Nova cultura del territori i etica del paisatge by Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible

Documents de recerca

Nova cultura del territori i Ă¨tica del paisatge Albert Cortina Ramos

Documents de recerca

Nova cultura del territori i Ă¨tica del paisatge Albert Cortina Ramos

BIBLIOTECA DE CATALUNYA. DADES CIP Cortina Ramos, Albert Nova cultura del territori i ètica del paisatge. – (Documents de recerca; 17) Bibliografia. Índex ISBN 9788439383581 I. Romaní, Joan M., ed. II. Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (Catalunya) III. Catalunya. Departament de la Vicepresidència IV. Títol V. Col·lecció: Documents de recerca ; 17 1. Ètica ambiental – Catalunya 2. Paisatge – Protecció – Catalunya 3. Ordenació del territori – Aspectes ètics i morals – Catalunya 504.06(467.1)

Generalitat de Catalunya Departament de la Vicepresidència Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya (CADS) Albert Cortina Ramos pel text; acortina@estudidtum.com; www.estudidtum.com. Edició a cura de: Joan Maria Romaní Olivé Direcció d’edició: Ramon Arribas i Quintana Assessorament lingüístic: Francesc X. Navarro Disseny: Barcino Serveis Gràfics Maquetació: Ferran Ruiz, Imatge i Comunicació Gràfica Impressió: Puresa Tiratge: 600 exemplars DL: B.... ISBN: 9788439383581 El Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya (CADS) no comparteix necessàriament les opinions expressades per l’autor d’aquesta publicació.

Alguns drets reservats

Sumari Pròleg

Introducció

Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

1.1. L’Estratègia Territorial Europea

1.2. E l nou paper del “lloc” i de la identitat territorial en un espai globalitzat i desterritorialitzat

2. Nova cultura del territori

2.1. El marc cultural sostenibilista

2.2. Característiques d’una nova cultura del territori

3. Intervenció i gestió del paisatge

3.1. El Conveni Europeu del Paisatge

3.2. La protecció, ordenació i gestió del paisatge

4. Ètica del paisatge

4.1. Consciencia ecològica i dimensió ètica ambiental

4.2. Hi ha una ètica del paisatge?

Sistemes de valors i agents del territori

5. Governança democràtica i lideratge

5.1. Del govern a la governança

5.2. Del conflicte territorial al consens social

6. Marcs cognitius i sistemes de valors

6.1. Marc cognitiu: concepte

6.2. Discurs, principis i valors

82 Sumari

1. Ordenació del territori

7. Agents i valors en relació amb el territori i el paisatge

7.1. Institucions, administracions públiques i valors

7.2. Societat civil organitzada i valors

7.3. Empreses, agents econòmics i valors

106

7.4. Comunitat científica i valors

109

7.5. Col·lectius professionals i valors

111

7.6. Món artístic i valors

116

7.7. Mitjans de comunicació i valors

118

Instruments i processos innovadors

119

121

8. Instruments innovadors

8.1. Instruments legislatius

121

8.2. Instruments de planificació

124

8.3. Instruments de gestió

127

8.4. Instruments de comunicació

129

8.5. Instruments de formació

130

9. Processos innovadors

130

9.1. Processos de participació ciutadana

131

9.2. Processos de concertació interinstitucional i social

132

9.3. Processos de mediació per a la resolució alternativa de conflictes territorials

133

Conclusions

135

Bibliografia

141

Índex de figures

152

Publicacions del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya

153

Sumari

Als meus fills Anna i Àlex i a la Mercè per encoratjar-me en tot moment

“L’home com a pregunta i el món com a resposta són, suo genere, i a la vegada, el paisatge desideratiu de les filosofies”

Sumari

E. Bloch, Prinzip Hoffnung (1959)

Agraïments Vull fer públic el meu agraïment especial al doctor Antoni F. Tulla, del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona; al doctor Antonio Font, del Departament d’Urbanisme i Ordenació del Territori de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès-Universitat Politècnica de Catalunya; al doctor Moisés Simancas, del Departament de Geografia de la Universitat de La Laguna, i al senyor Jaume Busquets, subdirector general de Paisatge i Acció Territorial del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, per les seves encertades aportacions a aquesta publicació, a partir dels seus comentaris i suggeriments.

Sumari 6

Pròleg La disciplina urbanística en un primer moment, i l’ordenaciò del territori més endavant, han basat la valoració de les seves propostes d’ordenació en un alt percentatge en fonaments de caire ètic i moral. Les seves intencions de millora social i de benestar de la població, han justificat sovint la rotunditat amb què s’han pretés imposar sobre l’espai noves condicions socials i económiques, fins a ultrapassar, per la seva execució, l’status quo establert. En aquest sentit, l’urbanista Ildefons Cerdà –enguany commemorem el 150è aniversari de l’aprovació del seu Pla de Reforma i Eixample de Barcelona– ja apuntava en el segle xix el que després ha estat una constant en el pensament territorial al llarg del segle xx: El bien público...ha sido nuestro objetivo; la justicia y la equidad han sido nuestras herramientas...¡Felices nosotros si al final de tan laboriosa jornada hemos podido hacer una obra útil a nuestro país! Com ha assenyalat en alguna ocasió Manuel de Solá-Morales, la reforma social –per mitjà de la higiene pública, de la redistribució residencial, de la mobilitat generada, de l’equibri territorial, etc– ha estat un pilar ideológic que ha caracteritzat l’urbanisme com a disciplina emparentada a la vegada amb l’acció politica i amb el progressisme cientific. Orientat al canvi i a la transformació, l’urbanisme estaria cridat a contribuir amb les seves accions pròpies a remoure les estructures socials o, al menys, a optimitzar el genèric objectiu del bé comú. En aquesta primera dècada del segle xxi, més enllà de l’urbanisme, el territori, entès en la seva dimensió conceptual més àmplia i més universal, ha passat a ser considerat el substrat comú per excel·lència de la humanitat. A Catalunya fa força temps que la pluralitat d’enfocaments sobre el territori ha generat i genera una àmplia dialèctica. Des de la visió del territori com a lloc on habitar-hi, (urbanisme), reservori de matèries primeres (economia i consumisme), espai de producció de béns i serveis ecològics, industrials i socials (medi ambient i ordenació del territori), espai de desenvolupament de la vida i les activitats de les persones (antropologia i sociologia), recurs patrimonial (cultura i turisme), part del territori tal com la percep la població, el caràcter de la qual resulta de l’acció dels factors naturals i/o humans i de les relacions que s’estableixen entre ells (paisatge), etc.

Sumari

L’autor d’aquesta obra ens planteja que al llarg dels darrers anys s’esta vivint a Catalunya la irrupció d’un nou discurs al voltant d’una estratègia territorial innovadora que implica en la pràctica una nova cultura que prioritza el respecte i la protecció de la natura, l’equitat social, la gestió prudent dels recursos i del paisatge, la competitivitat equilibrada, i una nova forma més participativa de governar i gestionar el territori.

Albert Cortina ens suggereix que al darrera del fenòmen anomenat “nova cultura del territori” hi ha un conjunt de principis i valors que el pensament territorial i urbà està madurant en els darrers anys, i que aquest nou marc cultural sostenibilista va associat a una dimensio ètica que va penetrant en les politiques, les lleis, els plans i el conjunt d’instruments propis de l’ordenació del territori i la intervenció i gestió del paisatge. En efecte, la producció contemporània d’idees sobre la ciutat i el territori, encara que difusa, està produint, de manera incipient i indecisa, gairebé insconcient, algunes propostes ètiques que val la pena reconèixer i enunciar. Es tracta, en definitiva, de comprovar si s’està avançant en la direcció d’un comportament ètic que comporti un desenvolupament sostenible basat en l’equilibri harmònic entre les necessitats socials, l’interès econòmic, la protecció del medi ambient i el respecte a la dignitat de la natura. L’autor, en el seu enfocament, va més enllà i ens planteja que la dimensió ètica d’aquesta nova cultura del territori i el conjunt de principis i valors que adopta, implica que a la pràctica s’estan començant a desenvolupar propostes i projectes territorials que emergeixen dels mateixos agents del territori i que condicionen les polítiques públiques d’ordenació territorial i d’intervenció i gestió del paisatge. Amb aquesta obra el CADS continua la seva aportació al debat territorial iniciada en anteriors publicacions: Principis directors per al desenvolupament territorial sostenible del continent europeu (Papers de sostenibilitat, 6), Conveni Europeu del Paisatge (Papers de sostenibilitat, 8), Documents de la Conferència sobre el Conveni Europeu del Paisatge en ocasió de la seva entrada en vigor (Papers de sostenibilitat, 9) i Una iniciativa innovadora en l’ordenació del territori: El Pla Director Supramunicipal de Sostenibilitat de la Mancomunitat de Municipis de l’Alt Penedès (Documents de recerca, 12). En les pagines que segueixen l’autor ens planteja la seva concepció innovadora sobre la dimensió ètica de l’anomenada nova cultura del territori i ens fa suggerents propostes sobre el neixement a Catalunya d’una nova ètica del paisatge. Ramon Arribas i Quintana Director del CADS

Introducci贸

Sumari

Documents de recerca · n. 17 · Introducció

En aquesta primera dècada del segle xxi, l’anomenada nova cultura del territori està construint a Catalunya un sistema de principis i valors propi que li confereix una dimensió específica en línia amb alguns postulats de l’ètica ambiental i que van configurant alhora una nova ètica del paisatge. Aquest procés evoluciona lentament però també progressivament des de l’enunciat d’uns valors teòrics a un sistema de valors estratègics que comprometen els agents del territori i els seus lideratges en una nova dimensió ètica aplicada a la intervenció i gestió del paisatge i a l’ordenació territorial i urbanística. A partir de l’adopció de les directrius establertes per l’Estratègia Territorial Europea de 1999 i de l’adhesió del Parlament català al Conveni Europeu del Paisatge l’any 2000, a Catalunya s’han produït canvis significatius en les polítiques d’ordenació del territori i d’intervenció i gestió del paisatge en paral·lel a la resta d’Europa. Aquests canvis afecten la implementació d’instruments innovadors en l’àmbit legislatiu, de la planificació, de la gestió, de la comunicació i de l’educació, així com el desenvolupament de processos més avançats de participació ciutadana, concertació interinstitucional i social, a més de la resolució alternativa dels conflictes territorials mitjançant les tècniques de la mediació. Per tant, podem afirmar que aquests nous principis i sistema de valors acaben transformant les polítiques d’ordenació del territori i d’intervenció i gestió del paisatge i els seus instruments més rellevants. L’aplicació de la dimensió ètica del paisatge i del sistema de valors de la nova cultura del territori implica que a la pràctica es desenvolupin propostes i projectes territorials que sorgeixen dels mateixos agents del territori. L’elaboració i el desenvolupament d’aquestes propostes i projectes territorials van més enllà de la mera participació pública o del posicionament defensiu en un determinat conflicte territorial. Aquest procés d’empoderament cultural i ètic del territori i dels paisatges, a Catalunya comporta una implicació directa dels elements més dinàmics de la societat civil organitzada i dels ciutadans particulars més emprenedors, que no es limiten a manifestar actituds merament defensives, sinó que actuen cada cop més com a moviments transformadors progressius que presenten directament propostes i projectes d’intervenció i gestió del paisatge i d’ordenació territorial dins dels plantejaments ètics de la nova cultura del territori.

Sumari

Aquesta publicació pretén detectar el conjunt de principis i valors troncals d’alguns dels agents triats d’una manera intencionada, que a parer nostre exerceixen un cert lideratge i intervenen directament d’una manera o una altra al territori i al paisatge a Catalunya. Aquesta tasca inicial s’ha fet a partir de l’anàlisi de declaracions, manifestos, articles d’opinió, debats, publicacions i altres documents elaborats durant aquests darrers anys.

Documents de recerca · n. 17 · Introducció

Al llarg d’aquestes pàgines ens preguntarem si aquest conjunt de principis i valors estan configurant a Catalunya un sistema coherent de valors propi de la nova cultura del territori i si aquest sistema axiològic podem dir que constitueix una nova ètica del paisatge. Per això, ens ha calgut explicar els elements que configuren la dimensió ètica de la nova cultura del territori i la seva connexió amb alguns dels corrents més rellevants de l’ètica ambiental (environmental ethics) i de l’ètica del paisatge. Tanmateix, hem volgut exposar sintèticament alguns dels instruments i procediments més innovadors que incorporen a Catalunya els principis i valors de la nova cultura del territori i de l’ètica del paisatge i que s’han anat elaborant o formulant al llarg d’aquesta primera dècada del segle xxi. Acarar un fenomen tan complex i recent com l’anomenada nova cultura del territori, i a més fer-ho des de la seva dimensió ètica relacionada amb el paisatge, té l’inconvenient inicial de no disposar d’una àmplia bibliografia per dur a terme la recerca. Amb tot, hem seguit les línies de treball que a continuació detallem i que constitueixen la base de la metodologia de la recerca emprada. La primera línia de treball ha estat la consulta i aproximació a la bibliografia existent sobre la nova cultura del territori a Catalunya, als treballs realitzats per experts de l’ordenació del territori i de la intervenció i gestió del paisatge, i als estudis realitzats pels grups de recerca sobre els moviments socials de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques de la Universitat Autònoma de Barcelona. La segona línia de treball s’ha centrat en la recerca bibliogràfica existent sobre ètica ambiental (environmental etichs) i la lectura d’alguns assajos sobre ètica i filosofia del medi ambient, ètica i estètica del paisatge i treballs de diferents pensadors sobre els actuals paradigmes en relació amb el creixement, el desenvolupament, la globalització, la relació de la humanitat amb la natura i, en definitiva, amb els marcs culturals i cognitius de la societat de començament del segle xxi. Amb aquestes dues línies de treball hem volgut afrontar el marc conceptual i, ni que sigui d’una manera incipient, el marc teòric de la nostra recerca.

Sumari

La tercera línia de treball ha estat l’agrupació dels diversos agents del territori, per tal de començar a analitzar el conjunt de principis i valors que els caracteritzen, en el marc de la nova cultura del territori i de l’ètica del paisatge. En aquest sentit hem escollit, sense ànim de ser exhaustius, alguns dels documents, manifestos, declaracions, actes públics o accions que expressen millor el seu discurs i model vers l’ordenació i la gestió del territori i el paisatge. L’elecció ha estat intencionada però no exhaustiva. L’objectiu d’aquesta tria ha estat posar de manifest el conjunt de principis i valors bàsics o troncals que aquests agents van construint en la seva praxi habitual. He intentat, doncs, posar-la en relació amb els trets característics de la nova cultura del territori i la seva dimensió ètica en relació amb el paisatge.

Documents de recerca · n. 17 · Introducció

Finalment, la quarta línia de treball ha estat posar en relació i verificar aquest sistema de valors emergents amb els diversos instruments d’ordenació del territori i d’intervenció i gestió del paisatge. Hem volgut verificar si el marc teòric de la nova cultura del territori i de l’ètica del paisatge ha començat a penetrar i a influir en les polítiques, en els instruments i en els processos. Més enllà del discurs assumit públicament per la majoria de les institucions, per la societat civil organitzada, pels grups econòmics i per la resta de la ciutadania en general, hem volgut analitzar si la dimensió ètica de la nova cultura del territori està transformant la realitat. Per això hem escollit –també intencionadament– alguns instruments i processos innovadors que al llarg d’aquesta primera dècada del segle xxi s’han anat elaborant i desenvolupant a Catalunya. Tampoc en aquest apartat no hem estat exhaustius i, per tant, acceptem les limitacions que comporta el marc d’una publicació d’aquestes característiques. En aquest punt volem destacar el buidatge acurat que s’ha fet de l’Anuari territorial de Catalunya (edicions des del 2003 fins al 2007) i que a partir de la Llista de correu “Territori”, fruit d’un conveni entre la Societat Catalana d’Ordenació del Territori (SCOT) en col·laboració amb la Diputació de Barcelona constitueix una excel·lent obra a l’abast dels especialistes i dels investigadors, ja que recull els principals temes i esdeveniments de caire territorial que han estat objecte de notícia, estudi, debat o conflicte a Catalunya any rere any. Posteriorment, i utilitzant bàsicament el material de l’Anuari i de la Llista territori, s’han detectat aquells documents, declaracions, manifestos, articles d’opinió, debats, publicacions i altres documents elaborats durant la segona meitat d’aquesta dècada, i que poden servir de base per detectar el conjunt de principis i valors que cada bloc d’agents vol implícitament o explícitament donar a conèixer en relació amb la intervenció i gestió del paisatge i l’ordenació del territori. Un cop detectats el conjunt de principis i valors bàsics associats al fenomen anomenat nova cultura del territori, hem volgut constatar si aquest marc cultural va associat a una dimensió ètica que està penetrant en les polítiques, els plans, les lleis i el conjunt d’instruments propis de l’ordenació del territori i la intervenció i gestió del paisatge que s’han anat desenvolupant a Catalunya els darrers deu anys. També ens interessa constatar si aquesta dimensió ètica va amarant en els diversos agents del territori (administracions públiques, societat civil organitzada, agents econòmics, etc.) i si el canvi cultural es veu reflectit en els processos per assolir el consens necessari per a la posada en pràctica d’aquestes polítiques i els seus instruments. En aquest sentit, creiem que a Catalunya els darrers anys s’ha anat avançant en la construcció del que podríem anomenar una nova ètica del paisatge.

Sumari

Voldríem aclarir al lector que la intenció d’aquesta publicació és abordar d’una manera inicial l’estat de la qüestió sobre aquestes matèries, endinsar-nos en el marc conceptual i fer un primer tempteig per relacionar alguns del principals

Documents de recerca · n. 17 · Introducció

agents públics i privats amb els principis i valors emergents en la nova cultura del territori i en l’ètica del paisatge. En aquest treball també hem volgut presentar, ni que fos molt sintèticament, algunes pistes que ens han de conduir a relacionar aquests principis i valors amb els instruments d’ordenació del territori i d’intervenció i gestió del paisatge i amb la praxi quotidiana. Finalment, cal assenyalar que aquesta publicació s’estructura en tres apartats o capítols i unes conclusions finals. En el primer capítol, sobre la cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge, es fa una aproximació teòrica als conceptes de nova cultura del territori i d’ètica del paisatge a partir de la revisió bibliogràfica existent sobre aquestes matèries i de l’aportació d’autors que treballen, sobretot, en l’àmbit català, espanyol, anglosaxó i italià. També es delimita teòricament el que s’entén per ordenació del territori a partir de l’Estratègia Territorial Europea de 1999 i per intervenció i gestió del paisatge a partir del marc conceptual establert pel Conveni Europeu del Paisatge de 2000, així com les aportacions més innovadores i les referències bibliogràfiques i d’autors més rellevants que configuren la doctrina més recent sobre planificació territorial i urbanística. En el segon capítol, sobre els sistemes de valors i agents del territori, es pretén oferir una primera aproximació a l’estat de la qüestió sobre el conjunt de valors dels diversos agents que intervenen, d’una manera o una altra, al territori i al paisatge. Per això s’ha intentar identificar els diversos lideratges consolidats o emergents per a cada grup d’agents, analitzar els seus discursos i marcs cognitius i assignar un conjunt de principis i valors obtinguts de l’estudi dels seus mitjans d’expressió més representatius a partir de l’anàlisi de declaracions, manifestos, articles d’opinió, debats, publicacions, etc. Al final d’aquest capítol, es presenta una primera reflexió sobre si a Catalunya, l’anomenada nova cultura del territori està construint un sistema de principis i valors propi que la identifica. Paral·lelament, s’hi analitza si durant aquests darrers anys, els elements més dinàmics de la societat catalana i les seves institucions han posat les bases d’una nova ètica del paisatge a partir de la consciència ecològica, d’un nou humanisme i d’un sistema axiològic que es relaciona d’una altra manera amb la natura i que vol un desenvolupament sostenible per al conjunt del planeta. Aquesta anàlisi es fa a partir del recorregut per alguns dels corrents més representatius de l’anomenada ètica ambiental o environmental ethics. Es pretén iniciar l’exploració de les causes més profundes dels conflictes territorials i de l’emergent nova cultura del territori, lligades als principals sistemes de valors que s’estan gestant en aquest canvi de mil·lenni.

Sumari

Per últim, en el tercer capítol, sobre els instruments i els processos innovadors, volem presentar una anàlisi sobre l’estat de la qüestió referent a l’evolució i les transformacions que s’han produït a Catalunya els darrers deu anys respecte d’aquest corrent emergent anomenat nova cultura del territori i la seva dimensió ètica

Documents de recerca · n. 17 · Introducció

en relació amb el paisatge. Per això, pretenem fer un seguiment, necessàriament selectiu, del grau de compromís dels diversos agents del territori en la implementació del conjunt de valors teòrics que pregonen, a partir d’una anàlisi sobre alguns dels instruments i processos més innovadors que incorporen els valors de la nova cultura del territori i de la nova ètica del paisatge.

Sumari

Albert Cortina Ramos Estudi DTUM

Sumari

Cultura i Ă¨tica aplicada al territori i al paisatge

Sumari

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

1. Ordenació del territori 1.1. L’Estratègia Territorial Europea

Aspectes terminològics en relació amb l’ordenació del territori Des de la primera meitat dels anys vuitanta estem assistint, al conjunt dels països europeus, i Catalunya no és una excepció, a la recuperació de l’espai i del territori com a element estratègic de primer ordre per garantir uns nivells adequats de desenvolupament i de qualitat de vida per a la ciutadania. Hi conflueixen, doncs, molts i inconnexos processos que situen el territori en primer terme, bé amb un sentit de pertinença, identitat i cultura, o com a patrimoni, llegat o recurs a partir del qual poder generar un valor afegit de manera perdurable o sostenible; és a dir que el procés del desenvolupament no es tradueixi en una disminució sinó en un augment del capital territorial disponible. Ens trobaríem davant del que alguns autors qualifiquen com a nou paradigma de la territorialitat, en què aquesta deixa de ser solament un dels temes centrals de la geografia, la geografia de la territorialitat, versió renovada postmoderna i globalitzada de la géographicité de Dardel (1952). En aquest nou context, la territorialitat ja no s’interpreta com un simple resultat del comportament social sobre el territori, sinó com el procés de construcció del dit comportament (Raffestin, 1999). Davant d’aquest enfocament, pocs actors territorials posen en qüestió la necessitat d’una planificació per a la gestió del territori. L’objectiu és maximitzar els efectes potencials que una bona gestió dels recursos territorials (tangibles i intangibles) puguin produir. En aquest sentit, es pensa més en el potencial que en els aspectes més restrictius o merament proteccionistes. La idea de construcció de l’espai segons els desitjos de la col·lectivitat o de la comunitat pren força. Alguns autors adopten la noció producció de l’espai. Aquesta mateixa idea de construcció voluntària entra a formar part de la mateixa definició que Milton Santos (1996) fa de l’espai: conjunt indissoluble de sistemes d’objectes i sistemes d’accions. Santos també fa una distinció entre els conceptes de paisatge i espai. Identifica el primer amb la configuració territorial, amb el conjunt d’elements naturals i artificials que caracteritzen una àrea. El paisatge, la configuració territorial, seria la totalitat produïda, un sistema material i transtemporal resultat de la barreja d’objectes passats i presents. L’espai, en canvi, representa la totalitat en producció. Resulta de la intrusió de la societat en les formes objecte que formen el paisatge. Sumari

Segons Farinós (2006, p. 45) ambdues totalitats, que cal relacionar amb conceptes com els de sistema territorial, model territorial actual, model territorial

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

tendencial, escenaris, estratègies territorials i desenvolupament espacial, conviuen en el mateix moment i als mateixos llocs. Així, els objectes canvien de significació i l’espai es transforma permanentment. L’espai, per tant, sempre és present (passat i futur a la vegada), un sistema en contínua transformació en actuar la societat sobre si mateixa i sobre la materialitat que la suporta. Des d’aquest punt de vista, Farinós argumenta que la producció de l’espai s’acosta a la política de desenvolupament territorial, entesa com a producció conscient dels llocs que tinguin certa estabilitat en les seves formes espacials. D’altra banda, Farinós ens adverteix que el concepte de desenvolupament espacial (per territorial) no pressuposa construcció social sobre el territori (idea de nació), sinó que abans de res invoca la concertació dels diversos actors (públics i privats, en tots els àmbits de l’economia, dels equipaments públics o de les infraestructures), tot procurant la coherència espacial de les seves intervencions. En aquesta direcció que apunten els autors esmentats, l’ampli concepte de desenvolupament territorial sostenible va ser definit en la tretzena reunió de la CEMAT, celebrada a mitjan setembre de 2003 a la ciutat eslovena de Ljubljana, per referir-se al que a l’Estat espanyol es coneix com l’ordenació del territori (OT). Arménagement du Territoire a França o Spatial Planning en anglès. Aquesta nova planificació del desenvolupament territorial sostenible supera el conflicte terminològic entre ordenació del territori i planificació territorial (Farinós, 2000), participa d’un enfocament interescalar en què preval la proximitat (en aplicació del principi de subsidiarietat), presenta un caràcter més integral (considera conjuntament la planificació física, del desenvolupament econòmic, mediambiental, així com social, polític i cultural) i participatiu (hi involucra els agents locals i els territoris). En aquest sentit, la producció (organització, transformació) de l’espai es un procés historicoacumulatiu i un procés social. El seu resultat mostraria l’estat actual del que podria denominar-se el sistema territorial: urbs, assentaments, activitats econòmiques, usos del sòl, etc. La forma concreta en què aquest espai arriba a produir-se, incloent-hi específicament les relacions fisicoambientals, econòmiques i socials seria el model territorial que caracteritza un determinat espai i societat (Serrano, 2003). Des del punt de vista de la planificació territorial, més que la simple comprensió del model territorial actual, interessa el model territorial tendencial o futur i el seu contrast amb els objectius desitjats pel territori. Parlar del model tendencial ens aproxima al mètode de la definició d’escenaris, hipòtesis possibles que s’emmarquen entre els extrems d’una forquilla que reflecteix la millor i pitjor de les situacions possibles respecte d’un determinat punt de partida. Aquest enfocament contrasta, segons el que exposa Farinós (2006, p. 46), amb el que representen les spatials visions o estratègies territorials, amb un plantejament més proactiu, en el qual importa molt més la visió territorial que es desitja que no pas el model territorial existent. Sumari 20

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

D’altra banda, com assenyala Antonio Font (2003, p. 13): La creciente distancia entre la situación de hecho en el territorio urbano europeo y la ciudad dibujada, o si se prefiere, entre el urbanismo real y la urbanística formal, está poniendo en tela de juicio la utilidad de la planificación urbanística como instrumento principal para la previsión y el control de las transformaciones territoriales en curso. Segons Font, aquest qüestionament que ha arribat també a determinats cercles acadèmics, en els quals s’ha començat a parlar de la crisi del planejament, s’està produint tant en aquells països europeus on la configuració legal i administrativa del planejament urbanístic respon al tradicional model del “pla-llei”, com als del “pla-concertació”. L’autor ens alerta que, davant les exigències desreguladores que reclamen una major presència del mercat com a substitutiu del pla per a la presa de decisions i al govern del creixement urbà i les transformacions territorials, hem de contraposar la incapacitat que ha demostrat el mercat per afrontar problemes com la insostenibilitat del creixement, l’accés a l’habitatge, el transport públic, la protecció i gestió dels espais oberts o la desigualtat social creixent al territori, entre d’altres. La tesi plantejada per Antonio Font (2003), concretament en el seu treball Planeamiento urbanístico: de la controversia a la renovación, expressa tant les dificultats reals de la pràctica del planejament davant l’emergència d’una nova territorialitat, coincidint amb la decadència de l’Estat del Benestar i la crisi creixent de l’Estat, com la necessitat de la renovació dels seus continguts, modalitat i instruments. Proponemos un planeamiento por tanto, más moderno y consciente de sus capacidades y de los diversos momentos, agentes e instrumentos que intervienen en el crecimiento y en la transformación urbana; un planeamiento conceptualmente más riguroso, flexible y estratégico, abierto a las posibles contingencias de escenarios diversos, desde el conocimiento renovado del funcionamiento y de las lógicas internas del mercado, pero también desde la irrenunciable y esforzada defensa de los intereses colectivos; en definitiva, un planeamiento que resulte útil como instrumento de gobierno y administración racional y democrática del territorio.

Sumari

Així, el nou estil de Planificació del Desenvolupament Territorial destaca, doncs, pel seu caràcter no impositiu sinó negociador, que implica un progressiu empoderament a través de la descentralització i la gestió de les xarxes d’actors

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

locals i regionals, que d’aquesta manera aspiren a constituir-se en actors també principals en la concepció de les polítiques amb impacte al seu territori. Es tracta d’una nova forma multilateral de govern del territori en la qual sigui possible que els protagonistes de la planificació estratègica tinguin perspectives diferents i fins i tot enfrontades sobre el territori per a les quals poden habilitar-se procediments de conciliació a través dels quals es tractarien d’harmonitzar les diverses visions. Novetats que aporta l’Estratègia Territorial Europea al debat sobre l’ordenació del territori L’Estratègia Territorial Europea (ETE) establerta per la Comissió de les Comunitats Europees l’any 1999 pot ser definida, en primer terme, com un marc de referència per a l’acció territorial confirmat políticament. En efecte, durant la reunió de maig de 1999 que va tenir lloc a Potsdam com a trobada oficiosa dels ministres dels estats membres de la Unió Europea competents en la planificació territorial amb la llavors comissària de política regional, Monika Wulff-Mathies, es va donar el vistiplau al document que anomenen Estratègia Territorial Europea. La reunió de Potsdam, a la qual havien precedit moltes d’altres des de la primera de 1989 celebrada a Nantes, no va ser, però, una reunió del Consell de Ministres de la Unió Europea, sinó que va ser una reunió oficiosa, es a dir, una reunió que no podia prendre decisions oficials. Dos mesos abans de Potsdam, la trobada de Berlín havia tractat del repartiment dels fons estructurals per al període 2000-2006 i s’hi havia establert que haurien de tenir-se en compte les directrius operatives de l’ETE en el programa de fons estructurals. Per tant, en comptes d’una resolució, la presidència alemanya del Consell es va limitar a declarar en les seves conclusions: Los ministros y ministras de los estados miembros de la Unión Europea competentes en ordenación del territorio así como el miembro de la Comisión Europea competente en política regional subrayaron en Potsdam el fin del debate político sobre la Estrategia Territorial Europea (ETE) como un paso importante en el proceso de integración europea.

Sumari

L’Estratègia Territorial Europea ha suposat un intent de donar resposta als difícils reptes d’avançar cap a un estil comprensiu i integrat de la planificació del desenvolupament territorial sostenible, apostant per la posada en pràctica d’un nou model de governar els territoris (la nova governança), que implica tant la relació entre els diferents nivells i actors que participen en el concepció i aplicació de les polítiques (governança multinivell), com la coordinació horitzontal de les diverses polítiques amb impacte territorial. Això s’ha de veure acompanyat, a més, de la cooperació entre territoris a qualsevol escala al nou espai-xarxa (Farinós,

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

2004) i de la participació ciutadana, tot donant suport a conceptes com el de cooperació competitiva i principis com el de l’eficàcia (i eficiència) de les polítiques (qualitat i resultats de la planificació). L’ETE ha acabat sent un document de referència per al conjunt de polítiques i actors implicats en l’ordenació del territori a nivell europeu. Aquest ambiciós plantejament contenia diverses novetats. L’objectiu del document era presentar una “visió” global del territori europeu, optant per un model territorial policèntric en comptes de centre-perifèria. El mètode també resultava innovador, en ser obert, participatiu i consensuat (Farinós 2006, p. 51). No obstant això, el problema principal de l’ETE radica en el fet que tot i tenir rellevància jurídica, no té imperativitat, essent-ne l’aplicació de caràcter voluntari per als estats. L’opció d’incorporar la visió territorial a la resta de les polítiques comunitàries ha estat probablement la que ha tingut més impuls de la Comissió Europea. L’objectiu ha estat la coordinació de qualsevol política que tingués impacte territorial, especialment en aquelles per a les quals la Unió Europea té algun tipus de competència. Amb aquest objectiu s’han realitzat i continuen realitzant-se (en el marc del programa OROTE)1 una sèrie d’estudis propis per determinar l’impacte territorial que tenen les diverses polítiques comunitàries (PAC, de cohesió, de medi ambient, d’RTE, de competència, d’R+D, del Banc Europeu d’Inversions...). La necessitat d’un enfocament holístic, integral, de coordinació de les polítiques amb impacte territorial, com a condició per a la planificació del desenvolupament territorial, resulta fàcil de justificar. L’espai, sòl o territori és un bé limitat, per la qual cosa l’ordenació i l’ús en condiciona les possibilitats de desenvolupament futur; per aquest motiu ordenar-lo esdevé una activitat de caràcter estratègic en la qual és fonamental “definir bé el problema” i per a això resulta imprescindible una visió integral. Ara bé, tal com assenyala Farinós (2006, p. 52), resulta més complicat dur-ho a la pràctica. Com a mètode científic, s’ha vingut defensant que s’arriba al coneixement del tot a través de la descomposició de les parts. Aquest principi es comparteix en l’esfera política i de l’Administració, amb la divisió de les tasques de govern en departaments sectorials. Però el resultat final és que es perden de vista les interrelacions, retroalimentacions i efectes perversos, entre polítiques, entre nivells i entre actors. Davant d’aquesta circumstància molts autors defensen actualment les possibilitats holístiques o integrals per a una política de desenvolupament territorial. Així doncs, l’objectiu global que es planteja l’ETE, a llarg termini, és assolir el desenvolupament equilibrat i sostenible de l’espai europeu. Es pretén fer-ho per mitjà de tres grans objectius genèrics: la cohesió econòmica i social (principi d’equilibri), el desenvolupament sostenible (principi de protecció) i la competitivitat a escala global del territori europeu (principi de desenvolupament). En Sumari

1 Per a més informació vegeu www.espon.lu.

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

aquest sentit, l’Estratègia Territorial Europea representa un exemple de l’evolució cap a formes més flexibles de coordinació institucional i de concertació amb la resta d’actors socials i també de com van prenent importància altres nivells de govern, en aquest cas la Unió Europea. Tot això, seguint tres principis directors, desagregats en les seves respectives línies d’actuació, que engloben fins a un total de 60 opcions polítiques. Desenvolupament espacial policèntric i una nova relació camp i ciutat • Desenvolupament territorial policèntric i equilibrat a la UE • Ciutats i regions urbanes dinàmiques, atractives i competitives • Desenvolupament endogen, diversitat i eficàcia dels espais rurals • Associació entre ciutat i camp Accés equivalent a les infraestructures i al coneixement • Un plantejament integrat per millorar la connexió a les xarxes de transport i l’accés al coneixement • Desenvolupament policèntric: model per una millor accessibilitat • Utilització eficaç i sostenible de les infraestructures • Difusió de la innovació i el coneixement Gestió prudent de la natura i del patrimoni cultural • Natura i patrimoni cultural: potencialitats de desenvolupament • Conservació i desenvolupament del patrimoni natural • Gestió dels recursos hídrics: un repte particular per al desenvolupament territorial • Gestió creativa dels paisatges culturals • Gestió creativa del patrimoni natural Figura 1. Principis directors, objectius polítics i opcions per al territori europeu establerts per l’ETE. Font: J. Farinós, 2006.

Sumari

Per tal de dur a terme aquests principis i objectius, l’ETE estableix quatre criteris bàsics: a) una gestió integrada, és a dir, la necessitat que les polítiques sectorials (com ara les d’usos del sòl i urbanisme, infraestructures i mobilitat, espais lliures) racionalitzin els seus objectius emmarcant-los en una estratègia comuna; b) una coordinació vertical o de govern multinivell, amb una major col·laboració entre totes les instàncies de govern que actuen en un territori; c) una coordinació horitzontal entre territoris, ja que les intervencions en un territori específic poden tenir repercussions indirectes en d’altres; d) la participació dels diversos agents implicats i el respecte al principi de subsidiarietat.

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

Finalment, podem resumir en tres elements les aportacions principals que l’ETE ha fet a l’ordenació territorial a Catalunya: a) cal la intervenció del sector públic per garantir la cohesió social, la sostenibilitat ambiental i per combatre les desigualtats entre territoris; b) calen noves formes d’ordenació del territori que l’entenguin com un procés de coordinació i concertació entre agents i territoris, a la recerca d’un model territorial i d’unes estratègies compartides; i c) aquest model territorial ha de respondre, i alhora contribuir, a objectius i criteris de cohesió social i de sostenibilitat. 1.2. El nou paper del “lloc” i de la identitat territorial en un espai globalitzat i desterritorialitzat

Els canvis en els sistemes de producció i la irrupció de les noves tecnologies permeten la separació, la simplificació i la fragmentació dels processos productius, que ja no necessiten estar concentrats en un punt del territori com succeïa anteriorment. Aquest fet, en comptes de suposar una pèrdua d’importància dels llocs en la localització dels sistemes productius, ha comportat una reorganització i redefinició de les escales territorials, i l’emergència del “lloc” en el discurs científic, polític i econòmic, tot generant noves aproximacions als problemes espacials, tant des de l’economia, com des de la ciència política o la geografia: “la convergència entre les aproximacions territorials i econòmiques en polítiques espacials representa la revolució cultural més rellevant en el pensament i les pràctiques polítiques” (Camagni, 2002, p. 339). Som, doncs, en un procés en què l’espai tendeix a globalitzar-se i desterritorialitzar-se, alhora que el lloc i els conflictes locals prenen cada vegada més importància. Podem aportar -hi algunes explicacions:

Sumari

1. L a competència i la cooperació entre nodes territorials ja no es produeix tant entre estats, sinó entre ciutats/regions en pugna per l’atracció d’una sèrie de fluxos (financers, de turistes, de mercaderies...) que superen cada vegada més fàcilment les barreres que anteriorment imposaven els estats o la mateixa distancia geogràfica. Per a Manuel Castells (1989, 1997b), el que caracteritza la nova lògica espacial, fruit del procés de globalització, és que la majoria dels processos dominants que concentren poder, riquesa i informació, s’organitzen en l’espai de fluxos. Aquest procés representa l’establiment d’una nova lògica de funcionament espacial característica de nous processos d’acumulació del capital, d’organització de la producció, d’integració de mercats, de comunicació de la informació i d’exercici del poder a escala global. En l’altre extrem, sovint desconnectat i en tensió amb l’anterior, se situa l’espai de llocs, on es desenvolupa la major part de l’experiència i de sentit de la població a través de les seves pràctiques quotidianes, que s’originen a partir d’un procés interactiu entre la memòria i la vivència del lloc.

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

2. La implantació de les noves tecnologies permet la dispersió i alhora reforça la centralitat. Això ha produït una sobrecentralitat a escala global de determinades ciutats, les ciutats món (Hall, 1996) o les ciutats globals (Sassen, 1991), atesa la necessitat de controlar i organitzar la nova economia global de l’espai de fluxos. Mentre que les ciutats globals concentren les activitats de control i organització, altres ciutats hi participen en diferent intensitat i grau d’especialització, fet que genera tensions. Tal com planteja Muixí (2004), la lògica de desenvolupament competitiu resultant de les pressions globals té poc en compte les necessitats locals i els seus costos ecològics a llarg termini, alhora que la concentració del poder en determinades ciutats dificulta la possibilitat d’estructurar els territoris en una xarxa homogènia, diferenciada i equilibrada que respecti el futur del medi i de les persones. 3. P er tal de mantenir la innovació i la competitivitat en l’atracció de fluxos, en tercer lloc, la creació d’una nova visió compartida del desenvolupament de la ciutat s’ha vist com una necessitat essencial del govern local, a traves de la concertació entre agents públics i privats que doni suport a una imatge atractiva del mateix espai. Determinades formes d’identitat territorial han esdevingut importants per sustentar aquest tipus d’imatge, tot esdevenint un recurs de primer ordre per als polítics locals. El problema és que aquest tipus d’identitat ha de ser congruent amb almenys alguns aspectes significatius dels interessos empresarials, de la promoció de la ciutat i de la competitivitat, i aquest fet sovint genera tensions entre aquelles identitats locals basades en arrels històriques i aquelles identitats construïdes, sovint a través del màrqueting urbà, en funció de les necessitats econòmiques. 4. P er últim, s’ha donat també una extensió de les perifèries urbanes, que esdevenen molt més complexes que els espais suburbans de la ciutat industrial. Són nous territoris i paisatges perquè multipliquen els continguts que tradicionalment caracteritzaven les perifèries (bàsicament residencials), encara que de forma dispersa i creixentment homogènia i banal2 (Muñoz, 2005). Això fa més difícil establir avui dia una distinció clara entre el camp i la ciutat, d’acord amb la urbanització creixent del territori i la combinació d’usos. Exemples d’aquests processos d’homogeneïtzació i banalització territorials, cada vegada més evidents en les àrees periurbanes, serien els següents: la proliferació de grans centres comercials i de distribució, la incontinència de les formes disperses de residència, la multiplicació de polígons industrials i logístics o la implantació de grans centres d’oci estandarditzats. Segons Joan Nogué (2005), això comporta una absència de significat social del paisatge construït i, fins i tot, una incapaci-

Sumari

2 Muñoz es refereix a aquelles perifèries simples i replicades en sèrie que perden qualsevol element de singularitat. En aquest sentit, introdueix el suggeridor concepte d’urbanalització per referir-se, doncs, a com el paisatge de la ciutat es tematitza a la manera dels parcs temàtics, fragments de ciutat que són actualment reproduïts, replicats, clonats en d’altres. El paisatge de la ciutat, sotmès així a les regles d’allò urbanal, acaba no pertanyent ni a la ciutat ni al fet urbà, sinó al govern de l’espectacle i a la seva cadena global d’imatges (Muñoz, 2005, p. 113).

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

tat per crear-ne de nou: “La uniformización y la falta de calidad y originalidad de los tipos de construcciones mayoritarias ha generado en muchos lugares un paisaje insensible y lleno de inautenticidad, en especial en los espacios suburbanos, periféricos, de transición, en los que la sensación de batiburrillo y de desconcierto se vive con más intensidad. Hemos asistido, en definitiva, a la emergencia de territorios sin discurso y de paisajes sin imaginarios. En contraposició a aquests processos, l’existència o la construcció d’un sentiment identitari basat en el lloc té força i es trobna a l’arrel d’una part de les mobilitzacions en defensa del territori que desenvoluparem una mica més en el tercer capítol del treball. Les identitats són, per definició, una construcció social a partir de la interacció entre les persones, i entre aquestes i el seu medi. No són, per tant, naturals o objectives, sinó construïdes i canviants. En el cas de les identitats territorials, s’estableixen sobre la base de les característiques i qualitats específiques percebudes del territori: “La construcción de la identidad se hace a partir de materiales de la historia, la geografía, la biología, las instituciones productivas y reproductivas, la memoria colectiva y las fantasías personales, los aparatos de poder y las revelaciones religiosas” (Castells, 1997, p. 29). Per tant, les identitats territorials són per definició contestades, ja que es poden construir de formes molt diferents i fins i tot contraposades les unes de les altres, segons els interessos i les sensibilitats de les persones i institucions presents al territori. La identitat esdevé la base per reivindicar autenticitat, originalitat i singularitat i fins i tot pertinença, per la qual cosa és potencialment poderosa per influir en la pràctica política. La identitat territorial està encapsulada dins d’unes relacions de poder que són motiu de confrontació política. Així, Melucci (1994) entén els moviments socials com a xarxes de relacions a partir de les quals es crea identitat col·lectiva, tot habilitant la possibilitat d’acció col·lectiva. La identitat permet crear un “nosaltres”, que es pot identificar amb un determinat territori, a partir del qual justificar, desenvolupar i controlar l’acció pròpia. En definitiva, les identitats territorials són per definició dinàmiques i muten amb el context canviant.

