LABZINE01:: CCCB Lab, una visió de conjunt

CCCB LAB UNA VISIÓ DE CONJUNT Per Juan Insua Amb la col·laboració de Maria Farràs, Lucia Calvo, Elisabet Goula, Eva Alonso, Lucia Lijtmaer & Sònia Aran

WWW. CCCB.ORG /LAB Una publicació de CCCB_LAB Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) Montalegre, 5 08001 Barcelona T. 93 306 41 00 Blog: www.cccb.org/lab Mail: lab@cccb.org Twitter: @cccblab

DESEMBRE 2010

CCCB LAB UNA VISIÓ DE CONJUNT Un balanç del primer any de vida del CCCB LAB permet algunes reflexions de fons sobre els canvis que estan tenint lloc en l’àmbit cultural. El panorama és prou ric i complex per extreure conclusions precipitades, però una visió de conjunt potser ajudi a situar amb més claredat els reptes als quals ens enfrontem.

La irrupció de les tecnologies digitals col·la­ boratives està provocant un sisme evident en les maneres de concebre, produir i difondre la cultura, en les metodologies de treball, en la mutació de gèneres i formats, i en els estils de programació. No obstant això, seria un error pensar que tot depèn del grau d’adaptació que tinguem davant la revolució digital. Les noves tecnologies constitueixen un instrument formi­ dable per al canvi evolutiu, però no es poden concebre com una via determinista per assu­ mir aquest desafiament. La raó és senzilla: es tracta d’un canvi la naturalesa i sentit del qual no són exclusivament tecnològics.

La revisió dels temes tractats en les sessions I+C+i (Investigació i Innovació en l’àmbit de la Cultura) durant els dos últims anys, i l’inici del propi camí del CCCB LAB, permeten abordar aquest nou escenari amb preguntes que ens afecten a tots, intuïcions compartides i algu­ nes respostes provisionals com a brúixola d’un horitzó obert, actiu, distribuït.

· 03 ·

DESEMBRE 2010

CCCB_LAB UNA VISIÓ DE CONJUNT

QUÈ SIGNIFICA INNOVAR? El fet que el terme innovació s’hagi convertit en un mantra omnipresent en la societat de la informació i el coneixement no impedeix que pugui ser interpel·lat. Les sacralitzacions laiques a les quals som tan proclius no hau­ rien de mutilar la nostra capacitat crítica, ni un exercici de la sospita que evita, entre al­ tres coses, la temptació de l’autoengany.

Les entrevistes [01] realitzades pel CCCB LAB a un nombre significatiu d’agents cul­ turals revela una pluralitat de respostes que van de l’apologia de la innovació al cansa­ ment previsible per l’abús del terme.

La creixent disparitat, multiplicitat i freqüèn­ cia de l’ús del concepte innovació aplicat a l’es­ fera cultural és un fet contrastat, tal com revela la investigació [02] realitzada per YProductions, presentada en una de les sessions I+C+i de 2008 [03].

La possibilitat d’analitzar diferents models de la innovació cultural permet una primera apro­ ximació crítica a un debat que tot just acaba de començar. L’aposta per una innovació emergent que posi en pràctica dispositius que permetin que el coneixement produït pugui penetrar en el camp social, s’enfrontaria a una cultura innova­ dora que respon a una forma frívola d’entendre la cultura i la seva funció social, i també a una cultura de la innovació promoguda per institu­ cions polítiques i administracions per afavorir el creixement econòmic. El cert és que no sem­ pre resulta clar discernir quines manifestacions culturals responen a una d’aquestes categories.

Les contradiccions que genera la praxi quoti­ diana de la gestió cultural són un factor que no es pot obviar.

Treballar amb les resistències institucionals és una via necessària per posar a prova les ra­ ons de la innovació emergent. Al cap i a la fi, com afirma Niklas Luhmann [04], les institu­ cions estan obligades a innovar, és a dir, a reaccio­nar planificadament als canvis interns i externs; si no, perdran les oportunitats que se’ls ofereixin i es trobaran sotmeses a un canvi ine­ vitable i sense rumb conegut.

