,3

40.367

17,2

42.724

17,7

235.765

100,0

246.988

100,0

Taula 6. Allotjament en càmping a Catalunya per comarques* els anys 2002 i 2007. Font: Direcció General de Turisme (dades de 2002) i Observatori de Turisme de Catalunya (dades de 2007). * Comarques ordenades a partir de les dades de l’any 2007.

reflecteixen una situació invariable, i ni tan sols hi ha gaires canvis en l’ordre de les 10 primeres comarques (només el Garraf i el Baix Llobregat). Igual que en cas de l’allotjament hoteler, la concentració de places de càmping en les 10 primeres comarques s’ha mantingut constant (taula 6 i mapa 3). Finalment, amb les dades de l’allotjament rural observem que és la modalitat que ha expe-

Percentatge de places >10 3,1-10 1-3 <1

Mapa 3. Allotjament en càmping a Catalunya, per comarques, el 2007 (percentatge de places). Font: Institut d’Estadística de Catalunya (data de consulta: 13 de febrer del 2009).

rimentat més canvis, tant quant a les comarques més importants, com també a algunes magnituds. En primer lloc, el Pla de l’Estany i el Pallars Jussà, dues comarques que l’any 2002 se situaven entre les 10 primeres, deixen de ser-hi en 2007, i es veuen substituïdes pel Pla d’Urgell i el Solsonès. En segon lloc, la concentració territorial de les places es redueix notòriament més que a les altres dues modalitats, en passar del 59% al 51% (entre aquestes 10 comarques principals). Tercer, i últim, malgrat que a nivell individual les comarques perden pes percentual d’un any per a l’altre (fet que indicaria una major difusió territorial), totes sense excepció augmenten en termes absoluts el seu nombre de places d’allotjament rural (taula 7 i mapa 4). En definitiva, l’oferta de l’allotjament a Catalunya no ha variat significativament en el període de 2002 a 2007, i es concentra molt en poc més de 10 comarques que, gairebé, són les mateixes que les que encapçalen els rànquings de l’allotjament hoteler i de càmping. Per contra, pel que fa a l’opció del turisme rural només una comarca (l’Alt Empordà) repeteix a totes tres modalitats analitzades. Quant a la capacitat total, destaquen els augments de les comarques del Tarragonès i, sobretot, el Barcelonès, amb un 7,4% i un 20%, respectivament (la mitjana catalana és del 3,7%). I tot i que amb valors absoluts molt més reduïts,

852

El turisme David Saurí i Joan Carles Llurdés

2002

Comarca Places

2007 % Places

Places

% Places

Osona

485

6,3

942

6,9

Alt Empordà

598

7,8

941

6,9

Berguedà

543

7,1

928

6,8

Garrotxa

564

7,4

833

6,1

Ripollès

415

5,4

688

5,0

Pallars Sobirà

503

6,6

618

4,5

Pla d’Urgell

–

–

597

4,4

Solsonès

–

–

521

3,8

Alt Urgell

325

4,2

477

3,5

Alta Ribagorça

360

4,7

440

3,2

Pla de l’Estany

378

4,9

–

–

Pallars Jussà

348

4,5

–

–

Acumulat 10

4.519

59,1

6.985

51,1

3.129

40,9

6.644

48,9

7.648

100

13.629

100,0

Resta comarques Total

Taula 7. Allotjament rural a Catalunya per comarques* els anys 2002 i 2007. Font: Direcció General de Turisme (dades de 2002) i Observatori de Turisme de Catalunya (dades de 2007). * Comarques ordenades a partir de les dades de l’any 2007.

Percentatge de places >6 3,1-6 1-3 <1

Mapa 4. Allotjament rural a Catalunya per comarques el 2007 (percentatge de places). Font: Institut d’Estadística de Catalunya (data de consulta: 13 de febrer del 2009).

també són significatius els augments de quasi el 4% del Garraf i el Pallars Sobirà. En sentit invers, destaquen les reduccions del Baix Empordà i el Maresme, amb un 3% i un 5,2%, respectivament (taula 8 i mapa 5). Des del punt de vista de l’impacte econòmic, el turisme representa aproximadament entre un

11 i un 12% del PIB català (2008) i un punt o dos més pel que fa a la creació de llocs de treball. A això s’ha d’afegir l’activitat d’«arrossegament» perquè és un sector molt transversal, que afecta a altres activitats econòmiques (comerç, restauració, transport, agències de viatge i altres productes no turístics). Així, i perquè en ens fem una idea, l’efecte expansiu del turisme en l’economia catalana es tradueix en uns ingressos diaris d’uns 80 milions d’euros per l’efecte directe i indirecte; simplificant, de cada 100 euros generats a l’activitat turística, 11 repercuteixen en la indústria agroalimentària, 8 en el sector tèxtil i 3 en el primari (Baró i Villafana, 2006, citat a Donaire, 2009). Per tant, podríem dir que aquestes xifres ja són prou indicatives de la necessitat d’invertir en la millora de la competitivitat del sector i, a la vegada, d’implementar mesures vers una millor reglamentació de certs segments que, tot i ser molt importants avui dia en termes quantitatius, de cara al futur segurament aniran perdent pes proporcional (p. ex., el turisme massiu de sol i platja). Cal recordar que Catalunya és la primera destinació espanyola en turisme internacional, mentre que l’Estat és la segona a escala mundial, darrere França. No és gens fàcil continuar mantenint aquesta posició de lideratge en

853

El canvi climàtic a Catalunya El turisme

2002

Comarca Places

2007 % Places

Places

% Places

Variació 2002-2007

Baix Empordà

68.008

13,8

65.998

12,9

-2,95

Tarragonès

59.510

12,1

63.910

12,5

+7,39

Selva

64.707

13,1

63.013

12,3

-2,61

Maresme

53.302

10,8

50.502

9,9

-5,25

Barcelonès

40.908

8,3

49.084

9,6

+19,98

Alt Empordà

48.099

9,8

47.524

9,3

–1,23

Baix Camp

33.387

6,8

33.461

6,5

+0,22

Baix Llobregat

14.014

2,8

14.141

2,8

+0,90

Garraf

12.235

2,5

12.722

2,5

+3,98

9.508

1,9

9.883

1,9

+3,94

403.678

81,9

410.238

80,3

+1,62

89.082

18,1

100.704

19,7

+13,04

492.760

100,0

510.942

100,0

+3,68

Pallars Sobirà Acumulat 10 Resta comarques Total Catalunya

Taula 8. Capacitat total d’allotjament turístic de Catalunya per comarques el 2007* Font: Direcció General de Turisme (dades de 2002) i Observatori de Turisme de Catalunya (dades de 2007). * Comarques ordenades a partir de les dades de l’any 2007.

un sector tan competitiu i alhora tan sensible a les innovacions de la competència i a les variacions de la demanda. Tot i així, cal ser molt curosos amb determinades xifres perquè d’uns anys ençà l’Institut Nacional d’Estadística (INE) i l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) han deixat de calcular el PIB turístic perquè no es disposen de dades prou

Percentatge de places >10 3,1-10 1-3 <1

Mapa 5. Allotjament total a Catalunya per comarques el 2007 (percentatge de places). Font: Institut d’Estadística de Catalunya (data de consulta: 13 de febrer del 2009).

desagregades per fer-ho fiablement. En qualsevol cas, l’ona expansiva del turisme afecta molts altres sectors estratègics catalans. Malgrat la imprecisió de les dades de l’impacte econòmic del turisme en l’economia del país, hi ha uns altres indicadors que reflecteixen la seva incidència. En primer lloc, destaca el pes enorme del mercat estranger, ja que en els sis anys considerats gairebé triplica el procedent de la resta de l’Estat espanyol, a la vegada que la seva evolució s’ha mantingut estable (la diferència més extrema —anys 2004 i 2007— és del 18%), per sota de la que es dóna en el mercat nacional, que és d’un 22% (entre els anys 2003 i 2007). Ara bé, una diferència més important entre ambdós mercats es refereix a l’estada mitjana, atès que el comportament del mercat estranger, tot i una certa irregularitat, és d’un cert creixement, mentre que el mercat nacional, tot i que lleugerament, mostra una certa tendència a la baixa (taula 9). D’altra banda, sembla com si l’any 2007 marqués un petit punt d’inflexió en ambdós mercats. Pel que fa a l’estranger, s’observa un lleuger creixement, lluny, però, del de l’any anterior, que va ser del 7,1%. Val a dir també que els increments que s’han produït als darrers anys a Catalunya han estat del tot extraordinaris i responien, molt especialment, a l’expansió de les línies aèries de

854

Mercat

El turisme David Saurí i Joan Carles Llurdés

Nombre total Estranger

Nacional2

Any

Variable1

Despesa

2003

2004

2005

2006

2007

2008

14.540

13.470

14.680

15.690

15.925

14.888

8.400

8.765

8.723

9.231

9.597

9.718

Pernoctacions

98.865

111.354

114.712

118.055

114.236

109.645

Estada mitjana

6,9

8,3

7,8

7,5

7,2

7,4

Nombre total

4.781

5.060

5.221

nd

5.830

5.632

Despesa

1.485

1.651

1.684

nd

nd

1.985

Pernoctacions

29.160

31.293

31.698

nd

nd

31.101

Estada mitjana

6,1

6,2

6,1

nd

4,0

5,8

Taula 9. Alguns indicadors del turisme a Catalunya (2003-2008). Font: Observatori de Turisme de Catalunya (diversos anys). 1. Variable: Nombre total (milers) / Despesa (milions d’euros) / Pernoctacions (milers de nits) / Estada mitjana (nombre de nits). 2. Mercat nacional: provinent de la resta de l’Estat espanyol i exclòs el de Catalunya.

baix cost cap aeroports secundaris catalans (és el cas de la companyia Ryanair a Girona, que ha afavorit una gran entrada de turistes britànics). En qualsevol cas, aquest aspecte s’ha ajustat darrerament a la baixa, sobretot en aquest mateix mercat, de manera que es podria afirmar que el 2007 ha esdevingut un any de forta desacceleració en la tendència d’expansió d’anys anteriors. I, segurament, el més significatiu i preocupant encara sigui per la reducció del volum de pernoctacions dels turistes estrangers, atès que amb 114,2 milions s’haurien reduït al voltant d’un 3,3%, tendència que s’ha mantingut durant l’any 2008. Ara bé, i seguint la dinàmica del mercat internacional, la previsió per a 2009 és (sense disposar de dades definitives) d’un clar estancament o, fins i tot, davallada en els principals indicadors. Això respon no tan sols a l’actual conjuntura de recessió econòmica, sinó també a un cert esgotament del model turístic, que no podrà seguir mantenint els nivells de creixement d’anys anteriors. Més aviat el contrari, si observem la tendència decreixent en indicadors com ara les pernoctacions hoteleres i la despesa mitjana per turista. Això demostraria, una vegada més, que alguns dels pilars bàsics sobre els quals se sustenta el turisme català estan fallant i tenen una perspectiva, si més no, una mica compromesa. Tot i així, no seria tampoc gens recomanable deixar de banda de manera dràstica el model turístic de masses. L’aposta per la qualitat per

sobre de la quantitat de turistes podria comportar una caiguda del nombre de visitants, sense que això fos compensat per un augment dels ingressos, la qual cosa tindria, sens dubte, uns efectes molt negatius en l’economia catalana. Altrament dit, si es tendís decididament cap a un model de turisme «més exclusiu» (com poden ser el golf i els ports nàutics, per esmentar dos productes turístics associats sovint a la variable de la qualitat), inevitablement tindria lloc una davallada del volum de turistes. I també cal tenir present que avui dia no hi ha a Catalunya cap altre sector econòmic que pugui compensar l’impacte que tindria en l’economia catalana una reducció dràstica de l’activitat turística (Duro, 2008). Sense entrar en una anàlisi exhaustiva per nacionalitats, es pot dir que als darrers anys hi ha hagut un augment notable de mercats estrangers diferents als tradicionals i, de moment, alguns encara no gaire potents (Suïssa, països nòrdics, Rússia, EUA, Japó, etc.). Simultàniament, un mercat molt important com el francès s’ha mantingut més o menys fidel, mentre que a l’altre costat de la balança trobaríem els altres grans focus emissors (Alemanya, Itàlia, Regne Unit, Bèlgica i Països Baixos) que han estat, en conjunt, els causants de la reducció dels principals indicadors turístics del mercat estranger. Cal tenir present que aquests cinc països (més França) representen al voltant d’un 67% de tot el turisme forà a Catalunya.

El canvi climàtic a Catalunya El turisme

D’altra banda, no s’ha de menysprear ni molt menys el pes que estan guanyant als darrers anys alguns mercats emergents, no tan sols els de l’Europa de l’Est, sinó també els provinents d’altres continents (p. ex., els turistes xinesos), així com la captació d’un major volum d’altres mercats amb molta més tradició de viatge però de poca presència a Catalunya (p. ex., nord-americans i japonesos). 19.4. Escenaris climàtics a Catalunya i possibles efectes en l’oferta turística

El punt de partida d’aquest apartat és, òbviament, el darrer informe de l’IPCC (2007) així com els resultats d’alguns exercicis de modelització a escales regionals com els del projecte europeu PRUDENCE. Amb aquestes, i d’altres fonts d’informació, un grups de físics i geògrafs de la Universitat de Girona ha elaborat un estudi específic sobre la Costa Brava en què també es presenten dades a escala de Catalunya i Espanya. En retrospectiva, i com ja s’afirmava al primer Informe sobre el canvi climàtic a Catalunya, la tendència de les darreres dècades ha estat la d’un augment de la temperatura mitjana i, a l’espera de més treballs, les dades per al conjunt de l’estat espanyol indiquen que entre 2000 i 2005 la temperatura mitjana fou en promig més alta que l’enregistrada al període 1961-1990 (Brunet, 2007, citat a Ribas et al., 2008). Les projeccions de temperatures futures per a Catalunya presentades per Ribas et al, (op. cit.) es basen en càlculs de l’Institut Nacional de Meteorologia (INM), els quals al seu torn es fonamenten en els resultats del projecte PRUDENCE. Aquesta regionalització dóna uns increments relativament moderats de la temperatura mitjana fins 2040 (de l’ordre d’1 °C o 1,5 °C) i increments molt més elevats (de l’ordre de 4,5 °C o més segons els escenaris) a partir d’aquesta data. També es comenta que l’augment de la temperatura serà més important a les zones d’interior i de muntanya que a les àrees costaneres. En conjunt, aquestes dades poden accentuar encara més els impactes apuntats a l’informe de 2005 (Saurí i Llurdés, 2005, quadre de la pàgina 474). A continuació, i com a l’informe anterior, ens centrarem més específicament en els impactes en les tres modalitats de turisme seleccionades: sol i platja, hivern i altres.