Sumari

Actualment les relacions entre la població canvien en extensió, intensitat i tipologia i s’expandeixen en l’espai desterritoritzant-se i afectant l’arrelament. En aquest sentit, els canvis residencials, l’augment de la mobilitat (tant l’obligada com la que no ho és) i els canvis en els mateixos espais urbans estan produint noves formes d’habitar i percebre el territori amb efectes importants en la construcció de la identitat territorial. Malgrat els canvis que implica l’extensió de la vida metropolitana, la importància creixent de les relacions aterritorials per l’ús de les noves tecnologies i l’augment de la mobilitat, la majoria de la gent continua habitant, consumint i produint als espais locals. Com assenyala Castells (1997, p. 449) “las élites son cosmopolitas; la gente local. El espacio de poder y riqueza se proyecta

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

por el mundo mientras que la vida y la experiencia de la gente se arraiga en lugares, en su cultura y en su historia”. Com hem assenyalat, les identitats basades en aquests espais locals estan també en procés de canvi. S’han descrit dues grans tipologies per explicar la configuració de la identitat local en una societat cada vegada més global, diversa i fragmentada. Per una banda, davant d’un món en canvi accelerat, el retorn a allò local estaria lligat amb una identitat com a recurs defensiu o diferenciador. És el que s’ha etiquetat com a ethnos (Groth, 2002), identitat refugi (Castells, 1997) o la “visió essencialista de la identitat”, ja que busca unes arrels profundes i estables (basades en la historia, en la biologia o en la religió) que donin coherència a l’espai vital pròpia a partir de les relacions comunitàries, reinterpretant com a agressiva la realitat externa al grup: “estas identidades, en la mayoría de los casos, son reacciones defensivas contra las imposiciones del desorden global y el cambio de ritmo rápido e incontrolable. Construyen refugios sí, pero no paraísos” (Castells, 1997, p. 87-88). A l’altre extrem podem trobar la demos o la “identitat projecte”. Aquesta és la versió més complexa, en la qual davant de l’essencialisme, l’autenticitat i la distinció comunitària, s’aposta per una consciència basada en la interpretació, la comunicació i l’acció en un context més ampli que el de la localitat o comunitat pròpia. En la demos (Groth, 2002), les identitats són múltiples i poden ser compartides o contestades. ¿Podem situar en aquesta segona tipologia la construcció d’una identitat lligada al territori, a una historia, a un paisatge percebut, a unes institucions? Molts autors pensen que la resposta pot ser afirmativa, però remarcant dues diferències respecte de la primera interpretació: a) els elements comuns que defineixen la identitat són interpretats com un acord o com un resultat d’unes determinades relacions de poder potencialment modificables, i b) la identitat s’entén com un procés en construcció en un context que la modifica i l’alimenta; no només es té en compte el passat i el present, sinó també el futur. En aquesta “identitat projecte”, doncs, existiria una recerca intencional d’equilibri entre les arrels històriques i els processos de transformació; entre la necessitat d’una ètica que implica una estreta relació amb el territori de referència i la necessitat de comunicació i de mobilitat que assenyala l’exigència de transcendir l’específic context local (Alfama et al., 2007). 2. Nova cultura del territori 2.1. El marc cultural sostenibilista

Els diversos actors o coalicions d’actors que participen en la xarxa de polítiques territorials elaboren i tracten de fer hegemònics diferents marcs cognitius sobre la realitat en la qual volen influir. Tàbara, Costejà i Woarden (2004), a partir Sumari 28

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

de la línia teòrica que estudia la creació de discursos i marcs cognitius (Snow i Berford, 1992), elaboren i operativitzen el concepte de marc cultural i el defineixen com: Sistema coherente de elementos cognitivos y morales relativos a la forma de percibir, de racionalizar, de evaluar y de prescribir determinados fenómenos de la realidad social (o socioambiental), de tal modo que se tornan significativos y memorables para los diversos actores sociales en juego (Tàbara et al., 2004, p. 154). Seguint aquests autors, podem identificar quatre elements que configuren un marc cultural: a) una perceptibilitat: es ressalten aquells aspectes de la realitat que són destacables i són importants d’observar i de recordar; b) una racionalitat: proporciona una estructura per valorar el que és lògic i el que és il·lògic, és a dir, un marc cultural et permet explicar un determinat fenomen o procés; c) una moralitat: conté judicis sobre el que és moralment bo i allò que és dolent de la realitat que descriu, i d) una prescriptibilitat: prescriu de forma implícita o explícita el que és desitjable o indesitjable, tot proposant receptes sobre com s’ha d’actuar en cada cas.

PERCEPTIBILITAT

RACIONALITAT

MARC CULTURAL

MORALITAT

PRESCRIPTIBILITAT

Figura 2. Elements que configuren un marc cultural. Sumari

Font: elaboració pròpia.

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

Interpretar el territori vol dir, doncs, en primer lloc, elaborar una certa definició de la realitat i de la problemàtica i, en segon lloc, buscar solucions als problemes creats, fer hipòtesis sobre normes socials, noves formes de regular les relacions entre grups, crear nous marcs cognitius i noves representacions sobre la realitat. Sembla, doncs, que etiquetes com nova cultura del territori en el fons el que fan és indicar-nos l’existència d’una pugna viva sobre quins són els diferents marcs culturals que orienten o haurien d’orientar les polítiques territorials. Sempere (2005) identifica dues cultures científiques que, amb alguns matisos, es corresponen amb dos grans marcs culturals subjacents en l’ús i la gestió del territori: el marc sostenibilista i el marc productivista-especulatiu. El marc cultural productivista-especulatiu seria aquell que entén el territori com un recurs o un factor de producció, que s’ha de posar en funció de l’actual model econòmic per tal de millorar-ne la productivitat i la competitivitat o bé treure més profit de les inversions realitzades. El benestar de la població, el finançament públic i la creació de nous llocs de treball depenen, segons aquesta interpretació, de la bona salut econòmica, que té en el sector de la construcció un dels seus pilars fonamentals i en les infraestructures “dures” (autopistes, ports, aeroports, etc.), un sector estratègic. Per tant, el més “lògic”, segons aquest marc cognitiu, és que les administracions públiques facilitin la creació de noves infraestructures i impulsin el desenvolupament econòmic, mentre que aquelles actituds i comportaments preservacionistes el que estarien fent és posar traves al progrés. És il·lustratiu de l’hegemonia del marc cultural productivista-especulatiu en els darrers 30 anys, el fet que des dels debats al voltant de l’Informe Meedows sobre els límits del creixement, no hi ha hagut cap més reflexió, almenys amb un mínim ressò mediàtic i polític. Sempere (2005) expressa la seva perplexitat quan observa que justament fenòmens com la competició en nombre d’habitants entre municipis, els rànquings territorials en tones de ciment consumit, en producció residencial, l’omnipresència del mot “creixement” en els discursos dels polítics, haurien de fer pensar en l’oportunitat d’una resposta, o si més no una reflexió, vinguda dels actors institucionals. En aquest context, sembla que només els moviments socials, i especialment les mobilitzacions en defensa del territori amb la complicitat dels experts han posat sobre la taula com a objecte de debat “la fe en el creixement pel creixement”. Cal advertir i recordar que aquesta reflexió sobre els límits del creixement va generar, en el seu temps, debats acadèmics importants, que van donar lloc o van consolidar nous àmbits d’estudi, com l’ecologia política, l’economia ecològica i l’antropologia econòmica.

Sumari

Potser cal sospitar, com dedueix Sempere, que aquest marc productivistaespeculatiu no només és hegemònic, sinó també únic en la mesura que considera l’altre marc com a antisistema. Cal veure, tanmateix, com evolucionarà aquest marc cognitiu a partir de l’actual crisi econòmica i financera.

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

AMBIENTAL

VIABLE

SUPORTABLE SOSTENIBLE

SOCIAL

EQUILIBRAT

ECONÒMIC

Figura 3. Esquema dels tres pilars fonamentals del desenvolupament sostenible. Font: elaboració pròpia.

Sumari

Per contra, el marc cultural sostenibilista seria un marc en construcció, que integraria diferents sectors que s’oposen al marc cultural productivista, considerat hegemònic. Agrupa, a vegades de forma contradictòria, diferents concepcions en un mateix paraigua: la naturalista, que ressalta la importància de preservar els entorns naturals, la seva flora i fauna, davant de les intervencions antròpiques; la patrimonialista, que reivindica el paisatge (natural i construït) com un element clau de la identitat i la memòria col·lectiva de les persones que hi viuen (i del benestar i la qualitat de vida segons el que estableix el Conveni Europeu del Paisatge de 2000); l’anticapitalista, que busca un canvi radical del model econòmic, ja que considera el capitalisme com el principi culpable de les desigualtats socials i la depredació del medi natural, i aquelles més centrades en la sostenibilitat ecosocial, que integren les dimensions ecològiques, socials i econòmiques en la cerca d’un desenvolupament “equilibrat”, que asseguri el benestar de les generacions presents i futures en un entorn saludable. Segons aquest marc, el que és “il·lògic” és continuar usant i gestionant el territori tal com s’està fent, ja que això està produint (i evidenciant) una sèrie de conseqüències negatives per a les persones i per a l’entorn on viuen. Bona part dels elements prescriptius d’aquest marc serien els que coincideixen amb l’etiqueta d’una nova cultura del territori objecte d’anàlisi en aquest capítol.

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

La diversitat de corrents descrits en el seu si es produeix per un procés de connexió de discursos en el qual s’incorpora o vincula el discurs d’un moviment (per exemple l’ecologista) a altres interpretacions de la realitat elaborades per diversos sectors socials (veïnal, nacionalista, naturalista, anticapitalista, etc.) que anteriorment podien romandre desconnectats els uns dels altres. La intenció de connectar discursos és ampliar i estendre tant el discurs transformador com les pautes i conductes associades al conjunt de la societat i a les seves institucions. Com han assenyalat diferents autors, pensem que el marc sostenibilista està en un procés d’expansió: Hi ha una confrontació entre valors productivistes i sostenibilistes. Els uns i els altres configuren dues cultures contraposades, cadascuna amb una visió del món, de les relacions tècnica-societat [...]. Les dues cultures representen dues etapes: l’una mira al passat i l’altra al futur i estem en un període de transició de l’una a l’altra [...]. La cultura de la sostenibilitat, més omnicomprensiva, tendeix a consolidar-se a mesura que avancen els coneixements científics. (Sempere, 2005, p. 154). El discurs i la pràctica de la gestió del territori a Catalunya durant el 2004 expressa aquestes contradiccions entre el canvi cap a una nova cultura i la inèrcia de la gestió i dels instruments, contradiccions que en molts casos desemboca en conflictes territorials, agents econòmics i administracions públiques. Conflictes que expressen que potser el territori català estava vivint el 2004 un present que ja començava a ser passat. (Tarroja, 2005, p. 14). A pesar de ello, y aunque la cultura de la sostenibilidad en general parece estar todavía sólo dentro de círculos expertos limitados y relativos a los movimientos sociales de forma casi exclusiva, incluso dentro de los ámbitos políticos dominantes, su presencia parece hacerse cada vez más frecuente. (Tàbara et al., 2004, p. 177). Diferents autors (Alfama et al., 2007) pensen que les manifestacions en defensa del territori han estat unes de les principals promotores d’aquest nou marc cognitiu, alhora que estan tenint certs impactes en la política territorial. Més enllà d’uns impactes directes i immediats en el conflicte respectiu, les mobilitzacions semblen haver-los transcendit amb propostes i alternatives. Més enllà d’observar els possibles impactes en les polítiques concretes, el més interessant és preguntarnos fins a quin punt s’està produint un canvi en la xarxa d’actors que determina la política territorial.

Sumari

D’altra banda, els marcs culturals no es construeixen en el buit, sinó que són el resultat intencionat d’una sèrie d’actors que participen en la política. La seva extensió social i la seva capacitat de reformular polítiques dependrà de la situació dels actors promotors d’aquest marc dins de la xarxa de polítiques i els recursos de

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

poder de què disposin. Els autors que han treballat a fons aquest fenomen (Alfama et al., 2007) pensen que el marc sostenibilista, promogut entre d’altres pel moviment en defensa del territori, s’està progressivament ampliant i estenent a diferents actors de la xarxa de polítiques territorials. Els impactes ambientals del model de desenvolupament actual són cada cop més evidents: ja no és possible negar que existeixen, com fa uns anys i, per tant, hi ha un cert consens sobre la necessitat de gestionar-los d’alguna manera. La qüestió, però, és veure si es desenvolupen polítiques valentes que entrin en les causes profundes de la problemàtica, i que no es limitin a aplicar simples maquillatges discursius o intervencions col·laterals. No podem descartar que l’extensió del marc cultural sostenibilista sigui possible en perjudici de la seva radicalitat (en el sentit de la seva capacitat d’arribar a l’arrel dels problemes): “els partits i les institucions públiques han anat assumint en els seus programes d’actuació ambiental moltes de les propostes aportades pel moviment ecologista. Però ho han fet d’una forma parcial, deixant de banda els aspectes reivindicatius [...]. L’aspecte clau que cal debatre és fins a quin punt el sistema polític està disposat a assumir les propostes ecologistes que inclouen un canvi en profunditat dels models econòmics i de producció actuals” (Mora, 2004). A més, la proliferació de lleis i de plans no garanteix canvis substantius en la situació actual. Tenint en compte el manteniment de les xarxes de política territorial tancades (amb difícil incidència de nous actors i noves perspectives), amb forts interessos econòmics i amb una idea de desenvolupament hegemònica que les legitima, l’existència de conflictes i de mobilitzacions al voltant d’aquests temes no només resulta positiu, sinó necessari, en tant que proposen visions i projectes polítics alternatius i pressionen l’Administració perquè compleixi les seves pròpies promeses.

• Convenció sobre conservació i protecció de la vida silvestre i el medi natural (Berna 1979). • Carta europea d’ordenació del territori (Torremolinos, 1983) • Convenció per a la protecció del patrimoni arquitectònic d’Europa (Granada, 1985) • Declaració de Rio sobre el medi ambient i el desenvolupament (Rio de Janeiro, 1992). • Estratègia Territorial Europea (Potsdam, 1999). • Principis directors per al desenvolupament territorial sostenible del continent europeu (Hannover, 2000) • Conveni Europeu del Paisatge (Florència, 2000)

Sumari

Figura 4. Principals tractats internacionals en la línia del marc cultural sostenibilista. Font: elaboració pròpia.

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

2.2. Característiques de la nova cultura del territori

Com hem destacat anteriorment, els darrers anys s’està vivint a Europa la irrupció d’un nou discurs que expressa la necessitat de definir noves estratègies territorials que prioritzin l’equitat social, la gestió prudent dels recursos i del paisatge, la competitivitat equilibrada i una nova manera de governar i gestionar les polítiques territorials basada en el diàleg i la cooperació. En paral·lel, a Catalunya la primera dècada del segle xxi resulta un moment molt interessant, tant en allò que es refereix al model de desenvolupament social i econòmic com al model d’ús, ocupació i vertebració del territori. Per a molts autors i estudiosos, aquesta nova estratègia territorial suposa en la pràctica una nova cultura del territori fonamentada en els recursos propis de cada regió; recursos humans, econòmics, socials i culturals. Recursos tots territorials. Aquest discurs socioambiental ha quedat plasmat formalment en les directrius de l’Estratègia Territorial Europea (ETE), document que recull una gran part de les idees innovadores sobre ordenació i gestió del territori que circulaven per Europa des de mitjan-final dels anys noranta entre experts i professionals. L’ETE estableix, com ja hem assenyalat, directrius i recomanacions que han d’orientar les polítiques regionals i sectorials amb impacte territorial tant de la Comissió Europea com dels estats membres. Entre aquestes directrius, les principals són: l’equitat i la cohesió social, la competitivitat equilibrada, la gestió prudent dels recursos i l’avantatge cooperatiu de les estructures territorials policèntriques. En definitiva, es tracta d’una aposta per les polítiques públiques de base territorial i no sectorial, d’escala supramunicipal, que integren ciutat i camp i que estan basades en la concertació, la cooperació territorial i la participació dels agents del territori i dels ciutadans, de tal manera que l’ordenació del territori s’entengui com un procés de diàleg i de concertació entre administracions i ciutadans. Aquesta estratègia vincula, doncs, els àmbits del desenvolupament social i econòmic del territori amb l’ordenació d’aquest. Una ordenació i un desenvolupament del territori que són, en realitat, un procés de millora en la satisfacció de les necessitats de la comunitat i que suposen la creació i l’enfortiment de les condicions socioculturals, polítiques, econòmiques i ecològiques de cada regió. En definitiva, aquesta nova cultura del territori està basada en una manera renovada de governar i de gestionar el territori més participativa, més dialogada, que aposta pel respecte al medi ambient i el paisatge, així com per la cohesió social com a eina de desenvolupament i de competitivitat. Així doncs, assistim a la irrupció i consolidació d’un nou discurs en matèria de política territorial. Una nova manera de planificar i gestionar el territori que posa l’accent en la necessitat de definir noves estratègies que prioritzin l’equitat Sumari 34

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

social, la gestió prudent dels recursos i el paisatge, i la competitivitat equilibrada, i que a la vegada defineixen una nova manera de governar i gestionar les polítiques territorials basada en el diàleg i la cooperació. Es tracta, en definitiva, d’una nova manera d’entendre el territori que, per a molts experts, ha suposat l’aparició i consolidació d’una nova cultura territorial fonamentada en els recursos propis de cada regió: recursos humans, econòmics, socials i culturals. Àlex Tarroja, autor coneixedor en profunditat d’aquest fenomen, ha enunciat les característiques més destacables del que s’ha denominat una nova cultura del territori (Tarroja, 2006, p. 710). D’acord amb els objectius de l’ETE, les noves estratègies territorials de les regions destaquen una sèrie d’objectius de desenvolupament del territori que es fonamenten en l’atenció a les necessitats de les persones i la gestió prudent dels recursos ambientals i que podríem resumir així: a) la gestió prudent dels recursos i el patrimoni com una visió a llarg termini o una perspectiva de sostenibilitat ambiental; b) l’equitat social, entesa com una igualtat d’oportunitats de les persones i els territoris, i c) la competitivitat social i econòmica equilibrada del conjunt del territori, partint del fet que el desenvolupament econòmic ha de ser funcional per al benestar social, i també que el territori i la comunitat constitueixen els principals actius per al desenvolupament i el benestar social del territori. Amb excessiva freqüència, els discursos sobre desenvolupament social i econòmic i sobre “sostenibilitat” han quedat desvinculats, tant dels models d’ús i ocupació urbana com de les estructures d’articulació del territori. Les noves estratègies que sorgeixen d’aquesta nova manera d’entendre el territori mostren una clara determinació per vincular aquestes perspectives. En aquest sentit, es parteix de la reflexió que el model territorial no és tan sols conseqüència d’un model de desenvolupament, sinó que constitueix un element fonamental per aconseguir els objectius abans esmentats de cohesió social, gestió prudent dels recursos a llarg termini i competitivitat equilibrada del territori. És així com els nous plantejaments per a l’ordenació més “física” del territori insisteixen en els dos apartats següents: a) Un model d’ocupació i ús del sòl “raonablement compacte” que eviti l’expansió urbana dispersa conserva el sistema d’espais oberts, tendeix a reduir l’impacte ecològic i limita la segregació social en l’espai.

Sumari

b) Unes estructures territorials basades en el potencial competitiu de la xarxa policèntrica de sistemes urbans que supera, per fi, el vell discurs de l’equilibri territorial i aposta per l’aprofitament de les potencialitats dels territoris i les comunitats locals, amb tot el que d’aquí es deriva en relació amb el foment de la igualtat d’oportunitats i la competitivitat al territori.

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

L’experiència de concedir prioritat als mecanismes de mercat per sobre de l’acció del sector públic ha demostrat tenir el seu preu en termes de desigualtats socials, problemes ambientals i desigualtats en la competitivitat territorial. Dins d’aquest context resulta necessària una intervenció decidida i innovadora del sector públic a través d’unes polítiques territorials que actuïn sobre el model de desenvolupament i el model territorial (Tarroja, 2006, p. 711). Però perquè aquesta política resulti realment efectiva, convé que tingui una visió integrada i en diàleg amb les diverses formes de planificació territorial i les polítiques públiques sectorials que han intervingut per separat en els darrers anys sobre el mateix territori. • Planificació estratègica i plans de desenvolupament local (socials i econòmics). • Planificació dels usos del sòl (urbanística, territorial i dels espais d’interès naturals). • Estratègies ambientals (agendes 21, plans per a la sostenibilitat, etc.). • Polítiques amb influència en el territori (socials, econòmiques, ambientals, etc.). En definitiva, una decisió a favor d’una estratègia i una política territorial integradora que superi visions sectorialitzades i no se centri únicament en les interrelacions dels processos i de les polítiques que s’han de donar en un mateix territori. Es tractaria, al contrari, de partir de les identitats i realitats socioterritorials singulars i específiques de cada territori com a condicionants i actius principals de les seves opcions de desenvolupament. En aquest sentit, Tarroja detecta com sorgeix la pertinència de l’escala intermèdia, la de les regions i/o àmbits supramunicipals, per a l’ordenació del territori. Àmbits territorials funcionalment molt integrats i interrelacionats; que integren sistemes urbans complementaris, rurals i d’espais oberts; àmbits amb un fort ingredient d’identitat comunitària i amb problemàtiques compartides; i, en definitiva, àmbits d’una escala que afavoreixi una visió estratègica sense caure en visions o interessos estrictament locals. Un altre element comú dins d’aquesta nova perspectiva és la manera com es plantegen, tant la formulació de les estratègies o projectes territorials, com la gestió de les polítiques territorials. Els elements que a criteri de Tarroja destaquen com més característics sobre això són tres:

Sumari

En primer lloc, com ja s’ha indicat anteriorment, la necessitat que la formulació de les opcions de futur o projecte del territori sorgeixi de la mateixa comunitat, del coneixement directe de la problemàtica i realitat específica de cada territori, així com de l’existència d’una certa consciència d’identitat territorial. Es tracta, per tant, d’unes estratègies de desenvolupament construïdes des de baix cap a dalt, que concedeixen protagonisme a la veu de les comunitats i amb amplis processos de participació i concertació.

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

En segon lloc, la preocupació s’articula amb els territoris veïns a diferents escales i a la recerca del consens entre els ens locals per concebre un projecte comú de futur. Tot això amb l’objecte de generar avantatges cooperatius que afavoreixin la inserció en el marc europeu i peninsular. La concepció de les estratègies territorials passa, doncs, per l’articulació d’unes xarxes territorials de col·laboració a diferents escales. Per últim, el reconeixement de la multiplicitat d’actors que intervenen en el territori i, per tant, de la necessitat d’una gestió de les polítiques territorials basades en el diàleg, la cooperació i la concertació en diverses dimensions: entre administracions de diferents “nivells”, entre territoris i amb la societat civil. La governabilitat de les polítiques territorials va més enllà, en l’actualitat, de les competències de qualsevol administració i tan sols serà possible, per tant, en la mesura que s’articulin unes xarxes interinstitucionals de cooperació i col·laboració. En definitiva, el discurs que emana de l’Estratègia Territorial Europea es pot articular entorn de set conceptes bàsics per al desenvolupament socioambiental del territori. De cadascun, Tarroja en fa una anàlisi sintètica que nosaltres presentem a continuació, pel seu interès directe amb l’objecte del nostre discurs: – Una estructura territorial articulada a través d’una xarxa policèntrica de sistemes urbans que es reprodueixi a diferents escales El concepte de xarxa policèntrica –amb polaritats referents– multidireccional i fortament integrada, permet explorar, per una part, els avantatges cooperatius de la complementarietat entre sistemes urbans i regions. D’altra, facilita la difusió de la competitivitat i la qualitat de vida sobre el conjunt del territori. Aquesta integració en xarxes es reprodueix a diferents escales: des de la inserció en eixos de desenvolupament d’escala continental i/o peninsular, fins a l’articulació de la diversitat d’espais que configuren cada regió. En aquest sentit, resulta especialment significativa la voluntat dels territoris de cara a fomentar la creació de xarxes i eixos de col·laboració entre ells i amb els territoris adjacents. Aquest plantejament suposa, a la vegada, la superació dels discursos tradicionals de centre-perifèria, d’equilibri territorial o de competència i la seva substitució per un nou enfocament articulat al voltant de qüestions com la identitat, el potencial propi, o les oportunitats i voluntats de les xarxes de complementarietat i col·laboració interterritorial. – Un model urbanísticoterritorial que eviti la dispersió i la fragmentació urbanes

Sumari

La preocupació pels costos ambientals, socials i econòmics del model urbanístic dispers i fragmentat es reflecteix en unes propostes de contenció de la dispersió urbana en el territori així com d’integració complexa dels usos i les funcions urbanes que defineixen un model urbanístic i territorial amb uns criteris d’equitat social i gestió prudent dels recursos ambientals.

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

Així és com es fa referència a qüestions com la conservació de l’estructura d’espais oberts i el paisatge, la utilització més eficient de les àrees urbanes consolidades, la potenciació de ciutats “raonablement compactes” o la superació del zonnig d’activitats urbanes per un model de ciutat funcional i socialment complexa, diversificada i integrada. – Una nova cultura de la mobilitat Davant l’exposició d’una mobilitat quotidiana cada cop més dependent del vehicle privat i amb creixents costos socioeconòmics i ambientals, les polítiques decidides de promoció del transport públic resulten imprescindibles però no suficients. Les solucions efectives proposades en aquesta nova cultura territorial per reduir la mobilitat motoritzada passen necessàriament per una actuació sobre els factors que l’originen. Per una part, la coordinació entre usos del sòl. Localització d’activitats, serveis i equipaments, infraestructures de transport i sistemes de transport públic, de forma que es tendeixi a concedir prioritat a l’accés a les oportunitats per sobre de la mobilitat. Per altra, la vertebració d’una xarxa policèntrica de ciutats “raonablement compactes” i complexes que, en reduir la dispersió dels desplaçaments, faci viable un sistema eficient de transport públic. Resulta necessària, al mateix temps, una major atenció a la xarxa capil·lar amb la finalitat de garantir la igualtat d’oportunitats en tot el territori. – Una gestió prudent dels recursos ambientals: reducció de l’impacte ecològic i gestió de la matriu d’espais oberts i del paisatge Les noves estratègies territorials integren plenament les qüestions ambientals no com un element sectorial més, sinó com una estratègia central del model de desenvolupament territorial. Per una part, amb unes estratègies de reducció de l’impacte ecològic vinculades al model territorial, particularment mitjançant una gestió prudent dels recursos escassos com el sòl i l’aigua, i una major internalització dels costos ambientals del model territorial.

Sumari

Per altra, amb una ordenació i gestió positiva del paisatge com un complex mosaic que configura la matriu d’espais oberts, valoritzant així mateix el paisatge com a element estructurador i vertebrador del model territorial (i no sols com a “illes” protegides). La conservació i el manteniment d’aquesta matriu d’espais oberts pot garantir la continuïtat dels processos ecològics i contenir l’expansió urbana. En aquest sentit, el concepte de paisatge resulta especialment potent per a l’ordenació del territori, en tant que integra una visió de conjunt de les seves funcions ecològiques, la “qualitat” del territori i les seves identitats, percepcions i valoritzacions socioculturals i, per tant, també, de qualitat de vida de les persones.

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

– La integració de les polítiques d’equitat i cohesió social en el model territorial La qualitat de vida i el benestar de les persones i les comunitats sorgeix com un dels principals objectius d’aquesta nova cultura territorial. En aquest sentit, s’opta pel plantejament de projectes que vinculin el model territorial amb l’equitat social tals com programes integrals de rehabilitació d’àrees urbanes –que integren polítiques urbanes amb altres d’ordre social, econòmic i mediambiental–, polítiques decidides d’habitatge per minimitzar la segregació socioespaial, la planificació per la igualtat d’oportunitats en l’accés als serveis, els equipaments i el coneixement, programes de la lluita contra l’exclusió social, polítiques d’immigració o programes de promoció d’unes relacions socials cohesionadores de la comunitat. – La potenciació dels factors de competitivitat del territori: el capital humà, social i territorial La formació i consolidació d’entorns innovadors i d’aprenentatge constitueix igualment una clau per al desenvolupament de les regions. En aquest sentit, s’entén que les polítiques tendents a afavorir la competitivitat del territori han d’influir sobre els tres factors que expliquen l’èxit de les regions: la densitat de les xarxes locals de col·laboració social i institucional (capital social), la formació de qualitat dels recursos humans i la investigació per a la innovació i modernització productiva (capital humà), i la identificació del potencial i l’avantatge competitiu basat en l’especificitat de cada territori (capital territorial). Els models territorials policèntrics permeten, així mateix, definir una estratègia combinada d’especialitzacions locals i de diversificació regional, aprofitant els avantatges cooperatius de la integració en xarxa dels sistemes urbans complementaris i difonent la competitivitat dels espais més dinàmics sobre el conjunt del territori. – L’establiment de xarxes de governabilitat de les polítiques territorials: formulació participativa, diàleg i gestió concertada El gran repte d’aquesta nova cultura territorial és, no obstant això, la seva aplicació i gestió. La formulació del projecte territorial es planteja com un procés polític de diàleg i negociació entre els agents implicats en la recerca d’un consens sobre les opcions de futur i les estratègies compartides. Així, es considera que bona part del protagonisme d’aquest procés de formulació ha de recaure en la participació i el compromís de les comunitats i els governs locals.

Sumari

D’aquesta forma, la gestió de les polítiques i els projectes que en deriven es caracteritza per la multiplicitat d’administracions i agents que hi intervenen. Resulta imprescindible, per tant, portar a terme una gestió concertada en xarxes interinstitucionals de cooperació territorial en la qual s’integrin els territoris implicats en el projecte (per veïnatge o per interessos compartits), els diferents

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

nivells d’administració, els departaments de cada Administració, la societat civil i els agents econòmics. Però, en qualsevol cas, el govern d’aquests projectes/estratègies territorials requereixen l’existència d’uns instruments institucionals que els impulsin i en facin el seguiment, la gestió i una avaluació continuada. En aquest sentit, el teixit institucional ha de ser capaç de combinar de forma eficaç i eficient la legitimitat política de representació del territori, la capacitat tècnica de formulació i gestió, la voluntat de diàleg i negociació dins d’unes xarxes interinstitucionals de cooperació, i la capacitat de generar confiança i transmetre la participació dels governs locals i la societat civil.”

ESTRATÈGIA TERRITORIAL EUROPEA

Nova cultura del territori

Noves estratègies territorials

Equitat social

Gestió prudent dels recursos i del paisatge

Competitivitat equilibrada

NOVA FORMA DE GOVERNAR I GESTIONAR LES POLÍTIQUES TERRITORIALS BASADES EN EL DIÀLEG I LA COOPERACIÓ

Figura 5. Estratègies per a una nova cultura del territori. Font: elaboració pròpia.

Sumari

Aquest és, a grans trets, el discurs i els principals conceptes comuns del que podríem anomenar una “nova cultura del territori”, formulació en la qual destaquen tres aspectes fonamentals:

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

1. Els projectes de desenvolupament i model territorial passen a ser proposats des de les mateixes regions –és a dir, des de sota fins a dalt de les comunitats–, des de les identitats i des del coneixement directe de les problemàtiques i les potencialitats. 2. La prioritat dels objectius d’equitat social, gestió prudent dels recursos ambientals i competitivitat equilibrada del territori. 3. La concepció en xarxa tant de les interrelacions al territori a diferents escales, com de la necessitat de cooperació interinstitucional per formular i gestionar els projectes del territori. Aquesta nova cultura i els projectes territorials que en sorgeixen, s’emmarquen en la perspectiva de desenvolupament territorial que proposa l’Estratègia Territorial Europea. D’acord amb aquesta, s’observa la necessitat de dur a terme unes polítiques públiques territorials decidides i innovadores, amb una visió integrada dels diferents elements socials, econòmics i ambientals que influeixen en un territori; així com definint un model d’ús, ocupació i articulació del territori que afavoreixi assolir els objectius d’equitat social, gestió ambiental prudent i equilibri competitiu. 3. Intervenció i gestió del paisatge 3.1. El Conveni Europeu del Paisatge

Sumari

Sobre la base d’un primer projecte elaborat l’any 1998 pel Congrés de Poders Locals i Regionals d’Europa, i en el marc de les seves recomanacions, el Comitè de Ministres del Consell d’Europa va decidir crear l’any 1999 un grup d’experts dedicat a la redacció d’un Conveni sobre el paisatge, sota els auspicis del Comitè de Patrimoni Cultural i el Comitè per a les Activitats del Consell d’Europa en matèria de diversitat biològica i paisatgística. Com a resultat d’aquests treballs del grup d’experts, el text final del Conveni Europeu del Paisatge (CEP) es va signar a Florència el 20 d’octubre de 2000, en el marc de la campanya “Europa, un patrimoni comú”, promoguda pel Consell d’Europa. El Conveni finalment va entrar en vigor l’1 de març de 2004. Aquest tractat internacional entén el paisatge com un element essencial del benestar individual i social, factor fonamental de la qualitat de vida de les persones, que contribueix al gaudi dels éssers humans, així com a la consolidació de la identitat local, nacional i europea. Participa en l’interès general, sobre la base cultural, ecològica, ambiental i social, i constitueix un recurs favorable per a les activitats econòmiques, especialment el turisme i la gestió cultural.

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

L’evolució de les tècniques de producció agrícola, silvícola, industrial i de les activitats econòmiques en general, així com la pràctica en matèria d’ordenació del territori, urbanisme, transport, infraestructures, turisme i oci, i de forma general els canvis de la globalització, han induït molt freqüentment a la degradació i banalització dels paisatges i, per tant, a la pèrdua en la qualitat del capital paisatgístic dels territoris. D’acord amb el Conveni, els ciutadans i els agents econòmics han de contribuir a preservar la qualitat del paisatge i els poders públics tenen la responsabilitat de definir el marc general i, per tant, les polítiques que permetin assegurar aquesta qualitat. El Conveni Europeu del Paisatge considera que la protecció, l’ordenació i la gestió del paisatge impliquen “drets i responsabilitats” i estableix els principis jurídics generals que han de guiar l’adopció de polítiques nacionals, regionals i locals sobre el paisatge i la seva gestió. El document que constitueix el Conveni Europeu del Paisatge és fins al moment el pas més avançat que en matèria de protecció paisatgística s’ha produït a nivell internacional. La importància del Conveni, de fet, rau en l’impuls que aquest tractat internacional ha representat per a l’adopció de les legislacions de caràcter nacional i regional, tot assumint en molts casos els seus criteris de gestió, protecció i ordenació del paisatge. Les consideracions de les quals parteix el Consell d’Europa en aquest conveni posen de manifest el nou posicionament europeu entorn del paisatge; posicionament que suposa un tractament conjunt de tots els elements integradors del paisatge, amb la finalitat d’avançar quant a l’enfocament internacional que el paisatge fins a la data havia rebut. El Conveni vincula i integra l’element “paisatge” com a part del patrimoni comú que pretén garantir i promoure el Consell d’Europa; en particular, amb l’adopció d’acords de caràcter econòmic i social. Es tracta, en definitiva, d’avançar en la direcció “d’un desenvolupament sostenible basat en l’equilibri harmònic entre les necessitats socials, l’economia i el medi ambient”. Es parteix d’una sèrie de premisses que constitueixen el substrat de l’afirmació de la necessària protecció, ordenació i gestió del paisatge, entenent que el paisatge participa d’una manera important en l’interès general en la seva dimensió cultural, mediambiental, territorial, urbanística, històrica, estètica i social. En aquest sentit, el paisatge representa un component fonamental del patrimoni cultural i natural d’Europa i coopera en el desenvolupament de les cultures locals, tot contribuint al benestar dels éssers humans i a la consolidació de la identitat europea. El desenvolupament i l’aplicació del CEP des de l’any 2000 fins a l’actualitat, podem dir que es troba en plena activitat a bona part d’Europa, i concretament també a Catalunya. Així, s’organitzen gran quantitat de cursos, seminaris, trobades, reunions de caràcter científic i tècnic, es prenen no poques decisions polítiques i d’actuació. Sumari 42

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

DIMENSIÓ TERRITORIAL

DIMENSIÓ AMBIENTAL

DIMENSIÓ URBANÍSTICA

PAISATGE DIMENSIÓ HISTÓRICA

DIMENSIÓ CULTURAL

DIMENSIÓ ESTÉTICA

Figura 6. Dimensions del paisatge. Font: elaboració pròpia.

La informació sobre un àmbit tan extens canvia contínuament i, per això, per estar al dia, cal consultar les adreces electròniques del Consell d’Europa dedicades al paisatge, en anglès3 o en francès4. D’acord amb les consideracions efectuades en dos recents articles relacionats amb la matèria (Cortina, 2005, i Zoido, 2005), l’estat de la qüestió sobre l’aplicació actual del CEP pot resumir-se en tres aspectes principals: reconeixement juridicoinstitucional del paisatge, identificació i qualificació dels paisatges propis, i aplicacions reals del Conveni. En el primer, cal recordar (Prieur, 1997) que el paisatge s’esmenta en nombroses normes, fins i tot del rang més alt (en les constitucions promulgades fa algunes dècades per determinats països: Alemanya, Itàlia, Suïssa, Portugal) i també en nombroses lleis estatals i regionals (incloenthi les lleis principals d’autogovern d’algunes comunitats autònomes espanyoles, länder alemanys i regions italianes). Però les adaptacions als plantejaments més 3 http//www.coe.int/Cultural_Co-operation/Environment/Landscape. Sumari

4 http//:www.coe.int/T/F/Coop%E9ratio n_culturelle/Environement/paisaje.

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

amplis i precisos del CEP encara són escasses (Catalunya, Comunitat Valenciana i Galícia), encara que s’estan preparant lleis especifiques (Xipre, Croàcia, Valònia) o fent insercions i ampliacions a instruments legals més amplis que són renovats (Holanda, Irlanda, Itàlia…). En conjunt, aquest aspecte progressa en alguns països signants (amb ratificació) al ritme propi del temps legislatiu. Al mateix nivell pot considerar-se el reforçament institucional del paisatge: algunes iniciatives mereixen ser esmentades: la constitució del Consell Nacional del Paisatge a França, o la figura del Consell Nacional del Paisatge a Holanda, de caràcter moral –equivalent al Defensor del Poble–, però amb influència real. Més abundants són les tasques d’identificació i qualificació de paisatges, imprescindibles per al bon desenvolupament de polítiques a mitjà i llarg termini. La realització d’atles, inventaris o catàlegs de paisatges s’està produint en diferents parts d’Europa, i a bon ritme, tant a nivell estatal com regional. Quant a les aplicacions del CEP, el Consell d’Europa considera que ha arribat a la seva fase d’aplicació territorialitzada en dos països (Dinamarca i Holanda); el Consell Nòrdic en el seu conjunt (Dinamarca, Finlàndia, Islàndia, Noruega i Suècia) l’ha adoptat en el marc de cooperació comú; l’Oficina Federal suïssa o la Countryside Agency britànica han inclòs el CEP en els seus plantejaments de planificació i gestió; Irlanda, Holanda, Catalunya, la Comunitat Valenciana i Galícia comencen a desenvolupar programes generals relacionats amb el paisatge, els quals són molt ambiciosos i clarament basats en els nous criteris del Conveni. Un cop transcorreguts gairebé deu anys des de la signatura a Florència del Conveni Europeu del Paisatge, se’ns presenten nous reptes de futur que requeriran, els propers anys, desenvolupar l’actual marc legislatiu i aprofundir en els principis que sustenten la construcció cultural d’un sistema de valors al voltant del paisatge que pugui ser assumit per una societat cada vegada més conscienciada i que demana als seus poders públics graus més grans de compromís en l’aplicació de les polítiques de paisatge. Alguns d’aquests reptes són els següents (Cortina, 2009): 1. Aprofundir en la inclusió del paisatge en les polítiques i els instruments d’urbanisme i ordenació del territori, en la línia de l’Estratègia Territorial Europea i el Conveni Europeu del Paisatge, com una oportunitat de més coherència general en el govern del territori. 2. Assolir, mitjançant les polítiques públiques de paisatge i la participació de la societat civil organitzada, una major acció perquè els valors ecològics i culturals dels paisatges no es perdin o es redueixin a la banalització, tot evitant que aquesta tendència repercuteixi negativament en la qualitat de vida de les persones o dels diversos processos i activitats econòmiques desenvolupades al territori. Sumari 44

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

3. Aconseguir que les polítiques de paisatge siguin útils per desenvolupar actuacions públiques relacionades amb determinats àmbits (mantenir els centres urbans històrics) i millorar-ne d’altres (perifèries urbanes, espais periurbans), o per administrar millor grans extensions territorials (àrees rurals abandonades, espais que es desertifiquen, riberes fluvials degradades, litoral massificat...). (Zoido, 2007). 4. I mpulsar la gestió del paisatge entesa com el procés de formulació, articulació i desplegament d’un conjunt d’estratègies, i dirigir-ho a la valorització d’un determinat paisatge i a la millora de la qualitat de vida de les persones, en el marc del desenvolupament sostenible, mitjançant la utilització dels instruments adequats i la implementació dels programes i les accions establertes en un projecte de gestió del paisatge (Busquets i Cortina, 2009). 5. A nticipar-se a les problemàtiques que generen els paisatges emergents que es van construint en un context de societat del coneixement i donar-hi resposta a través de la gestió i la planificació del territori. 6. F er possible que l’estratègia d’augmentar la qualitat dels paisatges contemporanis es correspongui amb un més gran benestar individual i social de la gent que viu al territori, del qual aquests paisatges són l’expressió visible (Luginbühl, 2004). 7. Tenir en compte els vincles entre la diversitat i la qualitat dels paisatges com a reflex de la cultura de la natura i de la realització personal, a nivell material i espiritual, i evitar els efectes més negatius de la desaparició d’aquesta cultura que ens dóna sentit del lloc en favor d’una cultura tecnològica o virtual que ens deslocalitzi com a persones i ens faci perdre, en uns entorns cada cop més urbans, les arrels rurals i el coneixement empíric de la vida en un entorn natural. En aquest sentit, és fonamental la valorització social del paper que té l’agricultura avançada i el pagès, com a gestor del territori, en una societat cada cop més preocupada per garantir la seguretat alimentària i la salut dels seus ciutadans. 8. Reforçar els vincles entre el paisatge i el reconeixement del lloc que ocupa l’individu en les decisions sobre l’ús del territori, ja que la persona que pot dir la seva en aquestes decisions se sent reconeguda com a part implicada capaç de concebre la planificació i de participar en la societat que gestiona el territori.