_ La possibilitat d’analitzar diferents models de la innovació cultural permet una primera aproximació crítica a un debat que tot just acaba de començar.

· 04 ·

El compromís amb la innovació en el seu enfocament més perdurable requereix temps, recursos i un ecosistema cultural que l’incorpori com a valor privilegiat.

Però el compromís amb la innovació en el seu enfocament més perdurable requereix temps, recursos i un ecosistema cultural que l’incorpori com a valor privilegiat. Es poden afavorir els entorns creatius, però la innovació no és predictible. Implica l’acceptació de l’error, el fracàs i la serendipitat [05] la consciència d’una complexitat en què tothom sap alguna cosa, però ningú ho sap tot. L’anàlisi de les inno­vacions culturals a través de la modernitat és un bon antídot per a les respostes facilistes sobre què significa innovar. La mateixa histò­ ria de l’art modern, saturada d’invocacions al que és radicalment nou, ens prevé sobre l’ex­ cessiu entusiasme d’alguns èxits àmpliament consensuats. La gran operació de “taxidèr­ mia” [06] a què han estat exposades les avant­ guardes històriques és un bon exemple d’això.

Notes: 01

Què vol dir innovar? [en línia]. Barcelona: CCCB Lab, abril 2010 [Consulta 17 de desembre de 2010]. Dispo­ nible a: http://www.cccb.org/lab/labzine/que-vol-dirinnovar/

02

YPRODUCTIONS. Innovación en cultura. Una aproxi­ mación crítica a la genealogía y usos del concepto.

Madrid: Traficantes de sueños, 2009.

03

Sessió I+C+i: Genealogia de l’ I + D [en línia]. Barce­ lona: Icionline, novembre 2008 [Consulta 17 de de­ sembre de 2010]. Disponible a: http://www.cccb.org/ icionline/ici-2008

04

LUHMANN, N. Organización y decisión. Autopoiesis, acción y entendimiento comunicativo. Anthropos editorial, 2005.

05

Serendípia. [en línia]. Barcelona: Wikipedia [Con­ sulta 17 de desembre de 2010]. Disponible a: http:// ca.wikipedia.org/wiki/Serend%C3%ADpia

06

BOURRIAUD, N. Formas de vida. El arte moderno y la invención de sí. Cendeac, 2009.

· 05 ·

DESEMBRE 2010

CCCB_LAB UNA VISIÓ DE CONJUNT

LA CULTURA DE LA PARTICIPACIÓ Si alguna cosa defineix el final de la primera dècada del segle XXI en l’àmbit cultural és la intensa “crida a la participació” que s’observa en els contextos més diversos. Participar s’ha convertit en un imperatiu categòric de la mo­ dernitat líquida (Bauman), la hipermodernitat (Lipovetsky) o el capitalisme cognitiu (Castells), segons que es vulgui adoptar un rètol o l’altre per definir una època de canvis vertiginosos i crisis interconnectades.

La cultura de la participació és un fenomen de magnitud creixent que ja gaudeix d’una ex­ tensa bibliografia: dels manuals de manage­ ment als papers acadèmics, passant per les exe­ gesi divulgatives i els manifestos programàtics.

Figures com el prosumer, el contribuïdor o el bricoleur, analitzades per Bernard Stiegler [07] i David de Ugarte [08] , en les sessions I+C+i de 2009 [09] confirmen l’emergència de nous agents socials capaços d’emetre, rebre i distri­ buir informació i coneixement. En tots es pot detectar la presència d’un oci actiu [10] orien­ tat a la participació i la col·laboració, incloent-hi una gamma de valors que intenten conciliar les reivindicacions comunitàries més variades amb les demandes d’individus cada vegada més crí­ tics i exigents.