855

19.4.1. Impactes sobre el turisme de sol i platja

Com ja es destacava en l’anterior informe, una afectació directa del canvi climàtic en el segment turístic de sol i platja es produiria en el grau de confort dels turistes a les destinacions de referència durant els mesos d’estiu. Els mapes 6 i 7, extrets del projecte Peseta, representen un Índex de Confortabilitat Turística per a Europa comparant els períodes 1961-1990 i 2071-2100. En principi, aquesta comparació permetria deduir que la probabilitat d’un moviment cap al nord durant els estius de les properes dècades és força elevada, si més no per la disminució del confort estival en les destinacions tradicionals mediterrànies (tot i que aquest confort pot augmentar a la primavera i l’estiu). També caldria tenir en compte, però, altres factors que podrien atenuar aquesta tendència, com ara la major tolerabilitat respecte a condicions climàtiques diferents de les habituals, el tipus d’informació que es dóna en origen als turistes, o la possibilitat de microclimes en certes destinacions que difereixin de les tendències generals. En qualsevol cas, i encara que l’escala dels mapes no permet afirmacions massa taxatives, es comprova com en el període 2071-2100 (mapa 7) el grau de confort de Catalunya és superior al de moltes altres destinacions competidores, fet que confirma el que ja s’afirmava en 2003 sobre la major vulnerabilitat climàtica de destinacions, ara per ara, més competitives que Catalunya, com Marroc, Tunísia, Turquia o fins i tot determinats indrets de la costa adriàtica. Altrament dit, l’onada de calor que va patir gran part del continent europeu durant l’estiu de 2003 s’ha proposat com un exemple del que seria una situació «normal» als estius europeus de finals del segle XXI. L’augment d’entre 3 i 5 °C de l’estiu de 2003 va provocar a la Mediterrània, entre d’altres, els següents impactes (Perry, 2006): • El sector turístic més afectat fou el càmping i caravàning a conseqüència de la proliferació d’incendis forestals i la manca d’aire condicionat a les instal·lacions. • Canvis sobtats i de darrera hora en la tria de les destinacions, amb preferència per aquelles

856

El turisme David Saurí i Joan Carles Llurdés

més confortables, que van experimentar importants problemes de saturació. Per exemple, la Bretanya francesa, amb un clima més fresc, acollí, de sobte, un nombre molt elevat de turistes que havien previst anar a altres llocs. Com que la decisió d’on anar de vacances es pren sovint depenent de l’experiència de l’any anterior, en 2004 moltes destinacions mediterrànies van ser ignorades pels turistes del nord d’Europa, bo i esperant unes condicions semblants a les de 2003. Així, per exemple, com l’estiu de 2004 va ser fresc i humit a bona part d’Europa, a Alemanya es va produir un increment important de darrera hora en la demanda de destinacions mediterrànies. • Turistes britànics i d’altres nacionalitats del nord d’Europa que es desplaçaren a destinacions mediterrànies van rebre molt poca informació sobre com evitar la deshidratació provocada per les altes temperatures, sobretot en condicions d’excessos d’ingesta d’alcohol, amb conseqüències perilloses per a la salut. Deixant de banda l’increment de la temperatura, l’informe de 2003 també esmentava altres

impactes importants per al turisme de sol i platja com l’escassetat hídrica, l’increment de fenòmens extrems (especialment temporals de mar), una major proliferació de malalties infeccioses, la inundació d’espais litorals per l’augment del nivell del mar i, en general, hàbitats més empobrits i una minva de la diversitat. Els estudis més recents, com els presentats a la conferència de Cagliari el juny de 2009, insisteixen a considerar aquests impactes com a molt probables per a l’àrea mediterrània durant les properes dècades. Ara bé, continua havent-hi una manca preocupant d’estudis científics que, per al cas català, abordin explícitament l’impacte del canvi climàtic en el turisme. En aquest sentit, un dels escassos treballs que hi incideix i que és certament innovador a escala subregional catalana, ha estat elaborat per un grup d’experts de l’Institut de Medi Ambient de la Universitat de Girona (Ribas et al., 2008), centrat en l’àmbit de la Costa Brava. El treball està dividit en dues parts ben diferenciades. La primera tracta de qüestions exclusivament climàtiques mentre que la segona detalla els possibles impactes en un conjunt de sectors socioeconòmics, turisme inclòs. Els

Condicions simulades per al turisme d’estiu a Europa. Anys 1961-1990 (esquerra) i 2071-2100 (dreta), segons escenari d’altes emissions (IPCC SRES A2): Índex de Confort Turístic (ICT). Desfavorable (ICT: 0-40)

Bo (ICT: 60-70)

Acceptable (ICT: 40-60)

Molt bo (ICT: 70-80)

Mapes 6 i 7. Condicions de confort per al turisme d’estiu a Europa (1961-1990 i 2071-2100) Font: European Environment Agency (2008).

Excel·lent (ICT: 80-100)

El canvi climàtic a Catalunya El turisme

autors constaten, en primer lloc, un inequívoc augment de la temperatura a Catalunya des de 1980, amb puntes a la primavera i l’estiu. En indrets com l’Estartit, la temperatura mitjana ha augmentat més de 2 °C entre 1970 i 2005. Quant a les precipitacions, els autors no destaquen canvis apreciables i, si més no, s’aprecia una lleugera reducció a la tardor que es veuria compensada per un augment a l’hivern. D’altra banda, la pujada del nivell del mar també és objecte d’anàlisi (p. ex., entre 1990 i 2005 s’estima que ha estat d’uns 4 cm a l’Estartit). Les projeccions futures de temperatura, precipitacions i augment del nivell del mar confirmen, per a la Costa Brava, els resultats dels models desenvolupats a escala mediterrània. En concret: increment relativament moderat de la temperatura mitjana fins 2040 (1 °C) i molt més ràpid després fins l’any 2100 (d’uns 4 °C), amb puntes a l’estiu i un increment dels extrems climàtics; una reducció generalitzada de les precipitacions, sobretot estivals, amb proliferació d’episodis torrencials; i una pujada moderada del nivell del mar fins l’any 2100 (d’un màxim d’entre 30 i 40 cm). La segona part de l’informe analitza explícitament el turisme. Amb relació als impactes potencials, la qüestió del confort és cabdal. Com ja s’ha comentat en els mapes de l’informe Peseta, així com també en algunes comunicacions de la conferència de Cagliari de 2009, el confort de la costa catalana podria disminuir a l’estiu, la qual cosa incidiria negativament en el grau d’afluència turística; alhora, però, el confort podria augmentar a la primavera i tardor, fet que hi incidiria favorablement. Altrament dit, les condicions extremes com les de l’estiu de 2003 (i que es podrien multiplicar en les properes dècades) no van provocar uns efectes massa importants en el turisme de sol i platja, en bona part per l’existència d’adaptacions prèvies (menció especial de l’aire condicionat) que potser no són tan comunes a altres contrades europees. En qualsevol cas, aquests darrers cinc anys no han aportat gaire informació nova al que es deia en l’informe anterior, llevat d’una major confirmació de les previsions que s’hi feien amb relació, especialment, a l’estacionalitat i també a les presumibles pitjors condicions de les destina-

857

cions turístiques competidores amb Catalunya. També és molt probable que el turisme de sol i platja català de mitjans i finals del segle XXI tingui poc a veure amb la situació actual. La crisi de 2008-2009 ha posat de manifest la vulnerabilitat del model actual i la necessitat de reconversió cap a unes opcions més diversificades i, sobretot, més sostenibles. Un darrer element clau són les pautes socioculturals i la distribució dels períodes de vacances durant l’any. Per al conjunt de la Mediterrània, una concentració dels períodes de vacances a l’estiu seria, sens dubte, un escenari negatiu per a la costa catalana davant l’augment de les temperatures i la disminució de la sensació de confort. La fragmentació de les vacances anuals, en canvi, deixaria oberta la porta a una major capacitat de resposta i, possiblement, minimitzaria els impactes derivats de l’increment de les temperatures. 19.4.2. Impactes del canvi climàtic en el turisme d’hivern català: evidències recents

L’any 2009 a Catalunya hi havia 10 estacions d’esquí alpí i 6 estacions d’esquí de fons, i, en total, les pistes per practicar esquí sumaven poc més de 400 km, amb cotes que oscil·len entre els 1.500 m de Baqueira, Espot i Bosc Virós i els 2.750 m de Boí-Taüll (taules 10 i 11). Malgrat això, en els darrers anys hi ha hagut projectes força controvertits, com l’ampliació de Baqueira Beret cap al port de la Bonaigua, o la creació d’una nova estació, avui dia paralitzada, a la Vall Fosca. L’informe anterior ja es feia ressò que el nombre d’esquiadors havia experimentat un augment notable a les darreres dècades, sobretot a partir de l’any 1990, que sembla haver marcat un punt d’inflexió cap amunt en arribar-se als 2 milions de practicants d’aquest esport. A partir d’aquest any, la corba d’evolució manté aquesta tendència a l’alça, malgrat que amb importants alts i baixos en aquesta mateixa dècada, fins a la temporada 2005-2006 en què s’assolí una xifra superior als 2,4 milions de forfaits/any venuts. Després d’una pèssima campanya de 2006-2007 (1,6 milions de forfaits), a les dues darreres s’ha aconseguit superar aquesta davallada atès que a la temporada 2007-2008 es va arribar als gairebé 1,9 milions mentre que en aquesta darrera temporada s’han

858

El turisme David Saurí i Joan Carles Llurdés

Any creació

Cotes mín. i màx. (m)

Baqueira Beret1

1964

1.500-2.510

Boí-Taüll

1990

2.020-2.750

Nom estació

Km àrea esquiable

Total pistes

108 45,3

Canons neu

Km pistes innivades

Viatgers hora

69

549

39

56.403

52

205

20,2

19.690

Espot Esquí

1967

1.500-2.500

23,5

22

104

10,6

La Molina1

1943

1.700-2.445

60

52

440

27

Masella2

1967

1.600-2.535

68

57+19

418

33

12.160

Port-Ainé1

1986

1.650-2.440

32,5

22

90

12

11.850 15.460

Port del Comte

1973

1.700-2.400

40,7

36

240

20

Tavascan1

1991

1.750-2.250

5

5

0

nd

Vall de Núria

1947

1.964-2.252

7,6

11

85

Vallter 2000

1975

1.959-2.535

–

–

Total

19,9

14

410,5

6,6

77

359

9

2.208

177,4

9.140 25.500

1.200 4.560 7.200 163.163

Taula 10. Catalunya. Estacions d’esquí alpí (2009) 1. Estacions d’esquí alpí que tenen també circuit nòrdic. 2. Al nombre de pistes «convencional» (57) cal sumar-li 19 variants. Font: Associació Catalana d’Estacions d’Esquí i de Muntanya (http://www.catneu.net/index2.html) i Generalitat de Catalunya (http://www.gencat.cat/turistex_nou/publicacions/neu/turneucat/papelaweb.htm) Data de consulta: 11 de juny de 2009.

Any Creació

Cotes mín. i màx. (m)

Total pistes

Recorregut llarg (km)

Aransa

1986

1.850-2.150

32

15

10

101

Bosc Virós

2001

1.500-2.200

28

12

–

122

Guils Fontanera

1993

1.905-2.080

45

15

8

103

Lles

1970

1.900-2.235

36

14 + 14

22,3

–

St. Joan de l’Erm

1970

1.690-2.080

38

15

Tuixent-Lavansa

1978

1.830-2.150

32,3

13

3,5

–

–

–

211,3

98

61,8

32

Nom estació

Total

Circuit skating (km)

18

Altres (km)

–

Taula 11. Catalunya. Estacions d’esquí de fons (2009) 1. Passeig 2. Trineus de gossos 3. Raquetes Font: Associació Catalana d’Estacions d’Esquí i de Muntanya (http://www.catneu.net/index2.html) i Generalitat de Catalunya <http://www.gencat.cat/turistex_nou/publicacions/neu/turneucat/papelaweb.htm> Data de consulta: 11 de juny de 2009.

superat els 2,2 milions, i fins i tot algunes estacions (Boí Taüll Resort i Masella) s’han mantingut obertes durant mig any (figura 4). Aquesta evolució un tant erràtica és, fins a un cert punt, lògica, atès que per la seva situació latitudinal, l’esquí a Catalunya es mostra més susceptible a les condicions climatològiques que a altres zones europees. Malgrat que algunes estacions catalanes tenen unes cotes de neu mínimes al voltant dels 1.500-1.600 m, les previsions sobre les conseqüències del canvi climàtic a les àrees de muntanya apunten a una manca de viabilitat futura per sota dels 1.900-2.000 m. Si es

confirmen alguns pronòstics i les estacions situades per sota dels 2.000 m registren en pocs anys un augment de temperatura d’1,8 °C, poden perdre’s uns quaranta dies d’esquí a l’any, i la temporada pot veure’s reduïda a tan sols els mesos de gener i febrer, de manera que les estacions perdrien les campanyes de Nadal i Setmana Santa. Tot plegat comportaria una greu reducció de l’activitat hivernal entre els anys 2020-2050 (Greenpeace, 2009). Per desgràcia, per a l’àmbit de l’alta muntanya catalana no disposem d’estudis semblants al de la Costa Brava abans referit, per la qual cosa els treballs com els de Green-

859

El canvi climàtic a Catalunya El turisme

2.500.000

Esquiadors (forfaits)

2.000.000

1.500.000

1.00.000

500.000

19 8

619 87 87 19 88 88 -8 9 19 89 19 90 90 19 91 91 -9 19 2 92 -9 3 19 93 19 94 94 19 95 95 -9 19 6 96 -9 19 7 97 19 98 98 19 99 99 -0 20 0 00 20 01 01 -0 2 20 02 -0 20 3 03 20 0 4 04 20 0 5 05 20 0 6 06 20 07 07 -0 20 8 08 -0 9

0

Figura 4. Evolució d’esquiadors a les estacions d’esquí catalanes de 1986 a 2007. Font: Elaboració pròpia: Dades de l’Associació Catalana d’Estadística d’Esquí i Activitats de Muntanya (ACEM) (2009).

peace (2009) s’han de prendre només com a constatacions molt generals. Tanmateix, i com veurem en l’apartat d’adaptacions al canvi climàtic, el sector de l’esquí sembla més conscienciat que el sector de sol i platja amb relació als reptes climàtics del futur.

cop més grans de les formes de turisme englobades sota el paraigües de la «sostenibilitat» i «ecologisme» poden minvar el grau d’impacte ambiental pel component educatiu i cívic que es pressuposa que poden mostrar bona part dels seus practicants.