Sumari

9. Trobar l’equilibri entre dinamització econòmica del territori i paisatge com a recurs econòmic, i evitar que aquest esdevingui merament un bé comercialitzable en un mercat en què el paisatge es limita a una mera disposició formal, temàtica, una mena d’espectacle visual que no té en compte els diversos aspectes interrelacionats, com ara el social, l’econòmic o l’ecològic. La població ha de poder veure signes tangibles en la planificació i gestió dels paisatges del desig de les autoritats d’implicar-se en el benestar del conjunt de la societat i no només en

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

els beneficis d’uns sectors d’activitat econòmica i el rendiment de l’especulació en el mercat de valors. 10. Subratllar la dimensió cultural del paisatge en la construcció de la identitat catalana i europea, i assolir i fer possible la convivència entre la diversitat de cultures i creences que la societat contemporània comporta. 11. Anar consolidant una escola de pensament científic i filosòfic sobre el paisatge en la línia dels principis del Conveni Europeu del Paisatge. 12. Garantir la expansió de la idea del paisatge com un nou dret fonamental de les persones. 3.2. La protecció, ordenació i gestió del paisatge

Partint de la consideració de l’existència d’un patrimoni o un capital paisatgístic com a bé col·lectiu digne de protecció, el Conveni Europeu del Paisatge assenyala que els poders públics han de dur a terme polítiques de paisatge mitjançant accions que tinguin per objectiu protegir-lo, gestionar-lo i ordenar-lo. El Conveni Europeu del Paisatge entén per “protecció dels paisatges”, aquelles accions de conservació i manteniment dels elements significatius o característics d’un paisatge, justificats pel seu valor patrimonial derivat de la seva configuració natural i/o de la intervenció humana. El concepte de “protecció” integra la idea que el paisatge esta sotmès a evolucions que cal acceptar, dins de certs límits. Les accions de protecció, objecte ja de nombroses experiències, no poden aturar el temps ni reconstruir les característiques naturals o antròpiques desaparegudes, però poden orientar l’evolució dels llocs per transmetre a les generacions futures les seves característiques específiques, materials i immaterials. Les característiques d’un paisatge depenen, com ja s’ha assenyalat anteriorment, de factors econòmics, socials, ecològics, culturals i històrics, l’origen del qual sovint és extern als mateixos llocs. La protecció del paisatge hauria de tractar no únicament sobre les característiques presents als llocs, sinó també sobre factors externs, a l’escala apropiada.

Sumari

Considera el Conveni que la “gestió dels paisatges” comprèn les accions orientades, des d’una perspectiva de desenvolupament sostenible, a mantenir el paisatge amb la finalitat de guiar i harmonitzar les transformacions induïdes pels canvis socials, econòmics i ambientals. La gestió del paisatge és, per tant, una acció continuada en el temps destinada a influir en qualsevol activitat susceptible de modificar el paisatge. Pot veure’s com una forma d’ordenació adaptativa, que evoluciona per si mateixa en la mesura que les societats transformen les seves formes de vida, el seu desenvolupament i el seu entorn. S’entén també com un projecte de territori que té en compte les seves aspiracions socials, les previsions de modificació de les característiques biofísiques i culturals i l’accés als recursos naturals.

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

Busquets i Cortina (2009, p. 3) adapten aquest concepte definit en el marc del CEP, de forma coherent amb altres conceptes concomitants i estretament vinculats als objectius fonamentals del Conveni, i desenvolupen el concepte de “gestió del paisatge” entès com: El proceso de formulación, articulación y despliegue de un conjunto de estrategias dirigido a la valorización de un determinado paisaje y a la mejora de la calidad de vida de las personas, en el marco del desarrollo sostenible. Mediante la utilización de los instrumentos adecuados y la implementación de los programas y las acciones establecidos en un proyecto de gestión del paisaje. Finalment, el Conveni defineix com a “ordenació dels paisatges” aquelles accions que presenten un caràcter prospectiu, particularment accentuat, encaminades a millorar, restaurar o crear paisatges. L’ordenació del paisatge és assimilable a la noció de “projecte de territori” i comprèn formes de transformació que tinguin la capacitat d’anticipar noves necessitats socials mitjançant la consideració de les evolucions en curs. Hauria de ser igualment conseqüent amb el desenvolupament sostenible i preveure els processos ecològics i econòmics a mitjà i llarg termini. L’ordenació del paisatge s’aplica també a la rehabilitació d’espais degradats (mines, pedreres, abocadors, erms…) perquè puguin respondre als objectius de qualitat paisatgística establerts. En cada territori l’equilibri entre aquests tres tipus d’activitats o accions dependrà del caràcter del lloc i dels objectius de qualitat paisatgística formulats per les autoritats públiques competents, atenent a les aspiracions de les poblacions respecte de les característiques paisatgístiques del seu entorn. Certs espais poden reclamar una protecció molt rigorosa. I contràriament, poden haver-hi zones en les quals el paisatge estigui extremament deteriorat i calguin accions per remodelar-lo completament. Però la majoria dels paisatges necessiten una combinació de les tres modalitats d’acció, i alguns un determinat grau d’intervenció. Tal com assenyala el grup de treball responsable d’elaborar les orientacions per a la posada en pràctica del CEP a Estrasburg (Ministeri de Medi Ambient, 2009, p. 112) en el just equilibri entre protecció, gestió i ordenació d’un paisatge, se n’ha d’evitar la “congelació” en un estat concret de la seva evolució. Els paisatges es transformen i continuaran transformant-se tant pels factors naturals com per les accions humanes i els processos socioeconòmics i culturals.

Sumari

Per això és important el pas d’una política basada tan sols en la protecció dels elements i de les parts del territori reconegudes com a rellevants, a una política atenta a la qualitat de tots els llocs, ja siguin rellevants, degradats o quotidians.

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

L’evolució dels mètodes d’observació i interpretació del paisatge, d’ara endavant s’haurien de considerar el territori en el seu conjunt (i no limitar-se únicament a identificar llocs per protegir), integrar i articular de manera simultània diversos enfocaments (ecològics, arqueològics, culturals i perceptius); finalment, cal incorporar-hi els aspectes socials i econòmics. La intervenció sobre el paisatge és una combinació de protecció, gestió i ordenació sobre un mateix territori: certes parts i elements poden ser protegits; altres aspectes, en particular els processos, gestionats; i d’altres, transformats voluntàriament. 4. Ètica del paisatge 4.1. Consciència ecològica i dimensió ètica ambiental

La substitució de la racionalitat axiològica per una racionalitat instrumental en l’actual civilització cientificotècnica Alguns pensadors o filòsofs ens interpel·len a pensar i a preguntar-nos si és possible acusar la civilització cientificotecnològica d’amenaça per a la humanitat i de desastre per a la natura. ¿És acceptable que fenòmens culturals tan esplèndids com la ciència i la tècnica, gestats per motivacions tan nobles com el benestar, el progrés, la llibertat o la salut de la humanitat i que han proporcionat avenços tan espectaculars a aquests sectors, siguin recriminats de posar en perill una humanitat per a la salvació de la qual van sorgir? Si s’accepta com a vàlida la hipòtesi que la civilització cientificotècnica ens condueix a la catàstrofe per excés d’èxit i que, per això mateix, cal amb urgència un viratge ètic que ho eviti, ¿es reduiria el problema reconeixent un mal ús d’estris “en si mateixos èticament neutrals”, però pervertits a vegades en les seves aplicacions pel polític, l’investigador o el tècnic i, per tant, reconduïbles a un bon ús, al tenor de la responsabilitat de qui els utilitza? ¿És suficient la solució que inclou la remissió del problema moral de la ciència a la consciència privada del científic o les responsabilitats s’allarguen també a les institucions o, fins i tot, a l’estructura mateixa del que denominem ciència i tècniques modernes? Si fos certa, d’altra banda, la convicció tan estesa als nostres dies del “buit ètic” de la nostra civilització tecnicoindustrial, que comporta el Projecte Bacon, ¿què possibilita el “buit” esmentat i el procés històric del qual condueix a aquesta situació? ¿Es podria acceptar la tesi del “buit moral” i encaixar la gènesi de la ciència i de la tècnica dins del procés que Nietzsche va diagnosticar com l’adveniment del nihilisme? (García Gómez-heras, 2000, p. 125). Sumari

Diversos autors han elaborat diferents teories per respondre aquestes preguntes i han interpretat molt bé el procés d’allunyament de la ciència respecte de

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

l’ètica. La seva estratègia consisteix a contraposar dos mons: el de l’objectivitat, investigat pel positivisme metodològic i formalitzat per la matemàtica i el “món de la vida del subjecte”, en què se situen les preguntes pel sentit i valor i les intencionalitats, que orienten l’acció humana en la vida quotidiana. En tant que en aquest segon món preval la doxa de l’experiència precategorial, la racionalitat del primer, concebuda per Bacon, Galileu i Descartes, s’agafa a l’apriori matemàtic com a suport epistemològic. Des d’aquest supòsit s’organitza un nou concepte de teoria i de praxi. Aquesta és la gran novetat científica que aporta la modernitat, en rehabilitar el model ecuclidià del coneixement (Garcia GómezHeras, 2000). A la realitat se li assigna una estructura quàntica, corresponent a la seva condició de res extensa, i el càlcul permet expressar aquest món en idealitats matemàtiques, que substitueixen, com a intèrprets del món físic, les idealitats de la vella metafísica. Encarrilada la ciència per aquest model de coneixement, el món natural és sotmès a un procés de formalització i tecnificació en què el que és veritable i valuós s’equipara a l’evidència i certesa de la fórmula matemàtica. La construcció de la ciència moderna com a tal metodologia produeix un doble efecte: per una part, els fenòmens i les coses són “descobertes” quant a res extensae i, correlativament, “encobertes” quant a res cogitatate, amb l’oblit del món del subjecte. El món de la ciència s’allunya amb això del món de la vida i el subjecte s’enquista en si mateix acompanyat dels seus valors, del seu llenguatge quotidià, dels seus costums i de les seves preguntes sobre el sentit o l’absurd dels seus comportaments. El fenomen de constitució de la ciència moderna mitjançant la formalització matemàtica implica, doncs, per a molts pensadors, un procés de “neutralització axiològica” que desemboca en la pèrdua de referents morals. El mètode matemàtic possibilita un nou tipus de coneixement de la natura i aquest permet, alhora, un nou tipus d’acció de l’home sobre aquella a través no sols del coneixement de la seva realitat com a res extensa, sinó també mitjançant el conjunt d’instruments que la tècnica construeix. La civilització cientificotècnica coincideix amb aquest món artificiós d’espais calculats i de coses produïdes. No obstant això, d’aquest món tendeixen a desaparèixer els valors, els quals són confinats a l’esfera de la subjectivitat oblidada i expulsada de l’àmbit de la cientificitat. La lògica de la veritat cientificotècnica evacua la lògica de la veritat axiològica i el món del càlcul i dels instruments substitueix el de les valoracions d’un subjecte sospitós d’irracionalitat. Amb la instauració d’aquest món simbòlic i artificial es du a terme el procés de buidatge ètic i natural de la ciència moderna.

Sumari

Es produeix, doncs, la desaparició del que els experts denominen la “racionalitat axiològica” i la substitució per una “racionalitat instrumental”. És el que M. Weber va exposar en descriure la societat occidental com un “procés de racionalització-desencantament del món”. El fenomen, però, resulta inevitable, perquè respon a la legalitat immanent en el concepte modern de ciència: el saber com “poder fer” el domini de la natura i del seu món per part de l’home.

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

El problema se concentra sobre el “poder hacer” de una ciencia incursa en la weberiana “neutralidad axiologica” y que tanto da sea interpretada con la etiqueta de “mundo desencantado” como la de “nihilismo moral”. El ocaso de los sistemas tradicionales de valores y el consiguiente vacío axiologico permiten durante nuestra época que, bajo el manto de racionalidad científica, adquiera legitimación una profunda irracionalidad axiologica. Al intentar superar la interpretación mitológica de la vida y sustituirla por una visión cientifica del mundo, la Ilustración remitologiza la racionalidad técnica, tranformándose a sí misma en mito (García Gómez-heras, 2000, p. 148). És la paradoxa a què es refereix H. Jonas (1995, p. 251) quan parla de “amenaça de catàstrofe per excés d’èxit”. El projecte científic baconià i el sistema tecnològic que s’hi construeix està impulsant una sobreexplotació de la natura que posa a prova la supervivència de la biosfera. Les coses naturals, despullades del seu valor i dignitat, han perdut el dret d’existir en allò que són: coses naturals. No hi ha lloc per al dubte o el recel sobre les nobles intencions de Bacon, en programar la ciència com instància pràctica: eradicar la misèria, la manca de salut, incrementar el benestar i la riquesa, promoure la ciència i el progrés; constitueix un programa ple de dignitat. Aquest és l’aspecte positiu de la ciència i de la tecnologia aplicades i a ell devem la majoria del que entenem per civilització moderna. Però les esperances de salvació posades en el projecte baconià van acompanyades en els nostres dies per temors i ansietats. Els èxits acumulats en el camí cap al benestar i la satisfacció de les necessitats humanes creixents han estat obtingudes a costa de sacrificar la natura. El “poder fer” s’ha convertit així en font d’inseguretat i de desgràcia imminent. Segons els “nous profetes”, el planeta Terra pot ser destruït per la tècnica. L’egoisme de l’home i la voracitat de la societat de consum no auguren una millora en els comportaments de l’home envers la natura.

Sumari

Per tant, segons l’opinió de reputats especialistes, no hi ha hagut una dimensió moral referida a l’acció tecnicocientífica referida a la natura. Ara es palesa que el model de la ciència inevitablement conté implicacions morals des del moment en què ciència equival a saber pràctic i que tot saber orientat a l’acció, fins i tot el saber tècnic, apareix vinculat a valors i normes. Però degradada la natura a matèria sense dignitat i sense valors “en si” o intrínsecs, difícilment es podia en nom seu reivindicar drets i obligacions als qui d’ella s’ocupaven. La presa de consciència del problema moral inherent a la ciència i a la tècnica es produeix a partir de l’experiència que l’ús d’ambdues en l’explotació de la natura pot conduir a efectes catastròfics. La crisi ecològica, per tant, i els experiments biotecnològics han convertit en problema moral la civilització cientificotècnica i n’han posat en dubte la bondat sense límits. La imatge del món creat per la modernitat, és a dir, l‘encarrilada pel “Projecte Bacon”, descobreix així les pròpies mancances eticoaxiològiques. I subvenir-hi exigeix el desenvolupament d’una moral de l’activitat cientificotècnica. Encara que no tematitzi el problema, sí que l’intueix i

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

hi aporta pistes per a una solució: E. Husserl (1989, p. 33) denúncia en aquesta mateixa línia la situació de crisi de la ciència moderna a causa de la desaparició en aquesta de les preguntes pel sentit de la vida i la pèrdua de referències de tota acció a l‘apriori de la vida. Aquí té origen el vacuum axiològic que impera en la nostra civilització. A partir, doncs, de la crisi ecològica, es generalitza la convicció –que traspassa els límits del debat acadèmic i interessa a un públic ampli a través dels mitjans de comunicació– que l’era de la civilització cientificotècnica exigeix una “nova ètica” adaptada als nous problemes. La qüestió central d’aquesta “nova ètica” consistiria en una moral de l’acció científica i tecnològica. Sobre això, Husseri insisteix en la ineptitud dels models tradicionals d’ètica per plantejar i respondre correctament els interrogants que arrossega la crisi ecològica. Aquells models es desinteressaven d’aquestes qüestions a causa de les conseqüències limitades i irrellevants fins ben entrat el segle xx de la manipulació de la natura. La tècnica precontemporània no tenia conseqüències de llarg abast temporal en estar limitats els seus efectes a un temps reduït. Es tractava d’una tecnologia compatible amb l’equilibri del món natural i amb la conservació de la vida. Les ètiques tradicionals posseïen un caràcter eminentment “antropocèntric” i s’interessaven prioritàriament pels problemes que concernien l’home i el seu entorn immediat. Es prescindia de les conseqüències a llarg termini de l’acció humana, atesa la limitació temporal dels seus efectes i fins i tot, no es tenia la perspectiva evolutivotransformadora de l’home enquadrada en l’evolució global de la natura. L’ètica resultant no podia ser una altra que una ètica “antropocèntrica” de l’aquí i ara, interessada en les relacions properes entre els homes i els valors, virtuts i preceptes de la qual reflectien aquella situació. Aquesta ètica tradicional s’hauria concentrat sobre dos espais: la “microesfera”, corresponent als problemes de la persona, de la família i del veïnat, i la “mesosfera” corresponent a l’àmbit de les relacions socials dels col·lectius nacionals. S’haurien ignorat, per tant, els problemes sobre la macroesfera que estableix les condicions de la vida humana a nivell global. Aquest serà preferentment el nou territori del qual s’haurà d’ocupar una nova ètica de la ciència i de la tècnica. L’ètica de la proximitat temporal i local es queda curta per orientar un tipus d’acció, l’acció tecnològica, les conseqüències de la qual s’han allargat en el temps i en l’espai.

Sumari

La ciència i la tècnica, per tant, es converteixen en problema moral quan, per una part, el poder d’ambdues assoleix quotes quasi il·limitades, tot generant un nou tipus d’acció de conseqüències imprevisibles, i, per una altra, els sistemes de valors que tradicionalment legitimaven els comportaments humans s’enfonsen, tot ocasionant el vacuum moral o nihilisme axiològic en què la ciència i la tècnica perden tota referència normativa, i es comporten com a “coneixements neutrals”. El conjunt de mitjans que la tecnologia posa en mans de l’home proporciona a l’acció humana un poder quasi il·limitat, però implicant riscos fins ara ignorats. L’alternativa

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

entre el que “podem fer” i el que “hauríem de fer” es radicalitza i el problema d’una ètica de la ciència i de la tècnica es torna qüestió urgent. L’estatus sociològic de “neutralitat axiològica” assignat per Weber a la ciència es torna cada vegada més qüestionable en una societat caracteritzada per la voracitat del consum, l’afany de domini i d’innovació tecnològica. El complex d’instruments d’explotació de la natura, avui és tan refinat i poderós, que exigeix un correlatiu reforç moral. Sobre això s’indiquen, des de diferents escoles de pensadors, dos camins per omplir el buit axiològic causant de la crisi actual: a) un, en sintonia amb el model filosòfic de la modernitat (Kant- Husserl) mitjançant el retorn a instàncies “externes” a la ciència i donades amb antelació a aquesta, com ara la subjectivitat o l’apriori del “món de la vida”, quant a llocs d’assentament de valors; b) un altre, més vinculat a la tradició aristotèlica, mitjançant la dignificació de la ciència a través de l’axiologització de la seva matèria. Aquesta, vinculada a una ontologia, deixa de ser considerada objecte neutral i sense valors, per ser reconeguda com a portadora d’aquests “intrínsecament o en si mateixa” i, en conseqüència, digna de respecte. Aquest segon camí, retornar a la natura la seva dignitat i la seva competència per generar drets i deures, prèviament al reconeixement de la seva qualitat ontològica (ser) i axiològica (valor), és el camí que H. Jonas (1995) pretén recórrer en El principi de responsabilitat. L’altre camí, el de tornar a la subjectivitat i al seu món, resulta problemàtic sobretot a partir que Freud va deixar al descobert el caràcter irracional i impulsiu del “jo”. Per aquesta raó, res banal, al model antropocèntric, que domina l’ètica moderna i que troba la seva formulació en el sistema moral de Kant, H. Jonas contraposa un sistema de valors sustentat sobre l’ontologia i radicat en l’ordre mateix de la natura. Se’ns dirà, en aquesta línia de pensament, que la desconnexió entre ser i valor, entre ontologia i praxi, és la causa de les desgràcies d’una natura que ha perdut la seva qualitat de “valor en si” per ser considerada únicament com a “objecte d’utilitat”, com a mer dipòsit de materials per a ús i abús de la indústria de consum. La causa del vacuum axiològic de la civilització cientificotècnica no és altre que el no reconeixement per l’home d’aquell “valor en si” i d’aquella dignitat que la natura posseeix. Aquesta és la situació que, en opinió de H. Jonas, cal invertir. Si tant la dignitat de l’home com el valor de la natura es troben en perill a causa del “buit axiològic” imperant en la civilització cientificotècnica, la filosofia ha d’assumir, una vegada més, la tasca de fonamentar l’un i l’altre. D’aquí la responsabilitat de la reflexió per reconduir la ciència i la tècnica al món dels valors. Ens aproximem al significat del “retorn a aquell món encantat” sobre el qual la sociologia weberiana ha aixecat acta de defunció. Per a aquest pensador, el camí que cal seguir perquè a la natura li siguin reconeguts el “valors en si” i a la humanitat la seva dignitat, no és altre que la rehabilitació entre el binomi ètica i ontologia. Si ens situem en l’òrbita del kantisme, en la qual es mou M. Weber, pressupòsits fonamentals com ara la contraposició entre racionalitat teòrica (ciència) i Sumari 52

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

racionalitat pràctica (ètica), el rebuig de la metafísica objectivista o l’antropocentrisme radical en allò que afecta les normes i valors, no permetrien una altra sortida davant el problema que la remissió al món dels valors i de les decisions morals en l’àmbit del subjecte i declarar “buida de valors” la ciència quant a coneixement objectiu. No obstant això, H. Jonas se situa en una altra òrbita de pensament. El canvi li permet plantejar la qüestió en termes diferents respecte de com la modernitat tematitzava el problema de les relacions entre ésser i valor, oncologia i ètica i, amb això, donar un tomb al tema de la neutralitat axiològica de les ciències. L’estratègia weberiana remet a la subjectivitat del problema moral, en tant que l’activitat cientificotècnica queda escindida en acció neutral, quant a ciència objectiva, i en acció moral o immoral, quant a compromís subjectiu. Aquesta estratègia és substituïda per una altra estratègia d’orientació antidualista, en què la ciència i la tècnica adquireixen rellevància moral a partir d’una ontologia dels éssers naturals, que permet adscriure a aquests, independentment de la intervenció del subjecte humà, allò que l’antropocentrisme els nega: valors, dignitat, drets i competència normativa. La maniobra antikantiana de H. Jonas es demostra extremament eficaç per respondre al problema que ens ocupa en aquest apartat: una ètica de la naturalesa o ambiental, construïda en època de civilització cientificotécnica i amb inexcusables urgències procedents de l’actual crisi ecològica. L’ampliació de la consciència ecològica Als nostres dies estem assistint a la creació d’una consciència social entorn de la repercussió de la intervenció humana en els esdeveniments globals que afecten la vida sobre la Terra. Respecte de la necessitat de replantejar-nos els límits d’aquesta intervenció, existeix un consens tàcit que, malgrat tot, té dificultats per fer-se explícit. Hi ha diferents posicions, a vegades contradictòries, dins d’un mateix marc de preocupació. Aquestes posicions no són les úniques, però actuen com a punts de referència en un ampli espectre. Una primera escissió entre el de sempre i el que és nou sorgeix ja, amb l’aparició durant la segona meitat del segle xx de noves preocupacions ètiques, així com d’un intent generalitzable per conservar un medi ambient sa. L’ésser humà és conscient en el nostre temps de com la degradació de l’entorn el degrada a ell mateix. Aquesta constatació exigeix un pensament sobre els límits que l’obliguen a ser més curós amb la natura, a no malmetre-la innecessàriament i a mirar més i millor al seu voltant. El descobriment de la precarietat tant seva com de la natura l’adverteix també de l’absència de sentit d’algunes tendències predominants en el passat, així com, per exemple, l’afany modern d’un control absolut sobre la natura, que únicament de forma excepcional va discriminar entre usos i abusos. Sumari

Segons alguns experts, en aquests moments de principi del segle xxi, l’ètica del sacrifici ha estat substituïda per una ètica de la supervivència, ja que el sa-

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

crifici no té sentit si ningú sobreviu. L’ètica aplicada al medi ambient ha estat a vegades identificada amb una ètica de la supervivència. Però hi ha moltes formes d’entendre el que aquesta significa. Vist des de la perspectiva individualista de la nostra societat, la imatge resultant és la d’un conjunt d’individus perduts i desorientats que intenten salvar-se de la influència negativa de l’entorn. El valor del benestar i de la seguretat individual estan per sobre de tot. Aquesta imatge va a vegades lligada a un altra que té a veure amb determinades formulacions catastrofistes i apocalíptiques. Des d’un punt de vista d’una ètica antropocèntrica però conscienciada ecològicament, la supervivència és una precondició de la realització de multituds de valors culturals i morals de l’espècie humana en el seu conjunt, i no simplement la supervivència física d’individus concrets. L’ètica del medi ambient és, abans que res, una ètica de la solidaritat. Es considera necessari i pràcticament consensuat en la teoria –molt menys en la praxi– la necessitat d’abandonar criteris ètics merament individualistes que no qüestionin en absolut el nostre lloc en el món, és a dir, que no suposin ni tan sols aquest primer punt d’escissió. Lluny d’acontentar-se sent una més de la llista d’ètiques aplicades, l’ètica ecològica en sentit ampli reivindica el caràcter constitutivament ecològic de tota fonamentació moral. En tot cas, és l’ètica de sempre la que instaura ara un pensament ecològic sobre la mesura i la prudència individual i col·lectiva en el marc d’una nova relació amb la natura. Ara bé, molts dels pensadors i activistes que en l’actualitat dialoguen sobre aquest temes, consideren que la insistència en els límits de la nostra intervenció tecnològica sobre la natura tan sols tindrà un èxit real si va acompanyada de l’atribució de valors intrínsecs. Segons aquest punt de vista, per molt conscient que fos l’ésser humà –si pogués arribar a ser-ho sense reconèixer la rellevància moral de la natura– de l’absurditat del progrés a partir del domini indiscriminat sobre la natura, de les conseqüències nefastes d’un simple instrumentalisme o del lloc de privilegi de l’ésser humà en el món, tan sols l’atribució d’una finalitat intrínseca a la natura podria aconseguir un canvi real en la nostra relació amb ella. El projecte de l’environmental ethics que es ve treballant des de fa anys en el món anglosaxó, suposa, així, un punt d’escissió molt gran respecte del passat i instaura un nou paradigma de la reflexió i argumentació moral sobre el medi ambient. Cal preguntar-se, però, si efectivament la revalorització de la natura duta a terme per aquest paradigma implica o ja és en si mateixa una nova ètica, o si, contràriament, suposa tan sols una extensió o desenvolupament en línia de continuïtat amb algunes d’altres prèviament aconseguides (racials, sexuals...).

Sumari

Per abordar la qüestió de la novetat de l’ètica ambiental, cal veure la seva especificitat com a ètica, i una de les claus consisteix en l’estratègia valorativa que la regeix. Majoritàriament, la rellevància moral hi és entesa com una funció de

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

la possessió per part d’un ésser, o estat d’aquest ésser, d’un valor moral intrínsec. Aquest valor es contraposa a tot valor d’ús –o instrumental– i implica que allò valorat intrínsecament com un bé en si (així, un estat com l’autonomia, o la unitat o integritat interna d’una entitat) ha de ser considerat moralment de forma directa –no derivat–, i, en conseqüència, que existeixen raons per preservar-lo i respectarlo com una finalitat en si mateixa independentment dels interessos o de les utilitats que pugui tenir per a una altra entitat qualsevol. En relació amb la novetat de l’ètica ambiental respecte del passat, cal al·ludir a certes novetats imposades pel desenvolupament d’aquest tipus d’ètica, i que estan lligats fonamentalment a la necessitat autocorrectora d’algunes tendències pràctiques, i de nombrosos tics antropocentristes del pensament actual, així com a la d’instaurar un gir cap al que és ecològic de gran abast com a context per entendre les relacions de l’esser humà, com a ésser natural i social, en el seu entorn humà i natural. No és possible, doncs, entendre el desenvolupament d’aquest tipus d’ètica sense tenir en compte l’elevat nombre de propostes reformistes que aquesta conté. Molts dels més importants paradigmes filosòfics occidentals són, així, críticament revisats. Jon Cobb (1990), per exemple, dirigeix la seva llança contra filosofies de tall idealista que, en la seva opinió, no es prenen seriosament la natura, només la consideren una autoexpressió de la subjectivitat; Tobyn Eckersley (1992) revisa la promesa no complerta per la teoria crítica; E. Hargrove (1986) exposa les facetes antiambientalistes de la teoria del coneixement modern; molts d’altres es lamenten de la teoria del valor marxista, que el fa dependre únicament del treball i no de la natura; objecte comú de la sospita és, sens dubte, l’antropocentrisme kantià i neokantià, en totes les seves variants, etc. L’ètica ambiental (environmental ethics)

Sumari

Des dels anys setanta del segle passat s’han vingut publicant en llengua anglesa gran quantitat d’articles i llibres relacionats amb l’ètica ambiental o ecològica i amb l’ètica dels animals. Això ha afavorit el manteniment d’un diàleg continuat entre les diverses posicions paradigmàtiques i els seus representants internacionals. Aquest diàleg queda ben representat en la trajectòria de la revista Environmental Ethics, que apareixia l’any 1979, o en la més recent Environmmental Values, editada a la Gran Bretanya. Entre les moltes revistes que han dedicat també part dels seus números a aquesta disciplina, cal destacar Ethics, Inquiry, Philosophy o The Monist. L’ètica ambiental sol treballar interdisciplinàriament amb altres vies de canalització de la preocupació ambiental, com ara l’economia, la sociologia, l’ecologia o el dret. Aquesta línia de pensament compta amb una Societat Internacional que publica regularment un butlletí i compta també amb representants a l’Europa occidental i oriental, Àsia i Austràlia.

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

Així doncs, l’ètica ambiental (que es la traducció al català del paradigma de l’environmental ethics) sorgeix sobretot en llengua anglesa en els anys setanta, i té com a característica un llenguatge entorn dels valors morals intrínsecs de la natura. Entesa d’aquesta forma, i abandonant el matís instrumentalista –com a ètica per l’ús del medi ambient–, l’ètica ambiental es presenta com una forma específica d’afrontar la introducció de la natura no humana com una nova visió del paradigma ètic. En estendre el valor i la consideració moral més enllà de l’àmbit humà, i encara del conscient, es proposa com a alternativa a l’ètica tradicional. Aquesta és concebuda com una ètica humana i per als éssers humans que descansa sobre una concepció centralista incapaç, segons aquesta línia de pensament, de plantejar adequadament els problemes ambientals. Així, davant d’altres apartats de l’ètica aplicada que tracten d’estendre les categories, els valors i els conceptes ètics a nous territoris, siguin l’empresa, l’enginyeria, la genètica, o la mateixa problemàtica ecològica, els defensors de l’ètica ambiental sol·liciten un camp directe d’aplicació que transcendeix el pròpiament humà social. Si ja resulta innovadora la introducció de la natura en el debat ètic del final del segle xx i principi del xxi, així com la consegüent extensió temporal de la rellevància moral a les generacions futures, molt més nova ha de resultar l’ètica que, d’entrada, introdueix una pretensió normativa tan forta com l’ampliació dels horitzons morals a la natura no humana, concebuda com a fi en si mateixa. Així, tal com assenyala Carmen Velayos (1996), podem diferenciar tres respostes generals a aquest dilema: 1) Una d’extensionista antropocèntrica, que no mereixeria el nom d’ètica ambiental en el sentit exposat anteriorment. 2) Una altra encara extensionista, tant renovadora com continuista, que tracta d’accedir a nous principis normatius i a nous valors sense necessitat de trencar la construcció moderna de la subjectivitat, especialment pel que fa als requisits d’especificitat moral i d’autonomia. 3) Per últim, una ètica que s’autoqualifica a si mateixa com a nova i que renega, per tant, de la forma de fer ètica moderna, com a inevitablement antropocèntrica i incapaç d’afrontar amb èxit el repte d’una transvaloració dels valors que permetria la desinstrumentalització de la natura. Aguns autors han tractat de fer coincidir aquesta classificació amb una altra que divideix així les opcions: 1) posicions superficials, 2) intermèdies o reformistes, 3) profundes o innovadores (Velayos, 1996, p. 8).

Sumari

Els defensors de la seva novetat en un sentit profund creuen que únicament una nova ètica podria justificar i respondre adequadament davant la necessitat de concebre la natura com alguna cosa més que un simple mitjà per als fins de l’home. En canvi, aquells que defensen que l’ètica ambiental suposa tan sols una extensió

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

o una reforma ampliativa respecte de l’ètica convencional, postulen que l’extensió de la consideració moral a la natura es pot assolir sense un canvi o ruptura radical respecte del paradigma assumit de fer ètica. S’oposen així dues perspectives: una d’extensionista i una altra de fundacional. En la mesura que la primera no suposa una ruptura, la segona s’autoconcep com una ètica nova i, per tant, com una alternativa. Com és ben patent, hi ha una resposta moral antropocèntrica al problema ambiental. Un cop redimit d’alguns condicionats antiambientals com a condicionant inherent a tot antropocentrisme per se, l‘antropocentrisme encara és defensat majoritàriament com una opció filosòfica suficient per abordar la problemàtica ambiental. Segons això, el projecte d’una ètica ambiental no tindria sentit, no essent necessari apostar per una nova i controvertida forma de valoració de la realitat. Moltes de les filosofies de la natura que han debatut en el passat sobre l’estatus ontològic de la natura com a totalitat, o de les seves parts, reconeixien subjectivitat a la natura. Vida, subjectivitat o ànima foren atribuïdes a la natura en pensaments com el pitagòric, l’aristotèlic o el schellinguià. Però l’adveniment de la concepció mecanicista del món arrossega darrere seu aquestes visions de la natura, tot convertint-les en excepcionals. D’aquesta manera, la natura no humana és concebuda com un conjunt de forces mecàniques. Així, excepcionalment concebuda com a subjecte, la natura es converteix en objecte. Són molts els qui des de llavors s’han vingut queixant d’aquesta objectivació –i el concomitant “desencantament”– de la natura. La tesi fonamental és que alliberada la natura de l’ànima, passa a ser tinguda com a instrument al servei de les finalitats humanes. En aquesta direcció, alguns filòsofs ambientals han cregut que privar la natura de la seva espiritualitat implica al mateix temps privar-la del seu significat moral o, encara pitjor, fer-la més procliu a l’explotació. En el nostre context històric i cultural, ja és difícil descobrir en la natura un tarannà moral. La natura més aviat és concebuda com a amoral: ni moral ni immoral. Encara que hagi deixat de ser defensada, l’atribució d’intencionalitat o de fins de la natura en el seu conjunt, traduïts en una teleologia immanent, no sols resulta ja poc creïble, sinó també contradictòria respecte d’algunes de les dades científiques. L’indeterminisme, el probabilisme i les lleis estadístiques de la física quàntica i de la termodinàmica ja han substituït el rígid determinisme teològic i les lleis causals de la mecànica de Galileu i Newton. A criteri de Velayos (1996) no podem continuar parlant de teologia sinó d’atzar; un atzar que, per afectar la mateixa realitat física, ens insta a replantejar profundament la imatge clàssica de la natura. Aquesta se’ns demostra sovint com a desordenada o fins i tot caòtica. Estrictament parlant, únicament els éssers humans som éssers morals, perseguim finalitats conscientment o manifestem en els nostres comportaments una intencionalitat genuïna. Sumari

També el moviment filosòfic de l’Ecologia Profunda està reclamant un cert tipus d’autorealització a nivell del cosmos, de la qual, en part, participarien fins

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

les roques o els grans de sorra. Fins i tot els éssers unicel·lulars tindrien punts de vista –per bé que no conscients–, ja que l’essència de cada ésser és la seva capacitat d’automanteniment, la seva voluntat de viure o, en terminologia espinoziana, el seu conat. A pesar que com més complexitat, més autonomia, l’exemple paradigmàtic de la subjectivitat per la línia profunda de pensament es l’organisme individual: des de la primera ameba fins al mamífer més evolucionat. Hi ha certs objectivismes metafísics de la natura, com el de Hans Jonas (1995) o el dels “ecòlegs profunds”, que per als quals els valors morals mateixos, emparats en les finalitats inscrites en la natura, són –o ho poden semblar– valors naturals objectius que l’home tan sols ha de saber llegir, per tal d’obeir després. Davant d’aquest supòsit moral merament natural, i emparats per una metafísica robusta, molts altres autors aposten per un procés humà i social de valoració que no entén els valors com a independents d’un acte de valoració, o com fonamentats en el ser abans de qualsevol elecció. L’abandonament de la concepció teleològica i harmònica de la natura té enormes implicacions en la justificació de la nostra responsabilitat ambiental. La imatge estàtica i ordenada del món ha passat a una altra en continu moviment. D’aquesta manera, la natura ha deixat de proporcionar-nos un únic objectiu, simple o manifest, perquè, “hay muchos temas en la sinfonía de la naturaleza, cada uno con su propio paso y ritmo. Estamos obligados a elegir entre ellos cuando apenas hemos comenzado a escucharlos y comprenderlos” (Botkin, 1990, p. 235). En aquest sentit, J. Habermas (2000) ens adverteix de la impossibilitat de tornar cap enrere pel que fa a aquesta visió de la natura com a subjecte. El límit el marca Newton. Tem que la reconciliació amb la natura tan sols es pugui aconseguir al preu del seu reencantament i de la seva recaiguda consegüent en nivells d’aprenentatge previs a la modernitat, o el que és el mateix, en la tornada a la metafísica, tot fent difícil el diàleg amb les ciències naturals modernes. No obstant això, no tota perspectiva de reconciliació amb la natura condueix inevitablement de tornada a la metafísica. Així, per exemple, ho tractarà d’evitar el mateix Marcuse, (1972) el qual apel·la a la necessitat d’establir una relació més humana i qualitativament diferent amb la natura gràcies a la seva possessió d’unes potencialitats i forces vitals que l’ésser humà pot frustrar o alliberar, com el resultat incidental de frustrar o alliberar al mateix temps l’emancipació possible del gènere humà. La resubjectivació marcusiana no implica necessàriament l’atribució d’una teleologia metafísica incompatible amb l’objectivitat científica. De fet, l’alliberament de la natura no és o serà possible a causa d’un pla o intenció escrit en ella, sinó a un pla o unes intencions humanes. Aquesta visió de la natura com a subjecte, en què no entra la teleologia, la finalitat o la intenció natural, encaixa, en la seva opinió, amb la “finalitat sense fi” de la Tercera Crítica kantiana, de la qual no deixa de reconèixer el seu potencial revolucionari (Marcuse, 1972, p. 67). Sumari 58

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

En suma, si el desencantamiento se entiende como un abandono de todas aquellas posiciones que caerían por debajo de los límites marcados por la Modernidad, en cuanto atribuyen conciencia y voz a una naturaleza científicamente inanimada y también amoral, y no como una desvalorización de la misma, una naturaleza desencantada podría ser aún objeto de nuestro respeto. Es cierto que la soledad del hombre como sujeto pudo contribuir a la inauguración de un fuerte sentimiento de extrañeza anta la naturaleza que promoviera su posterior instrumentalización y dominio. Pero también es cierto que la ausencia de subjetividad o de espiritualidad en la naturaleza no conlleva obligatoriamente que ésta sea entendida como un puro objeto, o como una mera fuerza productiva. Y, del mismo modo, abandonar una concepción organicista no requiere –desde mi punto de vista– adoptar otra mecanicista y reduccionista. Lo peligroso no es el desencantamiento –en cuanto des-animación– de la naturaleza, sino su aniquilación; no concebirla sin alma sino sin vida y, sobre todo, sin importancia o algún valor que trascienda el meramente instrumental. En este sentido, la tarea no es resucitar o resubjetivizar la naturaleza, sino colocarla en su lugar, o aún mejor, colocar al hombre en su lugar una vez que es entendido como algo más que subjetividad, lo cual incluye la necesaria ponderación de su precaria constitución natural e interactiva «en» y con el resto de la naturaleza. (Velayos, 1996, p. 21). Per a molts especialistes, l’environmental ethics implica precisament el reconeixement de rellevància moral a entitats no humanes, i fins i tot no conscients. En aquest sentit, Tom Regan (1981, p. 20) distingeix entre una ètica ambiental i una altra “per a l’ús del medi ambient”, que no n’implicaria una consideració directa i equivaldria, a parer seu, a una ètica managerial. Per la seva banda, Rolston (1988, p. 1) argumenta que una environmental ethics, en el sentit primari i naturalista, únicament s’assoleix quan els éssers humans es fan preguntes que sobrepassen les merament prudencials, és a dir, que tenen a veure amb el respecte o amb el deure cap a la natura. I Janna Thompson (1990, p. 32) no dubta a distingir entre la coneguda ètica ambiental i els intents, també ètics, de comportar-se bé amb la natura perquè la natura ho faci amb nosaltres. Al nostre país, a vegades s’entén com a ètica ambiental o ambientalista, aquella per a la qual el medi ambient hauria de ser utilitzat amb vistes a l’augment de la qualitat de vida humana, és a dir, justament com caracteritzava Thompson (1990) en el segon pol de la dicotomia. Segons Sosa (1990, p. 121) “una ètica del medio ambiente, más amplia que admite que seres no humanos puedan poseer valores recognoscibles” i acaba apostant pel concepte d’ètica ecològica.

Sumari

Amb tot, en la diversitat d’usos possibles, el concepte d’environmental ethics va perfilant-se a poc a poc en llengua anglesa en el sentit següent: com una ètica que acull la valoració moral intrínseca d’entitats no personals i, molt possiblement, ni tan sols dotades d’un mínim grau de consciència. Aquesta condició va

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

unida, a la vegada, amb l’etiqueta d’innovadora o antitradicional, atès que l’ètica occidental no ha acostumat a considerar moralment més que els éssers humans i/o Déu; i, com a molt, comença ja tímidament a fer un forat a l’animal no humà en l’espectre de la consideració. En aquest sentit, l’ètica ambiental és un projecte nou respecte d’una ètica humana, o centrada en la finalitat moral exclusiva de la nostra espècie; implica, com a dada més característica, la dissolució de la simetria entre agent i pacient moral, que impediria l’existència d’obligacions respecte d’éssers que no fossin també agents morals i participants en el contracte en reciprocitat com a fonament de la moral. Taylor (1986, p. 27) tracta de distingir les condicions materials d’una “ètica humana” respecte de les que regirien en una “ètica ambiental”. I afirma que un sistema vàlid d’ètica humana és un aparell de normes morals que comporten el principi de respecte per a totes les persones com a centres d’elecció autònoma. En canvi, el que caracteritzaria una ètica ambiental seria la inclusió de la natura no humana en aquest àmbit del respecte. En aquest principi del segle xxi, assistim en l’ètica occidental a un consens important respecte de la dimensió ètica de les nostres relacions amb l’entorn natural. En conseqüència, una majoria reconeix que els nostres actes sobre l’entorn necessiten regular-se, circumscriure’s a deures o exigir noves pràctiques. Tanmateix, encara avui sembla que aquest consens bàsic com a punt de partida té dificultats per fer-se explícit. Perquè un cop assumida pràcticament des de la filosofia moral, i impulsada culturalment, la càrrega ètica de molts dels nostres actes, resulta necessari justificar l’abast real de l’horitzó de la moralitat i explicar si les demandes pròpies d’una ètica aplicada a les nostres relacions amb l’entorn natural exigeixen necessàriament estendre el camp d’aplicació directe a la natura, fins a concebre-la com a objecte en si mateix de consideració moral. Cal afirmar que la Il·lustració no va produir-se en va, i l’extensió de la consideració moral, i dels drets a tota la humanitat, és un dels èxits moderns als quals ja no es pot renunciar. L’ètica en els seus diferents paradigmes reconeix avui sense dificultat que, per sobre de condicions contingents, tot ésser humà posseeix rellevància moral. El paradigma antropocèntric defensa els éssers humans com a únics amb fins morals, mentre que la resta de criatures mereixen un reconeixement derivat, és a dir, dependent de necessitats o interessos humans.