D’altra banda, des de fa un lustre, la transició d’una web de pàgines estàtiques (Web.1.0) cap a una web basada en “una arquitectura de la participació” (Web.2.0), que atorga a l’usuari el possible control de les seves dades, ha explo­ sionat les eines disponibles per desplegar amb

totes les seves conseqüències les virtuts i els di­ lemes d’un procés imparable. Els enfocaments reduccionistes, acompanyats d’explicacions tec­ nicistes i glosses empresarials, no impedeixen reflexionar sobre les verdaderes conseqüències d’aquest procés. Concebre el fenomen 2.0 com una filosofia de transformació social, econòmi­ ca i política d’assoliments impredictibles impli­ ca l’estudi i l’aplicació d’un cos teòric que va de la cièn­cia de les xarxes als conceptes d’intel·li­ gència col·lectiva, de la ideologia P2P (peer to peer) als dilemes que planteja la propietat intel·lec­tual; de les narratives transmediàtiques a l’emergència de la web semàntica.

Les institucions culturals no han estat alienes a aquesta transformació, encara que les resis­ tències siguin evidents. Una part de les elits intel·lectuals i artístiques consideren aquests canvis com un atac als seus privilegis o un pas més en l’erosió de l’alta cultura, i és obvi que les perversions mercantilistes del paradigma 2.0 no ajuden a la seva implantació més profunda. I tampoc no es pot oblidar que autors com Jaron Lanier [11], un dels pares de la realitat virtual, critica sense inconvenients aquesta filosofia perquè la considera una forma de “maoisme digital” o “totalitarisme cibernètic”; una critica que també ha impregnat la sessió I+C+i Estimat Públic [12], en què es va plantejar el dret legí­ tim a “no participar”.

Tot i així, seria un error no admetre la magni­ tud del que s’ha posat en marxa. Quan la caixa de la participació s’obre, resulten més difícils · 06 ·

La filosofia 2.0 ha entrat en les institucions culturals a través dels departaments de premsa i comunicació, i malgrat que es tracta d’un fenomen recent, no queden centres i museus que no tinguin una presència més o menys activa en les xarxes socials.

les actituds regressives. La filosofia 2.0 ha en­ trat en les institucions culturals a través dels de­ partaments de premsa i comunicació, i malgrat que es tracta d’un fenomen recent, no queden centres i museus que no tinguin una presència més o menys activa en les xarxes socials. D’al­ tra banda, la proliferació de tallers, sessions de treball i debats sobre el tema ha intensificat la consciència sobre la importància del fenomen.

L’activació de blocs en el web CCCB, els disposi­ tius d’interacció virtual amb les exposicions, els nous formats participatius explorats en les se­s­ sions I+C+i amb la col·laboració de Citilab [13], o els protocols per a una recepció més democrà­ tica de projectes, són alguns indicis d’una trans­ formació que afecta les metodologies de treball i els estils de prescripció, i que obliga inevitable­ ment a tenir una postura clara.

La participació és per sempre, advertia Hans Ulrich Obrits [14] fa pocs anys, definint un horitzó on els processos de co-creació amb usuaris i la intensificació de l’intercanvi entre professionals i amateurs constitueixen alguns dels desafia­ ments més controvertits i apassionants.

Notes: Sessió I+C+i: De l’amateur al contribuïdor [en línia].

07

Barcelona: Icionline, gener 2009 [Consulta 17 de de­ sembre de 2010]. Disponible a: http://www.cccb.org/ icionline/ici2009/ 08

Sessió I+C+i: Bricolatge, significació i propietat intel· lectual [en línia]. Barcelona: Icionline, juny 2009 [Consulta 17 de desembre de 2010]. Disponible a: http://www.cccb.org/icionline/ici2009/

09

Sessió I+C+i 2009 [en línia]. Barcelona: Icionline, 2009 [Consulta 17 de desembre de 2010]. Disponible a: http://www.cccb.org/icionline/ici2009/

10

INSUA, J. El desafío del ocio emergente [en línia].