19.4.3. Impactes en el turisme alternatiu

19.4.4. Estratègies davant el canvi climàtic

En principi, els elements més importants d’aquests impactes que es comentaven a l’informe de 2003 continuen sent rellevants l’any 2009. Segons l’estudi de Ribas et al. (2008), en principi, l’augment del nivell del mar no seria especialment important a la Costa Brava, per la qual cosa els efectes sobre els ecosistemes litorals com ara els Aiguamolls de l’Empordà esdevindrien relativament lleus. El cas del Delta de l’Ebre és diferent, però, ja que la seva regressió es deu a un complex joc de factors, i no es pot atribuir a una simple pujada del nivell del mar derivada del canvi climàtic. El deteriorament dels ecosistemes naturals i del paisatge que pot provocar l’augment de les temperatures i la major freqüència de fenòmens extrems continuaran representant una amenaça per a les noves modalitats turístiques com el turisme rural i el turisme d’aventura. En qualsevol cas, també es reconeix que el foment institucional i l’acceptació popular cada

En aquest apartat presentarem les principals estratègies seguides per afrontar els reptes que planteja el canvi climàtic sobre el sector turístic català. Idealment, convindria haver diferenciat entre estratègies adaptatives i estratègies de mitigació. Tanmateix i per motius d’espai i d’informació disponible, s’ha estimat més oportú parlar d’estratègies en general Dubois i Ceron (2006) assenyalen que la indústria turística pot optar per tres grans estratègies davant el canvi climàtic: • «Esperar i veure». En altres paraules, seguir amb les pràctiques habituals fins disposar de més informació i coneixements. El criteri econòmic prima sobre qualsevol altre i les accions a curt termini prevalen per sobre de les que requereixen un horitzó temporal més llarg, atès que les primeres resulten més eficients que la precaució de les segones. Nomes en la mesura que la recerca i el treball aplicat gene-

860

rin informació cada cop més acurada serà possible invertir aquesta tendència, que és ara la dominant en l’àmbit turístic català, llevat de la possible excepció del turisme d’hivern. • «La tecnologia ens resoldrà el problema». En altres paraules, es tracta de seguir amb la filosofia del business as usual però alhora introduint algun corrector tecnològic que ens permeti seguir amb les mateixes pràctiques i simultàniament ens minimitzi els impactes més negatius. Un exemple molt clar d’això seria la implantació de neu artificial a les pistes d’esquí o dels aires condicionats als enclavaments turístics del litoral a l’estiu. Ara bé, rarament es consideren els costos d’aquestes opcions tecnològiques i alguns autors o institucions (p. ex., l’Agència Europea del Medi Ambient) les consideren, més aviat, adaptacions «dolentes». • «Precaució i flexibilitat». Finalment, existeix també l’opció de la prudència, la qual cosa vol dir fonamentalment augmentar la capacitat adaptativa a noves realitats climàtiques. La possibilitat de diversificar l’oferta turística representa, sens dubte, una de les millors aplicacions d’aquest principi, i també és important el desenvolupament d’opcions que no siguin irreversibles. Per contra, hi ha el problema dels costos i també el de deixar escapar les oportunitats que ofereix una única activitat (la pràctica de l’esquí en exclusiva en detriment d’altres formes d’oci i lleure a les àrees de muntanya), així com també el fet que potser no tot el sector podrà optar a aquesta diversificació d’activitats. 19.4.5. Estratègies al turisme de sol i platja

Tal com es comentava en l’informe de 2003, les mesures adaptatives per aquesta modalitat turística probablement es centraran més aviat, en alguns dels impactes secundaris i no tant en el mateix augment de les temperatures. Caldrà veure l’evolució dels índexs de confort durant les properes dècades però vist l’escàs impacte de l’onada de calor de 2003 (en gran part, i com s’ha dit abans, gràcies a la proliferació dels aires condicionats als establiments hotelers) semblaria que el sector no ha de patir excessivament, almenys en comparació d’altres països competidors. A més, el declivi a l’estiu es pot veure compensat

El turisme David Saurí i Joan Carles Llurdés

per un augment de l’afluència a la primavera i tardor, bo i més si es confirma la tendència a la fragmentació de les vacances, comuna a molts dels principals mercats emissor de turistes. La dessalació ha esdevingut la gran alternativa a l’espectre de l’escassetat hídrica a les àrees mediterrànies. A Catalunya, les grans àrees turístiques probablement es trobaran connectades a les tres dessalinitzadores en funcionament o en projecte (Blanes, Barcelona i Cunit), per la qual cosa, l’abastiment estarà segurament garantit. A més, és també força probable que noves mesures d’estalvi i eficiència, juntament amb nous recursos alternatius (aigües pluvials i aigües regenerades) contribueixin a la reducció de l’estrès hídric. Pel que fa a la protecció del litoral davant la previsible pujada del nivell del mar i la proliferació dels temporals, l’adaptació implica combinar mesures de protecció en forma de grans obres hidràuliques (p. ex., el projecte que hi ha per al Delta de l’Ebre), amb accions (més aconsellables) de protecció del medi costaner, i limitació del desenvolupament en aquests espais. 19.4.6. Estratègies al turisme d’hivern

Com ja s’ha dit a bastament, aquesta modalitat turística és la que en principi presenta una major vulnerabilitat al canvi climàtic. Per tant, es també la modalitat turística amb un major dinamisme d’adaptació a la variabilitat climàtica. En aquest context, les estratègies de futur més comunes que s’estudien a Catalunya són les següents: l’ampliació de la capacitat de la innivació artificial, l’ampliació dels dominis esquiables i la desestacionalització de l’activitat turística, a partir de la transformació de l’estació d’esquí en una «estació de muntanya». La innivació artificial

La instal·lació de canons de neu artificial ha estat la principal estratègia per poder assegurar l’activitat a les estacions un mínim de temps. Mentre a l’any 2002 hi havia 1.639 canons de neu, en 2009 la xifra supera els 2.200. El seu gran desenvolupament inicial va tenir lloc a la dècada de 1990 (el nombre de canons es va triplicar entre 1994 i 2002), però aquesta mateixa tendència a l’alça s’ha mantingut atès que en aquests darrers set anys han augmentat en més d’un 34%

861

El canvi climàtic a Catalunya El turisme

nes, i un mínim de 10-15 km per a les petites (Secretaria per a la Planificació Territorial, 2006). Altrament dit, es pot dir que la sistematització de la producció de neu artificial ha estat la solució tècnica per excel·lència de les estacions d’esquí per fer front a un problema de caire climàtic, davant la inseguretat de poder disposar de neu natural que garanteixi, per si mateixa, el funcionament del negoci. I malgrat l’esforç inversor que comporta la innivació artificial, les limitacions de tipus ambiental que presenten aquests sistemes poden dificultar, sens dubte, la seva supervivència. Si bé inicialment l’ús de la neu artificial tenia per objectiu la consolidació de les zones menys nevades per la seva situació en cotes baixes o en vessants solejats, i fins i tot era vista com quelcom negatiu (reconeixement d’unes condicions meteorològiques inadequades per a l’esquí), amb el temps la innivació artificial ha esdevingut una pràctica habitual i generalitzada per pal·liar la possible manca de neu a tot el domini esquiable. Això vol dir que els sistemes d’innivació artificial també han passat a estar localitzats a les cotes més elevades i en vessants nord (Clarymont, 2008). De fet, el cas català segueix la mateixa tendència que també es dóna a la resta dels Pirineus (francès, andorrà i aragonès). Per posar un cas, el govern d’Aragó, dins el seu Pla estratègic de la neu (20032008) va crear la societat «Aramón-Montañas de Aragón», participada al 50% pel mateix govern

(taula 12); malgrat que si s’analitza cas per cas, els increments percentuals més alts corresponen a Port del Comte (203%), Vall de Núria (80%), Masella (44%) o Boí-Taüll i La Molina (35% cadascun). En canvi, l’estació de Baqueira Beret només els ha incrementat un 9%, segurament perquè amb 549 canons deu estar arribant al seu màxim (de fet, en 2009 hi trobem el 24,8% del total a Catalunya, quan en 2002 el seu pes era del 30,4%). Aquesta estratègia d’instal·lació de canons de neu ha permès augmentar d’un 33,2% (2002) a un 43,2% (2009) el total de quilòmetres de pistes innivades artificialment, i les 10 estacions registren uns increments al voltant d’aquesta mitjana (tret del cas de la Vall de Núria —un 86,8%—, malgrat que en termes absoluts és la darrera). De fet, si comparem els dos anys analitzats, 8 de les 10 estacions d’esquí alpí augmenten el seu percentatge de quilòmetres de pistes innivades, i per al conjunt, aquest valor puja d’un 37% a gairebé un 49%. Cal tenir present que el nombre de quilòmetres innivats artificialment és determinant en la configuració del producte d’esquí ofert per cada estació, sobretot en aquelles contrades amb nevades irregulars. Malgrat la millora evident dels darrers anys, a mitjà termini cal garantir un mínim de pistes amb neu durant tota la temporada, que es calcula en 40-50 km en les estacions grans (de setmana), 30-40 km a les mitja-

Estació

Total pistes

Km àrea esquiable

Canons neu

Km pistes innivades

2002

2009

2002

2009

2002

2009

Baqueira Beret

54

69

504

549

88

108

Boí-Taüll

40

52

151

205

42

Espot Esquí

31

22

86

104

28,5

La Molina

40

52

326

440

50

60

20

Masella

42

57+19

290

418

59

68

21

Port-Ainé

32

22

88

90

43,5

32,5

12

Port del Comte

38

36

79

240

42,8

40,7

5

5

0

0

5

5

10

11

47

85

7

7,6

4,4

Tavascan Vall de Núria Vallter 2000 Total/mitjana

12

14

304

359

68

77

1.639

2.208

15 380,8

Taula 12. Comparació entre estacions d’esquí alpí catalanes (2002-2009). Font: Elaboració pròpia a partir de les taules 10 i 11.

% km pistes innivades

2002

2009

2002

2009

35

39

39,7

36,1

45,3

12,2

20,2

29

44,6

23,5

6,5

10,6

22,8

45,1

27

40

45

33

35,6

48,5

12

27,6

36,9

8

20

18,7

49,1

nd

nd

0

0

52,8

86,8

19,9 410,5

6,6

10

9

66,6

45,2

129,1

177,4

33,28

43,73

862

autonòmic i Ibercaja, la qual, a més de tenir el 20% de la superfície esquiable de tot el país, està portant a terme un procés de modernització de les seves estacions i, simultàniament, l’ampliació dels dominis esquiables (p. ex., l’estació de Formigal ha condicionat 70 nous quilòmetres amb la innivació artificial) (Soriano, 2005). Així doncs, els sistemes de innivació artificial permeten assegurar la possibilitat de la pràctica de l’esquí, fins i tot en hiverns de poca precipitació, i d’allargar la temporada, la qual cosa també contribueix a la consolidació del volum de vendes. Tot plegat, un gran avantatge per a les estacions d’esquí en un mercat i context molt competitius. Com s’afirma en la comunicació de Clarymont, avui dia a l’hora de plantejar-se una estada en una estació, la gent no demana tant per les condicions meteorològiques sinó més aviat si disposa de canons de neu artificial. En aquest sentit, i reconeixent la importància de les estacions d’esquí en la creació de riquesa a les comarques de muntanya, s’ha de destacar la posada en marxa de l’anomenat «Pla director de les estacions de muntanya» (període 2006-2011), entre el govern de la Generalitat i l’Associació Catalana d’Estacions de Muntanya (ACEM). En aquest pla, i pel que fa a les instal·lacions i els equipaments de les estacions, es posa èmfasi a les actuacions encaminades a la millora dels accessos i aparcaments, remuntadors a les pistes i, especialment, la infraestructura necessària per augmentar la capacitat de la innivació artificial. L’ampliació dels dominis esquiables

Una altra de les mesures estudiades és l’ampliació dels actuals dominis esquiables cap a cotes de més altitud on es pugui tenir una major garantia de neu en un futur. Així i tot, segurament aquesta mesura no sigui la més viable si es tenen en compte les limitacions orogràfiques del relleu pirinenc català, que fa que no hi hagin gaires més zones òptimes per a la pràctica de l’esquí de les que hi ha actualment. Al respecte, l’esmentat Pla director ja es fa ressò d’aquesta iniciativa i defineix els límits de les àrees susceptibles de ser consolidades o d’esdevenir dominis esquiables. La idea de partida és que aquesta definició ha de servir per garantir que les estacions tinguin les

El turisme David Saurí i Joan Carles Llurdés

dimensions més adients per fer-ne una gestió viable. Entre altres accions, això podria implicar bàsicament tres: en primer lloc, la unió d’alguns dominis (p. ex., es planteja el cas de Boí-Taüll i la projectada estació de Vall Fosca, ara en suspens); en segon lloc, la necessitat de millorar el rendiment dels dominis ja existents abans que ampliar-los; i, finalment, haver de descartar inversions en aquells dominis que estiguin per sota dels 1.600-1.800 m tret de casos concrets i amb orientacions adequades. Així, el Pla estableix que unes determinades estacions ja no podrien ampliar el seu domini (Guils-Fontanera, Tavascan, Bosc Virós, Vall de Núria i Port del Comte), alhora que es podria considerar la unificació i ampliació de les estacions de Lles i Aransa. En el rerefons d’aquesta mesura també hi ha la idea que el paisatge constitueix un dels elements més significatius per a la pràctica del turisme en entorns de muntanya; per la qual cosa, el desenvolupament d’un determinat model d’esquí es veu, ara, com incompatible amb la pretesa qualitat paisatgística. Es refereix això, i a grans trets, a un model d’estacions depenent, gairebé exclusivament, de l’activitat residencial. No s’ha d’oblidar que el sector ha passat darrerament per certes dificultats degudes no només al factor estacional de l’activitat o a la fragmentació empresarial, sinó sobretot a la seva estreta relació amb el sector immobiliari. Podria dir-se que, en certs casos, el desenvolupament de les estacions d’esquí ha estat el pretext per dur a terme actuacions immobiliàries dirigides al mercat de la segona residència. I això ha fet que bona part de les estacions fossin molt vulnerables a les variacions del cicle del mercat immobiliari. És el cas d’altres esports com el golf: quan les empreses que gestionen les pistes ja no es poden beneficiar d’ampliacions urbanístiques, aleshores deixen de ser rendibles. En altres paraules, una vegada s’han comercialitzat les promocions residencials, els promotors perden l’interès en les estacions, les quals descapitalitzades i endeutades (inversions en canons de neu, remuntadors, etc.) entren en fallida. El model funciona mentre es construeix, i quan el negoci immobiliari arriba al final només queden dues opcions: tancar l’estació o que

El canvi climàtic a Catalunya El turisme

aquesta passi a ser gestionada per l’Administració (Campillo i Font, 2004). D’aquesta manera, les estacions catalanes que no van néixer acompanyades d’un potent sector immobiliari, o bé han tancat (Llessuí) o han tingut temporades difícils (Port del Comte). De fet, i llevat d’un parell de casos (Baqueira i Boí-Taüll), segurament la resta d’estacions són deficitàries i sobreviuen mercès a les subvencions públiques (la Generalitat en controla quatre: Portainé, Espot, La Molina i Vall de Núria). La reconversió de les estacions d’esquí en estacions de muntanya

Aquesta constitueix la tercera estratègia de futur i la que s’ajusta més clarament a la desestacionalització de l’activitat turística. Ja no només és una qüestió de diversificar i ampliar el ventall d’activitats esportives i lúdiques susceptibles de poder fer-se amb la neu (a més de l’esquí, activitats com el surf de neu (snowboard), surf fora pisata (freeride), raquetes, construcció d’iglús, etc.), sinó que també se’n possibilitin d’altres de diferents i que fonamentin el seu interès en el paisatge, natura, esport, cultura, etc. (excursionisme, rutes a cavall, BTT, etc). En altres paraules, una aposta per activitats no estrictament hivernals. Malgrat que la dinàmica futura més que previsible apuntaria a la necessitat que totes les estacions tendissin cap a aquesta estratègia, no sembla, però, que avui dia hagi estat la més reeixida. Si hom observa la informació disponible als diferents webs de les estacions d’esquí, són poques les que clarament han ampliat la seva oferta amb la inclusió d’activitats que facin pensar en aquesta reconversió. Malgrat això, algunes ja fan publicitat al seu web d’activitats amb l’epígraf específic «d’estiu», diferenciades de les d’hivern (p. ex., La Molina, Baqueira Beret, Vall de Núria o Vallter 2000). Altres estacions també ho fan però, després, la informació o bé no s’inclou, o bé aquesta es limita tan sols a proporcionar dades d’allotjaments (p. ex., el cas de Port Ainé). La taula 13, elaborada amb la informació dels webs de les 16 estacions catalanes, és un recull de les activitats que no responen a un perfil típicament hivernal; per tant, no inclou aquelles que, a més de l’esquí, només es poden practicar

863

amb neu i que són presents ja a bona part de les estacions. Val a dir, però, que de vegades és difícil discernir entre les activitats que es fan al mateix recinte i a les rodalies de l’estació de muntanya, d’aquelles altres que es duen a terme a la resta del territori comarcal i que també són promocionades des de l’estació. Malgrat que amb alguna altra imprecisió deguda a una manca d’especificació de la informació, la taula 13 ens mostra com l’activitat no hivernal que han posat més en pràctica les estacions de muntanya catalanes ha estat el senderisme (nom genèric que englobaria altres com l’excursionisme, rutes guiades pel bosc, etc.), de ben segur per ser la més fàcil d’organitzar atès que no necessitaria cap (o gairebé) infraestructura o equipament específic. En un segon lloc, tenim totes les activitats relacionades amb la cultura i folklore, malgrat que es desenvolupen, en bona part dels casos, als llocs de més interès de les contrades i no, òbviament, a les mateixes estacions (parlem del romànic de la Vall de Boí, museus i santuaris, revetlles de Sant Joan, etc.). En un tercer grup apareixerien les rutes, passejades a cavall i ponis, així com també l’opció de la BTT, bé sigui aprofitant les pistes o altres recorreguts fora d’aquestes (bike park, cross-country, etc.). En aquest sentit, caldria destacar també la popularització d’un equipament del tot lúdic com són els tobogans de muntanya (els anomenats tubbys), en un context en què els espais tradicionals d’oci també cal que siguin «reinventats» per no perdre interès. Si ens fixem per estacions, destaca per sobre de la resta La Molina, amb un total de 13 activitats sobre 18 de les llistades, així com també la Vall de Núria i Vallter 2000 amb 8 i 7, respectivament. En l’altre extrem, trobem Espot Esquí, Por Ainé i Aransa sense cap activitat (o si més no, cap promocionada als webs) i la Masella, Tavascan i Tuixent-Lavansa amb només una (de caire cultural i senderisme). Malgrat aquesta certa irregularitat entre estacions en aquest procés de transformació des de l’esquí a estacions que donin cabuda a activitats desestacionalitzadores, no deixa de ser aquesta una de les mesures més destacades considerades en el Pla director de les estacions de muntanya, ja esmentat anteriorment.