Sumari

L’ecosistema és un altre candidat a beneficiari de la nostra responsabilitat moral. Els qui creuen en el seu valor intrínsec argumenten que un ecosistema posseeix un bé propi –la seva estabilitat–, que es manté al llarg del temps, i que és independent dels elements vius –o no vius– que hi interactuen, i a través dels quals s’estableixen cicles de matèria i fluxos d’energia. Això els permet parlar de certa identitat.

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

L’ecosistema global, en alguns casos la consideració moral directa de la biosfera en el seu conjunt, passa pel reconeixement de la Terra com un organisme viu. Així s’esdevé amb James Lovelock (1988) i la seva coneguda Hipòtesi Gaia, avui ja convertida en teoria científica. En aquesta direcció, l’ecocentrisme es pot entendre com la posició que defensa el valor sistèmic global del funcionament de la natura; engloba individus, espècies, comunitats i ecosistemes. D’altra banda, Velayos (1996) ens ofereix una definició de valor intrínsec: és aquell que posseeix alguna cosa en si mateix, és a dir, amb independència de la seva contribució al valor de qualsevol altra entitat. És, per tant, un valor originari que no es deu a la relació instrumental de l’objecte o estat valorat amb qualsevol altre objecte de valor. La qüestió sobre l’objectivitat del valor intrínsec es refereix a l’origen i localització. El valor intrínsec és independent de qualsevol acte de valoració i existiria fins i tot sense la presència de cap subjecte que el reconegués. Aquest tipus de resposta determina un subconjunt concret de valors intrínsecs que podríem denominar inherents, com a sobrevinents de la pròpia natura de les coses. La discussió centrada en els valors de la natura no és potser la més convenient per respondre amb èxit sobre la problemàtica ecològica de principi del segle xxi. En dependre la consideració, en la majoria de casos, de la força quasi probatòria d’una argumentació centrada en valors intrínsecs o inherents, l’ètica ambiental relega a un segon lloc el caràcter intersubjectiu i social d’aquesta quan és entesa com a procés “en gestació” i fonamentalment a partir de discursos reals. Si entenem la pretensió d’universalitat com una condició de validesa intersubjectiva, aquest tipus de defenses serien difícilment universalitzables, ja que les seves premisses de valor no són, a la pràctica, plausibles per a qualsevol. A pesar de tot, i a partir de la pretesa superioritat de les seves raons davant de les d’altres, aspiren a l’aplicació legal i institucional dels seus postulats com a postulats morals. 4.2. Hi ha una ètica del paisatge?

Sumari

Si en aquest moment del discurs ens preguntem per una ètica del paisatge, és a dir, per la seva naturalesa i les exigències que en deriven, hem de tenir clar, d’una banda, quin és el problema de què tracta i, d’una altra, els problemes que es presenten a l’hora d’intentar-ne la fonamentació. Una ètica del paisatge no és ni pot ser, de cap manera, un tipus clàssic d’ètica com ja hem vist en l’apartat anterior amb referència a l’ètica ambiental. En primer lloc, pel problema que tracta, és a dir, per la naturalesa de la relació ètica que formalitza. Tal com afirma Zimmer (2008, p. 32) en relació amb el debat entre ètica i estètica del paisatge, el que és interessant del paisatge i, per dir-ho d’una altra manera, el seu interès filosòfic, consisteix que es tracta d’un fenomen mixt: les distincions clàssiques, com la que s’estableix entre natura i cultura no funcionen, perquè els paisatges culturals són exemple d’interrelació, per la inevitable unitat entre natura i cultura. Això vol dir que són manifestacions

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

d’una determinada relació de l’individu amb la natura sencera i, en conseqüència, és aquesta relació amb la natura sencera del que ha de tractar una ètica del paisatge. Totes les ètiques clàssiques, com hem vist en l’apartat anterior, plantegen únicament relacions entre éssers humans, les quals, per la seva naturalesa, són simètriques. Però la relació entre individu i naturalesa és inevitablement asimètrica. En opinió de Zimmer (2008, p. 33), aquesta diferència planteja un gravíssim problema de viabilitat: la asimetria de la relació ètica en qüestió significa que es perd la reciprocitat i, per tant, la força de l’obligatorietat de les normes derivades. Una ètica del paisatge –que en opinió d’aquest autor ve a ser, en darrer terme, una ètica ecològica– cedeix drets a la natura que aquesta no pot reclamar; i, d’altra banda, es tracta d’una cessió de drets a canvi de la qual no hi ha deures per a la natura. En resum, una ètica del paisatge té greus problemes sistemàtics a causa de la relació moral de què tracta. No obstant això, alguns autors han apuntat, com ja hem vist en l’apartat anterior, que la nova situació de l’ésser humà en el món actual exigeix una ètica fonamentalment nova; exigeix no tan sols una responsabilitat particular en l’àmbit limitat de l’actuar individual, sinó que també, proporcionalment al poder tècnic, exigeix una responsabilitat universal per la totalitat del ser. La nova ètica llavors no reflecteix únicament situacions individuals de decisió, sinó que ha de ser una ètica de la praxi col·lectiva, ja que la nova dimensió de la praxi humana únicament es pot dominar en la forma de les decisions socials. La singularitat d’aquesta ètica de la responsabilitat respecte d’altres relacions ètiques és que es basen en un reconeixement no recíproc i unilateral que ens exigeix reconèixer els drets de la natura i de les generacions futures, dels quals, a la seva vegada, no es pot derivar cap deure cap a nosaltres. Tal com assenyalàvem en l’apartat anterior, Jonas (1995) considera que els danys causats per la civilització tècnica exigeixen correccions tècniques, per bé que l’autor considera que aquestes compensacions tècniques no poden superar la dinàmica pròpia d’una relació merament tècnica amb el món i, per tant, exigeixen una resposta ètica, és a dir, un canvi radical de mentalitat. En aquest sentit, el principi bàsic de l’ètica de la responsabilitat consisteix a evitar –independentment del possible èxit a curt termini– qualsevol acció les conseqüències de la qual, imprevisibles i, per tant, probablement indomables, siguin negatives en el futur. La civilització tecnològica ha creat una situació en la qual l’individu necessàriament ha de reaccionar tècnicament als seus propis problemes. La crisi ecològica exigeix, doncs, solucions cientificotecnològiques. L’ètica de Jonas ens vol indicar el dilema d’una relació merament tècnica de l’individu amb el món. Vol assenyalar que una autoreflexió crítica de la civilització tecnològica ha d’acompanyar la necessitat del domini tècnic de la natura amb un canvi de mentalitat; en altres paraules, ha d’exposar criteris ètics per a l’autocontrol i per a Sumari 62

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

l’autolimitació del poder tècnic. Aquesta nova ètica de la responsabilitat que proposa Jonas és un tipus d’ètica cosmocèntrica, ja que la nova dimensió de la praxi no sols afecta les relacions humanes en l’actualitat, sinó també la natura sencera i les generacions futures. Per tant, l’ètica de la responsabilitat ha de distingir-se de tota ètica tradicional sobretot en tres aspectes: ha d’ampliar la responsabilitat a la natura; ha de fonamentar deures cap a les generacions futures, i, finalment, més enllà de la fonamentació d’accions individuals, ha de fonamentar principis de la praxi col·lectiva de la humanitat. Únicament aquestes modificacions essencials poden recuperar una relació ètica que sigui proporcional al poder tècnic. El principi de responsabilitat reflecteix les conseqüències col·lectives a llarg termini de la praxi tecnològica. El seu imperatiu exigeix evitar tot allò que, en les seves possibles conseqüències negatives, podria posar en perill la permanència de la humanitat o bé simplement limitar les possibilitats vitals de les generacions futures. La natura, vista com a condició de possibilitat de la vida humana, és el valor bàsic com a condició necessària de totes les possibles valoracions particulars de l’individu. En altres paraules, tal com assenyala Jonas, es tracta del valor universal que envolta i ofereix possibilitats a tots els possibles valors parcials. Per tant, dirà aquest autor, la praxi humana no pot negar el valor propi de la natura sense negar, al mateix temps, la vida humana com a fonament de tota possible valoració particular. Així veu Jonas la dignitat de la natura: inclou la totalitat de tot ésser possible en general i de la permanència de la humanitat en particular. El mèrit de l’ètica de la responsabilitat de Jonas consisteix a destacar que en no haver-hi reciprocitat de drets i deures entre la humanitat actual, la natura i les generacions futures, aquesta ètica recolza únicament en la radicalitat de la problemàtica ètica del nostre temps, és a dir, la necessitat d’un reconeixement unilateral a canvi del qual no rebem res. Tota responsabilitat per al futur és necessàriament autoobligació voluntària, ningú no pot exigir-nos aquesta responsabilitat. Es plantegen, doncs, diferents posicions dins del discurs que exposem: la diferència fonamental entre un plantejament antropocèntric i un enfocament fisiocèntric de l’ètica de la natura. Segons Zimmer (2008, p. 38) l’antropocentrisme afirma que la perspectiva humana –i sobre tot la perspectiva valorativa– és constitutiva de la nostra visió del món; els valors sempre són, a causa del seu caràcter relacional, valors “a partir de” i “per” nosaltres. És per això que es pot derivar un antropocentrisme moral o ètic, segons el qual tan sols l’individu té estatut moral. En conseqüència, l’antropocentrisme ètic planteja la impossibilitat d’entrar en una relació ètica amb la natura; la manera de tractar-la, protegir-la i transformar-la seria una qüestió de normativitat entre els éssers humans.

Sumari

En contraposició, el fisiocentrisme afirma valors absoluts que existeixen independentment de les disposicions humanes i, per tant, la seva acceptació, com

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

ÈTICA DE LA RESPONSABILITAT

ÈTICA COSMOCÈNTRICA

Fonamenta deures cap a les GENERACIONS FUTURES Fonamenta principis i valors de la PRAXI COL·LECTIVA DE LA HUMANITAT

ÈTICA DEL PAISATGE

NOUS DRETS DE LA NATURA I DE LES GENERACIONS FUTURES

Amplia la responsabilitat a la NATURA

CIVILITZACIÓ CIENTIFICOTECNOLÒGICA

Figura. 7. Ètica de la responsabilitat i ètica del paisatge. Font: elaboració pròpia.

Sumari

per exemple la protecció de la integritat de la natura, és una exigència més enllà de la voluntat i la conveniència humanes. Sembla, doncs, que l’antropocentrisme encerta quan afirma que la natura és incapaç d’entrar en l’univers moral que requereix consciència, voluntat i, per tant, facultat valorativa i de reconèixer un dret aliè. El problema de l’antropocentrisme, en opinió de Zimmer radica en el fet que no és capaç d’establir un dret vinculant amb la natura. El fisiocentrisme, en canvi, transcendeix el marc d’una ètica fonamentada únicament en la relació moral, és a dir, ha de fer ús de pressupòsits metafísics o religiosos, que ja no es poden legitimar amb l’estructura del discurs filosòfic, sinó que són, estrictament, afirmacions dogmàtiques. Rolston (1988) ha plantejat que el fet que l’origen de tota valoració sigui l’ésser humà no vol dir que els valors siguin necessàriament antropocèntrics, sinó “antropogènics”. L’individu pot plantejar els valors que respectin la natura com a tal.

Documents de recerca · n. 17 · Cultura i ètica aplicada al territori i al paisatge

Sumari

La pregunta que es fa Zimmer arribats a aquest estat de la qüestió és si l’experiència estàtica davant la natura no té més pes que la fonamentació ètica tenint en compte que la nostra relació quotidiana amb l’entorn natural és majoritàriament instrumental: són els criteris d’utilitat i interès els que ens condueixen a la formació de paisatges culturals. No és el respecte a la natura com a fi en si mateix, sinó la seva utilització com a mitjà el que determina la nostra relació amb la natura en la transformació dels paisatges. Segons aquest autor, l’experiència estètica, en canvi, pel fet que inclou el conjunt de l’entorn natural com a finalitat sense fi, pot ser un model per a un reconeixement unilateral i per a una relació no instrumental amb la natura. Segons Martin Seel (1996), es pot experimentar estèticament un respecte cap a la natura considerada com un fi en si mateix. El tractament estètic seria, en aquest sentit, una exposició indirecta i simbòlica de les idees ètiques, i a més ens proporcionaria un model en els espais reals del paisatge, una idea reguladora per a la nostra relació pràctica amb l’entorn natural. De totes maneres, acarar aquests aspectes des de l’estètica del paisatge també comporta les seves contradiccions, ja que primer hem de definir què és l’espai estètic i, en aquest sentit, necessitem criteris per a la transformació pràctica dels paisatges.

Sumari

Sistemes de valors i agents del territori

Sumari

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

5. Governança democràtica i lideratge 5.1. Del govern a la governança

La pèrdua de monopoli polític per part de l’Estat ha reforçat progressivament les esferes de govern a nivell supraestatal i subestatal, tot reconfigurant les relacions entre els diversos nivells de govern (europeu, estatal, regional i local). A causa de la complexitat creixent de les problemàtiques socials i la inoperància de la segmentació administrativa, es passa d’unes responsabilitats governamentals molt ben definides en cada nivell a una progressiva desaparició de les fronteres entre aquests; allò fonamental passa a ser la cooperació entre l’Administració, els actors públics i els privats per fer efectius els objectius de la política. Es pot utilitzar la metàfora del pas de l’Estat piramidal a l’Estat xarxa, en què l’exercici d’autoritat com a mecanisme de govern es conjuga amb la voluntat de crear i gestionar xarxes per adaptar-se a una doble dinàmica de competència externa i cooperació interna entre els actors d’un mateix àmbit i nivell de govern. Els municipis competeixen entre ells, però han de col·laborar per donar coherència a projectes regionals; les regions competeixen entre elles, però al mateix temps han de col·laborar en una òptica estatal; i els estats també competeixen entre ells, però haurien de generar un determinat ordre internacional. (Brugué, Gomá i Subirats, 2002, p. 413).

Sumari

En aquest escenari apareix en l’àmbit teòric la conceptualització de la governança com a nou paradigma de govern. Rod Rhodes (1997, p. 53) la caracteritza com a “xarxes autoorganitzades i interoganitzacionals”, però també es defineix la governança com el “govern en xarxa”, que es caracteritza per quatre factors: a) la interdependència entre organitzacions, b) les contínues interaccions entre els membres de la xarxa per la necessitat d’intercanviar recursos i negociar objectius comuns, c) les interaccions basades en la confiança i regulades per la negociació entre els participants i, per últim, d) un significatiu grau d’autonomia de l’Estat, que, tot i haver perdut la seva posició hegemònica, pot dirigir indirectament i imperfectament el procés (1996, p. 660). En resum, ens trobem en un context en què es difuminen les divisions entre diferents nivells de govern i les divisions entre el que és públic i privat.

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

Les institucions públiques no persegueixen necessariàment el bé comú: les institucions privades no treballen necessariàment pel benefici. Hi ha empreses privades que es preocupen per adquirir el consens i la legitimitat; i d’altra banda els temes de l’eficiència i de la competitivitat són cada vegada més sovint objecte d’importació en els serveis públics, sense comptar que existeix un nombre creixent d’associacions privades (voluntariat) que persegueixen fins solidaris i altruistes. (Bobbio, 1996, p. 59). La capacitat de governar deixa així d’exercir-se d’una manera unidireccional, jeràrquica i monopolista per part dels decisors públics cap a la resta. S’estableixen noves relacions entre regulacions públiques i privades (mercantils i comunitàries), tot competint per uns mateixos espais d’influència i conformació social. Sorgeixen actors amb unes lògiques de funcionament i incidència autònomes respecte dels partits tradicionals: nous grups de pressió, grups comunitaris, multiplicitat d’ONG, etc. El resultat és que les polítiques públiques actualment s’han d’elaborar a través d’una negociació constant entre diferents organismes públics i semipúblics (o semiprivats), diversos departaments institucionals, diferents nivells de govern, diferents actors privats i de vegades també comunitaris. Progressivament, a l’Estat li és més difícil justificar per ell sol un “interès general”, ja que aquest es construeix i es legitima a través de l’anomenat “consens amb els agents socials”, malgrat que sovint es troben fragmentats i són variables segons les àrees d’intervenció o els nivells de govern. Per exemple, es pot construir un interès general de la ciutat, de la regió o de l’Estat, que pot ser compartit o entrar en conflicte internament o entre si. Tal com afirma Bobbio (1996), la construcció del consens per part de l’Estat ha esdevingut “policèntrica”. En tant que en el context actual la participació ciutadana sembla un valor en alça i la concertació de programes amb l’anomenat tercer sector o a través d’organismes semipúblics és una practica cada vegada més estesa, sembla que determinades configuracions de la xarxa de polítiques esdevindrien entorns més favorables per incidir en les polítiques per part dels moviments socials. En aquest sentit, aquest nou paradigma de governança sembla dibuixar un escenari d’obertura i major pluralisme en l’elaboració i la implementació de les polítiques. Per a alguns autors (Ibarra et al., 2002), una xarxa de polítiques amb una major densitat i complexitat, en la qual predominin els recursos simbòlics, l’existència de conflictes i de lògiques de confrontació, que sigui permeable a l’entrada de nous actors i a la presència mediàtica, jugaran a favor de l’impacte dels moviments socials i dels grups que en formen part.

Sumari

Així doncs, es donen noves oportunitats d’influència a través de la creació de mecanismes d’informació i participació, com seria el cas dels consells sectorials, les agendes 21, els plans comunitaris, etc. Malgrat tot, en les comptades ocasions en què es dóna espai per a una participació en les decisions, aquest fet comporta també certs

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

riscos. Per exemple, que es donin processos d’institucionalització que condueixin als grups i als moviments socials a defensar interessos particulars, a dependre econòmicament de l’Administració o a disminuir la radicalitat de les seves demandes. I en pla més general esdevenir copartícips acrítics d’un determinat model de desenvolupament o d’un procés de desresponsabilització de les administracions públiques sobre els problemes col·lectius. Per últim, la presència de nous actors en les polítiques no vol dir que tots els actors tinguin el mateix pes en el moment de prendre decisions, sinó que aquells actors més ben organitzats i que controlin un major nombre de recursos tindran més capacitat d’incidència que els altres. 5.2. Del conflicte territorial al consens social

Les mobilitzacions en defensa del territori Vivim des de fa uns anys en un procés de pèrdua del monopoli polític de l’Estat i d’intervenció creixent d’altres actors socials en els processos de presa de decisions. Ja no s’accepta fàcilment que la capacitat de governar sigui unidireccional, jeràrquica i absorbent per part dels decisors públics. De l’Estat “piramidal” estem passant a una altra estructura, més policèntrica, de presa de decisions que articuli nivells molt diferents d’intervenció pública –des del nivell supramunicipal (Unió Europea) fins als diversos nivells subestatals, és a dir, regionals, supralocals i locals–, amb la intervenció de múltiples actors individuals i col·lectius de la societat civil. No obstant això, no tots els actors tenen el mateix pes. Aquells actors més ben organitzats i que controlin un major nombre de recursos tindran més capacitat d’incidència que els altres. No podem caure, doncs, en el parany de contraposar una “societat civil” homogènia a un “Estat” igualment homogeni i autònom de les dinàmiques socials. La societat civil, tal com s’acostuma a entendre, aplega tant els moviments veïnals, sindicals o ecologistes, les plataformes reivindicatives i els experts independents, com les grans empreses privades, amb una enorme capacitat d’incidència en la presa de decisions. Una altra observació que cal fer: no es pot identificar d’una manera simple i directa poders públics amb interès general. Sovint els poders públics serveixen interessos particulars, fins i tot sense dissimular-ho gaire, mentre que moviments de persones i grups particulars de la societat civil resulten ser defensors d’interessos públics i col·lectius. Els rols semblen canviats, les fronteres s’esborren. Però el fons de la qüestió és que s’està redefinint la realitat dels poders en la societat i està emergint una nova dialèctica susceptible de modificar substancialment les manifestacions tradicionals de fer política. Sumari

D’altra banda, els moviments de defensa del territori s’han de jutjar no sols pels seus resultats tangibles pel que fa a l’objectiu substantiu perseguit, sinó també

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

per les dinàmiques que generen i per l’exercici de participació ciutadana que promouen. I també perquè aquests moviments de defensa del territori van acreditant una idea nova: que l’agenda no la marquen només els governants, que certs assumptes no es poden resoldre ja en despatxos, sinó que han de ser debatuts a l’aire lliure i amb la participació de les poblacions afectades. La nova cultura del territori és una novetat política que té un deute moral i polític crucial cap a aquestes mobilitzacions populars, cíviques, veïnals i ecologistes. Igual que les altres “noves cultures” emergents (de l’aigua, de l’energia...), implica un replantejament aprofundit de l’estil de govern. En aquest sentit, alguns autors (Alfama et al., 2007) ens assenyalen tres dimensions que cal valorar en els moviments socials: 1. L a dimensió substantiva, és a dir, els resultats tangibles de l’acció reivindicativa, des de derogar lleis o paralitzar projectes fins a elaborar nous plans, modificar projectes o arrencar actuacions no previstes de les administracions. 2. L a dimensió relacional o operativa, és a dir, els canvis en les formes d’elaborar les polítiques en relació amb l’ús i la gestió del territori, especialment la incorporació de nous actors de la societat i l’articulació de tots els actors, públics i privats, en formes noves, més complexes i participatives, de prendre les decisions. 3. D imensió conceptual i simbòlica, és a dir, l’elaboració i difusió de nous marcs cognitius i normatius, com la “nova cultura de l’aigua”, la “nova cultura del territori” i la “nova cultura de l’energia”, en diàleg i/o confrontació amb els marcs simbòlics i conceptuals mantinguts i defensats pels poders establerts. Els moviments revelen una important capacitat d’innovació política, social i cultural. D’altra banda, en aquestes mobilitzacions s’estableixen xarxes d’acció col·lectiva crítica: definides com “les àmplies coalicions socials que es mobilitzen per les plataformes i els nuclis organitzadors de la protesta i que poden incloure, entre d’altres, científics, polítics, entitats cíviques i socials diverses” (Alfama et al., 2007).

Sumari

Cal destacar la capacitat propositiva i proactiva d’alguns moviments socials i cívics, tot desmentint les acusacions de negativitat i particularisme amb què alguns representants destacats de l’establishment sociopolític han intentat desprestigiar i deslegitimar actuacions polítiques i socials de la societat civil que revelen un potencial d’intervenció positiva i innovadora que els poders polítics i econòmics volen silenciar. La vella manera de fer política a partir d’una concepció “piramidal” i jeràrquica de l’Estat ha entrat en crisi davant de la pressió participativa de nuclis múltiples i diversos de la societat que no es resignen a la passivitat “contemplativa” davant d’actuacions disfressades d’interès comú però que expressen interessos particulars –i no sols interessos particulars i minoritaris, sinó també ignorants dels grans reptes mediambientals i socials que té plantejats la nostra societat. Els nous

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

moviments empenyen cap a una nova manera de fer política que té com a claus de volta la participació, la informació i el coneixement. Molta gent ja no accepta ni la manipulació del saber cientificotècnic ni el monopoli de la presa de decisions, i vol participar. La dinàmica impulsada pels moviments en defensa del territori té, finalment, aquest potencial innovador d’inestimable importància: contribueix a formar ciutadans responsables, que s’impliquen en causes concretes que els obliguen a informar-se i a debatre, ciutadans que, per tant, adquireixen uns hàbits de participació essencials per a la vida democràtica. En aquests processos, és la qualitat mateixa de la nostra democràcia la que hi guanya, i la nostra societat civil assumeix una intervenció participativa que la pràctica democràtica convencional intenta escamotejar-li. Per això seria necessari que els moviments territorials, que en molts casos ja han esdevingut clarament un subjecte polític, es dotessin també d’un projecte. D’un projecte que transcendeixi el seu marc local i el problema concret que els ha engendrat i que permetés unir als habituals «no» uns quants «sí», passar del «salvem» al «volem», de la defensa al projecte. Aquest pas ja s’ha iniciat per alguns dels moviments estudiats.[...]. Els moviments capaços de fer aquest pas –independentment fins i tot del seu èxit o fracàs– deixaran petjada en la societat catalana. [ ...] Així mateix, els moviments territorials només esdevindran un subjecte transformador progressiu si abandonen tota temptació apolítica i, encara, més, antipolítica. Els assumptes que els moviments plantegen són obertament polítics (de fet, susciten el més polític de tots els assumptes: el del poder per establir més equitat social en el present i envers les generacions futures). I per fer-hi front calen solucions polítiques, normatives i institucionals. És ben cert que l’antipolítica és una forma ben determinada de política: la que, posant en dubte les bases del sistema de representació democràtica, nega a les institucions i als partits la legitimitat de decidir i representar. L’antipolítica és doncs la política que impossibilita els mecanismes de decisió col·lectiva i assegura per tant el domini del més fort, és a dir del que té més poder econòmic. En alguns dels moviments territorials avui existents a Catalunya hi ha llavors d’actituds d’aquest tipus. Si aquestes llavors fructifiquen aquests moviments seran, certament, «subjectes transformadors», però de cap manera «subjectes transformadors progressius»; al contrari, poden esdevenir un factor poderós en l’avenç cap a una societat més corporativa, més pretoriana i més desigual. (Nel·lo, 2003, p. 57).

Sumari

Parlem doncs de referents de política, en el sentit de normes del referent global que es relacionen amb els valors dominants, és a dir, a la percepció que hom té de la vida, de la societat, de l’entorn. Per contra, el referent sectorial és la

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

imatge dominant del sector, de la disciplina, de la professió, com el global no és ni completament racional ni completament arbitrari. Es tracta d’una construcció social. Sovint l’estructura mateixa del referent reflecteix un compromís entre les diverses elits en competició. Els moviments socials en general i els de defensa del territori, en particular, plantegen sovint qüestionaments més amplis sobre els valors hegemònics presents a la política territorial. No hem d’oblidar tampoc la presència de persones vinculades al moviment independentista en aquest tipus de mobilitzacions. Una proposta teòrica de confluència entre l’ecologisme i el nacionalisme la trobem ja en L’econacionalisme. Una alternativa catalana dins l’Europa Ecològica (Vilanova, 1981). Moviments fortament arrelats al territori com l’escoltisme català, que sense tenir una orientació de transformació de les institucions s’han centrat en la socialització de valors, també ha combinat la vessant naturalista amb la catalanista. Un indicador més d’aquesta confluència ha estat tenir els Països Catalans com a àmbit de referència territorial en les trobades de grups i plataformes en defensa del territori de Figueres i Tortosa. Entenem, doncs, l’aparició de les mobilitzacions en defensa del territori dins d’aquest cicle de protestes, en què els conflictes territorials també s’explicarien pel desenvolupament global de la lògica del capitalisme postfordista manifestada a escala local. Aquestes mobilitzacions combinen l’espai local com a principal àmbit de referència (com a àmbit de creació d’identitat, de mobilització i de reivindicació d’objectius) amb discursos i estratègies més extensibles i globals; i amb una tendència a l’enxarxament i a la convergència de lluites temàtiques al voltant d’una narrativa comuna contrària a la globalització neoliberal. (Alfama et al., 2007, p. 61). Agents socials organitzats com a grups de pressió darrere el fenomen NIMBY A Catalunya, la mobilització dels ciutadans en els conflictes territorials sovint ha estat qualificada com a NIMBY (Not In My Back Yard; no al meu pati). NIMBY és un acrònim aparegut als Estats Units que fa referència a les actituds proteccionistes i a les oposicions tàctiques adoptades per grups socials que reaccionen davant de la instal·lació al seu veïnat d’equipaments o serveis considerats desagradables o molestos (Dear, 1992; Alberdi, Peña i Ibarra, 2002). El fenomen NIMBY sorgeix, doncs, al voltant de la instal·lació de determinats serveis necessaris per al funcionament de les ciutats, però considerats nocius pels residents, que no en qüestionen la necessitat, però que els volen lluny de casa seva. D’aquesta manera, la proximitat geogràfica esdevé un dels factors que contribueix a la formació de l’oposició local, ja que a mesura que augmenta la distància respecte de l’instal·lació disminueix l’interès dels veïns, fins a arribar Sumari 74

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

a la indiferència (Dear, 1992). Bobbio (1999, p. 186) exemplifica d’una manera molt gràfica els comportaments NIMBY: És una etiqueta malèvola que reflecteix el punt de vista dels portadors d’interessos generals: i deixa entendre de fet que les oposicions siguin motivades pel cec egoisme de qui no vol una certa instal·lació a casa seva, però que no mouria ni un dit si aquesta fos proposada a casa d’altres. Així, la síndrome NIMBY té per objecte instal·lacions no desitjades que produeixen externalitats negatives a les àrees del voltant. Sovint aquestes conseqüències desagradables són de tipus ambiental i fan témer riscos per a la salut, la qualitat de vida, la integritat del paisatge, etc. (Bobbio, 1999). Però en altres casos, també es produeixen reaccions davant del que s’anomenen NIMBY socials (Dear, 1992), en què la ciutadania s’oposa a l’obertura de serveis socials que considera que amenacen d’abaixar l’estatus del barri, el valor de la seva propietat o posar en perill la seva seguretat. En aquest cas, tot i aparèixer components d’egoisme, també hi ha la sospita de la insensibilitat social, xenofòbia, intolerància o, fins i tot, racisme (Bobbio, 1999). Tot i aquestes diferències, ambdós tipus de NIMBY solen seguir una tendència similar i l’organització dels grups opositors sol ser semblant. Tant les reaccions de tipus NIMBY ambientals com socials comparteixen l’objectiu de protegir l’estatus social fatigosament aconseguit, d’evitar una caiguda dels valors immobiliaris, d’evitar exposar-se a nous riscos (ja sigui per a la salut o per a la seguretat) o fins i tot de vetllar pels seus propis interessos (Bobbio, 1999). Els comportaments NIMBY no són res més que “l’altra cara de la competició que es manifesta entre les ciutats i entre els llocs per atraure inversions productives i localitzacions de prestigi. Es lluita per obtenir localitzacions bones o desitjables al territori propi i per sostreure-les als altres. I de forma espectacular es lluita per allunyar de casa les instal·lacions dolentes o indesitjables i desviarles cap a un altre lloc. Els fenòmens que ens ocupen són, doncs, l’expressió de la competició cada vegada més vivaç entre els àmbits locals i són cada vegada menys controlables per les regulacions d’escala nacional” (Bobbio, 1999, p. 189).

Sumari

Una de les causes comunes de la síndrome NIMBY i de la creació de les oposicions locals rau en el desequilibri entre els costos i els beneficis de les instal·lacions. És a dir, mentre que els beneficis d’aquests tipus d’instal·lacions o equipaments són difusos entre una àmplia comunitat local o comarcal (o fins i tot pot arribar a tota la comunitat nacional), els costos recauen en petits grups de residents. Tal com diu Bobbio (1999, p. 189) “a un servei a favor de tots, correspon una servitud d’alguns” i és precisament aquest fet el que dóna força a les oposicions locals i el que empeny a rebelar-s’hi.

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

Segons la perspectiva NIMBY, el localisme d’aquestes mobilitzacions té un fort component negatiu: es desentén de l”interès general” i respon a interessos particulars i egoistes. Nova cultura del territori o “cultura del no”? Des de mitjan 2005, fonamentalment a partir de l’aparició de l’article de l’expresident Jordi Pujol titulat “La cultura del no”, s’ha encetat un debat en els mitjans de comunicació catalans entorn d’aquest concepte5. La “cultura del no” ha estat una etiqueta utilitzada recentment per aglutinar i caracteritzar l’esclat de protestes relacionades amb la ubicació de determinats equipaments (presons, centrals transformadores, etcètera) i infraestructures (trens d’alta velocitat, parcs eòlics, línies elèctriques d’alta tensió, carreteres, etc.), normalment impulsades per l’Administració, tal com mostra la citació següent de l’expresident Jordi Pujol: Aquesta cultura del no s’oposa que es facin polígons industrials o obstaculitza noves fàbriques fins que els seus promotors les instal·len a l’Aragó o a Eslovàquia. S’oposa al traçat de qualsevol carretera [...]. Ha retardat durant anys la tercera pista del Prat i al final s’ha perjudicat la seva localització. Fa impossible que es faci el quart cinturó del Vallès, que és una absoluta necessitat. Posa traves al fet que a una escala de veïns hi hagi un parell de pisos per a gent gran. I més encara a fer centres per a discapacitats. S’oposa sistemàticament a abocadors, per més ben dissenyats que estiguin. S’oposa a la creació de centres de tractament de drogodependències. Munta protestes que van des de plataformes ciutadanes fins a iniciatives parlamentàries contra les línies elèctriques, les centrals de cicle combinat i els parcs eòlics. Retarda el traçat del TGV, obstaculitza obres de regadius, etcètera. (Pujol, 2005). Segons els patrocinadors del concepte, la “cultura del no”, semblantment a la síndrome NIMBY, es caracteritza per una actitud irracional de determinats ciutadans que, sense cap projecte polític i a partir d’una actitud bàsicament egoista, s’oposen sense arguments ni alternatives a qualsevol intervenció que modifiqui el seu entorn proper. Des de diferents autors (Alfama et al., 2007, p. 204) es critica aquests tipus d’argumentacions, atès que, en primer lloc, parteixen d’una generalització que es considera bàsicament falsa. Amb el concepte de la “cultura del no” es pretén caracteritzar una gran diversitat de conflictes emergents posant-los en un mateix sac. Només coneixent una mica en profunditat cadascun d’aquests conflictes, ràpiSumari

5 “La cultura del no”, Avui, 25/05/2005

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

dament ens adonem, de la mà d’aquests autors, com són de diferents els grups que hi participen, les estratègies que utilitzen, els discursos que generen, l’abast de les propostes que elaboren, etc. Caldria veure, doncs, quines dinàmiques es donen en els diversos conflictes i quines demandes i tensions hi ha darrere. En segon lloc, des d’aquest punt de vista es buida la protesta de qualsevol contingut polític, en interpretar-la com una simple moda o com el resultat d’una societat que no està prou madura políticament. Desde mi punto de vista, la cultura del no es algo que sólo debe vincularse a las reacciones psicológicamente irreflexivas y socialmente desarrolladas, similares a las que podemos ver a diario en ciertos comportamientos infantiles resultado de una mala educación, o comportamientos adultos reactivos causados por situaciones de una fuerte emotividad descontrolada. (Cardús, 2005). Amb aquesta actitud es nega la possibilitat d’entendre de forma positiva el conflicte existent entre visions oposades que conviuen en l’àmbit social. En posar l’èmfasi en la “cultura del no”, en definitiva, es caricaturitzen determinades formes de participació crítica, que sovint no només qüestionen un determinat problema, sinó que també pretenen cridar l’atenció i aportar reflexions al voltant de problemàtiques més àmplies. Els conflictes són l’expressió de tensions i malestars latents que en un moment determinat es visualitzen, i alhora són moments i processos creatius, generadors de noves oportunitats i de formes alternatives d’entendre i d’actuar en la societat. Així docs, la “cultura del no” deixa entendre que “els projectes promoguts pels sectors econòmics i avalats per l’Administració (o viceversa) són concebuts per millorar el benestar de tothom. És a dir, quan un grup o plataforma s’oposa a aquests projectes, s’està oposant al “progrés” de tothom, un progrés avalat per unes elits polítiques i econòmiques benefactores, i per tant està essent insolidari amb la resta de la població (Alfama et. al, 2007, p. 233). Segons el president de Foment del Treball: La sociedad en su conjunto comparte la idea de que el incremento de las dotaciones de infraestructuras tiene un papel prioritario dentro del amplio abanico de acciones por desarrollar para la mejora de la competitividad de la economía catalana y también española, junto a otras dirigidas a mejorar el capital físico, humano y tecnológico, que permitan el desarrollo de bienes y servicios de mayor valor añadido. (Rosell, 2005).

Sumari

Tenim la sospita que darrere els conceptes de la “cultura del no” i de la “nova cultura del territori”, el que emergeix és un debat i una lluita sobre els valors

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

i les formes que han d’orientar l’elaboració i la implementació de les polítiques territorials a Catalunya. El que bona part d’aquests grups i plataformes fan és plantejar una visió critica del “progrés”, que implica entrar en un debat dels valors que hi ha al seu darrere; debat en què es fan explícits els beneficis i els costos de cada projecte, tant per a l’entorn natural com per als diversos grups socials. Pere Torres, a la pregunta de si el no pot ser una cultura, expressa la seva perplexitat davant del fenomen, atès que pot desbordar fàcilment la nostra capacitat d’anàlisi. Si entenem per cultura el conjunt de formes de ser i d’actuar d’una comunitat, potser sí que ens trobem davant un fenomen cultural. No pas pel fet que hi hagi oposició a determinades iniciatives sinó pel fet que ha anat amarant la societat catalana –o almenys sectors prou significatius– un sentiment de qüestionament sistemàtic de qualsevol decisió que incideixi sobre el territori i una voluntat ferma de traslladar aquest qüestionament a l’activisme i a la mobilització social. No és una reacció concreta, una decisió concreta sinó contra l’existència d’una decisió. El rebuig no necessàriament prospera, fins i tot pot diluir-se ràpidament amb algunes correccions menors perquè el projecte no era tant distant de les expectatives socials. Tanmateix, el ressort sociològic automàtic és que, davant una decisió territorial, s’ha d’organitzar, gairebé amb caràcter preventiu, una plataforma a través de la qual vehicular la potencial oposició. (Torres, 2005, p. 441). Torres apunta que aquest fenomen cultural és embrionari, però que en qualsevol cas, “vista la importància que li atorguen –amb articles i pronunciaments de destacats polítics i significats dirigents econòmics. Amb una atenció mediàtica en ocasions desproporcionada i amb creixent atenció per part del món acadèmic–, mirar de comprendre’n la naturalesa i les causes és crucial”. De l’estudi que va coordinar l’any 2005 des de l’Institut Internacional de Governabilitat per a l’Estudi Llotja de la Cambra de Comerç de Barcelona, Torres extreu la conclusió que el procediment de presa de decisions és un element clau per evitar el conflicte i fer avançar els projectes territorials. Tanmateix, l’autor es pregunta si som davant només una qüestió de procediment o si, per contra, els problemes que veiem en el procediment no són altra cosa que un símptoma d’actituds més pregones –el que amaguem ulls endins, que ha canviat la nostra visió de la cosa pública.

Sumari

Pere Torres esmenta tres pensadors que han abordat aquesta qüestió: Lipovetsky, Bauman i Bruckner. Gilles Lipovetsky (1992) apunta que som a l’època del postdeure. Segons aquest sociòleg francès, a partir de la Il·lustració es va produir

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

una secularització ètica perquè la moral va començar a esdevenir independent de la religió, però continuava vigent la noció de deure vinculada a la família o a la pàtria. Actualment vivim la fi d’aquest sentiment, que queda substituït per l’expectativa de satisfer els desigs immediats, de manera que allò que s’estén és l’individualisme i l’epicureisme. Els drets humans s’imposen als deures humans. Zygmunt Bauman (2000) ha concebut el concepte de “modernitat líquida”, líquida perquè flueix, perquè canvia constantment de forma, perquè s’allunya de l’expectativa d’estabilitat. Aquesta nova realitat introdueix incertesa, crea sensació de vulnerabilitat i genera desconfiança en un mateix i en els altres (incloent-hi les institucions). Al final predomina el sentiment que tot és caducable i acaba configurant una societat en què ja no compta la construcció d’un futur millor, sinó que s’hi prioritza la recerca d’un present diferent, amb el convenciment resultant que preocupar-se per la societat és una pèrdua de temps. Pascal Bruckner (1995) opta per assenyalar l’individualisme com el factor definitori dels temps actuals: anomena “temptació de la innocència” l’intent d’escapar de les conseqüències dels actes propis, de gaudir dels beneficis de la llibertat sense patir-ne cap dels inconvenients. Per a ell, l’infantilisme és la transferència a l’edat adulta dels atributs i els privilegis del nen. Combina l’exigència de seguretat amb el desig de ser sustentat sense sotmetre’s a cap obligació. Ho il·lustra amb l’eslògan “No renunciaràs a res!”. L’infantilisme es complementa amb la victimització: ja ningú està disposat a ser considerat responsable, tothom aspira a passar per una víctima a qui es deu reparació. En opinió de Torres, hi ha trets comuns en aquestes visions contemporànies: l’exaltació de la individualitat per davant de la comunitat i l’aferrament a la immediatesa com a antídot de la vulnerabilitat. ¿Podria ser que aquest corrent de fons també fos determinant per a la cultura del no? ¿Podria ser que una resposta aparentment solidària i compromesa fos, en realitat, l’efecte d’una societat cada vegada més insolidària i menys previsora? L’autor, davant d’aquestes preguntes, ni ho afirma ni ho descarta del tot. En realitat, la cultura del no, per a aquest autor “és una aliança pràctica i impremeditada entre tres reaccions diferenciables. Hi ha, en primer lloc, el NIMBY. Continua existint un fort component d’aquesta naturalesa. Encara hi ha un gruix de persones que, segons Torres, es mobilitza per la localització de la iniciativa i no pas per la iniciativa en si.

Sumari

En la síndrome NIMBY, a més a més, s’observa una transmutació subtil en inserir-s’hi el factor temporal. Vindria a resumir-se en el clam: “Prou!”. Pere Torres posa l’exemple d’aquells que s’alcen contra la urbanització de la costa, entre els quals n’hi ha uns quants que hi tenen la segona residència. El problema així no és la sostenibilitat de les segones residències o la gestió integrada del litoral. És la sensació d’excés, de saturació. Aquests “defensa del territori” segons que en fa

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

veure Torres també és una defensa del mateix privilegi de gaudir d’aquell espai sense interferències. No qüestionen l’existència de segones residències, sinó que allà n’hi càpiguen més sense degradar el paisatge estimat. Un segon component és el que Torres anomena “sentiment de greuge”. Algunes respostes, incloses dins la cultura del no, neixen de l’enuig de sentir-se comptats per a instal·lacions o infraestructures que beneficien d’altres i, en canvi, ser ignorats a l’hora del repartiment de projectes amb connotacions més positives. Dir-hi no és una manera palpable de reivindicar equitat. Un últim component, correspon a aquelles persones que actuen mogudes per una forma de pensar i amb una determinada “filosofia de vida”. Ells tenen un altre model de desenvolupament del territori, fins i tot una altra visió de la societat. Més que oposició, és alternativa ideològica. L’autor es pregunta si podria ser que aquests plantejaments fossin el resultat d’aquesta subordinació a l’individualisme

FENOMEN NIMBY

CULTURA DEL NO

SENTIMENT DE GREUGE

MODEL ALTERNATIU

INDIVIDUALISME

IMMEDIATISME

MODERNITAT LÍQUIDA

CADUCITAT DELS VALORS

Figura. 8. Components de la “cultura del no”. Sumari

Font: elaboració pròpia.