Bilbao: OcioGune. Instituto de estudios de Ocio, Uni­ versidad Deusto, 2009 [Consulta 17 de desembre de 2010]. Disponible a: http://www.slideshare.net/ocio­ gune/ociogune-definitiva-972003

11

LANIER, J. You are not a gadget. A Manifesto. Ran­ dom House, 2010.

12

Sessió I+C+i: Estimat Públic [en línia]. Barcelona: Icionline, març 2009 [Consulta 17 de desembre de 2010]. Disponible a: http://www.cccb.org/icionline/ ici2009/

13

Sessió I+C+i: Model Citilab [en línia]. Barcelona: Ici­ online, setembre 2009 [Consulta 17 de desembre de 2010]. Disponible a: http://www.cccb.org/icionline/ ici2009/

14

¿Alguien dijo participar? Un atlas de prácticas espa­ ciales. Editado por Markus Miessen y Shumon Basar.

Dpr, 2009.

· 07 ·

DESEMBRE 2010

CCCB_LAB UNA VISIÓ DE CONJUNT

CREAR, ACTIVAR I CONSOLIDAR XARXES L’evolució de les organitzacions culturals en un­ món complex, mestís i canviant dependrà en bona mesura de la seva capacitat per crear, ac­ tivar i consolidar xarxes. Una de les tasques del CCCB LAB, tal com s’exposa en el document fundacional [15], és precisament l’activació de xarxes amb les institucions, organitzacions i col·lectius que afavoreixin l’I+C+i.

Les raons són eloqüents. Si la ciència del segle XX es caracteritza pel triomf del reduccio­nisme (l’estudi de les parts o components), el nou segle ens situa davant un cúmul d’interconne­xions no previstes. Vivim en un món petit on tot sembla connectat amb tot. Per això la nova ciència de les xarxes s’està convertint en un camp interdis­ ciplinari de primera magnitud. L’arquitectura de la complexitat no es pot entendre sense la cons­ ciència que tot està format per xarxes: les neu­ rones, el transport, l’energia, la informació, els mercats, els ecosistemes… És cert que la com­ prensió de com funcionen les xarxes complexes té diferents graus de dificultat i que en els ni­ vells més avançats es requereix una formació matemàtica universitària, però l’esforç per “tra­ duir” a nivells bàsics també és imprescindible per assumir l’exploració i la transformació del món-xarxa [16].

La conferència de David de Ugarte sobre El poder de les xarxes [17] i l’excel·lent intro­ ducció de Ricard Solé a les Xarxes complexes [18] són dos exemples de com la divulgació de la ciència de les xarxes ens pot orientar en la creació de noves cartografies de la cultura.

En aquest sentit,­ l’esquema de Paul Baran [19] continua sent una eina conceptual òptima per entendre les diferències entre xarxes centralit­ zades, descentralitzades i distribuïdes.

Si és cert que el canvi cultural evolutiu es xifra en la creació de xarxes distribuïdes, on cada node es pot connectar potencialment amb tots els nodes –tal com succeeix en la blocos­ fera– correspon a les institucions punta afavo­ rir les condicions per continuar democratitzant l’accés cultural en les seves tres formes princi­ pals: accés­ a la informació, accés a equips de producció­i accés a la reproducció.

_ L’arquitectura de la complexitat no es pot entendre sense la consciència que tot està format per xarxes: les neurones, el transport, l’energia, la informació, els mercats, els ecosistemes…

· 08 ·

Treballar en el contagi d’una nova cultura requereix valorar cada node d’una xarxa i tots els seus vincles explícits i implícits, sense oblidar la importància dels vincles més fràgils.

Projectes com l’Anilla Cultural – Latinoa­mé­ rica Europa [20], el web creat per a l’Any Cerdà [21] o la iniciativa SLIC [22] tenen com a rere­ fons aquestes premisses. Urgeix la necessitat de pensar en xarxa, treballar en xarxa, crear­en xarxa. La interdependència entre institu­cions, organitzacions, grups i ciutadans actius és un valor emergent que activa qualitats prò­pies de les xarxes complexes. Estar realment connec­ tats implica conèixer la nostra funció en un eco­ sistema cultural que és alhora local i global.

