Miquel Desclot neix a Barcelona el 1952. Va cursar Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona. Fou professor titular a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universitat de Durham, a Anglaterra. És el 1992 quan decideix abandonar la docència i dedicar-se per complert a la literatura. Poeta, narrador, dramaturg, escriptor de llibrets d'òpera i traductor. Ha rebut reconeixements importants per les seves traduccions d'oberes d'autors com Apollinaire o William Blake en llengua catalana. El 1988 va rebre el Premio Nacional de traducó en literatura infantil per la seva versió al català de Contes en versos per a nens perversos, de Roald Dahl. Amb més de 40 llibres escrits per a nens i joves, també ha rebut nombrosos premis. Entre ells, el 1994, el seu Bestiolari de la Clara va ser seleccionat per la Fundación Germán Sánchez Ruipérez com una de les 100 millors obres del segle XX espanyol. El 2002, va rebre el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil pel seu llibre de poemes Més música, Mestre!, on la composició de 57 poesies per a instruments musicals, l'atorguen l'honor de ser el primer llibre de poemes que rep aquest prestigiós premi.
PARLAR DE POESIA AMB INFANTS Miquel Desclot Molt sovint em demanen que parli de poesia als nens o als adolescents, en escoles, biblioteques o instituts. Quan en parlo amb adolescents ho faig exactament igual com ho faria amb adults, és clar, amb les úniques reserves de la manca d’experiència que puc endevinar en aquell públic d’adults de la primera volada. Quan en parlo amb infants de primària, en canvi, sé perfectament que els haig d’explicar el mateix que als adolescents però també que no els ho puc explicar de la mateixa manera. Així com hi ha una literatura específica per a infants (narrativa, poètica o dramàtica), és lògic que també se’n pugui derivar una metaliteratura pròpia. Com es pot explicar el llenguatge poètic als infants, que naturalment no estan gaire per a abstraccions? Només se m’acut una solució: posant-los-en exemples “vius” al davant. I això és tot? No: també ells poden fer-se conscients de la utilitat del llenguatge poètic, més enllà i tot de l’experiència pròpia dels poemes. Intentaré resumir, doncs, els arguments que faig servir per persuadir-los de l’interès d’aquesta manera peculiar d’utilitzar la llengua de la comunitat. Jo tinc una veritable flaca pels artistes de circ, tot i que haig de confessar que no he anat al circ tan sovint com hauria volgut (i no pas per falta de ganes). M’agrada el circ per la varietat de pràctiques imaginatives de què es val per desvetllar l’emoció en el públic. Quan dic això, però, no penso pas en el circ més sofisticat i tecnologitzat (i marketitzat) del segle XXI (estil Cirque du Soleil), que naturalment també em sap fascinar, sinó en l’honrat circ tradicional, capaç de fer saltar l’espurna de l’emoció amb els mitjans més elementals de tota la vida (estil Circ Cric o Circ Raluy). M’emociona l’acròbata, m’emociona el pallasso, m’emociona la trapezista, m’emociona el domador de feres (quan això no era prohibit), m’emociona el mag, m’emociona l’equilibrista, m’emociona en definitiva tot artista capaç de sorprendre’m amb les seves habilitats. Però aquests mateixos artistes, quan han enllestit l’actuació i s’endinsen en la vida de la ciutat, per anar a comprar el diari o per prendre un cafè amb amics, ho fan despullats
dels seus atributs d’artistes de circ: el pallasso ja no du posat el nas vermell, l’acròbata no va fent tombarelles pel carrer, el domador no passeja tampoc un lleó agafat amb la cadena… En la vida ciutadana de cada dia, els artistes de circ són gent normal i corrent com nosaltres. Jo no pagaria ni cinc cèntims per veure com un pallasso compra el diari en un quiosc, ni per sentir un acròbata demanant el preu del peix a una venedora del mercat, ni tampoc per veure com el domador de lleons es fa un ou ferrat a la cuina de la seva caravana. Quan sí que em ve de gust pagar per veure’ls és quan aquests artistes es planten a la pista del circ i es disposen a executar les coses extraordinàries que només ells saben fer: és tan sols aleshores que m’emocionen, quan fan coses extraordinàries! Amb les paraules ocorre com amb els artistes de circ. Les paraules de cada dia són d’allò més útils i respectables (al capdavall, són les paraules les que de debò ens fan humans, les que ens fan diferents de tots els altres parents de la família dels primats). Sense les paraules, la nostra vida canviaria dramàticament de dalt a baix. Però les paraules de cada dia, com el pallasso passejant pel parc, no són gens emocionants: qui pagaria cap cèntim per sentir una nena demanant al seu veí de taula “deixa’m la goma d’esborrar, sisplau”? I, en canvi, les paraules també són capaces de sadollar la nostra aparentment inestroncable set d’emoció. Com poden emocionar-nos les paraules, doncs? Senzillament: com els artistes de circ, fent coses extraordinàries. És quan es posen a fer d’artistes, quan comencen a fer coses extraordinàries, que les paraules ens saben emocionar. Ara bé: quines coses extraordinàries poden fer les paraules, que al capdavall són invisibles i en una pista de circ no podrien mostrar les seves habilitats? Les coses extraordinàries que saben fer les paraules només es poden exhibir en una pista poètica, l’escenari apropiat per a uns artistes invisibles com elles. Perquè són invisibles, sí, però en compensació són audibles i, sobretot, comprensibles. Perquè les paraules són d’entrada so, és a dir: vibracions de l’aire que copsem amb les parabòliques de les orelles. Però també són significat, que desentranyem amb el concurs de la intel·ligència. És com a so i com a significat que les paraules han desenvolupat les seves habilitats artístiques. Arribat en aquest punt és quan haig de treballar amb exemples concrets, però com que això allargaria més del previst la present exposició, em limitaré a esbossar les línies generals de la meva demostració davant els infants que m’escolten. Què es pot fer d’extraordinari amb el so? Es pot fer soroll, és clar, però el soroll no sembla emocionant, sinó més aviat irritant i perjudicial per al sistema nerviós. Però amb el so, ben elaborat, també es pot fer música, i la música sí que és una generadora universal d’emoció. Per tant, quan les paraules es fan el propòsit d’emocionar-nos, la primera cosa extraordinària que se’ls acut per sorprendre’ns és fer música. I això és el que han intentat (amb èxit evident) des dels inicis de l’evolució de la humanitat. Per mostrar la música d’un poema, el millor seria recitar una poesia en una llengua que el públic desconegués. Per exemple, en japonès. Però com que jo no sé japonès, el que faig en aquests casos és recitar una poesia meva en català, però molt i molt de pressa, perquè el públic no tingui temps de fixar-se en el que signifiquen les paraules i en canvi pugui percebre paràmetres musicals com el ritme, la melodia o el timbre. Per aquí podem començar a entendre que una poesia ens pugui fascinar abans i tot que la comprenguem. Però a la pista poètica no tan sols hi apareixen ballarins, cantants o sonadors d’instruments, perquè hem quedat que la poesia no és feta només de so, sinó també de significat, oi? Cal aprendre a reconèixer altres menes d’artistes que fan coses extraordinàries amb els significats. I, naturalment, això també s’ha d’aconseguir amb exemples “vius”. Mirada d’aquesta manera, la metàfora no és sinó una endevinalla astuta, una artista que juga a confondre’ns i ens exigeix que sortim a la pista a
col·laborar amb ella. Tots els trops catalogats per la retòrica no són sinó maneres de provocar que les paraules facin coses extraordinàries, inusuals; és a dir: que es comportin com artistes. Naturalment, els nens —com els adults— no tenen per què saber mètrica ni retòrica per fruir la poesia. Però sí que són perfectament capaços de comprendre que, en el llenguatge poètic, les paraules es comporten d’una manera extraordinària. No oblidem mai que els infants són, és clar, més inexperts que els adults, però no pas menys intel·ligents.