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

i a l’immediatisme que Lipovetsky, Bauman i Brucker denuncien. ¿Pot ser que allò que es defensa, en definitiva, sigui una visió particular del territori que no és negociable (individualisme) i que s’ha de garantir des d’ara mateix (immediatisme)? Per a aquest autor, no hi ha una confrontació entre aquells que saben què és l’únic bo per al territori i aquells que volen malmetre’l per ignorància o per cobdícia. Hi ha, en canvi, una confrontació entre diferents visions sobre com s’ha d’usar i gestionar el territori. En aquest fenomen pot haver-hi radicals en els fronts on es defensen les diverses visions, fins i tot gent amb interessos en absolut legítims, però a criteri de Torres, “hauríem de fugir de la classificació genèrica de bons i dolents en funció de si es té una determinada sensibilitat –conservar prioritàriament el paisatge i admetent només aquells usos que són plenament integrables– o una altra –transformar el territori, tant acuradament com sigui possible des d’un punt de vista ambiental, però emfasitzant en la creació de riquesa i prosperitat”. Per a Pere Torres, les noves cultures (del territori , de l’aigua, de l’energia...) no són cultures, són doctrines. Les cultures, en opinió de l’autor, resulten dels processos d’interiorització, en la gent, de principis i valors; també d’hàbits i costums. Són fruit d’un procés de digestió social lenta. Els impulsors d’aquestes «noves cultures» estableixen, en els seus documents programàtics, allò que hauria de ser i allò que s’hauria de fer perquè, segons el seu criteri, l’ús dels recursos fos sostenible. Però això són doctrines. Poden esdevenir cultures? Sí, però només quan les idees que sustenten siguin metabolitzades per la societat. Si són prou persuasius, ho estimularan i aconseguiran que, al final, sorgeixi una nova cultura. Segurament serà diferent de l’anterior, la substituïda, en aspectes substancials. Ara bé, també s’allunyarà inevitablement de la doctrina en estat pur. És el preu que cal pagar perquè els referents d’un grup esdevinguin els referents d’una societat. (Torres, 2005, p. 444). 6. Marcs cognitius i sistemes de valors 6.1. Marc cognitiu: concepte

Sumari

McAdam defineix el concepte de “marc cognitiu” com segueix: són els esforços estratègics i conscients realitzats per grups de persones per forjar formes compartides de considerar el món i a elles mateixes, que legitimi i mogui cap a l’acció col·lectiva (McAdam, 1999). Així doncs, els marcs cognitius són, per una banda, esquemes d’interpretació de la realitat i, per una altra, marcs de prescripció normativa sobre què cal fer d’acord amb aquesta interpretació. Jamison i Eyerman

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

(1991) destaquen el paper productor i difusor de marcs cognitius alternatius que acompleixen els moviments socials. En aquesta recerca, però, partirem de la base que aquests marcs cognitius no són exclusius dels moviments socials, sinó que tots els actors tenen les seves formes de percepció i interpretació de la problemàtica, que varien substancialment entre ells i evolucionen al llarg dels conflictes i dels processos decisionals que en deriven. Si els moviments socials s’han de defensar, es pressuposa que hi ha hagut algun atac, una agressió d’algú que vol fer mal, en aquest cas al seu territori. A més, pressuposa que el grup que promou la mobilització es considera com un legítim portaveu dels interessos del territori que estan sent vulnerats per l’agressor. Segons la perspectiva que estudia la creació de marcs cognitius, una de les tasques principals en l’acció col·lectiva és la d’elaborar marcs cognitius i normatius orientats a legitimar la seva acció, tot expressant una injustícia, assenyalant-ne culpables, generant identitat i incentivant l’acció col·lectiva com a mecanisme de canvi de la situació definida com a injusta (Gamson, 1992). La mateixa etiqueta “grups i plataformes en defensa del territori” és una part més d’aquesta estratègia que no exclou la utilització per part d’aquests grups d’un ampli ventall d’arguments tècnics, polítics, socials o econòmics que justifiquen les seves posicions i accions. 6.2. Discurs, principis i valors

Per abordar aquest apartat, centrarem la reflexió sobre els agents més vinculats a les plataformes i moviments socials de defensa del territori (valen igual les reflexions per a qualsevol altre grup d’agents). Pel que fa als discursos de les plataformes o moviments de defensa del territori, per posar en relació els valors que defensen i les reivindicacions que proposen, de la mà dels autors de diferents estudis sobre els moviments socials de Catalunya (Alfama et al., 2007, p. 63), es presenta en la figura 3.2 una proposta de conceptualització de les idees força que mouen aquestes mobilitzacions basada en dos eixos: els objectius de les mobilitzacions (la preservació i la conservació d’una situació donada respecte del desenvolupament alternatiu) i el tipus de sentiment identitari que incentiva l’acció col·lectiva (identitat refugi respecte de la identitat projecte). Amb aquesta proposta de síntesi volem presentar uns models ideals que ens ajudin a reflexionar sobre aquestes qüestions. Considerem que cal fer-ne una lectura complexa que no simplifiqui excessivament la realitat, per la qual cosa hauríem de tenir en compte almenys dos elements: la inevitable heterogeneïtat de posicions que es dóna dins de les mobilitzacions i la possible evolució de les plataformes en el temps. Amb relació a l’heterogeneïtat inherent als discursos de les plataformes, volem assenyalar que una mateixa mobilització agrupa gent que hi participa per Sumari 82

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

Entitats: tipus de sentiment identitari que incentiva l’acció col·lectiva Objectius de l’acció col·lectiva i valors Preservació - Conservació Refugi

Projecte

Desenvolupament alternatiu

Comunitats alternatives (neorurals, ecoaldees...) • Basats en les comunitats locals • Basats en comunitats culturals alternati• Reactius ves • Es constitueixen contra una decisió de- • Tendència a l’anticipació terminada: sense voluntat de transfor- • Voluntat de transformació local però no mació global ni local global • Discurs monotemàtic i localista • Discurs integral i extensible NIMBY

Entitats/grups conservacionistes

Moviments de defensa del territori

• Reactius • Basats en una comunitat al voltant d’un • No basats en comunitats sinó en un projecte projecte • Discurs integral i extensible • Discurs monotemàtic i localista, sense • Voluntat d’incidir en la positiva i la transvoluntat de transformació global formació global des d’allò local: actuacions en xarxa per aconseguir-ho • Es qüestionen els problemes i no només els programes Figura 9. Formes d’acció col·lectiva, discurs i valors. Font: Alfama et al., 2007

motius diferents i, per tant, coexisteixen discursos que poden apel·lar a formes diferents de concebre el territori. En les plataformes analitzades conviuen persones amb sensibilitats molt diferents: ja sia més properes al conservacionisme, a les NIMBY o a les comunitats alternatives; amb una visió global de la problemàtica o amb una motivació estrictament personal, local i/o centrada en una temàtica en concret, etc. Reconèixer aquesta heterogeneïtat en les motivacions no exclou que, en termes generals i agregats, es pugui identificar un tipus de discurs, principis, valors i concepció del territori que, en el discurs públic, preval per damunt dels altres en un moment determinat.

Sumari

Pel que fa a l’evolució temporal, alguns autors (Alfara et al., 2007) destaquen que una mateixa mobilització o moviment en defensa del territori pot (i molt sovint és així) començar amb un discurs propi dels NIMBY o de les comunitats alternatives, i a mesura que es desenvolupa l’acció col·lectiva i es teixeixen noves aliances, la concepció del problema es modifica i el discurs i els objectius s’enriqueixen, tot adoptant noves perspectives i generant respostes creatives, i ten-

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

dint cap a discursos més integrals i propositius propis. Aquesta és, de fet, una de les potencialitats de l’acció col·lectiva; la mateixa dinàmica de la protesta (i en aquest procés l’aportació tècnica i científica és fonamental) porta a buscar aliances per esdevenir més forts i a buscar arguments sòlids per contrarestar els dels promotors del projecte contra el qual es lluita. En aquest procés, s’acostumen a transformar els discursos i els objectius de les organitzacions i les persones que tenen projectes de caire més localista i reactiu cap a una major obertura i uns plantejaments més globals, integrals i universalistes. Aquests canvis coincideixen amb l’aliança amb el sector científic crític amb determinada política que aporta una nova perspectiva sobre la qüestió. Tenint en compte aquestes reflexions, considerem que en general ha prevalgut una identitat més de tipus projecte que no pas refugi, o en altres paraules, de caràcter propositiu i no reactiu. Les plataformes han estat capaces de superar la simple oposició al projecte en concret i de construir un discurs més ampli, que el supera i que elabora una crítica al model de desenvolupament econòmic i territorial, urbanístic o hidrològic, segons els casos. En el discurs de les mobilitzacions o col·lectius en defensa del territori ens podem trobar, en més o menys mesura, una concepció integral de les problemàtiques, en la qual no només es critiquin les solucions proposades, sinó que també s’hagi fet un esforç per discutir la definició del problema i proposar visions alternatives del desenvolupament abordant-ne les dimensions socials, ambientals, culturals, econòmiques i comunitàries, i tots aquests elements connectats amb la qüestió de la participació: la demanda d’una major possibilitat d’incidir en els òrgans de decisió que determinen en el projecte en qüestió. Es poden, doncs, combinar elements identitaris amb discursos ambientals, polítics i socials, vinculant-ho amb les problemàtiques de la vida quotidiana en aquests territoris. De fet, aquesta visió integral de les problemàtiques ha permès a les plataformes, a través d’assenyalar la vinculació entre les dinàmiques locals i globals, introduir en el debat qüestions que a priori no hi eren presents: el consum excessiu de recursos, els models d’urbanització que tendeixen a la substitució dels habitants d’un barri o territori, els sistemes de mobilitat insostenibles, la inequitat entre territoris, la valoració del patrimoni natural, arquitectònic i paisatgístic, la capacitat de càrrega dels territoris, etc.

Sumari

“Des del nostre punt de vista, és precisament aquest caràcter propositiu i aquesta concepció oberta i integral dels conflictes la que allunya aquestes mobilitzacions de la consideració de NIMBY” (Alfama et al., 2007, p. 200). En aquest sentit, és destacable el paper del sentiment identitari i de comunitat en les mobilitzacions: la dimensió identitària hi és present en totes, d’una forma vinculada al fet de sentir-se part d’un espai i, per tant, part també d’una mobilització política orientada a aturar, promoure o modificar projectes concrets i materials que el poden alterar. De fet, el component identitari és present d’una manera o altra en qualsevol

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

expressió de l’acció col·lectiva, ja prengui forma de NIMBY o de moviment social. La qüestió és, però, que les mobilitzacions han contribuït a construir una identitat enfocada al futur, en el marc d’un projecte obert, en comptes d’una identitat tancada en el rebuig de l’afectació local com la pròpia dels NIMBY. Per dir-ho d’una altra manera, el tipus de mobilitzacions marquen el pas de l’“Aquí no” a “Ni aquí ni enlloc” o bé a un “Així no”. En altres casos, la qüestió és més complexa: el greuge, a part de la vinculació a un territori concret, té també molt a veure amb la pugna entre diferents marcs cognitius, entre formes diferents d’entendre el progrés o el model de desenvolupament econòmic. Tot i això, els elements identitaris també hi son presents: Sentim el paisatge com una remor que forma part de la nostra identitat, de les nostres arrels, de la nostra qualitat de vida... és molt important la seva conservació per tal de garantir progrés, per garantir un desenvolupament econòmic, social i ambiental sostenible. El creixement urbanístic de la Costa Brava va en absolut detriment d’aquesta premissa i és per això que demanen a l’Administració pública autonòmica, local i la pròpia societat civil un punt i a part: serà l’única manera de redreçar la situació (www.salvem-emporda.org). Per exemple, a través de la defensa de la continuïtat i cura del paisatge empordanès, s’estan plantejant tota una sèrie de qüestions que tenen a veure amb la promoció de l’economia de la zona més enllà del turisme estacional; amb el suport a l’ocupació permanent de les poblacions petites (en comptes de l’aposta per les segones residències), amb la necessitat de desenvolupar polítiques de suport a l’agricultura per evitar l’endèmica crisi del sector primari, etc. La dimensió substantiva de les polítiques públiques ens remet als seus continguts concrets. Per tant, els canvis que es donen en aquesta dimensió tenen a veure amb la creació, derogació o modificació de plans i projectes. Els canvis en la dimensió relacional i operativa es concreten en la capacitat d’alterar les regles del joc i les relacions entre els actors polítics, és a dir, la possibilitat de denunciar les formes d’actuar en els processos de decisió, d’introduir nous actors en els processos de decisió de les polítiques o de provocar canvis en la representativitat i legitimitat d’altres, de modificar els patrons d’interacció entre els actors de la xarxa de polítiques –forçant noves aliances o visibilitzant contradiccions– etcètera. En tant que aquests canvis incideixen en la configuració i en les interaccions de la xarxa de polítiques, també ho fan en la distribució de poder en la xarxa, tot alterant els patrons de asimetria en la distribució dels recursos jurídics, cognitius, econòmics o polítics.

Sumari

La incidència en la dimensió conceptual, cal entendre-la com la capacitat de generar canvis en els sistemes de valors, en les percepcions, opinions, actituds i

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

conductes socials en relació amb l’ús i la gestió del territori. Els impactes conceptuals acostumen a transcendir polítiques concretes, en la mesura que incideixen en els marcs cognitius dels actors polítics i de la ciutadania, i poden acabar tenint incidència més substantiva i/o operativa si aconsegueixen concretar-se en canvis en els continguts i/o els procediments d’elaboració i implantació de les polítiques territorials. Cal recordar que la diferenciació entre les tres dimensions de les polítiques públiques té una orientació clarament analítica: en la realitat, aquestes dimensions estan fortament interrelacionades. La dimensió conceptual i el debat sobre les idees i els valors Les mobilitzacions de defensa del territori en el context d’una “nova cultura del territori” han atorgat molta importància a la dimensió conceptual dels conflictes, és a dir, al debat sobre les idees i els valors en l’acció política i, d’altra banda, comparteixen la voluntat de transcendir les problemàtiques concretes i d’estendre l’experiència més enllà dels respectius territoris i conflictes. Hem comentat en anteriors apartats la contraposició de dues visions del territori: una visió anacrònica, ancorada en vells paradigmes i valors desenvolupistes, en retrocés però encara hegemònica, i una visió emergent alternativa però encara marginal. En aquest sentit, la concepció sostenibilista del desenvolupament econòmic i social guanya terreny a mesura que es va estenent la influència de la nova cultura del territori. Arribats a aquest punt, cal preguntar-se fins a quin punt els valors i els debats plantejats arran de les mobilitzacions han tingut alguna incidència en les formes de percebre i entendre les problemàtiques dels actors implicats i de la ciutadania en general. Segons els treballs de recerca i de camp realitzats per l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) de la UAB, en bona part dels casos analitzats, els discursos de les plataformes no només s’han orientat a criticar els projectes en controvèrsia, sinó també a crear debat social al voltant d’aquestes qüestions. Hi ha hagut una voluntat explícita de “traduir” els conceptes emprats i de difondre’ls a la ciutadania, als polítics i als experts i tècnics, ja fossin privats o de les institucions. El debat sobre la necessitat d’intervenir d’alguna manera en el paisatge, l’esforç per omplir de contingut el concepte de sostenibilitat, la redefinició del patrimoni arquitectònic amb la revalorització de la memòria històrica, l’extensió del concepte de nova cultura de l’aigua en altres àmbits com el territori, serien alguns exemples d’aquest procés.

Sumari

Per exemple, en el cas de Bracons i SVV, els contactes de les plataformes amb geògrafs, economistes i ambientòlegs de la universitat (UAB, UdG, etc.), així com amb l’Associació de Naturalistes de Girona, van permetre una tasca de difusió de nous conceptes al voltant de la gestió dels espais naturals i agrícoles, i del

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

paisatge, com a actius territorials, tot buscant la complicitat de sectors econòmics emergents com el turisme rural sostenible. Finalment, volem destacar que segons Alfama (2007, p. 219), en els conflictes territorials que ells vénen analitzant, l’acció de les mobilitzacions ha permès visibilitzar el caràcter polític i, per tant, qüestionable, dels marcs cognitius que fonamentaven els projectes en controvèrsia. Les plataformes han fet un esforç sistemàtic per desconstruir el concepte d’interès general utilitzat per les administracions i els grups d’interès, tot discutint tant els continguts de les polítiques com la forma d’elaborar-les, i portant al debat públic noves formes de definir cadascuna

EQUITAT SOCIAL

EFICÀCIA FUNCIONAL

NOVA CULTURA DEL TERRITORI

SOSTENIBILITAT AMBIENTAL NATURA

CULTURA

HUMANITAT DEURE ÈTIC DE VETLLAR PEL CONJUNT DE LA NATURA I PEL BENESTAR DE LES GENERACIONS FUTURES

VALORS INTRÍNSECS

ÈTICA DEL PAISATGE

VALORS ÈTICS

Sumari

Figura. 10. Valors troncals de la nova cultura del territori i l’ètica del paisatge. Font: elaboració pròpia.

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

d’aquestes problemàtiques, amb debats sobre altres solucions possibles tenint-ne en compte els costos, els beneficis i les conseqüències corresponents. Per dir-ho d’una altra manera, aquestes mobilitzacions han evidenciat que el principal recurs per legitimar els projectes als quals s’oposen –l’apel·lació a l’interès general– és un instrument de naturalesa política i relacional i, per tant, qüestionable, tot contribuint a polititzar algunes de les qüestions vinculades amb el territori. D’aquesta manera, aquestes mobilitzacions, en intentar acostar les decisions als ciutadans del territori afectat, no pretenen només defensar uns interessos particulars (els d’aquests ciutadans del territori), sinó posar de manifest la contradicció que suposa excloure’ls en la definició de la política i d’interès general. En tots els casos podem identificar debats que responen a una preocupació per una gestió més pròxima, més reflexiva i més sostenible dels recursos del territori. La protecció dels espais naturals, del paisatge, dels conjunts arquitectònics, es planteja com un recurs també lligat al territori. D’altra banda, en tots aquests debats trobem elements propis d’un marc cognitiu de sostenibilitat que ens fa plantejar la possibilitat d’una nova cultura en relació amb el territori. La lògica territorial, que desplegaria aquesta nova cultura construïda i impulsada per les mobilitzacions respondria a la voluntat de vincular propostes globals (pèrdua de biodivesitat, de sòl, d’aigua, de patrimoni industrial i cultural) a territoris i interessos concrets. 7. Agents i valors en relació amb el territori i el paisatge En aquest apartat volem anar relacionant, ni que sigui sintèticament, els grups d’agents públics i privats que els darrers anys han tingut un cert grau d’incidència al territori i al paisatge amb el conjunt de principis i valors que defensen públicament i que es dedueixen d’alguns dels seus discursos, opinions, debats, ponències, esdeveniments i activitats. L’objectiu d’aquest exercici és tenir una resposta inicial a la pregunta de si la dimensió ètica de la nova cultura del territori està amarant en les institucions i en la societat civil, o almenys en els seus membres més dinàmics i compromesos en l’ordenació del territori i en la intervenció i gestió del paisatge durant la primera dècada del segle xxi a Catalunya. 7.1. Institucions, administracions públiques i valors

7.1.1. Darrera legislatura del govern de CiU (1999-2003)

Sumari

Durant els governs de CIU, el planejament territorial s’ha caracteritzat per fomentar la creació de diverses figures de planejament sense impulsar-ne definitivament la redacció i aprovació de cap. Des de l’aprovació de la Llei de política territorial de 1983 fins a l’aprovació l’any 1995 del Pla territorial general de Catalunya

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

(PTGC) van passar dotze anys; dels set plans territorials parcials previstos, tan sols se n’aprovà el de Terres de l’Ebre l’any 2001; i, tot i crear-se la figura dels plans directors territorials, no se’n va desenvolupar cap. En canvi, en aquest període es va posar l’èmfasi en el planejament sectorial i s’impulsaren diversos plans (carreteres, espais d’interès natural, equipaments comercials...). Així doncs, durant aquest període legislatiu s’abandonen les polítiques territorials més integradores i es potencien aquelles més sectorials que es focalitzen en un aspecte en concret del territori, tot perdent-se la visió estratègica global i les interrelacions amb la resta de polítiques territorials. Recordem que l’any 1998 queden en suspens definitivament els treballs del Pla territorial metropolità de Barcelona que estava redactant un equip de tècnics dirigit per l’enginyer Albert Serratosa. S’inicia la dècada del 2000, com diu Font (2000, p. 60) amb “la paradoxa d’un territori desregulat i, en canvi, profundament ordenat des dels plans d’ordenació urbana”. La planificació supramunicipal s’ha consolidat de facto a partir de les dinàmiques econòmiques i el pes sociopolític dels diversos territoris. El resultat d’aquesta indefinició, segons alguns experts, ha estat un considerable desordre territorial respecte dels espais lliures, els sistemes urbans i les infraestructures i, com a conseqüència i davant la manca d’una política territorial efectiva que regulés de manera integrada el territori, el model d’urbanització resultant ha estat extensiu en l’espai. Aquest creixement suburbà lligat a la producció de tipologies d’habitatge de baixa densitat ha tingut lloc de manera molt accelerada en un període de quinze anys, des de mitjan dels anys vuitanta. Un creixement, per tant, que ha esdevingut en l’absència, o potser en part per l’absència, de decisions de planificació territorial, a llarg termini i de tipus global. (Muñoz, 2005, p. 70). Els mateixos canvis tecnològics, socials i culturals que han tingut lloc en les darreres dècades han incrementat la mobilitat de la població, amb una tendència cap a la suburbanització, l’especialització funcional del territori i l’especialització social, la qual cosa es tradueix sovint en una major pressió sobre el medi i una segregació de determinants grups socials en l’espai.

Sumari

Pel que fa a la visió estratègica del territori i el seu desenvolupament, els governs de CiU es van caracteritzar per no tenir-ne una visió clara. La redacció de plans estratègics va ser nombrosa, però principalment a escala municipal i en algun cas comarcal, sense una coordinació especial entre si, amb la seva consegüent visió fragmentada del territori. Respecte dels mecanismes de participació, durant els governs de CiU es potenciaren tant el desenvolupament de les agendes 21 com dels plans estratègics com a processos participatius, malgrat que aquests no estaven vinculats a la planificació territorial.

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

No fou fins a la darrera legislatura que s’encarregaren a diferents experts documents de treball que tenien per objectiu impulsar una visió més estratègica del territori en conjunt i dels quals podem deduir un cert marc cultural i axiològic. Principalment a través de la col·lecció “Panorama7 Territoris”, una iniciativa de l’Observatori de Desenvolupament Estratègic de Catalunya (ODESCAT) i el Pla governamental CAT21 del Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya. Finalment el període culmina amb una gran exposició titulada “HiperCatalunya. Territoris de recerca” definida pels seus comissaris com “una operació d’anàlisi, recerca i prospecció territorial que respon, en últim terme, a una voluntat decidida d’aposta i innovació compartida en diversos camps del coneixement, de la creació i de l’acció pública contemporanis”. La seva manifestació reflecteix, en efecte, un important grau de posicionament ideològic (posicionament més que posició, és a dir, una condició dinàmica i oberta més que estàtica i delimitada del mateix concepte d’ideologia) vinculat a un cert esperit de relais possible en les referències, els tons i les sensibilitats que han marcat les últimes dècades. Creiem interessant apuntar algunes notes referents al posicionament ideològic de l’exposició per entendre millor el conjunt de valors subjacents en l’Administració d’aquest període final de govern de CIU. Exposició “HiperCatalunya. Territoris de recerca” (2003) L’exposició “HiperCatalunya. Territoris de recerca” es va presentar al Museu d’Art Contemporani de Barcelona del 18 de juliol al 26 d’octubre de 2003 com una iniciativa de la Secretaria de Govern, la Secretaria per a la Planificació Territorial, la Direcció del Pla governamental CAT21 de la Generalitat de Catalunya i l’equip d’arquitectes vinculats al grup Metapolis i a l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya (IAAC). És interessant submergir-se en la presentació de la publicació d’aquesta exposició feta tant pel secretari del Govern, Antoni Vives, com per Salvador Estapé, director del Pla governamental CAT21, i pel secretari de Planificació Territorial de la Generalitat de Catalunya, Pere Torres, ja que toquen diferents aspectes que estan presents en el discurs de les institucions i membres representatius del govern de CiU en aquest període del seu mandat.

Sumari

Vives i Estapé es fan una pregunta inicial: “Quina és la intel·ligència que impregna el desenvolupament social, urbanístic, econòmic i arquitectònic de les societats occidentals? I, si existeix, quina posada al dia i quina mirada cap al futur construïm a partir de les nostres certeses i incerteses actuals?” La primera conclusió a què arriben és que els polítics hauran d’aprendre a desaprendre; “haurem de saber desfer-nos d’aquells conceptes d’intel·lectualitat orgànica, de geometria ideològica o de pressupòsit moral que entorpeixen la capacitat per llegir les noves gramàtiques socials que es desenvolupen davant nostre. Haurem de concebre nous

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

àmbits per construir un consens polític i democràtic que contribueixi a consolidar la cohesió i el benestar de la societat i a relegitimar l’opció política” (Vives i Estapé, 2003, p. 2). Segons opinió del secretari del Govern i del director del Pla governamental CAT21, “Catalunya ofereix unes condicions gairebé úniques per desenvolupar una nova teoria sobre el progrés de les societats occidentals. La seva complexitat, la necessitat que ha tingut la nació de refer-se una vegada i una altra, gairebé de reinventar-se, a partir d’un sentiment d’identitat mancada però desitjada, ens situa al capdavant de les col·lectivitats nacionals europees que es proposen a si mateixes noves fronteres de justícia social, participació democràtica i generació de pertinença comunitària”. Vives i Estapé aposten en aquests primers anys del segle xxi per un creixement intel·ligent que reconeix la connexió necessària entre el desenvolupament econòmic i la qualitat de vida. D’altra banda, a la pregunta “què és i què pot ser un territori?”, el secretari de Planificació Territorial comença reflexionant sobre el concepte nació com a constructe. Torres afirma que en aplicació del principi filosòfic de Berkeley: esse est percibi (ser és ser percebut), podem dir que: Les nacions són en la mesura que són percebudes com a tals i que les primeres que han de percebre-les són les persones que en formen part. Per tant, el procés autopoiètic comporta també un mecanisme insubstituïble de comunicació perquè els membres del sistema s’hi sentin inclosos. Podem pensar, doncs, el futur d’una nació des d’aquesta perspectiva, estirar-ne els processos que la caracteritzen fins als escenaris extrems i, lògicament, optar pels que valorem més desitjables. (Torres, 2003, p. 8).

Sumari

Avança en la seva reflexió sobre prospectiva en temps d’incertesa i complexitat, de la mà de Ralph Abraham, professor californià i pioner de la caòtica, que va submergir-se en la història per trobar metapatrons gràcies al coneixement que havia acumulat al seu camp de recerca. I va topar amb Hesíode, que presenta en la Teogonia una trinitat divina formada per: Caos, el principi còsmic abstracte que és la font de tota creació; Gaia, l’existència física i l’esperit vivent de l’univers creat; i Eros, l’impuls creatiu, el medi espiritual que connecta Caos i Gaia. Segons aquest autor, la nova concepció científica del món relliga clarament amb aquests tres déus, gràcies a tres corrents radicalment innovadors i de visió englobadora, que són: la teoria del caos (nascuda el 1975) com a branca de les matemàtiques que proporciona models per a processos naturals intrínsecament irregulars; la hipòtesi Gaia (formulada el 1973), que proposa que la Terra, en el seu conjunt, és un sistema complex capaç d’autoregular-se; i finalment, l’erodinàmica (apareguda el 1989) que aplica la teoria de sistemes dinàmics a les societats humanes.

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

Seguint la teoria òrfica d’Abraham i afirmant la seva utilitat pràctica, el secretari general de Planificació Territorial ens descriu, al meu entendre, tot un posicionament filosòfic de la realitat que desprès utilitzarà per articular el seu discurs sobre el territori i el paisatge: Pensar el futur ens obliga a acceptar la complexitat i la incertesa de dos sistemes –la biosfera i l’antroposfera– que, a més de ser difícils de capir per separat, interactuen intensament. De fet, comparteixen tots els components però no l’accent que posem en les lleis que els governen. La hipòtesi de Gaia ens serveix per a aproximar-nos a la biosfera; l’erodinàmica, per fer-ho a l’antroposfera i a les diverses comunitats que la integren. En tots dos casos, el llenguatge formal de la teoria del caos ens proporciona noves eines de comprensió i de prospectiva. Traduït a la pràctica política, la integració d’aquests nous contextos es concreta en la sostenibilitat. (Torres, 2003, p. 10). Ens sembla interessant reproduir en aquest apartat algunes reflexions més de Pere Torres, ja que enllacen bé amb les reflexions sobre ètica ambiental que hem fet en el capítol primer sobre el marc conceptual. En efecte: La sostenibilitat és, en certa mesura, un parany, perquè ens obre les portes a l’esperança que la humanitat és capaç de canviar les tendències negatives dels últims segles i redreçar la tèrbola relació antroposfera-biosfera. Tanmateix, aquesta és una esperança fundada en la nostra concepció cartesiana del món, que ens fa creure que, encara que triguem una mica més a reaccionar, l’única penyora serà haver-ho de fer des d’una posició més desfavorable. Aquesta idea és fal·laç. En realitat, el procés d’insostenibilització està plagat de discontinuïtats en què variacions molt lentes s’alternen amb canvis rapidíssims, sovint reforçats per vincles entre fenòmens aparentment inconnexos. Ens ho descriu detalladament Chis Bright a l’informe del Worldwatch Institute sobre l’estat del món corresponent a l’any 2000. Bright qualifica aquestes situacions com a sorpreses ambientals. (Torres, 2003, p. 10). Segons Torres, la caòtica ens ajuda a conceptualitzar tots aquests mecanismes propis dels sistemes complexos i ens adverteix que poden fer inviable qualsevol reacció fora de temps. La caòtica també ens ofereix, en opinió del secretari general, altres eines metodològiques per aventurar-nos en la prospectiva. Entre aquestes es pot destacar la d’atractor, com a combinacions que tenen més probabilitat de produir-se. Un exemple d’atractor dins del sistema geogràfic seria el paisatge.

Sumari

En aquest sentit, no es pot perdre de vista que el paisatge en tant que manifestació, ho és davant un observador i que el bagatge de l’observador influeix en la

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

percepció que se’n té. En realitat, creem una visió personal del paisatge existent, que l’expert nord-americà en arquitectura del paisatge J. E. Rodiek, anomena paisatge mental (mindscape), com a fruit d’allò que sabem, veiem i creiem. En aquest sentit, un paisatge és, alhora, un lloc del món real i una creació de la ment humana, derivada tant del coneixement com de les emocions acumulats al llarg de la vida. (Torres, 2003, p. 11). Torres segueix el seu discurs assegurant que un model apropiat de governança pot evitar que el sistema evolucioni sense consens dels seus agents operatius cap a les turbulències pròpies d’un sistema inestable. Sembla oportú recuperar en aquest punt la tesi de Stephen E. Toulmin segons la qual la modernitat va generar-se per dues vies diferents –la científica, que se centra en els fets, i la humanista, que prefereix els valors– i que va sorgir victoriosa la primera. Com a resultat, la cultura occidental considera que la base de la comprensió social és l’aplicació d’una racionalitat objectiva universal. En canvi, la visió humanista es decanta per l’acord entre les parts. A l’hora de parlar de paisatges presents i futurs, hem d’escollir sense temors la visió humanista. La governança, entesa com la capacitat d’un sistema social per a diagnosticar i fer front positivament a les amenaces i les oportunitats, és la via per a abordar els paisatges –és a dir, la configuració del territori. Segons Joan Prats, director de l’Institut Internacional de Governabilitat, el nivell de governança depèn de la qualitat del teixit institucional, de la qualitat de les polítiques i de la gestió públiques i dels lideratges. Serà doncs, d’aquests factors que dependrà allò que pot arribar a ser un territori. Crear un model de governança passa, indefectiblement, pel desaprenentatge i per l’aprenentatge –per desprendre’s de llast en forma de paradigma inadequat i per adquirir les habilitats apropiades per a la nova manera de fer. Si ens referim al paisatge, alguns aspectes a reformar serien: - El sentiment de fragmentació de la biosfera en dos àmbits clarament segregats –la natura i la humanitat– ha de donar pas a una visió integradora: la humanitat forma part indissociable de la natura. - La concepció del paisatge com un element estàtic i estètic, amb la condemna contundent de qualsevol alteració, ha d’esdevenir dinàmica, en què la transformació és una propietat intrínseca, encara que sigui a escales temporals que superen la memòria individual. (Torres, 2003, p. 11).

Sumari

Finalment, Pere Torres acaba les seves reflexions per a l’exposició amb el joc de paraules següent:

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

Podríem concloure que explorar l’espai de possibilitats del paisatge fa necessari explorar l’espai de possibilitats de l’acció política. Al capdavall, és així –liderant projectes de frontera– com es forma un territori de qualitat, en què es pugui viure de manera sostenible i que se’l pugui sentir com a identitat col·lectiva, com a identitat nacional (Torres, 2003, p. 11).

VALORS TRONCALS ESTRUCTURADORS DEL DISCURS • Identitat nacional • Cohesió i benestar de la societat • Creixement Intel·ligent • Sostenibilitat en un entorn més vivible • Innovació VALORS BÀSICS COMPLEMENTARIS • Revitalització de la nació • Relegitimació de l’opció de la política • Convivència i creixement cívic • Visió humanista • Prosperitat Figura. 11. Valors que es dedueixen del document “HiperCatalunya. Territoris de recerca” (2003). Font: elaboració pròpia.

Ens ha semblat interessant resseguir el discurs del secretari de Planificació Territorial del darrer govern de CIU, ja que sembla tot un posicionament ideològic realitzat en el preàmbul a l’exposició governamental “HiperCatalunya. Territoris de recerca”. 7.1.2. El primer Govern tripartit (2003-2007) Acords del Tinell (2003) Els acords del Tinell (signats el 14 de desembre de 2003) signifiquen el primer document que expressa les intencions i els acords del govern dels tres partits (PSC, ERC, ICV-EUiA) que formaran el nou Govern de Catalunya després de l’etapa de CIU. Amb referència a la política d’ordenació i planificació del territori, els principals objectius que es plantegen són els següents: Sumari 94

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

• Reformar les administracions públiques a partir de quatre principis: l’aproximació de la gestió dels serveis a la ciutadania (subsidiarietat), la simplificació de les instàncies administratives (racionalitat), l’optimització en l’aplicació dels recursos (eficàcia) i el fet que els gestors públics hagin de retre comptes de manera clara i permanent (responsabilitat). • Ordenar les administracions catalanes basant-se en tres nivells territorials: les vegueries o regions, les comarques i els municipis; convertint les vegueries o regions en el lloc de trobada entre totes les administracions. • Plantejar una revisió en profunditat dels instruments de planificació, per dotarlos d’un contingut més estratègic i una praxi més flexible, amb uns processos de formulació més participatius. • Impulsar i integrar les agendes 21 locals amb la de Catalunya com a “document estratègic nacional de planificació i conscienciació ambiental” que s’ha de vincular al Pla territorial general de Catalunya. Pla de Govern (2004-2007) Sense concretar gaire més, el Pla de Govern 2004-2007 elaborat pel Departament de la Presidència incorpora els principis bàsics sobre l’ordenació del territori establerts en els acords del Tinell marcant les prioritats principals: la primera, finalitzar la planificació territorial general i sectorial i, la segona, determinar les àrees de protecció especial del territori. L’empenta del planejament territorial donada pel Tripartit pot interpretar-se com a mostra d’una tendència per potenciar la visió supramunicipal. Tot i que pot ser una tendència força incipient, les polítiques territorials del Tripartit han emfatitzat una escala de planificació més elevada, tot potenciant el planejament tant al nivell de vegueria, com de comarca, com de sistema urbà. S’ha observat que les polítiques impulsades pel Tripartit no sempre coincideixen amb els límits administratius i que, en canvi, es posa més atenció als sistemes urbans per tal que les polítiques puguin respondre a la realitat. Un bon exemple d’això són els plans directors urbanístics: el del sistema costaner comprèn tota la costa catalana i els de les àrees urbanes corresponen a agrupacions de municipis. Així mateix, s’emprenen els treballs per redactar els plans territorials parcials sense que la divisió administrativa correspongui a aquesta organització territorial.

Sumari

Pel que fa al nivell de transversalitat, les polítiques de planejament deixen al marge les polítiques d’aigua, residus o energia que depenen d’altres departaments, amb els quals sovint emergeixen dificultats d’entesa i coordinació, i es continuen desenvolupant plans sectorials, com per exemple el Pla d’energia 2006-2015 o el Pla d’infraestructures de transport de Catalunya 2006-2026.

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

Criteris del Programa de planejament territorial (2005) Pel que fa als criteris del Programa de planejament territorial presentats a la Comissió de Coordinació de Política Territorial el 20 de maig de 2005, la Secretaria de Planificació Territorial fa públic un document (orientatiu, no normatiu) que ha servit de guia per a les diverses actuacions de planejament durant aquest període. Quant a la gestió del territori, el Govern tripartit expressa en el document que els objectius són assegurar la sostenibilitat ambiental, l’eficiència funcional i la cohesió social, i que això s’ha de traduir en un model d’urbanització caracteritzat per la compacitat (respecte de la dispersió), la complexitat (respecte de l’especialització) i la cohesió social (respecte de la segregació). En la presentació d’aquest document, el conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat, Joaquim Nadal, manifesta que la guia de criteris per al planejament territorial ha de ser una bona eina i marc de referència per al treball amb la participació dels agents, en què “s’ha de garantir una reflexió de conjunt que valori la necessitat dels espais oberts i doni suport a l’obligació moral de defensar i protegir els paisatges singulars i els assentaments humans en la seva globalitat”. Les persones són la prioritat del Govern. Ens hi devem. Les persones viuen en les grans concentracions urbanes o s’escampen pels racons del territori. Les persones s’hi mouen i hi treballen cada dia. I avui ho fem amb una mobilitat sense precedents. Cal pensar en tot i fer possible que sense un dirigisme innecessari la societat se sàpiga reconèixer en la indestriable relació entre territori que cadascú de nosaltres estima amb perfils propis i el conjunt de la societat, cada cop més complexa, que assaja cada dia l’aventura apassionant de la convivència. (Dept. de Política Territorial i Obres Públiques, 2005, p. 1). El secretari per a la Planificació Territorial, Oriol Nel·lo, destaca en el document que disposem d’un territori amb grans possibilitats i potència, però al mateix temps hem d’afrontar-hi reptes importants. Reptes associats a les dinàmiques de dispersió de la urbanització, a l’especialització funcional i als riscos de segregació social que, si perduren, podrien acabar fent del territori català una realitat creixentment insostenible, des del punt de vista ambiental, ineficient des del punt de vista funcional i insolidària des del punt de vista social. El Govern de la Generalitat parteix del principi que, per tal d’aprofundir aquelles oportunitats i afrontar aquests reptes, és necessària una decidida acció pública. Una acció pública que impulsi algunes de les tendències en curs, però que, en altres casos, sigui capaç de reorientar-les i, si cal, de contradir-les. Així, davant les afirmacions, avui, afortunadament cada vegada més en desús, segons les quals és necessària una desregulació més gran en els àmbits de l’ordenació del territori, Sumari 96

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

el sòl i l’habitatge, el Govern de Catalunya afirma la necessitat d’un major compromís col·lectiu i d’una intervenció pública millor per tal d’assegurar que el mercat garanteix una eficiència econòmica més alta, una sostenibilitat ambiental més perdurable i una equitat social més elevada. La defensa d’aquests valors requereix, necessàriament, aprofundir algunes de les dinàmiques territorials a les quals ens referíem més amunt i apostar per un model d’urbanització que, com diu el Programa de Govern, es caracteritzi per «la compacitat, la complexitat i el caràcter integrat dels assentaments, principal garantia per a la preservació del sòl no urbanitzable i el paisatge»” (Dept. de Política Territorial i Obres Públiques, 2005, p. 3). Compacitat, complexitat i cohesió són, doncs, els tres pilars, els tres mots d’ordre, del model d’urbanització que es propugna. Les tres C a les quals el secretari de Planificació Territorial afegeix una quarta: la de ciutat. La reivindicació dels valors urbans del progrés, la innovació, la solidaritat davant de la urbanització informe i desarticulada. Segons Nel·lo, “davant de la urbanització, ciutat”. 7.1.3. El segon Govern tripartit (2007-2010) En els acords del Govern i de programa del Tripartit podem observar indicis de l’aparició de nous temes en l’agenda política, com per exemple el paisatge, la biodiversitat o el suport a la rehabilitació integral de barris amb dificultats, fet que indica diferències en els valors i principis en els quals radiquen les polítiques. També cal destacar la importància creixent que tenen les recomanacions i directrius d’àmbit europeu i que acaben condicionant les polítiques territorials a Catalunya, com el Conveni Europeu del Paisatge, la Xarxa Natura 2000, la directiva marc de l’aigua, etc. VALORS TRONCALS ESTRUCTURADORS DEL DISCURS • Eficiència econòmica més alta • Sostenibilitat ambiental més perdurable • Equitat social més elevada • Benestar col·lectiu VALORS BÀSICS COMPLEMENTARIS • Progrés urbà • Solidaritat davant la urbanització informe i desarticulada • Convivència cívica • Innovació Sumari

Figura. 12. Valors que es dedueixen del document “Planejament territorial. Criteris” (2005). Font: elaboració pròpia.

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

Mentre que la Llei de política territorial elaborada per CiU l’any 1985 posa èmfasi en el foment del creixement econòmic i en l’extensió per tot el territori dels nivells de renda i qualitat de vida, el programa de planejament territorial del Tripartit es guia per tres principis: compacitat, complexitat i cohesió. Alhora, en les seves polítiques també són presents aspectes mediambientals, com per exemple mitjançant l’ampliació de la Xarxa Natura 2000, tot i que des d’entitats ecologistes s’han etiquetat com “insostenibles” tant el Pla d’energia com el d’infraestructures. Per saber si aquests nous valors i principis més “sostenibilistes” acaben transformant la realitat, s’haurà d’esperar a veure si les noves lleis i els programes s’apliquen i quin resultat donen. Així veurem si, per exemple, el concepte de “desenvolupament urbà sostenible” que defineix la nova Llei d’urbanisme, els estudis d’avaluació ambiental estratègica o l’Agenda 21 de Catalunya acaben essent documents normatius de referència en el planejament. Una visió estratègica compartida pel Tripartit no ha estat fàcil de detectar, segurament per la mateixa naturalesa del govern de coalició en la qual coexisteixen projectes polítics diferents. Malgrat tot, a grans trets, s’observen un parell de tendències en aquest sentit. D’una banda, la intenció de desenvolupar unes visions territorials estratègiques per a cada regió o vegueria a través del procés d’elaboració dels plans territorials parcials. D’una altra, s’observa una aposta per una “ciutat de ciutats” o una “Catalunya de ciutats en xarxa”; un model policèntric en què el motor de creixement econòmic es concentri en les poblacions grans i mitjanes, que han d’acumular els augments de població i mantenint un cert grau de compacitat. A més del node principal que constitueixen l’aglomeració urbana de Barcelona i els sistemes metropolitans de les comarques més pròximes, que en bona part han arribat al màxim desitjable pel que fa a ocupació de sòl, Catalunya ha de tenir una xarxa nodal potent basada en les capitals regionals, comarcals i altres ciutats de certa dimensió, les quals haurien de polaritzar el creixement urbà” (Dept. de Política Territorial i Obres Públiques, 2004). Es tracta d’una visió estratègica que, òbviament, no és necessàriament compartida pels sectors més ecologistes d’ICV-EUiA, a causa dels seus previsibles impactes ambientals i territorials.