864

El turisme David Saurí i Joan Carles Llurdés

Activitats

Estació 1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

Total 11 12

13

14

15

16

17

18

Baqueira Beret

2

Boí-Taüll

4

Espot Esquí

0

La Molina

13

Masella

1

Port-Ainé

0

Port del Comte

6

Tavascan

1

Vall de Núria

8

Vallter 2000

7

Aransa

0

Bosc Virós

6

Guils Fontanera

2

Lles

2

St. Joan de l’Erm

3

Tuixent-Lavansa Total activitats

1 5

3

2

10

2

4

1

2

5

2

2

6

3

3

1

2

1

2

56

Taula 13. Activitats no hivernals ofertes a les estacions d’esquí de Catalunya el 2009. Font: Elaboració pròpia a partir de la informació disponible als webs de les estacions d’esquí. 1. Rutes a cavall o amb ponis / 2. Barques / 3. Tir amb arc / 4. Senderisme i excursionisme / 5. Segway / 6. Tubbys / 7. Spa / 8. Esports tradicionals / 9. BTT / 10. Esports aquàtics / 11. Esports aeris i de muntanya / 12. Cultura / 13. Telecadira / 14. Circuit d’aventures o parc lúdic / 15. Oci nocturn / 16. Orientació / 17. Marxa nòrdica / 18. Quads.

19.4.7. Estratègies al turisme alternatiu

La conservació del patrimoni natural i cultural davant el deteriorament provocat per un increment de les temperatures i dels fenòmens extrems (p. ex., els incendis forestals) representa segurament la millor estratègia adaptativa per al sector, tal com també dèiem a l’informe de 2003. Un element de gran importància en aquest cas, i vital per a la conservació dels paisatges, és el control de les espècies invasores que poden arribar i expandir-se a Catalunya amb condicions climàtiques diferents de les actuals. Com que, comparativament, aquesta modalitat (especial esment al turisme rural) serà la que més creixi en un futur a Catalunya, és molt important assegurar les condicions que facilitin el seu desenvolupament. Potser que, més que en qualsevol altre cas dels tractats aquí, existeixi una gran coincidència entre les mesures adaptatives al canvi climàtic i les mesures de promoció i desenvolupament del sector.

Les àrees de muntanya, i sobretot altres com les comarques de la Depressió Central que, a priori, encara tenen un gran potencial de creixement —justament per ser les que registren un grau de massificació més baix—, podrien ser les que fessin un paper exemplificador. Aquest vindria donat per l’aplicació de mesures diverses amb relació a aspectes com la gestió dels espais naturals protegits, un major foment d’activitats com el senderisme i altres semblants, on el component del paisatge és una de les claus de l’èxit, i la potenciació del turisme rural, tant com una estratègia de fixació de la població local com també per potenciar una política que posi en valor el seu ampli patrimoni cultural (sobretot el de les zones menys turístiques i ja no tant l’urbà, doncs en molts casos aquest ja és prou conegut). 19.5. Conclusions

Malgrat la situació actual de crisi, el turisme continua sent la primera activitat econòmica de

El canvi climàtic a Catalunya El turisme

Catalunya i continua caracteritzant-se per una gran diversitat de modalitats i una capacitat excel·lent d’adaptació a nous reptes com el canvi climàtic. En comparació del que es deia a l’informe de 2003, potser el període que s’obre amb la crisi econòmica de 2007 ofereix interrogants molt importants sobre el segment turístic de «sol i platja», sens dubte i de llarg, el que té un major impacte en la creació de riquesa i ocupació. La forta competència de noves destinacions (l’Adriàtic, la Mediterrània oriental, Nord d’Àfrica) i unes estructures i equipaments obsolets fan inevitable la seva reconversió, amb activitats més diversificades i, probablement, amb una major atenció a la qualitat ambiental, ja que aquest sembla ser un aspecte cada cop més demanat pels turistes internacionals. Per la seva banda, el turisme basat en els esports hivernals, i en concret l’esquí, sembla haver arribat a un sostre en la seva expansió. Afectat també per la crisi immobiliària (que ha deixat en suspens diversos projectes com el de la Vall Fosca), el sector intenta adaptar-se a les incerteses climàtiques, principalment amb neu artificial i, en alguns casos, amb la reconversió de les estacions d’esquí en estacions de muntanya. Finalment, tot el conjunt, encara molt minoritari, definit com a turisme alternatiu (rural, d’aventura, «ecològic», etc.) és el que presenta una millor situació en haver quedat relativament al marge de la crisi. Pel que fa a les relacions entre turisme i canvi climàtic, en aquest segon informe hem de continuar ressaltant el relatiu desinterès en el tema, tant des del mateix sector (amb la possible, i fins a cert punt lògica, excepció de l’esquí) com des de la mateixa comunitat científica. A diferència d’altres països, on almenys hi ha força activitat pel que fa a la recerca, durant els darrers sis anys continuen sent molt escassos els treballs científics que s’ocupen d’aquest àmbit, amb excepcions com el dels investigadors de l’Institut de Medi Ambient de la Universitat de Girona sobre la Costa Brava. En aquest segon informe, els impactes del canvi climàtic en les diferents modalitats del turisme català segueixen una mica les pautes ja descrites en l’anterior. El turisme de sol i platja continua semblant relativament poc vulnerable

865

pels majors impactes que tindran les destinacions competidores i per la possibilitat de desestacionalitzar l’oferta. Altrament, hom creu que impactes com l’escassetat de recursos hídrics o l’augment del nivell del mar es poden gestionar amb l’aplicació de noves tecnologies com la dessalació o la construcció d’obres de defensa. En tot cas, la disponibilitat d’energia (aires condicionats, dessalació) serà un dels reptes pel futur. Per la seva banda, i com ja s’ha dit, el turisme d’hivern continua sent la modalitat més vulnerable al canvi climàtic i també la que més s’esforça en desenvolupar adaptacions com la fabricació de neu artificial (també problemàtica en termes energètics i ambientals), o la diversificació d’activitats més enllà de la neu. Finalment, les formes alternatives de turisme presenten també una vulnerabilitat relativament alta (en dependre molt del patrimoni natural o cultural) però, alhora, són les que més es poden beneficiar de polítiques territorials i ambientals no estrictament vinculades amb el clima. Un darrer aspecte que mereix ser comentat fa referència a les necessitats i orientacions de la recerca sobre turisme i canvi climàtic a Catalunya. Abans hem assenyalat com la manca d’estudis és encara, i per desgràcia, força habitual. Això no obstant, existeixen projectes sobre el tema finançats pel Programa nacional de recerca, desenvolupament i innovació espanyol, com per exemple el titulat Evaluación de la vulnerabilidad del turismo litoral mediterráneo español al clima y al cambio climático (Universitat de Barcelona). La recerca s’hauria d’estendre al turisme d’hivern (en la línea dels nombrosos treballs que s’han publicat sobre els Alps, les muntanyes Rocalloses o altres àrees esquiables del món) i també al turisme alternatiu, explorant especialment les connexions entre turisme, espais protegits i canvi climàtic. Així doncs, com argumentàvem en el primer informe, el sector turístic català gaudeix d’una llarga història, es troba molt ben arrelat al país i es caracteritza també per un gran dinamisme. Probablement, en el context actual de crisi serà imprescindible una certa reconversió, i que aquesta s’orienti en una línea de sostenibilitat que permeti també millorar l’adaptació al clima més càlid del futur.

866

Referències AGRAWALA, S. (2007). Climate change in the European Alps; París: OECD. AMELUNG, B.; NICHOLLS, S.; VINER, D. (2007). «Implications of global climate change for tourist flows and seasonality», Journal of Travel Research, 45, p. 285-296. BARÓ, E.; VILLAFANA, C. (2006). L’impacte econòmic del turisme receptor sobre l’economia catalana i sectorialització per branques d’activitat. Síntesi dels principals resultats. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Dpt. de Comerç, Turisme i Consum, Observatori de Turisme. <http://www.gencat.cat/diue/doc/doc_ 25969172_1.pdf> BECKEN I HAY, J.E. (2007). Tourism and climate change: Risks and opportunities; Clevedon, UK, Channel View Publications. ASSOCIACIÓ CATALANA D’ESTACIONS DE MUNTANYA (ACEM) (2004). Pla Estratègic del Turisme de Neu a Catalunya. <http://www10.gencat.cat/ptop/binaris/ 02socioeconomic_ tcm32-37793.pdf> CAMPILLO, Xavier; FONT, Xavier (2004). Avaluació de la sostenibilitat del turisme a l’Alt Pirineu i Aran; Barcelona: Generalitat de Catalunya, Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (Documents de recerca, 9). CENTRE INTERNACIONAL D’ESTUDIS I RECERCA DEL TURISME (Cinert) (2009). Informe d’activitat hotelera a Catalunya 2008: situació i previsions 2009; Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, Escola Universitària de Turisme i Direcció Hotelera. < http://www. eutdh.cat/index.php?md=documents&id=1260&lg =cat> CLARIMONT, Sylvie (2008). «Turismo de invierno y cambio climático: La producción de nieve artificial en los Pirineos, ¿un uso sostenible del agua?». 6º Congreso Ibérico sobre gestión y planificación del agua, Vitòria, 5 de desembre. DIRECCIÓ GENERAL DE TURISME (2002). Oferta. Allotjaments turístics; Barcelona: Generalitat de Catalunya, Dpt. de Treball, Indústria, Comerç i Turisme. DONAIRE, José A. (2009): «Turistes? Sí, gràcies» <http://don-aire.blogspot.com/> (maig 2009). DUBOIS, G.; CERON, J.P. (2006). «Tourism and climate change: Proposals for a research agenda», Journal of Sustainable Tourism, 14 (4), p. 399-415. DURO, Juan A. [dir.] (2008). Índex UAB d’activitat turística; Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, Escola Universitària de Turisme i Direcció Ho-

El turisme David Saurí i Joan Carles Llurdés

telera. <http://www.eutdh.cat/articles-mostra-1659cat-ndex_uab_dactivitat_turistica.htm> EUROPEAN ENVIRONMENT AGENCY (2008). Impacts of Europe’s changing climate –2008 indicator– based assessment; Copenhague, European Environment Agency. GÖSSLING, S. (2009). «Carbon neutral destinations: a conceptual analysis», Journal of Sustainable tourism, 17 (1), p. 17-37. GÖSSLING, S.; HALL, C.M. (2006). «Uncertainties in predicting tourist flows under scenarios of climate change», Climatic Change, 79 (3-4), p. 163-173. HALL, C.M.; HIGHAM J. [eds.] (2005). Tourism, recreation and climate change; Clevedon (UK): Channel View Publications. INSTITUT D’ESTADÍSTICA DE CATALUNYA (Idescat). Informació de síntesi de les estadístiques bàsiques de Catalunya (capítol 9: Turisme). <http://www.idescat.cat/ cat/economia/ecotur.html> LLURDÉS, Joan C.; ROMAGOSA, F.; PRIESTLEY, G. (2009). Perfil de sostenibilitat de Catalunya. Anàlisi sectorial – Turisme; Barcelona: Dpt. de Medi Ambient i Habitatge, Direcció General de Polítiques Ambientals i Sostenibilitat. NYAUPANE, G.; CHHETRI, N. (2009): «Vulnerability to climate-change of nature-based tourism in the Nepalese Himalayas», Tourism Geographies, 11(1), p. 95-119. PEETERS, P. [ed.] (2007). Tourism and climate change. Mitigation, methods, greenhouse gas reductions and policies; Stichting, NHTV. GREENPEACE (2009). La crisi del clima. Evidències del canvi climàtic a Espanya. < http://www.greenpeace.org/ espana/reports/la-crisi-del-clima-catalunya> OBSERVATORI DE TURISME DE CATALUNYA. Informe Catalunya turística en xifres (diversos anys). Departament d’Innovació, Universitats i Empresa, Generalitat de Catalunya. < http://www.gencat.cat/diue/ambits/ turisme/observatori_turisme/estadistiques/xifres/ index.html> ORGANITZACIÓ MUNDIAL DEL TURISME (OMT) (2009a): Informe Tourism Vision 2020. < http://unwto.org/ facts/eng/vision.htm> –– (2009b). Informe Barómetro OMT del turismo mundial, vol. 7(1). < http://unwto.org/facts/eng/pdf/ barometer/UNWTO_Barom09_1_sp_excerpt.pdf> –– (2008). Informe Panorama del turismo internacional. <http://www.unwto.org/facts/eng/ pdf/highlights/ UNWTO_Highlights08_sp_LR.pdf>

El canvi climàtic a Catalunya El turisme

RIBAS, A.; CALBÓ, J.; LLAUSAS, A.; LÓPEZ, Joan A. (2008). Avaluació dels efectes del canvi climàtic a la Costa Brava; Girona: Universitat de Girona, Institut de Medi Ambient. SECRETARIA PER A LA PLANIFICACIÓ TERRITORIAL (2006). Pirineus Catalans. Pla Director de les Estacions de Muntanya; Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Política Territorial i Obres Públiques. <http://www10.gencat.net/ptop/binaris/00_Memoria_tcm32-34042.pdf> SIMPSON, M.C.; GÖSSLING, S.; SCOTT, D. [et al.] (2008). Climate change adaptation and mitigation in the tourism sector: Frameworks, tools and practices. París: UNEP, University of Oxford, UNWTO i WMO. SORIANO, Ignacio. (2005). «El desarrollo del Pirineo aragonés», Revista Aragonesa de Administración Pública, 26, p. 353-373.