Estem més a prop del que pensem i més lluny del que imaginem. Treballar en el contagi d’una nova cultura requereix valorar cada node d’una xarxa i tots els seus vincles explícits i implícits, sense oblidar la importància dels vincles més fràgils (weak ties) [23].

Les xarxes culturals neixen, creixen, muten, evolucionen, es consoliden. Es poden integrar en altres xarxes, dissoldre o col·lapsar. Com succeeix amb les xarxes de la vida, constituei­ xen un desafiament cognitiu l’enigma del qual és lluny d’esgotar-se, però ja en sabem prou per admetre el seu paper decisiu en la pròxima dècada.

Notes: 15

Document fundacional CCCB LAB [en línia]. Barcelo­ na: CCCB Lab, Novembre 2009 [Consulta 17 de de­ sembre de 2010]. Disponible a: www.cccb.org/lab/ wp-content/themes/default/docs/dossier_03_ca.pdf

16

BARABÁSSI, A. Linked, the new science of Networks.

17

UGARTE, D. El poder de las redes. Manual ilustrado

Plume, 2002. para ciberactivistas. El Cobre, 2007.

18

Xarxes complexes: del genoma a Internet [en línia].

Barcelona: NOW, març 2009 [Consulta 17 de desem­ bre de 2010]. Disponible a: http://www.cccb.org/now/ ca/activitat-xarxes_complexes_del_genoma_a_inter­ net-34445

19

Paul Baran and the Origins of the Internet [en línia].

The Rand Corporation. [Consulta 17 de desembre de 2010]. Disponible a: http://www.rand.org/about/his­ tory/baran.html

20

Anilla Cultural – Latinoamérica Europa [en línia] [Con­ sulta 17 de desembre de 2010]. Disponible a: http:// www.anillacultural.net

21

Any Cerdà [en línia] Barcelona: Centre de Cultura Con­ temporània de Barcelona, 2010 [Consulta 17 de de­ sembre de 2010]. Disponible a: http://www.anycerda. org/web

22

Cultura lliure i institucions culturals [en línia]. Barcelo­ na: CCCB Lab, juny 2010 [Consulta 17 de desembre de 2010]. Disponible a: http://www.cccb.org/lab/escena­ ris-virtuals/cultura-lliure-i-institucions-culturals

23

Interpersonal ties [en línia]. Barcelona: Wikipedia [Consulta 17 de desembre de 2010]. Disponible a: http://en.wikipedia.org/wiki/Interpersonal_ties

· 09 ·

DESEMBRE 2010

CCCB_LAB UNA VISIÓ DE CONJUNT

ELS ESCENARIS VIRTUALS El posicionament virtual de les institucions cul­ turals determinarà el seu futur en la ciberesfera i afectarà la manera com es perceben social­ ment. El binomi virtual-presencial es comença a convertir en una unitat indissoluble, en què el fet virtual afecta el presencial i viceversa. Cap de les tendències i dels processos esmentats anteriorment es pot concebre sense una inter­ acció fluida entre totes dues esferes. Àtoms i bits no són realitats contraposades. La realitat virtual, la realitat augmentada i altres realitats creades per la tecnociència només tenen sentit si complementen i amplifiquen la nostra realitat física.

un work in progress, en què els mitjans hege­ mònics del segle XX (premsa, ràdio, cinema, televisió) pateixen una intensa transformació i en què els dispositius propis del segle XXI oscil· len entre l’èxit i la caducitat, segons el context, la conducta dels internautes i les innovacions emergents.

Evolució de les webs L’augment de la popularitat i de l’ús d’Internet ha provocat que les institucions culturals co­ mencin a cuidar amb més intensitat les seves finestres en la Xarxa: les webs corporatives.