Sumari

Pel que fa als mecanismes de participació, mentre que la Llei de política territorial tan sols establia que els plans territorials havien de ser exposats públicament, el Govern tripartit n’ha ampliat el període d’exposició pública i ha creat audiències i exposicions públiques amb ponències als ajuntaments afectats per tal de difondre els plans. Concretament, s’ha establert un període de consulta pública anterior a l’inici de la tramitació del pla que té per objectiu recollir les opinions entorn del contingut del pla de tots els sectors implicats (des d’ajuntaments, consells

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

comarcals, cambres de comerç, fins a entitats, associacions i particulars). Una vegada recollits els suggeriments en aquest període de consulta, el pla pot ser aprovat inicialment i així sortir a informació pública. De totes maneres, els processos participatius en l’elaboració dels plans no estan regulats i més aviat s’han dut a terme d’una manera informal o per la pressió de plataformes ciutadanes. Així doncs, amb referència a aquest aspecte, podem concloure que s’han potenciat més aviat els mecanismes d’informació, però no s’ha desenvolupat efectivament la participació. 7.2. Societat civil organitzada i valors

7.2.1. Grups i plataformes que configuren el moviment en defensa del territori Els grups i les plataformes que configuren el moviment en defensa del territori estan esdevenint un actor important en la planificació territorial, tot integrant i relacionant diferents aspectes que són presents en un territori determinat. Les plataformes es reivindiquen com a apartidistes. Així mateix, els moviments territorials només esdevindran un subjecte transformador progressiu si abandonen tota temptació apolítica i, encara més, antipolítica. [...] l’antipolítica és, doncs, una forma ben determinada de política: la que, posant en dubte les bases del sistema de representació democràtica, nega a les institucions i als partits la legitimitat de decidir i representar. L’antipolítica és, doncs, la política que impossibilita els mecanismes de decisió col·lectiva i assegura, per tant, el domini del més fort, és a dir de qui té més poder econòmic. (Nel·lo, 2003, p. 57-58). La línia argumental fonamental de la majoria dels grups i plataformes no és negar la legitimitat dels partits polítics i les institucions públiques a l’hora de decidir i representar, sinó la reivindicació que amb això no n’hi ha prou, que cal estendre la legitimitat democràtica més enllà de la política institucional. En aquesta línia, les plataformes han combinat simultàniament la negociació, la proposta i la protesta. Trobades a Figueres i Tortosa de grups i plataformes en defensa del territori dels Països Catalans. Manifest “Per una nova cultura del territori” (2003, 2005)

Sumari

Segons les declaracions de les trobades de plataformes en defensa del territori de Figueres i Tortosa, la nova cultura, amb l’objectiu global d’una gestió sostenible del territori, tindria com a prioritats els aspectes següents:

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

1) Pel que fa als espais i recursos naturals: mantenir la biodiversitat (ampliant la Xarxa Natura 2000 i accelerant l’aprovació inicial del Pla territorial sectorial de les connexions biològiques i paisatgístiques); desenvolupar una política forestal que garanteixi la funció ecològica dels boscos, i millorar la gestió dels residus a partir de la seva reducció, reutilització i reciclatge (rebutjant els ecoparcs i proposant la redacció d’una Llei de prevenció de residus). 2) Preservar els espais agraris (amb la redacció i aprovació del Pla territorial sectorial agrari), amb la proposta que Catalunya sigui declarada zona lliure de transgènics, i impulsant un model agroecològic de producció i consum. 3) Optar per un model energètic equilibrador del territori, que fomenti les energies renovables sostenibles, respectant els espais naturals, culturals i paisatgístics; la qual cosa implica, segons aquests grups, el tancament de centres de producció d’energia als principals centres consumidors, amb què s’augmentaria l’eficiència energètica i es visualitzaria l’alt consum energètic en què es basa el model actual de desenvolupament. 4) Pel que fa a les infraestructures de mobilitat, es proposa avançar cap a un model de màxima eficiència i mínima ocupació de sòl, fomentant el transport públic i el ferrocarril. 5) Amb referència als assentaments humans, es vol impulsar la planificació supramunicipal que asseguri un urbanisme compacte i un menor consum de sòl i de recursos, tenint en compte la capacitat de càrrega dels diversos territoris en temes d’aigua, energia i residus; així com també es proposa entendre el paisatge com a element clau de la identitat col·lectiva i, per tant, desenvolupar polítiques adequades a aquesta concepció. 6) Per últim, i pel que fa als procediments per arribar a aplicar aquesta nova cultura del territori, davant del predomini dels interessos especulatius i del clientelisme polític, es posa l’èmfasi en dos elements. Per una banda, es reclama una major participació ciutadana en la presa de decisions, tot fomentant la transparència de l’Administració, millorant l’accés dels ciutadans a la informació disponible, fomentant el debat públic sobre les qüestions territorials, fent que les agendes 21 siguin vinculants i auditades, impulsant mecanismes reals i efectius de democràcia participativa respecte de les polítiques que impliquen un fort impacte territorial, etc. I per una altra banda, també es creu necessari fomentar els mecanismes de control i sanció amb la creació de jutjats especialitzats en matèria ambiental i la potenciació de les fiscalies de medi ambient, per tal de vetllar per la legalitat vigent en matèria ambiental i urbanística.

Sumari 100

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

Diferents plataformes veïnals, entitats i col·lectius de Barcelona. Jornades “Repensar Barcelona-Recuperar la ciutat” (2005) El més de juliol de 2005 van tenir lloc en diversos barris de Barcelona les jornades obertes de debat “Repensar Barcelona-Recuperar la ciutat”, coorganitzades pels col·lectius següents: Plataforma Veïnal Contra l’Especulació; Coordinadora Contra l’Especulació del Raval; Arquitectes Sense Fronteres; Ateneu Enciclopèdic Popular; Ciutat Cooperativa; Fundació d’Estudis Llibertaris; Oficina d’Okupació; Departament d’Antropologia de la UB; Seminari d’Habitatge, Espai Públic i Precarietat del C.S.O.; Miles de Viviendas; Platoniq, i Sitesize. En el procés de transformació de Barcelona aquests darrers anys, coexisteixen reivindicacions en diversos punts de la ciutat i perspectives alternatives al model oficial de la política urbana de l’Ajuntament. Així, aquestes jornades van ser un espai de trobada col·lectiva per a totes les persones que s’acosten, des d’orígens diferents, a la crítica de la ciutat oficial (Tarroja, 2005, p. 87). 7.2.2. Agents organitzats proactivament al voltant d’una proposta o projecte territorial La Xarxa de Custòdia del Territori (XCT) La custòdia del territori –que és com s’ha traduït al català el terme anglès land stewardship– aplega un conjunt d’estratègies i instruments que pretenen implicar els propietaris i usuaris del territori en la conservació i el bon ús dels valors i els recursos naturals, culturals i paisatgístics. Per aconseguir-ho, es promouen acords i mecanismes de col·laboració continuada entre propietaris, entitats de custòdia i altres agents públics i privats. La Xarxa de Custòdia del Territori (XCT) és una iniciativa d’actuació per a la protecció i la gestió sostenible dels espais oberts, d’aplicació recent al nostre país, que es basa en el respecte i la conservació del medi natural, el paisatge i el patrimoni cultural6. La custòdia es fa efectiva després que el propietari del territori i l’entitat de custòdia arribin a un acord per conservar el territori i els seus valors. L’acord es produeix entre el propietari del territori i una entitat de custòdia, que pot ser una entitat privada sense afany de lucre o bé una administració pública pròxima al territori (Asensio, Cortina, Pietx, 2001, p. 10). Aquesta filosofia s’origina a Catalunya entrat l’any 2000. Tot i això, anteriorment ja s’havien creat dues fundacions que utilitzaven l’estratègia de la custòdia en els projectes respectius: la Fundació Natura (1997) i la Fundació Territori i Paisatge (1997).

Sumari

6 Per a més informació vegeu www.custodiaterritori.org/.

101

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

Declaració de Montesquiu (2000) Les primeres xerrades sobre la custòdia del territori a Catalunya van tenir lloc el novembre de l’any 2000, al Castell de Montesquiu (Osona), com a I Seminari Internacional de Custòdia del Territori. En aquelles trobades, impulsades per la Fundació Territori i Paisatge, es van donar a conèixer les diverses experiències sobre custòdia del territori que s’havien produït a altres països, com els Estats Units, Canadà, França i també Itàlia, i hi van intervenir organitzacions i institucions públiques i privades. Com a resultat d’aquestes trobades es va consensuar la Declaració de Montesquiu, en què definien les necessitats per al desenvolupament de la custòdia a Catalunya i es posaven les bases per a la creació de la Xarxa de Custòdia del Territori amb l’objectiu que les diveses entitats, associacions i administracions de la XCT impulsin una nova manera de treballar basada en la concertació entre propietaris i diferents agents per a la gestió i conservació dels territoris i dels seus valors. Arran del Seminari també es van editar dues guies referents a la custòdia: La custodia del territori. Una guia per a la implantació a Catalunya i la Guia d’opcions per a la custòdia del territori en finques privades. Guia pràctica per a la propietat. El II Pla director de la Xarxa de Custòdia del Territori (2007-2011) L’any 2001 va tenir lloc la segona reunió de la XCT a Planes de Son i Esterri d’Àneu (Pallars Sobirà), organitzada novament per la Fundació Territori i Paisatge i amb el suport del Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya, en què es van debatre les iniciatives i els elements per constituir com a entitat jurídica la XCT. L’any següent es va elaborar el I Pla director de la XCT 2002-2006, amb la participació dels ens interessats, i es va a començar a distribuir un noticiari electrònic mensual anomenant Custòdia 30x30. L’XCT es va constituir formalment el 6 de març de 2003 a Vic amb la participació de trenta-un membres, entre els quals hi havia diferents entitats, associacions i administracions.

Sumari

Tal com es defineix la mateixa entitat “la XCT és una organització sense ànim de lucre, que té com a base facilitar les iniciatives voluntàries de conservació de la natura, del paisatge i també del patrimoni cultural en finques privades i municipals, per gestionar-ne i conservar-ne correctament els valors i recursos”. Els objectius de la XCT són el respecte, la conservació, la difusió, l’assessorament, la formació i el diàleg sobre la custòdia del territori i la seva divulgació. Utilitza diferents eines i mecanismes de gestió per posar en contacte els usuaris de la custòdia, de manera voluntària, mitjançant acords de custòdia a partir dels quals s’intenta arribar d’una manera acurada a la gestió d’un territori entre propietaris i entitats

102

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

de custòdia (qualsevol organització pública o privada). Tanmateix, la filosofia de la custòdia rau, en definitiva, en el fet de tenir cura de la terra. El Pla director és el document de referència de la XCT, que defineix la filosofia, la finalitat i el marc general d’activitat. El II Pla director, vigent entre 20072011, va ser elaborat el 2006 amb la participació activa de les organitzacions i persones membres de la XCT, i estableix un seguit de línies d’actuació. En l’apartat sobre els valors de la XCT, el Pla els defineix com un seguit de principis rectors, que la XCT aplica en la seva acció diària. “Els valors d’una organització són la brúixola, el nord a seguir” (Núria Valls, Observatori del Tercer Sector).

Valors explicitats per la Xarxa de Custòdia del Territori I. Compromís

Treballem per ser una organització ètica, responsable i compromesa

II. aprenentatge i coneixement

Volem ser una organització que aprèn, genera i transmet coneixements. Volem actuar de centre de recursos per a la custòdia del territori

III. acollida

A l’abast de totes les persones i organitzacions, i amb volutat d’aglutinar les entitats públiques i privades de custòdia

IV. diversitat

Les organitzacions membres de la xct tenen una gran diversitat tipològica i geogràfica

v. fer xarxa

Treballem en xarxa amb tots els membres de la xct

vI. amb aliança

Cerquem aliances a tots els nivells institucionals i socials per impulsar la custòdia

vii. holística

Cerquem una visió holística que integri la custòdia en les realitats àmplies del territori

viii. confiança

Volem ser capaços de transmetre confiança cap a les persones, els propietaris i els usuaris del territori, per implicar-los en el repte de la conservació del patrimoni

ix. qualitat i transparència

Busquem una gestió de qualitat i transparent de la nostra activitat, basada en l’avaluació; per això estem adherits a la guia de bones pràctiques i transparència de Fundación Lealtad

X. contribució social

Volem ser capaços de demostrar de manera real, quantiosa i mesurable l’efecte de les iniciatives de custòdia del territori sobre la conservació dels recusos naturals, culturals i paisatgístics, per interès de la societat Sumari

Figura 13. Valors explicitats per la Xarxa de Custòdia del Territori. Font: II Pla director de la XCT 2007-2011.

103

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

El Codi ètic de la Xarxa de Custòdia del Territori (2006) A partir de la proposta sorgida de la tercera reunió de la XCT, el novembre de 2003, i del debat posterior sobre la necessitat d’establir un codi ètic de la Xarxa, el 20 d’abril de 2006 es va aprovar per unanimitat en assemblea general de membres el Codi ètic de la XCT. D’altra banda, el 30 de juny va quedar aprovada pel Consell de Membres la composició de la Comissió Permanent d’Ètica de la XCT. Aquest òrgan, format per tres persones externes a la Xarxa però que en segueixen la trajectòria, és l’encarregat de vetllar per la bona aplicació del Codi ètic. Funciona a petició de les organitzacions i persones membres de la XCT, o bé del Consell de Membres, quan determinades actuacions de la Xarxa puguin entrar en conflicte amb els principis ètics expressats pel codi. Centre per a la Sostenibilitat Territorial de Catalunya (CST) Manifest fundacional del CST (2006) Segons l’article 2 dels seus Estatuts, el CST té com a finalitat principal7: La difusió i la socialització d’una nova cultura del territori. I ho vol fer recollint i catalitzant totes aquelles idees, coneixements, principis, valors i pràctiques que faciliten aquesta transformació sociocultural. Per això, el CST vol ser un espai transmissor entre el món acadèmic i els subjectes organitzats que malden en defensa d’un model territorial basat en la sostenibilitat ambiental i en l’equitat social. Aquesta finalitat es concreta en els següents objectius: a) catalitzar i aglutinar el pensament i coneixement en relació amb la gestió territorial i difondre’ls a la societat en general. Per això, el CST crearà una Xarxa d’Observatoris per a una Nova Cultura del Territori (XONCT). La XONCT actuarà com a observatori de la Sostenibilitat Territorial i es podrà associar amb d’altres entitats que comparteixin aquesta finalitat. [...] c) Difondre i socialitzar els valors de la nova cultura del territori entre la societat en general. (CST, 2009). Del Manifest fundacional del Centre per la Sostenibilitat Territorial – Altaveu de la Nova Cultura del Territori (CST, 2009), voldríem destacar alguns aspectes interessants per a la nostra recerca. A continuació se’n reprodueixen alguns paràgrafs significatius: Cada vegada s’alcen més veus qualificades a favor d’un model d’interacció amb el territori més prudent i sostenible, que marqui un ritme de transformacions del nostre entorn més assumible en termes ambientals, més amable en termes socials Sumari

7 Per a més informació vegeu www.centresostenibilitat.cat.

104

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

i culturals, que permeti un desenvolupament cívic i identitari més harmoniós. La presa de consciència social dels perills d’un creixement incondicional, també comporta que cada vegada més col·lectius professionals s’esforcin a construir alternatives socialment creïbles, èticament fonamentades i tècnicament rigoroses. El Manifest exposa que el CST es crea com a espai d’acció col·lectiva, en què a partir de la reivindicació social expressada, es promogui i legitimi un canvi cultural efectiu en relació amb l’ús i la gestió (transformació) del territori. Quatre tipus de raons interconnectades porten el CST a plantejar la necessitat d’aquest canvi cultural: 1. U na raó ecològica: la necessitat de considerar (internalitzar) els costos socioambientals de la nostra interacció amb el territori. El model actual de transformació del territori no té en compte els costos socioambientals (les externalitats negatives) associades a l’explotació dels recursos vinculats al territori (aigua, energies renovables, espais naturals, etc.) i per tant n’obvia llur distribució desigual entre la població i llur caràcter diferit. És un model injust que no pot assegurar el gaudi dels recursos territorials a les generacions futures i que, a més a més, genera inequitat social en el gaudi actual d’aquests recursos. La primera raó per demanar un canvi cultural és objectiva i contrastable empíricament en l’estat actual del nostre coneixement científic. (CST, 2009, p. 1). 2. Una raó cultural i antropològica: la necessitat de plantejar una nova manera d’interaccionar amb el territori. El model actual de transformació territorial sembla del tot ineficient en termes «civilitzatoris»; més transformació territorial sovint comporta menys transformació social i cultural. És el cas, per exemple, del model d’urbanització dispersa, molt consumidor de sòl, de paisatge, d’energia, i per tant molt transformador en termes territorials, però alhora generador de processos de banalització cultural, segregació social i especialització funcional, és a dir de processos d’involució social i cultural. La segona raó per promoure un canvi cultural és moral i subjectiva però planteja un repte antropològic ben lícit: com podem evolucionar i transformar-nos com a espècie sense haver de transformar tant el nostre entorn? (CST, 2009, p. 2).

Sumari

3. Una raó social i política: la necessitat d’introduir la governabilitat i la participació ciutadana en la gestió del territori. L’explotació dels recursos del territori genera unes externalitats negatives que l’actual model de gestió no considera (o internalitza). Un principi de justícia socioambiental exigiria que aquestes externalitats fossin avaluables i controlables per qui les pateix. Mecanismes efectius de participació ciutadana, en la mesura

105

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

que fan més transparents i plurals els processos decisionals, han de garantir la consideració (internalització) d’aquestes externalitats com a criteri indispensable per a determinar la rendibilitat social i la justificació política dels projectes endegats. Aquesta tercera raó, planteja un repte polític i social: en un context (neoliberal) de polítiques basades en l’oferta, ¿com podem recuperar la sobirania dels ciutadans en les decisions polítiques que afecten llur entorn? (CST, 2009, p. 2). 4. Una raó econòmica: la necessitat d’apostar pel desenvolupament sostenible. El model actual de transformació territorial hipoteca moltes oportunitats econòmiques de futur. L’aplicació del principi de precaució en la gestió i l’ús del territori s’hauria de deixar d’interpretar com un fre al desenvolupament econòmic i considerar-lo un estímul per a d’altres activitats menys agressives amb el territori i amb més valor afegit. Aquesta quarta raó planteja una exigència econòmica ineludible: com podem generar riquesa i benestar desmaterialitzant el nostre sistema (re)productiu i conservant (valoritzant) el nostre patrimoni cultural i natural. (CST, 2009, p. 2). El CST, com a espai d’acció col·lectiva a favor d’aquest canvi cultural, vol enfortir una aliança entre tres col·lectius diferents i complementaris, els moviments socials, els experts i els professionals socioambentals. Així: El CST creu que la lògica i la força d’aquesta aliança rau en el fet que cada col·lectiu aporta la seva font de legitimació a l’acció col·lectiva del conjunt: els moviments cívics nodreixen de legitimitat social i política el canvi cultural, els científics l’argumenten i el racionalitzen, i finalment els professionals el materialitzen i el fan, per tant creïble. [...] El CST vol ser, en definitiva, un agent catalitzador i propositiu en la construcció d’una nova cultura del territori. Un agent que impulsi, que doni el tret de sortida a una transformació cultural intensa i extensa, que suposi un gir copernicà respecte a un model massa destructiu de relacionarnos amb el nostre territori; un model que no només hipoteca el nostre futur com a espècie sinó també la nostra felicitat com a essers socials. (CST, 2009, p. 3). 7.3. Empreses, agents econòmics i valors

Sumari

En aquest apartat volem destacar alguns dels agents més vinculats al sector econòmic i productiu que convergeixen amb el discurs de la nova cultura del territori i que almenys en les seves manifestacions públiques adopten alguns dels valors que caracteritzen les estratègies de la nova cultura del territori i de la dimensió ètica en la intervenció i gestió del paisatge. D’altra banda, també volem exposar, ni que sigui breument i a tall d’exemple, les propostes des de la iniciativa privada per a la dinamització del patrimoni arquitectònic, agrari i natural.

106

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

7.3.1. Agents organitzats en grups d’interès per factors productius, econòmics i de competitivitat Els grups d’interès es caracteritzen per una estructura organitzativa formalitzada i estable, el predomini dels interessos sectorials i estrictament vinculats als membres del grup, un àmbit d’actuació principalment institucional i una orientació cap a la pressió política i l’accés a les autoritats. Segons el president de Foment del Treball: La sociedad en su conjunto comparte la idea de que el incremento de las dotaciones de infraestruturas tiene un papel prioritario dentro del amplio abanico de acciones por desarrollar para la mejora de la competitividad de la economía catalana y también española, junto a otras dirigidas a mejorar el capital físico, humano y tecnológico, que permiten el desarrollo de bienes y servicios de mayor valor añadido. (Rosell, 2005). Cada cop més sectors econòmics i més diversos veuen noves oportunitats de negoci en aquest marc sostenibilista, o bé s’adonen que l’aprofundiment del marc productivista-especulatiu els pot acabar perjudicant. Sectors hotelers, tant els tradicionals com els relacionats amb el turisme rural, veuen com la construcció de segones i terceres residencies i de noves infraestructures malmeten els atractius turístics de l’entorn; les empreses del sector de les energies renovables hi veuen noves oportunitats de negoci, l’agricultura ecològica creix a poc a poc alhora que qüestiona cada vegada més la transgènica. A continuació presentem la reflexió que ha fet un sindicat –Unió de Pagesos– en relació amb l’agricultura periurbana en àmbits metropolitans i l’experiència del Congrés del Món Rural de Catalunya, d’on va sorgir la iniciativa de crear la Fundació Privada del Món Rural. Unió de Pagesos i Consorci del Parc Agrari del Baix Llobregat. Jornades Europees d’Agricultura Periurbana (2004) El mes de maig de 2004 van tenir lloc a Viladecans les Jornades Europees d’Agricultura Periurbana amb el lema “Estratègies i instruments per a la protecció sostenible dels espais agraris periurbans a la Unió Europea”, coorganitzades per Unió de Pagesos i el Consorci del Parc Agrari del Baix Llobregat. Les Jornades es van dur a terme dins del marc del programa LIFE-ANELLA VERDA.

Sumari

Com a conclusions de les Jornades, es van assumir una sèrie de reptes que es poden sintetitzar en els punts següents: 1) aconseguir el reconeixement específic

107

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

social, polític i administratiu; 2) reconèixer que l’agricultura periurbana suporta indubtables problemes limitadors i específics; 3) impulsar principis i criteris bàsics comuns, d’àmbit europeu; 4) interioritzar que els veritables protagonistes de l’espai agrari són els pagesos i les pageses; 5) assumir que l’espai agrari periurbà és el medi on es desenvolupa l’activitat agrícola a més d’un territori fonamental per a les connectivitats dels espais naturals; 6) reconèixer el paper multifuncional de l’activitat agrària; 7) utilitzar el paper multifuncional de l’activitat agrària; 8) assumir que l’espai agrari periurbà és un territori on s’ha d’intervenir necessàriament, des de la planificació i la gestió; 9) incorporar la lògica dels ecosistemes agraris en la descripció dels espais agraris periurbans; 10) millorar les infraestructures productives, viàries i de serveis de l’espai agrari periurbà; 11) utilitzar tots aquells mecanismes jurídics, tècnics i de dissuasió que siguin necessaris per plantejar estratègies de planificació, ordenació i gestió dels espais agraris periurbans; 12) cercar oportunitats de finançament; 13) impulsar una gestió agrària, territorial i urbana, i de la planificació estratègica en un context participatiu i de gestió conjunta entre ens públics i privats; 14) incorporar “el coneixement” com un factor més de producció; 15) recuperar el paisatge agrari periurbà, entenent l’espai agrari com un agroecosistema; 16) enfortir el paper dels governs locals en la preservació i gestió dels espais agraris periurbans, i 17) crear un observatori europeu de l’agricultura periurbana (Anuari territorial 2006, p. 102). Generalitat de Catalunya - Fundació Privada del Món Rural. Congrés del Món Rural de Catalunya (2005-2006) El Congrés del Món Rural de Catalunya (Rural-06) sorgeix com una necessitat de reflexionar, des d’una perspectiva socioeconòmica i territorial, sobre el present i el futur del món rural a Catalunya. Va ser una iniciativa de la Generalitat de Catalunya amb la complicitat dels actors que intervenen en el món rural. El Congrés plantejava diversos reptes socioeconòmics i territorials, i també va servir de plataforma per crear la Fundació Privada del Món Rural amb la qual poder vetllar pel seguiment i el compliment dels acords del Congrés i que també serveix com a òrgan d’opinió i estudi sobre el món rural i les indústries agroalimentàries. (Anuari territorial 2005, p. 124). 7.3.2. Agents privats que plantegen projectes territorials alternatius en línia amb el marc cultural sostenibilista Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya (IAAC) El projecte Green Fab Lab a Can Valldaura, al municipi de Cerdanyola del Vallès Sumari

En un moment en què es tracta de fomentar a tot el món la innovació en l’estalvi d’energia i en l’ús d’alternatives renovables, sorgeix el Green Fab Lab com

108

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

a laboratori de fabricació digital orientat a les tecnologies verdes i a l’ecoeficiència situat en una masia del segle xix al Parc de Collserola. El seu objectiu és fomentar la innovació social, tot compartint i desenvolupant coneixement tecnològic relacionat amb el món digital i les tecnologies verdes. El Green Fab Lab té intenció de formar part dels Fab o laboratoris d’investigació que impulsa The Center for Bits and Atoms del MIT, i del qual l’IAAC ja forma part mitjançant el Fab Lab BCN, el projecte del qual és permetre que qualsevol persona pugui fabricar qualsevol cosa (des d’un circuit imprès fins a una cadira) utilitzant màquines de fabricació digital i coneixement per Internet. Per al desenvolupament del projecte, l’IAAC compta amb el suport d’entitats i persones claus en la relació de la societat de la informació i l’ecoeficiència, com el mateix The Center for Bits and Atoms del MIT, l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona i, com que el projecte té interès fonamental per a la valorització d’un espai rural, forestal, i la recuperació d’un patrimoni arquitectònic, té el suport del Parc de Collserola. Semblava interessant presentar, ni que sigui breument, aquest projecte d’innovació i excel·lència, ja que parteix d’una fundació sense ànim de lucre (IAAC) que ha cercat col·laboradors en el seu compromís per tirar endavant aquest projecte.

Residència

Biomassa

Fabricació Events

Laboratori

Figura 14. Maqueta virtual del projecte Green Fab Lab. Font: Memòria del projecte, 2009

7.4. Comunitat científica i valors

Sumari

Com apunta Sempere (2005) en el seu estudi sobre el paper dels experts en els moviments ambientalistes, la presència d’experts i acadèmics en aquests moviments facilita la vinculació d’un problema concret a una problemàtica social més extensa:

109

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

Una de les claus de l’èxit de la simbiosi entre ciència i acció social és anar a l’arrel del problema per fer un discurs ampli i unificador que no només impliqui aquells ciutadans afectats per qualsevol instal·lació, pla o altra intervenció, sinó també fer extensiu el problema –i la solució– a la resta de la població. (Sempere, 2005, p. 102). Importància creixent dels coneixements científics per tal d’ajudar a construir noves formes de veure els problemes, donar suport als arguments sobre els impactes negatius dels projectes proposats per l’Administració i, legitimar les solucions alternatives. En el sentit invers, la mobilització ha contribuït fortament a difondre molts discursos científics crítics que altrament potser s’haurien quedat en un àmbit molt més restringit. Així doncs, es produeix una necessitat mútua entre l’acció social transformadora i els experts crítics. Durant les mobilitzacions, tant la creació com l’ús del coneixement “científic” ha estat substancialment diferent de com habitualment es dóna en l’àmbit acadèmic o en l’Administració: a) Es fa una anàlisi multiescalar, tot abordant els fenòmens estudiats des d’escales diferents, i interdisciplinària del problema, per evitar la rigidesa de les disciplines acadèmiques. b) Es dóna una nova construcció col·lectiva del coneixement. Per exemple, la nova cultura de l’aigua ha estat una construcció col·lectiva a partir del debat entre activistes i científics dins del marc d’un moviment social. La recerca s’activa i es practica, doncs, des dels mateixos moviments socials. c) Es parteix d’una perspectiva situada, tot posicionant-se políticament amb voluntat de transformació social. Alhora, hi ha una crítica a aquelles opcions que, emparant-se en una pretesa neutralitat científica, serveixen per avalar determinats interessos. d) É s un coneixement contextual, sorgit de la reflexió sobre la mateixa pràctica amb voluntat d’aplicar-lo. La validesa del coneixement produït des d’aquesta perspectiva recau en el seu grau d’encert a l’hora d’orientar una nova pràctica del moviment i d’afrontar reptes i situacions noves. e) Porta implícita la socialització del coneixement científic i una necessitat de fer pedagogia sobre la problemàtica en qüestió, obrint un procés reflexiu que contribueix a l’autoformació dels activistes i simpatitzants. Això permet estimular el debat polític i l’intercanvi d’idees, habilitats i recursos tant dins com fora del moviment. Es defensa l’accés lliure al coneixement i la seva no mercantilització. Sumari 110

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

7.5. Col·lectius professionals i valors

En l’àmbit de la política territorial, tradicionalment dominat pels enginyers i els arquitectes, es dóna una progressiva presència de nous professionals en l’Administració i en els organismes que participen en l’elaboració de polítiques territorials: ambientòlegs, geògrafs, politòlegs i sociòlegs, advocats, biòlegs, historiadors, antropòlegs, etcètera. En aquest apartat exposem molt sintèticament la important aportació que des de la Demarcació de Girona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya es va fer al debat sobre el model de creixement turístic i urbanístic de la Costa Brava. També analitzarem amb una mica més de detall el Manifest per una nova cultura del territori que es va promoure des del Col·legi de Geògrafs en coordinació amb l’Asociación de Geógrafos Españoles i la Societat Catalana de Geografia. Posteriorment, presentarem una citació molt concreta efectuada pel secretari de Planificació Territorial de la Generalitat de Catalunya en l’acte de lliurament del 1r Premi Nova Cultura del Territori i, finalment, destacarem la iniciativa de la Societat Catalana d’Ordenació del Territori amb la creació d’un guardó per destacar aquells projectes i iniciatives que desenvolupen millor els principis i valors de la nova cultura del territori. 7.5.1. Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Demarcació de Girona II Debat Costa Brava (2004) El II Debat Costa Brava, organitzat per la Demarcació de Girona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, va aplegar nombrosos professionals i agents de les comarques gironines amb l’objectiu d’aconseguir un pacte social per a una Costa Brava sostenible. Les conclusions finals aposten per la contenció del fenomen urbanístic i un nou model turístic basat en la qualitat del paisatge. En el document final es proposava “fer del paisatge i el territori «el nostre petroli»” i per això apostava per un urbanisme de contenció basat en el principi de “fer ciutat”, reformant i renovant nuclis urbans, protegint els nuclis rurals i convertint sectors de segona residència en primeres residència. També es van reclamar altres actuacions, com la millora de la xarxa de carreteres (rebutjant noves autovies), la modernització de la planta hotelera, la millora del finançament dels municipis o l’ampliació d’espais protegits i la declaració de nous parcs naturals.

Sumari

El conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, va cloure el Debat Costa Brava anunciant que el Govern assumia les conclusions del Debat i que es complirien els compromisos adquirits pels representants de la Generalitat que hi havien participat (Anuari territorial 2004, p. 168).

111

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

7.5.2. C ol·legi de Geògrafs, Asociación de Geógrafos Españoles i Societat Catalana de Geografia Manifest per una nova cultura del territori (2006) El Manifest per una nova cultura del territori és un document promogut a començament de l’any 2006 per Alexandre Tarroja, president del Col·legi de Geògrafs, i Rafael Mata, president de l’Asociación de Geógrafos Españoles (AGE), emparat inicialment per 108 experts en urbanisme i ordenació del territori de tot l’Estat. Aquest Manifest pretén fer una denúncia dels problemes urbanístics actuals de l’Estat espanyol derivats de la mala pràctica de l’urbanisme i promou com a solució a aquests problemes una nova cultura del territori recolzada en principis, criteris, prioritats i els valors que al llarg d’aquest treball hem anat enunciant. D’aquesta manera, el document del Manifest parteix de la consideració que el model d’urbanització actual porta associades greus conseqüències que afecten directament la qualitat de vida dels ciutadans, en dificulten l’accés a l’habitatge, n’augmenta la mobilitat o els costos dels serveis, i provoquen, al mateix temps, greus desequilibris per al sistema econòmic i importants impactes ambientals. Per redreçar aquesta situació, es proposa l’impuls d’una nova cultura del territori que ha de partir del debat ciutadà i que es tradueix en una legislació estatal i autonòmica que impregni la tasca dels ajuntaments i del conjunt d’administracions públiques cap al bon govern del territori. En aquest sentit: La gestión prudente del territorio debe convertirse en el elemento central de un nuevo debate ciudadano. Un debate democrático en el que participen todos los actores concernidos, especialmente aquellos que menos capacidad tienen para hacer oír su voz. [...] La mayor capacidad técnica para transformar la naturaleza y los espacios de vida, el rápido aumento de la población y de los niveles de consumo debe ir acompañado de prudencia y respeto en los usos y la gestión de los recursos de que disponemos. Sólo así conseguiremos mantener y mejorar nuestro nivel de bienestar, sólo así evitaremos legar a las generaciones venideras una España desfigurada, plagada de riesgos y repleta de exasperaciones cotidianas, de desequilibrios territoriales, de procesos segregadores y de deterioro irreversible de elementos culturales simbólicos y patrimoniales.

Sumari

Es valora positivament que a totes les comunitats autònomes sorgeixin associacions i entitats que lluiten per preservar determinats espais amenaçats per processos d’urbanització inadequats. En aquest sentit, el Manifest continua: “Pero debemos ser capaces de dar a estos movimientos no sólo un carácter defensivo y local. Sino también propositivo y general. Urge pues poner las bases de una nueva cultura del territorio. Una nueva cultura territorial que impregne la legislación estatal y autonómica, que oriente la práctica de todos los ayuntamientos y

112

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

el conjunto de las administraciones, que provea el marco adecuado para el buen funcionamiento del mercado, que corrija en beneficio de la colectividad los excesos privados y que haga prevalecer los valores de la sostenibilidad ambiental, la eficiencia funcional y la equidad social”. A continuació exposem alguns dels principis, valors, criteris i prioritats d’aquesta nova cultura del territori que s’enuncien en el Manifest: 1. El territori és un bé no renovable, essencial i limitat. La societat hi troba suport material a les seves necessitats, així com referent a la seva identitat i cultura. Les característiques naturals de cada territori i les singularitat i valors de diversitat. Per això, el territori ha de ser entès com a recurs però també com a cultura, història, memòria col·lectiva, referent identitari, bé públic, espais de solidaritat i llegat. La nova cultura del territori ha de tenir com a primera preocupació trobar la forma perquè, a cada lloc, la col·lectivitat pugui fruir dels recursos del territori i preservar-ne els valors per a les generacions presents i futures. 2. El territori és una realitat complexa i fràgil. Tota realitat territorial, tot lloc, esta compost de múltiples elements naturals i culturals i de les seves interrelacions, que han de ser adequadament considerats. Les actuacions amb gran incidència territorial (urbanització, obres públiques, extracció de minerals, retolacions, forestacions, etc.) tenen habitualment conseqüències irreversibles. Per això, s’han de fer amb consciència d’aquesta complexitat i avaluant prèviament les múltiples repercussions possibles. El principi de precaució és d’aplicació imprescindible en totes les transformacions. 3. El territori conté valors ecològics, culturals i patrimonials que no poden reduirse al preu del sòl. Aquests valors socials difícils de mesurar en termes monetaris convencionals han de ser presos sistemàticament en consideració per les administracions responsables de vetllar per les seves qualitats i potencialitats. L’apropiació privada de qualsevol part del territori ha de ser compatible amb aquests valors; per això, la propietat del sòl i l’habitatge ha de ser exercida amb respecte vers la seva funció social, i amb l’assumpció plena de la responsabilitat de potenciar-ne la utilitat, el valor ambiental i el potencial paisatgístic.

Sumari

4. El territori ben gestionat constitueix un actiu econòmic de primer ordre. En efecte, la gestió correcta del procés d’urbanització permet reduir costos de la mobilitat per a les persones i les empreses, contenir els preus del sòl i l’habitatge, així com moderar les càrregues de la prestació dels serveis. D’altra banda, disposar d’un entorn de qualitat no tan sols evita danys ambientals i de salut, sinó que també confereix valor afegit als productes i serveis, en particular als turístics, bàsics per a l’economia. La gestió sostenible del territori és certament una obligació social i ambiental, però també resulta un imperatiu econòmic inajornable.

113

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

En relació amb els instruments, el Manifest assenyala els principis següents: 1. El planejament territorial i urbanístic és un instrument essencial per a l’actuació dels poders públics. 2. El planejament municipal ha de tenir com a objectiu principal facilitar l’accés a l’habitatge. 3. El planejament territorial ha cercar acords bàsics sobre el traçat de les infraestructures, el desenvolupament dels assentaments i el sistema d’espais oberts. En aquest sentit, el Manifest afirma que l’impuls dels valors de sostenibilitat ambiental, eficiència econòmica i equitat social exigeix una nova cultura del territori en què els ciutadans, al mateix temps que reclamen un tracte equitatiu en qualsevol territori, també tenen el deure ètic de vetllar pel benestar de les generacions futures. El 8 de maig de 2006 el Manifest va ser presentat al Círculo de Bellas Artes de Madrid. Posteriorment, el 9 de maig, la ministra d’Habitatge, María Antonia Trujillo, va donar suport públic al Manifest, posant-lo com a exemple de la línia de treball que estava desenvolupant l’actual Executiu mitjançant reformes de la nova Llei del sòl estatal. A partir d’aquest moment es va iniciar la campanya d’adhesions i promoció del Manifest, impulsada principalment pel Colegio de Geógrafos a través de diversos actes de presentació arreu de l’Estat espanyol. El 5 d’octubre de 2006 el Manifest va ser presentat a Catalunya, a la seu central de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), en un acte promogut per la Societat Catalana de Geografia (SCG) i la Delegació del Col·legi de Geògrafs de Catalunya8. 7.5.3. Colegio de Geógrafos i Asociación de Geógrafos Españoles Premio Nueva Cultura del Territorio (2009) El Colegio de Geógrafos i la Asociación de Geógrafos Españoles va convocar el 2009 el primer premi relacionat directament amb la nova cultura del territori, amb l’objecte de promoure els principis i valors que s’enuncien en el Manifest del 2006. Dels discursos de l’acte de lliurament del 1r Premi Nova Cultura del Territori d’enguany, celebrat a Madrid el 12 de febrer de 2009, volem destacar dues citacions en relació amb els principis i valors en la gestió del territori. La primera és del geògraf Oriol Nel·lo, actual secretari per a la Planificació Territorial de la Generalitat de Catalunya: Sumari

8 Per a més informació vegeu www.geografos.org/nueva web/manifiesto.asp

114

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

No, de lo que se trata no es de tener menos regulación, menos gobierno, menos políticos. Para ordenar y preservar el territorio en beneficio de la colectividad hace falta, precisamente, mejor y más efectiva regulación urbanística y ambiental. Hace falta buen gobierno y gobernanza. Hacen falta más y mejores políticas. Hace falta más política. Política con mayúsculas, es decir, la que trata de preservar para la colectividad dos principios clave: la equidad y la democracia. Ahora bien, para avanzar en esta dirección se requiere no sólo cambios en la administración sino también, y quizás en primer lugar, en la consciencia y organización de la ciudadanía. Así pues, al mismo tiempo que pugnamos en la arena política y administrativa, debemos librar la batalla cultural sobre la necesidad de defender valores ambientales y sociales en la gestión del territorio. Una batalla en la cual los profesionales tenemos responsabilidad especial (Nel·lo, 2009). La segona citació que volem destacar és de Joan Romero, catedràtic d’Urbanisme de la Universitat de València, que també va intervenir en l’acte: Hay que comprobar si los discursos positivos, propositivos y participados por la ciudadanía que ha de estar implicada y comprende que cuando un territorio o un paisaje irrepetible se pierde, desaparece un parte de su historia y de su cultura. La propuesta es conseguir que esta forma de pensar ocupe el centro del imaginario colectivo. Porque este es un problema cultural que desborda ampliamente expresiones políticas y límites administrativos y es desde el trabajo que haga posible que los contextos cambien desde donde será posible conseguir cambiar la percepción social mayoritaria en relación con la utilización de sus recursos, o de su paisaje como cultura, bien público y legado. Será entonces cuando las políticas, más coordinadas, con mayor voluntad de cooperación y más claras, ganarán en eficacia (Romero, 2009). Romero desenvolupa en el seu discurs, el procés que ell denomina “empoderament cultural del territori i dels paisatges”. Aquest empoderament generalment està relacionat amb l’augment de la fortalesa cultural, política, social, econòmica o espiritual dels individus i de les comunitats. Si observem al nostre voltant, assenyala Romero, veurem com els territoris europeus més cultes han estat capaços d’assolir un respectuós equilibri entre natura, cultura, història, territori, identitat, tradició, modernitat, innovació, competència i excel·lència. 7.5.4. Societat Catalana d’Ordenació del Territori (SCOT) Premi Territori i Premi Catalunya Urbanisme Sumari

La Societat Catalana d’Ordenació del Territori (SCOT), filial de l’Institut d’Estudis Catalans, també ha convocat l’any 2009 el 1r Premi Territori, per

115

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

reconèixer i estimular els esforços dels tècnics, l’Administració i altres entitats en la innovació dels instruments i dels processos d’anàlisi, ordenació i gestió del territori, i particularment la introducció d’aquests criteris de sostenibilitat, cohesió social, concertació interinstitucional, participació ciutadana i interdisciplinarietat. Dels projectes presentats en aquesta primera edició, el jurat en va valorar: el caràcter innovador, l’interès conceptual i l’aplicabilitat; el valor exemplificador de bona pràctica; l’aportació per a la inclusió dels principis de sostenibilitat ambiental i cohesió social en l’ordenació i gestió del territori; la incorporació de processos de participació ciutadana i concertació interinstitucional en l’ordenació i gestió del territori i, finalment, la composició interdisciplinària de l’equip redactor. Com veiem, el Premi Territori de l’SCOT pretén estimular els principis i valors de la nova cultura del territori premiant el millor pla, projecte, iniciativa o estudi d’anàlisi, ordenació o gestió del territori entre els que es presentin a aquest guardó biennal. D’altra banda, l’SCOT ha convocat sis edicions del Premi Catalunya d’Urbanisme, amb la mateixa intenció i orientació. 7.6. Món artístic i valors

El compromís del món de l’art és fonamental per a la construcció de la dimensió ètica de l’estètica del paisatge. La reflexió sobre l’experiència del paisatge comença al principi de l’època moderna i no comença en la filosofia, sinó en la poesia i en la pintura. La contemplació estètica del paisatge és un esdeveniment que es desenvolupa paral·lelament a la investigació empírica de la ciència moderna. Com assenyala Jörg Zimmer, “els dos nous enfocaments canviaran la relació general que mante l’individu amb la natura” (Zimmer, 2008, p. 27). Segons el que assenyala aquest autor, des del punt de vista del segle xx, la nova relació científica es pot definir, amb Max Weber, com a racionalització. Aquesta relació merament funcional abandona la contemplació de la natura i del món sencer i, per tant, crea la necessitat d’articular una visió contemplativa a través d’un altre accés a la natura: l’aproximació estètica. Zimmer té la tesi que l’estètica moderna és un complement crític de la investigació científica sobre la natura, així com una reflexió crítica sobre la praxi humana. Les dues funcions es manifesten en el tractament filosòfic del paisatge. Mitjançant el paisatge es poden explicar conceptes bàsics de l’estètica moderna i, a través de la reflexió entorn del paisatge, podem descobrir i contemplar la inevitable unitat entre natura i cultura.