867 STEIGER, R.; MAYER, M. (2008): «Snowmaking and climate change. Future options for snow production in the Tyrolean sky resorts», Mountain Research and Development, 28 (3/4), p. 292-298. TERVO, K. (2008): «The operational and regional vulnerability of winter tourism to climate variability and change. The case of the Finnish nature-based tourism entrepreneurs», Scandinavian Journal of Hospitality and Tourism, (4), p. 317-332. UNWTO (2007): Davos Declaration. Climate Change and Tourism: Responding to Global Challenges. <www.unwto.org> WOLFSEGGER, C.; GÖSSLING, S.; SCOTT, D. (2008): «Climate change risk appraisal in the Austrian ski industry», Tourism Review International, 12(1), p. 13-23.

868

El turisme David Saurí i Joan Carles Llurdés

ANNEX. Enquesta sobre els possibles efectes del canvi climàtic en el sector turístic català Aquesta enquesta és similar a la que es va trametre en ocasió del Primer Informe i es dirigeix principalment a experts en el sector, tot i que per a futures ocasions recollim el suggeriment de fer-la extensiva també al sector en general. En dues tongades (principis de juny i de setembre de 2009) s’han enviat un total de 65 enquestes i se n’han rebut 39. Encara que l’enquesta feia referència explícita al context del canvi climàtic i el turisme català, l’enviament ha inclòs persones alienes a la realitat catalana, però alhora considerades expertes i de reconegut prestigi tant en el camp del turisme com del canvi climàtic. Tot seguit, un resum de les principals aportacions a cadascuna de les respostes, encara que en alguns casos, pot haver-hi certes contradiccions. 1. En general, i segons la seva opinió, quines han estat les principals tendències del turisme a Catalunya en els darrers 5 anys? Quines tendències es poden esperar per als propers 5-10 anys? Pel que fa a l’evolució del turisme català als darrers 5 anys, cal destacar les següents opinions: • Consolidació del turisme català en el mercat mundial, tot i que encara molt basat en el litoral i la ciutat de Barcelona. • Creixement i maduresa del segment de sol i platja i, en molts casos, obsolescència de les destinacions i establiments turístics. • Esforços per diversificar el model convencional de sol i platja i la renovació de les destinacions més saturades, amb la integració de nous recursos com el patrimoni natural, temàtic, cultural, oci actiu, etc. • Expansió del turisme vers l’interior del territori català (procés de «turistificació»). Apareixen i es consoliden nous espais turístics alternatius com els de muntanya i d’aventura, rurals, de salut, balnearisme, de natura i ecoturisme, etc. • Consolidació del turisme residencial lligat al creixement del fenomen de la segona residència (relacionat amb l’expansió del sector immobiliari). • Consolidació del turisme urbà lligat als negocis i congressos. Paper destacat de la ciutat de Barcelona en combinar aquests dos segments de turisme amb el cultural i l’estrictament de vacances i d’oci. Pes creixent dels creuers, i es consolida com un dels ports més importants de la Mediterrània.

• Consolidació del turisme que ens visita amb línies aèries de baix cost. • Creixement excessiu del turisme al litoral i, per contra, una major sensibilitat pels temes ambientals locals i a curt termini. • Reorientació de les estacions d’esquí cap a centres multifuncionals. • Consolidació del turisme com a activitat del tot integrada en el comportament de la societat. • Fraccionament de les estades i reducció de les estades mitjanes. Menor despesa dels turistes. • Incorporació de la cultura en les motivacions principals de viatge. Pel que fa a les tendències esperades per als propers anys, les respostes apunten els següents aspectes com a més destacats: • Tendència condicionada clarament pels efectes regionals de la crisi econòmica global, especialment en els mercats d’origen de la demanda a Catalunya. • Contenció o estancament del creixement assolit fins al moment, multiplicació del turisme de proximitat i reducció de l’afluència en certs segments molt sensibles a l’activitat econòmica general (p. ex., congressos i negocis). • Un escenari de canvi en el paradigma energètic, en l’estabilitat dels països productors o en les pautes de mobilitat, que inicialment no és previsible a curt termini, també pot ocasionar transformacions en la tendència que actualment no són previsibles. • En la mesura que es redreci la situació econòmica, risc que es produeixi de nou una altra onada immobiliària lligada al turisme residencial. • Tendència cap a una més clara vocació d’un control més estricte de les actuacions urbanístiques. La crisi econòmica pot ser una bona solució per a determinades qüestions ambientals. • Increment de la competència en segments turístics consolidats i madurs. • Encara marge de creixement per al turisme de baix cost. • Tendència cap a una major sensibilització ambiental del sector, tant des del punt de vista de l’oferta com de la demanda. Es parla cada vegada més d’un turisme «experiencial», amb més protagonisme de valors com la cultura i sostenibilitat.

El canvi climàtic a Catalunya El turisme

• Necessitat de continuar posant èmfasi en la qualitat, innovació i diferenciació del producte. • El procés de «turistificació» no té deturador. 2. Creu que el sector turístic català considera el canvi climàtic com una qüestió rellevant? Creu que aquesta visió per part del sector ha variat en els darrers 5 anys? La resposta majoritària ha estat NO a ambdues preguntes, i només quatre persones han respost que SÍ, tot i que amb matisos. Les justificacions més comunes per a la resposta negativa han estat que el canvi climàtic és vist pel sector turístic com un fenomen a llarg termini, com un risc o amenaça que només cal tenir en compte quan els seus impactes siguin més clars i consensuats. En aquest sentit, hi ha una certa comprensió pel fet que els indicadors no semblen donar resultats gaire fiables, sinó més aviat el contrari: plens d’incerteses. Tot i així, es critica el sector pel seu caràcter eminentment conservador, amb una gran inèrcia que no afavoreix una aposta clara pel futur i que només busca el benefici immediat o com a molt amb un període temporal a molt curt termini. Així, es manifesta molt clarament com es parla del fenomen i s’afirma la necessitat que sigui abordat amb una prioritat absoluta només quan tenen lloc episodis extrems de sequera, manca d’aigua i neu, inundacions, etc. Aquest fet també deixa palès el fet que el sector turístic està molt atomitzat, la qual cosa es reflecteix en una manca d’iniciatives conjuntes i coordinades. A més, algunes opinions creuen que el sector no se’n sent responsable en absolut i actua com si la resolució del problema hagués de ser només a escala institucional, tant a una escala d’administracions nacionals com internacionals. Això no exclou que hi hagi una certa acceptació per parlar del fenomen (més que res perquè és un tema de molta actualitat), que no vegi com a quelcom estrany els incentius per a l’aplicació de mesures d’adaptació i/o mitigació (només si aquestes han de suposar una reducció de costos, percepció de subvencions o millora de la imatge, que no per altra cosa). Algunes de les respostes manifesten que el sector turístic només considera el canvi climàtic quan es tracta de fer declaracions de bones intencions però que després no es porten a la pràctica. D’alguna manera, el fenomen només interessa des del punt de vista teòric, acadèmic i institucional per a l’elaboració d’informes científics però no gaire o en absolut a escala em-

869 presarial. Fins i tot, hi ha dubtes del veritable interès per part de l’Administració (catalana) des del moment que aquest fenomen no es té gaire en compte en la Llei de turisme de 2002. Per contra, les poques respostes afirmatives (si més no parcialment) limiten aquest major interès del sector turístic només als sector previsiblement més amenaçats, bàsicament al del turisme de neu i, en menor mesura, al de sol i platja. Alhora, un parell més de respostes són més optimistes en afirmar que a Catalunya el sector turístic sí sembla considerar aquesta qüestió com a rellevant, i que aquesta és un exemple de bones pràctiques, tant pel que fa a les administracions com al sector privat i també a la ciutadania en general. 3. Creu que el sector considera avui dia, i més que fa 5 anys enrere, la possibilitat de canvis climàtics importants durant les properes dècades? (increment de la temperatura mitjana anual, descens de les precipitacions, augment dels episodis extrems, etc.) La resposta majoritària continua sent que NO però ja no tant com abans, ja que en 10 enquestes la resposta ha estat afirmativa, malgrat que també amb matisos. Tot i que s’accepta una major sensibilització per part del sector turístic (si més no pel fet que se’n parla més i cada dia apareixen més informacions), l’opinió dels enquestats manté, d’alguna manera, els arguments de la pregunta anterior; en concret, es critica el sector per la manca d’una visió a més llarg termini i que només es guiï per l’obtenció de beneficis a molt curt termini. Es com si el sector no s’ho acabés de creure del tot, fet al qual també que hi contribueix l’aportació per part dels mass-media d’informacions contradictòries, esbiaixades, incompletes, i amb uns horitzons temporals que depassen sovint amb escreix l’esperança de vida dels empresaris. Com abans, només apareix l’alarma quan es produeixen episodis climàtics extrems, però ni molt menys el sector considera aquests hipotètics canvis o impactes com una amenaça. Més aviat, la preocupació més immediata és salvar la temporada any rere any, i més avui dia, en un context de greu recessió econòmica. Per tant, el sector està més interessat en els canvis que tinguin lloc tant en l’àmbit social i de comportament dels turistes com també en l’econòmic, i no en l’àmbit climàtic i natural. A més, algunes opinions apunten que el sector creu que en tota aquesta qüestió s’està generant una excessiva polèmica i, sobretot,

870 alarmisme i sensacionalisme (per tant es justificaria una certa desacreditació dels estudis científics i la creença que els estudis són només una manera d’alimentar la polèmica amb científics i ecologistes). Per la seva banda, les opinions que s’inclinen pel SÍ accepten la possibilitat que el sector tingui en consideració aquests canvis, però alhora critiquen que això no es vegi acompanyat d’una actitud realment efectiva. Les opinions varien des de l’expectativa a veure com evoluciona el tema fins a deixar-se portar per les iniciatives que pugui dur a terme l’Administració, mentre que la majoria apunten a la manca d’un compromís i conscienciació ferms, d’internalització del problema en els esquemes de negoci de les empreses, així com l’aplicació de mesures de mitigació més aviat «cosmètiques», que no ataquen l’arrel del problema. Només unes poques opinions estan d’acord amb una major sensibilització vers els canvis, tant per part dels segments turístics més vulnerables (turisme de neu i sol i platja), alhora que també per part dels organismes internacionals (p. ex., l’Organització Mundial del Turisme). 4. Creu que els impactes del canvi climàtic sobre el turisme català poden arribar a ser importants? Ha canviat d’alguna manera la seva opinió als darrers 5 anys? La resposta gairebé unànime ha estat afirmativa a les dues preguntes. En el primer cas, es destaca la importància dels impactes en els segments turístics ja esmentats del sol i platja i hivernal (més en aquest segon, però), malgrat que hi ha unes quantes respostes que indiquen que aquests canvis es manifestaran més aviat a mig i llarg termini. Sense negar aquesta importància, també un parell de respostes apunten a un major pes dels aspectes econòmics, i no tant als ambientals, en l’evolució futura del turisme català. Quant a la segona part de la pregunta, gairebé la totalitat de les persones enquestades afirmen que la seva opinió dels impactes del canvi climàtic ha canviat als darrers 5 anys, mercès a la disponibilitat de més informació i opinions, i només tres persones han afirmat el contrari (reconeixent que en aquest període considerat ja tenien prou informació com per no justificar un canvi d’opinió). 5. Quines mesures adaptatives recomanaria al sector si aquests canvis s’acabessin produint? Creu que ja hi ha iniciatives en aquest sentit? Si en coneix alguna, la podria explicar?

El turisme David Saurí i Joan Carles Llurdés

Entre les diferents mesures adaptatives proposades a les enquestes, es poden citar les següents: • Mesures relacionades amb la sensibilització, conscienciació i una major educació ambiental dels sectors implicats (empresarial, Administració i ciutadania). Una interiorització del problema i un canvi d’hàbits de consum, en l’ús d’energies i de practicar turisme. • El foment de les vacances de proximitat o la millora dels nivells emissors del sector del transport. • Mesures relacionades amb un increment dels estudis i la recerca en general. Aquests han de ser capaços d’oferir indicadors més fiables i amb desagregació a escala local. La comunicació de la informació no ha de generar alarmisme ni tenir un biaix sensacionalista. • Canvi de mentalitat en el mesurament de l’èxit d’una temporada turística. Ja no importa tant la quantitat sinó la qualitat dels turistes que ens visitin. • Implementació real i eficaç de bones pràctiques ambientals: compliment dels compromisos adquirits en Agendes Locals 21, certificacions ambientals, sistemes de gestió ambiental, iniciativa de «Municipi turístic sostenible», ISO, EMAS, Distinció de Garantia de Qualitat Ambiental, etc. • Planificació integral / estratègic de tots els aspectes que intervenen en el problema a mig i llarg termini (fins i tot posant un especial èmfasi en els pitjors escenaris previsibles). Cal fer veure al sector els riscos a què s’exposa. • La planificació s’ha de centrar més en mesures de caire estructural i d’ordenació territorial i no tant en les que emfasitzin només l’adaptació als canvis. Una visió molt més global del problema i no tant en fets puntuals. Necessitat d’actuar amb prou antelació i no esperar que els canvis esdevinguin. • Lideratge de l’administració nacional i dels organismes internacionals (p. ex., es destaca el paper del CADS a Catalunya, de l’IPCC, etc.). • Concentració i canvis d’estratègia empresarial i diversificació territorial. • Mesures relacionades amb l’eficiència energètica i foment d’energies alternatives, reducció en el consum d’energia. Adaptació dels equipaments turístics a un nou consum energètic més racional i sostenible. Millora de l’eficàcia energètica en la construcció de les noves edificacions. Reducció de les emissions de CO2, tot i que això es veu com d’una escala més global (no depèn tant de les destinacions turístiques).

871

El canvi climàtic a Catalunya El turisme

• No seguir afavorint el creixement de la mobilitat mitjançant l’increment dels vols de companyies de baix cost, amb els conseqüents efectes en emissions de CO2. • Diversificació de l’oferta turística cap a productes menys dependents del factors climàtics (p. ex., èmfasi en la reorientació de les estacions d’esquí), i expansió del turisme vers territoris menys vulnerables als impactes. • Retirada o reubicació dels equipaments turístics més vulnerables a la pujada del nivell del mar (p. ex., un

compliment estricte de la Llei de costes). Urbanització contra el canvi climàtic. • Protecció amb actuacions «toves» (aportació de sorra a platges, restauració de dunes, reforestació) o «dures» (construcció de grans dics, espigons). A la pràctica, però, bona part d’aquestes actuacions no són gaire aconsellables i generen efectes nefastos en el medi natural. • El canvi climàtic ha de ser vist també com una oportunitat per canviar el model turístic.