El llegat que ha deixat el paper i la comuni­ cació impresa en els departaments de prem­ sa i comunicació s’està erosionant i deixa pas a la comunicació en línia que utilitza recursos multimèdia (àudio, vídeo, hipertext, imatge) per arribar al públic. Els llocs web de la primera fase d’Internet (web 1.0), en què es prioritzava la informació textual, estàtica i unidireccional, han evolucionat cap a plataformes de contin­ gut multimèdia. La informació que s’oferia en un sol format (el textual) es diversifica en nous formats i dispositius, la qual cosa fa més com­ plexes unes webs que, en principi, van estar pensades únicament per ser llegides.

L’evolució de les webs corporatives cap a portals o plataformes de continguts sembla una constant evident. Les principals instituci­ ons culturals del món estan assumint un procés

Convergència mediàtica Com assenyala Henry Jenkins [24], en el futur immediat la convergència mediàtica serà una solució temporal i imperfecta, una solució enca­ ra mal articulada entre diferents tecnologies. Hi ha una clara dicotomia entre continguts conver­ gents i un maquinari divergent que multiplica les “caixes negres” de les diverses tecnologies en joc. Ningú no sap amb certesa què passarà, i com compatibilitzaran les indústries culturals els seus interessos amb els de la creixent parti­ cipació i contribució de les xarxes socials.

Davant aquest panorama, pensar en termes de mitjans o tecnologies específiques és potser un error. El que sembla més sensat és conce­ bre el procés de convergència mediàtica com · 10 ·

L’exposició Pantalla Global programada al CCCB per al 2011 es pot convertir en un banc de proves per explorar els canvis que reclama un entorn hiperactiu.

de virtualització l’esdevenir del qual depèn de la sincronia que es pugui establir entre la re­ novació del maquinari que el procés requereix i la naturalesa del programari que s’utilitzi. En aquest sentit la implantació del CCCB virtual constitueix un aprenentatge coral, en què els vasos comunicants entre programació, tecnolo­ gia, disseny i planificació requereixen una fluï­ desa òptima.

que ens situen en la “infància” d’una transfor­ mació accelerada. Pot ser que amb les exposi­ cions virtuals passi el mateix que amb les pri­ meres obres de literatura hipertextual als anys vuitanta: la teoria sobrepassa amb escreix els resultats, encara que en aquest cas tampoc no abunden els estudis que tractin el tema.

Quin tipus d’exposició virtual seria adequada per transcendir la mera emulació presencial? És possible i desitjable aquesta autonomia o convé una interacció encara inèdita amb la versió pre­ sencial? Cal modificar la metodologia de treball de tal manera que els processos de concepció, creació, documentació, producció, postproduc­ ció, representació i arxiu siguin concebuts com un continu? Com accedir als recursos per de­ senvolupar els engines que requereixen les ex­ posicions virtuals i les metaexposicions?

L’exposició Pantalla Global [28] programada al CCCB per al 2011 es pot convertir en una bona oportunitat per donar una possible resposta a aquests dilemes. El projecte reuneix les condici­ ons necessàries per aplicar l’aprenentatge dels últims anys, i és un banc de proves per explorar els canvis que reclama un entorn hiperactiu.

Exposicions virtuals Es tracta d’un camp relativament nou, en què conviuen diferents enfocaments conceptuals i formals. I també hi ha una espècie de nus gordià que afecta les concepcions més o menys inal­ terables del gènere exposició, malgrat totes les mutacions dels últims anys. No és un debat sen­ zill, perquè suposa revisar els codis, els suports, els llenguatges, la forma d’exposar i de narrar, i fins i tot les metodologies de treball. És a dir, im­ plica admetre una crisi de representació. Com passa en altres disciplines –cinema, teatre o li­ teratura–, el gènere expositiu està sent afectat per l’efecte crossover entre les diferents arts i tecnologies.

L’anàlisi de diferents models d’exposicions virtuals en museus nacionals i internacionals [25] [26], sumat a les propostes multimèdia que han prosperat en el CCCB des de l’exposició El segle del Jazz [27], permeten entreveure un horitzó activat per desafiaments i interrogants

El futur dels arxius.