Sumari

L’experiència estètica del paisatge significa una relació totalment nova de l’esser humà amb la natura. Aquesta és molt diferent de la investigació científica i de l’apropiació social de la natura mitjançant les activitats i el treball. Aquí es pot constatar una altra analogia entre contemplació del paisatge i desenvolupament general de l’estètica moderna: el concepte modern de belles arts implica, segons Zimmer, la idea d’un ser especial de l’obra d’art que ni és producte de la ciència ni tampoc és un

116

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

producte útil de l’artesania, sinó un objecte merament produït per a la contemplació estètica. No obstant això, el paisatge no és, o almenys no ho és del tot, un artefacte artístic. El paisatge, encara que sigui parcialment treballat per l’home i aquest creï autèntics paisatges culturals, sempre implica, almenys, un moment que es sostrau a la disponibilitat de l’ésser humà. A pesar de tota la possible representació estètica, el paisatge, doncs, continua essent una realitat autònoma que transcendeix la total arbitrarietat de l’individu. Aquesta realitat implica que la relació de l’individu amb la natura no pot ser merament estètica, sinó que sempre serà també una relació real, que es reflecteix en la seva reflexió estètica sobre el paisatge. D’altra banda, cal tenir en compte que la cultura no està més enllà de la natura, sinó que té el seu fonament dins de l’àmbit natural. “La contemplació de qualsevol paisatge civilitzat pot mostrar aquesta unitat inevitable entre natura i cultura. No ha de ser missió de l’estètica adornar l’explotació desconsiderada del nostre ambient natural. L’actualitat d’una estètica del paisatge consisteix en la possible anticipació estètica d’una reconciliació real entre natura i cultura, és a dir, d’una reconciliació feta per la societat” (Zimmer, 2008, p. 31). Tal com assenyala Adorno (1980) el paisatge cultural és un enllaç objectiu i inseparable de la bellesa natural i artificial. És una configuració d’aquesta consciència sociohistòrica estesa en l’espai. Com a exemple de plasmació concreta d’aquesta idea d’unir ciència i art, naturalesa i cultura, volem presentar l’experiència del Centre d’Art i Natura, que ja porta alguns anys desenvolupant pràcticament aquesta idea teòrica sobre la relació entre ètica i estètica del paisatge. El Centre d’Art i Natura (CAN) de Farrera El Centre d’Art i Natura és una iniciativa pública de desenvolupament local al servei de la creativitat i la recerca, centrada en una residència de treball per a artistes i investigadors d’arreu del món, situada al Pallars Sobirà, al poble de Farrera. El CAN, més enllà del servei de residència, programa beques i intercanvis, cursos i seminaris, exposicions del seu fons d’art, publicacions i edicions originals, espectacles i presentacions9. Des de l’inici, el CAN participa activament en la xarxa internacional Res Artis (International Association of Residential Arts Centres and Networks), és soci fundador de la Xarxa d’Espais de Producció d’Arts Visuals de Catalunya i membre de la Xarxa Alliance of Artists Communities. El Centre és un equipament de titularitat municipal i es gestiona a través de l’associació sense ànim de lucre Amics del Centre d’Art i Natura de Farrera. Sumari

9 Per a més informació vegeu: www.farrera.cat

117

Documents de recerca · n. 17 · Sistemes de valors i agents del territori

7.7. Mitjans de comunicació i valors

Els mitjans de comunicació, a través de ràdio, televisió o premsa escrita són una font molt important de transmissió dels principis i valors de la nova cultura del territori i de la seva dimensió ètica. En aquest apartat volem destacar tres exemples diferents. En primer lloc, el programa El paisatge favorit de Catalunya, emès per TV3 en horari de màxima audiència i que tenia un enfocament “edulcorat” dels nostres paisatges i que anava destinat al gran consum. Un segon exemple són els documentals i reportatges del programa 30 minuts, que molt sovint plantegen alguns dels conflictes territorials més mediàtics i mitjançant el qual els agents implicats transmeten els seus discursos i el marc cultural o cognitiu. Finalment, en un altre nivell, voldria situar el conjunt d’articles escrits pel geògraf i director de l’Observatori del Paisatge, Joan Nogué, el suplement Cultura/s de La Vanguardia i que recentment han estat recollits en forma de llibre (Nogué, 2009). A través de la visió atenta i renovada de l’autor, sovint es fan unes reflexions crítiques rigoroses sobre les transformacions dels paisatges contemporanis i les particularitat de la construcció social dels paisatges en els nostres dies. Moltes vegades el debat ètic i estètic és present en aquests articles.

Sumari 118

Sumari

Instruments i processos innovadors

119

Sumari

120

Documents de recerca · n. 17 · Instruments i processos innovadors

En aquest capítol volem enunciar, encara que de manera necessàriament breu en el context del present treball, alguns dels instruments i processos innovadors que, a parer nostre, destaquen per la seva permeabilitat als principis i valors de la nova cultura del territori i de la dimensió ètica del paisatge i que han estat elaborats i, en algun cas, aprovats en el curs de la primera dècada del segle xxi a Catalunya. 8. Instruments innovadors 8.1. Instruments legislatius

Les lleis més significatives aprovades en les dues legislatures del Govern tripartit en relació amb l’ordenació territorial han estat la modificació de la Llei d’urbanisme, el seu text refós i el seu reglament; la Llei del paisatge i el seu Reglament; la Llei de barris; la Llei del dret a l’habitatge i la Llei d’avaluació ambiental de plans i programes. Tanmateix, l’aprovació l’any 2006 del nou Estatut d’autonomia de Catalunya, introdueix algunes novetats significatives que afecten al territori. A continuació s’exposen breument els principis que han inspirat cadascuna d’aquestes lleis, a fi de comprovar si hi ha hagut impregnació dels principis i valors de la nova cultura del territori en l’àmbit legislatiu i executiu. El text refós de la Llei d’urbanisme de Catalunya i el seu Reglament La nova Llei d’urbanisme (Llei 10/2004, de 24 de desembre) per al “foment de l’habitatge assequible, la sostenibilitat territorial i l’autonomia local” va modificar 240 preceptes de l’anterior legislació d’urbanisme i es va haver de configurar un text refós, aprovat el 25 de julio del 2005 (Decret legislatiu 1/2005), amb el seu Reglament (Decret 305/2006) L’articulació del territori català com una realitat ambientalment sostenible, funcionalment eficient, econòmicament competitiva i socialment cohesionada ha d’ésser l’objectiu principal de l’acció dels poders públics i de la normativa en matèria d’urbanisme i ordenació del territori.

Sumari

Destaca, en aquesta legislació, la introducció del concepte de “desenvolupament urbanístic sostenible”, que es defineix com la utilització racional del territori i el medi ambient i comporta conjugar les necessitats de creixement amb la preservació dels recursos naturals i els valors paisatgístics, arqueològics, històrics i culturals, a fi de garantir la qualitat de vida de les generacions presents i futures. A grans trets, la Llei es basa en tres pilars:

121

Documents de recerca · n. 17 · Instruments i processos innovadors

1) El foment de l’habitatge assequible: als municipis de més de 10.000 habitants, les capitals de comarca i totes aquelles localitats que ho desitgin es reservarà de forma immediata el 20 % del sostre residencial de nova creació per a habitatge protegit amb l’aprovació de cada instrument de planificació general (POUM o PAUM) o planejament derivat (plans parcials o plans de millora urbana). 2) S’introdueixen criteris ambientals en el planejament urbanístic, amb l’obligació de classificar obligatòriament com a sòl no urbanitzable en el planejament tots aquells sòls amb un interès natural, agrari, paisatgístic, forestal o de connector natural. També s’estableixen totes les figures de planejament general i les revisions o modificacions que requalifiquin més de 100 ha de sòl no urbanitzable (o 10 ha de sòl no urbanitzable protegit), que han d’estar subjectes a una declaració d’impacte ambiental. 3) Per últim, estableix que els ajuntaments que disposin d’un planejament adaptat a la nova Llei o tinguin un planejament general amb menys de sis anys d’antiguitat podran aprovar de forma immediata el seu planejament derivat. L’any 2007 el Govern de la Generalitat aprova el Decret llei 1/2007, de 16 d’octubre, de mesures urgents en matèria urbanística. Aquesta norma adequa el marc legal urbanístic vigent a Catalunya amb els nous preceptes que emanen de la Llei del sòl, aprovada pel Govern espanyol el maig del mateix any. A més a més, amb el nou decret es faculta el Govern per actuar directament en la classificació de sòl residencial per a habitatge social a través dels plans directors urbanístics i la seva aplicació a les noves àrees residencials estratègiques. La Llei del paisatge i el seu Reglament

Sumari

La Llei 8/2005, del paisatge, aprovada el 8 de juny de 2005 pel Parlament de Catalunya i desplegada a través del seu Reglament (Decret 343/2006, de 19 de setembre), té per objecte el reconeixement, la protecció, la gestió i l’ordenació del paisatge, a fi d’harmonitzar la preservació dels seus valors patrimonials, culturals i econòmics amb un model de “desenvolupament sostenible” i preveu que es tindran en compte els efectes sobre el paisatge de qualsevol actuació d’ordenació i gestió del territori. Amb aquesta mesura, el Govern posa en pràctica l’adhesió del Parlament de Catalunya al Conveni Europeu del Paisatge, elaborat pel Consell d’Europa i signat a Florència el 20 d’octubre de 2000 pels països membres. La Llei preveu dos instruments bàsics: els catàlegs i les directrius del paisatge. Els catàlegs són de caràcter descriptiu i comprenen un inventari dels valors paisatgístics presents a la seva àrea; l’enumeració de les activitats i els processos que incideixen de manera més notòria en el paisatge, la delimitació de les unitats de paisatge i la definició dels objectius de qualitat paisatgística per a cadascuna d’elles que està elaborant l’Observatori del Paisatge de Catalunya. D’altra banda, les directrius del paisatge, de caràcter normatiu, són les determinacions que precisen i incorpo-

122

Documents de recerca · n. 17 · Instruments i processos innovadors

ren normativament els objectius de qualitat paisatgística en els plans territorials parcials i/o en els plans directors territorials. Per últim, la Llei preveu la creació d’un fons que, com a instrument financer de la Generalitat de Catalunya i dotat per aportacions del Govern a càrrec dels seus pressupostos, fomenti la realització d’actuacions paisatgístiques de preservació, millora i integració en àrees urbanes, periurbanes o rurals. La Llei de barris La Llei 2/2004, de 4 de juny, de millora de barris, àrees urbanes i viles, comporta la creació d’un fons financer de la Generalitat destinat a la rehabilitació i a la promoció específica d’aquells barris que per les seves característiques (degradació urbana, despoblació, dèficits econòmics i socials...) demanen una atenció especial. Així, la Generalitat finança entre un 50 i un 70 % del cost total de l’operació (amb una inversió total que no pot superar els 20 milions d’euros), projectes integrals de renovació urbana presentats pels ajuntaments, que comprenguin la millora de l’espai públic i la dotació d’espais verds; la rehabilitació dels edificis; la provisió d’equipaments per a ús col·lectiu; la incorporació de tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC); el foment de l’eficiència energètica, l’estalvi de consum d’aigua i el reciclatge; l’equitat de gènere en l’ús de l’espai públic; la millora de l’accessibilitat arquitectònica i el desenvolupament de programes per a una millora social, urbanística i econòmica del barri. Aquesta llei representa una innovació legislativa en l’àmbit de les comunitats autònomes, ja que recull l’experiència de les àrees d’intervenció integral (ARI) i dels programes europeus URBAN, però dota de pressupost autonòmic la regeneració de barris vulnerables des d’una visió integral i tenint en compte la participació ciutadana. Estatut d’autonomia de Catalunya. Aspectes territorials L’any 2006 es va aprovar la Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol, de reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, que va entrar en vigor el 9 d’agost de 2006. Entre les novetats principals que afecten el territori, destaquem la creació de la vegueria com a nova entitat local, i l’ampliació competencial de la Generalitat en diversos àmbits (aigües, habitatge, medi ambient, urbanisme, ordenació del territori i del litoral, transports i infraestructures del transport) com a conseqüència de l’aplicació de noves tècniques de distribució de competències i, especialment, del mandat de participació de la Generalitat en l’exercici de competències estatals.

Sumari

Volem destacar que el nou Estatut preveu explícitament que: “totes les persones tenen dret a viure en un medi equilibrat, sostenible i respectuós cap a la salut, d’acord amb els estàndars i els nivells de protecció que determinen les lleis. Tenen també dret a gaudir dels recursos naturals i del paisatge en condicions d’igualtat i tenen el deure de fer un ús responsable d’aquests i evitar el malbarata-

123

Documents de recerca · n. 17 · Instruments i processos innovadors

ment”. Com es pot comprovar, principis i valors de la nova cultura del territori i l’ètica ambiental introduïts en l’Estatut de 2006. Llei del dret a l’habitatge El 28 de desembre el Parlament de Catalunya aprova la Llei 18/2007, del dret a l’habitatge. El document, fruit d’un llarg procés de gairebé tres anys, representa un esforç per regular tots els aspectes relacionats amb el sector de l’habitatge. Considerant la funció social de la propietat i la provisió d’habitatges destinats a polítiques socials com un servei d’interès general, defineix i desenvolupa nous conceptes com la solidaritat urbana, la sobreocupació, l’infrahabitatge, l’assetjament immobiliari, els habitatges d’inserció, la masoveria urbana, la cohesió social des del punt de vista residencial, etc. La Llei d’avaluació ambiental de plans i programes El 15 d’abril de 2009, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei 6/2009, d’avaluació ambiental de plans i programes. L’objectiu d’aquesta Llei és aconseguir la plena integració dels requeriments ambientals en els processos d’elaboració i de tramitació dels plans i programes que poden tenir repercussions significatives sobre el medi ambient i que són aprovats per l’Administració de la Generalitat, pels ens locals o pel Parlament. La Llei 6/2009 és la transposició de la Directiva europea 42/2001 CE, que el Govern central va transposar en la Llei estatal 9/2006, de 28 d’abril, sobre l’avaluació dels efectes de determinats plans i programes en el medi ambient. En el procés d’avaluació ambiental de plans i programes destaca per la seva importància el procediment de participació i informació pública. 8.2. Instruments de planificació

Sumari

L’ordenació i gestió del territori és un procés complex, amb participació d’una gran varietat de factors i durant el qual s’implica un gran nombre d’agents que intervenen en el territori, malgrat que no tots tinguin la mateixa capacitat de prendre decisions. Tot i que han sorgit corrents més o menys favorables a la intervenció ordenada del territori, tots tendeixen a reconèixer la necessitat de regular d’una manera més o menys planificada la seva transformació (Tarroja, 2005; Indovina, 2006). El procés de planificació té per objectiu, doncs, governar les transformacions que pateix el territori d’una forma ordenada i, per fer-ho, se serveix del planejament. Davant la diversitat d’interessos que hi ha presents en qualsevol comunitat amb objectius i opinions diferenciades, el procés d’elaboració del planejament s’ha caracteritzat per permetre que els contrastos i interessos diver-

124

Documents de recerca · n. 17 · Instruments i processos innovadors

gents dels diversos actors territorials es duguin a situacions d’acord al voltant d’un projecte comú de ciutat (Navarro, 1999; Cruz, 2005). A Catalunya, la legislació territorial i urbanística estableix un conjunt d’instruments de planificació estructurat jeràrquicament entre el planejament territorial, de rang més alt, i el planejament urbanístic, que ha d’acatar i concretar-ne les directrius del primer. Entre els objectius fonamentals que es planteja el Programa de planejament territorial (Generalitat, 2005) destaca la redacció dels sis plans territorials parcials pendents, revisar el Pla territorial parcial de les Terres de l’Ebre i revisar el Pla territorial general de Catalunya. Durant aquest període 2005-2009 s’han començat a redactar i s’han aprovat alguns dels plans territorials parcials i s’han elaborat diferents plans directors territorials. Pel que fa al planejament urbanístic, l’actual Govern ha potenciat especialment la figura dels plans directors urbanístics, que es poden agrupar en quatre blocs: a) Sistema costaner: el 25 de maig de 2005 s’aprova definitivament el Pla director urbanístic del sistema costaner (PDUSC) amb l’objectiu de “protegir i valorar els espais costaners que es trobin encara lliures d’ocupació, evitant, sempre que sigui possible, la seva urbanització” (Nel·lo, 2005a, p. 13). Així, en una franja entre 500 m i 2 km de la costa, s’han identificat els espais no urbanitzables i la majoria dels sòls urbanitzables no delimitats (un total de 23.500 ha), que queden definitivament exclosos d’urbanització. l mes de desembre de 2005 s’aprova definitivament un nou pla del sistema E costaner, el Pla director urbanístic del sistema costaner per sectors de sòl urbanitzable, delimitat sense pla parcial aprovat. Aquest Pla preveu la preservació de 44 espais amb una superfície total de 656 ha. b) Àrees urbanes: plans que s’ocupen d’algunes ciutats mitjanes de la Catalunya central, com per exemple la conca d’Òdena, el pla del Bages i la plana de Vic. També s’han començat els treballs dels plans directors urbanístics de les àrees urbanes de Figueres i Girona i de l’àrea central del Camp de Tarragona (Tarragona-Reus). c) Àrees residencials estratègiques (ARE): sectors de planejament on es desenvolupen importants actuacions d’habitatge públic a curt/mitjà termini per tal d’assolir els objectius marcats pel Pacte Nacional de l’Habitatge.

Sumari

d) Protecció ambiental i patrimonial: el Pla director urbanístic de Gallecs, el de la Serra de Rodes, el de la Vall d’en Bas, la Vall del Ges i Bisaura i el de les Colònies Industrials del Llobregat.

125

Documents de recerca · n. 17 · Instruments i processos innovadors

e) C omarques d’alta muntanya: s’ha impulsat la redacció i la tramitació dels plans de l’Aran, el Pallars Sobirà i la Cerdanya. Podem destacar com a instruments de planificació innovadors que s’han introduït en l’ordenament juridicourbanístic aquests darrers anys i que estan tenint un ampli desenvolupament, les figures dels plans directors territorial i els plans directors urbanístics. També volem destacar com a instrument innovador en la direcció dels principis i valors de la nova cultura del territori, les directrius del paisatge que s’estan elaborant des del Departament de Política Territorial de la Generalitat en col·laboració amb l’Observatori del Paisatge. Els plans directors territorials El 2002 es va modificar la Llei de política territorial (Llei 23/1983, de 23 de novembre, aprovada pel Parlament de Catalunya), tot creant una nova figura de planejament: els plans directors territorials (PDT). Els PDT són instruments flexibles, ja que estableixen poques condicions. D’una banda, el seu àmbit territorial ha de ser inferior al dels plans territorials parcials, però alhora ha de ser plurimunicipal i tenen com a objectiu concretar les directrius generals del planejament contingudes en les figures de rang superior. Els plans directors urbanístics Amb l’elaboració de la primera Llei d’urbanisme de Catalunya (Llei 2/2002, de14 de març), es regulaven totes les figures de planejament urbanístic i es creaven els plans directors urbanístics (PDU), encarregats d’establir les directrius per coordinar l’ordenació urbanística d’un territori d’abast supramunicipal. Així, els PDU han d’incloure mesures de protecció del sòl no urbanitzable, determinacions sobre la mobilitat de persones i mercaderies, delimitacions de reserves de sòl per a infraestructures i, entre d’altres, programacions de polítiques de sòl i habitatge supramunicipals. Les directrius del paisatge Les directrius del paisatge es defineixen en la Llei 8/2005 com aquelles determinacions que, basant-se en els catàlegs del paisatge, precisen i incorporen normativament les propostes d’objectius de qualitat paisatgística en els plans territorials parcials o en els plans directors territorials.

Sumari

D’acord amb l’article 12.2 de la Llei del paisatge, els plans territorials parcials i els plans directors territorials determinen els supòsits en els quals les directrius són d’aplicació directa, els supòsits en els quals són d’incorporació obligatòria quan es produeixi la modificació o la revisió del planejament urbanístic i els supòsits en els quals les actuacions requereixen un informe preceptiu de

126

Documents de recerca · n. 17 · Instruments i processos innovadors

l’òrgan competent en matèria de paisatge. Els plans territorials parcials i els plans directors territorials també poden determinar quan les directrius del paisatge són recomanacions per al planejament urbanístic, per a les cartes del paisatge i per als altres plans i programes derivats de les polítiques sectorials que afectin el paisatge. En aquest últim supòsit, els plans o els programes que s’aprovin han de ser congruents amb les recomanacions de les directrius del paisatge. 8.3. Instruments de gestió

El Conveni Europeu del Paisatge de l’any 2000, tal com hem exposat en el segon capítol d’aquest treball, defineix gestió del paisatge com aquelles accions encaminades, des de la perspectiva del desenvolupament sostenible, a garantir el manteniment regular d’un paisatge, amb la finalitat de guiar i harmonitzar les transformacions induïdes pels processos socials, econòmics i mediambientals. Podem destacar quatre característiques principals de la gestió del paisatge (Busquets i Cortina, 2009, p. 4): 1) La dimensió social: en tant que el paisatge és un producte social, resultat de la interacció entre la natura i la societat, la seva gestió ha d’incorporar la dimensió social en la doble vessant d’objecte d’estudi i de subjecte de la mateixa gestió. Aquest requeriment s’ha de traduir en la participació dels actors socials en les diverses fases del procés de gestió i en la consideració de la seva percepció i aspiracions sobre el paisatge. 2) La perspectiva sostenible: com que entre els objectius del Conveni Europeu del Paisatge figura la protecció de les característiques i els valors del paisatge, la seva gestió s’ha de basar en els principis i valors del desenvolupament sostenible i ha de promoure l’establiment de relacions harmòniques entre les activitats humanes i el seu entorn. 3) L’enfocament operatiu: tots els conceptes definits en el Conveni es basen en el principi d’actuació; per tant, la gestió del paisatge té per finalitat ser operativa i influent, és a dir, ha d’estar dirigida a l’acció i sortir efecte en el paisatge i els agents socials, econòmics i institucionals, a partir dels objectius i les formulacions inicials dels promotors dels projectes de gestió. 4) La dimensió temporal: el paisatge té una naturalesa canviant; en conseqüència, la seva gestió s’ha d’articular com un procés i ha de preveure la programació de les accions en el temps d’acord amb unes determinades estratègies i seqüències lògiques.

Sumari

Veiem, doncs, que el concepte de gestió del paisatge, tal com és entès en el Conveni Europeu del Paisatge, ha estat introduït a Catalunya els darrers anys i creiem que és una bona estratègia i una eina excel·lent per impulsar els principis

127

Documents de recerca · n. 17 · Instruments i processos innovadors

i valors de la nova cultura del territori, com també per impulsar-ne la dimensió ètica. Els objectius principals de la gestió del paisatge i que guiarien aquesta nova cultura d’actuació sobre el territori els podem sintetitzar de la forma següent (Busquets i Cortina, 2009, p. 6): a) contribuir al manteniment harmònic dels paisatges i a la creació de nous paisatges de qualitat; b) promoure el desenvolupament local a partir dels valors i les oportunitats que ofereixen els paisatges; c) millorar la qualitat de vida de les persones a través de la racionalització d’un desenvolupament socioeconòmic respectuós amb el paisatge; d) millorar l’eficiència de l’organització espacial de les activitats al territori; e) contribuir a la determinació de directrius paisatgístiques per a la seva implementació posterior en l’ordenació territorial i urbanística i en les polítiques sectorials; f) proporcionar criteris, mètodes i instruments que contribueixin a assolir els objectius de qualitat paisatgística; g) incrementar el capital paisatgístic d’un determinat territori entenent el paisatge com un recurs econòmic i patrimonial (natural i cultural) de primer ordre; h) suscitar el debat social sobre el territori i el paisatge, i facilitar l’establiment de consensos mitjançant la participació dels agents socials; i finalment, i) facilitar la presa de decisions i l’elaboració d’estratègies conjuntes entre els actors socials i institucionals del territori mitjançant processos de concertació i mediació en paisatge. Es fa evident, doncs, que la gestió del paisatge és una actuació que connecta perfectament amb els postulats ètics, culturals, socials, econòmics i polítics de la nova cultura del territori. A continuació presentem sintèticament una de les eines més innovadores per assolir aquests objectius: els projectes de gestió del paisatge. Els projectes de gestió del paisatge Un projecte de gestió del paisatge és un instrument que desenvolupa d’una manera sistemàtica totes les fases d’un procés de gestió del paisatge (visió territorial, diagnòstic, formulació, execució, difusió i seguiment de les propostes i accions) la finalitat del qual és la valorització d’un determinat paisatge i la millora de la qualitat de vida de les persones d’acord amb els objectius de qualitat paisatgística establerts (Busquets i Cortina, 2009, p. 6). Els agents del paisatge entesos com el conjunt d’actors socials, econòmics i institucionals d’un determinat territori participen en tot el procés de gestió del projecte interactuant amb el promotor i el gestor o equip de gestió. Els beneficis de la interacció amb els agents socials en els processos de gestió del paisatge són molt rellevants: a) proporcionen un tipus d’informació molt difícil d’aconseguir per altres mitjans; b) permet tenir un millor coneixement de la complexitat del paisatge; c) facilita la creació de sinergies, i d) posa les bases per a l’establiment d’acords a través de la concertació i la mediació en paisatge. Sumari 128

Documents de recerca · n. 17 · Instruments i processos innovadors

8.4. Instruments de comunicació

La necessitat de sensibilització i comunicació a la societat civil, a les organitzacions privades i a les autoritats públiques sobre els valors del territori i el paisatge, el seu paper i les seves transformacions no significa que aquests no siguin sensibles a la qualitat del seu entorn de vida. Significa, en canvi, que les sensibilitats existents no sempre funcionen i que els actors no sempre reconeixen el vincle entre el paisatge i els seus entorns quotidians. La sensibilització és, per tant, una manera de fer comprendre les relacions que existeixen entre l’entorn de vida, les activitats que cada agent desenvolupa en l’exercici de la seva vida quotidiana i les característiques del medi natural, l’hàbitat i les infraestructures. Una sensibilització i comunicació que utilitzi el principi de trobada integra l’experiència obtinguda dels intercanvis entre la població afectada per les decisions d’ordenació i gestió i els que posseeixen coneixements científics i tècnics. En aquest apartat destaquem dos instruments que ajuden a aquestes funcions de sensibilització, coneixement i comunicació. Les guies de paisatge La Direcció General d’Arquitectura i Paisatge promou l’elaboració de diverses guies pràctiques de paisatge, la finalitat de les quals és posar a disposició dels agents del territori, els professionals i les administracions un recurs metodològic que faciliti el desenvolupament de projectes i de bones pràctiques en el paisatge. En la concepció d’aquests tipus de guies, el Servei de Paisatge compta amb la col·laboració dels col·legis professionals i amb la participació dels sectors vinculats10. El Registre d’entitats per a la protecció del medi ambient i la sostenibilitat ambiental A través dels decrets 361/2004 i 401/2004, el Govern de la Generalitat de Catalunya pretén regular la participació de les organitzacions no governamentals i altres entitats sense ànim de lucre vinculades a l’ecologia i a la protecció del medi ambient en les activitats i programes del Departament de Medi Ambient i Habitatge (DMAH) que afectin l’interès general. Segons el DMAH, es tracta de consolidar les relacions d’informació, consulta, participació, voluntariat i partenariat, així com d’establir convenis de col·laboració i realitzar tota mena d’activitats de foment, concertació i ajuda amb ONG, entitats i associacions sense ànim de lucre, vinculades a determinats territoris o especialitzades en determinats temes ambientals. Sumari

10 Per a més informació vegeu: www10.gencat.cat/ptop/binaris/PDF_16d_tcm32-39540.pdf.

129

Documents de recerca · n. 17 · Instruments i processos innovadors

8.5. Instruments de formació

Al costat de la sensibilització social i la formació d’experts en les disciplines de l’ordenació del territori, intervenció i gestió del paisatge, l’educació en els valors de la nova cultura del territori ha estat un dels objectius dels centres universitaris i de les administracions i institucions públiques catalanes els darrers anys. En el capítol de la formació d’experts, tenen llarga tradició el Màster en ordenació del territori i urbanisme (UPC), el Màster d’Estudis Territorials i Urban´sutics (UPC-UPF-EAPC), el Màster en arquitectura del paisatge (UPC), el Màster en estudis territorials i de la població (UAB) o el Màster en intervenció i gestió del paisatge (UAB). No obstant això, en aquest apartat volem fer especial referència a uns instruments força interessants d’educació en els valors del respecte al paisatge i en els valors cívics a la ciutat i al territori: els materials didàctics adreçats als alumnes de secundària. Els materials didàctics Ciutat, Territori i Paisatge El Govern de la Generalitat de Catalunya està compromès, d’acord amb l’aprovació de la Llei del paisatge, a fomentar la sensibilització de la societat, de les organitzacions privades i dels poders públics en relació amb el paisatge i els seus valors, respecte de la seva importància cultural, social i econòmica, de la seva evolució i de la necessitat de promoure i potenciar-ne la protecció, gestió i ordenació. En aquesta línia d’actuació, la Generalitat de Catalunya està promovent la consideració del paisatge en els programes dels diversos nivells educatius i, en particular, en els destinats a la formació d’especialistes en paisatge. En el marc del projecte Ciutat, territori, paisatge adreçat a l’etapa d’educació secundària obligatòria, s’han editat diferents materials didàctics en col·laboració entre el Departament de Política Territorial i Obres Públiques, el Departament d’Educació i l’Observatori del Paisatge, i s’han fet arribar a tots els centres docents de Catalunya perquè el professorat pugui implementar-los a l’aula11. 9. Processos innovadors La gestió del territori i del paisatge pot ser entesa com una acció contínua en el temps destinada a influir en qualsevol activitat susceptible de modificar el paisatge. És, doncs, “una forma d’ordenació adaptativa, que evoluciona per si mateixa a mesura que les societats transformen les seves formes de vida, el seu desenvolupament i el seu entorn. Es concep també com un projecte de territori que té en compte les noves aspiracions socials, les previsions de modificació de les Sumari

11 Per a més informació vegeu: www.catpaisatge.net/educacio/.

130

Documents de recerca · n. 17 · Instruments i processos innovadors

característiques biofísiques i culturals i l’accés als recursos naturals”12. D’aquesta manera, fomentar la participació, la concertació d’acords, compartir idees i decisions entre ciutadania i institucions i resoldre de forma alternativa els conflictes territorials a través de la mediació, són estratègies que formen part dels principis i valors que incrementen la cultura del pacte territorial, en la línia de la nova cultura del territori i de l’ètica del paisatge. A continuació presentem sintèticament alguns dels exemples més interessants de processos innovadors en la direcció de la dimensió ètica de la nova cultura del territori que s’han dut a terme en la segona meitat de la dècada objecte d’anàlisi d’aquest treball. 9.1. Processos de participació ciutadana

És un procés en què la implicació de la població –que pot implicar contradiccions a causa de la diversitat de sistemes de valors expressats pels diversos grups socials– s’hauria de considerar com un enriquiment i com una possibilitat de validació de coneixement i de definició d’objectius i d’acció per a la gestió dinàmica del territori i del paisatge. La participació implica comunicació en els dos sentits, des dels experts i científics cap a la població, i a la inversa, des de la població cap als experts i científics. La població posseeix un coneixement empíric (local, cultural i naturalista) que pot ser útil per completar i relativitzar el coneixement científic. Com a procés de participació ciutadana que segueix els principis i valors de la nova cultura del territori a partir dels criteris establerts per l’Observatori del Paisatge de Catalunya, podem posar com a exemple el procés de participació pública en els catàlegs del paisatge. La participació pública en l’elaboració dels catàlegs de paisatge Els catàlegs del paisatge són els instruments bàsics d’intervenció que preveu la Llei 8/2005, de protecció, gestió i ordenació del paisatge. Es tracta d’uns documents tècnics que determinen la tipologia dels paisatges de Catalunya, els seus valors i l’estat de conservació, els objectius de qualitat paisatgística que han de complir i les propostes per assolir-los. Aquests objectius paisatgístics s’integren en el planejament territorial de Catalunya i en les polítiques sectorials a través de les directrius de paisatge. Els catàlegs de paisatge també són especialment útils per a la sensibilització de la ciutadania pel que fa al paisatge o per a la definició de polítiques i estratègies sectorials encaminades a un desenvolupament sostenible del territori.

Sumari

12 Document del Secretariat General del Consell d’Europa. Orientacions per a l’aplicació del Conveni Europeu del Paisatge. Estrasburg, 2007.

131

Documents de recerca · n. 17 · Instruments i processos innovadors

Creiem que aquest instrument incorpora els valors de la nova cultura del territori i de l’ètica del paisatge, ja que promou tant els valors intrínsecs del territori com els valors ètics de la societat en relació amb el paisatge. A més, els catàlegs integren la consulta pública com una eina per a la implicació i la responsabilitat conjunta de la societat en la gestió i planificació del seu paisatge. El procés de consulta pública fa èmfasi en la valoració i percepció que té la gent del paisatge, especialment dels aspectes intangibles, i en la consideració de les seves amenaces i oportunitats. La consulta pública per a l’elaboració dels catàlegs redactats fins ara s’ha fet a dos nivells: d’una banda, mitjançant entrevistes a col·lectius i entitats del territori, com ara les cambres de comerç, els consells reguladors de les denominacions d’origen, sindicats o grups conservacionistes, experts, etc. De l’altra, es du a terme un procés de consulta pública a través d’Internet. En la consulta es podien introduir opinions i propostes sobre els estats de conservació de les diverses unitats de paisatge, identificar-ne els valors més destacables i realitzar propostes per al futur13. 9.2. Processos de concertació interinstitucional i social

Els instruments de concertació i negociació s’han estès i multiplicat considerablement els darrers anys. Aquest tipus de mecanismes, que majoritàriament han estat utilitzats en diferents àmbits, s’apliquen també a la gestió del territori i del paisatge, on hi ha experiències molt positives. En aquest cas, la concertació ha d’implicar la validació comuna de la identificació dels paisatges, l’elaboració i l’aprovació dels objectius de qualitat i les estratègies de control a mitjà i llarg termini pels diversos agents del territori. Els acords inclouen compromisos recíprocs per a una millor aplicació de les polítiques d’ordenació territorial i de gestió del paisatge, a través de programes d’acció concrets i viables. A continuació presentem molt sintèticament un dels instruments més interessants en relació amb els processos de concertació interinstitucional i social en sintonia amb els principis i valors ètics de la nova cultura del territori: les cartes del paisatge. Els processos de concertació en la signatura de les cartes del paisatge La Llei del paisatge proposa les cartes de paisatge com a instruments de concertació d’estratègies entre els agents públics i privats per acomplir actuacions de protecció, gestió i ordenació del paisatge que tinguin com a objectiu mantenir els valors naturals, culturals i econòmics.

Sumari

13 Per a més informació vegeu: www.catpaisatge.cat.

132

Documents de recerca · n. 17 · Instruments i processos innovadors

En aquest sentit, poden impulsar l’elaboració de les cartes del paisatge, el Govern de la Generalitat de Catalunya, els consells comarcals, les mancomunitats de municipis, els ajuntaments i les altres administracions locals. Es pretén que la Carta del Paisatge sigui un instrument voluntari de concertació entre els agents d’un determinat territori per promoure la millora dels paisatges i la qualitat de vida de les comunitats mitjançant l’establiment d’objectius, acords i estratègies de gestió. Aquest tipus d’instrument s’ha manifestat molt útil en altres països en contextos similars al nostre (Cortina, 2009). La Carta del Paisatge no pretén ser una simple declaració testimonial de principis, sinó un document de caràcter públic i de compromís a favor del paisatge en què les parts signants es comprometen davant la societat a formar part d’un projecte col·lectiu i a treballar en conseqüència per assolir els compromisos signats. Actualment hi ha signades tres cartes: la Carta del Paisatge de l’Alt Penedès, la del Berguedà i la de la Vall de Camprodon. Properament se signaran altres documents de compromís que s’estan elaborant arreu del país14. 9.3. Processos de mediació per a la resolució alternativa de conflictes territorials

La mediació no és estrictament un instrument de participació ciutadana sinó més aviat un instrument alternatiu de resolució de conflictes entre actors afectats per decisions públiques. Malgrat aquesta funció principal, no exclou la participació o representació d’interessos ciutadans no organitzats. Podem, doncs, definir la mediació com un mètode col·laboratiu de resolució de conflictes en què les parts implicades, amb la direcció d’un mediador neutral, arriben a solucions operatives consensuades. Per tant, la mediació és un procediment voluntari que es diferencia de la negociació per la inclusió d’un conductor neutral que està al servei dels participants en el procediment de mediació. En aquest procés, els poders públics ja no hi ocupen una posició dominant, sinó que són una de les parts implicades en la negociació. En la mediació participen departaments administratius, grups d’interès i grups d’afectats, els quals normalment estan assistits per experts. Tenint en compte l’interès de la mediació com a instrument per a la gestió positiva dels conflictes territorials, l’hem inclòs en aquest capítol. A continuació desenvoluparem ni que sigui molt breument i a tall d’exemple el concepte de mediació comunitària, ja que creiem que és una eina molt útil en la línia d’aplicació pràctica dels valors de conciliació, integració cultural, diàleg interreligiós, visió de gènere, etc. de la nova cultura del territori i de la dimensió ètica del paisatge (Busquets i Cortina, 2009, p. 366). Sumari

14 Per a més informació vegeu: www.gencat.cat.

133

Documents de recerca · n. 17 · Instruments i processos innovadors

La mediació comunitària Aquest tipus de mediació és un recurs pont que afavoreix la comunicació i promou un canvi constructiu en les relacions entre persones culturalment diverses que mantenen entre si relacions complexes dins d’una mateixa comunitat. S’utilitza, en aquest sentit, el concepte de comunitat en els termes de la teoria del desenvolupament comunitari, que la defineix com un “grup que comparteix un espai, territori, o paisatge, i un sentiment de pertinença que permet activar, potencialment, les relacions de solidaritat i suport mutu entre els seus membres, de cara a aconseguir millores col·lectives”. Es tracta d’un concepte ampli i inclusiu; en aquest sentit, s’acosta a la nocions com “ciutadania” o “societat”, però a diferencia d’aquestes, la comunitat es basa en vincles primaris, de fort component emocional. Tenint en compte la proliferació d’identitats múltiples –i, per tant, de diverses comunitats– en el si de les actuals societats complexes, els instruments i procediments de la mediació comunitària assoleixen gran importància per a la nova cultura del territori i l’ètica del paisatge.

Sumari 134

Sumari

Conclusions

135

Sumari

136

Documents de recerca · n. 17 · Conclusions

Des de l’inici dels anys noranta estem assistint, al conjunt dels països europeus, i Catalunya no és una excepció, a la recuperació de l’espai i del territori com a element estratègic de primer ordre per garantir uns nivells adequats de desenvolupament i de qualitat de vida per a la ciutadania. La idea de la construcció de l’espai segons els desitjos de la col·lectivitat o de la comunitat pren força. La producció (organització, transformació) de l’espai és un procés historicoacumulatiu i un procés social. El seu resultat mostraria l’estat actual del que podria denominar-se el sistema territorial. El nou estil de planificació del desenvolupament territorial sostenible destaca, doncs, pel seu caràcter no impositiu sinó negociador, que implica un progressiu empoderament a través de la descentralització i la gestió de les xarxes d’actors locals i regionals. L’Estratègia Territorial Europea (ETE), establerta per la Comissió de les Comunitats Europees l’any 1999, ha suposat un intent de donar resposta als difícils reptes d’avançar cap a un estil comprensiu i integrat de la planificació del desenvolupament territorial sostenible, apostant per la posada en pràctica d’un nou model de governar els territoris. Així doncs, l’objectiu global que es planteja l’ETE és assolir el desenvolupament equilibrat sostenible de l’espai europeu. Es pretén fer-ho per mitjà de tres grans objectius genèrics: la cohesió econòmica i social (principi d’equilibri), el desenvolupament sostenible (principi de protecció) i la competitivitat a escala global del territori europeu (principi de desenvolupament). La utilització a partir de l’adopció de l’ETE, de la etiqueta nova cultura del territori, en el fons el que ens està indicant és que hi ha una lluita sobre quins són els diversos marcs culturals que orienten o haurien d’orientar les polítiques territorials i de paisatge. En aquesta publicació s’han identificat dues cultures científiques que, sembla, corresponen a dos grans marcs culturals subjacents a l’ús i la gestió del territori i del paisatge: el marc sostenibilista i el marc productivistaespeculatiu. Així doncs, el marc cultural sostenibilista seria un marc en construcció, que integraria diferents sectors que s’oposen al marc cultural productivista, considerat hegemònic. Aquest marc cultural sostenibilista, promogut, entre d’altres, pels moviments de defensa del territori, s’està ampliant i estenent progressivament a diferents actors de la xarxa de polítiques territorials. Aquest nou discurs socioambiental ha quedat plasmat totalment en les directrius de l’ETE en consolidar una nova manera d’entendre el territori que, per a molts experts, ha portat a l’aparició i consolidació d’una nova cultura territorial.

Sumari

A grans trets, el discurs i els principals conceptes comuns de la nova cultura del territori es caracteritzen per tres aspectes fonamentals: a) els projectes de desenvolupament i model territorial passen a ser proposats des de les regions

137

Documents de recerca · n. 17 · Conclusions

mateixes, és a dir, des de baix fins a dalt de les comunitats, des de les identitats, i des del coneixement directe de les problemàtiques i potencialitats; b) la prioritat dels objectius d’equitat social, gestió prudent dels recursos ambientals i competitivitat equilibrada del territori, i c) la concepció en xarxa tant de les interrelacions en el territori a diferents escales, com de la necessitat de cooperació interinstitucional per formular i gestionar els projectes del territori. En paral·lel, l’any 2000 els estats membres del Consell d’Europa van signar el Conveni Europeu del Paisatge. Aquest tractat internacional entén el paisatge com un element essencial del benestar individual i social, factor fonamental de la qualitat de vida de les persones, que contribueix al gaudi dels éssers humans, així com a la consolidació de la identitat local, nacional i europea. Participa també en l’interès general, sobre la base cultural, ecològica, ambiental i social, i entén que el paisatge és un recurs favorable per a les activitats econòmiques, especialment el turisme i la gestió cultural. En aquest sentit, partint de la consideració de l’existència d’un patrimoni o un capital paisatgístic com a bé col·lectiu digne de protecció, els poders públics han de dur a terme polítiques de paisatge mitjançant accions que tinguin com a objectiu la seva protecció, gestió i ordenació. Catalunya ha estat pionera en el context europeu en la implementació dels conceptes, els principis i les mesures i accions proposades pel Conveni Europeu del Paisatge. D’altra banda, els darrers anys els pensadors i científics, com a reflex del que intueix la ciutadania, s’han anat fent un seguit de preguntes que afecten directament l’essència mateixa de la civilització cientificotècnica que hem anat construint. Alguns autors consideren que la ciència i la tècnica, gestades per motius tan nobles com el benestar, el progrés, la llibertat o la salut de la humanitat, i que ha proporcionat avenços tan espectaculars en aquests àmbits, en aquests moments estan posant en perill la mateixa humanitat i el conjunt del planeta. Si s’accepta com a valida la hipòtesi que la civilització cientificotècnica ens condueix a la catàstrofe per excés d’èxit, alguns pensadors proposen amb urgència un viratge ètic. Des del moment en què la modernitat va provocar la separació i posterior desaparició de la racionalitat axiològica i la substitució d’aquesta per una racionalitat instrumental, la humanitat ha utilitzat el saber com a “poder fer” per al domini absolut de la natura.