Persones que van respondre l’enquesta Lorena Beas Secall (URV) Juan A. Duro Moreno (URV) Salvador Anton Clavé (URV) Josep Oliveras Samitier (URV) Òscar Saladié Borràz (URV) Juan A. García Suárez (UOC) Oriol Miralbell Izard (UOC) Francesc Gzlez. Reverté (UOC) Pau Morata Socias (UOC) Rosa Mª Fraguell Sansbelló (UdG) Lluís Mundet Cerdan (UdG) Gerda K. Priestley (UAB) Francesc Romagosa Casals (UAB) Gemma Cànoves Valiente (UAB) Xavier Font Urgell (UB) (DiBa) Martí Cors Iglesias (UB) Belen Gómez Martín (UB) Llorenç Prats Canals (UB) Antonio Martínez Puche (UA) Josep A. Ivars Baidal (UA)

José F. Vera Rebollo (UA) Carlos J. Baños Castiñeira (UA) Jorge Olcina (UA) Jaume Rosselló Nadal (UIB) Miquel Seguí Llinàs (UIB) Macià Blázquez Salom (UIB) Onofre Rullán Salamanca (UIB) Pere A. Salvà Tomàs (UIB) Climent Ramis (UIB) Cayetano Espejo Martín (UM) José L. Andrés Sarasa (UM) Mercedes Millán Escriche (UM) Luís Galiana Martín (UAM) Diego López Olivares (UC) Josep F. Valls Giménez (Esade) Raúl Lardiés Bosque (UExt) Alba Caballé Rivera (DiBa) Josep Cerveró Octavi Bono (Patronat Turisme Costa Daurada)

20. Residus Xavier Gabarrell1 (coord.), Isabel Escaler2, Xavier Font3, Anna Massagué2 i Joan Rieradevall1 1

Grup de Sostenibilitat i Prevenció Ambiental (SosteniPrA, 2009SGR1050). Departament Enginyeria Química. Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA). Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). 2 CETaqua, Centre Tecnològic de l’Aigua. 3 Grup de Compostatge de Residus Sòlids Orgànics. Departament Enginyeria Química. Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA).Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Xavier Gabarrell Durany (Barcelona, 1965) llicenciat en Ciències Químiques (Química Industrial) per la UAB i doctor en el Programa de Biotecnologia (1995). Va ser director de l’ICTA entre 2003 i 2006. Actualment és professor titular d’Enginyeria Química i investigador de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de la UAB, on coordina el grup de recerca Sostenibilitat i Prevenció Ambiental (2009 SGR 1505). S’ha especialitzat en la docència i la recerca en l’àmbit de l’Enginyeria Ambiental. La seva recerca s’ha centrat en la Biotecnologia ambiental (tractament de residus mitjançant fongs,...), així com en l’Ecologia Industrial, en les àrees de la gestió de residus, el desenvolupament d’eines d’anàlisis ambiental i la seva aplicació, l’anàlisi del cicle de vida, així com l’anàlisi de fluxos materials i energètics. Isabel Escaler Puigoriol és enginyera de Camins, Canals i Ports per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), especialitzada en hidràulica i enginyeria ambiental. Té una àmplia experiència a Clavegueram de Barcelona, S.A. (CLABSA), on va treballar com a tècnic de la secció de cartografia i explotació abans de passar a ser responsable de la secció d’explotació durant quatre anys. Posteriorment hi va dirigir el servei d’explotació i control ambiental. Té experiència en projectes relacionats amb la gestió i operació de sistemes de clavegueram. Entre d’altres, ha treballat en el disseny i la implementació de sistemes de telecontrol per la supervisió i operació de xarxes de clavegueram, així com en estratègies d’operació per a tancs de detenció en sistemes de clavegueram, amb l’objectiu d’evitar inundacions durant els episodis de pluja. Ha estat també Project Manager en projectes desenvolupats per a altres institucions. Des del 2007, és directora de la línia d’investigació de CETaqua centrada en l’àmbit dels impactes del Canvi Global en el cicle de l’aigua, on dirigeix projectes relacionats amb la mitigació i l’adaptació al Canvi Climàtic. A més, ha participat en la Task Force Climate Change de la Plataforma Europea de l’Aigua (WssTP). Xavier Font Segura (Edmonton, Canadà, 1967) és llicenciat en Química, especialitat Bioquímica (1991) i doctor en Ciències (1997) per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha estat professor i director de l’Escola Universitària Politècnica del Medi Ambient i actualment és professor del Departament d’Enginyeria Química de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha centrat la seva recerca, principalment, en el tractament biològic d’aigües residuals, especialment aquelles amb

874

Residus Xavier Gabarrell, Isabel Escaler, Xavier Font, Anna Massagué i Joan Rieradevall

caràcter tòxic o poc biodegradable, i en el tractament biològic de residus mitjançant digestió anaeròbia i compostatge. Actualment està treballant en la determinació dels impactes ambientals associats a les instal·lacions de tractament de residus sòlids orgànics. Anna Massagué Olivella és enginyera Industrial Superior per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Ha cursat a més un Màster en Diagnosi Ambiental impartit per la Cranfield University i un postgrau en depuració de la Fundació UPC. Va iniciar la seva carrera professional com a tècnica en l’enginyeria Sistemes i Tecnologies Ambientals (STA), especialitzada en el tractament d’olors i COV, abans d’incorporar-se a CETaqua el 2007 com a investigadora a la línia dedicada als impactes del Canvi Global en el cicle de l’aigua. En aquesta línia lidera els projectes dedicats a la mitigació de l’impacte del canvi climàtic, relacionats amb la petjada de carboni i l’Anàlisi del Cicle de Vida (ACV). Joan Rieradevall, doctor en Ciències Químiques per la UAB, màster en Gestió Gerencial per EADA i diplomat en Enginyeria Ambiental, és professor titular del Dept. d’Enginyeria Química i investigador del SosteniPra de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de l’UAB. Ha dut a terme recerques Ciències Ambientals en ACV, Ecodisseny, prevenció i reciclatge de residus, aprofitament energètic de la biomassa i ecologia industrial. Ha estat premiat pel DMAH de la Generalitat de Catalunya en la modalitat universitats el 2006. Ha desenvolupat projectes sostenibles agenda 21 la Ciudad de Barcelona 2004, Disseny per al Reciclatge 2000 del DMAH de Generalitat de Catalunya 2001, Ciudad de Barcelona 1990 de Tecnologia Aplicada al Medi Ambient Ajuntament de Barcelona el 1991.

Resum

877

20.1. Introducció

879

20.2. Sistemes de recollida i transport de residus

885

20.3. Compostatge

889

20.4. Digestió anaeròbia

892

20.5. Abocadors

894

20.6. Aigües residuals

900

20.7. Conclusions

904

Referències

906

Abreviatures i sigles emprades

908

877

El canvi climàtic a Catalunya Residus

Resum

Les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) procedents dels residus, tant sòlids com líquids, es poden generar en la recollida i en el transport d’aquests residus, i també en cadascuna de les operacions a què se sotmeten, ja sigui per valoritzar-los, reciclar-los, o tractar-los, i en la seva disposició final. Les operacions a què se sotmeten els residus han de seguir la jerarquia fixada per la Directiva de residus (Directiva 2008/98/EC), que preveu prioritzar en primer lloc la prevenció, la reutilització, la valorització material i la preparació per a la reutilització, la valorització energètica i la disposició final en dipòsit controlat. El sector residus és el responsable aproximadament del 5% de les emissions de GEH del planeta, segons l’IPCC (IPCC, 2006). A Catalunya les emissions de GEH generades pel sector residus eren de 2,7 Mt de CO2 equivalents l’any 2005; això significava el 4,55% de les totals del país, distribuïdes principalment entre les generades pels abocadors, el 2,87%, i el tractament d’aigües residuals, l’1,34%. Respecte a l’any referència, aquestes emissions pel sector residus s’havien incrementat per un factor d’1,47 (Dept. MAH, 2008). Els continguts del capítol 20 del SICC complementen el capítol de residus del PICS i, al mateix temps, s’hi ha aprofundit en dos aspectes nous: l’anàlisi dels sistemes de recollida i transport, i la preestabilització de la matèria orgànica ràpidament biodegradable (MORD) dels residus secundaris que actualment es gestionen cap a

l’abocador. La taula següent recull els aspectes analitzats en aquest capítol per a cadascuna de les fraccions. S’ha considerat el concepte d’anàlisi del cicle de vida per analitzar els impactes i les emissions de GEH en l’etapa de recollida i transport dels residus. També s’han analitzat els tractaments de compostatge i digestió anaeròbia, així com la disposició final en abocadors, i el tractament de les aigües residuals per poder plantejar les mesures de mitigació. En l’anàlisi de l’estat actual a Catalunya s’ha constatat que caldria dur a terme accions de recerca en els aspectes següents: • Dades experimentals de caire local en les emissions en les diferents operacions unitàries de les EDAR. • Dades experimentals de caire local del percentatge de captació de biogàs en els abocadors. • Caracterització adequada dels fluxos de residus de la construcció, així com dels residus industrials assimilables a residus sòlids municipals (RSM), inadequadament classificats com a generals, i fins i tot en algun cas com a banals. • Descripció del metabolisme d’alguns materials, com els plàstics, per la seva rellevància en els propers anys. • Descripció del metabolisme dels fluxos del sector residus i en especial dels residus secundaris. • Anàlisi del cicle de vida adaptat a les tecnologies i les tècniques reals dels tractaments tèrmics (assecatge, evaporació i combustió, entre altres) aplicats als residus.

Residus

Recollida i transport

Tractament

RSM

X

X compostatge X digestió anaeròbia abocadors

Runa

X

Residus ramaders

X

Residus industrials Aigües residuals

X

Aspectes analitzats en el capítol 20 del SICC.

Estratègies de mitigació de les emissions de GEH X

X X X abocadors

X

X aeròbic X anaeròbic

X

878

Residus Xavier Gabarrell, Isabel Escaler, Xavier Font, Anna Massagué i Joan Rieradevall

El Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya (PMMCCC) preveu per al sector residus una reducció total d’emissions de 0,325 Mt CO2 eq./any. Les oportunitats que ofereix aquest sector per a reduir les emissions de GEH són nombroses i poc aplicades fins avui. La primera de les mesures, reiterativa, és la reducció en origen a partir de les bones pràctiques dels fluxos de residus: runa, residus ramaders, RSM, residus industrials, aigües residuals urbanes i industrials, i residus secundaris. La reducció del flux de residus secundaris serà clau en els propers anys, ja que ha estat el flux que més s’ha incrementat darrerament. També serà clau incidir en el transport dels residus, començant per ramaders, runa, secundaris i RSM; a mesura que es disminuiran les emissions en les plantes de tractament i abocadors, les emissions en l’etapa de transport seran més rellevants. El transport interurbà dels RSM és un factor clau en què cal actuar per disminuir en el futur aquestes emis-

sions. Sense comptabilitzar les emissions de GEH en els transports procedents dels residus industrials i secundaris, així com de les aigües residuals (sistema de clavegueram), les emissions en la recollida i transport superaren les 260 mil tones de CO2 equivalent. Per als RSM s’ha plantejat un «escenari de transició 2012» basat en els rendiments del funcionament actual, les previsions dels plans de gestió —increment de la recollida selectiva de FORM i disminució de la generació, entre altres— i la incorporació de la preestabilització biològica de les fraccions que es gestionen cap a l’abocador. Els resultats demostren que els guanys que aquest escenari podria aportar a mitjà termini són considerables i, doncs, no menyspreables. Aquest escenari aplicat als RSM permetria assolir per si sol les reduccions previstes en el PMMCCC en només dos anys una vegada implantat, encara que les principals reduccions serien a mitjà termini.

El canvi climàtic a Catalunya Residus

20.1. Introducció

El sector residus és el responsable aproximadament del 5% de les emissions de GEH del planeta (IPCC, 2006). Aquestes emissions procedeixen principalment del metà de la descomposició anaeròbia dels residus sòlids i de la descomposició de les aigües residuals. Fins avui, el cicle de vida de les activitats associades amb la gestió dels residus no ha estat gaire considerat (Lou, 2009). Durant molts anys la destinació principal dels residus han estat els abocadors. La consideració dels impactes ambientals, així com les exigències legals, la darrera de les quals és la Directiva marc sobre residus (Directiva 2008/98/EC), i els esforços per reduir l’emissió de GEH, imposen reduir dràsticament la disposició final de residus en abocadors sense una estabilització prèvia, i afavoreixen la seva valorització. Des del punt de vista de l’impacte sobre les emissions de GEH, a més de la reducció en la generació i la reutilització, el tractament de compostatge i precompostatge significaran etapes de transició cap a nous models de desenvolupament. A l’Estat espanyol el sector de tractament i eliminació de residus contribueix en un 3,2% (any 2007) a les emissions totals de GEH, mentre que l’any 1990 només en representaven el 2,6% (MMAR, 2009). En valors absoluts, i respecte a l’any referència, hi ha hagut un augment del 83% en aquest sector. Es tracta del grup d’activitat que més ha crescut percentualment durant aquests disset anys, la qual cosa indica també que és un dels sectors que més potencial de disminució tindrà en els propers anys. A Catalunya les emissions de GEH generades pel sector residus eren de 2.700.100 tones de CO2 equivalents l’any 2005; això significava el 4,55% de les totals del país, distribuïdes principalment entre les generades pels abocadors, 2,87%, i el tractament d’aigües residuals, l’1,34%. Respecte a l’any referència, aquestes emissions del sector residus s’han incrementat per un factor 1,47 (Dep MAH, 2008). Les emissions del sector residus estan incloses dins les anomenades difuses, és a dir, no resten sotmeses a la Directiva de comerç de drets

879

d’emissions ni afectades per la Llei 1/2005. El Pla marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya (PMMCCC) 2008-2012 (Dep MAH, 2008) preveu una sèrie de mesures que afecten el sector residus, i que seran considerades en els respectius apartats d’aquest capítol. En aquest capítol no es pretén fer la quantificació de les emissions generades pels residus; en canvi, s’hi analitzen els aspectes que es consideren més rellevants per a mitigar-les. Amb aquest objectiu, es mostraran quantificacions parcials o de nous escenaris per poder valorar la incidència que podrien tenir les mesures proposades. L’anàlisi de les propostes de mitigació dels GEH s’ha dut a terme tenint en compte els continguts del PICS, i la consideració del cicle de vida dels productes en alguns casos. Malgrat això, cal veure també en eI SICS algunes limitacions que ja hi havia en el PICS: només es tenen en compte els principals gasos que contribueixen al canvi climàtic, excepte quan s’indica; tampoc s’han tingut en compte les emissions generades per substàncies i productes el posseïdor de les quals se’n desprèn però no són gestionades com a residus. Per altra banda, es vol assenyalar que en aquest capítol no es tractarà el possible aprofitament energètic dels residus de biomassa agrícola i forestal, ja que això correspondria a un altre dels capítols del SICS. En un sistema com l’actual, un producte és el resultat d’un procés en el qual intervenen tot un seguit de matèries primeres (entre les quals hi ha l’aigua) i energia; per a l’obtenció d’aquestes matèries primeres i de la mateixa energia han estat necessàries operacions que han generat emissions, però que en aquest capítol no es consideren. Al mateix temps, una vegada tenim el producte, aquest és utilitzat i reutilitzat (fase d’ús, que tampoc no es té en compte en aquest capítol), i finalment esdevé un residu. Convertit ja en residu, o classificat com a tal, se’n fa una gestió, fins que es degrada durant un llarg període de temps. Les operacions a què se sotmeten els residus (figura 1) han de seguir la jerarquia fixada per la Directiva de residus (Directiva 2008/98/EC), i que preveu prioritzar en primer lloc la prevenció, la reutilització, la valorització

880

Residus Xavier Gabarrell, Isabel Escaler, Xavier Font, Anna Massagué i Joan Rieradevall

Recollida

Recuperació (valorització)

Material (reciclat)

Mateix producte (regeneració)

Producte nou

Preparació per a la reutilització del residu Energètica

Components

Tractament i deposició del rebuig

Producte principal

Figura 1. Jerarquia en la gestió dels residus segons la Directiva 2008/98/EC.

material i la preparació per a la reutilització, la valorització energètica i la disposició final en dipòsit controlat, respectivament. La gestió dels residus s’inicia amb la recol·lecció i el transport, si es dóna el cas, seguits del tractament. Són aquestes etapes les que han estat objecte d’anàlisi en aquest capítol: les emissions generades pel residu i la seva contribució al canvi climàtic des de la recollida fins la disposició final. S’analitza en aquest capítol amb més detall la contribució generada pel transport dels residus urbans en la seva primera fase de recollida, que sovint és necessari per a una correcta gestió dels residus i que depèn molt de l’emplaçament de les diferents infraestructures (plantes de compostatge, metanització, triatges, abocadors, incineradors o plantes de transferència). L’anàlisi s’ha dut a terme en funció de la gestió que rep el residu; a més, aquest informe se centra en aquelles operacions i processos no analitzats en detall en la versió anterior: recollida dels residus sòlids urbans, compostatge i processos en les depuradores d’aigües residuals urbanes. S’han analitzat especialment els canvis

que comportarà l’aplicació de les darreres directives en residus. Es descriu la situació actual i s’ha plantejat l’anàlisi d’un escenari de transició. Els principals GEH emesos pels residus, expressats en unitats de CO2 equivalents, són el diòxid de carboni (CO2), el metà (CH4), i els òxids de nitrogen, (NOx). Aquestes emissions són produïdes principalment en degradar-se la matèria orgànica. Tenim també altres emissions més específiques, com per exemple les d’HCFC, que són més sectorials. Generació de residus

Per poder valorar la mitigació dels GEH emesos pels residus caldrà conèixer la quantitat de residus que es generen. En el PICS s’aportaven dades reals de fins a l’any 2000, i excepcionalment en algun cas fins a l’any 2001. La resta eren les projeccions existents en aquell moment procedents dels plans de gestió. A la taula 1 es presenta la quantificació dels residus de l’any 2000 en el PICS, i de l’any 2007, que és l’any que es pren com a referència en aquest capítol.