Mal d’arxiu: així és com s’ha descrit el símpto­ ma de la societat moderna occidental de regis­ trar, documentar, classificar i arxivar en la seva pretensió de salvaguardar la memòria contra · 11 ·

l’oblit. Les noves tecnologies han permès un salt sense precedents en aquesta tendència, ja que el volum d’informació que es pot emmagat­ zemar i difondre ha crescut exponencialment.

Les institucions culturals no han quedat al mar­ ge d’aquest procés i, des de fa uns quants anys, la possibilitat d’obrir al públic els seus arxius ha estat un tema clau de debat.

El CCCB ha culminat el 2010 la digitalització de tot el seu fons documental, que es pot consul­ tar presencialment, però la finalització d’aquest procés ha activat el debat sobre el futur dels arxius [29]. Si és cert que l’arxiu ha erosionat el paper de la biblioteca com a autoritat legiti­ madora d’un projecte unitari d’ordenació de la nostra cultura, la responsabilitat dels nous ar­ xivistes és decisiva. El debat posseeix moltes arestes: inclou els horitzons que obre el web 3.0, els avenços de l’arquitectura de la infor­ mació i la visualització de dades, i també la re­ formulació d’una activitat (arxivar) no exempta d’una inquietud radical.

La substitució progressiva de la biblioteca per l’arxiu comporta un punt de crisi, potser el més violent de la nostra societat. Miguel Morey [30], seguint l’anàlisi de Michel Foucault, ha situat amb lucidesa el desafiament al qual ens enfron­ tem. Quin futur ens prepara l’arxiu? L’amenaça d’una degradació pedagògica de conseqüències­ imprevisibles no evita, tanmateix, que el futur dels arxius depengui de la seva capacitat per activar una sèrie d’accions i llibertats que una nova cultura reclama amb insistència.

La disponibilitat dels arxius en línia concebuts com a part essencial del domini públic –és a dir, com a béns i recursos que pertanyen a tothom– és potser una de les tasques més urgents. La gestió d’un coneixement comú que assumeixi els riscos de la infoxicació i pugui definir un nou marc per a la propietat intel·lectual en l’era digi­ tal passa per donar resposta al sentit dels arxius que estem creant i a la seva necessària capaci­ tat de resignificació.

· 12 ·

El debat posseeix moltes arestes: inclou els horitzons que obre el web 3.0, els avenços de l’arquitectura de la informació i la visualització de dades, i també la reformulació d’una activitat (arxivar) no exempta d’una inquietud radical.

Notes: 24

JENKINS, H. Convergence Culture: Where Old and New Media Collide. New York: New York University Press, 2006.

25

LIJTMAER, L. Exposicions virtuals en museus na­ cionals i internacionals [en línia]. Barcelona: CCCB Lab, juliol 2010 [Consulta 17 de desembre de 2010].

Disponible a: http://www.cccb.org/lab/escenaris-vir­ tuals/exposicions-virtuals-i

26

LIJTMAER, L. Exposicions virtuals II [en línia]. Bar­ celona: CCCB Lab, octubre 2010 [Consulta 17 de de­ sembre de 2010]. Disponible a: http://www.cccb.org/ lab/general/exposicions-virtuals-ii/

27

El segle del Jazz [en línia]. Barcelona: CCCB, juliol 2009 [Consulta 17 de desembre de 2010]. Disponible a: http://www.cccb.org/elsegledeljazz

28

Sessió I+C+i: Pantalla Global. Procés Obert [en línia].

Barcelona: Icionline, Octubre 2010 [Consulta 17 de desembre de 2010]. Disponible a: http://www.cccb. org/icionline/pantalla-global-proces-obert/

29

Sessió I+C+i: El Futur dels arxius [en línia]. Barcelo­ na: Icionline, juliol 2010 [Consulta 17 de desembre de 2010]. Disponible a: http://www.cccb.org/icionline/ el-futuro-de-los-archivos/

30

Registros imposibles: el mal de archivo. [XII Jorna­ das de Estudio de la Imagen: Madrid: 7-9 abril 2005].