Sumari

La posició radical (en el sentit de tornar a les arrels o als orígens) d’alguns autors és que cal retornar a la natura la seva dignitat i la seva qualitat ontològica (ser) i axiològica (valor). No obstant això, el model antropocèntric d’ètica vigent a Occident, exigiria correccions importants, per tal d’adquirir capacitat i adequació per abordar amb èxit els problemes derivats de la crisi ecològica. Així doncs, l’ètica del medi ambient (environmental ethics) es presenta avui com un dels sectors més dinàmics de la reflexió filosòfica i ètica aplicada. Al llarg d’aquesta publicació hem desgranat els diversos posicionaments davant d’aquest dilema filosòfic. Així, s’oposen dues perspectives: una que afirma que hi ha una resposta moral antropocèntrica al problema ambiental i una altra que implica el reconeixement

138

Documents de recerca · n. 17 · Conclusions

de rellevància moral a entitats no humanes i fins i tot no conscients. Són aquests últims els que parlen de una “nova” ètica ambiental, ja que aquesta representa un projecte nou respecte d’una ètica humana tradicional. En aquesta línia de pensadors, Jonas considera que els danys causats per la civilització tècnica exigeixen correccions tècniques, però l’autor considera que aquestes compensacions no poden superar la dinàmica pròpia d’una relació merament tècnica amb el món i, per tant, exigeixen una resposta ètica, és a dir, un canvi radical de mentalitat a partir del principi bàsic de responsabilitat. Per tant, l’ètica de la responsabilitat que ell proposa està caracteritzada per tres aspectes: ha d’ampliar la responsabilitat a la natura; ha de fonamentar deures cap a les generacions futures, i , finalment, més enllà de la fonamentació d’accions individuals, ha de fonamentar principis de la praxi col·lectiva de la humanitat. És justament en aquest punt on connecta, al nostre entendre, amb els principis i valors d’una ètica del paisatge en què cultura i natura configuren l’essència d’una natura ja definitivament antropitzada. Aquests plantejaments filosòfics i de pensament ens han dut a la segona part del treball per poder abordar les tres hipòtesis que ens plantejàvem a l’inici d’aquesta publicació, és a dir: 1. Que darrere la nova cultura del territori que s’està construït a Catalunya els darrers anys, hi ha un conjunt de principis i valors que li confereixen una dimensió específica en línia amb alguns postulats de l’ètica ambiental i que potser van configurant alhora una ètica del paisatge. Aquest procés evoluciona lentament però progressivament des de l’enunciat d’uns valors teòrics a un sistema de valors estratègics que comprometen els agents del territori en una nova dimensió ètica aplicada a l’ordenació del territori i a la intervenció i gestió del paisatge. 2. Que durant aquesta dècada de 1999 fins a l’actualitat, i coincidint amb l’adopció de l’Estratègia Territorial Europea i del Conveni Europeu del Paisatge, s’han produït canvis significatius a Catalunya en la línia dels principis i valors de la nova cultura del territori i de l’ètica del paisatge que han acabat transformant les polítiques d’ordenació del territori i d’intervenció i gestió del paisatge.

Sumari

3. La dimensió ètica de la nova cultura del territori i el conjunt de valors que adopta, implica que a la pràctica es desenvolupin propostes i projectes territorials que sorgeixen dels mateixos agents del territori. L’evolució d’aquest fenomen cultural i axiològic va més enllà de la mera participació pública o del posicionament defensiu en un determinat conflicte territorial. Aquest procés d’empoderament cultural i ètic del territori i dels paisatges, a Catalunya, suposa una implicació directa dels elements més dinàmics de la societat civil organitzada i dels ciutadans més emprenedors. Cada cop més, aquests agents actuen com a moviments transformadors progressius que presenten directament propostes d’intervenció i gestió del paisatge. Aquesta actitud, de responsabilitat, respon, a parer nostre, a un sistema de valors emergent al voltant de la nova cultura del territori i d’una nova ètica del paisatge.

139

Documents de recerca · n. 17 · Conclusions

De l’anàlisi dels marcs culturals i cognitius dels diferents grups d’agents, tot i que la recerca no hagi estat exhaustiva, sí que ens ha permès comprovar, a partir d’una selecció intencionada de documents, discursos, instruments i processos, com a Catalunya s’ha produït durant la primera dècada del segle xxi un canvi cultural respecte del territori, un canvi de plantejaments, principis i valors cada vegada assumits per capes més àmplies de la societat i de les mateixes institucions. Però també hem pogut comprovar que tot moment de canvi és moment de contradiccions i d’oportunitats. El discurs i la pràctica de la gestió del territori i del paisatge a Catalunya durant aquesta dècada expressa aquestes contradiccions entre el canvi cap a una nova cultura del territori i una ètica del paisatge i la inèrcia de la gestió i dels instruments, contradicció que en molts casos desemboca en conflictes territorials entre moviments ciutadans, agents econòmics i administracions públiques. Aquests principis i valors emergents que són presents en els agents que treballen per a la construcció d’una nova cultura del territori comencen a ser compartits, almenys en els seus nivells més troncals i bàsics, i van construint al mateix temps una ètica del paisatge. En aquest sentit, sembla que assoleixen un cert grau de solidesa en la mesura que van impregnant les polítiques, els instruments legislatius, de planificació, de gestió, de formació i educació i estan presents en els mitjans de comunicació. Aquests principis i valors de la nova cultura del territori van transformant també els processos de participació de la ciutadania en la mesura que es van adoptant acords des de la concertació territorial i els agents es plantegen noves fórmules de resolució alternativa de conflictes, utilitzant les tècniques de la mediació.

Sumari 140

Bibliografia Adorno, T. (1980). Teoria estética. Madrid: Taurus. Alberdi, J.; Peña, A.; Ibarra, P. (2002). “Una reflexión sobre la acción colectiva ‘NIMBY’: el caso Hontza”. Inguruak. Revista Vasca de Sociología y Ciencia Política, 33, p. 59-80. Albet, A. (2000). Una geografia humana renovada: lugares y regiones en un mundo global. Barcelona: Vicens-Vives. Alfama, E.; Casademunt, A.; Coll-planas, G.; Cruz, H.; Martí, M. (2007). Per una nova cultura del territori? Mobilitzacions i conflictes territorials. Barcelona: Icaria-Antrazyt. Arquimbau, R.; Pietx, J.; Rafa, M. (2001). La custòdia del territori. Una guia per a la implantació a Catalunya. Barcelona: Fundació Territori i Paisatge. Ascher, F. (2004). Los nuevos principios del urbanismo. Madrid: Alianza Editorial. Asensio, N.; Cortina, A.; Pietx, J. (2002). Opcions per a la custòdia del territori en finques privades. Guia pràctica per a la propietat. Barcelona: Xarxa de Custòdia del Territori i Fundació Territori i Paisatge. Assunto, R. (1976). “Paesaggio-Ambiente-Territorio. Un tentativo di precisazione concettuale”. Bollettino del Centro Internazionale di Studi di Architettura Andrea Palladio, XVIII, p. 45-48. --- (1994) Il paesaggio e l’estetica. Palerm: Novecento. Basora, X.; Gordi, J.; Sabaté, X.; Vicente, E. (2005). Oportunitats per a la custòdia del territori als municipis. Guia pràctica per a ajuntaments i entitats locals. Barcelona: Xarxa de Custòdia del Territori i Fundació Territori i Paisatge. Bauman, Z. (2000). Liquid modernity. Cambridge: Polity Press. --- (2002). Society under siege. Cambridge: Polity Press. Beck, U. (1998). La sociedad del riesgo. Hacia una nueva modernidad. Barcelona: Paidós. Bobbio, L. (1996). “Attori e ricorse negli interventi di transformazzione territoriale”. A: Bobbio, L. La democrazia non abita a Gordio. p. 64-77. Milà: Franco Angeli. --- (1999). “Un processo equo per una localizzazione equa”. A: Bobbio, L. i Zeppetella, A. (a cura de). Perché proprio qui? Grandi opere e oposizioni locali. Milà: Franco Angeli. Sumari

Borja, J.; Castells, M. (1997). Local y global. La gestión de las ciudades en la era de la información. Madrid: Taurus.

141

Botkin, D. (1993). Armonías discordantes, una ecología para el siglo XXI. Madrid: Acento editorial. (Traducció de Miguel A. Vallarades). Bruckner, P. (1995). La tentation de l’innocence. París: Éditions Grasset&Fasquelle. Busquets, J.; Cortina, A. (coord.) (2009). Gestión del paisaje. Manual de protección, gestión y ordenación del paisaje. Barcelona: Ariel. Camagni, R. (2002). “Razones, principios y cuestiones para la política de desarrollo espacial en una era de globalización, localización y trabajo en red”. A: Subirats, J. (coord.) Redes, territorios y gobierno: nuevas respuestas locales a la globalización. Barcelona: Diputació de Barcelona, p. 321-351. Cardús, S. (2005). “El no como pataleta”, La Vanguardia, 20/07/2005. Carrera, J. M. (2002). “Aproximacions a l’estructura espacial de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Diferents maneres d’ocupar el territori”, Papers, 1. Barcelona: Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona. Castells, M. (1989). La ciudad informacional. Tecnologias de la información, reetructuración económica y el proceso urbano-regional. Madrid: Alianza Editorial. --- (1996). La era de la información. Vol. 1 . La sociedad red. Madrid: Alianza Editorial. --- (1997). La era de la información. Vol. 2. El poder de la identidad. Madrid: Alianza Editorial. --- (1998). La era de la información. Vol. 3. Fin de milenio. Madrid: Alianza Editorial. Centre per a la sostenibilitat territorial (CST) (2009). Manifest Fundacional Centre per la Sostenibilitat Territorial (CST) Altaveu de la Nova Cultura del Territori. Vall de Llèmena-Girona. Cobb, J. (1990). “The Liberation of life”. Environmental Ethics. Denton: Books. Collado, H.; Gili, S.; Gonzales, A.; Sabaté, X. (2006). Codi ètic de la Xarxa de Custòdia del Territori. “Documents Ocasionals de la Xarxa de Custòdia del Territori”, 10. Vic: XCT. Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, (2004). Conclusions del II Debat Costa Brava. Col·legi de Geògrafs, Asociación de Geografos Españoles, Societat Catalana Geografia, (2006). “Manifest per una nova cultura del territori”.

Consell d’Europa. (2000). Convention Européenne du Paysaje et Rapport Explicatif. Estrasburg. --- (2003). Recueil de textes fundamentaux du Conseil de l’Europe dans le domaine du paysage. Réunion des ateliers pour la mise en oeuvre de la CEP, Estrasburg. --- (2007). “Orientacions per a l’aplicació del Conveni Europeu del Paisatge”. Document de la Secretaria General del Consell d’Europa, Estrasburg, p.111-145 Sumari 142

Cortina, A. (coord.); Gómez, J. M.; Mirambell, A.; Rosembuj, T. (2005). Estudi d’opcions jurídiques, fiscals i d’ajuts a la custodia del territori. Treball realitzat pel Departament de Medi Ambient i Habitatge, el Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya i la Xarxa de Custodia del Territori. Barcelona. Cortina, A. (2005). “Regulació legal i organització administrativa per a la implementació de polítiques de paisatge a Europa”. Espais. Monogràfic, núm. 50. p. 3243. Barcelona: Departament de Política Territorial i Obres Públiques. --- (2006). “La Ley de protección, gestión y ordenación del paisaje de Cataluña”. A: Mata, R. i Tarroja, A. (coord.) El paisaje y la gestión del territorio. Criterios paisajísticos en la ordenación del territorio y el urbanismo. Barcelona: Diputació de BarcelonaCUIMPB, p. 405-420. --- (2008). “La sociedad civil organizada en la planificación territorial sostenible y en la gestión del paisaje”. A: Souza, A. de; Simancas, M. (coord.): Sociedad civil organizada y desarrollo sostenible. Santa Cruz de Tenerife: Consejería de Presidencia y Justicia del Gobierno de Canarias, p. 131-164. --- (2009). “Les Cartes del Paisatge a Catalunya”. A: Instruments d’ordenació i gestió del paisatge a Catalunya i a Europa. “Plecs de Paisatge. Eines”, núm. 2. Olot: Observatori del Paisatge de Catalunya. --- (2010). “La Llei de protecció, gestió i ordenació del paisatge de Catalunya”. A: Nel·lo, O. (dir.). La política de paisatge a Catalunya. Barcelona: DPTOP. Cortina, A.; Queralt, A. (coord.) (2005). Conveni Europeu del Paisatge. Consell d’Europa. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible. (Papers de Sostenibilitat, 8). Cortina, A.; Reza, X. B. (ed.) (2008). Protección, xestión e ordenación da paisaxe en Galicia. Xornada de reflexión, participación e debate sobre a futura Lei de protección da paisaxe de Galicia e implementación do Convenio Europeo da Paisaxe. Santiago de Compostela: Xunta de Galicia, Conselleria de Medio Ambiente e Desenvolvemento Sostible. Dardel, E. (1952). L’homme et la terre, París. Colon, (reed., París, CTHS, 1990). Dear, M. (1992). “Understanding and Overcoming the NIMBY Syndrome” Journal of the American Planning Association, vol. 58, núm. 3, p. 288-300. Dematteis, G. (1991). Le metafore della Terra. La geografia umana tra mito e scienza. Milà: Feltrinelli. De Garcia-Ramon, M. D.; Tulla, A. F.; Valdovinos, N. (1995). Geografía rural. Madrid: Síntesis. De Pallares, M.; Tulla, A. F. (2001). Geografia regional. Barcelona: Editorial UOC, S.L. Sumari

Eckersley, R. (1992). “The Failed Promise of Critical Theory”. A: Environmentalism and Political Theory. Londres: UCL, Press.

143

Eyerman, R; Jamison, A. (1991). Social movement. A cognitive approach. Cambridge: Polity Press. Farinós, J. (2004). “La Ordenación del Territorio en Europa y su repercusión en el Arco Mediterráneo Europeo”. A: González-Vara, S. (dir.) La Ordenación del Territorio en las Administraciones Públicas. València: Diputación Provincial de Valencia. --- (2006). “La Estrategia Territorial Europea en el nuevo paradigma de la territorialidad”. A: Tarroja, A; Camagni, R. (coord.) (2006). Una nueva cultura del territorio. Criterios sociales y ambientales en las políticas y el gobierno del territorio. Barcelona: Diputació de Barcelona. Fernández, C. (2007). La protección del paisaje. Un estudio de Derecho español y comparado. Madrid: Marcial Pons. Folch, R. (1999). Diccionario de socioecología. Barcelona: Planeta. --- (2003). El territorio como sistema; conceptos y herramientas de ordenación. Barcelona: Diputació de Barcelona. Font, A. (2000). “La experiencia reciente de Cataluña. Planeamiento urbanístico para el siglo XXI”. Urban, núm. 5. p. 60-82. Madrid. --- (coord.) (2003). Planeamiento urbanístico. De la controversia a la renovación. Diputació de Barcelona. Barcelona. Garcia Espuche, A.; rueda, S. (ed.), (1999). La ciutat sostenible. Barcelona: Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. García Gómez-heras, J. M. (coord.) (2000). La dignidad de la naturaleza. Ensayos sobre ética y filosofía del Medio Ambiente. Granada: Ecorama. Generalitat de Catalunya, (2005a). Planejament territorial: criteris. Barcelona: Departament de Política Territorial i Obres Públiques.. --- (2005b). Conveni Europeu del Paisatge. Barcelona: Departament de la Vicepresidència-CADS-Observatori del Paisatge. (Papers de Sostenibilitat, 8). --- (2005c). Documents de la Conferència sobre el Conveni Europeu del Paisatge en ocasió de la seva entrada en vigor: Estrasburg. 17 de juny de 2004. Barcelona: Departament de la Vicepresidència-CADS-Observatori del Paisatge. (Papers de Sostenibilitat, 8). --- (2007). Buenas prácticas de paisaje. Líneas Guía. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Política Territorial i Obres Públiques. --- (2009). Estratègia revisada de la Unió Europea per a un desenvolupament sostenible. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de la Vicepresidència-CADS. (Papers de Sostenibilitat, 14). Giddens, A. (2006). Sociologia. Madrid: Alianza Editorial. Sumari

Grotz, N.B. (2002). “The discourses on identity”. A: European New Towns Platform Newletter. Issue núm. 4, p.13-15.

144

Guallart, V. (2008); GeoLogics. Geography, Information, Architecture. Barcelona: Actar. Ibarra, P.; Martí, S.; Gomà, R. (coord.) (2002). Creadores de democracia radical. Movimientos sociales y redes de políticas públicas en Euskadi y Catalunya. Barcelona: Icaria Editorial. Hall, P. (1996). Ciudades del mañana, historia del urbanismo del siglo XX. Barcelona: Ediciones el Serbal. Habermas, J. (2000). Aclaraciones a la ética del discurso. Madrid: Trotta. Hargrove, E. (1986). “On the Marxian View of the Relationship between Man and Nature”, Environmental Ethics, vol. 2, núm. 1, p. 3-16. Hildenbrand, A (1995). Paisaje y políticas de ordenación del territorio. Análisis de la experiencia internacional comparada. Sevilla: Junta de Andalucía. Dirección General de Ordenación del Territorio. Husseri, E. (1989). “Die Krisis der Wissenschaften”, 1 ss. Gómez-heras, J. M. El Apriori del mundo de la vida. Fundamentación fenomenológica de una ética de la ciencia y de la técnica. Barcelona. Jonas, H. (1995). El principio de responsabilidad. Ensayo de una ética para la civilización tecnológica. Barcelona: Herder. [Original: Das Prinzip Verantwortung, 1973] Kolakowski, L. (2008). Las preguntas de los grandes filósofos. Barcelona: Arcadia. Latouche, S. (2003). Descrecimiento y posdesarrollo. El pensamiento creativo contra la economía del absurdo. Madrid: El Viejo Topo. Leopold, A. (1949). “La Ética de la Tierra”. A: A Sand Country Almanac and Sketches Here and There. Nova York: Oxford University Press. (Traducció de Carmen Velayos [2000]). --- (1990). “Means and Ends in Wild Life Management”, Environmental Ethics, vol. 12, núm. 4, p. 329-337. Lipietz, A. (2002). ¿Qué es la ecología política? La gran tranformación del siglo XXI. Santiago de Compostela: LOM ediciones. Lipovetsky, G. (1992). Le crépuscule du devoir: l’éthique indolore des nouveaux temps démocratiques. París: Gallimard. Lovelock, J. (1988). Las Edades de Gaia. Una biografía de nuestro planeta vivo. Barcelona: Tusquets.

Sumari

Lozano, J. M. (2009). La empresa ciudadana como empresa responsable y sostenible. Madrid: Trotta.

145

Luginbhül, Y. (2002). Identification, qualification du paysage et objetifs de qualité paysagère, en tirant parti de ressources culturelles et naturelles. Deuxième Conférence des États contractants et signataires de la Convention européenne du paysage. Estrasburg: Consell d’Europa. Maderuelo, J. (2005). El paisaje. Génesis de un concepto. Madrid: Abada editores. --- (dir.), (2006). Paisaje y pensamiento. Madrid: Abada editores. Marchetti, N. (2005). “Les conflits de localisation: le syndrome NIMBY”. Rapport Bourgogne, 2005RB-05. Montreal: Cirano. Marcuse, H. (1972). “Nature and Revolution”. A: Counter-Revolution and Revolt. Boston: Beacon Press, p. 59-78. Margulis, M. (2009). Sociología de la cultura. Conceptos y problemas. Buenos Aires: Editorial Biblos. Mata, R. i Tarroja, A. (coord.), (2006). El paisaje y la gestión del territorio. Criterios paisajísticos en la ordenación del territorio y el urbanismo. Barcelona: Diputación de Barcelona. MC Adam, D. (2002). “Movimientos “iniciadores” y “derivados”: procesos de difusión de los ciclos de protesta”. A: Traugott, M. (ed.) Protesta social. Barcelona: Editorial Hacer, p. 243-270. Mendizábal, E. (2004). “La explicación de procesos en geografía: el ejemplo de la geohistoria del capitalismo”, Documents d’Anàlisi Geografica, núm. 33, p. 149-165, Bellaterra. Melucci, A. (1994). “¿Qué hay de nuevo en los nuevos movimientos sociales?” a: Laraña, E.; Gusfield, J. (eds.). Los nuevos movimientos sociales. De la ideología a la identidad. Madrid: CIS. Ministerio de Medio Ambiente (2007). Convenio Europeo del Paisaje. Textos y comentarios. Madrid. Mora, P (2004). “El moviment ecologista: història i procés d’institucionalització”. A: Prat, E. (coord.) Els moviments socials a la Catalunya contemporània. Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona. Muixí, Z. (2004). “Urbanisme, entre la submissió global i la rebel·lió local”, Àmbits de Política i Societat, núm. 29, p. 14-26. Muñoz, F. (2005). “La producció residencial de baixa densitat”. Elements de Debat Territorial, núm. 21. Barcelona: Diputació de Barcelona. --- (2008). Urbanalización. Paisajes comunes, lugares globales. Barcelona: Ed. Gustavo Gili. Sumari

Nel·lo, O. (2001). Ciutat de ciutats. Reflexions sobre el procés d’urbanització a Catalunya. Barcelona: Editorial Empúries.

146

--- (2003a), (ed.). Aquí no! Els conflictes territorials a Catalunya. Barcelona: Ed. Empúries. --- (2003b). “Els conflictes territorials a Catalunya. Orígens, dinàmica i alternatives”. A: Nel·lo, O. (ed.). Aquí no! Els conflictes territorials a Catalunya. Barcelona: Ed. Empúries. --- (2005a). “Más política, más soluciones”, La Vanguardia 03/07/2005. --- (2005b). “¡Así, sí!”, El País, 24/06/05. --- (2009). “Cada vez queda menos margen para quedarse al margen” I Premio Nueva Cultura del Territorio. Madrid. Nogué, J. “Vuelve el paisaje”, El País, 17/10/2005. --- (2007). La construcción social del paisaje. Madrid: Biblioteca Nueva. --- (2008). El paisaje en la cultura contemporánea. Madrid: Biblioteca Nueva. --- (2009). Entre paisajes. Barcelona: Àmbit Servicios Editoriales. Observatori del Paisatge i Generalitat de Catalunya, (2008). Paisatge i salut. Plecs de paisatge, Reflexions, núm. 1, Olot. --- (2009). p. Instruments d’ordenació i gestió del paisatge a Catalunya i a Europa. Plecs de paisatge. Eines, núm. 2. Olot. Pelachs, A.; Soriano, J. A.; Tulla, A. (2009). “Paisajes agrarios”. A: Busquets, J.; Cortina, A. (coord.): Gestión del Paisaje. Manual de protección, gestión y ordenación del paisaje. Barcelona: Ariel, p. 77-94. Prieur, M. (1996). Le droit applicable aux paysages en droit comparé et en droit international. Estrasburg: Consell d‘Europa, Grup de Treball Convenció Europea del Paisatge. Priore, R. (2001). “Derecho al paisaje, Derecho del paisaje. La evolución de la concepción jurídica del paisaje en el Derecho comparado y en Derecho internacional”, Revista Interdisciplinar de Gestión Ambiental, núm. 31. --- (2006). Convenzione Europea del Paesaggio. Il testo tradotto e comentato. Universitá degli Studi Mediterránea de Reggio Calabria. Pujol, J. (2005). “La cultura del no”, Avui, 25/05/2005. --- (2009) “IVA”, La Vanguardia, 31/08/2009. Raffestin, C. (1999). “Paysages construïts et territorialités”, Convegno Internazionale Disegnare paesaggi construiti, DIPRA, Politecnica di Torina. Regan, T. (1981). “The Nature and Possibility of an Environmental Ethics”, Environmental Ethics, vol. 3, núm. 1. p. 19-34. --- (1984). Earthbound. Filadèlfia: Temple University Press. Rohdes, R. (1997). Understanding Governance: Policy Networks. Governance, Reflexivity and Accountability. Londres: Open University Press. Sumari

Roger, A. (2007). Breve tratado del paisaje. Madrid: Biblioteca Nueva.

147

Rolston, H. III (1988). Environmental Ethics. Duties to and Values in Natural World. Filadèlfia: Temple University Press. Romero, J.; Farinós, J (ed.) (2004). Ordenación del Territorio y Desarrollo Territorial. El gobierno del territorio en Europa. p. tradiciones, contextos, culturas y nuevas visiones. Gijón: TREA. --- (2009). Discurs de l’acte de lliurament del I Premio Nueva Cultura del Territorio. Madrid. Rorty, R. (2009). Una ética para laicos. Madrid: Katz Editores. Rosell, J. (2005). “Por la cultura del sí”, La Vanguardia, 25/07/2005. Sassen, S. (1991). The Global city: New York, London, Tokyo. Princeton: Princeton University Press. Santos, M. (1996). La naturaleza del espacio. Técnica y tiempo. Razón y emoción. Barcelona: Ariel. Sempere, J. (dir.). Rodríguez, R.; Torrents. J. (2005). El paper dels experts en els moviments ambientalistes a Catalunya. Barcelona: Fundació Jaume Bofill. Serrano, A. (2003). “El modelo territorial europeo. Tendencias para el siglo XXI y sus implicaciones para el modelo territorial español”, Urban, 8. Madrid. Serratosa, A. (2006) Més enllà de l’urbanisme. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Col. Descoberta) Smith, N. et al. (2009). Después del neoliberalismo: ciudades y caos sistémico. Barcelona: ContraTextos. Snow, D.A.; Berford, R.D. (1992). “Master Frames and Cycles of Protest”. A: Morris i Muller (ed.), Frontiers a Social Movement Theory., New Haven: Tale University Press. Sosa, N. M. (1990). Etica Ecológica. Madrid: Libertarias. Subirats, J. (1997). “Democràcia: Participació i Eficiència”, Revista CIFA, núm. 6. Barcelona. --- (coord.) (2002). Redes, territorios y gobiernos. Nuevas respuestas locales a los retos de la globalización. Barcelona: Diputació de Barcelona. Tàbara, D.; Costejà, M.; Woerden, F. (2004). “Las culturas de agua en la prensa española. Los marcos culturales en la comunicación sobre el Plan Hidrològico Nacional”. Papers, núm. 73, p. 153-179.

Sumari

Taylor, P. W. (1982). “In Defense of Biocentrism”, Environmental Ethics, 1982, vol, 5, núm. 3, p. 237-243. --- (1986). Respect for Nature. A Theory of Environmenatl Ethics. Princeton: Princeton University Press.

148

Tarroja, A. (dir.) (2003). Anuari territorial de Catalunya. Barcelona: Societat Catalana d’Ordenació del Territori. --- (2004). Anuari territorial de Catalunya. Barcelona: Societat Catalana d’Ordenació del Territori. --- (2005). Anuari territorial de Catalunya. Barcelona: Societat Catalana d’Ordenació del Territori. --- (2006). Anuari territorial de Catalunya. Barcelona: Societat Catalana d’Ordenació del Territori. --- (2007). Anuari territorial de Catalunya. Barcelona: Societat Catalana d’Ordenació del Territori. Tarroja, A.; Camagni, R. (coord.) (2006). Una nueva cultura del territorio. Criterios sociales y ambientales en las políticas y el gobierno del territorio. Barcelona: Diputació de Barcelona. Thompson, J. (1990). “A Refutation of Environmental Ethics”, Environmental Ethics, vol. 12, núm. 3, p. 147-160. Torres, P. (2003). “Què és i què pot ser un territori”. A: HiperCatalunya: territoris de recerca, p. 8-13. Barcelona: Metapolis-IAAC. --- (2005). “Cultura del no: un debat ben viu”. A: Torroja, A. (dir.) Anuari territorial de Catalunya, 2005. Barcelona: Societat Catalana d’Ordenació del Territori. Torres, P.; Centelles, J. (coord.) (2006). La governança en la planificació, l’execució i la gestió d’infraestructures. Barcelona: Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. Tulla, A. F. (2008). “Urbanización en el medio rural”. XIV Coloquio de geografía rural: los espacios rurales españoles en el nuevo siglo. Múrcia. Tulla, A.F.; Pallarès, M. (2000). “Las sociedades rurales en comarcas de montaña”. II Simposio Anglo-Español de Geografía Rural. Valladolid. Universitat de Valladolid. Tulla, A. F.; Soriano, J. M.; Pallarés-blanch, M.; Vera, A. (2003). “La tranformació del model agrari en àrees de muntanya”, Espais núm. 49, p. 82-97. Monogràfic sobre la muntanya a Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Turri, E. (2008). Antropologia del paessaggio. Venècia: Marsilio. Unió de Pagesos i Consorci Parc Agrari del Baix Llobregat (2004). Conclusions de les Jornades Europees d’Agricultura Periurbana. Estratègies i instruments per a la protecció i gestió sostenible dels espais agraris periurbans a la Unió Europea.

Sumari

Ulied, A. (2003). Catalunya cap el 2020. Visions sobre el futur del territori. Barcelona: Generalitat de Catalunya.

149

Ulied, A.; Esquius, A.; Font, M. (2002). El Govern del Territori al Segle xxi. Solucions més senzilles per a probles més complexos?. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Velayos, C. (1996). La dimensión moral del ambiente natural: ¿Necesitamos una nueva ética? Granada: Ecorama. Vives, A.; Estapé, S. (2003). “Creixement intel·ligent: El desenvolupament econòmic i social del segle xxi”. A: HiperCatalunya: territoris de recerca, p. 4-7. Barcelona: Metapolis-IAAC. Xarxa de Custòdia del Territori (2000). Declaració de Montesquiu. --- (2006). “Per a la Consolidació de la Custòdia del Territori a Catalunya. II Pla Director de la Xarxa de Custòdia del Territori”. Documents ocasionals de la Xarxa de Custòdia del Territori, 12 [inèdit]. Vic. Zimmer, J. (2008). “La dimensión ética de la estética del paisaje”. A: Nogué, J. (ed.) El paisaje en la cultura contemporánea, p. 27-44, Madrid: Bibioteca Nueva. Zoido, F. (2003). “Paysage et aménagement du territoire”. Deuxième réunions des ateliers de la mise en oeuvre de la Convention européenne du paysage. Estrasburg: Consell d’Europa. --- (2004). “El paisaje patrimonio público y recurso para la mejora de la democracia”, PH Boletín del Instituto Andaluz de Patrimonio Histórico, núm. 50, p. 66-73. Sevilla. --- (2005). “Desenvolupament i aplicacions de la Convenció europea del paisatge”, Espais, núm. 50, p. 26-31. --- (2007). “La aplicación del Convenio Europeo del Paisaje en España”. A: Ministerio de Medio Ambiente. Convenio Europeo del Paisaje. Textos y comentarios. Madrid. Zoido, F.; Venegas, C. (2002). Paisaje y ordenación del territorio. Sevilla: Fundación Duques de Soria y Consejería de Obras Públicas y Transportes de la Junta de Andalucía.

Sumari 150

Recursos a Internet http://www.cybergeo.presse.fr/libergeo/geographie/geocite.htm. http://www.coe.int/Cultural_Co-operation/Environment/Landscape. http://www.coe.int/T/F/Coop%E9ratio n_culturelle/Environement/paisaje. http://www.catpaisatge.net. http://www.catpaisatge.net/educacio/. http://www.gencat.cat. http://www.custodiaterritori.org/. http://www.geografos.org/nueva web/manifiesto.asp. http://www.centresostenibilitat.cat. http://www. www.farrera.cat. http://www..erica.demon.co.uk/EV.html. http://www.portal .unesco.org/sha/es/ev.php-UR_ID. http://www.europeanvaluesstudy.eu/.

Sumari

Llista de distribució electrònica “territori” (territori@yahoogroups.com).

151

Índex de figures Figura 1. Principis directors, objectius polítics i opcions per al territori europeu establerts per l’ETE.................................... 24 Figura 2. Elements que configuren un marc cultural..................................... 29 Figura 3. Esquema dels tres pilars fonamentals del desenvolupament sostenible..................................................... 31 Figura 4. Principals tractats internacionals en la línia del marc cultural sostenibilista.................................................................................. 33 Figura 5. Estratègies per a una nova cultura del territori............................... 40 Figura 6. Dimensions del paisatge................................................................. 43 Figura 7. Ètica de la responsabilitat i ètica del paisatge ................................ 64 Figura 8. Components de la cultura del no................................................... 80 Figura 9. Formes d’acció col·lectiva, discurs i valors..................................... 83 Figura 10. Valors troncals de la nova cultura del territori i l’ètica del paisatge . ..................................................................... 87 Figura 11. Valors que es dedueixen del document HiperCatalunya. Territoris de recerca (2003). . ........................................................ 94 Figura 12. Valors que es dedueixen del document Planejament territorial. Criteris” (2005). ........................................................................... 97 Figura 13. Valors explicitats per la Xarxa de Custòdia del Territori............... 103 Figura 14. Maqueta virtual del projecte Green Fab Lab.................................. 109

Sumari 152

Publicacions del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya (CADS)15

Amb l’objectiu de difondre el coneixement i la sensibilització sobre el desenvolupament sostenible, el CADS disposa d’un pla editorial que consta de diverses col·leccions: Monografies del CADS

Informes periòdics i altres documents de rellevància, elaborats pel CADS Aportacions a l’Agenda 21 de Catalunya. El compromís de Catalunya per a un futur sostenible. Fase d’informació (febrer-juny 2001). Informe sobre l’evolució de l’estat del medi ambient a Catalunya. 1 (aire, aigües continentals i residus). Informe sobre l’evolució de l’estat del medi ambient a Catalunya. 2 (Litoral, Biodiversitat, Sòl i territori). Papers de sostenibilitat

Documents de referència sobre desenvolupament sostenible Núm. 1. Governança sostenible. Aspectes institucionals i de procediment de la sostenibilitat a la Unió Europea. Fòrum Consultiu Europeu sobre Medi Ambient i Desenvolupament Sostenible. Núm. 2. Governance for Sustainable Development. Barcelona Workshop, April 18-19, 2002. Núm. 3. Estratègia de la Unió Europea per a un Desenvolupament Sostenible. Núm. 4. D’una Terra a un món. Recapitulació de la Comissió Mundial sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament. Núm. 5. Strategies for Sustainable Development. Roles & Responsabilities along the Global-local Axis. Barcelona Workshop. June 12-13, 2003. (text en anglès) Núm. 6. Principis directors per al desenvolupament territorial sostenible del continent europeu. Consell d’Europa. Sumari

15 Llista de les publicacions del CADS actualitzada el 20 d’abril de 2010.

153

Núm. 7. Institutions for Sustainable Development. Institucions per al Desenvolupament Sostenible. Barcelona Workshop. June 14-14, 2004. Núm. 8. Consell d’Europa. Conveni Europeu del Paisatge. Núm. 9. Documents de la Conferència sobre el Conveni Europeu del Paisatge en ocasió de la seva entrada en vigor. Estrasburg, 17 de juny de 2004. Núm 10. Orientacions bàsiques per a la sostenibilitat del turisme europeu. Comunicació de la Comissió al Consell, al Parlament Europeu, al Comitè Econòmic i Social i al Comitè de les Regions. Núm. 11. Directiva marc de l’aigua de la Unió Europea. Núm. 12. Torres i Grau, Pere. Governança per al desenvolupament sostenible: de la teoria a la pràctica. Núm. 13. Capdevila, Laia; GÓMEZ, Aglaia i GÓMEZ, Dani (coords.) Canvi climàtic i crisi energètica: solucions comunes. Documents de les jornades organitzades per OCEAS. Núm. 14. Estratègia revisada de la Unió Europea per a un desenvolupament sostenible. Documents de recerca

Síntesi d’alguns dels estudis encarregats pel CADS Núm. 1. Queralt i Bassa, Arnau; Cazorla i Clarisó, Xavier. Els Consells nacionals sobre medi ambient i desenvolupament sostenible. Aspectes introductoris. Núm. 2. La governança per al desenvolupament sostenible a Catalunya. Conceptes, requeriments institucionals i elements d’anàlisi. Núm. 3. Cazorla i Clarisó, Xavier; Tàbara, Joan David. Innovació metodològica i institucional en la planificació participativa de l’aigua. Avaluació integrada i aprenentatge social per a la sostenibilitat. Núm. 4. Interrelació entre variables demogràfiques i variables ambientals. Demografia, poblament, mobilitat i modes de vida: Variables d’interès per al medi ambient i el desenvolupament sostenible. Núm. 5. Governance for Sustainable Development in Catalonia. Concepts, institutional requirements and analytic elements. La gobernanza para el desarrollo sostenible. Conceptos, requerimientos institucionales y elementos de análisis. Sumari 154

Núm. 6. Prats i Català, Joan. Estratègies per al desenvolupament sostenible. Lliçons de l’experiència internacional. Estrategias para el desarrollo sostenible. Lecciones de la experiencia internacional. Strategies for Sustainable Development. Lessons from the International Experience. Núm. 7. Mayor Farguell, Xavier; Quintana Lozano, Vanesa; Belmonte Zamora, Ricard. Aproximació a la petjada ecològica de Catalunya. Aproximación a la huella ecológica de Catalunya. An Approximation to the Ecological Footprint of Catalonia. Núm. 8. Campillo i Besses, Xavier; Font i Ferrer, Xavier. Avaluació de la sostenibilitat del turisme a l’Alt Pirineu i Aran. Núm. 9. Lerga Felip, Maura. Resolució de conflictes socials de component ambiental. Elements introductoris. Núm. 10. Prats, Joan i Torres, Pere (dir.); Batllevell, Marta (coord.). Avaluació de l’Impacte Regulatori: Pràctica internacional i aplicabiliatat a Catalunya. Evaluación del Impacto Regulatorio: Práctica internacional y aplicabilidad en Catalunya. Regulatory Impact Assessment: International preactices and applicability in Catalonia. Núm. 11. Forés, Elisenda; Seubas, Judit; Torné, Olga. Catalunya estalvia aigua. Núm. 12. Ferran i Mèlich, Antoni. Una iniciativa innovadora en l’ordenació del territori: El Pla Director Supramunicipal de Sostenibilitat de la Mancomunitat de Municipis de l’Alt Penedès Núm. 13. Mayor Farguell, Xavier. Connectivitat ecològica: elements teòrics, determinació i aplicació. Importància de la connectivitat ecològica com a instrument de preservació de l’entorni d’ordenació del territori a Catalunya. Núm. 14. Tàbara, J. David. (coord.) Percepció pública i política del canvi climàtic a Catalunya.

Sumari

Núm 16. Puig i Ventosa, Ignasi (coord.) Sostenibilitat i finances municipals. Diagnòstic i propostes per als ens locals de Catalunya.

155

Documents internacionals

Textos rellevants en matèria de medi ambient i desenvolupament sostenible d’àmbit internacional. L’any 2001, el CADS va reprendre l’edició d’aquesta col·lecció, iniciada pel Departament de Medi Ambient de la Generalitat, en la qual s’havien publicat 7 volums. Núm. 8. Els reptes de l’aplicació de la Directiva sobre avaluació ambiental estratègica. Les regions europees davant de la Directiva 2001/42/CE del Parlament Europeu i del Consell, relativa a l’avaluació dels efectes de determinats plans i programes sobre el medi ambient. Núm. 9. Consell d’Europa. Conveni Europeu del Paisatge. Núm. 10. Els acords de Johannesburg. Declaració de Johannesburg sobre Desenvolupament Sostenible. Pla d’aplicació de les decisions de la Cimera Mundial sobre Desenvolupament Sostenible. Declaració de Gauteng. Núm. 11. Declaració de la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient Humà. Estocolm, juny de 1972. Núm. 12. Medi Ambient 2010: el futur és a les nostres mans. Programa d’acció per al medi ambient a Europa a començaments del segle xxi. Núm. 13. Canvi climàtic 2001. III Informe del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC). Núm. 14. Un món sostenible és possible. Fòrum global dels pobles. Declaració de la societat civil. Johannesburg, 24 d’agost – 3 de setembre de 2002. Núm. 15. Conveni sobre l’accés a la informació, la participació del públic en la presa de decisions i l’accés a la justícia en matèria de medi ambient (Conveni d’Århus). Directiva 2003/4/CE i Directiva 2003/35/CE del Parlament Europeu i del Consell. Núm. 16. Aspectes econòmics del canvi climàtic. Resum executiu. Núm. 17. IV informe d’avaluació de l’IPCC. Base científica, impactes, adaptació i mitigació. Núm 18. Canvi climàtic 2007: informe de síntesi. Resum per a responsables de polítiques.

Sumari 156

Informes del CADS

Núm 1 (TI). Informe sobre el Canvi Climàtic a Catalunya. (Text íntegre). Núm. 1 (RE).Informe sobre el Canvi Climàtic a Catalunya. Resum executiu. (Textos en català, castellà i anglès). Núm. 1 (CD). Informe sobre el Canvi Climàtic a Catalunya. CD ROM amb el text íntegre i el resum executiu. Núm. 2. Mas Pla, Josep (Coord.). La Directiva Marc de l’Aigua a Catalunya. Conceptes, reptes i expectatives en la gestió dels recursos hídrics. La Directiva Marco del Agua en Catalunya. The Water Framework Directive in Catalonia. (Llibre en català. CD ROM amb els textos català, castellà i anglès). Núm. 3. Morata, Francesc (Dir.). Una estratègia de desenvolupament sostenible per a l’Euroregió Pirineus-Mediterrània: orientacions bàsiques. (Textos en català, castellà, francès i anglès). Núm. 4. Sabaté, Xavier (coord.). Turisme sostenible: experiències europees aplicables a Catalunya. (Textos en català, castellà, francès i anglès). Núm. 5. Teira, Rosa M. (Coord.). Informe per a la millora de la gestió dels purins porcins a Catalunya. 2008 (Textos en català i castellà). Núm. 6. RISKCAT. Els riscos naturals a catalunya. Informe executiu. Los riesgos naturales en Cataluña. Natural Risks in Catalonia. (Textos en català, castellà i anglès. El CD annex conté set informes d’expertesa temàtic i un informe sobre el marc jurídic). Núm. 7. Garcia, Rosa et. al. La prevenció de residus municipals: un repte per a Catalunya. Núm. 8. Martín Ramos, Jesús (coord.). Ús de l’energia a Catalunya. Anàlisi del Metabolisme Energètic de l’Economia Catalana (AMEEC). Núm 9. Basora, Xavier, et. al. Ecoturisme a Catalunya. Una alternativa de turisme sostenible a la natura.

Sumari

Núm. 10. Pallisé, Joan (coord.). Diagnosi i perspectives del vehicle elèctric a Catalunya.

157

Memòria del CADS

Memòria institucional del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya Memòria 2001-2003 Memòria 2004-2005 Memòria 2006-2007 Memòria 2008. Coedicions

Informe Planeta Viu (coeditat amb Unescocat i Angle Edicions). Altres publicacions

X un bon clima. Manual per a fer minvar el canvi climàtic i sobre com adaptars’hi. X un bon clima. Calculadora de carboni. Una guia d’acció contra el canvi climàtic. Les Veus del CADS. 10 anys del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya. Petites idees per garantir un Gran futur. Reptes per a la sostenibilitat de Catalunya. Setmana del CADS’09. Conclusions del procés participatiu.

Sumari 158

159

Sumari

160