881

El canvi climàtic a Catalunya Residus

Any 2000

Any 2007

Industrials

5,6

9,0

Municipals

3,5

4,3

Runa

5,5

13

Ramaders

13

13

> 400

> 400

Aigües residuals urbanes Aigües residuals industrials Població (habitants)

> 125

> 125

6.090.040

7.210.508

Taula 1. Els residus a Catalunya, anys 2000 i 2007 en milions de tones, i la població. Font: Elaboració pròpia a partir de dades del PICS, de l’ACA i de l’ARC.

A partir de l’any 2006 (inclòs) l’Agència de Residus de Catalunya (ARC) introdueix nou criteris en la metodologia estadística dels residus industrials. En la nova metodologia (ARC, 2009) s’han desagregat els residus secundaris, és a dir, els generats per les empreses de serveis de gestió de residus, de la resta de residus industrials, per a evitar la doble comptabilitat. Així, en les estadístiques dels residus, d’una banda hi havia els criteris seguits fins el 2005, i d’una altra els aplicats a partir del 2006. Les dades estadístiques històriques compreses fins a la declaració de residus de l’any 2005 corresponen a dades agregades, sense distinció entre residus procedents d’activitats industrials i residus originats per activitats de serveis ambientals (depuradores d’aigües residuals i gestors de residus). La nova metodologia permet diferenciar més clarament el reciclatge net, en lloc de referir-se a les quantitats en brut. Per exemple, una planta de reciclatge podria rebre 1.000 tones de residus per reciclar, però això no significa que en finalitzar el procés s’obtinguin 1.000 tones de nous materials. El rendiment no és del 100%, i sovint el flux de sortida de residus que es generen —anomenats residus secundaris— són considerables. Un cas aplicat d’aquesta problemàtica es pot trobar en l’article de Fragkou (Frakgou et al., 2009) en el qual analitza les dades de gestió dels residus urbans, i es posen de manifest aquestes diferències entre la recollida per reciclar i el que finalment s’acaba reciclant. A la taula 1 s’han mantingut en la columna de l’any 2000 els valors presentats en el PICS. En aquell informe s’havien considerat 5,6 milions de tones de residus industrials per a l’any 2000,

segons el criteri estadístic de l’ARC, seguit fins el 2005. A la columna de l’any 2007, per als residus industrials s’ha considerat el valor obtingut a partir de Les estadístiques de gestió de residus industrials, entrades a planta mitjançant empreses autoritzades, per a l’any 2007; és a dir, els milions de tones entrats a les plantes dels gestors de residus, que van ser 9 milions. El valor anàleg, estimat també per l’ARC, encara que poc precís, per a l’any 2000, hauria estat de 5,4 milions de tones. Si considerem per a l’any 2007 només els residus industrials —sense els secundaris ni llots de depuradora— tindríem el 2007 el valor de 5,4 milions de tones. Per entendre el significat d’aquestes dades ens fixarem en l’any 2007 i utilitzarem estimacions pròpies. El sector industrial va generar 5,4 milions de tones de residus. Aquests residus van ser gestionats a través dels gestors autoritzats. A més, dins el sector de serveis ambientals, les plantes de gestió de residus van generar també més d’un milió i mig de tones de residus; les plantes de tractament de residus municipals van tornar a generar un altre milió de tones de residus secundaris; i, procedents del sector de la construcció, les plantes de gestió de residus de la construcció i demolició van generar 0,8 milions més de tones de residus secundaris. Tot plegat, el sistema macroeconòmic, Catalunya com a conjunt, va acabar gestionant 9 milions de tones de residus industrials i secundaris, amb el transport que això implica, si bé alguns fluxos anomenats secundaris eren el resultat de la gestió dels mateixos residus. Les emissions de GEH es poden generar en el transport i també en cadascuna de les operacions a què se sotmet; per tant, caldrà considerar els 9 milions globals, encara que en el seu origen només eren 5,4 milions de tones. Dels residus generats a Catalunya (taula 1), els que contenen la major part de matèria orgànica són els residus municipals i els ramaders. Els residus industrials inclouen una sèrie de fraccions valoritzables (68%), una part de matèria inorgànica (sals, cendres, salmorres...) i una petita part de matèria orgànica, que en darrer terme anirà a disposició final en dipòsit controlat (24%), després d’haver estat sotmès a diferents operacions d’estabilització. La inci-

882

Residus Xavier Gabarrell, Isabel Escaler, Xavier Font, Anna Massagué i Joan Rieradevall

neració de residus industrials representa menys de l’1%, mentre que hi ha un altre 7% de tractaments específics (tractament fisicoquímic de medicaments, de residus especials, tractament de llots de depuradora, tractament de residus carnis, de residus especials o de residus sanitaris). Es presenten a la gràfica 1 les principals dades de generació de residus a Catalunya i la seva evolució durant els darrers anys. Les dades procedeixen de l’ARC. Les dades de residus industrials són les referenciades per l’ARC com a ‘generació de les indústries’. Les dades mostrades des del 2006 en endavant corresponen a les dades reals, obtingudes segons els nous criteris estadístics implantats el 2006. Per facilitar la consulta de dades històriques comparables es mostren dades estimades per als anys 2002 a 2005, també facilitades per l’ARC. Aquestes darreres dades, tal com fa notar la metodologia (ARC, 2009), no han de coincidir necessàriament amb les que la mateixa ARC ofereix en l’apartat «Consulta de dades de la declaració anual de residus industrials. Fins 2005». S’inclouen en la categoria de ‘generació de llots de depuradora’ els llots i residus de depuració corresponents a les estacions depuradores d’aigües residuals urbanes.

La destinació dels residus i les aigües residuals produïts a Catalunya són les plantes de reciclatge, els abocadors, les estacions depuradores d’aigües residuals (EDAR), els ecoparcs, les plantes de metanització, les plantes incineradores i les plantes de compostatge. Runa

En principi en molts treballs no es té en compte la contribució de la runa en l’emissió de GEH, ja que hauria de ser material inert (ciment, formigó, guixos...), però sí que és rellevant la seva contribució pel que fa al transport que requereixen. Es tracta de 13 milions de tones que generen un transport local no menyspreable. El 2007 la valorització de runa es va multiplicar per 10, però amb tot i això, i tenint en compte la disminució en la generació respecte a l’any anterior (figura 3), el percentatge valoritzat va ser només del 27%. La composició de la runa pot ser variable i, si no s’ha dut a terme una classificació prèvia, també pot contenir materials amb contingut de carboni biogènic —per exemple, procedent de la fusta—, i fòssil —per exemple, procedent de plàstics. L’informe de l’IPCC (IPCC, 2006) els atribueix un contingut per defecte del 4% de carboni orgànic degradable i del 20% de carboni fòssil.

8.000.000 Generació RSM (tones)

7.000.000

Residus industrials (tones)

6.000.000 5.000.000 4.000.000

Llots de depuradora (tones)

3.000.000

Padró (habitants)

2.000.000 1.000.000 0 2002

2003

2004

2005

2006

2007

2008

Figura 2. Evolució de la generació de residus sòlids municipals (RSM), residus industrials (no inclosos els secundaris), i llots de depuradora, en tones, i la població segons el padró.

883

El canvi climàtic a Catalunya Residus

100

20.000.000

90

18.000.000

80

16.000.000

Tones residus runes % runes a dipósit controlat

70

14.000.000

60

12.000.000

50

10.000.000

40

8.000.000

30

6.000.000

20

4.000.000

10

2.000.000

0

0 2002

2003

2004

2005

2006

2007

Figura 3. Evolució de la generació de runa a Catalunya, en tones, i del percentatge que se’n destina a dipòsit controlat, pel període 2002-2007.

Els residus ramaders

A Catalunya els residus d’origen ramader tenen una gran importància. Ara bé, actualment aquests residus no s’acostumen a gestionar com a residus, i la pràctica més usual és dispersar-los en els camps, com una esmena orgànica en la fertilització. La major part dels purins s’aboca als sòls. Aquesta és una gestió poc adequada per a algunes zones de Catalunya, que compten amb uns sòls contaminats i molt castigats justament per aquests abocaments. En l’anterior informe (PICS) ja es va fer una anàlisi de possibles escenaris que continua sent vigent, com ho són també les mesures de mitigació proposades. La quantitat d’aquests residus gestionats en plantes de tractament s’ha incrementat, però encara no arriba ni al 5% del total. Esmentarem que, tal com succeeix amb la runa, el transport d’aquests residus també representa una important contribució a l’emissió de GEH. Majoritàriament es tracta d’un transport local —encara que en algunes situacions s’arriben a transportar 100 quilòmetres o més, ja que hi ha algunes zones saturades i contaminades de purins—, però realitzat amb vehicles menys eficients des del punt de vista de les emissions, com els tractors, que encara no estan dissenyats per minimitzar els impactes ambientals. El PMMCCC considera, dins el programa de reducció d’emissions en els sectors difusos, un

subprograma de reducció d’emissions al sector agrari. Hi ha una acció específica: Acció 1.1.1. Increment de la biodigestió anaeròbia dels purins i aprofitament del biogàs generat. L’activitat ramadera és, dins el sector agrari, la que genera més emissions de CH4. A més, també és generadora d’altres emissions: CO2 per consums energètics, N2O, etc. No obstant això, es poden aconseguir reduccions considerables de CH4 mitjançant la digestió anaeròbia de les dejeccions. Es considera factible, per al període 2008-2012, la posada en marxa d’instal·lacions de producció de biogàs a partir de la digestió anaeròbia dels purins, que aconseguirien una reducció mitjana anual en el període 2008-2012 de 0,109 Mt CO2 eq./any.

Aquesta acció ja va ser proposada i valorada en el PICS, tot considerant la producció de residus ramaders a Catalunya i el potencial de generació. Evidentment, la seva implantació depenia del funcionament de les infraestructures actuals i del desenvolupament d’infraestructures noves; actualment encara no s’han assolit les reduccions proposades en el PICS, ja que la implantació d’aquestes plantes de tractament està molt alentida. Residus sòlids municipals (RSM)

Els RSM són el conjunt de residus produïts a les llars, comerços, oficines i serveis, i també els pro-

884

Residus Xavier Gabarrell, Isabel Escaler, Xavier Font, Anna Massagué i Joan Rieradevall

cedents de la neteja de carrers, parcs i jardins. La producció de RSM havia augmentat a Catalunya un 50% els anys noranta (PICS, 2005). L’any 2000 es van generar més de 3,4 milions de tones de RSM, que corresponien a una mitjana d’1,57 kg per habitant i dia. L’any 2008 es van generar 4,2 milions de tones de residus, però la ràtio s’havia incrementat fins a 1,59 kg per habitant i dia. De fet l’increment es produeix durant el període 2000-2004 (s’arriba a 1,66); es manté constant durant els 3 anys següents, i finalment comença a disminuir a partir de l’any 2007. Els objectius que es fixava el PROGREMIC per a l’any 2003 i 2006 no es van assolir (PICS). Per tant, pel que fa als RSM continuen sent vàlides les estimacions fetes en el PICS. En els dos darrers anys ha augmentat el nombre de plantes de triatge, però els valors de residus separats encara és petit. Les vies de gestió que més s’han incrementat han estat la metanització (digestió anaeròbia) i el compostatge, tal com es preveia en l’informe anterior. Aquest informe dedica un apartat específic al compostatge (SICC 20.3) i les seves implicacions en l’emissió de GEH. A la figura 4 es presenta l’evolució de les entrades de residus a les plantes de compostatge durant el període 2003-2008. Pel que fa a la digestió anaeròbia, en el PICS se’n feia una descripció acurada.

Actualment la deposició controlada dels residus municipals és la via més utilitzada per a aquest tipus de residu; l’any 2007 el 45% dels residus municipals generats a Catalunya van acabar en dipòsits controlats de forma directa; el 13%, a incineració; el 34% es va reciclar, i el 8,5% es destinà a metanització. Els tres darrers percentatges són valors bruts, perquè d’aquestes instal·lacions en van sortir també residus secundaris, comptabilitzats com a residus industrials. Així, el percentatge total de RSM, ja sigui directament com a residu o indirectament com a residu secundari, que va ser gestionat cap a dipòsit controlat, se situa cap al 60%. En valors absoluts, la incineració de RSM ha disminuït un 20% en el període 2001-2008. Tenint en compte aquestes dades, les mesures de mitigació que es proposen són les següents: • Desenvolupar un nou marc legal de la prevenció. El Departament de Medi Ambient i Habitatge ja ha iniciat els treballs pel desenvolupament d’un nou marc legal per a Catalunya en prevenció de residus. En aquest nou marc cal adoptar mesures que tinguin en compte tot el cicle de vida dels productes i materials, inclosos el disseny i la fabricació, amb l’objectiu també de la prevenció i la

100

500.000

90

450.000

80

400.000

70

350.000

60

300.000

50

250.000

40

200.000

30

150.000

20

100.000

10

50.000

0

0 2003

2004

2005

2006

2007

2008

Figura 4. Evolució de la FORM tractada en les plantes de compostatge de Catalunya, en tones, en el període 2003-2008.

El canvi climàtic a Catalunya Residus

•

•

•

•

reutilització d’envasos. En concret, cal incidir en tres àmbits: – reduir el 4% en pes, abans de finalitzar el 2012, la generació de residus d’envasos a Catalunya respecte al 2006; – reduir el 50% el nombre de bosses de plàstic abans de finalitzar el 2012, respecte a la quantitat consumida durant l’any 2007; – promoure el disseny d’envasos ecològics que tinguin un impacte mínim en tot el seu cicle de vida; – minimitzar el sobreenvasatge, principalment en els punts de venda. Estudiar la viabilitat ambiental, social i econòmica dels sistemes de devolució, dipòsit i retorn. Promoure un mercat de reutilització de productes i de productes reciclats. La utilització de material reciclat de productes de la xarxa Compri Reciclat de l’ARC en comptes de material primari pot ser un bon exemple de prevenció ambiental d’emissions de CO2. Continuar i intensificar les campanyes de foment de la prevenció de residus posades en marxa pel Centre Català del Reciclatge, el foment dels premis del disseny per al reciclatge i la xarxa de compra de material reciclat com a estratègies per a fomentar la prevenció de les emissions de GEH. Continuar i intensificar el foment de plans empresarials de prevenció i plans locals de prevenció d’envasos ja iniciats en els darrers anys pel Centre Català del Reciclatge; impulsar els acords voluntaris amb els agents implicats en la cadena d’envasatge i comercialització dels envasos.