Madrid: La Comunidad, 2006.

· 13 ·

DESEMBRE 2010

CCCB_LAB UNA VISIÓ DE CONJUNT

SÍNTESI PROVISIONAL • Participació, virtualització i retorn de la ma­ terialitat, conformen la trinitat emergent [31] ja analitzada en el bloc del CCCB LAB. Cadascun dels estadis o vectors de la nova trinitat cultural pot conduir a discussions bizantines, però alho­ ra és un procés que tot just acaba de començar.

En aquest nou context complex, híbrid i obert la conciliació hauria de reemplaçar els concilis, la interdependència les autarquies i el fluir auto­ organitzat els dogmes excloents.

• L’aula, la biblioteca i el museu són espais tradicionals del coneixement que estan experi­ mentant una transformació profunda. I és pot­ ser el laboratori, un altre espai emblemàtic de la modernitat, el que millor resisteix la velocitat del canvi, en part perquè ho promou, i també a causa de les seves funcions específiques: in­ vestigar, experimentar, innovar. En aquest sen­ tit, els labs culturals es podrien concebre com a dinamitzadors dels nous espais de coneixement que estan emergint al segle XXI.

• L’apologia de les noves eines digitals no es pot anteposar a la preocupació pels continguts i el sentit dels projectes. Existeixen vicis analò­ gics i vicis digitals [32]. Els primers consisteixen a fantasiejar amb l’omnipotència de certs gè­ neres, suports i formats pensant que tot temps passat va ser millor. Els segons consisteixen a fantasiejar amb l’omnipresència de les pantalles i pensar que tot temps futur serà millor.

• Situats al mig del remolí, no tenim la pers­ pectiva suficient per conèixer la naturalesa de la transformació en què estem immersos. Les diverses bretxes a les quals ens enfrontem di­ laten la creació d’una massa critica [34], però cap visió distòpica pot enfosquir la necessitat de continuar aprofundint en la democratització de la cultura. Aquesta és potser una de les brúi­ xoles més pertinents per entreveure, amb sere­ nitat i entusiasme, l’emergència d’una albada distribuïda [35].

• La necessitat d’una evolució sostenible [33] dels projectes s’hauria d’assumir en les seves verdaderes conseqüències. Un temps de crisis interconnectades (crisi econòmica, ecològica, energètica, etc.) requereix una creativitat res­ ponsable, una nova gestió dels recursos, una ètica i una estètica que incorporin el diagnòstic de la/les crisi/s i alhora siguin capaços de tro­ bar solucions innovadores al desafiament que representa una austeritat consensuada.

· 14 ·

Notes: 31

INSUA, J. La trinitat emergent [en línia]. Barcelona: CCCB Lab, juny 2010 [Consulta 17 de desembre de 2010]. Disponible a: http://www.cccb.org/lab/gene­ ral/la-trinitat-emergent/

32

Alejandro Piscitelli. Tweets orals [en línia]. Barcelo­ na: CCCB Lab, setembre 2010 [Consulta 17 de de­ sembre de 2010]. Disponible a: http://www.cccb.org/ lab/general/alejandro-piscitelli-twits-orals/

33

Sessió I+C+i: L’ecodisseny en l’àmbit cultural [en lí­ nia]. Barcelona: Icionline, abril 2008. [Consulta 17 de desembre de 2010]. Disponible a: http://www.cccb. org/icionline/ici-2008

34

ZZZINC. #Masacritica [en línia]. Barcelona: Zzzinc, 2010 [Consulta 17 de desembre de 2010]. Disponible a: http://zzzinc.net/masacritica

35

Evento inaugural de la Anilla [en línia]. Anilla Cultural Latinoamérica-Europa , 2010 [Consulta 17 de desem­ bre de 2010]. Disponible a: http://anillacultural.net/ evento-inaugural-de-la-anilla/

· 15 ·