20.2. Sistemes de recollida i transport de residus

Les mesures de mitigació de les emissions de GEH també poden orientar-se a la fase de transport. Per a analitzar-les s’ha utilitzat la metodologia de l’anàlisi del cicle de vida (ACV) (Rieradevall, 1999). Aquest apartat s’ha centrat bàsicament en la fase de recollida i transport dels RSM, i també s’han fet unes estimacions aproximades pel que fa a les emissions generades pel transport de la runa i els residus ramaders, ja que representen

885

els principals fluxos de residus a Catalunya. Les emissions de GEH estan relacionades amb el consum d’energia, principalment dièsel, per part dels diferents vehicles involucrats. Amb el pas del temps, els vehicles també han millorat des d’una categoria EURO II a una categoria EURO V, que seria l’actual. Les tones de CO2 eq. depenen de la quantitat de GEH emeses, principalment CO2 i NOx per litre de combustible consumit (és a dir, cremat). Les majors variacions entre les dues categories han estat en els NOx, que han passat dels 30,4 g per litre en l’EURO II a 17 g per litre en l’EURO IV. Quantificació de les emissions a Catalunya pels RSM

La metodologia i els resultats que es presenten per la fase de recollida i transport dels RSM es poden ampliar amb els treballs de SosteniPrA (Iriarte et al., 2009, Rives et al., 2010). S’han comparat les emissions de GEH en la fase de recollida i primer transport per tres metodologies de recollida diferents, que s’apliquen en àrees densament poblades, en aquest cas l’àrea metropolitana de Barcelona, de 5.000 hab/km2. En aquest subapartat (específic del transport) no es tenen en compte les emissions en les plantes de tractament, com tampoc les eficàcies que es puguin obtenir en aquestes plantes; s’ha suposat que l’eficàcia en tots els casos és la mateixa, perquè la comparació sigui només sobre la fase de recollida i primer transport. Les metodologies comparades són la recollida mòbil pneumàtica, el sistema multicontenidor (o de cinc contenidors) en vorera, i el sistema porta a porta. S’ha considerat en cada cas els temps de vida de cada sistema i que el comportament ciutadà és el mateix per les tres metodologies. Els consums de combustibles s’han estimat a partir de la modelització del sistema, tenint en compte les capacitats dels contenidors i vehicles, les densitats de les diferents fraccions i la freqüència de pas dels vehicles, entre altres factors locals. Per a l’aplicació de l’ACV s’utilitzà el programari SimaPro 7.0.2. El sistema estudiat per les tres metodologies es troba representat a la figura 5. Dins el sistema es diferencien tres subetapes: el subsistema de recollida, el subsistema de transport urbà i el subsistema de transport interurbà.

886

Residus Xavier Gabarrell, Isabel Escaler, Xavier Font, Anna Massagué i Joan Rieradevall

Habitatges

Fraccions orgànica (41%), paper (22%), vidre (8%), envasos (15%) i resta (14%)

Límit sistema

Emmagatzematge i infraestructura urbana Subetapes urbanas

Transport urbà

Residus

Energia

Recursos

Emisions

Transport interurbà

Subetapa interurbana

PLANTES DE RECICLATGE I DEPOSICIÓ

Material reciclat, residus

Figura 5. Descripció del sistema per a la recollida i transport dels RSM. La ratlla discontinua representa els límits del sistema considerat, dins el qual s’han delimitat tres subsistemes o subetapes. Traduït d’Iriarte, 2008.

Les distàncies de transport interurbà s’han considerat en l’anàlisi de sensibilitat, de manera que varien entre 0,01 km, la mínima, fins a 30 km. Els resultats mostren que la metodologia de recollida amb menor emissió de GEH, tenint el compte el cicle de vida dels materials i l’energia involucrada, és la de multicontenidors. Les emissions de GEH generades en el model multicontenidors, així com en el model porta a porta, són menys de la meitat que les generades en la metodologia de recollida pneumàtica mòbil, si considerem només els subsistemes de recollida i transport urbà. Entre les altres dues metodologies, les diferències en emissions són mínimes. Si considerem el sistema sencer, per una distància interurbana de 10 km, les emissions de GEH en la metodologia multicontenidor són 9,8 kg CO2 eq. per tona de RSM, mentre que en el porta a porta són lleugerament inferiors, 9,2 kg CO2 eq. per tona de RSM, i en la metodologia de recollida pneumàtica són de 16,7 kg CO2 eq. per

tona de RSM. Aquests valors són comparables als referenciats per Larsen (Larsen et al., 2009) en el cas multicontenidor per la tipologia de centre ciutat a Dinamarca. Els resultats de l’anàlisi de sensibilitat (Iriarte et al., 2009) també alerten que a partir de distàncies interurbanes superiors a 11 km, el transport interurbà és el subsistema que més contribueix en l’emissió de GEH en la recollida i transport, tal com es pot veure a la figura 6. Aquests valors també són comparables als que es podrien deduir de les gràfiques presentades per Larsen (Larsen et al., 2009) en les quals es podria apreciar que, cap als 10-15 km, el transport interurbà igualaria les emissions generades en la fase de recollida. Per tant, el transport interurbà és un factor clau en què convé incidir per disminuir en el futur aquestes emissions. En aquestes condicions, tenint en compte que el model més estès el 2008 és el multicontenidor, les emissions de GEH en la recollida i transport dels RSM, tenint

887

El canvi climàtic a Catalunya Residus

(a) Categoria d’impacte Escalfament global 100 90 Contribució (%)

80 70 60 50 40 30 20 10 0 0

5 10 20 Distància interurbana (km)

Neumàtica mòbil

Multicontenidor

30

Porta a porta

Figura 6. Contribució en percentatge de les emissions generades en el transport interurbà, respecte a les totals en la recollida i transport, per les tres metodologies. Font: Iriarte, 2009.

en compte el seu cicle de vida, seria de 40.000 tones de CO2 eq. si la distància interurbana fos de 10 km, però arribarien a les 80.000 tones CO2 eq. per a una distància mitjana de 30 km. Si pensem que la població catalana es troba distribuïda de manera desigual arreu del territori i que, com menor és la densitat, més s’incrementen les distàncies, és previsible que les emissions reals fossin fins i tot superiors. En el treball de Larsen (Larsen et al., 2009), que diferenciava tipologies urbanes i es basava en dades de camp obtingudes en els municipis de Herning (300.000 habitants) i Aarhus (60.000 habitants) de Dinamarca, s’assenyalava que el consum de dièsel variava entre els 1,6 i els 10,1 litres per tona de residus, depenent principalment de la densitat de població (com menys densitat, major consum). Tenint en compte aquestes dades, segons les quals les emissions en les àrees rurals o poc densament poblades s’incrementen considerablement, caldria preveure plans específics per a aquestes àrees, en els quals l’indicador d’emissions de GEH tingués un pes específic. Un altre factor que fa incrementar les emissions reals de GEH sobre les teòriques són els serveis de repàs i manteniment que acostumen a tenir totes les metodologies de recollida. Els serveis de repàs són serveis extres que cal realitzar per reforçar els circuits, recollir els resi-

dus deixats fora dels contenidors, o les bústies de recollida en la metodologia pneumàtica, o fora d’hores, entre altres causes. Això es posava de manifest en el treball d’avaluació ambiental de la gestió de la recollida dels RSM a Sant Boi del Llobregat (Pérez, 2008) mitjançant el programari Sistema d’informació i modelització urbana de residus (SIMUR) i un ampli treball de camp. El programari SIMUR ha estat desenvolupat per l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona, la qual ha verificat la fiabilitat del programari amb la realització de múltiples projectes, i incorpora indicadors basats en la metodologia ACV, entre altres. La generació de residus el 2006 a Sant Boi va ser de 39.137 tones. En l’estudi de Pérez (Pérez, 2008) es comptabilitzava amb molt de detall, entre altres coses, tot el consum energètic del sistema de recollida i transport (en aquest cas hi havia un transport entre el centre de transferència de Gavà i l’abocador d’Hostalets de Pierola, on hi anava tota la fracció resta), de manera que es consumien 230.560 litres de dièsel i 6.246 litres de benzina, cosa que equivalia a 281 MJ per tona de residu. El mateix treball posava de manifest que els consums reals de combustible en la fase de recollida urbana eren extremadament alts —en l’estudi variaven entre 2,22 i 3,87 l/km— i amb una eficiència d’entre 3 i 5,13 l/tona de residu, en funció de la tipologia de vehicle, l’antiguitat i el tipus de càrrega (lateral, posterior, amb repàs). Aquests valors són superiors als utilitzats en l’ACV presentat a l’inici d’aquest subapartat (Iriarte et al., 2009) per a àrees densament poblades. El treball de camp de Pérez (Pérez, 2008) evidenciava que, per raons com incidències per obres o cotxes que dificultaven el pas a determinades hores, els conductors dels vehicles de recollida, per exemple, havien d’adaptar el recorregut de la recollida a les condicions del dia, i per tant, molt difícilment realitzaven el camí mínim teòric establert, de tal manera que els recorreguts podien ser del doble i, fins i tot, el triple de quilòmetres. Aquest estudi sobre Sant Boi, i el realitzat per Eisted (Eisted et al., 2009) a Dinamarca, també evidencien que les emissions més elevades es generen en el transport amb vehicle privat, com ara en el cas català per a dur els residus a les

888

Residus Xavier Gabarrell, Isabel Escaler, Xavier Font, Anna Massagué i Joan Rieradevall

deixalleries. Eisted (Eisted et al., 2009) per a Dinamarca referencia el treball de l’StatBank Denmark (2008), segons el qual el consum seria d’entre 100 i 300 kg CO2 eq. per tona de residu per distàncies de 5-10 km i transportant 15 kg de residus en un vehicle privat. En el treball d’Eisted (Eisted et al., 2009), s’estimava que les emissions de GEH en la recollida i transport dels RSM variaven entre 9,4 i 368 kg CO2 eq. per tona de residus, segons el mètode de recollida i les distàncies. Aquests mateixos autors proposaven, entre altres coses, considerar el transport per tren i per mar com a alternatives. En el cas del tren les emissions podrien reduirse entre 4 i 20 vegades respecte als vehicles de gran tonatge i entre 10 i 100 vegades si substituís vehicles de baix tonatge (càrrega inferior a 16 t). En aquest context, les mesures que es proposen per a Catalunya per a reduir les emissions en un futur són les següents:

transportada, l’emissió d’unes 40.000 - 60.000 tones de CO2 eq., considerant tot el cicle de vida del combustible. Com que una part del trajecte és en medi urbà, on els consums de combustibles s’incrementen, aquests valors són conservadors. Pel que fa al transport dels residus ramaders, també s’ha fet l’estimació per a les dades del 2007. Suposant una mitjana de 20 km, i un vehicle tipus tractor, s’emeten unes 80.000— 120.000 tones de CO2 eq., tenint en compte el cicle de vida del combustible. Donada la concentració que hi ha en els punts de generació, aquests valors són molt conservadors i podrien arribar a duplicar-se en la realitat. El PMMCCC preveu en el Subprograma 1.5 (Reducció d’emissions per la prevenció i el tractament dels residus), l’Acció 1.5.2 (Transport més eficient, tractament més eficient [metanització de la matèria orgànica i aprofitament del biogàs als abocadors]), que inclou:

• Reduir la generació. • Incorporar plantes de transferència en els casos en què les distàncies siguin relativament grans. • Apropar les plantes de tractament als punts de generació. • Dimensionar les plantes de tractament en funció de la generació, i per tant, afavorir la seva distribució, enfront de macroplantes que concentren grans quantitats de residus i obliguen a llargs desplaçaments. • Integrar les plantes de tractament dins la trama urbana. • Utilitzar altres mitjans de transport menys contaminants. • Utilitzar vehicles més eficients i amb combustibles més nets, com el biodièsel procedent de recursos renovables locals o d’altres residus.

• Minimitzar el consum energètic i utilitzar energies renovables i més netes en el transport i el tractament de residus. • Minimitzar les emissions de contaminants atmosfèrics de transport i tractament de residus.

Quantificació de les emissions a Catalunya per la runa i els residus ramaders

S’han estimat les emissions de GEH generades en el transport de runa —vegeu les dades de l’apartat corresponent d’aquest capítol— suposant una mitjana de 20 km, i un vehicle de la gamma 16-32 t, EURO V, encara que actualment la flota de vehicles no és tan moderna. A Catalunya, amb les dades del 2007, la runa generava, en ser

Les oportunitats que ofereixen les mesures de mitigació aplicades al transport són considerables, ja que, tal com s’ha vist, actualment aquestes emissions no són menyspreables. Tenint en compte les anteriors estimacions, es proposen les següents mesures per reduir les emissions en un futur: • Reduir la generació de residus. • Incorporar plantes de transferència molt properes als punts de generació en aquells casos en què les distàncies siguin relativament grans. • Integrar les plantes de tractament als punts de generació. • Dimensionar les plantes de tractament en funció de la generació, i per tant, afavorir-ne la distribució, enfront de macroplantes que concentren grans quantitats de residus. • Analitzar la sostenibilitat del transport per canonada. • Renovar la flota de vehicles i utilitzar mitjans menys contaminants per al transport, basats en el sistema ferroviari.

889

El canvi climàtic a Catalunya Residus

• Utilitzar vehicles més eficients i amb combustibles més nets com el biodièsel procedent de recursos renovables locals o d’altres residus. • Analitzar el transport dels residus ramaders cap a plantes de tractament externes per mitjà de canonades, havent considerat els impactes i emissions de construcció i manteniment de tot el sistema, així com l’energia necessària per al transport. 20.3. Compostatge Definició

El compostatge és un procés biològic aerobi que es pot definir com la descomposició i estabilització biològica de la matèria orgànica, sota unes condicions que permetin l’assoliment de temperatures termòfiles a partir de calor produïda per l’activitat biològica, per produir un producte

final (el compost) estable, lliure de patògens i llavors i que pot ser aplicat beneficiosament al sòl (Haug, 1993). L’assoliment de les temperatures termòfiles és el factor que permet la destrucció dels patògens i de les llavors. El Working document on sludge 3rd draft (Comissió Europea, 2000) recomana mantenir temperatures superiors a 55 °C durant 20 dies en els tractaments aerobis convencionals i temperatures superiors als 55 °C durant un mínim de 20 hores en els processos avançats. Per assolir aquestes temperatures es requereixen unes condicions d’humitat i aeració específiques. Durant el procés biològic de compostatge es produeixen com a principals productes del metabolisme diòxid de carboni, aigua i calor residual. Podem classificar les plantes de compostatge en industrials, comunitàries i casolanes. El procés biològic de compostatge es divideix en dues fases principals (figura 7):

80

70

Reducció de la temperatura al mateix temps que disminueix

60

el carboni orgànic biodegradable

Temperatura ( °C)

50

40 Augment ràpid de la temperatura degut a 30

l’emissió de calor per

Reducció dels

l’acció biològica